Diumenge 4 d`Octubre de 2009 - Festival Internacional de Cinema

Transcripción

Diumenge 4 d`Octubre de 2009 - Festival Internacional de Cinema
Diumenge 4 d’Octubre de 2009 · Número 3
Pàg. 05
1
Pàg. 07
MUSASHI
Pàg. 09
NE TE RETOURNE PAS
Pàg. 13
w w w. s i t g e s f i l m f e s t i v a l . c o m
THE HORSEMAN
2
DIARI DEL FESTIVAL
Diumenge 4 octubre 2009
INFO TICKET
ENTRADES (IVA inclòs)
VENDA ANTICIPADA
8€ Pel·lícules de la Secció Oficial Fantàstic
a Competició / Secció Oficial Fantàstic
Panorama / Secció Oficial Noves Visions
Secció Orient Express-Casa Àsia / Secció
Anima’t / Secció Seven Chances / Sessions
Especials / Sessions 3D
4€ Classes magistrals
6€ Retrospectives i Homenatges
7€ Sessions de curts d’animació a
competició
10€ Maratons de 2 i 3 pel·lícules
12€ Gales d’Inauguració i Cloenda
Maratons dia 12 d’octubre
On-line: www.telentrada.com (cost de
distribució: 0,90€)
Telèfon: 902 101 212 (cost de distribució:
1,5€)
I a oficines de Caixa Catalunya. (cost de
distribució: 2€)
ENTRADES ESPECIALS (IVA inclòs)
Abonament Matinée: 99€
Novetat! Vàlid per accedir a les sessions de
l’Auditori, durant tot el Festival, en la franja de
les 10h-12h-15h* (caps de setmana inclòs). El
pots comprar fins al 30 de setembre només a
través de Tel·Entrada!
Butaca VIP: 280€ ESGOTADA!
Novetat! La manera més còmoda de no
perdre’t cap pel·lícula i sempre des de la
teva butaca preferent! Tindràs la teva pròpia
acreditació i podràs gaudir de totes les
sessions de l’Auditori durant tots els dies del
Festival, incloses la Inauguració, la Cloenda
i la Marató de l’últim dia. La pots comprar
fins al 30 de setembre només a través de
Tel·Entrada!
Localitat Numerada (LN)
Algunes sessions de l’Auditori disposen d’un
nombre limitat de butaques numerades. Amb
aquesta entrada, per 2€ més, t’estalviaràs
de fer cua a les sessions més esperades
de l’Auditori (consulta la programació de les
sessions LN).
DESCOMPTES FANTÀSTICS**
Descompte 20: a partir de la compra de 20
entrades per a pel·lícules diferents s’aplicarà
un descompte del 20%.
Descompte 10: a partir de la compra de 10
entrades per a pel·lícules diferents s’aplicarà
un descompte del 10%.
INFO TRANSPORTS
A – DES DE BARCELONA
TREN*
BCN (Sants) – Sitges: Primer tren 05:40
Últim tren 00:06
Sitges – BCN (Sants): Primer tren 04:49
Últim tren 22:26
Per a més informació consulteu www.renfe.es
AUTOBÚS DIÜRN I NOCTURN*
Sortides des de Zona Oasis. Consulteu horaris
i preus a la companyia Monbús (0034) 93
893 70 60 / www.monbus.cat
COTXE
Podeu circular per l’autopista C-32 en direcció
Sitges i agafar la sortida 31 (Sitges Nord),
la sortida 30 (Sitges Centre) o bé la sortida
29 (Sant Pere de Ribes). Aquesta via ràpida
travessa els túnels del Garraf i comporta un
peatge.
També podeu sortir de l’autopista C-32 per
la sortida Castelldefels Platja i circular per la
C-31 o carretera de les Costes en sentit Sitges
fins a entrar a la vila pel barri d’Aiguadolç.
Aquesta possibilitat també dóna accés a Les
Botigues de Sitges i al poble de Garraf i no
comporta cap peatge.
A – DES DE VILANOVA I LA GELTRÚ
TREN*
Sitges - Vilanova: Primer tren 06:16 / Últim
tren 00:44
Vilanova – Sitges: Primer tren 04:42 / Últim
tren 22:19
Per a més informació consulteu www.renfe.es
AUTOBÚS*
Sortides des de l’estació de tren. Consulteu
horaris i preus a la companyia Autocars Plana
(0034) 977 354 445/ www.autocarsplana.com
COTXE
Podeu circular per l’autopista C-32 i agafar la
sortida 29 (Sant Pere de Ribes) o bé la sortida
30 (Sitges Centre).
BUS INTERURBÀ DE SITGES*
Vallpineda, Terramar i Llevantina. Consulteu
horaris i preus a la companyia Sarfa (0034)
902 302 025 / www.sarfa.com.
* El Festival no és resposanble dels possibles
canvis d’horaris d’aquest servei
CARNETS AMB DESCOMPTE **
20% de descompte en la compra d’entrades
pels clients de Caixa Catalunya (només
aplicable a la venda anticipada) i titulars de
Carnet Biblioteques, Carnet Jove, Targeta
Cinesa Card, Club Casa Àsia, Club Fnac Oci
i Cultura, Socis Univers de la UPC, Targeta
Amiga Desigual, Majors de 65 anys, Club
TR3SC, Club UOC.
Els descomptes no són acumulables. El titular
haurà de presentar a la taquilla el carnet de
soci i el DNI.
* excepte sessions 3D i Maratons del dia 12
** no aplicables a Inauguració, Cloenda,
Maratons del dia 12, sessions 3D, Abonament
Matinée, Butaca VIP i Localitat numerada.
Les entrades adquirides a través de
Tel·Entrada per a les projeccions de l’Auditori
s’hauran de recollir a la taquilla de l’Hotel
Meliá ubicada a la Sala Tramuntana. Les
entrades adquirides a través de Tel·Entrada
per a les projeccions del Prado i el Retiro
s’hauran de retirar a la taquilla de l’edifici
Miramar.
L’Abonament Matinée només es podrà recollir
a les oficines de Caixa Catalunya. Les entrades
per a les sessions de cada dia s’hauran de
demanar a les taquilles del Melià presentanthi l’Abonament recollit a les oficines.
L’acreditació de Butaca VIP només es podrà
recollir a les oficines de Caixa Catalunya i
s’haurà bescanviar per una acreditació vàlida
per a totes les sessions de l’Auditori a les
taquilles del Melià.
VENDA A TAQUILLES DURANT ELS DIES DE
FESTIVAL
Es podran adquirir entrades per a tots els
cinemes i sessions a:
Taquilla Hotel Melià (Sala Tramuntana)
C/ de Ramon Dalmau, s/n
De l’1 al 12 d’octubre
La taquilla obrirà una hora abans de l’inici de
la primera sessió de pagament de l’Auditori i
tancarà a l’inici de l’última sessió.
Taquilla edifici Miramar
C/ Davallada, 12
De l’1 al 12 d’octubre
La taquilla obrirà una hora abans de l’inici de
la primera sessió de pagament del Prado i del
Retiro i tancarà a l’inici de l’última sessió.
S’accepta pagament amb Visa. Es donarà
prioritat a la venda d’entrades per a les
sessions immediates. Queda prohibit l’accés
a la sala un cop començada la sessió. No
s’admetran canvis ni devolucions excepte en
casos de canvi de programació o suspensió
de passi per part del Festival. Si és així, la
devolució de l’import o el bescanvi per una
altra entrada s’haurà d’efectuar a les mateixes
taquilles on ha estat realitzada la compra.
En el cas d’haver efectuat la compra per
Tel·Entrada la devolució de l’import s’haurà
de tramitar a qualsevol oficina de Caixa
Catalunya. Aquestes devolucions s’efectuaran
en els 10 dies posteriors a l’anul·lació de la
projecció.
3
DIARI DEL FESTIVAL
Diumenge 4 octubre 2009
AVUI US RECOMANEM...
THE HOLE
Joe Dante
La renovació del format 3D és ja
una realitat que salta de la pantalla. Joe Dante ens fa partíceps
d’una fantàstica aventura de tres
adolescents que descobreixen un
forat negre al soterrani.
SESSIONS ESPECIALS
AUDITORI 10:45/18:15
MUSASHI: THE DREAM OF
THE LAST SAMURAI
Mizuho Nishikubo
Produit per Oshii, aquest documental d’animació sobre l’espadatxí Miyamoto Musashi, combina diverses
tècniques d’animació amb el rigor i
la narrativa cantada del rokyoku.
S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ
AUDITORI 14:30
CELDA 211
Daniel Monzón
THE DESCENT: PART 2
Jon Harris
Un funcionari de presons (Luis
Tosar) comença a treballar en un
centre nou el mateix dia que hi
esclata un motí. Thriller intens
en què brilla una espectacular
direcció d’actors.
SESSIONS ESPECIALS
AUDITORI 22:45
En aquesta esplèndida seqüela
d’una de les grans obres de terror
del nou mil·lenni, Sarah es tornarà
a enfrontar a aquelles coses
esgarrifoses que ens van deixar
enganxats a la butaca.
S.O. FANTÀSTIC PANORAMA
AUDITORI 01:15
THE CHILDREN
Tom Shankland
HIERRO
Gabe Ibáñez
Dues parelles, quatre nens i una
aprenent de Lolita van a passar
el Cap d’Any en una casa aïllada.
