LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348

Transcripción

FUNDACIÓ NOGUERA
ESTUDIS, 62
LA TERRA, LA FAMÍLIA
I LA MORT AL BAIX MARESME
(1348-1486)
Montserrat RICHOU
I
LLIMONA
BARCELONA, 2012
textos
edievals
catalans
© Montserrat Richou i Llimona, 2012
Edita: Pagès Editors, S L
Sant Salvador, 8 - 25005 Lleida
[email protected]
www.pageseditors.cat
Primera edició: setembre de 2012
ISBN: 978-84-9975-269-3
Dipòsit legal: L-806-2012
Impressió: Arts Gràfiques Bobalà, S L
www.bobala.cat
A la meva petita i gran família,
especialment a Maria Montserrat,
la meva mare, a Maria, la meva filla,
i en memòria de Josep Mohedano i Barceló.
SUMARI
INTRODUCCIÓ ................................................................................
11
PRIMERA PART
LA TERRA
EL MARC GEOGRÀFIC .................................................................
31
LES TIPOLOGIES CONTRACTUALS ...........................................
L’emfiteusi i les seves escriptures ............................................
L’emfiteusi i els establiments ..............................................
La subemfiteusi i els sotsestabliments ...............................
Els capbreus..........................................................................
Les cartes precàries .............................................................
Altres tipologies contractuals ...................................................
Les permutes.........................................................................
Els arrendaments o lloguers ...............................................
Les compravendes ................................................................
Les compravendes pures ................................................
Els empenyoraments i les compravendes a carta de
gràcia ................................................................................
Els violaris i els censals morts ......................................
37
37
37
46
48
49
51
51
52
55
55
ELS BÉNS COM A OBJECTE DELS CONTRACTES .................
La terra .......................................................................................
L’habitatge...................................................................................
Altres objectes contractuals ......................................................
77
77
94
114
62
66
8
MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA
ELS SUBJECTES DELS CONTRACTES ......................................
Els senyors .................................................................................
Els senyors laics ...................................................................
Els senyors eclesiàstics ........................................................
La pagesia...................................................................................
Els Arnó de Cabrera ............................................................
Els Botey i els Ferrer de Premià........................................
Els Aroles de Vilassar ..........................................................
La menestralia ...........................................................................
119
119
119
130
142
143
146
156
164
SEGONA PART
LA FAMÍLIA
EL MATRIMONI..............................................................................
La tipologia dels contractes matrimonials .............................
L’heretament o les donacions a l’hereu i la pubilla .........
El dot o la llegítima de les filles cabaleres .......................
L’esponsalici o escreix ..........................................................
L’aixovar o el dot del pubill ................................................
Els capítols matrimonials....................................................
173
181
181
195
207
221
230
LA FAMÍLIA .....................................................................................
237
TERCERA PART
LA MORT
LA MORT .........................................................................................
257
ELS TESTAMENTS I LA SEVA ESTRUCTURA ..........................
El protocol inicial ......................................................................
Les disposicions testamentàries ...............................................
El protocol final, els deutes i els codicils ...............................
259
260
274
295
ELS RITUALS FUNERARIS ..........................................................
Els llegats religiosos ..................................................................
Les cerimònies funeràries .........................................................
Les cerimònies de commemoració ..........................................
301
303
319
335
LA
TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL
BAIX MARESME (1348-1486)
PART FINAL
CONSIDERACIONS FINALS..........................................................
ÍNDEXS ..........................................................................................
BIBLIOGRAFIA ...............................................................................
APÈNDIX..........................................................................................
Documents ..................................................................................
Taules ..........................................................................................
Índex onomàstic i toponímic ...................................................
9
351
369
373
409
411
443
581
INTRODUCCIÓ
Aquest llibre és fruit d’un llarg període de recerca i de reflexió
que mostra, d’una banda, l’estudi elaborat en la nostra tesi doctoral
dirigida pel doctor Antoni Riera i Mellis1 i, de l’altra, la participació en
diversos àmbits de recerca.2 Per tant, si bé les bases de recerca, anàlisi
i teorització han de cercar-se en una investigació basada en el món
rural del Baix Maresme als darrers segles medievals, també és cert
que aquest punt inicial s’ha vist certament enriquit per l’aprofundiment
realitzat en aquesta direcció i, sobretot, per les passes adreçades vers
l’estudi d’alguns aspectes de la Ciutat Comtal baixmedieval com el
matrimoni i el comerç frumentari d’àmbit privat barceloní. Així doncs,
als següents fulls, s’ha adaptat la tesi doctoral per a la seva publicació,
realitzada mercès a l’obtenció de la Beca Raimon Noguera 2010, i s’ha
ampliat amb el resultat d’algunes recerques que complementen l’estudi
elaborat per a la tesi doctoral.
1. La tesi doctoral es titulà “El Baix Maresme a l’època baixmedieval” i fou defensada, el 26 d’octubre de 2007, a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat
de Barcelona.
2. Entre aquests, cal assenyalar els següents, “Escassetats, fams i mortaldats a
Catalunya a l’edat mitjana. Estudi i corpus documental” de l’Institut d’Estudis Catalans (PT2008-S0118-RIERA01), dirigit pel doctor Antoni Riera i Melis (Universitat de
Barcelona) i “Carestía, hambre y mortalidad en la Cataluña medieval: explicaciones y
representaciones de las crisis de ciclo corto y los malos años en la historia”, reconegut
i finançat pel Ministeri d’Economia i Competitivitat (HAR2008-03031) del qual és investigador principal el doctor Pere Benito i Monclús (Universitat de Lleida). Actualment
també formo part com a investigadora associada de l’Institut de Recerca en Cultures
Medievals (IRCVUM), de la Universitat de Barcelona.
12
L’OBJECTE
DE L’ESTUDI
L’objecte d’aquest estudi és l’anàlisi de la pagesia baixmaresmenca
de les viles de Sant Feliu de Cabrera, de Sant Pere de Premià i de
Sant Genís de Vilassar, durant el període que s’inicià l’any 1348 amb
la Pesta Negra i que finalitzà el 1486 amb l’intent no reeixit de donar
resposta a les reivindicacions dels diferents sectors del moviment remença català amb la sentència arbitral de Guadalupe.
L’objectiu d’aquesta recerca és contribuir a un millor coneixement
de la pagesia baixmedieval de la Catalunya Vella mitjançant l’anàlisi
d’escriptures generades per aquesta classe social. Es tracta de més
de dos mil documents que es troben dispersos tant als arxius de les
localitats estudiades com en diversos arxius de la Ciutat Comtal.
L’elaboració d’aquesta investigació s’ha realitzat a partir de l’anàlisi
de tres àmbits de relació: el mercat de la terra i del diner, la família i
la mort que s’interrelacionaren a la vida quotidiana del nostre objecte
d’estudi a través dels referents de la família i el mas. Així doncs, es
presenta un mateix objecte d’estudi, que s’analitza des de tres òptiques
diferenciades, tot i ser evidentment complementàries. Per aquesta raó,
la recerca inclou aportacions de caire antropòlogic, jurídic i sociològic
que complementen els aspectes econòmics, socials i polítics que acostumen a caracteritzar les investigacions històriques.
De manera similar a d’altres contrades, a la comarca del Maresme
l’atenció que la historiografia tradicionalment ha dispensat a l’estudi de
la pagesia medieval s’ha presentat com un tema secundari o de segon
ordre. En aquestes recerques, l’objecte d’estudi prioritari s’ha focalitzat
en l’anàlisi dels grans senyorius i dels seus representants. En aquestes
investigacions, es defineix la pagesia en contraposició al poder senyorial
i se la percep a partir de la imatge generada per les fonts sorgides de
les notaries senyorials. D’aquesta manera, es compta amb excel·lents
estudis sobre els senyors de les grans famílies de terratinents de les
èpoques medieval i moderna davant d’una minsa producció de recerques
especialitzades en la pagesia maresmenca medieval. Per aquest motiu,
la nostra aportació representa un complement d’aquestes recerques. És
l’altra cara de la moneda, mitjançant la qual es reinterpreta un espai
i un període des de l’òptica de la pagesia, amb les fonts emanades de
les relacions que aquesta classe social confegí.
L’estructura d’aquest llibre s’organitza a partir de sis apartats.
Als fulls següents, en aquesta mateixa introducció, s’ofereix una visió
general de les fonts consultades i de la metodologia utilitzada. A continuació, es desenvolupen els eixos fonamentals de la recerca dividits
LA
13
en diferents apartats.
A la primera part, es contextualitza l’objecte d’estudi mitjançant
la presentació i anàlisi d’un primer àmbit de relació, l’originat al voltant de la possessió, de l’alienació de l’agrer i del diner. En aquest
apartat, s’estudien els pactes o contractes estipulats en relació amb el
mercat de la terra i la compravenda de pensions de violaris i de censals
morts. També s’observen els principals béns que han estat l’objecte
d’aquests pactes, els agents o subjectes d’aquests tipus d’escriptures i
els models d’incorporació o aglevament de masos analitzats a partir
de la coincidència o divergència de l’antropònim del grup familiar
amb el topònim del seu mas. Aquest estudi permet conèixer, a més,
les tendències expansives o evolucionistes d’alguns patrimonis pagesos.
D’entre els grans terratinents, s’ha destacat la presència de la
família patrícia barcelonina dels des Bosc que adquirí els castells de
Sant Vicenç o de Burriac i de Vilassar. També s’han analitzat alguns
dels membres de les famílies pageses “grasses” de les localitats baixmaresmenques estudiades i s’ha incidit en la participació d’alguns membres
de la menestralia en el mercat de la terra i del diner.
La segona part es dedica a l’anàlisi de la institució matrimonial i el seu paper en la construcció de la família baixmedieval. La
reorganització familiar originada arran dels enllaços matrimonials
i la incidència econòmica que aquestes unions representaren per a
les famílies implicades expliquen la gran quantitat de documentació
notarial generada.
D’entre altres aspectes treballats, cal assenyalar les reflexions i
aportacions que demostren la diversitat de relacions conjugals i sistemes familiars existents, les repercussions socials i econòmiques dels
contractes d’esposalles i la incidència de la migració del Baix Maresme
vers la Ciutat Comtal.
A la tercera part, s’estudien en profunditat diferents aspectes
relacionats amb la capacitat de regulació familiar davant d’un imponderable com és la mort. En aquest espai, la documentació testamentària s’analitza tant des d’una òptica diplomàtica com des d’una
perspectiva més àmplia i integradora, mitjançant la qual s’estudien els
tipus de llegats ordenats a les darreres voluntats i les cerimònies funeràries organitzades pels marmessors o executors testamentaris. Com
és evident, en aquestes escriptures testamentàries i a les cerimònies
celebrades a l’òbit dels testadors reapareixen temàtiques tractades als
apartats precedents. D’aquesta tercera part, cal assenyalar les aportacions relacionades amb l’economia de la mort i la importància dels
àpats funeràris que incideixen a demostrar la plasticitat de la institució
14
familiar que per a subsistir s’adapta a les circumstàncies.
Seguidament, a la part final, hi ha unes conclusions o consideracions finals que mostren la transversalitat de la nostra investigació.
En aquest apartat, també es pot consultar un índex de taules i de
gràfics que il·lustren les exposicions desenvolupades al cos expositiu
dels diferents apartats i, a continuació, la relació del fons bibliogràfic
i d’informació utilitzat.
Per acabar, el darrer apartat està constituït per tres apèndixs
elaborats per a la publicació d’aquest llibre. En el primer apèndix, es
pot consultar una selecció de textos documentals. També en aquest
espai s’hi exposen els criteris de selecció d’aquestes fonts i les normes de transcripció emprades. El segon apèndix està comformat
per trenta-set taules que complementen les explicacions, les taules
i gràfics exposats en els diferents apartats d’aquesta publicació. El
darrer apèndix és el compendi d’antropònims i topònims que han
anat farcint i il·lustrant els àmbits de relació protagonitzats pel nostre
objecte d’estudi.
LES
FONTS
Aquest estudi està basat en un fons documental que supera els
dos mil documents. D’aquests, sis-cents vint-i-cinc escriptures estan
directament relacionades amb les transaccions d’agrer i les operacions
creditícies, sis-centes vint-i-set fonts documenten sobre el mercat matrimonial i cinc-cents quaranta-cinc testaments reflecteixen les darreres
voluntats de la població estudiada. Aquesta documentació és l’espina
dorsal de la recerca i de l’exposició dels seus resultats. També s’ha utilitzat una altra documentació que complementa l’anterior i que facilita
l’aportació de nombrosos exemples que faciliten l’exposició.
La major part d’aquesta documentació s’originà arran d’escripturar
un gran nombre de pactes o contractes elaborats per notaris civils o
eclesiàstics i s’exposa a les taules que complementen les explicacions
dels diferents apartats de la recerca o que configuren un dels apèndixs
de l’annex. Com s’ha comentat anteriorment, aquestes fonts reflecteixen
les relacions establertes entre les classes socials no privilegiades: la
pagesia i la menestralia de les localitats estudiades del Baix Maresme.
Aquest conjunt documental està dipositat en els arxius que s’esmenten
a continuació.
Els documents procedents de l’Arxiu Històric Municipal d’Argentona (AHMAR) bàsicament són de quatre tipus: una col·lecció de
LA
15
pergamins, que ja vàrem examinar per a l’elaboració de la nostra tesi
de llicenciatura,3 l’escassa documentació en paper conservada, l’índex
del Llibre del Baixell4 (sic), així com dos capbreus estudiats per Maria
Josep Castillo per a la realització de la seva tesi de llicenciatura.5 De
l’esmentada documentació, l’índex del Llibre del Baixell i els capbreus
elaborats per als senyors de Sant Vicenç i de Vilassar destaquen per
la qualitat i quantitat d’informació que contenen.6
Al Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró (MASMM) s’han consultat tres-cents pergamins. La majoria d’aquestes fonts bàsicament informen sobre les viles de Sant Feliu de Cabrera i de Sant Genís de Vilassar.
De l’Arxiu parroquial de Sant Pere de Premià (APSPPD), s’ha
elaborat un buidatge sistemàtic de tres manuals notarials elaborats pels
rectors de la parròquia d’aquesta localitat.7 Al manual 1, que compta
amb trenta-nou documents del període 1462-1488, les escriptures predominants són les compravendes i les permutes d’agrer. Al manual 2,
que comprèn el període 1470-1506, s’han localitzat seixanta-sis documents i les tipologies documentals més presents són les compravendes
i els testaments. Del darrer manual consultat, que s’ocupa del període
1463-1549, procedeixen trenta testaments i dos codicils.
Mercès al Museu Municipal de Premià de Dalt (MMPD) i a Imma
Ginferrer, es compta amb informació de referències documentals de
tipus patrimonial d’aquesta localitat.8 Malgrat això, no ha estat pos3. Montserrat RICHOU I LLIMONA, Aproximació a la història d’Argentona (segles
Argentona: Copisteria la Juliana, 1987. Tesi de llicenciatura dirigida pel doctor
Josep M. Salrach l’any 1985.
4. Aquest índex incomplet, d’època posterior, correspon al manual 5 o Llibre del
Baixell (sic) de l’Arxiu Parroquial de Sant Genís de Vilassar. És evident que la informació
que proporciona el manual original és molt més completa que la còpia. Malgrat això,
en la realització d’ambdós buidatges documentals, s’ha observat que hi ha alguns fons
que no s’han conservat en el manual original.
5. Maria Josep CASTILLO I EZQUERRÀ, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques.
Argentona: l’Aixernador Edicions Argentonines (Col·lecció el Montalt, núm. 7), 1990. Tesi
de llicenciatura dirigida pel doctor Josep M. Salrach.
6. Les informacions aportades pel Capbreu vell de les rendes d’Argentona i Vilassar
complementen les dades obtingudes amb la documentació inèdita consultada en d’altres
arxius. El segon capbreu, redactat entre els anys 1558 i 1614, ofereix dades de diferent
tipologia documental que va aportar la pagesia a les confessions. De vegades, aquestes
referències es ratifiquen mitjançant les fonts d’altres arxius; en d’altres, aquestes dades
són cabdals perquè constitueixen referències de documentació no conservada o de fons
dipositats en arxius patrimonials que no faciliten l’accés als estudiosos.
7. Posteriorment, durant el segle XVII, el rector Josep Cardona va elaborar uns
índexs d’aquests manuals. Aquests índexs han facilitat els buidatges realitzats, però tot
i així s’ha constatat l’existència de documentació no indexada per Cardona.
8. Es tracta de reproduccions documentals, procedents de l’Arxiu Patrimonial de
Can Pi d’Aiguafreda, aportades per Jaume Oliver i Bruy. Jaume OLIVER I BRUY, Introducció
a la Història de Premià de Dalt. Premià de Dalt: Ajuntament de Premià de Dalt (Col·lecció
XIII-XV),
16
sible accedir a la consulta de la documentació dipositada als arxius
patrimonials de can Riera de la riera ni de can Botey.
Del Museu Municipal de la Marina de Vilassar de Mar (MMMVM),
s’ha consultat el fons cedit per la família de can Carbonell. Entre els
documents en pergamí, cal assenyalar catorze pergamins amb informació sobre diferents aspectes de la població de les viles de Cabrera
i de Vilassar.
Del Museu Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt (MAMVD) provenen
quatre documents en pergamí del fons cedit per la família Armengol:
un establiment, una venda, una donació i un testament.
Sens dubte, l’Arxiu Parroquial de Sant Genís de Vilassar (APSGVD)
és el que ha proporcionat el major nombre de documents procedents
dels arxius d’aquesta comarca. S’ha realitzat el buidatge de nou manuals notarials i de centenars de documents, més de 300, pendents
de classificar, que provisionalment s’han anomenat “Diversorum”. Es
tracta de documentació dispersa, configurada per manuals notarials
sense relligar i de documentació independent escripturada en paper.
El manual 1 (1337-1381), el manual 3 (1365-1462) i el manual
d’òbits (1468-1507) són llibres notarials, d’origen eclesiàstic, en els
quals el gruix documental està constituït per testaments. El manual
6 (1417-1438) i el manual 8 (1443-1449) també contenen escriptures
testamentàries i d’altres tipologies documentals com ara àpoques de
dot, debitoris, vendes de censals, donacions, enfranquiments, crides,
empares, etc. Al manual 2 (1359-1377), manual 4 (1377-1384), manual 5
o Llibre del Baixell (1391-1423), manual 7 (1443-1449) i a la documentació classificada com a “Diversorum”, no s’hi ha trobat documentació
testamentària i les fonts són de diversa tipologia.
A l’Arxiu de la Catedral de Barcelona (ACB), s’ha treballat amb
diferents manuals notarials de la Pia Almoina de la Seu de Barcelona9
del Museu de Premià de Dalt), 2003. També disposem d’un resum de dades documentals
de Can Botey, cedides al museu per Josep Madurell que va realitzar un petit inventari de
part de la documentació d’aquest arxiu patrimonial. També agraïm la col·laboració de Josep
M. Pinto que va facilitar-nos informació sobre la documentació existent a l’Arxiu Patrimonial
de Can Riera de la riera.
9. Els manuals consultats d’aquesta institució són: Establiments y proprietats
situats al pla de Barcelona, costa del mar, Valles, Panades y Sitges; Llibre de precharis y
stabliments de la Pia Almoyna de la Seu de Barcelona. Rebut en poder de Pere Pasqual,
notari public de Barcelona; Llibre de Precaris de la Pia Almoyna en poder de Bernat
Matheu, nottari de Barcelona. Comensa à 19 de octubre del any 1426 y ha finit à 15 de
setembre de 1443; Llibre de precaris, y altres actes fahens per la Pia Almoyna de la Seu
de Barcelona en poder de Francesch Molis notari public de Barcelona des del any 1456
fins 1459; Pia Almoyna, en poder de Pere Pasqual notari. Incipit dia 4 decembris 1480
et finivit dia 11 augusti 1489. Alous de Cornella, dins Barcelona, Hospitalet, Cabrera,
LA
17
i de la Pabordia del mes de maig de la Seu de Barcelona.10 D’aquesta
documentació destaquen les fonts relacionades amb la figura jurídica de l’emfiteusi com ara establiments emfitèutics, cartes precàries i
confessions de capbreus. Es tracta d’una trentena de documents relacionats amb la gestió del patrimoni maresmenc d’aquestes dues institucions eclesiàstiques. En aquest sentit, cal assenyalar que la major
part d’aquestes fonts ens documenten sobre les propietats que aquestes
dues institucions tenien a Sant Pere de Premià.
A la secció de Reserva de la Biblioteca de Catalunya (BC), s’ha
consultat i analitzat la documentació de diferents lligalls de paper
del Fons del Marquesat de Moja. Amb l’objectiu d’agilitzar la recerca,
s’ha utilitzat el catàleg elaborat, l’any 2001, per Pere Benito i Monclús.
A l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (AHPB), s’han consultat cent disset manuals notarials de catorze notaris barcelonins,
d’entre els quals Bartomeu Agell (1402-1466), originari de Cabrera, i
Miquel Franquesa (1456-1482) han estat els que han proporcionat més
documentació.
Dels quaranta-tres manuals de Bartomeu Agell, cal assenyalar que
vint són comuns i la resta es dedicaren a escripturar compravendes. De
Miquel Franquesa s’ha realitzat el buidatge de quaranta-nou manuals,
que es classifiquen en manuals comuns, llibres de compravendes, llibres
de testaments o plecs de documentació diversa. Les fonts procedents
dels llibres de diferent tipologia i de la documentació dispersa d’ambdós
notaris representen 478 documents. Als següents fulls, es pot consultar
la classificació de tipologies documentals de part de la documentació
de Bartomeu Agell i de Miquel Franquesa.
Garraf, Vich, Sant Feliu de Llobregat, Miralpeix y Castell de Port; Pia Almoina del
territori en poder de Francech Sunyer y Salbador Coll notaris publics de Barcelona y
scrivanias del capitol.
10. De la Pabordia del mes de Maig de la Seu de Barcelona només es constata
documentació del Baix Maresme als manuals Pabordia Capbreu “P.nª40 1416 a 1540”
ACB i Pabordia Capbreu “P.nª51 E 1439 a 1440” ACB.
18
Nombre
documents
3
4
1
1
1
1
2
1
4
1
2
2
1
24
1
1
1
1
1
5
Àpoca
dot
Àpoca
eixovar
1
1
1
3
1
3
1
1
2
3
1
1
1
3
17
Arrendaments
Capítols
matrimonials
8
11
18
2
1
1
1
3
1
3
2
5
3
4
3
3
2
1
2
2
2
1
76
Censals
morts
17
9
4
2
4
2
5
1
3
4
5
6
4
3
1
2
2
2
2
2
78
Compravendes
5
3
1
1
1
11
Compravendes carta
gràcia
1
1
2
Confessions
2
2
Definició
drets
familiars
1
1
1
1
2
1
7
Donacions
1
1
1
3
Enfranquiments
3
3
Esponsalicis
1
2
1
1
2
1
8
Establiments/
sotsestabliments
3
1
1
5
Procures
2
1
1
1
5
Permutes
1
3
1
1
6
Restitucions
dot
1
1
Restitucions
eixovar
TAULA 1
Tipologia documental dels manuals notarials de Bartomeu Agell (AHPB)*
3
1
2
1
7
Àpoques
llegat testamentaris
* A la taula s’han escripturat les tipologies documentals més freqüents. No s’inclouen els documents dels manuals especialitzats en compravendes.
1
33
2
34
3
39
4
6
5
12
6
5
7
6
8
7
9
6
10
15
11
4
12
15
13
0
14
0
15
11
16
15
17
22
18
16
19
1
20
13
21
13
22
2
24
1
25
3
26
7
28
5
29
6
30
4
Total 301
Manual
LA
19
Els números de la primera columna de la taula de Bartomeu
Agell, que s’ha inserit a la pàgina anterior, corresponen als manuals
comuns i de compravendes que tot seguit esmentem:
1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
9.
10.
11.
12.
13.
14.
15.
16.
17.
18.
19.
20.
21.
22.
23.
24.
25.
26.
28.
29.
30.
Manuale primum (1419/1424)
Primum manuale (1428/1430)
Tercium manuale(1431/1432)
Manual (1434/1435)
Septimum manuale (1435/1436)
Manual (1438/1439)
Manual (1441)
Manual (1442/1443)
Manual (1445)
Vigesimum primum manuale instrumentorum et contractorum (1446)
Vigesimum sextum manuale (1449)
Manual (1451)
Manual (1457/1458)
Manual (1448)
Manual (1458)
XXXVIII manuale (1458/1459)
XXXV (IIII manuale) (1458/1459)
Manual (1461)
Manual (1461/1462)
XXXX manuale (1464)
Primus liber vendicionum et stabilimentorum et aliarum alienariorum (1428/1430)
Llibre de vendes (1431/1432)
Liber vendicionum (1459)
Llibre de vendes (1461/1462).
20
2
4
7
2
1
6
4
4
14
9
3
15
8
10
14
5
4
2
15
2
3
4
5
2
1
8
2
2
2
160
1
2
1
1
1
6
Àpoques
dot
1
1
2
Àpoques
eixovar
1
1
2
4
Arrendaments
2
3
1
2
6
2
1
1
1
1
2
1
2
25
Capítols
matrimonials
1
1
1
2
1
1
1
1
1
2
2
1
15
Censals
morts
1
1
2
1
2
1
4
2
3
1
7
4
3
2
2
1
7
1
2
45
Compravendes
1
3
1
3
2
1
1
12
Compravendes
a carta de
gràcia
1
1
Esponsalicis
1
1
1
3
Establiments*
1
2
1
4
Permutes
1
2
Restitucions
dot
1
1
3
1
6
3
2
5
2
3
3
1
6
1
2
40
Altres
TAULA 2
Tipologia documental dels manuals notarials de Miquel Franquesa (1456-1482)
1
2
4
5
6
7
9
10
12
13
14
15
16
17
19
20
21
22
23
25
28
29
30
32
33
34
35
36
37
TOTAL
Nombre
document
* També s’hi ha comptat els sotsestabliments.
Manual
LA
21
Els números de la primera columna de la taula de Miquel Franquesa corresponen als manuals de diferent tipologia d’aquest notari:
1. Primum manuale omnium instrumentorum (1456-10-2/1462-11-3)
2. Primum manuale omnium instrumentorum (1462-12-2/1465-2-20)
3. Manual (1465-7-1/1466-3-22)
4. Quartum manuale (1466-12-23/1467-10-6)
5. Manuale sextum (1468-5-20/1469-1-5)
6. Manual (1469-9-12/1470-4-10)
7. Manual (1470-11-10/1471-5-9)
8. Manual (1471-5-10/1472-4-14)
9. Manuale duodecim (1472-4-15/1473-2-3)
10. Manuale tercium decimum (1473-2-3/1473-8-25)
11. Manuale (1473-8-26/1473-12-18)
12. Manual (1475-9-8/1476-10-25)
13. Manuale decimum octavum (1476-10-25/1477-6-6)
14. Manuale (1477-6-6/1477-12-12)
15. Manuale vicesimum (1477-12-12/1478-7-28)
16. Manuale (1478-7-28/1479-4-16)
17. Manuale vicesimum secundum (1479-4-17/1479-11-10)
18. Manual (1479-11-22/1480-5-15)
19. Manual (1480-6-23/1481-1-18)
20. Manual (1481-1-19/1481-8-2)
21. Manual (1481-8-9/1482-2-20)
22. Llibre comú (1463-2-11/1464-6-28 i 1464-11-8/1465-5-13)
23. Llibre comú (1465-4-23/1479)
24. Llibre comú (1466-7-23/1467-1-22)
25. Llibre comú (1467-10-29/1468-1-21)
26. Llibre comú (1468-10-11/1468-12-8)
27. Llibre comú (1469-3-22/1469-5-14)
28. Llibre comú (1469-8-11/1470-7-23)
29. Liber primus vendicionum (1463-2-28/1466-3-8)
30. Tercius liber vendicionum (1467-11-20/1469-2-16)
31. Llibre de vendes (1469-6-?/1470-11-14)
32. Llibre de vendes (1470-11-3/1473-1-13)
33. Llibre de vendes (1473-2-12/1474-4-?)
22
34.
35.
36.
37.
Liber septimus vendicionum (1474-10-4/1477-1-18)
Llibre de vendes (1477-1-23/1478-6-3)
Llibre de vendes (1478-5-29/1480-5-17)
Plec de capítols matrimonials (1452/1482).
De Miquel Franquesa també s’ha realitzat un buidatge de la documentació següent, que no es troba reflectida a la taula núm. 2:
Libre de testaments (1457/1480)
Plec de testaments (1465/1482)
Llibre de testaments (1474/1482)
Plec de documentació diversa (1458/1480)
En aquest arxiu també s’han consultat trenta-quatre manuals
d’altres notaris barcelonins com Francesc Ladernosa (1355-1381), Joan
Nadal (1384-1431), Pere Ponç (1401-1447), Joan Reniu (1413-1439), Pere
Folgueres (1393-1442), Antoni Parera (1431-1471), Nicolau de Mediona
(1432-1498), Jaume Mas (1449-1505) i Joan Guerau (1452-1474). Malauradament, la consulta no ha estat reeixida car només han originat
l’obtenció d’una vintena de fonts d’interès.
LA
METODOLOGIA
Tota investigació acostuma a dividir-se fonamentalment en
tres fases. En la primera, la tasca consisteix a cercar, seleccionar i
classificar les fonts considerades d’interès. En el nostre país, quan
l’estudi projectat és de caire local, aquest primer procés d’investigació tot sovint comporta la recerca documental d’unes fonts que es
troben disperses en un territori que supera els límits geogràfics de
les delimitacions actuals. Molt sovint aquesta circumstància comporta a l’investigador que es dedica a la docència no universitària
dos reptes. El primer, és la conciliació de la recerca amb la vida
familiar i laboral i, el segon, és que hi ha un gran nombre d’arxius
locals que custodien documentació pendent de classificació. Aquesta
circumstància comporta que l’estudiós hagi d’invertir més temps
en la realització d’una primera selecció documental. Esperem que,
força aviat, amb la utilització de les noves tecnologies s’endegui una
sistematització digital dels fons documentals de diversa tipologia i
que l’investigador pugui accedir via telemàtica al nostre patrimo-
LA
23
ni documental i, d’aquesta manera, alleugerir i “democratitzar” les
primeres fases de les investigacions.
La recerca documental realitzada ha resultat àrdua perquè s’ha
hagut d’esmerçar molt de temps als arxius per desplaçar-nos-hi i treballar-hi. Tot i així, també és cert que la recopilació de més de dos
mil fonts maresmenques d’arxius locals i de la Ciutat Comtal i els
resultats obtinguts de la seva anàlisi ha recompensat l’esforç invertit.
A la segona fase de la recerca, tenint en compte la primera classificació documental realitzada, es defineix el marc d’estudi, tenint
en compte les variables territori, cronologia i temàtica. En el nostre
cas, en aquesta segona fase, s’ha decidit que l’objecte d’estudi seria la
pagesia del Baix Maresme durant el període 1348-1486.
A la tercera fase, s’han treballat de manera simultània diferents
aspectes, entre els quals cal destacar l’elaboració de diferents bases de
dades que proporcionen una segona classificació documental; la cerca
i anàlisi de fonts bibliogràfiques i la redacció dels diferents apartats
que exposen les bases teòriques de la recerca.
La presentació formal dels tres apartats expositius desenvolupats
presenta una estructura semblant. Es té en compte l’exposició d’anàlisis
diplomàtiques i jurídiques de les tipologies documentals treballades i
es relacionen les dades obtingudes a les nostres anàlisis amb l’exposició dels continguts dels diferents apartats. En aquestes exposicions
s’utilitzen, es comenten i, fins i tot, es qüestionen els resultats i interpretacions realitzats anteriorment per d’altres investigadors.
S’ha volgut acomplir l’objectiu de realitzar una rigorosa anàlisi
de caràcter regional que contribuís a l’avenç del coneixement d’un
territori més extens, com és la Catalunya Vella baixmedieval, s’ha
intentat ésser rigorós en tot el procés del nostre estudi.
AGRAÏMENTS
Abans de donar pas al cos expositiu d’aquesta obra, vull destacar
que l’elaboració d’aquesta investigació i la posterior adaptació per a
la seva edició no s’hauria pas pogut realitzar sense l’ajuda i l’encoratjament de tota una sèrie de persones i d’institucions. D’entrada, vull
manifestar el meu més sincer agraïment al doctor Antoni Riera i Melis,
que m’ha ofert suport personal i científic durant tots aquests anys. La
seva paciència i el seu mestratge han estat cabdals per a l’elaboració
d’aquesta recerca, base de la present publicació divulgativa, i l’inici
de noves investigacions.
Així mateix, vull fer arribar el meu agraïment a la doctora Eva
Serra i Puig, que sempre ha mostrat la seva confiança envers aquest
24
projecte. També cal recordar que aquest estudi s’originà a partir d’una
conversa en la qual em suggerí que una recerca iniciada sobre el Maresme podia encaminar-se vers l’elaboració d’una tesi doctoral. També
dins de l’àmbit acadèmic he de regraciar les valuoses aportacions del
tribunal que va examinar la tesi, les doctores Milagros Rivera Garretas
i Eva Serra i Puig i els doctors Salvador Claramunt Rodríguez, Gaspar
Feliu i Montfort i Salvador Giner Sanjulián.
També vull agrair la col·laboració de tots aquells arxivers i arxiveres que m’han facilitat la tasca de recerca, així com a tots aquells
companys i companyes que, d’una manera o una altra, m’han aconsellat i/o han compartit les meves dèries amb magnífiques conversacions. Entre aquests, vull mencionar especialment Rosario Moya,
Josep Samon Forgas, Josep Mohedano i Barceló i Antoni Albacete.
I ja per acabar, tan sols em resta recordar el suport logístic i
moral de la meva mare, M. Montserrat Llimona i Marimon, i de la
meva filla Maria Gueye i Richou, que ha crescut envoltada de llibres
i “paperassa”.
SIGLES
I ABREVIATURES
ACB
AHMAR
AHPB
APCBPD
APCMPD
APCRPD
APPA
APSGVD
APSPPD
BC
MAMVD
MASMM
MMMVM
Arxiu Capitular de Barcelona
Arxiu Històric i Municipal d’Argentona Jaume Clavell i Nogueras
Arxiu Històric de Protocols de Barcelona
Arxiu Patrimonial de Can Botey de Premià de Dalt
Arxiu Patrimonial de Can Moles de Premià de Dalt
Arxiu Patrimonial de Can Riera de Premià de Dalt
Arxiu Patrimonial de Can Pi d’Aiguafreda
Arxiu Parroquial de Sant Genís de Vilassar de Dalt
Arxiu Parroquial de Sant Pere de Premià de Dalt
Biblioteca de Catalunya
Museu Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt
Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró
Museu Municipal de la Marina de Vilassar de Mar
LA
a.
ant.
ben.
benef.
d.
fol.
fols.
=
ll.
mon.
no s’esp.
anyals
anterior
benedicció
benefici
diners
foli
folis
equivalents
lliura/lliures
monestir
no s’especifica
p.
pp.
ref.
s.
S.
Sta.
v.
½
¼
1/8
%
pàgina
pàgines
referència
sou/sous
Sant
Santa
verso
mitja
un quart
una vuitena part
percentatge
25
Les cames e los peus que sostenen tot lo cors, són los llauradors,
qui sostenen lo món, tots los stats, a reys, comtes… car de allò que
ells treballen, tots ne havem de viure; mas ja són malalts, car ja no
paguen delmes e, si u fan, no com deuen, juradors, envejosos, indevots.
Sant Vicent Ferrer S. II 37,21-38,21.
PRIMERA PART
LA TERRA
EL MARC GEOGRÀFIC
La comarca del Maresme està formada per un mosaic de muntanyes
de poca alçada i per petites valls, drenades per rieres, nascudes als cims
del vessant oriental de la Serralada Litoral Catalana. Aquesta carena
marca el límit amb el Vallès i ocupa els dos terços de la comarca. La
resta de l’espai està conformat per les zones baixes o planes situades
prop de la costa i de les valls interiors. Generalment, quan es descriu
aquesta comarca, se la situa entre la Serralada Litoral Catalana i la
costa, el turó de Montgat i la desembocadura del riu Tordera, malgrat
que alguns dels seus municipis superin els límits abans esmentats.1
La distància entre la Serralada Litoral Catalana i la mar Mediterrània
oscil·la entre els cinc i els quinze quilòmetres. Aquesta circumstàmcia
explica que, fins fa ben bé dos segles, els habitants d’aquest indret no
distingissin entre la costa i els pobles de l’interior.2
Al segle XIX, Francesc Carreras Candi va reivindicar la divisió interior de la comarca en l’Alt i el Baix Maresme, basada en la separació
dels bisbats de Barcelona i de Girona, en l’establiment de les vegueries
de Barcelona i de Girona i en la presència de la casa de Cabrera, des
d’Arenys de Mar fins a Tordera. Per tant, el Baix Maresme correspon
a la part més meridional, a la zona més propera al Barcelonès.3 És a
dir, al territori delimitat al sud per la vila de Teià i al nord per Caldes
d’Estrac.
1. Per exemple, Sant Genís de Vilassar o Vilassar de Dalt està situat a la part
inicial de la riera de Sargall, sobrepassant la Serralada Litoral Catalana, Josep IGLÉSIAS
FORT, La Població del Maresme a la llum dels censos generals. Mataró: Caixa d’Estalvis
Laietana, 1971, p. 12.
2. Jaume OLIVER i BRUY, Introducció a la història de Premià de Dalt, p. 19.
3. Josep IGLÉSIAS FORT, La Població del Maresme a la llum dels censos generals,
pp. 13-14.
32
MAPA 1
L’època medieval al Maresme
LA SELVA
VALLÈS ORIENTAL
VO
BARCELONÈS
Vallalta
V
O Tordera
O
V
VPalafolls
Palafolls
V
OMontpalau
VQ
O VV
Castell vell
V
Dosrius
O Pineda
O
O Arenys
Dosrius
MontaltV
V
Llavaneres
Argentona
Q Mata
O Q
V
Q V
V VBurriac
OVV Mataró
MAR MEDITERRÀNIA
V
O
Q
V
Cabrera
Vilassar
V O
V V V Premià PremiàVilassar
Teià
O
Montgat Alella
Arenys
O
O
V
V
Q
Q
Q
Castells
Monestirs
Parròquies conservades
Parròquies desaparegudes
Ermites
Capelles
Basíliques
Tiana
Font: El Maresme en mapes (Consell Comarcal del Maresme).4
A les fonts medievals consta un ventall de topònims que documenten l’orografia i la hidrografia comentades.5 La presència de les
zones més muntanyoses es reflecteix de diversa manera: des de l’alienació de muntanyes senceres fins a la utilització de topònims que
identifiquen la situació i els límits de les terres traspassades en el
mercat de l’agrer.6
L’existència de terrasses que configuren una gradació de feixes
permet observar una gradual transformació d’aquest espai muntanyós
4. <http://mapes-maresme.ccmaresme.es/mapes.html>.
5. Per a la toponimia maresmenca del segle X fins a mitjan segle XIV, pot consultar-se Coral CUADRADA, El Maresme Medieval: Hàbitat, Economia i Societat, segles X-XIV.
Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1988. Coral CUADRADA, “El paisatge i l’organització del
territori al Maresme Medieval”, a BOLÓS, Jordi i BUSQUETA, Joan Josep, Territori i Societat
a l’Edat Mitjana. Història, Arqueologia, Documentació, volum I. Lleida: Institut d’Estudis
Humanístics Miquel Coll i Alentorn, 1997, pp. 83-129. Josep VILADEMUNT i CORNEI, “Estratègies humanes d’ocupació del territori, el cas de Vilassar de Dalt”. Treball inèdit, 2002.
6. El 5 de juny de 1396, Miquel des Bosc elaborà una carta precària a favor de
Pere Andreu, de Vilassar, relacionada amb una muntanya, situada a Cuquet, i sis peces
de terra. Una de les peces tenia com a límit “in capite vel podi vel montis” (APSGVD,
Manual 5, fols. 22-23 i AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 22). El dia 1 d’abril de 1397,
en una altra carta precària, Miquel des Bosc reconegué a Bartomeu Serra i al seu fill
Salvador, de Vilassar, la “possessió emfitèutica” de tres peces de la borda Serra. Una
d’aquestes peces estava situada a Montcabrer i una altra a Puig de Vadelles, APSGVD,
Manual 5, fols. 35v-36.
LA
33
en una zona d’explotació agrícola, mentre que els topònims de les zones de la plana mostren una explotació continuada de les explotacions
agràries situades a les diferents valls7 i a la ribera marítima.8
Un dels trets més característics de la comarca del Maresme és la
seva xarxa hidrogràfica constituïda per rieres de curta trajectòria amb
considerables desnivells, un cabal irregular al llarg de l’any i amb grans
avingudes o rierades quan es produeixen considerables precipitacions.9
La majoria d’aquests cursos fluvials destaquen més pel seu paper
morfològic que per l’aigua que hi discorre. Per això, a la baixa edat
mitjana, algunes d’aquestes rieres no s’identificaren amb cap topònim
quan s’escripturaren.10 Aquestes rieres constitueixen unes importants vies
de comunicació, ja que, com que estan disposades perpendicularment
al mar, enllacen transversalment les zones de costa amb l’interior. Per
aquesta raó, tot sovint s’equipararen aquests cursos hidrogràfics amb
els camins.11
El topònim de les rieres o torrents més importants coincideix
amb el nom de les poblacions que travessen. Aquest és el cas de la
riera d’Argentona, de Cabrils, de Premià i de Vilassar.12 Aquestes rieres
principals recullen l’aigua d’altres rieres o torrents secundaris que, com
és evident, podien aparèixer escripturades de manera genèrica o amb
el topònim corresponent.13
7. Vall de Cabrils (1378-12-18, APSGVD, Manual 4, fols. 84v-85v); Vall de Cabrera (1380-4-18, APSGVD, Manual, fol. 118); Vall Llarga, de Premià (1395-5-31, APSGVD,
Manual 5, fol. 14v i AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 14); Vall d’Agell (1420-7-22, AHPB,
Bartomeu Agell, Manuale Primum (1419/1434), fol. 19v).
8. En una compravenda de terra de l’any 1372, Pere Botey, de Premià, va comprar a Bartomeu Vives, de l’esmentada vila, una peça de terra situada a “la planella”.
Un dels límits d’aquesta peça era el litoral marí (1372-4-8, APSGVD, Manual 2, fols.
33v-34). Tres anys més tard, Bartomeu Vives i Elisenda, de Premià, vengueren a Salvador Isern, de Vilassar, dues peces de terra situades a “ses ribes”, 1375-1-28, APSGVD,
9. Al Maresme, com a sinònim de riera també s’utilitzen els següents termes:
rial, torrent, rierany, reguerany i rambla, <http://arenys.org/riera/lariera.htm>.
10. Precisament és aquesta la imatge reflectida a diverses fonts. Per exemple, en
la descripció d’un torrent presentat com una de les fites del mas Domènec, de Vilassar,
es pot llegir: “qui ibi discurrit in tempore pluviarum”, 1379-12-18, APSGVD, Manual 4,
fols. 116-117.
11. A Premià, com a fites d’una terra erma aloera alienada s’escripturà dues
vegades un torrent o camí del qual no es consignà el topònim corresponent, 1480-3-14,
APSPPD, Manual 2, fols. 7v-8.
12. Com a límit de la borda de Serra figurà la riera de Cabrils, i com a límit
d’una peça de terra sotsestablerta, situada a Pujol, la riera de Vilassar, 1374-3-6, APSGVD,
Manual 2, fols. 88v-89v.
13. A la nostra tesi de llicenciatura vam identificar i situar trenta-quatre rieres
dependents de la riera d’Argentona, Montserrat RICHOU i LLIMONA, Aproximació a la his-
34
La importància de l’aigua es reflecteix mitjançant la consignació
d’una gran quantitat de distribuïdors, com ara basses,14 fonts15 i pous.16
La població emmagatzemava l’aigua d’aquestes rieres i també utilitzava
la que provenia dels cursos d’aigua subterranis.
La unió del relleu, l’abundància d’aigua, la climatologia i la fertilitat de les terres maresmenques ha facilitat que aquesta comarca
mantingués una població estable des de l’edat de bronze.17 Posteriorment, el traçat de la Via Augusta, el camí ral i la xarxa de comunicació
d’època contemporània amb la línia ferroviària, la carretera nacional
i l’autopista, que reprodueixen l’antiga via romana, fan del Maresme
un important camí de pas. En canvi, els camins transversals que comuniquen, mitjançant els colls de muntanya, la comarca del Maresme
amb la veïna comarca del Vallès han estat unes vies de comunicació
històricament menys transitades.18
La quantificació de la població medieval ha estat un repte per als
estudiosos de la demografia històrica perquè les fonts són escadusseres
i s’elaboraren amb uns objectius fiscals. Per aquesta raó, alguns investigadors no són gaire partidaris d’acceptar com a vàlides les dades dels
fogatges, de les talles, dels estims i dels capbreus. Com aquestes fonts
es confeccionaren per a controlar el cobrament d’impostos o censos,
sovint es planteja el dubte sobre possibles ocultacions.19 La desconfian-
tòria d’Argentona (segles XIII-XV)..., pp. 16-17. Vegeu per a Sant Genís de Vilassar, Josep
VILADEMUNT i CORNEI, Estratègies humanes d’ocupació del territori, el cas de Vilassar de Dalt.
14. La bassa de n’Aroles estava situada prop de la riera de Vilassar, 1474-12-4,
APSGVD, Manual 8, fol. 173v.
15. A Premià s’esmenta la font de Sarriol (1469-3-5, APSPPD, Manual 1, fols. 4041v) i el mas Font de Cabrera tenia tinences al turó de la Font, 1481-1-2, AHPB, Miquel
Franquesa, Manual (1480/1481).
16. El rial de Pou de Vilassar estava situat a la ribera marítima, 1401,4,20,
AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 55 i APSGVD, Manual 5, fols. 55v-56.
17. De Cabrera, cal assenyalar les restes arqueològiques dels jaciments d’un poblat
ibèric, de la necròpoli de Burriac i de Can Modolell o Can Lladó; de Premià de Dalt,
el poblat ibèric de la Cadira del bisbe; de Vilassar de Dalt, els jaciments neolítics Antic
dels Rocs d’en Sardinyà, el dolmen de la Roca d’en Toni i les coves de la granota. Vegeu
Coral CUADRADA, El Maresme Medieval. Josep M. MODOLELL, Cabrera de Mar. Castell de
Sant Vicenç o de Burriac. Síntesi històrica. Argentona: L’Aixernador Edicions (col·lecció
El Montalt, núm. 13), 1994. Jaume OLIVER I BRUY, Introducció a la història de Premià
de Dalt..., Josep VILADEMUNT I CORNEI, Estratègies humanes d’ocupació del territori, el cas
de Vilassar de Dalt...
18. Jaume OLIVER I BRUY, Introducció a la història de Premià de Dalt..., p. 20.
19. Els fogatges són el mecanisme utilitzat per a distribuir els donatius sobre
la base del nombre de focs (llars) de les comunitats rurals i urbanes. Aquestes comunitats mitjançant les talles (impost diferenciat segons la riquesa moble i immoble de
cada contribuent) i/o la venda de censals morts i violaris havien de recaptar el donatiu
via fogatge que les Corts havien decidit concedir al monarca. Les cases taxades o de-
LA
35
ça també es justifica quan s’al·lega que aquest tipus de documentació
no inclou les llars insolvents, no determina el nombre de membres de
cada llar familiar i segueix una diversitat de criteris que no faciliten
dades fiables.20 Ara bé, si es rebutgen totes aquestes dades, com les
aportades pels fogatges, “ens quedem sense cap altra base que ens
permeti fer unes estimes més o menys aproximades per al segle XIV,
ja que llavors no es realitzaven censos poblacionals com els actuals”.21
Seguint la línia iniciada per Josep M. Iglésias, qui elaborà un estudi
dels fogatges del Maresme, es poden utilitzar els fogatges del període
1358-1497, per apropar-se a la demografia d’algunes de les localitats
estudiades.22 En aquestes fonts, en general, es constata una pèrdua
d’habitants a les localitats de Cabrera, de Premià i de Vilassar a partir
del fogatge efectuat l’any 1358.23
TAULA 3
Taula-resum de focs entre 1358 i 1497
Municipis
Cabrera
Premià
Vilassar
1358
focs
1365-1370
focs
1378
focs
1497
focs
65
40
64
56
80
59
49
77
38
41
-
Al Principat, la davallada poblacional s’inicià uns anys abans de
l’elaboració dels primers fogatges. La població baixmedieval es veié
trasbalsada per la incidència d’una sèrie de caresties frumentàries que
culminaren l’any 1333 amb una greu crisi de subsistències coneguda
marcacions senyorials, “contribuïen en el fogatge com un bloc segons uns criteris que
desconeixem, però que no partien d’un recompte de focs reals”, Pere ORTÍ GOST, “Una
primera aproximació dels fogatges catalans de la dècada de 1360”. Anuario de Estudios
Medievales, 29 (Barcelona, 1999), pp. 747-773.
20. Gaspar Feliu utilitza el terme “estiatge” per referir-se a la migradesa d’estudis
dedicats durant els anys noranta a la demografia medieval, Gaspar FELIU, “La demografia baixmedieval catalana: estat de la qüestió i propostes de futur”, Revista d’Història
Medieval, 10 (València, 1999), pp. 13-43.
21. Josep IGLÉSIAS FORT, La Població del Maresme a la llum dels censos generals..., p. 15.
22. Josep IGLÉSIAS FORT, La Població del Maresme a la llum dels censos generals...,
p. 31. Les dades del fogatge de 1378 coincideixen amb les obtingudes per Esther Redondo
en el seu estudi, Esther REDONDO GARCÍA, El Fogatjament general de Catalunya de 1378.
Barcelona: Consell Superior d’Investigacions Científiques, 2002.
23. Pel que es refereix a la dada de l’estima del 1365-1378, en la qual la població de Vilassar doblà el nombre de focs, Josep Iglésias Fort considerà aquesta dada
exagerada i fruit “d’alguna errònia interpretació per la nostra banda”, La Població del
Maresme a la llum dels censos generals..., p. 19.
36
com “lo mal any primer”.24 Posteriorment, a partir de l’any 1348, la
Pesta Negra originà el sorgiment de rebrots endèmics,25 els quals amb
d’altres malalties infeccioses com la verola, les febres de tipus pal·lúdic,
l’ergotisme, la tuberculosi o “pesta blanca”, la lepra i el xarrampió,26
delmaren la població baixmedieval.27 Finalment, la guerra civil de 14621472 representà un període de fam i de mortaldat al Principat. Aquesta
societat rural internalitzà la crisi d’aquest període, que Guy Bois ha
qualificat com a sistèmica28 enfront d’altres estudiosos que l’han concebuda com un període de “dificultats”29 o una etapa de decontracció
seguida per continus renaixements, que no afectà tots el seus membres
de la mateixa manera.30
24. Aquesta etapa de dificultats s’inicià a Europa l’any 1280 i no afectà als Països
Catalans fins al segon quart del segle XIV, Josep FERNÁNDEZ I TRABAL i Antoni RIERA MELIS,
“La crisi social i econòmica al camp”, Història Agrària dels Països Catalans, vol. II, Edat
Mitjana, Barcelona, Fundació Catalana per a la Recerca, 2004, p. 120.
25. Per a Barcelona, Pierre Vilar va comptabilitzar diferents anys en què la pesta
hi fou present. Entre aquests, es poden mencionar els següents, 1362, 1363, 1371, 1396,
1397, 1410, 1429, 1439, 1448, 1465, 1466, 1476, 1483, 1486, Pierre VILAR, Catalunya dins
l’Espanya Moderna. Recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals,
vol. I. Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 198.
26. Emilio MITRE FERNÁNDEZ, Fantasmas de la sociedad medieval. Enfermedad.
Peste. Muerte. Valladolid: Secretariado de Publicaciones e Intercambio Editorial de la
Universidad de Valladolid (“Historia y Sociedad”, 107), 2004.
27. Actualment, per a les zones rurals, es tendeix a observar l’empremta de la
Pesta Negra amb una visió més àmplia. Es considera aquesta malaltia com un factor
més de la davallada poblacional considerada un fenomen de llarg termini i no en relació directa amb la pesta, Gaspar FELIU, La demografia baixmedieval catalana: estat de
la qüestió i propostes de futur, pp. 32-34. Per a Sant Genís de Vilassar, “el rector anota
95 parroquians morts entre 1337 i 1339, i 68 més fins a 1348, la qual cosa ens sembla
realment elevada donada la demografia de la zona, i deplorem no poder comparar-la amb
la mortalitat en altres parròquies”, Coral CUADRADA, El Maresme medieval..., pp. 264-265.
28. Guy BOIS, La gran depresión medieval: siglos XIV-XV. El precedente de una crisis
sistémica. València: Universitat de València (“Biblioteca Nueva”, 14), 2003.
29. Antoni Riera Melis qualifica el període anterior a la guerra civil com una
“època de dificultats”, perquè és un “término preferible al de crisis bajomedieval, puesto
que durante esta etapa los conflictos económicos, sociales o políticos, a menudo muy
intensos, alternaron o coincidieron casi siempre con manifestaciones de creatividad y
de fuerza en otros ámbitos, especialmente en el cultural y en el artístico. Después de
cada epidemia, mala cosecha o revuelta popular se produjo una más o menos rápida
reactivación. Hasta la guerra civil de 1462-1472, la sociedad catalana conservó una notable capacidad de reacción frente a las adversidades colectivas, conoció una larga serie
de cracs parciales, intermitentes, que, aunque graves, no desarticularon sus estructuras
ni las sumieron en una profunda recesión”, Antoni RIERA i MELIS, “Panem nostrum
quotidianum da nobis hodie. Los sistemas alimenticios de los estamentos populares
en el Meditárreo noroccidental en la baja edad media”, La vida cotidiana en la Edad
Media. VIII Semana de Estudios Medievales, Logroño, Gobierno de la Rioja i Instituto
de Estudios Medievales, 1998, p. 26.
30. Georges DUBY, “Obertura”, Historia de la vida privada. 2. De la Europa feudal al Renacimiento. Madrid: Grupo Santillana Ediciones SA (Col·lecció Taurus Minor),
2001, p. 15.
LES TIPOLOGIES CONTRACTUALS
L’EMFITEUSI
I LES SEVES ESCRIPTURES
L’emfiteusi i els establiments
L’estudi de la figura jurídica de l’emfiteusi és cabdal per entendre
les relacions econòmiques, jurídiques i socials del camp català baixmedieval, perquè és a la base de la possessió i l’alienació de l’agrer. Tot i
que l’origen de l’emfiteusi s’ha de cercar al segle VI, al Codi de Justinià,1
l’emfiteusi no es desenvolupà a la Catalunya Vella fins als segles XI i
XII, quan es redescobrí i aplicà el dret romà en una societat feudal.2
L’emfiteusi dividia la possessió del domini de l’objecte emfitèutic
en dos dominis (el directe i l’útil) que es formalitzaven amb un títol
de constitució, més conegut com establiment emfitèutic.3 Amb aquest
1. Antoni MIRAMBELL I ABANCÓ, Els censos en el dret civil de Catalunya: la qüestió
de l’emfiteusi (a propòsit de la llei especial 6/1990). Barcelona: Departament de Justícia
de la Generalitat de Catalunya, 1997, p. 36-37.
2. Francesc CARRERAS CANDI, “Notes sobre los orígens de l’emfiteusi en lo territori
de Barcelona”, Revista Jurídica de Catalunya, XV (Barcelona, 1909-1910), p. 197. Amb la
Constitució “Car dignament”, concedida per Pere I a les Corts de Barcelona l’any 1210,
s’utilitzà per primera vegada l’expressió “emphiteosim” (Antoni MIRAMBELL i ABANCÓ, Els
censos en el dret civil de Catalunya: la qüestió de l’emfiteusi, p. 15). Posteriorment, amb
el privilegi concedit a la ciutat de Barcelona per Pere III, conegut com a Recognoverunt Proceres, es regulà la reglamentació d’aquesta figura jurídica, s’introduí una sèrie
d’accepcions de marcada influència feudal. Entre aquestes, es poden esmentar els sotsestabliments, la gradació dels emfiteutes i les possibilitats d’empara del senyor directe.
Per a l’aparició i evolució dels contractes d’establiment per a la zona del Maresme,
fins a la primera meitat del segle XIV, vegeu Coral CUADRADA, El Maresme Medieval,
pp. 219-228. Per al cas d’Argentona, Montserrat RICHOU i LLIMONA, Aproximació a la
història d’Argentona, pp. 122-135.
3. Per a l’estructura diplomàtica dels establiments emfitèutics, vegeu Daniel PIÑOL
ALABART, El notariat públic al Camp de Tarragona. Barcelona: Fundació Noguera (Col·lecció
Estudis, 27), 2000, pp. 259-263.
38
contracte el senyor directe alienava o entregava a perpetuïtat part del
domini del bé emfitèutic4 a canvi de la recepció d’una entrada, d’un
cens anyal o pensió i la reserva dels drets del domini directe. Aquests
drets es referien a la detenció d’aquest domini, les millores, la firma,
el lluïsme, la fadiga, l’amortització i el comís.5 Per la seva banda, el
domini útil de l’emfiteuta contemplava els drets de possessió, fruïció,
alienació, dimissió o renúncia, sempre que es respectessin els drets
pertanyents al domini directe.6
L’emfiteusi s’originà arran de la idea de la meliorato, és a dir, de la
millora i la fertilització de les terres incultes. Aquest objectiu de millora
persistí genèricament a la majoria dels establiments emfitèutics dels
darrers segles medievals i a les escriptures derivades d’aquells tractes
com els sotsestabliments, els capbreus i les cartes precàries.
A la pràctica, algunes vegades, l’exercici d’aquests drets dominicals
comportà confrontacions entre les dues parts dominicals. El 3 de gener
de 1421 s’inicià un plet que no es resolgué fins al 19 de desembre de
l’any següent. En aquesta causa s’enfrontaren Miquel des Bosc, senyor
dels castells de Sant Vicenç i de Vilassar, i Pere Geronella, pagès de
4. “Sit omnibus notum quod ego Michael de Bosco, dominus castrorum de Sancto
Vincencio et de Vilaçario, gratis et ex certa sciencia per me et omnes meos presentes et
futuros stabilio et emphiteosim dono et concedo vobis Jacobum Astrany, homini propio
meo, parrochie Sancti Genesi de Vilaçario, et vestris et quibus velitis perpetue unam
peciam terre”, APSGVD, Manual 5, fol. 3.
5. Els drets de domini, firma, lluïsme i fadiga del senyor directe estaven directament relacionats amb el dret d’alienació que pertanyia a l’emfiteuta. Per tant, el
senyor directe tenia el dret d’aprovar l’alienació del bé emfitèutic, quan l’emfiteuta volia traspassar-lo a un tercer. Amb la signatura, el senyor directe manifestava el seu
vistiplau en una alienació. Amb el dret de fadiga, que només era vigent durant trenta
dies, el senyor directe podia adquirir el bé emfitèutic pel preu estipulat al contracte.
Tant a Barcelona i el seu territori, com en d’altres ciutats, entre les quals figurà la de
Mataró, el pagament del lluïsme, també conegut com a terç o foriscapi, corresponia a
l’emfiteuta. D’aquesta manera, quan l’emfiteuta realitzava una sèrie d’alienacions, havia
de satisfer al senyor directe de la cosa emfitèutica una tercera part de l’import rebut.
Entre les alienacions, susceptibles a pagament de lluïsme, hi havia les cartes precàries,
els sotsestabliments, les compravendes a carta de gràcia, les permutes, les hipoteques
amb possessió real del bé emfitèutic, les donacions a parents col·laterals, les restitucions
d’herència i els arrendaments superiors de deu anys, que ja es consideraven equivalents
a una compravenda, Antoni MIRAMBELL i ABANCÓ, Els censos en el dret civil de Catalunya:
la qüestió de l’emfiteusi..., p. 90.
6. Per aquesta raó, a tots els contractes d’emfiteusi apareixia la fòrmula jurídica
següent: “nec proclametis vos vel vestri alium dominum sive dominos nisi tantum me
et meos, liceatque vobis et vestris, post dies triginta ex que in me vel in meis faticati
fueritis predicta, que vobis astabilio cum omnibus melioramentis, que ibi feceritis vendere, astabilire vel aliter alineare, positis vestris tamen consimilibus, salvis tamen iure,
dominio, firma et faticha triginta dierum et dicto agrario mei et meorum.”
LA
39
Cabrera.7 Aquesta disputa s’originà per l’adquisició, el 28 de gener
de 1414, que va fer Pere Geronella dels censos i altres drets del mas
Geronella, abans conegut com a Cabrer. Geronella els havia comprat
a Francesc Roudors i a la seva mare, Saurina, vídua de Raimon de
Roudors de Teià.8 Aquests darrers els havien heretat del difunt Raimon
Roudors.
Durant la causa, Miquel des Bosc afirmà que el venedor, “veniendo contra formam naturam feudi dictos mansos... vendidit et alienavit
et alia iura que ipse in feudum tenebat in dicto manso prefato Petro
Geronella absque consensu voluntate et firma dicti Michaelis domini
directi feudi”.9 Arran de les acusacions efectuades per Miquel des Bosc,
Raimon de Papiol, doctor en lleis, de Barcelona, adreçà una carta a
Geronella en què requeria la seva presència o la d’un procurador per
respondre a la petició que Miquel des Bosc havia endegat amb l’objectiu
de recuperar el domini directe del mas Geronella.
Des Bosc guanyà el plet i Pere Geronella es veié obligat a escripturar una confessió en la qual es declarà home propi de Miquel des Bosc,
per raó del mas Geronella.10 Malgrat això, Miquel des Bosc no signà
l’aprovació de la venda realitzada pels Roudors fins al 12 d’abril de 1429.
En aquesta aprovació s’escripturaren els drets dominicals de Miquel des
Bosc i s’especificaren els censos que aquest havia de percebre: “quiscun
any una gallina y sis diners”.11 Més endavant, en 1479, el mas Geronella
s’escripturà en una carta de gràcia com a derruït.12
Durant el període 1367-1480, els imports satisfets pels emfiteutes
en concepte d’entrada oscil·laren entre els 213 i els 300 sous.14 Com
que els establiments d’aquest període no faciliten dades relatives a
les dimensions dels béns establerts, és impossible oferir una explica-
7. BC, Fons Moja, lligalls 278 i 490.
8. BC, Manuscrit núm. 1221, núm. 30, Notícia primera del Llibre de Noticias
de la Casa y mas Anomenat Arnó, en la parrochia de Cabrera en lo Veynat de Agell.
9. AHMAR, Causa entre Miquel des Bosc i Pere Geronella, fols. 18-19.
10. BC, Fons Moja, lligall 490, full solt.
11. BC, Manuscrit núm. 1221, núm. 32, Noticia primera del Llibre de Noticias
de la Casa y mas Anomenat Arnó, en la parrochia de Cabrera en lo Veynat de Agell.
12. AHPB, Miquel Franquesa, Manuale vicesimum secundum (1479-4-17/147911-10).
13. Establiment emfitèutic de dues peces a Vallmorena de Pere des Bosc a Pere
Andreu i Saurina, de Vilassar, 1367-12-1, APSGVD, Diversorum 71.
14. Establiment emfitèutic del mas Roure, de Cabrera, i un hort amb aigua per
a regar d’Eulàlia, vídua de Berenguer Bellot, de Mataró, i del seu fill Antoni i la muller
d’aquest, Eulàlia, de Cabrera, a Guillem Jaume i el seu fill, Jaume, de Cabrera, 14615-25, AHPB, Bartomeu Agell, manual (1461).
40
ció documentada de la relació existent entre els imports satisfets en
concepte d’entrada i la superfície de les terres establertes.
Durant el segle XIV, la majoria dels censos es requeriren en espècie,
mentre que en la següent centúria predominaren les pensions fixes en
numerari. No obstant això, durant el segle XV, la satisfacció de censos
en espècie no desaparegué, fou un complement de la pensió numerària satisfeta. Les nombroses referències que proporciona el capbreu de
1558-1614 sobre la reducció de censos i de commutacions realitzats a
partir de la segona meitat del segle XIV pels senyors de Sant Vicenç i de
Vilassar ratifiquen l’interès d’aquests estabilients de cobrar en diners.15
Els censos en espècie consistien en la satisfacció de part de la
collita, gallines, pollastres, formatges, ous16 i pernils.17 Al segle XIV,
les parts de la collita més escripturades foren el quint i el quart. Al
segle XV, el sisè i la tasca (onzena part de la collita).18 Aquests canvis demostren una millora de les condicions de l’emfiteuta, ja que
la tendència predominant fou la disminució de la pensió estipulada.
Els imports dels censos pecuniaris oscil·laren entre els 12 diners i
els 23 sous anyals. En general, l’entrega de censos de diner en metàl·lic
acostumaren a ser força modestes, ja que la majoria se situaren entre 2
i 4 sous anuals. Aquest fet s’explica perquè l’objectiu del senyor directe
o estabilient no se centrà en la percepció de la pensió anyal. Aquests
senyors preferiren assegurar-se l’obtenció d’uns guanys superiors amb
les satisfaccions dels pagaments de les entrades i l’exercici dels drets
de lluïsme.
L’emfiteusi medieval no pot entendre’s sense tenir en compte la
influència del sistema feudal. Durant les corts celebrades a Barcelona
15. M. Josep CASTILLO i EZQUERRA, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques...
Aquesta preferència també s’observa en d’altres terratinents, com per exemple Janfred
de Millars, prior del monestir de Sant Miquel del Fai, qui commutà a Antoni Colomer,
de Sant Pere de Premià, la satisfacció del quint dels fruits del pa i del vi de dues peces
de terra pel pagament de sis diners anyals, AHPB, Miquel Franquesa, Tercius Liber
Vendicionum (1465-1469).
16. M. Josep CASTILLO i EZQUERRA, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques...,
p. 86.
17. El 7 de juny de 1391, Miquel des Bosc establí una peça a Nicolau Rispau,
d’Argentona, amb un cens anual de “duas partes de una perna de carn salada”, Montserrat RICHOU i LLIMONA, Aproximació a la història d’Argentona..., pp. 216-217.
18. En el seu estudi dels capbreus, M. Josep Castillo observa la distinció de
pagaments entre les peces situades a la plana i les muntanyoses. Les peces de la plana
satisfeien el quint i el braçatge del pa i el quint del vi. Les de muntanya abonaven la tasca
i el braçatge. Aquesta circumstància s’explica per la major productivitat, accessibilitat
i facilitat del conreu a les terres de la plana, M. Josep CASTILLO i EZQUERRA, Argentona i
Vilassar a cavall de dues èpoques..., pp. 82-83.
LA
41
l’any 1283, l’assemblea parlamentària promulgà la llei “En les terres
o llocs”, que exigia als tinents dependents el pagament d’uns drets de
redempció si abandonaven les terres senyorials.19 Aquesta llei legitimà
les exaccions arbitràries que, des del segle XI, s’havien anat imposant a
bona part de la Catalunya Vella amb la “revolta dels feudals”. D’entre
aquestes exigències, cal assenyalar els “sis mals usos”.20 Des de llavors,
es va anar distingint la pagesia segons la seva condició jurídica.21 És
a dir, entre l’aloera, l’emfiteuta i, d’entre aquesta darrera, la sotmesa
als mals usos com la remença. Amb aquesta exacció s’intentà garantir
la producció del mas, mitjançant l’estipulació d’uns pagaments que
gravaven la sortida dels seus habitants. La població remença estava
vinculada al mas i, per tant, si el senyor directe alienava aquesta explotació també se’n traspassaven els habitants, els quals passaven a ser
dependents del nou senyor.
Tot i així, amb el pas del temps, la participació de la pagesia en
el mercat de l’agrer originà l’aparició d’una pagesia que podia comptar
tant amb terres aloeres com emfitèutiques. Per això, qualsevol pagès
mitjà o benestant encara que fos remença pogué incorporar dins del seu
patrimoni terrer parcel·les aloeres i/o dependents de diferents senyors.
Alguns autors, com Pierre Bonnassie, consideren que els mals
usos foren unes imposicions originades per l’exercici de la “pirateria
senyorial”. En canvi, per a d’altres estudiosos no es produí una ruptura
entre la situació pagesa de la baixa romanitat i la d’abans de l’any 1000.
Segons Gaspar Feliu, en aquell període, “van conviure dos sistemes
19. Paul H. FREEDMAN, Els orígens de la servitud pagesa a la Catalunya Medieval.
Barcelona: Edicions 62, 1988, p. 143.
20. Amb l’àrsia o àrsina el senyor obtenia una tercera part dels béns mobles
del pagès a qui se li havia incendiat el mas dependent. La cugucia castigava el pagès
que tenia una muller adúltera. Mitjançant l’eixorquia, el senyor podia apropiar-se d’una
tercera part dels béns del pagès sense descendència. Amb la ferma d’espoli forçada el
pagès havia de pagar uns diners al senyor quan es garantia el pagament d’un dot hipotecant un mas dependent. La intestia penalitzava els pagesos que morien intestats. La
remença era el pagament que havia de satisfer la pagesia dependent per abandonar el
mas, Jordi Bolós, El mas, el pagès i el senyor, Barcelona, Curial (Biblioteca de Cultura
Catalana, 81), 1995, pp. 35, 94, 109, 122, 148 i 220. Per als orígens dels mals usos, vegeu
Gaspar FELIU, La llarga nit feudal. Mil anys de pugna entre senyors i pagesos. València:
Publicacions de la Universitat de València, 2010, pp.153-172
21. Per a Paul H. Freedman, els mals usos constituïen unes pràctiques rutinàries
hereditàries, adreçades al lucre dels senyors. Cap legislació havia promulgat específicament els mals usos. Alguns juristes dels segles XIII i XIV intentaren justificar l’existència
de la servitud mitjançant interpretacions llegendàries que es remuntaven als orígens de
Catalunya. En una d’aquestes es considerava els tinents remences de la baixa edat mitjana
descendents d’aquells cristians captius dels musulmans que es negaren a ajudar l’exèrcit
enviat per Carlemany. Després de la victòria cristiana, es castigà els nadius covards,
Paul H. FREEDMAN, Els orígens de la servitud pagesa a la Catalunya Medieval..., p. 217.
42
de propietat i explotació de la terra: un sistema antic, preromà, i el
sistema romà, més o menys evolucionat”. Per això, aquest historiador
defensa l’existència de dues remences: l’antiga o consuetudinària i la
nova, d’origen medieval.22
M. Josep Castillo constata en l’estudi del capbreu dels anys 13541356, endegat per Pere des Bosc, senyor dels castells de Sant Vicenç
i de Vilassar, que el 45,5% dels emfiteutes declarants confessaren ser
“homes propis, solius i afocats” i no esmentaren directament la redimencia. Per aquest fet, Castillo suposa que redempcionibus equival a
remença.23 Rosa Lluch defensa el mateix a la seva tesi doctoral dedicada
als remences de la senyoria de l’Almoina del Pa de la Seu de Girona.24
Per tant, sembla cloure’s el debat que intentava esbrinar les similituds
i diferències entre els “homes propis”, els “homes propis i solius”, els
“homes propis, solius i afocats” i els remences.25
Un dels objectius dels grans terratinents senyorials fou l’aplicació
sistemàtica dels mals usos a tota la població de condició servil, perquè
aquestes servituds “permeten al senyor efectuar puncions regulars sobre
els béns i els estalvis de la pagesia sotmesa”.26 Per aquesta raó, alguns
autors defineixen l’emfiteusi medieval com “ambivalent”, ja que a la
pràctica l’aplicació del contracte depenia de la situació de cada llar.27
22. Gaspar FELIU, “Feudalisme: Llibertat i servitut”, El Feudalisme comptat i debatut.
Formació i expansió del feudalisme català, València, Universitat de València, 2003, p. 47.
p. 57.
24. “La pràctica, però, demostra que la prestació de l’homenatge implicava que
el senyor que l’havia rebut aplicava des de llavors els mals usos al portador i el tractava com una persona no lliure i sotmesa a ell. Encara que hagués reconegut ser només
home propi, o només home propi i soliu, o home propi, soliu i afocat, a la pràctica la
documentació generada per l’Almoina del Pa de la Seu de Girona ens demostra que no
hi havia cap diferència entre aquestes denominacions. Per tant, no podem assegurar
que els homes propis no estiguessin sotmesos als mals usos i que no fossin, per tant,
homes de remença, més aviat al contrari, si més no pel que fa als pagesos de l’Almoina
de Girona”, Rosa LLUCH i BRAMON, “Els remences de l’Almoina del Pa de la Seu de Girona (segles XIV i XV)”, tesi doctoral dirigida pel doctor Lluís To i Figueras. Universitat
de Girona, Departament de Geografia, d’Història i Història de l’Art i Centre de Recerca
d’Història Rural, 2003, p. 99.
25. Per a Eduardo Hinojosa el remença havia de satisfer una redempció per
abandonar el predi, mentre que l’home propi, soliu i afocat com que s’havia compromès amb un contracte, el podia abandonar quan vulgués, Eduardo HINOJOSA, “Orígen
y vicisitudes de la pagesía de remensa de Catalunya”, Obras. Estudios de investigación,
tom 2, Madrid, Publicaciones del Instituto Nacional de Estudios Jurídicos, 1955, p. 14.
26. Josep FERNÁNDEZ i TRABAL, Una família catalana medieval. Els Bell·lloc de
Girona 1267-1533. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (col·lecció Abat
Oliba, 161), 1995, p. 207.
27. Antoni RIERA i MELIS i Josep FERNÁNDEZ i TRABAL, “La crisi social i econòmica
al camp”, p. 129.
LA
43
De vegades, la pagesia més desvalguda estigué obligada a escollir
entre l’acceptació de les condicions establertes pel senyor o la fam.28
En canvi, per a la pagesia més ben situada l’emfiteusi representà una
via d’accés a part de la propietat de la terra, en un període en el qual
no hi hagué una gran oferta d’agrer.
Les fonts consultades mostren com homes propis, solius i afocats
especificaren la remença com una situació addicional en actes d’encomanació.29 Aquesta documentació també reflecteix que el fet d’escripturar alguns establiments comportà la imposició de la remença a
la població lliure30 i féu aparèixer un altre tipus de servitud: la dels
homes propis del castell de Vilassar, la dependència dels quals es regulà
tant per qüestions de domini castral, com per redempcions, intesties,
exorquies i cugucies.31
L’any 1364, una sentència arbitral obligà Pere des Bosc, ciutadà de
Barcelona i senyor dels castells de Sant Vicenç i de Vilassar, a revendre
per 33.000 sous a una sèrie de pagesos els béns que havia adquirit al
prior del monestir de Sant Marçal del Montseny, sense contemplar el
dret de fadiga dels pagesos.32
28. “És, doncs, fruit d’una coacció que es fa explícita i més fèrria quan es condiciona la consolidació de l’establiment a l’entrada en dependència”, Antoni Lluís SANZ,
“La Pabordia de la Catedral de Girona, 1180-1343”, comunicació presentada al congrés
La Formació i Expansió del Feudalisme Català, Girona, del 8 a l’11 de gener de 1985.
29. “…facimus nos homines proprios, solidos et afocatos vestri discreti Bernardi
March, beneficiati altaris Beate Marie, constructi in ecclesia de Vilasario, cum remensis
et cum omnibus alibus iuribus et usibus et cum omni progenie nostra nascitura et cum
omnibus bonis nostris, habitis et habendis. Et promitimus vobis, quod erimus vobis et
succesoribus vestris semper fideles et legales, tamquam domino nostro naturali promitentes... renunciantes quantum ad hoc omnia privilegio et consuetudini Barchinone
et alterius civitatis ville castri et loci et omni ali juri racioni et consuetudini”, 1381-1-3,
APSGVD, Manual 4, fol. 131.
30. El 28 d’octubre de 1399, amb l’establiment d’unes cases, situades prop del
mercat de Vilassar, Miquel des Bosc imposà a Guillem Ros, de Girona, el següent: “et
que vos et vestri succesores, excepte una filia vestra vocata Clareta, sitis hominis propri
solidi et afocati mei et meorum cum intratis, exitis, cugucis, exorquis et redempcionibus
hominum et mulierum et cum omnibus iuribus, usibus, jornalibus et cum omnibus aliis
iuribus, quibus alii hominis dicti castri de Vilaçario mei et meis sunt destricti et obligati.”
Per la seva banda, Guillem Ros, per donar seguretat a la nova situació jurídica familiar,
efectuà una promesa davant dels Evangelis i realitzà un homenatge manual i oral: “et
ad maiorem securitate iuro sponte per Dominus Deum et eius Sancta quatuor Evangelia
manibus meis corporaliter tacta… facio vobis homagium ore et manibus comendatum
iuxta usaticos Barchinone”, AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 108 i APSGVD, Manual 5,
fols. 108v-109.
31. M. Josep CASTILLO i EZQUERRA, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques,
pp. 54-55.
32. Per a la gènesi del domini del monestir de Sant Marçal del Montseny i la
situació de la pagesia d’Argentona i de Vilassar, dependent d’aquest monestir durant el
44
El 27 de març de 1365 es portà a terme l’acte de “vendicionis,
liberacionis et infranquimenti”.33 Amb aquesta escriptura els homes
“proprios, solidos et affocatos” d’alguns masos argentonins i vilassarencs
s’alliberaren de les “firmis sponsaliciorum, redempcionibus hominum
et mulierum, intratis, exitis, intestis, cugucis, exorquis, iovis, traginis,
batudes, questis, ademprivis, emparis directo dominio”.34 Al costat de
la pagesia enfranquida també hi hagué d’altres pagesos que sortiren
beneficiats. Foren aquells homes de diverses parròquies de la zona que
compraren el domini directe d’una sèrie de terres, de les quals com
a emfiteutes només detenien el domini útil. Amb aquesta adquisició,
accediren a la possessió íntegra dels béns i, per tant, es convertiren
en aloers.
TAULA 4
Pagesos i masos enfranquits per Pere des Bosc (1365)
Parròquia
Vilassar
Pagès
Pere Aroles i Guillem Aroles, fill
Guillem Artaguil
Bartomeu Tria
Pere Castellar
Pere Bonivern
Ramon Vidal
Bernat Estruc, ferrer
Pere Ferrer
Francesca, vídua de Pere Julià
Guillem Morot
Bernat Canal
Bernat Isern
Bernat Martí
Mas
Aroles
Artaguil
Tria
Costonera
Bonivern
Serra (lo Moyó)
Estruc
d’en Jasset
Julià
Morot
Canal
Isern
Martí
segle XII, vegeu Pere BENITO i MONCLÚS, “Violències feudals i diferenciació social pagesa.
Els homes de Sant Marçal del Montseny a Vilassar i Argentona a la segona meitat del
segle XII”, Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, 37 (Mataró,1990), pp. 15-27.
33. Montserrat RICHOU i LLIMONA, “Aproximació a la història d’Argentona (segles
XIII-XV)”, tesina, pp. 142-160 i comentat a pp. 112-114 i 209. Es pot consultar un fragment d’aquesta font a l’annex.
34. En aquesta font també es mencionà la sentència arbrital, signada pel notari Francesc de Ladernosa, i s’informà de l’existència d’altres pagesos que “voluerint
remanere homines mei dicti Petri de Boscho”. Es tractà de Ferrer Eimeric i Alemany
Eimeric, del mas Eimeric; Alemany i Bernat Eimeric, parents dels anteriors, del mas
Isern, i Pere Estrany, àlies Dilmer, que tenia el mas Estrany i la meitat del mas Dilmer.
LA
Parròquia
Argentona
Pagès
45
Mas
Pins
Espinal
Maioles
Gener
Bartomeu
En Pins
Arnau Pins
En Maioles
En Gener
Arnau Bartomeu
TAULA 5
Pagesia que adquireix dominis directes
Domini directe
Béns
Pere Aroles i Guillem, fill
Censos
La parellada de
Sant Marçal
Simó Colom
Peces
Castellar
Peça
Pere Oller
Peça
Arnau Lladó
Honor
Guillem Agell
Peça
Saurina, muller de Berenguer Simó Peces
Guillem Mataró
Honor
Arnau Roudors
Honor
Guillem Verdaguer
Honor
Domini directe
Pere Parera
Pere Colomer
Bartomeu Parera
Simó Isern
Galseran Oller
Guillem Morell
Guillem Sala
Guillem Rispau
Bernat Colom
Jaume Febrer
Pere Canyet
Bernat Boscà
Béns
Honor
Honor
Honor
Honor
Honor
Honor
Peça
Peces
Peces
Peces
Peces
Peces
Quint, braçatge, tasca, firma i
lluïsme
Quint i braçatge
Quint i braçatge (pa i vi)
Setè (vi), quint i braçatge (pa/vi)
Quint i braçatge
Quint i braçatge
Quint, braçatge, gallina, 1/2 jova
Quint i braçatge
Setè i braçatge
Quint i braçatge
Censos
Quint i braçatge
Quint i braçatge
Quint i braçatge
Tasca i braçatge
Quint i braçatge
Quint i braçatge
Setè i braçatge
Setè (vi), quint i braçatge
Quint
Tasca
1 peça: 16 diners, resta: tasca
Tasca
46
La subemfiteusi i els sotsestabliments
Amb la subemfiteusi, l’emfiteuta sotsestablia el bé emfitèutic,
del qual només detenia el domini directe, a un altre individu que es
convertia en el seu sotsemfiteuta.35 Els contractes de sotsestabliment
afavoriren la creació d’una gradació dels dominis directes que, d’una
manera encadenada, relacionaren piramidalment el senyor directe amb
el senyor útil, mitjançant els senyors mitjans o intermedis. Per aquest
motiu, la pràctica del sotsestabliment comportà l’aparició de diferents
estrats o nivells de possessió emfitèutica en l’àmbit jurídic. Si es contempla aquesta situació des d’una òptica economicosocial, es copsa com
aquesta reflecteix d’una manera evident la diversitat pagesa existent.36
L’estructura diplomàtica del contracte de sotsestabliment emfitèutic fou similar a la d’un establiment. S’iniciava amb el protocol, en el
qual es presentava als atorgants del sotsestabliment. A la part central
del document, l’expressió “ex certa sciencia” acostumava a precedir el
verb que relacionava la tipologia del contracte amb l’emfiteusi: “astabilio et in emphiteosim concedo”,37 “ad bene meliorandum astabilio et
dono”38 i “astabilio”.39 Després, s’identificava el sotsemfiteuta,40 s’esmen-
35. Malgrat que només es compta amb divuit sotsestabliments, aquest contracte
fou més important del que reflecteix la mostra estudiada. De fet, en contractes de diferent
tipologia, que es presentaran posteriorment, s’observarà la presència de la subemfiteusi.
36. Per tant, no compartim l’equiparació entre establiment i sotsestabliment
realitzada per Coral Cuadrada quan afirma: “Ens inclinem a creure que, als pagesos, els
era ben indiferent establir-se o sotsestablir-se, car les estructures feudals havien arrelat
profundament en les mentalitats de les gents, i la qüestió de fer-se vassall d’algú que era
a la vegada vassall d’un altre, era el tarannà més corrent del període estudiat” (Coral
CUADRADA, El Maresme medieval..., p. 234). Més aviat, ens situem en la línia de la doctora
Mercè Aventín. Aquesta historiadora des d’una visió més pragmàtica de la pràctica del
sotsestabliment afirma que “una terra venuda és una terra perduda, mentre que una
terra sotsestablerta és una terra que dóna alguna cosa i que en el futur, si les circumstàncies hi acompanyen, potser es podrà recuperar o se’n podran treure alguns diners
si es ven” (Mercè AVENTIN PUIG, La societat rural a Catalunya en temps feudals. Vallès
oriental, segles XIII-XVI. Barcelona: Editorial Columna (Columna Assaig, 5), 1996, p. 108).
Així, la sotsemfiteusi podia afavorir tant la pagesia empobrida, que havia de despendres
de part del seu patrimoni immoble, com la que podia ampliar el seu patrimoni. Per a
la pagesia grassa el sostestabliment fou un negoci. A més de cobrar una bona entrada,
podia intentar assegurar-se el pagament d’un cens superior al que ella havia de satisfer,
Mercè AVENTIN i PUIG, La societat rural a Catalunya en temps feudals..., p. 120.
37. 1371-11-12, APSGVD, Manual 2, fols. 32v-33.
38. 1373-10-17, APSGVD, Manual 2, fols. 50-50v.
40. En els contractes de sostestabliment s’indicava la procedència de l’emfiteuta
i del sotsemfiteuta i si es tractava de dones la seva situació civil. Com en d’altres fonts,
era inusual oferir cap referència sobre l’edat dels individus i només es documentava
l’activitat econòmica dels contractants quan no eren pagesos. El 1375, Margarida, muller
LA
47
tava l’objecte sotsestablert41 i la seva dependència.42 També se situava
geogràficament l’objecte establert quan s’escripturaven el topònim i les
afrontacions. Es mencionava l’obligació de la satisfacció del cens o censos,
l’import de l’entrada i els drets que es reservaven els diferents senyors
del bé emfitèutic.43 A l’escatocol o protocol final hi figurava la data en
què s’havia escripturat el document, les signatures dels atorgants, els
noms i cognoms dels testimonis i, a vegades, la signatura del senyor
directe, que validava l’alienació realitzada i reafirmava els seus drets.44
En els contractes de subemfiteusi estudiats, els censos pactats
predominants foren en espècie i les parts alíquotes de la collita més
mencionades són el sisè, el nové i la tasca.45 Del pagament dels censos
acordats, acostumà a beneficiar-se’n el senyor directe i, per tant, l’emfiteuta mitjà es deslliurà del seu pagament.46 En general, les entrades
de Berenguer Mas, àlies Arola, i aquest darrer sotsestabliren una peça a Vilassar, depenent de Pere des Bosc, a Bernat Galceran, de l’esmentada localitat, APSGVD, Manual
2, fols. 70v-71.
41. Segons les nostres fonts, un 55% de l’agrer depenent es dedicava al conreu de
la vinya. A partir del segle XV, sovintejà l’obligació de tenir terres sotsestablertes a aquest
conreu i per aquesta raó aparegué una clàusula com la següent: “ad meliorandum et ad
vineam plantandam unam peciam terre”, 1371-11-12, APSGVD, Manual 2, fols. 32v-33.
42. El 18 de març de 1418, Bernat Bonivern, sastre de Barcelona, sotsestablí unes
cases de la sagrera de Vilassar, dependents del benefici de Sant Nicolau de l’església de
Sant Genís de Vilassar, a Salvador Pons, de l’esmentada vila, APSGVD, Manual 5, fol. 83.
43. Entre aquests drets, s’escripturava el domini, la firma i la fadiga del senyor
directe, així com els drets de sotsestablir, vendre i empenyorar del darrer emfiteuta.
Evidentment, també s’insistia en l’obligació de satisfer el cens estipulat en el contracte:
“ibi vero nullum alium dominum sive dominos proclametis neque faciatis vos nec vestri
nisi tantum dictum venerabilem Petrum de Bosco et suos et me et meos. In dicto sensu
liceatque vobis et vestris, post dies triginta et quo in dicto domino Petri de Bosco, faticati
fueritis predicta que vobis astabilio, vendere, impignorare aut alio meo alienare, pocitis
vero tamen consimilibus, salvo tamen dictum agrarium, iure, dominio. firma et fatica
triginta dierum dicti venerabili domini Petri de Bosco et suorum et dictum censum mei
et meorum”, 1376-11-9, APSGVD, Manual 4, fols. 10-11.
44. “Ego Petrus de Bosco, dominus castrorum de Sancto Vincencio et de Vilasario,
firmo et laudo omnia supradicta salvo tamen semper iure mei et meorum”, 1376-11-9,
APSGVD, Manual 4, fols. 10-11.
45. L’únic cens en metàl·lic de la mostra documental són 13 sous i 6 diners
acordats, el 28 de gener de 1439, entre Andreu Amigó i el seu fill, de Premià, i Ponç
Ferrer, de l’esmentada localitat, per una peça erma, dependent del monestir de Sant
Miquel del Fai, AHPB, Bartomeu Agell, Manual (1438/1439).
46. Només es documenten dos casos, en els quals el sotsemfiteuta havia de satisfer
censos tan al senyor directe com al senyor mitjà. El 9 de novembre de l’any 1376, Bernat
Casals, de Vilassar, sotsestablí una peça de terra a Guillem Abril, de l’esmentada vila, a
canvi d’una quartera de forment net, segons la mesura de Granollers i una entrada de
40 sous. La peça estava sota domini i alou de Pere des Bosc, que hauria de percebre
del sotsemfiteuta el novè i el braçatge, APSGVD, Manual 4, fols. 10-11.
48
satisfetes pels sotsestabilients foren superiors als dels contractes emfitèutics, ja que oscil·laren entre els 10 i els 120 sous.
Els capbreus
Els contractes d’establiment i de sotsestabliment emfitèutic originaren d’altres escriptures complementàries: els capbreus i les cartes
precàries. Un caput breve o capbreu era un recull de confessions que
realitzaven els emfiteutes a petició del seu senyor directe.47
En aquestes confessions s’escripturaven els trets identificadors
de l’emfiteuta, els béns emfitèutics, la seva localització geogràfica, les
afrontacions i els censos que s’havien de satisfer. Per tant, amb aquestes
escriptures ambdues parts (el senyor directe i el senyor útil) reconeixien
l’existència de relacions emfitèutiques.
A la seva tesi de llicenciatura, M. Josep Castillo va analitzar dos
capbreus elaborats a instància de la família des Bosc. El capbreu vell
de les rendes de Vilassar i Argentona aplega la confessió de cinquantasis emfiteutes de Pere des Bosc. L’elaborà el notari Pere de Fonolleda
entre els anys 1354 i 1356. La redacció d’aquesta escriptura s’inicià dos
anys després que Pere des Bosc hagués adquirit els castells de Sant
Vicenç o de Burriac i el de Vilassar als marmessors de Berenguer de
Sant Vicenç. Per tant, fou el primer capbreu elaborat a instàncies de
la família des Bosc. Per referències documentals, se sap que, durant el
segle XV, el notari Pere Vicenç de Mediona escripturà un altre capbreu,
del qual no s’ha conservat cap vestigi.48
La redacció de la primera capbrevació de la família des Bosc es
realitzà molt lentament ateses les dificultats per recollir tota la documentació del senyor, del notari i dels pagesos que s’havia de justificar
per escrit. Les declaracions efectuades pels emfiteutes seguiren una
estructura idèntica. S’iniciaren amb la data, la presentació del notari i
dels testimonis presents a la confessió. A continuació, s’esmentà l’emfiteuta i s’escripturà el jurament que aquell havia realitzat davant dels
quatre Sants Evangelis. Seguidament, s’especificaren els béns dependents
i els censos que havia de percebre Pere des Bosc.
El capbreu de 1558-1614 l’elaborà el notari Joan Carles i recopilà
387 confessions d’emfiteutes. D’entre aquestes confessions, cinquanta-set
foren d’homes propis, solius i afocats dels des Bosc. Així doncs, seixanta47. Els capbreus es consideren equivalents als llevadors de comptes d’èpoques
anteriors, Jordi BOLÓS, Diccionari de la Catalunya Medieval..., p. 57.
48. L’any 1435, la reina Maria autoritzà Pere des Bosc a endegar una nova
capbrevació, Francesc CARRERAS CANDI, Lo castell de Burriach o de Sant Vicents..., p. 171.
LA
49
dos anys després de la sentència arbitral de Guadalupe, continuà existint
població asservida que confessà la seva condició jurídica.49
A la Baixa Edat Mitjana, al Baix Maresme, altres grans dominicatures senyorials com la Pabordia de la Pia Almoina de la Seu
de Barcelona també endegaren capbrevacions. Alguns membres de la
pagesia “grassa” de la contrada també escripturaren reconeixements
del seu domini directe amb la confessió dels seus emfiteutes. L’any
1377, Guillem Aroles, de Vilassar, féu escripturar la confessió de quatre
pagesos.50
Les cartes precàries
Amb les cartes precàries el senyor directe realitzava una nova
aprovació o confirmació de la possessió del domini útil a l’emfiteuta
que havia perdut les escriptures emfitèutiques originals. L’estructura
interna d’aquests documents és similar a l’observada als contractes
d’establiment i sotsestabliment. A la part central de les cartes precàries, la fòrmula “laudo, aprovo et comfirmo adque de novo astabilio”
indicava la renovació d’un pacte anterior.
Algunes vegades, el senyor directe volia assegurar-se la percepció
d’un cens superior, si es provava l’existència de frau. El pagès podia
haver fet desaparèixer l’escriptura feta als seus predecessors aprofitant
el canvi de senyor directe esdevingut arran d’una alienació, com per
exemple una venda o donació. L’objectiu de l’emfiteuta era rebaixar el
cens que havia de satisfer pel bé emfitèutic.
D’altres vegades, el senyor directe aprofità la redacció de la carta
precària per exigir de nou el pagament d’un import en concepte d’entrada i per modificar algunes de les clàusules estipulades anteriorment
en els contractes d’establiment. Per això, Eva Serra afirma que un dels
objectius de la carta precària fou el de permetre al “vell sistema feudal
refer el domini: nous establiments emfitèutics a vells emfiteutes”.51 Així,
alguns pagesos perderen la seva llibertat i entraren a formar part de la
població asservida. Aquest fou el cas de Pere Draper i la seva família.
L’any 1379, Pere des Bosc confirmà la possessió del domini útil del
mas Domènec de Vilassar. Per aquest reconeixement, passaren a ser
homes propis, solius i afocats amb l’obligació de satisfer les entrades,
49. M. Josep CASTILLO, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques...
50. APSGVD, Manual 4, fols. 36-36v.
51. Eva SERRA, “Notes sobre els orígens i l’evolució de l’emfiteusi”, Estudis d’Història Agrària, 7 (Barcelona, 1986), p. 131.
50
les remences, les intesties, les eixorquies, les cugucies, les quèsties i
d’altres usos, serveis i jornals, que no s’especificaren.52 GRÀFIC 1
Parts alíquotes de la collita de cartes precàries (1369-1456)
primícia 4%
braçatge 26%
quint 31%
tasca 22%
sisè 5%
setè 5%
delme 3% octau 4%
A les cartes precàries, la majoria dels censos se satisferen en espècie i segons la documentació localitzada representen un percentatge
d’un 81% del total. Els següents percentatges corresponen a un 11%
que se satisfeia en metàl·lic i un 8% en el qual s’inclouen aquelles
prestacions no especificades.
D’entre els pagaments en espècie, predominaren les parts alíquotes de les collites del pa i del vi, destacaren el quint amb un 31%, el
braçatge amb un 26% i la tasca amb un 22%. La resta d’abonaments
pertany al fet d’escripturar censos fixos en espècie, mesurats en quarteres
i a l’entrega de gallines. En canvi, s’ignoren serveis personals com les
batudes, les joves i les tragines, la qual cosa confirma la contracció de
les reserves senyorials a la baixa edat mitjana. Durant aquest període,
aquestes antigues terres senyorials ja s’havien establert emfitèuticament.53
52. “sub tali forma et condicione, quod vos et vestri sitis hominis propri, solidi
et afocati ad servicium et fidelitatem mei et meorum cum introitibus et cum remensis
hominum et mulierum et cum intestis, exorquis, cugucis, questis et cum omnibus alibus
usibus, quibus alii homines propri mei, solidi et afocati sunt mei et meis districtu et
facere et prestare mihi et meis omnia servicia, jornalia et usatica”, APSGVD, Manual
4, fols. 116-117.
53. Antoni RIERA i MELIS i Josep FERNÁNDEZ i TRABAL, “La crisi social i econòmica
al camp...”, p. 129.
LA
ALTRES
51
TIPOLOGIES CONTRACTUALS
Des del darrer terç del segle XIV i, sobretot, a partir de la centúria
següent, al camp baixmedieval, la figura jurídica de l’emfiteusi compartí protagonisme amb d’altres tipologies contractuals. Malgrat això, la
influència de l’emfiteusi continuà reflectint-se en bona part d’aquestes
escriptures, circumstància que corrobora la seva importància i vigència.
Les permutes
Una permuta és un intercanvi de terres que es realitzava entre
dos o més individus.54 En la majoria d’aquestes transaccions, els permutadors intercanviaven peces de terra que tenien sotsdomini i alou
d’un mateix senyor.55 A continuació, figuren els intercanvis de possessions de condició aloera, els realitzats amb terres jurídicament diferents
(aloeres/emfitèutiques) i d’altres permutes que no ens especifiquen la
tipologia jurídica de l’agrer.56
Els contractes de permuta mostren les reorganitzacions patrimonials endegades per alguns pagesos emprenedors. Aquests pagesos
volien concentrar el seu patrimoni agrer desprenent-se de les terres
més allunyades i aconseguint-ne d’altres més properes a les seves explotacions. L’objectiu d’aquestes concentracions territorials respongué
a la voluntat de racionalitzar i rendibilitzar el treball invertit en les
tasques agrícoles. En concentrar-se les explotacions agreres s’invertí
menys temps en els desplaçaments i també s’estalviaren energies en
el transport d’utillatge agrícola i fruits de les collites.
En una permuta realitzada, el 14 de març de 1465, entre Bartomeu Botey, de Premià, i Bernat Costa i Rafael, fill de l’anterior, de
l’esmentada localitat, es constata com els dos permutadors tenien terres
54. “michi inferius permutatis et ex cambiatis ac datis et conceditis permuto et
ex cambio et ex causa permutacionis et cambi dono et concedo vobis et eiusdem ... et
vestris ac quibus voluistis perpetuo”, 1465,3,14, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre comú
(1465/1479).
55. Com a exemple de permuta, en la qual es consignen diferents senyors directes,
es pot veure el següent: Pere Teixidor, àlies Bonet, de Cabrera, permutà amb Felip Riba
una peça, dependent de Miquel des Bosc, per una peça que estava sota domini i alou
de la Seu de Barcelona, 1422,2,8, AHPB, Bartomeu Agell, Manuale primum (1419-1424),
fols. 42-43v.
56. El 23 de febrer de 1421, Francesca, muller de Bernat Canyet, de Cabrera,
permutà dues peces, dependents de Joan de Quer, ciutadà de Barcelona i senyor de la
Casa de Cabrera, amb Pere Ponç, de Cabrera. A canvi, Francesca rebé una peça aloera.
Per aquesta permuta, Pere Ponç havia de satisfer a Joan de Quer 2 diners per Nadal,
AHPB, Bartomeu Agell, Manuale primum (1419-1424), fol. 25.
52
limítrofs a les permutades (vegeu la il·lustració d’aquesta pàgina).57 Se
sap que els Costa, també escripturaren el mateix dia una segona permuta. Amb aquesta operació, pare i fill obtingueren de Narcisa, muller
de Jaume Draper, àlies Estrader, de Premià, una honor situada al costat
de la peça adquirida amb la permuta realitzada amb Bartomeu Botey.
En compensació, Narcisa va rebre dels Costa una peceta aloera erma
situada a Cort Novell.
Si no es comptés amb més documentació, es podria afirmar que
l’operació dels Costa havia estat perfecta, perquè ambdues permutes els
havien reportat l’adquisició de dues peces de terra limítrofs a les seves
possessions. El cas és que el dia següent a l’adquisició de la segona peça
permutada, la revengueren a Llorenç Partella per 12 lliures i 13 sous.
És molt plausible que els Costa necessiten diners en metàl·lic en plena
guerra civil i que el nou adquisidor aprofités l’ocasió per ampliar el
seu patrimoni.58
Els arrendaments o lloguers
Amb aquest contracte temporal es transferia un bé a canvi d’una
renda fixa en metàl·lic o en espècie. Aquests contractes no podien superar el termini de deu anys, perquè si s’excedia aquest període temporal
57.
58.
AHPB, Miquel Franquesa, Llibre comú (1465/1479).
AHPB, Miquel Franquesa, Manual comú (1465/1479).
LA
53
ja es considerava un contracte indefinit de caràcter emfitèutic. Segons
les fonts consultades, els terminis més escripturats foren els de tres i
quatre anys (vegeu el gràfic 2).
Les fórmules jurídiques d’aquests contractes poden classificar-se
segons quatre modalitats. La primera utilitzà el terme dimito,59 la segona
introduí el concepte d’arrendament,60 la tercera optà pel de lloguer61 i
la darrera equiparà els contractes d’arrendament o lloguer a una venda
temporal62 o a un contracte emfitèutic de rabassa morta.63
GRÀFIC 2
Període d’arrendament o contracte (1401-1478)
1 any 4%
no s’esmenta 21%
3 anys 13%
10 anys 8%
8 anys 4%
5 anys 4%
4 anys 46%
59. “Sit omnibus notum quod ego Petrus Sala, parrochie Sancti Petri de Premiano,
gratis et de ex certa sciencia, per me et meos dimito vobis Petro Camps, parrochie Sancti
Genesi de Vilasario, ad tres annos proxime nunch venturos…videlicet quasdam vineas
quas habeo et pocideo in parrochia Sancti Petri de Premiano”, 1430-12-17, APSGVDP,
Diversorum 8.
60. “Petrus Puyolar, procurator venerabilis Michaelis de Bosco, gratis et de ex
certa sciencia… arrendo vobis Petrus Mata, faber, parrochie Beate Marie de Vilayons,
diocesis Vincensis, totam illam fargam sive fabrege cum manxis et aliis ornamenti”,
1434-12-10, APSGVD, Manual 8, fol. 109.
61. “Jo Bernat Vilar, de Vilassar, hans e custum de Barcelona loguer fas a vosaltres
senyos Andreu Padroses, ferrer, et Pere de Pujolar, habitans en Vilasar, de tots aquells
meus orts he fexes de terra que·s puxan laurar…a quatre anys…”, AHPB, Bartomeu
Agell, Manual (1442/1443), fol. 102 i APSGVD, Diversorum 64.
62. “Bernardus Martini, parrochie de Teyano, curator Vicenci Martini, de Vilaçario,
parrochie predicte, vendivit sive arrendavit”, 1435-2-12, APSGVD, Manual 8, fol. 124.
63. “ad bene meliorandum et cultivandum stabilimus et in emphiteosim damus
et concedimus vobis… ad certum tempus vulgariter dicitur a rabassa…vinea plantanda
a die presenti intra decem annos continuos”, APSGVD, Diversorum 30.
54
Els pagesos del Baix Maresme i els ciutadans barcelonins utilitzaren els arrendaments o lloguers amb objectius evidentment diferents.
La temporalitat d’aquest contracte i, per tant, la possible recuperació
dels béns arrendats facilitaren la difusió d’aquesta modalitat contractual entre els tutors d’hereus menors d’edat,64 les vídues,65 i la pagesia
necessitada de numerari.66 Els ciutadans barcelonins67 coneixedors de
les gestions realitzades prop de les àrees urbanes, on es desenvolupà
una agricultura intensiva i especulativa, intentaren adaptar l’import
dels lloguers a l’evolució dels preus.68
La major part dels contractes d’arrendament estipularen pagaments
de numerari en metàl·lic. Els imports d’aquests contractes superaren
àmpliament els censos dels contractes emfitèutics, ja que els preus
d’aquests lloguers se situaren entre els 20 i els 260 sous anyals.
D’entre aquests contractes d’arrendament, cal assenyalar l’existència d’una sèrie d’escriptures en les quals els arrendadors declararen l’existència de deutes originats arran de la concessió de préstecs
sense interès. A l’inici d’aquestes escriptures notarials, s’evidencià que
l’arrendador era deutor de l’altra part contractual. Per tant, amb aquests
contractes s’estipulà una relació contractual entre deutor/s i prestamista
que permeté assegurar el retorn del numerari al creditor mitjançant la
64. El 12 de febrer de 1435, Bernat Martí, de Teià, tutor de Vicenç Martí, de
Vilassar, llogà per quatre anys a Nicolau Andreu, de Vilassar, el mas Martí, la seva
quintana, el seu hort i les vinyes, APSGVD, Manual 8, fol. 124.
65. El 19 de març de 1473 s’escripturà una àpoca de Jaume Padró, de Mataró, i
de la seva muller Micaela, vídua de Pere Pi, de Vilassar. En aquest document s’explicità
que Jaume havia arrendat per quatre anys la quintana, els horts i les vinyes del mas
Pi, de Vilassar, per 12 lliures, APSGVD, Diversorum 35.
66. Per exemple, els germans Libra, orfes de Salvador Garbí, àlies Libra, de
Mataró, i habitants de Cabrera. Miquel Libra, de vint-i-quatre anys, i la seva germana,
Agnès, de catorze, arrendaren per quatre anys el mas ça Vall i diverses peces de terra
a Arnau de la Castanyeda, barber de Cabrera. Aquest es comprometé a efectuar el pagament d’alguns deutes dels germans i a entregar-los la resta de l’estipulat al contracte:
“de quibus solvere habeatis de presenti triginta libras videlicet dicto Salvatori Canal pro
redempcione dicta pecie terre octo libras et Jacobo Ledó, tabernario civi Barcinone,
viginti duos solidos et sex denarios pro pensionibus cuiusdam censualis et residuas viginti libras et decem solidos et sex denariis tradere habeatis michi dicto Michael”, AHPB,
Miquel Franquesa, Manual (1470/1471).
67. Així es constata a Miquel des Bosc, senyor dels castells de Sant Vicenç o
de Burriac i de Vilassar, representat per Pere Pujolar com a procurador (1434-12-15,
APSGVD, Manual 8, fol. 109). A Pere Pujolar que actuà en nom propi i conjuntament
amb Andreu Padroses, ferrer, de Vilassar (1443-5-12, APSGVD, Diversorum 64 i AHPB,
Bartomeu Agell, Manual (1442/1443), fol. 103). També es constata la presència de Joan
d’Argentona, donzell barceloní, 1476-11-8, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale (1477).
68. Antoni RIERA i MELIS i Josep FERNÁNDEZ i TRABAL, La crisi social i econòmica
al camp, p. 133.
LA
55
cessió temporal d’un bé immoble a canvi d’uns imports irrisoris i, fins
i tot, sense la satisfacció de cap tipus de pagament.69 En conseqüència,
aquestes fonts són una mostra de préstecs amb penyora viva, l’interès
dels quals rau en la percepció dels fruits. La relació entre aquests tipus
de lloguers i les vendes a carta de gràcia o empenyoraments es reflecteix
en dues fonts que es podrien situar en una tipologia entremitja entre
ambdós pactes o contractes. La primera qualifica el document com
una “impignoracionem sive logerium”, pactat per un període de quatre
anys, entre Joan Colomer, àlies Marc, Antònia, sa muller, pubilla del
mas, i els seus fills, de Vilassar, i Pere Veil de la Serra, de Vilassar.70
A la segona font torna a evidenciar-se l’existència d’un deute, la
manca de queviures a causa de la guerra, la fixació d’un termini per a
satisfer l’import degut, la cessió d’una peça a rabassa i la possibilitat
de transformar l’acord en una compravenda a carta de gràcia (vegeu el
regest i la transcripció d’aquest document a l’apèndix 1, document 14).
Les compravendes
Les compravendes pures
A les compravendes pures s’alienava un bé a canvi de la satisfacció
d’un capital que s’estipulava en el contracte. A les fonts analitzades, la
major part de les compravendes pures són vendes d’agrer o de drets
derivats de la possessió terrera. La resta d’escriptures il·lustren transaccions d’altres béns.71
Les compravendes d’agrer o de drets relacionats amb la possessió
d’aquest s’han classificat d’acord amb la proposta presentada per M.ª
del Rosario Moya en el seu estudi sobre el mercat de la terra a la
Selva del Camp.72 Seguint aquesta línia de treball, basada en la tipologia dels béns alienats, s’observa diferents tipus de vendes com les
69. El dia 17 de gener de 1449, Bartomeu Marc, senyor útil del mas Morera,
àlies Bernat de Vilassar, reconegué un deute de 8 lliures i 19 sous a favor de Bartomeu
Boter, de Premià, i realitza un lloguer d’aquesta modalitat. En aquesta escriptura es
pot llegir: “cum hoc eodem instrumento loco vobis et quibus volueritis per tempus ad
satisfactiones subscriptas sufficients scilicet duas pecias terre”, APSGVD, Diversorum 50.
70. 1473-4-25, APSGVD, Diversorum 69.
71. Es compta amb 386 documents de compravenda. D’aquestes escriptures, 319
fonts són compravendes pures. La resta són compravendes a carta de gràcia.
72. M.ª del Rosario MOYA GUERRERO, El Mercat de la terra a la Selva del Camp
(1319). Suficiència Investigadora i Diploma d’Estudis Avançats. Barcelona: Departament
d’Història Medieval, de Paleografia i Diplomàtica de la Facultat de Geografia i Història
de la Universitat de Barcelona, 2005.
56
GRÀFIC 3
Compravendes (1348-1481)
5. revessejats 5%
4. recuperació d’alous 3%
3. drets sobre tinences 4%
6. altres béns 4%
7. sense especificar 4%
1. béns aloers 40%
2. béns gravats amb
cens 40%
compravendes de béns aloers, de béns gravats amb cens, de drets sobre
les tinences, la recuperació d’alous i els revessejats (vegeu gràfic 3).
—Les compravendes de béns aloers
Amb la compravenda d’un bé aloer se n’alienava el ple domini a
canvi de la percepció d’un import en metàl·lic. D’acord amb el que s’ha
assenyalat en línies anteriors, la major part d’aquestes compravendes
estigué relacionada amb el mercat de sòl agrícola.
GRÀFIC 4
Immobles aloers venuts
bosc 1% hort 1%
puig 1%
masos 5%
vinya 6%
terra 86%
LA
57
Segons la mostra analitzada, en aquest mercat, es traspassaren
definitivament més peces de terra que feixes, camps o parellades. En
aquestes transaccions també s’alienaren peces plantades de vinya, masos, cases, horts, parcel·les de bosc i un puig.
De l’alienació d’agrer aloer cal assenyalar que el percentatge resultant és molt proper al dels béns dependents (vegeu gràfic 3). Aquests
resultats demostren que, a la zona del Baix Maresme, el mercat agrer
ha estat parcialment estudiat perquè la major part dels estudis realitzats s’han basat en fonts senyorials com els llevadors de censos i els
capbreus. Aquestes recopilacions de confessions tenien com a objectiu
inventariar un domini i no un territori i, per tant, no incloïen els tinents
dependents d’altres senyories ni les terres aloeres.73
Els preus satisfets en aquestes compravendes oscil·laren entre
els 11 sous i les 425 lliures i incloïen des de la venda de petites peces
de terra fins a l’alienació d’importants patrimonis, com fou el cas de
la Casa de Cabrera o d’Agell. Força sovint, els preus d’aquests béns
aloers superaren els imports abonats per les terres dependents perquè
la seva adquisició era una bona inversió. La incorporació de béns en
ple domini deslliurava els compradors de la satisfacció de censos i de
pagaments contemplats al senyor directe emfitèutic. Com és evident,
els pagesos benestants foren els que incorporaren més terres aloeres al
seu patrimoni terrer. En canvi, els més desvalguts hagueren de vendre
moltes de les seves possessions aloeres i, fins i tot, del mas.74
—Les compravendes de béns gravats amb cens
En aquestes compravendes l’objecte alienat era emfitèutic i, per
tant, en aquestes operacions també es traspassava l’exercici dels drets
i deures del domini útil d’un bé dependent. El comprador havia d’assumir el pagament d’un cens i havia de respectar els drets del senyor
directe. Per això, els censos reflectits en aquestes fonts coincideixen
amb els estipulats als contractes d’emfiteusi analitzats a l’apartat adreçat
a l’estudi de l’emfiteusi.
Com és lògic, els grans terratinents de la zona foren els màxims detentors dels dominis directes. Després d’aquests, destacaren
73. Lluís TO i FIGUERES, “La diferenciació pagesa a la diòcesi de Girona (segle XIV):
una nota metodològica”, El Feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català. València: Universitat de València, 2003, pp. 443 i 455.
74. El 2 d’octubre de 1435, Constança, vídua de Guillem Aroles, revengué a
Nicolau Morot, pare i legal administrador del seu fill, Pericó Morot, de Vilassar, el Mas
Morot per 30 lliures, AHPB. Bartomeu Agell, Septimum manuale, fols. 42v-43.
58
els titulars dels beneficis instituïts en altars maresmencs o a la Seu
de Barcelona.
Les famílies pageses benestants també encapçalaren les adquisicions d’aquest tipus d’agrer.75 A continuació, figuraren com a compradors famílies pageses més modestes, alguns representants de la baixa
jerarquia eclesiàstica76 i menestrals maresmencs o barcelonins.77
En aquesta tipologia contractual, els objectes més venuts foren
peces de terra, cases situades a les sagreres i masos.78 Els preus satisfets foren inferiors als abonats a les compravendes franques i lliures,
perquè com s’ha comentat anteriorment la seva adquisició comportà
el pagament de censos i el respecte dels drets dominicals del senyor
directe.
—Les compravendes de drets sobre les tinences
En aquestes compravendes, els emfiteutes alienaven el domini
directe de l’objecte emfitèutic o algun dels drets del domini útil com
el fruit de les collites i el dret de percebre l’import de censos sotsemfitèutics.
75. Com per exemple, els Botey i els Cisa, de Premià, i els Aroles i els Isern,
de Vilassar.
76. L’any 1381, Pere Fruitós, prevere i beneficiat de la capella de Sant Vicenç
de Burriac, comprà a Pere Eimeric i Galcerà, el seu fill, de Cabrera, una casa amb
quintana i hort per 15 lliures (APSGVD, Manual 4, fols. 146v-147). El 14 de març de
1479, Narcís Reüll, ferrer de Premià, vengué per 9 lliures a Vicenç Bellot, vicari de
Premià, una peça parcialment plantada de vinya, sota domini i alou de Pere des Bosc,
APSGVD, Diversorum 72.
77. El 1398, Bernat Galceran, de Vilassar, alienà una peça de terra a Bernat Mas,
fuster de Barcelona, i Francesca, per 6 lliures i 12 sous (APSGVD, Manual 5, fols. 37v38). El 1432, Antoni Oliver i Francesc, el seu fill, ferrers, de Santa Maria de Mataró,
vengueren unes cases, sota domini i alou del rector de Sant Feliu de Cabrera, a Salvador Ferrer, ferrer de Cabrera, per 66 sous (AHPB, Bartomeu Agell, Tercium manuale
(1431/1432), fol. 53v). El 1465, Narcisa, vídua de Jaume Estrader, i el seu fill Joan, de
Premià, vengueren a Mateu Bayó, sastre de Premià, una vinya, sota domini i alou del
monestir de Sant Pol de Mar (APSPPD, Manual 1, fol. 10). Quatre anys més tard, Mateu
Bayó, adquirí per 88 sous a Antoni Poal, mercader de Barcelona, una peça boscosa de
Teià a Bernat de Sant Vicenç, senyor de la casa de Premià, AHPB, Miquel Franquesa,
Tercius liber vendicionum (1465/1469).
78. Venda del mas de Berenguer Riba, de Vilassar (1381-2-17, APSGVD, Manual
5, fols. 133v-134). Venda del mas Boscà de Pere Eimeric, de Cabrera, a Agneta, vídua
de Berenguer Boix, àlies Boscà i muller de Pere Serena (1407-1-10, APSGVD, Manual
5, fols. 115v-116). Venda del mas Perpinyà d’Alemany Eimeric i Salvador Eimeric, de
Vilassar, a Salvador Armengol, de Vilassar (1411-9-28, APSGVD, Manual 5, fol. 188v).
Venda del mas Gener, de Cabrera, de Pere Gener, hostaler de Barcelona, que abans
vivia a Cabrera, a Pere Arnau, de Cabrera (1429-1-26, AHPB, Bartomeu Agell, Primum
manuale (1428-1430), fol. 22v). Venda del mas Geronella, de Cabrera, de Pere Geronella
a Pere Arnau, de Cabrera, 1452,12,28, Bartomeu Agell, Llibre de vendes (1452/1453).
LA
59
D’acord amb el que s’ha enunciat en d’altres paràgrafs, la major
part dels censos alienats foren censos en espècie, circumstància que
demostra que hi hagueren pagesos que no commutaren la percepció
d’aquests censos per numerari. L’any 1382, Arnau Costa, àlies Estrader,
de Premià, vengué per 30 sous a Arnau Ponseta el cens de mig sisè del
pa i del vi d’una peça. Arran d’aquesta transacció, Arnau Costa només
havia de satisfer l’altre mig sisè a Bernat Estruch, de Vilassar.79 El 28
de desembre de 1452, Pere Geronella, de Cabrera, vengué a Pere Arnau, de l’esmentada vila, el dret a percebre de Salvador Ferrer el cens
d’un hort i una terra contigua, consistent en l’entrega d’una gallina.80
Com és lògic, en aquesta tipologia documental, també es reflecteix una diferenciació de les actuacions pageses. Mentre que la pagesia
grassa aprofità aquests contractes per expandir el seu patrimoni, la més
desvalguda els utilitzà com un mitjà per a sobreviure. Així, per exemple, l’any 1398, Pere Botey, de Premià, adquirí el domini eminent dels
masos Nicolau i Riquer als marmessors de Berenguer de Sant Vicenç.81
A diferència d’altres indrets, en els quals les vendes avançades
de collita foren bàsicament de blat, al Baix Maresme predominaren
les vendes de raïm.82 Aquestes transaccions també identificades com a
compravendes ad esperam mostren operacions creditícies emmascarades que obtenien productes agrícoles amb bona sortida al mercat de
famílies pageses que necessitaven numerari amb celeritat. El producte
resultant d’aquests pactes permeté als creditors obtenir substanciosos
guanys mitjançant l’especulació. El 17 de febrer de 1381, Berenguer
Riba, de Vilassar, vengué a Bernat Duran, de Premià, per un període
de quatre anys, el raïm procedent de les seves vinyes, dependents de
Pere des Bosc i del mas Bonanat Grau.83 L’extrema necessitat pecuniària
de Riba es ratifica amb el fet que aquell mateix dia ja havia hagut de
desprendre’s del seu mas.84 Berenguer Riba també l’havia venut al seu
creditor: Bernat Duran.
79. APSGVD, Manual 4, fols. 52v-53v.
80. AHPB, Bartomeu Agell, Llibre de vendes (1452/1453).
81. APCMPD, pergamí núm. 11.
82. Xavier SOLDEVILA I TEMPORAL, “La crisi del 1333 al comtat d’Empúries. Comunicació presentada a El blat i la carn a la Catalunya medieval: mercat, crisis alimentàries i polítiques públiques d’abastament (II). 2n Seminari Crisis i cicles en la història,
Barcelona, Facultat de Geografia i Història, 12 de gener de 2011.
83. APSGVD, Manual 5, fol. 134.
84. APSGVD, Manual 5, fols. 133v-134.
60
—Les compravendes de recuperacions de tinences franques i lliures
de cens
Aquest tipus de compravendes també estava relacionat amb la
figura jurídica de l’emfiteusi. Els adquirents compraven la part del
domini que no detenia al venedor. Per consegüent, amb aquests pactes
s’anul·laven els drets i deures originats quan s’escripturaven contractes
emfitèutics. I, per tant, els objectes emfitèutics adquirien la condició
d’aloers.
D’aquesta manera, mitjançant els drets de fadiga o de prelació,
alguns senyors directes pogueren adquirir els dominis útils d’objectes
emfitèutics i reconvertir-los en tinences franques i lliures de cens, és
a dir, aloeres. Aquesta fou una estratègia desenvolupada per alguns
terratinents com els des Bosc.
El 16 d’octubre de 1382, Pere Grau, fill i hereu de Bonanat Grau,
de Vilassar, vengué a Pere des Bosc, senyor dels castells de Sant Vicenç
i de Vilassar, un cens de 12 diners provinent de cinc peces de terra,
dependents de Pere des Bosc.85 L’import d’aquest cens estava constituït pels censos que Bonanat Grau percebia dels seus sotsemfiteutes:
4 diners de Guillem Bartomeu, 2 diners de Pons, de Cabrera, 1 diner
de Pere Ponseta, 4 diners de Pere Gener, àlies Boquer, i 1 diner del
mas Saura, de Vilassar. A més a més, Pere des Bosc també comprà a
Bonanat Grau un cens de 6 diners que li satisfeia Pere Gorchs, àlies
Ripoll, de Cabrera. L’import de la venda dels primers censos ascendí
a 22 sous i el del segon a 15 sous.
D’altres membres de la família des Bosc continuaren utilitzant
aquesta tipologia contractual per a poder detenir el domini ple d’objectes
emfitèutics i obtenir uns guanys superiors amb les seves alienacions. El
22 de maig de 1474, Antoni Grau, sastre de lli, de Mataró, que havia
viscut a Caldes d’Estrac i que, en aquells moments, era parroquià de
Vilassar, vengué unes cases amb hort i aigua per a regar, situades al
Mercadal de l’esmentada vila, a Pere des Bosc.86
En aquesta font es descriuen les penalitats sofertes per Antoni
Grau i que l’obligaren a alienar el domini útil de les cases vilassarenques. Antoni Grau havia hagut de canviar contínuament de residència
perquè les seves cases havien estat cremades “post cause guerre fuerunt
combuste” i no podia fer front al pagament d’una pensió de 20 sous
de censal mort que havia venut a Pere Antic Urestrell, de Ripollet, per
reparar les cases incendiades.
85.
86.
APSGVD, Manual 8, fols. 174v-175v.
LA
61
D’altres vegades, els senyors útils foren els beneficiats d’aquestes
compravendes. Amb aquests contractes, els emfiteutes adquiriren el domini directe de l’objecte emfitèutic i, per tant, també desaparexia el lligam
emfitèutic respecte a l’altra part contractual que fins llavors el detenia.
Per això, aquests objectes també passaren a ser considerats aloers.
L’any 1461, Miquel Bramona, rector de l’església de Sant Feliu
de Cabrera i senyor de la Casa de Cabrera, vengué a Bartomeu Agell,
notari públic barceloní, senyor útil i propietari del mas Agell:
illas tres juvas sive jornals: unum videlicet de sarmenter, aliud
de treginar et aliud de batre, que vos racione vestri mansi michi
ut dominus de Capraria facere… Item vendo, absolvo et diffinio
vobis totum directum et alodiale dominium michi ut domino
dicte domus de Capraria… in illa pecia terre partim herema et
partim ortina sive de ort cum aqua ex qua rigatur…et tenens per
me et sub dominio et alodio meo et dicte domus de Capraria sine
tamen prestacione alicuius census.87
—Les compravendes de revessejats
Amb els contractes de revessejat s’originaren uns lligams similars
als emfitèutics.88 Amb aquesta tipologia contractual, el ple domini d’un
bé aloer es dividia en dos dominis: l’útil i el directe. A diferència de
l’emfiteusi, el venedor que detenia el ple domini alienava el domini directe i, per tant, es convertia en senyor útil o emfiteuta del comprador.89
87. 1461-3-14, AHPB, Miquel Franquesa, Primum manuale omnium instrumentorum (1456-10-2/1462-11-3).
88. La influència de l’emfiteusi en els contractes de revessejats es constata perquè
aquests pactes utilitzaren formes jurídiques similars a les emfitèutiques: “Ita quod ab
inde nos et nostri in dictis peciis terre sucessores teneamus et tenere habeamus ipsas
pecias terre cum omnibus iuribus et pertinenciis ipsarum pro vobis et vestris in dicto
manso et administracione prefati aniversarii futuroribus et sub dominio et alodio vestro
et eorum et ipsius etiam aniversarii...non faciemus seu proclamabimus alium dominum
seu dominos nisi tamen vos et vestros in dicto manso et administracione prefati aniversarii successores net ipsas pecias terre aut aliquam ipsarum vendemus seu alianamus......
in vos et vestros fatichati fuerimus, faticha XXX dierum, post ipsos XXX dies, pecias
terres ipsas vendere, stabilire et aliter alienare nobis tamen et nostris consimilibus,
salvis tamen semper vobis et vestris...ac iure, dominio, firma et faticha XXX dierum ac
laudimio sive tercio vestri et prefati etiam aniversari”, AHPB, Bartomeu Agell, Llibre de
vendes (1446/1447), fols. 21-23v.
89. “Et dictas pecias terre et fructus ipsarum emparando et alia super de eisdem faciendo ea omnia, que dominus directus et alodialis facere et exercere potest
super re emphiteoticali que pro eo tenetur”, AHPB, Bartomeu Agell, Llibre de vendes
(1446/1447), fols. 21-23v.
62
Per aquesta raó, Guillem Maria Brocà definí aquest tipus de contractes
com establiments “otorgados al revés” i en justifica l’existència per la
necessitat de dinerari dels venedors.90
Com a compradors de revessejats sovintejaren els hereus o marmessors testamentaris, els quals volgueren adquirir unes rendes que
asseguressin les demandes realitzades per un testador. El 2 de novembre
de 1446, Ròmia, vídua de Pere Ponç, i el seu fill, Francesc, de Cabrera,
vengueren el dret a percebre un cens de 8 sous per dues peces aloeres
a Llorenç Puig, àlies Bellot.91 Puig era l’hereu del mas Bellot, de Cabrera i, per això, havia de responsabilitzar-se de les darreres voluntats
d’Antoni Bellsoley, àlies Bellot, d’Arenys, cabaler del mas Bellot. Entre
d’altres peticions, en el seu testament, Bellsoley havia demanat la celebració d’aniversaris perpetus per a la seva ànima i la de tots els seus
avantpassats mitjançant un import de 8 sous.
Els empenyoraments i les compravendes a carta de gràcia
Per a Pere del Pozo i Carrascosa, els contractes d’empenyorament
eren l’accepció popular de les compravendes a carta de gràcia.92 En
canvi, d’altres erudits consideren que aquests contractes no es poden
equiparar perquè eren contractes diferents. En aquesta línia, Josep
Hernando considera que el préstec amb penyora era el que “posa(va)
en mans del creditor una terra o una altra cosa” fins que el deute hagués estat retornat. En canvi, el contracte de compravenda a carta de
gràcia combinava un contracte de préstec amb penyora i un contracte
de venda simulat.93
90. “I si el titular de la finca se reserva el dominio útil, cediendo a tercero el
derecho de censo en cualquiera de las variantes…se entendía que la emfiteusis se había
constituido al revés y, por este motivo, se denomina la figura revessejat”, Guillem Maria
BROCÀ, Historia del derecho de Cataluña especialmente del civil y Exposición de las instituciones del derecho civil del mismo territorio en relación con el código civil de España
y la jurisprudencia. Barcelona: Departament de Justícia de la Generalitat de Cataluña
(“Textos Jurídics Catalans. Escriptors”, 1/1 i 1/3), 1985-1987, pp. 231, 278-279.
91. AHPB, Bartomeu Agell, Llibre de vendes (1446/1447), fols. 21-23v.
92. Pere del POZO i CARRASCOSA, La venda a carta de gràcia a la Compilació del
dret civil de Catalunya. Barcelona: Fundació de Pere Callís, 1992, p. 27.
93. Els fruits originats de la penyora com per exemple les collites d’una peça
de terra no contribuïen al pagament del deute. Si es retornava el capital del préstec, el
deutor recobrava la penyora i el creditor l’import prestat i un benefici addicional, Josep
HERNANDO, “El problema del Crèdit i la moral a Catalunya (segle XIV)”, La societat barcelonina a la Baixa Edat Mitjana. Barcelona, Acta Mediaevalia Annexos d’Història Medieval,
annex 1 (Barcelona, 1982-1983), p. 123.
LA
63
Segons Hernando, l’aparició de la compravenda a carta de gràcia
s’explica per la pressió eclesiàstica, que no permetia la pràctica del
préstec amb usura. Amb aquesta modalitat contractual és legitimava
l’obtenció d’una penyora. Malgrat que el dret canònic medieval no
condemnà aquestes compravendes, les limitava amb una sèrie de requisits: els preus de venda i de redempció havien de ser idèntics, el
preu havia de ser mòdic i el comprador no podia haver participat en
negocis usuraris amb anterioritat.94 Per tant, els empenyoraments i les
compravendes a carta de gràcia formaven part del sistema creditici
vigent durant la baixa edat mitjana.
A la documentació analitzada, s’observa que s’han escripturat
penyores mitjançant tres tipus de contractes: els empenyoraments, els
lloguers i les compravendes a carta de gràcia. El 10 de novembre de
1486, Pere Bernat, de Vilassar, reconegué que devia cinc lliures a Salvador Pons, de Vilassar, i prometé al creditor pactar l’entrega d’una peça
de terra “cum instrumento gracie mediante vendere, impignorare vel
ad logerium vobiscum contrahere”.95 Segons aquesta escriptura, Pere
Bernat optà pel lloguer,96 però l’identificà amb un empenyorament97 i
una carta de gràcia.98 En realitat, aquesta operació ha de considerar-se
un fals lloguer, car no consta cap tipus de pagament del llogater fins
a la restitució del deute al creditor.99
94. Segons Pere del Pozo, “la modicitat del preu en la venda a carta de gràcia
es calcularà sobre les dues terceres parts del valor en abstracte de la cosa, que és el
valor que s’atribueix a la propietat gravada al dret de redimir”. Pozo també relaciona la
influència de la legislació canònica, referent a la prohibició de la usura, amb la llei 1,
títol 20, llibre 4, volum primer de Jaume I. Aquesta llei contemplava la possibilitat que
les cartes de gràcia fossin considerades com una pràctica usurària, Pere del POZO i CARRASCOSA, La venda a carta de gràcia a la Compilació del dret civil de Catalunya, pp. 16-19.
96. “loco vobis et vestris net quibus volueritis, per tempus ad satisfaccionem
subscripta suficiens, totam illam peciam terre campam cum omnibus introitibus et exitibus
et omnibus iuribus et pertinensis suis et omnibus fructis tan bladi quam etiam olivarum”.
97. “durante impignoramento seu loguerio que vobis dicto Salvatore Ponsio
facio de dicta pecia terre”.
98. “durante impignoramento seu loguerio pro quibus dicta pecia terre impignoro
cum instrumento valituro gracia redimendi mediante quaquidem pecia terre quod habeo
et teneo et in franco alodio possideo in dicta parrochie Sancti Genesi de Vilassario in
loco satis prope mansi de Sabaterio”.
99. “de qua minime teneamini solvere sensus nec aliis iuribus de dicta pecia
terre nisi tantum teneatis et possideatis dictam terram cum omnibus fructibus in ea
pervenientibus tam bladis quam leguminis et olivariis et omnibus aliis tamtum et tamdiu
donech restituam vobis vel vestris seu quibus volueritis totas illas quinque libras, valentes
centum solidos, quas mihi prestitistis et tradistis ad meas voluntates in pecunia numerata”.
64
A la majoria dels empenyoraments analitzats,100 la penyora era
una peça de terra aloera que garantia el pagament d’un préstec emmascarat.101 L’empenyorament protagonitzat, l’any 1445, per Sança, muller
de Pere des Pons, de Vilassar, demostra que aquesta pràctica era força
estesa entre la pagesia. Sança empenyorà una peça per 30 lliures, que
ella també tenia com a penyora:
Jo Sansa, muler del senyer en Pere des Pons, de la parròquia de
Sant Janis de Vilassar, al bisbat de Barsalona, met payora hun
tros de terra, apalat Colomines, a vos senyer Antich Pons, de la
dita parròquia…La dita pesa de terra tench jo, Sança, en payora
de mon fil en Berenguer Tria. La qual pesa jo tench en payora
per preu de trenta lliures de moneda de Barsalona…anpayora a
vos Antich Pons per preu de XX lliures.102
La compravenda a carta de gràcia es diferenciava de la compravenda pura perquè contenia la fórmula “instrumentum tamen gracie
redimendi”, accepció vulgar del “pactum de retrovendo”.103 Aquesta
clàusula permetia la possibilitat de recuperar el bé empenyorat mitjançant la creació del dret de reserva a perpetuïtat.104 És a dir, quan
el deutor d’un préstec escripturava una venda a favor del seu creditor,
100. Els documents d’empenyorament pertanyen al període 1439-1450. La majoria
d’aquests contractes van ser escripturats en català i les clàusules que els identificaren
foren “empenorum per me et meorum vobis” (APSGVD, Diversorum 93) i “met en penyora” (APSGVD, Manual 7, fol. 3).
101. “Bartomeu Marc e Salvador Marc, fill seu, un camp de terra empemyoram, lo qual tenim dins la parroquia de Vilaçar en lo loch apellat Pujol, a vos senyer
en Barthomeu Boter, de la parròquia de Sant Pere de Premià… per preu de X florins e
que vos dit Barthomeu Boter le agats tenir a dos asplets …e si ho famats un splet de
guaret velt e que nos dit Barthomeu Boter siats tangut de pagar a la festa de Sent Feliu
II sous VI per cascun splet”, 1445-10-24, APSGVD, Manual 7, fol. 6.
102. 1445-10-9, APSGVD, Manual 7, fol. 3.
103. Pere DEL POZO I CARRASCOSA, La venda a carta de gràcia a la Compilació del
dret civil de Catalunya..., p. 53.
104. En algunes de les fonts estudiades no s’escripturà el dret a redimir. Potser
aquest dret es considerà inherent a la tipologia del document. En canvi, a la majoria
dels contractes aquest dret figurà en una clàusula com la següent: “sub hiis tamen condicionibus et retencionibus sequentibus videlicet: quod quandocumque nos vel nostros
vollemus recuperare seu redimere dictam peciam terre per nostros et eorum propriis
usibus et emprivis et non alia quod illa posumus vel possint illa recuperare restituendo
vobis precium infrascriptum” (1469-3-9, APSPPD, Manual 1, fols. 39-40). En d’altres
contractes, es constata quan s’escripturà el dret a redimir a continuació de l’àpoca del
venedor que s’escripturà després de la compravenda. Com a tall d’exemple, es pot mostrar
el següent: “Item dictus Bernardus Casals firmavit instrumentum gracie super luycione
dicte pecie terre promitens dicto venditori quod quocienscumque ipse vel sui restituererit
sibi dictum precium ipse restituet abolvet et diffinet dictam peciam terre et omnia juravi
hoc”, 1477-12-22, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale vicesimo (1477/1478), fols. 6v-7.
LA
65
per a garantir la satisfacció d’un deute es reservava la possibilitat de
poder recuperar el bé empenyorat.105 Per la seva banda, el creditor es
reservava la potestat de gaudir dels fruits procedents d’una inversió
realitzada. Per tant, si el prestamista havia llaurat la terra i l’havia
sembrat o plantat, s’assegurava la percepció dels fruits de les collites.106
En general, els venedors-deutors justificaven aquests empenyoraments de forma genèrica, explicitant l’existència de grans necessitats
però sense concretar en què consistien.107 En canvi, per d’altres documents més generosos en detalls se sap que aquesta societat estigué
constituïda per una població molt endeutada108 que havia d’assumir
contínues “fugues” de numerari109 i que havia sofert caresties de blat
i robatoris durant la guerra civil.110
L’endeutament i la pèrdua de part dels béns productius, originats
amb les compravendes a carta de gràcia, repercutiren en la situació
econòmica dels deutors i dificultaren la recuperació dels béns empenyorats. Alguns venedors-deutors entraren en una espiral creditícia
105. La majoria de les penyores foren peces de terra dependents dels des Bosc.
106. “tamen salvo quod si tempore ipsius restitucionis dicta pecia terre fuit arata
sive seminata ipse Bernardus et sui habeant expletare et colligere expletum eiusdem illo
anno” (1477-12-22, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale vicesimum (1477/1478), fols. 6v7). Aquesta prerrogativa del creditor també apareixia als lloguers precedits de debitoris
i als empenyoraments.
107. Cas de Francina, vídua de Pere Fàbregues, propietària del mas Dorca, de
Premià, i del seu fill, Pere Dorca, que el 9 de març de 1469 es justificaren de la següent
manera: “quod sucurrendis quibusdam magnis nostris nesetitatibus”, APSPPD, Manual 1,
fols. 39-40.
108. Salvador Dilmer i el seu fill, Joan, de Vilassar, anul·laren un contracte de
lloguer i el reconvertiren en una compravenda a carta de gràcia a favor de Pere Ferrer,
de Premià (1474-11-1, APSGVD, Diversorum 30). Joan Rossell, de Premià, vengué a carta
de gràcia tres peces de terra a Antoni Colomer, de Premià, “pro subveniendo quibusdam
necessitatibus meorum, specialiter pro lluendo illud sensuale cum sua annua pensione que
Anthonius Sort, alias Figuera, predicte parrochie de Premiano, recipiebat anno quolibet
in et super mansum meum vocatum Rocell”, 1462-1-22, APSPPD, Manual 2, fol. 28.
109. El dia 10 de gener de l’any 1464, Antoni Arnó de Cabrera explicava en
la venda de dues feixes: “atendens etiam…habere necessariam pecuniam quantitatem
subscripta pro solvendo dote Clare, filie mee, sponseque Joannis Michaelis Feu” (AHPB,
Miquel Franquesa, Manuale vicesimum (1477/1478), fol. 12v). Cinc anys més tard, Antoni
Riera, de Premià, tutor del seu nebot Salvador, orfe de Bartomeu Riera, realitzà una
venda a carta de gràcia de dues feixes de terra per a retornar el dot aportat a Bartomeua,
vídua del finat, 1469-6-12, APSPPD, Manual 1, fols. 41-42.
110. “...ad efectum et cum causa guerre et maxime caristie bladorum que nunc est
in partibus simus carentes pecuniis et bonis mobilibis” (1473-4-16, APSGVD, Diversorum
30). “…et cum causa guerre que per ibidem fuit sit de pluri magna carestia bladorum”
(1474-1-11, APSGVD, Diversorum 35). “hiis diebus eminente guerra…fuit depredatus de
quibsudam animalibus grossis, quibus duceban labo et negotia mee domus et deficiente
de causa deficit... cum propter pericula famis et nuditatis et racione senectutis mee et
uxore mee quibus cotidie gravamur in augmento” (APSGVD, Diversorum 31 i 39).
66
que els empenyé a recórrer una i altra vegada al préstec.111 Fins i tot,
d’altres més desesperats arribaren a desprendre’s del dret a redimir
el bé alienat, amb la qual cosa la compravenda a carta de gràcia es
transformà en una alienació perpètua.
El dia 23 de novembre de 1470, Miquel Libra, de vint-i-quatre
anys, orfe de Salvador Garbí, àlies Libra, i de Gabriela, de Santa Maria
de Mataró, i la seva germana, Agnès, de catorze anys, hereva universal
de Salvadora, vídua de Pere Gener de Cabrera, vengueren a carta de
gràcia una peça contigua del mas Morot per 18 lliures. La compradora fou Angelina, vídua de Salvador Morot, curadora i procuradora
de Vicenç Morot, orfe de Pasqual Morot, de Vilassar.112 Nou anys més
tard, concretament el 15 de maig de 1479, Miquel Libra vengué per
7 lliures a Angelina el dret de redimir la peça de la compravenda realitzada l’any 1470.113
Els violaris i els censals morts
Els violaris i els censals morts eren uns contractes de compravenda a carta de gràcia114 mitjançant els quals les parts contractants
pactaven la percepció d’una renda en metàl·lic anomenada pensió a
canvi del lliurament d’un capital115 Aquest capital se satisfeia el mateix
dia que s’escripturava la compravenda i la recepció del seu import es
recollia documentalment en una àpoca. El lliurament de la pensió era
de caràcter anual i acostumava a coincidir amb algunes de les dates
en les quals es realitzava el pagament de censos emfitèutics.116 Com
les cartes de gràcia, els violaris i els censals morts eren redimibles.
