JOAN MARTf ¡ VALLS - Arxiu de la Memòria Popular
Transcripción
JOAN MARTf ¡ VALLS - Arxiu de la Memòria Popular
JOAN MARTf ¡ VALLS v> <•/ H¡ í í' f; % A ^ 1 f í ; ' ¡i,' / I f f X PRÒLEG Estimat candidat a lector: El quadern que tens a les mans neix amb la intenció de fer un homenatge al meu avi com a testimoni de la meva admiració envers ell. Això podria tenir molt poca importància per vosaltres, que gairebé segur no el vàreu conèixer i no teniu per què sentir cap tipus d'admiració per un desconegut; però per remeiar la vostra ignorància i precisament per rectificar aquesta desgràcia, s'han fet aquests papers, que pretenen descobrir un personatge interessant: un "fabricant d'il·lusions". En Josep Valls va ser fonamentalment un empresari que va dedicar-se a fabricar cultura, alegries, somnis i sobretot va donar l'oportunitat a milers de persones a considerar d'una altra manera les hores d'oci i de lleure. Aquest personatge va ser un exemple de com, en èpoques no molt llunyanes, existien empresaris pels quals era més important la seva feina creativa, que la sana intenció de guanyar diners. Intueixo que aquestes personalitats tan vitals i creatives cada cop son més escasses avui en dia on el diner s'ha convertit en una finalitat primordial i gairebé exclusiva. Per tal de fer reflexionar al personal, teniu a las vostres mans unes dades biogràfiques, uns fets viscuts i un breu retrat del tarannà d'en Josep Valls, empresari teatral, impressor i moltes coses més. Un home divertit, imaginatiu i treballador, que tothom que va tenir la sort de coneixe'l el considerava una persona d'una enorme qualitat humana, que és el més important que es pot dir d'una persona en aquesta vida i encara més quan ja no hi ets i habites en el terreny emboirat de l'oblit. Aquesta curta edició ha estat possible gràcies als quatre euros guanyats honradament pel seu autor. No he disposat de cap ajut institucional i sí, de l'ajut diví que m'ha inspirat a escriure. A les mans, tens un exemplar totalment il·legal. És a dir, considerat fora de la llei, doncs no ha passat cap tipus de registre, no he pagat cap taxa, ni he fet cap cua a cap taulell de la nostra estimada burocràcia. Pràcticament ha estat imprès amb una "vietnamita" del segle XXI. Malgrat tot, la criatura és aquí. Pensat, escrit, imprès i enquadernat en forma de quadern. Té moltes coses per descobrir-te i espero et farà passar una bona estona. Es il·legal però existeix, la qual cosa fa pensar bastant. Podríem treure una conclusió esfereïdora pel sistema: per què serveixen legalitzar, registrar i burocratitzar les obres?. Segur que penseu que és per tenir una defensa legal si es produeix el plagi. Doncs bé, quedeu autoritzats a fer de dolents i plagiar pels descosits si és aquesta la vostra perversa intenció. Ni l'avi ni jo ens enfadarem. Per a més característiques insòlites, els exemplars d'aquesta edició es regalen olímpicament. Absolutament gratuïts com ja has constatat tu mateix. És un llibre per a lectors intel·ligents i amb ànim altruista he volgut que arribin a totes les llars amb "sensibilitat i bon gust", com diria l'avi, i sense que hagi de dependre de la capacitat monetària del lector. Moltes gràcies per la vostra repassada. Editorial: Primera edició: "JO MATEIX S.L." Desembre del 2004 Títol original: Josep Valls, un fabricant d'il·lusions. Subtítol: L'homenot del "Teatre Bosque" Impressió: Davant la impossibilitat de fer-se a "Rápidas Valls" ha estat imprès en una moderna impressora actual. ADVERTENCIA CLARA La reproducció d'aquesta obra per qualsevol procediment, inclosa la reprografia i el tractament informàtic, com també la distribució d'exemplars mitjançant lloguer o préstec, QUEDEN TOTALMENT AUTORITZATS. Només cal tenir el detall de notificar-ho al pare de la criatura (l'autor). També queda autoritzada la possibilitat d'una adaptació virtual , teatral o cinematogràfica de l'obra. Davant d'aquesta opció: parlem-ne. Joan Martí Mas Molí s/n 17466 Garrigoles (Girona) MIS MEMORIAS" El meu avi va començar a escriure les seves memòries (en castellà) a l'any 1952, quan l'home ja va intuir la seva fi. Va ésser llavors quan va considerar que després d'una intensa vida plena d'alegries i també d'algunes penes, era el moment de recordar i atrevir-se a escriure les seves vivències més interessants. Es veu clarament la seva intenció de fer una feina ben feta doncs es tracta d'un conjunt de quaranta-un folis lligats amb un cordill a unes cobertes més rígides. En un primer moment sorprèn que un home d'ofici impressor, tant acostumat a tractar amb el paper, no utilitzés una enquadernació més consistent o una bona llibreta relligada per escriure el que "oficialment" havia de ser el seu llibre pòstum, però en el primer full ja adverteix que es tracta d'un "borrador" i per tant del seu caràcter provisional. Aquests últims escrits són inacabats i és lògic suposar que la malaltia i la mort van interrompre la tasca. Només va arribar a omplir vint-i-quatre folis amb la seva ploma estilogràfica de tinta negra. La lletra és petita, clara, suficientment regular i segura sobretot per un home de setanta dos anys. Les memòries van ser escrites a la seva vivenda de la Rambla de Prat número 11 on hi vivia amb la seva esposa Consuelo, la seva filla Carmen, gendre i tres nets. Per a l'escriptura d'aquest llibre ha estat fonamental poder disposar d'aquests escrits autobiogràfics. Aniran sortin paràgrafs (sempre en castellà) per tal de ser fidel a la manera pròpia que el protagonista explica les seves vivències. Abans de començar l'escriptura hi trobem una nota: "Datos facilitados por personas de avanzada edad, habitantes de la ciudad de Alcoy y familiares del autor de estas MEMORIAS". Allá por el año 1871, un joven llamado José Valls Vilaplana pidió relaciones amorosas a una joven llamada María Romà Gispert, con motivo de una excursión que hicieron varios jóvenes de Alcoy a la extensa finca llamada "Mas de Ñuño" del término de Jijona (entre Alcoy y Alicante). En esta finca estaban como colonos los padres de María, llamados José Romà y Teresa Gispert. La familia la componían además sus hijas, (la citada María) Teresa, Concha , un hijo llamado José y la abuela Concepción, madre de Teresa. Todos estaban ocupados en las labores del campo un sábado del mes de febrero, día lluvioso y frío. Cuando estaban todos ausentes , menos la abuela Concepción de 96 años de edad, se presentó al "Mas de Ñuño" un gitano según parece con ánimo de robar, pero al verle cuando se acercaba, la abuelita cerró la puerta y se subió a una ventana pidiendo auxilio... El gitano, que sabía que la vieja estaba sola, rápidamente se subió por la tapia a la chimenea y por ella se deslizó quedando aprisionado a la mitad de ella por estar ésta provista de una reja de hierro, la cual se puso porque en cierta ocasión entraron animales salvajes que tanto abundaban por aquellas sierras. La abuelita Concepción, sin perder la serenidad, cogió una cantidad de sarmientos secos de la poda y prendió fuego. 1 A los gritos horribles del que moría quemado y el humo enorme que vieron los que trabajaban a tres kilómetros del Mas, llegaron corriendo y coincidió su llegada con la pareja de la Guardia Civil. Después de este drama, se supo que fueron detenidos el hijo del gitano, de 18 años de edad y la esposa, que confesaron varios robos y no negaron la mala intención que llevaban de robar la heredad aquella, sino lo evita la viejecita. Por consejo de la familia del joven José Valls Vilaplana, prometido con la hija María y por habérselo aconsejado también el jefe de la guardia civil, se trasladaron todos a una fábrica de papel titulada "El Molinar" en el término de Alcoy, pues de no salir de aquellas montañas la venganza de la tribu de gitanos hubiese sido terrible. Transcurridos un par de años se casaron la María con José cuyos padres de ella, como ya he dicho, se llamaban Teresa y José. Los padres del novio María y Antonio. El 29 de julio de 1875 vino al mundo un niño a las cinco de la madrugada, también como una fatalidad del destino en condiciones dramáticas. Una enorme inundación arrastraba río abajo parte de las paredes y máquinas de la fábrica de papel, pero a las nueve horas ya fue trasladada la madre y el recién nacido a la ciudad de Alcoy donde al cabo de unos días falleció María Romà de Valls. L'Avi havia explicat diverses vegades que el dia abans de néixer ell, la seva mare va realitzar un gran esforç al transportar un cossi ple d'aigua i això va ser una causa important perquè el part fos complicat i ella morís. Sempre va considerar-se culpable de la mort de la seva mare. El niño fue bautizado en la parroquia de Santa María de Alcoy y le pusieron los nombres: José, Antonio, Valls Romà. Así pues la heroína de la hazaña del gitano era bisabuela. La Sra. Teresa Gispert abuela materna y el Sr. José Romà abuelo materno. Da María Vilaplana abuela paterna y D° Antonio Valls abuelo paterno. L autor d aquestes memòries ens explica: (Siempre según datos de vecinos y familiares) En los primeros días de mi existencia, como no había manera de encontrar una nodriza, fui llevado por toda la parte alta de la población y por caridad o por lástima que daba a los vecinas (las que criaban) por turno me alimentaron. Ya hay nodriza!! Unos labradores del pueblo de Beni-fallím , llamados Vicente y Pepa, fueron contratados para que me criaran. Fue tanta la estimación que me tenía aquella mujer, que el día que terminó el trato, aún me alimentó de balde más de un año. La separación fue emocionante... 2 Mi padre se volvió a casar con su cuñada Teresa. Cuando contrajo matrimonio, como yo no conocí a mi madre (e.p.d.) la llamaba madre a mi tía Teresa, hasta que un día al salir del colegio un chico vecino mío me contó que aquella señora Teresa no era mi madre. Yo tenía unos ocho años y al llegar a casa expliqué lo que aquel chico me había contado. Noté que todos tenían lágrimas en los ojos y mi abuela Teresa me cogió en sus brazos y me dijo: "Sí fill meu; ésta no és la teva mare. La teva mare va morir quan tu vares néixer..." Como ya estaba acostumbrado a llamarla madre, seguí hasta que murió, cuando yo tenía más de veintiocho años (1903). Fue mi tía-madre buena persona pero recuerdo que mi padre en algunas ocasiones tuvo serios altercados con ella, porque observó que no me trataba como a sus legítimos hijos que llegó a tener trece (11 varones y dos hembras). La familia se traslada a Barcelona. En Alcoy existía una fábrica de cerillas fosfóricas y uno de los propietarios era hermano de mi padre. Un incendio destruyó la fábrica mientras actuaba éste de sereno. Al inaugurar la nueva fábrica nombraron a mi padre representante para Cataluña y Baleares de la venta de cerillas. En el año 1884 llegamos a Barcelona. Primero mi padre y yo que tenia nueve años. A las pocas semanas llegaron su esposa, un hijo llamado Paco y los abuelos, terminando por estar juntos toda la familia con los tíos y tías etc. Mis primeros oficios. Entré como aprendiz en una carpintería de la calle de la Paloma. A las pocas semanas me busqué yo mismo empleo como dorador de marcos de cuadros en la calle Tragí, junto a la plaza de Santa Catalina. No contento en este oficio porqué me cargaba con demasiados pesos, me busqué trabajo en una imprenta de la calle Villarroel n° 17, cuyo dueño se llamaba Baseda. Este oficio lo tomé tan a gusto que ya a la segunda semana me subieron el jornal. Ahora cobraría nueve pesetas semanales. Era el año 1886 y tenía 11 años. Recuerdo que en el invierno de este año, cayó una nevada tan importante que hasta la fecha no se ha repetido. Estuve catorce años seguidos haciendo de marcador de las obras "Historia de España" de César Cantú, muchas novelas y "La Ilustración Ibérica". De allí me llevaron por orden de la Sociedad de Impresores a marcar (en 2 o turno) los billetes de cien pesetas, con el busto de Quevedo, a la imprenta Ramírez. Terminado este tiraje que duró cerca de tres meses me quedé para imprimir la publicación semanal "Alrededor del Mundo" y como parte de este empleo yo salía de comparsa en el "Circo Ecuestre" de Gil Vicente Alegría, instalado en medio de la plaza de Cataluña que me cogía muy lejos de la calle Córcega que es donde estaba la imprenta Ramírez, me busque trabajo en la calle Tallers. Se trataba de la casa "Redondo y Xumetra". A los pocos años murió Xumetra y la viuda junto con el Sr. Redondo me nombraron encargado. No debía dar mal trato a los otros compañeros (todos o casi todos de mi edad) que al hacer las elecciones para cubrir la vacante de Presidente de la "Sociedad del arte de imprimir", me propusieron y salí por mayoría, actuando más de dos años. Esto me dio disgustos y trabajo. 3 Con el afán de ganar más dinero. Yo venía cobrando en 1899, unas 57 pesetas semanales. Jornal como encargado 30 ptas. Por repartir el Noticiero 10 ptas. Por cobrar recibos del semanario Fiscal .... Por salir de comparsa 10 ptas. 7,50 Cal reflexionar un moment sobre la quantitat d'hores de treball que representa aquesta feina. De esta cantidad, entregaba a mis padres 30 pesetas y yo me vestía y me daba una regular vida en aquel tiempo. (A los 24 años). De no haberme alimentado bien hubiera enfermado de tanto trabajar. Mis padres pasaban mucha miseria debido a tener que atender a trece hijos y al resto de la familia. ¡HE TRET LA 1 a A LA LOTERIA! De mis ahorros compré un décimo de tres pesetas del número: 9.158 El cual salió premiado con 100.000 ptas. Y por lo tanto cobré 10.000 ptas. Nada dije a casa, pero como me compré una capa, un cinturón y camisas, comprendieron que algo había pasado y por mediación de un amigo de mi padre (el Sr. Morales Tur) éste me interrogó y me hizo comprender la mala situación que pasaba mi pobre padre y le entregué la cantidad que aún tenía que serían unas 9.250 ptas. Sorprèn avui en dia aquest acte de "solidaritat i bona fe" d'un noi d'aquesta edat que podria haver guardat una part dels diners per muntar la seva pròpia vida. VULL ESTABLIR-ME I CASAR-ME A finales de 1899 frecuentaba y llegué a ostentar el cargo de secretario del "Centro Federal", instalado en la calle Puertaferrisa n° 16. Allí conocí al jefe de Cataluña, D° José Ma Vallés y Robot, a su sobrino Joaquín Salvatella, a Elíseo Sala y cuando vino a Barcelona el eminente D° Francisco Pi y Margall tuve que estar con él varios días. Como los Federales, a excepción de unos treinta no venían al Centro, aquella casa era triste. El conserje se pasaba los días sin ver más allá de esas treinta personas. Las ya citadas, el concejal Domènech, el abogado José Pintó, el pequeño Ardid, yo mismo y algunos pocos más. Pues bien, a propuesta mía se acordó inaugurar unas veladas artístico-literarias que fueron un gran éxito, llenándose el local en cada sesión. 4 El jove Josep es va enamorar d'un noia que treballava com a brodadora amb la seva germana. Es tractava d'una noia senzilla però amb certes pretensions de prosperar ja que estava orgullosa de treballar en els brodats de la casa reial i es de suposar que l'esperava una gran carrera professional. Sembla ser que fins hi tot anava amb mantellina pel carrer. Un dia en Josep va demanar-li relacions, però la noia va considerar que aquell pretendent no era del tot apropiat per a ella doncs "portava gorra" i era un "simple treballador d'una impremta". Però... el món dóna moltes voltes i curiosament anys mes tard ella i tota la seva família van trobar-se grairebé a la misèria i van haver de demanar ajut a l'empresari Valls. L'avi, evidentment va ajudar-los i entre altres coses va deixar que ocupessin durant una temporada uns camerinos del teatre que van fer servir com a habitatge.. Fracassat en el primer intent de casar-se, el noi va canviar d'estratègia. Deixem que ell mateix ens ho expliqui: Por aquellos tiempos yo soñaba con establecerme y casarme para salir de aquella vida que ya no podía soportar en mi casa, es decir, en casa de mis padres, pues llegó a parecerme que estaba entre locos. Hablé con mi bondadoso padre y comprendiendo que no proponía nada malo me ayudó en algo y compré a plazos una Minerva "Boston" y varios tipos de letra. Con esto empecé a buscar trabajo (sin abandonar las otras obligaciones) y así llegué a tener un ayudante operario, después dos y por fin, pedí relaciones a la joven Consuelo Girones Rubert que había conocido en el Centro Federal y era mi bailadora preferida. Al estar conforme tanto ella como sus padres, poco tardó el casamiento. El 15 de Abril de 1900 se celebró la boda en la iglesia de Las Jerónimas (más tarde "El Carmen") instalada en la calle San Antonio Abad. A pesar de que me casé a gusto, al cambiar de vida y no estar entre mis padres y hermanos que tanto quería, me puse triste y recuerdo que en una visita a la casa que tantos años había vivido, me puse a llorar. Mi padre me preguntó si me pasaba algo malo y le respondí que no, pero que tenía el presentimiento de que no sería feliz. Al preguntarme por qué motivo le contesté que a parte de mi suegro D° Antonio Girones, que era un hombre bueno y comprensible, los demás, o sea mi esposa y su madre no eran del todo lo que yo esperaba. No tardó mucho en demostrarse mis presentimientos. Ens trobem en un punt clau de la vida d'en Josep Valls. El fet de no acabar d'entendre's del tot amb la que seria la seva companya per la resta de vida, va ser un factor condicionant i decissiu en tots els seus actes posteriors. Amb la perspectiva que dóna el temps podem constatar aquest factor però també s'entén perfectament la necessitat que tenia aquell noi de sortir de l'entorn familiar. Va ser un conjunt d'interessos emocionals i també econòmics com veurem seguidament. 