Mentrestant, un virus misteriós
convertirà aquesta nit en una nadala carregada de tensió i ironia.
S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ
EL RETIRO 14:15
Un nen de cinc anys desapareix
a El Hierro. Sis mesos després,
la mare rep la notícia que han
trobat el cos. Una nova mostra de
cinema de gènere espanyol entre
el terror i el drama psicològic.
S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ
PRADO 19:45
Park Chan-wook (Thirst) recull la Màquina del Temps
H. G. Lewis, el padrí del gore, amb el seu guardó
NE TE RETOURNE PAS
Marina de Van
Una dona viu convençuda que una
altra li està robant el cos. Rostres
que canvien, tensió, fantasmes del
passat... Un duel físic i interpretatiu
entre les dives Bellucci i
Marceau.
S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ
AUDITORI 16:00
EVANGELION 2.0: YOU
CAN (NOT) ADVANCE
Masayuki, Kazuya Tsurumaki
Una noia pilot s’allista al NERV
per defensar Tokyo-3 dels atacs
dels Àngels mentres s’aproxima el
“Tercer Impacte”, una catàstrofe
que podria canviar definitivament
el destí de l’humanitat.
ANIMA’T. EL RETIRO 10:00/18:30
NIGHTMARES IN RED, WHITE
AND BLUE
Andrew Monument
Document exhaustiu que analitza
el terror nord-americà a partir d’un
centenar de pel·lícules i d’entrevistes
a personatges de la talla de
Carpenter, Romero, Dante i Corman.
SESSIONS ESPECIALS
PRADO 10:00
Jamie Campbell Bower volvió locas a las fans de Crepúsculo
4
DIARI DEL FESTIVAL
Diumenge 4 octubre 2009
SITGES CLASSICS
Prado 10:00
A Nightmare on Elm Street
OTRO CAFÉ, POR FAVOR
Aquel tipo con la cara quemada, jersey de rayas mugriento y guantes de
cuchillas se coló en nuestros sueños
para recordarnos que no habría sitio en el mundo donde sentirnos a
salvo. Freddy Krueger era un bicho
de la peor calaña, un despreciable
monstruo mataniños, pero tenía
algo que le hacía irresistible. Acaso
la sarcástica puesta en escena de
sus crímenes: la risa pirada, el gesto
histriónico, las cuchillas chirriantes.
O, seguramente, su condición de
psycokiller onírico, pues vivía en el
mundo de los sueños y atacaba a
sus víctimas cuando éstas se dormían, sin que pudieran ya despertar
La tira de Guillem Dols
para contarlo.
Pesadilla en Elm Street (Wes Craven, 1984) convirtió a Freddy Krueger (Robert Englund) en icono del
género fantástico, en cuanto excitante revisión pop del mito del hombre del saco. En ella, Craven oxigenó
las rígidas convenciones del slasher
(un grupo de jóvenes incautos, hormonalmente activos, recibe la visita
de un psicópata o entidad maligna
con pésimas intenciones), que empezaba a ofrecer síntomas de fatiga
tras las exitosas escabechinas de
Michael Myers en La noche de Halloween (John Carpenter, 1978) y
Jason Voorhees en Viernes 13 (Sean
S. Cunningham, 1980). El director
de “Las colinas tienes ojos” (1977)
supo adentrar el género sangriento
en la esfera del terror psicológico,
rompiendo la línea entre sueño y
realidad: desde otro mundo, Freddy
se deslizaba en los hogares suburbanos de la calle Elm, penetrando
con descaro en la intimidad de sus
dormitorios. No había escondite posible para sus desamparadas víctimas: ni siquiera servía cerrar los
ojos para no ver. El miedo iba más
allá del hachazo puro y duro.
Representación del mal absoluto, pesadilla atroz de la familia americana,
el carismático loco del suéter a rayas
volvería a la gran pantalla siete veces
más y, por encima de todo, entraría
en el olimpo de grandes villanos de
la historia del cine, subsección perturbados sin alma. Por si fuera poco,
el año que viene volveremos a ver a
Freddy afilar las cuchillas en un probablemente innecesario remake del
original de Craven.
“Uno, dos, ya viene a por ti; tres, cua-
tro, cierra bien la puerta; cinco, seis,
coge el crucifijo; siete, ocho, no duermas aún; nueve, diez, nunca dormirás”. Escuchando esta canción, da
canguelo hasta mirar la almohada.
Otro café, por favor.
Julián García
La sesión se iniciará con la proyección de
Nightmares in Red, White and Blue
5
DIARI DEL FESTIVAL
Diumenge 4 octubre 2009
S. O. FANTÀSTIC PANORAMA
Auditori 20:15
S. O. NOVES VISIONS
Prado 23:30
Orphan
1
UNA NENA DIFERENT
Quan s’ha estat a punt de perdre un
fill per culpa de l’addicció a l’alcohol,
s’ha patit un avortament i es té una
filla sorda, és normal voler redreçar
la pròpia vida. Kate (Vera Farmiga)
i John arriben a la conclusió que
el que necessita la seva família és
una ampliació, i decideixen adoptar
una nena de l’orfenat local. De
seguida s’inclinen per Esther, que
sembla ser la persona tan especial
que busquen: intel·ligent, tímida,
educada i dotada per a l’art. De
mica en mica, però, descobriran que
Esther no és com ells es pensaven.
L’hostilitat d’Esther se centrarà
en Kate, que intentarà fer veure
a la resta de la família que s’han
equivocat en obrir les portes de casa
seva a aquella desconeguda, però la
reacció potser arribarà massa tard.
En un treball anterior (El hijo del
mal, presentada al Sitges’07), Vera
Farmiga ja havia fet de mare d’un
psicòpata. La història del cinema
n’és plena, de nens assassins,
pertorbats i posseïts, només cal
mirar la programació actual i passada
del festival, amb títols com The
Children o Eden Lake, entre moltes
altres perles. Els nens psicòpates
fan por, molta por. Per què? Perquè
han perdut la innocència abans
d’hora, perquè han metabolitzat
malament la seva infantesa i tenen
les mans lliures per portar a terme
la seva missió o vendetta particular
(sempre tenen algú que se’n cuida),
perquè la seva imatge no correspon
al seu capteniment, perquè són
imprevisibles i inculpables. El director
català de formació nord-americana
Jaume Collet-Serra ja havia debutat
amb una cinta de gènere, La Casa
de cera (on li foradava el cap amb
un tub a Paris Hilton) i havia explorat
una altra de les seves passions, el
futbol, amb el documental sobre el
Real Madrid Viviendo el sueño, i el
guionista David Leslie Johnson volia
treballar amb ell des que va veure
The Bad Seed. Amb una producció
important al darrere i el pes de noms
com el de Joel Silver (de la productora
Dark Castle), Jaume Collet-Serra i
David Leslie Johnson se centren en
els problemes personals de la família
i aporten un punt d’originalitat al
gènere: l’element pertorbador, més
que agreujar la situació de partida,
obliga els personatges a superar la
EL LIBRO DE LA DISCORDIA
incomunicació i a regular distàncies
emocionals. La cosa està clara: o
s’uneixen... o malament rai. Silver
reconeix al director: “Per ser magnífic,
un thriller ha de ser intel·ligent i ha
de tenir idees fresques; i perquè
funcioni ha de tenir suspens i t’ha
de fer viure una experiència. En
Jaume ho fa estupendament. És
un narrador pacient que es pren el
seu temps per seduir l’espectador”.
El secret que amaga Esther es va
revelant gradualment. I és que,
per més nens psicòpates que hi
hagi hagut a la història del cinema,
d’entrada sempre pensarem: quin
mal pot fer una criatura, una pobra
orfeneta? L’espectacle del sinistre
us espera. Endavant.
Amb la projecció dels trailers Ninja
Assassin i A Nightmare on Elm Street
(2010)
¿Qué sucedería si la humanidad descubriera un libro que trata sobre todas
las cosas al mismo tiempo? Puede
parecer un acertijo, un aforismo macabro; sin embargo, no es más que la
premisa de 1, adaptación de uno de
los ensayos contenidos en la obra One
Human Minute del polaco Stanisław
Lem, referente de la ciencia-ficción.
El texto de Lem, la crítica de un libro
imaginario en el que se compilan numéricamente todos los acontecimientos que suceden en la Tierra cada sesenta segundos, es convertido por el
director húngaro Pater Sparrow en un
relato de corte apocalíptico.
Una librería de gran prestigio aparece
llena de copias de un libro titulado
1. El extraño almanaque despierta
la inquietud de los medios de comunicación y de la policía, que encarga
al Instituto por la Defensa de la Realidad que investigue a los principales
sospechosos de confeccionar el libro.
¿Qué extraño efecto provoca el libro
en los seres humanos? ¿Cómo reac-
cionará la gente si deja de creer en la
realidad?
La sorprendente opera prima de Sparrow nos lleva a una realidad siniestra y grisácea, capturada a través de
claustrofóbicos escenarios interiores
y perturbadoras fugas oníricas. Además, la película construye gran parte
de su discurso filosófico a través de
imágenes de archivo que representan el contenido del libro. ¿Es posible
extraer algo de luz del caos de imágenes que genera nuestro mundo?
