Trobades - Departamento de Enfermería Comunitaria

Transcripción

Turisme, Gastronomía, Oci i Salut als
municipis valencians:
Una Perspectiva Històrica
Seminari d' Estudis sobre la Ciència
Mercedes Pascual Artiaga
Josep Xavier Esplugues i Pellicer
María Eugenia Galiana Sánchez
Eva Trescastro López
Josep Bernabeu - Mestre
(Editors)
Imatge de l’ Ajuntament de Sant Vicent del Raspeig
Sant Vicent del Raspeig
2012
Col·laboren:
A Y U N T A M I E N T O
D E
SAN VICENTE DEL RASPEIG
Grupo Gadea de Investigación
Universidad Miguel Hernández y Universitat d'Alacant
Programa Prometeo de la Generalitat Valenciana (2009/122)
Edita:
Seminari d'Estudis sobre la Ciència
ISBN: 84-695-6635-0
ISBN: 978-84-695-6635-0
Impressió:
Industrias Gráficas Elull, S.L.
ÍNDEX
ÍNDEX
PRESENTACIÓ
1. Las relaciones entre turismo y salud como construcción histórica
Enrique Perdiguero-Gil
13
2. La costa valenciana com a estació hivernal. Medicina, clima i
medi ambient a les acaballes del segle XIX
Josep L. Barona Vilar; Joan A. Micó Navarro
41
3. Del hospital al balneario: arquitecturas para tratar y prevenir
las enfermedades
Andrés Martínez Medina
57
4. El balneari de Benimarfull durant els segles XVIII i XIX a través
de l'obra de Madoz complementat amb els tractats d'hidrologia
mèdica de l'época
Amparo Marco Torres; Empar Sanz Marco
105
5. Los baños de mar y el turismo litoral desde la perspectiva
urbanística: el paradigma de Benidorm
Jose Luis Camarasa Garcia
131
6. Salut, banys de mar i el primer turisme de litoral a la futura
Costa Brava
Laura Francès San Martín; Josep M Comelles Esteban;
Sílvia Alemany Nadal
153
7. De balneari a hotel: el turisme gandià entre 1894 i 1959
Jesús E. Alonso i López
177
8. El drama de las fertilidades inertes
María Elia Gutiérrez Mozo
195
ÍNDEX
9. Mercats municipals: de símbols de la higiene d'aliments a
espais d'oci
Mireia Alonso-Monasterio; Ximo Guillem-Llobat
221
10. Nutrició i salut en els textos de gastronomia alacantina: l'obra
de José Guardiola Ortíz (1872-1946)
Josep Xavier Esplugues i Pellicer; María Eugenia Galiana Sánchez;
Mercedes Pascual Artiaga; Eva Trescastro López i Josep Bernabeu-Mestre
241
11. La farmaciola femenina amagada a la jardinería popular dels
pobles valencians l'Alcoià-Comtat
Vanessa Martínez-Francés; Segundo Ríos Ruiz; Jorge Juan Vicedo
265
12. Bases ambientals per al foment de les iniciatives d’ oci i
turisme de muntanya en el municipi d’ Onil (Alacant)
Jorge Juan Vicedo; Segundo Ríos Ruiz; Vanessa Martínez
Francés, Gisela Díaz Espejo
289
13. Cos, oci i saliut al naturisme integral de la joventut obrera
alcoiana (1900-1939)
Josep Maria Roselló i Castellà
307
14. La higiene del ocio: las inspecciones de los farmacéuticos
titulares en salas de espectáculos de los municipios valencianos (1954)
Isabel Castelló Botía
333
15. Aproximació a les malalties de Francesc de Borja (1510-1572)
Francesc Devesa i Jordà
351
PRESENTACIÓ
PRESENTACIÓ
El volum que el lector te a les seves mans, inclou bona part de les
ponències i comunicacions que van ser presentades i debatudes a les VII Trobades
sobre Salut i Malaltia als Municipis Valencians que va acollir Sant Vicent del
Raspeig, en maig de 2011.
En anteriors Trobades van estar plantejades qüestions de caràcter més
institucional, com ara el desenvolupament que tingueren tots aquells aspectes
relacionats amb la higiene i la salubritat, les iniciatives en el terreny de la
beneficència i la sanitat, la salut mediambiental, o les respostes de caire social
que van suscitar els problemes de salut i els episodis de malaltia, a més de la
dedicada al àmbit de la salut rural, l'alimentació i l'etnobotànica, i que va servir
de homenatge a la figura i l'obra de Joan Pellicer Bataller.
En aquesta ocasió, la temàtica central ha girat al voltant del turisme, la
gastronomia i l'oci. Es tracta de tot un conjunt d'activitats que des de sempre han
estat objecte d'anàlisi des de la perspectiva sanitària, i que en el cas valencià va
ser abordada pels higienistes decimonònics que destacaren la condició d'estació
hivernal de molts indrets i ciutats, a més de valorar l'activitat balneària, la pràctica
esportiva, els moviments naturistes, l'excursionisme, l'atractiva gastronomia i
l'emergència del fenomen turístic. Les quince contribucions que configuren la
monografia permeten aprofundir en moltes d'aquelles qüestions, tot i destacant
les que tenen a la hidroteràpia com a principal referent.
El treball d'Enrique Perdiguero Gil ens proposa recórrer a les ciències
socials i a la història per a comprendre les claus de la relació actual entre oci,
turisme i salut. Josep Lluis Barona Vilar i Joan Micó Navarro, duen a terme una
anàlisi del determinisme climàtic com a ideologia sanitària, a partir de l'aparició
del concepte d'estació hivernal en diversos textos valencians de finals del segle
XIX. Per la seua part, Andrés Martínez Medina aborda les relacions entre
arquitectura i medicina en matèria d'hospitals i com es va evolucionar, fent servir
TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT ...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA
exemples valencians, des de les arquitectures per a curar malalties, fins a l'aparició
dels balnearis i el vessant preventiu que dominava la proposta.
El cas particular del balneari de Benimarfull es abordat per Amparo Marco Torres
i Empar Sanz Marco, a partir de les informacions recollides en el Diccionario
Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar de Pascual
Madoz.
Els banys de mar i el turisme litoral apareixen com a fil conductor en
tres de les contribucions. La signada per José Luís Camarasa García, intenta
contextualitzar històricament el conegut com a paradigma Benidorm, a partir de
l'anàlisi de les relacions entre el model de desenvolupament turístic i el model
urbanístic. El treball de Laura Francès San Martín, Josep María Comelles Esteban
i Silvia Alemany Nadal, referit al cas de la Costa Brava, ens apropa a l'ús que feia,
tant la població local com la forana, dels banys de mar, a partir de les informacions
proporcionades per les cròniques periodístiques, les topografies mèdiques i la
història oral. Per la seua part, Jesús E. Alonso López, repassa la tradició dels banys
de mar que existia en Gandia des de 1830 i les transformacions que va patir de
la ma del desenvolupament turístic i urbanístic.
La transformació dels espais arquitecturals i dels seus significats en relació
amb la salut i la malaltia, està present en dos dels treballs. Maria Elia Gutiérrez
Mozo aborda, en el cas de les clíniques dedicades al tractament de la infertilitat,
la capacitat d'adaptació de l'arquitectura per a respondre als nous reptes i a les
necessitats que plantegen els seus usuaris. Mireia Alonso-Monasterio i Ximo
Guillem-Llobat, des del diàleg entre el historiador de l'alimentació i la investigadora
en la gestió recreativa del patrimoni, analitzen la reconversió dels mercats
municipals, en passar de símbols de la higiene de l'alimentació a espais d'oci.
La cultura popular i la seua relació amb la salut i la malaltia està present
en tres de les contribucions. El treball de Josep Xavier Esplugues, María Eugenia
Galiana-Sánchez, Mercedes Pascual Artiaga, Eva Trescastro López i Josep BernabeuMestre, mostra l'interès que pot tenir la recuperació de les tradicions culinàries,
a través de l'anàlisi de l'obra de l'advocat i gastrònom alacantí José Guardiola
Ortíz (1872-1946). Vanessa Martínez-Francés, Segundo Ríos Ruíz i Jorge Juan
Vicedo ens apropen, a través de la mirada etnobotànica, al món de la jardineria
popular valenciana i a la utilitat medicinal-cultural que ha proporcionat aquest
PRESENTACIÓ
saber empíric. L'altre treball signat per aquests autors, i al que es suma Gisela
Díaz Espejo, s'ocupa d'analitzar per al cas del municipi d'Onil, les possibilitats
que poden oferir els recursos mediambientals en el desenvolupament de les
activitats d'oci i turisme rural. Per la seua part, Josep María Roselló i Castellà, ens
apropa a la cultura naturista integral de la joventut obrera alcoiana de les primeres
dècades del segle XX i com s'abordaven les relacions entre cos, oci i salut.
La higiene de l'oci es l'objectiu del treball que signa Isabel Castelló Botía,
en analitzar, a partir de la memòria que va enllestir la Inspecció Provincial de
Farmàcia en 1954, l'estat higiènic i sanitari de les sales d'espectacles dels 195
partits farmacèutics de la província de València.
La monografia es completa amb l'aportació de Francesc Devesa i Jordà
i la seua aproximació a l'estat de salut i les malalties que va patir un personatge
com Francesc de Borja (1510-1572).
Confiem que la lectura del llibre ajude a conèixer millor la història de
la salut i la malaltia als municipis valencians, la diversitat de factors i circumstàncies
que determinen aquell binomi, i que permeta obrir noves línies de treball i recerca.
Per a finalitzar aquesta presentació, donem les gràcies a l'Ajuntament de
Sant Vicent del Raspeig per la seua generositat i col·laboració, tant en l'organització
de les Trobades com en l'edició de la monografia, i en particular a la Regidoria
de Sanitat i Consum.
També cal agrair al Cercle d'Estudis Sequet però Sanet la seua participació
en l'exposició que va acompanyar les Trobades, i la iniciativa d'editar l'obra
col·lectiva: Aura Murcia, Federico et al Salud y medicina popular en Sant Vicent del
Raspeig (Colección Plecs del Cercle, número 52), 2011.
Campus de la Universitat d'Alacant, Sant Vicent del Raspeig, abril de
2012.
LAS RELACIONES ENTRE
TURISMO Y SALUD COMO
CONSTRUCCIÓN HISTÓRICA
LAS RELACIONES ENTRE TURISMO Y SALUD COMO CONSTRUCCIÓN HISTÓRICA
13
LAS RELACIONES ENTRE TURISMO Y
SALUD COMO CONSTRUCCIÓN HISTÓRICA
Enrique Perdiguero-Gil
Profesor Titular de Hª de la Ciencia
Universidad Miguel Hernández
[email protected]
RESUMEN
Ocio, turismo y salud son realidades relacionadas entre sí en torno al
uso de espacios donde se pretende curar o aliviar las enfermedades. Estos espacios
turísticos se constituyen como polos de atracción para cientos de miles de personas
a lo largo de todo el mundo. Para comprender las claves de la relación actual del
ocio, el turismo y la salud es preciso, sin dejar de lado los estudios provenientes
de la medicina científica-occidental sobre el poder sanador de los aires, las aguas
y los lugares, recurrir a los estudios sobre ocio y turismo que se están llevando
a cabo desde las ciencias sociales y la historia. A partir de su consideración como
fenómeno de masas el turismo ha sido estudiado, fundamentalmente, desde su
vertiente económica. Pero en los último años ha sido considerado, sobre todo,
como un elemento fundamental de la cultura del consumo y de la postmodernidad,
en tanto que fenómeno globalizado y globalizante. El estudio de las relaciones
entre cultura y turismo ha llevado a un «turno cultural» en la historiografía del
turismo. Elementos como la industrialización del pasado, el gusto por lo tradicional
y lo auténtico, presentes en el ocio y en el turismo en general, son, también,
claves explicativas de primer orden cuando estos fenómenos se relacionan con
la salud. El turismo rural, el gusto por la naturaleza, o la reconversión de los
balnearios en espacios de consumo, son los principales ejes en torno a los cuales
se organizan hoy día las relaciones entre ocio, turismo y salud.
14
EL TURISMO COMO CATEGORÍA DE ANÁLISIS
Hoy día el ocio y el turismo son realidades cotidianas y fenómenos de
masas (Fernández, 1991; Hernández, 2008). No siempre fue así. Para entender
su importancia actual es preciso analizar cómo se han ido configurando a lo largo
de la historia. Esta monografía está dedicada a las relaciones entre ocio, turismo
y salud. No obstante, resulta de utilidad abordar genéricamente el estudio del
ocio y del turismo desde la perspectiva de las ciencias sociales e históricas para
contextualizar las relaciones de estos fenómenos con la salud.
El objetivo de este trabajo es, por tanto, encuadrar la relación histórica
entre turismo y salud en el marco de dos ejes de estudio: el interés mostrado
desde las Ciencias Sociales por el ocio y el turismo, sobre todo desde el ámbito
de la Sociología del Turismo y la Antropología del Turismo, y la consideración
del turismo dentro de la historiografía.
En primer lugar es preciso aclarar qué se entiende por ocio y turismo
(Wilson, 1980). Es un asunto importante, porque sólo una clarificación de los
conceptos puede guiar un estudio bien fundado teóricamente de estas realidades.
Existen dificultades en su definición, especialmente, con el concepto de turismo,
pues en ocasiones se restringe a viajes relativamente alejados del lugar de residencia,
sin prestar atención a los desplazamientos domésticos, que tienen una gran
importancia, no sólo numérica, sino en los cambios culturales que llevan aparejados.
En lo que concierne a este capítulo, sin caer en nominalismos, discusiones estériles,
ni matizaciones excesivas, grosso modo, resulta útil diferenciar los siguientes
conceptos:
- Tiempo libre: opuesto a tiempo ocupado, esto es al tiempo dedicado al trabajo
- Ocio: Tiempo libre organizado para realizar cualquier tipo de actividad que
resulte placentera.
- Turismo: Ocio que se realiza en un lugar diferente al de residencia y que lleva
aparejado desplazamiento. Como ya se ha señalado no tiene por qué ser entendido
siempre como un viaje a distancia. Los desplazamientos en el ámbito doméstico
también son considerados turismo.
1
De acuerdo con estas sencillas definiciones se puede inferir que, como
fenómeno de masas, ocio y turismo son recientes, dado que también es reciente
1
Para definiciones más elaboradas consultar Cohen (2004).
15
la disponibilidad de tiempo libre. No olvidemos que, por ejemplo, en el caso de
España, las primeras leyes que regularon la jornada laboral fueron publicadas a
2
inicios del siglo XX . Estas medidas establecieron el descanso dominical (1904),
la jornada máxima de trabajo en caso de mujeres y niños (1902), y la jornada
3
máxima legal en todos los trabajos (1919).
Otros autores han puesto en tela de juicio el concepto de «turismo de
masas» para referirse al aumento de su magnitud durante el siglo XX. Según
Gordom (2002), por ejemplo, el inicio de este tipo de turismo comenzó en el
siglo XIX, a medida que crecía la población que podía disfrutarlo en virtud de
factores diversos como los cambios tecnológicos, la mejora en los ingresos de los
trabajadores, el aumento de la curiosidad, etc. Sus tesis, no obstante, parecen
más aplicables a países que tuvieron un desarrollo económico más temprano.
Sea como fuere, la omnipresencia del ocio y del turismo y su influencia
en muchos ámbitos de las sociedades actuales merece que se estudien como
categorías de análisis ya que están sujetas a conceptualizaciones cambiantes
(Rojek, 1995).
OCIO Y TURISMO OBJETO DE ESTUDIO DE LA CIENCIAS
SOCIALES
El interés de la relación entre turismo y salud desde las ciencias sociales
4
es un tema de plena actualidad. Y lo mismo ocurre para las relaciones entre ocio
y turismo y salud. Así, por ejemplo, el número de abril de 2011 de Anthropology
& Medicine, una de las revistas más prestigiosas en el ámbito de la Antropología
Médica, se ha centrado, precisamente en Healing holidays? Itinerant patients,
therapeutic locales and the quest for health (Naraindas, Bastos, 2011).
El crecimiento de los estudios reglados sobre turismo, en el marco de la universidad,
ha servido como fuerza motora para el aumento de la producción académica,
que ha cristalizado, además de en numerosas monografías, en decenas de
2
No tenemos en cuenta la ley de 1873 (conocida como Ley Benot) que limitaba la duración de la jornada de
trabajo para niños menores de quince y diecisiete años porque no tuvo prácticamente reflejo en la realidad.
3
Para el desarrollo de las leyes ver (Valverde et al., 1987)
4
En los últimos años se han publicado varias obras de referencia que tratan de mostrar las diferentes perspectivas
académicas que han centrado su atención en el ocio y en el turismo (Russel, 1999; Jafari, 2000; Lew, Hall,
Williams, 2004; Jenkins, Pigram, 2003; Human Kinetics, 2006; McLean, Hurd, Rogers, 2007; Robinson, 2009;
Jamal, Robinson, 2009; Hanmann, Knox, 2010). Esta tendencia también se ha dado en España (Antón, González,
2008).
16
publicaciones periódicas. A nivel internacional las más prestigiosas son: Annals
of Tourism Research, International Journal of Tourism Anthropology, Journal of Tourism
Studies, Leisure Sciences, Leisure Studies, y Loisir & Société.
España es un buen ejemplo de lo señalado. Desde hace un par de décadas
se han introducido asignaturas de Antropología y Sociología del Turismo, no sólo
en los títulos de estas ciencias sociales, sino, sobre todo, en los estudios de turismo
que menudean hoy día en las universidades del país, publicándose manuales ad
hoc (Marrero, González, 2009). En el caso de las revistas, además de la edición
española de Annals of Tourism Research que se llevó a cabo durante unos años en
5
el marco de la Universitat de les Illes Balears , vale la pena resaltar «Cuadernos
de Turismo», publicada por la Universidad de Murcia desde 1998, y «Pasos.
Revista de Turismo y Patrimonio», publicada por la Universidad de La Laguna
desde 2003.
En cuanto al tipo de estudios sobre turismo durante años, el interés
desde las Ciencias Sociales, se centró en su vertiente económica. Al pasar a ser
fenómeno de masas y, por tanto, un hábito más de consumo, sus grandes
implicaciones económicas han generado numerosos estudios. Así ha ocurrido en
6
el caso de España, tal y como muestran el monográfico «Turismo y nueva
sociedad» de la revista «Historia Contemporánea» (2002, 25) o las sesiones sobre
Historia económica y turismo organizadas en el marco de los Congresos de la
Asociación Española de Historia Económica (Santiago de Compostela, 2005;
Murcia, 2008, Carmona 2011).
En íntima relación con el énfasis en la importancia económica del ocio
y del turismo se han tratado de explicar los comportamientos relacionados con
estos fenómenos recurriendo a variables socioeconómicas tales como los ingresos,
la ocupación o la educación. Los resultados en esta línea han sido más magros
de lo esperado, como suele ocurrir con el uso de modelos macrosociológicos.
Este tipo de estudios han mostrado que ingresos y ocupación determinan la
cantidad de dinero disponible para el ocio, pero no pueden explicar el tipo de
ocio. En cuanto a la educación, suele estar relacionada con un mayor rango de
5
Annals of Tourism Research versión española: http://www.uib.es/escola/turisme/annals/ [Consultada 21 de julio
de 2011]
6
Bayón (1999), Pellejero (1999), Esteve (2000), Pardo de la Escosura (2003: 114-116), Moreno (2007), por
citar tan solo algunos ejemplos de manuales al uso. De la producción reciente resultan especialmente interesantes
Manera, Garau (2005) y Maluquer (2011).
17
actividades de ocio y mayor tiempo dedicado a ellas. Sin embargo, las variables
socioeconómicas no pueden explicar, por si solas, como la población organiza
su ocio.
Otra línea de investigación sociológica se ha centrado en las influencias
a las que están sometidos los individuos a la hora de organizar su ocio como: la
familia, las infraestructuras disponibles, o su situación en el ciclo vital. Estos
factores explican, en buena medida, los comportamientos relacionados con el
ocio y el turismo (Wilson, 1980). Así, los individuos organizan su ocio sensiblemente
influidos por el modo en que sus familias lo han hecho. Otro elemento fundamental
a la hora de explicar las conductas de ocio es la infraestructura disponible en el
ámbito cercano para organizar el tiempo libre de manera placentera. La posición
en el ciclo vital del individuo es un elemento de primer orden a la hora de explicar
cómo se organiza el ocio. Jóvenes, parejas sin hijos, parejas con hijos, jubilados,
organizan su ocio y hacen turismo de modo diferente. Obviamente, todos estos
factores han de relacionarse con las variables socioeconómicas si se quiere entender,
en toda su complejidad, las conductas de ocio y turismo de la población.
Con el paso de los años, sin dejar de lado la vertiente económica del turismo y
los estudios de cariz más sociológico, en un sentido tradicional, se ha prestado
atención a otros aspectos, íntimamente relacionados con la globalización del
fenómeno.
Uno de los elementos más resaltados ha sido el importante movimiento
de población que genera la actividad turística. Junto con las migraciones y las
peregrinaciones religiosas (algunas de la cuales también tiene connotaciones
turísticas), los viajes por turismo suponen desplazamientos de un número muy
importante de personas. Quizá, la dimensión más llamativa de este fenómeno sea
el movimiento de personas desde los países ricos a los destinos turísticos «exóticos»,
enclavados en países menos desarrollados, y que tienen en esta actividad una de
sus principales fuentes de ingresos. Pero también entre los países más desarrollados
se producen grandes desplazamientos, en lo que al número de personas se refiere,
y en los que la dimensión económica también es muy importante. Basta citar el
caso de España, en el que el sector servicios ligado al turismo supone una de las
mayores fuentes de ingresos del país. También hay que tener muy en cuenta los
movimientos dentro del propio país. Esta es una realidad palmaria, por ejemplo,
de los municipios valencianos, destino turístico predilecto de los españoles
residentes en otras muchas zonas No menos interesantes son los desplazamientos
18
TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA
domésticos, esto es, los que se producen en el ámbito cercano, dentro del mismo
término municipal, la misma provincia o provincias colindantes. También entraría
en esta categoría «volver al pueblo», bien el de nacimiento del propio individuo,
bien el de los ancestros.
Pero, más allá de la dimensión económica, estos movimientos pueden
ser analizados en otra clave. ¿Cómo se explica que millones de personas viajen
a un determinado lugar? ¿En qué consiste el atractivo turístico? ¿Cómo se modifica
la realidad para que un lugar se convierta en destino turístico? ¿Cuál es el resultado
7
de tal modificación? Dicho de otro ¿cómo se genera y cómo influye en la realidad
la «mirada turística» (tourist-gaze) (Urry, 1990; Urry, Larsen 2011)? La búsqueda
de la salud es, sin duda, una de las respuestas a esta pregunta. Así ha sido
históricamente, pues las termas y los lugares saludables fueron atractivos «turísticos»,
-si así se le puede llamar sin caer en anacronismos-, desde el Mundo Clásico.
8
También el patrimonio cultural, incluida la gastronomía, es una respuesta
(Santana, 2003). La naturaleza (Soret, 1999), muchas veces ligada también a las
9
especialidades gastronómicas, sanas por antonomasia , es un atractivo turístico
de primer orden.
Íntimamente ligada a la perspectiva que estudia los grandes movimientos
de población creados por el turismo está la que analiza los impactos del turismo,
tanto a nivel cultural como medioambiental. Los estudios que adoptan está
10
perspectiva se encuadran en lo que se denomina «plataforma de ataque» , puesto
que tratan de resaltar los efectos colaterales del turismo. Un primer «efecto
secundario» al que se ha prestado atención es el generado por los posibles choques
culturales que puede crearse, especialmente cuando la afluencia a determinados
destinos turísticos puede acabar desestabilizando las peculiaridades culturales de
las comunidades visitadas (Dogan, 1989). El turismo sería, en este sentido, una
7
Hoy día, como paradigma de la creación y de la influencia de la tourist-gaze, podemos considerar a los parques
temáticos (Esteve, 2001), epítome de lo artificial.
8
A este enfoque está dedicada «Pasos. Revista de Turismo y Patrimonio Cultural», editada por la Universidad de
La Laguna: http://www.pasosonline.org/index.htm [Consultada 21 de julio de 2011]
9
El turismo rural suele combinar los atractivos naturales con las rutas gastronómicas (Garcia, 2005), con
frecuencia rutas enológicas (López-Guzmán, Sánchez, 2008), una realidad que también se está dando en los
municipios alicantinos (Millán, Melián, López Guzman, 2008). Hoy día el ecoturismo es, además, propugnado
como clave analítica (Stronza, 2001) del fenómeno turístico.
10
Las posturas que consideran, tan solo, los efectos positivos del turismo constituirían la «plataforma de
defensa». Se reconocen, además, otras plataformas como la de adaptación o la de conocimiento (Jafari, 1994,
2005).
19
nueva forma de imperialismo (Nash, 1989).
La raíz de este problema se encontraría en la tendencia a la homogeneización
que puede generar el turismo. Este fenómeno es una de las paradojas del turismo.
Por un lado se viaja para encontrar lo distinto pero, cada vez más, esa «otredad»
trata de limitarse y rodearse de lo familiar, avasallando la cultura visitada. No
obstante, para algunos autores este punto de vista está basado en una concepción,
quizá, demasiado estática de la cultura, que no tiene en cuenta los cambios
culturales que genera el turismo.
La otra consecuencia del turismo, que puede llegar a ser nefasta, es el
impacto medioambiental. En el caso español es, en el litoral, donde más se acusa
este impacto y los municipios valencianos son el epítome de una costa arrasada
por el turismo.
Los dos argumentos desarrollados hasta ahora confluyen en la consideración
del turismo como paradigma de la postmodernidad, (Cohen, 2005; Featherstone,
2007) junto a las consideraciones que han hecho hincapié en identificar el turismo
como una ingrediente fundamental de la cultura de consumo (Slater, 1997). En
este sentido, el turismo actual se diferenciaría del turismo en la modernidad, así
como el de épocas anteriores por su carácter globalizado y globalizante (Burke,
1995; Baranowski, Furlough, 2001). Globalizado, porque cada vez hay más
turistas en todas las partes del mundo y se visitan más zonas del planeta.
Globalizante porque, de acuerdo con los argumentos anteriores, uniformiza
culturas en detrimento la diversidad.
PROBLEMAS EN LA APROXIMACIÓN SOCIOLÓGICA AL ESTUDIO DEL
11
OCIO Y DEL TURISMO
El reciente interés por el estudio social del ocio y del turismo supone,
como no podía ser de otra manera, una cierta inmadurez en los acercamientos
que se están llevando a cabo (Cohen, 1979, 1984).
Dados los problemas en la conceptualización del ocio y del turismo, ha
primado un enfoque empírico en el acercamiento sociológico. Son estudios,
fundamentalmente descriptivos, que se centran en asuntos importantes, pero que
adolecen del cañamazo teórico que permita ir construyendo una mayor comprensión
de estos fenómenos. Así ocurre con las investigaciones que intentan explicar el
11
Franklin (2009) para una puesta al día sobre los estudios de Sociología del Turismo.
20
comportamiento turístico, o de ocio restringiéndose a variables socioeconómicas,
las centradas en el modo en que se organiza el ocio en función de la situación
del individuo en lo que al ciclo vital se refiere, el estudio de las relaciones entre
ocio y trabajo, o las descripciones del papel central que las diferentes actividades
deportivas tienen en el ocio y en el turismo.
Atención especial merecen, en el marco del estudio empírico del ocio y
del turismo, las investigaciones que se han centrado en el patrón de ocio a lo
largo del ciclo vital, con especial hincapié en los cambios poblacionales acaecidos
en el primer mundo. El aumento de la longevidad y la posibilidad de disponer
de ocio, debido a las jubilaciones tempranas, ha incrementado, notoriamente, las
posibilidades de hacer turismo de miles de personas. La edad de jubilación actual
permite a los individuos, aún con plenitud física y mental organizar su ocio de
la manera más placentera posible. Si nos referimos a los municipios valencianos,
esta circunstancia ha modificado, de manera sustancial, el patrón de personas
que los eligen como destinos turísticos. Así, ha aumentado la afluencia turística
de personas de edad a determinados enclaves. Benidorm es el ejemplo más
evidente. Además, este tipo de turismo está al alcance de personas, prácticamente,
de cualquier poder adquisitivo, debido a las actividades que organiza el Instituto
12
de Mayores y Servicios Sociales (IMSERSO).
Las modificaciones en las posibilidades turísticas de los mayores también
han variado el patrón demográfico de los municipios valencianos, especialmente
de la provincia de Alicante. Una buena parte del litoral y prelitoral alicantino es
destino turístico predilecto de europeos del norte, en el que pasan largas
temporadas. Pero no sólo son lugares para viajar, sino también para envejecer y
morir, lo que convierte este fenómeno en inmigración de retiro (Hurtado, 2010).
Estrechamente ligados con los estudios sobre la relación entre ciclo vital
y ocio, se encuentran aquellos que relacionan trabajo y ocio, siendo, además, los
que mayor tradición de académica presentan. Frente al énfasis puesto en los
patrones de relación entre trabajo, tiempo libre, ocio y turismo, que acapararon
durante décadas este campo de estudio, están surgiendo nuevos objetos de
investigación.
12
Programa de vacaciones: http://www.imserso.es/imserso_01/envejecimiento_activo/vacaciones/index.htm
[Consultada el 23 de julio de 2011]. Programa de termalismo:
http://www.imserso.es/imserso_01/envejecimiento_activo/termalismo/index.htm [Consultada el 23 de julio de
2011]
21
Uno de ellos, el más importante, es la creación de empleo ligada al ocio y al
turismo. Muchos países, como España, y en particular el litoral mediterráneo,
generan puestos de trabajo, fundamentalmente temporal, por ser enclaves turísticos
de relevancia. Miles de personas trabajan para que decenas de miles de personas
disfruten del ocio y del turismo.
Otra realidad, que está siendo objeto de escrutinio, es el hecho de que
muchas personas organizan su ocio de modo que lo dedican a actividades cuasilaborales, que, libres de la presión que supone el esquema de trabajo habitual
(tiempo no-libre), se transforman en actividades placenteras: construcción,
jardinería, carpintería, restauración y un largo etcétera que tienen una importancia
económica cada vez mayor, como muestran los centros de distribución de material
para el bricolaje.
Además de las cambiantes relaciones entre ciclo vital y ocio, y trabajo y
ocio existe una tradición académica muy consolidada que se centra en una de
las actividades en torno a las cuales se organiza el ocio: los deportes. Las diferentes
modalidades deportivas suponen una de las formas más comunes de ocio, bien
sea como deportistas, bien como espectadores de eventos deportivos. Se han
estudiado con profusión ambas realidades. En nuestro país está tradición académica
se está asentando con fuerza (García, Puig, Lagardera, 2002) debido a la creación
de estudios y departamentos ligados a las Ciencias de la Actividad Física y del
Deporte, que engloban también los estudios históricos, hasta ahora más centrados
en las relaciones entre educación y actividad física.
La práctica del deporte está también, claro está, ligada a la salud y al
turismo. El golf, como actividad saludable, es el deporte que más viajes genera
(Hudson, Hudson, 2010). Los campos de golf que han surgido en muchos
municipios valencianos (Feo, 2001) son un claro exponente de esta realidad que,
además, está teniendo una gran repercusión medioambiental (Sanz-Magallón,
2005).
Para tratar de superar las insuficiencias de estos estudios empíricos, que
se diversifican en análisis muy detallados de múltiples aspectos del ocio y del
turismo, surge la tradición académica histórico-teórica que estudia las relaciones
del ocio con el cambio social. En el pasado estos estudios se centraron en las
relaciones entre trabajo y ocio. Hoy día se pone mayor énfasis en las relaciones
entre ocio y cultura.
22
CULTURA, OCIO Y TURISMO
13
La Antropología del Turismo es, hoy día, una disciplina bien establecida
que explora el turismo como uno más de los componentes que constituyen la
manera de ver el mundo que tienen los grupos humanos.
La aplicación de modos de conceptualizar la realidad social clásicos de
la Antropología Social al turismo ha generado interpretaciones que consideran
a este fenómeno como un ritual de paso (Graburn, 1989). El turista parte de su
vida rutinaria, en su lugar de residencia habitual, y se adentra en un nuevo estado
en el que desaparecen muchas de las cortapisas sociales a las que se ve sometido
habitualmente y en el que se desarrollan 'rituales turísticos' de todo tipo: búsqueda
de la salud, sol y playa, alcohol, sexo, visitas culturales, el disfrute de lo rural
frente a lo urbano, o de lo 'natural' frente a lo artificial. De vuelta a la vida normal
el 'turista' se ve enriquecido por su experiencia, es decir, se encuentra en un
nuevo estado social.
Como se ha señalado con anterioridad, a veces, el turismo de hoy día
entra en cierta contradicción con esta interpretación, puesto que no se busca en
el viaje lo extraño, sino lo familiar. Habitualmente, en este caso el ritual consiste
en el cambio climático. Hacer lo mismo, pero al sol.
Además de visitar el patrimonio cultural, conocer la gastronomía de
otros lugares, el conocimiento de otras culturas muy diferentes a la propia es,
frecuentemente, el motivo de muchos viajes turísticos. No es preciso insistir en
que esta es una de las relaciones más obvias entre cultura, ocio y turismo. Pero
si vale la pena enfatizar en que este interés en el conocimiento de otras culturas
es más aparente que real. Asomarse a la «otredad» no es, habitualmente, sinónimo
de inmersión en otras culturas. Lo que se desea es echar un vistazo, lo menos
comprometido posible, a lo 'exótico'. Así se construye la 'cultura del otro' como
un bien de consumo más. Se reifica la cultura convirtiéndola en algo estático y
reducido a sus aspectos más folklóricos. Lo que se muestra al turista de otras
culturas es aquello que se adecua a la tourist-gaze, una especie de visión epidérmica
del modo de ver el mundo de las comunidades visitadas, apta para el consumo
turístico.
Como ya se ha señalado, otra de las corrientes de pensamiento que
13
En los últimos años se han publicado varias monografías y manuales (Graburn, 1983; Nash, Smith, 1991;
Santana, 1997, Chick 1998, Baretto, 2007; Nogués, 2003, 2009; Pereiro, 2009; Leite, Graburn, 2009) que son
testimonio de la creciente madurez de esta disciplina.
23
ligan cultura con turismo es la consideración del mismo como una nueva forma
de imperialismo (Nash, 1989), que tiene su impacto en las tradiciones y costumbres
de las culturas anfitrionas (Duval, 2003).
Estas dos líneas de fuerza, que se han aducido para enmarcar el
comportamiento turístico en el seno de la cultura, permiten adentrarse en la
interpretación de las relaciones entre la oferta y la demanda turística.
Una de las consecuencias más evidentes del turismo cultural es la
industrialización del patrimonio cultural. Se industrializa el pasado para ser
vendido a los turistas del presente. Para visitar el patrimonio cultural se organizan
circuitos turísticos en los que se «empaqueta» el pasado para poder ser consumido.
Esta tendencia no es ajena al turismo saludable (Martínez, 2009). Balnearios,
baños y manantiales con larga tradición histórica se acomodan a las necesidades
de los turistas actuales. Por ejemplo, se mantiene, convenientemente restaurado,
el edificio tradicional, pero se añaden nuevas infraestructuras adaptadas a las
14
necesidades del turista actual e, incluso, se construyen otras pretendidamente
15
tradicionales.
Una variante de la búsqueda del pasado por parte de los turistas es el
viajar en pos de lo «tradicional». Claro está, lo tradicional se construye en el seno
de la relación entre oferta y demanda de bienes turísticos. Ocurre con el turismo
rural y gastronómico. También aparecen los balnearios tradicionales (Obiol,
1988), remozados, como nueva oferta turística (Larrubia, Luque, 2002).
En las relaciones entre turismo y cultura surge, como denominador común, el
deseo de experimentar «lo auténtico» (Barretto, 2005), un constructo social que,
como un bien de consumo, se adapte a las preferencias de los turistas. En muchas
ocasiones «lo auténtico» es de todo menos auténtico, pero esto carece de relevancia.
En la búsqueda de autenticidad lo importante no es la autenticidad en sí misma,
sino como se prepara para que se adecue a los gustos de visitante.
14
Sirvan de ejemplo llamativos el balnerario de Mondariz, http://www.balneariomondariz.es/ [Consultada el
26 de julio de 2011] o el de Lanjarón http://www.balneariodelanjaron.com/ [Consultada el 26 de julio de
2011], cuyas páginas web ilustran bien los argumentos señalados. En el caso del País Valenciano, en un nivel
más modesto, están los ejemplos de Cofrentes http://www.balneario.com/balneario/#balneario [Consultada
el 26 de julio de 2011] o Benassal http://www.benassal.es/TurFontEnSegures.php [Consultada el 26 de julio
de 2011]. Existe una agrupación de balnearios de la Comunidad Valenciana
http://www.balnearioscomunidadvalenciana.com/ [Consultada 26 de julio de 2011].
jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj
15
El 'Circuito Celta' del Balneario de Mondariz es un buen ejemplo
http://www.balneariomondariz.es/index.php?V_dir=HOTEL&V_mod=microsite&op=servicios&fam=31
[Consultada el 26 de julio de 2011].
24
HISTORIA, OCIO Y TURISMO
La historia del turismo, con frecuencia, se retrotrae al mundo clásico en
un claro ejercicio de presentismo. Pero es el etnocentrismo la característica que
mejor define la narración lineal del devenir del turismo. En ella, además de
ingredientes constantes como considerar el primer antecedente del turismo, tal
y como hoy lo concebimos, al Grand Tour que se llevaba a cabo en el siglo XVIII
y XIX, especialmente por británicos, para conocer el continente (Towner, Wall,
1991), aparecen otros como el papel de las peregrinaciones en el desarrollo
turístico. En esta narrativa se considera al turismo como un producto de la
Revolución Industrial que ha ido creciendo hasta llegar al turismo de masas,
impelido por la fuerza de emulación que los trabajadores han hecho del modo
más habitual de organizar el ocio de las clases acomodadas.
En esta «visión clásica» del ocio y del turismo hay elementos constantes
que interesa resaltar aquí, desde la perspectiva de la historia de las relaciones
entre ocio, turismo y salud, centrada en la búsqueda de la curación o el alivio
de enfermedades. Uno de ellos es el importante papel que se asigna al termalismo
en el desarrollo del turismo. Frecuentemente se viajó, y se viaja, para «tomar las
aguas» (Towner, Wall, 1991), conducta que cristalizó en el seno de las instituciones
balnearias (Rodríguez, 1994, 2007). Otro es el papel que, en la generación de
enclaves turísticos, ha jugado la búsqueda de climas más adecuados para
determinados padecimientos. Así se constituyeron las estaciones invernales
asentadas en costas cálidas, como ocurrió en el caso de Alicante (Sánchez, 1889;
Sañudo, 1899, Vera, 1985).
Frente a la historiografía etnocéntrica, que ha dado lugar a la versión
lineal de la historia del ocio y del turismo referida, han surgido, siguiendo la
evolución de la historiografía, estudios que podrían encuadrase en el contexto
de una «historia cultural del turismo». En ellos, temas tradicionales de estudio
de la historia del turismo son contemplados desde otros puntos de vista, fuertemente
influidos por la relaciones entre turismo y cultura a las que se ha hecho referencia.
Así, junto a la atención a la historia del deporte, estimulada por el interés que
ha suscitado este fenómeno como objeto de estudio desde la Sociología, también
se ha comenzado a estudiar con detenimiento la historia de los juegos y las
diversiones populares. Esta tendencia supone poner en tela de juicio la hipótesis
del surgimiento del ocio y el turismo como una de las consecuencias de la
Revolución Industrial.
25
El énfasis que se ha puesto en las consecuencias medioambientales del
ocio y el turismo es uno de los factores que ha estimulado la historia del
medioambiente. Es cierto que las modificaciones del entorno natural, debidas al
turismo han alcanzado mayor magnitud a partir de la mitad del siglo XX, pero
también hubo modificaciones previas a esta época a las que vale la pena prestar
atención. La edificación de los balnearios y la creación de medios de transporte
para acceder a ellos tienen una larga tradición (Cabanes, González, 2009).
Paradójicamente, hoy día, en esa industrialización del pasado que supone el
turismo, los balnearios son presentados como enclaves privilegiados en los que
se ha respetado la naturaleza.
Los estudios históricos sobre el turismo, en su vertiente más cultural,
han puesto de manifiesto que este fenómeno es un fuerte motor de cambio
económico y social, tal y como ya habían mostrado los acercamientos economicistas
y sociológicos. Pero el énfasis se pone en la importancia del turismo como agente
de cambio cultural. Frente al estatismo con el cual se presentan las «culturas» a
los turistas, se están produciendo relevantes cambios culturales, tanto en las
sociedades huéspedes como en las sociedades anfitrionas. Hacer turismo se ha
convertido en un componente sustancial del modo de comprender el mundo de
muchas sociedades. Al mismo tiempo, las sociedades que se han convertido en
enclaves turísticos por excelencia también pasan a introducir en sus cosmovisiones
el contacto con turistas. Evidentemente, la división sociedades emisoras/receptoras
es un artificio. Los habitantes de los municipios valencianos han integrado en su
modo de vivir la convivencia con miembros de otras culturas que vienen a pasar
en ellos largas temporadas invernales o sus últimos años, hasta tal punto que
comienza a ser frecuente que participen en la gestión política de los asuntos
públicos. Pero, a la vez, hacer turismo es parte importante del estilo de vida de
los valencianos.
HACIA UNA NUEVA HISTORIA DEL TURISMO
La historia del turismo está abandonando progresivamente las grandes
narrativas etnocéntricas a las que se ha hecho referencia. Como se señala en una
revisión de varias obras sobre el particular se está tomando la historia del turismo
16
seriamente (Walton, 1997). Esta tendencia también se plasma en el surgimiento
16
En esta reseña-ensayo se presta atención a obras que analizan el fenómeno turístico en España como
testimonio de su importancia. Así mismo, es frecuente la publicación de artículos sobre la historia del turismo
26
de revistas dedicadas monográficamente al tema como Journal of Torurism History
(Walton 2009), que comenzó a publicarse en 2009.
17
Esta «nueva historia del turismo» está haciendo emerger nuevos temas
hasta ahora poco transitados por la pesquisa histórica.
La historia del turismo informal, más rutinario, más localizado es uno
de los temas que está comenzado a concitar atención. Frente a la más tradicional
historia de los viajes, más o menos organizados, asuntos como los desplazamientos
veraniegos a zonas muy cercanas al lugar de residencia son un tipo de ocio que,
por su frecuencia, merece ser estudiado con detalle desde una perspectiva histórica.
Los municipios valencianos no solo han venido siendo receptores de turistas de
otras zonas de España o de países europeos. Los desplazamientos dentro del
mismo término municipal o dentro de la misma provincia, que también tienen
una larga tradición, han modificado el entorno y forman parte del modo de ver
el mundo de los valencianos. Buen testimonio de lo señalado es la existencia de
segundas residencias enclavadas en el mismo municipio o municipios colindantes
que se utilizan los fines de semana y los periodos veraniegos. Esta costumbre
modifica el paisaje urbano de ciudades y pueblos durante el estío, así como el
de los entornos de veraneo tanto urbanos como rurales.
La globalización del turismo merece que se investigue partiendo del
estudio histórico de las variaciones de las prácticas turísticas entre países y culturas.
Se tiende, por tanto a una historia social del turismo que analice, no solo las
grandes variaciones en los comportamientos turísticos, sino también las variaciones
locales y regionales. Hay municipios valencianos cuyos habitantes han venido
organizando su ocio en zonas de interior, otros en las zonas costeras, y no siempre
dependiendo de factores geográficos ni climáticos.
El estudio de estas variaciones en las prácticas turísticas está poniendo
en tela de juicio la tradicional explicación de la emulación de clase como motor
del turismo. La diversidad de los comportamientos turísticos obliga a matizar y
a buscar explicaciones más complejas al auge del turismo en los últimos decenios,
dado que las tradiciones turísticas tienen puntos de partida diferentes que no
siempre pueden explicarse en clave de clase.
en España como por ejemplo, Barke, Mowl, Shields (2010).
17
Una revisión puesta al día puede verse en Walton (2011)
27
OCIO, TURISMO Y SALUD: REFLEXIONES HISTÓRICAS
Todas las perspectivas que se han ido desgranando obligan a un
replanteamiento de las relaciones entre ocio, turismo y salud desde una perspectiva
histórica.
La narrativa habitual explica estas relaciones utilizando varias claves
(Wilson, 1995). La primera de ellas sería el éxodo de las ciudades al campo para
encontrar un ambiente más saludable. Sin embargo numerosos estudios recientes
han puesto de manifiesto que la versión idílica del ámbito rural está muy alejada
18
de la realidad (Barona, Cherry, 2005; Andresen, Barona, Cherry, 2010). Aunque
es cierto que durante un periodo temporal, diverso según el ritmo de cambio
económico de los diferentes países, el ambiente urbano resultó más insalubre
que el rural, esta tendencia cambió en el momento en que se introdujeron en las
ciudades mejoras higiénico-sanitarias y sus habitantes tuvieron acceso a un mayor
nivel adquisitivo y, por tanto, a una alimentación más variada. Se hace, pues,
preciso estudiar las razones del uso de la retórica sobre el binomio rural/salud,
a qué intereses obedecía, en los diferentes contextos en los que se utilizó y si
generó dispositivos de ocio. La identificación de lo rural con lo sano sigue, como
se ha señalado, vigente. Lo rural es natural, es lo auténtico, y estudiar el recorrido
histórico de la identificación rural/saludable nos permite adentrarnos en la cultura
de las diferentes sociedades que establecieron tal binomio.
Otra clave explicativa, ya referida, ha sido la generación de atractivos
turísticos saludables en torno a la búsqueda de un clima diferente para tratar, al
menos, de aliviar enfermedades (Kevan, 1993). El hilo conductor de este turismo
fue y, sigue siendo, el de las ideas hipocráticas, reformuladas en cada momento
histórico. Pero hay que matizar en qué medida estos neo-hipocratismos, o versiones
similares, han quedado dentro o fuera de la corriente principal de la medicina
científico-occidental (Naraindas, Bastos; 2011: 1). Por ejemplo, la Hidrología
Médica, como discurso científico sobre las capacidades curativas de las aguas ha
venido sustentado el uso de balnearios en el ámbito europeo, no así en los Estados
Unidos de Norteamérica. Sin embargo, su devenir histórico en Europa ha debilitado
cada vez más su discurso, de modo que, hoy día, en ocasiones, es tan solo una
cobertura científica para atractivos turísticos que centran su oferta en otros
aspectos, como el entorno natural o la tranquilidad frente a la ajetreada vida que
18
El capítulo de Barona y Micó, en esta misma monografía, incide en la misma línea de argumentación.
28
el viajero deja atrás. En este sentido si es útil analizar el uso de los balnearios
como rito de paso (Weisz, 2011: 138). No obstante, sigue siendo preciso prestar
atención a los saberes y las prácticas médicas relacionadas con la Hidrología
(Weisz, 2011)
Otros modos de entender la fuerza curativa de la naturaleza han
encontrado su camino en el marco de las hoy llamadas Medicinas Alternativas
y Complementarias, si bien esto depende de los contextos en que las estudiemos
(Weisz, 2011:139). Ejemplos interesantes son el análisis de los devenires históricos
del vegetarianismo (Spencer, 1995, 2002; Arteche, 2000; Kheel, 2004) o del
nudismo (Ross, 2005; Thomson-Smith, 2010) y su capacidad de transformar
19
determinados espacios en saludables y, por tanto, en atractivos turísticos (Harp,
2011).
En cuanto al análisis histórico de los balnearios aunque, como ya se ha
señalado, cuenta con una asentada tradición académica (Urkía, Rodríguez, 1998)
el foco se está dirigiendo a asuntos hasta ahora poco estudiados. Así, mientras
que los visitantes de los balnearios han concitado gran atención, no ha ocurrido
los mismo con los que han venido trabajando en ellos (Wilson, 1995: 341),
excepto los médicos de baños, relativamente bien estudiados (Rodríguez, 2005,
2006; Maraver, 2006).
Una línea de trabajo de mucho interés es el modo en el que los balnearios
han ido transformando su perfil (Gil, 2000). Desde su función primigenia como
centros de curación fueron edificando dispositivos hosteleros que no hicieron
sino abrir la senda para transformarse en centros de consumo, con una oferta
diversificada. Por tanto, desde lugares religiosos y rituales, lugares de salvación,
espacios para curar, o aliviar lo incurable, han pasado a ser los mejores exponentes
de la salud como objeto de consumo. Los balnearios se han «reinventado» a sí
mismos, bajo las etiquetas de Wellness y Spas (Naraindas, Bastos; 2011: 2-4).
También merece la pena aplicar una perspectiva comparada al uso de
los balnearios y de los baños, para analizar como la historia ha ido modelando
los usos que de ellos se dan en determinados países o regiones. Así en países
relativamente cercanos entre sí, como Alemania y Hungría, ambos con amplia
tradición en el termalismo, el papel de este fenómeno ha tenido una evolución
bastante diferente, ligada, probablemente, al papel que jugaron los baños durante
19
Esta realidad ha sido puesta de manifiesto, por ejemplo, para la Región de Murcia (Ruiz, 1998).
29
todo el periodo posterior a la Segunda Guerra Mundial. En este sentido, en los
países del este de Europa, los baños fueron utilizados como vacaciones programadas
para los trabajadores. Es decir, pasaron a ser un elemento más de reproducción
de la fuerza de trabajo. Quizá sea esta la razón de su popularidad hoy día en
países como Hungría.
Normalmente se presta atención a la evolución lineal del fenómeno
balneario en su conjunto con sus momentos álgidos y sus decaídas. Pero resulta
muy interesante analizar la historia de los éxitos o de los fracasos de instituciones
concretas. Los factores que pueden explicar este diferente devenir ayudan a
entender que hay detrás del uso de los balnearios, más allá de establecimientos
que ofertan un turismo saludable.
Más cuestiones están surgiendo en torno a la historia de los balnearios
que se entrecruzan con algunas de las ya señaladas al hablar de la nueva historia
del turismo. Una de las más interesantes tiene que ver con la hipótesis de las
prácticas turísticas como un fenómeno de emulación de clase. Los balnearios nos
han sido presentados, con frecuencia, en la narrativa de ficción o en el cine, como
espacios de distinción. Su popularización ¿estuvo guiada por el intento de los
trabajadores de acceder a esos lugares otrora cota de los pudientes? ¿Han sido
los cambios de los patrones epidemiológicos los que han guiado su uso por cada
vez más capas de la población?
A MODO DE CONCLUSIÓN
La búsqueda de la salud es uno de los elementos clave a la hora de
explicar los motivos que llevan a los individuos a organizar determinadas
actividades de ocio, o a viajar en pos de la cura o el alivio de las enfermedades.
Tomar las aguas y buscar climas más saludables fueron y son los comportamientos
más habituales para intentar la mejora de la salud. Pero la irrupción del turismo
como fenómeno de masas ha modificado tanto estas conductas como el modo
en que se presentan los espacios turísticos. La «mirada del turista» es lo que
cuenta. En función de ella se están produciendo procesos de renovación de la
oferta en la que se trata de combinar lo natural, lo tradicional, lo auténtico con
nuevas formas de entender lo saludable. Los balnearios, lugares habituales de
curación, se presentan como espacios de tranquilidad, enclavados en entornos
naturales y tradicionales y con infraestructuras que responden a las necesidades
actuales de la demanda turística como los llamados Spa. Lo rural, como polo de
30
atracción turística saludable también ha evolucionado, fruto de la influencia de
la tourist-gaze, para mostrarse como paradigma de lo tradicional y lo auténtico,
incluyendo lo gastronómico como modo de acceder a comidas sanas que no son
lo habitual en la cotidianeidad de turistas, fundamentalmente, urbanos.
Importa, pues, como atractivo turístico no lo que lo es saludable, aunque
lo sea, sino aquello que se construye como tal en función de una demanda turística
que se engarza en una serie de factores económicos, sociales y, sobre todo
culturales, pues se basan en el modo en el que las sociedades emisoras de turistas
entienden, hoy día, la salud y los espacios en los que puede obtenerse.
31
BIBLIOGRAFÍA
Andresen, Astri; Josep Lluis Barona y Steve Cherry (eds.) (2010): Making a New
Contryside. Health Policies and Practices in European History ca. 1860-1959,
Frankfurt am Main, Peter Lang.
Arnould, Eric J. (2010):«Global Consumer Culture», En Sheth, Jagdish y Naresh
Maholtra (eds.) Willey Encyclopedia of International Marketing, Hoboken, NJ,
Willey.
Arteche, Alejandro (2000): Historia de la Medicina Naturista en España, Madrid,
Triacastela.
Baranowski, Shelley y Ellen Forlough (eds.) (2001): Being Elsewhere: Tourism,
Consumer Culture an Identity in Modern Europe and North America, Ann Arbor,
MI, University of Michigan Press.
Barke, Michael; Graham Mowl y Graham Shields (2010): «Málaga - a failed resort
of the early twentieth century?», Journal of Tourism History 2(3), pp. 187112.
Barona Josep Lluis y Steven (eds.) (2005): Health and Medicine in Rural Europe
(1850-1945), Valéncia, Seminari d'Estudis sobre la Ciència.
Barretto, Margarita (2000): «As Ciêenicas Sociais aplicadas ao turismo» en
Serrano, Celia; Heloisa Turini Bruhns y Maria Tereza D.P. Luchiar (eds.)
Olhares Contemporâneos sobre o Turismo, 3ª edición, Campinas, Papirus, pp.
17-36.
Barretto, Margarita (2005): «Turismo étnico y tradiciones inventadas» en Santana
Talavera, Agustin y Llorenç Prats Canals (eds.), El encuentro del turismo con
el patrimonio cultural: concepciones teóricas y modelos de aplicación. Sevilla,
Fundación el Monte. Federación de Asociaciones de Antropologia del Estado
Español. Asociación Andaluza de Antropología, pp. 39-56.
Barretto, Margarita (2007): Turismo y cultura. Relaciones, contradicciones y expectativas,
El Sauzual, Tenerife, Asociación Canaria de Antropología, Pasos. Revista de
Turismo y patrimonio cultural.
Bayón Mariné, Fernando; Higinio Marcos Valdueza; Carlos Vogeler Ruiz y María
Ángeles González de Souza (eds.) (1999): 50 años del turismo español. Un
análisis histórico y estructural, Madrid, Fundación Ramón Areces.
Burke, Peter (1995): «Viewpoint: the invention of leisure in Early Modern
Europe», Past and Present 146(1), pp. 136-150.
32
Cabanes Martín, Ana y Raúl González Sanz (2009): «El ferrocarril como pieza
clave de los inicios del turismo en España (1905-1960). Fuentes documentales
para su estudio» en V Congreso de Historia Ferroviaria, Palma de Mallorca,
14-16 de octubre de 2009.
Chick, Garry (1998): «Leisure and culture: Issues for an anthropology of leisure»,
Leisure Science 20(2), pp. 111-133.
Cohen, Erik (1979): «Rethinking the sociology of tourism», Annals of Tourism
Research 6(1), pp. 18-35.
Cohen, Erik (1984): «The Sociology of Tourism: Approaches, Issues and Findings»,
Annual Review of Sociology 10, pp. 373-392.
Cohen, Erik (2004): «Who is a tourist? A Conceptual Clarification» en Contemporary
Tourism. Diversity and Change, Amsterdam, Elsevier, pp. 17-36.
Dogan, Hasan Zafer (1989): «Forms of adjustment: Sociocultural impacts of
tourism», Annals of Tourism Research 16(2), pp. 216-236.
Duval, David Timothy (2003) «Anthropology» en Jenkins, John M. y John J.J.
Pigram (eds.) Encyclopedia of Leisure and Outdoor Recreation, Londres,
Routledge.
Esteve Secall, Rafael (2001): «Nuevo segmento emergente de turismo: los parques
temáticos», Cuadernos de Turismo 7, pp. 35-54.
Esteve Secall, Rafael y Rafael Fuentes García (2000): Economía, historia e instituciones
del turismo en España, Madrid, Pirámide.
Feathersotne, Mike (2007): Consumer Culture and Postmodernism, 2ª edición,
Londres, Sage.
Feo Parrondo, Francisco (2001): «Los campos de golf en España y sus repercusiones
en el sector turístico», Cuadernos de Turismo 7, pp. 5-66.
Fernández Fuster, Luis (1991): Historia general del turismo de masas, Madrid,
Alianza.
Franklin, Adrian (2009): «The sociology of tourism» en Jamal, Tazim y Mike
Robinson (2011): The Sage Handbook of Tourism Studies, Londres, Sage, pp.
65-81.
García Ferrando, Manuel; Francisco Lagardera Otero y Nuria Puig Barata (eds.)
(2002): Sociología del deporte, 2ª edición, Madrid, Alianza Editorial.
García Henche, Blanca (2005): «Características diferenciales del turismo rural»,
Cuadernos de Turismo 15, pp.113-133.
Gil de Arriba, Carmen (2000): «La difusión social y espacial del modelo balneario:
33
de la innovación médica al desarrollo de la prácticas de ocio», Scripta Nova
69 (40).
Gordon Bertran M. (2002): «El turismo de masas: un concepto problemático en
la historia del siglo XX», Historia contemporánea 15, pp. 125-156.
Graburn, Nelson H.H (1989) «Tourism: The Sacred Journey» en: Smith, Valene
L. (ed.) Hosts and Guests: The Anthropology of Tourism, 2ª edición, Filadelfia,
University of Pennsylvania Press, pp. 21-37.
Graburn, Nelson H.H. (1983): «The Anthropology of tourism», Annals of Tourism
Research 10(1); pp. 9-33.
Harp, Stephen L. (2011): «The “Naked City” of Cap d'Agde: European Nudism
and Tourism in Postwar France» en Zuelow, Eric G.H.(ed.) Touring Beyond
the Nation: A Transnational Approach to European Tourism History, Fanham,
Surrey, UK, Ashgate, pp.37-58.
Hernández, Luis (2008): El turismo de masas. Evolución y perspectivas, Madrid,
Síntesis.
Hudson, Simon y Louise Hudson (2010): Golf Tourism, Woodeaton, Oxford,
Goodfellow.
Hurtado García, Inmaculada (2010): More to life. Envejecimiento, salud y cuidados
en la migración internacional de retiro a la Costa Blanca (Alicante). Tesis doctoral
dirigida por el Dr. Josep María Comelles Esteban. Tarragona, Universitat
Rovira i Virgili.
Jafari, Jafar (1994): «La cientifización del turismo», Estudios y Perspectivas en
Turismo 3(1), pp.7-36.
Jafari, Jafar (2005): «El turismo como disciplina científica», Política y Sociedad
42(1), pp. 39-56.
Jamal, Tazim y Mike Robinson (2011): The Sage Handbook of Tourism Studies,
Londres, Sage.
Kevan, Simon M. (1993): «Quest for cures: a history of tourism for climate and
health», International Journal of Biometeorology 37, pp. 113-124.
Kheel, Marti (2004): «Vegetarianism» en Krech, Sephard III; John McNeil y
Carolyn Merchant. (eds.) Encyclopedia of World Environmental History, Gt
Barrington, Ma, Berkshire, pp. 1273-1278.
Larrubia Vargas, Remedios y Ana Mª Luque Gil (2002): «Las estaciones termales
en Andalucía: de la explotación tradicional a la configuración de un nuevo
producto turístico integral», Cuadernos de Turismo 10, pp. 101-122.
34
Leite, Naomi y Nelson Graburn (2009): «Anthropological Interventions in
Tourism Studies» en Jamal, Tazim y Mike Robinson. The Sage Handbook of
Tourism Studies, Londres, Sage, pp. 35-64.
López-Guzmán Guzmán, Tomás J y Sandra Mª Sánchez Cañizares, (2008): «La
creación de productos turísticos utilizando rutas enológicas», Pasos 6(2),
pp.159-171.
Maluquer de Motes, Jordi (2011): El turismo, motor fundamental de la economía
de Cataluña (1951-2010), Unitat d'Història Econòmica. UHE Working Paper
2011-12 Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona.
Manera, Carles i Jaume Garau (2005): «El turismo de masas en el Mediterráneo
(1987-2002)», en Nadal, Jordi y Antonio Parejo (eds.) Mediterráneo e Historia
Económica, Almería, Instituto de Estudios Económicos Cajamar, pp. 390410.
Maraver Eyzaguirre, Francisco (2006): «La figura del Médico-Director en el
Balneario de Lanjarón: siglo XIX», Balnea 1, pp. 127-146.
Marrero Rodríguez, J. Rosa y Manuel González Ramall (2009): Manual de sociología
del ocio turístico, Oviedo, Septem.
Martin Valverde, Antonio et. al. (1987): La legislación social en la historia de España.
De la Revolución Liberal a 1936. Madrid, Congreso de los Diputados.
Martínez Moure, Olga (2009): «Turismo de salud y desarrollo sostenible: la
contribución de la actividad turística de los balnearios» en Latiesa Rodríguez,
Bienvenida M., Manuel García Ferrando y Antón Álvarez Sousa (eds.)
Sociología del ocio y del turismo: tipos, planificación y desarrollo, Granada,
Universidad de Granada, pp. 245-256.
Millán Vázquez de la Torre, Genoveva; Amparo Melián Navarro y Tomás J. LópezGuzmán Guzmán (2008): «Denominação de origen Alicante (Espanha): um
estudo preliminar para implantação do enoturismo», Turismo - Visão e Ação
10/1, pp.7-22.
Moreno Garrido, Ana (2007): Historia del turismo español en el siglo XX, Madrid,
Síntesis.
Naraindas, Harish y Christian Bastos (2011): «Introduction. Special Issue for
Anthropology & Medicine. Healing holidays? Itinerant patients, therapeutics
locales and the quest for health», Anthropology & Medicine 18(1), pp. 1-6.
Nash, Deninison (1989): «Tourism as a form of imperialism», en: Smith, Valene
L. (ed.) Hosts and Guests: The Anthropology of Tourism, 2ª edición, Filadelfia,
35
University of Pennsylvania Press, pp 37-52.
Nash, Dennison y Valene L. Smith (1991): «Anthropology and Tourism», Annals
of Tourism Research 18; pp. 12-25.
Nogués Pedregal, Antonio Miguel (2009): «La relación entre antropología y ocio
¿es un planteamiento ocioso?» en Latiesa Rodríguez, Bienvenida M. y Manuel
García Ferrando, Antón Álvarez Sousa (eds.) Sociología del ocio y del turismo:
tipos, planificación y desarrollo, Granada, Universidad de Granada, pp. 301320.
Nogués Pedregal, Antonio Miguel (ed.) (2003): Cultura y turismo, Sevilla, Signatura.
Obiol Menero, Emilio M. (1988): «Los balnearios de Castelló. El primer turismo
conocido en el norte del País Valenciano», Cuadernos de Geografía 43, pp.
55-81.
Pack, Sasha D. (2009): La invasión pacífica: los turistas y la España de Franco,
Madrid, Turner.
Pellejero Martínez, Carmelo (ed.) (1999): Historia de la economía del turismo en
España, Madrid, Civitas.
Pereiro Pérez, Xerardo (2009): «Turismo cultural. Uma visão antropológica». El
Sauzual, Tenerife, Asociación Canaria de Antropología, Pasos. Revista de
Turismo y patrimonio cultural.
Prados de la Escosura, Leandro (2003): El progreso económico de España (18502000), Bilbao, Fundación BBVA.
Rodríguez Martínez, Francisco (1991):«El impacto ambiental del turismo» en
Fourneau, Francis y Andrés García Lorca (eds.) Desarrollo regional y crisis
del turismo en Andalucía, Madrid, Instituto de Estudios Almerienses. Casa de
Velázquez, 1994, pp. 331-338.
Rodríguez Sánchez, Juan Antonio (1994): Historia de los balnearios en la provincia
de Málaga, Málaga, Diputación Provincial de Málaga.
Rodríguez Sánchez, Juan Antonio (1998): «La supresión del Cuerpo de Médicos
de Baños (1932-1936)». En Castellanos Guerrero, Jesús et al. (ed.), La
medicina en el siglo XX. Estudios Históricos sobre Medicina, Sociedad y Estado,
Málaga, Sociedad Española de Historia de la Medicina, pp. 269-280.
Rodríguez Sánchez, Juan Antonio (2000):«Evolución de la terapéutica balnearia»,
En López Geta, J.A y J.I. Pinagua Espejel (eds.): Panorama actual de las aguas
minerales y mineromedicinales en España, Madrid, Instituto Geográfico y
Minero de España, pp. 87-102.
36
Rodríguez Sánchez, Juan Antonio (2001): «Antecedentes históricos: la(s) memoria(s)
del agua» en Baeza Rodríguez-Caro, Juana; Juan Antonio López Geta y
Antonio Ramírez Ortega (eds.) Las aguas minerales en España, Madrid,
Instituto Geológico y Minero, pp. 1-16.
Rodríguez Sánchez, Juan Antonio (2005): «Ámbitos de poder de la Hidrología
Médica española durante el franquismo», Estudos do Seculo XX(5), pp. 159170.
Rodríguez Sánchez, Juan Antonio (2006):«La institucionalización de la Hidrología
Médica en España», Balnea 1: 25-40.
Rojek, Chris (1995): Decentering Leisure. Rethinking Leisure Theory, Londres, Sage.
Ross, Chad (2005): Naked Germany: Health, Race and the Nation, Oxford, Berg.
Ruiz Martínez-Corbalán, Francisco (1998): «Salud y factores de riesgo
cardiovascular», Cuadernos de Turismo 1, pp. 129-138.
Sánchez Santana, Esteban (1889): Residencia invernal de Alicante, Alicante,
Establecimiento Tipográfico de Vicente Botella.
Santana Talavera, Agustín (2003): «Patrimonios culturales y turistas: Unos leen
lo que otros miran», Pasos 1(1), pp.1-12.
Santana Talavera, Agustín (1997): Antropología y turismo: ¿nuevas hordas, viejas
culturas?, Barcelona, Ariel.
Santón Clavé, Salvador y Francesc González Reverté (eds.) (2008): A propósito
del turismo. La construcción social del espacio turístico, Barcelona, Universitat
Oberta de Catalunya.
Sañudo Autrán, P. (1899): Alicante estación invernal, Alicante, Imp. de Manuel
y Vicente Guijarro.
Sanz Magallón, Gonzalo (2005): «Una aproximación al valor del agua utilizada
en los campos de golf de las comarcas de Levante y Sureste», Estudios
Agrosociales y Pesqueros 205, pp.99-123.
Slater, Don (1997): Consumer Culture and Modernity, Londres, Polity Press.
Sorer Lafraya, Pilar (1999): «Turismo rural y de naturaleza» en Bayón Mariné,
Fernando; Higinio Marcos Valdueza; Carlos Vogeler Ruiz y María Ángeles
González de Souza (eds.), 50 años del turismo español. Un análisis histórico y
estructural, Madrid, Fundación Ramón Areces, pp. 721-736.
Spencer, Colin (1996): The Heretic's Feast: A History of Vegetarianism, Hanover,
NH, University of New England.
37
Spencer, Colin (2002): Vegetarianism: A History, Nueva York, Four Walls Eight
Windows.
Stronza, Amanda (2001): «Anthropology of Tourism: Forgin New Ground for
Ecotuorism and Other Alternatives», Annual Review of Anthropology 30, pp.
261-283.
Thomson-Smith, Lydia D. (ed.) (2010): Nudism. History, socializing, recreation.
Fastbook Publishing.
Towner, John (1995): «What is tourism's history?», Tourism Management 16(5),
pp. 339-343.
Towner, John y Geoffrey Wall (1991):«History and Tourism» Annals of Tourism
Research 18, pp. 71-84.
Urkia, José Mª y Juan Antonio Rodríguez Sánchez (eds.) (1998): Los balnearios
españoles, Cestona, Balneario de Cestona. ANET.
Urry, John (1990): The Tourist Gaze Leisure and Travel in Contemporary Societies,
Londres, Sage.
Urry, John y Jonas Larsen (2011): The Tourist Gaze, 3ª edición, Londres, Sage.
Vallejo Pousada, Rafael (2002): «Economía e historia del turismo español del
siglo XX», Historia Contemporánea 25, pp. 203-232.
Vera Rebollo, Fernando (1985): «Las condiciones climáticas y marítimas como
factores de localización del turismo histórico en Alicante», Investigaciones
Geográficas 3, pp. 165-178.
Walton, John (2009): «Histories of tourism» en Jamal, Tazim y Mike Robinson,
The Sage Handbook of Tourism Studies, Londres, Sage. pp.115-129.
Walton, John K. (1997): «Taking the History of Tourism Seriously», European
History Quarterly 27(4), pp. 563-571.
Walton, John K. (2009): «Wellcome to the “Journal of Tourism History”», Journal
of Tourism History 1(1): pp. 1-6
Weisz, George (2011): «Historical reflections on medical travel», Anthropology
& Medicine 18(1), pp. 137-144.
Wilson, John (1980): «Sociology of Leisure», Annual Review of Anthropology 6,
pp. 21-40.
LA COSTA VALENCIANA
COM A ESTACIÓ HIVERNAL.
MEDICINA, CLIMA I MEDI AMBIENT
A LES ACABALLES DEL SEGLE XIX
LA COSTA VALENCIANA COM A ESTACIÓ HIVERNAL.
41
LA COSTA VALENCIANA
COM A ESTACIÓ HIVERNAL.
MEDICINA, CLIMA I MEDI AMBIENT
A LES ACABALLES DEL SEGLE XIX
Josep L. Barona
Catedràtic d'Història de la Ciència
Instituto de Historia de la Medicina y
de la Ciencia López Piñero (Universitat de València-CSIC)
[email protected]
Joan A. Micó Navarro
Professor titular d'Història de la Ciència
Departament d'Història de la Ciència i Documentació,
Universitat de València
[email protected]
RESUM
Fent servir el concepte d'estil de pensament científic, proposat per Ludwik
Fleck durant el període entre-guerres i difós per l'historicisme durant les darreres
dècades del segle XX, el present capítol proposa una anàlisi del determinisme
climàtic com a ideologia sanitària. L'ambientalisme mèdic inspirat en la tradició
hipocràtica i la influència de l'evolucionisme darwinista, feren del clima i el medi
ambient un poderós instrument ideològic que va fonamentar el concepte de raça
i les investigacions sobre la distribució geogràfica de les malalties. L'aparició del
concepte d'estació hivernal coincidint en diversos textos valencians a finals del
segle XIX apareix com una conseqüència del anterior, on la meteorologia, la
temperatura, humitat i altres característiques del clima es presentaran com a
argument per a promoure un incipient turisme sanitari ben arrelat a les burgesies
urbanes de l'època al voltant de la cultura dels balnearis.
42
EL DETERMINISME CLIMÀTIC COM A ESTIL DE PENSAMENT CIENTÍFIC
Abans que la historiografia de la ciència assumeixi els conceptes centrals
de l'historicisme -que tantes cauteles han alçat contra la ingènua i simplista visió
positivista del progrés- introduint la idea de paradigma i la noció de revolució
científica en la historiografia, un immunòleg jueu d'origen polonès, que treballava
a l'Alemanya del Període entre-guerres, Ludwik Fleck, va aportar un concepte
central per a la comprensió de les relacions entre les idees científiques i les
1
societats que les generen i fan servir: el concepte d'estil de pensament. Directament
influït per la primera sociologia del coneixement, per les idees dels seus
contemporanis alemanys Max Weber, Max Scheller i Karl Mannheim, Fleck va
aplicar a un estudi monogràfic sobre la història de la sífilis i el descobriment de
la reacció de Wassermann els nous conceptes de comunitat de pensament i estil de
pensament per tal d'explicar que la construcció de la ciència no es fonamenta
únicament en els fets científics, sinó principalment en les comunitats humanes
que la generen, accepten, fan servir, i comparteixen les idees sobre la realitat, la
societat, el ser humà i el món.
L'obra històrico-mèdica de Ludwik Fleck constitueix el principal precedent
2
de l'historicisme de Thomas S. Kuhn i de la sociologia històrica de la ciència
3
inspirada en Robert Merton, i també pot considerar-se, junt amb l'immens poder
intel·lectual de la sociologia del coneixement alemanya de les primeres dècades
del segle XX, com el veritable fonament de la gran transformació que en la
historiografia de la ciència de les darreres dècades han promogut la història social
4
i les diverses versions del constructivisme.
Fleck considerava que les concepcions científiques no sols es fonamenten
1
Fleck, L. Entstehung und Entwicklung einer wissenschaftlichen Tatsache: Einführung in die Lehre vom Denkstil und
Denkkollektiv. Frankfurt, Suhrkamp Verlag, 1980 (la primera edició original en alemany és del 1936); Barona,
J.L. Ciencia e Historia. Debates y tendencias en la historiografía de la ciencia. València, SEC/Universitat de València,
1994; Barona, J.L.; Moscoso, J.; Pimentel, J. (eds.) La Ilustración y las ciencias. Para una historia de la objetividad.
Valencia, Universitat de València/Biblioteca Valenciana, 2003; Crombie, A.C. Estilos de pensamiento científico
en la tradición europea. Valencia, SEC/PUV, 1994.
2
Th. S. Kuhn. The structure of scientific revolutions. Chicago, University of Chicago Press, 1996.
3
R. Merton "Science, Technology and Society in Seventeenth Century England," Osiris, Vol. IV, pt. 2, (1938),
pp. 360-632 [Publicado como monografía en Bruges, St. Catherine Press, 1938]
4
Golinski, J. Making Natural Knowledge. Constructivism and the History of Science. Cambridge, University Press,
1998; Hacking, I. The Social Construction of What. Cambridge (Ma.) Harvard University Press, 1999; Nowotny,
H. et al. Re-Thinking Science. Knowledge and the Public ina an Age of Uncertainty. Cambridge, Polity Press, 2001
43
en observacions empíriques, sinó que també parteixen a allò que ell anomena
protoidees o idees anteriors, que en cada moment històric es reinterpreten d'acord
amb un determinat estil de pensament. Fleck aportava així, a finals dels anys 1930s,
una concepció evolucionista de la historia de la ciència, de manera que les idees
científiques, com també els éssers vius, s'adapten, experimenten mutacions,
queden fossilitzades, sobreviuen o desapareixen. Tota explicació dels fenòmens
naturals adquireix consistència i es troba ben adaptada a les concepcions del món
acceptables en cada moment, i no precisament d'acord amb una racionalitat
absoluta o una correspondència exacta entre les idees i la realitat, sinó per un
estil de pensament, de manera que les controvèrsies científiques no se'n deriven
dels fets sinó de la manera d'interpretar-los. Tot estil de pensament travessa un
període clàssic de plena acceptació, però acaba entrant en crisi, perdent vigència
i sent substituït.
Conseqüentment, l'historiador de la ciència no ha d'ocupar-se tant
d'analitzar els continguts del coneixement, com l'estil de pensament i la racionalitat
que el sustenta en un determinat moment històric. Diu Fleck: “Les concepcions
científiques no són sistemes lògics i coherents, sinó unitats fidels a un estil de
pensament” que és diferent segons les èpoques i països, una manera de pensar
compartida per un col·lectiu de pensament. Els fets no són la pedra angular del
coneixement com assumeixen, amb poc esperit crític, les més diverses formes
del positivisme, perquè la validesa d'una idea científica deriva de la manera de
pensar, de l'estil de pensament imposat pel col·lectiu de pensament dominant
en la ciència de cada moment.
Aquesta reflexió inicial resulta de gran interès per a situar el tema que
analitzem en la present comunicació: la vigència d'un pensament mèdic associat
a la climatologia a les acaballes del segle XIX, una etapa històrica on, per raons
científiques, però també socials, històriques i culturals, el medi ambient, el clima
i la salut es trobaven perfectament lligats en la mentalitat mèdica i social.
A les acaballes del segle XIX, si fem servir el concepte de Fleck, hem de
dir que predominava un cert determinisme climàtic com a estil de pensament
mèdic. Porte açí el concepte de determinisme climàtic, perquè és un concepte
absolutament vigent en la historiografia geogràfica i geològica, que ha donat
elements de debat i reflexió en els darrers anys. Vaig coincidir recentment amb
David Livingstone, Professor d'Història intel·lectual i Geografia a la Queen's
University de Belfast (Irlanda del Nord), a un simposi celebrat a la Universitat de
44
Bergen on es discutien, entre altres assumptes, les formes de coneixement -val a
dir, els estils de pensament- en les ciències biomèdiques contemporànies. Livingston
és un reconegut especialista en la recepció i difusió del darwinisme que ha tingut
un gran èxit amb el seu darrer llibre: The Empire of Climate, una mena d'història
crítica de la pervivència del determinisme climàtic en el pensament biològic i en
la geologia, des de l'Antiguitat clàssica fins als actuals debats sobre el Global
5
Warming o escalfament global .
Es ben conegut que les relacions entre el clima, els éssers vius, les societats
i la salut humana va ser un dels eixos fonamentals de la medicina hipocràtica,
que va perviure en major o menor mesura fins assolir una espècie d'edat d'or a
finals del segle XIX amb l'anomenat ambientalisme mèdic, un corrent de pensament
que va generar topografies mèdiques o estudis sobre la salubritat del medi natural,
on les relacions entre la salut i el medi físic i social adquirien una racionalitat
sistemàtica. Vaig tindre ocasió de debatre aquestes qüestions amb Livingston a
Bergen, particularment des de la seua noció de determinisme climàtic, una espècie
de demiürg que, segons ha demostrat en les seues darreres publicacions, ha fet
del clima, en determinats moments de la historia, el factor fonamental per
comprendre les relacions entre l'espècie humana i el seu entorn natural i social.
Si les filosofies naturals antigues, basades en la noció d'harmonia de la natura,
feien del clima i les seues variacions causa de la salut i les malalties, a les acaballes
del segle XIX la forta influència del darwinisme en tots el àmbits intel·lectuals
va rellançar amb intensitat la importància del clima com a element essencial en
el procés d'adaptació al medi del éssers vius.
Les doctrines paleoantropològiques i evolucionistes de primeries del segle
XX sobre la distribució geogràfica de les races, les qualitats socials, intel·lectuals
i morals que exhibien les poblacions humanes a Àsia, Àfrica o Amèrica, la pluralitat
cultural o el grau de desenvolupament material, al capdavall, la manera com les
ciències biològiques i socials van conceptualitzar la pluralitat humana, estava
imbuïda d'un profund determinisme climàtic, que va calar profundament en el
pensament social i antropològic, tot generant una mena d'ètica política justificadora
del colonialisme i la superioritat occidental. Les races humanes, els hàbits de
vida, els costums alimentaris, la intel·ligència o la sexualitat eren interpretats en
5
David Livingstone (Queen's University Belfast): Race, human evolution and the revival of climatic determinism.
The Ninth Bergen Workshop on the History of Health and Medicine. Bergen, March, 2011.
45
funció de les característiques geogràfiques del medi natural i especialment del
clima com a element modelador de la condició humana. Al capdavall, el clima
apareixia entre els paleoantropòlegs com un element de naturalització de les
formes existents de dominació, jerarquia, dependència política i desigualtat racial.
Per això el concepte de raça va tenir una importància política tan exagerada
durant el primer terç del segle XX. Ben mirat, el determinisme climàtic
desenvolupava una funció legitimadora.
Encara que moltes d'aquestes idees van ser desacreditades i fins i tot el
concepte de raça - central en el període que hem al·ludit, la primera meitat del
segle XX- va desaparèixer com a noció acceptable de l'univers científic durant les
dècades posteriors, Livingston ens plantejava ara una reflexió sobre la forta
influència de la idea actual de canvi climàtic, tot fent una crida a la cautela i
aportant paral·lelismes que el representen com una mena de revival d'aquell
determinisme climàtic tan fort en la ciència dels inicis del segle XX. Podem pensar
que estem assistint a hores d'ara a un retorn d'aquell estil de pensament?
Quines conseqüències podria tenir el retorn al clima com a nus del
pensament mediambiental, especialment tenint en compte que ha esdevingut la
pedra angular, una de les forces clau que configura actualment les polítiques
internacionals, l'economia global i, fins i tot, la teoria social? Justament per això
hem arribat al convenciment de què l'evolució del clima està íntimament relacionada
amb les malalties, l'obtenció i ús de l'energia, el poder polític, la innovació
tecnològica, la producció i distribució d'aliments, l'explotació de combustibles
-fòssils o renovables- o la conservació dels recursos naturals. Livingston fa veure
com actualment la dimensió del canvi climàtic i les repercussions que està tenint
sobre el món actual estan sent permanentment negociades a través d'un seguit
de coneixements i practiques, cap d'elles dominants o generadores d'un discurs
paradigmàtic, excepte la visió reduccionista i determinista que se'n deriva del
mateix concepte de canvi climàtic. Un discurs que fa del clima una força exterior
de gran potència, que impacta en l'economia, afecta els països, perjudica la
seguretat nacional i les regions pobres i representa un element potencial de
conflicte mundial.
L'informe de les Nacions Unides sobre desenvolupament humà fa una
crida a lluitar contra el canvi climàtic, com tantes altres instàncies presents a
l'opinió pública, generadores d'una retòrica que presenta el clima com quelcom
més que un simple element de referència exterior, una part del medi ambient;
46
sinó, més aviat com un mecanisme autònom amb capacitat de configurar la nostra
vida quotidiana i la nostra manera de viure, pensar i dissenyar el futur. David
Livingston s'interroga sobre si estem assistint a un retorn a altra forma de
determinisme climàtic, que tindria un precedent en el pensament paleoantropològic
i racial que va fer del clima un factor essencial per a la geografia humana, per a
la topografia de les malalties i per a les teories polítiques fa ara cent anys. Sens
dubte, les seues idees són critiques i suggeridores, i fan pensar en l'important
paper de sociòlegs i historiadors a l'hora d'analitzar els problemes actuals i la
importància del determinisme climàtic en la construcció del pensament científic
i mèdic del passat.
L'AMBIENTALISME, LES TOPOGRAFIES MÈDIQUES I LES ESTACIONS
HIVERNALS
Des de la dècada dels anys 1990 han estat moltes les publicacions
dedicades a analitzar les topografies mèdiques escrites a tota Europa principalment
pels metges rurals. Una part significativa dels volums que sintetitzen les Trobades
sobre salut i malaltia en els municipis valencians han estat dedicades a analitzar la
6
informació de topografies mèdiques, com també altres debats i reunions científiques
7
celebrades a Espanya i Europa, on la salut rural ha sorgit com un nou corrent
8
historiogràfic.
Com és ben sabut, des de finals del segle XVIII i més encara cap a finals
del XIX va proliferar per tota Europa un gènere literari, les topografies mèdiques,
que replegant el projecte intel·lectual dels higienistes, intentava establir una
relació directa entre l'entorn físic i social amb la presència i distribució de les
malalties. Plantejades com una mena d'estudi naturalista de les societats rural,
les topografies contenen referències, climàtiques, botàniques, antropològiques,
econòmiques, mèdiques y culturals de gran interès com a font històrica.
Aquest gènere es va cultivar amb generositat en les diverses zones del territori
6
Bernabeu-Mestre, J.; Bordera, T.; Sanchis Carbonell, J.; Terol Roig, V. (eds ) La topografía médica de Ontinyent
de 1916. Ontinyent, Ajuntament d'Ontinyent, 2008.
7
Bernabeu, J.; Bujosa, J.; Vidal, J.M. (coord.) (1999), Clima, microbis i desigualdat social: de les topografies mèdiques
als diagnòstics de salut, Menorca, Institut Menorquí d'Estudis, 1999.
8
Barona, J.L.; Cherry, S. (eds.), Health and Medicine in Rural Europe (1850- 1945). Valencia, Seminari d'Estudis
sobre la Ciència, 2005; Andresen, A.; Barona, J.; Cherry, S. (eds.). Making a New Countryside. Health Policies
and Practices in European History ca. 1860-1950. Frankfurt. Peter Lang, 2010.
47
peninsular, impulsat, sobretot, per les activitats que en el domini de la salut
pública desenvoluparen les acadèmies de medicina a les principals regions del
país i altres institucions creades amb el suport de l'Estat o impulsades per
l'associacionisme mèdic. Aquest és el cas de l'Institut Mèdic Valencià, principal
impulsor d'aquest corrent i d'aquestes topografies a les comarques València.
Convé no perdre de vista l'estreta relació que lligava els estudis d'ecologia de la
salut -per dir-ho així- fets pels higienistes del segle XIX amb una antiga i ben
arrelada tradició ambientalista que es remunta, si més no, als textos hipocràtics.
L'interès de la medicina dels segles XVIII i XIX per la higiene pública, però,
apareix com un fet indestriable de la revolució industrial, del naixement de la
policía mèdica [medizinische Polizei] i de l'ascens com a grup social dels metges en
les estructures de poder de l'estat modern.
Les topografies mèdiques constitueixen, doncs, un excel·lent testimoni
històric, en tant que incorporen un seguit de trets d'incomparable interès per
analitzar la importància intel·lectual i social del pensament mèdic en la societat
contemporània: l'aplicació del mètode descriptiu i mensuratiu modern aplicat a
l'estudi del medi, la visió ideològica del medi urbà i rural, lligada a certs corrents
del naturalisme il·lustrat, l'anàlisi minuciosa de les condicions de vida en el medi
rural -de vegades també en les ciutats o les fàbriques- i la visió miasmàtica o
bacteriológica de l'origen i el contagi de les malalties. Tots aquests aspectes
constituïen un complex substrat ideològic, al si del qual la idea de brutícia, vici,
mal i malaltia es trobaven fortament imbricats. Són qüestions que ja han estat
evidenciades per altres estudis anteriors.
En el present treball analitzem el pes que el concepte de clima i la ideologia
pròpia del determinisme climàtic tenia en algunes d'aquelles topografies mèdiques,
en un sentit com a element higiènic i terapèutic, en altre, com a agent patogènic
o causa de malalties. Cal no oblidar que les topografies formaven part d'una llarga
tradició d'ambientalisme mèdic, el qual adquirí una forta empenta a finals del
segle XIX per influència del darwinisme i la seua teorització de les interaccions
adaptatives entre els éssers vius i el medi on viuen. A les acaballes del segle XIX,
el determinisme climàtic va articular el concepte de raça al voltant del clima i les
seues influències, les quals no sols serien causa determinant de les malalties, de
la salut i de la força orgànica, sinó també determinant de la moralitat, de la
cultura, dels valors culturals, el temperament o la intel·ligència. Tenint en compte
aquest context històric i ideològic, centrem ara la nostra reflexió al voltant d'un
48
seguit de textos que van veure la llum a finals del segle XIX i principis del XX.
Alguns d'ells estigueren promoguts per societats i institucions; per entitats
econòmiques o ens públics, altres simplement per iniciativa dels metges. Per
ordre cronològic són els següents:
Una residencia de invierno : estudio metereológico y médico del clima de Alicante, como estación invernal / publicat
per la Sociedad Económica de Amigos del ∫País [de Alicante]. Alicante: Establecimiento Tipográfico de Antonio
Reus, 1882, 32 p.
