IN SITU
Transcripción
IN SITU
Capítol VII IN SITU H i ha cap nin que no vulgui ser bomber? No ho desitgen debades. Tenen uns bons músculs, duen cascos vermells ben vistosos, i poden fer coses que estan vetades a la resta dels mortals: circular a tota velocitat i botar-se els semàfors de les Avingudes o destrossar una porta a destralades... i a més, salven vides! No és estrany que sigui un dels col·lectius més ben vists per la societat. Confies que no els necessitaràs mai, però quan les coses van maldades, t’alegres que hi siguin, disposats a arriscar el físic per qualsevol desconegut. Per als periodistes de successos, a més, els bombers són un filó. Són persones tranquil·les i bregades, poc partidàries de crear alarma. Així que si un dia els trobes nerviosos, ja et pots fer a la idea que el problema és gran. I ja pots avisar un fotògraf. Les imatges que es recullen en aquest llibre són conseqüència d’aquesta simbiosi, de la feina de redactors gràfics mítics de la premsa local, d’una època en què els professionals de la informació no es preocupaven gaire per si ferien cap sensibilitat. La foto era més bona si es feia de més a prop. També és el reflex d’una altra generació de bombers. De gent que suplia la falta de mitjans tècnics amb sobredosis de coratge. Una generació de la qual queden pocs representants, encara que han calat en la petita història local de la qual els bombers actuals – aquells nins que compliren el somni de circular a tota hòstia en un camió per treure gent d’un autèntic infern – es poden sentir orgullosos. Xavier Peris Periodista Bombers de Palma 227 ¿ Capítulo VII IN SITU Qué niño no quiere ser bombero? Y tienen sus razones. Están cachas, llevan vistosos cascos rojos, y pueden hacer cosas vedadas al resto de los mortales, como circular a toda leche en camión saltándose los semáforos de las Avenidas o cargarse una puerta a hachazos... Además salvan vidas. No es extraño que sea uno de los colectivos más bien vistos por la sociedad. Esperas no necesitarles nunca, pero cuando las cosas van mal dadas, te alegras de que estén ahí, dispuestos a arriesgar el físico por cualquier desconocido. Para los periodistas de sucesos, además, los bomberos constituyen un filón. Son gente tranquila y bregada, poco dada al alarmismo. Así que si un día les encuentras nerviosos, ya puedes hacerte a la idea de que el problema es gordo. Y ya puedes avisar a un fotógrafo. Las imágenes que se recogen en este libro son consecuencia de esta simbiosis, del trabajo de míticos redactores gráficos de la prensa local, de una época en la que los profesionales de la información no se preocupaban mucho por si herían alguna sensibilidad. La foto era mejor cuanto más cerca. Es el reflejo también de otra generación de bomberos. De gente que suplía la falta de medios técnicos con sobredosis de coraje. Una generación de la que van quedando pocos representantes, aunque han dejado un poso en la pequeña historia local de la que los actuales bomberos –aquellos niños que cumplieron el sueño de circular echando hostias en un camión para sacar a gente del mismísimo infierno– pueden sentirse orgullosos. W Chapter VII Xavier Peris Periodista IN SITU hat boy doesn’t want to be a fireman? It’s no wonder. Fire fighters are well built, they wear flashy helmets and they can do things that are forbidden to the rest of us mere mortals such as speeding down the Avenidas, running red lights or breaking down doors with axes, all this in addition to saving lives! It’s no secret that they are one of society’s most revered organizations. One hopes never to need them but when things get bad we’re glad they’re there -willing to risk life and limb for a stranger. For the Accidents & Crime Division reporters, fire fighters make up a rare breed. They are a calm and hardworking lot, given little to alarmist reactions. So one day if you notice that your local fireman happens to be nervous, you better prepare for the worst and while your at it – call a