Paraules per la Pau 149

Full informatiu de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau
núm. 149 gener 2014
La indústria espanyola d'armament
va exportar el primer semestre de
2013 per valor de 1.821 milions €,
un 194% més que durant el mateix
període de 2012
http://tgnapau.blogspot.com
[email protected]
pàgina 2
Materials per la pau
núm. 149
Materials per la pau
gener 2014
Amadeo López
CRÓNICAS DE JERUSALÉN
Guy Delisle
Després d'un any a Jerusalem acompanyant la
seva parella , membre de Metges Sense Fronteres,
Guy Delisle ens ofereix a Crónicas de Jerusalén, la
seva personal visió d'un dels conflictes més
enquistats de l'actualitat .
Delisle ens mostra la seva vessant casolana, en
haver de fer-se càrrec de la cura dels seus fills
mentre la seva dona està fora, però també,
sobretot les nombroses peculiaritats, extravagàncies i absurds propis de Jerusalem que l'autor
va descobrint en les seves vagabunderies: les
restriccions a la llibertat de desplaçament, els
escorcolls i interrogatoris sistemàtics, els enfrontaments entre les diverses comunitats cristianes
que gestionen el Sant Sepulcre... Tot això amanit
amb un estil sobri i un agut sentit de l'humor.
L'autor explica: "Hi ha coses que només he entès
en estar a Jerusalem. I quan descobreixo alguna
cosa nova tinc la debilitat de creure que és
interessant compartir-la. Per exemple, em semblava pertinent explicar com funcionen les colònies,
de quina forma està dividida en dues la ciutat,
aquest tipus de coses ...".
Edita: Editorial Astiberri
ISBN 9788415163343
336 pàgs.
Per contactar amb la Coordinadora ens podeu trobar:
• cada 1r diumenge de mes a les 12h a Paraules per la Pau
(Pl. de la Font, Tarragona)
• cada dilluns, a les 20h, a C/ Misser Sitges, 9
• enviant un email a [email protected]
http://tgnapau.blogspot.com
• al Facebook: tarragona patrimoni de la pau
http://issuu.com/tgnapau
"Paraules per la Pau", publicació de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau
D.L.: T-1274-2005
Equip de redacció i edició: Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau.
Coordinació i maquetació: Equip R A.
La redacció del full no es responsabilitza de l'opinió dels col·laboradors.
Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 Espanya
Sou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades
Amb les condicions següents:
Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador. Citant la
procedència
No comercial. No podeu utilizar aquesta obra per a finalitats comercials.
Compartir amb la mateixa llicència. Si altereu o transformeu aquesta obra, o en genereu obres derivades, només podeu
distribuir l'obra generada amb una llicència idèntica a aquesta.
pàgina 3
Paraules
núm. 149
Hannah Arendt i el coratge de
pensar
L’any 1961 la filòsofa alemanya
Hannah Arendt, jueva i exiliada
als Estats Units, era enviada
per la revista The New Yorker a
cobrir el judici del líder nazi
Adolf Eichmann, celebrat a
Jerusalem. La cineasta Margarethe von Trotta, creadora de
films dedicats a figures tan
fascinants i destacables com
Roxa Luxemburg o Hildegard
von Bingen, va centrar en
aquest episodi la seva última
pel·lícula per retratar la irresistible personalitat de Hannah
Arendt.
Arendt va ser una pensadora
fonamental del segle XX que es
va donar a conèixer amb la seva
teoria política sobre els moviments totalitaris a Els orígens
del totalitarisme. Els articles
que va escriure sobre el judici
al membre de les SS Adolf
Eichmann van aixecar l’admiració d’algunes persones, que van
qualificar els textos com una
obra
mestra
profundament
original, però també van motivar la incomprensió i la desqualificació de part de l’opinió
pública, majoritàriament d’associacions
jueves
estatunidenques i israelianes. L’any 1963
Hannah Arendt va publicar
aquests assajos al que ha estat
el seu llibre més discutit fins a
l’actualitat, Eichmann a Jerusalem, subtitulat Un estudi sobre
la banalitat del mal, que va
provocar una intensa controvèrsia.