111. L’any 1464, Antoni Arnó, de Cabrera, s’endeutà amb una carta de gràcia
per 7 lliures i 12 sous. Més endavant, el 10 de gener de 1478, tornà a empenyorar-se
amb una escriptura similar per 14 lliures, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale vicesimum
(1477/1478), fol. 12v.
112. AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1470/1471). Vegeu la transcripció al
document número 12 de l’apèndix documental.
113. “ego absolvo diffinio et remito vobis dictam graciam redimendi…michi retento itaque vos dicto nomine ac dictus Vincencius et succesores suis perpetuo de dicta
pecia terre possitis ac possint vestras et suas facere voluntates”, AHPB, Miquel Franquesa,
Manuale vicesimum Secundum (1479-4-17/1479-11-10).
114. “perpetuo instrumento gracie redimendi…. undecim solidos annuales et
rendales vocatos vulgariter censal mort”, 1453, 10, 30, APSGVD, Manual 6, fols. 84v-86.
115. Es compta amb 151 documents de compravendes de censals morts per al
període 1373-1481 i amb sis fonts de compravendes de violaris pel període 1378-1382.
116. Algunes d’aquestes dates coincidien amb dies importants del calendari litúrgic cristià, com l’Anunciació, l’Assumpció, la conversió de sant Pau al mes de gener;
la crucifixió, el Nadal, el naixement de Maria al mes de setembre, la Pasqua o la Pentecosta. També era freqüent el pagament de la pensió d’un censal mort o violari durant
la festivitat dedicada a sants com sant Agustí, sant Andreu, sant Cugat, sant Jaume, sant
Joan, santa Llúcia, santa Magdalena i santa Margarida. Igual que els censos emfitèutics
LA
67
Els compradors de pensions de censals morts havien de cobrar les
rendes pactades fins a la redempció del censal. Els drets i els deures
dels creditors i dels deutors podien traspassar-se amb les donacions inter
vivos117 o per via testamentària.118 En canvi, el violari era un contracte
vitalici119 i, per tant, la satisfacció de les seves pensions acabava amb
la mort de les persones de referència escripturades en el contracte de
compravenda.120
Els violaris i els censals morts originaren la creació d’unes noves
rendes caracteritzades per la compravenda del dret a percebre una
renda o pensió en numerari a nua percepció. Per tant, “sine omni
videlicet firma, faticha, laudimi, tercio et foriscapio”, característics
de les rendes emfitèutiques.121 Per aquest fet, Bernat de Puigcercós i
Francesc Eiximenis defensaren la licitud del censal mort.122 Precisament Eiximenis escrigué els següents mots en relació amb aquestes
operacions creditícies: “qui per tal són dits morts car lo comprant
no ha censal mort nengun dret en les coses sobre que compra lo dit
censal sinó solament dret de percebra la quantitat que compra”.123
Així doncs, aquesta pràctica creditícia fou acceptada per l’Església i el
relacionats amb l’agrer, les dates més utilitzades pels pagaments de pensions de violaris i
censals morts foren el Nadal i el dia dedicat als sants Pere i Feliu l’agost. Aquesta darrera
data coincidia amb la collita i, per tant, les llars rurals teòricament havien de comptar
amb una entrada de capital suficient per poder fer front a aquests pagaments crediticis.
117. El 30 de desembre de 1484, Guillem Pere Aroles, de Vilassar, féu donació
de dos censals morts, relacionats amb el benefici de sant Esteve de l’església de santa
Maria de Mataró, al seu nebot Arnau Ferrer, mercader de Barcelona, APSMM, pergamí
62, calaix 2 (1.ª secció).
118. El dia 1 de maig de l’any 1418, Benvinguda Morota, de Vilassar, quan
adquirí una pensió de 7 sous i 6 diners per 110 sous, féu escripturar que a la seva
mort el beneficiari d’aquest censal seria el seu nét Pasqual: “Item volo et mando quod
dictum sensalem revertatur ad Pasqualem, neptem meum sive net, post obitum meum”,
APSGVD, Manual 5, fols. 180v-181.
119. La paraula “violari” prové del llatí medieval. Precisament del mot llatí vivolarius, que pot traduir-se com ‘de per vida o vitalici’, Juan Vicente MARSILLA, Vivir a
crédito en la Valencia Medieval. De los orígenes del sistema censal al endeudamiento del
municipio. València: Publicacions de la Universitat de València, 2002, p. 190.
120. “habendos et recipiendos per vos et vestros ad violarium sive violario…
toto tempore vite vestre naturalis Bartholomei Vives et Elicsendi, uxore eius”, 1378-7-14,
APSGVD, Manual 4, fols. 71-72v.
121. AHPB, Bartomeu Agell, Primus liber vendicionum (1428/1430), fol. 50.
122. Ambdós consideraven que aquests contractes eren moralment acceptables
perquè no els consideraven préstecs usuraris ni contractes en frau d’usura sinó contractes justos de compravenda, Josep HERNANDO, “El problema del Crèdit i la moral a
Catalunya (segle XIV)”, p. 130.
123. Josep HERNANDO, “El problema del Crèdit i la moral a Catalunya (Segle
XIV)...”, p. 130.
68
clergat participà activament en aquest mercat en nom de l’Església124
o a títol personal.125 És a dir, “tamquam laice et private persone”.126
Els censals morts i els violaris formaven part del sistema creditici
baix Medieval,127 i aportaren als creditors uns evidents beneficis econòmics, ja que la pensió que satisfeia el deutor no rebaixava el preu de
redempció.128 Aquests beneficis es constaten mitjançant el for, que és
la proporció entre la pensió que s’havia de satisfer i el preu abonat pel
comprador del censal o creditor. O sigui, l’import que el comprador del
censal havia pagat per aconseguir el dret de rebre la pensió venuda.
A les localitats estudiades, el for dels censals morts fou d’un 7% i el
dels violaris d’un 14%.
Els interessos dels censals morts eren inferiors als que regien
altres tipologies creditícies. Per exemple, els mutuum, préstec que havia
de retornar-se a curt termini, acostumaven a tenir un interès entre el
10 i el 20%. Als debitoris d’aquests préstecs, escripturats davant de
notari i de dos o tres testimonis, el deutor assegurava haver rebut un
capital “gratis et de bone amore”.129 Amb això s’intentà que aquestes
operacions no fossin equiparades als préstecs amb interès. Amb idèntic objectiu, quan es retornava el capital a l’escriptura s’utilitzaven
fórmules “in continenti”, “cum vobis et vestris fuero requisitis” o “sine
omnia dilacione”.
124. El 28 de juny de 1407, Bernat Carbonell i Bonanata, sa muller, de Vilassar, vengueren 15 sous de pensió de censal mort a Francesc sa Plana, procurador del
monestir de Sant Pol de Mar, APSGVD, Manual 5, fols. 95-96v.
125. Aquesta circumstància també es donà en d’altres tipologies contractuals i
facilità la participació dels eclesiàstics en el mercat de l’agrer i de la mort, Montserrat
RICHOU i LLIMONA, “Els negocis de Raimon de Ganovardes, prevere beneficiat de la Seu de
Barcelona”, Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols del Col·legi de notaris
de Catalunya, núm. XXVII (Barcelona, 2009), pp. 153-166.
126. Mercès a aquesta fórmula, el prevere vilassarenc Berenguer Moles deixà
molt clar que l’adquisició de 20 sous de pensió realitzada a Arnau Corsà i Berenguer
Fornells, àlies Corsà, de Cabrera, era a títol personal, APSGVD, Manual 5, fol. 136.
127. Dins d’aquest sistema, Josep Fernández Trabal diferencia el crèdit a curt
termini del crèdit a llarg termini o consolidat. Dins de la primera tipologia, inclou els
“mutui”, els debitoris i les comandes. A la segona, els censals morts i els violaris, Josep
FERNÁNDEZ TRABAL, Una família catalana medieval..., pp. 365, 375-379.
128. “En realitat tot, des de la primera pensió cobrada, eren beneficis, perquè el
seu capital continuava íntegre, i sempre podia recuperar-lo en molt poc temps venent la
renda a un tercer”, Juan Vicente GARCÍA MARSILLA, “La formació d’un mercat del crèdit.
Orígens i difusió del censal en la societat valenciana: segles XIII-XIV”, Butlletí de la Societat
Catalana d’Estudis Històrics, XII (Barcelona, 2001), p. 142.
129. El 4 de gener de 1377, Guillem Artaguil, de Vilassar, féu un debitori de 10
lliures i 15 sous a favor de Bernat Tolrà de la mateixa contrada. En aquest document,
Artaguil assegurà haver rebut el numerari “pro racione mutui quod vos amore nostri
fescisti” i es comprometé a retornar-lo l’any següent, APSGVD, Manual 4, fols. 19v-20.
LA
69
A la baixa edat mitjana també existí un altre tipus de préstec
conegut com a comanda o contracte de dipòsit. Mitjançant aquests
pactes se simulava el dipòsit d’una quantitat de diners que efectuava el
creditor a favor del deutor. A més a més, a l’escriptura no es deixava
constància dels terminis del retorn del préstec.130
Aquesta pràctica creditícia força sovint comportava problemes
quan el creditor volia recuperar el capital, perquè com que no s’havien
especificat documentalment unes dates de retorn del numerari prestat, el creditor no podia comptar amb proves legals que n’avalessin la
demanda. Aquesta circumstància explica la creació i la difusió de les
compravendes de pensions de censals morts. Aquests contractes s’originaren amb l’objectiu d’assegurar als creditors que els imports deixats
serien retornats. Mentrestant, en compensació, els creditors percebien
dels deutors unes pensions en numerari que no amortitzaven el capital
entregat en préstec i que representaven un guany considerable per a
la seva inversió pecuniària.
La major part dels venedors de pensions de violaris i de censals morts realitzaren aquestes compravendes col·lectivament. D’entre
aquests venedors, destacaren membres d’una mateixa família i, en
segon lloc, els representants o procuradors de diferents universitats
maresmenques.
Dins de l’àmbit familiar predominaren les compravendes realitzades per parelles de cònjuges. En segon lloc, figuren d’altres combinacions com un pare i el seu fill, la parella i llur fill i, finalment, els
pares, llur fill i la muller d’aquest darrer.131 En canvi, en general, els
compradors de pensions de violaris i de censals morts foren individus
que adquiriren aquestes rendes creditícies de manera individual (vegeu
els gràfics 5, 6 i 7).
A la zona estudiada, els imports satisfets per l’adquisició de censals
morts se situaren entre els 25 i els 5.200 sous.132 Tot i així, les opera-
130. El 17 de maig de 1377, Guillem Abril, de Vilassar, signà una comanda de
dipòsit de 45 sous a favor de Guillem Aroles, de l’esmentada localitat, APSGVD, Manual
4, fol. 31.
131. També hi ha d’altres combinacions dins de l’àmbit familiar, encara que totes
són poc representatives. D’entre aquests casos, podem esmentar: marit i muller més un
ascendent (dos casos), mare i fill i nora (un cas), mare i fill (un cas), sogre i gendre (un
cas), oncle i nebot (un cas), tutors (dos casos), germans (un cas), etc.
132. Pere Lladó, de Vilassar, vengué per 25 sous a Bernat Isern, de Vilassar, el
dret a cobrar una pensió d’1 sou i 10 diners (1377-8-9, APSGVD, Manual 4, fols. 71-72v).
Salvador Bartomeu i Esteve Mayol, síndics de la Universitat de Sant Feliu de Cabrera,
alienaren una pensió de 260 sous anyals per 5.200 sous a Galcerà de Croanyes, mercader
de Barcelona, 1459-7-31, Bartomeu Agell, XXX (VIII Manuale) (1458/1459).
70
GRÀFIC 5
Venedors de violaris i censals morts (1373-1481)
individual 38%
col·lectiu 62%
GRÀFIC 6
Venedors col·lectius de censals morts (1373-1481)
sense especificar relació 3%
universitats 16%
àmbit familiar 81%
GRÀFIC 7
Venedors de censals morts dins de l’àmbit familiar (1373-1481)
altres combinacions 21%
parella conjugal 38%
parella conjugal
i parella fill 5%
parella i fill 12%
pare i fill 24%
LA
71
cions predominants foren petites, ja que oscil·laren entre els 100 i els
300 sous. Aquests darrers imports representen un 63% de la mostra
documental consultada.133
L’ampli ventall d’imports observats en aquestes compravendes
ratifica la teoria de la doctora Mercè Aventin que qualifica els censals morts com a “plàstics”. Per Aventin, aquesta tipologia contractual
només presentà els límits de capacitat d’endeutament dels censataris
i d’adquisició dels censalers. Per aquest motiu, aquests pactes permeteren adaptar l’oferta a la demanda, incentivaren la participació de
famílies desplaçades del mercat de la terra i possibilitaren inversions
als creditors i deutors.134
La generalització i, per tant, popularització d’aquest sistema creditici a llarg termini, comportà un abaratiment del preu del diner, la qual
cosa incentivà encara més la utilització d’aquest mercat de compravenda
de censals morts.135 Com s’ha comentat anteriorment, la difusió d’aquest
contracte també s’explica per la seguretat que es transmetia als compradors davant dels impagaments dels deutors. A mesura que les clàusules
garants dels drets dels compradors s’anaren generalitzant, l’assegurança
o hipoteca sobre tot tipus de béns anà desapareixent.136
La documentació consultada només constata un 3,3% d’escriptures en les quals s’especificà el bé hipotecat. D’entre aquests béns, cal
assenyalar terres,137 censos138 i, fins i tot, la promesa de vendre o llogar
133. S’ha seguit la classificació utilitzada per la doctora Mercè Aventin que diferencia els imports satisfets pels compradors de censals morts de la següent manera:
operacions molt petites (inferiors a 100 sous), petites (de 100 a 300 sous), mitjanes (de
400 a 1.680 sous), elevades (de 2.000 a 4.000 sous) i molt elevades (de 5.000 a 20.000
sous), Mercè AVENTIN i PUIG, La societat rural a Catalunya en temps feudals..., pp. 431-434.
134. Mercè AVENTIN i PUIG, La societat rural a Catalunya en temps feudals..., p. 471.
135. Juan Vicente GARCÍA MARSILLA, “La formació d’un mercat del crèdit...”, p. 142.
136. “Els procediments jurisdiccionals contra els deutors censalistes i violaristes
adquiriren un major grau de fluidesa i eficàcia. La qüestió de les execucions de censals, violaris i escriptures de terç…..(es tractà) a les Corts de Barcelona de 1348, les
quals refermaren i ampliaren tots els procediments en matèria d’execucions vigents fins
aleshores. La constitució sancionada en aquella reunió de corts generals ordenava als
oficials judicials ordinaris procedir rigorosament contra els deutors per via de trencament
de portas e convocacions de hosts reyal. Els resistents eren foragitats de pau i treva”, a
Josep FERNÁNDEZ i TRABAL, Una família catalana medieval..., p. 380.
137. El 18 d’octubre de 1376, Pere Eimeric, de Cabrera, vengué 15 sous de pensió
de censal mort a canvi de 200 sous satisfets i va hipotecar “omnia bona mea mobilia
et immobilia habita et habenda et especialiter totum illum campum meum quem per
liberum et franchum alodium habeo et posideo in parrochia Sancti Juliani de Argentona”,
138. L’any 1402, Pere Arenys, rector de Sant Feliu de Cabrera, oferí com a
garantia del pagament de les pensions d’un censal mort una vinya, situada a Vilassar,
i l’import de la renda de dos censos: 2 morabatins censals lliurats per Bernat Lladó i
1 morabatí satisfet per Arnau Corsà, APSGVD, Manual 5, fol. 45.
72
unes cases amb obradors, que el venedor tenia prop del cementiri de
l’església de Santa Maria del Mar de la ciutat de Barcelona.139
A més a més, a les compravendes de censals morts figuraren en
qualitat de fiadors familiars o amics dels deutors. Si hi havia impagament
de les pensions, els fiadors escripturats en aquests contractes estaven
obligats a satisfer al procurador del creditor un salari diari que oscillava entre 3 i 5 sous diaris. Malgrat tot, sovintejaren les requestes i les
procures per impagaments.140 Aquesta circumstància ratifica la idea que
en aquesta època hi hagué un endeutament generalitzat. Per a Josep
Fernández i Trabal, aquest endeutament permanent i estructural de la
pagesia s’originà per les necessitats de reproducció de les explotacions
i del patrimoni d’aquesta classe social.141 D’acord amb el que es veurà
a la segona part d’aquest estudi, el sistema dotal que regia legalment
la creació i la dissolució dels enllaços matrimonials comportà que les
famílies implicades haguessin de comptar amb capital suficient per a
invertir en el mercat matrimonial. Per això, molt sovint les famílies més
desvalgudes hagueren d’endeutar-se participant en el mercat creditici
de la compravenda de pensions de violaris i censals morts.142
Des de la segona meitat del segle XIV, algunes universitats del Baix
Maresme començaren a vendre pensions de violaris i de censals morts
per a obtenir els imports necessaris pel lluïment de jurisdiccions.143 Per
139. En plena guerra civil, l’any 1464, Arnau de Novalles, botiguer de Barcelona,
assegurà a Arnau de la Castanyeda, barber de Cabrera, una pensió de censal mort de
107 sous i 9 diners amb unes cases amb obradors situades prop de la basílica de Santa
Maria del Mar de Barcelona (AHPB, Bartomeu AGELL, Manuale XXXXIII (1464)). Per
a aprofundir en aquesta temàtica consulteu Daniel RUBIO, “El crèdit a llarg termini a
Barcelona i a la segona meitat del segle XIV: els censals morts i els violaris”, Butlletí de
la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XIV (Barcelona, 2003), pp. 159-178.
140. Del 16 d’octubre al 3 de desembre de 1436, Bernat Cisa de Premià, procurador d’Urpay de Villalba, endegà requestes contra Nicolau Morot, Pere Avella i Salvador
Isern, deutors de pensions de censal mort (APSGVD, Diversorum 34, Diversorum 51 i
Diversorum 89). El 20 d’agost de 1441, Antic Urestrell, de Sant Esteve de Ripollet, escripturà una procura a favor de Salvador Armengol, de Vilassar “ad petendum videlicet
exigendum et recipiendum ac recuperandi et habendum per me et nomine meo omnes
et singulas peccunie quantitates res bona et iuras pensiones sensualium mortuorum et
violarium…que michi debent”, APSGVD, Diversorum 46.
141. Josep FERNÁNDEZ i TRABAL, Una família catalana medieval..., p. 365.
142. “pro ex solvenda dote Bartholomeue, filie mee, sponseque pro verba de presenti Jacobi Jaume, filii Guillermi Jaume, parrochie Sancti Felicis de Capraria” (APSGVD,
Diversorum 30). “pro habenda et procuranda pecunie quantitate subscripta nobis valde
necesaria de presenti pro et solvendo et restituenda domine Eulalie, uxoris Petri Ferrarii, quondam,…dotem quam ipsam atulerat ipsi Petro Ferrarii, quondam, frater meo”,
AHPB, Bartomeu Agell, Manual (1458).
143. Francesc CARRERAS CANDI, Lo castell de Burriach o de Sant Vicents. Argentona:
Copisteria La Juliana, 1980.
LA
73
alguns historiadors com Josep Fernández Trabal, amb aquestes operacions creditícies se superposà un endeutament comunitari sobre un
altre de particular, amb la qual cosa es facilità la captació de l’excedent
de les petites explotacions pageses. Per això aquest sistema creditici és
considerat per molts erudits un “sistema parasitari”.144
Per la seva banda, Mercè Aventin assegura que, a la baixa edat
mitjana, “l’explotació de les capes populars” es desenvolupà per l’aliança
tàctica dels grups tradicionalment dirigents de la societat —l’aristocràcia
militar i l’eclesiàstica— i les elits locals.145 Al Maresme, els compradors
dels censals venuts per les universitats foren ciutadans barcelonins146
i alguns membres de les famílies pageses “grasses” de la comarca.147
D’altres estudiosos, com Juan Vicente Marsilla que defineix els
censals morts com “noves fórmules financeres a llarg termini a imitació de l’estructura i formulació de les rendes agràries”148 pensen que
representen una de les manisfestacions més importants de l’evolució
del sistema feudal.149
144. Josep FERNÁNDEZ i TRABAL, Una família catalana medieval..., p. 367.
146. Àpoca de 40 lliures escripturada a favor dels prohoms i singulars de les
universitats de Sant Genís de Vilassar i de Sant Julià d’Argentona per Maria, vídua
d’Antoni Coll, jurisperit de Barcelona (1423-8-18, AHPB, Bartomeu Agell, Manuale primum
(1419/1424), fol. 73v). Venda d’un censal mort de Guillem Pere Aroles, Jaume Torre, de
Vilassar, Antoni Beatriu i Joan Lladó, d’Argentona, representants de llurs universitats, a
Galcerà Croanyes, mercader de Barcelona (1452-7-12, AHPB, Bartomeu Agell, Llibre de
vendes (1452/1453)). Compra d’una pensió de censal mort de 260 sous per 5.200 sous
per Galcerà Croanyes, mercader de Barcelona, a la universitat de Sant Feliu de Cabrera,
1459-7-31, AHPB, Bartomeu Agell, XXX (VIII) Manuale (1458/1459).
147. Venda de 45 sous de pensió de censal mort de Nicolau Bonivern, batlle,
Joan Estrany i Joan Rafart, representants de la universitat de Sant Genís de Vilassar,
a Francesca, vídua de Salvador Isern, de Vilassar (1454-10-8, AHPB, Bartomeu Agell,
Manual (1451)). Venda de 60 sous de pensió de Jaume Torre, en nom de la universitat
de Vilassar, a Arnau Carbonell, teixidor de lli, de l’esmentat indret (1455-5-20, AHPB,
Miquel Franquesa, Quartum manuale (1466/1467)). Procura d’Angelina, muller de Guillem
Pere Aroles, de Vilassar, i la seva germanastra, Joana, muller de Bernat Galter, mercader barceloní, a favor de Francesc Vidal, de Vilassar, perquè no cobraven les pensions
degudes per la parròquia i la universitat de Mataró, 1458-10-8, AHPB, Bartomeu Agell,
XXXV (III) Manuale (1458/1459).
148. Juan Vicente GARCÍA MARSILLA, “La formació d’un mercat del crèdit”, p. 135.
149. “La difusió massiva de les rendes constituïdes… representa una de les manifestacions més importants de la pròpia evolució del sistema feudal, una de les estratègies
que aquest sistema generà per adaptar-se al desenvolupament incontenible d’un mercat
que havia nascut com a part d’ell, però que estava alterant de forma radical les relacions
de producció… En cert sentit, aquesta societat del censal era l’epígon del feudalisme, la
seva expressió més acabada, i l’últim intent de perpetuar el sistema, però implicava en
si mutacions fonamentals: el protagonisme que se li concedia al numerari enfront de
la terra, la monetització de totes les esferes de la vida, que portava a la convicció que
tot…es podia comprar amb diners”, Juan VICENTE GARCÍA MARSILLA, “La formació d’un
74
GRÀFIC 8
Preus de compravenda de censals morts de 1373 a 1481
op. molt elevades 1%
op. elevades 2%
op. molt petites 7%
op. mitjanes 27%
op. petites 63%
Els compradors de pensions de censals morts podien revendreles i, d’aquesta manera, recuperar el capital invertit. La major part
de la documentació consultada reflecteix aquestes compravendes,
identifica els deutors i explicita la quantia de les pensions i el preu
de la compravenda. En canvi, no especifica la data de la creació
del censal mort.150 Tot i així, algunes fonts són més explícites i ens
informen sobre aquest aspecte. Per exemple, el 12 de març de 1459,
per 280 sous, Joan Llaurador, de Premià, revengué una pensió de 20
sous a Joan Ferrer, mercader, de Barcelona. Aquesta pensió l’havia
de lliurar Ponç Sunyer, àlies Ribalta, de Sant Pere de Vilamajor. Cinc
anys abans, Joan Llaurador havia obtingut aquest censal mort per
una donació realitzada per Bartomeua, la seva madrastra. Bartomeua
havia gaudit del cobrament d’aquesta renda des de l’any 1439, arran
de la donació que li féu la seva germana, Salvadora, vídua d’Antoni
mercat del crèdit”, p. 144. Juan VICENTE GARCÍA MARSILLA, Vivir a Crédito en la Valencia
Medieval, p. 386.
150. El 25 de novembre de 1398, el prevere vilassarenc Bernat Marc revengué
per 30 lliures a Guillem Aroles, de Vilassar, una pensió de 30 sous de censal mort que
satisfeien Bernat Vidal i Bartomeua (APSGVD, Manual 5, fol. 38). El dia 1 de novembre
de 1423, per 26 lliures i 9 sous, Bernat Mas, de Vilassar, alienà al seu germà, Pere Mas,
les pensions de tres censals morts que havien de lliurar Antoni i Joan Vives, Guillem
Borrell i Antoni Andreu (AHPB, Bartomeu Agell, Manuale primum (1419-1424), fol. 78).
El 8 d’octubre de 1432, per 110 sous, Pere Marquès de Vilassar vengué a Salvador
Armengol, de l’esmentada vila, una pensió de 7 sous pagada per Pere Cuquet, de Sant
Vicenç de Vallromanes, AHPB, Bartomeu Agell, Tercium manuale (1431/1432), fol. 147.
LA
75
Arnó de Cabrera. Aquest darrer havia adquirit aquest censal mort,
l’any 1427, a Ponç Sunyer.151
De manera similar a les compravendes a carta de gràcia, les referències documentals de lluïcions de pensions de violaris i de censals
morts són escadusseres i les seves referències incompletes.152 Per això,
la informació obtinguda d’un nombre de fonts poc significatiu no en
permet la generalització. Una de les poquíssimes mostres de fonts més
completes és una lluïció del 13 de maig de 1446 en la qual Antoni Poal,
de Barcelona, escripturà: “Absolvo, diffinio et remito vobis predictum
censale mortum in precio scilicet et pensionibus.” Per aquesta font se
sap que la pensió era de 31 sous i 5 diners. Fou creada el 10 d’octubre
de 1429 per Jaume Botey, Ponç Ferrer i Joan Ponseta, de Premià, els
quals la vengueren a Antoni Poal per 440 sous.153
El període que anava des de la constitució de la pensió d’un censal
mort fins a la seva redempció podia ser d’un mes fins a cinquanta-un
anys.154 Aquestes redempcions podien ser totals o parcials.155 Les redempcions d’alguns censals morts comportaren la utilització fraudulenta
d’altres tipologies contractuals com les compravendes pures. Així, l’any
1466, per 200 sous, Marturià de Vilarnau, ferrer, i la seva dona Antònia,
de Vilassar, vengueren una vinya “pro lluendo, quitando et redimendo
151. AHPB, Bartomeu Agell, Liber vendicionum (1459).
152. De la venda de 15 sous de pensió de censal mort, realitzada per Guillem
Carbonell, de Vilassar, a favor de Guillem Aroles, de la mateixa vila, per 220 sous, es
desconeix la data de lluïció. A continuació del document de compravenda apareix: “solvit
dictus Guillermus Carbonell dictum sensuale cum interese et est finitus dictus sensual”
(APSGVD, Manual 4, fols. 137v-138v). Guillem Flor, fill de Jaume Flor, de Vilassar, redimí una pensió de 5 sous venuda pel seu pare a favor de Déu i de la candela de Santa
Maria de l’església parroquial de Sant Genís de Vilassar. Al marge de l’escriptura del
document de la compravenda es pot llegir que Guillem Flor pagà tot “l’enterès a la dita
caxa presens Bernat Tolrà, Pere Bonivern e molts altres perque manaren a mi Berenguer Marc, rector i notari, que li cancelés la carta”, APSGVD, Manual 4, fols. 106v-107.
153. AHPB, Bartomeu Agell, Vigesimum primum manuale instrumentorum et
contractorum (1446), fol. 105.
154. Referència datada el 27 de juliol de 1433 i anotada a continuació de la
compravenda d’una pensió de censal mort, realitzada el 28 de setembre de 1382. En
aquesta alienació, Nicolau Agell, de Premià, vengué a Pere Botey, de Premià, 20 sous
de pensió per 300 sous. La redempció d’aquest censal mort fou feta per Saurina, vídua
de Nicolau Agell, APSGVD, Manual 4, fols. 159v-160.
155. “quod de illo precio per quo ego enim ab erebus mansi Morot…..absolvo
difinio et penitus dimito et relaxo de perpetuo de dictis triginta solidos censualibus
quindecim solidos sensuales et anuales”. Aquesta informació es refereix a una pensió de
30 sous, venuda per 200 sous per Bernat Morot, Salvadora, la seva muller, i Benvinguda,
dona de Guillem Morot, a Jaume Parellada, donat de la capella de Santa Anastàsia, de
Premià, el 10 de febrer de 1382, APSGVD, Manual 4, fol. 152.
76
illud censuale mortuum” a Pascasi Morot, de Cabrera. Durant vint-itres anys, aquest fou el creditor d’un censal mort de 200 sous pel qual
s’havia d’abonar una pensió de 14 sous, 3 diners i 1 òbol.156
156.
APSPPD, Manual 1, fols. 17-18.
ELS BÉNS COM A OBJECTE DELS CONTRACTES
LA
TERRA
A la baixa edat mitjana, en el marc de les societats preindustrials,
el sòl es destina principalment a la producció agrícola i ramadera. Al
sòl agrícola se’l denomina de diverses maneres, entre les quals cal destacar: peça de terra, peceta, peciola terre, camp, tros de terra, feixa,1
hort i parellada.2
Aquestes terres podien presentar diferents estats depenent del treball que s’hi fes. N’hi havia d’ermes perquè estaven abandonades o en
guaret i d’altres parcialment o totalment conreuades. Per aquesta raó,
a la documentació relacionada amb els masos baixmedievals catalans
acostuma a aparèixer una clàusula que defineix el conjunt de terres d’un
mas, en la qual s’inclou aquesta diversitat de sòl agrícola. L’any 1379, a
l’escriptura de donació del mas Boscà, de Vilassar, es descrigué l’extens
patrimoni agrer d’aquest mas “cum domibus et omnibus honoribus,
possessionibus, tenedonibus, iuribus ad emprivis et pertinenciis suis,
cultis et eremis, in montibus et in planis per omnia loca”.3
1. La feixa és una peça de terra situada als vessants muntanyencs, estructurada en forma de terrassa i separada amb marges de pedra seca o de terra. Per a Jordi
Bolós, el pagès que havia de construir aquestes terrasses havia de treballar de valent,
invertint-hi una gran quantitat d’hores de mà d’obra. També havia de comptar amb un
coneixement teòric i pràctic de construcció (sosteniment de les terres, resistència dels
marges davant de la pressió de l’aigua i de les terres, etc.). Jordi BOLÓS, Els orígens medievals del paisatge català. L’arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història
de Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (“Textos i Estudis de
Cultura Catalana”, 100), 2004, p. 329.
2. La parellada, també coneguda com a bovada, era l’extensió de terra que podia
llaurar en un dia una parella de bous.
78
Com en segles anteriors, almenys des del segle X, les collites bladeres
i vitícoles constituïren la base alimentària de la major part de la població.
L’expansió d’aquests productes cal cercar-la en l’adaptabilitat d’aquests
conreus al secà, a sòls de diferent tipologia, a la facilitat d’emmagatzematge i transport dels seus fruits i a l’exigència dels senyors feudals.4
En una zona deficitària de cereal com el Principat de Catalunya,
la importància del forment dins de la dieta de la població baixmedieval5
explica les incorporacions de Sicília (1282) i de Sardenya (1323), la
importància del comerç frumentari i, a partir de “lo mal any primer”,6
la preocupació de les autoritats reial i municipals de garantir-ne el
consum.7
Els freqüents atacs a naus frumentàries demostren que el cereal
fou un dels productes més cobejats pels pirates i els corsaris baixmedievals. Mitjançant aquestes actuacions, es pretenia obtenir uns guanys
4. Antoni FURIÓ, “L’utillatge i les tècniques agrícoles”, Història agrària dels Països
Catalans, pp. 335 i 336.
5. “Una persona necessitava uns 220 kg de gra a l’any per alimentar-se per tal de
sobreviure”, Eva SERRA i PUIG, “Els cereals a la Barcelona del segle XIV”, a Antoni RIERA i
MELIS (coordinador), Alimentació i societat a la Catalunya Medieval, Barcelona, Institució
Milà i Fontanals del Consell d’Investigacions Científiques (col·lecció Anuario de Estudios
Medievales, annex 20), p. 72. Antoni RIERA i MELIS, “Estructura social y sistemas alimentarios en la Cataluña Bajo Medieval”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia,14/15,
(Barcelona, 1993-1994), pp. 193-217. Antoni RIERA i MELIS, “Documentación notarial e
historia de la alimentación”, Napoli Nobilissima. Rivista di arti figurative, archeologia e
urbanistica, vol. XXXIII, fascs. III-VI, (Nàpols, 1994), pp. 121-138. Antoni RIERA i MELIS,
“Panem nostrum quotidianum da nobis hodie. Los sistemas alimenticios de los estamentos
populares en el Mediterráneo noroccidental en la baja edad media”, La vida cotidiana
en la Edad Media. VIII Semana de Estudios Medievales de Nájera, 1998 pp. 25-46. Antoni
RIERA i MELIS, “Pobreza y alimentación en el Mediterráneo Noroccidental en la Baja Edad
Media”, XV Jornades d’Estudis Històrics Locals. La Mediterrània, àrea de convergència de
sistemes alimentaris (segles V-XVIII), Palma de Mallorca, Institut d’Estudis Baleàrics, 1986.
6. La crisi frumentària del 1333 “significà un tomb en la consciència social de
la política bladera i possiblement el trencament d’una política de tendències només
especulatives i l’avanç cap a una política d’exigències socials”, Eva SERRA I PUIG, “Els
cereals a la Barcelona del segle XIV...”, pp. 74-75.
7. Juanjo CÁCERES NEVOT, “La participació del Consell Municipal en l’aprovisionament cerealer de la ciutat de Barcelona (1301-1430)”, tesi doctoral dirigida pel doctor
Antoni Riera i Melis, Barcelona, Facultat de Geografia i Història de la Universitat de
Barcelona, 2007. Josefina MUTGÉ i VIVES, “L’abastament de blat a la ciutat de Barcelona
en temps d’Alfons el Benigne (1327-1336)”, Anuario de Estudios Medievales, 31-2 (Barcelona, 2001), pp. 649-691. Pere ORTI GOST, “El forment a la Barcelona baixmedieval:
preus, mesures i fiscalitat 1283-1345”, Anuario de Estudios Medievales, 22 (Barcelona,
1992), pp. 377-423. Pau TUTUSAUS, “Un mal any en la ciutat de Barcelona (1374-1375)”,
memòria de llicenciatura inèdita dirigida pel doctor Antoni Riera i Melis, Barcelona,
Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 1986. Sebastià RIERA
VIADER, “El mal any primer a Barcelona”, tesi de llicenciatura, Barcelona, Facultat de
Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 1985.
LA
79
amb les captures i originar problemes d’abastament frumentari als
territoris enemics.8
Força sovint, la manca de cereal provocà una carestia frumentària
en la qual es veieren més afectades les zones urbanes que les rurals.9
A Barcelona, l’aprovisionament frumentari fou tan important que fins
i tot arribà a crear-se una flota per a custodiar les costes i previndre
els robatoris del blat que era per a la ciutat.10 En el camp, la manca
de cereal podia compensar-se mitjançant la ingesta d’altres productes.11
Malgrat això, en certes males anyades, els prohoms d’algunes
viles maresmenques es veieren obligats a organitzar-se per comprar
blat. En una escriptura, datada el 1459, Antic Pons i Salvador Abril,
procuradors dels habitants de Vilassar, nomenats per Salvador Ferrer,
batlle reial, vengueren una pensió de censal mort de 55 sous i 2 diners
per 1.000 sous a Eulàlia, vídua de Bartomeu Puig, argenter barceloní.
8. Montserrat RICHOU i LLIMONA, “Una dècada d’abastament frumentari: Barcelona i la iniciativa privada als anys 70 del s. XIV”, Ier Seminari Crisis i cicles en la
Història. El blat i la carn a la Catalunya medieval: mercat, crisis alimentàries i polítiques
públiques d’abastament, Barcelona, Facultat de Geografia i Història de la Universitat de
Barcelona, 6 de juliol de 2010. Montserrat RICHOU i LLIMONA, “Aportacions al comerç
frumentari baixmedieval: l’assalt i segrest piràtic de la coca de Guillem Morey (1361)”
(en premsa a Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia).
9. Antoni RIERA i MELIS, “Crisis frumentarias y políticas municipales de abastecimiento en las ciudades catalanas durante la Baja Edad Media”, a Hipólito Rafael
OLIVA HERRER i Pere BENITO (editors), Crisis de subsistencia y crisis agrarias en la Edad
Media, Sevilla: Publicaciones de la Universidad de Sevilla, 2007, pp. 125-159. Antoni
RIERA i MELIS, “«Lo pus greu càrrech e perill que jurats d’aquesta ciutat han és tenir
aquella sens fretura de blats»”. El aprovisionamiento urbano de cereales en las ciudades
de la Corona de Aragón durante la baja edat media”, a Ángel Sesma y Muñoz (director científico), 09 Congreso La Corona de Aragón. La Corona de Aragón en el centro de
su historia 1208-1458. Aspectos económicos y sociales, Saragossa, Gobierno de Aragón
(Colección Actas, 75), 2009, pp. 233-277.
10. El 7 de febrer de 1402, Miquel Asbert, mercader, de Barcelona, féu una
àpoca de 2 lliures, 4 sous i 2 diners a favor de Bartomeu Vital, receptor i administrador
del forment “quod universitatis civitatis Barchinone pro succurrendo necessitat civitatis
ipsius emi fecit”. Aquest darrer havia adquirit d’Asbert una quartera de faves, mitja quartera de fesols, quatre quartans d’oli i tres cabeces d’all per a proveir un lleny armat de
tres-cents bancs, que estava al servei de la ciutat de Barcelona, 1402-2-7, AHPB, Tomàs
de Bellmunt, Liber duodecimus contractuum comunium (1401-11-23/1402-3-4), fol. 94.
11. “Una cosa era padecer hambre y otra morir de inanición. Y no parece que
los habitantes del Empordà murieran de hambre durante las hambrunas bajomedievales.
Ni siquiera durante los críticos años de 1333-1334 y 1374-1375. Es razonable suponer
que, frente a las carestías de grano, las familias ampurdanesas tenían un margen de
maniobra, seguramente escaso, pero suficiente para evitar la muerte”, Xavier SOLDEVILA i TEMPORAL, “Carestías y crisis de subsistencia en el mundo rural catalán: el Baix
Empordà en el siglo XIV”, a Hipólito Rafael OLIVA HERRER i Pere Benito (eds.), Crisis de
subsistencia y crisis agrarias en la Edad Media. Sevilla: Publicaciones de la Universidad
de Sevilla, 2007, pp. 226-227.
80
Aquests vilassarencs justificaren l’esmentada operació creditícia adduint
la necessitat de numerari per a comprar blat i, d’aquesta manera, poder
alimentar les seves famílies: “plurium indigemus ac indiget frumento
et blado ex quo vilam nostram et ipsorum ac filiorum et familie nostrorum et eorum ducere ac sustentare valeamus ac valeant ex quo ad
pressens non habeamus nec habere pecunias ex quibus emere valeamus
ac valeant frumentum ac bladum ipsum, quod etiam magna difficultate
procurari habet et quia ipsas pecunias habere non valeamus.”12
El mateix any, el batlle reial i els jurats de la vila d’Argentona
compraren a Barcelona 200 quarteres de forment a 5 sous la quartera.
Per fer front als 1.000 sous de l’import d’aquest cereal també hagueren
de vendre un censal mort als marmessors de Clara d’Argentona, segona
muller de Guillem d’Argentona.13
Hi havia diferents tipus de blat i, per tant, cal diferenciar els
“blats grossos”, entre els quals predominà el forment, dels “blats menuts”. D’aquests darrers cal assenyalar l’ordi, la civada, l’espelta i el
mill. Els primers eren de cicle hivernal amb collita a la primavera i els
segons de cicle primaveral amb collita a la tardor.14 Amb el forment
s’elaborava una farina blanca, amb la qual es feia un pa blanc de gran
qualitat. A partir de la barreja dels “blats menuts” s’elaborava un pa
negre d’inferior qualitat conegut com el pa de mestall.15
Els inventaris de masos maresmencs demostren l’existència de
reserves de cereals panificables (blat, ordi, mestall, espelta, sègol i mill)
i de lleguminoses (faves, pèsols i cigrons). Aquests excedents demostren
les opcions de consum i de comercialització dels seus habitants. La
pagesia maresmenca baixmedieval prioritzà el conreu del blat davant
d’altres cereals perquè aquest producte comptà amb una important
12. AHPB, Bartomeu Agell, XXXVIII manuale (1458/1459).
13. Enric SUBIÑÀ i COLL, Argentona al segle XV. Terra de remences. Argentona: La
Comarcal Edicions, 2010, p. 76.
14. Ferran GARCÍA OLIVER, “Els cultius”, Història agrària dels Països Catalans, p. 303.
15. Per a la zona del Maresme, a partir del segle XIII, Coral Cuadrada demostra
l’existència de diversos “blats menuts”. Cuadrada suposa que se sembraven barrejats,
identificant-se com a sembra de mestall, Coral CUADRADA, El Maresme medieval..., p. 192.
Pere Benito i Monclús documenta pasteres a les cuines dels masos pagesos i a les cases
menestrals. Per a aquest historiador, al món rural també existiren grans diferències
alimentàries entre els pagesos productors d’importants excedents agrícoles i d’altra població que havia de comprar blat al mercat. Per tant, es mostra contrari a la visió que
centralitza el consum de pa blanc a les poblacions urbanes i el de mestall al món rural,
Pere Benito i MONCLÚS, “Viure al Vilassar del quatre-cents. El testimoni dels inventaris
«post-mortem» (1425-1454)”, treball inèdit, pp. 58-59.
LA
81
demanda.16 A l’inventari dels béns de Pere Dilmer, de Vilassar, s’anotaren “dues sachs de ordi” i quatre quarteres de blat.17 Al de Berenguer
Amat, de l’esmentada localitat, dues quarteres de forment, tres quarteres
d’ordi, dues quarteres de mestall i una quartera d’espelta.18 Al de Joan
Amat, del veïnat del Sant Crist de la parròquia de Vilassar, s’hi anotà:
“Ítem entorn de vint corteras de mastall ordiós. Ítem entorn de una
cortera de forment. Ítem entorn de tres corteras de mastall segalós.
Ítem tres corteres d’ordi o entorn. Item una botota ab tres corteres o
entorn de spelta.”19
La situació geogràfica, l’extensió de les parcel·les i la mà d’obra
familiar de cada mas foren factors cabdals a l’hora d’assegurar la qualitat de la preparació de les terres que s’havien previst sembrar. Per
a cavar o llaurar, s’utilitzà l’aixada,20 el càvec, el magall21 o l’arada.22
El nombre d’eines escripturades als inventaris post mortem reflecteix la capacitat productiva d’un mas, és a dir, l’extensió de les seves
parcel·les i els recursos humans amb els quals podia comptar.23 La
possessió d’una arada i de bestiar de treball fou un dels elements que
demostren la diversitat econòmica i social de la pagesia perquè suposava
una important inversió que només pogueren costejar els pagesos més
ben situats. Per aquesta pagesia grassa també representà una entrada
de numerari atès que es podien llogar a d’altres pagesos.24
16. Pere BENITO I MONCLÚS, “Casa rural y niveles de vida en el entorno de Barcelona a fines de la Edad Media”, FURIÓ, Antoni i GARCÍA-OLIVER, Ferran (editores), Pautas
de consumo y niveles de vida en el mundo rural medieval. València: Publicaciones de la
Universidad de Valencia (en premsa).
20. L’aixada és una planxa de ferro rectangular o trapezoïdal adaptada a un
mànec de fusta. Les més amples serveixen per a cavar terrenys pedregosos i horts.
També s’utilitza per treure les herbes i per remoure la terra si es vol regar, Núria VILÀ,
Estudi del vocabulari de les eines agrícoles del Baix Camp. Barcelona: Institut d’Estudis
Catalans, 1991, pp. 23-25.
21. El càvec té una fulla més estreta que l’aixada i el magall és una aixada amb
escarpell, Núria VILÀ, Estudi del vocabulari de les eines agrícoles del Baix Camp..., pp. 48-56.
22. L’arada medieval era d’herència romana. Era de fusta, llevat de la rella (fulla
triangular de ferro). Es fixava la rella al dental, mitjançant la cameta. Els animals que
hi anaven junyits es col·locaven a l’espígol o camatimó. El llaurador la manipulava pel
timó (Núria VILÀ, Estudi del vocabulari de les eines agrícoles del Baix Camp..., pp. 63-65).
A l’inventari, realitzat pel vicari de Premià, el 26 de juliol de 1463, dels béns dels pubills
de Llorenç Rossell, de Premià, es constatà la presència d’una “arada ab una reya, un gou
e coxins” i un “un bou de miga tala definit en nou anys”, APSPPD, Manual 1, fols. 2v-3.
23. Pere BENITO i MONCLÚS, “Casa rural y niveles de vida...”.
24. Per Antoni Furió encara existeixen tòpics força estesos sobre la baixíssima
productivitat i l’utillatge baixmedieval: “aquesta imatge tòpica del pagès pobre, proveït
només d’una aixada per cavar la seva petita heretat, enfront del pagès ric, dotat d’arada
82
Segons els contractes d’arrendament i empenyorament de terres de
la zona del Maresme, la técnica de l’arada fou estimulada per la mateixa
pagesia. A la major part d’aquests pactes s’observa com s’incentivaven
les tasques de remoure la terra amb les relles de l’arada. L’any 1443,
Francesc Riera i el seu fill Miquel, de Vilassar, arrendaren una peça de
terra a Antoni Ferrer, de l’esmentada vila, i li asseguraren que si “illo
tunch dictam peciam terre giraveritis cum livore seu reya illo anno
positis in eadem seminare et inde fructus percipere”.25 Quan Salvador
Dilmer, de Vilassar, va empenyorar una terra aloera a Antoni Ferrer, se
li va assegurar el dret de retenir la possessió de l’agrer fins que hagués
recollit els fruits de la collita, sempre que aquesta hagués estat llaurada:
“ítem se reté lo dit Anthoni Ferrer si havia leurade la dita terra que lo
dit Salvador no·l ne pugue traure fins que age cullit l’esplet.”26
La importància del conreu del blat es reflectia en l’organització
de la vida quotidiana pagesa que es basava en el cicle agrícola d’aquest
cereal. Durant el mes d’octubre, després d’haver preparar el sòl, cavant-lo o llaurant-lo, arribava l’hora de la sembra dels blats d’hivern.
En els solcs oberts, la pagesia escampava les llavors amb la mà
que guardava en una senalla o cabàs. Més tard, aquestes llavors es
colgaven aplanant la terra amb l’arada o el rasclet. Posteriorment, s’aixafaven els terrossos amb una maça de fusta i es cavava amb l’aixada
les vores i els racons, on no s’havia pogut treballar amb l’arada. A partir
de la sembra, a excepció del mes d’abril, quan les dones acostumaven
a birbar els camps, és a dir, a tallar amb l’aixadeta o collir amb les
mans les herbes que havien crescut al costat dels cereals, pràcticament
no hi havia feina als camps conreuats fins a la sega.
Als mesos de juny i de juliol, quan els cereals ja havien granat
i les espigues es mostraven força torrades, arribava l’hora de la sega.
Es començava amb l’ordi i es continuava amb el blat, el mestall i el
sègol. Es tallaven les espigues amb la falç, es deixaven en manats i,
després, es recollien, lligaven i s’agrupaven en garbes. Finalment i per
aprofitar-ho tot, les dones espigolaven o recollien les espigues que havien quedat al camp segat.
A l’era del mas, es deslligaven les garbes i s’estenien amb una
forca. Amb la batuda o trilla es destriava el gra de la palla. Aquesta
i d’animals, no tenia en compte, primer, que les eines i el bestiar podien —com de fet
era habitual— ser llogats… i, segon, que el preu de l’arada i del bestiar de treball no
sempre era fora de l’abast de la majoria dels camperols”, Antoni FURIÓ, “L’utillatge i
les tècniques agrícoles”, Història agrària dels Països Catalans, volum II. Edat Mitjana.
Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 2004, p. 343.
25. APSGVD, Diversorum 98.
LA
83
operació podia realitzar-se manualment amb la batolla o amb l’ajuda
de cavalls, mules o bous.27 Després amb les garbelladores s’acabava de
netejar el gra eliminant els caps d’espiga, els tronquets i les pedres.
Quan el blat estava net, es posava en sacs.28 A partir d’aquí, tornava
a començar el cicle agrícola del blat amb la preparació de les terres
que s’havia previst conrear aquell any.
L’esgotament de la terra, la disminució i la pèrdua de collites foren els grans reptes del pagès medieval. Per evitar-ho i assegurar una
mínima productivitat, s’havia de facilitar la restitució de la fertilitat
del sòl, mitjançant tres tècniques que podien ser complementàries:
l’adobament, el guaret i les rotacions de conreus.
L’adobament de les terres segades podia iniciar-se a partir dels
rostolls. Quan en aquests camps hi havia pasturat el bestiar, es llauraven
i es colgaven les restes dels rostolls barrejades amb els excrements
del bestiar. Quan no hi havia prou fem, la pagesia havia d’aconseguir-ne per a dipositar-lo als camps.29 Per això, en alguns contractes
d’empenyorament, en els quals un pagès perdia el control directe de la
seva explotació agrícola, s’estipulava que si el creditor realitzava certs
treballs en la peça empenyorada, com llaurar i femar, després pogués
aprofitar-se dels fruits de la seva inversió.30
De manera paral·lela es realitzaven rotacions de conreus anyals.
Es plantava un any i es deixava reposar l’agrer al següent. Mentre la
terra estava en guaret, es regenerava. Tot i així, el pagès hi continuava
treballant. S’hi efectuaven diverses llaurades,31 s’arrancaven les herbes,
es desfeien els terrossos i es realitzaven boïcs o formiguers.32
27. Quan es realitzava amb animals, s’estenia la collita a l’era i s’hi passava
un trill (post de fusta rectangular amb una sèrie de ferros, claus o puntes de sílex
incrustades a la seva cara inferior). Amb aquesta tècnica les espigues es desgranaven i la
palla s’aixafava i era curta, Mercè AVENTIN I PUIG, La societat rural a Catalunya en temps
feudals..., p. 57. Ramon GARRABOU, “El conreu del blat”, Per a una història de la societat
tradicional. Les formes de treball. L’Avenç, 29 (Barcelona, 1981), p. 59.
28. Segons la documentació consultada, la majoria dels censos de blat s’exigien
en garba i els emfiteutes dels senyors del castell de Vilassar els havien d’entregar a l’era
del castell. No s’acostumava a demanar l’entrega de gra “pulcre i net”.
29. Per a Mercè Aventin, “els fems, que els pagesos escampaven pels solcs en la
major quantitat possible foren el principal reconstituent fins al segle XIX”, Mercè AVENTIN
I PUIG, La societat rural a Catalunya en temps feudals..., p. 59.
30. “Ítem més que, si per ventura lo mes de novembre lo dit Rafart a dat de reya
en la dita peça de terra, aja colir tot aquel esplet. Ítem més que si lo dit Rafart famava la
dita terra un any aja colir l’altra esplet vinent”, 1440-10-11, APSGVD, Manual 7, fol. 49.
31. Per a la comarca de la Segarra i per a períodes posteriors, “la primera llaurada es deia emprimar i es començava a fer cap a finals de gener; la segona mantornar,
es realitzava cap a l’abril, i cap al juny es tercejava. Si a la terra havien crescut herbes,
es tornava a llaurar abans de sembrar”, Ramon GARRABOU, “El conreu del blat”, p. 54.
32. El boïc o formiguer és un pilot de llenya seca i brossa cobert de terra. Després
de ser cremat s’escampa pel sòl agrícola. S’utilitza com a adob natural.
84
Les dificultats a les quals hagué de fer front part de la pagesia
maresmenca s’observa mitjançant la classificació de les compravendes,
els empenyoraments i les cartes de gràcia en dos períodes: de juny a
octubre i de novembre a maig. El segon període, el més allunyat de
les collites cerealístiques i vitivinícoles, fou el que concentrà un major
nombre d’alienacions d’agrer (vegeu taula 6). Mitjançant aquestes alienacions, el pagès intentà obtenir el numerari necessari per a la seva
vida quotidiana, com ara invertir en l’explotació agrícola, satisfer censos
i pagaments crediticis, abonar i retornar dots, etc.
TAULA 6
Alienacions d’agrer
Tipologia documental
Béns aloers
Tinences gravades
amb cens
Drets sobre les
Compraventinences
des pures
Recuperacions de
tinences franques i
lliures de cens
Revessejats
Empenyoraments
Compravendes
a carta de gràcia
Nombre de
documents
Juny a octubre
Novembre a
maig
102
112
39’2%
39’2%
60’8%
60’8%
14
28’5%
71’5%
12
33’3%
66’7%
6
9
61
16’6%
44’4%
35’1%
83’4%
55’6%
64’9%
Des de la romanització, la vinya fou juntament amb el blat un
dels productes més conreats al Maresme. La desintegració de l’Imperi
romà i la consegüent minva del comerç provocaren una primera expansió del conreu vitícola que intentà garantir l’autoconsum.
Des del segle XI, el vinyar esdevingué un conreu d’evident finalitat comercial. Va començar a expandir-se pels vessants muntanyencs i
les planes de l’entorn rural barceloní33 i la pagesia benestant d’aquest
hinterland va portar part dels seus excedents al mercat barceloní.34 En
aquesta centúria, aparegué la combinació de la producció per al con33. Jaume OLIVER i BRUY, Introducció a la història de Premià de Dalt..., pp. 84-85.
34. Josep M. SALRACH, “La vinya i els viticultors a la Catalunya de l’Alta Edat
Mitjana”, Vinyes i vins: mil anys d’història. III Col·loqui d’Història Agrària sobre mil
anys de producció, comerç i consum de vins i begudes alcohòliques als Països Catalans.
Barcelona: Universitat de Barcelona, 1993, p. 122.
LA
85
sum, per al comerç i per a la satisfacció de rendes senyorials. Aquesta circumstància comportà que l’explotació agrícola d’alguns pagesos
pogués dedicar-se exclusivament a la producció vitícola o combinar-se
amb la d’altres productes com el blat.35 Més endavant, durant la baixa
edat mitjana, algunes zones del Principat es dedicaren tant al comerç
interior català com a l’exportació vinícola europea.36
Com en el cas del blat, el raïm també fou objecte de transaccions
creditícies. Abans de les collites vitícoles, alguns taverners barcelonins
efectuaren comandes de dipòsit a favor de pagesos de l’entorn rural més
proper a la Ciutat Comtal per assegurar-se una bona provisió de raïm
a un preu més baix de l’habitual. Així, el 2 de juliol de 1392, Raimon
Gassull, taverner barceloní, i Raimon Denaga, habitant de Tiana, compraren a Llorenç Mascaró, de Tiana, 40 quintars de raïm de les seves
vinyes per 8 lliures. És a dir, a 4 sous el quintar.37 Cinc dies més tard,
els compradors efectuaren una operació similar, mitjançant una comanda
de dipòsit. Aquesta vegada, el venedor fou Bernat ça Morera, de Tiana,
i es negocià la satisfacció de 20 quintars de raïm per 80 sous.38
A la baixa edat mitjana, el vi que es consumia quotidianament
era el vi blanc, el vermell, el grec, el de pur most, el de remost i les
aiguades.39 En festes importants, es bevien d’altres vins com el moscat,
35. “Creiem que en més terres es va donar una estreta associació entre terra
i vinya, més ben dit, entre terra de secà, productora de cereal, i vinya, que devien formar una unitat física i econòmica. Aquesta associació adquiria probablement dues formes:
una imatge, encara present avui, en podria ser la de les terres campes delimitades per un,
dos o tres costats per formacions més o menys àmplies i espesses de ceps. El pagès,
cavant la vinya o llaurant el camp, feia un mateix viatge, estalviava energies i temps
de desplaçaments i controlava més fàcilment l’explotació… Una segona imatge, potser
llavors més freqüent que no sembla, podria ser la de la terra campa sembrada de ceps
esparsos, prou esparsos per a permetre el conreu de cereals entre ells. És clar, qui diu
ceps, també diu altres arbres fruiters”, Josep M. SALRACH, “La vinya i els viticultors a la
Catalunya de l’Alta Edat Mitjana”..., pp. 125-126. Per Assumpta Serra, durant la primera
meitat del segle XIV, “els senyors desitjosos de bons vins per a llurs taules i també per a
mercadejar, impulsen el conreu de la vinya entre els tinents i els arrendadors”, Assumpta
SERRA i CLOTA, “El vi, la seva importància i la seva elaboració entre els segles XIII-XIV a
la Catalunya Central”, Vinyes i vins: mil anys d’història. III Col·loqui d’Història Agrària
sobre mil anys de producció, comerç i consum de vins i begudes alcohòliques als Països
Catalans. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1993, p. 288.
36. Assumpta SERRA, “El vi, la seva importància i la seva elaboració entre els
segles XIII-XIV a la Catalunya Central”..., p. 283.
37. AHPB, Bernat Nadal, Manual (1392-1-4/1392-7-11), fols. 88v i 91.
38. AHPB, Bernat Nadal, Decimum manuale (1392-7-11/1393-1-23), fol. 4. El
regest i transcripció d’aquesta font corresponen al document 5 de l’apèndix documental.
39. El 20 d’octubre de 1480, Pol Riera, de Tiana, vengué per 32 lliures i 12 sous
al seu germà Joan Riera, de l’esmentada vila, 22 somades de “vini virimili most”, que
tenia en una bóta grossa de fusta al celler de casa seva, i 6 somades de “vini albi cocti”,
AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1480/1481).
86
la malvasia i el piment.40 El consum d’un o altre tipus de vi depenia
de la posició econòmica i social de cada llar familiar.
En aquesta època, l’elevat consum de vi ha de relacionar-se amb
la salubritat de l’aigua i antics hàbits alimentaris en els quals es valorava moltíssim la gran aportació energètica d’aquest producte i el seu
baix cost.41 A més, aquest producte tingué un paper cabdal en els ritus
cristians, perquè l’Església catòlica continuà utilitzant simbòlicament
el vi durant l’acte de consagració, equiparant-lo a la sang de Crist. Per
la seva banda, la toponímia medieval també reflecteix indrets de sòl
vitícola quan utilitzava termes com “vinyals”42, “vinyet”43 i “Truyalls”
per a situar geogràficament les terres d’alguns contractes agrícoles.44
Als contractes estudiats, els establiments i els sotsestabliments
són els que mostren una major dedicació de sòl agrícola al conreu del
vinyar. D’altres contractes agrers en els quals sovintegen les referències
del conreu vitícola són les compravendes, els lloguers, els arrendaments
i els empenyoraments.
Tot i que els establiments i els sotsestabliments del segle XIV encara
no s’dentificaren com a contractes de rabassa morta, en aquests pactes
ja s’observa l’existència d’una sèrie d’elements que, més tard, van caracteritzar aquesta modalitat emfitèutica. En aquests contractes, els senyors
directes imposaren l’exigència de plantar vinya als senyors útils45 i, a
més, aconseguiren escripturar la recuperació del bé establert quan el
vinyar fos vell i no donés fruits.46 Més tard, des dels inicis del segle XV,
40. Al segle XV, a Barcelona, la malvasia, el vi moscat i el grec foren els vins
més apreciats. Els vins més consumits per les classes populars foren el blanc i el negre,
Teresa VINYOLES i VIDAL, La vida quotidiana de Barcelona vers 1400. Barcelona: Fundació
Vives Casajuana, 1985, pp. 162-163.
41. El dia 1 de junt de 1478, Joan Dilmer, de Vilassar, simulà l’arrendament
d’una peça de terra a Pere Pons, àlies Cerola. Aquest darrer li havia deixat diners per
a comprar blat i vi: “et cum sit res veritas quod ex post istis diebus de proximo elapsis
exhigente necesitate vos…mihi uxoreque me et aliis de domo mea provirtu nostru de
grano ad valorem quatuor librarum et trium solidorum et tam de vino ad valore seu
precio undecim solidorum”, APSGVD, Diversorum 55 i 74.
42. 1445,11,12, BC, Fons Moja, lligall 278.
43. 1465,11,12, AHPB, Miquel Franquesa, Liber primus vendicionum (1463/1465).
44. Jaume OLIVER i BRUY, Introducció a la història de Premià de Dalt, p. 86.
45. “teneamini etiam dicta pecia terre plantare vices quolibet anno”, Montserrat
RICHOU i LLIMONA, Aproximació a la història d’Argentona, pp. 128-129 i 198.
46. “quod postquam dicta vinea per vos plantandam per vetustater fuerit extirpata
seu heremata taliter fructificare non valeat.. quod ipsa pars pecia terre per me vobis stabilita cum omni suo pleno iure michi et meis revertatur que ad modum erat antequam
vobis stabiliretur”, Montserrat RICHOU i LLIMONA, Aproximació a la història d’Argentona,
pp. 129-130 i 221.
LA
87
el contracte de rabassa morta ja s’escripturà com un pacte a “rabaça”.47
Per consegüent, l’origen i desenvolupament d’aquesta tipologia contractual fou sense cap tipus de dubte medieval.
El treball que el pagès havia de realitzar per a preparar el terreny vitícola depenia de l’estat del sòl, o sigui, de si estava conreat o
no.48 Si ho estava, també es diferenciava si tot el camp era de vinya
o si aquesta s’havia conreat amb d’altres productes agrícoles. Així,
per exemple, a les peces ermes, s’havia de realitzar una eixarmada o
rompuda. S’arrencaven les plantes, els arbres i arbusts i, després, el
fustam i la brossa de l’eixarmada s’escampava sobre la peça de terra o
s’adreçava a l’elaboració de formiguers per a d’altres terrenys agrícoles.
Abans de plantar vinya, s’hi conreaven cereals, lleguminoses i ferratge
amb l’objectiu de rendibilitzar la inversió.
Els terrenys dedicats a d’altres conreus s’havien de deixar de
dos a tres anys en repòs. En els sòls de vinya, no es podia tornar
a plantar vinya fins a set o vuit anys després. Mentrestant es plantava farratge, lleguminoses o cereals. Abans d’endegar el conreu dels
nous ceps, si la terra ho permetia es llaurava dos o tres vegades
l’any anterior.49
A diferència del pagès que comptava amb vinyes a les planes, el
pagès que tenia terres de vinya en zones muntanyoses també havia de
retirar roques o pedres, construir marges o murs de contenció, obrir
rases o desguassos per evitar l’erosió del terreny i, fins i tot, transportar
terra fèrtil.50 Després el treball consistia a “cavar, mantornar, podar i
veremar”.51
47. “ad bene meliorandum et cultivandum stabilimus et in emphiteosim damus
et concedimus vobis…ad certum tempus ad stirperm vulgariter mancupatum a rabaça”,
APSGVD, Diversorum 29, 98, 108 i 139.
48. El 26 de gener de 1429, Pere Gener, hostaler de Barcelona, que abans vivia
a Cabrera, vengué a Pere Arnau, de Cabrera, “partem vineam plantatam in quo solebat
esse ortus dicti mansi maior”, AHPB, Bartomeu Agell, Primus liber vendicionum et
stabilimentorum et aliarum alienariorum (1428-1430), fols. 24v-27v.
49. Emili GIRALT i RAVENTÓS, “Les tècniques de la viticultura anterior a la fil·loxera”,
Per a una història de la societat pagesa tradicional. Les formes de treball, 3. L’Avenç, 31
(Barcelona, 1980), pp. 64-65.
50. Emili GIRALT i RAVENTÓS, “Les tècniques de la viticultura anterior a la filloxera”, pp. 64-65.
51. M. Assumpta SERRA, “El vi, la seva importància i la seva elaboració entre el
segle XIII-XVI a la Catalunya Central...”, p. 291. “cavar, podar, mangencar e colgar simest
sua”, 1450-12-13, APSGVD, Manual 7, fol. 48v.
88
Alguns pagesos rabassaires podien allargar la vida dels ceps mitjançant les tècniques dels colgats52 i capfigats o morgons53 que requerien
l’aportació d’una quantitat considerable de fems. El dia 12 de gener
de 1473, Clara, vídua d’Esteve Mates, de Mataró, el seu fill Gaspar i
Angelina, la dona d’aquest darrer, alienaren una peça erma a Arnau
Ferrer, mercader barceloní. En aquesta compravenda, es pactà l’obligació que tenia el comprador de plantar-hi vinya i de gaudir de la seva
possessió mentre els ceps fossin vius. També Ferrer podia aplicar les
tècniques dels colgats i capfigats:
sub tali tamen pacto et condicione, quod vos seu vestri valeatis
ac etiam habeatis et teneatis dictam peciam terre, quam vobis
vendimus… et ipsa vinea plantata dictam peciam terre teneatis
et posideatis vos et vestri et quibus volueritis quamdiu ipsa vinea
in ea plantanda duraverit et fructificaverit et non ultra, sic quod
extirpata et heremata ipsa vinea nos et nostri recuperemus dictam
peciam terre….Liceat tamen vobis et vestris facere in ipsa pecia
terre quam et totiens quotiens volueritis colgats sive morgons.54
Al mes de setembre, durant la verema la pagesia vivia un dels
punts àlgids del calendari agrícola. La verema comportava una gran
inversió de mà d’obra i, en conseqüència, un gran esforç per a les
famílies que tenien vinyes. La migració d’alguns joves cabalers a Barcelona restà potencial de mà d’obra a algunes d’aquestes explotacions
agràries pageses. Malgrat això, en els contractes d’aprenentatge de molts
d’aquests cabalers es contemplà, per a dates concretes del calendari
agrícola, el permís per desplaçar-se a les localitats d’origen per ajudar
els seus familiars en treballs agrícoles com la sega i la verema.
En aquestes dates, quan no es comptava amb suficient mà d’obra
familiar, es formalitzaren contractes verbals per contractar jornalers.
L’import dels jornals satisfets a aquesta mà d’obra assalariada no justificà el fet d’escripturar aquests pactes i, per tant, pràcticament no se
n’ha conservat cap evidència escrita. Per tant, no seria gens estrany
52. Amb els colgats s’ageia i enterrava un cep en un clot de dos pams d’amplària
i uns tres o quatre de profunditat. S’havia de deixar que sortissin per damunt la terra
dos o més sarments. Un d’aquests havia d’ocupar el lloc del cap enterrat. L’any següent,
la resta de sarments s’aprofitaven per transplantar-los i substituir ceps malalts o morts,
Emili GIRALT i RAVENTÓS, “Les tècniques de la viticultura anterior a la fil·loxera...”, pp. 68-71.
53. Per a capficar o murgonar un cep s’enterrava un sarment sense tallar-li la
soca, fent sortir la punta pel lloc on s’havia deteriorat. L’any següent es tallava del cep
mare la redolta i esdevenia un nou cep, Emili GIRALT I RAVENTÓS, “Les tècniques de la
viticultura anterior a la fil·loxera”, pp. 68-71.
54. Montserrat RICHOU I LLIMONA, Aproximació a la història d’Argentona..., doc. 67,
p. 222.
LA
89
que alguns dels imports que apareixen sense especificar com a deutes
als testaments estiguessin relacionats amb jornals realitzats en explotacions agràries pageses. Per exemple, el 25 d’octubre de 1422, Antònia
Dilmera, òrfena d’Antoni Dilmer, de Vilassar, va encarregar als seus
marmessors la satisfacció de 20 sous a Salvador Colomer per haver-li
podat les vinyes.55
La verema comportava la realització d’unes feines entretingudes
i feixugues. Als vinyars s’hi havia de recollir el raïm, dipositar-lo i
portar-lo en cistells o coves, emmagatzemar-lo en portadores i després
dur-lo al celler del mas familiar.56 A partir dels segles XIV i XV, el celler
fou un espai ben definit i diferenciat de la resta de les estances d’un
mas,57 estava situat al vessant nord i a la part baixa del mas.58
En aquesta estança fresca i fosca, els pagesos que comptaven
amb terres d’explotació vitícola hi emmagatzemaven tots els estris relacionats amb el conreu i el procés d’elaboració del vi. Del celler ha de
destacar-se el cup que podia ser de fusta, de ciment romà o de pedra.59
El cup era possible substituir-lo per una tina o un gran cubell de
fusta que podia traslladar-se a les vinyes.60 Aquest dispositiu també es
llogava als pagesos que no arribaven a costejar un cup fix de pedra o
d’obra.61 Per tant, la situació econòmica d’un determinat grup familiar
també pot mesurar-se per la possessió d’un cup.
En el cup s’hi dipositava la verema, es trepitjava amb els peus i
es guardava el líquid resultant de la primera fermentació. Seguidament
56. Els inventaris medievals estudiats per Pere Benito demostren que s’escripturaren de 2 a 8 portadores en els cellers vilassarencs, Pere BENITO i MONCLÚS, Viure al
Vilassar del quatre-cents..., p. 80.
57. Assumpta SERRA, “El vi, la seva importància i la seva elaboració entre el
segle XIII-XVI a la Catalunya Central...”, p. 292.
58. Emili GIRALT I RAVENTÓS, “Les tècniques de la viticultura anterior a la filloxera...”, p. 50. Joan SALICRÚ PLANS, Les feines del camp i del bosc a Vallgorguina. Mataró:
Copisteria Castellà, 1993, p. 29.
59. El 1480, Guillem Pere Aroles, de Vilassar, comprà a Gabriel Baster, paraire,
de Barcelona, un cup de fusta de 50 somades per 6 lliures, 17 sous i 7 diners (AHPB,
Miquel Franquesa, Manual (1480/1481)). En un inventari dels béns dels pubills de Llorenç Rossell, elaborat l’any 1463 per Bartomeu, vicari de Premià, del celler del mas
Rossell s’hi escripturà: “Primo un cup gran de fusta ab dos bancs. Item altra cup petit.
Item un ambut de fust. Ítem dos parelles de portadores de poqua valor. Item una scala
de onze scalons. Ítem una guarbela….Ítem una arada ab una reya un gou”, 1463-7-26,
60. L’existència de trulls prop de vinyes premiarenques és una possibilitat considerada per Jaume Oliver que observa la presència del topònim “Truyals” a Premià,
Jaume OLIVER i BRUY, Introducció a la història de Premià de Dalt..., p. 86.
61. Emili GIRALT i RAVENTÓS: “Les tècniques de la viticultura anterior a la filloxera...”, p. 50.
90
se separava el vi de les matèries sòlides (granes, pells i raspes o brises).
De la primera premsada s’obtenia el vi de most, i de la segona o tercera
premsada, el vi de remost. Per a posteriors fermentacions s’utilitzaven
tones de fusta. Finalment, es dipositava el vi a diferents recipients de
menor capacitat com ara bótes, carretells o barrils petits, barrals i bóts.
En el Baix Maresme, com a complement del conreu frumentari i
vitícola, l’olivera fou un producte poc important. L’estudi dels inventaris
post mortem de Vilassar mostren l’escassa importància de la producció
autòctona d’oli. Per Pere Benito, aquest producte es comprava en grans
quantitats al mercat local de l’esmentada vila. De l’anàlisi d’aquests
inventaris, Benito constata petites quantitats d’oli en setrills i gerres
olieres, la majoria buides.62 L’oli s’utilitzava per a la il·luminació, per a
la cocció d’aliments, per a l’elaboració de productes medicinals i sabó,
durant la fabricació de teixits, per a la producció de medecines i en
actes i cerimònies religioses.63
En general, als contractes agraris de la baixa edat mitjana, es
menciona l’olivera com un dels arbres que hi havia als terrenys de
sòl agrícola (camps, peces, feixes, vinyes i horts).64 Però com ja s’ha
comentat, en aquesta zona els oliverars foren d’escassa entitat.65
En la majoria dels contractes es documenten altres arbres fruiters, que s’esmenten d’una manera genèrica amb la fórmula següent:
“et omnibus arboribus diversorum generum que ibi sunt”. Tot i així,
es coneix l’existència d’una àmplia gamma d’arbres fruiters, com ara
figueres, ametllers, avellaners, cirerers, nogueres, pereres, pomeres i
pruneres.66 Aquests arbres fruiters s’utilitzaven per marcar els límits de
62. Pere BENITO i MONCLÚS, “Viure al Vilassar del quatre-cents...”, p. 59.
63. Ferran GARCÍA OLIVER, “Els cultius...”, p. 312.
64. En un contracte d’establiment emfitèutic d’una peça de terra, del 18 de gener
de 1374, Bernat Isern es retingué l’usdefruit d’una olivera: “retineo tamen de vita mea et
non plus unum olivarium” (APSGVD, Manual 2, fols. 46v-47). En una compravenda del
5 de desembre de 1480, Joan Lladó, àlies Feliu, i Gabriela, propietària del mas Feliu, de
Cabrera, alienaren un tros de terra amb dues oliveres a Arnau de la Castanyeda, mestre
barber i cirurgià de l’esmentada localitat, BC, lligall 278.
65. El 2 de gener de 1377, Bernat Ferrer, de Vilassar, confessà la detenció del
domini directe d’una peça de terra i d’una sèrie d’oliveres a Guillem Aroles, senyor útil
dels esmentats béns, (APSGVD, Manual 4, fol. 36). El 5 de desembre de 1480, Joan
Dilmer vengué a carta de gràcia unes feixes amb oliveres a Pere Pons, àlies Cerola,
66. A partir de l’any mil s’expandí la figuera per la Catalunya litoral, Pierre
BONNASSIE, Catalunya mil anys enrera (segles X-XI). 1/Economia i societat pre-feudal. Barcelona: Edicions 62 (Col·lecció d’Estudis i documents, 31), 1979, p. 399. Coral CUADRADA,
El Maresme Medieval..., p. 177. Jaume OLIVER i BRUY, Introducció a la història de Premià
de Dalt..., pp. 87-88.
LA
91
les possessions agràries i, a més a més, protegien amb la seva ombra
els productes conreats als terrenys de regadiu.
En aquests camps s’hi plantaven verdures i llegums: cols, alls
tendres, cebes, carbasses, cogombres, pastanagues, llenties, faves i cigrons. A partir del segle XIII, amb l’expansió de les lleguminoses s’afavorí
l’estructura econòmica de l’explotació pagesa, perquè aquests productes
foren molt rendibles, aportaren un alt valor nutritiu i actuaren com un
adob natural dels sòls.67 Part d’aquesta producció hortícola s’enviava
a la Ciutat Comtal que consumia hortalisses procedents de les explotacions agrícoles situades a l’entorn rural més proper.68 A més a més,
en temps de carestia frumentària, per a paliar la fam de la població
es panificaren algunes lleguminoses com les faves i els cigrons.69
En aquests espais agrícoles, també es plantaren alguns conreus
preindustrials com el lli i el cànem que representaren una nova entrada
de capital per a les famílies pageses70 o, simplement, foren exigits pels
arrendadors d’alguns censos. En algunes zones del Maresme, com fou
el cas de la vila d’Argentona, els pagesos havien de satisfer “totum
decimum panis, vini, carniun, denariorum lini canabi”.71
A les explotacions de regadiu es diferenciava l’hort, concebut
com un dels components de l’explotació agrícola associada als masos,
de l’horta, espai de major superfície situat en una zona on era possible fer-hi arribar una conducció d’aigua.72 Coral Cuadrada demostra
que a l’alta edat mitjana existiren hortes que es concentraven prop de
les rieres maresmenques.73 La toponimia baixmedieval confirma que
aquestes extensions d’horta també existiren al segle XV. Entre d’altres,
cal assenyalar l’“Horta del castell” de Vilassar74 i els “Hortals” de Cabrera.75 Amb l’objectiu de pal·liar la irregularitat dels cursos fluvials i la
sequera estival, els pagesos maresmencs aprofitaren l’aigua de fonts,76
67. Coral CUADRADA, El Maresme medieval..., p. 200.
68. Teresa-Maria VINYOLES, “La vida quotidiana a Barcelona vers 1400”, p. 170.
69. Pere BENITO i MONCLÚS, “Viure al Vilassar del quatre-cents”..., p. 58.
70. A l’inventari dels béns de Joan Amat, del veïnat del Sant Crist de Vilassar,
entre d’altres objectes s’escripturaren “entorn de quatre filats de li amarat”, 1480-11-11,
71. Montserrat RICHOU I LLIMONA, Aproximació a la història d’Argentona..., pp. 9293, 143 i 210.
72. Jaume OLIVER i BRUY, Introducció a la història de Premià de Dalt..., p. 87.
74. AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 64.
75. AHPB, Bartomeu AGELL, Manuale primum, fol. 46.
76. Font de Bonanat Grau (1411-7-25, APSGVD, Manual 5, fols. 162v-163.
AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 162). “Torrent ab font” prop del mas Pi (1377-2-15
APSGVD, Manual 4, fols. 24-25).
92
mines, pous, rescloses,77 dics i basses78 i construïren canals.79 En alguns
contractes, la importància de l’aigua també es veu reflectida amb la
cessió del dret de regar80 i amb l’establiment de torns de regatge.81
Si bé per a d’altres zones i per a èpoques anteriors es pot aplicar
l’expressió que l’hort “és l’espai de la llibertat pagesa”,82 aquesta imatge
no és la que correspon a la zona del Baix Maresme. Als contractes
estudiats es constata com bona part d’aquestes terres de regadiu foren
dependents i, per tant, estigueren sotmeses al pagament de censos.83
77. Com a límit d’un hort de Cabrera, venut per Gabriel Castellar a Nicolau
Bonivern, de Vilassar, figurà la “resclosa de l’hort de n’Agell”, 1444,11,3, APSGVD, Manual 7, fol. 24v.
78. Dues de les afrontacions d’unes cases vilassarenques estaven prop de la bassa
d’Aroles (1474-12-4, APSGVD, Manual 8, fol. 173v). El topònim que situava una peça
plantada de vinya i en part erma fou “sobre la bassa regadora” (1479-3-14, APSGVD,
Diversorum 72). També s’identificà un hort i un tros de terra que estaven a la bassa del
molí, 1399-10-28, APSGVD, Manual 5, fols. 108-109 i AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 108.
79. A partir del segle XI es passà de l’aprofitament dels recs moliners a la construcció específica de canals de regadiu (Coral CUADRADA, El Maresme medieval..., pp. 178179). Malgrat això, al segle XIII, a Argentona, molins i zones d’horta compartien l’aigua.
El 25 de maig de 1256, Pere Riera i Alexidis foren establerts per Berenguer de Sant
Vicenç en el mas Casela i “specialiter cum tota illa pars quod dictus mansus habere et
facere debet in illo molendino de Mosso…de predicta vero aqua possit rigare mansus de
Amatller in die martis et in die veneris tam in die quam in nocte regidivis autem diebus
in mansi tuo de Chasela in noctibus” (Montserrat RICHOU i LLIMONA, Aproximació a la
història d’Argentona..., pp. 142, 188-189). El 4 de maig de 1396, un establiment efectuat
per Miquel des Bosc a favor de Bernat Dilmer, de Vilassar, mostra com dos dels seus
límits foren una muntanya “ab lo rech que alli és”, AHMAR Llibre del Baixell, fol. 144.
80. En un establiment de l’any 1479, figurà una peça amb un cobert de teules
i pedra i el dret de poder regar (BC, Fons Moja, lligall 269). A canvi de l’entrega d’un
pollastre, el 14 de febrer de 1395, Miquel des Bosc establí l’aigua de Montcabrer a Jaume
Roudors, de Vilassar, APSGVD, Manual 5, fols. 11v-12 i AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 11.
81. Miquel des Bosc pactà el dret o “facultat de poder regar lo disapte y diumenge
lo hort que dit adquisidor té prop de sa casa que hip de la font de Bonanat Grau” a Joan
Vivent, de Vilassar, 1411,7, 25, Manual 5, fols. 162v-163 i AHMAR, Llibre del Baixell,
fol. 162.
82. Jaume VILAGINÉS, El paisatge, la societat i l’alimentació al Vallès Oriental (segles
X-XII). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Abat Oliba, 234),
2001, p. 88.
83. Venda entre Francesc Rosselló, sastre barceloní, i el seu fill Bartomeu a Bernat
Orriols, de Cabrera, d’un hort amb aigua per a regar, dependent de la Pia Almoina de
la Seu de Barcelona (1422-4-13, AHPB, Bartomeu Agell, Manuale primum (1419/1424),
fol. 46). Venda a carta de gràcia de Genís Campins i Eulàlia, del veïnat de la Santa
Creu de Vilassar, a Joan Avella, de Vilassar, d’un hort amb aigua, alou de Pere des Bosc
(1474-4-14, APSGVD, Diversorum 113). Els mateixos venedors també alienaren a carta
de gràcia dos horts amb aigua per a regar, sota domini i alou de la capella de Sant
Bartomeu de Cabanyes, a Jaume Roudors. S’havia de satisfer una gallina en concepte
de cens, 1475-5-15, APSGVD, Diversorum 113.
LA
93
Com a excepció del que s’ha comentat fins aquest moment,
quan s’ha constatat la importància del treball rural basat en la mà
d’obra familiar pagesa, es compta amb una escriptura que mostra
un contracte atípic per a la zona estudiada. Aquesta font demostra
documentalment l’existència de casos aïllats de treball assalariat i,
a més a més, resumeix a la perfecció molts dels aspectes que s’han
presentat amb anterioritat.84
Es tracta d’uns capítols del 6 d’abril de 1387 pactats entre Jaume
Baró, escrivà barcelonès, i Arnau Costó, oriünd de Castelló de Farfanya.
Segons aquests acords, a canvi de 22 lliures anyals i d’altres concessions
de Jaume Baró a favor d’Arnau Costó i la seva muller, aquests tenien
l’obligació de conrear cinc vinyes situades prop del mas Bell·lloch, de
Tiana, i viure a l’esmentat mas.85
El capítol que escripturà el complement salarial d’Arnau Costó
i la seva muller mostra la diversitat de productes conreats als masos
baixmedievals de la Catalunya Vella, els animals típics d’aquestes explotacions i algunes de les feines agrícoles realitzades per la pagesia.
Així es constata la planificació del repartiment de les terres per dedicar-les al conreu de determinats productes com l’ordi, les faves, els alls
i d’altres llegums que no s’especifiquen. Aquests productes, les aus de
corral i un porcell foren el complement salarial que el propietari del
mas Belloch concedí als seus treballadors per alimentar-se.
Segons aquests capítols, Arnau Costó i la seva muller havien de
dedicar part de la seva jornada laboral a les vinyes del mas, és a dir,
a “xubrir e poar e cavar les vinyes”. Per tant, havien d’ajudar a Baró
durant la verema i “a trafegar lo vi qui·s fa en lo dit mas e de levar
les bótes qui són en lo dit mas a messió del dit Arnau”. Arnau Costó
també havia de planificar el conreu de “les fexes e altres terres del dit
mas axí en sembrar ordi, faves o aylls o altres legums aytals com lo
dit Jacme Baró elegirà”. Per consegüent, aquest darrer tingué la potestat
d’escollir els productes de secà i de regadiu que s’havien de conrear
a les seves terres. A més, segons aquests acords, Baró també havia de
pagar les llavors i podia alimentar-se amb els productes conreats quan
residís al mas.
84. Montserrat RICHOU I LLIMONA, “Explotación agraria y trabajo campesino en el
entorno de Barcelona durante la Baja Edad Media”, a XIII Congrés d’Història Agrària.
Congrés Internacional de la SEHA, Universitat de Lleida, 12-14 de maig de 2011. <http://
www.seha.info/congresos/2011/S1-Richou,%20Montserrat.pdf>.
85. AHPB, Pere Granyana, Capibrevium secundum (1386-VI-27/1387-IV-2), fol. 136.
La transcripció d’aquest document es pot consultar al document 4 de l’apèndix documental.
94
En aquests acords, també es va explicitar per escrit que, a excepció de les ametlles, la resta de les collites havien de ser per a
Costó. Unes clàusules semblants serveixen per als animals del mas.
Es compraria un porcell a mitges, l’alimentaria Arnau Costó i després
es repartiria la carn d’aquest animal entre ambdós. Costó podia tenir
un gall i dos parells de gallines, que les alimentarien entre tots dos
i que s’estabularien amb les gallines de Baró. També es pacta que
els ous d’aquestes aus havien de ser per als Costó. Tot i així, si Baró
o un dels seus procuradors volien menjar-ne també podrien fer-ho.
L’alienació de muntanyes senceres o d’una part només figura
documentada en cartes precàries. En una carta precària, realitzada
el 21 de maig de 1371, Pere des Bosc confirmà el domini útil d’una
muntanya, a Pere Colomer, de Premià, situada al torrent Gili i delimitada per dos recs, el que anava a la font dels Canals i el que
arribava fins al mas Nadal. Si la muntanya es conreava, s’havia de
satisfer l’octau i el braçatge del pa i el setè del vi. En cas contrari,
s’havia de pagar 4 sous.86
Les peces bosquines permeteren l’ampliació del territori per conrear productes agrícoles, malgrat que eren menys fèrtils que les de
la plana. Aquests espais muntanyencs també s’utilitzaren per a l’extracció de fusta i per a la recol·lecció de fruits silvestres destinats a
l’alimentació de la població i dels animals. D’entre aquests productes
cal assenyalar les móres, les maduixes de marge, els espàrrecs silvestres, els bolets i els aglans. La muntanya també oferia a la població
d’altres recursos, com ara els animals procedents de la cacera.
L’HABITATGE
Als segles XIV i XV, la població del Baix Maresme s’organitzava
segons dos tipus de poblament.87 En el concentrat, la població s’agru-
87. Coral CUADRADA, El Maresme medieval..., pp. 56-58. Jaume OLIVER i BRU, Introducció a la història de Premià de Dalt..., 76-80. Montserrat RICHOU I LLIMONA, Aproximació
a la història d’Argentona..., pp. 65-72. Josep Maria ROQUÉ i MARGENAT, Òrrius. Contribució
a la història del poble. Mataró: Grup d’Història del Casal (“Col·lecció el Racó”, 2), 1998,
pp. 41-43. Josep SAMON FORGAS, “Per la sagrera de Vilassar”. Ipsa Arca, 2 (Vilassar de
Dalt, 1999), pp. 36-47. Enric SUBIÑA i COLL, Argentona de la sagrera a la vila (1295-1900).
Argentona: Ajuntament d’Argentona, 2001.
LA
95
pava a redós de les esglésies parroquials i d’algunes capelles.88 En
canvi, el dispers estigué conformat per una sèrie de masos aïllats.89
A Vilassar, cal diferenciar tres zones de poblament:90 el nucli de
Vilassar,91 el veïnat de Cabrils i el veïnat de la Santa Creu.92 Al nucli
de Vilassar, la població habitava en cases o masos, situats al voltant de
la sagrera de l’església parroquial de Sant Genís de Vilassar o prop
d’aquesta.93 La població dels veïnats de Cabrils i de la Santa Creu
vivia respectivament a recer de les sagreres de l’ermita de Sant
Cristòfol de Cabrils i de la capella de la Santa Creu.94 A la zona
88. L’origen de les esglésies parroquials i de les capelles fou similar. Entre els
segles X i XI, la majoria d’aquests temples foren fundats com a ermites. Posteriorment,
algunes d’aquestes ermites es convertiren en esglésies parroquials, com Sant Feliu d’Alella,
Sant Martí de Teià, Sant Pere de Premià, Sant Feliu de Cabrera i Sant Cebrià de Tiana.
En canvi, d’altres ermites esdevingueren capelles sufragànies dependents d’esglésies parroquials. Entre aquestes ermites, cal recordar la de Santa Susanna, d’Alella, la de
Santa Anastàsia, de Premià; la de Santa Maria de la Cisa, de Premià, i la de la Santa
Creu de Cabrils. D’altres ermites continuaren amb la mateixa consideració, com Sant
Romà, de Tiana, Sant Mateu, de Premià; Sant Cristòfol, de Cabrils, Sant Salvador, de
Vilassar de Dalt; Sant Cebrià, de Cabrera, i Santa Margarida, de Cabrera, Joaquim
GRAUPERA i GRAUPERA, L’arquitectura religiosa pre-romànica i romànica al Baix Maresme.
Vol. 2. Argentona: Edicions La Comarcal, 2002. Josep VILADEMUNT i CORNEI, Estratègies
humanes d’ocupació del territori, el cas de Vilassar de Dalt, pp. 10-11.
89. Per a Jordi Bolós, és probable que el mot “mas” provingui de la Gàl·lia precarolíngia. Aquest terme es va difondre per la Marca Hispànica arran de la conquesta
francoaquitana dirigida per Carlemany. Per tant, si fos així, es tractaria d’un procés
d’aculturament, mitjançant el qual s’introduí un vocabulari nou, que serví per a definir
un tipus de poblament anterior a la conquesta carolíngia, Jordi BOLÓS, El mas, el pagès
i el senyor..., Barcelona, Curial (“Biblioteca de Cultura Catalana”, 81), 1995, pp. 40-42.
90. Pere BENITO i MONCLÚS, Viure al Vilassar del quatre-cents..., p. 22.
91. El nucli de Vilassar està situat a un empit de la Serralada enfocat a mar i
interposat entre dues rieres, Josep VILADEMUNT i CORNEI, “Estratègies humanes d’ocupació
del territori, el cas de Vilassar de Dalt”.
92. És probable que l’origen del veïnat del Sant Crist fos un assentament ibèric
de plana, al qual es sobreposà una vil·la durant la romanització. Posteriorment, aquesta
es va anar disgregant en els vuit masos d’època medieval (Josep VILADEMUNT I CORNEI,
Estratègies humanes d’ocupació del territori, el cas de Vilassar de Dalt..., p. 18). Aquest
veïnat es desenvolupà al voltant de la capella dedicada a sant Cristòfol, a l’actual localitat de Cabrils. La referència documental més antiga d’aquesta capella pertany al segle XI. Es tracta d’un document de compravenda d’una casa i les seves terres on apareix
com a afrontació, Joaquim GRAUPERA i GRAUPERA, “L’arquitectura religiosa pre-romànica
i romànica al Baix Maresme...”, p. 46.
93. Aquesta realitat no coincideix amb la imatge que ens han transmès un llarg
nombre d’escriptors, historiadors i folkloristes del nostre país, que han privilegiat la visió
del mas aïllat, Antoni Furió, “Les estructures: de la terra al mercat”, Història agrària dels
Països Catalans. Edat Mitjana, vol. II. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2004, p. 247.
94. Mercès a un capbreu-consueta del segle XV, es pot saber la distribució geogràfica
dels masos i bordes vilassarencs. Al veïnat de Vilassar hi havia: el mas Aroles, el mas
Pons, la borda de Benet Isern, el mas d’en Pi, el mas de n’Alzina, el mas d’en Colomer,
el mas d’en Benet Ferrer, la borda d’en Verdaguer, el mas d’en Vilar, el mas d’en Vidal,
96
costanera, hi havia una concentració de botigues i barraques de
pescadors que, a partir del segle XVI, es denominà veïnat de mar.95
Dels quatre nuclis de poblament esmentats, el de Vilassar fou el
que experimentà un major creixement, atès que en expandir-se, en
direcció al castell, superà l’àmbit de la sagrera. En aquesta zona
es concentrà l’activitat artesanal i comercial del terme, ja que a la
plaça del Mercadal se celebrava el mercat setmanal.96
El poblament concentrat premiarenc fou anterior a la creació
de la sagrera.97 Per això, al segle XI, amb l’aparició d’aquest espai,
la borda d’en Dilmer que fou d’en Barbarossa o d’en Guillot, el mas d’en Martí, el
mas d’en Julià, el mas d’en Tria, el mas d’en Simó Isern prop de l’església, el mas d’en
Riera de la sagrera, el mas d’en Serra de la sagrera, la borda d’en Pasqual Bonany de la
sagrera, el mas d’en Pere Ferrer de la sagrera, el mas d’en Eimeric de la sagrera, el mas
d’en Agell, el mas d’en Morell, la borda d’en Berenguer Marquès, que fou d’en Morera
o de n’Andreu, el mas d’en Castellar, el mas de n’Estrany, el mas d’en Lovara, el mas
Sabater, el mas Boscà o d’en Pere d’Or, el mas Mataró, el mas Draper àlies Domènec, el
mas Martí àlies Morera, el mas Morot, el mas Marquès, el mas Canal, el mas Alacant,
el mas Bonhivern, el mas Artaguil, el mas de n’Alemany Eimeric, el mas o borda de
Vidal de Gordei, el mas d’en Riera del pou, el mas Parera, la borda d’en Colom, la borda
d’en Berenguer Marquès, la borda d’en Trió, el mas Dilmer i la borda de Pere Parnya. Al
veïnat de Cabrils: la borda de Sagalar, el mas Tolrà, el mas d’en Rafart, el mas d’en Mas,
el mas Bonanat Guerau, el mas Cuquet, el mas Berrat, la borda de Galceran, la borda
de Morera, el mas d’Armengol, el mas d’en Salvà, el mas de n’Amellà, el mas Campins,
el mas Bergai, el mas Serra, el mas de Brill, el mas Pere Guerau, el mas Guillem Guerau
àlies Veil de Cabrils, el mas Duran, el mas Simonet, el mas Pere Riera de Cabrils, la borda
d’en Lladó, el mas Soler, el mas Pere Amat, el mas Roig, el mas Pere Amadó i la borda d’en Banyeres. Al veïnat del Sant Crist: el mas Amat, el mas Carbonell, el mas Saura,
el mas Vives, el mas Flor, el mas Veil, el mas Roudors i el mas Casals. A la zona costanera: el
mas d’en Pere Riera i la borda d’en Francesc Sabater, Pere BENITO i MONCLÚS, “Viure al
Vilassar del quatre-cents...”, pp. 25-26.
95. Pere BENITO i MONCLÚS, “L’obertura al mas d’una societat feudal. La gènesi
dels primers veïnats marítims de la comarca del Maresme: Vilassar 1400-1550”, 1490
En el umbral de la Modernidad. València: Consell Valencià de Cultura de la Generalitat
Valenciana, 1994, pp. 721-732.
96. Aquesta plaça estava “situada en el límit dels horts i del recinte emmurallat
del castell i de la sagrera i de l’alou de l’església parroquial i en la confluència de dos
camins, presidida per una creu. La creu, el Cristo de Can Pei, és l’únic element que
resta com a vestigi de l’antiga fesomia històrica d’aquest centre neuràlgic” (Pere BENITO
i MONCLÚS, “Viure al Vilassar del quatre-cents”, p. 22). El 24 de juliol de 1370, Pere des
Bosc establí un tros de terra, situat al mercat de Vilassar, a Bernat Colom, de Vilassar.
En aquest terreny, l’emfiteuta estava obligat a construir-hi cases (APSGVD, Manual 2,
fols. 37v-41). El 26 de juny de 1440, Joan Ros, procurador de Pere des Bosc, establí a
Antoni Grau, teixidor de lli, de Vilassar, unes cases amb hort, situades prop del castell
i entre les tinences de Salvador Eimeric i de Pere des Bosc, la plaça del Mercadal i un
camí públic, BC, Fons Moja, lligall 278.
97. Jaume Oliver dissenteix de la visió tradicional de la sagrera que contempla
aquest espai consagrat al voltant d’una església, on els pagesos emmagatzemaven les
seves collites, les seves eines del camp i els seus béns més preuats, com una institució
que havia intentat aturar la violència feudal. Per a Oliver, les sagreres i les assemblees
LA
97
s’hagué de reorganitzar el nucli de població, s’enderrocaren les cases
que no respectaven les trenta passes al voltant del temple parroquial.
Possiblement, el poblament dispers s’originà amb l’evolució d’antics
casals dels segles X i XI situats als vessants muntanyencs.98 A Cabrera,
a part del nucli concentrat que s’originà al voltant de la seva església
parroquial, destacà el veïnat d’Agell.
Sotsestabliments
Cartes precàries
Enfranquiments
Permutes
Arrendaments
Compravendes
pures
Compravendes a
carta de gràcia
4
-
-
3
-
-
-
-
-
7
Cases
13
4
1
1
-
-
4
14
-
37
Masos
35
1
2
6
13
2
4
15
-
78
TOTAL
52
5
3
10
13
2
8
29
0
122
Total
Establiments
Bordes
Habitatge
Confessions
TAULA 7
Tipologia de les escriptures referents a l’habitatge
L’anàlisi de la documentació consultada ha permès quantificar
els tipus d’habitatges i com a resultat s’ha obtingut el percentatge
d’un 64% de masos, 30% de cases i 6% de bordes. La major part dels
contractes que alienaren masos foren emfitèutics, destaquen les confessions amb un 42% i les cartes precàries amb un 8%. A les escriptures
de compravendes pures destaca l’alienació d’un 65% de cases dependents
davant d’un 40% de masos de la mateixa condició.99 Aquests resultats
ratifiquen la importància de l’emfiteusi i la continuïtat poblacional de
la zona estudiada, malgrat la migració i l’aglevament d’alguns masos,
que veurem a continuació.
A l’època medieval, el mas fou l’habitatge predominant més que
no pas cases i bordes (vegeu la taula 7). La família pagesa desenvolupà
de Pau i Treva també contribuïren a la consolidació del sistema feudal, car ambdues
institucions diferenciaren la violència legítima de la tolerada i de la proscrita. “Les sagreres, en realitat, constitueixen l’expressió del pacte que, en el si de la classe dirigent,
tant laica com eclesiàstica, permet la reproducció estable del domini feudal”, Jaume
OLIVER I BRUY, Introducció a la història de Premià de Dalt..., p. 77.
98. Jaume OLIVER i BRUY, Introducció a la història de Premià de Dalt..., pp. 76-81.
99. A l’annex es pot consultar la relació de masos de Cabrera, de Premià i de
Vilassar del període 1348-1486 (vegeu taules 17, 18 i 19).
98
la major part de les seves activitats econòmiques al voltant del mas,
entès en el sentit més ampli del terme, que comprenia la gent que hi
habitava, la casa pairal amb les seves dependències, les seves terres
i les activitats econòmiques que s’hi realitzaven.100 Aquests espais
configuraren diferents unitats d’explotació familiar i es consideraven
rendibles quan permetien satisfer les necessitats de manutenció i de
reproducció de la família del mas i el pagament de diferents tipus
de rendes (senyorials, jurisdiccionals i contractuals). Si hi havia excedents podia adreçar-se aquesta part de la producció al mercat.
L’alienació de masos fou força cobejada perquè no hi havia gaires
oportunitats d’adquirir-ne en bones condicions. Els masos podien passar per diferents fases i en el pitjor dels casos aquests cicles podien
originar abandonaments, enrunaments i aglevaments.101
TAULA 8
Relació entre topònims de masos i bordes amb antropònims
d’hereus i pubilles (Cabrera, Premià i Vilassar 1348-1486)
COINCIDÈNCIES PERLLONGADES
Arnau, Arnó, Corsà, Geronella, Lladó, Malloll, Pons, Puig, Riba, Seguí, Soler i Tria
(Cabrera).
Botey, Cisa, Colomer, Dorca, Estrader, Figuera, Font, Riera, Rossell, Rosselló, Sala,
Solà i Soler (Premià).
Abril, Armengol, Aroles, Bonivern, Carbonell, Casals, Colomer, Cuquet, Dilmer,
Estrany, Isern, Julià, Martí, Morot, Parera, Pi, Pons, Rafart, Riera, Veil, Vidal, Villar i
Vives (Vilassar).
100. La major part dels masos baixmedievals vilassarencs tenien una estructura
més complexa i evolucionada que la casa. Comptaven amb cinc o sis espais distribuïts
en una o dues plantes. Aquestes estances acostumaven a ser l’entrada, el celler, la cuina,
els cortals i una o dues cambres. Els models més simples de cases eren d’una sola peça.
En canvi, les cases dels menestrals estaven distribuïdes en tres àmbits: l’entrada on hi
havia el menjador, la cuina i la cambra-dormitori. A la sagrera, hi havia cases de dues
plantes. A la primera planta, hi havia la cuina i una cambra i, a la segona planta, una
altra cambra, Pere BENITO, “Viure al Vilassar del quatre-cents...”, p. 52.
101. L’alienació i l’aglevament de masos també han estat observats per a èpoques
anteriors. Per tant, no se’ls ha de considerar com un fenònem característic de la baixa
edat mitjana, Pere BENITO i MONCLÚS, Senyoria de la terra i tinença pagesa al comtat de
Barcelona (segles XI-XIII). Barcelona: CSIC, 2003, pp. 308-315.
LA
99
DIVERGÈNCIES CONSTANTS
Alier, Andreu, Ferrer, Fornells i Lena (Premià).
Aranyó, Barata, Bengut (b),102 Jasset, Martí, Nadal i Perpinyà (Vilassar).
DIVERGÈNCIES DETECTADES
Agell,103 Avella,104 Bellot,105 Canal,106 Canyet,107 Ça Vall, Eres, Feliu, Jaume i Roure
(Cabrera).
Alier, Agell, Andreu, Pere Ferrer, Fornells, Lena, Orenga, Perdal, Solà i Soler (Premià).
Alzina, Amadó, Artaguil, Aulovara, Banyeres, Boscà, Canal, Colom, Costonera,
Domènec, Eimeric, Martí, Morera, Morera (borda), Sagalar, Serra, Serra (borda) i Torre
(Vilassar).
102103104105106107
L’antropònim de la família que habitava un mas acostumava a
coincidir amb el topònim amb el qual s’identificava aquell mas.108 Per
102. (b): borda.
103. El 20 d’abril de 1477, Salvador Bartomeu, de Cabrera, féu donació del mas
o casa Agell a la seva filla, Francina. Salvador ho havia rebut, per via testamentària de
Vicenta, la seva difunta mare, qui ho heretà via testamentària de Bartomeu Agell, notari
de Barcelona (AHPB, Miquel Franquesa Plec de capítols matrimonials (1452/1482) i Manuale decimum octavum (1476/1477)). El 17 de febrer de 1481, Pere Malloll d’Avall, de
Cabrera, confessà en un capbreu de la Pia Almoina de la Seu de Barcelona unes peces
de terra i els masos Malloll, Agell i Oliver, 1481-2-17, ACB, Pia Almoina, Capbreus “A.
Nº 38 1485 a 1645”, fol. 92.
104. Definició de tots els béns de Pere Avella, àlies Orriols del veïnat d’Agell de
Cabrera, a favor de Salvador Ferrer, ferrer, 1459-6-15, APSGVD, Diversorum 98 i 107.
105. El mas Bellot passà a ser mas Puig. El 17 de gener de 1445, Pere Bellsoley, de Santa Maria d’Arenys, féu donació d’aquest mas a Antoni Puig. En el testament
d’aquest darrer, del 30 de març de 1470, s’especificà que aquest mas abans es deia Puig,
BC, Manuscrit núm. 1221, núm. 63 “Noticia primera del Llibre de Noticias de la Casa
y mas anomenat Arnó, en la parrochia de Cabrera en lo Veynat de Agell”.
106. El 20 d’agost de 1472, Clara, muller de Pere Arnau, de Cabrera, vídua de
Bernat Colomer, de Premià, senyora útil i propietària del mas Canal, escollí com a hereu
universal Guillem Bartomeu, de Cabrera, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments
(1457/1480), fols. 98-99.
107. Donació del mas Canyet de Salvador Canyet a Bartomeua, filla de Francesc
Eimeric, àlies Bonet i Salvadora, “consobrine germane mee” (1461-6-28, AHPB, Bartomeu
Agell, Manual (1461)). Sis anys més tard, Joan d’Argentona, donzell barceloní i senyor
directe del mas, escripturà una àpoca a favor de Pere Andreu, àlies Fornells, de 101 sous,
tres quarteres d’ordi i un parell de gallines “pro censibus de tempore preterito et usque
in die quo vos matrimonium contracistis cum Bartholomea quondam sponsa vestra domina et propietaria subscripti mansi michi debitis et solvi cessatis racione et ocasione
mansi Canyet”, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre comú (1465/1479).
108. Montserrat RICHOU I LLIMONA, “La família i el mas en les estratègies patrimonials al Vilassar Baix medieval”, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics,
núm. XX (Barcelona, 2009), pp. 259-275.
100
això, la interdependència d’ambdós identificadors facilita l’estudi tant
de la situació d’una unitat familiar i del seu mas en un moment donat
com de la seva “evolució” temporal. Un cas a part fou la d’alguns cabalers pubills que en maridar-se no utilitzaren el cognom de la pubilla,
sinó que el desplaçaren al darrer lloc com a àlies. En aquests casos,
l’investigador ha de consultar fonts de diferent tipologia per poder
elaborar l’estudi de cas. En un pol oposat, la presència de pubilles
amb antropònims feminitzats és un fet que facilita en gran mesura
les tasques d’investigació.
En l’“evolució” d’un mas pot observar-se diferents fases o cicles
que mostren tendències d’estabilitat, de creixement o d’involució. Com
és evident, les estratègies de reproducció familiar i les actuacions desenvolupades pels hereus o les pubilles de cada unitat familiar foren
el motor que impulsà el mas vers una direcció o una altra. El paper
desenvolupat pels capdavanters del mas també es reflectí en la situació
social que anà ocupant la seva família pel que respecta a un espai més
ampli compartit amb els convilatans.
L’anàlisi de les convergències i de les divergències detectades entre
els antropònims dels hereus i de les pubilles vilassarencs i els topònims
dels seus respectius masos, durant el període 1348-1486, indiquen les
diferents tendències o dinàmiques relacionades amb les fases d’evolució
abans esmentades.
L’observació de llargs períodes en els quals predominà la coincidència entre l’antropònim i el topònim, identificadors de la família
i de la seva explotació familiar, demostren la pervivència del llinatge
familiar pagès analitzat en un indret geogràfic concret. L’habitatge i
explotació continuats d’un mas per aquestes famílies indica que la tendència predominant fou d’estabilitat i/o expansió, ja que les estratègies
de reproducció i patrimonials havien estat les encertades i, per tant,
com a mínim, havien assegurat una identificació continuada amb un
antropònim i un topònim idèntics. En la majoria dels casos, aquesta
circumstància es ratifica amb les informacions aportades pel capbreu
de 1558-1614, recopilat a instàncies de Miquel des Bosc i de Sant
Vicenç.109 En canvi, per a d’altres casos, aquesta font és insuficient,
ja que no aporta la identificació dels hereus i de les pubilles d’alguns
masos aloers o dels dependents d’altres senyories.
L’anàlisi de les divergències detectades entre un antropònim i
un topònim força sovint comportà la consulta de fonts notarials de
diferent tipologia per a determinar si les divergències detectades foren
109. M. Josep CASTILLO i ESQUERRÀ, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques...,
pp. 111-309.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 101
puntuals o constants. L’estudi de les divergències puntuals assenyala la
presència d’una problemàtica familiar, que podia derivar en dues tendències oposades: l’estabilitat o la involució. A la tendència d’estabilitat,
s’observa un redreçament vers la convergència inicial,110 mentre que en
la d’involució s’inicià una dissociació o divergència continuada entre
un antropònim i un topònim, que fins llavors havien estat idèntics. En
aquests casos, es constata des de la desaparició d’un grup familiar111
fins a l’alienació d’un mas a una branca col·lateral, fora de l’àmbit familiar o la seva disgregació. Dins d’aquesta categoria, també s’observa
la presència de cabalers pubills reticents a utilitzar l’antropònim de la
seva muller pubilla, que coincideix amb el topònim del seu mas, i a
desplaçar el seu cognom al darrer lloc com a àlies.112
En algunes ocasions, la fase d’involució d’un mas comportà diferents situacions. Entre aquestes, cal assenyalar l’abandonament, l’estat ruïnós, l’enrunament i/o l’aglevament per d’altres famílies que ja
comptaven amb un altre mas. Aquesta temàtica encara no ha estat
tractada pel Maresme baixmedieval, perquè les fonts acostumen a ser
escadusseres i no faciliten l’estudi de les darreres actuacions de totes
aquelles famílies que hagueren d’abandonar el seu mas. En general,
aquestes fonts forneixen a l’estudiós des de notícies puntuals, que només
aporten algunes dades, fins a un conjunt documental d’alguns masos,
cosa que permet conèixer millor alguns aspectes de la problemàtica
familiar així com l’estat del mas en diferents èpoques.
Per al període 1354-1479, les fonts consultades mostren l’existència
de catorze masos i una borda que estigueren deshabitats, enrunats,
derruïts o disgregats. Els primers casos de masos rònecs localitzats al
Vilassar baixmedieval són els masos Barata i Aranyó. L’any 1354, el
110. Donació del mas Morell de Guillema, muller de Guillem Morell, i aquest
darrer al seu nét Pere Serra, fill de Bartomeu Serra, de Vilassar (1383-12-29, APSGVD,
Manual 4, fols. 164-164 bis). A les escriptures d’esposalles Pere continuà utilitzant el
cognom Serra (1383-12-29, APSGVD, Manual 4, fols. 165-166v). Més tard, quan Pere
actuà com a legítim hereu s’identificà amb el cognom Morell, antropònim que tornà a
coincidir amb el topònim del mas Morell.
111. Hi ha antropònims que no apareixen mai a la documentació consultada
i que podrien correspondre a topònims de masos rònecs, detectats al segle XIV i que
continuaren esmentant-se als segles XVI i XVII. Com a exemples, es poden esmentar els
masos Aranyó i Barata. La migració dels Aranyó a Barcelona es confirma amb el llegat
testamentari, realitzat per Constança, vídua de Guillem Prats, de Barcelona, a favor de
la seva néta Jaumeta, òrfena de Simó Aranyó, de Barcelona. Es tracta d’un censal mort
que satisfeia Ramon Alzina, de Vilassar, 1382-2-1, APSGVD, Manual 3, fol. 34.
112. Aquesta actitud també es reflecteix en les confessions d’alguns cabalers pubills
al capbreu de 1558-1614 de Miquel des Bosc i de Sant Vicenç. Per exemple, Sebastià Boet,
àlies Carbonell, declarà el mas Carbonell i Bernat Cisa, àlies Parera, el mas Parera, M.
Josep CASTILLO i ESQUERRÀ, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques..., pp. 229-230.
102
mas rònec Barata fou confessat per la família Carbonell al capbreu
de Pere des Bosc.113 Posteriorment, en el segon capbreu dels des Bosc,
l’escripturat als segles XVI-XVII, la família Carbonell continuà declarant
la possessió d’aquest mas. Abans de l’any 1394,114 el mas Aranyó fou
objecte de la disgregació d’algunes de les seves tinences, desaparegué
amb l’establiment dels masos d’en Colomer115 i un descendent d’aquesta
família, en Vicenç Colomer del Camí, encara el confessà al capbreu de
Miquel des Bosc i de Sant Vicenç.116
Les causes de l’abandonament d’aquests masos no estan documentades, però algunes dades permeten suggerir una explicació. Com
que l’abandonament d’un mas precedí al seu deteriorament i posterior
enrunament,117 l’estat d’aquests masos vilassarencs demostra una mínima
incidència a Vilassar de la fam de 1333, de la primera pesta (1348) i
dels successius rebrots, així com de la carestia del 1374-1376.118 Per
tant, és més plausible considerar la hipòtesi que en aquests dos casos
es percep un fracàs de les estratègies de reproducció de les unitats
familiars, ja que foren incapaces d’assegurar el relleu generacional de
les branques troncals dels masos ni amb parents col·laterals. Dit d’una
altra manera, es constata la incapacitat d’assegurar l’explotació del mas
per manca de mà d’obra familiar.119 Aquesta circumstància també s’ob113. AHMAR, Capbreu vell de les rendes de Vilassar i Argentona 1354-1356. BC,
Fons Moja, lligall 279, full solt.
114. El darrer Aranyó documentat com a habitant de Vilassar fou Guillem Aranyó, que morí entre els anys 1337-1339, Coral CUADRADA, El Maresme medieval..., p. 264.
Carta precària d’una peça de terra del mas Aranyó de Miquel des Bosc a favor de Jaume
Estrany, de Vilassar, 1394,10, APSGVD, Manual 5, fol. 4.
115. Establiment d’una peça “sobre los masos dits los Colomers”, on abans hi
havia el mas Aranyó, de Pere des Bosc a Salvador Colomer, de Vilassar, 1443-11-18, BC,
Fons Moja, lligall 278.
116. M. Josep CASTILLO i ESQUERRÀ, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques...
117. Es pot situar el primer terç del segle XV, com el període d’abandonament
del mas Seguí, de Cabrera. No s’ha trobat cap referència de la família Seguí, des de la
donació del mas Seguí, efectuada per Jaume Seguí al seu fill, Joan, el dia 1 d’agost de
1429, i algunes escriptures relacionades amb les esposalles d’aquell (AHPB, Bartomeu
Agell, Primum Manuale (1419-1424), fol. 74v). Posteriorment, l’any 1458, s’escripturà el
mas Seguí enrunat (AHPB, Bartomeu Agell, Manual (1458)). L’any 1481, a la confessió
realitzada per Bartomeu Puig, de Cabrera, a la Pia Almoina de la Seu de Barcelona, se
situà una peça de terra, “in qua antiquitatus erat constructus lo mas Seguí”, ACB, Pia
Almoina, Capbreus “A Nº38 1485 a 1645”, fol. 91.
118. Coral Cuadrada ja constata a la seva tesi doctoral que la presència de masos
rònecs no fou gaire elevada, CORAL CUADRADA, El Maresme medieval..., p. 289.
119. Pierre VILAR, Catalunya dins l’Espanya Moderna, vol. 1. Barcelona: Curial,
1981, pp. 100-203. Eva SERRA, “El règim feudal català abans i després de la Sentència
Arbitral de Guadalupe”, Recerques, 10 (Barcelona, 1980), pp. 17-32. Josep M. SALRACH,
“La Pesta Negra i els orígens del problema remença”, Anuario de Estudios Medievales,
annex 24 (Barcelona, 1989), pp. 13-34. Rosa LLUCH i BRAMON, Els remences de l’Almoina
del pa de la Seu de Girona (segles XIV i XV)..., 2003.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 103
serva als altres masos, que es poden consultar a la taula 9. Com que
d’alguns d’aquests darrers es compta amb més informació documental,
les causes de l’estat del mas poden explicar-se amb més seguretat.
TAULA 9
Masos deshabitats o derruïts a Cabrera, Premià i Vilassar
(1354-1479)120121122123
Data
1354
1402
1429
1443
Mas
Barata
Borda de
Morera
Servet
Martí
Aranyó
Dependència
Localitat
Estat
des Bosc
des Bosc
Vilassar
Vilassar
Rònec
Disgregació
Premià
Vilassar
Vilassar
Deshabitat
Rònec
Rònec
Cabrera
Derruït
1458
Seguí
Pere Botey, de Premià
Alou
Benefici de Sta.
Anna de la Seu de
Barcelona
—
1461
Avella
—
Cabrera
Derruït
1464
Amigó
Premià
Derruït
1466
Eres121
Avella
Cabrera
Vilassar
Derruït
Derruït
1473
Alzina122
Monestir de Sant
Miquel del Fai
—
Cartoixa de Santa
Maria de Montealegre
des Bosc
Vilassar
Deshabitat
Artaguil
Morell123
Alou
des Bosc
Vilassar
Vilassar
Rònec
Derruït
120. A la taula, s’ha consignat la dada més antiga que informa de la situació
del mas.
121. El 4 de setembre de 1464, Simó Llopis, àlies Ponç, fill i hereu de sa difunta
mare, Joana, muller de Simó Llopis i “domina util et propietaria del mas Eres diruti
et inhabitati” vengué una peça a Esteve Mayol, de Cabrera, AHPB, Bartomeu Agell,
XXXXIII Manuale (1464).
122. En un document de compravenda, Margarida, vídua de Pere Marquès, i
el seu fill, Pere, de Vilassar, vengueren a Antic Pons Cerola, de l’esmentada parròquia,
una peça de terra del mas Artaguil, que s’escripturà com a rònec. D’entre els límits de
la peça venuda, s’assenyalen una tinença del mas Alzina, que figurà com a deshabitat,
i un honor del mas Morell, derruït, APSGVD, Diversorum 30.
123. Vegeu la nota anterior.
104
Data
Mas
1474
Serra
1479
Geronella
Dependència
Franquesa de
Montcada /des Bosc
Antoni Arno, de
Cabrera
Localitat
Estat
Vilassar
Derruït
Cabrera
Derruït
De vegades, aquesta situació s’explica per la minoria d’edat de
l’hereu,124 per l’absència de descendència que es responsabilitzi del mas
familiar,125 per la infertilitat126 i a causa de la continuada presència de
la mort.127 A més a més, la migració maresmenca vers la Ciutat Comtal
124. En aquesta situació es trobarien per exemple els masos Amigó, de Premià,
i el Martí, de Vilassar. El dia 27 de gener de 1435, Bernat Martí, de Teià i curador de
Vicenç Martí, de Vilassar, realitzà un inventari dels béns del mas Martí que en demostra
el despoblament. El 15 de febrer de 1435, es féu un encant públic dels pocs béns que
encara restaven al mas i que aportaren a Bernat Martí, curador de Vicenç, 48 lliures,
8 sous i 1 diner. Pere Benito i Monclús dugué a terme una minuciosa presentació de les
estances del mas, dividit en sis àmbits domèstics (entrada, cuina, celler, cambra, cambra
major i cortals), així com dels objectes inventariats (Pere BENITO i MONCLÚS, “Viure al
Vilassar del quatre-cents”, pp. 36-38). El 12 de febrer de 1435, Bernat Martí, de Teià,
tutor de Vicenç Martí, de Vilassar, arrendà per 112 sous anyals el mas Martí, la quintana, l’hort i les vinyes a Nicolau Andreu, de Vilassar (APSGVD, Manual 8, fol. 124). El
14 de febrer de 1443, un sotsestabliment de Bernat Martí, que continuà actuant com a
representant de Vicenç, reflecteix l’enrunament del mas Martí (APSGVD, Diversorum 29).
L’estat d’enrunament del mas Martí es ratifica reiteradament durant el període 1449-1462
(APSGVD, Diversorum 30, 49 i 59). L’any 1474, Bartomeu Martí, de Teià, fill de Pere
Martí, escripturà una venda realitzada del mas Martí, l’any 1462 pel seu avi, Bernat
Martí de Vilassar, a favor del difunt Vicenç Julià, de Vilassar. L’alienació li havia estat
comentada pel seu pare i confirmada per Salvador Ferrer, àlies Estruch, per Salvador
Pi i per Salvador Colomer del Camí “et plures alii homines fidedigni dicte parrochie
de Vilasar”. En aquesta escriptura, es descrigué el mas Martí com “illo manso dirruto
in parte…trocis parietum o tapies ipsius dicti mansi vocati den Marti de Vilasar”. La
desaparició dels documents originals de l’any 1462 s’explica per un incendi que cremà
documents de l’escrivania de l’església de Vilassar “reconditis in quadam techa…tempore
guerre anno LXXII”, APSGVD, Diversorum 30.
125. Un cas contrari és el de quatre generacions de pubilles Rafart (Saurina,
Saurina, Eulàlia i Francesca), que feminitzaren, durant el període 1354-1470, l’antropònim com a “Rafarda”. D’altra banda, les actuacions reproductives d’aquest grup familiar
es ratifiquen en la confessió d’aquest mas per un Rafart al capbreu dels segles XVI-XVII.
126. La documentació de la família Morell i del mas Morell, de Vilassar, demostra
que aquest mas estava enrunat l’any 1473. És possible que l’abandonament comencés,
l’any 1443, arran de la mort de Pere Morell. Des de l’inventari, realitzat per la seva vídua
usufructuària, fins l’any 1473, en què el mas aparegué com a derruït no es compta amb
cap tipus d’informació, APSGVD, Diversorum 30.
127. Aquest seria el cas del mas Artaguil, de Vilassar: donació del mas aloer
Artaguil de Guillem Artaguil a la seva filla Margarida i àpoca d’eixovar d’ambdós a favor
d’Antoni Lladó, àlies Artaguil, marit de Margarida (1402-4-20, APSGVD, Diversorum,
68 i 100, Manual 5, fol. 75). Testament i òbit d’Antoni Artaguil, àlies Lladó (1405-728-1405-8-2, APSGVD, Manual 3, fol. 9). Àpoca de dot marital de Guillem Artaguil i
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 105
dificultà el relleu generacional quan es necessità alguns parents collaterals que no volgueren tornar a les seves viles d’origen per dur les
regnes del mas familiar.128
El capbreu elaborat durant els segles XVI-XVII a instàncies de Miquel des Bosc i de Sant Vicenç informa sobre masos rònecs, que no
eren definits amb aquest estat als segles XIV i XV. Per aquests segles, es
compta amb indicis que mostren que aquests masos no gaudien pas
d’un període d’estabilitat, perquè l’observació d’una absència continuada de documentació a partir d’un moment donat reflecteix aquesta
situació. Aquests masos són els coneguts com a Banyeres,129 Colom,130
Flor,131 Garbí, Marquès i Sagalar.132 Així doncs, durant els segles XIV
Margarida a favor de Joan Caselles, de Teià (1406-4-19, APSGVD, Manual 3, fols. 112v1123). Testament de Constança, muller de Pere Torrent, forner, de Barcelona, i filla del
difunt Guillem Artaguil. Constança escripturà deixes a favor de la seva mare Margarida
i per a les seves germanes. Com a marmessors figuraren Pere Artaguil, sastre, i Marc
Isern, paraire. Ambdós de Barcelona i amb orígens vilassarencs (1410-7-12, AHPB, Pere
Folgueres, Tercius liber testamentorum (1405-1442), fols. 126-127). Adquisició de Margarida, vídua de Pere Marquès, i el seu fill d’una peça del mas Artaguil, qualificat de
rònec (1473-4-16, APSGVD, Diversorum 30). També s’ha localitzat una procura efectuada,
el 9 de juny de 1395, per Guillem Nicolau, teixidor de draps de llana, de Barcelona, a
favor d’Arnald Fontanils, també teixidor de draps de llana barceloní. En aquesta procura
s’expressa l’encàrrec de demanar a Bernat Artaguil, fill de Guillem Artaguil, “quarum
michi servivat per illud tempus quod restat ex illus tribus annis per quos promissit stare
mecum”, AHPB, Bernat Nadal, Manual (1395-5-10/1395-11-13), fol. 21.
128. Aquest podria ser el cas de Joana, néta de Salvador Armengol, de Vilassar
i hereva de Pere Grau. És probable que Joana optés per instal·lar-se en una de les cases
del carrer de la fusteria, sota el Born de Barcelona. Aquests immobles els havia rebut
com a donació inter vivos del seu avi juntament amb el mas Pere Grau i una sèrie de
censals morts, MMMVD, Arxiu Fons Armengol, pergamí 4.
129. Una de les darreres referències dels Banyeres i del seu mas correspon a
la donació d’aquest mas de Pere Banyeres a Pere Sagalar, Pericó Sagalar i Francesca,
muller d’aquest darrer. S’intueix per informació testamentària consultada que ambdues
famílies estaven emparentades, 1398-5-20, APSGVD, Manual 5, fols. 156v-157.
130. La confessió de Miquel Riera del mas Colom com a rònec al capbreu
dels segles XVI-XVII confirma com aquest mas continuà pertanyent a la mateixa família.
L’any 1427, Antoni Riera, fill de Salvador Colom, àlies Agell, confessà a Pere Pujolar,
procurador de Miquel des Bosc, que posseïa les cases i el pati del mas Colom, situat a
la plaça de Vilassar, davant l’horta del castell, 1427-5-10, APSGVD, Manual 8, fol. 18v.
131. Des de mitjan segle XIV, la família Marquès tingué a les seves mans els
masos Marquès i Flor. Els intents de mantenir habitats ambdós masos no reeixí i finalment acabaren aglevats. Els darrers documents d’aquests dos masos són una donació i
un testament. El 1408, Margarida, vídua de Guillem Flor i muller de Bernat Seguí, àlies
Flor, de Vilassar, féu donació del mas Flor a Bartomeu Flor, hereu del seu marit difunt
(1408-5-15, APSGVD, Manual 5, fols. 18v-19). El 1410, a les seves darreres voluntats,
Bartomeu Flor, fill de Guillem Flor, confirmà la donació del mas Marquès a favor de la
seva mare, 1410-5-1, APSGVD, Manual 3, fols. 100v-101.
132. Els darrers documents d’aquesta família són els testaments de Pere Sagalar
i de la seva muller Gueraula, que moriren poc després d’haver testat. Mentre que Pere
106
i XV, aquestes explotacions familiars també van passar per una etapa
involutiva dels seus recursos humans i patrimonials. Aquesta circumstància potser comportaria acceptar una major incidència d’aquelles
crisis a les quals s’ha fet referència amb anterioritat, és a dir, el “mal
any primer”, les primeres pestes i l’any de la fam del 1374-1376.133
En general, la fase involutiva d’un mas finalitzava quan l’aglevava
una altra unitat familiar que ja disposava d’un altre mas. Com és obvi,
no representava el mateix la incorporació d’un nou mas deshabitat
i amb dependències habitables i conservades que aglevar-ne un de
rònec o un de derruït. Tampoc podia equiparar-se l’adquisició d’un
mas amb totes les seves tinences amb la d’un altre del qual ja se
n’havia alienat una part. També es diferenciava entre la incorporació
d’un mas amb tinences ermes i la d’un mas productiu.
Quan es fa una anàlisi exhaustiva de la documentació notarial d’aquelles unitats familiars que accediren a la possessió d’un nou
mas, no sempre s’aconsegueix obtenir informació sobre l’estat del mas
aglevat, la seva incorporació i les estratègies patrimonials endegades
per la unitat familiar que l’incorporà. L’anàlisi d’aquestes fonts permet
la classificació d’onze dels tretze masos aglevats a Vilassar durant el
període 1354-1474134 dins d’un model explicatiu, que considera tant les
actuacions senyorials com les estratègies patrimonials pageses.
A mitjan segle XIV, part del patrimoni maresmenc de la família
dels Santvicenç passà a mans dels des Bosc. Les estratègies patrimonials
desenvolupades pels membres d’aquest nou llinatge senyorial respongueren a un intent de reafirmar la seva nova posició senyorial davant de
les poblacions dependents i a obtenir beneficis de la inversió realitzada
per continuar projectant-se socialment a la Ciutat Comtal. Una mostra
d’això fou la capbrevació ordenada per Pere des Bosc de totes les seves
possessions maresmenques aloeres. Les confessions dels anys 1354 i 1356
significaren l’inici d’una nova etapa en la qual els pagesos visqueren un
enduriment de les condicions imposades pels seus senyors.135
Sagalar instituí hereu universal Bernat Verívol, la seva muller ho féu a favor del seu
fill Bernat Tolrà, probablement fruit d’un anterior matrimoni, 1418-10-11, APSGVD, Manual 3, fol. 129 i 1426-7-1, APSGVD, Manual 3, fol. 147v.
133. Coral Cuadrada ofereix un recull dels vilassarencs morts durant els anys
1337-1339 (noranta-cinc parroquians) i 1340-1348 (seixanta-vuit parroquians). Coral CUADRADA, El Maresme medieval..., pp. 264-265. D’entre els difunts del primer període, només
es pot relacionar la desaparició del darrer Aranyó amb el decés de Guillem Aranyó.
Quant als difunts del període 1340-1348, tots els que disposaven d’un mas presenten
una continuïtat documental.
134. Malauradament, a hores d’ara no hi ha documentació per explicar els aglevaments dels masos Barata i Amado, de Vilassar, realitzats respectivament el 1354 i el 1395.
135. L’any 1374, Pere des Bosc fa una carta precària, relacionada amb la borda
Serra, a favor de Bonanat Canal. Aquest vilassarenc ja disposava d’un altre mas, del
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 107
La defunció de l’hereu o de la pubilla d’un mas sense candidats
aptes o escripturats per a substituir-lo podia generar diferències i controvèrsies entre parents o pretesos parents que reivindicaven els seus drets
de successió al capdavant del mas.136 Per això, quan un mas quedava
deshabitat, s’organitzaven crides amb l’objectiu de localitzar parents
que tinguessin drets sobre el mas, i assegurar-se que les actuacions
senyorials no incorrien en la il·legalitat per estalviar-se controvèrsies
i enfrontaments.137 Si amb les crides no s’obtenia resposta de parents
interessats en l’explotació agrera del mas que, a més a més, acceptessin
les condicions contractuals a les quals estava sotmès, el senyor territorial podia emprendre diferents actuacions.138 D’entre aquestes estra-
qual era cabaler pubill. Pere des Bosc volgué assegurar-se la rendibilitat de la confirmació de l’establiment perquè exigí a Canal la reconstrucció de la borda i l’elecció d’un
hereu que seria “solidi, proprii et affocati cum remensis, intratibus, intestis, exorquis,
cugucis et aliis usibus et servitutibus quibus alii homini nostri solidi propii et affocati
sunt in dicto termino me vel mei districti” (1374-3-6, APSGVD, Manual 2, fols. 88v-89v).
Més tard, Bonanat Canal vengué el mas Canal, de condició aloera, als Duran i pactà el
matrimoni entre els descendents d’ambdues famílies (1380-11-11, APSGVD, Manual 4,
fols. 127v-128). L’estratègia senyorial no funcionà perquè després de la mort de Bonanat
Canal (1388-4-10, APSGVD, Manual 3, fols. 51-51v), Miquel des Bosc escrigué una carta
precària de tres peces de la quintana de la borda Serra, de tres peces i d’una peceta a
favor de Bartomeu Serra i de Bartomeu, el seu fill, 1397-4-1, APSGVD, Manual 5, fols. 35v36. AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 35.
136. Aquest fou el cas del mas Eimeric, que acabà desapareixent després d’haver
passat per una sèrie de mans i d’haver estat alienat el seu patrimoni per algun dels seus
propietaris. L’estiu de 1431, es realitzà una crida pública en relació amb els drets del
mas Eimeric del difunt Alemany Eimeric, que estava sota domini i alou de Pere des
Bosc (APSGVD, Manual 8, fol. 37). En Veil, àlies Perpinyà, i Joan Estrany respongueren
a l’esmentada crida (APSGVD, Manual 8, fol. 57 i Diversorum 18). L’any 1449, Salvador
Eimeric féu donació de la meitat del mas Eimeric a la seva germana Francesca, muller
de Nicolau Bonivern (1449-11-21, APSGVD, Manual 8, fol. 153v). Quatre anys abans,
Salvador ja havia començat a vendre algunes peces del mas. Dotze d’aquestes tinences
foren adquirides per Pere i Bartomeu Veil, àlies Perpinyà (1445-1-22-1445-6-6, BC, Fons
Moja, lligall 273, 1561-3-20, AHMAR, Capbreu 1558-1614, referència de la confessió de
Pere Veil de la Serra, hereu del mas Veil o Perpinyà). Posteriorment, el 1474, l’“antiquitus
mas Eimeric” estava en poder de Salvador Estrany (1474-1-22, APSGVD, Diversorum 35).
Per tant, les darreres referències documentals sobre aquest mas es remeten a successors
de Veil i Perpinyà que, a la primera meitat del segle XV, ja reivindicaren els seus drets
sobre el mas Eimeric. Aquest mas no figurà al capbreu dels segles XVI-XVII.
137. “Ara hoiats, tothom generalment, de part del veguer de Barchinona, en
stancia de Gabriel Castalar a tothom generalment qui·s de dret et demanda per qualsevulla rahó o manera que ni hage en hi sobre tot aquel mas Castalar et proprietats
de aquell, situat dins lo terma de Vilassar, que dins XXX dias agen mostrat de lur dret
en altra manera, que noy sarien scoltats en res”, 1441-7-8, APSGVD, Manual 8, fol. 57.
138. En contraposició amb d’altres estudis, no es disposa de processos judicials
mitjançant els quals els senyors territorials intentessin recuperar el domini útil de masos rònecs amb l’objectiu de paralitzar possibles demandes per deutes dels seus antics
estadants. Eva SERRA, “Reaccions senyorials a la crisi agrària a Catalunya a la Baixa
108
tègies, cal assenyalar l’alienació de les tinences del mas, cosa que en
provocava la disgregació, o un nou establiment del mas amb l’objectiu
de facilitar-ne l’explotació.139 Des de mitjan segle XV, aquesta darrera
opció facilità a pagesos vilassarencs l’aglevament de nous masos com
la borda Serra, el mas Nadal i el mas Amadó, que es realitzaren sota
l’aixopluc senyorial.140
Com és ben sabut, els agrupaments també es van fer mitjançant
alienacions dutes a terme entre membres de la pagesia. En el cas de
Vilassar, aquests aglevaments sorgiren de dues línies d’actuació o estratègies de gestió del patrimoni pagès diferenciades, depenent de si
es realitzaven dins o fora de l’àmbit familiar. Dins de l’àmbit familiar,
predominà l’adquisició d’un nou mas mercès a les donacions testamentàries. Així els masos Amadó, Alzina i Aulovara foren respectivament
aglevats pels Cuquet i pels Roig, pels Perdal i pels Colomer, i pels
Parera.141 D’altres vegades, la incorporació d’un nou mas sorgí d’una
compravenda entre parents. En aquest segon grup, ha de classificar-se
la venda del mas Perpinyà,142 efectuada pels Eimeric,143 i les compraEdat Mitjana: els remences”, Anuario de Estudios Medievales, XIX (Barcelona, 1999),
pp. 1005-1042. Joan BLANCO DE LANA, “Masos grassos a la Vall d’Amer (segles XIV-XVI):
masos ad benevisum i estructures senyorials”, El feudalisme comptat i debatut. Formació
i expansió del feudalisme català, València: Universitat de València, 2003, pp. 403-439.
139. La desaparició documental del topònim d’un mas no sempre es tradueix en
la seva desaparició real. En alguns masos, s’observa el canvi de topònim per un altre
que coincideix amb l’antropònim del seu nou estadant. Per exemple, el mas Costonera
o d’en Pere d’Or va anar canviant gradualment el seu topònim per Castelar, Verívol,
Torrent, Piferrer i actualment es coneix amb el nom de Can Simó, Josep VILADEMUNT,
“Estratègies humanes d’ocupació del territori: El cas de Vilassar de Dalt”.
140. El 25 de gener de 1398, Guillem Roig i el seu fill Pere, confessaren el domini útil del mas Roig. Aquesta família també tenia el mas Amadó, pel qual eren homes
propis, solius, afocats i de remença de Miquel des Bosc, APSGVD, Manual 5, fol. 158 i
AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 154.
141. Pel testament de Guillema Aulovara, vídua de Bernat Aulovara, se sap que
una filla seva era muller de Pere Parera (1377-8-24, APSGVD, Manual 3, fols. 19v-20v).
Posteriorment, en el seu testament Joan d’Aulovara nomenà Antoni Parera hereu universal, i en substitució d’aquell s’escollí Julià, Joan Cisa, Jaume Cisa i els parents més
propers (1422-8-28, APSGVD, Manual 3, fol. 136). Mentre que el mas Aulovara no figurà
al capbreu dels segles XVI-XVII, el mas Parera fou confessat per Bernat Cisa, àlies Parera.
Així doncs, durant tot aquest període aquest mas continuà estant en poder de parents.
142. Per una àpoca de dot realitzada per Ferrer Eimeric i el seu fill, Alemany,
a favor de Pere Perpinyà, per la seva cunyada Alamanda, se sap que els Perpinyà eren
parents dels Eimeric, 1370-5-27, APSGVD, Manual 2, fol. 5.
143. El 2 de novembre de 1411, Salvador Armengol comprà el mas Perpinyà per 80
lliures a Alemany Eimeric i Salvador Eimeric, de Vilassar (APSGVD, Manual 5, fol. 188v.
1561-3-20, AHMAR, Capbreu 1558/1614, Confessió de Pere Veil de la Serra, pagès de
Vilassar i hereu del mas Veil o Perpinyà. BC, Fons Moja, lligall 279). Els Armengol i
els Eimeric s’emparentaren mitjançant l’enllaç d’Eulàlia, filla de Guillem Armengol, i
Salvador Eimeric, fill de Ferrer Eimeric, àlies Perpinyà (1397-2-2, APSGVD, Manual 5,
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 109
vendes realitzades per Agneta, filla de Bonanat Canal i muller de Pere
Serena, àlies Dilmer i vídua de Berenguer Boix, àlies Boscà. A la
primera d’aquestes compravendes, Agneta adquirí el mas Boscà, sota
domini i alou de l’altar de Santa Maria de l’església de Sant Genís de
Vilassar, probablement amb la intenció de recuperar el mas familiar
del seu primer difunt marit.144 A la segona, Agneta vengué el mas
Canal de condició aloera a Salvador Serena, parent per via marital.145
Els aglevaments pagesos realitzats fora de l’àmbit familiar són poc
nombrosos a Vilassar. Per aquesta raó, a continuació es desenvoluparà
l’explicació de les estratègies de reproducció de la unitat familiar i patrimonial, observades en un dels casos documentats més interessants:
el mas Pi, sota domini i alou de Pere des Bosc.
A finals del segle XIV, mitjançant una permuta feta per Pere Pi,
àlies Rosselló, la família Pi incorporà un nou mas al seu patrimoni.146
Era el mas Lena de condició aloera i situat a la veïna població de
Premià. Posteriorment, l’any 1460, Salvador Pi, l’hereu dels dos masos, aprofità aquesta doble “possessió” per elaborar i, posteriorment,
escripturar unes línies d’actuació favorables per a la reproducció de
la branca troncal del mas Pi i l’explotació familiar del mas Lena. Per
això, quan instituí hereu d’ambdós masos el seu fill Salvador, li exigí el
compliment d’unes pautes de convivència en relació amb un altre fill del
donant, Pere, germà del donatari. Entre aquestes clàusules destacaren
les següents: ambdós germans havien de conviure al mas Pi; si Salvador
moria abans que Pere, el mas havia de ser per aquest darrer o la seva
descendència; si hi havia discòrdia entre ambdós germans, Salvador
havia de retornar el mas Lena; si Pere volia marxar del mas, havia de
rebre la seva legítima o traslladar la seva residència al mas Lena.147
Al cap de poc temps, Salvador Pi, fill, enviudà eixorc de Rafaela,
filla de Rafel Castelar de Premià, i retornà al seu pare el mas Pi.148
Aquest darrer, el 27 de maig de 1467, féu una altra donació de l’esmentat
mas. Aquesta vegada, a favor del seu altre fill, Pere. A les condicions
escripturades de la donació, s’hi continua observant la meticulositat
fols. 150-151v). Segons una compravenda realitzada per Pere Veil, àlies Perpinyà, el 1445,
a Salvador Eimeric, se sap que Pere Veil de la Serra, que confessà la “possessió“ del mas
Perpinya als segles XVI-XVII, també era parent dels Perpinyà, BC, Fons Moja, lligall 278.
144. 1407,1,10, APSGVD, Manual 6, fols. 114v i 166. Des del 1445, està documentada la possessió del mas Boscà pels Riera (1445-1-22, BC, Fons Moja, lligall 278).
Al capbreu dels segles XVI-XVII no s’identificà l’hereu o pubilla.
145. 1407,8,4, APSGVD, Manual 5, fol. 96v.
