OCR Document - Parròquia Santa Maria del Remei de les Corts

Transcripción

OCR Document - Parròquia Santa Maria del Remei de les Corts
Època 2/Núm. 67
www.parroquiaremei.org
TOTS SANTS
1 de novembre de 2014
LA NOSTRA SANTIFICACIÓ
Tothom qui busca, abans que res i sobretot, el regne de Déu, és a dir, el qui busca la santedat, trobarà amb ella
tota la resta, és a dir, tots els dons espirituals i temporals que es necessiten a la vida, per assolir aquesta meta,
la de la santificació. Està clar que la santificació és el procés necessari per adquirir la santedat. El camí que
s’ha de recórrer per arribar a ser sant. Una persona és santa quan ha adquirit la santedat que és el final del
procés de santificació. Santificar-se, doncs, és haver adquirit la santedat que ens va donar el Baptisme.
Ésser sants és participar de la glòria divina i estar ja glorificat. Santificar vol dir deïficar-se, divinitzar-se. Ésser
santificat és ser transformat en Déu pel mateix Déu. Santificar-se és assolir la condició de sant. Però per sant,
la majoria de les persones, entenen que és aquell que ha arribat al cel, però no només és sant el qui
canònicament ha estat declarat com a tal, sinó aquell qui ja en aquesta vida, com diu Sant Pau, s’aparta de les
iniquitats (2Co 6, 17). Per a obtenir la santificació, l’home ha d’actuar sotmetent la seva conducta a la justícia
de Déu. La vida del cristià que vol ser sant, es redueix a aconseguir, mitjançant la gràcia, l’ésser digne de la
seva condició de fill de Déu.
La nostra diferència amb Crist és que Ell és Fill de Déu per naturalesa, nosaltres ho serem plenament, només
per adopció, i ho serem si ens ajustem al compliment dels preceptes divins, i utilitzant les divines gràcies que
Déu posa al nostre abast per mitjà de la pregària i els sagraments. D’aquesta manera podrem assolir la
santedat, el ser fills de Déu per adopció i no per naturalesa. D’una cosa podem estar segurs: aquell que de
veritat cerca la santedat, sempre la troba.
La perfecció, i no oblidem que Déu vol que siguem perfectes, consisteix en no desitjar res més que allò que Ell
desitgi per a nosaltres. Desitjar només l’acompliment de la seva divina voluntat en nosaltres; dit amb altres
paraules, deixar-li a Ell tota la iniciativa sobre nosaltres, és a dir, entregar-se o abandonar-se en Ell. Sant Joan
Pau II, en un dels seus escrits ens assegura que “la quinta essència de la santedat, només es troba en complir la
voluntat de Déu”. Nosaltres no hem de desitjar una altra cosa que allò que Déu desitja per a nosaltres. Déu és
plenament omniscient i sap en tot moment què és el millor per a nosaltres. És absurd que tractem d’edificar la
nostra santedat sobre la base de nosaltres mateixos, sobre la base exclusiva del nostre propi esforç humà; així
estarem sempre condemnats al fracàs. La santedat no es realitza, ni Déu me la pot atorgar, sense la nostra
cooperació, però queda clar que no és obra nostra: és una resposta fonamentada en la fe, a través del nostre
esforç i la nostra pregària, doncs ja se sap que no hi ha santedat sense renúncia. Per triomfar és necessari
abraçar-se cadascú a la seva creu i abandonar-se, lliurar-se a Crist, que és l’únic que té paraules de vida eterna
i ens ofereix un jou suau i una càrrega lleugera.
Es pot i s’ha de mirar d’arribar a la santedat, vivint en aquest món, on tots som pecadors, com ens diu Sant
Joan: Si afirmàvem: “No tenim pecat en nosaltres”, ens enganyaríem a nosaltres mateixos, i la veritat no
estaria en nosaltres. Però si reconeixem els nostres pecats, ell, que és fidel i just, ens els perdonarà i ens
purificarà de tot mal” (1 Jn 1, 8-9).
Tot home, cada home, és un pecador i ho continuarà essent sempre. Fins i tot en l’etapa final del camí vers
Déu, l’home que ja ha arribat a ser sant, no deixa de ser pecador, encara que sigui preservat del pecat. La
diferència entre un sant i un altre que no ho és, està en que el sant es troba tan envoltat pel foc de l’amor diví,
que ja no pot ni vol sortir-se’n d’ell. Sap que allunyar-se d’aquest foc significa per a ell l’aniquilament, la mort.
El sant és aquell que ha confiat en la Paraula divina; que ha complimentat la voluntat de Déu; que ha estat
capaç d’abraçar la creu; que per amor, ha estat també capaç de negar-se ell mateix; que no li ha importat
perdre la seva vida per tal de trobar la Vida; que no ha deixat mai de pregar i, sobretot, de demanar-li al Pare
la seva pròpia salvació; que ha suportat pacientment els seus sofriments i angoixes mirant sempre Jesús
crucificat; que ha perdonat de cor a tot aquell que l’ha agreujat, per més gran que hagi estat el greuge; que per
amor a Crist a acceptat les injustícies d’aquest món, renunciant als seus innats desigs de venjança i que ha
esperat pacientment l’acompliment de les promeses divines.
Per això, i per moltes altres coses més, ha hagut de passar l’ànima santificada, tenint sempre com a nord i guia
de la seva conducta, per damunt de tot, l’amor a Déu i al seu proïsme.
Mucho más importante es la parte espiritual de nuestra persona, que es nuestra alma. Porque los
resultados de lo material serán siempre efímeros, pero los del mundo espiritual de nuestra alma, son
palabras mayores, porque son eternos. Y por los dos lados hemos nacido para luchar en medio de nuestras
guerras, materiales y espirituales. Pero centrémonos ahora en el lado espiritual que es el importante.
Porque nunca acabamos de darnos cuenta, y de ser conscientes, de que los problemas espirituales son