Parreño Ballesteros, F. Alicante estación sanitaria. Alicante, J.J. Carratalá, 1889
49
Valenzuela, Dr. Busot (Alicante) estación médica de invierno y sanatorio permanente para el tratamiento climatológico
de las enfermedades del pecho y para la curación de la tuberculosis por el régimen higiénico. Madrid, Imprenta Calle
San Isidro, 1897
Guillen Marco, V. Valencia como estación invernal : estudio de topografía médica y climatoterapia. Pròleg de
Constantino Gómez Reig. Valencia : Imprenta de Manuel Alufre, 1898, 214 p.
50
Chabás, J. «Denia (Alicante) como estación invernal. Su superioridad climática sobre todas las del Mediterráneo».
Revista de Higiene y Tuberculosis, IX, (1913), 167-9.
Tots aquests textos presenten la característica comuna de presentar el
clima mediterrani de la costa valenciana com un factor potenciador de la salut,
una mena d'element estabilitzador de l'organisme. Els arguments que hi aporten
són arguments de molt diversa índole: mèdico-científics, climàtics o ambientals,
i també epidemiològics. Tots ells contenen una abundant informació meteorològica,
dades pluviomètriques, higromètriques de temperatura mitja mensual i anual,
anàlisi de la sequedat i de la humitat, una descripció geogràfica del medi on la
vida humana, la cultura i els costums estan sempre absents. És el clima i el medi
el factor principal i únic. Tots aquest factors que presumptament influirien en
la manifestació de certes malalties i en el nivell de salut de la gent, els podem
veure mesclats en les paraules del metge Vicente Navarro y Albero, cirurgià de
l'hospital provincial de Sant Joan de Déu, a Alacant, que serveixen d'informe
51
facultatiu a l'estudi metereològic i mèdic d'Alacant com a estació hivernal:
“Si el conjunto de variaciones atmosfèricas que afectan nuestros órganos de una
manera sensible, como la temperatura, la humedad, la presión baromètrica, la
calma o movimiento del aire, su mayor o menor pureza, etc., etc., son otros tantos
elementos que toman parte en la formación del clima de cada localidad, los que
quedan detallados en los cuadros que anteceden, no pueden ser más favorables
para demostrar las ventajas del nuestro. Fíjense en ellos las notabilidades médicas,
estudien la marcada influencia que pueden tenir sobre el ser humano, ya en estado
de salud, ya en el de enfermedad, y estamos seguros de que no pasará invierno
alguno sin que tengan que aprovecharse de esta Ciudad, como de uno de los más
grandes medios terapéuticos.
Este clima caliente y seco de que continuamente disfrutamos constituyen a Alicante
en estación de invierno más tònica que sedante, según la clasificación del Dr.
Llombart, y por consiguiente muy favorable para las personas débiles y enfermos
crónicos. Sienta perfectamente a los linfáticos y escrofulosos; a los que padecen
de catarro en cualquiera de sus mucoses y muy particularment en la bronquial
con secreción abundante. El asma nervioso, el emfisema vesicular del pulmón,
la anèmia, la dispèpsia y el reumatismo crónico, son tratados bajo la influencia
de este clima con grandísimas ventajas. Con respecto a la tisis pulmonar pudiera
decirse de Alicante como decía el Dr. Reyer de la capital de Egipto: “es el clima
preferible a todos cuantos se pudiera aconsejar.”
Resulta cridaner i significatiu l'ús que es fa al text del clima en relació
amb la presència i curació de les malalties. I això resulta particularment significatiu
en un context històric en el qual les dades epidemiològiques -que començaven
a circular a nivell local, provincial i fins i tot internacional, ben conegudes ja pels
metges- indicaven una situació clarament desfavorable de la societat espanyola
respecte a altres països del centre i nord d'Europa. Tot i això, la força del
determinisme climàtic i de l'argumentari ambientalista passava per damunt de
la realitat social, de la misèria i dels hàbits de vida. Veiem ben clarament que
l'estil de pensament ambientalista i climàtic ignorava el factor social i econòmic
com a element essencial en la distribució de les malalties, una situació que canviarà
radicalment durant el Període entre guerres, degut a les grans crisis bèl·liques i
econòmiques i a la informació bastida per l'estadística epidemiològica. Va ser
aleshores quan el pensament mèdico-social va capgirar aquest estil de pensament
52
cap a una visió més aviat sociogènica.
Les topografies mèdiques, com també la medicina balneària i la
climatoteràpia destil·laven una mena de determinisme climàtic en parlar de les
malalties i la seua distribució. A penes es parlava dels greus problemes epidèmics
i endèmics que assolaven la societat valenciana, particularment a moltes zones
rurals on el paludisme, la tuberculosi, el tracoma, la lepra, o la mortalitat infantil
eren un botxí incompatible amb la idea de progrés i modernitat. La tuberculosi,
les malalties cròniques, l'anèmia o la feblesa, per exemple, apareixen en el text
de Navarro com a malalties millorables mitjançant climatoteràpia, una mostra
fefaent del predomini d'un estil de pensament on el clima i el medi ambient
apareixien com a factors determinants per damunt de la manca d'higiene, la
marginalitat o la pobresa.
En el pròleg que el catedràtic d'higiene pública de la Universitat de
València Constantino Gómez Reig va escriure a l'obra de Vicente Guillen Marco
titulat Valencia como estación invernal, un assaig que va guanyar el Premi especial
de l'Ajuntament de València, amb motiu del cinquanta aniversari de la fundació
de l'Instituto Médico Valenciano, resumia perfectament aquest estil de pensament:
“…el estudio de la climatología médica ha de ser mirado con respeto profundo,
porque en él puede encontrarse la solución de los más arduos problemas de las
sociedades…
Debe haber una paridad de desarrollo entre los grandes y pequeños organismos,
debe haber antagonismos, deben existir recíprocas influencias, necesarias a las
modificaciones del medio, debidas a unos en provecho o contra los otros; y todas
estas acciones determinan una serie de perturbaciones capaces de explicar muchos
9
efectos hoy inexplicables.”
L'aparició d'un seguit de textos sobre les bondats climàtiques i
mediambientals de la costa valenciana a finals del segle XIX es troba estretament
vinculat també a la cultura balneària i a un cert turisme de salut, que va tenir un
públic creixent entre les burgesies urbanes. Són conseqüència de l'acció conjunta
i la complicitat d'organitzacions econòmiques, entitats públiques i altres associacions
arrelades a l'economia valenciana, i metges per tal d'impulsar un model d'institució
9
Guillen Marco, V. Valencia como estación invernal, 1898, p.VII.
53
balneària i de turisme sanitari que tenia gran predicament a Europa. El clima era
presentat com agent terapèutic i el balneari com a institució saludable per a l'oci
i el descans de les poblacions urbanes.
El cas de José Chabás Bordehore n'és paradigmàtic. Nascut a Dènia,
especialista en malalties pulmonars, deixeble de Francisco Moliner, capdavanter
en la lluita anti-tuberculosa, Chabás fou també fundador i president de la Sociedad
10
del clima. Havia fundat en 1904 la revista La salud pública. Revista de higiene y
tuberculosis, que va dirigir i veritablement redactar amb escassa ajuda i un gran
esforç personal fins al 1938, des d'on va difondre els avenços en el coneixement
científic sobre la tuberculosis i la nova bacteriologia. Chabás va ser un metge de
prestigi i mostra d'això és el fet que en 1919 va ser nomenat president del Col·legi
de Metges de València. Però Chabàs, home compromés amb la higiene social i
la lluita anti-tuberculosa, socialista represaliat pel franquisme, a mès d'aquesta
tasca en el domini de la tuberculosi, va participar en el IX Congreso Internacional
de Hidrología, Climatología y Geología (Madrid, 1913) on va llegir una ponència
molt minuciosa que portava per titol Denia, estación invernal. La seua aportació
incorporava una visió de les condicions sanitàries i mediambientals d'aquella
ciutat de la Marina, posant el clima temperat directament amb una suposada
influència sobre la salut. En aquesta ocasió, el metge clínic, clarament partidari
de la bacteriologia i compromès amb els factors higiènics i socials que afectaven
negativament a les classes obreres, mostrava açí una perspectiva ambientalista
molt semblant a la del conjunt de les topografíes mèdiques que tant van proliferar
11
a les comarques valencianes durant aquells anys. El treball de Chabás presentat
al Congrès d'Hidrologia de Madrid en 1913 va ser el punt de partida de la seua
monografia sobre Dènia com a estació hivernal, que va rebre difusió a través de
10
Barona, J.L. José Chabás Bordehore (1887-1963). Tuberculosis y Medicina Social en la Valencia del primer tercio
del siglo XX, Consell Valencià de Cultura, 2007.
11
Hemos analizado las topografías médicas valencianas en diversas publicaciones: Barona, J.L. Salud, enfermedad
y muerte. La sociedad valenciana entre 1833 y 1939. Valencia, Institució Alfons el Magnànim, 2002; 'Condicions
de vida i salut a l'horta valenciana'. Afers, 47, (2004), 67-92; Barona, J.L. y Bernabeu, J. 'Rural health, medicine
and culture interaction i Spain (1900-1930)'. En: European Association for the History of Medicine and Health,
Cultural History of Health and Beyond: Practising Medicine: Perspectives on the interaction of medicine and local
cultures in rural Europe 1850s-1930s.” Paris, 2005. [Publicado posteriormente en International Journal for Research
in Comparative Studies, 2007]. Puede encontrarse un listado de una veintena de topografías médicas de poblaciones
rurales valencianas en Barona, J.L.; Báguena, M.J. “Health Problems and Sanitary issues in the Valencia Society
(19th-20th c.)”. En: International Conference on Rural health and Medical Practice in Europe”. Valencia, 2004.
54
12
les pàgines de la Revista de Higiene y Tuberculosis.
Clima saludable, medi ambient sà i alimentació equilibrada constituïen
una tríada essencial en la mentalitat científica de José Chabás Bordehore, com
també de molts altres metges del seu temps per fer front a la tremenda lacra de
les malalties infeccioses. Tant en el procés de rehabilitació de l'organisme malalt,
com en la millora de les condicions orgàniques que permetien unes adequades
defenses front a les infeccions, l'alimentació i l'efecte benefactor del clima ocupaven
un lloc central per a la prevenció i la terapèutica.
A MODE DE CONCLUSIÓ
El predomini de l'ambientalisme i la forta influència del clima (determinisme
climàtic) en molt diverses vessants de la medicina i les ciències socials i naturals
va propiciar no sols estudis de zona com ara les topografies mèdiques, on el medi
natural, els hàbits de vida, la higiene, la alimentació i el clima constitueixen un
univers coherent i indestriable, també va tenir influència en la cultura balneària
associada a l'oci saludable i la higiene física i mental. Entre les derivacions d'aquest
corrent va aparèixer a finals del segle XIX la idea d'estació hivernal aplicada a
diversos llocs de la costa valenciana. Arguments meteorològics, epidemiològics,
mèdics, i altres propis de la medicina de laboratori (anàlisi d'aigües, efecte fisiològic
i terapèutic de recursos naturals) buscaven enfortir una alternativa de vida
saludable on el determinisme climàtic jugava el paper d'idea força per promoure
la costa valenciana com a espai de turisme y salut. Higiene, medicina i economia
unien esforços per atreure a les burgesies urbanes amb el reclam de la salut.
12
Chabás, J. “Denia como estación invernal. Su superioridad climática sobre todas las del mediterráneo” Revista
de Higiene y Tuberculosis, IX, (1913), 167-9.
DEL HOSPITAL AL BALNEARIO:
ARQUITECTURAS PARA TRATAR
Y PREVENIR LAS ENFERMEDADES
DEL HOSPITAL AL BALNEARIO: ARQUITECTURAS PARA TRATAR...
57
DEL HOSPITAL AL BALNEARIO:
ARQUITECTURAS PARA TRATAR
Y PREVENIR LAS ENFERMEDADES
Andrés Martínez Medina
Dr. Arquitecto, Profesor Titular de Universidad
Departamento de Expresión Gráfica y Cartografía
Escuela Politécnica Superior, Universidad de Alicante
[email protected]
RESUMEN
En el presente artículo se estudian las relaciones existentes en materia
de hospitales entre la disciplina de la arquitectura y la ciencia de la medicina en
el periodo de las eras Moderna y Contemporánea (1450-1950), es decir: las
influencias entre ambas a través de sus respectivos avances y descubrimientos;
particularizado para Occidente y para las tierras valencianas. El recorrido jalona
los tipos arquitectónicos hospitalarios cruciforme, radial, pabellonario y colonia,
y los coloca en correspondencia paralela a las teorías médicas hipocrática y
galénica, la miasmática, la taxonomía y la nosología, para finalizar con las teorías
del higienismo (sanitary movement) y la teoría microbiana de las enfermedades
con los cambios que esta última introduce, junto a otros de índole técnica. Esto
supone un cierto distanciamiento entre arquitectura y medicina a partir del siglo
XX. Con la revolución industrial el tiempo era dinero; con la revolución sanitaria
el tiempo sería vida.
A ello se añaden las relaciones entre las curas por hidroterapia,
talasoterapia y climatoterapia con los balnearios termales y los marinos. Se asiste
a la doble evolución: del enfrentamiento a la enfermedad como un acto de cura
de agudos y la arquitectura vinculada entendida como una máquina para curar
(los hospitales), al planteamiento de la salud como un acto de tratamiento de
crónicos y prevención, entendiendo la arquitectura vinculada como residencias
58
o lugares de residencia y/o ocio (los balnearios). Las obras y proyectos
arquitectónicos más sobresalientes que ilustran el discurso son: el antiguo hospital
general de Valencia (s. XVI), el hospital civil de Oliver en Alcoy (s. XIX), el antiguo
hospital provincial de Alicante (s. XX), el balneario de Busot (ss. XIX-XX), el
sanitarium de Babel (s. XIX) y el conjunto de balnearios marítimos que existían
por toda la costa valenciana (desde Torrevieja hasta Benicásim) y que han
desaparecido en su totalidad tras la II guerra mundial.
Se efectúa un recorrido histórico por los tipos de hospitales, que se
plantean como arquitecturas para curar las enfermedades, hasta la aparición de
los balnearios, planteados como arquitecturas para prevenirlas. JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ
Palabras clave: arquitectura, hospitales, balnearios termales y marinos, higienismo.
I.- INTRODUCCIÓN: ARQUITECTURA Y CIENCIAS DE LA SALUDJJJJJJJJJJJ
El tema que vamos a desarrollar trata de descubrir algunas de las
relaciones que han existido a lo largo de la historia entre la arquitectura y las
ciencias de la salud; todas ellas siempre han procurado por el bienestar de las
personas, en la salud y en la enfermedad, su razón de ser. El discurso se acota
temporalmente a las eras Moderna y Contemporánea (1450-1950) -correspondientes
al Renacimiento y la Modernidad en la historiografía del arte-, cinco siglos en los
cuales todas las disciplinas sufren grandes cambios: el conocimiento de la tradición
es sustituido por el saber derivado del método científico: observar, experimentar
y razonar, para poder encontrar respuestas lo más universales posibles a los
problemas concretos planteados. No obstante, las bases del conocimiento de la
arquitectura no son tan precisas y científicas como lo pueden ser las de la medicina
y la enfermería, que son disciplinas más empíricas.
En este recorrido asistimos a la “evolución” acaecida en las arquitecturas
para albergar y tratar pacientes, sean agudos o crónicos. Arquitecturas que,
histórica y genéricamente, se han venido denominando “hospitales”. Y puesto
que hay muy diversos tipos de enfermedades y, por tanto, han existido diversos
modos de tratarlas, podríamos pensar que han existido distintos tipos de hospitales,
tantos como enfermedades; pero la historia no es así de sencilla e inmediata. Un
capítulo singular, en este sentido, lo constituyen los balnearios que, de hecho,
asociamos más con la salud que con la enfermedad, más con el tratamiento que
con la intervención. Sea como fuere, tanto la arquitectura como la medicina y
59
Fig. 01- Vista exterior actual del hospital cardiovascular de San Vicente (1950-63)
la enfermería han trabajado para mejorar las condiciones de permanencia de los
pacientes en las instalaciones sanitarias y en la creación de tratamientos ambulatorios
o domiciliarios y, entre ellas, se han establecido influencias mutuas derivadas de
sus descubrimientos y experiencias. Veamos algunas de ellas a lo largo de los
siglos propuestos en dos apartados claramente diferenciados: hospitales y balnearios.
Arquitecturas para la intervención y/o cura de enfermedades (actuación inmediata)
y arquitecturas para la prevención y/o tratamiento de las mismas (actuación
prolongada). Cerraremos el discurso con los descubrimientos científicos que
tendrían su repercusión en las arquitecturas 'sanitarias' del s. XX: los hospitales
se concentrarían en planta, se desarrollarían en altura y buscarían el contacto con
la naturaleza, como el hospital Cardiovascular de San Vicente del Raspeig [Fig. 01].
II.- HOSPITALES: MÁQUINAS PARA CURAR
1.- HOSPITALES: ARQUITECTURA PARA INTERVENIR ENFERMEDADESjjj
1.1.- DEL ORIGEN Y SIGNIFICADO DEL TÉRMINO 'HOSPITAL'jjjjjjjjjjjjjjjjjjj
Hospital. Esta palabra, como hoy la entendemos, asociada al edificio
para la asistencia y tratamiento de enfermos, no tiene el mismo sentido en su
origen. Procede del sustantivo latino hospes, que significa “huésped”, y del adjetivo
hospitâlis, que significa “hospitalario” u “hospitalidad”, incluso “bondadoso” o
“benéfico”; todos estos sentidos y significados siguen plenamente vigentes: el de
atender en nuestra casa a familiares, amigos o desconocidos. ¿Por qué, pues,
'hospital' se asocia con enfermedad si deriva del latín 'huésped' que es acogida?
60
Los vocablos existentes en las antiguas Grecia y Roma para referirse a las
arquitecturas vinculadas con los enfermos tenían raíces que se han perdido.
“Hospital” (en español) u “Ospedale” (en italiano) se aplica a las arquitecturas
donde se alojan los pacientes desde un momento impreciso tras la caída del
imperio romano de Occidente. La primera vez que se emplea el término 'hospital'
para designar a las construcciones donde se internaban los enfermos se encuentra
en el 724 en un documento en la ciudad de Lucca, en el cual se cita la fundación
de un ospitale por parte del obispo (Iglesias 2011: 29). Su actual significado,
pues, queda vinculado a la iglesia cristiana. Hospital y hospitalario no son hoy
lo mismo (con salvedades), aunque tengan el mismo origen romano (del latín).JJJJJJJJ
La irrupción del Cristianismo, y su implantación, cambió el modo de
ver las enfermedades del cuerpo ya que importaban más las dolencias del alma.
El saber médico de la antigüedad fue diluyéndose por la creencia de que la curación
sólo estaba en manos de Dios. Por esta “verdad”, los centros asistenciales que se
fundaron a lo largo del milenio de medievo (ss. IV-XIV) no ejercían la medicina
propiamente. Eran instituciones donde se practicaba la virtud cristana de la caridad.
Caridad y hospitalidad de atención al peregrino y al viajero, al desprotegido y al
desvalido, al lisiado y al tullido, al descarriado y al loco, al enfermo y al pobre.
Porque no había más pobre que aquel que estaba enfermo de verdad: toda
enfermedad del cuerpo no podía ser más que un reflejo del desorden del alma.
Domus Pauperrimun (Pevsner 1979: 166), es decir: 'Casa de Pobres', era el nombre
más habitual que recibían los hospitales que eran, a su vez, hospicios, asilos,
inclusas, beneficiencias, correccionales, lazaretos, manicomios y tantos otros lugares
donde recluir, sobre todo, a los indeseables, nocivos o dañinos. Esta vinculación
de los pobres a los centros asistenciales perduraría hasta bien entrado el siglo XIX,
incluso en Alicante (Pascual 2009: 69-ss), de ahí su nombre de 'beneficiencias'.
Por estos siglos medievales, “La multiplicación de instituciones hospitalarias
coincide paradójicamente con la pérdida del conocimiento de los médicos” (Iglesias
2011: 28). Todas estas edificaciones, siempre vinculadas a organizaciones
mayoritariamente religiosas, servían para dar satisfacción a estas necesidades de
reclusión cuyos tipos arquitectónicos tendían a ser contenedores genéricos o
simples de una sola planta y desde una hasta tres naves. Muy ilustrativo de todos
estos cambios es, en el plano del lenguaje y en el de la etimología, que “hospital”
en francés siempre se ha denominado “Hôtel-Dieu”: Domus Dei o Casa de Dios.jjjjjjjjjjjj
61
1.2.- EL REDESCUBRIMIENTO DE LOS CLÁSICOS Y EL TIPO CRUCIFORME
Los cambios que se perfilan en torno al Renacimiento, a partir del siglo
XV, tienen varias repercusiones importantes para nuestro tema. Por un lado, la
colocación del Hombre en el centro de interés de los conocimientos -desplazando
a Dios como explicación de todos los acontecimientos- daría lugar al nacimiento
y consolidación de la “ciencia nueva” que alcanzaría un cénit en el siglo XVIII,
con la Ilustración. Fundamental en este cambio fue la recuperación de los textos
y el saber del mundo clásico en relación a la medicina: las teorías hipocráticas
(Hipócrates, 460-370 aC) y galénicas (Galeno, 126-199) y, simultáneamente, el
inicio de investigaciones en torno a la fisiología y funcionamiento del cuerpo
humano. El cuadro “La lección de anatomía del Dr. Nicolaes Tulp”, pintado en
1632 por el joven Rembrandt (1606-1669) por encargo del gremio de cirujanos
de Ámsterdam, ilustra estos caminos que se adentraban en los misterios de la
vida y la muerte para hacerlos accesibles al conocimiento humano. JJJJJJJJJJJJJJJJJJ
El mismo interés se despierta por el arte y la arquitectura clásicos, sobre
todo a partir del “redescubrimiento” del único tratado de arquitectura conservado
de la antigüedad y escrito por Marco Viruvio Pollion en el s. I aC: De Architectura.
Con él se inicia una fecunda tradición de especulación teórica en torno a las leyes
de la belleza, no exenta de apoyo en herramientas científicas (como la perspectiva)
y en la visita a los restos arqueológicos grecorromanos conocidos. Esta nueva
tradición se plasmó en una amplia redacción de tratados sobre arquitectura e
ingeniería militar, muchas veces apelando a razonamientos teóricos y relaciones
con otras materias como la música o la matemática. Por último, el creciente poder
de los monarcas se apoyaría en los ejércitos y en la fidelidad de los municipios
(tras su emancipación de los señoríos feudales), lo que provocó un interés por
centralizar las dispersas instituciones medievales asistenciales y de beneficiencia
en centros unitarios dependientes de los nuevos poderes civiles. La enfermedad,
como el ejército, comenzó a ser una cuestión más civil que religiosa. Y el Estado
civil -el de las ciudades-, como la arquitectura, había que hacerlo más a medida
del Hombre que de Dios.
El primer hospital planteado como un tipo arquitectónico susceptible
de convertirse en ejemplo teórico a seguir y que organizaba ordenadamente las
distintas partes del mismo (sistematizando en forma y medidas sus dependencias)
62
bajo los principios unitarios de un todo, surgió a caballo de Florencia, Mantua
y Milán. Este esquema cruciforme tuvo un origen de orden práctico y adoptó la
forma de una cruz griega de cuatro brazos de similares longitudes desplegada en
una única planta (1334, Hospital de Sta. Maria La Nuova, Florencia); su lógica
pragmática no estaba exenta de simbolismo religioso. Un siglo después, Antonio
di Pietro Averlino (1400-1469), conocido como Il Filarete, tomó como referencia
este edificio para proponer su Ospedale Maggiore para Milán (conocido por Ca'
Grande, 1456-ss), que dibujaría para su tratado de arquitectura que no se publicó,
lo que no impediría la difusión de la solución propuesta.
Se trataba de una gran pieza rectangular de dimensiones considerables
para su época (22.000 m2), que se organizaba en planta mediante dos cuadrados
a ambos lados de un primer patio central en el cual se encontraba una iglesia de
planta centralizada y exenta. La simetría estaba pensada para separar los sexos
y cada uno de los dos cuadrados, repetidamente, incluía en su interior una cruz
griega constituida por cuatro naves definidas por cuatro claustros que se cerraban
en su perímetro cuadrado por una serie de salas. Esta forma geométrica tan
elemental como rotunda, tan regular como equilibrada, y tan simétrica como
estrictamente modulada (235x94m= 2x94m+94/2m, es decir: 2x5=10 cuadrados
de 47m de lado; proporción 1:2,5), en el plano arquitectónico, evidencia un
cambio de estatus en el ejercicio del arquitecto que ahora adquiere protagonismo
intelectual al pasar a proyectar y dirigir el conjunto de la obra, “pensada” como
una idea total y cerrada, no como una edificación que se hacía según las necesidades
contando con la asistencia del saber relativamente hermético de los diferentes
gremios del sector de la construcción. Filarete no sólo cuidó los aspectos de
geometría y proporción, sino que tuvo presentes cuestiones funcionales e higiénicas
como las necesidades de limpieza, por lo que previó una red interior de canales
que recogía el agua de lluvia, cuya referencia eran las ordenanzas propias de los
conventos y monasterios medievales (un saber que se recopilaba). JJJJJJJJJJJJJ
La propuesta de Filarete fue conocida por Europa y en España tuvo
mucha fortuna. El arquitecto Enrique Egas (1455-1534), por encargo de los Reyes
Católicos, replanteó e inició las obras de tres de los cinco hospitales que responden
a este modelo y que se construyeron por las ciudades más importantes de la
península: el hospital de la Santa Cruz en Toledo (ca 1504-14), el Hospital de
63
los Reyes en Santiago (ca 1501-11) y el Hospital Real en Granada (ca 1511-26);
alguno de ellos, no sólo para enfermos, sino también para la asistencia a niños
huérfanos y desamparados (Lampérez 1993). A estos hay que añadir el algo más
tardío Hospital de las Cinco Llagas o de la Sangre (de Cristo) de Sevilla (ca 154659, que funcionaría como tal hasta 1972) y el de Valencia (ca 1494-1512/45/ss),
el más temprano de ellos. Todos responden a una de las partes del modelo de
Filarete para Milán, disponiendo sólo de uno de los cuadrados donde se insertaba
la cruz griega con los cuatro patios en cada uno de los cuadrantes interiores
(resulta interesante esta relación continua de proporciones: cuadrado dividido
en cuatro claustros mediante cuatro naves, todo dispuesto simétrica y
ordenadamente según dos ejes ortogonales). Cada brazo de la cruz constituía una
enfermería de dos plantas (conectadas por escaleras abiertas a los claustros), cuyas
naves se interseccionaban en el crucero, vacío en sus dos niveles, donde se situaba
el altar para que la liturgia fuera o visible o audible por todos los enfermos. Si
la incipiente ciencia fallaba, en última instancia quedaba apelar a Dios.JJJJJJJJJJJJJJ
La ampliación hasta dos en el número de plantas multiplicaba la
capacidad de acoger camas para enfermos o pobres, lo cual evidencia el crecimiento
de las ciudades y la importancia de sus órganos de gobierno, de los cuales
dependían estas instituciones ya civiles. De hecho, fue con el Renacimiento cuando
la medicina salió de los monasterios y de los centros religiosos y pasó a enseñarse
en las universidades al tiempo que los médicos entraron a trabajar en los hospitales
(los actuales residentes), desplazando a los clérigos en su poder curativo, si bien
las órdenes religiosas siguieron siendo las encargadas de los trabajos de asistencia
a los pobres enfermos. La vida y la muerte, la salud y la enfermedad, ya no sólo
eran cuestión divina sino que el estado se entrometía en su administración. Los
hospitales, muy necesarios para los soldados, pasaban a ser un asunto de Estado
o, cuando menos, dependiente de la autoridad municipal.
1.3.- EL HOSPITAL GENERAL DE VALENCIA
El antiguo hospital general de Valencia (en realidad Hospital Vell u
Hospital de los Pobres Inocentes) [Fig. 02] trataba de unificar en una única
edificación las distintas instituciones benéficas que existían en la ciudad, a partir
del hospital general de locos (Hospital dels Folls i Orats -orates: bobos-) que se
había fundado hacia 1409 (Bérchez 1983, II: 345), para lo que resultó idóneo
64
Fig. 02- Planta del hospital general de Valencia (hacia mediados del s. XIX)
este nuevo tipo arquitectónico cruciforme que permitía separar distintos tipos
de pacientes en las ocho salas disponibles. Este hospital (en funcionamiento hasta
1960), con los años, entre sus ampliaciones incluiría la facultad de medicina
(donde ejerció docencia Ramón y Cajal), hasta el traslado de esta a un nuevo
emplazamiento a principios del siglo XX.
Este hecho nos revela dos cuestiones interesantes. Una: que los hospitales
eran construcciones “vivas”, sometidas a continuos procesos de ampliación y
crecimiento, lo que desembocaría, en una mayoría de casos, en más densidad
edificada y en un empeoramiento acumulativo de las condiciones de salubridad.
Y dos: que los hospitales devendrían en centros de investigación y práctica médica,
de aquí que las facultades de medicina salieran de muchas universidades para
alojarse físicamente junto a su objeto de estudio: los enfermos. No obstante, antes
de avanzar en el tiempo, conviene apuntar que este modelo en cruz no fue la
única solución arquitectónica, si bien la mayoría de los hospitales se generaron
a partir de un patio claustral al que se adosaba un templo ya que, en última
instancia, importaba más la sanación del alma que la del cuerpo. jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj
65
2.- LA TEORÍA MIASMÁTICA
Y LOS HOSPITALES COMO MÁQUINAS DE AIREACIÓNjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj
2.1.- PLANTEAMIENTOS MÉDICOS Y PROPUESTAS ARQUITECTÓNICAS
El trayecto que nos traslada hasta mediados del siglo XVIII, en plena
Ilustración, está salpicado de algunas propuestas significativas, si bien nos interesa
especialmente esta centuria de derroche de racionalidad y empirismo ya que los
métodos en los que se basaba la Ciencia (experimentación, racionalidad y
universalidad) se pretendían aplicar para resolver los problemas funcionales y
formales de la arquitectura, a la postre, de sus tipologías. Se trataba de encontrar
las mejores adecuaciones de las formas -conocidas o experimentables- a las
funciones cada vez más especializadas o al revés: resolver los nuevos programas
de necesidades con las formas más óptimas. Es significativo que, en estas décadas,
los profesionales de la arquitectura y de la medicina trabajaran en equipo en el
diseño de hospitales, en pro de mejorar el lamentable estado de hacinamiento
de los mismos y de disminuir las altas tasas de mortalidad que se registraban,
cuestiones éstas recogidas en los numerosos estudios e informes que se sucedieron
por entonces denunciando la grave situación (Pevsner 1979).jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj
Ambas disciplinas, arquitectura y medicina -una menos científica que la
otra, pero ambas 'artísticas', piénsese en “el arte de curar”-, estaban siendo
sometidas a serias transformaciones, muchas de ellas de base empírica, las cuales
quedan magníficamente ilustradas en el cuadro de 1768 de Joseph Wright (17341797) titulado “Experimento con una máquina neumática”, en el que se exploran
los misterios de la vida y la muerte de una cacatúa blanca. El oxígeno -agente
clave en este proceso- no se identificaría hasta dos años después, en 1770. Vida
y muerte, cuyas ciudades -para el presente o para la eternidad- iban a disponerse
distantes de ahora en adelante: la ciudad de los muertos había de separarse de
la de los vivos. En España, la Real Orden de Carlos III del 3 de abril de 1787
prohibió los entierros en el interior de las iglesias (Gomila 1998), lo que aceleraría
la construcción de las necrópolis a las afueras de las ciudades. Este tema nos
abriría el camino de la muerte -y los cementerios- en el que no nos detendremos
porque nos interesan las enfermedades de la vida -y los hospitales-.JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ
En este discurso cronológico procede traer ahora a dos médicos: al
inglés Thomas Sydenham (1624-1689) y al italiano Giovanni Maria Lancisi (16541720). El trabajo del primero se caracterizó por un estrecho contacto con el
66
paciente, interesándose menos por las cuestiones teóricas y más por el estudio
de los síntomas, y sería quien formularía la teoría miasmática de la enfermedad.
El segundo, investigador del corazón y de la malaria, sería un firme defensor de
esta teoría. Según la misma, los miasmas -conjunto de emanaciones fétidas de
suelos y aguas impuras- eran la causa de las enfermedades. Es decir: los miasmas
transitaban en el aire donde se mezclaban con otros gases provenientes de la
descomposición de la materia orgánica.
Desde la antigüedad y durante la edad Media ya existía la práctica
profiláctica: quemar las pertenencias de los muertos y encalar la arquitectura para
evitar contaminaciones con una fuerte dosis de simbolismo purificador. Sin
embargo, la teoría miasmática parecía explicar tanto la propagación de ciertas
enfermedades como el porqué las epidemias eran más comunes en los barrios
sucios y malolientes de la gente pobre. No resulta extraña su vigencia a lo largo
de los dos siglos siguientes hasta que fue sustituida por la teoría microbiana. Este
principio de transmisión de las enfermedades a través del aire, que es la base de
la teoría miasmática, inspira algunas de las nuevas propuestas de hospitales que
se suceden desde el siglo XVIII. La arquitectura de la Ilustración se hizo eco de
esta teoría a fin de mejorar las condiciones espaciales de los contenedores
hospitalarios para disipar los aires portadores de miasmas, habida cuenta de las
insalubres condiciones de los hospitales por la densidad de enfermos y la falta
de higiene, concepto ignorado por entonces del modo en que se definiría un siglo
después.
El primer tipo hospitalario en esta cadena es el conocido como tipo
radial y puede considerarse, en parte, derivado del cruciforme. Se trataba de un
modelo que situaba en su centro una rotonda de la que partían distintas alas,
todo lo cual quedaba rodeado por una corona de construcciones. Lógicamente,
el centro del conjunto estaba ocupado por la capilla -que era visible desde todas
las alas, ya que convergían en este punto- desde la cual partían las diferentes alas
-dispuestas radialmente y que se usaban como enfermerías- y se cerraba el
conjunto con un anillo de edificaciones en el exterior destinadas a otras salas y
a la logística hospitalaria. De algún modo se sistematizó gradualmente una serie
de usos: capilla, enfermerías e intendencia. Este prototipo tenía como objetivo
prioritario el conseguir “más camas en una misma superficie” (Pevsner 1979:
67
173) garantizando la correcta ventilación de las salas. Esta densidad se lograba
por el mayor número de salas y porque se doblaba el número de plantas (hasta
4), para lo que se situaron estratégicamente las escaleras al principio y al final
de cada enfermería a fin de racionalizar los movimientos interiores. jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj
Uno de los ejemplos más representativos de este tipo quizás sea el
proyecto para la construcción, en 1774, del nuevo Hôtel-Dieu de París, propuesto
por el cirujano Antoine Petit (1722-1785) [Fig. 03]. El emplazamiento para el
mismo era la colina Belleville al nordeste de París y consistía en un gran círculo
exterior al que atracaban seis pabellones para enfermos que se unían en una
rotonda central (Pevsner 1979: 180). Estas enfermerías habían crecido hasta las
cuatro plantas y la rotonda -además de contener el altar y una corona de salas
para usos médicos y farmacéuticos- funcionaba como una potente chimenea por
la que se aspiraba el aire enrarecido de las salas y lo expulsaba al cielo procediendo
a su continua renovación.
Este modelo ampliaba la capacidad de camas para una misma porción
de suelo (por el aumento del número de salas y del número de plantas), presentaba
en planta la forma de una rueda con sus radios y, en sección, la rotonda -con el
altar- estaba constuida por un gran cono que funcionaba como un “verdadero
mecanismo de purificación del aire y de paso de extracción de enfermedades”
(Iglesias 2011: 51). Es decir: la arquitectura se asemejaba a un artefacto tanto en
su forma como en su funcionamiento y rendimiento, precisamente en ciernes de
la propia revolución industrial que, podríamos decir, se había iniciado un lustro
antes con el invento de la máquina de vapor (1768) por el ingeniero y matemático
James Watt (1736-1819). Estos planteamientos se llevan al límite en el proyecto
también para el mismo Hôtel Dieu de París dibujado en 1788 por el arquitecto
Bernard Poyet (1742-1824). Aquí los radios pasan de seis a dieciséis y las camas
llegarían hasta las cinco mil: una maquinaria perfectamente a punto, eficaz y
económica en construcción y recorridos. La cuestión de los desplazamientos sería
determinante en el futuro para definir los nuevos hospitales porque la vida podía
evanescerse en minutos. El tipo radial tuvo mucha fortuna en el Nuevo Mundo.
Uno de los ejemplos más tempranos construidos es el hospital de Belén en
Guadalajara (México) de finales del s. XVIII, de ocho brazos, siendo uno de ellos
68
Fig. 03- Planta del nuevo Hôtel-Dieu de
París, del cirujano Antoine Petit (1774)
Fig. 04-Vista del antiguo reformatorio
(hoy 'Juzgados') de Alicante (1887-1910)
la propia iglesia. Otro, aunque más tardío, hacia 1875, es el hospital 2 de Mayo
de Lima (Perú), cuyo centro es un patio abierto octogonal (Bonilla, 2009). Ambos
están en funcionamiento.
2.2.- HOSPITALES Y CÁRCELES: TIPOS INTERCAMBIABLESjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj
Este modelo, que tanta fortuna tendría por Occidente sin que llegara a
ejecutarse ningún hospital por la geografía valenciana, sin embargo, encontraría
su mejor encaje en la construcción de cárceles (o prisiones, reformatorios,
correccionales, penitenciarías…), convirtiéndose en el patrón casi por excelencia
durante más de un siglo para unos y otras (otro modelo fue el Panopticón de J.
Bentham). Este hecho no es una casualidad de las formas sino que, como señala
Pevsner: “los planteamientos de distribución de un hospital y de una prisión
tienen mucho en común. En ambos casos la gente está en un lugar donde preferiría
no estar y en ambos casos se precisa una constante vigilancia” (1979: 189), si
bien se trataba de vigilancias con muy distintos niveles de seguridad.jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj
Para este tipo arquitectónico, el radial, el uso de hospital fue intercambiable
con el de cárcel porque el anillo exterior servía para albergar la necesaria
administración e intendencia hospitalaria o carcelaria, los pabellones radiales servían
de alojamiento a los enfermos en salas diáfanas o a los presos mediante la división
de estas salas en celdas a ambos lados de cada eje radial y la rotonda central -fuese
69
capilla y/o gran chimenea- servía para la vigilancia de las almas más que de los
cuerpos según se tratase de hospitales o cárceles. Los patios exteriores ejercían de
vacíos tanto para la iluminación y ventilación como para el necesario paseo y
esparcimiento, eso sí, dentro de un recinto perimetral vallado. Porque ya se sabe,
todo lo que queda detrás de los muros de un hospital o de una cárcel queda
confinado al margen de la ciudad para que no “dañe” a sus habitantes. Aunque no
sea el caso tipológico, piénsese en el sanatorio de Fontilles de san Francisco Borja
(ca 1907-50), construido para tratar la estigmada enfermedad de la lepra, confinado
en el fondo de un barranco en el Vall de Laguart (Jaén 1999: 276).jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj
A este prototipo, aunque bastante tardíos cronológicamente, responden
tanto la antigua cárcel modelo de Valencia (ca 1890, Joaquín Mª Belda Ibáñez)
como el antiguo reformatorio de Alicante (ca 1887-1910, José González Altés)
[Fig. 04], hoy, significativamente, rehabilitado para los 'Juzgados', hecho que
reafirma la tesis de que las relaciones entre forma y uso, en arquitectura, no son
biunívocas. Todos estos planeamientos reforzaban la creencia que se estaba asentando
entre los reformadores sociales: que mejorando las condiciones ambientales (léase:
mejorando las condiciones de la arquitectura) era posible reformar a las personas.
Así pues, las cárceles devenían en contenedores que ayudaban a la reforma de la
mente del delicuente para su reinserción social y los hospitales resultaban máquinas
para regenarar los cuerpos de los soldados y de los ciudadanos (la regenaración
del alma siempre había sido territorio religioso). Y la arquitectura revelaba sus
intenciones a través de sus formas, se volvía 'parlante'. Piénsese en la Casa del
Placer (ca 1780) del arquitecto C. N. Ledoux (1736-1806) para delincuentes
sexuales (Kaufmann 1980: 152) en forma de pene erecto. jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj
2.3.- EL HOSPITAL CIVIL DE OLIVER EN ALCOY
No obstante, aunque no se construyó ningún hospital siguiendo fielmente
el tipo radial, procede mostrar el hospital civil de Oliver (1868-77) [Fig. 05],
proyectado por el maestro de obras catalán Jeroni Granell i Mundet (1834-1889),
ejecutado en Alcoy gracias a la filantropía del paternalismo burgués (García 2006)
y al mantenimiento del mismo por parte del ayuntamiento de la ciudad. El lugar
escogido era el Olivaret del Padre Guillem, es decir: a las afueras, en el campo.
El hospital está formado por tres piezas unidas por dos galerías de planta baja.
El volumen principal, que ocupa el centro de la composición, estaba destinado
70
Fig. 05- Perspectiva del hospital civil Oliver de Alcoy (1868-77)
a iglesia (de espacio centralizado), a la que se adosaban los servicios administrativos,
las dependencias de la congregación de religiosas, el botiquín y la cocina (el
quirófano llegaría décadas después y se colocaría en una de las galerías laterales).
Dispuestos simétricamente surgían dos bloques cruciformes destinados a sendas
enfermerías -separando hombres de mujeres-, articuladas a partir de los cruceros
de la intersección donde se situaban diversos servicios. Aunque ambos pabellones
cruciformes mantienen la misma altura de cornisa, presentaban distinto número
de plantas al exterior (dos y tres); esto se debía a la pendiente de la rasante que
hace aflorar el semisótano de uno de ellos.
Este hospital, que presenta una gran similitud con el modelo renacentista
de Filarete, había perdido todo el perímetro de construcciones consiguiendo que
los patios se convirtieran en espacios abiertos a su entorno rural, de manera que
se garantizaban las mejores corrientes de aire para la disipación de los miasmas
y se regenaraba el aire por la presencia de abundante arbolado. La solución de
Alcoy queda a mitad camino entre los esquemas cruciformes y el tipo incipiente
de pabellones aislados, resultando muy eficaz como artefacto de sanación según
la teoría miasmática firmemente arraigada a lo largo del siglo XIX, la cual también
está en la base del sanitary movement británico. Sobre esta corriente volveremos
más adelante, ya que esta ideología supone un gran cambio 'sanitario' (que traspasa
las disciplinas de la salud): frente a pensar exclusivamente en tratar las enfermedades
en los hospitales se impondría la mentalidad de crear las condiciones óptimas
en el entorno para evitarlas o, al menos, prevenirlas.
71
La medicina no podía evitar la muerte, ni la profunda tristeza y sensación
de desamparo que provoca cuando no tiene una explicación terrenal, tan
dramáticamente reflejadas en el cuadro de 1890 de Heliodoro Guillén (18631940) titulado “¡Solos!”. Las ciencias de la salud sólo podían seguir investigando
para descubrir las causas de las enfermedades, para tratarlas y curarlas.jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj
3.- TAXONOMÍA DE ENFERMEDADES Y TIPOS DE ARQUITECTURAS
3.1.- LA TAXONOMÍA, LA NOSOLOGÍA Y EL TIPO POR PABELLONES
Pero la teoría miasmática no fue el único progreso en el campo de la
medicina. Existieron muchos avances relevantes. Por un lado, la creación del
cuerpo de cirujanos consolidó y aumentó la presencia de los médicos en los
hospitales (a pie de cama, en la sala de operaciones y en la mesa de autopsias),
fomentando la proximidad a los pacientes y auspiciando que las facultades de
medicina se vinculasen física y espacialmente a los propios hospitales (para las
clases teóricas y prácticas y para los laboratorios de investigación), como ya se
ha señalado que sucedió en Valencia. Así pues, los métodos de observación directa
tomaron cuerpo y razón y, poco a poco, reemplazaron a los planteamientos
especulativos de la teoría galénica o teoría de los 'pneuma' (o humores natural
-hígado-, vital -corazón- y animal -cerebro-), constituyendo estos una forma sutil
y muy especial de materia. j
La experimentación se abrió camino y se hizo eco de un nuevo avance:
la taxonomía o la clasificación del mundo orgánico que estaban llevando a cabo
los científicos gracias, entre otros, al trabajo del médico y botánico sueco Carl
von Linné (1707-1778), que pretendía nombrar a todos los animales y plantas
conocidos en la época a partir de sus características físicas comunes y clasificar
las especies en géneros, familias, órdenes y clases (López 2002: 369). La relación
de este naturalista con el también botánico y médico francés François Boissier
de Sauvages de Lacroix (1706-1767) hizo que el interés por las “genealogías
físicas” se trasladara al campo de la medicina dando lugar a la nosología, la cual
se ocuparía del estudio y clasificación de las distintas enfermedades desde esta
nueva óptica para así poderlas afrontar con mejores medios y remedios. Todo
ello supondría la ruptura con el saber 'clásico' al proceder “a la clasificación de
enfermedades según datos objetivos obtenidos junto a la cama del enfermo”
(Iglesias 2011: 47). Definitivamente se puso en crisis el saber de los antiguos, el
cual podría superarse con los nuevos métodos de la Ciencia.jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj
72
Algo similar sucedió en el campo del arte y de la arquitectura con la
Querelle des Ancians et Moderns que se vivió en el seno de la Academia francesa a
finales del siglo XVII, entre quienes postulaban que el arte había alcanzado las
máximas cotas de perfección en el mundo clásico y quienes defendían que estas
cimas se podían superar. Los descubrimientos de Herculano (1738) y de Pompeya
(1748) aportaban nuevos datos ciertos sobre la antigüedad clásica, de primera
mano, sin alterar. De hecho: Roma y Grecia dejaron de ser una unidad en lo artístico
y en lo arquitectónico. Como señalaría J. N. L. Durand (1760-1834) en sus lecciones
de arquitectura, había que “...estudiar lo antiguo con los ojos de la razón, en lugar
de, como se hace con demasiada frecuencia, ahogar esta con la autoridad de lo
antiguo” (Durand 1981: VII). Por otro lado, los tratados de arquitectura sobre
cuestiones teóricas (órdenes, proporción, armonía…) empezaron a ser desplazados
por otros de índole más práctica para la definición concreta de nuevos edificios
como teatros, cárceles u hospitales (Pevsner 1979). La preocupación por ajustar los
contenedores a sus funciones específicas desembocó en toda una serie de clasificaciones
tipológicas y una lista de 'experimentos' sobre nuevos tipos. La arquitectura no era
una ciencia, pero intentar definirla desde parámetros más objetivos (como la
adecuación de la forma al uso, la conveniencia o la economía) la volvía una disciplina,
sino más exacta, cuando menos, algo más empírica y racional.jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj
Es en este amplio contexto empirista donde situamos el segundo tipo
arquitectónico que adquirió relevancia en plena Ilustración, el cual se conocería
como hospital de pabellones o tipo pabellonario. Si bien esta nueva solución
contaba con algunos destacados antecedentes ingleses -el Royal Hospital Navy
(1694-1702) en Londres o el Royal Hospital Navy (1756-64) en Stonehouse en
Plymouth (no podemos olvidar la relevancia que los diferentes ejércitos y armadas
tenían para los estados y, en correspondencia, la importancia y desarrollo de los
hospitales donde curar a los soldados heridos; buena muestra son los distintos
hospitales que poblaban todas las ciudades como el Hospital Militar de Alicante,
ca 1775)-, elegimos para la ocasión el modelo que dibujarían en equipo el físico
Jean-Baptiste Leroy (1720-1800) y el arquitecto Charles-François Viel (17451819). El proyecto, de nuevo, era una propuesta para reconstruir el incendiado
Hôtel-Dieu de París que se dibujó en 1773, un año antes que el expuesto con
anterioridad. El científico, que había estudiado los problemas de ventilación en
los edificios públicos, se refería a su proyecto de hospital afirmando que “Una
sala es como una máquina de curar enfermos” (Pevsner 1979: 180).jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj
73
Pero ¿qué novedades aportaba esta propuesta? Se trataba de un hospital
de gran extensión que se desarrollaba a lo largo de un patio longitudinal
diferenciando tres partes. En la zona del acceso se situaban cuatro construcciones
para la logística del personal. En el tramo central, y ambos lados del eje del patio,
dispuestos simétricamente, se disponían veinticuatro salas de enfermería (doce
a cada lado destinadas a cada uno de los sexos) constituidas por pabellones
prismáticos aislados y dispuestos paralelamente. El conjunto se cerraba en la
parte final con una iglesia enmarcada en una plaza semicircular columnada.
Metafóricamente podría pensarse que las teorías del médico inglés Thomas Willis
(1621-1675), que sugerían que el alma se alojaba en el cerebro (Punset 2007:
16-28), se habían plasmado en el proyecto, al desplazar la iglesia del centro de
los hospitales (el corazón) a una posición de privilegio jerárquico (la cabeza),
evidenciando que la religión quizás tuviera algo que decir sobre el alma, pero
poco o nada sobre los cuerpos enfermos que ya quedaban en manos de la ciencia.
Este nuevo tipo había cambiado la densidad de edificación (concentración en
altura) por la gran ocupación de superficie (extensión) por lo que, optar por esta
solución significaba emplazar el hospital fuera de la ciudad, lugar donde se
encontraban disponibles terrenos libres de edificaciones por donde circulaba más
libre el aire.
En este hospital los pacientes se alojaban, según sus diferentes síntomas,
en los pabellones cuyo número (2x12) emula las clasificaciones de las enfermedades
de la época: las salas, pues, se especializaban por sintomatología. Los pabellones,
exentos, bien orientados y bien ventilados, evitaban los contagios y prevenían
las equivocaciones de tratamiento (Iglesias 2011: 47). Cada una de estas veinticuatro
enfermerías estaba constituida por una sala rectangular con una altura considerable
(12 m y sección transversal de proporción 1:1) de cuya cubierta emergían
chimeneas de aireación colocadas con la misma modulación que las ventanas,
lo que favorecía una ventilación máxima de las salas para la disipación de los
miasmas. El hecho de que las salas de enfermería sólo se dispusiesen en una
única planta era la causa de la gran extensión del centro hospitalario cuya
generosidad de distancias permitía alojar arbolado en los patios alargados que
rodeaban los dos conjuntos de doce salas. El proyecto devino en “una metáfora
del mayor impulso renovador de la ciencia médica: la nosotaxia o clasificación
de enfermedades” (Iglesias 2011: 47), donde medicina y arquitectura se daban
74
la mano por medio de un cirujano y un arquitecto. No obstante, todas estas
ventajas también tenía algún inconveniente: el de las excesivas distancias que
había de recorrer el personal sanitario de un lugar a otro bajo las diversas
condiciones meteorológicas, aunque se preveían pórticos uniendo los pabellones.
Este tipo hospitalario sería perfeccionado en las décadas inmediatas
tanto por los nuevos trabajos del citado arquitecto Bernard Poyet, tendentes a
la más ordenada disposición geométrica de las partes en torno al gran patio
alargado perimetrado por soportales (1788, Hospital de La Roquette, París), como
por las propuestas más prácticas del cirujano Jacques-René Tenon (1724-1816),
que sustituían el patio y los corredores abiertos por un gran bloque central -a
modo de columna vertebral construida- donde se concentraban las circulaciones
horizontales (1787, Hospital de La Roquette, París) y del que partían los pabellones
a modo de 'costillas'; claro que el cirujano Tenon había viajado a Inglaterra
(Pevsner 1979: 181). Al iniciarse el ochocientos, el profesor de J. N. L. Durand
(1760-1864) sancionó este tipo hospitalario de pabellones paralelos en sus libros
que recogían sus Lecciones de Arquitectura (1801) en un ejercicio de mayor
abstracción si cabe, el cual lo defiende (junto a su predecesor inglés ya citado del
hospital de Stonehouse) por sus múltiples ventajas de ventilación.jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj
Sin embargo, el debate entre las
necesidades de camas y la idoneidad del
tipo no quedó zanjado hasta mediados de
siglo, cuando se erigió el hospital
Lariboisière (ca 1836-54) de París [Fig.
06], obra del arquitecto Martin-Pierre
Gauthier (1790-1855). Para la adopción
de este tipo pabellonario resultó decisiva
la defensa que del mismo abanderó
Florence Nightingale (1820-1910)
(Pevsner 179: 184), la fundadora de la
Enfermería moderna. Nightingale
argumentó razones de índole científica
Fig. 06-Planta del hospital Lariboisière basadas en la experiencia, la observación
de París de M.P. Gauthier (1836-54) y la reflexión. Señalaba que en los
75
hospitales de pabellones “las salas estaban especialmente diseñadas para recibir la
luz y el aire fresco, al tiempo que permitían que los 'efluvios malignos' o 'miasmas'
pudieran disiparse entre los largos y estrechos bloques” (Attewell 1998). Además,
había estudiado estadística y estas matemáticas se volvieron “sanadoras” cuando
usó las cifras. Sus cálculos demostraron que una mejora en los medios higiniestas
empleados disminuía el número de muertes en los hospitales de campaña; estos
datos también serían herramientas para mejorar los hospitales de las ciudades. Su
método empírico se resume en sus propias palabras de 1882: “La observación
indica cómo está el paciente; la reflexión indica qué hay que hacer; la destreza
práctica indica cómo hay que hacerlo. La formación y la experiencia son necesarias
para saber cómo observar y qué observar; cómo pensar y qué pensar” (Attewell 1998).
3.2.- EL HOSPITAL PROVINCIAL DE ALICANTE
Con el inevitable retraso que parece caracterizar a las 'periferias' (en un
amplio sentido del término), el primer hospital que se construyó en tierras del
sur valenciano que responde a este tipo se vino a proyectar y ejecutar cuando ya
el modelo había entrado en crisis. El hospital provincial de Alicante [Figs. 07a/b/c],
proyectado y dirigido en 1926-32 por Juan Vidal Ramos (1888-1975), se sitúa
en el actual barrio del Pla que, por entonces, tenía el nombre completo del Pla
del Bon Repós, cuya toponimia nos da una idea más precisa de cómo era el lugar
elegido (aunque los terrenos fueron una donación filantrópica): una planicie al
borde de la ciudad, ligeramente elevada sobre el nivel del mar, adonde llegaban
las brisas marinas, muy apropiada para el necesario reposo de los enfermos. El
esquema planteado responde, con bastante correspondencia, al modelo de
pabellones paralelos y, más concretamente, al modelo más práctico desarrollado
por el cirujano Tenon. De hecho, se organiza con la misma secuencia de usos:
un primer bloque de administración, a continuación una serie de ocho pabellones
(dispuestos simétricamente cuatro frente a cuatro sobre el eje) y, rematando el
conjunto, una capilla que tiene adosada la residencia de la congregación de
monjas que ejercían de enfermeras.
El cambio más significativo de esta composición académica es que el
gran patio central del tipo de referencia se ha sustituido por un bloque construido
que alberga toda una serie de servicios médicos (farmacia, quirófanos, rayos X)
envueltos por dos pasillos paralelos que separan la zona de hombres de la de
76
Figs. 07a/b- Plantas 0 y 1 del (antiguo) hospital provincial de Alicante (1926-32)
mujeres; todo ello en aras a facilitar el trabajo del personal sanitario. Cada uno
de los ocho pabellones de enfermos consta de una única planta con veinticuatro
camas cada sala hasta completar un total de doscientas (ya que a las 8x24 se
suman ocho de las dos salas de observación junto a los pasillos). Cada una de
las salas de enfermería cuenta, en su lado del corredor, con un cuarto para la
enfermera y, al fondo, con unos baños. Con todo, es probable que este hospital
se proyectara bajo la hipótesis de una posible ampliación en altura (siendo estos
volúmenes de remate los lugares donde alojar las escaleras).jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj
La presencia de la iglesia en la cabecera del conjunto hospitalario no
es ninguna novedad. Pero, con su excusa, conviene hacer una apreciación al
lenguaje de las formas empleadas en los hospitales. Desde la revitalización del
arte clásico en el Renacimiento, las referencias estilísticas de todos los hospitales
se reflejaban en la arquitectura clasicista, si bien, con el paso de los siglos, cada
vez se trataba de formas más depuradas y estilizadas y, por tanto, más económicas.
También reducían en cantidad su presencia, después de todo, los hospitales eran
arquitecturas, cada vez, más utilitarias que representativas, sin que nunca dejaran
de ser esto último. Sin embargo, desde mediados del siglo XIX, con el auge de
la disciplina de la historia del arte y la prodigación de los historicismos, ya no
77
Figs. 07c- Vista de época del antiguo hospital provincial de Alicante (1926-32)
resultaron extraños ni la presencia de lenguages neomedievales ni el eclecticismo
de la convivencia de varios periodos estilísticos del pasado. Este es el caso del
hospital provincial donde la zona hospitalaria se desarrolla con referencias más
o menos clasicistas (contaminadas de ciertos regionalismos) con las formas
neogóticas de la capilla. Lo gótico (o medieval) parecía más apropiado para los
usos religiosos que tenían que ver con las almas (en la edad Media el centro fue
Dios), mientras que lo clasicista (o humanista) resultaba más conveniente para
los usos hospitalarios que se hacían cargo de los cuerpos (tras la edad Media el
Hombre fue la medida de las cosas). Hoy, el antiguo hospital provincial se ha
rehabilitado para museo arqueológico.
La medicina y la enfermería, al tránsito de los siglos XIX al XX, había
logrado muchos avances, una nueva revolución sanitaria se avecinaba, fruto de
los descubrimientos de las últimas décadas. La muerte comenzaba a ser un hecho
digno, lógico en la cadena de la vida, como se refleja en el cuadro del pintor
alcoyano F. Cabrera Cantó (1866-1937) “Mors in vita”, en el que la frialdad de
la piel del cadáver tendido sobre la mesa de mármol contrasta con la calidez y
viveza de los almendros en flor tras la ventana, síntoma de una primavera
adelantada. Mientras, las enfermedades encontraban su explicación en el
micromundo de la biología. Los secretos de la vida y la muerte no quedaban en
el espectro normal de la vista humana, requerían del auxilio de los avances en
tecnología óptica.
78
III.- BALNEARIOS: MÁQUINAS PARA SANAR
1.- EL HOSPITAL COMO BALNEARIO DONDE TRATAR LAS ENFERMEDADES
1.1.- DE LOS ORÍGENES A LOS PRIMEROS BALNEARIOS TERMALES jjjjj
La recuperación de los clásicos (teorías hipocráticas y galénicas) y su
superación mediante la formulación de la teoría miasmática y la clasificación de
enfermedades de la nosología (a partir de la taxonomía), no fueron los únicos
avances en los campos de la medicina y la enfermería, si bien todos estos progresos
influyeron en los tipos para las arquitecturas hospitalarias a lo largo de cuatro
siglos. Además, en este tiempo, la propia medicina se desarrolló en sus múltiples
ramas especializadas (fisiología, anatomía, cirujía, neurología, cardiología, etc.).
Al margen de todo ello, conviene hacer mención a una serie de terapias que nunca
habían sido abandonadas y que eran conocidas desde los orígenes de las propias
civilizaciones. Nos referimos a las curas que hacían uso del agua como agente
sanador de males. Al agua siempre se le atribuyeron propiedades curativas y
milagrosas desde la antigüedad. Las propias mitologías griega (y romana) ya
recuerdan que a Heracles (o Hércules) se le recomendó el baño en ciertas aguas
para aliviar los dolores que le acarreaba el cumplir los doce trabajos. jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj
El arte se hizo eco, a lo largo de la historia, de todas estas propiedades
y usos del agua, tanto en su vertiente milagrosa o sanadora, como se recoge en
el cuadro de 1547 de Lucas Cranach el Joven (1515-1586): “Fuente de la eterna
juventud”, o en su vertiente de higiene y salud, como se refleja en el cuadro de
1904 de Joaquín Sorolla y Bastida (1863-1923): “La hora del baño”. Todos estos
aspectos quedan sintetizados metafóricamente en la delicada belleza del cuadro
de 1856 de Jean Auguste David (1780-1864): “La Fuente”, de todo bienestar.JJJJJJJJJJ
Seguramente fueron los romanos los que mayor uso y difusión dieron
al empleo del agua en relación al cuerpo humano tanto en su vertiente sanadora,
en la de la higiene y en la del ocio. Con Balneae se designaban los baños privados
mientras que con Thermae se designaban los baños públicos (que siempre contaban
con agua caliente ya que thermós significa 'caliente' en griego). Toda ciudad romana
estaba equipada con unas termas públicas (como las de Diocleciano o las de
Caracalla en Roma), donde era posible la práctica de deporte, de juegos, de fiestas,
de relax y de los propios baños; eran más que espacios y lugares para la higiene
personal y el culto al cuerpo: se trataba de centros de reunión, relación y diversión
social. Baños cuyas instalaciones contaban con una serie de estancias con distintos
79
vasos de aguas a diferentes temperaturas: el frigidarium, el tepidarium y el caldarium,
para el disfrute del agua fría, templada y caliente, con todo su ritual.jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj
Muchas ciudades romanas fueron fundadas allí donde existían nacimientos
de aguas termales, como Caldes de Montbui, Alange, Arnedillo, Las Burgas o
Sagunto en España y, también, Aquisgrán en Alemania y Bath en Inglaterra. Bath,
significa baño y SPA quizá sea el acrónimo en latín de la expresión salutem per
aquam, es decir: salud a través del agua (que también coincide con el nombre de
una pequeña ciudad balnearia en Bélgica). Si bien con la llegada del cristianismo
las prácticas romanas de esparcimiento y ocio dentro de los baños públicos fueron
consideradas pecaminosas, ni la práctica del baño personal ni la del rito comunitario
se perdieron completamente a lo largo de la edad Media (Tatjer 2002). De hecho,
aunque en muchos reinos cristianos encontramos testimonios documentales y
arquitecturas para estos fines, fueron los musulmanes quienes mejor conservaron
estas tradiciones que, parece, heredaron en su esplendor del imperio romano de
Oriente. La arquitectura medieval en tierras valencianas aún se atestigua con
buenos ejemplos de baños públicos, como los musulmanes de Elche, en el
convento de Santa Lucía [Fig. 08], o los cristianos de Valencia, conocidos como
Baños del Almirante (Taberner 2007); no podemos olvidar que el médico, científico
y filósofo hispano-musulmán Avicena (980-1037) recomendaba la hoy denominada
balneoterapia (Pérez 2005: 7).
A partir del Renacimiento podríamos decir que hubo un renovado interés
por las propiedades curativas de ciertos manantiales naturales de agua, fueran o
no termales. Por lo que respecta a España, en 1498, Juan Miguel Savonarola
publica el primer tratado de balneoterapia: De Balneis et Thermis; en 1679, Alfonso
de Limón Montero publica Espejo cristalino de las aguas minerales de España y, en
1764, Pedro Gómez de Bedoya publica Historia universal de las fuentes minerales
de España, donde se enumeran las propiedades de 214 manantiales (Pérez 2005:
8-9). Por lo que respecta al resto de Europa debe destacarse el papel del médico
inglés John Floyer (1649-1734) que impulsó el uso del agua como agente preventivo
y curativo en su libro: An inquiry into right use of the hot, cold and temperature baths
in England (1697), donde recopiló las prácticas hidroterápicas conocidas hasta
entonces, y la ampliación de estos métodos terapéuticos realizada por los médicos
Sigmund Hahn (1662-1742) y su hijo Johann Sigmund Hahn. (1796-1773),
aunque ambos se centraron en la aplicación del agua fría (Pérez 2005: 7-9).jjjjjjjjjjjjjjjjj
80
Fig. 08- Vista interior de los baños árabes del Convento de Sta. Lucía, Elche (s. XII)
Todos estos médicos y otros estudiosos consolidaron las técnicas de la
hidroterapia y la balneoterapia, ya que era muy habitual que las personas
peregrinaran hasta los manantiales para conseguir estas aguas o, incluso, se
acercaran hasta nacimientos termales por cuya afluencia hicieron surgir fondas,
casas de huéspedes y residencias estacionales a su alrededor cuando no a pie de
las mismas fuentes: los balnearios. Y la voz “balneario” está tomada del latín
balnearius, 'relativo al baño', que deriva de balneum: 'baño' (Coromines 2005).
'Balneario' fue, en su inicio, el conjunto de instalaciones para tomar el 'baño' y,
después, el propio edificio donde residían los 'bañistas', es decir: adoptó la forma
de 'casa grande' -hotel- junto a las fuentes.
Especial tradición en este sentido tuvo el auge del uso del agua entre
la sociedad inglesa ya desde el siglo XVI que desembocó, dos siglos después, en
la presencia de balnearios por toda Gran Bretaña (Hembry: 1990). La ciudad que
más éxito tuvo fue Bath que restauró sus termas romanas y, haciendo de ellas su
principal atracción, convirtió la ciudad en el primer gran destino balneario-termal
de Gran Bretaña, al reunir, bajo la estrátegica orquestación del maestro de
ceremonias Richard 'Beau' Nash (1674-1761), baños para la salud, salones de
baile, restaurantes, comercios, hoteles, urbanizaciones residenciales y amplios
parques. Bath, a lo largo del siglo XVIII, se convertiría en un destino vacacional
81
-balneario de primer orden que otras ciudades europeas que contaban con
manatiales termales pronto se apresuraron a imitar (entre otras: Karlovy Vary en
la República Checa). Salud, naturaleza y ocio serían una combinación simultánea
sin precedentes en las ciudades que está en el origen del fenómeno del turismo,
en general, y del turismo residencial, en particular.
Al amparo del rápido auge de este tipo de balnearios, muchos pueblos
y ciudades españolas se apresuraron a seguir los mismos patrones de sus homólogas
europeas. Para albergar a estos primeros turistas de la salud, que debían pasar
ciertas temporadas recibiendo el tratamiento que manaba de las fuentes, surgieron
los primeros hoteles, más conocidos como balnearios por encontrarse junto a los
nacimientos de aguas sanadoras. En 1826 se estableció el marchamo oficial de
los balnearios españoles, distinción con la cual las autoridades ditinguían a los
centros que reunían las condiciones sanitarias adecuadas, contando con médicos
para el análisis de las aguas y la prescripción de tratamientos. Por entonces había
en España treinta balnearios acreditados.
1.2.- EL BALNEARIO TERMAL: EL HOSPITAL ENTENDIDO COMO HOTEL
Por nuestra geografía valenciana abundan los manantiales de aguas
minero-medicinales con propiedades curativas que eran conocidos y usados desde
mediados del siglo XVI, por lo menos, documentadamente. Entre aquellas fuentes
que devinieron en balnearios o estaciones termales están Verche, Chulilla,
Hervidero de Cofrentes y Fuentepodrida en Requena (todos ellos en la provincia
de Valencia) y el Balneario de Nuestra Señora de L'Avellà en Catí, Villanueva de
Nules, Montanejos y Font d'En Segures en Benasal (estos en la provincia de
Castellón). En Alicante, las fuentes y centros con mayor desarrollo y renombre
fueron el manantial de Penáguila, Salinetas de Novelda, el Balneario de Benimarfull
(1846-1936) y el Balneario de Aguas de Busot (Gisbert, 1994: 45), que se conocía
desde 1596. Nos interesa este último por el desarrollo de su arquitectura.jjjjj
jjjjjjjjjjjjjj
La primera construcción balnearia en Busot fue construida hacia 1815
por el conde de Torrellano. No disponemos de datos que nos atestiguen la fecha
exacta de los inmuebles que, ruinosamente, aún se conservan, si bien el centro
estaba a pleno rendimiento a mitad de siglo XIX (ca 1847). Aquellas primitivas
instalaciones se ampliaron en la zona de baños de aguas sulfurosas al tiempo que
se erigió un hotel delante de las mismas. El balneario, propiamente, se organizó
82
Fig. 09- Vista exterior de época del hotel-balneario de Bussot (ca. 1900)
mediante un conjunto de casetas entremedianeras de planta baja y piso alrededor
de una plaza cuadrada cuyo eje se iniciaba en el torreón central del hotel próximo,
atravesaba el espacio abierto que separaba ambos conjuntos (hotel y baños),
avanzaba bajo el arco de entrada a la plaza y concluía en la pequeña ermita,
porque, a pesar de las propiedades químicas, todos estos lugares milagrosos
siempre quedaban bajo la advocación de alguna virgen o santo.jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj
El hotel-balneario de Bussot [Fig. 09] era una edificación prismática
exenta de tres plantas con tres volúmenes avanzando sobre el cuerpo base como
si fueran torres (se trata de un recurso compositivo que encuadra las partes del
conjunto dotándolo de simetría y empaque con una planta más). Las plantas
superiores debieron destinarse a las habitaciones, la inferior a los salones,
comedores y cocina (los baños para los tratamientos se encontraban en torno a
la plaza ya descrita) y el semisótano a diversos servicios y almacenes. En la dificil
orografía del lugar se organizó un parque (que contaba con palmeras “Valparaíso”
y otras plantas subtropicales), paseos (de acacias), caminales con bancos, senderos
y alguna pequeña explanada donde practicar algún juego (cricket) por parte de
los usuarios (Mateo 1998, I: 273-280). Por sus elementos constructivos vistos y
ornamentales, el actual inmueble podría haberse ejecutado en las últimas décadas
del siglo XIX y sufrir una ampliación en las primeras del XX (recrecido de la
planta cuarta), que sirvió de excusa para cambiar el nombre de “Baños de Busot”
a “Gran Hotel Miramar”; porque se trataba de un hotel, un hotel enclavado en
la montaña encarado hacia el mar, que quedaba a lo lejos. Este hecho viene a
coincidir con la consideración del mismo como “Estación de Invierno”: un lugar
83
donde pasar largas temporadas en el templado invierno de estas tierras. Este
ambiente relajado de estancias temporales en hoteles y balnearios fue recogido
por los artistas del momento, como lo reflejó Claude Monet (1840-1926) en “El
Hôtel des Roches Noires en Trouville” de 1870. El balneario y el hotel de Bussot
estuvieron en funcionamiento hasta la década de 1930.
A partir de la guerra civil este “gran hotel” se destinó a preventorio, a
igual que el cercano sanatorio antituberculoso de La Torre de les Maçanes (Mateo
1998, II: 446), y ambos hospitales cerraron sus puertas en la primavera de 1967
para el tratamiento de niños que padecían la tuberculosis. Este cambio de uso
-de hotel a preventorio- pone de relieve la proximidad existente entre el tipo de
hotel exento enfrentado a la naturaleza y los hospitales destinados a enfermos
crónicos; los preventorios u hospitales antituberculosos quedan más vinculados
tipológicamente con los hoteles que con los históricos hospitales estudiados,
situación de parentesco que resulta lógica porque los pacientes (con 'paciencia')
venían a residir una temporada para recibir el tratamiento que aliviaba sus
dolencias. Primero fueron personas pertenecientes a la burguesía aquejadas de
enfermedades de largo ciclo que eran tratadas mediante los baños sulfurosos y,
más adelante en el tiempo, fueron los niños tuberculosos quienes residieron aquí
para ser tratados con sol, aire y naturaleza. El antiguo hospital-asilo de San Juan
de Dios de Valencia (1907), de Francisco Mora Berenguer (1875-1961), tenía un
uso similar, situado cerca de la playa, para que los niños raquíticos recibiesen
el aire yodado del mar, tomasen el sol en las amplias terrazas (Taberner 2007:
130) y se pudieran bañar en la orilla; el cuadro de 1899 “La triste herencia” de
J. Sorolla retrata esta penosa situación.
Todos ellos, los clientes del hotel y los niños de los sanatorios, recibían
curas de hidroterapia (salud por el agua), balneoterapia (salud por agua termal)
y climatoterapia (salud por el clima). Estos banearios -alguno de ellos rehabilitado
después como hospital antituberculoso [Fig. 10a]-, que derivan y surgen al mismo
tiempo que los hoteles, quedaban más del lado de la prevención de la enfermedad
que del lado de la intervención quirúrgica, pues se planteaban para pasar en ellos
temporadas entre medias y largas, como una estancia vacacional. Las amplias
terrazas de las habitaciones del más moderno de los dos (La Torre de les Maçanes
[Fig. 10b]) nos habla de estas 'vacaciones' donde el tiempo transcurre más lentamente
contemplando el paisaje del horizonte y pone en relación estos sanatorios con
84
Fig. 10 a-Habitaciones del sanatorio
antituberculoso de Bussot (ca. 1950)
Fig. 10b- Terrazas del sanatorio antituberculoso de La Torre de les Maçanes (ca. 1950)
otros contemporáneos de idénticos planteamientos como los antituberculosos de
Hilversum en los Países Bajos (1925-28, por Duiker y Bijvoet) y el de Paimio en
Finlandia (1928-32, por A. Aalto). Ambientes que entran en decadencia tras la I
Guerra Mundial y que relata Thomas Mann en La Montaña Mágica (1924) y cuya
arquitectura se sintetiza en la imagen de la portada de la primera edición inglesa
de esta novela.
2.- TALASOTERAPIA E HIGIENISMO, PIERS Y BALNEARIOS MARINOS
2.1.- TALASOTERAPIA Y LOS PIERS BRITÁNICOS
Al auge de la hidroterapia y de la balneoterapia de los siglos XVIII y
XIX se sumaron otros hallazgos. El médico inglés Richard Russell (1700-1771)
recopiló en un libro sus observaciones “sobre los efectos benéficos del agua del
mar, cuyos aspectos medicinales se difundirían años más tarde con el nombre
de Talasoterapia” (Vinyes 2004: 21). También el médico alemán Christoph
Wilhelm Friedrich Hufeland (1762-1836) “reconoció el poderoso efecto de los
baños de mar en el tratamiento de enfermos” (Vinyes 2004: 21). A las razones
químicas que avalaban el empleo del agua de mar ante ciertas curas, por las sales
disueltas que contiene, se sumó inmediatamente las no menos certezas de los
beneficios de respirar la atmósfera marina. Ya lo apuntaba Eurípides (480-460
aC): “el mar limpia de todo mal” (Vinyes 2004: 14).
El efecto de estos estudios fue bastante inmediato sobre todo en Inglaterra,
donde comenzaron a contruirse, a principios del siglo XIX, balnearios a la orilla
del mar (Vinyes 2004: 21). Este hecho coincide con una singular historia: la
85
construcción del Royal Pavillion (1815-22) para la familia real británica en Brighton
por el arquitecto John Nash (1752-1835), que desplazaría el interés de cortesanos,
aristócratas y burgueses de pasar temporadas en balnearios termales en el interior
por residir en hoteles frente al mar y tomar baños de agua salada. Brighton, ciudad
costera del sur de Inglaterra, pasaría a convertirse en una ciudad entre balnearia
y estival, que era la mejor temporada para tomar los baños en el mar aunque el
agua salada de estas instalaciones balnearias, muchas veces, solía calentarse. La
capitalidad del incipiente turismo pasó de Bath a Brighton, es decir: pasó del
interior a la costa, del balneario termal al balneario marino.
Los balnearios marinos, desde sus inicios, adoptaron una singular forma
cuyas referencias tipológicas no son ni inmediatas ni precisas. En realidad, estas
arquitecturas se denominaron Piers, es decir: muelles. Dado que, para tomar baños
en el mar directamente o para extraer agua y conducirla hasta las instalaciones y
calentarla, lo más conveniente era que la construcción estuviera lo más cerca posible
del mar, se ingenió un sistema por el cual los contenedores arquitectónicos se
localizaron directamente encima del mar, a la manera de grandes palafitos. Para
ello fueron necesarios esos piers o muelles a modo de pasarelas elevadas en
perpendicular a la costa y en paralelo a la superficie azul, cerca de la misma y
apoyadas sobre una estructura de pilotes, inicialmente de madera que, después,
a medida que crecieron las instalaciones, se ejecutaron de hierro, coincidiendo con
el desarrollo de la producción industrial de este material (Masa 2005).jjjjjjjjjjjjjjjjjj
Se trataba, pues, de construcciones más de ingenieros que de arquitectos,
ya que su base era un muelle sobre la que se erigían las construcciones destinadas
al balneario propiamente: una pieza que incluía cuartos con bañeras o casetas para
el cambio de ropa con escotillas para bajar hasta la misma agua del mar a espaldas
de las miradas de curiosos; después de todo había que salvaguardar la moral de
la sociedad que consideraba ofensivo el mostrar públicamente desnudas ciertas
partes del cuerpo. También, desde los inicios de la talasoterapia, era posible
introducirse en el agua mediante el servicio de unos carros con caseta ('máquinas
de baño') que permitían sumergirse en el mar evitando la visión de los bañistas
por curiosos desde la orilla; este sistema sólo era apto en playas de orografía suave.
El pintor James Ensor (1860-1949) lo reflejó melancólicamente en su cuadro “La
caseta de baño” (1876); en realidad 'una caseta' no sólo para cambiarse de vestimenta,
sino también, para practicar el baño.
86
El primer pier de Brighton, Chain Pier, data de 1823 (Dale 1950: 78),
y en los 70 años siguientes se construyeron este tipo de muelles-paseo por toda
la costa sur, este y oeste de Gran Bretaña. Estos piers fueron creciendo en tamaño
porque se convirtieron en un reclamo que llamaba la atención y su oferta sanitariabalnearia fue ampliada con programas de ocio: kioskos, refugios, restaurantes,
teterías, casetas de feria, escenarios y todo tipo de instalaciones (más o menos
fijas) donde tenían lugar representaciones y actuaciones que amenizaban el tiempo
libre. Los piers eran unos largos muelles con plataformas sobre el mar donde las
gentes paseaban, disfrutaban del paisaje marino y de la oferta lúdica de los locales
y tenderetes que había. Una guía de Southport elogiaba el pier que allí existía al
ensalzar la sensación de “estar en la cubierta de un barco anclado en unas aguas
tranquilas… Tienes la brisa marina que puedes respirar, pero sin los vaivenes de un
barco” (Galindo 2002: 27); este ambiente de relax festivo queda recogido en “Día
de vacaciones en Mentone” de 1888 del pintor británico Charles Conder (18681909). Pero, a medida que se introducían más atracciones, el espectro del público
se ampliaba con las clases más populares y los piers devinieron en parques
flotantes de diversiones cuyo fin balneario y terapéutico fue a menos a medida
que la moral pública se relajaba y las gentes optaban por bañarse directamente
en el mar sin la mediación de estas instalaciones.
2.2.- HIGIENISMO Y BALNEARIOS MARINOS
A principios de siglo XX, la moda del veraneo en la costa apoyada en
las instalaciones de los piers se podía constatar por toda la geografía costera de
la sociedad occidental en todos los lados de los mares y océanos (Inglaterra,
Bretaña, Costa Azul, Riviera, Adriático, Cantábrico, California, etc.). Este nuevo
tipo de construcción, que se inició como un balneario de talasoterapia, evolucionó
hasta convertirse en un paseo marítimo perpendicular al mar a la vez que parque
de atracciones. El auge del mismo queda vinculado con la ideología higienista
del sanitary movement británico del siglo XIX que defendía la necesidad del
desarrollo de la vida humana en un ambiente con aire, tierra y agua sanos. La
corriente del higienismo se convirtió en un movimiento social e intelectual de
gran relevancia en la lucha contra las enfermedades infecciosas y tendría muchas
repercusiones sobre el urbanismo y la arquitectura.
87
El propio arquitecto municipal de Alicante, José Guardiola Picó (18361909), se hizo eco en sus escritos en el tránsito de los siglos de este modo de pensar
al afirmar que en la atmósfera de la ciudad debe primar la “pureza del terreno, del
aire y del agua”, para hacer una ciudad “más sana, (…) más culta” (Guardiola
1999), identificando higiene con cultura. Varios fueron los estudiosos y los médicos
de estas tierras que a finales del siglo XIX se interesaron por los baños marinos
como agente terapéutico. Entre ellos Evaristo Manero, Esteban Sánchez Santana
o Pascual Pérez Martínez.
Nuestra geografía no fue ajena a este fenómeno. La costumbre de bañarse
en el mar era una tradición lúdica practicada históricamente tanto por la gente
ribereña como por la del interior. En 1810 ya se tiene constancia de la masiva
concurrencia de gentes a las playas, pues se redactó el primer Reglamento o método
de vida que debe observarse por los que vienen a Santa Pola con motivo de recreo o a
bañarse (Bonmatí 1988: 20). Según este dato, el baño en el mar fue antes ocio que
terapia, saber popular antes que prescripción facultativa. A este manual le siguieron
tres más en Alicante de 1838, 1859 y 1861 encaminados a regular la vestimenta
y las horas de baños (Benigno 2008: 13). Las recomendaciones sanitarias de la
toma de baños en agua del mar (siempre acompañados de ciertos rituales religiosos:
de 'virgen' a 'virgen') provocó la aparición de los complejos balnearios sobre las
mismas playas que, poco a poco, fueron trasladándose o construyéndose sobre
muelles en el mar, constituyendo una estampa que define la Belle Époque y cuyas
arquitecturas han desaparecido casi por completo del litoral valenciano. Hubieron,
por tanto, dos tipos de construcciones relacionadas con los baños de mar: los
balnearios en tierra firme a orillas del mar, a modo de hoteles, y los balnearios
sobre el mar, siguiendo el modelo de los piers británicos (plataforma y parque de
ocio).
Los balnearios de playa eran construcciones más fijas y perennes
(construidas con cimientos pétreos sobre los que se levantaba una casona de muros
de mampostería auxiliados por elementos de estructura y cerramientos de madera)
que albergaban en su interior los cuartos con las bañeras y las canalizaciones para
extraer el agua del mar y calentarla. Solían contar con algunas habitaciones, si bien
las fondas, albergues y casas de huéspedes para usuarios y pacientes se localizaron
más en tierra firme mientras que los balnearios a orilla del mar se especializaban
en la prestación del servicio terapéutico.jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj
88
Fig. 11- Planta y alzado del balneario “La Alianza” en Alicante (1877)
Los balnearios sobre los piers eran construcciones estacionales ya que,
si bien la estructura del muelle pasó de postes de madera a perfiles de hierro,
sobre la plataforma horizontal de tablas de madera se levantaron pequeños
volúmenes, normalmente, también de madera. Este material facilitó el que, en
muchos casos, se montaran y desmontaran para cada verano distintos balnearios
en atención a la demanda, evitando erigir arquitecturas muy sólidas y costosas
que habrían de hacer frente a los temporales de invierno. La fachada marítima
que estaban descubriendo las ciudades a lo largo del siglo XIX (muy especialmente
a partir del momento en que se derribaron sus murallas, después de 1850 en
España) devino, durante décadas, en una imagen desmontable que se fue volviendo
permanente en la medida que las instalaciones balnearias eran más y más
demandadas por la sociedad de las propias ciudades y por los turistas y/o
veraneantes que llegaban a las mismas (Martínez 2004), como es el caso de
Alicante desde la apertura del servicio de tren a Madrid con trenes especiales en
verano (los 'trenes botijo' a partir 1893).
89
Esta transformación de instalaciones provisionales en otras más definitivas
y fijas está en relación directa a los servicios que ofrecían estos balnearios sobre
el mar. Inicialmente eran plataformas sobre las que se levantaban casonas de madera
que albergaban cuartos para el cambio de vestuario y trampillas para descender
hasta el mar, como ilustran los planos de 1877 del balneario La Alianza en Alicante
[Fig. 11]. El baño tenía lugar bajo las plataformas de madera de los piers. Para
evitar que los bañistas fueran molestados o vistos por otras personas, las plataformas
estaban equipadas con pequeñas cortinillas en todo el perímetro que descendían
hasta la superficie del mar. Estos primeros servicios de cuartos de baño, cambio
de vestimenta y “parcela marina de baño” se fueron ampliando sobre el palafito
con la incorporación de kioskos, bares, restaurantes, ambigús y espacios para
orquesta y baile, todos ellos con terrazas sobre el mar. Estos balnearios fueron
creciendo a lo largo, adentrándose en el mar, y a lo ancho, con distintas plataformas
para las distintas alternativas de entretenimiento que ofrecían. El público fue
variando y, desde los iniciales intereses en los beneficios terapéuticos por la
atmósfera y el baño marinos, su oferta se fue ampliando y diversificando hacia lo
lúdico y la diversión del propio chapuzón y los servicios de restaurante y baile.
El tratamiento de la enfermedad devino en prevención de la misma al tiempo que
el balneario marino se convertía más en un lugar de esparcimiento lúdico.JJJJJJJJJJJJJJJJJ
En nuestro litoral, los primeros balnearios marinos que se instalaron
en Alicante lo hicieron en el puerto en 1834 (sólo una década después que en
Brighton) y se montaban y desmontaban cada año. Fueron trasladados al Postiguet
hacia 1850, posiblemente debido a los proyectos de ampliación del puerto, y
continuaron ampliándose hasta 1930 (Vera 1987: 54-55). Al borde de los años
60 del siglo XX habían perdido su función y desaparecieron. Se tiene constancia
de balnearios de este tipo, por lo menos, en Torrevieja (El Carmen, La Pura, La
Rosa, La Unión, Vista Alegre, La Marina y La Paz), en Santa Pola (La Sirena),
Villajoyosa (Neptuno), Benidorm (La Virgen del Sufragio), Valencia (Las Arenas y
Termas Victoria) y Alicante. En esta ciudad, y localizados en la playa del Postiguet,
a lo largo de los cien años del periodo (1850-1950), se han documentado los
siguientes: “Diana, Alianza, La Confianza (antes Neptuno), La Esperanza (Simó), La
Rosa, Ferrocarril, Nuevo Neptuno, Las Delicias, El Madrileño, La Florida, La Estrella,
El Águila, Playa del Postiguet, El Almirante, Ferrandis y Guillermo” a los que hay
que añadir “El León y La Alhambra” (Vera 1987: 55).
90
La evolución de estos balnearios desde su uso terapéutico hacia muelles
de ocio y diversión y, por tanto, su éxito, es paralelo al triunfo de la higiene como
un hábito de salud y la generalización del veraneo y el turismo, así como al
relajamiento de las costumbres morales. El auge de los balnearios marinos a
finales del siglo XIX fue en paralelo al declive, a partir de esas fechas, del interés
por los balnearios termales. La lenta desaparición de estos balnearios marinos,
en el entorno de entre guerras, es paralela al auge de las playas como lugares de
ocio y destino turístico, hecho que refleja la transformación del incipiente veraneo
de élites en un fenómeno de masas: el del veraneo o turismo de sol y playas. Este
cambio de preferencia por una playa y un mar abarrotados por bañistas queda
ya temprana y perfectamente ilustrado en 1890 en el cuadro “Los bañistas de
Ostende”, del citado pintor George Ensor, en el que playa y mar están atestados
de gentes de todas las edades y de distintos sexos, aunque en muy distintas
proporciones y con diferentes vestimentas. Casi podríamos identificar a los
balnearios termales con la aristocracia, a los balnearios marinos con la burguesía
y al turismo de sol y playas con el resto de ciudadanos.
