Booklet
Transcripción
Booklet
570457bk Catalan:570034bk Hasse 17/8/07 12:13 PM Page 12 Jordi Masó Jordi Masó nació en Granollers (Barcelona). Estudió en el Conservatorio de esta ciudad con Josep Mª Ruera y con Josep Mª Roger, en la Escola de Música de Barcelona con Albert Attenelle y en la Royal Academy of Music de Londres con Christopher Elton, graduándose en el año 1992 con el DipRAM, máxima distinción de la academia. Ha sido galardonado con primeros premios en varios concursos nacionales e internacionales. Ha actuado en los principales festivales y auditorios de España y en la mayor parte de países europeos, tanto en recitales de piano solo como formando parte de grupos de música de cámara. Regularmente es invitado a actuar de solista con las principales orquestas españolas. Definido por el prestigioso crítico norteamericano Harold Schonberg como “un pianista sólido e inteligente”, Jordi Masó tiene un repertorio muy extenso que incluye música de todas las épocas y estilos, con una especial dedicación a la música del siglo XX. Su compromiso con la música contemporánea le ha llevado a estrenar obras que algunos de los más importantes compositores actuales le han dedicado. En el año 1993 comenzó una intensa actividad discográfica con la primera grabación mundial de la obra completa para piano de Robert Gerhard para el sello Marco Polo, que fue unánimemente elogiada por la crítica internacional. Entre los años 1997 y 2000 grabó para Naxos toda la música de piano de Frederic Mompou en cuatro discos, integral que también fue recibida con gran entusiasmo por las revistas especializadas, y que ha vendido más de 50.000 copias en todo el mundo. También grabó dos discos con música de Josep Soler y la integral pianística de Joaquim Homs en tres discos para Marco Polo. Su discografía para Naxos también incluye discos con música del compositor francés Déodat de Séverac y del italiano Mario Castelnuovo-Tedesco. En la actualidad está grabando para Naxos la integral pianística de Joaquín Turina. Desde 1996 es miembro del grupo de música contemporánea “Barcelona 216” (con el cual ganó el Premio “Ciutat de Barcelona” de música en el año 2000). Es profesor de piano en el Conservatorio de Granollers y en la Esmuc (Escola Superior de Música de Catalunya). Jordi Masó va néixer a Granollers. Va estudiar al Conservatori d’aquesta ciutat amb Josep Mª Ruera i Josep Mª Roger, a l’Escola de Música de Barcelona amb Albert Attenelle i a la Royal Academy of Music de Londres amb Christopher Elton i Nelly Akopian, graduant-se l’any 1992 amb el DipRAM, màxima distinció de l’acadèmia. Ha estat guardonat amb primers premis en diversos concursos de piano nacionals i internacionals. Ha actuat en els principals festivals i auditoris d’Espanya i en la major part de països europeus, tant en recitals de piano sol com formant part de grups de música de cambra. És sovint convidat a tocar de solista amb les principals orquestres espanyoles. Qualificat pel prestigiós crític nord-americà Harold Schonberg com a “un pianista sòlid i intel.ligent”, Jordi Masó tenim un repertori molt extens que inclou música de totes les èpoques i estils, amb una especial dedicació a la música del segle XX. El seu compromís amb la música contemporània l’ha portat a estrenar obres que alguns dels més importants compositors actuals li han dedicat. L’any 1993 va començar una intensa activitat d’enregistraments discogràfics en fer la primera gravació mundial de l’obra completa per a piano de Robert Gerhard pel segell Marco Polo, que va ser unànimement elogiada per la crítica internacional. Entre els anys 1997 i 2000 va enregistrar pel segell Naxos tota la música per a piano de Frederic Mompou en quatre discs, integral que també va ser rebuda amb un gran entusiasme per les revistes especialitzades, i que ha venut més de 50.000 còpies en tot el món. També va gravar dos discs amb música de Josep Soler i la integral pianística de Joaquim Homs en tres discs per Marco Polo. La seva discografia per a Naxos també inclou discos amb música del compositor francès Déodat de Séverac i de l’italià Mario Castelnuovo-Tedesco. En l’actualitat està gravant per a Naxos la integral de l’obra per a piano de Joaquín Turina. També ha enregistrat per les discogràfiques ASV, Stradivarius, Anacrusi, Columna Música, La Mà de Guido i Picap. Des de l’any 1996 és membre del grup de música contemporània Barcelona 216 (amb el qual va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona de música l’any 2000). És professor de piano al Conservatori de Granollers i a l’Esmuc (Escola Superior de Música de Catalunya). 8.570457 12 SPANISH CLASSICS The Catalan Piano Album MOMPOU VIÑES MONTSALVATGE GRANADOS BLANCAFORT ALBÉNIZ GERHARD C M Jordi Masó, Piano Y K 570457bk Catalan:570034bk Hasse 17/8/07 12:13 PM Page 2 The Catalan Piano Album This disc features a selection of works written by Catalan composers during the first decades of the twentieth century, a particularly fertile and stimulating period in the history of piano music in Catalonia. They were years of enormous stylistic diversity: on the one hand two internationally revered figures, Isaac Albéniz and Enrique Granados, provided a link with the Romantic tradition (their roots lying in the pianism of Chopin, Schumann and Liszt), while at the same time often incorporating into their music nationalistic elements taken from Spanish folklore (in the same way as figures such as Grieg, Dvořák, Smetana and Sibelius were inspired by the folk traditions of their respective countries). On the other hand, a growing admiration for the work of Richard Wagner led to the creation of an influential “Wagner Association” in Barcelona in 1901, its adherents including composers such as Enric Morera, Juli Garreta and Jaume Pahissa. Perhaps the most significant influence in those years, however, was French music, principally that of Claude Debussy and Maurice Ravel – clearly present in the works of Frederic Mompou and Manuel Blancafort – but also that of Les Six, the group of young composers who gathered around Erik Satie – Xavier Montsalvatge was a particular admirer of theirs. Some Catalan composers were also influenced by Stravinsky, who, on a visit to Barcelona, expressed his admiration for the music of Juli Garreta, and specifically for his sardanas (the folk dance of Catalonia, traditionally accompanied by a wind ensemble called a cobla). More marginal was the influence of the Second Viennese School, although Schoenberg’s nine-month stay in Barcelona – facilitated by his pupil Roberto Gerhard – was an historic event in Catalan musical life, as was the fourteenth Festival of the International Society for Contemporary Music (ISCM) in 1936, which saw the première of Berg’s Violin Concerto “To the memory of an angel”. Only months later, civil war broke out in Spain, and the subsequent post-war period was to mark a decline in the musical activity of the country. This recording begins and ends with music by Frederic Mompou (1893–1987), one of the most internationally recognised Catalan composers. Mompou was, however, an atypical composer, self-taught and an admirer of the 8.570457 music of Gabriel Fauré and Francis Poulenc. His music – intimate in character, refined and sparse (his stated aim was “to write works in which nothing is missing and nothing is superfluous”) – never flirted with the avantgarde and innovative compositional techniques (“first and foremost is the work, then the theory”). Being an excellent pianist, he wrote most of his music for this instrument. His collection of 15 Songs and Dances, inspired by Catalan folk tunes, were all written for piano except Nos. 13 and 15, originally for guitar and organ respectively. My piano version of Song and Dance No. 13 scrupulously respects Mompou’s 1972 original, except for some occasional changes in register. The Song is El cant dels ocells (The song of the birds), a traditional Christmas tune made famous by cellist Pablo Casals; the Dance recreates the song El bon caçador (The Good Hunter). One of the first performers of the works of Mompou was the pianist Ricardo Viñes (1875–1943), a friend of the composer and the man chiefly responsible for introducing his music to Parisian audiences. Viñes was undoubtedly one of the great virtuosos of the early decades of the twentieth century; dedicated to the music of his time, he boosted the careers of many young Spanish, French and Russian composers (he gave premières of works by Ravel, Debussy, Poulenc, Satie, Mussorgsky, Balakirev, Falla, Turina and Granados, among others). His only known piano compositions were published posthumously in 1945 by the Institut Français en Espagne under the title Quatre Hommages pour le piano (Four tributes for piano). To this collection belong the exquisite, elegiac miniatures En Verlaine mineur (à la mémoire de Gabriel Fauré) written between 1938 and 1939 and Menuet spectral (à la mémoire de Maurice Ravel) of 1937–38. Between 1927 and 1930 Josep María Ruera (1900–88) wrote his concert sardana, Tocs de festa (Festival Fanfares). A pupil of Enric Morera and Joan Lamote de Grignon, Ruera had a special talent for writing sardanas of a complexity and ambition unusual for the genre. He was also a notable composer in other areas, and his 3 Moviments simfónics (3 Symphonic movements) were premièred at the previously mentioned ISCM Festival in 2 essencialment per tú i per a tú”, va anotar Albéniz en una carta del 1907. Virtuós admirat a Europa i als Estats Units, Malats va compondre molta música pianística de saló, essent la Serenata espanyola la seva peça més popular. Ricard Lamote de Grignon (1899–1962) va estudiar amb el seu pare, el compositor i director Joan Lamote de Grignon, de qui va adquirir una sòlida formació. En la seva música, extraordinàriamente eclèctica, el propi compositor hi destacava la influència de Claude Debussy i Richard Strauss. El convent dels peixos és una miniatura decididament impressionista, d’enigmàtic títol, escrita probablement l’any 1945. Joaquim Serra (1907–1957) ha passat a la història de la música catalana pel seu extens catàleg de sardanes. Serra va ser un compositor d’extraordinari talent i el seu catàleg inclou música sinfònica, de cambra i una dotzena de magistrals cançons per a veu i piano. Les úniques aportacions al repertori pianístic foren la Dansa de 1931 i les 3 peces breus de 1932. A aquesta última col.lecció de miniatures pertany la suggestiva Cançó de bressol, molt pròxima a les sonoritats refinades i vaporoses de Mompou. També Enric Morera (1865– 1942) és recordat avui per les cèlebres sardanes. Morera va ser tanmateix un compositor molt prolífic –especialment en el gènere líric– i un professor molt respetat i influent. La Dansa nº1 – dedicada Blanche Selva – pertany a una sèrie de 3 Danses i posa de manifest una facilitat melòdica propera a Granados. Els exquisits Dos apunts van ser una de les primeres composicions de Robert Gerhard (1896–1970), potser el compositor català de més projecció del segle XX. Gerhard va compondre el primer apunt el Desembre de 1921 i el segon el Març de 1922, formant un díptic que cal interpretar sense interrupció i que revela una sorprenent afinitat amb les últimes músiques de Scriabin. Malgrat l’extrema brevetat de les dues peces, Gerhard devia estar satisfet del resultat ja que aquesta va ser una de les obres que va enviar a Arnold Schoenberg quan va sol.licitar ser admès en les seves classes a Viena. Agustí Grau (1893– 1964) és el compositor menys conegut pertanyent al CIC 11 (Compositors Independients de Catalunya), integrat per Mompou, Gerhard, Blancafort, Ricard Lamote de Grignon, Baltasar Samper, Eduard Toldrà i el pianista Joan Gilbert Camins. El grup va tenir una vida efímera a causa de les enormes divergències estètiques dels seus membres, però van arribar a celebrar un únic concert monogràfic el 25 de Juny de 1931 a Barcelona. Un any abans, el 1930, Grau va compondre la barcarola Tamarit, una obra de certa ambició, que fa ús en la seva secció central de cants populars d’inflexions mosàrabs provinents de les terres de Tarragona. Precisament a Tarragona va néixer Xavier Gols (1902–1938), pianista i compositor mort prematurament durant la Guerra Civil espanyola a causa d’una peritonitis. Ametllers florits, al lluny és la peça que obre la suite titulada De les terres altes, escrita el 1936 i última obra per a piano sol del compositor. En ella Gols es va basar en cants populars de la zona del Priorat (en la serralada del Montsant), que explica la menció de les “terres altes” en el títol de l’obra. En Ametllers florits, al lluny Gols utilitza la melodia popular d’aquesta regió Ara ve lo mes de Març, a la que aplica la seva peculiar harmonització de dissonàncies aspres. Joaquim Zamacóis (1894–1976) va ser molt popular en el mon musical català com a autor de llibres didàctics d’estudi obligat en els conservatoris catalans. La seva música, però, és pràcticament desconeguda, malgrat el bon ofici que presenta. La brillant Sardana forma part de la suite de cinc peces titulades Aiguaforts escrita l’any 1939. El disc acaba amb l’últim de la serie de dotze preludis que Mompou va compondre al llarg de més de trenta anys. Escrit el 1960, el Preludi nº12 és una peça desolada i obsessiva, pròxima a l’esperit de la Música callada –la indiscutible obra mestra del compositor i la seva creació més personal. S’interpreta aquí per primera vegada a partir de l’edició definitiva revisada el 2004 pel musicòleg Raül Benavides i publicada per l’editorial barcelonina Tritó. Jordi Masó Novembre 2006 8.570457 570457bk Catalan:570034bk Hasse 17/8/07 festival de la SIMC a Barcelona el 1936. No obstant, la carrera de Ruera, com la de tants altres compositors catalans, va truncar-se per la Guerra Civil espanyola i les seves tràgiques conseqüències: va perdre la seva esposa en el bombardeig de la ciutat de Granollers el 1938 i atravessà una postguerra marcada per necessitats econòmiques que reduirien la seva activitat creativa. Tocs de festa, concebuda segons confesió del propi autor com un homenatge a Stravinsky, és un excel.lent exemple de la “força exultant de la seva música” (en encertada expressió del pianista Josep Mª Roger, primer intèrpret d’aquesta lluminosa peça). Els Tres divertimentos sobre temas de autores olvidados (1941) va ser una de les primeres composicions de Xavier Montsalvatge (1912–2002). El compositor va utilitzar-hi melodies que va escoltar tocar a un amic que era músic ambulant. Segons va escriure en la seva autobiografia “vaig quedar enamorat d’aquestes inefables cadències i les vaig voler adoptar per a unes peces pianístiques amb harmonies politonals, pensant en el llenguatge que tan superiorment va aplicar Milhaud”. El segon Divertimento és una encantadora havanera, un ritme al que Montsalvatge va recórrer sovint en les seves primeres obres (un període que va denominar “antillà”). La Mazurka és la primera de las Escenas románticas que Enrique Granados (1867–1916) va escriure l’any 1904, una de les suites més substancials del compositor. Encara que Granados és justament cèlebre per les seves obres d’inspiració folklòrica espanyola (com Goyescas o las 12 Danses espanyoles), una gran part de la seva producció no presenta elements nacionalistes i està més propera a l’univers del piano romàntic de Schumann o Chopin. Aquesta melancònica i apassionada Mazurka conté el distintiu caràcter improvisatori de la millor música de Granados i les seves voluptuoses harmonies. La trajectòria de Joaquim Nin-Culmell (1908–2004) va ser una de les més cosmopolites entre els compositors catalans: format a Barcelona i París (on estudià amb Ricard Viñes, Alfred Cortot i Paul Dukas) va traslladar-se l’any 1938 als Estats Units, on residiria la resta de la seva vida. Entre 1956 i 1961 va compondre una extensa col.lecció de 48 Tonades basades en melodies populars espanyoles. Per aquest disc he seleccionat tres peces brillants que s’inspiren en danses de Catalunya. Joan Massià (1890–1969) va ser 8.570457 12:13 PM Page 10 un violinista prodigi format a Bruseles amb Alfred Marchot (alumne del llegendari Eugène Ysaye). En la seva joventut va formar un magnífic duo amb Blanche Selva –la pianista francesa responsable de l’estrena a París de la Suite Iberia de Isaac Albéniz– i durant alguns anys desplegaren una intensa i exitosa activitat concertística per tota Europa. Com a compositor, bona part de l’obra de Massià és destinada al piano –era un destacat pianista “amateur” i un bon improvisador. Compost l’any 1924, El gorg negre va ser la seva primera peça pianística, una petita joia d’intencions descriptives, escrita amb un llenguatge pròxim a l’últim romanticisme. Deu anys més tard, el 1934, Massià va escriure el Scherzo seguint el model dels Scherzi de Chopin: parts extremes de gran virtuosisme, una secció central –el Trio– més lírica i reposada, i finalitzant amb una Coda brillant. En aquesta obra ja són presents alguns dels trets característics propis de la música de Massià: ús de quintes buides, acords amb quartes i quintes paral.leles, fragments de politonalitat i girs melòdics que evoquen la música popular catalana. Manuel Blancafort (1897–1987) va ser amic íntim de Mompou, i les seves primeres obres reflexen clarament la seva influència. La Polka de l’equilibrista, però, és més propera a l’esperit desvergonyit del grup francès de Les Six o d’Igor Stravinsky. Inclosa a la suite de sis peces El parc d’atraccions, la Polka va ser estrenada amb gran èxit per Ricard Viñes, qui la va incorporar com a propina habitual als seus concerts. Abans de compondre la seva indiscutible obra mestra, la Suite Iberia, Isaac Albéniz (1860–1909) va escriure moltes peces de música de saló d’innegable encant com la barcarola Mallorca. Composta a Londres l’any 1890 (i publicada per Stanley Lucas, Weber & Co.), Mallorca és una peça de lirisme desbordant i, tot i que el compositor sempre va ser molt autocrític respecte la seva música anterior a la Suite Iberia, aquesta barcarola figurava entre les preferides del propi Albéniz. “Jo crec que la gent té raó quan segueix emocionant-se amb Mallorca”, comentà l’any 1909. “Jo hi noto ara menys ciència musical, menys idea gran, però més calor, llum de sol, gust d’olives”. Un dels primers intèrprets de la Suite Iberia d’Albéniz va ser el formidable pianista barceloní Joaquim Malats (1872–1912). “Aquesta Iberia dels meus pecats l’escric 10 Barcelona in 1936. However, Ruera’s career, like that of so many other Catalan composers, was cut short by the Civil War and its tragic consequences. He lost his wife in the bombing of Granollers in 1938 and after the war his creative activity was severely limited by the financial hardship in which he found himself. Tocs de festa, conceived as a tribute to Stravinsky, is an excellent example of the “exultant force of his music” (in the apt words of pianist Josep María Roger, who gave the première of this luminous piece). The Tres divertimentos sobre temas de autores olvidados (Three divertimentos on themes by forgotten composers, 1941) are one of the first works by Xavier Montsalvatge (1912–2002). In them, the composer used melodies which he had heard played by a friend who was an itinerant musician. As he wrote in his autobiography, “I fell in love with these ineffable rhythms and harmonies, and wanted to use them for a number of polytonal piano pieces, taking my inspiration from the idiom developed so wonderfully by Milhaud”. The second Divertimento is a charming habanera, a dance rhythm which Montsalvatge often used in his early “West Indian” period. The Mazurka is the first of the Escenas románticas (1904), one of the most substantial suites composed by Enrique Granados (1867–1916). Although Granados is justly famous for his works based on Spanish folk music (such as Goyescas or the 12 Spanish Dances), a large part of his output is not based on nationalist elements, being instead closer to the Romantic piano works of Schumann or Chopin. This melancholy, passionate Mazurka contains the distinctive improvisatory character and the voluptuous harmonies of the best of Granados’ music. The career of Joaquim Nin-Culmell (1908–2004) was one of the most cosmopolitan of all Catalan composers. Trained in Barcelona and Paris (where he studied with Ricardo Viñes, Alfred Cortot and Paul Dukas), in 1938 he moved to the United States, where he was to live for the rest of his life. Between 1956 and 1961 he wrote an extensive collection of 48 Tonadas based on folk tunes from all over Spain. For this album I have selected three sparkling pieces based on Catalan dances. Joan Massià (1890–1969) was a virtuoso violinist trained in Brussels by Alfred Marchot (himself a pupil of the 3 legendary Eugène Ysaÿe). In his youth, Massià formed a magnificent duo with Blanche Selva – the French pianist who gave the première in Paris of Albéniz’s Iberia – and for some years they undertook intensive and successful concert tours throughout Europe. Many of Massià’s compositions were for the piano – he was a distinguished amateur pianist and a talented improviser. Composed in 1924, El gorg negre (The black pond) was his first piano piece, a miniature gem, descriptive in nature, with its origins in late Romanticism. Ten years later, in 1934, Massià wrote the Scherzo, following the model of Chopin’s scherzos, with a virtuoso first section, a softer and more lyrical central interlude – the Trio – and concluding with a brilliant coda. This piece contains some of the elements that would come to typify Massià’s music: the use of bare fifths, chords with parallel fourths and fifths, polytonal fragments and melodic phrases suggestive of Catalan folk music. Manuel Blancafort (1897–1987) was a close friend of Mompou, and his early works clearly reflect the latter’s influence. His Polka de l’equilibrista (Tightrope-walker’s Polka), however, is closer to the rebellious spirit of Les Six or Stravinsky. Included in the suite of six pieces El parc d’atraccions (The funfair), the Polka was first performed with great success by Ricardo Viñes, who frequently included it as a encore in his concerts. Before composing his masterpiece, Iberia, Isaac Albéniz (1860–1909) wrote many salon pieces of unquestionable charm, such as the barcarolle Mallorca. Written in London in 1890 (published by Stanley Lucas, Weber & Co.), Mallorca is a work brimming with lyricism and, although the composer was always very self-critical about his pre-Iberia compositions, this was one of his favourites. “I think that people are right still to be moved by Mallorca”, he commented in 1909. “I can now see that it contains less theory and fewer big ideas, but is full of warmth, sunlight and the taste of olives”. One of the first to perform Albeniz’s Iberia was the formidable Barcelona pianist Joaquim Malats (1872–1912). “I am writing Iberia … essentially because of you and for you”, Albéniz wrote in a letter dated 1907. An admired virtuoso in Europe and the United States, Malats composed a lot of salon music, of which the Serenata española is the most popular. 