5 Confieso que al escoger por esposa a Consuelo, más que por la simpatía personal y por lo de sus buenas cualidades como trabajadora y conservadora de sus intereses, me hizo decidir el saber que tenía un pequeño taller de planchado y que una vez casados, con mis afanes para trabajar (que no eran pocos) y lo que ella podía aportar, podríamos avanzar algún pequeño capital y dejar la plaza de encargado. Efectivament la meva àvia Consuelo era una bona dona però dura, seca de tracte. Una persona introvertida, poc carinyosa i que recordo haver vist riure en contades ocasions. Sempre va fer costat a l'avi però jo diria sense cap convenciment, amb por de que les "aventures teatrals" constants acabessin malament. L'àvia sempre va fer costat al seu marit i en èpoques difícils va també treballar com una negra. Per altra part, quan les coses van anar millor també és cert que va poder "gaudir" d'una vida més folgada econòmicament que la que podia esperar una noia obrera planxadora, a la seva època. La Consuelo va esdevenir una dona rica al costat d'un home que anava molts metres per davant d'ella. Un home que la superava tant amb sensibilitat com en idees i ganes de viure. Vull creure que no va posar pals a les rodes a la maquinària de l'avi, però també estic convençut que amb una dona més atrevida, més dinàmica i més imaginativa, l'avi hauria pogut fer molt més o ferho d'una altra manera. O potser s'hauria estimbat encara més. El "defecte" conservador de la dona, també podríem entendre'l com un fre adequat per l'excés d'impuls de l'avi i es va convertir així en una "qualitat". Ell va feria seva vida i ella la seva. Es van respectar mútuament durant tota la vida i van tenir fills com veurem més endavant.. EL PRIMER DESENGANY En aquella nueva casa que me había metido, mandaba mi suegra. Da Carmen Rubert gobernaba a su antojo y si no se hacía su voluntad había malas caras. Mi suegra había propuesto a mi suegro y éste accedió en el acto, vender el taller de planchado y como estaba acreditado se encontró comprador enseguida. A los pocos días buscaron piso en el Ensanche y allí fuimos (calle Bruch 114entlo). Monté una imprenta en pequeño y después de mi enorme trabajo de día, pasaba muchas horas allí y mi esposa me ayudaba. Con las cosas así y siempre con el afán de ir adelante como no me acababa de gustar el tener el taller en un piso, aprovechando un día que tuvimos un altercado nos separamos. Los dos viejos fueron a parar allá donde ahora es la plaza Gala Placidia (en Gracia) y mi esposa y yo a la calle San Pablo n° 39 tienda. De esta tienda se hicieron dos departamentos y como tenía dos puertas, en la primera puso Consuelo otro taller de planchado y en la segunda hasta el fondo, la nueva imprenta. Ahora era un industrial y me di de alta de la contribución; compré al contado varios tipos y una guillotina vieja con bancada de madera. Ya podía admitir trabajos de regular importancia. 6 Por falta de experiencia y sin ayuda de la familia, nos quedamos sin cenar. Trabajando doce y catorce horas diarias más lo que mi esposa ganaba en su taller, llegó un sábado y fin de mes. Pagué facturas y jornales hasta quedarnos tan solo unas cien pesetas para pasar aquel sábado y domingo, pero vino una de esas cuentas inesperadas y no dejé de pagarla. Contando que cobraría aquella noche unas seiscientas pesetas de la "Casa Vives" (ortopédico). Este cliente hacía más de un año que pagaba con puntualidad, pero aquel día fatal no pagó y como tanto mi esposa como yo habíamos entregado hasta el último céntimo en pagos, no tuvimos mas remedio que irnos a la cama sin cenar. Yo podía recurrir a la familia pero nos dio vergüenza y nada les dijimos, además eran más de las nueve de la noche y vivíamos apartados de ellos. Aquel fracaso por falta de experiencia nunca más me ha ocurrido y quedó grabado en mi pensamiento no quedar nunca sin fondos porque en momentos de apuros difícilmente te ayuda nadie. Como el trabajo de imprenta se multiplicaba, pagamos un traspaso de la tienda de la calle Boters n° 16 y allí fue donde empezó la vida más activa que pueda soportar una persona. Sembla increíble que després dels anys de dur treball encara es pugui fer aquest comentari. Realment aquest període havia de ser molt esgotador per un home tant acostumat a treballar. Mi señora dejó por completo lo de su oficio y aprendió de encuadernadora. La nueva tienda era espaciosa y tenía escaparates. Pusimos a gran escala, venta de postales y objetos de papelería. Esto fue un éxito. Fins ara hem vist el retrat d'un home treballador i valent. Ara començarem a veure una faceta nova: imaginatiu. Con ocasión de venir a Barcelona los Reyes de España en viaje de bodas, se me ocurrió la feliz idea de imprimir una postal donde aparecieran la Reina Victoria y D° Alfonso XIII. La gente de aquella época tenia pocas oportunidades de tener una foto o una postal con los Reyes. En principio solo imprimí doscientas, pero a medida que iba avanzando el día se formó una cola de compradores ante la tienda. Tuvimos que buscar urgentemente un minervista más un sustituto. La máquina no paró durante tres largos días y tres noches estampando el grabado de sus Majestades. Se llegó al tiraje de 82.000 postales. Un equip de venedors de postals passejaven per la Rambla i pel centre de la ciutat i feien la venda a ple carrer. Quan s'acababen el exemplars, tornaven a la botiga on la màquina en subministrava més, encara calents. El coste inicial entre el grabado, cartulina, jornales etc. era de unos 2,5 céntimos y las vendíamos a seis céntimos, o sea que por cada millar quedaba neto: 350 ptas. En tres días se ganaron 28.700 ptas. Ara ja es tractava d'assumir nous reptes. Una impremta que pogués acollir qualsevol tipus de feina. Això requeria tenir una màquina d'impressió plana per gran format. 1 Compré la primera máquina plana que tuve. Tamaño 65x90. Se compró al contado una máquina grande con el propósito de hacer revistas y periódicos. Pronto se enteraron mis amistades y clientes del empuje ascendente que tenía la imprenta y un tal señor Guerrero, los hermanos Soriano (del Paralelo) y el secretario de la Confederación del Trabajo, Sr. Herreros, me asediaban con tanto trabajo que no tuve más remedio que buscar auxilio en otros impresores. El Sr. Herreros me propuso hacerles la revista mensual titulada: "Espartaco". Esta publicación me dio serios disgustos pues cada edición era denunciada por las autoridades, hasta el extremo de recogerme los materiales la policía. La tendencia política de todos los escritores de la revista era anarquista. Un día me visitó el célebre jefe de policía Sr. Memento y me dijo que tenía que ir con él a presencia del Gobernador Sr. González. Ya en el despacho de este personaje, me interrogó en los siguientes términos: "De usted señor Valls tengo inmejorables informes y me extraña que pudiendo editar publicaciones de otra índole se meta Vd. con favorecer a esos anarquistas peligrosos". La contestación mía: "Vuestra excelencia no sabe que los primeros números de Espartaco publicados antes de su llegada a esta capital no fueron denunciados, pero a medida que los sindicatos van tomando posiciones, se atreven más en sus escritos y yo creía que enviando anticipadamente las pruebas a la censura, mi responsabilidad quedaba a salvo". "No señor! -contestó enérgicamente- la censura tiene un exceso de trabajo y lee las galeradas con mucha rapidez, o no las lee. En fin, terminemos... procure de no imprimir artículos peligrosos porqué a usted le meteré en la cárcel". Como además de comprometerme, esos Sindicatos me pagaban muy mal o no pagaban, busqué la manera de prescindir de ellos. EL SETMANARI "EL RAYO" Para cubrir la vacante de la revista "Espartaco" fui a la Universidad a registrar el título "El Rayo" así como a Gobierno Civil para la autorización de publicar periódicos. Esa publicación era propiedad mía a todo riesgo. Como no me metía en política y en cada ejemplar había un sobre con derecho a un premio, aquella publicación fue un éxito total. La gente no compraba uno ni dos, sino que los arrebataba a manos de 25 y regalaban los ejemplares quedándose solamente con los sobres. Los premios consistían en un 75% en gomas de borrar, lápices, postales, espejitos, vales para cien tarjetas, etc. y un 25% de premios verdaderamente extraordinarios. Para llamar la atención y que sirviera de reclamo, en el primer número se dieron cinco cuadros al óleo de 35x50, una bicicleta, una figura de metal con pie de mármol, una lámpara de comedor, cinco paquetes de tabaco y prendas de ropa blanca. La aparición del primer número despertó tal interés que se llegaron a tirar 6.000 ejemplares que en 1902 era un caso rarísimo. 8 Altra vegada es demostra l'originalitat i oportunisme publicitari. Así llegamos a más de veinte ediciones pero como siempre se repetían los mismos o parecidos premios, fue decayendo hasta que un día entró un señor a la tienda. El señor Buxó era dueño de un cine ubicado en Gracia y además poseía una tienda de joyería. Me hizo un pedido importante de billetaje para su cine. Como la edición de "El Rayo" ya no me interesaba, la suspendí y me dediqué al tiraje de los billetajes que duraron varias semanas. En aquellas fechas no se exigía el pago anticipado y menos siendo aparentemente un hombre rico, pues el cine era de su propiedad y la joyería acreditada y situada junto al llano de la Boquería o sea casi esquina con la Rambla y la calle del Hospital. El caso es que al entregar el trabajo me pagó con un talón del Banco de Barcelona cuyo importe era de 13.000 ptas. La sorpresa y disgusto fue enorme al no ser atendido el talón. Después de varias conversaciones me propuso que esperase unos días ya que tenía en venta la joyería y el cine, para después marcharse con su familia a Buenos Aires. Con el peligro de no cobrar nunca el talón consulté con un abogado y embargamos el cine y le pedí que me traspasara el local dándole diez mil pesetas más. Buxó estuvo de acuerdo y me vendió el edificio, las máquinas de proyección y vistas fijas, así como butacas, bancos, despacho, etc. así fue como empecé en el mundo de los espectáculos públicos. Casi por casualidad. L'Avi era propietari per primera vegada d'un local públic on podia experimentar al seu aire. Calía posar-hi imaginació i fer alguna cosa diferent a la resta d'oferta del ram. Era el principi d'una nova etapa queja no deixaria mai més. Era impressor en un negoci cada cop més important, però la seva inquietud feia que contínuament hagués de provar noves experiències divertides i fer-les compatibles amb la seva professió. Una característica de la personalitat de Josep Valls, era la de buscar sempre una forma creativa de divertiment i el món de l'espectacle era un camp magnífic per desenvolupar la seva personalitat, experimentació d'idees i creació. 9 EL CINEMA "LA CAMPANA" Era el 23 de septiembre de 1903 y se confeccionó un cartelito y un prospecto anunciando el cambio de dueño del local y la inauguración del "Cine la Campana". Este era el tercer local que en Barcelona se destinaba para películas. Yo no me contenté con dar al público lo que daban los demás, pues a parte de la proyección de vistas fijas y una película, se inauguró con atracciones. Contraté al entonces muy solicitado Pepe Marqués y La Perla Antillana. Como plato fuerte y último número al "Gran Fregolino". Todo un programa bomba. Ara sí que m'agradaria saber la cara de l'àvia al veure com el seu marit es ficava en terrenys que no coneixia. Segur que no va fer-li cap gràcia però l'home havia posat la directa i començava l'aventura. Una aventura en un barri diferent: Gràcia, on hi vivien majoritàriament obrers i gent senzilla com ell, que va saber connectar ràpidament amb aquell nou empresari. Tornem a les paraules del propi Valls: Entre la enorme propaganda, el peso del programa y una banda de música que recorrió los mercados y principales calles repartiendo propaganda, aquello más que un éxito fue una invasión de público. El local estaba situado en la Rambla de Prat n° 2, esquina calle Salmerón (hoy Gran de Gràcia) Se trataba de una construcción de madera con una campana en la puerta que se hacía sonar al empezar las sesiones. Allí se hicieron funciones de todas clases y películas de primera categoría. En la época de los Tenorios, se vendían las localidades con anticipación y para todas las sesiones. En pleno apogeo de éxitos: No se puede continuar! Al propietario del solar se le ocurrió edificar todo aquello con dos enormes edificios y me citó para decirme que lamentaba mucho que en plena euforia tenía que marcharme y que no me extrañase pues al anterior propietario Sr. Buxó ya se lo notificó varios meses antes. Esa era la verdadera causa que el malvado Buxó vendiese el negocio y marchase a las Américas. Todo lo demás era una excusa y nunca tan bien dicho: de mal pagador. El propietario del solar tenía además la opción de compra sobre toda la finca llamada "El Bosque de la Fontana" situada al final de la misma calle Rambla de Prat y esquina con la Riera de Cassoles (hoy Avenida Príncipe de Asturias). Per cert, la idea d'aquest nom va ser seva i després de proposar-ho a l'Ajuntament, el consistori el va acceptar com a nom oficial del carrer. Aquel señor me propuso que para no perjudicarme, pasase a dar espectáculos allí, a la Fontana. Él compraría el solar y me lo alquilaría. A los pocos días, el señor Felipe Iglesias que así se llamaba, compró el terreno y yo me instalé firmando un contrato por diez años prorrogables. Era un lugar mucho mayor, con árboles y vegetación abundante que permitía muchas más posibilidades. 10 Malgrat el primer moment de desconcert, al canvi era favorable i va sortir-ne beneficiat. L'historiador Llu is Permanyer escriu el 3/1/1993 a La Vanguardia: "La Masía Fontana era una gran finca, medio señorial y medio campestre, que según Josep Maria de Sucre databa de principios del siglo XVIII y era propiedad de la familia Roca i Batlle. Anteriormente había pertenecido a la residencia de verano de la Virreina. La casa tenía un gran bosque formado por altos y viejos árboles. La viuda de Josep Prat i Abada!,heredera de la finca decidió un buen día (hacia 1889) urbanizar la zona de la parte de montaña de la calle actual y de ahí el origen del nombre Rambla de Prat. El nomenclátor, en cambio, lo relaciona equivocadamente con el escritor y gobernador Josep Melchor Prat i Solà. En el año 1894 se abrió la calle actual. Por cierto que los gracienses de la época vivieron una experiencia interesante al encontrar con espanto en la espesura de aquel bosque, una serpiente de gran tamaño. Una boa de cuatro metros, seguramente escapada de alguna colección zoológica de una compañía circense ambulante. El caso fue que no sólo le dieron caza, sino que el propietario mandó disecarla y mantenerla en permanente exposición en el porche que había en lo alto de la masía, lo que era motivo de admiración de cuantos por allí pasaban. Y puestos que la envergadura del animal disecado causó en su día alguna incomodidad, fue mandado cortaren dos, pero manteniéndolo siempre a la vista". COMENCEN ELS ESPECTACLES A GRAN ESCALA El traslado del cine La Campana al grandioso local del Bosque fue un acierto y se empezó con grandes espectáculos. El "Gran Teatro del Bosque" va inaugurarse el 19 de març de 1905 (diada de Sant Josep) en una presentado podríem dir que "en societat". La Vanguardia hi dedica una amplia informació: "Levantado en terrenos de la Fontana, el nuevo local se destina al arte. El local consta de una galería, amplia platea, palcos laterales, sesenta filas de sillones que terminan en el espacioso jardín cubierto en parte por un toldo. En el jardín el público puede colocar sus sillas a discreción. Así es que resulta de inmejorables condiciones para disfrutar del fresco ambiente al propio tiempo que las obras que se pongan en escena. El teatro se halla muy próximo a la calle Mayor y a poca distancia del tranvía. Obtendrá el favor del público si la empresa se esmera en la selección de obras y de artistas". En el diari la Publicidad, podía llegir-se: "Detrás del frondoso bosque se ha construido una pista para patinar en la que se tocará música durante los intermedios. Entre los senderos del jardín hay repartidos varios kioscos de bebidas". La idea era crear no només un teatre, sino un centre d'esbarjo on es pogués realitzar tot tipus d'esdeveniment cultural i d'oci. Òpera, teatre, varietés, "skating club", concerts matinals de 9 a 12 i altres meravelles. Hi havia també un Restaurant dirigit pel Sr. Castellà, un ampli Cafè i un "Glacier" artificial per patinar amb patins de gel. De l'escenari hi baixava un 11 teló amb anuncis del "Bazar Económico". El públic tenia l'oportunitat de disposar de cadires per col·locar al seu aire i formar grups de tertúlia sota els arbres. Les taules de marbre eren atesses per joves i boniques cambreres. L'obra escollida per aquesta presentació va ser "Marina" amb Vittoria Benimeli i Manolo Utorque era anomenat "el Musclaire". Dos dies més tard, el 21 de març es fa la inauguració oficial de la temporada d'òpera amb "Aida". El preu de l'entrada general és de 55 cèntims de pesseta. Un cronista de l'època va escriure: "els arrossaires de la veïna riera de Sant Gervasi anaven en número considerable al Teatre Bosc a fer tecs i veure l'espectacle". Al correr la noticia de que había firmado contrato para dar espectáculos en "El Bosque", un amigo llamado Artigau (que era guardarropía en el Liceo) me invitó para hablar con el director artístico de aquel teatro D° Francisco Casanovas. Después de varias entrevistas acordamos en preparar una temporada de opera italiana y española, quedándose él contratado como Director Artístico. En la primera temporada tomaron parte artistas de primera categoría salidos del Gran Teatro del Liceo, de los cuales recuerdo al tenor Cardinali, la soprano María Giudice, el barítono Romeo, Manolo Utor que acababa de debutar en el Liceo como tenor de portentosas facultades, coros, orquesta, sastrería, guardarropía y demás dependencias todas del Gran Teatro. Se cantaron "L'Africana", "Carmen", "Sansón y Dalila", "Marina", "Rigoletto" y la "Óveme". Se tuvo que prorrogar la temporada con "I Pagliacci", "Cavalleria Rusticana", "Faust", "Lucía", etc. Sorprèn el volum d'obres representades en una sola temporada. Es increíble si tenim en compte la complexitat que comporten: de moviment de decorats, vestuari, atrezzo, assajos, cantants, músics, hotels, dietes, camerinos, tramoia, personal complementari de neteja, manteniment, etc. etc. En las temporadas siguientes ya se programaron estrenos. Entre ellos, "Bruniselda" del maestro Morera (esta obra aunque estrenada en el Liceo, pasó a mis manos a la tercera o cuarta representación). "La Sort" del maestro Bosch Humet, "Laura" del maestro Pons y también "Madame Butterfly" de Puccini. Por cierto que ésta última ópera la conseguí debido a que las anteriores temporadas había pagado más cantidad de pesetas a la casa Ricordi de Milán, en concepto de derechos de autor, que no había ingresado el Liceo en varios años. Esto es fácil de comprender: el Liceo daba cada temporada 21 funciones de abono y en el Bosque se programaban cada temporada más de 100 representaciones. Así pues, la Sociedad de Autores o sea la casa Ricordi vio con nuestros ingresos un filón y al pedirles el estreno de "Madame Butterfly" me contestaron con una carta donde había tres firmas: la del administrador, la del eminente maestro y autor Jacomo Puccini y la del representante en Barcelona señores Vidal Llimona y Boceta. 