del mueble odel moble - Associació per a l`estudi del moble

Comentarios

Transcripción

del mueble odel moble - Associació per a l`estudi del moble
estudio
del moble
del mueble
Revista de l’Associació per a l’Estudi del Moble / Revista de la Asociación para el Estudio del Mueble • www.estudidelmoble.com • Mayo 2012 • Nº15 • 6 €
Els dormitoris Reials
del Palau de Pedralbes
Cama de la Reina Victoria Eugenia
Tres mesas de Ángel Maeso
Il secrétaire à dos d’âne
Editorial / Editorial
[3]
Mónica Piera Presidenta de l’Associació per a l’Estudi del Moble
D
esprés de divuit anys de treball, Marta Montmany deixa la di·
recció del MADB. És aquest un moment de comiat d’una per·
sona amb la que hem compartit molt. Encara que haguem discrepat
en més d’un enfocament, el cert és que la Marta ens ha donat suport
des del primer dia i ha valorat el buit que omple l’Associació. Quan
el 2004 ens estàvem plantejant si posàvem en marxa el projecte, va
ser a ella a la primera persona que vam anar a demanar consell i
ajuda. Segur que ella no recorda aquella reunió, però jo no l’oblida·
ré mai, perquè el seu suport va ser contundent i clau per a que ens
atrevíssim a seguir endavant. Fins avui, hem treballat en molts te·
mes i hem trobat intel·ligents camins de mutu interès. Publicacions,
catalogacions, visites, exposicions, informes i cursos han comptat
amb la seva col·laboració. Els acords han permès de·
mostrar que les entitats privades i les públiques es
complementen i que l’encaix no és tan difícil amb
bona voluntat. Ens alegrem que sigui la Pilar Vélez la
persona que prengui el relleu. La felicitem pel càrrec
i li desitgem molta sort en un moment estratègic per
a l’entitat, que aviat inaugurarà seu. Creiem que és
una encertada elecció, ja que ella coneix bé les col·
leccions, és experta en història de les arts industrials
i té una llarga experiència en la direcció de museus.
La relació amb la Pilar ha estat també constant, i no
per casualitat. És increïble, però ella va formar part
de la taula rodona de la presentació pública de l’As·
sociació, i des de llavors sempre ha acceptat les nostres invitacions.
A més, hem organitzat activitats amb la seva participació mentre
ha exercit el càrrec de directora del Museu Frederic Marès. Estem
segurs que ara podrem seguir treballant de la mà. Amb la Marta
Montmany, amb la Pilar Vélez i amb molts altres directors de mu·
seus, l’Associació ha buscat pàrtners per realitzar els seus projectes.
Aquestes relacions han ajudat a pensar activitats que fossin sugges·
tives, aptes per als interessats en mobles i especialment útils per als
professionals que necessiten millorar la seva formació. Per a l’or·
ganització d’aquestes activitats l’Associació compta des de fa anys
amb l’Àngels Creus, que des del seu càrrec de vicepresidenta, sem·
pre amb discreció, gestiona sense alterar-se tot el que som capaços
d’oferir als socis. Quan tots els altres estem desbordats i quan les
hores que dediquem a aquesta feina altruista ja no donen més de si,
l’Àngels troba la manera de donar alè i de portar a bon port els objec·
tius. Un exemple del seu treball el teniu a la secció Notícies d’aquesta
revista, on podreu repassar tot el que ha coordinat durant els últims
mesos. Per als que no hagueu tingut l’oportunitat de conèixer la seva
tasca, us convido a participar en les properes activitats que està puntu·
alment organitzant i que us prometo seran, com sempre, enriquidores.
T
ras dieciocho años, Marta Montmany deja la dirección
del MADB. Es éste un momento de despedida de una
persona con la que hemos compartido mucho. Aunque ha·
yamos discrepado en más de un enfoque, lo cierto es que
Marta nos ha apoyado desde el primer momento y ha va·
lorado el hueco que llena la Asociación. Cuando en el 2004
nos estábamos planteando si poníamos en marcha el pro·
yecto, fue a la primera persona que fuimos a pedir consejo
y apoyo. Seguro que ella no recuerda aquella reunión, pero
yo no la olvidaré nunca, porque su soporte fue contundente
y clave para que nos atreviéramos a seguir adelante. Hasta
hoy, hemos trabajado en muchos temas y hemos encontrado
inteligentes caminos de mutuo interés. Publicaciones, catalogaciones, visitas,
exposiciones, informes y cursos han contado con su colaboración. Los acuer·
dos han permitido demostrar que lo privado y lo público pueden complemen·
tarse y que el encaje, con buena voluntad, no es tan difícil. Nos alegramos
que sea Pilar Vélez la persona que tome el relevo. La felicitamos por el cargo
y le deseamos mucha suerte en un momento estratégico para la entidad, que
pronto inaugurará sede. Creemos que es una acertada elección, pues conoce
bien las colecciones, es experta en historia de las artes industriales y tiene
(Sigue en la página 7)
Sumari / Sumario
Notícies de l’Associació / Noticias de la Asociación
Els dormitoris reials al Palau de Pedralbes
Mueble singular: cama de la reina
Tres mesas escritorio de Ángel Maeso
4
10
14
16
Parlem amb Pep Torres
IL Secrétaire à dos d’âne
Infomoble / Infomueble
Jornades d’Estudi / Jornadas de Estudio
21
24
29
32
En castellano en www.estudidelmoble.com
Crèdits
Edita
Associació
per a l’Estudi del Moble.