2.3.- EL SANITARIUM: UN 'HOSPITAL' SOBRE EL MARjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj
Dentro de esta confluencia que tuvo lugar en el siglo XIX y que dio
lugar a la 'ideología' del higienismo (el citado sanitary movement), que desde el
campo de la medicina trascendió a muchas disciplinas y tuvo amplias repercusiones
sociales, puede entenderse la misma -en parte- como una respuesta a las graves
epidemias en que se vieron envueltas todas las ciudades occidentales, especialmente
las europeas. Era la otra cara de la revolución industrial: hacinamiento e insalubridad
favorecían la propagación de enfermedades. Las ciudades valencianas no fueron
ajenas a esta lacra. De la ideología higienista (aire, tierra y agua sanos), entre
muchas otras acciones, partió el nuevo modo de enfrentarse a la enfermedad:
antes que curarla, prevenirla, y aquí se incluían las terapias señaladas de hidroterapia,
balneoterapia y climatoterapia, a las que se sumaban la talasoterapia (salud por
el agua de mar), la aeroterapia (salud por el aire) y la helioterapia (salud por el
sol) que ya se han señalado y, por supuesto, otras muchas medidas que afectarían
al urbanismo (el 'saneamiento' en su sentido más amplio) y a la arquitectura (con
planteamientos 'higienistas').
91
Que Alicante y su comarca reunían una serie de condiciones óptimas de
clima para tratar muchas enfermedades era una afirmación que se avaló con
numerosos estudios médicos como la Topografía Médica de Alicante (1883) de
Evaristo Manero, Alicante, estación sanitaria (1889) de Parreño Ballesteros y Residencia
invernal de Alicante (1889) de Esteban Sánchez Santana (Olcina 1997). El nóbel
de medicina D. Santiago Ramón y Cajal (1852-1934) daba fe de esta realidad
décadas después con las siguientes palabras: “El clima de Alicante es verdaderamente
ideal. Las medias de temperatura, singularmente en los meses invernales, indican
que el frío es casi desconocido” (Sempere 1934). Todo apuntaba a que Alicante,
por sus excelentes condiciones climáticas y de atmósfera, podía convertirse en un
destino de reposo y curación de las afecciones pulmonares, entre otras enfermedades.
En este contexto se comprenden mejor todas las campañas encaminadas a convertir
Alicante en una estación sanitaria invernal ('Winter Resort'), incluyendo publicidad
en francés y en inglés destinada a estos países.
En este sentido sorprende la propuesta del médico Sánchez Santana quien,
en su libro de 1889 (para el que seguramente contó con el apoyo y asesoramiento
del arquitecto José Guardiola), propuso la construcción de un 'hospital' sobre el
mar en la playa de Babel de Alicante que denominó Sanitarium [Fig. 12]. El médico
aportó un plano de planta con una leyenda de las edificaciones y una descripción
literaria bastante detallada. Este proyecto toma como punto de partida el modelo
de los piers británicos ya adaptados por esta geografía como pasarelas equipadas
con diversas construcciones encima. Se trata de un muelle que conduce a una
2
plataforma octogonal de unos 25.000 m (es decir: ligeramente mayor que el
hospital renacentista del Filarete), donde se despliegan los pabellones exentos de
este balneario-residencia u hospital marino para enfermos crónicos.jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj
El primer tramo del muelle es una calle que conduce a una plaza 'ovalada'
hasta donde llegarían los carruajes y que introduce el hospital en medio del mar
para que sus residentes, a pie, disfruten de la atmósfera marina. La plataforma
octogonal se organiza con un sistema de ocho conjuntos de bloques exentos
residenciales dispuestos en U y situados en el perímetro. En el interior de cada
espacio de la U se prevén jardines organizados en parterres volcados hacia el
centro, mientras el perímetro exterior es recorrido por un paseo abalconado sobre
el mar. El centro está ocupado por un pabellón destinado a comedor y a su
alrededor, según las diagonales, se erigen cuatro pabellones destinados a casino,
92
salones de tertulia, juego y gimnasio;
todos ellos, de nuevo, están rodeados
por una corona de jardines que enlaza
con los anteriores. Aparece una pequeña
capilla que se sitúa al final del eje desde
el pier, si bien no es mayor en planta
que el resto de pabellones de
habitaciones. Este 'hospital' sobre el mar
estaría equipado con todos los adelantos
tecnológicos: agua corriente, alumbrado
eléctrico, telégrafo, teléfono, cosmógrafo
y una estación meteorológica.jjjjjjjjjjjjjjjjjjj
La disposición de las
construcciones se rige por principios
académicos (a ejes), pero las piezas de
arquitectura presentan tres singulares
novedades. Primera: todas son bloques
prismáticos exentos, sin patios de luces
(ancho entre 7,00-9,00 m). Segunda: la
superficie destinada a jardines es mayor
que la ocupada por las edificaciones.
Tercera, se construirían sólo con “metal,
madera, ladrillo y cristales” (Sánchez
1997: 148). Parece evidente que la mano
Fig. 12- Planta del Sanitarium en Babel y el pensamiento del arquitecto José
(Alicante) de E. Sánchez Santana (1889) Guardiola se desliza entre las palabras
del médico Sánchez Santana, porque
aquí se reflejan las nuevas ideas que fluyen del higienismo hacia la urbanística
(jardines, ventilación, densidades, etc.) o la arquitectura (bloques exentos sin
patios, materiales industriales y ligeros, etc.). A ello se suma una fe casi ciega en
el progreso tecnológico, como la del propio José Guardiola.jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj
Aunque pudiéramos pensar que se trata de un gran balneario marino,
como así parece plantearse, o que pudiera ser un hospital sobre el mar destinado
93
a tratar enfermos crónicos, sobre todo porque, además, el planteamiento tipológico
guarda una estrecha relación con los tipos hospitalarios de pabellones aislados
(que tienen sus antecedentes en hospitales ingleses, si bien, aquí, los pórticos de
unión entre pabellones o no existen o son metálicos), nos encontramos ante un
concepto distinto y nuevo. Este sanitarium era una residencia invernal, un hotel
sobre el mar, sólo destinado a un segmento solvente del espectro social no
residente en el entorno. Era, pues, un proyecto que anticipaba el futuro turístico
que parecía ya emerger en el litoral valenciano y como tal se vio reflejado en
algunas propuestas de “colonias-sanatorio” (ca 1910-20) en las playas del Cabañal
y la Malvarosa en Valencia (Pecourt 1997), aunque allí las construcciones habían
hecho el camino de vuelta: habían vuelto a tierra firme, habían pasado de estar
sobre el mar a estar frente a él y este planteamiento ya apuntaba en otra dirección,
la del turismo residencial. Porque los tiempos para la medicina y la arquitectura
eran ya otros, y este proyecto daba buena cuenta de ello: higiene y tecnología
serían nuevas armas frente a las enfermedades.
IV.- EPÍLOGO: LA SALUD COMO PREVENCIÓN
1.- LA TEORÍA MICROBIANA Y EL TIPO DE HOSPITAL EN ALTURAjjjjjjjjjjjj
La medicina había sido transformada súbitamente por nuevos
descubrimientos en la segunda mitad del siglo XIX. Los trabajos del médico
Ignacio Felipe Semmelweis (1818-1865), del químico Louis Pasteur (1822-1895)
y del cirujano Joseph Lister (1827-1912) -que fueron paralelos a los de Florence
Nightingale- condujeron al descubrimiento de los agentes patógenos microscópicos
que están en el origen de las enfermedades. Tras sus investigaciones se introdujeron
los nuevos métodos de esterilización y de asepsia y se produjeron los antibióticos
y los antisépticos. Una nueva revolución científica estaba servida que cambiaría
la práctica de la medicina hasta nuestros días. El enemigo, aunque diminuto,
habitaba dentro de nosotros. Estos avances aceleraron la especialización de los
hospitales en atención a las enfermedades y a las patologías clínicas o quirúrgicas.
El desarrollo de las nuevas maquinarias médicas (en quirófanos, instrumental y
laboratorios) y de confort ambiental e higiénico (baños integrados y renovación
asistida del aire) exigía edificios centralizados, donde las partes no quedaran muy
alejadas las unas de las otras para la optimización y eficacia -'económica'- de
recorridos y recursos -humanos y materiales-.
94
Fig. 13a- Planta con jardín del Sanatorio Virgen del Socorro en Alicante (1948-50)
Por último, el necesario ahorro de tiempo en los desplazamientos fue
determinante para que se abandonaran todos estos tipos hospitalarios de pabellones
(en extensión) y se optara por modelos desarrollados y concentrados en altura
(con la presencia de los imprescindibles ascensores), a fin de minimizar los
recorridos del personal sanitario y de los enfermos desde sus habitaciones (ya no
serían 'salas' comunitarias) hasta los quirófanos, porque la vida podía ser cuestión
de minutos. Si con la revolución industrial el tiempo era dinero, con la revolución
sanitaria, el tiempo se había convertido en vida. Y aunque el tiempo corría muy
deprisa, lo hacía de un modo más veloz para las ciencias ciertas de la salud que
para la incierta ciencia de la arquitectura. Tras el periodo de entreguerras del siglo
XX, arquitectura y medicina comienzan a distanciarse respecto de los planteamientos
aquí estudiados, a pesar de que ambas disciplinas procuren el bienestar de los
seres humanos, ya que lo hacen en tiempos distintos, y la arquitectura hospitaria
haya terminado por configurar pequeñas ciudades autónomas dentro de las
grandes metrópolis con su red de ambulatorios jalonando la geografía urbana.
Las relaciones entre ambas disciplinas estaban ya muy mediatizadas por los fuertes
condicionantes que introdujeron las exigencias de las imprescindibles maquinarias
de diagnosis e intervención de enfermedades y de confort de enfermos, así como
por el nuevo modo de entender la asitencia sanitaria de un modo más próximo
al paciente, ahora ya usuario.
95
Fig. 13b-Vista exterior de época del Sanatorio Virgen del Socorro en Alicante (1950)
En Alicante, sólo diez años después de haber entrado en funcionamiento
el hospital provincial, en 1942, se comenzó el Sanatorio y Casa de Reposo “Virgen
del Socorro” [Fig. 13a/b] (hoy Hospital del Perpetuo Socorro), obra de Miguel
López González (1907-1976). Los planteamientos distributivos ya fueron otros:
se atendió a las funciones específicas debidamente articuladas por los recorridos
horizontales y por los ascensores verticales, dando libertad a la planta para que
mejorase su orientación y sus vistas, optimizando el soleamiento: utilidad,
flexibilidad y economía, en palabras de su autor (López 1950). Este pequeño
'hospital' -en su origen: sanatorio- crecía en altura, cambiaba su fisonomía y se
volvía blanco aséptico, higiénico e inmaculado, como los hábitos de las monjas
que atendían a pacientes y enfermos; su antecedente inmediato había sido el
Instituto Provincial de Higiene en la misma ciudad y del mismo autor (193643/45), si bien, en este no habían camas, era un centro de atención 'de día' por
especialidades médicas (Martínez 2008). La reestructuración de la sanidad era
de nuevo una cuestión de Estado para que los enfermos dejaran de ser siempre
pobres y la sanidad la 'hermana pobre' de los servicios públicos de un estado
social. Desde la segunda década del siglo XX había comenzado a imponerse un
nuevo tipo hospitalario que se desarrollaba en altura, tanto para los hospitales
generales como para los especializados.
En Alicante, este cambio se reflejó tanto en la construcción del hospital
“Residencia 20 de Noviembre” (1951-56) [Fig. 14], como en el hospital
Cardiovascular de San Vicente (1950, 56-63) [Fig. 15], proyectado por el arquitecto
96
Fig. 14- Vista del hospital-residencia “20 de Noviembre” de Alicante (ca. 1951-56)
Aisna (desde el Mº de la Gobernación) y dirigido por el propio Miguel López.
Desde la II Guerra Mundial, además de la especialización hospitalaria, se abríría
un nuevo camino que intentaba acercar la medicina a los ciudadanos mediante
una arquitectura próxima para la consulta médica, invirtiendo el ciclo: prevenir
antes que curar. Pero este episodio, que urdió una red de ambulatorios y
consultorios por la geografía del Estado entrelazada con las nuevas estructuras
de la cobertura sanitaria y social pública, constituye un nuevo relato.jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj
Este recorrido por quinientos años nos ha llevado a descubrir los avances
de la medicina para hacer frente a las enfermedades y cómo, en el camino, se ha
ido enhebrando un tejido con las aportaciones de la arquitectura que se plegaba
a las exigencias científicas de la medicina y la enfermería. El hospital era un
artefacto para curar: del tipo cruciforme al radial, del pabellonario a la colonia
del sanitarium. Los balnearios termales y marinos eran los 'otros' hospitales:
residencias para sanar. Por último, la diferenciación: hospitales centralizados o
especializados para intervenir dolencias y residencias o sanatorios para tratar
enfermedades; ambas modalidades ya en altura. Casi podríamos intuir que los
hospitales han mirado a su interior, más a la organización de sus espacios, cuando
se trataba de curar enfermedades graves, cuando se hacía necesaria la intervención
97
Fig. 15- Planta baja actual del hospital Cardiovascular de San Vicente (1950-63)
y, sin embargo, han mirado más a su alrededor, al exterior, al paisaje verde y al
mar azul, cuando han tenido que enfrentarse a enfermedades largas. Al interior
la cura -hospitales-, al exterior la prevención -balnearios-, como si la salud, cada
vez, dependiera más del modo de vida que de las garantías del remedio. Las
ciencias de la salud han progresado en un doble sentido: curar las enfermedades
para evitar la muerte y educar en la higiene (en su más amplio sentido) para evitar
las enfermedades. Invertir, pues, en calidad de vida, a lo que se ha sumado la
arquitectura.
Los intereses de estas disciplinas son distintos: la medicina y la enfermería
procuran más por restaurar el bienestar de inmediato mientras que la arquitectura
procura crear las condiciones para que este bienestar se prolongue. El
distanciamiento entre ellas no impide nuevas aventuras juntas, pero los niveles
técnicos, tecnológicos y de instalaciones hacen cada vez más difícil la reunión de
estas antiguas disciplinas, cada cual con su punto de vista artístico. Sea cual fuere
el futuro, hemos evidenciado que se ha evolucionado desde una arquitectura para
curar enfermedades, los hospitales, a otra preparada para realizar largos tratamientos,
los balnearios y sanatorios (o preventorios). Este largo camino refleja el cambio
de nuestros hábitos sociales como consecuencia de los nuevos modos de entender
la medicina y la enfermería: invertir en salud es prevenir más que curar. Porque
el tiempo es vida y la enfermedad nos aleja de ella.
98
BIBLIOGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES
Attewell, A.: “Florence Nightingale (1820-1910)”, Perspectivas: revista trimestral
de educación Comparada, vol. XXVIII, n° 1, 1998, París, pp. 173-189; también
en <http://www.ibe.unesco.org/publications/Thin-kersPdf/nightins. PDF>
pp. 1-13 (2011·02·01).
Bérchez Gómez, J. (coord.) (1983), Catálogo de Monumentos y conjuntos de la
Comunidad Valenciana (2 tomos), Valencia, Conselleria de Cultura, Educació
i Ciència-GV.
Bernabeu-Mestre, J. & Alter (eds.) (2008), Salut i societat als municipis valencians:
una perspectiva històrica (Seminari d'estudis sobre la Ciència), Valencia, Denes.
Bonilla di Tolla, E. (dir) & Alter (2009), Lima y El Callao. Guía de Arquitectura y
Paisaje, Madrid, Junta de Andalucía.
Bonmatí Medina, R. (1988), Santa Pola. Datos históricos y curiosidades (III), Alicante,
Ayuntamiento de Santa Pola.
Calduch Cervera, J. y S. Varela Botella (1979), Guía de Arquitectura de Alacant,
Alicante, Colegio de Arquitectos de Alicante.
Coromines, J. (2005), Breve diccionario etimológico de la lengua castellana [1961],
Madrid, Gredos.
Crathorne, J. (1988), The Royal Crescent. Book of Bath, London, Collins and Brown.
Dale, A. (1950), The History and Architecture of Brighton, Brighton, Bredon &
Heginbothom.
Durand, J. N. L. (1981), Compendio de Lecciones de Arquitectura. Parte gráfica de
los cursos de Arquitectura [1821], Madrid, Pronaos (edición facsímil con
prólogo de R. Moneo).
Estellés Ceba, J. J. (1991): “Una arquitectura de la malaltia: de l'aïllament a la
medicina preventiva” en Calduch, J. y J. M. Puig, Arquitectura sanitaria
valenciana projectes i obres, València, Servei Valenciá de Salut, 1991 (recogido
también en su traducción al castellano en: Llopis, A. (ed.) (2009), Juan José
Estellés Ceba. Escritos y obra plástica (1935-2007), València, Muvim, pp:
122-126).
Figueras Pacheco, F. (1951): Hospital Provincial de Alicante: pasado, presente y
futuro de su obra benéfico social, Alicante, s/ed.
Forner Muñoz, S. (coord. vol.) (1985), Historia de la Provincia de Alicante, tomo
V, Murcia, Mediterráneo.
Foucault, M. (2005), Vigilar y castigar. Nacimiento de la prisión [1975], México
D.F. y Buenos Aires, Siglo XXI.
Galindo Mateo, R. (2002), Balnearios del Mar Menor. Análisis histórico-constructivo,
Trabajo Final de Carrera de Arq. Técnica, Alicante, EPS-UA.jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj
99
García Pérez, J.: “El Hospital Civil de Oliver” y “El Matadero Municipal” en
Santonja Cardona, J. Ll. y J. M. Segura Martí (2006), Historia de Alcoy,
Alicante, Marfil, pp: 344-345 y 370-371.
Gisbert Cortés, J. J. (1994), Miscelánea Histórica del Balneario de Benimarfull (18301940), Alicante, Instº Cultura Juan Gil-Albert.
Gomila, J. J. (1998), Menorca, Guía de Arquitectura, Mahón, Col·legi Oficial
d'Arquitectes de Balears (Delegació de Menorca) i Editorial Menorca.
González Avilés, B. (2008), Catálogo de planos y fotografías de Balnearios de Mar
de las costas de Alicante y Murcia, Trabajo para el DEA, Alicante, EPS-UA.jjjjjjjjjjj
Guardiola Picó, J. (1999), Reformas en Alicante para el siglo XX. Tercera parte
[1909], Alicante, COEPA y Consellería Medio Ambiente-GV (edición facsímil
con estudios preliminares de J. M. Perea Soto, A. Martínez Medina, J. F. Vera
Rebollo y J. Olcina Cantos).
Guilabert Requena, J. y J. Tortosa Aura (text.) (2010), Alicante en las fotografías
de Oscar Vaillar Gascard, 1894-1919, Valencia, Tívoli.
Hembry, P. (1990), The English Spa, 1560-1815. A Social History, London, The
Atolone Press, London.
Iglesias Picazo, P. (2011), La habitación del enfermo. Ciencia y arquitectura en los
hospitales del Movimiento Moderno, Barcelona, Fundación Caja de Arquitectos.
Jaén i Urban, G. (dir.) & Alter (1999), Guía de Arquitectura de la Provincia de
Alicante, Alicante, Instº Cultura Gil-Albert y CTAA, también en <http://www.
ua.es/personal/ gaspar.jaen/ga/gaindice.htm> (2011·05·17).
Lampérez y Romea, V. (1993), Arquitectura Civil Española de los siglos I al XVIII
(2 tomos) [1922], Madrid, Giner (edición facsímil).
López González, M.: “Sanatorio y Casa de Reposo <Virgen del Socorro> en
Alicante”, rev. Arquitectura, nº 101, 1950.
López Piñero, J. M. (2002), La Medicina en la Historia, Madrid, La Esfera de los
Libros.
Kaufmann, E. (1980), Tres arquitectos revolucionarios: Boullée, Ledoux y Lequeu
[1952], Barcelona, Gustavo Gili.
Massa, M. (ed.) (2005), Passeggiate lungo molti mare, Firenze, Regione Toscana,
Provincia di Lucca y Comune di Viareggio.
Martínez Medina, A. (1998), Arquitectura de la ciudad de Alicante, 1923-1943. La
aventura de la modernidad, Alicante, Instº Juan Gil-Albert y CTAA.
Martínez Medina, A.: “Paisaje, ciudad y arquitectura turísticos del Mediterráneo,
1923-1973”, en Landrove, S. (resp. ed.) (2004), Arquitectura Moderna y
Turismo: 1925-1965, Valencia, Fund. DoCoMoMo Ibérico y UPV, pp: 231241.
100
Martínez Medina, A. y J. Oliva Meyer, Dibujos y arquitectura de Miguel López
González, 1932-1968, Alicante, Colegio Territorial de Arquitectos.
Martínez San Pedro, R. (1974-a), Historia de los Hospitales de Alicante, Alicante,
Instº Estudios Alicantinos.
Martínez San Pedro, R. (1974-b), Historia del Hospital Militar de Alicante, Alicante,
s/ed.
Mateo Martínez, C. (coord.) & Alter (1999), Los inicios de la modernización en
Alicante 1882-1914, (catálogo exposición homónima), Alicante, Fund. CAM.
Moreno Sáez, F. (dir.) (1990), Historia de Alicante, (2 tomos), Alicante, Patronato
V Centenario y Ayuntamiento.
Navarro, R. (2002), Historia de la Sanidad en España, Barcelona, Lunwerg.
Olcina Cantos, Jorge (1997): “Clima y ciudad: del Higienismo al
Medioambientalismo Urbano” en Guardiola Picó, J. (1999).jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj
Pascual Artiaga, M. (2009), Vivir, enfermar y morir en el Alicante decimonónico:
1805-1857, tesis doctoral, Alicante, Dpto. de Enfermería Comunitaria,
Medicina Preventiva y Salud Pública e Historia de la Ciencia, Universidad
de Alicante.
Pecourt, J. y J. L. Piñón (1997), La Valencia marítima del 2000. Estudio del frente
marítimo desde Sagunt hasta Cullera, Valencia, Fundación Bancaixa y Colegio
Territorial de Arquitectos de Valencia.
Perdiguero, E. y J. Bernabeu: “Un reto a la modernización: el control de la
enfermedad y la muerte” en Mateo Martínez, C. (coord.) & Alter (1999).
Pérez Escolano, V. (1990): “La mirada matinal de la arquitectura sanitaria andaluza”
en: Rodriguez, E. (dir.), Arquitectura sanitaria en Andalucía. Centros de atención
primaria, Sevilla, Junta de Andalucía.
Pérez Fernández, M. R. (2005), Principios de Hidroterapia y Balneoterapia, Madrid,
McGraw-Hill/Interamericana de España.
Pevsner, N. (1979), Historia de las Tipologías Arquitectónicas [1976], Barcelona,
Gustavo Gili.
Porter, R. (ed.) (1990), The Medical History of Waters and SPAS, London, Institute
for the History of Medicine.
Punset, E. (2007), El alma está en el cerebro. Radiografía de la máquina de pensar,
Madrid, Punto de Lectura.
Sánchez Santana, E. (1997), Residencia Invernal de Alicante [1889], Alicante,
COEPA y Consellería del Medio Ambiente-GV, 1997 (reedición facsímil con
estudios preliminares de J. Olcina Cantos, R. Ballester Añón, M. L. Cereceda
y J. F. Vera Rebollo).
101
Sempere Maestre, J. (1934), Alicante, Guía General: Industria, Turismo y Comercio,
Alicante, s/ed.
Taberner Pastor, F. & Alter (2007), Guía de Arquitectura de Valencia, Valencia,
Ícaro-Colegio Territorial de Arquitectos.
Tatjer i Mir, M. (2002), Història termal de Caldes de Montbui, Barcelona, Ajuntament
de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus.
Trillo, J. L. (1990): “La composición neoclásica. La arquitectura de pabellón y
otros proyectos”, en Rodríguez, E. (dir.), Arquitectura sanitaria en Andalucía.
Centros de atención primaria, Sevilla, Junta de Andalucía.
Varela Botella, S. (1980), Guía de Arquitectura de Alacant (2º tomo), Alicante,
Colegio de Arquitectos.
Varela Botella, S. (dir.) & Alter (1999), Eclecticismo y Modernismo en Alicante,
1850-1917, Alicante, Obras Sociales de la CAM.
Vera Rebollo, J. F. (1987), Turismo y urbanización en el litoral alicantino, Alicante,
Instº de Estudios Juan Gil-Albert, Colegio de Arquitectos y Diputación.
Vinyes, F. (2004), Hidroterapia. La curación por el agua [1994], Barcelona, RBA
Libros.
PROCEDENCIA DE LAS ILUSTRACIONES:
(01) Archivo Municipal San Vicente del Raspeig, (02) Libro de Bérchez 1983,
(03) Libro de Iglesias 2011, (04) Google Earth 2011, (05) Libro de Forner 1985,
(06) Libro de Pevsner 1979, (07a-07b) Archivo Histórico Diputación Provincial
de Alicante, (07c) Libro de Mateo 1998-II, (08) fotografía de J. Oliva, ca. 1998,
(09) Libro de Mateo 1998-I, (10a-10b) Libro de Mateo 1998-I, (11) Trabajo de
González 2008, (12) Libro de Sánchez 1997, (13a-13b) Revista Arquitectura de
1950, (14) Libro de Mateo 1998-II y (15) Archivo Municipal de San Vicente del
Raspeig.jjjjjjjjjjjjjjjj
EL BALNEARI DE BENIMARFULL
DURANT ELS SEGLES XVIII I XIX
A TRAVÉS DE L'OBRA DE MADOZ
COMPLEMENTAT AMB ELS TRACTATS
D'HIDROLOGIA MÈDICA DE L'ÈPOCA
EL BALNEARI DE BENIMARFULL DURANT ELS SEGLES XVIII I XIX
105
EL BALNEARI DE BENIMARFULL
DURANT ELS SEGLES XVIII I XIX
A TRAVÉS DE L'OBRA DE MADOZ
COMPLEMENTAT AMB ELS TRACTATS
D'HIDROLOGIA MÈDICA DE L'ÈPOCA
Amparo Marco Torres
Metgessa d'atenció primària del Centre de Salut "Nou Moles" de València.
Estudiant de tercer cicle de la Facultat de Medicina. Universitat de València
Empar Sanz Marco
Resident 4rt any d'oftalmologia de l'Hospital Universitari de València "La Fe"
RESUM
La present comunicació, forma part de la investigació realitzada en la
tesi doctoral La sanitat valenciana en l'època de Madoz a través de su Diccionario
Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Amb aquest
treball volem donar una visió general de la situació sanitària que hi havia en la
primera meitat del segle XIX en els pobles valencians, a través de l'obra de Madoz
complementat i contrastat amb les fonts de l'època. El treball de la tesi doctoral
té com a finalitat investigar i oferir una visió de la salut, les malalties, els recursos
i l'assistència sanitària, que disposaven les poblacions rurals i els nuclis urbans
valencians en aquesta època, els establiments hidrotermals formaren una part
important dels recursos sanitaris amb què comptava la població, dins d'aquesta
línia en la present comunicació, oferim una visió del balneari de Benimarfull,
com a font de salut en el segle XIX. La comunicació es basa principalment en
l'anàlisi de la informació continguda sobre el balneari a través del Diccionari de
Madoz, complementat amb les fonts de l'època, com són els Tractats d'Hidrologia
del segle XVIII i XIX, i les memòries dels metges directors de l'establiment, així
com Bibliografia secundària, relacionada amb la història de la salut pública al
País Valencià. Donem a conèixer la situació i l'origen del balneari, les infraestructures
106
tant arquitectòniques com les instal·lacions tècniques i l'aplicació terapèutica de
les aigües. Hem recuperat les diverses anàlisis químiques que es feren per diversos
autors, no exemptes de polèmica en moltes ocasions, així com l'impacte econòmic
en la població, finalment hem confeccionat un llistat dels diversos directors
mèdics que hi hagueren.
1.INTRODUCCIÓ: FONTS HISTÒRIQUES, UBICACIÓ I ORÍGENS D E L
BALNEARI DE BENIMARFULL
1
Benimarfull és un dels quatre pobles situats en la vall de Travadell. En
l'època de Madoz pertanyia al partit judicial de Cocentaina, es troba a 38º 45'
de latitud Nord i 3º 22' de longitud Est, del meridià de Madrid. A meitat del segle
XIX, en el registre demogràfic realitzat per Madoz (1842) tenia una població de
439 habitants, dels quals 104 eren veïns, a finals del segle XIX en el cens de 1897
havia augmentat a una població de dret de 797 habitants, però al llarg del segle
XX es presenta una inversió demogràfica, de manera que en el cens del 2009
només compta amb una població de 440 habitants. Actualment pertany a la
comarca alacantina del Comtat de Cocentaina. En l'obra de Cavanilles Observaciones
sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia
escrita en 1797, no es fa cap referència sobre l'existència a Benimarfull d'una font
ni de cap balneari. Sobre el descobriment i ús de les aigües de Benimarfull, podem
fer-nos una idea pel que parla García Castañón en la memòria de 1866:
El manantial de Benimarfull toma su nombre, según opinión común del pueblo en cuyo
territorio se halla, en un sitio llamado del Prat a la parte norte, este es de origen árabe, y
según se comprende está compuesta de los dos nombres, Beni y Marfull, que significan el
nombre del fundador de aquella aldea. Muchos años debieron trascurrir, desde la existencia
del manantial hasta el descubrimiento, porque la tradición manifiesta que a mediados del
siglo diez y siete, los habitantes del susodicho pueblo advirtieron que en el sitio del Prat
había aguas de mal olor, sin haber fijado más la atención sobre ellas, hasta principios del
siglo pasado, que la casualidad hizo que se notaran sus escelentes virtudes medicinales en
2
los animales
Les mateixes explicacions havia fet anteriorment Joaquín González
1
La vall de Travadell comprenia els quatre pobles següents: Benimarfull, Benillup, Gorga, i Millena, entre les
muntanyes de Serrella i Almodayna, als peus del port d'Albaida.
2
García Castañón (1866) p 23.
107
Villagrasa en 1848. En efecte, el que és ben cert és que els veïns del poble
observaren que algunes mules de la població quan es criaven, morien d'una
malaltia anomenada "Bora" que provocava una inflamació de les glàndules
submaxil·lars i conduïa a la mort dels animals, però varen veure que les mules
que anaven a pasturar al lloc del Prat i bevien aigua de la que feia mal olor, els
animals començaven a sanar de forma lenta, resolent-se la malaltia i desapareixent
la inflamació ganglionar i les tumoracions. L'aigua s'arreplegava en un pou, per
a que els animals la begueren. Posteriorment el seu propietari la va canalitzar fins
al lloc, on més endavant construïren el balneari de Benimarfull. García Castañón
situa la data des de 1812 a 1819, quan es comença a utilitzar l'aigua de Benimarfull
com aigua medicinal, també és per casualitat que s'advertiren les propietats
medicinals, al observar en algunes dones que llavaven la roba en aquesta aigua,
3
que les lesions eruptives que tenien en la pell, pricipalment les psoriàsiques,
notaren que al cap d'un temps milloraven, fins al punt que en el cas de la sarna
curaven, així és com es va córrer la veu, hi acudiren persones afectades d'erupcions
cutànies, herpes, èczemes, que varen sanar després de prendre-les begudes o en
banys, des d'aleshores les aigües de Benimarfull varen començar a utilitzar-se
com mineromedicinals. Segons Pedro Mª Rubio fins a 1831 no s'havia pres en
4
molta consideració aquest brollador. Més endavant en 1846, és quan el propietari
de les aigües mineromedicinals de Benimarfull, Juan Bautista Payá, va demanar
5
a la Junta Suprema de Sanitat, mitjançant una instància a la Reina, la idoneïtat
de les aigües de Benimarfull com aigües de categoria medicinal i va proposar el
3
Cal tindre en compte que en el segle XIX quan es parla de psoriasi no es refereix a la malaltia autoimmune
tal i com s'entén actualment, en 1848 Hurtado de Mendoza en el seu vocabulari definia les erupcions
psoriàsiques en aquests termes: Psora és la paraula que antigament tenia altres accepcions, actualment s'usa
com sinònim de Sarna. Psòric és sinònim de sarnós. També ens informa que Alibert anomena Psoriasi a la sarna
pustulosa que no es produïda pel Acarus scabei, i que per consegüent es cura de diferent manera, o amb
diferents remeis. Al llarg del segle poc havia canviat el significat així, E. Littré en 1889 parlava d'erupcions de
la naturalesa de la sarna.
4
De fet en el tractat del catedràtic de Terapèutica i Matèria Mèdica de Barcelona Juan Bautista Foix Gual
anomenat. “Noticia de las Aguas Minerales más principales de España. Apéndice al curso de materia médica
o farmacología” que s'havia publicat en 1840, Benimarfull no apareix per cap lloc descrita, perquè encara no
era considerada aigua medicinal.
5
La instància que va escriure el propietari de les aigües de Benimarfull a S.M. la Reina Isabel II, està datada a
"Madrid 23 de febrer de 1846", sol·licitant la declaració oficial d'aigües medicinals, per a les aigües de Benimarfull.
Prèvia inspecció facultativa i el nomenament de Joaquín González com director interí. González Villagrasa,
començà a treballar, en el brollador d'aigües sulfuroses de Benimarfull en 1831, segons ens dirà posteriorment
quan ja és Director de l'establiment, i en aquella època ho va fer de manera filantròpica i només impulsat pel
desig de fer públiques les virtuts d'aquestes aigües tan beneficioses a la humanitat dolenta. Payá en el mateix
document que havia dirigit a la Reina, expressava les intencions de construir un establiment en el brollador
108
nomenament com Director interí de l'establiment al metge d'Alcoi, Joaquín
González Villagrasa, perquè aquest metge segons Payá, les havia estudiades,
analitzades i observades clínicament. González Villagrasa en 1848 ens relatava
l'inici de la construcció del balneari:
Y efectivamente, el año 1845 pasó á usar las aguas sulfurosas del Valle de Travadell, Dña.
Maria del Pilar Terol, de la ciudad de Alcoy ostigadísima de un herpes flictenoso que ocupaba
ambas manos hasta los codos que le impedia el libre ejercicio de sus quehaceres domésticos
de cuyo fastidioso padecimiento quedó enteramente buena, despues de una incomoda
agravacion por el solo uso interno del agua medicinal y baños parciales en un pequeño pilon
donde caia el agua que estaba á la intemperie. En vista de tan inesperada como prodigiosa
curacion Don Antonio Boronat esposo de esta señora, practicó las más vivas diligencias para
asociarse él y otro compañero de Alcoy con el propietario y dueño de la fuente para edificar
6
sobre ella construyendo sin perder momentos
En 1850 Pedro María Rubio catalogava l'establiment de Benimarfull
com de qualitat bona, és a dir estava entre els excel·lents, on es trobava Busot, i
els mitjans, on es trobava el balneari valencià de Bellús. Madoz recull poca
7
informació de la Font Podrida de Benimarfull sobretot perquè quan l'informador
escriu, el balneari estava acabant-se de construir i era un establiment jove, així i
tot encara ens fa una breu descripció del que serà el balneari de Benimarfull.
2.EDIFICI I ESTRUCTURA DEL BALNEARI
Segons la veu, es tracta d'un edifici que estava en construcció en l'any
1848, promogut pel propietari de la font i un grup de burgesos. Anava a tindre
85 pams de llarg, i estaria dividit en dues naus, una d'elles la de l'entrada principal
tindria una alçaria de tres pisos i l'altra seria un pis més alt, és a dir constaria de
de Benimarfull, i explicava que la supervisió de les obres la faria el metge González Villagrasa. El Governador
polític d'Alacant, mitjançant un comunicat amb data 28 de març de 1846, va donar suport a la petició de l'amo
de les aigües de Benimarfull i recomanà com metge interí a Joaquín González Villagrasa, qui, finalment, serà
nomenat de forma interina, passant a ser el primer Director del balneari de Benimarfull. Payà es va associar
amb dos veïns d'Alcoi formant una empresa que es féu càrrec de la construcció i posterior manteniment de
l'establiment.
6
González Villagrasa, memòria de 1848, pp 13, 14.
7
S'anomenava Font Podrida per l'olor i sabor a ous podrits, la qual cosa era pròpia de les aigües sulfuroses.
També era anomenada Font del Baral. Era una font d'aigua mineral situada al llit del barranc “Azufre”, que
s'utilitzava, tant per a beure com per a bany. La Font del Baral o Podrida també era coneguda com font del
Prat i de l'aigua del “Azufre”.
109
quatre. Com es veu, la intenció era fer un edifici capaç i amb comoditats pròpies
de l'època, amb un ample vestíbul, situat en la primera planta que serviria com
punt de reunió de tots els banyistes que hi acudiren, en aquest vestíbul, Madoz
informa que es trobava una font de jaspi amb aixeta de bronze, que subministrava
l'aigua de beguda per a tots, i unes altres tres amb piles de pedra per a banys
generals. L'aigua estava fresqueta i necessitava preparar-se per a que estiguera
sota les condicions terapèutiques que el metge havia prescrit, així doncs tot seguit
a les piques d'aigua estava col·locada la caldera d'aigua calenta, d'aquesta manera
la gent podia prendre banys en les condicions de temperatura adequades, perquè
les aigües de Benimarfull eixien del brollador a una temperatura aproximada
d'uns 17ºC. desagradable per al bany.
Per altra banda també hi havia en la segona planta una font per prendre
banys parcials. Les paraules de Madoz són:
El cuerpo del edifico tendrá unos 85 palmos de largo, dividido en dos naves con 3 pisos, la
de la fachada principal y 4 la segunda; en la primera hay un desahogado zaguán con una
fuente a la testera y algunos poyos enclavados en las paredes; y en la testera de la segunda
se ve un cuarto ó departamento con otra fuente de agua mineral para tomar baños parciales,
y otros 3 con igual número de pilas de piedra para los baños generales, á continuación de
8
todo lo cual está colocada la caldera de agua caliente
A continuació la veu continua explicant les infraestructures que hi havia
en el balneari, com era l'existència d'un estany que estava situat d'esquena a
l'edifici. L'aigua de l'estany que provenia del brollador, s'arreplegava en un dipòsit
en forma de volta que tenia unes canonades i aixetes que estaven ben tancades
perquè no es perderen els minerals a causa de l'evaporació i es conservaren
d'aquesta manera les propietats terapèutiques de l'aigua. Finalment Madoz descriu
l'hostalatge de l'edifici que havia sigut construït en el pis superior, on hi havia
10 habitacions per dormir, amb tot el que era necessari per a poder romandre
amb comoditat, així com la previsió de construir una fonda amb menjador, on
es serviren menjars de qualitat des dels més delicats fins i tot els de luxe ."En los
pisos altos se han construido 10 cuartos ó habitaciones con alcobas, armarios,
mesas, sillas, espejos y tablados de cama, y se está preparando una especie de
fonda que será servida por un cocinero inteligente, con todo género de comidas
9
aun las más delicadas y hasta de lujo, á precios bastante módicos". A més a més,
8
Madoz Facsímil tom I, p 165.
Ibídem, p 165.
9
110
per poder donar hostalatge a totes les persones que acudiren a prendre les aigües,
també hi havia la possibilitat que la gent del poble allotjara en les seues cases tots
els que hi acudiren per aprofitar les aigües. Aquesta descripció que hi ha al
Diccionari, ve corroborada per la memòria del Director González Villagrasa en
1848 qui es lamentava que només hi haguera dotze habitacions disponibles per
als banyistes. Més endavant passats uns vint anys amb l'edificació conclosa i
l'establiment en funcionament, no s'havia quasi remodelat, ni ampliat de forma
adequada a la concurrència que hi havia, tal i com ho confirma García Castañón,
10
Director mèdic del balneari en la memòria reglamentària de l'any 1866. En
l'entresol hi havia 5 habitacions, en el primer pis 7 habitacions i en el segon 11
habitacions. Cada pis tenia el seu retret. L'any 1865 varen construir una capella.
A més a més davant del balneari s'havia construït un passeig, que servia per a
que la gent que hi anava fera llarg passejos.
Fig. 1- Copia del «Establecimiento de los Baños de Benimarfull», signat a Alcoi, el 5 de maig de 1868, per
11
Francisco Gisbert Payá. Plànol en tela. Escala 1:500. 29 x 40 cm. (Font: Biblioteca de la Universidad
Complutense de Madrid, ucm.es)
10
Per García Castañón sabem que hi ha quatre plantes, baixa, entresol, primer pis i segon pis. La planta baixa
estava dividida en dues meitats per un vestíbul, en la part dreta i junt a la zona sud de l'edificació estava situada
la font mineral, que servia de beguda, en la part esquerra estaven situades les peces amb piques de marbre,
que servien per als banys, que es nodrien de dues aixetes, una d'aigua natural i l'altra que provenia d'una
caldera. En aquesta planta hi havia una cuina espaiosa, un menjador i un saló on es reunien els banyistes
desprès del bany.
11
Aquest plànol va acompanyat del següent escrit: "Memoria que en conformidad con lo que dispone el artículo
24 del nuevo reglamento orgánico para los establecimientos de aguas minerales de 11 de marzo del presente
año, elevan los condueños del de las de Benimarfull á la dirección general de Beneficencia y Sanidad del Reyno.
/ Bautista Moltó. Publicación 1868."
111
Finalment, la descripció que fa de l'edifici uns quant anys després, el
metge director Antonio Llorca en la memòria de 1872, quan el balneari està
funcionant de forma regular i plena, ens dóna una idea de com arribà a ser el
balneari de Benimarfull en la segona meitat del segle XIX. Segons Llorca, l'edifici
era de prou gust, tenia la forma de paral·lelogram, amb unes mesures de 27
metres de llarg per 9 d'ample, i de construcció sòlida. La façana principal estava
orientada cap a l'Oest. Constava de 4 pisos, planta baixa, entresol, pis principal
i segon pis. En la planta baixa hi havia una galeria prou espaiosa i entaulellada,
que donava pas a 4 habitacions, en cada una hi havia una pica de marbre blanc
que s'omplia d'aigua mineral a través de dues aixetes, una portava aigua a
temperatura natural i l'altra aigua a temperatura calenta, que provenia d'una gran
caldera que servia per a calfar-la. Les habitacions tenien finestres amb persianes
per a que hi haguera llum natural. També s'havien col·locat piques per a banys
de seient i banys de doll. L'establiment estava proveït d'un bany de zinc, que era
portàtil i que es podia dur a les habitacions del pis superior, per a que els malalts
que ho necessitaren pogueren prendre el bany en l'habitació. La font mineral
estava situada en la paret Sud de l'edificació. El nombre d'habitacions no s'havia
modificat molt des de García Castañón, de manera que Llorca informava de
l'existència de 28 habitacions, que estaven situades 7 en el entresol, 7 en el pis
principal i 14 en el segon pis, en cada habitació hi havia: un taula, una còmoda,
cadires, i perxes i un llit de ferro. També hi havia un saló de reunions, un despatx
i un menjador. Malgrat tota aquesta bona descripció de l'establiment que s'havia
fet en 1872, sembla que no s'havia dut a terme un bon manteniment del balneari
de manera que en 1889, el Director mèdic Adolfo Cervera Torres relatava en la
memòria anual, les millores que s'havien fet en l'establiment perquè aquest estava
parcialment en enrunes, així com la millora de les instal·lacions balneàries amb
l'adquisició d'aparells. Però les reformes que Cervera considerava que es farien
en un futur i millorarien molt l'establiment, quedaren en bones intencions, així
6 anys després, Diego González Rodríguez metge supernumerari dels banys en
1895 es lamentava de l'escassesa de concurrència així com la carència absoluta
de mitjans necessaris. Ja acabant el segle, en 1898 el metge Director Arturo Pérez
Fábregas informava del canvi de propietari del balneari i de les noves obres que
s'havien realitzat en l'establiment, el qual fins aleshores, havia tingut un únic
edifici per al balneari, l'hostalatge, la fonda i les dependències tot en un estat
molt antiquat. Els nous propietaris, Eduardo González de València i Miguel Vitoria
112
d'Alcoi, feren construir de nova planta un edifici de banys i aparells hidroterapèutics
així com nous dipòsits d'aigua per remeiar el poc cabal del brollador i que era
necessari fer per atendre les necessitats de l'establiment. L'antiga edificació era
destinada a la fonda, salons de reunió i algunes habitacions, però malgrat les
reformes que s'havien fet en l'establiment, sembla que no havien tingut l'èxit
desitjat. Totes les deficiències descrites pel Director es multiplicaven com a
conseqüència de les inundacions que ocorrien cada vegada que plovia, omplint12
se les instal·lacions del balneari, amb més d'un metre d'aigua.
3.CARACTERÍSTIQUES I
PROPIETATS DE LES AIGÜES
13
- Classificació. Eren unes aigües sulfuroses fredes. Monasterio Correa en canvi,
parla d'aigües hidrosulfuroses i calentes.
- Propietats físiques. La temperatura que presentava l'aigua era de 14ºR (17,5 ºC)
essent fixa, constant i igual en els banys que en el brollador, independent de
l'estació de l'any. El pes específic era de 1,08. El cabal era constant i permanent
de 12 litres per minut. Madoz ens informava que l'aigua del brollador era clara
14
i transparent, incolora, d'olor i sabor hepàtic, característica que desapareixia al
estar en contacte prolongat amb l'aire. Coïa bé les llegums i dissolia el sabó.
-Propietats químiques. Els primers treballs sobre l'anàlisi de les aigües corresponen
15
als assajos del metge Director de Benimarfull Joaquín González i Villagrasa:
Pedro María Rubio,
16
aportava les
anàlisis d'aquesta
aigua, parlava de
l'existència de tres
12
En més d'una ocasió els banyistes havien d'eixir dels banys tal i com estaven, de vegades nuets, per protegirse de la inundació, per tal motiu Pérez Fábregas demanava fer una reforma de la instal·lació balneària, distinta
de la que hi havia o reformant l'existent.
13
Monasterio Correa (1850, p 305) no sabem perquè va donar aquesta dada discordant. Anastasio García López
en la Guía del Banyista de 1869, les presenta segons la nomenclatura oficial i la nomenclatura químic terapèutica
com aigües sulfuroses fredes, són aigües per la temperatura, fresques de 22 a 27ºC.
14
Olor i sabor hepàtic es refereix a olor i sabor a ous podrits.
15
González i Villagrasa va començar a fer les anàlisis en 1831, però no és fins a 1845 quan envia els resultats
obtinguts al Governador de la província.
16
Pedro María Rubio (1853) p 133.
113
anàlisis, una feta per un farmacèutic de Barcelona, l'altra publicada en 1847 per
17
Joaquín Fernández i López i la tercera era un assaig analític que havia fet el
18
Director dels banys Joaquín González i Villagrasa. Les dades que dóna Madoz
corresponen a les anàlisis de Fernández:
19
Pes específic 1,08.
Mineralitzadors per lliura d'aigua mineral:
20
21
En 1860 les anàlisis que Durand-Fardel donava per a les aigües de
Benimarfull en el Dictionnaire général des eaux minérales et d'Hydrologie Médicale,
eren exactament les que dóna Fernández López.
Durand-Fardel el cita com l'autor però a més a més fa la transformació
22
de les unitats emprades per Fernández, de grans per lliura a grams per litre:
17
L'anàlisi de Joaquín Fernández i López, Director mèdic de l'establiment de Busot es va publicar en l'opuscle
que va escriure en 1847 sobre les aigües de Benimarfull i Penàguila, els estudis analítics de les aigües de
Benimarfull varen ser fets en novembre de 1846. Fernández López (1847) p 26.
18
Madoz escriu en el Diccionari que l'informador de les aigües de Benimarfull era Joaquín Fernández. Aquestes
anàlisis són les mateixes que reprodueixen Pérez de la Flor J. i Manuel González de Jonte en el Novísimo manual
de Hidrología Médica Española de 1853 (pp 182, 183), també és el mateix que apareix en Manual de las Aguas
Minerales de España y principales del extranjero de Francisco Álvarez Alcalá en 1850 (p 44) Tota la informació
que donen és un calc de la informació que Madoz havia donat uns anys abans en el Diccionari.
19
També es conegut com àcid sulfhídric o només sulfhídric o hidrogen sulfurat.
20
Un altra nomenclatura és Sulfur de Sodi o hidrosulfat de sosa. Els sulfurs alcalins són els hidrosulfats alcalins.
21
Durand-Fardel (1860) Tom I pp 243, 244.
22
Gra: Antiga mesura de pes, 1 gra = 1/4 quirat = 0,05 g. Altres variacions són 1 gra = 1/24 part del "escrúpulo"
i també s'usa per a matèries = 0,049923 g i pedres precioses = 0,051375 g , aquesta és una informació extreta
de Fisicanet, Diccionario manual de pesas y medidas, Manuel Avila. 1975. 1 quirat = 4 grans. El quirat = 205,4
mg.Fernández López utilitzava com unitat de pes els grans per lliura d'aigua, que eren unes mesures antigues
114
23
En 1850, González Villagrasa exposava, l'anàlisi qualitatiu que havia fet de les
aigües del brollador, producte dels treballs d'investigació que l'autor va començar
a fer al voltant de l'any 1831, i que posteriorment va comprovar davant la presència
dels senyors Mariano Batllés Torres de Amat, Catedràtic de la Universitat de
24
València , i José Bisbal, farmacèutic i químic de la mateixa ciutat. En 1847 va
confirmar els resultats amb les investigacions del seu amic i company José Seco
25
Baldor. García Castañón estava completament d'acord amb González Villagrasa.
En canvi, el metge Director interí Antonio Llorca, en la memòria de 1872, donava
l'analítica, de Joaquín Fernández López, però utilitzant com a mesures de pes els
mil·ligrams i no els grans, aquesta és la mateixa analítica que dóna Anastasio
26
García López en el Tractat d’ Hidrología Médica quan parlava de l'anàlisi de
les aigües de Benimarfull. Amb aquests resultats, García López qüestionava les
dades donades per Villagrasa i corroborades per García Castañón. Per acabar de
solucionar totes les discussions que hi havia en la determinació analítica de la
composició química de les aigües, tant sols dos anys després en 1877, les dades
de l'anàlisi practicat pel metge Carrió, Director del balneari, junt amb el professor
27
doctor en Farmàcia Jose Mª Sarget presentaven discordances amb les altres
anàlisis que s'havien fet anteriorment, Carrió afirmava que hi havia, nitrogen,
sulfat sòdic i clorur magnèsic que no apareixien en cap de les altres anàlisis fetes
anteriorment:
que durant la primera meitat del segle XIX encara s'empraven amb prou freqüència, en les proves analítiques
de les aigües minerals a Espanya, aquestes eren unes unitats de pes que no eren les estàndard a Europa, en el
diccionari francès es féu la conversió de grans per lliura d'aigua a grams per litre d'aigua.
23
En la memòria de l'establiment de Benimarfull que va escriure González Villagrasa en 1850, exposava en la
pàgina 25, l'anàlisi qualitatiu. De la comparació entre les diverses anàlisis realitzades va observar discordances.
Així exposava que en cap ocasió va trobar en aquestes aigües carbonat de ferro, resultat que havia determinat
un farmacèutic de Barcelona, ni tampoc va trobar la presència d'àcids: sulfúric, clorhídric i sulfhídric combinats
amb la sosa i la magnèsia que si existien en l'anàlisi realitzat en 1847 per Fernández López. En les anàlisis de
Fernández López, no es detectava la presència de la base òxido-ferrosa que determinava el farmacèutic de
Barcelona, en canvi sí que es detectava la base sosa i magnèsia. Per altra banda, González Villagrasa només
havia pogut detectar la base òxid càlcic.
24
Rector de la Universitat de València en dos períodes: des de 1840 a 1843 i des de 1854 a 1857.
25
García Castañon, després de fer un estudi comparatiu de les aigües sulfuroses alcalines i alcalinoterris i tenint
en compte l'origen del brollador i el terreny en el que naixia, aplicant els estudis a les aigües de Benimarfull,
aplegava a la conclusió que les aigües de l'establiment pertanyien a la classe de sulfurosescàlciques i no a les
sulfurosesalcalines,
26
García López (1875) vol II, p 211.
27
Carrió (1880) pp 3, 4. Cervera Torres (1887) p 17.
115
Les aigües eren: sulfuroses sòdiques.
En un litre d'aigua hi havia els següents
mineralitzadors en grams:
Com veiem, la polèmica sobre els resultats analítics de les aigües del
28
brollador, no es va solucionar, al contrari va continuar fins al final del segle.
Ja en el segle XX, Francisco Figueras Pacheco en l'edició de 1927 de la Geografía
General del Reyno de Valencia, dirigida per F. Carreras Candi donava per a les
aigües minerals de Benimarfull la composició que havia donat el metge Carrió
en 1877, afegint el Bicarbonat sòdic i indicis d'Òxid fèrric.
- Propietats medicinals. Les propietats medicinals de l'aigua són les pròpies dels
mineralitzadors que hi havia en la seua composició i temperatura, de tal manera
que si es prenia beguda, apagava la set, augmentava l'apetit i facilitava la digestió.
Segons Madoz, sobretot servien per a les següents malalties:
-Dermatològiques: Afeccions herpètiques i cutànies. Afeccions escrofuloses.
-Digestives: Irritacions estomacals, atonia, inapetència i caquèxia, còlics,
gastrodínia, gastràlgia, enteràlgia. Rara vegada produïa evacuacions
excessives.
-Renals.
-Mals de generació i pròpies de la dona: amenorrea, leucorrea, afeccions de
la vagina i la matriu.
-Hematològiques: Clorosi.
-Cardíaques: Cardiàlgies.
La primera referència escrita sobre les virtuts medicinals és la donada
29
per Joaquín Fernández . Uns anys més tard, García Castañón considerava que
begudes eren molt bones en l'aparell digestiu "pues modifica la vitalidad en dichos
28
En 1895, Diego González Rodríguez, Director supernumerari de Benimarfull es decantava pels resultats
donats pel metge Carrió i el farmacèutic Sarget.
29
Joaquín Fernández en l'opuscle que escriu en 1847 (p 26) sobre les aigües de Penàguila i Benimarfull,
considerava que les aigües d'ambdós brolladors tenien característiques molt similars en les propietats físiques
i una lleugera diferència pel que fa a la composició química perquè la de Benimarfull "abunda mas en sulfatos".
Respecte de les virtuts medicinals, no veia cap diferència entre les dues aigües, només creia que les de Benimarfull,
podien actuar amb més intensitat sobre el tub gastrointestinal per la presència de sulfats i residu silícic.
116
órganos[...] extiende su acción a los aparatos anexos al digestivo, como son el
30
biliar y pancreático". També eren beneficioses per a l'aparell urinari amb efectes
diürètics:
debidos sin duda a los principios salinos que la constituyen y á su propio excipiente, que
combinado por la absorción de los fluidos orgánicos favorecen las cualidades de éstos, no
tanto para activar la diuresis como para modificar sus productos, pues al poco tiempo que
31
se haga uso del agua la orina pierde su acidez y se vuelve alcalina.
García Castañón considerava que eren molt beneficioses per al sistema
nerviós, sobre la sang i l'aparell digestiu, provocant un augment d'apetit fent
necessari una major ingesta d'aliments. Però defensava la vertadera acció terapèutica
de les aigües sulfuroses de Benimarfull que era sobre la pell com a conseqüència
del seu mineralitzador que era el sofre. Segons García Castañón les aigües eren
32
molt bones per a les afeccions herpètiques, també tenia efectes beneficiosos en
la sarna, malaltia contagiosa que curava en 10 o 12 dies, en l'èczema crònic
donava molt bons resultats, utilitzada durant uns 14 a 16 dies també en el
33
porrigo, que apareixia sobretot en el cuir cabellut. En el liquen malaltia no
contagiosa i en les dermatosi seques, així com en les psoriàsiques. Com veiem
les virtuts medicinals del brollador, eren especialment dermatològiques, aquesta
és una propietat de les aigües que no es va a modificar en cap memòria, al contrari
tots els metges coincideixen que l'establiment és especialment beneficiós per a
malalts amb dolences sobretot herpètiques i escrofuloses. Si es prenia en forma
34
de banys "tiene una acción sedativa, tónica reconstituyente, resolutiva y perturbadora".
30
García Castañon (1866) p 51.
Ibídem, p 52.
32
Sobre les afeccions herpètiques a meitat del segle XIX hi havia molta polèmica sobre l'origen i la naturalesa.
Consideren afeccions herpètiques a qualsevol alteració de la pell que presenta escames crostes i pústules, hem
de fer notar que no es coneixia l'existència del virus Herpes Varicel·la- Zòster i per tant hem de distingir-ho
del actual nomenclàtor de l'herpes que és només una malaltia vírica provocada per aquest virus Herpes
Varicel·la- Zòster. En el nou-cents hi havia discussió sobre el seu origen hereditari perquè veien que hi havia
presentació familiar, també és cert que es diagnosticaven amb el nom d'herpes diverses malalties de la pell o
"dermatosis".
33
Antigament per aquest nom s'entenia una inflamació del cuir cabellut de caràcter contagiós amb pústules
grogues que es converteixen en crostes i que ocasionen la pèrdua del cabell, sense febre. Cuesta y Ckerner
ho relaciona amb la tinya, Littré comenta que diversos autors ho relacionen amb la pitiriasi.
34
García Castañón (1868) p 52.
31
117
4.EL FUNCIONAMENT DEL BALNEARI I L'ÚS MEDICINAL DE
LES AIGÜES
- Contraindicacions. Joaquín Fernández és el primer que parla de les
contraindicacions de les aigües de Benimarfull, considerava que eren les mateixes
que tenien les aigües de Penáguila, perquè ambdues aigües tenien característiques
molt similars:
El agua sulfurosa de Penáguila está contraindicada en las personas irritables que tengan
predisposición á hemorragias en los escirros, gangrenas y calenturas agudas ó crónicas de
todos tipos, ora procedan de inflamaciones, ora de tabes dorsal, ó de otra afeccion
desorganizadora de los tejidos, sea cual fuere la causa que la produzca y que haya constituido
35
á los pacientes en un grado de estenuacion considerable.
García Castañón al igual que els successius directors, uns anys més tard
corroborarà les contraindicacions que dóna Joaquín Fernández, parlant de
contraindicacions en les gran lesions orgàniques del cor, de l'estómac, del tub
intestinal, del fetge o dels ronyons.
- Posologia. S'utilitzaven de diverses maneres: beguda, banys, dolls i dutxa.
-Beguda: Es prenia de mig a un got d'aigua diverses vegades al dia, separades
les tomes d'aigua per diversos passejos. Joaquín Fernández indicava que
es podia prendre sola o mesclada amb llet o algun emol·lient, encara que
era millor prendre-la de forma natural tal i com eixia del brollador, i
aconsellava prendre algun aniset o caramel per disminuir el mal gust que
deixava l'aigua després d'haver-la begut. La millor hora era pel matí en
dejú a les albors del dia i en la primavera i la tardor.
-Banys: Els banys tenien una durada de 15 a 45 minuts i a una temperatura
que anava de 20 a 35ºR. La durada del bany havia d'estar sempre supervisada
per un metge, que ho controlava i que coneixia les dolences de cada malalt,
així com l'edat i la idiosincràsia. Si eren banys d'aigua fresca en els xiquets
no devien passar de 8 a 10 minuts i en els adults no devien superar els 25
minuts. Però si es tractava de banys d'aigua tíbia entre 20 a 26 ºR. podien
romandre de 20 a 25 minuts, i finalment si superaven els 30ºR no podien
passar dels 20 minuts.
- Preus. Ni Madoz ni Rubio donaven constància del preu dels banys, Rubio no
35
Fernández López (1847) p 22.
118
Fig. 2- Vista general del balneari de
Benimarfull. Fotografia de principi del
segle XX. (Font: «La Geografia General
del Reino de Valencia» (1927), dins del
volum que correspon a València, escrit
per José Martínez Aloy i Carlos
Sarthou Carreres.)
l'inclou en els establiments on els banys són gratuïts, sinó en els que si se paga,
així deduïm que Rubio no tenia la dada del pagament, però si que es pagava per
anar a l'establiment. Anastasio García en la Guía del Banyista de 1869 dóna els
preus de l'hostalatge:
Las habitaciones son desde 4 hasta 10 rs. diarios cada una, segun su clase; por la comida en
la fonda, 16 rs. A los que comen por su cuenta se les facilitan todos los utensilios que necesiten.
Los que se hospedan en el establecimiento pagan 4 rs. por cada baño; por baños parciales y
beber las aguas, 2 _ reales cada dia. Los que no estan hospedados en el establecimiento pagan
5 rs. por cada baño general; por baños parciales y beber las aguas, 3 rs. diarios, y por sólo
beber agua, real y medio. El establecimiento tiene carruaje para Alcoy y las ventas de Muro,
36
siendo el precio de 8 rs. cada asiento al primer punto, y 5 al segundo.
Anastasio García també informava dels costos del transport des de
diversos punts, així informa que es pot anar des de Madrid a Villena amb el
ferrocarril, i des de Villena a Alcoi amb diligència, que costava 25 rs. amb berlina,
i des d'Alcoi als banys 8 rs. amb tartana. Des de València es podia aplegar a Xàtiva
amb el ferrocarril, de Xàtiva a la Venta de Muro es podia anar amb diligència que
costava 25 rs i després es podia arribar als banys amb tartana per 5 rs. Des
d'Alacant calia anar a Alcoi amb diligència que costava 14 rs per seient, la resta
de camins eren de ferradura.
- Temporada. El calendari d'assistència a l'establiment per a prendre les aigües
mineromedicinals, va ser molt variable, segons la font consultada i l'any hi havia
unes dates d'obertura i tancament que presenten molta variabilitat, no obstant
36
García López (1869) p 251.
119
això, les dates més comuns varen ser: 1ª temporada: del 15 de maig al 15 de
juny. 2ª temporada: de l'1 de setembre fins a la fi d'octubre.
- Concurrència als banys. En 1845 els camins per anar a Benimarfull eren de
37
ferradura. En 1853 Pedro María Rubio continuava lamentant-se del mal estat
que es trobaven els camins per accedir a l'establiment encara que situa a Benimarfull
dintre dels establiments que es podia aplegar en rodes i estava a menys de mitja
38
llegua de la població. Durand-Fardel en 1860 parlava de Benimarfull com un
establiment que tenia una freqüentació que encara era poc considerable. Però en
39
1887 Antonio Cervera Torres, informava de les millores. Respecte de la
concurrència als banys fins a 1851, sabem per Pedro María Rubio la concurrència
fins a 1851:
No obstant, malgrat la concurrència que hi havia de banyistes, segons
la direcció mèdica el nombre de banyistes malalts que anaren a l'establiment
durant la primera meitat del segle XIX, no aplegava a 100, i segons la classificació
40
que es feia en eixa època, l'establiment pertanyia a l'última categoria, la sexta
és a dir quan el nombre de malalts que acudia a l'establiment a rebre atenció
mèdica com a conseqüència de la seua malaltia no superava els 100. En 1850
37
Els camins eren intransitables, estaven en molt mala condició i no hi anaven diligències, hi havia diversos
camins de ferradura que anaven a Planes a Pego i empalmaven amb la carretera de Xàtiva i Alacant
38
Durand-Fardel. Dictionnaire général des eaux minérales et d'hydrologie médicale, p 243.
39
Cervera Torres (1887, p 13): "Para llegar al establecimiento puede irse en ferrocarril hasta Játiva, estación de
la línea de Almansa á Valencia, desde dicho punto en coche diligencia hasta Alcoy y en tartana desde esta
ciudad al balneario. Para los viajeros procedentes del interior de España es mas conveniente llegar en ferrocarril
hasta Villena, tomar la línea económica de Villena a Alcoy, para desde este punto ir en carruaje al establecimiento".
40
Recordem que els establiments hidrotermals a meitat del segle XIX, es dividien en sis categories, segons la
concurrència de malalts que hi anaren. La primera era quan el nombre de banyistes malalts superava els 2.000,
en aquesta categoria només hi havia dos (Carratraca i Ledesma) no hi havia cap balneari valencià. La segona
quan el nombre dels malalts superava els 1.000 (8 establiments) tampoc hi havia cap balneari valencià. La
tercera si passaven de 500 (23 direccions) en aquest grup es trobava l'establiment de Busot i el de Vilavella.
La quarta si passaven de 200 (28 direccions), en aquesta categoria estava el balneari de Bellús. La quinta si
passaven de 100 (7 direccions) aquí no hi havia cap balneari valencià. La sexta i última era quan el nombre
de malalts que anaven als establiments no superava els 100 (7 direccions) en aquesta categoria estava inclòs
l'establiment de Benimarfull.
120
comença a repuntar un poc l'afluència de malalts. En 1849 la proporció que hi
havia entre els pobres de solemnitat del total que anaren als banys era de 1/7,
dels militars no hi ha informació. La concurrència de banyistes o aigüers com
també eren coneguts, durant la segona meitat del segle XIX la podem saber per
la informació que donen els Directors en les memòries que feien anualment de
l'establiment. Les dades de 1882 i 1859 procedeixen de l'Anuari.
5.ACTIVITAT ECONÒMICA
L'activitat econòmica al voltant del balneari de Benimarfull va representar
el creixement demogràfic del poble, de tal manera que en 1572 Benimarfull tenia
unes 20 cases i en 1850 aplegava al centenar. L'establiment balneari, era de
propietat particular, els seus amos formaven una societat privada. Pedro María
41
Rubio li dóna en 1849 una concurrència de 86 banyistes, que li correspon una
despesa en els banys de 12.800 rs, és una quantitat molt baixa, si la comparem
42
amb els altres balnearis amb direcció mèdica que hi havia a València , veiem que
era un balneari amb molt poca activitat econòmica, perquè per exemple l'establiment
de Busot que era el més concorregut, tenia una concurrència de 832 banyistes
41
Pedro María Rubio en 1850, fa un estudi econòmic dels balnearis a Espanya, de tal manera que vol establir
uns indicadors econòmics en cada balneari, per a poder-los comparar de forma estandarditzada i traure
conclusions de diversa índole, així fa una relació sobre el càlcul del numerari que per tots els conceptes gasten
els banyistes en els establiments d'aigües mineromedicinals amb direcció mèdica, prenent en compte la
concurrència que hi ha als balnearis en 1849, "Tomo por base la concurrencia de bañista a cada establecimiento
en 1849. Deduzco de ella la quinta parte en que va apreciado por término medio el número de pobres de
solemnidad, y el resto lo multiplico por 200, cantidad de reales en que valoro el gasto total de cada bañista,
también por término medio, de la clase de ricos y mas ó menos acomodados en todos los baños de España"
(p 632).
42
Hem de tindre en compte que Pedro María Rubio inclou en tots els conceptes, les despeses d'allotjament i
manutenció durant una mitjana de 9 dies, també inclou el pagament de banys i propines així com altres xicotetes
despeses, i tot ho calcula a partir de la concurrència que hi ha als banys. Com podem veure per les xifres
exposades anteriorment el balneari de Benimarfull tenia poca activitat econòmica lligada a la poca concurrència
que tenia, i que al llarg del segle XIX pràcticament no és va modificar, com podem saber pel testimoni dels
seus directors mèdics.
121
que es deixaven un capital de 133.200 rs, menys concurrència hi havia a Vilavella,
encara que també era prou alta per a l'època es tractava d'uns 715 banyistes que
representava una despesa en l'ús dels banys de 114.400 rs, l'activitat econòmica
de Benimarfull era inclús més baixa que la que presentava el balneari de Bellús
que era de 230 banyistes que es gastaven en els banys 36.890 rs.
Fig. 3- Fotografia del Balneari de Benimarful, estat actual de l'edifici (Font: Juan Serrano. Alicantevivo)
6.DIRECTORS MÈDICS DEL BALNEARI
1859 a
1864
(interí)
43
(interí)
(interí)
43
(propietat)
Salustiano Fernández - Checa Izquierdo
(propietat)
Nom de director que dóna Anastasio García, p 197.
122
1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
9.
Joaquín González Villagrasa. Metge d'Alcoi, va ser el primer Director de
l'establiment de Benimarfull, el 28/03/1846 amb caràcter d'interí, a petició
del propietari de l'establiment de Benimarfull, Juan Bautista Payá, qui al
mateix temps que demanava l'habilitació oficial de les aigües del brollador
com medicinals, proposava com director interí a González Villagrasa. Va
ser Director del Balneari de Benimarfull fins a 1853, que va morir d'una
epidèmia de còlera a Alcoi.
Lorenzo Ferrando, metge interí com substitut a la mort de González Villagrasa.
Ricardo Blanquer.
Ventura Piñeiro/ Juan Mirat.
Joaquín García Castañón va nàixer a Bello (Oviedo) en 1818. Es va llicenciar
en medicina i cirurgia a Valladolid, va ser metge interí de Benimarfull en
dues temporades, la primera des del 30 d'agost fins al 5 d'octubre de 1866
i la segona des del 3 de gener fins al 14 de març de 1868, que és quan
va ser nomenat Director en propietat de l'establiment de Zaldívar (R.O.
8/05/1868). Membre fundador de la Societat Espanyola d'Hidrologia
Mèdica. Va morir a Madrid l'11/04/1878.
Antonio Llorca Palomero, Director dels banys de Benimarfull la temporada
del 1873, havia sigut proposat com metge pel propietari de l'establiment
Nicolás Boronat.
Joaquín Iborra i García nascut a Benilloba (Alacant) el 23/12/1844. Estudià
medicina en la Facultat de València. Va ser metge interí dels banys de
Benimarfull la temporada del 19/06/1874 al 31/03/1875, perquè va ser
traslladat com interí als banys de Salinetas de Novelda, (R.O. 27/03/1875).
No va prendre possessió de la plaça per estar ocupat el país pels carlistes.
Va ser membre fundador de la Societat d'Hidrologia Mèdica. Va morir
jove als 40 anys, en la ciutat de València.
José Genovés i Tío nascut en la Vil·la de Torres (Madrid) en 1824. Estudià
medicina en la Facultat de Medicina de València. Fundador de la Societat
Espanyola d'Hidrologia Mèdica. Nomenat metge interí de l'establiment
de Benimarfull el 06/04/1875. L'any següent, va obtindre la plaça de
Director dels banys de Fitero Nuevo (R.O. 06/06/1876), plaça que va
permutar per la de Vilavella de Nules el 23/10/1877, però no aplegà a
dirigir-lo perquè es va morir el 30/08/1878 a Almansa.
Juan Nepomuceno, Antonio, Domingo Carrió i Grifol, nascut a Novelda (Alacant)
10.
11.
12.
13.
123
el 10/05/1848. Va estudiar la carrera en la Facultat de Medicina de València
i el doctorat a Madrid. Fundador de la Societat Espanyola d'Hidrologia
Mèdica. Nomenat metge Director amb propietat dels banys de Vilo (R.O.
06/06/1876), es va traslladar el mateix any a Benimarfull pel concurs del
08/11/1876, on va estar tres temporades fins al 26/02/1881, que passà a
Santa Ana.
José Chacel i Ferrero, va estudiar la carrera de medicina a Valladolid. Havia
sigut Director de l'establiment Benimarfull, des del 26/02/1881 fins al
25/02/1886 que és quan se'n va anar a Santa Ana.
Adolfo Cervera i Torres, va nàixer a València el 07/11/1856. Es va llicenciar
en medicina a València, estudiant el doctorat a Madrid. Va ser nomenat
Director del balneari de Benimarfull (R.O. del 27/05/1887), traslladantse a l'any següent al balneari d'Otálora en el concurs del 20/02/1888, però
va tornar al de Benimarfull la temporada de 1889, on només va estar un
any perquè, va passar als banys de Santo Tomás. Va ser membre numerari
de la Societat Espanyola d'Hidrologia Mèdica.
Joaquín María del Rosario Aleixandre i Aparici, va nàixer a València el 14/10/1855.
Va estudiar la carrera en la Universitat de València, on es va llicenciar en
medicina i cirurgia, posteriorment es va doctorar a Madrid. Va ser Director
mèdic del balneari de Benimarfull, en qualitat de supernumerari (R.O.
07/07/1887) durant dues temporades, 1890 i 1891, mitjançant els concursos
del 31/03/1890 y del 18/02/1891 passant a l'any següent al balneari de
Bellús. Va ser membre numerari de la Societat Espanyola d'Hidrologia
Mèdica.
Salustiano, Medardo, Herácleo Fernández-Checa i Izquierdo va nàixer a Fuente
la Higuera (València) el 08/06/1859. Es va llicenciar en medicina i cirurgia
per la Facultat de Medicina de València, estudiant el doctorat en la
Universitat Central de Madrid. Soci numerari de la Societat Espanyola
d'Hidrologia. Fernández Checa, va ser metge interí dels banys de Benimarfull,
la temporada de 1894, pel concurs del 26/02/1894. Va passar a ser
supernumerari (R.O. 14/07/1994), amb aquest càrrec va passar a dur la
direcció de l'establiment de Salinetas de Novelda, d'aquesta manera l'any
següent en el concurs de l'1/02/1895 va ser nomenat director supernumerari
de Salinetas de Novelda on va continuar l'any 1896. Passant a Benimarfull
la temporada de 1897. Posteriorment en 1900 va tornar a Benimarfull.
124
14. Diego, Antonio González i Rodríguez, nascut en la vil·la del Rosal (Pontevedra)
el 28/09/1864, va estudiar medicina en la Facultat de Santiago de
Compostela, estudiant el doctorat en la Central. Va ser declarat
supernumerari del Cos de banys per R.O. del 14/07/1894, passant a
numerari dos anys més tard. Pel concurs de l'1/02/1895 va ser nomenat
metge Director supernumerari en l'establiment de Benimarfull la temporada
de 1895. Era membre numerari de la Societat Espanyola d'Hidrologia.
15. Arturo, Bonifacio, Julio, Eugenio, Tomás Pérez i Fábregas, nascut a Madrid el
05 /06/1871, va estudiar medicina en la Universitat Central de Madrid,
on també va fer el doctorat. Per R.O. del 14/07/1894 va ser declarat
supernumerari del Cos de banys, passant a numerari el 20/04/1895. Va
ser Director de Benimarfull l'any 1898.
CONCLUSIONS
Després d'estudiar el balneari de Benimarfull, podem extraure les
següents conclusions:
El balneari de Benimarfull va ser un recurs sanitari, econòmic i social
de primer ordre per a la població de Benimarfull, al llarg del segle XIX, així com
motor de canvi de les diverses infraestructures de transport i turisme canviant
la forma d'oci de la burgesia de l'època.
Cal assenyalar la importància donada a la composició química de les
aigües mineromedicinals, durant el segle XIX es va considerar prioritari estudiar
la composició dels mineralitzador de les aigües hidrotermals, perquè es
correlacionava les propietats medicinals amb la qualitat i quantitat del
mineralitzador. Tot açò va ser possible gràcies al desenvolupament de la ciència
química en aquest segle. Les anàlisis de les aigües hidrotermals eren moltes
vegades motiu de vertadera polèmica, tal i com hem pogut veure en la comunicació,
la qual cosa va obrir noves portes a una química incipient, intentant buscar una
relació entre química, medicina i farmacologia i va representar una aproximació
als usos medicinals europeus.
També és important assenyalar per la rellevància documentalista actual,
tots els registres anuals realitzats pels Directors dels Balnearis i que alguns ens
han aplegat a nosaltres. L'existència de memòries anuals en els balnearis on hi
va haver direcció mèdica com el de Benimarfull, permet estudiar la influència de
la medicina ambientalista del segle XIX a través de les històries clíniques que els
125
Directors redactaren i del registre de malalts que anaren als establiments, els
metges confeccionaven anualment un llistat de malalties i malalts adients que es
beneficiaven de l'ús de les aigües mineromedicinals. Tots aquests registres
epidemiològics, foren importants per dur un seguiment dels malalts amb les seues
històries clíniques així com poder veure la fidelització dels clients del balnearis.
BIBLIOGRAFIA
Madoz Ibañez P. Diccionario Geográfico, Estadístico, Histórico de España y sus
Posesiones de Ultramar (1845-1850): Madrid. 16 volums.
Rafael Aracil i Mario Garcia Bonafé (1987): Diccionario Geográfico, Estadístico,
Histórico de Alicante, Castellón y Valencia. Edicions Alfons el Magnànim.
Institució valenciana d'estudis i investigació.
Marco Torres Amparo, (2007): La salut i l'assistència sanitària en els municipis
valencians a través del "Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y
sus posesiones de Ultramar de Pascual Madoz 1845-1850". Treball d'investigació
del DEA presentat en la Universitat de València.
Aleixandre Aparici, J. M. (1890): Memoria de los baños de Benimarfull.
Aleixandre Aparici, J. M. (1891): Memoria de los baños de Benimarfull.
Álvarez Alcalá, F. (1850): Manual de las aguas minerales de España y principales
del extranjero, Madrid, Librerías de D. Ángel Calleja, Editor, Imprenta de D.
Alejandro Gómez Fuentenebro.
Anuario oficial de las aguas minerales de España, 1859, Madrid.
Anuario oficial de las aguas minerales de España, 1883. Madrid.
Arnús Borrell (1873): Hidrología Mineral Médica, Madrid.
Auban Bonell, C. (1859): Tratado de aguas minero-medicinales, Madrid, Imprenta
de D. Pedro Montero.
Bataller Constantí, A. (1878): Guía del bañista o reglas para tomar con provecho
los baños de mar, Barcelona, Imprenta de la Renaisenssa.
Carrió Grifol, J. (1880): Memoria de los Baños de Benimarfull de la provincia de
Alicante.
Casares, Antonio (1866): Tratado práctico de análisis química de las aguas minerales
y potables, Madrid.
Cavanilles, A.J. (1795): Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura,
población y frutos del Reyno de Valencia. Tomo 1, Madrid, Imprenta Reial.
126
Cavanilles A.J. (1797): Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura,
población y frutos del Reyno de Valencia, Tomo 2, Madrid, Imprenta Reial.
Censo de la población de España según el empadronamiento hecho en 31 de diciembre
de 1887. Instituto geográfico y estadístico 1873-1925. España.
Censo de la población española 1897. INE.
Censo de la población española 2009. INE
Cervera Torres, A. (1887): Memoria de los baños y aguas mineromedicinales de
Benimarfull. Temporada de 1887.
Cervera Torres, A. (1889): Memoria del establecimiento balneario de Benimarfull.
Temporada de 1889.
Chacel, J. (1884): Memoria sobre los baños de Benimarfull de 1884.
Chinchilla, Anastasio (1841-1846): Anales históricos de la medicina en general,
Valencia.
Cuesta y Ckerner, J. (1878): Vocabulario de Medicina, Madrid, Imprenta de Gregorio
Juste.
Durand-Fardel M. i E. Le Bret, J. Lefort (eds.) (1860): Dictionnaire général des
eaux minérales et d'Hydrologie Médicale, 2 toms, Paris, J.B. Baillière et Fils.
Fernández Checa, S. (1899-1903): Memoria de las aguas medicinales de Benimarfull.
Fernández Checa, S. (1904): Memoria de las aguas medicinales de Benimarfull.
Fernández López, J. (1847): Opúsculos médicos. Investigaciones hidrológicas sobre
los manantiales sulfurosos de Penáguila y Benimarfull de la provincia de Alicante.
Número III, Alicante, Imprenta de Pedro Ibarra.
Foix Gual, J.B. (1840): Noticia de las Aguas Minerales más principales de España.
Apéndice al curso de materia médica o farmacología, Barcelona, Imp Joaquín
Verdaguer.
García Castañón, J. (1866): Monografia sobre las aguas minero-medicinales de
Benimarfull.
García López, A. (1875): Hidrología Médica, Salamanca, Dos tomos, Imprenta de
D. Sebastian Cerezo.
García López, A. (1869): Tratado de Hidrología Médica con la Guía del Bañista y el
Mapa balneario de España, Madrid, Imprenta y estereotipia de M. Rivadeneyra,
calle Duque de Osuna nº 3.
Gómez de Bedoya y Paredes, P. (1764): Historia universal de las fuentes minerales
de España, sitios en que se hallan: tomo primero que comprehende las letras A y
B.
127
González Villagrasa, J. (1848): Memoria de las aguas sulfurosas de Benimarfull.
González Villagrasa, J. (1850): Memoria de las aguas sulfurosas de Benimarfull.
González Crespo, M. J. (1842): Tratado de varias aguas mineromedicinales de España.
Imprenta nacional. Madrid.
González Rodríguez, D. (1895): Memoria anual del establecimiento Balneario de
Benimarfull. Temporada oficial de 1895.
Hurtado de Mendoza, M. (1840): Vocabulario Médico-Quirúrgico o Diccionario de
Medicina y Cirujia, Madrid, Boix Editor.
Limón Montero, A. (1697): Espejo cristalino de las aguas de España, Alcalá, Impresor
de la Universidad de Alcalá Francisco García Fernández.
Littré, E. (1889): Diccionario de Medicina y Cirugía, Dos tomos, Valencia, Librería
de Pascual Aguilar.
Llorca y Palomero, A. (1872): Memoria de las Aguas sulfurosas de Benimarfull.
Maraver Eyzaguirre «El termalismo y culto a las aguas en la Prensa médica
Española» (1992): Espacio, Tiempo y Forma, Serie II, Hf Antigua, t. V, pp.
195-210.
Martínez Reguera, L. (1864): Discurso pronunciado ante el claustro de la Universidad
Central, Madrid, Imprenta a cargo de D. Antonio Perez Dubrull.
Martínez Reguera, L. (1892): Bibliografía hidrológico-médica española. Sección de
impresos, Madrid, Imprenta y fundición de M. Tello.
Martínez Reguera, L. (1896): Bibliografía hidrológico-médica española. Segunda
parte. Manuscritos y Biografías. Tomo 1, Madrid, Establecimiento tipográfico
«sucesores de Rivadeneyra».
Martínez Reguera, L. (1897): Bibliografía hidrológico-médica española. Segunda
parte. Manuscritos y Biografías. Tomo 2, Madrid, Establecimiento tipográfico
«sucesores de Rivadeneyra».
Mellado, Francisco de Paula (1846): Guia del viagero en España. Tercera edición.
Establecimiento tipográfico, calle Santa Teresa nº 8.
Memoria que en conformidad con lo que dispone el artículo 24 del nuevo reglamento
orgánico para los establecimientos de aguas minerales de 11 de marzo del presente
año, elevan los condueños del de las de Benimarfull á la dirección general de
Beneficencia y Sanidad del Reyno. / Bautista Moltó Publicación 1868.
Miranda Montero, M.J. (1984): «Los balnearios valencianos: el declinar de una
forma de ocio», Cuad. Geogr 34, pp 81-96.
128
Monasterio Correa, R. (1850): Ensayo práctico sobre la acción terapéutica de las
Aguas Minerales, Madrid, Imprenta de D. Anselmo Santa Coloma y compañía.
calle del Nuncio núm. 19.
Pérez de la Flor, J. i M. González de Jonte (1853): Novísimo manual de Hidrología
Médica Española, Madrid, Imprenta librería de V. Matute.
Pérez Fábregas, A. (1898): Memoria reglamentaria de los baños de Benimarfull.
Rodríguez Sánchez, J. A. (2007): «Agua que aún mueve molino: aproximación
a la historia balnearia», Anales de Hidrología Médica, vol 2, pp 9-26.
Rubio Martín, P. M. (1853): Tratado completo de las fuentes minerales de España,
Madrid, Establecimiento tipográfico de D.D.R. de Rivera.
Seijó Alonso, F.G. (1978): Balnearios y aguas medicinales de Castellón, Valencia y
Alicante, Alicante, Ediciones Seijo.
Settier, M. (1864): Guía del viajero en Valencia. Imprenta de Salvador Martínez.
Valencia.
LOS BAÑOS DE MAR Y EL TURISMO LITORAL
DESDE LA PERSPECTIVA URBANÍSTICA:
EL PARADIGMA DE BENIDORM
LOS BAÑOS DE MAR Y EL TURISMO LITORAL DESDE LA PERSPECTIVA URBANÍSTICA
131
LOS BAÑOS DE MAR Y EL TURISMO LITORAL
DESDE LA PERSPECTIVA URBANÍSTICA:
EL PARADIGMA DE BENIDORM
Jose Luis Camarasa Garcia
Arquitecto
Ayuntamiento Benidorm
[email protected]
RESUMEN
El análisis de las relaciones entre el modelo de desarrollo turístico y
modelo urbanístico permite aportar ideas y criterios que sirven para contextualizar
históricamente el significado de Benidorm como ejemplo de transformación del
litoral a partir de unas condiciones geográficas privilegiadas, de una sociedad
rural que interioriza la necesidad de cambio, se dota de medios para conseguirlo,
y se refunda mediante un Plan General, que después de medio siglo se mantiene
vigente en sus conceptos básicos, un modelo, social, económico y ambientalmente
sostenible.
Palabras-clave: turismo litoral,
urbanismo, sostenible, Benidorm
1.NATURALEZA Y ARTIFICIO
Si hay un lugar por excelencia, donde el mar y la ciudad se funden,
para el disfrute del baño más urbano, es sin duda alguna Benidorm, donde las
playas y los rascacielos coexisten en armonía, un buen ejemplo de modelo
ambientalmente sostenible. Las claves para entenderlo son más sencillas de lo
que pudiera parecer a primera vista, aunque en necesario, no obstante, desprenderse
de algunos prejuicios que suscitan los procesos de antropización de entornos
132
naturales.
En esta ciudad el observador percibe con intensidad la inmensidad del
mar, su contacto con el cielo en el horizonte, en una línea aparente que no es
1
tal , mientras se superpone con la tierra en la playa en movimiento perpetuo, con
el rumor permanente de las olas al romper, es el escenario perfecto para generar
el contrapunto entre lo natural y lo artificial. Desde que el hombre fue capaz de
transformar su entorno inmediato el binomio Agua - Arquitectura es especialmente
relevante para explicar sus relaciones con el mundo, del que, posiblemente tomo
conciencia al verse reflejado en ella.
A través suyo la naturaleza manifiesta su poder, erosiona de forma
inexorable la materia, destruye brutalmente aquello que se opone en su camino,
todas las culturas han explorado como beneficiarse con su presencia, incorporándola
a su manera de habitar, protegiéndose, al tiempo, de sus embates. Este proceso
2
de deseo, conocimiento y control del elemento , nunca ha sido continuo y progresivo,
siendo el espacio balneario el paradigma de su relevancia para la Arquitectura.
En ciertos momentos de la Historia, como el mundo romano o el árabe fueron
especialmente importantes.
La Edad Media, en lo que concierne a Occidente, fue oscura en muchos
aspectos, no prestó atención - o se olvido conscientemente -, a la cultura del agua
hasta que el Renacimiento, con la irrupción del pensamiento científico, descubrió
las cualidades terapéuticas del baño, y con el posterior auge de la medicina
“higienista”, que propugnaba la lucha racional contra la enfermedad y las epidemias,
florecieron nuevamente las instalaciones balnearias, románticas en siglo XIX, o
eclécticas a comienzos del XX. Las vanguardias artísticas del siglo pasado no
fueron capaces de pensar un espacio balneario moderno, lo que contribuyó, entre
otros factores sociales, económicos o culturales, a su decadencia y abandono. De
forma paralela hay que destacar la importancia de un relevante descubrimiento
para la sociedad occidental, como fue el de la playa:
La manera de apreciar el mar, la mirada sobre las poblaciones que frecuentan sus
riberas no es sólo el resultado del hábito, nivel de cultura y sensibilidad propios del individuo.