12 En La Publicidad es paría elogiosament de la temporada del Bosque i es reclama la denominado de "Sitio Real". També hi podem llegir: "El Sr. Valls se esmera dentro de su esfera para presentarnos las primicias de unas óperas de universal renombre completamente desconocidas en nuestra ciudad." A més d'aquesta estrena a España, també varen representarse per primera vegada al país quatre operes més: "Mateo Falcone", "Rafael", "Laura" i "Don Procopio". També s'estrenà la ópera del pianista Rubinstein, "Demon". L'obra tenia un ballet molt original per la seva coreografía, però que no va agradar al públic del Bosque. La llista de primeres figures que van pasar per l'escenari del Bosque és considerable. Hi trobem noms tan coneguts com Raquel Meller, Bella Chelito, Hipólito Lázaro, La Fornarina, etc. Era un teatre de moda i amb una activitat fabulosa. Como la tarifa aplicada al Teatro Bosque era considerada de segunda categoría, los desembolsos en concepto de derechos de propiedad eran los siguientes: el repertorio de Verdi como son "Rigoletto", "La Traviata", "Faust", etc. pagaba 150 ptas. por función. Por la ópera "Aida", 500 ptas. Del repertorio de Wagner como son "Lohengrin", "Tanhauser", etc. pagaba 500 ptas. por función. Del repertorio francés como es "Carmen", "Laura", etc. se pagaban 250 ptas. y por "Cavalleria Rusticana" y "Pagliacci", 300 ptas. La ópera "Manon" se pagaba a 1000 ptas. por función y por "Sansón y Dalila", 500 ptas. por función. Según estas tarifas, el Teatro Bosque venía a pagar en aquellos años, un promedio de 400 ptas. diarias por temporada. Hacíamos cien funciones en poco más de tres meses y eso representaba un total de 40.000 ptas. Este ingreso, según confesión de los representantes de las casas extranjeras de la propiedad intelectual, era en aquella época una cantidad extraordinaria. Era lógico que me concediesen a mí el estreno en España de "Madame Butterfly", antes que al Teatro Real de Madrid y que al Liceo de Barcelona. La ópera habia sido estrenada en la Scala de Milán a principios de 1904. MADAME BUTTERFLY La publicitat que va utilitzar en Valls deia textualment: "La empresa del Gran Teatro Metropolitano de Chicago ha contratado en exclusiva esta ópera que se estrena en el Gran Teatro Bosque, para mil representaciones." Ara es tractava de donar un bon cop d'efecte propagandístic i promocionar-la a España. Dies abans de l'estrena a Josep Valls se li va acudir una campanya publicitària que passaba per donar a conèixer a la gent del carrer la música i la originalitat de l'obra d'ambientació japonesa. Per això va contractar un tramvia de dos pisos, que feia el recorregut Plaça de Catalunya-Plaga de Lesseps. A la part de dalt, descobert, una colla de comparses vestits i maquillats japonesos oferien als vianants gestos i reverències amb les seves ombrel·les. A la part baixa del vehicle, una bona colla de músics tocaba fragmments de la música de l'obra. En el lateral exterior del tramvia uns gran cartells anunciaven la representació. 13 El tramvia feia el recorregut amunt i avall del trajecte diverses vegades al dia cridant enormement l'atenció del públic potencial. Sembla ser que a partir d'aquest fet tan original per l'època, la companyia de tramvies de la ciutat, va plantejar-se seriosament monopolitzar la propaganda comercial a l'exterior dels seus vehicles. Els músics també passejaven la música de l'òpera pels mercats i places del barri de Gràcia. Cartells i propaganda gràfica (realitzada a la seva impremta) "Gráficas Valls" complementaven la campanya. L'obra va estrenar-se el divendres 2 d'agost de 1907. Director d'orquestra: Arturo Baratía Madame: Emilia Vergeri Pinkerton: Lorenzo Simonetti El cónsul: Sr. Romeu Suzuki: Sra. D'Achilli Podem llegir la crítica del 3/8/1907 en edició de tarda: "Como trabajo instrumental, representa un progreso sobre anteriores producciones de Puccini, pero en cambio se observa tal vez en ella menos sentimiento e inspiración. El libreto de la ópera tiene cualidades escénicas, situaciones de efecto y en general gran intensidad dramática". Acaba el comentari: "Se distinguió la Sra. Vergeri que demostró sus cualidades de artista en el final del segundo acto que es el de mayor efecto escénico y musical de la obra y en todo el tercero. También el Sr. Simonetti desempeñó bien su breve papel. En resumen: se trata de una obra sencilla en su aspecto musical a la cual el numerosísimo público congregado en el Teatro Bosque tributó algunos aplausos al final de todos los actos." La obra se puso en escena con trajes nuevos especialmente caros y decorados y mobiliario nuevo. Se ensayó durante quince días y se realizó gran propaganda. Llegó el día del estreno y a pesar del esfuerzo, el público no respondió como era de esperar. A las doce representaciones ya se habían perdido unas 25.000 ptas. Al anunciar la última semana y con las alabanzas de la prensa y del público que ya había visto la obra, empezó a llenarse el teatro y tuvimos que prorrogar los contratos, dándose el agradable caso de recuperar el dinero perdido y además ingresar unas 35.000 ptas. más. El propio autor me felicitó por lo bien que representamos su obra y haciéndome constar que yo había dado siete funciones más que cuando se estrenó en Italia (1904). Quan l'avi s'embarcava en riscos econòmicament complicats era bastant freqüent de prometre a la seva esposa Consuelo suculents regals si el negoci sortia rodó i els guanys sobrepassaven determinada quantitat. La meva àvia va poder gaudir de joies, alguna d'elles molt importants. Anells, polseres i penjolls amb grossos diamants que encara avui en dia en donen fe. 14 Les 35.000 ptes. netes, guanyades només per la Butteríly són una quantitat més que considerable a l'any 1907. Hem assenyalat que la direcció musical va ser del mestre Arturo Baratta, un personatge interessant que en Sempronio, cronista de la ciutat, en parla en el seu llibre "Minutero Barcelonés" al referirse al teatre Bosc: "Baratta era un eminente músico barcelonés cuyo apellido dio pie a muchas bromas. La ópera Baratta fue un tópico satírico de la época, que entrañaba una evidente injusticia para un hombre enamorado cual pocos del acervo artístico de su tierra, autor de "Lo desengany", primera ópera catalana estrenada en el Liceo. Baratta fue un decidido partidario de la españolización de la ópera italiana, y en cuantos elencos líricos figuraba su nombre, los artistas cantaban frecuentemente en castellano y en catalán, pues Baratta abundando en el mismo criterio que Wagner, proclamaba la conveniencia de que el público conozca lo que dicen los personajes cuando cantan". Després Sempronio diu: "Durante casi un cuarto de siglo, vino el Bosque dando temporadas estivales de ópera y toda suerte de espectáculos manteniéndose constantemente en candelero, por la magia, el bullicio, la alegría, el atrevimiento y la insolencia del mundo del espectáculo". Josep Valls continua escrivint: Pasaron los años 1907 y 1908 con espectáculos de todas clases. Fem un petit parèntesi per aportar una relació de les obres representades el 1908 per tal de donar una idea de l'activitat assolida: Inaugurado de la temporada: 12 de juny Companyia: Matrás-Campos Obres: Estrenes: Preus: El puñao de rosas La gatita blanca La cuna El estuche de monerías La alegría de la huerta La tempestad La Mascota La Dolores Tolette La patria grande Amor baturro Butaca: 1,50 ptes. General: 0,50 ptes. Abonament: 10 pessetes per 30 sessions. 15 A partir del 18 de juny: Enseñanza libre Caramelo El barbero de Sevilla Una vieja Mam'zelle Nitouche Las campanas del Carrión La viejecita La mujer de papá (exclusiva) Carmen Bocaccio El cabo primero Marina El rey que rabió El pobre Valbuena La fiesta de San Antón La borracha La marcha de Cádiz Juliol de 1908: Marina Aida La viuda alegre Los saltimbanquis El encanto de un vals Tosca IL Trovatore 24/7 Verbena de San Jaime: 1o entrada en el Bosque del batallón de veteranos que subirá de Barcelona a los acordes del paso doble "Alma de Dios". 2o La hermosa ópera "Un ballo in maschera". 3o Concierto en los jardines ejecutando entre otras las ovacionadas piezas "Palacio de Cristal" y "Els néts dels Almogavars" con sus correspondientes cañonazos y tiros de fusilería. Acabada la función, gran baile en la pista. Despacho de localidades: Rambla de las Flores 20 Casa May-plou Finals de Juliol: La Favorita Tosca La Boheme Aida (debut de la Sra. Emilia Viñas) 16 Agost de 1908: La Gioconda Tosca Gli Ugonotti Aida Lohengrin Carmen Otello Olé Sevilla El dúo de la Africana Carceleras I Pagliacci Setembre de 1908: Aida El dúo de la Africana Lohengrin Carmen Cavalleria Rusticana Chateau Margaux Rigoletto Gli Ugonotti Alma de Dios Amor ciego La reina mora La carne flaca Las bribonas La alegre trompetería San Juan de Luz. Aquesta temporada va acabar el 13 de setembre. 17 LA SETMANA TRÀGICA del 1909 Com a expressió del malestar popular provocat per la guerra del Marroc es van produir diverses manifestacions de protesta i el 26 de juliol es declarà la vaga general. Sense orientacions polítiques clares el moviment va esdevenir una revolta anticlerical. Jaume Fabre i Josep M. Huertas en el seu llibre "Tots els barris de Barcelona" comenten: "La Setmana Tràgica fou particularment tensa a Gràcia, on s'aixecaren 76 barricades amb llambordes, pedres, rai'ls de tramvia, tapes de claveguerea, i llits de metall. Fou l'únic barri on es va disparar contra l'exèrcit i on prengué el caire d'autèntica protesta contra la guerra, sense desviacions anticlericals, i això malgrat la crema d'algunes esglésies. La raó d'aquesta sensibilització especial potser cal cercar-la en el fet que dos-cents dels reservistes que hom volia embarcar cap al Marroc eren de Gràcia. El general que manà la repressió se'l conegué com a "general Persiana", perquè donà ordre de disparar contra totes aquelles persianes que no fossin avall. Les esglésies cremades foren la de Sant Joan, que era on abans havia estat la mansió de la Virreina, el convent-escola dels carmelitans delcalços i l'Oratori de Sant Felip Neri al carrer del Sol. Desmantellar les 76 barricades costà després a les autoritats de la ciutat, 10.148 pessetes." En el verano de 1909, en plena temporada de ópera sucedieron los acontecimientos de quema de conventos y de iglesias. En plena revolución quedó cerrado el teatro. Es decir, cerrado para el público pero incautado por el Capitán General para convertirlo en cuartel. La compañía no cobraba al tratarse de un caso de fuerza mayor, pero como teníamos que pagar el hospedaje, tuve que hacer adelantos por valor de más de 10.000 ptas. Al volver la normalidad, fuimos los primeros en abrir el local y el público lo tomó con simpatía llenándolo varios días de la semana. 18 LA VIDA CONTINUA I SEGUEIXEN NOVES EXPERIÈNCIES Transcurrieron los años 1910 hasta el 1917 con obras de zarzuela grande como "La tempestad", "Jugar con fuego", "Marina", "Los sobrinos del Capitán Grant", etc. y las del género chico como "La Viejecita", "La Verbena de la Paloma", "El Dúo de la Africana", "Las Corsarias", "Moros y Cristianos", "Las Musas Latinas", etc. etc. Fueron muchas las temporadas de género chico y se inauguraban seguidamente de cerrar las de ópera. Debido a tal cantidad de funciones, el maestro Serrano y el maestro Vicente Lleó, aprovechando una entrevista después de un banquete en el restaurante del Tibidabo, me propusieron darme obras de estreno si las llevaba a cabo en el centro de la ciudad o en el Paralelo que en aquella época estaba en pleno auge. Entre los años 1917 y 1920 tuve la empresa, además del TEATRO BOSQUE, la del TEATRO NUEVO y CÓMICO. Después: TEATRO BOSQUE, NOVEDADES y CIRCO BARCELONÉS, o sea que llevaba a cabo la gestión y programación de tres teatros a la vez, además de la imprenta RÁPIDAS VALLS de la calle Tapias n° 4. Para reforzar el cartel de cada teatro contraté artistas de primera categoría como la célebre Fornarina, La Farfalla, las tiples Carmen Andrés, La Beltrana, La Torrerica etc. Por cierto que se dio un curioso caso con esta artista: yo estaba terminando el contrato de la máxima figura de aquella época: la famosa Consuelo "La Fornarina" y no encontraba ninguna artista de categoría para sustituirla y exponiéndome mucho, anuncié el debut de una señora que en Aragón tenia fama de cantar canciones regionales como pocas. Pues bien, con una propaganda como pocas veces se ha visto, la hice debutar. Regalé localidades de primera clase entre la colonia aragonesa y críticos del género lírico y de variedades. Al terminar el primer número de su programa, la gente puesta en pie le dedicó una ovación y como la artista se emocionó, se puso un pañuelo sobre los ojos y la ovación duró largo rato. Después del segundo número ocurrió lo mismo y el público exigía más y ella no se cansaba de repetir hasta que acabó haciéndome salir al escenario. Al salir a escena se oye la voz de Pepe Gil (popular empresario) que desde la segunda fila, gritando me dijo: ¡Això són artistas!. En fin, que La Torrerica estaba contratada para diez funciones y en aquel momento le improvisé un nuevo contrato de tres meses que me firmó en el acto. Le aumenté el sueldo a voluntad mía, de 100 a 200 ptas. por función. Téngase en cuenta que La Fornarina cobraba 500 ptas. diarias y llenó el local hasta la décimo quinta representación y después decayó algo la entrada, mientras que La Torrerica llenó el Teatro Bosque más de un mes. El resto del contrato lo cumplió en otros locales de mi empresa, siempre con éxito. 19 LES TEMPORADES DEL "CIRCO ECUESTRE" Alternando con Varietés, Zarzuela, Comedia, Drama y Bolos de ilusionismo, se improvisó en el año 1914 un Circo de verano al aire libre. Ocurrió en ocasión de derrumbar el antiguo cobertizo y antes de construir el nuevo local en 1917. Las cuadras de los caballos y fieras estaban lindantes con la calle Rambla de Prat y encima se colocó la entrada general. El recinto constaba de 32 palcos, 600 sillas de pista y unas 1.000 sillas de segunda clase. Además, bancos de madera en forma de gradas para 1.500 personas. En total el aforo era de cerca de 4.000 espectadores. La gran empenta del "Circo Ecuestre" va formar part de la renovado de l'any 1917. Des de el primer moment les diverses representacions van tenir una acollida sensacional per part de la crítica i un enorme entusiasme per part del públic. Es tractava de les clàsiques funcions de circ, amb equilibristes, acròbates, trapeci volador, animals ensinistrats, feres, pallassos, i fins i tot números espectaculars com "l'home bala". Segons escriu l'historiador Jordi Torras (autor de molts diversos articles sobre el teatre-cinema Bosque) en el seu llibre "Viaje sentimental por los cines de Barcelona": "El primer programa del circ el constituía la "Gran Compañía Ecuestre-Gimnástica-Acrobática-Cómica-Mímica" de la qual en formava part "Seiffer l'Artista Aristòcrata, de la Pocasolta Kelly, el Rei de la Xurriaca i els Grands Excèntrics Briatore i Melville. (Els interessats poden consultar els textos de Sebastià Gasch sobre circ)". Una altra anècdota que escriu Jordi Torras: "Crec que val la pena una al·lusió a Taeroplà que va idear el director artístic del Bosc, Amadeu Tombas. Es tractava d'un aparell que sobrevolaba el recinte, pilotat per La Celys, que entre altres cuplés picants, en cantava un dedicat a "La Hermosa Institutriz", mentre des.de l'avió repartia regals al públic. També hi havia un espectacle titulat "Ilusión Acuática Celle-là?" i magnífics fi de festes després de les representacions d'òpera com el d'un preciós "Cakewalk" ballat pel conjunt de noies de la Pauleta Pamías. Recitals de Tito Schippa i l'acomiadament d'Espanya el 4 de febrer de 1922 del gran Leopoldo Fregoli a l'escenari del Bosc. Aquest teatre va ser veritablement un autèntic i encantat bosc animat". Una atracció molt sonada consistia en un globus que s'enlairaba sobre el jardí i del qual penjaba un gronxador amb un arriscat "capità" que realitzaba diverses piruetes a l'aire. També es van veure els primers espectacles de lluita lliure femenina. Una novetat pintoresca que va atraure força l'atenció del públic. 