Revista Numen 59 - Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya

Transcripción

Editorial
Acostar la professió del
psicòleg a la societat
Número 59 |
Activitats programades
Géneros y femenismos
Maria Bonaparte
Humor
Humor gràfic i acudits
Col·laboracions
Musicoteràpia Psicologia
numen
D e l e g a c i ó d e Ta r r a g o n a d e l C O P C
Cicle Psiquisme
i Teatre
Col·laboracions
Activitats
Institucionals
PREMIS DE
COMUNICACIÓ
TARRAGONA 2013
| Per subscriure’s a aquesta publicació, si us plau contacteu amb [email protected] | website: http://www.copc.cat/ |
3.
Editorial
Edició digital
CONTINGUTS
4.
Cicle Psiquisme i Teatre
10.
Taula rodona:
El poder i les seves
implicacions
FOTO: PERE FERRÉ, GENTILESA DEL
DIARI DE TARRAGONA
12.
Parlem de teatre, parlem
de política
14.
“El loco y la camisa”:
bogeria i veritat
16.
A primera línia
17.
Entre joc i disciplina
21.
Activitats programades
44.
Col·laboracions
46.
Activitats institucionals
62.
Humor
numen
publicació de psicologia
EDITORIAL
Jaume Descarrega Font
Josep Maria Alcañiz Rodríguez
Òscar Asorey Martínez
Maria Checa Casado
Lorena Ruzo Martínez
DISSENY I MAQUETACIÓ
Printgrup.com
COPC TARRAGONA
Av. Ramon i Cajal, 11, 1r 2a
43001 Tarragona
Tel: 977 214 102
Tel: 666 419 489
Fax: 977 214 107
a/e: [email protected]
Website: www.copc.cat
D.L.T. 694 419 496
COPYRIGHT
Tot el material aparegut en aquesta publicació té drets d’autor a
menys que s’indiqui el contrari
o pot recaure en el proveïdor del
material subministrat. Numen pren
totes les precaucions per garantir
que la informació és correcta en el
moment de la impressió o digitalització, però l’editor no assumeix
cap responsabilitat per l’exactitud
de la informació continguda en el
text o els anuncis. Les opinions expressades no són necessàriament
recolzades per l’editor o editors.
2|
numen COPC Tarragona
NUMEN | Editorial
ELS MEMBRES DE LA JUNTA RECTORA VOLEM AGRAIR
ENORMEMENT A TOTS AQUELLS QUE ESTEU FENT
POSSIBLE, AMB LA VOSTRA PARTICIPACIÓ I ASSISTÈNCIA,
QUE UN DELS OBJECTIUS QUE MARCAVEN LA NOSTRA
CANDIDATURA, ACOSTAR LA PROFESSIÓ DEL PSICÒLEG A
LA SOCIETAT, ES VAGI ASSOLINT POC A POC.
EDITORIAL
Els membres de la Junta Rectora
volem agrair enormement a tots
aquells que esteu fent possible, amb
la vostra participació i assistència,
que un dels objectius que marcaven
la nostra candidatura, acostar la
professió del psicòleg a la societat,
es vagi assolint poc a poc .
Activitats que reuneixen la cultura
i la psicologia interessen a tothom
i d’aquí que seguim treballant per
obrir nous camins que ens apropin.
Si hem acomiadat el curs amb el tancament del segon cicle de Psiquisme
i Teatre, ja podeu anar obrint boca
amb la que serà la col·laboració amb
l’Associació de Músics de Tarragona:
gaudir de produccions cinemato-
gràfiques on l’element “música” és
l’essència per, posteriorment, poder
parlar de les aportacions que se’n
poden fer des de la nostra professió,
la Psicologia.
Una nova col·laboració amb el diari
reusdigital.cat, de la que trobareu
informació més detallada en aquest
número de Numen, ofereix també la
possibilitat de fer-nos més visibles
i presents en la societat mitjançant entrevistes amb els companys
col·legiats per tractar de diferents
temes aportant la nostra visió com a
psicòlegs.
Així doncs us animem a seguir participant.
COPC Tarragona
numen | 3
NUMEN | Cicle Psiquisme i Teatre
Cicle Psiquisme i Teatre
DESPRÉS DE LA FANTÀSTICA ACOLLIDA QUE LA
TEMPORADA ANTERIOR VA TENIR EL CICLE “PSIQUISME
I TEATRE” LA JUNTA RECTORA DE LA DELEGACIÓ
DE TARRAGONA DEL COPC I L’ÀREA DE CULTURA
DE L’AJUNTAMENT DE TARRAGONA HEM VOLGUT
CONTINUAR LA COL·LABORACIÓ INICIADA ENTRE
AMBDUES INSTITUCIONS REPRENENT L’ESMENTAT CICLE
EN AQUESTA TEMPORADA INAUGURAL QUE PRESENTAVA
LA NOVA PROGRAMACIÓ CONJUNTA DELS TEATRES
DE TARRAGONA D’HIVERN-PRIMAVERA 2013, TEATRE
TARRAGONA+TEATRE METROPOL, I QUE ES VA ENGEGAR
EL PASSAT MES DE MARÇ.
Aquests són els actes:
• Adreça desconeguda
• El nom
• Poder Absoluto
• El loco y la camisa
• Fill de Caín
Això ens ha donat la possibilitat de
participar organitzant, per la nostra
part, un teatre fòrum posterior a la
representació d’una obra teatral en
un dels teatres de la ciutat de Tarragona, que en aquesta ocasió s’ha
realitzat a la platea del teatres Metropol i Tarragona per a poder ampliar l’aforament i facilitar així la participació de totes aquelles persones
que poguessin estar interessades.
Aquesta col·laboració s’ha traduït
aquesta nova temporada en avantatges pels nostres col·legiats com
són la reserva d’un número d’entrades per cadascun d’aquests espectacles i un descompte del 30% en cada
entrada pels nostres col·legiats i per
un acompanyant.
Si a la temporada 2012 vam participar en una sola activitat, el monòleg “Els Dolents de Shakespeare”,
aquesta ho hem fet en 3 obres,
ADREÇA DESCONEGUDA. COL·LOQUI 05/04/2013. FOTO: PERE FERRÉ, PER GENTILESA DEL DIARI DE TARRAGONA
4|
“Adreça desconeguda”, “ El Nom” i
“Poder absoluto”, que han aconseguit que al voltant de 250 persones
es quedessin al final de cada representació per a poder compartir amb
les diferents companyies teatrals les
seves opinions, reflexions i preguntes. Cadascun dels fòrums del cicle
va tenir la seva particularitat i per
això creiem que val la pena comentar-los.
ADREÇA DESCONEGUDA
La primera d’elles, Adreça desconeguda, va tenir lloc el divendres
5 d’abril al teatre Metropol , i al
llarg d’una hora i cinc minuts ens
va permetre seguir l’evolució de la
relació epistolar entre dos amics íntims que es consideraven quasi com
a germans.
Aquesta producció de la Villaroel, va
ser representada en aquesta sala del
16 de gener al 31 de març, i després
va sortir de gira sent el teatre Metropol l’afortunat en acollir la primera
de les seves representacions en un
escenari diferent.
L’obra, escrita per Kathrine Kressmann Taylor el 1938, comptava amb
un repartiment de luxe, Lluís Homar
(Martin Schulse) i Eduard Fernández
(Max Eisenstein), i va deixar al públic impactat amb un final dramàtic
que va permetre als nombrosos assistents al col·loqui posterior centrar
els seus comentaris i preguntes en
temes com l’amistat, la traïció, les
identificacions individuals i grupals,
el lideratge, el nacionalsocialisme, i
ADREÇA DESCONEGUDA. COL·LOQUI 05/04/2013
FOTO: PERE FERRÉ, PER GENTILESA DEL DIARI DE TARRAGONA
al mateix temps la direcció, la posada en escena i la interpretació
teatral.
Però si un tema hauria de sobresortir
pel damunt dels altres, aquest seria
, tal i com va comentar Lluís Homar
(que combinava alhora direcció i interpretació), la responsabilitat dels
ésser humans en la seva presa de
decisions, i de quina manera les
persones som capaces de mostrar
el millor i el pitjor de nosaltres mateixos. Dos aspectes aquests, que
ens apropen per tant a la nostra
pràctica quotidiana com a professionals de la psicologia, i que apunten
directament a l’ètica professional,
que sempre es troba en l’eix central
de totes i qualsevol de les nostres
intervencions.
Per la seva banda, Eduard Fernàndez
va destacar la necessitat del treball
en equip tenint en compte tots i cadascun dels components de la companyia, es facin o no visibles damunt
de l’escenari, per aconseguir que el
producte final pugui arribar al públic
amb la intensitat que ells desitgen.
La proximitat, predisposició i simpatia del Lluís Homar i l’Eduard Fernández van fer que les intervencions
del públic s’allarguessin més d’una
hora i els acomiadéssim amb un fort
aplaudiment.
Per aquells que no vàreu tenir la
possibilitat d’assistir a la representació us deixem la sinopsi perquè us
obri la gana i, com a mínim, si no
la podeu veure damunt d’un escenari us animeu a llegir l’obra escrita
1932. L’alemany Martin Schulse i el
jueu nord-americà Max Eisenstein
comparteixen una gran amistat i són
socis d’una galeria d’art a San Francisco (Califòrnia). El Martin ha decidit tornar al seu país amb els seus,
mentre que el Max es queda a San
Francisco per dur el negoci comú.
Han promès d’escriure’s i ho fan des
del moment de la seva separació
perquè s’estimen com a germans. A
principis de 1933, a Alemanya, HindeCOPC Tarragona
numen | 5
burg deixa el poder a un nou canceller, el nacional-socialista Adolf Hitler.
Mentre es produeix el tràgic ascens
del Tercer Reich, la tendra complicitat de les primeres cartes bascularà
subtilment fins a l’horror. Els dos
homes viuran aquest gir històric en
detriment de la seva amistat, i a
la llum de la seva correspondència
quedarà atrapada, com en una instantània, no només tota la tragèdia
de l’Alemanya nazi, sinó a més una
altra història, intemporal i universal;
la variable i imprevisible condició de
víctima i botxí de l’ésser humà.
EL NOM. COL·LOQUI 27/04/2013
FOTO COPC-TGN
EL NOM
Vam pensar que després d’una tragèdia com aquesta, amb El Nom
canviaríem de registre i ens trobaríem amb una comèdia que ens faria
oblidar la duresa de l’obra anterior.
I així va començar la cosa el dissabte
27 d’abril al Teatre Tarragona, amb
l’humor i les rialles com acompanyants . Però era un miratge i allò
que semblava que era una trobada
entre amics en la que tot es desenvolupa com en una bassa d’oli,
acaba convertir-se al final en una
tragicomèdia en la que queda palès
que en alguns casos, encara i una
de les frases finals de l’obra que
diu “Jo només volia fer una broma”,
les bromes porten aigua. Això sí, en
aquest cas la cosa no acaba mala6|
ment i vam podem gaudir d’un final
feliç.
La sinopsi de l’obra, que en Jordi
Galceran ha versionat a partir del
text original dels autors francesos,
Matthieu Delaporte i Alexandre de la
Patellière, és la següent:
En Vicenç és a punt de ser pare per
primera vegada als quaranta anys.
Quan és convidat a sopar a casa de
la Isabel i del Pere, la seva germana
i el seu cunyat, es retroba amb en
Claudi, un bon amic de la infància.
Mentre esperen l’Anna, la companya
del Vicenç, que té el costum d’arribar
amb retard, li fan tot un seguit de
preguntes sobre la seva paternitat i
el que això Però, quan sobtadament
li pregunten, si ja ha escollit un nom
pel nen ,comporta sense mai perdre
el sentit de l’humor... la seva resposta deixa a tots bocabadats. I encara i que quan vam escollir les
obres amb en Jordi Giramé, programador dels Teatres de Tarragona, no
ens en vam adonar, entre Adreça
desconeguda i El Nom hi havien diferents elements que, casual i sorprenentment, es repetien.
En primer lloc el tema al voltant del
qual girava l’obra era l’amistat i la
importància de les relacions interpersonals.
En segon lloc ambdues ens parlaven
d’una manera o altra de l’existència
i la influència d’un desafortunat personatge històric: Adolf Hitler.
I per últim, ambdues remarcaven
la importància de les paraules i els
seus efectes, tal i com ens diu en
un moment de l’obra el personatge
del Xavi Mira quan es defensa dient
“conec molt bé les paraules i seu
abast”. Això ho vam poder constatar
quan vèiem com n’és de fonamental
la diferència entre donar un sí o un
no per resposta a Adreça desconeguda o, en el cas d’El Nom, el fet
d’escollir un nom o bé un altre pels
pares en funció del sentit que cadascú li pugui donar a la seva elecció.
És precisament amb aquesta matèria
prima, i els efectes d’aquestes paraules amb el que treballem els psicòlegs diàriament.
També en aquesta obra, Joel Joan,
desenvolupa una doble faceta com
a director i actor representant el
paper de Vicenç Orteu, i de nou, un
cop finalitzada la representació, vam
iniciar el col·loqui amb el seu director acompanyats també per la resta
d’actors: Lluís Villanueva (Claudi
Farré), Xavi Mira (Pere Galí), Sandra
Monclús (Isabel Orteu), Mireia Piferrer (Anna Janssen).
Els diferents punts febles de cadascun dels personatges, el joc entre la
veritat (que mai pot ser absoluta) i
la mentida, les caretes i disfresses
amb que cadascú es vesteix per a
aparentar allò que vol o no vol ser,
i fins i tot la importància d’aquells
personatges (com ara la Rosa, la
mare del Vicenç i la Isabel) que encara i no ser-hi són imprescindibles
pel desenvolupament de la història
van ser alguns dels temes que es
van anar comentant en un col·loqui
que, malaurada i inesperadament,
va ser molt més curt del que havia
estat habitual en els fòrums anteriors per exigències d’algun dels responsables de la companyia.
un exemple al creure en determinats
valors que no volem deixar de defensar.
En Roger Peña deia que el que tenia
de bo aquesta història és que no és
una història real, i el que té de dolent és que ben be podria ser-ho.
Nosaltres podríem afegir que la realitat sempre supera la ficció.
EL NOM. COL·LOQUI 27/04/2013. FOTO COPC-TGN
PODER ABSOLUTO
I ja en el tercer i últim dels fòrums
del cicle Psiquisme i teatre vam poder comptar amb la presència no
només dels actors i el director, sinó
també de l’autor de l’obra teatral. En
Roger Penya autor i director de Poder
Absoluto descrivia els seus actors,
Eduard Farelo i Emilio Gutiérrez Caba
com a dos monstres de l’escena amb
una gran força interpretativa. I així
ens ho van demostrar en les dues
representacions consecutives el divendres 17 de maig a les 19 i a les
21’30 a les que alguns de nosaltres
vam tenir la sort de poder assistir.
Un trepidant thriller polític que es
submergeix en el món de la corrupció, desemmascarant la realitat de la
vida pública política.
Vam poder comprovar també les
seves ganes de compartir amb el
públic la seva manera d’interpretar
els seus personatges i les seves
opinions respecte a temes de gran
actualitat.
Si el tema central de l’obra, deia l’autor, és la maldat i el fet que aquesta
pugui formar part de la condició
humana, el debat es va iniciar amb
preguntes sobre l’origen d’aquesta
per anar introduint paulatinament el
lloc que ocupa la política en la nostra societat. Emilio Gutiérrez Caba va
defensar, que encara i la seva imatge
pública com actor, això no exclou el
seu dret a expressar les seves opinions personals respecte a temes tan
delicats com l’estat actual de la situació política, econòmica i social al
nostre país, remarcant el deure dels
ciutadans de “controlar” el poder i
denunciar aquelles situacions que
denoti la més mínima falta de transparència.
Un prestigiós polític aspira a la presidència del seu país. Tot està al seu
favor. Tot menys algun drap brut,
encara per rentar. Un jove i ambiciós membre del partit l’ajudarà en
aquesta missió. Però en política res
és gratuït, res sol ser el que sembla.
Per la seva banda Eduard Farelo
davant la pregunta si tothom té un
preu i és capaç de vendre la seva
ànima al diable responia que ell creia que no, que hi ha gent que no té
preu però que són transparents, que
”no existeixen” precisament per ser
No volíem acabar aquest apartat
sense la valoració de la temporada que ha fet l’Àrea de Cultura de
l’Ajuntament de Tarragona i que es
veu reflectida en el següents fragments de la nota de premsa que van
fer arribar als mitjans de comunicació.
“La nova programació conjunta dels
Teatres de Tarragona d’hivern-primavera 2013, Teatre Tarragona+Teatre
Metropol clou amb més de 46.000
espectadors entre tots els cicles
programats. La programació estable
professional, en què s’han hagut de
programar segones funcions a causa
de la forta demanda, ha assolit la
xifra de 12.387 espectadors –el doble
de l’any passat-, exhaurint 14 de les
24 funcions programades. Aquests
espectadors sumats a la resta de cicles programats (34.072 espectadors
entre els cicles Dimarts Musicals,
Escena Tarragona, Mostra de Teatre
Jove, Eclèctic Festival, Les Escoles
van al Teatre, Fòrum de l’espectador,
Dia Internacional de la Dansa i actes
organitzats per entitats) fan un total de 46.459 espectadors que han
omplert el Tarragona i el Metropol,
amb més de 140 actes i més de 50
entitats culturals i artístiques participants i col·laboradores.
Les xifres, doncs, s’han doblat respecte les temporades anteriors pel
que fa a la programació professional
(4.770 el 2012) i 10.000 persones
COPC Tarragona
numen | 7
FILL DE CAÍN
GEMMA LIENAS. COPC TARRAGONA. ACTES PATRÓ DE LA PSICOLOGIA.
21/02/2013. FOTO: PEP ALCAÑIZ
PODER ABSOLUTO. COL·LOQUI. 17/05/2013. FOTO: PEP ALCAÑIZ
més en el total (35.800 el 2012). El
Cyrano, El Nom, Adreça Desconeguda,
Víctor Ullate i La Traviata han estat
els espectacles més destacats i de
més èxit.
Aquesta nova realitat, que segons
la tinent d’alcalde de Cultura, Carme Crespo, “ha representat un èxit
rotund i representa un abans i un
després dels nostres teatres a la ciutat”, ha afegit que això “és gràcies
a tothom: espectadors, abonats, entitats, patrocinadors i als tècnics de
cultura”. El nou projecte Teatres de Tarragona ha donat resultat dins els seus
principals objectius que són, d’una
banda, entendre la cultura com un
dels eixos principals d’aquesta ciutat, amb un programa cultural que
garanteix una programació estable
professional diversa i de qualitat i
també un ampli programa de foment
i dinamització cultural i artística, i
contribuir a enfortir la marca de ciutat i de territori.
Al mateix temps, Crespo ha destacat
8|
“l’important motor i dinamitzador
econòmic que juga la producció
cultural generant llocs de treball i
riquesa i un impacte econòmic directe però també indirecte molt important”. Finalment cal dir que les arts
escèniques de la ciutat són ja una
cita estable i consolidada i ja fa anys
que s’ha anat forjant un teixit associatiu viu i dinàmic, tant de públic com
d’actors i actrius potencials”.
Per últim i com si d’un comentari
referit a la nostra participació en el
fòrum de l’espectador es tractés, comentar que podríem subscriure i fer
nostra la opinió de la consellera de
Cultura que remarcant el gran repte
que l’obertura del nou teatre suposava per aquesta temporada inaugural:
“El punt de partida ha estat immillorable. La satisfacció no és només
quantitativa en número d’assistents
sinó també ha estat qualitativa,
doncs el públic que ha assistit als
espectacles s’han endut unes sensació generalitzada de satisfacció”.
El divendres 31 de maig es va estrenar als cinemes de tota Espanya
el primer llargmetratge del director
tarragoní Jesús Monllaó. En el seu
curt recorregut abans de l’estrena
havia recollit ja el seu primer premi
al prestigiós Festival de Màlaga de
l’ASECAN com a millor Òpera Prima,
i va servir com a tret de sortida el
passat 23 de maig a Múrcia de la
XXV edició de la Semana de Cine
Español de Mula, on va tenir una
fantàstica acollida .