La manera de estar juntos, la convivencia entre turistas, los signos de reconocimiento, los
1
La civilización tardó muchos siglos en reconocer la curvatura terrestre, que se aprecia muy bien desde lo alto
de un acantilado o desde los rascacielos. Inversamente desde el mar su potente “skyline” se recorta entre cielo
y las montañas.
2
Serra,R. y otros (1996). Arquitectura y el control de los elementos. Balmes, Barcelona, pp 71 y ss.
133
procedimientos de distinción condicionan también las modalidades de disfrute del lugar. El
empleo del tiempo, el acondicionamiento del espacio impuestos por la sociabilidad que se
organizan primero y se desarrollan después por las orillas del mar, la gama de distracciones,
los placeres y servidumbres resultantes van a ir perfilando el modelo de estancia de recreo
marítima, entonces en periodo de gestación...
3
Efectivamente el auge de las estaciones balnearias marítimas les hizo
tomar el relevo a las vinculadas a las fuentes termales, con la sociedad del bienestar
las migraciones turísticas revalorizaron el consumo del litoral, aumentando el
peso específico de estas regiones en las economías de muchos países y en especial
en la nuestra. La trivialización (o tematización) de los espacios para el ocio ha
alcanzado una difusión universal en la era del conocimiento y de la información
electrónica instantánea, sin que las respuestas de los arquitectos y urbanistas
tomasen el testigo de la defensa que algunos, como Robert Venturi, hicieron en
los años sesenta de ciudades como Las Vegas.
Una arquitectura del ocio caracterizada por satisfacer al turista de lo que su ciudad
no le ofrece, merece ser considerada por el urbanista. El fenómeno del turismo, elemento
decisivo en el futuro diseño de nuestras ciudades, se basa en imágenes de lo que la ciudad
4
representa, más que de la ciudad en sí…
No obstante, recientes ejemplos de arquitectura balnearia (Nouvel,
Zumthor), hacen pensar que otras sensibilidades se han activado desde una cierta
ortodoxia disciplinar, porque especialmente en estos espacios se dan las condiciones
ambientales para percibir intensamente la obra artística, pues, como manifiesta
Kant, “el Arte no es reducible ni a la ciencia ni a la moral, sólo al sentimiento”.
Posiblemente estamos asistiendo a una recuperación de la forma en que
los romanos, y posteriormente los árabes, disfrutaron el espacio para los baños
públicos, donde se cruzaron multitud de significados distintos de los meramente
ligados a la salud física, que son los que nos han llegado posteriormente. Esta
recuperación se extiende desde el espacio balneario acotado por la arquitectura
3
Corbin, A. (1993): El territorio del vacío, Occidente y la invención de la playa (1750-1840), Mondadori, Barcelona,
pp 335
4
Sanchez Merina, F. (1997) Manual del Parque Temático, Vía Arquitectura Nº02 V, COAV, Valencia, pp 130.
134
hasta toda la ciudad entendida como tal, ya no se trata de un equipamiento ni
de una actividad sobre la que bascula un programa residencial, sino de la
complejidad de ciudades del ocio como Benidorm, surgidas de aquella, verdaderos
territorios de “oportunidad”, fenómeno intrínseco de las ciudades vivas.
Funcionalmente se traslada el orden temporal del balneario, totalmente cerrado
para el enfermo, discretamente reglado en establecimientos hoteleros, a uno
totalmente abierto ya que el balneario (la ciudad) ofrece toda la gama de
distracciones (ocio) de manera simultánea, es el turista el que decide que hacer
con su tiempo, muy poco - si su viaje es un paquete organizado - o modificarlo
a su elección. Esto sólo es posible si la ciudad y el mar se interrelacionan desde
la proximidad, cualidades intrínsecas de un modelo compacto y lineal.
2.EL ESPACIO LITORAL
Cuando Occidente descubre la playa paulatinamente sustituye el terror
hacia el mar que conocía por los relatos fantásticos, la mitología, o las leyendas
basadas en los relatos de los marineros plagadas de tragedias, por un conocimiento
directo, es cuando la aristocracia primero y la burguesía después, experimenta
el “viaje” a otras latitudes, cobrando especial interés aquellos lugares costeros que
reuniesen condiciones naturales favorables, como un clima benigno, un mar
habitualmente tranquilo y una mínima accesibilidad. Los pueblos del litoral y en
menor medida las ciudades costeras, empezaron a recibir viajeros, nacieron las
“colonias de vacaciones” donde disfrutaban el merecido descanso las incipientes
clases medias generadas a partir de la segunda revolución industrial. Además de
estos movimientos pendulares de una parte de la población, no es desdeñable
citar los movimientos migratorios, producidos por motivos económicos, hacia
las costas como territorios de oportunidad, cada vez más intensos con el crecimiento
en eficiencia de los medios de transporte, en especial el ferrocarril en el siglo XIX
y el automóvil en el XX. Por tanto, la conquista social que supone la posibilidad
del viaje y el disfrute de vacaciones, lo que denominamos genéricamente “turismo”,
tiene en el disfrute del litoral su máximo exponente, lo que inicialmente era una
actividad individual, minoritaria realizada por “viajeros” ha devenido en un
proceso colectivo, masivo, industrializado, en el que los “turistas” disfrutan del
lugar y su tiempo de forma compartida, sutilmente dirigida en una sociedad
donde prima el consumo de bienes y servicios. Esta actividad minoritaria que
apenas tuvo repercusión sobre el territorio y sus habitantes, se ha convertido en
135
una ocupación intensiva de las costas, una presión medioambientalmente
insostenible en muchos lugares, aunque por fortuna también hay excepciones
donde el desarrollo urbanístico ha preservado los valores naturales.
Entre las actitudes absolutamente conservacionistas y las transformadoras,
en algunas ocasiones se produce el equilibrio necesario que pone en valor el
“genius loci” del territorio, los mejores ejemplos de coexistencia entre lo natural
y lo artificial, se producen siempre sobre, o cerca, de los denominados accidentes
geográficos, sean ríos, montañas o penínsulas; los asentamientos humanos más
interesantes tienen ese factor común, la discontinuidad siempre es más atractiva
que la monotonía de lo previsible.
3.UN MAR AMABLE, UN MAR “CIVILIZADO”
El Mediterráneo, cuna de las civilizaciones más antiguas, tiene unas
riberas altamente antropizadas, está cruzado por intensas rutas comerciales, las
mercancías y los flujos migratorios en tiempos de paz, las invasiones en los
periodos bélicos, propiciaron la ubicación de las ciudades y los puertos; donde
fuese más fácil su construcción, su defensa, su suministro, allí se asentó la
población. Fue habitual la elección de lugares donde la plataforma continental
se entregase a tierra de forma suave, propiciando la creación de magnificas de
playas. Los temporales, al ser un mar muy cerrado, no son excesivamente intensos,
la amplitud de las mareas - inferior a un metro -, es muy pequeña y la energía
de las olas al batir la tierra, por tanto, moderada. Son condiciones idóneas para
que proliferasen los pueblos pesqueros, y que las “radas” o bahías fuesen suficientes
para proteger las embarcaciones varadas en la arena, al tiempo que espaciosas
para fabricar o secar las redes.
La geografía natural es una condición necesaria, pero no suficiente, para
explicar como se ha ido modelando por la mano del hombre este territorio
privilegiado, ya que ante situaciones físicas similares las culturas y las sociedades
de los pueblos ribereños han respondido de manera diferente. El mar es desde
tiempo inmemorial fuente de sustento y como tal explotado por las gentes que
habitan sus costas. Infinidad de asentamientos han basado, o basan, su economía
en la pesca, actividad que se fue industrializando a lo largo del tiempo, en
coexistencia, por su carácter estacional dependiente de fenómenos naturales
imprevisibles, con la agricultura o la ganadería.
136
4.TRADICIÓN FRENTE A PROGRESO
Benidorm, como tal se funda en 1.325 por Bernat de Sarriá, que le otorga
su “Carta Pobla” en aquel año, hasta entonces prácticamente inhabitable por las
incursiones de los piratas y berberiscos, albergó un castillo construido en la punta
“Canfali” desde el que se dominaba toda la bahía; perteneciendo al Señorío de
Polop, estuvo mucho tiempo prácticamente deshabitado, hasta que en la segunda
refundación, otorgada en 1.668 por Beatriz Fajardo, se consiguió traer agua para
el riego desde Alfaz, apareció así una incipiente agricultura, que permitió el
asentamiento de habitantes y el paulatino aumento de población.
El botánico Antoni Joseph Cavanilles en su tercera excursión (13 de
Junio a 13 de Agosto de 1.792), visitó estas tierras, escribiendo sobre Benidorm
lo siguiente:
Pocos pueblos habrá en España que en tan corto tiempo hayan hecho tantos progresos en
vecindario y agricultura. Acaba de morir un respetable anciano que conoció solas 17 familias
en Benidórm quando era niño, y hoy pasan de 600. La inmediación al mar hacia que aquel
corto número de vecinos se ocupase en pescar, descuidando el cultivo de los campos. [ …
] Como respiran un ayre puro y libre, baxo [ sic ] un cielo despejado, todos, hasta los mas
ancianos, anuncian robustez y fuerza: reyna entre ellos una libertad envidiable: la diferencia
5
de fortunas no ha podido introducir etiquetas fastidiosas…
Detecta en su crónica sobre la sociedad una realidad palpable su
laboriosidad, explica el carácter, la idiosincrasia de sus habitantes, sugiere que
han recibido mucho, tanto de la naturaleza como de sus antepasados, pero que
el esfuerzo colectivo para hacer y legar a las generaciones venideras determinará
su futuro.
6
También describe el arte de la “almadraba”, actividad pesquera por la
5
Cavanilles, A. J., (1795), Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Agricultura, Población y Frutos del
Reyno de Valencia, Libro Tercero, Poniente o Tierras Occidentales, Imprenta Real, Madrid, pp241 ss
6
El término Almadraba proviene de la palabra árabe-andalusí Almadrába, que significa: lugar donde se golpea
o lucha. Es una de las artes para la captura del atún que ha venido siendo utilizada desde tiempos prerromanos
y que aprovecha la migración de los atunes desde el Atlántico al Mediterráneo y vuelta. Han sido caladas
almadrabas en la costa mediterránea desde el siglo XVIII hasta mediados de 1950, la inmensa mayoría de ellas
han estado capitaneadas por arraeces - capitanes - de Benidorm (Alicante), considerados los nativos de este
pueblo como auténticos expertos en esta arte de pesca durante siglos
137
que este pueblo ha sido referente en la captura del atún que atraviesa el Estrecho
de Gibraltar, existiendo en aquel tiempo ocho desde Tortosa hasta Cartagena y
que supuso una parte muy importante en su economía hasta mediados del siglo
XX.
Fuera de la agricultura tienen los de Benidórm una fuente de riquezas en el mar.
Ocupados de tiempo inmemorial en la pesca del atún, conocen á fondo las maniobras de
tender las almadrabas de redes para coger más atunes en un tiempo determinado: saben con
preferencia á otros prácticos, y notan los atunes que van entrando en los sitios que les tienen
preparados para que no se escapen […] La ociosidad es allí desconocida. Todos, hasta los
7
mas acomodados, toman parte en la marina ó en la agricultura …
No solo fueron pescadores los hombres de mar que habitaban este
pueblo, sino también marinos, enrolándose tanto en la flota mercante como en
8
la de guerra ; no tuvieron temor al riesgo, vieron mundo, el contacto con otras
culturas sin lugar a dudas contribuyó a forjar el carácter cosmopolita y emprendedor
9
de sus habitantes .
“La pêche du thon en Sicilia “ ( aguafuerte de Jean-Pierre Houël, 1782)
7
Cavanilles, A. J., (1795), Op. Cit., pp. 242
El más conocido es sin duda el Condestable don Francisco Zaragoza y Such. Suboficial de artillería naval,
cuerpo de Condestables, que murió en la Batalla de Santiago de Cuba, a bordo del “Vizcaya”, el 3 de julio de
1898, fajado con la bandera nacional.
9
En 2.009 el 37.5% de la población empadronada era extranjera, procediendo de 124 nacionalidades diferentes
(fuente “Benidorm en Cifras” publicación oficial del Ayuntamiento).
8
138
5. DE UN MICROCLIMA EXCEPCIONAL A LA “ENTROPÍA” DE UN PLAN
URBANÍSTICO
Si bien otros lugares de Europa, como las costas inglesas, la Bretaña
francesa, la costa azul o la Adriática, albergaron las primeras estaciones marítimas
no fueron determinantes, por su carácter estacional, las condiciones climatológicas
que reunía cada emplazamiento. El baño era puntual en el espacio y rápido en
el tiempo, la playa se visitaba vestido, ya que, además de requerirlo el puritanismo
de la época, hubiera sido insoportable por el frío, viento, lluvia, o la combinación
de uno o varios fenómenos atmosféricos; posiblemente se dio respuesta a la
necesidad de protección con las “casetas de playa”.
A finales del siglo XIX el binomio clima y salud era objeto de permanente
estudio por la medicina “higienista”. La climatoterapia como base para encontrar
aquellos espacios capaces favorecer el tratamiento de ciertas enfermedades, dio
paso a multitud de trabajos encaminados a demostrar las virtudes de ciertas
ciudades para albergar residencias invernales, como es el caso en nuestras latitudes
10
del médico Sánchez Santana que escribe sobre la ciudad de Alicante, analizando
cada una de las variables atmosféricas reinantes en ella y argumentando su
conveniencia para paliar diversas enfermedades. Afirma que su clima es excelente
y lo clasifica como «Suave, ozónico, constante, húmedo, y de presión total ».
Entre otros facultativos el oficial médico Federico Parreño, analiza en otro trabajo,
las condiciones ambientales adecuadas para mejorar ciertos tratamientos
terapéuticos, llevándole a manifestar sobre el clima de la capital lo siguiente:
Pocas estaciones invernales podrán llenar tan a la perfección como Alicante, las
condiciones indispensables de un buen clima médico, en el cual no debe contarse únicamente
con una ventajosa media mensual, sino que residiendo en la amplitud de las oscilaciones la
expresión del valor térmico de un clima, cuanto menores sean estas, mas ventajas pueden
hallar todos los enfermos en general, los tísicos muy especialmente en la igualdad de la
11
temperatura que los influencia…
A lo largo de su exposición compara diversos parámetros con los
10
Sanchez Santana, E. (1889), Residencia Invernal de Alicante, Memoria ganadora del certamen literario del
Cuarto Centenario de la Santa Faz, pp 71.
11
Parreño, F. (1889) Alicante Estación Sanitaria, 1.889, Memoria premiada con Mención Honorífica del certamen
literario del Cuarto Centenario de la Santa Faz, pp 21.
139
existentes en otras estaciones sanitarias balnearias de Francia e Italia - donde se
propugnó la creación de hospicios marinos -, concluyendo que Málaga y Alicante
reunían las mejores condiciones climatológicas para tratar enfermedades como
la “escrofulosis”.
Hoy en día un destino turístico balneario, en lenguaje coloquial sinónimo
de “sol y playa”, no puede concebirse sin las adecuadas condiciones climáticas,
una cierta garantía de días soleados al año, las condiciones higrotérmicas mínimas,
en las que tiene mucho que ver el régimen de vientos, una orientación favorable
o cierto abrigo de las bahías que afecta al régimen de corrientes; influyen a su
vez en la temperatura del mar, la analítica del agua o la peligrosidad del baño.
Benidorm se encuentra en una latitud óptima, su orografía produce una protección
natural de sus playas y territorio, dándose una circunstancia excepcional: la
orientación de las playas a mediodía, garantizando así que la ciudad no proyecte
sombra sobre ellas; los vientos dominantes de Levante son detenidos por el
acantilado de Sierra Gelada (aproximadamente de 300 metros de altura), el
12
basculamiento (desplazamiento natural) de la arena es mínimo.
13
Si se compara la temperatura media mensual durante tres últimas
décadas con las de la ciudad de Alicante, se observa que su oscilación es todavía
menor que en la capital, es decir unas condiciones de suavidad que no se produce
en otro lugar del territorio peninsular siendo el microclima de Benidorm
excepcional. Hubiese sido cuanto menos curioso disponer de observaciones
efectuadas por higienistas en aquella época.
No es de extrañar que desde finales del XIX y principios del XX
comenzaran a llegar “veraneantes” a este destino, estando documentada en el año
1852 la existencia del Balneario Nuestra Señora del Sufragio en la “Guía del
Bañista en España” (Maestre-San Juan. A), al que acudían alcoyanos inicialmente,
madrileños y vascos a continuación, no siendo casual que el primer hotel se
14
denominara “Bilbaino” , el “prototurismo” incipiente desde de la década de los
12
A pesar de no tener aportes de arena fluvial el sistema es muy estable ya que en el estudio de dinámica litoral
efectuado en los años 90 por el la Dirección de Costas se concluyo que apenas circulaban 5.000 m3 de arena
de una playa a otra. La perdida mayor de ha dado por la afección del espigón del puerto deportivo a la playa
de Poniente. El Ayuntamiento mide anualmente la línea de agua.
13
Elaboración propia a partir de los datos del Instituto Nacional de Meteorología y el Observatorio Municipal
de Benidorm de los años 1.990, 2000, y 2010.
14
Abierto en 1.926 recientemente ha cumplido 85 años siendo además el más antiguo de los 129 hoteles de
la ciudad, su fundador Pedro Cortes Barceló recorrió el mundo enrolado en la compañía “Navieras Bilbaínas”.
140
veinte a las de cuarenta y cincuenta, estuvo presente en las decisiones que
propiciaron el cambio de rumbo que se produciría poco después.
Pero las condiciones físicas, ambientales, la geografía, la cultura, la sociedad, la
economía, por si solas no pueden explicar este fenómeno urbano. ¿Es Benidorm
el resultado de un Plan preconcebido o un fenómeno aleatorio de las fuerzas que
operan sobre el territorio?, posiblemente haya varias respuestas igualmente válidas
pero hay una indiscutible: ha existido gobernanza urbanística, y esto sólo es
posible cuando hay un orden a largo plazo, y esta ciudad lo estableció a mitad
del siglo XX. Si hay un concepto clave para explicar el acierto del modelo es el
15
de entropía , la medida del orden introducido por el planeamiento; muy alto si
nos atenemos al plano de la ciudad, habitualmente denominado “alineaciones de
calles”, pero no tan evidente en otros aspectos, como la libertad volumétrica de
cada edificio, propiciando en su conjunto un orden urbano complejo a partir
de sencillas reglas de juego. Escribir sobre el urbanismo -léase el Plan General
de Ordenación Urbana- de Benidorm es lo mismo que seguir el rastro de un
proceso acaecido en los últimos 50 años, jalonado por una serie de hitos relevantes,
que nos ayudan a su comprensión.
El Plan del año 1.956 es coetáneo con la primera legislación moderna
16
en el campo del urbanismo en la España de posguerra . Es un Plan “positivista”,
inspirado en el urbanismo anglosajón, La Carta de Atenas, los Congresos de
Arquitectura Moderna (CIAM); en definitiva la manera de entender el desarrollo
urbano, la extensión de las ciudades creyendo prácticamente a ciegas en la
zonificación, como panacea racional, con la segregación funcional del habitar,
trabajar y desplazarse en las ciudades, donde el hombre contemporáneo alcanzaría
las mayores cotas de bienestar colectivo e individual. La escala de Benidorm; no
hubiese requerido para su desarrollo más que unas sencillas ordenanzas y plano
de alineaciones proporcionados a sus modestas necesidades.
Pero no fuese así, los pioneros entendieron que era preciso dotarse de unos
instrumentos, esbozados en un boletín municipal del año 1955 titulado Así será
15
Según el Diccionario de la Real Real Academia Española 2. f. Fís. Medida del desorden de un sistema. Una masa
de una sustancia con sus moléculas regularmente ordenadas, formando un cristal, tiene entropía mucho menor
que la misma sustancia en forma de gas con sus moléculas libres y en pleno desorden
16
Algunos de los redactores de la Ley de Suelo de 1956 (Bidagor, Muñoz Monasterio), conocen, inspiran o
supervisan desde el Ministerio, el trabajo que en Benidorm realizaron Francisco Muñoz y Luis Rodríguez.
141
Benidorm. Impulsados por la estructura administrativa local -reflejo del autoritarismo
reinante- tuvo un alcalde, Pedro Zaragoza Orts, enormemente carismático al
frente de unas corporaciones que ambicionaron situar al municipio a la cabeza
del incipiente turismo de masas; fue el catalizador de este proceso, rodeándose
para ello de los técnicos capaces de llevarlo adelante, herencia que se ha mantenido
17
en el tiempo . Los trabajos iniciales tomaron como referencia las ciudades de
vacaciones de la Costa Azul (Cannes, Niza, etc.) si bien, como iremos desgranando,
derivó en un modelo totalmente diferente, una fusión entre la ciudad europea
- mediterránea - y el centro de la metrópoli americana.
Portada y contraportada del boletín municipal ASÍ SERÁ BENIDORM
El documento del 56 era muy sucinto, constaba fundamentalmente de
unos planos de zonificación y alineaciones acompañados de unas mínimas
18
ordenanzas ; la brevedad como virtud, tenía claridad en las reglas de juego, factor
indispensable para tomar decisiones empresariales, y con la suficiente estabilidad
en el tiempo para que operasen con garantía las leyes de mercado, esto supuso
17
No se hubiese llegado hasta aquí sin eficiente gestión de un secretario municipal como Juan Antonio Baldoví,
o los ingenieros municipales José Ramón García Antón y Francisco de Santiago.
18
Las ordenanzas de Plan se recogían en un formato libreta de 58 páginas de extensión.
142
19
de facto acotar los procesos especulativos. Sorprende la ambiciosa ordenación,
un modelo de ocupación intensiva, pero compacta, del territorio. A día de hoy
no se ha colmatado el suelo que se clasificó como “urbano”, aproximadamente
20
un 20% del término municipal (se estima que todavía hay suelo vacante para
21
20 años más). Esta generosidad tuvo su contrapunto en la conservación del
resto del territorio, denominado “Zona Exterior” ; tratamiento atípico, ya que no
existía ese concepto en la Ley del Suelo del año 56, pero esa autoría compartida,
a la que antes aludíamos, lo trató de manera análoga al suelo “Rústico”, estableciendo
idénticos parámetros de parcela mínima y aprovechamiento (5.000 m2 y 0.2
M3/M2).
Ilustración del plano de alineaciones del mismo boletín
2
No obstante, permitía urbanizaciones en 50.000 M -hubo quien lo
quiso asimilar por este motivo con el suelo de Reserva Urbana-, talón de Aquiles
de los desafortunados planeamientos coetáneos en gran parte del litoral español,
lo que confundió a algunos al referirse a Benidorm -opiniones cada vez más
19
La existencia de grandes latifundios, ya que solo cuatro familias eran dueñas del 36% de la superficie del
municipio, paradójicamente esta circunstancia fue un freno a las maniobras especulativas, al ser reacias al
fraccionamiento de las mismas, salvo para la edificación inmediata.
20
De las 3.700 ha se clasificaron 700 ha aproximadamente como suelo urbano.
21
Curiosamente el modelo intensivo nadie duda ya que sea mucho más respetuoso con el medio ambiente que
la depredación territorial de los modelos extensivos.
143
esporádicas- poniéndose de manifiesto sus ventajas medioambientales. De forma
intuitiva se sentaron las bases para un desarrollo sostenible limitando el consumo
de recursos limitados como el suelo, el agua y la energía, anticipándose a un
debate de plena actualidad:
La Comisión Mundial del Medio Ambiente y el Desarrollo difundió el concepto en 1987 con
la definición siguiente: Desarrollo sostenible es la habilidad de asegurar las necesidades del
presente sin comprometer la habilidad de las generaciones futuras para cubrir sus propias
22
necesidades…
Esta claridad en el esquema planimétrico lineal apoyado en sus playas
y organizado por las infraestructuras, reservando al máximo el suelo circundante,
es el concepto vertebrador del Plan. Destaca fundamentalmente la propuesta de
alineación del Ensanche de Levante que reúne las condiciones de escala canónica
(110 / 120 M de lado de manzana), sustentado en lo propicio de la planimetría
suave, y planteando dos ambiciosos viales para la época y el lugar (Europa y
23
Mediterráneo) ; la propuesta todavía se inspira en las Ciudades Jardín, la altura
máxima es escasa (8 -13 M) lo que determinó la aparición de los denominados
bloques “tranvía” perpendiculares al mar, existiendo todavía alguno de ellos en
pie.
Este Plan no contiene mecanismos de gestión, tal y como los concebimos
hoy en día, (la Ley del 56 arbitraba la “cesión de viales”), por lo que solo la
altruista generosidad de algunos que recibieron menor proporción de suelo
24
edificable permitió su trazado y ejecución . Por otra parte no proyectó dotaciones
y equipamientos no viarios, seguramente las carencias más importante de la
ordenación. En cuanto a las normas urbanísticas se puede destacar el incremento
del aprovechamiento para la construcción de hoteles, incentivando la estructura
económica que se pretendía implantar. El documento primitivo que sometido a
una serie de modificaciones puntuales llega hasta el año 1963, conforma el Plan
que en líneas generales ha llegado hasta nuestros días, con un cambio sustancial
al permitir levantar los bloques de manera proporcional a la superficie del solar
22
Borja,J Y Castells,M. (1997) Local y Global, la gestión de las ciudades en la era de la información, pp 195.
Véase al respecto los trabajos del seminario dirigido por el sociólogo Mario Gaviria entre los años 1.972 a
1.975 recogidos en la publicación “Benidorm Ciudad Nueva”.
24
Es curioso observar la estructura de propiedad minifundista de los bancales de olivos en la playa de Levante
superpuesta a las nuevas alineaciones, sin un mecanismo de reparto de cargas (reparcelación).
23
144
-con un coeficiente volumétrico- dejando su altura “libre”, verdadero anatema
para algunos, pero indispensable para explicarnos la riqueza espacial de esta
ciudad, como dice Oriol Bohigas:
el resultado ha sido un enorme bosque de rascacielos esbeltísimos situado en una faja
paralela a la costa que no estropea el paisaje porque la artificialidad geométrica se contrapone
muy claramente al mismo y porque quedan espacios intersticiales con visión panorámica
25
hacia el mar…
Plano de Zonificación año 1.963
Este hecho no tiene parangón en otros planes del Estado, donde la
volumetría se constriñe en altura, pero se expande en ocupación, dando lugar a
uno de los prejuicios que han sustentado los detractores de este modelo,
26
confundiendo dos conceptos absolutamente diferentes altura y densidad.
2
Tal es así que la densidad (m de techo por superficie de suelo y por
25
Bohigas, O, (2004) Contra la incontinencia urbana, reconsideración moral de la arquitectura y la ciudad, Electa,
Barcelona, pp 175 y ss.
26
Léase el capitulo 33 “Los Rascacielos” de la misma publicación de Oriol Bohigas.
145
tanto capacidad de albergar viviendas y habitantes), se multiplica por cinco en
cualquier ciudad española respecto al autorizado en el ensanche de la Playa de
Levante; esta ordenación en altura permite liberar suelo para espacios libres,
jardines, piscinas, aparcamientos, recogiendo las premisas higienistas por
antonomasia, mejora la ventilación, el soleamiento y la intimidad de las viviendas,
distanciando los edificios unos de los otros, las torres se sitúan -como los
27
espectadores de un cine- buscando vistas al mar.
Por tanto el Ensanche -es decir Benidorm- nunca se podría adjetivar
como denso pues apenas levantaría una planta si se pudiese ocupar el 100% de
los solares. A partir de los años sesenta se inicia el despegue del turismo de masas,
construyéndose con este Plan la mayor parte de la actual planta hotelera, que se
incentivó con un 30% de aprovechamiento suplementario; se captó el capital de
los operadores turísticos extranjeros, que confiaron en el empresariado local
poniendo en el mercado un producto adecuado para el ocio de las clases medias
28
europeas y veraneantes nacionales de amplio y reconocido éxito.
Mención especial debe hacerse al otro despegue, el del aeropuerto del
Altet, sin el cual esta ciudad se hubiese colapsado hace tiempo, pues su trama
viaria, relativamente escasa, no soportaría a sus visitantes si accediesen a la misma
en automóvil. Sin embargo, la crisis energética de los setenta hizo saltar las alarmas
sobre el modelo de desarrollo económico y su influencia en el transporte, vital
para una ciudad absolutamente dependiente una accesibilidad eficiente. Por
entonces se iniciaron los trabajos de información urbanística para la revisión del
planeamiento, que no llegó a producirse -no olvidemos que la Ley del Suelo se
modifica en 1976- pero que sentaron las bases de un conocimiento del territorio
muy exhaustivo, cuya metodología se utilizó para la revisión actualmente vigente
(1.990). Fueron los años de la transición a la democracia, donde la administración
local se transformó radicalmente.
También fueron años importantes para las infraestructuras, pues la
escasez de recursos hídricos puso en cuestión el modelo de desarrollo, y no sólo
el de Benidorm. Se puso en marcha, y potenció en las décadas siguientes; el
27
Lo que algunos erróneamente han denominado muralla, cuando es mucho más acertado asimilarlo a un
bosque artificial, que como los naturales es cierto que también pueden inquietar.
28
La ciudad se ocupa con distinta intensidad todo el año, gracias entre otros factores a programas como el
Imserso, sería discutible si tiene dos, tres o las cuatro estaciones.
146
Consorcio de Aguas Comarcal y se diseñó un complejo sistema de captaciones
subterráneas, almacenamiento de las superficiales, depuración y desalación,
alcanzándose a mediados de los ochenta el ciclo integral del agua, con un delicado
reparto entre consumos humanos y agrícolas. Un modelo reconocido por su alto
grado de eficiencia en el aprovechamiento de un recurso tan escaso como
29
imprescindible para el turismo, como ha estudiado Antonio Rico , siendo
paradigmática la eficiencia del modelo compacto de ciudad, que llega a consumir
por habitante la tercera parte que los desarrollos suburbanos extensivos, dato
especialmente relevante en una región históricamente deficitaria en recursos
hídricos.
Se construyó la otra
gran infraestructura de
transporte complementaria
del aeropuerto, la autopista,
así como la segunda
variante a la carretera
nacional. El cuidado diario
de las playas se esmeró
dotándolas de los oasis de
palmeras, limpieza y
vigilancia, equipamiento
higiénico como los lavapiés,
o controles sanitarios de
agua y arena, que las hace
un modelo de gestión
modélico.
De forma selectiva se
realizaron operaciones
puntuales de gran calado
posterior, como la
adquisición de los terrenos
Vista aérea actual Playa de Levante
de L'Aigüera, la Plaza de
29
Rico. A., (2007) “Tipologías de Consumo de Agua en abastecimientos Urbano-Turísticos de la Comunidad
Valenciana”. UA Investigaciones Geográficas, nº 42, pp15 y ss.
147
Toros, Parque de Foietes. Por esta época se inician los trabajos de revisión del
Plan General, para su adaptación a la Ley del Suelo de 1.976, que culminan en
el documento de 1990 vigente en la actualidad.
Esta revisión fue continuista con el modelo de 1.963, consolidándolo,
ya que amplió moderadamente los suelos clasificados, siendo muy restrictivo con
30
el suelo exterior , y sobre todo incidió en el déficit de zonas verdes y suelos
dotacionales -si bien su gestión ha sido ardua- cobrando mucha importancia las
31
operaciones estratégicas de proyecto urbano complementarias del clásico
planeamiento determinista y ordenancista, que se ha mostrado generalmente
estéril a la hora de crear ciudad.
Se aplicó la cirugía urbana a partir de proyectos arquitectónicos concretos
dando buenos resultados, como los paseo marítimos y el nuevo Ayuntamiento,
existiendo otras iniciativas en marcha como el Centro Cultural.
El Plan del 90 comenzó su andadura en pleno ciclo recesivo de la
economía, en una década muy convulsa para el marco normativo, primero en
la legislación estatal - Ley 8/90, el Texto refundido del año 92- que el desarrollo
autonómico, con las transferencias a las comunidades, vació de contenido, y
enterraron los tribunales, llegando finalmente a la descafeinada Ley del 98
reguladora de la propiedad y a la inoportuna de 2007.
En nuestro autonomía entraron en vigor la Ley del suelo no urbanizable
4/92 y 2/97, y fundamentalmente la LRAU del 94 con sus posteriores reglamentos
de Planeamiento y Zonas, que han propiciado muchas iniciativas urbanizadoras
-con más sombras que luces- al socaire del ciclo económico expansivo, que se
intentó corregir con una nueva Ley urbanística de 2005 (la LUV y su Reglamento)
de aplicación casi inédita, al coincidir con siguiente ciclo económico recesivo,
coincidiendo en el tiempo con una inflación de normativa sectorial en ordenación
del territorio y paisaje (LOT Ley 4/2004).
Por otra parte es preciso destacar el moderado y a la vez sostenido
crecimiento de la ciudad, antítesis del modelo especulativo, como se comprueba
en las gráficas de otorgamiento de licencias de obra mayor de los últimos 50 años
30
Lo que permitiría en 1.998 la creación por la Generalitat Valenciana del Plan Especial de Usos e Infraestructuras
"Área del Parque Temático" para implantación de “Terra Mitica”
31
Cabe citar el Parque de L'Aigüera [R.Bofill], el Parque de Foietes [V. Gregotti], el Paseo de Levante [MBM/J.L.
Camarasa], Centro Cultural [J.N.Waldeweg], Ayuntamiento [J.L. Camarasa] / AMP], el Paseo de Poniente [C.
Ferrater]
148
en las que se pueden percibir los ciclos expansivos y recesivos de la economía
32
internacional constatándose como el grueso de la planta hotelera y parahotelera
se construyó en los años 70, luego vino la crisis del petróleo y la escasez de agua,
el ciclo moderadamente expansivo hasta la crisis de finales de los 80, un nuevo
ciclo expansivo desde mitad de los 90, donde se renueva gran parte de los hoteles,
elevándolos mediante incentivos de categoría, y finalmente la curva descendente
desde 2.005 hasta hoy en día.
Evolución de Licencias de Obras 1.950-2.010
Si se pudiese resumir en un decálogo, estos serían los factores que explican el
modelo urbanístico de Benidorm:
1.Óptimas condiciones geográficas.
2.Una sociedad emprendedora, abierta al exterior, germen de un
32
Base de datos (elaboración propia) a partir de los expedientes de concesión de licencias de obra de viviendas,
apartamentos y hoteles por años y zonas de ordenación.
149
empresariado local.
3.Gestionado con una intensa gobernanza urbanística, imprescindible para
el correcto funcionamiento de las leyes mercado, que ha determinado unas
tasas de crecimiento moderadas (no especulativo).
4.Un modelo territorial compacto de baja densidad y gran altura sustentado
en las playas.
5.Un planeamiento urbanístico ambicioso, sencillo y conciso
6.Mínimo consumo de suelo, respetando al máximo el territorio circundante,
permaneciendo en manos locales una parte importante (y productiva) de la
propiedad del suelo.
7.Se sustenta en una actividad turística exportadora, industrializada, que
oferta un producto competitivo en los mercados.
8.La eficacia de la accesibilidad aérea y viaria. Movilidad peatonal interna
dominante.
9.Dotado de infraestructuras urbanas como soporte tecnológico de la
ciudad, en especial por su ciclo hídrico asociado a la Comarca.
10.Modelo de eco-ciudad sostenible, bajo en consumo de recursos no
renovables como el suelo, eficiente energéticamente, y respetuoso con el
medioambiente.
Por tanto se puede afirmar que el longevo Plan General de Benidorm,
que sustenta su modelo territorial -y por tanto económico- fue el instrumento
adecuado para alcanzar las utopías que tuvieron sus gentes a mediados del siglo
pasado y propugnó un desarrollo medioambientalmente sostenible, estando hoy
en día plenamente vigentes sus ideas y conceptos fundamentales.
150
BIBLIOGRAFIA
Bohigas, O. (2004) Contra la incontinencia urbana, reconsideración moral de la
arquitectura y la ciudad, Electa, Barcelona.
Borja,J Y Castells, M. (1997) Local y Global, la gestión de las ciudades en la era de
la información, Taurus, Madrid.
Cavanilles, A.J. (1795) Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Agricultura,
Población y Frutos del Reyno de Valencia, Libro Tercero, Poniente o Tierras
Occidentales, Imprenta Real, Madrid.
Corbin, A. (1993) El territorio del vacio, Occidente y la invención de la playa (17501840), Mondadori, Barcelona.
Gaviria, M. (1997) Benidorm Ciudad Nueva,(Tomos I y II), Editora Nacional,
Madrid.
Gregotti, V. (1972) El territorio de la Arquitectura, Gustavo Gili, Barcelona.
Kant, I. (1991), Critica del Juicio, Espasa-Calpe, Colección Austral, Madrid.
Nuñez De Cela, J.A.(2010) Benidorm en Cifras, publicación anual del Ayuntamiento
de Benidorm.
Rico. A., (2007) “Tipologías de Consumo de Agua en abastecimientos UrbanoTurísticos de la Comunidad Valenciana”. UA Investigaciones Geográficas, nº
42.
Sanchez Merina, F. (1997) Manual del Parque Temático, Vía Arquitectura Nº02
V, COAV, Valencia.
Sanchez Santana, E. (1889) Residencia Invernal de Alicante.
Serra, R. Y Otros, (1996) Arquitectura y el control de los elementos. Balmes, Barcelona.
Parreño, F. (1889) Alicante Estación Sanitaria.
Venturi, R. (1974) Complejidad y Contradicción en Arquitectura, G.Gili, Barcelona.
SALUT, BANYS DE MAR I EL PRIMER
TURISME DE LITORAL
A LA FUTURA COSTA BRAVA
SALUT, BANYS DE MAR I EL PRIMER TURISME DE LITORAL A LA FUTURA COSTA BRAVA
153
SALUT, BANYS DE MAR I EL PRIMER
TURISME DE LITORAL
A LA FUTURA COSTA BRAVA
Laura Francès San Martín
Historiadora i Gestora Cultural
Espai del Metge i de la Salut Rural de Sant Feliu de Guíxols
[email protected]
Josep M Comelles Esteban
Doctor en Medicina i Antropologia
Universitat Rovira i Virgili de Tarragona
[email protected]
Sílvia Alemany Nadal
Historiadora i Directora del Museu d'Història
Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols
[email protected]
RESUM
Aquesta comunicació analitza la informació sobre l'ús de la població
tant local com forana dels banys de mar, comparant les diferents perspectives
que es donen en fonts tan diverses com les topografies mèdiques, les cròniques
periodístiques o els enregistraments orals de persones de l'entorn de metges
rurals. L'acostament a la temàtica es realitza a partir d'una perspectiva local: Sant
Feliu de Guíxols i la Vall d'Aro. Es parla del Balneari de Sant Elm i dels Banys i
urbanització de S'Agaró, tant des del punt de vista del discurs sanitari com del
punt de vista més popular.
Es tracta d'un estudi que forma part del projecte desenvolupat dins
l'Espai del Metge i de la Salut Rural-Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols
154
que, conjuntament amb la Càtedra Dr. Martí Casals de Medicina i Salut en l'Àmbit
Rural de la Universitat de Girona, es configura com a plataforma d'activitats de
recerca, conservació i difusió del patrimoni vinculat a la salut en el món rural
(vegeu www.metgerural.cat).
INTRODUCCIÓ
El desenvolupament del capitalisme a Catalunya significà canvis en la
concepció del lleure i la salut de la població amb elements comuns al que ha
posat de relleu alguna bibliografia internacional (Corbin 1988:411). La disseminació
d'escrits sobre higiene pública i privada a partir d'autors com Monlau (1847) i
l'expansió d'idees relatives al valor del paisatge, de la natura i dels banys de mar
van transformar una part de la costa catalana, i també a la ciutat de Barcelona on
els Baños Orientales, els de San Sebastián o l' Escola del Mar representen, i simbolitzen,
la posada en valor de la talassoteràpia a casa nostra (Tatjer 2009). Els banys de
S'Agaró, la urbanització i l'Hostal de la Gavina a Sant Feliu de Guíxols i la
invenció de la Costa Brava (Anon 1922) esdevindrien el punt de partida del
naixement del turisme modern al país. Aquests processos s'associen a moviments
culturals com les influències del naturisme a Catalunya, que va estudiar Pardo
(1996) amb les seves connexions amb el pensament àcrata, però també el
desenvolupament de pràctiques regulars d'estiueig que s'ampliaren de les classes
aristocràtiques a finals del XVIII a amplis sectors de la burgesia i més endavant
de les classes mitjanes (Tatjer 2009).
Abans de la Guerra Civil, el desenvolupament d'estacions balneàries de
l'interior era un fet a la Garriga, Caldes de Montbui, les fonts de Burriach a
Argentona, Caldes de Malavella a Girona, i el desenvolupament d'estacions
balneàries de mar com a Sant Feliu de Guíxols o Salou. A diferència del turisme
balneari aristocràtic i de la classe dirigent madrilenya orientat cap a San Sebastián,
Santander o els balnearis del País Basc, l'emergència del fenomen a Catalunya té
un aire molt més mesocràtic doncs combina moviments de la burgesia, associats
també a les possibilitats de sectors de la menestralia i les classes urbanes educades
155
a cercar espais de referència a la costa i que durà durant la Generalitat Republicana
a l' intent de posar en valor pel GATCPAC la costa entre Viladecans i Castelldefels.
El desenvolupament del turisme balneari i de la talassoteràpia a Catalunya
no és fruit únic de les influències higièniques, pesen molt els canvis culturals en
relació a l'ús i el coneixement de la natura que la Renaixença com a moviment
cultural va fer emergir, i al paper que el lleure anirà adquirint en la societat
capitalista. La proliferació de centres excursionistes, la revifalla de l'interès per
la natura propiciat per unes societats catalanistes en les quals la presència de
metges fou notable, cal posar-les al costat del desenvolupament social derivat del
capitalisme i d'una presència significativa del discurs mèdic-social reflectit a les
Actes i els informes preceptius de l'Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona,
durant el s.XIX. Per tant som davant un fenomen complex on s'hi barregen
dimensions econòmiques, socials -«anar a fer goma a la costa», deia una expressió
nostrada als anys cinquanta-, i culturals, associades a un discurs higiènic-sanitari
que té un paper orgànic i legitimador.
No cal menystenir el paper orgànic del discurs mèdic. Amb fluctuacions
arriba fins avui i justificà banys de mar i l'exposició al sol com a resposta a les
amenaces del raquitisme, de la mateixa manera que avui avala l'ús dels filtres
solars i posa de relleu els riscs associats a l'exposició a l'ultraviolat. Està clar que
el turisme i el lleure balnearis, a diferència d'altres, mai pot destriar-se completament
dels discursos orgànics de la medicina i està vinculat a diferents fases del procés
de medicalització. Catalunya no és una excepció i el desenvolupament del lleure
balneari és coetani als debats sobre els dispositius sanitaris del catalanisme,
especialment en el període que va de la Mancomunitat a la Guerra Civil (Hervas
2007). Tanmateix, després de la Guerra, que significà l'ensulsiada del projecte
de polítiques públiques catalanes en educació i sanitat, el desenvolupament
turístic català haurà de resoldre, o posarà de manifest, precisament, la manca de
polítiques públiques locals. En aquesta comunicació, i a partir d'un estudi de cas,
volem posar de relleu algunes de les qüestions proposades.
LES BASES DEL DISPOSITIU BALNEARI A CATALUNYA
Malgrat que el termalisme té una llarga història (García López 1869), i
que topònims com la Puda o Caldes són relativament freqüents a la Catalunya
interior, no hi ha al Principat -ni a la Península Ibèrica- centres de referència
internacional como Karlsbad, Marienbad, Baden-Baden, Vichy o Bath entre d'altres.
156
La majoria dels nostres centres termals tenen un abast local, sovint modest. Hi
ha termalisme interior a nombrosos llocs des del segle XIX, mentre que el
desenvolupament del termalisme costaner fou, en part, la conseqüència de les
influències europees en l'aristocràcia espanyola i no la menor, el paper que jugà
Biarritz durant el Segon Imperi francès i la Côte d'Azur amb la seva combinació
de banys de mar associada a un Casino a Montecarlo protegit per una peculiaritat
geopolítica. Si entre l'aristocràcia madrilenya, Biarritz posarà de moda la costa
cantàbrica: San Sebastián i Santander principalment, estacions urbanes, a Catalunya,
l'invent a principis del XX del concepte de Costa Brava, està molt més directament
associat al model de la Côte d'Azur o la Riviera lígur, és a dir la combinació d'un
clima moderat a l'hivern, assolellat i amb un paisatge costaner de pobles relativament
pròxim, amb una mar encalmada durant l'any i una panòplia de colors que
posarien de moda impressionistes, post-impressionistes i fauves. Tot això associat
a un accés ferroviari o marítim eficient i al desenvolupament de grups socials que
podien assumir-ne el cost: l'aristocràcia, la burgesia i sectors de les classes
professionals inicialment, fins que durant els anys trenta, als països europeus:
França, Alemanya, Gran Bretanya s'estableixen espais de lleure de masses en
zones de costa de la mà de l'abaratiment del ferrocarril i de la generalització de
les vacances pagades.
El discurs sanitari té a veure amb la supervivència de les idees
hipocràtiques sobre el paper de la natura i del clima en la salut i la malaltia
(Rodriguez-Sanchez, 1998), i signifiquen una resposta a les denuncies mèdicsocials sobre les condicions de vida i lleure en les conurbacions industrialitzades
d'Europa. Aquest debat s'associa també a projectes educatius que impliquen el
posar els nens i els joves en espais de natura i vincular-lo al procés educatiu, com
fou el cas del projecte de l'Escola Municipal del Mar el 1922, sobre la sorra de
la platja de la Barceloneta, construïda amb fusta recordant el que eren les cases
de banys coetànies, i que volia oferir als nens amb problemes respiratoris i de
raquitisme un espai avinent. Les experiències educatives de la Mancomunitat per
la influència del model Montessori anaven avalades per principis pedagògics però
també per principis sanitaris, i posen de relleu la influència del discurs higienista
europeu a casa nostra.
A partir de llocs com Sitges, Caldes de Malavella, S'Agaró o Salou, la
balneoteràpia esdevindrà una opció en la Catalunya capitalista, per aprofitar el
mercat interior creixent de les demandes de lleure i salut de col·lectius socials
157
cada cop més amples. Inicialment orientada a la terapèutica amb fins curatius
clars, especialment el termalisme interior, esdevindrà, després de la Guerra Civil,
la base de la indústria turística del Principat, primer orientada al mercat local -a
la Costa Brava i a Sitges- i, a partir dels anys cinquanta a l'internacional, al
Maresme la Calella dels alemanys en contraposició a la de Palafrugell, -al Garraf
1
i al Baix Penedès i al Camp de Tarragona amb la seva base a Salou- .
El desenvolupament aquí serà posterior, en part sobre els vells brolladors,
i des de finals segle XIX amb noves finalitats terapèutiques que duen a la construcció
d'instal·lacions adients. Aquest nou ús higiènic del litoral apareix com a resultat
de les conclusions extretes dels tractats d'hidrologia que buscaven, entre d'altres,
noves possibilitats medicinals de la talassoteràpia, que és la terapèutica específica
amb aigua marina, per millorar el tractament de malalties com la bronquitis,
l'anèmia o la tuberculosi.
La major part de poblacions, integrades des de finals del XVIII a
l'economia capitalista, al Maresme, a la Costa Brava, a les comarques tarragonines
o al Garraf van anar diversificant la seva economia, abans de la Guerra, articulant
les formes d'economia tradicional, la pesca, la indústria del suro, les manufactures
o l'exportació de vi, cap a un tipus de turisme residencial basat en els forasters,
en els indianos, o en els fills del poble que vivien a les capitals. Bona mostra en
són, allà on no els ha enderrocat la piqueta de l'especulació, les residències
burgeses encara visibles a Salou, Sant Feliu, Vilassar, Coma-ruga o S'Agaró.
ELS PRIMERS ESTABLIMENTS A SANT FELIU DE GUÍXOLS
Fins al segle XIX, les activitats a la franja litoral catalana i guixolenca es
limitaven a un ús econòmic relacionat amb la pesca, el comerç marítim, i a partir
de 1750, al desenvolupament de la indústria del suro, dins el procés de globalització
que suposà el primer capitalisme. En ell, el desenvolupament de la societat civil
a Sant Feliu durant el XIX és tan rellevant que en la Topografia mèdica de la ciutat
de 1881, el seu autor escriu que:
«Sant Feliu de Guíxols, villa importante de la provincia de Gerona y puerto
del Mediterráneo, está situada a los 41º 47' de latitud N. y 9º 15' de longitud S.
del meridiano de San Fernando. Es una de las muchas poblaciones del litoral de
1
Dins el paquet cal afegir la Savinosa a Tarragona i el sanatori Marítim de Calafell com exemples de dispositius
de vora del mar. També l'Escola del Mar Municipal de Barcelona, proposta noucentista de model Montessori.
158
Cataluña, rica e industriosa región de España, que contribuyen a formar una
esplendida corona a este mar que por su situación geográfica y por el adelanto
que parece llevar disuelto en sus perspicuas aguas, señala, según la observación
feliz de un eminente creador contemporáneo, una zona de civilización. En ella
tiene amplio ensanche la inteligencia, y la imaginación se deleita en las brisas de
sus playas donde “florece el mirto” y donde el naranjo ofrece sus tres esencias»
(Oliu Pagès, 1880:23).
Malgrat que l'estadística sanitària d'Oliu és escruixidora en relació a les
condicions de vida de la classe obrera i a l'esgarrifosa mortalitat materna i infantil,
l'autor encara critica el paper social que té la platja:
«Pero no está en todo esto el desorden, sino en esta mezcla de frugalidad
doméstica y de excesos en el campo y en la playa, afición predilecta de estos
habitantes, la que con frecuencia los lleva por encima del justo medio» (Oliu
Pagès, 1880: 75).
És terreny de costellades, berenars i disbauxa. El mar i la platja debiliten
el cos. La dimensió lúdica té elements comuns amb l'actualitat, i l'etnògraf no
considera encara el valor terapèutic de la mateixa.
Pocs anys més tard, aquesta concepció canvia, i la platja i el mar tindran
un valor terapèutic i preventiu. Repercutiran en les reivindicacions de la classe
obrera i donarà lloc a la invenció de les vacances pagades i l'estiueig a la costa.
Els banys de mar a principis del s.XX formaven part d'un protocol preventiu i
terapèutic del qual en quedaven restes no fa massa anys: per exemple el temps
d'abstenció de banyar-se just després de menjar, la llargada del temps de banys
o la memòria de les novenes de banys. Amb l'arribada massiva de turisme
internacional aquests patrons de conducta van modificar-se profundament, i
també la idea d'estació balneària marítima. Els banys com a dispositiu de caire
sanitari, van derivar cap a la seva dimensió esportiva primer i purament lúdica
després. Abans de la Guerra i durant els cinquanta, amb una baixa motorització
de la població, la imatge del vetust tramvia de via estreta que sortia del carrer
Trafalgar de Barcelona i feia via fins a Montgat i Monsolís ple a vessar de banyistes
que desembarcaven en els establiments de banys de Badalona, Monsolís i Montgat,
159
ja no alimentaven les cases de banys sinó les platges obertes del Maresme i el
Garraf.
L'origen del balneari guixolenc és de l'any 1876, quan es dóna permís
a Antoni Romaguera per a instal·lar unes casetes de bany al sector de la Pedrera,
entre les roques denominades de la Galera i de Santa Rosaria. Aquest establiment
primicer és un exemple d'aquesta idea original de balneari anomenat d'onada o
de mar. La idea era la mateixa que per a les aigües termals i mineromedicinals
de muntanya, amb la diferència que, malgrat existien petites infraestructures
anomenades casetes de bany, el balneari era pròpiament tota la platja.
En aquest primer balneari, la pràctica terapèutica no s'entenia com a lúdica o
recreativa, sinó que buscava l'aprofitament de les propietats curatives de l'aigua
de mar, basada en els resultats científics i químics obtinguts, i per això era
considerada com un producte farmacològic més, que necessitava de prescripció
mèdica per a poder prendre'l o utilitzar-lo terapèuticament.
Perquè aquests banys de mar fossin eficaços, s'havien de seguir unes
regles higièniques específiques, i qui els realitzava havia de conèixer les seves
virtuts i efectes. El 1889 la premsa local, publicava el decálogo del bañista:
«Nuestros lectores tendrán gusto en conocer los diez mandamientos que, a
propósito de los baños, ha dictado el célebre higienista austriaco Mr. Kruque.
I. No te bañaras después de haber experimentado fuertes emociones.
II. Cuando el cuerpo sienta malestar, no te bañaras.
III. Después de una noche de insomnio ó de exceso de fatiga, no te bañaras.
IV. Después de haber comido o bebido con demasía, no te bañarás.
V. No corras ni te agites cuando vayas a bañarte.
VI. No te bañes en paraje cuya profundidad desconozcas.
VII. Desnúdate lentamente; pero apenas te hayas desnudado, métete en el agua.
VIII. Los que saben nadar deben arrojarse de cabeza; de todos modos, lo primero
que hay que hacer es mojarla.
IX. No permanezcas un instante en el agua desde el momento en que sientas frío.
X. Después del baño, date fricciones, vístete aprisa y ponte en marcha».
2
AMSFG: El Bajo Ampurdan (1-08-1889)
2
160
Aquests primers banys eren de caràcter personal o individual i pensats
per a persones que patien determinades xacres i seguien els preceptes sanitaris
que recomanava el seu metge. Es recomanaven per tractar malalties com el
raquitisme, l'anèmia, per aquells que es refredaven amb facilitat, entre d'altres, i
això ja palesava un canvi en relació a l'escepticisme i la crítica que feia al clima
marítim Oliu i Pagès, pocs anys abans. Per a aquestes patologies, es recomanava
un bany curt, i millor d'impressió, ja que afavoria una reacció ràpida i enèrgica.
Per contra, s'utilitzaven els banys de llarga durada per als trastorns nerviosos,
com neuràlgies, hipocondria, histèria, migranyes, etc. Puix que els alienistes
havien desenvolupat durant el XIX idees àmplies sobre el valor de la hidroteràpia
a les institucions. També es deia que convenien -indistintament- breus o prolongats
per als dolors intestinals amb diarrea o sense, per a la tos quan provenia del pit,
en certs reumatismes o també per a les varius de les cames. Per contra, estaven
contraindicats i podien provocar greus complicacions a persones epilèptiques,
amb problemes de cor, de pulmons o asmàtics.
Ben aviat, als Banys d'en Baldomero (1885-1922), les instal·lacions es
modernitzen i es converteixen en permanents. Ja no hi havia casetes que es
munten durant l'estiu, sinó que el visitant podia trobar, a més de la zona de platja
delimitada a l'exterior, cambres interiors amb banys de pila, alimentades per les
aigües del mar. En aquest balneari, l'aigua es podia escalfar, en un intent
d'assemblar-se a les aigües termals i mineromedicinals, però amb resultats limitats.
Els banys tebis i calents de mar s'administraven en tots aquells casos en què
circumstàncies especials -com l'edat o limitacions de mobilitat, susceptibilitat
moral dels individus, estat de l'atmosfera, etc.- impedien als banyistes entrar al
mar. Aquests segons banys eren més col·lectius i populars que els primers. És
en aquest moment que es comença a popularitzar el coneixement de les normes
higièniques més generals i es prescindeix en part del seu component mèdic,
alhora que es va incorporant la moda de manera gradual.
L'EDAT D'OR DEL BALNEARI GUIXOLENC
Fins als anys vint del segle passat , el fenomen balneari a Sant Feliu no
passà de ser un fet local, si hom vol una evolució de l'ús de l'espai públic de la
platja des del simple espai de lleure a una fórmula que combina el lleure i la
salut. El canvi més substancial tingué lloc en un moment on la societat guixolenca
fa un salt qualitatiu per la millora de les comunicacions així com pel
161
desenvolupament del seu dispositiu urbà i sanitari, i la ciutat es planteja una
obertura del seu espai natural més enllà de les fronteres locals. Bona prova del
canvi de criteris és una ferotge polèmica que va enfrontar el cronista local, Salvi
Pebre, el 1921 amb la Junta local de Sanitat en relació a la manca de sanejament
i el pèssim funcionament del servei d'aigües, que explicava que «Entre 1900 i
1920 la mortalitat total ha sigut 4.797 defuncions [de les quals] 428 corresponen
3
a les baixes causades per malalties infeccioses que tenen origen hídric». La
polèmica va continuar durant el 1921 fins que la Junta de Sanitat va haver de
4
reunir-se i el 20 de desembre, un mes més tard, Sanitat feia pública una inspecció
de totes les empreses de subministrament d'aigua i establia les reparacions que
5
calia fer per posar en condicions la xarxa.
Resolt aparentment el problema de l'aigua i de les infeccions hídriques
estiuenques, les quals, com veurem revifarien en la immediata postguerra, el
1922, el senyor Pere Rius i Calvet -ara propietari dels antics banys d'en Baldomerocomençà unes obres de reformes amb l'objectiu de convertir els banys de Sant
Feliu en un gran balneari amb les últimes tendències en talassoteràpia, i atraure
visitants. Segons paraules de Gaziel, guixolenc que tindria l'altaveu de La
Vanguardia, «una petita i curta edat d'or del balneari guixolenc». El nou balneari
oferia més serveis terapèutics que els anteriors descrits al diari local L'Avi Muné
pel Dr. Joan Prim, metge dels Banys de Sant Elm, que també era el metge del
6
port :
«Cuenta dicho balneario con una sala de duchas ad hoc, clara para poder ver con
limpieza la coloración de la piel del enfermo y aireada por arriba para evitar la
producción de corrientes, de que podrán practicarse en esta sala las siguientes:
ducha fría, caliente y muy caliente, tibia y ducha templada, progresiva, escocesa
y alternativa.
Cuenta además el balneario con una piscina de 6 x 6 metros de dimensión y cuyos
efectos terapéuticos son de la mayor importancia. El agua de dicha piscina es fría,
debe tener una temperatura de 12º o 15º, es esencialmente sedante, se emplea
contra el insomnio y las diversas formas de excitabilidad nerviosa».
3
AMSFG: L'Avi Muné, (01-09-1921:1)
AMSFG: L'Avi Muné, (05-01-1921)
5
AMSFG: L'Avi Muné, (22-12-1921)
6
Entrevista a Rosa Prim Poujarniscle de 18.07.2007. Recerca sobre la medicina rural a la Vall d'Aro. MHSFGEMSR.
4
162
Totes aquestes instal·lacions van ser pensades per dur-hi a terme cures
de salut, encara que no tothom podia gaudir-ne, i eren nombroses les queixes
de la població local contra els alts preus de l'entrada, la qual cosa palesa que la
nova indústria no estava ja destinada al consum local. Si més no, a la premsa
local hi havia queixes sobre l'aigua del balneari, malgrat que havia d'estar neta i
lliure de males olors tant per qüestions higièniques com pel cost que tenia banyar7
s'hi . No sabem si aquestes eren fonamentades o no, però finalment, aquestes
queixes varen tenir resposta i el 1931 l'Ajuntament decideix cobrir la riera, obra
que finalment es portà a terme el 1933. Aquests tercers banys es situen en una
època en què es massifica la pràctica del bany, en una simbiosi lúdica, recreativa
i esportiva, en què ha començat a desaparèixer el component mèdic i sanitari.
En la dècada dels vint, l'estiueig a la platja de Sant Feliu esdevingué un
fet. La premsa barcelonina es feia ressò del trasllat a la vila ganxona de notables
8
d'altres ciutats, el carrilet de Girona a Sant Feliu oferia de juliol a mig setembre
bitllets d'anada i tornada a preus reduïts per anar a la platja, «son en cantidad
extraordinaria en esta época los excursionistas que, de manera especial los
domingos, se trasladan a nuestra ciudad y playas vecinas» i encara més, el vapor
Virgen de África havia fondejat al matí al port procedent de Barcelona on tornar9
hi al capvespre.
El discurs sobre la funció terapèutica i curativa que més o menys havien
tingut els banys durant la seva història s'atura amb l'esclat de la Guerra Civil. Els
Banys de Sant Elm, van ser víctima dels reiterats bombardejos de la ciutat que
provocaren grans destrosses, i després de la guerra van seguir un curs en declivi
fins que el 1953 l'empresa Turispania, S.L compra les instal·lacions i desestima
la idea del balneari.
SANT POL I S'AGARÓ
L'empresari Josep Ensesa, bon amic d'en Josep Pla, el 1926 havia fet un
conveni per tal de llogar per temporades el servei de banys a la Societat Civil de
10
Banys de San Pol.
7
Aquestes queixes les trobem publicades a: Palmarius :06/08/1922; 13/08/1922; 20/08/1922 de 13 d'Agost de
1922.
8
La Vanguardia, 20-07-1924.
9
La Vanguardia, 13-07-1924.
10
AHG: Fons Urbanització S'Agaró, Capsa 19: Activitats i concursos 1.07.1926
163
«El vistoso Establecimiento público que, en virtud de las concesiones indicadas
en la unida instancia, se halla instalado con carácter permanente por la citada
Empresa desde el año de 1920 en la playa de San Pol, paraje de S'Agaró, tiene
como única finalidad ofrecer al personal turista y veraneante que concurre en ella
un atendido servicio de baños de mar, armonizando con otro esmerado y moderno
de Bar en el edificio de construcción fija denominado “Taberna del mar”.[…]
Dicho Establecimiento se hallará integrado por un conjunto de sesenta (60) casetas
bien acondicionadas para cumplir debidamente el cometido a que se las destina,
las indicadas casetas, destinadas exclusivamente a desnudarse y vestirse, serán
emplazadas en la playa de referencia, a ambos lados del edificio “Taberna del
Mar”. Todas ellas, semejantes y decorosamente pintadas al objeto de ofrecer un
agradable aspecto, estarán constituidas por un armazón de madera cerrada con
tableros machihembrados de pavimento simplemente apoyado en la playa, con
cubierta en solape y pies derechos empotrados en la arena, resultando de fácil
montaje y apeo. Hacia levante, distribuidas en línea y con la prudente separación
entre sí, se acopla un conjunto de 31 casetas; y hacia Poniente, en forma de U,
el resto de 29 -Si bien su alzado es el mismo en todas ellas, unos dos metros y
cincuenta centímetros, su base era distinta, ya que 40 miden 1,35 metros cuadrados
11
y las 20 restantes 1,70. [A més s'hi afegia] una terraza construida con pilares
de cimiento de piedra y cal, entarimado de madera, entablado y cubierto con
planchas de Uralita. A continuación una contra-terraza con cubierto de madera
y persiana de caña; además, un cubierto para alojamiento de automóviles, de 42
metros de largo por 6 metros de ancho, construido con pilares de madera y
12
cubierto con tablas de madera y persiana de caña» .
La instal·lació constava d'un centenar de casetes de banys amb
13
l'equipament necessari.
Malgrat el prestigi que S'Agaró té avui, el 1928 en Francisco Coll,
inspector provincial de Sanitat de Girona escrivia:
«denuncia a esta inspección la falta de condiciones higiénicas y de salubridad que
reúnen las barracas destinadas a los baños de la Playa de San Pol de ese distrito
11
AHG: Fons Urbanització S'Agaró, Capsa 19: Activitats i concursos 1.07.1926.
AHG: Fons Urbanització S'Agaró, Capsa 19: Activitats i concursos 1.07.1926.
13
AHG Fons Urbanització S'Agaró, Capsa 19: Activitats i concursos 1.07.1926.
12
164
sanitario, señalándose la carencia de casitas individuales ya que en casi todas las
existentes se albergan unas veinte personas y que se cambia en las mismas
únicamente cada tres o cuatro días el agua de los depósitos propios para el lavado
de los pies; estimando la conveniencia de que se obligara a la Empresa de los
referidos Baños a construir más casitas individuales en sustitución de las grandes
hoy existentes. Lo que digo a Ud. en espera de que a la posible brevedad se servirá
informa a esta Inspección provincial lo que estime pertinente al caso a los efectos
a que hubiere lugar.
Asimismo certifico que con escrito de fecha 11 de los propios mes y año, señalado
de nº 33, el referido Sr. Dtor. de Sanidad Marítima de San Feliu de Guíxols,
informa a esta Inspección lo siguiente:
Tengo el honor de contestar su escrito nº 554 de 10 del actual referente a la
falta de condiciones higiénicas y de salubridad de las casetas de baños de San Pol
manifestando que efectuada una detenida inspección en el día de la fecha en dicho
establecimiento he podido comprobar personalmente que en la actualidad existen
13 casetas grandes para familia con una capacidad de 10 a 12 personas y 50
individuales que en conjunto pueden alojar holgadamente 206 individuos, cantidad
mas que suficiente para el número de bañistas que diariamente concurren a esta
playa. Este no quiere decir que en días de grandes aglomeraciones de público
como los festivos o en aquellos otros que se organizan bailes o verbenas puedan
registrarse algunas deficiencias pero que estas no son de cuantía para poner en
peligro la salud pública. Los depósitos de agua que en cada caseta existe para
lavado de los pies, se cambian varias veces al día y siempre que lo solicitan sus
ocupantes. Todas las barracas se encuentran en buen estado de limpieza, no
obstante he ordenado que para la mejor higiene de las mismas se utilice el riego
diario con zotal con el objeto de destruir las pulgas y otros parásitos, así como
aumentar hasta cuatro los depósitos de agua para lavado de pie en las casitas
colectivas y que se cambie el agua de los mismos cuantas veces sea necesario».
El desenvolupament de S'Agaró es detura el 18 de juliol de 1936, però
el 20 de maig del mateix any Ensesa demanà al Governador Civil de poder seguir
amb les obres. El 1953, escriu que:
«Hace unos 18 años, la playa entonces denominada de San Pol, en el límite
Este del término municipal de San Feliu de Guíxols, era un paraje bien poco
visitado por los habitantes de aquella villa, y completamente desconocido del
165
resto de la población de Cataluña. Las dunas que existían en dicha playa, la habían
convertido en lugar apropiado para enterrar el ganado muerto, y, como
consecuencia, propicio a la acumulación de todas las inmundicias y detritus de
la localidad vecina. Así encontró el Sr. Ensesa aquella playa cuando adquirió
unos terrenos desiertos en el promontorio que la cierra por Levante, y al decidir
convertir todo aquel rincón tan abandonado en un bello lugar de veraneo.
Fue menester practicar enseguida un camino a través de la playa, camino que
construyó dicho Señor, y que ha mantenido siempre en buen estado de conservación
[…].
Precisó llevar allí fuerza y luz eléctrica, mediante una red de varios kilómetros
de longitud […]. Estas, y las posteriores actividades del Sr. Ensesa en S'Agaró,
fueron las causas que permitieron a los propietarios de aquellos terrenos ver
aumentado en más de diez veces el valor primitivo de los mismos, desde que
aquel Señor inició sus proyectos, que comenzaron con la demanda de concesión
de parte de aquella playa, para instalar en ella un establecimiento de Baños y
servicios anexos al mismo. En aquel momento le fueron dadas todas clase de
facilidades, mediante los correspondientes informes de Ayuntamientos y Entidades
Oficiales, para que allí se desarrollasen sus proyectos, que la mayor parte de la
gente no se recataba en decir que eran una locura. Gracias a sus esfuerzos y a la
tenacidad y perseverancia aportadas a aquella obra, la primera concesión, de fecha
8 de Agosto de 1925, fue al cabo de algún tiempo insuficiente, siendo ampliada,
posteriormente, por las de fechas 20 de Octubre de 1928 y 11 de Junio de 1931.
El aumento progresivo de visitantes hizo también necesario mejorar el servicio
anexo y, previo la autorización de las Autoridades competentes, el primitivo y
modesto Bar, quedó convertido en un lujoso Restorán, lo que trajo como
consecuencia una mayor afluencia de turistas, que fue vista con satisfacción para
todos. A tenor del desarrollo del establecimiento de Baños, iba creciendo el nuevo
pueblo que se había ideado crear en la cima del yermo promontorio que cerraba
la playa por Levante, y que el Sr. Ensesa bautizó con el nombre de S'Agaró, nombre
que correspondía al pequeño torrente que al extremo Este de la citada playa separa
los términos municipales de Sant Feliu de Guíxols y Castillo de Aro. S'Agaró nacía
lleno de belleza y exuberancia y bien pronto atrajo (gracias a una entendida
propaganda, que, naturalmente, corría a cargo de su creador) a las multitudes
catalanas, ávidas de hallar esparcimiento en un mundo nuevo para ellas, y del
cual S'Agaró constituía el símbolo por excelencia: La Costa Brava.
El crecimiento de S'Agaró fue rápido, y su nombre atravesó bien pronto las
fronteras, para convertirse en bandera de turismo internacional, buscador de
166
belleza desconocidas. Con la afluencia de los turistas nacionales y extranjeros,
hicieron también su aparición en S'Agaró las gentes que suelen aprovecharse de
las actividades de los demás para beneficiarse de ellas a poca costa.
[…] La obra realizada en S'Agaró es más para ser vista que para ser descrita.
S'Agaró no existía; S'Agaró era un nombre desconocido. Gracias a sus esfuerzos,
a su dinero, y a sus sacrificios de todo orden, el Sr. Ensesa crea un nuevo pueblo
y lo ofrenda a su país. Nuestra Patria cuenta hoy con un nuevo paraje de turismo,
comparable a los más reputados del extranjero, pero, desde este momento, cuando
lo que parecía simplemente una locura se convierte en una realidad viva, cuando
después de algunos años de trabajo paciente e ignorado, principia a tomar fisonomía
el nuevo ser, surgen los ventajistas sin escrúpulos, y, en nombre de Cataluña,
quieren defender a S'Agaró contra su creador. Si una chispa de espiritualidad y
de generosidad cupiese en el fondo de los Sres. Morató y Sellás, habrían comprendido
fácilmente que nadie hay más interesado que el Sr. Ensesa en conservar las bellezas
materiales y el buen nombre de S'Agaró y de su playa, y no procurarían oponer
vanos impedimentos a la obra que está a medio realizar. Dejen hacer, porque
queda todavía mucho trabajo, no en provecho del Sr. Ensesa, sino de nuestro
país, ya que esta será quien finalmente habrá de beneficiarse de la creación de un
nuevo pueblo, con unos baños modelo y una playa brillante urbanizada, que solo
había servido antes para enterrar ganado muerto y para verter inmundicias».
14
Malgrat que el document, amb una retòrica castellana molt pròpia del
període franquista, fa una síntesi particularment suggestiva dels canvis que operen
en el model balneari de la costa. La visió de futur de l'Ensesa no deixa lloc a
15
dubtes i reflecteix com a finals dels vint la perspectiva de la platja com a teràpia
havia deixat lloc definitivament a les dues opcions, -la del turisme d'elit i a la
del turisme de masses-, per això el trenet havia modificat el lloc del baixador del
ferrocarril per apropar-lo a la platja afegint-hi una marquesina i una caseta per
vendre bitllets (Salmeron-Bosch 1985: 141) i oferia bitllets d'anada i tornada a
16
preu baix durant la temporada d'estiu.
14
AHG Fons Urbanització S'Agaró, Capsa 19: Activitats i concursos: Memòria per instal·lar banys a la Conca,1953.
Vegeu per exemple (Mathew 1076: 281-284).
16
La Vanguardia 13.07.1924.
15
167
En 1953:
«el Establecimiento de Baños de Mar que con carácter temporal se solicita instalar
en la Playa de la Conca, del término municipal de Castillo de Aro y demarcación
de ese Distrito Marítimo de San Feliu de Guíxols, tiene como principal objeto
poder ofrecer a los visitantes, tanto nacionales como extranjeros, que vienen
atraídos a aquel rincón de la Costa Brava por la fama y el renombre internacional
que ha adquirido S'Agaró, del cual la Playa de la Conca forma su extremo Este,
un solaz y esparcimiento y unos baños de mar en una playa limpia y pulcra, que
sea digna y no desmerezca de la fama adquirida por S'Agaró, lo cual desgraciadamente
no ha sucedido hasta la fecha por haber sido aquella playa, estos últimos años,
refugio de personas que al amparo de un mal comprendido y peor asimilado
espíritu de vida libre y con la excusa de practicar el “camping”, convierten aquella
playa en un estercolero moral y material. Para lograr tal objeto, el citado
Establecimiento de Baños de Mar estará integrado por unas casetas de madera,
desmontables, alineadas en el sentido longitudinal de la playa y separadas entre
si por umbráculos o sombrajos. Las casetas de baños, según se aprecia en el plano
adjunto, serán de madera, desmontables, y de base rectangular de 2 metros por
1,50 metros, y por lo tanto con una superficie total de 3 metros cuadrados cada
una, y los umbráculos serán instalado sen la misma alineación de las casetas é
intercalándose con ellas, según se puede apreciar en el plano adjunto. Estos
umbráculos tendrán una superficie de 2 metros de ancho por 5 metros de largo,
y estarán formados por puntales de madera sin cierres laterales, y con una techumbre
17
de caña tejida, a fin de proporcionar a los bañistas la conveniente sombra».
Les descripcions tècniques de les instal·lacions posen de relleu un model
substancialment diferent del que havia inspirat la talassoteràpia a principis del
s.XIX. La platja esdevé un espai de lleure mesocràtic i la intenció dels promotors
és eliminar l'ús públic de les platges, aquells espais de berenars que havia glossat
i condemnat Leopold Oliu al s.XIX com espais que les classes populars podien
emprar per al seu esbarjo. Malgrat tot, que la platja esdevingués durant la
postguerra «refugio de personas que al amparo de un mal comprendido y peor
asimilado espíritu de vida libre y con la excusa de practicar el “camping”, convierten
aquella playa en un estercolero moral y material», posant de relleu que també a
17
AHG: Fons Urbanització S'Agaró, Capsa 19: Activitats i concursos: Memòria per instal·lar banys a la Conca,
1953.
168
la trista postguerra l'espai públic obert permetia alegries als cossos.
AVA GARDNER, ORSON WELLES & JOHN WAYNE
A pesar de les influències de la moral oficial, que a Barcelona mantenia
als Baños Orientales un departamento de mujeres -un gineceu- i un d'homes
degudament separat. En els gineceus, nens de pocs anys acollits amb les seves
mares, podien veure més del que veurien d'adolescents. L'ús de les cases de banys,
en un període de baixa motorització tenia el seu sentit per la necessitat de guardar
la roba i els estris, per això durant els cinquanta, l'accés a les platges es feia a peu,
amb tramvia o amb el tren a partir de nous models de conducta que procedien
en el fonamental de la influència que anava tenint el cinema en la configuració
de costums. A la Costa Brava ningú dubta que la presència d'Ava Gardner, Orson
Welles, James Mason i tants altres i el que la costa entre Tossa i Tamariu esdevingués
18
el plató d'un nombre significatiu de pel·lícules va contribuir d'una banda a la
popularització internacional de la zona, però també a una ampliació de l'espectre
de visitants i estiuejants del país. Ensesa i el seu Hostal de la Gavina esdevingueren
un referent al país, i el paper que van jugar alguns llibres o la revista Destino
propietat del palafrugellenc Josep Vergés, van contribuir a que la Costa Brava
esdevingués, fins ara, el referent de l'estiueig modern a la Catalunya burgesa i
mesocràtica.
Malgrat que el discurs sobre la talassoteràpia desapareix abans de la
Guerra, el procés de terciarització econòmica de la Costa Brava va repercutir en
el dispositiu sanitari de la zona. A finals dels quaranta, les crisis epidèmiques
estivals eren corrents encara a Sant Feliu. Precisament a la temporada d'estiueig.
El juliol de 1948, el Dr. Antoni Miralles i Ribot escrivia a l'alcalde de Sant Feliu,
que a l'empresa Suberina S.A «[un] total de 85 productores han sido vacunados
19
[contra el tifus] 75 faltando el turno de noche», doncs era gran el risc. El
practicant municipal guixolenc vacunava al dispensari de la Creu Roja, del Passeig
20
del Mar. El juny de 1950 encara s'ordenà a la població vacunar-se, «acordándose
dictar los correspondientes edictos y hacerlo público por medio de los mismos
y del pregón reglamentario a fin de que llegue a conocimiento de todo el
18
Vegeu-ne la llista exhaustiva a Molinas-Falgueras (2011) que presenta una part significativa de l'anecdotari.
AMSFG: VI 5870.
20
AMSFG: Documentació de Sanitat, 1946.
19
169
21
vecindario».
Encara el 1955 en Martí Casals, metge de Castell d'Aro i cap local de
sanitat, havia enviat la fitxa sobre abastament d'aigua a la Fiscalia Provincial de
la Vivienda, on deia que «en el año 1940 se presentó un proyecto de abastecimiento
de aguas potables por la Sociedad de Aguas Potables de Sant Feliu de Guíxols
al efecto de llevar aguas potables a Castillo de Aro y Playa de Aro, proyecto que
22
no mereció la atención de las autoridades locales». La tensió entre les autoritats
locals i els metges més rigorosos van emergint a mesura que el negoci turístic
augmenta i els dèficits del sanejament urbà als pobles de Catalunya de la costa
s'endarrerien per manca de voluntat política i de capacitat financera dels municipis.
Aquests problemes es traduïen també, en relació al creixent nombre d'accidents
de trànsit, i la incapacitat dels dispositius assistencials per donar-hi resposta des
de la dècada dels vint:
«Dissabte fou víctima d'un lamentable accident un nen de 10 anys fill del
sergent de carrabiners de destacament en aquesta ciutat D. Ramón Martínez. Tant
greus foren les ferides que li ocasioná l'auto que va atropellar-lo, que l'infeliç nen
morí al Hospital después d'horribles sufriments. La impunitat amb que fins avui
s'ha deixat correr els autos per la vila, faltant descaradament a les ordenances, fa
que tinguem que lamentar incidents d'aquesta naturalesa, siguent un veritable
23
miracle de que abans no s'en hagin registrat d'altres tant greus».
Si al principi el dispensari municipal de l'Hospital de San Feliu podia
resoldre les primeres cures (Borrell 2005), després de la guerra el problema es
féu més punyent. Calgué però que la primera ambulància de Sant Feliu fos per
subscripció popular :
«Necesidad de una ambulancia. Dos, y quizá a estas horas más, han sido los
accidentes de circulación que últimamente la ciudad ha sufrido en sus entrañas.
Es triste para todos el tener que reseñar estos luctuosos actos. Triste, primero para
las personas afectadas. Triste, luego, para todos cuantos sabemos comprender que
21
AMSFG: Setmanari Àncora. 6 de Juliol de 1950.
AMCPA: Documentació de Sanitat, 1955
23
AMSFG: L'Avi Muné (08.05.1920:2).
22
170
el dolor ajeno es el nuestro, es el de todos.
Y este dolor, este sentimiento popular, se traduce en cada uno de estos casos
dolorosos en una asistencia espontánea, en un querer hacer algo, en un prodigar
todos los cuidados posibles habidos y por haber, a aquellas personas que fueron
alcanzadas por el accidente o desgracia casual.
No obstante, cuantas veces estos desvelos pueden llegar a estériles. Una vida
accidentada en plena calle o avenida, puede o no puede sobrevivir, según sean
las disponibilidades materiales de los asistentes.
Quizás el peligro de nuestra vida, actualmente, corra parejas con nuestra física
manera precipitada de vivir. Lo pregonan desgraciadamente, estos accidentes de
circulación ya demasiado frecuentes. Pero la realidad es esta.
De ahí que cada día que pasa, tome más cuerpo la iniciativa sobre la adquisición
de una ambulancia para nuestras necesidades de urgencia.
Una litera no es bastante, parece sentenciar el llamamiento. Un minuto puede ser
mortal y no obstante este minuto puede ser salvado felizmente por una ambulancia.
Tal es el aldabonazo dado en el corazón de los guixolenses».
24
A banda del accidents, els metges i els practicants locals eren requerits
per atendre als forasters a les torres de S'Agaró o entre els clients de La Gavina.
Les visites o les injeccions per part dels practicants a la clientela de luxe de l'hotel
representaven uns honoraris significatius, com en general ja des dels anys cinquanta
l'atenció als estrangers desplaçats que havien de pagar les visites al contado rabioso
que deia algun metge vell. En aquest món, relativament petit, hi havia competència
entre metges. «El Dr. Casals, i el Dr. Palmada eren rivals, si la gent anaven a un,
25
no anaven a l'altre». Als pobles i a les ciutats de comarques els vilatans són d'un
o d'un altre metge, però en situacions de crisi el pluralisme assistencial s'imposa.
A l'Hostal de La Gavina de S'Agaró, «una vegada una senyora important, es veu
que menjant a la Gavina es va empassar una espina molt grossa i de seguida varen
avisar al pare M i l'home va intentar treure-li. Però, no hi va haver manera. Llavors
varen trucar al Dr. Casals, que anava amb la bicicleta i portava la corbata a la
butxaca i quan arribava a la Gavina se la posava. Quan arriba allà diu: “-Obriu
24
AMSFG: Setmanari Àncora, 16 de setembre de 1954:4.
Entrevista a Mercè Ros. IPEC-MHSFG.
25
171
la boca bé!” i no sé com s'ho va fer que “clac”, li va treure. Aquella dona va quedar
26
tant descansada que li varen agrair molt». En aquestes instal·lacions els metges
s'havien de presentar amb vestit i corbata.
«Casals venía a trabajar allí i solía pasar a tomar un café y todos los compañeros
siempre le hacían bromas, le hacían preguntas. Los compañeros siempre le
buscaban las cosquillas. Había un ambiente muy cordial entre los trabajadores
y él. Le preguntaron si era verdad que había ido a visitar a un cliente y si le había
hecho cambiar de ropa, él no lo negaba. Parece que era verdad. Otro día bajé con
el cocinero del hotel a casa el Dr. Casals porqué le dolía un ojo. Mientras el doctor
27
le miraba el ojo, coge el matamoscas y mata la mosca».
Però, fer-ho tenia certs avantatges:
«[Quan en Casals] anava a la Gavina, sovint es quedava amb en Ramos que
estava a la cuina i quan estava ja de tornada a la farmàcia trucava: “Adela, avui
una sopeta de menta, que no tinc gana”. I l'avi Ruscalleda, el seu amic farmacèutic
28
li deia, sorneguer: “ja has anat a la Gavina eh”».
26
Entrevista a Emili Colls, ajudant de farmàcia. IPEC-MHSFG.
Entrevista a Albert Reine. IPEC-MHSFG.
28
Entrevista a Emili Colls. IPEC-MHSFG.
27
172
BIBLIOGRAFIA
Auladell, J. (2009): “Ganxons a l'aigua!”, Revista L'Arjau 60, pp. 19-22. Sant Feliu
de Guíxols: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols.
Balcells, A., E. Pujol i J. Sabater (1996): La Mancomunitat de Catalunya i l'autonomia.
Barcelona: Institut d'Estudis Catalan.
BIBLIOTECA BALMES (1994): Analecta sacra tarraconensia, Anuari de la Biblioteca
Balmes.
Boñiga, O. (1970): Arquitectura española de la Segunda República. Barcelona:
Tusquets.
Borrell, M. (2005): Caritat, beneficència, solidaritat: l'Hospital de Sant Feliu de Guíxols
(Del s.XIV al s.XX). Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament de Sant Feliu de
Guíxols.
Busto, G. (2009): “Planificació i disseny dels banys de Sant Elm”, Revista L'Arjau
60, pp. 16-18. Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols.
Corbin, A. (1988): Le territoire du vide. París: Aubier.
Cultura, B.S.C. de. (1938): Escola del Mar. Barcelona: Conselleria de Cultura,
Ajuntament de Barcelona.
Francès, L. (2009): “Banys de salut”, Revista L'Arjau 60, pp. 23-26. Sant Feliu de
Guíxols: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols.
Geli, C. i J.M Huertas (1990): Les tres vides de Destino. Barcelona: Diputació de
Barcelona.
Hervàs i Puyal, C. (2007): Sanitat a Catalunya durant la Repúblic i la Guerra Civil.
Tesis Doctoral dirigida pel Dr. Josep Termes Ardèvol. Barcelona, Universitat
Pompeu Fabra. Tesis en xarxa: http://hdl.handle.net/10803/7443
Sánchez, F. (2009): “Els banys més antics de la Costa Brava”, Revista L'Arjau 60,
pp. 12-15. Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols.
Sucs, J. i J.L Comas-Marfany (1996): La cultura del catalanisme: el nacionalismo
català en els seus inicis. Empúries.
Suquet, M.A. (2009): “Els Banys de Sant Elm, objecte d'un treball de recerca de
Batxillerat”. Revista L'Arjau 60, pp. 27-29. Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament
de Sant Feliu de Guíxols.
173
Matthew, C. (1976): A different World: stories of great hotels. Paddington Press.
Molinas Falgueras, L. (2011): “Cinema al Baix Empordà”. Revista del Baix Empordà,
pp. 5-20. Palafrugell: Revista del Baix Empordà.
Oliu Pagès, L. (1880): Estudio topografico medico de Sant Feliu de Guíxols. Biblioteca
de la Reial Acadèmia de la Medicina de Barcelona. Document digitalitzat,
consultable a través del web www.metgerural.cat.
Pardo Jávega, E. (1996): Medicinas Alternativas en Catalunya: Desarrollo y articulación
de los modelos médicos subalternos. Tesis de Doctorat. Tarragona, Universitat
Rovira i Virgili.
Salieron Bosch, C. (1985): El tren de Sant Feliu: història del Ferrocarril Sant Feliu
de Guíxols-Girona. Barcelona: Terminus.
Tatjer, M. (2009): “Els Banys de mar a la costa catalana als segles XIX i XX”,
Revista L'Arjau 60, pp. 06-11. Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament de Sant
Feliu de Guíxols.
ABREVIATURES
AHG: Arxiu Històric de Girona
AMCPA: Arxiu Municipal de Castell-Platja d'Aro-S'Agaró
AMSFG: Arxiu Històric de Sant Feliu de Guíxols
EMSR. Espai del Metge i de la Salut Rural
IPEC: Institut de Patrimoni Etnològic de Catalunya
MHSFG: Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols
DE BALNEARI A HOTEL.
EL TURISME GANDIÀ ENTRE 1894 I 1959
DE BALNEARI A HOTEL. EL TURISME GANDIÀ ENTRE 1894 I 1959
177
DE BALNEARI A HOTEL.
EL TURISME GANDIÀ ENTRE 1894 I 1959
Jesús E. Alonso i López
Arxiu Històric de Gandia
[email protected]
RESUM
L'activitat turística és notòria a Gandia. Tanmateix, els seus antecedents
han estat poc estudiats, a diferència de la propera costa alacantina i molts altres
indrets. Amb la present comunicació repassem la tradició dels banys de mar a
Gandia, documentada des de 1830, així com el costum de construir casetes de
fusta i canyís fins arribar al projecte de dos balnearis, el 1894 i 1899. Amb
l'espenta de les primeres dècades del XX i després del vitalista període republicà
(amb la Guerra Civil i la postguerra pel mig), aquestes tendències derivaran en
la construcció del primer hotel de la platja de Gandia a les darreries de la dècada
dels 1950, en la promoció del qual tindria un paper destacat la pròpia institució
municipal però especialment la burgesia exportadora i taronjaire. La metamorfosi
s'emmarca al bell mig de diverses iniciatives urbanitzadores relacionades amb la
pràctica del lleure vacacional, les quals tenen una fita important en el pla de
1934. En el procés es superposen i s'interrelacionen els plànols local i foraster i
en ell conflueixen també diversos factors, com ara la sociabilitat burgesa i la
popular, la vivència de la diversió i l'imaginari que se'n conforma, la configuració
de la xarxa de comunicacions -port i ferrocarril- o la progressiva percepció positiva
i saludable del mar, les ones i la platja.
