Booklet

Transcripción

Booklet
570457bk Catalan:570034bk Hasse
17/8/07
12:13 PM
Page 12
Jordi Masó
Jordi Masó nació en Granollers (Barcelona). Estudió en el Conservatorio de esta ciudad con Josep Mª Ruera y con Josep
Mª Roger, en la Escola de Música de Barcelona con Albert Attenelle y en la Royal Academy of Music de Londres con
Christopher Elton, graduándose en el año 1992 con el DipRAM, máxima distinción de la academia. Ha sido galardonado
con primeros premios en varios concursos nacionales e internacionales. Ha actuado en los principales festivales y
auditorios de España y en la mayor parte de países europeos, tanto en recitales de piano solo como formando parte de
grupos de música de cámara. Regularmente es invitado a actuar de solista con las principales orquestas españolas.
Definido por el prestigioso crítico norteamericano Harold Schonberg como “un pianista sólido e inteligente”, Jordi Masó
tiene un repertorio muy extenso que incluye música de todas las épocas y estilos, con una especial dedicación a la música
del siglo XX. Su compromiso con la música contemporánea le ha llevado a estrenar obras que algunos de los más
importantes compositores actuales le han dedicado. En el año 1993 comenzó una intensa actividad discográfica con la
primera grabación mundial de la obra completa para piano de Robert Gerhard para el sello Marco Polo, que fue
unánimemente elogiada por la crítica internacional. Entre los años 1997 y 2000 grabó para Naxos toda la música de
piano de Frederic Mompou en cuatro discos, integral que también fue recibida con gran entusiasmo por las revistas
especializadas, y que ha vendido más de 50.000 copias en todo el mundo. También grabó dos discos con música de Josep
Soler y la integral pianística de Joaquim Homs en tres discos para Marco Polo. Su discografía para Naxos también incluye
discos con música del compositor francés Déodat de Séverac y del italiano Mario Castelnuovo-Tedesco. En la actualidad
está grabando para Naxos la integral pianística de Joaquín Turina. Desde 1996 es miembro del grupo de música
contemporánea “Barcelona 216” (con el cual ganó el Premio “Ciutat de Barcelona” de música en el año 2000). Es
profesor de piano en el Conservatorio de Granollers y en la Esmuc (Escola Superior de Música de Catalunya).
Jordi Masó va néixer a Granollers. Va estudiar al Conservatori d’aquesta ciutat amb Josep Mª Ruera i Josep Mª Roger,
a l’Escola de Música de Barcelona amb Albert Attenelle i a la Royal Academy of Music de Londres amb Christopher
Elton i Nelly Akopian, graduant-se l’any 1992 amb el DipRAM, màxima distinció de l’acadèmia. Ha estat guardonat
amb primers premis en diversos concursos de piano nacionals i internacionals. Ha actuat en els principals festivals i
auditoris d’Espanya i en la major part de països europeus, tant en recitals de piano sol com formant part de grups de
música de cambra. És sovint convidat a tocar de solista amb les principals orquestres espanyoles. Qualificat pel prestigiós
crític nord-americà Harold Schonberg com a “un pianista sòlid i intel.ligent”, Jordi Masó tenim un repertori molt extens
que inclou música de totes les èpoques i estils, amb una especial dedicació a la música del segle XX. El seu compromís
amb la música contemporània l’ha portat a estrenar obres que alguns dels més importants compositors actuals li han
dedicat. L’any 1993 va començar una intensa activitat d’enregistraments discogràfics en fer la primera gravació mundial
de l’obra completa per a piano de Robert Gerhard pel segell Marco Polo, que va ser unànimement elogiada per la
crítica internacional. Entre els anys 1997 i 2000 va enregistrar pel segell Naxos tota la música per a piano de Frederic
Mompou en quatre discs, integral que també va ser rebuda amb un gran entusiasme per les revistes especialitzades, i
que ha venut més de 50.000 còpies en tot el món. També va gravar dos discs amb música de Josep Soler i la integral
pianística de Joaquim Homs en tres discs per Marco Polo. La seva discografia per a Naxos també inclou discos amb
música del compositor francès Déodat de Séverac i de l’italià Mario Castelnuovo-Tedesco. En l’actualitat està gravant
per a Naxos la integral de l’obra per a piano de Joaquín Turina. També ha enregistrat per les discogràfiques ASV,
Stradivarius, Anacrusi, Columna Música, La Mà de Guido i Picap. Des de l’any 1996 és membre del grup de música
contemporània Barcelona 216 (amb el qual va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona de música l’any 2000). És professor
de piano al Conservatori de Granollers i a l’Esmuc (Escola Superior de Música de Catalunya).
8.570457
12
SPANISH CLASSICS
The Catalan
Piano Album
MOMPOU
VIÑES
MONTSALVATGE
GRANADOS
BLANCAFORT
ALBÉNIZ
GERHARD
C
M
Jordi Masó, Piano
Y
K
570457bk Catalan:570034bk Hasse
17/8/07
12:13 PM
Page 2
The Catalan Piano Album
This disc features a selection of works written by Catalan
composers during the first decades of the twentieth
century, a particularly fertile and stimulating period in the
history of piano music in Catalonia. They were years of
enormous stylistic diversity: on the one hand two
internationally revered figures, Isaac Albéniz and Enrique
Granados, provided a link with the Romantic tradition
(their roots lying in the pianism of Chopin, Schumann and
Liszt), while at the same time often incorporating into their
music nationalistic elements taken from Spanish folklore
(in the same way as figures such as Grieg, Dvořák, Smetana and Sibelius were inspired by the folk traditions of
their respective countries). On the other hand, a growing
admiration for the work of Richard Wagner led to the
creation of an influential “Wagner Association” in
Barcelona in 1901, its adherents including composers such
as Enric Morera, Juli Garreta and Jaume Pahissa. Perhaps
the most significant influence in those years, however,
was French music, principally that of Claude Debussy and
Maurice Ravel – clearly present in the works of Frederic
Mompou and Manuel Blancafort – but also that of Les
Six, the group of young composers who gathered around
Erik Satie – Xavier Montsalvatge was a particular admirer
of theirs. Some Catalan composers were also influenced by
Stravinsky, who, on a visit to Barcelona, expressed his
admiration for the music of Juli Garreta, and specifically
for his sardanas (the folk dance of Catalonia, traditionally
accompanied by a wind ensemble called a cobla). More
marginal was the influence of the Second Viennese School,
although Schoenberg’s nine-month stay in Barcelona –
facilitated by his pupil Roberto Gerhard – was an historic
event in Catalan musical life, as was the fourteenth Festival
of the International Society for Contemporary Music (ISCM)
in 1936, which saw the première of Berg’s Violin Concerto
“To the memory of an angel”. Only months later, civil war
broke out in Spain, and the subsequent post-war period was
to mark a decline in the musical activity of the country.
This recording begins and ends with music by Frederic
Mompou (1893–1987), one of the most internationally
recognised Catalan composers. Mompou was, however,
an atypical composer, self-taught and an admirer of the
8.570457
music of Gabriel Fauré and Francis Poulenc. His music –
intimate in character, refined and sparse (his stated aim
was “to write works in which nothing is missing and
nothing is superfluous”) – never flirted with the avantgarde and innovative compositional techniques (“first and
foremost is the work, then the theory”). Being an excellent
pianist, he wrote most of his music for this instrument.
His collection of 15 Songs and Dances, inspired by Catalan
folk tunes, were all written for piano except Nos. 13 and
15, originally for guitar and organ respectively. My piano
version of Song and Dance No. 13 scrupulously respects
Mompou’s 1972 original, except for some occasional
changes in register. The Song is El cant dels ocells (The
song of the birds), a traditional Christmas tune made
famous by cellist Pablo Casals; the Dance recreates the
song El bon caçador (The Good Hunter).
One of the first performers of the works of Mompou
was the pianist Ricardo Viñes (1875–1943), a friend of
the composer and the man chiefly responsible for
introducing his music to Parisian audiences. Viñes was
undoubtedly one of the great virtuosos of the early decades
of the twentieth century; dedicated to the music of his time,
he boosted the careers of many young Spanish, French
and Russian composers (he gave premières of works by
Ravel, Debussy, Poulenc, Satie, Mussorgsky, Balakirev,
Falla, Turina and Granados, among others). His only
known piano compositions were published posthumously
in 1945 by the Institut Français en Espagne under the title
Quatre Hommages pour le piano (Four tributes for piano).
To this collection belong the exquisite, elegiac miniatures
En Verlaine mineur (à la mémoire de Gabriel Fauré)
written between 1938 and 1939 and Menuet spectral (à la
mémoire de Maurice Ravel) of 1937–38.
Between 1927 and 1930 Josep María Ruera (1900–88)
wrote his concert sardana, Tocs de festa (Festival
Fanfares). A pupil of Enric Morera and Joan Lamote de
Grignon, Ruera had a special talent for writing sardanas
of a complexity and ambition unusual for the genre. He
was also a notable composer in other areas, and his 3
Moviments simfónics (3 Symphonic movements) were
premièred at the previously mentioned ISCM Festival in
2
essencialment per tú i per a tú”, va anotar Albéniz en una
carta del 1907. Virtuós admirat a Europa i als Estats Units,
Malats va compondre molta música pianística de saló,
essent la Serenata espanyola la seva peça més popular.
Ricard Lamote de Grignon (1899–1962) va estudiar amb
el seu pare, el compositor i director Joan Lamote de
Grignon, de qui va adquirir una sòlida formació. En la
seva música, extraordinàriamente eclèctica, el propi
compositor hi destacava la influència de Claude Debussy
i Richard Strauss. El convent dels peixos és una miniatura
decididament impressionista, d’enigmàtic títol, escrita
probablement l’any 1945. Joaquim Serra (1907–1957) ha
passat a la història de la música catalana pel seu extens
catàleg de sardanes. Serra va ser un compositor d’extraordinari talent i el seu catàleg inclou música sinfònica, de
cambra i una dotzena de magistrals cançons per a veu i
piano. Les úniques aportacions al repertori pianístic foren
la Dansa de 1931 i les 3 peces breus de 1932. A aquesta
última col.lecció de miniatures pertany la suggestiva
Cançó de bressol, molt pròxima a les sonoritats refinades
i vaporoses de Mompou. També Enric Morera (1865–
1942) és recordat avui per les cèlebres sardanes. Morera
va ser tanmateix un compositor molt prolífic –especialment
en el gènere líric– i un professor molt respetat i influent.
La Dansa nº1 – dedicada Blanche Selva – pertany a una
sèrie de 3 Danses i posa de manifest una facilitat melòdica
propera a Granados.
Els exquisits Dos apunts van ser una de les primeres
composicions de Robert Gerhard (1896–1970), potser el
compositor català de més projecció del segle XX. Gerhard
va compondre el primer apunt el Desembre de 1921 i el
segon el Març de 1922, formant un díptic que cal
interpretar sense interrupció i que revela una sorprenent
afinitat amb les últimes músiques de Scriabin. Malgrat
l’extrema brevetat de les dues peces, Gerhard devia estar
satisfet del resultat ja que aquesta va ser una de les obres
que va enviar a Arnold Schoenberg quan va sol.licitar ser
admès en les seves classes a Viena. Agustí Grau (1893–
1964) és el compositor menys conegut pertanyent al CIC
11
(Compositors Independients de Catalunya), integrat per
Mompou, Gerhard, Blancafort, Ricard Lamote de Grignon,
Baltasar Samper, Eduard Toldrà i el pianista Joan Gilbert
Camins. El grup va tenir una vida efímera a causa de les
enormes divergències estètiques dels seus membres, però
van arribar a celebrar un únic concert monogràfic el 25 de
Juny de 1931 a Barcelona. Un any abans, el 1930, Grau va
compondre la barcarola Tamarit, una obra de certa
ambició, que fa ús en la seva secció central de cants
populars d’inflexions mosàrabs provinents de les terres de
Tarragona. Precisament a Tarragona va néixer Xavier Gols
(1902–1938), pianista i compositor mort prematurament
durant la Guerra Civil espanyola a causa d’una peritonitis.