photographer! The imagery put forth in this book is the result of a symbiosis between the firemen and the work of mythical writers from the local press during a time when news professionals didn’t much care about wounding sensibilities: the closer the photo the better. This book is also the reflection of another generation of fire fighters. About selfless people compensating for a lack of technical methodology with an over-dose of courage. A generation of waning representation but one who has left an indelible mark on those kids whose dreams of speeding along in a truck to haul people out of hell actually did come true – and they can be proud of it. Xavier Peris Journalist 228 Capítol VII: IN SITU Capítol VII IN SITU É s un plaer i un honor per a mi i per als meus companys de la secció de successos del diari Última Hora, disposar d’aquest espai en aquesta revista. Llevat de qualque excepció, el nom del Cos de Bombers de Palma s’escriu associat a casos d’ajuda al ciutadà. Aquest fet té una resposta, encara que de vegades sigui silenciosa, d’agraïment, de respecte i d’admiració. És clar que això mateix es pot dir de tots els cossos policials i dels organismes d’emergència, hi estam d’acord. Però, al cap i a la fi, per als ciutadans el bomber és el bomber. És la persona que arriba “volant” en un camió quan hi ha un incendi, i això ho dic amb la consciència que alguns de vosaltres, si sou del cos de bombers, us enfadareu. Perquè m’heu recordat insistentment que no només apagau incendis, i ho sé, i teniu tota la raó del món. I nosaltres ens ocupam d’informar dels vostres serveis en accidents de trànsit, rescats, inundacions... Crec que el cos de bombers de Palma atén devers 4.500 i 5.000 telefonades cada any. Són moltes telefonades, devers 400 cada dia, devers dues cada hora i mitja. Fins ara ens vèiem al Parc Central o a la Platja de Palma o a sa Teulera. A mi, sincerament, em cau més a prop sa Teulera, i confés que he gaudit de qualque berenar que he compartit amb amics que feien el torn de guàrdia. I don fe que les dades estadístiques són certes, perquè sempre s’ha produït qualque telefonada que ha obligat un o més bombers a sortir.. És clar que també ens hem reunit al Parc Central, és evident, però sembla que a partir d’ara tendrem un nou punt de trobada. Aquest nou parc que neix amb l’aurèola de ser un dels millors d’Europa, o el millor, i tots desitjam que així sigui, amén. Tots estam d’enhorabona, perquè construir quelcom per al benefici de la societat sempre és digne d’elogi. Per part vostra, tot just heu de continuar fent el que sabeu, i el que feis des que es va fundar el Cos de Bombers de Palma, l’any 1897, tot i que, és clar, les coses han canviat. A nosaltres, els periodistes, ens correspon donar a conèixer la vostra feina, les vostres inquietuds i els vostres problemes, si és que en teniu. I us puc prometre, en nom meu i dels meus companys de secció, Javier Jiménez, Guillem Picó, Julio Bastida, Agustín Aguiló, Fausto Ramos, Michels, Vasil Vasilev i Alejandro Sepúlveda, que sempre estarem disposats a ser els vostres interlocutors amb la societat, a donar a conèixer els vostres serveis (i a remarcar que no només apagau focs) i, en definitiva, a acompanyar-vos sempre. El nostre desig és que continueu essent com sou... Ah! Me n’oblidava! Hi ha companyes que m’insisteixen que us demani que no deixeu de publicar els calendaris cada Cap d’Any. Per acabar, vull donar les gràcies a les autoritats que han fet possible la construcció d’aquest nou parc i vull recordar-vos que en nosaltres teniu uns amics, encara que, també vull que quedi clar que som periodistes i que el nostre deure és informar. Tot i que això ho heu tengut sempre, és clar, per aquest motiu tenim una relació tan bona. Salut. Hari Om. Pep Matas Periodista Bombers de Palma 229 Capítulo VII IN SITU E s un placer y un honor para mí, y para mis compañeros de la sección de Sucesos de Ultima Hora, disponer de este espacio en esta revista. Salvo muy raras