178
DE BALNEARI A HOTEL. EL TURISME GANDIÀ ENTRE 1894 I
1959.
A mitjans del segle XIX van proliferar per tot Europa galeries i cases de
banys marítims, llocs on s'hi acudia atenent les consideracions mèdiques, però
també en relació a les modes i pràctiques socials i estètiques. Prèviament, el
romanticisme havia 'inventat' la malaltia com a pretext per a l'oci i l'escapoliment
de les obligacions burgeses (Corbin: 1988, 75). Aquesta lectura social i literària
de l'estat morbós s'aliava amb el discurs mèdic higienista i, al capdavall, tot plegat,
hi era en els orígens del posterior desenvolupament urbanístic dels espais d'oci
litorals: les instal·lacions provisionals i temporeres anaven donant el pas a
construccions amb pretensió d'estabilitat (Gil: 1994, 79).
Una vegada més, doncs, trobem lligades les funcions curatives, la pràctica
1
del lleure i la sociabilitat, en aquest cas de caire burgès, però no solament . Des
de la por inveterada a pirates, delinqüents i malalties palúdiques, el mar i la seua
confluència amb la costa passaven a impregnar-se de valors positius (Corbin:
1993; Olaso i Alonso: 2001; Alonso i Olaso: 2002); la qual cosa connecta amb
una ample ventall de possibilitats per a la història social i de les mentalitats.
L'estiueig anava consolidant-se, així, associat a conceptes com els de
'banys de mar' o 'banys d'ona', els quals complementaven (o desplaçaven) l'oferta
dels balnearis termals de l'interior i les cases de camp (Gil: 1994, 82). La pràctica
vacacional en balnearis i barraques seria l'element generador dels actuals espais
turístics, amb el tall radical, això sí, de la guerra de 1936-1939 i la seua postguerra.
Són moltes les disciplines que es relacionen i convergeixen en aquest
afer: la història, l'economia, la sociologia, la psicologia social, l'antropologia, la
medicina... D'un altre cantó, els centres d'arxiu han anat acumulant fonts
2
relacionades amb el fenomen. Els geògrafs, del seu costat, sempre preocupats
1
Esteve Sánchez Santana, en parlar d'Alacant, es refereix a l'oblit de la família i del poble d'origen, així com a
les distraccions que han de caracteritzar un 'tourista'. Además de esto, consíguense otras ventajas de estas
reuniones vespertinas; y son las amistades que se hacen entre los concurrentes; el trato que engendran y las
relaciones sociales que originan (Residencia... 1889: 156).
2
Entre elles podríem destacar séries documentals de caràcter urbanístic (tant de planificació com d'obres de
particulars), llicències d'obertura d'establiments i activitats en general, documentació directament relacionada
amb l'activitat turística i amb epígrafs com 'platges', comissions específiques de caire turístic i un llarg etcètera.
179
per la distribució humana en l'espai, així com pels moviments de població, han
3
creat una subdisciplina: la geografia del turisme o de l'oci. Fins i tot, han
aprofundit en la percepció i la construcció subjectiva dels espais, tan relacionades
amb les marques i l'atractiu turístic (Boira: 1994 i 2011).
No anem a parar massa compte en el context històric i científic de la
pràctica balneària; en el climatisme o en la consideració de la influència del medi
físic en la salut i l'estat anímic, cosa que es troba emparentada amb el paradigma
higienista, impulsor de les topografies mèdiques. En tot cas, no convé oblidar
que la relació home-medi tenia un claríssim paper en la difusió d'un postulat
científic com a missatge publicitari. Les classes benestants, de fet, hi acudien per
curar malalties reals o imaginàries (tuberculosi, hipocondria...) al temps que
heretaven el discurs il·lustrat del XVIII. Aquell que ja havia construït un nou
paradigma en la relació amb la natura, font d'equilibri i de perfecció. Hi ha una
metamorfosi, això sí, en que té lloc el canvi d'una prioritat terapèutica a una
lògica de l'oci, la qual veurem reflectida en la planificació i la construcció de
l'hotel Bayrén de la platja de Gandia.
En els inicis del XX, l'epidemiologia i la quimioteràpia desplaçaven la
pràctica termal com a font de salut, però els balnearis continuaven sent un centre
de sociabilitat burgesa i un antecedent d'altres instal·lacions per a banys marins.
Així mateix, junt a ells tendien a implantar-se altres establiments amb funcions
complementàries: cases d'hostes, fondes, fonts, sanitàriums, passejos, pèrgoles,
miradors i, per suposat, hotels. Es creaven, per tant, uns nous dominis, diferenciats
4
dels anteriors de pescadors i militars.
A Gandia, la pràctica dels banys de mar, “tan útils per a la salut pública”,
està documentada, si més no, des de 1830, any en què un ban acotava els espais
lliurats a homes i a dones, al temps que imposava les multes corresponents, en
5
cas de contravenció. Més endavant, Abel Soler ens recorda, de bell nou, com la
3
Cfr. entre altres, Luis (1988); Clary i Frémont (1973); Larsen, J, Urry, J i Axhausen, K (2006)
Ha estat i és evident la competència de l'ús turístic amb els usos pesquers, militars, comercials i portuaris, la
qual cosa, en ports com el de Santander, s'ha resolt amb la segregació d'espais (Gil: 1994, 87).
5
El ban, de 19 de juliol de 1830, era dictat per l'alcalde major Josep Corbí sobre la forma de fruir els banys de
mar. Arxiu Històric de Gandia (en endavant AHG), AB - 3/16.
4
180
moral i el distanciament entre banyistes era competència de l'Ajuntament de
Gandia, que enviava de tant en tant un agutzil per a vigilar (Soler i Ciscar: 2007,
110).
Pel 1853, els metges recomanaven el coronel Alcalà de Olmo la presa
6
de banys de mar per tal de recuperar-se de les seues xacres. Des de 1881, a la
premsa local, podem constatar múltiples notícies sobre el costum d'estiuejar i
7
prendre el bany a les barraques de la futura platja de “Venècia”, amb el tràfec
consegüent. Pel 1888, el cronista i notari Pasqual Sanz i Forés feia una bona
8
descripció de la “divertida” temporada dels banys. A través del material periodístic
hom pot veure, així mateix, la preocupació de les autoritats per la seguretat i les
comunicacions, així com el bon ambient per a la diversió que s'hi respira, amb
la participació de locals i de forans. Molt probablement, l'ambient creat pels
grauers i gandians havia de ser un factor clau a l'hora d'atraure els forasters, si
bé alguns autors diferencien el turisme 'indígena' de l'al·lòcton.
6
El coronel Alcalà, el 1853, presentava certificació mèdica com que patia d'herpes, davant de la qual cosa els
metges li recomanaven banys de mar i sulfurosos. Veure Archivo General Militar de Segovia, expedient A-1046.
Pel març de 1869, demanava ser reconegut pels metges, els quals dictaminaren “fuertes y regulares dolores
en la articulación de la rodilla izquierda” així com reumatisme articular crònic. A l'abril, el capità general de
Galícia li concedia un permís de quatre mesos per recuperar-se a Madrid, Alhama de Aragón i Gandia.
7
Veure, per exemple, El Litoral (15-6-1883). Aleshores, pel juny, s'acostava la temporada de banys i la classe
mitjana de la ciutat començava a concertar un habitatge -casa o barraca- per a passar uns dies vora mar. Per a
Sant Jaume i Santa Anna havien de trobar-se col·locades les baranes del pont sobre el riu Sant Nicolau. El dia
24 de juny del mateix 1883 es cridava l'atenció sobre l'estat del camí de la Mar per tal de tenir-lo a punt quan
arribés la temporada i la gentada, amb una munió de carros. El 22 de juliol de 1883 es queixava el periodista
sobre l'estat que presentaven els barracons de banys que cada año se construyen en la playa. Se hicieron la primera
vez incómodos, miserables y mucho más, y hoy se construyen como entonces o peor si dable fuera. Així mateix, s'hi
parlava de l'animació que hi havia al voltant de les festes de Sant Joaquim i de Santa Anna. Els joves del Grau
preparaven una orquestra i assajaven algunes cançons per animar les nits i fer serenates. Cf. Soler i Ciscar
(2007, 110 i ss). En el 29 de juliol apareixen notícies d'un concurs de bellesa, així com del bon ambient: Las
numerosas familias que, ávidas de ambiente fresco, se han congregado en el Grao, conservarán gratos recuerdos de su
permanencia en él. Y hacen votos porque en el año próximo animen a todos el buen humor y la armonía que en el
presente ha reinado. També El Litoral (31-5-1885, 20-7-1884 i 12-8-1883). Els mariners participaven en
l'organització d'una brigada de salvament i seguretat per als banyistes.
8
Aquesta n'és la descripció literal: la temporada más divertida es indudablemente la del verano, desde mediados de
julio a mediados de agosto, en que concurren muchas personas con el objeto de tomar baño en el mar. Generalmente
van y regresan todos los días, pero algunas familias se trasladan al Grao para residir allí durante la temporada. Para
comodidad de los bañistas se forman con cañizos dos barracas, con ocho o diez departamentos cada una, en donde se
desnudan y visten, servidos por los dueños de las mismas en aquellas cosas indispensables (Sanz y Fores: 1888, 189).
181
Segons El Litoral (30-3-1884), els emprenedors del sector turístic del
Grau solien invertir en la construcció de barraques que, any rere any, intentaven
millorar per evitar les incomoditats. La documentació municipal, constituïda per
les sol·licituds per a construir barracons de bany a la platja, certifica el fenomen.
Així, durant un bon grapat d'anys, almenys des de 1888, la veïna del barri del
Llavador (part del Grau) Salvadora Miralles Serisola va instal·lar dues barraques
grans, una per cada sexe, amb capacitat cadascuna per a trenta persones i separades
per més de cent metres.
La instal·lació de casetes o barracons de fusta i “cañizos del país” era
considerada un 'costum d'immemorial'. La tramitació requeria dels informes de
l'Ajudant de Marina, els quals eren habitualment positius. Salvaguardant, això
sí, la prioritat de la càrrega i descàrrega de les naus, quan encara no s'havia
9
construït el port. Progressivament, les condicions de disseny i de dotació anaven
millorant. A més a més, a les instal·lacions col·lectives s'afegien altres casetes d'ús
familiar, com ara les dels promotors de la construcció del port Josep Rausell i
10
Sinibaldo Gutiérrez, o l'advocat Pasqual Cruañes, ja en la dècada dels 1890.
En la premsa setmanal també apareixien notícies sobre els beneficis de
11
les aigües termals de baix del castell de Sant Joan, properes a la platja. Allí es
van practicar alguns banys i anàlisis ocasionals que, de bon antuvi, no semblen
haver derivat en infraestructures importants. Al riu Molinell, fita entre la Safor i
la Marina (i entre les províncies d'Alacant i València) s'havia creat un balneari
cap a 1878, del qual se'n conserva una primera memòria de 1883 (Bernabeu:
2007, 23).
Poc després arribaríem a un punt d'inflexió important: l'arribada del
particular tren botija gandià, el qual arribava des d'Alcoi. Va ser inaugurat el 1893
9
AHG, AB-1790, expedients 165 a 177 (1888-1895).
Val a dir que aquestes primeres manifestacions aïllades del turisme balneari eren prou fugisseres i esporàdiques, i
les instal·lacions, d'una gran modèstia. Pensem encara que hi havia platges que rebien l'al·luvió temporal de pobles de
l'interior, gent que s'hostatjava -és un dir- en barraques efímeres, en carros envelats o en simples porxades de ramatge
(Rosselló: 1969, vol II, 97).
11
El Litoral (7-5-1882 i 3-9-1882)
10
182
i feia serveis extraordinaris a l'estiu. Precisament un any després, el 1894, es
produïa una sol·licitud per instal·lar un balneari a la platja nord. En el seu
plantejament jugava un paper cabdal una via que servia el braç nord del port,
la qual hauria de disposar d'un moll per al servei de l'esmentat balneari. La
concessió a Don José Olivares Alcina tenia lloc per Reial Ordre de 28 d'agost de
12
1894. Com era habitual, les instal·lacions haurien de ser desmuntades cada
temporada, i així durant 10 anys. Almenys fins 1896 hi consten autoritzacions
per a la reobertura.
L'any 1899, Silvestre Furió, un actiu comerciant i empresari de la Gandia
de l'època (que va construir, també, el teatre Serrano), en acostar-se la temporada
de banys, va decidir de muntar un altre balneari a la platja de Venècia, plaçada
entre la desembocadura del riu Serpis i el mur sud del port. Segons l'informe que
per a l'ocasió va redactar la Comandància de Marina i capitania del port de
València, el fet en nada perjudica a las industrias de la navegación i no veien cap
inconvenient siempre que lo sea en concepto de temporal y que así termine la época
de baños desaparezca y quede expedita la playa. No és gratuïta aqueixa observació,
ja que la mar, com tots sabem, es desferma per la tardor i la temptació de la
continuïtat, o d'eternitzar un costum, sempre és gran.
Allò que concretament demanava Silvestre era instal·lar-hi
un tinglado de madera suficientemente sólido y capaz, con buen aspecto, en forma de
templete, para el servicio de baños de mar, cuyo cobertizo y plataforma lo colocarán
el mes de Junio al fin que proyecta en los tres siguientes de Julio, Agosto y Septiempre,
dejando en el resto del año completamente expedita la playa... Este servicio ha de venir
a llevar cumplidamente en esta ciudad una necesidad ha tiempo sentida.
La seua intenció era instal·lar-lo pels estius durant 10 anys, però no
13
coneixem ben bé com es va arribar a concretar la idea. Tant aquest establiment
com segurament l'anterior pertanyien a la categoria que Joan Josep Molina cataloga
com a establiment de banys de mar o d'ona, és a dir, un espai sense estructures
12
Arxiu de la Demarcació de Costes de València, Exp. V-7/E-31-JOA. Carpeta 369.
AHG, AB-1791/98
13
183
fixes, temporer, delimitat i d'ús exclusiu pels banyistes. Calia pagar per accedirhi al recinte, si bé no solien disposar de metge director dels banys.
Projecte d'instal·lació de balneari
presentat per Silvestre Furió.
Plànol de José Sorní (1899). Arxiu
Històric de Gandia, AB-1791].
Va ser en la primera
dècada del segle XX quan
van aparéixer les primeres
edificacions estables de la
burgesia taronjaire, com
també a Oliva. Més
primerenques havien estat
en altres llocs, com ara
València, Alacant o
Santander, on havien
proliferat en les dues
darreres dècades del XIX.
Pel 1914 tenia lloc la
urbanització de l'Avinguda
de la Pau, la qual comunicava el Grau i el port amb la platja nord. Allí construïen
els seus llustrosos xalets, voltats de verd, molts membres de la burgesia alcoiana.
El mateix any 1914, l'Ajudantia de Marina havia autoritzat 54 lloguers de casetes
14
o barraques . Fins i tot, algunes d'elles acabarien esdevenint habitatge permanent.
Paral·lelament, en les primeres dècades del segle hom pot parlar d'una
certa organització dels serveis turístics. L'Ajuntament, per exemple, regulava els
passejos en barca, per evitar naufragis per sobrepés (1913). Així mateix, hi havia
un vigilant nocturn per evitar els robatoris que s'havien produït en anys anteriors.
Joaquim Bonet i el seu fill feien servei de salvament i, a la nit, dos mariners feien
14
Si més no, al padró de població de 1924 hi consten cinc barraques habitades per les famílies Lleches, Pallarés,
Fuster, Burguera i 'Buiparra'. AHG, AB-1751.
184
ronda nocturna: de fet, salvaren un nedador que s'ofegava (Soler y Ciscar: 2007,
145 i ss.). Una vaca recorria els carrers per donar llet...
Les cròniques socials de les revistes pregonaven l'arribada a la Platja
Nord dels estiuejants més destacats, ço és, els que tenien xalet, com ara Antonio
Nogueira, Andrés Cruañes o Rafael López (1912) (Soler y Ciscar 2007, 146). Els
més puritans criticaven les autoritats i la comandància de Marina per no imposar
multes en qüestió de moral, ço és, per l'acostament de xics i xiques (1916) (Soler
y Ciscar 2007, 146).
Com és sabut, els anys 1920 i 1930 significaren un gran bot endavant
15
en l'evolució de l'estiueig a la costa així com en els projectes paral·lels de
16
racionalització i d'urbanització dels espais. És molt versemblant que el mateix
impuls desordenat dels particulars motivés l'Ajuntament de Gandia per intervenir
en el procés. És el que es pot col·legir de diverses concessions per construir
coberts i cases estables al davant dels xalets ja consolidats, fins al punt de constituir
17
una altra línia de construccions i interposar un carrer. L'alcaldia de Gandia n'era
conscient de l'embranzida privada així com de les possibilitats públiques i
18
encomanava un primer pla d'ordenació urbana.
El projecte que redactava l'arquitecte municipal Vicent Valls Gadea el
1934 tenia prevista la construcció d'un hotel en la zona compresa entre l'avinguda
de la Pau i el port. Precisament allà on hi era el primer balneari i ara és el club
nàutic. Tanmateix, a les matrícules industrials dels anys 1930 no arribà a figurar
15
De moment, d'aquests anys hem aplegat unes poques notícies que fan referència a l'existència d'expedients
sobre ordenació de les casetes de banys de la temporada estiuenca de 1924 per tal de recaptar fons per a la
beneficència; la confecció d'una ordenança sobre l'arbitre per a les barraques de bany (1932); una petició de
construcció de mur de contenció a la platja nord per Rafael Bordes (1933), i una perforació de brolladors
d'aigua pera a usos domèstics (1936). AHG, G-140 i AB-2/2. Sobre el conjunt de la costa valenciana, cfr.
Rosselló: 1969, vol II, 96-97.
16
Per al cas de la platja de sant Joan, d'Alacant, Tomàs Mazón (1987) ens descriu un projecte irrealitzat de
1926-1931 i encara el pla republicà d'urbanització, capitanejat per Lorenzo Carbonell i I. Prieto, de 1932. En
ell s'hi contemplava la construcció d'un hotel municipal, balnearis, habitatges, boscs-jardins i una carretera.
17
Cf. Arxiu de la Demarcació de Costes de València, Expedient V-7/C-25-ARB. Anita Ribas va obtenir concessió
per construir una casa, segons edicte publicat al Butlletí Oficial de la Província de 5 de novembre de 1932. El
dia 21 del mateix mes, l'Ajuntament de Gandia prenia l'acord de procedir a l'urbanització del sector i presentava
un recurs contra aquesta i altres concessions.
18
Esta alcaldía conoce las posibilidades de nuestra playa que, por sus condiciones, puede colocarse a la cabeza de las
mejores del Mediterráneo (El Momento, 29-07-1935).
185
cap establiment hostaler, al Grau o a la platja, si bé a Gandia ciutat hi havia dos
19
hotels, dues fondes i dues cases d'hostes.
Més endavant, el mateix Pablo Soler, arquitecte municipal durant bona
part del període franquista, redactava un projecte municipal d'hotel, de 1946,
que no va veure la llum. Per aquells anys, a més d'un hotel de viatgers, hom
contemplava la construcció de diversos balnearis en la zona de platja, plaçats
20
entre el mur de defensa i els umbracles de l'entorn de la redona inicial.
El detallat informe de Soler sembla reflectir una connivència notable
entre l'Ajuntament i els promotors. Després del fracàs de la iniciativa de 1946,
hom deia: en estos últimos años se han realizado múltiples gestiones y mantenido
diversas conversaciones con elementos particulares, tratando de conseguir la ejecución
del hotel en cuestión por la iniciativa particular, ya que presentaba dificultades para
que el Excelentísimo Ayuntamiento acometiese la obra directamente.
En els anys 1950, doncs, la burgesia comercial i el mateix Ajuntament
coincidien en els seus propòsits i aprofitaven en guany local l'especial i important
concessió que l'estat havia fet de la zona marítimo-terrestre durant la II República
21
(1934) . Concretament, l'any 1951 es mamprenia la remodelació de la platja
nord, en la qual jugava un paper protagonista l'antic alcalde republicà Vicent
Palmer Ripoll, qui presidia una associació de contribuents (Escrivà: 2005; Alonso:
2011, 169).
Per tal de construir l'hotel-balneari s'hi va constituir una societat anònima,
el 1956, la qual adduïa els antecedents i la realitat turística. L'arquitecte municipal
19
Cf. AB-1253 a AB-1259 (1930-1936). Si ens n'anem a les matrícules industrials dels anys 1936-1939 (AB1259-AB-1261) podrem comprovar que figuren, concretament, quatre hotels i huit cases d'hostes (1936), tres
hotels i nou cases d'hostes (1937) i tres hotels i deu cases d'hostes (1938). En aquests darrers anys l'únic
establiment al Grau era una casa d'hostes, regentada per Consuelo Martínez Femenia, al número 4 del carrer
Maldonado.
20
De l'expedient sobre l'hotel Bayrén. AHG, AB-3593.
21
Segons Escrivà (2005: 31 i ss) el punt de partença de la urbanització es troba en la sol·licitud adés esmentada
d'uns particulars a l'estat per tal d'obtenir una concessió de la platja i instal·lar unes colònies juvenils i habitatgesxalets. Per tal d'evitar-ho, l'Ajuntament va instar a l'Estat la concessió de la zona marítima terrestre en 2,5 Km,
cosa que es va aconseguir, d'acord amb la comunicació de la direcció general de ports de 9 de maig de 1934
i l'ordre corresponent del ministeri d'Obres Públiques.
186
arribava a suggerir en el seu informe el traspàs de la concessió municipal als
sol·licitants perquè poguessen executar el projecte (que, això sí, haurien de
presentar amb més detall). Els promotors, per la seua banda, havien d'urbanitzar
la zona, instal·lar el llumenat i fer els umbracles d'un màxim de 2 metres d'alçada
22
per tal de no privar de l'aire i de la vista.
Precisament, aquell any de 1956 Gandia rebia una visita de la Federació
Espanyola de Centres d'Iniciatives i Turisme a esa histórica ciudad, patria de nuestro
23
glorioso San Francisco de Borja y antesala del paraíso terrenal. De la seua organització
se n'encarregaven el regidor de cultura, Vicent Ribes, i el pare jesuïta Antonio
de León.
L'Ajuntament justificava la necessitat d'un hotel dada la gran afluencia
de turismo en la época de verano, la importància de la ciutat i la gran colònia
d'estiuejants. A més a més, hom suposava que durant l'hivern la seua activitat
podia anar lligada al vivíssim tràfec portuari. Era per això mateix que, de bon
antuvi, s'havia programat la seua ubicació junt al dic nord, tot just on ara s'hi
troben les instal·lacions del club nàutic. Amb això, hom pretenia situar-lo en una
24
zona urbanitzada de la platja i propera als nusos de comunicacions.
El pla era construir un hotel de primera classe amb terrasses, restaurant,
bar, pista de ball, naia superior, embarcador propi, casetes individuals i 40
habitacions. En octubre de 1956 es remetia un nou projecte a l'Ajuntament per
part de Vicent Molina i Elies Pastor, amoldado por completo a las condiciones
estipuladas. Amb això es buscava amb fretura una ràpida conformitat municipal
per tal de tenir l'hotel a punt per a la propera temporada.
Tanmateix, la documentació deixava molt que desitjar. Sembla que
constava només d'un croquis de situació confeccionat per l'aparellador Lluís
Romaguera i un dibuix bonic a tall de maqueta en tres dimensions de l'edifici,
el qual rememorava l'arquitectura “decó”. Tot i les mancances, estava clar que
22
Informe de Pablo Soler de 26 d'octubre. AHG, AB-3597.
La hiperbòlica descripció de Gandia forma part de la carta escrita a l'alcalde de Gandia per Francisco Catalán,
president de la Sociedad Valenciana Fomento de Turismo, el 30 de maig de 1956. En AHG, AB-3591/9.
24
Expedients originals: AHG, AB-3593/21 (1956) i AB-3597/9 (1957).
23
187
25
els promotors comptaven amb la complicitat municipal.
Finalment, el projecte que es va realitzar data de desembre de 1957 i
26
es troba signat pels arquitectes Lluís Gay Ramos i J. Pastor . L'expedient d'obra
s'iniciava el març de 1958 a instància de Miguel Boronat Monserrat, en representació
de Bayrén SA, i era ben diferent de l'inicial. L'emplaçament esdevenia, és clar,
l'actual, en primera línia davant del mar, darrere de la duna, i aleshores aïllat,
força distant dels xalets existents. Amb el temps, però, es transformaria en horitzó
i punt de referència per a l'expansió urbana. Certament, la distribució plantejada
dels espais (recepció, aparcament, terrasses, pista de ball...) era intel·ligent, fins
al punt que ha perdurat, mig segle després, amb molts pocs canvis.
L'esforç financer seria possible gràcies a la decisió de la burgesia taronjaire
i comercial. Hi eren implicats l'exalcalde Josep Roman Martí, Joaquim Peiró
Camaró o Salvador Durà Alonso, a més del polític Joaquim Climent Blasco, entre
un llistat de 22 'señores' que es comprometien a subscriure un mínim de 100.000
pessetes per a la construcció i l'explotació de l'hotel. El pressupost inicial d'execució
era de 16 milions de pessetes, quantitat considerable per a l`època. També hi
participava el Banc Exterior d'Espanya.
Per calibrar bé allò que hem vist caldria posar també sobre la taula el
marc legislatiu i jurídic. Almenys hem pogut comprovar com l'activitat empresarial
al voltant del sector turístic gravitava en bona mida en l'acció sobre bens públics,
ço és, en concessions de caràcter precari i temporal: no en propietats consolidades,
cosa que sí es donaria amb l'execució final de l'hotel. Això mateix va comportar
que els balnearis marítims tingueren un major control que no els termals, si bé
la tendència a l'apropiació de terrenys litorals hauria de ser igualment un factor
per considerar. L'ocupació “fàctica” de trossos de platja s'hi donava sovint, com
va passar durant uns anys al davant del mateix hotel Bayrén, amb el pretext de
la instal·lació de gandules, cadires o casetes portàtils.
25
Això es faria evident en l'informe de l'arquitecte municipal sobre el projecte definitiu (AHG, AB-2866/33):
soy de la opinión que las infracciones de las ordenanzas en cuanto a mayores alturas de las consentidas, esceso de
superficie cubierta en relación con el tamaño del solar y pequeña marquesina adosada al Paseo Marítimo para el acceso
de la terraza y salida de los bañistas no deben ser obstáculo par la consesión de la licencia.
26
El prestigiós arquitecte valencià Lluís Gay Ramos (1912-1996) va ser també autor del disseny d'hotels com
el Carlton d'Alacant, el Mindanao de Castelló, l'Excelsior i el Astoria a València o el Recatí a la platja del Saler.
Gay tenia, a més, una llarga trajectòria d'intervenció en edificis històrics, tant civils com eclesiàstics, així com
en habitatges de diferents tipologies.
188
Tot plegat, s'estaven posant les bases per a l'embranzida constructora
27
i turística dels anys 1960. Prèviament, hem pogut identificar aspectes interessants
per a la seua reconsideració i anàlisi. Com ara la relació dels banys amb la salut
o la possible convivència i complementarietat del turisme burgés i el popular,
la qual cosa convindrà revisar amb major detall i des de la perspectiva de l'espai
28
'viscut', més que no de l'espai planificat. És clar que el petits moviments migratoris
de banyistes es troben en l'origen de l'actual turisme de masses. Per això seria
interessant refer un itinerari en el qual, sempre, s'ha buscat la mar i la platja com
un aspecte natural atractiu, però també com escenari per a la relació i la representació
social. Al bell mig i pel camí hi trobarem també afers tan heterogenis com l'antiga
antinòmia entre taronja i turisme, les colònies escolars i l'educació, la cura del
cos o els rituals i els horaris per al bany; l'art de la seducció o la llibertat del cos
i de l'ànima.
27
La qual cosa venia acompanyada de l'interés municipal per aconseguir que Gandia fos declarada localitat
d'interés turístic. El 1960 hom demanava al govern civil i al delegat provincial d'Informació i Turisme la creació
d'una junta local 'ad hoc'. Formava part de l'expedient una idíl·lica descripció de la ciutat. Amb això es pretenia
demostrar que la ciutat reunia les condicions per ser declarada d'interés turístic, d'acord amb l'ordre ministerial
d'Informació i Turisme de 28 de Febrer de 1957. Vid. AB-3605/8.
28
Com plantegen Josep Vicent Boira i altres autors, l'espai no pot ser interpretat com un camp neutre sino com
un escenari que atrau i es vol, s'odia, s'oblida o es desitja. Cfr. Boira; Reques i Souto (1994).
189
BIBLIOGRAFIA I FONTS
Alonso i López, Jesús Eduard i Vicent Olaso Sendra (2002): Sanitat marítima i
guarda de la mar a la Safor (segles XVI-XIX)', dins Barona, Josep Lluís,
Cortell, Josep I Perdiguero, Enrique (eds.): Medi Ambient i Salut: una
perspectiva històrica. Sueca 25 de novembre de 2000. Sueca, Seminari d'Estudis
sobre la Ciència i Ajuntament de Sueca, pp. 43-55
Alonso i López, Jesús Eduard (2007): Miramar, història pròxima: la transformació
contemporània del poble i de la seua platja, Miramar, Ajuntament.
Alonso i López, Jesús Eduard (2011): Història de Gandia, Gandia, Riu Blanc.
L'Arjau: revista cultural (2009), Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, núm. 60
(agost). Calidoscopi: els banys més antics de la Costa Brava.
Bernabeu Mestre, Josep (2007): “Lús medicinal de les aigües de la marjal: de
l'ullal del Burro al balneari del Molinell”, Llibre de festes de Pego, Pego:
Ajuntament, pp. 23-27.
Boira i Maiques, Josep Vicent; Pedro Reques Velasco i Xosé Manuel Souto González
(1994): Espacio subjetivo y geografía: orientación teórica y praxis didáctica,
València, Nau Llibres.
Boira i Maiques, Josep Vicent; (2011): Valencia, la ciudad. València, Tirant lo
Blanch.
Canet Ferrer, Isabel, et al. (2007): “Projecte de catàleg de béns immobles de
Gandia. 1843-1936”. Inèdit.
Clary, Daniel i Armand Frémont (1973):”'L'image turistique de la Normandie et
ses métamorphoses”. Travaux de l'Institut de Geographie de Reims, vol 1314, pp. 17-25
Corbin, Alain (1988): Le territoire du vide (l'Occident et le désir du rivage, 17501840), Aubier, Collection historique. Edició en castellà: El territorio del vacío.
Occidente y la invención de la playa (1750-1840), Barcelona, Mondadori,
1993.
Escrivà Calatayud, Andrés (1958): “Nuestra playa”, Gandía: Feria y Fiestas en
honor de San Francisco de Borja.
Escrivà Calatayud, Andrés (2005): Gandía: su puerto y su playa, sl, sn.
Gil de Arriba, Carmen (1994): “La práctica social de los baños de mar.
Establecimientos balnearios y actividades de ocio en Cantabria (18681936)”, Documents d'Anàlisi Geogràfica, 25, p. 79-99.
http://ddd.uab.cat/record/16972?ln=es [28 de març de 2011]
190
Larsen, Jonas; Urry, John i Axhausen, Kay (2006), Mobilities, Networks, Geographies
[recurs electrònic], Aldershot, England; Burlington, Ashgate.
López Gómez, Antonio (1978): ”El veraneo tradicional en las costas valencianas.
Barraques y casetes de la mar en la Huerta de Gandía”. Cuadernos de geografía,
núm. 22, p. 1-28.
Luis Gómez, Alberto (1988): Aproximación histórica al estudio de la Geografía del
ocio. Guía introductoria, Barcelona, Anthropos.
Mazón, Tomás (1987): La urbanización de la playa de San Juan, un espacio turístico
residencial, Alacant, Instituto de Estudios Juan Gil Albert.
Molina Villar, Joan Josep (2010): L'activitat balneària dels segles XIX i XX a Catalunya
i Espanya, Barcelona, Tesi doctoral dirigida pel doctor Josep Pich i Mitjana,
Universitat Pompeu Fabra.
www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/7480/tjjmv.pdf?sequence=
[29-5-2011]
Monrabal, Suso (2011):”La primitiva playa de Gandía”. Dins Gandia express, núm.
19 (28 de gener de 2011), p. 23.
Obiol Menero, Emilio (1999): “Las “Guías de Valencia” (1840-1930). Notas para
un análisis turístico”, Cuadernos de Geografía, núms. 65-66, p. 255-265.
Olaso Sendra, Vicent i Jesús E. Alonso (2001). “Guardes, pirates i la descoberta
de la platja”, dins Comarques Centrals (17-12-2001), núm. 83, València,
Levante EMV, pp. 23-25.
Residencia invernal de Alicante (1889), Alacant, Establecimiento Tipográfico de
Vicente Botella.
Rosselló Verger, Vicenç M. (1969): El litoral valencià, II. Aspectes econòmics.
València, L'Estel.
Rossellló Verger, Vicenç M. (1995): Geografia del País Valencià, València, Edicions
Alfons el Magnànim.
Sanz y Forés, Pascual (1888): Grao de Gandía: apuntes históricos de este barrio y
del denominado Llavador y su iglesia, Gandia, Imprenta de Pascual Morant.
Hi ha una reedició realitzada per l'Associació de Veïns del Grau, de 1997.
Soler, Abel; Pedro Ciscar [textos]; Antoni Rodríguez [documentació] (2007): El
Grau de Gandia: imatges i paraules per a la memòria, Gandia, Junta Districte
del Grau, Venècia i Rafalcaid; Ajuntament de Gandia.
191
FONTS
ARXIU HISTÒRIC DE LA CIUTAT DE GANDIA (AHG)
Bans. 19 de juliol de 1830. AB-3/16.
Expedientes para construcciones de barracones en la Playa (1888-1895). AB-1790/165177.
Expediente instruído a instancia de Don Silvestre Furió Garcia para levantar un tinglado
o templete con destino a baños de mar en la playa, entre la desembocadura del
'Serpis' y el muro sur del puerto de esta ciudad. AB-1791/98.
Fitxes descriptives d'expedients dels anys 1920-1930. G-140.
Projecte d'urbanització de la platja nord (1934-1951). AB-5611.
Autoritzacions de construccions en la costa (1949-1964). Ajudantia de Marina.
DJ-47/6
Projecte d'hotel balneari a la platja de Gandia. 1956. AB-3593/21
“Visita a Gandía de los miembros de la Federación Espanyola de Centros de Iniciativas
y Turismo con motivo de la asamblea que está celebrando la FECIT en Valencia”.
AB-3591/9
Expedient d'ampliació de l'assumpte de balneari i hotel a la platja. 1957. AB3597/9
Actes i expedients de la junta local de turisme (1957-1966). AB-3423; AB3614/25; AB-3607/17; AB-3605/8; AB-3591/9; AB-2223.
Expediente incoado a instancias de Don Miguel Boronad en representación de
Bayrén SA solicitando construir hotel de viajeros en la playa. 1958. AB2866/33.
Petició de creació i constitució de la Junta Local d'Informació i Turisme. 1960.
AB-3605/8.
ARXIU DE LA DEMARCACIÓ DE COSTES DE VALÈNCIA (ADCV)
Concessió d'un balneari a la platja nord de Gandia per Reial Ordre de 28-8-1894.
Expedient V-7/E-31-JOA. Carpeta 369.
Concessió per a ocupar la zona marítimoterrestre en la platja nord de Gandia.
Incoat el 12-5-1934. Expedient V-7/C-25-ARB.
EL DRAMA DE LAS FERTILIDADES INERTES
195
María Elia Gutiérrez Mozo
Profesora Doctora del Área de Composición Arquitectónica
del Departamento de Expresión Gráfica y Cartografía de la
Universidad de Alicante
[email protected]
RESUMEN
"La arquitectura tiene que establecer, con materias primas, relaciones
conmovedoras.
La arquitectura está más allá de las cosas utilitarias.
La arquitectura es plástica.
Espíritu de orden, unidad de intención.
El sentido de las relaciones; la arquitectura rige las cantidades.
La pasión hace un drama de las piedras inertes".
Le Corbusier. Hacia una arquitectura. Poseidón, Buenos Aires 1964.
No tener hijos, si se desea tenerlos, es, sin lugar a dudas, un drama. Un
drama que afecta a cada vez más personas, enfermas además de tristeza y de
ansiedad, a las cuales la medicina actual ayuda con procedimientos innovadores
de tratamiento de la infertilidad, entre los cuales destacan los avances conseguidos
en la Comunidad Valenciana.
La arquitectura destinada a albergar los lugares adonde se llevan a cabo
esos tratamientos adquiere, evidentemente, un papel esencial en todo el proceso,
porque no sólo ha de dar respuesta eficaz a los centros de investigación que, sin
duda, en ella se desarrollan sino que, también y además, ha de proveer los espacios
196
adonde las personas que deciden someterse a estas pruebas encuentren el respeto,
la intimidad, la calma y el sosiego necesarios para afrontar las etapas de un viaje
que no siempre tendrá final feliz.
Dolores Alonso Vera y Javier García-Solera son los autores del Instituto
Bernabeu de Alicante (1994-1996) y de la Clínica de Fertilidad de Valencia
(1998-2002), dos arquitecturas de conmovedoras precisión y belleza, puestas al
servicio de las personas que en ellas trabajan y, sobre todo, de las personas que
a ellas acuden a tratar de resolver su problema.
Esta comunicación pretende analizar ambos edificios desde el punto
de vista de un entendimiento delicado y profundo de la sensibilidad de sus
habitantes, permanentes o esporádicos, y desde la vocación de la arquitectura de
cooperar activamente, no ya en la sanación, como lo podemos detectar en las
clínicas y hospitales del XIX, sino en el acompañamiento amable, oportuno, cabal,
de cuantas experiencias, capacidades, técnicas y, sobre todo, anhelos y esperanzas
se dan cita en sus espacios.
PALABRAS CLAVES:
Arquitectura sanitaria, clínica, fertilidad.
Si hay un lugar adonde la naturaleza trata de manera disimétrica a los
hombres y a las mujeres, éste es el de la fertilidad, en ningún modo irrelevante.
Y dado que el ser humano establece, en el ejercicio de su íntima libertad, los
códigos y las coordenadas de su propios dramas, parece obvio que la infertilidad
es, o puede serlo, uno de ellos: uno de tantos a los cuales la ciencia acude a asistir
desde sus aplicaciones terapéuticas.
Desde la más remota Antigüedad, la Arquitectura cuenta, entre sus
fines, el de proveer a la salud de las personas (Vitruvio, autor de la primera biblia
para arquitectos, recomienda la elección de lugares sanos para los templos
dedicados a Esculapio, el dios de la salud, para que el conocimiento técnico
1
sustente y corrobore el carisma religioso ).
1
Ver Arnau Amo, J. La Teoría de la Arquitectura en los Tratados. Vitruvio. Tébar Flores, Madrid 1987. Pág. 130.
197
Sea como fuere que se conceptúe la cualidad presuntamente patológica
de la infertilidad (en toda enfermedad, o carencia de salud, hay que contar con
el factor subjetivo: está enfermo todo el que se siente enfermo), hay una arquitectura
sanitaria dispuesta para servir a la terapia que corresponda en cada caso.
Y dado que la salud del cuerpo y la del alma discurren paralelas, aunque
en distinto grado, en todos los casos, en la arquitectura destinada a atenderlas y
favorecerlas, a ambas, las cualidades físicas tendrán que complementarse con
disposiciones psicológicas asimismo convenientes y oportunas.
Que la edificación con fines sanitarios ha de observar, como cualquiera
otra, pero más que cualquiera otra, las pautas de la higiene más rigurosa, es
sabido desde que la modernidad racional la instauró como uno de sus principios
irrenunciables. Lo que el Renacimiento había anticipado en su nuevo modelo de
hospitales (L'Ospedale Maggiore en Milán, ca. 1456, obra del Filarete, fue pionero
al respecto y tuvo en España réplicas ilustres), la Ilustración lo consagra, afianza
2
y difunde .
Algunos hitos del Movimiento Moderno de la Arquitectura responden a
este propósito. Citaremos sólo dos, paradigmáticos: el finlandés de Alvar Aalto
en Paimio (1929-1933) y el veneciano, no construido, de Le Corbusier (19641965). En ambos, el ideal orgánico y las joies essentielles (alegrías esenciales) están
3
presentes .
A grandes rasgos, pues, podemos deducir por dónde van los tiros de
la arquitectura sanitaria moderna. Con la naturaleza hay que contar, pues de ella
y de su materia prima es de lo que se trata. Pero, puesto que hablamos de la
naturaleza humana, habrá que matizar sus principios con toda clase de delicadezas
psicológicas. Y ello, tanto más cuanto mayor sea la carga que el estado de ánimo
(para no decir la mentalidad o la actitud o el espíritu, que son como palabras
2
Ibid. Filarete, Di Giorgio. Serlio. Palladio. Pág. 30.
Ver al respecto sendas monografías a cargo de Fleig, K. Alvar Aalto. Gustavo Gili, Barcelona 1981 (4ª ed.) y
de Boesiger, W. Le Corbusier. Gustavo Gili, Barcelona 1982 (5ª ed.).
3
198
mayores) descarga en el proceso, patológico (si puede llamársele así) y terapéutico.
En toda clínica se atiende a la salud, a su restablecimiento o a su
mantenimiento. Pero es evidente que no es lo mismo un dispensario antituberculoso
(Sert, Torres y Subirana nos dejaron en Barcelona uno ejemplar: 1933-1938),
que un sanatorio psiquiátrico (el de la Steinhof de Wagner en Viena es un caso,
ca. 1905) o que una clínica de maternidad (como la de Moneo en Madrid de 2003)
que es como el anverso de la moneda cuyo reverso nos incumbe aquí. Y las
diferencias, obvias, no lo son tan sólo de tipo, sino que afectan al componente
anímico, cuyo distinto pulso la arquitectura habrá de registrar con la sensibilidad
bien afinada.
La genérica vocación humanizadora de la Arquitectura se acentúa cuando,
estando toda ella al servicio de la vida, la vida que se la encomienda se halla en
estado precario (es más débil o está amenazada) o, como es éste el caso, constituye
un rayo de esperanza. Si la vida nacida requiere mimo y cuidado ¿qué no requerirá
cuando está por nacer?
De lo dicho se desprende una primera condición necesaria para esta
arquitectura singular que ha de alojar el combate por la fertilidad, o la fertilización:
la de ser, pura y simplemente, nada menos que óptima arquitectura.
Pero, con decir que la arquitectura ha de ser la mejor, no hemos dicho
nada en concreto. Porque ya desde el principio, una posible contradicción
iconográfica nos sale al encuentro, en razón del cruce inevitable entre el progreso
tecnológico de la investigación científica y el apacible sosiego que hace acogedora
la habitación humana: entre el artificio más desnaturalizado y lo más natural del
mundo, entre el laboratorio y el dormitorio. Aun suponiendo que ambos puedan
conjugarse ¿coinciden sus imágenes?
Una arquitectura que atienda al tratamiento de la infertilidad se halla
solicitada, de entrada, por dos tensiones francamente opuestas e incluso hostiles
entre sí.
199
Por una parte, la certidumbre del poder de la ciencia que se afirma en
sus más sofisticados productos de todo tipo. La arquitectura que responde
fielmente a esta demanda y hace de ella su emblema ha sido, desde hace algunas
décadas, denominada como de alta tecnología, high-tech. Es arquitectura que hace
ostentación del progreso.
Por otra parte, los pacientes y en particular las pacientes que se embarcan
en la aventura incierta de la fertilización, ansían cualquier cosa menos una lección
de despliegue científico o, todavía peor, un espectáculo de ciencia ficción. Son
seres en situación delicada, frágil, que se entregan no sin temor al poder de la
ciencia.
¿A cuál de estas dos exigencias, ambas pertinentes, tendrá que someterse
la arquitectura que aspira a resolverlas? ¿Tendrá que comportarse como una
maquinaria infalible, fría y altamente informatizada, incomprensiblemente eficaz
y misteriosamente garantizada, o deberá contagiar su alegría y su sabiduría del
bienestar a quienes la visitan?
Para entrever las raíces de la contradicción que apuntamos, puede
recordarse la posición que, a propósito del Movimiento Moderno de la arquitectura
y su crisis de mediados del siglo pasado, adoptaron algunos autores de tendencias
surrealistas (Kiesler, Hundertwasser) acusándolo de mística higiene combinada con
4
esteticismo .
Eran manifiestos (el del moho fue el más señalado) adonde la vida tiene
que ver con la descomposición, de manera que una desinfección total de sus
habitáculos conduce a la esterilidad: lo contrario de lo que en nuestro caso se
trata de vencer. Otros (Finsterlin), proponían el modelo del útero como habitación
esencial y matriz de toda arquitectura humana, en una correspondencia simbiótica
5
y total entre el morador y su morada .
4
Sobre Kiesler, "Arquitectura mágica", y Hundertwasser, "Manifiesto del moho contra el racionalismo en la
arquitectura", ver en Marchán Fiz, S. La arquitectura del siglo XX. Textos. Alberto Corazón, Madrid 1974. Págs.
447 y 448.
5
Sobre Finsterlin, "Arquitectura interior", ver en ibid. pág. 115.
200
A resolver, pues, esta disyuntiva, no tanto física cuanto psicológica, de
imagen más que de confort, de arquitectura habitable y no de construcción
impecable, se han aplicado algunos arquitectos con valor. Entre ellos, Dolores
Alonso Vera y Javier García-Solera.
Y lo han puesto en práctica en sendos edificios sitos en la Comunidad
Valenciana: el Instituto Bernabeu de Alacant (1994-1996) y la Clínica de Fertilidad
de València (1998-2002). Un análisis de los cuales puede contribuir a entender
mejor alguno de los muchos servicios que la arquitectura puede prestar y, de
hecho, presta a la vida humana.
El Instituto alicantino es, como dice la memoria de su proyecto, una
pequeña clínica privada que se sitúa en una zona residencial de gran calidad, con
densidad baja y espléndidas vistas. Cuenta, por tanto, con un entorno amable
(hospitalario en el otro sentido de la palabra), adonde se cumplen condiciones
naturales e higiénicas de partida.
A los arquitectos les preocupa no tanto lo que el entorno pueda
desfavorecerles cuanto el evitar que su clínica se reciba como un huésped no
grato. De ahí que su diseño tienda a minimizar la presencia del nuevo objeto,
atenuando sus cualidades diferenciales. La disolución de la polaridad lleno-vacío
es una deliberada propuesta del proyecto, que cumple así su voluntad de ocupación
discreta.
Con razón citan los autores a Mies van der Rohe con el ánimo de
materializar un orden que deje suficiente espacio a la vida para desarrollarse. La antes
mencionada adscripción surrealista de la vida al desorden queda desautorizada
por la voluntad de un orden abierto, prudente, que no entorpece, antes propicia,
su desarrollo.
La idea que asimila la cualidad orgánica, y consiguientemente vital, a
la forma arbitraria es, además de insoportablemente banal, absolutamente errónea.
201
Lo orgánico, como prueba la mejor arquitectura de Aalto o Jacobsen, implica un
orden, siempre relativo y dinámico, no siempre evidente a primera vista y, desde
luego, complejo.
En planta baja, el Instituto de Alicante dispone dos bloques desiguales
y paralelos, orientados al dictado de las alineaciones de la parcela (norte-sur).
El más pequeño subraya su condición de acceso con un triple recurso: la
transparencia, la continuidad del suelo por el muro lateral derecho que deviene
a su vez, cuando es forjado, en marquesina volada protegiendo la entrada, y el
gris metal del recubrimiento. El mayor, detrás, alberga la batería de consultas
que se traducen en el correspondiente alzado mediante la pareja de ventanas
grande, para el consultorio, pequeña, para la sala de exploraciones.
El nexo que vincula ambos bloques longitudinales se adelgaza, en este nivel,
tanto como es posible garantizando, con su estrangulamiento, el debido filtro
que ha de establecerse, si se desea asegurar la privacidad (y, en este caso, no es
sólo deseo: es obligado cumplimiento), entre el visitante y el paciente.
En planta primera, los volúmenes se metamorfosean de manera que la
disposición pasa a serlo en "L", al mantener el mayor su envergadura y fundirse,
en su lateral izquierdo, con el menor que, a su vez, se compacta y abrevia. Sobre
las consultas se dispone ahora las habitaciones, en un lógico gradiente de intimidad,
que abren al exterior ventanales altos y horizontales, idóneos para la contemplación
del paisaje desde el punto de vista del que está tumbado. El resto del espacio lo
ocupan laboratorios y quirófanos alrededor de un patio. Pequeñas habitaciones
para pacientes sin pernocta abren al jardín del este.
La envolvente de todo el programa genera el espacio habilitado en el
sótano para aparcamientos, almacenes e instalaciones. Una escalera lo comunica
con la recepción y otra, insertada en el bloque mayor enfrentando justo su vínculo
con el menor, con las otras dos plantas. La tercera escalera, interior, conecta
consultas y habitaciones.
La imagen externa transparenta lo que es público (la recepción), aleja
y oculta la transparencia del corredor de las consultas y vela, mediante lamas
verticales, la del pasillo de las habitaciones. El resto permanece lacónicamente
202
blanco y cerrado en contrapunto con un cuidado jardín, en el que destaca la
presencia de un único árbol, y al que se asoman huecos, de soslayo, recortados
en la fábrica en la que insertan sus carpinterías y vidrios sombreados manteniendo
el mismo plano.
La gama cromática elegida para afuera (blanco, negro, gris, la hierba
verde y el cielo azul) nos habla de una arquitectura pulcra que coopera activamente
a la creación de un entorno saludable, por lo impecable, y amable, porque dialoga
con los dones de la naturaleza: sol, espacio, verdor...
Adentro, los colores se tornan cálidos y siempre elegantes: la presencia
de la madera en carpinterías, recercados de huecos, barandillas y como
recubrimiento de las particiones genera un ambiente acogedor y respetuoso. Es
obvio que no estamos en casa, pero tampoco se nos apodera ni la imagen del
sanatorio ni la del laboratorio.
Pero la solución, natural y sencilla, de la arquitectura privada en el
Instituto de Alicante, cuyo gesto de cortesía responde a la bienvenida del lugar
ameno, se complica en el caso de la Clínica en Valencia, con un programa mucho
más ambicioso y complejo en un solar escaso y en una ubicación urbana periférica
menos idílica y acogedora. Y es en él adonde las instancias opuestas arriba
avanzadas entran en conflicto y solicitan el juego de equilibrio de diversos
elementos arquitectónicos.
Decía el arquitecto Javier García-Solera en una ocasión que su trabajo
se crece ante la provocación de un lugar ingrato e incómodo, si no hostil, contra
el cual (y no en el cual) medir su inspiración y ponerla a prueba. La situación
de la Clínica de Fertilidad en Valencia no ofrece ningún atractivo natural o urbano:
es más bien un terreno que el crecimiento incontrolado de la ciudad gana al
campo urgido por la voraz especulación (véase los años) que ahora (tarde)
lamentamos.
En respuesta al cual la arquitectura opta por, además de pasar
desapercibida y sin estruendo, como en el ejercicio alicantino, ensimismarse,
haciendo uso de sus propios recursos, como un mundo diminuto. Pero es que,
203
a esa contrariedad del entorno, hay que sumar la propia de su doble función,
científica y asistencial, sofisticada y acogedora.
Entendiendo que discernir funciones no es el problema: todos sabemos
que una correcta distribución de usos, en horizontal y en vertical, en planta y
en sección, siempre está al alcance del proyectista competente (y lo son, sin
dudas, los autores en el presente caso). La cuestión a resolver es de índole icónica:
de carácter, si se quiere. Es un asunto, el de la imagen y su contenido, ético, pero
no práctico.
La ciencia es cálculo: la vida es espontánea. La ciencia es fría: la vida
es cálida. La ciencia es entendimiento puro: la vida es comprensión y afecto. La
ciencia es razón pura (es verdadero o es falso): la vida es razón práctica (está bien
o está mal). Y el juicio que viene a continuación, siguiendo el discurso kantiano
(me gusta o no me gusta) quizá no sabe a qué carta quedarse: pero el juego ha
6
de jugarse .
Es el juego de la arquitectura que los arquitectos, Alonso y García Solera,
juegan con precaución, adhiriéndose a lo que podríamos llamar racionalidad
templada (de nuevo el magisterio de Aalto quizá nos acompaña). Es esa templanza
la que aconseja que, sin renunciar a una construcción refinada que tiende a la
autocomplacencia, el espacio habilitado no reclame la atención del paciente y le
provea en cambio todas aquellas alegrías esenciales de que es capaz.
Una medicina (dicen los autores de estas dos piezas de arquitectura
sanitaria) en constante evolución que precisa una atención permanente al estudio y la
investigación. Se requiere, por otra parte, un ajustado nivel de privacidad y serenidad…
debido a la especial condición que muestra el paciente. Dos intimidades, pues, de
distinto signo, conviven por separado y sólo se encuentran, si procede, en la
relación personal médico-paciente. Y de ellas ha de dar cuenta la arquitectura,
como sabe y puede hacerlo.
Hay un acuerdo profundo, en este sentido, entre la Arquitectura,
6
Ver Kant, E. Crítica del juicio, Losada, Buenos Aires 1968
204
concebida para perdurar, y el deseo de procrear (la fertilidad) por el que el ser
humano se perpetúa. Privacidad, pues (o, mejor dicho, privacidades) y serenidad.
Y es en este sano propósito, adonde la arquitectura que analizamos juega su baza
más sólida y fuerte: la del sosiego.
Una casa sosegada es lo que demandan estas arquitecturas para la
fertilidad. Lo cual se compone con el esmerado cuidado de todos los sentidos y
muy en particular del sonido y de la luz, cuyos efectos se conjugan en la creación
7
del espacio de habitación .
Dice Alberto Campo Baeza (otro sabio arquitecto del sosiego) que la
luz es para la arquitectura como la sal para la comida. Demasiada, la arruina.
Demasiado poca, la deja insípida. Demasiada luz deslumbra. A menudo la ciencia
y la alta tecnología se complacen con ella. Lo oscuro, su polo opuesto, es emblema
de muerte (las tinieblas). La vida discurre en la penumbra, su término medio,
que propicia la paz y el sosiego, el asiento.
A cuyo efecto la arquitectura depara una media luz, como la de los
besos de amor de la canción: la que crea un espacio holgado, pero limitado,
cómodo, adonde lo que está al alcance de la vista está también al alcance de la
mano. Es un espacio no transparente (la intimidad no lo soporta), pero sí
translúcido: la reserva de la imagen no impide la generosidad de la luz.
Luces, en su término medio, sin resplandores, todas: imágenes, las
justas y cada una en su sitio. Ciencia radiante y cálida habitación comparten los
dones de la luz, pero no sus imágenes. Para ello, procede que el espacio sea
translúcido, pero no transparente, común y propio, o apropiado, a la vez.
Pero el sosiego eficaz no depende sólo de la amorosa media luz, sino
también de la templada media voz, que la arquitectura asegura desde el control
de sus ecos. Está demostrado que una suave reverberación sonora, de la que
7
Sobre la participación de todos los sentidos en la vivencia de la arquitectura, ver Pallasmaa, J. Los ojos de la
piel. Gustavo Gili, Barcelona 2006.
205
paredes y techos son máximos responsables, invita al sottovoce. Cuando la acústica
es demasiado viva, por el contrario, las personas levantamos la voz.
Apaciguar el espacio sonoro es condición sine qua non para que se
establezca un clima de rumor y de susurro, sin griterío ni estrépito. Sobran los
rótulos que imponen silencio cuando el recinto lo induce absorbiendo el ruido.
Si la arquitectura calla (en sentido metafórico, pero también literal), sus habitantes
callan.
La fotografía no puede registrar la calma de un espacio acústicamente
bien acondicionado. Pero los que describimos lo están (paredes paneladas de
madera, techos de absorción suficiente): si no fuera así, de nada serviría que la
penumbra justa auspiciara el pretendido sosiego. Los espacios translúcidos han
de ser (lo son) además acústicamente bien temperados. No hay serenidad posible
si el oído no es tenido en cuenta, entendido y atendido. El sonido no es ajeno a
la luz, y viceversa. Sólo conjugándolos se acertará a que el aire se serene.
El arquitecto sabe que la luz y el sonido miden, con unidades distintas
y por eso complementarias, el espacio. La luz dilata el espacio, dilatando su
percepción y, con ella, el sentimiento que nos suscita (nos ensancha el corazón,
decimos). Pero el sonido no es menos determinante en sus atributos espaciales.
El estrépito comprime el espacio. De ahí que una alta reverberación induzca
estrechez y angustia. Si la luz dilata el espacio, el ruido lo reduce.
A nadie se le oculta que un espacio en calma, sosegado e íntimo, es
incompatible con el estruendo. Pero eso no quiere decir que el ideal sea el silencio.
El silencio absoluto, al que correspondería (en teoría) el espacio infinito, es
inhabitable.
El rumor suave, como el del viento apacible o el del agua que brota y
discurre mansamente, da la medida justa de la quietud que un paciente lógicamente
inquieto necesita. No tanto que aturda, pero lo bastante para que distraiga. El
emplazamiento de la Clínica de Valencia no permite generar más jardín que el
206
oasis de un generoso patio interior y la reserva de uno inglés frente a la entrada,
pero en el Instituto de Alicante, con su tipología de vivienda unifamiliar aislada,
el jardín rodea el edificio y se introduce en sus patios y el agua se instala en el
estanque que separa los dos bloques, resbalando desde la pileta superior a las
inferiores, adonde riega las plantas.
Estos son los parámetros visuales-acústicos para el ajustado nivel de
privacidad y serenidad que el proyecto de Alonso Vera y García-Solera promete
y la obra cumple.
A ellos habrán de sumarse la secuencia de recorridos para unas relaciones
fluidas entre las diferentes áreas, y la multitud de detalles en los acabados (cuestión
primordial que atañe al tacto). El capítulo de los recorridos, que el sencillo
proyecto de Instituto resuelve en "L" (como lo haría, probablemente, frente a un
programa doméstico que ordenara abajo la zona de día y arriba la de noche: la
pieza alicantina tiene esa escala), apela en la Clínica valenciana al recurso del
patio interior como centro cardiovascular, motor y movimiento, del organismo
en su conjunto.
Un organismo complejo cuyas plantas baja y primera mantienen el
mismo contorno, conformando un volumen de escala suficiente y reinterpretando
con inteligencia las alineaciones oficiales, que ofrece un inconfundible gesto de
cortesía para con el espacio público: el retranqueo, próximo al chaflán, con lo
cual lo obvia, de la fachada principal, al norte, y, con ella, de la entrada subrayada
por el audaz vuelo de la marquesina.
Las otras dos plantas, segunda y tercera, mantienen el plano de la
edificación en el este, se alinean con la fachada principal en el norte y se retranquean
al oeste y al sur hasta componer un volumen en "U" que abraza al patio por dos
lados abriéndolo por los otros dos, sin riesgo de indiscreción, a la luz y al
panorama.
Una vez más en la historia de la Arquitectura, el modelo milenario del
claustro, órgano circulatorio y centro de riego luminoso para los espacios
periféricos, se muestra y demuestra por paradoja como la más indicada y segura
207
terapia contra la claustrofobia (siempre y cuando, claro está, la dimensión haga
honor al modelo).
En el programa de la Clínica valenciana, las consultas ocupan la práctica
totalidad de la planta baja, volcadas al este y recayendo a fachada mientras las
salas de reconocimiento se disponen como habitaciones interiores. Al oeste se
organizan los laboratorios al servicio de las extracciones. En medio, la secuencia,
de afuera adentro, de núcleo de comunicación vertical, patio, nueva escalera y
aseos.
A la planta primera la podríamos denominar como una "planta técnica"
ya que en ella se alojan, básicamente, laboratorios y salas de estudio, equipadas
con biblioteca y salón de actos en la fachada principal. Es un área reservada al
personal científico y técnico. La planta segunda alberga habitaciones: de día las
del ala oeste y de noche las del ala este. Finalmente, la tercera y última planta
acoge los quirófanos y demás dependencias anexas.
La composición de las fachadas se resuelve con la combinación, de
extremada eficacia plástica, de dos materiales básicos: un aplacado de piedra gris
sobre zócalo de hormigón que absorbe los desniveles de la parcela y un entramado
de perfilería horizontal metálica que se tiende sobre determinados paramentos.
En concreto, es el tratamiento con el que se envuelve todo el volumen
de las dos últimas plantas, separado además por una fina línea de sombra del
resto, confiriéndoles la imagen de un torreón. Subraya, por otra parte, la fachada
principal y desciende en algunas áreas de los alzados sur y oeste. El aludido
rumor está servido: en este caso no por el viento soplando en los árboles sino
por la vibración de los tubos.
Durante el día funciona prácticamente con la misma opacidad que la
piedra, con la que está enrasado, y por la noche actúa de elegante veladura que
trasluce al exterior las zonas públicas, acristaladas e iluminadas, y reserva las
privadas. El edificio se presenta, de este modo, como una fortaleza diurna,
impenetrable salvo en la amabilidad de la entrada (el único lugar adonde se ven
las ventanas), y como un faro nocturno que irradia y singulariza el anodino
208
entorno. Aquí, la vegetación es más bien una esperanza puesta en el futuro de
los arbolitos que salpican las calles de alrededor.
De este breve estudio se desprende que, como aventurábamos al principio
del mismo, las cualidades que adornan una arquitectura sanitaria de calidad no
son otras que las que predicamos de la Arquitectura con mayúscula.
Tan sólo, si acaso, se requerirá algunos matices, que hemos apuntado
y que podemos enumerar resumiendo a modo de conclusiones. Y el primero de
ellos es la conciliación aludida entre disciplina racional (no hay ciencia sin ella
y la lógica constructiva la tiene como norma) y habitabilidad orgánica: una
modernidad sin manifiesto, esto es, sin beligerancia.
Esa templanza nos lleva al segundo matiz, puesto en la buena
administración de los recursos naturales (las aludidas alegrías esenciales
corbusieranas). Sacar provecho de lo que hay (primer ejercicio) y crear lo que
habrá (segundo).
Un tercer matiz se refiere a la luz y a su prevalencia sobre la imagen,
lo que se traduce en translucidez sin transparencia. Y con la luz templada, el
sonido asimismo templado: a media luz y a media voz, como el amor.
Y si es deber de esta arquitectura templar ambas fuentes, de luz y sonido, no lo
es menos templarse a sí misma, renunciando a cualquier alarde. Una arquitectura
que llamara la atención nos pondría nerviosos: cuarto matiz.
Para que eso no pase, ni hacia fuera ni hacia adentro, la horizontal se
impone: quinto matiz. En lo posible (lo es absolutamente en Alicante y relativa
pero suficientemente en Valencia) se nos sirve una arquitectura apaisada, en la
que el refinamiento técnico se aprecia tan sólo a corta distancia, con la discreción
de un servicio impecable que pasa desapercibido.
Matiz número seis y decisivo: el espacio tiene que ser (lo es) holgado
pero sin desproporción. La intimidad no aumenta por hacer cubículos herméticos.
Menos si se pierde en áreas de pasos perdidos. Frente al laberinto, que alimenta
209
la ansiedad, sencilla claridad.
Y finalmente una disposición que discierna, séptimo matiz, usos tan
específicos como lo son el trabajo y el estudio del personal sanitario asistente
(hacia adentro) y la estancia y atención del paciente asistido (hacia fuera).
En Albacete, el 1º de mayo de 2011
Día de la Madre y Día del Trabajo
210
FICHA TÉCNICA INSTITUTO BERNABEU.
(Revista ViA arquitectura-01 Premios, COACV 2000).
ALICANTE.
Arquitectos: Dolores Alonso Vera y Javier García-Solera Vera.
Situación: Av. Albufereta, 32. Alicante.
Proyecto: 1994
Fin de obra: 1996
Promotor: Rafael Bernabeu
Empresa: Antonio Rodríguez Mazón
Colaboradores: Fernando Cortés, aparejador; Marcos Gallud,
aparejador; Domingo Sepulcre, estructura
Fotógrafo: Hisao Suzuki
Imágenes (planos y fotografías) cedidas por Dolores Alonso Vera y Javier GarcíaSolera Vera.
1. Plano de situación y Planta Sótano.
2. Planta baja.
3. Planta primera.
4. Secciones.
5. Alzado norte.
211
212
6. Fotografías.
213
FICHA TÉCNICA CLÍNICA DE FERTILIDAD. VALENCIA
(Revista ViA arquitectura-12 y 03 Premios 2001-2002, COACV).
Arquitectos:Dolores Alonso Vera y Javier García-Solera Vera.
Proyecto: Julio-Octubre 1998
Ejecución: Enero 2000-Abril 2002
Emplazamiento: C/ Policía Local s/n. Plan Parcial "Campanar
Sur". Valencia.
Promotor: INSTITUTO VALENCIANO DE INFERTILIDAD S. L.
Dirección obra: Gracia García-Solera Vera; interiorismo: Domingo
Sepulcre; estructura: Rafael Duet Redón, aparejador; Federico Bort
Gozalbes, aparejador
Empresa Const.: O. H. L. S. A.
Carpintería: Blasco S. L.
Fotógrafo: Roland Halbe
Imágenes (planos y fotografías) cedidas por Dolores Alonso Vera y Javier GarcíaSolera Vera.
214
1. Plano de situación y Planta Sótano.
215
2. Planta baja.
4. Planta segunda.
3. Planta primera.
5. Planta tercera.
216
6. Secciones.
7. Alzados.
8. Fotografías.
217
218
MERCATS MUNICIPALS:
DE SÍMBOL DE LA HIGIENE
D'ALIMENTS A ESPAI D'OCI
MERCATS MUNICIPALS: DE SÍMBOL DE LA HIGIENE D'ALIMENTS A ESPAI D'OCI
221
MERCATS MUNICIPALS: DE SÍMBOL
DE LA HIGIENE D'ALIMENTS A ESPAI D'OCI
Mireia Alonso-Monasterio. Universitat Politècnica de València
Becària predoctoral del grup d'investigació de Cartografia, Geodèsia i
Tecnologies GNSS (Dep. d'Enginyeria Cartogràfica, Geodèsia i Fotogrametria).
[email protected]
Ximo Guillem-Llobat.* Universitat de València
Professor Ajudant Doctor del Departament d'Història de la Ciència i Documentació
i investigador adscrit a l'Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència López
Piñero (CSIC-UVEG)
[email protected]
* La investigació per l'elaboració d'aquest article s'ha realitzat dins el projecte d'investigació finançat pel Ministeri de
Ciència i Investigació “La lucha contra la desnutrición en la España contemporánea y el contexto internacional (18741975)” (HAR-2009-13504-C02-01).
RESUM
La construcció de mercats municipals a partir de meitat segle XIX, va a
anar associada tant a una nova sensibilitat per la higiene i salut pública com a
un creixent agreujament dels problemes de seguretat alimentària. Aquests espais
apareixien com a icones d'un nou temps i contribuïen, tot i que sempre amb les
seues limitacions, tant a la gestió sanitària com a la regulació mercantil d'una
nova cadena alimentària.
Avui, molts d'aquests espais han estat transformats i reoberts per tal
d'oferir un servei ben diferent a la societat. Condicionats en gran part com a nous
espais d'oci, semblen adaptar-se al context social i cultural actual.
Aquesta comunicació naix del diàleg entre un historiador de l'alimentació i una
investigadora en la gestió recreativa del patrimoni i aborda de manera crítica el
canvi experimentat per aquests espais. Ho fa a través d'alguns casos concrets,
222
com són els mercats de Colom i Central de València. A través d'aquests casos,
ens preguntem per les implicacions de la seua reconversió i, en particular, per
la seua contribució a la desmemòria col·lectiva respecte del nostre passat alimentari;
un fet que resta capacitat crítica per avaluar el present i futur del sistema alimentari.
Paraules Clau: sistema alimentari, patrimonialització, identitat, gestió del patrimoni
INTRODUCCIÓ
Entre finals del segle XIX i principis del segle XX, la regulació del mercat
de l'alimentació va experimentar una intensa transformació en terres valencianes
i en bona part del continent europeu. S'establiren en aquell moment les bases de
les regulacions actuals, fonamentades en l'anàlisi química i bacteriològica, i es
crearen nous espais per a la producció i comercialització dels aliments. Entre
aquests últims podem destacar els mercats i escorxadors, promoguts per les
autoritats municipals i provincials en l'intent de conciliar les pautes de funcionament
del sector de l'alimentació amb les noves directrius derivades de la higiene
experimental.
En la segona meitat del segle XX, però, moltes d'aquelles construccions
creades per a albergar mercats i escorxadors anirien perdent la seua utilitat i
començarien a deteriorar-se. Només algunes han pogut conservar la seua funció
mentre la majoria han estat rehabilitades tot esborrant qualsevol signe del seu
rol passat. Escorxadors i mercats han estat transformats en pàrkings, centres de
joventut, comissaries, piscines, etc.
En aquesta comunicació ens centrarem en les rehabilitacions que han
experimentat dos mercats de la capital valenciana, el Mercat Central i el de Colom.
En una primera part, analitzarem de manera crítica tots dos projectes des de la
perspectiva de les noves tendències en la gestió del patrimoni cultural. En la
segona, tractarem de situar dins la història de l'alimentació els projectes de
rehabilitació més controvertits, aquells que han transformat els espais per tal de
dotar-los de funcions totalment diferents. Ací també, en considerar la reorganització
de la cadena alimentària durant el passat segle ho farem de manera crítica.
Valorarem les implicacions d'aquell deteriorament dels espais tradicionals per a
la producció i comercialització d'aliments des d'aquesta perspectiva més general
i sense obviar les fortes implicacions socials, ambientals i sobre la identitat que
comporten.
223
1. ELS MERCATS MUNICIPALS COM A ESPAIS DE VALOR PATRIMONIAL:
EL MERCAT CENTRAL I EL DE COLOM
1. 1PROCESSOS DE REHABILITACIÓ PER A LA TRANSFORMACIÓ DELS
MERCATS MUNICIPALS
El Mercat de Colom de València fou dissenyat per l'arquitecte municipal
Francisco Mora Berenguer entre els anys 1914 i 1916. Influenciat pels corrents
2
modernistes catalans de l'època, Mora projectà un espai de 4.337 m que actualment
es veu com a exemple d'arquitectura modernista de principis de segle. En el
disseny de Mora, l'horta apareixia representada en l'ornamentació de la façana,
fent així palesa la importància que aquesta tenia per a l'economia de la ciutat
(Ajuntament de València 2007). En aquell moment, la construcció del mercat
respongué a la demanda del creixent veïnat de l'eixample valencià.
El mercat, declarat BIC (Bé d'Interès Cultural) amb la categoria de Monument
des de 2007 (DOGV 2007, nº5567), fou restaurat per l'ajuntament de la ciutat
el 2003, sota els següents criteris establerts pel propi ajuntament (ordenat segons
prioritat): 1) Restaurar el monument, 2) Donar-li a l'espai un ús més actual i 3)
Dotar la zona d'un nombre major de places d'aparcament. D'aquesta manera,
l'antic mercat es va transformar en una galeria comercial que compta en l'actualitat
amb vuit establiments de restauració, una galeria d'art, una tenda de flors, quatre
establiments destinats a l'alimentació, un centre de El Corte Inglés i una zona de
pàrquing al subsòl (de fet, a efectes estadístics, per a l'ajuntament de la ciutat el
Mercat de Colom no entra dins l'apartat de mercats municipals). L'espai central
de l'edifici ha quedat lliure per tal d'albergar activitats culturals programades per
l'ajuntament. El projecte de restauració va guanyar el premi Patrimoni Cultural
2003 en la categoria d'Obres de Restauració que atorga l'associació internacional
Europa Nostra.
Pel que fa al Mercat Central, a l'igual que l'altre cas d'estudi que ens
ocupa, també va néixer al segle passat. Els orígens de l'activitat en aquest cas
sembla ser daten de l'època àrab i el caràcter permanent del mercat podria ser
dels temps de Pere el Cerimoniós. Tanmateix, l'edifici del Mercat Central tal com
el coneguem avui fou inaugurat el 1928, també fruit d'un disseny influenciat pels
corrents modernistes catalans de l'època. D'aquesta manera, també ha passat a
ser un edifici que simbolitza la València de principis del segle XX i actualment,
com en el cas del Mercat de Colom, compta amb protecció BIC amb la figura de
224
Monument (DOGV 2007, nº5614).
En el cas del Mercat Central, el projecte de restauració o rehabilitació,
portat a terme entre 2000 i 2005, es va enfocar de forma totalment diferent.
L'objectiu de la restauració integral de l'edifici suposava actualitzar les instal·lacions
del mercat, per tal d'adaptar-les a la normativa actual de sanitat o d'accessibilitat
entre d'altres (Fernández 2005), de forma que continués desenvolupant el seu
rol històric de centre de venda d'aliments a la ciutat. De fet actualment el Mercat
Central és el més gran de la ciutat, agrupa quasi 400 petits comerciants i té una
activitat diària que mobilitza unes 1.500 persones (Ass. Venedors Mercat Central
de València 2010), esdevenint el major centre d'Europa dedicat a la venda de
producte en fresc.
1.2 LA DIMENSIÓ SOCIAL I CULTURAL DEL PATRIMONI
En referència a la vessant patrimonial d'ambdós espais, tot i tractar-se
de dos casos de patrimoni cultural a priori idèntics i amb els mateixos orígens i
usos, els dos mercats han patit una evolució bastant diferent. Així, han donat pas
a dos espais que han acabat esdevenint escenaris d'activitats molt diverses,
probablement responent a interessos o necessitats també diferents. El Mercat de
Colom ha quedat emmarcat en un context gairebé exclusivament turístic i d'oci
urbà mentre que el Mercat Central continua desenvolupant, en principi, les
tasques per a les quals va ser dissenyat des dels seus inicis. Diem “en principi”
perquè actualment, malgrat que a nivell institucional no hi ha dades oficials sobre
el nombre de visitants (és a dir, persones que acudeixen al lloc per tal de conèixerlo, vagen a comprar o no), el Mercat Central entra dins les rutes englobades en
l'oferta turística de la 'València modernista' i la 'València històrica' que es
promocionen des de l'Ajuntament i diverses empreses de visites guiades (com
Valencia Guías, Valencia Guía Turística, Mi Guía Valencia o Turiart entre d'altres).
S'hi inclou tant en rutes guiades a peu, com en bici o amb el bus turístic de la
ciutat.
Tot i la manca de dades oficials, sí que podríem tenir una aproximació
del nombre de visitants del Mercat Central donada la proximitat d'aquest edifici
amb la Llotja de la Seda (conjunt declarat patrimoni mundial de la humanitat el
1996 per la UNESCO). La Llotja es troba al mateix carrer i segons dades oficials
va rebre 602.522 visites el 2011. Aquest podria ser un bon indicador del nombre
de visitants del Mercat Central.
225
Del Mercat de Colom tampoc existeixen dades oficials de visitants. Ara bé,
previsiblement el nombre serà inferior al que apuntàvem per a l'altre mercat ja
que no totes les empreses que oferten visites guiades per la ciutat inclouen aquest
espai.
En el cas del Mercat de Colom, malgrat que s'ha fet una gran inversió
per mantenir l'estructura de l'espai amb una rehabilitació realment acurada de
l'edifici, prova de la qual és el premi adés esmentat, amb aquesta intervenció s'ha
desvinculat pràcticament de forma total el lloc del seu ús social tradicional. Amb
la rehabilitació, l'edifici s'ha buidat de contingut per donar-li nous usos a priori
més relacionats amb el turisme. Aquesta iniciativa respon segurament a una
concepció més conservadora del patrimoni, en la qual l'únic element que aporta
valor patrimonial seria, en aquest cas, l'edifici aïllat.
Tradicionalment a l'hora d'atorgar el títol de patrimoni cultural a un
espai, una obra d'art o una tradició, normalment es consideraven aspectes com
el valor universal excepcional des del punt de vista estètic, històric, etnològic o
antropològic (UNESCO 1972). Actualment però, s'està caminant cap a conceptes
més amplis que valoren altres aspectes, més enllà de l'objecte aïllat, com ara les
manifestacions culturals i les tradicions locals. A més de la importància que la
societat actual reconeix cap a una gran diversitat d'espais naturals i culturals,
existeix un consens cada cop major entorn al valor que tenen pràctiques culturals
tradicionals com a part del patrimoni intangible de la humanitat (UNESCO
2003). Els sistemes tradicionals d'organització, producció i distribució d'aliments
per atendre les necessitats bàsiques, formen part d'aquest patrimoni que deuria
ser conservat i que reflecteix els elements essencials d'una cultura (Horton i Hunt
1988).
Institucions com ara ICOMOS (International Council on Monuments and
Sites) ens parla per exemple de 'l'esperit del lloc' com a la relació entre la cultura
i el lloc on s'hi desenvolupa, referint-se al 'lloc' com a un espai amb la identitat
singular i a 'l'esperit' com a l'alè vital que expressa eixa identitat (Declaració de
Foz do Iguaçu 2008). Li atorga d'aquesta manera un paper determinant al rol
que s'hi desenvolupa als espais patrimoni. De fet, equipara el valor del “contingut
viu” al del continent. No tindria sentit aleshores, eliminar aquest contingut que
dóna identitat i per tant singularitat a l'espai.
La cerca d'autenticitat i singularitat, ha fet que espais lligats a la història
diària d'un poble quedaren més allunyats del concepte “antic” de patrimoni.
226
Normalment eren espais que es repetien geogràficament (en el cas que ens ocupa
diríem que mercats hi ha per tot arreu) de manera que aquests llocs quedaven
lluny de la singularitat i l'autenticitat buscades. En aquesta línia, tradicionalment
s'ha considerat digne de patrimonialització l'herència de les classes més poderoses
(piràmides, palaus, objectes de l'antiga noblesa, etc.) oblidant que també formen
part del nostre patrimoni cultural els productes de les classes treballadores (Garcia
1999).
I és que el patrimoni, tal com ens recorda Ballart (1997), suposa un
senyal d'identitat com a procés de reconeixement intergeneracional; ho fa en
donar sentit a la pertinença de grup, de comunitat (reconeguda la comunitat, el
seu patrimoni es presenta als altres). En aquest sentit el paper del patrimoni
cultural dins la societat actual està encara per definir-se, ja que existeix el risc
de prostituir el patrimoni en benefici del mercat; es perdrien així els valors ja
clàssics, aquells productius des del punt de vista social. En línia amb aquesta
idea, Gutiérrez (2011) ens planteja que en els processos de patrimonialització
els criteris no poden construir-se únicament sobre valors històrics de tradició o
autenticitat. Cal entendre què significa i què pot aportar a la ciutadania el patrimoni
com a element cohesionador, dinamitzador, educatiu, urbanístic, social i econòmic
i per tant identitari. Cal plantejar-se quins usos i serveis proporcionaria a la
població local un espai que sols està valorat pel continent, no pel contingut.
Alhora, per tal que la societat se senta identificada amb el seu patrimoni
i per tant entenga i exigisca la necessitat de mantenir-lo i conservar-lo, cal apropar
aquest patrimoni a la vida diària de les persones i explicar quin significat ha tingut
al llarg de la història per a la comunitat. La població local ha de deixar de ser
espectadora del patrimoni per a ser participadora, donant-li així una identitat i
sentir l'espai com a seu. Seguint aquesta proposta, el fet de buidar un espai
patrimonial del seu “contingut viu” implicaria en certa manera, una despossessió
dels ciutadans d'un espai vertebrador i identitari de la cultura i en aquest cas de
la tradició alimentària i culinària. I és que en el cas dels mercats que ens ocupa,
ens trobem davant un “nou” tipus de patrimoni que encara esta viu, és a dir, que
pot oferir un doble servei a la societat: per una banda suposa un espai arquitectònic
patrimonial en tant que és un monument històric lligat a la vida de la ciutat, i
per l'altra pot continuar oferint un servei a la població local, desenvolupant el
rol tradicional que sempre ha tingut i treballar per la cohesió del barri. Aquest
rol a més, suposa atorgar al patrimoni un valor afegit, ja que l'omple de vida de
manera que l'espai passa a formar part de la cultura local que a l'hora atorga al
227
patrimoni una identitat pròpia, suposant un espai que no sols gaudiran els turistes
o la població local en exclusiva, sinó que serà compartit per ambdós col·lectius.
En aquest sentit, la identitat és l'únic recurs turístic que no es pot replicar (Donaire
2010) i cada cop hi ha més trurists (turistes que no volen semblar turistes i
1
busquen una forma alternativa de fer turisme.) i visitants que valoren aquesta
identitat. Així probablement, en buidar de contingut un espai patrimoni estem
minvant l'atractiu turístic i el nombre de visitants que acudiran al lloc per conèixerlo.
2. TENDÈNCIES EN LA COMERCIALITZACIÓ AL DETALL DELS
ALIMENTS
Ens hem referit breument a les rehabilitacions dels edificis de dos
mercats històrics valencians, el Central i el de Colom. Cal constatar que, tot i els
problemes que hem assenyalat en referir-nos al segon cas, aquest no ha estat ni
de bon tros un cas excepcional. En les últimes dècades els espais tradicionals de
venda d'aliments, com ara els mercats municipals, han anat perdent quota de
mercat front a altres vies de comercialització. Aquest procés ha anat acompanyat
d'un deteriorament i tancament de mercats que les administracions públiques
han tractat de revertir en els últims temps. Per fer-ho han destinat importants
inversions a programes de remodelació i adequació d'alguns d'aquests espais,
però no són pocs els obstacles que encara hauran de superar aquests mercats
municipals per tal de poder competir amb els “peixos grossos” de la distribució
i venda d'aliments.
Per entendre les dimensions dels reptes plantejats i tractar d'explicar
el per què de les controvertides rehabilitacions, cal que parem atenció a l'evolució
que ha experimentat la cadena alimentària des de meitat segle XIX; ens fixarem
en especial, en els canvis introduïts en la comercialització al detall dels aliments.
Abordarem l'anàlisi d'aquest procés des d'una perspectiva internacional; una
perspectiva absolutament necessària per tal de considerar un procés tan global
com aquest.
2.1 ELS INICIS DE LA VENDA FIXA D'ALIMENTS
Un dels autors que s'han referit a l'evolució experimentada per les etapes
1
Aquest concepte te a vore amb l'emergència de l'artesania, de l'agricultura de km zero, de la recerca d'allò
autèntic, etc.
228
de comercialització al detall dels aliments és el destacat antropòleg Jack Goody.
En referir-se al cas britànic, Goody explica que ja a l'edat mitjana la venda
d'aliments tenia lloc a mercats a l'aire lliure. Llavors, les autoritats fonamentalment
tractaven d'evitar l'aparició d'intermediaris innecessaris dins la cadena alimentària.
Només els pocs aliments que s'importaven passaven per les mans d'aquests
intermediaris.
Amb el creixement accelerat d'alguns municipis, com fou el cas de
Londres, aquest sistema de comercialització dels aliments començà a quedar
obsolet. Alguns veïns dels suburbis habitaven ja zones que estaven massa allunyades
dels mercats i, així, aparegueren en aquestes zones urbanes els primers establiments
de venda fixa. Segons explica Goody, aquesta alternativa aniria fent-se més habitual
fins que al Londres del segle XVIII els mercats a l'aire lliure deixaren de ser els
llocs de compra més habituals (Goody 1995: 216).
Els primers establiments fixes de venda estigueren especialitzats en un
o altre tipus d'aliments i estaven dominats pels corresponents gremis. Així, els
carnissers, forners, fruiters, etc. disposaren dels seus respectius establiments fixes
de venda. Entre aquests comerciants s'hi inclogueren els magatzemers que venien
productes d'importació com ara espècies o fruites dessecades. Aquests van
conformar un grup de comerciants molt especial que acabaria sent peça clau per
potenciar un nou canvi fonamental en la comercialització dels aliments. Els
magatzemers compraven aquells productes d'importació a l'engròs i els venien
als consumidors al detall (Goody 1995: 217). Poc a poc anaren incorporant nous
productes com ara té, cafè, cacau i sucre. Augmentaren les seues vendes i deixaren
de vendre exclusivament aliments incorruptibles d'importació. Van incorporar
altres productes nacionals i es van associar en cadenes.
Entre 1870 i la Primera Guerra Mundial, el creixement d'aquestes
cadenes va ser especialment important al Regne Unit (Oddy 1995: 188). Així,
es donaria un avenç considerable en el comerç minorista. Llavors, cada establiment
fix ja no estaria necessàriament lligat a la venda d'un tipus d'aliment en particular.
Però, a més a més, aquell canvi introduït pels magatzemers encara tindria una
altra dimensió. A partir d'aquell moment, el comerciant ja no tindria necessàriament
una vinculació directa amb la producció de l'aliment.
El canvi anava a produir-se també més enllà de les fronteres britàniques.
Evidentment a cada lloc es donaria a ritmes diferents i amb les seues particularitats.
Però sabem que l'Estat espanyol no quedà exclòs d'aquestes noves tendències.
229
Autors com González Turmo han plantejat que en la segona meitat del segle XIX,
amb la dissolució del sistema gremial, també proliferaren en el context ibèric els
establiments que venien diferents tipus d'aliments (González Turmo 1995: 265).
Amb el canvi de segle, la comercialització dels aliments també va quedar
condicionada per la implementació de les noves mesures de regulació informades
per la moderna higiene experimental. Així, per exemple, en el context valencià,
l'aplicació de noves polítiques de salut pública derivades d'aquella higiene
experimental va dur a la creació dels edificis d'aquells mercats Central i de Colom.
Amb ells s'estabilitzaven unes parades cada cop més fixes que ja a la València
dels anys vint haurien de conviure amb l'establiment d'altres comerços fixes. En
aquell període de bonança econòmica s'obriren a la capital valenciana un bon
nombre de tendes especialitzades de venda d'aliments d'importació (Girona
1998).
En tot aquest procés, el comerç minorista d'aliments va passar a dependre
cada cop més d'establiments fixes en els quals s'hi venien productes molt diversos,
tot incloent els nous aliments industrials que començaven a produir-se en la
segona meitat de segle. Com ja apuntàvem, aquell va ser el punt de partida per
a l'establiment de les primeres cadenes de botigues per a la venda d'aliments.
Sabem que aquestes cadenes de botigues van començar a obrir-se als principals
centres europeus, com era el cas del Regne Unit i França, a partir de la segona
meitat del segle XIX. Tot aprofitant l'emergència i estabilització de les classes
mitjanes urbanes i els moviments dels estaments més alts de la classe treballadora
qualificada per tal d'integrar-se en les classes mitjanes, es va crear un nou mercat
de masses per a aliments, tèxtils i béns de consum domèstic. Van establir-se
algunes de les que han arribat a ser les principals cadenes d'aquests sectors. Així,
per exemple, al Regne Unit obrien les portes la cadena d'establiments farmacèutics
Boots, les tendes d'ultramarins Sainsbury i els basars de cèntim, com els de Marks
& Spencer.