146. APSGVD, Manual 5, fol. 35v.
110
amb la qual Salvador Pi, pare, planificà la reproducció de la branca
troncal del mas Pi basant-se en la convivència familiar, facilitada per
la possessió dels dos masos. En les clàusules d’aquesta darrera donació
s’hi observa: la reserva de l’usdefruit del que s’ha donat i 15 lliures per
a testar Salvador Pi, pare; la línia de successió del mas Pi, la continuïtat de la possessió del mas Lena per part de Salvador, fill, i el retorn
del dot a la família de la difunta muller d’en Salvador. En referència
a les estratègies elaborades per a garantir la successió del mas Pi, cal
destacar les següents puntualitzacions de Salvador Pi, pare: el mas Pi
havia de donar-se al nét primogènit dels fills varons de Pere i Salvador;
si no hi havia descendència masculina ni femenina, el mas Pi revertiria
a Salvador, fill, i aquest designaria hereu al seu testament.149
Tres anys més tard d’aquesta donació del mas Pi, el 15 de gener
de 1470, Salvador Pi, orfe, maridà amb Elionor, filla del difunt Vicenç
Julià i Margarida, de Vilassar i germana de Llorenç Julià, hereu del
mas Julià. Pel que sembla, la favorable situació de Salvador li permeté adquirir una peça de terra a carta de gràcia de Pere Sabater per
10 lliures. Aquest justificà la transacció amb la seva vellesa i els robatoris soferts a causa de la guerra.150 En canvi, el mas Pi no tingué
la mateixa sort. Segons una àpoca de Jaume Padró de Mataró, sogre
de Miquela, vídua de Pere Pi, escripturada el 19 de març de 1473, a
favor de Jaume Julià, la quintana i les vinyes d’aquest mas havien estat
arrendades per quatre anys al preu de 12 lliures.151 Malgrat això, el
vilassarenc Bernat Pi féu confessió del mas Pi al capbreu de Miquel
des Bosc i de Sant Vicenç.152
Els masos de les viles de Cabrera i de Premià no s’han analitzat amb tanta profunditat com els de Vilassar perquè no s’han pogut
consultar els arxius patrimonials d’antigues famílies pageses benestants
maresmenques ni les fonts documentals de la família des Bosc dipositades a l’arxiu del castell de Vilassar. Malgrat això, s’intueix que,
en aquestes viles, la majoria dels masos aglevats foren adquirits per
famílies pageses benestants mitjançant contractes de compravenda.
Aquest fou el cas dels Arnó, de Cabrera; dels Botey, de Premià, i d’una
branca col·lateral de la família Ferrer, originària de Premià i afincada
a Barcelona.153
150. APSGVD, Diversorum 31 i 39.
152. M. Josep CASTILLO i EZQUERRA, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques..., p. 230.
153. A Premià destacà la família Botey que combinà l’adquisició d’agrer de diferent
condició jurídica amb la compra de masos i de pensions de censals morts. Del 1398
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 111
Els resultats obtinguts pel cas de Vilassar reflecteixen la importància de l’endogàmia existent en aquesta vila i ratifiquen la conveniència de conèixer les diverses vies d’aglevament i l’estat d’un mas
incorporat, ja que no representà el mateix l’aglevament d’un mas en
ple rendiment que la incorporació d’un mas deshabitat, un de rònec o
un enrunat.154 Ambdós factors són essencials per a l’elaboració d’una
posterior redefinició de la diversitat pagesa vilassarenca, sense caure
en models explicatius generalistes que contemplarien com a pagès gras
tot pagès que tingués més d’un mas.
L’aglevament de masos i l’estat ruïnós d’alguns continuarà essent
un fet durant els primers anys de l’època moderna, d’acord amb el que
demostra M. Josep Castillo amb l’estudi del capbreu de 1559-1614.
TAULA 10
Aglevament de masos a Cabrera, Premià i Vilassar (1354-1481)155
Data
Aglevador
Mas familiar
Mas aglevat
Via
d’aglevament
1354
Carbonell,
Guillem,
(Vilassar)
Barata
(des Bosc)
?
1371
Cuquet, Pere
i Francesca,
muller
(Vilassar)
Canal, Bonanat
(Vilassar)
Carbonell
monestir
de Sant Pol de
Mar / Cartoixa
de Montalegre
Cuquet
(des Bosc)
Amadó
(des Bosc)
Donació
testamentària
1374
(anterior)
1383
(anterior)
Morera, àlies
Tolrà, Pere
(Vilassar)
Canal
(alou)
—
Borda Serra
Carta precària
(franquesa de
Montcada/ des Bosc)
Nadal
Carta precària
(des Bosc)
al 1464, els Botey incorporaren al seu patrimoni familiar els masos Nicolau, Riquer,
Mascaró, Servet i Perdal, 1398-7-22 APCMPD, pergamí 11. 1412-9-28, APCMPD, pergamí
38. 1429-6-11, AHPB, Bartomeu Agell, Primum Manuale (1428-1430), fols. 53v-54. 14643-23, AHPB, Bartomeu Agell, XXXXIII Manuale (1464).
154. Montserrat RICHOU I LLIMONA, “Família pagesa i estratègies patrimonials: el
Baix Maresme als darrers segles medievals”, Jordi BOLÓS i altres (eds.): Família pagesa
i economia rural. VII Congrés sobre Sistemes Agraris, Organització Social i Poder Local,
Lleida, Diputació de Lleida i Institut d’Estudis Ilerdencs, 2010, pp. 268-269.
155. Els masos que apareixen en cursiva foren escripturats com a deshabitats
o rònecs.
112
Data
Aglevador
Mas familiar
Mas aglevat
Via
d’aglevament
1383
Tolrà, Bernat i
Antoni, fill
(Vilassar)
Roig, Pere
(Vilassar)
Botey, Pere
(Premià)
Tolrà
(des Bosc)
Tres peces del mas
Nadal s’annexionen
al mas Tolrà
Amadó
(des Bosc)
Nicolau i Riquer
(domini eminent)
Establiment
Boscà
(altar de Sta. Maria
de l’església de Sant
Genís de Vilassar)
Compra
Perdal
(església de
Sant Pere de
Premià)
Armengol
(des Bosc)
Alzina
(des Bosc)
Donació
testamentària
Perpinyà
(des Bosc)
Compra
Botey
(alou)
Riera
(pabordia
de la Seu de
Barcelona)
Arnó
Mascaró
(?)
Pi
(pabordia de la Pia
Almoina de la Seu
de Barcelona)
Pujol
(benefici de Sant
Vicenç de la Capella
del castell de
Burriac)
Aulovara
(des Bosc)
Compra
Donació
testamentària
Servet
?
Geronella
(Antoni Arno i Pere
Geronella)
Roure
Compra
1395
1398
1407
1408
1411
1412
1416
Agneta, muller
de Pere Serena,
àlies Dilmer,
i vídua de
Berenguer Boix,
àlies Boscà
(Vilassar)
Perdal,
Salvador
(Premià)
Armengol,
Salvador
(Vilassar)
Botey, Pere
(Premià)
Riera, Sança
(Premià)
1420
Arnó, Antoni
(Cabrera)
1422
Parera, Antoni
(Vilassar)
1429
(anterior)
1452
Botey, Jaume
(Premià)
Arnau, Pere
(Cabrera)
1461
Jaume, Guillem
i Jaume Jaume,
fill (Cabrera)
Roig
(des Bosc)
Botey
(des Bosc/
alou)
Canal
(alou)
Parera
(pabordia de
Cardedeu)
Botey
(alou)
Arnau
Jaume
(rector de
Cabrera)
?
Compra
?
Compra
Establiment
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 113
Data
Aglevador
Mas familiar
Mas aglevat
Via
d’aglevament
1461
Pi, Salvador
(Vilassar)
Botey,
Bartomeu
(Premià)
Ferrer, Jaume
(Premià)
Pi
(des Bosc)
Botey
(alou)
Permuta
Colomer, Pere
(Vilassar)
Ferrer, Pere,
mercader de
Barcelona i
fill de Jaume
Ferrer, de
Premià
(Premià)
Julià, Llorenç
(Vilassar)
Orriols, Nicolau
(Premià)
Partella,
Berenguer
(Premià)
Colomer
(des Bosc)
Ferrer
Lena, a Premià
(alou)
Perdal
(església de Sant
Pere de Premià)
Amigó
(Sant Miquel del
Fai)
Alzina
(des Bosc)
Orenga
(alou)
Soler, Antoni i
Joana
(Cabrera)
Arnau,
Bartomeu i Mir,
Francesc nebot,
i fill heretat de
Jaume Mir
(Cabrera)
Malloll d’Avall,
Pere
(Cabrera)
Soler
1464
1469
1470
1474
1475
1478
1479
1481
Tria, Gaspar
(Cabrera)
Ferrer
Julià
(alou)
Orriols
Partella
(alou)
Arnau
Malloll
(Pia Almoina
de la Seu de
Barcelona)
Tria
(Pia Almoina
de la Seu de
Barcelona)
Martí
(alou)
Orenga
(alou)
“dret i empriu” del
mas Orenga i aigua
per regar
(alou)
Bellot
Domini directe mas
Geronella
(alou)
(Pia
Seu
(Pia
Seu
Agell i
Oliver
Almoina de la
de Barcelona)
Agell
Almoina de la
de Barcelona)
Donació
Sotsestabliment
?
Compra
Compra
Compra
Compra
?
Compra
?
?
114
ALTRES
OBJECTES CONTRACTUALS
A Barcelona, a la baixa edat mitjana, es desenvolupà un important comerç d’esclaus. En aquesta època, la documentació notarial
consultada a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona reflecteix que
el tràfic d’éssers humans fou un comerç molt lucratiu i més estés del
que s’acostuma a explicitar.156 El comerç interior fou d’una extrema
fluïdesa i rendibilitat, que explica la seva gran expansió en moments
d’una oferta sostinguda i abundant.157 Dins d’aquest tipus de comerç,
també cal recordar l’existència de compravendes temporals d’esclaus.
El 14 de gener de 1436, Miquel Casals, de Vilassar, vengué per dotze
anys i 35 lliures a Gabriel Arnau, de Santa Maria de Mataró, un “servo
et captivo” anomenat Valentino, de vint-i-cinc anys.158
A la península, a mesura que hi hagué un avanç territorial dels
regnes cristians davant d’al-Andalus el negoci esclavista anà prenent
una gran volada. A partir del segle XIII, amb l’aturada de les grans
conquestes cristianes peninsulars i amb la implantació de genovesos i
venecians al mar Negre, es començà a traficar amb esclaves i esclaus
d’origen oriental com ara tàrtars, circasians, russos, grecs, albanesos,
bosnis, búlgars i turcs.
La progressiva arribada d’aquests esclaus orientals es combinà amb
la d’altres captius que procediren d’atacs i assalts de pirates i corsaris159
156. Josep HERNANDO i DELGADO, Els esclaus islàmics a Barcelona: blancs, negres,
llors i turcs. De l’esclavitud a la llibertat (segle XIV). Barcelona: CSIC, 2003. Antoni ALBACETE i GASCÓN, “El matrimoni com a via d’integració dels lliberts a la Barcelona del segle
XV”, La ciutat en xarxa: actes de l’XIè Congrés d’Història de Barcelona: 1-3 de desembre de
2009, Barcelona, Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona, 2009 (recurs en línia). Antoni
ALBACETE i GASCÓN, “Els lliberts barcelonins a mitjans del segle XV”, Estudis Històrics i
Documents dels Arxius de Protocols, XXVI (Barcelona, 2008), pp. 147-190. Antoni ALBACETE i GASCÓN, “Els lliberts barcelonins del segle XV a través dels seus testaments”, Acta
Historica et Archaeologica Mediaevalia, 27-28 (Barcelona, 2006-2007), pp. 143-172. Antoni
ALBACETE i GASCÓN, “Les formes d’alliberament pactat a la Barcelona del segle XV (1440
-1462)”, treball de segon curs de doctorat (curs 2007-2008) dirigit pel doctor Ignasi
Baiges i Jardí, Barcelona: Universitat de Barcelona, Facultat de Geografia i Història,
Departament d’Història Medieval i Paleografia i Diplomàtica, 2008 (inèdit).
157. Antoni FURIÓ, “Esclaus assalariats. La funció econòmica de l’esclavitud en la
Península Ibèrica a la Baixa Edat Mitjana”, Maria Teresa FERRER MALLOL i Josefina MUTGÉ
i VIVES (eds.), De l’esclavitud a la llibertat. Esclaus i lliberts a l’Edat Mitjana. Barcelona:
Consell Superior d’Investigacions Científiques, 2000, p. 22.
158. AHPB, Bartomeu Agell, Septimum Manuale (1435/1436), fols. 86v-87.
159. La distinció entre pirateria i corsarisme ha estat un tema força debatut pels
estudiosos medievalistes. Des dels anys setanta de l’anterior segle, mercès a les aportacions d’una sèrie d’estudiosos com Michel Mollat, existeix un consens generalitzat que
reconeix l’existència d’una diferència jurídica i la posada en escena d’unes actuacions
similars entre ambdues pràctiques, Michel MOLLAT, “Guerre de course et piraterie à la
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 115
exèrcits contra els musulmans granadins i els regnes magrebins.160 A
partir de l’any 1323, quan l’illa de Sardenya fou conquerida per l’infant
Pere, fill de Jaume II, també s’esclavitzà un gran nombre d’esclaus sards
rebels.161 Des de mitjan segle XV, les expedicions portugueses per les
costes africanes aportaren una quantitat important d’esclaus negres.162
“L’esclavitud baixmedieval no té res a veure amb l’esclavisme clàssic, ni deriva de la servitud alt medieval i queda allunyada, també, de
l’esclavitud de l’edat moderna.”163 A la Catalunya feudal, l’esclavitud no
era necessària ni indispensable. Fou un recurs excepcional, mitjançant
el qual es podia obtenir força de treball complementària a bon preu.164
Tot i així, la presència d’aquesta pràctica provocà falses justificacions
morals i ètiques per a molts que la practicaren.165 Per aquest fet, als
documents on s’escripturava la compravenda d’un esclau no sarraí,
acostumava a especificar-se que aquell havia estat batejat i que procedia
d’un acte de “guerra justa”.166
fin du moyen âge: aspects économiques et sociaux. Position des problemes”, Études
d’Histoire Maritime: 1938-1975, Torí: Bottega d’Erasmo, 1977, pp. 591-603.
160. Jacques HEERS, Esclavos y sirvientes en las sociedades mediterráneas durante
la Edad Media. València: Edicions Alfons el Magnànim, Institució Valenciana d’Estudis
i Investigació (“Estudios Universitarios”, 36), 1989, pp. 31-63.
161. A les Illes Balears, la carestia de 1373-1375 fou tan important que les autoritats locals dictaren ordinacions perquè les famílies amb esclaus sards els venguessin
fora de l’illa, ja que era molt difícil alimentar-los. El dia 1 de novembre de 1374, Berenguer Tornamina, cavaller, conseller reial i portantveu del general governador de l’illa de
Menorca, informà als batlles, als veguers i d’altres oficials de l’esmentada illa que “per
la ferma necessitat de vitualles que és en la villa de Manorcha…es stada feta ordinació
per mi e per los honrats jurats de la dita illa entre les altres coses que totes aquelles
persones qui agen sarts ho sardes en la dita illa que·ls ne defen traure….e ordonem
procurador en Guillem Falcó, sabater habitador de la vila de Ciutadella, a vendra e
alienar, baratar en qualsevol altra manera transportar los sarts e sardes davall scrits…
de la juredictió del dit molt alt Senyor Rey nostre per aquell preu ho preus que sia vist
fahedor…e d’aquells fer fi e apocha de la cosa reabuda” (AHPB, Pere Martí, Llibre XXX
de (1374-9-7/1375-1-14), fols. 73-74v). Per aprofundir sobre aquest tema vegeu Josep
Maria MADURELL I MARIMON, “Venda d’esclaus sards de guerra a Barcelona en 1374”,
VI Congreso de Historia de la Corona de Aragón, vol. I. Saragossa: Institución “Fernando
el Catòlico...”, 1959, pp. 285-286.
162. Antoni FURIÓ, “Esclaus assalariats...”, p. 23.
163. Roser SALICRÚ I LLUCH, Esclaus i propietaris d’esclaus a la Catalunya del segle XV.
L’assegurança contra fugues. Barcelona: CSIC, 1998, p. 77.
164. Al segle XV, quan gairebé va desaparèixer el treball assalariat lliure, l’esclavatge fou la base de l’economia domèstica de la família dels Bell-lloc, Josep FERNÁNDEZ
I TRABAL, Una família catalana medieval...
165. Antoni FURIÓ, “Esclaus assalariats...”, p. 22.
166. El 6 d’abril de 1394, Francesc Favar, patró de lleny, de Sant Feliu de Guíxols,
i Francesc Martí, de València, vengueren a Arnau Busquets, de Barcelona, un esclau sard
de disset anys per 30 ll i 16 s. En aquesta escriptura es reprodueix una crida feta a Castell
de Càller per Joan de Muntboy, governador general de les illes de Còrsega i Sardenya.
116
El baptisme no canvià la condició jurídica de l’esclava o l’esclau.
Teòricament, l’avantatge d’un esclau batejat davant del que no ho estava
era que no podia ser venut a pagans, però a la pràctica l’esclavisme
amb cristians es continuà exercint. Jacques Heers constata que els
catalans dirigien un tràfic que contravenia el que acabem d’esmentar.
Es compraven esclaus a Gènova per a revendre’ls a Sicília o Mallorca,
des d’on altres traficants els revenien a al-Andalus o al Magrib.167
A ciutat, la possessió d’un esclau fou un fet més quotidià. A
l’entorn rural, la possessió d’esclaus s’utilitzà com un element més de
diferenciació i d’ostentació social.168 Per això, aquest producte també
fou present en les operacions de compravenda dels grans senyors territorials com els des Bosc169 i dels pagesos benestants maresmencs.170
A la baixa edat mitjana, al Maresme com a d’altres zones de
l’entorn rural barceloní, es dedicaren les millors terres als conreus més
lucratius (cereals, vinya i horta) i, per tant, es relegaren les terres de
pastura a les zones més allunyades i marginals.171 Per això, l’hinterland barceloní no comptà amb una producció ramadera suficient per
abastar de carn la Ciutat Comtal. Els carnissers barcelonins hagueren
de cercar el bestiar que havien de tallar a la Ciutat Comtal a zones
relativament allunyades.172
En aquesta crida es justificà la captura i l’esclavització dels seguidors de Brancaleó Doria
i sa muller Elionor, perquè s’havien revoltat contra el comte rei, AHPB, Bernat Nadal,
Secundus liber anni Nativitatis Domini M.CCC.XC.IIII (1394-3-28/1394-7-11), fols. 20-21.
167. Jacques HEERS, Esclavos y sirvientes en las sociedades mediterràneas durante
la Edad Media..., p. 99-100.
168. Per a Roser Salicrú, al món rural, la possessió d’esclaus podia representar
més una voluntat de prosperar que no pas l’expressió d’aquesta prosperitat, Roser SALICRÚ
i LLUCH, Esclaus i propietaris d’esclaus a la Catalunya del segle XV..., p. 78.
169. El 18 de setembre de 1401, Bartomeu Vidal, de Barcelona, alienà tres esclaus
per 142 lliures i 10 sous a Miquel des Bosc: “tres esclavos et captivos meos, de progenie
tartarorum, vocatos Saragaya et Sara et Marti, etatis quolibet de viginti annorum ad
triginta vel circa, quos ego justis et certis titulis et de bona lite seu guerra habeo et
poscideo in civitate Barchinone”, APSGVD, Manual 5, fol. 59v.
170. El 9 de maig de 1384, Simó Pujol, tutor d’Antònia, orfe dels difunts Marc
Puig i Elisenda del mas Puig de Cabrera, vengué a Bernat Gonmarc, de Badalona, una
esclava d’origen tàrtar per 45 lliures: “vendo et corporaliter trado vobis…quandam esclavam, servam et captivam dicte Antonie, de progenie tartarorum, que antequam esset
babtizata vocabatur Catarina, nunch vero est babtizata in dicta parrochia de Capraria
et est vocata Mariam…promito vobis et vestris, quod predicta esclava non est furto,
habita seu de pase, tregua vel alia domini regis aut de aliis loco suspecto immo est de
bona guerra”, APSGVD, Manual 4, fols. 195v-196.
171. Coral CUADRADA, “Sobre les relacions camp-ciutat a la Baixa Edat Mitjana:
Barcelona i les comarques de l’entorn”, Acta Historica et Archaelogica Mediaevalia, 11-12
(Barcelona, 1990), p. 172.
172. Ramón Agustín BANEGAS LÓPEZ, L’aprovisionament de carn a Barcelona durant
els segles XIV i XV, vol. 1, tesi doctoral dirigida pel doctor Antoni Riera i Melis. Barcelona:
Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 2007, p. 52.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 117
El sistema alimentari de la pagesia maresmenca es basà en el
consum de cereals i en una sèrie de productes complementaris que
depengueren de la seva producció i de la capacitat econòmica de cada
família. La pagesia grassa que tenia terres per a sotsestablir comptà
amb capital més que suficient, procedent d’entrades i censos aportats
pels sotsemfiteutes, per accedir als mercats dels voltans i gaudir d’una
dieta més variada que la resta dels seus convilatans. En canvi, la resta
intentà basar la seva dieta alimentícia en l’autoconsum, perquè tot sovint
estaven endeutats. A la baixa edat mitjana, moltes vegades, l’equilibri
entre produccció pròpia i consum familiar es trencà a causa de la
presència de males collites i caresties frumentàries.
La ingesta de carn depenia de la capacitat econòmica de cada
llar pagesa. A la primavera i a l’estiu, les carns més consumides eren
les d’ovella, xai i cabra; a l’hivern, el porc salat i, durant tot l’any, la
carn de gallina.
Es coneix l’existència d’una carnisseria de districte a Vilassar i de
crides efectuades pels des Bosc en plena guerra civil per a exercir el
monopoli de la carn de cabrit. El 15 d’agost de 1473, Joan Salvador,
missatger de la baronia i nunci jurat, informà “que naguna persona no
gos comprar cabrits per a menjar fora del terme o parròchia, mentre
se·n trobaran o se’n tallaran prestes per a vendre e a comprar a la
carniceria e plasa de la dita parròchia de Vilassar. E açò, sots pena
de sinch sous, e que·l terç sie del acusador axí com és acustumat”.173
La pagesia intentà assegurar-se el consum de carn mitjançant
aviram estabulat i la més ben situada comptà amb alguns petits ramats
d’ovelles, de moltons, de cabres i de vaques.174 L’11 de novembre de
1473, Bernat Veil, del veïnat del Sant Crist de Vilassar, i Salvador Colomer, de Vilassar, signaren uns acords. Segons aquests capítols, Bernat
Veil confiaria vint cabres i un boc a Salvador Colomer. A canvi, aquest
darrer rebria la meitat de les cries que naixessin del ramat, reservantse Bernat Veil l’altra meitat dels cabrits i tota la llet.175
174. El 20 d’octubre de 1480, Pol Riera, de Tiana, vengué al seu germà per 26
lliures “quatuor bestias bovinas videlicet…(una) temporis undecim annorum… quendam
bovum temporis sex annorum et duos bravos. Unum scilicet duorum annorum et alium
unius anni vel circa” (AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1480/1481)). El 29 d’abril de
1462, Pere Marquès realitzà un debitori a favor de Joan Julià, calderer de Barcelona,
de 15 lliures i 32 sous per quatre vaques, APSGVD, Diversorum, 113.
175. “E són pactats que·ls fruyts que ixiran d’equelles sien a miges partits. Ço
és, los cabrits, emperó le llet roman e és tota del dit Colomer e els seus”, APSGVD,
Manual 8, fol. 173v.
118
En alguns contractes, els venedors es reservaren el dret de pas
del seu bestiar. El 8 d’agost de 1478, Angelina, vídua de Bernat Torra,
d’Alella, i Esteve Torra, fill seu, del mas Macià de Premià, vengueren
una peça aloera i una vinya a Llorenç Partella, de Premià, reservant-se
“per quas pecias terre, vobis supra venditas, nos et nostri succesores
in dicto manso Macià, habeamus caminum decem palmorum ac ius
erundi transferendi et ambulandi cum animalibus grossis et minutis
usque ad dictam riariam”.176
Alguns grans senyors com els des Bosc també intentaren protegir
d’incursions de ramats les collites dels camps que estaven sota el seu
domini. El 28 de maig de 1430, Miquel des Bosc, senyor dels castells
de Sant Vicenç i de Vilassar, anuncià mitjançant un ban: “Are hoiats
que us fa hom a çaber da part dal honorable d’en Miquel des Bosch a
tot hom generalment qui tinge peçe da tere de qui do agrer al demunt
dit honorable en Miquel des Bosch qui bans qui segam lo dit blat ho
agen d’anunciar al dit senyor axí aquels qui són poblats dins lo terma
dal castell de Vilaçar com fora del terma…qui nagun no gos a metre
bestiar gros ni manut.”177
Com s’ha vist en un altra apartat, la pagesia utilitzà per a les
feines agrícoles la força de treball de bestiar. D’entre aquest bestiar cal
assenyalar la presència d’ases i muls, emprats per al transport humà
i de mercaderies.178
176. AHPB, Miquel FRANQUESA, Manuale (1478/1479).
177. APSGV, Manual 88, fol. 77.
178. Venda d’un mul per 18 florins (1415-6-4, APSGVD, Manual 5, fol. 166v).
Comanda relacionada amb un mul negre (1427-6-21, APSGVD, Manual 8, fol. 94). Debitori
de 20 florins per un mul negre (1452-6-17, APSGVD, Manual 7, fol. 93v). Intercanvi d’un
ase per tres quarteres de forment, 1458-5-17, Manual 8, fol. 154v.
ELS SUBJECTES DELS CONTRACTES
ELS
SENYORS
A la baixa edat mitjana, els grans terratinents del Baix Maresme
foren laics o eclesiàstics. Els senyors laics pertanyien a famílies de
la petita noblesa o del patriciat barceloní. Aquests senyors posseïren
senyories territorials i, en certs períodes, jurisdiccionals. En canvi, el
domini eclesiàstic estigué força atomitzat. L’exercici dels dominis eclesiàstics s’exercí mitjançant les actuacions d’alguns rectors, dels beneficiats
d’altars i de capelles, de diversos monestirs i de la Seu de Barcelona.
Generalment, aquests dominis eclesiàstics només van detenir el domini
alodial o dominical originat amb la possessió del domini directe de
l’objecte emfitèutic.
Els senyors laics
Des del segle XI, d’entre els grans senyors laics amb patrimoni al
Baix Maresme destacà el llinatge dels Sant Vicenç.1 A mitjan segle XIV,
part del patrimoni d’aquesta família de la baixa noblesa passà a mans
de Pere des Bosc.2
En aquesta centúria, alguns membres del patriciat urbà més ben
situat compraren senyorius propers a la Ciutat Comtal, evidenciant
1. Francesc CARRERAS CANDI, Argentona històrica. Argentona: Ajuntament d’Argentona, 1982. Francesc CARRERAS CANDI, Lo castell de Burriach o de Sant Vicents. Mataró:
Abadal, 1908. Coral CUADRADA, El Maresme medieval..., pp. 359-365.
2. Per a l’època moderna i el posterior traspàs d’aquests castells a d’altres familiars,
que van anomenar-los amb altres gentilicis, vegeu M. Assumpció ZAPATA, La Baronia des
Bosch del Maresme... Rosa ALMUZARA, “Els plànols del Marquesat de Moja. Argentona”,
Fonts, 9 (Argentona, gener 2002), pp. 18-24.
120
la decadència d’una part de la petita noblesa catalana i l’enfortiment
ecònomic i social d’alguns membres del braç reial amb representació,
que desplaçaren alguns membres de la petita noblesa al capdavant
d’algunes senyories.3
Evidentment la capacitat de gestió d’aquests nous senyors d’origen
patrici fou molt diferent a la dels seus antecessors, ja que dominaven la jurisprudència i la comptabilitat i, per tant, podien fiscalitzar
millor els seus agents. Alguns d’aquests nous senyors aprofitaren el
crític estat financer de la monarquia per augmentar el seu poder dins
dels seus senyorius, i van adquirir els drets per a exercir-hi la baixa i
l’alta jurisdicció.4
L’any 1352, Berenguer de Sant Vicenç, senyor dels castells de
Sant Vicenç i de Vilassar, morí de pesta, intestat, endeutat i sense
descendència. El 2 de juny del mateix any, en una subhasta pública
celebrada a Barcelona, Pere des Bosc, ciutadà de Barcelona i escrivà de
ració,5 adquirí per 9.500 lliures el castell de Sant Vicenç, sota domini
reial, el castell aloer de Vilassar i la torre de Cogoll als marmessors de
Berenguer de Sant Vicenç.6 La decadència dels Sant Vicenç continuà
amb la pèrdua d’altres senyorius que detenien parents col·laterals. El
3. Maria Teresa FERRER i MALLOL, “La redacció de l’instrument notarial a Catalunya.
Cèdules, manuals, llibrets i cartes”, Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de
Protocolos, vol. IV (Barcelona, 1974), p. 52. Joan Josep BUSQUETA i Coral CUADRADA, “Els
funcionaris regis i la seva implantació al Pla de Barcelona i en el Maresme”, L’Avenç,
84 (Barcelona, 1986), pp. 36-41.
4. Maria Teresa FERRER MALLOL, “El patrimoni reial i la recuperació dels senyorius jurisdiccionals en els estats catalano-aragonesos a la fi del segle XIV”, Anuario de
Estudios Medievales, 7 (Barcelona, 1970-1971), pp. 351-492.
5. Pere des Bosc era funcionari reial des de l’any 1325. L’any 1337 exercí com
a tresorer reial de Pere el cerimoniós. De l’any 1338 al 1340 fou escrivà de ració de la
reina Maria de Navarra i, durant el període 1339-1341, d’Elionor de Sicília. Continuà
treballant per al rei com a escrivà de ració del 1343 al 1368. L’any 1362 fou membre
del Consell de Cent barceloní. També participà en diverses campanyes militars com
la conquesta de Sardenya, en expedicions contra Mallorca (1343-1347,1355), València
(1356 i 1357) i en la guerra contra Castella (1358-1361), CORAL CUADRADA, El Maresme
medieval..., pp. 417-419.
6. A més a més de les fortaleses, també s’alienaren els “honors i feus, masos,
bordes, masoveries, cases i habitacions. Es detallen horts i hortes… prats, pastures,
boscos, deveses, muntanyes, plans i garrigues; aigües, aqüeductes, rius, vivers i fonts;
vinyes i plantes; els molins amb llurs casals, recs, cap-recs, trestalladors i l’utillatge;
les ferreries de Cabrils i d’Argentona; ... rèdits, censos, agrers; serveis que s’havien de
prestar: joves i tragines; les taxes extraordinàries: quèsties, toltes, fòrcies; mals usos… i
els drets: establiments, homenatges, bans, senyoria major i dret de pesca, de moltura i
de troba”, Coral CUADRADA, El Maresme medieval..., pp. 429 i 430. Es pot consultar una
còpia en llatí i català al lligall 476 del Fons Moja de la Biblioteca de Catalunya. <http://
www.bnc.es/catalegs/vilassar/inici.php>, documentació de l’Arxiu del castell de Vilassar a
la Biblioteca virtual de la Biblioteca de Catalunya, pergamins 2-3-04 (B-2) i 2-3-11 (B-2).
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 121
1384, la Casa de Premià i la quadra de Cabrera s’alienaren a Pere
Marquès, escrivà racional i senyor del castell de la Roca,7 i, l’any 1387,
els prohoms de Cabrera adquiriren la Casa de Cabrera a Francesc de
Sant Vicenç.8
L’ambició de Pere des Bosc no s’aturà amb l’adquisició de part
del patrimoni dels Sant Vicenç. L’any 1354 obtingué l’exercici de la
jurisdicció del terme d’Argentona. Entre els anys 1364 i 1356, ordenà
la capbrevació de totes les seves possessions aloeres maresmenques i,
més tard, el 1360, comprà a Pere el Cerimoniós mitjançant una carta
de gràcia el mer imperi i la jurisdicció dels castells de Sant Vicenç
i de Vilassar. Aquestes adquisicions iniciaren un procés reivindicatiu
de les poblacions sotmeses que intentaren retornar sota l’aixopluc de
la jurisdicció reial cada vegada que la monarquia les revenia per aconseguir numerari.9
Pere des Bosc, funcionari reial i membre del Consell de Cent
barceloní, coneixia a la perfecció la situació política i econòmica tant
del Principat com de la Ciutat Comtal. Per això, aprofità l’estat crític
del Principat, originat per les contínues revoltes sardes, la guerra contra
Gènova i la guerra dels dos Peres, que enfrontà Pere el Cerimoniós
amb Pere el Cruel de Castella, per a obtenir més patrimoni. La figura
de Pere des Bosc també reflecteix a la perfecció el nou canvi al qual
estigueren sotmeses les comunitats pageses dependents dels seus dominis territorials i jurisdiccionals.
Amb aquest nou tipus de senyor el sistema feudal es redefiní i
enfortí, utilitzaren tots els mitjans que tenien al seu abast: formació
gestora, capital, influències i informació valuosa.10
7. CORAL CUADRADA, El Maresme medieval..., pp. 412-413.
8. Josep M. MODOLELL, Cabrera de Mar. Castell de Sant Vicenç o de Burriac...,
p. 89. Montserrat RICHOU i LLIMONA, “Contribució a l’estudi del Baix Maresme medieval:
la compravenda de la Casa de Cabrera i altres drets (1392)”, V Jornades d’Arqueologia
Medieval del Maresme, Argentona 11-13 de febrer de 2011, Grup d’Història del Casal
(en premsa).
9. Per aquest motiu, l’any 1364, el monarca utilitzà el pacte de “retrovendo”
i recuperà l’exercici de la jurisdicció, el qual més endavant fou de nou revenut, Francesc CARRERAS CANDI, Argentona històrica..., p. 48. Francesc CARRERAS CANDI, Lo castell de
Burriach o de Sant Vicents...
10. Malgrat això, Pere des Bosc també hagué d’assumir les conseqüències de la
definició atorgada a vint-i-un argentonins, el 12 de juny de 1348, per Berenguer de Sant
Vicenç, el seu predecessor. A aquests homes del terme del castell de Sant Vicenç se’ls
eximí d’una gran part de les exaccions, prestacions i serveis que fins llavors havien estat
obligats a satisfer. Entre aquestes, es constaten serveis com qüèsties, jornals d’homes i
animals, tragines, obres al castell i al molí, serveis de collita i batuda, guarda de castell,
recaptes o altres serveis forçats. Per tant, a partir d’aquell moment, aquests argentonins
només haurien d’entregar els censos escripturats de les seves possessions emfitèutiques
122
Una part de les rendes obtingudes pels llinatge dels des Bosc
serviren per a patrocinar capelles a Barcelona i a la comarca del Maresme. Com a mecenes, instituïren beneficis eclesiàstics, al capdavant
dels quals col·locaren parents seus per assegurar-se que la percepció
de les rendes generades revertia dins de l’àmbit familiar.11
A mitjan segle XIV, Pere des Bosc inicià aquest sistema de patronatge exercint el seu mecenatge sobre algunes capelles perimetrals,
situades entre els contraforts de les voltes d’algunes esglésies parroquials
barcelonines i maresmenques.12 Aquest patronatge coincidí amb les
ampliacions de la Seu de Barcelona, de les parròquies de Santa Maria
del Pi i de Sant Just i la construcció de l’església de Santa Maria del
Mar de Barcelona.13
Tot i que Pere des Bosc vivia al quarter dels framenors, “in vico
quo itur ad ecclesia Beate Marie Mercedis Barchinone ad voltas d’en
Guayta”, no va promocionar l’església de Santa Maria del Pi, sinó la de
Sant Miquel. L’any 1349 va fundar el benefici dedicat als sants Esteve i
Miquel, però va disposar el seu enterrament a la capella de Sant Andreu,
situada al claustre del convent dels framenors. La institució d’aquest
benefici en vida i la promoció d’una altra capella pel seu enterrament
ratifica l’excel·lent capacitat econòmica de Pere des Bosc.
La família des Bosc també fundà capellanies en d’altres poblacions, com els beneficis del Sant Esperit i de Sant Jaume a l’església de
Sant Esteve de Granollers.14 A la comarca del Maresme, els beneficis
eclesiàstics patrocinats per aquesta família senyorial es fundaren a la
i garantir uns serveis mínims anyals. Entre aquests serveis, s’assenyalaren una jova i
una tragina en època de sembradura i una jova a la batuda. A més, també s’assegurà
la realització d’obres foranes al castell, Montserrat RICHOU i LLIMONA, Aproximació a la
història d’Argentona (segles XIII-XV)..., pp. 205-206, doc. 35.
11. El dret de patronat deriva del dret de capellania que provenia de les antigues esglésies privades, Pere BENITO i MONCLÚS, Les parròquies del Maresme a la Baixa
Edat Mitjana. Una aproximació des de les Visites Pastorals (1305-1447). Mataró: Caixa
d’Estalvis Laietana, 1992, pp. 75-76.
12. Per a l’edat moderna, Assumpció ZAPATA, La Baronia des Bosch del Maresme...,
pp. 289-304.
13. “Les autoritats eclesiàstiques, des del principi, van preveure que aquestes
obres serien molt llargues i costoses, de manera que van intentar garantir la continuïtat
del finançament a través de diverses mesures: aplicació de les rendes dels beneficis eclesiàstics vacants a l’obra de la Seu, recaptació mitjançant fogatge entre els habitants de
les demarcacions parroquials…(i) l’adjudicació de les capelles que s’anaven construint a
particulars adinerats a canvi de quantiosos donatius”, Cristina BORAU i MORELL, “L’ascens
social a la Barcelona del segle XIV vist a través dels promotors de capelles a la Seu i
de les grans esglésies parroquials”, Anuario de Estudios Medievales, 32/2 (Barcelona,
2002), p. 695.
14. ASSUMPCIÓ ZAPATA, La Baronia des Bosch del Maresme..., p. 303.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 123
capella de Sant Vicenç del castell de Burriac, a la capella del castell
de Vilassar, a la capella de Santa Maria de l’església parroquial de Sant
Genís de Vilassar i a les capelles de Santa Maria de la Cisa i de Santa
Anastàsia, incorporades el 1385 dins del terme del castell de Sant Vicenç
i de Vilassar.15
La família des Bosc exercí els drets territorials per la possessió
dels dos castells termenats que posseïa.16 El desenvolupament d’aquests
drets va comportar un triple àmbit d’actuació. D’una banda, hi havia
els drets relacionats amb l’organització de la defensa del territori i, de
l’altra, els drets a percebre una sèrie de rendes i treballs a les terres
senyorials, així com la detenció d’un conjunt de monopolis.
Dins de l’organització de la defensa del territori, es contemplaren
els serveis de vigilància o de guaita, d’host, de cavalcada i la realització d’obres foranes al castell que havien de fer els habitants del seu
terme. Precisament per aquest darrer servei, diferents senyors de la
família des Bosc tingueren problemes amb els homes de Vilassar, que
no acceptaven l’obligació imposada pels des Bosc de treballar en les
obres del castell.
El malestar per aquestes obres s’inicià l’any 1374. Tres anys més
tard, el 21 de març de 1377, una sentència declarà que Pere des Bosc
no tenia l’obligació d’alimentar els homes vilassarencs que treballaven
a les obres foranes del castell de Vilassar.17
Les picabaralles entre els senyors i els vilassarencs continuaren
amb un conflicte similar a principis dels segle XV. Per això, l’any 1406,
els homes aloers del castell de Vilassar foren condemnats a realitzar
unes obres a la cuina del castell.18 L’any 1409, alguns homes vilassarencs
es lamentaven per una qüestió similar: “Requesta presentada per los
homens aloers de Vilassar aserca de que Miquel des Bosch havia feta
fer una crida que dins 30 dies tragassen cals, arena y pedra que vulia
obrar la paret de la cuyna a sertas penas per los contrafahents y ne
havia penyorat alguns protestaren de que anomenassen dos mestras
de casas de Barcelona.”19
L’enfrontament entre Pere des Bosc i els homes alodials del
terme de Vilassar fou un fet conegut per la jurisprudència de l’època,
15. L’any 1408 el col·lector d’aquest benefici era Miquel des Bosc i, el 1415,
Gaspar des Bosc, Assumpció ZAPATA, La Baronia des Bosch del Maresme..., pp. 298-301.
16. A mitjan segle XIV es col·locaren mollons i fites per a delimitar els termes
o límits dependents dels castells de Burriac o de Sant Vicenç i de Vilassar, Francesc
CARRERAS CANDI, Argentona històrica, pp. 107-118.
17. BC, Fons Moja, lligall 297, fol. 17.
124
ja que posteriorment, l’any 1551, el jurista Joan de Socarrats hi féu
referència:
Et pro ista parte fuit per binas sentencias iudicatum, declaratum
per Michaelem de Boscho, domini castri de Vilassar, videlicet quod
eius allodiarii tenentur ad opera castri tam tempore guerrae quam
pacis dum tamen sint opera necessaria pro tempore guerrae, ut
in dictis sentenciis de consilio maioris partis advocatorum civitatis Barchinonae… Sed contra hoc dicitur sentenciarum fuisse
dictos allodiarios teneri ad opera foranea tam tempore guerrae,
quam pacis…. ut tempore pacis ipsi allodialii faciant dicta opera
necessaria pro tempore guerrae.20
La població dependent d’un castell termenat estava sotmesa al
pagament d’una sèrie de censos i a la realització de feines a les terres
senyorials. El 5 de febrer de 1356 es pactà una concòrdia entre Pere
des Bosc, senyor dels castells de Sant Vicenç i de Vilassar, i Simó de
Colomer, Guillem Abril, Bernat de Soler i la seva muller Bartomeua,
Bernat Serra, Guillem Riera i Guillem Oliu, homes de les franqueses
de Montcada21 o feu de Vilassar,22 del terme del castell de Vilassar.23
Des Bosc pretenia que
los dalt nomenats erans homens propris, solidos y afocats seus
per rahó de dit castell cum intratis, exhitis et redempcionibus
hominum et mulierum, intestiis, exorquiis, cuguciis et aliis accionibus, quas Domini allodialii habere deberit et consueverunt
in hominibus et feminis suis propriis, solidis et affocatis. Y los
referits confessaven ser homes propris, solidos y affocats y que
duran prestar lo homenatge y pagar los censos acostumats y negavan que estiguessen obligats a las cosas dalt ditas… per rahó
de la franquesa nomenada Montcada. Lo dispositiu fou que los
referits fossen homes propris, solidos y affocats de dit castell y
de los dueños faciendo et prestando sibi homagium et quod sint
20. BC, Ioannes de Socarratis, Tractatum Petri Alberti canonici Barchinonensis,
de Consuetudinis Cathaloniae inter dominos et vasallos, ac non nullis aliis, quae Commemorationes Petri Alberti appellantur, doctisima, ac locupletissima commentaria nunc
primum typis excusa, quibus feudorum materia diligentissime per tractatum, Barchinona,
Apud Iohannem Gordioem, 1551, pp. 58-59.
21. Coral CUADRADA, El Maresme medieval..., pp. 644-652.
22. L’origen d’aquesta franquesa s’explica pel parentiu existent entre els Montcada
i els Castellvell, senyors de Mataró, i per la relació de Gastó de Bearn, successor de
Guillem de Montcada, senyor de Montcada i de Castellvell, que tingué com a procurador
general de Catalunya Guillem de Sant Vicenç i de Vilassar, Maria Assumpció ZAPATA, La
Baronia des Bosch del Maresme..., pp. 168-169.
23. BC, Fons Moja, lligall 279.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 125
et etiam de suo termino in iurisdiccione ipsius castri et faciant
et prestant sibi et suis… y que cada un menos Guillem Riera y
Guillem Oliu degués pagar 5 sous de tern cada any en recompansa de las jovas, obras, traginas y altras quaselvols jornals que
doguessen fer, no obstant que fossen de la franquesa de Moncada.
I dit Riera hagués de donar cada any dos jovas per a cultivar, dos
per batre y dos traginas. Y lo mencionat Oliu, los jornals sempre
que se li demanasse… que tots los referits haguessen de assistir
y fer las obras en lo castell y vall y fer la gayta com los demés
homes del terme del dit castell. Que no deguessen fer ni prestar
intratas, exitas, intestias, exorquias, cugucias, redempciones hominum et mulierum, onera palearum, in questia, servicium nec
aliqua alia predicta superius nominata et foriscapia vendicionum,
stabilicionum et aliorum quarumlibet alienatorum. Immo sint quiti et immune racione dicti franquitudinis de Moncada exceptis
predictis superius exceptatis atque tenerentur predicto Domino et
suis… et quant a Simon de Colomer se troba un capítol exprés
del tenor següent: est tamen certum quod cum dictus Simon de
Columbario et sui sint baiuli perpetuo et esse consuevenit dicti
Domini et suorum pro qua bajulia habet et tenetur congregare
suis propris expensis redditis et census baiulie sua vocate de la
franquesa de Moncada... dicti Simon et sui quiti et imnunes racione baiulie predicte homagio excepto.
En aquesta concòrdia es constata com les exaccions i demandes
senyorials es barregen amb la satisfacció d’una sèrie de rèdits, referents a l’exercici del dret d’un castell termenat, amb l’exercici dels
“mals usos”, que acostumaven a relacionar-se amb la possessió dual
de la terra, derivada de l’emfiteusi medieval. Un cas similar s’observa
a la confessió, realitzada cinc dies més tard, de trenta homes a Pere
des Bosc. Aquests homes declararen ser homes propis del castell i per
aquest motiu estaven obligats a fer joves, tragines, batudes, femades,
podades i obres, i a satisfer, entre d’altres, les entrades, les sortides,
les redempcions, les intesties, les eixorquies i les cugucies.24
La família des Bosc pogué controlar l’activitat productiva dels
homes que vivien als termes dels seus castells termenats mitjançant la
detenció del monopoli d’una sèrie de béns i de drets. Els monopolis
exercits per aquests senyors estigueren relacionats amb la farga,25 el
pp. 54-55.
25. S’equipara farga a ferreria. És a dir, obrador en el qual el ferrer es dedicava
a vendre i a reparar les eines agrícoles. La població de les diferents viles estava obli-
126
forn, els molins26 i la venda de vi. Aquesta família també tingué la
facultat de percebre part del peix pescat dins dels seus termes27 i de
rebre l’exacció d’un sou per a cada ovella i porc, que transités dins
dels seus dominis.28
Pere des Bosc també va detenir el dret d’apoderar-se de tots els
objectes trobats a la vora de la mar dins dels termes dels castells de
Sant Vicenç i de Vilassar.29 Més tard, l’any 1436, Miquel, Lluís i Pere
des Bosc obtingueren un privilegi de la reina Maria que els concedí
tenir carnisseries i peixateries als castells de Burriac i de Vilassar.30
Posteriorment, l’any 1452, l’esmentada reina ordenà derruir i cremar
els mercats que els habitants d’Argentona i Vilassar havien construït.31
Amb l’exercici dels drets del castell termenat, la població dels
termes dels castells de Sant Vicenç o de Burriac i de Vilassar restà
sotmesa en els processos bàsics de producció i d’actuació. Se l’obligà
a utilitzar, mitjançant pagament de censos, les ferreries i els molins
necessaris per poder dur a terme i completar les feines agrícoles. Havia
d’invertir dies de treball a la dominicatura senyorial i, a més a més,
una part dels productes que s’havien obtingut no es podien vendre
lliurement al mercat de la seva localitat.
Alguns grans terratinents amb dominis dependents de castells
termenats obtingueren el dret a exercir la jurisdicció civil i criminal.
Aquests senyors castrals mitjançant l’exercici d’aquesta potestat pogueren
gada a utilitzar les ferreries de la seva vila, sota domini senyorial, i a satisfer un cens
en concepte de lloçol. El senyor del castell termenat establia les ferreries mitjançant
contractes d’emfiteusi.
26. Mentre que per a la zona d’Argentona es poden consultar escriptures de
diversa tipologia, com ara establiments i plets de molins, no es conserva documentació
de molineria a d’altres viles properes. A la documentació dipositada a l’Arxiu Municipal Històric d’Argentona es pot llegir: “A Argentona per haver-hi més aigües corrents
i molins… i com a Vilassar les aigües són poques no hi ha molins”, Maria Assumpció
ZAPATA, La Baronia des Bosch del Maresme, p. 186. Per als molins d’Argentona, Montserrat
RICHOU I LLIMONA, Aproximació a la història d’Argentona, pp. 144-154. Per a un resum de
les aportacions de Coral Cuadrada, M. Josep Castillo i Montserrat Richou vegeu, Joaquim
GRAUPERA, “Els molins medievals d’Argentona”, Fonts, 11 (Argentona, 2002), pp. 19-26.
27. El dia 1 de març de 1408, Guillem Bergai, el seu fill Mateu, Salvador Armengol, Joan Maimó, pescadors de Vilassar, i Bonet Eimeric, de Cabrera, confessaren
a Miquel des Bosc que havien d’entregar-li una tonyina de cada trenta que pesquessin,
APSGVD, Manual 5, fol. 98v. AHMAR, Llibre del Baixell, fol 98.
30. Benet OLIVA i RICÓS, La petita noblesa del Maresme. Tres trajectòries: Des Bosc,
Ferrer i Sala (s. XIV-XVII), pp. 32-33. M. Assumpció ZAPATA, La Baronia des Bosch del Maresme..., p. 208.
31. M. Assumpció ZAPATA, La Baronia des Bosch del Maresme..., p. 208.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 127
administrar justícia i elaborar lleis mitjançant bans i capitulacions.32
Per tant, no ha d’estranyar que Pere des Bosc s’afanyés a adquirir, l’any
1354, el dret d’exercir l’alta i la baixa jurisdicció, així com el mer i el
mixt imperi, civil i criminal del terme d’Argentona per 12.000 sous.33
Amb aquesta adquisició, Pere des Bosc posseí durant un període
limitat els dominis alodial, territorial i jurisdiccional. Com s’ha contemplat anteriorment, l’exercici de la jurisdicció senyorial comportà
enfrontaments entre alguns senyors de la família des Bosc i les poblacions dependents dels castells de Sant Vicenç i de Vilassar.
El sistema feudal afavorí aquests enfrontaments perquè permeté
l’arbitrarietat de l’exercici de la justícia. D’una justícia que, a més a
més, tot sovint estava en poder del senyor alodial i castral, que utilitzava les forques34 i els costells per a intimidar els habitants de les
seves jurisdiccions.35
Si els habitants dels termes jurisdiccionals delinquien en d’altres indrets eren entregats als agents del senyor perquè aquest pogués
jutjar-los i castigar-los.36 De la mateixa manera, també es lliuraven,
32. Eduardo HINOJOSA Y NAVEROS, El régimen señorial y la cuestión agrária en
Cataluña durante la Edad Media. Madrid: Librería general de Victoriano Suárez, 1905,
pp. 120-128.
33. “La jurisdicció civil, amb el mixt imperi, donava al senyor o baró que el posseïa
el dret a anomenar batlle, jutge, saigs, nuncis i corredors i tenir cort amb escrivà, rebre
fermes de dret, conèixer totes les causes civils i executar-ne les sentències, intervenir en
emancipacions, castigar delictes lleus, aplicar penes d’assot i posar en costell i controlar
l’ordre públic. La mínima jurisdicció, també dita simple, facultava al titular per posar
empares, bans i multes petites, i resoldre plets poc importants. La jurisdicció criminal,
amb el mer imperi com a facultat sancionadora, comprenia tots els delictes pels quals
es podia imposar la pena de mort o mutilació, com l’assassinat, les lesions greus i els
furts importants. El senyor que el posseïa tenia dret a alçar forca i costell, i aplicar la
pena capital”, Josep M. SALRACH, “La senyoria”, Història Agrària dels Països Catalans,
vol. II. Edat Mitjana. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 204, p. 565.
34. Habitualment, l’aplicació de les sentències de mort es realitzaven penjant el
condemnat d’una corda en una forca. Les forques expressaven l’ostentació de la màxima potestad judicial que podia desenvolupar un senyor feudal, Xavier PÉREZ GÓMEZ, La
Cartoixa de Montalegre. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 2004, p. 116.
35. Durant el segle XIV, les forques pertanyents al castell de Burriac estaven
situades sobre el puig de Montcabrer, al pujol de Berà, en un camp sobre el mar, al camp
de Berenguer Bou al costat del mar i al puig de Cerdanyola. El costell era un pal o una
columna de pedra col·locat a l’entrada de les viles que servia per exposar públicament
qui havia estat castigat a ser assotat, Coral CUADRADA, El Maresme medieval, pp. 140-141.
36. “Carta amb la qual apar que per lo veguer de Barchinona fonch pres y capturat
Alemany Aymerich, que havia nafrat a un altre en lo terme de Vilassar y per lo Rey en
Pere fonch manat se li restituís a Pere des Bosch, senyor dels castells de Sant Vicens
y de Vilassar, perquè dit des Bosch conegués de la culpa del dit delinqüent…al primer
de Abril de 1373” (BC, Fons Moja, lligall 297, Borrador dels actes que estan archivats
en Casa del Senyor don Pedro des Bosch y de Sant Vicens de la Asienda de Vilassar fet
128
jutjaven i condemnaven els homes i les dones d’altres poblacions que
delinquien dins dels termes castrals. Un exemple d’això es pot llegir en
una escriptura que sintetitza el contingut d’una carta del 17 de maig
de 1420: “Carta ab que apar com lo veguer de Barchinona restitui a
Miquel des Bosch, Senyor de Vilassar, la persona de Miquel Tongi,
mariner, perque havia delinquit en la jurisdictio del dit des Bosch. Lo
qual entregaren ha dit des Bosch en Vilassar.”37
El 30 d’agost de 1471, Joan II recompensà a Pere Joan Ferrer,
diputat de la Generalitat pel braç militar, el suport que aquest cavaller li
havia dispensat durant la guerra civil nomenant-lo baró del Maresme i
concedint-li la vila de Mataró, el castell de Burriac i els pobles d’Argentona, de Cabrera, de Premià i de Vilassar.38 A l’inici de la guerra, Pere
Joan Ferrer destacà pels seus enfrontaments contra les tropes reials.
Més tard, canvià de bàndol i lluità al costat de Joan II combatint els
des Bosc, que restaren fidels a la part capitanejada per la Generalitat.
Les poblacions sotmeses a Pere Joan Ferrer tornaren a organitzarse per a obtenir diners mitjançant la compravenda de censals morts
i, d’aquesta manera, intentar retornar a la jurisdicció reial. Fou un
període en el qual els habitants d’aquestes localitats veieren com el
rei retirava i tornava a atorgar les jurisdiccions al militar, a canvi de
serveis prestats.39 De fet, es tracta d’una etapa que contextualitza la
llegenda negra de Pere Joan Ferrer. Aquesta llegenda fou elaborada per
Francesc Carreras Candi, que qualificà aquest cavaller de “traïdor de
la terra” i “maltractador de vassalls”, basant-se en la tradició reivindicativa de moltes poblacions baixmaresmenques que, des de l’any 1419,
s’organitzaren per aconseguir el retorn a la jurisdicció reial, en el canvi
de bàndol de Ferrer durant la guerra civil i la pressió exercida des del
Consell de Cent barceloní instrumentalitzat pels des Bosc. Benet Oliva
en lo any 1639, fol. 7). “Requesta donada per Rafel Sala, candeler de sera ciutada de
Barchinona, procurador de Miquel des Bosch y de Sant Vicens, senyor dels castells
de Sant Vicens y de Vilassar, al veguer de Barchinona, perque sercàs per Barchinona na
Francina, filla d’en Benet Batlle, de Argentona, la qual s’en era anada de Argentona y
de sa jurisdicció com més llargament apar ab altre rebut y testificat en poder de Jaume Oliver, notari de Barchinona als 18 de febrer de 1418”, BC, Fons Moja, lligall 297,
Borrador dels actes que estan archivats en Casa del Senyor don Pedro des Bosch y de
Sant Vicens de la Asienda de Vilassar fet en lo any 1639, fol. 11.
37. BC, Fons Moja, lligall 297, Borrador dels actes que estan archivats en Casa
del Senyor don Pedro des Bosch y de Sant Vicens de la Asienda de Vilassar fet en lo
any 1639, fol. 8.
38. Francesc CARRERAS CANDI, Argentona històrica..., p. 57. Francesc CARRERAS
CANDI, Pere Joan Ferrer. Militar i senyor del Maresme. Mataró: Editorial Altafulla, 1987.
39. Josep VIÑALS i IGLESIAS, Premià a començaments del segle XVIII: un assaig d’història econòmica local. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1983, p. 43.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 129
demostra que Pere Joan Ferrer fou més víctima que botxí. Quan estigué
al capdavant de la baronia, no s’exercí cap tipus de repressió contra el
moviment remença i, a més a més, l’any 1480, a petició de Ferran II,
acceptà la reducció del preu del lluïsme i signà una concòrdia amb la
renúncia de les jurisdiccions.40
Per això, el 31 de juliol de 1480, Ferran II atorgà uns privilegis
als castells de Mata, de Sant Vicenç i de Vilassar. Amb aquestes disposicions s’aconseguí el retorn definitiu a la corona i es consolidaren
les universitats d’Argentona, de Cabrera, de Premià, de Mataró i de
Vilassar.41 Un any més tard, després de la mort de Pere Joan Ferrer,
aquestes poblacions aconseguiren el dret de carreratge de la ciutat de
Barcelona. És a dir, la jurisdicció reial passà a exercir-se mitjançant el
municipi barceloní i, per tant, aquestes universitats es comprometeren a
contribuir en l’abastament del blat, a satisfer la seva part de redempció,
a participar en l’exèrcit, a incorporar-se a l’host barcelonina, a reparar
les muralles de Barcelona i a participar en l’organització d’armades
per a la defensa marítima. A canvi de tot l’anterior, la població de les
esmentades universitats pogué obtenir la carta de ciutadania de Barcelona i eximir-se del pagament d’una sèrie d’impostos.42
Coneguda la importància de la família des Bosc dins de la política
barcelonina baixmedieval i moderna, sobta que les esmentades poblacions maresmenques vulguessin unir-se al municipi barceloní. Com
constata Benet Oliva: “Imagineu-vos la perplexitat dels vassalls de la
senyoria: passar-se decennis suspirant per garantir l’alliberament del
feudal, aconseguir dependre de la ciutat i, un cop assolit, trobar-se’l
front del Consell barceloni!”43
L’any 1567, Miquel des Bosc reclamà mitjançant un plet les jurisdiccions, però no ho aconseguí. L’any 1653, Felip III concedí a Frederic
des Bosc les jurisdiccions i, finalment, l’any 1660 aquelles retornaren
al monarca.44
40. Benet OLIVA i RICÓS, “Pere Joan Ferrer (1431-1512), Baró del Maresme. Per una
renovació historiogràfica”, IV Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme.
Els monestirs medievals. Felibrejada, 93 (Mataró, 2011), pp. 214-234.
41. Es pot consultar una transcripció d’aquests privilegis a Roser DÍAZ i PÉREZ
i Francesc FORN SALVÀ, “500è Aniversari de l’alliberament dels lligams senyorials dels
castells de Burriac i Mataró”, Quaderns de Prehistòria i d’Arqueologia del Maresme, 10
(Mataró, 1980).
42. Benet OLIVA i RICÓS, La petita noblesa del Maresme..., p. 38.
43. Benet OLIVA i RICÓS, La petita noblesa del Maresme..., p. 40.
44. M. Assumpció ZAPATA, Les jurisdiccions locals en el pas de l’edat mitjana a
l’edat moderna. Els batlles de sachs i els batlles reials a la baronia des Bosc. Mataró: Caixa
d’Estalvis Laietana, 1998, pp. 67-68.
130
Els senyors eclesiàstics
Des del segle X, la proximitat de la Ciutat Comtal comportà l’establiment al Baix Maresme d’algunes entitats eclesiàstiques barcelonines
que començaren exercint-hi dominis territorials i, més endavant, adquiriren els drets jurisdiccionals.
Pere Benito i Monclús estudià la tibantor i conflictivitat existents
entre els senyorius laics i eclesiàstics durant els anys 117245 i 1243.46
Aquesta situació explica que la majoria dels monestirs amb terres al
Maresme es limitessin a conservar llurs possessions i, si de cas, a
ampliar-les mitjançant donacions. En d’altres contrades properes com
el Vallès s’ha observat una actuació similar.47
La violència exercida pels senyors laics també provocà el sorgiment d’uns nous moviments de col·lectivitats pageses que s’organitzaren
amb l’objectiu d’enfranquir-se i/o d’adquirir la plena propietat de les
seves terres abans que compartir el domini agrer amb els senyors de
qui havien estat víctimes.48 Un clar exemple del que s’està comentant
és la coneguda sentència arbitral de l’any 1364, mercès a la qual Pere
des Bosc, funcionari reial, ciutadà de Barcelona i senyor dels castells
de Sant Vicenç i de Vilassar, fou obligat a revendre als pagesos afectats els béns i drets que havia adquirit al prior del monestir de Sant
Marçal del Montseny.49
45. L’any 1172, els homes de Sant Vicenç entraren a casa de Pere Morot, d’Argentona, i cremaren tota la llenya, s’endugueren el bestiar, cereals i una part de la verema.
En la declaració que posteriorment féu Morot, explicà que arran d’aquest incident els
seus pares moriren de fam, Coral CUADRADA, “Senyors i ciutadans: les senyories catalanes
a la Baixa Edat Mitjana”, Revista d’Història Medieval, 8 (València, 1997), p. 59.
46. Pere BENITO i MONCLÚS, “Violències feudals i diferenciació social pagesa. Els
homes de Sant Marçal del Montseny a Vilassar i a Argentona a la segona meitat del
segle XII”, Fulls del Museu-Arxiu de Santa Maria, 7 (Mataró, 1990), p. 15.
47. “El gruix dels patrimonis eclesiàstics —com els de la noblesa— sembla haver-se constituit durant l’alta i la plena edat mitjana, de tal manera que els clergues de la
baixa edat mitjana s’haurien limitat a administrar els béns i, com a màxim, ampliar-los.
Per a formar i ampliar patrimoni, monestirs, seus, parròquies i altars no es lliurava
a operacions de compra —si de cas, de permuta... Amb aquesta actitud passiva, més
aviat esperaven les donacions dels fidels”, Mercè AVENTIN, La societat rural a Catalunya
en temps feudals..., p. 202.
48. Segons Josep M. Salrach, a partir dels segles XII i XIII els senyors jurisdiccionals afavoriren la institucionalització de les col·lectivitats de les seves senyories amb la
finalitat de fer demandes d’ajuts i obtenir-les (Josep M. SALRACH, “La senyoria...”, p. 572).
A partir del segle XIV, quan els vassalls de totes les senyories hagueren de fer front a les
demandes pecuniàries reials aprovades pels estaments reunits en corts, s’enfortiren els
lligams de les diferents col·lectivitats pageses, Manuel SÁNCHEZ MARTÍNEZ, El naixement
de la fiscalitat d’Estat a Catalunya (segles XII-XIV). Vic: Eumo (“Biblioteca Universitària”,
Història 4), 1995.
49. Montserrat RICHOU i LLIMONA, Aproximació a la història d’Argentona, pp. 112114, 209 i 142-160. Un fragment d’aquesta font pot consultar-se al document 2 de l’annex
documental.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 131
A l’acta de consagració de l’església del monestir de Sant Marçal del Montseny de l’any 1066, entre les propietats que configuraren
la dotació patrimonial d’aquesta comunitat, s’observa la presència de
possessions al Maresme.50 Es tracta d’una sèrie de terres situades a
les localitats d’Argentona i de Civitas Fracta, donades per Ot Vives.
Aquesta donació coincidí amb l’arribada del llinatge dels Sant Vicenç
al Maresme.51
Posteriorment, el patrimoni maresmenc d’aquest monestir anà
creixent mercès a d’altres donacions i integrà terres d’altres poblacions
com Vilassar.52 A la segona meitat del segle XIV, quan el monestir de
Sant Marçal del Montseny vengué els seus alous d’Argentona, Premià
i Vilassar a Pere des Bosc, pràcticament desaparegué de la comarca
del Maresme.
El monestir de Sant Pol de Mar fou una altra comunitat religiosa
amb patrimoni maresmenc.53 Aquest monestir fou fundat l’any 950 a
Sant Pol de Mar. Atesa la seva precària situació, a partir de l’any 1068
passà a dependre del monestir de Sant Honorat de Lérins i es convertí
en un priorat.
Tot i que, des de finals del segle X, es coneix l’existència documentada de possessions de diversos indrets de la comarca, la sistematització
de les rendes i drets dominicals que s’havien de percebre no es portà
a terme fins al segle XIII.54 En aquesta centúria, s’elaborà un llevador
de censos mitjançant el qual s’escripturaren els censos i els serveis que
gravaven els diferents masos que depenien del monestir.55
50. Antonio PLADEVALL, “Sant Marçal del Montseny. Antiguo cenobio y parroquia
del obispado de Vich”, Ausa, 35 (Vic, 1961), pp. 9-25.
51. Pere BENITO i MONCLÚS, “Violències feudals i diferenciació social pagesa”, p. 17.
52. L’any 1178 el rei Alfons féu una donació pietosa, per remei de la seva ànima
i la dels seus antecessors, d’alous i de censos d’Argentona, de Vilassar i d’altres llocs
del Maresme als abats de Banyoles i de Sant Marçal del Montseny, Coral CUADRADA, El
Maresme medieval..., p. 463.
53. El 1435, Jaume Draper, àlies Estrader, i Narcisa, la seva muller, pubilla del
mas Estrader, de Premià, vengueren a Antoni Ferrer, de Vilassar, una peça de terra
campa, dependent del monestir de Sant Pol de Mar, AHPB, Bartomeu Agell, Septimum
Manuale (1435/1436), fol. 32.
54. D’entre aquestes rendes i béns, pot assenyalar-se l’alou de Llavaneres, que
fou concedit l’any 968 a l’abat Sunyer pel rei Lotari (Josep M. PONS GURI, Recull d’estudis
d’història jurídica catalana. Barcelona: Fundació Noguera (“Col·lecció textos y documents”,
22), 1989, p. 369, doc. 2). També s’ha de destacar la donació al monestir de Sant Pol
de Ramon Borrell, comte de Barcelona, i d’Ermessenda, la seva muller. Es tracta dels
alous que aquests tenien dins dels termes d’Argentona, Cabrils, Mata, Premià, Teià i
Vilassar, Pere BENITO i MONCLÚS, “L’alou del monestir de Sant Pol a la marina del comtat
de Barcelona”, Ipsa Arca, 3 (Vilassar de Dalt, 2000), pp. 28-32.
55. Pere BENITO I MONCLÚS, “Els homes de Sant Pol del veïnat del Sant Crist”,
Fulls, 41 (Mataró, 1991), p. 19.
132
El 24 de setembre de 1415, una butlla del papa Benet XIII aprovà
la unió de les comunitats cartoixanes de Sant Pol de Mar i de Vallparadís de Terrassa. Aquest fou l’origen de la cartoixa de Montalegre. Els
primers monjos que s’instal·laren al vell convent de Montalegre, situat
a Tiana, procedien de Vallparadís. Els cartoixants de Sant Pol no s’hi
incorporaren fins al 1434.
Amb la cartoixa de Montalegre s’inicià una política d’expansió
senyorial i territorial, com ho demostra l’obtenció, l’any 1425, d’un
privilegi reial amb el qual s’obtingué d’Alfons el Magnànim tota la
jurisdicció civil i criminal. És a dir, l’alta i la baixa, així com el mer i
el mixt imperi de les pertinences presents i futures de la cartoixa. El
rei, però, es reservà les penes de mort, les mutilacions de membres i
els exilis perpetus.56
Uns anys més tard, s’inicià una política d’adquisició de delmes,
que havien estat alienats per laics durant els segles XI i XII amb l’objectiu d’obtenir rendes per a la manutenció de la comunitat cartoixana i
per a finançar les obres d’un nou cenobi.57 Entre els anys 1432 i 1435,
els cartoixans compraren els delmes de les parròquies vallesanes de la
baronia de la Mogoda. A partir de l’any 1442, amb l’adquisició d’una
part del delme de la parròquia de Tiana, s’expandiren per la comarca
del Maresme.58 Més tard, l’any 1461, aconseguiren una part dels delmes de la parròquia de Sant Feliu de Cabrera i, posteriorment, en
compraren una altra a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona.59 Al
56. Xavier PÉREZ GÓMEZ, La cartoixa de Montalegre. Barcelona: Fundació Vives
i Casajuana, 2004, p. 22.
57. El delme representava la desena part de tota la producció agrícola i ramadera. Es cobrava per parròquies. El seu origen es remunta al monarca franc Pipí, el
Breu. Posteriorment, Carlemany el ratificà i s’estengué pels comtats catalans. Fou una
renda regulada pels concilis de Toledo del segle VIIè. El delme havia de subdividir-se
en tres parts. Una part s’adreçava al sosteniment del clergat parroquial, una altra al
manteniment de l’edifici parroquial i una tercera, havia d’entregar-se a la Seu episcopal.
Amb la feudalització, aquesta renda d‘origen eclesiàstic se secularitzà. A partir de la
reforma gregoriana, l’Església intentà recuperar part dels seus béns i drets eclesiàstics,
entre els quals figurà el delme, Joaquim MARIA PUIGVERT, “El delme”, Diccionari d’Història
de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1992, pp. 334-335. Jordi BOLÒS, Diccionari de la
Catalunya Medieval, p. 97.
58. La cartoixa comprà el terç del delme de la parròquia de Sant Cebrià de Tiana
a Jofre de Sentmenat i a la seva muller, Constança, per 800 lliures. Aquesta renda suposà
el “delme del pa, vi, carnelatges y altres qualsevol fruits que ells acostumaven a rebre en
dita parròchia”. Després, l’any 1447, el papa Nicolau V concedí mitjançant una butlla a la
cartoixa la vicaria perpètua de la parròquia de Tiana. L’any 1448, s’incorporà la rectoria
perpètua de l’esmentada parròquia. Amb això, el prior cartoixà podia nomenar el rector
de Tiana i controlar la primícia, Xavier PÉREZ GÓMEZ, La cartoixa de Montalegre..., p. 78.
59. L’any 1461, es comprà un terç d’aquest delme al donzell Pere de Blanes i,
més tard, un altre terç a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. D’aquesta manera el
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 133
cap de poc temps, el 1467, Montalegre s’enfrontà al senyor del castell
de Vilassar pels límits de les parròquies de Sant Genís de Vilassar i
de Sant Feliu de Cabrera. El conflicte finalitzà amb una concòrdia, la
col·locació de tres fites de pedra entre les esmentades poblacions i la
posterior ratificació de Pere des Bosc, júnior, com a senyor del castell
i terme de Vilassar.60
El priorat de Sant Pere de Clarà fou una altra de les comunitats
propietàries de béns i de drets del Maresme.61 Les seves restes encara
es poden contemplar a la riera de Clarà, dins del terme municipal de
la vila d’Argentona, prop d’Òrrius.
A la baixa edat mitjana, el priorat de Sant Pere de Clarà pertanyia al terme del castell de Sant Vicenç o de Burriac i a la jurisdicció
eclesiàstica de la parròquia de Sant Julià d’Argentona. Els seus orígens
remunten al segle IX. Entre els anys 1027 i 1035, quan el comte Ramon
Berenguer I vengué el castell de Sant Vicenç a Berenguer Guadall,
aquest hi tornà a instal·lar una comunitat, ja que en aquells moments
el priorat estava deshabitat.62 A partir de llavors, els diferents senyors
del castell de Sant Vicenç van detenir el patronatge de Clarà. L’any
1080, Adalets Guadall donà el priorat de Clarà al monestir francès de
Cluny i passà a dependre del monestir osonenc de Sant Pere Casserres,
també relacionat amb Cluny.63
Des de l’època de la fundació, aquest priorat s’expandí mitjançant donacions i compravendes. Del segle XIII, cal destacar una sèrie
delme de la parròquia de Sant Feliu de Cabrera, una vegada s’havia realitzat la collita,
es dividia de la següent manera: se’n feien nou parts, de les quals vuit restaven en mans
del pagès. L’altra es distribuïa entre els decimadors en concepte de delme i primícia.
Aquesta part, al seu torn es dividia en nou. Montalegre en rebia quatre, el rector se’n
quedava tres en concepte de primícia i la resta, és a dir, les dues parts restants, eren
per a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, Xavier PÉREZ GÓMEZ, La cartoixa de
Montalegre..., pp. 72 i 79.
60. Els punts de referència foren un puig, situat entre les terres de Bartomeu
Carbonell, de Vilassar, i Guillem Jaume, de Cabrera; sobre el camí que anava a Mataró, el camp conegut com la parellada de Sant Vicenç i la parellada de n’Argentona,
contigua a l’honor d’Aroles, de Vilassar, al litoral, Xavier PÉREZ GÓMEZ, La cartoixa de
Montalegre, pp. 61-62.
61. El dia 5 de desembre de 1475, Joan Real, prior del monestir de Sant Pere
de Clarà, enfranquí Joana, filla de Pere Ferrer, de Vilassar, per 5 florins d’or d’Aragó,
AHPB, Bartomeu Agell, Vigesimum primum manuale instrumentorum et contractorum
(1446 ), fol. 34v.
62. Pere BENITO i MONCLÚS, “Poder i societat al Maresme medieval: els Sant Vicenç
(1022-1271)”, Jornades d’Història i d’Arqueologia medieval del Maresme. L’Arquitectura
militar medieval. Mataró: Grup d’Història del Casal, 2000, p. 25.
63. Joaquim GRAUPERA i GRAUPERA, L’arquitectura religiosa preromànica i romànica
en el Baix Maresme, vol. 2. Argentona: Edicions la Comarcal, 2002, p. 92.
134
de litigis que enfrontaren els senyors dels castells de Sant Vicenç i de
Vilassar amb el priorat. El conflicte s’originà perquè el senyor de Sant
Vicenç exigí als homes dependents del priorat que participessin en el
sometent i satisfessin un conjunt d’obligacions de caire militar.64 Al
segle XIV, començà la decadència de Sant Pere de Clarà. El priorat
començà a desprendre’s de propietats i de drets i la seva comunitat
de monjos disminuí.65 Durant el segle XV, amb Miquel des Bosc, que
continuà exercint els seus drets feudals sobre el priorat, es reinicià una
nova etapa de conflictivitat. Segons el prior de Clarà, Miquel des Bosc
volia obtenir usos indeguts com els drets d’empara de la verema i el
forestatge. D’aquesta centúria també destaquen els enfrontaments del
frare Miquel Solà, monjo de Montserrat i prior de Clarà, amb Vicenç
Castellvell, exprior de Casserres, que havia desposseït i expulsat del
priorat Miquel Solà.66
En aquesta època, d’altres comunitats religioses també comptaren
amb patrimoni terrer al Maresme. D’entre aquestes entitats eclesiàstiques cal destacar els monestirs de Santa Anna i de Sant Pere de
les Puelles, de Barcelona, el de Sant Miquel del Fai, de Bigues,67 el
de Santa Maria de Roca Rossa,68 d’Hortsavinyà, i el de Santa Maria de
l’Estany, d’Osona.69
Durant el segle XIV, la Seu de Barcelona, entitat eclesiàstica de
primer ordre, comptava amb una diversitat de rendes que n’asseguraven la viabilitat econòmica com a institució. D’entre aquestes
rendes, cal assenyalar les aportades per les pabordies, l’Almoina de
la Seu de Barcelona i els benifets instituïts als diferents altars de la
Seu. A més a més, tant els canonges com els beneficiats de la Seu
barcelonina realitzaren adquisicions a títol privat, “tamquam laice et
64. Coral CUADRADA, El Maresme medieval, p. 472.
en el Baix Maresme..., p. 95.
en el Baix Maresme..., pp. 96-97.
67. El dia 1 de juliol de 1468, s’escriptura la commutació de Janfred de Millars,
prior del monestir de Sant Miquel del Fai, a favor d’Antoni Colomer, de Sant Pere de
Premià. Amb aquesta escriptura es passà de satisfer la cinquena part dels fruits del pa
i del vi a abonar 6 diners per dues peces de terra, AHPB, Miquel Franquesa, Tercius
liber vendicionum (1465/1469).
68. El 13 d’abril de 1422, Joan Soler, vidu de Pascàsia, pubilla del mas Seguí,
de Cabrera, i el seu fill, Joan, alienaren a Raimon Tarascó una peça de terra a sota
domini i alou del priorat de Santa Maria de Roca Rossa, AHPB, Bartomeu Agell, Manuale primum, fol. 47.
69. El 23 de març de 1348, Sança, filla de Simó Flor i d’Elisenda, de Premià,
s’enfranquí de Berenguer, abat del monestir de Santa Maria de l’Estany, MMMVM, Fons
Carbonell, pergamí 153.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 135
private persone”.70 D’entre aquestes entitats dependents de la Seu de
Barcelona, l’Almoina n’ha estat la institució més estudiada.71
Des dels segles XII i XIII, els canonges i els eclesiàstics de la Seu de
Barcelona utilitzaren estratègies expansionistes similars a les emprades
per l’oligarquia laica barcelonina amb l’objectiu d’aconseguir més rendes.
Aquesta elit vivia a Barcelona i invertia part del seu capital en l’adquisició de béns mobles i immobles i drets de diferent tipologia de viles
properes a la Ciutat Comtal. És a dir, en poblacions situades dins del
Pla de Barcelona, genèricament identificades com “hort i vinyet”,72 i
en les de l’hinterland barceloní.73 A causa de la gestió d’aquest patrimoni i per d’altres qüestions, existiren algunes tensions entre el bisbe
barceloní i el capítol catedralici.74
Des del segle X, la Seu de Barcelona disposava de terres al Mareme.
En uns primers moments, aquests béns es concentraren a les parròquies
de Premià i de Teià. Amb el temps, aquesta institució anà ampliant els
seus dominis per d’altres poblacions de la comarca.
Durant el segle XII, s’instituí la distribució patrimonial de la canònica en dotze pabordies o prepositures que corresponien als diferents
mesos de l’any. La gestió de les rendes obtingudes d’aquestes pabordies
tenia l’objectiu d’assegurar la manutenció dels canonges, dels beneficiats
70. Montserrat RICHOU i LLIMONA, “Els negocis de Ramon de Ganovardes”, pp. 33-51.
71. Josep BAUCELLS I REIG, “La Pia Almoina de la Seo de Barcelona: origen y
desarrollo”, A Pobreza e assistência aos pobres na península ibérica durante a Idade Média.
Actas das 1as Jornadas Luso-Espanholas de História Medieval (Lisboa, 1972), pp. 73-175.
Josep BAUCELLS I REIG, “Gènesi de la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: els fundadors”,
La pobreza y asistencia a los pobres en la Catalunya Medieval, vol. I. Barcelona: CSIC,
1980, pp. 17-75. Josep BAUCELLS I REIG, “Limosnas y Pia Almoina. Institucionalización de
la caridad para los más necesitados en el área catalana”, Memoria Ecclesiae, 11 (Oviedo,
1997), pp. 161-211. Josep BAUCELLS I REIG, El Baix Llobregat i la Pia Almoina de la Seu de
Barcelona. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1984. Josep BAUCELLS I REIG, El Maresme i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1987.
Tomàs LÓPEZ PIZCUETA, “Estudio de un patrimonio urbano: la Pía Almoina de Barcelona
en los siglos XIII-XIV”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 18 (Barcelona, 1997),
pp. 427-449. Tomàs LÓPEZ PIZCUETA, La Pia Almoina de Barcelona: estudi d’un patrimoni
eclesiàstic català baixmedieval. Barcelona: Fundació Noguera (“Estudis”, 16), 1998.
72. Joan Josep BUSQUETA, “Ciutat-camp a la Catalunya Medieval”, Acta Historica
Archaeologica Mediaevalia, 10 (Barcelona, 1989), pp. 482-487.
73. Per a Pere Ortí, el concepte “d’hort i vinyet” és un tòpic historiogràfic, aparegut
amb els estudis de Maluquer Viladot, de Brocà i de Carreras Candi, continuat per alguns
investigadors que confonen els exercicis de les jurisdiccions, Pere ORTÍ i GOST, Renda i
fiscalitat en una ciutat medieval: Barcelona, segles XII-XIV. Barcelona: CSIC, 2000, p. 64.
74. Àngel FÀBREGA I GRAU, La vida quotidiana a la catedral de Barcelona en declinar el Renaixement. Any 1580. Barcelona: Reial Academia de Belles Arts de Sant Jordi,
1978, p. 20.
136
i del personal eclesiàstic i laic de la Seu de Barcelona.75 El patrimoni
agrer dependent de les prepositures barcelonines que havia de nodrir
de rendes en espècie i en diner es trobava en diferents indrets que
depenien del bisbat barceloní. Com en èpoques anteriors, al segle XV,
la pabordia del mes de maig continuà exercint els seus drets terrers a
les parròquies d’Argentona, Cabrera, Premià, Teià i Vilassar.76
L’Almoina de la Seu de Barcelona fou una institució eclesiàstica
present a la història de la Ciutat Comtal des del segle XIII fins a la
seva desaparició l’any 1986. A partir del segle XIII, aquesta entitat eclesiàstica de la Seu es denominà “Elemosina Ecclesie Barchinonensis” i
fixà els seus trets característics i les seves línies bàsiques d’actuació.77
Finalment, durant la segona meitat del segle XV adoptà la denominació
de Pia Almoina.78
A la seva tesi doctoral, Tomàs López Pizcueta estudia l’evolució
del domini territorial de l’Almoina de la Seu de Barcelona durant el
període comprès entre els anys 1161 i el 1350.79 López Pizcueta observa
el creixement territorial de l’Almoina, proposa una sèrie de períodes,
sorgits d’una acurada anàlisi de fonts documentals,80 i defineix aquesta
institució eclesiàstica com “una entitat de naturalesa urbana, nascuda
en un marc ciutadà i amb unes finalitats socials dins d’un recinte
emmurallat, que obtingué rendes tant d’immobles rurals com urbans”.81
I, per tant, “pel que fa al seu domini territorial, es convertí en un
canal apte per al desenvolupament de les mútues relacions entre la
ciutat i el camp”.82 La interrelació entre ambdós territoris ja aparegué
a l’època dels primers fundadors de porcions i s’incrementà notòriament mercès a la influència de l’oligarquia barcelonina dels segles XII i
XIII. Per aquesta raó, l’Almoina exercí els seus drets com a senyora de
75. A les rendes originades pels lots de les diferents pabordies, se n’hi afegiren
d’altres des del 1373. A partir de la devaluació monetària de l’any 1258, s’imposaren noves pensions anyals a parròquies solvents del bisbat amb la finalitat d’augmentar les distribucions rebudes pels canonges, Àngel FÀBREGA I GRAU, La vida quotidiana a la catedral
de Barcelona en declinar el Renaixement..., p. 23.
76. ACB, Pabordia Capbreu “P.nº40 1416 a 1540”.
77. Josep BAUCELLS I REIG, “Gènesi de la Pia Almoina de la Seu de Barcelona...”,
p. 30.
78. Josep BAUCELLS I REIG, “La Pia Almoina de la Seo de Barcelona...”, pp. 74-75.
79. Tomàs LÓPEZ PIZCUETA, “Estudio de un patrimonio urbano: la Pía Almoina
de Barcelona en los siglos XIII-XIV...”, pp. 427-449.
80. La periodització que proposa López Pizcueta es divideix en cinc etapes:
1. Del naixament a la reorganització: l’època de les fundacions (1161-1275); 2. Etapa
urbana de l’Almoina (1275-1299); 3. La gran expansió de l’Almoina (1300-1317); 4. Els
anys del Llibre Verd (1317-1326); 5. L’època de les dificultats (1326-1350).
81. Tomàs LÓPEZ PIZCUETA, La Pia Almoina de Barcelona..., pp. 41-42.
82. Tomàs LÓPEZ PIZCUETA, La Pia Almoina de Barcelona..., p. 313.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 137
dominis directes emfitèutics83 i com a detentora de les jurisdiccions
de les senyories que adquirí.84
D’una manera genèrica es caracteritza com a pobres els subjectes
beneficiats de les racions alimentàries i/o numeràries de l’Almoina de la
Seu de Barcelona.85 En realitat, la pràctica benèfica d’aquesta institució eclesiàstica només afavorí un nombre limitat de “necessitats”, que
configuraren l’elit de la pobresa, ja que gaudien d’una posició social
reconeguda.86 Els beneficiats d’aquests ajuts foren els pobres vergonyants.
Dins d’aquesta categoria social, s’observa des de la presència d’individus,
provinents de les capes socials més humils que havien experimentat
un empobriment originat per un canvi de la seva situació familiar
com ara la mort del cap de família, fins a estudiants, aprenents d’un
ofici, dones i homes, grans i sols, o persones que podien demostrar la
seva pertinença als llinatges dels fundadors de porcions. A més a més,
els que volien accedir al dret de percebre una ració d’aquesta entitat
eclesiàstica havien de presentar una sol·licitud al capítol catedralici,
explicitant les raons de la seva petició.87 Així doncs, és evident que els
pobres vergonyants formaven part de la població que tenia accés a “la
documentació notarial convenient, personalment o a través de procuradors, situació que els diferencia clarament dels sectors més marginats
com els captaires o vagabunds”.88 És a dir, dels pobres de solemnitat.
Les racions en espècie satisfetes al menjador de l’Almoina de la
Seu de Barcelona consistien en un dinar a base de pa, de vi, de carn o
peix, formatges o ous, els dies d’abstinència, i de verdures.89 La inexis83. Venda d’una peça de terra, dependent de la Pia Almoina de la Seu de Barcelona, de Bernat Cisa, de Premià, a Pere Aroles, de Vilassar, 1421-7-6, AHPB, Bartomeu
Agell, Manuale primum (1419-1424), fols. 33 i 53.
84. L’àrea territorial per la qual s’expandí l’Almoina de la Seu de Barcelona especialment es concentrà a l’Alt Penedès, el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme, el
Garraf i el Vallès Oriental. A la comarca del Maresme, aquestes terres es concentraren
a Alella, Argentona, Cabrera, Premià i Vilassar. Pere BENITO i MONCLÚS, “La partió entre
Premià i Vilassar i els orígens medievals de la capella de Santa Maria i del mas Cisa”,
La Cisa mil anys d’història. Argentona: La Comarcal Edicions (Col·lecció Llevant. Sèrie
Major, 1), 1999, pp. 35-44.
85. Des de 1241, l’Almoina de la Seu de Barcelona combinà l’atenció al menjador
amb l’entrega de numerari, Josep BAUCELLS I REIG, Limosnas y Pia Almoina..., p. 195.
86. Pedro FATJÓ GÓMEZ, “Un instrument de la caritat eclesiàstica: la Pia Almoina”,
L’Avenç, 91 (Barcelona, 1986), p. 47, nota 11.
87. Josep BAUCELLS i REIG, Limosnas y Pia Almoina..., p. 195.
88. Pedro FATJÓ GÓMEZ, Un instrument de la caritat eclesiàstica: la Pia Almoina...,
p. 47, nota 11.
89. Pel dejuni vegeu Josepa MUTGÉ i VIVES, “L’Abastament de peix i carn a Barcelona”, a Antoni RIERA I MELIS (coord.), Alimentació i societat a la Catalunya Medieval.
Barcelona: Institució Milà i Fontanals, CSIC (“Col·lecció Anuario de Estudios Medievales”
annex 20), 1988, pp. 109-110.
138
tència d’estudis dedicats a l’anàlisi del proveïment d’aquests productes
per part de l’Almoina durant el segle XIV, impossibilita poder verificar si
la majoria de les apreciacions realitzades per Maria Echániz Sans pels
anys 1283 i 1284 encara són vàlides a la segona meitat del segle XIV.90
Els beneficiats de la Seu de Barcelona eren els encarregats d’oficiar les misses a un o diversos altars de la Seu91 i obtenien d’aquest
benifet unes rendes en espècie o en diner.92 Per tant, en aquests altars
es desenvolupà una part dels rituals funeraris, com ara els aniversaris
a perpetuïtat, els trentenaris o misses de Sant Amador, els novenaris i
totes les misses, estipulades a les darreres voluntats de testadors de la
Ciutat Comtal i de viles de l’hinterland barceloní o encarregades pels
seus marmessors. Així, per exemple, el 13 de juny de 1424, Jaume
Roudors, de Vilassar, vengué a Pere Avella, de l’esmentada localitat,
una peça a Vilassar, sota domini i alou de l’altar del Sant Esperit de
la Seu de Barcelona.93
Els rectors, vicaris i preveres tenien cura de l’església parroquial
i, de vegades, de les esglésies sufragànies i de les capelles, pertanyents
i dependents de cada parròquia.94
90. Segons Maria Echániz, durant els anys 1283 i 1284, l’Almoina s’abastí de
cereal panificable mitjançant censos en espècie i compres a l’engròs. En canvi, l’adquisició
del vi es realitzava, diàriament, a la menuda, probablement perquè es tractava d’un vi
de baixa qualitat. La carn també es comprava diàriament a les carnisseries de la ciutat, sobretot la carn de moltó que, segons Echániz, podia comprar-se més barata a les
carnisseries dedicades a vendre carn d’animals malalts. Segurament, el peix, consumit
durant els dies d’abstinència, era fresc perquè Barcelona era una zona pesquera, Maria
ECHÁNIZ SANS, “La alimentación de los pobres asistidos por la Pía Almoina de la Catedral
de Barcelona según el libro de cuentas de 1283-1284”, a Antoni RIERA I MELIS (coord.),
Alimentació i societat a la Catalunya Medieval. Barcelona: Institució Milà i Fontanals,
CSIC (Col·lecció Anuario de Estudios Medievales annex 20), 1988, pp. 178-182.
91. Per exemple, a la comarca del Maresme del segle XV, s’ha localitzat propietats
dependents d’altars de la Seu de Barcelona. Entre aquests, es poden mencionar els dedicats
al sant Esperit, a sant Salvador, a sant Silvestre, a sant Vicenç i a santa Margarida. El
13 d’agost de 1455, Agustí Ribes, calafat, de Barcelona i hereu del domini útil del mas
Soler, àlies Ribes, de Premià, vengué a Antoni Sorts, àlies Figuera, de Premià, un hort
amb aigua, sota domini i alou del benefici instituït a l’altar de Santa Margarida de la
Seu de Barcelona, AHPB, Bartomeu Agell, Llibre de vendes (1455/1456).
92. Fins al concili de Trento, concretament a les sessions celebrades el 13 de
gener de 1547 i el 15 de juliol de 1563, no s’establí la unicitat dels beneficis i l’obligatorietat de la residència personal al lloc del benefici. Es desconeix el nombre de
beneficiats de la Seu de Barcelona per a l’època medieval. Per a finals del segle XVI,
Fàbrega comptabilitza cent quaranta-vuit beneficis i setanta capellanies i suposa que als
quaranta canonges se’ls podria afegir més d’un centenar de beneficiats, que acumulaven
beneficis, Àngel FÀBREGA i GRAU, La vida quotidiana a la catedral de Barcelona en declinar
el Renaixement..., pp. 26-27.
93. APSMM, pergamí 112.
94. Les funcions del rector eren “l’ofici diví, que comprenia el manteniment
del culte, la celebració de les misses preestablertes pel costum, i el cant de les hores
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 139
A la baixa edat mitjana, la comptabilitat dels béns de les esglésies parroquials es complicà per les fragmentacions de les donacions
dels fidels, per la construcció de nous altars i capelles dins del temple
parroquial i per l’aparició de les misses d’aniversaris.95 Per aquesta
raó, l’entrada de rendes es diversificà segons la tipologia dels béns:
parroquials,96 de beneficis instituïts97 i d’institucions pietoses o adreçats
a la celebració de misses d’aniversari.98
Com en èpoques anteriors, la major part dels delmes de les parròquies estaven en poder dels laics i, per tant, no garantien el manteniment del temple ni dels seus representants. Si bé, de primer moment,
aquests laics pertanyien al sector nobiliari,99 a la baixa edat mitjana
els beneficiaris d’aquestes rendes foren ciutadans barcelonins i alguns
representants de l’elit pagesa.100
canòniques; l’administració dels sagraments, excepte els reservats als bisbes; la predicació, informació, i instrucció dels laics, etc.”, Pere BENITO i MONCLÚS, Les parròquies del
Maresme a la Baixa Edat Mitjana, p. 111.
96. El 17 de gener de 1440, Pere Camps, Sança, llur fill, Joan i Eulàlia, muller d’aquest darrer, de Vilassar, vengueren a Quitèria, muller de Francesc Orenga, de
Premià, unes cases amb les seves quintanes, els horts, l’aigua per a regar i els emprius
dependents de l’església parroquial de Sant Pere de Premià, APSGVD, Diversorum 23.
97. El 3 de gener de 1381, Berenguer Boscà, àlies Dor, hereu del mas Boscà de
Vilassar, i Agnès, la seva muller, es proclamaren “homines proprios solidos et afocatos
vestri discreti Bernardi March, beneficiati altaris Beate Marie, constructi in ecclesia de
Vilasario, cum remensis et cum omnibus alibus iuribus et usibus et cum omni progenie
nostra nascitura” (APSGVD, Manual 4, fol. 131). El 19 de gener de 1462, Jaume Ferrer,
Pere Macià, jurats de la parròquia de Sant Pere de Premià, Joan Castellar, Salvador
Triador, operaris de l’església parroquial i de la capella de Santa Anastàsia, de l’esmentada localitat, prometeren concedir a Bernat Estrany, rector de l’esmentada parròquia i
beneficiat de Santa Anastàsia, unes cases amb terres. Entre les condicions de la donació,
cal destacar que les cases havien d’ésser habitades per un home o “donat” que tingués
el vistiplau dels operaris; a les terres s’hi havia de conrear vinya i Bernat Estrany havia
d’oferir un missal i nous guarniments a la capella de Santa Anastàsia, AHPB, Bartomeu
Agell, Manual (1461/1462), fol. 12.
98. Venda d’Amador Bellot, de Mataró, a Bartomeu Puig, de Cabrera, de dues
peces de terra, situades a Cabrera, sota domini i alou de les misses d’aniversari del
difunt Antoni BellSoley, àlies Bellot, 1479, 10, 16, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale
vicesimum secundum.
99. El 30 de maig de 1292, el cavaller Simó d’Argentona vengué a Pere Arnald
de Vilella, cavaller, i a Pere d’Agiari, ciutadà de Barcelona, el delme del pa, del vi, de
la carn i dels diners del lli de la parròquia de Sant Julià d’Argentona, que estaven sota
domini i alou de Berenguer de Sant Vicenç, a Montserrat RICHOU i LLIMONA, Aproximació
a la història d’Argentona, p. 191, doc. 8.
100. El dia 11 de gener de 1439, Berenguer Rourich, rector de Premià, vengué a
Joan Ferrer, mercader de Barcelona, per 165 lliures el delme dels fruits del pa i del vi,
de la parròquia de Sant Feliu de Cabrera, AHPB, Bartomeu Agell, Manual (1438/1439).
140
Entre el 28 de desembre de 1439 i el 4 de gener de 1440, diversos parroquians vilassarencs confessaren que devien la seva part del
delme a Francesc Moliner, procurador de Jaume Botey, de Premià, i
de Francesc Ferrer, baster de Barcelona, arrendadors del delme de la
parròquia de Sant Genís de Vilassar. D’entre els deutors d’aquests delmes, hi havia Pere Marquès (25 sous), Antoni Riera (50 sous), Bernat
Saura (84 sous), Bartomeu Cuquet (61 sous i 6 diners), Genís Campins
(3 sous), Bernat Tolrà (24 sous), Antoni Vidal (12 sous), Antoni Dilmer
(42 sous), Miquel Riera (58 sous i 6 diners), Jaume Torre (6 lliures,
14 sous i 7 diners), Salvador Colomer (70 sous) i Francesc Vidal de
Gordei (37 sous).101
Des de mitjan segle XIV, els rectors maresmencs pertanyien a l’alt
clergat i detenien càrrecs importants.102 Molts d’aquests rectors no vivien
a les parròquies on havien d’exercir com a rectors i, per això, l’arrendaven
a un vicari regent. Jaume Cases, canonge del sotscapítol d’Elna i rector
de Vilassar, l’any 1424 l’arrendà a Pere Pol.103 Un altre cas fou el de
Miquel Bramona,104 rector de Sant Feliu de Cabrera, prevere beneficiat
de l’església del monestir de Sant Pere de les Puelles a Barcelona105 i
dels beneficis dedicats a santa Eugènia i sant Gregori, instituïts a la
Seu de Barcelona.106 Miquel Bramona també fou l’hereu universal de
la seva cosina Isabel, vídua d’Arnau de Fontanals, cavaller i senyor de la
casa de Cabrera. L’any 1459, alienà la jurisdicció d’aquesta casa al
cavaller Joan d’Argentona.107
En canvi, d’altres rectors vivien a les rectories del complex parroquial i exerciren com a notaris i testimonis de les escriptures elaborades a les seves parròquies.108 Entre d’altres exemples, es pot esmentar
Berenguer Marc, rector de la parròquia de Sant Genís de Vilassar, fill
de Ramon Marc, àlies Gosau, i Guillema, de Sant Cristòfol de Fol-
101. APSGVD, Diversorum 106 i 124.
102. Pere BENITO i MONCLÚS, Les parròquies del Maresme a la Baixa Edat Mitjana..., p. 113, 133-143.
104. Miquel Bramona fou fill de Pere Bramona, de Barcelona, i d’Eulàlia. Aquesta
familià visqué a Argentona tot i tenir una casa al carrer de Sant Pere, de Barcelona
“prop de la cantonada del carrer qui va a la portella de Sant Johan”, AHPB, Jaume Mas,
Primus liber testamentorum (1445/1505), fols. 33v-36.
105. 1459-6-12, AHPB, Bartomeu Agell, XXX (VIII) Manuale (1458/1459).
106. 1468-11-21, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre Comú (1465/1479).
107. 1459-7-30, AHPB, Bartomeu Agell, Liber vendicionum (1459).
108. El complex parroquial era l’espai format per l’església parroquial, el cementiri o fossar, l’hospici del rector o rectoria i els sagrers o centre d’emmagatzemament
de productes agrícoles, Pere BENITO i MONCLÚS, Les parròquies del Maresme a la Baixa
Edat Mitjana, p. 60.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 141
gars.109 Probablement aquest rector fou l’autor d’una consueta de la
parròquia de Vilassar, on s’escripturaren els productes que el rector
i altres decimers, que no s’especifiquen, havien de percebre anualment dels parroquians vilassarencs. Els productes anotats en aquest
document foren forment, ordi, sègol, mestall i altres blats, anyells,
cabrits, porcs i polls.110 A l’esmentada font, figura un capbreu de les
peces aloeres de la rectoria que demostra com aquesta plaça n’era
d’interessant (vegeu la taula 11).111
TAULA 11
Capbreu dels alous de la rectoria de Sant Genís de Vilassar
(1380-1410)
Censaler
Béns
Censos
Beneficiat de S. Nicolau
de l’església parroquial
alberg
2 gallines
Salvador Isern
hort
peça
4 lliures
quint, braçatge, delme i primícia
Antoni Dilmer
celler i hort
peça
2 gallines
quint, braçatge, delme i primícia de
tots els esplets
Benet Martí, àlies
Morera
peça
quint, braçatge, primícia i quèstia
Ramon Vidal
boiga del mas Tió
hort quintana
Ha d’estar “poblada, afogada e
abitada”
dos parells de gallines
delme, primícia (i part il·legible)
Pons, de Cabrera
peça
parell de gallines, quint, braçatge,
delme i primícia
Hereu del mas Tria
peces
quint, braçatge de tots els fruits,
delme i primícia
Benet Julià
peça
delme i primícia
Salvador Serra
peça
delme i primícia
109. 1382-10-26, APSGVD, Manual 3, fol. 37v.
110. Document datat entre 1380 i 1410, Pere BENITO i MONCLÚS, Els inventaris
“post mortem”...; Benet OLIVA i RICÓS, El plet de l’escó. Una microhistòria sobre les comunitats locals, el règim senyorial y la Contrareforma a la Catalunya del 1600. Mataró:
Caixa d’Estalvis, 2005.
111. Benet OLIVA i RICÓS, El plet de l’escó..., p. 90.
142
Censaler
Béns
Censos
Benet Riera
peça
delme i primícia de tots els fruits
Guillem Aroles
3 peces
delme i primícia
Bernat Casals
peça
quint, braçatge, un parell de polls,
delme i primícia
Bernat Rafart
peça
tots els esplets
peça comprada als
hereus del mas Dilmer
sisè, braçatge, delme i primícia
Hereu del mas Agell
peça
tots els fruits
Antoni Veil, àlies
Bonany
peça
tots els fruits
Hereu del mas Arola,
àlies lo Mas
peça
tots els fruits
Pere Martí
peça
tots els fruits
Berenguer Amat del
Sant Crist
peça
tots els fruits
Figuera, de Premià
peça
Mas Sabater, de Vilassar
peça
tots els fruits
Mir, de Cabrera
peça
Saura
peça
parell de gallines
Pere Pons
peça
quint, braçatge, delme i primícia
LA
PAGESIA
A la baixa edat mitjana, la pagesia fou la classe social més nombrosa. D’aquesta població procediren les rendes en serveis, en espècie
i en capital que permeteren als grans terratinents laics i eclesiàstics
diferenciar-se socialment, econòmicament i políticament de la resta.
Des de mitjan anys vuitanta de l’anterior segle, diversos estudis han insistit en la diversitat de la pagesia medieval. Mentre que
alguns medievalistes especialitzats en la història de la comarca han
categoritzat la pagesia basant-se en la seva condició jurídica,112 d’altres
112. Aquest és el cas de Coral Cuadrada, qui esmenta Altisent o Freedman i
elabora, pels casos d’Argentona i de Vilassar, una classificació de la pagesia en cinc
categories: aloers, tinents sotmesos a censos, tinents dependents i amb satisfacció de
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 143
han considerat que aquest factor no fou decisiu per a determinar la
situació econòmica ni la consideració social d’algunes famílies pageses.113 Malgrat això, les famílies pageses més ben situades procuraren
deslliurar-se dels mals usos.
L’estudi de la diversitat pagesa ha de basar-se en un ampli ventall
de fonts que contemplin la condició jurídica de la pagesia i, a més a
més, les estratègies utilitzades pels membres d’aquesta pagesia en el
marc de diferents mercats com foren l’agrer, el matrimonial i el de la
mort.114
Com és evident la pagesia grassa fou la que participà més activament en la vida econòmica i, en conseqüència, escripturà un major
nombre de fonts documentals. Mercès a la documentació consultada
en els arxius presentats a la introducció, es poden esmentar alguns dels
representants d’aquesta elit pagesa baixmaresmenca. La presentació de
les seves actuacions és un tast de molts aspectes que exemplificaran
qüestions tractades en aquesta primera part de l’estudi o que es desenvoluparan amb més profunditat als altres apartats.
Els Arnó de Cabrera
L’any 1396, Guillem Arnó, hereu del mas Arnó, de Sant Feliu de
Cabrera, i Francesca, la seva muller, feren donació del mas Arnó al
seu fill Antoni.115 Dos anys després, es dotà amb 30 lliures Francesca,
germana d’Antoni, que maridà amb Bernat Ferrer, de Vilassar.116
Les actuacions d’Antoni Arnó al capdavant del mas comportaren
l’inici d’una etapa de creixement que revertí favorablement en l’expancensos, taxes arbitràries i serveis en treball; tinents com els anteriors i adscrits a la terra
i tinents que a més de les dependències anteriors estan sotmesos a d’altres mals usos,
Coral CUADRADA, El Maresme medieval..., pp. 514, 519 i 520.
113. Montserrat RICHOU i LLIMONA, Aproximació a la història d’Argentona...; Montserrat RICHOU i LLIMONA, La família i les esposalles a Sant Genís de Vilassar (1348-1486).
Crèdit del període d’investigació “Cultura i mentalitat al món medieval”, tutelat per la
doctora Mercè Aventin i Puig. Suficiència Investigadora i Diploma d’Estudis Avançats,
setembre 2005. M. JOSEP CASTILLO i EZQUERRA, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques...
114. Així, per exemple, als següents apartats d’aquest estudi es podrà observar
els imports satisfets en concepte de llegítima pels cabalers i cabaleres i múltiples referències pecuniàries reflectides a les darreres voluntats.
115. BC, Manuscrit núm. 1221, Notícia primera del Llibre de Noticias de la Casa
y mas Anomenat Arnó, en la parròchia de Cabrera en lo Veynat de Agell, núm. 21. El
1416, en el seu testament Guillem Arnó ratificà l’elecció de l’hereu del mas, anomenant-lo
hereu universal, BC, Manuscrit núm. 1221, Noticia primera del Llibre de Noticias de la
Casa y mas Anomenat Arnó, en la parròchia de Cabrera en lo Veynat de Agell, núm. 24.
116. BC, Manuscrit núm. 1221, Noticia primera del Llibre de Noticias de la
Casa y mas Anomenat Arnó, en la parròchia de Cabrera en lo Veynat de Agell., núm. 22.
144
sió dels béns patrimonials d’aquesta família. Antoni Arnó basà la seva
estratègia d’expansió patrimonial en la incorporació de béns immobles
de diferent tipologia, pensions de censal mort i rendes emfitèutiques.
D’entre aquestes adquicions, es pot assenyalar la compra realitzada, el 3 d’octubre de 1404, als marmessors de Guillem Alvernia,
de Barcelona, del cens d’una quartera de blat, d’una casa i d’un hort
situats a Argentona.117
Més tard, el 22 de juliol de 1420, mitjançant un encant públic,
Antoni Arnó adquirí per 40 lliures el mas Pujol, de Cabrera, al seu
germà Salvador Grau, habitant d’Argentona i hereu de Pere Pujol, àlies Grau, de Cabrera. Amb aquesta compravenda, Arnó aconseguí la
quintana del mas i quaranta-una peces de terra.118
Entre els anys 1422 i 1432, Antoni Arnó comprà cinc pensions
de censals morts a pagesos d’Argentona, Cabrera, Mataró, Premià i
Vilassar. Aquestes compravendes significaren una inversió de 1.047 sous
i la percepció d’una renda pecuniària anyal de 74 sous i 14 diners.119
A partir del 1433, Antoni hagué d’iniciar algunes requestes per l’impagament d’aquestes pensions, fet que probablement significà la inversió
en d’altres negocis que comportessin menys maldecaps.120
Fins a la seva mort, Antoni Arnó continuà adquirint béns i rendes
de la pagesia de les viles properes.121 El 26 de juny de 1429, comprà
118. AHPB, Bartomeu Agell, Manuale primum (1419/1424), fol. 10v. BC, Manuscrit núm. 1221, Noticia primera del Llibre de Noticias de la Casa y mas anomenat
Arnó, en la parròchia de Cabrera en lo Veynat de Agell, núm. 23, i Noticia Segona del
Llibre de Notícias de la Casa y Mas anomenat Arnó, en la parròchia de Cabrera en lo
Veynat de Agell. Enric SUBIÑÀ i COLL, “El mas Arnó d’Agell”, El mas català durant l’Edat
Mitjana i moderna (segles IX-XVIII). Aspectes arqueològics, històrics, geogràfics, arquitectònics
i antropològics. Barcelona: CSIC, 2001, p. 443.
119. Compra de 5 sous i 6 diners per 77 sous a Bernat Verívol, de Vilassar
(1422-6-1, AHPB, Bartomeu Agell, Manuale primum (1419/1424), fol. 48). Compra de
12 sous i 6 diners per 8 lliures i 10 sous a Ponç Ferrer, de Premià (1428-11-29, AHPB,
Bartomeu Agell, Primus liber vendicionum et stabilimentorum et aliarum alienacionum
(1428/1430), fols. 6v-8). Compra de 14 sous per 9 lliures i 10 sous a Bernat Mateu i el
seu fill Francesc, d’Argentona (1429-1-23, Primus liber vendicionum et stabilimentorum
et aliarum alienacionum (1428/1430), fols. 13v-15v). Compra de 23 sous i 2 diners per
9 lliures i 10 sous per 16 lliures i 20 sous a Pere Mayol, de Cabrera (1429-1-25, AHPB,
Bartomeu Agell, Primum manuale (1428/1429), fol. 22) Compra de 20 sous per 14 lliures a Bernat i Bartomeu Morot, del mas Morot de Santa Maria de Mataró, 1432-8-10,
AHPB, Bartomeu Agell, Tercium manuale (1431/1432), fols. 122v-134.
121. La mort d’Antoni Arnó ha de situar-se entre la data de la darrera escriptura
en la qual participà, que fou el 26 de maig de 1436, i la primera font en què figurà
Salvadora, la seva muller, com a vídua, datada el 15 d’abril de 1437, BC, Manuscrit
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 145
un cens de 9 sous “cum dominio, firma et faticha” per 16 lliures i
10 sous a Pere Geronella, de Cabrera.122 Tres anys més tard, el dia 1
de juny de 1332, aconseguí una peça del mas Aguilar de Pere Antic,
d’Argentona, per 4 lliures i 8 sous i una peceta, sota domini i alou de
la Pia Almoina de la Seu de Barcelona, per 4 lliures i 8 sous.123
Els membres de la família que vivien al mas Arnó eren “homes
propis, solius, afocats i remences”. El dia 11 de maig de 1421, es formalitzaren els capítols matrimonials de Jaume Mir, fill de Francesc Mir,
i Sança, de Cabrera, i d’Eulàlia, filla d’Antoni Arnó i de Salvadora.124
Cinc dies més tard, Eulàlia s’enfranquí, previ pagament de 110 sous,
de Francesc d’Hostalric, senyor de la casa de Cerdanyola i de la vall
d’Agell de Sant Feliu de Cabrera.125 La quantitat satisfeta per la remença
d’Eulàlia demostra que l’import satisfet per Antoni Arnó fou molt elevat
i, per tant, que el seu senyor volgué aprofitar-se dels negocis d’Arnó
augmentant l’import d’aquest mal ús.
Segons les fonts consultades, Antoni Arnó tingué cinc filles i un
fill: Pere, l’hereu, Eulàlia, casada amb Jaume Mir, de Cabrera; Francesca,
dotada amb 60 lliures i casada amb Nicolau Bonivern, de Vilassar;126
Clara, dotada amb 80 lliures i casada amb Lluís Mateu, d’Argentona;127
Antònia,128 dotada amb 60 lliures i casada amb Tomàs Gurri, d’Alella,
i Francina.129 Aquesta darrera, que encara estava vivint al mas arran
de la mort del seu germà Pere, l’hereu, es convertí en la pubilla del
mas Arnó.130 Francina es casà amb Antoni Mir reforçant els lligams
núm. 1221, Noticia primera del Llibre de Noticias de la Casa y mas Anomenat Arnó,
en la parròchia de Cabrera en lo Veynat de Agell, núms. 36-37.
122. AHPB, Bartomeu Agell, Primum manuale (1428/1430), fols. 59v-60.
AHPB, Bartomeu Agell, Tercium manuale (1431/1432), fol. 109.
124. AHPB, Bartomeu Agell, Manuale primum (1419/1424), fol. 30.
125. 1421-11-13 AHPB, Bartomeu Agell, Manuale primum (1419/1424), fol. 36.
126. 1431-1-6, BC, Manuscrit núm. 1221, Noticia primera del Llibre de Noticias
de la Casa y mas Anomenat Arnó, en la parròchia de Cabrera en lo Veynat de Agell,
núm. 33.
127. 1436-10-10, BC, Manuscrit núm. 1221, Noticia primera del Llibre de Noticias de la Casa y mas Anomenat Arnó, en la parròchia de Cabrera en lo Veynat de
Agell, núm. 35.
128. 1439-11-19, BC, Manuscrit núm. 1221, Noticia primera del Llibre de Noticias de la Casa y mas Anomenat Arnó, en la parròchia de Cabrera en lo Veynat de
Agell, núm. 38.
129. Enric Subiña i Coll: “El mas Arnó d’Agell”, pp. 444-445.
130. El 15 d’abril de 1437, Salvadora, vídua d’Antoni Arnó, restituí el dot aportat
per Antònia, vídua de Pere Arnó, hereu del mas Arnó, i filla de Pere Torra, d’Alella, BC,
Manuscrit núm. 1221. Noticia primera del Llibre de Noticias de la Casa y mas Anomenat
Arnó, en la parròchia de Cabrera en lo Veynat de Agell, núm. 37.
146
amb aquesta família cabrerenca, iniciats amb el casament de la seva
germana Eulàlia.
Amb aquest cabaler-pubill, que figura a la documentació alternant
la seva identificació entre Antoni Mir, àlies Arnó, i Antoni Arnó, s’inicià
una tendència involutiva del mas Arnó. De fet, aquest cabaler-pubill no
ho tingué fàcil. Hagué de fer front als pagaments de part dels dots de
les seves cunyades131 i efectuar requestes per aconseguir les pensions
de censals morts impagades pels censalistes deutors.132
La situació crítica del mas Arnó s’agreujà amb la guerra civil.
Entre els anys 1464 i 1476, Antoni Arnó, cabaler-pubill del mas Arnó,
alienà dues feixes de terra a carta de gràcia,133 dues peces de terra
aloeres,134 una feixa dependent135 i una peça sotsestablerta.136 A més a
més, l’any 1478, augmentà el capital amb els ingressos obtinguts amb
la compravenda a carta de gràcia pactada l’any 1464 amb Arnau de la
Castanyeda, cirurgià, de Cabrera, perquè la família Arnó no tenia prou
diners per satisfer el dot de Clara, filla de Francina i d’Antoni Mir, àlies
Arnó.137 La involució experimentada per la família del mas Arnó fou
temporal. En èpoques posteriors, els Arnó tornaren a endegar estratègies encarades a l’ampliació del seu patrimoni familiar i recuperaren
la posició econòmica i la consideració social dels seus convilatans.
Els Botey i els Ferrer de Premià
Des de mitjan segle XIV, Pere Botey del mas Botey, de Premià,
va anar ampliant el patrimoni agrer del seu mas amb l’adquisició de
131. És molt probable que aquests pagaments fossin a terminis, com ho demostra
la documentació relacionada amb el dot de Francesca. Els seus capítols matrimonials
s’escripturaren l’any 1431. Dotze anys més tard, encara s’estava abonant part del dot
pactat, BC, Manuscrit núm. 1221, Noticia primera del Llibre de Noticias de la Casa y
mas anomenat Arnó, en la parròchia de Cabrera en lo Veynat de Agell, núm. 40.
132. APSGVD, Manual 7, fol. 32v, 33v i 34v.
133. 1464-1-10, Venda a carta de gràcia de dues feixes de terra per 14 lliures
a Arnau de la Castanyeda, cirurgià, de Cabrera, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale
vicesimum (1477/1478), fol. 12v.
134. 1467-4-18, Venda de dues peces de terra aloeres per 18 lliures i 14 sous a
Jaume Mir, de Cabrera, parent seu, Miquel Franquesa, Quartum manuale (1466/1467).
135. 1470-1-5, Venda d’una feixa a Vilassar, sota domini i alou de Santa Maria
de Montalegre, per 50 sous a Bernat Mas, fuster, de Vilassar, APSGVD, Diversorum 109.
136. 1476-5-3, Venda a carta de gràcia d’una peça del mas Bellot, àlies Pujol,
per 8 lliures, a Esteve Mallol d’Amunt, de Cabrera, Enric SUBIÑÀ i COLL, “El mas Arnó
d’Agell”, p. 445.
137. “Attendens etiam me in presenciam haberem necessariam pecuniam quantitatem suscripta pro solvendo dote Clare filie mee sponseque Joannis Michaelis Feu”,
de Santa Maria de Mataró, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale vicesimum (1477/1478),
fol. 12v.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 147
diferents peces de terra, la majoria dependents.138 Posteriorment, cap
a finals de l’esmentada centúria, aquest premiarenc combinà la compra d’agrer amb la de pensions de censal mort de pagesos premiarencs i vilassarencs. Pere Botey formalitzà disset actes de compravenda
d’aquests préstecs i invertí quantitats que oscil·laren entre els 8 sous i
les 80 lliures. Aquest darrer import correspon a la compra de 115 sous
de pensió de censal mort, efectuada el 24 de novembre de 1383, a
Berenguer Català, Arnau Canal i Jaume Mir, procuradors d’alguns homes
de Vilassar.139
Pere Botey comprà la major part d’aquestes pensions creditícies
durant la crisi frumentària dels anys 1374-1376.140 L’existència de tres
males collites seguides, originades per una reiterada sequera i la coincidència d’una sèrie de factors conjunturals com els rumors sobre la
manca de gra, l’acaparament i la retenció de cereals amb l’objectiu
d’especular, la incidència de la guerra i la pressió fiscal provocaren
una carestia frumentària al Principat. Dins d’aquest context, cal situar
la revolta de Sardenya, la guerra contra Pere el Cruel de Castella i
l’intent d’invasió del Principat de l’infant Jaume amb tropes mercenàries
reclutades al Llenguadoc i la Provença.141
Amb Pere Botey, fill de Pere Botey, aquesta família inicià una
estratègia d’expansió patrimonial basada amb la incorporació de nous
masos. L’any 1397, per 130 lliures, Pere Botey comprà al seu germà
Bartomeu Botey, de Teià, els drets sobre els masos Colomer, Lena,
Nicolau, àlies Mascaró, i Seguer. Bartomeu havia adquirit aquests
drets a Guillem Castellar, de Premià, qui compartia el domini directe
d’aquests masos amb Miquel des Bosc.142 Quatre anys més tard, Pere
Botey aconseguí el domini eminent dels masos Nicolau i Riquer per
30 lliures a un marmessor subrogat de Berenguer de Sant Vicenç.143
El 25 de gener de 1411, Pere Botey renegocià amb molt bones
condicions la possessió del domini útil de part d’una muntanya, situada
a Vilassar. En aquesta operació, commutà el vuitè i el braçatge per
138. De fet, s’han comptabilitzat tretze peces de terra, encara que podrien ser-ne
moltes més. La impossibilitat de consultar les fonts dipositades a l’arxiu patrimonial de
la família Botey no permet oferir més dades.
140. Montserrat RICHOU I LLIMONA, Una dècada d’abastament frumentari a Barcelona:
Barcelona i la iniciativa privada als anys 70 del segle XIV (en premsa).
141. L’infant Jaume volia recuperar el Rosselló, la Cerdanya i el regne de Mallorca, arrabassats al seu pare Jaume III de Mallorca per Pere el Cerimoniós el 1349.
142. Jaume OLIVER i BRUY, Introducció a la Història de Premià de Dalt..., p. 67.
148
4 sous anyals.144 Cent-cinquanta anys més tard, la família Botey encara
continuava satisfent als des Bosc el mateix cens.145 El 1412, comprà
el domini útil del mas Mascaró amb la seva quintana, vuit peces de
terra i altres pertinences d’aquest mas. Entre aquestes, cal destacar la
presència de cups, bótes i portadores.146
Des de mitjan segle XV, Jaume i Bartomeu, fills de Pere Botey,
continuaren invertint en l’adquisició de pensions de censals morts i
masos. Així, per exemple, l’any 1429, en una permuta, Jaume Botey figurà com a propietari del mas Servet147 i, més tard, Bartomeu Botey
incorporà al patrimoni familiar el mas Perdal, mercès a una donació
de Bartomeu Perdal, a qui havia ajudat “en les necessitats”.148 Amb
aquests aglevaments la família Botey pogué deixar de treballar directament la terra, ja que l’explotació del seu patrimoni es veié garantida
per la utilització de diferents contractes com ara establiments, sotsestabliments i arrendaments.
De Jaume Botey també es pot destacar que compartí amb Francesc Ferrer, baster de Barcelona, l’arrendament del desè de la parròquia de Vilassar. El cobrament d’aquestes rendes comportà a Botey i
a Ferrer força maldecaps. Ambdós instituïren Francesc Moliner com a
procurador perquè una sèrie de vilassarencs no satisfeien els delmes.
Mercès a les gestions de Moliner, que endegà una sèrie de requestes
i de requeriments,149 els arrendadors aconseguiren l’escripturació de
debitoris dels deutors.150
144. APSGVD, Manual 5, fol. 130. AHMAR, Llibre Baixell, fol. 130.
145. 1561,4,2, Confessió d’Antònia, dona de Pau Botey, pagès de Sant Pere de
Premià, AHMAR, Capbreu 1558-1614.
147. 1429,6,11, AHPB, Bartomeu Agell, Primum Manuale (1428/1430), fols. 53v-54.
148. 1464,3,23, AHPB, Bartomeu Agell, XXXXIII Manuale (1464). Aquesta donació fou ratificada el 14 de gener de 1466 a les darreres voluntats de Perdal, escollí
Bartomeu Botey com a hereu universal, APSPPD, Manual 3, fol. 51v.
149. Requesta de Francesc Moliner, procurador de Jaume Botey i Francesc Ferrer,
arrendadors del desè de la parròquia de Vilassar (1438-12-19, APSGVD, Diversorum 89).
Demanda de Francesc Moliner, procurador de Jaume Botey i Francesc Ferrer, als jurats
de la parròquia de Vilassar, 1438-12-20, APSGVD, Diversorum 89.
150. Debitoris escripturats a favor de Jaume Botey i Francesc Ferrer, baster
de Barcelona, arrendadors del desè de la parròquia de Vilassar, de Bernat Saura, de
Bartomeu Cuquet, de Genís Campins, de Bernat Tolrà, d’Antoni Vidal, d’Antoni Dilmer,
de Miquel Riera, de Jaume Torre, de Salvador Colomer, fill de Bartomeu, i de Francesc
Vidal de Gordey (1439-1-1-1439-1-4, APSGVD, Diversorum 124). Debitoris a favor de
Jaume Botey i Francesc Ferrer, baster de Barcelona, com a arrendadors del desè de la
parròquia de Vilassar, de Pere Marquès i d’Antoni Riera, carnisser, de Vilassar, 1439-12-28,
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 149
Bartomeu Botey fou jurat de la parròquia de Sant Pere de Premià151 i abans de morir, per obtenir el perdó dels seus pecats, prometé
a Salvador, un esclau negre, de sis anys, que se l’alliberaria a l’edat
de vint-i-cinc anys. Mentrestant, havia de continuar sota les ordres de
la família Botey.152
Malgrat que les fonts documentals a partir de la mort de Bartomeu Botey reflecteixin una certa involució patrimonial, aquesta situació
fou conjuntural.153
Com la pagesia benestant del Maresme, la família Botey també
destacà per la solidesa de la seva masia, la qual fins i tot comptà amb
una gran torre de guaita quadrada adossada a l’habitatge.154
TAULA 12
Documentació de la família Botey, de Premià (1355-1471)
Data
Tipologia
documental
De
1355-1-4
Compra
Pere Botey
1365-7-24
Compra
Pere Botey
A
Arnau Ponseta, procurador de Margarida,
muller de Berenguer
Estrader, de Premià
Constança, muller de
Bartomeu Tria i aquest,
de Vilassar
Objecte
Preu
Peça, sotsdomini i alou
—
de Bernat de Sant Vicenç,
senyor de la Casa de
Premià
Peça alouera a Vilassar
25 lliures
151. En una escriptura referent a una reunió celebrada per la Universitat de
Premià, s’esmentà Bartomeu Botey com a jurat, difunt, 30-5-1466, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre comú (1465/1479).
152. 1466-2-28, APSPPD, Manual 1, fol. 18.
153. Els anys 1718, 1727 i 1735, Josep Botey fou un dels regidors de Premià.
“Aquest domini de la pagesia benestant de Premià se’ns reflecteix molt bé a les instàncies del poder local, on hi trobem els elements pagesos que més terres controlen del
terme, amb la participació al govern municipal d’alguns menestrals o pescadors, però
de forma clarament minoritària”, JOSEP VIÑALS i IGLESIAS, Premià a començaments del
segle XVIII, pp. 111-113 i 115.
154. “L’exemple més destacat és, una altra vegada, l’actual Can Molas, antic mas
de Can Botey. El mas és format per un conjunt d’edificis que daten dels segles XIV i XV,
modificats durant el segle XVIII, i que inclouen la masia pròpiament dita i una torre de
planta quadrada adossada a la seva esquerra. La masia és formada per planta baixa
i pis, amb coberta a dos vessants, més l’ampliació barroca del celler i els annexos de
la façana posterior; la façana principal mostra també elements de diferents períodes
constructius: portal, rodó adovellat i una finestra coronella central de finals del segle XIV
probablement, una altra finestra geminada a l’esquerra del segle XV, i un coronament
de línies ondulades característic del segle XVIII”, Jaume OLIVER i BRUY, Introducció a la
Història de Premià de Dalt..., pp. 68-69.
150
Data
Tipologia
documental
De
A
1369-4-20
Compra
Pere Botey
Elisenda Agella, muller
de Berenguer Agell i
aquest, de Vilassar
1372-4-8
Compra
Pere Botey
1373-1-16
Compra
Pere Botey
1373-12-20
Compra
Pere Botey
1374-1-6
Compra
Pere Botey
1374-3-14
Compra
Pere Botey
1374-3-14
Compra
Pere Botey
1374-6-1
Compra
Pere Botey
1374-6-4
Compra
Pere Botey
1375-3-7
Compra
Pere Botey
Bartomeu Vives, fill
i hereu de Bartomeu
Vives, de Premià
i hereu de Bartomeu
Vives, difunt, de
Premià
i hereu de Bartomeu
Vives, difunt,
de Premià
Pere Tolrà i Bernardó,
fill, de Vilassar
Bernat Ferrer, àlies
Etruch, Guillema,
muller, Bernat fill i
Guillem Verdaguer,
de Vilassar
Bernat Julià, Francesca
i Francesca Juliana,
àvia de la muller,
de Vilassar
Guillema Morella,
Guillem Morell,
marit, i Pere Vilarasa,
de Vilassar
Arnau Castellar i
Constança, de Vilassar
Pere Ferrer, de Vilassar
1375-11-5
Enfranquiment
1375-12-7
Compra
Pere des Bosc,
senyor dels
castells de Sant
Vicenç i de
Vilassar i Bernat
de Sant Vicenç,
senyor de la Ca
sa de Premià
Pere Botey
Objecte
Preu
Peça a Vilassar, sota do- 6 lliures
mini i alou de Pere des
Bosc i de les franqueses
de Montcada
Peça, sota domini i alou 7 lliures
reial
Peça, sota domini i alou 7 lliures
reial
30 sous de pensió de
censal mort
21 lliures
16 sous de pensió de cen—
sal mort
21 sous i 7 diners de
15 lliures
pensió de censal mort
censal mort
44 lliures
censal mort
10 lliures
i 10 sous
50 sous de pensió de cen- 35 lliures
sal mort
Peça, sota domini i alou 80 sous
de la pabordia de Santa
Maria d’Aro
Bartomeu i Guillemona, Condició jurídica
16 lliures
fills de Pere Botey
i mitja
Bernat Serra i Pere
Serra, fill, de Vilassar
7 lliures
LA
Data
Tipologia
documental
De
BAIX MARESME (1348-1486) 151
A
1376-3-12
Compra
Pere Botey
Sança Sabatera, muller
de Pere Sabater, àlies
Abril, i aquest,
de Vilassar
Pere Eimeric, fill de
Galcerà Eimeric,
de Cabrera
Pere Botey
1376-10-18
Compra
Pere Botey
1376-10-25
Àpoca de
comanda
Guillem Avella,
de Cabrera
1377-1-18
Compra
Pere Botey
Bernat Cisa, de Premià
1377-3-6
Compra
Pere Botey, àlies
Dilmer
Nicolau Agell i
Constança, de Premià
1377-6-20
Compra
Pere Botey
1378-10-16
Àpoca de
comanda
Joan Aulovara,
de Vilassar
Pere Botey
1379-1-18
1379-4-9
Àpoca de
comanda
Compra
Saurina, vídua
de Guerau d’Altafulla, d’Òrrius
Guillem Avella,
Pere Botey
de Cabrera
Pere Botey
Bernat Cisa, de Premià
1381-1-2
Compra
Pere Botey
1381-9-4
Compra
Pere Botey
1381-9-20
1382-5-20
Àpoca de
comanda
Compra
Pasqual Pons,
de Granollers
Pere Botey
1382-6-20
Compra
Pere Botey
1382-9-28
Compra
Pere Botey
1383-3-24
Compra
Pere Botey
Objecte
Preu
105 sous
censal mort
10 lliures
6 lliures, que s’hauran
de tornar per Sant
Vicenç
Peça amb vinya a
rabassa, sota domini i
alou de la Pia Almoina
de la Seu de Barcelona
Cinquè d’una peça, sota
domini i alou de Pere
des Bosc i Bernat de
Sant Vicenç senyor de la
Casa de Premià
censal mort
7 lliures
7 lliures i 4 sous
—
8 lliures
67 sous
10 lliures
i mitja
—
—
censal mort
Bernat Figuera hereu
Peça, sota domini i alou
mas Andreu, de Premià de Pere des Bosc i
Bernat de Sant Vicenç,
senyor de la Casa
Premià
Arnau Costa, àlies
15 sous de pensió
Estrader, de Premià
de censal mort
Pere Botey
25 lliures
8 lliures
Bernat Folgueres i
Saurina, de Premià
Bartomeu Vives
i Elisenda, de Premià
Nicolau Agell,
de Premià
Pere Triador i Miquel
Triador fill, de Premià
peça aloera
19 lliures
2 peces en franquesa
6 lliures i
1 sou
15 lliures
20 sous de pensió
de censal mort
Peça aloera
100 sous
10 lliures
i 10 sous
—
77 sous
152
Data
Tipologia
documental
De
1383-11-24
Compra
Pere Botey
1388-7-30
1393-8-21
Testament
Compra
Pere Botey
Pere Botey
1397-5-11
Enfranquiment
1398-7-22
Compra
Miquel des
Bosc, senyor
dels castells de
Sant Vicenç i de
Vilassar
Pere Botey
1406-11-14
Compra
Jaume Botey
1411-1-25
Carta precària Miquel des Bosc
1412-9-28
Compra
Pere Botey
1429-6-11
Permuta
Jaume Botey, que
té el mas Servet
A
Objecte
Preu
Berenguer Català,
Arnau Canal i
Jaume Mir, procuradors d’alguns homes de
Vilassar
—
Arnau Oliver, àlies
Cervera, i Jaume, fill,
de Premià
Bernat i Bonanat Botey,
fills de Pere Botey
115 sous de
Marmessors de
Berenguer de Sant
Vicens
30 lliures
Domini eminent dels
masos Nicolau, Riquer
i altres honors i possessions, sota domini i alou
de Berenguer de Sant
Vicens
22 lliures
—
Peça, sota domini i alou
de Miquel des Bosc
Condició jurídica
Bernat Avella, Bartomeu Tria, Salvador
Pons, Ramon Vidal,
Salvador Julià, Antoni
Ferrer, Pere Lladó,
Bernat Campins,
Pere Boscà, àlies
Serena, Arnau Castellar,
Bernat Bonivern,
Jaume Roudors,
Guillem Verívol i
Berenguer Marquès,
de Vilassar
Pere Botey
Tros de muntanya a
Vilassar
Clara, filla de Nicolau
Agell, de Premià
—
Mas Mascaró, quintana,
cups, bótes, portadores,
8 peces de terra
—
80 lliures
—
—
16 lliures
i 10 sous
Commutació del
vuitè i
del braçatge per
4 sous
anyals
—
—
LA
Data
Tipologia
documental
De
1429-9-10
Venda
1430-1-25
Compra
Jaume Botey
Ponç Ferrer i
Joan Ponseta,
de Premià
Jaume Botey
1430-1-31
Compra
Jaume Botey
1432-3-7
Compra
1433-7-27
Lluïció
1434-11-29
Àpoca de
venda
1438-12-19
Requesta
1438-12-20
Demanda
Jaume Botey,
Francesc Ferrer,
baster, de
Barcelona i
d’altres, que no
s’esmenten de
Vilassar
Jaume Botey,
hereu del difunt
Pere Botey
Pere Pujolar,
majordom del
castell de S.
Vicenç de Miquel
des Bosc
Francesc
Moliner,
procurador
de Jaume Botey
i Francesc
Ferrer, baster de
Barcelona, arrendadors del desè
de la parròquia
de Vilassar
Francesc
Moliner, procurador de Jaume
Botey i Francesc
Ferrer, baster de
Barcelona, arrendadors del desè
de la parròquia
de Vilassar
BAIX MARESME (1348-1486) 153
A
Objecte
Preu
Antoni Poal, de Barcelona
22 lliures
Joan Llaurador, pare i fill,
de Premià
Bartomeu Arnau
i Gabriel, fill, de Santa
Maria de Mataró
Antoni Ferrer, tutor
amb Pere Aroles, de
Bartomeu Riera, pubill
i hereu de Salvador
Riera, difunt bóter,
de Vilassar
censal mort
20 sous de pensió
de censal mort
14 lliures
30 lliures i 4 sous de
—
Saurina, vídua de
Nicolau Agell,
de Premià
Jaume Botey,
de Premià, i tutor
testamentari de Pericó,
orfe de Bernat Botey,
candeler, de Barcelona
Deutors de Vilassar
20 sous de pensió
de censal mort
Jurats de la parròquia
de Vilassar
30 lliures
15 lliures
Pensió de censal mort
—
Reclamanació de deutes
—
Reclamanació de deutes
—
154
Data
Tipologia
documental
1439-1-1 a
1439-1-4
Debitoris
1439-12-28
Debitoris
1445-9-6 i 7 Requestes
1446-5-13
Lluïció
1464-3-23
Donació
1465-3-14
Permuta
1456-2-28
Promesa
1466-2-28
1467-4-15
Testament
Venda
De
Bernat Saura
Bartomeu
Cuquet, Genís
Campins, Bernat
Tolrà, Antoni
Vidal, Antoni
Dilmer, Miquel
Riera, Jaume
Torre, Salvador
Colomer, fill de
Bartomeu i
Francesc Vidal
de Gordey
Pere Marquès
i d’Antoni Riera, carnisser, de
Vilassar
A
Preu
Jaume Botey i Francesc Deutes
Ferrer, baster de
Barcelona, arrendadors
del desè de la parròquia de Vilassar
—
Jaume Botey i Francesc Deutes
Ferrer, baster de
Barcelona, arrendadors
del desè de la parròquia de Vilassar
Salvador Dilmer,
Pagament de 8 florins
de Vilassar
d’un censal mort
—
Miquel Soler,
bracer de Barcelona, procurador
de Bartomeu
Botey, de Premià
Antoni Poal,
Jaume Botey, Ponç
de Barcelona
Ferrer i Joan Ponseta,
de Premià
Bartomeu PerBartomeu Botey
dal, de Premià
Bartomeu Botey
Objecte
Mas Perdal, sota domini
i alou de l’església de
Sant Pere de Premià
Peces aloeres
—
22 lliures
Bernat Costa i Rafael
Costa, fill, de Premià
Bartomeu Botey Salvador, esclau negre de Manumissió quan tingui
6 anys, fill de la seva es- 25 anys
clava Maria
Bartomeu Botey
—
—
Vinya plantada aloera
66
Eulàlia, vídua de Esteve Franquesa, de
Bartomeu Botey, Premià
i Jaume Botey,
de Sant Vicenç
de Sarrià, i Joan
Vidal, de Badalona, tutors dels
fills del difunt
—
—
—
—
sous
LA
Data
Tipologia
documental
1468-6-7
1471-6-16
1471-9-9
De
Venda a carta Jaume Botey i
de gràcia
Eulàlia, vídua de
Bartomeu Botey
i muller de Joan
Rosselló, de Teià,
tutors dels fills
de la vídua
Testament
Maria, vídua de
Bartomeu Botey,
de Premià
Àpoca
Maria, vídua
de Bartomeu
Botey, que té els
béns del difunt
i els del seu fill,
Bartomeu Botey,
hereu del seu
pare
BAIX MARESME (1348-1486) 155
A
Esteve Franquesa,
de Premià
—
Salvador Ferrer,
de Cabrera
Objecte
Vinya plantada
Preu
3 lliures i
6 sous
—
33 sous de pensions de
censal mort
De Premià, també cal assenyalar una altra família pagesa benestant, la dels Ferrer, que tenia el mas Ferrer. D’aquesta família destacà
Jaume Ferrer, parent col·lateral de la branca troncal del mas Ferrer.
L’any 1460, Jaume Ferrer ocupà el càrrec de batlle reial de Premià155
i, dos anys més tard, fou un dels jurats de l’esmentada vila.156
L’any 1464, Jaume Ferrer comprà a Jaume Amigó, orfe de Bartomeu Amigó, el mas Amigó, derruït, i dues peces de terra, dependents
del monestir de Sant Miquel del Fai.157 Més endavant, el 25 de febrer
de 1470, en una subhasta pública realitzada a la plaça de Premià, Pere
Ferrer, un dels seus fills, comprà el mas Orenga per 11 lliures. Eulàlia,
vídua de Bartomeu Orenga, es veié oblidada a desprendre’s d’aquest
mas aloer atès que no podia fer front a les seves “necessitats”.158
El 14 d’octubre de 1471, Pere Ferrer fou escollit com a primer
substitut de l’hereu universal de Jaume Ferrer, el seu pare, per tant no
n’era l’hereu.159 Dos anys més tard, quan Jaume Ferrer ja havia mort,
Pere pactà uns capítols matrimonials amb Eulàlia, filla del difunt Bar-
155. Carta de Pere el Cerimoniós del dia 3 de juliol de 1460 a Jaume Ferrer,
batlle de Premià, APSPPD, Manual 1, fol. 9v.
156. 1462-1-19, AHPB, Bartomeu Agell, Manual (1461/1462), fols. 12-12v.
157. AHPB, Miquel Franquesa, Manual comú (1465/1479).
158. APSPPD, Manual 1, fols. 46v-48.
159. AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457/1480), fols. 91v-92.
—
—
156
tomeu Soler, mercader, i d’Isabel, de Barcelona.160 Per això, Pere Ferrer
marxà a la Ciutat Comtal on hi tenia familiars i hi treballà com a mercader.161 Finalment, el 14 d’octubre de 1475, alienà a Nicolau Orriols
el mas Orenga i una peça d’aquest mas per 13 lliures. Amb aquesta
compravenda, Pere Ferrer només obtingué dues lliures de benefici.162
El mateix dia, el comprador revengué el dret d’empriu i d’aigua del
mas Orenga a Berenguer Partella, de Premià.163
Amb l’exemple dels Ferrer, es demostra com algunes famílies
originades de branques col·laterals d’un mas mantingueren una certa
posició econòmica i una bona consideració social. També es constata la facilitat d’integració d’aquells cabalers que ja disposaven d’una
família a la Ciutat Comtal. En el cas de Pere Ferrer, la migració fou
una oportunitat per a ascendir econòmicament i socialment. D’altres
vegades, alguns d’aquests cabalers instal·lats a Barcelona esdevingueren
hereus de masos, però no volgueren responsabilitzar-se de les regnes del
mas. Alguns d’aquests hereus vengueren algunes peces del mas quan
necessitaren numerari.164 També hi ha casos en què els hereus, obligats
per les necessitats o havent decidit no tornar a pagès, vengueren la
totalitat del seu patrimoni. Aquest fou el cas de Pere Gener, hostaler
de Barcelona, que abans vivia a Cabrera. El 26 de gener de 1429, Gener amb el consentiment d’Eulàlia, la seva muller, i de Clara, llur filla,
vengué el mas Gener, de Cabrera, per 27 lliures i 10 sous.165 El mateix
dia, Gener també alienà vint-i-tres terres i un camp del mas Gener.166
Els Aroles de Vilassar
Els Aroles formaren part d’aquell grup de pagesos, antics dependents del monestir de Sant Marçal del Montseny, que l’any 1365
160. 1473-2-27, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale tercium decimum (1473).
161. El 14 d’octubre de 1471, en el seu testament Jaume Ferrer escollí com a
marmessors Joan Ferrer, avi patern, taverner de Barcelona, Guerau Aroles, cunyat, de
Teià, i el seu fill Ponç Ferrer, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457/1480),
fols. 91v-92.
162. AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1475/1476).
164. El 25 d’agost de 1455, Agustí Ribes, calafat de Barcelona, hereu i senyor útil
del mas Soler, àlies Ribes, de Premià, vengué per 100 sous a Pere Macià, de Premià, una
peça erma, dependent de la Pabordia del mes de maig de la Seu de Barcelona, AHPB,
Bartomeu Agell, Llibre de vendes (1455/1456).
165. AHPB, Bartomeu Agell, Primum manuale (1428/1430).
166. D’aquestes vint-i-tres peces, onze depenien de Ferrer Puig, canonge de la
Seu de Barcelona “ut laycam et privatam personam et sub dominio et alodio eiusdem”,
vuit peces depenien del mas Bartomeu, de Cabrera, que les havia sotsestablert i la resta
depenien de diferents senyors.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 157
aconseguiren enfranquir-se de Pere des Bosc i adquirir el domini útil
de les seves possessions. D’aquesta manera, Pere Aroles i Guillem, el
seu fill, esdevingueren homes lliures i, a més a més, aloers.
Guillem Aroles destacà pel seu important patrimoni immobiliari,167
per l’adquisició de pensions de censals morts168 i perquè va iniciar una
política d’enllaços matrimonials que l’emparentà amb d’altres famílies
benestants de la contrada, com ara els Isern i els Bonivern, de Vilassar,169
o bé els Macià i els Partella, de Premià.170
L’hereu de Guillem Aroles, que també es deia Guillem, morí força
aviat i Constança, la seva vídua, continuà invertint en l’ampliació del
patrimoni familiar mitjançant la compra de pensions de censals morts
i d’agrer. Pere Aroles, fill del difunt Guillem i de Constança, destacà
per la seva participació en actes antisenyorials que s’enquadren dins
del context reivindicatiu de retorn a la jurisdicció reial.
Vers l’any 1415, Pere Aroles participà en l’incendi, l’assalt i la destrucció del castell de Mataró, en la tala d’arbres i vinyes, en l’atac de
la plaça de Mataró i la destrucció del seu forn.171 Al cap de dos anys,
Pere Aroles es casà amb Alfresina Sala, membre d’una de les famílies
més ben situades d’Arenys.172 L’any 1429, Pere Aroles fou el portantveu
dels vilassarencs, que es negaven a la realització d’obres al castell de
Vilassar. Guillem Pere Aroles, fill de Pere Aroles, continuà ampliant el
patrimoni familiar i participant activament en la política vilassarenca.
167. Com d’altres vegades, les dades que s’ofereixen poden ser molt superiors.
Els entrebancs per a la consulta de la documentació dipositada a l’Arxiu Patrimonial de
Can Maians, de Vilassar, no han possibilitat l’obtenció de dades concloents.
168. En el període 1377-1403, Guillem Aroles comprà dinou pensions de censals
morts.
169. Esponsalici de 25 lliures de Salvador Isern, fill i hereu de Simó Isern, de
Vilassar, a Francesca, germana de Guillem Aroles (1372-1-2, APSGVD, Manual 2, fol. 27).
Àpoca de dot de 100 lliures de Guillem Aroles a favor de Pere Bonivern per a la seva
filla Constança. Aquesta noia era filla de Bonivern i muller de Guillem Aroles, fill, 13997-15, APSGVD, Manual 4, fol. 28v.
170. Àpoca d’eixovar de Bernat Macià, àlies Partella, i Alamanda, de Premià,
a Guillem Aroles. S’abonaren 10 lliures de les 100 pactades per Bernat, fill de Guillem
Aroles, 1401-10-16, APSGVD, Manual 5, fol. 59.
171. Aquestes accions es desenvoluparen durant tres dies consecutius i foren
realitzades per homes del sagramental de les parròquies d’Alella, Argentona, Badalona, Cabrera, Caldes d’Estrac, Canyamars, Cardedeu, Corró d’Avall, Dosrius, Llavaneres,
Mata, Mataró, Teià, Tiana, Vallmajor i Vilassar, juntament amb d’altres homes d’questes
localitats, Roser SALICRÚ i LLUCH, “A foc! A foc! Assalt, incendi i destrucció del castell
de Mataró per part del Sagramental a mitjan segona década del segle XV”, Fulls, 60
(Mataró,1998), pp. 6-14.
172. Des de l’any 1212 fins al 1437, els Sala ocuparen hereditàriament la batllia
de Sant Martí d’Arenys, de Sant Iscle i de Santa Victòria, Benet OLIVA i RICÓS, La petita
noblesa del Maresme, pp. 72-76.
158
Per aquest motiu, el 12 de setembre de 1445, en un consell de la universitat de Vilassar, Guillem Pere Aroles fou escollit, juntament amb
Miquel Casals, representant dels “majors”.173
TAULA 13
Documentació de la família Aroles, de Vilassar (1365-1484)
Data
1365-3-27
Tipologia
De
documental
Enfranqui- Pere des Bosc
ment
A
Pere Aroles i Guillem Aroles, fill del
mas Aroles
1371-5-26 Establiment Guillem Aroles Bernat Ferrer
1373-5-24 Compra
Guillem Aroles Francesca, muller
de Bernat Julià, i
aquest, de Vilassar
1375-2-25 Debitori
Elisenda, muller Guillem Aroles
de Berenguer
Agell, i aquest
de Vilassar
1375-10-21 Compra
Guillem Aroles Guillem Vives i
Guillema, de
Vilassar
1377-1-2
Confessió Bernat Colomer, Guillem Aroles
de Vilassar
1377-1-2
Confessió
1377-1-20
Confessió
1377-1-20
Confessió
Pere Estrany,
de Vilassar
Guillem Aroles
1377-5-17
Àpoca de
comanda
Guillem Abril,
de Vilassar
Guillem Aroles
173.
Benet OLIVA
Pascasi BoniGuillem Aroles
vern i Pere
Bonivern,
de Vilassar
Bernat Roudors, Guillem Aroles
de Barcelona
I
Objecte
canvi d’estat
jurídic
Peça de terra
7 sous i 7 diners de pensió
de censal mort
23 sous
Preu
—
—
105 sous
—
9 sous i 6 di6 lliures i
ners de pensió 12 sous
de censal mort
Cases a la sa—
grera al costat
de la plaça sota
domini i alou
d’aquest darrer
Peça de terra o
—
hort, sota domini de Guillem
Aroles
2 peces de terra
—
a Vilassar, sota
domini i alou
del darrer
Satisfacció de
—
4 sous anyals
de cens
45 sous
—
RICÓS, La petita noblesa del Maresme..., p. 33.
LA
Data
1377-7-25
Tipologia
De
documental
Àpoca de
Bernat Tolrà i
comanda
Antoni, fill, de
Vilassar
Compra
Guillem Aroles
1377-11-8
Compra
1379-3-24
Compra
Pere Aroles, fill
de Guillem i
Saurina, muller
del darrer
Guillem Aroles
1379-3-24
Compra
Guillem Aroles
1379-7-18
Compra
Guillem Aroles
1380-7-22
Compra
Guillem Aroles
1380-12-14 Compra
Guillem Aroles
1381-6-8
Compra
Guillem Aroles
1383-7-28
Compra
Guillem Aroles
1383-7-28
Compra
Guillem Aroles
1383-11-12 Compra
Guillem Aroles
1377-6-25
BAIX MARESME (1348-1486) 159
A
Objecte
Preu
Guillem Aroles
115 sous
Sança, muller
de Pere Sabater,
Pere Sabater;
Elisenda, muller de
Berenguer Agell,
Berenguer Agell i
Bernat Colom, de
Vilassar
Jaume Rafart, de
Premià
5 sous i 6 diners de pensió
de censal mort
73 sous
Peça aloera
95 sous
Bernat Serra, Pere
Serra, fill, Sança,
muller de Pere Sabater, de Vilassar
Elisenda, muller de
Berenguer Agell,
de Vilassar
Guillem Artaguil
i Margarida, de
Vilassar
Guillem Abril i Alamanda, de Vilassar
30 sous de pen- 21 lliures
sió de censal
mort
5 sous i 3 diners
de pensió de
censal mort
21 sous de pensió de censal
mort
mort
Bernat Duran de 14 sous
Premià
de pensió de
censal mort,
que satisfà
Bonanat Canal
de Vilassar
Guillem Carbonell, 15 sous de pende Vilassar
sió de censal
mort
Pere Lladó i Sança, 9 sous de pensió
de Vilassar
de censal mort
Guillem Carbonell, 12 sous de pende Vilassar
sió de censal
mort
Arnau Alier, de
7 sous i 7 diners
Cabrera
de pensió de
censal mort
—
70 sous
14 lliures
10 lliures
i 10 sous
10 lliures
10 lliures
i 10 sous
6 lliures
8 lliures
105 sous
160
Data
1395-6-6
Tipologia
De
documental
Àpoca de
Guillem Aroles
dot
A
Pere Bonivern
Objecte
—
Preu
10 lliures
(Constança,
filla i nora
d’Aroles)
1396
Compra
Guillem Aroles Guillem Arnau,
30 sous de pen—
Pere Català i Gui- sió de censal
llem Bartomeu, de mort
Cabrera
1398-5-20 Compra
Guillem Aroles Pere Sagalar, Pere 7 sous i 10
110 sous
Sagalar, àlies Se- diners de
rena, i Francesca, pensió de censal
muller del darrer mort
1398-10-27 Compra
Guillem Aroles Pere Sala, de Pre- 30 sous de pen- 21 lliures
mià, i Pere Cuquet sió de censal
júnior, de Vilassar mort
1398-11-25 Compra
Guillem Aroles Bernat Marc, pre- 30 sous que
21 lliures
vere de Vilassar
satisfan
Bernat Vidal i
Bartomeua
1399-3-24 Compra
Guillem Aroles Francesc Salrà,
13 lliures i 13
representant dels sous de pensió
homes del castell de censal mort
de Mataró
1399-4-3
Compra
Guillem Aroles Sança, muller de Peça a ses Aro- 22 lliures
Bernat Eimeric
les, sota domini
i alou de Miquel
des Bosc
1399-9-10 Compra
Guillem Aroles Pere Pi, àlies Ros- 78 sous i 6
55 lliures
selló, i Sança, de
diners de
Vilassar
pensió de censal
mort
30 lliures
1399-11-29 Compra
Guillem Aroles Bernat Macià, àlies 83 sous de
pensió de censal
Partella, la seva
muller Alamanda, mort
Guillemona, vídua
de Raimon Macià i
mare d’Alamanda,
de Premià
1400-8-25 Sotsestabli- Bartomeu Aro- Lluís des Bosc, de Casa amb hort
—
ment
les, beneficiat de Barcelona
a la sagrera de
Santa Agnès de la
Vilassar, sota
Seu de Barcelona
domini i alou de
Pere des Bosc
1401-4-24 Compra
Guillem Aroles Salvador Perdal
15 sous de
10 lliures
i Constança, de
pensió de censal i 10 sous
Premià
mort
LA
Data
1402-2-7
Tipologia
De
documental
Compra
Guillem Aroles
1402-10-29 Compra
Guillem Aroles
1403-8-6
Compra
Guillem Aroles
1404-6-5
1405-6-25
Testament
Compra
Guillem Aroles
Guillem Aroles
1406-2-26
Compra
Guillem Aroles
1406-7-18
Compra
Guillem Aroles
1406-7-19
Compra
Guillem Aroles
1406-10-12 Compra
Guillem Aroles
1407-4-17
Compra
Guillem Aroles
1408-6-3
Lluïció
Guillem Aroles
BAIX MARESME (1348-1486) 161
A
Objecte
Pere d’Arenys, rec- 23 sous i 6 ditor de Cabrera
ners de pensió
censal mort
Pere Pi, àlies Ros- 9 sous que satisselló, de Vilassar
fà Pere Cuquet,
pare i fill, i 15
sous que paguen Pere Casa
i Alamanda, de
Premià
Elisenda, muller de 16 sous i 6 diGuillem Bergai, el ners de pensió
seu fill, Bartomeu, de censal mort
i Bartomeua, la
muller d’aquest
—
—
Bernat Carbonell i 8 sous i 8 diners
Bonanata, de
de pensió de
Vilassar
censal mort
Pere Lladó i el seu 27 sous i 6
fill, Bernat Carbo- diners de pensió
nell i Bonanata,
de censal mort
de Vilassar
Pere Andreu i
Peça, sota
Nicolau, fill, de
domini i alou
Vilassar
de Miquel des
Bosc
Agnès, hereva del Peça, sota
mas Canal i muller domini i alou
de Pere Serena
de Miquel des
Bosc
Pere Andreu i
Peça, sota
Nicolau, fill
domini i alou
de Miquel des
Bosc
Pere Fornells,
25 florins de
de Santa Maria de pensió de censal
Mataró
mort
Pere Serra i Bernat 30 sous de penSerra, de Vilassar sió de censal
mort
Preu
16 lliures
i mitja
27 lliures
11 lliures
—
6 lliures
19 lliures
12 lliures
11 lliures
i 5 sous
80 sous
—
—
162
Data
1421-7-6
Tipologia
De
documental
Compra
Pere Aroles
1421-7-6
Compra
1423-2-24
Compra
1429- 3-6
Procura
1429-5-24
Compra
1429-6-12
Compra
1429-7-29
Àpoca
1434-3-15
Compra
A
Bernat Cisa, que
té el mas Cisa, de
Premià
Objecte
Preu
Peça, sota
14 lliures
domini i alou de
l’Almoina de la
Seu de Barcelona
Pere Aroles
Bernat Cisa, que
Peça, sota do- 14 lliures
té el mas Cisa, de mini i alou de
Premià
l’Almoina de la
Seu de Barcelona
Pere Aroles
Nicolaua,vídua
Peça, sota
11 lliures
de Salvador Colom domini i alou
hereva i propietària de Miquel des
del mas Colom, de Bosc
Vilassar
Pere Aroles
Alguns habitants Demanda a Mi
—
de Vilassar
quel des Bosc
(70 lliures per
haver treballat a
les obres del castell de Vilassar)
Constança,
Berenguer Font,
42 sous i 10
30 lliures
vídua de Guillem Bonanata, sa
diners de pensió
Aroles
muller, i Antoni,
de censal mort
fill, de Premià
67 sous de
46 lliures
Constança,
Bernat Lladó,
vídua de
Eulàlia, la seva filla pensió de censal i 18 sous
mort
Guillem Aroles i muller de Joan
Mayol, àlies Lladó,
Salvador Parera,
Salvador Tenes,
la seva muller
Francesca, de
Cabrera, i Jaume
Teixidor i
Francesc, fill,
d’Argentona
Pere Aroles, com Pere Gener, hosta- Venda censal
10 lliures
a procurador
ler de Barcelona, mort
i 10 sous
de la seva mare que viu a Cabrera
Constança
Constança,
Genís Tolrà, de
Peça, sota
8 florins
vídua de Guillem Vilassar
domini i alou
aragoneAroles
de Miquel des sos d’or
Bosc
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 163
Data
Tipologia
De
A
documental
1435-10-2 Compra
Constança,
Nicolau Morot,
vídua de Guillem pare i legal admiAroles
nistrador de
Pericó Morot, fill
de Vilassar
1435-10-2 Compra
Constança,
Nicolau Morot, Clavídua de Guillem ra, i llur fill, Pericó
Aroles
de Vilassar
1436-7-21 Requesta
Bernat Vilar,
Rafart i Bernat
missatger i pro- Serra, de Cabrera curador d’Arnó
de Cabrera, i de
na Aroles
1436-11-30 Compra
Guillem Pere
Genís Tolrà, ViAroles
lassar
1436-11-30 Compra
Pere Aroles
Antoni Sala
1442-5-3
Compra
1445-2-7
Carta precària
Àpoca de
dot
1445-5-29
1449-12-18 Carta precària
1458-10-8 Àpoca
1459-1-15
Venda
1460-12-18 Reducció
Constança,
vídua de Guillem
Aroles
Pere des Bosc
Bernat Dilmer i
Salvador, fill, de Vi
lassar
Guillem Pere
Aroles
Pere Fanar, mer- Angelina, muller
cader de Barce- de Fanar i filla de
lona
Pere Aroles, difunt,
i Eufràsia
Pere des Bosc
Guillem Pere
Aroles
Angelina, muller Francesc Oliva,
de Guillem Pere clavari de la univerAroles, de Vilas- sitat i parròquia del
castell de Mataró
sar, i Joana, sa
germanastra i
muller de Bernat
Galter, mercader
de Barcelona
Angelina, muller Bernat Ferrer, de
de Guillem Pere Mataró
Aroles, de Vilassar, i de Joana,
sa germanastra i
muller de Bernat
Galter, mercader
de Barcelona
Pere des Bosc
Guillem Aroles
Objecte
Mas Morot,
aloer
Preu
30 lliures
40 sous de pen- 30 lliures
sió de censal
mort
Mas Sabater
—
Peça aloera
33 sous
Esclau de vint
anys
Peça aloera
64 lliures
Peça de terra
—
88 sous
—
210 lliures
Peça de terra
—
36 sous de 72
sous de pensió
de censal mort
—
40 sous de
pensió de censal mort, que
satisfant Ber
nat Casals i el
seu fill, Pere,
d’Alella
30 lliures
Del setè a la
tasca del pa i del
vi per una peça
a Vallbona
—
164
Data
1461-6-7
Tipologia
De
documental
Venda
Guillem Pere
Aroles
1464-5-21
Lluïció
Guillem Pere
Aroles
1470-1-1
Reducció
Pere des Bosc
1474-4-15
Requesta
Guillem Pere
Eroles
1477-5-12
Compra
Pere Aroles
1480-9-24
Àpoca de
venda
Gabriel Baster,
paraire de Barcelona
Guillem Pere
Aroles
1484-12-30 Donació
LA
A
Salvador Colomer
del Camí,
de Vilassar
Simó Eres i
Alamanda, del mas
Eres, de Cabrera
Guillem Pere
d’Eroles
Objecte
Feixa petita
aloera
mort
Pagament de
censos de
3 peces
Arnau de la Casta- Deutes del mas
nyeda, de Cabrera Boquer, àlies
Ça Vall, de
Cabrera
Nicolau Vidal
Peça bosquina,
del mas Vidal de
sota domini i
Gordei, i d’Esteve alou de Pere des
Vidal, germans de Bosc
Vilassar
Guillem Pere
Cup de fusta de
Aroles
50 someres, per
6 lliures
Arnau Ferrer, mer- 2 censals morts
cader de Barcelona, nebot seu i fill
dels difunts Bernat
Ferrer i Elionor,
germana d’Aroles
Preu
4 florins
10 lliures
i de 10
sous
—
13 lliures
i 4 sous
17 sous i
17 diners
—
MENESTRALIA
Al Baix Maresme cal assenyalar la importància de les activitats
relacionades amb el món del tèxtil, destaquen els teixidors de lli i els
sastres.174 D’altres oficis que també sovintejaren en aquesta zona foren
174. Establiment d’una peça amb una casa de Salvador Bartomeu, de Cabrera, a
Antoni Fontanals, sastre de Cabrera (1461-7-14, AHPB, Bartomeu Agell, Manual (1461)).
Venda d’una vinya de Narcisa, vídua de Jaume Estrader, i el seu fill, Joan, de Premià, a
Mateu Bayó, sastre de Premià (1465-10-28, APSPPD, Manual 1, fol. 10) Venda a carta de
gràcia d’una peça del mas Gamon, àlies Teixidor, de Joan Franc, àlies Teixidor, i Beneta
Antigona, de Cabrera, a Angelina, vídua de Salvador Morot, teixidor de lli, de Cabrera,
1475-3-8 AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de vendes (1477/1478).
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 165
el de ferrer,175 fuster176 i bóter.177 També es té constància de l’existència
d’un mestre cirurgià i barber, de Cabrera, d’un mestre de cases,178 d’un
vidrier i d’un terrisser vilassarencs.179 Com és evident i lògic, en aquest
entorn rural hi hagué una diversitat d’activitats artesanals menys ampli
que l’existent a ciutat.180
Els menestrals o artesans també participaren en el mercat de la
terra i en la compravenda de pensions de censals morts. Vivien fonamentalment de la seva activitat professional, però continuaren invertint
en l’adquisició d’agrer per a mantenir els “reflexos d’autosuficiència”.181
Es tracta d’una menestralia ruralitzada, influïda pel món rural dominant
i per les seves arrels pageses, que combinà la seva activitat professional
amb el conreu d’algun hort, d’alguna peça de terra o de vinya, que els
procurà l’estalvi d’una part dels productes que hauria hagut d’adquirir
al mercat local.182 Per aquesta raó, la menestralia coneixia i utilitzava la
diversitat contractual que convergia en el mercat terrer més proper.183
175. El 15 de desembre de 1434, Pere Pujolar, procurador de Miquel des Bosc,
arrendà fins a la festivitat de Sant Pere i Feliu d’agost la ferreria i una casa, de Vilassar,
a Pere Mata, ferrer de Santa Maria de Vilalleons, APSGVD, Manual 8, fol. 109.
176. El 23 de gener de 1412, Bernat Mas i el seu nebot, Blai Mas, de Vilassar,
alienaren una peça aloera a Salvador Tenes, fuster de Cabrera, APSGVD, Diversorum 112.
177. El 28 de maig de 1468, Antoni Riera, tutor del seu nebot, Salvador, vengué
a carta de gràcia per 3 lliures i 17 sous una peça aloera a Esteve Franquesa, bóter de
Premià (APSPPD, Manual 1, fols. 30v-31). Inventaris dels béns de Salvador Riera, bóter
de Vilassar i de Joan Pelegrí, àlies Roure, bóter de Sant Cristòfol de Folgars i habitant
de Vilassar, Pere BENITO I MONCLÚS, “Viure al Vilassar del quatre-cents...”, pp. 28-39.
178. Pere de Sentanyà fou un mestre de cases vilassarenc que actuà diverses
vegades com a procurador dels des Bosc.
179. Per un testament de l’any 1483, se sap que Amador Bonivern havia estat
vidrier i que havia conviscut amb un aprenent, en Joanet. D’entre els deutes que declarà
aquest testador, figurà un import de 4 sous, deguts a un sabater (APSGVD, Llibre d’Òbits,
fol. 9). També coneixem Francesc Duran, del veïnat del Sant Crist, que era terrisser
(1483-6-19, APSGVD, Llibre d’Òbits, fol. 8). Per a la gent d’oficis d’Època Moderna vegeu
Benet OLIVA I RICÓS, La generació de Feliu de la Penya..., pp. 46-76. M. Josep CASTILLO I
EZQUERRA, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques..., pp. 183-186. Josep VINYALS I
IGLESIAS, Premià a començaments dels segle XVIII...
180. A les fonts consultades figuren oficis barcelonins com ara apotecari, argenter,
assaonador, ballester, baster, blanquer, botiguer, calafat, calceter, candeler de cera, calderer,
corredor d’animals, cotoner, draper, estudiant, forner, hostaler, mariner, matalasser, mercader, mestre campaner, mestre d’aixa, notari, paraire, pellisser, sabater, taverner i traginer.
182. El 1447, Pere des Bosc establí a Arnau Carbonell, teixidor de lli de Vilassar,
una peça amb vinya, BC, Fons Moja, lligall 278.
183. És significativa la documentació de cases amb horts de menestrals o artesans,
situades a les sagreres de les diferents poblacions. Els habitants d’aquests immobles se
situen dins del nucli poblacional, estan més a prop dels mercats locals i poden disposar
d’un terreny que els procurava hortalisses. El mercat de Vilassar s’originà l’any 1313
i estava situat al voltant de la plaça del Mercadal i al camí del castell (Pere BENITO I
166
Fins i tot, alguns d’aquests menestrals es distingiren de la resta per
la concentració d’agrer que aconseguiren. Aquest fou el cas d’Arnau
de la Castanyeda, mestre barber i cirurgià, habitant de Cabrera. En
el transcurs de vint-i-un anys, durant el període 1459-1480, comprà
setze peces de terra, una vinya i el mas Ça Vall, de Cabrera. El potencial econòmic d’Arnau de la Castanyeda i la diversificació de les seves
actuacions, demostren un gran coneixement dels diferents tipus de
contractes existents, ja que els utilitzà per a optimitzar la rendibilitat
de les seves actuacions.
TAULA 14
Documentació d’Arnau de la Castanyeda, cirurgià de Premià
(1459-1480)
Data
Tipologia
De
documental
1459-7-17 Compra
Arnau de la
Castanyeda,
de Cabrera
1464-1-10 Compra a
carta de
gràcia
1471-1-30 Arrendament
per 4 anys
A
Miquel Bramona,
prevere beneficiat
de l’església de
Sant Pere de les
Puelles de
Barcelona i rector
de Sant Feliu de
Cabrera, hereu
d’Isabel, vídua
d’Arnau de
Fontanals
Antoni Arnó,
de Cabrera
Objecte
Preu
Peça aloera de 55 lliures
Cabrera
Arnau de la
2 feixes de
Castanyeda, de
terra
Cabrera
Arnau de la Casta- Mas Ça Vall
Miquel Libra i
nyeda, cirurgià de
Agnès, orfes de
Salvador Garbí, Cabrera
àlies Libra,
de Mataró i habitants de Cabrera
14 lliures
40 lliures
MONCLÚS, “Viure al Vilassar del quatre-cents...”, p. 39). Venda d’Antoni Oliver i Francesc,
fill, ferrers de Santa Maria de Mataró, a Salvador Ferrer, ferrer de Cabrera, d’unes cases
dependents del rector de Sant Feliu de Cabrera (1432-2-3, Bartomeu Agell, Tercium Manuale (1541/1432), fol. 53v). Establiment de Joan Ros, procurador de Pere des Bosc, a
Antoni Grau, teixidor de lli de Vilassar, d’una casa amb hort, prop del castell de Vilassar,
1440-6-26, BC, Fons Moja, lligall 278.
LA
Data
Tipologia
De
documental
1474-4-15 Demanda
Guillem Pere
Aroles, de Vilassar
BAIX MARESME (1348-1486) 167
A
Arnau de la Casta- Import degut
nyeda, cirurgià
del mas
de Cabrera
Boquer,
àlies Ça Vall de
Cabrera
Antoni Soler,
2 peces, sota
de Cabrera
domini i alou
del monestir de
Sant Pere de
Clarà
Arnau de la Casta- venda de
nyeda, cirurgià
5 lliures i de
de Cabrera
mort
1475-7-28 Compra a
carta de
gràcia
Arnau de la Castanyeda, cirurgià
de Cabrera
1475-11-22 Capítols
Joan Miquel Libra, propietari del
mas ça Vall, àlies
Tenes, de Cabrera, fill de Salvador Garbí, àlies
Libra de Mataró,
i de Gabriela,
filla de Salvador
Tenes de Cabrera
i de Francesca,
difunts
Arnau de la Cas- Jaume Torre, pare
tanyeda, cirurgià i Bartomeu, fill i
hereu del mas Torre, de Vilassar
1476-6-13 Compra
a carta de
gràcia
1477-7-18 Àpoca
Bernat Salvador
de Traià, de
Santa Maria de
Mataró
Objecte
Preu
—
5 lliures,
12 sous i
6 diners
75 lliures
Peça a Vilas- 9 lliures
sar, sota
domini i alou
de les Franqueses de Montcada, que té
Pere des Bosc
11lliures
Arnau de la Casta- Censal amb
nyeda, que té certs pensió de 16 s. i 11 sous
títols de possessió i 6 d., satisfets
del mas ça Vall, de pels successors i hereus
Cabrera
de Salvador
Tenes, de
Pere Gener de
Cabrera i de
Salvadora, sa
muller, senyora útil del mas
ça Vall, Pere
Vives, de Vilassar, i els hereus
de Pere Tenes,
germà de Salvador Tenes,
de S. Martí de
Rupit
168
Data
Tipologia
De
documental
1478-1-10 Augment
Arnau de la
de l’import
Castanyeda
d’una carta
de gràcia
1478-3-6
Compra
Arnau de la
Castanyeda
A
Objecte
Preu
Antoni Arno
La comprà
l’any 1364
Antoni Arno
7 lliures i
12 sous
Joan Lladó, àlies
Feliu i Gabriela,
muller i senyora
útil del mas Feliu,
de Cabrera
Arnau de la
Castanyeda
Arnau de la
Castanyeda
Feixa aloera
10 lliures
Peça de terra
20 lliures
Àpoca de
venda
1478-7-28 Arrendament
per 3 anys
Pere Gener,
d’Argentona
Antoni Soler,
de Cabrera
1478-7-28 Debitori
Antoni Soler, de
Cabrera
Arnau de la
Castanyeda
Arnau de la
Castanyeda
Jaume Mateu
Peça aloera del 40 sous
corredor d’animals, mas Seguí
de Badalona
Arnau de la
Castanyeda
Joan Lladó, àlies Tros de terra
Feliu, i Gabriela,
erma i
propietària del mas 2 oliveres
Feliu, de Cabrera
1478-3-8
1478-8-14 Compra
1480-12-5 Compra
3 peces de
3 lliures
vinya, dependents del monestir de Sant
Pere de Clarà
4 lliures
—
98 sous
“…car la condició e estament en què Déus ha creada la fembra
és, que sia subjugada al marit. Així li ho dix lo senyor beneït a
la primera fembra quan hac pecat dient-li: sub potestate viri eris
(Gen 3/16). ...qui massa delicadement nodreix ço que li servir que
ell trobarà prou rebel·lió lla on deuria trobar humilitat e subjecció
e obediència a si mateix”.
Francesc D’EIXIMENIS
SEGONA
PART
LA FAMÍLIA
EL MATRIMONI
La família medieval concebuda des d’una mirada àmplia i integradora1 i generalment definida com la cèl·lula bàsica de la societat
feudal, utilitzà una sèrie d’estratègies per assegurar la reproducció de
la seva força de treball, la continuïtat del seu patrimoni i la col·locació
del seu excedent demogràfic.2
L’única opció que assegurava la continuïtat de la família i el seu
patrimoni fou la reproducció de la branca troncal mitjançant l’inici de
noves relacions familiars.3 Per això, els enllaços matrimonials formaren
part de les actuacions reproductores i foren objecte d’una minuciosa
planificació, en la qual participaren els responsables de les unitats
familiars aconsellats per d’altres parents i amics.
Fins al concili de Trento, els teòlegs cristians no distingiren entre
esposalles i matrimoni, un sagrament que encara avui es considera
indissoluble.4 Per alguns teòlegs, aquesta indissolubilitat s’iniciava amb
1. Mercè AVENTIN I PUIG, La societat rural a Catalunya en temps feudals...,
pp. 459-538. Mercè AVENTIN i PUIG, “Família i unitat d’explotació”, Història agrària dels
Països Catalans. Edat Mitjana, vol. 2. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca,
2004, pp. 467-503.
2. Montserrat RICHOU I LLIMONA, “Vers una caracterització de la pagesia baixmedieval dins d’un àmbit regional”, IV Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme,
2007. Felibrejada, 93 (Mataró, 2011), pp. 196-206.
3. Georges Duby equipara el concepte de família amb el de la reialesa providencialista de l’alta edat mitjana. Ambdues institucions van detenir una propietat personal,
hereditària i patrimonial que es transmetia per la copulació i la sang i que es repartia
a cada successió entre els consanguinis o es retenia indivisa com una llar entre els
germans, Georges DUBY, Historia de la vida privada, 2. De la Europa feudal al Renacimiento. Madrid: Grupo Santillana Ediciones SA (Colección Taurus Minor), 2001, pp. 32-35.
4. El 12 de juliol de 1564, amb una reial cèdula, Felip II introduí la reforma
tridentina als territoris de la monarquia hispànica. A partir d’aleshores i fins al 18 de
174
la concertació de les esposalles, és a dir, mitjançant el compromís ferm
de matrimoni. Per d’altres, amb la celebració de la cerimònia nupcial
i per uns darrers amb la unió carnal. Per això, el 27 de juny de 1367,
Dalmau Bogia i Pere Ferrer, àrbitres i amigables componedors, escollits
per Jaume Abelles i Brumissa, la seva muller, de Barcelona, després
d’haver resolt la separació d’aquesta parella, deixaren constància escrita
que malgrat la separació civil, aquesta parella continuava casada per
l’Església: “Aquestes coses emperò nos ne entenen a dir et ne pronunciar contra lo sant matrimoni que és entre·ls dit marit e muller. Ans si
Deus lus donava tanta de gracia que ensemps posquesquen pacificament
estar axí com marit e muller deven fer que puxen e o degen fer.”5
En canvi, la població baixmedieval diferencià clarament entre
les esposalles, la cerimònia nupcial “in facie ecclesie” i les noces. Als
capítols matrimonials de Jaume Mas, fill de Pere Mas, i d’Elionor,
difunta, de Badalona, i de Clara, filla de Bartomeu Boter, difunt, i de
Bartomeua, de Premià, s’acordà fer “entre si sposalles per paraules de
present abtes e sufficients a contractar matrimoni e axí mateix lo dit
matrimoni hauran entre si solemnitzar en fas església, segons canónicas
sancions e ordinacions de aquella e fetes nosses per lo mes de juny
primer vinent”. A més a més, Clara “ab consentiment de Jaume Mas,
esdevenidor marit seu”, prometé a Bartomeua, la seva mare, i al seu
germà, que quinze dies després de les “nosses”, quan visqués a casa del
marit, els definiria “d’altres drets a ella ara o en futur a ella pertanyen...
ab retenció emperò del dits vincles e substitucions”.6
En aquesta època, els enllaços matrimonials identificats com ”núpcies” i “afermalles”,7 es formalitzaren segons tres modalitats d’enllaços:
les cerimònies públiques de caràcter laic, les cerimònies canòniques i
les unions matrimonials clandestines o secretes. Malgrat això, els especialistes en dret canònic defensen diferents postures envers aquesta
diversitat d’opcions matrimonials aceptada pels historiadors.
Felipe Sánchez Roman defineix els sistemas matrimonials medievals de la manera següent: “al lado del matrimonio solemne religioso
in facie ecclesiae, el llamado primitivamente á yuras y después presunto
juny de 1870, l’únic matrimoni vàlid dins l’esfera del món cristià catòlic fou el canònic,
Federico R. AZNAR GIL, La institución matrimonial en la hispania bajo-medieval (1215-1563).
Salamanca: Universidad Pontificia (Bibliotheca Salmantinencis. Estudios), 123, p. 18.
5. AHPB, Pere de Pujol, Primer manual (1366-(2)-5/1368-6-1).
6. 1482-2-24, AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1481).
7 Teresa-Maria VINYOLES, Les barcelonines a les darreries de l’Edat Mitjana. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1976, p. 93. Carme BATLLE i Teresa VINYOLES,
Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques. Barcelona: Rafael Dalmau
Editor (Col·lecció Bufarull), núm. 6, 2002, p. 92.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 175
o clandestino, por falta de párroco”.8 Federico R. Aznar no accepta
l’existència d’un sistema matrimonial plural. Considera que, des del
1215, l’Església ja havia defensat als concilis provincials i als sínodes
diocesans la necessitat d’una regularització canònica del matrimoni
clandesti.9 Per aquest jurista, tots aquests sistemes presentaven elements
comuns i, per això, l’Església mostrà una “aceptación generalizada de
la legislación de los diferentes pueblos sobre el matrimonio y rechazo
de algunas normas (…) que no parecían concordar con el espiritu
cristiano”. Per a Aznar, tant el matrimoni eclesiàstic com el clandestí
tenien requisits i efectes idèntics, coincidència de voluntats i declaració
de consentiment dels futurs cònjuges.10
D’entre les unions no tolerades per l’aparell eclesiàstic, cal esmentar el concubinatge, que la llei tolerà i la societat civil acceptà
a canvi de la satisfacció d’un cànon.11 A banda d’això, tampoc s’ha
d’obviar d’altres unions penalitzades com l’adulteri i la bigàmia.12 L’any
1387, Francesca, filla de Francesc Solsona, de Barcelona, que havia
conviscut “illicite e irreverente et contra omnimoda honestatem et
contra etiam voluntatem et consensum omnium amicorum meorum
et vestrorum” amb Guillem Coral, corredor d’animals de Barcelona,
es comprometé a no interposar-li cap tipus de demanda. Després de
la separació, Guillem Coral havia mullerat amb una altra dona i no
volia cap problema amb Francesca.13
8. Felipe SÁNCHEZ ROMAN, Estudios de derecho civil español e Historia general
de la legislación española, tom 5.1. Madrid: Estab. Tip. Sucesores de Rivadeneneyra,
1898, p. 404.
9. Al IV concili del Laterà, l’any 1215, s’aprovà la publicació dels futurs enllaços
matrimonials en bans. L’objectiu fou propiciar les denúncies d’eventuals consanguinitats.
En aquest concili també es rebaixà la prohibició de parentiu del setè al quart grau.
S’intentà afavorir el consentiment dels futurs cònjuges i la indissolubilitat del matrimoni,
sobretot de les famílies aristocràtiques, que eren les més reàcies a la reforma gregoriana
del segle anterior. Amb aquesta reforma s’havia intentat imposar la indissolubilitat, el
consentiment dels futurs cònjuges, la monogàmia i l’exogàmia fins al setè grau, Didier
LETT, Famille et parenté dans l’occident médieval vè-XVè siècle. París: Hachette Supérieur
(“Carré histoire”, 49), pp. 99, 106-107.
10. Federico R. AZNAR, La institución matrimonial en la Hispània Cristiana bajomedieval..., pp. 31-42.
11. José Luis MARTÍN RODRÍGUEZ, “El proceso de institucionalización del modelo
matrimonial cristiano”, La familia en la Edad Media. XI Semana de Estudios Medievales.
Logronyo: Gobierno de la Rioja y Instituto de Estudios Riojanos, 2001, pp. 174-178.
12. Maria-Teresa LÓPEZ BELTRAN, “En los márgenes del matrimonio: transgresiones y estrategias de supervivencia en la sociedad bajomedieval castellana”, La familia
en la Edad Media. XI Semana de Estudios Medievales. Logronyo: Gobierno de la Rioja i
Instituto de Estudios Riojanos, 2001, pp. 349-386.
13. AHPB, Ponç Amorós, Primum manuale (1386-5-30/1389-1-9), fol. 103.
176
A la baixa edat mitjana, al Maresme, l’enllaç canònic fou sense
cap tipus de dubte el predominant.14 Si no fos per la documentació
que demostra el contrari, es podria pensar que fou l’única modalitat
existent. Als capítols matrimonials de Joan Rosselló, fill de Rafael Rosselló, difunt de Premià, i Angelina, pubilla del mas Rossell, filla del
difunt Llorenç Rossell i de Clara, de l’esmentada vila, en cap acord
s’observa una posterior solemnització religiosa del matrimoni civil. A
més a més, en aquesta escriptura, abans dels acords capitulars es pot
llegir: “com Johan Roseló, fil d’en Rafael Roseló e de na Salvadora,
mare sua, pren per sponsa la dita Angelina e la dita Angelina pren per
spos lo dit Johan Roseló en la forma següent”.15
Per a la ciutat de Barcelona, Carme Batlle i Teresa Vinyoles diferencien tres seqüències cabdals per al matrimoni: les converses o
negociacions de les famílies implicades, els esponsals (contractes i intercanvi dels anells amb o sense presència eclesiàstica) i l’entrada de
la noia al domicili marital.
Un dels moments més importants d’aquest procés era el bes i l’intercanvi dels anells entre els nuvis. Després d’aquest ritual, les famílies
i els convidats es reunien a casa de la núvia, d’un parent o d’un amic
per a menjar l’àpat nupcial.16 Arreu d’Europa, la celebració d’aquests
banquets originà el sorgiment de legislacions que intentaren limitar els
excessos de les manisfestacions públiques d’ostentació i malbaratament
a les festes nupcials.17
A partir del segle XIII, després de la petició de mà als familiars
de la noia i de la celebració dels esponsalicis, s’afegí un nou ritual
matrimonial. Es tracta d’una altra cerimònia de caràcter familiar, en la
qual els pares de la noia o uns parents pròxims l’entregaven al sacerdot.
Després de la benedicció, aquest la confiava al marit.18 Segons Federico
14. “Eadem die predicte partes concordarunt predictum matrimonium celebrandum in facie ecclesie seu capelle Sancti Mathei, sufraganie eclesie Sancti Petri de
Premiano, et omnes diocesi Barchinone, intra terminum sex mensium a die presenti
continue computandum. Et hoc sub pena decem librarum”, 1469, APSGVD, Diversorum
25, Capítols matrimonials de Salvador Pi, de Premià, i d’Elionor, filla del difunt Vicenç
Julià i Margarida, de Vilassar.
15. 1463-7-30, APSPPD, Manual 1, fols. 3v-4v.
16. Carme BATLLE i Teresa VINYOLES, Mirada a la Barcelona medieval des de les
finestres gòtiques..., pp. 92-98.
17. Charles de la RONCIÈRE, “La vida privada de los notables toscanos en el
umbral del Renacimiento”, Historia de la vida privada. 2. De la Europa Feudal al Renacimiento..., p. 263.
18. En aquest segle, en una bona part de l’Europa cristiana, l’exaltació del paper
del sacerdot es traduí en una absorció del ritual laic per la simbologia de caire religiós.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 177
R. Aznar Gil, aquest era el ritual que l’Església havia volgut imposar des
dels segles X i XI.19 Malgrat això, a la baixa edat mitjana,20 els diferents
sínodes eclesiàstics insistiren en la conveniència del matrimoni canònic
perquè s’havia de comprovar públicament la inexistència d’impediments
als enllaços matrimonials.21 Per tant, entre d’altres situacions, l’aparell
eclesiàstic intentà controlar els graus de parentiu,22 la poligàmia, el
Malgrat això, no desaparegué l’entrega de la noia al marit, Dominique BARTHÉLEMY, “Parentesco”, Historia de la vida privada. 2. De la Europa feudal al Renacimiento..., p. 144.
19. Federico R. AZNAR GIL, La institución matrimonial en la hispania bajo-medieval,
p. 25. José-Luis MARTÍN, “El proceso de institucionalización del modelo matrimonial
cristiano”..., pp. 162-167.
20. Martí Aurell estudia les diferents fases o etapes que caracteritzaren els enllaços
matrimonials dels comtes catalans dels segles IX al XII relacionant-les amb la situació
política. Per a cada període observa els tipus de lligams familiars predominants, les
estratègies d’enllaç emprades i els objectius eclesiàstics. Per al segle IX, constata “una
cursa frenètica pel control dels comtats pirinencs entre les més altes famílies de l’aristocràcia medieval” que es compagina amb l’exercici d’un “cosinatge” (“família organitzada
segons el model matrilinial, que agrupava germans, cosins i aliats en la coherència
d’una parentela que gaudia col·lectivament d’un patrimoni indivís”) i l’exercici entre les
famílies comtals d’uns matrimonis endogàmics, centrats en un nucli estret de parents.
A partir de finals del segle X, amb la individualització dels llinatges comtals, observa la
substitució del “cosinatge” per la supremacía del llinatge, encapçalat pels primogènits.
En aquest període, les relacions de parentiu demostren una exogàmia limitada en el
cas dels primogènits, que cercaren cònjuges entre els reialmes ibèrics i les zones de la
Septimània, la Provença o la Itàlia normanda. També existiren relacions d’esposalles
hipergàmiques quan els comtes enllaçaren les seves filles amb membres de l’aristocràcia
local per a estrènyer relacions de fidelitat. Fou un període caracteritzat pel repudi de les
esposes, quan es capgiraren les aliances polítiques o després de llargs anys d’esterilitat,
per la pràctica d’una poligínia simultània i per l’acceptació dels fills il·legítims. A partir
del segle XI, l’exogàmia fou un fet. Aquesta situació coincidí amb la reforma gregoriana
i amb la primacia del comtat de Barcelona, que aconseguí un segle més tard el títol
reial amb la confederació del reialme veí d’Aragó, Martí AURELL, Les noces del Comte.
Matrimoni i poder a Catalunya (785-1213). Barcelona: Ediciones Omega, 1998.
21. “Item quia matrimonium qui est apud omnes gentes, dicimus quod cum magna
reverencia et honore celebretum et in facie ecclesie non risu nec loco ne contempnatur” i
“et sacerdos querant ad hostium ecclesie si est aliquis qui sciat impedimenta et si dictum
non desponset eos per verba de presenti recipiendo anulum primo de manu mariti et
dicat ego Petrus recipio te Bertam in uxorem et trapo me ipsum in legalem virum. Et
ita ponat anulum in quarto digito mulieris dicendo: in nomine Patris et Filii et Spiritus
Sancti. Amen. Eodem modo faciat uxor ut dicatur de marito. Et sic est matrimonium
confirmatum...et prohibeat sacerdos ne fiant clandestina matrimonia”, “Compilación sinodal de Barcelona de 1350”, Federico R. AZNAR, La institución matrimonial en la Hispània
bajo-medieval..., pp. 225-239.
22. Per a la França medieval, Flandrin observa una evolució paral·lela de les
prohibicions d’enllaç matrimonial entre parents per part de l’Església i l’Estat de les solidaritats de llinatge. Per als segles X-XII, constata un moment culminant de les solidaritats de llinatge que s’originà arran d’una exageració de les prohibicions eclesiàstiques.
De manera contrària, a partir del segle XIII, quan hi hagué una relaxació de les prohibicions també decaigué la força del llinatge davant de la influència de les tendències
patrilineals. En aquesta època, els rectors estaven obligats a ensenyar als fidels de la
178
consentiment no compartit dels contraents,23 el divorci i les esposalles
abans de la pubertat.24 Per a l’Església s’havien de protegir els vincles
entre el matrimoni i la filiació, ja que la funció bàsica d’aquesta unió
era la reproducció.25
José-Luis Martín es va mostrar força crític davant d’aquestes iniciatives eclesiàstiques i, per això, va afirmar que “las razones eclesiásticas para imponer testigos, para convertir en público un acuerdo que
en principio sólo afecta a los contrayentes, pueden reducirse a tres:
garantizar la legitimidad de los hijos, y el consiguiente reparto de la
herencia; evitar los abusos a que puede dar lugar un acuerdo privado;
y afianzar el control, la autoridad eclesiástica”.26
L’Església intentà controlar la vida privada i quotidiana de la
població baixmedieval mitjançant les visites pastorals.27 En aquestes
inspeccions, els visitadors aplegaven informació de la vida i de la gestió
del clergat28 i de la moralitat dels seus parroquians.29
seva parròquia a comptar segons la computació canònica perquè es tingués molt clar
la gradació parental, Jean-Louis FLANDRIN, Orígenes de la familia. Barcelona: Editorial
Crítica (“Estudios y Ensayos”), 1979, pp. 38-39.
23. Tot i les prohibicions eclesiàstiques, imposades des de dalt i des de fora,
els interessos familiars actuaren com a forces resistents des de baix. Molts familiars
obligaren a dur a terme enllaços matrimonials, amb l’amenaça del desheretament en cas
de desobediència. En els enllaços entre menors d’edat, aquests no podien mostrar un
consentiment real, Jack GOODY, La evolución de la familia y del matrimonio en Europa.
Barcelona: Editorial Herder, 1986, pp. 252-253.
24. En aquesta època, la pubertat començava als dotze anys pels nois i als catorze
per les noies, Federico R. AZNAR, La institución matrimonial en la hispània bajo-medieval...,
p. 71. “Puede concertarse el matrimonio a partir de los 7 años, pero el compromiso no
es definitivo hasta que lo reafirman los contrayentes al llegar a los 14 o a los 12 años o
antes si estan en condiciones de consumar el matrimonio”, José-Luis MARTÍN, “El proceso
de institucionalización del modelo matrimonial cristiano”, p. 162.
25. En aquesta època, alguns eclesiàstics defensaven el sexe dins del matrimoni,
fins i tot quan no s’adreçava a la procreació, Leah OTIS-COUR, Historia de la pareja en la
Edad Media. Placer y amor. Madrid: Siglo Veintiuno de España Editores, 2000, pp. 94-97.
26. José-Luis MARTÍN, “Matrimonio cristiano y sexualidad medieval”, Historia 16,
núm. 124 (Madrid, 1986), p. 40.
27. Joaquim-Maria PUIGVERT (ed.), Les visites pastorals. Dels orígens a l’època
Contemporània. Girona: CGT edicions (“Biblioteca d’Història Rural” / “Col·lecció Fonts”,
3), 2003. Lluís MONJAS, “Reforma eclesiàstica i religiosa de les diòcesis de la Tarraconense
al llarg de la Baixa Edat Mitjana (a través dels qüestionaris de visita pastoral)”, Institut
Universitari d’Història Jaume Vicens Vives de la Universitat Pompeu Fabra, tesi doctoral
inèdita, 2004.
28. Arran d’aquestes visites pastorals s’acusà el clergat maresmenc de concubinatge, de jugar, de practicar el préstec usurari, d’alienar béns eclesiàstics i de mostrar
deficiències en el servei religiós, Pere BENITO i MONCLÚS, Les parròquies del Maresme a la
Baixa Edat Mitjana..., pp. 161-205.
29. Per a Lluís Monjas, “la manca aparent de problemes entre els laics amagava que els rectors encobrien llurs parroquians normalment, de la mateixa manera
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 179
Pere Benito i Monclús ha estudiat les visites pastorals realitzades
al Maresme entre els anys 1305 i 1447 i classifica les acusacions referides als parroquians segons si estaven relacionades amb la moralitat
(concubinatge, fornicació, adulteri, incest i prostitució), el matrimoni
(no solemnitzat, no consumat, sense cohabitació); el joc, la usura, la
blasfèmia i la pràctica religiosa.30 D’aquestes inspeccions constata
la denúncia de deu matrimonis no solemnitzats “in facie ecclesie” i que
d’aquestes parelles vuit es negaren a rebre la benedicció eclesiàstica
sense especificar-ne els motius.31 En conseqüència, s’observa com en
l’àmbit local existí una coacció duta a terme pels mateixos convilatans,
que rebia el suport i havia estat instrumentalitzada per les altes esferes
eclesiàstiques.32
El matrimoni clandestí o secret33 no tenia l’aprovació dels progenitors de la parella implicada34 i, per tant, podien ser desheretats i
considerar que vivien en concubinatge.35 Aquesta modalitat d’enllaç
podia comportar una penalització contemplada a la legislació civil
baixmedieval. Segons el privilegi “Recognoverunt proceres”, concedit
l’any 1283 per Pere el Gran a la ciutat de Barcelona, les noies havien
d’obtenir l’autorització paterna a l’hora d’escollir marit.36 Amb aquest
privilegi se’n confirmà un d’anterior, de l’any 1269, amb el qual es legitimà el procedir dels pares que desheretaven una noia quan aquesta
es casava sense el seu permís. A partir del segle XIII, també es regulà
que els parroquians devien fer-ho amb els rectors”, Lluís MONJAS, “Les visites pastorals:
de l’època medieval a la vigília del Concili de Trento”, Joaquim M. PUIGVERT (ed.), Les
visites pastorals. Dels orígens a l’època contemporània. Girona: CGT edicions (“Biblioteca
d’Història Rural” / ”Col·lecció Fonts”, 3), 2003, p. 65.
30. Pere BENITO I MONCLÚS, Les parròquies del Maresme a la Baixa Edat Mitjana...,
pp. 207-230.
31. Pere BENITO I MONCLÚS, Les parròquies del Maresme a la Baixa Edat Mitjana...,
p. 214.
32. Per al Vallès vegeu Lucía COMTE AGUILAR, “Clergues i feligresos a les parròquies del Vallès a l’Edat Mitjana. Estudi de les visites pastorals dels anys 1303-1324”.
Treball d’Iniciació a la Recerca inèdit dirigit pel doctor Josep M. Salrach. Barcelona,
Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives de la Universitat Pompeu Fabra,
setembre de 2002.
33. En aquestes unions, els promesos pronunciaven unes frases davant d’alguns
testimonis: “Jo na…do mon cors a vos en… per leyal muller e prench lo vostre per leyal
marit”, Carme BATLLE i Teresa VINYOLES, Mirada a la Barcelona medieval..., p. 98.
34. Teresa VINYOLES i VIDAL, “Estimar a l’edat mitjana”, Maria dels Àngels PÉREZ
SAMPER (coord.), La vida quotidiana a través dels segles. Barcelona: Pòrtic/Biblioteca Universitària (“Els Juliols”, 6), 2002, pp.79-101.
35. Jean-Louis FLANDRIN, Los orígenes de la família moderna, Barcelona, Editorial
Crítica, 1972, p. 232. Lucía COMTE AGUILAR, “Clergues i feligresos a les parròquies del
Vallès a l’Edat Mitjana”, p. 91.
36. Guillem Maria BROCÀ, Historia del derecho de Cataluña especialmente del civil..., p. 318.
180
que cap dona podia casar-se sense dot, el matrimoni clandestí o secret
es convertí en il·legal per partida doble: per la desobèdiencia als pares
i perquè la noia no podia aportar un dot.37 Malgrat això, atès el fet
que l’Església defensà una concepció jurídica del matrimoni, basada en
el consentiment individual dels dos contraents, el considerà legítim.38
D’aquesta manera, els matrimonis clandestins o secrets disposaren d’una
petita escletxa que, a desgrat seu, els oferí l’Església medieval.39
En aquesta època, també existiren algunes separacions conjugals.40
És força probable que s’originessin arran de l’adulteri del marit, ja que
els Usatges i les Constitucions de Catalunya només penalitzaven l’adulteri
femení. L’home adúlter era concebut com a amant de la muller adúltera.
L’home casat, encara que cohabités amb una dona soltera o vídua, no
cometia adulteri, car aquest delicte depenia de l’estat civil de la dona.41
Segons Lucia Comte, a la zona del Vallès, els maltractaments físics
infringits a la muller pel seu marit adúlter no foren generalitzats. Com
és lògic, quan aquestes relacions il·lícites eren conegudes i públiques
esdevenien un maltractament psicològic per a les dones enganyades.
37. Carme BATLLE i Teresa VINYOLES, Mirada a la Barcelona medieval..., p. 147.
38. El consentiment dels cònjuges que defensava l’Església, refusant el control
parental, originà una parella adulta i indestructible. Per això, a l’alta edat mitjana,
s’observa l’esforç parental per a mediatitzar aquesta atomització dels seus membres,
Robert FOSSIER, “La era feudal (siglos XI-XIII)”, Historia de la familia. 1. Mundos lejanos,
mundos antiguos, p. 383. José-Luis Martín qüestionava el consentiment dels contraents,
ja que la doctrina eclesiàstica justificava la inferioritat i la dependència de la muller vers
l’home, José-Luis MARTÍN, “El proceso de institucionalización del modelo matrimonial
cristiano...”, pp. 158-162.
39. A partir del segle XIV, les accions dels ordes dominics i franciscans, que s’erigiren com a mitjançers entre l’àmbit privat de la família i el cel, concebiren la família
i la llar com a pedres angulars de la societat cristiana, Charles de la RONCIÈRE, Historia
de la vida privada..., p. 312. Goody relaciona l’expansió territorial de l’Església catòlica
amb les limitacions de les herències i les unions conjugals, que li garantiren l’obtenció
de més donacions, Jack GOODY, La evolución de la familia y del matrimonio en Europa...
40. En alguns testaments, es constata com algunes dones no adreçaren cap deixa
al seu marit i demanaren ser enterrades al cementiri de la seva vila d’origen. Francesca,
muller de Simó de Crosanyes, d’Argentona, en el seu testament adreçà 15 lliures per a
la sepultura i diversos llegats religiosos. Llegà a Sança, germana seva i muller de Bernat
Eimeric de Vilassar, una túnica vermella amb botons d’argent i cinc vels de lli (13815-15, APSGVD, Manual 3, fols. 36v-37). Nicole Lemaitre constata el mateix fenònem a
Rodez. Quan analitza les disposicions testamentàries, s’adona que moltes dones escollien
el lloc d’enterrament al costat dels seus pares, dels seus germans, d’altres familiars i,
fins i tot, d’amigues. Lemaitre pensa que aquestes actituts foren un intent de retornar
a la llar originària i una mostra de rebuig davant del marit, que havia estat imposat la
majoria de vegades, Nicole LEMAITRE, Le Rouerge flamboyant. Le clergué et les fidèles du
diocèse de Rodez 1417-1563. París: CERF, 1988.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 181
L’home adúlter podia abandonar la seva muller, podia fer-la fora
de la llar i, en alguns casos, fins i tot, podia obligar-la a cohabitar
amb la seva amant.42 En aquesta línia, cal deixar palès que “les lleis
baixmedievals establien que les dones i els fills se subordinessin al
pare de família, que tenia dret fins i tot d’aplicar càstigs corporals, si
bé limitats, sinó eren obedients i submisos. Les agressions contra les
dones perpetrades pels marits, eren doncs, difícilment denunciables,
si no és que es tractés de casos molt greus”.43
LA
TIPOLOGIA DELS CONTRACTES MATRIMONIALS
L’heretament o les donacions a l’hereu i la pubilla
En aquesta època, existiren diferents tipus de donacions com ara
les testamentàries, el dot femení de les cabaleres, el dot masculí dels
cabalers, el dot masculí o aixovar dels cabalers-pubills i les donacions
inter vivos o heretaments amb els quals s’alienava la major part del
patrimoni familiar a un hereu o pubilla.44
A la Catalunya Vella baixmedieval, teòricament, els hereus i les
pubilles acostumaven a percebre el 75% del patrimoni familiar i el
25% restant havia de dividir-se entre les germanes i germans cabalers
dels primers. L’import corresponent constituïa la llegítima d’aquests
cabalers.45 A la pràctica, però, aquests percentatges s’adequaren a
les realitats de cada llar familiar. L’any 1477, Vicenç Sagrera, àlies
Oliver, d’Alella, fou instituït hereu del mas Oliver per Francesca, la
seva mare, dona útil de l’esmentat mas. Aquesta pubilla deixà ben
clar que Jaume, un germà del futur hereu, havia de romandre al mas
“aiudant en lo conreu e no en altra manera. An si lo dit Jacme… no
observa les dites coses” només havia de rebre 5 sous en concepte de
llegítima.46
Segons Flandrin, durant el període 1400-1550, en algunes zones
de la França meridional, on també predominà el traspàs del patrimoni
42. Lucía COMTE AGUILAR, “Clergues i feligresos a les parròquies del Vallès a
l’Edat Mitjana...”, pp. 105-107.
44. La donació inter vivos o heretament es realitzava en vida dels donants i
era irrevocable. En canvi, la donació o heretament testamentari podia modificar-se en
vida del testador, Guillem M. BROCÀ, Historia del derecho de Cataluña especialmente del
civil..., p. 682.
45. Mercè AVENTIN, “Família i unitat d’explotació...”, p. 472.
46. AHPB, Miquel Franquesa, Manuale (1577-6-6/1477-12-12), Montserrat RICHOU i
LLIMONA, “Economia i societat en els registres notarials: la clientela dels capítols matrimonials del notari barceloní Miquel Franquesa (1458-1482)”, Estudis Històrics i Documents
dels Arxius de Protocols, núm. XXVIII (Barcelona, 2010), p. 78.
182
a un únic hereu, aparegué una altra fórmula coneguda com agermanament. Aquesta nova institució s’originà per a limitar el poder del pare
donant, el qual utilitzava la reserva de l’usdefruit per a detenir totes les
prerrogatives d’un veritable patriarca. La frérèche (agermanament) es
desenvolupà amb un doble objectiu. D’una banda, afiançar i estrènyer
els vincles de solidaritat i, de l’altra, garantir la mà d’obra familiar.47
Des de finals del segle XIV, a Barcelona, l’agermanament fou
practicat sobretot per estrangers48 i per una minoria de catalans.49
A Catalunya, aquestes donacions inter vivos acostumaren a realitzarse entre cònjuges sense fills, es donaven els béns l’un a l’altre, per
assegurar-se que quan morís un dels dos l’altre heretaria la totalitat
dels béns de la parella.
Durant el segle XI, la institució de l’hereu s’expandí entre la classe
nobiliària del Principat de Catalunya.50 A la centúria següent, malgrat la tendència senyorial a imposar l’heretament indivís a la pagesia
dependent,51 aquesta continuà practicant la divisió igualitària d’arrel
visigoda o la indivisió i successió conjunta de fills i filles.52
Per a Jesús Lalinde, la primogenitura es generalitzà durant el segle XIII,53 mentre que per a Coral Cuadrada en aquesta època l’heretament
del primogènit ja estava fortament arrelada a la comarca del Maresme.54
En canvi, a partir d’aquest segle, en altres contrades, sobretot de la
47. Jean-Louis FLANDRIN, Orígenes de la família moderna..., p. 108.
48. Agermanament entre Joan de Torres, mariner, de Barcelona, oriünd de Torres
(regne d’Aragó) i sa muller Joanna, oriünda de Castella, 1393-7-9, AHPB, Bernat Nadal,
Duodecimum manuale (1393-7-4/1393-11-18), fol. 7.
49. Agermanament entre Pere de Torra, mesurador de blat, de Barcelona, i
Constança, sa muller, filla de Berenguer Baró, cavaller, domiciliat a Vilafranca del Penedès, 1392-2-26, AHPB, Bernat Nadal, Primus liber anni Nativitatis Domini M.CCC.XC.
secundi (1392-1-13/1392-3-24), fols. 122v-123.
50. Marc AURELL, Les Noces del Comte... Lluís TO I FIGUERAS, Evolució de les estructures familiars en els comtats de Girona, Besalú, Empúries-Peralada i Rosselló (segles
X-principis del XIII), vol. 2, tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1984, pp.
343-345.
51. Pere BENITO i MONCLÚS, Senyoria de la terra i tinença pagesa al comtat de
Barcelona (segles XI i XIII). Barcelona: CSIC, 2003. Lluís TO I FIGUERAS, “Señorío y família:
los orígenes del «hereu» catalan (siglos X-XII)”, Studia Historica-Historia medieval, vol.
XI, (Salamanca, 1993), pp. 57-79.
52. Encara queda pendent el dubte sobre quin fou l’origen de la figura de l’herència que privilegiava la figura de l’hereu o de la pubilla. Lluís TO I FIGUERAS, Evolució de
les estructures familiars en els comtats de Girona, Besalú, Empúries-Peralada i Rosselló...,
vol. 2, pp. 343-345. Ignasi TERRADAS, El món històric de les masies..., pp. 34-35. Jaume
VILAGINÉS: El paisatge, la societat i l’alimentació al Vallès Oriental (segles X-XII). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (“Biblioteca Abat Oliba”, 234), 2001, p. 57.
53. JESÚS LALINDE ABADIA: “Los pactos matrimoniales catalanes...”, p. 204.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 183
Catalunya Nova i del País Valencià, aparegué la divisió patrimonial
entre tots els fills.55
A la Catalunya Vella baixmedieval, tant a ciutat com a l’entorn
rural, predominà que un dels fills o filles fos instituït hereu o pubilla.
Aquestes donacions no foren desinteressades, neixeren d’un pacte entre
l’heretant i l’hereu o la pubilla. Amb aquest acord s’havia de garantir la
reproducció de la família troncal, vetllar pel patrimoni familiar, assegurar el manteniment dels progenitors i la col·locació de les germanes
i germans cabalers.
Els heretaments o donacions inter vivos presentaven una estructura
interna idèntica.56 En aquests pactes, cal assenyalar les següents parts:
la presentació del donant, del donatari i de la tipologia documental,57
l’explicitació dels béns donats i la seva condició jurídica,58 les clàu-
55. Antoni FURIÓ, Camperols del País Valencià. Sueca, una comunitat rural a la
tardor de l’Edat Mitjana. València: Institució Alfons el Magnànim, 1982. Antoni FURIÓ,
“Tierra, familia y transmisión de la propiedad en el País Valenciano durante la Baja
Edad Media”, REINA PASTOR (Comp.), Relaciones de poder, de producción y parentesco en
la Edad Media. Madrid: CSIC, 1990, pp. 305-328. Mercè BARCELÓ CRESPÍ, “El ritmo de
la comunidad: vivir en el mundo rural, los trabajos y los días. El ejemplo de Mallorca
Bajomedieval”, La vida cotidiana en la Edad Media. VIII Semana de Estudios Medievales. Logroño: Gobierno de la Rioja y Instituto de Estudios Riojanos, 1998, pp. 129-167.
56. Per aquesta presentació s’utilitza una escriptura de la donació, realitzada el
dia 13 de març de 1379, del mas Boscà, de Vilassar, dependent del benefici de Santa
Maria, instituït a l’església parroquial de l’esmentada localitat (APSGVD, Manual 4,
fols. 95v-96v). Berenguer Boscà havia de maridar amb Agnès, filla de Bonanat Canal
i Saurina, de l’esmentada parròquia. També es disposa de més documentació relacionada amb aquest pacte d’esposalles, així com fonts que informen sobre esdeveniments
posteriors. D’entre aquestes fonts, cal assenyalar: el debitori de dot d’Agnès (APSGVD,
Manual 4, fols. 96v-97v), l’esponsalici de Berenguer Boscà a favor d’Agnès (APSGVD,
Manual 4, fols. 98-98v); la conversió, l’any 1381, de Berenguer Boscà i Agnès en homes
propis, solius i afocats amb remença del rector vilassarenc Bernat Marc, beneficiat de
Santa Maria (APSGVD, Manual 4, fols. 131-131v); una venda de l’any 1407 del mas
Boscà per 46 lliures (APSGVD, Manual 5, fols. 115v-116v). Més endavant, concretament
l’any 1445, aquest mas estigué en poder de Miquel Riera (BC, Fons Moja, lligall 278) i
el 1728, l’antic mas Boscà es coneixia com a mas Ros, Benet OLIVA I RICÓS, La generació
de Feliu de la Penya...
57. “Sit omnibus notum quod nos Petrus Bosca, alias Petrus Dor et Benevenguda,
uxore eius, parrochie Sancti Genesi de Vilasario, gratis et de certa sciencia per nos et
omnes presentes et futuros damus et heretamus donacione pura et perfecta inrevocabilis
inter vivos….pro hereditate et legitima paterna et materna ad diem nupciarum vestrarum”.
58. “totum mansum nostrum vocatum Bosca cum domibus et omnibus honoribus,
possessionibus, tenedonibus, iuribus ad emprivis et pertinensis suis, cultis et eremis, in
montibus et in planis per omnia loca, quam habeo et teneo per beneficium beate Marie,
constructum in predicta ecclesia de Vilasario, et per eius beneficiatum nomine ipsius, in
dicta parrochia de Vilasario. Item per via racione damus vobis et vestris et quibus velitis
perpetua omnia bona nostra mobilia et immobilia, habita et habenda”.
184
sules de transferència del patrimoni familiar,59 la reserva de l’usdefruit del donant o donants,60 la previsió de discòrdia,61 la satisfacció
de les llegítimes als cabalers del mas,62 la promesa de no contravenir
la donació per part dels donants,63 la consignació del lloc, la data de la
donació, la signatura del donant o donants i la dels testimonis dels
pactes escripturats.64
Dels anteriors pactes cal comentar dos aspectes. El primer està
relacionat amb la reserva de l’usdefruit dels béns donats. Mentre que
en la majoria de les donacions s’observa clarament aquesta reserva, en
algunes donacions de mitjans i finals del segle XV es constata com alguns
donants exigiren obediència als nous hereus i, a més a més, algunes
clàusules mostren la retenció de l’administració pels antics hereus o
pubilles i els vidus i vídues usufructuaris fins a la seva mort. L’any
1431, quan Pere Parera, de Vilassar, féu donació dels masos Parera i
Aulovara al seu fill Jaume li exigí “teneamini obedire et servire”.65 En
els capítols matrimonials de Bernat Portell, fill de Salvador Portell i
Francina, de la parròquia de Santa Maria de Mataró, i Eufrasina, filla
d’Esteve Marquès, de l’esmentada parròquia, els pares de Portell es
mostraren reticents a passar les regnes del mas al nou hereu fins a la
mort d’ambdós: “e que tots los fruyts e guanys vinguen en mans del dit
Salvador Portell, mentre que viurà, e après sa mort, en mans e poder
59. “Hanc autem donacionem predictorum omnium et singulorum facimus vobis
et vestris perpetuo sicut melius dici potest et intelligi ad salvamentum et bonum intellectum vestrum et vestrorum et extraimus de predicta de ius, dominium et pose mitimus
et transferimus irrevocabiliter pleno iure et cum hoc publico instrumento perpetuo”.
60. “Retineamus tamen et in super predictis, quod nos sumus dominos et potentes
cunctis diebus vite nostre de predictis, que vobis damus et vivamus nos et vos maneamus…et nostra negocia in simul faciamus dum vixerimus”.
61. “sed discordia insurgeret, quod absit inter nos ita, quod non pocemus aut
volleamus in simul vivere aut manere, retineamus medietatem...usufructuario et per
melioramento, retineamus totum illud campum, qui est de pertinensis dicti mansi in
loco vocato Sent Johan”.
62. “Item retineamus, quod Antonius, filius comunis nostri, fraterque vestri, quod
habeat de dictis bonis que vobis damus secundum pose dicti mansi ad cognicione duorum vel triorum amicorum vestrorum”.
63. “Promitentes vobis et vestris et etiam iurantes sponte per Dominum Deius
et eius Sancta Quatuor Evangelia manibus nostris corporaliter tacta, quod predictam
donacionem per racioni et firma habebimus, tenebimus et observabimus et quod ipsa
non revocabimus racione ingratitudinis nec etiam et quamcumque alia racione, iure seu
causa immo renuciantes quantum ad hec legi sive iure”.
64. “Actum est hoc, in parrochia de Vilasario, XIII die marci anno a Nativitate
Domini MCCCLXX nono. Sig+num Petri Bosca, alias Petri Dor. Sig+num Benvenguda,
eius uxoris, qui predicta firmamus, laudamus et iuramus. Testes huius rei sunt : Bernardus March, Arnaldus Castalar, Berengarius Agelli, de Vilasario”.
65. APSGVD, Manual 6, fols. 52v-53 i APSGVD, Diversorum 115.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 185
de la dita madona Francina, muller sua... los quals marit e muller, ço
és, la hu aprés l’altre de tota llur vida natural, segons és dit, hagen e
tinguen lo domini e administració de les dites coses donades. Seguida
emperó la mort dels abdós, tot sia aplicat e consolidat a la propietat
del dit Bernat, fill seu.”66
El segon aspecte està relacionat amb els acords pactats per als
casos de discòrdia. En general, la tònica predominant fou passar de
puntetes obviant aquest tema. Així, al Maresme com a molt s’observa
la retenció feta per l’anterior hereu o pubilla d’una peça de terra. En
canvi, en d’altres zones de l’entorn rural barceloní algunes escriptures
mostren un enduriment de les clàusules per a preveure futures discòrdies.
El 28 d’octubre de 1476, en la donació del mas Roig, de Santa Maria
de Cornellà, efectuada a favor d’Isabel pel seu pare Gabriel Cobella,
cabaler-pubill, vidu de Maria, senyora útil de l’esmentat mas, es varen
acordar unes condicions entre el donant i el seu futur gendre, Gabriel
Bofill, habitant de Sant Climent de Llobregat, orfe de Bartomeu Bofill
i d’Elionor, de Sant Martí de Provençals.67
En aquests capítols, s’estipulà una previsió graduada del repartiment dels fruits obtinguts amb les collites i dels mitjans de producció
del mas Roig segons la gravetat i la persistència de les desavinences.
Per a una discòrdia puntual, es pactà que el sogre i el gendre es repartirien el producte de les collites i els animals del mas.68 Si la situació
no millorava, ambdós es repartirien les terres de guaret que aquell any
s’haguessin previst conrear i els animals de tir del mas.69 Finalment,
com a mesura excepcional, en una clàusula també es contemplà que
si la convivència era insostenible, Isabel com a pubilla i el seu marit,
Gabriel Bofill, havien de satisfer 50 lliures a Gabriel Cobella. Aquest
import corresponia al dot que havia entregat a la seva entrada al mas
Roig. Després de rebre aquest numerari, Cobella havia d’abandonar
el mas.
66. 1481-8-19, AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1481-8-9/1482-2-20).
67. AHPB, Miquel Franquesa, Manuale decimum octavum (1476-10-5/1477-8-6),
Montserrat RICHOU i LLIMONA, “Explotación agraria y trabajo campesino en el entorno de
Barcelona durante la Baja Edat Media...”, p. 11.
68. “que en tal cas, tots los blats, vins e altres fruyts qui ladonchs se trobarien
en la dita heretat, axí cullits com (sembrats) en les dites terres, sien partits egualment
entre los dits Berenguer Cervelló e Gabriel Bofill, esdevenidor gendre seu”.
69. “E axí mateix és concordat que si les terres estaven en goret en temps que
es seguiria la dita discòrdia e aquelles hagen ésser sembrades per aquell any dos splets
se hagen a partir entre los dessús dits egualment. E axí mateix se hagen a partir les
bèsties qui·s trobaran ladonchs en la dita heretat, guanyats et acquirits per les dites
parts ensemps stans e habitans”.
186
D’altres vegades, els acords foren més desfavorables per a la nova
parella. L’any 1481, els pares d’Àngela Beneta, Andreu Sabadell i Aldonça, pubilla del mas Coll, de Santa Maria de Vallvidrera, condicionaren
la donació del mas a l’acceptació d’un acord. En cas de desavinences,
Agneta i Joan Castellví, el cavaler-pubill, haurien d’abandonar el mas.
Se’ls entregaria el dot aportat per Castellví i 20 lliures per Àngela
Beneta, l’objectiu era que “se’n vagen star e habitar allí on volran”.70
Al Maresme, com a la major part de l’Europa llatina, s’utilitzà
el parentiu cognatici, segons el sistema de branca i de línia.71 Aquest
sistema de parentiu és col·lateral, es reconeixen com a parents tant els
procedents per via materna com paterna.72 Malgrat això, en la transmissió de béns, es prioritzà les donacions als descendents directes. La
majoria de vegades, la col·lateralitat s’utilitzà quan els recursos humans
familiars no facilitaren l’exercici de la verticalitat.
Entre el 1359 i el 1481, amb un percentatge d’un 43%, el pare
del nou hereu o pubilla fou el donant de masos predominant. A continuació, amb un 16%, destaca la parella, formada pel pare i la mare.
En aquestes donacions, la majoria de les mares detenien la condició
de pubilla. Molt sovint aquesta situació s’ha d’intuir perquè no sempre
s’especificà clarament.73 La incidència de la migració i de la mortalitat
de la generació dels pares es reflecteix en el percentatge d’un 15%, que
mostra les donacions efectuades per avis i àvies.74 Després, amb un
70. AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1481-1-19/1481-8-2).
71. “Parentesco transmitido indiferenciadamente por via materna o paterna. Se
habla también de parentesco o filiación indiferenciada”, “Glosario”, a Historia de la
familia. 1. Mundos lejanos, mundos antiguos, p. 656.
72. A França, “los bienes propios se transmitían según la regla paterna paternis,
materna maternis, es decir que únicamente los parientes por línea paterna tenían derecho
sobre los bienes que provenían del padre, mientras que los parientes por línea materna
lo tenían sobre los que provenían de la madre. Este principio era indiscutible, pero era
objeto de interpretaciones diferentes según las diferentes costumbres. En el sistema de
rama unilateral, todos los parientes... de la misma rama tenían el derecho de recuperación… A la inversa, el sistema troncal, sólo acordaba el derecho de recuperación a
los descendientes en línea directa… Por último, el sistema de rama y de línea, el más
difundido de los tres, era intermedio entre los precedentes. Concedía el derecho de recuperación a todos los parientes del primer adquiriente, descendiese por línea directa
o colateral”, Jean-Louis FLANDRIN, Orígenes de la familia moderna..., p. 28.
73. En aquests casos, a la clàusula inicial de l’escriptura, la identificació de la
mare pubilla precedia a la del seu marit, que era cabaler-pubill. Amb aquest exemple es
reflecteix la “història dels silencis”, és a dir, aquelles realitats tàcites de la vida privada que
no s’escripturaren i, per tant, restaren al marge de les paraules, Dominique BARTHÉLEMY,
“Parentesco”, Historia de la vida privada. 2. De la Europa feudal al Renacimiento, p. 103.
74. “La sociedad en crisis combina… el retroceso de la esperanza de vida y el
envejecimiento medio de la población”, Guy BOIS, La gran depresión medieval, p. 77.
“Antes de las pestes las casas parecían hervir de niños… es verdad que los jóvenes siguen
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 187
9%, figuren les mares vídues que s’identificaren com a senyores útils
del patrimoni alienat.75 Els donants menys representatius els comformen els fills (5%),76 els germans (3%),77 els oncles i les tietes (2%)78
i els néts i les nétes (1%).79 També hi ha escriptures en les quals no
s’especificà cap tipus de relació de parentiu (6%). Es tracta de donants
eixorcs o sense descendència que cercaren coneguts o parents llunyans,
dels quals no consta documentalment cap relació parental, i crearen
vincles similars als que haurien tingut amb descendència pròpia amb
l’objectiu d’assegurar-se una vellesa digna. Entre d’altres, trobem una
donació del 4 de març de 1442, mitjançant la qual Pere Riera i Margarida, de Vilassar, “senilis etatis”, donaren a Sança, muller de Pere
Vidal, àlies Ferrer, de Barcelona el mas Riera i la seva borda, prop
del mar, a Cabrils.80
siendo numerosos en las familias, pero también encontramos una proporción inédita
de gente de más de sesenta y cinco años (del 9 al 10% en la campiña toscana). Y esa
población así definida es una población vieja en el sentido demográfico”, Charles de la
RONCIÈRE, “La vida privada de los notables toscanos en el umbral del Renacimiento...”,
p. 185. Als segles XIV i XV hi hagué una edat d’or dels ancians amb l’augment de la seva
esperança de vida. Les successives onades epidèmiques enfortiren els més resistents que
esdevingueren immunes a la pesta, Emilio MITRE FERNÁNDEZ, Fantasmas de la sociedad
medieval..., p. 118.
75. El 9 de juliol de 1451, Eulàlia, vídua de Jaume Sorts, “domina utilis et proprietaria mansi Isern”, de Vilassar, feu donació inter vivos d’aquest mas a Bernat Isern,
nebot seu i fill del seu difunt germà, Antoni Isern, de Teià. Bernat Isern havia de maridar
amb Eulàlia, filla de Miquel Batlle, de Montcada, AHPB, Bartomeu Agell, Manual (1451).
76. El 8 de novembre de 1476, Miquel Font, orfe de Joan Font, de Premià, donà
el mas Font a Isabel, la seva mare, AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1477).
77. El 21 de novembre de 1449, Salvador Eimeric, de Vilassar, alienà a la seva
germana Francesca, muller de Nicolau Bonivern, de l’esmentada localitat, la meitat del
mas Eimeric (APSGVD, Manual 8, fol. 153v). El 14 de setembre de 1475, Joan Villar,
fill i hereu del difunt Nicolau Villar, de Vilassar, donà el mas Villar a Francesca, la seva
germana, promesa de Pere Terrades, bracer de Berga, APSGVD, Diversorum 85.
78. El dia 28 de juny de 1461, Salvador Canyet, de Cabrera, donà el mas Canyet a Bartomeua, “consobrine germane mee”, filla de Francesc Eimeric, àlies Bonet i
Salvadora, AHPB, Bartomeu Agell, Manual (1461).
79. El 16 de setembre de 1469, Angelina Rossella, orfena de Llorenç Rossell, de
Premià, donà el mas Rossell a la seva àvia. A canvi d’aquesta donació, Angelina Rossella
havia de ser cuidada i mantinguda amb els béns del mas i tenia el dret de disposar de
10 lliures per a testar, APSPPD, Manual 1, fol. 43.
188
Donants
no s’especifica
oncle
néta
mare-pare
pare
mare
germà
fill
40
35
30
25
20
15
10
5
0
avis
Nombre de casos
GRÀFIC 9
Donants a hereus i pubilles (1359-1481)
GRÀFIC 10
Donacions a hereus i pubilles (1359-1481)
noies 44%
nois 56%
Entre els anys 1359 i 1481, a les parròquies de Sant Feliu de
Cabrera, de Sant Pere de Premià i de Sant Genís de Vilassar, la institució de nous hereus i pubilles originà l’elecció d’un 56% d’hereus i
d’un 44% de pubilles.81 Aquestes dades contradiuen la visió de la unige-
81. Assumpta Serra també observà uns resultats molt similars. “La igualtat entre
els nois i les noies per esdevenir hereus, ens la mostren els resultats estadístics: trentacinc nois enfront de vint noies en els capítols matrimonials i de cinquanta-quatre nois
i trenta noies en els testaments. Ho corroboren les voluntats d’alguns testadors quan
donen poder a la seva dona perquè faci hereu el que millor d’entre els seus fills i filles
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 189
nitura del baró que la historiografia dels folkloristes de la Renaixença
va assenyalar com un dels costums tradicionals catalans.
Per tant, els resultats d’aquestes dades demostren que, malgrat
que es prioritza la figura masculina de l’hereu en consonància amb
el patriarcat predominant, justificat per la negativa visió eclesiàstica
de la dona, l’elecció d’hereus es veié certament eclipsada per l’opció
d’una pubilla.82 Amb aquesta darrera elecció es va donar prioritat i es
va reforçar la línia directa de successió vertical, identificada amb la
família troncal, desplaçant els parents col·laterals que comportarien
una alienació horitzontal.83
De fet, en una època de dificultats com l’analitzada, davant de
la fam, de la mort, de les violències i de la migració, qualsevol alternativa es convertí en vàlida i respectable.84 En definitiva, cal mostrar
una visió més oberta, pràctica i flexible de la praxi de l’heretament
baixmedieval perquè, en tot moment, les estratègies que emprà cada
família s’adaptaren “plàsticament” a les seves necessitats.85 Per això,
s’avingui per viure amb ella”, Assumpta SERRA i CLOTA, La Catalunya medieval: Collsacabra
(s. XII-XVI). Vic: Eumo Editorial (col·lecció L’Entorn, 18), 1990, p. 161.
82. El concepte eclesiàstic d’imbecilitas sexus justificava la desigualtat de gènere
perquè assegurava que la muller era més vulnerable al Mal, Robert FOSSIER, “La era feudal
(siglos XI-XIII)”, André BURGUIÈRE et al., Historia de la familia. Mundos lejanos, mundos
antiguos, vol. 1. Madrid: Alianza, 1988, p. 396.
83. Donació de la meitat del mas Morell a Sança, de Vilassar. No rebria l’altra
meitat fins a la mort de la seva mare (1359, APSGVD, Manual 2, fol. 2). Donació del
mas Morot a Salvadora, filla i neboda dels tres donants (1378, APSGVD, Manual 4,
fols. 80v-82). Donació del mas Estrany, de Vilassar, a Sança, filla de Pere Estrany, àlies
Dilmer, i germana d’Antoni, el donant (APSGVD, Manual 4, fols. 122v-123). Donació del
mas Artaguil, de Vilassar, a Margarida, filla de Pere Artaguil (1402, APSGVD, Manual 5,
fol. 71 i Diversorum 68 i 118). Donació del mas Armengol de Salvador Armengol, de
Vilassar, a Joana, la seva néta (1436 MMMVD, Arxiu Fons Armengol, pergamí 4). Donació
del mas Rossell, de Premià, de Francesca, vídua de Llorenç Rossell, de Premià, a la seva
fillastra, Angelina. Tres anys després Angelina alienarà aquest mas a la seva àvia, 1463
(APSPPD, Manual 1, fol. 43). Donació de Salvador Bartomeu, de Cabrera, a la seva filla
Francina (1477, AHPB, Miquel Franquesa, Plec de capítols matrimonials (1452/1482) i
Manuale decimum octavum (1476/1477)). Donació del mas Partella, de Llorenç Partella,
de Premià, a la seva néta Antònia, 1479, AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1480/1481).
84. A les corts convocades a Perpinyà per Pere el Cerimoniós el 1351, “en contraposició a l’element ciutadà, la noblesa i la clerecia es van queixar del fet que molts
pagesos de senyoriu, escapant a la jurisdicció senyorial, abandonaven llurs masos per
establir-se en viles i ciutats de reialenc, perquè amb l’èxode rural aquells estaments
perdien rendes i mà d’obra en profit dels ciutadans”, Josep M. SALRACH, “Dels orígens a
1714”, Albert BALCELLS (coord.), Història dels Països Catalans. Barcelona: Edhasa, 1982,
pp. 755-756. Guy Bois també observa la dispersió dels membres de les famílies dins i
fora de les parròquies medievals, Guy BOIS, La gran depresión medieval..., p. 95.
85. “La grande plasticité de la sctructure familiale au Moyen Âge, s’adaptant à la
vie et à la mort, et nous incite a la prudence lorsqu’on élabore des statistiques à partir
d’un recensement portant sur un anné”, Didier LETT, Famille et parenté dans l’Occident
médiéval ve-XVe siècles..., p. 136.
190
l’hereu o la pubilla escollit fou el noi o la noia que gaudí de les millors condicions per a ser-ho.86 Quan l’alternativa femenina tampoc fou
possible, s’empraren d’altres estratègies en la pràctica de l’heretament.
Així, malgrat que s’optà per l’horizontalitat, es desplaçà de l’heretament
els menors i s’afavoriren d’altres familiars més aptes. El 25 de gener
de 1377 Bernat Tolrà, de Vilassar, i Guillem Bartomeu, de Cabrera,
avis i tutors de Salvador, justificaren la revocació de la institució de
Salvador com a hereu escripturant que aquest infant era incapaç de
conrear les terres del mas Tolrà i satisfer els censos a Pere des Bosc.
Ambdós avis comptaren amb el consell de familiars, d’amics propers i
amb el beneplàcit del senyor. El nou hereu fou Antoni Tolrà, germà de
l’hereu difunt, pare de Salvador, qui maridaria amb Constança, filla de
Guillem Morot. A canvi d’accedir al capdavant del mas, Antoni Tolrà
es comprometé a cuidar el pupil i a satisfer-li 85 lliures.87
També s’aprofità l’escripturació de compravendes per a introduir-hi
aliances matrimonials. D’aquesta manera, els venedors s’asseguraven una
certa “possessió” del bé venut emparentant algun dels seus descendents
amb la família adquisidora dels béns alienats. L’11 de novembre de
1380, Bonanat Canal, de Vilassar, vengué a Bernat Duran, de Premià,
el mas Canal. Bonanat Canal, vidu i hereu de Saurina, la seva muller,
volgué assegurar la percepció de 25 lliures pel dot de la seva filla Agnès,
i que “dictus Bernat Duran habeat complere matrimonium cum Petro,
filio suo dicti Bernat Duran, et Constancia, filia dicti Bonanate Canal”.
Per si de cas aquesta opció no era viable, Canal escripturà d’altres alternatives com la d’enllaçar altres fills amb els del comprador i, fins i
tot, es contemplà l’enllaç matrimonial d’un nét o néta de Canal.88 Vuit
anys més tard, segons el testament de Bonanat Canal, encara no s’havia fet cap enllaç matrimonial entre els membres d’ambdues famílies i
els Duran devien 50 lliures: 40 pel mas i 10 per l’ànima del venedor.89
D’altres vegades, es condiciona la donació a una pubilla regulant
el canvi de mans del patrimoni familiar, facilitant-ne el retorn a una
86. “En el fondo siempre la casa; la unidad del patrimonio y la continuidad de la
estirpe troncal, como prioridades absolutas. Los individuos son secundarios, contingentes,
mientras la casa ha de permanecer de generación en generación. La norma establece
que los intereses de la casa pairal han de prevalecer sobre cualquier otra consideración”,
Andrés BARRERA GONZÁLEZ, Casa, herencia y família en la Cataluña rural (Lógica de la razón
doméstica). Madrid: Alianza Editorial (“Alianza Universidad”, 634), 1990, p. 43. Per a
la baixa edat mitjana, l’artesanat i la pagesia seguiren uns costums d’origen nobiliari i
patrici que reforçaren el concepte i els lligams del llinatge, Henri BRESC, “La Europa de
las ciudades y de los campos (siglos XIII-XV)”, p. 411.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 191
figura masculina que havia d’esdevenir l’hereu.90 D’altres heretaments
contemplaren clàusules que facilitaven el canvi d’un hereu eixorc,91 el
retorn de nétes o néts que vivien en d’altres localitats92 i la recuperació
de béns alienats en anteriors donacions per vídues que es tornaren a
maridar.93
El 2 de febrer de 1373, Guillem Rafart, de Vilassar, orfe de Simó
Rafart, escripturà la donació del mas Rafart a favor de Saurina Rafarda, la seva mare, i de Bernat Abril, àlies Rafart, el seu padrastre. A
canvi del mas, el donant percebé una casa al carrer de la Fusteria de
la Ciutat Comtal. Mitjançant aquesta donació se n’anul·là una d’anterior
inter vivos, en la qual Guillem Rafart havia obtingut el mas de mans
del seu pare.94 En principi, aquest tipus de donacions eren irrevocables.
A la pràctica, amb aquest exemple es constata que no.
Si no es disposés de més documentació d’aquesta família és molt
possible que penséssim que Guillem Rafart fou un d’aquells joves que
volia instal·lar-se a la veïna Ciutat Comtal i per això preferí detenir la
possessió de la casa, situada prop del Born, un dels punts neuràlgics
de Barcelona. Però això no era així, ja que Guillem Rafart entrà com
a pubill del mas Grau, de Vilassar, en unes dates que no s’allunyen
gaire de la donació comentada.
També alguns hereus vidus tornaren a mullerar-se. Com és lògic,
la importància del mas, el seu estat, la situació de l’hereu i els recursos
90. L’any 1443, Bartomeu Cuquet i la seva muller Salvadora, de Vilassar, donaren
el mas Cuquet a llur filla Angelina, qui havia de maridar-se amb Salvador Sabater, de
l’esmentada localitat. En aquesta escriptura es condicionà l’heretament al retorn d’un
fill: “Item me retinch, que a n’aquel cas que en Johan, fil meu, volgués la haratat, que
aja a pagar sinqcentes lliures a la dita Engelina he tot lo dot més avant”, APSGVD,
Manual 6, fol. 38.
91. Recordem el cas del mas Pi comentat a la primera part d’aquest estudi,
APSGVD, Diversorum 26, 32 i 131.
92. L’any 1436, Salvador Armengol, de Vilassar, pactà la donació del mas Pere
Grau, dependent de Miquel des Bosc, amb Joana la seva néta, filla de Bartomeu Gordiola,
de Montornés, i d’una filla de Salvador, ambdós vius, MMMVD, Arxiu Fons Armengol,
pergamí 4.
93. Per a la reglamentació de la nul·litat de les donacions inter vivos, pot consultar-se la constitució “A fora gitar fraus”, sorgida de les Corts de Perpinyà de l’any
1351. Aquesta llei tenia l’objectiu d’anul·lar les retrodonacions pactades entre pares i
fills, després d’haver consumat un matrimoni lucratiu: “A fora gitar fraus las quals sobre las cosas dejús scritas sovint se cometen, ordenem statuim que si alguna carta se
sdevendrà ésser feta per fills a lurs parents, o per qualsevol altra persona, en diminució,
derogació o perjudici del heretament o donació feta o faedora per aquells parents o
qualsevol altres en temps de noces, aytal carta sie nulla, cassa e irrita ipso iure, e se a
ella en judici o fora juy en alguna manera no sie hauda, prohibints a tots los notaris de
la nostra terra que no reeban aytals cartas”, Guillem Maria BROCÀ, Historia del derecho
de Cataluña..., p. 684.
192
humans amb els quals podia comptar condicionaren els pactes d’esposalles. Com es veurà tot seguit, a alguns hereus la malaltia, l’edat i la
manca de familiars els portà a haver d’acceptar unes condicions força
dures.95 L’any 1476, Bartomeu Massaguer dels Bassons, hereu del mas
Massaguer, de Sant Cebrià de Valldoreix, pactà uns capítols matrimonials
per a maridar-se amb Joana, filla de Joan Mataró i Agneta, habitants de
Sant Esteve de Vilanova.96 Entre d’altres, acceptà els següents acords:
que tota la família de la núvia visqués indefinidament al seu mas,97
que el matrimoni se celebrés passats dos anys, que el seu sogre detingués la senyoria del mas durant vuit anys,98 que Antígona, germana
de Joana, es casaria amb un dot aportat per Massaguer99 i que aquest
darrer pagués els censos ordinaris i extraordinaris del mas.100 A més
a més, Joan Mataró també obtingué el vistiplau per a poder recompensar el seu treball amb diners: “E que lo dit Johan Materó hage a
sembrar en les terres del dit mas dues quarteres de llavor seva, propi
del dit Barthomeu Massaguer e de aquell puxa fer a ses voluntats.
E que lo dit Johan Materó prenga ab inventari tots los béns del dit
mas. E aquells, a la fi del dit temps, haga restituir al dit son gendre,
esdevenidor, retenguts vers ell tots los milloraments que fets haurà en
la dita heretat, los quals li hagen ésser satisfets a coneguda de dues
persones elegidores fer cascuna de les dues parts.”
La mort d’un hereu o d’una pubilla amb fills petits obligà els
familiars i els tutors d’aquests menors a confiar en els matrimonis
creuats. Mitjançant aquestes unions, es pretenia assegurar la supervivència del futur hereu o pubilla i el compromís que aquest darrer
enllaçaria amb un/a fill/a del cabaler/a vidu/a, que havia entrat al mas,
95. Montserrat RICHOU I LLIMONA, “Economia i societat en els registres notarials:
la clientela dels capítols matrimonials del notari barceloní Miquel Franquesa”..., p. 103.
96. AHPB, Miquel Franquesa, Manual 1475-9-8/1476-10-25.
97. “Item és concordat entre lo Barthomeu Massaguer, de una part, e lo dit
Johan Materó, de la part altra, que lo dit Johan Materó de present ab la dita muller e
la dita Johana e encara ab na Antigona, filles sues, se vinga en la casa del dit Barthomeu Massaguer”.
98. “e la dita casa, terres, honors e possessions de aquella tinga e possahescha
per spay de huit anys del dia que en la dita casa serà vengut… E passats e complits los
dits huyt anys de lli avant, lo domini e senyoria de la dita casa o herensia sia del dit
Barthomeu Massaguer, lo qual hage a tenir lo dit Johan Materó e sa muller e la dita
Antiga, filla llur, en la dita casa. E provehir e alimentar aquells en totes coses necessàries”.
99. Si passats els vuit anys Antígona no s’havia maridat, Massaguer li “hage
a donar en ajuda de son maridar, ço és per dues persones elegidores una per cascuna
part”. A més a més, Antígona havia de percebre una soldada durant els vuits anys que
havia de treballar al mas de Massaguer.
100. Segons els acords, els censos ordinaris ascendien a 7 o 8 florins.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 193
casant-se amb el vidu/a cabaler/a usufructuari/a. Aquest fou el cas de
Miquela, vídua de Jaume Rierol, àlies Altafulla, d’Òrrius, i usufructuària del mas Altafulla, que es maridà el 31 de gener de 1477 amb
Gabriel Rovira, habitant de Cabrera, orfe de Bernat Rovira i Francina,
de Mataró. En aquests pactes se signà el compromís que Pere, de vuit
o nou anys, hereu universal de Jaume Rierol, es casaria amb Caterina, de set anys, filla de Rovira i d’Elionor, la seva difunta muller.101
Tenim els capítols d’Eulàlia, òrfena de Jaume Rierol, àlies Altafulla, i
d’Antònia, la primera muller d’aquell i, per tant, germanastra de Pere,
el futur hereu del mas Altafulla, que van casar-la amb un barceloní, el
seu padrastre es féu càrrec del pagament del dot.102 Amb els dos darrers
exemples comentats s’observa que la franja d’edat dels hereus i de les
pubilles casats és molt més àmplia del que alguns estudis acostumen
a explicitar.
Al Maresme baixmedieval, les famílies dels nois i de les noies que
eren instituïts hereus i pubilles utilitzaren el mercat matrimonial amb
evidents diferències. Per a exemplificar-ho, ens centrem en el cas de
Vilassar. En aquesta localitat, entre els anys 1348 i 1486, un 60%, dels
hereus s’aparellaren amb cabaleres vilassarenques, mentre que només
un 46% de pubilles maridaren amb cabalers de l’esmentada parròquia.103
Amb aquests resultats es copsa una diversificació de la demanda
de pubilles i un augment de cabalers forans, entre els quals predominaren els cabalers procedents d’altres contrades104 davant dels maresmencs.105 Per a entendre aquesta estratègia matrimonial, ha de tenir-se
en compte que a la família de la pubilla li interessava poder actuar en
un marc geogràfic més ampli i, d’aquesta manera, poder comptar amb
un nombre suficient de candidats. Entre aquests, podia seleccionar els
més aptes i afavorir en l’elecció el més rendible dels cabalers segons
una sèrie de paràmetres com, per exemple, l’edat, la salut, l’import de
l’aixovar i la posició economicosocial del grup d’origen.
La incorporació de cabalers-pubills d’altres parròquies també podia
afavorir una situació de poder “capgirada” respecte del patró hegemònic,
101. AHPB, Miquel Franquesa, Manuale decimum octavum (1476-10-25/1477-6-6).
102. AHPB, Miquel Franquesa, Manuale (1476-7-28/479-4-16).
103. En el cas dels hereus, les noies que procedien de parròquies més properes
a Vilassar presenten els següents percentatges: un 11% d’Òrrius, un 7% d’Argentona i
el respectiu 3% de Cabrera, Mata, Premià i Sant Esteve de Vilanova. Quant a les parròquies més allunyades, cal assenyalar Sant Pere de Roses amb un 3% i Sant Vicenç
de Vallromanes amb un 7%.
104. Barcelona amb un 6%, Liost, Ripollet, Sant Cebrià de Vallalta i Tagamanent
amb el 7%.
105. Alella, Teià i Tiana el 6%.
194
ja que la posició del nouvingut, aïllat del seu grup familiar, s’afebliria
i, alhora, reforçaria la pubilla i el seu entorn familiar més proper.
GRÀFIC 11
Enllaços matrimonials dels hereus de Sant Genís de Vilassar
(1348-1486)
Argentona 7%
Cabrera 3%
Mata 3%
Òrrius 11%
Premià 3%
S. Esteve Vilanova 3%
S. Pere Roses 3%
S. Vicenç Vallromanes 7%
Vilassar 60%
GRÀFIC 12
Enllaços matrimonials de les pubilles de Sant Genís de Vilassar
(1348-1486)
Alella 6%
Barcelona 6%
S. Cebrià Vallalta 7%
S. Esteve
de Ripollet 7%
Vilassar 46%
Sta. Maria Liost 7%
Sta. Maria Tagamanent 7%
Tiana 7%
Teià 7%
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 195
Al món rural de la Catalunya Vella no acostumaren a fer-se enllaços matrimonials entre hereus i pubilles. Aquestes unions no estaven
ben considerades perquè la seva pràctica comportaria molts conflictes
entre les famílies troncals de dos masos. Entre aquests, cal destacar
les desavinences que podien generar-se arran de la preeminència d’un
dels dos cognoms familiars i la gestió de l’atenció dels progenitors i
els cabalers dels masos.106
El dot o la llegítima de les filles cabaleres
Malgrat la decadència dels capítols matrimonials,107 el dot o la
llegítima de les cabaleres és una figura jurídica que forma part de
les donacions i de les contradonacions que les esposalles catalanes
avui dia encara contemplen.108 A l’època medieval, la dotació de les
noies cabaleres s’escripturà als capítols matrimonials, als debitoris
de dot, als esponsalicis, a les àpoques de dot, en algunes promeses
efectuades entre els futurs cònjuges, als pagaments de remença i a
les restitucions de dot.109 Els acords relacionats amb el mercat de
la terra i les darreres voluntats també aporten informació sobre la
dotació de les cabaleres.110
L’origen històric del dot encara no està resolt. Alguns investigadors defensen l’origen clarament romà d’aquesta institució basant-se
en les aportacions de Guillem Maria Brocà. Aquest jurista aplicà la
funció del dot d’època romana per a tots els períodes històrics, definí
aquesta aportació com “lo que la mujer u otro en su nombre, aporta
106. Andrés BARRERA GONZÁLEZ, Casa, herencia y família en la Cataluña rural...,
pp. 201-202.
107. Jaume CODINA, Contractes de matrimoni al delta del Llobregat (segles XIV a
XIX). Barcelona: Fundació Noguera (“Estudis”, 13), 1997, p. 19.
108. Lluís PUIG FERRIOL i Encarna ROCA TRÍAS, Instituciones del Derecho civil de
Cataluña. Barcelona: Bosch Casa Editorial S. A., 1987, pp. 303-318.
109. Disposem de 81 debitoris de dot, 88 esponsalicis i 246 àpoques de dot.
110. A la baixa edat mitjana, la separació de béns vigent comportà que la muller
hagués d’intervenir en moltes escriptures relacionades amb el mercat de la terra. En la
major part dels contractes emfitèutics, compravendes i arrendaments, hi havia formalismes
que es referien a la renúncia de les diligències elaborades pel senatconsult Veleià a favor
de les dones. Per tant, amb la utilització de la fórmula jurídica de renúncia a la part
que li pertocaria a la muller, corresponent al dot i a l’esponsalici, es donà plens poders
al marit a l’acte jurídic, encara que hagués hipotecat el mas per a respondre dels béns
aportats per la muller en matrimoni (dot) i l’augment que d’acord amb aquells s’havia
constituït (esponsalici), Joan MALUQUER I ROSES, El dret català avui vigent. Barcelona.
Editorial Barcino: 1962, p. 37. Josep IGLÉSIES, Derecho Romano. Instituciones de Derecho
Romano. Barcelona: Ediciones Ariel, 1972, p. 503.
196
al matrimonio para el sostén de sus cargas”.111 D’altres historiadors112
es basen en les investigacions realitzades per Jesús Lalinde Abadia, en
les quals presenta l’evolució de la figura jurídica del dot.113
En els seus estudis, Lalinde inicia la seva anàlisi a alta edat mitjana i observa l’existència de diferents tipus de donacions. En aquell
període, malgrat la inexistència de pactes relacionats amb el règim
general de béns, si la muller es casava amb un visigot rebia el precium o dot marital, que corresponia a la meitat dels béns del marit. En
canvi, si es maridava amb un hispanoromà percebia la donació ante
nupcias. Posteriorment, entre els segles XI-XII, aquestes aportacions anaren concretant-se en unes donacions maritals denominades esponsalici
o dècim.114 Tot i aquesta denominació no existí una correspondència
generalitzada entre l’import d’aquesta donació i la dècima part del
patrimoni del marit perquè la quantia satisfeta podia superar aquesta
proporció.
A partir de la segona meitat del segle XII i, sobretot, del segle XIII,
Lalinde observa que, a Catalunya, es produí un desplaçament progressiu del dret visigot.115 Aquesta legislació s’anà substituint gradualment
pel dret romanocanònic. Aquesta nova normativa comportà un canvi
en l’aportació del dot, ja que en comptes de satisfer-lo el baró l’havia
d’entregar la muller o la seva família. A partir del segle XIII, noves
legislacions com el Recognoverunt proceres, les Commemoracions de
Pere Albert i diverses compilacions de costums condicionaren les unions matrimonials amb la imposició de la donació femenina. És a dir,
no es podia formalitzar un matrimoni sense una prèvia aportació de
dot de la muller.
Des de la baixa edat mitjana, el dret civil català establí una estricta separació entre els béns de la muller i els del seu marit. Davant
d’això, el dot intentà assegurar un futur digne per a la cabalera vídua
111. Guillem M. BROCÀ, Història del derecho de Cataluña..., p. 745.
112. Lluís TO FIGUERAS, Família i hereu a la Catalunya nord-occidental (segles XXII). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (“Biblioteca Abat Oliba”, 185),
1997, pp. 151-171.
113. Jesús LALINDE ABADIA, Capitulaciones i donaciones patrimoniales en el derecho
catalán. Barcelona: Imprenta Altés, 1965. Jesús LALINDE ABADIA, “Los pactos matrimoniales
catalanes”. Anuario de Historia del Derecho Español, 33 (Madrid, 1963), pp. 133-248.
114. D’entre els pactes estipulats en aquestes dotacions maritals, sovintejà la
destinació final del dot (els fills, el marit o la família d’aquest, depenent de la situació)
i una garantia pel compliment del matrimoni. La penalització podia comportar el pagament de quantitats que superaven el dot acordat.
115. Segons Lalinde, el dret comú (romà-canònic-feudal) sorgí l’any 1409, Jesús
LALINDE ABADIA, Los pactos matrimoniales catalanes..., p. 172.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 197
o separada.116 Passat el primer any de la mort de l’espòs, “l’any de
plor”, si la vídua no gaudia de l’usdefruit dels béns del difunt marit,
podia perdre fins i tot l’habitatge: “Lo seu usdefruit aprés mort del dit
marit seu fins al die del pagament e satisfacció de la dita sua dot e
lexa no pugués ésser gitada de casa entretant fins que fos pagada.”117
Els imports dotals depenien d’un conjunt de variables, entre les
quals cal assenyalar factors com l’estatus socioeconòmic de la família
que l’aportava, el nombre de cabalers i cabaleres a col·locar, la posició social de la família amb la qual es pretenia emparentar, la
situació financera d’ambdues famílies en un moment donat i els acords
negociats a les esposalles.
Com és lògic, els atorgants del dot foren similars als dels heretaments. D’entre els familiars més propers, es contemplen el pare, la
pubilla i el seu marit,118 la mare vídua119 i la vídua que s’havia tornat a
maridar.120 Altres parents que també evidencien les nostres fonts foren
els germans,121 el cunyats,122 els avis i àvies,123 així com els oncles.124
116. “Les lleis a partir del 1351, deixaven les dones barcelonines en particular,
i en general totes les dones vídues catalanes, a mercè dels seus propis béns, els que
elles haguessin aportat al matrimoni en forma de dot o els béns parafernals, o bé a la
voluntat del marit que en el testament podia deixar-les una mica més ben proveïdes
però sempre perquè ell volia, ja que la llei no reconeixia cap dret de la dona sobre els
béns del marit, un cop li era restituït el dot i l’escreix”, Teresa-Maria VINYOLES i VIDAL,
La vida quotidiana a Barcelona vers 1400, p. 182.
117. 1481-11-21, AHPB. Miquel Franquesa, Manual (1481/1482), capítols matrimonials de Jaume Ferrer, orfe de Jaume Ferrer i Angelina, de Premià, i Joana, filla de
Joan Palau, hostaler, i de Joana, de Santa Maria de Mataró.
118. Debitori de dot de Guillema, muller de Raimon Macià, de Premià, 1383,
119. Debitori de dot de Saurina, vídua de Guerau d’Altafulla, d’Òrrius. La seva
filla, Constança, s’havia de maridar amb Antoni, fill de Pere Bonany, àlies Veil, de Vilassar, APSGVD, Manual 4, fols. 55-56.
120. Guillema, vídua de Francesc Martí, àlies Roudors, i muller de Jaume Roudors, apareix com a debitora juntament amb el seu segon marit, del dot escripturat
de Salvadora, filla tinguda en el primer matrimoni, que havia d’esposar-se amb Bernat
Martí de Teià, APSGVD, Manual 5, fol. 15.
121. Debitori de dot de Llorenç Julià, fill i hereu del mas Julià, 1469, APSGVD,
Diversorum 25.
122. El 25 de març de 1368, s’escriptura una àpoca de dot de 100 sous de Simó
de Crosanyes, d’Argentona, a favor de Bernat Eimeric, de Vilassar, per Francesca, la seva
cunyada, APSGVD, Manual 2, fol. 3.
123. Debitori de dot d’Elisenda, muller de Guillem Bergai, i Mateu, el seu fill, a
favor d’Alamanda, muller de Guillem Armengol, i Salvador, el seu fill. Els primers devien
40 lliures en concepte de dot per Francesca, filla de Mateu, que havia de casar-se amb
Salvador, 1400,6,20, APSGVD, Manual 5, fols. 61v bis-62.
124. L’any 1398 Pere Seguí, d’Argentona, s’obligà mitjançant un debitori de dot a
satisfer 60 lliures per Clara, filla del seu germà, Guillem Seguí, que s’havia de maridar amb
Pere, fill de Valençona i nét de Bernat Veil i Sança, de Vilassar, APSGVD, Manual 5,
fols. 35v-36.
198
També satisferen dots tutors de menors que podien pertànyer al grup
familiar o ser amics de la família.125 Les vídues acostumaven a prometre
l’aportació del dot del seu primer enllaç matrimonial i, si era possible,
l’escreix o esponsalici promès pel difunt marit.126
En general, el dot de les cabaleres procedia de la suma de les
llegítimes materna i paterna, que des de la pragmàtica de l’any 1343
fou considerada com la quarta part de l’herència.127 Aquestes foren les
donacions mínimes a les quals podia aspirar una cabalera que provingués d’un nucli familiar amb prou capacitat econòmica com per poder
assegurar la satisfacció d’un dot.
A part d’aquestes donacions dels progenitors, el dot podia estar
configurat per una quantitat variable de donacions que depenien de la
situació de la cabalera i, en casos de necessitat, de la solidaritat exercida pel seu entorn més immediat i/o per la beneficiència eclesiàstica.
Per aquest fet, a les esmentades llegítimes, algunes noies hi pogueren
afegir la percepció d’altres donacions, com ara deixes testamentàries
de progenitors i d’altres parents difunts,128 les aportacions pecuniàries
de parents, així com la satisfacció de soldades a nenes col·locades com
125. El 7 de novembre de 1403, els tutors de Constança, òrfena de Pere Jofre,
d’Òrrius, escripturaren un debitori de dot de 30 lliures a favor de Pere Ferrer i Antoni,
de Vilassar. Mentre Pere Vinyals, d’Òrrius, assegurà el pagament de 20 lliures el dia de
la benedicció eclesiàstica, l’altre tutor, Pere Lladó, de Vilassar, s’obligà al pagament de
50 sous anyals, APSGVD, Manual 4, fol. 79 bis.
126. Àpoca de dot de 15 lliures de Francesc Riera, de Vilassar, a favor de Benvinguda, vídua de Bernat Tió, de Llavaneres, i muller de Riera (1368-4-12, APSGVD,
Manual 2. fol. 2v). En els capítols matrimonials, de Joan Rosselló, àlies Rossell, orfe de
Rafael Rosselló i Salvadora, de Premià, i Angelina, vídua de Pere Mora, i filla de Pere
Tai, difunt, i d’Eulàlia, de Premià, Salvadora es dotà ella mateixa amb un import de
760 lliures,1476,1,30, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale decimum octavum (1476/1477).
127. Guillem M. BROCÀ, Historia del derecho de Cataluña..., p. 368.
128. A les donacions efectuades per Pere Botey, de la parròquia de Sant Pere de
Premià, fill i hereu del difunt Bartomeu Botey, a la seva germana Angelina es pot llegir:
“part heretat e legítima paternal e maternal, e simplement de aquella, e en satisfacció
encara de la leixa per lo dit Barthomeu Botey, quòndam, pare seu ab son testament, a la
dita Angelina, filla sua feta, e del creix o part a ella pertanyent en lo creix, fet a la dita
madona Eulalia, mare sua, e per altres qualsevol drets a la dita Angelina pertanyents
en los béns dels dits pare e mare seus”, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale decimum
octavum (1476-10-25/1477-6-6).
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 199
a aprenentes d’un ofici129 o minyones130 i els ajuts per a maridar-se, de
parents i convilatans.131
TAULA 15
Comparació d’imports de dots
(períodes 1349-1400 i 1402-1481)
Període 1349-1400
Període 1402-1481
Import (sous)
%
Import (sous)
%
—
300
—
400
500
600
—
—
800
—
940
1.000
—
1.200
1.400
1.500
1.600
2.000
—
4
—
2
4
10
—
—
22
—
2
15
—
15
6
2
8
6
200
300
360
400
500
600
700
760
800
900
—
1.000
1.100
1.200
—
—
1.600
2.000
3
3
3
3
7
13
11
2
8
5
—
15
2
7
—
—
8
7
129. A la Barcelona baixmedieval hi havia moltes nenes procedents de famílies
humils de les rodalies. Algunes foren col·locades a casa d’alguna muller artesana de la
Ciutat Comtal. Vinyoles ho exemplifica amb un document de l’any 1388, mitjançant el
qual s’estipulà que Bartomeua, d’onze anys i filla de Pere Triador, de Premià, s’estaria
durant tres anys i mig a casa de Joana, muller d’Antoni Crespià, espaser de Barcelona,
on aprendria a cosir. A canvi, Bartomeua rebria un vestit valorat en 16 sous, TeresaMaria VINYOLES, Les barcelonines a les darreries de l’edat mitjana..., pp. 36-37.
130. El 4 d’abril de l’any 1400, Antoni Orriols, de Cabrera, pare de Joaneta,
d’onze anys, pactà que aquesta nena, durant sis anys, per un salari de 2 lliures i 10 sous
anyals, seria minyona de Bartomeu Soler, boter, de Barcelona (AHPB, Bernat Nadal,
Manual (1400-3-3/1400-8-12)). En el seu testament, Arnau Carbonell, teixidor de lli de
Vilassar, exigí 50 sous a Julià “per loguer de na Anthonia, filia mia, qui estech ab ell”,
1449-9-4, APSGVD, Manual 8, fols. 150-151v.
131. Els marmessors de Francesca Juliana, vídua de Pere Julià, “donaren a I
nina a maridar per amor de Déu” 10 sous, 1389-11-28, APSGVD, Manual 3, fols. 55v-56.
200
Període 1349-1400
Període 1402-1481
Import (sous)
%
Import (sous)
%
2.200
2.400
—
—
6
2
—
—
—
—
5.000
5.400
—
—
2
2
Durant els anys 1349 i 1481,132 les quantitats destinades a la constitució dotal oscil·laren entre els 200133 i els 5.400 sous.134 D’aquest
ampli ventall de possibilitats dotals, els imports situats entre els 600
i 1.000 sous foren els predominants. En el període 1349-1400, els imports predominants foren de 800 a 1.200 sous. Al període 1402-1481,
aparegué una dotació mínima de 200 sous i l’aportació més elevada
ascendí a 5.400 sous. Al segle XV, les sumes de dot es presenten més
diversificades. D’aquestes dades, cal assenyalar que els imports de 1.000
sous representen un 15%, les sumes de 600 sous un 13% i els de 800
i 1.600 sous un 8%.
La comparació dels resultats obtinguts per als segles XIV i XV són
força interessants. Al segle XIV, només el 20% dels dots analitzats se
situaren entre els 300 i els 600 sous. Al segle XV, els imports de dot de
200 a 600 sous representen el percentatge d’un 32% dels documents.
A més a més, l’import de dot de 800 sous que, al segle XIV, presenta
el percentatge d’un 22% al segle següent minva fins a un 8%. Aquestes
dades demostren que, al segle XV, la pagesia “grassa” mantingué la
satisfacció d’unes sumes considerables, la resta acordà uns imports de
menor quantia i augmentaren les quantitats mínimes percebudes. En
conseqüència, s’observen canvis importants dins la composició social
pagesa amb un augment del potencial econòmic i social de la pagesia
benestant, una pèrdua patrimonial generalitzada per a la majoria i un
132. Per a l’obtenció d’aquestes dades, s’ha utilitzat la informació de cent vint-ivuit documents que informen sobre el mateix nombre d’enllaços matrimonials detectats.
D’aquestes fonts setanta-quatre corresponen al segle XIV (quaranta-nou debitoris de dot i
setze esponsalicis) i la resta són del segle XV (dinou debitoris de dot, quatre esponsalicis
i trenta-un capítols matrimonials).
133. Debitori de dot de 10 lliures (200 sous) de Bernat Casa i Francesca, sa
muller, de Vilassar, per Agneta, òrfena de Joan Rovira, a favor de Bartomeu Marc i el
seu fill Salvador, 1439-12-26, APSGVD, Manual 8, fol. 99v.
134. L’import més elevat de dot s’observa als capítols matrimonials, datats el 27
de febrer de 1473, de Pere Ferrer, fill de Jaume Ferrer, difunt, i d’Angelina, de Premià, i
Eulàlia, filla de Bartomeu Soler, mercader, difunt, i d’Isabel, de Barcelona. AHPB, Miquel
Franquesa, Manuale Tercium decimum (1473). A les pàgines 212 i 213 es comenta més
detalladament l’aportació econòmica d’ambdues parts contractuals.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 201
augment de la pagesia desvalguda. Les diferències entre aquests darrers
pagesos i els més benestants cada vegada foren més notables i, per
tant, cal parlar d’un augment o bipolarització de la diversitat pagesa.
Els resultats de la quantificació dels imports del dot analitzats no
s’allunyen pas gaire dels resultats aportats per d’altres medievalistes.
Mercè Aventin constata que les famílies benestants de les comunitats
rurals del Vallès pagaven una mitjana de 600 sous al segle XIII, de 800
sous al segle XIV i de 1.500 al segle XVI.135 Pere Benito observa que
els imports de dot més elevats a Vilanova del Camí sobrepassaren
l’import de 1.000 sous quan les cabaleres es casaven amb hereus de
masos i de cases de l’esmentada vila que disposaven de terres.136 Rosa
Lluch també confirma que, al segle XV, la dotació mitjana d’una noia
dependent de l’Almoina de Girona era de 1.000 sous.137 Per a la vila
d’Argentona, Enric Subiña comptabilitza una mitjana de 980 sous per
als segles XIV i XV.138 Totes aquestes dades superen la mitjana de 776
sous per al segle XV de la zona del delta del Llobregat estudiada per
Jaume Codina.139
A Barcelona, la clientela de la notaria de Miquel Franquesa
fou molt diversa, atès que la freqüentaren barcelonins i habitants
de l’entorn rural més proper a la Ciutat Comtal. L’estudi dels seus
manuals mostra com els imports de dots més modestos oscil·laren
entre els 240 i els 360 sous i es pactaren entre membres del poble
menut barceloní, dins del qual pogué inserir-s’hi una esclava alliberada
pel seu difunt amo, i els clients menys acabalats d’aquest notari de
l’entorn rural barceloní. Els imports més quantiosos, que suposaren
la satisfacció de dots d’entre 40.000 i 670.000 sous, reflecteixen les
relacions econòmiques i socials sorgides entre membres de l’estament nobiliari rural i les d’alguns membres d’aquest estament amb
el patriciat urbà barceloní. Entre els imports més modestos i els
més quantiosos, se situà un conjunt d’imports de dots. Així, per a
Barcelona, els imports entre 240 i 1.000 sous foren els compromesos
per un 43% de la població d’aquesta ciutat, les sumes entre 1.100
135. Mercè AVENTIN PUIG: La societat rural..., p. 447.
136. Pere BENITO i MONCLÚS, “Història medieval”, Història de Vilanova del Camí.
Vilanova del Camí: Ajuntament de Vilanova del Camí i Pagès Editors, 2003, p. 140.
137. Rosa LLUCH BRAMON, “Las dotes y la diferenciación campesina: una aproximación a partir de la exacción servil del matrimonio”, FURIÓ, Antoni i GARCÍA-OLIVER,
Ferran (editors), Pautas de consumo y niveles de vida en el mundo rural medieval, València:
Publicaciones de la Universidad de Valencia (en premsa).
138. Enric SUBIÑÀ, Argentona al segle XV..., pp. 131-132.
139. Jaume CODINA, Contractes de matrimoni al delta del Llobregat..., p. 256.
202
i 2.000 sous per un 28,6% i les que oscil·laven entre 2.400 i 3.300
sous per un 24,7%. Per tant, els imports de dots menys quantiosos a
la Ciutat Comtal foren els acordats pel percentatge de població més
important. Els dots aportats per les núvies cabaleres als clients dels
masos de l’hinterland barceloní estigueren entre els 500140 i els 2.000
sous,141 amb una mitjana de 580 lliures. En l’observació cronològica
de les quantitats satisfetes en concepte de dot no s’aprecia diferències
d’imports que puguin relacionar-se amb la guerra civil.142
En general, al Maresme, en aquestes consignacions dotals no
s’escripturaren donacions d’altres tipus de béns. Tot i així, algunes barcelonines de famílies benestants promeses amb cabalers maresmencs
aportaren en el seu dot alguns béns immobles. El 9 de març de 1471,
als capítols matrimonials de Pere Marquès, fill de Pere Marquès, difunt,
i Margarida, de Vilassar, i Eulàlia, filla de Bartomeu Ribes, pellisser, i
Eufrasina, de Barcelona, s’aportà un dot de 400 sous (11 lliures i 12 sous
en béns mobles sense especificar i 8 lliures i 8 sous en capital). En
aquests acords, també es contemplà la donació d’unes cases al carrer
d’en Jutglar de Barcelona.143
També cal mencionar la donació d’un vestit nupcial144 i tres donacions, a les quals s’afegí un cofre. Segons els capítols matrimonials
acordats el 27 de desembre de 1449 entre Joana, filla d’Antònia Riera,
de Vilassar, i Salvador Colomer, de l’esmentada parròquia, la donació
d’un cofre era un fet que s’acostumava a realitzar: “Item lo dit Anthoni
Riera vull e d’altra part donar a la dita Joana, filia mia, un cofre axí
com és ús e costum de la terra, so és, ab totes les joies.”145 Aquest cofre amb joies acompanyà un dot de 600 sous que havia de satisfer-se
a terminis. La situació financera dels Riera no passava per un bon
140. Als capítols matrimonials d’Andreu Goday, de l’Hospitalet de Santa Eulàlia de Provençana, fill de Galceran Goday, difunt, i de Joana, de les esmentades vila i
parròquia, i Joana, filla de Jaume Roca, de la Pobla del terme del castell de Claramunt,
el dot aportat fou de 500 sous, 1475-10-8, AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1475-98/1476-10-25).
141. 1481-8-19, AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1481-8-9/1482-2-20), Capítols
matrimonials de Bernat Portell, fill de Salvador Portell i Francina, de la parròquia de
Santa Maria de la vila de Mataró, i Eufrasina, filla d’Esteve Marquès i de Margarida,
de l’esmentada parròquia.
142. Montserrat RICHOU i LLIMONA, “Economia i societat en els registres notarials: la
clientela dels capítols matrimonials del notari barceloní Miquel Franquesa...”, pp. 85-102.
144. L’any 1383, Francesc Pastrany, de Ripoll, féu donació esponsalicia de 400
sous a favor de Guillema, filla de Bernat Ferrer, de Vilassar. Pastrany havia de percebre
800 sous del dot de Guillema i un vestit nupcial, APSGVD, Manual 4, fol. 180.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 203
moment, ja que fins i tot s’empenyorà al futur marit una peça de terra
com a garantia del pagament del dot promès per Joana.146
Com arreu d’Europa,147 la majoria de les llars maresmenques
hagueren de fer un veritable esforç econòmic per satisfer els imports
dotals més generalitzats i, per tant, moltes d’aquestes famílies hagueren
d’empenyorar-se o vendre una pensió de censal mort.148
Per a aquestes famílies les aportacions dotals significaren la satisfacció d’unes importants sumes pecuniàries que superaven els imports
destinats a l’alimentació i a l’adquisició d’agrer. Segons Mercè Aventin,
“eren quantitats importants, amb les quals, en aquella època, es podia
comprar el blat suficient per a mantenir una persona durant molts
anys: entre 8 i 12”.149
Aquesta situació reflecteix la coexistència de dues tendències contradictòries dins la dinàmica dels enllaços matrimonials de la baixa edat
mitjana. D’una banda, es constata la necessitat que tenien els grups
familiars més desvalguts de col·locar ràpidament les filles cabaleres i
així estalviar-se’n la manutenció. I, de l’altra, que els enllaços nupcials d’aquestes cabaleres tot sovint comportaven grans despeses per a
les seves famílies. Per això, Henri Bresc qualifica aquesta sortida de
numerari com a “capital líquid”.150
A més a més, les cabaleres de les famílies que no podien costejar
un dot atractiu experimentaven una pèrdua de valor dins del mercat
146. “XX lliures feta la selebració del matrimoni XV dies abans e lo restant jo,
Anthoni Riera, met en penyora vos, dit Salvador Colomer, fil… una pessa de terra (a ses
Aroles)… la qual pessa de terra jo, dit Anthoni, vull que vos posseiats en profi… e tan
longament fins que a les XXX lliures ayats compliment”, APSGVD, Manual 8, fol. 155.
147. A Florència, l’any 1425, hi havia el “Monte delle doti”, “una especie de
seguridad social para las hijas (aunque también para los chicos), en dónde un depósito
de 100 florines de oro proporcionaba una dote de 250 florines, siete años después, y
una dote de 500 florines, quinze años después; en caso de muerte de esa hija, el capital
pasaba en las mismas condiciones a la hermana más joven o, si no, volvía al municipio”, Jacques HEERS, El clan familiar en la Edad Media. Barcelona: Labor Universitaria
(“Manuales”), 1978, p. 76. María Milagros RIVERA GARRETAS, “La legislación del Monte
delle Doti en el Quatrocento florentino”, Las mujeres medievales y su ámbito jurídico.
Madrid: Universidad Autónoma, 1983, pp. 155-173.
148. El 13 de juny de 1476, Jaume Torre i Bartomeu, fill i hereu del mas Torre,
del veïnat de Cabrils de Vilassar, vengueren per 9 lliures una peça de terra a Arnau de
Castanyeda, barber i cirurgià de Cabrera. En aquesta escriptura els venedors justificaren l’operació creditícia de la següent manera: “pro nostris necessitatibus sucurrendis
signaturque solucione fienda de dote danda promissa Johanne filie mei”, APSGVD, Diversdorum 30.
149. Mercè AVENTIN PUIG, La societat rural..., p. 479.
150. Henri Bresc constata l’exclusió de les filles dotades de la resta de l’herència
i el traspàs de “capital líquid” entre famílies, Henri BRESC, “La Europa de las ciudades
y de los campos”, p. 433.
204
matrimonial. Per aquest motiu, la pràctica de col·locar nenes com a
minyones o aprenentes d’un ofici fou un recurs força estés entre els
pagesos més desvalguts. Per això, Jean Louis Flandrin assenyala que
una possible solució per a les famílies més pobres fou el concubinat.151
Atesa aquesta situació, és fàcil d’entendre la massiva utilització,
i per tant escripturació, de documents de debitori de dot. En aquestes
fonts es consignava per escrit el reconeixement del deute pels portantveus o representants de la noia cabalera i l’acceptació feta pel promès
i/o els seus representants de la quantia del dot i els terminis del seu
pagament. En general, s’acordava que el dia de la benedicció eclesiàstica “in facie ecclesie” se satisfaria la meitat o una tercera part del dot
i la resta de l’import s’abonaria mitjançant pagaments anyals en una
data assenyalada. D’entre aquestes dates, les més freqüents foren al cap
d’un any de la celebració del matrimoni, per Pasqua, la festivitat de la
Resurrecció, per Tots Sants i per Sant Miquel. Tot seguit els debitors
juraven damunt els quatre Sants Evangelis que complirien l’estipulat,
i com a mesura de seguretat aportaven fiadors. En cas d’insolvència,
aquests fiadors havien de respondre dels impagaments. Com a tota font
notarial, a la part final d’aquestes escriptures hi figuraven les signatures
dels fiadors i les dels testimonis.152
Un cas a part, per la seva excepcionalitat, fou el protagonitzat,
l’any 1372, per Pere Aroles, de Vilassar, que prometé la total satisfacció
d’un dot de 1.000 sous el dia del casament de la seva filla Francesca.
Aquesta cabalera havia estat compromesa amb Salvador Isern, fill i
hereu de Simó Isern i de Sança, que tenien el mas Isern, de Vilassar.153
D’acord amb el que s’ha pogut copsar a la primera part d’aquest estudi, ambdues famílies formaven part de la pagesia grassa vilassarenca.
L’opció de satisfer un dot a terminis obligava els hereus i les
pubilles a planificar les entrades i sortides de numerari del patrimoni
que gestionaven. De vegades, com fou el cas de la família Gotmar
de Girona, famílies benestants que practicaren una ambiciosa política
151. “Lo mismo que en el siglo XVIII, se encuentran en la Edad Media miserables
que viven en concubinato porque no son lo suficientemente ricos como para casarse.
En estos casos es raro que los archivos hayan conservado alguna huella de sus hijos”,
Jean-Louis FLANDRIN, Los orígenes de la familia moderna..., p. 232.
152. El 13 de març de 1379, en representació de la seva filla Agnès, Bonanat
Canal i la seva muller Saurina, de Vilassar, escripturaren un debitori de dot de 30 lliures a favor de Pere Boscà, àlies Pere Dor, i el seu fill de l’esmentada parròquia. Segons
aquesta font, els Canal es comprometeren a satisfer 12 lliures el dia de la benedicció
nupcial i 40 sous anyals. Com a fiadors presentaren Bernat Casals, Jaume Flor, Simó
Isern i Francesc Pi, de Vilassar. Els testimonis d’aquest acte foren Bernat Marc, Arnau
Castellar i Berenguer Agell, de l’esmentada localitat, APSGVD, Manual 4, fols. 96v-97v.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 205
matrimonial entraren en decadència.154 Al darrer capítol de la primera
part d’aquest estudi, també s’ha pogut observar com el pubill Antoni
Mir, àlies Arnó, marit de Francesca hagué de costejar la satisfacció dels
dots de les seves cunyades, circumstància que afectà negativament el
patrimoni del mas Arnó.
D’altra banda, el pagament a terminis dels dots també reflecteix
un procedir força pragmàtic, car permetia simultaniejar el pagament
de les quantitats pactades amb una autèntica unió conjugal. En canvi,
en d’altres indrets com a la Toscana, moltes parelles artesanes hagueren de viure separades durant mesos i anys perquè els familiars de les
cabaleres no havien acabat de satisfer el dot. Aquestes noies casades
que restaven a la llar dels seus pares eren denominades dones maridate
però no ite.155
L’estudi d’escriptures de debitoris de dot mostra els anys que la
població invertí en satisfer l’import dels dots acordats.156 La resposta
dels deutors no fou homogènia. La diversitat existent contemplà diferents opcions que anaren des de la satisfacció del pagament abans de
la celebració de les noces, representat amb un percentatge d’un 5%,157
fins a les satisfaccions dotals que acompliren el màxim període que
fou de quinze anys.158 Aquest darrer termini també coincideix amb els
imports de dots més elevats del segle XIV. Es tracta de dos documents,
relacionats amb Guillem Carbonell de Vilassar. Un pagès vilassarenc
que, tot i la seva condició de remença, consolidà relacions de parentiu
amb pagesos benestants baixmaresmencs.159
154. Josep FERNÁNDEZ i TRABAL, Una família catalana medieval..., pp. 232-237.
155. Charles de la RONCIÈRE, “La vida privada de los nostables toscanos en el
umbral del renacimiento”, p. 203.
156. S’han analitzat setanta-nou debitoris de dot. Alguns d’aquests documents
estan inserits dins de capítols matrimonials.
157. El 4 de febrer de 1473, en els capítols matrimonials de Joana, filla de
Salvador Abril, difunt, i d’Agneta, de Vilassar, i Joan Casa, fill de Bernat Cabús, àlies
Casa, difunt, i Nadala, senyora útil i propietària del mas Casa, de Premià, Jaume Abril
i Antoni Abril, germans de Joana, prometeren satisfer 20 lliures vuit dies abans de la
solemnització del matrimoni “en fas de església” (AHPB, Miquel Franquesa, Manuale
tercium decimum (1473)). El 27 de febrer de 1427, Jaume Botey, fill i hereu universal
del difunt Bartomeu Botey, de Premià, pactà amb Jaume Corbera, fill del difunt Miquel
Corbera i d’Angelina, de Teià, l’abonament de 50 lliures per la seva germana Antònia,
“les quals a ella o per ella o per son dot promet lliurar e pagar al dit Jachme Corbera,
esdevenidor marit seu, en peccunia nombrant quinze dies ans de la celebració del dit
matrimoni entre ells fahedora en fas de església”, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale
decimum octavum (1476/1477).
158. L’any 1379, Guillem Carbonell, de Vilassar, escripturà un debitori de dot de
2.400 sous a favor d’Arnau Sayol, d’Alella, i del seu fill, APSGVD, Manual 4, fols. 112-112v.
159. L’any 1383, Guillema, muller de Raimon Macià i aquest, de Premià, es
comprometeren a abonar 2.200 sous a Guillem Carbonell, de Vilassar, per la seva filla
Bonanata, APSGVD, Manual 4, fols. 167v-168. Vegeu també la nota anterior.
206
GRÀFIC 13
Terminis de satisfacció de dots (1379-1481)
13 anys 1%
11 anys 4%
15 anys 3%
10 anys 3%
no s’especifica 20%
9 anys 12%
8 anys i mig 5%
abans noces 5%
8 anys 5%
1any 1%
2 anys 5%
7 anys 14%
3 anys 4%
4 anys 3%
6 anys 8%
5 anys 8%
El termini de pagament fraccionat de dot predominant fou el de
set anys, que representa un 14% del total de la mostra analitzada. Altres
terminis que sovintegen a les escriptures de debitori de dot consultades
són els de nou anys amb un 12% i els de cinc i sis anys amb un 8% respectivament. A banda dels pactes realitzats, l’explicació d’aquests terminis
rau en l’import total del dot, la suma avançada a la cerimònia nupcial, la
quantia aportada anyalment, així com el nombre de cabalers i cabaleres
a col·locar. Per exemplificar-ho es pot comparar el cas de Saurina, vídua
de Guerau d’Altafulla, d’Òrrius, amb el de Bernat Ferrer, de Vilassar.
El dia 1 de juny de 1378, Saurina es comprometé a satisfer a
Antoni Bonany, de Vilassar, 40 lliures per Constança, la seva filla. D’aquest
import, 15 lliures s’havien d’abonar el dia de la benedicció. La resta
del dot es fraccionà en uns pagaments anyals de 50 sous.160 Nou mesos
després, el 16 d’octubre del mateix any, Saurina tornà a pactar un altre
entrega dotal a terminis.161 Aquesta vegada, Saurina acordà el pagament
de 30 lliures per Francesca, una altra de les seves filles, que havia de
maridar amb Macià Sala, de Premià. L’abonament d’aquest dot s’havia
de satisfer de la manera següent: 60 sous el dia de la benedicció, 60
sous per Nadal i, a partir d’aquesta data, 60 sous anyals fins la plena
satisfacció de l’import dotal. Segons les fonts analitzades, durant nou
160.
161.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 207
anys, Saurina simultaniejà els pagaments dotals de les seves dues filles
que ascendiren a 110 sous anyals.
En canvi, l’any 1383, Bernat Ferrer, de Vilassar, encapçalà un debitori de dot de 40 lliures i es comprometé a costejar un vestit nupcial.
El termini de pagament acordat fou de dos anys. En aquesta escriptura
es constata que el dia de la benedicció s’havien d’abonar 15 lliures i
la núvia havia de lluir el vestit nupcial. Bernat Ferrer es comprometé
a satisfer la resta del dot, és a dir, 25 lliures l’any següent.162
Al segle XV, a Barcelona i en alguns masos del seu entorn rural
més proper, els pagaments a terminis foren una excepció. La majoria
de les aportacions dotals se satisferen de vuit a quinze dies abans de
la benedicció i els terminis pactats pels que ho satisferen a terminis no superaren el període dels quatre anys.163 Dins d’un context de
crisi generalitzada com fou el període de 1458-1482, en el qual Miquel
Franquesa exercí de notari a Barcelona, augmentà la pressió social
per a obtenir, al més aviat possible, la satisfacció de l’import d’un dot
en “pecunia comptant” que, com s’ha vist, acostumava a superar les
inversions realitzades en d’altres mercats.164
L’esponsalici o escreix
La figura jurídica de l’esponsalici o escreix fou present a diferents
zones de la geografia hispana i de la resta del continent europeu.165
A Catalunya, el mot escreix fou l’accepció vulgar de sponsalicium, dotalicium i donacio propter nupcias. Aquests termes jurídics són equiparables a les arras castellanes, al haereditamentum maritorum i a la
firma dotis aragonès, al greix valencià i al docraine francès. Com en el
cas del dot, l’origen històric de l’esponsalici també cal cercar-lo en
163. Als capítols matrimonials de Bernat Santromà, de Tiana, i de Margarida,
filla de Pere Martí Salanga i de Nicolaua, difunta, de Mieres (bisbat de Girona), s’acordà
el pagament del dot de Margarida en quatre anys, 1479-11-16, AHPB, Miquel Franquesa,
Manuale vicesimum secundum (1479-4-17/1479-11-10).
164. Montserrat RICHOU i LLIMONA, “Economia i societat en els registres notarials: la
clientela dels capítols matrimonials del notari barceloní Miquel Franquesa...”, pp. 61-142.
165. Els esponsalicis consultats per a l’elaboració d’aquest apartat han estat
vuitanta-vuit documents: quaranta del segle XIV i quaranta-vuit del segle XV. Mercès a
aquestes fonts s’ha pogut identificar alguns hereus dels quals no es disposava del seu
corresponent heretament. Entre d’altres es pot esmentar l’esponsalici de Salvador Isern,
fill i hereu de Simó Isern i Sança, de Vilassar, a favor de Guillema, òrfena de Guillem
Colomer (1365-11-2, APSGVD, Manual 2, fols. 7v-8). Esponsalici del 14 d’abril de 1464,
de Bartomeu Català, “fill emancipat e heretat den Anthony Cathala” i de Clara, difunta,
de Santa Maria de Mataró, 1464-4-14, AHPB, Miquel Franquesa, Plec de Capítols Matrimonials (1452/1482).
208
èpoques anteriors.166 Segons Brocà,167 aquesta figura jurídica s’origina
arran de la influència del contradot del Baix Imperi i de la morgengabe
(donació del matí) o precium virginitatis de legislacions germàniques.168
Jesús Lalinde constata que, després d’un primer llarg període de
temps, en el qual els enllaços matrimonials, influïts per les legislacions
germàniques, es basaren en el dot masculí, durant el segle XIII, a tot
Europa, amb el redescobriment del dret romà es produí un retorn al
concepte primigeni d’època romana, la donacio propter nupcias. Per
tant, a partir d’aquesta centúria, segons Lalinde, el dot recobrà el seu
sentit original, es presentava com la donació efectuada per la família
de la promesa al futur espòs. La satisfacció d’aquest dot no comportà
una desaparició de l’aportació marital. Lalinde esgrimeix aquesta circumstància per qüestionar-se la correcció de la generalizada utilització
del terme “règim dotal” pels juristes i planteja, com a opció més adient,
la de “règim donacional”. Per aquest jurista, encara que l’aportació femenina fou fonamental pel règim matrimonial en la seva darrera fase
d’evolució, també ho és que la figura del matrimoni es basava en una
sèrie de donacions recíproques efectuades entre els futurs esposos.169
Malgrat aquestes disquisicions, a la documentació consultada, l’esponsalici o escreix figura al costat dels termes “carta dotal” i “donació”.170
166. “No aparece clara la etimología de la palabra, pues se han dado dos accepciones: árabe, la una, y romana la otra. Según la primera, el término procede de
xacava, dar las gracias, y según la segunda de crescere o crecer. Ambas aluden a distintas características de la institución. La primera tiene en cuenta que se trata de una
donación en premio a la virginidad de la mujer, y expresa por tanto un agradecimiento
a la entrega de ésta. La segunda, considera que en el aspecto econòmico matrimonial,
el esponsalicio significa un aumento de la dote, y en este sentido las fuentes romanas
hablan de augmento dotis. Lalinde no es decanta ni a favor ni en contra en relació
aquests dos probables orígens etimològics, ja que afirma que ambdós tenen importants
raons al seu favor, Jesús LALINDE ABADIA, Capitulaciones y donaciones patrimoniales en el
derecho catalán..., pp. 239-240.