20 El programa de la temporada d'estiu de 1916 deia: CIRCO ECUESTRE DEL BOSQUE Rambla de Prat, GRACIA Teléfono 7477 Grandiosa Compañía ECUESTRE, GIMNÁSTICA, MUSICAL, MÍMICA D I R E C C I Ó N : Luís C a s a s e c a Elenco de los artistas contratados q u e actuarán durante la t e m p o r a d a Miss Ella trabajo a Panno Mr. A n d e r s notable jongleur de Salón Mr. Bustos con su volteo a la Richard Kid J o h n s o n boxeador americano. Sport potpurri. T h e Vitals equilibristas de fuerza Mr. Alien jockey de Long-Champs Trio O r a n Aerial Athletic Act Os Luzos notables equilibristas olímpicos Mr. W o l s i con su Etalón a la alta escuela Los notabilísimos gimnastas procedentes del Gran Circo Barmun ad Bailey The Marconis 1-2-3-4-5-Melville La mejor trouppe ecuestre con sus emocionantes combinaciones cómicas procedentes del Gran Circo Norte-Americano, Rigling Brothers. La hermosa y escultural Bella L ó p e z avec son exentrique Los mejores perchistas del mundo, procedentes del Gran Teatro Alambra de París The Worderful Morandini's (Troupe) La más grande atracción de la actualidad. Lo nunca visto. Número sensacional Los famosos Guardias fronterizos Australianos Captain J a c k Kelly M i s s Violet Kelly La mejor troupe Árabe que se ha presentado en Barcelona, notabilísimos Saltadores del Circo Cinizelly de Rusia. Sie A b d e l k a d e r Ben Hadv Los verdaderos reyes del aire, con sus arriesgados ejercicios en los Trapecios Volantes The 3 Evans La notabilísima troupe, compuesta de 8 hermosas y elegantes señoritas CARON'S 21 Los reyes del tapiz H e r m a n o s Elnado Ott de la que forma parte la hermosa y escultural LAURITA denominada portados los públicos "la locomotora viviente" Número verdaderamente extraordinario El sin rival artista de fama mundial, el verdadero y único Rey del Alambre ROBLEDILLO Los inimitables clowns musicales parodistas excéntricos únicos en su género Antonet y Moreno Los aplaudidos clowns PIPPO Y SEIFFER Y los graciosos Augustos de Soirée: Tonitoff (hijo) Gasparini, Algabe y Plá. PRECIOS: Palcos sin entradas, 12 pesetas Sillas de pista con entrada, 2 pesetas Butaca con entrada, 1,50 pesetas Delantera de grada con entrada, 1,50 pesetas Silla numerada con entrada, 0,87 pesetas Entrada general, 0,48 pesetas NOTAS IMPORTANTES: En el "Circo Ecuestre del Bosque", no habrá reventa de billetes ni preferencia. El público pagará por las localidades el precio fijado en los que le cueste un céntimo más. Únicamente sufrirán un ligero aumento, las Contaduría. Despachos en Barcelona: Carmen n° 20 "Casa May-Plou", Raulich n° 12 y en el kiosco del Liceo. taquillas de carteles, sin vendidas en "El Ingenio" El edificio ha sido construido, hallándose expresamente para Circo Ecuestre a 93 metros sobre el nivel del mar, en el lugar más sano y más fresco de Barcelona, con localidades bajo cubierta y otras situadas en los jardines. Será para el público el local preferido durante el verano. El espectáculo culto y variado, será en todo digno de la importancia de nuestra capital. Además, en las funciones a diario, dará la Empresa otras en las tardes de los jueves, con programas combinados para los niños. Por las noches de los referidos días se celebrarán en el Circo, funciones de moda, dedicado a lo más selecto de la sociedad. La Compañía de tranvías dispondrá de un servicio extraordinario desde las nueve de la noche hasta terminada la función. Servicio esmerado de café y restaurant. En caso de lluvia el público podrá ocupar las localidades no vendidas. I N A U G U R A C I Ó N del local y d e b u t de la C o m p a ñ í a 21 d e j u n i o de 1917 a las 10 noche 22 La premsa va comentar: "¡Muy bien amigo Valls! Anoche hemos ido al Circo del Bosque. El público llenó por completo todas las localidades y se hartó de admirar, de reír y de aplaudir. Es el lugar más agradable y el más divertido espectáculo que se ofrece este verano en Barcelona. El circo tiene la virtud de satisfacer a niños y mayores; en el circo no se dicen tonterías sentimentales como en el teatro; todo lo más que puede suceder es que algún clown repita un chiste. Pippo y Seiffer parodiaron graciosamente "La marcha de Cádiz". Aplaudimos también al australiano Kelly, notabilísimo manipulador de látigos y lazos que debería darse un paseo de madrugada por el barrio de la Atarazanas para cazar todas las alimañas nocturnas que pueblan las calles del mencionado quartier de la pintoresca Barcelona, que parece a esas horas una menagerie con las jaulas abiertas. Antes de acabar esta salutación a los artistas del Bosque, hagamos una profunda reverencia ante la signorina Briatore, la preciosa Tanagra que anima un momento la fiesta con su gracia infantil, con sus saltos de amable diablesa. En el programa de mà del 28 de Juny hi llegim: Verbena de San Pedro ¡Programa colosal! ¡Función monstruo a beneficio del público. Acróbatas, ciclistas de la muerte, jongleurs ecuestres, Caballos árabes, malabaristas, equilibristas, saltadores, clowns, Banda de música. Al terminar la función se disparará un Gran Castillo de Fuegos Artificiales por el acreditado pirotécnico D.M. Estadella, compuesto de Una Rosa Italiana - El Globo Terráqueo - Una Jardinera - El Abanico Los cuatro soles y terminando con la Fantástica erupción Volcánica. Cohetes voladores de novedad - Jardines con sport y atracciones Café y restaurante. Tranvía gratis adquiriendo las localidades en Barcelona. Diàriament surten a la premsa notes informatives anunciant les novetats, els programes i les referències crítiques dels espectacles. La Empresa de este elegante local, ávida de presentar constantemente novedades a su numeroso e incondicional publico, anuncia para la matinée de mañana jueves el debut del conocido y chistoso clown Antonet" y para la función de noche la participación de seis hermosas señoritas conocidas con el nombre de "Las Damas Vienesas" tomando parte en su número. La empresa, no reparando en gasto ni sacrificio, está organizando grandes pantomimas de espectáculo para las que se estan pintando un rico decorado y confeccionando un lujoso y artístico vestuario. Merece aplausos la empresa del circo de Bosque, por sus iniciativas que a no dudar, encontrarán compensación a sus sacrificios, viéndose a diario su local lleno de distinguida concurrencia. 23 Els diaris i revistes que habitualment parlen del Teatre Bosque son: "El Correo Catalán", "El Diluvio", "El Tiempo", "La Publicidad", "La Vanguardia", "La Tribuna", "El Día Gráfico", "El Noticiero Universal", "El Liberal", "Diario de Barcelona", "La Lucha", "Diario del Comercio", "La veu de Catalunya", "Las Noticias", "Diario Mercantil", "El Progreso", "L'esquella de la Torratxa", "La Tribuna". A més, amb la "Revista teatral ilustrada" la mateixa empresa del teatre, feia un suplement de distribució gratuïta "EL BOSQUE" amb una tirada de 50.000 exemplars, on de forma molt exhaustiva s'informava de l'activitat del teatre amb articles i comentaris diversos. Que jo en tingui constància es va editar com a mínim durant els anys 1907 i 1908. Ignoro si va tenir més continuitat. Segons diu a la capçalera, es tracta de: EL BOSQUE Órgano propiedad de la empresa de este teatro Evidentment la impressió es feia a les impremtes Ràpides Valls. Els programes de mà eren constants, molts d'ells en color i amb estudiats grafismes i tipus de lletres. Els cartells anunciadors de grans dimensions eren presents a botigues, carrers i transports públics. "El hombre misterioso" Ante el público traga relojes, piedras, huevos, ranas y peces vivos sacándolos luego de su envidiable estómago en el mismo estado. L'empresari Valls sempre i en tot moment va partir del principi que les localitats generals havien d'estar a l'abast de tothom i que també la gent més humil pogués accedir a l'òpera, al teatre o al circ amb les mateixes possibilitats. A la revista l'Esquella de la Torratxa podem llegir-hi: "tothom va al Circ Eqüestre del Bosch, polítics, burguesos, noietes de Gràcia, pispiretes i guapísimes... tots gaudeixen amb números de circ molt notables." Cada dia la premsa comenta les representacions del teatre: Otro éxito ha obtenido la empresa de este elegante y concurrido coliseo, con la presentación de la Troupe Aragón Allegris, notabilísimos acróbatas, saltadores y bailarines que ejecutan con gran limpieza y maestría sus nuevos trabajos. El público aplaudió sin reservas a estos artistas lo mismo que a los Hermanos Elnado-Ott, los más afamados saltadores del mundo, de la que forma parte la bellísima Laurita, llamada con justicia: "La locomotora viviente". Continúan en cartel y muy celebrados, los emocionantes equilibristas Los Silvas, llamados también "Los bomberos portugueses". Cierran el programa un aplaudido ventrílocuo y una troupe mejicana de bailes modernos. La empresa del Bosque no descansa en presentar continuamente cambio de programa. 24 En un altre programa de la temporada de 1923 podem llegir: ESPECTÁCULO EN PISTA Primera parte Sintonía. Mlle. Eulalia, funámbula. Miss Ventur con su perros comediantes. SILVANO, extraordinario equilibrista. TROUPE PHILIPPOS, formidables acróbatas a la balanza. DESCANSO DE 20 MINUTOS Aviso: Durante el descanso y en el jardín del teatro, ejecutará su escalofriante número Mr. CLIFF AEROS, EL BÓLIDO HUMANO lanzándose al espacio desde la altura de 30 metros. (en el momento de empezar este ejercicio y para prevenir al público, sonará un toque de corneta) Segunda parte Sintonía. Trouppe MARCES, trapecios volantes. Achemitos trío, saltadores, único en el mundo dando el doble salto mortal en tierra. Hnos. FERRONI, los reyes de la risa, eminentes clowns musicales. LA FOCA CON CEREBRO HUMANO. Presentada por Mr. Marcelle. Caso único de inteligencia, no haciendo su trabajo de manera rutinaria, sino comprendiendo y ejecutando lo que el domador y el público le pide que haga y sin necesidad de cebo. Seguidament el programa adverteix: El domingo dos formidables funciones, tarde a las 4 y noche a las 10. El jueves a las 4 de la tarde, GRANDIOSA MATINÉE con un escogidísimo programa muy cómico. La foca era un prodigi que també va cridar l'atenció de la crítica: Interesante caso de inteligencia en un ser irracional. Nunca se había visto un animal mejor domesticado. La Foca humana, llora, canta, ríe, aplaude, entona música y hace un número incalculable de juegos malabares a cual más interesante i difícil. Tiene además la particularidad de que su domador la deja sola en el escenario y a merced del público, que le puede mandar por sí propio en la seguridad de que verá obedecido al instante por el inteligente animal. Barcelona entera desfilará por el Bosque para contemplar tan interesante maravilla. 25 En una època on la gent no tenia tantes oportunitats de veure imatges insòlites com actualment i amb més ingenuitat que ara, l'acollida d'un circ era d'una popularitat enorme. Sempre hi havia gresca en el "Teatre del Bosch" i sempre hi havia il.lusió per organitzar altres tipus d'espectacles i representacions. Una mostra curiosa per la seva redacció i ortografia és la següent: 10 d'octubre de 1917 = A les 9 y quart en punt de la vetlla Homenatje dels cinquanta anys de Teatre Català y a l'únich actor supervivent de tan gloriosa data, L'HERMENEGILDO GOULA Els organitzadors, aymants de riostras tradicions artísticas y admirant tot quant fa via ab el progrés, no poden relegar al olvit als mestres creadors de nostras obras clásicas en LITERATURA, MÚSICA, CANTS I DANSAS y ab aquestos elements o conjunt de records històrics s'ha format el programa del present homenatje al home favorescut pe'l cel que ha pogut seguir tota l'evolució d'aytals demostracions artísticas que no poden pas morir entre mans profanes, puig sa vitalitat está ben arreglada en nostres cors com ho demostra la nova florida que al present torna a treure lo teatre català y de la que'n cal esperar un bell resurgiment. ORDRE DEL ESPECTACLE 1er. Tribut d'amiració al gran Frederic Soler (Pitarra), reproduint la seva comedia original en 3 actes y en vers: LAS F R A N C E S I L L A S 2° Penyora d'agrahiment al creador de las meritíssimas Agrupacions Corals, l'inmortal JOSEPH A. CLAVÉ. La primera d'aquestas societats fundada en Espanya, la sempre aplaudida, "EUTERPE" de la que actualment n'es mestre l'inteligent músich en SEBASTIÀ RAF ART cantará amb les seves tres seccions d'homes, dónas, noys, algunes produccions de son repertori entre ellas y com a recort, una d'original del eminent mestre en JOAN GOULA, cosí germà del homenatjat y quina mort ocorreguda fa poch a l'Argentina, tots deplorem. 3er Nostras típicas y airosas dansas en escena. Sessió de ballets populars catalans organitzada per son infatigable programador, el reputat mestre Folklorista, N AURELI CAMPMANY Interpretada per L'ESBART CATALÀ DE DANÇAIRES 4art. La inspirada producció en un acte, lletra d'en Santiago Rusiñol, música del mestre Enrich Morera. L ALEGRIA QUE PASSA L'éxit més gran del teatre lírich català modern Hi haurà un palco destinat als antichs actors de Teatre Català que serán invitats al acte. 26 NOTA: Demá dijous tarde i nit grandiosas funcions de sarsuela. A les 5, regaladas les localitats y a les 9 i mitja estrena de Sabino el trapisondista o "El saber todo lo puede" Un gran ventall d'activitats tenien el Bosque a la Rambla de Prat n° Revetlles, circ, òpera, sarsuela, polítics, festes infantils, concerts màscares... lloc en aquell temple del espectacle que era 16 al 32 de Gràcia. teatre clàssic, concursos de moda, mítings musicals, projeccions de cinema, balls de Los bailes de máscaras han tenido un brillante comienzo con el celebrado anoche en el Bosque. Al amplio teatro de Gracia acudieron muchas y bellas y originales mascaritas y una concurrencia extraordinaria. La alegria y animación duraron hasta bien avanzada la madrugada. Hemos podido ver llamativos disfraces de moro veneciano, lagarto, danzarinas persas, aguadora turca, mariposas, bohemios, floristas y una maja goyesca entre otros muchos originales atuendos. La empresa del popular teatro se ha visto favorecida este año por el éxito más brillante que pueda obtenerse en esta clase de espectáculos. A pesar de la gran capacidad de la sala, no podía darse un paso en la platea por la enorme concurrencia de parejas y gran número de máscaras. Bien es verdad que no se ha escatimado en adornos, ni en la orquesta, ni en los premios para atraer al público. Quince premios de gran valor los primeros, que consistían en ricos muebles y buen gusto en general. El Jurado tuvo una tarea muy laboriosa y fueron adjudicados los premios entre espansiones de alegría. 27 EL SULTÁN D'EL MARROC Muley-Afid EN EL "BOSQUE" El mateix Josep Valls explica en les seves Memòries: Cuando llegó a Barcelona este personaje le invité por carta a una función de noche y me contestó que él de noche no aceptaba, pero si se organizaba una tarde lo aceptaría. Ni corto ni perezoso anuncié este acontecimiento y le envié cuatro palcos con veinte entradas para él y su séquito, no tardando más de una hora enviando él a un moro con un sobrecerrado y doce monedas de oro. Me obligaba a tomarlas en pago por mi detalle, pero me pedía ocho palcos más pues llevaba su policía secreta y familiares que sumaban más de cincuenta personas. Este simpático personaje quedó complacido y continuó acudiendo al circo, particularmente los días de debuts. CINEMA EN EL "BOSQUE" Ja des del comengamen el 1905 en el teatre també hi havia projeccions de cinema vinculades segons sembla a "Cinaes" i a l'empresa "Alianza". Acostumava a ser una programado conjunta amb el Cine Gráfico, Principal, Núria i Select. Les sessions s'alternaven amb espectacles i altres esdeveniments. El 3 de juny de 1906 amb motiu de les festes de Pascua, es va presentar una nova gran companyia de varietats i a continuació la projecció de la pel·lícula: "La boda del rey; escenas de un atentado; recogida de muertos y heridos" la propaganda diu: "una única película entera que se proyecta en Barcelona. En un escrit del 5 de setembre de 1917 podem llegir un fet original que no va ser únic. Para mañana jueves tarde, se anuncia una matinée infantil, en el que los chistosos clowns Pippo y Seiffer, vestidos de camareros en el jardín, obsequiarán a todos los niños con un espléndido chocolate con su correspondiente ensaimada. La Casa Pathé Freres impresionará una película del simpático espectáculo de circo y se proyectará el próximo sábado en todos los cines de Barcelona. Durant anys es van fer petites projeccions esporàdiques que formaven part de la gran varietat d'espectacles que acollia el Bosque. Segons la informació recollida per Jordi Torras, va ser a partir del 4 de setembre de 1926 quan el Bosque, després de tancar la temporada amb la Companyia de Comedies Luis Calvo, va anunciar la "Inauguració de la temporada de grans projeccions cinematogràfiques". 28 UN NOU REPTE: AMPLIAR EL TEATRE I MODERNITZAR-LO Deixem que el mateix Valls expliqui els fets: Pero... aparece el cuervo. Está probado que ciertas amistades son peligrosas. Por aquellas fechas yo tenía muy buenos amigos: Juan Magriñá, Enrique Artigau, Florentino Montes y uno que tenía por amigo pero resultó rana, Francisco Salas. Al ver Salas el empuje ascendente de la empresa y enterado de que había firmado un contrato de venta a mi favor por toda la finca del Bosque, se personó en mi casa y me habló de esta forma: "Jo, estimat amic Valls, vinc a proposar-te que fem companyia. Tu saps que el meu cosí Riera, que és avui un arquitecte de primera categoria, ens protegirà i podem fer d'aquesta finca un negoci molt gran". Naturalmente con la amistad que existía y esta proposición pensé que no estaba mal planteado y acepté. Fuimos a tratar con el arquitecto Riera y éste nos ofreció toda clase de facilidades, pero al empezar las obras y como éstas eran de gran envergadura ya que se trataba de una casa de cinco pisos dobles y un teatro de gran capacidad, pronto se agotaron las pesetas y no tuve más remedio que acudir al Banco Hipotecario que entregó 200.000 ptas. en el acto de la firma, 200.000 más cuando las obras estaban a la mitad y 100.000 al terminar el edificio. Total medio millón de pesetas. El citado Salas que derrochaba y tenia auto, no aportó nunca ninguna cantidad y yo tuve la debilidad de dejarle administrar a él. Francesc Salas va crear l'empresa "Empresa Films" el 1912. Era un empresari afíncat al barrí de Gràcia i disposava ja en aquella època i els posteriors anys, de varis locals: el cinema Trilla (després Cine Select) , Smart, Cine Imperial i Cine Rovira de la plaça Rovira. És curios que en Valls no veiés clarament amb l'experiència que ja tenia, que era ell l'home fort en aquella societat i no fos capaç de lligar els tractes d'un altre manera. El resultat d'aquest error va ser nefast per en Josep Valls. Pero aún hay más. Teníamos un empleado llamado Orsini Cabré que se enamoró de la hija de mi socio Salas y como actuaba de secretario de éste y llevaba las cuentas, ya sea para hacer méritos al futuro suegro, ya porque Salas se lo mandaba, lo cierto es que la administración era un desbarajuste y tuve que sacar el genio mandando a paseo al secretario el cual acabó casándose con Angelina Salas. Desde este momento cambiaron las cosas, pero aunque al principio parecía que era para bien, resultó en perjuicio mío pues el citado "amigo Salas" encontró un capitalista que le dejó 50.000 ptas. a condición de que yo avalase su firma y como efectivamente hacía falta para pagos apremiantes me vi obligado a dar mi aval. Transcurridos los meses que se fijaron para la devolución, no se podía cumplir y si bien Salas me aceptó letras por el valor señalado, yo tuve que pagar al usurero. Como ganaba dinero suficiente para atenderlo a todo y el Salas cada día andaba de mal en peor, (años mas tarde se marchó a América) acabé sin cobrar las letras, ni préstamos particulares, ni nada. Resultó un mal amigo y peor socio. 