2.2 QUOTES DE PODER OSCIL·LANTS EN LA REORGANITZACIÓ
DE LA CADENA ALIMENTÀRIA
Els grans beneficiats dels canvis experimentats per la cadena alimentària
a finals de segle XIX no foren, però, els botiguers sinó les indústries. Tot i que
emergien llavors les primeres cadenes comercials, aquestes no serien encara gaire
influents. En la negociació amb estaments superiors, com ara amb l'administració
230
pública, aquestes cadenes encara tenien poca capacitat per incidir en la pressa
de decisions. D'altra banda, es donà llavors un canvi en la cultura dels consumidors
que encara va limitar més la capacitat d'influència dels botiguers.
Prèviament, els comerciants sí que havien adquirit una certa autoritat
i capacitat d'influència entre els consumidors. En proliferar els establiments fixes
per a la venda d'aliments havia augmentat el desig dels botiguers per fidelitzar
la clientela (llavors també cada cop més fixa). A més a més, aquests botiguers
havien incorporat productes cada cop més processats i industrialitzats que
difícilment podrien ser avaluats per part del consumidor. Així, progressivament
les mestresses de casa havien anat perdent la seua tradicional capacitat per
identificar la qualitat dels aliments que adquirien al mercat (Ferrières 2002). En
aquell context, el botiguer havia aparegut com una figura destacada, i fins i tot
podríem dir d'autoritat, si més no davant el consumidor.
Tanmateix, el desenvolupament de la indústria agroalimentària a finals
de segle dugué a una progressiva pèrdua d'autoritat del botiguer front el consumidor.
En la mesura en que l'etiquetatge es convertia en la via principal de control dels
aliments i a mesura que les marques adquirien renom i fidelitzaven consumidors,
la indústria prengué un rol quasi hegemònic en la gestió i regulació del mercat
alimentari. Lescent-Giles en un estudi sobre els casos britànic i francès ha situat
aquest canvi en el poder relatiu exercit per minoristes i industrials sobre
consumidors en la dècada de 1890 (Lescent-Giles 2005).
La indústria dedicada a la producció i processament d'aliments va
experimentar una expansió significativa en el tombant de segle. Emergiren llavors
noves indústries d'alimentació, com ara aquelles del sector dels productes de
confiteria, les de salses, extrets de carn, margarines, etc. D'altra banda les indústries
preexistents adquirien una major capacitat de producció (aquest és el cas, per
exemple, de les indústries de conserves). Aquests canvis podien explicar la gran
capacitat d'aquells industrials per guiar les regulacions del mercat d'aliments; una
capacitat que ja hem pogut constatar en publicacions anteriors (Guillem-Llobat,
2008 i 2011)
En algunes ocasions, els productors primaris, aquells lligats a l'agricultura
i ramaderia també s'organitzaren per tal de convertir-se en un sector molt influent,
sobretot en estats marcadament rurals, com l'espanyol. Així va ocórrer amb el
de l'oli d'oliva, el sucre de remolatxa, el pebre roig en pols, etc. Aquesta important
231
capacitat d'influència sobre normatives alimentàries va quedar reservada a
productors primaris o de la indústria processadora d'aliments, però en cap cas
als establiments de venda al detall. Ni tan sols els primers grans magatzems, creats
en el tombant de segle, com ara el Bon Marché francès o el Selfridges britànic
canviaren aquesta circumstància.
Tot i l'aparició d'algunes cadenes i grans magatzems a finals de segle,
aquests establiments no van experimentar una expansió ressenyable en el context
europeu. Al Regne Unit, fou a partir de la dècada de 1930 quan amb el
desenvolupament de la ciència del màrqueting i una progressiva acceptació dels
productes industrials per part dels consumidors, els nous espais de venda al detall
van adquirir una certa rellevància (Oddy 1995). A estats més rurals, com ara el
francès i encara més l'espanyol, encara haurien de passar algunes dècades perquè
prengueren importància aquests nous espais comercials. Les dues guerres mundials
retardarien també l'expansió d'aquell nou model de venda al detall i, així, en el
context europeu aquesta no es va donar d'una manera més generalitzada fins la
dècada de 1950.
Ara bé, arribats a meitat segle la venda al detall d'aliments es va
revolucionar al Regne Unit i França amb la consolidació de nous imperis minoristes
que aviat començarien a posar-se a l'altura d'aquells que sí que s'havien consolidat
prèviament als EUA. Al Regne Unit es va donar una expansió de cadenes
preexistents com Tesco i Sainsbury mentre a França naixien i es consolidaven en
molt poc temps Leclerc i Carrefour. Amb aquestes cadenes la venda al detall es
donaria en grans espais comercials d'autoservei en els quals el producte fresc i
local aniria perdent terreny a passos agegantats (Lescent-Giles 2005).
Aquest procés es va donar de manera accelerada. Així, per exemple, al
Regne Unit cap a meitat segle XX la major part de les vendes d'aliments es donaven
a través de minoristes independents o de cadenes d'autoservei que des de la
nostra òptica present consideraríem de reduïda grandària. En canvi, a finals de
segle, en aquell mateix estat, la meitat de les vendes les van concentrar 4 grans
companyies: Tesco, Sainsbury, Asda i Safeway. Aquest procés no va implicar només
un canvi en l'espai per a la venda minorista d'aliments sinó que seguint les
mateixes pautes imperants en altres sectors comercials i industrials, va donar lloc
també a un fort procés de concentració del sector. Aquesta ha estat la tendència
general a bona part d'Europa. De fet, en alguns estats aquesta concentració encara
ha estat més accentuada. En la dècada de 1990 a Noruega, Alemanya, Àustria i
232
Finlàndia més del 70 per cent de les vendes d'aliments ja quedaren en mans de
4 o 5 companyies (Atkins i Bowler 2005).
A l'Estat espanyol el primer establiment d'autoservei conegut s'obria el
1958 (González Turmo, 1995: 263). Però l'expansió de les grans cadenes de
distribució minorista d'aliments no es donà fins unes dècades més tard. En aquest
sentit, elements com ara la baixa difusió del frigorífics en l'àmbit domèstic seria
segurament determinant. Cal que tinguem en compte que a l'Estat espanyol cap
a l'any 1960 només un 4% de la població tenia frigorífic a casa. Ara bé, en només
una dècada la situació canviaria ostensiblement. L'any 1969 més d'un 42% de
la població ja disposava de frigorífic i així les compres setmanals al supermercat
2
començaven a adquirir un major interès (Gràcia 1996). En tot cas, podem dir
que el canvi real en el model de comercialització i l'accentuada concentració del
sector a l'Estat espanyol només s'ha donat recentment. Així ho suggereixen dades
com ara la desaparició d'unes 34 mil botigues d'alimentació entre els anys 1988
i 1995 (Atkins i Bowler 2005).
3. CLAUS DE L'ÈXIT DE LA DISTRIBUCIÓ MODERNA
L'èxit del nou model de comercialització dels aliments va dependre en
part de factors externs com ara la incorporació dels electrodomèstics a les llars
europees. Tanmateix, fou fonamentalment possible gràcies a l'encert de les
estratègies comercials promogudes per les noves cadenes de distribució minorista.
No és aquest l'espai idoni per tal de discutir en profunditat aquesta qüestió. Ara
bé, per citar-ne algunes, podríem tenir en compte la capacitat que han mostrat
aquestes cadenes de distribució minorista per: promoure campanyes publicitàries;
introduir les noves tecnologies de la informació i afavorir així una distribució
més eficaç; difondre amb èxit els nous aliments preparats; o abaratir preus
puntualment (tot i que globalment el consumidor ha augmentat la seua despesa
en alimentació en realitzar les compres en aquests establiments (Montagut i Vivas
2007).
Dels factors que han condicionat la transició en la comercialització dels
aliments en podem destacar un parell especialment importants per tal d'analitzar
2
Aquest procés es donaria de manera més prematura en altres estats europeus. Així, per exemple a l'Estat francès
ja disposava de frigorífic un 26% de la població cap el 1960
233
els reptes dels mercats municipals actuals. Cal fer notar que els supermercats i
sobretot els hipermercats han sabut respondre a les noves necessitat de temps
lliure de la societat contemporània. Aquests espais han constituït aquelles onestop shops que redueixen el temps invertit en l'obtenció dels aliments i que a més
a més, en situar-se en els nous centres comercials, participen d'una nova oferta
d'oci. D'altra banda, aquestes cadenes de distribució han pogut aprofitar la seua
creixent capacitat econòmica per controlar progressivament un major nombre
de les etapes bàsiques de la cadena alimentària. Primer varen limitar-se a emprar
la seua posició de força per renegociar al seu favor les condicions comercials amb
aquells que controlaven les etapes prèvies de la cadena alimentària. Després
començaren a imposar un recàrrec a les companyies agroalimentàries per tenir
un espai en les seues superfícies i més tard han anat expandint-se per controlar
directament aquelles etapes prèvies. Han creat les seues pròpies marques (marques
blanques), han adquirit flotes d'automòbils i obert magatzems centrals per a una
distribució local eficaç, etc. (Atkins i Bowler 2005). D'aquesta manera, la balança
de poder en la regulació del mercat dels aliments ha tornat a inclinar-se cap a
aquells que dirigeixen la distribució minorista, i en aquest cas cap a aquells
involucrats en la distribució moderna.
Que amplis sectors de la població s'han vist atrets per les propostes que
oferien les noves cadenes de distribució, resulta ja inqüestionable. Però tampoc
no és menys cert que la transformació de la distribució minorista ha tingut serioses
conseqüències ambientals i socials i que aquestes encara podran agreujar-se en
un futur immediat. La exagerada concentració de poder de decisió en un àmbit
tan sensible com és el de l'alimentació difícilment pot inspirar tranquil·litat.
4. CONSEQÜÈNCIES SOCIALS, AMBIENTALS I SOBRE LA IDENTITAT
DEL CANVI IMPULSAT PER LA DISTRIBUCIÓ MODERNA
4.1 IDENTITAT CULTURAL I ALIMENTACIÓ
Hiernaux (2000) defineix la identitat com la “percepció subjectiva que
te un subjecte social de si mateix i del seu grup de pertinença, visió basada en
l'existència d'una sèrie de factors diferenciadors d'aquest mateix grup front la
resta”. Així la identitat aniria relacionada amb la capacitat per diferenciar-se de
l'altre.
L'estudi de la identitat ha anat prenent més importància a mesura que
els processos de globalització han pres força. En un món cada cop més globalitzat
234
tant econòmicament com culturalment ha segut inevitable plantejar què passarà
amb els trets culturals diferents ara que la circulació de mercaderies, idees i gent
és cada cop més freqüent i ràpida. Tal com proposa Mercado (2010), aparentment
la resposta de la població ha segut la recerca de referents que asseguren la
pertinença a un grup diferenciant-se així d'altres amb qui mantenen relacions.
Front la uniformització derivada de la globalització actual, les persones necessiten
saber qui són i d'on venen per encarar el nou context social.
En aquesta recerca d'identitat personal i social, l'alimentació té molt a
dir. La forma que té una societat d'alimentar-se i tot el que gira al seu voltant
estan íntimament relacionades amb la identitat cultural. De fet, alguns antropòlegs
han assenyalat que l'alimentació serveix com a marcador cultural en la mesura
que expressa la pertinença a un grup o estrat determinat, i és comunament
utilitzada pels subjectes com una forma d'identificar-se respecte d'altres amb qui
mantenen contacte (Mercado 2010). Autors com Duhart (2002) ens recorden
que menjar és un fet social total, que mobilitza les tres dimensions (fisiològica,
psicològica i social) de les persones, de manera que existeix una forta relació
entre alimentació i identitat. Pilcher (2001) explica que si un indígena a Mèxic
volia deixar de ser-ho, se n'anava a viure a les ciutats, vestia com un mestís i
menjava pa de farina de blat (em comptes dels tradicionals tamals fets amb farina
de dacsa). Açò era suficient per deixar de ser reconegut com a indígena.
Alhora, tradicionalment la identitat alimentària d'una societat ha marcat
i marca, fortament la seua identitat cultural en tant que condiciona el seu paisatge.
En el cas de València, el seu paisatge ha estat tan determinat per l'agricultura que
fins i tot ha donat lloc al nom de la comarca de l'Horta. El camp valencià,
protagonista habitual a les façanes modernistes de la ciutat, condicionava
l'economia, l'alimentació i el paisatge i per tant la forma de viure de la ciutat i
la seua àrea d'influència. El canvi del sistema alimentari, però, ha propiciat una
desvinculació entre la població i el seu entorn paisatgístic i ha donat lloc a una
desconeixença creixent que treballa en contra de la conservació d'aquest patrimoni
cultural.
A nivell urbà, els mercats municipals es veuen cada cop més com a
elements de cohesió social i dinamització de barri, en tant que: ajuden a que a
la ciutat “passen coses”; diversifiquen l'activitat econòmica evitant la concentració
de recursos per part d'un sol agent; promocionen les relacions veïnals i la vida
235
de barri; i, a escala més global, treballen com a factor clau en la creació de ciutats
més compactes, on no cal agafar mitjans de transport motoritzat per abastir-se
dels béns bàsics de consum (Lembcke 2009).
4.2 CONSEQÜÈNCIES AMBIENTALS DEL CANVI IMPULSAT PER LA
DISTRIBUCIÓ MODERNA
L'impacte ambiental de la distribució moderna en l'àmbit de l'alimentació
s'ha fet notar en qüestions diverses. Un dels principals problemes ambientals que
ha generat ha estat lligat al fet d'afavorir una pronunciada expansió territorial de
la cadena alimentària. Els nous distribuïdors minoristes han cercat els seus
subministradors allà on els baixos salaris, els escassos drets laborals, les laxes
regulacions ambientals, etc. permetien l'obtenció de productes més competitius
(Montagut i Vivas 2007). D'aquesta manera la producció local d'aliments, en el
context europeu, s'ha vist considerablement afectada. Si els canvis introduïts a
finals de segle XIX amb l'inici del transport transoceànic de productes alimentaris
peribles va posar en alerta a productors de llet, carn, etc. (Perren 2006), la situació
d'indefensió de molts dels productors europeus encara s'ha agreujat més amb
l'expansió de la distribució moderna.
El deteriorament del sector de la producció d'aliments en el context
europeu ha tingut un fort impacte social. Però aquestes conseqüències socials
encara s'han deixat notar més en països empobrits on s'han generat situacions
que s'han qualificat de neocolonials. En aquest sentit tenim un bon exemple en
la polèmica que despertaren a començaments del present segle els projectes de
3
la cadena britànica Sainsbury en l'illa caribenya de Grenada.
La conquesta de noves quotes de mercat per part de les cadenes de
supermercats i hipermercats ha anat acompanyada en els últims temps per, si
més no, simbòliques conquestes de territoris abans reservats a la venda de producte
fresc i local, com eren els mercats municipals. Al País Valencià aquest fenomen
ha estat protagonitzat per un dels projectes empresarials que (juntament amb el
3
El 19 de gener de 2000 el periòdic britànic The Guardian va publicar un article d'anàlisi sobre les maniobres
que estava duent a terme la cadena de supermercats Sainsbury a l'illa caribenya de Grenada. Per tal d'assegurarse el subministrament de fruita tropical de producció “ecològica” desenvoluparen una forta negociació amb
les autoritats locals que el periòdic no dubtà a comparar amb practiques neocolonials. L'article va tenir un gran
impacte en l'opinió pública.
236
gegant francès Carrefour) més hi ha contribuït a promoure la distribució moderna:
Mercadona. A l'agost del 2010, aquesta empresa anunciava la seua arribada a 4
mercats municipals més per així adquirir presència en més d'una vintena d'espais
d'aquesta mena. La distribució moderna continuava “conquerint” d'aquesta manera
els espais tradicionals de venda d'aliments.
5. COMENTARIS FINALS
En el context descrit, la supervivència de les tradicionals vies de
distribució resulta cada cop més complicada. Aquest fet podria explicar
controvertides rehabilitacions d'edificis de mercats (com el de Colom) però també
d'escorxadors i altres espais tradicionals de la producció i distribució dels aliments.
Però aquesta tendència no és coherent ni amb les noves tendències en la gestió
del patrimoni cultural, ni amb les cada cop més habituals reclamacions d'una
sobirania alimentària que done resposta als creixents impactes ambientals i socials
de la distribució moderna. En el context actual existeix una clara necessitat de
revisar l'evolució de la cadena alimentària i per tal de contribuir a aquesta reflexió
resulta fonamental que espais com els mercats municipals conserven tota la seua
significació i continuen com a testimonis de sistemes alimentaris alternatius a la
cada cop més omnipresent distribució moderna.
237
BIBLIOGRAFIA
Ajuntament de València (2010): Catàleg de Béns i Espais Protegits. València.
Atkins, P. i Bowler, I. (2005): Food in Society. Economy, Culture, Geography, London,
Hodder Arnold.
Decret 134/2007, del 27 de Juliol, del Consell de la Generalitat Valenciana, pel
que es declara Bé d'Interès Cultural, amb la categoria de Monument,
l'edifici del Mercat de Colom (DOGV 5567 de 31.07.07)
Decret 169/2007, del 28 de setembre, del Consell de la Generalitat Valenciana
pel que es declara Bé d'Interès Cultural, amb la categoria de Monument,
l'edifici del Mercat Central ( DOGV 5614 de 05.10.07)
Donaire Benito, J.A. (2010): Conferència de presentació del projecte de l'Alta Anoia
el 17/09/2010 (www.vimeo.com/15682121, accés 01/03/2011)
Duhart, F. (2002): «Comedo ergo sum. Reflexiones sobre la identidad cultural
alimentaria», Gazeta de Antropología, 18, art. 15.
Ferrières, M. (2002): Histoire des peurs alimentaires: du Moyen Âge à l'aube du XXe
siècle, Paris, Editions du Seuil.
Garcia Canclini, N. (1999): «Los usos sociales del Patrimonio Cultural» dins
Aguilar Criado, E. (ed): Patrimonio Etnológico. Nuevas perspectivas de estudio,
Consejería de Cultura de la Junta de Andalucía, pp: 16-33.
Girona, A. (1998): «Una nueva forma de vivir: la urbe como modelo de atracción»,
dins Institut Valencià d'Art Modern (ed.): La ciudad moderna. Arquitectura
racionalista en Valencia, Valencia, IVAM Centre González, pp. 39-63.
González Turmo, I. (1995): Comida de rico, comida de pobre, Sevilla, Universidad
de Sevilla.
Goody, J. (1995): Cocina, cuisine y clase. Estudio de sociología comparada, Barcelona,
Gedisa Editorial.
Gracia Arnaiz, I. (1996): Paradojas de la alimentación contemporánea, Barcelona,
Icaria.
Guillem-Llobat, X. (2008): «Losing the global view in the establishment of new
limits to food quality. The regulation of the food market in Spain (18801936)», Food & History 6 (1), pp. 215-246.
Guillem-Llobat, X. (2011): «Regulant la conservació química dels aliments des
dels nous espais internacionals de la ciència 1900-1910», dins Díaz Rojo
J. A. (ed.): La circulación del saber científico en los siglos XIX y XX, València,
Instituto de Historia de la Medicina y de la Ciencia, pp. 161-182.
238
Gutiérrez, D. (2010): «Planeamiento Urbanístico: una garantía para la correcta
gestión del Patrimonio Cultural Inmueble», article publicat al blog Urbanismo
y Patrimonio Cultural DDC, punto de encuentro el 16/12/2010
(www.diagnosiscultural.wordpress.com accés 01/03/2011).
Hiernaux-Nicolas, D. (2000): Metrópoli y etnicidad. Los indígenas en el Valle de
Chalco, México, El Colegio Mexiquense, Fondo Nacional para la Cultura
y las Artes.
Horton, P. y Hunt, C. (1988): Sociología, México, Mc Graw Hill.Segunda Edición.
ICOMOS (2008): Declaración de Foz do Iguaçu. Foz do Iguaçu, Parana, Brasil 31
de mayo de 2008.
Jimenez, R. i Soler, P. (2000): «Mercado de Colón, Valencia», lnformes de la
Construcción, Vol. 52 n° 469-470, pp:61-69.
Lembcke, J. (2009): «Markets as City and Economic Development Potential. Best
Practice from several European Regions», Ponència presentada al III
Congrés de Mercats Municipals, Vilafranca del Penedès 11 de maig de 2009.
Lescent-Giles, I. (2005): «The rise of supermarkets in twentieth-century Britain
and France» dins Scholliers, P.; Van Molle, L.; Sarasua, C. (eds.): Land,
Shops and Kitchens : Technology and the Food Chain in Twentieth-Century
Europe, Brepols, pp.188-211.
Mercado, R. (2010): «Alimentación e identidad cultural» dins Mantilla, R.;
Dienheim, C.M.; Genel, M.; Valencia, E. I Farías, M.I. (eds.): Diálogos
Sobre México, A 200 años de su Independencia y 100 años de su Revolución,
Universidad Latina de América, Mèxic.
Montagut, X. i Vivas, E. (2007): Supermercados no gracias, Barcelona, Icaria.
Oddy, D.J. (1995): «From corner shop to supermarket : the revolution in food
retailing in Britain, 1932-1992), dins den Hartong, A.P. (ed.): Food
technology, science and the marketing, EuropeanDiet in the Twentieth Century,
east Linton, Tuckwell Press, pp. 197-199
Perren, R. (2006) : Taste, trade and technology : the development of the international
meat industry since 1840, Aldershot, Ashgate.
Pilcher, J. (2001): ¡Qué vivan los tamales! La comida y la construcción de la identidad
nacional, México, Edicions de la Reina, Ciesas, Conaculta.
UNESCO (2003): Convención para la salvaguarda del patrimonio cultural inmaterial.
Paris 17 d'Octubre de 2003, França.
NUTRICIÓ I SALUT EN ELS TEXTOS
DE GASTRONOMÍA ALACANTINA:
L'OBRA DE JOSÉ GUARDIOLA ORTÍZ
(1872-1946)
NUTRICIÓ I SALUT EN ELS TEXTOS DE GASTRONOMÍA ALACANTINA:L'OBRA DE...
241
NUTRICIÓ I SALUT EN ELS TEXTOS
DE GASTRONOMÍA ALACANTINA:
L'OBRA DE JOSÉ GUARDIOLA ORTÍZ
(1872-1946)
Josep Xavier Esplugues i Pellicer; María Eugenia Galiana Sánchez; Mercedes
Pascual Artiaga; Eva Trescastro López i Josep Bernabeu-Mestre
[email protected]
Seminari Enrique Carrasco Cadenas d'Història de l'Alimentació i la Nutrició.
Grup Balmis d'Investigació en Salut Comunitària i Història de la Ciència.
Universitat d'Alacant
RESUM
La dieta mediterrània està considerada com un prototip d'alimentació
saludable, perquè aporta els nutrients necessaris i contribueix a la prevenció de
les anomenades malalties de la civilització. Tanmateix, l'occidentalització dels
països del sud d'Europa està condicionant el progressiu allunyament dels paràmetres
alimentaris autòctons, amb el conseqüent augment de problemes cardíacs,
vasculars i alguns tipus de càncer. La recuperació de les tradicions culinàries
presents en l'obra de l'advocat i gastrònom alacantí José Guardiola Ortíz (18721946) podria contribuir a la reintroducció dels valors saludables de la dieta
mediterrània.
Guardiola va ser un personatge polifacètic, però, sobretot, un intel·lectual
compromès amb el seu poble, que va conrear magistralment l'art gastronòmic,
i un ferm defensor de la cuina com un dels principals elements d'atracció turística.
L'estudi de la seua obra ens ha permès recuperar la varietat i riquesa de la
gastronomia alacantina. Els protagonistes destacats són els arrossos i els peixos,
els llegums (d'important valor dietètic i culinari -lamentablement el seu consum
està en franc retrocés-), l'oli d'oliva (l'or líquid de l'alimentació mediterrània,
imprescindible en el procés d'elaboració de bastants plats), els condiments com
la nyora i les espècies, a més dels vins alacantins, de llarga tradició i reconegut
242
prestigi. També rescata plats típics de l'acerb culinari, com la borreta, les farinetes
o “l'aigua sivà”. En definitiva, una selecció de productes que han demostrat ser
beneficiosos per a la salut, que alimenten el cos en la funció i l'esperit en la
sensació. Un exemple de “menjar bé i mantenir-se sa a la manera mediterrània”.
Paraules clau: dieta mediterrània, gastronomia, alimentació alacantina.
INTRODUCCIÓ
Deia Hipòcrates, s.IV a.C.: “que el menjar siga el teu aliment i l'aliment
la teua medicina”. La alimentació és un dels aspectes més rics de la cultura. Parlar
d'alimentació no deixa de ser, però, una qüestió força complexa i un fet davant
el qual apareixen una multitud d'interrogants i tòpics. Diversos estudis recents
han observat una relació directa entre els hàbits alimentaris i la morbi-mortalitat
de les poblacions dels països desenvolupats. En aquest sentit, la dieta mediterrània
esta considerada com un prototip d'alimentació saludable, perquè aporta els
nutrients necessaris i contribueix a la prevenció de les anomenades malalties de
la civilització (Ayechu y Durá, 2010). Tanmateix, la modernització de la societat
duu associat canvis culturals i sociològics, que han influït en els hàbits i les
preferències alimentàries. En l'actualitat, s'observa als països industrialitzats un
consum excessiu de calories i freqüents desequilibris nutricionals i, per tant, un
increment en els problemes cardíacs, vasculars i de determinats tipus de càncers
(Sabaté, 1995).
L'occidentalització dels països del sud d'Europa està condicionant el
progressiu allunyament, almenys en part, dels paràmetres de la dieta mediterrània
(Ros, 2008). Tot i que a l'Estat Espanyol es mantenen algunes característiques
favorables de l'alimentació tradicional, com l'oli d'oliva i el peix, es fa necessari
la readaptació dels valors nutricionals mediterranis, com a element clau per a
millorar l'estat nutritiu i de salut de la població. La recuperació de les tradicions
culinàries, els receptaris populars, i la seua anàlisi, per conèixer les virtuts i els
defectes, pot contribuir a la reintroducció dels valors saludables de la dieta
mediterrània (Bernabeu, 2009; 124-126). En aquest context, l'advocat José
Guardiola Ortíz (1872-1946) es va dedicar a la recerca de l'acerb culinari de les
comarques alacantines en el primer del terç del segle XX. El present estudi pretén
rescatar la memòria d'aquest intel·lectual compromès amb el seu poble i la seua
243
terra i aprofitar la seua faceta de gastrònom per recuperar la tradició culinària
alacantina.
Encara que trobem referències a l'obra de Guardiola en publicacions
com la Gastronomía de la provincia de Alicante, realitzada per Francisco G. Seijo
Alonso al 1974, mancava un estudi més extens dels seus treballs culinaris d'arrel
popular. Concretament, ens centrarem en l'anàlisi del text aparegut el 1936, amb
el títol de: Conduchos de Navidad por Francisco Martínez Montiño. Gastronomía
alicantina. Contribución al estudio de la tradición culinaria comarcal, obra que va ser
reeditada a l'any 1944, amb la inclusió de noves receptes i comentaris de l'autor,
i reimpresa el 1959 i el 1972. A més d'aquesta monografia, també va publicar
dos interessants fulles el 1938: Platos de guerra. Colección de valiosas recetas,
sencillas, prácticas y acomodadas a las actuales circunstancias. Por un cocinero de la
retaguardia i Platos de guerra: recetario completo para la conservación y codimiento
de la sardina, treball que va ser reeditat el 1964, amb el títol de Sesenta recetas
prácticas para la conservación y condimento de la sardina.
L'apropament que fa Guardiola a la cuina tradicional alacantina va més
enllà de la simple recuperació d'uns sabers i tradicions populars. Més bé es situa
en el marc dels tres elements que donen unitat a les VIII Trobades del Seminari
d'Estudis sobre la Ciència: l'oci, el turisme i la salut. Per una banda, l'autor alacantí
va defensar la importància i les repercussions econòmiques i turístiques que
podien tenir “la riquesa i les excel·lències de la despensa i cuina alacantines”. Per
l'altra, la gastronomia havia de ser considerada com una ciència i un art. La
primera, havia de subministrar els coneixements necessaris per a l'elecció dels
aliments més convenients, el segon, l'adequat condiment d'aquells i la seua
presentació a la taula. Malgrat que habitualment es considerava al gastrònom un
individu entregat desconsideradament als plaers de la taula, per a Guardiola era
aquell que “posseeix els principis de la ciència gastronòmica, i les regles del seu
art, i que, a més a més, es mostra aficionat a la seua intel·ligent i exquisida
pràctica”.
JOSÉ GUARDIOLA ORTÍZ I EL SEU TEMPS
José Guardiola i Ortiz va nàixer a Alacant l'any 1872, fill d'una família
modesta que regentava una espardenyeria -dades biogràfiques obtingudes de
Rico García (1888-1913 i 1986) i Sánchez Monllor i Bonastre Hernández (2008)José era el segon de tres germans. La formació primària la va rebre a l'escola
244
pública del barri de Sant Antón. Per recomanacions dels mestres als seus pares,
va continuar estudiant i el 1884 va començar a cursar el batxillerat en l'Institut
Provincial de Segon Ensenyament, concloent els seus estudis el 1890. Es va
matricular a la Universitat de València i va realitzar, com a alumne lliure, els
estudis de Dret. La seva família va aconseguir, mitjançant el pagament d'una
quota, evitar-li la prestació del servei militar, mentre que ell, gràcies al seu brillant
expedient, va obtenir beques per al pagament de les matrícules i els llibres. L'any
1896 va obtenir la llicenciatura de Dret i va començar a treballar a la ciutat
d'Alacant en el despatx de l'advocat José Mariano Milego Inglada. Posteriorment,
obriria un bufet propi, adquirint una sòlida reputació i renom com a advocat i
criminalista.
José Guardiola i Ortiz va contreure matrimoni en tres ocasions: la
primera amb Rafaela Costa Tomás -germana del seu amic Emilio Costa, director
del Diari d'Alacant fundat el 1907-, amb la qual va tenir cinc fills: Rafaela -que
va casar amb el seu deixeble Antonio Pérez Torreblanca, advocat i polític-, María
-casada amb l'alacantí Germà Bernàcer Tormo, economista, catedràtic i primer
Cap del Servei d'Estudis del Banc d'Espanya-, José -metge ginecòleg-, Micaela que va casar amb l'agent de duanes Arturo Carratalá- i Álvaro, diplomàtic. En
enviduar va casar amb una cosina de la seva primera esposa, Enriqueta Mira
Tomás, que va morir sense descendència dos anys desprès. Va contreure matrimoni
per tercera vegada amb una vídua de Xixona, Remedios Soler Miquel, amb la
qual va tenir dos fills: Fernando i Francisco.
José Guardiola i Ortiz va jugar un paper important en la societat
alacantina impulsant iniciatives polítiques, socials, culturals i educatives. Va
participar activament i va difondre les festes de les Fogueres a través de la ràdio,
articles en revistes, publicacions i discursos.
Guardiola, a més del castellà, escrivia i parlava correctament el francès
i el valencià. El coneixement del valencià ho va adquirir, com la major part dels
alacantins, mitjançant la transmissió oral.
La brillant oratòria de Guardiola Ortiz va ser un altre dels seus trets
característics. Aquesta habilitat la va exercir en diverses intervencions: va col·laborar
en la vetllada literari-musical celebrada el 1911 en honor d'Oscar Esplá, guardonat
a Viena; va llegir el discurs de Gabriel Miró -per encàrrec d'aquest que no va
poder estar presenten l'homenatge al metge, periodista i escriptor José Franco
Rodríguez, diputat al Congrés, quan va ser nomenat Ministre d'Instrucció Pública
245
i Belles arts el 1917; va intervenir en l'homenatge ofert en l'Ateneu al doctor
Ramón Turró, a Josefina Pascual Devesa i a Germà Bernàcer i Eduardo Pispada
el 1926 i moltes altres intervencions en actes de similars característiques.
Va exercir també com a periodista. La seva primera experiència va ser
el 1896 amb la revista El Ateneo que dirigia José Mariano Milego Inglada. Des
d'aquesta revista s'abordaven multitud d'assumptes d'interès tant local com
general. Un d'ells va ser la promoció d'una Junta de propaganda del clima
d'Alacant. Va ser fundador i director del periòdic El Republicano (1897-1901) i
col·laborador del Diario de Alicante que dirigia el seu cunyat Emilio Costa.
Va ocupar diversos càrrecs institucionals de caràcter no polític. Va ser
Delegat Regi de Primer Ensenyament a partir de 1917 i membre de la Junta
d'Obres del Port (a partir de 1909), en representació de l'Ajuntament. Va ser
Acadèmic, per les Reals Acadèmies de Belles Arts de Sant Fernando i de la Història,
Membre del Centre de Cultura Valenciana i de la Reial Societat Econòmica del
País, President de la Comissió Provincial de Monuments d'Alacant i President de
l'Ateneu Científic, Literari i Artístic d'Alacant.
A partir de 1909, va exercir diferents càrrecs en la Caixa Especial d'Estalvis
i Monte de Piedad d'Alacant (precursora de la Caixa d'Estalvis del Mediterrani), que
el 1877 havia fundat Eleuterio Maisonnave, ostentant els càrrecs de vicepresident
primer, lletrat assessor i president. També va participar en alguns Consells
d'Administració d'empreses com la subministradora de gas ciutat, entre d'altres.
L'any 1912, per iniciativa de José Guardiola Ortiz, la Caixa d'Estalvis
alacantina va promoure un pla d'ajuda a l'estudiant i foment de la cultura. Des
de la presidència d'aquesta institució va protegir els interessos d'Alacant, servint
de pont entre la institució i l'Ajuntament, al que va pertànyer ininterrompudament
des de 1897 fins a 1923. Va contribuir decisivament a la construcció del Mercat
Central d'Abastiments, impulsant el projecte en diferents comissions municipals,
i, fins i tot, des de la presidència de la Caixa d'Estalvis va facilitar a l'Ajuntament
els fons econòmics necessaris fins a la seva inauguració el 1922.
Una faceta que Guardiola va conrear especialment va ser la de l'amistat. Va reunir
un destacat grup d'amics, alguns dels quals van arribar a ser rellevants personalitats.
Entre elles cal citar a l'escultor Vicente Bañuls, l'escriptor Gabriel Miró, el
compositor Oscar Esplá, l'arquitecte Juan Vidal, el pintor Emilio Varela, l'economista
Germà Bernàcer, el Director del Diari d'Alacant Emilio Costa, l'escriptor i arxiver
Eduardo Irles, el també escriptor i cronista d'Alacant Francisco Figueras Pacheco,
246
l'escriptor Julio Bernácer, el periodista Rodolfo Salazar, l'escriptor i polític Blasco
Ibañez i un llarg etcètera.
José Guardiola Ortiz posseïa una finca a Sant Vicent del Raspeig coneguda
amb el nom de Los leones, on es reunia els caps de setmana amb la seua família
i els seus amics a gaudir de la tertúlia i de les seues habilitats gastronòmiques.
També va adquirir una propietat d'esbarjo a la platja de Sant Joan, una de les
primeres construïdes enfront de la mar, un paratge solitari, que s'anomenava
Belvedere, i on també es reunien els més aplegats.
Ambdues finques d'esbarjo van servir de refugi a qui ho va necessitar
en èpoques difícils. Així ho va fer el seu fill Alvaro, diplomàtic de carrera, que
va acollir una temporada en el Belvedere a Chu-En-Lai, qui, anys després, seria
primer ministre de la República Popular Xina.
Pel que fa a la seva faceta política, Guardiola era republicà i partidari
de Maisonnave, mort el 1890, qui va mantenir viva a Alacant la tradició republicana.
Al llarg de l'últim decenni del segle XIX i primer del XX, quan els republicans
es van fragmentar, Guardiola va optar per la tendència possibilista d'Emilio
Castelar. A partir de 1895 -amb Castelar retirat de la política- es va decantar cap
a l'opció centralista republicana de Nicolás Salmerón, liderada a Alacant per José
Ausó Arenas, qui va fundar en 1897 el nou partit republicà, Únic o Fusió
Republicana, al que Guardiola va recolzar com a director del periòdic El Republicano,
i que va viure dos refundacions (el 1900 i el 1903) fins a constituir-se la Unió
Republicana.
A partir de 1897 Guardiola va formar part del Consistori alacantí en el
qual va romandre ininterrompudament, com ja hem comentat, fins a la dictadura
de Primo de Rivera el 1923. Des de 1897 fins a 1905 es va presentar com a
candidat independent, convertint-se en un referent del republicanisme alacantí.
L'any 1908, amb la fundació del Partit Republicà Radical, per Alejandro
Lerroux, es van dinamitzar els corrents antidinàstics i Guardiola es va presentar,
a les eleccions de 1909, per la Coalició republicana-socialista, que va obtenir un
gran èxit i en la que també militaven altres republicans històrics com Carbonell,
Bono, Rico, etc. Va ser amb el doctor Rico, malgrat el profund respecte que tots
dos es professaven, amb qui es va produir una fissura en els plantejaments polítics
de la formació, que va conduir a enfrontaments i conciliacions, erigint-se, finalment,
cadascun al capdavant d'una facció: Guardiola va assumir la centralista o radical
i Rico l'autònoma o localista.
247
El 1917 Guardiola es va presentar a regidor com a independent des de
les llistes d'una nova coalició: Aliança d'Esquerres i de nou el 1922 ho va fer pel
Partit Radical Socialista.
Després de la dictadura de Primo de Rivera va concórrer com a
independent a les eleccions municipals del 1931, obtenint l'acta de Regidor.
Aleshores, la forma de govern de l'Estat era la República i Guardiola, prestigiós
republicà, va ser cridat per al càrrec de confiança de Governador Civil de Valladolid,
nomenament que va acceptar i que va ostentar fins al 1934. Durant el període
republicà la formació Radical Socialista es va fusionar amb el partit Acció
Republicana de Manuel Azaña, donant lloc a Esquerra Republicana, partit al que
es va sumar Guardiola Ortiz.
José Guardiola Ortiz va exercir la seva professió d'advocat a la ciutat
d'Alacant. Al desembre de 1925, va ocupar el càrrec de degà de la Junta de Govern
del Col·legi d'Advocats fins a juny de l'any següent. El 1936 els col·legiats
d'esquerres van promoure la destitució de la Junta de Govern i el Governador
Civil d'Alacant la va aprovar, nomenant Degà a Guardiola Ortiz, càrrec que va
mantenir durant la guerra civil. Malgrat les seves idees polítiques i la complicada
situació que es vivia en la ciutat, va defensar a bastants persones, amb independència
del partit que recolzessin. Un exemple d'això és la defensa que va realitzar del
jove falangista Agatángelo Soler Llorca el 1938, qui al seu torn va fer de valedor
seu un any després. Aquesta forma de comportar-se, d'altra banda, era característica
de les persones de cert nivell intel·lectual, personal i polític, pels quals el respecte
i la vida estaven en un plànol superior a qualsevol diferència política.
Finalitzada la guerra civil va ser destituït del seu càrrec de Degà del
Col·legi d'Advocats i jutjat per un Tribunal Militar per responsabilitats polítiques.
Gràcies als testimoniatges i avals de multitud de persones va eludir penes majors,
però va ser confinat al seu domicili de la platja de Sant Joan. Uns mesos després,
una ordre ministerial va ordenar la depuració dels membres dels Col·legis
professionals, José Guardiola va ser inclòs entre ells. Després de la instrucció del
seu expedient es va resoldre la seva expulsió del Col·legi i, per tant, la seva
inhabilitació per a l'exercici de l'advocacia. Malgrat el seu recurs, la Sala de Govern
del Tribunal Suprem va ratificar el 1942 la sentència per qualificar la seva conducta
de antipatriòtica i contrària en tot al Glorioso Movimiento Nacional, “exteriorizada
desde mucho antes de surgiera aquél e intensificado gravemente en el período
rojo”. Tot això després d'haver-se acreditat en l'expedient “la intachable conducta
248
profesional de José Guardiola, que defendió ante los Tribunales Populares, sin
distinción de ideologías, a cuantos requirieron sus servicios profesionales”.
L'any 1946 Guardiola va sol·licitar a la Junta de Govern del Col·legi d'Advocats
d'Alacant la seva reincorporació i, després de ser tractat el seu cas el 13 de juliol
de 1946, es va acordar la readmissió. Fatalment, Guardiola Ortiz va morir aquest
mateix dia, abans que pogués conèixer la noticia, el birret i la toga van cobrir el
seu fèretre.
A tota aquesta trajectòria cal sumar la seva faceta d'especialista en l'art
culinari. Es tracta d'una habilitat que va desenvolupar tant en la teoria com en
la pràctica. Com a resultat d'aquesta labor, va publicar articles en periòdics,
revistes, llibres i fullets. Aquesta passió per la cuina va ser en els seus últims anys
el refugi del temps que li va tocar viure. Volem aprofitar aquesta faceta de
gastrònom per recuperar els seus treballs i, al mateix temps, rebre homenatge a
aquest intel·lectual alacantí compromès amb el seu poble i la seua terra.
LA CONTRIBUCIÓ DE JOSÉ GUARDIOLA ORTÍZ (1872-1946) A
L'ESTUDI DE LA TRADICIÓ CULINÀRIA ALACANTINA
Per a aproximar-nos a la tradició culinària de les comarques alacantines
hem fet servir el text que sobre gastronomia va publicar José Guardiola Ortíz el
1936, i que va ser reeditat de forma ampliada el 1944. L'obra està dividida en
dues parts, la que porta per títol “Conduchos de Navidad”, i que atribueix, sota
la fórmula de relat novel·lat, a Francisco martínez Montiño, cuiner major de
Felipe II; i l'anomenada “Gastronomía alicantina. Contribución al estudio de la
tradición culinaria comarcal”, que consta d'un repertori de diversos plats i menjars
típics alacantins. Finalment, es completa amb un vocabulari, que en paraules de
l'autor no són més que “unas cuantas voces empleadas en este libro, cuya acepción
convenía fijar, y otras, con noticias que pueden ser útiles para algún lector”.
Els objectius de l'obra, així com el mètode de treball utilitzat, apareixen
en les darreres pàgines de l'apartat de “preliminars”, que a mode de pròleg figuren
en la segona part de l'obra. Guardiola (1959; 108-109), que es situava en els
paràmetres del moviment folklorista de principies del segle XX, afirmava que
pretenia:
“Mostrar la riqueza y excelencias de la despensa y la cocina alicantina, no es
como para algunos pudiera parecer, empresa puramente romántica o idealista. Ya
hemos visto que otros países, atentos al prosaísmo de su interés, cuidan de poner
249
aquellas cualidades en estimación de propios y extraños, pues, con entero sentido
económico saben, que afamar los productos de un país, es, en definitiva, contribuir
al fomento de su riqueza (...) a lo bonacible de su clima, une Alicante, como elemento
de atracción turística, no sólo la belleza y la originalidad de sus paisajes, sino la
variedad y la excelencia de sus productos. Es, pues, empresa patriótica, el dar a
conocer y ensalzar tales características de nuestra comarca (...) estimándolo así,
desde hace años, vengo acopiando materiales para el estudio de lo que queda en
nuestro tiempo de las viejas tradiciones y costumbres del pasado, y para la formación
de un índice de numerosos platos, peculiares los unos, afamados los otros, de la
cocina alicantina, con el consiguiente recetario para su confección”.
Guardiola destacava l'afició al bon menjar que existia a Alacant, i la
suculència i l'exquisitat dels plats de la cuina alacantina, que podien competir
avantatjosament amb els més famosos d'altres països. Denunciava la manca de
treballs que recolliren i donaren a conèixer aquesta tradició culinària i subratllava
la importància que podia tenir la cuina alacantina en el foment del turisme; ho
exemplificava amb el que es feia a França, on, junt als records històrics i les
excel·lències artístiques, la gastronomia autòctona es convertia en un dels principals
elements d'atracció turística. De fet, afirmava que no hi havia cap publicació que
s'hagués ocupat d'aquell patrimoni, excepte el text del menú que es va oferir al
rei Alfons XIII, en la seua visita a Alacant a l'any 1911, i les referències a la cuina
alacantina que apareixen en l'obra de Wenceslao Fernández Flores, segons
Guardiola, relacionat amb l'estada alacantina d'aquell autor al desembre de 1928,
perquè va ser convidat pel president de l'Associació de la Premsa, Manuel Pérez
Mirete, a fi de que provara els arrossos i altres menjars genuïnament alacantins.
En certa manera, l'origen de l'obra de Guardiola cal situar-lo en la
iniciativa del Patronat Nacional de Turisme, quan va encarregar a Dionisio Pérez,
“post-Thebussem”, la redacció d'un “Inventario y loa de la cocina española”, que
es va publicar al 1929 amb el títol de Guía del buen comer español. Per a Guardiola,
el text de Pérez estava molt lluny d'aconseguir l'objectiu que es proposava, no
per causes imputables a l'autor, sinó “al desdén de regiones enteras que no
atribuyen importancia a sus peculiaridades gastronómicas, y al desafecto
inconcebible que muchos cocineros sienten por la cocina española”. Aquesta
250
indiferència per la cuina autòctona es va mantenir en el temps, perquè autors
con Marañón considerava a la francesa com a la millor del món, ja que “no pot
perfeccionar-se allò que és perfecte”. Tot i això, és de justícia matissar que el
prolífic científic, gran coneixedor de la gastronomia hispana (i del paper d'aquesta
en el benestar de la població i la salut) va ser un ferm defensor de la nostra cuina,
que per mèrits propis hauria d'estar en el més alt de la gastronomia mundial
(Moreno, 2003).
El text novel·lat Conduchos de Navidad narra com l'any 1585, va venir
a Espanya des del Japó una ambaixada per oferir al rei Felipe II l'obediència dels
monarques de Bango, Arima i Omena. D'acord amb el relat que recrea Guardiola,
els emissaris, que tenien previst viatjar a Roma, van decidir traslladar-se a Alacant
a esperar el vaixell que els havia de conduir a Itàlia. Durant l'estada a Alacant,
degut a que coincidia temporalment amb les festes nadalenques, el rei va enviar
al seu cap de cuina, Francisco Martínez Montiño, perquè contribuís a fer més
agradable l'espera en la ciutat mediterrània, mitjançant la preparació dels menús
que se solien consumir en Nadal. A més dels plats tradicionals i típicament
alacantins, Guardiola també aprofita el relat novel·lat per apropar-nos, amb el
recurs de l'excursió gastronòmica que van realitzar per la província, a preparacions
i aliments característics de la comarca, com la xocolata, les magdalenes, l'olleta
al forn o el torró.
L'autor segueix el mateix esquema en tota l'obra: s'inicia amb el que
considera receptes orientatives, però remarcant que es tracten de prescripcions
enunciatives, no limitadores, i evitant els dogmes gastronòmics; segueix amb la
descripció, bastant detallada, de la manera de preparar-los i, en alguns casos, la
forma de menjar-los i digerir-los. Per exemple, es descriu com ha de fer-se la
neteja dels caragols, o la tècnica més apropiada de mesurar el brou per a l'arròs,
o la millor forma de preparar-ho perquè resulte més saborós, que és fregint-lo
abans de coure'l. Finalment, relata la disposició a la taula o l'espai que procedia
guardar entre els comensals, per fer que el menjar, en opinió de Guardiola, fos
més agradable: “No han de tocarse los unos con los otros, para que el comer no
sea una mortificación, pues que siendo ordenado que las sepulturas tengan tres
palmos de ancho no han de estar los caballeros más estrechos en la mesa que en
el sepulcro”.
A més de qüestions relacionades amb l'alimentació i la salut, com, per
251
exemple, quan recorda la importància de dur a terme una alimentació lleugera
a les nits i evitar alguns aliments considerats indigestos; o relacionades amb la
higiene dels aliments; també es poden identificar aspectes nutricionals, gastronòmics
i elements de l'entorn sociocultural, que tenien gran influència en el fet de
l'alimentació.
En la monografia de Guardiola es poden identificar qüestions vinculades
a la gastronomia com a fenomen cultural. Es el cas d'oferir rics plats als convidats,
com a mostra d'estima i afecte, els recursos gastronòmics per a la celebració de
solemnitats, característicament abundants i excessius, o la consideració de
determinats aliments o plats apropiats o desaconsellats segons el nivell
socioeconòmic, tot i que Guardiola (1959; 13-14) no deixa de mostrar una certa
actitud crítica. Així, per exemple, en referència a la presència de l'all en un del
plats oferts a l'ambaixada, afirmava:
“Alguno dirá, cómo heme atrevido a servir comida de ajo en mesa de príncipes;
y a esto he de replicar, que los ilustres huéspedes manifestaronme deseos de que
se les sirvieran de las viandas peculiares del país, y al pedirles su venia para poner
en la lista el ajo colorao, que, por llevar ajo es de villana condición, replicarónme
que en sus países no entienden de villanías, y que allí las clases sociales se diferencian,
no por lo que comen, sino por su mayor o menor alteza en las miras”.
LA PROPOSTA GASTRONÒMICA DE JOSÉ GUARDIOLA ORTÍZ
(1872-1946): UN MODEL D'ALIMENTACIÓ MEDITERRÀNIA
El patró dietètic tradicionalment observat en els països mediterranis ha
donat lloc al concepte de dieta mediterrània (Ayechu i Durà, 2009). Aquesta no
sols és un patró d'alimentació recomanable, que busca la salut global i, que ajuda
a prevenir l'aparició de les malalties, sinó que, a més a més, mai es prescindeix
del plaer de menjar. Gaudir de la taula, com deia Brillat-Savarin, uns dels autors
citats per Guardiola Ortíz, és de tots els temps i de totes les edats, i és l'últim
plaer que ens queda quan tots els altres ens han abandonat (Grande, 1998: 91).
L'autor alacantí gaudeix del menjar autòcton i és un ferm defensor de la cuina
alacantina, doncs, en paraules del propi Guardiola: “apenas hay una comarca en
España que no cuente con una especialidad de cocina digna de figurar en las
mesas de los palacios”. En definitiva, Alacant deuria explotar, a més de la bellesa
i originalitat dels seus paisatges i clima temperat, la varietat i riquesa dels seus
252
productes culinàris (Guardiola, 1936: 110).
Més de cinquanta anys d'estudis epidemiològics han acumulat nombroses
evidències a favor dels hàbits alimentaris dels països riberencs de la mediterrània,
per una considerable varietat de nutrients cardiosaludables, responsables de les
baixes taxes per malalties coronàries d'aquests indrets, i protectors de determinats
tipus de càncers (Ros, 2008). Des dels anys seixanta l'alimentació mediterrània
ha despertat un gran interès entre els dietistes i els investigadors de la nutrició
humana. El títol del treball, aparegut el 1959, d'Angel i Margaret Keys, veritables
promotors de la dieta mediterrània, és força il·lustratiu: “menja bé i mantín-te
sa”.
Els estudis inicials es van dur a terme en la dècada dels cinquanta en
l'illa de Creta. Es tractava d'un tipus d'alimentació més frugal, centrada en els
aliments d'origen vegetal, fonamentalment verdures, fruites, llegums i cereals,
l'oli de oliva com a principal font de greix, un moderat consum de lactis -formatgeuna lleugera ingesta de carn i com a beguda el vi. A Espanya s'afegia un consum
important de peix (González, 2002). Marañón, gran coneixedor de la cuina
espanyola, manifestava que molts dels pobles de la conca mediterrània tenien
una magnífica gastronomia i es van avançar en més de cinquanta anys a l'actualment
considerada com a privilegiada dieta mediterrània (Moreno, 2003). En aquest
context, la segona part de l'obra de Guardiola Ortíz està dedicada a la tradició
culinària comarcal, on relata les virtuts dels menjars alacantins dels anys trenta,
que més o menys representaria l'alimentació tradicional de la costa llevantina i,
probablement, un model dietètic saludable. En els paràgrafs següents intentarem
aproximar-nos a les característiques nutricionals dels plats citats per l'il·lustrat
alacantí.
La primera edició de gastronomia alacantina, la del 1936, estava
estructurada en quatre capítols; després d'un primer introductori, dedicava el
segon a analitzar extensament l'arròs, per a continuar amb l'estudi gastronòmic
dels peixos i finalitzava amb un miscel·lànic (on incloïa una barreja de plats). En
canvi, l'obra reeditada el 1944 va incloure noves receptes i es va dividir en dotze
apartats: preliminars, l'arròs, l'arròs amb carn, l'arròs amb peix, el bouillabaisse,
continuació de l'arròs amb peix, arròs amb verdures i llegums, les pastes, els plats
de carn, els peixos, els llegums i les hortalisses i miscel·lània.
Per a Guardiola Ortíz l'arròs és un dels productes més destacats de la
cuina alacantina. De fet, en l'edició de 1944 li dedica fins a cinc capítols. Aquest
253
cereal era conreat en l'època hispanoromana però tenia un us força limitat; és
indubtable que l'arribada dels musulmans va estendre -i perfeccionar- el cultiu,
des d'aleshores el seu consum a les nostres terres llevantines és gairebé a diari
(Luján, 1996). Tot i això, es tracta d'un producte amb limitacions, per la pobresa
en substàncies nitrogenades, com manifestava l'autor alacantí. Aquesta gramínia
com a aliment únic no aporta tots els nutrients necessaris de l'ésser humà, per
aquest motiu s'ha de combinar amb altres ingredients. Veritablement, la seua
qualitat nutricional és inferior a la de les proteïnes d'origen animal, com ara el
peix, la carn, els làctics o els ous, perquè és pobre en un aminoàcid essencial: la
lisina. Però, si es combina amb productes rics en aquesta, com els referits, però
també amb altres d'origen vegetals: els llegums (com, per exemple, les llenties,
els cigrons o els fesols) es podrà compensar la deficiència i, alhora, s'obtindrà un
plat de gran valor nutricional.
L'arròs és un aliment fonamentalment energètic, està compost
majoritàriament de midó, excel·lent font d'energia. A més, per l'absència de
gluten, està especialment indicat per als malalts celíacs. Les fibres són un altre
component destacat, cel·luloses i hemicel·luloses, encara que el més utilitzat -el
blanc- conté la meitat que el sencer. També aporta vitamines del grup B (tiamina,
riboflavina i niacina) i minerals com el potassi i el fòsfor.
El cereal, malgrat les seues mancances nutricionals, té un extraordinari
valor culinari. Guardiola el considera un magnífic excipient, per la seua capacitat
d'absorció, que incorpora els sabors i els aromes d'aquells productes que es cuinen
amb ell (Guardiola, 1936: 112-3). Aquest fet ha sigut determinant en la varietat
de plats i combinacions que es poden fer amb l'arròs, es tracta d'un aliment amb
moltes possibilitats, doncs, podria menjar-se de seguit sense causar fàstic i cada
dia un arròs diferent: arrossos amb carn, amb peix, amb llegums, etc. (Guardiola,
1959: 115).
Habitualment, els plats d'arròs amb carn s'acompanyen de productes
vegetals, fonamentalment, condiments (alls, cebes o tomaques) i herbes aromàtiques
o espècies (romer, timó, jolivert, pebre, anou moscada o safrà); però també de
penques, naps o cigrons, entre d'altres. Així augmenta el contingut de fibra,
vitamines i minerals. La carn sol ser variada: vedella, magre de porc, pollastre o
titot i, a vegades, inclou embotits. Els darrers sobretot en l'arròs amb pota i l'arròs
amb crosta, fan augmentar considerablement el contingut calòric i de greixos,
convertint-los amb uns plats no recomanables per a un consum quotidià. El cas
254
del famós arròs amb crosta mereix una consideració a banda. Evidentment, es
tracta d'una joia culinària, un “tresor amagat” com diu Guardiola, per la barreja
de sabors, l'olor extraordinària, que estimula l'apetit, i el impacte visual de la
solidificació dels ous, que recobreixen el plat. Però, nutricionalment, l'adició de
quinze ous, en la recepta per a deu persones, és una càrrega bastant considerable
de colesterol i greixos poc saludables. Per tant, seria recomanable reservar-lo per
a celebracions o dates assenyalades o, si més no, reduir el contingut d'embotits,
carn o limitar el nombre d'ous.
Tot i l'esmentat, la major part de la població cuinava amb una considerable
proporció d'arròs i, per l'elevat cost de la resta d'aliments, una presència gairebé
testimonial dels productes animals (algun trosset d'embotit, carn i menys ous
que en la recepta original de Guardiola) (Bernabeu i Perdiguero, 2001).
No ens consta la utilització de l'oli d'oliva, com a greix alimentari, en els arrossos
amb carn. En canvi, en una importació italiana, l'arròs a la milanesa, i en l'arròs
de caldo de putxero, s'empra la mantega. Però, es tracta, tots dos, d'una salsa
afegida, per potenciar el sabor i la palatabilitat del producte, encara que s'incrementa
el component greixós del plat.
La varietat de peixos que es poden fer servir en els arrossos mariners
és gairebé il·limitada, pràcticament, es pot aprofitar qualsevol peix de la llotja:
mero, déntol, lluç, pagell... Nutricionalment, aquests productes culinaris seran
també complets, però, a més a més, aportaran greixos essencials, els omegues
tres, segons les darreres investigacions força saludables (Ros, 2008). Actualment,
es coneix l'efecte favorable que exerceixen aquests nutrients en la prevenció i el
tractament de les malalties cardiovasculars i, molt particularment, sobre l'infart
de miocardi (Lloveras i Serra, 2000). En aquestos plats si que s'utilitza l'oli d'oliva
com a greix culinari. Una característica destacada de la cuina alacantina és,
precisament, l'acció de sofregir els peixos, el marisc i els condiments (alls, tomaca,
jolivert i nyora), que permet maridar els sabors i preparar els ingredients per a
l'adició de l'arròs, que, sofregint-se també, adsorbeix l'essència dels diferents
productes i augmenta el valor culinari final. Fins fa uns trenta anys, l'oli d'oliva
ha estat l'únic que es coneixia i que es feia servir al nostre país, fins que van
irrompre en el marcat els olis de llavor (de soja, de gira-sol, de blat de moro, etc.)
(Lloveras i Serra, 2000).
L'oli d'oliva és un dels elements més emblemàtics de l'alimentació i la
255
dieta mediterrània. Com deia Nèstor Luján és la gràcia per excel·lència: “L'or
líquid”, perfumat i aromàtic, dóna un gust inigualable a verdures, llegums, carn
i peixos i, com no?, l'arròs (Medina, 1996). L'acte de sofregir la gramínia es pot
considerar un tret significatiu de la gastronomia alacantina, perquè és una costant
en tots el plats d'arròs amb peix citats per Guardiola. En contrast amb altres
estudis en que habitualment es sofregeix el peix amb els diferents condiments,
per a continuació afegir l'aigua i, quan agafa el bull, incloure l'arròs, sense sofregirlo (Millo, 2006). Les qualitats dietètiques de l'oli d'oliva deriven de la seua
composició química. En primer lloc, el seu contingut en àcids grassos,
fonamentalment en àcid oleic, el monoinsaturat més abundant a la natura, més
resistent i força recomanable per a cuinar -no es destrueix amb la cocció-. L'nterès
nutricional d'aquest greix deriva del seu perfil cardiosaludable, sobretot pel que
fa al metabolisme del colesterol. En segon lloc, de les vitamines, els tocoferols
amb activitat vitamínica E i els compostos fenòlics. Tots importants per a la salut,
pel seu efecte antioxidant (Lloveras i Serra, 2000; Ros, 2008) .
Els plats d'arròs amb peix a l'alacantí tenen un valor nutricional afegit,
perquè, habitualment, aprofiten l'aigua de cocció, és a dir, es retè el brou i així
s'evita la pèrdua de bastants nodriments, especialment les sals minerals i algunes
vitamines. Una altra característica culinària és la utilització com a condiment de
la nyora, un pebrot secat al sol, de color grana i arrodonit, que li dóna un sabor
lleugerament dolç, un color i un aroma característic dels arrossos mariners. També
és un dels components fonamentals de la pericana, una exquisidesa de les
comarques de la muntanya alacantina. Sense cap dubte, els plats d'arròs amb
peix, representen la simbiosi entre els beneficis per a la salut i per a gaudir del
plaer d'una bona taula.
Guardiola Ortíz dedica el darrer capítol sobre l'arròs a una combinació
d'aquesta gramínia amb els llegums, fonamentalment fesols i llentilles. Es tracta
d'una combinació únicament vegetal, no incorpora cap element del regne animal
i, en canvi, és nutricionalment òptim. Les lleguminoses complementen el perfil
d'aminoàcids de l'arròs, perquè aporten la lisina. En aquest sentit també el cereal
completa a aquelles, perquè els afegeix la metionina, aminoàcid del que són
deficitàries i que és força abundant en la gramínia. Per un altra banda, els llegums
estan especialment indicats en les dietes hipocalòriques, pel contingut en greixos
gairebé nul. A més contenen abundant quantitat de fibra, que contribueix en la
regulació dels nivells de colesterol i, molt probablement com a factor protector
256
davant els càncers digestius (Solera et al, 2007). Tot i això, cal tenir en compte
les possibles flatulències que el seu consum produeix en algunes persones,
fenomen que pot reduir-se considerablement amb una correcta masticació i els
canvis d'aigua en la cocció (Lloveras i Serra, 2000).
Recentment, el seu consum ha minvat, per raons de tipus socioeconòmic,
que han passat per damunt dels arguments estrictament nutricionals. Tanmateix,
la inclusió dels llegums en el concepte d'alimentació mediterrània ha comportat
un redescobriment dels seus valors dietètics, al mateix temps que les seues
possibilitats gastronòmiques (Lloveras i Serra, 2000). En aquesta línia es situa
l'autor alacantí. El llegum (aquesta és la denominació que Guardiola dóna a l'arròs
amb fesols) és un plat modest, molt característic de la població de Xixona; que
aparentment sembla poc “substanciós” en el components, però que: “causa las
delicias de los gourmets, que, de muy diversos puntos, se trasladan a Jijona para
regodearse con este manjar casi exclusivo de la ciudad del turrón” (Guardiola,
1936: 142-3).
Dins dels altres arrossos inclou el que es fa amb bacallà, malgrat tractarse d'un peix poc afamat, probablement per no ser fresc, sinó curat i secat amb
sal. Característicament sol portar cigrons com els arrossos amb carn, que aporten
fibra i components energètics.
L'autor alacanti dedica un capítol sencer als peixos, com no podria ser
d'altra manera en un text sobre la gastronomia d'una ciutat a la vora del mediterrani.
Durant mots anys, es va definir el peix com un producte de poc valor nutricional.
Tanmateix, en les darreres dècades s'ha revalorat, pel seu menor contingut en
fibres connectives, que facilita la digestió, i, a més a més, ser una bona font de
proteïnes completes. També cal destacar el seu contingut en greixos saludables,
analitzats anteriorment, i la presència del iode, representen un dels pocs productes
alimentaris que aportar aquest mineral tan necessari per al funcionament de
l'organisme. Hi ha diferents formes de cuinar el peix, però si es de bona qualitat
el millor és amb oli cru i alguna espècia.
Un dels aspectes presents en la major part dels plats de la gastronomia
alacantina és la utilització de les espècies. El ventall és força important: nyora,
pebre, safrà, clau, all... Es tracta de productes de escàs valor nutricional, però
extraordinaris per a la cuina, donen color, aromatitzen, modifiquen i potencien
el sabor. A més d'aquestes propietats organolèptiques s'afegeixen substàncies
conservants i antibacterianes, facilitadores de la digestió i, en alguns casos, certa
257
prevenció contra determinats tipus de càncer. Tot i això, cal recordar que són
d'aliments, àdhuc productes d'un extraordinari valor gastronòmic, i no pas
medicaments.
El darrer apartat mostra una amalgama de plats, que agrupa baix l'epígraf
de miscel·lània, on descriu productes gastronòmics típics de la cuina alacantina,
com les farinetes, la gachamiga, la borreta, l'allioli, la coca en farina, l'arrop i
talladetes i “l'aigua sivà”, entre d'altres. Tots ells poden ser de consum diari,
perquè ni la seua elaboració ni el seu preu són excessius i estan a l'abast de totes
les famílies.
Si ens atenem a la naturalesa dels seus ingredients, trobem que una
bona part es fan a base de farina o pa, com els gaspatxos, les farinetes, les miques,
la gachamiga o el granyons. Aquestos productes gastronòmics tenen una doble
funció, per una banda la dietètica, són fonamentalment energètics, pel seu
contingut amb hidrats de carboni i, per tant, especialment indicats per al consum
diari; per un altra, la socialització, pel fet de reunir-se la família al voltant de la
taula, de la paella o el recipient en que s'ha elaborat el plat, on, cullera en mà,
és compartit per tots els membres de la unitat familiar. A vegades es pot afegir
bacallar, un peix que pel seu preu econòmic pot ser consumit per tothom i, fins
i tot, arribar a ser el protagonista indiscutible de especialitats alacantines com ara
el “bollitori”, la “borreta”, el “giraboix” o la “fritanga”.
En l'apartat de miscel·lània hi ha productes que no poden ser l'aliment
principal, pels seus ingredients i característiques nutritives, però que aporten
colors, sabors i per “fer gana”. Entre d'altres trobem l'allioli, ric en greixos i força
energètic, la coca en farina, els minxos, els entremesos, les faves bullides i tot
tipus de salats, adobats i embotits.
Sense oblidar l'atenció que es presta al llarg de tota l'obra als vins
d'Alacant, de llarga tradició i amb reconegut prestigi internacional. El vi, beguda
per excel·lència per acompanyar els plats de la gastronomia alacantina, que
combina el plaer d'una bona taula amb efectes beneficiosos per a l'organisme
(antioxidants, milloren el perfil de greixos sanguinis i disminució del risc de
trombosis, fonamentalment) (Lloveras i Serra, 2000). Evidentment, sempre que
es consumeixen amb moderació.
Finalment, l'autor tracta dels apreciats postres alacantins. Hi ha alguns,
com la mona que es reserva per a una determinada època de l'any, però que no
pot faltar en aqueixos dies. Altres, més aviat són de consum quotidià, com les
258
panises, la cuallà, l'arrop i tallaetes i “l'aigua sivà”, dolços desitjats pels més menuts
i que serveixen a Guardiola per posar el punt i final al seu manual sobre gastronomia
alacantina.
CONCLUSIONS
José Guardiola Ortíz va ser un personatge polifacètic, advocat, periodista,
acadèmic, polític republicà, però sobretot, un intel·lectual compromès amb el
seu poble i la seua terra i el respecte per la vida i les persones, sense distinció
ideològica. L'autor alacantí va conrear especialment l'amistat i l'art de la cuina,
tant en la vessant teòrica com en la pràctica.
La seua experiència gastronòmica i l'habilitat com a escriptor ens ha
permet recuperar part de l'acerb culinari de les comarques alacantines i, tal vegada,
contribuir a la reintroducció dels valors saludables de la dieta mediterrània.
Guardiola reivindicava la cuina autòctona com a un dels principals
elements d'atracció turística. A més, com deia Marañón, la varietat i riquesa dels
seus productes va permetre que s'avançaren en més de cinquanta anys a l'actualment
considerada com a privilegiada dieta mediterrània. En definitiva, es podia gaudir
de la bellesa i originalitats dels paisatges alacantins, d'un clima temperat, d'uns
menjars extraordinaris i alimentar-se adequada i saludablement.
Els protagonistes destacats de la seua monografia són: els arrossos (millor
sofregint-los) i els peixos, tots dos, nutricionalment complets i saludables. També
els llegums, d'un destacat valor dietètic i culinari, que “causa las delicias de los
gourmets, que se trasladan (...) para regodearse con este manjar”; l'oli d'oliva,
l'or líquid de l'alimentació mediterrània i d'extraordinari valor gastronòmic, per
ser un magnífic excipient; els condiments com la nyora i les espècies, sense oblidar
els vins alacantins, de llarga tradició i reconegut prestigi internacional.
Per últim, rescata productes gastronòmics típics, veritables “endemismes”
de la cuina alacantina, com la borreta, les farinetes, l'arrop i talladetes o l'aigua
sivà. Però, fonamentalment, la recuperació dels valors dietètics i de socialització
de la dieta mediterrània: un sistema alimentari recomanable per a la salut sense
deixar de gaudir de la taula. Com deien Angel i Margaret Keys: com mejar bé i
mantenir-se sa a la manera mediterrània.
259
FONTS I BIBLIOGRAFIA
Ayechu, A.; Durá, T. (2010), Calidad de los hábitos alimentarios (adherencia a
la dieta mediterránea) en los alumnos de educación secundaria obligatoria,
An. Sist. Sanit. Navar., 33 (1): 35-42.
Bernabeu-mestre, Josep; Perdiguero Gil, Enrique (2001) «Salud, alimentación y
consumo en el Alicante del siglo XIX», Canelobre 2000/2001, 43: 104-117.
Bernabeu-mestre, Josep (2009), «La transició alimentària de la població valenciana:
progrés o retrocés», en Salut, alimentació i cultura popular al País Valencià.
Gandia, CEIC Alfons el Vell (edició a càrrec de Guillem-Llobat, X.;
GarciaFasquet, G.)
Bernabeu-mestre, Josep (2011) «La dieta mediterránea desde la perspectiva
histórica y cultural» en ¿Es posible la dieta mediterránea en el siglo XXI?,
Madrid, Instituto Tomás Pascual Sanz, Universidad San Pablo CEU,
Universidad Cardenal Herrera CEU (edició a càrrec de Alonso Aperte, E;
Varela Moreiras, G; Silvestre Castelló, D): 19-28.
González, C.A.; Argilaga, S.; Agudo, A.; Amiano, P.; Barricarte, A.; Bequiristaín,
J.M.; Chirlaque, M.D.; Dorronsoro, M.; Martínez, C.; Navarro, C.; Quirós,
J.R.; Rodríguez, M.; Tormo, M.J. (2002), Diferencias sociodemográficas en
la adhesión al patrón de dieta mediterránea en poblaciones de España, Gac
Sanit, 16 (3): 214-221.
Grande Covián, Francisco (1998), Nutrición y salud. Mitos, peligros y errores de las
dietas de adelgazamiento, Madrid, Ediciones Temas de Hoy.
Guardiola y Ortiz, José (1936), Conduchos de Navidad por Francisco Martínez
Montiño. Gastronomía alicantina. Contribución al estudio de la tradición culinaria
comarcal, Alicante, Imprenta Guardiola, 1ª edición.
Guardiola y Ortiz, José (1938), Platos de guerra. Colección de valiosas recetas,
sencillas, prácticas y acomodadas a las actuales circunstancias. Por Un cocinero
de la retaguardia, Alicante, Guardiola.
Guardiola y Ortiz, José (1938), Platos de guerra: recetario completo para la conservación
y condimento de la sardina. Alicante, Guardiola.
comarcal, Alicante, (s. n.), 2ª edición.
260
comarcal, Alicante, Ayuntamiento, 3ª edición.
Guardiola y Ortiz, José (1964), Sesenta recetas prácticas para la conservación y
condimento de la sardina, Alicante, Ayuntamiento.
comarcal, (ed. Facs. Prólogo de Agatángelo Soler Llorca), Alicante, Agatángelo
Soler, 4ª edición.
Luján, Nèstor (1996), «Naixement i evolució de la cuina mediterrània», en
L'alimentació mediterrània, Barcelona, Generalitat de Catalunya (Col·lecció
Estudis i Simposis 12) (edició a càrrec de Medina, F. Xavier), 43-51.
Luján, Nèstor; Perucho, Juan (2003), El libro de la cocina española. Gastronomía
e historia, Barcelona, Tusquets Editores.
Lloveras, Gonçal; Serra, Jaume (2000), Menjar Salut i Plaer. Per corregir hàbits,
errors, mites i consells inadequatas a la nostra alimentació, Barcelona, Afers
de Comunicació Visual.
Medina, Francesc Xavier (1996), «Alimentació, dieta i comportaments alimentaris
en el context mediterrani», en L'alimentació mediterrània, Barcelona,
Generalitat de Catalunya (Col·lecció Estudis i Simposis 12) (edició a càrrec
de Medina, F. Xavier), 21-40.
Millo Casas, Llorenç (2006), Gastronomía valenciana. València, Consell Valencià
de Cultura (Sèrieminor, 46).
Moreno Esteban, Basilio (2003), Gastronomía y salud. Sobre la cocina española.
Revisión de la obra médica de Gregorio Marañón, Puertollano, Ediciones
Puertollano, 139-159.
Pérez, Dionisio (Post/ Thebussem) (2000), Guía del buen comer español. Inventario
y loa de la cocina clásica de España y sus regiones. Sevilla, Libanó para Serviport
(Edición facsímil de la edición de 1929).
Rico García, Manuel, (1986), Ensayo biográfico de escritores de Alicante y su
provincia, Alicante, Instituto “Juan Gil Albert” (edición a cargo de Alaudell,
M.A.; Fuentes, Mª. D.; Llorens, R. F.; Ríos, J. A.)
Rico García, Manuel (1888-1913), Manuscrito microfilmado en el Instituto de
Estudios alicantinos Juan Gil Albert, Ensayo biográfico de escritores de Alicante
y su provincia, 14 tomos.
261
Ros, E. (2008), Dieta mediterránea y enfermedad cardiovascular, Hipertensión
(Madrid), 25 (1): 9-15.
Sánchez Monllor, Manuel; Bonastre Hernández, José María (2008), «José Guardiola
Ortiz. Vindicación de un alicantino ilustre», Festa (revista oficial De Les
Fogueres De Sant Joan, Ayuntamiento De Alicante).
Seijo Alonso, Francisco G. (1974), Gastronomía de la Provincia de Alicante, Alicante,
Ediciones Biblioteca Alicantina.
Simón Palmer, María del Carmen, (2003), Bibliografía de la Gastronomía y la
Alimentación en España, Gijón, Ediciones Tres S.L.
Solera Albero, J.; Tárraga López, P.J.; Carbayo Herencia, J.A.; López Cara, M.A.;
Celada Rodríguez, A.; Cerdán Oliver, M.; Ocaña López, J.M. (2007), Influencia
de la dieta y los estilos de vida en el cáncer colorrectal, Rev Esp Enferm Dig
(Madrid), 99 (4): 190-200.
LA FARMACIOLA FEMENINA AMAGADA
A LA JARDINERIA POPULAR DELS
POBLES VALENCIANS: L'ALCOIÀ-COMTAT
LA FARMACIOLA FEMENINA AMAGADA A LA JARDINERIA POPULAR DELS ...
265
LA FARMACIOLA FEMENINA AMAGADA
A LA JARDINERIA POPULAR DELS
POBLES VALENCIANS: L'ALCOIÀ-COMTAT
Martínez-Francés, Vanessa; Ríos Ruiz, Segundo i
Juan Vicedo, Jorge.
Estació Biològica Torretes - I.U. de la Biodiversitat
CIBIO, Universitat d'Alacant.
[email protected] , [email protected],
[email protected]
RESUM
Hui en dia, a Alacant, encara és possible trobar una criptojardineria en
cossiols i jardineres, als patis, balconades, cantons, jardins i xicotetes hortes
annexades a les cases, que mantenen caràcter eminentment popular, identificant
estos pobles.
S'han estudiat 33 pobles alacantins pertanyent, 8 a la comarca de L'Alcoià
i 25 al Comtat. Per a la catalogació de les espècies i la recollida de noms i usos
populars d'aquestes, s'efectuaren recorreguts complets pels carrers amb presència
de plantes ornamentals, exceptuant les poblacions molt grans on el recorregut
es va limitar a centre històric i àrees més antigues. Durant aquests recorreguts
es realitzaren 36 entrevistes etnobotàniques. En cas d'absència d'informants, es
procedia al llistat i la identificació de les espècies -arxiu fotogràfic detallat,
recol.leccions per a l'herbari. Quan no es disposava de flors o fruits, es cultivaren
mostres vives al Jardí Etnobotànic de la Estacio Biològica Torretes, Universitat
d'Alacant, fent una identificació posterior.
S'han identificat 656 tàxons i cultivarietats dels quals, el 52% corresponen
a flora autòctona o de cultiu tradicional antic i el 48% restant són plantes alòctones,
la major part d'introducció recent. Dels 36 informants entrevistats (19 amb
entrevistes obertes i semiestructurades i 17 amb entrevistes dirigides i estructurades)
266
s'ha recopilat informació directa de 270 espècies, ja siga de nomenclatura popular,
d'usos o de tècniques de multiplicació i manteniment d'aquestes. De 100 d'elles
(37%) s'han obtingut dades de la seva utilitat medicinal-cultural. S'han classificat
seguint les següents categories: digestives, antihelmíntiques, medicina infantil,
aliments per millorar la salut, anticatarrals, dermatològiques, medicina femenina,
insecticides, amulets, funeràries i tòxiques.
Queda patent doncs, que aquest aspecte de la nostra identitat social
què està abandonant-se i oblidant-se a velocitats vertiginoses, és encara un recurs
recuperable que constitueix un al.licient turístic en els nostres pobles i ciutats.
Agraïm al Centre d'Estudis de la Dona de la Universitat d'Alacant el
suport econòmic realitzat mitjançant la convocatòria d'Ajudes a la Investigació
2010/2011, que ens ha permès dur a terme aquest estudi.
QUÈ ÉS LA JARDINERIA POPULAR?
El paper de les plantes en la conformació del paisatge antropitzat és
intuitiu i universal, al igual que la valoració estètica, clarament diferent d'altres
aspectes o percepcions molt més obvies -el tast, l'olor, el poder calorífic o la
utilitat per satisfer alguna de les nostres necessitats vitals (López, 1969). Per tant,
sorprén l'esforç i dedicació realitzats durant generacions per mantenir viu aquest
ús de les plantes, sumptuari i aparentment superflu, davant altres grups de vegetals
de major valor material.
No és gens fàcil definir el concepte de jardineria popular, encara que
ho semble. Molts dels primers estudis etnobotànics realitzats a la Península Ibèrica
s'han centrat en les plantes medicinals obviant aquest tema o tractant-lo
1
superficialment , encara que moltes d'elles eren i són cultivades en cossiols o
horts adjacents a les cases.
2
Hem trobat algunes definicions d'aquest tipus de jardineria d'on podem
extreure que és pròpia de les zones rurals, de xicotets pobles i de nuclis de
població aïllats, presentant-se en espais menuts, on dominen les plantes d'ús
múltiple, disposades sense planificació en diferents tipus de recipients tant en
cases, patis com als horts familiars adjacents. El seu manteniment depén
1
2
Verde (1998 i 2000), Fajardo (2000 i 2007), Pardo de Santayana (2008)
Verde (1998 i 2000), Fajardo (2000, 2007)
267
exclusivament de les dones, que les multipliquen i intercanvien.
D'acord amb aquests punts, podem precisar que s'entén per jardineria
popular un tipus de jardineria rural o semiurbana, de caire informal, sense un
disseny predeterminat i diferent dels tipus o dels estils de jardineria històrica,
oficial i moderna. Encara que és hereva en alguns trets dels peristils romans i dels
patis andalusíns, la seva adaptació a espais molt menuts i especialment per la
pobresa de la seva concepció, emplaçament i dels materials usats, la converteix
en una jardineria amb identitat pròpia.
Front als jardins i patis senyorials propis de mansions i palaus, de caire
tancat, la jardineria popular es presenta com un espai obert, que pretén ser
accessible des de l'exterior. A més, els contrasts visuals que podem trobar-hi,
freqüentment, denoten les característiques pròpies d'expressivitat i competitivitat
femenina.
La jardineria popular és, com ja hem dit abans, eminenment rural, encara
que a les poblacions més grans podem trobar-la residual, als carrers i cantonades
del casc antic.
Es tracta d'una jardineria disposada generalment, en recipients de tot
tipus, molts d'ells reciclats -cossiols de fang, poals de llanda oxidats, envasos de
plàstic, etc.- on els elements paisatgístics més notables i diferenciadors són: els
llindars, els emparrats i les porxades, les reixes o finestres sense envidraments, les
finestres envidrades amb plantes a l'interior, les entrades o rebedors, quan la porta
de la casa disposa de vidres, les balconades, les escalinates, de la pròpia edificació
o d'accés públic, les terrasses altes i els terrats o terrasses mitjaneres, molt més
visibles des de l'exterior, els xicotets horts i els corrals annexes a la vivenda o
simplement, el carrer.
En ella encara predominen les espècies autòctones i mediterrànies d'ús
antic i tradicional, on també hi tenen cabuda aquelles espècies importades des
d'Amèrica, Àsia i Àfrica, abans del segle XIX. És una flora utilitària, aprofitada
tant com aliment, condiment o com medicinal, és a dir, la seva funció va més
enllà de l'aspecte estètic, que també és important.
En la jardineria popular, les plantes solen ser cultivades, multiplicades
i mantingudes per dones, com a resultat d'un aprenentatge heretat, permetent
alhora una cohesió social femenina no sols intrafamiliar sinó interfamiliar. A
hores d'ara, encara es mantenen formes d'intercanvi i d'adquisició de plantes a
268
través de xarxes familiars i veïnals complexes, sent en ocasions de gran envergadura,
superant l'àmbit local o comarcal.
Aquesta tradició femenina ha permès la conservació -com un gran banc
de germoplasma de tipus desinteressat i obert al intercanvi-, de moltes espècies
i cultivarietats oblidades, moltes d'elles de gran valor com a recurs fitogenètic.
ÀREA D'ESTUDI
Aquest estudi s'ha realitzat en dues des les comarques més septentrionals
de la província d'Alacant ambdues de caràcter eminentment muntanyenc que
afavoreix la presència de poblacions menudes -què ens permetran veure l'evolució
respecte a d'altres més grans: l'Alcoià i el Comtat.
L'Alcoià és una comarca dividida territorialment per dues subcomarques
conegudes com La Foia de Castalla, al sur, i les Valls d'Alcoi, al nord. La Comarca
del Comtat, històricament va formar part de l'antiga comarca de les Valls d'Alcoi
fins a finals del segle XX, en que es va decretar la seva segregació administrativa.
Per esta raó s'ha considerat necessari estudiar les dos comarques alhora.
Ambdues comarques estan rodejades i inclouen, alguns dels massissos
alacantins més importants. La serra d'Aitana a l'est de les dues comarques, el
Benicadell al nord-oest del Comtat i el Maigmó al sud-oest de l'Alcoià, flanquegen
aquests territoris, aïllant-los de les zones costaneres i dotant-los d'una climatologia
particular, que en conjunt, ha marcat la forma de vida de la seva gent.
Actualment i davant l'enorme activitat industrial -paperera primer i
tèxtil després- desenvolupada durant els segles XVIII-XX a les localitats de
Cocentaina, Muro i Alcoi, l'èxode rural cap a estes localitats ha accentuat
notablement l'existència de xicotets nuclis arran les Valls d'Alcoi on l'activitat
econòmica principal és l'agricultura i el nombre d'habitants és inferior a 500.
(Taula 2).
La subcomarca meridional de l'Alcoià amb dos eixos ben diferenciats:
Castalla, Ibi, Onil -dedicats a la indústria del plàstic i de les joguines- i Tibi,
Penàguila, Benifallim-de caràcter agrícola- ha sofert, en el segon cas, un
despoblament creixent tant cap a la zona més industrial de la subcomarca com
cap a la capital provincial, Alacant.
Per fer una anàlisi posterior de les dades recollides, s'incorpora a la
taula 2, que enumera cadascuna de les 33 poblacions estudiades-Alcoi, Banyeres
de Mariola, Benifallim, Castalla, Ibi, Onil, Penàguila i Tibi, a l'Alcoià; Agres,
269
Alcosser de Planes, Alcoleja, Alfafa, Alqueria d'Asnar, Almudaina, Balones,
Benassau, Beniarrés, Benilloba, Benillup, Benimarfull, Benimassot, Cocentaina,
Fageca, Famorca, Gaianes, Gorga, Lorxa, Millena, Muro d'Alcoi, Planes,
Quatretondeta, Setla de Núñez i Tollos, al Comtat-, amb dades estimades de la
seva població actual Tormo (2001).
OBJECTIU
El principal objectiu plantejat és la identificació dels recursos medicinals
presents en la jardineria popular del pobles de l'àrea muntanyenca de l'interior
de la província d'Alacant -pertanyents a les comarques de l'Alcoià i el Comtat-,
buscant les relacions socials existents entre les dones que les cultiven, així com
la importància d'estes plantes en el nucli familiar.
METODOLOGIA
La informació ha sigut obtinguda de tres formes diferents:
Primer, amb recorreguts de catalogació per tots els carrers (i cases aïllades
properes) de tots el pobles de tamany menut o mitjà, reduint-se al casc històric
i altres zones monumentals en els més grans.
Durant aquests recorreguts, s'apuntaren totes les espècies presents,
reconegudes de visu, observant a més cadascun dels elements presents en la
jardineria popular alacantina -estructures paisatgístiques principals i recipients
de cultiu. S'exclogueren els jardins històrics i municipals, els patis senyorials,
deixant fóra també tots aquells elements de jardineria urbana col·locats en
carreteres, miradors, vials, etc. Sols en algun cas excepcional s'han estudiat xicotets
jardins públics on queda patent -tant en el disseny com en el manteniment- la
intervenció de les dones de la localitat.
D'aquelles espècies que no es podien identificar directament, es realitzaren
fotografies per al seu reconeixement posterior. D'altres es prengueren fragments
de plantes o llavors per poder identificar-les una vegada cultivades a l'Estació
Biològica Torretes, en Ibi, i així incorporar-les posteriorment al Jardí Etnobotànic
“Joan Pellicer” o al Jardí de les Cultures “Santiago Grisolía”, ambdós ubicats a
l'anomenada Estació Biològica.
Altra informació s'obtenia realitzant entrevistes etnobotàniques obertes i
semiestructurades in situ, quan les informants es trobaven en el seu domicili o
prop dels seus espais enjardinats, permetent-nos recopilar informació tant de la
270
nomenclatura popular com de l'origen del cultiu i usos habituals d'estes plantes,
així com de les tècniques i ferramentes de multiplicació i inclús dels rols genèrics
a ells associats.
Una vegada realitzada la identificació de la flora ornamental tradicional
i tenint com a guia les primeres entrevistes, es seleccionaren 44 espècies -les més
habituals i representatives de la jardineria local-, per elaborar una enquesta
fotogràfica, dirigida i estructurada, que ens permetera organitzar millor el coneixement
de cada informant, especialment en aquells que havien sigut entrevistats prèviament.
Foren realitzades tant de forma individual com en grup.
Posteriorment s'analitzà tota la informació recopilada, comparant-la
amb altres estudis etnobotànics realitzats a la Comunitat Valenciana i amb tractats
3
sobre plantes utilitzades per les dones , per donar-nos una visió àmplia dels
remeis trobats en l'àrea d'estudi del seu caràcter local o general.