Per què va ser tan polèmic? A
diferència de la descripció que
el fiscal va fer d’Eichmann al
judici,
Hannah
Arendt
va
afirmar que el líder nazi no era
un monstre que odiava acarnissadament els jueus i, en
conseqüència, havia orquestrat
la seva aniquilació, sinó que era
un home normal, un buròcrata
amb ambició de prosperar que
havia assimilat la ideologia nazi
i que, per pura irreflexió, s’ha-
gener 2014
María Romano Serrano
via
convertit
en
un
dels
criminals més grans de la
Història. Per a Arendt, Eichmann era una persona temiblement corrent, disciplinada i
aplicada. Un home orgullós de
seguir i aplicar les normes, que
era incapaç de pensar.
Hannah Arendt havia arribat a
aquesta conclusió en observar
com Eichmann va insistir a
desfer-se
de
tota
qualitat
personal durant el judici, com si
allà no hi hagués ningú per ser
perdonat o castigat. I protestava davant les acusacions del
fiscal afirmant que ell no havia
fet mai res per iniciativa pròpia
ni havia tingut mai intencions
de cap tipus, ni bones ni
dolentes. Deia que s’havia
limitat a complir ordres. Arendt
va concloure que el mal més
gran del món és el que cometen
persones insignificants. Gent
sense motius, conviccions ni
apassionament, sense intencions perverses o malèvoles;
éssers humans que renuncien a
ser persones. Aquest fenomen
és el que ella va anomenar “la
banalitat del mal”.
Més
indignant
encara
va
resultar la crítica que Arendt va
fer dels líders d’algunes associacions jueves. D’acord amb les
seves investigacions, no haguéssin mort tants milions de
persones si no fos per la
col·laboració dels representants
d’aquestes associacions, que
van lliurar als nazis inventaris
de les seves congregacions.
Segons Arendt, era impossible
resistir al terror, però podia
haver un terme mitjà entre la
resistència i la col·laboració, i
alguns líders jueus podien haver
actuat d’una altra manera. En la
seva reflexió sobre el mal, era
fonamental plantejar-se aquestes qüestions: el paper dels
líders jueus oferia una interessant visió de la devastació
moral que els nazis van causar a
la societat occidental, no només
a Alemanya, sinó també a altres
països. I no només entre els
nazis, sinó també entre les
mateixes víctimes.
Per aquesta perspectiva distanciada i crítica, que interpretava
l’antisemitisme allunyant-se del
que s’esperava d’una d’adhesió
incondicional a la causa de la
identitat jueva, Arendt va ser
acusada de fer una insensible i
perversa defensa del líder nazi i
els seus crims. Va ser atacada
per haver odiat els seus amb
arrogància i haver menyspreat
el seu propi poble. Però Arendt
volia entendre els crims contra
la humanitat, no perdonar-los.
Eichmann es presentava als
seus ulls com un home mediocre que havia deixat de ser
persona renunciant a la qualitat
que ens defineix com a humans:
la capacitat de pensar. I
d’aquesta manera, havia perdut
la capacitat de fer judicis
morals. La “banalitat del mal”
ens adverteix que la incapacitat
de pensar en moments difícils,
quan la corrent dominant de
pensament arrosega, fa possible
que persones considerades normals puguin cometre atrocitats
inimaginables. La intel·ligència
humana es basa, essencialment,
en la bondat, i el pensament
era, per a Arendt, la capacitat
de diferenciar el bé del mal. El
film de Margarethe von Trotta
plasma la valentia i la resolució
d’una dona disposada a fer-se
preguntes més enllà del que es
dóna per fet, que creia que el
pensament davant les dificultats
pot evitar catàstrofes.
pàgina 4
núm. 149
Opinió
Mandela, Israel y un apartheid actual
Todos
pretenden
hacer
de
Mandela algo suyo, y eso de por
sí simboliza el triunfo del
activista sudafricano. Consiguió
la legitimación de su lucha y de
su nombre y por eso estos días
estamos presenciando, entre
divertidos e indignados, cómo
mandatarios de todo el mundo
se suman al coro de loas y
alabanzas a Mandela.