Ametllers florits, al lluny és la peça que obre la suite
titulada De les terres altes, escrita el 1936 i última obra per
a piano sol del compositor. En ella Gols es va basar en
cants populars de la zona del Priorat (en la serralada del
Montsant), que explica la menció de les “terres altes” en
el títol de l’obra. En Ametllers florits, al lluny Gols utilitza
la melodia popular d’aquesta regió Ara ve lo mes de Març,
a la que aplica la seva peculiar harmonització de
dissonàncies aspres. Joaquim Zamacóis (1894–1976) va
ser molt popular en el mon musical català com a autor de
llibres didàctics d’estudi obligat en els conservatoris
catalans. La seva música, però, és pràcticament
desconeguda, malgrat el bon ofici que presenta. La brillant
Sardana forma part de la suite de cinc peces titulades
Aiguaforts escrita l’any 1939. El disc acaba amb l’últim de
la serie de dotze preludis que Mompou va compondre al
llarg de més de trenta anys. Escrit el 1960, el Preludi nº12
és una peça desolada i obsessiva, pròxima a l’esperit de
la Música callada –la indiscutible obra mestra del
compositor i la seva creació més personal. S’interpreta
aquí per primera vegada a partir de l’edició definitiva
revisada el 2004 pel musicòleg Raül Benavides i publicada
per l’editorial barcelonina Tritó.
Jordi Masó
Novembre 2006
8.570457
570457bk Catalan:570034bk Hasse
17/8/07
festival de la SIMC a Barcelona el 1936. No obstant, la
carrera de Ruera, com la de tants altres compositors
catalans, va truncar-se per la Guerra Civil espanyola i les
seves tràgiques conseqüències: va perdre la seva esposa en
el bombardeig de la ciutat de Granollers el 1938 i atravessà
una postguerra marcada per necessitats econòmiques que
reduirien la seva activitat creativa. Tocs de festa, concebuda segons confesió del propi autor com un homenatge
a Stravinsky, és un excel.lent exemple de la “força exultant
de la seva música” (en encertada expressió del pianista
Josep Mª Roger, primer intèrpret d’aquesta lluminosa
peça). Els Tres divertimentos sobre temas de autores
olvidados (1941) va ser una de les primeres composicions
de Xavier Montsalvatge (1912–2002). El compositor va
utilitzar-hi melodies que va escoltar tocar a un amic que era
músic ambulant. Segons va escriure en la seva
autobiografia “vaig quedar enamorat d’aquestes inefables
cadències i les vaig voler adoptar per a unes peces
pianístiques amb harmonies politonals, pensant en el
llenguatge que tan superiorment va aplicar Milhaud”. El
segon Divertimento és una encantadora havanera, un ritme
al que Montsalvatge va recórrer sovint en les seves
primeres obres (un període que va denominar “antillà”).
La Mazurka és la primera de las Escenas románticas
que Enrique Granados (1867–1916) va escriure l’any
1904, una de les suites més substancials del compositor.
Encara que Granados és justament cèlebre per les seves
obres d’inspiració folklòrica espanyola (com Goyescas o
las 12 Danses espanyoles), una gran part de la seva
producció no presenta elements nacionalistes i està més
propera a l’univers del piano romàntic de Schumann o
Chopin. Aquesta melancònica i apassionada Mazurka
conté el distintiu caràcter improvisatori de la millor música
de Granados i les seves voluptuoses harmonies. La
trajectòria de Joaquim Nin-Culmell (1908–2004) va ser
una de les més cosmopolites entre els compositors
catalans: format a Barcelona i París (on estudià amb Ricard
Viñes, Alfred Cortot i Paul Dukas) va traslladar-se l’any
1938 als Estats Units, on residiria la resta de la seva vida.
Entre 1956 i 1961 va compondre una extensa col.lecció de
48 Tonades basades en melodies populars espanyoles. Per
aquest disc he seleccionat tres peces brillants que s’inspiren
en danses de Catalunya. Joan Massià (1890–1969) va ser
8.570457
12:13 PM
Page 10
un violinista prodigi format a Bruseles amb Alfred
Marchot (alumne del llegendari Eugène Ysaye). En la seva
joventut va formar un magnífic duo amb Blanche Selva –la
pianista francesa responsable de l’estrena a París de la
Suite Iberia de Isaac Albéniz– i durant alguns anys
desplegaren una intensa i exitosa activitat concertística per
tota Europa. Com a compositor, bona part de l’obra de
Massià és destinada al piano –era un destacat pianista
“amateur” i un bon improvisador. Compost l’any 1924,
El gorg negre va ser la seva primera peça pianística, una
petita joia d’intencions descriptives, escrita amb un
llenguatge pròxim a l’últim romanticisme. Deu anys més
tard, el 1934, Massià va escriure el Scherzo seguint el
model dels Scherzi de Chopin: parts extremes de gran
virtuosisme, una secció central –el Trio– més lírica i
reposada, i finalitzant amb una Coda brillant. En aquesta
obra ja són presents alguns dels trets característics propis
de la música de Massià: ús de quintes buides, acords amb
quartes i quintes paral.leles, fragments de politonalitat i
girs melòdics que evoquen la música popular catalana.
Manuel Blancafort (1897–1987) va ser amic íntim de
Mompou, i les seves primeres obres reflexen clarament la
seva influència. La Polka de l’equilibrista, però, és més
propera a l’esperit desvergonyit del grup francès de Les Six
o d’Igor Stravinsky. Inclosa a la suite de sis peces El parc
d’atraccions, la Polka va ser estrenada amb gran èxit per
Ricard Viñes, qui la va incorporar com a propina habitual
als seus concerts.
Abans de compondre la seva indiscutible obra mestra,
la Suite Iberia, Isaac Albéniz (1860–1909) va escriure
moltes peces de música de saló d’innegable encant com la
barcarola Mallorca. Composta a Londres l’any 1890 (i
publicada per Stanley Lucas, Weber & Co.), Mallorca és
una peça de lirisme desbordant i, tot i que el compositor
sempre va ser molt autocrític respecte la seva música
anterior a la Suite Iberia, aquesta barcarola figurava entre
les preferides del propi Albéniz. “Jo crec que la gent té raó
quan segueix emocionant-se amb Mallorca”, comentà
l’any 1909. “Jo hi noto ara menys ciència musical, menys
idea gran, però més calor, llum de sol, gust d’olives”. Un
dels primers intèrprets de la Suite Iberia d’Albéniz va ser
el formidable pianista barceloní Joaquim Malats
(1872–1912). “Aquesta Iberia dels meus pecats l’escric
10
Barcelona in 1936. However, Ruera’s career, like that of
so many other Catalan composers, was cut short by the
Civil War and its tragic consequences. He lost his wife in
the bombing of Granollers in 1938 and after the war his
creative activity was severely limited by the financial
hardship in which he found himself. Tocs de festa,
conceived as a tribute to Stravinsky, is an excellent
example of the “exultant force of his music” (in the apt
words of pianist Josep María Roger, who gave the première
of this luminous piece).
The Tres divertimentos sobre temas de autores
olvidados (Three divertimentos on themes by forgotten
composers, 1941) are one of the first works by Xavier
Montsalvatge (1912–2002). In them, the composer used
melodies which he had heard played by a friend who was
an itinerant musician. As he wrote in his autobiography, “I
fell in love with these ineffable rhythms and harmonies,
and wanted to use them for a number of polytonal piano
pieces, taking my inspiration from the idiom developed
so wonderfully by Milhaud”. The second Divertimento is
a charming habanera, a dance rhythm which Montsalvatge
often used in his early “West Indian” period.
The Mazurka is the first of the Escenas románticas
(1904), one of the most substantial suites composed by
Enrique Granados (1867–1916). Although Granados is
justly famous for his works based on Spanish folk music
(such as Goyescas or the 12 Spanish Dances), a large part
of his output is not based on nationalist elements, being
instead closer to the Romantic piano works of Schumann
or Chopin. This melancholy, passionate Mazurka contains
the distinctive improvisatory character and the voluptuous
harmonies of the best of Granados’ music.
The career of Joaquim Nin-Culmell (1908–2004) was
one of the most cosmopolitan of all Catalan composers.
Trained in Barcelona and Paris (where he studied with
Ricardo Viñes, Alfred Cortot and Paul Dukas), in 1938 he
moved to the United States, where he was to live for the
rest of his life. Between 1956 and 1961 he wrote an
extensive collection of 48 Tonadas based on folk tunes
from all over Spain. For this album I have selected three
sparkling pieces based on Catalan dances.
Joan Massià (1890–1969) was a virtuoso violinist trained
in Brussels by Alfred Marchot (himself a pupil of the
3
legendary Eugène Ysaÿe). In his youth, Massià formed a
magnificent duo with Blanche Selva – the French pianist
who gave the première in Paris of Albéniz’s Iberia – and for
some years they undertook intensive and successful concert
tours throughout Europe. Many of Massià’s compositions
were for the piano – he was a distinguished amateur pianist
and a talented improviser. Composed in 1924, El gorg negre
(The black pond) was his first piano piece, a miniature gem,
descriptive in nature, with its origins in late Romanticism.
Ten years later, in 1934, Massià wrote the Scherzo,
following the model of Chopin’s scherzos, with a virtuoso
first section, a softer and more lyrical central interlude – the
Trio – and concluding with a brilliant coda. This piece
contains some of the elements that would come to typify
Massià’s music: the use of bare fifths, chords with parallel
fourths and fifths, polytonal fragments and melodic phrases
suggestive of Catalan folk music.
Manuel Blancafort (1897–1987) was a close friend of
Mompou, and his early works clearly reflect the latter’s
influence. His Polka de l’equilibrista (Tightrope-walker’s
Polka), however, is closer to the rebellious spirit of Les Six
or Stravinsky. Included in the suite of six pieces El parc
d’atraccions (The funfair), the Polka was first performed
with great success by Ricardo Viñes, who frequently
included it as a encore in his concerts.
Before composing his masterpiece, Iberia, Isaac
Albéniz (1860–1909) wrote many salon pieces of
unquestionable charm, such as the barcarolle Mallorca.
Written in London in 1890 (published by Stanley Lucas,
Weber & Co.), Mallorca is a work brimming with lyricism
and, although the composer was always very self-critical
about his pre-Iberia compositions, this was one of his
favourites. “I think that people are right still to be moved
by Mallorca”, he commented in 1909. “I can now see that
it contains less theory and fewer big ideas, but is full of
warmth, sunlight and the taste of olives”.
One of the first to perform Albeniz’s Iberia was the
formidable Barcelona pianist Joaquim Malats
(1872–1912). “I am writing Iberia … essentially because
of you and for you”, Albéniz wrote in a letter dated 1907.
An admired virtuoso in Europe and the United States,
Malats composed a lot of salon music, of which the
Serenata española is the most popular.
8.570457
570457bk Catalan:570034bk Hasse
17/8/07
Ricard Lamote de Grignon (1899–1962) studied with
his father, the composer and conductor Joan Lamote de
Grignon, from whom he acquired a solid training. The
composer himself highlighted the influence of Claude
Debussy and Richard Strauss on his extraordinarily
eclectic output. The enigmatically titled El convent dels
peixos (The Convent of the Fishes) is a decidedly
impressionistic miniature, probably written in 1945.
Joaquim Serra (1907–57) has gone down in Catalan
musical history for his extensive catalogue of sardanas.
Serra was a composer of extraordinary talent and his
catalogue includes symphonic and chamber music and a
dozen superb songs for voice and piano. His only
contribution to the piano repertory was the Dansa (Dance)
of 1931 and the 3 peces breus (3 Short Pieces) of 1932.
One of the latter is the evocative Cançó de bressol
(Lullaby), reminiscent of the refined and diaphanous
sonorities of Mompou.
Enric Morera (1865–1942) is also remembered for his
sardanas, but was a prolific composer, particularly in the
field of opera, as well as being a highly respected and
influential teacher. His Dansa nº 1 – dedicated to Blanche
Selva – belongs to a series of 3 Danses and demonstrates
a talent for melody approaching that of Granados.
The exquisite Dos apunts (Two sketches) are among
the earliest compositions of Roberto Gerhard (1896–1970),
perhaps the most remarkable Catalan composer of the
twentieth century. Gerhard wrote the first sketch in
December 1921 and the second in March 1922, creating a
diptych to be performed without a break and which reveals
a surprising affinity with Scriabin’s later works. In spite of
the extreme brevity of the two pieces, Gerhard must have
been satisfied with the result, since this was one of the
works he sent to Schoenberg, asking to study with him in
Vienna.
