Opinió
Transcripción
Opinió
Opinió DIARI DE VILANOVA Cartes al director Todavía existe gente buena El pasado viernes 11, al mediodía, nuestra hija de seis años se perdió junto con una amiguita suya cuando íbamos hacia casa después de un día aparentemente normal de colegio. Quiero escribir esta carta para alabar el trabajo que hizo la policía, la rapidez con la que nos atendieron y el despliegue de motos, coches patrulla y agentes de paisano que buscaron por todas las calles de Vilanova y que nos trataron con una sensibilidad y un trato exquisitamente humanos. También quiero dar las gracias a toda la gente que nos conoce: a Carmen, mi vecina, que acudió a mi llamada y que fue a mi casa a avisar a todos los vecinos; a Ramón, al mecánico, a Manolo, a Fina, que se llevó a mi otra hija de siete años a comer y a distraerla de esa tristeza que tenía. También quiero dar las gracias a la otra Carmen, que la recogió por la tarde y siguió distrayéndola; a Chari, que venía con sus bolsas de la compra y que (al vernos destrozados en aquel semáforo maldito donde les habíamos perdido el rastro) se quedó con nosotros durante las tres horas que duró aquella pesadilla. Agradecer también a Julia, que al enterarse de lo ocurrido cogió sus dos niños, montó en su coche y empezó a dar vueltas a la desesperada por todos los rincones; a Marta y su pareja, que también formaron parte de esa especie de patrulla de búsqueda. Pero también quiero dar las gracias a toda la gente que, sin conocernos de nada, interrumpió su cotidianeidad para intentar encontrar a las niñas. Cuando ya había pasado una hora de búsqueda, en la que yo pensaba horrorizada en la cantidad de gente mala, psicópata y enferma que podía estar con mi hija, la gente que venía y se quedaba con nosotros me devolvía otra vez a la realidad: todavía existe gente buena. Esa señora (argentina o uruguaya) que fue a su casa a avisar a su marido y a sus hijos, que me ofreció hacer la ronda con ellos en la furgoneta, que nos dio la idea de avisar a todos los coches que paraban en el semáforo; esa otra señora que también tenía hijos y fue avisando por los comercios. 25 de febrer del 2005 9 El mirall O aquel señor trajeado y con bigote, todas las señoras que se quedaron a darnos ánimos, o todas los coches que paré y que me atendieron ante mi impotencia... A todos los que después me llamaron para ver cómo estábamos... A todos los amigos, conocidos y desconocidos. Muchas gracias por haberme hecho recordar que la gente tiene empatía, sensibilidad... Gracias por recordarme que seguimos siendo humanos. Silvia Sentís Sanjuan Vilanova i la Geltrú Al alcalde de Sant Pere de Ribes Me dirijo a usted para exponerle una situación a la que se ha llegado en pocos meses, y que por otra parte no es nueva, ya que es un problema endémico. Soy vecina de Vallpineda desde hace 30 años. En mi jardín nació una camada de gatitos, de los cuales quedaron en los alrededores dos hembras que a su vez han tenido dos camadas más respectivamente. Resumiendo, tengo el jardín invadido y esto irá a más, como es natural. Como no soy amiga de andar sacrificando gatos, ni de ir abandonando camadas (porque considero que hay otras soluciones), me interesé por buscar una respuesta, vista la evolución antes apuntada, y cual no sería mi sorpresa al comprobar que mi ayuntamiento y el suyo, por supuesto, no dispone de presupuesto municipal para la esterilización de animales. Dado que en todos los municipios del Garraf lo hay, con sinceridad, durante 30 años periódicamente ha habido ratzias de perros y gatos cazados y al punto exterminados, sobre todo los últimos con agonía, puesto que los métodos, por añadidura, no son muy adecuados. Es un contrasentido que un particular no deba abandonar ni maltratar, pero que el ayuntamiento tenga patente de corso para ejecutar. La ventaja de esterilizar es evidente. El problema se detiene automáticamente por un período de tiempo muy largo, se controla también la proliferación abundante de ratas que en Vallpineda son legión en cuanto los gatos desaparecen, y ese sí que es un problema sanitario importante y desde luego tanto el asunto anterior como éste son indignos de un lugar para vivir tan magnífico como Sant Pere de Ribes. Por todo lo expuesto le ruego se digne usted darme una solución adecuada, civilizada y progresista del problema, que beneficiará, créame a muchos vecinos, tanto los que aman a los animales como los que no los desean incontrolados. Eso demostraría que su ayuntamiento se preocupa de todo lo que afecta a sus vecinos, electores y contribuyentes. Fe Escat. Vallpineda. Sant Pere de Ribes En resposta al senyor Gibert Voldria respondre l’escrit del senyor Joan Maria Gibert, publicat a la secció Parèntesi de les planes esportives del DIARI DE VILANOVA el passat 11 de febrer. Com aficionat a l’hoquei i seguidor del Barça, no comparteixo algunes de les impressions del senyor Gibert respecte a l’equip blaugrana i en especial sobre la suposada síndrome d’avorriment que provoca el cansament de guanyar sempre. Miri