Nadie ha querido quedarse
fuera. Aquí en España, por
ejemplo, el mismo gobierno que
limita el derecho de los inmigrantes a la atención sanitaria y
que defiende vallas con concertinas ha elogiado ‘las ansias
enormes
de
libertad’
de
Mandela.
En los Centros de Internamiento
para Extranjeros de España hay
arrestadas personas con ‘ansias
de libertad’ que huyen de su
país por razones políticas y cuya
única falta es no tener papeles.
En las bocas de metro hay
policías
que
interrogan
e
identifican a las personas en
función de sus rasgos raciales.
Pero viva Mandela y blablabla.
En algunos medios nacionales y
extranjeros se ha dicho que
Mandela “ponía la otra mejilla”,
gener 2014
Olga Rodríguez
que fue un pacifista como
Ghandi, y otras muchas incorrecciones propias del revisionismo que se está aplicando
sobre la figura del Premio Nobel
de la Paz sudafricano.
ciliación. Lo hizo sin voluntad de
venganza, pero con una Comisión de la Verdad que ofreció
reparación y memoria, algo que
ha faltado en la transición
española.
Mandela, el mismo que estuvo
en la lista de terroristas de
Estados Unidos hasta 2008, el
que apostó por la violencia “no
como fin sino como estrategia”,
“porque la vía pacífica no daba
resultados”, el que recibió
entrenamiento militar en Argelia o Etiopía, el que en 1985
rechazó renunciar a la violencia
a cambio de salir de la prisión,
se convierte ahora en una figura
distorsionada por algunos.
Palestina
El Premio Nobel de la Paz
sudafricano defendió la reconciliación, y eso fue parte de su
enorme inteligencia. Lo hizo
cuando sus enemigos ya estaban
aislados y derrotados gracias,
entre otras cosas, a la lucha de
Mandela y su gente y al boicot
internacional.
Solo entonces, con el sistema de
segregación dando sus últimos
coletazos, y desde una situación
de ventaja moral reconocida
prácticamente en todo el mundo, Mandela optó por la recon-
Estos días he recordado a
Yasser, un palestino al que los
israelíes le arrebataron sus
tierras y a algunos de sus
amigos más queridos, asesinados extrajudicialmente. Hace
unos cuantos años, en Cisjordania, Yasser clavó sus ojos en
mí y me dijo, sin acritud, con
cierta frustración:
“Llevo años pensando sobre ello,
y la conclusión a la que he
llegado, a mi pesar, es que lo
que te quitan por la fuerza solo
lo puedes recuperar por la
fuerza”.
Yasser fue expulsado poco
después de su propia tierra y
ahora vive condenado al exilio.
¿Se dirá algún día de Yasser que
luchó por recuperar su casa, sus
tierras, sus derechos básicos?
¿Se hablará de Yasser como ese
alguien admirable que luchó por
la libertad, y blablabla?
pàgina 5
núm. 149
Opinió
gener 2014
El armamento nuclear
Israel es ese país donde se sigue
ocupando
tierras
palestinas,
donde el Plan Prawer prevé
expulsar a miles de árabes de
sus territorios a través de una
clara discriminación racial, donde se aplican dos sistemas legales, uno civil para la población
israelí y otro militar, para los
palestinos.
Allí, en uno de los últimos
vestigios del colonialismo, el
primer ministro israelí Benjamin
Netanyahu
ha
dicho
que
Mandela es “un luchador por la
libertad que repudió la violencia”. Ante ello, el periodista
israelí Gideon Levy ha escrito:
“Allí estaba él, [Netanyahu en
tv] elogiando al “líder moral” y
de fondo se veía una ciudad
ocupada, Jerusalén, cuyos residentes palestinos son oprimidos
y
desposeídos,
una ciudad
donde prevalece el régimen de
separación, un ejemplo del
apartheid israelí, aunque no el
peor”.