Agustí Grau (1893–1964) is the least well-known
member of the CIC (Independent Composers of Catalonia),
made up of Mompou, Gerhard, Blancafort, Ricard Lamote
8.570457
12:13 PM
Page 4
de Grignon, Baltasar Samper, Eduard Toldrà and the
pianist Joan Gilbert Camins. The CIC was short-lived
because of the enormous aesthetic divergences of its
members, although they did give one monographic concert
in Barcelona on 25th June 1931. One year earlier, in 1930,
Grau composed the barcarolle Tamarit, a fairly ambitious
work, which makes use in its central section of folk songs
with mozarabic inflections from the area of Tarragona (in
the south of Catalonia).
It was in Tarragona that Xavier Gols (1902–38) was
born, a pianist and composer who died prematurely of
peritonitis during the Spanish Civil War. Ametllers florits,
al lluny (Blossoming almond trees, in the distance) opens
the suite entitled De les terres altes (From the high lands,
1936), the composer’s last work for solo piano. Gols based
his suite on folk songs from the Priorat area (in the
Montsant mountain range), hence the title. Ametllers
florits, al lluny features the folk tune Ara ve lo mes de
Març, treated with the composer’s very individual brand
of harshly dissonant harmonisation.
Joaquim Zamacóis (1894–1976) was very well-known
in the Catalan music world as a writer of set books for
conservatory schools of music. His music, however, is
practically unknown, in spite of its excellent construction
and the skill it demonstrates. The brilliant Sardana is part
of his suite of five pieces entitled Aiguaforts (Etchings)
written in 1939.
The CD closes with the last of a series of twelve
preludes which Mompou wrote over a period of more than
thirty years. Written in 1960, the Prelude No. 12 is a
desolate, obsessive piece, similar in feel to the Música
callada – the composer’s indisputable masterpiece and
most personal work. It is played here for the first time
from the definitive edition revised in 2004 by the
musicologist Raül Benavides, and published in Barcelona
by Tritó.
Jordi Masó
November 2006
4
L’àlbum del piano català
Aquest disc reuneix una selecció d’obres escrites per
compositors catalans al llarg de les primeres dècades del
segle XX, una època particularment fructífera i estimulant
en la història de la música per a piano a Catalunya. Foren
anys d’una enorme diversitat estilística: per una banda,
dues figures consagrades internacionalment, Isaac Albéniz
i Enrique Granados, van ser els continuadors de la tradició
romàntica (amb arrels en el pianisme de Chopin,
Schumann i Liszt), incorporant sovint en la seva música
elements nacionalistes extrets del folklore espanyol (com
també feien en els seus respectius països Grieg, Dvořák,
Smetana o Sibelius). Per una altra banda, una creixent
admiració per l’obra de Richard Wagner va promoure a
Barcelona la creació d’una influent “Associació Wagneriana” el 1901, que va tenir entre els seus seguidors a compositors com Enric Morera, Juli Garreta o Jaume Pahissa.
Pero potser la influència més important en aquells anys
va ser la de la música francesa, molt especialment Claude
Debussy i Maurice Ravel –molt present en l’obra de
Frederic Mompou o Manuel Blancafort–, pero també del
grup apadrinat per Erik Satie “Les Six” –admirats per
Xavier Montsalvatge. Tampoc pot menystenir-se l’atracció
que alguns compositors van mostrar per Igor Stravinsky,
qui en una visita a Barcelona expressava admiració per la
música de Juli Garreta i concretament per les seves
sardanes. Més marginal va ser la influència de la Segona
Escola de Viena, per bé que l’estada de nou mesos a
Barcelona d’Arnold Schoenberg –propiciada pel seu
alumne Robert Gerhard– va ser un esdeveniment en la
vida musical catalana, com també ho va ser la celebració
del XIV Festival de la Societat Internacional de Música
Contemporània (SIMC) l’any 1936, on s’estrenà el cèlebre
Concert per a violí “a la memòria d’un àngel” d’Alban
Berg. Pocs mesos després esclataria la Guerra Civil
espanyola (1936–39) a la que va seguir una penosa
postguerra, que marcaria un important decliu en l’activitat
musical del país.
El disc comença i acaba amb música de Frederic
Mompou (1893–1987), un dels compositors catalans més
reconeguts internacionalment. Mompou va ser, però, un
compositor atípic: autodidacta, admirador de la música de
9
Gabriel Fauré i Francis Poulenc, la seva música –de
caràcter íntim, depurada i esencial (“el meu únic objetiu és
escriure obres on res hi falti ni res hi sobri”, va declarar)–
va mantenir-se sempre al marge de les avantguardes i de
les innovadores tècniques de composició (“en primer lloc
ha d’estar l’obra, després el tratat teòric”). Essent un
excel.lent pianista, va dedicar bona part de la seva música
a aquest instrument. La seva col.lecció de 15 Cançons i
Danses, inspirades en melodies populars catalanes, van
ser escrites per a piano excepte la nº13 i la nº15, originals
per a guitarra i orgue respectivament. La meva versió
pianística de la Cançó i Dansa nº13 respecta escrupulosament l’original composat per Mompou el 1972, tret
d’algún canvi ocasional de registre. La Cançó és El cant
dels ocells, una melodia popular nadalenca que va fer
famosa per tot el mon el violoncelista Pau Casals; la Dansa
recrea la cançó El bon caçador. Un dels primers intèrprets
de les obres de Mompou va ser el pianista Ricard Viñes
(1875–1943), amic del compositor barceloní i principal
introductor de la seva música a París. Viñes va ser
indubtablemente un dels grans virtuosos de les primeres
dècades del segle XX, un pianista compromès amb la
música del seu temps, que impulsà la carrera de molts
joves compositors espanyols, francesos i russos (va
estrenar obres de Ravel, Debussy, Poulenc, Satie,
Mussorgsky, Balakirev, Falla, Turina, Granados entre
altres). Les úniques composicions conegudes de Viñes per
a piano van ser publicades pòstumament l’any 1945 per
l’“Institut Français en Espagne” sota el títol Quatre
Hommages pour le piano (Quatre Homenatges per a
piano). A aquesta col.lecció pertanyen les delicioses i
elegíaques miniatures En Verlaine mineur (à la mémoire
de Gabriel Fauré) escrita entre 1938 i 1939 i Menuet
spectral (à la mémoire de Maurice Ravel) de 1937–38.
Entre 1927 i 1930 va escriure Josep Mª Ruera (1900–1988)
la seva sardana de concert Tocs de festa. Alumne d’Enric
Morera i Joan Lamote de Grignon, Ruera tenia un talent
especial per compondre sardanes d’una complexitat i
ambició infreqüents en el gènere. Va ser també un
compositor notable en altres àmbits i així els seus 3
moviments simfònics van estrenar-se en el ja mencionat
8.570457
17/8/07
aceitunas”. Uno de los primeros intérpretes de la Suite
Iberia de Albéniz fue el formidable pianista barcelonés
Joaquim Malats (1872–1912). “Esta Iberia de mis pecados
la escribo esencialmente por ti y para ti”, anotó Albéniz en
una carta fechada en 1907. Virtuoso admirado en Europa
y en los Estados Unidos, Malats compuso mucha música
pianística de salón, siendo la Serenata española su pieza
más popular. Ricard Lamote de Grignon (1899–1962)
estudió con su padre, el compositor y director Joan Lamote
de Grignon, de quien adquirió una sólida formación. En su
música, extraordinariamente ecléctica, el propio compositor
destacaba la influencia de Claude Debussy y Richard
Strauss. El convent dels peixos (El convento de los peces)
es una miniatura decididamente impresionista, de
enigmático título, escrita probablemente en 1945. Joaquim
Serra (1907–1957) ha pasado a la historia de la música
catalana por su extenso catálogo de sardanas. Serra fue un
compositor de extraordinario talento y su catálogo incluye
música sinfónica, de cámara y una docena de magistrales
canciones para voz y piano. Sus únicas aportaciones al
repertorio pianístico fueron la Dansa (Danza) de 1931 y
las 3 peces breus (3 piezas breves) de 1932. A esta última
colección de miniaturas pertenece la sugestiva Cançó de
bressol (Canción de cuna), pieza muy próxima a las
sonoridades refinadas y vaporosas de Mompou. También
Enric Morera (1865–1942) es recordado hoy por sus
célebres sardanas. Morera fue asimismo un compositor
muy prolífico –especialmente en el género lírico– y un
profesor muy respetado e influyente. La Dansa nº1 (Danza
nº1) – dedicada a Blanche Selva – pertenece a una serie de
3 Danses (3 Danzas) y pone de manifiesto una facilidad
melódica cercana a Granados.
Los exquisitos Dos apunts (Dos apuntes) fueron una de
las primeras composiciones de Robert Gerhard (1896–
1970), quizá el compositor catalán de mayor proyección
del siglo XX. Gerhard escribió el primer apunte en
diciembre de 1921 y el segundo en marzo de 1922,
formando un díptico que debe interpretarse sin interrupción
y que revela una sorprendente afinidad con las últimas
músicas de Scriabin. A pesar de la extrema brevedad de
las dos piezas, Gerhard debía estar satisfecho del resultado
puesto que ésta fue una de las obras que envió a Arnold
Schoenberg cuando solicitó ser admitido en sus clases en
8.570457
12:13 PM
Page 8
Viena. Agustí Grau (1893–1964) es el compositor menos
conocido perteneciente al CIC (Compositores Independientes de Cataluña), integrado por Mompou, Gerhard,
Blancafort, Ricard Lamote de Grignon, Baltasar Samper,
Eduard Toldrà y el pianista Joan Gilbert Camins. El grupo
tuvo una vida efímera a causa de las enormes divergencias
estéticas de sus miembros, aunque llegaron a celebrar un
único concierto monográfico el 25 de junio de 1931 en
Barcelona. Un año antes, en 1930, Grau compuso la
barcarola Tamarit, una obra de cierta ambición, que hace
uso en su sección central de cantos populares de inflexiones
mozárabes provenientes de las tierras de Tarragona (al sur
de Cataluña). Precisamente en Tarragona nació Xavier Gols
(1902–1938), pianista y compositor fallecido prematuramente durante la Guerra Civil española a causa de una
peritonitis. Ametllers florits, al lluny (Almendros en flor, a
lo lejos) es la pieza que abre la suite titulada De les terres
altes (De las tierras altas), escrita en 1936 y última obra
para piano solo del compositor. En ella Gols se basó en
cantos populares de la zona del Priorat (en la cordillera del
Montsant), de ahí la mención de las “tierras altas” en el
título de la obra. En Ametllers florits, al lluny Gols utiliza
la melodía popular de esa región Ara ve lo mes de Març, a
la que aplica su peculiar armonización de disonancias
ásperas. Joaquim Zamacóis (1894–1976) fue muy popular
en el mundo musical catalán como autor de libros
didácticos de estudio obligado en los conservatorios
catalanes. Su música, no obstante, es prácticamente
desconocida, a pesar de su excelente factura y del buen
oficio que acredita. La brillante Sardana está incluida en la
suite de cinco piezas tituladas Aiguaforts (Aguafuertes)
escrita en el año 1939. El disco concluye con el último de
la serie de doce preludios que Mompou compusiera a lo
largo de más de treinta años. Escrito en 1960, el Preludi
nº12 (Preludio nº12) es una pieza desolada y obsesiva,
cercana al espíritu de la Música callada –la indiscutible
obra maestra del compositor y su creación más personal. Se
interpreta aquí por primera vez a partir de la edición
definitiva revisada en 2004 por el musicólogo Raül
Benavides y publicada por la editorial barcelonesa Tritó.