167. Guillem M. BROCÀ, Historia del derecho de Cataluña..., pp. 798-803.
168. “Ítem lo dit March Aiguaviva fa spoli o carta dotal a la dita Angelina,
esdevenidora muller sua, de les dites LXX lliures sues dotals e per aquelles et alias
per sa virginitat, li fa crex o donació per noces de béns seus propris de XV lliures…”,
1476-11-30, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale Decimum Octavum (1476/1477), capítols
matrimonials de Marc Aiguaviva, fill de Joan Aiguaviva, difunt, i de Joana, d’Arenys, i
Angelina, filla de Bartomeu Botey, menor difunt, i d’Eulàlia, de Premià.
169. Jesús LALINDE ABADIA, “Los pactos matrimoniales catalanes...”, pp. 182-197.
Aquesta visió es compartida per d’altres erudits, Lluís PUIG FERRIOL i Encarna ROCA TRIAS,
Instituciones del Derecho Civil de Cataluña..., pp. 123-133.
170. “fan o fermen spoli o carta dotal”, 1477-3-22, AHPB, Miquel Franquesa,
Manuale decimum octavum (1476/1477), capítols matrimonials de Pere Boter, hereu
universal del difunt Bartomeu Boter, difunt, i fill de Bartomeua, de Premià, i Caterina,
filla dels difunts Jofre Rossell, sastre, i Antònia, de Granollers.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 209
La darrera fase d’evolució del dot femení discorregué paral·lela al
retrocés experimentat per la legislació visigòtica davant del dret comú.
Com que el canvi fou lent i gradual, abans de la reutilització generalitzada del dret comú, l’esponsalici experimentà una lenta evolució que
començà amb l’assimilació del concepte de donacio propter nupcias romà
i que finalitzà amb la transformació d’aquesta figura jurídica en un
contradot, quan el seu import es fixà segons el dot femení. Per aquest
motiu, en un primer moment, predominà la igualtat entre els imports
d’ambdues donacions (dot i esponsalici) i, més tard, s’acabà imposant
la inferioritat de l’import de l’esponsalici en relació amb el del dot.
Com a excepció es constata l’existència del tantundem dels Costums
de Girona. Aquest règim jurídic regulà que els promesos d’aquesta
zona aportessin un import idèntic en concepte de dot i esponsalici.171
Mentre que els heretaments estigueren encapçalats pels antics
hereus i pubilles que traspassaven llur responsabilitat al capdavant del
mas, escripturant i donant validesa jurídica al relleu generacional, els
debitoris de dot ho estigueren pels representants de les noies cabaleres,
als esponsalicis s’hi observa dues tendències. Una minoria d’aquestes
escriptures donà protagonisme al promès dels pactes d’esposalles i, en
la majoria d’aquestes fonts, els promesos cabalers figuraren al costat
dels nous hereus o dels seus progenitors. En ambdós casos, la cabalera
promesa acostumà a aparèixer com a futura muller i, fins i tot, muller.172
Quan l’esponsalici o escreix s’escripturava en un únic document, es
presentava jurídicament com un “augmentum seu donacionem propter
nupcias” i s’alternava aquesta accepció amb el terme d’esponsalici.173 A
partir de mitjan segle XV, amb la generalització dels capítols matrimonials, l’esponsalici es desenvolupà en un dels capítols d’aquests acords i
s’escripturà amb diferents accepcions. En aquesta centúria, es constata
l’aparició i la consolidació del mot “escreix”.174 De tant en tant, però,
171. Jesús Lalinde qualifica el costum d’aquesta diòcesi com a “estàtic i igualitari”,
ja que codificà les pràctiques relatives primigènies de l’esponsalici i, per tant, aquests
costums no s’daptaren als canvis introduïts per legislacions posteriors, Jesús LALINDE
ABADIA, “Los pactos matrimoniales catalanes”..., p. 191.
172. A l’esponsalici del 9 de novembre de 1366, efectuat per Arnau Bofill, de
Tiana, s’escripturà Saurina, filla d’Arnau Roudors, de Vilassar, com a “uxoreque mee”,
173. A l’esponsalici, datat el 20 d’octubre de 1349, Bartomeu Vives, de Premià,
afirmà haver rebut 40 lliures “tempore nupciarum” d’Eulàlia, filla de Pere Castellar, de
Vilassar, i constituí un “aucmentum seu donacionem propter nupcias” de 20 lliures,
174. El 27 de desembre de 1465, als capítols matrimonials de Pere Pons, fill
d’Antic Pons i Constança, de Vilassar, i Maria, filla d’Antoni Famades i Caterina, de Teià,
figurà la ferma d’espoli o carta dotal dels Pons vers les 50 lliures, aportades per Maria.
210
també s’observa la combinació d’aquest mot amb el d’esponsalici175 o
la substitució per d’altres fórmules jurídiques.176
La major part de la documentació esponsalícia escripturada en
un únic document s’organitzava seguint una estructura similar.177 El
document s’iniciava amb la presentació dels dispensadors de l’esponsalici.178 Continuava amb l’acceptació per part del promès i/o els seus
representants del dot aportat per la noia cabalera i del debitori corresponent.179 Més tard, es formulava la constitució de l’esponsalici i s’exposava
l’import total del capital, que figurava escripturat a les diferents parts
del document. És a dir, el dot entregat o promès i l’esponsalici resultant.180 Posteriorment, es procedia a la hipoteca dels béns de l’hereu o
del cabaler.181 A continuació, s’escripturava l’usdefruit de la muller amb
En relació amb aquesta quantitat, Pere féu “screx o donació per noces” de 25 lliures,
AHPB, Miquel Franquesa, Primum Manuale Omnium Instrumentorum (1462/1465) i
Llibre comú (1463/1465).
175. Als capítols matrimonials d’Antoni Guirau, sastre de lli de Mataró, i Antònia,
filla de Salvador Estruch, àlies Ferrer de la Font, de Vilassar, s’aprecia la següent fórmula “facio vobis de sponsalicio sive de escrex”, 1453-4-18, APSGVD, Manual 7, fol. 81v.
176. Salvador Pi, de Premià, l’any 1469, féu “augmentum sive donacionem propter nupcias donacione pura inter vivos” a favor d’Elionor, filla del difunt Vicenç Julià i
Margarida, de Vilassar, APSGVD, Diversorum 35.
177. Per a referir-nos a l’organització interna d’aquesta tipologia documental,
s’utilitza un mateix document, datat el 13 de març de 1379. Es tracta de l’esponsalici de
Berenguer, fill i hereu universal de Pere Boscà, àlies Pere Dor, i de Benvinguda, de Vilassar,
a favor d’Agnès, filla de Bonanat Canal i Saurina, de l’esmentada parròquia (APSGVD,
Manual 4, fol. 98). Aquesta font es desglossarà a les següents notes a peu de pàgina.
178. “Sit omnibus notum, quod ego Berengarius, filius et eres universalis Petri
Boscà, alias Petri Dor, et Benvenguda, uxor eius, parrochia Sancti Genesi de Vilasario,
gratis et de certa scientia”.
179. “Confiteor et recognosco vobis Agnete sive Agnès, quam Deo volent ductus
sum in uxore, filie Bonati Canal, predicte parrochie, quod habui et recepi a vobis seu
pro vobis et confiteor me a vobis habuiçe et recepiçe plenarie voluntati me in dotem
vestram seu nomine dotis vestre per manus dicti patris vestri triginta libras monete
Barchinone de terno, super quibus renuncio exseptioni pecunie non numerate et dotis
predicte a vobis non habite et non resepti”.
180. “Facio vobis augmentum sive donacionem proptem nupciarum de quindecim
libras predicte monete et sich sunt in suma omnes predicte pecunie quantitates inter
dote videlicet et augmentum quadraginta quinque libras”.
181. “Quasquidem quadraginta quinque libras asigno vobis habendas, tenendas
et poccidendas ac si forte fuerit recuperandas super omnibus bonis meis mobilibus et
immobilibus, habitis et habendis, especialem super toto ipso meo manso, vocato Boscà, honoribus, tenedonibus et possecionibus suis, quam habeo et pocideo et habere et
pocidere debeo, in dicta parròchia de Vilasario, et teneo ipsum sub dominio et alodio
altaris Beate Marie, constructi in dicta eclesia de Vilasario, et eius rectori nomine”.
Aquestes clàusules intentaren assegurar que la muller, la seva descendència, nascuda en
el matrimoni, o el grup familiar originari de la dona recobressin les quanties invertides
al dot. Per això, tant els hereus com els cabalers asseguraren les restitucions de dot i
les aportacions esponsalícies hipotecant el mas familiar. Aquesta hipoteca també havia
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 211
referència a l’import total. És a dir, la suma resultant de la donació
i de la contradonació estipulades (dot i esponsalici), tant en vida del
marit com en absència d’aquest, amb descendència o sense aquesta, i
si s’havia de restituir, assegurant-ne la no-intromissió de familiars.182
Després, es reservava una part del dot de la muller perquè aquella
pogués disposar les seves darreres voluntats.183 A continuació, es presentava als beneficiaris del dot i de l’esponsalici.184 Posteriorment, per
evitar viduïtats conflictives s’assegurava una hipotètica futura sortida
del mas de la muller, s’incidia de nou a garantir el retorn del dot i es
reafirmava l’usdefruit de l’esponsalici.185 Tot seguit, la promesa o futura
muller aprovava totes les clàusules acordades.186 Al final d’aquestes
escriptures hi figurava la data,187 les signatures dels promesos,188 si
esqueia la d’altres familiars propers, i la identificació dels testimonis.189
de garantir al cabaler la percepció de la seva llegítima i el retorn de dot i esponsalici
de la seva muller. Una vegada s’havien rebut aquestes quanties els cabalers realitzaven
una definició dels seus drets envers el mas d’origen a favor de l’hereu.
182. “ipsius quos quidem quadraginta quinque libras habeatis, teneatis et pocideatis cunctis diebus vite me cum marito et sine marito, cum infante et sine infantibus
et absque vinculo et contradiccione mei et meorum, promitentes et convenientes vobis
dictam dotem vestram simul cum dicto augmento reddere et restituere vobis vel vestris aut
cui volueritis loco vestri ad vestram voluntatem finito matrimonio inter me et vos et alii”.
183. “In die autem obitus vestri, habeatis vos ad vestras voluntates faciendas
de dictis triginta libris decem libris predicte monete de quibus pocitis testari et alias
vestras in omnibus facere libera voluntates”.
184. “Residuo vero dicte dotis vestre simul cum dicto augmento proli de me in
vobis procreate, si viva procreata die obitus vestris fuerit et ad hetatem quatordecim
annorum pervenenint, si vero proles de me in vobis viva procreata non fuerint aut forte
fuerint et non venerint ad dictam hetatem revertatur dicta dos vestra et dicto patri vestro vel eius heredi, quam sub hoc pacto ipse mihi dictam dotem pro vobis se solvere
constituit augmentum vero predictum post obitum vestrum mihi vel meis revertatur”.
185. “Et pro predictis omnibus et singulis complendis et firmiter atendendis,
obligo vobis et vestris et notario infrascripto, tamquam publice persone, hec me pro
vobis pro prole predicta nec non et pro omnibus aliis personis quarum de predictis
interest et intererit ac interese potest et poterit recipienti et pasicenti ac etiam legitime
estipulanti, especialiter totum meum predictum mansum et generaliter omnia alia mea
mobilia et inmobilia, habita et habenda. Renuncians quantum ad hec hoc omni alii
iuri, racioni et consuetudini contra hec repugnantibus, verum si contingerit decere sint,
quam vos nullus meus proximus filius vel nepos aut aliquos poçet vos eyçere de bonis
meis predictis, donec vobis primo dederint et persolverint totam dictam dotem vestram
simul cum dicto augmento”.
186. “Ad hec ego predicta Agnès, de voluntate predicti esponsi mei, predicta
laudans et firmans. Convenio et promito omnia predicta et singula semper tenere et
observare et in aliquo non contrafacere vel venire iure aliquo causa vel racione”.
187. “Actum est hoc, in parrochia de Vilasario, XIII die marci anno a Nativitate
Domini MCCCLXX nono”.
188. “Sig+num Berengari filii Petri Boscà, alias Dor, qui hec firmo et laudo.
Sig+num Agnetis, eius esponse, qui hec laudo et consesio et firmo”.
189. “Testes huius rei sunt: Bernardus March, Arnaldus Castallar et Berengarius
Agell, de Vilasario”.
212
A més a més, als esponsalicis relacionats amb pagesos dependents
també acostumava a figurar la signatura del senyor.190
Segons les fonts consultades, els imports adreçats a la constitució
dels esponsalicis se situaren entre els 100 i els 940 sous. En general,
aquests imports estipularen la meitat del dot aportat per la cabalera.191
Aquestes dades corroboren les apreciacions formulades anteriorment
amb el dot, ja que s’observa una generalitzada correspondència entre
ambdues donacions. Només una minoria d’esponsalicis reflecteix l’escripturació d’un import força inferior al pactat com a dot. El 25 d’agost de
1469, Salvador Pi, de Premià, aportà només 80 sous d’esponsalici, tot
i que havia rebut un dot de 360 sous d’Elionor, filla del difunt Vicenç
Julià i Margarida, de Vilassar.192
Per entendre la desproporció entre els dots i els corresponents
esponsalicis, es poden plantejar tres possibles hipòtesis. A la primera,
es podrien incloure en aquelles cabaleres que procedien de famílies
pageses amb una situació socioeconòmica inferior respecte a l’altre
grup familiar o que vivien una situació desfavorable. A la segona, es
podria percebre l’urgent necessitat de l’entrada d’un cabaler que pogués
assegurar la continuïtat de la gestió del patrimoni familiar originada
arran de la mort de l’hereu. I a la tercera, es penalitzaria la cabalera
que no fos verge.
Dues de les hipòtesis plantejades podrien talment explicar un esponsalici datat el 27 de gener de 1409 i realitzat per Pere Llull, pagès
remença de Llavaneres, a favor d’Antònia, filla de Bernat Casals, de
Vilassar. Aquesta cabalera aportà un dot de 1.600 sous i el seu promès
només constituí un esponsalici de 300 sous.193
El 27 de febrer de 1473, Pere Ferrer, fill de Jaume Ferrer, difunt, i
d’Angelina, de Premià, pacta l’aportació d’un esponsalici de 940 sous.194
Aquesta quantitat és força inferior al dot pactat per Eulàlia, filla de
Bartomeu Soler, difunt mercader, i d’Isabel, de Barcelona. En la seva
dotació, Eulàlia havia de disposar de 3.600 sous. En aquest import, s’hi
contemplà el dot de la seva mare i 1.800 sous d’escreix aportat pel seu
190. “Ego, Bernardus Marchi, beneficiatus altaris Beate Marie, constructi in
ecclesia Sancti Genesi de Vilasario, predicta firmo salvo semper iure meo et successsorum meorum”.
191. “La cuantía del escreix suele fijarse con base proporcional respecto de la
dote, a la cual se une. La proporción puede ser diversa... Sin embargo lo más extendido,
sobre todo por usarse en Barcelona y su comarca, es la mitad”, Jesús LALINDE ABADIA,
“Los pactos matrimoniales catalanes...”, p. 244,
194. AHPB, Miquel Franquesa, Manuale Tercium decimum (1473).
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 213
difunt pare. A la dotació d’Eulàlia, també s’inclogué una sèrie de béns
immobles que s’infravaloraren a l’escriptura, ja que Pere Ferrer “fa e
ferme spoli o carta dotal” del dot aportat i féu “screx o donació per
noses” només de 47 lliures “que són meitat de la stima dels dits béns
mobles en dot constituïts”. Aquests béns foren els següents: unes cases
d’Isabel situades al carrer de Jaume Girard, procedents de la donació
testamentària de Pere ça Plana, el seu difunt pare. Aquestes cases depenien de diferents senyors i satisfeien un cens de 40 sous anyals; unes
cases ubicades al carrer de la Volta, dependents de diferents senyors
i amb un cens de 18 sous anyals; 135 sous amb tota senyoria ferma
fadiga, satisfets per diferents emfiteutes per unes honors situades prop
del Portal Nou de Barcelona, sota domini i alou del monestir de Sant
Pere de les Puelles i amb el pagament d’un cens de 30 sous anyals. En
aquesta aportació dotal també s’esmentaren genèricament altres béns
mobles i immobles que no s’especificaren al detall. En aquesta font
s’observa un heretament encobert i també demostra la segona hipòtesi
enunciada, és a dir, la necessitat de comptar amb un cabaler perquè
gestionés el patrimoni familiar.
A més a més, en aquesta escriptura hi figuren una sèrie de condicions exigides per Isabel, mare d’Eulàlia, a Pere Ferrer i que són
equivalents a les presentades al capítol dedicat als heretaments. Entre
aquestes condicions hi ha la cohabitació,195 el treball conjunt,196 l’aprovisionament i la cura de tots els membres de la família que cohabitaven,197
l’estimació i la garantia de l’usdefruit d’Isabel, malgrat l’existència de
discòrdies que impossibilitessin la cohabitació. De manera similar que
als heretaments o les donacions inter vivos, es reservaren uns imports
per a les darreres voluntats: Eulàlia podria testar sense infants amb
2.000 sous i Isabel amb 1.100 sous.
En el cas de les vídues que tornaven a maridar-se,198 aquesta
aportació esponsalícia podia obviar-se.199 Però, en d’altres casos, es pro-
195. “Que ella dite madona Isabel e la dite filla sua e lo dit Pere Ferrer, esdevenidor marit seu, e fills e família llurs stiguen e habiten ensemps en la present ciutat
en una matexa casa o habitació”.
196. “E treballen ensemps tot e per esguard bonament gonyar e atquirir poran”.
197. “E que dels guanys, que feran encare dels fruits, qui procehiran de les dites
coses donades, sien tots provehits e alimentats per lo dit Pere Ferrer en mans del qual
totes les dites coses hagen e provein en menjar, beure, vestir e calsar e tots altres coses
a ells e a cascun d’ells necessaris axí en sanitat com en malaltia”.
199. Als capítols matrimonials de Joan Rosselló, àlies Rossell, orfe de Rafael
Rosselló i Salvadora, de Premià, i Angelina, vídua de Pere Mora, i filla de Pere Tay,
difunt, i d’Eulàlia, de l’esmentada localitat, Angelina aportà un dot de 860 sous. No es
consignà “creix” a la “ferma d’espoli o carta dotal” (1476-1-30, AHPB, Miquel Franque-
214
meté una donació esponsalícia en deferència al dot que havia aportat
la cabalera vídua.200
L’aportació esponsalícia d’hereus i cabalers no presentà notables
diferències. Malgrat això, cal assenyalar que alguns hereus aportaren
uns esponsalicis de quanties inferiors201 als satisfets per alguns cabalers.202 Aquesta circumstància s’explica per la consideració social dels
grups familiars que s’havien d’emparentar i per la seva situació economicosocial real en un moment donat.
L’usdefruit dels béns del difunt marit i la recuperació del dot
per la seva vídua cabalera reflecteixen algunes de les obligacions i
responsabilitats de l’hereu i de la pubilla. A les donacions inter vivos
o heretaments d’hereus i pubilles, els seus progenitors s’havien reservat
la detenció de l’usdefruit de part dels béns del mas alienat. De manera
que si existien conflictes de relació i de convivència que no garantissin
l’atenció i la cura dels més grans, els nous hereus i pubilles podien
perdre part del control del patrimoni familiar. Quan s’esdevenia la mort
dels progenitors usufructuaris, aquests hereus i pubilles obtenien el
control total del patrimoni.
L’hereu també es responsabilitzava de la percepció del dot i de
l’esponsalici de la seva muller cabalera. Per assegurar la satisfacció
d’aquest dinerari hipotecava el seu mas mitjançant unes clàusules que
apareixien a les dotacions, als debitoris de dot i als esponsalicis. L’hereu
també assumia la col·locació i la satisfacció de les llegítimes materna
i paterna dels seus germans i germanes cabalers.203 En resum, les ac-
sa, Manuale decimum octavum (1476/1477)). Entre d’altres, també s’observa, l’absència
d’aportació marital als capítols matrimonials de Bernat Miquel Cisa, de Premià, orfe
de Bonanat Gili, de Tiana, i de Rafaela, difunts, i de Salvadora, vídua de Bartomeu
Solà, filla d’Antoni Coll, àlies Trobat, d’Alella, i de Maria, de Sant Andreu del Palomar,
1478-5-27, Miquel FRANQUESA, Manuale vicesimum (1477-12-12/1478-7-28), fols. 74-75.
200. Berenguer Amat, de Vilassar, prometé la satisfacció de 300 sous d’esponsalici als 200 sous de dot aportats per Francesca, vídua de Pere Cuquet, de Vallromanes,
1411,2,2, APSGVD, Manual 5, fols. 131v-132.
201. Esponsalici de 250 sous de Pere, fill de Berenguer Marquès, a favor d’Eulàlia,
filla de Nicolau Colomer, 1411-2-1, APSGVD, Manual 5, fols. 133v i 139. Esponsalici de
100 sous de Miquel, fill de Francesc Riera, a favor de Bartomeua, filla de Bartomeu Estrany, de Sant Esteve de Vilanova, qui seria dotada amb 200 sous, 1434-12-28, APSGVD,
Diversorum 133.
202. Esponsalici de 940 sous de Pere Ferrer, fill de Jaume Ferrer, difunt, i d’Angelina, de Premià, a Eulàlia, filla de Bartomeu Soler, mercader difunt, i d’Isabel, de
Barcelona, 1473-2-27, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale tercium decimum (1473).
203. En el testament del 22 de setembre de 1384 de Francesc Martí, de Vilassar,
es contemplà una subordinació del mas Martí envers el mas Roudors. El testador reclamà per a la seva filla Salvadora “omnem dotem meam, quam habeo super toto manso
vocato de Jacme Roudors, fratri meo, dicta parrochia de Vilaçario”. Tots els fills i filles
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 215
cions de l’hereu estaven limitades per tota una sèrie de circumstàncies
i d’obligacions. Per això, Andrés Barrera González parla de la “funció
social de l’hereu”, que l’accepta més a nivell teòric que real.204
Cal deixar palès que enfront de la imatge dels folkloristes de la
renaixença que presentaren l’hereu com un “ésser despòtic i aïllat”, les
fonts consultades demostren que l’hereu no estava sol, ni actuà sense el
consell de parents i d’amics. 205 Pel fet d’ésser hereu havia de respondre
de la gestió del patrimoni familiar davant de força gent.
En els esponsalicis també es ratificava la reserva d’una part del
capital del dot que havia de garantir a la muller cabalera disposar
de numerari per a testar. Segons Mercè Aventin, les noies cabaleres
del Vallès Oriental d’aquesta època dedicaven entre un 8% i un 27%
de l’import del dot a les seves darreres voluntats.206 A les poblacions
estudiades, l’aportació pecuniària fou força més elevada perquè s’hi
adreçà entre un 12,5%207 i un 50%.208 Fins i tot, en una ocasió es
permeté dedicar-hi la totalitat del dot.209 Els percentatges més usuals
del testador havien d’heretar del mas Martí, segons la seva posició, i Guillema, la seva
muller, aparegué com a usufructuària i administradora dels béns del mas Martí i dels
seus fills amb la condició que “dum vixerit caste et sine marito et sine amansio”. En
cas contrari, s’havia d’adreçar la tutoria i l’administració dels seus béns al seu germà
Jaume Roudors, hereu del mas Roudors. S’instituí com a hereu universal dels béns al
seu fill Jaume i, en substitució d’aquest, els seus altres fills, segons l’edat, o els parents
més propers (APSGVD, Manual 3, fols. 39v-40). El 4 de gener de 1383, Bernat Ferrer,
àlies Estruch, de Vilassar, el mateix dia que féu heretament del mas Ferrer a favor del
seu fill Bernat, satisfeu al seu altre fill Jaume Ferrer, d’Alella, 12 lliures corresponents
a les llegítimes materna i paterna, provinents del mas Ferrer, àlies Estruch, APSGVD,
Manual 4, fol. 168v-169.
204. Andrés BARRERA GONZÁLEZ, Casa, herencia y família en la Cataluña rural, p. 105.
205. L’any 1478, els germans Jaume i Antoni Abril de Vilassar escolliren compromissaris per a salvar les seves diferències originades per l’administració del mas
Abril. Antoni havia estat al capdavant del mas “ab concordia de parents e amichs lurs”,
perquè Jaume, el legímim hereu, havia estat pres a Galeres (APSGVD, Manual 8, fols.
181-183). Quatre anys abans, ambdós germans havien signat uns capítols, mitjançant
els quals Jaume, l’hereu, cedia uns béns del mas Abril: terres al pla i a la muntanya,
oliveres, figueres i altres arbres fruiters sense especificar, així com “aquella cambra que
sta a levant el corral” i “consent que aquella altra cambra que és pus prop de la scala
al menjador que sie per a servei de abdozos per acollir cascun sos hostes”, APSGVD,
Diversorum 104.
206. Mercè AVENTIN PUIG, “Família i unitat d’explotació”, p. 478.
207. A l’esponsalici de Pere Llull, de Llavaneres, s’escripturà que Antònia, filla
de Bernat Casals, podria disposar de 200 sous per a testar d’un dot de 1.600 sous, 14091-27, APSGVD, Manual 5, fol. 135.
208. Segons l’esponsalici de Berenguer Oliver, de Sant Esteve de Vilanova, es
concediren 300 sous per a testar d’un dot de 600 a Francesca, filla de Berenguer Vives,
1381-10-24, APSGVD, Manual 4, fols. 147-148.
209. Quan es dotà amb 1.000 sous Antònia, filla del difunt Bartomeu Botey i
Eulàlia, de Premià, s’escripturà que si aquesta cabalera moria sense infants podia testar
216
foren el 25%, el 30% i el 50%. Les quantitats reservades per a testar
oscil·laren entre les 5 lliures (100 sous) i les 50 lliures (1.000 sous).210
D’entre ambdues quantitats, els imports més usuals foren els de 10,
15 i 20 lliures.211
Els beneficiaris del dot femení i de l’esponsalici depengueren de
diferents circumstàncies.212 La primera beneficiària del dot era la muller
vídua o separada que marxava del mas o la casa marital. En absència
d’aquesta, els beneficiaris eren els seus fills o, en cas d’eixorquia o que
no hi hagués descendents legítims vius, els parents que havien aportat
el dot o els seus descendents. Per tant, aquest capital dotal que havia
sortit del nucli familiar de la muller havia de retornar al seu grup
familiar originari. Com en el cas de la constitució dotal, els retorns
de dot també se satisferen a terminis. Aquests imports suposaren una
“injecció econòmica” per al mas que recuperava el capital dotal i una
pèrdua pecuniària important pels pagadors. Per això, els retorns de
dot també entraren dins la planificació de la gestió patrimonial dels
masos baixmaresmencs.
Amb l’esponsalici, si la muller moria abans que el seu marit,
s’anul·lava la hipoteca o garantia que aquell hagués realitzat sobre
el seu patrimoni, perquè de fet l’import de l’esponsalici no havia escapat mai al seu control. 213 En cas de mort de l’espòs, l’esponsalici
s’havia de satisfer a la vídua que marxava de la llar o el mas marital.
Si aquesta vídua no marxava gaudia de l’usdefruit de tot o d’una part
del patrimoni marital. Si aquesta vídua tenia descendència, després del
amb la totalitat del dot. En canvi, si moria amb descendència només podria adreçar-hi
la meitat, 1477, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale decimum octavum (1476/1477).
210. Dels 200 sous de dot, Agneta, òrfena de Joan Rovira, de Sant Pere de Roses,
promesa de Salvador Marc, de Vilassar, es reservà la meitat de l’import per a testar,
211. Dels 800 sous de dot, Joana, filla de Salvador Abril, difunt, i Agneta, es
disposà que podia testar amb la meitat de l’import dotal, 1473, AHPB, Miquel Franquesa,
Manuale tercium decimum (1473).
212. Segons Jean-Louis Flandrin, en aquest mateix període, a la França septentrional a diferència de la meridional, que disposava de dret escrit i transmetia l’herència
a un únic hereu, els parents més propers anaren perdent per influència del dret romà el
“dret de recuperació d’herència”. Si no hi havia acord familiar, aquest privilegi permetia
als parents recuperar l’herència que havia estat venuda o donada a un altre parent,
Jean-Louis FLANDRIN, Orígenes de la familia..., p. 26.
213. Quan es refereix al règim familiar català, Maspons i Anglasell afirma que
“l’escreix no es dóna, sinó que es promet, perquè els béns que el formen, que són del
marit, no passen a mans de la muller, sinó que segueix tenint-los ell. Per aquest motiu,
durant el matrimoni, no pot ésser reclamat, si no és en aquelles circumstàncies excepcionals en què també pot ésser-ho el dot”, Francesc de Paula MASPONS i ANGLASELL, La
llei de la família catalana. Barcelona: Editorial Barcino, 1935, p. 39.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 217
seu òbit, els beneficiaris de l’esponsalici eren els seus fills i filles. Si la
vídua era eixorca l’escreix havia de ser per als familiars més propers
del marit difunt.214
Els matrimonis acordats generaren alguns desacords i conflictes
entre els seus consorts. Aquesta situació es reflecteix a les escriptures
testamentàries, en les quals s’evidencia que hi hagué moltes dones i
homes, sobretot homes, que no llegaren res a les seues cònjuges.215
Si de vegades les relacions conjugals podien ser problemàtiques, les
mantingudes amb els descendents i els seus consorts també podien
generar molta conflictivitat.
A Catalunya sorgiren diferents legislacions que intentaren garantir el retorn del dot aportat per la muller cabalera. L’any 1241, una
pragmàtica del rei Jaume I origina l’aparició de l’opció dotal que fou
ratificada i completada per posteriors disposicions.216 Entre aquestes,
destaca el Recognoverunt proceres i una constitució de l’any 1432 mitjançant la qual es regulà que les dones que havien donat el seu vistiplau
a la compravenda de censals morts i violaris, no podien oposar-se a
l’empara dels béns del seu marit.217
La constitució Hanc nostram, originada a les Corts a Perpinyà
de 1351, imposà a les vídues usufructuàries que volien conservar els
drets de manutenció i vestuari durant l’any de plor o primer any de
dol, l’escripturació d’inventaris dels béns dels seus difunts marits.218
Aquesta constitució també regulà que aquestes vídues usufructuàries
havien de gaudir de l’usdefruit dels béns del difunt marit fins a la
recuperació del dot i la satisfacció de l’esponsalici.219
214. El retorn dels béns aportats en matrimoni a la família d’origen és una prova
del poder que mostren els grups familiars pagesos a l’Europa baixmedieval davant de
la familia nuclear, Henri BRESC, “La Europa de las ciudades y de los campos...”, p. 411.
215. El 8 de setembre de 1418, al testament de Ròmia, muller de Pere Riera, de
Vilassar, s’observa que tots els seus llegats foren de caràcter religiós, APSGVD, Manual
3, fols. 117v-118.
216. Amb l’opció dotal es protegia la muller davant de la possibilitat d’embargament dels béns del seu marit. Abans de fer efectiva l’empara dels béns d’aquell, s’havien
d’avaluar els béns mobles per a satisfer el dot i l’esponsalici de la muller. Si aquests béns
eren insuficients, s’havia de completar amb els béns immobles del consort, Guillem M.
BROCÀ, Historia del derecho de Cataluña..., p. 816.
217. Les mullers que volien acollir-se a l’opció dotal havien de demostrar l’entrega del dot i de la constitució de l’escreix o esponsalici, Guillem M. BROCÀ, Historia
del derecho de Cataluña..., pp. 816-821.
218. Guillem M. BROCÀ, Historia del derecho de Cataluña..., pp. 851-863. Pere
BENITO I MONCLÚS, Viure al Vilassar del quatre-cents..., p. 8.
219. Guillem M. BROCÀ, Historia del derecho de Cataluña..., pp. 863-874.
218
Malgrat tot, continuaren les picabaralles entre vídues usufructuàries i alguns dels seus parents. D’aquests enfrontaments destaca la situació
d’Antònia, vídua de Pere Colomer, àlies Alzina, de Vilassar. L’any 1473,
aquesta vídua volgué recuperar 10 lliures aportades en concepte de dot
per les noces amb Pere Colomer. Per això, Antònia féu una procura
a favor de Simó Soler, el seu nebot, de Santa Agnès de Malanyanes.
Soler l’havia de representar en l’avinença i la concòrdia que s’havia
de dur a terme amb Salvador Colomer del Camí, de Vilassar, regent
i administrador del mas de Colomer Alzina, el seu avi. Finalment,
aquest darrer acceptà el pagament del retorn dotal i prometé la seva
restitució en dos terminis de 5 lliures cadascun. Nou mesos després,
el 7 de novembre de 1473, es féu efectiu el primer pagament.220
En canvi, d’altres vegades, es percep una sintonia que denota
solidaritat entre els membres d’un mateix grup familiar. Aquest fou el
cas de dues vídues, una sogra i la seva jove. Es tracta d’Antònia, vídua
de Vicenç Oller, pescador de Vilassar, i de Margarida, mare de Vicenç i
sogra d’Antònia. Vicenç Oller i Antònia tenien quatre fills, Joan, Pere,
Caterina i Margarida.221
En el seu testament, datat el 26 de juny de 1434, Vicenç Oller
reconegué un dot de 32 lliures aportat per la seva muller, instituí usufructuària dels seus béns la seva mare Antònia i hereu universal Joan,
el seu fill.222 Més endavant, el 29 d’agost, Margarida entregà a la seva
jove l’import del dot, 5 lliures per augmento o esponsalici i 2 lliures
de deixa testamentària del finat.223
Abans, però, el mateix dia de l’òbit de Vicenç Oller, esdevingut el
30 de juny de 1434,224 la seva mare Margarida i la ja vídua Antònia,
en presència de Pere Sabater, de Vilassar,225 i d’Alfons de Sevilla, del
regne de Castella, s’elaborà l’inventari dels béns del difunt pescador.226
Mercès a aquest document es poden conèixer detalls de la vida quotidiana d’aquests vilassarencs que vivien al veïnat de Mar de Vilassar.
Entre d’altres aspectes, és interessant observar que els pescadors compaginaven la pesca amb el conreu d’alguns horts.227
224. APSGVD, Manual 7, fol. 131 bis.
225. Un dels deutors del difunt Vicenç Oller, Pere BENITO i MONCLÚS, Viure al
Vilassar del quatre-cents..., pp. 108-109 (document núm. 4) i APSGVD, Manual 7, fol. 131v.
226. Pere BENITO I MONCLÚS, Viure al Vilassar del quatre-cents..., pp. 110-112 (document núm. 5) i APSGVD, Manual 7, fol. 132.
227. Pere BENITO I MONCLÚS, Viure al Vilassar del quatre-cents..., p. 33.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 219
Antònia tornà a maridar-se i ho féu amb Pere Sabater, de Vilassar. L’any 1442, Margarida, una de les filles d’Antònia i del seu primer
marit, el difunt Vicenç Oller, aportà 500 sous en concepte de dot a
Salvador Colomer, fill de Bartomeu Colomer i Nicolaua, de Vilassar.228
En els esponsalicis, quan s’hipotecava el mas per a garantir el
retorn del dot i la satisfacció de l’esponsalici, es reflecteix la condició
jurídica de les famílies implicades en els pactes d’esposalles. Per tant,
la documentació sorgida d’aquests contractes és cabdal per aquelles
poblacions que no conserven suficient documentació per a reconstruir
les relacions establertes al voltant de la possessió de masos.
En general, els pagesos que tenien més d’un mas, tant si era
aloer com si era dependent, només n’hipotecaven un, el principal o
més important. El 20 de desembre de 1395, Pericó, fill de Pere Roig i
de Sança, de Vilassar, escripturà un esponsalici de 400 sous a favor de
Francesca, filla del difunt Guillem Morot i Benvinguda, la qual havia
promès entregar 800 sous de dot. Aquestes quanties pactades pel dot
i l’esponsalici formen part dels imports més usuals al Baix Maresme.
Dins del patrimoni familiar dels Roig hi havia els masos Amadó i
Roig, els quals depenien de Miquel des Bosc, senyor dels castells de Sant
Vicenç o de Burriac i de Vilassar. Amb l’objectiu de garantir el retorn
del dot i el pagament de l’esponsalici només s’hipotecà el mas Roig.
Mitjançant aquest enllaç matrimonial, Francesca entrà a formar
part d’un grup familiar de condició remença.229 El 25 de gener de 1398,
Guillem Roig i Pere, el seu fill, confessaren que tenien els masos Roig
i Amadó sota domini i alou de Miquel des Bosc. En aquest document,
els Roig també confessaren que pel mas Amadó havien d’ésser i eren
“homes propis, solius, afocats i de remença”, amb entrades, eixorquies,
intesties, cugucies, serveis i jornals.
En aquesta escriptura, els Roig es van comprometre a la realització dels treballs i la satisfacció dels imports derivats dels mals usos
als quals estaven sotmesos pel mas Amadó. Però, a més a més, també
prometeren la satisfacció dels serveis, jornals i pagaments tant si vivien
al mas Amadó com al Roig que no era remença.230
Als esponsalicis, comptadíssimes vegades, com la que s’acaba de
presentar, es mencionava la condició remença dels habitants d’un mas.
L’estat jurídic dels promesos, cabalers o hereus, s’escripturava en un
document independent de l’esponsalici. En unes poques línies, el promès
228.
229.
230.
APSGVD, Manual 5, fols. 20-20v.
APSGVD, Manual 5, fol. 158. AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 154.
220
garantia que si més endavant era pertinent es pagaria la remença de
la cabalera que entrava en un mas amb la condició “franca et quitia”.
Entre d’altres exemples, tenim els següents: “quod si dicta Guillelma avia
se remembre del senyor en Pere des Bosc que ell reembra a son cost
et a sa mació.”231 “Item firmavit instrumentum quod si dicta Antonia
oportuerit exire per mortem suam de dicto manso suo quod posse ire
cum omnibus bonis suis franqua et quitia”.232
L’eixida d’un mas remença s’havia de satisfer tant si es canviava
de senyoria com si s’havia de recuperar la condició de lliure. Per això,
aquestes promeses del pagament de la remença també es formalitzaven
quan entraven cabalers-pubills en un mas remença. Així, el 1394, Bernat
Veil i Valençona, de Vilassar, pares de Constança, prometeren al seu
futur gendre, Pere Crosanyes, d’Argentona: “Itaque així com hi entra
franch quiti que se·n anàs franch et quiti.”233
Per tant, la pagesia de remença havia de preveure dues càrregues
econòmiques més a les esposalles dels seus fills i filles cabalers.234 La
ferma d’espoli del senyor i la remença dels fills que havien d’abandonar el mas o havien d’entrar en un mas remença dependent d’un altre
senyor. L’any 1378, Constança, filla de Guerau d’Altafulla, d’Òrrius, es
redimí de Pere de Cuba, prior del monestir de Sant Pere de Clarà,
mitjançant el pagament de 96 sous.235
Com és evident i lògic, la condició jurídica pagesa provocà enfrontaments entre els senyors i els pagesos remences. Entre d’altres,
es poden recordar els conflictes relacionats amb dues escriptures del
mas Batlle d’Argentona. El primer d’aquests documents és un sentència
arbitral de l’any 1379, mitjançant la qual es copsa l’enfrontament de
Pere des Bosc, senyor del castells de Sant Vicenç i de Vilassar i ciutadà
de Barcelona, amb Bernat Bellot, d’Argentona. La causa de la disputa
se centrà en la condició jurídica dels habitants del mas Batlle. Segons
des Bosc, aquest mas ostentava la condició de propi, soliu i afocat.
Entre d’altres coses, la sentència obligà Bernat Bellot a declarar-se home
propi, soliu i afocat, i a presentar l’escriptura d’esposalles a Pere des
Bosc, perquè Bernat Bellot i la seva muller havien de satisfer el mal
231. Promesa de Bernat Ferrer, de Vilassar, a Jaume Grau de Santa Maria de
Liost, per Guillema, filla del segon, 1381-7-17, APSGVD, Manual 4, fol. 139v.
232. Promesa de Pere Llull, de Llavaneres, a Antònia, filla de Bernat Casals, de
Vilassar, 1409-1-27, APSGVD, Manual 5, fol. 136.
234. Per a la zona de Girona vegeu, Rosa LLUCH BRAMON, “Las dotes y la diferenciación campesina: una aproximación...”.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 221
ús de la ferma d’espoli amb caràcter retroactiu: “dret d’entrada per lo
exovar aportat al dit Bernardó per la dita muller sua en temps de les
núpcies e que en lo sponsalici de la dita dona deven requerir e haver
ferma de senyoria del dit Pere des Bosch axí com de senyor natural
lur propi e de la quantitat del dot paguen al dit senyor deu solidos
per centenar e per ferma de spolici.”
El segon document també està relacionat amb la família Bellot,
que combinà aquest cognom amb el de Batlle. Es tracta d’una escriptura
del 3 de gener de 1416, mitjançant la qual Angelina, muller de Bernat
Batlle, es convertí en dona pròpia, soliua, afocada i de remença “et cum
redimencis, intestis, eixorquis et cum aliis adimprivis et servitutibus,
quibus alii homines et mulieres vestri proprii, solidi et afochati dicti
castri de Sancti Vincenti vobis et vestris tenentur et sunt districtu” de
Miquel des Bosc, pel fet d’haver entrat en el mas Batlle. L’esmentada
Angelina també renuncià “quantum ad hec omni privilegio et consuetudini Barchinone et alterius civitatis, castri, ville, vel loci, et omni alii
auxilio, iure, racione et consuetudine”.236
L’aixovar o el dot del pubill
L’aixovar o el dot del pubill era l’aportació pecuniària efectuada
per un cabaler o la seva família quan aquest darrer es maridava amb
una pubilla i, per tant, entrava a viure en un mas aliè. El mot “pubill”
ja denota una dependència d’aquest tipus de cabaler envers la seva
muller pubilla, car reflecteix la posició desenvolupada per la muller al
capdavant del mas i com aquesta situació li venia donada al cabaler
que entrava al mas com un estrany.237 Per això, segons els juristes,
aquest fet mostra una inversió de l’ordre natural dels esposos238 i alguns
defineixen l’aixovar com “un dot al revés”.239
No hi ha un consens unànime en relació amb l’aixovar. Així, per
exemple, Andrés Barrera es qüestiona les possibles finalitats d’aquesta
donació, sense mostrar cap preferència envers les hipòtesis que planteja.
236. Montserrat RICHOU i LLIMONA, Aproximació a la història d’Argentona..., pp. 163165 i 213-218.
237. Jesús LALINDE ABADIA, Capitulaciones y donaciones matrimoniales en el derecho
catalán..., pp. 221 i 228.
238. “Desde el punto de vista jurídico, lo importante es que, por una o otras
circunstancias, cuando ha existido una inversión en el orden natural económico de los
esposos, esto es, cuando la posición de la esposa ha sido muy superior a la del esposo,
se ha adoptado el viejo modelo del esponsalicio o dote marital, pero constituido por
ella en la misma forma que anteriormente lo habia hecho él”, Jesús LALINDE ABADIA, “Los
pactos matrimoniales catalanes...”, p. 208.
222
Per aquest investigador, l’entrega de l’aixovar podria estar relacionada tant amb la inversió dels papers dins del matrimoni i davant del
patrimoni, com amb l’entrada d’un nouvingut, sense terres i amb el
joc de l’oferta i la demanda. Així doncs, davant d’una oferta minsa de
pubilles, el mercat matrimonial no es correspondria amb una oferta
superior de cabalers.240
Mentre la pubilla aportava l’heretament en concepte de dot, el
cabaler pubill entregava, o més aviat prometia satisfer, una quantitat
en metàl·lic en concepte d’aixovar. De manerta similar al dot, amb
aquest import s’intentava contribuir a les càrregues matrimonials i a
garantir el futur del cabaler en cas de dissolució del matrimoni i si hi
havia desavinences a l’òbit de la pubilla, la seva muller.
De totes maneres, cal anar en compte i no confondre el dot femení
amb el dot del pubill. La diferència entre ambdues figures jurídiques
rau en el fet que el dot femení aportava uns privilegis no contemplats
en l’aixovar com ara l’opció dotal, la tenuta i la utilització d’una hipoteca de tipus legal. La satisfacció d’aquest dot masculí era voluntari i
la hipoteca del mas de la pubilla també. En conseqüència, la situació
del cabaler pubill estava més desprotegida legalment si la comparem
amb la de la cabalera.
En general, a la documentació estudiada, el terme jurídic més utilitzat per aquest tipus d’aportació fou el de dot.241 A partir de la segona
meitat del segle XV, el mot aixovar començà a aparèixer documentat
i, a finals d’aquesta centúria, fou l’únic vocable emprat.242 Aquest és el
cas dels capítols matrimonials d’Antoni Abril, orfe de Salvador Abril i
Joana, difunts, de Vilassar, i de Francina, filla de Salvador Bartomeu
i Antònia, de Cabrera, pubilla del mas o casa Agell.243
240. Andrés BARRERA GONZÁLEZ, Casa, herencia y família en la Cataluña rural...,
p. 115.
241. En una àpoca de Saurina Rafarda escripturada a favor de Guillem Abril,
germà de Bernat, marit de Saurina, es pot llegir “quod dedistis michi ad mea voluntate
septem libras et mediam quas mihi debebatis racione dotis dicti mariti mei, fratris
vestri”, 1370-3-5, APSGVD, Manual 2, fol. 8.
242. En una àpoca de Salvadora, muller de Bernat Ferrer, àlies Català, hereva
de Francesc Català, difunt, elaborada a favor del seu marit consta: “quas inter diversas
vices sive soluciones michi bene et plenarie ad meam voluntatem omnes sexaginta libras
monete Barchinone de terno, quas vos promisis michi dare et apportare in dotem seu
axovarum vestrum”, 1434-12-15, AHPB, Bartomeu Agell, Manual (1434/1435), fols. 26v-27.
243. Bartomeu Agell era l’hereu del mas Agell. L’havia heretat de Vicenta, la seva
mare, la qual al seu torn l’havia rebut per via testamentària de Bartomeu Agell, notari
públic barceloní, AHPB, Miquel Franquesa, Plec de capítols matrimonials (1452/1482) i
Manuale decimum octavum (1476/1477).
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 223
Antoni Abril es comprometé a satisfer, quinze dies abans de l’enllaç, “son axovar a la dita Francina, esdevenidora muller sua, e en lo
dit mas Agell a ella per lo dit pare seu dessús seu donat sinquanta
lliures… convertidores en vestir e abillar la dita Francina e en profits
e utilitats del dit mas Agell”.
Dins l’aixovar també es contemplà la donació, “tots temps durant
lo present matrimoni entre ells”, d’un censal mort que valia 20 lliures
i 8 sous i del qual Francina percebria anyalment 28 sous i 11 diners
anyals de Pere Vives, Bartomeu Vives i Gabriel Vives, fills de Pere
Vives de Vilassar.
En aquesta font, també s’observa una utilització errònia dels termes
jurídics “espoli” i “carta dotal”, ja que el que veritablement es realitzà
fou una hipoteca de l’aixovar sobre els béns del mas Agell:
“Ítem la dita Francina fahent ab e pres consentiment del dit Salvador Bartomeu, pare seu, fa e ferma spoli o carta dotal al dit Anthoni
Abril, esdevenidor marit seu, de les dites sinquanta lliures, a ella per
ell dessús per son dot axovar, constituydes e aportades, comprès lo
dessús dit, les quals salva e assegura a ell e als seus en sobre lo dit
mas Agell, terres, honors e possessions de aquell e sobre tots altres
béns seus mobles e immobles haguts e havedors”.244
Al final d’aquest document, entre d’altres clàusules, es pactà l’elaboració d’un inventari amb l’objectiu de poder-se repartir amb equitat
els guanys de les millores obtingudes:
Ítem més és concordat entre les dites parts, que dels milloraments,
fahedors per los dits esdevenidors marit e muller, durant lo present
matrimoni, hage la meytat lo dit Anthoni Abril e l’altre meytat
sia per la dita Francina. E més és concordat, que dels béns del
dit mas Agell sia pres inventari, aprés que los dits esdevenidors
244. Una fórmula jurídica similar es contempla en dos capítols matrimonials
més. Als capítols matrimonials de Bartomeu Marí, fill de Joan Marí i Elionor, de Tiana,
i Antònia, àlies Agnès, de deu anys, òrfena de Berenguer Partella i Eufrasina, de Premià,
s’escripturà: “Item los dits Salvadors Partella e Anthònia, àlies Agnès néta sua. (...) ab
consentiment de sos tudors e altres parents seus, devall escrits, venin matrimoni a son
effecte, fan spoli al dit Barthomeu Marí de les dites cent lliures” (1480-7-19, AHPB,
Miquel Franquesa, Manual (1480/1481)). Als capítols matrimonials de Jaume Ferrer, orfe
de Jaume Ferrer i Angelina, de Premià, i Joana, filla de Joan Palau, hostaler, i Joana,
de Mataró, Joan Palau i Joanna “fan e fermen spoli o carta dotal al dit Jaume Ferrer,
sdevenidor gendre e marit llur, dels dits trecents florins, valents les dites CLXV lliures per
ell dit Jaume a ells dits pare e filla ab lo predit capítol per son dot e axovar constituhïts
e aportats”. Joan Palau i Joana asseguraren aquest import sobre els seus béns i pactaren
que, en cas de restitució, es retornaria en dos anys, pagant cada vegada la meitat de
l’import, 1481-11-21, AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1481/1482).
224
marit e muller hauran fetes noses perquè, pus fàcilment, aparega
dels milloraments, que seran fets per los dits esdevenidors marit
e muller.
Amb aquesta clàusula s’intentà incentivar la feina que aquest i
d’altres cabalers-pubills havien de realitzar en el mas de la seva muller.
En canvi, les cabaleres que es maridaven amb un hereu no veieren
reconeguda la seva dedicació ni esforç amb cap clàusula jurídica.
TAULA 16
Imports d’aixovar (1369-1481)*
Any
Import
en sous
1369
1.400
Masos entrada del pubill i dependència
Tria de Vilassar
1371
600
1372
800
1.200
1373
600
1378
1.600
1380
600
Estrany de Vilassar (Pere des Bosc)
1384
600
Rafart de Vilassar (Pere des Bosc)
1394
2.000
Veil de Vilassar (Miquel des Bosc)
1395
400
Soler de Vilassar (Franquesa de Montcada que tenia Miquel
des Bosc)
1397
800
Veil de Vilassar (Miquel des Bosc)
1398
210
Sagalar de Vilassar (Miquel des Bosc)
1400
600
Riera de Vilassar (Miquel des Bosc)
1402
330
Riera de Vilassar (Miquel des Bosc)
1406
600
Artaguil de Vilassar
1407
900
Arola de Vilassar (Miquel des Bosc)
1411
700
Lladó de Vilassar (sta. Maria de Caldes d’Estrac)
1432
300
Campins de Vilassar
1432
550
Mataró de Vilassar (Benefici de Sant Vicenç de la Seu de
Barcelona)
1433
400
Cuquet de Vilassar
1450
1.000
*
Sabater de Vilassar (Pere des Bosc)
Rafart de Vilassar (Pere des Bosc)
Ponseta de Premià (Bernat de Sant Vicenç, senyor de la
Casa de Premià, i Pere des Bosc)
Grau de Vilassar (Pere des Bosc)
Morot de Vilassar
Marc de Vilassar
La dependència apareix entre parèntesis.
LA
Any
Import
en sous
BAIX MARESME (1348-1486) 225
Masos entrada del pubill i dependència
1463
600
1477
1.000
Rosselló de Premià
Agell de Cabrera
1480
2.000
Partella de Premià
1481
3.300
Hostal de Joan Palau de Mataró (no és un mas)
Les àpoques d’aixovar o dot marital s’escripturaven utilitzant una
estructura molt semblant a la dels esponsalicis. Per tant, en aquestes
escriptures s’acceptava la quantitat de l’import,245 se n’assegurava al cabaler-pubill la recuperació garantint-ho amb possessions patrimonials,246
es reservava una quantitat del numerari per a les darreres voluntats
del cabaler i s’especificava als beneficiaris de l’aixovar. Com és lògic,
els debitoris d’aixovar també presenten una estructura similar als debitoris de dot.
Els imports d’aixovar del període 1369-1481 oscil·laren entre els
210 i els 3.300 sous. L’import més generalitzat amb el percentatge d’un
34% fou el de 600 sous i, per tant, aquesta quantitat és inferior als
dots observats per les cabaleres del mateix període. Per exemplificar les
aportacions dotals d’aquests cabalers-pubills, s’ofereix una breu pinzellada mitjançant la presentació de casos concrets relacionats amb sis
masos de Vilassar: Rafart, Mataró, Estrany, Veil, Artaguil i Campins.
L’any 1384, Saurina Rafarda,247 vídua de Simó Rafart i muller de
Bernat Rafart, àlies Abril, féu donació del mas Rafart,248 a Eulàlia, la
seva filla.249 Guillem Serra, de Vilassar, el promès d’Eulàlia, es comprometé a satisfer 800 sous d’aixovar.250 Tretze anys abans, Bernat Rafart,
el segon marit de Saurina Rafarda, entrà al mas Rafart amb un dot
245. “Recognoscimus a vobis Antonio Ladó, àlias Artaguil, marito meo dicte
Margarita, quod habuimus a vobis seu pro vobis in dotem vestram sexdecim libras et
decem solidos”, 1402-4-20, APSGVD, Manual 5, fol. 71.
246. “Asignamus quod vestris habendas, tenendas et poscidendas ac si forte fuerit
recuperandas super ipso manso nostro vocato mas Artaguil, quam habeamus per liberum
et franchum alodium, in dicta parrochia, et super omnis alis bonis nostris mobilibus et
inmobilibus”, 1402-4-20, Manual 5, fol. 71.
247. Al subapartat dedicat a l’heretament, ja s’ha comentat la donació del mas
Rafart realitzada per Guillem Rafart a Saurina Rafarda, la seva mare, APSGVD, Manual 2,
fols. 66v-67.
249. Posteriorment, en el seu testament, Saurina Rafarda ratificà la seva condició
de pubilla, perquè l’escollí com a hereva universal, 1402-2-13, APSGVD, Manual 3, fol. 91.
226
d’idèntica quantia.251 Per tant, és possible que aquesta família que, en
diferents períodes, incorporà dos cabalers al mas, volgués mantenir
unes coherents estratègies pecuniàries d’acord amb la consideració social del seu entorn més proper. Respecte a això, cal assenyalar que els
imports dels esmentats cabalers superaren l’aixovar de 600 sous que
es van escripturar per Guillem Rafart, fill de Saurina, quan entrà al
mas Grau de Vilassar.252
Els masos Estrany, Mataró i Veil ofereixen dues realitats ben
diferents sobre l’esperança de vida d’aquesta època. Mentre el mas
Estrany documenta un matrimoni que durà vint-i-nou o trenta anys,253
el matrimoni del mas Mataró no superà els dotze anys.254 Per una donació del mas Estrany se sap que la família Estrany posseïa un segon
mas, el Dilmer,255 i per una del mas Veil, que Valençó, l’anterior pubilla, havia estat poc més de tres anys al capdavant del mas.256 La seva
germana, Francesca, fou la nova pubilla257 i rebé del pubill un aixovar
significativament inferior al que havia rebut la seva germana difunta.258
En el cas del mas Artaguil, després de quatre anys de matrimoni, la
mort del pubill259 comportà el nou enllaç de la pubilla d’aquest mas.260
Les escriptures relacionades amb el mas Campins demostren que
el pare no traspassà realment el seu patrimoni fins al darrer moment
de la seva vida. El 6 de març de 1431, en el seu testament, Bernat
Campins reconegué l’usdefruit del mas a Margarida, la seva muller,
realitzà una sèrie de donacions als seus néts i nomenà hereva universal
252. APSGVD, Manual 2, fols. 35-36.
253. Les escriptures d’esposalles estan documentades a partir de l’any 1380
(APSGVD, Manual 4, fols. 123v-124v i 137). El 1410 morí Sança, muller de Pere Estrany, pubilla del mas Estrany. En el testament de la finada es reconegué l’aixovar del
marit i el seu dret d’usdefruit. Com a hereu universal figurà Salvador, el seu fill, i, en
substitució d’aquest, les seves germanes Joana i Eulàlia, APSGVD, Manual 3, fol. 99.
254. Les escriptures d’esposalles de Constança, filla de Guillem Mataró, pubilla
del mas Mataró, de Vilassar, i Pere Espinal, d’Alella, són de l’any 1398 i Pere Mataró,
àlies Espinal, morí l’any 1410, APSGVD, Manual 3, fols. 103v-104.
256. Donació del mas Veil de Bernat Veil a la seva filla Valençó que havia de
maridar-se amb Galcerà de Crosanyes, de Sant Cebrià de Vallalta, 1394-12-20, APSGVD,
Manual 5, fols. 7-8v.
257. Donació del mas Veil de Bernat Veil a la seva filla, Francesca, 1397-8-14,
APSGVD, Manual 5, fol. 152. AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 153.
258. Valençó rebé 2.000 sous d’aixovar del seu marit pubill (APSGVD, Manual
5, fols. 7v-8. AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 7). En canvi, la seva germana Francesca
només 800 sous, APSGVD, Manual 5, fol. 153. AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 153.
259. APSGVD, Manual 5, fol. 71 i Diversorum 68 i 118.
260. APSGVD, Manual 5, fols. 95 i 112-113v.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 227
Margarida, la seva filla. Margarida estava casada amb Antoni Campins,
a qui Bernat Campins reconegué un aixovar de 300 sous.261
La donació del mas Campins no s’efectuà fins al cap d’un any
de l’escripturació de les darreres voluntats de Bernat Campins, el 6
d’abril de 1432,262 coincidint amb la data de l’escripturació de l’entrega
de l’aixovar d’Antoni Dilmer.263 En aquest document, el pubill tornà a
utilitzar el seu cognom originari, quan al testament de Bernat Campins
s’identificà només amb el de la seva muller. En aquest cas, gairebé es
pot assegurar que un matrimoni clandestí o laic precedí l’escripturació
de les darreres voluntats de Bernat Campins i que l’hereu no cedí les
regnes del mas fins a les portes de la seva mort. Llavors, es degué
formalitzar el matrimoni eclesiàstic i la donació efectiva i real del mas.
Pel que sembla, a la zona del Baix Maresme no estigué gaire estès
el “salari”, “soldada” o “cabalatge”,264 ja que només es contempla en
dos documents de la mostra analitzada. Es tracta d’una compensació
econòmica si se separava el matrimoni i el cabaler marxava del mas
o la muller moria, que havia de satisfer el mas de la pubilla al cabaler-pubill. El pagament d’aquesta soldada no ha de confondre’s amb el
numerari que rebien alguns mossos que treballaven i vivien en un mas.265
Vegem-ne un exemple. Es tracta dels capítols matrimonials del 19
de juliol de 1480 amb què es pactà l’enllaç entre Bartomeu Marí, fill
de Joan Marí i Elionor, de Tiana, i Antònia, àlies Agnès, de deu anys,
òrfena de Berenguer Partella i Eufrasina, de Premià.266 En aquests
capítols, es ratificà la donació del mas a favor d’Antònia, realitzada un
any abans,267 i s’acordà que l’enllaç matrimonial no se celebraria fins
que haguessin passat quatre anys.
Mentrestant, Bartomeu Marí havia de viure i treballar al mas
Partella268 i, a canvi, havia de ser alimentat i rebre quinze florins amb
264. APSPPD, Manual 1, fols. 3v-4. AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1480/1481).
265. Jesús LALINDE ABADIA, Capitulaciones y donaciones patrimoniales en el derecho
catalán..., p. 228.
267. 1479-2-9, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale vicesimum secundum (14794-17/1479-11-10). El regest i transcripció de la donació del mas Partella pot consultar-se
al document 16 de l’annex documental.
268. “Ítem és stat concordat entre les dites parts, que de continent fermats los
presents capítols, lo dit Barthomeu Marí se’n vinga en lo dit mas Partella de la dita esdevenidora muller sua, dessús donat, e en aquell tinga estar e habitar, hage contínuament
treballant en los negocis e conreu del dit mas e de les terres e possessions de aquell”.
228
els quals s’havia de procurar calçat i vestit.269 Aquesta manutenció i
numerari constituïren la seva soldada. També es pacta que més endavant, quan ja estigués casat, la situació de Bartomeu milloraria, car
percebria la meitat dels guanys obtinguts al mas Partella.270
D’entre les condicions escripturades, cal deixar palès que s’obligà
a adoptar el cognom Partella a Bartomeu Marí als documents que
s’escripturessin quan ja fos cabaler-pubill: “e que lo dit Barthomeu Marí
en cartes e tots actes, que ferà e hage a fer, dir e hanomenar Partella,
prenent lo nom de la cosa en la qual entra.”271
De fet, segons el costum, tot cabaler que entrava en un mas en el
qual la seva muller era la pubilla havia d’utilitzar el cognom d’aquella.
No serà fins a mitjan segle XIX quan es reglamentà jurídicament la
utilització dels cognoms. A partir de llavors, la dona, tot i ésser la
pubilla, perdé el seu cognom i adoptà el del seu marit.272
Per tant, amb la clàusula d’aquests capítols matrimonials es volgué afavorir la posició de la dona pubilla davant de l’actitud d’alguns
cabalers-pubills que, com s’ha comentat amb anterioritat, foren reticents a adoptar el cognom de la seva muller i a desplaçar el propi
en darrer lloc. El paper de la pubilla fou molt sovint silenciat per
la societat patriarcal medieval que no acceptava fàcilment la inversió
de poder que suposava aquesta figura. Aquesta actitud es reflecteix de
269. “E que lo dit Lorenç (…) li hage a fer provisió de menjar e de beure e no res
menys li hage a donar per soldada de cascun any, que abans de fer nosses haurà stat en
lo dit mas quinze florins valents huit lliures sinch sous barcelonesos, de los quals lo dit
Barthomeu se hage de vestir e calçar és de la dita soldada. El vestit e calçat res sobrarà”.
270. “Ítem és concordat que de les compres e milloraments, que·s faran durant
lo present matrimoni, aprés que los dits esdevenidors marit e muller hauran fetes nosses, hage la meitat lo dit Barthomeu e l’altra meitat sua la dita Anthònia, alies Agnès”.
271. Aquesta obligació també s’observa en d’altres documents com els següents:
“Ítem és concordat entre lo dit Bernat Rovira, de una part, e la dite Johana, de la part
altre, que lo dit Bernat aprés haurà fetes noces e serà intrat en lo dit mas Oliver, se fassa
e hage fer nomenar Oliver, prenent lo cognom de la dite case en la qual deu intrar.”
(1472-11-28, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale duodecim (1472-IV-15/1473-II-3), capítols
matrimonials de Bernat Rovira, de Tiana, i Joana, orfe de Bernat Oliver i d’Antònia, de
Badalona). “Ítem és concordat entre les dites parts que lo dit Miquel Alzina haia pendre
lo nom del dit mas en que entrarà, es fassa dir o cognomar Pons en cartes e altres
actes o contractes que farà” (1477-11-15, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale (1477-VI6/1477-XII-12), capítols matrimonials de Miquel Alzina d’Arenys i Bartomeua, filla de
Bernat Pons i Margarida, de Badalona). “Ítem és concordat que lo dit Johan Castellvii,
menor de dies, pus sia entrat en lo dit mas si fassa dir e cognomenar en cartes e altres
actes Coll, prenent lo nom del dit mas”, 1481-2-10, AHPB, Miquel Franquesa, Manual
(1481-I-19/1481-VIII-2), capítols matrimonials de Joan Castellví, de Sant Pere de Gornal,
i d’Angela Beneta, filla d’Andreu Sabadell, de Santa Maria de Vallvidrera, i d’Aldonça.
272. Francesc de Paula MASPONS I ANGLASELL, La llei de la família catalana..., pp. 4647.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 229
diferents maneres. Per exemple, en algunes escriptures s’observa com
alguns notaris no esmentaren la seva condició i, en canvi, l’escripturaren precedint el seu marit.
D’altres vegades, el desemparament de la jove pubilla fou aprofitat
pel cabaler-pubill i la seva família. El 7 de març de 1478, s’escripturaren els capítols matrimonials d’Angelina, de tretze anys, filla del difunt
Jaume Correger, hereu del mas Correger, de Badalona, i de Francina,
que s’havia maridat en segones núpcies amb Guillem Sauri, i Galcerà Alzina, de tretze anys, fill de Gabriel Alzina, d’Arenys.273 Mercès a
aquests acords, Gabriel Alzina, futur sogre de la pubilla, obtingué el
domini del mas274 per quatre anys i tots els membres de la família Alzina
pogueren instal·lar-se al mas Correger per a viure-hi amb Angelina.275
En aquest període de temps, Gabriel Alzina havia de responsabilitzar-se del pagament dels censos,276 havia de fer obres al mas i plantar-hi arbres fruiters a la seva quintana.277 En aquests acords, també
s’estipulà que l’esmentat Gabriel Alzina podria plantar vinya a les terres
del mas i lluir els censals que n’ofegaven la viabilitat.278 A canvi de tot
això, Gabriel Alzina havia de rebre una compensació de 15 lliures.279
273. AHPB, Miquel Franquesa, Manuale vicesimum (1477-XII-12/1478-VII-28),
fols. 51v-54v.
274. “E primerament, és stat concordat entre lo dit Gabriel Alzina, de una part,
e la dita Angelina, fahent assó an exprés consentiment e voluntat de la dita madona
Francina, mara sua, e de alguns amichs e parents seus en açó presents, que lo dit Gabriel
Alzina tinga e posseescha lo mas Correger, lo qual la dita Angelina com hereva del dit
pare seu e per altres títols e causes ha e posseex en la dita parrochia de Badalona. E
que culture e culturar age les terres e possessions del dit mas, e los fruyts de aquells
reebre e seus propris fassa per spay de quatre anys, qui comensa a córrer e comptar lo
primer die del mes de maig primer vinent”.
275. “E encara durant lo dit temps lo dit Gabriel Alzina ensemps ab sa muller
e lo dit Galceran, fill seu, e altres fills e filles seus, e sa família ensemps ab la dita Angelina, stigan e habiten e hagen star e habitar en lo dit mas Correger, e tots treballen
en los negocis e conreus del dit mas e terres e possessions de aquell e los fruyts dels
dits quatre anys sien del dit Gabriel dessús dit”.
276. “E que lo dit Gabriel durant lo dit temps sia tengut pagar los censos e
càrechs del dit mas, ordinaris e extraordinaris”.
277. “dins lo qual temps, lo dit Gabriel Alzina hage scurar una rasa, que és al
costat del dit mas Correger e discórrer anar, talment que la aygua que acustuma passar per la dita rasa puxa discórrer a mar sens dan de les terres del dit mas. E no res
menys, lo dit Gabriel en cascú dels dits quatre anys hage a plantar en la quintana del
dit mas almenys dotze arbres fruyters de aquella spécia dey que lo dit Gabriel voldrà”.
278. “E puxa axí matex lo dit Gabriel obrar lo dit mas e plantar vinyes en les
terres de aquell”.
279. “E per quant la dita masia e les terres de aquella són molt admeses e en
for mala disposició, per tant et alia és stat convengut entre les dites parts que lo dit
Gabriel Alzina hage haver per smena de sos treballs e tenir en son dret lo dit mas per
lo dit temps, quinze lliures barceloneses, les qual vol la dita Angelina romanguen segures
(…) sobre lo dit mas, terres, honors e possessions de aquell”.
230
Gabriel Alzina també obtingué de la família d’Angelina, que si
aquesta darrera no volia o no podia satisfer les quantitats que ell havia
invertit al mas Correger, el seu fill, Galcerà Alzinà, obtindria la propietat
del mas per 50 lliures.280 De fet, al quart capítol es desenvoluparen unes
clàusules que permetien una residència continuada de la família Alzina
al mas Correger de Badalona. D’entre aquestes clàusules, cal destacar
que Gabriel Alzina féu donació al seu fill Galcerà, promès d’Angelina,
de tots els seus béns, presents i futurs, es reservava l’usdefruit, incloent-hi la cohabitació al mas Correger, i responsabilitzava el seu fill de
la col·locació dels seus germans i germanes cabalers amb un dot de
50 lliures per a cadascun. De fet, si el sogre tenia a les seves mans
tots els mitjans de producció i els fruits de les collites, d’on podria
aconseguir Angelina el capital per a compensar el treball efectuat pel
seu sogre? Per tant, amb aquests capítols la jove pubilla tenia molt
poques possibilitats d’exercir el seu paper i moltes de perdre el mas.
Els capítols matrimonials
Mitjançant els capítols matrimonials es regularen els acords capitulars dels diferents tipus d’unions que s’han anat presentant en els
subapartats anteriors.281 El 37% de la mostra documental correspon
a la unió entre un hereu i una cabalera, el 31% a l’enllaç d’una ca280. “E que a la fi del dit temps de quatre anys, sia vist quins censals e càrrechs
per ell seran stats quitats e pagats, e axí matex sia vist quines quantitats haura convertides en obrar lo dit mas e en plantar les dites terres (…) E que de tota la quantitat
a que pugaran los dits censals e càrechs quitats e pagats e les dites obres e plantades
e altres milloraments que haura fets, sia feta regonexensa per la dita Angelina (…) en
cas que lo present matrimoni no sortí son efecta, e encara com vingués a efecte, en cas
de restitució de dot o axovar, e altrament no puxa ésser tret del dit mas e heretat ans
aquell tinga e posseescha no prenent los fruyts en fort de paga fins que que pagat sia
integrament en la dita quantitat. (…) E si per ventura la dita Angelina, la dita quantitat
no voldrà o no podia pagar, que en tal cas, lo dit Gabriel hage a donar e pagar la dita
Angelina o als seus sinquanta lliures (…) e en aquest cars, en lo acte de pagament de
les dites sinquanta lliures, la dita Angelina haia a donar, absolre e diffinir al dit esdevenidor marit seu e als seus lo dit mas Correger, terres, honors e possessions de aquell ab
translació de drets e altres clàusules necessàries a coneguda del notari qui ho pendrà e
confessar per assò haver hagudes les dites sinquanta lliures”.
281. “El significat històric dels capítols matrimonials és el d’assegurar, mitjançant
els heretaments, la perpetuació del patrimoni familiar generació rera generació, mitjançant
la lliure ordenació de la successió pactada irrevocablement en capítols matrimonials,
d’acord amb el costum de la terra… El correcte funcionament d’aquest sistema successori
va ser el determinant, juntament amb l’emfiteusi i la masoveria del desenvolupament de
l’agricultura catalana durant el segle XVIII”, Juan-José LÓPEZ BURNIOL, La “Resurrecció” dels
Capítols Matrimonials (L’àmbit de l’autonomia de la voluntat en els contractes reguladors
de la convivència). Discurs d’ingrés. Barcelona: Acadèmia de Jurisprudència i Legislació
de Catalunya, 30 de novembre de 1999, pp. 16-17.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 231
balera i un cabaler, el 14% al d’una pubilla i un cabaler i el 18% no
s’especificà res.
A Catalunya, els capítols matrimonials aparegueren arran de l’aprovació d’una constitució originada a les Corts de Montsó celebrades l’any
1363. Mitjançant aquesta constitució s’intentà aturar el pagament de
sumes arbitràries i desmesurades per l’escripturació de documentació
relacionada amb els pactes d’esposalles. Per això, es tasaren els salaris
dels notaris reials, que escripturaven instruments nupcials, prenent com
a referència la quantitat de dot aportat.282
Segons Mieres, jurista gironí d’aquesta època, un segle després
d’aquesta regularització, els notaris barcelonins, que redactaven els
capitula nupcialia o instrumentis nupcialibus, encara continuaren demanant el pagament de cada escriptura que desenvolupava els diferents
capítols dels acords capitulars.283 Per aquest motiu, en alguns capítols
matrimonials estudiats cada capítol fou signat per testimonis.
Al cap de poc temps i amb idèntic objectiu, s’acordà que aquests
pactes havien d’escripturar-se en un únic instrument notarial. I, en conseqüència, les parts implicades només havien de satisfer el pagament
d’un sol document al notari. A més a més, també es recomanà que es
moderés la percepció dels honoraris si s’havia d’escripturar algun altre
document per separat. Així donçs, entre finals del segle XIV fins a la
centúria següent, en la qual es generalitzà aquest nou document notarial, cal situar la praxi notarial d’un establiment normatiu anterior.284
Disposem de quaranta-vuit notícies de capítols matrimonials.
D’aquests acords, trenta-vuit capítols corresponen a escriptures que
reflecteixen tots els acords desenvolupats i nou d’aquests capítols mostren anteriors fases d’escripturació de la documentació notarial.285 La
majoria de les escriptures que desenvoluparen detalladament tots els
pactes es presentaren com a capítols matrimonials i vint d’aquestes
fonts utililitzaren el català en comptes del llatí.
Els capítols matrimonials acostumaren a desenvolupar-se en cinc
apartats que corresponen a la introducció, la invocació, el capítol inicial, la resta de capitulacions i la conclusió.286
282. Aquests acords no foren específics de Catalunya. També existiren en d’altres
regnes peninsulars, Jesús LALINDE ABADIA, Capitulaciones y donaciones patrimoniales en
el derecho catalán..., p. 21.
283. Els pactis nupcialibus i Instrumentis nupcialibus foren la denominacions erudites dels capítols matrimonals catalans i de les cartes núpcies dels Costums de Tortosa,
Jesús LALINDE ABADIA, Capitulaciones y donaciones patrimoniales en el derecho catalán..., p. 21.
284. Jesús LALINDE ABADIA, “Los pactos matrimoniales catalanes...”, pp. 212-213.
285. Maria-Teresa FERRER i MALLOL, “La redacció de l’instrument notarial a Catalunya. Cèdules, manuals, llibrets i cartes”, Estudios Históricos y Documentos de los
Archivos de Protocolos, IV (Barcelona, 1974), pp. 29-191.
286. Jesús LALINDE ABADIA: “Los pactos matrimoniales catalanes...”, pp. 217-222.
232
A la introducció dels acords capitulars, es procedia a la presentació de la parella, dels seus ascendents vius i d’altres parents
i amics que participaren en els acords. D’entre els parents i amics
destacaren els tutors i els curadors, atesa la minoria d’edat i l’orfanesa d’alguns dels consorts. Per exemple, els tutors de Joan Rosselló,
orfe de Rafael Rosselló de Premià, foren Antoni Colomer de Premià
i en Cabanyes d’Argentona i els de la seva promesa Angelina, òrfena
de Pere Rossell, de Premià, Pere Marí, de Tiana, i Pere Andreu, àlies
Rosselló, de Premià.287
La majoria de vegades, encara que el document estigués després
escripturat en català, la introducció figurà en llatí.288 Després de la
invocació,289 en els documents escrits en català la introducció apareixia
en aquesta llengua.290
Segons el tipus d’unió que es pactés, al primer capítol o capítol inicial, s’acostumava a desenvolupar l’heretament,291 la constitució
287. 1463-7-30, APSPP, Manual 1, fols. 3v-4v.
288. “Instrumentum capitulorum inhitorum et concordatorum super matrimonio
promitente clementia fiendo per et inter Guillermum Ferrari, parrochie Sancti Genesi
de Agudellis, filium Bernardi Ferrarii, alies Salat, quondam dicte parrohie, et domine
Jachmete, que fuit uxor illius, etiam viventis, ex una parte. Et Joanna, domicellam, filiam
Joannis Raffard, parrochie Sancti Genesi de Vilaçario, viventis, et domine Eulalie, quondam, que fuit uxori eiusdem ex parte altera quodquidem capitulorum tenor dinostitur
esse talis”, 1478-12-19, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale (1478/1479).
289. La invocació utilitzada en vint capítols redactats a la notaria del barceloní
Miquel Franquesa fou la següent: “En nom de Déu e de la gloriosa Verge Maria, mare
sua, Amen.” Una fórmula més elaborada i present només en uns acords matrimonials
és la següent: “En nom de nostro Senyor he de la Divina Trinitat, qui és pare e fill e
Sant Sperit, he de la Sagrada Verge Maria e de tots los sants de Paradís”, APSPPD,
Manual 1, fol. 3v.
290. “Sobre lo matrimoni deu volent fahedor entre en Guillem Ferrer de la parroquia de Sent Genis dels Agudells, fill den Bernad Ferrer, àlias Salat, quòndam, de la
dita parròquia, e de la dona na Jacmeta, que fou muller de aquell, encara vivent, de
una part. E na Joana, donzella, filla d’en Johan Raffard de la parròquia de Sent Genís
de Vilaçar, vivent, e de la dona na Eulàlia, quòndam, que fou muller de aquell, de la
part altra. Són stats concordats, fets e fermats los capítols següents e los pactes et convinences en aquells contenguts e contengudes”, 1478-12-19, AHPB, Miquel Franquesa,
Manuale (1478/1479).
291. “Le dite Margalida hereta e fa donació entre vius al dit Lorenç Julià, fill
seu, per contemplació del dit matrimoni de tot son dot e axovar, aportat al dit Vicenç
Julià en temps de son e lur matrimoni, exceptat de la quantitat, que li fou terada de que
pusqués testar e fer a ses pròpries volentats… E més avant, li fa donació de tots altres
béns seu presens he sdevenidors e dret della pertanyents a on se vulla sien, prometent
non contravenir a les dites donacions, obligant tots sos béns renunciant a n’aquell dret
o ley, que per ingratitud se pot revocar e a tot altre dret e ley e custum llargament e
ab ferma e jura et etc.”, 1473-8-22, APSGVD, Diversorum 35, capítols matrimonials de
Llorenç Julià, orfe de Vicenç Julià, de Vilassar, i fill de Margarida, i de Francina, filla
de Salvador Colomer del Camí i de Joana, de Vilassar. D’aquest document també cal
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 233
del dot o l’acceptació de l’aixovar del pubill per la pubilla.292 D’altres
vegades, alguns capítols no desenvoluparen l’heretament fins a més
endavant. Aquestes donacions inter vivos es veieren postergades fins
a un tercer,293 un cinquè294 i, fins i tot, un setè acord,295 depenent del
grau de desenvolpament capitular anterior. Per tant, i com és lògic,
en els altres acords o capítols, de manera similar al que s’ha comentat
als apartats de les constitucions d’esponsalicis i d’aixovars, el contingut
que s’hi desenvolupà depengué de l’exposició del primer capítol i del
tipus d’unió establert (hereu/cabalera, pubilla/cabaler-pubill i cabaler/
cabalera). Així, als acords matrimonials, escripturats el 30 de juliol de
1463, es negocià l’enllaç de Joan Rosselló, orfe de Rafael Rosselló,
de Premià, i Angelina, òrfena de Llorenç Rossell, i Clara, de l’esmentada
localitat, així com l’etapa de transició i la regulació familiar posterior
d’aquesta parella.
Com que els dos promesos eren menors i estaven sota la tutela
de curadors, en un dels acords, s’estipulà que Joan Rosselló havia de
viure al mas de la seva futura muller i, durant tres anys, havia de treballar-hi a canvi d’una soldada de 100 sous anyals: “Ítem és concordat entre les dites parts, que lo dit Johan Roseló aga sperar a la dita
Angelina, e lo dit Roseló aga star dins la casa faent en aquella tot
treball e donar bon recapte. E lo dit Johan aga per sos treballs cent
sous per any. E si cas de mort si esdevenia, ço Déus no vula, agen a
comtar per prorrata.”296
A les conclusions, el darrer apartat dels capítols matrimonials,
figuraven les signatures dels representants de les famílies implicades i
es jurava el compliment de les esposalles dins d’un termini establert,
el possible ajornament o la renegociació de les dates297 i s’enunciaven
destacar-ne, l’única mostra de gratitud documentada: “El dit Lorenç Julià le donació
dita pren e accepta ab moltes gràcies et cetera.”
292. L’any 1450, es constituí el dot de Caterina Parera, la qual havia de maridar-se amb Joan Avella, de Vilassar: “Ítem és concordat per los dits perents e amichs,
demunt dits, Johan Avela e per los amichs de na Caterine, demunt dita, fila del dit Pere
Parera, que lo dit Pere Parera, pare seu, li dóna en a dot sinquanta liures barceloneses
de tern”, 1450-1-25, APSGVD, Manual 8, fol. 156v.
296. APSPPD, Manual 1, fol. 4.
297. “Emperò si per cas inconvenient dins lo terma lo dit matrimoni no pudie
aver compliment, que a n’esò hometem soltement quítia en poder de n’Anthoni Colomer e Barthomeu Boter, de Premià, e Berenguer Duran e Pere Pugelar, de la perròquie
de Vilassar, que els pugam alerguar e acursar les esposayes e lo matrimoni a n’equela
manera, que en els serà vist fesador”, APSGVD, Manual 8, fol. 159.
234
les sancions que s’havien de satisfer si no es respectava l’acordat per
a la formalització del matrimoni.
L’estipulació de la data de les esposalles es comptava a partir
de l’escripturació dels acords capitulars. Es tractava d’un període de
temps que acostumava a perllongar-se entre els quatre mesos298 i els
tres anys.299 En canvi, en algun cas, la unió matrimonial s’efectuà a la
notaria durant la consignació escrita dels capítols matrimonials: “Die
eadem nos Margalida, mara e Lorens Julià, son fil, hereu del mas
Julià de Vilasar, terres, posesions e drets d’aquelle heretat dels drets
pertanyents a le dite mare mia de voluntat de ella e consentiment de
altres parents e amichs, ara en temps de núpcies duco e prenc vos
Francescha, filla den Salvador Colomer del Camí e de na Joana, muller
sua, per muler mia, e don me a vós, per legal matrimoni com afermen
los actes dels Sants Apostols.”300 I, per tant, es constata una matrimoni
civil, unió que, com s’ha vist amb anterioritat, no es reflecteix gaire en
la documentació d’època medieval.
Les sancions pactades en cas d’incompliment de l’acordat foren
diverses i no seguiren una pauta predeterminada. En uns capítols del
25 de gener de 1450, la sanció que havia d’abonar la part infractora
fou de 50 lliures, import similar al dot aportat per la cabalera.301 En
uns altres acords, es contemplà una pena de 8 lliures per al cabalerpubill que havia aportat un aixovar de 30 lliures.302 En una escriptura
de l’any 1469, la pena de 10 lliures fou equivalent a l’import del dot
aportat per la noia cabalera i, per tant, superior a l’escreix de 4 lliures
promès pel cabaler.303 Finalment, també cal assenyalar que, de vegades,
la sanció escripturada no es concretà: “Item instrumentum arrarum
super dicto fiendo inter dictas partes inhitarum et firmitarum.”304
En aquest darrer apartat capitular també s’estipulà l’entrada de la
cabalera i el cabaler-pubill al mas. D’acord amb el que s’ha comentat
en un altre subapartat, l’entrada d’aquests cabalers en masos remences
comportà la promesa de lluïció si el cabaler o cabalera abandonava
l’explotació posteriorment.
298. APSGV, Manual 8, fols. 156v-157v.
299. APSPPD, Manual 1, fols. 3v-4v.
304. AHPB, Bartomeu Agell, Manual (1445), fol. 16v, Manual (1451), Manual
(1458) i XXXVIII Manuale (1458/1459). AHPB, Miquel Franquesa, Quartum Manuale
(1466/1467).
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 235
Així mateix, en alguns capítols matrimonials, mitjançant una clàusula, es pactà que l’herència del matrimoni havia de ser per als fills i
filles que havien de néixer de la unió acordada en els acords: “Ítem és
concordat que fils e files d’els proceynt ayen esser areus.”305
305.
LA FAMÍLIA
A la baixa edat mitjana, la família fou una entitat força més
complexa que la imatge transmesa per la majoria dels estudiosos de la
història del dret civil català. La historiografia del nostre país acostuma
a definir la família medieval com la cèl·lula bàsica de la societat feudal,
però no n’ha fet estudis que l’analitzin en profunditat.1
La pagesia catalana baixmedieval estava immersa dins d’un conjunt de relacions de diversa tipologia que caracteritzaren els diferents
aspectes de la seva vida quotidiana. Les relacions familiars són de
tipus primari perquè són inherents a la supervivència de l’individu i a
la reproducció dels grups familiars. Com és obvi, les relacions familiars d’un individu s’originen a partir del naixement que determina la
pertinença a un determinat grup familiar. Després aquestes relacions
van canviant segons els diferents papers que pot desenvolupar cada
individu al llarg de la seva existència. Per tant, cal tenir en compte
una sèrie de factors que condicionaren aquesta tipologia de relacions,
entre els quals destacà la qüestió del gènere i un conjunt de variables
que afectaren el paper individual del subjecte en relació amb el seu
grup familiar. D’entre aquestes variables, poden assenyalar-se les conjuntures econòmiques i socials que contextualitzaven el grup familiar
en un moment donat, els diferents papers desenvolupats per un mateix
1. “El recinto circunscribe el refugio al que los hombres se retiran para dormir,
donde encierran lo que poseen de más precioso y han de recluirse tras el toque de queda.
La imagen más expresiva podría pedírsele en préstamo a la biología, la de célula: un
núcleo, la vivienda, una membrana, la cerca, ambas formando un todo, ese todo que los
textos de la época carolingia denominan el mansus, el lugar en que se mora”, Georges
DUBY, Historia de la vida privada, 2. De la Europa feudal al renacimiento. Madrid: Grupo
Santillana Ediciones SA (Colección Taurus Minor), 2001, p. 32.
238
individu dins del seu nucli familiar,2 els enllaços matrimonials i la
incidència de la mort.3
A les escriptures consultades del Maresme baixmedieval, el mot
“família” no figura documentat.4 Per a identificar els individus relacionats amb llaços de consanguinitat s’utilitzava el mot parentela i
l’adjectiu consanguinis.5 Com avui dia, els diferents membres de la
parentela s’identificaven pel paper que desenvolupaven dins del grup
i respecte una persona en concret. Als precapítols matrimonials de
Pere Cisa, de set anys, fill de Bernat Miquel Cisa i d’Eulàlia, difunta,
de Premià, i de Joana, de quatre anys, filla de Bartomeu Solà, difunt,
i de Salvadora, vídua de l’anterior i muller de Bernat Miquel Cisa, es
constata el que es comenta:
E primerament, lo dit Bernat Miquel Cisa, pare del dit Pere, e
encara en Bernat Cisa, avi seu, en Jaume Botey de la parròquia
de Sent Vicens de Sarrià, en Gabriel Nadal, de la parròquia de
Santa Maria de Badola (sic) e Pere Botey, oncle del dit Pere, pubill, tots de parentella del dit Pere de una part. E la dita madona
Salvadora, mare de la dita Johana, e encara n’Anthoni Coll, àlies
Trobat, avi, Jaume Coll, fill seu de la parròquia de Sent Feliu de
Alella, oncle, la dona na Maria, que fou muller d’en Arnau Alamany, de la parròquia de Sant Andreu del Palomar, thia germana
e hereva del dit Barthomeu Solà, difunt, en Feliu Cases, de la
propter dita parròquia, gendre seu, e la dona na Beneta, muller
sua e filla heretada de la dita madona Maria, N’anthoni Femades,
de la parròquia de Sent Martí de Tayà, e Jaume Femades, germà
seu, de la parròquia de Santa Maria de Cornellà, tots de affinitat
e parentela de part de mare de la dita Johanna.6
2. En aquest sentit, com avui dia, al llarg de la seva vida, un mateix individu pot
ser gradualment filla o fill de, mare o pare de, gendra o gendre de, cunyada o cunyat
de, sogra o sogre de, àvia o avi de, etc.
3. D’aquí ve la gran importància dels estudis de caràcter regional. Aquest tipus
de recerques permeten la realització d’anàlisis de les poblacions medievals en profunditat
tant a nivell individual com col·lectiu.
4. Per a observar els diferents significats del vocable família vegeu Jack GOODY,
La evolución de la familia y del matrimonio en Europa...; Leah OTIS-COUR, Historia de la
pareja en la Edad Media. Placer y amor..., pp. 10-14.
5. Per a Maria Isabel Loring, el terme parentela començà a “generalizarse en el
siglo VI para designar el conjunto de consanguíneos tanto por linea paterna como materna hasta el séptimo grado y que algo más tarde se ampliará su campo para integrar
también a los afines, es decir, a los cónyugues y a los consanguineos de estos”, Maria
Isabel LORING GARCÍA, “Sistemas de parentesco y estructuras familiares en la Edad Media”,
La familia en la Edad Media. XI Semana de Estudios Medievales. Nájera 2000, Logroño,
Gobierno de la Rioja y Instituto de Estudios Riojanos, 2001, p. 30.
6. 1478-5-30, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale vicesimum (1477-12-12/14787-28), fols. 77-79v.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 239
L’estudi de les relacions de parentiu és una tasca força àrdua pels
períodes històrics anteriors al segle XIX, ja que no serà fins a mitjan
d’aquell segle quan la legislació reglamentarà jurídicament la utilització
dels cognoms, prioritzant el del marit.7
Per a la realització de tot tipus de treball és imprescindible la
consulta de fonts documentals primàries i la inversió de temps per
analitzar aquestes fonts. En cas contrari, es pot caure en el parany
de repetir el que la bibliografia medieval acostuma a explicitar, sense abans haver-ne comprovat documentalment la veracitat. Gairebé
sempre s’observa una distància entre la legislació i la societat coetània, perquè els corpus jurídics estaven desfasats respecte als canvis
econòmics i socials. Aquest fet pot explicar-se perquè, en general,
les legislacions civils reflecteixen els interessos de les classes dominants i, mitjançant el dret canònic, l’Església intentà augmentar el
seu control social.
En general, les escriptures dels notaris baixmedievals acostumaven a reflectir el paper desenvolupat per cada individu dins del seu
grup familiar en un moment donat. Però, de vegades, per treure’n
l’entrellat, l’estudi d’un individu o les relacions familiars de grups familiars concrets requereix la consulta d’un gran nombre d’escriptures
de diferent tipologia. Entre d’altres, es pot recordar el cas ja esmentat
anteriorment d’alguns cabalers-pubills que no adoptaren el nom de
la seva muller pubilla i continuaren utilitzant el propi. Aquestes actuacions dificulten la identificació de l’individu i la seva relació amb
el seu grup de parents.
En general, a les escriptures notarials, s’identificà els hereus i
els cabalers amb el nom, el cognom i la població d’origen. La viudetat d’aquests homes mai consta en aquest tipus de fonts. Per a les
dones cabaleres solteres i els menors d’edat s’utilitzà el mateix recurs
d’identificació. És a dir, amb l’anotació del seu nom i, a continuació,
els noms dels seus progenitors, especificant només el cognom del pare
i la pertinença a una determinada població.
A les dones cabaleres casades i vídues se les identificà de dues
maneres. En la primera, s’escripturava el nom de la muller i després
s’especificava la seva condició de casada o vídua, esmentant el seu
consort amb el nom, el cognom i la vila d’origen. Amb això, es percep
com la dona passava de la dependència paterna a la del seu marit,
circumstància que comportà obviar l’escripturació de la vila d’origen.
En la segona, la identificació es completava amb l’aportació del nom
7.
Francesc de Paula MASPONS I ANGLASELL, La llei de la família catalana..., pp. 46-47.
240
de la mare i de la identificació completa del pare. És a dir, amb el
corresponent nom i cognom.8
La identificació de les pubilles acostumava a presentar-se de tres
maneres. A la primera, només se la identificava amb el nom i precedia
la identificació del cabaler-pubill que era el seu marit. A la segona, la
pubilla apareixia amb el seu cognom.9 I, a la tercera, el cognom de
la branca troncal del mas es feminitzava.10 En totes aquestes variants
també s’escripturava la pertinença a una parròquia, vila o ciutat.
Com s’ha comentat d’altres vegades, el cas dels cabalers-pubills
és similar al de les mullers cabaleres. En general, els cabalers que entraven al mas de la seva muller pubilla s’identificaven amb el cognom
d’aquella i desplaçaven l’originari en darrer lloc precedit del terme
àlies. Amb això, es contempla una completa assimilació de l’individu
pel grup familiar que tenia el mas al qual aquest cabaler-pubill anava
a viure i a treballar.
En alguns casos, és díficil de determinar l’origen familiar dels
cabalers-pubills que adoptaren el cognom de la seva muller pubilla si
no es disposa de documentació relacionada amb els contractes d’esposalles o testaments on es demostra la seva procedència familiar.11 La
identificació de l’origen familiar d’un pubill encara es complica més
en el cas dels pubills “rebels” o reticents a desplaçar el seu cognom
d’origen en un segon terme i a adoptar com a prioritari el de la família
de la seva muller pubilla.
A partir de la primera meitat del segle XV, alguns cabalers-pubills
no acceptaren la pèrdua del seu cognom, ja que després d’haver-se
maridat i d’haver entrat al mas de la seva muller pubilla continuaren
utilitzant el seu cognom. D’aquests, uns quants desplaçaren el cognom
de la seva muller pubilla al darrer lloc. D’altres, a més a més, ni el
mencionaren precedit de l’àlies.12 Per aquesta raó, a partir del segle XV,
ateses les resistències mostrades per alguns cabalers i amb l’objectiu
8. Testament de Clara, muller de Pere Arnau, de Sant Feliu de Cabrera, vídua
de Bernat Colomer, de Sant Pere de Premià, orfe d’Antoni Canal i Constança, de Sant
Feliu de Cabrera, 1472-8-20, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de Testaments (1457/1480),
fols. 98-99.
9. Testament de Saurina Canal, de Vilassar, 1362-3-9, APSGVD, Manual 8, fol. 161v.
10. Testament de Saurina Veila, del veïnat de Cabrils de Vilassar, 1362-2-21,
11. Donació del mas Veil de Bernat Veil, de Vilassar, a Valençó, la seva filla, que
maridarà amb Galcerà de Crosanyes, de Sant Cebrià de Vallalta, APSGVD, 1394-12-20,
12. Venda d’Antoni Manent, usufructuari del mas Armengol, de Vilassar, i el
seu fill, Antoni Armengol, àlies Manent, a Antoni Avella, de Vilassar, 1480-3-1, APSGVD,
Diversorum 119.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 241
d’aturar tensions dins de l’àmbit familiar, algunes escriptures especificaren l’obligació que tenia el cabaler-pubill d’adoptar el cognom de
la seva muller pubilla. Amb aquesta actuació també es reforçava el
paper de la pubilla davant l’intent de “silenciar-la” documentalment i,
a més a més, es protegia la tradicional interdependència existent entre
el cognom de la família i el topònim del seu mas.
En consonància amb el que es comenta, cal recordar que l’antropòleg Ignasi Terradas es refereix a la història de la família i a la dels
seus masos com una “història legal”, perquè la documentació emprada
per a reconstruir-la és fonamentalment de caire notarial: “tant la família
com el seu patrimoni fan legalment la seva història, escripturant fil
per randa tots els passos mínimament importants en la vida domèstica
i patrimonial.”13
A l’Arxiu Parroquial de Sant Genís de Vilassar, una sèrie d’inventaris de masos del segle XV reflecteixen l’existència d’escriptures de caire
familiar en alguns d’aquests masos inventariats. Aquesta documentació
estava escripturada en pergamins, els quals es guardaven enrotllats en
uns sacs allargats anomenats doblers.14
Bàsicament, les escriptures inventariades pertanyien a tres tipologies diferents. En la primera, hi havia les fonts relacionades amb la
constitució del domini útil del patrimoni familiar. Per tant, en aquests
doblers es conservaven establiments, sotsestabliments, cartes precàries
i tot tipus de compravendes. En la segona, hi havia la documentació
relacionada amb la transmissió patrimonial, com ara heretaments,
esponsalicis, testaments i retorns de dot. En la tercera, hi havia escriptures relacionades amb les transaccions econòmiques efectuades
pels diversos hereus i pubilles del mas (compravendes, censals morts,
violaris, debitoris, etc.). Per exemple, l’inventari del mas Martí, de Vilassar, mostra que hi havia cinquanta-sis escriptures dins d’un dobler.
Els documents inventariats foren testaments, definicions, establiments,
sotsestabliments, àpoques, censals, absolucions i compravendes.15
Com és comprensible, la major part de la documentació que guardaven els masos estava relacionada amb la línia troncal familiar. És a
dir, l’encapçalada pels hereus i pubilles. L’any, 1464, Jaume Amigó, de
Premià, fill de Bartomeu Amigó, difunt, i d’Angelina, amb el consentiment dels seus tutors, sotsestablí el mas Amigó que estava derruït
i dues peces de terra. Aquesta escriptura és molt interessant perquè
13.
Catalanes,
14.
15.
Ignasi TERRADAS, El món històric de les masies. Barcelona: Curial Edicions
1984, p. 111.
Pere BENITO I MONCLÚS, Viure al Vilassar del quatre-cents..., pp. 88-89.
Pere BENITO I Monclús, Viure al Vilassar del quatre-cents..., pp. 36-38.
242
recorda les darreres quatre generacions d’hereus del mas Amigó que
es perllongà durant cent anys.
Jaume Amigó era l’hereu del mas Amigó perquè el seu pare l’instituí com a tal en el seu testament, el 12 de març de l’any 1461. Al seu
torn, Bartomeu Amigó havia estat l’hereu universal del seu progenitor,
Andreu Amigó, avi de Jaume Amigó. I aquest darrer havia rebut el
patrimoni familiar de mans del seu pare, revesavi de Jaume Amigó. El
5 de novembre de 1364, Jaume Amigó pactà amb el prior del monestir
de Sant Miquel del Fai la ratificació de la possessió del domini útil del
mas mitjançant una carta precària.16
Cada unitat familiar estava inserida en un grup de parents més
ampli conformat per diferents unitats familiars. La relació de parentiu era de tipus bilateral o bilineal. Es reconeixia la relació familiar
amb els dos grups d’origen i, per tant, es consideraven parents tant
els de part de mare com els de part de pare. Alguns parents protagonitzaren un paper molt més destacat del que generalment s’ha
enunciat. Aquests parents formaven part del que més endavant es
conegué com a consell familiar. Es tractava d’un grup de consell, de
suport i de pressió que obligà els hereus i les pubilles a complir amb
la seva responsabilitat respecte als altres membres del grup familiar.
Aquest grup reduït de parents també donà suport testimonial i econòmic en contractes de diferent tipologia i reorientà algunes situacions
conflictives que pertorbaven la convivència i la relació dels diferents
membres del grup familiar.
Si es considera família el conjunt de parents que compartien
residència, aquesta institució no pot concebre’s segons un únic model
caracteritzat per la monogàmia, la benedicció eclesiàstica, el patriarcat
i la bilateralitat. S’ha de tenir cura a l’hora d’oferir definicions categòriques i massa generalistes del concepte família, ja que pot caure’s en
el parany de transmetre una visió idealitzada de la família medieval
més propera a la voluntat eclesiàstica que a la realitat.
La cèl·lula familiar bàsica o unitat familiar no fou única. Presentà
una diversitat de configuracions o sistemes familiars en continu moviment. El pas d’un tipus d’unitat a un altre depengué de les circumstàncies que afectaren els diferents membres de cada unitat familiar.
De fet, com assenyala la doctora Mercè Aventin a la seva tesi doctoral,
la incidència del pas del temps i la d’altres factors com els enllaços
matrimonials, els naixements, els òbits i les migracions comportaren
16.
1464-8-1, AHPB, Miquel Franquesa, Manual comú (1465/1479).
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 243
que un mateix grup familiar passés obligatòriament per algunes de
les tipologies o modalitats familiars que s’enunciaran a continuació.17
Per tant, deixant de banda les unions de concubinat i els enllaços clandestins molt poc documentats, es constaten les unitats familiars constituïdes per famílies conjugals amb fills i sense fills,18 les
monoparentals, les reconstituïdes,19 les famílies conjugals ampliades20
i les famílies conjugals múltiples,21 les famílies d’avis i les àvies, que
convivien amb els seus néts i/o nétes, sense la generació intermèdia.22
Aquests nuclis o sistemes familiars simples estaven immersos dins d’altres grups més amplis de parents, amb els quals es formaven sistemes
familiars compostos.
D’aquesta manera es ratifiquen les afirmacions que alguns historiadors han efectuat sobre la història de la família. L’evolució històrica
de la família no ha estat linial. Si bé a partir del segles IX i X es pot
parlar d’una importància creixent de la família nuclear, aquesta es replegà per influència de les diferents crisis baixmedievals, deixant pas
a extenses relacions de solidaritat basades en el parentiu.23
17.
Mercè AVENTIN i PUIG, La societat rural a Catalunya en temps feudals..., pp. 216-
217.
18. Per alguns juristes els cònjuges no configuren una unitat familiar ni tenen
relacions de parentiu: “És cert que hi ha una tendència general a estendre el concepte
de família a la parella… Jo sempre he tingut entès que l’home i la dona, en el matrimoni no són parents, sinó cònjuges i, per tant, que la seva relació no és de família,
sinó simplement matrimonial, que no és poc. És a dir, tots els drets que tenen l’un i
l’altre constant matrimoni i en el moment de la seva dissolució, per mort o altra causa,
els correspon per raó de matrimoni, i no els cal un altre títol. El concepte de família,
en canvi, neix amb l’existència de fills, fins i tot adoptius”, Josep Maria PUIG SALELLAS,
La “Resurrecció” dels Capítols Matrimonials (L’àmbit de l’autonomia de la voluntat en els
contractes reguladors de la convivència). Contestació al discurs d’ingrés de l’acadèmic de
número Il-LM senyor Juan-José López Burniol, pp. 56-57.
19. Les famílies reconstituïdes estaven conformades per vidus o vídues que tornaven a maridar-se.
20. Les famílies ampliades són aquelles en les quals els cònjuges convivien amb
algun parent o parents.
21. Les famílies múltiples es caracteritzaven per la convivència en una mateixa residència de diverses unitats conjugals. En els capítols matrimonials de Bartomeu
Puig, fill i hereu universal del difunt Antoni Puig, i Antònia, de Cabrera, i de Clara,
filla de Salvador Bartomeu i Antònia, de l’esmentada localitat, es constata la previsió
de la cohabitació de diferents generacions. Així, en el mas Puig havien de conviure la
nova parella amb Antònia, la mare vídua de Bartomeu, Llorenç Puig i Francesca, els
avis paterns de l’hereu, i Pere Puig, un oncle conco, és a dir, solter, 1479-7-25, AHPB,
Miquel Franquesa, Manuale vicesimum secundum (1479-4-17/1479-11-10).
22. Aquesta generació podia haver mort o traslladat la seva residència fora de la
vila. En general, els néts i nétes que es traslladaren als masos dels seus avis i àvies ho
feren per a convertir-se en hereus i pubilles i, d’aquesta manera, assegurar la continuïtat
del grup familiar i del mas.
23. Georges DUBY I Henri BRESC, Historia de la familia. 1. Mundos Lejanos, mundos antiguos..., pp. 285, 401-438.
244
En una mateixa línia, Didier Lett considera que la imatge de
la família medieval no es correspon amb la que encara avui en dia
defensen certes ideologies reaccionàries que defineixen la família com
una institució estable, completa i unida. Ans al contrari, a la baixa
edat mitjana, aquesta institució mostrà evidents signes d’inestabilitat
que l’obligà a tenir una gran plasticitat per adaptar-se a les diferents
conjuntures que li tocà viure.24
La diversitat observada en la constitució dels diferents nuclis familiars, basada en la consanguinitat i l’aliança, també presenta d’altres
lectures. Per a Maria Isabel Loring, cal afegir als sistemes de parentiu
naturals un parentiu artificial com és l’espiritual, desenvolupat per les
padrines i els padrins de bateig. Dins d’aquest parentiu artificial també
hauria de contemplar-se l’affinitas, exercit pels diferents membres del
clergat regular i secular en relació amb la divinitat.25
Com s’ha comentat amb anterioritat, a l’entorn rural els grups familiars simples es poden relacionar fàcilment amb l’habitatge. I també s’ha
constatat com la coincidència entre l’antropònim familiar i el topònim
del mas no és un tret plurisecular de la pagesia catalana, que estaria
més pendent de la continuïtat de la coincidència esmentada que dels
petits i grans problemes a què havia hagut de fer front durant segles.
Els capítols matrimonials de vidus i vídues amb fills o sense, els
matrimonis creuats, l’aparició constant de tutors i curadors en documentació de diversa índole, així com els heretaments de néts i nétes
per part dels seus respectius avis i/o àvies reflecteixen una societat
acostumada a conviure amb la mort, a perdre població i a adaptar-se a
aquesta situació.26 Aquest panorama originà l’existència d’una diversitat
de configuracions o sistemes familiars que contradiu la visió tradicional
24. “La famille médiévale, et plus généralement celle d’Ancien Régime: ne répond
donc absolument pas à l’image de la famille véhiculée aujourd’hui encore pas certaines
ideólogies réactionnaires: des familles stables, complètes, unies. Tout au contraire, la
famille de l’Europe traditionnelle est caracterisée, elle aussi, surtout à cause des assauts
incessants de la mortalité, par une grande inestabilité. Ce qui doit surtout retenir l’attention
de l’historien, c’est la forte plasticité des structures de parenté et des structures familiales
qui ont su, tout au long de l’époque médiévale, s’adapter aux diverses conjonctures”,
Didier LETT, Famille et parenté dans L’Occident médiéval Vè-XVè siècle, p. 238.
25. Maria Isabel LORING GARCÍA, “La familia en la Edad Media...”, pp. 13-38.
26. “Les phénomènes de famille en miettes et de familles recomposés, qui préoccupent tant les sociologues en cette fin du XXè siècle, ne sont pas nouveaux. Si aujourd’hui,
l’éclatement de la cellule familiale se fait essentialement pour cause du divorce, au Moyen
Age, dans la très grande majorité des cas, elle est la conséquence de la mort de l’un de
deux parents... plus d’un tiers des enfants vit dans une famille recomposée”, Danièle
ALEXANDRE-BIDON i Didier LETT, Les enfants au Moyen Âge Vè-XVè siècle. París: Hachette
(”Pluriel Histoire”), 1997, p. 98.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 245
de la família pagesa catalana medieval.27 Per això, cal recordar la rellevant presència de pubilles dins d’una societat marcadament patriarcal
i d’altres estratègies successòries, comentades en d’altres subapartats,
que demostren la coexistència de diferents realitats i que superen la
visió dissenyada per alguns juristes i folkloristes decimonònics.
A la baixa edat mitjana, la migració a la Ciutat Comtal fou un
altre dels elements que contribuí a la pèrdua poblacional del Baix
Maresme medieval. A partir de 1350, les ciutats catalanes reberen un
important corrent migratori de les zones rurals properes, on ja exercien la seva influència mitjançant el control de diferents mercats. Es
tractava d’una relació de “plena simbiosi entre el nucli urbà i la regió”
circumdant, en la qual ambdues zones mostraven uns clars lligams
d’interdependència.28
Els habitants de les zones rurals es desplaçaven a la ciutat per a
vendre productes agrícoles i per adquirir-ne d’altres que no produïen ni
podien aconseguir a la seva localitat. També hi accediren per aconseguir
crèdit, per a satisfer les pensions dels contractes crediticis realitzats i
per escripturar tota mena de contractes amb els notaris urbans.29 Per
la seva banda, d’acord amb el que s’ha comentat al primer subapartat
d’aquest estudi, els ciutadans i les institucions eclesiàstiques urbanes
utilitzaven aquestes zones rurals per a invertir-hi el seu capital i obtenir,
segons el seu potencial econòmic, agrer, pensions de violaris i censals
morts, drets i rendes reials, així com drets jurisdiccionals o senyories.
Les zones urbanes absorviren un flux constant d’immigració de
les zones rurals properes, les quals al seu torn veieren minvar els seus
recursos humans. Aquesta nova població urbana treballà en diferents
activitats econòmiques i contribuí a equilibrar la pèrdua poblacional
de les ciutats.
En aquesta època, Barcelona era una ciutat atractiva tant a nivell
individual com al col·lectiu per aquelles persones i poblacions que
27. Fins fa ben poc, a la nostra societat no s’ha elaborat una definició integradora del concepte de família en el sentit de contemplar la diversitat de models existents
davant del sistema conjugal tradicional. És recent la regularització a les Corts espanyoles
dels matrimonis homosexuals. Malgrat això, encara certs sectors socials, partits polítics i
l’Església catòlica es mostren reticents a acceptar les unions “de fet” o “reglamentades”
d’aquest col·lectiu.
28. Flocel SABATÉ i CURULL, El territori de la Catalunya Medieval. Percepció de l’espai
i divisió territorial al llarg de l’Edat Mitjana. Barcelona: Fundació Casajuana, 1997, p. 170.
29. En un estudi sobre la clientela del notari Miquel Franquesa, es constata
que el percentatge d’un 41% correspon a maresmencs, Montserrat RICHOU i LLIMONA,
“Economia i societat en els registres notarials: la clientela dels capítols matrimonials
del notari barceloní Miquel Franquesa”..., pp. 70-72.
246
estaven sota la seva àrea d’influència. Aquesta projecció es traduí en
una afluència constant de població forana rural vers la Ciutat Comtal
i en les sol·licituds de moltes viles que aspiraven a ser considerades
com a carrers barcelonins. A més a més, la capitalitat exercida per la
Ciutat Comtal al Principat també es reflectí en l’arribada a Barcelona
de població procedent d’altres zones de Catalunya, d’altres països de
la Corona d’Aragó i, en una menor proporció, d’altres països europeus.
Segons Flocel Sabaté, l’atracció que experimentaren les ciutats es
veié afavorida pels interessos dels municipis, que copsaven la quantitat
del nombre dels seus ciutadans com una de les bases de la seva vitalitat.30 Per això, a mitjan segle XIV, les ciutats fomentaren la migració
de la població del seu entorn rural més proper. A partir de la centúria següent, aquesta migració es començà a controlar, car les llistes
d’habitants de totes les grans poblacions superaven el volum real de
pobladors. En aquesta època, alguns individus sense viure a ciutat volien
gaudir dels avantatges fiscals i de solidaritat que l’entorn urbà oferia.
Per a la baixa edat mitjana, Teresa Maria Vinyoles assenyala tres
condicions per a ser considerat ciutadà barceloní: disposar de domicili
propi encara que fos de lloguer, que la muller hi residís i desenvolupar-hi
un ofici.31 Per tant, l’enllaç matrimonial realitzat per un noi de pagès
amb una barcelonina facilitava en gran mesura l’accés a l’obtenció de
la ciutadania barcelonina.
Des de mitjan segle XIV hi hagué un nombre rellevant de maresmencs
instal·lats a la Ciutat Comtal.32 Aquest fet evidencia que la migració de
la població maresmenca vers la ciutat de Barcelona s’inicià abans de
l’empremta de les crisis baixmedievals.33 Per a la primera meitat del
segle XV s’observa com la majoria dels maresmencs que havien mar-
30. “Un major nombre d’habitants concedeix un més gran dinamisme a les activitats, una elevada empenta i una superior pressió”, Flocel SABATÉ i CURULL, El territori
de la Catalunya Medieval..., p. 168.
31. Teresa Maria VINYOLES i VIDAL, La vida quotidiana a Barcelona vers 1400.
Barcelona: Fundació Vives Casajuana, 1985, pp. 83-85.
32. En una escriptura del 1373 s’esmentà una casa al carrer de la Fusteria que
tenia Pere Rafart, parent dels Rafart de Vilassar (APSGVD, Manual 2, fols. 67v-68). En
una donació del mas de Pere Grau, de Vilassar, es torna a mencionar l’existència de
més cases de barcelonins d’origen vilassarenc al carrer barceloní de la Fusteria, situat
sota el Born (MMMVD, Arxiu Fons Armengol, pergamí 4). En una altra donació es pot
llegir: “quod in casu que non poteritis possidere dictum mansum Arola quod nos dabimus vobis totum ospicium nostrum civitatis Barchinone”, APSGVD, Manual 5, fol. 99v.
33. Segons Henri Bresc, arreu d’Europa, la primogenitura i la ultimogenitura,
no tan estesa com l’anterior, provocaren “el celibato permanente y que requería la válvula de seguridad de la emigración de los segundones”, Henri BRESC, “La Europa de las
ciudades y de los campos”, p. 435.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 247
xat a Barcelona encara continuaven mantenint relacions amb els seus
parents del Baix Maresme. Una vegada instal·lats en aquesta ciutat,
molts es mulleraren amb noies barcelonines.34 La intensa relació entre
la Ciutat Comtal i l’àrea del Baix Maresme també es constata pel gran
nombre de cabalers i cabaleres que tot i viure a pagès es maridaren
amb barcelonines i barcelonins.35
A les escriptures testamentàries d’aquests barcelonins d’origen
maresmenc hi figuren donacions als seus parents maresmencs,36 l’existència de nenes i nens orfes o no, acollits per parents37 o col·locats
com a aprenents d’un ofici o com a minyones de parents més ben
situats.38 D’aquí ve el nostre desacord amb Guy Bois, qui generalitza
una reducció dels llaços de solidaritat i d’assistència mútua a partir
de la Pesta Negra.39
Més aviat ens situem en la línia d’Henri Bresc, qui assenyala una
contradicció en la praxi de les relacions de parentiu baixmedieval. En
aquest tipus de relacions, d’una banda es constata una creixent alliberació jurídica de la persona i la conscienciació progressiva dels seus
drets i, de l’altra, la consolidació del sistema parental. Bresc defineix
aquest sistema com “el instrumento a manos del grupo, que la mo34. Àpoca de 56 lliures de dot d’Antoni Carbonell, de Barcelona, fill de Bernat
Carbonell i Bonanata, difunta, de Vilassar, a favor de la seva promesa Caterina, vídua de
Joan Bartalot, mercader barceloní, òrfena de Magret Oliver i de Bonanata, de Barcelona,
1434-10-11, AHPB, Manual (1434/1435), fol. 29 i full solt.
35. Debitori de dot 80 lliures de Pere Colomer, de Premià, a Antoni Teià, de
Barcelona. Bartomeua, filla de Colomer, s’havia de maridar amb Teià (1372-5-2, APSPPD,
Manual 2, fols. 43-44). Restitució de dot de Sança, vídua de Jaume Pi, de Premià, a la
seva nora Sança, vídua de Pere Pi i muller d’Antoni Rocabertí, hostaler de Barcelona,
1421-11-16, AHPB, Bartomeu Agell, Manuale primum (1419/1414), fol. 36.
36. En el testament de Constança, muller de Pere Torrent, forner de Barcelona, filla
del difunt Guillem Artaguil i de Margarida, de Vilassar, s’escripturà un llegat de 50 sous
per a la seva mare i idèntiques quantitats per a Antònia i Bartomeua, les seves germanes,
AHPB, Pere Folgueres, Tercius liber testamentorum (1405/1442), fols. 126-127.
37. En el testament de Joan Ferrer, taverner de Barcelona i fill de Ponç Ferrer
i d’Alamanda, difunts de Premià, hi figura Joana, que vivia amb ell. Joana era néta
seva i filla de Bartomeu Pou, de Cardedeu. El testador féu hereva universal la seva filla
Joana, muller de Gabriel Soler, assaonador de Barcelona. Aquest darrer fou marmessor
de Joan Ferrer amb Pere Ferrer, també taverner de Barcelona, nebot seu i fill de Jaume
Ferrer, de Premià, i d’Antònia, germana del testador, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre
de Testaments (1457-1480), fols. 180v-182.
38. El 20 d’abril de 1400, Antoni Orriols, de Cabrera, pactà amb Bartomeu Soler,
boter, de Barcelona, que la seva filla Joaneta, d’onze anys, treballaria com a minyona
de Soler durant sis anys a canvi d’una soldada de 15 lliures (AHPB, Bernat Nadal, Secundus liber anni (Nativitatis Domini M.CCCC) (1400-3-1/1400-5-31), fols. 106-107v). El
regest i la transcripció d’aquesta font correspon al document 6 de l’apèndix documental.
39. Guy BOIS, La gran depresión medieval. Siglos XIV-XV. El precedente de una crisis
sistèmica. València: Universitat de València (“Biblioteca Nueva”, núm. 14), 2003, p. 95.
248
dela (es refereix a la persona) y la transforma para utilizarla, roturar,
hallar capital y alianzas y edificar una potencia”.40 Precisament és el
que Didier Lett defensa quan argumenta la plasticitat de l’estructura
familiar de l’edat mitjana.41
Com en èpoques anteriors, les esposalles i els enllaços matrimonials foren un mitjà per a relacionar-se econòmicament i socialment
mitjançant l’intercanvi d’individus de diferents grups familiars. Dins
les relacions socials, no s’ha d’oblidar les relacionades amb el suport
i la solidaritat del propi entorn familiar.42
Malgrat els grans silencis de la majoria de les escriptures consultades, es constata que les edats dels promesos foren diverses. Entre
aquests hi havia nens i nenes orfes, nois i noies de tretze a quinze
anys i adults vidus. És lògic pensar que les noies més buscades foren
les més joves, car aquestes podien garantir un període de fertilitat més
perllongat que assegurés el naixement de més infants en una època
de gran mortalitat infantil. Per això, si les vídues no eren gaire joves
o no tenien prou capacitat econòmica com per emprendre un nou
enllaç nupcial, no podien recuperar la consideració social perduda
amb la mort del marit. En canvi, la posició dels vidus dins del mercat
matrimonial fou diferent. Els homes vidus es casaven més vegades en
segones núpcies que les dones i, per tant, els vidus presentaven un
ventall d’edats més ampli que les vídues. Tampoc cal oblidar un altre
factor molt important: l’alta mortalitat femenina a causa dels parts.
Força vegades, la incidència de la mort desfasà la correspondència entre els cicles vitals, identificats amb els diferents papers que
podia desenvolupar un mateix individu al llarg de la seva existència,
i l’administració dels sagraments cristians. Una mostra d’això està directament relacionada amb la poca esperança de vida que escapçava
la franja demogràfica dels més petits i joves que no arribarien a maridar-se, mentre que d’altres individus de major edat oficialitzarien
aquest ritus més d’una vegada. Els més desafortunats, en poc temps,
enllaçaren cicles ben diferents com el de les esposalles i l’escripturació
de les darreres voluntats.43
40. Henri BRESC, “La Europa de las ciudades y de los campos”..., pp. 419-420.
41. Didier LETT, Famille et parenté dans l’occident médieval..., p. 136.
42. Tot i la gran importància dels atorgaments capitulars, el seu paper dins del
pactisme social i la seva vigència, malgrat la derrota del 1714 i la desaparició del pactisme polític, s’han realitzat pocs estudis sobre aquest tipus d’acords, Josep M. SALELLAS,
La “Resurrecció” dels Capítols Matrimonials..., p. 60.
43. Mercè AVENTIN, “La familia ante la muerte: el culto a la memoria”, La familia en la Edad Media. Logronyo: Gobierno de la Rioja i Instituto de Estudios Riojanos,
2001, pp. 387-412.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 249
Tot i que l’amor a la baixa edat mitjana és un dels temes que ha
cridat més l’atenció d’alguns medievalistes,44 aquest mot només apareix documentat a les escriptures originades a la notaria del barceloní
Miquel Franquesa. Als capítols matrimonials de Bartomeu Català, fill
d’Antoni Català i orfe de Clara, de Santa Maria de Mataró, i d’Aldonça,
filla de Bernat Sala, àlies Mayol, difunt, i de Salvadora, de Cabrera, es
constata en la dotació d’Aldonça feta pel seu germà Pere Mayol: “en
contemplacio del present matrimoni et per amor fraternal.”45
A la donació del mas Font, de Premià, efectuada per Miquel Font,
fill del difunt Joan Font i d’Isabel, a la seva mare, s’escripturà “propter amorem, quem gero erga vos dictam dominam Isabelem, matrem
meam, carissimam, et alia ex mea liberalitate animo… dono et titulo
donacionis irrevocabilis inter vivos”.46
L’exigència de demostrar amor apareix en una de les clàusules
de les condicions de Bartomeua, mare de Pere Boter, “dona poderosa
e usufructuària de tota vida sua natural dels béns de la heretat del
quondam marit seu”: “E aixi stants e vinents los dits Pere Boter e
Catherina… amen e honren la dita mare de ell dit Pere com a cara
mare e ella axí mateix am e tinga los dessús dits com a cars fills”.47
Com és evident, no es pot equiparar el concepte d’amor modern
i més contemporani amb el de la baixa edat mitjana.48 Com s’ha vist
amb anterioritat, molt poques vegades, les unions conjugals respongueren a l’amor. En aquesta època, els enllaços matrimonials pactats
cercaren la reproducció per a garantir la pervivència o supervivència
del grup i del seu patrimoni familiar. Malgrat això, i com veurem més
44. Henri BRESC, “Las mujeres con las que se casan y aquellas que se aman”,
La Europa de las ciudades y de los campos, pp. 424-428. Didier LETT, “La vie familiale
(Vè-XVè)”, Famille et parenté dans l’Occident médiéval, pp. 165-189. Jean-Louis FLANDRIN,
Orígenes de la familia moderna...; Jack GOODY, La evolución de la familia y del matrimonio en Europa...; Leah OTIS-COUR, Historia de la pareja en la Edad Media...; Charles de la
RONCIÈRE, “Cómo vivir juntos...”, “Lo privado personal dentro de lo privado del àmbito
familiar” y “La célula privada, matriz de la vida interior”, Historia de la vida privada.
2. De la Europa feudal al Renacimiento, pp. 213-294.
45. 1464-4-14, AHPB, Miquel Franquesa, Plec de Capítols Matrimonials
(1452/1482) i Llibre comú (1463/1465).
46. AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1477).
47. 1477-3-22, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale decimum octavum (1476/1477).
48. “Nuestro siglo que sólo cree en los matrimonios por amor, se ríe, o se indigna
de los matrimonios de razón arreglados por las familias en los que se tiende a ver nada
más que matrimonios de dinero. Pero en una sociedad en donde la inmensa mayoría de
las familias vivía de un capital, pequeño o grande, que hacían fructificar o no con el
trabajo de sus manos, era criminal, en consideración a los hijos por nacer, casarse sin
tener el capital necesario para mantener una familia. Y de ello, aparentemente, no se
daban cuenta”, Jean-Louis FLANDRIN, Orígenes de la familia moderna..., p. 240.
250
endavant, al següent apartat dedicat a l’escripturació testamentària, el
tema de l’amor també hi fou present.49
Malgrat les disquisicions dels moralistes de l’època, que fins
i tot condemnaven l’enamorament conjugal, es constata la presència
d’un sentiment difícil de definir que unia els diferents membres d’un
grup familiar. En aquest sentit, cal evocar Francesc d’Eiximenis, qui
defensà un concepte d’amor entre pares i fills, entès com una necessitat merament instintiva, barrejada amb un fort component racional.
Eiximenis també justifica l’autoritat patriarcal i elaborà un conjunt
de regles perquè els marits poguessin educar les seves mullers com a
bones esposes.50 Per tant, el concepte d’amor predominant dins l’àmbit
familiar d’aquesta època fou un sentiment que es basà en l’existència
d’unes evidents desigualtats. Com en societats actuals que mantenen
els enllaços concertats, se suposa que aquest sentiment d’estimació
havia d’aparèixer amb la convivència conjugal.
D’altra banda, cal recordar que la historiografia medievalista actual
qüestiona les idees exposades per Philippe Ariès sobre la infància.51
Segons Ariès, la societat medieval basava la seva relació amb la infantesa
partint de la indiferència. Davant d’aquesta afirmació, d’altres autors
com Didier Lett relacionen l’aparició, al segle XII, del limbus puerorum
amb la pressió social, que no acceptava la condemna eterna dels seus
nadons que havien mort sense haver estat batejats.52 Malgrat això, a la
baixa edat mitjana com en l’actualitat, també hi hagué individus que
maltractaren i descuidaren els infants.53
49. “Mater mea amor maternali” i envers el marit “pro amore conjugali” (14766-15, APSPPD, Manual 2, fol. 44). En relació amb un gendre, “bono amore et servicio
michi facto infirmitatis mee longo tempore… facienda cotidie”, 1482-1-20, APSPPD,
Manual 3, fol. 3v.
50. David GUIXERAS i Xavier RENEDO, Francesc Eiximenis. Llibres. Mestres i sermons.
Barcelona: Editorial Barcino (“Biblioteca Barcino”, volum 2), 2005, pp. 70 i 135-142.
51. Philippe ARIÈS, El niño y la vida familiar en el Antiguo Régimen. Madrid:
Taurus (“Ensayistas”, 284), 1987.
52. Didier LETT, “De l’errance au deuil. Les enfants morts sans bâpteme et la
naissance du limbus puerorum aux XIIè-XIIIè siècles”, Robert FOSSIER (ed.), La petite enfance
dans l’Europe Medievale et Moderne. Actes des XVIès Journées Internationales d’Histoire
de l’Abbaye de Flaran Septembre 1994. Tolosa: Université de Toulouse-Le Mirail, Presses
Universitaires du Mirail, 1997, pp. 77-92.
53. María del Carmen GARCÍA HERRREO, “Elementos para una historia de la infancia y de la juventud a finales de la Edad Media”, La vida cotidiana en la Edad Media.
Logronyo: Gobierno de la Rioja y Instituto de Estudios Riojanos, 1998, pp. 228-229.
Pierre ANDRÉ SIGAL, “Les accidents de la petite enfance à la fin du Moyen Age d’après
les récits de miracles”, Robert FOSSIER (ed.), La petite enfance dans l’Europe Medievale et
Moderne. Tolosa: Presses universitaires du Mirail, 1977, pp. 59-76.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 251
Dins de l’àmbit familiar també cal assenyalar la divisió interna
del treball. A pagès, els diferents membres del grup familiar havien
d’assumir les diferents tasques de l’empresa familiar. Els homes i els
nois dedicaven les seves energies al conreu de les diferents peces de
terra. Les dones i les noies combinaven les tasques agrícoles amb les
feines de la llar, l’atenció del bestiar menor, la venda de productes
agrícoles i d’elaboració pròpia.54 La migració d’alguns joves cabalers a
la Ciutat Comtal va restar potencial de mà d’obra a algunes d’aquestes
explotacions agreres pageses. Per això, en alguns contractes d’aprenentatge de molts d’aquests cabalers es comtemplà que durant les dates
més importants del calendari agrícola pagès poguessin desplaçar-se als
masos dels seus progenitors per a ajudar-los.
Com és lògic, aquesta presentació vàlida per a una família conjugal amb fills s’ha d’adaptar a la diversitat de nuclis familiars existents,
així com al potencial econòmic i demogràfic de cada mas. Com en
l’actualitat, en aquella època, es formalitzaren una sèrie de contractes
orals amb pagesos jornalers que treballaven a les terres dels pagesos
més rics. Era una mà d’obra que no es visualitza documentalment,
però que existí d’acord amb el que s’ha comentat a la primera part
d’aquest estudi.
El sector artesanal de la contrada també participà en contractes
d’aprenentatge, mitjançant els quals s’incorporaren aprenents provinents
d’altres zones més rurals:
Sit omnibus notum quod ego Petrus Strany, filius Bartholomei
Estray, parrochie Sancti Stephani de Vilanova, diocesis Barchinone,
gratis et ex certa sciencia promito vobis Arnaldo Carbonelli, textoris panni lini, parrochie de Vilaçario, d’estar ab vos dit Arnau de
Nadal de MCCCCXXXV a tres anys pus prop vinents que finiran
a Nadal MCCCCXXXVIII. He que lo dit Carbonel sia tengut de
mostrar l’ofici de texedoria. He més avant, fer una cota cascun
any et un perel de camisas het VII parel de calses het VII parel de
bragas het sabates aqueles agi menester. He més avant, la derrera
anyada, un gipó he més que la derrera anyada sia la vestedura
de color. Ferma lo dit contracta Pere Stray he Barthomeu Stray,
pare del dit Pere, he n’Arnau Carbonel. Testes huius rei sunt: Fèlix
Stray et Petrus Agell, dicte parrochie de Vilaçario.55
54. Mercè AVENTIN, “Família i unitat d’explotació...”, pp. 486-487.
55. 1434-11-2, APSGVD, Manual 8, fol. 102. Vegeu a l’annex el document núm. 15,
que també es refereix a un contracte d’aprenentatge relacionat amb l’ofici de teixidor.
“Vita brevis breviter in brevi finietur mors
venit velociter quae neminem veretur”
“Ad mortem festinamus”,
Llibre Vermell de Montserrat, fol. 26v, 1399.
TERCERA
PART
LA MORT
LA MORT
Des de temps remots, la incidència de la mort ha generat una
sèrie de manifestacions rituals que han reconduït l’expressió de temor
i de dolor dels homes i de les dones de les societats que ens han precedit històricament. Quan l’investigador analitza les relacions entre la
pràctica testamentària escrita i la població rural baixmedieval que la
produí, s’endinsa en un espai de reflexió en el qual els afers jurídics,
les creences i les cerimònies funeràries jugaren un important paper
en la configuració de l’imaginari col·lectiu1 i en les reglamentacions
escrites medievals.2 Per això, en aquest darrer apartat, a més a més de
la història, es farà una especial referència a d’altres disciplines com la
filosofia, la història de les mentalitats, la història de la religió cristiana
i del dret.3 Les aportacions d’aquestes ciències complementaran l’estudi
de les relacions economicosocials presentat als apartats precedents.
1. “En el momento actual, los testamentos constituyen una de las fuentes favoritas para la investigación del tema de la muerte. Y no se trata sólo de su utilización
con vistas al estudio de la transmisión de patrimonios. Los testamentos son también
pieza básica para el conocimiento de las mentalidades medievales y de los cambios de
los sentimientos ante la muerte”, Emilio MITRE FERNÁNDEZ, “La muerte y sus discursos
dominantes entre los siglos XIII y XV”, Eliseo SERRANO, Muerte, religiosidad y cultura
popular: encrucijadas. Saragossa: Institución Fernando el Católico, 1994, pp. 15 i 25.
2. José-Ramón JULIÀ VIÑAMATA, “La sociedad de Barcelona de principios del siglo XIV a través de un manual notarial de testamentos”. Tesi de llicenciatura dirigida pel
doctor Antoni Riera i Melis, Barcelona, Departament de Paleografia, Diplomàtica i Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 1985.
3. Per a Bernard Guillemain, el testament és susceptible d’una anàlisi jurídica i,
a més a més, ofereix informació de les famílies, de la imatge de la mort, de les cerimònies funeràries, de la visió del més enllà, de les devocions religioses i de la popularitat
de les institucions eclesiàstiques, Bernard GUILLEMAIN, “Préface”, Marie-Claude MARANDET,
Le souci de l’au-delà: la pratique testamentaire dans la région toulousaine (1300-1450).
Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan (“Collection Études”), 1992, vol. I, p. 5.
258
La base documental d’aquest apartat està conformada per 525
testaments, dels quals 178 pertanyen al segle XIV i la resta, és a dir
347 testaments, a la centúria següent. La major part d’aquests documents, concretament 450 fonts, pertanyen als diferents llibres notarials
de l’Arxiu Parroquial de Sant Genís de Vilassar. També disposem de
49 testaments de l’Arxiu Parroquial de Sant Pere de Premià i amb 26
testaments de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona.4 Per tant,
la major part d’aquestes disposicions testamentàries foren registrades
pels rectors o els vicaris de les viles de Sant Genís de Vilassar i de
Sant Pere de Premià. A la documentació testamentària, s’hi ha d’afegir
unes altres fonts com les consignacions d’òbits i d’enterraments, així
com els diferents pagaments satisfets pels marmessors. També s’han
estudiat una sèrie d’àpoques, debitoris, compravendes, litigis i procures
que relacionen el fet mortuori amb el seu entorn més proper.
4. Maria-Teresa Ferrer Mallol ha estudiat les diferents fases de redacció dels
documents notarials al nostre país i ha analitzat les diferents fases de redacció (rogatio,
scaeda, inserció i carta o instrumentum). Per tant, la majoria dels testaments analitzats
formen part d’un procés d’elaboració i, en conseqüència, només visualitzen el document
final que s’estenia als interessats, Maria-Teresa FERRER MALLOL, “La redacció de l’instrument
notarial a Catalunya”. Estudios Històricos y Documentos de los Archivos de Protocolos,
IV (Barcelona, 1974), pp. 29-191.
ELS TESTAMENTS I LA SEVA ESTRUCTURA
A la baixa edat mitjana, l’elaboració de les darreres voluntats
estava restringida a una minoria social perquè un ampli sector de la
població no podia accedir a la successió testada.1 Dins d’aquest darrer
grup hi ha els menors, les dones solteres, que encara estaven sota la
pàtria potestat del pare, els individus que no tenien plenes facultats
mentals i els pobres.2
En els darrers segles medievals, la importància de les escriptures
testamentàries ha d’entendre’s com l’exponent d’un cúmul d’interessos
que sobrepassaven la voluntat del testador. Per a Emilio Mitre el testament pot definir-se “como instrumento de reconciliación del moribundo
con los suyos, como reparación de entuertos, como pasaporte para la
otra vida o como instrumento de la matemática de la salvación”.3 Per
la seva banda, Marie-Thérèse Lorcin assenyala la intensitat dramàtica
que contextualitzava l’escripturació d’aquest tipus de documents quan
el testador o la testadora contemplava la mort des d’una òptica propera
i, per tant, havia arribat l’hora de fer balanç. Segons Lorcin, mitjançant aquesta reflexió, el testador realitzava una projecció de tres espais
temporals força diferenciats: l’existència terrenal, que molt aviat podia
esdevenir passat; el futur immediat, que havia de preservar-se en la
1. Només podia testar qui “reunia les condicions exigides pel règim de successions
testades vigent a Catalunya i que es basaven en el dret romà, la Lex Visigotorum i les
successives disposicions legals i costums adoptats i aplicats des del segle XII”. Posteriorment, el 1595, a les Corts de Barcelona convocades per Felip II, aquest cos jurídic i
d’altres disposicions originaren la constitució determinativa del dret vigent a Catalunya,
Mercè AVENTIN i PUIG, La societat rural a Catalunya en temps feudals..., p. 541.
2. “Pour tester, il faut avoir quelque chose à léguer...”, Marie-Thérèse LORCIN, Les
campagnes de la région Lyonnaise aux XIVè et XVè siècles. Tesi doctoral. Lió: Imprimerie
Bosc Frères, 1974, p. 211.
3. Emilio MITRE FERNÁNDEZ, “La muerte y sus discursos dominantes entre los
siglos XIII y XV”, p. 25.
260
memòria de familiars i amics, i l’eternitat basada en la immortalitat
de l’ànima.4 La cura o l’atenció d’aquests tres espais que preocupaven
i ocupaven l’atenció de la major part dels testadors es constata a les
diferents parts de les darreres voluntats escripturades.
L’estructura del testament maresmenc tenia una organització similar a la d’altres contrades del nostre país. Per tant, en general, aquestes
escriptures es dividiren en tres apartats ben definits: el protocol inicial,
les disposicions i el protocol final o escatocol.5
EL
PROTOCOL INICIAL
Al protocol inicial s’escripturava l’encapçalament o preàmbul i la
presentació del testador o testadora. A l’encapçalament, se situava
la invocatio desenvolupada mitjançant diferents invocacions religioses.
Les fórmules més usuals foren les que feien referència a la divinitat.6
A partir del segle XV, aparegueren d’altres fórmules més elaborades
que incidiren en la incertesa de l’arribada de la mort7 o esmentaren el
paradís,8 Jesucrist i la Verge Maria,9 la Cort Celestial10 i la Passió de
4. Marie-Thérèse LORCIN, “Le temps chez les humbles: passé, présent, et futur
dans les testaments foréziens (1300-1450)”, Revue Historique, 566 (Vêndome, 1988), p. 314.
5. Per al període precedent, pot consultar-se Antoni Maria UDINA ABELLÓ, La
successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona: Fundació Noguera (col·lecció
Textos i Documents, 5), 1984.
6. “In Cristi nomine amen” (1423-5-3, APSGVD, Manual 3, fol. 157v; 147110-18, AHPB, Jaume MAS, Primus Liber Testamentorum (1449/1505), fol. 46v). “In Dei
nomine” (1355-5-26, APSGVD, Manual 1, fol. 107; 428-1-18, Manual 3, fol. 154v). “In
nomine domini amen”, 1362-3-9, APSGVD, Manual 8, fol. 162.
7. “In Christi nomine quoniam nullus in carne positus mortem corporalem evadere non posit id circo ego” (1441-8-5, APSGVD, Manual 7, fol. 136). “In Dei nomine quoniam
nullus in carne positus mortem evadere potest corporalem et quod nill est cercius quam
mori et incercius quam hora mortis quia propter ego” (1409-8-4, APSGVD, Manual 3,
fol. 168). Aquests encapçalaments també es presentaven obviant algunes parts del text,
que es donaven per sabudes. Aquest fet es pot observar en la gradació d’abreujaments que
es presenten als següents exemples: “Quam nullus in carne positus mortem corporalem
evadere non potest et cetera ideo ego” (1450-10-30, APSGVD, Manual 7, fol. 45); “Cum
nullus in carne positus et cetera id circo ego” (1451-8-24, APSGVD, Manual 7, fol. 31);
“Quam nullus in carne et cetera jo” (1451-7-19, APSGVD, Manual 7, fol. 61v); “Quam
nullus et cetera” (1451-8-26, APSGVD, Manual 7, fol. 70v) i “Quam et cetera” (1467-6-2,
APSGVD, Manual 7, fol. 134v).
8. “In Christi nomine et eius divine gracie, qui nominem vult partire si omnes
expectantivus custodit et fidelis ad gaudia paradisi producit id circo ego”, 1468-6-2,
APSGVD, Llibre d’òbits, fol. 3.
9. “In nomine Domini nostri Ihesu Christi et eius genitricis gloriose semperque
virginis Marie amen”, 1465-10-27, AHPB, Antoni Parera, Secundus liber notularum testamentorum (1457/1472), fol. 27.
10. “En nom de nostro senyor Deus e de la humil verge Maria et tota la cort
celestial”, 1464-11-7, AHPB, Jaume Mas, Primus liber testamentorum (1449/1505), fol. 33v.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 261
Crist.11 També hi hagueren algunes escriptures que obviaren la invocació
religiosa i s’iniciaren amb la presentació del testador.12
Aquestes fórmules invocatòries reflecteixen l’aportació dels notaris
als testaments13 i la “uniformització imposada per la cultura notarial”.14
El notari era el guardià del costum perquè regulava els llegats, l’elecció
dels hereus i l’organització de les exèquies. Era qui proposava al testador
o a la testadora l’ordre dels llegats i qui adjuntava a posteriori, durant
l’escripturació, les fórmules estereotipades als instruments testamentaris.
El retorn del document escripturat a l’interessat i/o a la seva
família, així com la intensa circulació dels homes de lleis i dels seus
formularis contribuiren a l’estandardització de la imatge del fenomen
de la mort. Així doncs, cal deixar ben clar que les escriptures testamentàries no foren discursos personalitzats a les portes de la mort,
ja que “le moule juridique, le cadre étroit de la convention notariale
laisse donc peu de place a l’individu”.15
Després de la invocació, amb la intitulatio es procedia a la presentació del testador. Com és lògic, en aquest apartat s’identificà els
testadors de la mateixa manera que en d’altres fonts notarials ja presentades amb anterioritat en aquest estudi. S’identificava els homes
amb el seu nom i cognom i se n’especificava l’estatus d’hereu o cabaler.
En general, els pubills utilitzaven en primer lloc el cognom adoptat
en casar-se precedint el que s’utilitzava com a àlies.16 De vegades
també s’escripturaren les identificacions dels progenitors del testa-
11. “In Christi nomine et eius gracia qui pro humani salute generis in sacro
Virginis thalamo patibilem asumere voluit carnem et per lapsum hominis redimendum
sacratissimum corpus suum humiliter exposuit passioni, ego”, 1468-6-21, APSPPD, Manual 2, fol. 52.