senyor Gibert, des de ja fa temps segueixo el Barça d’hoquei al Palau i a moltes pistes d’arreu. He viscut en directe els desenllaços de les tres últimes lligues guanyades pel Barça (dues a Igualada i una altra a Sant Sadurní), la Copa del Rei guanyada a Vilanova i tants d’altres partits i desplaçaments. Puc assegurar-li que els barcelonistes hem viscut tota mena d’emocions i alegries, fent una autèntica pinya entre els aficionats, els jugadors i el cos tècnic de l’equip. Podria ara explicar-li mil i una anècdotes viscudes perquè vostè es convenci que nosaltres, d’avorri-ment, no en patim gens ni mica, sinó tot el contrari. De partits emocionants en pavellons plens i ambients elèctrics el remeto a l’últim partit de lliga europea jugat a les Comes contra l’Igualada. Una vintena de seguidors barcelonistes ens vam desplaçar per fer costat al nostre equip i vam disfrutar d’un gran partit que el Barça no va poder resoldre fins al tram final. Veníem de perdre el primer partit de la lligueta a casa contra l’Oliverense i en guanyar l’Igualada a la seva pista vam celebrar la victòria com mai mentre el pavelló igualadí emmudia. No sé de quin avorriment ens El noi de la rosa Avui l’he vist, un noi d’uns setze anys... Portava una preciosa rosa vermella de tija llarga agafada amb tendresa amb totes dues mans... El seus ulls il·luminats amb la premonició d’un rostre estimat... Però un pentinat amb arestes, una caçadora de cuir, uns pantalons estrets, unes botes i unes cadenes, es veu que no han agradat a unes senyores que s’esperaven a la parada de l’autobús... I ha estat llavors que un pensament m’ha escomès com un llamp... Per què no miren més enllà? Per què hom s’entesta a viure presoner de les aparences...? I automàticament la resposta s’ensenyoreix de la meva ment: Per por a allò desconegut. Naixem sense por; tanmateix, l’anem adquirint i aprenent a base d’experiència o de tradició. Per tant, que una persona es vesteixi d’una manera diferent no hauria de fer por a ningú tret que li hagin inculcat que no són de fiar. Aparences. La majoria d’aquests joves són pacífics, ecologistes, músics, artistes, solidaris de causes perdudes, que se’n van a netejar xapapotes varis... romàntics que encara regalen roses vermelles de tija llarga... I el pitjor, mentre una part de la societat prejutja, s’incapacita alhora per comprendre la generació que serà el seu futur. És potser que la societat adulta d’avui mai no va ser jove abans, és que ells mai no van contravenir les normes, o no van sentir desigs de fer-ho, i si ho van fer, per què no se’n recorden, o és que no volen? Jo estic convençuda que senzillament és una qüestió de mala memòria i del neguit que el mot jove produeix com a sinònim d’alteració de l’ordre establert... I en virtut de què s’ha d’establir un ordre que a priori no accepta ni el canvi ni l’evolució? Aquestes són les eines per crear el futur... I el futur només des del present es pot construir... Si rebutgem el present estem rebutjant el futur. I els joves són aquest futur. Hauríem de tenir cura, doncs, d’ells. Aquella rosa era el símbol d’un esperit noble, l’estètica només la cuirassa per protegir-lo, segurament, de l’autisme en què una part de la societat va caient. Isabel Laso parla, de veritat. No ens avorreix guanyar i encara volem guanyar més. És cert que el Barça actual és un autèntic dream team que ja ha fet història i que un equip com aquest sembla no tenir, avui per avui, rival a l’actual OK Lliga. Però recordi, senyor Gibert, que a l’OK Lliga el primer lloc a la classificació només garanteix el factor pista en cas de necessitat de desempat als play-off. Fa dues temporades un Noia que havia fet una fase regular discreta va acabar finalista darrere el Barça, i el tercer i últim partit jugat a l’Ateneu Agrícola que va donar-nos el títol de lliga el vam guanyar a l’últim sospir per un 2-3. I aquesta mateixa temporada, equips com el mateix Noia, l’Igualada o el Reus ens poden posar les coses difícils en més d’un partit. Sàpiga, senyor Gibert, que els barcelonistes que fem costat a la secció d’hoquei estem orgullosos del nostre equip, que tenim una penya com els Sang Culé Cor Català que segueix l’equip on faci falta i que d’il·lusió i ganes de continuar no ens falten. Jordi Arnal. Vilanova i la Geltrú. Sobre el Carnaval de Vilanova Alguns carnavals són mostra d’enginy, art i bon humor; les seves crítiques estan plenes de gràcia i bon estil. Però com va dir el tenor Josep Carreras, el qui no és capaç de ser creatiu, si vol destacar ha de ser provocador i, per desgràcia, a la nostra estimada Vilanova n’hi ha més dels segons que dels primers i les crítiques són grolleres, xabacanes i de mal gust. Entre elles, algunes que es refereixen a persones concretes, d’altres ferint els nostres sentiments cristians quan es respecten, cosa que ens alegra, altres creences. Quina pobresa! Malauradament, afegit al que va passar el Dijous Gras, el nostre Carnaval no va per bons camins. Núria Baró. Maria Ferrando. Ramon Ferrer. Vilanova i la Geltrú.