excepciones el nombre del Cos de Bombers de Palma se escribe asociado a casos de ayuda al ciudadano, y eso es algo que tiene una respuesta, aunque a veces sea silenciosa, de agradecimiento, respeto y admiración. Claro que puede decirse lo mismo de todos los cuerpos policiales y organismos de emergencia, estamos de acuerdo, pero cuando hablas con el ciudadano de a pie el bombero es el bombero. Es esta persona que llega “volando” en un camión cuando se produce un incendio, y eso lo digo a sabiendas de que muchos de vosotros, si sois del Cuerpo, os vais a “enfadar”. Porque me habéis recordado hasta la saciedad que no sólo apagáis incendios, y lo sé, y tenéis toda la razón del mundo.Y nosotros, por nuestra parte, vamos informando de vuestros servicios en accidentes de tráfico, rescates, inundaciones... Creo que el Cos de Bombers de Palma atiende en torno a las 4.500 y 5.000 llamadas al año. Son muchas llamadas, unas 400 cada día y unas dos cada hora de media. Hasta ahora nos veíamos o bien en el Parque Central o en alguno de los dos auxiliares, en Platja de Palma y Sa Teulera. A mí, la verdad, me pilla más de cerca Sa Teulera y confieso que he compartido y disfrutado de alguna que otra merienda con amigos que cumplían su turno de guardia. Y doy fe de que los datos estadísticos son ciertos, porque siempre se ha producido alguna llamada que ha requerido la salida, más o menos urgente, de uno o varios bomberos. Claro que también nos hemos reunido en el Parque Central, es obvio, pero bueno, parece que a partir de ahora vamos a añadir otro punto de encuentro, este nuevo parque que nace con la aureola de ser uno de los mejores de Europa, sino el mejor, y todos deseamos que así sea, amén. Pues estamos todos de enhorabuena, porque construir algo para el beneficio de la sociedad es siempre digno de elogio. Por vuestra parte sólo tenéis que seguir haciendo lo que sabéis, y lo que estáis haciendo desde que se fundó el Cuerpo de Bomberos de Palma, en 1897 aunque, claro, los tiempos han cambiado. A nosotros, los periodistas, nos corresponde dar a conocer vuestro trabajo, vuestras inquietudes y vuestros problemas, si es que los tenéis. Lo que puedo prometeros, en mi nombre y el de mis compañeros de sección, Javier Jiménez, Guillem Picó, Julio Bastida, Agustín Aguiló, Fausto Ramos, Michels, Vasil Vasilev y Alejandro Sepúlveda, es que siempre estaremos dispuestos a ser vuestros interlocutores con la sociedad, a dar a conocer vuestros servicios (y destacar que no sólo apagáis fuegos) y en definitiva, a estar siempre a vuestro lado. Nuestro deseo es que sigáis siendo como sois...¡ah!, se me olvidaba. Hay compañeras que me insisten en que os pida que no dejéis de publicar los calendarios cada Fin de Año. Por lo demás, dar las gracias a las autoridades que han hecho posible la construcción de este nuevo parque y recordaros a todos/as que en nosotros tenéis a unos amigos, aunque, también, que quede claro que somos periodistas y nuestro deber es informar. Aunque eso lo habéis tenido siempre claro, por eso nuestra excelente relación. Salud. Hari Om. Pep Matas Periodista 230 Capítol VII: IN SITU Chapter VII IN SITU I t is a pleasure and an honour for me and my fellow colleagues in the Accidents & Crimes Department at the Ultima Hora, to be awarded space in this publication. With few exceptions the name of the Palma Fire Fighter Brigade is always synonymous with helping citizens, something easily explained although the appreciation, respect and admiration is oftener than not, unexpressed. Of course we can all agree that the same can be said for all the Police Force and emergency organizations in general but when you speak with just about anyone they agree: a fireman is a fireman. It’s the person who rushes to the scene when a fire breaks out and I say this knowing full and well that many of you in the force will be angry. That’s because you have repeatedly reminded me that you don’t just extinguish fires and you are perfectly correct. We