Jordi Masó
Jordi Masó was born in Granollers (Barcelona, Spain). He studied at the Granollers Conservatory with Josep María Ruera
and Josep María Roger, at the Barcelona School of Music with pianist Albert Attenelle, and at the Royal Academy of
Music of London with Christopher Elton and Nelly Akopian, graduating in 1992 with the DipRAM, the Academy’s
highest award. He has won first prizes in many national and international competitions, and has performed extensively
in most European countries, both as a soloist and and a chamber musician. He is regularly invited to play with the most
important Spanish orchestras. Praised by the prestigious music critic Harold Schonberg as “a skilful and strong pianist”,
Jordi Masó has a huge repertoire covering all periods and styles, with special emphasis on music of the twentieth
century. His commitment to contemporary music has resulted in his giving the first performances of new works by some
of today’s greatest living composers. He began his very busy studio career in 1993 with a world première recording
for Marco Polo of the complete piano works of Roberto Gerhard, which received universal critical acclaim. Between
1997 and 2000 he recorded four CDs for Naxos of the complete piano music of Frederic Mompou (also highly praised,
selling more than 50,000 copies so far all around the world). He has also recorded two albums of music by Josep Soler
and the complete piano works of Joaquim Homs for Marco Polo. Masó is currently involved in a project to record
Turina’s complete piano works for Naxos. Since 1996 he has been a member of the contemporary music group Barcelona
216, which won the Barcelona City Prize for music in 2000. He is piano professor at the Granollers Conservatory and
at the Esmuc (Escola Superior de Música de Catalunya).
Photo: Jordi Ribó
570457bk Catalan:570034bk Hasse
Jordi Masó
Noviembre 2006
8
5
8.570457
570457bk Catalan:570034bk Hasse
17/8/07
12:13 PM
Page 6
El álbum del piano catalán
Este disco reúne una selección de obras escritas por
compositores catalanes a lo largo de las primeras décadas
del siglo XX, una época particularmente fecunda y
estimulante en la historia de la música para piano en
Cataluña. Fueron años de una enorme diversidad estilística:
por un lado, dos figuras consagradas internacionalmente,
Isaac Albéniz y Enrique Granados, fueron los continuadores de la tradición romántica (con raíces en el pianismo
de Chopin, Schumann y Liszt), a la vez que incorporaron
a menudo en su música elementos nacionalistas extraídos
del folklore español (como también hicieran en sus
respectivos países Grieg, Dvořák, Smetana o Sibelius). Por
otro lado una creciente admiración por la obra de Richard
Wagner promovió en Barcelona la creación de una
influyente “Asociación Wagneriana” en 1901, que tuvo
entre sus seguidores a compositores como Enric Morera,
Juli Garreta o Jaume Pahissa. Pero quizá la influencia más
importante en esos años fue la de la música francesa, muy
especialmente Claude Debussy y Maurice Ravel –muy
presente en la obra de Frederic Mompou o Manuel
Blancafort–, pero también del grupo que apadrinó Erik
Satie “Les Six” –admirados por Xavier Montsalvatge.
Tampoco puede desdeñarse el influjo que sobre algunos
compositores ejerció Igor Stravinsky, quien en una visita a
Barcelona expresó su admiración por la música de Juli
Garreta y concretamente por sus sardanas (la danza popular
de Cataluña, escrita para un conjunto de instrumentos de
viento llamado cobla). Más marginal fue la influencia de la
Segunda Escuela de Viena, aunque la estancia de nueve
meses en Barcelona de Arnold Schoenberg –propiciada por
su alumno Robert Gerhard– fue un acontecimiento en la
vida musical catalana, como lo fue también la celebración
del XIV Festival de la Sociedad Internacional de Música
Contemporánea (SIMC) en el año 1936, donde se estrenó
el célebre Concierto para violín “a la memoria de un ángel”
de Alban Berg. Pocos meses después estallaría la Guerra
Civil española (1936–39) a la que siguió una penosa
posguerra, que marcaría un importante declive en la
actividad musical del país.
El presente disco empieza y acaba con música de
Frederic Mompou (1893–1987), uno de los compositores
8.570457
catalanes más reconocidos internacionalmente. Mompou
fue, sin embargo, un compositor atípico: autodidacta,
admirador de la música de Gabriel Fauré y Francis Poulenc,
su música –de carácter íntimo, depurada y esencial (“mi
único objetivo es escribir obras donde nada falte ni nada
sobre”, declaró)– estuvo siempre al margen de las
vanguardias y de las innovadoras técnicas de composición
(“en primer lugar debe estar la obra, después el tratado
teórico”). Siendo un excelente pianista, dedicó la mayor
parte de su música a este instrumento. Su colección de 15
Canciones y Danzas, inspiradas en melodías populares
catalanas, fueron escritas todas para piano excepto la nº13
y la nº15, originales para guitarra y órgano respectivamente.
Mi versión pianística de la Canción y Danza nº13 respeta
escrupulosamente el original compuesto por Mompou en
1972, salvo algún cambio ocasional de registro. La Canción
es El cant dels ocells (El canto de los pájaros), una melodía
popular navideña que hiciera famosa en todo el mundo el
violonchelista Pablo Casals; la Danza recrea la canción El
bon caçador (El buen cazador). Uno de los primeros
intérpretes de las obras de Mompou fue el pianista Ricard
Viñes (1875–1943), amigo del compositor barcelonés y
principal introductor de su música en París. Viñes fue
indudablemente uno de los grandes virtuosos de las
primeras décadas del siglo XX, un pianista comprometido
con la música de su tiempo, que impulsó la carrera de
muchos jóvenes compositores españoles, franceses y rusos
(estrenó obras de Ravel, Debussy, Poulenc, Satie,
Mussorgsky, Balakirev, Falla, Turina y Granados entre
otros). Sus únicas composiciones para piano conocidas
fueron publicadas póstumamente en 1945 por el “Institut
Français en Espagne” bajo el título Quatre Hommages pour
le piano (Cuatro Homenajes para piano). A esta colección
pertenecen las deliciosas y elegíacas miniaturas En Verlaine
mineur (à la mémoire de Gabriel Fauré) escrita entre 1938
y 1939 y Menuet spectral (à la mémoire de Maurice Ravel)
de 1937–38. Entre 1927 y 1930 escribió Josep Mª Ruera
(1900–1988) su sardana de concierto Tocs de festa (Toques
de fiesta). Alumno de Enric Morera y Joan Lamote de
Grignon, Ruera tenía un talento especial para escribir
sardanas de una complejidad y ambición infrecuentes en
6
el género. Fue también un compositor notable en otros
ámbitos y así sus 3 moviments simfònics (3 movimientos
sinfónicos) se estrenaron en el ya mencionado festival de
la SIMC en Barcelona en 1936. Sin embargo la carrera de
Ruera, como la de tantos otros compositores catalanes, fue
truncada por la Guerra Civil española y sus trágicas
consecuencias: perdió a su esposa en el bombardeo de la
ciudad de Granollers en 1938 y atravesó una posguerra
marcada por necesidades económicas que mermarían su
actividad creativa. Tocs de festa, concebida según confesión
del propio autor como un homenaje a Stravinsky, es un
excelente ejemplo de la “fuerza exultante de su música”
(en acertada expresión del pianista Josep Mª Roger, primer
intérprete de esta luminosa pieza). Los Tres divertimentos
sobre temas de autores olvidados (1941) fue una de las
primeras composiciones de Xavier Montsalvatge (1912–
2002). En ellos el compositor utilizó melodías que escuchó
tocar a un amigo que era músico ambulante. Según escribió
en su autobiografía “quedé enamorado de estas inefables
cadencias y las quise adaptar para unas piezas pianísticas
con armonías politonales, pensando en el lenguaje que tan
superiormente aplicó Milhaud”. El segundo Divertimento
es una encantadora habanera, un ritmo al que Montsalvatge
recurriría a menudo en sus primeras obras (un período que
denominó “antillano”).
La Mazurka es la primera de las Escenas románticas
que Enrique Granados (1867–1916) escribió en 1904, una
de las suites más substanciales del compositor. Aunque
Granados es justamente célebre por sus obras de inspiración
folklórica española (como Goyescas o las 12 Danzas
españolas), una gran parte de su producción carece de
elementos nacionalistas y está más cerca del universo del
piano romántico de Schumann o Chopin. Esta melancólica
y apasionada Mazurka contiene el distintivo carácter
improvisatorio de la mejor música de Granados y sus
voluptuosas armonías. La trayectoria de Joaquim NinCulmell (1908–2004) fue una de las más cosmopolitas entre
los compositores catalanes: formado en Barcelona y París
(donde estudió con Ricard Viñes, Alfred Cortot y Paul
Dukas), se trasladó en 1938 a los Estados Unidos, donde
residiría el resto de su vida. Entre 1956 y 1961 escribió una
extensa colección de 48 Tonadas basadas en melodías
populares de toda España. Para este disco he seleccionado
7
tres piezas chispeantes que se inspiran en danzas de
Cataluña. Joan Massià (1890–1969) fue un violinista
prodigio formado en Bruselas con Alfred Marchot (alumno
del legendario Eugène Ysaÿe). En su juventud formó un
magnífico dúo con Blanche Selva –la pianista francesa
responsable del estreno en París de la Suite Iberia de Isaac
Albéniz– y durante algunos años desplegaron una intensa
y exitosa actividad concertística por toda Europa. Como
compositor, buena parte de la obra de Massià está destinada
al piano –era un destacado pianista “amateur” y buen
improvisador. Compuesta en 1924, El gorg negre (El
estanque negro) fue su primera pieza pianística, una
pequeña joya de intenciones descriptivas, escrita con un
lenguaje próximo al romanticismo tardío. Diez años más
tarde, en 1934, Massià escribió el Scherzo siguiendo el
modelo de los scherzi de Chopin: partes extremas de gran
virtuosismo, una sección central –el Trio– más lírica y
reposada, y concluyendo con una Coda brillante. En esta
obra ya están presentes algunas de las características propias
de la música de Massià: uso de quintas vacías, acordes con
cuartas y quintas paralelas, fragmentos de politonalidad y
giros melódicos que evocan la música popular catalana.
Manuel Blancafort (1897–1987) fue amigo íntimo de
Mompou, y sus primeras obras reflejan claramente su
influencia. Su Polka de l’equilibrista (Polka del equilibrista), sin embargo, está más cerca del espíritu
sinvergüenza del grupo francés de Les Six o de Igor
Stravinsky. Incluida en la suite de seis piezas El parc
d’atraccions (El parque de atracciones), la Polka fue
estrenada con gran éxito por Ricard Viñes, quien la
incorporó como “encore” habitual en sus conciertos.
Antes de componer su indiscutible obra maestra, la Suite
Iberia, Isaac Albéniz (1860–1909) compuso muchas piezas
de música de salón de innegable encanto como la barcarola
Mallorca. Escrita en Londres en 1890 (y publicada por
Stanley Lucas, Weber & Co.), Mallorca es una pieza de
lirismo desbordante y, aunque el compositor siempre fue
muy autocrítico respecto a su música anterior a la Suite
Iberia, esta barcarola figuraba entre las preferidas del propio
Albéniz. “Yo creo que la gente tiene razón cuando sigue
emocionándose aún con Mallorca”, comentó en 1909. “En
ella ahora noto yo que hay menos ciencia musical, menos
idea grande, pero más calor, luz de sol, sabor de
8.570457
570457bk Catalan:570034bk Hasse
17/8/07
12:13 PM
Page 6
El álbum del piano catalán
Este disco reúne una selección de obras escritas por
compositores catalanes a lo largo de las primeras décadas
del siglo XX, una época particularmente fecunda y
estimulante en la historia de la música para piano en
Cataluña. Fueron años de una enorme diversidad estilística:
por un lado, dos figuras consagradas internacionalmente,
Isaac Albéniz y Enrique Granados, fueron los continuadores de la tradición romántica (con raíces en el pianismo
de Chopin, Schumann y Liszt), a la vez que incorporaron
a menudo en su música elementos nacionalistas extraídos
del folklore español (como también hicieran en sus
respectivos países Grieg, Dvořák, Smetana o Sibelius). Por
otro lado una creciente admiración por la obra de Richard
Wagner promovió en Barcelona la creación de una
influyente “Asociación Wagneriana” en 1901, que tuvo
entre sus seguidores a compositores como Enric Morera,
Juli Garreta o Jaume Pahissa. Pero quizá la influencia más
importante en esos años fue la de la música francesa, muy
especialmente Claude Debussy y Maurice Ravel –muy
presente en la obra de Frederic Mompou o Manuel
Blancafort–, pero también del grupo que apadrinó Erik
Satie “Les Six” –admirados por Xavier Montsalvatge.