8.570457 570457bk Catalan:570034bk Hasse 17/8/07 Ricard Lamote de Grignon (1899–1962) studied with his father, the composer and conductor Joan Lamote de Grignon, from whom he acquired a solid training. The composer himself highlighted the influence of Claude Debussy and Richard Strauss on his extraordinarily eclectic output. The enigmatically titled El convent dels peixos (The Convent of the Fishes) is a decidedly impressionistic miniature, probably written in 1945. Joaquim Serra (1907–57) has gone down in Catalan musical history for his extensive catalogue of sardanas. Serra was a composer of extraordinary talent and his catalogue includes symphonic and chamber music and a dozen superb songs for voice and piano. His only contribution to the piano repertory was the Dansa (Dance) of 1931 and the 3 peces breus (3 Short Pieces) of 1932. One of the latter is the evocative Cançó de bressol (Lullaby), reminiscent of the refined and diaphanous sonorities of Mompou. Enric Morera (1865–1942) is also remembered for his sardanas, but was a prolific composer, particularly in the field of opera, as well as being a highly respected and influential teacher. His Dansa nº 1 – dedicated to Blanche Selva – belongs to a series of 3 Danses and demonstrates a talent for melody approaching that of Granados. The exquisite Dos apunts (Two sketches) are among the earliest compositions of Roberto Gerhard (1896–1970), perhaps the most remarkable Catalan composer of the twentieth century. Gerhard wrote the first sketch in December 1921 and the second in March 1922, creating a diptych to be performed without a break and which reveals a surprising affinity with Scriabin’s later works. In spite of the extreme brevity of the two pieces, Gerhard must have been satisfied with the result, since this was one of the works he sent to Schoenberg, asking to study with him in Vienna. Agustí Grau (1893–1964) is the least well-known member of the CIC (Independent Composers of Catalonia), made up of Mompou, Gerhard, Blancafort, Ricard Lamote 8.570457 12:13 PM Page 4 de Grignon, Baltasar Samper, Eduard Toldrà and the pianist Joan Gilbert Camins. The CIC was short-lived because of the enormous aesthetic divergences of its members, although they did give one monographic concert in Barcelona on 25th June 1931. One year earlier, in 1930, Grau composed the barcarolle Tamarit, a fairly ambitious work, which makes use in its central section of folk songs with mozarabic inflections from the area of Tarragona (in the south of Catalonia). It was in Tarragona that Xavier Gols (1902–38) was born, a pianist and composer who died prematurely of peritonitis during the Spanish Civil War. Ametllers florits, al lluny (Blossoming almond trees, in the distance) opens the suite entitled De les terres altes (From the high lands, 1936), the composer’s last work for solo piano. Gols based his suite on folk songs from the Priorat area (in the Montsant mountain range), hence the title. Ametllers florits, al lluny features the folk tune Ara ve lo mes de Març, treated with the composer’s very individual brand of harshly dissonant harmonisation. Joaquim Zamacóis (1894–1976) was very well-known in the Catalan music world as a writer of set books for conservatory schools of music. His music, however, is practically unknown, in spite of its excellent construction and the skill it demonstrates. The brilliant Sardana is part of his suite of five pieces entitled Aiguaforts (Etchings) written in 1939. The CD closes with the last of a series of twelve preludes which Mompou wrote over a period of more than thirty years. Written in 1960, the Prelude No. 12 is a desolate, obsessive piece, similar in feel to the Música callada – the composer’s indisputable masterpiece and most personal work. It is played here for the first time from the definitive edition revised in 2004 by the musicologist Raül Benavides, and published in Barcelona by Tritó. Jordi Masó November 2006 4 L’àlbum del piano català Aquest disc reuneix una selecció d’obres escrites per compositors catalans al llarg de les primeres dècades del segle XX, una època particularment fructífera i estimulant en la història de la música per a piano a Catalunya. Foren anys d’una enorme diversitat estilística: per una banda, dues figures consagrades internacionalment, Isaac Albéniz i Enrique Granados, van ser els continuadors de la tradició romàntica (amb arrels en el pianisme de Chopin, Schumann i Liszt), incorporant sovint en la seva música elements nacionalistes extrets del folklore espanyol (com també feien en els seus respectius països Grieg, Dvořák, Smetana o Sibelius). Per una altra banda, una creixent admiració per l’obra de Richard Wagner va promoure a Barcelona la creació d’una influent “Associació Wagneriana” el 1901, que va tenir entre els seus seguidors a compositors com Enric Morera, Juli Garreta o Jaume Pahissa. Pero potser la influència més important en aquells anys va ser la de la música francesa, molt especialment Claude Debussy i Maurice Ravel –molt present en l’obra de Frederic Mompou o Manuel Blancafort–, pero també del grup apadrinat per Erik Satie “Les Six” –admirats per Xavier Montsalvatge. Tampoc pot menystenir-se l’atracció que alguns compositors van mostrar per Igor Stravinsky, qui en una visita a Barcelona expressava admiració per la música de Juli Garreta i concretament per les seves sardanes. Més marginal va ser la influència de la Segona Escola de Viena, per bé que l’estada de nou mesos a Barcelona d’Arnold Schoenberg –propiciada pel seu alumne Robert Gerhard– va ser un esdeveniment en la vida musical catalana, com també ho va ser la celebració del XIV Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània (SIMC) l’any 1936, on s’estrenà el cèlebre Concert per a violí “a la memòria d’un àngel” d’Alban Berg. Pocs mesos després esclataria la Guerra Civil espanyola (1936–39) a la que va seguir una penosa postguerra, que marcaria un important decliu en l’activitat musical del país. El disc comença i acaba amb música de Frederic Mompou (1893–1987), un dels compositors catalans més reconeguts internacionalment. Mompou va ser, però, un compositor atípic: autodidacta, admirador de la música de 9 Gabriel Fauré i Francis Poulenc, la seva música –de caràcter íntim, depurada i esencial (“el meu únic objetiu és escriure obres on res hi falti ni res hi sobri”, va declarar)– va mantenir-se sempre al marge de les avantguardes i de les innovadores tècniques de composició (“en primer lloc ha d’estar l’obra, després el tratat teòric”). Essent un excel.lent pianista, va dedicar bona part de la seva música a aquest instrument. La seva col.lecció de 15 Cançons i Danses, inspirades en melodies populars catalanes, van ser escrites per a piano excepte la nº13 i la nº15, originals per a guitarra i orgue respectivament. La meva versió pianística de la Cançó i Dansa nº13 respecta escrupulosament l’original composat per Mompou el 1972, tret d’algún canvi ocasional de registre. La Cançó és El cant dels ocells, una melodia popular nadalenca que va fer famosa per tot el mon el violoncelista Pau Casals; la Dansa recrea la cançó El bon caçador. Un dels primers intèrprets de les obres de Mompou va ser el pianista Ricard Viñes (1875–1943), amic del compositor barceloní i principal introductor de la seva música a París. Viñes va ser indubtablemente un dels grans virtuosos de les primeres dècades del segle XX, un pianista compromès amb la música del seu temps, que impulsà la carrera de molts joves compositors espanyols, francesos i russos (va estrenar obres de Ravel, Debussy, Poulenc, Satie, Mussorgsky, Balakirev, Falla, Turina, Granados entre altres). Les úniques composicions conegudes de Viñes per a piano van ser publicades pòstumament l’any 1945 per l’“Institut Français en Espagne” sota el títol Quatre Hommages pour le piano (Quatre Homenatges per a piano). A aquesta col.lecció pertanyen les delicioses i elegíaques miniatures En Verlaine mineur (à la mémoire de Gabriel Fauré) escrita entre 1938 i 1939 i Menuet spectral (à la mémoire de Maurice Ravel) de 1937–38. Entre 1927 i 1930 va escriure Josep Mª Ruera (1900–1988) la seva sardana de concert Tocs de festa. Alumne d’Enric Morera i Joan Lamote de Grignon, Ruera tenia un talent especial per compondre sardanes d’una complexitat i ambició infreqüents en el gènere. Va ser també un compositor notable en altres àmbits i així els seus 3 moviments simfònics van estrenar-se en el ja mencionat 8.570457 17/8/07 aceitunas”. Uno de los primeros intérpretes de la Suite Iberia de Albéniz fue el formidable pianista barcelonés Joaquim Malats (1872–1912). “Esta Iberia de mis pecados la escribo esencialmente por ti y para ti”, anotó Albéniz en una carta fechada en 1907. Virtuoso admirado en Europa y en los Estados Unidos, Malats compuso mucha música pianística de salón, siendo la Serenata española su pieza más popular. Ricard Lamote de Grignon (1899–1962) estudió con su padre, el compositor y director Joan Lamote de Grignon, de quien adquirió una sólida formación. En su música, extraordinariamente ecléctica, el propio compositor destacaba la influencia de Claude Debussy y Richard Strauss. El convent dels peixos (El convento de los peces) es una miniatura decididamente impresionista, de enigmático título, escrita probablemente en 1945. Joaquim Serra (1907–1957) ha pasado a la historia de la música catalana por su extenso catálogo de sardanas. Serra fue un compositor de extraordinario talento y su catálogo incluye música sinfónica, de cámara y una docena de magistrales canciones para voz y piano. Sus únicas aportaciones al repertorio pianístico fueron la Dansa (Danza) de 1931 y las 3 peces breus (3 piezas breves) de 1932. A esta última colección de miniaturas pertenece la sugestiva Cançó de bressol (Canción de cuna), pieza muy próxima a las sonoridades refinadas y vaporosas de Mompou. También Enric Morera (1865–1942) es recordado hoy por sus célebres sardanas. Morera fue asimismo un compositor muy prolífico –especialmente en el género lírico– y un profesor muy respetado e influyente. La Dansa nº1 (Danza nº1) – dedicada a Blanche Selva – pertenece a una serie de 3 Danses (3 Danzas) y pone de manifiesto una facilidad melódica cercana a Granados. Los exquisitos Dos apunts (Dos apuntes) fueron una de las primeras composiciones de Robert Gerhard (1896– 1970), quizá el compositor catalán de mayor proyección del siglo XX. Gerhard escribió el primer apunte en diciembre de 1921 y el segundo en marzo de 1922, formando un díptico que debe interpretarse sin interrupción y que revela una sorprendente afinidad con las últimas músicas de Scriabin. A pesar de la extrema brevedad de las dos piezas, Gerhard debía estar satisfecho del resultado puesto que ésta fue una de las obras que envió a Arnold Schoenberg cuando solicitó ser admitido en sus clases en 8.570457 12:13 PM Page 8 Viena. Agustí Grau (1893–1964) es el compositor menos conocido perteneciente al CIC (Compositores Independientes de Cataluña), integrado por Mompou, Gerhard, Blancafort, Ricard Lamote de Grignon, Baltasar Samper, Eduard Toldrà y el pianista Joan Gilbert Camins. El grupo tuvo una vida efímera a causa de las enormes divergencias estéticas de sus miembros, aunque llegaron a celebrar un único concierto monográfico el 25 de junio de 1931 en Barcelona. Un año antes, en 1930, Grau compuso la barcarola Tamarit, una obra de cierta ambición, que hace uso en su sección central de cantos populares de inflexiones mozárabes provenientes de las tierras de Tarragona (al sur de Cataluña). Precisamente en Tarragona nació Xavier Gols (1902–1938), pianista y compositor fallecido prematuramente durante la Guerra Civil española a causa de una peritonitis. Ametllers florits, al lluny (Almendros en flor, a lo lejos) es la pieza que abre la suite titulada De les terres altes (De las tierras altas), escrita en 1936 y última obra para piano solo del compositor. En ella Gols se basó en cantos populares de la zona del Priorat (en la cordillera del Montsant), de ahí la mención de las “tierras altas” en el título de la obra. En Ametllers florits, al lluny Gols utiliza la melodía popular de esa región Ara ve lo mes de Març, a la que aplica su peculiar armonización de disonancias ásperas. Joaquim Zamacóis (1894–1976) fue muy popular en el mundo musical catalán como autor de libros didácticos de estudio obligado en los conservatorios catalanes. Su música, no obstante, es prácticamente desconocida, a pesar de su excelente factura y del buen oficio que acredita. La brillante Sardana está incluida en la suite de cinco piezas tituladas Aiguaforts (Aguafuertes) escrita en el año 1939. El disco concluye con el último de la serie de doce preludios que Mompou compusiera a lo largo de más de treinta años. Escrito en 1960, el Preludi nº12 (Preludio nº12) es una pieza desolada y obsesiva, cercana al espíritu de la Música callada –la indiscutible obra maestra del compositor y su creación más personal. Se interpreta aquí por primera vez a partir de la edición definitiva revisada en 2004 por el musicólogo Raül Benavides y publicada por la editorial barcelonesa Tritó. Jordi Masó Jordi Masó was born in Granollers (Barcelona, Spain). He studied at the Granollers Conservatory with Josep María Ruera and Josep María Roger, at the Barcelona School of Music with pianist Albert Attenelle, and at the Royal Academy of Music of London with Christopher