Palau Reial de Pedralbes
Diagonal 686. 08034, Barcelona
Tel. +34 93 205 27 61
[email protected]
www.estudidelmoble.com
Junta Directiva
Presidenta: Mónica Piera
Vicepresidenta: Àngels Creus
Tresorer: Montse Morgades
Secretària: Núria Ruiz
Vocals: Adela Arbó,
Joan Güell, Laura Moreu, Eva
Pascual
REVISTA ‘estudi DEL moble’
Directora: Laura Moreu
Comitè de redacció:
Àngels Creus, Núria Ruiz,
Joan Güell, Natalia Guillament,
Eva Pascual i Adela Arbó
Publicitat: Ivan García
Disseny i realització:
Epicur Publicaciones S.L.
Coordinadora editorial:
Vivian Scott
Disseny:
Marta Muela
Edició lingüística:
Ivan Costa
Crèdits portada:
Llit de la Reina Victòria Eugènia al Palau Reial de Pedralbes.
Fotos: Claudio Valdés.
Dipòsit legal: B-30424-2005, ISSN 1887-0511
Amb l’ajut de:
© estudi del moble
no s’identifica
necessàriament amb
l’opinió dels seus
col·laboradors.
© estudi del moble
no se identifica
necesariamente con
las opiniones de sus
colaboradores.
Notícies de l’Associació / Noticias de la Asociación
[4]
Notícies de l’Associació / Noticias de la Asociación
SOCIS D’HONOR
FAD; Gremi d’Antiquaris de Catalunya; Monllaó Ramon Lluís; Museu de les Arts Decoratives;
Noguer de Ferrer, Glòria.
SOCIS
Adler Oppenheimer, D.
Aguilà Santalucia, D.
Aguiló Alonso, Mª P.
Alabart Hernando, B.
Albalat Moles, N.
Albareda Salvadó, E.
Alcolea Albero, M.
Alfonso Minguillón, P.
Aliò Borràs, P.
Almacenelles Cuadros, M.
Alorda Martí, À.
Alsina Costabella, L.
Amigó Carulla, R.
Anabel Pozo C.
Andreu Serra, J.
Anglada Zariquiey, Mª. T.
Anguera Guerola, M.
Antic Centre de Vullpellac,S.L.
Antiguitats Canal,S.L.
Arbó Argente, A.
Arcaz Restauración S.L.
Arnau Roldós, C.
Artur Ramon, S.L.
Azqueta Oyarzun, B.
Bajet Royo, V.
Balclis Barcelona
Barber Pérez, N.
Barnola Brendle, C.
Barnola Brendle, M. de
Barri Ragné, A. C.
Bas Ferré, A.
Batlle Soler, M.
Baygual Llopart, R.
Beamonte Giménez, P.
Bellvis Castillo, Mª V.
Benavent Portabella, M.
Berenguer Carol, A. Mª
Bernat Valenzuela, M.
Bertran González, L.
Boada Gasulla, M.
Boada Ramos, Mª M.
Bòbila, La
Boltà Novellón, X.
Bové Subiròs, R.
Buckmaster, J.
C.R Proyectos de conservación
de obras de arte
Cabré Martí, F.
Cabrerizo Perpiña, Mª A.
Calzada Roca, M.
Canals Aromí, Mª T.
Caralt Elías-Brusi, Mª V.
Carandini Gay de Montella, M.
Casademont Ruhi, T. Mª
Casals Melia, M.
Casas Campoy, Y.
Castilla Noves, M.
Catà Fàbregas, D.
Catà Fàbregas, R.
Cervelló Eroles, Mª R.
Cervelló Salom , A.
Cladera Fernandez, N.
Clavell & Morgades
Cliville Vilana, A.
Coderch Martin, C.
Coll Borràs, K.
Corellano Sanjuan, T.
Cori Foguet O.
Coris Maymi, A.
Corrales, JM.
Cosp Romañà, T.
Creus Tuebols, À.
Curro Servera
Díaz Calvo; L.
Distl, N.
Domènech Ribera, J.
Duelo Rocabert, J.
Egea Avilés; H.
Eneriz Grau, M.
Escola d’Art Deià
Escola Municipal D’art i Disseny
de la Garriga
Espasa Iniesta, C.
Estalló Peraire, V.
Estàtera
Fabré Buxaderas, Mª M.
Faig Esquenazi, R.
Feliu Vilanova, F.
Ferrando Mollà, J.
Ferres Rovira, J.
Filbà Díaz, G.
Font Catala, Mª C.
Font Jové, C.
Fontana Milà, D.
Fonts Estarlich, E.
Freixes Comas, M.
Fritz, J.
Fuster Ferrer, M.
Gaia, S.L.
Gallostra Barri, P.
Garcia Martinez, Mª J.
García Nieto, Mª V.
García Sánchez Herrera, C.
García-Marca Marsal, R.
Gaspar Farreras, E.
Gil de Biedma, M.
Gil de Sola Bosque, C.
Gil Leyva, Mª A.
Gindelli Camejo, N.
González Darocas, M.
Guadarrama Barroso, E.
Guardiola Guerrero, Mª C.
Güell Solà, J.
Guillamet Casas, N.
Guilleumas Morell; A.
Gutiérrez Esquembri, A.