29 EL NOU LOCAL DEL "TEATRO BOSQUE". 1917 Les obres del nou Bosque van iniciarse el dia 1 de febrer de 1917 segons consta en el dietari personal de Josep Valls. 1 febrero: Ayer empezaron a mandar herramientas y hoy por la mañana solamente había dos obreros cavando tierras en la parte que debe ser el fututro escenario. Por la tarde se han puesto en actividad unos 20 obreros. 18 febrero: Hoy se me ocurre una idea: hacer en el teatro dos pisos en lugar de uno como estaba proyectado. Debería hacerse una grada de frente al escenario que tendría unos 20 escalones y digo yo que en lugar de una, hacer dos aunque sean menos altas. Hablaré con Salas. 20 febrero: Se piensa en modificar el plano y poner dos pisos y dos gradas frente escenario. Veremos como acabará. 28 febrero: Las obras van muy deprisa. Hoy se empieza la pared de fachada pues ayer se acabaron los cimientos de la Rambla de Prat. El 21 de febrer es demana a l'escultor Pablo Gargallo que comenci les escultures de la façana. 24 marzo: Cubren el piso 1 o izquierda del escenario. 31 marzo: Hoy se empieza a las 11 mañana a construir la pared de cerca del jardín que da a la calle; a las 7 de la tarde ya casi está terminada. 21 mayo: Los yeseros del teatro adelantan muy poco. Creo que si acaban, llegarán muy justo. 22 mayo: Gargallo va muy lento. 16 junio: Se colocan barandillas y telón. Hay gran expectación por ver si fracasa la fecha destinada para la inauguración. Está muy atrasado el local. Se colocan barandillas de palcos y platea. Se coloca pavimento del salón de fumar a las 9 de la noche. 17 junio: Malgrat els nervis dels últims dies, la inauguració es va fer segons el previst: el divendres 22 de juny. Jordi Torras en el seu llibre ens explica: "Desaparecía el restaurante del maitre Castellà, el "glacier" para patinar y aquellas bonitas jóvenes que aceptaban de los caballeros desde la inofensiva gaseosa a la explosiva botella de champagne. También se acabaron los chistes de "LEsquella de la Torratxa" y del "Cu-cut" sobre las óperas baratas del maestro Baratía y sobre les "pinyes i bolets" que se podían encontrar y recibir en los mítings políticos." La Vanguardia va publicar la següent resenya: "En el chaflán formado por la Rambla de Prat y la prolongación de la Rambla de Cataluña (actual Via 30 Augusta) se abre la entrada principal. Esta entrada está formada por una columnata de piedra de Montjuich sobre cuyos capiteles descansan grupos escultóricos simbolizando La Tragedia, La Comedia, La Música y El Baile. La sala consta de planta baja y dos pisos. La platea puede transformarse en pocas horas en teatro o en circo. Caben 2.800 personas. Por su parte lateral comunica con un espacioso jardín donde se han instalado diversas atracciones. El arquitecto de la obra es el señor Carlos Pascual." "El Día Gráfico" encara dona més detalls: "La reforma ha sido radical. El vestíbulo está decorado con sumo gusto. Las esculturas son del joven artista Pablo Gargallo. Caben 2.000 personas sentadas. Hay 820 butacas de platea, 200 sillas de gradas, 500 sillas de pista, palcos en la platea y en los dos primeros pisos. El día de la inauguración, el notable profesor de billar señor Ruvera hizo gala de su maestría en el salón de billar del café anexo al nuevo local. Asistieron al acontecimiento el gobernador civil Sr. Marcos, el Sr. secretario del gobierno Sr. Diez Mas, el jefe superior de policía Sr. Riquelme, el concejal Sr. Cirera y el actor Enrique Borras. Hubo pastas, champagne y se repartieron cigarros puros entre los asistentes". Tota la premsa va comentar la nova iniciativa empresarial. En un article titulat "Chismorreo teatral" hi podem llegir: "Un amigo nos hace subir rápidamente a un tranvía y cuando nos tiene cerca de la Diagonal, seguro de que no hemos de escaparnos, nos dice: Vas a ver cómo en cuatro días, un barracón ha quedado convertido en un teatro moderno a la altura de los mejores de Barcelona. ¿Está en el Tibidabo? - preguntamos. - No, hombre no; se trata del antiguo Bosque completamente renovado. Entramos y efectivamente se trata de un teatro estupendo que no se puede comparar con ninguno de los demás que disfrutamos. Un ejército de obreros, más de doscientos albañiles, carpinteros, herreros y pintores trabajan denonadamente. Es preciso tener las obras terminadas para mañana noche, que es la inauguración. Valls va dando órdenes de aquí para allá, despachando consultas, charlando con una nube de visitantes. Hablamos un momento con él y nos cuenta los planes de la Empresa. El debut será con una gran compañía de circo, completa y variada. Si el público responde -que responderá porque es aficionado al espectáculo y hay contratados buenos números - la temporada durará todo el verano. En el invierno se colocará un tablado sobre la pista y el Bosque quedará convertido en teatro. El escenario es amplio y la iluminación una novedad pues será por reflejo; no se verán las bombillas eléctricas. En cuanto a las condiciones y comodidades, nada deja que desear. Es sin duda, el mejor teatro de verano y la asistencia de público debe de ser asidua". A "La Publicidad" es comenta: "La empresa del Bosque invitó anoche a los reprentantes de la prensa, amigos y autoridades a visitar el edificio, parque de atracciones y jardín. Durante la visita, el conodido profesor de billar señor Ribas, nos recreó con una tanda de carambolas de fantasía merecidamente celebradas por la concurrencia. ...Se trata de un coliseo soberbio, elegante y sobrio; uno de los teatros más artísticos y de más airosas proporciones de nuestra capital. 31 Dispone de una magnífica sala, cuya visualidad realzan relieves, frisos y ornamentos de depurado gusto moderno. Con suma facilidad convirtiéndose la platea en salón-teatro o pista de circo, percibiéndose en uno y en otro caso el espectáculo desde cualquier sitio. Cuenta con anchurosas escaleras y pasillos. Con una distribución acertada, por lo práctica, de todos los servicios: escenario, numerosos y bien acondicionados cuartos de artistas, lavabos con agua fría y caliente, etcétera. El público dispondrá de un completo servicio de WC con aparatos que son la última expresión del adelanto en higiene y saneamiento. Huelga decir que las condiciones de seguridad y comodidad son absolutas. Añadamos que la novísima disposición de las luces de la sala permiten al espectador mirar éstas sin molestia. El local dispondrá también de calefacción central. A las condiciones dichas hay que agregar un amplio y alegre vestíbulo y una suntuosa fachada con columnatas de piedra de Motjuich con motivos escultóricos de un elevado sentido decorativo. La empresa recibió generales felicitaciones y obsequió a los invitados con un delicado lunch y se hicieron votos para el éxito de la temporada de circo". Les obres varen ser projectades i dirigides per l'arquitecte Carles Pacual, en un estil renaixentista modernitzat al gust vienes, amb una gran sala de descans amb vidrieres a la Rambla de Prat. La sala tenia molt bones condicions acústiques. "Solidaridad Obrera" va comentar la inauguració en un aspecte curios: "Con un lleno de los que hacen sudar al taquillero, abrió sus puertas al público el nuevo teatro del Bosque. El público salió satisfecho y es de suponer que la empresa se verá honrada con la colaboración de los que por el sólo hecho de pagar, tienen derecho a exigir una prudencial variedad del programa. La noche de la inauguración fué pródiga en incidentes cómico-serios naturales tratándose del estreno de un local cuyos últimos detalles tuvieron que ser llevados a la práctica con suma precipitación. Por ejemplo: el yeso de las paredes estaba tierno todavía y todo aquel que con los apretones se acercaba a los muros, quedaba convertido en una estatua de Comendador. De nosotros sólo diremos que llevábamos una americana negra y salimos con una especie de tablero de ajedrez en las espaldas. Las simpáticas acomodadoras que se multiplicaban por servir a la parroquia nos decían ingenuamente: - Ustedes disimularán lo del blanqueo. Esto no pasará más que el primer día. Naturalmente apreciables empleadas - les contestamos quitando yeso al asunto - Si esto durase mucho tiempo, sería cuestión de que la empresa colocase a la entrada un letrerito: AVISO: Se suplica a la concurrencia que no se olvide el cepillo. Por los demás, auguramos al señor Valls un buen negocio mientras tengan al fresco como aliado. El 1918 en Josep Valls forma una companyia propia d'òpera italiana que afavorirà poder fer una programado constant, d'un alt nivell i també reduir els costos. 32 La premsa comenta: La campañas de ópera en el Teatro Bosque, resultan un espectáculo tradicional en Barcelona. Es más, tienen un público escogido que las favorece asiduamente formado en su mayoría por los aficionados al divino arte. En el cartel de la función inaugural (1918) figura la popularísima obra de Verdi "Aída", partitura escuchada siempre con delectación por su abundancia de inspiradas melodías. El numerosísimo público que acudió al teatro, tuvo aplausos en algunos momentos entusiastas. Hubo de todo. Aciertos muy notables, ligeras vacilaciones y momentos de gran intensidad artística. La orquesta compuesta por 35 profesores del Sidicato musical de Cataluña, realizó una labor sencillamente admirable. Fué conducida con seguridad y valentía por el maestro Vicente Petri. A cada final de acto, la cortina hubo de levantarse repetidas veces. Aquestes paraules del crític "ligeras vacilaciones" son interpretades d'un altra manera en un altre diari del mateix día. El jueves tuvo lugar la representación de "Aida" con la figura del célebre tenor Amador Famadas. Como es de suponer el nombre de Famadas en el Bosque dio un lleno hasta los topes, bien merecido para la empresa que no ha omitido sacrificio para presentar espectáculos lo mejor posible en esta época tan difícil para organizar compañías de ópera italiana, debido a la guerra. La interpretación fué poco menos que un fracaso para el señor Famadas, quien desde el primer momento, en el Celeste Aida, fué de tropiezo en tropiezo. El público como es natural y justo, exigía al cantante lo que tiene derecho a exigirse a un artista que se presenta como un divo y que cobra como tal. Famadas estuvo menos que discreto durante toda la representación y el público le siseó menos de lo que se merecía. Yo creo que cuando un cantante de la categoría de Famadas se presenta ante el público, debe estar seguro de su voz y no debe de excusarse con molestias ni impresiones; al público que paga hay que darle lo que se debe y no pamplinas. Con la romanza a tono, hoy no puede el señor Famadas y si la hubiese cantado como lo hacen los divos que cobran como él, un tono más bajo, hubiera hecho un buen papel y no el ridículo. Només puc dir: ¡Pobre senyor Famadas! No era la seva nit. 33 L'OBRA DE PABLO GARGALLO AL "BOSQUE" Gargallo representa el cubisme escultòric espanyol. Amb Pablo Picasso es tenien gran respecte i els dos representen més clarament el cubisme anomenat sintètic, nascut en aquella època. El pare del futur gran escultor era bombero del Gran Teatre del Liceu i la familia Gargallo va instal.lar-se en un pis aprop del teatre. És lògic imaginar que gràcies a aquest fet, l'empresari Valls conegués l'existència d'aquell desconegut jove escultor i li encarregués, sembla ser al 1907 quatre caràtules pels quatre dintells de la façana del teatre Bosque. Sempronio en un article del 26/8/1960 explica: "El joven escultor, medio en broma, medio en serio, pero desde luego sin imaginar la importancia que luego revestirían su obra, no sólo por llegar él a la consideración universal que obtuvo en su madurez, sino por la categoría de sus modelos, recurrió para dicha ornamentación, a la creación de unos mascarones en los cuales caricaturizó con gracejo y muy buen estilo, su propia efigie y la de tres compañeros muy queridos: Ramón Raventós (el gran humorista Moni), el pintor Isidre Nonell y Pablo Ruiz Picasso". Manuel Vázquez Montalbán el 1961 escriu referint-se a les caràtules: "El señor Valls tenía buen paladar. Conocía las excelencias de la obra de Gargallo. (No hay que olvidar que frecuentaba los centros artísticos de la Barcelona de por entonces). Le propuso pues que le hiciera un proyecto decorativo de la fachada de su teatro. Gargallo así lo hizo y el señor Valls se mostró satisfecho. La idea de utilizar al propio Gargallo, a Picasso y a Nonell como modelos, vino de Raventós, quien se constituyó en el cuarto figurante. Se cuenta que un viejo pintor figurativo, de los paisajistas habituales, enterado del proyecto, hizo el siguiente comentario: - Me parece muy bien... con la cara dura que tiene, lo mejor que podía hacer con Picasso, es reproducirlo en piedra. Una cosa preocupaba a Gargallo: lograr reproducir los rostros de sus amigos, revelando lo más genuino de sus respectivas personalidades. Así lo confesó: - Quisiera sacaros en un golpe de esos vuestros... diciendo vosotros mismos lo que sois. Gargallo se mostró satisfecho del resultado aunque consideró esa obra como "menor". Según mi apreciación, creo que Gargallo se representa a si mismo como impersonal, sin un gesto más que otro, ajeno a su propia intención. En Picasso pretende resaltar su rostro rebelde, al borde del "saberlo todo", haciendo concesiones al autoengaño, para religarse con lo circundante. Nonell es el espíritu burlón, observador. Raventós es el característico manager, inmutable, con don de gentes y correcto". Sempronio en un article de 1980 comenta: "Valls me explicó que de lo que se trataba entonces, era de auxiliar al joven Gargallo, siempre necesitado y no dispensé mucha atención a su obra. Creía que eran, simplemente, unas alegorías del Teatro. Aquellas clásicas máscaras de la Tragedia y la Comedia." 34 Els veïns de Gràcia i sobretot de la Rambla de Prat, coneixien aquelles quatre escultures com "les carotes" i afortunadament encara es conserven a la façana dels actuals Multicines Bosque. Deu anys després i segons es pot llegir en el dietari el 21 de febrer de 1917 es fa l'encàrreg altre cop a Gargallo de feries grans escultures de la nova façana. Eran grups escultòrics que representaven la Tragedia, la Comèdia, la Música i el Ball. Quan el afers de l'empresa van anar malament, l'edifici fou comprat per la família Vedruna, i una senyora va considerar que les quatre escultures eren símbol de grans immoralitats i foren literalment triturades a cops de martell. Actualment encara es pot observar a la façana actual, l'espai deixat per les figures i només en queda el record i les fotografies.. 35 EL PARC D'ATRACCIONS La Dirección de la Compañía "Riegos y fuerzas del Ebro" me ofrecieron un negocio de primera magnitud para ganar millones. Tenía amistad con el jefe del ferrocarril de Barcelona a Sarria. Aquel señor me facilitaba un pase de primera clase para el ferrocarril y yo le daba otro de mis teatros. Venía a mi palco y conversábamos sobre diversos temas. Al enterarse de lo mal que mi socio se portaba conmigo y que tenía cuatro negocios a la vez: El Bosque, el Cómico, Novedades, y Rápidas Valls, en una conversación me dijo... "¿Usted señor Valls no se ha fijado en el negocio del Turó Park?" Aquel parque se inauguró con tan buena fortuna que de aquellos terrenos que poco valían, se cotizaron después de abrirse el parque de atracciones a precios elevadísimos. Le contesté: "Sí, precisamente si saliese un atrevido que tuviera la cartera llena de billetes de mil, hay un sitio que es ideal para verano." Me interrumpió enseguida y me dijo: "Ya sé donde es. En las Planas!" Efectivamente allí un parque al estilo del Turó Park y poniendo las montañas rusas que ahora se las venden los de La Rabasada, sería un éxito. La conversación terminó sin pensar en más. Aún no habían pasado cuarenta y ocho horas, recibí una nota del Director de La Canadiense, mister Lauton, pidiéndome que fuera a su despacho. Al acudir allí me encontré con el director del ferrocarril y mister Lauton. La primera pregunta fue: "A usted señor Valls, ¿le interesaría convertir toda aquella parte de la estación de las Planas hasta Sant Cugat en un parque de atracciones?" "¿Han calculado ustedes los miles de pesetas que se necesitarían para hacer una cosa digna de Barcelona y el tiempo necesario?", fue mi respuesta. "Pesetas ni una. Tiempo: tres meses." Me quedé asombrado ante aquellas palabras. "Pero vamos a ver, señor Lauton, no sé si estoy soñando o francamente no lo entiendo". "Mire señor Valls, usted recibirá por escrito una proposición y una vez estudiada, la contestará". Entonces el director del ferrocarril me puso la mano en el hombro y me dijo: "Vos Valls, no heu de perdre cap diner. Solament dirigir la instal·lació de les atraccions i portar a terme la inauguració del Park". Aquí acaba el manuscrit de les memòries escrit per en Josep Valls el 1952. Ja no va tenir temps de continuar o potser va creure queja n'hi havia prou. De tota manera, es casual veure aquesta imatge final: el poderos industrial acostumat a guanyar diners posa la mà a l'espatlla d'en Valls i el convida a repartir el pastís. El capital necessita homes imaginatius i amb experiència com en Valls, tot sols no són capaços de muntar un parc d'atraccions, no en saben res de parcs ni d'espectacles i només saben com fer-se més rics. L'avi va deixar-se engatussar, però allò no va acabar de funcionar com a negoci. 