Com a membres de la Junta Rectora de la delegació de Tarragona del
COPC alguns de nosaltres vam estar
entre els afortunats que el passat
dia 10 de maig vam poder assistir a
la preestrena que es va realitzar al
Teatre Tarragona, i des de llavors ens
vam posar a treballar per a poder
organitzar una activitat que va tenir
lloc el dimarts dia 4 de juny a les
20’30 als cinemes OCINE Tarragona a
Les Gavarres i que va comptar amb
un total de 251 persones.
Es tractava de la projecció de la
pel·lícula Fill de Caín seguida d’un
col·loqui posterior amb el director
Jesús Monllaó i l’actriu Mercè Rovira
amb els que tots els assistents vam
poder compartir opinions, preguntes
i reflexions sobre aquesta interessant
pel·lícula que és d’interès per la nostra professió ja que com explica la
seva sinopsi:
Nico Albert és un adolescent de caràcter peculiar, intel·ligència excepcional i una única obsessió: els escacs. Carlos i Coral, preocupats per
l’estranya actitud del seu fill, decideixen contractar el psicòleg infantil
Julio Beltrán. A través de la teràpia
i de l’afició comuna als escacs, Julio
s’endinsarà en l’inquietant món de
Nico i en la tensa i complexa relació
que manté amb el seu pare. Descobrir la veritable raó d’aquesta hostilitat serà l’única opció per evitar que
l’essència del mal acabi dominant
les seves vides.
Us deixem també l’enllaç del tràiler
perquè pugueu conèixer quina és
la trama d’aquest inquietant thriller
psicològic.
http://www.youtube.com/watch?v=0OwlXJDN7tI&feature=player_detailpage
Web Oficial http://www.filldecain.
com/
El col·loqui, que es va allargar una
hora i mitja, va ser una fantàstica
oportunitat per poder apropar ambdues disciplines Cinema i Psicologia
i va comptar a més a més de amb
tots els membres de La Junta rectora
de la nostra delegació, amb la presència del vicedegà del COPC Ricard
Cayuela, el president de la delegació
de Lleida del COPC Oriol Verdú, la
presidenta de la secció de Treball i
organitzacions Maria José Poza i la
vicepresidenta de la secció de Coaching Carmen Santos.
L’èxit de l’activitat va animar als
companys de Barcelona i Lleida a
repetir l’experiència a les seves respectives ciutats i el nombre d’assistents, 450 en total, dóna compte de
l’interès de l’activitat. Aspectes com
les relacions familiars, la simptomatologia del protagonista adolescent,
la maldat o la patologia, el possible
diagnòstic, les desafortunades actuacions del psicòleg que intervé com a
“terapeuta” i les seves implicacions
ètico deontològiques van ser tractats
en els diferents col·loquis de les 3
demarcacions.
Un interès que també van recollir els
diferents mitjans de comunicació i es
va veure reflectit amb l’entrevista
que Manel Fuentes va realitzar als
matins de Catalunya Ràdio amb el director Jesús Monllaó i el president de
la delegació de Tarragona Jaume Descarrega per a parlar de la pel·lícula i
les seves implicacions psicològiques,
i de la que us adjuntem l’enllaç.
Enllaç de l’entrevista de Catalunya
Ràdio:
http://www.catradio.cat/audio/735464/Com-sha-dactuar-ambun-fill-extremadament-rebel
TEATRE, CINE, PSICOLOGIA:
REALITAT I FICCIÓ
Psicologia i art tracten una matèria
semblant amb interessos diferents.
Potser per això art i psicologia formen una parella inestable, però inseparable. Quan estan junts, poden
sorgir discrepàncies sobre què és
veritat o mentida, discussió interminable que amenaça divorci. Ens deia
Ricardo Larrama, que fa el paper de
pare a El Loco y la Camisa, que sovint, acabat l’espectacle, els actors
rebien afectuoses encaixades de mà
i, en arribar a ell, el públic passava
de llarg. Tal és el rebuig que desperta! Efectivament, dóna ganes d’escanyar-lo... Aquí, a Tarragona com a
Barcelona, l’obra es representa en un
espai teatral o en un teatre... però
molt de temps, al començament,
l’obra es representava a un pis, buscant que el públic senti que envaeix
l’escena. Aquest aiguabarreig de realitat i ficció, és el que ens commou
en les arts escèniques, i el que pot
produir efectes sorprenents. Com
algun company psicòleg que es va
alçar de la butaca abans de finalitzar
la projecció de Fill de Caín, ofès per
l’enfilall d’errors comesos pel Julio
Beltran, un dels psicòlegs que surt a
la pel·lícula.
Malgrat els disgustos que pot ocasionar assistir a una representació
o una projecció, estem fermament
decidits a mantenir la relació dels
psicòlegs amb les arts escèniques,
i convidar-los a conversar amb els
directors i els actors, juntament amb
el públic. Aquesta ha estat la millor
notícia: la gran resposta del públic
que s’ha quedat al col·loqui després de la funció. No és res de nou:
aquestes coses ja es feien en temps
de la transició democràtica... Però
s’havien esvaït. I, ves per on, resulta
que sí, que a la gent li agrada parlar,
li agrada sentir les opinions d’altres
persones, escoltar els que saben fer
alguna cosa, dialogar...
Josep M. Alcañiz, membre de la junta
rectora
De la representació de Poder Absoluto i el col·loqui posterior el diari
reusdigital.cat va publicar una notícia
que podeu trobar en aquesta adreça:
http://reusdigital.cat/noticies/parlem-de-teatre-parlem-de-politica
PODER ABSOLUTO. COL·LOQUI.
17/05/2013. FOTO: PEP ALCAÑIZ
COPC Tarragona
numen | 9
NUMEN | Cicle Psiquisme i Teatre | Taula rodona: El poder i les seves implicacions
Taula rodona:
El poder i les seves implicacions
tracta el tema del poder des del
vessant de la corrupció, aspecte que,
associat a la greu crisi econòmica,
esdevé un centre d’interès i de reflexió particularment actual: el poder
polític al servei del poder econòmic.
La literatura actual tracta aquests
temes (“El Sueño del Celta”, de Vargas-Llosa, “El Cementiri de Praga”,
d’Umberto Eco...) És actual avui, com
ho ha estat en cada època. De fet, el
poder és un aspecte inherent a l’acció humana i a les societats. Recordem, en aquest sentit, la dialèctica
hegeliana de l’amo i l’esclau.
CARTELL TAULA RODONA
En la programació del Fòrum de
l’espectador del Teatre Metropol
i en el Cicle psiquisme i teatre del
Col·legi de Psicòlegs va tenir una
taula rodona el 15 de maig de 2013
organitzada per la Delegació de Tarragona del COPC sobre el poder i les
seves implicacions. La inspiració per
tractar el tema del poder venia de la
representació, tres dies després, de
“Poder Absoluto” al mateix Metropol,
amb posterior col·loqui.
La proposta de la taula rodona era
de quedar-nos a mig camí entre la
“rabiosa” (mai millor dit) actualitat i
la condició humana intemporal. Descansar per un moment de la indignació i recuperar l’alè de la reflexió.
Per això vam convidar tres persones
que desenvolupen la seva activitat
en àmbits ben diferents i que podien
aportar visions obertes. Veritat,
ficció, i gestió entrellaçades en cada
pràctica psíquica, teatral o política:
● Rithée Cevasco, psicoanalista
i sociòloga; investigadora i
membre durant molts anys
del Laboratoire de Psychanalyse et Sciences Sociales
(CNRS), Centre National de
la Recherche Scientifique;
membre de diferents institucions psicoanalítiques;
membre fundador del Centro
de investigación Psiconálisis y Sociedad (P&S), que
té l’editorial Ediciones S&P
(Barcelona).
● Joan Negrié, actor, que fa
sobretot teatre, però també
cinema i televisió. Gestor cultural de la Sala Trono (teatre
La taula va tenir lloc al vestíbul
mateix del teatre Metropol. Va ser
presentada per Jordi Giramé, programador del teatre. Va actuar com
a moderador qui signa aquestes
ratlles.
“Poder Absoluto” (Guió i direcció de
Roger Peña i Carulla, interpretada per
Emilio Gutiérrez Caba i Eduard Farelo)
10 |
TAULA RODONA “EL PODER I LE SEVES IMPLICACIONS”. TARRAGONA
15/05/2013. FOTO: COPC-TGN
NUMEN | Cicle Psiquisme i Teatre | Taula rodona: El poder i les seves implicacions
TAULA RODONA “EL PODER I LE SEVES IMPLICACIONS”. TARRAGONA
15/05/2013. FOTO: COPC-TGN
independent, Tarragona),
i organitzador del Festival
Internacional de Teatre de
Tarragona (FITT), que en
aquestes dates estava a punt
d’encetar la II edició.
● Josep Gomis, que va ser
alcalde de Montblanc des
del 1964 i va seguir a l’Ajuntament durant 25 anys. En
diferent èpoques i períodes ha estat President de
la Diputació de Tarragona,
diputat a les Corts; conseller
de Governació de la Generalitat, delegat del Govern a
Madrid... Actualment, entre
altres responsabilitats, presideix la Fundació Onada (que
dona suport a persones amb
discapacitat).
Agraeixo novament la generositat
de cadascun dels participants en
acceptar la invitació i gosar prendre
la paraula lliurement.
Josep Gomis va encetar la intervenció defensant la necessitat de la
política, a qui correspon senyalar
camins. Explica que de tant en tant
trobava l’ocasió de passejar amb el
Dr. Tosquelles, qui li advertia que la
diferència entre el malalt tancat a
l’hospital psiquiàtric i el polític, pel
que fa a la salut mental, és que el
malalt pateix un trastorn i el polític -per sort!- uns quants. El poder
corromp si un es deixa corrompre. I
el poder absolut corromp sempre. El
problema és la cobdícia. Entén que
la política és la voluntat de crear
espais de convivència. Cal recuperar
el valor de les paraules.
Joan Negrié fa un elogi del poder del
teatre de perpetuar-se al llarg de
la història, sense patir la caducitat
que afecten els ginys tecnològics de
qualsevol època històrica. El teatre
requereix la presència física aquí
i ara dels actors i el públic, i cada
representació recomença de nou. En
el seu darrer llarg viatge a l’Argentina, ha constatat la força del teatre
en aquella societat i la gran ajuda
que aquest art ha prestat per sortir
de la crisi que assotà el país. Efectivament, el teatre té el poder d’influir
el pensament; però qui mana és el
públic.
Rithée Cevasco repassa algunes reflexions de Freud i de Lacan (Antígona, Hamlet...) inspirades en el teatre.
L’escena posa a la vista l’inconscient
de l’espectador (si més no en un
tipus de teatre, el més interessant
sens dubte). Si bé son pràctiques diferents, hi ha una cosa que comparteixen: la psicoanàlisi i el teatre són
portadors d’una ètica, i en aquest
sentit poden tenir una incidència
subversiva (que no vol dir només
denúncia). Esmenta les servituds
voluntàries i entén que el símptoma
de la democràcia actual és un excés
totalitari.
Josep M. Alcañiz, col·legiat 313
COPC Tarragona
numen | 11
NUMEN | Cicle Psiquisme i Teatre | Parlem de teatre, parlem de política
Parlem de teatre,
parlem de política
Comentaris sobre el fòrum que va seguir la
representació de Poder Absoluto
Després de la representació de l’obra
‘Poder absoluto’, de Roger Peña
Carulla, al Teatre Metropol de Tarragona, el passat divendres, el Col·legi
Oficial de Psicòlegs de Catalunya a
Tarragona va organitzar un fòrum entre l’autor, els actors de l’obra, Eduard Farelo i Emilio Gutiérrez Caba, i el
públic que va voler quedar-s’hi una
estona més, per comentar aspectes
sobre el què s’havia vist a l’escenari.
El col·lectiu de psicòlegs va fer bé
de coincidir amb la representació de
‘Poder absoluto’ perquè dóna molt
per parlar sobre conductes humanes
complexes.
El descontent de la majoria dels
ciutadans pels casos actuals de corrupció i arbitrarietat fa que no restin
passius davant la possibilitat d’expressar-se i un exemple d’això van
ser les intervencions fetes des de
la platea del Metropol. És bo saber
d’espais de reflexió que recuperen el
sentit de la paraula. A més d’adreçar unes merescudes felicitacions
als protagonistes, el públic que va
participar en el fòrum va centrar-se
sobretot a criticar les malalties de la
democràcia i mostrar el seu rebuig
pels abusos que es produeixen al
voltant dels poders. Uns arguments
12 |
que van ser compartits per Gutiérrez Caba, Farelo i Peña Carulla, qui
també van defensar l’aplicació de
polítiques que no colpegin i empobreixin (no només econòmicament)
la societat.
Una de les conclusions extretes del
fòrum és que, davant aquesta decadència, cal generar una nova democràcia, i vigilar als actors polítics que
ens representen perquè, altrament,
poden ocórrer més casos com el de
l’obra. Ja se sap, una mala gestió del
poder pot ocasionar trastorns. Una
altra impressió sorgida en la trobada
és que la maldat és una condició
massa present en l’humà, i la cultura
és un bon recurs per encarar-la o
reduir-la. Naturalment, en el fòrum,
els actors i el director també van
parlar de qüestions relacionades amb
la posada en escena de l’obra.
En el poder, la finalitat justifica els
mitjans? A ‘Poder absoluto’ queda
clar que sí. L’obra descobreix les
ignomínies que ha generat i genera
una part de la política, desemmascara aspectes de la vida pública i el joc
brut que alguns fan en democràcia.
L’engany i la traïció són les armes
de dos polítics sense ànima, con-
servadors i del mateix partit: un de
veterà, sobrat i sense escrúpols que
per aconseguir la presidència del seu
país pactaria amb el diable, i un de
jove, tecnòcrata, que s’aprofita d’un
fosc episodi en la vida del primer per
amenaçar-lo i obtenir més poder. Res
insòlit entre nosaltres.
L’obra està inspirada en Kurt Waldheim, qui va ser president d’Àustria
entre 1986 i 1992. Al mateix any de
l’elecció a la presidència del seu
país, Waldheim va ser acusat de
pertànyer a la SS durant la Segona
Guerra Mundial.
Marià Arbonès, reusgital
NUMEN | Cicle Psiquisme i Teatre | Parlem de teatre, parlem de política
L’OPINIÓ DE L’ESTUDIANT
(PODER ABSOLUTO I FILL DE
CAÍN)
Emilio Gutiérrez Caba y Eduardo
Farelo son los actores que interpretan a dos hombres llevados por la
codicia, la envidia, el egoísmo y que
desarrollan unas actitudes próximas
a las de Nico, protagonista de Hijo de
Caín. Nico es un adolescente que reside con sus padres en una aparente
acogedora casa. Mejorando la definición del personaje es mejor decir
que Nico es un manipulador capaz
de persuadir a cualquier persona de
su alrededor sin temor ni culpa de
dañar a quien se interponga en su
camino. Hijo de Caín es una película
basada en el libro Querido Caín de
Ignacio García-Valiño que trata de las
consecuencias que trae un tipo de
comportamiento inusual e incorrecto
según la sociedad pero no según el
personaje descrito.
Poder absoluto es una obra que te
hunde en una política ficticia basada
en la corrupción desenmascarando
así la realidad de la vida política.
Los tres personajes tienen algo en
común que es la “maldad” que les
invade. A partir de ahí podríamos
hacer una pequeña comparación de
cómo diferentes directores hacen
florecer esta característica. Por un
lado tendríamos al psicópata y por el
otro, a unos estafadores. A través de
estas dos obras y gracias a los coloquios posteriores, me hacen cuestionar si uno nace malo o se hace
malo; cómo y porqué Nico llegar a
ser quien es; y si para estar en la
política, uno ya tiene una idea innata
maligna o no.
Dando una opinión personal, me
impactó más la obra de teatro por
su guion, el cual estaba bien logrado, y la buena interpretación de los
actores. El comportamiento de éstos
se podría decir que reflejan a nuestros políticos actuales y por tanto se
podría considerar una crítica directa.
Pero cabe destacar que, el director
de la película supo hacer una buena
adaptación del libro aunque personalmente, recomiendo la lectura,
debido a que te introduce más en la
acción y, la narrativa y trama, son
más concretos y directos.
Ha sido una suerte haber hablado
con el director de la película y una
de las actrices, y con los actores y
director de la obra, dándome así la
facilidad de poder tratar temas que
me suscitaron interés o inquietudes
durante el visionado de ambas. Me
decepcionó que pudiéndose tratar en
los coloquios los temas psicológicos
y morales la gente desviara el tema
hacia lo político-lingüístico.
Por último, me gustaría expresar
que es una gran oportunidad poder mezclar aspectos psicológicos y
aprenderlos de manera más dinámica y alternativa. Considero que se
deberían aprovechar estas oportunidades. Visualizar un comportamiento
tal ayuda a comprender y a analizar
de otro modo las diferentes características de las determinadas patologías/actitudes. Y además el hecho
de poder compararlas te ayuda a, no
sólo ver el nivel de gravedad de unas
u otras, sino que te ayuda también a
entenderlas.
Inés Raigón López, estudiant de 2n
de grau de Psicologia de la URV
Los coloquios fueron muy interesantes y agradezco haber podido
tener la oportunidad de hacerlos.
COPC Tarragona
numen | 13
NUMEN | Cicle Psiquisme i Teatre | “El loco y la camisa”: bogeria i veritat
“El loco y la camisa”:
hagi de passar pel paper desagraït i
resignat de ser la víctima o hagi de
rivalitzar el fet de ser mare nodridora amb el seu sentit d’allò que és
just. La màxima exhibició d’aquesta
situació de mediadora perenne és
el fet que ella mateixa es trobarà
atrapada dins d’un doble missatge,
el discurs de la normalitat feliç del
seu matrimoni i el d’afrontar una
infidelitat del seu marit per poder fer
una sortida digna de la cadena de
falsos significants que construeix la
seva relació.
EL LOCO Y LA CAMISA. COL·LOQUI. TARRAGONA 30/06/2013
FOTO: PEP ALCAÑIZ
A TARRAGONA
El passat diumenge 30 de juny es va
poder assistir a Tarragona a l’obra “El
loco y la camisa” de la companyia
Banfield Teatro Ensamble dins del
marc del Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT) 2013. Els assistents, públic general i també amb
àmplia representació de l’àmbit de la
psicologia degut a la participació de
la delegació de Tarragona del COPC
en un col·loqui posterior, va poder
gaudir un espectacle on el seny i la
bogeria, l’objectivitat i la subjectivitat, es mesclaven i es creuaven en
una trama complexa, teixida per l’absurditat del discurs. En comptes de
14 |
treure conclusions úniques, el públic
es va veure abocat a compartir els
múltiples punts de vista possibles,
en un exercici d’empatia amb cadascun dels personatges.
L’actuació versava sobre com un
sistema familiar particular funciona.
Tal estructura estava formada per un
pare que es comunica d’una forma
molt particular: usualment ell parla
i exigeix ser escoltat, està present
i exigeix ser vist, tot i això l’altre sentit de la direcció es troba totalment
anul·lat, ell no escolta ni veu res.
També es troba present una mare
amb el rol de conciliar la resta de la
família davant de qualsevol empresa
conflictiva, encara que per a això ella
En tercer lloc trobem a la filla, condemnada a la repetició de l’experiència matrimonial de la seva mare,
una espècie de còpia de l’arquetip
matern que davant del nuvi que
presenta a la família ha de complir
un protocol que es basa en l’aparença, en tots els exemples imaginables,
d’una perfecció obsessiva i totalment
impossible de satisfer, fent fins i tot
la demanda d’amagar al seu germà a
la seva habitació per no mostrar que
té un trastorn mental.
Beto, el fill i germà “boig”, serà
d’una manera o altra el protagonista de l’obra amb els seus diàlegs
surrealistes, el seu enteniment literal
del llenguatge, les seves suposades
al·lucinacions, una verborrea sense
treva, els seus canvis d’estat d’ànim,
la compulsió inamovible d’expressar
la veritat per crua que sigui... I la
seva pesada motxilla carregada de la
incomprensió i l’estigma de la seva
pròpia família.