RESULTATS I DISCUSSIÓ
ANÀLISI DEL CATÀLEG FLORÍSTIC
El catàleg de la flora ornamental del nord d'Alacant obtingut, conta amb
656 espècies i cultivarietats identificades (Martínez-Francés, 2011), posant de
manifest, amb comparació amb altres estudis etnobotànics semblants, que l'ús
tradicional de les plantes ornamentals pels alacantins, es manté molt viu (Taula
1). Sorprén la riquesa d'espècies i varietats trobades en una àrea tan menuda,
representant més de dos terços de les trobades en els altres estudis etnobànics
citats. Probablement siga degut a la major especialització del present estudi, que
s'ha centrat exclusivament en la flora ornamental.
Aquesta comparació també ens permet afirmar que existeis una sèrie
d'espècies autòctones que son emprades des d'antic en totes les zones referenciades,
formant part de l'elenc florístic considerat pel informants com de tota la vida o
de sempre. Algunes d'elles són plantes obteses directament de la muntanya, altres
procedeixen de l'àmbit Mediterrani, d'Amèrica, d'Àfrica o d'Asia, però d'introducció
tan antiga que participen de la mateixa acepció per part dels informants i s'integren
perfectament en la flora ornamental de nombroses vivendes i poblacions.
3
Mulet (1991), Rivera (1991), Fresquet (1994), Pellicer (2000, 2001 i 2004), Sánchez de Lorenzo (2000a,
2000b, 2003, 2005, 2007, 2010), Green (2002), Moll (2003)
271
Taula 1. Espècies ornamentals catalogades a les comarcas de l'Alcoià i el Comtat (Nord d'Alacant), en comparació amb
altres estudis similars.
Però al catàleg també trobem un gran nombre de plantes, tant de flor
com d'interior, que són adquirides en mercadillos i Garden Center i que la seva
presència sol identificar a determinats grups socials ben definits -estrangers,
nouvinguts, joves i neo-rurals-, encara que també és habitual trobar-les en cases
de gran tradició jardinera. En este últim cas, l'adquisició no és sols mitjançant
la compra, doncs, donat que moltes estàn en parcs públics i seguint les costums
populars, agafen llavors o esqueixos i proven de multiplicar-les, casos com els
d'Euonymus, Pyracantha, Euryops, etc. També a estes dones, degut a la condició
d'amants de les plantes, els seus familiars més joves o els amics solen regalar-les
plantes d'interior, especialment aquelles de floració espectacular, com Spatyphyllum,
moltes bromeliàcies, etc.
En general, aquestes plantes comprades solen èsser poc resistents, fet
que les converteix en “plantes de consum”, especialment a les de flor. La gent les
anomena planta de temporà o flor de temporà, grup on s'inclouen determinats
Pelargonium, Begonia, Cyclamen, Petunia, Primula, etc. També compren dels
“mercadillos” plantes més tradicionals -Impatiens, Dianthus, Fuchsia, Hydrangea,
etc.-, amb floracions dobles, colors i tamanys diversos. Però mai són equiparades
en aromes, colors i ressistència a les plantes “heredades”, a les què tenen major
estima.
Aquest grup de dones -excepcionalment homes-, amb una tradició de
cultiu de plantes ornamentals ben arrelada, quasi sempre intenten multiplicar i
mantindre totes estes noves plantes que han obtingut, ja siga per recol·lecció o
per adquisició en forma de regal o compra, dessistint en molts casos donada la
dificultat i assumint la compra d'aquestes més banals de forma anual, per omplir
de color patis i balconades, dedicant l'esforç de forma quasi exclusiva als cultivars
272
més antics. En cas d'aconseguir la seva multiplicació, el procés d'expansió com
planta ornamental, segueix el seu curs, doncs en forma d'esqueixos o de plàntules
serà repartida a veïnes i familiars.
Altres dos grups a destacar, especialment per la seva abundància a pesar
de la seva introducció recent, són els càctus i les plantes crasses -a excepció
d'algunes espècies de introducció mes antiga dels gèneres Aloe, Agave, Opuntia,
Hylotelephium, Hylocereus, Hatiora, Schumblergera, etc.. Estàn presents en la major
part de les cases, però el nombre d'espècies s'ha vist incrementat notablement
als mercats degut al canvi cultural sofert a la jardineria popular. Les dones més
joves ja no dediquen temps a cuidar les plantes, encara que volen seguir mantenintne a les balconades, finestres i xicotets porxes. Per això els càctus són cada vegada
més demandats. És fàcil identificar, per esta raó, aquells pobles que degut a
l'abandonament són zones de segona residència, on viu temporalment gent de
les ciutats o inclús estrangers. Tant a l'interior d'Alacant com al litoral hi ha llocs
on la població estrangera supera el 70%. És en estos llocs on entre una i cinc
dones mantenen el 80% de la diversitat de la flora ornamental local. És a dir,
en aquests llocs esta part important de la cultura femenina està molt greument
amenaçat.
Realitzant una anàlisi quantitatiu dels resultats obtingudes, observem
respecte a la riquesa florística ornamental, que el catàleg total d'espècies i
cultivarietats identificades en les comarques estudiades (l'Alcoià i el Comtat) ha
sigut de 656. La distribució per municipis és variable, trobant un valor màxim
de 212 a Banyeres de Mariola i un mínim al xicotet municipi d'Almudaina (Taula
2). El valor mitjà és d'unes 100 espècies per municipi, valor superat per 16 de
les 33 poblacions.
De les dades s'extreu que a les poblacions més grans (exceptuant Alcoi),
el manteniment de l'estructura rural al casc històric permet el manteniment d'una
major diversitat florística, que unit amb l'existència de més veïns augmenta de
forma relativa la quantitat d'espècies usades. L'alt nombre de municipis (el 75%
amb més de 500 habitants) amb una flora superior a la mitjana, també és degut
a la seva accessibilitat a poblacions més grans -Alcoi, Cocentaina, Muro, Ibi,
Castalla-on la possibilitat d'obtenció de noves plantes, generalment exòtiques es
major.
273
Taula 2. Nombre de plantes trobats a les pobles
estudiats de les comarques de l'Alcoià i el Comtat,
incloent un valor estimat del nombre d'habitants
-informació extreta de Tormo (2001).
Des del punt de vista botànic, s'han trobat 22 famílies amb una distribució
d'espècies heterogènia. La família majoritària amb 55 espècies és Crassulaceae,
seguida de Cactaceae amb 43, Labiatae amb 40, Compositae amb 38 i Rosaceae
274
amb 37. Les dos famílies majoritàries tan sols suposen el 8% i el 7% respectivament,
per tant, s'entén que la major part del catàleg es repartisca entre la resta de famílies
amb valors menors a 10 espècies.
El component autòcton i de cultiu antic tradicional -incloem en aquest
concepte tota la flora mediterrània i introduccións d'altres continents realitzadas
abans del segle XIX, per considerar-les embeurades dins l'acerb ornamental
popular-, supera la meitat del total (Figura 1). Dins de l'element alòcton les
introduccions més freqüents són degudes a plantes carnoses de les famílies
Cactaceae, Crassulaceae, Aizoaceae, etc. i a plantes de flor. Aquests dos grups són
precisament els més distribuïts a través de les víes comercials modernes. Si
comparem els municipis amb major diversitat, Banyeres de Mariola i amb menor,
Almudaina, veiem que els seus percentatges de flora autòctona i tradicional són
superiors al 70% i 68% respectivament, i semblants entre sí.
Figura 1. Distribució general de la flora ornamental d'acord amb el seu origen geogràfic.
En resum, l'evolució de la flora ornamental de les comarques del Comtat
i l'Alcoià manté els elements autòctons i tradicionals però al mateix temps està
obert a nombroses incorporacions noves, procedents del comerç modern de
plantes ornamentals. Aquest fenòmen és més evident a les poblacions mes grans,
que a més són els llocs on s'ha inventariat un major nombre d'espècies.
ANÀLISI DE L'ETNOFLORA MEDICINAL-CULTURAL
275
Dels 36 informants (19 seguint el tipus d'entrevistes obertes i
semiestructurades i 17 amb entrevistes dirigides i estructurades) s'han recopilat
dades -ja siga de nomenclatura popular, de usos o de tècniques de multiplicació
i manteniment-de 270 espècies i cultivarietats. De 100 d'elles (37%) s'han obtingut
usos medicinals-culturals (Taula 3), agrupant-los en nou categories: digestives,
antihelmíntiques, medicina infantil, aliments que milloren la salut, anticatarrals,
dermatològiques, medicina femenina, insecticides, amulets, funeràries i tòxiques
-seguint aquest ordre de forma decreixent el grau de importància, segons les
seues citacions, excepte les tres últimes que són citades sempre.
Hem comparat la informació obtinguda amb estudis etnobotànics d'àrees
próximes, amb parla i tradicions semblants -buscant informacio del total de 656
espècies i cultivarietats inventariades en la flora ornamental del nord d'Alacant.
(Figura 2). En el nostre cas, com s'ha indicat abans, 100 d'elles tenen un ús
medicinal-cultural reconegut. Aquest és un valor molt pròxim a les 116 espècies
recollides per Pellicer (2000, 2001 i 2004) a la diània, les comarques centrals de
la Comunitat Valenciana que inclouen -l'Alcoià, el Comtat, la Vall d'Albaida, la
Safor, la Marina, la Costera i la Vall d'Albaida-; és igual al nombre d'espècies
recollides per Moll (2003) en Menorca i superior a les 71 espècies medicinalsculturals amb caràcter ornamental indicades per Mulet (1991) en el seu estudi
etnobotànic de Castelló.
Figura 2. Comparació del nombre d'espècies ornamentals usades com medicinals al present treball amb altres estudis
etnobotànics: Pellicer (2000, 2001, 2004) per a Alacant-València; Mulet (1991) per a Castelló i Moll (2003) per a
Menorca.
Realitzant una anàlisi dels usos medicinals-culturals recopilats, veiem
276
que el 12% d'aquesta etnoflora ornamental s'usa per a combatre problemes
dermatològics, incloent acné, furóncols, picades, berrugues, padrastres o sercadits,
contusions, ferides, cremats i úlceres externes. És a dir, moltes d'elles tenen una
acció antisèptica, antiinflamatòria, rubefaent, vulnerària, refrescant i cicatritzant.
Una part d'aquests problemes són de tipus accidental, pel que tenir més
d'un remei a prop, assegurava a la dona poder socórrer estes situacions amb
rapidesa i eficàcia.
Sols el 8%, encara que sempre citades, són les plantes que s'associen
a la dona i a la variació en els cicles hormonals al llarg de la vida. Tant per a les
menstruacions doloroses, irregulars, per a alleugerar els malestars pre- i postpart, com per als problemes que aparéixen a la menopausa, incloent la diabetis.
Especialment en el moment del naixement, delicadíssim per l'elevada mortalitat
existent i durant la lactància i el desenvolupament inicial del nadó, aquests remeis
-incloent alguns de caràcter màgic i supersticiós- eren molt abundants. Per tant,
entre cossiols, elles amagaven estes plantes de tanta utilitat per a la seva salut.
Amb la hospitalització de les dones, que pràcticament assegura la seva supervivència,
-què per sort, a hores d'ara tenim accés-, ha fet oblidar la utilitat de esta flora
medicinal amagada entre cossiols, què de tanta utilitat era per a la salut femenina,
arribant-nos solament pinzellades del que hi havia.
En canvi, el grup de plantes usades en la medicina infantil, sí és ben
recordat, especialment aquelles espècies emprades per treure tot tipus de cucs i
llombrígols intestinals, els quals eren causa d'un alt índex de mortalitat,
principalment en els més menuts. Moltes d'elles són considerades, a hores d'ara,
com panacea -que serveix per a quasi tot. Ambdós grups de plantes -antihelmíntiques
i medicina infantil- comprenen el 8% de la flora ornamental estudiada, no faltant,
qualsevol d'estes espècies, en les cases on s'ha conservat millor esta tradició
(Figura 3).
Els problemes digestius i intestinals: flatulències, males digestions i
parons, són molt freqüents, tant en grans com en menuts. Per esta raó, és habitual
trobar un nombre elevat d'espècies, especialment aromàtiques, usades per alleugerar
aquests malestars. En les àrees estudiades sovint es preparen, amb aquestes
plantes, no sols infusos o tissanes sinó també macerats hidroalcohòlics anomenats
“herberos” o “herberets” -els més complexes- i “salvieta”, “licor de menta”, “licor
277
278
Taula 3. Llistat d'etnoflora medicinal, cultural i ornamental. Abreviatures: Dermatol: dermatològiques, Medfem: medicina femenina, Antihel: antihelmíntics, Medinf: medicina
infantil, Digest: digestives, Anticat: anticatarrals, Insect: insecticides, Amulet: amulets, Toxic: tòxiques, Alsalud: aliments que milloren la salut, Funer: funeràries.
279
280
de pebrella”, “santònica” -els simples-, entre altres (Martínez-Francés, 2005, 2007,
2009). Les muntanyes del nord d'Alacant són d'una gran riquesa florística, fet
que acompanya a un extés ús tradicional de estes plantes d'origen silvestre amb
fins medicinals. En molts casos són cultivades en cossiols, horts i parterres en
estos territoris, marcant una gran diferència respecte a les zones litorals.
Els problemes gripals incloent bronquitis i pulmonies, han sigut I són
habituals en esta àrea. En el grup d'anticatarrals s'inclouen les plantes expectorants,
suavitzants i antitussígenes, etc. És un grup important, no pel percentatge 7%
obtingut, sinó per la gran freqüència d'aparició als inventaris i a les entrevistes.
Altres menys recordades -degut a la llunyania en el temps i ala revulsió
creada socialment- són les plantes usades per combatre malalties infeccioses
(còlera, tuberculosi, malària, etc.). Solament algunes informants durant les
entrevistes, han fet referència a elles, però no han pogut determinar què prengueren
o què solia administrar-se per combatir-les. Només recorden els mètodes de
neteja i desinfecció de la roba i les llars, mitjançant fumigacions amb espècies
com Lavandulifolia angustifolia, L. latifolia, Rosmarinus officinalis, Thymus vulgaris,
etc.
Encara ara s'usen un gran nombre d'amulets emprats -junt a la teoria
de la signatura i dels nombres senars- en la curació de malalties culturals i d'altres
ben freqüents com les morenes o les berrugues, però sols comprenen el 5% de
l'etnoflora de jardineria popular. La raó que explica aquest baix percentatge es
deu a què alguns d'ells no són elaborats exclusivament amb espècies cultivades
a casa, sinó que necessiten d'una recol·lecció en algún lloc i data concrets.
El 4% de les espècies trobades s'usen per a combatre diferents tipus
d'insectes amoïnadors o danyosos. A les cases, els insecticides han sigut necessaris
per a una vida diària més higiènica i a l'hort, per no perdre les collites dels
aliments bàsics allí cultivats.
Moltes de les espècies que hem trobat a les porxades, als patis interiors
i als menuts horts adjacents -amb un sol exemplar, en cas d'albres, per conseguir
la major diversitat possible-, constitueixen les que hem considerat com aliments
medicinals, per què el seu ús va més enllà del merament alimentari, doncs és
consumit de forma voluntària i dirigida en situacions de malaltia. S'inclouen fruits
de moltes rosàcies, els bulbs de determinats alls i un elevat nombre de
condimentàries -éstes, ben conegues i cultivades en cossiols a prop de la cuinaentre altres, que comprenen el 33% de l'etnoflora citada.
281
Les plantes tòxiques són ben conegudes per tots els informants -grans
i joves-, havent-hi una transmissió d'aquest coneixement assumida, especialment
quan hi ha xiquets a casa, amb la finalitat d'evitar accidents fatals.
Per acabar, l'últim grup està constituït per les plantes cultivades
expresament per portar-les al cemeteri, principalment en Tots Sants. El lligam
entre els familiars vius i els que ja no estan sempre és molt fort i en l'engalanament
dels nínxols en esta data, podia inclús, haver-hi competència per portar les flors
més espectaculars i els ramells més bonics. Hem trobat 7 espècies molt repetides
per les informants com fonamentals en la flora funerària, però l'abandomanent
del seu cultiu es generalitzat, adquirint-se actualment ramells de floristeries o de
mercats, homogeneitzant estes ofrenes florals, abans molt diverses.
Durant les entrevistes sobre la flora ornamental, encara que s'ha recollit
un nombre d'espècies amb ús medicinal-cultural prou acorde amb les recopilacions
etnobotàniques prèvies, ha quedat patent l'oblit -parcial, de noms o d'usos, o
total-, per part de les dones grans i el desconeixement de les més joves sobre esta
farmaciola amagada entre cossiols de fang, poals de llanda oxidats i envasos de
plàstic reciclats. A hores d'ara, cap de nosaltres seriem capaços de mantenir i
cuidar de la salut de la nostra família només amb l'ingeni i l'esforç de cultivar al
jardí alló més imprescindible, dons el coneixement està molt sesgat, incloent el
de la gent gran.
CONCLUSIONS
Per tant, si hi ha una jardineria popular per antonomàsia, humil en la
seva concepció i desenvolupament però efectiva en l'ús del color i en la diversitat
d'espècies emprades, eixa es la jardineria de balconades i porxades, de reixes
florides i llindars replets de cossiols, de pòrtics delineats per fragants roses o per
retorçudes parres. És una jardineria en miniatura capaç d'embellir fins el racó
més menut dels nostres pobles, fent servir terrasses i patis interiors per mantenir
les millors col·leccions de plantes verdes i de flor, de bulbs i de xicotetes enfiladisses,
moltes d'elles herència de la “mare” o de la “iaia”, -mantingudes durant dècades,
generació rere generació. Aquest llegat, poc reconegut i molt menys, descrit, és
un llegat viu, què necessita la constant posada en pràctica per a la seva supervivència.
Però ara llanguix davant els nostres ulls, sota l'estigma de l'abandonament, de
l'èxode i del despoblament gradual dels nostres pobles. El seu concepte es veu
modificat pel trencament social entre la vida dels més majors i dels més joves.
282
Amb la realització d'aquest estudi, es posa de manifest que la jardineria
popular del nord d'Alacant segueix molt viva. S'ha trobat una enorme riquesa en
la flora ornamental i dins d'aquesta, un nombre prou semblant d'espècies d'ús
medicinal-cultural, en comparació amb dades recollides en altres estudis
etnobotànics de zones properes -especialment aquelles catalano-parlants. Però,
també s'ha observat un canvi accelerat cap a l'abandonament de moltes espècies
i l'oblit de les seues virtuts, degut al trencament en la transmissió oral i pràctica,
del bon fer per a l'aprofitament posterior.
En molts llocs veiem una nova jardineria -enlairada pel desconeixement
actual de les noves generacions i la moderna allau de neo-ruralisme nacional i
estranger-, que sucumbeix a les noves modes del consumisme ornamental -amb
plantes provenents dels Garden Center i dels mercadillos, que solen vendre el rebuig
dels anteriors-, què estan globalitzant aquest tros del paisatge popular què, amb
els seus continus canvis, marcava el rellotge biològic anual de les gents de cada
poble.
Encara i aixó, en aquells pobles que mantenen la seva saviesa en la
jardineria ornamental veiem com són capaços d'incorporar estes noves plantes
i d'experimentar amb elles, desenvolupant les tècniques corresponents per a
multiplicar-les i mantenir-les. Un dels principals símptomes de l'acerb cultural
d'un territori és la seva riquesa en noms vernacles i inclús, la capacitat de nombrar
els nous recursos. Les comarques septentrionals d'Alacant, davant l'onada de
noves plantes desconegudes, han incrementat la generació de nous noms, alguns
totalment de novo, altres, ja siga per similitut amb plantes ben conegudes
tradicionalment, ja siga per imitació, derivació o assimilació dels noms que figuren
en les etiquetes de venda; donant fortalesa a la cultura lingüística pròpia.
Finalment i per damunt de tot, és necessari reconèixer aquesta activitat
tradicionalment femenina, especialment a totes eixes dones que encara hui són
guardianes d'un enorme tresor amagat entre colors i aromes, abans de que el
canvi, l'oblit i la falta de coneixement social modern, l'esborre de la nostra
memòria. Hem de tenir present que és aquest tresor la base de la salut casolana
-corporal i espiritual- dels nostres avantpassats i que si sabem buscar entre llums
i ombres ens permetrà descobrir un bocí de la nostra història.
283
Els carrers de Planes i Quatretondeta.
Els patis de Benilloba
Victorina cuidant les seves plantes
Sempre aprenent de les que més saben…
Figura 3. Fotografies realitzades durants els recorreguts de catalogació i les entrevistes etnobotàniques.
284
BIBLIOGRAFIA
Fajardo, J., A. Verde, D. Rivera i C. Obón (2000): Las plantas en la cultura popular
de la provincia de Albacete, I.E.A. “D. Juan Manuel” - Excma. Diput. Albacete.
Fajardo, J., A. Verde, D. Rivera i C. Obón (2007): Etnobotánica en la Serranía de
Cuenca: las plantas y el hombre, Cuenca - Excma. Diput. Prov. Cuenca.
Fresquet, J.L., J.A. Tronchoni, F. Ferrer i A. Bordallo (1994) Salut, malaltia i
terapèutica popular. Els municipis riberencs de l'Albufera, Catarroja, Servei de
Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja (Col·lecció Josep Servès).
Green, M.H. (2002): The Trotula: an english translation of the medieval compendium
of women's medicine, Philadelphia, University of Pennsylvania Press.
López Lillo, A. i A. Ramos. (1969): Valoración del paisaje natural. Las plantas
ornamentales, Madrid, E.T.S.I.M.
Martínez-Francés, V. i S. Ríos (2005): «Lesser known herbal spirits of the Valencia
and Alicante provinces East-Southern Spain», dins Villalobos, MªJ.; Nakayama,
F.S.; Bailey, C.A.; Correal, E.; Schloman, W.W.(ed.): Industrial Crops and
Rural Development, Murcia, IMIDA, 417-426.
Martínez-Francés, V. i S. Ríos (2007) «El uso tradicional de elixires, jarabes y
vinos medicinales en el Mediterráneo Occidental» dins Riascos, JC. (ed.)
Etnoecología y Desarrollo Sostenible, Madrid, Ed. Ecodesarrollo, 105-119.
Martínez-Francés, V. i S. Ríos (2009) «Tissanes i altres preparats herbals emprats
en la medicina popular de certes comarques d'interior valencianes (l'Alcoià,
El Comtat i la Vall d'Albaida) durant els periodes epidèmics dels segles XIXXX» dins Guillem Llobat, X i Frasquet, G. (ed.), Salut, alimentació i cultura
al País Valencià, Gandia, Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals “Alfons
el Magnànim”, 213-222.
Martínez-Francés, V.(2011): Mujer y salud en áreas rurales del norte de Alicante:
Usos medicinales tradicionales olvidados en huertos, patios y balcones. Treball
de Recerca finançat pel Centre d'Estudis de la Dona. Alacant. Universitat
d'Alacant. Centre d'Esdudis de la Dona.
Moll, M. (2003): Medicina popular menorquina. Segles XVI-XXI. Plantes, animals,
minerals i altres modalitats curatives. Palma de Mallorca, Edicions Documenta
Balear.(Arbre de Mar, 13).
Mulet (1991): Estudio etnobotánico de la provincia de Castellón, Castellón, Diputación
de Castellón.
285
Pardo de Santayana, M. (2008): Estudios etnobotánicos en Campoo (Cantabria).
Conocimiento y uso tradicional de las plantas, Madrid. C.S.I.C. - M.C.I.
Pellicer, J. (2000): Costumari botànic. Recerques etnobotàniques a les comarques
centrals valencianes. [2], Picanya, Ed. Bullent.
centrals valencianes. [1] 2ª Edició, Picanya,. Ed. Bullent.
centrals valencianes. [3], Picanya, Ed. Bullent.
Rivera, D. i C. Obón (1991): La Guía de Incafo de las plantas útiles y venenosas de
la Península Ibérica y Baleares (excluídas las medicinales), Madrid, INCAFO.
Sánchez de Lorenzo, J.M. (2001): Guía de las plantas ornamentales, Madrid, Ed.
Mundi-Prensa.
Sánchez de Lorenzo, J.M., A. López Lillo, M.M. Trigo i X. Argimón (2000a) Flora
Ornamental Española, Sevilla, Ed. Junta de Andalucía / Mundi-Prensa /As.
Esp. de Parques y Jard. Públicos, I vol.
Sánchez de Lorenzo, J.M., A. López Lillo, M.M. Trigo i X. Argimón (2000b) Flora
Ornamental Española, Sevilla, Ed. Junta de Andalucía/Mundi-Prensa/As. Esp.
de Parques y Jard. Públicos, II vol.
Sánchez de Lorenzo, J.M., A. López Lillo, M.M. Trigo i X. Argimón (2003) Flora
de Parques y Jard. Públicos, III vol.
de Parques y Jard. Públicos, IV vol.
de Parques y Jard. Públicos, V vol.
de Parques y Jard. Públicos, VI vol.
Tormo Santonja, J. (2001): El Comtat. Experiencias en desarrollo social. Treball
realitzat amb les ajudes a la investigació de l'Institut Alacantí de Cultura
“Juan Gil-Albert”, Alacant, Excm. Diputació Provincial d'Alacant.
286
Verde, A., D. Rivera, i C. Obón (1998): Etnobotánica en las Sierras de Segura y
Alacaraz: las plantas y el hombre, Albacete, I.E.A. “D. Juan Manuel” - Excma.
Diput. Albacete.
Verde, A., J. Fajardo, D. Rivera i C. Obón (2000): Etnobotánica en el entorno del
Parque Nacional de Cabañeros, Madrid, M.M.A.- Parques Nacionales.
BASES AMBIENTALS PER AL
FOMENT DE LES INICIATIVES
D'OCI I TURISME DE MUNTANYA
EN EL MUNICIPI D'ONIL (ALACANT)
289
BASES AMBIENTALS PER AL FOMENT DE LES INICIATIVES D'OCI I TURISME...
BASES AMBIENTALS PER AL
FOMENT DE LES INICIATIVES
D'OCI I TURISME DE MUNTANYA
EN EL MUNICIPI D'ONIL (ALACANT)
1
1
Juan Vicedo, Jorge ; Ríos Ruiz, Segundo ; Martínez Francés,
1
2
Vanessa ; Díaz Espejo, Gisela .
[email protected]; [email protected]
1
Investigadors de l' Estació Biològica Torretes - IU d'Investigació CIBIO,
Universitat d'Alacant.
2
Professora Titular al Departament de Biologia Aplicada, Universitat
Miguel Hernández d'Elx.
RESUM
El turisme rural es pot considerar com un tipus d'aprofitament de l'espai
rural en totes les seves manifestacions en què el gaudi de la natura i del patrimoni
cultural es fa activament i interactuant amb la població local, però de manera
sostenible. Onil és un municipi del Nord de la provincia d'Alacant que, malgrat
la seva situació geogràfica i l'entorn natural on es troba, no és considerat
tradicionalment dins de l'àmbit rural alacantí. L'objectiu principal d'aquest treball
és establir-ne les bases ambientals per a una futura revaloració dels recursos
naturals d'Onil i el seu ús en estratègies de desenvolupament rural sostenible,
en particular del turisme de muntanya, mitjançant l'estudi de la flora i la vegetació
present al terme municipal. S'ha identificat 425 tàxons de plantes pertanyents a
81 famílies; 39 d'aquestes són endèmiques al País Valencià i la major part són
propis de matollars, seguit dels penyals, els herbassars i de forma puntual, boscos
290
i arenals. L' estudi de la vegetació mostra un total de 57 unitats identificades,
amb 12 d'elles rares, endèmiques o amenaçades al País Valencià, sent igualment
la major part pròpies de matollars. Totes les dades obtingudes mostren que el
municipi estudiat presenta una bona representació dels ecosistemes mediterranis,
amb una gran riquesa de flora i vegetació rara i endèmica que poden ser emprades
com a producte turístic amb una adequada gestió dels enclavaments on es troben
així com els diferents productes locals que d'elles deriven. La bona situació
geogràfica i accessibilitat del municipi, el converteixen en un lloc idoni per a
abordar estratègies de turisme de muntanya però seria desitjable un estudi complet
dels valors naturals, etnogràfics i culturals, per a poder revalorar de forma integral
i tots els recursos locals.
1. INTRODUCCIÓ
1.1. APROXIMACIÓ TERMINOLÒGICA AL CONCEPTE DE TURISME
RURAL
Al voltant del concepte “turisme rural” s'agrupa una àmplia gamma de
termes (ecoturisme, turisme rural, agroturisme, etc.), usada per a referir-se a un
mateix concepte, però amb diferents matisos. Alguns dels termes més emprats
són:
-“Turisme rural: qualsevol tipus d'aprofitament turístic en espai rural,
sempre que es tracte d'un turisme difús, respectuós amb el medi i el patrimoni
natural i cultural, que implique la participació de la població local” (Secretaria
General de Turisme, 1990).
-“Turisme rural: respon a l'oferta d'activitats recreatives, allotjaments i
serveis afins, al medi rural, adreçada principalment als habitants de les ciutats
que busquen unes vacances al camp, en contacte amb la natura i la gent local”
(Institut d'Estudis Turístics d'Espanya, 1994).
-“Agroturisme: tipus de turisme rural inscrit en explotacions agràries i
desenvolupat en cases de cultiu com una de les principals manifestacions” (Porcal,
2003).
-“Ecoturisme: dedicat a gaudir de la natura activament, amb l'objectiu
de conèixer i interpretar els valors naturals i culturals existents, en estreta relació
i integració amb les comunitats locals i amb un mínim impacte sobre els recursos”
291
(Marchena, 1993). “El turisme a les àrees naturals protegides n'és una de les
expressions més paradigmàtiques” (Porcal, 2003).
En qualsevol cas es refereix a un tipus d'aprofitament turístic de l'espai
rural en totes les seues manifestacions (sòl forestal, sòl agrícola, sòl municipal),
en què el gaudi de la natura i del patrimoni cultural es fa activament i interactuant
amb la població local, sempre sota el prisma de l'explotació sostenible dels
recursos i el respecte cap aquests recursos. En definitiva, aquesta concepció de
turisme s'estructura en torn de dues idees:
a) El valor de la natura per les característiques del medi físic, biològiques
i paisatgístiques i les activitats ludicoesportives que s'hi poden dur a terme;
b) El seu valor com a lloc de descans, vinculat al concepte de la glorificació
de la natura i el medi rural front als mals de la ciutat, que actuen com a bàlsam per
a certs problemes (de salut) generats pel forma de vida urbà (Barrado, 1997:
202)
1.2. ÀREA D'ESTUDI
Onil és un municipi amb prop de 7.500 habitants, situat a la muntanya
del nord de la província d'Alacant i circumscrit en l'àmbit de la Foia de Castalla
(comarca de l'Alcoià). Limita a l'est amb Ibi, al sud amb Castalla, a l'oest amb
Biar i al nord amb Banyeres de Mariola. La localitat s'estèn de les faldes de la serra
d'Onil al sud d'una plana al·luvial, la Marjal, una antiga llacuna dessecada,
treballada i guanyada per a l'agricultura en el segle XVIII (Santos, 1987 i Sempere,
1991). Actualment mostra un paisatge de cultius de secà, on dominen les oliveres
i els ametlers, però l'activitat agrària té un caràcter marginal i un component
fonamentalment familiar.
1.3. JUSTIFICACIÓ
Tot i trobar-se en una de les àrees més muntanyoses de la província
d'Alacant i estar immers en un entorn natural privilegiat, el municipi no compta
amb cap tipus de figura de protecció dels seus espais naturals. L'economia és
principalment industrial, dedicada des de principis del segle XX a la fabricació
de nines.
292
Segons Andrés (2002: 159) l'espai rural es caracteritza per:
-“Una densitat d'habitants debilitada de manera alarmant i un sòl desatès, que
es converteix en objectiu prioritari dels promotors immobiliaris [...]
-“La base econòmica agrosilvopastoril retrocedeix a cotes insospitades” [...]
-“La transformació de les estructures i modes de transport i telecomunicacions
ha trencat unes pautes de vida fortament vinculades a la cultura llauradora” [...]
-“La despoblació ha impactat molt negativament en les possibilitats de viabilitat
de nombrosos municipis del capital humà, que en molts casos presenta una
mitjana d'edat entorn dels 50 anys”.
Onil no s'ajusta a aquesta caracterització, especialment en els tres últims
punts. Potser aquest fet ha propiciat que no es considere com un municipi de
caràcter rural en el context de la muntanya alacantina (Matarredona & Ivars,
1995). No obstant això, l'entorn natural on se situa, la proximitat a grans nuclis
de població i la bona comunicació amb aquests i amb tot el litoral ofereixen grans
possibilitats d'explotació com a reclam turístic agroambiental de qualitat.
1.4. OBJECTIUS
L'objectiu principal d'aquest treball és establir les bases ambientals per
a una futura revaloració dels recursos naturals d'Onil i el seu ús en estratègies
de desenvolupament rural sostenible, en particular de turisme de muntanya. Els
objectius específics amb els quals es vertebra són:
-Realitzar un estudi florístic bàsic al terme municipal;
-Descripció i caracterització de les principals formacions vegetals presents;
-Discutir el valor dels resultats obtinguts a l'hora d'oferir productes turístics de
qualitat.
2. MATERIAL I MÈTODES
Es va dividir l'àrea d'estudi en 26 punts de mostratge, on s'han dut a
terme campanyes de presa de dades i recol·lecció de material vegetal durant el
període 2006-2007 i 2010-2011. Per a cada punt de mostratge s'han fet inventaris
florístics segons la metodologia fitosociològica.
293
Posteriorment, amb lupa binocular al laboratori, es va fer la identificació
taxonòmica del material recol·lectat en camp. Per a determinar els tàxons hem
fet servir els manuals de Bolòs & Vigo (2001) i Mateo & Crespo (2003), a més
de diverses monografies especialitzades per a alguns gèneres que, atesa la dificultat,
ho van requerir. La nomenclatura i sistemàtica seguides per als tàxons identificats
és l'exposada en Mateo & Crespo (2003). Per a la nomenclatura de les comunitats
vegetals s'ha seguit a Rivas - Martínez et al. (2001).
3. RESULTATS
3.1. ESTUDI FLORÍSTIC
Fins a la data, s'hi ha identificat un total de 425 tàxons de plantes vasculars. Les
famílies que major pes tenen en l'espectre taxonòmic de la flora d'Onil són
Asteraceae (asteràcies o compostes), Leguminosae (lleguminoses), Lamiaceae
(labiades), Poaceae (poàcies o gramínies), Brasicaceae (brassicàcies o crucíferes)
i Cistaceae (cistàcies), que configuren pràcticament la mitat de la flora identificada.
La resta de tàxones (un 52, 28 %) està repartida entre 75 famílies.
Figura 1. Espectre taxonòmic de la flora vascular identificada al terme
municipal d'Onil, distribuït per famílies.
294
Figura 2. Distribució de la flora endèmica entre diferents ambients: boscs i
orla, matollars, herbassars, penyals i arenals.
Un total de 39 tàxons identificats són plantes endèmiques del País Valencià.
L'anàlisi de la distribució d'aquestes per ambients mostra que la major part dels
endemismes (un 48, 65 %) són propis de matolls. En segon lloc hi ha els penyals,
que albergarien poc més d'un quart de la flora endèmica del territori, seguits dels
herbassars amb un 18,9 %. Finalment i de forma puntual, hi ha alguns endemismes
en ambients nemorals i arenals, amb un 2,71 % per a cadascun
3.2. CARACTERITZACIÓ DE LES PRINCIPALS UNITATS DE VEGETACIÓ
S'hi ha identificat un total de 57 unitats de vegetació vascular, de les
quals 43 pertanyen al rang d'associació reconegut en Rivas-Martínez et al. (2001)
i 12 són comunitats vegetals rares, endèmiques o amenaçades al País Valencià.
Tal com s'esdevé amb l'anàlisi ambiental de la flora, la major part de les comunitats
vegetals endèmiques o rares pertanyen a formacions de matoll (un total de 7),
seguides per les formacions rupícoles (amb 2 representants). La resta es reparteix
entre els diversos tipus d'ambient (boscos, pastures i arenals) amb una comunitat
en cada cas.
295
Taula 1: formacions vegetals endèmiques i rares, inventariades a l'àrea d'estudi
amb la corresponent adscripció fitosociològica.
El paisatge vegetal d'Onil s'estructura en un complex mosaic de comunitats
vegetals on només a la serra es troben restes ben conservats de vegetació arborada
climatòfila. Es tracta de carrascars de solana (Bupleuro - Quercetum rotundifoliae)
mesclats amb una gran diversitat de comunitats arbustives serials, entre les quals
dominen els matollars d'argilagues (Teucrio - Ulicetum dianii), romerars - timonedes
(Sideritido incanae - Salvion lavandulifoliae), matollars d' espígol (Lino differentis Salvietum lavandulifoliae) o herbàcies com els espartars (Helictotricho filifolii Stipetum tenacissimae), llistonars (Teucri pseudochamaepitos - Brachypodietum ramosii)
296
i pastures de crassulàcies (Sedo micrantho - sediformis).
Aquest mosaic paisatgístic imprimeix una major diversitat florística al
territori ja que, en comptes de constituir formacions arborades homogènies i
contínues amb un seguit florístic únic, s'hi mesclen diverses comunitats vegetals
i algunes de caràcter pioner, que són exclusives del territori valencià, resulten
afavorides. Aquest és el cas de les comunitats rupícoles de solana amb te de roca
(Jasonio glutisonae - Teucrietum thymifolii), les timonedes de pebrella (Helianthemo
cinerei - Thymetum piperellae subass. Sideritetosum incanae), distribuïdes per la
província de València i el nord d'Alacant i els salviars de sàlvia de la Mariola
(Armerio alliaceae - Salvietum mariolensis), exclusius dels matollars assolellats d'alta
muntanya al nord de la província d'Alacant.
A les ombries de les cotes més elevades, hi ha el carrascar d'ombria
(Hedero - Quercetum rotundifoliae) i la seua orla (Rubo ulmifolii - Crataegetum
brevispinae). Dins d'aquests carrascars, als enclavaments més humits del sector
nord-oriental, s'enriqueixen en comunitats amb plantes rares i endèmiques del
País Valencià, pròpies d'àrees més humides de la província (Lathyro tremolsiani
- Brachypodietum phoenicoidis; Daphne - Festucetum capillifoliae; Saxifragetum
cossonianae).
En alguns punts de la serra, on el terreny està abancalat per al cultiu
de secà, s'instal·len comunitats vegetals de plantes arvenses (Euphorbio segetalis
- Diplotaxietum phoenicoidis, Diplotaxio erucoidis - Erucetum vesicariae, Roemerio
hybridae - Hypocoetum penduli).
No obstant això, és al fons de la vall (la Marjal) on aquestes comunitats
troben la seua màxima representació i diversitat. Ací falten restes de vegetació
arborada i arbustiva, a causa de l'extensió dels cultius agrícoles de secà
(fonamentalment olivera i ametler, encara que també cereals), i en el seu lloc
s'instal·len una gran varietat de comunitats de plantes arvenses i prats humits
com ara fenassars (Mantisalco salmanticae - Brachypodietum phoenicoidis) i jonqueres
(Cirsio - Holoschoenetum), seguint el curs de l'aigua traçat per sèquies, canals i
aragalls. En llocs pròxims a establiments de bestiar, els herbassars es fan nitròfils
i apareixen els cards (Carduo bourgeani - Silybetum mariani) i diverses comunitats
viàries d'òptim primaveral (Asphodelo fistulosi - Hordeetum leporini; Sisymbrio irionis
297
- Malvetum parviflorae). Als bancals abandonats trobem pastures seques de terrenys
erms (Inulo viscosae - Oryzopsietum miliaceae).
Alguns enclavaments tenen especial interès per a la conservació, per la
flora i vegetació presents, tal com ocorre amb les comunitats sabulícoles d'arenals
(Malcomietalia), que es troben de forma puntual al sud-oest de la serra. També
els sòls rics en algeps, on hi ha una vegetació molt específica (comunitats de
l'ordre Gypsophiletalia), les rouredes (Fraxino orni - Quercetum fagineae) i les
alberedes de xop blanc (Vinco - Populetum albae) es troben de forma molt puntual
al terme municipal.
4. DISCUSSIÓ
4.1. LA FLORA I VEGETACIÓ AMB RELACIÓ A L'OFERTA D'UN
PRODUCTE TURÍSTIC DE CARÀCTER DIDACTICOAMBIENTAL
Dels 425 tàxons identificats fins a la data, un 9,1% (39 tàxons) són
endemismes del País Valencià (Laguna et al., 1998). Aquest percentatge és bastant
elevat i semblant al d'altres àrees d'interès botànic estudiades en àrees de muntanya
de la província d'Alacant (Juan et al., 2010: 368).
Els resultats obtinguts amb l'estudi de la vegetació mostren la bona
representació dels ecosistemes típicament mediterranis al terme municipal, com
ara els carrascars de solana-ombria, diversos tipus de matollars (coscollars,
argelages, romerars, timonedes, etc.) i espartars, entre d'altres. Algunes de les
formacions identificades són rares o endèmiques del territori valencià (Costa,
1999) i poden servir com a punt de partida per a la declaració d'espais naturals
protegits, com també per a l'establiment de mesures de gestió ambiental adequades
a alguns enclavaments particulars.
Les unitats de vegetació endèmiques i les plantes que les componen
poden, a més, constituir un reclam turístic de caràcter didacticoambiental diferent
dels d'altres àrees geogràfiques limítrofes i enriquir l'oferta divulgativa de les
comunitats més comunes.
En nombrosos treballs realitzats per especialistes de tota la geografia
espanyola, s'ha documentat la capacitat d'atracció exercida per aquests espais
298
naturals, protegits o millor conservats com a producte turístic: Jaén (Araque,
2001) muntanyes d'Àlaba (Porcal, 2003), Castella i Lleó (Plaza & Hortelano,
2005); Comunitat de Madrid (Barrado, 1997), sud-oest de Sòrian (Bachiller,
1994); País Valencià (Montiel, 2003); interior d'Alacant (Matarredona & Ivars,
1995); general (Blanco & Benayas, 1994). Per això fóra desitjable la protecció
i l'adequada gestió dels recursos vegetals del municipi, com a instrument per a
la conservació i revaloració d'aquests per a un millor aprofitament com a recurs
turístic.
A més, la protecció dels espais naturals es fa encara més necessària en
aquest municipi ja que, segons Montiel (2003), els ecosistemes forestals de les
àrees valencianes anomenades bosc retaule, entre les quals estaria Onil, mostren
“un major deteriorament paisatgístic, com a conseqüència de reiterats incendis
forestals, i són objecte d'un menor coneixement i valoració per part de la població
local”.
Un exemple serien els arenals, la preservació dels quals estaria motivada
per la presència de Linaria depauperata subsp. hegelmaieri), una planta amenaçada,
recollida en la llista roja nacional (Moreno et al., 2008) i autonòmica (Laguna et
al.,1998 & Aguilella et al., 2010).
Altres enclavaments haurien de ser restaurats o preparats per a la seua
conservació i aprofitament com a recurs turístic. Aquest seria el cas dels afloraments
de guix. L'elevat grau de degradació de la vegetació, a causa de l'intens treball
per al cultiu durant el passat (Sempere, 1991), requeriria una completa restauració
de la coberta vegetal i una posterior protecció, ja que totes les formacions vegetals
pròpies d'enclavaments rics en guixos (comunitats de l'ordre Gypsophyletalia)
estan entre els hàbitat d'interès comunitari.
De la mateixa manera, les alberedes de xop blanc, encara que no són
endèmiques, ni especialment rares, però estan en regressió per la falta d'aigua,
la intensificació del canvi climàtic i les malalties, haurien de ser sanejades,
reforçades i posteriorment vigilades com a requisit previ per al correcte aprofitament
com a recurs turístic.
299
4.2. LA FLORA AMB RELACIÓ A L'OFERTA D'UN PRODUCTE LOCAL
DE TIPUS AGROALIMENTARI
Tal com mostren els diversos estudis etnobiològics, realitzats al context
de la muntanya alacantina (Martínez-Francés & Rios; 2003; 2005 i 2009; Pretel
& Obón, 2009; Ríos et al., 2009 & Obón et al., 2009), moltes de les plantes,
incloent bona part dels endemismes, han tingut un important paper en la qualitat
de vida de les gents d'aquests municipis i algunes encara tenen un ús popular
marginal, com a medicinals i comestibles principalment, encara que també com
a plantes tèxtil, simbòlica o ornamental.
Alguns exemples, molt populars encara, recopilats durant els estudis
florístics en el municipi d'Onil són l'adob de les olives del cuquello amb pebrella
(Thymus piperella) i serjolida (Satureja intrincata subsp. gracilis); l'elaboració
d'herbero amb distintes plantes medicinals endèmiques, l'arreplega de totxa (fulles
de Stipa tenacissima i Lygeum spartum) per a elaborar els fatxos, entre moltes altres
altres que haurien d'estudiar-se en profunditat en estudis posteriors.
L'ampliació de l'estudi que ací presentem, mitjançant la realització
d'estudis etnobiològics i etnogràfics, ajudaria tant a la conservació del coneixement
tradicional, com a la recuperació d'un recurs, que pot ser la clau per a oferir un
producte agroturístic original, exclusiu d'una localitat.
Per tot això, la informació ambiental ací esbossada suposa el punt de
partida a l'hora d'abordar estratègies de turisme rural a Onil, però constitueix
només la base d'un treball que haurà d'incloure una investigació multidisciplinària
sobre el patrimoni natural (medi físic, flora, vegetació, fauna, etc.), etnogràfic
(gastronomia, etnobiologia, artesania local, litúrgia, etc.) i cultural (història,
lingüística, etc.) del municipi, que permeta, en definitiva, una posada en valor
integral dels recursos existents, per a oferir un producte competitiu i de qualitat
en torn d'un turisme ambiental saludable en un municipi de muntanya.
5. CONCLUSIONS
-El municipi estudiat presenta una bona representació dels ecosistemes mediterranis;
-La singularitat d'algunes formacions i la concentració de plantes rares, endèmiques
o amenaçades justifiquen la protecció d'alguns enclavaments;
300
-Aquests espais protegits poden funcionar com a producte turístic de caràcter
ambiental amb distinció, gràcies a la presència de plantes i comunitats vegetals
endèmiques i, integrar-se en l'oferta amb la resta d'espais;
-Els enclavaments més degradats podrien ser restaurats per a poder formar part
de l'oferta;
-L'existència d'alguns productes tradicionals lligats a l'explotació sostenible del
medi natural, especialment algunes plantes endèmiques, suposen un reclam major
que pot emprar-se amb distintes finalitats;
-La bona situació geogràfica i accessibilitat del municipi, des dels principals nuclis
de la província i del litoral, el converteixen en un lloc idoni per a abordar estratègies
entorn del turisme de muntanya i
-No obstant això, fóra desitjable un estudi més ampli i profund dels valors naturals,
i del patrimoni etnogràfic i cultural, per a poder revalorar de forma integral i
multifuncional tots els recursos locals.
301
6.- BIBLIOGRAFIA
Aguilella, Antoni., S. Fos i E. Laguna (Eds.) (2010): Catálogo Valenciano de Especies
de Flora Amenazadas. Colección Biodiversidad, 18, Conselleria de Medi
Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge, Generalitat Valenciana, Valencia.
Andrés, J. L. (2002): «Apuntes para un modelo de desarrollo rural. El ejemplo
de la comarca del Jiloca», Xiloca 30, pp. 157 - 175.
Araque, E. (2001): «Espacios protegidos y desarrollo turístico. El ejemplo de los
Parques Naturales de la provincia de Jaén», dins Cantarero, J. M.
(Coordinador) Planificación y gestión del turismo en el medio rural. Editorial
Junta de Andalucía - Centro de Turismo de Interior de Andalucía, Baeza,
pp. 143 - 178.
Bachiller, J. M. (1994): «El turismo rural como propuesta de revitalización
económica de áreas rurales desfavorecidas: el suroeste soriano», ERIA
1994, pp. 25 - 39.
Barrado, D. (1997): «Los espacios naturales de Madrid: potencialidades y riesgos
para los usos recreativos de cercanías», Anales de Geografía de la Universidad
Complutense 17, pp. 196 - 208.
Blanco, R. i J. Benayas (1994): «El turismo como motor del desarrollo rural.
Análisis de los proyectos de turismo subvencionados por Leader I», Revista
de Estudios Agro - Sociales 169, pp. 119 - 147.
Bolòs, Oriol i J. Vigo (1993): Flora Manual dels Països Catalans. Editorial Pòrtic
S.A. Barcelona.
Costa, Manuel. (1999): La vegetación y el paisaje en las tierras valencianas. Editorial
Rueda S. L., Alcorcón.
Instituto de Estudios Turísticos (1994): Manual del planificador de turismo rural,
Ministerio de Turismo, Madrid.
Juan, J.; S. Ríos; G. Díaz i V. Martínez - Francés (2010): «Perspectiva biogeográfica
de la flora vascular de Onil» dins Jiménez, P.; J. A. Marco; E. Matarredona;
A. Padilla i A. Sánchez (Editors): Biogeografía: una ciencia para la conservación
del Medio., Alicante, Campobell S. L. pp 365 - 372.
Laguna, Emilio.; M. B. Crespo; G. Mateo; S. López; C. Fabregat; LL. Serra; J. J.
Herrero-Borgoñón; J. L. Carretero; A. Aguilella; A. Palasí i R. Figuerola.
(1998): Flora endémica, rara o amenazada de la Comunidad Valenciana. Ed.
Consellería de Medi Ambient. Generalitat Valenciana.
Marchena, M. (1993): «Planificación y desarrollo del ecoturismo», Estudios turísicos
119 - 120, pp. 39 - 58.
302
Martínez - Francés, V. i S. Ríos (2003): «Plantas de los herberos de la Sierra de
Mariola(SW de Valencia, N-NW de Alicante, España)», Flora Montibérica
25, pp. 42 - 51.
Martínez - Francés, V. i S. Ríos (2005): «Lesser Known Herbal Spirits of the
Valencia and Alicante Provinces (East - Southern Spain)» dins Pascual Villalobos, M. J.; F. S. Nakayama; C. A. Bailey; E. Correal i W. W. Schloman.
Industrial Crops and Rural Development, pp. 417 - 425.
Martínez - Francés, V. i S. Ríos (2009): «Tisanes i altres preparats herbals emprats
en la medicina popular de certes comarques d'interior valencianes (L'Alcoià,
El Comtat i La Vall d' Albaida) durant períodes epidèmics dels segles XIX
- XX» dins Guillem - Llobat i G. Garcia (Editors): Salut, alimentació i cultura
popular al País Valencià. Gandia, CEIC Alfons el Vell, Ajuntament de Gandia,
pp. 223 - 238.
Matarredona, E. i J. Ivars (1995): «El turismo rural: una alternativa para el
desarrollo integrado de los municipios rurales de la montaña alicantina»,
Investigaciones Geográficas 14, pp. 59 - 76.
Mateo, G. i M.B. Crespo (2003): Manual para la determinación de la Flora Valenciana.
Ediciones Moliner-40.
Montiel, C. (2003): «El turismo de interior en el desarrollo socioeconómico de
las comarcas forestales de la Comunidad Valenciana» Investigaciones
Geográficas 31, pp. 15 - 36.
Moreno, J.C., coord. (2008): Lista Roja 2008 de la flora vascular española. Dirección
General de Medio Natural y Política Forestal (Ministerio de Medio Ambiente,
y Medio Rural y Marino, y Sociedad Española de Biología de la Conservación
de Plantas), Madrid.
Obón, C.; R. Márquez; J. F. Giner i D. Rivera (2009): «Las plantas comestibles
recolectadas en la provincia de Alicante, estudio comparativo entre La
Marina Alta y El Bajo Segura» dins Guillem - Llobat i G. Garcia (Editors):
Salut, alimentació i cultura popular al País Valencià. Gandia, CEIC Alfons el
Vell, Ajuntament de Gandia, pp. 279 - 294.
303
Plaza, J. I. i L. A. Hortelano (2005): «Propuestas institucionales para fomentar
el turismo en espacios naturales protegidos: valoración del 'Programa
Parques Naturales en Castilla y León' y su incidencia en la montaña
palentina», PITTM 76, pp. 477 - 498.
Porcal, M. C. (2003): «Propuestas de actuación para el desarrollo turístico
sostenible de una comarca rural de media montaña», Investigaciones
Geográficas Universidad de Alicante 032: pp. 65 - 90.
Pretel, M. T. i C. Obón (2009): «Propiedades beneficiosas de plantas silvestres
comestibles de la provincia de Alicante» dins Guillem - Llobat i G. Garcia
(Editors): Salut, alimentació i cultura popular al País Valencià. Gandia, CEIC
Alfons el Vell, Ajuntament de Gandia, pp. 239 - 252.
Ríos, S.; M. L. Lorenzo; V. Martínez - Francés (2009): «Els minxos: l'ús de les
verdures silvestres en temps de fam» dins Guillem - Llobat i G. Garcia
(Editors): Salut, alimentació i cultura popular al País Valencià. Gandia, CEIC
Alfons el Vell, Ajuntament de Gandia, pp. 213 - 222.
Rivas - Martínez, Salvador; F. Fernández- González; J. Loidi; M. Lousa i A. Penas.
(2001): Syntaxonomical checklist of vascular plant communities of Spain and
Portugal to association level. Servicio de Publicaciones de la Universidad de
León.
Santos, María José (1987): La Hoya de Castalla. Edita: Ayuntamiento de Castalla,
Ayuntamiento de Ibi, Ayuntamiento de Onil, Ayuntamiento de Tibi y Caja
de Ahorros de Alicante y Murcia.
Secretaría General de Turismo (1990): «Libro Blanco sobre el turismo español».
Estudios Turísticos 108. Madrid. Secretaría General de Turismo.
Sempere, Ramón (1991): Guía de la Villa de Onil. Onil: Gráficas Tortosa, S.L.
COS, OCI I SALUT AL NATURISME
INTEGRAL DE LA JOVENTUT OBRERA
ALCOIANA (1900-1939)
COS, OCI I SALUT AL NATURISME INTEGRAL DE LA JOVENTUT OBRERA ...
307
COS, OCI I SALUT AL NATURISME
INTEGRAL DE LA JOVENTUT OBRERA
ALCOIANA (1900-1939)
Josep Maria Roselló i Castellà
Sociòleg
[email protected]
Associació Catalana de Sociologia
Filial de l'Institut d'Estudis Catalans
RESUM
L'estudi es divideix en tres parts. La primera inclou el marc teòric del
naturisme, és a dir, els antecedents filosòfics -d'Holbach i Volney-, l'obra de
Carlos Brandt i la caracterització del naturisme integral o llibertari. La segona,
inclou l'anàlisi de les condicions de vida dels treballadors alcoians junt a l'anàlisi
del caràcter de la joventut de pre-guerra. La tercera, i darrera, analitza la
convergència de cos, fàbrica i naturalesa a l'imaginari de la joventut naturista
integral, on arrela la concepció de salut i la manca d'oci.
Mientras la Humanidad, en el fondo de la bodega y de los prostíbulos se deshonra,
una juventud nacida y formada por las ideas naturistas lucha para abrir nuevos
horizontes en el espacio iluminado de la Naturaleza. Nosotros, galeotes del porvenir,
portadores del amor, intérpretes de la Cultura y de la Libertad, vamos a cantar las
bellezas de la Vida natural y racional, para que en no lejano día, podamos ver una
legión de jóvenes confundirse entre los frondosos ramajes de las románticas alamedas
en la Naturaleza, llenos de alegría y de amor. Queremos ver jóvenes alegres que
encarnen las virtudes excelsas de la Humanidad libre que se avecina.
(Fragment d'una crida a ingressar a les joventuts naturistes de la SNC, 1933)
Degeneración - NATURISMO
308
TURISME, GASTRONOMIA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA
Los placeres benignos y la verdadera belleza no se encuentra ni en la Taberna
ni en la Perfumeria sólo en la Naturaleza. Ingresar en las filas naturistas es rebelarse
contra. Desde la Regeneración moral a la física.
(Text d'un full volander de la SNC, 1934)
INTRODUCCIÓ
El naturisme, tot sovint, es veu confós amb el concepte tan genèric de
“natural”, de dieta sana o de prendre el sol nu però, ben al contrari el naturisme
esdevé a l'època un pensament social prou arrelat.
Historiadors com Masjuan (2000) veuen en el naturisme històric un
precedent de l'ecologisme actual, opinió que considero agosarada per dues raons.
La primera, el naturisme com a moviment i com a pensament segueix, avui, amb
una identitat pròpia i diferent de la resta. La segona, el fet que l'univers, on es
desenvolupa el naturisme històric, té un caire moral no pas jurídic com l'actual,
és a dir, equitat o legalitat.
Així i tot, sí que hi ha una semblança. Avui, l'ecologisme, ocupa l'espai
social aleshores àmbit del naturisme. També, però, hi ha una confluència als anys
setanta i vuitanta amb publicacions com les revistes Integral (neix el 1978), Nueva
Época (1973-1981) i Userda (1977-1981) que, des del naturisme o des de
l'ecologisme, representen un fecund punt de trobada on l'ecologisme s'enriqueix
mentre, part del naturisme històric, es reformula en clau moderna.
Finalment, cal aclarir una confusió prou estesa. Com s'ha dit el naturisme esdevé
un pensament social, mentre la medicina naturista, natural o naturisme mèdic
representa una revifalla al segle XIX -com la hidroteràpia (Rodríguez Sánchez
1992)- de l'escola mèdica hegemònica (Quiñones 1992) fins a l'anterior la qual
es substituïda per l'escola mecanicista, és a dir, la medicina alopàtica, encara,
avui, la medicina oficial. La data convencional d'aquest canvi d'escola és el traspàs
del metge i filòsof aragonès Andrés Piquer (1711-1772), el més influent
acadèmicament i institucional (Miqueo 2000).
309
PRIMERA PART:
EL NATURISME
ANTECEDENTS FILOSÒFICS
Des de la vessant filosòfica, el pas fonamental per al futur pensament
naturista és el concepte de substància del filòsof holandès Baruch Spinoza (16321677) i el concepte de retornar a la naturalesa del també filòsof, però ginebrí,
Jean -Jacques Rousseau (1712-1778). La substància de Spinoza esdevé el tot, per
la qual cosa resta sense sentit l'anterior divisió entre allò terrenal i allò diví.
Rousseau la transforma en pensament social origen, alhora, del bon salvatge i del
1
retornar a la naturalesa.
El baró d'Holbach a Sistema de la naturaleza (1770) descriu l'ordre
natural i, sobretot, enuncia el principi de causa i efecte, mentre que el comte de
Volney, un dels seus apadrinats, difon abastament el concepte amb la seva obra
La Ley natural o principios físicos de la moral (1793), entesa com la segona part de
Las ruinas de Palmira (1791), on es descriu l'origen de la societat.
El filòsof materialista d'origen alemany arrelat a París, baró d'Holbach (17231789), exposa a l'obra esmentada les seves tesis fonamentals en contra del
creacionisme. Per a ell, la naturalesa resta eterna, no ha estat pas creada, i tot el
que veiem, inclosos nosaltres mateixos, som el seu producte dins, per això, d'un
conjunt de lleis naturals o ordre natural de caire circular que regeix les
transformacions, sense cap caràcter històric, i d'una forma -amb ulls d'avui- prou
mecanicista (Bermudo 1982). El 1823 es publica la primera edició en castellà de
l'obra.
L'estudiós, viatger, polític i literat anomenat comte de Volney (17571820), va aconseguir una gran difusió de la seves obres ateses les successives
reedicions i el nombre de traduccions. En La Ley natural desgrana, amb tot un
seguit de preguntes i respostes, la seva definició i qualitats així com les de les
virtuts individuals i la saviesa i les de les virtuts socials i de la justícia. Però, què
entén per llei natural?:
1
La influència directa del filòsof ginebrí sobre els considerats, avui, pioners del naturisme llibertari a França,
els naturien, és prou palesa per Aminot (1991) i per Roselló (2008). Estem parlant, és clar, del filòsof de
“l'homme originel”.
310
Es el orden regular y constante de los hechos, por medio del cual el grande Autor
rige el universo; orden que su sabiduría presenta á los sentidos, á la razón de los
hombres, para servir de regla igual y común á sus acciones y para guiarles, sin
distinción de paises de sectas religiosas, hacia la perfección y la felicidad.
(Volney 1887: 3)
Volney ja comença a manifestar la idea maçònica.
MARC TEÒRIC
El naturisme es pot definir com una reacció, esdevinguda a finals del
segle XIX, envers el que, llavors, anomenaven industrialisme immoral
2
-desenvolupisme - responsable directe i únic de la destrucció de la naturalesa i
de la degradació de l'espècie humana.
L'industrialisme immoral, mitjançant l'artificialisme, ens aparta de l'ordre
natural. És el fet fonamental per al naturisme, el separar-se, el ser apartat de com
són les coses. La destrucció i la degradació esmentades n'esdevenen les
conseqüències. Causa i efecte.
Seguint el pensament naturista, el que cal fer és palès. Cal retornar a
3
l'ordre natural mitjançant la regeneració física i moral del propi individu a pròpia
iniciativa. Els dos camins adients per ella són el vegetarianisme transcendent i
la nuesa física camí de la moral.
L'ordre natural, té com a principi bàsic l'equitat, un equilibri mantenidor
del fluix de la vida, on és bo tot el que l'afavoreix i dolent el que la fa davallar o
la destrueix. Un exemple d'equitat pot ser el conreu biològic davant de l'intensiu;
un, circular, dóna, cull i retorna mentre, l'altre, solament pren.
L'artificialisme suposa, ben al contrari tot un món aparent d'artefactes i valors
antinaturals. Les conseqüències de viure fora d'ordre són tant el que avui
2
El mot “desenvolupisme” resta mancat de l'aspecte transcendent d'un concepte moral, però és el més acurat
envers la interpretació actual.
3
L'actual divisió a filosofia entre moral -usos i costums- i ètica -codi-, no és suficient, crec, per entendre la
percepció d'immanència del que sap el que és i el que no és, sense haver pas de pensar-ho. Anomenaven
“moralina” a la falsa moral, la hipocresia, la qual cosa fa, perdre, automàticament, la sintonia amb l'ordre
natural
311
anomenem desastres ecològics o les guerres, entre d'altres, com la pèrdua de
valors: astúcia davant de franquesa i hipocresia davant de noblesa d'esperit. La
principal característica de l'artificialisme és la de crear problemes als quals dóna
una solució que, alhora, n'origina un de nou i així fins a l'infinit. Un exemple,
si l'exposició al sol ha de ser progressiva però volem gaudir-ne de cop i volta,
necessitem cremes protectores... què li passarà a la nostra pell amb el seu ús
continuat?...sense problemes, ja fabricaran un nou producte per a solucionarho... i un altre... i un altre...
La regeneració física i moral a iniciativa del mateix individu, representa
tornar al seu lloc quelcom que, violentament, n'ha estat apartat suprimint-li,
d'aquesta forma, el mal funcionament de qui es troba fora de lloc i condició. Un
cop analitzades les condicions de vida i les laborals de les classes populars, la
regeneració física resta més palesa però no tant la moral. Per això i per la seva
4
indisociabilitat, inclourem dues cites, una de Federico Urales i, l'altra, de la seva
5
filla, Federica Montseny :
Desde que los hombres [...], dejaron de vivir en contacto directo con la naturaleza,
puede decirse que dejaron de ser hombres. Dejaron de serlo en el sentido de la
vitalidad, de la valentía, de la salud, de la fuerza, de la ayuda mutua y de la
abnegación. Y ¡claro!, no siendo el hombre fuerte, sano, valiente ni viril, ha de
tener todas las debilidades propias del hombre débil; ha de ser apocado,astuto
y egoista. (Urales 1925: 10)
Se emancipa esclavizándose; adquiere personalidad y la pierde; deja de ser mujer
débil y sujeta al hombre y se situa en un plano moral más bajo. En vez de afirmarse
en su sexo, de ennoblecerlo y dignificarlo, reniega de él y se acoge, sin mirar la
estética ni las leyes naturales, bajo las costumbres y los errores del otro sexo.
(Montseny 1926: 25)
4
Juan Montseny Federico Urales (1864-1942), i Teresa Mañé Soledad Gustavo (1865-1939), naturistes llibertaris
pioners de l'anarquisme i de la pedagogia llibertària. La seva gran obra fou La Revista Blanca (1898-1905/19231936).
5
Federica Montseny (1905-1994), col·labora amb la revista dels seus pares, fins que amb l'esclat bèl·lic esdevé
una dirigent cenetista. Federica va estar més d'un cop a Alcoi, ja sia per mitings a la CNT, com per xerrades
a Els Canalons.
312
El vitalisme biològic dóna una base teòrica a la qualitat d'autoregeneració
del cos, de recuperar l'equilibri, pels naturistes. Aquest corrent separa la vida del
que és inert sense cercar en allò sobrenatural. Així, entre d'altres, s'entén la força
6
vital definida pel filòsof i biòleg Claude Bernard (1813-1878) (Escarpa 2004).
Passant als mitjans de regeneració. El naturisme considera l'alimentació
vegetariana la pròpia de l'espècie humana, però, sempre, indisociables l'aspecte
nutricional i l'aspecte moral, és a dir, el vegetarianisme transcendent potencia
les que són qualitats pròpies de l'espècie: tolerància, justícia, solidaritat i bondat.
Pel que fa a la nuesa física camí de la moral, s'ha d'entendre com que la manca
de vestits dugui a la desitjada nuesa moral, nus dels prejudicis socials que, per
ells, ens allunyen de la fraternitat universal.
Per tot el tractat en aquest apartat, Roselló (2003:35-44).
EL FILÒSOF DEL NATURISME
7
A l'escriptor i assagista veneçolà Carlos Brandt (1875-1964) , se'l
considera el filòsof del naturisme per dues raons: la seva pròpia regeneració i les
obres que li dedica.
Brandt va passar d'infant malaltís a jove ple de vida, mitjançant el
naturisme. A ell li va dedicar la seva vida i diverses obres com El Vegetarismo
(1909) i El fundamento de la moral (1913). A la primera exposa les raons per les
quals l'alimentació pròpia de l'espècie humana és la vegetariana. Ho fa amb nou
punts, d'ells en destacarem el setè i el novè. El setè, basant-se, en la llei de
6
Malgrat que Adolf Kolbe (1818-1884), va sintetitzar l'àcid acètic l'any 1845 iniciant, així, la química orgànica
i deixant a banda el vitalisme biològic. El debat entre el si el tot és quelcom més que la suma de les parts o
no, agafa la forma afirmativa -a l'època estudiada- a l'holisme del mariscal sud-africà Jan Smuts (1870-1950).
Actualment, la hipòtesi Gaia formulada per James Lovelock l'any 1979 o el fi últim de la recerca en IA i en
robòtica personal, no hi estan tan lluny.
7
Brandt, avui gairebé oblidat, va viure per estudis, primer, i per un exili de vint anys, després, gran part de la
seva vida a Europa i a EUA. Pel domini d'idiomes i la qualitat dels seus treballs, va mantenir contacte i amistat
amb l'escriptor rus Lev Tolstoi (1828-1910) i el dramaturg britànic Bernard Shaw (1856-1950), entre molts
d'altres com el físic Albert Einstein (1879-1955). Part de les seves obres van estar traduïdes a l'alemany, el
francès, l'anglès i el rus. Va viure a Barcelona i a València, on col·laborava amb la premsa naturista i la llibertaria
com Generación Consciente d'Alcoi (Alberti 1975).
313
8
correlació de les parts d'un organisme formulada per Cuvier , la naturalesa
vegetariana humana concorda amb la dentició, mans i no urpes o la llargada dels
budells. El novè exposa tot allò contrari a la llei natural del fet de destruir vides
alienes per a consumir carn, especialment. -diu- quan tots els animals constituïm
una mateixa família.
A la segona obra defineix i argumenta la seva principal teoria: la llei de
preservació de la vida o la tendència de la matèria a viure, a continuar existint.
L'OBRA D'UNGEWITTER
Encara que el mateix Carlos Brandt parla de la nuesa a La belleza de la
9
mujer (1908) , convencionalment es considera pionera de la via de la nuesa,
l'obra Die Nacktheit (La nuesa) (1905), amb més de noranta mil exemplars venuts
(Clapham i Constable 1986:11-14).
Obra del jardiner alemany Richard Ungewitter (1868-1958), hi descriu
una societat on es viu en total nuesa, superant l'obsessió sexual, s'és vegetarià i
no hi ha consum d'alcohol ni de tabac. Per l'autor, l'estat natural de la humanitat
és la nuesa, els vestits solament basteixen una barrera entre els membres del
mateix sexe i un alt mur de separació entre homes i dones (Roselló 2006).
L'obra de l'alemany no va ser traduïda al castellà, però les seves idees ens van
arribar mitjançant les del periodista francès Roger Salardenne (mort el 1968),
(1931) i (1932).
EL MOVIMENT NATURISTA
El moviment naturista és fruit de la interactuació de pensament i acció
reivindicativa que des de les darreries del segle XIX, té el seu màxim ple a les
dècades dels vint i trenta del següent segle on, per una banda, qualla com a
pensament i, per altra, és referència social envers el retornar a la naturalesa.
Dins del moviment hi ha corrents amb més intenció d'assolir un abast més enllà
8
Georges Cuvier (1769-1832), naturalista i polític francès, és el pare de l'anatomia comparada i de la paleontologia.
Mitjançant la seva llei de la correlació de les parts d'un organisme estableix, per exemple, que les urpes
corresponent solament a carnívors i les peülles a herbívors. La comparança, seguint aquestes pautes, permet
la reconstrucció d'animals sencers i tot amb migradesa de restes. Fora d'aquesta disciplina no se'n sap gaire
d'ell al ser catastrofista i no pas evolucionista (Parés, Parés 2002). L'aplicació al naturisme a Remartínez (1930),
recollit a Roselló (2003: 263-266).
9
Fins i tot el va traduir a l'alemany, amb prou interès, l'escriptora austríaca Paula Konsten.
314
del local per aconseguir un caire més oficial i, així, poder tractar amb l'Administració
-visibilitat social-. Per invitació expressa de l'alcalde de Santander, la inauguració
i clausura del congrés naturista de juny de 1936, es va celebrar al saló de plens
de l'Ajuntament (Roselló 2003:50-54). Mentre, per altra banda, els naturistes
integrals, malgrat fer xarxa, no tenien cap interès a ser reconeguts per unes
institucions en les quals no hi creien pas.
Per fer més palesa les dues grans perspectives, finalitzarem aquest apartat
amb la Conclusió 4a de l'Assemblea Naturista de València (1922):
La Asamblea entiende que en el momento presente el Naturismo como doctrina
social debe limitar su punto de vista a los problemas individuales, por creer que
con el perfeccionamiento individual vendrá necesariamente el colectivo y que
ninguna reforma colectiva por si sola, puede alcanzar un mejoramiento efectivo.
(Roselló 2009: 49)
Aquest va ser el marc en què es va donar la perspectiva més institucionalitzada.
EL NATURISME INTEGRAL
Ben al contrari de l'anterior, el naturisme integral o llibertari estava
convençut que per assolir-lo cal una transformació social capaç de superar el
capitalisme, la qual cosa no vol dir pas deixar d'apropar-se cada cop més, dia a
dia, a la naturalesa.
La confluència entre naturisme i anarquisme esdevé en compartir el
concepte d'ordre natural i el de retornar-hi, el naturisme integral és una de les
formes d'assolir-ho dins del pensament llibertari. Integral, vol dir anar més enllà
de l'aspecte purament biològic, per fer-ne tot d'un amb el social. Un exemple,
mentre els primers pensaven escampar-se com la taca d'oli, per inèrcia, els altres,
el duien i el reivindicaven a les fàbriques i als carrers. Per això, la gran aportació
dels naturistes integrals al conjunt del moviment naturista.
Entre d'altres es poden citar com a més difoses el projecte de ciutatcamp de l'enginyer Alfonso Martínez Rizo, per a trencar amb la tradicional dualitat.
La tasca del Dr. Isaac Puente per difondre el neomalthusianisme, l'eugenèsia i la
medicina naturista. Els estudis sobre la nuesa de l'escriptor Laura Brunet. La
pedagogia d'Antonia Maymón i d'Allbano Rosell, aquest darrer autor, també, de
l'única utopia naturista En el país de Macrobia (1928). La literatura social d'Adrián
del Valle, amb la novel·la naturista Náufragos (1926), al cap... (Roselló 2005).
315
SEGONA PART:
LA VIDA OBRERA
ALCOI I LA SEVA HISTÒRIA
La historiografia envers Alcoi recull desenes de treballs. Entre d'altres,
un sobre les fàbriques (Canalejas 2005), l'altre sobre la Festa (AA.DD. 2006) i
l'altre sobre l'excursionisme (AA.DD. 1998)... però difícilment van més enllà del
folklore, llevat del de Bañó (1999) i del de Santonja i Segura (2006), els quals,
per abastar des de la prehistòria fins a l'actualitat, el nostre període d'estudi roman
poc explicitat. Malgrat la recerca sobre les col·lectivitzacions (Moltó 1986), la
resta són relats, més o menys novel·lats, entre d'altres, Diógenes (1984), Coloma
(1980) o Pascual (1993).
Per això mateix, la recerca sobre les condicions de vida de la classes
treballadores de Beneito (1984), ens resulta prou útil per saber-ne més del món
quotidià al qual reacciona el naturisme.
L'ALCOI OBRER
Beneito (1984: 37) és categòric amb la conclusió de la seva anàlisi: “De
fet, quan engega el procés d'industrialització a Alcoi mancava de tot”. L'abast
d'aquesta afirmació arriba des de la presa d'aigua que d'origen al centre urbà
seguia un recorregut d'uns dos quilòmetres a cel obert, fins a la manca de salubritat
al despatx de queviures, llet i producte fresc. Des de l'amuntegament als habitatges
per manca de sòl edificable fins a la també manca de salubritat i higiene a les
escoles, motius ambdós de les passes epidèmiques de còlera i tuberculosi l'esmentat Dr. Isaac Puente les anomenava malalties socials-. Des de l'assistència
mèdica municipal de la qual no se'n pot dir res, llevat de remarcar la seva absència,
fins a la també absència d'una ordenança municipal reguladora de normes d'higiene
per als habitatges, comerç i equipaments públics (Beneito 1984: 37-94). Tot
plegat, conseqüència de l'impacte industrial sobtat en una ciutat adient en una
època anterior. S'ha d'esperar a la proclamació de la II República, l'any 1931, per
a començar a gaudir d'una iniciativa municipal coordinada per a solucionar i
no, només, accions puntuals com ara la vacunació pública de l'abril de 1927,
difosa per La Gaceta de Levante, és a dir; prohibir les corts de bestiar al nucli urbà,
tancar les tavernes insalubres, preocupar-se per la higiene alimentària...
316
UN TESTIMONI
Vicente Segura va néixer a la tardor de 1918 a l'Alcoi del tèxtil i de la
10
metal·lúrgia . Ell, treballador del primer ram, ens descriu els “habitatges de dos
o tres claus”:
Els carrers dels obrers -Verge Maria, Placeta de les Eres, St. Mateu...- són habitatges
de dos o tres claus, és a dir, la cuina a una planta, el dormitori -únic per a tothomen una altra i així anant seguint, sense aigua corrent, amb safareigs públics i amb
petroli -quinqué- o carbur per a il·luminar-se. Per a fer les necessitats hi havia
una comuna als soterranis de la finca: un “retrete” amb clau per a tothom.
Als trenta, ja hi havia més mesures d'higiene i sanitàries, especialment amb la
República. (Roselló 2010: 8)
I continua:
La misèria ens agermanava. Tot el carrer Verge Maria, fórem, per exemple, com
una gran família. [...] Hi havia molta misèria, perquè era un “luxe” treballar tres
dies a la setmana amb un jornal de tres o quatre pessetes diàries. El pa costava
cinquanta o seixanta cèntims el quilo i l'acompanyaven amb saladures (bacallà,
sardina adobada, melva...). (Roselló 2010: 8)
Solament li cal afegir les conseqüències de treballar de mala manera
amb metalls pesats com ara el plom i l'arsènic, les jornades de dotze o catorze
11
hores, el diumenge com a únic dia festiu a la setmana, els dies d'atur ...
LA JOVENTUT OBRERA
En anteriors estudis macro que havia fet sobre el naturisme, no copsava
la característica diferenciadora de la joventut de pre-guerra ni la seva vitalitat per
albirar un nou món. En estudis locals, com és el cas d'Alcoi, se m'han fet paleses
ambdues.
10
Vaig entrevistar Vicente Segura el 29 d'octubre de 2009 a Alcoi. El qüestionari volia assolir dues fites, de les
quals tan sols en faré referència a la de les condicions de vida als barris obrers, des de la seva pròpia vivència.
Acaba d'editar-se enguany, un recull de relats autobiogràfics de Salomé Moltó que, malgrat ambientats a la
postguerra, no deixen de ser prou il·lustratius de les condicions de vida de les famílies obreres més humils.
11
En aquesta Segona Part he considerat més adient a la finalitat de l'estudi, optar per la descripció de la situació,
317
Esdevé un aspecte important la joventut de gran part dels naturistes
integrals alcoians. Ja no estan criats al caliu del vuit-cents com els seus pares i
els seus avis. Els nous horitzons que deixà albirar el període republicà, reblant
una forta petjada en tothom que començava a deixar la infantesa enrere. D'ells,
Agustín Belda d'Alcoi i Elenita de Carlet prenen la paraula:
Fueron los primeros en hacer experiencias de Radio con baterías y auriculares en
sus casas, en el campo y en adaptarse a todo lo que significaba Belleza, Progreso
y Libertad... (Belda 1984: 23)
Lo más importante de estos jovenes [ell mateix], es que se habían hecho vegetarianos
porque veian que era la única forma de vivir con la Moral Biológica [ordre natural]
y que además les inducía a no fumar, beber alcohol y a detestar las pasiones
viciosas que esclavizan a la humanidad [...]
(Belda 1984: 24)
La població valenciana de Carlet fou un dels altres nuclis de joventut
naturista i, Elenita, una de les moltes joves de la colla a les que ells adoraven.
Elenita comença la seva crònica de l'excursió a l'Almaguer, fent dos comentaris
importants pel que aquí tractem. El primer, és adonar-se que els joves s'apropen
al naturisme per amor a la naturalesa i no pas per motius de salut com era allò
més habitual fins aleshores. El segon, és l'entusiasme que li produeix adonar-se
-també- que aquest amor a la naturalesa anava prenent cos cada vegada més en
nuclis de nois i noies a tot el llarg del País Valencià (Elenita 1935: 273).
malgrat el pes de dramatisme, ja que la Tercera Part entre a l'imaginari col·lectiu. Ben al contrari d'una exposició
amb els índexs de mortalitat, amb les malalties infeccioses com la seva gran causa junt o per la desnutrició.
Sense oblidar, és clar, les cada cop més esgarrifoses dades de nombre de víctimes de la pandèmia de grip de
1919.
318
TERCERA PART:
LA VISIÓ SIMBÒLICA
EL MOVIMENT NATURISTA A ALCOI
A la primera dècada del segle XX, grups d'amics dels barris obrers es
troben per a preparar àpats vegetarians, practicar gimnàstica alhora que, també,
organitzaven excursions. Amb els anys, van creixent en nombre i varen decidir
fundar, el 1919, el Círculo Instructivo y Naturista. Ja eren coneguts, amb prou
simpatia, per la resta de la població com “los jovenes de las mochilas”. Uns anys
després, fundarien la Sociedad Naturista Cultura (SNC) agrupant a més de cent
joves d'ambdós sexes. La SNC va gaudir d'una llarga trajectòria aplegant a
naturistes de diferents corrents, essent els integrals el més actius de llarg. Aquesta
mostra d'activitat va fer que les autoritats l'assenyalessin com nucli llibertari,
criteri incorrecte que transforma, però, la SNC en un punt de la repressió contra
l'anarcosindicalisme alcoià, per la qual cosa la seva Directiva difongué un Manifiesto
a la opinión pública (1933), denunciant els tancaments governatius del seu local
social.
Al llarg del període republicà van anar augmentant les tensions entre
els diferents corrents naturistes al si de la SNC, per això, a principis de 1936, es
va dividir per afinitats en dues branques essent, la dels integrals, el Círculo
Naturista Deportivo.
L'esclat bèl·lic va mobilitzar totes les energies cap al front, però, l'any
següent, va renéixer el naturisme llibertari amb la Sociedad Naturista (SN),
instal·lada en un xalet requisat al que anomenaven Villa Luz, on, també, tenien
servei de dutxes, gimnàs i biblioteca. Poc després, a iniciativa de la SN, es va
constituir una Cooperativa d'Abastiments pels articles de primera necessitat
coordinada, alhora, amb el Comitè d'Abastiments de la vila (Roselló 2010).
La invisibilitat social del moviment naturista no es dóna a Alcoi, ben
al contrari l'esperit associacionista popular aconsegueix generar una gran presència
social de la SNC a l'àmbit local mentre, per altra banda, la participació alcoiana
més enllà de l'Alcoià-Comtat esdevé prou minsa. Malgrat això, al Congrés Naturista
de Barcelona (1929) van distingir amb un reconeixement especial el naturisme
12
alcoià (Belda 1984: 30) .
12
Belda confon l'any del Congrés, 1926 per 1929 (Roselló 2003: 49)
319
ELS CANALONS
Els paratges del naturisme es troben a les serres que embolcallen Alcoi,
encara que el preferit de la SNC fou Els Canalons, després d'una primera estada
al Racó de Sant Bonaventura.
Els Canalons esdevingueren el paratge emblemàtic per excel·lència del
naturisme alcoià. Entre cent cinquanta i dues-centes persones s'hi trobaven tots
els diumenges i dies festius. Famílies senceres gaudien d'un dia de camp,
13
Convivència, cultura i esport tot en contacte directe amb la natura .
Els naturistes van adaptar el lloc a les seves necessitats però, sempre,
amb la perspectiva d'integrar-se al paisatge lluny de cap mena d'intrusisme, Belda
ho descriu amb pocs mots:
Se construyó una gran laguna donde se celebraban concursos de natación... Bajo
una de las arcadas de la montaña, se hizo una estancia paradisíaca. En un rincón,
un camerino para cambiarse de ropa que servía también para prepararse a salir
a escena, para recitar, cantar, danzar y representar escenas de humor y amor a la
naturaleza... [...] Se construyó en la otra parte de la Arcada aprovechando una
peña musgosa llena de cristalinas perlas deslizándose por unas finas fresillas, un
pequeño embalse para beber.
[...] En todos los alrededores del rio desde “El Rincón de San Buenaventura” hasta
bajo “El Mas Chelat” , se plantaron rosales y arboles frutales enmarcados por
alamos para convertir todo el paraje en un paraiso...En aquellos parajes sólo en
algún sitio muy retirado siempre con la vigilancia de algún amigo o amiga se
practicaba el desnudismo de la forma más moral y respetuosa que se puede
imaginar... (Belda 1984: 27-28)
Una cita llarga però necessària per a copsar la interacció entre l'espai
físic i l'espai simbòlic. Un periodista de La Gaceta de Levante (X. Y. Z. 1928),
redactà una crònica de la seva estada a Els Canalons, concloent que el vegetarianisme
no l'havia convençut exposava el respecte que li mereixien els naturistes i la tasca
feta a l'indret.
13
En una excursió a Palma de Mallorca organitzada per la SNC l'agost de 1933, l'anomenen “l'illa daurada”.
Expressió que també la feien servir per a referir-se a Els Canalons, símbol de bellesa en calma serena (Barberá
1994: 41)
320
LA CONCEPCIÓ DEL COS
Giddens (2010: 420), utilitza el concepte foulcaultià de “tecnologia
social” a la sociologia del cos, per a fer palesa la creixent separació entre els nostres
cossos i la”naturalesa” -les cometes són seves- , és a dir, allunyar-se del nostre
entorn i dels nostres propis ritmes biològics. Sembla que cada cop més s'arrela
la tendència a considerar-lo quelcom a crear, en lloc de limitar-se a acceptar-lo
i tenir-ne cura. Potser avancem cap a la filosofia transhumana i les seves “millores”,
potser cap a uns móns semblants als descrits per la literatura cyberpunk, on
desapareix la divisió natural/artificial quan tot esdevé artificial i, llavors, solament
podem parlar de tipus de suport.
Ben al contrari, la concepció del cos que tenien aquells joves naturistes
rep la influència de l'antiga Grècia clàssica, de l'humanisme apol·línic grec tant
com de la seva estètica (Sánchez Meca 2001). Influència del filòsof alemany
Frederich Nietzche (1844-1900), molt reconegut al món llibertari.
La gimnàstica rítmica -exercici i bellesa d'harmonia corporal-, els salts i la natació
-potència i contacte directe amb l'element aigua- , l'atletisme -com a pràctica no
pas com a competició- i la nuesa en contacte amb els quatre elements -terra,
aigua, sol i aire-...són característiques de la concepció del cos i de la naturalesa
com el seu entorn adient.
La concepció arrela a la ja esmentada antinaturalitat de les condicions
de treball a fàbriques i tallers i la minsa salubritat de les condicions de vida als
barris obrers. Mentre per altres anarquistes tot començava i acabava en
l'anarcosindicalisme, els naturistes integrals anaven més enllà reivindicant en
l'acció revolucionària la regeneració, per la qual cosa era tant important, per a
ells, estar a primera fila del sindicalisme com aprofitar tots els diumenges per
tornar al paratge idíl·lic, la naturalesa, i viure a l'entorn del qual eren exclosos
per l'industrialisme, alhora, que experimentaven les formes de vida que el seu
14
ideal difonia .
Un d'aquells joves, en Daniel LLin, ens parla de les tres influències
fonamentals del seu naturisme integral i, alhora, entenem, de la resta. Sobre una
base d'educació catòlica es desenvolupa l'interès pel sindicalisme i les lleis de la
naturalesa front a la submissió i l'apartar-se de la natura que predicava l'Església.
14
L'historiador Javier Navarro (2004: 321), també es fa ressò de la doble funció del que anomenaven les “jiras
campestres”.
321
Sindicalisme, naturalesa i la fascinació per la cultura hel·lènica esdevenen les
tres influències esmentades (Llin s/d) (Martínez 1978).
Enrique Barberá, des de la presó d'Alacant, recordà el color dels que,
a la feina, acabaven plens de fils o borres sinó amarats de suor:
Hoy visto blanquísimos pantalones, alpargatas nuevas y camiseta sport, los brazos
y hombros dorados por el sol completan la obra. Me entristece verme vestido así
y más por que me recuerda que esta ropa era el uniforme [simbolisme] que
vestíamos las juventudes naturistas [...] (Barberá 1994: 41)
LA CONCEPCIÓ DE SALUT
La concepció de salut al naturisme va associada a la de bellesa corporal
i moral. Ambdues beuen, com ja hem dit, del cànon de la Grècia clàssica. Es veu,
alhora, com l'estat natural i el dret a recuperar-lo.
En aquest apartat aprofitarem per a donar una visió de l'abast vital del
naturisme històric (Roselló 2009: 74-94). Per una millor exposició, ho distribuirem
en tres àrees: alimentació i higiene, territori i població i vers la nova era naturista.