Elton and Nelly Akopian, graduating in 1992 with the DipRAM, the Academy’s highest award. He has won first prizes in many national and international competitions, and has performed extensively in most European countries, both as a soloist and and a chamber musician. He is regularly invited to play with the most important Spanish orchestras. Praised by the prestigious music critic Harold Schonberg as “a skilful and strong pianist”, Jordi Masó has a huge repertoire covering all periods and styles, with special emphasis on music of the twentieth century. His commitment to contemporary music has resulted in his giving the first performances of new works by some of today’s greatest living composers. He began his very busy studio career in 1993 with a world première recording for Marco Polo of the complete piano works of Roberto Gerhard, which received universal critical acclaim. Between 1997 and 2000 he recorded four CDs for Naxos of the complete piano music of Frederic Mompou (also highly praised, selling more than 50,000 copies so far all around the world). He has also recorded two albums of music by Josep Soler and the complete piano works of Joaquim Homs for Marco Polo. Masó is currently involved in a project to record Turina’s complete piano works for Naxos. Since 1996 he has been a member of the contemporary music group Barcelona 216, which won the Barcelona City Prize for music in 2000. He is piano professor at the Granollers Conservatory and at the Esmuc (Escola Superior de Música de Catalunya). Photo: Jordi Ribó 570457bk Catalan:570034bk Hasse Jordi Masó Noviembre 2006 8 5 8.570457 570457bk Catalan:570034bk Hasse 17/8/07 12:13 PM Page 6 El álbum del piano catalán Este disco reúne una selección de obras escritas por compositores catalanes a lo largo de las primeras décadas del siglo XX, una época particularmente fecunda y estimulante en la historia de la música para piano en Cataluña. Fueron años de una enorme diversidad estilística: por un lado, dos figuras consagradas internacionalmente, Isaac Albéniz y Enrique Granados, fueron los continuadores de la tradición romántica (con raíces en el pianismo de Chopin, Schumann y Liszt), a la vez que incorporaron a menudo en su música elementos nacionalistas extraídos del folklore español (como también hicieran en sus respectivos países Grieg, Dvořák, Smetana o Sibelius). Por otro lado una creciente admiración por la obra de Richard Wagner promovió en Barcelona la creación de una influyente “Asociación Wagneriana” en 1901, que tuvo entre sus seguidores a compositores como Enric Morera, Juli Garreta o Jaume Pahissa. Pero quizá la influencia más importante en esos años fue la de la música francesa, muy especialmente Claude Debussy y Maurice Ravel –muy presente en la obra de Frederic Mompou o Manuel Blancafort–, pero también del grupo que apadrinó Erik Satie “Les Six” –admirados por Xavier Montsalvatge. Tampoco puede desdeñarse el influjo que sobre algunos compositores ejerció Igor Stravinsky, quien en una visita a Barcelona expresó su admiración por la música de Juli Garreta y concretamente por sus sardanas (la danza popular de Cataluña, escrita para un conjunto de instrumentos de viento llamado cobla). Más marginal fue la influencia de la Segunda Escuela de Viena, aunque la estancia de nueve meses en Barcelona de Arnold Schoenberg –propiciada por su alumno Robert Gerhard– fue un acontecimiento en la vida musical catalana, como lo fue también la celebración del XIV Festival de la Sociedad Internacional de Música Contemporánea (SIMC) en el año 1936, donde se estrenó el célebre Concierto para violín “a la memoria de un ángel” de Alban Berg. Pocos meses después estallaría la Guerra Civil española (1936–39) a la que siguió una penosa posguerra, que marcaría un importante declive en la actividad musical del país. El presente disco empieza y acaba con música de Frederic Mompou (1893–1987), uno de los compositores 8.570457 catalanes más reconocidos internacionalmente. Mompou fue, sin embargo, un compositor atípico: autodidacta, admirador de la música de Gabriel Fauré y Francis Poulenc, su música –de carácter íntimo, depurada y esencial (“mi único objetivo es escribir obras donde nada falte ni nada sobre”, declaró)– estuvo siempre al margen de las vanguardias y de las innovadoras técnicas de composición (“en primer lugar debe estar la obra, después el tratado teórico”). Siendo un excelente pianista, dedicó la mayor parte de su música a este instrumento. Su colección de 15 Canciones y Danzas, inspiradas en melodías populares catalanas, fueron escritas todas para piano excepto la nº13 y la nº15, originales para guitarra y órgano respectivamente. Mi versión pianística de la Canción y Danza nº13 respeta escrupulosamente el original compuesto por Mompou en 1972, salvo algún cambio ocasional de registro. La Canción es El cant dels ocells (El canto de los pájaros), una melodía popular navideña que hiciera famosa en todo el mundo el violonchelista Pablo Casals; la Danza recrea la canción El bon caçador (El buen cazador). Uno de los primeros intérpretes de las obras de Mompou fue el pianista Ricard Viñes (1875–1943), amigo del compositor barcelonés y principal introductor de su música en París. Viñes fue indudablemente uno de los grandes virtuosos de las primeras décadas del siglo XX, un pianista comprometido con la música de su tiempo, que impulsó la carrera de muchos jóvenes compositores españoles, franceses y rusos (estrenó obras de Ravel, Debussy, Poulenc, Satie, Mussorgsky, Balakirev, Falla, Turina y Granados entre otros). Sus únicas composiciones para piano conocidas fueron publicadas póstumamente en 1945 por el “Institut Français en Espagne” bajo el título Quatre Hommages pour le piano (Cuatro Homenajes para piano). A esta colección pertenecen las deliciosas y elegíacas miniaturas En Verlaine mineur (à la mémoire de Gabriel Fauré) escrita entre 1938 y 1939 y Menuet spectral (à la mémoire de Maurice Ravel) de 1937–38. Entre 1927 y 1930 escribió Josep Mª Ruera (1900–1988) su sardana de concierto Tocs de festa (Toques de fiesta). Alumno de Enric Morera y Joan Lamote de Grignon, Ruera tenía un talento especial para escribir sardanas de una complejidad y ambición infrecuentes en 6 el género. Fue también un compositor notable en otros ámbitos y así sus 3 moviments simfònics (3 movimientos sinfónicos) se estrenaron en el ya mencionado festival de la SIMC en Barcelona en 1936. Sin embargo la carrera de Ruera, como la de tantos otros compositores catalanes, fue truncada por la Guerra Civil española y sus trágicas consecuencias: perdió a su esposa en el bombardeo de la ciudad de Granollers en 1938 y atravesó una posguerra marcada por necesidades económicas que mermarían su actividad creativa. Tocs de festa, concebida según confesión del propio autor como un homenaje a Stravinsky, es un excelente ejemplo de la “fuerza exultante de su música” (en acertada expresión del pianista Josep Mª Roger, primer intérprete de esta luminosa pieza). Los Tres divertimentos sobre temas de autores olvidados (1941) fue una de las primeras composiciones de Xavier Montsalvatge (1912– 2002). En ellos el compositor utilizó melodías que escuchó tocar a un amigo que era músico ambulante. Según escribió en su autobiografía “quedé enamorado de estas inefables cadencias y las quise adaptar para unas piezas pianísticas con armonías politonales, pensando en el lenguaje que tan superiormente aplicó Milhaud”. El segundo Divertimento es una encantadora habanera, un ritmo al que Montsalvatge recurriría a menudo en sus primeras obras (un período que denominó “antillano”). La Mazurka es la primera de las Escenas románticas que Enrique Granados (1867–1916) escribió en 1904, una de las suites más substanciales del compositor. Aunque Granados es justamente célebre por sus obras de inspiración folklórica española (como Goyescas o las 12 Danzas españolas), una gran parte de su producción carece de elementos nacionalistas y está más cerca del universo del piano romántico de Schumann o Chopin. Esta melancólica y apasionada Mazurka contiene el distintivo carácter improvisatorio de la mejor música de Granados y sus voluptuosas armonías. La trayectoria de Joaquim NinCulmell (1908–2004) fue una de las más cosmopolitas entre los compositores catalanes: formado en Barcelona y París (donde estudió con Ricard Viñes, Alfred Cortot y Paul Dukas), se trasladó en 1938 a los Estados Unidos, donde residiría el resto de su vida. Entre 1956 y 1961 escribió una extensa colección de 48 Tonadas basadas en melodías populares de toda España. Para este disco he seleccionado 7 tres piezas chispeantes que se inspiran en danzas de Cataluña. Joan Massià (1890–1969) fue un violinista prodigio formado en Bruselas con Alfred Marchot (alumno del legendario Eugène Ysaÿe). En su juventud formó un magnífico dúo con Blanche Selva –la pianista francesa responsable del estreno en París de la Suite Iberia de Isaac Albéniz– y durante algunos años desplegaron una intensa y exitosa actividad concertística por toda Europa. Como compositor, buena parte de la obra de Massià está destinada al piano –era un destacado pianista “amateur” y buen improvisador. Compuesta en 1924, El gorg negre (El estanque negro) fue su primera pieza pianística, una pequeña joya de intenciones descriptivas, escrita con un lenguaje próximo al romanticismo tardío. Diez años más tarde, en 1934, Massià escribió el Scherzo siguiendo el modelo de los scherzi de Chopin: partes extremas de gran virtuosismo, una sección central –el Trio– más lírica y reposada, y concluyendo con una Coda brillante. En esta obra ya están presentes algunas de las características propias de la música de Massià: uso de quintas vacías, acordes con cuartas y quintas paralelas, fragmentos de politonalidad y giros melódicos que evocan la música popular catalana. Manuel Blancafort (1897–1987) fue amigo íntimo de Mompou, y sus primeras obras reflejan claramente su influencia. Su Polka de l’equilibrista (Polka del equilibrista), sin embargo, está más cerca del espíritu sinvergüenza del grupo francés de Les Six o de Igor Stravinsky. Incluida en la suite de seis piezas El parc d’atraccions (El parque de atracciones), la Polka fue estrenada con gran éxito por Ricard Viñes, quien la incorporó como “encore” habitual en sus conciertos. Antes de componer su indiscutible obra maestra, la Suite Iberia, Isaac Albéniz (1860–1909) compuso muchas piezas de música de salón de innegable encanto como la barcarola Mallorca. Escrita en Londres en 1890 (y publicada por Stanley Lucas, Weber & Co.), Mallorca es una pieza de lirismo desbordante y, aunque el compositor siempre fue muy autocrítico respecto a su música anterior a la Suite Iberia, esta barcarola figuraba entre las preferidas del propio Albéniz. “Yo creo que la gente tiene razón cuando sigue emocionándose aún con Mallorca”, comentó en 1909. “En ella ahora noto yo que hay menos ciencia musical, menos idea grande, pero más calor, luz de sol, sabor de 8.570457 570457bk Catalan:570034bk Hasse 17/8/07 12:13 PM Page 6 El álbum del piano catalán Este disco reúne una selección de obras escritas por compositores catalanes a lo largo de las primeras décadas del siglo XX, una época particularmente fecunda y estimulante en la historia de la música para piano en Cataluña. Fueron años de una enorme diversidad estilística: por un lado, dos figuras consagradas internacionalmente, Isaac Albéniz y Enrique Granados, fueron los continuadores de la tradición romántica (con raíces en el pianismo de Chopin, Schumann y Liszt), a la vez que incorporaron a menudo en su música elementos nacionalistas extraídos del folklore español (como también hicieran en sus respectivos países Grieg, Dvořák, Smetana o Sibelius). Por otro lado una creciente admiración por la obra de Richard Wagner promovió en Barcelona la creación de una influyente “Asociación Wagneriana” en 1901, que tuvo entre sus seguidores a compositores como Enric Morera, Juli Garreta o Jaume Pahissa. Pero quizá la influencia más importante en esos años fue la de la música francesa, muy especialmente Claude Debussy y Maurice Ravel –muy presente en la obra de Frederic Mompou o