Sparrow lo consigue gracias a su
audaz propuesta audiovisual, un excitante cruce de documental, relato
de ciencia-ficción, narración policiaca y drama existencial. ¿Influencias?
Jodorowsky, Greenaway, Tarkovsky,
Matthew Barney, y también películas
como Se7en o la polaca Sexmission,
explica el director. Aunque leyendo
entre líneas y apuntando a la raíz de
la historia, no es descabellado pensar en 1 como una suerte de Matrix
made in Hungría.
6
DIARI DEL FESTIVAL
Diumenge 4 octubre 2009
Walter Hill
El Último Hombre Duro
Cuando habla de su cine, la mirada
de Walter Hill se transforma. Sus
ojos azules cambian: son dos aguamarinas frías y penetrantes, impasibles, duras... transmiten una sensación de impetuosa seguridad que
casi intimida. Su rostro se tensa, y
adquiere un gesto que nos recuerda al de sus más queridos héroes
de acción: Swan (Michael Beck) en
Los amos de la noche-The Warriors
(1979), Jesse James (James Keach)
en Forajidos de leyenda…; incluso a
John Smith (Bruce Willis) en El último hombre, impresionante mezcla
de film noir y western que Hill reconoce como “una de mis películas
favoritas…, y de Quentin Tarantino”,
exclama sonriendo.
Sin embargo, Walter Hill es un cineasta franco y cálido en sus respuestas, que de vez en cuando
ilumina con una sonrisa cómplice.
“No me siento cómodo en el Hollywood actual”, confiesa. “Ahora,
las mejores películas no se hacen;
sus guiones reposan en el fondo de
un cajón en el despacho de un gran
estudio. Hace treinta años, cuando empecé a rodar Los amos de la
noche-The Warriors, las cosas eran
muy diferentes. Lo importante eran
las historias, el modo de contarlas.
Ahora, en el actual cine de acción,
solamente importan los efectos especiales e historias simples sacadas
de los cómics. Y encima, la crisis ha
complicado la financiación de los
pocos proyectos personales que salían adelante”, añade.
Sobre su cine de hombres duros, extraordinarios, enfrentados a situaciones extraordinarias, comenta. “Mis
personajes eran hombres reales, a
quienes se les podía matar de un
disparo. Yo he sido siempre un admirador del cine de Sam Peckimpah
y Robert Aldrich, donde la violencia,
las relaciones masculinas de camaradería, y las complejidades morales
de su lucha contra el peligro, eran la
base de sus historias. Muchos críticos han visto, por ejemplo, una mirada elíptica sobre la guerra del Vietnam en La presa, aunque yo no soy
consciente…Tal vez tengan razón.
Fue algo muy traumático para los
Estados Unidos. Aunque para mí, la
esencia de La presa es cómo un grupo de tipos que no tienen nada en
común deben compenetrarse, apoyarse, para sobrevivir. El auténtico
drama en el cine, como decía Sam
Fuller, es el del hombre en peligro.
Quizás por ello me gustan mucho los
westerns, porque te permiten acercarte a la esencia de ese drama con
una gran pureza y primitivismo”.
“Los personajes y la acción, la aventura, el ambiente donde se desarrolla, es lo que me interesa a mí
a la hora de hacer mis películas”,
señala. “A la hora de determinar la
posición de la cámara, de montar y
sonorizar una secuencia, tengo muy
en cuenta las miradas y los gestos
de los actores, las dimensiones y
“textura” del decorado, la iluminación. Por eso en El último hombre
había un gran contraste entre los
exteriores soleados y los interiores
oscuros, sombríos, con olor a muerte y corrupción”. Walter Hill no se
considera un director técnico —“soy
muy instintivo”, agrega—, pero para
él “el dominio de la técnica te permite explotar al máximo los recursos
narrativos del cine”.
¿Qué opina Walter Hill del cine que
hacen los jóvenes? “Creo que hay
que hacer películas comerciales de
calidad, no solamente productos artísticos que no quiere ver nadie más
que su autor. Una de mis película
favoritas es El ángel exterminador,
de Luis Buñuel, pero hay que ser un
genio como Buñuel para hacer una
gran obra de arte que, además, intrigó y gusto al público de la época.
En las escuelas de cine se debería
enseñar como hacer industria, pero
una industria libre, sin clichés, sin
fórmulas… Para mí, el llamado cine
“indie” y los productos de los grandes estudios son dos caras de una
misma moneda”.
Antonio José Navarro
7
DIARI DEL FESTIVAL
Diumenge 4 octubre 2009
S. O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ
Auditori 14:30
S.O. NOVES VISIONS
Prado 13:45
RESCRIVINT LA HISTÒRIA
EL BOSQUE ENCANTADO
Musashi: The Dream of the Last Samurai Nymph
Diguem de primeres que Musashi: The Dream of the Last Samurai
sorprendrà a bona part dels espectadors. La llegenda d’un dels samurais més coneguts de la història del
Japó ha estat adaptada moltíssimes
vegades i en diversos suports, però
mai fins ara des del punt de vista
que han adoptat Mizuho Nishikubo,
Mamoru Oshii i l’equip de Production I.G. L’equip creatiu de Ghost in
the Shell, The Sky Crawlers i Oblivion Island: Haruko and the Magic
Mirror (aquesta última inclosa a la
secció Anima’t Nens del Sitges’09)
ha optat pel documental animat (vet
aquí la sorpresa), tot barrejant el 2D
i el 3D amb una intel·ligència i un
control insòlits, fruit de la passió de
Oshii pel personatge i la seva intenció d’aconseguir un retrat fidedigna
que s’apartés de la llegenda. De
les dues incògnites que vertebren
la pel·lícula, la primera és múltiple,
i està formada per les diverses llacunes de la història. La segona és més
concreta: l’imparable Mamoru Oshii
es demana com és que Musashi no
va parlar mai del duel que l’enfrontà
a Sasaki Kojiro, l’episodi més dramàtic de la seva vida i el germen
de la seva fama. A partir d’aquí, el
director alterna episodis en 3D del
duel, escenes de divulgació històrica
que expliquen en divertit 2D l’origen
dels cavallers i dels samurais en diferents cultures (amb un grassonet
mestre que imparteix una classe
magistral a velocitat de creuer, secundat per una menys entusiasta
ajudant) i imatges documentals
dels escenaris de la història amb
una perspectiva actual. També es
fa molt d’èmfasi en el llibre que va
escriure Musashi, El llibre del cinc
anells. El samurai hi va relatar el
camí que havia seguit per arribar a
la il·luminació espiritual, per desenvolupar la ment i per excel·lir en l’art
de la lluita. L’estructura és la dels
cinc elements budistes, i cada capítol se centra en un aspecte diferent
del camí. Encara ara hi ha dirigents,
militars i polítics que hi recorren per
avalar les seves posicions. Malgrat
el corpus existent de cròniques, hagiografies i llegendes, malgrat fins i
tot l’existència d’un museu dedicat
a la seva figura, hi ha detalls de la
vida de Musashi que continuen sent
objecte de discussió i que li confereixen un punt de misteri. L’home
ideal per adaptar aquest relat intermitent era Mamoru Oshii, conegut
per haver introduït l’especulació filosòfica introspectiva en el món de
l’animació: les esmentades Ghost in
the Shell i The Sky Crawlers en són
un bon exemple. El director, Mizohu
Nishikubo, va dir que la pel·lícula es
podia descriure com “una combinació de la mirada filosòfica i de la crítica social d’Oshii, l’acció més cool
del samurai, i l’estil documental”.
Afegim-hi encara l’excel·lent treball
de Production I.G. i la banda sonora
de Takeharu Kunimoto, que barreja
la música clàssica d’estil europeu
amb peces de pop japonès, cants
d’un rapsode i melodies interpretades amb instruments tradicionals
com el koto. La història resta oberta,
la llegenda continua, però ara sabem
alguna cosa més sobre Miyamoto
Musashi, un espadatxí que nasqué
en una època equivocada i que es
va obsessionar amb l’estratègia i la
disciplina per a calmar la seva ànsia
guerrera, l’espera d’un gran combat
que mai arribà.
Christian Alvart ens explica les claus de Pandorum
“He volgut explicar un conte claustrofòbic que dóna un clar exemple
de la conducta dels éssers humans
en condicions extremes. La història
està explicada des de la perspectiva
de primera persona amb la qual vull
situar a l’espectador al mig de la trama; us trobareu amb un film terrorífic replet de moments inesperats”.
I tres de les seves pel·lícules preferides: Psicosis (Alfred Hitchcock),
Alien (Riddley Scott) i El día de la
bestia (Álex de la Iglesia)
Ya hace años que Tailandia ocupa
un lugar de privilegio entre las cinematografías más originales del
planeta, siendo el cineasta Pen-Ek
Ratanaruang uno de sus máximos
exponentes. Con su cine de la incomunicación, el director de Vidas truncadas e Invisible Waves, entre otras,
ha retratado un brumoso universo
de parejas en crisis que en Nymph
se adentra en el cine fantástico. Ratanaruang explica que “aunque se
trata de una historia de fantasmas,
no considero que Nymph sea una
historia de ‘terror’, sino más bien de
‘misterio’. Podría decirse que es mi
aproximación al universo de Edgar
Allen Poe, ambientado en un escenario contemporáneo. Además, en la
mayoría de películas, los fantasmas
se engloban en la liga del mal, pero
en Nymph he intentado ser justo
con los espíritus y repartir la maldad
también entre los humanos”.