Serà precisament el “boig” el que dinamitarà amb la veritat com a arma
NUMEN | Cicle Psiquisme i Teatre | “El loco y la camisa”: bogeria i veritat
bogeria i veritat
el sistema. Amb el seu rol de corda
lligarà el món de les aparences amb
el món real, el món del que es vol
ser amb el món del que és; el món
platònic de les idees, el que no canvia per poc adaptatiu que sigui, amb
la realitat palpable, reflex deformat,
desvirtuat i infravalorat.
Beto, amb les seves crides d’atenció
sonades expressarà el que ningú vol
dir i el que s’intenta negar: la infidelitat, la manca d’amor del pare cap a
la mare, la falta d’humanitat del nuvi
de la filla, la bogeria de viure una
vida en forma de teatre i actuada
des de la mentida, la total incomunicació dins el nucli familiar...
Malgrat tot, l’acció de Beto no acabarà sent ben rebuda i serà vista com
una bretolada d’algú sense seny, que
no sap el que es fa i que viu, precisament ell i no els altres, alienat en
un món que no es correspon amb
la realitat. Aquest moment posarà
damunt la taula la qüestió d’on es
troben els límits entre la bogeria i la
normalitat, i en tot cas, la possibilitat
d’equivocar-nos al voltant de qui es
troba on. L’acció de Beto es veurà
castigada amb el desenllaç de l’obra,
una catarsi a l’estil de les tragèdies
gregues que no deixa indiferent, ple
de violència física i verbal del pare
cap a la mare i el fill, mentre les
dues dones exerciran per últim cop
a l’obra el paper de submises a les
mans del pare amo.
David Ventura Montserrat, psicòleg
col·legiat 21360 i psicolingüista
A BARCELONA
COMENTARIS DELS ASSISTENTS
Després que el II Festival Internacional de Teatre de Tarragona ens
hagués deixat els dies 29 i 30 de
juny una perla teatral en forma
de comèdia dramàtica vam voler
compartir aquesta interessant experiència amb tots els col·legiats del
COPC, aprofitant la possibilitat que
ens va donar la companyia teatral de
mantenir un nou col·loqui posterior
a l’obra amb els actors i el director
a la sala Villaroel de Barcelona.
Adquirí la entrada para ver otro espectáculo teatral de “paisanos”, esta
vez provenientes de una localidad
del sur bonaerense y de la mano
de un novel director. El resultado
no pudo ser más satisfactorio pues
la ovación final de los espectadores que colmaron La Villarroel fue
demostrativo de lo ocurrido en el
escenario. Los vaivenes de la vida
argentina no han podido con esa
maravillosa tradición del teatro independiente y deseo felicitar a quienes
optaron por traer este elenco.
És per aquest motiu que vam
iniciar aquest 2n col·loqui agraint
a la sala Trono, organitzadora del
FITT la possibilitat de poder gaudir
d’aquest meravellós espectacle. Un
dels seus membre, Paloma Arza, que
es trobava a la Villaroel feia referència a la importància de mantenir
aquest tipus de sinergies entre el
col·legi de psicòlegs i la Sala Trono,
concretament en el marc del festival
internacional de teatre a la ciutat de
Tarragona.
La sala Villarroel estava plena de
gom a gom. 250 espectadors aplaudien dempeus als actors i al director.
Més de la meitat del públic assistent
es va quedar al col·loqui, que tenia
lloc tot seguit. Els assistents van
prodigar comentaris emotius sobre
el que l’obra els havia provocat i van
agrair a la companyia l’experiència
d’identificar-se vivament amb els
personatges o les situacions.
Pero la tarde-noche tuvo un magnífico colofón con el coloquio posterior
organizado por el Colegio Oficial
de Psicólogos de Cataluña donde
el tema central de la obra dio para
un enriquecedor debate. Resultado:
jornada teatral para no olvidar.
FOTO: AGUSTIN FORTEZA
COPC Tarragona
numen | 15
NUMEN | Cicle Psiquisme i Teatre | Fill de Caín | A primera línia
A primera línia
mateixa sensació d’estar “a primera
línia” que quan el meu pare em va
deixar.
Suposo que tot plegat forma part
d’allò que anomenem relleu generacional, un eufemisme per “uns la dinyen i els altres ocupen el seu lloc”.
De la mateixa manera que la mort
del meu pare em va fer madurar de
cop, la mort recent del Bigas Luna, la
Mariví Bilbao, el Jess Franco, el Jordi
Dauder, el Joan Dalmau, el Juan Luis
Galiardo, la Sara Montiel i tants d’altres m’ha fet sentir el vertigen de la
responsabilitat d’agafar el testimoni
d’un cine fet amb el cap i molts cops
també amb els ous (d’or).
FOTO: BLOBEDIA.COM
El mes de Juliol de 2007 va ser el
mes més feliç i el més trist de la
meva vida. El més feliç per que vaig
signar un contracte per rodar un
llargmetratge amb LIFE&PICTURES i el
més trist perquè alhora, massa aviat
i massa de sobte, el meu pare es va
morir.
Rodar FILL DE CAÍN ha estat un viatge
al moll de l’os de les meves pors, un
reconèixer-me sol i orfe de pare, “a
primera línia” com diu la meva mare,
conscient per primer cop a la vida de
la meva caducitat com a ésser humà
i com a director.
Fa unes setmanes, quan per telèfon
m’anunciaven que el tràiler sortia als
16 |
cines i que la data d’estrena estava
decidida, m’arribà un whatsapp amb
l’anunci de la mort, també sobtada,
del Bigas Luna.
Els dos tenien 67 anys.
L’any 2007 li vaig suplicar al meu
pare en coma que tornés amb mi,
que si ho feia m’oblidaria de somnis
arriscats i esdevindria un fill “normal”. Ell, saberut i generós, no em
va fer cas i va seguir el seu camí.
L’any 2013 mor un director que és un
clar referent malgrat la distància estilística, una espècie de pare professional a qui no coneixia tot i viure a
escassos 10 kilòmetres de casa seva.
Amb la mort del Bigas Luna sento la
Sento la mateixa agredolçor d’aquell
estiu de 2007: l’alegria impetuosa
i emergent del@s director@s novells que ens volem menjar el món
barrejada amb la por terrible a la
crítica ferotge, la soledat... i la mort
professional.
Els torno a suplicar als meus pares
que tornin amb mi. Ells, saberuts i
generosos, fan silenci i em deixen fer
el meu camí.
Jesús Monllaó, Director de cine
NUMEN | Cicle Psiquisme i Teatre | Fill de Caín | Entre Joc i disciplina
Entre joc i disciplina
Després del col·loqui amb el Col·legi
de Psicòlegs sobre la pel·lícula ”Fill
de Caín”, on he participat com actriu
i com a entrenadora d’actors dels
actors joves, en Jaume Descarrega
m’ha proposat escriure sobre la
meva experiència.
Per mi, aquestes dues feines s’enriqueixen mútuament. Interpretar és
donar vida a un personatge que està
escrit sobre paper, i que s’alimenta
de l’experiència vital que aporta l’actor i de la seva capacitat d’imaginar
i crear amb o sense tècnica. Entrenar actors, d’altra banda em permet
analitzar el procés per connectar
orgànicament amb els recursos, de
manera individualitzada i diferent,
cada actor i per cada paper, i això és
molt estimulant i viu…. M’apassiona
el camí pel que un intèrpret, troba la
clau per apuntar a la diana del seu
personatge, ja que de possibilitats a
l’hora de crear interpretant n’hi ha
moltes. Com actriu sempre he agraït
per part de professors, directors, o
de companys professionals, un comentari assertiu amb la intenció de
perfeccionar la seqüència o l’escena,
una visió externa que et dóna llum i
et fa créixer . Així vaig descobrir la figura del “acting coach” o entrenador
d’actors, observant que pots rebre
i donar feedback i que pots treure
més matisos a la teva feina, si trobes
el pensament, l’ acció o l’impuls
adient.
Tot i els estudis Superiors d’Art dramàtic i els Cursos d’interpretació en
diferents tècniques actorals, és amb
la pràctica actoral que descobreixes
el teu potencial creatiu i la disciplina
professional i personal, ja que de
vegades, pots caure en la temptació
de conformar-te amb un mínim acceptable… i això, ens portaria a crear
personatges sense sang. El meu
paper a “Fill de Cain” és el de Patrícia, psicòloga de professió i mare de
la Laura, una nena desperta i bona
jugadora d’escacs. Primer, coneixem
a la Patrícia al Centre de Psicologia
que comparteix amb el seu germà
i més endavant, li toca viure un
moment emocionalment compromès.
El rodatge va ser de nit i en un espai
determinat, com actriu vaig connectar amb l’emoció necessària i amb
la complicitat dels altres actors, per
donar la credibilitat que la seqüència
demanava. He comprovat que si davant un repte interpretatiu estàs disponible i entregat, pots viure’l amb
intensitat, i encara que sigui dramàtic, pots gaudir-ho moltíssim. Gaudir
no és sempre quelcom divertit, pot
ser l’experiència d’un desdoblament
conscient que et permet viure com si
fossin teves les emocions del personatge. Per això, diuen que els actors
“vivim moltes vides”…
D’altra banda i entrant en el tema
del coaching interpretatiu, l’èxit del
treball amb nens, és el càsting. Si
els actors estan ben escollits i la
seva imatge, mirada i tarannà, s’
adequa el que estàs buscant, es
tracta de trobar la manera de què
COPC Tarragona
numen | 17
D’ESQUERRA A DRETA: MERCÈ ROVIRA, JESÚS MONLLAÓ, JAUME DESCARREGA. 05/06/2013
puguin dir les paraules dels diàlegs,
amb la naturalitat que ells aporten.
Aprendre un paper i relacionar-se
amb els companys serà com un joc
per ells, i no és casual. “To play” en
anglès i “jouer” en francès volen dir
alhora interpretar i jugar. Els actors
adults també juguem quan interpretem, però a més, es suposa que
hem incorporat tècnica a través de la
formació i l’experiència. Si recordeu
quan érem petits, ens preníem molt
seriosament les normes dels jocs
als que jugàvem… “no es pot passar
d’aquesta ratlla, has de passar per
sota les cames per salvar a l’altre o
fèiem menjars imaginaris, que els
nostres pares trobaven boníssims…”
i aquelles regles s’havien d’acatar.
Tots tenim la capacitat per imaginar
18 |
i jugar, només cal, i això sí que és
imprescindible, tenir la motivació
suficient per dedicar moltes hores a
preparar unes paraules i unes situacions que no ens pertanyen. No em
digueu perquè, però la feina d’actor
enganxa, i quan algú amb vocació
té la possibilitat de participar en un
projecte, acostuma a pagar amb gust
el preu del esforç, per què el personatge quedi creïble i orgànic.
Amb el David Solans, l’Abril García i
l’Helena de la Torre, ens hem trobat
amb tres perles. Escollits pel director, amb l’ajuda d’una directora de
càsting, són la clau indiscutible de la
història que s’explica a “Fill de Cain”.
Un cop escollits els nens, amb la
direcció clara, l’anàlisi lúcid i l’acompanyament afectuós del director, em
fet conjuntament una feina prèvia
d’assaig de les seqüències, i d’apropament interpretatiu treballant la
complicitat entre ells, les accions, les
intencions, els conflictes, el llenguatge corporal, les habilitats de cada
personatge, els diàlegs, la dicció,
el volum de la veu i …la relaxació,
invisible i tan important, perquè els
nervis sovint dificulten la naturalitat
d’un actor, jove o no tant jove. És
així com abans del rodatge, vam
organitzar l’agenda intentant trobar
els màxims dies possibles per estirar
el filet i apropar-nos a la manera
de ser del personatge, a les seves
reaccions, a les seves paraules, utilitzant les eines del joc dramàtic i del
treball amb l’imaginari per visualitzar
reaccions que no ens pertanyen i on
com actors sempre descobrim part
del ventall de l’ésser humà. Els tres
joves actors venien amb disponibilitat, energia i entusiasme, primer als
assajos i després al rodatge i treballar amb ells ha sigut molt fluid.
El director, quan va veure al David,
va trobar la mirada potent que buscava, és un noi encantador, sociable,
amb una curiositat inesgotable, llegia
el que li proposàvem amb interès i
registrava tota la informació com una
esponja. Al rodatge, un cop acabades
les seves seqüències, volia continuar veien el treball dels companys
i li agradava fixar-se especialment
en l’equip tècnic, a vegades havien
d’insistir per que descansés. L’Abril,
transmet bellesa i llum, té una
fotogènia espectacular, que el Jesús
va saber veure, d’aparença fràgil,
ha viscut el ritme del rodatge amb
ganes, bon humor i molta dedicació,
té un do natural pel moviment corporal i sense saber res de chi kung
va practicar fins a fer-se seus els
exercicis, ja que el seu personatge,
n’és una especialista i els domina
a la perfecció. A més, tant ella com
el David havien de familiaritzar-se
amb els escacs ja que a la pel·lícula
els dos són uns experts. L’Helena,
només amb 6 anys, intel·ligent i
vital, amb la seva creativitat ens
ha sorprès a tots i ens ho ha posat
molt fàcil per treballar amb ella. Si,
hem tingut molta sort, també amb el
suport incondicional del tots els pares, que des del primer moment van
confiar plenament en el Jesús com
a capità del vaixell i en el projecte,
vam avançar pas a pas a través de
lectures i exercicis, apropant-nos
també a la disciplina i el rigor que
ens demana el dia a dia d’un rodatge
i també familiaritzant-nos amb les
repeticions, ja que al cinema has
de poder repetir la seqüència totes
les vegades que siguin necessàries
igual de bé o si pot ser, cada vegada millor. La càmera només grava
el que li poses endavant i per tant
necessita de nou aquella frase ben
dita o aquells moviments acurats,
les “genialitats” fora de càmera mai
quedaran registrades, seran només
part del procés.
En el cinema, la feina en equip és
imprescindible, amb el treball dels
joves actors, també ha sigut molt
important el paper de la Cristina
Díaz Beya, que ha fet de professora
i tutora dels nens quan s’ha rodat
entre setmana i els pares no hi
eren. Quan havia un espai mort de
temps, aprofitava perquè fessin els
deures del cole, estudiar el diàlegs
i era allà per a qualsevol imprevist
que pogués sorgir. Si es treballa amb
menors és imprescindible tenir algú
de plena confiança que faci aquesta
tasca, i treballar amb la Cristina ha
estat genial. Hem format un equip,
on els nostres joves actors sabien
que estaven acompanyats, com una
xarxa que era allà en tot moment,
i aquesta confiança, els ha permès
entregar-se totalment a les propostes del director sense por. Amb la
barreja d’art i tècnica, han ofert el
dia del rodatge una professionalitat
impecable.
resoldre les dificultats amb autonomia, el que ha facilitat molt la feina.
Eren conscients d’estar vivint una
oportunitat especial, al participar en
un rodatge i poder veure el procés
de creació d’un personatge des de
l’inici, amb les proves de maquillatge, perruqueria, vestuari, veure les
localització i trobar l’atrezzo preparat, el treball amb els actors professionals, la concentració que es respira
dins el set de rodatge.
Crec que aquesta experiència, la
guardarem tots plegats a la memòria, ja que un rodatge és sempre
una vivència intensa d’un grup de
persones que en troben un temps
concret amb un objectiu comú: que
la pel·lícula surti el millor possible.
Mercé Rovira, actriu
Tot i no tenir experiència davant les
càmeres, els tres joves actors van
demostrar una gran predisposició a
COPC Tarragona
numen | 19
NUMEN | Cicle Psiquisme i Teatre | Fill de Caín | L’opinió de l’estudiant
L’opinió de l’estudiant
Alguns alumnes de psicologia (curs
2008-2013) hem reflexionat sobre
la pel·lícula, tot comentant el que
ens ha cridat l’atenció i també hem
posat sobre la taula diverses qüestions que no es van comentar durant
el col·loqui amb el Jesús Monllaó,
possiblement perquè ha estat el
temps de reflexió el que ha generat
certs dubtes en relació a la temàtica
d’aquesta pel·lícula.
Una de les primeres coses que ens
ha sorprès és que els pares demanin ajuda quan el nen mata el gos.
Sembla que la decisió de portar-lo
al psicòleg arriba en un moment en
que la situació ja és molt complicada, ja que encara que no es vegi el
passat d’aquesta família a la pel·lícula, sembla que fa força temps que
les coses dins l’àmbit familiar no
funcionen. Pel que mostra la psicòloga de l’escola, és un nens antisocial
i pel que diu la mare, la comunicació
és nul·la amb el pare des de fa molt
temps i força limitada amb la mare
(tot i que entre ambdós es percep
empatia).
D’altra banda opinem que no ajuda
res la relació de parella que mantenen els pares del Nico; no parlen les
coses, ni diuen el que pensen un de
l’altre. La Coral no li diu el que pensa
al seu marit en moltes ocasions
(quan la deixa sola per anar a buscar
el cava a la festa, quan li regala un
peix al Nico per el seu aniversari tot
i l’opinió contraria que té Coral sobre
el regal...) però en canvi, pretén que
el marit es comuniqui amb el fill.
Si ens centrem en la qualitat de
20 |
l’exercici dels diferents professionals
que surten a la pel·lícula, veiem que
el psicòleg, el Julio, veu des d’un
primer moment la mala gestió que
fa la psicòloga de l’escola sobre el
comportament del Nico però malauradament, no és capaç de fer una
valoració de la seva pròpia gestió.
Al nostre entendre, el Julio sobrepassa l’àmbit professional en molts
aspectes: la relació amb la mare del
Nico abans de portar el cas, el fet
d’embolicar-se amb ella quan porta
el cas, acollir la família a casa seva,
anar a dinar amb la família per celebrar l’aniversari del Nico, no complir
amb els pacients que té a consulta,
portar el Nico al centre d’escacs, permetre que es relacioni amb els seus
familiars (la Laura), etc.
Per últim, comentar que sembla
que el psicòleg cregui en la cura del
seu pacient (suposem que això és
positiu) però dóna la impressió que
creu tan fermament que pot trobar la
causa del problema, que només està
pendent d’això i deix de ser objectiu.
És incapaç de mirar les coses des
de la distància. En contradicció amb
el que acabem de dir, també pensem que és molt “habitual” que un
pervers o un psicòpata sedueixi a la
gent que l’envolta, els fa pensar el
que no és i aconseguir que caiguin
en el seu joc, per tant, independentment del vincle afectiu que hi ha
entre el Julio i la Coral, considerem
que qualsevol psicòleg hagués pogut
dubtar en certs moments, ja que al
cap i a la fi, això és el que pretenia
el Nico. Que el Julio sigui psicòleg
no exclou el fet que hi ha situacions
en les que és difícil no caure en la
seducció d’un psicòpata (no per això
correcte i acceptable).
Com ja em dit anteriorment, al cap
dels dies de veure la pel·lícula anaven apareixent dubtes i qüestions
relacionades en l’àmbit de la psicologia. Les mostrem a continuació:
● Pel que fa a la part legal,
com acabaria el Nico si se’l
relaciona amb la mort de
la Laura (psicologia legal i
forense del cas).
● Referent a la pregunta anterior, se’l podria imputar?
I en el cas que fos major
d’edat, que canviaria a nivell
judicial?
● En quin moment de la
pel·lícula es pot dir que el
psicòleg trenca el codi deontològic? Creiem que seria el
moment en que deixa uns
pacients a consulta per anar
a veure Nico (tot i que això
es podria veure més com un
qüestió de moral personal).
Possiblement en el moment
que presenta la Laura al Nico
és quan sobrepassa excessivament els límits.
David Miranda, Alba Sant i Amanda
Vigon, estudiants de Psicologia de la
URV, promoció 2008-2013
NUMEN | Activitats programades | Géneros y femenismos
ACTIVITATS
PROGRAMADES
Géneros y feminismos
COPC TARRAGONA. GÉNERO Y FEMINISMO 25/03/2013
El objetivo del taller: “Género y Feminismos”1 ha sido trabajar la teoría
de género desarrollada por diferentes
pensadoras feministas, para crear un
posible encuentro entre esta teoría
y la psicología, más específicamente
el psicoanálisis. De esta forma, ¿qué
1
Activitat realitzada a la Delegació de Tarragona el 25 de març de
2013.
puede aportar la teoría de género al
psicoanálisis? ¿Es posible articular
ambos discursos?
su liberación. Nosotras aquí vamos
a desarrollar únicamente la construcción de las identidades de género.
