Opinió

Transcripción

Opinió
Opinió
DIARI DE VILANOVA
Cartes al director
Todavía existe gente
buena
El pasado viernes 11, al mediodía, nuestra hija de seis años
se perdió junto con una amiguita suya cuando íbamos hacia
casa después de un día aparentemente normal de colegio.
Quiero escribir esta carta
para alabar el trabajo que hizo
la policía, la rapidez con la que
nos atendieron y el despliegue
de motos, coches patrulla y
agentes de paisano que buscaron por todas las calles de Vilanova y que nos trataron con una
sensibilidad y un trato exquisitamente humanos.
También quiero dar las gracias a toda la gente que nos conoce: a Carmen, mi vecina, que
acudió a mi llamada y que fue
a mi casa a avisar a todos los
vecinos; a Ramón, al mecánico, a Manolo, a Fina, que se llevó a mi otra hija de siete años a
comer y a distraerla de esa tristeza que tenía.
También quiero dar las gracias a la otra Carmen, que la
recogió por la tarde y siguió distrayéndola; a Chari, que venía
con sus bolsas de la compra y
que (al vernos destrozados en
aquel semáforo maldito donde
les habíamos perdido el rastro)
se quedó con nosotros durante
las tres horas que duró aquella
pesadilla.
Agradecer también a Julia,
que al enterarse de lo ocurrido
cogió sus dos niños, montó en
su coche y empezó a dar vueltas a la desesperada por todos
los rincones; a Marta y su pareja, que también formaron parte
de esa especie de patrulla de
búsqueda. Pero también quiero
dar las gracias a toda la gente
que, sin conocernos de nada,
interrumpió su cotidianeidad
para intentar encontrar a las niñas.
Cuando ya había pasado
una hora de búsqueda, en la que
yo pensaba horrorizada en la
cantidad de gente mala, psicópata y enferma que podía estar
con mi hija, la gente que venía
y se quedaba con nosotros me
devolvía otra vez a la realidad:
todavía existe gente buena.
Esa señora (argentina o uruguaya) que fue a su casa a avisar a su marido y a sus hijos,
que me ofreció hacer la ronda
con ellos en la furgoneta, que
nos dio la idea de avisar a todos los coches que paraban en
el semáforo; esa otra señora que
también tenía hijos y fue avisando por los comercios.
25 de febrer del 2005
9
El mirall
O aquel señor trajeado y
con bigote, todas las señoras
que se quedaron a darnos ánimos, o todas los coches que
paré y que me atendieron ante
mi impotencia... A todos los
que después me llamaron para
ver cómo estábamos... A todos los amigos, conocidos y
desconocidos. Muchas gracias por haberme hecho recordar que la gente tiene empatía, sensibilidad... Gracias por
recordarme que seguimos
siendo humanos.
Silvia Sentís Sanjuan
Vilanova i la Geltrú
Al alcalde de Sant
Pere de Ribes
Me dirijo a usted para exponerle una situación a la que
se ha llegado en pocos meses,
y que por otra parte no es nueva, ya que es un problema
endémico.
Soy vecina de Vallpineda
desde hace 30 años. En mi jardín nació una camada de gatitos, de los cuales quedaron
en los alrededores dos hembras que a su vez han tenido
dos camadas más respectivamente. Resumiendo, tengo el
jardín invadido y esto irá a
más, como es natural. Como
no soy amiga de andar sacrificando gatos, ni de ir abandonando camadas (porque
considero que hay otras soluciones), me interesé por buscar una respuesta, vista la evolución antes apuntada, y cual
no sería mi sorpresa al comprobar que mi ayuntamiento
y el suyo, por supuesto, no
dispone de presupuesto municipal para la esterilización de
animales.
Dado que en todos los
municipios del Garraf lo hay,
con sinceridad, durante 30
años periódicamente ha habido ratzias de perros y gatos
cazados y al punto exterminados, sobre todo los últimos
con agonía, puesto que los
métodos, por añadidura, no
son muy adecuados. Es un
contrasentido que un particular no deba abandonar ni maltratar, pero que el ayuntamiento tenga patente de corso para
ejecutar. La ventaja de esterilizar es evidente. El problema
se detiene automáticamente
por un período de tiempo muy
largo, se controla también la
proliferación abundante de
ratas que en Vallpineda son
legión en cuanto los gatos desaparecen, y ese sí que es un
problema sanitario importante y
desde luego tanto el asunto anterior como éste son indignos de
un lugar para vivir tan magnífico como Sant Pere de Ribes.
Por todo lo expuesto le ruego
se digne usted darme una solución adecuada, civilizada y progresista del problema, que beneficiará, créame a muchos vecinos, tanto los que aman a los animales como los que no los desean incontrolados. Eso demostraría que su ayuntamiento se
preocupa de todo lo que afecta a
sus vecinos, electores y contribuyentes.
Fe Escat. Vallpineda. Sant Pere
de Ribes
En resposta al
senyor Gibert
Voldria respondre l’escrit del
senyor Joan Maria Gibert, publicat a la secció Parèntesi de les
planes esportives del DIARI DE
VILANOVA el passat 11 de febrer. Com aficionat a l’hoquei i
seguidor del Barça, no comparteixo algunes de les impressions
del senyor Gibert respecte a
l’equip blaugrana i en especial
sobre la suposada síndrome
d’avorriment que provoca el cansament de guanyar sempre.