Hernández Vallés, A.
I.E.S Vil·la Romana
Ibertrac, S.L.
Induráin Pons, E.
Jordi Roldós, R.
Kettal, S.A.
Llabrés Mulet, J.
Llauradó Farrés, M.
Llopart Barbal, C.
López Carnicero, S.
López de Espinosa, Mª D.
López Peñalba, Mª J.
Lozal Villa, F.
Mansarda del Moble, La
MARGA i PEP ANTICS
Marin i Rubió, S.
Martí Aladrén, E.
Martí Mauri, Concepció
Martí Palau, A.
Mas Casanovas, C.
Mascort Amigó, R.
Mateo Alujas, R.
Mauri Aurell, F.
Mercader Coll, E.
Miquel Alzueta
Miquel Gabarró; M.
Miret Gual, D.
Mones Mestre, N.
Moreno Montaño, V.
Moreu Reñé, L.
Morey Suau, Mª Ll.
Museu Arts Decoratives Madrid
Mutllo Pamies, P.
Nagar
Navarro Peremartí, D.
Novellón Vitali, G.
Olivé Figa, Mª.
Oliver Martínez, J.
Oller Viladrosa, J.
Olmo, A. del
Oriol Argimon, D.
Ortega Serrato, C.
Paretas Pons, M.
Pascual Carreira, Mª.
Pascual Miró, E.
Pastor Anell, C.
Pau Domenech, M.
Penella Saus, Mª D.
Pérez Altes, J.
Peris Soriano, B.
Pi sunyer Arquimbau, Mª R.
Piera Màs-Sardà, J.
Piera Miquel, M.
Planet Estrach, J.
Poquet Tarragó, J.
Prat Casanova, Mª A.
Prieto Reinaldo, P.
Pueche Delgado, Mª. T.
Pujol Berché, M.
Quer Montserrat, L.
Regal Antic
Renovatum
Ribot Giménez, J. Mª
Ripoll Drets, F. i Sánchez
Linares, M.
Roca Alamarja, P.
Roca Bach, M.
Rodríguez Bernis, S.
Rodriguez Marín, A.
Romero Gómez, E.
Romero Simó, F.
Rosell Codinachs, J.
Rovira Puig, Ll.
Ruíz Comín, N.
Sagalés Boixeda, E.
SAIA -ART
Salimei Montoliu, P.
Salmerón Sánchez, P.
Sancha Ortuondo, A.
Sánchez Conesa, C.
Sànchez Vargas, Mª A.
Sans Roig, M.
Santos García; L. de
Sarda Amills, T.
Saüc Restaura
Scott Pérez de Sureda, V.
Serra Planas, E.
Serrano Garcia, A.
Sevil Hevia, E.
Shelly de Vidal, A.
Siches Cuadra, C.
Soley Valldeperas, M.
Suàrez Tutusaus, E.
Subirana Guillamon, I.
Taller de Restauració 2000,
Ciutat Vella, S.L.
Teruel Esmel, J.
Tomas Santos, C.
Tomas Verdera Cosmelli, E.
Trainer Soler-Sala, S.
Ubiña Lagos, Mª del M.
Unzeta Gullón, A.
Vallejo Sesé, C.
Vallvé Navarro, A.
Verelst, H.
Vidal Pujol, J.
Vila Masbernat, M.
Vilanova i Marimon, M.
Zacquini Andreoli, G.
AVANTATGES DEL SOCI / VENTAJAS DEL SOCIO
L’Associació per a l’Estudi del Moble treballa per a la salvaguarda i el
reconeixement del moble com a patrimoni històric.
La Asociación trabaja para la salvaguarda y el reconocimiento del mueble como
patrimonio histórico.
Gratuïtat en... / Gratuidad en...
• Revista Estudi del Moble /
Estudio del Mueble
• Visites extraordinàries a museus i
cases històriques
• Jornades d’Estudi del Moble
• Entrades a fires d’antiguitats
• Entrades a Museu de Ceràmica,
Museu de les Arts Decoratives de
Barcelona
• Plaça gratuïta en seminaris del
Consorci de les Drassanes Reials i al
Museu Marítim de Barcelona
• Visites guiades a les exposicions de
CaixaForum Madrid i Barcelona
Història del Disseny, Escuela de Arte
y Antigüedades
• Libreria Andreda
• 10% dte. en Audàcia i delicadesa
de Mónica Piera. Fundació Mascort.
• 50% dte. en activitats de
CaixaForum Madrid i Barcelona
• 20% de dte. en fer-se soci
del CLUB TR3SC
Accés a... / Acceso a...
• Biblioteca, arxiu i xiloteca de
l’Associació
• Publicar notícies en la secció del
soci d’Estudi del Moble
• Seminaris gratuïts d’altres
Descomptes en... / Descuentos en... institucions
• Suport per a projectes
• Activitats de l’Associació: cursos,
d’investigació
sortides i viatges
• Col·laboracions multidisciplinàries
• Publicacions de l’Associació
• Publicació d’articles a la revista
• Entrades a: Museo Cerralbo de
Unicum, de l’Escola Superior
Madrid, Museu Marítim de
Barcelona i Museu de Lleida: Diocesà de Conservació i Restauració de
Béns Culturals de Catalunya, de la
i Comarcal
Generalitat de Catalunya
• Biblioteca Museu Víctor Balaguer
• Servei de registre del Col·legi
i Museu Can Papiol de Vilanova i la
Oficial de Dissenyadors d’Interiors i
Geltrú
Decoradors de Catalunya
• Cursos de: Fundació
Biblioteca /Biblioteca
Agraïm la donació de la biblioteca i fototeca professional de la Sra. Maria Teresa Rosa Fina
(11/12/1925- 23/7/2011) per part dels seus nebots i hereus. A la secció Infomoble, pàgina 30,
s’explica amb més detall aquesta important aportació.També agraïm a Montse Morgades, M.