El feminismo es un movimiento
social que ha impulsado diversas
teorías, reivindicaciones y luchas con
distintas y variadas formas de explicación de la opresión de las mujeres
y de aquellas personas que no encajan en una definición tradicional del
género, y diferentes estrategias para
El inicio del taller estuvo guiado
por la pregunta: “¿Qué nos define -a
los seres humanos- como mujeres u
hombres?”. Comenzamos analizando esta pregunta desde un trabajo
experiencial, para continuar con los
conceptos comunes de sexo, género
y la relación que existe entre ellos.
COPC Tarragona
numen | 21
NUMEN | Activitats programades | Géneros y femenismos
Inicialmente, la relación entre sexo y género se argumenta a partir de la
dicotomía naturaleza / cultura, dónde el sexo forma parte de la naturaleza y
sólo adquiere importancia mediante el significado que la cultura le otorga, el
cual se denomina “género”, que es entendido como aquellos significados que
asume el sexo biológico en cada cultura.
Es un proceso de transformación por medio del cual machos y hembras se
convierten en hombres y mujeres sociales, que asumen papeles y roles diferenciados que la sociedad les otorga, así como también la forma de relación
que se establece entre unos y otras. En un segundo momento, se dirá que
el sexo también forma parte de la cultura y no de la naturaleza, porque todo
lo que podemos decir del sexo es una interpretación cultural basada en una
clasificación social de los cuerpos: “el género no es a la cultura lo que el
sexo es a la naturaleza; el género también es el medio discursivo / cultural
a través del cual la “naturaleza sexuada” o “un sexo natural” se forma y
establece como “prediscursivo”, anterior a la cultural, una superficie políticamente neutral sobre la que actúa la cultura”2. De esta forma, todo aquello relacionado con las identidades, los roles, las actitudes, los comportamientos,
etc., que debemos adoptar las personas -según el sexo adjudicado- es el género, y es construido, o sea, es enseñado desde la más temprana infancia,
desde la familia, la escuela, los medios de comunicación, lxs3 compañerxs de juego, etc. Por ejemplo, a la niña se le enseña a ser tierna, maternal
y cuidadora desde pequeña, se le entregan juguetes propicios para
que desarrolle y aprenda esta manera de ser; por su parte, a los varones
se les enseña a ser agresivos, competitivos y lo que se considera ser fuertes:
no llorar, no manifestar emociones, y se le permiten juegos competitivos
y violentos. Como apunta Judith Butler en la teoría de la performatividad,
desde pequeñxs estamos sujetos a normas de cómo debemos ser (para ser
aceptadxs y queridxs por la cultura), normas que nos delimitan a partir de
la puesta en marcha de reglas sociales, tabúes, prohibiciones y amenazas.
Estas normas se instauran mediante la repetición ritualizada, creando un
efecto de uniformidad genérica, que da apariencia de estabilidad y carta
de naturaleza a la masculinidad y feminidad. Esta repetición es lo que
nos lleva a afirmar que una mujer y un hombre son definidos, y encasillados en una determinada forma única de ser.
Creemos que aquí es donde el psicoanálisis, y la psicología en general,
deben pensar sus postulados. Desde estos parámetros culturales para SER,
¿dónde queda el sujeto deseante? La aparición de sujetos con identidades
diversas desvela que existen otras matrices diferentes que desordenan
los géneros existentes. Aquí se plantean preguntas a lxs profesionales
del ámbito “psi”, al repensar las interpretaciones que se hacen habitualmente de la anatomía, a la luz de teoría feminista, ¿qué decimos nosotrxs
2
Butler, Judith (2007 [1999]), El género en disputa. El feminismo y la
subversión de la identidad, Barcelona: Paidós.
3
La “x” será incluida a lo largo de este trabajo a modo genérico. Esta
opción otorga la posibilidad de incluir las opciones reconocidas: femeninas y
masculinas, así como otras que las exceden, en una misma palabra o idea.
22 |
de la anatomía? ¿Qué significados
le atribuimos a la anatomía, que la
anatomía no dice sobre sí misma?
¿Podemos permitirnos pensar en un
sujeto deseante fuera de la matriz
heterosexual4 o, por el contrario,
la matriz heterosexual estructura
el pensamiento psicoanalítico? ¿De
qué manera los cánones culturales
atraviesan los deseos posibles? Les
dejamos la palabra.
Lic. Majo Torres Costa. Psicóloga
Lic. Sandra Fernández Garrido. Bióloga
4
Matriz heterosexual: es la
correspondencia esperable entre:
el sexo, el género, la identidad y la
orientación sexual de una persona.
Esto quiere decir que, si una persona
nace con lo que la medina define
como cuerpo masculino, se espera
que su género sea masculino, que
tenga identidad de hombre y que su
orientación sexual sea heterosexual
(que su objeto de deseo sean las
mujeres); y si una persona nace con
lo que la medicina define como cuerpo femenino, se espera que su género sea femenino, que tenga identidad
de mujer y que su orientación sexual
sea heterosexual (que su objeto de
deseo sean los hombres).
NUMEN | Activitats programades | La musicoterapia: una vía de expresión global
La
musicoterapia:
una vía de
expresión
global*
La música nos ofrece una vía de Expresión muy importante y necesaria
para poder desarrollar las capacidades cognitivas y habilidades sociales,
así como reforzar la voluntad, la autoestima y, conectar con una fuente
de evasión y placer fácil de conseguir
y que puede aumentar la salud y calidad de vida. Se trata de un proceso
global y dinámico que compromete al
individuo por entero.
La música tiene la capacidad de “mover” al ser humano tanto en el ámbito físico como emocional. Así mismo,
la activación emocional y corporal y
el desarrollo de las capacidades de
expresión y comunicación a través de
experiencias musicales y corporales
ayuda a mejorar los aspectos cognitivos y de competencia para el manejo
de las relaciones sociales.
La Musicoterapia se ha revelado
TUPÁN
FOTO: PEP ALCAÑIZ
como una herramienta de intervención efectiva en la prevención
y rehabilitación de patologías muy
diversas, ayudando a los pacientes
a mantener o mejorar las funciones
físicas, Psico-emocionales y sociales.
En Musicoterapia utilizamos la
música para mantener o mejorar
nuestra salud. Una actividad musical
planteada de manera adecuada nos
puede ayudar a trabajar determinados aspectos de nuestra persona.
Consiste en un proceso dirigido, en
el que el terapeuta ayuda al paciente
o cliente a acrecentar, mantener o
restaurar un estado de “Bienestar”
utilizando “experiencias musicales”
y las relaciones que se desarrollan a
través de ellas como fuerzas dinámicas de cambio.
La música es un lenguaje universal y
familiar; es un lenguaje que funciona
a un nivel no verbal, que ayuda a
abrir nuevos canales de comunicación, especialmente en aquellos casos en que las funciones expresivas
y de lenguaje se encuentran deterioradas o bloqueadas. En una experiencia musical, la música aporta
estructura y orden, y este orden da
seguridad a quien lo escucha. Además, la música tiene un componente
estético que cautiva a las personas,
aportando una experiencia agradable
y positiva.
La música junto con el ritmo corporal
de la respiración induce a la relajación y ayudan a controlar los estados
de ansiedad y situaciones de estrés.
La investigación ha demostrado que
todas las personas tienen tanto el
interés como la capacidad de desarrollar actividades musicales. Un
programa correcto de Musicoterapia
COPC Tarragona
numen | 23
incluye oportunidades no solamente
para escuchar la música, sino también para cantar, crear, interpretar y
moverse a través de la música.
Partimos del principio de que somos
seres musicales, y seres rítmicos
como lo muestra el ritmo de la respiración el ritmo cardíaco el del sueño
y la vigilia y los ritmos vitales.
Somos nuestro cuerpo, y por tanto
a través de él nos manifestamos,
el sonido la música es algo físico
una vibración que estimula nuestro
cerebro poniendo en funcionamiento
miles de conexiones que nos llevan a
movernos físicamente, o emocionalmente, cognitivamente y espiritualmente.
Nuestro cuerpo ante el estimulo
musical se convierte en resonador de
las vibraciones musicales afectando
nuestro sistema motor y límbico.
En musicoterapia clasificamos los objetivos terapéuticos según las aéreas
de la persona,
La música afecta, de una manera global a todas las áreas del ser
humano.
En el área físico- corporal, la música
produce:
Efectos bioquímicos. La música
puede afectar a los aminoácidos de
las proteínas (comprobado ref. Mayor
rapidez en el crecimiento de las
plantas) y a las secreciones glandulares: hormonas, neurotransmisores
así como a las funciones y habilidades sensoriales.
Efectos fisiológicos. El ritmo de la
música por empatía afecta e influye
en el ritmo cardíaco y en el pulso,
en la presión sanguínea y en el
ritmo respiratorio así como también
en la respuesta galvánica de la piel.
24 |
Las respuestas músculo-motrices
hacia la música son conocidas por su
efectividad en la actividad muscular.
Efectos sobre las habilidades motrices. Los más evidentes son que
la música nos ayuda a anticipar,
organizar y sincronizar el movimiento
a realizar las actividades motrices
funcionales, y a conseguir la relajación, mejorar la respiración, el tono
muscular y la destreza manual.
En el área afectivo –emocional los
Efectos Psico-emocionales: La música
puede despertar, evocar, provocar,
fortalecer y desarrollar cualquier
emoción o sentimiento humano
(amor, odio, tristeza, alegría, desesperación, temor, miedo, angustia,
etc.) La música puede provocar
efectos sedantes, estimulantes,
enervantes,...y nos puede ayudar a
identificar y reconocer nuestros sentimientos y facilitar su expresión.
En el área cognitiva, los principales
Efectos cognitivos-intelectuales de la
aplicación terapéutica de la música
son: desarrollar de la capacidad
de atención sostenida, facilitar del
aprendizaje, desarrollar el sentido
del orden y del análisis, ejercitar
los procesos de razonamiento y de
relajación, reflexión y meditación,
desarrollar la memoria relaciones
espacio- temporales y estimular la
imaginación y la capacidad creadora.
Área Social: Otro motivo por el cual
la música puede funcionar tan eficazmente ante diferentes objetivos
terapéuticos es por la variedad de
usos de la música en la sociedad.
La música es un agente socializador,
facilita el diálogo, favoreciendo las
relaciones sociales y el sentimiento
de pertenencia a un grupo, la música es un medio de evasión y entretenimiento.
Efectos espirituales y trascendentes
La música puede sugerir o evocar
sentimientos religiosos, el sentimiento de lo sublime, de lo que trasciende al hombre. Invita a la reflexión y
a crear ambiente para la meditación.
En todas las culturas encontramos
música religiosa especialmente creada para alabar y comunicarnos con
Dios o para despedirnos de nuestros seres queridos en la hora de la
muerte.
Las técnicas de Musicoterapia que
utilizamos partiendo de las necesidades singulares de nuestros pacientes las podemos clasificar en dos
categorías:
1.- Pasivo - Receptiva basadas en LA
AUDICIÓN MUSICAL y en la escucha
2.- Activo – Creativas basadas en LA
IMPROVISACIÓN MUSICAL, en el hacer y crear música con nuestra VOZ
que es el instrumento musical que
todos tenemos. (Improvisación vocal,
Canciones –coros). Con nuestro cuerpo, (improvisación corporal): Danza
creativa –bailes. (Improvisación instrumental) Improvisaciones Rítmicas.
Creaciones musicales –composiciones
LAS AUDICIONES. Tienen como objetivos específicos la estimulación
de imágenes, fantasías y recuerdos.
A través de ellas podemos Desarrollar la capacidad de atención,
concentración y memoria. Facilitar
el conocimiento emocional a través
del lenguaje simbólico de la música
así como la expresión y la comunicación verbal y escrita. Facilitar la
relajación, y brindar una experiencia estética, positiva y agradable.
Durante las audiciones se utiliza
tanto música grabada elegida por los
propios pacientes y por el terapeuta
cómo música en vivo, interpretada
por los propios pacientes o por el
terapeuta. Y se escucha música de
todos los estilos dependiendo de las
preferencias de los pacientes y sus
necesidades
IMPROVISACIÓN MUSICAL CON LA
VOZ, CANTO. Cantar ayuda a salir de
situaciones negativas y a sacar la
agresividad, transformándola. Ayuda
al paciente a aumentar su capacidad
respiratoria y a que sea capaz de
expresarse musicalmente así como
reforzar la memoria y resolver problemas de lenguaje.
El cantar en grupo engendra una
gran fuerza socializadora y de comunicación reforzando la seguridad en
uno mismo y la autoestima. El canto
sublima sentimientos y emociones y
refleja nuestro l estado de ánimo.
IMPROVISACIÓN MUSICAL CON INSTRUMENTOS. CREACIÓN i COMPOSICIÓN
MUSICAL.
A través de sensibilización y exploración de distintos instrumentos
musicales, trataremos de encontrar
que cualidades de música motivan y
estimulan al paciente. Trabajaremos
el ritmo y la melodía y fomentaremos la libertad de expresión, y la
creatividad, ayudando al paciente a
expresarse musicalmente reforzando
la relación y comunicación entre los
pacientes a través de las improvisaciones musicales.
IMPROVISACIÓN Y EXPRESIÓN CORPORAL: MÚSICA Y MOVIMIENTO
La música nos ayuda a movilizar todas nuestras articulaciones corporales, haciendo sentir las posibilidades
COPC Tarragona
numen | 25
de movimiento de cada una de ellas.
Así podemos desarrollar la capacidad
expresiva y de movilidad corporal y
tomar conciencia de nuestro cuerpo
y de sus posibilidades de movimiento y de comunicación así cómo desarrollar técnicas de representación
que impliquen el cuidado del gesto
tan importante en nuestras relaciones sociales.
Expresarse a través del movimiento
corporal sintiendo la música que
nos mueve, potencia y desarrolla
la capacidad imaginativa y creadora
de las personas que a través de
la danza y de juegos de comunicación y expresión corporal toman
conciencia de sus movimientos. La
danza el baile y las coordinaciones
rítmicas nos hace liberar tensiones
y tomar conciencia de la respiración
y nos preparan para alcanzar más
fácilmente la relajación corporal y
psíquica.
Por tanto nuestra intervención se
articula basándonos en el conocimiento de los efectos que produce
la música sobre el ser humano y de
Las técnicas de musicoterapia que
utilizaremos para que ayudar a nuestros pacientes según sus necesidades, proporcionándoles experiencias
musicales cómo facilitadoras de
procesos expresivos y comunicativos
que les ayuden a encontrar nuevas
vías de expresión y creación de uno
mismo a través de ellas.
Por medio de la intervención en Musicoterapia logramos que las personas tomen conciencia de sus recursos motores, cognitivos, emocionales
y relacionales, los cuales pueden ser
mantenidos, desarrollados, mejorados y potenciados.
Referencias Bibliográficas:
Poch Blasco, Serafina (1999),
Compendio de Musicoterapia, vol. I y II. Editorial
Herder, Barcelona.
Davis, W.B.; Gfeller, K.E.;
Thaut, M.H. (2000), Introducción a la musicoterapia.
Teoría y práctica. Boileau,
Barcelona.
Bruscia, Kenneth (1999),
Modelos de improvisación
en musicoterapia. Editorial
Agruparte, Vitoria-Gasteiz.
Bruscia, Kenneth (1997),
Definiendo musicoterapia.
Colección Música, Arte y
Proceso. Amarú Ediciones,
Salamanca.
Betés de Toro, Mariano
(2000), Fundamentos de Musicoterapia. Editorial Morata,
Madrid.
Alvin, J. (1997), Musicoterapia. Editorial Paidós, Barcelona.
www.musictherapyworld.net
(Información sobre musicoterapia a nivel mundial)
www.musictherapy.org
(AMTA)
www.musictherapy.com
(Información sobre musicoterapia)
www.agruparte.com
(Instituto de Música, Arte y
Proceso de Vitoria)
www.atame.org
(letras y acordes de canciones españolas, cursos de
guitarra...)
www.softcatala.org
(Music Time: programa gratuito para componer música)
www.musicoterapia.com.mx
(Instituto de Musicoterapia
y Terapias centradas en la
Música)
www.musicoterapianorte.
com.ar
(Información, links y foros
sobre musicoterapia)
Revistas:
Journal of Music Therapy.
American Association for
Music Therapy.
www.amta.org
British Journal of Music
Therapy:
www.hisf.no/nimt/journals.
html
Música, Arte y Proceso
www.agruparte.com
Music Therapy Perspectives.
NAMT.
26 |
Webs con información sobre
musicoterapia:
Isabel Agudo Cadarso. Musicoterapeuta, especialista en salud Mental.
Directora del centro de Musicoterapia de Barcelona, Coordinadora del
Master de MT de ISEP, (Barcelona).
Presidenta de la Asociación Catalana
de Musicoterapia. Email: [email protected]
* Conferència a la seu de la Delegació de Tarragona del COPC, el 13 de
març de 2013
NUMEN | Activitats programades | Umbral-Tarraco
Umbral-Tarraco
El 22 d’abril UMBRAL-TARRACO va
convidar Fernando Barreneche a parlar de les diferències entre la clínica
mèdica i la pràctica psicoanalítica.
Reproduïm en primer lloc un resum
que ens ha facilitat el mateix ponent
i tot seguit el comentari d’un dels
assistents, estudiant de psicologia.
ROSA NAVARRO, FERNANDO BARRENECHE. TARRAGONA. 22/04/2013
FOTO: COPC-TGN
CLÍNICA MÈDICA I PRÀCTICA
PSICOANALÍTICA
Mi interés en las charlas de los lunes
en el espacio de “Umbral” en el
COPC radica en primer término en
comunicar el recorrido de experiencias psicoanalíticas que han llegado
a finalizar. Y en segundo lugar, dar
cuenta de que, en la medida en que
el psicoanálisis no es una terapia
como las demás, en tanto -y entre
otros aspectos- no considera al síntoma como un mal a erradicar, sino
como la riqueza que el padeciente
-quizá futuro analizante- aporta a la
experiencia, es posible acceder no a
una normalidad estándar donde el
sujeto se adecua a lo que se espera
de él, sino a que pueda desplegar
sus particularidades, haciéndose
cargo de sus consecuencias.
En esta ocasión presenté a un hombre de 45 años con antecedentes
de Episodio Depresivo Mayor (así
nombra la Psiquiatría actual a la
antigua Melancolía) quien, a raíz de
COPC Tarragona
numen | 27
una separación matrimonial, hace un
intento de autolisis y es ingresado
durante aproximadamente dos meses
en una clínica privada, habiendo sido
tratado con antidepresivos ISRS y TEC
en la medida en que no respondía al
tratamiento psicofarmacológico.
Consulta transcurridos unos tres
años después de dicho episodio porque considera -según sus palabrasque está volviendo a enfermar. Se ha
vuelto a enamorar, pero considera
que esta relación terminará en tragedia para él: “El deseo de fundirme
en ella es apasionante pero doloroso
hasta acercarse a lo mortífero. Sólo
si me distraigo con la familia, los
amigos o algún espectáculo puedo,
más o menos, olvidar lo que siento.
Pero en cuanto estoy solo, no puedo
más, veo que tengo que hablar de
esto para buscar alguna salida .Pensando eso, es que decidí consultar”
Fueron 5 años de tratamiento que
cursó con tres y cuatro sesiones
semanales, lo cual dió lugar, naturalmente, a investigar no QUE TENGO,
sino QUIEN SOY y cuál es mi deseo.
Investigación, experiencia y práctica
a la que llamamos Psicoanálisis.
En Psiquiatría, a partir de que tiene
lugar el reconocimiento de una
entidad a la que llamamos enfermedad, se va a constituir un saber que
se caracteriza por ser verificable en
cada nuevo caso. Cada nuevo caso
que se presente, ofrecerá la misma
forma cualquiera que sea el sujeto
que la exhiba. De eso resulta que a
partir de la descripción de ciertos
rasgos considerados pertinentes, es
28 |
posible establecer un diagnóstico, un
pronóstico y un tratamiento.
El Psicoanálisis en cambio, propone
una práctica que podríamos llamar
anticlínica, en la medida en que le
incumbe practicar una ruptura que
consiste en substituir la demanda de
ayuda en una oferta que podemos
pensar como un pacto.