May (Wanida Termthanaporn) aparenta gozar de una vida idílica, sostenida sobre una carrera ascendente y
el amor de su marido, Nop (Jayanama Nopachai), fotógrafo profesional.
Pero el destino o el deseo juegan en
contra de la pareja. Empujada por
la apatía y un cierto desencanto,
May tiene una aventura con Korn
(Chamanun Wanwinwatsara), otro
hombre casado. Un día, Nop recibe
el encargo de desplazarse hasta la
jungla para fotografiar la fauna salvaje. May le acompaña, pero el entorno selvático parece acentuar las
diferencias entre ambos. En una de
sus salidas, Nop cae bajo el encanto
de un enigmático árbol y desaparece. ¿Cómo reaccionará May ante la
ausencia de su marido? ¿Qué misterios oculta el árbol que tanto fascina
a Nop? ¿Qué hay de verdad en las
leyendas sobre ninfas y espíritus del
bosque?
En su primera incursión en el cine
digital, Ratanaruang mantiene intacta la fuerza hipnótica de sus imágenes, surcadas por la exuberancia del
mundo natural. Cruzando el drama
sentimental con el terror fantasmal,
la película remite al universo onírico e inquietante de David Lynch,
así como a las sensuales imágenes
del también tailandés Apichatpong
Weerasethakul. Misterio y exotismo
a raudales para animar las Noves
Visions del Sitges 2009.
EL DIARI DEL FESTIVAL
Coordinació:
Maquetació:
Ricardo Reparaz,
Violeta Kovacsics
Juan Carlos Gómez, Stalyn Salazar,
Javier Martínez (Estudio Fénix)
Manu Yánez, Ingrid Guardiola,
Júlia de Balle, Jordi Martínez Gomis
Jesús Paris, Miguel Ángel Chazo
Redacció:
Fotògrafs:
Il·lustració:
Guillem Dols
8
DIARI DEL FESTIVAL
Diumenge 4 octubre 2009
CELDA 211
S. O. FANTÀSTIC PANORAMA - FOCUS 3-D
Auditori 10:45/18:15
Entrevista a Daniel Monzón
Después de una sesión llenísima
con un público completamente entregado, nos encontramos con el
director Daniel Monzón. Paco Plaza,
codirector de REC2, se le tira a los
brazos con una larga cola de elogios.
Tras este pequeño asalto, comienza
la entrevista.
¿Cómo ha sido adaptar la novela
de Francisco Pérez Gandul? ¿Podrías contar alguna cosa del proceso de adaptación?
Me habían pasado muchos guiones,
pero un día el equipo de producción
me pasó la novela de Francisco Pérez Gandul, me la leí de una tirada y
pensé que era una de esas historias
que quería ver en el cine. Nos pusimos manos a la obra con Gorge Guerricaechevarría y sacamos el guión.
Es más bien una apropiación, ya que
todo el tercer acto es nuestro, los diálogos entre los dos personajes principales los incorporamos nosotros,
aunque en el original también había
sentido del humor. La novela está
planteada con monólogos interiores
de diferentes personaje en clave de
flashback, la película no.
Más allá del guión y la novela, iniciastéis un proceso de investigación visitando diferentes cárceles
españolas.
Lo que nos propusimos inicialmente
fue hacer un ejercicio de puro cine.
Yo había visto muchas películas ambientadas en cárceles, pero no me
interesaba hacer una película de
presos convencional y lo que hicimos
fue investigar en distintas prisiones
para saber cómo se comportaban,
cómo se vestían, qué pasaba por los
entresijos de un mundo en el fondo
tan desconocido para nosotros. Queríamos darle un toque documental,
dar la sensación de verismo.
¿Cómo trabajasteis con los extras?
Cogimos secundarios que habían
estado en prisiones o estaban el libertad condicional. Queríamos que
no se notara la diferencia entre actores profesionales y no profesionales.
Lo difícil fue canalizar la cantidad de
energía que tenían. Uno de los veteranos que visitamos a menudo, un
hombre tenso como una ballesta,
nos lo resumió muy claro: “la psicosis
es el estado natural de la prisión”.
Querías unos actores “a prueba de
bombas”. ¿Cómo escogisteis los
actores?
Cuando escribíamos el guión con
Jorge Guerricaechevarría enseguida pensamos en Luis Tosar para el
personaje de Malamadre y de hecho
terminamos el guión pensando todo
el rato en él. Con el que teníamos
dudas era con el personaje de Juan
(Calzones). Necesitábamos alguien
con poco bagaje, alguien que pudiera transmitir la misma desorientación que siente Juan cuando se
encuentra de repente dentro de la
cárcel. El proceso fue muy largo, allí
las directoras de casting nos presentaron a Albert Ammann. Hicimos una
prueba y enseguida vimos que era el
hombre que necesitábamos.
La película está casi rodada como
si de un documental se tratara, ¿a
qué se debe este cambio?
Queríamos que el espectador se situara en el corazón del motín, que lo
padeciera tal como lo padece Juan,
que sintiera la misma angustia a lo
largo de las 30 horas en las que permanece encerrado. Queríamos que
aquello fuera un viaje intenso, que el
espectador saliera de la película distinto de como había entrado.
Cuentas con tu equipo cercano.
¿Cómo se ha adaptado el equipo a
esta nueva manera de trabajar?
A todo el equipo le gustan los retos.
Roque Baños ideó una partitura a
base de percusiones que le da un
toque primitivo genial. El 90% de las
escenas están rodadas cámara al
hombro, Gusi (el director de fotografía) ha hecho un trabajo excelente,
es un prodigio, además él también
había hecho muchas cosas en clave
documental con Joaquim Jordá.
¿Dónde está ambientado el filme?
En Zamora, es una prisión abandonada que rehabilitamos para la
película. Algunos de los personajes
secundarios habían estado encerrados allí.
En algún momento dices que no es
una película de género, sino una
“tragedia”.
De niño me resultaba commovedora
la imagen de la rueda de la fortuna,
el hecho de que las cosas pudieran
cambiar de un momento a otro por
culpa del fatum, de un destino irremediable.
¿Cómo ha ido con la gira por los
festivales?
De la mejor de las formas posibles,
creo que es el sueño de cualquier
director. Estuvimos en Venecia y en
Toronto. Allí recibimos críticas maravillosas, la películas se ha vendido
en todo el mundo, el público sale
encantado.
The Hole
EL SÓTANO DEL MIEDO
Tres años después de conquistar el
Sitges 2006 con Homecoming, su
tétrica fábula política de soldados
americanos y muertos vivientes,
Joe Dante regresa al festival para
presentar su primera película en
3D, un nuevo reto para el realizador
de Piraña y Pequeños guerreros.
Dante explica que “de niño, adoraba las películas de sustos y monstruos. A lo largo de mi carrera, he
podido incursionar en ese género y
combinarlo con historias de jóvenes
empujados a madurar súbitamente,
como en Gremlins o Exploradores.
Aunque creo que nunca había conseguido combinar el cine de sustos y el drama juvenil como en The
Hole. Además, he intentado que el
3D sirviera para sumergir al espectador en la historia”. Y vaya si lo ha
conseguido.
En su nueva película, el director de
El chip prodigioso nos devuelve a
los escenarios suburbiales y a los
arquetipos juveniles del inolvidable
cine ochentero (con la fantástica No
matarás al vecino en el recuerdo).
La trama nos presenta a los hermanos Dane (Chris Massoglia) y Lucas
(Nathan Gamble), que acaban de
mudarse a un nuevo vecindario y
que, junto a Julie (Haley Bennett),
la vecina, descubren un agujero en
el sótano de su casa que parece no
tener fondo. Los acontecimientos revelarán que, una vez abierto, el agujero libera el mal en su forma más
terrorífica. Así, con extrañas sombras merodeando en cada esquina
y las peores pesadillas haciéndose
realidad, los protagonistas deberán
armarse de valor para descubrir los
misterios que oculta The Hole.
El toque maestro de la propuesta de
Dante consiste en la combinación
de la nueva tecnología 3D con los
efectos especiales y los iconos del
viejo cine de terror. Los efectos de
montaje e iluminación construyen
el suspense perfecto para las inquietantes apariciones de muñecos
arlequinados, espectros infantiles o
monstruos mastodónticos. Frente a
la casquería del terror actual, Dante
opta por la fantasía naïf y el terror
psicológico, aliñado con suculentas
referencias a La divina comedia, al
expresionismo alemán y a otros clásicos vampirizados por la inagotable
sed cinéfila del director. Además, los
fanáticos del universo de Dante podrán frotarse las manos con las delirantes apariciones de Bruce Dern
y Dick Miller, que realiza su cameo
de rigor vestido de “veterano” repartidor de pizzas. Magia, talento y
nostalgia cinéfila se cruzan en esta
magnífica película galardonada con
el premio Persol a la mejor película
en 3D de 2009 en el pasado Festival de Venecia.