Antònia Sánchez Vargas, Francisco Sanz de la Higuera, M. Paz Aguiló, Fundació Història del
Disseny, MADB, Toni Casanovas, Museu de Ceràmica de Barcelona, Bronzista Bolibar, María
Barnola, Pepe Andreu, M. Dolores de Espinosa, Josep Capsir, Sr. Knauf, Jaume Llabrés Mulet i
a Joan Teruel Esmel la donació de llibres i publicacions per a la biblioteca.
Curs / Curso
Materials singulars
aplicats al moble
(4 i 5 de maig)
Des dels seus inicis, uns dels
objectius prioritaris de l’AEM,
ha estat donar a conèixer les
novetats referents a les recerques sobre mobiliari, així com
facilitar el contacte i intercanvi
d’opinions entre professionals
d’arreu. Amb aquesta voluntat
es va instaurar el curs anual,
que habitualment es celebra a
la primavera, adreçat a servir
com a altaveu de les darreres
aportacions en la investigació
del moble i com a plataforma
d’intercanvi. El curs d’enguany ha versat sobre el tema
“Materials singulars aplicats
al moble”, es a dir, mobles que
més enllà de la fusta, han estat
embellits i enriquits amb materials i tècniques singulars. A
més de les aportacions dels diferents conferenciants, el curs
va incloure una visita a diversos mobles de les reserves i sales de la exposició del Museu
de les Arts Decoratives de Barcelona, comentats per M. Paz
Aguiló i Monica Piera. Així
mateix es visità la col·lecció
Pla, una de les millors i més
extenses col·leccions de moble
espanyol, comentada per Miquel Àngel Alarcia, que mostrà
mobles obrats amb materials
com el carei, ivori, laca o tarsia
in pietra dura, entre d’altres.
Materiales singulares
aplicados al mueble
(4 y 5 de mayo).
Desde sus inicios, uno de los
objetivos prioritarios de la
AEM, ha sido dar a conocer las
novedades referentes a las investigaciones sobre mobiliario,
así como facilitar el contacto e
intercambio de opiniones entre
profesionales. Con esta voluntad se instauró el curso anual,
que habitualmente se celebra en
primavera, orientado a ser altavoz de las últimas aportaciones
en la investigación del mueble
y como plataforma de intercambio. El curso de este año ha versado sobre el tema “Materiales
singulares aplicados al mueble”,
esto es, muebles que aparte de la
madera, han sido embellecidos
y enriquecidos con materiales
y técnicas singulares. A parte
de las aportaciones de los diferentes conferenciantes, el curso
incluyó una visita a diversos
muebles de las reservas y salas
de exposición del Museu de les
Arts Decoratives de Barcelona,
comentados por M. Paz Aguiló y
Monica Piera. Así mismo se visitó la colección Pla, una de las
mejores y más extensas colecciones de mueble español, comentada por Miquel Àngel Alarcia,
que mostró muebles obrados
con materiales como carey, marfil, laca o tarsia in pietra dura,
entre otros.
Conferències / Conferencias
• La evolución de la decoración con placas de marfil en los muebles en el siglo
XVII. Ma. Paz Aguiló, Dª Historia del
Arte / Investigadora Titular del CSIC,
Madrid
• La restauración de un excepcional mueble de ámbar: el “peinador de la reina” de
Olvés. Leticia Ordóñez, restauradora de
mobiliario e historiadora del arte.
• Materiales textiles relacionados con el
mobiliario. Ejemplos de restauración.
Carmen Masdeu y Luz Morata, conservadoras - restauradoras de materiales textiles.
• La marquetería de Villa Alta. México.
Juan M. Corrales, Director General Adjunto de la Galería de Palacio Nacional,
México.
• Del moble al retaule, ornamentació
sobre pedra i escaiola a la Mallorca de
l’època moderna. Jaume Llabrés, investigador.
• El mueble virreinal americano. Histo-
ria, materiales e influencias. José Antonio
Cámara, Anticuario.
• La conservación de marfil y hueso aplicada al mueble. Joaquina Leal, restauradora del Museo Nacional de Ciencia
y Tecnología de Madrid.
• Criterios de intervención en metales
asociados al mueble. Soledad Díaz, conservadora del Instituto del Patrimonio
Cultural de España (IPCE).
Juan Mª
Corrales,
Director
General
Adjunto de
la Galería
de Palacio
Nacional,
México
Agradecemos la donación de la biblioteca y fototeca profesional de la Sra. Maria Teresa Rosa
Fina (11/12/1925- 23/7/2011) por parte de sus sobrinos y herederos. En la sección Infomueble,
página 30, se explica con más detalle esta importante donación.También agradecemos a Montse
Morgades, M. Antonia Sánchez Vargas, Francisco Sanz de la Higuera, M. Paz Aguiló, Fundació
Història del Disseny, MADB, Toni Casanovas, Museu de Ceràmica de Barcelona, Broncista
Bolibar, María Barnola, Pepe Andreu, M. Dolores de Espinosa, Josep Capsir, Sr. Knauf, Jaume
Llabrés Mulet y a Joan Teruel Esmel la donación de libros para la biblioteca.