¿Y qué me dicen de Simon
Peres, el presidente de Israel,
que ha dicho que Mandela era
“un gran dirigente que cambió
el curso de la historia”?
Peres es el mismo que en los
años 70 formaba parte del
gobierno
israelí
aliado
de
Sudáfrica y de hecho fue él,
como ministro de Defensa, el
que ofreció armamento nuclear
al régimen del apartheid sudafricano, contra el que Mandela
luchaba.
Sudáfrica
fue
en
aquella época el mayor cliente
de la industria militar israelí, en
un momento de estrechas relaciones entre ambos países. Por
aquel entonces también Ronald
Reagan o Margaret Thatcher
estaban al lado de la Sudáfrica
segregacionista.
Curiosamente, tanto Netanyahu
como Peres optaron por no
acudir al funeral de Mandela en
el último momento. El primero
alegó que el viaje era muy caro;
el segundo, que tenía gripe. Sus
ausencias también responden a
la actitud de Sudáfrica, que
recientemente anunció la limitación de sus relaciones con
Israel y donde diversas instituciones
-sindicatos,
universidades- apoyan la campaña de
boicot contra los productos de
las colonias israelíes. Una pitada pública en suelo sudafricano
contra Netanyahu o Peres no
habría sido la imagen ideal para
Tel Aviv.
El apartheid en Israel
“El apartheid existe en todo el
país. Este es un territorio donde
viven dos pueblos gobernados
por un solo gobierno que es
elegido por un solo pueblo, pero
que determina el futuro de
todos”, ha escrito esta semana
la periodista israelí Amira Hass.
Las leyes israelíes facilitan la
discriminación y segregación de
los palestinos. Contemplan el
arresto de palestinos sin cargos
ni juicio por un tiempo que
puede superar los dos años.
Limitan la libertad de movimientos
de
los
palestinos,
recluidos en pequeños bantustanes sin unión territorial,
aislados y rodeados de muros,
checkpoints militares y vallas.
Son las leyes las que permiten
que, como ha ocurrido esta
semana,
militares
israelíes
disparen
contra
civiles
y
menores palestinos, o que los
ataquen cuando protestan con
fotografías de Mandela en la
mano, como han hecho estos
días.
pàgina 6
núm. 149
Opinió
Son las leyes las que sostienen
la existencia de dos infraestructuras separadas -electricidad, agua, transporte, carreteras- una para los israelíes, otra
-evidentemente la precaria- para
los palestinos. Es el Estado
israelí el que beneficia con un
sistema de incentivos económicos y becas a los colonos que
ocupan territorio en Cisjordania,
a los que protege con su propio
ejército.
Es la Ley del Retorno la que
permite a cualquier judío del
mundo - o a cualquier que
decida hacerse judío- vivir en
Israel pero niega el derecho de
los palestinos a estar en su
propia tierra, que ha sido suya
durante cientos o miles de años.
Son las leyes las que han
permitido que los israelíes se
quedaran con terrenos y casas
de palestinos y las que siguen
legitimando la ocupación, que
continúa practicándose cada
día.
Una carta a Mandela desde
Palestina
“Desde la celda de mi prisión
nuestra libertad parece posible
porque ustedes alcanzaron la
suya”, ha escrito, en memoria
de Mandela, el activista pales-
tino Marwan Barghouti, encarcelado por Israel en 2002 y
considerado por algunos como
una de los potenciales líderes
del pueblo palestino.
“Su país se ha convertido en un
faro y nosotros, como palestinos, estamos desplegando las
velas para llegar a sus costas”,
ha añadido.
¿Habrá en el lado israelí alguien
capaz de asumir el rol que
desempeñó el presidente sudafricano de Klerk, que reconoció
haber experimentado “un proceso de introspección, de arrepentimiento, de reconocimiento
de políticas fallidas y de la
injusticia que trajeron consigo”?