Tampoco puede desdeñarse el influjo que sobre algunos
compositores ejerció Igor Stravinsky, quien en una visita a
Barcelona expresó su admiración por la música de Juli
Garreta y concretamente por sus sardanas (la danza popular
de Cataluña, escrita para un conjunto de instrumentos de
viento llamado cobla). Más marginal fue la influencia de la
Segunda Escuela de Viena, aunque la estancia de nueve
meses en Barcelona de Arnold Schoenberg –propiciada por
su alumno Robert Gerhard– fue un acontecimiento en la
vida musical catalana, como lo fue también la celebración
del XIV Festival de la Sociedad Internacional de Música
Contemporánea (SIMC) en el año 1936, donde se estrenó
el célebre Concierto para violín “a la memoria de un ángel”
de Alban Berg. Pocos meses después estallaría la Guerra
Civil española (1936–39) a la que siguió una penosa
posguerra, que marcaría un importante declive en la
actividad musical del país.
El presente disco empieza y acaba con música de
Frederic Mompou (1893–1987), uno de los compositores
8.570457
catalanes más reconocidos internacionalmente. Mompou
fue, sin embargo, un compositor atípico: autodidacta,
admirador de la música de Gabriel Fauré y Francis Poulenc,
su música –de carácter íntimo, depurada y esencial (“mi
único objetivo es escribir obras donde nada falte ni nada
sobre”, declaró)– estuvo siempre al margen de las
vanguardias y de las innovadoras técnicas de composición
(“en primer lugar debe estar la obra, después el tratado
teórico”). Siendo un excelente pianista, dedicó la mayor
parte de su música a este instrumento. Su colección de 15
Canciones y Danzas, inspiradas en melodías populares
catalanas, fueron escritas todas para piano excepto la nº13
y la nº15, originales para guitarra y órgano respectivamente.
Mi versión pianística de la Canción y Danza nº13 respeta
escrupulosamente el original compuesto por Mompou en
1972, salvo algún cambio ocasional de registro. La Canción
es El cant dels ocells (El canto de los pájaros), una melodía
popular navideña que hiciera famosa en todo el mundo el
violonchelista Pablo Casals; la Danza recrea la canción El
bon caçador (El buen cazador). Uno de los primeros
intérpretes de las obras de Mompou fue el pianista Ricard
Viñes (1875–1943), amigo del compositor barcelonés y
principal introductor de su música en París. Viñes fue
indudablemente uno de los grandes virtuosos de las
primeras décadas del siglo XX, un pianista comprometido
con la música de su tiempo, que impulsó la carrera de
muchos jóvenes compositores españoles, franceses y rusos
(estrenó obras de Ravel, Debussy, Poulenc, Satie,
Mussorgsky, Balakirev, Falla, Turina y Granados entre
otros). Sus únicas composiciones para piano conocidas
fueron publicadas póstumamente en 1945 por el “Institut
Français en Espagne” bajo el título Quatre Hommages pour
le piano (Cuatro Homenajes para piano). A esta colección
pertenecen las deliciosas y elegíacas miniaturas En Verlaine
mineur (à la mémoire de Gabriel Fauré) escrita entre 1938
y 1939 y Menuet spectral (à la mémoire de Maurice Ravel)
de 1937–38. Entre 1927 y 1930 escribió Josep Mª Ruera
(1900–1988) su sardana de concierto Tocs de festa (Toques
de fiesta). Alumno de Enric Morera y Joan Lamote de
Grignon, Ruera tenía un talento especial para escribir
sardanas de una complejidad y ambición infrecuentes en
6
el género. Fue también un compositor notable en otros
ámbitos y así sus 3 moviments simfònics (3 movimientos
sinfónicos) se estrenaron en el ya mencionado festival de
la SIMC en Barcelona en 1936. Sin embargo la carrera de
Ruera, como la de tantos otros compositores catalanes, fue
truncada por la Guerra Civil española y sus trágicas
consecuencias: perdió a su esposa en el bombardeo de la
ciudad de Granollers en 1938 y atravesó una posguerra
marcada por necesidades económicas que mermarían su
actividad creativa. Tocs de festa, concebida según confesión
del propio autor como un homenaje a Stravinsky, es un
excelente ejemplo de la “fuerza exultante de su música”
(en acertada expresión del pianista Josep Mª Roger, primer
intérprete de esta luminosa pieza). Los Tres divertimentos
sobre temas de autores olvidados (1941) fue una de las
primeras composiciones de Xavier Montsalvatge (1912–
2002). En ellos el compositor utilizó melodías que escuchó
tocar a un amigo que era músico ambulante. Según escribió
en su autobiografía “quedé enamorado de estas inefables
cadencias y las quise adaptar para unas piezas pianísticas
con armonías politonales, pensando en el lenguaje que tan
superiormente aplicó Milhaud”. El segundo Divertimento
es una encantadora habanera, un ritmo al que Montsalvatge
recurriría a menudo en sus primeras obras (un período que
denominó “antillano”).
La Mazurka es la primera de las Escenas románticas
que Enrique Granados (1867–1916) escribió en 1904, una
de las suites más substanciales del compositor. Aunque
Granados es justamente célebre por sus obras de inspiración
folklórica española (como Goyescas o las 12 Danzas
españolas), una gran parte de su producción carece de
elementos nacionalistas y está más cerca del universo del
piano romántico de Schumann o Chopin. Esta melancólica
y apasionada Mazurka contiene el distintivo carácter
improvisatorio de la mejor música de Granados y sus
voluptuosas armonías. La trayectoria de Joaquim NinCulmell (1908–2004) fue una de las más cosmopolitas entre
los compositores catalanes: formado en Barcelona y París
(donde estudió con Ricard Viñes, Alfred Cortot y Paul
Dukas), se trasladó en 1938 a los Estados Unidos, donde
residiría el resto de su vida. Entre 1956 y 1961 escribió una
extensa colección de 48 Tonadas basadas en melodías
populares de toda España. Para este disco he seleccionado
7
tres piezas chispeantes que se inspiran en danzas de
Cataluña. Joan Massià (1890–1969) fue un violinista
prodigio formado en Bruselas con Alfred Marchot (alumno
del legendario Eugène Ysaÿe). En su juventud formó un
magnífico dúo con Blanche Selva –la pianista francesa
responsable del estreno en París de la Suite Iberia de Isaac
Albéniz– y durante algunos años desplegaron una intensa
y exitosa actividad concertística por toda Europa. Como
compositor, buena parte de la obra de Massià está destinada
al piano –era un destacado pianista “amateur” y buen
improvisador. Compuesta en 1924, El gorg negre (El
estanque negro) fue su primera pieza pianística, una
pequeña joya de intenciones descriptivas, escrita con un
lenguaje próximo al romanticismo tardío. Diez años más
tarde, en 1934, Massià escribió el Scherzo siguiendo el
modelo de los scherzi de Chopin: partes extremas de gran
virtuosismo, una sección central –el Trio– más lírica y
reposada, y concluyendo con una Coda brillante. En esta
obra ya están presentes algunas de las características propias
de la música de Massià: uso de quintas vacías, acordes con
cuartas y quintas paralelas, fragmentos de politonalidad y
giros melódicos que evocan la música popular catalana.
Manuel Blancafort (1897–1987) fue amigo íntimo de
Mompou, y sus primeras obras reflejan claramente su
influencia. Su Polka de l’equilibrista (Polka del equilibrista), sin embargo, está más cerca del espíritu
sinvergüenza del grupo francés de Les Six o de Igor
Stravinsky. Incluida en la suite de seis piezas El parc
d’atraccions (El parque de atracciones), la Polka fue
estrenada con gran éxito por Ricard Viñes, quien la
incorporó como “encore” habitual en sus conciertos.
Antes de componer su indiscutible obra maestra, la Suite
Iberia, Isaac Albéniz (1860–1909) compuso muchas piezas
de música de salón de innegable encanto como la barcarola
Mallorca. Escrita en Londres en 1890 (y publicada por
Stanley Lucas, Weber & Co.), Mallorca es una pieza de
lirismo desbordante y, aunque el compositor siempre fue
muy autocrítico respecto a su música anterior a la Suite
Iberia, esta barcarola figuraba entre las preferidas del propio
Albéniz. “Yo creo que la gente tiene razón cuando sigue
emocionándose aún con Mallorca”, comentó en 1909. “En
ella ahora noto yo que hay menos ciencia musical, menos
idea grande, pero más calor, luz de sol, sabor de
8.570457
17/8/07
aceitunas”. Uno de los primeros intérpretes de la Suite
Iberia de Albéniz fue el formidable pianista barcelonés
Joaquim Malats (1872–1912). “Esta Iberia de mis pecados
la escribo esencialmente por ti y para ti”, anotó Albéniz en
una carta fechada en 1907. Virtuoso admirado en Europa
y en los Estados Unidos, Malats compuso mucha música
pianística de salón, siendo la Serenata española su pieza
más popular. Ricard Lamote de Grignon (1899–1962)
estudió con su padre, el compositor y director Joan Lamote
de Grignon, de quien adquirió una sólida formación. En su
música, extraordinariamente ecléctica, el propio compositor
destacaba la influencia de Claude Debussy y Richard
Strauss. El convent dels peixos (El convento de los peces)
es una miniatura decididamente impresionista, de
enigmático título, escrita probablemente en 1945. Joaquim
Serra (1907–1957) ha pasado a la historia de la música
catalana por su extenso catálogo de sardanas. Serra fue un
compositor de extraordinario talento y su catálogo incluye
música sinfónica, de cámara y una docena de magistrales
canciones para voz y piano. Sus únicas aportaciones al
repertorio pianístico fueron la Dansa (Danza) de 1931 y
las 3 peces breus (3 piezas breves) de 1932. A esta última
colección de miniaturas pertenece la sugestiva Cançó de
bressol (Canción de cuna), pieza muy próxima a las
sonoridades refinadas y vaporosas de Mompou. También
Enric Morera (1865–1942) es recordado hoy por sus
célebres sardanas. Morera fue asimismo un compositor
muy prolífico –especialmente en el género lírico– y un
profesor muy respetado e influyente. La Dansa nº1 (Danza
nº1) – dedicada a Blanche Selva – pertenece a una serie de
3 Danses (3 Danzas) y pone de manifiesto una facilidad
melódica cercana a Granados.
Los exquisitos Dos apunts (Dos apuntes) fueron una de
las primeras composiciones de Robert Gerhard (1896–
1970), quizá el compositor catalán de mayor proyección
del siglo XX. Gerhard escribió el primer apunte en
diciembre de 1921 y el segundo en marzo de 1922,
formando un díptico que debe interpretarse sin interrupción
y que revela una sorprendente afinidad con las últimas
músicas de Scriabin. A pesar de la extrema brevedad de
las dos piezas, Gerhard debía estar satisfecho del resultado
puesto que ésta fue una de las obras que envió a Arnold
Schoenberg cuando solicitó ser admitido en sus clases en
8.570457
12:13 PM
Page 8
Viena. Agustí Grau (1893–1964) es el compositor menos
conocido perteneciente al CIC (Compositores Independientes de Cataluña), integrado por Mompou, Gerhard,
Blancafort, Ricard Lamote de Grignon, Baltasar Samper,
Eduard Toldrà y el pianista Joan Gilbert Camins. El grupo
tuvo una vida efímera a causa de las enormes divergencias
estéticas de sus miembros, aunque llegaron a celebrar un
único concierto monográfico el 25 de junio de 1931 en
Barcelona. Un año antes, en 1930, Grau compuso la
barcarola Tamarit, una obra de cierta ambición, que hace
uso en su sección central de cantos populares de inflexiones
mozárabes provenientes de las tierras de Tarragona (al sur
de Cataluña). Precisamente en Tarragona nació Xavier Gols
(1902–1938), pianista y compositor fallecido prematuramente durante la Guerra Civil española a causa de una
peritonitis. Ametllers florits, al lluny (Almendros en flor, a
lo lejos) es la pieza que abre la suite titulada De les terres
altes (De las tierras altas), escrita en 1936 y última obra
para piano solo del compositor. En ella Gols se basó en
cantos populares de la zona del Priorat (en la cordillera del
Montsant), de ahí la mención de las “tierras altas” en el
título de la obra. En Ametllers florits, al lluny Gols utiliza
la melodía popular de esa región Ara ve lo mes de Març, a
la que aplica su peculiar armonización de disonancias
ásperas. Joaquim Zamacóis (1894–1976) fue muy popular
en el mundo musical catalán como autor de libros
didácticos de estudio obligado en los conservatorios
catalanes. Su música, no obstante, es prácticamente
desconocida, a pesar de su excelente factura y del buen
oficio que acredita. La brillante Sardana está incluida en la
suite de cinco piezas tituladas Aiguaforts (Aguafuertes)
escrita en el año 1939. El disco concluye con el último de
la serie de doce preludios que Mompou compusiera a lo
largo de más de treinta años. Escrito en 1960, el Preludi
nº12 (Preludio nº12) es una pieza desolada y obsesiva,
cercana al espíritu de la Música callada –la indiscutible
obra maestra del compositor y su creación más personal. Se
interpreta aquí por primera vez a partir de la edición
definitiva revisada en 2004 por el musicólogo Raül
Benavides y publicada por la editorial barcelonesa Tritó.