Manuel Blancafort–, pero también del grupo que apadrinó Erik Satie “Les Six” –admirados por Xavier Montsalvatge. Tampoco puede desdeñarse el influjo que sobre algunos compositores ejerció Igor Stravinsky, quien en una visita a Barcelona expresó su admiración por la música de Juli Garreta y concretamente por sus sardanas (la danza popular de Cataluña, escrita para un conjunto de instrumentos de viento llamado cobla). Más marginal fue la influencia de la Segunda Escuela de Viena, aunque la estancia de nueve meses en Barcelona de Arnold Schoenberg –propiciada por su alumno Robert Gerhard– fue un acontecimiento en la vida musical catalana, como lo fue también la celebración del XIV Festival de la Sociedad Internacional de Música Contemporánea (SIMC) en el año 1936, donde se estrenó el célebre Concierto para violín “a la memoria de un ángel” de Alban Berg. Pocos meses después estallaría la Guerra Civil española (1936–39) a la que siguió una penosa posguerra, que marcaría un importante declive en la actividad musical del país. El presente disco empieza y acaba con música de Frederic Mompou (1893–1987), uno de los compositores 8.570457 catalanes más reconocidos internacionalmente. Mompou fue, sin embargo, un compositor atípico: autodidacta, admirador de la música de Gabriel Fauré y Francis Poulenc, su música –de carácter íntimo, depurada y esencial (“mi único objetivo es escribir obras donde nada falte ni nada sobre”, declaró)– estuvo siempre al margen de las vanguardias y de las innovadoras técnicas de composición (“en primer lugar debe estar la obra, después el tratado teórico”). Siendo un excelente pianista, dedicó la mayor parte de su música a este instrumento. Su colección de 15 Canciones y Danzas, inspiradas en melodías populares catalanas, fueron escritas todas para piano excepto la nº13 y la nº15, originales para guitarra y órgano respectivamente. Mi versión pianística de la Canción y Danza nº13 respeta escrupulosamente el original compuesto por Mompou en 1972, salvo algún cambio ocasional de registro. La Canción es El cant dels ocells (El canto de los pájaros), una melodía popular navideña que hiciera famosa en todo el mundo el violonchelista Pablo Casals; la Danza recrea la canción El bon caçador (El buen cazador). Uno de los primeros intérpretes de las obras de Mompou fue el pianista Ricard Viñes (1875–1943), amigo del compositor barcelonés y principal introductor de su música en París. Viñes fue indudablemente uno de los grandes virtuosos de las primeras décadas del siglo XX, un pianista comprometido con la música de su tiempo, que impulsó la carrera de muchos jóvenes compositores españoles, franceses y rusos (estrenó obras de Ravel, Debussy, Poulenc, Satie, Mussorgsky, Balakirev, Falla, Turina y Granados entre otros). Sus únicas composiciones para piano conocidas fueron publicadas póstumamente en 1945 por el “Institut Français en Espagne” bajo el título Quatre Hommages pour le piano (Cuatro Homenajes para piano). A esta colección pertenecen las deliciosas y elegíacas miniaturas En Verlaine mineur (à la mémoire de Gabriel Fauré) escrita entre 1938 y 1939 y Menuet spectral (à la mémoire de Maurice Ravel) de 1937–38. Entre 1927 y 1930 escribió Josep Mª Ruera (1900–1988) su sardana de concierto Tocs de festa (Toques de fiesta). Alumno de Enric Morera y Joan Lamote de Grignon, Ruera tenía un talento especial para escribir sardanas de una complejidad y ambición infrecuentes en 6 el género. Fue también un compositor notable en otros ámbitos y así sus 3 moviments simfònics (3 movimientos sinfónicos) se estrenaron en el ya mencionado festival de la SIMC en Barcelona en 1936. Sin embargo la carrera de Ruera, como la de tantos otros compositores catalanes, fue truncada por la Guerra Civil española y sus trágicas consecuencias: perdió a su esposa en el bombardeo de la ciudad de Granollers en 1938 y atravesó una posguerra marcada por necesidades económicas que mermarían su actividad creativa. Tocs de festa, concebida según confesión del propio autor como un homenaje a Stravinsky, es un excelente ejemplo de la “fuerza exultante de su música” (en acertada expresión del pianista Josep Mª Roger, primer intérprete de esta luminosa pieza). Los Tres divertimentos sobre temas de autores olvidados (1941) fue una de las primeras composiciones de Xavier Montsalvatge (1912– 2002). En ellos el compositor utilizó melodías que escuchó tocar a un amigo que era músico ambulante. Según escribió en su autobiografía “quedé enamorado de estas inefables cadencias y las quise adaptar para unas piezas pianísticas con armonías politonales, pensando en el lenguaje que tan superiormente aplicó Milhaud”. El segundo Divertimento es una encantadora habanera, un ritmo al que Montsalvatge recurriría a menudo en sus primeras obras (un período que denominó “antillano”). La Mazurka es la primera de las Escenas románticas que Enrique Granados (1867–1916) escribió en 1904, una de las suites más substanciales del compositor. Aunque Granados es justamente célebre por sus obras de inspiración folklórica española (como Goyescas o las 12 Danzas españolas), una gran parte de su producción carece de elementos nacionalistas y está más cerca del universo del piano romántico de Schumann o Chopin. Esta melancólica y apasionada Mazurka contiene el distintivo carácter improvisatorio de la mejor música de Granados y sus voluptuosas armonías. La trayectoria de Joaquim NinCulmell (1908–2004) fue una de las más cosmopolitas entre los compositores catalanes: formado en Barcelona y París (donde estudió con Ricard Viñes, Alfred Cortot y Paul Dukas), se trasladó en 1938 a los Estados Unidos, donde residiría el resto de su vida. Entre 1956 y 1961 escribió una extensa colección de 48 Tonadas basadas en melodías populares de toda España. Para este disco he seleccionado 7 tres piezas chispeantes que se inspiran en danzas de Cataluña. Joan Massià (1890–1969) fue un violinista prodigio formado en Bruselas con Alfred Marchot (alumno del legendario Eugène Ysaÿe). En su juventud formó un magnífico dúo con Blanche Selva –la pianista francesa responsable del estreno en París de la Suite Iberia de Isaac Albéniz– y durante algunos años desplegaron una intensa y exitosa actividad concertística por toda Europa. Como compositor, buena parte de la obra de Massià está destinada al piano –era un destacado pianista “amateur” y buen improvisador. Compuesta en 1924, El gorg negre (El estanque negro) fue su primera pieza pianística, una pequeña joya de intenciones descriptivas, escrita con un lenguaje próximo al romanticismo tardío. Diez años más tarde, en 1934, Massià escribió el Scherzo siguiendo el modelo de los scherzi de Chopin: partes extremas de gran virtuosismo, una sección central –el Trio– más lírica y reposada, y concluyendo con una Coda brillante. En esta obra ya están presentes algunas de las características propias de la música de Massià: uso de quintas vacías, acordes con cuartas y quintas paralelas, fragmentos de politonalidad y giros melódicos que evocan la música popular catalana. Manuel Blancafort (1897–1987) fue amigo íntimo de Mompou, y sus primeras obras reflejan claramente su influencia. Su Polka de l’equilibrista (Polka del equilibrista), sin embargo, está más cerca del espíritu sinvergüenza del grupo francés de Les Six o de Igor Stravinsky. Incluida en la suite de seis piezas El parc d’atraccions (El parque de atracciones), la Polka fue estrenada con gran éxito por Ricard Viñes, quien la incorporó como “encore” habitual en sus conciertos. Antes de componer su indiscutible obra maestra, la Suite Iberia, Isaac Albéniz (1860–1909) compuso muchas piezas de música de salón de innegable encanto como la barcarola Mallorca. Escrita en Londres en 1890 (y publicada por Stanley Lucas, Weber & Co.), Mallorca es una pieza de lirismo desbordante y, aunque el compositor siempre fue muy autocrítico respecto a su música anterior a la Suite Iberia, esta barcarola figuraba entre las preferidas del propio Albéniz. “Yo creo que la gente tiene razón cuando sigue emocionándose aún con Mallorca”, comentó en 1909. “En ella ahora noto yo que hay menos ciencia musical, menos idea grande, pero más calor, luz de sol, sabor de 8.570457 17/8/07 aceitunas”. Uno de los primeros intérpretes de la Suite Iberia de Albéniz fue el formidable pianista barcelonés Joaquim Malats (1872–1912). “Esta Iberia de mis pecados la escribo esencialmente por ti y para ti”, anotó Albéniz en una carta fechada en 1907. Virtuoso admirado en Europa y en los Estados Unidos, Malats compuso mucha música pianística de salón, siendo la Serenata española su pieza más popular. Ricard Lamote de Grignon (1899–1962) estudió con su padre, el compositor y director Joan Lamote de Grignon, de quien adquirió una sólida formación. En su música, extraordinariamente ecléctica, el propio compositor destacaba la influencia de Claude Debussy y Richard Strauss. El convent dels peixos (El convento de los peces) es una miniatura decididamente impresionista, de enigmático título, escrita probablemente en 1945. Joaquim Serra (1907–1957) ha pasado a la historia de la música catalana por su extenso catálogo de sardanas. Serra fue un compositor de extraordinario talento y su catálogo incluye música sinfónica, de cámara y una docena de magistrales canciones para voz y piano. Sus únicas aportaciones al repertorio pianístico fueron la Dansa (Danza) de 1931 y las 3 peces breus (3 piezas breves) de 1932. A esta última colección de miniaturas pertenece la sugestiva Cançó de bressol (Canción de cuna), pieza muy próxima a las sonoridades refinadas y vaporosas de Mompou. También Enric Morera (1865–1942) es recordado hoy por sus célebres sardanas. Morera fue asimismo un compositor muy prolífico –especialmente en el género lírico– y un profesor muy respetado e influyente. La Dansa nº1 (Danza nº1) – dedicada a Blanche Selva – pertenece a una serie de 3 Danses (3 Danzas) y pone de manifiesto una facilidad melódica cercana a Granados. Los exquisitos Dos apunts (Dos apuntes) fueron una de las primeras composiciones de Robert Gerhard (1896– 1970), quizá el compositor catalán de mayor proyección del siglo XX. Gerhard escribió el primer apunte en diciembre de 1921 y el segundo en marzo de 1922, formando un díptico que debe interpretarse sin interrupción y que revela una sorprendente afinidad con las últimas músicas de Scriabin. A pesar de la extrema brevedad de las dos piezas, Gerhard debía estar satisfecho del resultado puesto que ésta fue una de las obras que envió a Arnold Schoenberg cuando solicitó ser admitido en sus clases en 8.570457 12:13 PM Page 8 Viena. Agustí Grau (1893–1964) es el compositor menos conocido perteneciente al CIC (Compositores Independientes de Cataluña), integrado por Mompou, Gerhard, Blancafort, Ricard Lamote de Grignon, Baltasar Samper, Eduard Toldrà y el pianista Joan Gilbert Camins. El grupo tuvo una vida efímera a causa de las enormes divergencias estéticas de sus miembros, aunque llegaron a celebrar un único concierto monográfico el 25 de junio de 1931 en Barcelona. Un año antes, en 1930, Grau compuso la barcarola Tamarit, una obra de cierta ambición, que hace uso en su sección central de cantos populares de inflexiones mozárabes provenientes de las tierras de Tarragona (al sur de Cataluña). Precisamente en Tarragona nació Xavier Gols (1902–1938), pianista y compositor fallecido prematuramente durante la Guerra Civil española a causa de una peritonitis. Ametllers florits, al lluny (Almendros en flor, a lo lejos) es la pieza que abre la suite titulada De les terres altes (De las tierras altas), escrita en 1936 y última obra para piano solo del compositor. En ella Gols se basó en cantos populares de la zona del Priorat (en la cordillera del Montsant), de ahí la mención de las “tierras altas” en el título de la obra. En Ametllers florits, al lluny Gols utiliza la melodía popular de esa región Ara ve lo mes de Març, a la que aplica su peculiar armonización de disonancias ásperas. Joaquim Zamacóis (1894–1976) fue muy popular en el mundo musical catalán como autor de libros didácticos de estudio obligado en los conservatorios catalanes. Su música, no obstante, es