12. “Ego Sancia Verdeguera” (APSGVD, Manual 1, fol. 9). “Yo Constança”,
13. “Seul un spécialiste de l’histoire religieuse pourrait traiter à fond le problème
essentiel, c’est-à-dire montrer le rapport entre le dogme catholique enseigné à l’époque,
et les pratiques dont font état les testaments (du Lyonnais)”, Marie-Thérèse LORCIN, “Les
clauses religieuses dans les testaments du Plat Pays Lyonnais aux XIVè et XVè siècles”.
Revue d’Histoire et de Philologie, 78 (Lieja, 1972), p. 291.
15. Jacques CHIFFOLEAU, La comptabilité de l’au-delà. Les hommes, la mort et la
réligion dans la région d’Avignon à la fin du Moyen Age (vers 1320-vers 1480). Rome:
École Française de Rome Palais Farnèse, 1980, pp. 86-87 i 105.
16. Testament de Pere Mataró, àlies Espinal, de Vilassar (1410-5-9, APSGVD,
Manual 3, fols. 103v-104). Testament de Salvador Riera, àlies Botey, de Vilassar (142510-16, APSGVD, fols. 144v-145). Testament de Pere Fàbregues, àlies Dorca, de Premià
(1466-3-1, APSPPD, Manual 3, fols. 54v-55). Testament de Llorenç Puig, àlies Bellot,
de Cabrera, 1480-10-22, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1474/1482), fols.
41-42 i Plec de testaments (1465/1482).
262
dor.17 Aquesta circumstància permet la localització de maresmencs
que havien marxat a viure a Barcelona i, a més a més, saber l’ocupació a la qual es dedicaven. Entre d’altres, s’ha constatat artesans
d’origen maresmenc que visqueren a la Ciutat Comtal i treballaren
com a assaonadors, pellissers,18 fusters,19 sabaters,20 taverners21 i mercaders.22 Quan els testadors desenvolupaven un ofici a les viles del
Baix Maresme, també s’acostumava a consignar per escrit aquesta
ocupació. Així cal assenyalar, entre d’altres, pescadors,23 sastres,24
ferrers,25, fusters,26 teixidors27 i vidriers.28
La identificació de les testadores també es realitzava mitjançant
referents masculins, car la inserció social d’aquestes dones es realitzava
mitjançant el matrimoni i/o la dependència vers un referent masculí. En
17. Testament de Bernat Isern, fill de Salvador Isern, de Vilassar (1410-4-13,
APSGVD, Manual 3, fol. 99v). Testament de Joan Vidal, de Premià, fill d’Antoni Vidal,
de Vilassar (1466-4-22, APSPPD, Manual 3, fol. 57). Testament de Llorenç Partella, de
Premià, orfe de Bonanat Partella i Constança, 1479-9-21, AHPB, Miquel Franquesa,
Llibre de testaments (1474/1482), fols. 20-31.
18. Testament de Salvador Campins, assaonador i pellisser de Barcelona, orfe de
Guillem i de Constantina, de Vilassar, 1429-12-13, AHPB, Pere Folgueres, Tercius liber
testamentorum (1405/1442), fols. 41v-42.
19. Testament de Francesc Colomer, fuster de Barcelona, fill de Berenguer Colomer, difunt d’Alella i de Francesca, vídua de Jaume Rossell, de Sant Pere de Premià,
1435-9-8, AHPB, Pere Folgueres, Tercius liber testamentorum (1405/1442), fols. 104-105.
20. Testament de Pere Riera, sabater de Barcelona, orfe de Jaume Riera de
Premià, i de Francesca, 1436-11-3, AHPB, Joan RENIU, Llibre de testaments (1420/1439),
fols. 113-114.
21. Testament de Joan Ferrer, taverner, de Barcelona, orfe de Ponç Ferrer i d’Alamanda, de Premià, 1479-2-20, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457/1480),
fols. 180v-182.
22. Testament de Guillem Bartomeu, mercader, de Barcelona, fill del difunt Antoni Bartomeu i Vicenta, de Cabrera, 1465-6-29, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de
testaments (1457/1480), fols. 56-58v.
23. Testament de Vicenç Oller, pescador, de Vilassar, 1434-6-26, APSGVD, Manual 6, fols. 35v-36 i Manual 7, fol. 131 bis.
24. Testament de Jaume Orlhac, sastre, habitant de Vilassar (1399-11-8, APSGVD,
Manual 3, fol. 77). Testament de Bartomeu Robí, sastre, de França, habitant de Premià
(1466-10-24, APSPPD, fol. 59). Testament de Mateu Bayó, sastre, de Premià, 1476-6-18,
APSPPD, Manual 2, fol. 54v.
25. Testament de Miquel Andreu, ferrer, de Vilassar, 1434-11-6, APSGVD, Manual 6,
fols. 37-39.
26. Testament de Bernat Mas, fuster, de Vilassar, 1444-11-19, APSGVD, Manual 3,
fol. 165.
27. Testament d’Arnau Carbonell, teixidor de lli, de Vilassar, 1449-9-4, APSGVD,
28. Testament d’Amador Bonivern, vidrier, de Vilassar, 1483-9-8, APSGVD, Llibre
d’òbits, fol. 9.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 263
general, de les dones solteres se’n consignava el nom i, a continuació,
les identificacions dels progenitors.29
Si les testadores eren dones casades o vídues s’escripturaven les
referències dels seus respectius cònjuges.30 De vegades, la informació és
força valuosa, car d’algunes testadores s’especificaren les identificacions
dels cònjuges vius o difunts i la dels progenitors.31
Per a les dones vídues que s’havien tornat a maridar, es feia
constar en primer lloc la identificació del marit seguit de la referència del cònjuge difunt.32 En el cas d’algunes pubilles s’escripturava el
cognom familiar feminitzat.33
Un altre dels elements identificadors d’aquests testadors fou l’escripturació de la població d’on eren originaris i gairebé mai es féu
constar l’edat, dates d’esdeveniments familiars significatius ni el temps
que s’havia conviscut amb el cònjuge. Malgrat això, se sap que, en
aquesta època, els homes es classificaven segons sis etapes —primera
infància, segona infància, adolescència, juventut, maduresa i senectud—
elaborades per sant Isidor a l’Etimologia XI.34
29. Testament de Francesca, òrfena de Pere Banyeres, de Vilassar (1387-11-16,
APSGVD, Manual 3, fol. 49v). Testament de Constança, filla de Berenguer Amat, de
Vilassar, 1430-4-22, APSGVD, Manual 6, fol. 11 i Manual 8, fol. 39v.
30. Testament de Maria, muller de Pere Morell, de Vilassar (1384-10-12, APSGVD,
Manual 3, fol. 48v). Testament de Sança, muller de Jaume Estrany, àlies Soler, de Vilassar (1403-9-3, APSGVD, Manual 3, fol. 99). Testament de Bartomeua, vídua de Bernat
Colom, àlies Lladó, de Vilassar (1441-8-5, APSGVD, Manual 7, fol. 136). Testament de
Margarida, vídua de Pere Boter, de Premià, 1463-5-27, APSPPD, Manual 3, fol. 48.
31. Testament de Sança, filla de Pere Grau, muller de Bernat Bonivern (135811-6, APSGVD, Manual 3, fol. 29). Testament de Constança, muller de Pere Torrent,
forner de Barcelona, filla del difunt Guillem Artaguil i de Margarida, de Vilassar (14107-12, AHPB, Pere Folgueres, Tercius liber testamentorum (1405/1442), fols. 126-127).
Testament d’Antònia, muller de Berenguer Tria, de Vilassar, filla de Pere Torra, d’Alella,
(1427-11-11, APSGVD, Manual 8, fols. 24v-25). Testament de Joana, vídua de Pere Doy,
mariner de Sant Martí d’Arenys, òrfena de Pere Arnau, de Cabrera, 1478-3-8, AHPB,
Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457/1480), fols. 167-168.
32. Testament de Clara, muller de Jaume Rovira, de Teià, vídua de Salvador
Serra, de Vilassar (1434-2-14, APSGVD, Manual 8, fol. 45). Testament de Clara, muller
de Pere Arnau, de Cabrera, vídua de Bernat Colomer, de Premià, òrfena d’Antoni Canal
i Constança, de Cabrera, 1472-8-20, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments
(1457/1480), fols. 98-99.
33. Testament de Margarida Marquesa, vídua de Bernat Marquès, àlies Sagi, de
Vilassar (1430-2-24, APSGVD, Manual 8, fol. 52).
34. “Seis son las etapas de la vida: infancia, niñez, adolescencia, juventud, madurez y senectud. La primera es la infancia, desde el momento en que el niño nace,
hasta que cumple los siete años. La segunda es la niñez, o etapa pura y no apta para
la procreación: abarca hasta los catorce años. La tercera es la adolescencia, «adulta» ya
para engendrar; dura hasta los veintiocho años. La cuarta es la juventud, que es la más
firme de todas y llega hasta los cincuenta años. La quinta es la madurez o gravedad,
264
A continuació de la presentació del testador, se’n ratificava la
salut física i mental,35 s’explicitava la causa per la qual s’elaborava el
testament i s’esmentaven els marmessors.
L’estudi dels testaments elaborats entre els anys 1348 i 1486 a la
parròquia de Sant Genís de Vilassar aporta força informació sobre la població d’aquesta localitat. La distribució per gèneres dels testadors d’aquesta
parròquia indica un percentage d’un 51% d’homes davant d’un 49% de
dones. El sistema utilitzat a les escriptures testamentàries per a identificar
les dones testadores permet fàcilment classificar aquest sector de la població segons el seu estat civil. Seguint aquest criteri, es percep el percentatge d’un 73% de dones casades, un 24% de vídues i un 3% de solteres.
En canvi, aquesta classificació no és una tasca fàcil en el cas dels
testadors masculins, car no s’acostumava a especificar la viduïtat
dels homes. Per aquesta raó, les següents dades són hipotètiques ja que
es basen en la informació facilitada per la documentació testamentària
i/o per d’altres fonts relatives al testador o a la seva família. Així doncs,
es presenten com a provisionals els següents percentatges: 54% d’homes
casats, 24% d’homes vidus i 22% d’homes solters.
El predomini de testadors casats o vidus reflecteix la ideologia
predominant del moment en què es contemplava aquest estat civil com
a prioritari, ja que s’havia d’assegurar la continuïtat de la família i
del patrimoni mitjançant la procreació. La diferència existent entre el
nombre de solteres i de solters pot explicar-se perquè a la dona només
se li reconeixen dos destins: casar-se o dedicar la vida a Déu. Les noies
malaltes no podien optar per cap d’aquests dos camins.36 Per això i
d’acord amb el que s’ha comentat d’altres vegades, la identificació de la
dona estava sotmesa a la identitat d’una figura masculina representada
pel pare o el marit.
que es el paso de la juventud a la ancianidad; no es todavía ancianidad, pero tampoco
es juventud, porque se trata de una edad más avanzada… Esta etapa comienza a los
cincuenta años y culmina a los setenta. La sexta edad es la senectud, que ya no tiene
límite: después de transcurridas las cinco etapas precedentes, todo cuanto resta de vida
se llama senium (ancianidad) por ser el final”, Maria Isabel PÉREZ de TUDELA VELASCO,
“Ancianidad, viudedad… El hombre medieval en su edad postrera”, La Familia en la Edad
Media. Logronyo: Gobierno de la Rioja y Instituto de Estudios Riojanos, 2001, p. 286.
35. A la documentació testamentària analitzada, entre d’altres, hi apareixen les
següents expressions: “fas e ordon meus testament ab bon enteniment e ab plena paraula”
(1422-10-21, APSGVD, Manual 3, fols. 139v-140); “in meo plenu sensu memoria integra
cum firma loquela existens meum facio et ordino testamentum” (1468-6-2, APSGVD,
Llibre d’òbits, fol.3) i “in meo pleno sensu sana et integra memoria cum firma loquela”,
1480-10-22, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1474/1482), fols. 5-6.
36. Núria CAÑELLAS i VILAR, “Entre l’aquí i el més enllà. Anàlisi d’una societat urbana del
segle XV a la Catalunya Nova a través dels testaments: Tortosa 1425-1455”. Memòria de “maîtrise” codirigida per Maurice Berthe i Antoni Riera, Universitat Toulouse-Le Mirail, 1992, p. 49.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 265
Com que és impossible oferir l’edat exacta dels testadors, les dades
dels familiars són crucials per a aproximar-nos-hi. De les testadores
casades vilassarenques un 44% tenien fills.37 A continuació i amb un
28%, se situaren les vilassarenques casades que esmentaren en els seus
testaments fills i ascendents o progenitors.38 Amb un 15%, les que feren
donacions a fills i néts.39 Amb un 7%, les casades vilassarenques que
disposaren llegats per a ascendents i d’altres parents col·laterals40 i
amb un 6% les que no esmentaren fills, néts ni ascendents que s’hagin
pogut identificar.41
GRÀFIC 14
Casades testadores amb familiars ascendents i descendents
(1348-1486)
NF/NN/A 7%
NF/NN/NA 6%
F/N 15%
F 44%
F/A 28%
F: fills
F/A: fills i ascendents
F/N: fills i néts
NF/NN/A: ni fills, ni néts
i ascendents
NF/NN/NA: ni fills,
ni néts ni familiars
ascendents
37. Eulàlia, muller de Miquel Casals, de Vilassar, només esmentà fills i filles.
D’aquesta descendència féu escripturar els noms de Joan, l’hereu universal, d’Eulàlia i
d’Angelina. No hi hagué cap deixa pel marit, 1422-7-24, APSGVD, Manual 3, fols. 135v-136.
38. Benvinguda, muller de Guillem Amat, de Vilassar, ordenà el lliurament de 45
sous per a la seva mare i escollí Bernat, el seu fill, hereu universal (1348-6-10, APSGVD,
Manual 1, fol. 5v). Antònia, muller de Bernat Macià, de Premià, féu donacions a Francina
Cabusa, la seva mare, als seus germans i al seu marit, nomenà hereva universal Eulàlia,
la seva filla, 1462-11-14, APSPPD, Manual 2, fols. 43v-44.
39. Eulàlia, muller de Guillem Rafart, de Vilassar, disposà llegats per a les seves filles Juliana i Francesca, pels seus néts i nétes, el seu gendre i les seves germanes,
40. Constança, muller de Pere Torrent, forner de Barcelona, filla de Guillem
Artaguil, difunt, i de Margarida, de Vilassar, escollí com a hereu universal el seu marit.
La resta dels llegats els escripturà a favor de la seva mare i les seves germanes, 14107-12, AHPB, Pere Folgueres, Tercius liber testamentorum (1405/1442), fols. 126-127.
41. Francesca, muller de Jaume Avella, de Vilassar, només disposà deixes per al
seu marit, al qual també reconegué 8 lliures “que aporta per via de dot” (APSGVD, Manual 3, fols. 154v-155). Constança, muller d’Esteve Vidal, de Vilassar, només llega un cot
per a Clara, la seva cunyada i hereva universal, 1465-11-4, APSGVD, Manual 8, fol. 186.
266
Pel que fa a les dones vídues, els resultats obtinguts mostren un
percentatge del 39% de vídues amb fills i néts,42 del 38% amb fills,43 del
18% sense fills, néts ni ascendents44 i del 5% amb fills i ascendents.45
També s’ha detectat un cas que no s’ha comptabilitzat a la mostra
realitzada, que contempla una dona vídua que escollí Bernat Carbonell,
el seu avi, de Vilassar, com a hereu universal i li cedí 40 lliures “in
satisfaccionem provisionis et alimentacionis per ipsum michi facte”.
Aquesta testadora també donà 6 lliures al seu germà, Pere Carbonell. Es
tracta de Francina, vídua de Jaume Joan, habitant de Premià, i filla de
Bartomeu Carbonell, del veïnat del Sant Crist de Vilassar, i d’Elionor.46
GRÀFIC 15
Vídues testadores amb familiars ascendents i descendents (1348-1486)
NF/NN/NA 18%
F 38%
F/N 39%
F/A 5%
F: fills
F/A: fills i ascendents
F/N: fills i néts
NF/NN/NA:
ni fills, ni néts ni
ascendents
42. Alamanda, vídua de Bernat Avella, de Vilassar, escripturà llegats per als
seus tres fills, per als seus néts, per a la seva germana i les seves nebodes (1428-4-15,
APSGVD, Manual 6, fol. 7 i Manual 8, fols. 34v-35). Margarida, vídua de Pere Boter, de
Premià, esmentà com a beneficiaris dels seus llegats testamentaris Bartomeu Boter, el
seu fill, Bartomeua, la seva nora, Angelina, la seva filla, i un nombre indeterminat de
néts, 1463-5-27, APSPPD, Manual 3, fol. 48.
43. Gueraula, vídua de Pere Sagalar, de Vilassar, només esmentà dos fills, Genís
Tolrà i Bernat Tolrà (1426-7-1, APSGVD, Manual 3, fol. 147v). Narcisa, vídua de Jaume
Draper, àlies Estrader, de Premià, només tingué com a beneficiari el seu fill Bernat,
44. Margarida Marquesa, vídua de Bernat Marquès, àlies Sagi, de Vilassar, llegà
a favor d’Antoni Riera, el seu hereu universal, i d’un fill d’una neboda seva, 1430-3-24,
45. Francesca, vídua de Berenguer Saura, de Vilassar, esmentà al seu testament
els seus dos fills, Antònia i Bernat, i la seva mare, de la qual no es consignà el nom,
46. AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457/1480), fol. 141.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 267
Aquests resultats aporten una visió ben diferenciada de les tipologies referents a les dones casades i les vídues. Així, la dona casada
predominant era una testadora que només tenia fills. Dins d’aquesta
tipologia, amb una proporció inferior, també hi havia una dona casada
més jove amb descendents i ascendents. Ambdós casos representen
un 72% de la mostra i, amb algunes excepcions, són dones de mitjana edat: les primeres sense pares ni avis i les segones amb alguns
d’aquests ascendents. El tercer grup corresponia a dones més grans,
que ja tenien fills i néts. En quart i darrer lloc, se situava la dona molt
jove que encara no havia procreat i podia tenir els progenitors vius.
Al grup de les dones vídues, que acostumaven a ser dotze anys
més joves que els seus marits, predominaven les que tenien fills i néts.
A continuació, hi havia les dones vídues més joves, que només esmentaren els seus fills. També disposem d’un grup de vídues que no
esmentaren ascendents ni descendents. Finalment, dins d’aquesta tipologia, hi hagué les vídues més joves que disposaren llegats per als
seus fills i ascendents. Les vídues que havien tornat a maridar-se han
estat classificades dins de l’apartat de les casades, ja que aquest estat
civil és el que consta a l’escripturació de les seves darreres voluntats.47
La presentació dels testadors restaria incompleta si no es contemplessin altres categories de familiars. Per aquest motiu, s’ha ampliat
l’anàlisi de les categories de familiars, tant consaguinis com per afinitat,
i s’ha incorporat als parents espirituals, com els fillols i els padrins.48
Els resultats obtinguts demostren que els parents més esmentats en
els testaments d’ambdós sexes foren els descendents directes. Els fills
i les filles figuraren amb un percentatge d’un 32%. A continuació, amb
un 13% s’escripturaren els néts, amb un 11% els germans, amb un 9%
els respectius cònjuges, amb un 8% els pares i amb un 5% els nebots.
La resta de parents reflectits documentalment configuren unes xifres
poc representatives.
Com és lògic, amb un percentatge d’un 29% els fills foren els
beneficiats més esmentats per les dones casades. Seguidament, amb un
22%, se situà el marit, amb un 13% els germans, amb un 10% els pares,
amb un 9% els néts, amb un 5% els gendres, amb un 4% els nebots
i amb un 3% els sogres (vegeu el gràfic 16).
47. Testament de Bartomeua, muller de Jaume Rovira, de Teià, i vídua de Salvador Serra, de Vilassar (1434-2-14, APSGVD, Manual 6, fol. 45). Testament de Clara,
muller de Pere Arnau, de Cabrera, vídua de Bernat Colomer, de Premià, òrfena d’Antoni
Canal i Constança, de Cabrera, 1472-8-20, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments
(1457/1480), fols. 98-99.
48. Alamanda, muller de Pere Boscà, de Vilassar, disposà llegats pels fills de
Guillem Mataró, que eren els seus fillols, 1368-5-10, APSGVD, Manual 3, fol. 6v.
268
Els percentatges obtinguts per a les vídues testadores també mostren els fills com a màxims beneficiaris dels seus llegats amb un 39%.
A continuació, se situaren els néts amb un 21%, els nebots amb un
11%, els germans i gendres amb un 10% i amb un 5% els fillols. Amb
aquestes xifres es ratifica el que s’afirmava d’aquestes testadores: la
major part de les dones casades eren més joves que les vídues, ja que
entre les primeres es constata la presència de les que s’havien tornat
a maridar. També amb aquests resultats s’observa una cohesió més
ferma de l’àmbit familiar que acostumà a basar-se en els lligams de
parentiu més propers.
GRÀFIC 16
Parents amb llegats de les dones testadores casades (1348-1486)
fillols 1%
néts 9%
nora/gendre 5%
oncles 1%
nebots 4%
marit 22%
sogres 3%
cunyats 1%
germans 13%
fills 29%
avis 2%
pares 10%
GRÀFIC 17
Parents amb llegats de les dones vídues testadores (1348-1486)
nora/gendre 10%
fillols 5%
néts 21%
fills 39%
nebots 11%
cunyats 1%
germans 10%
pares 3%
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 269
La percepció que tenien els testadors vilassarencs sobre el seu
estat de salut era realment força negativa. Un 61% d’aquests testadors
consideraven que estaven malalts.49 Un 22% afirmaven ques estaven molt
malalts,50 un 9% no explicitaren el seu estat de salut, només un 6%
asseguraren que tenien un bon estat de salut,51 i un 2% manifestaren
que eren grans.52 També disposem de dues escriptures en les quals es
justificà l’escripturació testamentària per l’inici d’una peregrinació.53
El fet que no s’observin diferències significatives entre el temps
transcorregut des de l’elaboració del testament i l’òbit dels testadors “molt
49. “detentus/a in infirmitate” (1374-5-22, APSGVD, Manual 3, fol. 75v, testament
de Guillema, muller de Bernat Colom, de Vilassar); “detenta de malaltia” (1430-5-29,
APSGVD, Manual 8, fol. 68v, testament de Margarida, muller de Pere Marquès, de Vilassar); “egritudine detentus/a” (1448-3-8, APSGV, Manual 8, fols. 141-142v, testament
de Pere Avella, de Vilassar); “detenta egritudine de qua morti me timeo” (1451-12-29,
APSGVD, Manual 7, fol. 49v, testament de Joana, muller de Bernat Dilmer, de Vilassar);
“detengut/da de malaltia de la qual me tem morir de mort corporal” (1466-1-9, APSGVD,
Manual 8, fol. 186v, testament de Joana, filla de Salvador Colomer d’Amunt, de Vilassar)
i “estant en melaltia de le cal me tem morir”, 1417-1-19, APSGVD, Manual 3, fols. 114v115, testament de Bernat Tolrà, de Vilassar.
50. Cal constatar, que durant el segle XIV, l’accepció de “molt malalts o malaltes”
només apareix en el període 1362-1379. Aquests testadors consignaren el seu estat de
salut de la següent manera: “gravi infirmitate detentus/a de qua per mortem corporalem
mori me timeo” (1459-6-28, APSGVD, Diversorum 13, testament de Pere Pons, de Cabrera); “detentus/a ex magna infirmitate” (1449-7-20, APSGVD, Diversorum 133, testament
d’Antoni Dilmer, àlies Campins, de Vilassar); “detengut/da en greu malaltia de la qual
me tem morir” (1449-7-20, APSGVD, Diversorum 133, testament d’Antoni Dilmer, àlies
Campins, de Vilassar) i “posat/da en greu malaltia”, 1480-3-25, APSGVD, Manual 8,
fol. 188, testament de Pere Ferrer, de Vilassar.
51. “detentus in sanitate” (1427-5-12, APSGVD, Manual 3, fols. 156v-157v i Manual
8, fols. 10v-21, testament de Bernat Casals, de Vilassar). “in mea bona sanitate”, 1401-1-16,
APSGVD, Manual 3, fol. 95, Testament de Sança, muller de Bernat Eimeric, de Vilassar.
52. “licet corpore languens” (1435-12-31, APSGVD, Diversorum 127, testament
d’Antoni Veil, de Vilassar); “in etate senili” (1450-5-6, APSGVD, Diversorum 133, testament d’Antoni Campins, de Vilassar). Al testament de Caterina, vídua de Bartomeu Marc,
de Vilassar, també es féu constar: “et etiam atenta ad etatem quasi centum annorum
et tamen in mea bona memoria atque firma loquela et bono sensum meum” (1467-6-2,
APSGVD, Manual 7, fol. 134v). Dins d’aquest grup, també cal assenyalar els que a més
de ser grans afirmaren estar malalts: “senio deducta et infirmitate detenta/us de qua me
timeo mori”, 1468-6-2, APSGVD, Llibre d’òbits, fol. 3, testament de Constança, muller
d’Antic Pons, de Vilassar.
53.
Guillem Grau morí en “lo Sant Romiange del Sant Perdo de Roma de
MCCCC”. Testà a Vilassar, quatre anys abans (APSGVD, Manual 3, fol. 79). Uns anys més
tard, Pere Pons, fill d’Antoni Pons, testà el 22 de març de 1479 i declara estar “sanus
corpore… set quia Deo duce atendere cupio in brevi viam longam videlicet ad Sanctum
Jacobum Compostella et in longa via evenint pericula”, APSGVD, Manual 7, fol. 140 bis.
270
malalts” i “malalts”54 demostra que el seu estat de salut fou similar.55
Per tant, la consignació escrita d’aquest estat de salut correspongué a
apreciacions personals i subjectives.
GRÀFIC 18
Estat de salut dels testadors (1348-1486)
salut 6%
vellesa 2%
molt malalt 22%
malalt 61%
GRÀFIC 19
Mortalitat dels “molt malalts” (1362-1486)
Període testament/òbit
sis mesos a un any 13%
dos mesos a sis mesos 7%
mateix dia a un mes 80%
54. De l’arxiu parroquial de Sant Genís de Vilassar es disposa de 417 testaments
i els respectius òbits: 118 són del segle XIV i 299 del segle XV.
55. Marie-Claude Marandet presenta unes conclusions similars. Marandet ha
calculat per a quaranta-nou casos, que la supervivència fou de setanta-dos dies de mitjana i que la majoria de testadors escripturaren les seves darreres voluntats pocs dies
abans de morir, Marie-Claude MARANDET, Le souci de l’au-delà: la pratique testamentaire
dans la région toulousaine (1300-1450). Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan
(“Collection Études”), 1998, tom I, p. 116.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 271
GRÀFIC 20
Període entre testament/òbit dels “malalts” (1380-1486)
sis mesos a un any 12%
dos mesos a sis mesos 13%
mateix dia a un mes 75%
En general, als testaments dels testadors que es consideraren
malalts o molt malalts no s’especificà el tipus de malaltia que patiren.
Només una petita mostra d’aquesta documentació testamentària deixà
constància d’aquesta temàtica. El 3 d’octubre de 1480, Pere Veil de la
Serra, de Vilassar, declarà al seu testament que estava “infirmus corpore
per scaldament de vi calent e colp rebut”.56
Quatre testaments de la parròquia de Sant Genís de Vilassar mencionen l’existència d’una epidèmia en aquesta localitat, però malauradament no especificaren la malaltia.57 En canvi, a primers de juny de
l’any 1483, quan Antònia, muller de Miquell Carbonell del veïnat del
Sant Crist, féu escripturar les seves darreres voluntats es referí a la
pesta amb les següents paraules: “infirmitate detenta de gravi pestilencie
de qua timeo mori”.58 Quinze dies més tard, Eulàlia, muller de Pere
Marquès, de Vilassar, també féu constar al seu testament que la causa
de la seva malaltia era la pesta.59
L’anàlisi d’altres referències del Llibre d’òbits de l’Arxiu Parroquial de Sant Genís de Vilassar demostra que des del mes de maig
fins al mes de novembre de l’any 1483, disset vilassarencs van morir
en aquesta parròquia (vegeu la taula 17). És a dir, es produïren disset
57. Al primer s’hi llegeix: “in gravi infirmitate epidemie detenta de qua timeo
mori” (1483-5-22, APSGVD, Llibre d’òbits, fol. 5, testament d’Antònia, muller d’Amador
Bonivern). L’òbit d’Antònia s’esdevingué quatre dies després (APSGVD, Llibre d’òbits,
fol. 5). Aquesta mateixa expressió es constata al testament de Jaume Serra, 1483-5-25,
58. APSGVD, Llibre d’òbits, fol. 7.
59. APSGVD, Llibre d’òbits, fols. 10-11.
272
defuncions en només set mesos. Aquestes xifres i el fet que el nombre d’òbits no augmentés significativament durant els mesos posteriors
descarta la presència de la pesta a Vilassar. Per tant, es tracta d’un
altre tipus de malaltia infecciosa que, en alguns casos, afectà diversos membres d’una mateixa família. Tot i així, la incidència d’aquesta
malaltia fou baixa, si la comparem amb la mortalitat produïda per la
pesta o d’altres malalties contagioses.60
TAULA 17
Mortalitat a Vilassar del 1483-5-15 al 1483-12-8
Data
Testador/a
1483-5-15
Jaume Serra
1483-5-22
Antònia, muller
d’Amador Bonivern
1483-5-26
1483-6-1
Antònia, muller de
Miquel Carbonell del
Sant Crist
Estat
“gravi
infirmitate
epidemie
detentus”
“in gravi
infirmitate
epidemie
detenta”
“infirmitate
detenta de gravi
pes tilencie”
1483-6-5
1483-6-7
1483-6-16
1483-6-19
Francesc Duran
“in infirmitate
detentus”
Òbit
—
1483-5-26
Angelina, filla de Pere Veil
del Sant Crist
Filla de Pere Morot
1483-6-6
Pere Veil del Sant Crist
Elisabet de n’Amat del Sant
Crist
Sebastià de n’Amat del Sant
Crist, germà d’Elisabet
1483-6-24
60. Les mencions de la pesta constatades pels anys 1502 i 1507 “ens podrien
indicar o bé la presència continuada d’aquesta malaltia o bé una manca de coneixements
mèdics que comportava qualificar com a pesta a tipus variats de malalties infectocontagioses… sigui quina sigui la seva causa real, sí que és evident la presència d’una
microepidèmia (per una o dos malalties simultànies) que causa cinquanta-cinc morts
entre els mesos d’abril i juny de 1507 i que afecta tant a albats com a cossos”, Conrad
CURTO i SOLER, Aspectes Sanitaris dels Arxius Parroquials de Sant Feliu de Cabrera, de Sant
Genís de Vilassar, de Sant Joan de Vilassar i Santa Creu de Cabrils en els segles XVI, XVII
i XVIII... Barcelona: Seminari de Pere Mata de la Universitat de Medicina de Barcelona,
2000, p. 55.
LA
Data
Testador/a
BAIX MARESME (1348-1486) 273
Estat
Òbit
1483-6-21
1483-6-23
Joan Veil del Sant Crist
1483-7-28
Filla de Saura del S. Crist,
germana de Climenta
Albat de Saura del Sant
Crist61
1483-9-9
1483-9-8
1483-11-16
1483-11-2
1483-12-8
Climenta, filla de Saura del
Sant Crist
Amador Bonivern
“infirmitate
detentus”
Eulàlia, muller de Pere “in gravi
Marquès
infirmitate
epidemie
detenta”
Marc Rahull
“infirmitate
detentus”
1483-11-18
1484-5-24
Antònia, muller de Pere
Bernat
Com avui dia, la incidència de la mort representà una gran
despesa per a la família del difunt. Probablement, per aquesta raó
els testadors realitzaven els seus testaments al darrer moment de la
seva existència. Malgrat que força pagesos estigueren sotmesos als sis
mals usos, la documentació analitzada no reflecteix el pagament de la
intestia per cap testador.
Des de finals del segle XII, l’escripturació testamentària deixà de
considerar-se com un acte de dret privat adreçat a regular la transmissió
de béns. En aquesta centúria, entrà dins l’òrbita del control eclesiàstic.62
L’Església condemnà amb l’excomunió els intestats i prohibí soterrar
les seves despulles als cementiris.63 Per tant, el fet de morir intestat es
considerava un pecat capital que podia aportar greus conseqüències al
61
61. “Item que·l matex dia del dit Saure un albat so és una petita minyona”,
62. “Des l’antiguité tardive la mort est au centre du processus de ‘christianisation’, au coeur des rélations entre l’Église et la société. Des refrigeria aux indulgences
pro mortis du XVè siècle, en passant par le culte des saints et des reliques, le contrôle
des cimetières, la mise en place de la liturgie des trépassés et la célébration de la Toussaint, l’effort constant des clercs consiste à entourer, à contrôler, à investir ce moment
essentiel”, Jacques CHIFFOLEAU, La comptabilité de l’au-delà..., p. 6.
63. Philippe ARIÈS, L’homme devant la mort. Mayenne: Éditions du Seuil (“Collection Histoire”, 82), 1977, p. 188.
274
moribund intestat i al seu entorn familiar.64 Tot i així, l’enterrament de
difunts intestats no representà un veritable entrebanc per a desenvolupar les exèquies acostumades. Aquest fou el cas d’Angelina, muller
de Miquel Ferrer, de Vilassar, que l’any 1433 fou soterrada amb la
presència de dos preveres.65
Un altre mal ús, al qual podien estar sotmesos els pagesos dependents i sotmesos als mals usos, fou l’eixorquia. Per tant, els marmessors dels pagesos dependents eixorcs, és a dir que moriren sense
descendència, havien de satisfer al seu senyor un import que s’afegia
a les despeses testamentàries. Els marmessors de Guillem Aroles, que
testà i morí el 9 de març de 1362, satisferen 100 sous per l’eixorquia
del difunt al paborde de Cardedeu.66 Sis anys més tard, el 17 de març
de 1368, testà Agnès, muller de Francesc Riera, que morí al cap de cinc
dies. El seu marit i marmessor satisfeu 66 sous a “Pere des Bosch per
forsa e per destret de cort, per ters de les dites X lliures del dit terme,
que lo dit senyor en Pere des Bosch lo seya per raó de ayxorquia”.67
LES
DISPOSICIONS TESTAMENTÀRIES
A la part dispositiva dels testaments es descrivien les darreres
voluntats dels testadors, per tant, s’hi reflecteix d’una manera clara i
concisa la individualitat de cada testador i el seu entorn familiar més
proper. En aquest apartat s’exposava l’elecció de marmessors, del cementiri i la distribució dels béns del testador.
Força sovint, entre els marmessors escollits, que acostumaven
a ser de dos a quatre, hi figurava l’hereu o hereva universal.68 L’op-
64. “Mourir intestat est un péché a la fois parce que la reproduction de la famille
risque de souffrir de cette impréparation et parce que le pater familias risque, lui, de ne
entrer au Paradis”, si els seus familiars es barallaven i no oferien els serveis religiosos
pertinents, JACQUES CHIFFOLEAU, La comptabilité de l’au-delà..., p. 74.
65. Al registre de pagaments s’escripturaren els imports satisfets pel seu sepeli:
dos preveres a la sepultura (6 sous), misses amb dos preveres (4 sous), escolans (3 sous
i 4 diners), dret d’església (1 sou i 6 diners); llit, creu i escolà (2 sous), extramunció (4
sous i 8 diners), una lliura de candeles (2 sous), ciris per a la il·luminació del cos de la
finada (4 sous), pa d’almoina (3 sous i 6 diners) (1433-5-26, APSGVD, Manual 6, fol. 26).
Aquesta situació també es constata en el cas de Maria, muller de Pere Agell, de Vilassar,
1485-12-13, APSGVD, Manual d’òbits, fol. 18v.
66. APSGVD, Manual 8, fol. 162 i Manual 1, fol. 115v.
67. APSGVD, Manual 3, fol. 28 i Manual 1, fol. 125.
68. Un dels marmessors escollits per Berenguer Amat, de Vilassar, fou el seu fill
Antoni, que també fou instituït hereu universal: “facio et ordino ultimum testamentum,
in quo eligo et pono manumissores huius mei testamenti executores videlicet Anthonium
Amat, filium meum, et Berengarium Duran, de Vilaçario, ut ipsi distribuant de bonis
meis”, 1434-7-4, APSGVD, Manual 6, fols. 36v-37.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 275
ció d’incloure’ls com a executors testamentaris fou una estratègia per
assegurar l’obtenció del capital per a finançar les darreres voluntats
dels difunts. Amb aquesta inclusió, l’hereu o l’hereva havia de responsabilitzar-se amb els altres marmessors d’una sèrie de tasques que tot
sovint comportaven la satisfacció de capital.
Entre aquestes tasques es poden esmentar les següents: la distribució dels llegats entre els familiars i els amics, l’execució dels llegats
religiosos, la representació del traspassat en compravendes de diferent
tipologia i la liquidació dels deutes. En definitiva, els marmessors i
les marmessores havien de vetllar pel compliment de les darreres voluntats del finat o finada i, per tant, “juguen post mortem el paper de
defensors dels interessos dels difunts enfront dels interessos particulars
dels seus hereus”.69
En general, els testadors disposaven que els seus marmessors
percebessin un import que oscil·lava entre els 2 i els 5 sous. Ara bé, el
ventall pecuniari previst per als executors testamentaris es situà entre
els 6 diners70 i els 50 sous.71 Aquesta circumstància demostra que, de
vegades, la satisfacció d’elevades sumes pecuniàries també reflecteixen
la situació econòmica i social dels testadors.72
La identificació dels executors testamentaris és similar a la dels
testadors.73 La majoria d’aquests foren homes. Les dones no estigueren
excloses de la marmessoria però hi participaren poc.74 En general,
aquestes dones eren les marmessores dels seus marits,75 mentre que
70. Al testament de Pere Mayol, àlies Barbarasa, de Vilassar, es consignà l’entrega
de 6 diners per a Guillem Aroles i Pere Pons, de Vilassar, els seus marmessors, 1391-517, APSGVD, Manual 3, fol. 60v.
71. Constança, vídua de Guillem Prats, de Barcelona, preveié el pagament de 40 sous
pels seus marmessors, Pere des Bosc, senyor dels castells de Sant Vicenç i de Vilassar i
Pere d’Arenys, rector de Sant Feliu de Cabrera, 1382-2-11, APSGVD, Manual 3, fol. 34.
72. Constança, muller de Miquel des Bosc, senyor dels castells de Sant Vicenç i
de Vilassar, féu escripturar una bonificació de 50 sous pels seus executors testamentaris,
que foren Berenguer de Montjuïc, doctor en lleis, Jaume Civeller, Bernat de Montjuïc,
de Barcelona, i Sança, vídua de Nicolau de Montjuïc, àvia de la testadora, 1388-8-11,
73. Per tant, en el cas dels homes, hi apareixia el nom, el cognom, la relació
familiar amb el testador, la localitat del marmessor i, si s’esqueia, l’ofici. En el cas dels
pubills i de les dones, ens remetem al que s’ha explicitat amb anterioritat.
74. Els costums de Tortosa exclogueren les dones de les marmessories, Núria
CAÑELLAS i VILAR, “Entre l’aquí i el més enllà...”, p. 19.
75. Elisenda, muller de Guillem Oliu, àlies Simonet, de Vilassar (1375-5-16,
APSGVD, Manual 3, fols. 10v-11). Francesca, muller de Pere Ferrer, de Vilassar (14024-20, APSGVD, Manual 3, fol. 94 bis). Eulàlia, muller de Guillem Rafart, de Vilassar
(1410-7-28, APSGVD, Manual 3, fol. 126). Bonanata, muller de Bernat Carbonell, de
Vilassar (1425-11-4, APSGVD, Manual 3, fols. 153v-154). Violant, muller de Bernat Serra,
276
d’altres foren escollides com hereves universals dels seus marits,76 fills77
i d’altres familiars propers.78
Als testaments, després d’haver-se consignat la identificació dels
marmessors, s’escripturava l’obligació que tenien aquests executors
testamentaris de restituir els deutes que es poguessin provar mitjançant testimonis i documentació escrita.79 La consignació d’imports
deguts pel testador o de numerari pendent de cobrament per aquell
demostren una sèrie d’operacions creditícies orals de petita quantia
que no s’havien escripturat.80 El retorn dels deutes pecuniaris era un
afer de gran importància, ja que per a deslliurar-se de les penes del
purgartori també calia morir sense deutes. Des del segle XIII, l’aparell
eclesiàstic assegurà, mitjançant els sermons dels frares predicadors,
que els difunts endeutats es convertien en fantasmes i restaven en
aquest estat fins que els seus parents no satisfessin els imports deguts.81
En una disposició posterior s’efectuava l’elecció del cementiri i de
la sepultura. L’escatologia catòlica insistia en la necessitat de l’enterrament del cos i el justificava amb la creença d’una futura resurrecció.82
de Vilassar (1429-2-13, APSGVD, Manual 8, fol. 41). Alamanda, muller de Bernat Bonivern, de Vilassar (1431-3-7, APSGVD, Manual 6, fols. 15v-17 i Manual 8, fols. 55-56v).
Alamanda, muller de Salvador Pons, de Vilassar, 1444-3-2, Manual 3, fol. 164.
76. Entre d’altres, es pot esmentar a Francesca, muller de Berenguer Saura, de Vilassar (1377-7-17, APSGVD, Manual 3, fols. 18v-19v) i a Sança Marquesa, muller de
Bernat Flor, àlies Marquès, 1377-11-10, APSGVD, Manual 3, fols. 21v-22v.
77. Agneta, vídua de Berenguer Català i hereva universal de la seva filla Joana,
muller de Salvador Pons, de Vilassar (1404-6-13, APSGVD, Manual 3, fols. 86v-87).
Bartomeua Juliana, mare i hereva universal de Jaume Julià, de Vilassar (1430-5-18,
APSGVD, Manual 6, fol. 10 i Manual 8, fol. 54).
78. Antònia, muller de Joan Colomer, néta i hereva universal de Caterina, vídua
de Bartomeu Marc, de Vilassar, 1467-6-2, APSGVD, Manual 7, fol. 134v.
79. Una de les fórmules més escripturades fou “in primis et ante omnia volo
et mando, quod omnia debita, que die obitus debeant per solvantur omnesque iniurie
ad quarum restitucionem teneare restituantur breviter simpliciter sumarie et de plano
secundum dominum Deum et forum anime prout tamen probari potuerunt per testes,
instrumenta et alia legitima documenta” (1423-5-3, APSGVD, Manual 3, fol. 140 i 157v,
testament de Bernat Galceran, de Vilassar). Una altra expressió emprada fou: “vull e
man, que si se trobaran, que jo degua, qui se troberan e clarement se troberan per
testimonis o per cartes públiques, que los dits manifasos ayen a pegar simplement e
de pla”, 1449-8-21, APSGVD, Manual 8, fol. 190, testament d’Antònia, muller de Pere
Sabater, de Vilassar.
80. Juan Vicente GARCÍA MARSILLA, “Vivir de crèdito en la Valencia medieval...”, p. 71.
81. Per aquest motiu, Danièle Alexandre-Bidon defineix l’actitud de l’Església
medieval com a “terrorista”, ja que, d’una banda, utilitzava la por davant l’infern i, de
l’altra, oferia fórmules per atenuar l’angoixa, que provocava la mort, Danièle ALEXANDREBIDON, La mort au Moyen Age. XIIIè-XVIè siècle. París: Hachette (“La vie quotidienne”),
1998, p. 72 i 76.
82. Marie-Claude MARANDET, Le souci de l’au-delà..., p. 132.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 277
Es contemplava el cos com un santuari que havia d’unir-se amb l’ànima
abans del Judici Final.
S’havien de soterrar els cossos dels difunts per assegurar la beatitud
eterna i evitar que els animals els mutilessin. Els fossars o cementiris
es consideraven recintes sagrats i es condemnava amb anatemes als
violadors de tombes.83 A més dels intestats, les restes mortals dels excomunicats, dels pecadors públics, dels usurers, dels suïcides i dels
ajusticiats també tenien prohibida l’entrada al cementiri.84
Segons Manuel Riu, a la Catalunya dels segles XI i XII encara
era freqüent enterrar infants i adults davant de les respectives llars
amb l’objectiu que els seus esperits protegissin els familiars vius.85
Més tard, es generalitzà el soterrament als cementiris situats al costat
de les esglésies.
Els cementiris de la baixa edat mitjana aixoplugaven les despulles
dels finats i, a més, acomplien d’altres funcions. Eren espais públics
d’asil, refugi, reunió, passeig, mercadeig i diversió per a petits i grans.86
Aquesta convivència entre vius i morts començà a trontollar al segle XVII. Durant la centúria següent, per causes higièniques i demogràfiques, les autoritats prohibiren els enterraments dins de les esglésies
i els cementiris es van traslladar fora dels nuclis urbans. Tot i així,
Olga López documenta per al Mataró del segle XVIII que les famílies
més benestants, el clergat i els confrares continuaren enterrant-se dins
de les esglésies.87
A la baixa edat mitjana, els habitants de les viles del Baix Maresme escollien els fossars parroquials de les seves respectives parròquies com a lloc de repòs de les seves despulles. Els premiarencs
consignaven l’elecció del cementiri de l’església parroquial de Sant
Pere de Premià i els cabrerencs el fossar de l’església parroquial de
Sant Feliu de Cabrera. A Vilassar, els seus habitants podien optar entre
el fossar de l’església parroquial i el de la capella de la Santa Creu.88
84. Olga LÓPEZ i MIQUEL, Actituds col·lectives davant la mort i discurs testamentari
al Mataró del segle XVIII. Barcelona: Editorial Rafael Dalmau, 1987, p. 63.
85. Manuel RIU, “Alguns costums funeraris de l’Edat Mitjana a Catalunya”, Necròpolis i sepultures medievals de Catalunya. Acta/Mediaevalia Annexos d’Arqueologia Medieval.
Annex 1 (Barcelona, 1981-1982), p. 32.
86. Per aquesta època, Philippe Ariès qualifica la convivència entre vius i morts
com a promiscua, Philippe ARIÈS, Historia de la muerte en Occidente. Desde la Edad Media
hasta nuestros días. Barcelona: El Acantilado, 20, 2000, p. 42.
87. Olga LÓPEZ i MIQUEL, Actituds col·lectives davant la mort i discurs testamentari
al Mataró del segle XVIII, pp. 68-69.
88. Demanaren que els sepultessin al cementiri de la Santa Creu de Cabrils, entre
d’altres: Benvinguda, muller de Guillem Amat (1348-6-10, APSGVD, Manual 1, fol. 5v);
278
El fossar de la capella de Sant Salvador estava reservat als seus
donats.89
En aquestes disposicions testamentàries, els testadors concretaven el fossar, però, en general, no especificaven el lloc concret de la
sepultura. Fet que demostrà que el més important era assegurar el
repòs de les despulles al cementiri escollit.90
La concreció del lloc es deixava a l’arbitri dels representants eclesiàstics i dels marmessors.91 Per tant, en aquesta elecció hi jugava un
paper cabdal el costum. Si el testador provenia d’una família arrelada
a la zona, ja es coneixia la tomba dels avantpassats. Si era un nouvingut, l’indret era indiferent perquè aquest difunt no tenia cap parent
al cementiri.92
Una minoria de testadors manifestaren el desig de ser enterrats on
reposaven els seus avantpassats,93 els parents,94 la tomba de l’hereu o
Bartomeua, muller de Bernat Soler (1388-11-30, APSGVD, Manual 3, fol. 55); Ròmia,
muller de Pere Riera (1418-9-8, APSGVD, Manual 3, fols. 117v-118); Guillem Verívol
(1429-11-11, APSGVD, Manual 6, fols. 24v-25 i Manual 8, fol. 46) i Antònia, muller de
Salvador Verívol, 1486-12-2, APSGVD, Llibre d’òbits, fol. 12.
89. Testament de Joan Lebrer, donat de Sant Salvador, 1420-5-8, APSGVD, Manual 3, fols. 141v-142.
90. “En la Edad Media, y todavía en los siglos XVI i XVII, poco importaba la
disposición exacta de los huesos con tal que se quedaran cerca de los santos o en la
iglesia… El cuerpo era confiado a la Iglesia. Poco importaba lo que la Iglesia hiciera
de él, con tal de que lo conservara en su recinto sagrado”, Philippe ARIÈS, Historia de
la muerte en Occidente..., p. 40.
91. “Et eligo sepulturam corpori meo fiendan in cimiterio Sancti Genesi de
Vilaçario, quam sepulturam fiendo mando fieri noticie et cognicione dictorum manumissorum”, 1401-1-16, APSGVD, Manual 3, fol. 95, testament de Sança, muller de Bernat
Eimeric, de Vilassar.
92. Jacques CHIFFOLEAU, La comptabilité de l’au-delà..., pp. 183-186.
93. “en lo vas dels predecessors” (1477-2-16, APSGVD, Diversorum 33). “In tumulo
videlicet quem ibidem habeo et in quo corpore antecessorum ac filiorum meum fuerunt sepulta” (1480-12-22, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1474/1482),
fols. 5-6, testament de Francesca, muller de Llorenç Puig, àlies Bellot, de Cabrera, òrfena
de Bernat Batlle i Angelina, d’Argentona). “In tumulo predecessorum meorum”, 1483-619, APSGVD, Llibre d’òbits, fol. 8, testament de Francesc Duran, de Vilassar.
94. “al vas da mon pare” (1430-2-24, APSGVD, Manual 8, fol. 58, testament de
Margarida Marquesa, vídua de Bernat Marquès, àlies Sagi, de Vilassar). “in tumulo videlicet in qua corpora posteritati mee fuerunt subhumata quam sepultura fieri volo bene
et honoriffice prout in meis consimilibus fieri” (1435-12-31, Diversorum 127, testament
d’Antoni Veil, del veïnat de la Santa Creu de Vilassar). “in tumulo videlicet quem ibidet
habeo in quo corpora dictorum parentum et aliorum antecessorum meorum fuerunt
sepulte”, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457/1480), fols. 91v-92, testament de Jaume Ferrer, de Premià, orfe de Pere Ponç Ferrer i Eulàlia.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 279
hereus del mas originari,95 el túmul del mas96 i, en el cas de les cabaleres
casades amb hereus, el vas del mas del seu cònjuge.97 D’altres testadors
especificaren que havien d’ésser enterrats al fossar o cementiri de la
parròquia on morissin.98 Alguns d’aquests darrers testadors no eren de
la comarca.99 Els que ho eren esmentaren aquesta opció però insistiren
que si morien a prop havien d’enterrar-los a la seva vila d’origen.100
A la mostra documental estudiada, un nombre reduït de testadors
demanaren d’una forma clara i concisa ser sebollits amb els seus respectius cònjuges.101 En general, les cabaleres i els pubills de la mateixa
parròquia se soterraven amb els seus respectius avantpassats.
Alguns d’aquests cabalers, provinents d’altres parròquies, especificaren d’altres fossars, que tot sovint corresponen als de les parròquies d’on eren originaris.102 També hi havia testadors que continuaven
mantenint forts vincles amb el Maresme, encara que visquessin a la
Ciutat Comtal. Aquest fou el cas de Jaume Aroles, de Barcelona, qui
el 25 de març de 1430 nomenà hereva universal Constança, la seva
àvia, de Vilassar, i escollí com a fossar preferent el cementiri parroquial d’aquesta localitat maresmenca. Si moria a Barcelona, havia de
95. “in tumulum videlicem, quem heres mansi Boter ibidem habent” (1466-5-16,
APSPPD, Manual 2, fol. 53, testament de Bartomeu Boter, de Premià); “ubi heres mansi
Colomer jacent”, 1476-6-19, APSPPD, Manual 2, fol. 57, testament d’Antoni Colomer,
de Premià.
96. “in tumulo videlicet parentorum predecessorum meorum dicti mei mansi
Pons” (1479-3-22, APSGVD, Manual 7, fol. 140 bis, testament de Pere Pons, de Vilassar);
“in tumulo mansi Rossell”, 1485-8-1, APSPPD, Manual 3, fols. 5v-6, testament de Joan
Rossell d’Avall, de Premià.
97. “in tumulo domus Bartholomei Botey, quondam viri mei”, 1471-6-16, APSPPD,
Manual 2, fol. 63, testament de Maria, vídua de Bartomeu Botey, de Premià.
98. 1483-11-16, APSGVD, Llibre d’òbits, fols. 10-11, testament d’Eulàlia, muller
de Pere Marquès de Vilassar.
99. Testament de Joan Vell, de Coneza (1441-9-1, APSGVD, Diversorum 31).
Testament de Pere de Lana, de Bigorra (1449-8-27, APSGVD, Diversorum 96). Testament
de Jaume Vallès, de Sant Jaume ses Oliveres, 1478-10-10, APSGVD, Diversorum 133.
100. Testament de Pere Pons, de Vilassar, 1479-3-22, APSGVD, Manual 7, fol.
140 bis.
101. “al fosar de Sent Genis al vas de me muler” (1418-3-25, APSGVD, Manual
3, fol. 111, testament de Bernat Eimeric, de Vilassar); “in tumulo videlicet in quo corpus
dictus viri mei fuit tumulatum”, 1479-3-3, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments
(1457/1480), fols. 183v-184v, testament d’Angelina, vídua de Jaume Ferrer, de Premià,
òrfena de Jaume Aroles i de Joana, de Sant Martí de Teià.
102. Eulàlia, muller de Miquel Casals de Vilassar, expressà el desig de ser soterrada al fossar de Sant Pere de Premià (1422-7-24, APSGVD, Manual 3, fol. 135v-136).
Antònia, muller de Berenguer Tria, de Vilassar, filla de Pere Torra, d’Alella, volia ser
enterrada al fossar d’Alella (1427-11-11, APSGVD, Manual 8, fols. 24v-25). Joana, muller
de Genís Tolrà, de Vilassar, ordenà el soterrament de les seves despulles al fossar de
Santa Maria de Mataró, 1430-4-12, APSGVD, Manual 6, fol. 12.
280
ser enterrat al cementiri de la catedral, on reposava el seu pare.103 Una
demanda semblant fou escripturada el 29 de juny de 1465 per Guillem
Bartomeu, mercader, de Barcelona, fill del difunt Antoni Bartomeu i
de Vicenta, de Sant Feliu de Cabrera, i nét de Bartomeu Agell, notari
cabrerenc que exercí a la Ciutat Comtal.104
Miquel Bramona, prevere beneficiat de la Seu de Barcelona i rector
de la parròquia de Sant Feliu de Cabrera féu una demanda similar:
Ítem vull la mia sepultura sia feta bé e honestament a coneguda
dels dits mermessors. Ítem lex lo meu cos sia soterrat en la Seu
de Barcelona en lo carner dels Bramones, qui és a la porta de la
claustra com honc ix de la Seu devant la capella de Sent Jordi.
Ço és, si jo muyri en la ciutat de Barcelona. Ítem vull que si a
mi se vendrà morir en la parròquia de Sent Feliu de Cabrera,
de la qual jo so Rector e Senyor de la Casa de Cabrera, vull sia
soterrat en lo carner, qui és dins la dita sglésia devant l’altar de
mossèn Sent Miquel. Allà hon jau lo cos de mossèn Arnau Fontanals, cavaller et de la honorable madona Ysabel, muller sua,
cosina germana mia.105
Finalment, també cal assenyalar els testadors que, tot i tenir origens maresmencs, escolliren fossars de la Ciutat Comtal perquè vivien
en aquesta ciutat.106 Entre aquests fossars, cal assenyalar el de l’església
de Santa Maria de les Puelles,107 el de la capella de Sant Miquel del
103. “quod si forte contingerit me mori in civitate Barchinone, tunch volo et
dimito corpus meus ad sepeliendum in simiterio catedralicio… in vaso hubi pater meus
fuit sepelitus”, 1430-3-25, APSGVD, Manual 6, fol. 2 i Manual 8 fols. 60v-61.
104. “Eligo namque sepulturam corpori meo in clauso Sedis Barchinone in tumulo videlicet in quo venerabilis et discretus Bartholomeus Agelli, quondam notarium
civis dicte civitatum, avunculus meus, fuit sepultus si tamen in eadem civitate me mori
continget. Et ubi in ipsa civitate non obiero, sed dies meos finiero dictam parrochiam
de Capraria ipso casu volo dictum corpus meum sepeliri in tumulo ecclesie ipsius parrochie in tumulo videlicet in quo corpus dicti domini patris mei fuit sepultum”, AHPB,
Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457/1480), fols. 56-58v.
105. 1464-11-7, AHPB, Jaume Mas, Primus liber testamentorum (1449-1505),
fols. 33v-36.
106. Al seu testament del 20 de febrer de 1479, Joan Ferrer, taverner de Barcelona, orfe de Ponç Ferrer i d’Alamanda, de Premià, explicità que volia ser soterrat
on reposaven els membres de la confraria dels freners de Barcelona, “in quo carnerio
fuerunt tumulata corpore domine Brigide, quondam uxoris mee et infantum meorum”,
AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457/1480), fols. 180v-182.
107. Testament de Francina, vídua de Jaume Joan, habitant de Premià, filla
de Bartomeu Carbonell i d’Elionor, de Vilassar, 1476-6-25, AHPB, Llibre de testaments
(1457/1480), fol. 141.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 281
monestir dels Agustins i el de l’església de Santa Maria del Mar.108
L’elecció d’aquest darrer fossar ratifica la constatació, que s’ha realitzat
en d’altres apartats d’aquest estudi, referent a l’existència d’un important
nombre de vilassarencs que vivien en aquesta zona de la Ciutat Comtal.
Entre d’altres, demanaren ser soterrats al fossar de Santa Maria del
Mar: Constança, muller de Pere Torrent, forner de Barcelona, i filla
del difunt Guillem Artaguil i de Margarida, de Vilassar;109 Salvador
Campins, assaonador i pellicer de Barcelona, orfe de Guillem Campins
i Constantina, de Vilassar;110 Pere Riera, sabater de Barcelona, i orfe de
Jaume Riera i de Francesca, de Premià,111 i Salvador Avella, taverner
de Barcelona i orfe de Bernat Avella i Alamanda, de Vilassar.112
Els béns atorgats a les diposicions testamentàries es poden classificar segons siguin llegats religiosos, deixes per a familiars i amics i,
si s’escau, donacions per als seus respectius senyors naturals. Dins de
l’import adreçat als llegats religiosos es contempla el pagament de la
sepultura i les donacions per a garantir la salvació de l’ànima. Generalment, aquests imports ja havien estat escripturats a les donacions
inter vivos i en d’altres escriptures esponsalícies.113 Per això, els imports
adreçats als familiars, als amics i al senyor se satisfeien amb els altres
béns del testador i la disposició d’aquests llegats s’encapçalava amb la
següent fórmula: “Item dimito de aliis bonis meis.”
Disposem d’alguns testadors que no destinaren cap import “pro
remedio anima”. Malgrat tot, els seus marmessors procediren com si
el testador hagués disposat aquest tipus de pagament.114
108. Per a José Ramón Julià el fossar de Santa Maria del Mar estava en cinquè
lloc en relació amb les demandes de soterrament. Aquest cementiri estava precedit pels
cementiris de Santa Maria del Pi, de la Catedral i els fossars dels convents dels germans
menors i de Sant Pere de les Puelles, José-Ramón JULIÀ VIÑAMATA, La sociedad de Barcelona de principios del siglo XIV a través de un manual notarial de testamentos..., p. 566.
109. 1410-7-12, AHPB, Pere Folgueres, Tercius liber testamentorum (1405/1442),
fols. 126-127.
110. 1429-12-13, AHPB, Pere Folgueres, Tercius liber testamentorum (1405/1442),
fols. 41v-42.
111. 1436-11-3, AHPB, Joan Reniu, Llibre de testaments (1420/1439), fols. 113-114.
112. 1468-7-6, AHPB, Antoni Parera, Secundus liber notularum testamentorum,
fols. 27-28v.
113. El 13 de març de 1379, Pere Boscà, àlies Dor, i Benvinguda, de Vilassar,
feren donació del seu mas al seu fill Berenguer. En aquesta escriptura, els donants
es reservaren respectivament 10 lliures per a les seves darreres voluntats. Precisament
aquesta quantitat fou la que aparegué posteriorment en els seus respectius testaments a
l’apartat dels llegats de tipologia eclesiàstica, 1394-9-1, APSGVD, Manual 3, fols. 63v-64,
testament de Pere Boscà, àlies Dor. 1394-9-7, APSGVD, Manual 3, fol. 64, testament de
Benvinguda, muller de Pere Boscà, àlies Dor. 1394-9-7, APSGVD, Manual 3, fols. 64-64v.
114. Al registre de pagaments de l’òbit i la sepultura de Bartomeu Riera, àlies
Orenga, de Vilassar, podem llegir: “féu testament en lo qual no anomena res que puga
per ànima sua”, 1485-9-11, APSGVD, Llibre d’òbits, fol. 18.
282
En general, les donacions pecuniàries que es destinaven als familiars eren llegats de poca quantia.115 Tot i així, algunes d’aquestes
donacions destaquen pel seu import i aporten més informació sobre
la situació econòmica dels testadors i faciliten la identificació dels més
benestants i dels seus grups familiars. El 23 de novembre de 1376, en
una àpoca encapçalada per Pere Botey, de Premià, i sa muller Francesca a favor d’Andreu Verdera, de Barcelona, marmessor de Guillem
Bassa, d’aquesta ciutat, constaren els següents imports: 50 sous per a
Pere Botey, 100 sous per a Francesca, 100 sous per a Guillema, mare
de Francesca, i 800 sous que s’havien de repartir entre els quatre fills
dels Botey.116
El 27 d’octubre de 1394, també s’escripturà una altra àpoca relacionada amb llegats testamentaris. Mitjançant aquest document, Constança, muller de Guillem Aroles, júnior, de Vilassar, reconegué haver
rebut 300 sous del seu pare Pere Bonivern, marmessor de Sança, vídua
de Bernat Riera, de Vilassar.117
En canvi, d’altres vegades les quanties pecuniàries foren més
modestes i, a més a més, s’hagueren de compartir amb d’altres familiars. El 17 de juliol de 1397, Galcerà de Crosanyes, de Sant Cebrià de
Vallalta, reconegué en una àpoca haver rebut de Pere Veil, de Vilassar,
10 sous llegats per Pere Veil, àlies Crosanyes, gendre seu, i 35 sous
que s’havien de repartir entre els set fills de Galcerà.118
Entre els llegats satisfets en numerari, també es contemplava una
posterior satisfacció de la llegítima, de la qual no s’especificava
l’import, per als fills i filles que encara no s’havien maridat119 i, fins i
tot, per als que encara no havien nascut.120 Entre els llegats destinats
a la parentela, s’observa un predomini dels llegats en numerari davant
115. Aquestes donacions s’expliquen “afin que les légataires ne puissent rien
réclamer d’autre sur les biens du testateur, et qu’ils se contentent de ce qu’ils ont reçu.
Les legs aux personnes de la famille sont non seulement des témoignages d’affection,
mais aussi des précautions destinées à garantir aux héritiers la jouissance paisible de
leur heritage”, Marie-Thérèse LORCIN, Les campagnes de la région Lyonnaise aux XIVè et
XVè siècles..., p. 221.
117. AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 2.
118. AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 100v.
119. L’any 1427, en el seu testament, Berenguer Amat, de Vilassar, quan es referí a Pere i Constança, fills seus, féu constar: “Ítem lo dit Pere et Constance, que sien
colocats e coneguda dels amics”, 1427-6-8, APSGVD, Manual 8, fol. 22.
120. Berenguer Mataró, de Vilassar, escollí a Sança, la seva filla, hereva universal,
però també disposà que si el fill que havia de néixer era baró fos l’hereu: “Omnibus aliis
bonis meis heredo Sanciam, filiam meam, tamen si uxor mea est pregnatus et habebat
filium masculum quod sit here, et quod supradicti fili heredet secundum posse mansi
mei”, 1362-3-14, APSGVD, Manual 8, fol. 163.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 283
de les donacions d’objectes materials i/o d’immobles. En general, els
beneficiaris d’aquestes darreres donacions foren els hereus o hereves
universals,121 els parents,122 alguns marmessors i, fins i tot, pobres coneguts pels testadors.123 En general, s’esmenta la cessió de roba d’una
manera genèrica, es llegava tota la roba dels testadors i de la llar que
es guardava en cofres.124 També es realitzaren donacions per separat
de peces de roba, tant de vestir com per a la llar. En aquests llegats
hi havia capes, flassades, gomeles, llençols, mantells, tovalles, tovallons
i fil.125
Aquestes donacions de roba han de situar-se dins del context de
l’època, aleshores la roba no era considerada un producte de consum.
Es tractava d’un bé d’ús molt preuat i car. La roba es traspassava
de generació en generació, es creava un lligam, “un pont d’unió” i
de continuïtat entre el testador difunt i els seus beneficiats.126 Alguns
historiadors com Chiffoleau també veuen en aquestes donacions de
roba un altre simbolisme de caràcter religiós: “celle du dépouillement
nécessaire au chrétien pour arriver «humble et nu» devant Dieu”.127
En d’altres donacions es llegaren terres a fills cabalers i a d’altres
parents.128 Així, Guillem des Pon, prevere i beneficiat de l’altar de Sant
Nicolau de Vilassar, disposà que Sança Riera, la seva padrina, fos la
121. Al testament d’Eufrasina, vídua de Berenguer Partella, de Premià, les beneficiades foren les seves filles, Antònia i Agneta, que a més havien estat escollides hereves
universals, APSPPD, Manual 3, fol. 3.
122. D’entre aquests parents, els més beneficiats dels llegats testamentaris foren
els més propers al testador o testadora, és a dir, els progenitors, els fills i els germans.
En un segon terme, se situaven els nebots i només en un cas s’escripturà una nora.
123. Francesca, muller de Simó Crosanyes, d’Argentona, donà una túnica vermella amb botons d’argent i cinc vels de lli a Sança, la seva germana, muller de Bernat
Eimeric, de Vilassar, i una túnica vermella petita a Caterina, una pobra que vivia a la
plaça d’Argentona, 1381-5-15, APSGVD, Manual 3, fols. 36v-37.
124. En el seu testament Salvadora, muller de Salvador Abril, de Vilassar, adreçà un cofre ple de roba a Antònia, la seva filla i hereva universal, 1451-7-19, APSGVD,
Manual 3, fols. 171-172.
125. “Tot aquel fil, qui és en aquell sac matex”, donació de Guillema Deulofeu, de
Sant Cristòfol de Folgars, a la muller de Bernat Casals, de Vilassar, APSGVD, Manual 3,
fol. 79v.
126. Miquel Bramona, prevere beneficiat de la Seu de Barcelona i rector de Sant
Pere de Premià, llegà a Pere Bramona, el seu germà: “totes les mias robes de vestir, que
hon sien (i) aquell alberch, que jo he al carrer Udols, lo qual tench beniffet per Santa
Maria, constituït en la sglésia de Sant Pere, a cens de quatre morabatins, pagadors en
dos térmens”, 1464-11-7, AHPB, Jaume Mas, Primus liber testamentorum (1445/1505),
fols. 33v-36.
127. Jacques CHIFFOLEAU, La comptabilité de l’au-delà..., p. 73.
128. Jaume Estrany, de Vilassar, disposà la donació de quatre peces de terra al seu
fill. Eulàlia, la seva filla, fou l’hereva universal, 1426-1-16, APSGVD, Manual 3, fol. 146.
284
beneficiària del següent: “unum sacum plenum frumenti, quod nunch
est al sol del meu lit”, 30 sous i la meitat del que s’obtingués de la
venda d’un hort. L’altra meitat s’havia d’invertir en el pagament de
misses d’aniversari per a la seva ànima.129
Els marmessors de Guillem des Pon no van complir les seves
disposicions testamentàries, ja que en comptes de vendre l’hort, situat
a la sagrera de Vilassar, el van establir a Bernat Colom, de Vilassar,
per 9 sous anyals i el pagament d’una entrada de 7 sous. A l’escriptura
d’establiment es féu constar que la meitat d’aquests imports es repartirien a meitats iguals entre Sança Riera i els aniversaris del testador.
Com és lògic, els marmessors varen triar l’opció de l’establiment davant
del de la venda, ja que degueren considerar que era molt més rendible
l’establiment que l’alienació definitiva d’un hort tan ben situat.130
També s’atorgaren llegats de productes agrícoles,131 cases, boti132
gues i llibres.133 En altres casos, es reservà una habitació de la casa
perquè les futures vídues poguessin continuar-hi residint.134 Amb aquest
tipus de llegat es contemplà l’ampliació de l’usdefruit, que ja s’havia
reservat a les donacions inter vivos, als esponsalicis o a les aportacions
d’aixovar dels cabalers pubills.
Jaume Mir, de Cabrera, orfe de Francesc Mir i Sança, ordenà
que el seu germà Vicenç Mir “dum vite sue, habeat habitacione in
129. “Item volo et mando, quod unus ortus, quem ego emi per liberum et francum
alodium, vendatur per manumisores cum consensu rectoris dicte ecclesie de Vilassario
et medietatis precisit dicte domine Sancie Riera amore Dei et de alia medietate volo,
quod ematur medium morabatinum in puro et tuto alodio, de quo fiat quolibet anno
in prima die veneris quadragesime unum aniversarium in dicta ecclesia de Vilassario
trium presbitorum et beneficiatus Sancti Nicolay accipiat dictum medium morabatinum
et faciat fieri aniversarium et habeat pro suo labore VI denarios”, 1372-6-9, APSGVD,
131. Francesca, muller de Jaume Avella, de Vilassar, instituí a la seva ànima
hereva universal i disposà pel seu marit cabaler la donació de “un parell de tovalles
e una floca….de poc valor e X canes de drap de li e tot lo blat ceirit e la meytat dels
asplets”, 1428-1-18, APSGVD, Manual 3, fols. 154v-155.
132. Joan Ferrer, taverner de Barcelona, orfe de Ponç Ferrer i d’Alamanda, de
Premià, llegà al seu nét i marmessor, Pere Ferrer, taverner de Barcelona, dues botigues
situades al Rial del Pou, a Vilassar, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments
(1457/1480), fols. 180v-182.
133. Pere Julià, fill de Galcerà Bramona fou el beneficiat del següent llegat ordenat pel seu oncle Miquel Bramona, prevere beneficiat de la Seu de Barcelona i rector
de Sant Pere de Premià: “Ítem lex lo meu breviari et diornal et tots los meus libres
(…) si volia esser prevera”, 1464-11-7, AHPB, Jaume Mas, Primus liber testamentorum
(1445/1505), fols. 33v-36.
134. “I cambra amb 1 lit e la quaxia am so que és”, 1410-6-1, APSGVD, Manual
8, fol. 185, testament de Guillem Vidal, de Vilassar.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 285
domo mea, qua habeo in dicto parrochia de Capraria, et quod ibidem
provideatur et alimentetur de bonis meis in cibo et potu, vestitu et
calciatu et in omnibus aliis sive vite necessariis tam in sanitate quam
in infirmitate”.135 Tot i que aquesta disposició només apareix documentalment en una font, la cura dels oncles concos era un fet usual i que,
per tant, no calia escripturar.
Generalment, amb l’objectiu de preservar els drets dels fills, els
testaments recordaven a les cabaleres i als cabalers pubills que havien
entrat en un mas aliè en maridar-se. En aquestes escriptures, s’especificava que podien continuar vivint al mas si eren castos, és a dir,
si restaven sense maridar ni cohabitaven amb amigues o amics. Per
exemple, el 10 de juny de 1385, Elisenda, muller de Pere Perpinyà, de
Vilassar, disposà en el seu testament la donació de 40 sous i l’usdefruit
del seus béns al seu marit, sempre que Perpinyà restés “sine uxore et
sine amancia”.136 Un altre exemple, és el de Saurina, muller de Pere
Andreu, de Vilassar, que utilitza l’expressió “sine uxor et amica”.137
Només comptades vegades es contemplà l’exercici d’un usdefruit
lliure, en el qual l’hereu o la pubilla d’un mas, fins i tot, acceptava un
nou enllaç nupcial del seu cònjuge amb un vidu. Aquesta circumstància només s’explica per l’absència de parents propers que poguessin
assegurar la continuïtat dels recursos humans del mas. El 21 de febrer
de 1362, Saurina Veila, pubilla del mas Veil, de Vilassar, en el seu
testament deixà ben clar que el seu marit Pere “quod possit ducere
uxorem cum filia vel cum filio intrate in manso meo”.138
Alguns testadors també reservaren un llegat pecuniari per al seu
senyor. Aquestes donacions testamentàries oscil·laren entre els 2 diners
i els 5 sous,139 predominant la satisfacció d’un o dos sous.140 En general, en aquest tipus de donacions no es consignava el nom del senyor,
i només alguns testaments explicitaren que el numerari s’adreçava al
senyor “iure dominus”, al “domino terrenali dicti mansi” o “racione
135. 1475-1-31, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1474/1482),
fols. 33v-34.
139. Sança Ferranda, muller de Guillem Ferran, de Vilassar, ordenà la satisfacció de 2 diners (1362-3-8, APSGVD, Manual 8, fol. 161v). Sança Marquesa, vídua
de Berenguer Marquès, àlies Flor, llegà 5 sous a Pere des Bosc, 1381-2-29, APSGVD,
140. A partir de l’any 1380, els santboians acostumaven a llegar al seu senyor
natural o terrenal 6 diners, Jaume CODINA, Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVII). Sant
Boi de Llobregat: Columna Assaig, 1999, p. 59.
286
recognicionis”.141 Com la nota predominant fou la d’obviar la identificació del senyor terrenal, aquesta circumstància pot generar una sèrie
de qüestions difícils de contestar: no es consignà el nom del senyor
en un acte de negació o de rebel·lia col·lectiva? O, més aviat, aquest
fet es donà perquè la dependència era prou coneguda per a tothom i
no calia consignar-ho per escrit? Suposem que ambdós factors contribuïren a la determinació d’ignorar el senyor en l’escripturació de les
darreres voluntats.
Com és lògic, alguns dels senyors territorials, que s’han esmentat amb anterioritat, en aquestes escriptures testamentàries tornen a
comparèixer citats per alguns testadors. Així es constata, per exemple,
els des Bosc, senyors dels castells de Sant Vicenç o de Burriac i de
Vilassar, el rei,142 el prior del monestir de Sant Pol de Mar,143 Bernat
de Santvicenç,144 la pabordia de Cardedeu,145 el benefici de Santa Maria
de Vilassar,146 el benifet de Sant Silvestre de la Seu de Barcelona147 i
la cartoixa de Montalegre.148
La institució de l’hereu o de l’hereva universal era una de les
parts més importants de les disposicions testamentàries de caràcter
civil. Aquest legatari havia de percebre la totalitat del capital i dels
béns, mobles i immobles, després d’haver-se materialitzat l’entrega de
les altres donacions.149
141. Testament de Ferrer Morot (1348 APSGVD, Manual 1, fols. 102v-103). Testament d’Antoni Aulovara, fill de Joan Aulovara, de Vilassar (1397-8-2, APSGVD, Manual 3,
fol. 73). Testament d’Alamanda, muller de Pere Estrany, de Vilassar, 1374-8-5, APSGVD,
Manual 3, fol. 13v.
142. Pagament de mig maravedís a “domino regi meo terrenale”, 1357, APSGVD,
Manual 3, fol. 63, testament de Pere Morot, de Vilassar.
143. Satisfacció de dos sous de Guillema, muller de Guillem Vives, de Vilassar
(1388-6-28, APSGVD, Manual 3, fols. 52v-53). Lliurament d’un sou de Francesca Saura,
de Vilassar (1398-1-6, APSGVD, Manual 3, fols. 73v-74). Donació d’un sou d’Alamanda,
vídua de Guillem Carbonell, de Vilassar, 1406-5-18, APSGVD, Manual 3, fol. 93.
144. Llegat de dos sous d’Arnau Roudors, de Vilassar, 1394-10-12, APSGVD,
145. Llegat de dos sous al “domino meo naturali prepositi Carotituli”, 1366-8-7,
APSGVD, Manual 3, fol. 1, testament de Suau sa Morera.
146. Pagament de dos sous d’Alamanda, muller de Pere Boscà, de Vilassar, 13685-10, APSGVD, Manual 3, fol. 6v.
147. Lliurament de cinc sous de Pere Vives, de Premià, 1374-12-10, APSGVD,
Manual 3, fol. 16.
148. Narcisa, vídua de Jaume Draper, àlies Estrader, de Premià, reconegué aquesta
cartoixa com a senyor terrenal i li destinà un sou, 1470-3-8, APSPPD, Manual 3, fol. 64v-6.
149. “Omnia vero alia bona mea mobilia et immobilia et iura universa quecumque
sunt dimito Guillermo, filio meo, institucionem ipsum Guillermum, filium meu, michi
heredem universalem instituo” (1348, APSGVD, Manual 1, fols. 102v-103, testament de
Ferrer Morot, de Vilassar). “Dimito Petrum, filium meum, heredem universalem meum,
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 287
L’elecció de l’hereu o hereva universal mostra tres tipus de testaments. En el primer grup, es ratificà la pubilla o l’hereu designat anteriorment als heretaments o donacions inter vivos.150 En el segon grup,
s’instituí un hereu o hereva universal que no coincidia amb l’hereu o
la pubilla instituït. En el tercer grup, s’escollia un hereu o hereva per
primera vegada. En general, aquestes institucions d’hereus les realitzaren els testadors que tenien fills menors d’edat i, per tant, no havien
realitzat cap donació inter vivos. Així doncs, aquests testaments podrien
equiparar-se i ser tan vàlids com les institucions d’hereus i pubilles de
les donacions inter vivos. Guillem Rafart, àlies Serra, de Vilassar, en
el seu testament del 28 de desembre de 1385, instituí hereu universal el
primer fill que tingués amb Eulàlia, filla de Saurina Rafarda.151 El 28
de juliol de 1410, el segon marit d’Eulàlia, que també es deia Guillem,
escollí hereva universal la seva filla Francesca.152 Dotze anys més tard,
Francesca fou ratificada com a hereva universal per Eulàlia, la seva
mare, que ja era àvia i sogra de Bartomeu Rafart, àlies Fonollet.153 El
10 d’agost de 1426, Francesca també fou designada hereva universal
pel seu avi Bartomeu Rafart, el qual especificà que si aquesta no podia
ser-ho els seus béns havien de retornar al mas Abril, de Vilassar.154
Per tant, s’ha d’anar en compte a l’hora de definir l’escripturació
testamentària. No es poden utilitzar definicions massa genèriques que
equiparen el testament amb “un negoci jurídic formal, unilateral, personalíssim i essencialment revocable”.155 D’acord amb el que s’ha comentat
amb anterioritat, aquesta definició no és vàlida per a l’època medieval.
El testament que aplicava els acords pactats en capítols matrimonials
es coneix com a “successió contractual o capitular”. Aquest tipus de
successió no era del tot unilateral ni personalíssima, ja que bona part
del que s’estipulava, prèviament ja s’havia acordat i, per tant, deixava
poc marge a la iniciativa individual.156
de omnibus bonis meis habitis et habendis”, 1362-2-21, APSGVD, Manual 8, fol. 160,
testament de Saurina Veila, de Vilassar.
150. L’any 1385, Pere Parera, de Vilassar, ratificà Antoni, el seu fill, com a hereu
universal (1385-6-28, APSGVD, Manual 3, fols. 43v-44). Elisenda, la seva vídua, ho feu
dotze anys més tard (1397-6-20, APSGVD, Manual 3, fol. 84v). Eulàlia, filla de Saurina
Rafarda i Bernat Rafart, pubilla del mas Rafart, fou escollida hereva universal per la
seva mare, 1402-2-13, APSGVD, Manual 3, fol. 91.
155. Daniel PIÑOL ALABART, A les portes de la mort. Religiositat i ritual funerari al
Reus del segle XIV. Reus: Edicions del Centre de Lectura, 1998, p. 53.
156. Maspons i Anglasell defineix el testament com a personalíssim, interí, secret i
canviable a voluntat del testador” i, en el cas concret de Catalunya, comenta la successió
288
A més a més, el testament abans d’escripturar-se es comentava,
es dictava, es discutia en presència d’una sèrie de persones, com ara
el notari, alguns membres de la família, veïns i amics. És el que es
coneix com a nuncupatio.157 És a dir, una cerimònia pública en la
qual el testador donava a conèixer el seu testament. Diferents elements
socials que participaven en aquest acte hi exercien directament o indirectament pressió. Així doncs, és molt poc probable que el testador
seguís d’altres camins que contradiguessin el que marcava el costum.158
La majoria dels testadors de la parròquia de Sant Genís de Vilassar escolliren els descendents en primer grau, és a dir els fills, com a
hereus universals. Aquesta elecció representa un 71%. A continuació,
amb un 6% s’instituïren hereus universals els ascendents de primer
grau (el pare i la mare),159 amb un 5% els descendents de segon grau,160
amb un 4% els parents col·laterals,161 amb un 3% els cònjuges,162 amb
contractual o capitular. En relació amb aquesta darrera tipologia explicita que “d’aquí ve
que la successió contractual o capitular no sigui personalíssima, ni interina, ni secreta, en
el sentit en què ho és la testada. No és personalíssima com ella, perquè la disposició és
feta en comú acord entre el fill que es casa i els seus pares, o el germà hereu si aquells
han mort, o entre els nuvis. No és interina, perquè les coses convingudes no es poden
canviar més que en circumstàncies excepcionals ja previstes, o quan se n’han reservat la
facultat”, Francesc MASPONS i ANGLASELL, El règim successori català. Barcelona: Editorial
Barcino (“Col·lecció Popular Barcino”, CXL), 1938, pp. 26-28.
157. “La nuncupatio, la pronuntiation solennelle des dernières volontés suppose
la présence d’un public (le notaire, les témoins, la famille, les voisins, les clercs)... le
testament de la fin du Moyen Age n’a jamais été le fruit des décisions parfaitement
autonomes d’un individu libre d’agir à sa gise, comme certains juristes l’ont parfois
laisser entendre”, Jacques CHIFFOLEAU, La comptabilité de l’au-delà..., p. 84.
159. Joana, muller de Salvador Pons, de Vilassar, escollí Agneta, la seva mare,
(1404-6-13, APSGVD, Manual 3, fols. 86v-87). Jaume Roudors, de Vilassar, a Jaume
Roudors, el seu pare, 1427-7-10, APSGVD, Manual 3, fols. 140v-141.
160. Es consideren descendents de segon grau els néts dels testadors. Guillema
Morella, muller de Guillem Morell, de Vilassar, escollí Pere, el seu nét, Pere, fill de
Bartomeu Serra (1383-5-4, APSGVD, Manual 3, fol. 38). Caterina, vídua de Bartomeu
Marc, de Vilassar, instituí a Antònia, la seva néta, muller de Joan Colomer, 1467-6-2,
161. Dins d’aquesta categoria s’inclou els germans i les germanes, així com els
nebots dels testadors. Margarida, vídua de Pere Mayol, escollí el seu germà Martí Ferrer,
de Cabrera (1403-9-29, APSGVD, Manual 3, fol. 85). Salvador Estrany, fill de Jaume
Estrany, a la seva germana, Eulàlia (1410-10-24, APSGVD, Manual 3, fol. 103). Simó
Agell, de Vilassar, a la seva neboda, Elisenda, muller de Berenguer Agell, àlies Roquer,
1364-4-11, APSGVD, Manual 3, fols. 29v-30.
162. Berenguer Saura, de Vilassar, instituí Francesca, la seva muller (1377-7-17,
APSGVD, Manual 3, fols. 18v-19). Joana, muller de Salvador Campins, al seu marit,
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 289
un 3% l’ànima dels testadors163 i institucions eclesiàstiques i amb un
1% els ascendents de segon grau164 i els parents per afinitat.165 D’altres
opcions són quantitativament irrellevants. Entre aquestes, cal assenyalar
la institució d’hereus que encara no havien nascut. El 18 de gener de
1411, Eulàlia, muller de Jaume Cabanes, de Cabrera, designà com a
hereu universal el seu primer nounat.166
Malgrat el predomini de la institucionalització d’un únic hereu,
també disposem d’alguns exemples en els quals es practicà la divisió de
l’herència a parts iguals. Entre d’altres, pot esmentar-se el testament de
Sança, muller de Pere Lladó, de Vilassar. El 2 de març de 1388, aquesta
testadora especificà que de “omnia alia mea mobilia et immobilia et
iure universa mihi pertinençia dimito omnibus filis meis per equales
partes et ipsos heredes meos universales instituo”.167
Al testament d’Alamanda Morera, de Vilassar, datat el 20 de febrer
de 1362, s’escriptura: “item dimito de illis CCCC sous, quos ego habeo
ad meas voluntates, dimito Guillermus viro meo C sous, residum vero
omnium bonorum meorum mobilium et immobilium, heredo omnes
filios meos per equales partes, et si unus desedet, quod revertatur de
uno ad alterum et si omnes desederunt absque filios de legali matrimonio que detur totum amore Dei.”168
El 4 de setembre de 1449, Arnau Carbonell, teixidor de lli, de
Vilassar, també instituí hereus universals, a parts iguals, els seus fills,
Antoni i Esteve: “que de dots mos béns los quals vull que lu·s sia
departit per egals parts e que·n puga fer cascun de la sua part a ses
pròpies volentats fesadores.”169
Amb les testadores vídues es confirma la importància dels fills
com a màxims beneficiats d’aquestes eleccions i la presència de néts,
que substituïren els seus ascendents directes en la successió. En conseqüència, aquestes dades ratifiquen estudis d’altres investigadors, que
assenyalen la importància de l’estructura vertical dins la família pa163. Bonanat Mas, de Vilassar, designà hereva universal la seva ànima, 1388-4-7,
164. Els ascendents de segon grau són els avis i àvies dels testadors. Al seu
testament Antònia Dilmera, de Vilassar, instituí el seu avi, Bernat Dilmer, 1422-10-25,
165. Els parents per afinitat són els que tenen una relació de parentiu no consanguínia. És a dir, quan aquesta relació de parentiu s’ha iniciat amb una unió conjugal.
Constança, muller d’Esteve Vidal, de Vilassar, designà hereva universal Clara, la seva
cunyada, 1465-11-4, APSGVD, Manual 8, fol. 186.
290
gesa baixmedieval. Per a Mercè Aventin, “la família pagesa és, doncs,
una estructura essencialment vertical formada per pares, fills i néts
(73,5% dels familiars esmentats en els testaments), que de manera
secundària, en la concepció dels testadors, s’entén de manera horitzontal per englobar germans casats fora de casa i nebots (14,8%)”.170
TAULA 18
Hereus dels testaments dels parroquians casats
de Sant Genís de Vilassar (1348-1486)
Hereus
Ànima
Anima i pobres de Crist
Capella Sant Salvador
Marit
Muller
Fill
Filla
Fills per néixer
Primer nounat que arribi als 14 anys
Fills a parts iguals
Pare
Mare
Germà
Germana
Cunyada
Neboda
Nebot
Nét
Néta
Es reparteix entre diferents familiars no
a parts iguals
No s’especifica relació familiar
No consta
170. Mercè AVENTIN
pp. 550-551.
I
Mullers casades
Homes casats
1
—
—
—
1
2
5
—
—
6
82
14
7
1
1
1
2
102
19
4
—
3
1
6
5
3
1
—
—
1
—
—
1
1
3
2
1
—
—
4
1
1
4
1
PUIG, La societat rural a Catalunya en temps feudals...,
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 291
TAULA 19
Hereus dels testaments de les parroquianes vídues
Hereus
Ànima
Ànima i pobres de Crist
Fill
Filla
Germà
Neboda
Nebot
Nét
Néta
Nora / gendre
Es reparteix entre diversos a parts no iguals
No s’esmenta relació parental
Mullers vídues
1
1
27
6
1
3
1
3
4
1
1
1
El nombre de fills legítims vius que tenien els testadors a l’hora
de testar és una tasca difícil de verificar. A banda dels que s’identificaren clarament com a fills, també n’hi havia d’altres que s’esmentaren
genèricament amb l’expressió “altres fills i filles” i no s’especificaren
detalladament.
Algunes noies casades s’identificaven mitjançant les dades dels
seus respectius marits, sense explicitar-se que eren filles del testador.
Per tant, les dades analitzades es basen en la descendència que s’ha
pogut identificar.
Segons aquestes dades, la majoria dels testadors casats i, en el
cas de les dones, les vídues tenien un descendent viu. Aquesta tipologia representa un 32% de la mostra documental.171 Amb un 28% hi
ha els testadors que no identificaren descendents. A continuació, els
percentatges són progressivament descendents a mesura que augmenta
el nombre de fills. D’aquesta manera, amb un 21% tenim els testadors
amb dos fills,172 amb un 12% els que tenien tres fills,173 amb un 4% els
171. Berenguer Mataró, de Vilassar, escollí a Sança, la seva única filla, però amb
la condició, que la seva muller no infantés un fill, 1362, APSGVD, Manual, 8, fol. 162v.
172. En el seu testament, Alamanda, muller de Bernat Colom, de Vilassar, esmentà
als seus dos fills Bernat i Salvador, 1386-7-28, APSGVD, Manual 3, fol. 46.
173. Jaume Grau, fill de Pere Grau, de Vilassar, escripturà llegats per als seus
tres fills, Jaume, Constança i Francesca, i a més a més, féu la previsió d’incloure als
que encara no havien nascut com a substituts de l’hereu universal, 1390-8-7, APSGVD,
Manual 3, fol. 57.
292
que esmentaren quatre fills174 i amb un 1% els que especificaren cinc i
sis fills.175 També cal assenyalar que un 2% dels testadors no deixaren
constància escrita del nombre concret de fills que tenien.
Aquesta descendència presentava un ampli ventall d’edats que,
com és evident, tampoc es pot concretar. Tot i així, es pot afirmar que
incloïa als que encara no havien nascut, els identificats com “pregnatus”, als menors que havien de quedar a càrrec de curadors i tutors i
als majors d’edat.
GRÀFIC 21
Nombre de fills esmentats pels testadors
a Sant Genís de Vilassar (1348-1486)
5 1% 6 1%
4 4%
3 12%
cap 28%
2 21%
1 32%
GRÀFIC 22
Previsió d’hereus dels testadors a Sant Genís de Vilassar (1348-1486)
1%
5 hereus 3% 6 hereus
7 hereus 1%
4 hereus 9%
3 hereus 21%
1 hereu 48%
2 hereus 18%
174. Saurina, muller de Pere Andreu, de Vilassar, esmenta els seus quatre fills:
Pere, Nicolau, Simó i Francesca, 1388-3-2, APSGVD, Manual 3, fol. 50.
175 Guillem Soler, de Vilassar, escollí la seva filla, Bartomeua i, en substitució d’aquesta,
els seus altres fills, Guillem, Pere, Bernat i Sança, 1355-6-6, APSGVD, Manual 1, fol. 107.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 293
Com és lògic, el nombre de fills i de filles dels testadors condicionà
el nombre de substituts de l’hereu universal. Aquestes substitucions es
formularen per a preveure hipotètiques situacions com podien ser la
incapacitat, la mort o la renúncia de l’hereu universal.176
El 25 d’agost de 1432, en el seu testament, Pere Lladó, de Vilassar,
escollí com a hereva universal a Bartomeua, la seva néta.177 Prèviament,
l’any 1411, Bartomeua ja havia estat instituïda pubilla del mas.178 En
aquesta escriptura, Lladó desplaçà el seu fill, Pere Lladó, de Barcelona,
al darrer lloc de la seva línia substitutòria:
In omnibus vero aliis bonis meis tamen mobilibus quod immobilibus, presentibus quod futuris... instituo michi heredem meam
universalem facio Bartholomeam, nepotem meam, sive nete, si
tunch vixerit et heres ea esse voluerit. Si tunch non vixerit vel
vixerit et eres mea noluerit, tunch instituo sibi et michi, filium
suum masculum majorem et sic instituo eis unum post aliud. Et
si omnes masculi decederint, tunch instituo femelis unam post
aliam et si omnes decederint vel eres mei esse noluerint, tunch
instituo eis et michi, Petro Latoni, filio meo civitate Barchinone,
ad suas omnimodas libere voluntate faciendas.179
D’altres vegades, no es féu una previsió de substituts, sinó que
s’ordenà la divisió de l’herència en parts iguals entre els germans.
Aquesta fou l’opció escollida al seu testament per Berenguer Mataró,
de Vilassar, el 10 d’octubre de 1370. Com a hereus substituts d’Antoni,
l’hereu universal, els seus germans i germanes, a parts iguals:
si ipse noluerit accipere dictam hereditatem, volo quod dividatur per equales partes inter omnes filios et filias meos, et si ipse
acceperit dictam hereditatem et noluerit, volo et mando quod
na Sibilia, filia mea et... Francesche, uxore me, habeant de dicta hereditate secundum pose mansi et ad cognicione amicorum
meorum et suorum.180
176. “A la ciutat de Barcelona i les poblacions catalanes on regeix el dret barceloní, en virtut del capítol tercer del Recognoverunt Proceres, o sigui de la llei continguda
al títol 13, llibre 1, volum 2 de les Constitucions de Catalunya, l’hereu pot renunciar
l’herència després d’haver-la feta seva, mentre se’n desprengui íntegrament, és a dir, el
valor que tenia i els drets que la integraven en possessionar-se’n”, Francesc MASPONS i
ANGLASELL, El règim successori català..., p. 59.
178. 1411-3-15, APSGVD, Manual 6, fols. 142v-143v.
294
El 48% dels testadors de la parròquia de Sant Genís de Vilassar
escollí un únic hereu i no esmentà cap substitut.181 El 21% dels testadors preveié dues substitucions. En aquest cas, es constaten quatre
fórmules diferents: la segona és més oberta, perquè en el tercer grau
de substitució es consignà com a possibles hereus els germans, d’altres
fills segons l’edat o els hereus d’un mas;182 la tercera utilitzà l’expressió dels “altres fills i filles de major a menor edat” que precedia la
fórmula dels “altres parents més propers.”183 El 18% dels testadors
escripturà l’elecció d’un hereu i el seu substitut. Aquesta modalitat també
figurà en alguna de les fórmules que s’han indicat.184 Els testaments
amb un major nombre de substituts foren els que millor identificaren
els substituts escollits.185 Com a darrera opció de l’elecció de substituts
es contemplà la dels parents més propers.
Alguns testadors també ordenaren l’exclusió de familiars i la
dependència d’altres llegataris no hereus i menors d’edat vers tutors
i curadors. Per exemple, Berenguer Pons deixà ben clar que els seus
germans no havien de percebre cap llegat testamentari.186 Bonanat Partella, de Premià, després d’haver escollit Llorenç Partella, el seu fill,
com a hereu universal, designà com a tutors d’Antoni i Bonanat, fins
181. Sança, muller de Bernat Eimeric, de Vilassar, només escollí com a hereu
universal Bernat Duran, germà seu, de Teià, 1401-1-16, APSGVD, Manual 3, fol. 95.
182. Antònia, muller de Bartomeu Casals, de Vilassar, disposà que el seu fill Bartomeu fos el seu hereu universal i esmentà com a substituts Angelina, la seva filla, i els
hereus del mas de Berenguer Tria, que era el seu pare, 1449-7-28, APSGVD, Manual 3,
fol. 163 i Manual 8, fol. 144.
183. Eulàlia, muller de Berenguer Amat, de Vilassar, en primera instància nomenà el seu fill Jaume com a hereu universal. En substitució d’aquest s’escripturaren
els altres fills de major a menor edat i els parents més propers, 1410-6-5, APSGVD,
Manual 3, fol. 104.
184. Francesca, muller de Francesc Riera, instituí hereu universal el seu fill
Miquel. Com a substituta constava Salvadora, la seva filla (1429-3-23, APSGVD, Manual
6, fol. 8 i Manual 8, fol. 42). En canvi, Margarida Marquesa, vídua de Bernat Marquès,
àlies Sagi, com a substitut de l’hereu, que era el seu renebot Antoni Riera, esmentà els
parents més propers, 1430-2-15, APSGVD, Manual 8, fol. 52.
185. Joan Aulovara, de Vilassar, instituí hereu universal Antoni Parera. Els seus
substituts foren Julià, Joan Cisa, Jaume Cisa i els parents més propers (1422-8-28,
APSGVD, Manual 3, fol. 136). Guillem Vidal instituí hereu universal Antoni, el seu fill.
En substitució esmentà el seu primer nounat, Clara i Margarida, les seves filles, Pere
Folgueres, el seu germà, i els parents més propers de part de pare (APSGVD, Manual
8, fol. 185). Joan Estrany, de Vilassar, escollí com a hereu universal Salvador, el seu fill
i esmentà els seus altres fills com a substituts: Joan, Feliu, Margarida, muller de Pere
Agell, de Vilassar; Joana, muller de Francesc Soler, de la Roca, i Angelina, muller de
Pere Ferrer, de Vilassar (1461-4-13, APSGVD, Diversorum 48 i 133). Eulàlia, muller de Joan
Estrany, a més dels anteriors substituts esmentà els parents més propers, 1451-3-7,
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 295
que aquests tinguessin l’edat de vint anys, Jaume Ferrer, Pere Macià,
nebot seu, i Bernat Cisa, de Premià.187
En alguns testaments, es consignà una clàusula codicil·lar per
assegurar la revocabilitat del testament mitjançant un altre testament
o un codicil.188 En d’altres escriptures també s’incorporà una altra clàusula, que tenia com a objectiu assegurar la transparència i coneixença
de les darreres voluntats. Per tant, aquesta clàusula especificava que
el testament original havia de ser lliurat als marmessors, als hereus i
a qui ho demanés: “Et volo quod de hiis fiant et fieri possint adque
tradi per notarium infrascriptum dictis manumissoribus, heredibus et
aliis quorum interessit originalia testamenta quod inde petita fuerint
et requisita.”189
EL
PROTOCOL FINAL, ELS DEUTES I ELS CODICILS
A la darrera part del testament es consignava la data, la localitat,190
les signatures del testador191 i la dels testimonis que corroboraven el
contingut del document.192 En algunes escriptures testamentàries, a
continuació del protocol final, es mencionaren els imports dels deutes
pecuniaris pendents. La informació aportada per aquestes llistes de
deutes és valuosíssima, ja que aporten dades de preus de productes i
de relacions de diversa tipologia que molt sovint no s’escripturaren.
Mercès a aquestes anotacions, per exemple, es pot saber que Antònia Dilmera, òrfena d’Antoni Dilmer, de Vilassar, entre d’altres, devia
a Julià “dos peges de lit per 2 jornals dels muls” i a Salvador Colomer
188. “Hec est autem ultima voluntas mea, quod volo valere iure testamenti, que
si non valet aut valere non potuerint iure testamenti, volo quod valeat et valere posit iure
codicillorum aut alia prout melius de iure valere possit et tenere”, 1433-5-3, APSGVD,
Manual 3, fol. 158v, testament de Bernat Galceran, de Vilassar.
189. 1449-7-28, APSGVD, Manual 3, fol. 163v, testament d’Antònia, muller de
Bartomeu Casals, de Vilassar.
190. La datació de les escriptures testamentàries també s’introduïa amb l’expressió
“Actum est hoc”. A continuació constava el lloc de redacció i la data segons la Nativitat.
191. “Actum est hoc in dicta parrochia Sancti Genesi de Vilaçario, vicesima
octava mensis julii anno a Nativitate Domini MCCCC quadragesimo nono. Sig+num
Anthonie, uxor Bartholomei Casals predicti, qui hoc meum testamentum seu hanc meam
ultimam voluntatem laudo, concedo et firmo”, 1449-7-28, APSGVD, Manual 3, fol. 163v,
testament d’Antònia, muller de Bartomeu Casals, de Vilassar.
192. “Testes vocati et rogati huius testamenti sunt Salvador Ferrerii et Petrus
Morot, parrochie de Vilaçario”, 1449-7-28, APSGVD, Manual 3, fol. 163v, testament d’Antònia, muller de Bartomeu Casals, de Vilassar.
296
20 sous per podar les vinyes.193 En canvi, Pere Avella, de Vilassar, féu
constar que diversos convilatans li devien respectivament 11 sous com
Avella per una vaca i Bernat Tolrà per un barril de vi. Aquest testador
també confessà que devia 3 sous i 6 diners de mitja quartera de faves
a Tolrà i 2 sous per l’ànima d’un fadrí que havia viscut amb ell.194 La
informació d’aquestes dades també facilita la identificació de les activitats econòmiques d’alguns testadors com Francesc Duran, rajoler
del veïnat del Sant Crist de Vilassar.195 En aquesta línia, les 12 lliures i
4 sous que, el 16 de novembre de 1434, Miquel Andreu, ferrer de Vilassar, comptabilitzà en el seu testament,196 referencien la satisfacció del
llòssol197 i algunes de les activitats relacionades amb l’ofici de ferrer.198
Amb l’elaboració de codicils, els testadors podien canviar aspectes
dels testaments que havien escripturat amb anterioritat. Disposem de
poquíssimes mostres de codicils elaborats en aquest període,199 perquè
la majoria dels testadors de la zona estudiada no escripturaren les seves
darreres voluntats fins al darrer moment, de manera que deixaren poc
marge per a futures modificacions.
Els codicils presentaven una estructura interna organitzada en
diferents parts: la invocació i una fórmula inicial molt similar a les
testamentàries, que ja s’ha analitzat, la presentació de l’atorgant, les modificacions de les disposicions, la clàusula final, la identificació de la
localitat, la data, la signatura del titular i la presentació dels testimonis.
Amb aquests codicils s’introduïen modificacions de diversa índole.
Mentre n’hi havia que incorporaren alguns petits canvis, d’altres capgiraren les disposicions testamentàries anteriors. De la primera tipologia
poden esmentar-se dos exemples. Bartomeua, muller de Feliu Estrany,
de Vilassar, qui testà el 22 de febrer de 1434,200 en el seu codicil elaborat un any més tard, introduí un nou substitut per a l’hereu universal.
195. “Ítem tinch teula al forn cuyta III milles, qui valen XI lliures i XI sous.
Ítem rayola cuyta al dit forn IIII milles, qui valent VIII lliures és emperò tot dita teula
e rayola, qui és al dit forn a mitges entre mon fillastre Bartomeu Amat e mi”, 1483-6-19,
APSGVD, Llibre d’òbits, fols. 8-8v.
197. De Bartomeu Marc qui “deu tot lo vi, que fa de losol de sis anys”; 3 sous
de llòssol d’ordi de Dilmer i 5 sous i 6 diners de l’ordi corresponents al llòssol de tres
anys que devia Antoni Riera.
198. 2 sous per ferrar, de Bonivern, i 1 sou i 3 diners de Roca per dos ferros.
199. De fet, s’ha localitzat un codicil de l’Arxiu Parroquial de Sant Genís de
Vilassar, cinc codicils a l’Arxiu Parroquial de Sant Pere de Premià i un codicil a l’Arxiu
Històric de Protocols de Barcelona.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 297
D’aquesta manera, com a darrer substitut de l’hereu universal del seu
fill Vicenç, i després d’Antoni, també fill seu, n’incorporà un altre,
Bartomeu Marc.201
El segon codicil pertany a Clara, muller de Bernat Cisa, de Premià.
L’any 1470 augmentà la donació realitzada a la seva neboda Francina
amb 20 lliures i inclogué com a beneficiària d’una túnica vermella
Eulàlia, néta seva, que vivia a Barcelona. En el seu testament de 1467,
Clara disposà per a Eulàlia l’entrega de 40 sous que havien de formar
part del seu dot. Com al codicil, Eulàlia ja fou identificada com a
muller de Joan Parera, de Barcelona, és fàcil entendre que l’import
del dot ja s’havia satisfet.202
D’altres codicils presentaren canvis més importants.203 Així, el 24
de gener de 1470, Antoni Cases, de Premià,204 incorporà amb el seu
codicil que la seva dona pogués gaudir d’una habitació amb un llit
ben fornit: “legat sibi unum lectum fornitum, quod deset, et unam
cameram in eadem domo ipsa vivente et comorante.”205 Amb aquest
canvi, el testador volgué assegurar a la seva dona la continuïtat en la
residència marital.
El 20 de juny de 1476, Berenguer Partella, de Premià,206 en el seu
codicil, inclogué un nou marmessor i designà tutors i curadors per a
les seves filles.207 L’any 1466, Bartomeu Riera, de Premià, formalitzà
el seu testament.208 I sis dies després un codicil. Mitjançant aquest
document, Riera contemplà les atencions que Constança, la seva madrastra, havia de rebre fins a la seva mort,209 substituí Antoni Riera,
el seu germà, com a hereu universal i escollí tutors i curadors per a
la seva futura descendència.
203. El codicil d’Antoni Parera, notari barceloní, orfe de Guillem Parera i Sança,
la seva darrera muller de Tiana, no es pot comparar amb el seu testament perquè no
s’ha conservat, 1472-7-30, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457/1480),
fols. 97v-98.
204. El testament d’Antoni Cases s’escripturà el 9 de gener de 1470, APPSPD,
Manual 2, fol. 62.
205. APSPPD, Manual 2, fol. 62v.
206. 1476-6-20, APSPPD, Manual 2, fol. 55, testament de Berenguer Partella,
de Premià.
207. 1476-6-20, APSPPD, Manual 2, fol. 55, codicil de Berenguer Partella, de
Premià.
209. “in meo testamento nullam facti mencionem de domina Constancia, matre
mea sive madrastra, abeat provissione omni tempore vite sua tam in sanitate quam in
infirmitate in mea hereditate et de bonis dicte hereditatis mei”.
298
És important assenyalar que Bartomeu Riera no discriminà entre
els fills i les filles i que disposà un ordre de prelació per si la seva
dona estava embarassada de bessons:
in presente codicillo expresse revoco et anullo volendo et ordinando, quod in omnibus bonis meis mobilibus et immobilibus…
dimito et concedo pregnatu, quam tenet in ventre domina Bartholomea, uxor mea, tam masculus quam femina, fillum et fillam,
et si sunt duo vel due ille qui nacetur primus, volo quod habeat
dictam hereditatem… Item dimito in tutores et curatores dicto
pregnatu...210
El 20 de gener de 1482, en el seu codicil, Margarida, muller de
Salvador Triador, de Premià, incorporà una nova donació i canvià l’hereu universal. D’aquesta manera, Joan Soler, el seu gendre, havia de
percebre 5 sous de la testadora, i Rafaela, filla de Margarida i muller
de Soler, deixaria de ser l’hereva universal. Fou consignat com a hereu
universal Joan Soler, nét de Margarida, fill de Rafaela i Joan Soler. El
temps transcorregut entre la redacció d’aquest testament211 i l’escripturació del codicil fou cinc anys,212 que correspon al període més llarg
observat entre les redaccions d’aquest tipus d’escriptures.
Els inventaris fets arran de l’òbit d’alguns testadors ofereixen dades importantíssimes sobre aspectes de la vida quotidiana i permeten
concretar-ne la posició economicosocial. Mitjançant l’inventari escripturat l’any 1362 per Bartomeu, vicari de Premià, dels béns dels pubills
de Llorenç Rossell de Premià, se sap que el difunt era pagès i que,
entre d’altres eines, al celler del mas Rossell hi havia dos cups per a
dipositar-hi vi i una arada. Per tant, mercès a aquestes dades, pot considerar-se Llorenç Rossell un pagès acomodat que disposava de dues
eines agrícoles que no eren a l’abast de tota la pagesia de la contrada.
A l’inici d’aquest document s’explica que l’inventari fou elaborat
“ab instancia dells amichs dels pubills” i que si el testador a les seves
darreres voluntats no havia escollit tutors i curadors dels seus fills menors, aquests serien designats per un membre extern del grup familiar.
En el cas dels Rossell fou el veguer de la ciutat de Barcelona: “e açò
ab licència he manament del veguer de Barcalona, lo qual a elegits als
dits pubills per tudors he curados, que pusquen exequir los béns de
aquels… axí com propris béns llurs. Ço és a saber, lo senyer en Pere
Marí, de la parròquia de Sant Cipa (sic) de Tiana, avi dels pubills,
210.
211.
212.
1466-1-26, APSPPD, Manual 3, fol. 52.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 299
he lo senyer en Pere Andreu Rosell, àlies Roseló, de la parròquia de
Premià.”213
A mitjan segle XV, el bisbat de Barcelona controlava la tasca realitzada pels marmessors. Aquesta informació es desprèn d’alguns testaments en què a continuació del document s’escripturaren anotacions
com les que poden llegir-se als següents exemples.
En relació amb el testament d’Alamanda, muller de Guillem Abril,
de Vilassar, escripturat el 8 de juliol de 1425, es pot llegir: “A XVII del
mes de nohembre any MCCCCXXXVI, en Guillem Abril, marit de la
dita defunta, dóna compliment per rahó del càrrech de la marmassoria,
la qual avia presa de fer per ànima de la dita Alamanda, axí com de
sapultures et altres lexes, donant-na bon compte als oficials del Senyor
bisba present mossèn Pere de Masnou, rector de aquesta sglésya.”214
Per a les tasques de marmessoria ordenades al testament de Guillem Duran, de Vilassar, elaborat el 23 d’agost de 1426, es constata: “A
XXVII del mes de octubre any MCCCCXXXVI, en Salvador Ermengou
et Anthoni Amat, marmassos d’en Guillem Duran, dessús dit, reteren
compte del desús dit testament en poder dels officials del senyor bisba,
segons se mostra per 1 liura difinitiva, que tragueren.”215
L’any 1427, Salvador Pi, de Vilassar, i Bartomeua, vídua de Salvador Julià, de Vilassar, veieren reconeguda la seva marmessoria: “Los
sobredits marmassors del dit defunt reteren compte al palau del bisbat
et tragueran bona àpocha de fi de la taula dels testimonis del palau
del bisba.”216
Pel testament de Margarida, muller de Narcís Riera, de Vilassar,
elaborat el 20 d’agost de 1433, Narcís Riera, el seu marit, i Bernat
Corbera, el seu pare, el 10 d’octubre de 1436, “donaren compte per
rahó del càrrech de la marmasoria, que avia presa de totes aquelles
10 lliures, les quals la dita Margarita s’avia preses per la sua ànima
en la taula dels testaments del palau del bisba”.217
213.
214.
215.
216.
217.
1362-7-26, APSPPD, Manual 1, fols. 2v-3v.
1427-4-5, APSGVD, Manual 3, fols. 150v-151 i Manual 8, fols. 15-17.
ELS RITUALS FUNERARIS
La universalitat del fenomen de la mort i la seva transcendència
comportaren la realització d’una sèrie de cerimònies que es desenvoluparen al voltant del cos del difunt i en memòria del finat. Aquestes
cerimònies mostren la inserció dels individus dins de la seva comunitat
i l’exercici d’un conjunt de pràctiques religioses i consuetudinàries que
marcaren profundament la vida quotidiana.
La població cristiana de l’època medieval entrava a formar part
de la seva comunitat mitjançant el sagrament del baptisme, i s’acomiadava de la vida terrenal amb d’altres sagraments com ara la confessió,
l’eucaristia i l’extremunció. De fet, des del començament el cristianisme interpretà la mort com una conseqüència del pecat i establí com
a base del seu dogma la mort salvadora del seu fundador.1 A la baixa
edat mitjana, l’esdeveniment de la mort continuà mantenint una estreta
relació amb la “mitologia cristiana”, una de les bases cabdals de les
creences d’aquest període.2
La historiografia que estudia la incidència de la mort a l’època
baixmedieval no mostra una postura unànime envers les actituds i els
sentiments experimentats per la població d’aquell període. Philippe
Ariès parla de la mort “domesticada” quan es refereix a l’antiga postura, segons la qual la mort era percebuda com un fenomen familiar,
1. “Por el primer hombre el pecado ha entrado en el mundo. Por el pecado ha
entrado la muerte. Ésta ha pasado a todos los hombres porque todos han pecado (Sant
Pau Rom 5,12)”, Emilio MITRE: “La muerte y su cristianización”, Emilio MITRE (coord.),
Historia del cristianismo. II. El mundo medieval. Granada: Universidad de Granada,
Editorial Trotta (“Colección Estructuras Procesos. Serie Religión”), 2004, p. 324.
2. Jean-Claude Schmitt defensa els arguments d’alguns antropòlegs com Paul
Saintyves que, des del segle XIX, proposen el concepte de “mitologia cristiana”, JeanClaude SCHMITT, Le corps, les rites, les rêves, le temps..., pp. 53-76.
302
proper, atenuat i indiferent. Segons Ariès, a partir dels segles XI i XII,
aquesta percepció de la mort començà a transformar-se lentament i,
posteriorment, a la baixa edat mitjana es produí una individualització
de la concepció de la mort.3 Amb el romanticisme, la visió de la mort
continuà transformant-se amb l’aparició de “la mort de l’altre” fins a
l’aparició de la mort prohibida i maleïda dels nostres dies.4
Per la seva banda, Emilio Mitre argüeix que, durant el segle XIII
i a principis del XIV, l’Església romana institucionalitzà la diferència
entre la “mort cristiana” (l’existència terrenal) i la “segona mort” (la
condemna eterna). Per aquest estudiós, la intenció de l’aparell eclesiàstic
comportà una “desdramatització” de la primera mort que al seu torn
“dramatitza” la “segona mort” i la vida terrenal.5
Des de les aportacions de Michel Vovelle, la postura de la “resignació” és defensada per diferents erudits. Aquesta tendència assegura
que les societats de l’Antic Règim mostraven més una actitud d’acomodació i de resignació davant la presència quotidiana de la mort que
de veritable pànic.6
La materialització de les pràctiques funeràries representà una
inversió econòmica de la societat que les practicà. Per això, Danièle
Alexandre-Bidon insereix els mecanismes i les implicacions que el fet
mortuori comportà a la societat medieval dins d’un concepte ampli com
és el d’economia de la mort. Per aquesta historiadora, “les morts animent une bonne part de la société des vivants, qui prient ou travaillent
quotidiannement pour eux”.7 Així doncs, la implicació mostrada per la
societat baixmedieval envers els seus difunts fou un fet, que precedia
el moment de les exèquies i alhora les transcendia.
Jacques Chiffoleau qüestiona la influència de les crisis demogràfiques i econòmiques vers la internalització de la mort i del dol, expressat
per familiars, amics i veïns, i la conseqüent posada en escena de les
3. “Y ese hombre tenía una pasión por la vida que nos cuesta entender hoy,
quizá porque nuestra vida se ha vuelto más larga”, Philippe ARIÈS, Historia de la muerte
en Occidente..., p. 55.
4. Philippe ARIÈS, Historia de la muerte en Occidente..., p. 55.
5. Emilio MITRE, La muerte vencida. Imágenes e historia en el Occidente medieval
(1200-1348). Madrid: Encuentro Ediciones, 1988.
6. Michel VOVELLE, La Mort et l’Occident: de 1300 à nos jours. París: Gallimard,
cop. (“Bibliothèque des histoires“), 1983.
7. “Dès le XII siècle, les morts sont la principale source de revenus de l’economie
monastique... Aux XIIIè-XIVè siècles, ils nourrissent de leurs legs pieux les pauvres, les
orphelins, les recluses; leur argent placé à perpetuité en messes ou en dons, joue un
rôle essentiel dans la vie médiévale... il existe une economie de la mort, dont on peut
détailler mécanismes et implications. Au Moyen Age, les morts sont toujours inscrits
dans la société des vivants”, Danièle ALEXANDRE-BIDON, La Mort au Moyen Age..., pp. 13-14.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 303
“pompes funebres flamboyantes”.8 Per a Chiffoleau, la democratització
del testament comportà un augment considerable de les donacions religioses i de les demandes de misses que, en d’altres períodes, restaven
en poder de les classes socials més potents. D’aquesta manera, arran
de l’escripturació testamentària, s’originà un gran nombre de llegats
de tipologia religiosa. Encara que les donacions de cada testador acostumà a ser ínfima, la totalitat d’aquests llegats representà una entrada
considerable de capital per a l’Església.9
ELS
LLEGATS RELIGIOSOS
A les disposicions testamentàries, els imports dels llegats religiosos
servien per garantir la salvació de l’ànima, mitjançant la preservació
de les despulles, les donacions de llegats a l’Església i la celebració de
misses.10 Per a Chiffoleau, aquests llegats religiosos comformaven una
“economia de la salut”, que contemplava la satisfacció del “prix du
passage” i remarcaven el seu caràcter altament codificat, normalitzat
i ritualitzat.11
Per això, en aquesta tipologia de llegats acostumava a aparèixer un
import general que, en la major part de les escriptures testamentàries,
s’anà concretant amb l’especificació d’unes determinades assignacions
pecuniàries i/o en peticions de misses. Tot i així, també és cert que
existiren una sèrie d’imports satisfets pels marmessors que no foren
especificats pels testadors. Aquest fet indica que al Baix Maresme, com
en d’altres zones de l’Europa Baixmedieval, el seguiment del costum
fou primordial en la consignació d’aquests llegats religiosos. El testador
ja confiava que es realitzarien unes pràctiques consuetudinàries i, per
8. Segons aquest autor, “les liens entre la crise démographique et l’évolution
des images de la mort ne sont pas aussi simples et directs que les manuels le laissent
parfois entendre... la sociologie et la géographie des pratiques funéraires révèlent en
effet une grande diversité des attitudes mentales. L’égalité devant la mort n’est qu’un
thème de Danse Macabre... ce sont dans les classes sociales les plus défavorisées que se
maintiennent mieux les anciens usages coutumiers, Jacques CHIFFOLEAU, La comptabilité
de l’au-delà..., p. 150.
10. Aquestes disposicions es presentaven precedides per les següents fórmules
notarials: “Et accipio de bonis meis pro animam meam et sepulturam faciendam“ i
“Accipio autem de bonis meis pro anima mea et sepultura et per quibusdam legatis per
me inferius relictis... de quibus dimito”.
11. “L’idée du prix global à payer pour les voyages vers l’au-delà n’a pas encore
complètement disparu... Ainsi se retrouve la conception, sans doute très ancienne, de
la ‘part de Dieu’, que l’on doit distraire de l’heritage si l’on veut gagner rapidement le
repos éternel”, Jacques CHIFFOLEAU, La comptabilité de l’au-delà..., p. 215.
304
tant, en considerava innecessària l’escripturació.12 Per això, la majoria
dels testadors no especificaren detalladament l’organització de les seves
exèquies, els sufragis ni les donacions per als pobres vergonyants.13
En aquesta tipologia de llegats, els imports generals predominants se situaren entre els 100 i els 200 sous.14 A la parròquia de
Sant Genís de Vilassar, durant el període 1348-1486, aquests imports
generals oscil·laren entre els 20 i els 8.000 sous.15 A la parròquia de
Sant Pere de Premià, per al període 1462-1488, els imports més modestos foren de 20 sous i els més elevats de 400 sous.16
Com és lògic, els imports més allunyats de les quantitats més
estàndards corresponen a les disposicions dels testadors més desvalguts
o, al contrari, a les darreres voluntats dels més ben situats econòmicament i socialment. D’entre els testadors vilassarencs que donaren només
20 sous als llegats religiosos, hi ha Sança Ferranda, muller de Guilem
Ferran,17 Pere Mayol, àlies Barbarasa,18 Constança, filla de Berenguer
Amat,19 i Antoni Dilmer, àlies Campins.20 Per a Premià, cal destacar
Bartomeu Robí, sastre francès, habitant de Premià,21 i Jaume Manent.22
Pel que fa als testadors amb els imports més elevats, destaquen amb
400 sous, Guillem Flor, batlle de Vilassar,23 Bartomeu Flor, el seu fill, de
12. En d’altres zones com a la regió de Toulouse passava el mateix, Marie-Claude
MARANDET, Le souci de l’au-delà..., p. 58.
13. Precisament tots aquests conceptes són els que es poden incloure a la fórmula
que s’observa en la major part dels testaments analitzats, abans de començar amb la
presentació dels llegats de caràcter civil: “Item tamen volo dari et distribuhi et arogari
amore Dei in missas celebrandas et in aliis piis causis et operibus caritarum quas dicti
mei manumissores voluerunt”, 1471-10-18, AHPB, Jaume Mas, Primum liber testamentorum (1449-1505), fols. 46-48, testament de Pere Arnau, de Cabrera.
14. Francesca, muller de Llorenç Puig, àlies Bellot, de Cabrera, òrfena de Bernat
Batlle, i Angelina, d’Argentona, ordenà l’entrega de 200 sous (AHPB, Miquel Franquesa,
Llibre de testaments (1474-1482), fols. 5-6). A la zona del Vallès Occidental, “la majoria
dels pagesos en el període 1350-1550, gastava una mitjana de 200 sous per a remei de
l’ànima, sepultura i obres pies”, Mercè AVENTIN i PUIG, La societat rural a Catalunya en
temps feudals..., p. 573.
15. L’11 d’agost de 1388, Constança, muller de Miquel des Bosc, senyor dels
castells de Sant Vicenç i de Vilassar, reservà 8.000 sous per a llegats religiosos, 1388-811, APSGVD, Manual 3, fol. 53v.
16. Segons Codina, a Sant Boi de Llobregat, aquest numerari se situà entre 60
i 600 sous, Jaume CODINA, Sant Boi de Llobregat..., p. 47.
19. 1430-4-22, APSGVD, Manual 6, fol. 11 i Manual 8, fol. 39v.
21. 1466-10-24, APSPP, Manual 3, fol. 59.
22. 1468-9-29, APSPPD, Manual 3, fols. 63v i 64.
23. 1390-2-16, APSGVD, Manual 3, fols. 56 i 56v.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 305
l’esmentada parròquia,24 Bonanat Partella, de Premià,25 i Jaume Ferrer,
orfe de Pere Ponç Ferrer i Eulàlia, de Premià.26 També cal esmentar
Pere Botey, de Premià, amb 500 sous,27 i amb 1.000 sous Bernat Isern,
de Vilassar,28 i Guillem Aroles, de l’esmentada localitat.29 Per tant, es
constata que les quanties més elevades correspongueren a membres
de les famílies pageses benestants de la contrada.
Tot i que, en general, la població casada ja tenia reservada una
quantitat per a les darreres voluntats, alguns testadors augmentaren
l’import per als llegats religiosos. Aquest fou el cas de Constança,
muller de Bartomeu Tria, de Vilassar. Aquesta dona volia assegurar
la satisfacció de 15 lliures,
quas recipio super omnia vasa vinaria del Soler et unam ollam
de coura et super omnia vestimenta meam. Et do potestate dictis
muleria sororibus, quod si heres aut illi, qui tenebunt dictam
hereditatem meam, noluerit solvere dictas quindecim libras, quod
ipsi accipiant dicta bona et sua propria auctoritate et potestate
vendantur dicta bona usque integriter habeant quintadecim libras.30
Els testaments de maresmencs instal·lats a la ciutat de Barcelona
demostren el costum que tenien de reservar 200 sous per als llegats
religiosos.31 Aquesta circumstància indica que aquests testadors continuaren tenint com a referència una de les quantitats estandarditzades
o consuetudinàries de la zona rural d’origen.
25. 1464-12-13 APSPPD, Manual 3, fol. 50.
26. 1471-10-14, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de Testaments (1457-1480),
fols. 91v-92.
28. 1390-7-15, APSGVD, Manual 3, fol. 56 bis.
29. 1404-6-5, APSGVD, Manual 3, fols. 87-88.
31. 1435-9-8, AHPB, Pere Folgueres, Tercius liber testamentorum (1405-1442),
fols. 104-105, testament de Francesc Colomer, fuster de Barcelona, fill de Berenguer
Colomer, difunt d’Alella, i de Francesca, vídua de Jaume Rossell, de Premià. 1478-3-8,
AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457-1480), fols. 167-168, testament de
Joana, vídua de Pere Doy, mariner d’Arenys i òrfena de Pere Arnau, de Cabrera.
306
TAULA 20
Imports destinats a “ànima, sepultura i llegats” pels testadors
a Sant Genís de Vilassar (1348-1486)
Import (sous)
Freqüència
No s’esmenta
20
25
30
33
40
44
50
55
60
61
66
75
80
90
100
105
110
120
140
150
160
170
200
220
240
280
300
320
400
500
1.000
8.000
19
7
1
7
1
11
1
51
1
10
1
2
1
4
2
125
1
2
23
8
7
14
1
88
3
8
2
32
1
11
2
2
1
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 307
L’observació de les dades referents als imports generals de llegats
religiosos de la parròquia de Sant Genís de Vilassar reflecteix que les
aportacions més modestes, que se situaren entre els 20 i els 40 sous,
correspongueren al segle XV i les quantitats més elevades a la centúria
anterior.
Per tant, d’acord amb el que s’ha observat en d’altres apartats
com en el dedicat a la família, aquestes dades ratifiquen que les capes
socials més humils del Baix Maresme varen experimentar un empobriment progressiu a mesura que avançava la baixa edat mitjana.
En relació amb aquest tema, al seu estudi del Vallès Oriental,
Mercè Aventin constata que durant aquest període s’acostumava a
deixar les mateixes quantitats que en èpoques anteriors. Per això, amb
el pas del temps s’anaren reduint les donacions per a llegats religiosos: “com que en el llarg termini l’economia es mou amb tendència
alcista predominant, malgrat les conjuntures depressives, resulta que
en termes reals (en termes de poder adquisitiu) la societat pagesa
destina cada cop menys riquesa (menys producte, menys treball) al
remei de l’ànima.”32
En canvi, Jacques Chiffoleau observa que les testadores avinyoneses mostraven una pietat més elevada que la dels seus pares,
marits i germans, perquè adreçaren unes quantitats similars que aquells
als llegats religiosos. Per Chiffoleau, aquest fet evidencia una igualtat
dels sexes davant de la mort que no es correspon amb els processos
de transmissió dels patrimonis, que acostumava a deixar de banda
les testadores.33
Per a la zona estudiada, s’han de tenir presents certes característiques ja comentades. Entre aquestes, cal assenyalar el tractament diferenciat envers els fills i les filles dels diversos grups familiars, segons
fossin hereus, pubilles i cabalers o cabaleres. Tampoc s’ha d’oblidar
que a les donacions inter vivos, a les diverses tipologies d’escriptures
esponsalícies i als capítols matrimonials, ja s’havia reservat un numerari
perquè els atorgants i els beneficiats poguessin testar. Aquesta previsió
pecuniària alleugerí fins a cert punt els conflictes entre marmessors
i hereus quan aquests darrers no volien assumir la satisfacció dels
imports reservats als testadors.
33. JACQUES CHIFFOLEAU, La comptabilité de l’au-delà..., p. 220.
308
GRÀFIC 23
Nombre de llegats especificats pels testadors (1348-1486)
13 IIegats 1%
9 IIegats 1%
11 IIegats 1%
8 IIegats 1%
no s’esmenta 2%
7 IIegats 3%
1 IIegat 9%
6 IIegats 6%
5 IIegats 13%
4 IIegats 28%
2 IIegats 14%
3 IIegats 23%
L’observació més completa respecte al nombre de llegats religiosos realitzats pels testadors correspon a l’anàlisi de la documentació
testamentària de la parròquia de Sant Genís de Vilassar. A partir de
l’estudi d’aquestes fonts, es constata que un 28% dels testadors ordenaren la satisfacció de numerari per a quatre tipus de llegats religiosos.
Amb un 23% se situen els testadors que estipularen tres llegats, un
13% consignaren cinc llegats, un 14% especificaren dos llegats, un 9%
només un llegat i un 6% féu donacions per a sis llegats.
D’acord amb el que es pot observar al gràfic 23, els percentatges
inferiors al 6% mostren els testadors que designaren un major nombre
de llegats religiosos. Aquest fou el cas de Guillem des Pon, prevere i
beneficiat de l’altar de Sant Nicolau de l’església parroquial de Sant
Genís de Vilassar que disposà la donació de tretze llegats de tipologia
religiosa.34 També destacaren pel nombre de llegats ordenats Bernat
Tolrà, fill i hereu de Bernat Tolrà, amb onze llegats,35 Caterina, muller
d’Antoni Parera,36 i Elisenda, muller de Bernat Tolrà, amb vuit i nou
llegats;37 Bernat Isern,38 Ròmia, muller de Pere Riera,39 Sança, muller
34.
35.
36.
37.
38.
39.
1432-9-23, APSGVD, Manual 8, fol. 57v.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 309
de Pere Sabater,40 Constança, vídua de Pasqual, d’Argentona, i filla de
Pere Dilmer, de Vilassar,41 i Valençó, muller de Bernat Casals, amb set
llegats.42
També cal assenyalar que no hi hagué una correlació entre l’import general per als llegats religiosos i el nombre de llegats generats
i que entre els testadors amb un major nombre de llegats religiosos
destacaren algunes dones de principis del segle XV.
En els testaments de la parròquia de Sant Pere de Premià del
període 1462-1488, el nombre de donacions religioses previstes se situà
entre un i dos llegats. Les misses de diversa tipologia foren les més
demanades per aquests testadors.
Com al Maresme, en la majoria de les donacions religioses s’aplicaren unes pràctiques consuetudinàries, només s’especificà l’import
general d’aquests llegats sense concretar els beneficiats. En canvi, algunes escriptures testamentàries especificaren el destí de l’import de
la donació. Per exemple, s’observa la previsió d’adquisició de vi “com
és acostumat”,43 la qual cosa fa pensar que aquesta pràctica era molt
més generalitzada del que ha restat escripturat.44
Les esglésies parroquials de la contrada foren les màximes beneficiàries d’aquest tipus de llegats. Així, per exemple, els imports destinats
a l’església parroquial de Sant Genís de Vilassar oscil·laren entre els
2 diners i els 22 sous. Les quantitats més importants s’escripturaren
al segle XIV.45
Els altars d’aquests temples parroquials també foren objecte de
donacions. Els altars majors d’aquestes esglésies estaven consagrats a
uns sants que se’ls considerava protectors de cada una de les parròquies:
sant Feliu a Cabrera, sant Genís a Vilassar i sant Pere a Premià.46 Els
43. 1483-9-8, APSGVD, Llibre d’òbits, fols. 9-11, testament d’Amador Bonivern,
vidrier de Vilassar.
44. Antònia, muller de Miquel Carbonell, donà 5 lliures per al vi (APSGVD,
Llibre d’òbits, fol. 7); Francesc Duran 6 diners (APSGVD, Llibre d’òbits, fol. 8); Eulàlia,
muller de Pere Marquès, 4 diners (APSGVD, Llibre d’òbits, fols. 10-11 i Llibre d’òbits) i
Antònia, muller de Salvador Verívol, 2 diners (APSGVD, Llibre d’òbits, fol. 12).
45. Jaume Martí, de Girona, i Bernat Cartet, de Moyó, consignaren 10 sous (139010-7, APSGVD, Manual 3, fols. 57-58 i 1401-10-6, Manual 3, fols. 81v-82). Ferrer Morot
hi destinà 14 sous (1348, APSGV, Manual 1, fols. 102v-103) i Sança, vídua de Bernat
Riera, ordenà la satisfacció de 22 sous, 1385-10-29, APSGVD, Manual 3, fols. 44v-45.
46. En canvi, és curiós constatar que la influència d’aquests sants no es reflectí
en l’antroponímia de la zona. Per exemple, hi havia molts pocs Genís a la parròquia
de Sant Genís de Vilassar i no es batejaren gaires nens amb el nom de Feliu a Sant
Feliu de Cabrera.
310
altars secundaris estaven dedicats a d’altres sants que s’esmenten en
un nombre reduït de documents. Per això, se sap que, a la baixa edat
mitjana, a l’església parroquial de Sant Genís de Vilassar, hi havia dos
altars secundaris: els dedicats a la Verge Maria i a sant Nicolau. De
l’església parroquial de Sant Feliu de Cabrera, només està documentat
l’altar de la Verge Maria. A l’església parroquial de Sant Pere de Premià
hi havia tres altars secundaris, respectivament dedicats a sant Rafael,
a sant Antoni i a sant Nasari.47
En general, en aquestes donacions per als altars tampoc se’n
concretà la finalitat material. Aquesta vegada, els imports escripturats
se situaren entre els 2 diners i els 2 sous. Només un nombre reduït de
testadors vilassarencs donaren numerari al retaule de Sant Genís de
Vilassar.48 D’altres justificaren els seus llegats a aquest altar “racione
parrochianatus”.49 També es beneficiaren d’aquestes darreres voluntats la
candela o llàntia de l’altar de Santa Maria,50 el retaule d’aquest altar,51
les obres d’aquesta capella52 i l’altar de Sant Nicolau amb un ciri de 8
sous53 i “unes tovaylles de lli”.54
Mercès a les escriptures testamentàries premiarenques, es coneix
l’execució d’obres al temple parroquial de Sant Pere de Premià55 i de
47. APSPPD, Manual 3, fol. 44, testament d’Antònia, muller de Guillem Castellar,
de Premià.
48. Sança, vídua de Bernat Veil, de Vilassar, entre d’altres llegats, donà 12 diners
pel retaule de Sant Genís (1413-5-22, APSGVD, Manual 3, fols. 129v-130). Bernat Rafart,
de Vilassar, també hi destinà 11 sous, 1426-3-10, APSGVD, Manual 3, fols. 151v-152.
49. 1 sou de Guillem Rafart (1410-7-28, APSGVD, Manual 3, fol. 126), de Jaume
Roudors (1412-5-8, APSGVD, Manual 3, fol. 127), de Pere Pons (1412-5-13, APSGVD,
Manual 3, fol. 128), de Salvador Isern (1413-5-22, APSGVD, Manual 3, fols. 128v-129)
i de Pere Sabater (1413-10-29, APSGVD, Manual 3, fols. 130v-131). 2 sous de Sança,
muller de Pere Sabater (1413-10-23, APSGVD, Manual 3, fol. 129) i 3 sous de Sança, vídua de Bernat Veil, 1413-5-22, APSGVD, Manual 3, fols. 129v-130.
50. Un ciri de 5 sous de Guillema Deulofeu, de Sant Cristòfol de Folgars (140112-31, APSGVD, Manual 3, fol. 79v). 1 sou per a la llàntia de Santa Maria ordenat per
Constança, muller d’Esteve Vidal (1465-11-4, APSGVD, Manual 8, fol. 186) i Antònia,
muller de Jaume Roudors 1466-1-16, APSGVD, Manual 8, fol. 187.
51. 6 diners d’Elisenda, muller de Pere Perpinyà (1385-6-10, APSGVD, Manual 3,
fol. 43) i 2 sous d’Elisenda, muller de Bernat Tolrà (1394-7-27, APSGVD, Manual 3, fols.
74v-75.
52. 2 sous per a la nova capella de Santa Maria, que s’està construint, de Bernat
Isern (1432-9-23, APSGVD, Manual 8, fol. 57v) i d’Antoni Veil (1435-12-31, APSGVD,
Diversorum 127); 6 diners per a les obres de Santa Maria d’Antoni Amat (1450-6-23,
APSGVD, Manual 9, fols. 46v-47).
53. 8 sous per a un ciri de Raimon Claramunt, prevere i beneficiat de l’altar de
Sant Nicolau, 1395-11-6, APSGVD, Manual 3, fols. 66v-67.
54. 1413-10-23, APSGVD, Manual 3, fol. 128, testament de Sança, muller de
Pere Sabater.
55. Clara, muller de Salvador Cabús, àlies Folgueres, hi destinà 6 diners el 14
de novembre de 1462, APSPPD, Manual 3, fols. 55-56.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 311
la donació de 40 sous per a l’adquisició d’una casulla per a l’ofici de
difunts.56
Les capelles de les demarcacions parroquials figuraren en un segon
pla com a beneficiàries d’aquests llegats religiosos.57 També, en aquestes donacions, es constata el predomini de la consignació d’un import
general en vista de les demandes especificades. Malgrat que els llegats
foren menys nombrosos, els imports foren equivalents als percebuts
pels diferents altars de l’església parroquial. Com en aquells, també es
perceb l’existència d’alguns llegats que trenquen la tònica general. El 8
de maig de 1405, Alamanda, vídua de Guillem Carbonell, de Vilassar, féu
consignar al seu testament la satisfacció de 10 sous per a ornamentar
la capella de Santa Helena.58 En la majoria de casos, però, els llegats
consistiren en numerari per a la il·luminació de les diferents capelles
que només es documenta fins a mitjan segle XV.59
A les escriptures testamentàries, els testadors també preveieren
uns imports més modestos per als “recaptes”, és a dir, pels bacins de
l’església parroquial. Aquests bacins es dividien en “propis” i en “altres
recaptes acostumats”. En general, els primers rebien més donacions i
uns imports més elevats que els segons.
En el cas de la parròquia de Sant Genís de Vilassar, estimacions realitzades per al segle XIV demostren que, en 149 donacions
testamentàries i amb un percentatge del 77,6%, els llegats destinats
als recaptes de Sant Genís superaren les donacions disposades per
als recaptes acostumats. Com d’altres testadors, Guillem Rafart, àlies
Serra, de Vilassar, diferencià els “acaptis propriis dicte ecclesie” dels
“acaptis asuetis in dicta ecclesia”. Mentre que donà 6 diners per a
56. 1464-8-7, APSPPD, Manual 3, fol. 49, testament de Guillem Castellar.
57. Per a la parròquia de Sant Feliu de Cabrera, es documenten llegats per a
les capelles de Santa Helena d’Agell, Santa Margarida i Sant Vicenç de Cabrera o de
Burriac. Per a la parròquia de Sant Genís de Vilassar, les fonts mostren donacions a
les capelles de la Santa Creu, de Sant Cristòfol i de Sant Salvador. Per a la parròquia
de Sant Pere de Premià, les capelles esmentades són Santa Maria de la Cisa, Santa
Anastàsia i Sant Mateu.
59. 2 ciris amb l’import de 20 sous de Jaume Flor per a la capella de Sant Cristòfol, de Vilassar (1387-3-13, APSGVD, Manual 3, fols. 46v-47); 4 diners per a cada una
de les llànties de les capelles de Sant Cristòfol, de la Santa Creu i de Sant Salvador, de
Vilassar, de Pere Amat, fill de Berenguer Amat (1430-5-9, APSGVD, Manual 6, fol. 4);
6 diners per als ciris de l’altar de Santa Maria de Sant Genís de Vilassar, 6 diners per
a les llànties de les capelles de la Santa Creu i de Sant Cristòfol i 1 sou per a la de la
capella de Sant Salvador de Bartomeua, vídua de Bernat Vidal del mas Gordey, de Vilassar (1452-5-22, APSGVD, Manual 7, fols. 84v-85); 6 diners per a les obres de la capella de Santa Maria de la Cisa de Bartomeu Boter, de Premià, 1466-5-16, APSGVD,
Manual 2, fol. 53.
312
cada un dels bacins del primer grup, per als segons només n’escripturà
respectivament 4 diners.60
Mercès al testament de Jaume Orlhac, sastre, habitant de Vilassar, consignat el 8 de novembre de 1399, se sap que els recaptes de
l’església parroquial de Sant Genís eren cinc i els forans quatre. Orlah
destinà 4 diners per a cada un dels bacins parroquials i només 1 diner
per a cada un dels altres bacins. Malauradament, aquest testador no
identificà el nom dels bacins de cada tipologia.61
Gràcies als detalls aportats per d’altres testadors, s’han pogut
identificar alguns bacins vilassarencs dels segles XIV i XV i s’ha observat
una variació entre ambdues centúries. 6263646566676869
TAULA 21
Recaptes de Sant Genís de Vilassar (segles
XIV
i
XV)
Segle XIV
Segle XV
—
—
Ànimes del purgatori62
Obres de llàntia de les ànimes dels
difunts63
Caixa dels pobres64
Candela de santa Maria65
Candela o ciris dels cos de Crist66
Custòdia del cos de Crist de l’altar de Santa
Maria68
—
Candela de santa Maria
Candela o ciris dels cos de Crist67
Custòdia del cos de Crist de l’altar de
Santa Maria69
62. 4 diners de Joana, muller de Pere Sabater (1430-7-3, APSGVD, Manual 3,
fol. 83), 6 diners de Pere Pons, àlies Tria (1449-8-16, APSGVD, Manual 8, fols. 148-149)
i 1 sou d’Antoni Campins (1450-5-6, APSGVD, Diversorum 133).