Amb la projecció del tráiler d’Avatar en
3D. A la sessió de les 18:15 s’entregarà
la Màquina del Temps a Jordi Llompart
9
DIARI DEL FESTIVAL
Diumenge 4 octubre 2009
PRESENTACIÓN DE LA SAGA CREPÚSCULO: LUNA NUEVA
AULLIDOS DE CREPUSCULOMANÍA
Sábado, 12:45. Después de 27 horas de espera en los aledaños del
Hotel Melià, Paola, de 22 años, y
sus amigas son las primeras fans de
Crepúsculo en entrar en el Auditori
del Sitges 2009. Su peregrinación
desde Madrid ha valida la pena.
Son verdaderas devotas del universo vampírico creado por la novelista
Stephenie Meyer. ¿Qué esperáis de
la “Presentación especial de Luna
Nueva” de Sitges?, les preguntamos.
“¡Sorpresas, muchas sorpresas!”,
responden entusiasmadas. En realidad, su gran ilusión es poder estar
cerca de Jamie Campbell Bower,
uno de los actores de la secuela de
Crepúsculo, invitado de lujo en el
evento. Lo demuestra el modo en
que Paola nos muestra orgullosa su
entrada firmada. “¿Y a quién interpreta Jamie en Luna Nueva?”, preguntamos. “¡Es uno de los malos!”,
afirma una fan, que rápidamente es
corregida por otra: “¡¡No, no es malo,
es sólo un Volturi, un miembro de la
realeza!!” Los Volturi son los encargados de hacer cumplir las reglas
básicas del universo vampírico, y
claro, tienen que imponer su ley a la
fuerza cuando es necesario.
Esta realeza vampírica es una de las
grandes protagonistas de Luna Nueva, como queda patente en el trailer
que se presenta en exclusiva en la
gran pantalla de un Auditori abarrotado (no queda un asiento libre).
Además, las fans pueden disfrutar
de dos secuencias de la película, ya
mostradas en la Comic Con de San
Diego, aunque dobladas al castellano para la ocasión. Aunque claro, el
verdadero protagonista del evento
es Jamie, reclamado por las exaltadas seguidoras, que le dedican un
S. O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ
Auditori 16:00
Ne te retourne pas
MARCEAU versus BELLUCCI
sinfín de piropos mientras sube al
escenario del Auditori. “¡Guapo! ¡Tío
bueno! ¡I love you!...” fans políglotas,
sí señor. Preguntado sobre su experiencia en el rodaje de Luna nueva,
Campbell Bower explica que “en un
primer momento, trabajar junto a Robert (Pattinson) y Kristen (Stewart)
imponía un poco. Son grandes estrellas y yo era el nuevo”. Pero luego,
todo fue genial. Luego, entre el chico
bueno al que dio vida en Sweeney
Todd de Tim Burton y el villano de
Luna Nueva, Jamie confiesa que se
queda con el chico malo.
¿Cómo fue el día a día del rodaje?
Un poco duro, explica el joven actor
(de 21 años), “porque cada día teníamos largas sesiones de maquillaje y
peinado. Además, estaban las lentillas y el vestuario. Empezábamos a
las 5 de la mañana y terminábamos
a las 8 de la tarde, ¡y sin tiempo para
una siesta!” Otra pregunta: ¿Cómo
abordó la creación del personaje
de Cayo? “En primer lugar, quería
ser fiel a la novela”, admite Jamie,
“pero también quería contentar a
los seguidores, así que investigué
en Internet y me metí en foros para
ver qué decían las fans”. Finalmente, las fans de la saga también tienen su momento de protagonismo
en el acto, cuando tres elegidas al
azar tienen la posibilidad de subir al
escenario y fotografiarse con Jamie.
“Cuando he subido, no me salían las
palabras”, afirma Marta, una de las
tres afortunadas, que sostiene en
sus manos un póster de Luna Nueva firmado por el actor. “Llevaba en
la cola desde las siete de la tarde de
ayer, pero ha valido la pena”.
El evento Luna Nueva de Sitges, organizado por la distribuidora Aurum
en colaboración con el festival, viene a confirmar el trato preferencial
que reciben los fans españoles de
la saga, que podrán ver la película
en la gran pantalla a partir del 18 de
noviembre, dos días antes que su estreno en Estados Unidos. Terminado
el espectáculo, Paola y sus amigas
salen del Auditori satisfechas. Entre
los muchos recuerdos que se llevan
de su viaje a Sitges, destaca una
bolsa con merchandising de Luna
Nueva: camiseta, pulsera y chapa. El
broche de oro para una experiencia
inolvidable.
Marina de Van no és una directora qualsevol. Va firmar una de les
pel·lícules més radicals del començament del segle XXI: Dans ma peau,
una espècie d’exploració de la carn
a l’estil de David Cronenberg. En
aquella cinta, ella mateixa es posava
davant la càmera per interpretar una
dona que, després de fer-se mal en
una cama, descobreix que experimenta plaer en arrencar-se la pell
i es comença a autolesionar, amb
conseqüències cada cop més sagnants. El nucli dur de la pel·lícula era
el cos de l’actriu i cineasta, la manera com anava mutant. Amb Ne te retourne pas, De Van porta l’exploració
del cos femení a una altra dimensió.
Ara ella es queda darrera la càmera i cedeix la pantalla a dues muses
del cinema europeu contemporani:
Sophie Marceau i Monica Bellucci.
La cosa té el seu “morbo”, perquè,
més que un duel entre totes dues
intèrprets, Ne te retourne pas ens
ofereix una mutació: del rostre de
l’una al de l’altra. Marceau és una
escriptora mare de família que està
a punt de publicar el seu primer llibre. Tot i que la feina l’absorbeix,
aviat s’adonarà que al seu voltant
hi passa alguna cosa: els mobles
canvien de lloc, li costa reconèixer el
seu marit i els seus fills. De fet, fins i
tot el seu cos adoptar formes que no
són les seves. De mica en mica, Marceau es va convertint en Bellucci. La
paranoia de la protagonista, que té
la sensació d’estar vivint la realitat
d’una altra dona, derivarà en un film
de suspens psicològic, amb viatge a
Itàlia inclòs per esbrinar els orígens
de l’al·lucinació. Ne te retourne pas
ens regala una de les imatges més
inquietants de la temporada: el rostre de Marceau, gairebé de perfil,
amb un ull de Bellucci. Un efecte
visual fascinant per a una cinta que
porta a l’extrem el joc de les aparences i que ofereix alguna cosa més
que un duel entre dues de les grans
estrelles del cinema europeu.
10
DIARI DEL FESTIVAL
Diumenge 4 octubre 2009
Midnight X-Treme - Marató
Prado 01:15
Maratón de terror
THE LOVED ONES
Ya hace tiempo que el resurgimiento
del terror australiano es cosa seria.
The Loved Ones viene a demostrar
esta tesis, aunque deje la seriedad
a un lado y salpique la pantalla de
inconmensurable ironía. La premisa
no es para menos: en vísperas de la
fiesta de graduación una niña mona
pero algo marginada secuestra al
chico popular del instituto. El encargado de llevar a cabo este crimen es
el padre de la joven, que lo lleva a su
casa y lo ata a una silla. Ahora, su
hijita puede convertirse en la reina
de la fiesta. Dirigida por Sean Byrne,
The Loved Ones otorga un pasado
tortuoso al chico protagonista y lo rodea de imprescindibles secundarios
(la novia y el amigo); pero sobre todo,
dinamita a placer los tópicos de las
comedias adolescentes y la lleva al
terreno de la salvajada sangrienta.
Pero ojo, aunque la película discurra
por los derroteros de la tortura sin
sutilezas, estamos ante una de las
obras más cuidadas estéticamente
de este Midnight X-treme. La batalla
final, bajo el cielo amaneciendo en
plena llanura australiana, es la mejor prueba de ello.
MACABRE
Los aficionados más curiosos ya han
tenido tiempo de darse de bruces con
los clásicos del cine fantástico indonesio, diamantes en bruto (recalcando lo
de bruto) cargados de exotismo, imaginación ilimitada y apabullante casquería. Pero su época dorada ya pasó
y ahora toca su reactualización de la
mano de jóvenes como Joko Anwar y
The Forbidden Door, elegante muestra
de cine negro teñida de rojo que figura
en la S.O. Noves Visions de este año
o, en este caso caso, los Mo Brothers
y Macabre, que paga (y con intereses)
su deuda con Occidente sin abandonar sus raíces. Y es que Macabre se
ciñe a las reglas básicas del splatter
situando a un grupo de estudiantes en
la casa de una familia, digamos rarita,
en la que todo va a acabar como el
rosario de la aurora, pero lo hace con
la pasión de autenticos fans del terror,
a deguello, rebosante de buenas influencias (de La matanza de Texas a
L’interieur) y aprovechando al máximo
la belleza, casi alienígena, de Shareefa Daanish, una ‘Mater Suspiriorum’
que sabe desenvolverse tan bien con
la motosierra como moverse sobre
sus tacones entre charcos en sangre.
BREAK
Break arranca con tres amigas
(Rose, Clare y Anna) que, con la
intención de animar a Sarah organizan una acampada en Glaciers
Rocks, un lago situado en lo alto de
los bosques canadienses. Allí, las
chicas encontrarán un escenario
paradisíaco en el que desconectar
de la rutina y disfrutar del compañerismo. Sin embargo, el despreocupado paseo estival se convertirá
en una pesadilla cuando descubran
unos pies humanos colgando de un
árbol, acompañados por unos intestinos desperdigados por el suelo.