Jordi Masó
Jordi Masó was born in Granollers (Barcelona, Spain). He studied at the Granollers Conservatory with Josep María Ruera
and Josep María Roger, at the Barcelona School of Music with pianist Albert Attenelle, and at the Royal Academy of
Music of London with Christopher Elton and Nelly Akopian, graduating in 1992 with the DipRAM, the Academy’s
highest award. He has won first prizes in many national and international competitions, and has performed extensively
in most European countries, both as a soloist and and a chamber musician. He is regularly invited to play with the most
important Spanish orchestras. Praised by the prestigious music critic Harold Schonberg as “a skilful and strong pianist”,
Jordi Masó has a huge repertoire covering all periods and styles, with special emphasis on music of the twentieth
century. His commitment to contemporary music has resulted in his giving the first performances of new works by some
of today’s greatest living composers. He began his very busy studio career in 1993 with a world première recording
for Marco Polo of the complete piano works of Roberto Gerhard, which received universal critical acclaim. Between
1997 and 2000 he recorded four CDs for Naxos of the complete piano music of Frederic Mompou (also highly praised,
selling more than 50,000 copies so far all around the world). He has also recorded two albums of music by Josep Soler
and the complete piano works of Joaquim Homs for Marco Polo. Masó is currently involved in a project to record
Turina’s complete piano works for Naxos. Since 1996 he has been a member of the contemporary music group Barcelona
216, which won the Barcelona City Prize for music in 2000. He is piano professor at the Granollers Conservatory and
at the Esmuc (Escola Superior de Música de Catalunya).
Photo: Jordi Ribó
570457bk Catalan:570034bk Hasse
Jordi Masó
Noviembre 2006
8
5
8.570457
570457bk Catalan:570034bk Hasse
17/8/07
Ricard Lamote de Grignon (1899–1962) studied with
his father, the composer and conductor Joan Lamote de
Grignon, from whom he acquired a solid training. The
composer himself highlighted the influence of Claude
Debussy and Richard Strauss on his extraordinarily
eclectic output. The enigmatically titled El convent dels
peixos (The Convent of the Fishes) is a decidedly
impressionistic miniature, probably written in 1945.
Joaquim Serra (1907–57) has gone down in Catalan
musical history for his extensive catalogue of sardanas.
Serra was a composer of extraordinary talent and his
catalogue includes symphonic and chamber music and a
dozen superb songs for voice and piano. His only
contribution to the piano repertory was the Dansa (Dance)
of 1931 and the 3 peces breus (3 Short Pieces) of 1932.
One of the latter is the evocative Cançó de bressol
(Lullaby), reminiscent of the refined and diaphanous
sonorities of Mompou.
Enric Morera (1865–1942) is also remembered for his
sardanas, but was a prolific composer, particularly in the
field of opera, as well as being a highly respected and
influential teacher. His Dansa nº 1 – dedicated to Blanche
Selva – belongs to a series of 3 Danses and demonstrates
a talent for melody approaching that of Granados.
The exquisite Dos apunts (Two sketches) are among
the earliest compositions of Roberto Gerhard (1896–1970),
perhaps the most remarkable Catalan composer of the
twentieth century. Gerhard wrote the first sketch in
December 1921 and the second in March 1922, creating a
diptych to be performed without a break and which reveals
a surprising affinity with Scriabin’s later works. In spite of
the extreme brevity of the two pieces, Gerhard must have
been satisfied with the result, since this was one of the
works he sent to Schoenberg, asking to study with him in
Vienna.
Agustí Grau (1893–1964) is the least well-known
member of the CIC (Independent Composers of Catalonia),
made up of Mompou, Gerhard, Blancafort, Ricard Lamote
8.570457
12:13 PM
Page 4
de Grignon, Baltasar Samper, Eduard Toldrà and the
pianist Joan Gilbert Camins. The CIC was short-lived
because of the enormous aesthetic divergences of its
members, although they did give one monographic concert
in Barcelona on 25th June 1931. One year earlier, in 1930,
Grau composed the barcarolle Tamarit, a fairly ambitious
work, which makes use in its central section of folk songs
with mozarabic inflections from the area of Tarragona (in
the south of Catalonia).
It was in Tarragona that Xavier Gols (1902–38) was
born, a pianist and composer who died prematurely of
peritonitis during the Spanish Civil War. Ametllers florits,
al lluny (Blossoming almond trees, in the distance) opens
the suite entitled De les terres altes (From the high lands,
1936), the composer’s last work for solo piano. Gols based
his suite on folk songs from the Priorat area (in the
Montsant mountain range), hence the title. Ametllers
florits, al lluny features the folk tune Ara ve lo mes de
Març, treated with the composer’s very individual brand
of harshly dissonant harmonisation.
Joaquim Zamacóis (1894–1976) was very well-known
in the Catalan music world as a writer of set books for
conservatory schools of music. His music, however, is
practically unknown, in spite of its excellent construction
and the skill it demonstrates. The brilliant Sardana is part
of his suite of five pieces entitled Aiguaforts (Etchings)
written in 1939.
The CD closes with the last of a series of twelve
preludes which Mompou wrote over a period of more than
thirty years. Written in 1960, the Prelude No. 12 is a
desolate, obsessive piece, similar in feel to the Música
callada – the composer’s indisputable masterpiece and
most personal work. It is played here for the first time
from the definitive edition revised in 2004 by the
musicologist Raül Benavides, and published in Barcelona
by Tritó.
Jordi Masó
November 2006
4
L’àlbum del piano català
Aquest disc reuneix una selecció d’obres escrites per
compositors catalans al llarg de les primeres dècades del
segle XX, una època particularment fructífera i estimulant
en la història de la música per a piano a Catalunya. Foren
anys d’una enorme diversitat estilística: per una banda,
dues figures consagrades internacionalment, Isaac Albéniz
i Enrique Granados, van ser els continuadors de la tradició
romàntica (amb arrels en el pianisme de Chopin,
Schumann i Liszt), incorporant sovint en la seva música
elements nacionalistes extrets del folklore espanyol (com
també feien en els seus respectius països Grieg, Dvořák,
Smetana o Sibelius). Per una altra banda, una creixent
admiració per l’obra de Richard Wagner va promoure a
Barcelona la creació d’una influent “Associació Wagneriana” el 1901, que va tenir entre els seus seguidors a compositors com Enric Morera, Juli Garreta o Jaume Pahissa.
Pero potser la influència més important en aquells anys
va ser la de la música francesa, molt especialment Claude
Debussy i Maurice Ravel –molt present en l’obra de
Frederic Mompou o Manuel Blancafort–, pero també del
grup apadrinat per Erik Satie “Les Six” –admirats per
Xavier Montsalvatge. Tampoc pot menystenir-se l’atracció
que alguns compositors van mostrar per Igor Stravinsky,
qui en una visita a Barcelona expressava admiració per la
música de Juli Garreta i concretament per les seves
sardanes. Més marginal va ser la influència de la Segona
Escola de Viena, per bé que l’estada de nou mesos a
Barcelona d’Arnold Schoenberg –propiciada pel seu
alumne Robert Gerhard– va ser un esdeveniment en la
vida musical catalana, com també ho va ser la celebració
del XIV Festival de la Societat Internacional de Música
Contemporània (SIMC) l’any 1936, on s’estrenà el cèlebre
Concert per a violí “a la memòria d’un àngel” d’Alban
Berg. Pocs mesos després esclataria la Guerra Civil
espanyola (1936–39) a la que va seguir una penosa
postguerra, que marcaria un important decliu en l’activitat
musical del país.
El disc comença i acaba amb música de Frederic
Mompou (1893–1987), un dels compositors catalans més
reconeguts internacionalment. Mompou va ser, però, un
compositor atípic: autodidacta, admirador de la música de
9
Gabriel Fauré i Francis Poulenc, la seva música –de
caràcter íntim, depurada i esencial (“el meu únic objetiu és
escriure obres on res hi falti ni res hi sobri”, va declarar)–
va mantenir-se sempre al marge de les avantguardes i de
les innovadores tècniques de composició (“en primer lloc
ha d’estar l’obra, després el tratat teòric”). Essent un
excel.lent pianista, va dedicar bona part de la seva música
a aquest instrument. La seva col.lecció de 15 Cançons i
Danses, inspirades en melodies populars catalanes, van
ser escrites per a piano excepte la nº13 i la nº15, originals
per a guitarra i orgue respectivament. La meva versió
pianística de la Cançó i Dansa nº13 respecta escrupulosament l’original composat per Mompou el 1972, tret
d’algún canvi ocasional de registre. La Cançó és El cant
dels ocells, una melodia popular nadalenca que va fer
famosa per tot el mon el violoncelista Pau Casals; la Dansa
recrea la cançó El bon caçador. Un dels primers intèrprets
de les obres de Mompou va ser el pianista Ricard Viñes
(1875–1943), amic del compositor barceloní i principal
introductor de la seva música a París. Viñes va ser
indubtablemente un dels grans virtuosos de les primeres
dècades del segle XX, un pianista compromès amb la
música del seu temps, que impulsà la carrera de molts
joves compositors espanyols, francesos i russos (va
estrenar obres de Ravel, Debussy, Poulenc, Satie,
Mussorgsky, Balakirev, Falla, Turina, Granados entre
altres). Les úniques composicions conegudes de Viñes per
a piano van ser publicades pòstumament l’any 1945 per
l’“Institut Français en Espagne” sota el títol Quatre
Hommages pour le piano (Quatre Homenatges per a
piano). A aquesta col.lecció pertanyen les delicioses i
elegíaques miniatures En Verlaine mineur (à la mémoire
de Gabriel Fauré) escrita entre 1938 i 1939 i Menuet
spectral (à la mémoire de Maurice Ravel) de 1937–38.
Entre 1927 i 1930 va escriure Josep Mª Ruera (1900–1988)
la seva sardana de concert Tocs de festa. Alumne d’Enric
Morera i Joan Lamote de Grignon, Ruera tenia un talent
especial per compondre sardanes d’una complexitat i
ambició infreqüents en el gènere. Va ser també un
compositor notable en altres àmbits i així els seus 3
moviments simfònics van estrenar-se en el ja mencionat
8.570457
570457bk Catalan:570034bk Hasse
17/8/07
festival de la SIMC a Barcelona el 1936. No obstant, la
carrera de Ruera, com la de tants altres compositors
catalans, va truncar-se per la Guerra Civil espanyola i les
seves tràgiques conseqüències: va perdre la seva esposa en
el bombardeig de la ciutat de Granollers el 1938 i atravessà
una postguerra marcada per necessitats econòmiques que
reduirien la seva activitat creativa. Tocs de festa, concebuda segons confesió del propi autor com un homenatge
a Stravinsky, és un excel.lent exemple de la “força exultant
de la seva música” (en encertada expressió del pianista
Josep Mª Roger, primer intèrpret d’aquesta lluminosa
peça). Els Tres divertimentos sobre temas de autores
olvidados (1941) va ser una de les primeres composicions
de Xavier Montsalvatge (1912–2002). El compositor va
utilitzar-hi melodies que va escoltar tocar a un amic que era
músic ambulant. Segons va escriure en la seva
autobiografia “vaig quedar enamorat d’aquestes inefables
cadències i les vaig voler adoptar per a unes peces
pianístiques amb harmonies politonals, pensant en el
llenguatge que tan superiorment va aplicar Milhaud”. El
segon Divertimento és una encantadora havanera, un ritme
al que Montsalvatge va recórrer sovint en les seves
primeres obres (un període que va denominar “antillà”).
La Mazurka és la primera de las Escenas románticas
que Enrique Granados (1867–1916) va escriure l’any
1904, una de les suites més substancials del compositor.