Miri senyor Gibert, des de ja
fa temps segueixo el Barça
d’hoquei al Palau i a moltes pistes d’arreu. He viscut en directe
els desenllaços de les tres últimes
lligues guanyades pel Barça
(dues a Igualada i una altra a Sant
Sadurní), la Copa del Rei guanyada a Vilanova i tants d’altres
partits i desplaçaments. Puc assegurar-li que els barcelonistes
hem viscut tota mena d’emocions
i alegries, fent una autèntica pinya entre els aficionats, els jugadors i el cos tècnic de l’equip.
Podria ara explicar-li mil i una
anècdotes viscudes perquè vostè
es convenci que nosaltres,
d’avorri-ment, no en patim gens
ni mica, sinó tot el contrari.
De partits emocionants en pavellons plens i ambients elèctrics
el remeto a l’últim partit de lliga
europea jugat a les Comes contra l’Igualada. Una vintena de seguidors barcelonistes ens vam
desplaçar per fer costat al nostre
equip i vam disfrutar d’un gran
partit que el Barça no va poder
resoldre fins al tram final. Veníem de perdre el primer partit
de la lligueta a casa contra
l’Oliverense i en guanyar
l’Igualada a la seva pista vam
celebrar la victòria com mai mentre el pavelló igualadí emmudia.
No sé de quin avorriment ens
El noi de la rosa
Avui l’he vist, un noi d’uns setze anys... Portava una preciosa rosa vermella de tija llarga agafada amb tendresa amb
totes dues mans... El seus ulls il·luminats amb la premonició
d’un rostre estimat... Però un pentinat amb arestes, una caçadora
de cuir, uns pantalons estrets, unes botes i unes cadenes, es veu
que no han agradat a unes senyores que s’esperaven a la parada de l’autobús... I ha estat llavors que un pensament m’ha
escomès com un llamp... Per què no miren més enllà? Per què
hom s’entesta a viure presoner de les aparences...? I
automàticament la resposta s’ensenyoreix de la meva ment:
Per por a allò desconegut. Naixem sense por; tanmateix, l’anem
adquirint i aprenent a base d’experiència o de tradició.
Per tant, que una persona es vesteixi d’una manera diferent
no hauria de fer por a ningú tret que li hagin inculcat que no
són de fiar. Aparences. La majoria d’aquests joves són pacífics,
ecologistes, músics, artistes, solidaris de causes perdudes, que
se’n van a netejar xapapotes varis... romàntics que encara regalen roses vermelles de tija llarga...
I el pitjor, mentre una part de la societat prejutja, s’incapacita
alhora per comprendre la generació que serà el seu futur. És
potser que la societat adulta d’avui mai no va ser jove abans,
és que ells mai no van contravenir les normes, o no van sentir
desigs de fer-ho, i si ho van fer, per què no se’n recorden, o és
que no volen? Jo estic convençuda que senzillament és una
qüestió de mala memòria i del neguit que el mot jove produeix
com a sinònim d’alteració de l’ordre establert... I en virtut de
què s’ha d’establir un ordre que a priori no accepta ni el canvi
ni l’evolució?
Aquestes són les eines per crear el futur... I el futur només
des del present es pot construir... Si rebutgem el present estem
rebutjant el futur. I els joves són aquest futur. Hauríem de tenir
cura, doncs, d’ells. Aquella rosa era el símbol d’un esperit noble, l’estètica només la cuirassa per protegir-lo, segurament,
de l’autisme en què una part de la societat va caient.
Isabel Laso
parla, de veritat.
No ens avorreix guanyar i
encara volem guanyar més. És
cert que el Barça actual és un
autèntic dream team que ja ha
fet història i que un equip com
aquest sembla no tenir, avui per
avui, rival a l’actual OK Lliga.
Però recordi, senyor Gibert, que
a l’OK Lliga el primer lloc a la
classificació només garanteix el
factor pista en cas de necessitat
de desempat als play-off. Fa
dues temporades un Noia que
havia fet una fase regular discreta va acabar finalista darrere
el Barça, i el tercer i últim partit
jugat a l’Ateneu Agrícola que va
donar-nos el títol de lliga el vam
guanyar a l’últim sospir per un
2-3.
I aquesta mateixa temporada, equips com el mateix Noia,
l’Igualada o el Reus ens poden
posar les coses difícils en més
d’un partit. Sàpiga, senyor Gibert, que els barcelonistes que
fem costat a la secció d’hoquei
estem orgullosos del nostre
equip, que tenim una penya com
els Sang Culé Cor Català que
segueix l’equip on faci falta i
que d’il·lusió i ganes de continuar no ens falten.
Jordi Arnal. Vilanova i la Geltrú.
Sobre el Carnaval
de Vilanova
Alguns carnavals són mostra d’enginy, art i bon humor;
les seves crítiques estan plenes
de gràcia i bon estil. Però com
va dir el tenor Josep Carreras,
el qui no és capaç de ser creatiu, si vol destacar ha de ser
provocador i, per desgràcia, a
la nostra estimada Vilanova n’hi
ha més dels segons que dels primers i les crítiques són grolleres, xabacanes i de mal gust.
Entre elles, algunes que es refereixen a persones concretes,
d’altres ferint els nostres sentiments cristians quan es respecten, cosa que ens alegra, altres
creences. Quina pobresa!
Malauradament, afegit al que va
passar el Dijous Gras, el nostre
Carnaval no va per bons camins.
Núria Baró. Maria Ferrando.
Ramon Ferrer. Vilanova i la
Geltrú.

Documentos relacionados