Así arranca este survival que no esconde ni sus raíces ni sus deseos:
es un filme germano con claras vistas al cine estadounidense. El hombre tras la cámara es Matthias Olof
Eich, que en su primer filme se pone
el mono de hombre orquesta para
escribir, dirigir, montar y coordinar
a un magnífico grupo de jóvenes,
entregadas y desinhibidas actrices,
entre las que destaca Marina Anna
Eich, una vieja conocida del festival
y musa de Roland Reber (presente
en Noves Visions con Angels With
Dirty Wings).
11
DIARI DEL FESTIVAL
Diumenge 4 octubre 2009
S. O. FANTÀSTIC PANORAMA - FOCUS 3-D
Auditori 12:45
Toy Story
MÉS ENLLÀ DE L’INFINIT
No hi ha cap mena de dubte: el Sitges 09 passarà a la història com
l’edició en què el 3-D va envair les
pantalles del Festival, en què grans i
petits van ocupar l’auditori equipats
amb ulleres bicolors i disposats a
celebrar la projecció d’una de les
pel·lícules més meravelloses de la
història del cinema. Sí, és veritat, ja
hem vist Up, ja hem vist Coraline, ja
hem vist de què és capaç el 3-D, però
mai l’havíem vist al servei d’una de
les pel·lícules que han canviat el curs
de l’animació. Era l’any 1995 i John
Lasseter va fer maniobrar un exèrcit
de soldadets de plom, un cowboy i
un heroi espacial per destronar definitivament els dibuixos en dos dimensions de Disney i inaugurar el
regnat de Pixar. Les claus de l’èxit
estaven clares i es van convertir en
bases sòlides de la factoria: un argu-
ment a mig camí entre el film infantil
i el gust dels adults, una animació
per ordinador que semblava orgànica i natural, i un grapat de personatges i de situacions entranyables
i mítics. Amb la veu de Tom Hanks
per al cowboy Woody i amb bona
part de la plana major de Pixar (com
ara Andrew Stanton, director de
Wall·e) darrere la càmera, Toy Story
és una autèntica joia: una història
d’amistat, de joguines que no saben
que ho són (una preciosa al·legoria
sobre els mecanismes de la ficció) i
una cinta fosca (durant les escenes
protagonitzades pel temible veí) i
sentimental alhora. Aquesta edició
serà recordada per les ulleres verdivermelles, però, sobretot, per haver deixat clar que, sense Toy Story,
l’animació mai no hagués arribat
més enllà de l’infinit.
ANIMA’T
EL Retiro 10:00/18:30
Evangelion 2.0
You Can (not) Advance
DIES IRAE
Si us costa descabdellar la història
o la genealogia dels personatges
de la Bíblia, de la Ilíada, del Gilgamesh o del Mahabarata, si teniu la
sensació que se us n’escapa alguna
cosa, ja podeu afegir la saga Evangelion a la mateixa llista. La complexa
trama d’Evangelion arrenca d’una
sèrie (Neon Genesis Evangelion)
de 26 capítols produïts el 1995 per
l’estudi Gainax sota la direcció de
Hideaki Anno. De la sèrie se n’han
fet spin-offs, adaptacions al manga,
pel·lícules, videojocs i merchandising
en quantitats industrials fins a convertir la saga en un fenomen social
a nivell mundial. Aquesta excel·lent
distopia en anime, èpic-científica no
solament beu de fonts veterotestamentàries (referències abrahàmiques a Adam, a Lilith, a Eva, al Llibre
de l’Apocalipsi, etcètera) sinó que, per
més inri, està ambientat en el Japó
del futur. Un país de territori escàs
on conviuen el high-tech més avantguardista i la cultura tradicional més
arrelada per força ha de donar-se a
l’absurd o a l’apocalipsi. La sèrie va
tenir continuació en dues pel·lícules
(Evangelion: Death and Rebirth i The
End of Evangelion) que van ser reeditades i rellançades com una sola cinta: Revival of Evangelion, tot i que res
va arribar a quedar del tot explicat.
Hideaki Anno, cervell de la sèrie original, proposa una nova tetralogia que
reconstrueix el seu particular univers
aprofitant les noves tecnològiques de
l’animació i amb la que intenta, per
fi, deixar-ho tot més clar. L’any passat
ja es va presentar a Sitges Evangelion 1.0: You Are (not) Alone, que
n’actualitzava els sis primers capítols. A Evangelion 2.0: You Can (not)
Advance, Hideaki Anno (ara com a
responsable de la supervisió, deixant
les tasques de direcció als seus
col·laboradors més propers: Masaayuki i Kazuya Tsurumaki) hi condensa els catorze següents. La Terra ha
patit dos impactes que han sumit la
població en el caos. El segon, concretament, ha provocat un canvi climàtic
que ha modificat el nivell del mar i,
pel fet d’haver afectat l’Antàrtida
(mal presagi), la rotació del planeta.
En aquest context, Tokio-3 és atacat
pel Tercer Àngel, un més d’aquestes
bèsties mecànics d’origen incert que
insisteixen en devastar el planeta.
L’organització NERV organitzarà la
contraofensiva amb els populars
‘mechas’, les unitats biomecàniques
anomenades EVA (clons dels àngels
originaris, Adam i Lilith) que s’uniran
als pilots respectius en cos i ànima.
Shinji Ikari cedeix el protagonisme
a Evangelion 2.0 a Mari Illustrious
Makinami, que s’afegirà a l’equip de
NERV amb el control de la unitat Provisional 05 en la defensa de Tokio-3
i s’enfrontarà amb el Tercer Àngel a
la zona de la base àrtica de Betània.
A partir d’aquí la cosa es començarà
a complicar. Un cop advertits de la
complexitat de l’argument, ja us podeu submergir en aquesta gran història apocalíptica amb ingredients
d’arqueologia mítica, mística i religiosa i de prospectiva tecnològica i ecològica, amb el bo i millor de l’anime i
amb la tendresa d’uns personatges
que es mouen d’una manera heroica, absurda i tràgica entre contradiccions i conflictes constants. Quedem
a l’ espera de la 3.0.
12
DIARI DEL FESTIVAL
Diumenge 4 octubre 2009
S.O. FANTÀSTIC PANORAMA
El Retiro 20:45
ELS ALTRES FANTÀSTIC
Prado 17:30
El Perro
The Collector
EL CINEMA MUSCULÓS D’ISASI
Una imatge emblemàtica del somni
americà és la del nen que ven diaris pels carrers i, amb el temps,
arriba a president dels EUA. Un nen
venent diaris sortia a El pequeño
lord, el film de John Cromwell de
1936. Sabeu qui va doblar al castellà la frase d’aquell marrec? Doncs
un jovenet Antonio Isasi-Isasmendi.
Va ser un fet accidental (als estudis
de doblatge La Voz de España, a
l’Avinguda del Tibidado, els faltava
una veu, i allí estava Isasi, acompanyant la seva mare, que hi treballava) però, si hi afegim l’autèntic ofici
d’Isasi aquells dies de posguerra
(venedor de llepolies a les sales de
cine barcelonines), anuncia poèti-
cament la consumació d’un somni
semblant: Isasi no arribaria a president, però sí a ser un dels millors
cineastes de l’estat espanyol de
tots els temps.
Dels bombons, Isasi passà a la sala
de muntatge, on va aprendre l’art
de narrar. I de muntador va fer el
salt a guionista i director. El 1954
va realitzar Relato policíaco, un
thriller de serie B que ja denota el
gust pel cinema de gènere “a l’americana”. Un any més tard dirigia una
de les obres més ignorades (alhora
que millors) de la seva filmografia,
La huida, sorprenent “road movie”
filmada a Itàlia, Montecarlo i França que destila una frescor inèdita i
(no és broma) anticipa el bo i millor
del cinema modern: Antonioni, la
“nouvelle vague”…
I d’aquelles dates fins 1988 (L’aire
d’un crim, el seu voluntari adéu),
ens va obsequiar amb films extraordinaris: cintes de bandolers amb
aromes de western (Diego Corrientes, Sentencia contra una mujer), un
melodrama localitzat a la guerra civil
(Tierra de todos), una comèdia endimoniadament dinàmica i divertida
(Vamos a contar mentiras), una de
capa i espasa (La máscara de Scaramouche), cine d’acció cosmopolita
(Estambul 65, Las Vegas 500 millones, Un verano para matar) i rareses
tan estimulants com ara Pasión bajo
el sol, Rapsodia de sangre o la superba La mentira tiene cabellos rojos. Un diluvi de cine-cine, desproveït
de missatges i retòrica, musculós i
tremendament físic.
D’aquests trets en dóna perfecta
mostra el seu penúltim títol, El perro, amb el qual el Festival ret avui
homenatge a Isasi. És una faula
política però, obviament, no és
l’aparell ideològic el que interessa
a Isasi, sinó l’acció, el moviment,
l’aventura de l’heroi, la mossegada
del gos, etc. Com a exercici d’estil,
el podríem comparar amb el primerenc Spielberg de El diablo sobre
ruedas. I amb aquest símil entre
mestres (i un brindis pel més veterà
dels dos!) acabem.