prácticamente desconocida, a pesar de su excelente factura y del buen oficio que acredita. La brillante Sardana está incluida en la suite de cinco piezas tituladas Aiguaforts (Aguafuertes) escrita en el año 1939. El disco concluye con el último de la serie de doce preludios que Mompou compusiera a lo largo de más de treinta años. Escrito en 1960, el Preludi nº12 (Preludio nº12) es una pieza desolada y obsesiva, cercana al espíritu de la Música callada –la indiscutible obra maestra del compositor y su creación más personal. Se interpreta aquí por primera vez a partir de la edición definitiva revisada en 2004 por el musicólogo Raül Benavides y publicada por la editorial barcelonesa Tritó. Jordi Masó Jordi Masó was born in Granollers (Barcelona, Spain). He studied at the Granollers Conservatory with Josep María Ruera and Josep María Roger, at the Barcelona School of Music with pianist Albert Attenelle, and at the Royal Academy of Music of London with Christopher Elton and Nelly Akopian, graduating in 1992 with the DipRAM, the Academy’s highest award. He has won first prizes in many national and international competitions, and has performed extensively in most European countries, both as a soloist and and a chamber musician. He is regularly invited to play with the most important Spanish orchestras. Praised by the prestigious music critic Harold Schonberg as “a skilful and strong pianist”, Jordi Masó has a huge repertoire covering all periods and styles, with special emphasis on music of the twentieth century. His commitment to contemporary music has resulted in his giving the first performances of new works by some of today’s greatest living composers. He began his very busy studio career in 1993 with a world première recording for Marco Polo of the complete piano works of Roberto Gerhard, which received universal critical acclaim. Between 1997 and 2000 he recorded four CDs for Naxos of the complete piano music of Frederic Mompou (also highly praised, selling more than 50,000 copies so far all around the world). He has also recorded two albums of music by Josep Soler and the complete piano works of Joaquim Homs for Marco Polo. Masó is currently involved in a project to record Turina’s complete piano works for Naxos. Since 1996 he has been a member of the contemporary music group Barcelona 216, which won the Barcelona City Prize for music in 2000. He is piano professor at the Granollers Conservatory and at the Esmuc (Escola Superior de Música de Catalunya). Photo: Jordi Ribó 570457bk Catalan:570034bk Hasse Jordi Masó Noviembre 2006 8 5 8.570457 570457bk Catalan:570034bk Hasse 17/8/07 Ricard Lamote de Grignon (1899–1962) studied with his father, the composer and conductor Joan Lamote de Grignon, from whom he acquired a solid training. The composer himself highlighted the influence of Claude Debussy and Richard Strauss on his extraordinarily eclectic output. The enigmatically titled El convent dels peixos (The Convent of the Fishes) is a decidedly impressionistic miniature, probably written in 1945. Joaquim Serra (1907–57) has gone down in Catalan musical history for his extensive catalogue of sardanas. Serra was a composer of extraordinary talent and his catalogue includes symphonic and chamber music and a dozen superb songs for voice and piano. His only contribution to the piano repertory was the Dansa (Dance) of 1931 and the 3 peces breus (3 Short Pieces) of 1932. One of the latter is the evocative Cançó de bressol (Lullaby), reminiscent of the refined and diaphanous sonorities of Mompou. Enric Morera (1865–1942) is also remembered for his sardanas, but was a prolific composer, particularly in the field of opera, as well as being a highly respected and influential teacher. His Dansa nº 1 – dedicated to Blanche Selva – belongs to a series of 3 Danses and demonstrates a talent for melody approaching that of Granados. The exquisite Dos apunts (Two sketches) are among the earliest compositions of Roberto Gerhard (1896–1970), perhaps the most remarkable Catalan composer of the twentieth century. Gerhard wrote the first sketch in December 1921 and the second in March 1922, creating a diptych to be performed without a break and which reveals a surprising affinity with Scriabin’s later works. In spite of the extreme brevity of the two pieces, Gerhard must have been satisfied with the result, since this was one of the works he sent to Schoenberg, asking to study with him in Vienna. Agustí Grau (1893–1964) is the least well-known member of the CIC (Independent Composers of Catalonia), made up of Mompou, Gerhard, Blancafort, Ricard Lamote 8.570457 12:13 PM Page 4 de Grignon, Baltasar Samper, Eduard Toldrà and the pianist Joan Gilbert Camins. The CIC was short-lived because of the enormous aesthetic divergences of its members, although they did give one monographic concert in Barcelona on 25th June 1931. One year earlier, in 1930, Grau composed the barcarolle Tamarit, a fairly ambitious work, which makes use in its central section of folk songs with mozarabic inflections from the area of Tarragona (in the south of Catalonia). It was in Tarragona that Xavier Gols (1902–38) was born, a pianist and composer who died prematurely of peritonitis during the Spanish Civil War. Ametllers florits, al lluny (Blossoming almond trees, in the distance) opens the suite entitled De les terres altes (From the high lands, 1936), the composer’s last work for solo piano. Gols based his suite on folk songs from the Priorat area (in the Montsant mountain range), hence the title. Ametllers florits, al lluny features the folk tune Ara ve lo mes de Març, treated with the composer’s very individual brand of harshly dissonant harmonisation. Joaquim Zamacóis (1894–1976) was very well-known in the Catalan music world as a writer of set books for conservatory schools of music. His music, however, is practically unknown, in spite of its excellent construction and the skill it demonstrates. The brilliant Sardana is part of his suite of five pieces entitled Aiguaforts (Etchings) written in 1939. The CD closes with the last of a series of twelve preludes which Mompou wrote over a period of more than thirty years. Written in 1960, the Prelude No. 12 is a desolate, obsessive piece, similar in feel to the Música callada – the composer’s indisputable masterpiece and most personal work. It is played here for the first time from the definitive edition revised in 2004 by the musicologist Raül Benavides, and published in Barcelona by Tritó. Jordi Masó November 2006 4 L’àlbum del piano català Aquest disc reuneix una selecció d’obres escrites per compositors catalans al llarg de les primeres dècades del segle XX, una època particularment fructífera i estimulant en la història de la música per a piano a Catalunya. Foren anys d’una enorme diversitat estilística: per una banda, dues figures consagrades internacionalment, Isaac Albéniz i Enrique Granados, van ser els continuadors de la tradició romàntica (amb arrels en el pianisme de Chopin, Schumann i Liszt), incorporant sovint en la seva música elements nacionalistes extrets del folklore espanyol (com també feien en els seus respectius països Grieg, Dvořák, Smetana o Sibelius). Per una altra banda, una creixent admiració per l’obra de Richard Wagner va promoure a Barcelona la creació d’una influent “Associació Wagneriana” el 1901, que va tenir entre els seus seguidors a compositors com Enric Morera, Juli Garreta o Jaume Pahissa. Pero potser la influència més important en aquells anys va ser la de la música francesa, molt especialment Claude Debussy i Maurice Ravel –molt present en l’obra de Frederic Mompou o Manuel Blancafort–, pero també del grup apadrinat per Erik Satie “Les Six” –admirats per Xavier Montsalvatge. Tampoc pot menystenir-se l’atracció que alguns compositors van mostrar per Igor Stravinsky, qui en una visita a Barcelona expressava admiració per la música de Juli Garreta i concretament per les seves sardanes. Més marginal va ser la influència de la Segona Escola de Viena, per bé que l’estada de nou mesos a Barcelona d’Arnold Schoenberg –propiciada pel seu alumne Robert Gerhard– va ser un esdeveniment en la vida musical catalana, com també ho va ser la celebració del XIV Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània (SIMC) l’any 1936, on s’estrenà el cèlebre Concert per a violí “a la memòria d’un àngel” d’Alban Berg. Pocs mesos després esclataria la Guerra Civil espanyola (1936–39) a la que va seguir una penosa postguerra, que marcaria un important decliu en l’activitat musical del país. El disc comença i acaba amb música de Frederic Mompou (1893–1987), un dels compositors catalans més reconeguts internacionalment. Mompou va ser, però, un compositor atípic: autodidacta, admirador de la música de 9 Gabriel Fauré i Francis Poulenc, la seva música –de caràcter íntim, depurada i esencial (“el meu únic objetiu és escriure obres on res hi falti ni res hi sobri”, va declarar)– va mantenir-se sempre al marge de les avantguardes i de les innovadores tècniques de composició (“en primer lloc ha d’estar l’obra, després el tratat teòric”). Essent un excel.lent pianista, va dedicar bona part de la seva música a aquest instrument. La seva col.lecció de 15 Cançons i Danses, inspirades en melodies populars catalanes, van ser escrites per a piano excepte la nº13 i la nº15, originals per a guitarra i orgue respectivament. La meva versió pianística de la Cançó i Dansa nº13 respecta escrupulosament l’original composat per Mompou el 1972, tret d’algún canvi ocasional de registre. La Cançó és El cant dels ocells, una melodia popular nadalenca que va fer famosa per tot el mon el violoncelista Pau Casals; la Dansa recrea la cançó El bon caçador. Un dels primers intèrprets de les obres de Mompou va ser el pianista Ricard Viñes (1875–1943), amic del compositor barceloní i principal introductor de la seva música a París. Viñes va ser indubtablemente un dels grans virtuosos de les primeres dècades del segle XX, un pianista compromès amb la música del seu temps, que impulsà la carrera de molts joves compositors espanyols, francesos i russos (va estrenar obres de Ravel, Debussy, Poulenc, Satie, Mussorgsky, Balakirev, Falla, Turina, Granados entre altres). Les úniques composicions conegudes de Viñes per a piano van ser publicades pòstumament l’any 1945 per l’“Institut Français en Espagne” sota el títol Quatre Hommages pour le piano (Quatre Homenatges per a piano). A aquesta col.lecció pertanyen les delicioses i elegíaques miniatures En Verlaine mineur (à la mémoire de Gabriel Fauré) escrita entre 1938 i 1939 i Menuet spectral (à la mémoire de Maurice Ravel) de 1937–38. Entre 1927 i 1930 va escriure Josep Mª Ruera (1900–1988) la seva sardana de concert Tocs de festa. Alumne d’Enric Morera i Joan Lamote de Grignon, Ruera tenia un talent especial per compondre sardanes d’una complexitat i ambició infreqüents en el gènere. Va ser també un compositor notable en altres àmbits i així els seus 3 moviments simfònics van estrenar-se en el ja mencionat 8.570457 570457bk Catalan:570034bk Hasse 17/8/07 festival de la SIMC a Barcelona el 1936. No obstant, la carrera de Ruera, com la de tants altres compositors catalans, va truncar-se per la Guerra Civil espanyola i les seves tràgiques conseqüències: va perdre la seva esposa en el bombardeig de la ciutat de Granollers el 1938 i atravessà una postguerra marcada per necessitats econòmiques que reduirien la seva activitat creativa. Tocs de festa, concebuda segons confesió del propi autor com un homenatge a Stravinsky, és un excel.lent exemple de la “força exultant de la seva música” (en encertada expressió del pianista Josep Mª Roger, primer intèrpret d’aquesta lluminosa peça). Els Tres divertimentos sobre temas de autores olvidados (1941) va ser una de les primeres composicions de Xavier Montsalvatge (1912–2002). El compositor va utilitzar-hi melodies que va escoltar tocar a un amic que era músic ambulant. Segons va escriure en la seva autobiografia “vaig quedar enamorat d’aquestes inefables cadències i les vaig voler adoptar per a unes peces pianístiques amb harmonies politonals, pensant en el llenguatge que tan