36 En Valls havia de treballar sol. Quan era ell qui plantejava negocis i dissenyava estratègies, sempre se'n va sortir i gairebé sempre amb èxits impressionants. Quan pel que sigui, es veia obligat a fer cas a algú altre, llavors les coses acabaven torçant-se. La seva espurna de genialitat i la seva enorme capacitat de treball feia possible que tota iniciativa que es proposava acabés funcionant. Però per treballar havia de fer-ho al seu aire, a la seva manera i sobretot divertint-se amb el que feia i això rarament admet un "amo" o una obligació que et marqui el camí. La capacitat de feina que aquell home era capaç d'assolir era enorme i la seva vitalitat el va acompanyar sempre. Durant molts anys quan s'apropava el canvi d'estacions i sobretot a la primavera, va prendre una estranya pócima que consistia en una barreja de sofre amb mel i servida en una cullereta. Jo recordo haver vist aquesta imatge malgrat ser molt menut. Sembla ser que això purificaba la sang i donava força a l'organisme. Portar un teatre és complicadíssim i més en aquella època de menys tecnologia i materials més primaris. Ell en dirigia tres amb una programació de bogeria, on després d'una temporada de 100 òperes seguides, començava una temporada de sarsuela, obres de teatre, varietés, recitals, mítings, sessions de circ, concerts, sardanes, sessions de cinema, etc. etc. Una mostra: 13 de luliol de 1906 Programa: La Africana Faust Gran Verbena del Carmen con fuegos artificiales y la proyección de seis películas de cine. D'acord amb la gran cabuda, el local també obria les seves portes a la celebrado de mítings polítics que segons sembla no sempre acabaven bé. Les revistes satíriques de l'època en deien: "en el Bosc... pinyes i bolets". En alguns casos s'havia acabat a garrotades al carrer després d'haver escalfat l'ambient a l'interior del teatre. Jordi Torras en el llibre "Història dels cinemes de Gràcia" comenta: "El 29 de desembre de 1918 s'hi va desenvolupar un acte en memòria d'Enric Prat de la Riba, mentre que el 14 de desembre va haver-hi una reunió de parlamentaris republicans amb Lerroux, Marcel·lí Domingo i Giner de los Rios. El 16 de desembre de 1918 Francesc Cambó, decebut de la seva participació al govern de Antonio Maura, pronuncià al teatre Bosc el seu cèlebre discurs "Els covards, els prudents com es diuen ells, no em preocupen. La covardia mai no ha produït res... en aquesta situació jo dic: República o Monarquia?... Catalunya!" Segons el llibre ja citat de Fabre i Huertas, hi trobem una referència molt possiblement certa però que personalment no he pogut confirmar: "El teatre Bosc també va ser un teatre frívol, com prova la notícia que pel juny de 1911, Pórtela Valladares, aleshores governador civil de Barcelona, multà l'empresari Valls pel fet que les coristes es despullaren a escena -perquè hi feia molta calor". 37 LA FAMILIA És bastant curios veure que escrivint les seves memòries l'avi no faci cap referència als seus fills. Hem vist que explica el seu casament però mai el que se suposa ha de ser una experiència fonamental en la vida d'un home: els fills. Potser és una omissió intencionada atès a com va tractar-lo la vida en aquest aspecte. És l'únic aspecte dramàtic en la vida de Josep Valls i una constatació que la felicitat és relativa. El matrimoni Valls, varen tenir el primer fill, un noi. El seu pare va imprimir una petita targeta on llegim: En Barcelona a las 18 h. 45 min. Miércoles 6 de Febrero de 1901 Nace el niño JOSÉ VALLS GIRONÈS En la calle del Bruch, 114, entlo. Solución al jeroglífico comprimido del 15 de abril 1900 Aquesta data final era la del casament de la parella. Després d'uns mesos, en una altra targeta amb els angles negres llegim: El niño JOSÉ VALLS GIRONÈS Falleció el dia 21 julio 1902 a las 11,45 de la mañana a los 17 meses y 15 dias de edad Sus afligidos padres José y Consuelo participan a Vd. y familia el temprano fin de su adorado hijo. La criatura va morir als pocs dies de detectarse una malaltia indeterminada. El 1904 va néixer una altra filla, la Maria i que va omplir el buit del nen perdut. El 29 d'Abril de 1912 va venir al món al carrer del Carme n° 20 una altra nena, la Carme i finalment al 1916 un noi, l'Enric. Ara la parella va poder superar la desgràcia de perdre el primer fill, però un matí, mentre anava en braços d'una mainadera, el petit Enric que encara no tenia dos anys, va caure involuntàriament pel forat de l'escala. La mort va ser un cop brutal que la mare, Consuelo, va portar tota la vida a sobre. Uns anys més tard, en l'epidèmia de tifus que va assolar Barcelona va morir la Maria. El matrimoni Valls va quedar enfonsat en el seu destí i amb una única filla: la Carme. Malgrat aquest important fet, la família estava molt unida i constantment feia excursions, anades a Cabrils i un viatge a París on també es va visitar Verdún per veure les restes de la famosa batalla que allà es va produir a la 1a Gran Guerra. L'avi no va estar-se de comprar un matxeter i altres estris militars trobats en el camp. Si era possible anaven al cinema cada setmana, tant si aquell home tan ocupat podia o no acompanyar a les dues dones. 38 En el dietari d'en Valls, llegim: Domingo 18 de marzo de 1917. Hoy vamos a los toros por primera vez, a ver a Gallo, Gallito y Belmonte. De tan mal que lo han hecho (excepto Gallito) y además por el mal efecto que nos ha causado a mí y a Consuelo el ver la barbarie de la muerte de los caballos, creo que no nos quedarán ganas de ver este espectáculo nunca más. Al salir de la plaza hemos ido con el automóvil de Salas a pasear por el Paseo de Gracia hasta el monte Carmelo y de vuelta al cine "Smart". Aquest cinema era al carrer Salmerón cantonada Ros de Olano i era propietat de Francesc Salas. Després de la Guerra Civil se n va dir "Proyecciones". LES IMPREMTES Mentre tot això bullia d'activitat, la seva feina com a impressor també era cada vegada més important. Dels tallers d'alguna de les impremtes "Rápidas Valls" (va arribar a tenir-ne tres), en sortien gairebé la totalitat d'aquells grans cartells anunciadors que es col.tocaven en els frontis dels teatres i que eren l'especialitat tipogràfica local. Aquests cartells eren reconeguts i admirats per tothom, per la seva qualitat. També s'imprim ien cartells pels Toros. En una ocasió en un concurs internacional sobre cartellisme a la ciutat alemanya de Leipzig, va presentar un cartell publicitari que va guanyar el primer premi del certamen. Era un cartell imprès a tot color i segons tinc entès d'estil modernista. En aquella empresa van editar-se gran quantitat de diaris i revistes de forma periòdica amb els alts i baixos lògics del mercat. En trobem un exemple en el dietari: (3 de febrero 1917) "Afloja el trabajo en la imprenta. El diario "El Tiempo" es fácil que deje de publicarse si la situación se agrava por culpa de la guerra europea. El diario "La Lucha" sigue bien por ahora, aumentando el tiraje cada día". "La Lucha" era el diari del Partit Republicà Català. (13 de febrero 1917) "Hoy piden presupuesto en la imprenta, para un nuevo diario de la noche". Les impremtes "Rápidas Valls" van ocupar diversos locals a diversos llocs de la ciutat. Sant Pau 39, Boters 16, Tapies 4, Tapies 8, Barbará 11, Riera de Sant Miquel 31 i finalment Rambla de Prat 8. Sembla ser que la més important va serla del carrer Tapias 4, potser per les seves dimensions o pels anys d'estada en aquesta adreça. Hi ha una foto curiosa de "propaganda mòbil" en un camionet situat a la Plaça Catalunya on hi veiem un enorme faristol amb un llibre obert d'uns dos metres d'alçada, que té al costat un llum de taula encara més alt. En les pàgines del llibre hi ha escrita la publicitat de la impremta : 39 NO ENCARGUE Vd. NINGÚN TRABAJO TIPOGRÁFICO SIN CONSULTAR ANTES PUBLICACIONES RÁPIDAS VALLS LA MAS IMPORTANTE HASTA HOY EN CARTELERÍA Tapias n° 4 Tel: 16264 La pantalla del llum i els laterals del vehicle encara s'aprofiten per colocar-hi la propaganda d'altres firmes comercials. El fet d'editar publicacions de premsa, obligava a mantenir relació constant amb gran quantitat de dibuixants (recordo haver vist per casa, dibuixos d'Opisso, Navarrete i Tusell) i també periodistas i col·laboradors literaris. Un dels col·laboradors habituals, entre els anys 1917 i 1919 era el jove advocat i periodista Lluís Companys que esdevindria President de la Generalitat el gener del 1934. L'amistat de l'avi amb Companys va ser considerable fins el punt que quan aquest es va casar, en Valls va ser padrí de bodes del polític republicà. Durant la Guerra Civil del 1936-39 moltes persones que sabien de la vinculació d'aquesta amistat d'en Valls, anaven a demanar-li petits favors, generalment per aconseguir documentació o per marxar del país. L'avi, que sempre que podia feia favors a tothom, anava llavors al Palau de la Generalitat i traspassava la petició al President Companys, asenyalant sempre que era per un cosí seu. El President accedia però fent el comentari: "Vos Valls, teniu molts cosins". Josep Valls sempre explicava amb orgull, que ell havia estat al mateix balcó de la Plaça de Sant Jaume, el 14 d'abril de 1931 des d'on es proclamà la República. El fet de ser editor també comporta certes responsabilitats de cara a les autoritats civils i en algunes ocasions, com ja hem vist anteriorment va haver de donaria cara per altres. En una ocasió, dedueixo que a l'època de la dictadura de Primo de Rivera (entre 1923-1930), el van acusar d'instigador per algun article publicat als seus tallers i va acabar a la presó encara que només durant tres dies. Allà va reflexionar llargament sobre el sentit que té la paraula "llibertat" i moltes altres coses més. Al tornar a casa seva, va pujar fins els terrat de l'edifici del Teatre Bosc on hi havia una gran gàbia amb ocells de tota mena i els va donar la llibertat a tots obrint de bat a bat la porta. Ara sabia quin sentiment es té quan un es troba entre reixes. 40 UNA EXPERIÈNCIA NOVA: LA RÀDIO El señor Valls Roma va ser el primer empresari d'Espanya que va incloure les retransmissions de les operes del Teatre per un mitjà nou com era la ràdio. Un bon dia va pensar que seria beneficios pel teatre, doncs representava una propaganda gratuïta i al mateix temps una oportunitat per Ràdio Barcelona (EAJ 1) i a més, podia contribuir a la divulgació de la música en el públic. És a dir era interessant per a tothom. Va anar a veure el director de ¡'emisora i evidentment a causa de l'originalitat de la idea van arribar a un acord ràpidament. Ell no cobrava res i indirectament en sortia beneficiat. En el número 106 de la revista "Radio Barcelona" del 28 d'agost de 1926 podem veure a la portada una foto de Josep Valls i en el seu interior un parell d'articles parlant del tema. "El nombre de este preclaro ciudadano representa para los radioaficionados y Radio Barcelona un símbolo. En estos difíciles tiempos en que la radiodifusión empieza a ser rodeada de enemigos, en que se manifiestan suspicacias mal fundadas y desconfianzas prematuras el solo hecho de que un ciudadano clarividente sepa enfocar la misión de la radiotelefonía, tiene para el mundo que escucha un valor inapreciable. El señor Valls, como hombre ilustrado que sabe leer en el porvenir, no ha sabido ni querido ver desde su elevado punto de vista los supuestos peligros que tanto atemorizan a las almas estrechas. Creemos sinceramente que no se ha equivocado al crear con nosotros una amistosa mutualidad. Su ejemplo deberá cundir". A/o tinc referències concretes, però és evident que va sortir alguna crítica més o menys ben intencionada que hauria posat verí en aquesta iniciativa. El comentarista continua: "Posible es que la ópera escuchada a domicilio haya motivado una que otra abstención de acudir al teatro. Pero, ¿cuántas almas han sentido la atracción de ir al teatro? La Asociación Nacional de Radiodifusión, Radio Barcelona y sus nueve mil asociados saben agradecer en lo que vale el caballeroso gesto del señor Valls. Sea su franca actitud una lección para aquellos que oponen al desarrollo de la radiotelefonía española toda suerte de obstáculos y desconfianzas". La polémica va arribar fins i tot al sabotatge doncs en un altre punt de la revista llegim: "Parece que con motivo de las presentes retransmisiones de ópera desde el teatro Bosque por EAJ 1, ha alcanzado su periodo álgido la interferencia local sistemática. Es opinión general, reflejada por un verdadero diluvio de quejas recibidas en estas oficinas, que la crisis interferencial ha perdido los estribos sin pudores, respetos ni contemplaciones." 41 Sempre hi ha hagut gent per a tots els gustos, i disgustos. El 1931, Radio Barcelona va fer un homenatge a l'empresari Valls lliurant-li una placa en reconeixement a les nits radiofòniques d'òpera. Dues dates històriques: 19 de juliol de 1936 al matí, sessió de cinema i a la tarda gran ball al jardí. Una data més trista: "Hoy 9 de febrero de 1939, inauguración de la temporada de cine por la antigua empresa, que con tal motivo saluda a Franco y a la España Nacional." En Valls era un home fonamentalment d'idees republicanes i que mai va ficarse en temàtica política, doncs considerava que "Tots eren prou bandarres", però que acabada la guerra va preferir callar i aguantar. Per poder portar a terme aquesta etapa cinematogràfica, en Valls es va associar d'alguna manera amb el Sr. Riera, fundador de l'empresa Cinematiraje Riera, i aconseguien els films de les distribuidores Pathé i Gaumont. 42 UNA MANERA DE SER Reproduïm un article titulat "Melancolía y esperanza del Bosque", d'Avel.lí Artís (Sempronio) escrit probablement el 1945, dones ho creiem interessant per entendre millor el tarannà d'en Josep Valls. "Acaso el próximo verano nos reserve la sorpresa de ver el "Bosque" dedicado de nuevo al teatro. Su propietario don José Valls hace mucho tiempo que va dándole vueltas en su magín, a la idea. Es hombre que no se arredra ante ningún obstáculo y ¡malo cuando se propone algo!. Hoy mismo a estas horas, debe encontrarse en el Ruzafa de Valencia, en su doble calidad de empresario y de autor. Y no nos sorprendería que, a sus setenta años, estuviera tirando de la cuerda de un telar o bien enseñando un paso de baile a las chicas de su Compañía. No regateando esfuerzos, en fin, para lograr el éxito. Jamás ha renunciado tampoco a su aureola de luchador. Fue el primer empresario español que instaló el micrófono en su escenario, y en defensa del derecho a hacerlo, peleó bravamente. Hace quince días nos decía su intención de levantar bandera contra la burocrática maquinaria de la Sociedad de Autores, cuya insaciable voracidad es, según el señor Valls, factor principalísimo de la crisis teatral. Por todo ello, al afirmarnos que el "Bosque" volvería a ser teatro, hemos prestado fe a sus palabras. La revalorización del escenario del Bosque, sería un acontecimiento fértil en recuerdos y una alegría para nosotros que tanto como a las calles céntricas de Barcelona, amamos la tradición y vitalidad de sus extremos". Ja no va ser possible tornar a obrir el Bosque com a teatre, només va ser un dels últims somnis de l'avi que enyorava per damunt de tot l'època daurada del local. ESCRITS DIVERSOS I ANÈCDOTES L'avi com ja hem vist era un home amb gran sentit de l'humor i que sempre va exercir l'optimisme. Conservo una carta manuscrita on en un extrem s'hi llegeix: 'Borrador para mis memorias", on es manifesta clarament aquest tret de la seva personalitat. La carta porta la data de maig de 1948. Después de la liberación a todos nos obligaron entregar al Banco de España todos los billetes para canjearlos en su día con los nuevos, que el gobierno de Franco había editado y puesto en curso. Además toda clase de monedas de plata y por esto sí nos dieron, en el acto, el mismo valor pero en papel. Transcurrían los meses y algún año y fue cuando yo, aburrido de tanto esperar le envié la siguiente carta al alcalde de Cabrils (que es donde residía). 43 Ilustrísimo Señor: El firmante de ésta D. José Valls Roma, español de clase extra, de 75 años de edad, casado y sin suegra, a vuestra señoría acude para manifestarle que en Mayo de 1939 y en plena luna llena, entregué 26.331 pesetas en billetes de curso legal hasta aquella fecha. Estamos ya en 1948 y todavía no nos dicen nada para cobrar y todos los candidos como yo, tenemos la impresión que esos cuartos que se entregaron enteros, se volverán menguantes, eso sino quedan eclipsados. Que menos puede pedir un español de la clase extra (como yo me precio ser) que saber algo sobre este desastroso asunto. ¡Porqué vamos!, que a uno le quiten una parte de sus ahorros, de sus sudores, de sus privaciones, ¡Bueno!, es decir ¡Malo! para que no te den nada, absolutamente nada, parece asi como una tomadura... de dinero. Tenga vuestra señoría a bien hacer alguna investigación con el Banco de España y decirles que en este pueblo de Cabrils tenemos los talones resguardados para cobrar o para romperlos como quieren hacer algunos, pero yo no. Yo lo pondré en un marco con una inscripción que dirá: "Talón-resguardo que bajo promesa de pagar un tanto por ciento, aquí está esperando inútilmente que..." Que esto pase a los políticos, chanchulleros y farsantes, bien, pero a nosotros que no hemos gobernado antes del parto, ni en el parto, ni después del parto, no está bien. Confío en vuestra señoría con Fe, Esperanza y Caridad. José Valls Romà. Cabrils 5-1948. Carta des de Venècia amb data 22 de juliol de 1928 i dirigida a la seva filla Carme que aleshores tenia setze anys. La surrealista carta és escita en un Italià macarrònic (idioma que ignorava totalment) i que acaba en català. Estimadísima e cara mia figlia, anima mía: Se tu sapessi il dolore che io o provato in questo momento, credimi tesoro mió, che se io vivo e perche i Dio lo a voluto cosí...? Ció ancora nella mia testa, un Volcano o una gondole, la piazza San Marcos y pichoni e il palazzo Ducale, la boca dil leone, il ponte dei suspiri, il palazzo di Desdémona, è poi, altre due fotografié falta nella pitaza di S. Marcos con piu di mille colombi, belli grande come te, Carmen. Seguidament fa la numerado de tots els llocs que encara li queden per veure en el viatge: ...Travessato una gallería (túnel) si vede súbito súbito la Villa Fontana Rosa del gran escritore spagnolo Vicente Blasco Ibáñez e poi súbito trovaremo la meraviglia del mondo dove che il templo del viccio: Montecarlo. Segueix en aquest to fins arribara la seva... 