El psicoanalista propone: ”Si usted se deja, se permite hablar sin
seleccionar lo que va a decir, aceptando decir todo lo que se le vaya
ocurriendo (sin censura, diría Freud)
yo me comprometo a abstenerme de
hacer de usted un caso que vendría
a verificar lo que la clínica ya sabe
sobre usted. Aplicando un nombre
de su vocabulario para eso que usted tiene, pero sin poder decir nada
sobre lo que usted es. Si yo voy a
ser su psicoanalista, con lo que voy
a encararme es precisamente con
quien usted es.
Nos dice Ernesto Sábato en su obra
“Antes del fin” que “Basta una
fisura para que la vida se manifieste”. Podría decir que precisamente
el tratamiento de este analizante
responde a esa idea. Pidió ayuda con
un discurso totalizante, cargado de
grandes palabras e intensos sentires: O estaba en la gloria, o la ruina
lo impregnaba todo: “Todo o Nada”
, “El más feliz de la tierra o el más
hundido”, “No quiero nada más si
estoy con ella, si no estamos juntos,
el vacío es absoluto, mi enfermedad
es total”.
Y se fué con este discurso: “Sufrí
y enfermé porque mi invento se
quedó sin cuerpo al que amar. Hoy
me conformo con cuerpos sucesivos
porque me convertí en una especie
de no creyente, temeroso de inventar
locuras amorosas. He sido un peligro
para mi mismo. Quizá todavía pueda
encontrarme con alguien para vivir
con alegría esa relación, pero no con
aquella felicidad total en la que ya
no creo. Espero seguir entendiendo
la vida desde esta humildad que hoy
siento”.
L’OPINIÓ DE L’ESTUDIANT
M’agradaria fer una reflexió sobre el
que ha comentat en Fernando Barreneche en la seva exposició sobre les
diferències entre la clínica mèdica i
la pràctica psicoanalítica. Si no ho
he entès malament, ha caracteritzat la clínica mèdica com quelcom
verificable i tractable amb uns trets
comuns en tots els casos del mateix
diagnòstic, essent la més destacada
característica la falta d’escolta de la
queixa del pacient.
A partir d’aquí, hem de tenir moltes
coses en compte. La més important
sense dubte, per a mi, és que la
medicina ha estat i està controlada
i compromesa per nexes econòmics
amb les corporacions farmacèutiques, les quals eliminen de forma
ja sistemàtica tota possibilitat de
tractament que no sigui rentable per
a ells. No només els psicoanalistes
són “desterrats” del camp sanitari,
com s’ha comentat avui, sinó que
en general, altres possibilitats de
curació com per exemple la medicina
natural, són apartades del mon sanitari per a mantenir una única via,
els fàrmacs, la sortida més rentable
i menys qualitativa. El tractament
psicològic no genera tants diners
com els antidepressius, per això costa tant fer-se un lloc en institucions
sanitàries, però no per això tenim
que apartar-nos de la medicina, ja
que ens pot aportar molta informació
per arribar a comprendre la naturalesa humana, que al cap i a la fi es
l’objecte d’estudi tant de la medicina
com de la psicologia i totes les seves
corrents.
Durant la meva estància a l’Hospital
Joan XXIII, em permeto discrepar
amb l’actitud restrictiva de la psicoanàlisi amb la medicina. Durant la
meva estada a la Unitat del Dolor he
comprovat com es coordinen reumatòlegs, anestesistes i psicòlegs per
tractar la Fibromiàlgia de forma multidisciplinar, i molts altres trastorns
orgànics on els factors psicològics
alleugen o agreugen la percepció del
dolor. Demostren fent-ho de forma
eficaç, obtenint una millora clínica
tangible en dades que ho corroboren.
La psicologia és doncs, segons la
meva percepció, ben rebuda en l’àmbit mèdic del tractament del dolor,
més encara diria que la psiquiatria i
dels estigmes que comporta, ja que
el pacient amb dolor crònic no és
una persona amb problemes psicopatològics en sí, sinó que certes simptomatologies solen aparèixer com a
conseqüència de sofrir dolor crònic.
Essencialment, es tracta d’ajudar al
pacient a suportar, adaptar-se a una
realitat dolorosament apareguda.
Dins d’aquesta Unitat, a part de les
intervencions pròpiament mèdiques,
el paper del psicòleg clínic és, sinte-
titzant molt, explorar les conductes/
cognicions i la relació amb el medi
que originen i/o mantenen quadres
de dolor, i mitjançant tècniques
terapèutiques (com ara tècniques
de control de l’activitat fisiològica,
procediments basats en el control de
contingències, adquisició d’habilitats
d’afrontament i l’hipnosi clínica), es
pretén contribuir a explicar i intervenir sobre els efectes perceptius
singulars del dolor i del seu impacte
psicosocial, pal·liar el dolor i estabilitzar la vida dels pacients, amb l’objectiu de que el pacient afronti de la
manera més adequada l’impacte que
el dolor crònic té sobre la seva vida.
Tanmateix, paral·lelament durant el
procés també es tracta de minimitzar
i/o contenir els trastorns comòrbids
més freqüents associats a l’agreujament del dolor, com ara els trastorns
de l’estat d’ànim.
Pablo Albesa Tarragó, estudiant de
Psicologia de la URV
Així doncs, tornant a la qüestió
del ponent, queda demostrat que
treballant conjuntament sí que hi
ha una escolta de la queixa del
pacient, en la clínica mèdica. No es
temps de tancar-se cadascú en les
teories i models que segueix, sinó
que aprofitant les eines de comunicació i de tecnologia que disposem,
cal dirigir-se cap una convergència
de totes les disciplines que engloba
la psicologia, en favor d’aquesta.
Tal i com demostra l’evolució de la
història, una ciència s’enriqueix més
si s’alimenta de diverses fonts, que
si s’estanca orgullosament per beure
d’una única realitat.
Gràcies per la vostra escolta!
COPC Tarragona
numen | 29
NUMEN | Activitats programades | Marie Bonaparte
Marie Bonaparte
FOTO BAIXADA DE: http://aliciaperris.blogspot.com.es/2012/08/marie-bonaparte-entre-paris-y-viena.html
Seguimos interesándonos por las
primeras mujeres que ingresaron
al mundo psicoanalítico en el contexto histórico de principio del siglo
XX. Una época donde tuvieron que
luchar para entrar en el mundo
laboral, social e intelectual, enfrentándose a procesos políticos difíciles
y muchas veces traumáticos.
importante en la creación de las
instituciones y el desarrollo de las
mismas.
El psicoanálisis fue una de las primeras profesiones que incorporó un
gran número de mujeres que destacaron y desempeñaron un papel
1
Gemma-grup de treball sobre
la dona, espai “Pioneres de la psicoanàlisi”. Seu de la Delegació, el 29
d’abril de 2013.
30 |
Marie Bonaparte1 es una de ellas,
nació en 1882 y murió en 1962, fue
sobrina-bisnieta de Napoleón, su
madre fallece en el parto, vivirá y se
educará con su padre interesado sólo
por sus actividades de geógrafo y
antropólogo y por su abuela paterna,
preocupada por el éxito social y la
notoriedad.
Al enfermar su padre en 1923 tendrá
la sensación de recuperarlo; así lo
refleja en ”Monólogos delante de la
vida y la muerte”, texto en el que
puede expresar su amor y su placer
de posesión:
“Quedará mío, por su
enfermedad, mucho tiem-
NUMEN | Activitats programades | Marie Bonaparte
po, siempre, sin poder ya
marcharse, sin escaparse,
hacerme llorar de pequeña
como cuando se iba a cenar
fuera o se iba de viaje”.
Se casa en 1917 con el Principie Jorge
de Grecia con el cual tendrá dos
hijos. Pertenecer a la realeza y tener
fortuna le permitirán poder intervenir con libertad en causas nobles. En
1913 Marie escribe
“Mi marido me aburre, me
encadena pero será el único
que me querrá hasta la
muerte…” ”Lo que escribo de
mi marido muchos hombres
podrían escribirlo de sus
mujeres que descuidan en
su hogar pero que vuelven a
reencontrar siempre”.
En la misma época reflexiona sobre
“la opresión del matrimonio:
matrimonio seguridad pero
matrimonio sacrificio y tumba de si-misma” ”La opresión del matrimonio es una
enfermedad universal….me
permitió creer que hay más
viudas liberadas que viudas
afligidas”.
Dos grandes pasiones la acompañan
de los treinta a los cincuenta años:
● Aristide Briand primer ministro de Francia brillante
orador con una gran agudeza
de espíritu que Marie refleja
en un cuaderno titulado ”La
felicidad de ser amada”.
● Rudolf Loewenstein, médico
de renombre y analista de
Lacan. ”el gran hermano”
el que amará “el que más y
más tiempo”. Lo siente cerca
de ella, más cerca que cualquier hombre de su vida.
Tendrá dos obsesiones: su frigidez y
la soledad. No olvidemos que ya en
1913 tenía escritos textos cortos recopilados bajo el nombre de “Tristeza
femenina”. Buscaba salvarse del desasosiego y de la angustia. Tratará por
todos los medios de encontrar el placer en las relaciones sexuales hasta
tal punto que seguirá el método del
profesor Halban sometiéndose a una
intervención en boga en aquella época creyendo resolver así su frigidez.
Bajo el seudónimo de Narjani escribirá en 1924 un artículo “Consideraciones sobre las causas anatómicas de
la frigidez en la mujer”.
“La gran cuestión que nunca es
contestada y yo no estoy capacitado
a responder, después de mis treinta
años de estudios sobre el alma femenina, es ¿Qué quiere una mujer?”
La relación que tuvo Marie Bonaparte
con Freud ha sido descrita en una
película dirigida por Benoît Jacquot
en 2004 Princesa Marie su proyección nos permitirá seguir debatiendo
sobre esta gran pregunta que hace
Freud y las aportaciones de esta
“Princesa”.
Clara Bermant. Col·legiada 3848
Se da cuenta que se presta fácilmente a entregar su cuerpo a la cirugía
y que no deja de ser un signo de su
mal estado psíquico. Con la ayuda del Dr. Laforgue, psiquiatra que
había descubierto el psicoanálisis en
1913, pedirá cita con Freud el 30 de
septiembre de 1925. A partir de este
momento empezará para ella una
nueva vida dedicada al psicoanálisis.
Pasará de analizante a analista. Ayudará a Freud a emigrar para escapar
del nazismo. Lo instalará en Londres
con su familia. Salvará su obra de
la hoguera, la traducirá al francés y
facilitará a Stratchey la traducción al
inglés. Resguardará la correspondencia de Freud a Fliess.
Freud escribirá a Marie Bonaparte
COPC Tarragona
numen | 31
NUMEN | Activitats programades | Crisi actual: culpes versus responsabilitats
Crisi actual: culpes versus
responsabilitats
CICLE CONFERÈNCIESDEBATS: CRISI ECONÒMICA
I SUBJECTIVITAT
CONTEMPORÀNIA
la depressió és la diferència existent
entre els seus ideals d´èxit personal
i la realitat, viscuda com a fracàs i
amb humiliació.
JOSEP MOYA, ISIDRE BOSCH. DELEGACIÓ DE TARRAGONA DEL COPC,
16/05/2013. FOTO COPC-TGN
Amb la conferència: “Crisi actual:
culpes versus responsabilitats”, Josep Moya, psiquiatra i psicoanalista,
Coordinador de lÓbservatori de Salut
Mental i Comunitària de Catalunya
(OSAMCAT) inaugurà el cicle de
conferències-debats” Crisi econòmica i subjectivitat contemporània”
organitzat pel Fòrum Psicoanalític
Tarragona.
Josep Moya es va referir a alguns
dels aspectes de la crisi que qualificà de multidimensional: el model
social actual i el subjecte neolliberal.
El qual es caracteritza, entre altres
aspectes, per un gran consum dóbjectes (telefonia mòbil, Internet, etc)
que es caracteritzen per la capacitat
dóbrir nous espais de independència
personal, aquest aspecte i la medicalització del consum, entre altres, configuren un ideal en el qual l’individu
afirma el principi de sobirania sobre
32 |
el cos i sobre la ment en la recerca
de la felicitat i el benestar mental,
sense lánàlisi ni cap treball subjectiu, el marc de lídeal convertit en un
deure: el deure de la felicitat.
El subjecte neolliberal, segons els
treballs de Laval i Dardot (2003)
aquest autors, s´ha produït pel
dispositiu rendiment-gaudi: produir
cada cop més i gaudir cada cop més.
Aquests imperatius tindrien efectes
sobre la subjectivitat dels individus:
el subjecte neolliberal situa la seva
veritat en el veredicte de l´èxit, veritat identificada al rendiment. Culte
al rendiment que condueix a molts
individus a experimentar sentiments
dínsuficiència i a patir formes de
depressió a gran escala, afirmà el
Dr. Moya. La clínica confirma que els
pacients amb símptomes depressius
es presenten majoritàriament amb
un discurs que té un nucli constant:
En un estudi de lÓSAMCAT es
detecta la percepció que tenen
moltes persones d’haver perdut el
control sobre les seves vides, que,
facin el que facin, el seu futur no es
modificarà. Sóbserven sentiments
dímpotència, de desesperança i,
juntament a això, ideacions suïcides,
de voler morir-se, de desaparèixer.
Dáltra banda, en el mateix estudi
es detecten també forts sentiments
de culpa, potenciats per determinats discursos polítics neolliberals
segons els quals són els ciutadans
els culpables de no poder pagar les
hipoteques, d´haver estirat més el
braç que la màniga, etc. En sentit
oposat, dáltres subjectes atribuïssin
tota la culpabilitat a corporacions i/o
persones sense escrúpols, agents
de léspeculació. La culpa de tot
plegat és individual, la posició del
Dr. Moya es manifestà més d’acord
amb léconomista J. M. Busqueta qui
sosté que cal diferenciar les lògiques
del discurs capitalista dels executors
concrets, veritables culpables de la
crisi actual. Respecte a les responsabilitats, Josep Moya afirmà que dállò
que podem ser responsables és de
consentir, dácceptar passivament les
regles, dictats del discurs neolliberal,
d’angular el nostre èxit personal amb
l´èxit de lémpresa.
Isidre Bosch i Vallès. Col·legiat 2236.
Membre del FPT
NUMEN | Activitats programades | El servei de Rehabilitació Comunitària
El servei de Rehabilitació
Comunitària
ANNA BOVÉ. COCP TARRAGONA 23/04/2013
FOTO: PEP ALCAÑIZ
El 24 d’abril, la seu de la Delegació
de Tarragona del COPC va acollir la
presentació del Centre de Dia/Servei
de Rehabilitació Comunitària, de la
Fundació Pere Mara, a càrrec de la
senyora Anna Bové. El Centre de
Dia/Servei de Rehabilitació Comunitària és un dispositiu assistencial de la
xarxa pública que integra les diferents accions orientades a la rehabili-
tació psicosocial de persones amb un
Trastorn Mental Sever, mitjançant el
disseny i l’aplicació de plans individualitzats que integren els nivells
d’atenció individual, grupal, familiar
i comunitària per donar resposta
a les necessitats i adaptant-se a
les característiques psicosocials. La
rehabilitació psicosocial s’entén no
només com la recuperació d’un tras-
torn, sinó com un procés de modificació d’una situació disfuncional que
influeix negativament a la qualitat de
vida i en la integració social. L’explicació del funcionament, del servei es
va articular al voltant de l’exposició
de l’evolució d’un usuari de l’inici
fins al final de la intervenció.
COPC Tarragona
numen | 33
NUMEN | Activitats programades | De la personalidad al nudo del síntoma, Vicente Palomera
De la personalidad al nudo del
síntoma
PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE VICENTE PALOMERA
El 8 de mayo al atardecer, en la
Delegación de Tarragona del COPC,
presentamos el libro de Vicente Palomera Laforga, “De la personalidad al
nudo del síntoma”
Jaume Descarrega abrió el acto de
lo que ya viene siendo una serie de
“Conversaciones con el autor”, organizadas desde la Sede de Tarragona
de la ELP-CdC en colaboración con
la Delegación del COPC que preside;
serie que celebro siga la trayectoria y
el vínculo de trabajo entre la Sede y
la Delegación.
M. Àngela Gallofré presentó al autor
en su compromiso con la “acción
lacaniana” desde tres vertientes: la
de sus escritos y la promoción de
publicaciones, la de la docencia y la
de la política.
Gemma Ribera presentó el libro
desde las preguntas que le suscita34 |
ron el título. Se pregunto antes de su
lectura ¿Se trata de un pasaje de lo
uno a lo otro? ¿Se trata de la relación entre personalidad y síntoma?
Para concluir, después de la lectura,
que recomendó a los asistentes, que
no se trata de relación, se trata de
lo otro, el síntoma. Conclusión que
abrió la conversación con V. Palomera al dejar abierta una pregunta ¿Por
qué una vuelta por la personalidad?
siempre el efecto de una mentira
escandalosa…” [pág. 7]*
V. Palomera, respondiendo a la
pregunta de G. Ribera, explicó que
primero publicó el libro “La personalidad: el retorno de una ilusión”
(1985) y que ahora, en “De la personalidad al nudo del síntoma” se trata
de un aggiornamento y ampliación.
V. Palomera dijo que le hubiera
gustado que el fragmento recortado
(granada madura) apareciera en la
portada porque le sirve de ilustración intuitiva de la idea de síntoma
en Lacan. Contrapuso la idea de
unidad del ser, que toda la psicología
sostiene, a la de la estructura del
inconsciente que lleva al síntoma.
La metáfora de la granada, como
conjunto no homogéneo de granos
diversos, sirvió para mostrar el movimiento de Lacan desde los años 50
(el inconsciente como una cadena)
a la de los años 70 (el inconsciente
como conjunto-ensamblaje- de unos
solos –heterogéneos- que no hacen
cadena) “… al final del análisis cada
quien habrá podido haber desgranado suficientemente su granada –su
síntoma- que puede saber y hacer
con él”. En palabras de Lacan: “Les
sugiero que consideren la unidad
desde otra perspectiva. No la unidad
unificadora, sino la unidad contable”
[pág. 7]*
Es interesante destacar algunas
cuestiones que V. Palomera fue desgranando.
De la causa a la publicación
Tres autores y tres frases orientaron
y orientan el trabajo de la publicación que nos ocupa. De Claude L.
Strauss: “en nuestra civilización,
cada individuo tiene su propia
personalidad por tótem” [pág. 19]*,
Sigmund Freud: “la personalidad de
manera análoga al concepto del yo
resulta una expresión poco definida,
procedente de la psicología superficial, que para la comprensión de
los verdaderos procesos, es decir,
metapsicológicamente no aporta
nada especial. Aunque es fácil creer
que al emplearla se dice algo sustancial” [pág. 15]*. Y Jacques Lacan: “La
idea de una unidad unificadora de
la condición humana, la idea de una
‘personalidad total’, me ha producido
De la portada a lo que en ella falta
La pintura de la portada del libro
es de Lorenzo Lippi, Alegoría de la
simulación (1640) La componen una
mujer que con la mano derecha sostiene una máscara y con la izquierda
una granada madura, donde apuntan
algunos granos.
De la tesis de Lacan a otro aggiornamento, aún
V. Palomera evocó la tesis de Lacan
de 1932 “De la psicosis paranoica en
sus relaciones con la personalidad”,
NUMEN | Activitats programades | De la personalidad al nudo del síntoma, Vicente Palomera
JAUME DESCARREGA, VICENTE PALOMERA, GEMMA RIBERA; M. ÀNGELA GALLOFRÉ. TARRAGONA. 08/05/2013
FOTO: PEP ALCAÑIZ
y con ella a Paul Valéry y su obra
Monsieur Teste, que Lacan recuerda en una extensa nota en su tesis
[pág. 23 y 33]* para pasar a Joyce,
donde Lacan afirma que no hay relación entre paranoia y personalidad,
sino que son lo mismo.
Este recorrido le dio pie para “poner al día” dos tipos de enfermedad
mental: Las enfermedades del Otro,
con el sujeto como víctima y gran
proliferación de delirios; y las enfermedades de la mentalidad, que son
las que vemos actualmente. Psicosis
que no deliran, que son tipos de
psicosis que sirven para vivir. Para
hacer más palpable la diferencia
tomó a un autor, F. Pessoa1 y como
su “Imaginario sin ego” (o la personalidad sub cero) hace pulular en su
obra más de cincuenta personajes
que son su invención, sus heterónimos.