Col·laboradors
Museu de les Arts Decoratives de Barcelona. Museu de Ceràmica. Consorci de les Drassanes Reials
i Museu Marítim de Barcelona. Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de
Catalunya. Museo Nacional de Artes Decorativas (Madrid). Fundación de Casas Históricas y Singulares.
Fundació Història del Disseny. CaixaFòrum Madrid i Barcelona. Escuela de Arte y Antigüedades. Museu
de Lleida: Diocesà i Comarcal. Col·legi Oficial de Dissenyadors d’Interiors i Decoradors de Catalunya.
Fundación Museo Cerralbo, Organisme Autònom de Patrimoni Víctor Balaguer.
Agraïm la col·laboració de totes aquelles persones que en algun moment
han treballat i treballen de forma desinteressada per a l’Associació.Especialment, volem agrair a Mariona Biosca Reig les tasques de buidatge de
bibliografia del curs Materials Singulars i a Ana Mellado, Maria Gabarró
i Mónica Suárez per la col·laboració en el mateix curs, en la biblioteca i
l’arxiu documental.
Agradecemos la colaboración de todas aquellas personas que en algún
momento han trabajado y trabajan de forma desinteresada para la Asociación. En especial queremos dar las gracias a Mariona Biosca Reig por
las tareas de vaciado de bibliografia para el curso Materiales Singulares
y a Ana Mellado, María Gabarró y Mónica Suárez por la colaboración en el
mismo curso, en la biblioteca y el archivo documental.
NOUS CONVENIS / NUEVOS CONVENIOS
Mª Paz Aguiló,
doctora en
Historia del
Arte y Leticia
Ordóñez,
restauradora
e historiadora
del arte
L’estreta col·laboració entre AEM i Mª Antònia Casanovas, conservadora en cap del Museu
de Ceràmica de BCN, s’ha materialitzat en la signatura d’un conveni amb l’ICUB. També
s’ha signat un conveni de col·laboració amb l’Organisme Autònom de Patrimoni Víctor
Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Mireia Rosich Salvó rubrica com a directora del Museu
Víctor Balaguer i el Museu Romàntic Can Papiol.
La estrecha colaboración entre AEM y Mª Antonia Casanovas, conservadora jefe del Museo de
Cerámica de BCN, se ha materializado en la firma de un convenio con el ICUB. También se ha
firmado un convenio de colaboración con el Organismo Autónomo de Patrimonio Víctor Balaguer
de Vilanova i la Geltrú. Mireia Rosich Salvó rubrica como directora del Museo Víctor Balaguer y
el Museu Romàntic Can Papiol.
Parte del grupo escuchando a Miguel Angel Alarcia en la visita a la la colección de la Sr. Plà
[5]
[6]
Notícies de l’Associació / Noticias de la Asociación
Notícies de l’Associació / Noticias de la Asociación
Cursos i conferències / Cursos y conferencias
Visites / Visitas
Aprenem a catalogar mobles
(febrer-març / abril-maig)
Exposicions Caixaforum
Curs que té com a objectiu la catalogació
i taxació de mobles del Museu de les Arts
Decoratives. Els alumnes tenen l’oportunitat d’aprendre a catalogar mobles cedits
pel Museu, que es porten especialment per
a ells. Les fitxes, signades pels alumnes i
corregides, es publicaran.
Docent: Monica Piera, doctora en història
de l’art.
Aprendemos a catalogar muebles (febrer-marzo / abril-mayo)
EL curso tiene como objetivo la catalogación y tasación de muebles del Museu de
les Arts Decoratives. Los alumnos tienen
la oportunidad de aprender a catalogar
muebles cedidos por el Museo, que se traen especialmente para ellos. Las fichas,
firmadas por los alumnos y corregidas, se
publicarán.
Docente: Monica Piera, doctora en historia del arte.
Conferencias
en Peralada
(noviembre)
AEM organitza visites guiades gratuïtes per als
seus socis a les diferents exposicions de CaixaForum de Barcelona.
• Impressionistes. Mestres francesos de la
col·lecció Clark (gener).
• Delacroix (1798-1863) (febrer).
• Goya. Llums i ombres (març).
En colaboración con el
Museo del Castillo de
Peralada dentro del ciclo Experiencias Culturales 2011/12.
Las conferencias fueron dictadas por Mónica
Piera, doctora en Historia del Arte, con “Un
tablero y cuatro patas,
esto sí que es arte” y
Ma Antonia Casanovas,
conservadora en jefe del
Museo de Cerámica de
Barcelona, con “El arte
en la mesa. De la Edad
Media al siglo XIX”.
Exposiciones Caixaforum
AEM organiza visitas guiadas gratuitas para
sus socios a las diferentes exposiciones de CaixaForum de Barcelona.
• Impresionistas. Maestros franceses de
la colección Clark (enero).
• Delacroix (1798-1863) (febrero).
• Goya. Luces y sombras (marzo).
Moda i Bellesa a l’antic Egipte
(gener)
Jornada del tocador
(novembre)
Jornada del tocador (noviembre)
Peça: Tocador català del segle XVIII.
Mónica Piera estableix una comparativa
amb diferents tocadors.