'benvolguda Barcelona". Després continua: 44 ....Allà ens trobarem aquelles mongetes i bacallà a la llauna, perquè després de ben tips de macarrons i burro, un ja te ganes de menjar allò de casa, aquell vinet que no te preu, que en diem "de casa nostra". Adéu i fins d'aquí poques hores. Lo teu pare que tant t'estima. Signatura. Posdata: et porto tres regals per tú, ja veuré si vaig acertat i dos per la meva Consuelet. Sempre que hi havia alguna celebració, arreplegava qualsevol tros de paper i feia un poema o un petit escrit per el protagonista de la celebració. D'aquests escrits ni ha una colla i alguns molt divertits. Sempre partien de la improvització i de l'alegria del moment. Generalment eren escrits en català i absolutament ple d'errors ortogràfics. En veurem uns exemples: En el casament d'el seu amic Amadeu Canes, el setembre de 1905, va fer un brindis per escrit i que després va ser recitat de viva veu: BRINDIS: Ha arribat l'hora dels brindis, junt amb tots jo brindaré i per fer-ho cridaré més que un ramat de galls-dindis. Aquests actes que m'engresquen alternant les abraçades amb vins, dolços i empanades i els xistes que alguns s'empesquen. La gatzara duradera jo us voldria per tot mal que el carro pel pedregal no convé de cap manera. Brindo, doncs per la Conxita!! Brindo igual per l'Amadeo! vostre estat sia un recreo de glòria gran e infinita. I ara per no ser pesat i veieu mon bon anhel, escolteu mon cant sagrat: Deu vos do lluna de mel per tota l'eternitat. En un altre moment del brindis, va afegir: 45 Visqueu ben enmaridats procurant que al matrimoni no hi entri mai el dimoni que fa fer molts disbarats. Un altre document divertit és aquest CONTRACTE: En el dinar del casament de la seva filla Carme, va redactar allà mateix, un "Contracte" en un gros paper del tamany d'una escriptura notarial. Es tractaba de fer signar al seu gendre (el meu pare Joaquim) un pacte per no barallar-se mai amb la seva sogra. En la provincia de Barcelona partido judicial de Mataró, lugar de Cabrils barrio de la Llobatera, a veinte de Septiembre de 1939 Entre Doña Consuelo Girones Rubert i Don Joaquín Martí Germain, la primera como suegra novicia y el segundo como yerno novicio, se celebra el indestructible y formal P A C T O DE NO A G R E S I Ó N por tiempo indefinible y condiciones que se dirán. Comparece a éste acto el esposo de Da Consuelo que hace la formal DECLARACIÓN DE NEUTRALIDAD para poder intervenir en cualquier desavenencia que pudiera surgir entre las dos potencias familiares. NOTAS: Primera.- Las faltas serán sancionadas con pastas y vinos generosos que pagará el promotor de la discusión, si la hubiera. Segunda.- Si en lugar de discusión, fuere agresión o sea ruptura de hostilidades, intervendrán todas las potencias que asisten hoy en este acto. Así lo firman en el límite de la zona divisoria, en Argentona Hotel Soler, a las 14 horas del día veinte de Septiembre de mil novecientos treinta y nueve. Acaba l'escrit amb un irònic: Año de la Victoria. Arriba España, Viva Franco. Després està signat pels dos interessats i trenta tres signatures més del convidats i encara una petita nota que diu: Que Dios perdone sus pecados si no cumplen este pacto. Es curios constatar que la núvia Carme Valls, no va signar el contráete, suposo amb tota la intenció neutral de no entrar en les possibles Mures discussions. 46 PER NADAL: Nadal de 1949. Escrit dedicat a la familia Magriñá, amics de tota la vida i que vivien al pis de sobre on ara habitava l'avi a la Rambla de Prat n° 11. Comença amb una nota que adverteix: "Espontàneament i sense corregir ni una paraula. Són les sis de la tarda". Acabar-me de llevar avent fet un xic la "siesta" he pensat: Deixam pujar perqué vull felicitar als d'en Magriñá la festa. No sols als d'en Magriñá sino a tots els que allí trovi desitjant que molt els provi el Nadal i l'endemà.... ¡No! Rectifico. El meu intent no és això, sino va més enllà... Després de pasa demà eternament tots visquem i el cap d'any i els Reis paseu fins a veure aqui que passa ja que entre penes i güassa d'estraperlo anem vivint contan anys de cinc en cinc (hasta cent) veurem què passa. Rebeu tots avui el saludo d'aquest que li queda un duro per poder-lo disfrutar en la vostra companyia i si el dia de demà aquest duro es torna mitg creieu , serà el meu desitg repartir-me'l jo voldria entre els amics d'ahir, avui i demà de la família Magriñá que els volem més cada dia Signat: Josepet Valls, (aficionat al teatre y a la impremta) 47 El 1953 fa un poema imprès en paper de color rosa i dedicat al seu tercer net: Dedicat a Joan Martí i Valls Senyors: diuen el diaris que el món és ple de contraris i en el gènere humà a tothom sentim queixar. Hasta l'home més prudent veurem que no està content i és que avui per menjar et canses de treballar i a la plaça en hora bona se'n hi va la nostra dona i per vint duros o més apenes hi porta res. Senyors: passa de greu si el remei no el porta Déu tindrem d'inventar-ne una o anar-se'n cap a la lluna per acabar tots els mals que està vist són generals. A cada pis hi ha raons posem per cas, i és molt gran aquí tenim en Joan... si senyors, està aquí menjant tortells i torrons perquè ja no es fa pipí. Avui no busquem raons i encara que no és Nadal brindem amb la copa en alt demanant salud i duros per passar millor els apuros aquest any cinquanta tres i que a ningú ens passi res res de mal, ja s'entén tothom estigui content des de l'Àvia hasta el Quim la Laura, en Joan i en Pep les tietes i la "Mami" la Carme Valls de Martí i per no ser menos l'Avi que aquí brinda i dona fi. 48 També era freqüent veure'l participar en publicacions de tipus humorístic o senzillament editar ell mateix a la seva impremta un full molt ben acabat i que després repartia als amics i coneguts per fer-se un tip de riure. Sempre hi havia un moment per la gresca i la bestiesa. L'ARCA DE NOÈ L'Arca de Noè era una penya humorística creada per en Santiago Rusiñol i en Joaquim Ciervo, on els seus membres fomentaven la gresca i el divertiment. Segons sembla la cosa va anar de la següent manera: El mes de febrer de 1927 Santiago Rusiñol va estar malalt i per tant presoner a casa seva, cosa que no li plaïa gens ni mica. Joaquim Ciervo li feia companyia a estones, en les quals els dos amics parlaven de coses d'art i de literatura. Però un dia la conversa va decantar-se envers un tema menys transcendental, per fer animar el venerable malalt, de sobte, Ciervo li va dir a don Santiago: - Fem quelcom per a distreure ns. Organitzem una penya humorística. - Apa fem -va dir l'altre. - Com? - Escolti. Vostè i jo portem nom d'animal i trobarem altres ciutadans que es troben en el mateix cas que nosaltres. Podem fundar un grup que porti per títol "Arca de Noè". Per ser-ne Soci calia tenir cognom d'animal o bé ser batejat de nou amb un pseudònim. Per tant l'associació la formaven una colla d'animals. Que mai es parli de política ni de religió i es respectin totes les opinions i criteris. Tampoc es formin "capelletes" i cada un és amic dels altres i s'esforcen en poder mostrar quin és el més animal. Als sopars no hi tenen lloc les femelles tot i agradar molt aquest bé de Déu, al components de l'Arca. En Valls no hi podia faltar en un lloc així i va ingressar a la penya uns mesos després i com no podia ser d'una altra manera es va fer notar ràpidament. Va adoptar-ne el nom de "Fura" doncs era un animal de gran curiositat i que li agrada remenar per tot arreu. Ocupa el càrrec de bibliotecari per inquiet i nerviós (matí, tarda i nit) per tot es fica, cerca i fa indagacions. La seva tasca és conservar tot allò que pot fer honor a l'Arca de Noè, i de manera personal, misteriosa i quasi en secret ha anat fent arxiu de reculls de diaris, revistes, folletons, anuncis, programes, i tot el que sigui, lligat amb l'envejable vida de la tranquil.la penya que navega sense fer aigües. A més, la Fura té consultes amb el president Ciervo i amb el secretari Pollastret per posar en marxa moixigangues, manifestacions, espectacles teatrals, balls de disfresses, i altres disbauxes que s'inventen. El més xocant és que els directius han d'aturar la carrera de la Fura i se li ha de dir: "piano, piano si va lontano". En Valls va tenir una gran popularitat dins de l'entitat i va gaudir d'una estreta relació amb tots els associats, entre ells D. Santiago Rusiñol que fins a la seva mort el 1931 en va ser el President Honorari. 49 El 1929 s'organitza un "Bestial ball de Carnestoltes". En la revista de I'Arca de Noè es descriu aquella diada: "La primera ballaruga que organitza la popular agrupado va tenir lloc la nit del 21 de febrer del 1929 al Teatre del Bosc. Lloc ben a propòsit per a molts dels hostes de l'Arca, que són nadius dels boscos; aquell pla d'esbarjo, ben mirat, era una continuació del Paradís terrenal... però sense cap mena de càstig, ja que allí era permès menjar tot tipus de fruita, fins i tot la poma. El Bosc va emplenar-se a curull, va acabar-se el paper, tot venut. L'aspecte era sorprenent i a les llotges (galliners) i els seients (incubadores), així com pels pasadissos, l'aglomeració es movia com les ones de la mar. Les dones en abundor, boniques i disfressades. Tot el conjunt era espeterrant de moviment, color i vida. Una sorpresa que va promoure insospitats i grandiosos brams fou la compareixença a la sala d'una caravana d'hongaresos amb un camell, un ós i una mona. El camell era un bon minyó doncs al seu gep hi pujaren moltes noies i les passejava. Mentre l'ós feia això, d'òs, i la mona esporuguida feia monades. A l'hora de marxar l'òs s'havia escabullit. Aquella bestiassa havia fet el salt i la feina que va donar al pobre soci Garrí donar-li caça. "El Noticiero Universal" comentava els fets: "Ayer terminaron las locuras del Carnaval con el baile de la sociedad Arca de Noé. El teatro Bosque presentaba un aspecto sorprendente desde primera hora, por la inmensa aglomeración de máscaras que llenaban platea y pasillos. En el escenario figuraban una alegoría del Arca de Noé con diversas especies de animales". Segons explica Mario Lleget en el "Correo Catalán": "La Fura" hizo furor en el Arca de Noé. Era un hombre de carácter "barrilaire" y emprendedor, no había fiesta en Gràcia o en Cabrils que él no organizara. Animador nato, actuaba siempre en tales festividades, aparte su previa organización. Y un día entra en el Arca de Noé y se convierte en La Fura de grato recuerdo. Sólo llegar, edita por su cuenta millares de ejemplares de un número humorístico de carnaval, que reparte de balde en nombre de la entidad. Un año, en el Bosque, se celebró el Baile de Carnaval del Arca. Ciervo, Rusiñol y Valls marchan en comitiva hacia dicho coliseo, precediendo a una trouppe de auténticos gitanos húngaros y llevando grandes antorchas encendidas. En aquel baile se eligió la primera Miss: Pepita Samper. El éxito fue mayúsculo y las entradas se agotaron tan pronto, que el señor Valls, celoso de controlar a los que entraban sobornando a los empleados, previo el pago de 15 pesetas de 1928, se disfrazó de "Capgros" y se situó impunemente junto a la entrada del local. Desde aquella fecha el Arca de Noé tuvo que agradecer al señor Valls la organización de todos sus célebres Bailes de Carnaval. El Carnestoltes del 13 de febrer del 1932 va celebrarse altre vegada al Teatre del Bosc sense massa públic, però el que es va organitzar el 1935 va ser colossal. 50 La convocatoria de la festa deia així: A todos los jóvenes, porque están hechos unos pollos, y a todas las hembras, unas porque están bestiales y otras porque están muy monas, los irracionales socios del Arca y sus juventudes de pollos salvajes, os invitan a la grandiosa y bestial manifestación de alegría en la que podréis hacer el Oso tras las mascaritas, el Ganso y hasta el Burro con la seguridad de que no se lleve algún Mico, por lo menos saldrá del "bosque", si no va con tiento con alguna mona. ¡Por la reducción del impuesto sobre perros y el aumento de la contribución sobre los toros!. ¡Contra la pesca de la ballena y la persecución de las focas! ¡Por la libertad de los compañeros presos en las jaulas del Parque! ¡Todos al Baile del Arca de Noé! ¡Viva la C.E.R.D.A (Comité Ejecutivo Rinocerontito del Arca)! El comité de Juerga. Marzo 1935 L'Arca feia molt diversos actes sempre en pro de la fauna. A "El Noticiero" del 5 de febrer de 1934 diu així: "El Arca de Noé" ayer por la mañana efectuaron su acostumbrada visita anual a la colección Zoológica del Parque de la Ciudadela, acompañados de una charanga que durante el acto interpretó diversas composiciones. Entre los asistentes vimos al presidente Ciervo y a los señores Cunill, Tigre, Fura, Brau, Ballenilla, Gallo, León, Pollastert, Moltó, Vaca y Lleó, que fueron los encargados de tributar el homenaje e imponer una condecoración a la elefanta "La Júlia", por ser el animal más grande de Barcelona. Por cierto, que el popular paquidermo, una vez tuvo colocada la condecoración, procedió a comérsela tranquilamente, junto con la cuerda que servía para sostenerla". Evidentment es tractava de prendre s la vida amb optimisme i fomentar l'alegria i el bon humor. Qualsevol fet, cosa o detall era bo per inventarse l'acudit o simplement la bestiesa. Un exemple més és el text que acompanya els talons de la rifa de Nadal de 1933. Hi llegim: El ciudadano, compañero o camarada portador de este "diminuto" talón, sintiéndose generoso y derrochador, se juega UNA peseta en el billete del popular y nunca bien ponderado sorteo de Navidad , de fama mundial que en la ex corte se llevará a cabo, con toda solemnidad, en el Palacio de la "loca fortuna" el 22-12-1933, si los de la F.A.I. o los de la U.G.T. no lo impiden. El depositario: Fura (Rápidas Valls, Barcelona) 51 Nota: Por haber sido adquirido este número en un día que llevaba m en el zapato, se espera un feliz acontecimiento. Si sale premiado caduca al año, y si no sale, caduca en el ano. Allà pels anys setenta, no recordo a quin cinema de Barcelona, vaig veure un Notician Cinematogràfic (el popular NODO) de l'època de la dictadura franquista, on hi sortia l'avi acompanyat també del meu germà Josep, en una visita amb l'Arca de Noè al Zoo. Crec que haurien de ser imatges del 1948 o 1949 i l'avi portava el pendo de la penya acompanyat d'una xaranga de músics. Possiblement són les úniques imatges cinematogràfiques que es conserven d'en Josep Valls. 52 CABRILS Tornem cronològicament una mica endarrera per veure una nova faceta de la vida d'en Valls. Som els primers mesos de l'any 1920. Com ja hem explicat, tres fills havien mort per diverses circumstàncies i ara només en quedava la Carmen que aleshores tenia vuit anys. La nena es va convertir en el tresor més preuat i calia vetllar per la seva salut. Perquè la petita pogués disfrutar "d'aires purs" fora de la ciutat, en Valls va decidir buscar un lloc no massa lluny de Barcelona i la recerca el va portar fins El Maresme, concretament a Cabrils, un poblet agrícola molt petit llavors, on una mica apartat del centre va trobar-hi una masia anomenada "Ca l'Otru" i que va comprar. El curiós nom de "Otru", venia a compte que en aquella casa feia molts anys una de les dones que l'habitava havia de parir i van anar a buscar la llevadora al poble. La criatura va néixer sense cap problema i quan la llevadora ja era fora de la casa i es disposava a marxar, algú va sortir per la finestra cridant: "Otru, otru, que viene otru!" doncs el part encara no havia acabat i la dona tenia bessonada. A partir d'aquell moment, aquell Mas era enomenat "Ca l'Otru". L'avi va comprar la finca el 5 de juliol de 1920, segons l'escriptura que encara conservo, al Excelentísimo Señor Don Emilio Caries Tolrà y Amat, Marqués de San Esteban de Castellar. Aquest important personatge era un ric industrial del tèxtil i propietari de moltes finques a Cabrils i també d'una fàbrica al poble. La finca constava de la Masia, una "Casa de labranza", una mina d'aigua abundant i molta terra, més de quaranta mil metres quadrats. El preu va ser tancat amb 20.000 pessetes i va ser pagat segons llegim: "en billetes del Banco de España que admite el vendedor como moneda de plata". La casa principal va ser reconvertida ràpidament en una construcció que res recordava l'edifici original. Ara es tractava d'un "xalet" a la moda dels anys vint, de planta i pis, amb tribuna, balaustrades, terrasses, grans finestrals i moltes habitacions, moderns lavabos, un gran jardí, hort amb arbres fruiters, una bassa que feia les funcions de piscina, etc. etc. Tot un luxe pensat per gaudir de la tranquil·litat. La família Valls va esdevenir d'aquesta manera la tercera família forània que s'instal·lava al poble, formant part d'aquella nova espècie de personatges anomenats "estiuejants" que tant es va popularitzar anys dreprés. Molts anys després el terme estiuejant va ser subtituït per "segona residència". Amb la personalitat tant peculiar de l'avi, en Valls va convertir-se ràpidament amb un personatge apreciat i estimat en el poble. Es feia amb tothom i era el motor principal d'aquella incipient "Colònia d'estiuejants". "Can Valls" era un centre de festes i festetes amb amics de Barcelona i del poble. Revetlles, balls, arrossades (no oblidem que l'avi era valencià de naixement) i adorava la paella. A casa era el menjar del diumenge. 