De la conversación con los asistentes
a la Otredad
Las preguntas y aportaciones del
público le dieron la ocasión a V. Palomera para:
1.- Hacer un recorrido por los casos,
reales o de ficción, que en la en-
VICENTE PALOMERA, TARRAGONA, 08/05/2013
FOTO: PEP ALCAÑIZ
señanza de Lacan dan cuenta de la
clínica de falta de narcisismo, la falta
de amor propio (Aimée, de la tesis
de Lacan, Lol V. Stein, de M. Duras y
Joyce)
2.- Situar la “paranoia dirigida” que
supone un análisis como la apuesta
para hacer surgir los rasgos que ha
conferido el tótem de cada uno, su
“personalidad”, su máscara. Para
palpar cómo cada uno tiene una tensión agresiva consigo mismo y poder
-por saber-, dejar -que no suprimirel “uno contra todos” para establecer un saber y estar con los otros.
M. Àngela Gallofré, col·legiada 4100.
Notas :
*Todas las páginas se refieren al
libro de V. Palomera “De la personalidad al nudo del síntoma”
1.- Robert Brécho, Extraño extranjero. Una biografía de Fernando Pessoa, Alianza Editorial, Madrid, 1999
3.- Diferenciar debilidad mental del
débil mental; debilidad mental que
nos afecta a todos y es ese estar
entre dos discursos, incluso los psicoanalistas.
Finalizaré esta reseña del acto, que
por arte y gracia de V. Palomera fue
más que la presentación del libro,
con el esfuerzo de poesía -que el
mismo texto incluye con Machado y
su Juan de Mairena [pág. 17 y 136]*
y Lacan en Baltimore… al amanecer [pág. 17, 134, 135 y 136]*- de
la siguiente manera: “una Otredad
siempre presente en el deseo”.
COPC Tarragona
numen | 35
NUMEN | Activitats programades | Actividad de Umbral-Tarraco, “Transmisión de una experiencia”
Transmisión de una experiencia
ACTIVIDAD DE UMBRAL-TARRACO
En la última actividad de Umbra-Tarraco, “Transmisión de una experiencia” contamos en primer lugar con la
intervención de Eva Aulina, integradora social en la Casa de Acogida
de la Cruz Roja. Nos habló de este
servicio para personas con VIH, sida
y en exclusión social, del equipo que
lo conforma, de las personas con las
que se encuentran y de sus particularidades, de lo que hacen en el día
a día, de cómo tratan de que dichas
personas se adapten a un orden y
una cotidianeidad, puedan recuperar capacidades perdidas, a tener
proyectos individuales, a responsabilizarse de sí mismos, a que encuentren un lugar en la vida del que no
tengan que huir. En resumen lo que
hacen es acoger, educar, acompañar
y establecer relación y reconocimiento de la persona que cada uno de
ellos es. Sin embargo en su tarea y
en la función que cumplen siempre
se encuentran con un déficit, la falta
de salidas a nivel de inserción social,
laboral y colectiva.
La segunda intervención fue la de
Jesús Martínez, psicólogo en el Servicio de Acogida y Recuperación para
las mujeres que se encuentran en
situación de violencia machista, ellas
y sus hijos, a cargo de la Comarca
del Tarragonès. Nos trasmitió su inquietud y sus interrogantes sobre su
función, pero sobre todo la pregunta
que nos lanzó a todos nosotros sobre
si es posible una escucha analítica
en un servicio cuyo sistema es el
que es.
A lo largo de su exposición pudimos
llegar luego en el debate a cómo en
36 |
muchos casos estas mujeres tienen
un enorme deseo de hablar y de ser
escuchadas, y por lo tanto reconocidas. Que por eso mismo la posible
escucha analítica que, aún con sus
dudas, él en su función de estar ahí
y procurar un cierto espacio de privacidad, con su deseo de escuchar,
ya la había confirmado, él mismo nos
mostraba su escucha analítica con
el despliegue de su discurso y sus
interrogantes.
Como cada curso, agradecemos a
los que se han prestado a trasmitirnos su experiencia institucional, su
interés y su generosa participación, y
cada año valoramos más esta última
reunión que clausura la actividad del
curso de “LA CLÍNICA AL DIVÁN”, por
lo que nos aporta, el valor de poder
reflexionar y debatir sobre lo que
estos profesionales nos ofrecen.
Rosa Navarro, psicoanalista, coordinadora de Umbral-Tarraco:
www.umbral-red.org
[email protected]
NUMEN | Activitats programades | L’acolliment familiar d’infants i adolescents en UCAE
L’acolliment familiar d’infants
i adolescents en unitat
convencional d’acció educativa
(UCAE)
PAU CERDAN, ADELA ANGLÈS. 28/05/2013
FOTO: COPC-TGN
L’acolliment familiar és una mesura de protecció que proporciona, a
infants i joves en situació de desemparament, l’oportunitat de créixer
en una família aliena mentre no ho
poden fer en la seva pròpia.
L’acolliment familiar és una mesura
de protecció temporal. En funció de
les necessitats dels infants, de la
situació i evolució de la seva família d’origen i del pronòstic del cas,
s’estableix un determinat règim de
visites i contactes entre ells.
en família.
L’any 2010, amb l’aprovació de la Llei
14/2010, de 27 de maig, dels drets
i les oportunitats en la infància i
l’adolescència es regula l’acolliment
familiar en unitat convivencial d’acció educativa (UCAE).
El primer element que caracteritza
l’acolliment en UCAE és l’especialització. Els acollidors cal que tinguin
titulació, formació i experiència en
matèria d’infància i adolescència.
Així mateix, no tot infant és susceptible de ser atès en UCAE, sinó que
han d’ésser infants amb necessitats especials, grups de germans i
adolescents per als quals costa molt
trobar famílies que els acullin.
La UCAE es crea per tal de donar
resposta a la necessitat d’oferir la
possibilitat, a infants i adolescents
tutelats que presenten necessitats
especials, de ser acollits i de viure
COPC Tarragona
numen | 37
DESCRIPCIÓ I
CARACTERÍSTIQUES DEL
PROJECTE
El concepte d’acolliment especialitzat es defineix mitjançant dos eixos
bàsics:
1. Per ser acollidor en UCAE cal
una especialització que quedarà
palesa per la titulació, per l’experiència i per la formació de la persona
acollidora en l’àmbit de la infància i
l’adolescència.
1. Els infants susceptibles de ser
acollits en aquesta tipologia d’acolliment
2. Es demana alta disponibilitat
de la persona que acull i que té la
titulació i l’experiència. S’entén per
alta disponibilitat o bé que l’acollidor
desenvolupi la seva tasca professional des del seu domicili, o bé que
gaudeixi d’una flexibilitat horària que
li permeti atendre l’infant o adolescent en qualsevol moment.
3. El sistema de prestació econòmica permet a la persona acollidora
demanar la baixa maternal en el
moment que comenci l’acolliment.
4. En els acolliments en UCAE,
l’acollidor tindrà dret a rebre la
prestació bàsica per menor acollit,
sempre en funció de l’edat, i una
prestació complementària i única,
pel fet de ser UCAE, de 1200 Eur/
mes, independentment del nombre
d’infants que tingui acollits, i compatible amb:
● La prestació complementària
per infant amb discapacitat
limitadora de l’autonomia
personal (superior al 65%).
● La prestació complementària per grup de germans, a
partir de dos.
38 |
● Amb necessitats educatives
especials:
○ Malaltia crònica
○ Trastorns de conducta
○ Discapacitat intel·
lectual
○ Discapacitat física
○ Discapacitat sensorial
○ Trastorns del desenvolupament
● Grups de germans
● Infants més grans de 7 anys
● Adolescents fins els 18 anys
2. La qualificació de la família acollidora per raó de:
● Titulació: psicologia, pe-
dagogia, educació infantil,
educació social, treball
social, fisioteràpia, medicina,
infermeria, tècnic superior
en integració social o educació infantil, ...
● Formació en un àmbit
relacionat amb la infància i
l’adolescència, vinculat amb
la psicologia, la pedagogia,
el treball social, l’educació
social, la medicina, ...
● Experiència en l’àmbit de
la infància i l’adolescència,
acreditats amb certificats de
formació i pràctica laboral.
Les UCAE poden estar integrades per
un mínim de dos infants o adolescents acollits, i fins un màxim de
quatre infants.
En el procés de valoració es treballarà amb la Institució Col·laboradora
d’Integració Familiar (ICIF), quin és
el perfil d’infants que pot assumir la
família.
L’acolliment en UCAE és una mesura
de protecció i una tipologia d’acolliment especialitzat, on caldrà definir
la temporalitat i els objectius bàsics.
Així l’acolliment familiar en UCAE
podrà ser:
● De caràcter simple, amb
previsió de retorn de l’infant
o adolescent amb la seva
família d’origen.
● De caràcter permanent, amb
un diagnòstic d’irrecuperabilitat de la família d’origen i
sense previsió de retorn amb
ells.
L’acolliment especialitzat comptarà
amb un procés d’estudi i formació
el qual serà dut a terme per les ICIF;
així mateix es contempla la formació
continuada.
Dintre del procés d’estudi, les famílies candidates a ser UCAE rebran:
●
Formació bà-
sica, per tal d’acostar la realitat de l’acolliment familiar a
les famílies sol·licitants, amb
els mateixos continguts que
reben les famílies acollidores
en el curs de formació per a
l’acolliment familiar.
●
Formació
complementària, per oferir
a les famílies sol·licitants
d’un acolliment especialitzat
els continguts bàsics per tal
de contribuir a un procés
d’autoreflexió i d’autoconeixement davant aquesta
tipologia d’acolliments.
Un cop finalitzat el procés de valoració i mentre duri el seu rol com a
UCAE, també rebran:
● Formació continuada, per
aportar-los continguts i
espais d’interacció entre
diferents agents socials i les
famílies acollidores, per tal
d’optimitzar el recurs d’acolliment familiar especialitzat.
Les ICIF realitzaran el seguiment i
acompanyament a la família acollidora, essent les seves funcions principals:
● Promoure l’acolliment familiar especialitzat com a recurs
de protecció i informar a les
famílies que ho sol·licitin.
● Estudiar i valorar les sol·licituds d’acolliment familiar
especialitzat.
● Realitzar el procés de formació, bàsic i complementari.
● Elaborar l’informe psicosocial
que estimi o desestimi la
sol·licitud d’acolliment.
● Orientar i donar recolzament
a la família acollidora en el
desenvolupament de l’acolliment.
● Oferir un espai de comunicació entre els tècnics i l’infant
o adolescent per tal d’acompanyar-lo i conèixer les seves
necessitats i expectatives.
● Elaborar el projecte educatiu
individual (PEI) de l’infant
o adolescent i elaborar els
informes de seguiment.
el procés de reintegració familiar, si es dóna la situació.
● Donar recolzament a l’infant
i a la família acollidora en
el procés de finalització de
l’acolliment familiar.
El projecte de famílies acollidores
UCAE tracta de donar l’oportunitat
de viure en família a aquells infants
i joves pels quals ens resulta més
complicat trobar família que els aculli. Les famílies que volen participar
en aquest projecte caldrà que tinguin
la formació, capacitació i motivació
necessària per iniciar una tasca tant
atractiva a la vegada que complexa.
● Proposar estratègies i
activitats educatives per a
desenvolupar en la família
acollidora.
● Realitzar les intervencions
tècniques adients.
Adela Anglès Aguadé, pedagoga;
Pau Cerdán Badia, psicòleg col·legiat
10386. Centre d’Acolliments Familiars Sant Josep / Fundació Casa Sant
Josep / Xarxa Sanitària i Social de
Santa Tecla
● Coordinar-se amb els serveis
educatius, sanitaris, socials i
laborals que intervenen...
● Coordinar-se amb els equips
d’atenció a la infància i
l’adolescència (EAIA).
● Supervisar les visites de
l’infant o adolescent amb la
seva família d’origen.
● Acompanyar a l’infant i a la
família acollidora en el procés d’acoblament i integració
en la convivència conjunta.
● Preparar, conjuntament amb
l’EAIA i la família acollidora,
COPC Tarragona
numen | 39
NUMEN | Activitats programades | L’estructura del llenguatge i el seu subjecte
L’estructura del llenguatge i el
seu subjecte. Entre organismes i
màquines
CONFERÈNCIA
Amb aquest títol, Jean-Miquel Vappereau, psicoanalista i matemàtic
va impartir una conferència el passat
dia 30 de maig a la sala d’actes del
COPC de la Delegació de Tarragona, activitat organitzada pel grup
de treball “psicoanàlisi i actualitat”
enquadrat en la Secció Clínica i de la
Salut. L’acte va ser un èxit, tant pel
que fa a l’assistència com al grau de
satisfacció mostrat pels assistents
en acabar. Ens va assegurar que no
tindria inconvenient a continuar
desenvolupant aquests temes. Esperem-ho.
VAPPEREAU. TARRAGONA, 30/05/2013
FOTO: COPC-TGN
40 |
Va ser un interessant recorregut en
què Vappereau ens va oferir les seves aportacions dins de la psicoanàlisis, però que van més enllà. Es va
presentar com a “lector” dels Escrits
de Jacques Lacan, encara que diu
que utilitza els Seminaris per llegir
els Escrits. Lacan, a la carta “per a
Vincennes” comença a explicar què
són les matemàtiques y per a què
serveixen, diu que permeten corregir
l’objecte, diu que ha reduït la psicoanàlisi a la teoria de conjunts de
Cantor, una manera d’escriure que
permet construir els objectes en tant
que lletres.
Diu Vappereau: Freud ha fet alguna
cosa en la llengua alemanya, la va
modificar. Freud és algú que escriu,
Lacan ha parlat durant vint-i-set
anys, també escriu dos volums i fa
una tercera cosa que és introduir
matemàtiques a la psicoanàlisi. Inventa un objecte que és l’objecte a,
que és una lletra.
La psicoanàlisis no és una teoria, és
un discurs, és un llaç social. Què és
un llaç social? Llocs, temps i llenguatge. De la psicoanàlisi hi ha dues
versions, una escrita i una altra parlada. Així com, en la llengua, un no
escriu com parla ni parla com escriu,
a la psicoanàlisi hi ha també dues
versions, la qual cosa no impedeix
que hi hagi una sola psicoanàlisi,
perquè és llaç social que es desplega
en el llenguatge.
Diu Vappereau que Lévi-Strauss
se n’adona que els mites no són
la natura, no són un saber o una
creença, sinó una manera mnemo-
tècnica per acumular experiència;
abans de l’escriptura estan els mites.
La sepultura, a l’igual que els mites
no és encara escriptura, però són ja
efectes de llenguatge.
Introdueix el tema de la incorporació
que no s’ha de confondre amb la
introjecció. Aquesta, la introjecció
(forat simbòlic) és treballada per
Lacan en oposició a la projecció
(construcció imaginària). Incorporar…
què? Què es menja?... el significant,
la versió sonora del fonema, la realització gràfica és la lletra.
Lacan s’interroga als Escrits: com entren els nens en el llenguatge? Més
per la paraula que per l’escriptura?
L’escriptura com la del pensament
salvatge, dels neolítics, no és escriptura efectiva, els nens no escriuen
però acumulen experiència, juguen
amb objectes. Diu Vappereau que va
aprendre de’n Lacan que els animals
parlen (no com nosaltres), encara
que ni escriuen ni llegeixen.
Diu Lacan que no estem traumatitzats pel naixement, com diu Otto
Rank, sinó que cadascú de nosaltres
està traumatitzat pel malentès dels
pares El trauma és l’entrada del subjecte al llenguatge. El llenguatge li és
necessari al nen per a sobrepassar
la seva prematuració, som mamífers
prematurs que entrem en aquest
pulmó d’acer que és el llenguatge.
Què és el narcisisme? L’experiència
de la lectura i la escriptura, però
abans hi ha l’entrada en el trauma,
el malentès dels pares i la incorporació. Un cos de llenguatge entra
en el cos per les orelles, això és el
narcisisme. Gràcies a una dimensió
misteriosa captada pel nen, aprendrà
a controlar el seu cos.
COPC Tarragona
numen | 41
El llenguatge doncs, cau a sobre del
cos, permetent funcionar, però hi ha
condicions.
El trauma és una necessitat; què és
traumàtic? El no respecte al temps
del subjecte, el que se’n diu la
contingència; s’ha de respectar la
contingència. El subjecte necessita
el seu temps i si va mes ràpid és
traumàtic, per comprovar-ho hi ha la
magnífica anàlisi de Freud anomenada “L’home dels llops”
Així doncs el mamífer prematur que
som entra en el llenguatge com a
paraula. La funció imaginària en els
animals, la parada sexual per a determinar el territori, esdevé en nosaltres fal·lus simbòlic, no fal·lus en el
sentit d’òrgan del cos sinó en el del
narcisisme que es revela com aquella
funció enigmàtica dels elements en
punta.
perquè juga un paper excepcional. A
cada família, país, ciutat, etc. hi ha
un NP, és la mare qui dóna el NP als
nens.
El que sosté el cos amb el llenguatge són els incorporals que ja van
anomenar els estoics. Els incorporals
és allò que fa llegible al significat,
és allò que els estrangers no poden
arribar a comprendre d’una llengua,
ja que “cal ser de la parròquia”.
M. Antònia Tajuelo, col·legiada 0841.
Coordinadora GT “Psicoanàlisi i actualitat”
En el següent enllaç podeu escoltar la conferencia de Vappereau a
Tarragona:
http://www.youtube.com/watch?v=Hr8CpgsJDoo
Què es fa en psicoanàlisis? S’aprèn a
llegir i escriure, s’aprèn el narcisisme
perquè no es pot ni estimar ni treballar sense saber llegir i escriure. I el
temps, com intervé? El que importa
és l’aspecte del verb, és a dir, la
posició del subjecte en relació amb
el temps de l’acció del verb.
Teorema del mirall: El mirall inverteix
una dimensió d’entre les tres quan
l’objecte té tres dimensions, però
no podem saber quina. Això és el
que afegeix el narcisisme al trauma
i a la incorporació. Això es la Funció
Paterna.
Lacan ens diu que el Nom del Pare
és un significant banal perquè pot
ser qualsevol, però excepcional
42 |
IMATGE BAIXADA DE: http://
jeanmichel.vappereau.free.fr/
textes/noeud/index.html
NUMEN | Activitats programades | Curs de constel·lacions familiars
Curs de constel·lacions familiars
Els passats dies 27 i 28 de juny,
per primera vegada a la Delegació
Territorial del COPC a Tarragona, Sara
Rodríguez Simón va impartir un curs
introductori sobre l’aplicació clínica
de les Constel·lacions Familiars.
La motivació bàsica dels 21 alumnes, psicòlegs i estudiants de psi-
cologia, destacava fonamentalment
l’interès per conèixer noves formes
d’aplicació psicoterapèutica.
I, davant de la pregunta, formulada
al final del curs de 8 hores, “què us
porteu?”, les respostes més reiterades van ser: sentiments, emocions intenses, reflexions, innovació,
comprensió, agraïment, vivències,
respecte, amor, més consciència,
tranquil·litat, al·lucinació, fortalesa,
esplèndid tast.
COPC Tarragona
numen | 43
NUMEN | Col·laboracions | Musicoteràpia, Psicologia
COL·LABORACIONS
Musicoteràpia Psicologia
Por musicoterapia se entiende “El
uso de la música y los elementos de
la música (ritmo, armonía, melodía)
para prevenir, mantener, o tratar la
salud¨´. La salud es considerada una
relación armónica y un estado de
equilibrio en y entre elementos de
la vida, y la musicoterapia la busca,
llegando a conseguir que aquel que
va a consulta asuma independencia
y responsabilidad para cuidar de sí
mismo.
El musicoterapeuta reconoce los
efectos de la música en el ser humano y los orienta al desarrollo a
través de un “proceso sistemático”
con intencionalidad, regularidad y
organización, manteniendo siempre
un objetivo concreto. Dicho objetivo
se logra con una “intervención terapéutica”, que atiende, ayuda y trata
diferente problemáticas, confiando
plenamente en la música como un
agente primario de intervención.