Pieza: Tocador catalán del siglo XVIII.
Mónica Piera establece una comparativa
con diferentes tocadores
AEM ha ofert tres sessions amb Joan
Güell, historiador de l’art, a la sala d’exposició Balclis a porta tancada, amb un grup
reduït d’assistents, per estudiar els mobles
més interessants dels la subhasta Posteriorment els mobles es van contextualitzar i
relacionar amb d’altres peces en una sessió
a la seu de l’AEM.
Jornada a Estudio Restauración
(desembre)
Jornada de Estudio Restauración
(diciembre)
Peça: Taula escriptori de de campanya
d’influència anglesa.
Amb Elena Egea, Mavi García Nieto i
Àngels Creus.
Pieza: Mesa escirtorio de campaña de influencia inglesa.
Con Elena Egea, Mavi García Nieto y Àngels Creus.
Estudio del Moble & Balclis
(diciembre, febrero i mayo))
Jornada a Clavell&Morgades
(gener)
Jornada en Clavell & Morgades
(enero)
Peça: Escriptori amb taula mexicà.
Amb Narcís Clavell, Sergi Clavell, Montse
Morgades i Ramón Lluis Monllaó.
Pieza: Escritorio con mesa mejicano.
Con Narcís Clavell, Sergi Clavell, Montse
Morgades i Ramón Lluis Monllaó.
Jornada al taller de Keka Anglada
(febrer)
Jornada en el taller de Keka
Anglada (febrero)
Peces: Estudi peces daurades i policromades i cadira de Hans J. Wegner.
Amb Ramón Lluís Monllaó, mestre daurador, i Keka Anglada, restauradora.
Piezas: Estudio de piezas doradas y policromadas y silla de Hans J. Wegner.
Con Ramón Luis Monllaó, maestro dorador y Keka Anglada, restauradora.
Jornada del moble nòrdic (març)
Jornada del mueble nórdico(marzo)
Peça: Cadira CH24 de Hans J. Wegner.
Josep Ibarz Serrat, importador i comercialitzador de mobles i lluminàries modernes
va introduir el tema del mètode productiu i
el corrent estètic del moble nòrdic.
Pieza: Silla CH24 de Hans J. Wegner.
Josep Ibarz Serrat, importador y comercializador de muebles e iluminación moderna,
introduce el tema del método productivo y
la corriente estética del mueble nórdico.
Jornada de la capsa (abril)
Jornada de la caja (abril)
Peça: Capsa del segle XIX del MADB.
Monica Piera relaciona la peça amb l’ebenista italià Ferdinando Pogliani.
Pieza: Caja del siglo XIX del MADB.
Monica Piera relaciona la pieza con el ebanista italiano Ferdinando Pogliani.
Estudi del Moble & Balclis
(desembre, febrer i maig)
AEM ha ofrecido tres sesiones con Joan
Güell, Historiador del Arte, en la sala de
exposición Balclis a puerta cerrada, con un
grupo reducido de asistentes, para estudiar
los muebles más interesantes de la subasta.
Posteriormente los muebles se han contextualizado y relacionado con otras piezas en
una sesión en la sede de la AEM.
Conferències a Peralada
(novembre)
En col·laboració amb el Museu del Castell de Peralada dins el cicle Experiències
Culturals 2011/12. Les conferències van
ser dictades per Mónica Piera, doctora en
història de l’art, amb “Un tablero y cuatro
patas, esto sí que es arte” i M. Antònia Casanovas, conservadora en cap del Museu
de Ceràmica de Barcelona, amb “El arte en
la mesa. De la Edad Media al siglo XIX”.
Un recorregut al llarg de 3.000 anys d’història de la moda al país del Nil; i també, un
homenatge a l’estètica i el refinat gust dels
antics egipcis per la cura del cos i, en especial, a la manera com s’abillaven mitjançant
vestits, joies, tatuatges, perfums i olis. Désirée Domínguez Carmona, guia del museu i
Máster oficial en Llengua i Civilització Egípcia per la UAB, va guiar la visita.
Cerámica“Terracotas de la antigüedad. Confluencias en el entorno mediterráneo” . Es la primera ocasión en que se
reúne un conjunto de terracotas del área
mediterránea, que abarca desde el III milenio hasta el s. XX de nuestra era. Carles
Buenacasa, profesor de historia antigua de
la UB, guió la visita.
Casa Bloc. Pis 1/11
Visites gratuïtes i exclusives per als socis
a aquest pis obrer construït pel GATCPAC
en la dècada de 1930. És un bon exemple
de l’arquitectura racionalista que va desenvolupar aquest grup que sintonitzava amb
la Bauhaus i amb Le Corbusier. Van guiar
les visites: Rossend Casanovas, coordinador del projecte i Tècnic de col·leccions del
DHUB i Monica Piera, que ha assessorat la
cerca de mobiliari i equipament.
Casa Bloc. Piso 1/11
Visitas gratuitas y exclusivas para los socios a este piso obrero construido por el
GATCPAC en la década de 1930. Es un
buen ejemplo de la arquitectura racionalista que desarrolló este grupo que sintonizaba con la Bauhaus y con Le Corbusier. Guiaron las visitas: Rossend Casanovas, coordinador del proyecto y Técnico de colecciones
del DHUB y Monica Piera, que ha asesorado
en la búsqueda de mobiliario y equipamiento.