journalists, on the other hand, do just report on your service during traffic accidents, rescues and floods. As far as I know, the Palma Fire Fighting Force responds to around 4.500 to 5.000 calls a year. That’s a lot of calls, about 400 per day; nearly 2 every hour and a half. Until now we have always met at the HQ Fire Station or in one of the satellite posts in Playa de Palma or at Sa Teulera. Personally, Sa Teulera is closer to me therefore I confess to having enjoyed more than my share of meals with on-duty friends there. I can attest to the statistics because I have been there when an emergency call has required the presence of at least one or two of my lunch-mates. Now it appears that we are going to be adding another meeting point; the new station which is being touted not only as one of the best in Europe but the best – and we all hope that it comes to be. We’re all lucky because building something of such benefit to society deserves praise. As far as we are concerned, you merely have to keep on doing what you do and what you have been doing since the Palma Fire Fighters Force was established in 1897. For us the reporters, our job is to make known your work, your worries and your problems – that is if you have them. I can assure you that in my name and those of my colleagues at the newspaper, Javier Jiménez, Guillem Picó Julio Bastida, Agustín Aguiló, Fausto Ramos, Michels Vasil Vasilev, and Alejandro Sepúlveda, that we are forever willing to serve as your mouthpiece, to disseminate your efforts (and point out that you don’t just put out fires!) and that we will remain by your sides indefinitely. Our wish is that you continue being yourselves, ah! I almost forgot… we have friends that insist that you continue publishing yearly calendars. In conclusion, I would like to thank the authorities that have made possible the construction of the new station. We are your friends, in spite of the fact that we are merely journalists and our duty is to just to inform but surely you already know that. Cheers, Hari Om. Pep Matas Journalist Bombers de Palma 231 Capítol VII IN SITU Q uan era nin, mai no vaig voler ser bomber. Jo ho tenia ben clar des dels primers dies de la meva vida: periodista. Però aquest no és el tema d’avui. Amb el temps, després de mil encàrrecs diferents a la redacció, algú em va dir somrient: “A partir de demà t’encarregaràs dels successos; em sap greu, al·lot!” Des d’aquell moment, la vida per a mi fou un no viure: telefonades a mitjanit perquè qualcú havia decidit cometre un assassinat, judicis interminables en què ningú no deia res, policies que explicaven històries en què els protagonistres només eren inicials seguides d’un punt... En el fons, els successos narren la veritat de la vida, conten com reacciona la gent quan es troba enfront d’una crisi extrema, enfront de la mort, del dolor... I quan ens trobam amb aquestes circumstàncies de la vida tan tràgiques, els primers que arriben per ajudar-nos són els bombers. Al llarg dels anys els he vist actuar en situacions extremes diverses. Amb els seus ormejos especials, els he vist treure gent viva de cotxes accidentats convertits en presons de ferros retorçats, els he vist sortir de dins un nigul de foc amb un nin en braços, cridant perquè el personal sanitari fes qualque cosa per salvar-li la vida... Homes d’acer vestits amb uniformes de gladiador modern plorant desconsoltas en veure que el nin no responia... No m’ho invent, succeí el Nadal de 1998, al carrer de Felip II de Palma. Els he vist alçar arbres que un huracà havia tomat, alenar fum perquè un hotel que havia estat de luxe tornàs a ser-ho, el Valparaíso, se’n recorden? Els he vist treure una anciana de ca seva, que es calava foc per culpa d’un braser mal col·locat, els he vist recuperar el cos calcinat d’un captaire que s’havia dormit a la seva barraca amb un cigarret a la boca, etcètera. També els he vist cremar adrenalina per recaptar fons en un Full Monty improvisat, esclatar-se