Para generar una “experiencia
sanadora” y auto realizadora con
la música, que es una herramienta
creativa y trascendente, que tiene
una influencia directa sobre el cambio deseado y que también es como
un objeto intermediario, que se usa
para movilizar reacciones en los vínculos relacionales de la persona que
consulta; es necesario tener claro el
rol que se le quiera dar a la música y
la intervención que se quiera realizar
en la terapia.
Lo anterior, implica reconocer que
la música tiene una aplicabilidad
44 |
en diferentes niveles, desde lo más
superficial a lo más profundo, puede
usarse a nivel auxiliar, cuando no
tiene propósitos terapéuticos, a un
nivel aumentativo, para enriquecer
tratamientos, pero fundamentalmente como musicoterapeutas se usa
a un nivel intensivo, para inducir
cambios significativos, con objetivos
a los que se acomodan las necesidades particulares y a un nivel
principal, cuando los objetivos son
netamente terapéuticos y se requieren cambios generalizados.
Según la intervención que se quiera
hacer, la música puede usarse “como
terapia”, cuando por si misma tiene
influencia directa sobre el cambio
deseado en el proceso, o puede
usarse “en terapia” cuando sus efectos sean sobre la relación terapeuta –
consultante, sabiendo que la música
influye pero no es el agente primario
del cambio o del proceso en si1.
¿Qué le aporta la musicoterapia a la
psicología?
Pensar en la aplicabilidad de la
musicoterapia en diferentes áreas
y contextos, implica primero tener
claro que por un lado se desarrolla
como una disciplina científica que
sistematiza, replica y vuelve objetiva la práctica y por otro lado se
orienta al desarrollo artístico que
permite improvisar, actuar, componer
1
BRUSCIA, Kenneth. Definiendo Musicoterapia. Amarú Ediciones. España. 1997. p 77-85.
e interpretar con la responsabilidad
de volverlo terapéutico al mismo
tiempo; teniendo consideraciones de
acuerdo a la población y el consultante. Es así como en su sentido de
ser un trabajo creativo y artístico
en sí mismo, resulta haciendo de la
musicoterapia más que áreas, métodos, modelos y técnicas, “más que la
suma de sus partes”, una propuesta
de intervención humana.
Comparando la forma de tratamiento
en profundidad de la musicoterapia
con otras áreas de conocimiento,
principalmente con la psicología, es
importante resaltar que la musicoterapia se dirige hacia “la capacidad”,
y no tanto hacia la introspección,
la exploración de la vida personal,
o el ganar visión interna para el
propio mundo emocional, teniendo
lugar a una liberación catártica de
sentimientos y resolver conflictos
latentes. Más bien se centra en “los
cambios evidentes” que atiende, organizando elementos del sujeto que
no están en estado de equilibrio y
amenazan la salud, que en los temas
encubiertos y dirige la relación consultante –terapeuta a potencializar la
capacidad de adaptación y el estado
saludable, tranquilizador, de alivio y
seguridad, no se utiliza como medio
para resolver conflictos psicológicos,
solo se influye propositivamente en
el estado anímico, mental, emocional
y espiritual de la persona 2.
2
Ibid. Definiendo Musicoterapia. p 94 -101.
NUMEN | Col·laboracions | Musicoteràpia, Psicologia
Aunque, en el caso de “ la musicoterapia rehabilitadora”, el proceso
mismo de la rehabilitación requiera
incluir objetivos psicoterapéuticos,
lo que implica ampliar el campo de
la terapia, encauzando actividades
musicales donde se incluyen sentimientos emergentes para la recuperación o rehabilitación y se tengan
en cuenta necesidades emocionales
en la resolución de traumas, dirigidos a la adaptación y la consecución
de niveles de funcionamiento y
ajuste, hasta el punto más optimo
de desempeño que sea posible para
el consultante.
Así mismo, las actividades se diseñan y se seleccionan de manera que
la participación en ellas requiera
que el consultante aprenda o practique capacidades o competencias
señaladas en los objetivos, depen-
diendo del encuadre, la necesidad de
expresión, investigación emocional o
resolución del consultante; centrándose más al rededor del componente
musical, que en otras modalidades
de arte que también pueden aportar
a la experiencia como una forma
aumentativa o de apoyo.
Para formarse como musicoterapeuta, no se puede pensar en la práctica
separada de la teoría, cuando en si
misma surge de un constante experimento experiencial, cuando pueden
influir diferentes modelos teóricos
basados en la psicología, en diferentes enfoques músico terapéuticos y
cuando requiere por su componente
científico dar validez a lo subjetivo
que puede ser desde una interpretación, una composición o la misma
escucha activa de la música.
Esta disciplina implica formarse
como músico y al mismo tiempo
como terapeuta, en un ámbito científico pero al mismo tiempo artístico
y creativo, encontrando un punto de
equilibrio entre la dualidad de roles
y conocimientos desde la practica a
la teoría y de la teoría a la práctica,
aportando siempre al objetivo de la
búsqueda de la salud, donde por la
relación terapéutica surgen cambios
graduales, actualizaciones del yo,
adquisición de destrezas y conocimientos para el cuidado de si mismo
responsable e independiente 3.
Andrea Klinkert, col·legiada 21277
3
BRUSCIA, Kenneth. Definiendo Musicoterapia. Amarú Ediciones.
España. 1997.p 103-105.
COPC Tarragona
numen | 45
NUMEN | Activitats Institucionals | Complicitats entre histèria i perversió
ACTIVITATS
INSTITUCIONALS
Complicitats entre histèria i
perversió
RESSENYA UMBRAL-TARRACO
Xavier Moriones Pellisa va parlar
a la trobada d’UMBRAL-TARRACO a
la Delegació, el 18 de març a partir
de fragments de casuística clínica
per il·lustrar el joc, en el camp del
desig i del gaudi, de dos posicions
estructurals diferents, la histèrica
i la perversa (una és el negatiu de
l’altra, en paraules de Freud), una
mostra interrogants sobre la seva
posició sexual i l’altra es mou en
la certesa. Una s’identifica amb el
desig de l’altre, i l’altra es convoca
a sí mateixa com a mitjà del desig
de l’altre. Una es vincula socialment
des de la repressió i l’altra des de la
transgressió.
FOTO: COPC-TGN
46 |
NUMEN | Activitats Institucionals | I Jornada Salut Informa
I Jornada Salut Informa
El president del Col·legi Oficial de
Farmacèutics de Tarragona, inaugurà la I Jornada Salut Informa: Com
millorar la Salut de les persones, que
es celebrà el divendres 12 d’abril a la
seu del Col·legi Oficial de Farmacèutics de Tarragona.
no para de dir-li com n’està de canviat des de fa 2 anys; ara el veuen
realment bé, no ha tingut cap més
crisi i els seus diferents ingressos
hospitalaris en clíniques psiquiàtriques formen ja part de la seva
història.
En la I Jornada Salut Informa han
participat alguns dels ens que
formen part de l’àmbit salut a les
nostres contrades. La Jornada pretén
crear un espai d’informació entre
l’administració, professionals, organitzacions i ciutadans.
Em sembla important començar per
aquesta petita vinyeta clínica en primer lloc perquè la teoria està sempre
basada en la pràctica i aquesta no és
altra que el discurs d’aquella persona que demanda els nostres serveis
com a professionals.
La Delegació de Tarragona del
Col·legi Oficial de Psicòlegs va estar
representada pel president de la
seva junta rectora. Publiquem la
seva intervenció “Psicòlegs per (a) la
salut”.
I en segon lloc perquè aquest exemple pot donar resposta a la pregunta
que ens fèiem des de la Junta Rectora de la delegació de Tarragona del
Col·legi de Psicòlegs de Tarragona :
“Què fem els psicòlegs?”
PSICÒLEGS PER (A) LA SALUT
”Alguns treballem dur esllomant-nos
dia i dia, i uns altres es guanyen
la vida fent de psicòlegs assentats
còmodament sense fotre res, només
escoltant. Si cregués en la reencarnació jo, a la meva propera vida,
voldria ser psicòleg“
Com podran suposar no son paraules
meves sinó d’un pacient adult que
des de fa 2 anys segueix una psicoteràpia i comenta la opinió del seu
pare sobre el fet d’anar al psicòleg
des fa ja tant de temps.
Ell ho explica avergonyit, comentant
que el seu pare no sap ben bé què
diu i que sembla que es contradigui
ja que és ell mateix, el pare, el que
Doncs si haguéssim de simplificar al
màxim i en una sola paraula quina
és la nostra tasca, quina és la nostra
funció dins l’àmbit sanitari, allò que
fem els psicòlegs per (a) la salut, podríem dir que el que fem és ESCOLTAR. Una escolta en majúscula que
ens permetrà treballar en la promoció, prevenció, avaluació, diagnòstic,
i intervenció de la salut.
I ho fem com a sanitaris, i tenint en
compte que la sanitat inclou no només l’àmbit de la clínica (confusió
força habitual), sinó també l’educatiu, el laboral, el forense, el social, o
l’esportiu.
Treballem amb la paraula i la seva
escolta, això sí, tenint en compte que
cadascú des del seu model teòric
de referència, cognitiu-conductual,
humanista, integrador, sistèmic o
psicoanalític, la utilitzarà amb objectius i de maneres ben diferents.
“Abans la vostra feina la feien els
capellans”, ens diuen els més grans.
Tenint en compte aquesta comparació, recorro de nou a la clínica
per a poder exemplificar el lloc ben
diferenciat que ocupem els psicòlegs. I ho faig a partir de la següent
pregunta feta per un pacient a la
consulta:
“Digui’m doctor quina diferència hi
hauria entre vostè i un capellà?”,
I després que se li retorni la seva
pregunta dient “a vostè se n´hi
acudeix alguna?”, respondrà: “I tant
que sí. El que li explico a vostè mai li
explicaria a un capellà. Sé que vostè
m’escolta d’una altra manera, i a
més a més no em farà fer penitència
ni em donarà l’absolució”
Doncs ja al 1890 Sigmund Freud escrivia un article, “Tractament psíquic
(tractament de l’ànima)” on certificava la importància de la paraula
i en el que ens explica que psique
significa ànima en grec i que tractament psíquic és el mateix que tractament de l’ànima. Un tractament
que, més que de l’ànima, ho és des
de l’ànima ja que implica al mateix temps el tractament tant de les
pertorbacions psíquiques com de les
orgàniques amb aquells mitjans que
influeixen sobre el psiquisme humà.
Tot seguit deixarà ben clar quins són
aquests mitjans quan comenta que
“les paraules són, en efecte, l’instrument essencial del tractament
anímic”.
COPC Tarragona
numen | 47
NUMEN | Activitats Institucionals | I Jornada Salut Informa
Així doncs podríem dir que la matèria primera amb la que treballem
els psicòlegs és el llenguatge i les
paraules que el conformen.
Les paraules se les emporta el vent
diu la dita, els escrits resten. Com a
professionals de la psicologia nosaltres defensarem precisament el
contrari: les paraules romanen, es
mantenen, i ho fan perquè queden
inscrites ja sigui a nivell conscient o
inconscient, i els seus efectes, depèn
qui i com les utilitzi, poden ser positius o devastadors.
Així ho vam poder comprovar al llegir
la crònica teatral del redactor en
cap del Diari de Tarragona de l’obra
Adreça desconeguda quan escrivia el
següent titular : “Quan les paraules
maten”. Un titular que donava compte del Fòrum de l’Espectador realitzat
amb els actors Lluís Homar i Eduard
Fernández després de la representació de l’obra al teatre Metropol el
passat mes d’abril. Aquest és un espai en el que col·labora el COPC amb
l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de
Tarragona dins el cicle Psiquisme i
Teatre, i ho fem perquè permet la
promoció de la salut al compartir
amb la ciutadania, a partir d’una
activitat cultural, opinions, preguntes
i reflexions respecte a la complexitat
de l’ésser humà i les relacions que
establim amb els altres i que sempre
es veuen mediatitzades pels sentiments i pensaments que conformen
el nostre aparell psíquic.
Cal doncs potenciar sobretot aquest
foment de la salut per tal de prevenir
la malaltia i les tasques de formació i
48 |
difusió en són una molt bona manera. És el treball interdisciplinar el que
permetrà en aquest sentit que el tan
anomenat i necessari model biopsicosocial inclogui tots i cadascun dels
diferents professionals que treballem
en l’àmbit de la sanitat sense que
ningú en quedi exclòs. És per això
precisament pel que treballem els
psicòlegs per (a) la salut.
Jaume Descarrega
NUMEN | Activitats Institucionals | Elements bàsics de salut mental per a professionals de l’àmbit social
Elements bàsics de salut mental
per a professionals de l’àmbit
social
PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE JOSEP MOYA
ció ens va parlar de la importància
crucial que té l’atenció a persones
usuàries amb situacions de salut
mental i que el treball amb elles és
una de les intervencions més complexes que es poden trobar avui en
dia els i les professionals de l’àmbit
del benestar social ja que requereix
d’un abordatge interdisciplinari i
coordinat amb els serveis especialitzats de salut mental per tractar de
manera adequada aquestes problemàtiques.
L’AUTOR DR. JOSEP MOYA
FOTO: COPC-TGN
Organitzada per la nostra delegació de Tarragona del Col·legi Oficial
de Psicòlegs de Catalunya, i amb
la col·laboració de l’ajuntament de
Tarragona va tindre lloc la presentació del llibre “ELEMENTS BÀSICS DE
SALUT MENTAL PER A PROFESSIONALS
DE L’ÀMBIT SOCIAL”.
L’acte es va realitzar el dijous, 25
d’abril de 2013 a la sala d’actes de
l’Ajuntament de Tarragona i va comptar amb les intervencions de la Sra.
Victòria Pelegrín, Consellera Delegada
de l’Àrea del Servei a la Persona,
el Dr. Josep Moya, autor del llibre i
psiquiatre, psicoanalista, coordinador
de l’observatori de salut mental de
Catalunya i docent del departament
de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya i el Sr. Jaume
Descarrega, President de la Delegació
de Tarragona del COPC.
Des la Junta Rectora volem agrair
la col·laboració de l’Ajuntament de
Tarragona i més concretament de la
seva regidora, Victòria Pelegrín, que
com a representant de l’àrea del Servei a la Persona va acceptar formar
part de la taula en la presentació del
llibre. En aquesta primera col·laboració amb la nostra delegació la Sra.
Pelegrín va voler destacar en primer
lloc la necessitat que les nostres respectives institucions puguin continuar treballant plegades a partir d’actes
com aquests que, tal i com ella va
comentar, es centren directament en
el camp de la salut mental que tant
els afecta a ells com a professionals
de l’àmbit social en el seu treball
diari amb els usuaris que atenen.
En un intent de reunir els aspectes
més importants de la publicació,
Jaume Descarrega va fer referència
a la funció de promoció i prevenció
de la salut mental implícita en el
text de Josep Moya, partint d’algunes referències al capítol dedicat a
la coordinació dels diferents serveis
socials en el que es comenta la
necessitat de mantenir una conversa
permanent entre els diferents agents
implicats, dins dels equips i en les
relacions entre dispositius, però
també amb els pacients i les seves
En Josep Moya, en la seva presentaCOPC Tarragona
numen | 49
NUMEN | Activitats Institucionals | Elements bàsics de salut mental per a professionals de l’àmbit social
o dels CRAE, és freqüent que els
professionals es trobin amb complicacions derivades dels problemes
psiquiàtrics d’algunes de les persones usuàries. Això introdueix un
element de complexitat que requereix no solament coordinació amb
serveis específics de salut mental,
sinó també que els professionals
assoleixin uns coneixements bàsics
que els ajudin a comprendre millor
i a abordar de manera adequada les
problemàtiques esmentades.
DE DRETA A ESUQERRA: SR. JAUME DESCARREGA, SRA. VICTORIA PELEGRÍN I
L’AUTOR DR. JOSEP MOYA. FOTO: COPC-TGN
famílies. Aquest darrer aspecte és
un indicador fonamental d’allò que
l’autor considera imprescindible per
a poder realitzar un treball articulat,
un treball interdisciplinari, el tan
anomenat treball en xarxa.
El fet de remarcar la importància
donada als recursos humans i a la
tecnologia humana, més que a la
instrumental, ens indica que es
tracta d’un text que es marca com
a objectiu treballar obrint portes a
partir de la concepció del subjecte i
la importància del vincle que aquest
estableix sempre amb l’altre, sigui
aquest usuari o professional. Així es
planteja un model d’intervenció que
més que centrar-se en les jerarquies
es centra en el cas, en la responsabilitat del propi subjecte i en la
“construcció col·lectiva d’un saber,
des d’una ètica participativa i corresponsable”
Tots aquests elements inclosos en
l’epíleg del llibre conclouen amb la
intenció final d’en Josep Moya al
destacar el paper fonamental de tots
aquells professionals del camp social que desenvolupen la seva tasca
en diferents moments i serveis, i el
50 |
requeriment de dos elements primordials com són l’escolta i el respecte
per a poder dur a terme la seva
funció de reinserció social.
Creiem que la millor manera de
concloure aquest article és recomanar-vos la seva lectura i per això
us deixem amb les paraules que el
propi autor utilitza en la seva introducció del text:
Qualsevol professional del camp de
l’atenció social, com també d’altres
camps com l’educatiu, el judicial o
el de salut, s’ha d’enfrontar sovint
amb qüestions referents a la salut
mental. Així, per exemple, en el
camp educatiu resulta cada cop més
clara la importància dels problemes
de salut mental no solament en el
desenvolupament curricular dels infants i dels adolescents, sinó també
en el seu desenvolupament personal.
Una davallada sobtada en el rendiment escolar d’un alumne/a pot ser
deguda a un problema psíquic, de
vegades no detectat o infravalorat.
En el camp de l’atenció social passa
el mateix. Així, tant en el dia a dia
dels serveis socials com dels EAIA
De tot això, en deriva la necessitat
d’adequar els programes formatius
a les situacions reals, del dia a dia,
a què fan front els professionals,
tot tenint molt en compte que les
circumstàncies són canviants i cada
cop més complexes –com és el
cas dels trastorns psicòtics o dels
trastorns per abús de substàncies
tòxiques– i, en conseqüència, els
continguts formatius hauran de ser
també molt dinàmics i interactius.
Aquest manual està concebut amb
l’objectiu d’adaptar els continguts
temàtics a les situacions reals, tenint
en compte la variable –gens banal– que el professional no sempre
disposa de la informació necessària
per conèixer la realitat mental de
l’usuari. Es tracta d’una variable que
depèn dels nivells de coordinació
entre xarxes, que massa sovint són
deficitaris i generen molt malestar
i insatisfacció als professionals. Tot
això s’ha tingut en compte a l’hora
d’elaborar el manual i, precisament
per això, cada capítol conté un
apartat pràctic, amb anàlisi de casos
i recomanacions i suggeriments
adreçats al professional de l’atenció
social. Tant de bo que aquest objectiu s’hagi aconseguit.
Josep Moya i Ollé
Jaume Descarrega
NUMEN | Activitats Institucionals | A Girona, Temps de Flors i Festa de la Psicologia Gironina
A Girona, Temps de Flors i Festa
de la Psicologia Gironina
El dissabte 11 de maig, i convidats
per la junta rectora de la delegació
de Girona, el nostre president Jaume
Descarrega va assistir a la primera
Jornada Nacional d’Altes Capacitats
i Família que s’organitzava a la
Facultat de Medicina i Infermeria de
la Universitat de Girona, i que en la
seva presentació comptava amb la
presència del degà del COPC, Josep
Vilajoana.
Posteriorment , i participant en
l’espai Girona Temps de Flors, com
un més dels actes organitzats amb
motiu del 25è aniversari de l’entitat,
la Delegació de Girona del Col·legi
Oficial de Psicòlegs de Catalunya
(COPC), vam assistir a la inauguració del pati de flors número 16 organitzat per la Delegació conjuntament
amb l’UNED, que va ser decorat amb
els motius florals de la Floristeria
Fontajau i les escultures de l’artista
i col·legiat Manel Palahí i Fàbregas
amb les seves creacions que unien
els símbols de Catalunya, Girona i el
Col·legi.