¿Qué papel estarían dispuestos
a desempeñar Europa o Estados
Unidos, que al igual que en su
día apoyaron a la Sudáfrica del
apartheid, hasta ahora no han
dado la espalda a Israel?
Darle la vuelta a lo
hegemónico
Mandela pasó de terrorista a
héroe. Eso fue parte de su
triunfo. Logró darle la vuelta al
discurso hegemónico. Lo que en
los años 70 era políticamente
incorrecto -simpatizar pública-
gener 2014
mente con la lucha contra el
apartheid- fue transformado en
pensamiento dominante. Mandela puso al mundo de su lado,
cuando lo había tenido en
contra.
¿Qué demuestra todo esto? Que
la historia la escriben los vencedores. Que de vez en cuando
ganan los buenos, aunque solo
sea muy de vez en cuando. Que
lamentablemente demasiado a
menudo una lucha justa solo
obtiene legitimación pública
cuando triunfa.
Que
debemos
preguntarnos
cuántos Mandelas se quedaron
en el camino, olvidados por no
haber ganado, enterrados en las
páginas no escritas de nuestra
historia.
Y que mientras hablamos de lo
terrible que era el régimen del
apartheid de Sudáfrica, atreviéndonos a criticarlo porque
hacerlo forma parte ya del
discurso hegemónico, hay otras
discriminaciones
sistematizadas, otras segregaciones, y todo
un pueblo, el palestino, sufriendo un claro apartheid ahora
mismo, en estos instantes, en
tiempo real.
pàgina 7
núm. 149
Retalls de... premsa
Paraules de Mas...
Ja fa uns dies que seguim per la
premsa l’estranya deriva política
de declaracions del president
Mas. Després de reivindicar el
llegat polític de Luther King,
Ghandi i Mandela, al molt
Honorable només li queda donar
el pas de reivindicar a Henry
David
Thoreau,
pare
del
concepte de la desobediència
civil moderna. Al temps.
El cas és que, en Mas, només
actua com un polític modern,
del segle XXI vaja. L’important
és parlar de drets humans
universals. I si et pots apropiar
de
figures
convenientment
envernissades, millor que millor.
Li treus les parts de la seva
biografia que no t’agrada i
llestos. Ah! I pots dir tranquil·lament el contrari del que fas que
no passa res, fins i tot et
reconeixeran com un líder modern i compromès amb el futur
de la humanitat. Que li preguntin a Obama, tot un reconegut
mestre en aquestes feines.
Els discursos i paraules d’en
Mas ressonen i d’això en té
molta més culpa la premsa que
amplifica i interpreta les seves
paraules molt més que els seus
actes i decisions polítiques.
Responsabilitat en tenen els
seus gabinets de premsa, segur,
però en Mas continua el seu
periple mundial a la recerca de
suports i no amaga que la seva
recerca és de suport econòmic,
viatge amb empresaris, assessors econòmics i el conseller
d’empresa i ocupació, en Felip
Puig, gran seguidor de les
doctrines ghandianes com bé
sabem.
En Mas, i els seus sequaços,
continuen sent aquells neoliberals amb afany privatitzador,
fills de les escoles d’elit i pares
dels futurs líders del país que
creixen a les mateixes escoles,
si no ho evitem. No oblidem qui
són, què fan i què proposen, que
la seva bandera és un bitllet o
un número de compte bancari,
el seu himne va al compàs de les
campanes que obren les borses
mundials i els seus ideals
cotitzen allà on canten, compren
i venen accions i propietats que
no existeixen o no són seves.
Però això no cola i per tant més
gener 2014
Toni Álvarez
val dotar-se d’un bon aparador i
embolcall i què millor que posarse del costat de defensors dels
drets humans universals. Així ho
fa el Molt Honorable assessorat
per les noves fornades de
comunicadors,
segurament
fidels seguidors del programa de
Catalunya Ràdio l’Ofici de Viure,
sempre quadrant l’equació del
benestar personal i mundial, tot
a una.