de rialles en una demostració del seu art en una discoteca de Palma. Els qui als horabaixes apaguen flames, n’encenen una nit cada any al cor de les admiradores secretes. I he rigut amb ells, fugint per un moment dels incendis, dels accidents que fan bocins la vida de les persones, i del record d’aquell company que va passar d’un entrenament de rescat en un torrent al cel del herois, que és on acaben tots, tard o d’hora, com més tard millor. Ha passat gairebé mig segle de la meva vida i ja no m’agrada tant ser periodista. De vegades pens que allò que val la pena de bon de ver és jugar-se la vida pels altres quan fa més falta, i tornar al quarter per preparar una paella i contar acudits amb els companys. El foc, el tsunami, un accident de trànsit... res no pot esperar que prenguis un cafè a la màquina de la redacció, tal com feim nosaltres abans d’arreglar el món amb paraules. Ara, vull ser bomber. Juan Riera Roca Periodista 232 Capítol VII: IN SITU Capítulo VII IN SITU C uando era niño, nunca quise ser bombero. Yo lo tenía muy claro desde los primeros días de mi vida: Periodista. Pero esa no es la historia de hoy. Con el tiempo, después de mil encargos diferentes en la redacción, alguien me dijo sonriente: a partir de mañana, haces sucesos; lo siento chaval. A partir de ahí mi vida fue un sin vivir. Llamadas a media noche porque alguien había decidido matar a alguien. Juicios interminables en los que nadie decía nada. Policías contando historias en las que los protagonistas eran solo iniciales seguidas de un punto. En el fondo, los sucesos cuentan la verdad de la vida. Cuentan como reacciona la gente cuando se encuentra en una crisis extrema, ante la muerte, ante el miedo, ante el dolor. Y ante esas circunstancias trágicas de la vida, quienes antes llegan son los bomberos. A lo largo de los años los he visto en situaciones extremas variadas. Con sus herramientas especiales sacando gente viva de coches accidentados convertidos en cárceles de hierros retorcidos. Saliendo de una nube de fuego con un niño en brazos, pegando gritos para que el sanitario hiciera algo por salvarle la vida, hombretones de acero en su uniforme de gladiador moderno llorando desconsolados cuando el niño no respondía (Navidades de 1998, calle Felip II de Palma, no me lo invento). Levantando árboles tumbados por un huracán. Respirando humo para que un hotel que una vez fue de lujo pudiera volver a serlo (¿se acuerdan del Valparaiso?). Sacando en brazos a una abuela cuya casa se estaba incendiando por un brasero mal puesto. Recuperando el cuerpo calcinado de un mendigo que se durmió en su chabola con un cigarrillo en la boca. Etcétera, etcétera, etcétera. Luego los he visto quemar la adrenalina en un improvisado Full Monty para recaudar fondos, partiéndose el c. de risa en una demostración de su arte en el escenario de una discoteca de Palma. Los que apagan llamas por la tarde las encienden una noche al año en el corazón de admiradoras secretas. Y me he reído con ellos, huyendo por un momento de los incendios, de las inundaciones, de los accidentes que trocean la vida de las personas, del recuerdo de aquel compañero que pasó de un entrenamiento de rescate en un torrente al cielo de los héroes, que es donde acaban todos, tarde o temprano, mejor tarde que temprano. Ha pasado casi medio siglo de mi vida y ya no me gusta tanto ser periodista. A veces creo que lo que vale la pena de verdad es jugarse el tipo por lo demás cuando más falta hace y volver al cuartel a preparar una paella y contar chistes con los compañeros. El fuego, el tsunami, un accidente de tráfico, no pueden esperar a que te tomes un café en la máquina de la redacción, como hacemos nosotros antes de arreglar el mundo con palabras. Ahora quiero ser bombero. Juan Riera Roca Periodista Bombers de Palma 233 Chapter VII IN SITU W hen I was a boy I never wanted to be a fireman. I knew right from the start that I wanted to be a journalist. But that isn’t today’s subject. After