63. 4 diners de Nicolaua, muller de Bartomeu Colomer, 1452-4-4, APSGVD, Manual 7, fols. 90-91.
64. 4 diners per a la caixa dels pobres de Guillem Morell, 1383-6-14, APSGVD,
Manual 3, fol. 43.
65. 6 diners per a cada un dels següents bacins: ciris del cos de Crist, candela
de santa Maria, custòdia del cos de Crist i caixa dels pobres de Pere Parera, 1385-6-28,
66. 6 diners per als ciris del cos de Crist i 6 diners per a la custòdia del cos de
Crist de Bernat Colom, 1382-10-30, APSGVD, Manual 3, fols. 35v-36.
67. 2 sous de Sança, vídua de Guillem Morera, 1402-3-2, APSGVD, Manual 3,
fol. 88.
68. 1 sou per a cada bací d’Alamanda, muller d’Alemany Eimeric, 1382-6-1,
69. 6 diners d’Angelina, muller de Miquel Casals, 1410-5-2, APSGVD, Manual 3,
fols. 101v-102.
LA
Segle XIV
—
—
Obres de l’església de Sant Genís72
Obres de la Seu de Barcelona73
Redempció de cristians captius74
Retaule de Santa Maria76
Santa Maria de Montserrat77
—
BAIX MARESME (1348-1486) 313
Segle XV
Hospital de la Seu de Barcelona70
Hospital del Sant Esperit de Barcelona71
—
—
Redempció de cristians captius75
—
Santa Maria de Montserrat78
Santíssima Trinitat79
70717273747576777879
Durant el segle XIV, els bacins o col·lectes dels “recaptes propis”
foren els recol·lectats per cada parròquia per a finançar el sosteniment,
la realització d’obres dels edificis parroquials i per a la il·luminació dels
70. 4 diners de Jaume Roudors, de Vilassar, 1471-2-4, APSGVD, Diversorum 27.
71. 6 diners a cada un dels recaptes de Sant Genís, 1 sou per a l’Hospital del
Sant Esperit i 4 diners per als altres recaptes de Sança, muller de Pere Sabater, 141310-23 APSGVD, Manual 3, fol. 129.
72. 6 diners per a les obres de l’església, els ciris del cos de Crist i la candela
del retaule de Santa Maria de Pere Veil, 1397-6-7, APSGVD, Manual 3, fol. 68.
73. 6 diners per a les obres de la Seu de Barcelona, per als cristians captius, per
a la candela de santa Maria, per a la caixa dels pobres vergonyants i per als ciris de l’església parroquial de Constança Casals, de Vilassar, 1366-5-5, APSGVD, Manual 3, fol. 33.
74. Constança, muller de Guillem Grau, diferencià els recaptes de Sant Genís,
als quals donà 6 diners, dels bacins de les obres de la Seu de Barcelona i dels captius,
pels quals també féu escripturar una donació de 6 diners. A més a més, també donà
2 sous per als altres recaptes, 1387-4-28, APSGVD, Manual 3, fol. 66.
75. 2 sous de Bernat Isern (1432-9-23, APSGVD, Manual 8, fol. 57v); 1 sou
d’Antoni Campins (1450-5-6, APSGVD, Diversorum 133), 4 diners de Jaume Roudors
(1471-2-4, APSGVD, Diversorum 27) i de Blai Mas, 1478-5-1, APSGVD, Diversorum 145.
76. 6 diners per a cada un dels següents bacins: la custòdia del cos de Crist,
el retaule de Santa Maria i la caixa dels pobres d’Elisenda, muller de Pere Perpinyà,
77. 2 sous de Bonanat Canal (1388-4-7, APSGVD, Manual 3, fol. 51) i mitja lliura
de cera de Pere Boscà, àlies Dor, 1394-9-1, APSGVD, Manual 3, fols. 63v-64.
78. Apareix com a retaule de Santa Maria de Montserrat a la donació d’un sou
de Bernat Isern (1432-9-23, APSGVD, Manual 8, fol. 57v) i “item capelles devotes sancte
Marie Montisserrati dimito duos solidos” al testament de Jaume Roudors, de Vilassar
(1471-2-4, APSGVD, Diversorum 27). Les altres quantitats van dels 6 diners fins als 3
sous. Per exemple, 6 diners de Jaume Roudors (1412-5-8, APSGVD, Manual 3, fol. 127)
i 3 sous de Sança, muller de Bernat Veil (1413-5-22, APSGVD, Manual 3, fols. 129v130). També hi hagueren donacions de cera com la de Ròmia, muller de Pere Riera, que
donà mitja lliura de cera i, a més a més, una cana de roba de lli, 1418-9-8, APSGVD,
79. 1 sou de Margarida, muller de Miquel Casals (1448-7-4, APSGVD, Manual
3, fol. 162) i de Francesc Roudors (1449-2-15, APSGVD, Manual 3, fol. 161) i 2 diners
de Rafaela, muller de Gaspar Vicens, APSGVD, Manual 3, fol. 168 i Manual 8, fol. 147.
314
temples parroquials. Aquests darrers llegats superaren els destinats a
les obres. Cal suposar que per als testadors fou més important l’evident
necessitat d’il·luminació real i el símbol de veneració que comportava
que la reparació o construcció d’edificis religiosos.80 Entre els llegats
habituals, cal assenyalar els adreçats a d’altres membres de la comunitat cristiana com ara els captius de les incursions de pirateria. Com
que el Maresme era una comarca litoral, les incursions de pirates i
corsaris foren freqüents durant aquest període.81
Si s’observa la taula dels recaptes de Sant Genís de Vilassar, veiem que hi ha nous recaptes o bacins durant el segle XV. En aquesta
centúria aparegueren els bacins de les ànimes del purgatori, de la
Santíssima Trinitat i d’alguns hospitals de la Ciutat Comtal com el de
la Santa Creu i el de la Seu.
Els recaptes identificats de la parròquia de Sant Pere de Premià
foren similars als de Vilassar. De fet, la historiografia que ha estudiat
els llegats religiosos de la Catalunya medieval demostra que aquestes recol·lectes foren similars arreu. Aquesta circumstància indica que
l’Església actuà com a element cohesionador i alhora uniformitzador.
Per tant, aquesta institució influí notòriament en les decisions dels
testadors d’aquests darrers segles medievals.82
A Sant Pere de Premià es constata l’existència de la col·lecta per
a obres,83 per a les llànties de la Verge Maria,84 per a les ànimes del
80. Marandet observa que les donacions destinades a la il·luminació acostumaven
a ser ciris, malgrat l’opció de la utilització de llànties d’oli. Per a Marandet, la donació
d’un ciri és més personal, Marie-Claude MARANDET, Le souci de l’au-delà..., p. 17.
81. Segons Julià Viñamata, al segle XIV, a Barcelona, els mercaders de llargues
distàncies, mariners i patrons de nau foren els testadors que van fer més llegats a la
redempció de captius, José-Ramón JULIÀ VIÑAMATA, “La sociedad de Barcelona de principios
del siglo XIV a través de un manual notarial de testamentos”..., p. 586.
82. Lorcin estudià la col·laboració entre els notaris laics i eclesiàstics en la
redacció de testaments al comtat de Forez i a la zona d’influència de la ciutat francesa
de Lió. Per aquesta estudiosa el clergat notari tenia un evident avantatge davant del
laic, perquè escripturava les darreres voluntats del testador i també li proporcionava els
darrers socors espirituals, Marie-Thérèse LORCIN, “Notaires et prêtes-notaires: concurrence
ou partage d’influence? Une enquête à poursuivre”, Revue Historique, 580 (París, 1991),
pp. 265-281.
83. 1 sou de Pere Fàbregues, àlies Dorca (1466-3-1, APSSPPD, Manual 3, fols. 54v55) i 5 sous de Llorenç Partella, orfe de Bonanat Partella i de Constança, 1479-9-21,
AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1474-1482), fols. 20-21.
84. 3 sous per a obres, per a la llàntia de la Verge Maria i per a les ànimes del
purgatori de Bonanat Partella, 1464-12-13, APSPPD, Manual 3, fol. 50.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 315
purgatori,85 per al cos de Crist,86 per als cristians captius87 i per a Santa
Maria de Montserrat.88 Aquestes donacions es feien els diumenges i els
dies festius. Així ho especificaren en el seu testament Bartomeu Botey,89
Clara, muller de Joan Castellar,90 i Antònia, muller de Bernat Cabús.91
En els llegats religiosos, els testadors també feien donacions de
numerari per a d’altres causes piadoses com ara l’assistència als pobres i les ajudes a noies pobres perquè poguessin aportar un dot en
maridar-se. Per a Teresa-Maria Vinyoles:
la pobresa era considerada… com un mal necessari; no es mira
d’esborrar-la, sinó d’alleugerir una mica la vida del pobre. No veiem cap interès en la societat de l’època que estem estudiant per
eliminar la pobresa en què vivien els miserables, si bé les obres
de caritat estaven molt generalitzades i tothom feia almoines,
especialment a través de les deixes testamentàries. Però només
s’exercitava aquesta virtut per tal d’ajudar el pobre en les necessitats més primàries i no pas per alliberar-lo de la pobresa.92
Per la seva banda, Marie-Claude Marandet considera que, des del
segle XII, la pobresa era considerada com “un châtiment, elle était la rançon du péché, la richesse passait au contraire comme un gage de la
faveur divine”. Aquest concepte justificador de l’estat econòmic de certs
sectors de la població es modificà posteriorment amb la influència dels
frares predicadors dels ordes mendicants que identificaren el pobre
amb Jesucrist. Per tant, des de llavors als pobres també se’ls considerà intercessors de la salvació personal. Aixi doncs, hi havia una compassió
interessada: “l’aumône est d’ailleurs doublement efficace puisqu’elle permet acquérir des mérites et aussi de bénéficier des priéres des pauvres,
intercesseurs privilégiés puisque proches du Christ”.93
85. 2 diners per a la llàntia de la Verge Maria i per a la de les ànimes del purgatori de Joana, muller de Bernat Macià, 1466-2-22, APSPPD, Manual 3, fol. 53.
86. 6 diners per a la llàntia del cos de Crist i per a la de la Verge Maria de
Rafaela, muller de Salvador Pi, de Vilassar, 1466-11-4, APSPPD, Manual 3, fol. 60.
87. 2 diners de Berenguer Tai (1468-6-21, APSPPD, Manual 2, fol. 52); 4 diners
d’Antoni Cases, que també aportà 20 sous per a ornaments (1470-1-9, APSPPD, Manual
2, fol. 62) i 4 diners del sastre premiarenc Mateu Bayó, 1476-6-18, APSPPD, Manual 2,
fol. 54v.
88. 6 diners de Miquel Soler, 1468-2-29, APSSPPD, Manual 3, fols. 62v-63v.
89. 1466-2-28, APSSPPD, Manual 3, fols. 53v-54.
90. 1466-4-13, APSSPPD, Manual 3, fol. 56.
91. 1473-12-26, APSSPPD, Manual 2, fol. 26.
92. Teresa-Maria VINYOLES, La vida quotidiana a Barcelona vers 1400..., p. 113.
316
A la ciutat de Barcelona del 1400, els pobres es classificaven en
pobres captaires o pobres vergonyants. Els captaires acostumaven a
ser pobres des del seu naixement. Dins d’aquest grup també hi havia
contrets o malalts. Captaven pels carrers, s’agrupaven a les portes de
les esglésies i vivien en carrers especials. Les autoritats acostumaven
a equiparar-los als delinqüents perquè consideraven que dins d’aquest
grup hi havia falsos pobres i contrets que demanaven almoina i no
tenien cap intenció de treballar. Per això, en general, es criminalitzaren
els pobres de solemnitat.
Els pobres vergonyants provenien de les capes socials més humils
i adquirien aquest estatus perquè un canvi de la seva situació familiar
els havia comportat l’entrada en la pobresa i la misèria. Entre d’altres
situacions, es franquejà el llindar de la degradació social i econòmica
per una malaltia perllongada del cap de casa, la viduïtat i l’orfanesa.
Aquest grup de pobres fou el més compadit i ajudat.94 Són els “pobres
oficials, controlats per les parròquies i que reben diners procedents dels
llegats testamentaris, canalitzats a través del baci o plat dels pobres”.95
Una minoria de testadors volgueren assegurar-se de l’entrega de
roba o de pa als pobres de la contrada i, per això, ho especificaren
en els seus llegats. Bernat Rafart, de Vilassar, ordenà “que sien dades
les mies vestadures e calces a pobres vergonyants”.96 Al testament de
Francesca Tolrana, muller de Bernat Tolrà, de Vilassar, la testadora
ordenà: “vull que lo dia de la mea sepultura se do una quartera de
forment en pa quit et que se do lo dit pa sobre lo meu vas per honoria
de Déu.”97 Guillem Abril també féu escripturar “quod detur elemosine
panis cogti die obitus mei per quatuor solidos”.98
La majoria de testadors no especificà els beneficiats d’aquestes
donacions i, en general, hi destinaren el numerari que sobrava dels
altres llegats.99 Tot i així, mercès a les anotacions registrades als llibres
notarials de la parròquia de Sant Genís de Vilassar, se sap que els
marmessors dels testadors d’aquesta vila materialitzaren l’almoina.
D’altres testadors també donaren ajuts a les noies pobres que tenien
intenció de maridar-se però que no disposaven de prou capital per a
poder formalitzar el seu dot. Al seu testament, Francesca, muller de
94. Teresa-Maria VINYOLES, La vida quotidiana a Barcelona vers 1400..., pp. 113-115.
95. Daniel PIÑOL i ALABART, A les portes de la mort, p. 56.
98. 1431-12-24, APSGVD, Manual 6, fols. 21-22 i Manual 8, fols. 67v-68.
99. AHPB, Pere Folgueres, Tercius liber testamentorum (1405-1442), fols. 41v42, testament de Salvador Campins, assaonador i pellisser de Barcelona, fill de Guillem
Campins i Constantina, difunts de Vilassar.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 317
Llorenç Puig, àlies Bellot, de Cabrera, òrfena de Bernat Batlle i d’Angelina, d’Argentona, especificà “volo dari, distribui, erogari amore Dei et
pro anima mea in missis celebrandis, puellis pauperibus maritandis et
aliis piis causis et elemosinis ad noticiam dictorum manumissorum”.100
Els pagaments efectuats pels marmessors es poden classificar
segons tres conceptes: la “donació de pa per amor a Déu” per als
pobres, les almoines per als pobres vergonyants i el numerari que servia
per finançar una part del dot de les noies més desvalgudes. D’aquesta
manera, es constata que els pobres de solemnitat s’inclogueren a les
obres pietoses de la població del Baix Maresme d’aquest període.
Les donacions de pa als pobres de la contrada superaren les
altres donacions. Aquest pa s’entregava a la porta de la casa del finat
o es repartia al cementiri després d’haver soterrat el cos del difunt.101
També s’oferiren almoines de pa a les celebracions dels aniversaris en
memòria del testador.102
GRÀFIC 24
Pagaments dels marmessors per a “pa per amor de Déu” a Vilassar
(segle xv)
10 s 3%
8 s 1% 15 s 3% 20 s 1%
7 s 1%
1 s a 1 s i 8 d 6%
6 s 1%
5 s 13%
2 s a 2 s i 8 d 19%
4 s a 4 s i 4 d 21%
3 s a 3 s i 6 d 32%
100. AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1474-1482), fols. 5-6.
101. “Ítem pa que donaren damunt lo vas” al registre de pagaments que segueix
el testament de Bernat Carbonell, de Vilassar, (1425-11-4, APSGVD, Manual 3, fols. 153v154). “Pa que donaren per amor de Déu al fosar” al registre de pagaments corresponent
al testament de Guillem Rafart, de Vilassar, 1410-7-28, APSGVD, Manual 3, fol. 126.
102. Entre d’altres exemples, es pot assenyalar el de Francesca, vídua de Pere
Palau, de Mataró, enterrada al fossar de la parròquia de Sant Genís de Vilassar. El
dia de la seva sepultura s’entregaren 4 sous i 6 diners de pa als pobres en concepte
d’almoina i, més tard, durant el cap d’any, celebrat el 1413, s’oferiren 5 sous, APSGVD,
318
A la parròquia de Sant Genís de Vilassar, durant el segle XV, el
numerari que es dedicà a la compra de pa se situà entre 1 i 20 sous.103
D’aquests imports, els predominants ascendiren a 3 i 4 sous. Com
d’altres vegades, els membres de les famílies més benestants van fer
les donacions més importants. Per exemple, els marmessors de Guillem
Aroles, de Vilassar, satisferen 15 sous per a la donació de pa.104
La comparació dels pagaments realitzats pels marmessors durant els segles XIV i XV reflecteix un descens generalitzat del numerari
per a l’almoina del pa durant el darrer segle. En una segona posició,
eclipsades per les donacions de pa, figuraren les pecuniàries per als
pobres vergonyants i per a les noies pobres que s’havien de maridar. Els
imports reservats als pobres vergonyants oscil·laren entre 2 i 16 sous
i els ajuts a les noies pobres per casar-se entre 6 i 60 sous. Com que
aquest darrer import correspon a un termini de pagament de debitori
d’un dot mitjà, aquestes donacions foren més simbòliques que no pas
ajuts reals. En general, en aquests darrers casos no s’acostumava a
esmentar la beneficiària de la donació.105 Només en una minoria de
llegats testamentaris s’esmentà el nom de la noia a la qual es volia
ajudar. Per això, se sap que, a la mort de Bartomeu Flor, fill de Guillem
Flor, de Vilassar, els seus marmessors entre el 1412 i el 1414 donaren
11 sous a la filla d’Artaguil, de Vilassar, amb la intenció de col·laborar
en el pagament del seu dot.106
Tots els llegats que s’han anat presentant al llarg d’aquest subapartat, coexistiren amb les misses oficiades en memòria dels difunts.
Per tant, a la zona del Baix Maresme, durant el període 1348-1486,
no es produí una disminució dels llegats piadosos com l’observada per
Marie-Thérèse Lorcin per a la zona de Lió.107
103. Els marmessors de Francesca, muller de Jaume Avella, de Vilassar, satisferen
un sou de “pa per amor de Déu” (1428-1-18, APSGVD, Manual 3, fols. 154v-155). Els
executors testamentaris d’Eulàlia, muller de Bernat Tolrà, de Vilassar, donaren 20 sous
pel mateix concepte, 1423-9-24, APSGVD, Manual 3, fol. 141.
104. 1404-6-5, APSGVD, Manual 3, fols. 87-88, testament de Guillem Aroles,
de Vilassar,
105. “Ítem paga a meridar I nina” (APSGVD, Manual 3, fol. 125). “Ítem dona
Bernat Isern a I pobre a maridar” (APSGVD, Manual 3, fol. 49), “I fadrina a maridar”
(APSGVD, Manual 3, fols. 101v-102). “Ítem donaren (120 sous) ha dues nines a maridar”,
107. “La raréfaction des legs pieux est donc un phénomène général, qui se manifeste dès le deuxième tiers du XIVè siècle, et s’accentue au cours du siècle suivant, pour
aboutir, dans certains cas, à une complète disparition”, Marie-Thérèse LORCIN, “Les clauses
religieuses dans les testaments du Plat Pays Lynnais aux XIVè et XVè siècles”..., p. 307.
LA
LES
BAIX MARESME (1348-1486) 319
CERIMÒNIES FUNERÀRIES
L’escripturació de les darreres voluntats d’un testador malalt iniciava el conjunt de pràctiques funeràries desenvolupades a la contrada.
L’elaboració del testament es feia en una cerimònia pública que
responia a interessos i funcions de diversa índole. A més a més, també s’havia de remunerar la tasca desenvolupada pel notari.108 En els
pagaments dels executors testamentaris, registrats als diferents manuals
notarials consultats, no s’observa la satisfacció d’un import estandarditzat dels serveis notarials per l’elaboració de les escriptures testamentàries.109 Els imports satisfets per aquest concepte oscil·laren entre els
4 i els 11 sous.110
Mercès a les notícies d’aquests registres, es poden anar desgranant
alguns pagaments que realitzaren els marmessors a la mort del testador.
Aquests imports registrats reflecteixen l’entrega dels llegats de diferent
tipologia i del pagament de tots aquells serveis i objectes emprats als
diferents rituals funeraris. L’aparell eclesiàstic s’erigí en el mitjancer
de la divinitat i, per això, monopolitzà gran part dels serveis remunerats que s’havien d’acomplir en aquestes cerimònies. També l’Església
intentà desplaçar certes pràctiques consuetudinàries que considerava
provinents de reminiscències paganes.
Els testadors malalts que percebien propera la mort es confessaven, combregaven i rebien l’extremunció abans o després de testar.111
Al Maresme baixmedieval, l’extremunció era una pràctica força estesa
entre els testadors laics.112
108. Pel testament de Margarida, muller de Bernat Guàrdia, de Barcelona, se
satisferen 11 sous: “Ítem per lo testament a pandre et notari et metra en el libre et fer
et scriura totes les despeses enfra tot”, 1399-1-18, APSGVD, Manual 3, fol. 75.
109. Al registre de pagament del testament de Pere Boscà, àlies Dor, es justificà
que l’import de 5 sous i 6 diners fou per “lo testament a pandre et notar et metra en el
libre e III o IIII vagades que·l notari” hi anà, 1394-9-1, APSGVD, Manual 3, fols. 63v-64.
110. Pel testament de Sança, vídua de Guillem Geronella, de Cabrera, s’abonaren
10 sous i per l’inventari dels béns de la difunta 5 sous (1404-6-5, APSGVD, Manual 3,
fols. 93v-94), mentre que pel de Mateu Argimon, àlies Alzina, de Premià, per “moltes
escriptures que féu et lo testament” se satisferen 11 sous al rector de la parròquia de
Sant Genís de Vilassar, 1397-6-17, APSGVD, Manual 3, fol. 69.
111. Per a Marandet, només era obligatòria la confessió, Marie-Claude MARANDET,
Le souci de l’au-delà..., p. 179.
112. Segons Alexandre-Bidon, l’extremunció es difongué lentament entre els
moribunds seglars, Danièle ALEXANDRE-BIDON, La Mort au Moyen Age..., p. 85. Per a
Mitre, que ha estudiat els escrits sobre l’extremunció de Ramon Llull, aquesta pràctica
significava “la unción de Cristo tomada en la cruz por su preciosa sangre… la unción
final supone la última prueba de que el hombre da su fe. Simbolización, en definitiva,
de la sacramentalización total de la vida del cristiano”, Emilio MITRE FERNÁNDEZ, La
muerte vencida..., pp. 112-113.
320
La cerimònia de l’extremunció es realitzava amb la presència
d’un o més preveres, acompanyats per un o diversos escolans que
aplicaven l’oli de la unció a les diferents parts dels cos del moribund:
sobre el pit, entre les espatlles, al cap i als peus.113 L’import d’aquest
ritual depenia del personal eclesiàstic assistent i de la cera utilitzada
durant aquest acte.114 Així, per exemple, Guillem Aroles, de Vilassar,
ordenà al seu testament la presència de dotze preveres per a recitar
set psalms penitencials amb lletania i que cada un d’aquests preveres
percebés 3 sous.115
Segons els llibres o tractats de les “artes moriendi” dels segles
XIV i XVI, una sèrie d’éssers sobrenaturals s’apareixien als moribunds,
que eren els únics que podien percebre’ls. En aquestes visions podien
aparèixer la Trinitat, la Verge, la Cort Celestial o Satanàs acompanyat
d’un exèrcit de dimonis.
Per a Philippe Ariès, en aquesta visió del trànsit cap a la mort
se superposaven dues interpretacions. La primera correspondria a la
lluita còsmica que enfrontaria el bé i el mal per a la possessió del
moribund. La segona es referiria a la darrera prova que encara hauria
de superar el moribund. Del resultat d’aquesta prova dependria el seu
devenir durant l’eternitat.116 En conseqüència, s’observa la substitució
de la creença en el Judici Final per una visió més interioritzada i més
propera del judici que, a més a més, tenia en compte la creença en
un tercer estadi, el purgatori.
Abans de començar els preparatius per a la celebració de les
cerimònies i dels ritus funeraris, s’havia de comprovar que el moribund ja era difunt. Les dones o els eclesiàstics eren els encarregats de
verificar-ho mitjançant la pràctica de la vetlla.117
113. Danièle ALEXANDRE-BIDON, La Mort au Moyen Age..., p. 84.
114. Per l’extremunció d’Eulàlia, muller de Miquel Casals, de Vilassar, que es
realitzà amb un prevere, se satisferen 2 sous (1422-7-24, APSGVD, Manual 3, fols. 135v136), mentre que per la d’Alemany Eimeric, de Vilassar, que se celebrà amb dos preveres
i un escolà, se satiferen 6 sous i 6 diners (1420-8-18, APSGVD, Manual 3, fols. 121v-122).
L’extremunció de Benvinguda, muller de Guillem Morot, de Vilasar, ascendí a 4 sous i
6 diners. Aquest import es justificà per la participació d’un prevere, un escolà i la cera
utilitzada, 1424-3-12, APSGVD, Manual 3, fol. 142.
116. Philippe ARIÈS, Historia de la muerte en Occidente, pp. 48-49.
117. Aquesta pràctica anà desapareixent a mesura que “les clercs confisquent
à leur profit cette bruyante nuit de larmes et de deuil”. Des del segle XIII, els estatuts
sinodals intentaren imposar la vetlla a l’església, que restava tancada a la nit. L’Església
volia aturar els ritus pagans que es podien celebrar durant la vetlla i la influència del
dimoni. Es considerava que l’ànima encara no havia sortit del cos del difunt i estava
a mercè de les temptacions, Danièle ALEXANDRE-BIDON, La Mort au Moyen Age..., pp. 98100 i 121-124.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 321
Pel segle XI, el doctor Manuel Riu documenta la contemplació dels
difunts pels familiars i amics que vetllaven els cossos dels finats durant
tres dies abans d’enterrar-los.118 Durant l’època medieval i moderna,
al Maresme,119 la vetlla se celebrava a casa del finat i, si era possible,
amb la presència d’escolans. Entre els diferents pagaments satisfets pels
marmessors de Pere Sagalar, de Vilassar, s’observa el pagament de 3
sous i 6 diners per “ascolans entre la pernocció e al dia que·l soterram
e al sendemà”.120 Al registre dels pagaments efectuats pels marmessors
de Bernat Flor, àlies Sagi, de Vilassar, s’escripturà la satisfacció d’1
lliura i 22 sous “per los qui vellaren per carn e per pex et per carn”.121
Dels preparatius que precedien la vetlla destaquen els destinats
a preparar el cos del difunt. És a dir, rentar-lo, tallar-li les ungles i
els cabells i abillar-lo. A banda d’aquestes cerimònies de neteja i de
purificació, també se’n feien d’altres més relacionades amb l’escatologia
cristiana, com ara la recitació de psalms.122
D’altres qüestions importants eren la neteja de l’habitació on
havia mort el finat, l’adquisició del drap o llençol per a la mortalla i
la comunicació del decés als familiars i amics del traspassat. De totes
aquestes tasques se’n parla poc a les disposicions testamentàries analitzades, perquè els testadors maresmencs confiaven en l’execució del
que era acostumat a la contrada. Per això, no calia escripturar el que
tothom sabia, ja que es confiava que seria executat.
Les referències a aquestes pràctiques consuetudinàries provenen
dels pagaments realitzats pels marmessors a la mort del testador. Entre
aquestes informacions, destaquen, per exemple, les relacionades amb
els sudaris o llençols, únic embolcall que separava el cos del finat de
la tomba.123
118. Manuel RIU, “Alguns costums funeraris de l’Edat Mitjana a Catalunya”..., p. 29.
119. Olga López demostra que, durant l’època moderna, a Mataró, es van continuar celebrant processons per acompanyar el cos del difunt des de casa seva fins a
l’església, on s’oficiaven les exèquies, Olga LÓPEZ i MIGUEL, Actituds col·lectives davant la
mort i discurs testamentari al Mataró del segle XVIII..., p. 49.
122. Aquesta pràctica podia repetir-se o realitzar-se en d’altres moments, per
exemple durant el seguici funerari o davant de la sepultura del finat, Daniel PIÑOL i
ALABART, A les portes de la mort, pp. 97-98.
123. “Quan mor un malal és amortallat. La mortalla és de drap mitgençà de lli
produït als llinars santboiants. El seu preu, 3 sous la cana (1,60 metres). Segons l’estatura
del cadàver se’n necessita més o menys. La mida estàndard és de dues canes i mitja.
Només una minoria dels difunts són enterrats amb caixa (però sempre amortallats)”,
Jaume CODINA, A Sant Boi de Llobregat..., p. 96.
322
Aquestes mortalles documentades com a “draps” eren de color
blanc i de lli. Aquest color evocava diferents significats simbòlics, entre
els quals destaquen l’os, l’esquelet, la resurrecció i la imatge del cos
del mort.124 En general, aquests llençols amidaven dues canes i el seu
import se situava entre els 3 i els 8 sous.125 Per embolcallar Guillema
Deulofeu, de Sant Cristòfol de Folgars, els seus marmessors satisferen
8 sous: “Ítem II canes de drap, que li comprà, de que la cubrim a IIII
sous la cana”. Aquests marmessors també retribuïren “a II dones, qui
la cobriren et la materen al drap” amb 3 sous.126
Un cas excepcional per la gran quantitat d’informació que aporta
és el registre de pagaments escripturat a continuació del testament de
Jaume Martí, de Girona. Martí morí el 19 d’octubre de 1390 després
d’haver estat malalt vint dies a l’hostal de la parròquia de Sant Genís
de Vilassar.
Els seus marmessors foren Berenguer Marc, rector de l’esmentada
parròquia, i Sança, muller de Bernat Eimeric. D’entre els pagaments
efectuats pels seus executors testamentaris, cal destacar la retribució
de 40 sous per les atencions que Jaume Martí va rebre d’alguns vilassarencs: “Ítem dóna a l’ostaler on el jac malalt XX jorns et aquels qui·l
pensaren, vaylarem de nits et li lavarem los draps, tots dies que el no·s
podia moura, que no·l movia avia forta malaltia et tenien net com tan
enfra lo dia et la nit en que havia mort”.127
Els imports registrats per d’altres pagaments, relacionats amb el
decés de Jaume Martí, ratifiquen algunes de les explicacions desenvolupades anteriorment. Així, per exemple, se satisferen 8 sous per quatre
canes de lli pel seu sudari o mortalla. Es retribuí amb 4 sous als que
amortallaren el seu cos. Es pagà 2 sous i 6 diners pels “missatges, que
trameten als clergues, anats a Argentona, a Cabrera, a Premià”. Per
aquests pagaments i la resta, consulteu la següent taula.
125. “Ítem per lo drap que·l meteren” (7 sous) (1421-9-5, APSGVD, Manual 3,
fols. 122v-123, registre de pagaments anotats a continuació del testament de Salvador
Serè, de Vilassar). “Ítem paga per lo drap ab que fou cubert a la sepultura” (3 sous),
1434-11-6, APSGVD, Manual 6, fols. 37v-39, pagaments escripturats a continuació del
testament de Miquel Andreu, ferrer de Vilassar.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 323
TAULA 22
Pagaments dels marmessors de Jaume Martí de Girona
Conceptes
Import
2 canes de drap de lli a 4 sous la cana
Per als que “lo meteren en lo drap”
“Ítem missatges, que trameten als clergues, anats a Argentona, a
Cabrera, a Premià”
“Creu que li posaren sobre el cos”
“Ítem dóna a l’ostaler un el jac malalt XX jorns et aquels qui·l pensaren,
vaylarem de nits et li lavarem los draps, tots dies que el no·s podia
moura, que no·l movia avia forta malaltia et tenien net com tan enfra
lo dia et la nit en que havia mort”
“Ítem lum, que tenien de dia et de nits enfra oli et candeles”
“Ítem fem lavar com el fo mort tot lo lit del ostal et tots los draps en
que jaya et aquells ab quel dugueren a la fossa”
“Ítem donam com prenguem l’anvantari enfra lo procurador del
senyor et lo dret de batllia et del sag, qui hi foren presents et lo notari
enfra tots”
8 sous
4 sous
2 sous i 6 diners
6 diners
40 sous
4 sous
4 sous
22 sous
La documentació consultada no aporta cap tipus d’informació
sobre els dies que els maresmencs dedicaven a vetllar el cos dels seus
difunts. Per tant, no es pot saber si al Baix Maresme com en d’altres
zones europees, l’Església intentà escurçar el temps que transcorria
entre l’òbit i l’enterrament amb la intenció d’evitar commemoracions
incompatibles amb les creences cristianes, com ara festins i danses. En
aquest sentit, tampoc cal oblidar que la població baixmedieval tenia
una visió contagiable de la mort. Per aquest fet, l’escurçament de la
vetlla també podia donar-se per la iniciativa secular.128
Com en d’altres indrets, només els més ben situats econòmicament
podien costejar-se l’adquisició d’una caixa o taüt per a ser enterrats.
Per aquest motiu, els pagaments registrats d’aquesta pràctica funerària
són poc usuals. Així, Berenguer i Guillem Aroles, que foren marmessors del seu pare, Guillem Aroles, amb el rector de la parròquia de
Sant Genís de Vilassar, adquiriren una caixa i satisferen 11 sous.129
Vuit anys abans, la seva muller, Saurina, també havia estat soterrada
dins d’una caixa, per la qual pagaren 12 sous.130 Els cossos de Bernat
Tolrà i Pere Riera, de Vilassar, també foren enterrats en un taüt. Per
324
l’adquisició de la caixa del primer es destinaren 11 sous i 1 diner i,
per la del segon, 25 sous.131
Per les disposicions testamentàries de Guillem Aroles, se sap que
aquest vilassarenc, que formà part de les famílies més benestants de la
comarca, invertí 100 sous en l’adquisició d’un pal·li, d’acord amb el que
havia manifestat a les seves darreres voluntats: “volo et mando, quod
ematur per manumissores meos unum palium et si aliqui deçesserit,
quod proceres solvatur ut ipsi ussum.”132
Aquesta demanda demostra que Guillem Aroles volgué diferenciar-se de la resta dels seus convilatans mostrant la seva superioritat
econòmica i social, fins i tot després de mort. Aquesta disposició també
corrobora que Guillem Aroles mantenia estrets contactes amb la Ciutat
Comtal, perquè a Barcelona aquest tipus de monuments funeraris foren
una pràctica molt estesa entre les classes adinerades.133
Abans de la realització de les exèquies, també calia preveure
l’organització de tots els elements necessaris per a la processó, que
havia d’acompanyar el difunt des de casa seva a l’església parroquial
o al seu fossar, on s’havia de soterrar el cadàver al “vas” o túmul
corresponent.134 És a dir, s’havia d’assegurar el toc de les campanes i
133. Flocel Sabaté ofereix una interessant descripció del cadafalc que pot incloure
un pal·li: “Amb una estructura de fusta i cobert de teles luxoses, s’ubica davant l’altar…
L’estructura del monument sempre sol aplegar tres espais: una base elevada, un sostre
i l’espai d’entremig obert per a col·locar el taüt amb el seu suport o llit de fusta. El
cadafalc de la base mesura al voltant d’una vintena de pams de llarg i una mica menys
d’ample. S’enlaira d’uns tres a sis pams, espai recorregut per unes escales… Les parets
laterals del monument són verticals… De cadascuna de les quatre cantonades d’aquesta
superfície de fusta, s’eleven els pilars que aguanten el sostre… Aquest pot conformar un
capell ardent o un capell de draps… es configura un sostre ardent… a còpia de sumar-hi
petits ciris, completats amb uns de normals —d’unes 5 lliures de pes— a cadascun dels
quatre extrems, i un altre d’idèntic al mig, sobre la part més elevada… Ultra aquests
dos cobriments sols destaca la possibilitat de substituir el sostre per un pal·li, el qual,
tot i ser emprat a Barcelona per a indicar una ostentació menor, en d’altres ciutats com
Tarragona o Tortosa, les respectives catedrals n’aporten un de bo per assolir una notòria ostentació”, Flocel SABATÉ, Cerimònies fúnebres i poder municipal. Barcelona: Rafael
Dalmau Editor (“Episodis de la història”, 333 i 334), 2003, pp. 25-26.
134. El registre de pagaments anotats després del testament de Salvador Serè,
de Vilassar, és un dels pocs exemples que concreten l’import per la realització de la
tomba. Per aquest concepte se satisferen 2 sous (1421-9-5, APSGVD, Manual 3, fols. 122v123). En general, aquest concepte figurà dins d’un import general que contemplava d’altres elements que no deixen entreveure el seu cost real. Així, s’abonaren 8 sous pel toc
de campanes i realització del “vas” de Francesca, muller de Pere Bonivern, de Vilassar
(1410-5-30, APSGVD, Manual 3, fol. 104). Segons Marandet, l’ofici de morts podia realitzar-se a la casa del difunt, a l’església o al mateix cementiri, Marie-Claude MARANDET,
Le souci de l’au-delà..., p. 194.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 325
esquelles, el llit, la creu parroquial i els missatges, que s’havien d’enviar
als familiars i amics del difunt d’altres parròquies i, si era necessari,
als preveres i escolans d’altres viles. Entre els imports satisfets per
Pere Pons i Guillem Bergai, marmessors de Bernat Isern, de Vilassar,
es constaten 2 sous per enviar els missatges als clergues, 12 sous pels
“missatges que tramateren ab Barchinona ab III muls que hi manaren
que logaren a III sous per mul” i 2 sous i 6 diners per a informar del
decés de Bernat Isern als amics.135
També s’havia de preveure l’adquisició de vi, pa, carn o peix de
l’àpat funerari. El toc de campanes anunciava la missa amb cos present.
L’import d’aquesta missa oscil·lava entre 1 i 4 sous.136 Es remuneraven
els homes que “toquen a morts” i els que confeccionaven el llit funerari, amb el qual es transportava els cos del finat durant la processó.
Els marmessors dels difunts amb menys recursos econòmics llogaven el llit funerari i la creu parroquial per a la processó al rector de
la parròquia. L’any 1432, per aquests dos conceptes, Salvador Abril i
Bernat Serra, executors testamentaris del testament de Guillem Abril, de
Vilassar, pagaren 4 sous: “Item solverunt cuiusdam homini, qui pulsavit
simbala et campana et fecit lectum dicti defunctis.”137 En general, pel
lloguer de la creu i el llit i la presència d’un escolà s’acostumaven a
pagar entre 18 diners i 2 sous. Antoni Parera i Francesc Riera, marmessors de Benvinguda, vídua de Francesc Riera, de Vilassar, abonaren
18 diners.138
Una consueta de la parròquia de Sant Genís de Vilassar, datada
entre els anys 1380 i 1410, transcrita per Benet Oliva i Ricós, reflecteix
els imports del lloguer d’aquest llit funerari parroquial.139 Mercès a
aquest document se sap que hi hagueren diferents pagaments, depenent
de l’edat del difunt: “Ítem los majos peroquians deuen donar per lo lit
del cos mort VIII dinés et per albat VI dinés. Ítem los manuts deuen
pagar per lit de cossos VI dinés e per albat IV dinés.”140
De vegades el llit amb el cos del difunt era traslladat pels familiars
i amics dels finats i, d’altres, els marmessors pagaven per la realitza-
135. 1390-7-20, APSGVD, Manual 3, fol. 56 bis.
136. S’abonaren 2 sous “per tocar senys e esqueles” per anunciar el sepeli de
Bernat Vidal, de Vilassar, APSGVD, Manual 3, fol. 109.
139. Benet OLIVA I RICÓS, El plet de l’escó..., pp. 328-338.
140. Els albats eren els menors de vuit anys, Manuel RIU, “Alguns costums funeraris de l’Edat Mitjana a Catalunya”..., p. 32.
326
ció d’aquest servei.141 A la documentació estudiada no s’escripturà la
utilització de carros, ni de mules per al trasllat del cos, d’acord amb
el que constata Manuel Riu per a èpoques anteriors.142 Malgrat això,
se suposa que dins d’un entorn rural com l’estudiat, la manera de
traslladar el llit funerari amb el cos del finat depenia de la distància
existent entre la casa del finat i el temple parroquial.
A més de tots aquests preparatius prefuneraris, també s’havia
de contemplar l’adquisició dels ciris, que s’havien de lliurar al rector
i als assistents a la processó. Jaume Roudors, de Vilassar, i Guillem
Ponseta, de Premià, pagaren 12 sous per la lluminària de la processó
que acompanyà el cos del difunt Bernat Veil, de Vilassar: “Ítem candeles, que donaren a tothom a la oferta.”143
A la consueta de la parròquia de Sant Genís de Vilassar, presentada anteriorment, també s’estipulava la donació de cera i el numerari
que havien de percebre el rector i l’escolà:
Ítem deuen donar per cascun cos o cascuna missa II trossos de
candela a cada missa e a la missa major IV trossos. Ítem deuen
oferir a cascuna missa III dinés e a la missa major VI dinés.
Ítem deuen donar per cascun cos I liura de sera e per albat mige
liura y lo rector deu los dar candela a la sepultura tan solament.
Ítem deuen donar al escolà per cada un cos, los majós VIII dines
e per albat VI dines, e los manos per cos VI dines e per albat
IIII dines.144
Amb la processó funerària s’iniciava la celebració dels funerals.
Els integrants d’aquesta processó acompanyaven el cos del difunt des
de casa seva fins a l’església parroquial. Si l’ofici no se celebrava el
mateix dia, aquesta comitiva es dirigia al fossar de la parròquia, on se
soterrava el cadàver dins del túmul o vas corresponent.145
141. Escripturat el pagament de 2 sous per “el die de la profesó, qui le tregui
en lo cap de parròquia” (1422-7-24, APSGVD, Manual 3, fols. 135v-136). Consignat
l’abonament de 4 sous per a remunerar a “quiscú, qui haurà portat lo cors que·l dit
defunt a suterrar”, 1459-9-6, APSGVD, Diversorum 14.
142. Manuel RIU, “Alguns costums funeraris de l’Edat Mitjana a Catalunya”..., p. 35.
144. Benet OLIVA I RICÓS, El plet de l’escó..., p. 336.
145. Segons Ariès, a partir del segle XIV, entre la població laica començà a introduir-se la pràctica de la realització de misses amb cos present. Aquesta cerimònia no es
generalitzà fins al segle XVII: “El cuerpo, en vez de ser conducido directamente al lugar
de la inhumación… podía ser dispuesto frente al altar durante la duración de algunas
de las misas en voz alta previstas en honor del difunto”, Philippe ARIÈS, Historia de la
muerte en Occidente..., p. 122.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 327
L’ordre que es mantenia en aquesta processó era molt estricte.
El clergat encapçalava la comitiva. Al capdavant se situava el clergat
secular, després el regular i, a continuació, l’escolà o escolans, cridats
per a l’ocasió. Després, davant dels familiars i els amics del difunt,
hi havia el llit funerari. Darrere, desfilaven els veïns i coneguts del
traspassat o de la seva família. En aquestes processons també hi
assistien els pobres vergonyants de la contrada, beneficiats pels llegats
testamentaris, i els pobres de solemnitat, que havien rebut pa a la
porta de la casa del finat o que esperaven percebre’l més endavant.146
La documentació consultada no reflecteix la presència de “ploraneres” a les processons funeràries del Baix Maresme. De fet, en aquest
entorn rural, els difunts disposaven d’un entorn familiar i social que
exterioritzava l’expressió del dol.
Encara que fos de dia, l’ostentació de candeles i ciris era important.
La seva lluentor contrastava amb els diferents colors que simbolitzaven
la pèrdua i, per tant, el dol.147 Els colors més destacats eren el blanc,
el negre, el vermell, el gris i el daurat.148 Aquesta gamma cromàtica
s’utilitzava per la roba del llit funerari i per l’abillament de dol dels
més propers al difunt.149 Els tocs de campana i d’esquelles anunciaven
el pas de la processó funerària i, si es realitzava l’absolta del finat, es
podia percebre olor d’encens.
Com es podrà constatar al següent subapartat, a les darreres voluntats, molts testadors no especificaren el nombre de misses que s’havien
d’oficiar a les seves exèquies ni els pabordes que hi havien d’assistir. En
canvi, d’altres ordenaren la realització de tres misses consecutives,150
identificades per Ariès com els oficis corresponents a les misses de
l’Esperit Sant, de Nostra Senyora i de Difunts.151 Només una minoria
de testadors demanaren a les seves darreres voluntats ser honorats a
146. En el seu testament, Constança, muller de Pere des Bosc, demanà que la
sepultessin a l’església dels frares menors de Barcelona amb la presència de setze pobres
per acompanyar-la durant el sepeli, 1388-8-11, APSGVD, Manual 3, fol. 53v.
147. Per a Flocel Sabaté, la lluminària de les candeles evocava la vida celestial,
Flocel SABATÉ, Cerimònies fúnebres i poder municipal..., p. 31.
148. Danièle ALEXANDRE-BIDON, La Mort au Moyen Age..., pp. 166-169.
149. Joan Ferrer, taverner de Barcelona, fill de Ponç Ferrer i d’Alamanda, difunts
de Premià, disposà a les seves darreres voluntats que els seus marmessors paguessin la
roba de dol d’Antònia, la seva muller: “Et ulterius dimito sibi de bonis meis pro anno
lutus vestitus lugubribus et pro omniorum aliis iuribus sibi pertinencibus in bonis meis”,
1479-2-20, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457-1480), fols. 180v-182.
150. Al registre de pagaments de Sança, vídua de Bernat Veil, de Vilassar, es
pot llegir “ítem pagaren al terç jorn” 14 sous per a set preveres, 1413-10-22, APSGVD,
151. Philippe ARIÈS, Historia de la muerte en Occidente..., p. 122.
328
les exèquies amb una solemne sepultura de prevere.152 Aquesta demanda
s’explica perquè alguns parroquians desconfiaven del clergat local que
mostrava certes deficiències en l’administració dels sagraments.153
L’observació dels pagaments anotats a continuació d’alguns testaments escripturats a la parròquia de Sant Genís de Vilassar mostren
com els testadors d’aquesta parròquia disposaren d’un nombre divers
de preveres durant les exèquies.154 En els seus testaments, el 44% dels
testadors no especificà el nombre de preveres que havien d’assistir
a les exèquies, el 14% ordenà la presència de dos preveres,155 el 9%
respectivament tres i quatre preveres, el 6% ordenà la presència d’un
prevere, que acostumava a ser el rector o el vicari de la parròquia.156
La suma de la resta de demandes que oscil·laren entre cinc i setze
preveres157 representa un percentatge d’un 22%. Per tant, el nombre de
preveres que una família podia costejar també palesa les diferències
econòmiques i socials existents dins d’aquesta societat rural.
De totes les misses que se celebraven durant les exèquies en honor
del finat, la més important era la que s’efectuava com a solemne ofici.158
D’aquesta cerimònia, Flocel Sabater assenyala tres moments per la
seva vistositat. Es tracta de l’ofertori, del testimoni i de l’absolució.159
Durant l’ofertori, es feia la donació de numerari per als diferents bacins
152. “Ítem que sie feta sepulture de prevere solemnament”, 1423-10-7, APSGVD,
Manual 3, fols. 140v-141, testament Jaume Roudors, de Vilassar.
153. Pere BENITO i MONCLÚS, Les parròquies del Maresme a la Baixa Edat Mitjana..., pp. 189-191.
154. “Item volo et mando, quod in die sepulture mee, fiant novem leccionem defunctorum et oficium defunctorum”, 1390-7-15, APSGVD, Manual 3, fol. 56 bis, testament
de Bernat Isern, de Vilassar.
155. A la sepultura de Pere Sabater, de Vilassar, se satisfan 2 sous per un prevere. A la missa del tercer dia d’aquest testador, es pagaren 4 sous per a dos preveres,
156. 1422-8-27, APSGVD, Manual 3, fol. 134, registre de pagaments d’Eulàlia,
muller de Guillem Rafart, de Vilassar. 1423-2-14, APSGVD, Manual 3, fols. 139v-140,
registre de pagaments de Bernat Soler, de Mataró.
157. Cinc preveres amb escolans propis i forans, a la sepultura d’Alamanda, vídua
de Bernat Morera, de Vilassar (1401-3-27, APSGVD, Manual 3, fol. 80). Vuit preveres a la
sepultura de Sança, vídua de Bernat Veil, de Vilassar (1413-10-22, APSGVD, Manual 3,
fols. 129v-130). Onze preveres el dia de la sepultura i l’endemà per Benvinguda, muller
de Guillem Morot, de Vilassar (1424-5-12, APSGVD, Manual 3, fol. 142). Catorze preveres
al sepeli de Pere Ferrer (1484-1-29, APSGVD, Manual d’òbits, fol. 16). Dotze preveres,
acompanyats de vuit escolans, a la sepultura d’Elisenda, muller de Bernat Tolrà, de Vilassar,
“per tal com li faren ofiçi de pervera et IX liçons”, 1398-13-11, Manual 3, fols. 74v-75.
158. En aquest ofici, els assistents estaven drets perquè les esglésies no acostumaven a tenir seients, Danièle ALEXANDRE-BIDON, La Mort au Moyen Age, p. 126.
159. Flocel SABATÉ, Cerimònies fúnebres i poder municipal a la Catalunya baixmedieval..., pp. 31-35.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 329
o recaptes i el pa d’almoina, escripturat com “pa per amor de Déu”.160
El sermó o col·lació, també conegut com a testimoni,161 consistia en
el parlament d’un frare que comentava un passatge bíblic relacionat
amb la mort.162
Bàsicament, amb el ritual de l’absolució s’intentava la consecució de
tres objectius: allunyar els dimonis del cos del difunt, recordar les bones
accions del finat i la inviolabilitat dels recintes sagrats.163 La utilització
de carbó i d’encens aportava noves sensacions als assistents del sepeli
que completaven els diferents elements del llenguatge funerari que s’han
anat comentant. Alguns testadors mostraren un interès especial per aquest
ritual i demanaren que se celebrés sobre la seva tomba. Aquest fou el
cas de Sança, muller de Pere Pi, de Vilassar. El 22 de gener de 1417, al
seu testament ordenà: “faciat absolucionem super tumulum meum.”164
Després de l’enterrament, se celebrava el dinar dels morts que
està documentat a Catalunya des del segle XII. L’origen d’aquest àpat
funerari data dels primers temps del cristianisme. Segons Manuel Riu,
malgrat les reticències que les altes jerarquies eclesiàstiques sempre han
mostrat envers aquest esdeveniment, aquest ritual subsistí en algunes
zones del nostre país fins al segle XX.165
Al principi, aquests àpats es feien al fossar,166 després es desplaçaren a les llars dels finats. Més endavant, només pervisqueren en el
160. Al Maresme, com en d’altres contrades del nostre país, aquestes donacions
també es realitzaven al fossar. Sobre la tomba del finat es col·locava un cove ple de pa.
Per això, alguns testadors com Margarida, muller de Pere Verívol, de Vilassar, ordenà
que es comprés 5 sous de pa per a donar-lo al fossar, 1484-10-24, APSGVD, Manual
d’òbits, fol. 17v.
161. Els marmessors de Benvinguda, muller de Guillem Morot, de Vilassar, satisferen dos sous “per le collació del frare” (1424-3-12, APSGVD, Manual 3, fol. 142). Els
executors testamentaris de Bernat Teixidor, àlies Agell, de Vilassar, abonaren “al frare que
féu la collació I sou”, 1441-8-16, APSGVD, Manual 8, fols. 169 bis-170 i Diversorum 131.
162. Els marmessors d’Antònia Dilmera, òrfena d’Antoni Dilmer, abonaren
2 sous per “I frare qui feu lo testimoni” (1422-10-25, APSGVD, Manual 3, fol. 138v). Els
de Valençó, muller de Bernat Casals, de Vilassar, satisferen el mateix “pel testimoni del
frare”, 1425-1-17, APSGVD, Manual 3, fol. 143.
165. Manuel RIU, “Alguns costums funeraris per l’Edat Mitjana a Catalunya”..., p. 35.
166. “Dans les premiers tombeaux chrétiens était quelquefois ménagé un conduit
par lequel on envoyait un peu d’eau au défunt assoiffé; on laisait aussi des reliefs de repas
sur les tombes; signe que l’on ne croyait pas la mort tout à fait réalisée. Les banquets
faits sur les tombes le jour des funérailles, le neuvième jour et les jour anniversaire du
décès furent peu a peu interdits par les conciles, mais les ofrandes alimentaires continuèrent de se faire jusqu’au XVIIIè siécle” (Marie-Claude MARANDET, Le souci de l’au-delà...,
p. 222). Ariès constata que l’Església “primitiva” ja prohibí les pràctiques funeràries
que mostraven reminiscències paganes. Per això, intentà substituir els “refrigerium” o
oferiments sobre les tombes i els menjars funeraris per la celebració de l’eucaristia al
fossar, Philippe ARIÈS, L’homme devant la mort..., pp. 147-148.
330
món rural. A les ciutats, aquests àpats se celebraven als menjadors de
convents i monestirs, on es resaven oracions per a l’ànima del benefactor. Per tant, com afirma José-Ramón Julià Viñamata, a les zones
urbanes “es manté el costum, però varien els comensals”.167 Així doncs,
l’origen primigeni de l’àpat funerari en part pervisqué amb l’ofrena
de pa realitzada sobre la tomba del difunt durant les exèquies i en la
cloenda d’alguns oficis religiosos commemoratius, com ara la novena
i l’aniversari.168
El tradicional i reiteratiu menyspreu de l’aparell eclesiàstic vers
la celebració d’aquest tipus d’àpats pot en part explicar-nos la manca
d’informació que, en general, es detecta a les fonts testamentàries. Com
que es considerava una celebració poc adequada per als bons cristians,
aquest àpat se situà en un segon pla i reclòs en un àmbit estrictament
domèstic.169 Algunes institucions civils com el Consell de Cent barceloní
establiren mesures per a limitar el nombre de comensals dels àpats
funeraris. En unes ordinacions de l’any 1394, els consellers de la ciutat de Barcelona prohibiren l’assistència de més de deu persones als
refrigeris funeraris.170
Tot i així, segons les fonts consultades, a la zona estudiada, l’àpat
funerari es continuà celebrant segons els costums de la contrada.171
En conseqüència, quan els marmessors havien d’executar les darreres
voluntats dels difunts als quals representaven, també havien de preveure
dins de les despeses funeràries el menjar i beure dels assistents a la
167. José-Ramon JULIÀ VIÑAMATA, La sociedad de Barcelona de principios del siglo
a través de un manual notarial de testamentos..., p. 581.
168. Per la novena, realitzada en memòria de Francesca, vídua de Pere Lladó,
assaonador de Barcelona, els seus marmessors pagaren 3 sous: “Item fuit datum panis
super tumulum amore Dei”, 1460-19-16, APSGVD, Diversorum 14.
169. Pere Bonivern féu escripturar en el seu testament que la “mació” del dia
de la sepultura no es costegés amb els 60 sous que donava per a llegats religiosos. Al
registre dels pagaments efectuats pels seus marmessors, no apareix cap dada respecte
a aquesta celebració, 1419-5-4, APSGVD, Manual 3, fol. 121.
170. EQUIP BROIDA, “Els àpats funeraris segons els testaments vers el 1400”, Antoni
RIERA i MELIS (coord.), Alimentació i societat a la Catalunya Medieval. Barcelona: Institució
Milà i Fontanals del CSIC (“Col·lecció Anuario de Estudios Medievales”, annex 20), p. 267.
171. El 46,61% dels testaments de la parròquia de Sant Genís de Vilassar informen
sobre el pagament de diferents ingredients per a menjar o beure durant aquests àpats.
Als testaments de Sant Pere de Premià, alguns testadors també ordenaren la celebració
de refrigeris funeraris. Entre d’altres fonts, es pot destacar el testament de Guillem
Castellar, que demanà: “fiat provisió amicis et parentibus meis, qui illa die intervenerunt
dicte mee sepulture bene et honorifice ad noticiam dictorum manumissorum”, APSPPD,
Manual 3, fol. 49.
XIV
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 331
vetlla, dels que havien ajudat durant la processó i el soterrament,172 el
dinar de difunts, l’escripturació de l’inventari i l’allotjament del clergat
i dels escolans.173
De la mateixa manera que Marie-Thérèse Lorcin, s’observa com
els hereus i els executors testamentaris s’esforçaren per acollir d’una
manera honorable tots els assistents a les exèquies, és a dir, el clergat,
els pobres, els familiars, els amics i els veïns. Es valorava molt la seva
presència i per això ningú havia de marxar amb les mans buides.174
Als representants eclesiàstics se’ls remunerà els serveis oferts i, de
vegades, el fet de pernoctar i les menges.175 Als pobres de solemnitat i
als pobres vergonyants se’ls oferia les donacions consignades al testament o les ofrenes de pa. Als assistents més propers, se’ls convidava a
un abundant àpat funerari. Els pagaments dels ingredients dels àpats
funeraris s’escripturaren de manera diferent. En general, als registres
de pagaments només consta l’import dels productes comprats. En algunes d’aquestes anotacions, s’utilitzà el terme “mació de casa” per a
denominar aquells productes adquirits per a la celebració del refrigeri
amb familiars i amics.176 En d’altres, es diferencià l’àpat dels familiars
del refrigeri dels amics.177 I en uns darrers, només es registraren els
productes adquirits per l’àpat dels amics.178
172. “Ítem mació que féu aquell qui vallaren lo cors et leydaren a sotarar enfra
pa et vi et companya VI sous VI diners”, 1400-2-22, APSGVD, Manual 3, fol. 80, Registre
de pagaments de l’òbit i la sepultura d’Alamanda, vídua de Bernat Morera.
173. “Ítem boura que dóna als promens, qui lo dugueren, et aquells l’acompanyaren et aquells, qui anaren pendra l’envantary com lo cos fo soterrat, qui foren VIII
o X qui hi tornaren per pendra l’anvantari, VII sous” (1377-6-10, APSGVD, Manual 3,
fol. 45v, Registre de pagaments a l’òbit i soterrament de Galcerà Martí, donat de la
capella de Sant Salvador). “Ítem le pernocció de dos preveres” se satisferen 4 sous,
1418-4-7, APSGVD, Manual 3, fol. 119v.
174. Marie-Thérèse LORCIN, “Les clauses testamentaires religieuses dans les testaments du Plat Pays Lyonnais aux XIVè et XVè siècles”, p. 295.
175. S’abonaren 8 sous i 6 diners per al menjar de tres preveres que assistiren
al sepeli de Bernat Tolrà, de Vilassar, 1417-1-19, APSGVD, Manual 3, fols. 114v-115.
176. “Ítem mació de casa, que faem a casa de Boscà as sos amichs, lo die de
la sua sepultura et s’endemà a les mises XXV sous” (1388-4-7, APSGVD, Manual 3,
fol. 51). “Ítem despeneren an companatge per parents et amichs XIV sous”, APSGVD,
Diversorum 31.
177. Un exemple del segon tipus d’àpat és el registre de pagaments originat arran
de l’òbit de Sança, vídua de Guillem Morera, de Vilassar. En aquesta font, es distingueix
el pagament de 8 sous, satisfets per la “mació de casa” i “pa per amor a Déu” dels 10
sous abonats pel pa i la carn “ops dels amics”, APSGVD, Manual, fol. 88.
178. “En mació de casa als amichs qui vengueren X sous” (1391-5-17, APSGVD,
Manual 3, fol. 60v, òbit i sepultura de Pere Mayol, àlies Barbarasa). “Ítem pex que compraren per fer le mesió als amichs VIII sous” (1419-6-24, APSGVD, Manual 3, fols. 123v124, òbit i sepultura de Benvinguda, vídua de Francesc Riera). “Ítem per la carn que·s
menjaren los amichs costa XVI sous i VI diners”, 1426-1-6, APSGVD, Manual 7, dol. 64,
òbit i sepultura de Jaume Estrany.
332
GRÀFIC 25
Productes adquirits per a la celebració d’àpats funeraris a Sant
Genís de Vilassar
peix 7%
carn i peix 1%
“mació de casa” 12%
vi 13%
pa 28%
carn 39%
Com en d’altres indrets, en aquest tipus d’àpats els productes més
consumits foren el pa, la carn i el vi.179 Del buidatge dels pagaments
efectuats pels marmessors, s’han obtingut els següents resultats: 39%
de les adquisicions efectuades foren de carn, 28% de pa, 13% de vi,
12% de productes que no s’especificaren i s’escripturaren com a “mació
de casa”, 7% de peix i 1% de carn i peix.180
El resultat obtingut per l’adquisició de carn ratifica estudis anteriors que constaten la migradesa d’aquest ingredient dins la dieta de la
pagesia baixmedieval. Per tant, la presència de la carn en l’àpat funerari
evidencia la importància d’aquest esdeveniment. La carn consumida en
aquestes menges era de vedella, de bou, de xai, de cabra o de porc,181
perquè només dues vegades s’especificà que la carn havia de ser de
moltó.182
179. “El pa, a més d’una ofrena simbòlica, era una reminiscència d’un culte ja
existent a l’antiguitat, consistent en l’ofrena de pa als morts perquè tinguessin menjar
en el més enllà. Amb la cristianització, el símbol del pa es manisfesta en la vessant
commemorativa de l’Eucaristia”, EQUIP BROIDA, “Els àpats funeraris segons els testaments
vers el 1400”..., p. 263.
180. El percentatge d’un 1% de l’adquisició de carn i peix correspon a una sola
font documental. Es tracta de productes que es compraren per a la vetlla de Bernat
Flor, àlies Sagi, de Vilassar, 1430-2-15, APSGVD, Manual 8, fol. 82.
181. Antoni RIERA i MELIS, “Panem nostrum quotidianum da nobis hodie”..., p. 39.
Marie-Thérèse LORCIN, ”Vivre et mourir en Lyonnais à la Fin du Moyen Age”..., p. 173.
182. 1382-9-10, APSGVD, Manual 3, fols. 34v-35, òbit i sepultura d’Alamanda,
muller d’Alemany Eimeric, de Vilassar. 1395-10-18, APSGVD, Manual 3, fol. 66v, òbit i
sepultura de Francesca, muller de Pere Pons, de Vilassar.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 333
L’adquisició de pa era poc important en comparació amb el que
s’acostumava a consumir en aquesta època,183 atès que moltes famílies
pageses podien elaborar-ne a les pasteres de casa seva i, d’aquesta
manera, minimitzar les despeses funeràries. El mateix s’observa amb
el baix percentatge de compra de vi. Malgrat l’elevat consum quotidià
figura com un dels ingredients menys adquirits. Aquesta circumstància
s’explica pel fet que el vi consumit en aquests àpats funeraris procedia
dels cellers de la família del difunt. Pel que fa a l’adquisició del peix,
cal tenir present la gran tradició marinera del Maresme i el dejuni
que havien de practicar els cristians durant alguns períodes de l’any.184
Marie-Térèse Lorcin, que disposa d’escriptures testamentàries en
les quals el testador preveu una alternativa al consum de carn “si dies
non est carnalis”, afirma que aquests productes acostumaven a ser peix,
formatge, llegums frescos o secs en forma de sopa i el consum de pa
i vi. La majoria d’aquests testadors, però, deixaren que els hereus i
marmessors s’encarreguessin del menú d’aquest tipus d’àpats.185
Alguns historiadors han efectuat una lectura dels diversos significats simbòlics d’aquestes cerimònies de dinars de difunts,186 mentre
que d’altres basen la celebració d’aquests àpats en la necessitat de
183. Marandet calcula que cada comensal consumia una ració d’un quilo i mig
de pa, Marie-Claude MARANDET, Le souci de l’au-delà..., p. 228.
184. “Es dejunava tots els divendres i dissabtes, tota la Quaresma, des del Dimecres de Cendra fins a Pasqua, tot l’Advent i per les Quatre Témpores. Les Témpores eren
quatre dates, al llarg de l’any, en les quals l’Església conferia el sagrament de l’Orde
sacerdotal. Les esmentades dates anaven precedides de tres dies de preparació en què
els fidels practicaven l’oració i el dejuni, per tal que els nous sacerdots fossin dignes
ministres de l’altar, i corresponien als dimecres, divendres i dissabtes de la tercera setmana
d’Advent, de la segona de Quaresma, de la setmana següent a la Festa de la Pentecosta
i a la festa de l’Exaltació de la Santa Creu en el mes de setembre. Els dies de dejuni i
d’abstinència passaven de 160 a la Corona Catalano-aragonesa. El dejuni era molt rigorós,
ja que no es podia menjar res fins a les sis de la tarda, és a dir, a l’hora de vespres”,
Josefa MUTGE i VIVES, “L’Abastament de peix i carn a Barcelona”, Antoni RIERA i MELIS
(coord.), Alimentació i societat a la Catalunya Medieval. Barcelona: Institució Milà i Fontanals del CSIC (“Col·lecció Anuario de Estudios Medievales”, annex 20), pp. 109-110.
185. Marie Thérèse LORCIN, “Vivre et mourir en Lyonnais à la Fin du Moyen
Age”..., pp. 175-176.
186. Aquests àpats s’han relacionat amb reminiscències dels àpats pagans oferts
als difunts; s’han interpretat com un reforçament del grup que es modificava amb el
traspàs d’un dels seus membres (la cohesió subsistia malgrat la desaparició del finat); se’ls
ha considerat un símbol dels lligams de parentiu, de veïnatge i d’amistat que unien els
participants; se’ls ha definit com una manera de recompensar als que s’havien desplaçat
per assistir a les exèquies i als que hi havien participat; se’ls ha vist com un signe d’ostentació de la riquesa del grup familiar del finat i, també, s’han relacionat amb l’objectiu
de facilitar l’execució de pregàries en honor del difunt per part dels participants a les
pregàries en honor del difunt, Marie-Claude MARANDET, Le souci de l’au-delà..., p. 224.
334
reconstituir la cohesió familiar davant la pèrdua del finat.187 Segons
el nostre punt de vista, ambdues visions es complementen i, per tant,
són vàlides.
Després del soterrament es continuaven celebrant misses i àpats
en commemoració dels finats. Aquests refrigeris acostumaven a reunir
els familiars i els amics dels difunts i significaven el colofó de la celebració del cap d’any de l’òbit. Després de la celebració d’aquest ritual,
es considerava acomplert l’any de dol familiar. Per a la commemoració
del cap d’any de Bernat Isern, de Vilassar, els seus marmessors, Pere
Pons i Guillem Bergai de Vilassar, oferiren per menjar als amics una
quartera de forment, segons la mesura de Barcelona, que valia 15 sous
i 6 diners, acompanyada de carn, valorada en 10 sous i 6 diners, i dos
quarteres de vi, pel qual abonaren 4 sous per quartera.188 Com a despeses
de la celebració del cap d’any de l’òbit de Jaume Estrany s’escripturà
el pagament de 8 sous i 6 diners per pa i carn.189 D’altres vegades no
s’especificà el que s’havia gastat en els diferents àpats funeraris. Així,
pels refrigeris oferts en commemoració de Margarida, muller de Pere
Verívol, només se sap que per ambdós s’abonaren 30 sous: “Ítem per
la daspesa en case per los parents e amichs entre la sepultura e cors
present e cap d’any entre carn e pex pren en suma tot XXX sous.”190
Com és lògic, aquests refrigeris commemoratius tampoc foren
acceptats per l’Església. Tanmateix, perviviren en el temps. Joaquim
M. Puigvert, que ha estudiat una consueta del segle XVIII de Riudellots
de la Selva, constata la diferència existent entre els oficis, realitzats
com a novena i cap d’any en commemoració dels finats, segons hi
hagi àpat o no. D’aquesta manera, es diferencien les honres “magres”
de les “grasses”.191
187. “Le passage d’un monde dans l’autre ne se réalise pas seulement grâce
au cortège. Après la séparation il faut que les vivants reconstituent la cohésion de la
communauté, le plus souvent par un repas, et s’assurent du départ definitif du défunt
dans le monde des morts par une série de rites commemoratifs”, Jacques CHIFFOLEAU,
La comptabilité de l’au-delà..., p. 143.
188. APSGVD, Manual 3, fol. 56 bis.
189. “Ítem enfre carn e pa e per fer le meció als amichs VI sous VI diners”,
190. 1484-10-24, APSGVD, Manual d’òbits, fol. 17v.
191. És interessant destacar els comentaris de Puigvert sobre les impressions del
sagristà de Riudellots, el qual l’any 1763 es mostra contrari a la celebració dels esmentats banquets: “Les justificacions que dóna Joan Calderó per estar en contra d’aquests
banquets fúnebres són d’un gran interès, ja que recolzen en diferents aspectes i ens
mostren uns criteris, d’una banda, racionalitzadors i, de l’altra, de tipus moralitzant: es
qüestiona la utilitat d’aquests àpats pels difunts; creu que són una font de despeses innecessàries; presenta com un problema el desplaçament del clergat a la casa del difunt
per les inclemències del temps; i també parla de possibles trastorns en les persones
LA
LES
BAIX MARESME (1348-1486) 335
CERIMÒNIES DE COMMEMORACIÓ
A la baixa edat mitjana, al món rural, la visió predominant de la
mort encara estava relacionada amb un lent viatge que el finat havia de
fer entre el món dels vius i el dels morts. Es tractava, doncs, d’un pas
progressiu al més enllà que finalitzava a l’any de l’òbit del difunt. Per
això, la població rural considerava que els difunts estaven en un estat
de trànsit i, per tant, no havien mort del tot. Segons aquesta concepció
de la mort, els difunts eren éssers mig materials, mig immaterials, que
pul·lulaven per la terra. Per facilitar-los el trànsit cap al món d’ultratomba s’havien de celebrar diferents cerimònies de commemoració en
honor seu.192
Aquesta visió popular de la mort basada en anteriors creences
paganes era contrària a la idea de la immediata separació de l’ànima
del cos defensada per l’Església catòlica. Des de finals del segle XII,
aquesta institució intentà recuperar aquests espectres o ànimes en pena
mitjançant la incorporació d’un nou espai o estat que minimitzava la
dualitat entre els regnes d’ultratomba existents: els regne del Cel i de
l’Infern.
La concepció teològica i dogmàtica del purgatori comportà la introducció dins de l’imaginari col·lectiu d’un lloc d’expiació de caràcter
temporal. En aquest espai, abans de l’entrada definitiva dins del regne
del cel, algunes ànimes havien d’acabar de purificar-se.193 Així doncs,
l’aparell eclesiàstic intentà harmonitzar aquesta nova visió de l’anomenat “tercer espai” amb la manera tradicional de concebre la mort.194
pobres que assisteixen en aquests banquets, en els quals mengen desmesuradament.
Advertim que el nostre clergue sagristà de Riudellots tenia una disposició contrària i
vigilant envers tot allò que vagi acompanyat de menjar i beure. Joan Calderó vol un
clergat allunyat de l’univers màgic tradicional, de la vida quotidiana, de les festes públiques i de banquets familiars”, Josep M. PUIGVERT i SOLÀ, Una parròquia catalana del
segle XVIII a través de la seva consueta (Riudellots de la Selva). Barcelona: Editorial Rafael
Dalmau, 1986, pp. 158-160.
192. Joan Amades ofereix una síntesi del tractament de la mort de diferents punts
del nostre país que reflecteixen la influència de costums i creences d’èpoques anteriors
i posteriors a les que es tracten en aquest estudi. Alguns dels costums comentats per
Amades encara són vigents avui en dia. Entre d’altres, cal destacar la Castanyada i la
celebració de Tots Sants, Joan AMADES, La Mort. Costums i Creences. Tarragona: Edicions
El Mèdol (“Biblioteca de Tradicions Populars Joan Amades”, 11), 2001.
194. Martí Luter fou el primer que identificà el purgatori amb el concepte “tercer
espai”. Aquest reformista volia desprestigiar aquesta invenció papal, Jordi CERDÀ SUBIRACHS,
Misses de Sant Amador. Purgatori i cultura popular. Barcelona: Publicacions de l’Abadia
de Montserrat (“Biblioteca de Cultura Popular Valeri Serra i Boldú”, 17), 2006, p. 18.
336
Jacques Le Goff situa els orígens del purgatori a finals del segle III, qualifica aquest nou espai com un instrument eclesiàstic per
lluitar contra els moviments herètics i observa una expansió geogràfica
desigual d’aquesta nova creença a partir del segle XIV. De fet, mostra
que a les regions meridionals de França “subsistent des réticences,
sinon de résistences, au jugement particulier et au troisième lieu”. Le
Goff també assenyala la importància que el Purgatori va adquirint amb
el pas del temps a les zones d’influència cristiana.
Mentre que les ànimes dels difunts podien aspirar a escurçar
el temps de Purgatori, els vius podien veure’s assistits pels difunts si
aquells estaven envoltats d’intercessors més importants. Aquesta visió
assegurava la reversibilitat dels mèrits i conformava un sistema de
solidaritat entre els vius i els morts que Le Goff qualifica com una
cadena circular sense fi i un corrent de reciprocitat perfecte.195
Chiffoleau analitza la influència del purgatori en les disposicions
testamentàries baixmedievals centrant-se en la zona urbana d’Avinyó.
Segons aquest autor, es poden distingir dues maneres de materialitzar
la visió del més enllà. Es tracta de les lògiques de la repetició i de l’acumulació. Amb la lògica de la repetició, el temps anual discorre paral·lel
al temps ritual i això facilita el tancament del cicle de pas entre els
dos mons on es troba el difunt, mitjançant la celebració de novenes o
novenaris, caps d’any i misses de caràcter perpetu. Amb la realització
d’aquestes darreres misses, s’evidencia una contradicció escatològica,
perquè la primera tipologia de misses es basava en la concepció d’un
judici individual i les misses perpètues recordaven l’existència del judici final.196 Per això, entre els segles XIV i XV, amb la introducció de la
“lògica de l’acumulació” s’intentà minimitzar la contradicció existent,
combinant ambdós sistemes rituals.
Amb la lògica de l’acumulació s’intentà realitzar el major nombre de misses possibles en un temps limitat amb l’objectiu d’accelerar
195. “Voici assurée la réversabilité des mérités dont on doutait au XIIè et XIIIè
siècles et qui était alors le plus souvent niée. Le sytème de la solidarité entre les vivants et
les morts à travers le Purgatoire est devenu une chaine circulaire sans fin, un courant de
récripocité parfaité. La boucle est bouclée”, Jacques LE GOFF, La naissance du purgatoire.
Sarthe: Éditions Gallimard (“Collection Folio/Histoire”, 31), 1981, pp. 48, 436 i 482-483.
196. “Tandis en effet que la messe de neuvaine et de bout-de-l’an cherche a
encadrer le temps annuel et rituel, encore a moitié terrestre, du passage dans l’autre
monde, les messes perpétuelles reposent... sur deux conceptions eschatologiques: il s’agit
d’attendre la Fin du Temps. Les unes se focalisent sur le ‘passage’ ou le jugement individuel, les autres sur le Jugement Dernier... Les contradictions ne sont pas vraiment
perçues par les testateurs qui, en faisant appel aux deux systémes, essaient à la fois de se
ménager un bon ‘passage’ et la clémence de Dieu au Dernier Jour”, Jacques CHIFFOLEAU,
La comptabilité de l’au-delà..., p. 339.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 337
el pas d’expiació i propiciar l’entrada del finat al regne del cel. Amb
l’eliminació progressiva dels sufragis perpetus dels beneficis s’observa
la incorporació dels testadors més desvalguts dins dels rituals commemoratius, ja que les misses repetitives dels beneficis només se les
podien permetre els més adinerats.
Amb els ritus de l’any de dol s’iniciava l’oficialització de les misses
d’acumulació. El pas d’un tipus de misses a l’altre fou lent i progressiu.
En un principi, es multiplicà la celebració de misses durant les exèquies,
l’endemà i al novè dia, amb la qual cosa s’observa una ampliació dels
ritus més antics. Molt sovint, algunes demandes dels testadors no es
pogueren acomplir perquè no hi havia temps material per a celebrar
tantes misses repetitives. Per això, s’anà ampliant el termini per a
celebrar-les fins l’any de dol.
D’altres testadors repartiren la celebració de les misses commemoratives en un termini que anava dels dos als vint anys, sovintejaven
les demandes situades entre els quatre i sis anys. Malgrat que la lògica
de l’acumulació anà prenent força davant de la lògica de la repetició,
aquesta darrera no desaparegué. En ambdós sistemes, la celebració
de la missa fou el ritus viàtic per excel·lència i el darrer mitjà per a
comunicar-se amb els difunts.
Des de finals del segle XII, la població cristiana de la baixa edat
mitjana també disposa d’un altre espai on podien anar a parar les
ànimes dels difunts: el limbus puerorum. En un principi, l’objectiu dels
llimbs era consolar el neguit i desconsol de les famílies que havien hagut d’enterrar fora del fossar parroquial els infants que no havien estat
batejats. Fins aquella centúria, aquestes criatures estaven condemnades
a l’infern, encara que no haguessin pogut ni tenir l’oportunitat de pecar, perquè els seus progenitors no havien pogut anul·lar l’empremta
del pecat original.197
L’aparició d’aquest nou espai també ha de contemplar-se com
una altra de les estratègies eclesiàstiques per lluitar contra l’heretgia
que no acceptava el pecat original i batejava els infants quan eren més
grans.198 Segons Didier Lett, a finals de l’edat mitjana, quan des de
les esferes eclesiàstiques s’insistia que la salut espiritual s’aconseguia
mitjançant la pregària, es desenvolupà una certa “purgarització” del
197. Didier LETT, “De l’errance au deuil. Les enfants morts sans bâpteme et la
naissance du limbus puerorum aux XIIè-XIIIè siècles”, pp. 77-92.
198. Pierre RICHE et Danièle ALEXANDRE-BIDON, “L’enfant au Moyen Age: Etat de
la question”, Robert FOSSIER (ed.), La petite enfance dans l’Europe Medievale et Moderne.
Actes des XVIès Journées Internationales d’Histoire de l’Abbaye de Flaran Septembre 1994.
Tolosa: Université de Toulouse-Le Mirail, Presses Universitaires du Mirail, 1997, pp. 7-29.
338
limbus puerorum.199 Amb aquesta transformació, es posà de manifest
que la població no acceptava els llimbs com un espai definitiu per a
les ànimes dels nadons difunts. Per aquesta raó, la percepció popular
modificà el concepte d’aquest espai i el convertí en provisional.
A la parròquia de Sant Genís de Vilassar, durant el període 13531486, el 51% dels testadors especificaren els tipus d’oficis que s’havien
de celebrar al seu òbit i alguns, fins i tot, n’ordenaren la realització al
fossar damunt la seva tomba. La resta de testadors deixaren aquesta
iniciativa en mans dels seus marmessors.
Entre les demandes efectuades, cal destacar el percentage d’un
31’6% corresponent a peticions de trentenaris, també coneguts com a
“misses de Sant Amador”.200 Els trentenaris pertanyen a la lògica de
l’acumulació proposada per Chiffoleau i es poden relacionar amb la
divulgació eclesiàstica de la idea del purgatori realitzada pels frares
predicadors i amb la iconografia d’alguns sants, com ara sant Amador,
sant Nicolau de Torentino, sant Gregori Magne i sant Miquel.201
Malgrat que s’utilitzava el mot trentenari, per analogia amb les
trenta misses de Sant Gregori, es tracta d’un conjunt de trenta-tres
misses. Els trentenaris o trenta-tres misses de Sant Amador podien ser
oberts o tancats. Els primers havien d’oficiar-se durant el mes següent a
la mort del testador i els segons es realitzaven seguits. Aquesta darrera
opció comportà conflictes d’ordre dins de les esglésies i prohibicions
dels bisbes que no acceptaven que alguns clergues mengessin, dormissin
i juguessin a cartes o a daus, per distreure’s, dins d’un recinte sagrat.202
Entre els testadors que només demanaren l’oficialització de les misses
de Sant Amador es pot esmentar Sança, muller de Pere Roig,203 Margarida, muller de Bernat Guàrdia, de Barcelona,204 Guillem Aroles,205
Bernat Isern, fill de Salvador Isern,206 Guillemona, muller de Bernat
199. Didier LETT, “De l’errance au deuil”..., pp. 91-92.
200. Aquestes misses aparegueren quan sant Amador, bisbe de Girona, va tenir
una visió en la qual va veure la seva mare al purgatori. Amb la celebració de trentatres misses va alliberar-la, Antoni PARRAMON DOLL, El trentenari de Sant Amador. Lleida:
Institut d’Estudis Ilerdencs, 1977, pp. 75-76.
201. Paulino RODRÍGUEZ BARRAL, “Purgatorio i culto a los santos en la plástica catalana bajomedieval”, Locus Amoenus, 7, 2004 <http://dd.uab.es/pub/locus/11359722n7p35>,
pp. 1-3.
202. Jordi CERDÀ SUBIRACHS, Misses de Sant Amador. Purgatori i cultura popular...,
pp. 58-75.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 339
Ferrer,207 Bernat Soler, de Mataró,208 Eulàlia, muller de Pere Pracoll,209
Guillem Sagi210 i Bartomeua, muller de Joan Estrany.211
El 17% dels testadors que escripturaren les seves darreres voluntats a la notaria parroquial de Sant Genís de Vilassar demanaren
sis misses, que s’acostumaren a oficiar en els tres altars de l’església
parroquial i en els altars de les tres capelles de Vilassar.212 Si se suma
aquest 17% amb els corresponents a la demanda de trentenaris i de sis
misses s’observa que gairebé el 50% dels testadors d’aquesta parròquia
escolliren aquestes opcions.
La resta de testadors efectuaren una gran diversitat de peticions
que se situaren entre l’encàrrec d’una213 a cent misses.214 Dins d’aquestes demandes, es diferencià la petició d’oficis simples i la combinació
d’aquests amb trentenaris. Així, s’observa que la petició fins a les deu
misses, sense incloure el 17% referent a les sis misses, dóna un 30,1%.
Si s’afegeix el percentatge desestimat el resultant és d’un 47’1%. Ambdós percentatges superen la demanda de les diverses misses que es
combinaren amb els trentenaris o misses de Sant Amador.
L’oficialització de novenes215 només apareix documentada al segle XV i és un percentatge poc representatiu, ja que només les demanen
vuit testadors.216 A les demandes d’aniversaris, amb un percentatge
212. 1382-6-1, APSGVD, Manual 3, fols. 34v-35, testament d’Alamanda, muller
d’Alemany Eimeric. 1408-6-26, APSGVD, Manual 3, fols. 99v-100, testament de Pere
Vives. 1429-2-13, APSGVD, Manual 3, fols. 41-41v, testament de Bernat Serra. 1432-8-2,
APSGVD, Manual 6 fols. 22v-23v, testament de Pere Lladó. 1462-4-29, APSGVD, Manual
3, fol. 173, testament de Blanca, mulller de Pere Parera. 1483-11-2, APSGVD, Llibre
d’òbits, fols. 2-2v, testament de Marc Reüll.
213. 1388-10-18, APSGVD, Manual 3, fol. 54, testament de Nicolau, fill d’Arnau
Castellar, àlies Mir, i de Constança, difunta. 1397-7-3, APSGVD, Manual 3, fols. 72-72v,
testament de Salvador Mataró, fill de Guillem Mataró. 1430-1-3, APSGVD, Manual 8,
fol. 129, testament d’Alamanda, muller de Salvador Pons. 1441-12-1, APSGVD, Diversorum 31, testament de Bernat Vidal de Gordey.
214. 1381-2-28, APSGVD, Manual 3, fols. 25v-27, testament de Sança Marquesa,
vídua de Berenguer Marquès, àlies Flor, de Vilassar. 1397-6-7, APSGVD, Manual 3, fol. 68v,
testament de Pere Veil, de Vilassar.
215. A la novena es realitzaven nou misses seguides amb l’objectiu que les ànimes
dels difunts alliberades de les penes assolissin els nou ordres dels àngels, Marie-Claude
MARANDET, Le souci de l’au-delà..., p. 237.
216. Elisenda, vídua de Bernat Agell, combinà una novena amb un trentenari
(1408-4-10, APSGVD, Manual 3, fol. 98); Bernat Vidal, de Vilassar, demana un “ofici de
prevere”, un trentenari i una novena, 1417-6-8, APSGVD, Manual 3, fol. 109.
340
d’un 14,7%, predominaren els aniversaris de cap d’any. És a dir, les
misses que anunciaven la fi del dol familiar i que se celebraven a l’any
de la mort del testador.217 A continuació i amb una representativitat
d’un 3,9%, se situa la demanda d’aniversaris a perpetuïtat, als quals es
designà una determinada quantitat de numerari per a sufragar-los.218
També hi hagué testadors que destinaren una quantitat determinada de
numerari per a la realització d’aquests aniversaris sense concretar res
més. En canvi, d’altres especificaren d’una manera exhaustiva aquestes
demandes o oferiren més referències i, per tant, facilitaren el recompte
de misses que s’havien d’oficiar.219
Al testament de Guillem des Pon, prevere i beneficiat de l’altar
de Sant Nicolau de Sant Genís de Vilassar, es pot llegir: Item volo et mando, quod unus ortus, quem ego emi per liberum
et francum alodium, vendatur per manumisores cum consensu
rectoris dicte ecclesie de Vilassario et medietatis precisit dicte
domine Sancie Riera, amore Dei, et de alia medietate, volo quod
ematur medium morabatinum in puro et tuto alodio de quo fiat
quolibet anno in prima die veneris quadragesime unum aniver217. 1353, APSGVD, Manual 3, fol. 63, testament de Pere Morot, de Vilassar.
1419-5-4, APSGVD, Manual 3, fol. 121, testament de Pere Bonivern, de Vilassar. 14835-15, APSGVD, Llibre d’òbits, fol. 4, testament de Jaume Serra.
218. Al testament d’Agnès, muller de Francesc Riera, de Vilassar, es pot observar com la testadora destinà a la celebració de misses d’aniversari mitja quartera de
forment anyal, que va comprar amb el seu marit a l’hereu del mas Canal, de Vilassar
(1368-3-1, APSGVD, Manual 3, fol. 28). També cal recordar l’existència de revessejats,
o sigui, la compravenda del domini útil de peces de terra aloeres, que s’ha presentat al
primer apartat d’aquest estudi. Raimon Claramunt, prevere i beneficiat de l’altar de Sant
Nicolau de l’església parroquial de Sant Genís de Vilassar, escripturà les seves darreres
voluntats el dia 6 de novembre de 1395 (APSGVD, Manual 3, fols. 66v-67). Mesos més
tard, els seus marmessors compraren el domini útil d’una peça aloera a Pere Colomer i
Galcerà Colomer, àlies Lladó, de Cabrera, pare i administrador dels béns del seu fill. Els
venedors es comprometen a tenir com a senyor directe l’aniversari instituït i a satisfer-li
anyalment un cens: “quod nos et mei de cetero habeamus, teneamus et possideamus
dictum campum cum suis pertinenciis pro dicto aniversario perpetuo… solvamus nos et
mei vobis et dicto aniversario scilicet in proximo festo omnium sanctorum tunc primo
venturum et de inne annis singulis perpetuo in eode termino sive festo dictum unum
morabatinum alodialem”, 1396-1-25, APSGVD, Llibre del Baixell, fols. 23v-24.
219. “Item dimito quindecim solidos quos accipio quolibet anno per for de violari
et est debitum C solidos d’en Saura de Sent Crist, dicte parrochie, pro anima mea et quod
celebretur mice quolibet anno ad cognicionem manumisorum meorum in die quo ego
obiero. Item X solidos quod facit n’Alamany Asmerich et est debitum LXVI solidos VIII
denarios volo quod dentur in misis per similem modum” (1366-4-11, APSGVD, Manual
3, fols. 29v-30, testament de Simó Agell, de Vilassar). El dia 2 d’octubre de 1425, Antoni
Parera, de Vilassar, ordenà la celebració de misses d’aniversaris. Per aquest concepte hi
destinà 60 sous. Cada missa d’aniversari fou valorada per aquest testador en 4 sous. Per
tant, se li dedicaren quinze misses d’aniversari, APSGVD, Manual 3, fol. 148.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 341
sarium in dicta ecclesia de Vilassario trium presbitorum et beneficiatus Sancti Nicolay accipiat dictum medium morabatinum et
faciat fieri aniversarium et habeat pro suo labore VI denarios.220
En canvi, a la consueta de la parròquia de Sant Genís de Vilassar,
es consignà la celebració de tres aniversaris:
Ítem los tres aniversaris d’en Guillem des Pon, quòndam prevere
e lavors beneficiat en lo dit altar de Sant Nicolau, los quals se
fan, so és, lo primer dimecres de Coresma; lo segon a XXV de
juny; lo tercer lo dia de Sant Nicolau. Et assigna-li als dos primers X lliures, que en Bonyvern li fa pel tros de terra de la sua
quintana pagadas a la festa de la Nativitat de Nostro Senyor. El
tercer aniversari és de mix morabatí que en Colom li fa per hun
ort, qui és prop la sagrera devant la casa de Pere Ferrer e fas lo
dit mix morabatí a la dita festa de la Nativitat de Nostro Senyor
y és ne patró Sant Nicolau.221
Des de la segona meitat del segle XV, les fonts consultades no
documenten la realització d’aniversaris a perpetuïtat. Per tant, al Maresme s’observa una evolució de la lògica de la repetició a la de l’acumulació. Malgrat això, la lògica de l’acumulació no es desenvolupà
amb la pompositat i hipertròfia que constata Jacques Le Goff per al
territori francès.222
Als testaments també s’escripturaren peticions de misses dedicades a familiars difunts concrets. Bernat Casals, de Vilassar, encarregà
una missa d’aniversari per a Constança, la seva primera muller;223
Benvinguda, vídua de Pere Serra, destinà 12 sous a misses en commemoració de les ànimes de Rosa, la seva mare, i dels seus ascendents;224
Bernat Tolrà, de Vilassar, ordenà la realització de dos trentenaris: un
per l’ànima de Bernat Tolrà, el seu avi, i l’altre, per la de Pere Tolrà,
el seu pare.225
És molt probable que algunes d’aquestes misses ja haguessin estat
encarregades per aquests familiars a les seves darreres voluntats i els
220. 1372-6-9, APSGVD, Manual, fols. 31v-32.
221. Benet OLIVA I RICÓS, El plet de l’escó..., pp. 329-330.
222. Jacques LE GOFF, “Preface”, Jacques CHIFFOLEAU, La comptabilité de l’au-delà,
p. VIII. Per a les zones rurals de Lió, durant el període 1300-1450, s’observa un augment
del nombre de misses. Malgrat això, la quantitat de misses demanades no superà el
nombre d’onze misses. En canvi, a la ciutat de Lió, les demandes superaren el centenar, Marie-Thérèse LORCIN, “Trois manières d’enterrer à Lyon de 1300 à 1500”..., p. 11.
342
testadors volguessin assegurar-se’n la celebració.226 En canvi, d’altres
vegades, quan la demanda es féu de manera genèrica per les ànimes
dels parents difunts, pot suposar-se com una iniciativa del testador.227
Com en d’altres indrets, és molt plausible que les misses commemoratives i el repartiment d’almoina per als pobres es concentrés en els
temps àlgids del calendari agrícola i litúrgic.228 Malauradament, les
fonts consultades no aporten cap tipus d’informació sobre això.
TAULA 23
Nombre de misses demanades pels testadors
Nombre de misses
Percentage
Sense especificar
9,3
7,7
3,6
5,1
4,6
1,0
17,0
3,6
3,1
0,5
1,0
31,6
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
33
34
35
36
5,6
1,0
1,0
226. Sança, vídua de Bernat Riera, de Vilassar, va voler que amb el numerari
procedent de la venda d’un llençol s’abonessin misses per a ella i els seus pares (138510-29, APSGVD, Manual 3, fols. 44v-45). Com ja s’ha comentat amb anterioritat, Bonanat
Canal, de Vilassar, recordà en el seu testament que els hereus de Bernat Duran, de Premià,
si no havien acomplert el pacte de maridatge acordat, havien d’abonar la quantitat de
40 lliures. Amb una part d’aquest import també s’havia de satisfer el pagament de les
misses d’aniversari per a tots els difunts del mas Canal, 1388-4-7, APSGVD, Manual 3,
fol. 51.
227. Guillem des Pon, prevere i beneficiat de l’altar de Sant Nicolau de l’església
de Sant Genís de Vilassar, destinà 50 sous a la celebració de misses dels difunts familiars. La meitat d’aquests oficis s’havien d’oficiar a Vilassar i l’altra meitat als indrets on
aquests familiars haguessin estat enterrats (1372-6-9, APSGVD, Manual 3, fols. 31v-32).
Els marmessors de Bernat Ferrer, de Vilassar, havien de satisfer 20 sous per a la celebració de vint misses pels parents del testador, 1409-1-28, APSGVD, Manual 3, fol. 106).
228. Marie-Thérèse LORCIN, “Le temps chez les humbles”, p. 332.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 343
Nombre de misses
Percentage
37
39
40
41
46
48
100
Altres
0,5
6,7
5,1
0,5
0,5
0,5
1,0
2,5
Les escriptures testamentàries de la parròquia de Sant Pere de
Premià aporten informació sobre el període 1462-1488. En aquesta
parròquia, el 87,7% dels testadors efectuaren demandes de misses
concretes. Un 18,6% demanà quaranta misses, un 13,99%, trentenaris
i un 11,6%, trenta-vuit misses.
Per tant, a la parròquia de Sant Pere de Premià s’observa, en
comparació amb les peticions de Vilassar, un augment de la demanda
de misses generalitzada. En aquests encàrrecs, es combinà la petició de
trentenaris amb la demanda de trentenaris acompanyats d’un nombre
determinat de misses. Aquestes misses havien de celebrar-se en els
diferents altars de l’església parroquial i als altars de les capelles de
la parròquia. No es van fer peticions ni se celebraren aniversaris perpetus i de novenaris i caps d’any se’n celebraren pocs. De fet, només
Guillem Pujol, de Premià, combinà la demanda d’un trentenari amb
la realització de novenaris i un cap d’any.229
En aquesta parròquia, tampoc es constata una gran petició de
misses simples (una, tres i cinc misses). Aquests resultats permeten
ratificar l’obtingut a la parròquia de Sant Genís de Vilassar. És a dir,
l’afirmació que, a mesura que discorre el segle XV, s’observa una tendència
creixent a concretar les misses demanades i que molt sovint aquestes
cerimònies s’identificaren amb la celebració de les trenta-tres misses
de Sant Amador.
Al Maresme, els trentenaris o misses de Sant Amador començaren
a celebrar-se al mateix moment que a la Ciutat Comtal i molt abans
que en d’altres zones properes. Segons Mercè Aventin, al Vallès Oriental, l’aparició del trentenari se situà a partir de l’any 1490 i començà
a desaparèixer a partir de mitjan segle XVI.230
229. 1463-4-19, APSPPD, Manual 3, fols. 44v-45v.
230. Mercè AVENTIN, La societat rural a Catalunya en temps feudals..., p. 579.
Mercè AVENTIN, “Mercat de rendes, mercat de salvació”..., pp. 133-151.
344
L’església de la Contrareforma no acceptà l’ús supersticiós de les
candeles ni les actuacions d’alguns clergues que afirmaven haver tingut
visions del més enllà i haver contactat amb les ànimes dels difunts
durant la celebració dels trentenaris tancats.231 Malgrat que el concili
de Trento considera aquestes cerimònies superxeria, els trentenaris continuaren celebrant-se al Maresme.232 Per a la ciutat de Girona, aquestes
cerimònies estan documentades fins al 1829.233
TAULA 24
Nombre de misses demanades pels testadors de Sant Pere de Premià
(1462-1488)
Nombre de misses
Percentage
Sense especificar
2
4
7
8
33
35
36
37
38
40
41
42
6,9
4,6
6,9
4,6
2,3
13,9
11,6
2,3
6,9
11,6
18,6
6,9
2,3
La demanda creixent de misses demostra el prestigi del ritus
eucarístic que acostumà a remunerar-se amb un sou.234 En general,
l’import de les misses funeràries oscil·laren entre els 4 diners i els
2 sous. La majoria de les demandes efectuades pels testadors presenten
una uniformització dels pagaments, ja que els altars rebien el mateix
import per a la missa funerària que havia de celebrar-se a la mort del
testador. Només una minoria de testadors diferenciaren econòmica231. Jordi CERDÀ SUBIRACHS, Misses de Sant Amador..., p. 16-17.
232. Olga LÓPEZ i MIGUEL, Actituds col·lectives davant la mort i discurs testamentari
al Mataró del segle XVIII..., p. 74-88.
233. Jordi CERDÀ SUBIRACHS, Misses de Sant Amador..., p. 17.
234. La importància de la celebració de l’Eucaristia s’expandí a partir del segle XIII, quan l’any 1264 el papa Urbà IV institucionalitzà la celebració del Corpus Christi.
Més tard, l’any 1311, el papa Climent IV en decretà l’obligada celebració.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 345
ment les misses, segons se celebressin en uns altars o en uns altres,
d’aquesta manera privilegiaven l’altar principal o major de l’església
parroquial, l’altar dedicat al sant protector de la població.235 D’altres,
però, afavoriren els altars de les capelles de la seva localitat i amb això
expressaren una devoció més personal.
Malgrat l’opinió d’alguns erudits com Chiffoleau, considerem que
l’import satisfet pel pagament d’aquestes misses funeràries era força
elevat.236 Tot i que aquestes misses funeràries resultaren més econòmiques que els beneficis i la instauració d’aniversaris perpetus, també
és cert que l’alimentació diària d’un adult equivalia en aquesta època
a dos sous.237 A més a més, si es compara aquest import amb el preu
d’alguns productes alimentaris238 i es recorda les mesures de contenció
que alguns municipis adoptaren davant les crisis de subsistències, el
resultat final de la reflexió reafirma encara més la nostra posició. Per
aquest fet, i en la mateixa línia, d’altres historiadors com Àngel Rodríguez Sánchez, conceben l’Església com una empresa que negociava
amb la mort i utilitzava una reglamentació del trànsit que autoritzava
i desenvolupava la desigualtat, reproduint les jerarquies terrenals amb
les atencions espirituals.239
Jacques Chiffoleau considera que amb el desenvolupament de les
misses d’acumulació aparegué una organització de les exèquies més
lliure, més relacionada amb l’arbitri del testador. Per a Chiffoleau aquest
fet és una mostra del progrés de la cristianització davant de la pèrdua de cert poder del clergat.240 En canvi, per aquesta època, d’altres
investigadors com Marie-Claire Marandet defensen l’existència d’un
cristianisme força salvatge en relació amb la moral oficial, el culte i
els sagraments.241 Per la seva banda, Jean-Claude Schmitt, quan inicia
235. Miquel Soler, de Premià, destinà 1 sou per a una missa a l’altar major i 6
diners per a la resta d’altars parroquials, 1468-2-29, APSPPD, Manual 3, fols. 62v-63v.
237. Jaume CODINA, A Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVII)..., p. 222.
238. Teresa-Maria VINYOLES, “El pressupost familiar d’una mestressa de casa barcelonina per l’any 1401”, La societat barcelonina a la Baixa Edat Mitjana. Acta/Mediaevalia.
Annexos d’Història Medieval. Annex 1 (Barcelona, 1982-1983), pp. 101-111. Josefina MUTGÉ
I VIVES, “L’abastament de peix i carn a Barcelona, en el primer terç del segle XIV”, pp. 109136. Veracruz MIRANDA MENACHO, “Algunos aspectos de la economía del monasterio de
Pedralbes a través del manual (1414-1419) y del Capbreu (1414-1418) de Gabriel de
Forest”, Anuario de Estudios Medievales, 33/1 (Barcelona, 2003), pp. 171-190.
239. Ángel RODRÍGUEZ SÁNCHEZ, “La muerte en España: del miedo a la resignación”,
Eliseo SERRANO MARTÍN (ed.): Muerte, religiosidad y cultura popular, Saragossa, Institución
Fernando el Católico, 1994, pp. 35-52.
241. “Nous avons l’impression que, pour une grande partie du peuple, comme le
dit Jean Delumeau pour le période précédant à la Réforme, le type de christianisme est
346
la seva dissertació sobre la creença a l’època medieval, n’assenyala els
objectius: “la définition des objets de croyance (christianisme), l’obligation de croire (l’orthodoxie), la pédagogie de la croyance (l’apostolat).”242
Per a Schmitt, els pensadors escolàstics de l’època medieval distingiren
entre la creença explícita del clergat i la implícita dels laics.
Mentre que el clergat estava preparat per entendre i comentar
els misteris divins de la religió cristiana, els laics només havien de
saber una sèrie d’oracions, com ara el credo, el parenostre i l’avemaria. Per tant, no es donava importància al fet que la població ignorés
els continguts fonamentals d’aquestes oracions. La creença implícita
també comportava l’acceptació dels conceptes de la unitat i trinitat de
la divinitat, de l’encarnació, de la passió i de la Resurrecció.243 Per a
Schmitt, la facultat d’adaptació de l’aparell eclesiàstic és un dels secrets
que explica la força i la perennitat de l’Església al llarg del temps.244
En aquest sentit, cal recordar que el Llibre Vermell de Montserrat
fou elaborat, l’any 1400, pels monjos d’aquest monestir. La intenció
d’aquest cançoner fou la divulgació d’una sèrie de cançons que suplissin les cançons irreverents dels pelegrins.245 En darrer lloc, i ja per
acabar, també cal mencionar les aportacions de Michael Mullet. Entre
aquestes cal destacar-ne dues: la utilització pels predicadors de tècniques superficials i teatrals amb l’objectiu de popularitzar i estendre el
cristianisme i denunciar l’existència de corrents anticlericals selectius
dirigits contra alguns alts dignataris eclesiàstics. En vista d’aquests
moviments, Mullet també constata que la pobresa del baix clergat i
el control de la castedat clerical fou un dels elements que millorà les
relacions entre el clergat i els laics.246
assez sauvage, très libre par rapport à la morale officielle, au culte et aux sacrements”,
Marie-Claude MARANDET, Le souci de l’au-delà..., p. 561.
242. Jean-Claude SCHMITT, Le corps, les rites, les rêves, le temps..., p. 79.
243. Jean-Claude SCHMITT, Le corps, les rites, les rêves, le temps..., p. 103.
244. “Loin d’être un système de croyance clos et fixé une fois par toutes, le
christianisme médiéval n’a jamais cessé de se modifier, d’innover (en inventant entre
autres la croyance au purgatoire), et d’adapter et de retrancher”, Jean-Claude SCHMITT,
Le corps, les rites, les rêves, le temps..., pp. 85-86.
245. Al Llibre Vermell s’hi pot trobar una composició per a ser ballada anomenada “Ad mortem festinamus”. Aquesta composició està il·lustrada amb la imatge d’un
esquelet dins d’un taüt, Higinio ANGLÉS, “El «Llibre Vermell» de Montserrat y los cantos
y la danza sacra de los peregrinos durante el siglo XIV”, Anuario Musical, 10 (Barcelona,
1955), pp. 45-70.
246. Michel MULLETT, La cultura popular en la Baja Edad Media. Barcelona: Editorial Crítica (“Crítica / Historia Medieval”), 1990, pp. 59-60, 66-67.
El mérito científico tiene cuatro fases igualmente importantes: 1) tener una idea, 2) tratarla para crear conocimiento,
3) caer en la cuenta de su trascendencia y 4) convencer
de ello a los demás.
Jorge Wagensberg
PART FINAL
CONSIDERACIONS FINALS
A l’inici d’aquest estudi, ja s’ha indicat que l’objectiu prioritari era
l’anàlisi de la pagesia baixmaresmenca durant el període 1348-1486.
Les fonts notarials consultades, bàsicament generades per la pagesia
de les viles de Cabrera, Premià i Vilassar, no ens han decebut perquè
ens han proporcionat informació més que suficient per analitzar les
relacions originades al voltant dels mercats de la terra i del diner, de
la família i de la mort.
En el primer àmbit de relació, s’han presentat els contractes sorgits
en els mercats de l’agrer i del diner. Dels contractes del primer mercat,
s’ha destacat la importància de la figura jurídica de l’emfiteusi, que
fou la clau de volta de l’estructuració de les relacions econòmiques,
socials, jurídiques i polítiques de la societat baixmedieval. Per això,
d’una manera o una altra, la influència i la presència de l’emfiteusi
també es reflecteix en d’altres contractes terrers, presents al món rural
durant la baixa edat mitjana.
Les fonts estudiades han permès oferir una anàlisi completa de
l’emfiteusi, que ha contemplat la divisió de la possessió de l’objecte
emfitèutic, els drets i els deures dels senyors directes i dels senyors
útils, així com l’escripturació d’altres pactes originats a partir dels establiments emfitèutics com els sotsestabliments, les cartes precàries i
els capbreus.
L’estudi dels establiments i de les cartes precàries demostren que, a
la zona estudiada, les reserves senyorials eren reduïdes i, en conseqüència, els grans terratinents no disposaven de gaire terra per a establir.
L’anàlisi d’aquestes fonts notarials també ratifica que la zona del Baix
Maresme fou un espai geogràfic que, al llarg dels segles, comptà amb
una continuïtat poblacional.
352
Els establiments emfitèutics comportaren als emfiteutes la satisfacció d’uns imports en concepte d’entrada que oscil·laren entre els 2
i els 300 sous. Durant el segle XIV, els censos abonats pels emfiteutes
en reconeixement del domini exercit pel seu senyor directe foren bàsicament en espècie. A la centúria següent, aquests censos eren sobretot
pensions fixes en numerari, tot i que els censos en espècie no arribaren a desaparèixer. Al segle XIV, les parts alíquotes de la collita més
escripturades foren el quint i el quart i, al segle XV, el sisè i la tasca.
Aquesta reducció de censos representà una millora de les condicions
de l’emfiteuta.
Tot i que els imports dels censos pecuniaris se situaren entre els
12 diners i els 23 sous anyals, la majoria d’aquests imports representaren la satisfacció d’unes quantitats que oscil·laren entre els 2 i 4 sous
anyals. La majoria d’aquests imports s’originaren amb la commutació
de censos en espècie per capital. L’interès dels senyors directes per
aquest tipus de contractes no es basà en les pensions, perquè el guany
de sumes considerables s’obtenien amb l’exercici dels drets de lluïsme
i de firma, les entrades i la praxi dels diferents mals usos.
La subemfiteusi es regulà mitjançant l’escripturació de contractes
de sotsestabliment emfitèutic i originà una gradació de dominis directes que comportà l’aparició d’un o diversos senyors mitjans, que se
situaren entre el senyor directe i el senyor útil. Aquesta modalitat emfitèutica permeté una activa participació pagesa en el mercat de l’agrer
i afavorí l’aparició d’una progressiva diferenciació en la consideració
social i econòmica de la pagesia baixmaresmenca.
En els contractes de sotsestabliment, els censos més habituals
foren en espècie. Les parts alíquotes de la collita predominants foren
el sisè, el novè i la tasca. En general, els sotsemfiteutes pagaren aquests
censos al senyor directe i, per tant, els senyors mitjans se’n deslliuraren de satisfer-los. D’aquesta manera, en un període caracteritzat
per la presència de diverses crisis frumentàries, els grans terratinents
pogueren recompensar la minva de la recepció dels censos en espècie
dels contractes emfitèutics i especular amb els productes obtinguts en
èpoques de carestia.
Alguns establiments i sotsestabliments del segle XIV introduïren
l’obligació que tenia l’emfiteuta de plantar vinya i de retornar a l’estabilient la peça alienada quan la vinya fos vella i ja no aportés fruits.
Amb aquests contractes aparegué una nova modalitat emfitèutica que,
a principis del segle XV, es documentà com a “rabaça”. Així doncs,
l’origen del contracte de rabassa morta desenvolupat a l’època moderna
tingué un clar origen medieval.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 353
Amb l’escripturació de cartes precàries, alguns grans terratinents
com la família dels des Bosc, senyors dels castells de Sant Vicenç i de
Vilassar, exigiren de nou el pagament d’un import en concepte d’entrada
i forçaren la pèrdua de la llibertat d’alguns pagesos que hagueren d’escollir entre la submissió als mals usos o la fam. En aquests contractes
de renovació d’establiments anteriors, els censos predominants foren en
espècie i, com en el cas dels establiments i els sotsestabliments, les parts
alíquotes de la collita percebudes foren exigides en collites de pa i vi.
A la baixa edat mitjana, la pagesia baixmaresmenca també utilitzà
en el mercat agrer d’altres tipologies contractuals que s’adaptaren millor tant a les seves expectatives de creixement patrimonial com a les
seves necessitats conjunturals. L’escripturació d’aquest tipus de pactes
per una pagesia majoritàriament illetrada ratifica la importància del
dret escrit català, el seu coneixement pragmàtic i el seu ús estratègic
per aquesta classe social.
Amb els contractes de permuta d’agrer, els pagesos més emprenedors racionalitzaren l’explotació del seu patrimoni amb la concentració territorial de les seves peces de terra. Mentre que alguns pagesos
baixmaresmencs empraren els contractes d’arrendament per a obtenir
de manera immediata capital sense perdre la titularitat del bé alienat,
els ciutadans barcelonins invertiren els seus capitals en l’adquisició
d’agrer per aconseguir quantiosos guanys, car els imports percebuts
se situaren entre els 20 i els 260 sous.
S’han classificat les compravendes pures a partir de la tipologia
dels béns alienats, distingint els béns aloers, dels béns gravats amb
cens, dels drets sobre les tinences, de la recuperació d’alous i de la
constitució de revessejats. Els preus satisfets per a la compravenda de
béns aloers oscil·laren entre les 11 i les 425 lliures, superant els imports
satisfets pels béns dependents. Per això, l’elit pagesa i els pagesos més
benestants encapçalaren l’adquisició d’aquest tipus de béns i, d’aquesta
manera, també aconseguiren deslliurar-se de l’acompliment dels drets
i deures emfitèutics. En canvi, l’altra cara de la moneda, la part venedora, estigué majoritàriament constituïda per la pagesia que hagué de
desprendre’s de part del seu patrimoni terrer i, de vegades, fins i tot
el mas. La comparació entre la venda de béns aloers i els béns gravats
amb cens ha demostrat que la naturalesa de les terres venudes havia
estat parcialment estudiada amb anterioritat.
La majoria de les compravendes dels béns gravats amb cens
correspongueren a peces i masos anteriorment establerts pels grans
terratinents civils i eclesiàstics amb patrimoni al Baix Maresme. Els
censos que s’havien de satisfer als respectius senyors directes foren
similars als observats per a l’emfiteusi. Els compradors d’aquests béns
354
dependents foren alguns membres de la pagesia grassa, pagesos menys
acomodats, membres de la baixa jerarquia eclesiàstica i menestrals
maresmencs i barcelonins.
L’observació de les compravendes de drets sobre les tinences ha
continuat demostrant l’ampliació o minva patrimonial de la pagesia,
depenent de la seva situació econòmica. La pagesia mitjana i menuda
que passava dificultats alienà alguns dels seus drets emfitèutics com
la percepció de censos de sotsestabliments o el fruit de les seves collites bladeres i vitícoles. L’adquisició d’aquests productes agrícoles per
especuladors barcelonins, que havien realitzat crèdits emmascarats,
també reflecteix una altra modalitat de punció que minvava la capacitat econòmica de la pagesia que passà dificultats i la interdependència
entre el món rural i urbà.
L’exercici dels drets i deures emfitèutics pels possessors de l’objecte
emfitèutic comportà l’aparició d’alguns seriosos enfrontaments, sobretot
quan el senyor directe també detenia la jurisdicció sobre la vila dels
emfiteutes. Des de la segona meitat del segle XIV, la compra del domini directe i l’enfranquiment obtingut individualment o col·lectivament
per alguns pagesos evidencia una organització pagesa que pretenia
deslliurar-se de l’exacció feudal i millorar la seva situació econòmica i
social. Al Maresme, aquesta estratègia permeté millorar la situació d’un
sector minoritari pagès que es convertí en la pagesia grassa de la zona.
Pere des Bosc, senyor dels castells de Sant Vicenç i de Vilassar,
també utilizà aquesta tipologia contractual per a recuperar el domini
útil d’objectes emfitèutics i els censos percebuts per senyors mitjans
que compartien amb ell el domini directe d’un bé. Quan obtingué el
ple domini d’un mas, el desglevà i tornà a alienar les seves pertinences.
Les compravendes de revessejats han mostrat l’entrada en dependència de béns aloers amb la creació d’uns lligams que s’emmirallaven
en l’emfiteusi. El tractament d’aquesta modalitat contractual ha permès
realitzar una incursió al tractament de la mort, atès que la majoria
d’aquests pactes representaren una assegurança pecuniària per a les
misses perpètues ordenades per alguns testadors maresmencs.
Els contractes d’empenyorament, les compravendes a carta de
gràcia i les compravendes de pensions de violaris o de censals morts
han permès observar la creació d’unes noves rendes, aparegudes arran
de la necessitat pecuniària d’una part de la pagesia i de les universitats
baixmaresmenques. Mentre que un grup de pagesos hagué d’endeutar-se
per diverses raons (pagament o retorn de dots, adquisició d’aliments,
etc.), durant alguns períodes, la pagesia més benestant pràcticament
detingué el monopoli de les compravendes de pensions de censals
morts. Les operacions predominants d’aquestes operacions creditícies
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 355
foren petites, ja que els preus satisfets se situaren entre els 100 i els
300 sous. Malgrat això, la pagesia més desesperada hagué de vendre
algunes tinences del seu patrimoni, mitjançant compravendes pures,
per a poder deslliurar-se dels pagaments anyals d’aquestes pensions.
Segons els contractes analitzats, els objectes predominants dels
pactes estudiats a la primera part de la recerca foren el sòl agrícola,
els masos i les cases situades a les sagreres. L’exposició dels conreus
dels cereals i del vinyar ha permès relacionar aquests productes agrícoles amb la dieta baixmedieval, les fams, les caresties frumentàries
de l’època i el treball pagès. També s’ha comentat la presència d’altres
conreus a la comarca, com ara l’horta, l’olivera, els arbres fruiters i
alguns productes com el lli i el cànem. Com és evident, la proximitat
a la Ciutat Comtal subordinà la producció del Baix Maresme a les
demandes d’aquella ciutat.
En aquest darrer apartat, s’ha observat l’existència d’alguns documents molt interessants, malauradament escadussers, que reflecteixen
detalladament l’organització de les tasques realitzades en els masos i
la utilització d’altres modalitats contractuals no gaire esteses com els
lloguers anyals.
Pel que fa a les alienacions de masos, s’ha assenyalat que, en
aquesta època, no fou fàcil la seva adquisició perquè n’hi havia pocs
de lliures en bones condicions. S’ha definit el mas com una unitat
d’explotació familiar que comprenia els habitants, la casa pairal amb
les seves dependències, les terres i les activitats econòmiques desenvolupades, i s’ha considerat rendible quan satisfeia la manutenció i la
reproducció dels seus membres, així com la satisfacció dels diferents
tipus de rendes a les quals podia estar sotmès.
L’estudi de les convergències i de les divergències detectades entre els antropònims familiars i els topònims dels masos, ha facilitat la
construcció de models explicatius de les fases d’estabilitat o involució
dels masos de la zona analitzada. En el pitjor dels casos, és a dir, en
la fase depressiva d’un mas, s’ha insistit en la necessitat de diferenciar
entre els estats d’abandonament, ruïnós i enrunament, perquè per a
les famílies aglevadores no representà el mateix. Mentre que un mas
en condicions òptimes o abandonat podia comportar una continuïtat
de la seva explotació facilitada pels recursos humans disponibles, els
masos enrunats o derruïts eren incorporats per les famílies aglevadores
amb l’objectiu d’explotar el seu agrer o, ans al contrari, alienar-lo a la
seva conveniència. D’aquí la nostra insistència que no pot considerar-se
ric un pagès només perquè detingués la possessió de més d’un mas.
356
Pel cas concret de Vilassar, s’ha observat el fracàs de les estratègies de reproducció pel que fa a alguns masos que no pogueren
assegurar el relleu generacional. La migració vers la Ciutat Comtal,
l’orfanesa i la minoria d’edat de l’hereu o de la pubilla, la infertilitat
i la presència continuada de la mort foren factors cabdals en la desestabilització d’aquests masos. També es perceb una certa incidència
de la fam durant els períodes 1333-1336 i 1374-1375, de la pesta del
1348 i dels seus successius rebrots.
Per aquesta mateixa vila, l’estudi de les vies d’aglevament de nous
masos també ha permès l’elaboració d’un model explicatiu de les actuacions senyorials i les estratègies patrimonials pageses. De les primeres,
s’ha destacat el “desaglevament” o la disgregació d’un mas per a optimitzar els guanys dels grans terratinents. De les segones, s’han diferenciat
dues línies d’actuació, depenent de l’àmbit on es realitzés la incorporació
d’un nou mas. Si l’aglevament es feia dins l’àmbit familiar, la via predominant fou la donació testamentària. En d’altres casos, es dugueren a
terme compravendes entre parents propers. Les incorporacions de nous
masos per d’altres famílies pageses foren poc freqüents a Vilassar. En
canvi, a les viles de Cabrera i de Premià l’adquisició d’un nou mas per
les famílies pageses més benestants fou més important. Malauradament,
la inaccessibilitat a les fonts patrimonials d’origen pagès i senyorial no
han permès aprofundir aquesta línia de recerca.
La presentació dels subjectes dels contractes ha reflectit les relacions econòmiques de les classes socials de la societat estudiada. Pel
que fa als grans senyors, s’ha distingit entre laics i eclesiàstics. Dins
dels primers, s’ha destacat la família dels des Bosc. A mitjan segle XIV,
Pere des Bosc, membre del patriciat barceloní i funcionari reial, adquirí
els castells de Sant Vicenç i de Vilassar, d’aquesta manera reemplaçà
el llinatge dels Sant Vicenç al capdavant de les esmentades senyories.
L’anàlisi de les actuacions endegades per aquest nou senyor han estat
molt útils per observar la redefinició del sistema feudal. El feudalisme
s’enfortí amb la presència d’aquests nous senyors feudals, d’origen urbà,
perquè aquests nous senyors disposaven d’una formació gestora i amb
una informació que utilitzaren per a expandir el patrimoni familiar.
L’exercici dels drets territorials i jurisdiccionals dels dos castells
per aquesta família originà nombrosos conflictes amb els vilatans dels
termes dependents d’aquests castells. En aquest ambient conflictiu, s’ha
constatat una pagesia organitzada que es revoltà arran de fets puntuals
i que fou persistent en la seva lluita per retornar a l’aixopluc de la
jurisdicció reial.
La violència exercida pels senyors laics durant l’alta edat mitjana davant els intents d’expansió dels senyors de titularitat eclesiàstica
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 357
explica l’atomitzada presència d’aquests darrers a la comarca i el seu
creixement patrimonial basat en les donacions pietoses. A causa d’això,
la majoria dels senyors eclesiàstics se centraren més en la detenció
dels drets dominicals, relacionats amb el domini directe de les seves
possessions, que en l’adquisició i expansió patrimonial de caire jurisdiccional. Entre aquests senyors, s’ha assenyalat els monestirs de Sant
Marçal del Montseny, de Sant Pol de Mar, posteriorment incorporat a
la cartoixa de Montalegre, el priorat de Sant Pere de Clarà, la Seu de
Barcelona i els rectors de les esmentades parròquies.
Finalment, en aquesta primera part, també s’ha ofert una presentació detallada d’algunes famílies benestants i de la menestralia de les
viles estudiades. Pel que fa a la pagesia, s’ha insistit en la idea que, en
aquesta zona, la situació econòmica i la consideració social d’un grup
familiar no depenien de la condició jurídica. Malgrat això, les famílies
pageses més benestants invertiren part del seu capital per aconseguir el
lluïment de les servituds i la possessió plena de part del seu patrimoni
familiar. La participació de la pagesia grassa en els diversos mercats
n’ha facilitat l’estudi, ja que superà a la resta en l’escripturació de
pactes i contractes de tipologia notarial.
Per a la zona de Cabrera, la família Arnó ha exemplificat el pas
d’una fase expansiva a una de depressiva, que es va poder deturar.
Amb Pere Botey de Premià, s’ha observat l’expansió territorial del seu
patrimoni mitjançant la incorporació d’altres masos i la seva participació en el mercat creditici, sobretot durant la crisi frumentària del
període 1374-1376. Aquesta política expansionista fou continuada pels
seus fills, Jaume i Bartomeu.
Una altra família que s’ha destacat de Premià ha estat la dels
Ferrer. Aquesta vegada, l’anàlisi ha servit per observar que les branques
familiars col·laterals d’alguns masos també assoliren guanys econòmics
i prestigi social. Amb Pere Ferrer s’ha reflectit la integració d’aquest
cabaler-pubill a la Ciutat Comtal, on hi tenia familiars residint-hi, mitjançant l’enllaç nupcial amb una pubilla, òrfena d’un mercader.
Finalment, la nissaga dels Aroles de Vilassar ha permès fer el
seguiment d’aquesta família pagesa que, l’any 1365, participà en l’enfranquiment col·lectiu contra des Bosc i obtingué la plena possessió
del seu mas. L’expansió territorial dels Aroles es basà en l’adquisició
d’agrer i de pensions de censal mort. Les estratègies emprades per
aquesta nissaga en el mercat matrimonial, els emparentaren amb d’altres famílies benestants de la vila i de la comarca. Alguns membres
d’aquesta família també destacaren per la seva participació pacífica o
violenta en actes antisenyorials, circumstància que els reportà encara
més prestigi i consideració social.
358
La segona part d’aquest estudi s’ha dedicat a l’anàlisi de la institució matrimonial, als pactes d’esposalles i a la família baixmedieval.
Amb l’enllaç matrimonial, les diferents unitats de producció intentaren
assegurar-se la seva reproducció, la pervivència del patrimoni, la collocació dels fills cabalers i la millora de les relacions economicosocials.
La unió entre els dos membres d’una parella, que no deixaren
mai de pertànyer al seu grup familiar originari pel règim de separació
de béns vigent, recolzà en unes negociacions llargues i planificades. En
aquests pactes, hi intervingueren els familiars més propers, així com
d’altres parents i amics, que mostraren la seva solidaritat en l’elaboració, la consolidació i formalització d’aquests acords.
Malgrat les disquisicions teològiques, que no distingien entre esposalles i matrimoni, la població baixmedieval distingí d’una manera
clara entre les esposalles, la cerimònia nupcial i les noces. A la baixa
edat mitjana i fins a les disposicions del concili de Trento, existiren tres
tipus de matrimonis: el civil, l’eclesiàstic i el clandestí o secret. Com en
d’altres períodes, també féu acte de presència el concubinatge, tolerat
amb la satisfacció d’un cànon, l’adulteri i la bigàmia, penalitzats tant
per la legislació civil com per l’eclesiàstica.
La societat baixmedieval basà la transmissió patrimonial en la
institució de l’hereu o de la pubilla. Per tant, el relleu al capdavant de
la unitat de producció es realitzava mitjançant una donació inter vivos,
que s’originava amb els acords estipulats en els heretaments, pactats
entre el donant i el donatari. En aquestes escriptures, s’intentà regular
la reproducció de la família troncal, l’atenció del patrimoni familiar, la
cura dels progenitors i la col·locació dels germans cabalers. També es
regulà la percepció d’un mínim capital per a testar. Tot i així, a partir
de la segona meitat del segle XV, alguns donants exigiren obediència als
nous hereus i pubilles i es retingueren fins a la seva mort les regnes del
mas. A diferència d’altres zones rurals de l’hinterland barceloní, en les
quals es preveieren unes clàusules força dures per a regular l’existència
de discòrdies entre el donant i el donatari, al Baix Maresme, només
s’escripturaren reserves d’usdefruit sobre algunes peces de terra. Per
això, és plausible que els donants de la zona estudiada efectuessin un
control efectiu de la gestió del patrimoni familiar fins que la vellesa
o la mort els impedís exercir-lo. Altrament, les fonts consultades mostren una imatge dels hereus força divergent amb la transmesa des de
la Renaixença. Més aviat, aquesta documentació reflecteix un hereu
que, en general, rebia la solidaritat de parents i amics, que havia de
responsabilitzar-se de la gestió del patrimoni familiar i de tot el que
això comportava.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 359
A les institucions d’hereus i pubilles es constata com la transmissió de béns prioritzà les donacions als descendents directes i que
la col·lateralitat fou exercida com una alternativa secundària. Segons
la documentació, per al període 1359-1481, a les viles de Cabrera,
Premià i Vilassar s’escollí un 56% d’hereus i un 44% de pubilles.
Aquests resultats certament contradiuen la visió de la primogenitura
masculina preferent i demostren una elecció més alta de pubilles
del que s’ha acostumat a explicitar en moltes recerques. Per tant,
les dades demostren una pràctica de l’heretament baixmedieval que
s’adaptà a les necessitats de cada llar amb l’objectiu de situar-hi al
capdavant un relleu generacional primordialment basat en la descendència directa. Si no hi havia un noi apte per a desenvolupar el
paper d’hereu, l’elecció requeia en una de les seves germanes. D’altres
vegades, quan no hi havia cap candidat apte, que fos descendent
directe, per a desenvolupar els papers d’hereu o de pubilla, s’escollí
entre els familiars col·laterals. Les diverses estratègies observades en
aquestes institucions d’hereus i de pubilles han mostrat una diversitat
d’opcions que reflecteixen la “plasticitat” de la família baixmedieval que hagué de recórrer als recursos humans disponibles en cada
moment. Per això, en altres casos, s’incentivà l’enllaç nupcial entre
cabalers vidus. Aquestes unions havien d’assegurar la cura d’un hereu
o pubilla menor del cabaler vidu i recompensaven l’esforç del nou
cabaler amb la formalització d’uns precapítols matrimonials entre els
fills d’ambdós cabalers vidus.
El mercat matrimonial de les pubilles vilassarenques presentà un
marc geogràfic molt més ampli que el dels hereus d’aquella localitat.
D’aquesta manera la relació amb el cabaler-pubill s’iniciava amb una
manifesta superioritat de la pubilla, la qual vivia immersa en una societat
marcadament masclista i patriarcal. Amb un marc d’acció més ampli,
la família de la pubilla podia triar als candidats més aptes entre un
major nombre d’opcions, s’afavoria la competència entre els candidats
i es potenciava l’oferiment d’aixovars més elevats. A més a més, si el
cabaler-pubill era foraster la integració al nou mas sempre era més fàcil,
perquè aquell no tindria la influència del seu grup familiar originari.
La dotació de les noies cabaleres fou molt important a la baixa
edat mitjana i, per això, aquesta figura jurídica és referenciada a un
gran nombre d’escriptures relacionades amb els diferents mercats tractats en aquest estudi. Amb el dot s’intentà assegurar un futur digne
a les cabaleres vídues o separades, car l’aplicació de la separació de
béns del dret civil català podia originar situacions de desemparament
i de pobresa amb la desaparició del cònjuge.
La base del dot estigué conformada per les donacions de les llegítimes materna i paterna i, de vegades, les cabaleres més ben situades
360
també es beneficiaren de les donacions pecuniàries d’altres familiars.
En canvi, per a les cabaleres més pobres, aquestes aportacions foren
cabdals per participar en el mercat matrimonial. Les aportacions de
familiars i convilatans foren poc representatives. Per això, molt sovint
aquestes cabaleres treballaren des de la infantesa com a aprenentes
d’un ofici o minyones a ciutat. D’aquesta manera, la seva família se
n’estalviava la manutenció i les soldades obtingudes podien invertir-se
en la seva dotació.
En el període 1349-1481, els imports de dot més habituals foren
els que se situaren entre els 600 i els 1.000 sous. La comparació entre les aportacions dotals del segle XIV amb les de la següent centúria
demostren que hi hagueren canvis molt importants dins de la composició social de la pagesia. Es passà d’una diversitat que contemplava
diferents estrats a un empobriment generalitzat del qual només sortiren
beneficiats els pagesos més benestants.
Per a la majoria de les llars pageses la satisfacció d’un dot representà
un veritable maldecap. Per això, una bona part de les famílies hagué de
planificar els enllaços de la seva descendència, satisfer els dots a terminis i, fins i tot, algunes famílies es veieren obligades a desprendre’s de
terres o a empenyorar-se amb vendes de pensions de censal mort. De
la mateixa manera, el retorn d’aquestes aportacions dotals per part del
cònjuge vidu d’una cabalera representà el traspàs d’un “capital líquid”
important. Per tant, aquestes operacions de retorn de dot també foren
objecte de planificació, de pagament a terminis i de pèrdua de béns
patrimonials.
Mentre que la major part de la pagesia es comprometé a satisfer els imports compromesos als contractes d’esposalles en uns terminis de set i quinze anys, l’elit pagesa reduí el temps de la satisfacció
d’aquests imports. Els més ben situats fins i tot l’abonaren abans de
l’enllaç nupcial. Per a aquesta minoria, els enllaços nupcials més que
un entrebanc econòmic significaren l’ocasió per a desenvolupar una
estratègia expansiva dels lligams de solidaritat amb d’altres membres
de la pagesia grassa i de demostrar la seva solvència econòmica.
Amb l’aportació esponsalícia, que havia de materialitzar-se a la
mort del cònjuge, s’intentà garantir l’atenció i la cura de la descendència
legítima nascuda d’una cabalera. En general, els imports adreçats en
els esponsalicis representaren la meitat del dot aportat per la cabalera.
Com que s’equiparà la percepció esponsalícia a un reconeixement de la
virginitat, la majoria de les dones vídues no perceberen aquesta donació
quan tornaren a maridar-se. Malgrat això, algunes vídues l’obtingueren
en deferència al dot aportat.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 361
Per a garantir una futura entrega de l’esponsalici, les famílies
que disposaven d’un mas l’hipotecaven. Si aquestes famílies eren de
condició remença havien d’abonar al seu senyor la ferma d’espoli corresponent. L’entrada de cabalers i cabaleres en masos remences originà
l’escripturació d’unes promeses en les quals es garantia l’enfranquiment
dels cabalers i cabaleres que haguessin entrat al mas amb la condició
de lliures.
L’aixovar o el dot del pubill tingué el mateix objectiu que el dot
femení: assegurar un futur digne per al cabaler que havia entrat a
viure al mas de la seva muller pubilla. Això no obstant, ambdues dotacions no foren idèntiques. El dot femení era obligatori i aportava uns
privilegis ignorats per l’aixovar com la hipoteca del mas. Amb tot, la
situació del cabaler-pubill que podria interpretar-se com afeblida, si se
la compara amb el suport legal de la pubilla fou millor. Habitualment,
en els pactes d’aixovar, es pactava que les millores aconseguides a partir
de l’entrada al mas del cabaler-pubill casat s’havien de repartir entre
aquest i la pubilla. En canvi, la feina de la muller de l’hereu no fou
mai reconeguda econòmicament.
Els aixovars aportats pels cabalers que havien de maridar-se amb
una pubilla baixmaresmenca foren inferiors a les dotacions femenines.
Només les entrades d’infants que s’havien de casar amb una pubilla
menor comportaren el compromís de satisfaccions de soldades.
La societat baixmedieval tot sovint silencià les dones. Per aquest
fet, sovint, escriptures de diversa tipologia no reflecteixen la condició
de pubilla i, per tant, cal llegir-la entre línies. Per a enfortir el paper
de les pubilles, en els pactes d’aixovar, algunes famílies exigiren als
futurs cabalers-pubills l’adopció del nom de la pubilla després de l’enllaç matrimonial. Aquesta condició s’originà per les actituds d’alguns
cabalers-pubills que continuaven utilitzant el seu cognom i desplaçaven
el de la seva muller en darrer lloc, precedit per un “àlies”. Les actuacions d’aquests cabalers-pubills rebels provocaren una divergència entre
els identificadors del mas —el nom de la família i el topònim del seu
mas— que acostumaven a ser idèntics.
A finals del segle XIV i inicis del XV, es generalitzà l’escripturació
dels pactes d’esposalles en un únic document notarial. Aquesta iniciativa
s’originà amb l’objectiu de moderar la percepció dels honoraris dels
notaris, que fins llavors escripturaven i cobraven els diferents pactes
d’esposalles per separat. Com és evident, l’anàlisi dels pactes d’esposalles mitjançant aquest tipus de fonts és més agraït perquè en un únic
document es desenvolupen tots els acords. Entre aquests, cal assenyalar que el període de temps contemplat per a la celebració de l’enllaç
nupcial habitualment es perllongà dels quatre mesos als tres anys i que
362
les sancions estipulades per la part infractora no seguiren cap pauta.
En aquests acords hi hagué una diversitat d’opcions que anaren des
d’una tercera part a la totalitat de l’aportació dotal del cabaler. També
en una minora d’aquestes fonts no s’especificà res.
La família baixmedieval fou la base de producció del sistema
feudal. La família estava configurada pel conjunt de parents que vivien i treballaven a la mateixa llar o mas i fou una institució dinàmica. Consegüentment, la plasticitat de la família baixmedieval, que anà
adaptant-se a les circumstàncies amb les quals es trobà en cada moment, originà una coexistència de diverses unitats o sistemes familiars.
Aquesta realitat difereix notablement de la visió tradicional, impulsada
per l’aparell eclesiàstic, que es caracteritzà en un únic model, en el
qual la monogàmia, la benedicció eclesiàstica, el patriarcat i la bilateralitat jugaren un paper fonamental. De la diversitat d’unitats familiars
existents, obviant el concubinat i els enllaços clandestins, absents a les
fonts maresmenques consultades, cal destacar: les famílies conjugals
amb fills i sense fills, les monoparentals, les reconstituïdes, les famílies
conjugals ampliades o múltiples i les famílies amb avis i àvies, que
convisqueren amb els seus néts i nétes orfes o amb progenitors absents.
Aquestes unitats familiars simples estaven immerses dins d’una
“parentela” o grup familiar més ampli que mantingueren unes relacions
de parentiu bilaterals. D’aquests parents, alguns destacaren pel seu
prestigi, arbitraren assumptes familiars de gran importància i foren
presents en diferents acords escripturats en qualitat de testimonis o
de fiadors.
L’amor dins de la família baixmedieval fou evidentment molt diferent a l’actual. La funcionalitat del matrimoni, la concertació dels
enllaços, la influència de l’aparell eclesiàstic i la desigualtat de gènere
no contribuïren gens al desenvolupament de l’amor. Se suposava que
la convivència faria néixer l’estimació entre els cònjuges i que l’amor
paternofilial era instintiu.
A la baixa edat mitjana, la relació entre Barcelona i el seu entorn
rural més proper es basà en l’existència d’una mútua interdependència d’ambdues àrees geogràfiques. En múltiples aspectes la ciutat i el
seu hinterland es complementaren. No obstant això, les migracions de
cabalers a la Ciutat Comtal desestabilitzaren algunes famílies baixmaresmenques que disposaven de pocs recursos humans. En canvi,
aquests moviments poblacionals minvaren les pèrdues demogràfiques
urbanes.
La migració baixmaresmenca a la Ciutat Comtal precedí les crisis
del segle XIV. Les relacions que aquests cabalers continuaren mantenint
amb el seu grup familiar d’origen explica la seva localització a les
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 363
escriptures notarials elaborades a Barcelona. La integració d’aquests
cabalers a la Ciutat Comtal fou facilitada per parents i amics que ja
vivien a l’esmentada ciutat. En aquesta ciutat, aquests cabalers desenvoluparen una infinitat d’oficis que, moltes vegades, depengueren de
la potencialitat econòmica de les seves llars d’origen. Per tant, entre
aquests barcelonins d’origen maresmenc, cal assenyalar aprenents d’un
ofici, minyones, tot tipus de menestrals, taverners fins a mercaders i
notaris reconeguts com Bartomeu Agell.
La tercera part de l’estudi s’ha centrat en el tractament de la
mort. La recerca s’ha realitzat mitjançant l’anàlisi de 525 testaments
i d’altres fonts relacionades amb el fet mortuori. Els testaments mostren les darreres voluntats escripturades per un notari de la població
que podia testar. Per aquest fet, es desconeixen les darreres voluntats
d’aquells moribunds que no tenien accés a l’escripturació testada. Dins
d’aquest grup, cal assenyalar els menors, algunes dones solteres, els
malalts mentals i els pobres de solemnitat.
Mentre que els pactes d’esposalles estructuraven l’origen de noves
unitats familiars o ampliaven les existents, els testaments regulaven
aquestes unitats familiars després de la incidència d’un imponderable
com és la mort. La informació resultant d’aquest apartat permet complementar la visió de les estratègies desenvolupades per les famílies
pageses en relació amb el concepte de l’economia de la mort proposat
per Danièle Alexandre-Bidon.
Les darreres voluntats reflecteixen una diversitat d’interessos que
sobrepassava la voluntat del testador i mostren la influència notarial
religiosa o laica en la seva escripturació. A conseqüència d’això, la iniciativa personal del testador restà força mediatitzada per la influència
externa: els consells del rector o el vicari, les opinions de familiars i
amics i les aportacions diplomàtiques del notari. Tot i així, l’anàlisi
d’aquestes fonts notarials aporten una informació cabdal per conèixer
d’altres aspectes de la vida pagesa baixmedieval que complementen
temes tractats anteriorment.
La identificació dels testadors seguí les pautes enunciades per a
d’altres tipologies documentals. Malauradament, a les escriptures testamentàries no s’especificaren dades bàsiques com l’edat, l’estat civil
dels homes ni la causa de la mort. Per això, la classificació d’edats
suggerida per a les testadores és una proposta difícil de ratificar.
La majoria dels testadors es consideraven malalts o molt malalts.
La seva defunció es produí entre el mateix dia de l’escripturació del
testament i l’any. Aquesta població pagesa endarrerí fins al darrer moment l’escripturació de les seves últimes voluntats, car les transmissions
patrimonials dels béns essencials ja havien estat generalment resoltes
364
en els pactes d’esposalles si els testadors s’havien casat. D’aquí ve la
insignificant presència de codicils que modifiquessin substancialment
el contingut dels testaments.
Amb l’escripturació de les darreres voluntats, se cercava la salvació
eterna mitjançant les estipulacions del soterrament del cos, el pagament
dels deutes, la distribució de llegats religiosos i l’oficialització de misses.
Entre els marmessors, que acostumaven a ser de dos a quatre, molt sovint
s’inclogué l’hereu universal. Amb aquesta estratègia es pretenia potenciar
l’obtenció del capital necessari per complir les demandes del finat. En
general, les donacions que reberen aquests executors testamentaris per
la seva tasca se situaren entre els dos i els cinc sous.
Habitualment el testador ordenà el seu soterrament al fossar de
la parròquia on vivia. Els vilassarencs pogueren escollir entre els dos
fossars de la seva parròquia i els maresmencs instal·lats a la Ciutat
Comtal escolliren entre diverses opcions: en algun fossar de Barcelona,
a la vila d’origen, on fossin enterrats els seus progenitors o al fossar
de l’indret on morissin.
En general, els testadors deixaren l’elecció del túmul o vas al
criteri dels seus marmessors que seguien l’aplicació del costum. Per
tant, se soterrava al lloc on reposaven els avantpassats, els parents o el
túmul dels habitants del mas. Aquesta pràctica enfortí la sensació de
pertinença dels individus a la seva comunitat, perquè es pogué accedir
més fàcilment a les arrels familiars que possibilitaren l’existència d’una
memòria familiar.