Jordi Batlle Caminal
CUIDADO CON LAS TRAMPAS
Los Chaser son una familia de joyeros
que están de obras y tienen dos operarios en casa: un paleta llamado Arkin
y un fumigador. Con la faena terminada y cobrada, Arkin llega a su casa y
se encuentra con un ultimátum de su
mujer: o le consigue el dinero que ella
debe y no tiene o al día siguiente ella
y su hijo lo abandonaran. Arkin, que
no quiere perder a su familia, se compromete a conseguir el dinero, pero la
única manera que ve de recoger en
pocas horas la cantidad que necesita
es la familia Chaser; sabe que tienen
joyas en casa y se conoce todos sus
secretos. O casi. De hecho, ignora los
secretos-trampa que un perverso asesino enmascarado ha colocado en la
residencia de los joyeros. Como también ignora que el individuo en cuestión ha decidido quedarse a ver cómo
funcionan.
Marcus Dunstan debuta como realizador con The Collector tras haberse
curtido de sobras con la saga Saw, de
la que es coguionista de, atención, la
cuarta, la quinta y la sexta parte, junto
a su colega Patrick Melton (que, cómo
no, también colabora en este filme).
Pero si eso no les da ya una pista de
su larga experiencia en el torture porn
de nuestros días, ahí les va otro dato:
la parejita en cuestión es adicta a las
secuelas y también se devanó los sesos para cubrir de fluidos de todo tipo
las tres entregas con las que cuenta la delirante e infravalorada saga
Feast. Unos tipos que son capaces
de escribir una escena (Feast 2) en la
que una pareja de enanos luchadores
discuten la posibilidad de probar una
catapulta arrojando a su madre desde una a azotea, con la catapulta manufacturada con la ropa de unas despelotadas punkettes y la madre llena
de pústulas tras haber sido bañada
en el semen de unos monstruos que
se follan y se comen todo lo que les
rodea, esos tipos, repito, se merecían
contar con un proyecto propio como
The Collector que vuelva a plasmar
en imágenes su retorcido ingenio. La
caza ha comenzado. Cuidado con la
trampas.
13
DIARI DEL FESTIVAL
Diumenge 4 octubre 2009
S. O. FANTÀSTIC PANORAMA
Auditori 01:15
MIDNIGHT X-TREME
El Retiro 01:00
The Horseman
The Descent: Part 2
¿TE ATREVES A VOLVER?
Neil Marshall nunca quiso que Sarah,
la heroína trágica de The Descent,
saliera de la gruta. Aquella película
no podía terminar con un final feliz,
fuera cual fuera la opción elegida. Si
Sarah lograba escapar, lo hacía con
el peso en la conciencia de haber dejado atrás a su compañera Juno (ex
amante de su marido y responsable
de la muerte de su mejor amiga) y
sin nada a lo que aferrarse en la vida
tras la pérdida de su hija en un accidente de coche. Si se quedaba en
la gruta, Sarah tenía los días contados, atrapada en un agujero poblado
por unas extrañas criaturas, ciegas
pero con un oído muy fino. Marshall
optó por el final más difícil, pero a la
vez más digno para su protagonista:
dejarla encerrada, al borde de una
muerte segura, pero sonriente ante
el reencuentro imaginario, tan triste
como feliz, con su hija fallecida. Sin
embargo, cosas de la distribución,
The Descent se estrenó en Estados
Unidos con un final alternativo, con
Sarah escapando milagrosamente.
Y es a partir de este punto que arranca The Descent: Part 2, un poco a la
manera de [·Rec]2, sin apenas dejar
que pase mucho tiempo (tan sólo
unos minutos en caso de la cinta
española y unas horas en el filme
británico), hasta que Sarah, convaleciente en el hospital, tenga que
levantarse para volver, obligada por
la policía, a la terrorífica gruta.
Dirigida por Jon Harris, editor de la
primera parte, The Descent: Part 2
repara lo que el final estadounidense quiso cambiar: Sarah vuelve a la
gruta, pues nunca debió salir de ella.
Harris filma a una Sarah más firme
que nunca, cuya mirada en primer
CARRETERA AL INFIERNO
plano en el hospital revela tanto dolor como su imagen, tumbada en una
cama, al principio de el The Descent
de Marshall. En aquella ocasión, sus
ojos mostraban el duelo por la pérdida de su hija; en esta, por la experiencia vivida bajo tierra. Harris maneja a la perfección los vínculos con
la primera parte: el pico como arma
distintiva de Juno, el sigilo de Sarah
para poder salvarse, el colgante que
esta recogió de la mano de su amiga
fallecida… The Descent: Part 2 regresa constantemente a los elementos
de su predecesora y a partir de aquí
(y también como [·Rec]2) plantea
un brillante ejercicio en torno a los
mecanismos del masoquismo en el
cine de terror: Sarah acepta volver al
escenario de sus pesadillas y también lo hace el espectador, que tras
haber vivido los terribles sucesos
de la primera parte, vuelve al cine,
a la gruta, con el deseo de seguir
mirando y experimentando el horror.
En una secuencia, los miembros de
la expedición de rescate que acompañan a Sarah miran el vídeo que
filmaron las chicas del filme de Marshall; lo miran con nosotros, que no
podemos más que ver, una y otra vez
las imágenes de una de las cintas de
terror más importantes del cine europeo reciente.
Incluye la proyección de los cortos Nomansland y Strigoii
Desolado por el reciente asesinato
de su hija, Christian, un controlador
de plagas, emprende una investigación que le lleva hasta una cinta de
video porno en la que descubre a su
hija, una drogadicta, vejada por un
grupo de hombres. Arrastrado por
una insaciable y autodestructiva sed
de venganza, Christian visitará uno
a uno a aquellos que considera responsables de la muerte de su hija.
Visitas en las que los buenos modales brillarán por su ausencia, dejando sitió para la más despiadada
ultra-violencia, ejecutada a través de
un amplio repertorio de herramientas (martillos, anzuelos, palancas,
tubos de acero, puños…) y centrada
en las partes bajas/nobles de los
culpables, convertidos en víctimas.
Desde la desconocida cinematografía australiana, nos llega The
Horseman, una road movie adrenalítica y cruenta, sin concesiones,
que recuerda mucho a Hardcore,
un mundo oculto de Paul Shrader
y que resigue los pasos del cine de
Park Chan-wook o de Dead Man’s
Shoes de Shane Meadow. Empapada de un crudo realismo, la película
se alimenta de la visceral energía
de su protagonista, Peter Marshall,
un actor al que cabe acoger en esa
estirpe de tipos duros desquiciados a la que pertenecen leyendas
como Steven Segal, Charles Bronson o Chuck Norris. Y a la cabeza
del proyecto: Steven Kastrissios, un
debutante que, como el Tarantino
de Reservoir Dogs, demuestra en su
opera prima que sabe cómo utilizar
el fuera de campo para acentuar la
brutalidad de la acción. Muy prometedor, sí señor.
14
DIARI DEL FESTIVAL
Diumenge 4 octubre 2009
PROGRAMACIÓ
AVUI - DIUMENGE 4
10:00 El Retiro
Anima’t
Evangelion 2.0: You Can (Not) Advance
Masayuki, Kazuya Tsurumaki. Japó, 2009. 108’.
10:00 Prado
Sitges Especials
Nightmares in Red, White and Blue (The
Evolution Of The American Horror Film)
Andrew Monument. EUA, 2009. Amb John Carpenter, George A. Romero, Roger Corman. 96’.
Sitges Clàssics - Homenatge als 80
A Nightmare on Elm Street
Wes Craven. EUA, 1984. Amb John Saxon,
Robert Englund, Heather Langenkamp. 91’.
10:45 Auditori
Sitges Especials - Focus 3-D
The Hole 3D
Joe Dante. EUA, 2009. Amb Chris Massoglia,
Haley Benet. 93’.
12:15 El Retiro
S.O. Fantàstic Panorama
Sorority Row
Stewart Hendler. EUA, 2009. Amb Briana Evigan, Leah Pipes, Rumer Willis. 100’.
12:45 Auditori
Sitges Especial - Focus 3-D
Toy Story 3D
John Lasseter. EUA, 2009. Veus: Tom Hanks,
Tim Allen, Don Rickles. 80’.
13:45 Prado
S.O. Noves visions - Ficció
Nymph
Pen-ek Ratanaruang. Tailàndia, 2009. Amb:
Wanida Termthanaporn, Nopachai Jayanama,
Chamanun Wanwinwasara. 109’.
14:15 El Retiro
S.O. Fantàstic Competició
The Children
Tom Shankland. Regne Unit, 2008. Amb Simon Fawcett, Lee Thomas, Nigel Williams.
84’.
14:30 Auditori
S.O. Fantàstic Competició
Musashi: The Dream of the Last Samurai
Mizuno Nishikubo. Japó, 2009. 72’.
15:45 Prado
Sitges Clàssics - Homenatge Fernando Méndez
Misterios de ultratumba
Federico Méndez. México, 1959. Amb Rafael
Bertrand, Beatriz Aguirre. 71’.
16:00 Auditori
S.O. Fantàstic Competició
Ne te retourne pas (Don’t Look Back)
Marina de Van. França, Luxemburg, Bèlgica,
Itàlia, 2009. Amb: Sophie Marceau, Monica
Bellucci, Andrea Di Stefano. 111’.