infinitamente más importantes que los materiales. El orden espiritual es Dios mismo, que es un espíritu puro
de amor, y fue Él el que creó el orden de la materia, al que tanta importancia le damos a pesar de tratarse de
un orden de inferior categoría en el que todos sus elemento terminan descomponiéndose y feneciendo.
Demos gracias al Señor que quiso que al nacer fuésemos bautizados. Al recibir este sacramento y con él se
nos dio una panoplia de armas para la guerra que se nos avecina y la que ya tenemos. Si sabemos utilizar
debidamente estas armas tenemos por ello asegurado ya el triunfo.
NUESTRA SANTIFICACIÓN
Todo aquel que busca, ante todo y sobre todo, el reino de Dios, es decir, el que busca la santidad, encontrará
junto a ella todo lo demás, es decir, todos los dones espirituales y temporales que se necesitan en la vida, para
alcanzar esa meta, la de la santificación. Está claro que la santificación es el proceso necesario para adquirir la
santidad. El camino que se ha de recorrer para llegar a ser santo. Una persona es santa cuando ha adquirido la
santidad que es final del proceso de santificación. Santificase, pues, es haber adquirido la santidad que nos dio
el Bautismo.
Ser santos es participar de la gloria divina y estar uno ya glorificado. Santificar quiere decir deificarse,
divinizarse. Ser santificado es ser transformado en Dios por el mismo Dios. Santificarse es alcanzar la
condición de santo. Pero por santo, la mayoría de las personas, entienden que es aquel que ha llegado al cielo,
pero no solo es santo el que canónicamente ha sido declarado como tal, sino el que ya en esta vida como dice
San Pablo se aparta de las iniquidades. (2Co 6,17). Para obtener la santificación, el hombre debe de actuar
sometiendo su conducta a la justicia de Dios. La vida del cristiano que quiere ser santo, se reduce a conseguir
por medio de la gracia ser digno de su condición de hijo de Dios.
Nuestra diferencia con Cristo es que Él es Hijo de Dios por naturaleza, nosotros lo seremos plenamente, solo
por adopción, y lo seremos si nos ajustamos al cumplimiento de los divinos preceptos, y utilizando las divinas
gracias que Dios pone a nuestro alcance por medio de la oración y los sacramentos. De este modo podremos
alcanzar la santidad, el ser hijos de Dios por adopción y no por naturaleza. De una cosa podemos estar
seguros: aquel que de verdad busca la santidad, siempre la encuentra.
Lo perfecto, y no olvidemos que Dios quiere que seamos perfectos, es no desear nada más que lo que Él desee
para nosotros. Desear solo el cumplimiento de su divina voluntad en nosotros; en otras palabras, dejarle a Él
toda la iniciativa sobre nosotros, es decir, entregarse o abandonarse en Él. San Juan Pablo II, en uno de sus
escritos, nos asegura que “la quinta esencia de la santidad, solo se encuentra en cumplir la voluntad de Dios”.
Nosotros no debemos desear otra cosa que lo que Dios desea para nosotros. Dios es plenamente omnisciente y
sabe en todo momento que es lo mejor para nosotros. Es absurdo que tratemos de edificar nuestra santidad
sobre la base de nosotros mismos, sobre la base exclusiva de nuestro propio esfuerzo humano; así estaremos
siempre condenados al fracaso. La santidad no se realiza, ni Dios puede otorgárnosla, sin nuestra cooperación
pero queda claro que no es obra nuestra: es una respuesta fundamentada en la fe, a través de nuestro esfuerzo
y nuestra oración, pues ya se sabe que no hay santidad sin renuncia. Para triunfar es necesario abrazarse cada
uno a su cruz y abandonarse, entregarse a Cristo, que es el único que tiene palabras de vida eterna y nos ofrece
un yugo suave y una carga ligera.
Se puede y se debe de tratar de llegar a la santidad, viviendo en este mundo, donde todos somos pecadores, tal
como nos dice San Juan: Si decimos: “No tenemos pecado en nosotros”, nos engañamos y la verdad no es
esta. Si reconocemos nuestros pecados, fiel y justo es él para perdonarnos los pecados y purificarnos de toda
injusticia” (1Jn 1,8-9).
Todo hombre, cada hombre, es pecador y lo seguirá siendo siempre. Incluso en la etapa final del camino hacia
Dios, el hombre que ya ha llegado a ser santo, no deja de ser pecador, aunque sea preservado del pecado. La
diferencia entre un santo y otro que no lo es, está en que el santo se encuentra tan envuelto por el fuego del
amor divino, que ya no puede ni quiere salirse de él. Sabe que alejarse de este fuego, significa para él el
aniquilamiento, la muerte.
El santo es aquel que ha confiado en la Palabra divina; que ha cumplimentado la voluntad de Dios; que ha sido
capaz de abrazar la cruz; que por amor, ha sido también capaz de negarse a sí mismo; que no le ha importado
perder su vida para encontrar la Vida; que no ha dejado nunca de orar y, sobre todo, de pedirle al Padre su
propia salvación; que ha soportado pacientemente sus sufrimientos y angustias mirando siempre a Jesús
crucificado; que ha perdonado de corazón a todo aquel que le ha agraviado, por grande que haya sido el
agravio; que por amor a Cristo ha aceptado las injusticias de este mundo, renunciando a sus innatos deseos de
venganza y que ha esperado pacientemente el cumplimiento de las promesas divinas.
Por esto, y por otras muchas cosas más, ha tenido que pasar el alma santificada, teniendo siempre como norte
y guía de su conducta, ante todo el amor a Dios y a su prójimo.

Documentos relacionados