Les donacions testamentàries contemplaven els llegats religiosos,
deixes per a familiars i amics i, si era pertinent, una donació pel senyor
natural. Dins de les primeres donacions, hi figurà el pagament de la
sepultura i els llegats que havien d’assegurar la salvació de l’ànima. Els
testadors casats ja tenien reservat un numerari per a aquests llegats
religiosos, que havia estat escripturat a les donacions inter vivos o en
d’altres donacions esponsalícies.
A les disposicions testamentàries, els parents més esmentats foren els fills dels testadors. Mitjançant l’elecció dels hereus universals,
s’observen tres opcions diferents. A la primera, es ratificaven donacions
inter vivos anteriors, afavorint els hereus o les pubilles instituïts. A la
segona, s’escollia un hereu universal que no coincidia amb l’hereu o
la pubilla. I a la tercera, s’optava per l’elecció d’un infant que encara
no havia nascut. Com que els hereus universals acostumaven a ser
els descendents directes en primer grau dels testadors, es corrobora
prioritzar la successió directa o vertical davant de la col·lateral observada a l’apartat dedicat a la família. Quan la conjuntura no facilitava
la col·locació d’un descendent directe, s’optava per escollir el millor
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 365
candidat de totes les opcions disponibles: els germans, els nebots i els
consaguinis més propers.
En general, els altres fills casats acostumaven a rebre una donació
de cinc sous. En aquestes disposicions, als cabalers solters, se’ls assegurava la percepció de les llegítimes materna i paterna corresponents
i, si eren menors d’edat, se’ls posava sota la tutela de tutors. Com que
el capital d’aquests llegats provenia del patrimoni del testador, aquestes donacions també reflecteixen la situació econòmica i social de les
llars pageses.
En alguns testaments també es recordava l’aplicació d’algunes
clàusules dels contractes d’esposalles, com ara l’usdefruit dels béns
del difunt i l’exigència de la castedat al consort viu. Aquesta demanda
s’escripturà en la majoria dels testaments d’hereus, de cabalers i d’algunes pubilles. Malgrat això, en aquesta època, les segones núpcies
foren freqüents a causa de la incidència reiterada de la mort i, fins i
tot, tolerats i incentivats per garantir la viabilitat d’un mas i la cura
del seu hereu o pubilla menor. Alguns hereus que no confiaven en els
seus successors també ordenaren la reserva d’una cambra per a les
respectives vídues.
La inserció de l’individu dins de les comunitats rurals estudiades
originà la pràctica de cerimònies de tipus consuetudinari que, com és
evident, també contemplà l’àmbit mortuori. Aquests rituals havien estat
integrats i adaptats per la religió cristiana, que fou l’hegemònica en
aquella època. D’altres, com els àpats funeraris, que no foren acceptats
per les altes jerarquies eclesiàstiques, eren menyspreats i, fins i tot,
censurats per algunes autoritats civils.
En general, les quantitats globals que els testadors reservaren per
a l’organització de les exèquies, per a l’elaboració de sufragis i per a les
donacions pietoses foren entre 100 i 200 sous. L’anàlisi i comparació
d’aquests imports durant els segles XIV i XV pel que fa als testadors vilassarencs demostra que les quantitats més elevades correspongueren al
segle XIV i, per tant, es ratifica un empobriment generalitzat de la major
part de la pagesia en la centúria següent.
No existí una correlació entre les quanties d’evident caràcter religiós i el nombre de llegats realitzats pels testadors i/o els seus executors testamentaris. Els beneficiaris d’aquests llegats foren les esglésies
parroquials, les capelles d’aquestes parròquies, els bacins propis i els
“acostumats”, els pobres de la contrada i les noies pobres per maridar. Com en d’altres zones, es classificà els pobres, es va diferenciar
els pobres vergonyants a càrrec de l’Església dels altres pobres, marginats que tot sovint foren equiparats a delinqüents. Amb la distribució d’aquests llegats, l’Església actuà com un element cohesionador
366
i uniformitzador de les diferents comunitats, tant en la vida com en
la mort. A diferència d’altres zones, al Baix Maresme no hi hagué un
descens dels llegats a mesura que augmentaren el nombre de misses
commemoratives oficiades. Tot i així, sí que s’observa una disminució
al segle XV dels imports adreçats als pobres.
Les donacions de pa als pobres de la vila i als de localitats properes superà les altres donacions destinades als pobres vergonyants i
a les noietes per maridar. “La donació de pa per amor a Déu” es feia
efectiva a la porta de la casa del difunt, al cementiri després d’haver
soterrat les despulles del finat i a les cerimònies d’aniversari dels testadors. Els imports predominants per a aquest tipus de donacions foren
de 3 i 4 sous al segle XV. Com és lògic, les quantitats de diners més
importants procedien de la pagesia grassa. Els imports destinats als
pobres vergonyants se situaren entre els 2 i els 16 sous i les aportacions
pecuniàries per ajudar a constituir un dot d’una noia pobra entre els 6
i els 60 sous. De manera que aquestes darreres donacions no ajudaren
gaire a les constitucions dotals de les noies que més ho necessitaren.
Les anotacions escripturades dels pagaments efectuats pels marmessors a la mort del testador informen de les cerimònies funeràries
religioses i laiques celebrades al Baix Maresme durant els segles XIV
i XV. D’aquestes cerimònies cal destacar l’extremunció, el rentat del
cos del finat, l’embolcallament del cadàver en un sudari, la vetlla, la
processó prefunerària, els àpats funeraris i la celebració de misses.
Totes aquestes cerimònies necessitaven una planificació. Abans de la
celebració de les exèquies, havia de preveure’s l’organització de tots els
elements necessaris per a la processó: el toc de campanes i esquelles,
el llit funerari, la creu parroquial, l’enviament de missatges a familiars
i amics del traspassat i, si era pertinent, als preveres i escolans d’altres
viles. Com pot constatar-se, la majoria d’aquests serveis estava en poder
de l’aparell eclesiàstic.
A la baixa edat mitjana, al Baix Maresme, l’enterrament en taüts
o caixes fou un fet aïllat, utilitzat només per alguns membres de la
pagesia més benestant. A la parròquia de Sant Genís de Vilassar, gairebé la meitat dels testadors no especificaren el nombre de preveres que
havien de ser presents a les seves exèquies. En contraposició, d’altres
ordenaren la presència de dos a setze preveres. Per tant, el nombre de
preveres que una família podia costejar també és un altre indicador
que cal tenir en compte per a copsar les diferències econòmiques i
socials de la pagesia de la zona estudiada.
Malgrat les reticències eclesiàstiques esmentades, en aquesta zona
s’acostumaren a celebrar els àpats funeraris després de l’enterrament
o al cap d’un any. En aquests refrigeris destacà el consum dels productes bàsics de la dieta baixmedieval. És a dir, el pa i el vi. També
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 367
sovintejà la carn perquè era un ingredient que diferenciava aquest àpat
dels quotidians. Hi havia diferents tipus d’àpats funeraris, segons els
ingredients i els comensals. Mentre algunes famílies utilitzaren els mateixos ingredients per a tots els assistents, d’altres prioritzaren l’atenció
d’alguns familiars i amics amb l’adquisició de productes diferents, que
no tenia la mateixa llar. Als eclesiàstics se’ls remunerà els serveis oferts
i, a vegades, el fet de pernoctar i les menjades.
La població del Baix Maresme equiparava la mort amb un viatge que es duia a terme per etapes. A causa d’això, dominava la creença
que els finats encara eren presents d’una manera immaterial. Aquesta
percepció de la mort es contradeia amb la doctrina cristiana, que defensava la immediata separació entre l’ànima i el cos i l’existència del
Judici Final. Amb la creació del tercer espai o purgatori i el limbus
puerorum per l’aparell eclesiàstic, es conciliaren els dogmes eclesiàstics
amb les demandes i creences populars.
A la baixa edat mitjana, l’ofici de la missa s’anà convertint en la
cerimònia viàtica per excel·lència. Amb el pas del temps, la demanda
de misses pels testadors s’anà concretant i augmentant. Aquest fet
implicà el pas de la iniciativa dels marmessors, que havien de materialitzar les demandes testamentàries del seu representat segons el que
era acostumat, a la iniciativa dels testadors. Amb l’oficialització de les
misses, els testadors esperaven alleugerir el seu pas pel purgatori i els
vius una intercessió espiritual. L’import d’aquestes cerimònies se situà
entre els 2 diners i els 2 sous.
Les cerimònies de commemoració es desenvoluparen a tots els
altars de les parròquies i, amb el pas del temps, es combinaren amb
la realització de trentenaris o misses de Sant Amador. A partir de
la segona meitat del segle XV, augmentà la demanda de trentenaris i
minvaren d’altres formes commemoratives, com ara les novenes i els
aniversaris perpetus. Fou una època de transició entre l’etapa de la
repetició i la de l’acumulació, proposades per Jacques Chiffoleau. Tot i
així, al Baix Maresme, en aquest període, no hi hagué un augment de
la pompositat en les cerimònies funeràries, car la solidaritat de familiars, amics i veïns ja acomplien les expectatives solidàries pertinents.
Com a complement de les conclusions específiques de cada apartat, a continuació s’afegeixen unes consideracions finals, originades
per l’observació d’una sèrie d’elements transversals, presents al llarg
de tota la investigació:
1. Com en períodes històrics anteriors, la població baixmaresmenca dels darrers segles medievals estigué condicionada en
tots els àmbits de la seva vida quotidiana per la constitució
física del territori de la comarca. Malgrat això, aquesta pobla-
368
2.
3.
4.
5.
6.
7.
ció modificà aquest territori i, dins de les seves possibilitats,
l’adequà per a poder satisfer tant les necessitats bàsiques com
les derivades de la voluntat de millorar la seva situació.
La situació geogràfica del Baix Maresme afavorí una relació
simbiòtica d’aquesta comarca amb la Ciutat Comtal. Mentre
que Barcelona necessitava un espai agrari proper per a fornir-se de productes agrícoles, recursos humans i econòmics, el
Maresme utilitzà aquesta ciutat per aportar-hi excedent demogràfic, obtenir serveis i productes i per deslliurar-se d’algunes
jurisdiccions senyorials.
A la baixa edat mitjana, l’aplicació del dret es mostra amb
una riquesa de variables que supera les normes exposades pels
nostres juristes. Així doncs, la consulta de fonts documentals
i l’elaboració d’estudis de caire regional es presenta com una
tasca imprescindible per a l’obtenció d’informació de les diferents realitats existents a la societat de l’època. La “realitat”
és més complexa i diversa del que s’acostuma a afirmar. Per
tant, no és lícit reduir-la simplificant-la, mutilant-la i construint
sistemes analítics excloents.
La pagesia cercà l’equilibri mitjançant una inversió en seguretat, basada en la planificació dels elements essencials tant
quotidians com extraordinaris de la seva existència, que intentaren garantir la reproducció del sistema des de les unitats
significatives de producció. És a dir, la família i el mas.
La massiva escripturació de pactes i contractes de diversa
tipologia, que regularen els diferents àmbits de la vida quotidiana de la població baixmaresmenca, demostra que, malgrat
que era una pagesia analfabeta, conegué, utilitzà i confià en
la pràctica jurídica escrita per regular els diferents aspectes
de la seva vida quotidiana.
La necessitat de numerari d’una gran part de la pagesia originà una reorganització interna d’aquesta classe social. Mentre
que la majoria s’endeutà, els més ben situats econòmicament
i socialment pogueren créixer amb l’adquisició d’agrer i la
percepció de rendes creditícies dels més desvalguts.
La pagesia presentà una relació contradictòria amb l’Església i
la doctrina que aquesta pregonava. Fou una pagesia que adaptà
les seves necessitats espirituals a les creences consuetudinàries,
encara força presents a la comarca. Se sentí més propera al
clergat rural, amb el qual es relacionava dia a dia, i desconfià
de les altes jerarquies eclesiàstiques, que no acostumaven a
moure’s per la comarca.
ÍNDEXS
TAULES
Taula 1. Tipologia documental dels manuals notarials de Bartomeu Agell (AHPB) . . . . . . . . . . . . . .
Taula 2. Tipologia documental dels manuals notarials de Miquel
Franquesa (1456-1482) . . . . . . . . . . . . .
Taula 3. Taula-resum de focs entre 1358 i 1497. . . . . . .
Taula 4. Pagesos i masos enfranquits per Pere des Bosc (1365)
Taula 5. Pagesia que adquireix dominis directes . . . . . .
Taula 6. Alienacions d’agrer . . . . . . . . . . . . . . .
Taula 7. Tipologia de les escriptures referents a l’habitatge . .
Taula 8. Relació entre topònims de masos i bordes amb antropònims d’hereus i pubilles (Cabrera, Premià i Vilassar
1348-1486) . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Taula 9. Masos deshabitats o derruïts a Cabrera, Premià i Vilassar (1354-1479) . . . . . . . . . . . . . . . .
Taula 10. Aglevament de masos a Cabrera, Premià i Vilassar
(1354-1481) . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Taula 11. Capbreu dels alous de la rectoria de Sant Genís de
Vilassar (1380-1410) . . . . . . . . . . . . . .
Taula 12. Documentació de la família Botey, de Premià (13551471) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Taula 13. Documentació de la família Aroles, de Vilassar (13651484) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Taula 14. Documentació d’Arnau de la Castanyeda, cirurgià de
Premià (1459-1480) . . . . . . . . . . . . . . .
18
20
35
44
45
84
97
98
103
111
141
149
158
166
370
Taula 15. Comparació d’imports de dots (períodes 1349-1400 i
1402-1481) . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Taula 16. Imports d’aixovar (1369-1481) . . . . . . . . . .
Taula 17. Mortalitat a Vilassar del 1483-5-15 al 1483-12-8 . . .
Taula 18. Hereus dels testaments dels parroquians casats de
Sant Genís de Vilassar (1348-1486) . . . . . . . .
Taula 19. Hereus dels testaments de les parroquianes vídues
de Sant Genís de Vilassar (1348-1486) . . . . . . .
Taula 20. Imports destinats a “ànima, sepultura i llegats” pels
testadors a Sant Genís de Vilassar (1348-1486) . . .
Taula 21. Recaptes de Sant Genís de Vilassar (segles XIV i XV) .
Taula 22. Pagaments dels marmessors de Jaume Martí de Girona
Taula 23. Nombre de misses demanades pels testadors de
Sant Genís de Vilassar (1353-1486) . . . . . . . .
Taula 24. Nombre de misses demanades pels testadors de Sant
Pere de Premià (1462-1488) . . . . . . . . . . .
199
224
272
290
291
306
312
323
342
344
GRÀFICS
Gràfic 1. Parts alíquotes de la collita de cartes precàries (13691456) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Gràfic 2. Període d’arrendament o contracte (1401-1478) . . .
Gràfic 3. Compravendes (1348-1481) . . . . . . . . . . . .
Gràfic 4. Immobles aloers venuts . . . . . . . . . . . . .
Gràfic 5 Venedors de violaris i censals morts (1373-1481) . .
Gràfic 6. Venedors col·lectius de censals morts (1373-1481) . .
Gràfic 7. Venedors de censals morts dins de l’àmbit familiar
(1373-1481) . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Gràfic 8. Preus de compravenda de censals morts de 1373 a
1481 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Gràfic 9. Donants a hereus i pubilles (1359-1481) . . . . . .
Gràfic 10. Donacions a hereus i pubilles (1359-1481) . . . . .
Gràfic 11. Enllaços matrimonials dels hereus de Sant Genís
de Vilassar (1348-1486) . . . . . . . . . . . . .
Gràfic 12. Enllaços matrimonials de les pubilles de Sant Genís
de Vilassar (1348-1486) . . . . . . . . . . . . .
Gràfic 13. Terminis de satisfacció de dots (1379-1481) . . . .
Gràfic 14. Casades testadores amb familiars ascendents i descendents (1348-1486) . . . . . . . . . . . . . .
50
53
56
56
70
70
70
74
188
188
194
194
206
265
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 371
Gràfic 15. Vídues testadores amb familiars ascendents i descendents (1348-1486) . . . . . . . . . . . . . .
Gràfic 16. Parents amb llegats de les dones testadores casades
(1348-1486) . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Gràfic 17. Parents amb llegats de les dones vídues testadores
(1348-1486) . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Gràfic 18. Estat de salut dels testadors (1348-1486) . . . . . .
Gràfic 19. Mortalitat dels molt malalts (1362-1486). Període
testament/òbit . . . . . . . . . . . . . . . . .
Gràfic 20. Període entre testament/òbit dels “malalts” (13801486) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Gràfic 21. Nombre de fills esmentats pels testadors a Sant
Genís de Vilassar (1348-1486) . . . . . . . . . .
Gràfic 22. Previsió d’hereus dels testadors a Sant Genís de
Vilassar (1348-1486) . . . . . . . . . . . . . .
Gràfic 23. Nombre de llegats especificats pels testadors (13481486) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Gràfic 24. Pagaments dels marmessors per a “pa per amor de
Déu” a Vilassar (segle XV) . . . . . . . . . . . .
Gràfic 25. Productes adquirits per a la celebració d’àpats funeraris
a Sant Genís de Vilassar. . . . . . . . . . . . .
266
268
268
270
270
271
292
292
308
317
332
MAPES
Mapa 1. L’època medieval al Maresme . . . . . . . . . . .
32
BIBLIOGRAFIA
ALBACETE i GASCÓN, Antoni, “El matrimoni com a via d’integració dels
lliberts a la Barcelona del segle xv”, a La ciutat en xarxa: actes
de l’XIè Congrés d’Història de Barcelona. 1-3 de desembre de 2009.
Barcelona: Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona, 2009 (recurs
en línia).
—
“Els lliberts barcelonins a mitjans del segle xv”, Estudis Històrics
i Documents dels Arxius de Protocols, XXVI (Barcelona, 2008),
pp. 147-190.
—
“Els lliberts barcelonins del segle xv a través dels seus testaments”,
Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 27-28 (Barcelona, 20062007), pp. 143-172.
—
“Les formes d’alliberament pactat a la Barcelona del segle xv
(1440-1462)”, treball de segon curs de doctorat (curs 2007-2008),
dirigit pel doctor Ignasi Baiges i Jardí. Barcelona: Departament
de Paleografia, Diplomàtica i Història Medieval de la Facultat de
Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 2008 (inèdit).
ALBAIGÈS, Josep Maria, Enciclopedia de los topónimos españoles. Barcelona: Editorial Planeta SA (“Enciclopedias Planeta”), 1998.
ALEXANDRE-BIDON, Danièle, “Apprendre à vivre: l’enseignement de la mort
aux enfants”, a ALEXANDRE-BIDON, Danièle i i TRÉFFORT, Cécile (dirs.),
À Réveiller les morts. Le quotidien dans l’Occident Médiéval. Lió:
Presses Universitaires de Lyon, 1993, pp. 7-13.
—
La mort au Moyen Age. XIIIè-XVIè siècle. Paris: Hachette (“La vie
quotidienne”), 1998.
ALEXANDRE-BIDON, Danièle i LETT, Didier, Les enfants au Moyen Âge.
París: Hachette, 1997.
ALEXANDRE-BIDON, Danièle i TRÉFFORT, Cécile (dirs.), À Réveiller les morts.
Le quotidien dans l’Occident Médiéval. Lió: Presses Universitaires
de Lyon, 1993.
374
ALMERICH i PADRÓ, Paulina, Les ermites del Maresme. Vallgorguina: Associació Cultural Vallgorguina, 2000.
ALMUZARA, Rosa, “Els plànols del Marquesat de Moja. Argentona”, Fonts,
9 (Argentona, 2002), pp. 18-24.
ALSINA, Claudi et al., Pesos, mides i mesures dels Països catalans. Barcelona: Editorial Curial (“Biblioteca de Cultura Catalana”, 67), 1990.
ALTÉS i AGULLÓ, Francesc, El Llibre Vermell de Montserrat. Barcelona,
1989. Reproducció digital de <cervantesvirtual.com/Fichaobra.
html?Ref=720>.
ALTISENT, Agustí, Història de Poblet. Abadia de Poblet: Impremta monàstica, 1974.
AMADES, JOAN, Divinitat del pa. Tarragona: Edicions El Mèdol (“Biblioteca
de Tradicions Populars Joan Amades”, 7), 2001.
—
La Mort. Costums i Creences. Tarragona: Edicions El Mèdol (“Biblioteca de Tradicions Populars Joan Amades”, 11), 2001.
—
Les esposalles. Tarragona: Edicions El Mèdol (“Biblioteca de Tradicions Populars Joan Amades”, 19), 2003.
AMIET, Robert, “Le culte chrétien pour les défunts”, a ALEXANDRE-BIDON,
Danièle i i TRÉFFORT, Cécile (dirs.), À Réveiller les morts. Le quotidien dans l’Occident Médiéval. Lió: Presses Universitaires de Lyon,
1993, pp. 277-286.
ANGLÉS, Higinio, “El «Llibre Vermell» de Montserrat y los cantos y la
danza sacra de los peregrinos durante el siglo XIV”. Anuario Musical, 10 (Barcelona, 1955), pp. 45-54.
ANGUERA DE SOJO I DODERO, Oriol, “Dret especial de la comarca de Vic”,
Conferències sobre varietats comarcals del Dret Civil Català. Barcelona: Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, 1934.
ARIÈS, Philippe i DUBY, Georges (dirs.), Historia de la vida privada. 2. De
la Europa feudal al Renacimiento. Madrid: Editorial Taurus, 1991.
ARIÈS, Philippe, El niño y la vida familiar en el Antiguo Régimen. Madrid: Taurus (“Ensayistas”, 284), 1987.
—
Historia de la muerte en Occidente. Desde la Edad Media hasta
nuestros días. Barcelona: El Acantilado, 28, 2000.
—
L’homme devant la mort. 1. Le temps des gisants. Paris: Éditions
du Seuil (“Histoire”, 82), 1977.
AURELL CARDONA, Martí, Les noces del comte. Matrimoni i poder a Catalunya (785-1213). Barcelona: Ediciones Omega, 1998.
—
Une famille de la noblesse provençale au Moyen Age: les Porcelet.
Avinyó: Aubanel (“Archives du sud”), 1986.
ASSIER-ANDRIEUX, Louis, “Coutumes et rapports sociaux”, Études antrophologiques des communautes paysannes du Capcir. París: CNRS, 1981,
pp. 152-159.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 375
AZNAR GIL, Federico R., La institución matrimonial en la Hispania Cristiana bajomedieval (1215-1563). Salamanca: Universidad Pontificia
(“Bibliotheca Salmanticensis. Estudios”, 123), 1989.
AVENTIN, Mercè, “Família i unitat d’explotació”, Història Agrària dels
Països Catalans. V.II Edat Mitjana. Barcelona: Fundació Catalana
per a la Recerca, Barcelona, 2004, pp. 467-503.
—
“La familia ante la muerte: el culto a la memoria”, a IGLESIA
DUARTE, Ignacio José de la (coord.), La familia en la Edad Media.
Logronyo: Instituto de Estudios Riojanos y Gobierno de la Rioja,
2001, pp. 387-412.
—
La societat rural a Catalunya en temps feudals. Vallès oriental, segles
XIII-XVI. Barcelona: Editorial Columna (“Columna Assaig”, 5), 1996.
—
“Mercat de rendes, mercat de salvació”, a SÁNCHEZ MARTÍNEZ, Manuel (comp.), Estudios sobre la renta, fiscalidad y finanzas en la
Cataluña bajomedieval. Barcelona: CSIC (“Anuario de Estudios
Medievales”, annex 27), 1993, pp. 133-151.
AYMARD, Maurice, “Mercats i economies camperoles a l’Europa mediterrània (segles XIV-XVIII)”, Els espais del mercat. 2n Col·loqui Internacional d’Història Local. València: Diputació de València i Centre
d’Estudis d’Història Local (“Història Local”, 14), 1993, pp. 101110.
BANEGAS LÓPEZ, Ramón Agustín, “L’aprovisionament de carn a Barcelona
durant els segles XIV i XV”, dos volums, tesi doctoral dirigida pel
doctor Antoni Riera i Melis. Barcelona: Departament de Paleografia, Diplomàtica i Història Medieval de la Facultat de Geografia
i Història de la Universitat de Barcelona, 2007.
BARCELÓ CRESPÍ, Maria, “El ritmo de la comunidad: vivir en el mundo
rural, los trabajos y los días. El ejemplo de Mallorca Bajomedieval”,
a IGLESIA DUARTE, José de la (coord.), La vida cotidiana en la Edad
Media. VIII Semana de Estudios Medievales. Logronyo: Gobierno
de la Rioja y Instituto de Estudios Riojanos, 1998, pp. 129-167.
BARRAQUÉ, Jean-Pierre i BLAZQUEZ, Adrian, ”Quelques aspects de l’enfance
dans l’Espagne Médiévale et moderne”, a FOSSIER, Robert (ed.), La
petite enfance dans l’Europe médiévale et modern. Actes des XVIès
Journées Internationales d’Histoire de l’Abbaye de Flaran. Septembre
1994. Tolosa: Presses Universitaires du Mirail, 1997, pp. 109-131.
BARRERA, Andrés, Casa, herencia y familia en la Cataluña rural (lógica
de la razón doméstica). Madrid: Alianza Editorial (“Alianza Universidad”, 634), 1990.
BARTHÉLEMY, Dominique, “Parentesco”, a ARIÈS, Philippe i DUBY, Georges
(dir.), Historia de la vida privada 2. De la Europa feudal al Renacimiento. Madrid: Grupo Santillana de Ediciones, SA, pp. 99-171.
BATLLE I GALLART, Carme, “Barcelona entre 1380 y 1462”, Anuario de
Estudios Medievales, 5 (Barcelona, 1968), pp. 743-751.
376
BATLLE I GALLART, Carme, Fires i mercats. Factors de dinamisme econòmic
i centres de sociabilitat (segles XI a XV). Barcelona: Rafael Dalmau
Editor (“Col·lecció Bofarull”, 7), 2004.
—
La crisis social y económica de Barcelona a mediados del siglo XV,
dos volums. Barcelona: CSIC, 1973.
BATLLE, Carme i VINYOLES, Teresa, Mirada a la Barcelona medieval des
de les finestres gòtiques. Barcelona: Rafael Dalmau editor (“Collecció Bofarull” 6), 2002.
BAUCELLS i REIG, Josep, El Baix Llobregat i la Pia Almoina de la Seu de
Barcelona. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat
de Catalunya, 1984.
—
El Maresme y la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: catàleg del
fons en pergamí de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona.
Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya,
1987.
—
“Gènesi de la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: els fundadors”,
La pobreza y asistencia a los pobres en la Catalunya Medieval, vol. I.
Barcelona: CSIC, 1980, pp. 17-75.
—
“La Pia Almoina de Seo de Barcelona: origen y desarrollo”, A
Pobreza e assistência aos pobres na península ibérica durante a
Idade Média. Actas das 1as Jornadas Luso-Espanholas de História
Medieval (Lisboa, 1972), pp. 73-135.
—
“Limosnas y Pía Almoina. Institucionalización de la caridad para
los más necesitados en el área catalana”, Memoria Ecclesiae, 11
(Oviedo, 1997), pp. 161-211.
—
Vivir en la Edad Media: Barcelona y su entorno en los siglos XIII-XIV
(1200-1344). Barcelona: CSIC (“Anuario de Estudios medievales”,
annex, 56), 2004.
BENITO, Pere, “Casa rural y niveles de vida en el entorno de Barcelona
a fines de la Edad Media”, FURIÓ, Antoni i GARCÍA-OLIVER, Ferran
(ed.), Pautas de consumo y niveles de vida en el mundo rural
medieval. València: Publicaciones de la Universidad de Valencia
(en premsa).
—
“Els habitants de Vilassar enfront de la senyoria arbitrària dels
Sant Vicenç (1229)”, Ipsa Arca, 1 (Vilassar de Dalt, 1999), pp. 40-47.
—
“Els homes de Sant Pol del veïnat del Sant Crist. Mataró”, Fulls
del Museu Arxiu de Santa Maria, 41 (Mataró, 1991), pp. 14-24.
—
“Fams i caresties a la Mediterrània occidental durant la baixa
edat mitjana. El debat sobre «les crisis de la crisi»”, Recerques.
Història, Economia, Cultura, 49 (Barcelona, 2004), pp. 179-194.
—
“La partió entre Premià i Vilassar i els orígens medievals de la
capella de Santa Maria i del mas Cisa”, La Cisa mil anys d’histò-
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 377
ria, Argentona, La Comarcal Edicions (“Col·lecció Llevant. Sèrie
Major”, 1), 1999, pp. 35-44.
BENITO, Pere, “Le clergé paroissial du Maresme (évêché de Barcelone) d’après les visites pastorales (1305-1447): recherches sur le
thème du concubinage”, a BONNASSIE, Pierre (ed.), Le clergé rural
dans l’Europe médiévale et moderne. Actes des XIIIèmes Journées
Internationales d’Histoire de l’Abbaye de Flaran. Tolosa: Presses
Universitaires de Mirail, 1995, pp. 187-205.
—
Les parròquies del Maresme a la Baixa Edat Mitjana. Una aproximació des de les Visites Pastorals (1305-1447). Mataró: Caixa
Laietana, 1992.
—
“L’obertura al mar d’una societat feudal. La gènesi dels primers
veïnats marítims de la comarca del maresme: Vilassar, 1400-1550”,
1490, En el umbral de la modernidad. València: Consell Valencià
de Cultura de la Generalitat Valenciana, 1994, pp. 721-732.
—
“Història Medieval”, Història de Vilanova del Camí. Vilanova del
Camí: Ajuntament de Vilanova del Camí i Pagès Editors, 2003,
pp. 93-209.
—
“Hoc est breve…. L’emergència del costum i els orígens de la
pràctica de capbrevació (segles XI-XIII)”, a SÁNCHEZ MARTÍNEZ, Manuel (comp.), Estudios sobre la renta, fiscalidad y finanzas en la
Cataluña bajomedieval. Barcelona: CSIC, 1993, pp. 3-27.
—
“Poder i societat al Maresme medieval: els Sant Vicenç (1022-1271)”,
L’arquitectura militar medieval. Jornades d’Història i Arqueologia
Medieval del Maresme. Mataró: Grup d’Història del Casal, 2000,
pp. 25-35.
—
Senyoria de la terra i tinença pagesa al comtat de Barcelona (segles
XI-XIII). Barcelona: CSIC (“Anuario de Estudios Medievales” annex
51), 2003.
—
“Violències feudals i diferenciació social pagesa. Els homes de Sant
Marçal del Montseny a Vilassar i Argentona a la segona meitat
del segle XII”, Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, 37 (Mataró,
1990), pp. 15-27.
—
“Viure al Vilassar del quatre-cents. Els testimonis dels inventaris
«post-mortem» (1425-1454)”. Treball inèdit.
BERMEJO CASTRILLO, Manuel Ángel, “Transferencias patrimoniales entre
los cónyugues por razón del matrimonio en el derecho medieval
castellano”, a IGLESIA DUARTE, José Ignacio de la (coord.), La familia en la Edad Media. Logronyo: Instituto de Estudios Riojanos
y Gobierno de la Rioja, 2001, pp. 93-178.
BERTHON, E, “À l’origine de la spiritualité médiévale de l’enfance: les
saints Innocents“, a FOSSIER, Robert (ed.), La petite enfance dans
l’Europe médiévale et moderne. Actes des XVIès Journées Interna-
378
tionales d’Histoire de l’Abbaye de Flaran. Septembre 1994. Tolosa:
Presses Universitaires du Mirail, 1997, pp. 31-38.
BERTRAN ROIGÉ, Prim, “Conflictes socials a Cervera, segons el llibre del
batlle Antoni de Cabrera (1356-1357)”, Miscel·lània Cerverina, 6
(Cervera, 1988) pp. 53-70.
—
“La dècima apostòlica: l’exemple d’Elna (1391)”, a SÁNCHEZ MARTÍNEZ,
Manuel (comp.), Estudios sobre la renta, fiscalidad y finanzas en
la Cataluña bajomedieval. Barcelona: CSIC, 1993, pp. 455 a 486.
BLANCO DE LA LANA, Joan, “Masos grassos a la vall d’Amer (segles XIVXVI): Masos ‘ad benevisum’ i estructures senyorials”, El feudalisme
comptat i debatut. València: Universitat de València, 2003, pp. 403439.
BOFARULL i TERRADES, Manuel, Origen dels noms geogràfics de Catalunya.
Pobles, rius, muntanyes, etc. Barcelona: Editorial Milà (“Biblioteca
Popular Catalana-Vell i Nou”, 30), 1991.
BONNASSIE, Pierre i ILLY, Jean-Pascal, “Le clergé paroissial aux IXe-Xe
siècles dans les Pyrénées orientales et centrales”, a BONNASSIE,
Pierre (ed.), Le clergé rural dans l’Europe médiévale et moderne.
Actes des XIIIèmes Journées Internationales d’Histoire de l’Abbaye de
Flaran. Tolosa: Presses Universitaires de Mirail, 1995, pp. 153-166.
BOIS, Guy, La crisi del feudalisme a Europa a la fi de l’edat mitjana.
Barcelona: Societat Catalana d’Estudis Històrics, 1988.
—
La gran depresión medieval: siglos XIV-XV. El precedente de una crisis
sistémica. València: Universitat de València (“Biblioteca Nueva”,
14), 2003.
—
“Marc Bloch i la Història Agrària”, Estudis d’Història Agrària, 8
(Barcelona, 1990), pp. 33-40.
—
“Un assaig sobre el naixement i el desenvolupament de l’economia de mercat al si de la societat feudal”, Els espais del mercat.
2n Col·loqui Internacional d’Història Local. València: Diputació
de València i Centre d’Estudis d’Història Local (“Història Local”,
14), 1993, pp. 77-90.
—
“Sur les crises economiques medievales”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 16/17 (Barcelona, 1995/1996), pp. 61-69.
BOLÒS i MASCLANS, Jordi, Diccionari de la Catalunya Medieval (ss. VIXV). Barcelona: Edicions 62 (“Col·lecció El Cangur Diccionaris”,
284), 2000.
—
“El campesinado en Cataluña en el siglo XIII”, La sociedad en
Aragón y Cataluña en el reinado de Jaime I (1213-1276). Saragossa:
Institución Fernando el Católico (CSIC), 2009, pp. 249-286.
—
“El territori i els seus límits. El poble, la parròquia i el castell
de l’edat mitjana”, a BOLÓS, Jordi i BUSQUETA, Joan Josep (dir.),
Territori i Societat a l’Edat Mitjana: Història, Arqueologia, docu-
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 379
mentació, vol. I. Lleida: Institut d’Estudis Humanístics Miquel
Coll i Alentorn, 1997, pp. 41-82.
BOLÒS i MASCLANS, Jordi, Els orígens medievals del paisatge català. L’arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (“Textos
i Estudis de Cultura Catalana”, 100), 2004.
—
El mas, el pagès i el senyor. Paisatge i societat en una parròquia de
la Garrotxa a l’edat mitjana. Barcelona: Curial Edicions Catalanes,
1995.
BONASSIE, Georges, Catalunya mil anys enrera (segles X-XI). 1/Economia
i societat pre-feudal. Barcelona: Edicions 62 (“Col·lecció d’Estudis
i documents”, 31), 1979.
BONNASSIE, Pierre (ed.), Le clergé rural dans l’Europe médiévale et moderne.
Actes des XIIIèmes Journées Internationales d’Histoire de l’Abbaye
de Flaran. 6-8 septembre 1991. Tolosa: Presses Universitaires de
Mirail, 1995.
BORAU i MORELL, Cristina, “L’ascens social a la Barcelona del segle XIV
vist a través dels promotors de capelles de la Seu i de les grans
esglésies parroquials”, Anuario de Estudios Medievales, 32/2 (Barcelona, 2002), pp. 693-722.
BORRÀS i FELIU, Antoni, “L’ajuda als pobres en els testaments de Catalunya
i València del segle XIV”, La pobreza y la asistencia a los pobres en
la Cataluña medieval. Barcelona: CSIC, 1980, pp. 363-372.
BRESC, Henri, “La Europa de las ciudades y de los campos (siglos XIIIXV)” a BURGUIÈRE, André et al., Historia de la familia. V.1. Mundos
lejanos, mundos antiguos. Madrid: Alianza, 1988, pp. 401-438.
—
“La servitude au coeur de la “réaction féodale: Les Arcs, 1366”.
Mélanges de l’École Française de Rome. Moyen Âge (Rome, 2000),
pp. 1009-1037.
BROCÀ, Guillem M. de, Historia del derecho de Cataluña especialmente del
civil y Exposición de las instituciones del derecho civil del mismo
territorio en relación con el código civil de España y la jurisprudencia. Barcelona: Departament de Justícia de la Generalitat de
Cataluña (“Textos Jurídics Catalans. Escriptors”, 1/1 i 1/3), 1985
i 1987, dos volums.
BURGUIÈRE, André et al., Historia de la familia. V.1. Mundos lejanos,
mundos antiguos. Madrid: Alianza, 1988.
BUSQUETA, Joan Josep, “Ciutat-camp a la Catalunya Medieval”, Acta Historica Archaeologica Mediaevalia, 10 (Barcelona, 1989), pp. 482-487.
—
Una vila del territori de Barcelona: Sant Andreu del Palomar als
segles XIII-XIV. Barcelona: Fundació Vives i Casajoana, 1991.
BUSQUETA, Joan Josep i CUADRADA, Coral, “Els funcionaris regis i la seva
implantació al Pla de Barcelona i en el Maresme. Un grup social
380
a la conquesta de l’entorn rural”, L’Avenç, 94 (Barcelona, 1986),
pp. 36-41.
CÀCERES NEVOT, Juanjo, “La participació del Consell Municipal en l’aprovisionament cerealer de la ciutat de Barcelona (1301-1430)”, tesi
doctoral dirigida pel doctor Antoni Riera i Melis. Barcelona. Departament de Paleografia, Diplomàtica i Història Medieval de la
Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona,
2007.
CAMPO i JORDÀ, Ferran del, Castells medievals. 20 castells i 68 torres de
guaita del Maresme. Figueres: Brau Ed. (“Guies del Patrimoni
Comarcal”, 13), 1998.
CAMPS i ARBOIX, Joaquim, La reivindicació social dels remences. Barcelona: Rafael Dalmau Editor (“Episodis de la Història”, 5), 1960.
—
Història de l’agricultura catalana. Barcelona: Editorial Taber (“Biblioteca de Cultura Catalana”), 1969.
CANAL i MORÉ, Adrià, Els cognoms del Maresme. Primera meitat del segle XVI. Barcelona: Sírius edicions (“Memòria Històrica”, 4), 1997.
CANAL i MORELL, Jordi, “El conflicte remença vist pels historiadors dels
segles XIX i XX”, Revista de Girona, 118 (Girona, 1986), pp. 57-63.
CANAL i ROQUET, Josep, “Els remences a les valls d’Hostoles i Amer”,
Revista de Girona, 118 (Girona, 1986), pp. 50-56.
CAÑELLAS i VILAR, Núria, “Entre l’aquí i el més enllà. Anàlisi d’una societat urbana del segle XV a la Catalunya Nova a través dels testaments: Tortosa 1425-1455”, memòria de “maîtrise” codirigida
per Maurice Berthe i Antoni Riera. Tolosa: Université Toulouse-Le
Mirail, octubre de 1992.
CARRERAS i CANDI, Francesc, Argentona histórica. Argentona: La Juliana,
1982.
—
Cabrera de la Maresma (Notas históricas). Barcelona: Imprempta
de l’Avenç, 1893.
—
Lo castell de Burriach o de Sant Vicents. Argentona: Copisteria la
Juliana, 1980.
—
“Notes sobre los orígens de l’emfiteusi en lo territori de Barcelona”,
Revista Jurídica de Catalunya, núm. XV (Barcelona, 1909-1910).
—
Pere Joan Ferrer, militar i senyor del Maresme. Mataró: Editorial
Alta Fulla, 1987.
CARRÈRE, Claude, Barcelona 1380-1462. Un centre econòmic en època de
crisi, dos volums. Barcelona: Curial, 1977-1978.
CASAS-MERCADER, Ferran, Las aparcerías y sus problemas. Barcelona:
Editorial Bosch, 1956.
CATALÀ i ROCA, Pere, De cara a la Mediterrània. Les torres del litoral català.
Barcelona: Rafael Dalmau editor (“Col·lecció Nissaga”, 7), 1987.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 381
CASTILLO I EZQUERRA, M. Josep, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques. Argentona: L’Aixernador Edicions argentonines (“Col·lecció
el Montalt”, 7), 1990.
CATAFAU, Aymad, “Celleres i monestirs al Rosselló (segles X-XIV)”, a BOLÓS,
Jordi i BUSQUETA, Joan Josep, Territori i Societat a l’Edat Mitjana:
Història, Arqueologia, documentació, vol. III. Lleida: Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn, 1999-2000, pp. 167-180.
CODINA, Jaume, A Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVII). Sant Boi de
Llobregat (“Columna Assaig”, 22), 1999.
—
Contractes de matrimoni al delta del Llobregat, segles XIV a XIX.
Barcelona: Fundació Noguera, 1997.
CLARAMUNT i RODRÍGUEZ, Salvador, “Dos aspectes de l’alimentació medieval: dels canonges a les «miserabiles personae»”, a RIERA i MELIS,
Antoni (coord.), Alimentació i societat a la Catalunya Medieval.
Barcelona: Institució Milà i Fontanals, CSIC (“Col·lecció Anuario
de Estudios Medievales” annex 20), 1988, pp. 167-172.
—
“La muerte en la Edat Media en el mundo urbano”, Acta Historica
et Archaeologica Mediaevalia, 7/8 (Barcelona,1986-1987), pp. 205218.
CERDÀ SUBIRACHS, Jordi, Misses de Sant Amador. Purgatori i cultura popular. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (“Biblioteca
de Cultura Popular Valeri Serra i Boldú”, 17), 2006.
COLL MONTEAGUDO et al., La Cisa. Mil anys d’història. Argentona: Comissió Pro Mil·lenari de la Cisa (“Col·lecció Costa de Llevant. Sèrie
Major”, 1), 1999.
COMTE AGUILAR, Lucía, “Clergues i feligresos a les parròquies del Vallès
a l’Edat Mitjana. Estudi de les visites pastorals dels anys 13031324”, treball d’iniciació a la recerca dirigit pel doctor Josep
Maria Salrach i Marés. Barcelona: Institut Universitari d’Història
Jaume Vicens Vives de la Universitat Pompeu Fabra, setembre
de 2002.
CONGOST, Rosa, “Els caràcters originals de la Història rural catalana”,
CONGOST, Rosa et al., “Evolució del contracte de masoveria (Girona, s.
XV-XVIII)”, a CONGOST, Rosa i TO, Lluís, Homes, masos, història. La
Catalunya del nord-est (segles XI-XX), Barcelona, Publicacions de
l’Abadia de Montserrat (“Biblioteca Abat Oliba”, 215), pp. 126-149.
CONTRERAS, Jesús et al., “La invenció de la família catalana”, L’Avenç,
132 (Barcelona, 1989), pp. 15-53.
CONTRERAS MANJARRÉS, Ester, “La familia en la edad media. Una aproximación bibliográfica”, a IGLESIA, José Ignacio de la (coord.), La
familia en la Edad Media. Logronyo: Instituto de Estudios Riojanos
382
CUADRADA, Coral, El Maresme medieval: hàbitat, economia i societat, segles X-XIV. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1988.
—
“El paisatge i l’organització del territori al Maresme medieval”,
a BOLÓS, Jordi i BUSQUETA, Joan Josep, Territori i Societat a l’Edat
Mitjana: Història, Arqueologia, documentació, vol. I. Lleida: Institut
d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn, 1997, pp. 83-130.
—
“El sagramental i les franqueses del Vallès i del Maresme a l’Edat
Mitjana. Granollers”, XXXIII Assemblea Intercomarcal d’estudiosos.
Granollers: Museu de Granollers, 1989, pp. 203-217.
—
“La pagesia medieval, una classe homogènia? Anàlisi de la condició
social dels camperols del Maresme, segles XIII-XIV”, Butlletí de la
Societat Catalana d’Estudis Històrics, V (Barcelona 1994), pp. 67-80.
—
“Poder, producción y familia en el mundo rural catalán (siglos
XI-XIV”, a PASTOR, Reyna (comp.), Relaciones de poder, de producción y de parentesco en la Edad Media i Moderna, Madrid, CSIC
(“Biblioteca de Historia”, 1), 1990, pp. 225-261.
—
“Senyors i ciutadans: les senyories catalanes a la Baixa Edat Mitjana”, Revista d’Història Medieval, 8 (València, 1997), pp. 57-77.
—
“Sobre les relacions camp-ciutat a la Baixa Edat Mitjana: Barcelona i les comarques de l’entorn”, Acta Historica et Archaelogica
Mediaevalia, 11-12 (Barcelona,1990/1991), pp. 161-185.
—
“Toponímia Medieval al Maresme. El paisatge, la mà de l’home,
els veïnats (1250-1350)”, Societat d’Onomàstica. Butlletí Interior,
XXVII (Barcelona, 1987), pp. 1-18.
CURTO I OMEDES, Albert, “La intervenció municipal en l’abastament de
blat d’una ciutat catalana: Tortosa, segle XIV”. Barcelona: Fundació
Vives Casajuana, 1988.
CURTO I SOLER, Conrad, Aspectes sanitaris dels arxius parroquials de Sant
Feliu de Cabrera, Sant Genís de Vilassar, Sant Joan de Vilassar i
Santa Creu de Cabrils en els segles XVI, XVII, XVIII. Barcelona: Seminari
de Pere Mata de la Universitat de Medicina de Barcelona, 2000.
CUVILLIER, Jean-Pierre, “Les communautés rurales de la Plane de Vich
(Catalogne) au XIIIè et XIVè siècles”, Melanges de la Casa de Vélazquez,
IV (París, 1968), pp. 73-104.
CHIFFOLEAU, Jacques: “Dels ritus a les creences. La pràctica de la missa
a l’Edat Mitjana”, L’Avenç, 111 (Barcelona, 1988).
—
La comptabilité de l’Au-delà. Les hommes, la mort et la réligion,
dans la région d’Avignon à la fin du Moyen Age (vers 1320-vers
1480). Roma: École française de Rome Palais Farnèse, 1980.
DANON I BRETÓS, Josep, Visió històrica de l’hospital general de la Santa
Creu de Barcelona. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1978.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 383
DÍAZ I PÉREZ, Roser i FORN SALVÀ, Francesc, “1480-1490. 500è Aniversari
de l’alliberament dels lligams senyorials dels castells de Burriac
i Mataró”, Quaderns de Prehistòria i Arqueologia del Maresme, 10
(Mataró, 1980).
DONAT PÉREZ, Lídia et al., “Usos i abusos del concepte de mas: el cas
de la regió de Girona (segles XIII-XIV)”, El mas català durant l’Edat
Mitjana i la Moderna (segles IX-XVIII). Aspectes arqueològics, històrics, geogràfics, arquitectònics i antropològics. Barcelona: CSIC,
2001, pp. 125-158.
DONAT PÉREZ, Lídia, “Contractes ad laborationem i establiments de masos
després de la pesta negra (1349)”, a CONGOST, Rosa i TO, Lluís,
Homes, masos, història. La Catalunya del nord-est (segles XI-XX).
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (“Biblioteca
Abat Oliba”, 215), pp. 126-149.
DUBY, Georges et al., Historia de la familia. Madrid: Alianza, 1988. Dos
volums.
—
Historia de las mujeres. 2. La Edad Media. Barcelona: Círculo de
lectores, 1994.
DUBY, Georges: “prefacio de Tiempos medievales”, a BURGUIÈRE, André et
al., Historia de la familia. V.1. Mundos lejanos, mundos antiguos.
Madrid: Alianza, 1988, pp. 283-286.
—
“Obertura”, a ARIÈS, Philippe i DUBY, Georges (dir.), Historia de la
vida privada. 2. De la Europa feudal al Renacimiento. Madrid: Grupo
Santillana Ediciones SA (“Colección Taurus Minor”), 2001, pp. 19-54.
ECHANIZ SANS, Maria, “La alimentación de los pobres asistidos por la Pía
Almoina de la Catedral de Barcelona según el libro de cuentas de
1283-1284”, a RIERA i MELIS, Antoni (coord.), Alimentació i societat
a la Catalunya Medieval. Barcelona: Institució Milà i Fontanals,
CSIC (“Col·lecció Anuario de Estudios Medievales” annex 20),
1988, pp. 173-261.
EQUIP BROIDA, “Els àpats funeraris segons els testaments vers el 1400”, a
RIERA i MELIS, Antoni (coord.), Alimentació i societat a la Catalunya
Medieval. Barcelona: Institució Milà i Fontanals, CSIC (“Col·lecció
Anuario de Estudios Medievales” annex 20), 1988, pp. 263-269.
FÀBREGA I GRAU, Àngel, La vida quotidiana a la catedral de Barcelona en
declinar el Renaixement. Any 1580. Barcelona: Reial Academia de
Belles Arts de Sant Jordi, 1978.
FAGES, Mariona, “Sant Pere de Premià. Origen i desenvolupament d’una
comunitat rural del Maresme (segles X-XV)”, tesina de llicenciatura
inèdita, 1985.
FELIU, Gaspar, “El pes econòmic de la remença i dels mas usos”, Anuario de Estudios Medievales, 22 (Barcelona 1992), pp. 145-160.
384
FELIU, Gaspar, “Els antecedents de la remença i els mals usos”, Quaderns
de la Selva, 13 (Santa Coloma de Farners, 2001), pp. 209-228.
—
“Feudalisme: llibertat i servitud”, El feudalisme comptat i debatut.
Formació i expansió del Feudalisme Català. València: Universitat
de València, 2003, pp. 45-70.
—
“La demografia baixmedieval catalana: estat de la qüestió i propostes de futur”, Revista d’Història Medieval, 10 (València, 1999),
pp. 13-43.
—
La llarga nit feudal. Mil anys de pugna entre senyors i pagesos.
València: Publicacions de la Universitat de València, 2010.
—
“Les mesures tradicionals catalanes: un garbuix racional. Barcelona”, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XV
(Barcelona, 2004), pp. 9-27.
FERNÁNDEZ I TRABAL, Josep, “El conflicte remença a la Catalunya del
segle XV, 1388-1486”, Afers. Fulls de Recerca i Pensament, 42-43
(Cata-roja, 2002), pp. 587-624.
—
“Les indústries rurals”, Història agrària dels països Catalans. V.II
Edat Mitjana. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca,
1984, pp. 361-394.
—
“Formació del patrimoni rural de la família Bell-lloch de Girona,
1302-1398. De mercaders a terratinents”, L’Avenç, 94 (Barcelona,
1986), pp. 41-47.
—
“Mercaders de Girona propietaris de remences: el camperolat
gironí en el moment anterior al primer esclat revolucionari a
través de l’arxiu de la família Bell-lloch”, ponència presentada al
II Col·loqui d’Història Agrària, Barcelona, 1986.
—
Una família catalana medieval. Els Bell·lloc de Girona 1267-1533.
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (“Col·lecció
Abat Oliba”, 161), 1995.
FERRER I MALLOL, Maria-Teresa, “El patrimoni reial i la recuperació
dels senyorius jurisdiccionals en els estats catalano-aragonesos a
la fi del segle XIV”, Anuario de Estudios Medievales, 7 (Barcelona,
1970-1971), pp. 351-492.
—
“Esclaus i lliberts orientals a Barcelona. Segles XIV i XV”, a FERRER
i MALLOLL, Maria-Teresa i MUTGÉ i VIVES, Josefina (eds.), De l’esclavitud a la llibertat. Esclaus i lliberts a l’Edat Mitjana. Barcelona:
CSIC (“Anuario de Estudios Medievales”, annex 38), 2000, pp. 167212.
—
“Establiments de masos després de la pesta negra”, El mas català durant l’Edat Mitjana i la Moderna (segles IX-XVIII). Aspectes
arqueològics, històrics, geogràfics, arquitectònics i antropològics.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 385
FERRER I MALLOL, Maria-Teresa, “La redacció de l’instrument notarial a
Catalunya. Cèdules, manuals, llibrets i cartes”, Estudios Históricos
y Documentos de los Archivos de Protocolos, vol. IV (Barcelona,
1974), pp. 29-191.
FERRO, Víctor, El Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins al
Decret de Nova Planta. Capellades: Eumo Editorial, 1987.
FLANDRIN, Jean-Louis, Los orígenes de la familia moderna. Barcelona:
Ed. Crítica (“Estudios y Ensayos”), 1979.
FOSSIER, Robert, “La era feudal (siglos XI-XIII)”, a BURGUIÈRE, André et
al., Historia de la familia. V.1. Mundos lejanos, mundos antiguos.
Madrid: Alianza, 1988, pp. 375-400.
—
“Quelques réflexions sur l’enfance”, FOSSIER, Robert (ed.), La petite enfance dans l’Europe médiévale et moderne. Actes des XVIès
Journées Internationales d’Histoire de l’Abbaye de Flaran. Septembre
FREEDMAN, Paul H., Assaig d’història de la pagesia catalana (s. XI-XV).
Barcelona: Ed. 62, 1988.
—
“Catalunya Nova i Catalunya Vella a l’Edat Mitjana: dues Catalunyes?”, Revista de Girona, 116 (Girona, 1986), pp. 32-35.
—
Els orígens de la servitud pagesa a la Catalunya Medieval. Vic:
Eumo Editorial / Estudis Universitaris de Vic, 1993.
FURIÓ, Antoni i GARCÍA-OLIVER, Ferran, “La cultura pagesa”, Història
Agrària dels Països Catalans. V.II Edat Mitjana. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 2004, pp. 581-602.
FURIÓ, Antoni, Camperols del País Valencià. Sueca, una comunitat rural
a la tardor de l’Edat Mitjana. València: Institució Alfons el Magnànim, 1982.
—
“Esclaus i assalariats. La funció econòmica de l’esclavitud en la
Península Ibèrica a la Baixa Edat Mitjana”, a FERRER i MALLOL,
Maria-Teresa i MUTGÉ I VIVES, Josefina (eds.), De l’esclavitud a la
llibertat. Esclaus i lliberts a l’Edat Mitjana. Barcelona: CSIC (“Anuario de Estudios Medievales”, annex núm. 38), 2000, pp. 19-39.
—
“Les estructures de la terra: de la terra al mercat”, Història agrària dels Països Catalans. V.II Edat Mitjana. Barcelona: Fundació
Catalana per a la Recerca, 2004, pp. 247-299.
—
“L’utillatge i les tècniques”, Història Agrària dels Països Catalans.
V.II Edat Mitjana. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca,
2004, pp. 335-360.
—
“Tierra, familia y transmisión de la propiedad en el país valenciano
durante la Baja Edad Media”, a PASTOR, Reyna (comp.), Relaciones
de poder, de producción y de parentesco en la Edad Media i Moderna. Madrid: CSIC (“Biblioteca de Historia”, 1), 1990, pp. 305278.
386
GARCÍA HERRERO, María del Carmen, “Elementos para la historia de la
infancia y de la juventud a finales de la edad media”, a IGLESIA
DUARTE, José de la (coord.) La vida cotidiana en la Edad Media.
Logronyo, Gobierno de la Rioja y Instituto de Estudios Medievales, 1998, pp. 223-252.
GARCÍA HERRERO, María del Carmen i FALCÓN PÉREZ, María Isabel, “En
torno a la muerte a finales de la Edad Media aragonesa”, En la
España Medieval, 2006, pp. 153-186, <www.ucm.es/BUCM/revistas/
ghi/02143038/articulos/ELEM0606110153A.ADF>.
GARCÍA MARSILLA, Juan Vicente, “Estructura de la propietat i mercat de
les rendes a la València posterior a la conquesta (1238-1350)”, El
feudalisme comptat i debatut. València: Universitat de València,
2003, pp. 389-402.
—
“La formació d’un mercat del crèdit. Orígens i difusió del censal
en la societat valenciana: segles XIII-XIV”, Butlletí de la Societat
Catalana d’Estudis Històrics, XII (Barcelona, 2001), pp. 135-144.
—
“Vivir a crédito en la Valencia medieval: de los orígenes del sistema
censal al endeudamiento del municipio”. València: Universitat de
València (“Col·lecció oberta”, 84), 2002.
GARCÍA OLIVER, Ferran, “Els cultius”, Història Agrària dels Països Catalans. V.II Edat Mitjana. Barcelona: Fundació Catalana per a la
Recerca, 2004, pp. 301-334.
—
“La ciutat contra el camp a la tardor medieval”, El feudalisme
comptat i debatut. València: Universitat de València, 2003, pp. 539558.
GARCÍA SANZ, Arcadio, “El censal. Castellón”, Boletín de la Sociedad castellonense de cultura, XXXVII (Castelló, 1961), pp. 281-310.
GARRABOU, Ramon i SERRA, Eva, Els estudis d’història agrària a Catalunya.
València: Institució d’Alfons el Magnànim (“Col·lecció Politècnica”,
11), 1979, pp. 41-78.
GARRABOU, Ramon, “El conreu del blat”, Per a una història de la societat tradicional. Les formes de treball (2). L’Avenç, 29 (Barcelona,
1981), pp. 52-58.
GASSIOT PINTORI, Sílvia, “Herència i mercat de la terra: l’accés a la propietat al domini de Cervelló segons el capbreu de 1374-1377”, a
SÁNCHEZ MARTÍNEZ, Manuel (comp.), Estudios sobre la renta, fiscalidad y finanzas en la Cataluña bajomedieval, Barcelona, CSIC,
1993, pp. 71-103.
GIFRE I RIBAS, Pere, “En la prehistòria dels hisendats. De senyors útils
a propietaris (vegueria de Girona 1486-1730)”, tesi doctoral dirigida per la doctora Eva Serra i Puig i el doctor Joaquim Maria
Puigvert i Solà. Girona: Departament de Geografia, Història i
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 387
Història de l’Art de la Facultat de Lletres de la Universitat de
Girona, 2008-2009.
GIFRÉ I RIBAS, Pere et al., Els arxius patrimonials. Girona: CCG edicions
(“Col·lecció Fonts”, 2), 2002.
GIFRÉ I RIBAS, Pere i LLUCH BRAMON, Rosa, “Continuïtats del mas català
abans i després de la Sentència Arbitral de Guadalupe (segles XVXVI)”, El mas català durant l’Edat Mitjana i la Moderna (segles IXXVIII). Aspectes arqueològics, històrics, geogràfics, arquitectònics i
antropològics. Barcelona: CSIC, 2001, pp. 593-610.
GIRALT I RAVENTÓS, Emili, “Les tècniques de la viticultura anterior a
la fil·loxera”, Per a una història de la societat pagesa tradicional.
Les formes de treball, 3. L’Avenç, 29 (Barcelona, 1980), pp. 64-74.
GOBERNA CABANYES, Ariadna, “La rella de Can Cabanyes. Evolució social i econòmica d’un patrimoni terrer a Argentona (s. XIII-XV)”,
memòria de “maitrise” sota la direcció de Pierre Bonnassie. Tolosa,
Université de Toulouse-le-Mirail 1992-1993, inèdita.
GOLOBARDES, Miquel, Els remences dins el quadre de la pagesia catalana
fins al segle XV. Peralada: Edicions Biblioteca Palau de Peralada,
1973, dos volums.
GOODY, Jack, La evolución de la familia y del matrimonio en Europa.
Barcelona: Ed. Herder, 1986.
GRÀCIA I MONT, Elisenda, Estructura agrària de la Plana de Vic al segle XIV.
Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1989.
Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Vallès Oriental. Vallès Occidental.
Maresme, vol. 2. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1992.
GRAUPERA I GRAUPERA, Jaume, “L’arquitectura religiosa dins l’arquitectura
militar. Les capelles dels castells en el Baix Maresme”, L’arquitectura militar medieval. Jornades d’Història i Arqueologia Medieval
del Maresme. Mataró: Grup d’Història del Casal, 2000, pp. 81-86.
—
L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme, vol. 2. Argentona: La Comarcal Edicions, 2002.
—
“Les forques del castell de Burriac”, L’arquitectura militar medieval.
Mataró: Grup d’Història del Casal, 2000, pp. 87-91.
GRUP D’ARQUITECTES DE VILASSAR DE DALT, Can Boquet, per començar. Vilassar de Dalt: Impremta El Vaixell, 1994.
GUERREAU, Alain, “Política/derecho/economia/religión: ¿Cómo eliminar
el obstáculo?”, a PASTOR, Reyna (comp.), Relaciones de poder, de
producción y de parentesco en la Edad Media i Moderna. Madrid:
CSIC (“Biblioteca de Historia”, 1), 1990, pp. 459-465.
GUERREAU-JALABERT, Anita, “El sistema de parentesco medieval: sus formas
(real/espiritual) y su dependencia con respecto a la organización
del espacio”, a PASTOR, Reyna (comp.), Relaciones de poder, de
388
producción y de parentesco en la Edad Media i Moderna. Madrid:
CSIC (“Biblioteca de Historia”, 1), 1990, pp. 85-105.
GUILLEMAIN, Bernard, “Préface”, a MARANDET, Marie-Claude, Le souci
de l’au-delà: la pratique testamentaire dans la région toulousaine
(1300-1450). Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan (“Collection Études”), 1992.
GUILLERÉ, Christian, “Diner, poder i societat a la Girona del segle XIV”.
Girona: Servei Municipal de Publicacions de l’Ajuntament de Girona, 1984.
GUIXERAS, David i RENEDO, Xavier Francesc, Eiximenis. Llibres. Mestres
i sermons. Barcelona: Editorial Barcino (“Col·lecció Biblioteca
Barcino”, 2), 2006.
GRANADO, Diego, “Les últimes «voluntats» a una comunitat rural. La
mort a l’Antic Règim”, L’Avenç, 78 (Barcelona, 1975), pp. 68-71.
HEERS, Jacques, Esclavos y sirvientes en las sociedades mediterráneas
durante la Edad Media. València: Edicions Alfons el Magnànim.
Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (“Estudios Universitarios”, 36), 1989.
—
El clan familiar en la Edad Media. Barcelona: Labor Universitaria
(“Manuales”), 1978.
HERMITTE-LECLERCQ, Paulette, “Las mujeres en el órden feudal”, a DUBY,
Georges et al.: Historia de las mujeres. 2. La Edad Media. Barcelona: Círculo de lectores, 1994, pp. 247-300.
HERNANDO I DELGADO, Josep, “El problema del Crèdit i la moral a Catalunya (segle XIV)”, La societat barcelonina a la baixa Edat Mitjana.
Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, annex 1 (Barcelona,
1982-1983), pp. 113-136.
—
Els esclaus islàmics a Barcelona: blancs, negres, llors i turcs. De
l’esclavitud a la llibertat (segle XIV). Barcelona: CSIC, 2003.
—
“Els esclaus sarraïns, de l’esclavitud a la llibertat. Blancs, negres,
llors i turcs”, a FERRER i MALLOL, Maria-Teresa i MUTGÉ i VIVES,
Josefina (eds.), De l’esclavitud a la llibertad. Esclaus i lliberts a
l’Edat Mitjana. Barcelona: CSIC (“Anuario de Estudios Medievales”, annex 38), 2000, pp. 213-264.
—
“Quaestio disputata de licitudine contractus emptionis et venditionis cum conditione revenditionis. Un tratado sobre la licitud
del contrato de compra-venta de rentas personales y redimibles.
Bernat de Puigcercós. O.P. (siglo XIV)”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 10 (Barcelona, 1989), pp. 9-87.
—
“Una obra desconeguda de Francesc Eiximenis. El tractat d’usura”,
Acta Historia et Archaeologica Medievalia, 4 (Barcelona, 1983),
pp. 129-143.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 389
HILTON, Rodney, El campesino como clase. Barcelona: Centre d’Estudis
Internacionals (“Estudis d’Història Agrària”, 1), pp. 27-37.
—
La pagesia i l’ordre feudal. València: Institució d’Alfons el Magnànim (“Col·lecció Politècnica”, 11), 1979, pp. 9-22.
—
“Le clergé rural et les mouvements paysans dans l’Anglaterre
médiévale”, a BONNASSIE, Pierre (ed.), Le clergé rural dans l’Europe
médiévale et moderne. Actes des XIIIèmes Journées Internationales
d’Histoire de l’Abbaye de Flaran. 6-8 septembre 1991. Tolosa: Presses
Universitaires de Mirail, 1995, pp. 237-242.
HINOJOSA Y NAVEROS, Eduardo, El régimen señorial y la cuestión agraria
en Cataluña durante la edad media. Madrid: Librería general de
Victoriano Suárez, 1905.
—
Orígen y vicisitudes de la pagesía de remensa de Catalunya, Obras.
Estudios de investigación, tom 2. Madrid: Publicaciones del Instituto Nacional de Estudios Jurídicos, 1955.
IGLÉSIES FORT, Josep, “El poblament de Catalunya durant els segles XIV
i XV”, VI Congreso de Historia de la Corona de Aragón. Madrid:
CSIC, 1959, pp. 247-270.
—
La població del Maresme a la llum dels censos generals. Mataró:
Caixa d’Estalvis Laietana, 1971.
IGLÉSIES, Juan, Derecho Romano. Instituciones del Derecho Romano.
Barcelona: Ediciones Ariel, 1972.
JULIÀ VIÑAMATA, José-Ramon, “La sociedad de Barcelona de principios
del siglo XIV a través de un manual notarial de testamentos”, tesi
de llicenciatura dirigida per Antoni Riera i Melis. Barcelona: Departament de Paleografia, Diplomàtica i Història Medieval de la
Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona,
1985.
—
“Las actitudes mentales de los barceloneses del primer tercio del
siglo XIV”, Anuario de Estudios Medievales, 20 (Barcelona, 1990),
pp. 15-51.
LALINDE ABADIA, Jesús, Capitulaciones y donaciones patrimoniales en el
derecho catalán. Barcelona: Imprenta Altés, 1965.
—
El derecho en la historia de la humanidad. Barcelona: Publicacions
—
“El derecho succesorio en el “recognoverunt proceres”, Revista
Jurídica de Cataluña, 64 (Barcelona, 1963).
—
La dote y sus privilegios (según el orden de la Compilación vigente).
Barcelona: Ediciones Anabasis, 1962.
—
“Los pactos matrimoniales catalanes”, Anuario de Historia del Derecho Español, 33 (Madrid, 1963), pp. 133-248.
LE GOFF, Jacques, La naissance du purgatoire. Sarthe: Éditions Gallimard
(“Collection Folio/Histoire”, 31), 1981.
390
LE GOFF, Jacques, “Preface”, a CHIFFOLEAU, Jacques, La comptabilité de
l’au-delà. Les hommes, la mort et la réligion dans la région d’Avignon à la fin du Moyen Age (vers 1320-vers 1480). Rome: École
Française de Rome Palais Farnèse, 1908, pp. V-X.
LE GOFF, Jacques i TRUONG, Nicolas, Una historia del cuerpo en la Edad
Media. Barcelona: Paidós (“Paidós Orígenes”, 49), 2005.
LEMAITRE, Nicole, Le Rouerge flamboyant. Le clérgé et les fidéles du diocèse de Rodez 1417-1563. París: CERF, 1988.
LETT, Didier, “De l’errance au deuil. Les enfants morts sans baptême et
la naissance du Limbue puerorum au XIIè-XIIIè siècles”, a FOSSIER,
Robert (ed.), La petite enfance dans l’Europe médiévale et moderne.
Actes des XVIès Journées Internationales d’Histoire de l’Abbaye de
Flaran. Septembre 1994. Tolosa, Presses Universitaires du Mirail,
1997, pp. 77-92.
—
Famille et parenté dans l’occident médieval Ve-XVe siècle. París: Hachette Livre (“Carré histoire”, 49), 2000.
LÓPEZ BELTRÁN, María Teresa, “En los márgenes del matrimonio: transgresiones y estrategias de supervivencia en la sociedad bajomedieval castellana”, a IGLESIA DUARTE, José Ignacio de la (coord.), La
familia en la Edad Media. Logronyo: Instituto de Estudios Riojanos
LÓPEZ BURNIOL, Juan-José, “La «Resurecció» dels capítols matrimonials
(l’àmbit de l’autonomia de la voluntat en els contractes reguladors
de la convivència)”, discurs d’ingrés de l’acadèmic de número
(autor). Barcelona: Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de
Catalunya, 1999.
LÓPEZ DÍAZ, Maria Isabel, “Arras y dote en España. Resumen histórico”, Nuevas perspectivas sobre la mujer. Madrid: Seminario de
Estudios de la Mujer de la Universidad Autónoma de Madrid,
1982, pp. 83-98.
LÓPEZ I MIQUEL, Olga, Actituds col·lectives davant la mort i discurs testamentari al Mataró del segle XVIII. Barcelona: Rafael Dalmau editor,
1987.
—
“La urgència de la salvació: les misses post mortem”, La mort a
l’Antic Règim. L’Avenç, 78 (Barcelona, 1985), pp. 60-63.
LÓPEZ PÉREZ, María Dolores, “Sobre la trata de esclavos magrebies: el
aprovisionamiento de los mercados catalanoaragoneses. Siglo XIV”,
a FERRER I MALLOL, Maria-Teresa i MUTGÉ I VIVES, Josefina (eds.),
De l’esclavitud a la llibertat. Esclaus i lliberts a l’Edat Mitjana.
Barcelona: CSIC (“Anuario de Estudios Medievales”, annex 38),
2000, pp. 39-73.
LÓPEZ PIZCUETA, Tomàs, “Estudio de un patrimonio urbano: la Pía Almoina
de Barcelona en los siglos XIII-XIV”, Acta Historica et Archaeologica
Mediaevalia, 18 (Barcelona, 1997), pp. 427-449.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 391
LÓPEZ PIZCUETA, Tomàs, La Pia Almoina de Barcelona: estudi d’un patrimoni eclesiàstic català baixmedieval. Barcelona: Fundació Noguera
(“Estudis”, 16), 1998.
LORCIN Marie-Thérèse, “Le temps chez les humbles: passé, présent, et
futur dans les testaments foréziens (1300-1450)”, Revue Historique,
566 (Vendôme, 1988), pp. 313-336.
—
“Les campagnes de la région Lyonnaise aux XIVè et XVè siècles”,
tesi doctoral. Lió: Imprimerie Bosc Frères, 1974.
—
“Les clauses religieuses dans les testaments du Plat Pays Lyonnais aux XIVè et XVè siècles”, Le Moyen Age. Revue d’Histoire et de
Philologie, 78 (Bèlgica, 1972), pp. 287-323.
—
“Notaires et prêtes-notaires: concurrence ou partage d’influence?
Une enquête à poursuivre”, Revue Historique, 580 (París, 1991),
pp. 265-281.
—
“Un temps pour tester, un temps pour mourir: du testament oral
au testament public dans les campagnes foréziennes à la fin du
Moyen Age”, Revue Historique, 607 (París, 1998), pp. 489-514.
—
“Trois manières d’enterrement à Lyon de 1300 à 1500”, Revue
Historique, 529 (París, 1979), pp. 3-15.
—
Vivre et mourir en Lyonnais à la Fin du Moyen Age, París, Centre
National de la Recherche Scientifique i Centre National de Publication et Éditions du CNRS (“Centre Pierre Léon”, 223), 1981,
pp. 57-189.
LORING GARCÍA, María Isabel, “Sistemas de parentesco y estructuras familiares en la Edad Media”, a IGLESIA DUARTE, José Ignacio de la
(coord.), La familia en la Edad Media. Logronyo, Instituto de Estudios Riojanos y Gobierno de la Rioja, 2001, pp. 3-38.
LLADÓ I GRÀCIA, Julià, “El castell de Vilassar”, Fonts, 9 (Argentona, 2002),
pp. 25-27.
LLENSA DE GELCEN, S., “Breve historia de las medidas superficiales agrarias de la antigüedad y estudio particular de aquellas cuyo uso es
tradicional en Cataluña”, Anales de la Escuela de Péritos Agrícolas
y de Especialidades Agropecuarias y de los Servicios Técnicos de
Agricultura, vol. X (Barcelona, 1951), pp. 68-128.
LLOMPART, Gabriel, Religiosidad popular. Folklore de Mallorca, folklore
de Europa. Miscelánea de estudios de Gabriel Llombart. Palma
de Mallorca: José J. Olañera (“Colección Archivo de tradiciones
populares”, 341), 1982.
LLOVET, Joaquim, Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000.
LLUCH BRAMON, Rosa, “El mas i la servitud en els segles XIV i XV. Una
aproximació”, Quaderns del Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles,
19 (Banyoles, 1998), pp. 85-94.
392
LLUCH BRAMON, Rosa, “Els pagesos medievals, els remences”, Revista de
Girona, 202 (Girona, 2002), pp. 63-66.
—
Els remences. La senyoria de l’Almoina de Girona als segles XIV i XV.
Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines i
Centre de Recerca d’Història Rural (ILCC-Secció Vicens Vives) de
la Universitat de Girona, (“Biblioteca d’Història Rural, Estudis”,
8) 2005.
—
“Els remences de l’Almoina del pa de la Seu de Girona (segles
XIV i XV)”, tesi doctoral dirigida pel doctor Lluís To Figueras. Girona: Departament de Geografia, Història i Història de l’Art de
la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, 2003.
—
“Las dotes y la diferenciación campesina: una aproximación a
partir de la exacción servil del matrimonio”, Pautes de consum
i nivells de vida al món rural medieval, Universitat de València,
Departament d’Història Medieval, 2008 (en premsa).
—
“Remença i mals usos: el cas de Camós (1331-1399), a CONGOST,
Rosa i TO, Lluís (coord.), Homes, masos, història. La Catalunya
del nord-est (segles XI-XX). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de
Montserrat (“Biblioteca Abat Oliba”, 215), 1999, pp. 151-184.
—
“Remences redimits. El domini de l’Almoina del Pa de la Seu de
Girona (1331-1458)”, Anuario de Estudios Medievales, 27/2 (Barcelona, 1997), pp. 869-902.
MADURELL I MARIMON, Josep Maria, “Derechos emfitéuticos en la Diócesi
Gerundense”, Anales Gerundenses, vol. 16 (Girona, 1963), pp. 249297.
—
“Els sagramentals del Vallès, el Maresme i Llobregat. Contribució a la seva història”, VII Congreso de Historia de la Corona de
Aragón, vol. III. Barcelona, 1962, pp. 183-192.
—
“Venda d’esclaus sards de guerra a Barcelona, en 1374”, VI Congreso de Història de la Corona de Aragón, vol. I, Madrid, 1961,
pp. 285-289.
MALLORQUÍ, Elvis, “Homes, viles i masos (Cruïlles, 1319)”, a CONGOST,
Rosa i TO, Lluís (coord.), Homes, masos, història. La Catalunya
del nord-est (segles XI-XX), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de
Montserrat (“Biblioteca Abat Oliba”, 215), pp. 43-89.
MALUQUER I ROSES, Joan, El dret civil català avui vigent. Barcelona:
Editorial Barcino, 1962.
MARANDET, Marie-Claude, Le souci de l’au-delà: la pratique testamentaire
dans la région toulousaine (1300-1450). Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan (“Collection Études”), 1998.
MARQUÉS, Josep Maria, “Vilobí d’Onyar a través del capbreu d’en Ramon
Malars”, Estudis d’Història Agrària, 5 (Barcelona, 1985), pp. 27-52.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 393
MARTÍ, J. M., NIQUI i PUIGVERT, L. i MIQUEL i BONET, F., Processos de
l’Arxiu Diocesà de Barcelona, vol. I. Barcelona: Departament de
Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1984.
MARTÍN, José Luis, “El niño en la Edad Media Hispánica”, Studia Paedagogica, 6 (Salamanca, 1980), pp. 39-52.
—
“El niño medieval”, Historia 16, 8 (Madrid, 1983), pp. 43-52.
—
“El proceso de institucionalización del modelo matrimonial cristiano”, a IGLESIA DUARTE, José de la (coord.), La familia en la Edad
Media. Logronyo, Gobierno de la Rioja y Instituto de Estudios
Riojanos, 2001, pp. 151-178.
—
“Matrimonio cristiano y sexualidad medieval”, Historia 16, 124
(Barcelona, 1986), pp. 35-42.
MARTÍNEZ MARTÍNEZ, Virgínia, “Apunts de l’Arxiu Històric parroquial de
Sant Pere de Premià”, Les Nostres Arrels, 12 (Premià, 1992).
MAS I FORNERS, Antoni, “Petits senyors i grans pagesos. Diferenciació
i conflictivitat social a la ruralia de Mallorca (1229-1350)”, El
feudalisme comptat i debatut, València, Universitat de València,
2003, pp. 465-502.
MASPONS I ANGLASELL, Francesc de Paula, El règim successori català.
Barcelona: Barcino (“Col·lecció Popular Barcino”, 140), 1938.
—
“Els capítols matrimonials, o la vida jurídica catalana (1)”, Revista
jurídica de Catalunya, XXI (Barcelona, 1923), pp. 207-222.
—
La llei de la família catalana. Barcelona: Editorial Barcino (“Collecció Popular Barcino”, 119), 1935.
—
“La rabassa morta”, Estudis de Dret Català. Barcelona: Acadèmia
de Jurisprudència i Legislació de Barcelona, 1918, pp. 155-208.
—
Nostre dret familiar segons els autors clàssichs. Barcelona: Casa
Provincial de Caritat, 1899.
METZ, Réne, La femme et l’enfant dans le droit canonique médiéval,
Londres: Variorum Reprints, 1985.
MIRA, Antonio José i VICIANO, Pau, “Arrendaments i parceries, la gestió
indirecta de la terra al País Valencià (segles XIV-XV)”, Anuario de
Estudios Medievales, 32/1 (Barcelona, 2002), pp. 481-500.
MIRAMBELL I ABANCÓ, Antoni, Els censos en el dret civil de Catalunya: la
qüestió de l’emfiteusi (a propòsit de la Llei especial 6/1990). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Justícia (“Estudis
de Dret Privat Català”, 3), 1997.
MIRANDA MENACHO, Vera-Cruz, “Algunos aspectos de la economía del
monasterio de Pedralbes a través del manual (1414-1419) y del Capbreu (1414-1418) de Gabriel Forest”, Anuario de Estudios Medievales, 33/1 (Barcelona, 2003), pp. 171-190.
MITRE FERNÁNDEZ, Emilio, Fantasmas de la sociedad medieval. Enfermedad.
Peste. Muerte. Valladolid: Universidad de Valladolid (“Historia y
Sociedad”, 107), 2004.
394
MITRE FERNÁNDEZ, Emilio, “La muerte y sus discursos dominantes entre
los siglos XIII y XV (Reflexiones sobre recientes aportes bibliográficos)”, a SERRANO, Eliseo, Muerte, religiosidad y cultura popular.
Siglos XIII-XVIII. Saragossa: Institución Fernando el Católico, 1994,
pp. 15-34.
—
La muerte vencida. Imágenes e historia en el Occidente Medieval
(1200-1348). Madrid: Encuentro Ediciones, 1988.
MITRE FERNÁNDEZ, Emilio (coord.), Historia del cristianismo. II. El mundo medieval. Granada: Editorial Trotta (“Colección Estructuras y
procesos. Serie Religión”), 2004.
MOLLAT, Michel, “Guerre de course et piraterie à la fin du moyen âge:
aspects économiques et sociaux. Position des problemes”, Mélanges
de l’Ècole Française de Rome, 87 (Roma, 1975), pp. 7-25.
MONJAS, Lluís, “Les visites pastorals: de l’època medieval a la vigília
del Concili de Trento”, a PUIGVERT, Joaquim M. (ed.), Les visites pastorals. Dels orígens a l’època contemporània. Girona: CCG
Edicions (“Biblioteca d’Història Rural” / “Col·lecció Fonts”, 3),
2003, pp. 45-72.
—
“Reforma eclesiàstica i religiosa de les diòcesis de la Tarraconense
al llarg de la Baixa Edat Mitjana (a través dels qüestionaris de
visita pastoral)”, tesi doctoral inèdita, dirigida pel Dr. Josep Maria
Salrach. Barcelona: Institut Universitari d’Història Jaume Vicens
Vives de la Universitat Pompeu Fabra, 2004.
MONTAGUT I ESTRAGUÉS, Tomàs de, “La recepción del derecho feudal
común en Cataluña (Notas para su estudio)”, a SÁNCHEZ MARTÍNEZ,
la Cataluña bajomedieval. Barcelona: CSIC, 1993, pp. 153-175.
—
“La sentència arbitral de Guadalupe de 1486”, L’Avenç, 93 (Barcelona,1983), pp. 374-380.
—
“Pactisme o absolutisme a Catalunya: les grans institucions de
govern (s. XV-XVI)”, Anuario de Estudios Medievale, 19 (Barcelona,
1989), pp. 670-679.
MONTALÀ MAGRIÑÀ, Rogeli, Evolució del treball de la terra a Catalunya.
Tarragona: Cossetània Edicions i Museu de carros i eines del
camp de Valls (“Col·lecció El Tinter”, 65), 2006.
MOYA GUERRERO, M. del Rosario, “El Mercat de la terra a la Selva
del Camp (1319)”, suficiència investigadora i diploma d’Estudis
Avançats, dirigida per la doctora Mercè Aventin i Puig. Barcelona:
Departament d’Història Medieval, de Paleografia i Diplomàtica
de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 2005.
MOYA, Montserrat i ARMENGOL, Montserrat M., “La consciència de la mort:
la seguretat dels testaments”, La mort a l’Antic Règim. L’Avenç, 78
(Barcelona, 1985), pp. 64-67.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 395
MULLETT, Michael, La cultura popular en la Baja Edad Media. Barcelona:
Ed. Crítica (“Crítica/Historia Medieval”), 1990.
MUTGÉ I VIVES, Josefina, “L’Abastament de peix i carn a Barcelona”, a
RIERA i MELIS, Antoni (coord.), Alimentació i societat a la Catalunya
Medieval. Barcelona: Institució Milà i Fontanals, CSIC (“Anuario
de Estudios Medievales”, annex 20), 1998, pp. 109-136.
—
“L’abastament de blat a la ciutat de Barcelona en temps d’Alfons
el Benigne (1327-1336)”, Anuario de Estudios Medievales, 31-2
(Barcelona, 2001), pp. 649-691.
—
“Les ordinacions de Barcelona sobre els esclaus”, a FERRER i MALLOL, Maria-Teresa i MUTGÉ i VIVES, Josefina (eds.), De l’esclavitud
a la llibertat. Esclaus i lliberts a l’Edat Mitjana. Barcelona: CSIC
(“Anuario de Estudios Medievales”, annex 38), 2000, pp. 245-264.
NIESTROJ, Brigitte H., “Les femmes en tant que mères et la formation
de l’esprit européen. Une contribution à l’histoire de la psychologie du développement et de la socialisation prèmiere”, a FOSSIER,
Robert (ed.), La petite enfance dans l’Europe médiévale et moderne.
Actes des XVIès Journées Internationales d’Histoire de l’Abbaye de
Flaran. Septembre 1994. Tolosa: Presses Universitaires du Mirail,
1997, pp. 133-162.
OCAÑA I SUBIRANA, Maria, El món agrari i els cicles agrícoles a la Catalunya Vella (s. IX-XIII). Barcelona: Publicacions de la Universitat
de Barcelona, 1998.
OLIVA HERRER, Hipólito Rafael i BENITO, Pere (eds.), Crisis de subsistencia y crisis agrarias en la Edad Media. Sevilla: Publicaciones de la
Universidad de Sevilla, 2007.
OLIVA I RICÓS, Benet, El plet de l’escó. Una microhistòria sobre les comunitats locals, el règim senyorial i la Contrareforma a la Catalunya
del 1600. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2005.
—
La petita noblesa del Maresme. Tres trajectòries: Des Bosc, Ferrer i
Sala (s. XIV-XVII). Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2002.
—
La generació de Feliu de la Penya. Burgesia Mercantil i Guerra
de Successió entre Maresme i Barcelona. Alguaire: Edicions de la
Universitat de Lleida (“Col·lecció Josep Lladonosa”), 2001.
—
“Pere Joan Ferrer (1431-1512), Baró del Maresme. Per una renovació historiogràfica”, IV Jornades d’Història i Arqueologia Medieval
del Maresme. Els monestirs medievals. Felibrejada, 93, (Mataró,
2011), pp. 214-234.
—
“Vilassar, universitat i carrer de Barcelona (1419-1553). 150 anys
de lluita contra la jurisdicció feudal”, Ipsa Arca, 4 (Vilassar de
Dalt, 2000), pp. 24-38.
OLIVER I BRUY, Jaume, El senyoriu jurisdiccional de la Garriga, segle XIV:
monarquia, feudals i comunitat pagesa en una població catalana a
396
la baixa Edat Mitjana. Sant Cugat del Vallès: Rourich (“Contrapunt. Monografies”), 1994.
OLIVER I BRUY, Jaume, Introducció a la història de Premià de Dalt. Premià de Dalt: Museu de Premià de Dalt, 2003.
OLLICH, Imma, Camp i ciutat a la Catalunya del segle XIII. L’evolució
de la Plana de Vic. Vic: Eumo Editorial (“Referències”, 3), 1988.
OPITZ, Claudia, “Vida cotidiana de las mujeres en la Baja Edat Media”,
a DUBY, Georges et al., Historia de las mujeres. 2. La Edad Media.
Barcelona: Círculo de lectores, 1994.
ORTI GOST, Pere, “El forment a la Barcelona baixmedieval: preus, mesures i fiscalitat 1283-1345”, Anuario de Estudios Medievales, 22
(Barcelona, 1992), pp. 377-423.
—
“Una primera aproximació als fogatges catalans de la dècada del
1360”, Anuario de Estudios Medievales, 29 Barcelona (Barcelona,
1999), pp. 747-773.
—
Renda i fiscalitat en una ciutat medieval: Barcelona, segles XII-XIV.
Barcelona: CSIC, 2000.
OTIS-COUR, Leah, Historia de la pareja en la Edad Media. Placer y amor.
Madrid: Siglo Veintiuno de España Editores, 2000.
PARRAMON DOLL, Antoni Maria, “El trentenari de Sant Amador”, Ilerda,
XXXVIII (Lleida, 1977), pp. 75-76.
PASTOR, Reyna, “Poder y familia en la sociedad foral gallega. Aproximación a su estudio, siglos XIII y XIV”, a PASTOR, Reyna (comp.),
Relaciones de poder, de producción y de parentesco en la Edad Media i Moderna. Madrid: CSIC (“Biblioteca de Historia”, 1), 1990,
pp. 171-201.
—
“El trabajo rural de las mujeres en el reino de Castilla, siglos
XI-XV”, a DUBY, Georges et al., Historia de las mujeres. 2. La Edad
Media. Barcelona: Círculo de lectores, 1994.
PELÁEZ, Manuel J., Catalunya després de la guerra civil del segle XV. Barcelona: Ed. Curial (“Biblioteca de Cultura Catalana”, 46), 1981.
PÉREZ de TUDELA VELASCO, M. Isabel, “Ancianidad, viudedad… El hombre medieval en su edad postrera”, a IGLESIA DUARTE, José Ignacio
de la (coord.), La familia en la Edad Media. Logronyo: Instituto de Estudios Riojanos y Gobierno de la Rioja, 2001, pp. 285-315.
PÉREZ I GÓMEZ, Xavier, Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles XXII). Barcelona: Fundació Noguera (“Col·lecció diplomataris”), 1998.
—
La Cartoixa de Montalegre. Barcelona: Fundació Vives i Casajuana,
2004.
PIÑOL ALABART, Daniel, A les portes de la mort: religiositat i ritual funerari al Reus del segle XIV. Reus: Centre de Lectura de Reus, 1998.
—
El notariat públic al Camp de Tarragona. Barcelona: Fundació
Noguera (“Col·lecció Estudis”, 27), 2000.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 397
PISKORSKI, Wladimir, El problema de la significación y origen de los seis
“malos usos” en Cataluña. Barcelona: Facultat de Derecho, 1929.
PLADEVALL, Antoni, “La disminució de poblament a la Plana de Vic a
mitjan segle XIV”, Ausa, 44 (Vic, 1963), pp. 361-373.
—
“Sant Marçal del Montseny. Antiguo cenobio y parroquia del obispado de Vich”, Ausa, 35 (Vic, 1961), pp. 9-25.
PONS GURI, Josep M., “Compendi sobre els drets dels castells termenats (segles XIII-XIV)”, Recull d’estudis d’Història jurídica catalana.
Barcelona: Fundació Noguera (“Textos i documents”, 22), 1989,
pp. 339-352.
—
El monestir de Sant Pol del Maresme. La paraula Cristiana, Tipografia occitània, 1931.
—
“Jurisdiccions compartides a la Catalunya baix-medieval”, Recull
d’estudis d’història jurídica catalana, III. Barcelona: Fundació Noguera, 1989, pp. 119-143.
—
Inventari dels pergamins de l’Arxiu Històric “Fidel Fita” d’Arenys
de Mar. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de
Catalunya, 1984.
—
“Ordinacions sobre pesca i venda de peix del 1401 al 1414”, Recull
d’estudis d’Història jurídica catalana. Barcelona: Fundació Noguera
(“Textos i documents”, 22), 1989, pp. 91-97.
—
“Relació jurídica de la remença i dels mals usos a les terres gironines”, Revista de Girona, 118 (Girona, 1986), pp. 36-43.
PORTELLA, Jaume, SANZ, Anton L. i BRUCADA, Teresa, “El cas de la Vall
d’Aro (1486): un pacte de senyors enmig de pagesos miserables?”,
POZO DEL, Pere, La venda a carta de gràcia. Barcelona: Fundació Jaume
Callís (“Monografies Jurídiques”, 1), 1992.
PUIG I ALEU, Imma, Una visita pastoral al Baix Empordà als anys 14201423. Barcelona: Fundació Noguera (“Estudis”, 34), 2006.
PUIG FERRIOL, Lluís i ROCA TRÍAS, Encarna, Instituciones del Derecho Civil
de Cataluña. Barcelona: Bosch Casa Editorial, SA, 1987.
PUIGVERT, Joaquim Maria et al., Les visites pastorals. Dels orígens a l’època Contemporània. Girona: CGT edicions (“Biblioteca d’Història
Rural” / “Col·lecció Fonts”, 3), 2003.
PUIGVERT, Joaquim et al., “Pautes d’anàlisi d’una font documental en
llarga durada: els testaments”, Jornades de joves historiadors catalans. Barcelona: Edicions La Magrana, 1985, pp. 139-146.
PUIGVERT I SOLÀ, Josep M., Una parròquia catalana del segle XVIII a través
de la seva consueta (Riudellots de la Selva). Barcelona: Editorial
Rafael Dalmau, 1986.
REDONDO GARCÍA, Ester, El fogatjament general de Catalunya de 1378.
Barcelona: CSIC, 2002.
398
RICHÉ, Pierre i BIDON, Danièle Alexandre, “L’enfant au Moyen Âge état
de la question”, a FOSSIER, Robert (ed.), La petite enfance dans
l’Europe médiévale et moderne. Actes des XVIès Journées Internationales d’Histoire de l’Abbaye de Flaran. Septembre 1994. Tolosa:
Presses Universitaires du Mirail, 1997, pp. 7-29.
RICHOU I LLIMONA, Montserrat, “Aportacions al comerç frumentari baix
medieval: l’assalt i segrest piràtic de la coca de Guillem Morey
(1361)” (en premsa a Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia).
—
Aproximació a la història d’Argentona (segles XIII-XV). Argentona:
Copisteria la Juliana, 1987.
—
“Aproximació a la història de la vila d’Argentona a la Baixa Edat
Mitjana, segles XIII-XV”, tesi de llicenciatura dirigida pel doctor
Josep M. Salrach. Barcelona: Departament de Paleografia, Diplomàtica i Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història
—
“Barcelona i la circulació de blats en temps del rei Martí”, XIX
Congreso de Historia de la Corona de Aragón. Saragossa: Departamento de Educación, Cultura y Deporte (en premsa).
—
“Contribució a l’estudi del Baix Maresme Medieval: la compravenda
de la casa de Cabrera i altres drets (1391)”, V Jornades d’Història
i Arqueologia Medieval del Maresme, Grup d’Història del Casal de
Mataró, 2011 (en premsa).
—
“Economia i societat en els registres notarials: la clientela dels
capítols matrimonials del notari barceloní Miquel Franquesa (14581482)”, Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols del
Col·legi de notaris de Catalunya, núm. XXVIII (Barcelona, 2010),
pp. 61-142.
—
“El Baix Maresme a l’època Baix Medieval”, tesi doctoral dirigida
pel doctor Antoni Riera i Melis. Barcelona: Departament d’Història
Medieval, de Paleografia i Diplomàtica de la Facultat de Geografia
—
“El Baix Maresme a l’època Baix Medieval”, Butlletí de la Societat
Catalana d’Estudis Històrics, XIX (Barcelona, 2008), pp. 153-166.
—
“Els negocis de Raimon de Ganovardes, prevere beneficiat de la
Seu de Barcelona”, Estudis Històrics i Documents dels Arxius de
Protocols del Col·legi de notaris de Catalunya, núm. XXVII (Barcelona, 2009), pp. 153-166.
—
“Explotación agraria y trabajo campesino en el entorno de Barcelona durante la Baja Edad Media”, XIII Congrés d’Història Agrària.
Congrés Internacional de la SEHA. Lleida: Universitat de Lleida,
2011 <http://www.seha.info/congresos/2011/S1-Richou,%20Montserrat.pdf>.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 399
RICHOU I LLIMONA, Montserrat, “La família i les esposalles a Sant Genís
de Vilassar (1348-1486)”, treball amb el qual es va obtenir la Suficiència Investigadora i el Diploma d’Estudis Avançats, dirigit per
la doctora Mercè Aventin i Puig. Barcelona: Facultat de Geografia
—
“La família i el mas en les estratègies patrimonials al Vilassar
Baix medieval”, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics,
núm. XX (Barcelona, 2009) pp. 245-261.
—
“Família pagesa i estratègies patrimonials: el Baix Maresme als
darrers segles medievals”, a BOLÓS, Jordi et al. (ed.), Família pagesa
i economia rural. VII Congrés sobre Sistemes Agraris, Organització
Social i Poder Local. Lleida: Diputació de Lleida i Institut d’Estudis
Ilerdencs, 2010, pp. 259-272.
—
“Una dècada d’abastament frumentari: Barcelona i la iniciativa
privada als anys 70 del s. XIV” (en premsa com a capítol de llibre
col·lectiu amb Antoni Riera i d’altres col·laboradors).
—
“Vers una caracterització de la pagesia baix medieval dins d’un
àmbit regional”, IV Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del
Maresme. Els monestirs medievals. Felibrejada, 93 (Mataró, 2011),
pp. 196-206.
RIERA I MELIS, Antoni i FERNÁNDEZ i TRABAL, Antoni, “La crisi social i
econòmica al camp”, Història Agrària dels Països Catalans. V.II
Edat Mitjana, Barcelona, Fundació Catalana per a la Recerca,
2004, pp. 119-181.
RIERA I MELIS, Antoni (coord.), Alimentació i societat a la Catalunya
Anuario de Estudios Medievales” annex 20), 1988.
RIERA I MELIS, Antoni, “Catàstrofe i societat a la Catalunya Medieval:
els terratrèmols de 1427-1428”. Acta Historica et Archaeologica
Mediaevalia, 20/21 (Barcelona, 1999-2000), pp. 699-737.
—
“Crisis frumentarias y políticas municipales de abastecimiento
en las ciudades catalanas durante la Baja Edad Media”, a OLIVA
HERRER, Hipólito Rafael i BENITO, Pere (eds.), Crisis de subsistencia y crisis agrarias en la Edad Media. Sevilla: Publicaciones de
la Universidad de Sevilla, 2007, pp. 125-159.
—
“Documentación notarial e historia de la alimentación”, Napoli
Nobilissima. Rivista di Arti Figurative, Archeologia e Urbanistica,
vol. XXXIII, fasc. III-VI (Nàpols, 1994), pp. 121-138.
—
“Estructura social y sistemas alimentarios en la Cataluña Bajo
Medieval”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 14/15 (Barcelona, 1993-1994), pp. 193-217.
—
“La red viaria de la Corona Catalanoaragonesa en la Baja Edad
Media. Barcelona”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia,
23/24 (Barcelona, 2002/2003), pp. 441-463.
400
RIERA I MELIS, Antoni, “«Lo pus greu càrrech e perill que jurats d’aquesta
ciutat han és tenir aquella sens fretura de blats». El aprovisionamiento urbano de cereales en las ciudades de la Corona de
Aragón durante la baja edat media”, a SESMA y MUÑOZ, Ángel
(director científic), La Corona de Aragón en el centro de su historia
1208-1458. Aspectos económicos y sociales, Saragossa, Gobierno
de Aragón (“Colección Actas”, 75), 2009, pp. 233-277.
—
“Panem nostrum quotidianum da nobis hodie. Los sistemas
alimenticios de los estamentos populares en el Mediterráneo
noroccidental en la baja edad media”, a IGLESIA DUARTE, José
de la (coord.), La vida cotidiana en la Edad Media. Logronyo:
Gobierno de la Rioja y Instituto de Estudios Riojanos, 1998,
pp. 25-46.
—
“Pobreza y alimentación en el Mediterráneo Noroccidental en
la Baja Edad Media”, XV Jornades d’Estudis Històrics Locals. La
Mediterrània, àrea de convergència de sistemes alimentaris (segles VXVIII). Palma de Mallorca: Institut d’Estudis Baleàrics, 1986.
RIERA VIADER, Sebastià, “El mal any primer a Barcelona”, tesi de llicenciatura. Barcelona: Departament de Paleografia, Diplomàtica
i Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història de la
Universitat de Barcelona, 1985.
RIU, Manuel, La vida, las costumbres y el amor en la Edat Media. Barcelona: Editorial Gassó, 1959.
—
“Alguns costums funeraris de l’Edat Mitjana a Catalunya”, Necròpolis i sepultures medievals de Catalunya, Acta/Mediaevalia Annexos
d’Arqueologia Medieval, annex 1 (Barcelona, 1981/1982), pp. 29-57.
—
“Aspectes històrics i arqueològics del mas”, El mas català durant
l’Edat Mitjana i la Moderna (segles IX-XVIII). Aspectes arqueològics,
històrics, geogràfics, arquitectònics i antropològics. Barcelona: CSIC,
2001, pp. 19-48.
RIVERA, Milagros, “Dret i conflictivitat social entorn de les dones a Catalunya”, Més enllà del silenci: les dones a la història de Catalunya.
Barcelona: Comissió Interdepartamental de Promoció de la Dona
del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya,
1988, pp. 53-72.
—
“El dot i el lloc de la dona a la societat medieval”, L’Avenç, 48
(Barcelona, 1982), pp. 69-73.
—
“La legislación del “monte delle Doti” en el Quatrocento florentino”,
Las mujeres medievales y su ámbito jurídico. Madrid: Universidad
Autónoma, 1983, pp. 155-173.
RODRÍGUEZ BARRAL, Paulino, “Purgatorio y culto a los santos en la plástica
catalana bajomedieval”, Locus Amoenus, 7, 2004, pp. 1-3 <http://
dd.uab.es/pub/locus/11359722n7p35.pdf>, pp. 1 i 3.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 401
RODRÍGUEZ SÁNCHEZ, Àngel, “La muerte en España: del miedo a la resignación”, a SERRANO MARTÍN, Eliseo (ed.), Muerte, religiosidad
y cultura popular, Saragossa: Institución Fernando el Católico,
1994, pp. 35-52.
RONCIÈRE de la, Charles, “La vida privada de los notables toscanos en
el umbral del Renacimiento” a ARIÈS, Philippe i DUBY, Georges
(dir.), Historia de la vida privada. 2. De la Europa Feudal al Renacimiento. Madrid: Ed. Taurus, 1991, pp. 173-317.
ROQUÉ I MARGENAT, Josep Maria, Òrrius (Maresme). Contribució a la
història del poble. Mataró: Grup d’Història del Casal (“Col·lecció
el Racó”, 2), 1998.
ROS MASSANA, Rosa et al., Els capítols matrimonials. Una font per a la
història social. Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines (“Biblioteca d’Història Rural”, 6), 2010.
RUBIO I MANUEL, Daniel, “El Crédit a Barcelona a llarg termini a la
segona meitat del segle XIV: els censals morts i els violaris”, 2 volums, tesi doctoral dirigida pel doctor Josep Hernando i Delgado.
Barcelona: Departament d’Història Medieval, de Paleografia i Diplomàtica de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat
de Barcelona, 2003.
—
“El crèdit a llarg termini a Barcelona i a la segona meitat del
segle XIV: els censals morts i els violaris”, Butlletí de la Societat
Catalana d’Estudis Històrics, XIV (Barcelona, 2003), pp. 159-178.
RUIZ DOMÈNEC, José Enrique, El despertar de las mujeres: la mirada femenina en la Edad Media. Barcelona: Península (“Atalaya”, 27), 1999.
—
“La crisis económica de la Corona de Aragón: ¿Realidad o ficción
historiogràfica?”, Cuadernos de historia, 8 (Madrid, 1977), pp. 17117.
RUIZ GÓMEZ, Francisco, “El parentesco y las relaciones sociales en las
aldeas castellanas medievales”, a PASTOR, Reyna (comp.), Relaciones
de poder, de producción y de parentesco en la Edad Media i Moderna. Madrid: CSIC (“Biblioteca de Historia”, 1), 1990, pp. 263-277.
RYCKEBUSCH, Fabrice, “Le contrôle du clergé rural dans le Sud-Ouest de
la France au Bas Moyen Age”, a BONASSIE, Pierre (ed.), Le clergé
rural dans l’Europe médiévale et moderne. Actes des XIIIèmes Journées Internationales d’Histoire de l’Abbaye de Flaran. 6-8 septembre
1991. Tolosa: Presses Universitaires de Mirail, 1995, pp. 205-229.
SABATÉ I CURULL, Flocel, Cerimònies fúnebres i poder municipal a la Catalunya Baixmedieval. Barcelona: Ed. Rafael Dalmau (“Episodis
de la Història”, 333-334), 2003.
—
El territori de la Catalunya Medieval. Percepció de l’espai i divisió
territorial al llarg de l’Edat Mitjana. Barcelona: Fundació Vives
Casajuana, 1997.
402
SABATÉ I CURULL, Flocel, “Els objectes de la vida quotidiana a les llars
barcelonines al començament del segle XIV”, Anuario de Estudios
Medievales, 20 (Barcelona, 1990), pp. 53-108.
—
“Les castlanies i la comissió reial de 1328”, a SÁNCHEZ MARTÍNEZ,
la Cataluña bajomedieval, Barcelona, CSIC, 1993, pp. 177-241.
SALES, Núria, “Guadalupe: un cop d’ull a uns quants malentesos”, II
Col·loqui d’Història Agrària. Barcelona-Olot-Girona, 1986.
—
“1486. Triomf del mas sobre el castell?”, Revista de Catalunya, 13
(Barcelona, 1987), pp. 53-63.
SALICRÚ PLANS, Joan, Les feines del camp i del bosc a Vallgorguina. Mataró: Copisteria Castellà, 1993.
SALICRÚ I LLUCH, Roser, “A foc! A foc! Assalt, incendi i destrucció del
castell de Mataró per part del Sagramental a mitjan segona dècada
del segle XV”, Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, 60 (Mataró,
1998), pp. 6-14.
—
“Entre el reclam de les terres islàmiques i l’escapada septentrional: la institucionalització de la por a les fugues d’esclaus a
la Catalunya tardomedieval”, a FERRER i MALLOLL, Maria-Teresa i
MUTGÉ i VIVES, Josefina (eds.), De l’esclavitud a la llibertad. Esclaus
i lliberts a l’Edat Mitjana. Anuario de Estudios Medievales, Annex
38, 2000, pp. 87-134.
—
Esclaus i propietaris d’esclaus a la Catalunya del segle XV. L’assegurança contra fugues. Barcelona: CSIC, 1998.
—
“Mataró 1453. Efectes i emmarcament del terratrèmol de 1448”,
Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, 46 (Mataró, 1993), pp. 3-21.
SALRACH, Josep M., “El mercado de la tierra en la economía campesina
medieval. Datos de fuentes catalanas”, Hispania, LV, 191 (Madrid,
1995), pp. 921-952.
—
“La comunitat pagesa”, Història Agrària dels Països Catalans. Edat
Mitjana, vol. II. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca,
2004, pp. 505-539.
—
“La Pesta Negra i els orígens del problema remença”, Anuario de
Estudios Medievales, annex 24 (Barcelona, 1989), pp. 13-34.
—
“La renta feudal en Cataluña en el siglo XII: estudio de los honores, censos, usos y dominios de la casa de Barcelona”, a SÁNCHEZ
MARTÍNEZ, Manuel (comp.), Estudios sobre la renta, fiscalidad y
finanzas en la Cataluña bajomedieval. Barcelona: CSIC, 1993,
pp. 29-70.
—
“La vinya i els viticultors a la Catalunya de l’Alta Edat Mitjana”,
Vinyes i vins: mil anys d’història. Actes i comunicacions del III
Col·loqui d’Història Agrària sobre mil anys de producció, comerç
i consum de vins i begudes alcohòliques als Països Catalans. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1993, pp. 117-145.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 403
SALRACH, Josep M., “Mas prefeudal i mas feudal”, a BOLÓS, Jordi i BUSQUETA, Joan Josep (dir.), Territori i Societat a l’Edat Mitjana: Història, Arqueologia, documentació, vol. I. Lleida: Institut d’Estudis
Humanístics Miquel Coll i Alentorn, 1997, pp. 13-40.
—
“Mercat i mercats”, Història Agrària dels Països Catalans. Edat
Mitjana, vol. II. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca,
2004, pp. 395-432.
SAMON FORGÀS, Josep, “Per la sagrera de Vilassar. Vilassar de Dalt”, Ipsa
Arca, 2 (Vilassar de Dalt, 1999), pp. 36-47.
SÁNCHEZ MARTÍNEZ, Manuel, El naixement de la fiscalitat d’Estat a Catalunya (segles XII-XIV). Vic: Eumo (“Biblioteca Universitària”, Història
4), 1995.
—
La fiscalidad real en Cataluña (s. XIV). Barcelona: CSIC (“Anuario
de Estudios Medievales”, 22), 1992, pp. 341-371.
SÁNCHEZ MARTÍNEZ, Manuel (comp.), Estudios sobre la renta, fiscalidad
y finanzas en la Cataluña bajomedieval. Barcelona: CSIC, 1993.
SÁNCHEZ ROMAN, Felipe, Estudios de derecho civil español e Historia general
de la legislación española, tom 5.1. Madrid: Estab. Tip. Sucesores
de Rivadeneneyra, 1898.
SANZ, Antoni L., “La Pabordia de la Catedral de Girona, 1180-1343”,
ponència del congrés La Formació i Expansió del Feudalisme Català. Girona, del 8 al 11 de gener de 1985.
SEGURA, Cristina: “Las mujeres en la organización familiar”, a IGLESIA
DUARTE, José Ignació de la (coord.), La familia en la Edad Media,
Logronyo, Instituto de Estudios Riojanos y Gobierno de la Rioja,
2001, pp. 209-219.
SERRA I CLOTA, Assumpta, “El vi, la seva importància i la seva elaboració entre el s. XIII-XVI”, Vinyes i vins: mil anys d’història. Actes i
Comunicacions del III Col·loqui d’Història Agrària sobre mil anys
de producció, comerç i consum de vins i begudes alcohòliques als
Països Catalans. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1993, vol. II, pp. 281-298.
—
La comunitat rural a la Catalunya medieval: Collsacabra (s. XIII-XVI).
Vic: Editorial Eumo (“Col·lecció L’Entorn”, núm 18), 1990.
—
“Reaccions senyorials a la crisi agrària a Catalunya a la Baixa
Edat Mitjana: els remences”, Anuario de Estudios Medievales, 29
(Barcelona, 1999), pp. 1005-1042.
SERRA I PUIG, Eva, “Els cereals a la Barcelona del segle XIV”, a RIERA I
MELIS, Antoni (coord.), Alimentació i societat a la Catalunya medieval.
Barcelona: Institució Milà i Fontanals del Consell d’Investigacions
Científiques (“Col·lecció Anuario de Estudios Medievales”, annex
20), 1984, pp. 71-108.
404
SERRA I PUIG, Eva, “El 50è aniversari de la Sentència Arbitral de Guadalupe: els usos polítics d’una commemoració”. Revista de Girona,
118 (Girona, 1986), pp. 28-31.
—
“El règim feudal català abans i després de la sentència arbitral
de Guadalupe”, Recerques, 10 (Barcelona, 1980), pp. 17-32.
—
“Notes sobre els orígens i l’evolució de l’emfiteusi a Catalunya.
Centre d’Estudis Històrics Internacionals”, Estudis d’Història Agrària, 7 (Barcelona, 1986), pp. 127-138.
—
Pagesos i senyors a la Catalunya del segle XVII: Baronia de Sentmenat
1590-1729. Barcelona: Ed. Crítica, 1988.
—
“Per una cronologia i interpretació de la crisi del segle XVII”, Terra, treball i propietat. Classes agràries i règim senyorial als Països
Catalans. Barcelona: Editorial Crítica, 1986.
—
“Remences: una ocasió per a tornar-hi a pensar”, L’Avenç, 93 (Barcelona, 1986), pp. 46-52.
SIGAL, Pierre André, “Les accidents de la petite enfance à la fin du Moyen
Âge d’après les recits de miracles”, a FOSSIER, Robert (ed.), La
petite enfance dans l’Europe médiévale et moderne. Actes des XVIès
Journées Internationales d’Histoire de l’Abbaye de Flaran, septembre
SCHMITT, Jean-Claude, Le corps, les rites, les rêves, le temps. Essais
d’anthropologie médiévale. París: Éditions Gallimard (“Bibliothèque des histoires”), 2001.
SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume, “La crisi social agrària de la Baixa Edat
Mitjana: els remences”, Estructura social i econòmica del camp
Català. Barcelona: Magrana, 1983, pp. 69-85.
—
“La peste negra en la península ibérica. Barcelona”, Anuario de
Estudios Medievales, VII (Barcelona, 1970/1971), pp. 67-103.
SOCARRATIS, Iohannes de, Tractatum Petri Alberti canonici Barchinonensis, de Consuetudinis Cathaloniae inter dominos et vasallos, ac
non nullis aliis, quae Commemorationes Petri Alberti appellantur, doctisima ac locupletissima commentaria nunc primum typis
excusa, quibus feudorum materia diligentissime per tractatum,
Barchinona, Apud Iohannem Gordioem, 1551 (Biblioteca de Catalunya, fons reservat).
SOLDEVILA I TEMPORAL, Xavier, “Carestías y crisis de subsistencia en el
mundo rural catalán: el Baix Empordà en el siglo XIV”, a OLIVA
HERRER, Hipólito Rafael i BENITO, Pere (eds.), Crisis de subsistencia y crisis agrarias en la Edad Media. Sevilla: Publicaciones de
la Universidad de Sevilla, 2007, pp. 221-228.
—
“La crisi del 1333 al comtat d’Empúries”. Comunicació presentada
a El blat i la carn a la Catalunya medieval: mercat, crisis alimen-
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 405
tàries i polítiques públiques d’abastament (II). 2n Seminari Crisis
i cicles en la història. Barcelona: Facultat de Geografia i Història,
12 de gener de 2011.
SOLDEVILA I TEMPORAL, Xavier, “Masades i servituds a Torroella de Montgrí i la seva comarca (1290-1340)”, a CONGOST, Rosa i TO, Lluís,
Homes, masos, història. La Catalunya del nord-est (segles XI-XX).
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (“Biblioteca
Abat Oliba”, 215), pp. 91-123.
SUBIÑÀ i COLL, Enric, Argentona al segle XV. Terra de remences. Argentona:
La Comarcal Edicions, 2010.
—
Argentona de la sagrera a la vila (1295-1900). Argentona: Ajuntament d’Argentona, 2002.
—
“El mas Arnó d’Agell (els Frares), a Cabrera de Mar, entre els segles
XIV i XVII”, El mas català durant l’Edat Mitjana i la Moderna (segles
IX-XVIII). Aspectes arqueològics, històrics, geogràfics, arquitectònics
i antropològics. Barcelona: CSIC, 2001, pp. 441-452.
—
“El poblament dispers al Maresme. Els masos medievals”, L’organització de l’espai i models de poblament, II Jornades d’Història i
Arqueologia del Maresme. Mataró: Grup d’Història del Casal, 2003.
SUBIÑÀ I COLL, Enric et al., “Els masos a Argentona al segle XV”, Butlletí del Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell, 8 (Argentona,
2001), pp. 233-247.
TERRADES, Ignasi, El món històric de les masies. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1984.
—
“La casa mítica i la casa jurídica. Reflexions sobre un contrast entre
el País Basc i Catalunya”, El mas català durant l’Edat Mitjana i la
Moderna (segles IX-XVIII). Aspectes arqueològics, històrics, geogràfics,
arquitectònics i antropològics. Barcelona: CSIC, 2001, pp. 49-64.
TO FIGUERAS, Lluís, “Estrategias familiares y demografía: una aproximación a partir de las fuentes catalanas”, Demografía y sociedad en
la España Bajomedieval. Sesiones de trabajo, Seminario de Historia
Medieval, Aragón en la Edad Media. Saragossa: Universidad de
Zaragoza, 2002, pp. 129-156.
—
“El domini de Santa Maria de Vilabertran en els segles XI-XII”
a CONGOST, Rosa i TO, Lluís, Homes, masos, història. La Catalunya nord-est (segles XI-XX). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de
Montserrat (“Biblioteca Abat Oliba”, 215), 1999, pp. 23-42.
—
El monestir de Santa Maria de Cervià i la pagesia: una anàlisi local del canvi feudal. Diplomatari segles X-XII. Barcelona: Fundació
—
Família i hereu a la Catalunya nord-oriental (segles X-XII). Barcelona:
Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Abat Oliba,
185), 1997.
406
TO FIGUERAS, Lluís, “La diferenciació pagesa a la diòcesi de Girona (segle XIV): una nota metodològica”, El feudalisme comptat i debatut.
València: Universitat de València, 2003, pp. 441-464.
—
“Servitude et mobilité paysanne: les origines de la «remença»
catalane (XII-XIII siècle)”. Mélanges de l’École Française de Rome
(Roma, 2000), pp. 827-865.
TUTUSAUS, Pau, “Un mal any en la ciutat de Barcelona (1374-1375)”, tesi
de llicenciatura inèdita dirigida pel doctor Antoni Riera i Melis.
Barcelona: Departament de Paleografia, Diplomàtica i Història
Medieval de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat
de Barcelona, 1986.
UDINA i ABELLÓ, Antoni M., La successió testada a la Catalunya altomedieval. Barcelona: Fundació Noguera (“Col·lecció Textos i Documents”, 5), 1984.
VALVERDE, Lola, “L’Infanticidi en l’Edat Moderna”, L’Avenç, 199 (Barcelona, 1996), pp. 12-15.
VICENS VIVES, Jaume, El gran sindicato remensa (1488-1508). Madrid:
CSIC, 1954.
—
Els trastàmares (Segle XV). Barcelona: Editorial Vicens Vives, 1984.
—
Historia de los remensas (en el siglo XV). Barcelona: Editorial Vicens
Vives, 1978.
VICIANO, Pau, “Pagesos que innoven. La petita explotació en les transformacions agràries de la fi de l’Edat Mitjana”, El feudalisme comptat
i debatut. València: Universitat de València, 2003, pp. 503-522.
VILA, Núria, Estudi del vocabulari de les eines agrícoles del Baix Camp.
Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1991.
VILADEMUNT I CORNEY, Josep, “Estratègies humanes d’ocupació del territori,
el cas de Vilassar de Dalt”, Vilassar de Dalt. 2002, treball inèdit.
VILAGINÉS, Antoni, El paisatge, la societat i l’alimentació al Vallès (segles XXII). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (“Biblioteca
Abat Oliba”, 234), 2001.
VILÀ-VALENTÍ, Joan, “Aspectes geogràfics i territorials del mas”, El mas
català durant l’Edat Mitjana i la Moderna (segles IX-XVIII). Aspectes
arqueològics, històrics, geogràfics, arquitectònics i antropològics.
VILAR, Pierre, Catalunya dins l’Espanya Moderna. Barcelona: Curial i
Edicions 62, 1981.
VINYOLES I VIDAL, Teresa, “Ajudes a donzelles pobres a maridar”, La
pobreza y la asistencia a los pobres en la Cataluña medieval. Barcelona: CSIC, 1980, pp. 295-362.
—
“L’alimentació a Barcelona vers el 1400”, L’Avenç, 30 (Barcelona,
1980), pp. 44-49.
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 407
VINYOLES I VIDAL, Teresa, “L’Amor i la mort al segle XIV: Cartes de dones”,
Miscelània de Textos Medievals, 8 (Barcelona, 1996), pp. 111-198.
—
“El pressupost familiar d’una mestressa de casa barcelonina per l’any
1401”, Acta/Mediaevalia. Annex 1 (Barcelona, 1982/1983), pp. 101111.
—
“L’esdevenir quotidià: treball i lleure de les dones medievals”, Més
enllà del silenci: les dones a la història de Catalunya. Barcelona:
Comissió Interdepartamental de Promoció de la Dona del Departament de la presidència de la Generalitat de Catalunya, 1988,
pp. 53-92.
—
“El rebost, la taula i la cuina dels frares barcelonins al 1400”, a
RIERA i MELIS, Antoni, (coord.), Alimentació i societat a la Catalunya
Anuario de Estudios Medievales” annex 20), 1988, pp. 137-166.
—
“Integració de les llibertes a la societat barcelonina baixmedieval”,
a FERRER I MALLOL, Maria-Teresa i MUTGÉ I VIVES, Josefina (eds.),
De l’esclavitud a la llibertad. Esclaus i lliberts a l’Edat Mitjana.
Barcelona: CSIC (“Anuario de Estudios Medievales”, annex 38),
2000, pp. 593-614.
—
“La qualitat de vida en un mas del Vallès al segle XV. Estudi de
l’inventari del mas Canals de Rubí (Can Rosés)”, El mas català
durant l’Edat Mitjana i la Moderna (segles IX-XVIII). Aspectes arqueològics, històrics, geogràfics, arquitectònics i antropològic. Barcelona:
CSIC, 2001, pp. 479-519.
—
“La vida privada a l’epoca gòtica a partir de la documentació matrimonial”, Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols,
XVII (Barcelona, 1999), pp. 59-86.
—
La vida quotidiana a Barcelona vers 1400. Barcelona: Fundació
—
Les barcelonines a les darreries de l’edat mitjana (1370-1410). Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1976.
VIÑALS I IGLÉSIAS, Josep, Premià a començaments del segle XVIII: un assaig
d’història econòmica local. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1983.
VIVES, Elisenda, La població catalana medieval. Origen i evolució. Vic:
Eumo (“Referències”, 8), 1990.
VOVELLE, Michel, La Mort et l’Occident: de 1300 à nos jours. París: Gallimard (“Bibliothèque des histoires”), 1983.
—
“Sobre la mort”, La mort a l’Antic Règim. L’Avenç, 78 (Barcelona,
1985), pp. 50-57.
VRIES Jean de, “Família, mercat local i sistema urbà: algunes consideracions històriques”, Els espais del mercat. 2n Col·loqui Internacional d’Història Local. València: Centre d’Estudis d’Història Local
(“Història Local”, 14), 1993, pp. 55-76.
408
ZAPATA BUXENS, M. Assumpció, La baronia Desbosch del Maresme. Una
jurisdicció feudal en l’Edat Moderna. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2004.
—
Les jurisdiccions locals en el pas de l’edat mitjana a l’edat moderna. Els batlles de sachs i els batlles reials a la baronia Desbosch.
Mataró: Caixa Laietana, 1998.
ZONABEND, Françoise, “De la familia. Una visión etnológica del parentesco y la familia”, a BURGUIÈRE, André et al., Historia de la familia.
Mundos lejanos, mundos antiguos, vol. I. Madrid: Alianza, 1988,
pp. 17-82.
APÈNDIX
DOCUMENTS
CRITERIS
DE SELECCIÓ DE DOCUMENTS
L’apèndix documental està conformat per setze documents que
il·lustren molts dels temes que s’han desenvolupat en aquesta recerca.
Per a la compilació s’ha tingut en compte l’estat de conservació dels
documents i la voluntat de mostrar el major nombre de temàtiques
tractades.
En aquesta recopilació pot observar-se la inserció d’algunes fonts
breus, poc detallades i que pertanyen a tipologies documentals molt
presents als nostres arxius, com ara els enfranquiments i les àpoques
de dot (vegeu documents 1 i 7). L’estudi d’un espai geogràfic reduït
permet un aprofundiment de les temàtiques tractades però, alhora,
també requereix una disciplina en el tractament de les dades. La classificació de totes les informacions referents a tots els subjectes que
directament o indirectament han estat esmentats a les escriptures consultades, realitzada durant el període d’investigació, ha permès després
l’exposició documentada de la nostra recerca. Amb aquestes dades s’ha
pogut completar moltes de les peces del trencaclosques que teníem al
davant. D’altres, potser aniran definint-se mercès a la recerca que es
continua practicant.
En canvi, d’altres fonts de l’apèndix són excepcionals per la importància de les dades exposades i/o pel seu detallisme. Mentre que el
document 4 descriu les feines que hauran de realitzar una parella de
pagesos durant un any, el document 2 recull fragments de la venda
realitzada per Pere des Bosc a pagesos d’Argentona, Cabrera i Vilassar,
l’any 1365. Només s’han inclòs alguns fragments d’aquesta font, perquè
es tracta d’un document molt llarg i de vegades repetitiu que ha estat
comentat àmpliament i exposat en taules.
412
Quant a la resta de documents seleccionats i d’acord amb el que
s’ha comentat en aquest mateix espai, reflecteixen múltiples aspectes
exposats al llarg de les planes d’aquest llibre. Com és habitual, cada
transcripció documental està precedida per la datació de la font, la
regesta pertinent i els identificadors del document. És a dir, l’arxiu on
està dipositada la font, el notari que donà fe de l’escriptura, el document i, si escau, els folis pertinents.
NORMES
DE TRANSCRIPCIÓ
Les transcripcions de documents o fragments de fonts escrites
en llatí i en català s’han elaborat intentant respectar tant com sigui
possible el redactat original. Per això, s’ha realitzat una transcripció
rigurosa del text que s’ha adaptat als següents criteris amb la intenció
de facilitar-ne la lectura i la comprensió:
— S’ha regularitzat la puntuació, la separació de paraules o l’ús
de les majúscules.
— S’han respectat les consonants dobles enmig de paraula.
— S’ha utilitzat la “v-u” segons el seu valor fonètic.
— En llatí, s’ha transcrit la j com a i. En català, l’ús d’ambdues
lletres s’ha adaptat a la fonètica vigent.
— S’han desenvolupat totes les abreviatures.
— S’han aglutinat els cognoms i els topònims compostos.
— S’ha respectat la contracció de la preposició “de” i l’article
“es”, que originà “des” i precedí a alguns cognoms com per
exemple “des Bosc”.
— No s’han actualitzat les denominacions dels topònims.
— En els textos en català, s’ha accentuat i utilitzat el guió segons les normes actuals. No sempre s’ha utilitzat l’apostrofació,
perquè s’ha prioritzat la separació d’algunes paraules amb la
intenció de ser fidels al text original. S’ha emprat el punt volat,
per a indicar les elisions o aglutinacions absents en el català
actual.
— Els parèntesis que acompanyen els punts suspensius indiquen
les paraules o fragments de lectura dubtosa.
— Els punts suspensius informen que hi ha alguna part del text
que no s’ha transcrit.
— A l’apèndix documental, a peu de pàgina, s’han assenyalat les
paraules interlineades, repetides i altres detalls de les fonts
presentades.
1
1348, abril, 10
Berenguer, abat del monestir de Santa Maria de l’Estany, enfranqueix
a canvi del pagament de 50 sous a Sança, filla de Simó Flor i
Elisenda, de la parròquia de Sant Pere de Premià.
Museu Municipal de la Marina de Vilassar de Mar,1 calaix 50, pergamí 153.
Noverint universi quod nos Berengarius Dei gracia, abbas monasteri Sancte Marie Stagnensis, per nos et omnes successores nostros
absolvimus et difinimus et ab omni dominio et servitute nostra penitus
facimus te Sanciam, filiam Simonis Flor et Elicsendis, uxoris eius, de
parrochia Sancti Petri de Premiano, Barchinone diocesis, et omnes infantes in te procreandos et omnia bona tua et ipsorum infantum. Hanc
autem absolucionem et difinicionem facimus tibi et tuis et specialiter
illi domino vel dominis quem vel quos in persona tua magis eligere
volueris. Per hanc autem absolucionem et difinicionem confitemur et
recognoscimus habuisse et recepisse a te quinquanginta solidos monete
Barchinone de terno. Super quibus renunciamus excepcioni peccunie
a te non habite et recepit et doli infactum. Hanc autem facimus in
posse et manu notari infrascripcti. Actum est hoc, .Xº kalendis aprilis
anno Domini .Mº. CCCº. XLº.octavo. Sig+num Berengarii Dei gracia
abbas predicti qui hec laudamus et firmamus.
Testes huius rei sunt: Berengarius de Castelló, sartor, Jacobus de
Rippa et Petrus de Hulmo.
Sig+num Berengarii Dei gracia Stagnensis monasterii abbatis
predicta firmantis.
Sig+num Berengarii de Vilaramo, camerarii Stagnensis, predicta
firmantis.
414
Sig+num Poncii de Pastennis, rectoris ecclesia sancti Fructuosi de
Castrotersolo, et notario publico eiusdem, qui hec scribi fecit et clausit.
1. D’ara endavant MMMVM.
2
1365, març, 27
Pere des Bosc, ciutadà de Barcelona i senyor dels castells de Sant
Vicenç i de Vilassar, ven el domini directe, el dret de percebre
censos, d’exigir els mals usos i d’altres drets reals i personals a
alguns habitants de les parròquies de Sant Genís de Vilassar, de
Sant Julià d’Argentona i de Sant Pere de Premià. Amb anterioritat,
aquests homes havien estat vassalls del monestir de Sant Marçal
del Montseny i, l’any 1364, havien estat venuts amb béns i drets
per 38.000 sous pel monestir de Sant Marçal del Montseny a
Pere des Bosc. El document també fa referència a una sentència
favorable a aquests homes, els quals pogueren adquirir el venut
a canvi del pagament de 38.000 sous.1
Arxiu Municipal d’Argentona (en fase de recatalogació).
Trasllats de 1496 i 1579.2
Hoc est exemplum bene et fideliter, in parrochia Sancti Genesi de
Vilassar, diocesis Barchinone, sumptum a quodam publico et auctentico
vendicionis, liberacionis et infranquimenti instrumento in pergameneo
exarato manu notarii publici Barchinone subscripto thenoris sequentis. Hoc est translatum bene et fideliter sumptum a quodam publico
vendicionis, liberacionis et enfranquimenti instrumenti in pergameneo
exarato de tenoris huiusmodi. In Dei nomine noverint universi quod
ego Petrus de Boscho, civis Barchinone, dominus castrorum et honoris
de Sancto Vincencio de Vilassario, attendens venerabiles et religiosos
fratrem Joannem de Caselles, priorem monasterii Sancti Marcialis de
Montesigno, monasterii Sancti Stephani de Balneolis, diocesis Gerundem, inmediate subiecti cum auctoritate, licencia et voluntate honore et
religiosi fratis Poncii, abbatis dicti monasterii de Balneolis, superioris sui
et conventus eiusdem monasterii et ipsos etiam abbatem et conventum
suum seu ipsius conventus (...) simul cum dicto priore ex certis iustis
et veris causis vendidisse michi et quibus velim perpetuo pro libero et
francho alodio precio triginta trium mille solidorum Barchinonencium
mansos seu manças, bordas et res sequentes.....
Atendere etiam venerabiles Jacobum de Vallesicha et Guillermum
de Podio, licenciatos in legibus, cives Barchinone, vigore potestatis
concesse in quodam capitulo sive pacto inter dictos abbatem et priorem
ex una parte et me altera in hito seu facto pronunciasse et cognovisse
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 415
ac dixisse in quadam sua pronunciacione quam vobis dictis hominibus
instantibus prosequentibus inter vos et me protulerunt quod ego dictus
Petrus de Boscho sub certis modo et forma in ipsa sentencia et infra
in presenti instrumento contentis teneam et habeam redempcioni dare
enfranquire seu difinire ad evaluare seu vendere vobis in perpetuum
precio triginta octo mille solidorum barchinonensium vos omnes dictos
homines per me emptos, qui fuistis dicti monasterii Sancti Marcialis, et
personas et mansos et proles vestras cum domibus (...) vineis, campis,
terris, honoribus et pertinenciis ipsorum mansorum et cum hominibus
et mulieribus presentibus et futuris in ipsis mansibus habitis et habituris et redempcionibus eorumdem, intestis, exorquiis, cuguciis, firmis
sponsaliciorum, intratis, exitis directis dominiis et aliis supradictis et
omnia dicta quinta, agraria census redditus, directa dominia, tercia
foriscapia, usatica servitutes ac servicia et quemlibet alia iura integriter
atque terras que ego ex dicta empcione per inde facta a dictis priore et
abbat de noviter adquisivi in terminis et parrochiis supradictis, excepti
tamen et rententis mihi dicto Petro de Boscho eisque dictum monasterium Sancti Marcialis habebat seu habere seu petere poterat a me seu
in aut supradictis castris meis aut in seu super terris, honoribus meis
propriis et exceptis etiam et michi retentis dictis Ferrario Eimerich et
Alemanyo Aimericho, eius filio, ac dicta masia, quam tenent vocata mas
Aimerich et Eymerichus Alemany et Bernardus Aimarich, eius genero,
et dicta masia, quam tenent vocata mas Isern, et Petro Strany, alias
vocato Dilmer, et manso quem tenet vocato Strany, qui voluerunt esse et
remanere homines mei dicti Petri de Boscho prout de his apparet per dictam sentenciam seu pronunciacionem dictorum dominorum venditorum
cognitorum latam in posse Francisci de Laderdosa, notari infrascripti,
ultima die octobris anno a Nativitate Domini millesimo trecentesimo
sexagesimo quarto. Attendens in super quod licet ego dictus Petrus de
Boscho appellaverim seu recesserim a sentencia supradicta eandem et
dictum pactum et capitulum ac potestatem dictorum se asserensium
cognitores diversi mode impugnando ex eo inter alia quia ego ex una
parte et dicti abbas et prior quibus seu cum quibus ego (...) dictum
capitulum sive pactum ex altera ab eodem capitulo sive pacto et contentis in eo dissessorius et renunciamus eisdem ipsum instrumentum
inde ex confectum cansellari mandantes tamen de dicta in audiencia
in dicti domini infantis Joannis illustrissimi dominum Regis primogeniti et civis Gerunde ac agitata (...) controversia huiusmodi sive causa
inter me et vos dictos olim Sancti Marcialis homines dominum non
expectata iudicialia sentencia super hoc intervenientibus aliquibus personis, convenimus ego et vos quod ego dictam sentenciam approbando
vobis (...) seu enfranquimentum, difinicionem et vendicionem faciam
ante dictos iuxta formam et mentem sentencia supradicta. Id circo ego
416
dictus Petrus de Boscho laudans et approbans sentenciam supradictam
gratis et ex certa sciencia de thenoris presentis publici instrumenti
per me et omnes heredes et successores meos libero et absolvo et ex
causa vendicionis presentis liberosque absolutos et franchos facio sub
condicione tamen modo et formam et mentem sentencia supradicta
vos dictos ..... Et generaliter ab omnibus aliis singulis iuribus rebus
quodcumque nomine censeantur que ego a dictis abbate et priore in et
super vobis et mansis, honoribus predictis et bonis vestris emi noviter
ut profertur. Ego enim ea omnia et singula vobis et cuiuslibet vestrum
et vestris heredibus seu successoribus perpetuo in dictis mansis et ex
causa vendicionis huiusmodi absolvo, relaxo, diffinio et remitto ita
quod nos et quemlibet vestrum et heredes seu successores vestri in
dictis mansis et ipsi etiam mansi cum honoribus et pertinenciis et
quecumque predia vestra que pro dicto monasterio Sancti Marcialis
in dictis castris seu eorum terminis et in dictis parrochiis tenebatis
sitis et remaneatis sint et remanexit amodo in perpetuum redempti et
immunes ab omnibus supradictis et alodiarii seu aloerii liberi atque
franqui. Vendo etiam vobis et quibus velitis perpetuo per liberum et
franchum alodium vestrum omnia alia et singula supradicta qua a
dictis abbate et priore intra terminos dictorum castrorum meorum de
Sancto Vincencio et de Vilassario et intus parrochias antedictas emi
seu adquisivi noviter cum memorato superius instrumento dicto meo
emptionis et pro ea ex ipsa emptione plenius et largius ad me spectant
salvis et retentis mihi et meis perpetuo et ab huiusmodi vendicione seu
enfranquimento exceptis expresse dictis Ferrario Eimarichi et Alemanyo
Eimerichi, eius filio..... dedistis et solvistis michi et confiteor me a vobis
habuisse et recepisse triginta octo mille solidos monete Barchinone de
terno iuxta summam supradictam in tabulis scilicet cambi Berengarii
Bertrandi et Petri de Podioviridi, comptorum Barchinone, in quibus
venerabilis vicarius Barchinone oblato pro parte vestra michi precio
supradicto et me dictum dicta controversia iurabat ipsum precium recipere recusante fecerat deponi et consignari precium supradictum.....
Hoc igitur omnia et singula quod superius continent facio paciscor.
Promitto ego dictus Petro de Boscho vobis dictis probis hominibus
superius nominatis olim hominibus dicti monasterii Sancti Marcialis
exhistentibus et vocatis et cuilibet vestrum et vobis etiam notario
infrascripto tamquam publice persone pro vobis et omnibus eorum
heredibus et successoribus in premissis et pro aliis etiam personis
quorum interest et intererit recipienti et paciscenti ac legitime stipulanti volens quod de premissis possint fieri et tradi per vos notarium
infrascriptum tam michi dictis probis hominibus et singulis eorum
(...) quod inde potuerimus et habere voluerimus publica consimilia
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 417
instrumenta. Actum est hoc, Barchinone, vigesima septima die marcii
anno a Nativitate Domini millesimo trecentessimo sexagesimo quinto.
Sig+num Petri de Boscho, predicti qui hoc laudo, firmo et iuro.
Testes huius rei sunt: venerabili Guillermus3 de Podio, licenciatus in legibus, predictus Berengarius Partella, presbiter, Petrus Sabet,
notario; Franciscus Requescu et Arnaldus Sulli, scriptores, Raimundus de Calderiis et Petrus Arnald, scutifer dicti venerabili Petri de
Boscho.
Sig+num mei Thome Costa, auctoritate regia notarii publici Barchinone, tenentis certis actis, titulis, scripturas scribanie discreti Francisci
de Ladernosa, quondam, connotari mei, qui hoc instrumentum sub
dicto calendario inter dictas scripturas repertum, firmatum et notatum
ex cuius nota...
1. Per qüestions d’espai només s’ha transcrit part del document. La informació
d’aquesta font ha estat comentada en diferents apartats i exposada en taules.
2. Hi ha
un trasllat posterior però no es pot llegir la data.
3. Ratllat de Boscho.
3
1371, desembre, 15
Pere de Montornés, senyor del castell de Montornés, confirma en aquesta
carta precària la possessió emfitèutica sota el seu domini d’una
peça de terra a Guillem Carbonell, de la parròquia de Sant Genís
de Vilassar. Carbonell satisfà 22 sous per aquest reconeixement i
li és reduït el cens agrer que passarà a ser de la cinquena a la
setena part dels fruits.
MMMVM, calaix 65, pergamí 145.
In Dei nomine noverint universi, quod ego Petrus de Montetornesio, dominus castri de Montetornesio, in Vallesio, filius et heres
venerabilis Petri de Montetornesio, quondam, domini dicti castri,
gratis et ex certa sciencia per me et meos laudo et approbo ac de
novo stabilio sive ad agrarium infrascriptum redigo vobis Guillermo
Carbonelli, de parrochia Sancti Genesii de Villassario, et vestris perpetuo quandam peciam terre cum pertinenciis suis quam vos habetis et
possidetis in dicta parrochia Sancti Genesii, in loco vocato as Parayó,
et tenetis pro me et sub dominio et alodio meo ad agrarium quinti.
Et terminatur dicta pecia terre cum suis pertinenciis ab oriente et
ab occidente in alodio altaris castri Sancti Vincencii, a meridie in
honore Arnaldi Gerau, de Capraria, et a circio in honore Raymundi
Amati, alodio altaris Sancti Bartholomei. Hanc autem laudacionem
418
et approbacionem ac de novo stabilicionem sive ad agrarium infrascriptum redaccionem facio vobis dicto Guillermo Carbonelli et vestris
de predicta pecia terre cum suis pertinenciis, sicut melius dici et
intelligi potest ad salvamentum et bonum intellectum vestri et vestrorum. Sub tali tamen pacto quod in compensacionem dicti agrarii
dicti quinti detis vos et vestri successores in predictis de omnibus
fructibus dicte pecie terre septimam partem bene et fideliter et quod
de cetero cadat et cesset dictum agrarium dicti quinti. In hiis autem
non proclametis alium dominum sive alios dominos nisi tantum me
et meos. Liceatque vobis et vestris post dies triginta ex quo in me et
meis faticati fueritis predicta que vobis laudo et approbo ac de novo
stabilio sive ad dictum agrarium redigo vendere, impignorare et alia
alienare vestris tamen consimilibus et vestrorum. Salvo tamen semper
in predictos michi et meis dicto agrario dicte septime partis et alia
iure, dominio et fatica triginta dierum mei et meorum. Pro huiusmodi
vero laudacione, approbacione ac de novo stabilicione solvistis michi
viginti duos solidos barchinonensis, super quibus renuncio excepcioni
peccunie predicte non numerate et non solute. In super convenio
et promito vobis dicto Guillermo Carbonelli et vestris quod presens
instrumentum et omnia et singula contenta in eo semper habebo et
tenebo rata grata et firma et in aliquo nunquam contra faciam vel
veniam aliquo modo iure, causa vel racione sub bonorum meorum
omnium obligacionem. Hec igitur prout dicta sunt facio paciscor et
promito per me et meos vobis dicto Guillermo Carbonelli et vestris
necnon et notario infrascripto tamquam publice persone pro vobis
et pro aliis quorum intersit stipulanti. Actum est hoc, in parrochia
de Vallibus romanis, quintadecima die decembris anno a Nativitate
Domini millesimo trecentesimo septuagesimo primo.
Sig+num Petri de Montetornesio predicti, qui hec laudo et firmo.
Testes huius rei sunt: venerabilis Riambaldus Ricardi et Dominicus
Crivellerii, presbiter.
Sig+num Francisci de Ultzinellis, auctoritate regia notarii publici
Barchinone, qui hec scribi fecit et clausit.
4
1387, abril, 6
Capítols pactats entre Jaume Baró, escrivà, ciutadà de Barcelona, i
Arnau de Costó, de Castelló de Farfanyà. En aquests pactes es
regulen les feines agrícoles que hauran de fer Arnau Costó i la seva
LA
BAIX MARESME (1348-1486) 419
muller, que no és identificada, durant un any al mas Bell-lloch
de Tiana. El pagament estipulat d’aquestes tasques és valora

LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348

Transcripción

Documentos relacionados