La primera àrea ens servirà no per entendre la seva concepció de salut,
ja resta clara. Ens servirà per entendre de què i com la defensaven. Si prenem el
seu punt de partida, l'alimentació vegetariana com a base junt a la higiene; entesa
com seguir els cicles de la naturalesa, la higiene corporal d'aigua i sabó i la nuesa
alliberadora de prejudicis. Ens trobarem front la qüestió de l'acceleració
15
creixent de la vida , la qual es transforma en raó de més per a rebutjar excitants
16
com el cafè, les especies i l'alcohol. Afegit a aquest darrer va la vacunació
-inoculació de sèrums d'altres animals- ,és a dir, si cercaven, amb
prou cura, la seva pròpia regeneració i una descendència plenament naturista,
l'alcoholisme, provocador de malformacions genètiques i la contaminació per
15
Un Comitè Naturista, supervisat pel metge naturista portuguès Amilcas de Souza, redacta el que s'entén un
fullet per donar a conèixer el naturisme. De l'estructura de preguntes i respostes, assenyalem la següent:
“¿Se debe practicar el placer de la velocidad?
Las exageraciones en la velocidad son contrarias a la naturaleza humana y deben ser combatidas por los naturistas,
porque constituyen una locura de las más acentuadas del actual progreso.”
(Comitè Naturista 1922: 198). Sobre l'obra, Roselló (2003: 42-45).
16
La vacunació és producte de la teoria microbiana formulada per Louis Pasteur (1822-1895), la qual fou
qüestionada
322
altres espècies no esdevé de cap manera el camí més adient. Aquests fets permeten
entendre les campanyes contra el consum de carn i d'alcohol, les antivacunistes,
contra la vivisecció... entre d'altres associades al naturisme a l'imaginari social.
La segona àrea, abasta dos aspectes més directament socials de recuperar
la salut: territori i població. El projecte més curós d'ordenació territorial és el del
ja esmentat Alfonso Martínez Rizo (1877-1951), la seva proposta de ciutat-camp
17
fa desaparèixer ambdues . Molt abreujadament, el projecte és el següent: cases
unifamiliars d'una planta separades, una de l'altra, per un mínim de cent metres
de camp travessat per viaranys envoltats de jardins o de naturalesa salvatge. Per
l'extensió esdevé un punt important el transport, el qual es realitzaria per grans
avingudes acompanyades d'arbres, dues línies de vianants i una de façanes
d'edificis dedicats al comerç i no aptes per a viure-hi. El teixit d'avingudes formaria
una xarxa octogonal que interseccionant-se prendrien formes de creu i d'aspes
les quals, confluint de dos en dos, originarien unes places circulars on aixecar
escoles, mercats i d'altres serveis sempre que es mantingués un quilòmetre de
distància aquests nuclis. Finalment s'inclouria una zona industrial, una d'estudis
i una d'oci.
La salut és l'estat natural de la humanitat i el retornar-hi un dret, el qual
comença amb la generació conscient -els fills s'han de voler, no es tenen i prou
recolzada en els mètodes anticoncepcionals del neomalthusianisme, tot integrat
a la reforma eugenèsica promoguda per socialistes i anarquistes. Els governs i
l'Església de l'època foren plenament natalistes, per la qual cosa perseguien el
neomalthusianisme pel que tenia de separació entre plaer i reproducció i
d'autocontrol. Els governs no poblacionistes van adoptar l'eugenèsia com a
justificació de les campanyes d'esterilització, associant pobres a degenerats genètics.
El corrent naturista llibertari difongué el neomalthusianisme, com els
socialistes, i, també, ambdós, l'eugenèsia. Paradoxalment, a diferència del que
s’ha dit abans, per a ells representava el dret i la reivindicació d'un bon naixement,
per les recerques del químic Antoine Béchamp (1816-1908) (Reigo 1924: 108-111). El naturisme és partidari
del segon, donant més importància al medi que no pas als microbis. Sense voler entrar a l'actual debat dels
metges ambientalistes, l'antivacunisme naturista es pot entendre millor a Mateo (2007: 15-19).
17
El projecte es publicà primer a la revista naturista Helios, al llarg de 1925, amb idea de fer-lo realitat a València.
Més tard es publicà com La urbanística del porvenir (1932). Una extensa anàlisi del projecte a Masjuan (2000:176187).
323
18
una bona criança i una bona educació (Roselló 2003: 180-188) . La segona àrea
ha de resoldre's davant de la propietat de la terra i un govern poblacionista que
considerava epidèmies i guerres com a un regulador de nombre.
El simbolisme artístic de la regeneració recau en la imatge nua de la
dona, la capacitat reproductiva del seu cos sobrepassa l'individu i simbolitza la
regeneració del conjunt de la humanitat, la representació de “mater natura”.
Per això mateix, la premsa naturista saludava l'arribada de fills de pares naturistes:
En el jardín cultivado en Alcoy por Francisco Verdú y Rosarito Pastor hizo su
aparición, en noviembre último, una lindísima flor azul, a la cual pusieron, los
jardineros,el nombre de VIOLETA, [...]. (Pentalfa 1932: 8)
Fins ara hem aplegat condicions de vida, ordenació del territori i demografia. La
tercera àrea ens indica els camins per fer via cap a la nova era naturista. Molt
breument:
-Pedagogia. És un element fonamental perquè representa fer tornar la
infància a l'ordre natural.
-Naturisme i feminisme. La lluita per a l'alliberament de la dona i remarcar
la seva capacitat de regeneradora de la humanitat.
-El tracte amb els altres animals. Contra la vivisecció i pel seu dret a la vida.
-Colònies naturistes. Experiments de convivència entre naturistes a espais
naturals. De les primeres a tenir-ne notícies, la Colònia “Prometheus” a
l'Horta valenciana (Helios 1920: 179).
-Els idiomes artificials. Una llengua d'ús internacional, esperanto i ido, per
a facilitar la fraternitat universal.
-Pacifisme, objecció de consciència i antibel·licisme. Prou explícit.
Les eines d'una transformació social.
L'OCI
L'oci, en una societat industrialitzada com l'alcoiana, pels obrers, no
anava més enllà de la taverna, el ball i les cases de putes. Encara que de fet, pels
naturistes llibertaris no n'hi havia. Per a ells existia solament temps de no vida i
18
La maternidad consciente (sd) del francès Manuel Devaldés, esdevingué a l'època, l'obra clau envers aquests
temes al món llibertari. El seu punt de partida són els estudis del sociòleg italià Alfredo Nicéforo (1876-1960),
els quals van dur-lo a formular la definició d'una “raça dels pobres” abocada a l'extinció.
324
temps de vida. La no vida a fàbriques i tallers i la vida als paratges naturals.
Les anades al camp representaven salut, cultura -sempre hi havia xerrades- i
experiment de formes de vida -com ja s'ha dit abans- a més a més d'afirmació i
propaganda llibertaria.
Malgrat que de la SNC, amb més d'una dècada d'existència, en resten
solament tres documents, mitjançant la premsa es poden seguir-li algunes de les
activitats públiques. Amb tot, el més important esdevé en poder copsar en quina
consideració la tenien i de què és referència, al llarg dels anys, a l'imaginari
popular alcoià.
El local social de la SNC, a la placeta de les Eres, fou un centre cultural
obrer de referència a la vila. S'obria en dues vessants, popularitzar el coneixement
reservat a les classes benestants i difondre, alhora, una cultura alternativa als
valors de la burgesia. Periodistes, professors, filòsofs... hi feien conferències,
mentre que, artistes reconeguts o novells, exposaven les seves obres. Per això,
la SNC roman associada, a l'imaginari col·lectiu, al naturisme integral com a la
representació del naturisme a Alcoi. Com a exemple, es pot assenyalar que la
legalització de societats vegetarianes, durant el franquisme, va començar a ser
permèsa a principis dels cinquanta, mentre que Alcoi va haver d'esperar fins a
principis dels setanta. Gairebé vint anys per por a una revifalla de la desapareguda
SNC, no hi ha memòria de la SN (Monllor 1994: 4).
Moltes vegades, les activitats les anomenaven “festivals”. Generalment
els diumenges de les cinc de la tarda en endavant; podien coincidir una exposició,
una conferència i no faltar l'apreciat violí clàssic d'Eduardo Palacios. Tot un
festival.
Alguns dels professors de l'Escola Industrial i dels joves treballadors
que, escatimant hores al descans hi anaven a estudiar, foren una font de creació
artística amb brollador a la SNC (Belda 1984: 58).
No es oblidem d'Els Canalons. Juan Diógenes recorda:
Este lugar de reposo físico y espiritual venía a ser en los tiempos grises de la
Dictadura de Primo de Rivera, como un templo donde se cultivaba la amistad y
la cultura física, moral e intelectual; [...]. En los coloquios que se entablaban a
veces, se daba la impresión de encontrarse discutiendo en el Ágora de una Atenas
moderna, porque lo mismo se discutía de la filosofía de Sócrates o Platón, o bien
de José Ortega y Gasset, Marañon, Carlos Marx o Bakunin, así como de los
enciclopedistas franceses o de la Revolución Rusa.(Diógenes 1984: 19)
325
CONCLUSIÓ
Podien fer-se un bon seguit de conclusions però, en aquest cas, crec
que allò més adient per poder albirar el món d'aquelles joventuts naturistes,
esdevé adonar-se del seu sentiment d'harmonia amb l'entorn i de fraternitat amb
la resta de la humanitat, així com de la certesa d'assolir-lo a l'esdevenidor, no pas
al futur. Ja eren Corazón de Lirio. Carrasca, Apol·lo, Ramacharaca, Ateo, Venus,
Luz de Vida, Libre...
326
BIBLIOGRAFIA CITADA
AA. DD. (1998): El Centro Excursionista de Alcoy, una batalla constante, Alcoi
(Alacant), Centre Excursionista d'Alcoi.
AA. DD. (2006): Història d'Alcoi, Alcoi (Alacant), Ajuntament d'Alcoi/Editorial
Marfil.
Alberti, Germán (1975): “Vegetarianos de todo el mundo rinden homenaje a
Carlos Brandt”, Regenérate s.n., pp. 7-10.
Aminot, Tanguy L' (1991): “Une lecture ouvriere de Rousseau à la Belle Èpoque:
les Naturiens”, dins Doménech, Jacques (ed.): La Réception de Voltaire et
Rousseau en Egipte. Actes du colloque international, El Cairo (Egipte), Centre
d'Etudes Françaises, pp. 41-60.
Bañó, Ricard (1999): Manual de la història d'Alcoi, Alcoi (Alacant), Misèria i
Companyia.
Barberá, Marcela (1994): Estampas de luz. Diario de Enrique Barberá Tomás “Carrasca”
(1941-1942), Alcoi (Alacant), Imprenta Vilaplana.
Belda, Agustín (1984): Naturismo, filosofía universal, Alcoi (Alacant), Gráficas El
Cid,SA.
Beneito, Àngel (2003): Condicions de vida i salut a Alcoi durant el procés
d'industrialització (1830-1950), València, Universitat Politècnica de València.
Bermudo, José Manuel (1982): “Introducción”, dins Holbach, baró d': Sistema de
la Naturaleza, Madrid, Editora Nacional, pp. 9-90.
Brandt, Carlos (1926): El fundamento de la moral, Barcelona, Librería Sintes.
Brandt, Carlos (1932): “El Vegetarismo”, Helios 190.
Brandt, Carlos (1935): La belleza de la mujer, València, Editorial Estudios.
Canalejas, Ricardo (2005): Horas extraordinarias, Alcoi (Alacant), Artes Gráficas
Alcoy.
Clapham, Adam i Robin Constable (1986): As nature intended, Los Ángeles (EUA),
Elysium Growth Press.
Coloma, Rafael (1980): Episodios alcoyanos de la guerra de España 1936-1939,
Alacant, Gráficas Díaz.
Comitè Naturista (1922): “Catecismo Naturista”, Helios 76, pp. 186-200.
Cuvier, Georges (2002, e. o. 1826): Discurs sobre els cataclismes del globus terraqüi,
Barcelona, Institut d'Estudis catalans.
Devaldés, Manuel (s. d.): La maternidad consciente, València, Publicaciones
“Estudios”.
327
Diógenes, Juan (Juan Bautista Corbí) (1984): Por aquella guerra maldita..., Alacant,
Técnicas Gráficas.
Directiva, La (1933): A la opinión pública. Manifiesto, Alcoi (Alacant), Sociedad
Naturista Cultural.
Elenita (1935): “Excursión naturista”, Helios 232, p. 273.
Escarpa Sánchez-Garnica, Dolores (2004): Filosofía y biología en la obra de Claude
Bernard, Tesi de llicenciatura dirigida pel Dr. José Luis González Recio,
Madrid, Universidad Complutense, Biblioteca de la Fac. de Filosofia.
Gaceta de Levante, La (1927): “Notas municipales. Vacunación y revacunación”,
La Gaceta de Levante, 1 d'abril.
Giddens, Anthony (2010): Sociología, Madrid, Alianza.
Helios (1920): “Un ensayo naturista”, Helios 52, p. 179.
Holbach, baró d' (1982, e.o. 1770): Sistema de la naturaleza, Madrid, Editora
Nacional.
Llin, Daniel (s.d.), Antecedentes, Alcoi (Alacant), text inèdit.
Martínez, Juan José (1978): “Nuestros pioneros del naturismo”, Ciudad de Alcoy,
20 de juny.
Martínez Rizo, Alfonso (1932): La urbanística del porvenir, València, Orto.
Masjuan, Eduard (1992): Urbanismo y ecología en Catalunya, Móstoles (Madrid),
Madre Tierra.
Mateo, Coral (2007): “Historia de la primera vacuna: principio y fin”, Documentos
para la Reflexión 3, pp. 15-19.
Miqueo, Dra. Consuelo (2000): “La Medicina Naturista Española en el siglo XX,
en la tradición europea”, dins del Congrés de Medicina Naturista El Dr. Eduardo
Alfonso y la medicina naturista en el siglo XX,26 i 27 de maig, Universidad de
Zaragoza, Saragossa.
Moltó, Salomé (1986): Una nueva economía. Socialización y colectividades alcoyanas
1936-1939, València, Gráficas Papallona.
Moltó, Salomé (2011): Retazos històricos de la posguerra 1939-1953, Alcoi (Alacant),
Inprenta María Luz Martí.
Monllor, Carlos (1994): Noventa años de naturismo en Alcoy, Alcoi (Alacant),
Sociedad Naturista Vegetariana de Alcoy.
Montseny, Federica (1926): “La mujer nueva”, La Revista Blanca 72, pp. 24-25.
Navarro, Javier (2994): A la revolución por la cultura. Prácticas culturales y sociabilidad
libertarias en el País Valenciano (1931-1939), València, Universitat de València.
328
Parés Nuria; Parés, Ramón (2002): “Introducció i notes”, dins Cuvier, Georges:
Discurs sobre els cataclismes del globus terraqüi, Barcelona, Institut d'Estudis
Catalans, pp. IX-XXIII.
Pascual, Miguel (1993): Horas robadas, Alcoi (Alacant), Alcoy 2000.
Pentalfa (1932): “Noticias y comentarios. Natalicio”, Pentalfa 136, p. 8.
Pentalfa (1933): “Noticias y comentarios. Excursión a Palma”, Pentalfa 173, pp.
15-16
Quiñones, Pedro (1992): Historia de la terapia natural, Madrid, Mandala.
Rodríguez Sánchez, Juan Antonio (1992): “Médicos hidrólogos ilustres. Vicente
Ors y la introducción de la hidroterapia en España”, Boletín de la Sociedad
Española de Hidrología Médica 3, pp. 151-155.
Reigo, E. M. (1924): “¿Béchamp o Pasteur?”, Helios 97, pp. 108-111.
Remartínez, Dr. Roberto (1930): “Algunos argumentos en defensa de la alimentación
vegetariana”, Estudios 79, pp. 10-11.
Rosell, Albano (1928): En el país de Macrobia, Barcelona, Biblioteca Naturismo.
Roselló, Josep Maria (2003): La vuelta a la naturaleza. El pensamiento naturista
hispano (1890-2000), Barcelona, Virus.
Roselló, Josep Maria (2005): El naturismo libertario en la Península Ibérica (18901939), Bilbao, Ediciones E. Z..
Roselló, Josep Maria (2006): La idea naturista. Desde sus orígenes hasta nuestros
días, Barcelona, CEDEL.
Roselló, Josep Maria (2008): ¡Viva la naturaleza! Escritos libertarios contra la
civilización, el progreso y la ciencia (1894-1930),Barcelona, Virus.
Roselló, Josep Maria (2009): Llegan las modernas teorías. La presencia del Naturismo
en el País Valenciano (1900-1938), Alcoi (Alacant), text inèdit.
Roselló, Josep Maria (2010): Introducció a l'estudi del naturisme històric alcoià (19001939), Alcoi (Alacant), text inèdit.
Salardenne, Roger (1931): El culto al desnudo. Un reportaje con los naturistas,
Barcelona, Librería Ametller.
Salardenne, Roger (1932): Un mes entre desnudistas, Barcelona, Librería Ametller.
Sánchez Meca,Diego (2001): “La filosofía de Nietzsche como fisiología
trascendental”, Debats 73, pp. 93-102.
Santonja, Josep Lluís i José María Segura (eds) (2006): Història d’Alcoi, Alcoi
(Alacant), Ajuntment d’Alcoi/ Editorial Marfil.
329
Sociedad Naturista Cultural (1933): “La Sociedad Naturista Cultural de Alcoy
saluda a la juventud de España y del mundo naturista”, Pentalfa 164, pp.
15-16.
Ungewitter, Richard (1905): Die Nacktheit, Stuttgart (Alemanya).
Urales, Federico (Juan Montseny) (1925): “El amor a la Naturaleza”, La Revista
Blanca 52, pp. 10-12.
Valle, Adrián del (1926): Náufragos, Barcelona, Ediciones de La Revista Blanca.
Volney, comte de (1887, e. o. 1791,1793): Las ruinas de Palmira y la ley natural,
Barcelona, Establecimiento Editorial de V. Acha.
X. Y. Z. (1928): En “Els Canalons”. Los vegetarianos”, La Gaceta de Levante, 26
de setembre.
LA HIGIENE DEL OCIO:
LAS INSPECCIONES DE LOS FARMACÉUTICOS
TITULARES EN SALAS DE ESPECTÁCULOS
DE LOS MUNICIPIOS VALENCIANOS (1954)
LA HIGIENE DEL OCIO: LAS INSPECCIONES DE LOS FARMACÉUTICOS...
333
LA HIGIENE DEL OCIO:
LAS INSPECCIONES DE LOS FARMACÉUTICOS
TITULARES EN SALAS DE ESPECTÁCULOS
DE LOS MUNICIPIOS VALENCIANOS (1954)
Isabel Castelló Botía
Investigadora en formación- Departamento de Enfermería comunitaria,
Medicina preventiva y Salud pública e Historia de la ciencia.
Universidad de Alicante
[email protected]
RESUMEN
El trabajo pretende conocer el estado higiénico-sanitario de las salas de
espectáculos de 195 partidos farmacéuticos valencianos a través de las inspecciones
higiénico-sanitarias que realizaban los farmacéuticos titulares en 1954. Para
realizar este trabajo se ha utilizado una publicación de 1955 denominada “La
Sanidad Rural vista por el farmacéutico: trabajos de los farmacéuticos titulares”,
editada por el Muy Ilustre Colegio Oficial de Farmacéuticos de Valencia (Inspecció
Provincial de Farmacia i Col·legi Oficial de Farmacèutics 1955). La monografía
recoge las memorias de las actividades y trabajos de los farmacéuticos titulares
valencianos en 1954.
Los farmacéuticos realizaban labores de inspección higiénica muy importantes
en el medio rural, pero no obedecían un plan conjunto. A pesar de que se utilizaba
un esquema general para realizar las inspecciones, cada farmacéutico describía
en mayor o menor detalle las condiciones en las que se encontraban las salas de
espectáculos de sus municipios.
Las inspecciones recogían información acerca del número de salas de
espectáculos y su denominación, sus propietarios, su dirección, su aforo, sus
dimensiones, su antigüedad; y datos relacionados con las condiciones sanitarias
como la práctica de desratización con cebos o can raticidas, explicación de
334
procedimientos de desratización, el uso de DDT y otros productos desinfectantes,
consejos a los propietarios y a los espectadores, cumplimiento del Reglamento
de Espectáculos, etc.
Con estos datos podemos conocer el estado higiénico y la evolución de
los cines y teatros de nuestra región y apreciar la labor realizada por los Inspectores
municipales para mejorar el estado de salud de la comunidad.
INTRODUCCIÓN
El farmacéutico con actividad en salud pública, el Farmacéutico Titular,
aparecía regulado por primera vez en el Real Decreto del 5 de abril de 1854, y
formaba parte de las estructuras sanitarias municipales. Así, se intentaban concertar
las acciones estatales encaminadas a preservar la salud de la población, existiendo
en todas las localidades la asistencia médica y farmacéutica, que culminó y se
estructuró tras la creación de la Dirección General de Sanidad por medio de la
Ley de Servicio General de Sanidad de 1855 (Cerdà, Castelló, Sanz-Valero 2009:
169-78).
De esta forma, el Farmacéutico Titular, con residencia permanente y
obligatoria en el municipio, debía regentar una oficina de farmacia propia para
ofrecer servicio al municipio y garantizar el suministro de medicamentos a los
pobres inscritos en la Beneficencia municipal. Además realizaba servicios de
inspección necesarios, sobretodo en la población rural que presentaba una
situación económica y sanitaria precaria (Galiana, Bernabeu 2006:139-163). Se
encargaba, por tanto, de la vigilancia y el control de aguas, la inspección de locales
(hornos, tiendas de comestibles, fábricas, peluquerías, cafeterías, etc), control de
la higiene en mataderos, mercados, escuelas, lavaderos, análisis bromatológicos,
clínicos y de la Beneficencia y la inspección de las salas de espectáculos, entre
otras actividades
A pesar de la importancia de la labor de estos profesionales, no existía
un procedimiento homogéneo en la realización de estas inspecciones ni en el
método para comunicar a los organismos oficiales los resultados. Cada titular
tenía su propio método, por lo que la propuesta de don José Marqués Gilinspector del MICOF en 1954- de realizar una recopilación de las memorias de
los partidos farmacéuticos valencianos en 1954, sirvió como modelo de futuras
inspecciones (Inspecció Provincial de Farmacia i Col·legi Oficial de Farmacèutics
1955).
335
En el presente trabajo nos vamos a ocupar de las inspecciones que se llevaron a
cabo en las salas de espectáculos, unos de los pocos centros de ocio y reunión
que existían en los municipios españoles en la década de 1950. Hay que señalar,
sin embargo, que los contenidos de los espectáculos y las actividades que se
llevaban a cabo en este tipo de recintos estuvieron sometidas a un rígido control
político e ideológico Múñoz (2005), Gil (2009), Rodríguez (2008) y Diez (2003)
A pesar de todo, la población solía acudir en masa y aquellos locales de ocio se
convertían en potenciales focos de diseminación de enfermedades que debían ser
cuidadosamente vigilados por los farmacéticos titlares.
LA HIGIENE DE LOS ESPECTÁCULOS
Como acabamos de mencionar, el Farmacéutico Titular era el encargado
de velar por la higiene en las salas de espectáculos y de realizar las inspecciones
pertinentes en estos concurridos focos de difusión de problemas de salud pública.
Los partidos farmacéuticos que cada farmacéutico titular inspeccionaba eran
municipios muy diversos. Salvo algunas excepciones, generalmente se presentaban
grandes problemas higiénicos por falta de alcantarillado, agua potable y
pavimentación, que potenciaban los brotes de fiebre tifoidea y paratifoidea entre
otros. Se trataba de pueblos con innumerables carencias sanitarias en los que
velar por la salud de la población era una ardua tarea diaria y que requería una
vigilancia constante.
En este sentido, los locales de espectáculos debían cumplir una serie
de requerimientos mínimos para preservar la salud de los espectadores. El
problema más característico era la presencia de roedores a causa de la ingestión
de alimentos durante las sesiones por lo que eran necesarios raticidas, al igual
que desinsectantes y desinfectantes. Era importante que fueran realizadas por
profesionales, conocedores de todos los métodos y productos regulados. En
ocasiones eran realizadas por los propietarios de los locales, lo que no garantizaba
la seguridad de su aplicación debido a su falta de conocimientos y a que, en
muchas ocasiones, primaban los criterios económicos. Como bien comunicaba
el farmacéutico titular de Masamagrell, Puebla de Farnals y Venta del Emperador:
Todos los años, en la última década de septiembre, por el Gobierno Civil de la
provincia se da publicidad a una Orden, que inserta el Boletín Oficial y reproduce
la prensa diaria, que dispone la desinsectación y desratización de las salas destinadas
336
a espectáculos; pues bien, si se lograse conseguir que la citada Orden aclarase que
este servicio corresponde dirigirlo al Inspector Farmacéutico Municipal
conseguiríamos orientar a las empresas, puesto que sabrían a que funcionario
municipal deben dirigirse para solicitar el citado servicio y evitaríamos que otros
señores invadan un campo que les debía estar vedado. Tal es la desorientación
que existe, que el año pasado mandé un propio que, haciéndose pasar por
empresario, solicitó el servicio de varias dependencias, unas oficiales y otras
particulares. Solamente en el Ayuntamiento de Valencia le aconsejaron se dirigiese
al Inspector Farmacéutico Municipal. Hubo una que le dijo que “eso” con un
pequeño obsequio le extenderían el certificado sin más operaciones. También en
estos servicios estamos un tanto olvidados por parte de las Autoridades.
El uso de raticidas estuvo prácticamente monopolizado por el producto
«Ibys-152» ya que, además de una importante campaña publicitaria, mostraba
excelentes resultados y fue el raticida de referencia en este tipo de intervenciones.
El principio activo del raticida era la warfarina, derivado sintético de la cumarina,
que se podía encontrar en plantas como la regaliz. Se trataba de un anticoagulante
de primera generación -inhibía la enzima epóxido reductasa, por lo que interfería
con el mecanismo de la vitamina K que carboxilaba la protrombina y el factor
VII -que causaba hemorragia interna en los roedores que lo ingerían camuflado
entre comida. Su efecto no era inmediato, por lo que entre ellos no se percataban
de que la comida era la causa de la muerte de las otras ratas, y seguían ingiriéndolo.
A parte de la desratización debía realizarse una profunda desinfectación a causa
de los excrementos que dejaban los roedores y la presencia de parásitos y microbios
que acompañaban a las deficientes condiciones higiénicas que reunían los locales.
La desinfección era particularmente intensa en las zonas comunes y en los
urinarios. Con respecto a los desinfectantes y desinsectantes, el producto más
utilizado fue el dicloro-difenil-tricloroetano (DDT), aunque también se utilizó
el Lindane como desparasitario, el azufre y el fósforo.
El DDT se empleó con gran éxito para eliminar plagas en el campo,
para combatir el paludismo, la fiebre amarilla y otras enfermedades, atacando a
los insectos que lo vectorizaban.
Se trataba de un insecticida muy potente y tremendamente efectivo.
Sin embargo, al ser un compuesto químico muy estable y persistente permanecía
en el ambiente durante años y a partir de 1960 comenzó a considerarse perjudicial
ya que se disolvía con facilidad en grasas y aceites y se bioacumulaba en los
337
tejidos grasos con lo que persistía en las cadenas tróficas alimenticias. Los síntomas
de envenenamiento por DDT incluían trastornos nerviosos y reducciones anormales
de glóbulos blancos (Glynn, Heinke 1999). Por todo esto, los problemas que
causó al medio ambiente fueron enormes convirtiéndose en uno de los promotores
de la revolución ecológica.
RESULTADOS
En el Anexo I se recoge el número de salas de espectáculos que existía
en cada municipio y los principales comentarios sobre las condiciones higiénicas
de los mismos que realizaban los inspectores farmacéuticos.
De los 195 partidos farmacéuticos en los que se dividía la provincia de Valencia
en 1954, en 86 (44,33%) partidos no existían cines o teatros. Entre los 108
(55,38%) partidos restantes había 107 cines o teatros. La cantidad de cines que
tenía cada uno de ellos se puede observar en la tabla 1. En este caso, sólo 54
(27,69%) farmacéuticos titulares comentaron en sus memorias asuntos relacionados
con la higiene de los cines y teatros en sus partidos y municipios; a parte del
número de cines, dirección, propietarios, tamaño del cine, aforo, etc. Es por ello
que nos centramos en los comentarios de estos 54 partidos farmacéuticos.
Tabla 1. Relación de número de salas por partidos farmacéuticos.
Del total de 54 informes que se ocupan de la higiene de los locales de
ocio, sólo en 8 de ellos se comentan las condiciones higiénicas de los mismos.
338
Las condiciones higiénicas de cines y teatros valencianos a mitad del siglo pasado
resultó ser muy deficiente en 7(87,5%) partidos farmacéuticos y tan sólo un
farmacéutico (12,5%) destacó que las condiciones higiénicas del cine eran
“regulares”. Este valor, 7 de 8 (87,5%), coincide con el número de memorias que
comentaron que los locales en los que se ubicaban los cines y teatros eran
deficientes. Las deficiencias podían deberse a la falta de alcantarillado que afectaba
a la higiene general del municipio, a la antigüedad de los salones que carecían
de comodidades y condiciones visuales y acústicas -se utilizaban almacenes como
locales o incluso alguno se declaró en ruinas -, al abandono e incomodidad por
falta de butacas o incumplimiento del aforo, a la ausencia de ventilación o falta
de extractor y a la poca capacidad del local que condicionaba su mantenimiento
- recomendando a la empresa la limpieza constante del salón y vestíbulos con
solución de lejía y la colocación de varias escupideras.
Se recomendaba específicamente el cuidado higiénico de los lavabosy
baños en 4 (50%) municipios ya que se consideraban muy deficientes y obligaban
a realizar la desodorización y desinfección de los urinarios, para lo que se les
proporcionó hipoclorito.
Se encontraron 20 memorias en las que se comentaba el uso de cebos;
recomendaban u obligaban al uso de cebos para el exterminio de las ratas en
lugares estratégicos como los fosos, escenarios y camerinos en 15 (75%) de las
memorias, mientras que en 5 (25%) de ellas se destacaba que ya estaban siendo
utilizados con éxito. La presencia de roedores en las salas de espectáculos hacía
necesaria la desratización, comentada en un total de 17 memorias. Gracias al
consejo previo de los titulares, 9 (52,94%) de los propietarios habían colocado
raticidas en lugares convenientes para evitar nuevas plagas de roedores. Se utilizó
mayoritariamente «Ibys 152», como se mencionó con anterioridad. Era importante
usar el mismo raticida en el escenario y en el sótano para evitar resistencias. Aun
así, 8 (47,05%) de los partidos sanitarios requerían la colocación de raticidas.
Es en este punto en el que se encontró un ejemplo claro de actuación en salud
pública que podría mejorar la higiene de las salas de espectáculos. La gente solía
merendar durante las sesiones de espectáculos; costumbre que todavía mantenemos.
Los restos de alimentos atraían a los roedores que también acudían expectantes
a las salas. Los farmacéuticos titulares, como responsables de la salud pública,
propusieron diversas medidas tales como limpiar los restos de alimentos una vez
acabadas las sesiones o incluso prohibir merendar para evitar la aparición de
339
roedores. Esto se denunció en 6 (11,11%) memorias. Este método, que podría
haber sido muy eficaz, no se conseguía instaurar (de hecho, actualmente los cines
todavía permiten comer en sus salas) en la sociedad por lo que era necesario
utilizar raticidas a pesar de los problemas de intoxicación en personas o de
desarrollo de resistencias en los roedores.
La desinfección y desinsectación de estas salas, realizadas por el
farmacéutico titular, eran muy importantes ya que se trataba de lugares de reunión
poco o nada ventilados donde la diseminación de enfermedades podía ser muy
frecuente si no se mantenían unas mínimas condiciones de higiénicas. De las 18
comentarios acerca de la desinfección, unas 13 (72,22%) salas realizaron la
desinfección frente a 5 (27,77%) a las que se les tuvo que recomendar efectuarla;
de las 12 que mencionan la desinsectación, 10 (83,33%) salas realizaron la
desinsectación frente a 2 (16,66%) a las que se le tuvo que sugerir realizarla. Para
la desinfección, el producto más recurrente fue el DDT, y en ocasiones se utilizó
lindane, formol y azufre, como se indicó con anterioridad.
Entre otros comentarios podemos destacar alguna denuncia por permitir
la entrada de menores en películas no aptas para todos los públicos.
A MODO DE CONCLUSIÓN
Como se ha podido comprobar con el ejemplo de las salas de ocio, los
Farmacéuticos Titulares de la provincia de Valencia durante 1954 llevaron a cabo
un importante trabajo de inspección. Se puede observar la importancia que
atribuían al mantenimiento de la higiene en las salas de espectáculos por su
estrecha relación con los problemas sanitarios como falta de higiene y presencia
de roedores y otros vectores transmisores de enfermedades.
A pesar de que no todos los partidos farmacéuticos tenían salas de
espectáculos, existían 107 salas en los 195 partidos existentes. En el 87,5% de
las inspecciones que se ocupaban de las condiciones higiénicas resaltaban que
tenían un local y unas condiciones deficientes por lo que llamaba la atención la
importante labor higiénica que requerían.
Estas condiciones no impidieron la espléndida labor del titular ya que,
gracias a su consejo, se observaron distintos porcentajes de utilización de los
diferentes métodos higiénicos -cebos, raticidas y/o desinfectantes. Hubo que
recomendar los cebos en el 75% de los salones, el uso de raticidas en los locales
rondaba el 50% y las desinfecciones y desinsectaciones se realizaban en el 70-
340
80% de salas. Curiosamente el DDT fue un producto ampliamente utilizado que
pudo haber causado intoxicaciones y malformaciones en la población; aunque
esto no se supo hasta 1960.
Una de las cuestiones que más preocupaba a los Farmacéuticos Titulares
era la permisividad que existía en este tipo de locales en relación con la práctica
de comer en los mismos. Los restos de comida de los espectadores atraían a las
ratas, que infectaban todo el local y eran un foco de diseminación de enfermedades.
Por esta razón los Farmacéuticos Titulares nunca dejaron de insistir en la limpieza
de los locales tras cada espectáculo e incluso exigieron la prohibición de comer
en ellos.
Sólo queda agradecer todo el esfuerzo y trabajo que realizaron estos
profesionales que, sin ninguna duda, ayudaron a mejorar la salud e higiene, y
evitar posibles contagios, en la población en estos lugares de ocio donde se
concentraba el gentío para pasar una plácida velada.
341
BIBLIOGRAFÍA
Cerdá Capuz E., I. Castelló Botía, J. Sanz-Valero i C. Wanden-Berghe. (2009)
«Els farmacéutics titulars i la sanitat rural: funcions relacionades amb la
higiene del aliments», dins Salut, alimentació i cultura al País Valencià, Gandía;
Centre d'estudis i inv. Comarcals Alfons el Vell. pp.169-78.
Inspecció Provincial De Farmàcia I Col·Legi Oficial De Farmacèutics (1955): La
sanitat rural vista pel farmacèutic: treballs dels farmacèutics titulars, València,
Impremta Pascual Quiles.
Díez, Enrique (2003): Historia social del cine en España, Madrid, Editorial
Fundamentos.
Galiana ME i J Bernabeu-Mestre (2006): «El problema sanitari d'Espanya:
Sanejament i mitjà rural en els primers decennis del segle XX», Asclepio 58,
pp.139-163.
Gil A (2009): La censura cinematográfica en España, Barcelona, SA Ediciones B.
Glynn Henry J i GW Heinke (1999): Ingeniería ambiental, Méxic, Pearson
Education.
Muñoz Cáliz B (2005): El teatro crítico español durante el franquismo, visto por sus
censores, Madrid, Fundación Universitaria Española.
Rodríguez Mateos A (2008): Un franquismo de cine: la imagen política del régimen
en el noticiario NO-DO 1943-1959, Madrid, Ediciones Rialp sa.
342
ANEXO 1. Salas de espectáculos y comentarios de los farmacéuticos titulares.
343
344
345
346
347
348
APROXIMACIÓ A LES MALALTIES
DE FRANCESC DE BORJA
APROXIMACIÓ A LES MALALTIES DE FRANCESC DE BORJA
351
APROXIMACIÓ A LES MALALTIES
DE FRANCESC DE BORJA*
Francesc Devesa i Jordà
Metge. Unitat de Digestiu, Servei de Medicina Interna,
Hospital de Gandia.
[email protected]
RESUM
Francesc de Borja va ser el darrer gran personatge d'una nissaga de
valencians universals. Nat a Gandia el 1510 fou Marqués de Llombai, Virrei de
Catalunya, Duc de Gandia i Grande de Espanya. Pel 1546 Ingressà a la Companyia
de Jesús de la que fou el tercer General. El 1671 fou declarat sant pel papa Climent
X. En base a les biografies primitives i a la documentació epistolar (Monumenta
Borgia,7 volums) hem fet un treball d'aproximació a la salut del personatge.
Francesc de Borja, malgrat la condició malaltissa atribuïda pels biògrafs primitius,
va morir prop dels 62 anys, la qual cosa suposa una bona longevitat per l'època
històrica. Cap als 12 anys, trobant-se a Baza, va patir una malaltia llarga de la
que ens han arribat escasses dades. A la cort, en data incerta, va sofrir unes febres
quartanes que podrien ser compatibles amb paludisme. Durant l'etapa de Virrei
(1539-1543), Borja va passar de l'obesitat a l'aprimament per un canvi radical
d'estil de vida, amb una dieta rigorosa en el context d'una creixent introspecció
religiosa i penitencial. Al període jesuític, va presentar una malaltia greu amb
perill de mort. La crisi esdevinguda a Portugal, pel setembre-octubre del 1557,
fou causada per febres pestilencials amb episodi de modorra, de difícil catalogació.
Va morir a Roma el 1572. En el procés d'embalsamament del seu cos, es va trobar
una col·lecció purulenta pulmonar (empiema o abscés) que probablement li va
causar la mort. Entre els diversos metges que van asistir a Francesc de Borja, cal
destacar a Francisco López de Villalobos, humanista i metge de la cort, que va
assistir de febres quartanes al jove marqués de Llombai. Martín Santa Cara i Pedro
Gálvez, dos metges cortesans, van ser els autors d'un informe de singular
importància que reflexa l'estat de salut de Borja a primers del 1558.
Paraules clau: Familia Borja, Francesc de Borja i salut, medicina al segle
XVI, cronopatologia borgiana, Companyia de Jesus.
* Treball subvencionat per AISSA (Associació per la Investigació Sanitaria a la Safor)
352
INTRODUCCIÓ:
Francesc de Borja va ser el darrer gran personatge d'una nissaga de
valencians universals. Fou successivament Marqués de Llombai, Virrei de Catalunya,
Duc de Gandia i Grande de Espanya. Pel 1546 Ingressà a la Companyia de Jesús
de la que fou el tercer General fins la seua mort el 1572. El 1671 fou declarat
sant pel papa Climent X. La bibliografia disponible sobre el personatge és
majoritàriament hagiogràfica, malgrat que els darrers estudis intenten una visió
mes general. Els seus biògrafs coetanis i molts dels posteriors ens dibuixen una
persona malaltissa, però no disposem fins el moment actual de treballs rigorosos
que constaten o matisen esta idea.
Per tal d'apropar-nos a la cronopatologia de Borja, hem engegat una
recerca al voltant de la seua salut. Es tracta de fer una mirada clínica, conscients
de la dificultat interpretativa que comporta la distància cronològica i conceptual.
Cal recordar que la medicina del segle XVI, malgrat l'emergència de noves corrents
de pensament crític (Barona, 1993: 18-19), continuava basada en el galenisme
arabitzat. La present comunicació suposa un avanç de resultats a través de cinc
moments de la vida del personatge: infantesa, joventut, època virregnal, etapa
jesuítica i malaltia final.
Les fonts bàsiques utilitzades han estat: El cos documental, principalment
1
epistolar contingut a la col·lecció Monumenta Borgia (set volums). Les biografies,
especialment les d'autors coetanis com Dionisio Vázquez (1586) i Pedro Ribadeneira
2
(1592).
RESULTATS I DISCUSSIÓ
INFÀNCIA: UNA MALALTIA LLARGA A BAZA
Francesc de Borja va nàixer a Gandia el 28 d'octubre de 1510. El 1520
1
Els Monumenta Borgia (MB) formen un corpus documental al voltant de la figura de Francesc de Borja. Els
cinc volums primers es van publicar entre 1894 i 1911, al si dels Monumenta Historica Societatis Iesu(MHSI).
Contenen gran part de la correspondència de Francesc de Borja i de la seua família, així com altres documents
d'interés. Els volums VI i VII ha estat editats a cura de Enrique García Hernán el 2003 i 2009 respectivament,
suposant una continuació dels cinc anteriors i, per tant, dins dels MHSI.
2
La primera biografia coneguda de Francesc de Borja és la del seu confessor Dionisio Vázquez: Historia de la
vida del padre Francisco de Borja, tercero general de la compañía de Jesús, datada al voltant de 1586 i inèdita fins
fa poc. Hem utilitzat la transcripció de Santiago La Parra (edició crítica, editada a finals de 2011 pel CEIC
Alfons el Vell). La primera biografia editada es la del jesuïta Pedro Ribadeneira (1592): Vida del padre Francisco
de Borja, Madrid.
353
moria sa mare (Joana d'Aragó). L'any següent hagué de fugir amb tota la seua
família per la desfeta de l'exèrcit nobiliari davant les tropes agermanades a la
batalla del Vernissa. En data incerta, probablement al voltant de 1522, el trobem
a Baza en casa de la seua besàvia materna Maria de Luna on li esdevé una malaltia
3
important. Dionisio Vázquez (1586) ens ho conta:
Estava en Baça doña María de Luna, muger de don Enrrique (hermano de la reina
doña Juana de Aragón)... Como esta señora oyó dezir de su bisnieto tantas cosas
mayores que lo que pedía su edad, vínole gran desseo de verle antes que la muerte
cerrasse sus ojos, y por diversos mensageros embió a rogar al arçobispo de Zaragoça
que se le embiasse a Baça... Y ella, aunque se alegró mucho con él, no pudo gozarle
como desseava porque luego el marqués le saltó una enfermedad tan prolixa y
molesta que con su convalescençia le duró más de seis meses. Y al cabo de este
trabajo succedió otro no menor, que tembló la tierra en Baça fuertemente y con
tanta continuación que, cayéndose las cassas sobre los moradores, fue necessario
salirse todos a la campaña para no perecer. Y al marqués le sacaron convaleciente
al campo y quarenta días enteros le tuvieron dentro de una litera que le servía de
casa y de cama, y a la litera cubría una gran tienda, debaxo de la qual se guarecçían
los que estavan a la guarda y servicio del marqués.
Pedro Ribadeneira (1592) no ens aporta més informació. Sols sabem
que fou una malaltia que va durar 6 mesos. Suposem que hi hauria febre però
no ho podem afirmar. Per tant, les dades són tan escasses que no ens permeten
aventurar cap hipòtesi diagnòstica. Tanmateix, la coincidència amb el terratrèmol
referit al text ens ajuda a precisar la cronologia. Al primer terç del segle XVI hi
4
ha documentats a Baza tres terratrèmols consecutius els anys 1520, 1522 i 1531.
No es pot acceptar el de 1520 per correspondre a un moment en el qual Borja
estava a Gandia. El darrer fou el més destructiu de tots, causant 400 morts, però
queda també descartat atés que el 1531 Francesc de Borja estava a la cort, casat
i amb un fill i la seua besàvia Maria de Luna havia mort el 1530 (Lázaro, 2003:
203-204). Amb molta probabilitat el moviment sísmic descrit per Vázquez (1586)
és el corresponent al 22 de setembre de 1522, amb epicentre al mar d'Alboran,
que va destruir la major part de les cases d'Almeria i Ugijar (Granada) i es va
3
Per a una visió global dels Borja vegeu Batllori M. (1994) i per a una visió sintètica de la implantació dels Borja
a Gandia La Parra S. (1994), Pastor Zapata, J. L. (1998).
4
Vegeu historia de Baza disponible a www.webdebaza.com/.../ini_ciud.html.
354
sentir a tota Andalusia i Marroc. En eixe moment Borja estava prop dels 12 anys,
cosa que correspondria amb el relat de l'etapa infantil del primer biògraf de
Borja, sempre que considerem com un anacronisme literari el títol de marqués
que li atorga, atés que el marquesat de Llombai fou concedit a Francesc de Borja
alguns anys més tard.
LA CORT: FEBRES CÍCLIQUES
Joan de Borja, el III duc de Gandia envià el seu fill Francesc a la cort
on començà a servir l'emperador a partir de 1528. El 1529, a proposta de
l'emperadriu Isabel, es va casar amb una de les seues dames portugueses, Elionor
de Castro. El 1530 Francesc de Borja rebia el títol de marqués de Llombai. En
esta etapa de la cort (1529-1539) Francesc de Borja va presentar uns episodis de
febres cícliques, segons Vazquez (1586). El biògraf ens descriu un Borja que amb
motiu de la seua malaltia rep la consideració de l'emperador i de la noblesa
cortesana, i que cerca les lectures espirituals deixant de banda els llibres mundans.
Estando en la corte adolesció de una grave enfermedad y peligrosa de fiebres
contínuas. Y, aunque escapó del peligro, no escusó la quartana, que con rigurosos
accidentes le duró muchos meses...
...Y yendo al campo, quartanario, holgava de salir en litera por ir, recogido, leyendo
un Evangelio o epístola de san Pablo o alguna devota omilía de san Juan Chrysóstomo
u otro antiguo intérprete de la divina Escritura, de la qual ya començava a sacar
conceptos y consideraciones (e)spirituales.
...Curávale en esta enfermedad y en la quartana un médico del emperador, llamado
el doctor Villalobos, bien conoçido por sus letras y por sus donayres en España.
Y un día le tomó el pulso, estando con la quartana, y conoció que el humor que
la causava o era acabado o se acabaría muy presto. Y dixo al marqués: -¿qué me
manda VS en albricias si le doy una alegre nueva, que no le verná (sic) más
quartana?
Dijo el marqués: Asseguradme vos eso y pedid lo que quisiérades.
-Pues yo me contento, dixo el médico, que si no acude más quartana VS me dé
un plato d(e) este aparador (Estava una rica baxilla de plata puesta en el aparador).
-Yo os lo prometo, dixo el marqués.
Bolvió al quarto día el médico, a la hora que solía acudir el accidente, y halló al
marqués contento porque se sentía con tanta mejoría que le parecía estar sin
355
calentura. Y dixo al doctor: - Creo que havéis ganado el plato, pero más gano yo
si estoy libre.
Tomóle el pulso Villalobos y conoció que havía calentura, pero era tan poca que
casi se escondía dentro de las venas y no se conoçía.
Preguntó el marqués: - ¿qué dezís, doctor; tengo calentura?
Respondió el médico, suspirando con buen donayre: - “amicus Plato (sic), sed
magis amica veritas”; - VS tiene calentura, tanta quanta, y yo he perdido el plato.
-No perderéys, por cierto, dize el marqués riyendo (sic), - antes llevaréys dos en
lugar de uno; y hízole llevar a su casa dos platos de su aparador, alegrándose de
la gracia dicha de repente y mucho más de la fidelidad y verdad del médico, que
quiso más privarse del interesse que tan a su salvo podía llevar, si quisiera dissimular
la calentura, que negar la verdad que él sólo, con su arte, conocía.
L'anècdota, com era previsible, deixa en bon lloc metge i pacient. Al
marge de la major o menor versemblança, cal remarcar el protagonisme del Dr.
Villalobos, per tractar-se d'un personatge rellevant. Francisco López de Villalobos
pertanyia a una família de jueus conversos, originària probablement de la població
homònima a l'actual provincia de Zamora. Va nàixer el 1473-74, al si d'una
família de metges (son pare i el seu avi ho van ser) protegida pels marquesos
d'Astorga. Estudià a Salamanca i començà l'exercici de la medicina a Zamora,
passant després al servei del duc d'Alba i entrant a la cort de Ferran el Catòlic,
on va gaudir de gran prestigi, assistint al rei fins la seua mort. Posteriorment
formà part dels metges de la cort de Carles V amb alts i baixos fins la retirada
definitiva al voltant de 1542. Estava vell, cansat i probablement afectat per la
mort de l'emperadriu a la qual havia servit. Va morir al voltant de 1549. Villalobos
fou un humanista, coneixedor profund d'Aristòtil de qui va traduir algunes obres.
Autor del Sumario de la medecina, obra publicada el 1498 que sintetitza, en vers,
el Canon d'Avicena i que conté un apèndix, Tratado sobre las pestíferas buvas,
considerat com una de les primeres descripcions de la sífilis (López Piñero, 1973;
Lain, 1982, ). Estudiós de Plini, va publicar uns comentaris al llibre II editats el
1524. Traductor del Anfitrión de Plaute i autor d'un glossari en prosa a diversos
poemes, sobre qüestions de física i ètica, titulats Problemas naturales y morales.
Villalobos va escriure també una sèrie de cartes llatines i castellanes que permeten
un seguiment biogràfic i ens ofereixen el retrat d'una personalitat polièdrica, de
vegades contradictòria, que amaga un probable caràcter melancòlic sota una
356
5
enlluernadora capa festiva i humorística.
Sembla clar que Villalobos va diagnosticar i tractar la malaltia de Borja
descrita pel seu biògraf. La repetida al·lusió a les quartanes o a l'estat quartanario
del pacient remarquen el caràcter cíclic del procés febril. Els episodis febrils cíclics
de quartanes o tercianes són típics de paludisme o malària, malaltia causada per
un paràsit del gènere plasmodium. Hui sabem que les quartanes (febre cada 4
dies) són ocasionades pel plasmodium malariae, mentre que el vivax i ovale
causarien les tercianes (febre cada tres dies), d'acord amb la distinta duració de
la fase eritrocitària que és de 72 hores en el primer i de 48 hores en els altres
6
dos. Sols hi ha una darrera varietat coneguda, el falciparum, que es comporta de
forma més irregular respecte a la periodicitat febril. La malària es una de les
malalties infeccioses més antigues. Hi ha descripcions concordants a l'antiga
Xina i India. Textos hipocràtics i dades posteriors indiquen la probable presència
del paludisme en època grega i romana (Carter, 2002; Cox, 2002). Es clar que
no totes les tercianes i quartanes diagnosticades per la medicina galènica
correspondrien a malària però en molts casos sí que es probable. Al segle XVI
la malaltia hi era. Ningun estrat social estava exempt. El mateix emperador Carles
V sembla que va morir de paludisme (De Zulueta, 2007). Més encara, un estudi
recent de Forniaciari (2010) ha permès detectar, per tècniques
paleoimmunològiques, el plasmodium falciparum en ossos humans de quatre
membres de la família Medici, confirmant les dades històriques que assenyalaven
7
la seua mort per malària. ¿Va ser la quartana de Borja un paludisme per
plasmodium malariae? Es possible. A més a més, Borja va patir crisis de quartanes
8
en altres moments de la seua vida, circumstància compatible també amb aquest
tipus de plasmodium que pot causar recidives febrils al cap de molts anys d'infecció
silent (Fairhurst, 2010). És evident que Borja va superar aquelles quartanes.
5
La figura de Villalobos ha estat motiu de diverses biogràfies i estudis. Hem utilitzat especialment els treballs
de A. M. Fabié (1886) i J. Arrizabalaga (2002).
6
La quartana suposa un dia amb febre i dues sense febre mentre que a la terciana les crisis febrils alternen, un
dia si i l'altre no. La denominació de quartana i terciana vindria per considerar l'accés febril de referència com
a dia ú amb la qual cosa la següent crisi seria el dia quatre per a la quartana i el dia tres per a la terciana.
7
8
Tots ells coetanis de Francesc de Borja, tres dels quals van morir el 1562 i un el 1587.
MB III: 128-130 (Francesc de Borja al padre Ignacio de Loyola, Vergara 6 de desembre de 1552: “Después
de aver escrito á V. P. como me dexaron mis quartanas, me bolvieron...”)
357
Desconeixem però si l'ajuda de Villalobos va influir o no en la curació. No és
probable que el prestigiós metge puguera disposar en aquell moment dels derivats
de la quina que més tard es va difondre per Europa (López Piñero, 1992). Sí que
podria haver utilitzat algun dels molts productes botànics antimalàrics coneguts
durant el renaixement, l'eficàcia dels quals, encara que dubtosa, esta pendent
d'estudis definitius (Adams, 2011).
CATALUNYA: DE L'OBESITAT A L'APRIMAMENT
El dia 1 de maig de 1539 moria l'emperadriu Isabel. Borja acompanyà
el cadàver a Granada on va obrir el fèretre, i, probablement impressionat per
aquells esdeveniments, va voler retirar-se del món. Segons Vázquez (1586), Carles
V, al conèixer les seues intencions li va dir: «Y ni sois ta viejo ni tan enfermo
ni tan viajero que os aya de dar enfado el tracto de la gente ni tampoco la vida
[que] havéis hecho ha sido tan rota que pida essas reformaciones y retiramientos.»
L'emperador l'envià de virrei a Catalunya amb un complet programa per fer
9
present la seua autoritat . Portava recomanacions especials de repressió del
bandolerisme, control de les bandositats nobiliàries, defensa de les costes i de la
frontera nord i un llarg etcètera que incloïa qüestions administratives, sanitàries
o de moralitat monacal, entre altres. Borja es va posar prompte a la feina. En eixe
període, entrà en contacte amb tres clergues que l'influiran notablement. Per una
banda el llec franciscà, Juan de Tejeda i, per altra, dos jesuïtes que seran clau en
el seu canvi de vida, els pares Antonio Araoz i Pedro Fabro. En aquest context,
els biògrafs coetanis ens conten que Borja arribà a Catalunya molt engreixat però,
a conseqüència d'uns dejunis extrems, de motivació religiosa, començà a aprimar
ràpidament. El seu confessor atribueix les privacions penitencials a la voluntat
de compensar els excessos alimentaris anteriors, guanyar temps per dedicar-lo
a l'oració i acabar amb l'excessiva grossària. ¿Què hi ha de cert? És indiscutible
el fet que l'obesitat, adquirida a l'època de la cort li causava problemes, tant que,
a la Provença, li va impedir acompanyar l'emperador a la batalla per no poder
suportar l'armadura. La grossària arribà a ser tan extrema que li van fabricar una
taula a mida on poder encaixar el seu ventre. ¿Quan començà el procés
d'aprimament?. Vázquez (1586) asenyala el 1540, «Havía començado el año de
9
Borja substituïa en el càrrec de virrei o lloctinent de Catalunya a Fadrique de Portugal, anterior arquebisbe
de Saragossa que va morir el 1539. Vegeu B. Canellas (2010: 17).
358
40 a ayunar el adviento de la regla de san Francisco...» A partir d'eixe moment,
segons el biògraf, Borja extremaria els dejunis de forma que passaria un any
sencer menjant una sola vegada al dia «...una escudilla de hyervas o de lantejas
con una revanada de pan pequeña y un vasito de agua.» Tanmateix, el 14 de
10
març de 1542, el propi marqués de Llombai contava a Francisco de los Cobos :
«certifico á V. S. que tengo harta necesidad de descansar, según me han hecho
andar estos delados por las montañas á pie y armado, y después de comer. ¡ Vea
11
V. S. qué cosa para mi barriga!. » Per tant, el 1542, Borja continuava arrossegant
el seu ventre en la persecució de bandolers. Encara que les dates aportades per
Vàzquez (1586) són bastant imprecises, queda clar que, en algun moment de
l'etapa catalana, el virrei començà a aprimar tan dràsticament que «...deshechas
las carnes, quedó el cuero del cuerpo tan floxo y fofo que parecía quitado de un
cuerpo embalsamado y tan arrugado como lo está un cuero después de vaçiado.»
El procés, duraria un any i li portaria conseqüencies patològiques. Així, continua
el biògraf:
...las muelas todas se le cayeron de la boca en pocos días y el estómago se estragó
y el pecho se debilitó en tanta manera que era impossible digerir el carnero. ...Con
esta estrechura de viandas y con las cosas ya dichas se ensangostaron las vías y
intestinos, no recibiendo su alimento necessario, y criáronse en el estómago unas
violentas crudezas y encerrávase un viento tan furioso que, para haverle de expeller
por la boca, cada día estava como rebentando dos horas; dava arcadas con estallido
y violencia mortal, con admiración y espanto de los médicos, que no oyeron ni
leyeron tal género de enfermedad.
....Dezian los médicos que havía, con sus excessivas penitencias, estragado la mejor
salud y complexión que habían visto
Alhora de considerar les circumstàncies personals de Borja en aquell
moment, es evident que hi ha un fort contrast entre la versió dels biògrafs antics
i la que ens ofereixen els documents de l'etapa de virrei (De Dalmases, 2002:
52-53). Els primers ens presenten un personatge de religiositat extrema,
absolutament centrat a l'oració i la penitència fins el punt d'emmalaltir, mentre
que a la correspondència veiem un home enfeinat en les obligacions del càrrec
10
Secretari universal de Carles V.
MB II: 390-391 (Marqués de LLombay a Cobos, Barcelona 14 marzo 1542).
11
359
amb escasses referències a la seua salut. En cartes de febrer del 1542, el lloctinent
12
contava una lleugera indisposició per febre. Un any després, relatava un quadre
probablement més llarg, que no li impedia continuar la tasca de govern però que
li obligava a realitzar reunions a la seua pròpia casa.
Yo he estado toda esta pascua en la cama con ruyn disposición, y dos dias los hize
venir a mi posada para tomar apuntamiento con ellos, y el segundo estuvieron
presentes el duque de Cardona y almirante de Nápoles, y con el trabajo que digo,
y prometer yo de ayudar de mi casa á lo que se gastare, se ha tomado resolución
en lo de los fossos y terraplenos.
Això li contava Borja a Carles V, el mateix dia que faltava el duc Joan.
13
El fill, Francesc, s'assabentaria al cap d'uns dies de la mort de son pare. Un mes
després, la malaltia li permetia eixir de casa per visitar les obres de fortificació
14
de la costa. Resumint, Borja a l'etapa de Lloctinent de Catalunya va experimentar
un canvi dràstic del seu estil de vida. De la placidesa sedentària cortesana va
passar a les tensions i la preocupació del virregnat. Si afegim la creixent introspecció
religiosa amb la tendència penitencial, probablement desencadenada per la mort
de l'emperadriu i estimulada pel franciscà Tejeda, podrem entendre els canvis
psicofísics que se'n poden derivar. Per les dades que ens han arribat, no sembla
presentar malalties greus, però sí un aprimament dràstic que probablement
esdevingué el darrer any (1542-1543). Sense descartar altres malalties orgàniques
de les que no tenim constància, es probable que presentara una dispèpsia flatulenta
en la que podria haver influït el canvi dietètic sever. No podem menysprear
tampoc un hipotètic factor d'estrés, condicionat per la feixuga responsabilitat del
càrrec.
BORJA JESUÏTA: UN INFORME MÈDIC
El juny de 1546, Borja va entrar a la companyia de Jesús. Feia uns dos
mesos que havia mort l'esposa Elionor de Castro. El 1543 tota la família havia
arribat a Gandia per prendre possessió del ducat. L'estada, que inicialment anava
12
MB II: 373-378 (Marqués de Llombay a Cobos, Barcelona 19 febrero, 1542) i MB II: 373-378 (Marqués de
Llombay a Carlos V, Barcelona 24 febrero, 1542).
13
MB II: 434-436 (Marqués de Llombay LL a Carlos V, Barcelona 9 enero, 1543).
14
MB II: 445-447 (Duque de Gandia a Carlos V, Barcelona 8 febrero, 1543).
360
a ser curta, es va allargar a causa del fracàs del retorn a la cort. Carles V havia
proposat al matrimoni Borja-Castro els càrrecs de cambrer i cambrera majors de
la princesa Maria (futura esposa de Felip II), però les pressions de la cort portuguesa
van impedir que el nomenament es fera efectiu. A l'època gandiana la salut de
Borja va ser, en general, bona. Així ho corrobora el jesuïta Andrés de Oviedo
quan li remet a Ignaci de Loyola la fitxa personal del duc, després d'haver fet els
vots: «La edad suya será hasta treinta y seis años. Tiene complexión sana, aunque
algo suele ser sentido de la gota, pero no es mucho y es pocas veces. Su ingenio
15
es grande, y muy hábil para las letras.» Borja no perdia el temps i començà a
realitzar una sèrie d'obres. A Gandia, el bastiment de la muralla, la millora de
l'hospital, la construcció del col·legi jesuïta (després universitat) i, a Llombai,
16
l'edificació del convent de dominics. Finalment, l'u de febrer de 1548 va fer la
professió solemne de fe i el 30 d'agost de 1550 ixqué de Gandia cap a Roma.
L'ascens al si de la Companyia va ser ràpid. Després que Ignacio de Loyola frenara
l'excessiva tendència contemplativa i eremítica de Borja, li encomanà la tasca de
Comisari d'Espanya i Portugal que es va fer efectiu el 7 de gener de 1554. Es
tractava d'un càrrec nou que probablement va molestar a alguns jesuïtes mes
veterans, com Araoz, que veien com un nouvingut els passava per davant.
El febrer de 1558, Borja encarregà un informe mèdic per justificar la no assistència
a la congregació general dels jesuïtes, convocada per elegir el successor del primer
17
general de la Companyia. Vejam el text complet:
Considerando la gran flaqueza y posibilidad suya, y una multiplicación general
de ventosidades gruesas, que provienen de abundancia de humores ácidos y
viscosos en el estómago y vientre, de donde nacen los síntomas o accidentes. El
primero es dificultad grande en el hacer cámara por la obstrucción que hacen en
las tripas las dichas ventosidades. El segundo, grandísima dificultad en la respiración
por la elevación o compresión que hacen hacia arriba en el secto transverso, y esta
es algunas veces con tanta fuerza y copia de ventosidad que teme ser ahogado, y
con gran dificultad se libra y expelle de dichas ventosidades; y por la gran flaqueza
de carne y virtud universal con que se ha curado la cura y remedio de esto no ha
15
MB II: 691-693 (Andrés de Oviedo a Ignacio de Loyola, Gandia 22 septiembre 1546).
Vázquez (1586), La Parra (1998), García Hernán (1999), De Dalmases (2002).
17
Ignacio de Loyola moria el 31 de juliol de 1556.
16
361
sucedido, antes empeorar algunas veces, porque junto con tener su reverencia el
estómago frio y húmedo tiene el hígado así destemplado y caliente, de cuya
contraoperación resulta la mayor parte de la dificultad de su cura. Así en las
pasiones dichas antiguas como en la que ahora de nuevo curamos, que es un ardor
de urina, en el cual también se han hecho los beneficios que nos ha parecido
convenir, y sin que se remedie tanto, a los menos que como queríamos y convenía
por haber de hacer la dicha jornada. Y en si considerando el trabajo y peligro en
que ponen de ordinario a su reverencia los malos viajes, y que el que ahora se
comienza con el movimiento y trabajo del camino, podría venir a hacer escoración
y llagas en el camino de la urina, y en poco tiempo mucho peligro. Y más que su
reverencia está recién convalecido de una grave y aguda fiebre pestilente que al
fin del estio pasado tuvo con accidente comatoso, o de modorra que llaman, de
que estuvo en el último peligro. Por lo cual todo, nos pareció que con ninguna
prevención ni buen orden se podría su reverencia en hacer jornada tan larga sin
que le fuese dañoso harto a la salud y sospechoso de peligro en la vida, especialmente
que aunque la comienze en tiempo frio o templado la ha de acabar en caliente y
destemplado por el espacio que le han menester a llevar sus enfermedades
L'informe és un interessant document de la medicina galènica que acaba
contraindicant taxativament el viatge de Francesc de Borja a Roma. Esta conclusió
final la basa en una sèrie de patologies observades en el pacient. En primer lloc,
unes alteracions d'origen abdominal i de tipus flatulent (ventosidades) que arriben
a causar-li problemes respiratoris per compressió del diafragma (secto transverso)
i que tindrien un caràcter crònic (pasiones dichas antiguas). A continuació un
procés urològic actual (ardor de urina) al que s'afegiria finalment una situació de
debilitat important (gran flaqueza), probablement com a resultat de la situació
de convalescència en la que es trobava el comissari jesuïta. Recentment havia
patit una grave y aguda fiebre pestilente que l'havia portat a les portes de la mort.
El quadre, que li va ocasionar greus alteracions de la consciència (con accidente
comatoso, o de modorra), és, amb quasi absoluta seguretat, el mateix que ens
descriu el seu confessor (Vázquez, 1568): «Pero antes de llegar a la ciudad de
Évora cayó enfermo de una tan rezia modorra y fiebre pestífera, que le llegó casi
al hilo de la muerte y los médicos que le curavan en el collegio de Évora le davan
por muerto y, como a tal, le lloravan.»
¿Quina greu malaltia havia patit Borja a Portugal? És evident que la
febre tenia un comportament epidèmic (pestilente) la qual cosa ens suggereix un
362
procés infecciós de fàcil contagi. Això ve també corroborat pel fet que el mateix
Dionisio Vázquez, que l'acompanyava en aquella ocasió, també va patir la malaltia;
«...y lo mesmo ha tenido el P. Dionysio que anda conmigo, » va escriure Borja
18
a Laínez. La crisi esdevingué pel setembre i octubre del 1557, com refereix a
la mateixa carta. La correspondència del pare Francesc ens corrobora que va ser
una malaltia greu i febril amb alteracions de la consciència: «tertianas dobles,
19
que me sacaban de todo juicio». Tant els metges de l'informe com Vázquez
parlen de modorra, característica atribuïda posteriorment a diverses malalties com
el tifus exantemàtic (fiebre punticular, tabardillo) i la febre groga (vòmito negro).
20
A principis del segle XVI, Gaspar Torrella va descriure una nova malaltia al seu
Consilium de Modorrilla (1505) que tenia caràcter febril i epidèmic, amb afectació
neurològica important, que va causar gran mortaldat als regnes hispànics. Era,
probablement, la mateixa patologia comentada per Amatus Lusitanus el 1554
quan parlava d'allò que els espanyols anomenen malum de modorra o modorrilla
(Arrizabalaga, 1985-86). El síndrome encefalític seria patent a la modorra i
característic també de la fiebre punticular (tabardillo), però esta última presentaria
una florida erupció cutània o exantema (pintas) que no trobem en les descripcions
de la modorrilla o modorra. La febre punticular fou descrita per Fracastoro a partir
d'una epidèmia esdevinguda a Itàlia pel 1528 i per Luis de Toro en una altra de
la península Ibèrica que ocorregué el 1557. Tant una com l'altra eren processos
febrils acompanyats d'exantema i d'estupor, compatibles amb el tifus exantemàtic,
malaltia epidèmica causada per la rickettsia prowazekii i tramesa pel poll humà
(Raoult, 2006). Altra possibilitat és que el quadre que va patir Borja fora una
encefalitis letàrgica relacionada amb un virus gripal (Hernández, 2010). Pel 1557,
21
hi han descripcions d'epidèmies atribuïdes a tifus exantemàtic i també a grip.
Era precisament l'any que Borja va estar tan greu. En qualsevol cas, falten dades
per proposar hipòtesis més sòlides. Allò que queda clar es que Borja, segons
l'informe, presentava una convalescència de la febre pestífera i també sofria les
18
MB III : 313-319 (Borja a Laínez, Plasencia noviembre 1557).
Ibidem.
20
Metge valencià (prop 1452-prop 1520) vinculat a la cort romana dels Borja al servei d'Alexandre VI i autor
de diversos escrits entre els que destaca el Tractatus cum consiliis contra pudendagram seu morbum gallicum,
una de les primeres descripcions de la sífilis.
21
Segons Villalba (1802 ) el 1557 inicià una epidèmia de fiebre punticular fins el 1570 que començà a mitigar.
Per la seua banda, Malheiro (1921 ) cita un episodi de grip el 1557 procedent d'Àsia que arribava a Espanya
després de passar per Turquia i Itàlia. Vegeu també Betrán (2006: 55-56)
19
363
seues flatulències cròniques i unes molèsties urinàries que ell mateix confirma,
afegint-ne fins i tot alguna més :
Pediré sólo el ayuda de los santos sacrificios de v.r. para llevar con menos pena
la que corporalmente suelen dar los dolores de esta enfermedad, a los cuales
acompaña a ratos el trabajo y escocimiento de la urina...
...mis enfermedades andan contrapesando esta casa vieja. Hoy hace 19 días que
la gota me tiene acorralado en la cama, y aunque he comenzado un poco a
22
levantarme, no es de manera que sea señor de dar muchos pasos.
Sembla com si el pare Francesc es carregara de raó per reforçar la decisió
de no anar a la congregació general. Els motius de salut semblen consistents.
¿Eren els únics?. Potser no. A principis de 1557, prou abans de la greu malaltia
23
de Portugal, ja havia manifestat la seua voluntat de no acudir a la reunió. Cal
recordar que en aquells moments hi havia problemes polítics greus que dificultaven
el viatge a Roma (De Dalmases, 2002: 128-132). Felip II estava en guerra contra
el papa, la qual cosa li podia plantejar a Borja un conflicte de fidelitats. Sorprén
també el mateix fet que el comissari d'Espanya i Portugal precisara un informe
mèdic per justificar les seues malalties. En realitat, fa la impressió que les
successives incidències patològiques li van assenyalant un camí que ell ja tenia
prèviament traçat.
El redactors de l'informe van ser els doctors Martín Santacara i Pedro
24
Gàlvez. Martín Santacara (o Santa Cara) figura al llistat de servidors de la cort
de Carles V com a metge de la casa de Castilla del emperador i de la reina Joana,
en lloc del difunt doctor Tudela, des del 10 de setembre de 1534 fins el 1556,
quan va passar a la casa del príncep Carlos, encara que després fou nomenat per
al servei de Joana d'Austria. Fou protomedico de Navarra i va assistir a la reina
Joana en els darrers instants de la seua vida, embalsamant el seu cos. A més a
més, Santacara, el nom del qual vindria d'una població de Navarra, tenia bens
25
a Olite que va oferir a Ignaci de Loyola per a la Companyia. L'informe mèdic
es produeix el febrer de 1558, tres anys després de la mort de Joana la boja i de
22
MB III: 361-362 (Borja a Laínez, Valladolid 13 marzo 1558).
MB III: 274-275 (Borja a Laínez, Alcalá enero 1557).
24
Vegeu MB VII: 84-85.
25
Comenge (1845), Larregla (1952), Martínez Millán (2000).
23
364
26
l'entrada de Joana d'Àustria a la Companyia. Francesc de Borja va ser confessor
de les dues i va assistir espiritualment la reina Joana la boja en els darrers moments
de la seua vida. Aquest entramat de relacions explicaria un fàcil contacte i la
suficient confiança de Borja respecte a Santacara per tal d'encarregar-li l'informe.
D'altra banda, sabem que el Doctor Pedro Gálvez fou nomenat Metge de Cambra
amb 60.000 maravedís de sou el 13 de maig de 1554 i que va morir l'u de
setembre de 1590 (Iborra, 1886). Martín Santacara tenia, en el moment de
l'informe, al voltant de 73 anys, mentre que Pedro Gálvez era probablement prou
més jove. ¿Quin grau de contacte i confiança hi havia entre Gálvez i Borja? No
ho sabem. És possible que participara en l'informe per decisió directa de Francesc
de Borja o, tal volta, fora suggerit per Santacara.
OBJECTIU: MORIR A ROMA
Era l'hivern de 1572. Borja tornava cap a Roma després d'un viatge
27
diplomàtic. Havia acompanyat al cardenal Alexandrino en la missió ordenada
pel papa. Els objectius d'influir en polítiques matrimonials i d'aconseguir més
compromisos contra el turc van fracassar. Ni la cort portuguesa ni la francesa
estaven disposades a seguir les indicacions papals i Felip II ja participava de la
Santa Aliança. A més a més, els esdeveniments es van precipitar i, a Madrid, la
comitiva papal rebia la notícia de la victòria de Lepant. Borja era el tercer general
dels jesuïtes des de feia 7 anys, quan va substituir Laínez. Enrere havien quedat
temps difícils d'intrigues contra ell i amenaces inquisitorials. Els anys de generalat
havien estat intensos treballant per l'expansió i tenint cura de l'espiritualitat i de
la formació dels membres de la Companyia. Borja es trobava cansat però havia
obeït les ordres papals i la missió estava complida. En arribar a la Provença va
suportar un fred intens i es posà malalt. Comenta Vázquez (1586) que «Era el
rigor del frío como de tal tiempo y lugar se puede pensar y, acaso, se havía
levantado un viento cierzo, que le penetró y desordenó el estómago y estragó la
salud de tal manera que allí, luego, le salteó un horrible accidente de frío y
calentura.» Hi havia neu pel terra. Per arribar a Torí calia travessar el pas de
26
Joana d'Austria, germana de Felip II era jesuïta en secret amb el pseudònim de Mateo Sanchez.
Es tractava de Miguel Bonelli, nomenat Alexandrino pel seu origen prop d'Alessandria al Piamont, vegeu
De Dalmases (2002: 230-231).
27
365
28
Moncenisio que es va fer amb enormes dificultats. Borja anava en andes amb
una cadira coberta. El rector del col·legi de Torí , pare Aquiles Gagliardi, va acudir
a rebre'l amb un metge enviat pel duc de Saboya. De Torí arribà a Ferrara,
navegant pel riu Po amb una barca enviada pel duc Alfons II d'Este. Allí, per la
mala salut, va estar més de quatre mesos (19 d'abril a 3 de setembre). Va rebre
la notícia de la mort del papa Pius V i la proclamació de Gregori XIII. El 6 d'Agost,
el secretari Polanco va informar a Nadal que Borja estava millor i pensava seguir
viatge, però el duc de Ferrara volia que abans es celebrara junta de metges . (De
Dalmases, 2002: 235-236). El 3 de setembre va marxar novament arribant a
Loreto un poc recuperat. Però, segons testimoni del germanastre Tomàs que
l'acompanyava «Llegado a Maçerata començó a enflaquecerse el pulso,...i ansí,
vino desde allí siempre empeorando y faltando la virtud tan apriesa, que a mí me
hizo temer mucho no se nos muriese en el camino. » Per fi, com era la seua
voluntat, va arribar a Roma el diumenge, vespra de San Miquel. Moria al voltant
de la mitja nit del 30 de setembre amb les facultats mentals conservades fins
última hora. Li faltava un mes per complir els 62 anys. Tomàs de Borja ens aporta
dades fonamentals per a entendre les possibles causes de la malaltia final i mort
del tercer General de la Companyia de Jesús:
Hizelle embalsamar y depositar en medio de los dos Generales... Sólo dire de
como en toda su vida [no] fue entendida su enfermedad, pues que siempre fue
curado del hígado y del bazo, los cuales se le hallaron tan sanos como de un
cabrito; sólo en los livianos tenía una apostemación grandíssima, de los cuales
le sacaron más de dos açumbres de podre, sin que nunca huviesse dado señal en
29
toda su enfermedad exterior, por donde se entendiesse.
La descripció del germà de Francesc de Borja deixa ben clar que hi
havia una col·lecció purulenta en els pulmons (livianos). Si la quantitat de pus
30
arribava o no als quatre litres que suposen aproximadament dos azumbres no
28
Pas dels Alps que travessa el massís del Mont Cenis, ruta històrica per passar de França a Itàlia fins el segle
XIX. Es creu que va ser utilitzada per Aníbal.
29
Per a la tornada a Roma de Borja hem seguit el relat de De Dalmases (2002), pp 235-238 que conté la
transcripció de la carta de Tomàs de Borja a Carlos de Borja, Roma, 2 octubre 1572 (Archivo Histórico
Nacional, Toledo. Osuna carpeta 13, n 6).
30
Un azumbre equival a 2.016 ml.
366
ho sabem exactament. No hi ha constància de si es va mesurar o no el material
evacuat. En tot cas, sembla que es tractava d'un volum important. Les possibilitats
diagnòstiques, per tant, es centren en un gran abscés pulmonar o un empiema,
complicacions que poden tindre diverses etiologies. Una de les més probables
seria l'existència d'una pneumònia prèvia que cursara de forma crònica i que
desenvolupara finalment un empiema amb abscés previ, o no, atés que les dues
evolucions son possibles. Cal recordar que a l'època preantibiòtica molts ancians
morien per pneumònia, malaltia que causava una gran mortalitat en la població
general (Farreras-Rozman, 1972:726-773). Sense descartar altres hipòtesis o
l'existència de malalties de base, pensem que esta va ser la causa del procés final
i mort de Francesc de Borja. La carta de Tomás de Borja traspua un cert ressentiment
cap als metges que no van saber entendre la malaltia del germà Francesc i ens
ofereix una pista de l'orientació diagnòstica anterior cap al fetge i la melsa, cosa
que contradiria el resultat de l'autòpsia. Alguna cosa de veritat hi hauria a l'opinió
de Tomás si tenim en compte que Agostino Mazzini l'havia diagnosticat, poc
abans de morir, de durezza di fegato (García Hernán, 1999: 244-245). Desconeixem
si hi havia hagut altres diagnòstics anteriors de patologia hepàtica o esplènica.
CONCLUSIONS
Francesc de Borja, malgrat la condició malaltissa atribuïda pels biògrafs
primitius, va morir prop dels 62 anys, una edat prou avançada per l'època. Les
fonts disponibles ens parlen de diverses malalties patides al llarg de la seua vida.
Hem fet èmfasi de cinc moments representatius de la seua cronopatologia. Francesc
de Borja va patir, cap als 12 anys, una malaltia llarga de la que ens han arribat
dades escasses. A la cort (1528-1539), en data incerta, el marqués de Llombai
va sofrir unes febres quartanes compatibles amb paludisme. Durant l'etapa de
lloctinent de Catalunya (1539-1543), Borja va passar de l'obesitat a l'aprimament
per un canvi radical d'estil de vida, que implicava una dieta rigorosa, en el context
d'una creixent introspecció religiosa i penitencial. L'aparició d'una sèrie de
símptomes digestius, sense descartar causes orgàniques desconegudes, podrien
atribuir-se al canvi metabòlic i a dispèpsies funcionals lligades, potser, a la tensió
psíquica i emocional inherents al càrrec. Durant l'etapa jesuítica, Borja va presentar
una malaltia greu amb perill de mort. La crisi esdevinguda a Portugal, pel setembreoctubre del 1557, fou causada per febres pestilencials amb episodi de modorra,
de difícil catalogació. El fet d'haver-se documentat epidèmies de tifus exantemàtic
367
i de grip en aquell any permet incloure estes dues entitats entre les diverses
etiologies possibles. Les dades però son insuficients per a una hipòtesi sòlida. Les
troballes de l'autòpsia, realitzada a Borja en el procés d'embalsamament del seu
cos, permeten aventurar que la possible causa de la mort va ser una col·lecció
purulenta pulmonar (empiema o abscés) de probable naturalesa infecciosa.
L'existència prèvia d'una pneumònia evolucionada podria ser una hipòtesi a
considerar. Evidenciem les dificultats i limitacions dels diagnòstics retrospectius
que queden oberts a noves hipòtesis.
La salut de Francesc de Borja va ser controlada per diversos metges,
alguns de clara notorietat. En el present treball, destaquem la figura de Francisco
López de Villalobos, humanista i metge de la cort, que va assistir de febres
quartanes al jove marqués de Llombai. Martín Santa Cara i Pedro Gálvez eren,
per la seua banda, dos metges cortesans, autors d'un informe de singular
importància que reflexa l'estat de salut de Borja a primers del 1558.
AGRAÏMENTS:
Aquest treball es deu a la incitació de Josep Piera a “mirar” allò de les
malalties de Francesc de Borja amb motiu de la presentació a Oliva de la seua
biografia novel·lada (Francesc de Borja el duc sant, Barcelona, Ed. 62, 2009). He
de donar les gràcies per les lectures crítiques a Santiago La Parra (historiador),
Vicent Olaso (historiador), José Luis Fresquet (historiador de la ciència) i als
meus companys, metges de l'hospital de Gandia, Concha Pellicer (pneumòloga)
i Ximo Martí (endocrinòleg).
368
BIBLIOGRAFIA:
Adams M.; Alther W.; Kessler M.; Kluge M.; Hamburguer M. (2011): «Malaria
in the Renaissance: remedies from European herbals from the 16th and 17th
century», J Ethnopharmacol 133 (2), pp 278-288.
Arrizabalaga J. (1985-86): «El Consilium de Modorrilla (Roma y Salamanca 1505):
una aportación nosográfica de Gaspar Torrella», DYNAMIS 5-6, pp. 59-94.
Arrizabalaga J. (2002): «Francisco López de Villalobos (c1473-c1549), médico
cortesano», DYNAMIS 22, pp. 29-58.
Barona J. LL. (1993): Sobre medicina y filosofia natural en el Renacimiento. València,
Seminari d'Estudis sobre la Ciència.
Batllori M. (1994): La família Borja. Obra completa vol. IV, València, Tres i Quatre.
Betrán Moya, JL (2006): Historia de las epidemias en España y sus colonias (13481919), Madrid, La esfera de los libros.
Canellas B. (2010): Francesc de Borja, lloctinent general de Catalunya, Simat de
Valldigna, La Xara Edicions.
Carter, R.; Mendis, K.N. (2002): «Evolutionary and historical aspects of the
burden of malaria». Clin. Microbiol. Rev. 15 (4), pp. 564-594.
Comenge, L (1845): Clínica Egregia, Barcelona, Imprenta Enrich.
Cox, F. E. G. (2002): «History of human parasitology». Clin. Microbiol. Rev. 15
(4), pp. 595-612.
De Dalmases C. (2002): El padre Francisco de Borja, Madrid, Biblioteca autores
cristianos.
De Zulueta J. (2007): «The cause of death of Emperor Charles V». Parassitologia
49, pp. 107-109.
Fabié A.M. (1886): Vida y escritos de Francisco López de Villalobos, Madrid, Imprenta
de Miguel Ginesta.
Fairhurst, R. M.; Wellems, T. E. (2010): «Plasmodium species (malaria) », dins
Mandell, J. E.; Benett, J. E.; Dolin, R. (ed.): Principles and practice of infections
diseases, Philadelphia, Churchill Livingstone-Elsevier.
Farreras, P.; Rozman C. (1972): Medicina Interna (8ª edición), Barcelona, Editorial
Marín S. A.
Fornaciari, G.; Giuffra, V.; Bianucci, R. (2010): «Identification of pathogens in
ancient skeletal series: the malaria of the Medici grand dukes (Florence, XVI
century)». Med Secoli 22(1-3), pp. 261-272.
369
García Hernán E. (1999): Francisco de Borja, grande de Espanya, Valencia, Institució
Alfons el Magnànim.
Hernández, J. (2010): «Epidemiología histórica de una enfermedad atlàntica: la
modorra». EsCan 54, pp. 95-111.
Iborra, P. (1886): «Memoria sobre la institución del Real Proto-Medicato, premiada
en el concurso de 1884, por D. Pascual Iborra.» Anales de la real academia
de medicina. Tomo VI. Cuaderno VI, 30 junio de 1886. Imprenta de J. Casano.
Madrid, 1943, pp 406. Disponible en :
books.google.es/books?id=QMl23t8oKFcC...)
Institutum Historicum Societatis Jesu (IHSI) (1894-1911): Sanctus Franciscus
Borgia, quartus Gandiae dux et Societatis Jesu Praepositus Generalis tertius,
(Monumenta Borgia) , vol. I-V, a cura de C. Gómez Rodeles, Madrid, A.
Avrial; G. López del Horno, (Monumenta Historica Societatis Jesu) [Versió
digital a Internet Archive]. //
Institutum Historicum Societatis Jesu (IHSI) / Generalitat Valenciana (20032009): Sanctus Franciscus Borgia, quartus Gandiae dux et Societatis Jesu
Praepositus Generalis tertius (Monumenta Borgia), vol VI-VII, a cura de
García Hernán E., València/Roma, Biblioteca Valenciana/ IHSI.
Laín Entralgo, P. (1982): Historia de la medicina, Barcelona, Salvat Editores
La Parra S. (1994): «Els Borja, ducs de Gandia», Afers. Fulls de recerca i pensament,
V:17, pp. 11-29
La Parra S. (1998) «Duc abans que sant», a L'Europa renaixentista (Simposi
internacional sobre els Borja), Gandia, CEIC Alfons el Vell, Tres i Quatre,
Ajuntament de Gandia i autors.
Larregla Nogueras S. (1952): «Aulas Médicas en Navarra. Crónica de un movimiento
cultural». Diputación Foral de Navarra. Institución Príncipe de Viana.
Disponible en: www.navarra.es/NR/rdonlyres/...296F.../AULASMEDICAS.pdf)
Lázaro Damas S. (2003): «Poder y mecenazgo nobiliario en Baza; Doña María de
Luna.» Péndulo IV, pp 203-262.
López Piñero, J. M. (1973): Medicina, historia, sociedad, Barcelona, Ariel.
López Piñero, J.M.; Calero, F.(1992 ): "De pulvere febrífugo Occidentalis Indiae"
(1663) de Gaspar Caldera de Heredia y la introducción de la quina en Europa.
València, Institut d'Estudis Documentals i Històrics sobre la Ciència.
Malheiro Madeira, A. H. (1921): A gripe. Estudio de epidemiologia (tesi doctoral).
Fac de Medicina do Porto.
370
Martínez Millán José, Dir (2002): La Corte de Carlos V. Los servidores de las Casas
Reales. Volumen IV, Madrid, Sociedad Estatal para la conmemoración de
los Centenarios de Felipe II y Carlos V.
Pastor Zapata, J. L. (1998): «El ducat de Gandia: la construcció d'un espai
senyorial», a l'Europa renaixentista. Simposi internacional sobre els borgia,
CEIC Alfons el Vell, Tres i Quatre, Gandia, pp. 233-270.
Raoult, D.; Walker, D. H. (2006): «Rickettsia prowazekii (tifus epidémico o
transmitido por piojos)», dins Mandell, J. E.; Benett, J. E.; Dolin, R. (ed.):
Enfermedades infecciosas principios y práctica, Madrid, Elsevier.
Ribadeneira P. (1592): Vida del padre Francisco de Borja que fue Duque de Gandía,
y despues religioso y III General de la Companyia de Jesús, Madrid, P. Madrigal.
Vàzquez, D. (1586): Historia de la vida del padre Francisco de Borja, tercero general
de la compañía de Jesús. Inèdit fins 2011 ( Edició crítica de Santiago La Parra
López: CEIC Alfons El Vell, Gandia, 2011).
Villalba, J (1802-1803): Epidemiologia española o historia cronológica de las pestes,
contagios, epidemias y epizootias que han acaecido en Espanya desde la venida
de los cartagineses hasta el año 1801, Madrid, M. Repulles.
WEBS
www.webdebaza.com/.../ini_ciud.html.
Trobades
Seminari d´Estudis sobre la Ciència
Ajuntament de Sant Vicent del Raspeig

Trobades - Departamento de Enfermería Comunitaria

Transcripción

Documentos relacionados

C o n t i n u a rem apostant pel nostre p ro j e cte de ciutat

10 raons per canviar de govern