superiorment va aplicar Milhaud”. El segon Divertimento és una encantadora havanera, un ritme al que Montsalvatge va recórrer sovint en les seves primeres obres (un període que va denominar “antillà”). La Mazurka és la primera de las Escenas románticas que Enrique Granados (1867–1916) va escriure l’any 1904, una de les suites més substancials del compositor. Encara que Granados és justament cèlebre per les seves obres d’inspiració folklòrica espanyola (com Goyescas o las 12 Danses espanyoles), una gran part de la seva producció no presenta elements nacionalistes i està més propera a l’univers del piano romàntic de Schumann o Chopin. Aquesta melancònica i apassionada Mazurka conté el distintiu caràcter improvisatori de la millor música de Granados i les seves voluptuoses harmonies. La trajectòria de Joaquim Nin-Culmell (1908–2004) va ser una de les més cosmopolites entre els compositors catalans: format a Barcelona i París (on estudià amb Ricard Viñes, Alfred Cortot i Paul Dukas) va traslladar-se l’any 1938 als Estats Units, on residiria la resta de la seva vida. Entre 1956 i 1961 va compondre una extensa col.lecció de 48 Tonades basades en melodies populars espanyoles. Per aquest disc he seleccionat tres peces brillants que s’inspiren en danses de Catalunya. Joan Massià (1890–1969) va ser 8.570457 12:13 PM Page 10 un violinista prodigi format a Bruseles amb Alfred Marchot (alumne del llegendari Eugène Ysaye). En la seva joventut va formar un magnífic duo amb Blanche Selva –la pianista francesa responsable de l’estrena a París de la Suite Iberia de Isaac Albéniz– i durant alguns anys desplegaren una intensa i exitosa activitat concertística per tota Europa. Com a compositor, bona part de l’obra de Massià és destinada al piano –era un destacat pianista “amateur” i un bon improvisador. Compost l’any 1924, El gorg negre va ser la seva primera peça pianística, una petita joia d’intencions descriptives, escrita amb un llenguatge pròxim a l’últim romanticisme. Deu anys més tard, el 1934, Massià va escriure el Scherzo seguint el model dels Scherzi de Chopin: parts extremes de gran virtuosisme, una secció central –el Trio– més lírica i reposada, i finalitzant amb una Coda brillant. En aquesta obra ja són presents alguns dels trets característics propis de la música de Massià: ús de quintes buides, acords amb quartes i quintes paral.leles, fragments de politonalitat i girs melòdics que evoquen la música popular catalana. Manuel Blancafort (1897–1987) va ser amic íntim de Mompou, i les seves primeres obres reflexen clarament la seva influència. La Polka de l’equilibrista, però, és més propera a l’esperit desvergonyit del grup francès de Les Six o d’Igor Stravinsky. Inclosa a la suite de sis peces El parc d’atraccions, la Polka va ser estrenada amb gran èxit per Ricard Viñes, qui la va incorporar com a propina habitual als seus concerts. Abans de compondre la seva indiscutible obra mestra, la Suite Iberia, Isaac Albéniz (1860–1909) va escriure moltes peces de música de saló d’innegable encant com la barcarola Mallorca. Composta a Londres l’any 1890 (i publicada per Stanley Lucas, Weber & Co.), Mallorca és una peça de lirisme desbordant i, tot i que el compositor sempre va ser molt autocrític respecte la seva música anterior a la Suite Iberia, aquesta barcarola figurava entre les preferides del propi Albéniz. “Jo crec que la gent té raó quan segueix emocionant-se amb Mallorca”, comentà l’any 1909. “Jo hi noto ara menys ciència musical, menys idea gran, però més calor, llum de sol, gust d’olives”. Un dels primers intèrprets de la Suite Iberia d’Albéniz va ser el formidable pianista barceloní Joaquim Malats (1872–1912). “Aquesta Iberia dels meus pecats l’escric 10 Barcelona in 1936. However, Ruera’s career, like that of so many other Catalan composers, was cut short by the Civil War and its tragic consequences. He lost his wife in the bombing of Granollers in 1938 and after the war his creative activity was severely limited by the financial hardship in which he found himself. Tocs de festa, conceived as a tribute to Stravinsky, is an excellent example of the “exultant force of his music” (in the apt words of pianist Josep María Roger, who gave the première of this luminous piece). The Tres divertimentos sobre temas de autores olvidados (Three divertimentos on themes by forgotten composers, 1941) are one of the first works by Xavier Montsalvatge (1912–2002). In them, the composer used melodies which he had heard played by a friend who was an itinerant musician. As he wrote in his autobiography, “I fell in love with these ineffable rhythms and harmonies, and wanted to use them for a number of polytonal piano pieces, taking my inspiration from the idiom developed so wonderfully by Milhaud”. The second Divertimento is a charming habanera, a dance rhythm which Montsalvatge often used in his early “West Indian” period. The Mazurka is the first of the Escenas románticas (1904), one of the most substantial suites composed by Enrique Granados (1867–1916). Although Granados is justly famous for his works based on Spanish folk music (such as Goyescas or the 12 Spanish Dances), a large part of his output is not based on nationalist elements, being instead closer to the Romantic piano works of Schumann or Chopin. This melancholy, passionate Mazurka contains the distinctive improvisatory character and the voluptuous harmonies of the best of Granados’ music. The career of Joaquim Nin-Culmell (1908–2004) was one of the most cosmopolitan of all Catalan composers. Trained in Barcelona and Paris (where he studied with Ricardo Viñes, Alfred Cortot and Paul Dukas), in 1938 he moved to the United States, where he was to live for the rest of his life. Between 1956 and 1961 he wrote an extensive collection of 48 Tonadas based on folk tunes from all over Spain. For this album I have selected three sparkling pieces based on Catalan dances. Joan Massià (1890–1969) was a virtuoso violinist trained in Brussels by Alfred Marchot (himself a pupil of the 3 legendary Eugène Ysaÿe). In his youth, Massià formed a magnificent duo with Blanche Selva – the French pianist who gave the première in Paris of Albéniz’s Iberia – and for some years they undertook intensive and successful concert tours throughout Europe. Many of Massià’s compositions were for the piano – he was a distinguished amateur pianist and a talented improviser. Composed in 1924, El gorg negre (The black pond) was his first piano piece, a miniature gem, descriptive in nature, with its origins in late Romanticism. Ten years later, in 1934, Massià wrote the Scherzo, following the model of Chopin’s scherzos, with a virtuoso first section, a softer and more lyrical central interlude – the Trio – and concluding with a brilliant coda. This piece contains some of the elements that would come to typify Massià’s music: the use of bare fifths, chords with parallel fourths and fifths, polytonal fragments and melodic phrases suggestive of Catalan folk music. Manuel Blancafort (1897–1987) was a close friend of Mompou, and his early works clearly reflect the latter’s influence. His Polka de l’equilibrista (Tightrope-walker’s Polka), however, is closer to the rebellious spirit of Les Six or Stravinsky. Included in the suite of six pieces El parc d’atraccions (The funfair), the Polka was first performed with great success by Ricardo Viñes, who frequently included it as a encore in his concerts. Before composing his masterpiece, Iberia, Isaac Albéniz (1860–1909) wrote many salon pieces of unquestionable charm, such as the barcarolle Mallorca. Written in London in 1890 (published by Stanley Lucas, Weber & Co.), Mallorca is a work brimming with lyricism and, although the composer was always very self-critical about his pre-Iberia compositions, this was one of his favourites. “I think that people are right still to be moved by Mallorca”, he commented in 1909. “I can now see that it contains less theory and fewer big ideas, but is full of warmth, sunlight and the taste of olives”. One of the first to perform Albeniz’s Iberia was the formidable Barcelona pianist Joaquim Malats (1872–1912). “I am writing Iberia … essentially because of you and for you”, Albéniz wrote in a letter dated 1907. An admired virtuoso in Europe and the United States, Malats composed a lot of salon music, of which the Serenata española is the most popular. 8.570457 570457bk Catalan:570034bk Hasse 17/8/07 12:13 PM Page 2 The Catalan Piano Album This disc features a selection of works written by Catalan composers during the first decades of the twentieth century, a particularly fertile and stimulating period in the history of piano music in Catalonia. They were years of enormous stylistic diversity: on the one hand two internationally revered figures, Isaac Albéniz and Enrique Granados, provided a link with the Romantic tradition (their roots lying in the pianism of Chopin, Schumann and Liszt), while at the same time often incorporating into their music nationalistic elements taken from Spanish folklore (in the same way as figures such as Grieg, Dvořák, Smetana and Sibelius were inspired by the folk traditions of their respective countries). On the other hand, a growing admiration for the work of Richard Wagner led to the creation of an influential “Wagner Association” in Barcelona in 1901, its adherents including composers such as Enric Morera, Juli Garreta and Jaume Pahissa. Perhaps the most significant influence in those years, however, was French music, principally that of Claude Debussy and Maurice Ravel – clearly present in the works of Frederic Mompou and Manuel Blancafort – but also that of Les Six, the group of young composers who gathered around Erik Satie – Xavier Montsalvatge was a particular admirer of theirs. Some Catalan composers were also influenced by Stravinsky, who, on a visit to Barcelona, expressed his admiration for the music of Juli Garreta, and specifically for his sardanas (the folk dance of Catalonia, traditionally accompanied by a wind ensemble called a cobla). More marginal was the influence of the Second Viennese School, although Schoenberg’s nine-month stay in Barcelona – facilitated by his pupil Roberto Gerhard – was an historic event in Catalan musical life, as was the fourteenth Festival of the International Society for Contemporary Music (ISCM) in 1936, which saw the première of Berg’s Violin Concerto “To the memory of an angel”. Only months later, civil war broke out in Spain, and the subsequent post-war period was to mark a decline in the musical activity of the country. This recording begins and ends with music by Frederic Mompou (1893–1987), one of the most internationally recognised Catalan composers. Mompou was, however, an atypical composer, self-taught and an admirer of the 8.570457 music of Gabriel Fauré and Francis Poulenc. His music – intimate in character, refined and sparse (his stated aim was “to write works in which nothing is missing and nothing is superfluous”) – never flirted with the avantgarde and innovative compositional techniques (“first and foremost is the work, then the theory”). Being an excellent pianist, he wrote most of his music for this instrument. His collection of 15 Songs and Dances, inspired by Catalan folk tunes, were all written for piano except Nos. 13 and 15, originally for guitar and organ respectively. My piano version of Song and Dance No. 13 scrupulously respects Mompou’s 1972 original, except for some occasional changes in register. The Song is El cant dels ocells (The song of the birds), a traditional Christmas tune made famous by cellist Pablo Casals; the Dance recreates the song El bon caçador (The Good Hunter). One of the first performers of the works of Mompou was the pianist Ricardo Viñes (1875–1943), a friend of the composer and the man chiefly responsible for introducing his music to Parisian audiences. Viñes was undoubtedly one of the great virtuosos of the early decades of the twentieth century; dedicated to the music of his time, he boosted the careers of many young Spanish, French and Russian composers (he gave premières of works by Ravel, Debussy, Poulenc, Satie, Mussorgsky, Balakirev, Falla, Turina