Moda y Belleza en el antiguo
Egipto (enero)
Un recorrido a lo largo de 3.000 años
de historia de la moda en el país del Nilo, y
también, un homenaje a la estética y el refinado gusto de los antiguos egipcios por
el cuidado del cuerpo y, en especial, a la
manera como se ataviaban con vestidos,
joyas, tatuajes, perfumes y aceites. Désirée Domínguez Carmona, guía del museo y
Máster oficial en Lengua y Civilización
Egipcia por la UAB, guió la visita
Exposició al Museu de Ceràmica
(febrer)
Visita gratuïta i exclusiva per als socis a l’exposició del Museu de Ceràmica “Terracotes de
l’antiguitat. Confluències en l’entorn mediterrani”. És la primera ocasió en què es reuneix
un conjunt de terracotes de l’àrea mediterrània,
que abraça des del III mil·lenni fins al s. XX
de la nostra era. Carles Buenacasa, professor
d’història antiga a la UB va guiar la visita.
Exposición en el Museo de Cerámica
(febrero)
Visita gratuita y exclusiva para los socios a la exposición del Museo de
Visites a Madrid (novembre)
En aquesta convocatòria de Feriarte es va assistir a la inauguració gràcies a la gentilesa de
l’organització i de la Federación Espanyola de
Anticuarios. Paral·lelament, es van realitzar
diferents visites com la del Palacio de Liria;
Fundación Casa de Alba, acompanyats de Jorge González, el seu responsable cultural; el departament de conservació- restauració del Museu Thyssen, amb els comentaris de Susana
Pérez, responsable de restauració del museu,
Juan Alberto Soler Miret, del departament de
pintura, Helene Desplechin del departament
de fotografia i Andrés Sánchez Ledesma,
responsable del laboratori; i el taller Arcaz,
on Leticia i Cristina Ordóñez ens van mostrar la restauració d’un moble d’ambre.
Visitas en Madrid (noviembre)
En esta convocatoria de Feriarte se asistió a la
inauguración gracias a la gentileza de la organización y de la Federación Española de Anticuarios. Paralelamente, se realizaron diferentes visitas como la del Palacio de Liria;
Fundación Casa de Alba, acompañados de
Jorge González, su responsable cultural; al departamento de conservación-restauración del
Museo Thyssen, con los comentarios de Susana Pérez, responsable de restauración del museo, Juan Alberto Soler Miret, del departamento de pintura, Helene Desplechin del departamento de fotografía y Andrés Sánchez Ledesma, responsable del laboratorio; y el taller Arcaz, donde Leticia y Cristina Ordóñez nos
mostraron la restauración de un mueble de
ámbar.
(Viene de la página 3)
larga experiencia en dirección de museos. La relación con Pilar ha sido también constante, y no
por casualidad. Es increíble, pero ella formó parte
de la mesa redonda de la presentación pública de
la Asociación, y desde entonces siempre ha aceptado nuestras invitaciones. Además, hemos organizado actividades con su colaboración mientras
ha ejercido el cargo de directora del Museu Frederic Marès. Estamos seguros que ahora podremos seguir trabajando de la mano.Con Marta
Montmany, con Pilar Vélez y con muchos otros
directores de museos, la Asociación ha buscado
pártners para llevar a cabo sus proyectos. Estas
relaciones han ayudado a pensar actividades que
fueran sugestivas, aptas para los interesados en
muebles y especialmente útiles para los profesionales que necesiten mejorar su formación. Para
la organización de estas actividades, la Asociación cuenta desde hace años con Angels Creus,
que desde su cargo de vicepresidenta, siempre
con discreción, gestiona sin alterarse todo lo que
somos capaces de ofrecer a los socios. Cuando
todos los demás estamos desbordados y cuando
las horas que dedicamos a esta labor altruista ya
no dan más de sí, Angels encuentra la manera de
dar aliento y de llevar a buen puerto los objetivos.
Un ejemplo de su trabajo lo tenéis en la sección
Noticias de esta revista, donde podréis repasar
todo lo que ha coordinado durante los últimos
meses. Para los que no hayáis tenido la oportunidad de conocer su labor, os invito a participar en
las próximas actividades, que ella ya está puntualmente organizando y que os prometo serán, como
siempre, enriquecedoras.
[7]
[8]
Notícies de l’Associació / Noticias de la Asociación
Sessions tècniques de catalogació
del mobiliari
AEM treballa en el projecte de catalogació i estudi de diferents
mobles que formen part de l’interessant patrimoni mallorquí de
l’Hospitalet de Sant Pere i Sant Bernat a Palma de Mallorca. Un
equip d’alumnes i professionals de la restauració, historiadors i
especialistes format per: Adela Arbó, Kika Coll, Margarida Font,
Laura Quer, Mui Morell, Laura Moreu i Núria Ruiz. El treball en
equip clourà amb la publicació de l’estudi d’aquests mobles. La coordinació del projecte és a càrrec de Àngels Creus, Jaume Llabrés
i Monica Piera.