a thousand different editorial assignments, one day a supervisor of mine smiled and said: “Sorry kid, starting tomorrow you are moving to Accident & Crime Reporting”. After that my life was no longer my own: I would be forever plagued with late night phone calls because someone had decided to commit murder, endless trials, policemen telling stories using cryptic nick names and initials to refer to lead suspects…. In the end it was these incidents that made up every day life. They relate to how people react when they are confronted with a crisis, death, fear or pain. And it is the fire fighter that is first on the scene to witness such life-altering events. Over the years I have seen them in many a setting: with their specialized tools extracting car-crash survivors from cages of twisted metal, emerging from a cloud of smoke, a child in arms while screaming out for a medic, hard-bodies in their modern day gladiator uniforms crying inconsolably when the child they just saved didn’t survive (Christmas 1998, Palma’s Felipe II street – I’m not making it up). Clearing uprooted trees after a hurricane. Inhaling smoke in a luxurious hotel so it could recover to become luxurious once again (remember Hotel Valparaiso?) Carrying out a grandmother whose home went up in flames after a heater caught fire. Or recovering the ashes of a homeless man from a burnt out shack after falling asleep with a lit cigarette, etc etc. Later on I split my sides laughing as I watched these same men burn adrenalin while gloriously improvising a Full Monty gag on the stage of a Palma discotheque for charity. Once a year those who put out flames in the afternoon set them ablaze once again at night in the hearts of secret admirers. I have laughed along with them and in doing so, momentarily managed to escape the fires, the floods and the accidents that tear apart peoples lives and from the memory of that companion who, during a training exercise inadvertently joined the ranks of the heroes in heaven which is where they all eventually end up, hopefully later than sooner. I have spent nearly half a century of my life as a journalist and I can’t say I’m still fond of my choice. Sometimes I think it would have been more worthy to risk life and limb for others one minute and the next return to the Station, cook a “paella” and tell jokes with the guys. Fires, tsunamis, traffic accidents; none of these events can be put on hold while I decide to have a drink at the office coffee machine as I often do in my world of words. Yes, now I think maybe I should have been a fire fighter. Juan Riera Roca Journalist 234 Capítol VII: IN SITU 1944. De camí a la feina. Pl. del Mercat. Gabriel Salvà Comas 1944. De camino al trabajo. Pl. des Mercat. Gabriel Salvà Comas 1960. A la porta del parc. S’Escorxador. Gabriel Salvà Comas 1960. En la puerta del parque. Matadero. Gabriel Salvà Comas 1961. Amb la mascota a l’escala ABP 1961. Con la mascota en la escalera ABP Bombers de Palma 235 1961. Devastació al garatge. ABP 1961. Devastación en el garaje. ABP 1961. Cinc bombers i un camió. Roig 1961. Cinco bomberos y un camión. Roig 1961. Esbucament al centre antic. J. Amorós 1961. Derrumbe en el Casco Antiguo. J Amorós 236 Capítol VII: IN SITU 1966. Maniobres amb la manta de salvament. ABP 1966. Maniobras con la manta de salvamento. ABP 1965. Bombers treballant. UH 1965. Bomberos trabajando. UH 1970. Maniobres amb l’escala manual. ABP 1970. Maniobras con la escalera manual. ABP Bombers de Palma 237 1971. Bombers en un servei. UH 1971. Bomberos en un servicio. UH 1971. Bombers vestits de gala. A. González Abadal 1971. Bomberos de vestidos de gala. A. Glez Abadal 1973. L’alarma ha sonat. DM 1973. La alarma ha sonado. DM 238 Capítol VII: IN SITU 1975. Retall de premsa. DM 1975. Recorte de prensa. DM 1975. Rescat en un esbucament. Torrelló 1975. Rescate en un derrumbe. Torrelló 1976. Imaginació infantil. UH 1976. Imaginación infantil. UH 1979. Extinció en mànigues de