Encara que Granados és justament cèlebre per les seves
obres d’inspiració folklòrica espanyola (com Goyescas o
las 12 Danses espanyoles), una gran part de la seva
producció no presenta elements nacionalistes i està més
propera a l’univers del piano romàntic de Schumann o
Chopin. Aquesta melancònica i apassionada Mazurka
conté el distintiu caràcter improvisatori de la millor música
de Granados i les seves voluptuoses harmonies. La
trajectòria de Joaquim Nin-Culmell (1908–2004) va ser
una de les més cosmopolites entre els compositors
catalans: format a Barcelona i París (on estudià amb Ricard
Viñes, Alfred Cortot i Paul Dukas) va traslladar-se l’any
1938 als Estats Units, on residiria la resta de la seva vida.
Entre 1956 i 1961 va compondre una extensa col.lecció de
48 Tonades basades en melodies populars espanyoles. Per
aquest disc he seleccionat tres peces brillants que s’inspiren
en danses de Catalunya. Joan Massià (1890–1969) va ser
8.570457
12:13 PM
Page 10
un violinista prodigi format a Bruseles amb Alfred
Marchot (alumne del llegendari Eugène Ysaye). En la seva
joventut va formar un magnífic duo amb Blanche Selva –la
pianista francesa responsable de l’estrena a París de la
Suite Iberia de Isaac Albéniz– i durant alguns anys
desplegaren una intensa i exitosa activitat concertística per
tota Europa. Com a compositor, bona part de l’obra de
Massià és destinada al piano –era un destacat pianista
“amateur” i un bon improvisador. Compost l’any 1924,
El gorg negre va ser la seva primera peça pianística, una
petita joia d’intencions descriptives, escrita amb un
llenguatge pròxim a l’últim romanticisme. Deu anys més
tard, el 1934, Massià va escriure el Scherzo seguint el
model dels Scherzi de Chopin: parts extremes de gran
virtuosisme, una secció central –el Trio– més lírica i
reposada, i finalitzant amb una Coda brillant. En aquesta
obra ja són presents alguns dels trets característics propis
de la música de Massià: ús de quintes buides, acords amb
quartes i quintes paral.leles, fragments de politonalitat i
girs melòdics que evoquen la música popular catalana.
Manuel Blancafort (1897–1987) va ser amic íntim de
Mompou, i les seves primeres obres reflexen clarament la
seva influència. La Polka de l’equilibrista, però, és més
propera a l’esperit desvergonyit del grup francès de Les Six
o d’Igor Stravinsky. Inclosa a la suite de sis peces El parc
d’atraccions, la Polka va ser estrenada amb gran èxit per
Ricard Viñes, qui la va incorporar com a propina habitual
als seus concerts.
Abans de compondre la seva indiscutible obra mestra,
la Suite Iberia, Isaac Albéniz (1860–1909) va escriure
moltes peces de música de saló d’innegable encant com la
barcarola Mallorca. Composta a Londres l’any 1890 (i
publicada per Stanley Lucas, Weber & Co.), Mallorca és
una peça de lirisme desbordant i, tot i que el compositor
sempre va ser molt autocrític respecte la seva música
anterior a la Suite Iberia, aquesta barcarola figurava entre
les preferides del propi Albéniz. “Jo crec que la gent té raó
quan segueix emocionant-se amb Mallorca”, comentà
l’any 1909. “Jo hi noto ara menys ciència musical, menys
idea gran, però més calor, llum de sol, gust d’olives”. Un
dels primers intèrprets de la Suite Iberia d’Albéniz va ser
el formidable pianista barceloní Joaquim Malats
(1872–1912). “Aquesta Iberia dels meus pecats l’escric
10
Barcelona in 1936. However, Ruera’s career, like that of
so many other Catalan composers, was cut short by the
Civil War and its tragic consequences. He lost his wife in
the bombing of Granollers in 1938 and after the war his
creative activity was severely limited by the financial
hardship in which he found himself. Tocs de festa,
conceived as a tribute to Stravinsky, is an excellent
example of the “exultant force of his music” (in the apt
words of pianist Josep María Roger, who gave the première
of this luminous piece).
The Tres divertimentos sobre temas de autores
olvidados (Three divertimentos on themes by forgotten
composers, 1941) are one of the first works by Xavier
Montsalvatge (1912–2002). In them, the composer used
melodies which he had heard played by a friend who was
an itinerant musician. As he wrote in his autobiography, “I
fell in love with these ineffable rhythms and harmonies,
and wanted to use them for a number of polytonal piano
pieces, taking my inspiration from the idiom developed
so wonderfully by Milhaud”. The second Divertimento is
a charming habanera, a dance rhythm which Montsalvatge
often used in his early “West Indian” period.
The Mazurka is the first of the Escenas románticas
(1904), one of the most substantial suites composed by
Enrique Granados (1867–1916). Although Granados is
justly famous for his works based on Spanish folk music
(such as Goyescas or the 12 Spanish Dances), a large part
of his output is not based on nationalist elements, being
instead closer to the Romantic piano works of Schumann
or Chopin. This melancholy, passionate Mazurka contains
the distinctive improvisatory character and the voluptuous
harmonies of the best of Granados’ music.
The career of Joaquim Nin-Culmell (1908–2004) was
one of the most cosmopolitan of all Catalan composers.
Trained in Barcelona and Paris (where he studied with
Ricardo Viñes, Alfred Cortot and Paul Dukas), in 1938 he
moved to the United States, where he was to live for the
rest of his life. Between 1956 and 1961 he wrote an
extensive collection of 48 Tonadas based on folk tunes
from all over Spain. For this album I have selected three
sparkling pieces based on Catalan dances.
Joan Massià (1890–1969) was a virtuoso violinist trained
in Brussels by Alfred Marchot (himself a pupil of the
3
legendary Eugène Ysaÿe). In his youth, Massià formed a
magnificent duo with Blanche Selva – the French pianist
who gave the première in Paris of Albéniz’s Iberia – and for
some years they undertook intensive and successful concert
tours throughout Europe. Many of Massià’s compositions
were for the piano – he was a distinguished amateur pianist
and a talented improviser. Composed in 1924, El gorg negre
(The black pond) was his first piano piece, a miniature gem,
descriptive in nature, with its origins in late Romanticism.
Ten years later, in 1934, Massià wrote the Scherzo,
following the model of Chopin’s scherzos, with a virtuoso
first section, a softer and more lyrical central interlude – the
Trio – and concluding with a brilliant coda. This piece
contains some of the elements that would come to typify
Massià’s music: the use of bare fifths, chords with parallel
fourths and fifths, polytonal fragments and melodic phrases
suggestive of Catalan folk music.
Manuel Blancafort (1897–1987) was a close friend of
Mompou, and his early works clearly reflect the latter’s
influence. His Polka de l’equilibrista (Tightrope-walker’s
Polka), however, is closer to the rebellious spirit of Les Six
or Stravinsky. Included in the suite of six pieces El parc
d’atraccions (The funfair), the Polka was first performed
with great success by Ricardo Viñes, who frequently
included it as a encore in his concerts.
Before composing his masterpiece, Iberia, Isaac
Albéniz (1860–1909) wrote many salon pieces of
unquestionable charm, such as the barcarolle Mallorca.
Written in London in 1890 (published by Stanley Lucas,
Weber & Co.), Mallorca is a work brimming with lyricism
and, although the composer was always very self-critical
about his pre-Iberia compositions, this was one of his
favourites. “I think that people are right still to be moved
by Mallorca”, he commented in 1909. “I can now see that
it contains less theory and fewer big ideas, but is full of
warmth, sunlight and the taste of olives”.
One of the first to perform Albeniz’s Iberia was the
formidable Barcelona pianist Joaquim Malats
(1872–1912). “I am writing Iberia … essentially because
of you and for you”, Albéniz wrote in a letter dated 1907.
An admired virtuoso in Europe and the United States,
Malats composed a lot of salon music, of which the
Serenata española is the most popular.
8.570457
570457bk Catalan:570034bk Hasse
17/8/07
12:13 PM
Page 2
The Catalan Piano Album
This disc features a selection of works written by Catalan
composers during the first decades of the twentieth
century, a particularly fertile and stimulating period in the
history of piano music in Catalonia. They were years of
enormous stylistic diversity: on the one hand two
internationally revered figures, Isaac Albéniz and Enrique
Granados, provided a link with the Romantic tradition
(their roots lying in the pianism of Chopin, Schumann and
Liszt), while at the same time often incorporating into their
music nationalistic elements taken from Spanish folklore
(in the same way as figures such as Grieg, Dvořák, Smetana and Sibelius were inspired by the folk traditions of
their respective countries). On the other hand, a growing
admiration for the work of Richard Wagner led to the
creation of an influential “Wagner Association” in
Barcelona in 1901, its adherents including composers such
as Enric Morera, Juli Garreta and Jaume Pahissa. Perhaps
the most significant influence in those years, however,
was French music, principally that of Claude Debussy and
Maurice Ravel – clearly present in the works of Frederic
Mompou and Manuel Blancafort – but also that of Les
Six, the group of young composers who gathered around
Erik Satie – Xavier Montsalvatge was a particular admirer
of theirs. Some Catalan composers were also influenced by
Stravinsky, who, on a visit to Barcelona, expressed his
admiration for the music of Juli Garreta, and specifically
for his sardanas (the folk dance of Catalonia, traditionally
accompanied by a wind ensemble called a cobla). More
marginal was the influence of the Second Viennese School,
although Schoenberg’s nine-month stay in Barcelona –
facilitated by his pupil Roberto Gerhard – was an historic
event in Catalan musical life, as was the fourteenth Festival
of the International Society for Contemporary Music (ISCM)
in 1936, which saw the première of Berg’s Violin Concerto
“To the memory of an angel”. Only months later, civil war
broke out in Spain, and the subsequent post-war period was
to mark a decline in the musical activity of the country.
This recording begins and ends with music by Frederic
Mompou (1893–1987), one of the most internationally
recognised Catalan composers. Mompou was, however,
an atypical composer, self-taught and an admirer of the
8.570457
music of Gabriel Fauré and Francis Poulenc. His music –
intimate in character, refined and sparse (his stated aim
was “to write works in which nothing is missing and
nothing is superfluous”) – never flirted with the avantgarde and innovative compositional techniques (“first and
foremost is the work, then the theory”). Being an excellent
pianist, he wrote most of his music for this instrument.
His collection of 15 Songs and Dances, inspired by Catalan
folk tunes, were all written for piano except Nos. 13 and
15, originally for guitar and organ respectively. My piano
version of Song and Dance No. 13 scrupulously respects
Mompou’s 1972 original, except for some occasional
changes in register. The Song is El cant dels ocells (The
song of the birds), a traditional Christmas tune made
famous by cellist Pablo Casals; the Dance recreates the
song El bon caçador (The Good Hunter).
One of the first performers of the works of Mompou
was the pianist Ricardo Viñes (1875–1943), a friend of
the composer and the man chiefly responsible for
introducing his music to Parisian audiences. Viñes was
undoubtedly one of the great virtuosos of the early decades
of the twentieth century; dedicated to the music of his time,
he boosted the careers of many young Spanish, French
and Russian composers (he gave premières of works by
Ravel, Debussy, Poulenc, Satie, Mussorgsky, Balakirev,
Falla, Turina and Granados, among others). His only
known piano compositions were published posthumously
in 1945 by the Institut Français en Espagne under the title
Quatre Hommages pour le piano (Four tributes for piano).
To this collection belong the exquisite, elegiac miniatures
En Verlaine mineur (à la mémoire de Gabriel Fauré)
written between 1938 and 1939 and Menuet spectral (à la
mémoire de Maurice Ravel) of 1937–38.
Between 1927 and 1930 Josep María Ruera (1900–88)
wrote his concert sardana, Tocs de festa (Festival
Fanfares). A pupil of Enric Morera and Joan Lamote de
Grignon, Ruera had a special talent for writing sardanas
of a complexity and ambition unusual for the genre. He
was also a notable composer in other areas, and his 3
Moviments simfónics (3 Symphonic movements) were
premièred at the previously mentioned ISCM Festival in
2
essencialment per tú i per a tú”, va anotar Albéniz en una
carta del 1907. Virtuós admirat a Europa i als Estats Units,
Malats va compondre molta música pianística de saló,
essent la Serenata espanyola la seva peça més popular.