and Granados, among others). His only known piano compositions were published posthumously in 1945 by the Institut Français en Espagne under the title Quatre Hommages pour le piano (Four tributes for piano). To this collection belong the exquisite, elegiac miniatures En Verlaine mineur (à la mémoire de Gabriel Fauré) written between 1938 and 1939 and Menuet spectral (à la mémoire de Maurice Ravel) of 1937–38. Between 1927 and 1930 Josep María Ruera (1900–88) wrote his concert sardana, Tocs de festa (Festival Fanfares). A pupil of Enric Morera and Joan Lamote de Grignon, Ruera had a special talent for writing sardanas of a complexity and ambition unusual for the genre. He was also a notable composer in other areas, and his 3 Moviments simfónics (3 Symphonic movements) were premièred at the previously mentioned ISCM Festival in 2 essencialment per tú i per a tú”, va anotar Albéniz en una carta del 1907. Virtuós admirat a Europa i als Estats Units, Malats va compondre molta música pianística de saló, essent la Serenata espanyola la seva peça més popular. Ricard Lamote de Grignon (1899–1962) va estudiar amb el seu pare, el compositor i director Joan Lamote de Grignon, de qui va adquirir una sòlida formació. En la seva música, extraordinàriamente eclèctica, el propi compositor hi destacava la influència de Claude Debussy i Richard Strauss. El convent dels peixos és una miniatura decididament impressionista, d’enigmàtic títol, escrita probablement l’any 1945. Joaquim Serra (1907–1957) ha passat a la història de la música catalana pel seu extens catàleg de sardanes. Serra va ser un compositor d’extraordinari talent i el seu catàleg inclou música sinfònica, de cambra i una dotzena de magistrals cançons per a veu i piano. Les úniques aportacions al repertori pianístic foren la Dansa de 1931 i les 3 peces breus de 1932. A aquesta última col.lecció de miniatures pertany la suggestiva Cançó de bressol, molt pròxima a les sonoritats refinades i vaporoses de Mompou. També Enric Morera (1865– 1942) és recordat avui per les cèlebres sardanes. Morera va ser tanmateix un compositor molt prolífic –especialment en el gènere líric– i un professor molt respetat i influent. La Dansa nº1 – dedicada Blanche Selva – pertany a una sèrie de 3 Danses i posa de manifest una facilitat melòdica propera a Granados. Els exquisits Dos apunts van ser una de les primeres composicions de Robert Gerhard (1896–1970), potser el compositor català de més projecció del segle XX. Gerhard va compondre el primer apunt el Desembre de 1921 i el segon el Març de 1922, formant un díptic que cal interpretar sense interrupció i que revela una sorprenent afinitat amb les últimes músiques de Scriabin. Malgrat l’extrema brevetat de les dues peces, Gerhard devia estar satisfet del resultat ja que aquesta va ser una de les obres que va enviar a Arnold Schoenberg quan va sol.licitar ser admès en les seves classes a Viena. Agustí Grau (1893– 1964) és el compositor menys conegut pertanyent al CIC 11 (Compositors Independients de Catalunya), integrat per Mompou, Gerhard, Blancafort, Ricard Lamote de Grignon, Baltasar Samper, Eduard Toldrà i el pianista Joan Gilbert Camins. El grup va tenir una vida efímera a causa de les enormes divergències estètiques dels seus membres, però van arribar a celebrar un únic concert monogràfic el 25 de Juny de 1931 a Barcelona. Un any abans, el 1930, Grau va compondre la barcarola Tamarit, una obra de certa ambició, que fa ús en la seva secció central de cants populars d’inflexions mosàrabs provinents de les terres de Tarragona. Precisament a Tarragona va néixer Xavier Gols (1902–1938), pianista i compositor mort prematurament durant la Guerra Civil espanyola a causa d’una peritonitis. Ametllers florits, al lluny és la peça que obre la suite titulada De les terres altes, escrita el 1936 i última obra per a piano sol del compositor. En ella Gols es va basar en cants populars de la zona del Priorat (en la serralada del Montsant), que explica la menció de les “terres altes” en el títol de l’obra. En Ametllers florits, al lluny Gols utilitza la melodia popular d’aquesta regió Ara ve lo mes de Març, a la que aplica la seva peculiar harmonització de dissonàncies aspres. Joaquim Zamacóis (1894–1976) va ser molt popular en el mon musical català com a autor de llibres didàctics d’estudi obligat en els conservatoris catalans. La seva música, però, és pràcticament desconeguda, malgrat el bon ofici que presenta. La brillant Sardana forma part de la suite de cinc peces titulades Aiguaforts escrita l’any 1939. El disc acaba amb l’últim de la serie de dotze preludis que Mompou va compondre al llarg de més de trenta anys. Escrit el 1960, el Preludi nº12 és una peça desolada i obsessiva, pròxima a l’esperit de la Música callada –la indiscutible obra mestra del compositor i la seva creació més personal. S’interpreta aquí per primera vegada a partir de l’edició definitiva revisada el 2004 pel musicòleg Raül Benavides i publicada per l’editorial barcelonina Tritó. Jordi Masó Novembre 2006 8.570457 570457bk Catalan:570034bk Hasse 17/8/07 12:13 PM Page 12 Jordi Masó Jordi Masó nació en Granollers (Barcelona). Estudió en el Conservatorio de esta ciudad con Josep Mª Ruera y con Josep Mª Roger, en la Escola de Música de Barcelona con Albert Attenelle y en la Royal Academy of Music de Londres con Christopher Elton, graduándose en el año 1992 con el DipRAM, máxima distinción de la academia. Ha sido galardonado con primeros premios en varios concursos nacionales e internacionales. Ha actuado en los principales festivales y auditorios de España y en la mayor parte de países europeos, tanto en recitales de piano solo como formando parte de grupos de música de cámara. Regularmente es invitado a actuar de solista con las principales orquestas españolas. Definido por el prestigioso crítico norteamericano Harold Schonberg como “un pianista sólido e inteligente”, Jordi Masó tiene un repertorio muy extenso que incluye música de todas las épocas y estilos, con una especial dedicación a la música del siglo XX. Su compromiso con la música contemporánea le ha llevado a estrenar obras que algunos de los más importantes compositores actuales le han dedicado. En el año 1993 comenzó una intensa actividad discográfica con la primera grabación mundial de la obra completa para piano de Robert Gerhard para el sello Marco Polo, que fue unánimemente elogiada por la crítica internacional. Entre los años 1997 y 2000 grabó para Naxos toda la música de piano de Frederic Mompou en cuatro discos, integral que también fue recibida con gran entusiasmo por las revistas especializadas, y que ha vendido más de 50.000 copias en todo el mundo. También grabó dos discos con música de Josep Soler y la integral pianística de Joaquim Homs en tres discos para Marco Polo. Su discografía para Naxos también incluye discos con música del compositor francés Déodat de Séverac y del italiano Mario Castelnuovo-Tedesco. En la actualidad está grabando para Naxos la integral pianística de Joaquín Turina. Desde 1996 es miembro del grupo de música contemporánea “Barcelona 216” (con el cual ganó el Premio “Ciutat de Barcelona” de música en el año 2000). Es profesor de piano en el Conservatorio de Granollers y en la Esmuc (Escola Superior de Música de Catalunya). Jordi Masó va néixer a Granollers. Va estudiar al Conservatori d’aquesta ciutat amb Josep Mª Ruera i Josep Mª Roger, a l’Escola de Música de Barcelona amb Albert Attenelle i a la Royal Academy of Music de Londres amb Christopher Elton i Nelly Akopian, graduant-se l’any 1992 amb el DipRAM, màxima distinció de l’acadèmia. Ha estat guardonat amb primers premis en diversos concursos de piano nacionals i internacionals. Ha actuat en els principals festivals i auditoris d’Espanya i en la major part de països europeus, tant en recitals de piano sol com formant part de grups de música de cambra. És sovint convidat a tocar de solista amb les principals orquestres espanyoles. Qualificat pel prestigiós crític nord-americà Harold Schonberg com a “un pianista sòlid i intel.ligent”, Jordi Masó tenim un repertori molt extens que inclou música de totes les èpoques i estils, amb una especial dedicació a la música del segle XX. El seu compromís amb la música contemporània l’ha portat a estrenar obres que alguns dels més importants compositors actuals li han dedicat. L’any 1993 va començar una intensa activitat d’enregistraments discogràfics en fer la primera gravació mundial de l’obra completa per a piano de Robert Gerhard pel segell Marco Polo, que va ser unànimement elogiada per la crítica internacional. Entre els anys 1997 i 2000 va enregistrar pel segell Naxos tota la música per a piano de Frederic Mompou en quatre discs, integral que també va ser rebuda amb un gran entusiasme per les revistes especialitzades, i que ha venut més de 50.000 còpies en tot el món. També va gravar dos discs amb música de Josep Soler i la integral pianística de Joaquim Homs en tres discs per Marco Polo. La seva discografia per a Naxos també inclou discos amb música del compositor francès Déodat de Séverac i de l’italià Mario Castelnuovo-Tedesco. En l’actualitat està gravant per a Naxos la integral de l’obra per a piano de Joaquín Turina. També ha enregistrat per les discogràfiques ASV, Stradivarius, Anacrusi, Columna Música, La Mà de Guido i Picap. Des de l’any 1996 és membre del grup de música contemporània Barcelona 216 (amb el qual va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona de música l’any 2000). És professor de piano al Conservatori de Granollers i a l’Esmuc (Escola Superior de Música de Catalunya). 8.570457 12 SPANISH CLASSICS The Catalan Piano Album MOMPOU VIÑES MONTSALVATGE GRANADOS BLANCAFORT ALBÉNIZ GERHARD C M Jordi Masó, Piano Y K 8.570457 The Catalan Piano Album * ) ¡ ™ £ a 1:19 ( b 1:46 JOAN MASSIÀ: El gorg negre (The Black Pond) MANUEL BLANCAFORT: Polka de l’equilibrista (Tightrope-walker’s Polka) ISAAC ALBÉNIZ: Mallorca (Barcarola) (Mallorca: Barcarolle) JOAQUIM MALATS: Serenata española (Spanish Serenade) RICARD LAMOTE DE GRIGNON: El convent dels peixos (The Convent of the Fishes) RICARDO VIÑES: Menuet spectral (Ghostly minuet) JOAN MASSIÁ: Scherzo JOAQUIM SERRA: Cançó de bressol (Lullaby) ENRIC MORERA: Dansa nº 1 (Dance No. 1) ROBERTO GERHARD: 2 apunts (2 Sketches) AGUSTÍ GRAU: Tamarit (Barcarola)* (Tamarit: Barcarolle) XAVIER GOLS: Ametllers florits, al lluny (Blossoming almond trees, in the distance) JOAQUIM ZAMACÓIS: Sardana FREDERIC MOMPOU: Preludi nº 12 (Prelude No. 12) 7:24 2:45 8:37 3:54 * World Première Recordings Recording sponsored by the Comissió del Festival Internacional de Música de Granollers Recorded at the Teatre Ponent, Granollers, Spain, 25–26 July 2006 • Producer & Engineer: Gerard Font-Espí Booklet notes: Jordi Masó • Publishers: Institut Français-Boileau 2,14, Dinsic 3, Southern Music 4, Boileau 5,17,22, Broude International 6,7,8, La mà de Guido 9,15, Salabert 10,20, Unión Musical Española 11,18,19, Clivis 13,16, Tritó 21,23 Cover photo: Casa Batlló, Barcelona, by Antonio Gaudí (Filipe Costa / Dreamstime.com) C M 8.570457 NAXOS Jordi Masó, Piano 3:25 1:38 5:26 3:01 2:09 2:56 6:54 3:15 3:16 3:05 79:00 The Catalan Piano Album Ratolinesa 0:43 7 Ball de Sant Ferriol i bolangera 1:30 8 Ball pla i l’esquerrana 1:50 Playing Time & 훿 2007 Naxos Rights International Ltd. Booklet notes in English Comentarios en español • Notes en català Made in the EU 6 9 0 ! @ # $ % ^ & DDD 3:49 2:56 4:11 1:57 3:48 4:04 www.naxos.com FREDERIC MOMPOU (arr. J. Masó): Cançó i Dansa nº 13* (Song and Dance No. 13) RICARDO VIÑES: En Verlaine mineur JOSEP MARÍA RUERA: Tocs de festa (Festival Fanfares) XAVIER MONTSALVATGE: Divertimento No. 2 ENRIQUE GRANADOS: Mazurka JOAQUIM NIN-CULMELL: 3 Tonadas SPANISH CLASSICS 8.570457 The Catalan Piano Album 1 2 3 4 5 NAXOS In the years before the Spanish Civil War, Catalonia was at the heart of Spanish music. The present release features a stylistically diverse mix of composers, including Albéniz and Granados as well as composers less known outside Spain, all of whom made significant contributions to Catalan piano literature. Y K