camisa. UH 1979. Extinción en mangas de camisa. UH 1975. Ferit en servei. UH 1975. Herido en servicio. UH 1976. Cotxe incendiat. UH 1976. Coche incendiado. UH 1980. Veterà “Torrilleta”. UH 1980. Veterano ‘Torrilleta’. UH 1928. Francisco Torrilla Floresta “Torrilleta” amb 17 anys. ABP 1928. Francisco Torrilla Floresta ‘Torrilleta’ con 17 años. ABP 1982. Apagant el foc des del carrer. UH 1982. Apagando el fuego desde la calle. UH 1982. Enfilant-se per una paret. UH 1982. Trepando por una pared. UH 1984. Acció conjunta. Torrelló 1984. Acción conjunta. Torrelló 1983. Nau devastada. DM 1983. Nave devastada. DM 1985. Bombers. Paco Pérez 1985. Bomberos. Paco Pérez 242 Capítol VII: IN SITU 1988. En bones mans. Torrelló 1988. En buenas manos. Torrelló 1991. Ajustant màscara respiratòria i casc. Tolo Ramón 1991. Ajustando máscara respiratoria y casco. Tolo Ramón 1991. Comprovant danys. Andrés Torrens 1991. Comprobando daños. Andrés Torrens Bombers de Palma 243 1991. Devastació i desolació. Torrelló 1991. Devastación y desolación. Torrelló 1992. Efectes del fum. ABP 1992. Efectos del humo. ABP 1993. Reunió després de l’incendi. Lorenzo 1993. Reunión tras el incendio. Lorenzo 244 Capítol VII: IN SITU 1999. Espectadora de blanc. Pep Vicens 1999. Espectadora de blanco. Pep Vicens 1999. Esglai a la nit. UH 1999. Susto en la noche. UH 2000. Sortint en fila. DM 2000. Saliendo en fila. DM Bombers de Palma 245 2002. Algú té amics. Tià Amengual 2002. Alguien tiene amigos. Tià Amengual 2001. Col·laboració ciutadana. DM 2001. Colaboración ciudadana. DM 2002. Flamarada. UH 2002. Llamarada. UH 246 Capítol VII: IN SITU 2003. Situació apurada. DM 2003. Situación apurada. DM 2004. Els nins el primer de tot. DM 2004. Los niños lo primero. DM 2003. Refrigeri. A. Sepúlveda 2003. Refrigerio. A. Sepulveda Bombers de Palma 247 2005. A 30 metres del terra. Lorenzo 2005. A 30 metros del suelo. Lorenzo 2005. Simulacre en una escola. DM 2005. Simulacro en un colegio. DM 2005. Per un somriure. Lorenzo 2005. Por una sonrisa. Lorenzo 248 Capítol VII: IN SITU 2006. Assistint el company. DM 2006. Asistiendo al compañero. DM 2006. Entre tenebres. Jordi Avellà EM 2006. Entre tinieblas. Jordi Avellà EM 2006. Incendi de vehicle. DM 2006. Incendio de vehículo. DM 2006. Bombers al túnel. DM 2006. Bomberos en el túnel. DM 2006. Casc calent. Nacho Muñoz 2006. Casco caliente. Nacho Muñoz 250 Capítol VII: IN SITU 2006. Sense víctimes. J. L. Escandell 2006. Sin víctimas. J. L. Escandell 2007. Great ball of fire. Jordi Avellà EM 2007. Great ball of fire. Jordi Avellà EM 2007. …i bona lletra. Miki Palmer 2007. …y buena letra. Miki Palmer 2007. Tenebres tòxiques. Jaime Burguera 2007. Tinieblas tóxicas. Jaime Burguera Bombers de Palma 251 2007. Accident de trànsit. Pepo Granero 2007. Accidente de tráfico. Pepo Granero 2007. Ells també importen. Miki Palmer 2007. Ellos también importan. Miki Palmer 2007. Paller. Cati Cladera. EM 2007. Pajar. Cati Cladera. EM 2007. De broma amb el fotògraf. Miki Palmer 2007. De broma con el fotógrafo. Miki Palmer 2007. Iwo Jima. Miki Palmer 2007. Iwo Jima. Miki Palmer 2007. Tots per un… A. Santandreu 2007. Todos para uno…. A.Santandreu Bombers de Palma 253 2007. Atac aeri. A. Santandreu 2007. Ataque aéreo. A.Santandreu 2007. Atac aeri. A. Santandreu 2007. Ataque aéreo. A.Santandreu 2007. Atac aeri. Tolo Ramón 2007. Ataque aéreo. Tolo Ramón 254 Capítol VII: IN SITU 2007. Sense xarxa. ABP 2007. Sin red. ABP 2008. Pels quatre costats. Paco Pérez 2008. Por los cuatro costados. Paco Pérez 2008. Beneïda aigua. Rafel Bonnín 2008. Bendita agua. Rafel Bonnín 2008. Sense paraules. Rafel Bonnín 2008. Sin palabras. Rafel Bonnín Bombers de Palma 255 1974. Retall de premsa. DM 1974. Recorte prensa. DM 2008. Una classe diferent al Parc. ABP 2008. Una clase diferente en el parque. ABP 2007. Un dia en els Bombers. ABP 2007. Un día en los bomberos. ABP 256 Capítol VII: IN SITU 2008. Bombers visiten els nins. ABP 2008. Bomberos visitan a los niños. ABP