No em molesten les seves
paraules, la veritat, simplement
li podria demanar coherència a
les seves paraules. Però sé que li
demanaria un impossible perquè
està al servei de tot el contrari
del que posa com a exemple,
així que demanaria que no ens
preguéssim
seriosament
les
declaracions folklòriques que se
li donen rang de postulat polític
i no són més que un circ que no
fa gràcia i ens allunya del
realment important: la justicia
social que ens neguen els
mesies econòmics.
pàgina 8
La contraportada
núm. 149
gener 2014
Pau Gomis
A la paret, escrit amb guix, diu:
La comuna de Fígols
Fou un mes de gener com
aquest que just comencem,
quan a Fígols, un petit poble del
Berguedà,
es
proclamà
el
comunisme llibertari, encara
que només durà una setmana.
Entre els dies 18 i 25 de gener
de 1932. Fígols estava composat
per tres nuclis diferenciats: al
costat del riu, el poble i les
fàbriques tèxtils amb la colònia
obrera i a la muntanya Sant
Josep i Sant Corneli, amb les
instal·lacions mineres. La segona crisi internacional, desfermada amb el crack de 1929 a la
borsa de Nova York, també
passa factura a les nostres
terres, tant és així que a mitjans
de
gener
les
tèxtils
del
Llobregat no sols es neguen a
pujar els salaris amb proporcionalitat a l’augment del cost
de la vida, sinó que volen
rebaixar-los i disminuir les
plantilles.
El 18 de gener s’inicia una vaga
pacífica, i es produeixen alguns
incidents. Els obrers tèxtils van
demanar ajuda als miners, que
també estaven descontents per
l’acomiadament de 30 companys i per les condicions de
treball penoses. Comencen per
a desarmar als capatassos i
dirigents de les explotacions,
que anaven armats, i passen
casa per casa exigint les armes
als sometents. No s’enfronten
amb la Guàrdia Civil, que roman
a la caserna.
El moviment s’estén per tota la
comarca, a Manresa declaren la
vaga general i totes les conques
mineres i fàbriques de l’Alt
Llobregat s’hi sumen. No hi ha
enfrontaments, ni víctimes. Es
desarmen als enemics de classe,
s’apoderen dels pobles i es
formen comitès que prenen
possessió dels ajuntaments, per
començar a organitzar la vida
comunitària. Enlloc es cometen
robatoris, assassinats o violacions. S’aboleix el diner i es
proclama el comunisme llibertari autoorganitzant tots els
aspectes de la vida social. Però
la revolució, aïllada a l’Alt
Llobregat, està condemnada al
fracàs. El govern de Manuel
Azaña reacciona i envia al
general Batet a restablir l’ordre.
Aquest es restableix sense
necessitat de disparar un sol
tret, tot i que hi havia la
voluntat de resistir, ja que
tenien armes i explosius per a
fer-ho. No havia arribat el
moment de la revolució!
La comuna de Fígols va acabar
amb
una
cinquantena
de
deportats al Sàhara, Villacisneros, a aquests deportats s’hi
va sumar un altra cinquantena,
també militants de la CNT, entre
ells
Durruti,
els
germans
Ascaso, Cano Ruiz, Juan Arcas...
Uns anys més tard, el 1975,
Fígols tornava a ser notícia,
luctuosa en aquest cas, el 3 de
novembre van morir 30 miners
en un accident a l’explotació de
lignit.
Notícia
degudament
silenciada pel franquisme, ja en
hores baixes.
Volia escriure sobre Nadal,
sobre el Sí-Sí , o un discurs
ideològic
avorridíssim,
però
m’ha semblat bé fer-ho sobre
aquest poblet de Fígols, que un
dia va proclamar el comunisme
llibertari. Sobre el Sí-Sí només
una reflexió, ja que veure la
paraula Estat tan repetida em
provoca erupcions cutànies, per
això us deixo amb unes paraules
de Bakunin:
“L'Estat
democràtic
és
un
contrasentit. L'Estat és per
essència autoritat, força, domini
i, per tant, desigualtat. Per
definició, democràcia és igualtat. Per tant, democràcia i Estat
no poden coexistir.”