16:15 El Retiro
S.O. Fantàstic Panorama
Summer Wars
Mamoru Hosoda. Japó, 2009. Veus: Ryunosuke Kamiki, Nanami Sakuraba. 110’.
17:00 Tramuntana
Classes Magistrals
Taula rodona: 30 anys de la revista Fangoria, amb Anthony Timpone (director i
editor)
17:30 Prado
Els altres fantàstics
El Perro
Antonio Isasi Isasmendi. Espanya, 1977. Amb
Jason Miller, Lea Massari, Marisa Paredes.
119’. Amb post screening.
18:15 Auditori
Sitges Especial - Focus 3-D
The Hole 3D
Joe Dante. EUA, 2009. Amb Chris Massoglia,
Haley Benet. 93’.
18:30 El Retiro
Anima’t
Evangelion 2.0: You Can (Not) Advance
Masayuki, Kazuya Tsurumaki. Japó, 2009.
108’.
19:45 Prado
S.O. Fantàstic Competició
Hierro
YGabe Ibáñez. Espanya, 2009. Amb Elena
Anaya, Bea Segura, Andrés Herrera. 91’.
23:30 Prado
S.O. Noves visions - Discovery
1
Pater Sparrow. Hongria, 2009. Amb Zóltan
Mucsi, Lászlo Sinkó, Vica Kerekes. 90’.
20:15h. Auditori
S.O. Fantàstic Panorama
Orphan
Jaume Collet-Serra. EUA, 2009. Amb Vera Farmiga, Peter Sarsgaard, Isabelle Fuhrman. 123’.
01:00 El Retiro
Midnight X-treme
The Horseman
Steven Kastrissios. Austràlia, 2008. Amb:
Peter Marshall, Caroline Marohasy, Brad McMurray. 110’.
20:45 El Retiro
S.O. Fantàstic Panorama
The Collector
Marcus Dunstan. EUA, 2009. Amb Josh Stewart,
Michael Reilly Burke, Andrea Roth. 88’.
21:30 Prado
S.O. Noves visions - Ficció
Deliver us from the Evil
Ole Bornedal. Dinamarca, Suècia, 2009. Amb
Lasse Rimmer, Lene Nystrøm. 100’.
22:45 Auditori
Sitges Especials
Celda 211
Daniel Monzón. Espanya, França, 2009. Amb
Luis Tosar, Antonio Resines, Marta Etura. 111’.
22:45 El Retiro
S.O. Fantàstic Panorama
Pandorum
Christian Alvart. EUA, Alemanya, 2009. Amb Dennis Quaid, Ben Foster, Cam Gigandet. 120’.
01:15 Auditori
S.O. Fantàstic Panorama - British Focus
Nomansland (curt)
Strigoii (curt)
The Descent: Part 2
John Harris. Regne Unit, 2009. Amb Shauna
Macdonald, Natalie Jackson Mendoza, Krysten Cummings. 88’.
01:15 Prado
Midnight X-treme
The Loved Ones
Sean Byrne. Austràlia, 2009. Amb Xavier
Samuel, Robin McLeavy, John Brumpton. 84’.
Macabre
The MO Brothers. Indonèsia, Singapur, 2009.
Amb Shareefa Daanish, Julie Estelle. 95’.
Break
Matthias Olof Eich. Alemanya, 2009. Amb Lili
Schackert, Esther Maaß, Ralph Willmann. 87’.
15
DIARI DEL FESTIVAL
Diumenge 4 octubre 2009
PROGRAMACIÓ
DEMÀ - DILLUNS 5
10:00 El Retiro
Orient Express-Casa Asia
IP Man
Wilson Yip Wai-shun. Hong Kong/Xina, 2008. Amb
Donnie Yen, Simon Yam, Hiroyuki Ikeuchi. 107’.
13:15 Prado
S.O. Noves visions - Ficció
Bronson
Nicolas Winding Refn. Regne Unit, 2009. Amb:
Tom Hardy, Matt King, James Lance. 92’.
17:45 El Retiro
Orient Express-Casa Àsia
IP Man
Wilson Yip Wai-shun. Hong Kong/Xina, 2008. Amb
Donnie Yen, Simon Yam, Hiroyuki Ikeuchi. 107’.
11:00 Auditori
S.O. Fantàstic Panorama
Bad Lieutenant: Port of Call New Orleans
Werner Herzog. EUA, 2009. Amb: Nicolas
Cage, Val Kilmer, Eva Mendes. 121’.
13:45 El Retiro
S.O. Fantàstic Panorama - British Focus
Malice in Wonderland
Simon Fellows. Regne Unit, 2009. Amb Maggie Grace, Danny Dyer, Matt King. 87’.
18:15 Prado
Els altres fantàstics
El sueño del mono loco
Fernando Trueba. Espanya, França, 1989.
Amb Jeff Goldblum, Miranda Richardson, Daniel Ceccaldi. 108’.
11:00 Prado
S.O. Noves visions - No Ficció
Cropsey
Joshua Zeman, Barbara Brancaccio. EUA,
2008. 84’.
15:00 Auditori
S.O. Fantàstic Competició
Jugando con números (curt)
Metropia
Tarik Saleh. Suècia, Dinamarca, Noruega,
Finlàndia, 2009. Veus: Vincent Gallo, Juliette
Lewis, Udo Kier. 80’.
11:00 Tramuntana
Classes Magistrals
Jaume Collet-Serra: Treballant a Hollywood
12:15 El Retiro
S.O. Fantàstic Competició
Musashi: The Dream of the Last Samurai (Miyamoto Musashi: Soken Ni Haseru Yume)
Mizuno Nishikubo. Japó, 2009. 72’.
13:15 Auditori
S.O. Fantàstic Panorama
The Eclipse
Connor McPherson. Irlanda, 2009. Amb Ciaran Hinds, Aidan Quinn, Jim Norton. 88’.
15:45 El Retiro
S.O. Fantàstic Competició
Grace
Danny Dyer, Matt King. 87’.
16:00 Prado
S.O. Fantàstic Competició
Dogtooth (Canino)
Yorgos Lanthimos. Grècia, 2009. Amb Christos Stergioglou, Michelle Valley, Aggeliki Papoulia. 96’.
17:00 Auditori
S.O. Fantàstic Competició
Mr. Nobody
Jaco Van Dormael. Bèlgica, França, Canadà,
Alemanya, 2009. Amb Jared Leto, Sarah Polley, Diane Kruger. 136’.
19:45 Auditori
Sitges Especials
The Frost
Ferran Audí. Espanya, 2008. Amb Aitana
Sánchez-Gijón, Trond Spen Steim, Bibi Andersson. 100’.
20:00 El Retiro
S.O. Fantàstic Panorama - British Focus
The Descent: Part 2
John Harris. Regne Unit, 2009. Amb Shauna
Macdonald, Natalie Jackson Mendoza, Krysten Cummings. 88’.
20:15 Prado
Seven Chances
Mary and Max
Adam Elliot. Austràlia, 2008. Veus: Toni Collette,
Philip Seymour Hoffman, Eric Bana. 92’.
21:50 Auditori
Primer Contacte (curt)
S.O. Fantàstic Competició
Les derniers jours du monde
Jean-Marie i Arnaud Larrieu. França, 2009.
Amb Mathieu Amalric, Catherine Frot, Sergi
López. 130’.
S.O. Fantàstic Panorama
Cargo
Ivan Engler i Ralph Etter. Suïssa, 2009. Amb
Anna Katharina Schwabroh, Martin Rapold,
Regula Grauwiller. 120’.
Entrega Maria Honorífica a Antonio Isasi
Isasmendi.
22:15 El Retiro
S.O. Fantàstic Panorama
Orphan
Jaume Collet-Serra. EUA, 2009. Amb Vera
Farmiga, Peter Sarsgaard, Isabelle Fuhrman.
123’.
22:15 Prado
S.O. Noves visions - Ficció
Nymph
Pen-ek Ratanaruang. Tailàndia, 2009. Amb:
Wanida Termthanaporn, Nopachai Jayanama,
Chamanun Wanwinwasara. 109’.
00:30 Prado
Midnight X-treme
Smash Cut
Lee Gordon Demarbre. Canadà, 2009. Amb David Hess, Sasha Grey, Michael Berryman. 85’.
The Hills Run Red
Dave Parker. EUA, 2009. Amb William Sadler,
Sophie Monk. 81’.
01:00 El Retiro
Midnight X-treme
Yamagata Scream
Naoto Takenaka. Japó, 2009. Amb Naoto
Takenaka, Riko Narumi, Akira. 116’.
BRIGADOON
AVUI DIUMENGE 4
ESTRENA BRIGADOON:
Zumbotrón (2008,Domingo López)
PREMI NOSFERATU:
HOMENATGE A JACK TAYLOR
La noche de los Brujos (1973, Amando
de Osorio)
ESTRENA BRIGADOON:
Phobos (2008, Álex Portaz).
PREMI BRIGADOON-PAUL NASCHY
(curts a competició)
HOT BOLLYWOOD!!!
Girlfriend (2004, Karan Razgan)
DEMÀ DILLUNS 5
ASIAN TRASH CINEMA
BOLLYWOOD BIZARRO!!!
ESTRENA BRIGADOON:
Mallorca Zombie 1.0.
Presentació amb l’equip
RETROSPECTIVA BRIGADOON
El universo de David Muñoz

Documentos relacionados