D’ESQUERRA A DRETA: NÚRIA TIÓ, PACO MOLINERO, NEUS ROSSELL, JOSEP VILAJOANA (DEGÀ DEL COPC), ARACELI PÉREZ (PRESIDENTA DELEGACIÓ DE GIRONA
DEL COPC), JAUME DESCARREGA (PRESIDENT DELEGACIÓ DE TARRAGONA DEL
COPC) I PILAR MATEOS. FOTO: COPC-GIRONA
MANEL PALAHÍ, ESCULTOR I PSICÒLEG. GIRONA
FOTO: COPC-GIRONA
COPC Tarragona
numen | 51
Encara no havia passat un mes, i
el divendres 14 de juny, tres membres de la junta rectora de la nostra
delegació, vam tenir també el plaer
de compartir de nou amb el nostres
companys de la delegació de Girona
la Nit de la Psicologia Gironina, que
es va celebrar en el marc incomparable del Claustre Gòtic de la Facultat
de Lletres de Girona.
Després de poder gaudir de la música en directe del grup Jazzyments,
i mentre la Fundació Autisme Mas
52 |
Casadevall servia un sopar fred per
tots els assistents, es va fer entrega
dels premis del XXIVè Concurs Literari, que en aquesta ocasió van ser
per l’Eva Manzano, pel seu article
“Psicòlegs, a la trinxera! La crisi,
una oportunitat per intervenir en la
psicologia” en la categoria de col·legiats i per la Kira Martín per l’article
“Aprendre de la diversitat cultural.
Un pas més en la rehabilitació psicosocial de la malaltia mental”. En la
categoria d’estudiants. Ambdós els
podeu trobar a la secció de notícies
del web de la delegació de Girona on
els podeu descarregar.
El nostre company i tresorer de
junta, Josep Maria Alcañiz, va ser
aquest any l’encarregat de formar
part del jurat que valorava els diferents articles presentats, un total
de 10 en la categoria col·legiats i
de 12 en la d’estudiants, i en el que
els membres del jurat valoraven la
comprensió del text, l’estil literari,
l’interès general i la rigorositat dels
treballs presentats.
JOSEP MARIA ALCAÑIZ ( TRESORER DELEGACIÓ DE TARRAGONA DEL COPC ) I PILAR SUBIRÓS (SERVEIS ADMINISTRATIUS
DELEGACIÓ DE GIRONA DEL COPC). FOTO: COPC-TGN
COPC Tarragona
numen | 53
NUMEN | Activitats Institucionals | Sopar benèfic a favor de la Fundación Pare Manel y de Tarraco Salut
“Sopar benèfic” a favor
de la Fundación Pare
Manel y de Tarraco Salut
El pasado día 13 de Junio, se celebró una cena benéfica a favor de la
Fundación Pare Manel y de Tarraco
Salut.
La cena fue organizada por el Ayuntamiento de Torredembarra, hemos
de reconocer la implicación que ha
tenido en la realización del acto a
Dña. Rosa María Guash, regidora de
este Ayuntamiento y otras voluntarias para llevar a cabo esta labor.
La Fundación Pare Manel, lleva trabajando desde el año 1977 en las zonas
de Roquetas y Verdún de Barcelona. Lidera diferentes proyectos de
acción social y educativa, desde una
perspectiva integral dando soporte
no solo a la infancia y juventud, sino
también a sus familias.
La Asociación Tarraco Salut, es una
entidad joven, lleva funcionando en
el Hospital Juan XXIII desde hace dos
años, dando soporte y apoyo moral
a los enfermos que se encuentran
ingresados, así como a familiares.
Estas Asociaciones tuvieron la amabilidad que el COPC asistiera como
invitado especial. Al acto acudieron
nuestras compañeras Lorena Ruzo y
María Checa.
Desde aquí queremos agradecer esta
gentileza que tuvieron con el Colegio
54 |
D’ESQUERRA A DRETA: LORENA RUZO, PARE MANEL, MARIA CHECA. TORREDEMBARRA. 19/02/2013. FOTO: COPC-TGN
de Psicólogos y esperamos seguir
colaborando y así poder aportar un
granito de arena para hacer una
sociedad mejor.
Ana Camacho
NUMEN | Activitats Institucionals | Sopar benèfic a favor de la Fundación Pare Manel y de Tarraco Salut
El passat 14 de juny la Delegació
de Tarragona del COPC, va assistir
a un acte solidari a favor de la
Fundació Pare Manel i l’Associació
Tarraco Salut. L’acte va consistir
en un sopar a la fresca i un seguit
dáctuacions i rifes. Es va realitzar a
Torredembarra, com a representació
de la Junta del COPC vàrem assistir la
Secretaria Lorena Ruzo i jo mateixa,
Maria Checa, vocal.
La fundació Pare Manel és coneguda
per la seva dedicació a la defensa i
el desenvolupament del drets i de
la qualitat de vida de totes aquelles
persones que pateixen exclusió o
risc d’exclusió i marginació social,
sobre tot en l’àmbit de la infància i
la joventut.
La Associació Tarraco Salut té com
a finalitat fer un acompanyament
solidari per a millorar la qualitat
sòcio-afectiva dels malalts i/o a les
seves famílies. Els seus voluntaris
ofereixen acompanyament a
l’Hospital Joan XXIII i a Centres
sociosanitaris de Tarragona.
Tant el sopar com la resta de la
vetllada van transcorre en un clima
de gran entusiasme i optimisme i
va servir per compartir vivències
del voluntaris sobre les actuals
experiències i per perfilar idees
de possibles projectes futurs a
desenvolupar al nostre territori entre
aquestes entitats solidàries i sense
ànim de lucre i la nostra Delegació
del COPC.
Esperem i desitgem que sigui l’inici
dún profitós camí de col·laboració
plegats i des de la Junta agraïm la
deferència de comptar amb el nostre
COPC en aquest acte.
Maria Checa
COPC Tarragona
numen | 55
NUMEN | Activitats Institucionals | Presentació oficial de la Coordinadora de Salut Mental Tarragona-Terres de L’Ebre
Presentació oficial de la
Coordinadora de Salut Mental
Tarragona-Terres de L’Ebre
El President de la Delegació de Tarragona del COPC, el Sr. Jaume Descarrega va assistir, el dimarts 11 de juny,
a la presentació de la Coordinadora
de Salut Mental Tarragona-Terres de
l’Ebre que pertany a la Federació
Salut Mental Catalunya, que és la
nova denominació de FECAFAMM (Federació Catalana d’associacions de
familiars i persones amb problemes
de salut mental), creada al 1996 per
unir esforços de les associacions que
ja existien a Tarragona. Aquest acte
va tenir lloc a la Sala d’actes de la
Cambra de Comerç de Tarragona.
Una setmana després, el dimarts 18
de juny, es va assistir, novament,
a la presentació que en aquest cas
es feia a Sant Carles de la Ràpita.
Creiem que no hi ha ningú millor per
a fer el comentari sobre aquest acte
que un dels col·laboradors d’aquesta
Coordinadora.
COORDINADORA
D’ASSOCIACIONS DE SALUT
MENTAL A LA DEMARCACIÓ
El dimarts 18 de juny es va dur a
terme a Sant Carles de la Ràpita
(Montsià) la presentació de la nova
Coordinadora d’Entitats de Salut
Mental per al Camp de Tarragona i
per a les Terres de l’Ebre. Aquesta
coordinadora està formada per les
56 |
associacions Ment i Salut La Muralla (Tarragona), Aurora (Tarragona),
Porta Oberta (Valls, Alt Camp i la
Conca de Barberà) i l’Associació de
Familiars de Malalts Mentals de les
Terres de l’Ebre (AFMMTE). Aquestes
associacions, amb entre vuit i vint-isis anys de trajectòria, volen agafar
el rol d’altaveu de la salut mental;
sent una interlocutora amb capacitat
de pressió davant les administracions públiques.
Així, també treballaran per ser un
agent clau del propi enpowerment de
les persones amb malaltia mental.
Uns dels puntals vitals d’aquesta
coordinadora serà la de fomentar
l’autonomia dels usuaris i treballar la
seva capacitat d’acceptació i presentació a la societat, lluitant per l’eliminació de l’estigma. De la mateixa
forma, també es vol assolir un grau
de domini per part dels usuaris de la
gestió de la seva vida personal, social, laboral i mèdica. En l’enllaç entre
les persones amb malaltia mental i
la societat es vol fomentar la participació dels primers en els òrgans de
gestió de les associacions. A la vegada, en l’àmbit social, es treballarà
fent difusió i informant a la població
al voltant de la salut mental.
En l’acte es va poder escoltar al voltant del present i del futur de l’atenció a la salut mental a les Terres de
l’Ebre mitjançant la presentació que
Cristina Vila, directora mèdica de la
Fundació Pere Mata Terres de l’Ebre.
I també va contar amb la presència i
presentació de Núria Albacar Riobóo,
docent del departament d’infermeria
de la Universitat Rovira i Virgili a
l’Ebre, que versà al voltant de la
infermeria i la salut mental.
En la mateixa taula, Jesús Bernal
Laynez, psicòleg de la Federació
Salut Mental Catalunya, va introduir
la presentació. L’alcalde de Sant
Carles de la Ràpita i president del
Consell Comarcal del Montsià, el sr.
Joan Martin Masdeu, va efectuar la
cloenda a l’acte. Maria Carmen López
Ortigosa, presidenta de l’Associació
Porta Oberta, també serà la presidenta de la Coordinadora d’Entitats
de Salut Mental.
David Ventura Montserrat, col·legiat
21360, psicolingüista
NUMEN | Activitats Institucionals | Premis de Comunicació Tarragona 2013
Premis de Comunicació
Tarragona 2013
RECONÈIXER EL (BON) PERIODISME
Reconèixer la feina (ben) feta dels
professionals de la informació va ser
el principal objectiu dels Premis de
Comunicació Tarragona 2013 que va
instituir el Sindicat de Periodistes de
Catalunya a la demarcació.
El sector del periodisme ha estat el
més fustigat per la crisi després del
de la construcció. L’any 2012, més de
200 informadors i comunicadors han
estat víctimes d’una sagnia incessant
i traumàtica d’acomiadaments.
El Sindicat de Periodistes va decidir
instituir aquest premi i obrir-lo a tots
els professionals de la província, independentment, de la seva afiliació.
La intenció primera ha estat valorar
l’esforç, la dedicació, la professionalitat i la sensibilitat socials dels
periodistes i comunicadors.
Hi ha molts companys que ho estan
passant molt malament. El mercat
no absorbeix tots els professionals
(veterans i experimentats) que han
estat acomiadats i els que surten ara
de la facultat. La polivalència salvatge i la precarietat han estat elements
crucials per enfonsar una professió
que ha de ser, sens dubte, creïble,
plural i d’interès social.
Els Premis de Comunicació pretenen
ser una mena de revulsiu. Volem
que l’esforç, l’empenta i la dedicació
siguin premiades.
Els periodistes han deixat d’exercir la
seva funció social per convertir-se en
“peus de micròfon”, on la informació
FOTO: BARTOLOMÉ PLUMA
ha estat canviada per propaganda
política i minimitzada per uns interessos sospitosos. El periodisme d’investigació ha
desaparegut perquè la premsa ha
deixat de ser, malauradament, el
gran fiscalitzador de les polítiques
governamentals.
La crisi econòmica i de valors existeixen, sens dubte, però el periodisme
és i serà sempre el mateix. Informar
(bé) els ciutadans, independentment
de qui governi o qui pagui. Si els periodistes ho tenim clar, el
reconeixement serà gairebé una
obligació.
RICARD CHECA, PRESIDENT DEL
SINDICAT DE PERIODISTES DE
CATALUNYA A LA DEMARCACIÓ DE
TARRAGONA
COPC Tarragona
numen | 57
ENTREVISTA A XAVIER
FERNÁNDEZ JOSÉ, REDACTOR
JEFE DEL ‘DIARI DE TARRAGONA’
Psicología y periodismo tienen muchos puntos en común.
El Presidente de la Delegación de
Tarragona del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, Jaume Descarrega, fue uno de los participantes en la
reciente gala solidaria y periodística
celebrada en el Teatre Metropol de
Tarragona. La gala sirvió para recoger
fondos para la Fundació Bonanit, que
ayuda a las personas sin techo, y
la Associació Orient&Occident, que
trata de prevenir que un niño nepalí
se quede ciego. También se entregaron los primeros premios periodísticos instaurados en Tarragona por el
Sindicat de Periodistes. Descarrega
entregó el galardón por “Historias
periodísticas” al redactor jefe del
‘Diari de Tarragona’ Xavier Fernández
José, al que entrevistamos para la
revista.
Pregunta: ¿Por qué el premio a “historias periodísticas”?
Respuesta: Es un reconocimiento a
las noticias que publicamos en una
sección titulada ‘El Defensor del Ciudadano’. Pero también a un estilo de
periodismo.
P: ¿En qué consiste la sección del
Defensor del Ciudadano?
58 |
R: Fue idea del director del periódico, Josep Ramon Correal, y me la
encargó a mí. Se trata de escuchar
las quejas, reclamaciones, lamentaciones… que hacen los ciudadanos
contra las administraciones o grandes empresas. Pero también de unos
vecinos a otros.
P: ¿Cómo funciona?
R: Me envían mails o me llaman
por teléfono, les escucho, valoro si
la cuestión tiene suficiente trascendencia periodística, hablo con la
administración correspondiente y les
expongo la queja. No solucionamos
nada directamente, sinó que somos
un vehículo para que les hagan más
caso. Y lo suelen hacer. Las administraciones ‘temen’ a los periodistas.
Y al ciudadano le hacen menos caso,
por desgracia. Además he aprendido
una cosa en esta sección.
P: ¿Cuál?
R: Que en plena crisis o sin ella, mucha gente necesita simplemente que
la escuches. Psicología y periodismo
siempre han tenido muchos puntos
en común: saber escuchar, analizar
las reacciones de tu paciente o entrevistado, ver lo que subyace debajo
de lo que te cuentan, observar sus
reacciones, captar su lenguaje no
verbal…Pero con el ‘defensor del ciudadano’ he comprendido y admirado
más la labor del psicólogo.
P: ¿Qué valora de la labor del psicólogo?
R: La paciencia que tienen, la empatía de saber ponerse en el lugar del
otro, la capacidad de comprensión…
Pero me gustaría tener ese toque de
profesionalidad del psicólogo muy
difícil para mí.
P: ¿A qué toque de profesionalidad
D’ESQUERRA A DRETA: JAUME DESCARREGA I XAVIER FERNÁNDEZ
del psicólogo se refiere?
R: A intentar ayudar a la persona
que te habla pero sin que te afecte
personalmente. Me han explicado
historias ‘insolucionables’ y muy
tristes que me han llegado al corazón. Los psicólogos son capaces de
no ‘llevarse a casa’ los problemas
de sus pacientes. A mi algún caso
me ha hecho casi llorar. Otros, lo
confieso, reír. Y, con todo el respeto,
pensar que hay gente muy rara, pero
que muy rara, por el mundo. Ojo,
siempre sin burlarme jamás de la
persona con la que hablaba.
P: Cuéntenos algún caso
R: He atendido unos 150 casos. Pero
sólo hemos publicado una veintena.
La inmensa mayoría porque no eran
publicables. Otros porque no he
dado abasto con el exceso brutal de
trabajo que hay en el Diari. Como en
todas partes, claro.
P: ¿No nos revela algún caso ‘curioso’?
R: (Ríe) Queda entre el periodista y
su ‘fuente’. Algo así como el secreto
profesional de los psicólogos.
P: Hablaba de un estilo de periodismo…
R: Sí. Siempre he defendido y lo
practico siempre que puedo (y me
dejan) un estilo de periodismo
comprometido, crítico con los políticos y poderosos, que defienda a la
persona de la calle. Eso me acarrea
disgustos con los políticos. Algunos
tienen la piel muy fina y no aguantan las críticas y me han llamado a
capítulo. ¡Si os contara…! (pero no lo
haré). Pero también me he causado
muchas alegrías cuando un vecino
o alguien de la calle me dice: “te
reconozco. Me gustan tus artículos.
¡Dales caña!”. Eso me encanta. Y
es que los periodistas, en el fondo,
somos unos egocéntricos de tomo y
lomo.
Jaume Descarrega, President de Junta Rectora
COPC Tarragona
numen | 59
NUMEN | Activitats Institucionals | Proposta ReusDigital.cat
Proposta ReusDigital.cat
El diari digital reusdigital.cat (http://
reusdigital.cat/) ha col·laborat assíduament amb la Delegació de Tarragona del Col·legi Oficial de Psicòlegs
de Catalunya fent difusió de la vida
col·legial des de l’inici, publicant les
activitats organitzades o escrivint
notícies sobre actes realitzats.
El 19 de maig, Marià Arbonès, director i editor de reusdigital.cat es
va reunir amb la junta rectora de la
Delegació i va proposar:
● La possibilitat que el Col·legi
de Psicòlegs organitzi també
activitats a Reus.
● La opció de col·laboració re-
gular amb la revista presentant articles d’interès general
de l’àmbit de la psicologia.
● Mantenir la col·laboració que
s’ha anat donant fins ara de
donar publicitat a les activitats del Col·legi i altres.
La junta rectora ha expressat el seu
acord amb aquestes tres propostes,
i anima als col·legiats a presentar
articles de difusió per publicar o
xerrades divulgatives.
60 |
NUMEN | Activitats Institucionals | X Trobada de Psicòlegs de les Terres de Lleida
X Trobada de Psicòlegs de les
Terres de Lleida
El divendres dia 21 de juny es va
celebrar la X Trobada de Psicòlegs de
les Terres de Lleida a les instal·lacions del Club Tennis Lleida, amb la
participació de seixanta col·legiats.
En l’àmbit institucional, van assistir
a la Trobada el Vicedegà del Col·legi
Oficial de Psicòlegs de Catalunya, senyor Ricard Cayuela, i el President de
la Delegació de Tarragona del COPC,
el senyor Jaume Descarrega.
Els representants dels Grups de
Treball de la Delegació de Lleida van
explicar als presents les activitats
que han realitzat, i tot seguit dos
col·legiats van comentar les seves
experiències professionals en l’àmbit
de la psicologia.
La vetllada va continuar amb un
sopar “psicolunch” en un ambient
agradable i distès que representa el
retrobament anual dels psicòlegs que
desenvolupen les seves activitats
laborals en diferents àmbits professionals.
President de la delegació de Lleida
del COPC
COPC Tarragona
numen | 61
NUMEN | Humor
HUM
)-:
Humor
OR
R
O
UM
:-)
H
)-:
Li falta a
lgun car
gol
Just a l’alçada d’un hospital psiquiàtric,
un vehicle queda aturat a la cuneta: una
roda ha sortit del seu lloc perquè ha perdut
tots els seus cargols que la subjectaven. La
conductora no sap què fer. Amb això, un
home que esgotava les darreres calades
d’un cigarro davant mateix de l’entrada de
l’hospital, mig amb pijama, s’hi acosta. Veu
el problema i diu:
- Si agafeu un cargol de cadascuna de les
altres rodes, en tindreu tres per a fixar la
quarta roda. Amb això podeu arribar al taller
mecànic més proper.
- I tant! No hi havia caigut. Gràcies... I a vos
us tenen tancat aquí?
- Ep! Jo estic aquí dins per boig, no pas per
tonto!
M
U
H
OR
62 |
:-)
HUM
HUMOR
R
O
R
O
M
U
H
NUMEN | Humor
HUM
)-:
:-)
R
O
OR
)-:
:
)
M
U
H
i
s
i
l
à
n
a
o
t
Au
HUMOR
HUM
OR
:-)
na
o
s
r
e
p
a
n
u
Jo era
o
n
a
r
A
.
a
s
i
c
e
ind
...
r
u
g
e
s
n
a
t
c
i
n’est
R
O
M
U
H
COPC Tarragona
numen | 63

Revista Numen 59 - Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya

Transcripción

Documentos relacionados

Ous estrellats amb pernil Huevos estrellados con jamón Eggs on a

Les Filles de Maria Auxiliadora

Déus i mites de l`antiguitat

l`Espurna nº 24/ juliol-setembre/2010

diptico pp 13 - Partido Popular de Barcelona