Ricard Lamote de Grignon (1899–1962) va estudiar amb
el seu pare, el compositor i director Joan Lamote de
Grignon, de qui va adquirir una sòlida formació. En la
seva música, extraordinàriamente eclèctica, el propi
compositor hi destacava la influència de Claude Debussy
i Richard Strauss. El convent dels peixos és una miniatura
decididament impressionista, d’enigmàtic títol, escrita
probablement l’any 1945. Joaquim Serra (1907–1957) ha
passat a la història de la música catalana pel seu extens
catàleg de sardanes. Serra va ser un compositor d’extraordinari talent i el seu catàleg inclou música sinfònica, de
cambra i una dotzena de magistrals cançons per a veu i
piano. Les úniques aportacions al repertori pianístic foren
la Dansa de 1931 i les 3 peces breus de 1932. A aquesta
última col.lecció de miniatures pertany la suggestiva
Cançó de bressol, molt pròxima a les sonoritats refinades
i vaporoses de Mompou. També Enric Morera (1865–
1942) és recordat avui per les cèlebres sardanes. Morera
va ser tanmateix un compositor molt prolífic –especialment
en el gènere líric– i un professor molt respetat i influent.
La Dansa nº1 – dedicada Blanche Selva – pertany a una
sèrie de 3 Danses i posa de manifest una facilitat melòdica
propera a Granados.
Els exquisits Dos apunts van ser una de les primeres
composicions de Robert Gerhard (1896–1970), potser el
compositor català de més projecció del segle XX. Gerhard
va compondre el primer apunt el Desembre de 1921 i el
segon el Març de 1922, formant un díptic que cal
interpretar sense interrupció i que revela una sorprenent
afinitat amb les últimes músiques de Scriabin. Malgrat
l’extrema brevetat de les dues peces, Gerhard devia estar
satisfet del resultat ja que aquesta va ser una de les obres
que va enviar a Arnold Schoenberg quan va sol.licitar ser
admès en les seves classes a Viena. Agustí Grau (1893–
1964) és el compositor menys conegut pertanyent al CIC
11
(Compositors Independients de Catalunya), integrat per
Mompou, Gerhard, Blancafort, Ricard Lamote de Grignon,
Baltasar Samper, Eduard Toldrà i el pianista Joan Gilbert
Camins. El grup va tenir una vida efímera a causa de les
enormes divergències estètiques dels seus membres, però
van arribar a celebrar un únic concert monogràfic el 25 de
Juny de 1931 a Barcelona. Un any abans, el 1930, Grau va
compondre la barcarola Tamarit, una obra de certa
ambició, que fa ús en la seva secció central de cants
populars d’inflexions mosàrabs provinents de les terres de
Tarragona. Precisament a Tarragona va néixer Xavier Gols
(1902–1938), pianista i compositor mort prematurament
durant la Guerra Civil espanyola a causa d’una peritonitis.
Ametllers florits, al lluny és la peça que obre la suite
titulada De les terres altes, escrita el 1936 i última obra per
a piano sol del compositor. En ella Gols es va basar en
cants populars de la zona del Priorat (en la serralada del
Montsant), que explica la menció de les “terres altes” en
el títol de l’obra. En Ametllers florits, al lluny Gols utilitza
la melodia popular d’aquesta regió Ara ve lo mes de Març,
a la que aplica la seva peculiar harmonització de
dissonàncies aspres. Joaquim Zamacóis (1894–1976) va
ser molt popular en el mon musical català com a autor de
llibres didàctics d’estudi obligat en els conservatoris
catalans. La seva música, però, és pràcticament
desconeguda, malgrat el bon ofici que presenta. La brillant
Sardana forma part de la suite de cinc peces titulades
Aiguaforts escrita l’any 1939. El disc acaba amb l’últim de
la serie de dotze preludis que Mompou va compondre al
llarg de més de trenta anys. Escrit el 1960, el Preludi nº12
és una peça desolada i obsessiva, pròxima a l’esperit de
la Música callada –la indiscutible obra mestra del
compositor i la seva creació més personal. S’interpreta
aquí per primera vegada a partir de l’edició definitiva
revisada el 2004 pel musicòleg Raül Benavides i publicada
per l’editorial barcelonina Tritó.
Jordi Masó
Novembre 2006
8.570457
570457bk Catalan:570034bk Hasse
17/8/07
12:13 PM
Page 12
Jordi Masó
Jordi Masó nació en Granollers (Barcelona). Estudió en el Conservatorio de esta ciudad con Josep Mª Ruera y con Josep
Mª Roger, en la Escola de Música de Barcelona con Albert Attenelle y en la Royal Academy of Music de Londres con
Christopher Elton, graduándose en el año 1992 con el DipRAM, máxima distinción de la academia. Ha sido galardonado
con primeros premios en varios concursos nacionales e internacionales. Ha actuado en los principales festivales y
auditorios de España y en la mayor parte de países europeos, tanto en recitales de piano solo como formando parte de
grupos de música de cámara. Regularmente es invitado a actuar de solista con las principales orquestas españolas.
Definido por el prestigioso crítico norteamericano Harold Schonberg como “un pianista sólido e inteligente”, Jordi Masó
tiene un repertorio muy extenso que incluye música de todas las épocas y estilos, con una especial dedicación a la música
del siglo XX. Su compromiso con la música contemporánea le ha llevado a estrenar obras que algunos de los más
importantes compositores actuales le han dedicado. En el año 1993 comenzó una intensa actividad discográfica con la
primera grabación mundial de la obra completa para piano de Robert Gerhard para el sello Marco Polo, que fue
unánimemente elogiada por la crítica internacional. Entre los años 1997 y 2000 grabó para Naxos toda la música de
piano de Frederic Mompou en cuatro discos, integral que también fue recibida con gran entusiasmo por las revistas
especializadas, y que ha vendido más de 50.000 copias en todo el mundo. También grabó dos discos con música de Josep
Soler y la integral pianística de Joaquim Homs en tres discos para Marco Polo. Su discografía para Naxos también incluye
discos con música del compositor francés Déodat de Séverac y del italiano Mario Castelnuovo-Tedesco. En la actualidad
está grabando para Naxos la integral pianística de Joaquín Turina. Desde 1996 es miembro del grupo de música
contemporánea “Barcelona 216” (con el cual ganó el Premio “Ciutat de Barcelona” de música en el año 2000). Es
profesor de piano en el Conservatorio de Granollers y en la Esmuc (Escola Superior de Música de Catalunya).
Jordi Masó va néixer a Granollers. Va estudiar al Conservatori d’aquesta ciutat amb Josep Mª Ruera i Josep Mª Roger,
a l’Escola de Música de Barcelona amb Albert Attenelle i a la Royal Academy of Music de Londres amb Christopher
Elton i Nelly Akopian, graduant-se l’any 1992 amb el DipRAM, màxima distinció de l’acadèmia. Ha estat guardonat
amb primers premis en diversos concursos de piano nacionals i internacionals. Ha actuat en els principals festivals i
auditoris d’Espanya i en la major part de països europeus, tant en recitals de piano sol com formant part de grups de
música de cambra. És sovint convidat a tocar de solista amb les principals orquestres espanyoles. Qualificat pel prestigiós
crític nord-americà Harold Schonberg com a “un pianista sòlid i intel.ligent”, Jordi Masó tenim un repertori molt extens
que inclou música de totes les èpoques i estils, amb una especial dedicació a la música del segle XX. El seu compromís
amb la música contemporània l’ha portat a estrenar obres que alguns dels més importants compositors actuals li han
dedicat. L’any 1993 va començar una intensa activitat d’enregistraments discogràfics en fer la primera gravació mundial
de l’obra completa per a piano de Robert Gerhard pel segell Marco Polo, que va ser unànimement elogiada per la
crítica internacional. Entre els anys 1997 i 2000 va enregistrar pel segell Naxos tota la música per a piano de Frederic
Mompou en quatre discs, integral que també va ser rebuda amb un gran entusiasme per les revistes especialitzades, i
que ha venut més de 50.000 còpies en tot el món. També va gravar dos discs amb música de Josep Soler i la integral
pianística de Joaquim Homs en tres discs per Marco Polo. La seva discografia per a Naxos també inclou discos amb
música del compositor francès Déodat de Séverac i de l’italià Mario Castelnuovo-Tedesco. En l’actualitat està gravant
per a Naxos la integral de l’obra per a piano de Joaquín Turina. També ha enregistrat per les discogràfiques ASV,
Stradivarius, Anacrusi, Columna Música, La Mà de Guido i Picap. Des de l’any 1996 és membre del grup de música
contemporània Barcelona 216 (amb el qual va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona de música l’any 2000). És professor
de piano al Conservatori de Granollers i a l’Esmuc (Escola Superior de Música de Catalunya).
8.570457
12
SPANISH CLASSICS
The Catalan
Piano Album
MOMPOU
VIÑES
MONTSALVATGE
GRANADOS
BLANCAFORT
ALBÉNIZ
GERHARD
C
M
Jordi Masó, Piano
Y
K
8.570457
The Catalan Piano Album
*
)
¡
™
£
a 1:19 ( b 1:46
JOAN MASSIÀ: El gorg negre (The Black Pond)
MANUEL BLANCAFORT: Polka de l’equilibrista (Tightrope-walker’s Polka)
ISAAC ALBÉNIZ: Mallorca (Barcarola) (Mallorca: Barcarolle)
JOAQUIM MALATS: Serenata española (Spanish Serenade)
RICARD LAMOTE DE GRIGNON: El convent dels peixos (The Convent of the Fishes)
RICARDO VIÑES: Menuet spectral (Ghostly minuet)
JOAN MASSIÁ: Scherzo
JOAQUIM SERRA: Cançó de bressol (Lullaby)
ENRIC MORERA: Dansa nº 1 (Dance No. 1)
ROBERTO GERHARD: 2 apunts (2 Sketches)
AGUSTÍ GRAU: Tamarit (Barcarola)* (Tamarit: Barcarolle)
XAVIER GOLS: Ametllers florits, al lluny (Blossoming almond trees, in the distance)
JOAQUIM ZAMACÓIS: Sardana
FREDERIC MOMPOU: Preludi nº 12 (Prelude No. 12)
7:24
2:45
8:37
3:54
* World Première Recordings
Recording sponsored by the Comissió del Festival Internacional de Música de Granollers
Recorded at the Teatre Ponent, Granollers, Spain, 25–26 July 2006 • Producer & Engineer: Gerard Font-Espí
Booklet notes: Jordi Masó • Publishers: Institut Français-Boileau 2,14, Dinsic 3, Southern Music 4, Boileau 5,17,22,
Broude International 6,7,8, La mà de Guido 9,15, Salabert 10,20, Unión Musical Española 11,18,19, Clivis 13,16, Tritó 21,23
Cover photo: Casa Batlló, Barcelona, by Antonio Gaudí (Filipe Costa / Dreamstime.com)
C
M
8.570457
NAXOS
Jordi Masó, Piano
3:25
1:38
5:26
3:01
2:09
2:56
6:54
3:15
3:16
3:05
79:00
The Catalan Piano Album
Ratolinesa 0:43 7 Ball de Sant Ferriol i bolangera 1:30 8 Ball pla i l’esquerrana 1:50
Playing Time
 & 훿 2007
Naxos Rights International Ltd.
Booklet notes in English
Comentarios en español • Notes en català
Made in the EU
6
9
0
!
@
#
$
%
^
&
DDD
3:49
2:56
4:11
1:57
3:48
4:04
www.naxos.com
FREDERIC MOMPOU (arr. J. Masó): Cançó i Dansa nº 13* (Song and Dance No. 13)
RICARDO VIÑES: En Verlaine mineur
JOSEP MARÍA RUERA: Tocs de festa (Festival Fanfares)
XAVIER MONTSALVATGE: Divertimento No. 2
ENRIQUE GRANADOS: Mazurka
JOAQUIM NIN-CULMELL: 3 Tonadas
SPANISH CLASSICS
8.570457
The Catalan Piano Album
1
2
3
4
5
NAXOS
In the years before the Spanish Civil War, Catalonia was at the heart of Spanish
music. The present release features a stylistically diverse mix of composers, including
Albéniz and Granados as well as composers less known outside Spain, all of whom
made significant contributions to Catalan piano literature.
Y
K

Documentos relacionados