53 Per tal de poder anar a Cabrils més fàcilment i no haver de dependre del tren i autobusos de línia, en Valls va creure que era el moment de comprarse un cotxe, un "Hispano Suiza" de color negre; però com que li feia un respecte total haver de conduir un "animalot tan gros", va contractar un xofer. I ara sí que podem dir que aquell noi de la gorra i que treballava en una impremta, tenia tota la pinta d'un burgès. Però no ens equivoquem, només la pinta aparent i només algunes vegades. Josep Valls disfrutava a l'hort amb uns pantalonots vells, amb les gallines, tallant llenya, anant a comprar al poble, parlant amb el pagesos i jugant a cartes. Era ric però va tenir la grandesa de que mai li van pujar els diners al cap, no sabia fer el fatxenda i tot el seu temps i diners havien de servir per disfrutar, i viure la vida intentant ser el més feliç possible, ell, la seva familia i els amics. Era un home generós que mai va tenir un no per ningú que li demanava ajut. Entre els papers que encara conservo, hi ha un curiós petit quadern amb els Estatuts de la Societat "La BALLARUGA". Es tracta d'una Associació creada a Cabrils el 20 de febrer del 1923, amb la finalitat de: "La Sociedad tendrá por objeto el solaz y honesto pasatiempo de los socios, por medio de las sesiones de baile que se organicen", tal i com diu l'article 2° del capítol 1er. dels estatuts. Evidentment en Valls formava part d'aquesta entitat i en va ser uns dels principals promotors. Cabrils va representar per ell, l'oci, la vida familiar, més temps pels amics, la tranquil·litat, la natura, és a dir el mateix que "teòricament" representa avui en dia la segona residència però en un ambient menys colapsat de gent, més obert a la convivència, més disposat a divertir-se en comú i en una època que l'amistat i la tertúlia eran valors més apreciats que actualment. Una persona com ell, tenia el caldo de cultiu adequat per desenvolupar amb força tota la seva capacitat d'organització del lleure i va esdevenir un home molt popular al poble. A l'any 1936, esclatada la Guerra Civil i amb el Teatre tancat, van viure tota la família a la casa de Cabrils. El risc de bombes era molt menor que a Barcelona i les possiblitats alimentàries molt superiors. Can Valls també va servir per a donar aixopluc a alguns amics i familiars que tenien dificultats per viure a la ciutat o que eren objecte d'alguna injusta persecució. La finca era prou gran i va esdevenir en alguns moments de la guerra un lloc d'acollida pera diverses famílies. Varen ser tres anys de vida rural amb anades freqüents a la ciutat. En alguna ocasió, amb problemes al ferrocarril de Vilassar, s'havia d'anar a peu des de Barcelona perno fer patir a la família al veure que no tornava a casa. Un dia van presentar-se a Can Valls un grup de milicians que no eren del poble, buscant algun misaire o algun carca reaccionari i l'avi els va rebre al jardí amb els seus pantalons de pana bruts de fang i espardenyes de pagès. Algú del grup el va reconèixer i va fer saber als altres que aquell home no era un burgès, sino "un treballador i republicà de sempre, més haviat menjacapellans". 54 Un dia durant la guerra, en el bar del poble, va trobar a un parell a pagesos i varen començar a xerrar de política amb l'avi. Un d'ells, de forma molt primària va afirmar: - Jo señor Valls, sóc comunista, sap? Ell, olorant-se l'indeterminat que era el terme empleat per aquell home, va preguntar amb una mica de sorna. - I què és això de ser comunista? L'altre, ho aclareix després de rumiar uns instants. - Pencar. Pencar és ser comunista. - Jo ho he fet tota la vida això. També dec ser comunista. I van acabar la conversa amb un traguet de vi i molta gresca. A l'any 1935 va promoure i editar a la seva impremta una revista anomenada "Cabrils". Crec que només en va sortir a la llum el n° 1 amb data 26 de setembre. A la portada de la revista i sota la capçalera es defineix: Periódico defensor de todos los que su lema sea: JUSTICIA.PAZ Y TRABAJO. "Salutación: Todos los pueblos de regular importancia tienen una o más publicaciones, que son el portavoz de la opinión pública. En Cabrils no podía faltar su Periódico. No somo políticos. Elogiaremos a los que se preocupan más de la Administración que de la farsa política, aunque sean de tal o cual partido, así como nos tendrán en contra todos los que quieran imponer por la fuerza, su manera de pensar. Saludamos a la Prensa toda y a todos los vecinos y veraneantes de Cabrils, piensen como piensen y sean como sean. Después de este cariñoso saludo, ojo, mucho ojo, porque pondremos en la picota a todo aquel que de una manera clara y contundente vaya contra la prosperidad de Cabrils y con sus actos demuestre que es un indeseable". La Redacción. Evidentment, La Redacción era en Josep Valls. En aquesta casa de Cabrils i durant la guerra civil, la meva mare va conèixer al que més tard seria el seu marit i varen casarse a la parroquia del poble el setembre de 1939. L'esdeveniment va ser important. La fàbrica tèxtil va deixar plegar abans d'hora al personal per poder veure a l'entrada de l'església tota la comitiva de cotxes i convidats al casament de la filla d'en Valls. La famosa cantant Mercè Capsir, gran amiga de la família, va assistir també al casament i a l'església va cantar "L'Ave María" de Gounnot. Can Valls de Cabrils va tenir també masover que es cuidava del manteniment, de l'hort i dels animals de corral amb una caseta separada de la vivenda principal. El 1940 va néixer la primera neta d'en Valls, La Laura i tres anys després un noi, en Josep. Evidentment l'avi estava encantat, ara podia disfrutar altra vegada de la il·lusió perla mainada que havia perdut. 55 Va fer construir a Can Valls, una casa de dues habitacions, cuina, lavabo i menjador només perquè els néts hi juguessin. La casa tenia els mobles, armaris, cadires, taules, aparells sanitaris, fogons de la cuina etc. tot, absolutament tot a la mida de la canalla. Tot era més baixet i petit. Era una "caseta de nines" pero en una casa d'obra perfectament habilitada per viure-hi. Al davant de la casa, una gran terrassa amb un roure al mig i un trapezi. Era la "caseta del roure". L'avi una vegada més, havia fabricat una il·lusió, aquest cop per la seva néta Laura. Hi ha moltes famílies avui en dia que no poden gaudir d'una casa com aquella. Recordo també que l'avi era molt afeccionat als coloms i concretament "missatgers". Des de Cabrils enviava aquestes aus amb una petita nota lligada a la pota i el missatge arribava fins el terrat de la casa de Barcelona. Un altre dia va arribar a Can Valls amb l'autobús de línia des de Vilassar de Mar amb una cartera grossa d'on treien el cap dues oques guapíssimes. Una treia el cap per una banda i I altra per la banda oposada. Havia agafat el tren i el bus amb aquell divertit carregament. Era un regal pels seus tres néts. Les oques varen ser batejades amb el nom de "Pitusa" i "Florita", aquest últim nom en honor d'una coneguda revista infantil de l'època. Un exemple més del bon humor que sempre el va acompanyar és aquest escrit que va signar com Mister Colonia de Cabrils i anava destinat al grup d'estiuejants i coneguts del poble i està escrit possiblement a finals dels anys quaranta. MISS-TER-COL-ONIA DE K. BRILS Presidente de la "Peña Buen Humor" - Miembro de la Directiva del "Arca de Noé" - Inventor del aparato "ANUS-TROL" (patentado). Muy Sr. mió: ¿Usted no sabe qué es el Anus-trol? Pues es un sencillo aparato que se adapta perfectamente al ano humano, cualquiera que sea su tamaño y hace que los vientos salgan mudos, sin ningún ruido y por consecuencia de sus cualidades, da a los vientos hediondos un perfume a escoger: violeta, lirio, jazmín, clavel, etc. Recomiendo a todos el ensayo del Anus-Trol. Podrá usted desembarazarse fácilmente de estos vientos. Se verá usted además libre de las preocupaciones de privarse o no de ciertos alimentos; pero sobre todo evitará las consecuencias que en la vida social acarrean a veces estos descuidos. Una de sus amistades me ha recomendado que le envíe a Ud. Esta circular con la confianza de que le interesará. El precio del "ANUS-TROL" es actualmente de 150 marcos, sin perfume y de 200 marcos con perfume; añadiendo un suplemento de 100 marcos puede usted obtener el Anus-Trol musical, la última invención que hace oir bajo la suave presión de los vientos, aires musicales, 56 guerreros o sentimentales, tangos, danzones, etc. Un mes de aprendizaje basta. Por cada pedido de seis aparatos que podrá Ud. colocar a su familia, el precio será con la reducción de un 25 por 100. Estos precios se entienden sin compromiso y bajo secreto de uso, Debiendo acompañar su importe con el pedido al "Arca de Noé", calle De la Alegria n° 100 (junto a la Tranquilidad) Barcelona. Recuerde que mi aparato no debe faltar a toda persona curiosa y de buen gusto. Sin más soy de Ud. atto. s.s.s. 57 UNA REVISTA MUSICAL L'avi va entendre's de meravella amb el seu gendre Joaquim Martí Germain. Des del primer moment va haver-hi una sintonia de caràcters. Tots dos tenien un esperit aventurer i poc convencional, per tant, no és estrany de suposar que en certa manera es van trobar l'un a l'altre i es motivaven amb idees noves, possibles experiències fantàstiques i feien marejar la perdiu de la imaginació de mil maneres. Eren com la gana amb el menjar, l'un fet per l'altre. Tenint en compte que el sogre tenia gairebé setanta anys i el gendre trenta quatre, un hi posaba l'experiència i l'altre la rejovenida empenta i van crear una societat anomenada "Empresa Germain-Romà" per tornar a fer Teatre. Aquesta vegada un musical i a més, al Paral·lel que aleshores encara estava de moda. No podia fallar de cap manera. El 1944 van crear una gran Revista Musical. La lletra era de J.V. Romà i la música de J.M. Germain. El Títol: "De la Tierra a Venus". L'argument era: "Un hombre inmensamente rico, todo corazón, uno de esos seres que han venido al Planeta para hacer el bien a la humanidad, busca y piensa constantemente para encontrar una forma de gobierno que implante en la Tierra una PAZ que sea el BIENESTAR PERPETUO. Para éste fin, encarga a un ingeniero norteamericano, la construcción de un aparato el "Aero-Bólido" con el cual se proponen llevar a cabo un viaje interplanetario". És interessant constatar que sigui precisament aquest l'argument de l'obra. Penso que conté algun component de somni autobiogràfic o si més no és casual que entre ell i els seu gendre pensessin precisament aquesta història. Com es pot veure, era una obra amb ambientació futurista, amb decorats complexos i un vestuari galàctic espectacular. Sortien en escena "La Reina de Venus", "El Rey del Sol", Ninfas i una colla de "vedettes" representant cadascuna un planeta diferent. Total: 36 señoritas de conjunto 20 primeras bailarinas 30 bailarinas de conjunto 20 modelos Más de 100 personas en escena. L' ambiciosa obra que constava de tres actes , un pròleg i trenta-set quadres; va estrenarse al "Teatro Nuevo" en funcions de 5 de la trada i 22,30 nit.. En el programa de mà hi llegim: DE LA TIERRA A VENUS Producción ultra moderna Maestros directores: Jaime Mestres y Juan Aulí. Dirección escénica: Ramón Caralt. 58 Un personatges femenins representaven les "Plagues Socials" (L'Avarícia, La Vanitat, La Hipocresia, El robatori) eren les dolentes. Un altre personatge era La Veritat i evidentment era la bona. El projecte era complex i caríssim. El públic més o menys va anar a veure l'espectacle però les despeses eren enormes. Un projecte massa gros. Van fer una gira per Espanya però el resultat econòmic en conjunt va resultar un fracàs. Es va perdre tot i més. En un intent de salvar el negoci el 1947 es va muntar una gira per Amèrica subcontractant a una companyia de "Operetas y Revistas" d'un tal Lluis Gimeno, baríton. La companyia va marxar cap a ¡'Habana i va fer moltes representacions al teatre Martí, però sembla ser que va anar "diluint-se" poc a poc doncs encara existeix una carta a Cuba de 1949 on l'avi, molt enfadat, reclama diners a en Gimeno així com el retorn immediat del vestuari, atrezzo, decorats, etc. etc. que encara són allà. És a dir, tot plegat va acabar com el rosari de l'aurora. "De la Tierra a Venus" va ser l'últim somni de l'avi en el terreny teatral on hi va perdre molt patrimoni sense tenir cap possiblitat de temps per refer-se. 59 EL FINAL DUNA INTENSA VIDA El període que va del 1950 a 1953 varen ser uns anys familiars, vivint amb la seva filla Carme i el gendre Joaquim, amb la Consuelo que potser ara gairebé segur, ja havia aconseguit arribar al seu cor i jugant amb els tres néts, (Laura, Josep i jo mateix). Feia llargues estades a Cabrils, tenint cura de l'hort, recordant històries passades i segurament imaginant noves aventures. Però ja havia perdut pràcticament tot el patrimoni, només en quedava la finca de Can Valls, d'aquell Cabrils tan estimat. L'home dedicava el día a retallar revistes de viatges, escriure les seves memòries, veure alguns amics i anar a la petita impremta sense activitat que hi havia en una petita construcció on abans era el jardí del Teatre Bosc i ara, només un tros de terreny d'ús indeterminat al costat del cinema Bosque. Allà, en aquella petita impremteta encara hi recordo aquelles negres màquines amb olor de tinta, els fascinants calaixets de fusta plens de lletres de plom, piles i piles de papers, uns, amb grosses taques negres testimonis d'un moment d'atur de la màquina, altres amb la blancor per a estrenar. En un racó, hi havia una gran cisalla que em feia por i m'intrigava especialment. Aquella intensa olor de tinta i aquell món de màquines poderoses però aturades m'impressionaven. Recordo un nom escrit en una placa metálica i incrustat en una màquina: Minerva. En la meva imaginació era el nom d'una noia de cabells negres, de tinta. Allà l'avi hi tenia el que va ser el seu últim despatx i el seu últim racó dels records. Encara explicava històries, encara organitzava ballarugues i revetlles familiars. Jugaba amb el gat i se'l posaba al coll com si fos una bufanda mentre ell esmorzava, encara escrivia poemes per a qualsevol celebració. Recordo que un dia vàrem tenir un parell de pallassos a la galeria del pis de casa i tota la família vàrem assistir a la representació com en un petit teatre. Una simple imitació, una raquítica mostra del gran sarau que havia organitzat durant tants anys, només a pocs metres d'allà, a l'altre banda del carrer. Però va ser igual de divertit perquè la il·lusió s'ha de portar sempre a dins i ell n 'estava ple. Finalment i després d'una vida fabricant il·lusions i sobretot plena de vivències irrepetibles, la malaltia va atrapar l'avi i aquesta lluita ja no el va deixar anar. En el "Correo Catalán" del día 23 d'agost de 1955 trobem un article de Mario Lleget on glosa la persona de l'avi. En reproduirem diversos fragments: "Ha sido un injusto olvido por parte de todos (Prensa, artistas y por qué no decirlo, también de los animales del Arca de Noé el silencio que ha pesado involuntariamente sin duda, pero no por ello menos lamentable, en torno de la simpática figura de don José Valls. El presidente del Arca, don Joaquín Ciervo me decía: Estem en deute amb en Valls, sembla mentida, però és veritat. Què en som de distrets els humans i els animalets. Muy enfermo, tres días antes de ingresar en la clínica, donde sería sometido a un riguroso régimen, el señor Valls asiste a un "pinso" con sus amigos del Arca y se despide de todos ellos comiendo lo recetado por el doctor... y el pinso del 60 día. "Ara sí que em trobo bé", exclamaba poco después en un último alarde de humor. Pero fue su despedida. La anécdota final de su vida subraya un carácter muy entero, capaz de reírse de los médicos y de la misma muerte. Don José Valls, como Rusiñol y tantos otros personajes de aquella época, se reían de todo. Para ellos lo importante era vivir y si era preciso, morir con la sonrisa en los labios. Sabían tomarse la vida por el lado amable. Eran poseedores de un carácter optimista a ultranza y consecuentes con tan bella divisa, agotaban los días de su existencia fieles a la doctrina del más sano esparcimiento: el optimismo. Bien merece ser recordado pues, el nombre de este graciense de adopción, de este hombre de corazón de artista que fue "La Fura" y el genuino barcelonés propietario-editor don José Valls". Penso que no hi ha res més desitjable a la vida, que poder arribar a morir al Hit i tenir la lucidessa suficient com per adonar-se que la vida ha valgut la pena viure-la i que malgrat les patacades, un ha sabut aprofitar la seva estada al món. Que tot plegat ha servit per a alguna cosa i que en conjunt t'ho has passat bé. Sentirse acompanyat pels que estimes i no tenir la sensació d'haver perdut el temps, ha de ser fantàstic. El meu avi va tenir tot això i molt més. El càncer de còlon per fi el va guanyar i va morir a casa el 4 de gener del 1954. A casa tot eren plors i jo recordo perfectament el meu sentiment de desesperació i de com les llàgrimes no tenien atur. Vaig entendre que la mort vol dir acomiadar-se per sempre i vaig comprendre que havia perdut l'avi i que allò no tenia cap solució. Anys després he constatat que l'enyorança és un sentiment que pot fer mal, però encara és pitjor no trobar a faltar a ningú. Tinc la sensació que va ser la primera vegada a la meva vida que vaig plorar de veritat, des de molt endins de l'ànima. Va ser enterrat l'endemà, el dia de la cavalcada de Reis. Aquell dia ja no va poder gaudir de la il.lusió que hi havia pels carrers, aquella il·lusió que ell havia sabut repartir tan bé. Gràcies per tot senyor Valls. Girona, gener del 2004 50 è aniversari de la mort de Josep Valls 61