Sesiones técnicas de catalogación
del mobiliario
Cloenda de La taula és art (desembre)
AEM va organitzar aquesta ruta i concurs d’aparadors de Barcelona on 34 comerços i entitats van decorar els seus aparadors amb el
tema comú La taula és art. L’acte de cloenda i lliurament de premis
es va celebrar a la seu de d’AEM al Palau de Pedralbes. El jurat
estava format per: Lluís Soriano, President del Col·legi Oficial de
Dissenyadors d’Interiors i Decoradors de Catalunya, Jaume Pujagut, de l’Escola Superior de Disseny BAU, Xavier Gramona de
Caves Gramona i Monica Piera, presidenta d’AEM. El seu criteri
sumat al vot dels visitants de les rutes guiades i el vot de la web,
va atorgar el primer premi al taller Creations i el premi finalista a
l’aparador de la botiga de teixits Gratacós que va dissenyar Antonio Iglesias.
AEM trabaja en el proyecto de catalogación y estudio de diferentes
muebles que forman parte del interesante patrimonio mallorquín de
L’Hospitalet de Sant Pere i Sant Bernat en Palma de Mallorca. Un
equipo de alumnos y profesionales de la restauración, historiadores y especialistas formado por: Adela Arbó, Kika Coll, Margarida Font, Laura Quer, Mui Morell, Laura Moreu y Núria Ruiz. El
trabajo en equipo concluirá (espai) con la publicación del estudio
de estos muebles. La coordinación del proyecto está a cargo de Ángels Creus, Jaume Llabrés y Monica Piera.

L’aparador del taller Creations (dalt) i el disseny d’Antonio Iglesias per Gratacós (abaix). /
El aparador del taller Creations (arriba) y el diseño de Antonio Iglesias para Gratacós (abajo).
Notícies de l’Associació / Noticias de la Asociación
Viatge /Viaje Núria Ruiz
Viatge al Castell Axel Vervoordt- 25ª edició fira TEFAF- Maastricht- Exposició de vidre espanyol- Museu Grand Curtius- Lieja
Aquest viatge ha esdevingut un clàssic entre
les activitats que organitza l’Associació. El
prestigi de la Fira Tefaf, la qualitat, el rigor
de les peces i la professionalitat dels seus
expositors, ens porten a visitarla cada any.
Volem agrair als antiquaris, Tomaso Piva,
López de Aragón, Jaime Eguiguren i Artur
Ramón, les seves explicacions, així com a
Axa Art, les visites guiades a les peces més
rellevants.
Les expectatives davant la visita al Castell
Axel Verdoort, s’han complert totalment.
Desprès que cada any en visitar el seu estand a la fira, ens proposéssim aconseguir
visitar-lo, atrets per les seves propostes
sempre trencadores i la combinació de peces de diferents cultures i èpoques, amb
absoluta i total llibertat, obtenint uns efectes quasi escenogràfics, que el diferencien
de la resta d’expositors. El lloc on es troba
situat el castell és idíl·lic i els espais interiors, on viuen els Srs. Verdoordt, són realment espectaculars, alhora que formen una
simbiosi amb l’exterior, el qual es contempla des de quasi tots els indrets de la casa.
També fou interessant veure la botiga- taller Kanaal.
Molt diferent pel seu aspecte tipus fortalesa, i, per l’originalitat dels carreus que simulen un tauler d’escacs, ha estat la visita
el Castell de Jehay- Bodegnée, obert per a
nosaltres fora de horari. Data del segle XVI
i fou construït al bell mig d’un pantà, que li
dóna un aspecte misteriós. A més, conserva
una interessant col·lecció de mobiliari.
La visita a l’exposició de vidre: Frénésie
Venitienne. Le verre espagnol du 16e au 18
e siècle, al Museu Grand Curtius de Lieja,
ha resultat molt interessant, especialment
per les magnífiques explicacions de Jaime
Barrachina, director del Museu del Castell
de Peralada que ens ha acompanyat en el
viatge, donat que el museu ha cedit peces
de vidre català. L’exposició reuneix més de
200 obres, la majoria de col·leccions privades, del propi museu i d’altres. Agraïm al
Sr. Knauf, col·leccionista de vidre i impulsor de l’exposició, el tracte dispensat.
Viaje al Castillo Axel Vervoordt-25 ª edición feria TEFAF-Maastricht-Exposición de vidrio español-Museo Grand Curtius-Lieja

El grup de catalogació estudiant un canterano mallorquí / El grupo de catalogación
estudiando un canterano mallorquín
Socis /Socios
Les restauradores i antiquàries, Mavi García Nieto i Elena Egea, sòcies i col·laboradores de l’Associació per a l’Estudi del Moble, comuniquen el trasllat de la seva botiga-taller Estudio Restauración del Passatge Mercader, a la nova adreça del carrer Séneca nº 18 de Barcelona.
Las restauradoras y anticuarias, Mavi García Nieto y Elena Egea, socias y colaboradoras de la Asociación para el Estudio del Mueble, comunican el traslado de su tienda-taller Estudio Restauración del pasaje
Mercader a la nueva dirección en calle Séneca nº 18 de Barcelona.
Clausura de La mesa es arte (diciembre)
AEM organizó esta ruta y concurso de escaparates de Barcelona
donde 34 comercios y entidades decoraron sus escaparates con el
tema común La mesa es arte. El acto de clausura y entrega de premios se celebró en la sede de de AEM en el Palau de Pedralbes. El
jurado estaba formado por: Lluís Soriano, Presidente del Colegio
Oficial de Diseñadores de Interiores y Decoradores de Cataluña,
Jaume Pujagut, de la Escuela Superior de Diseño BAU, Xavier
Gramona de Cavas Gramona y Monica Piera, presidenta de AEM
. Su criterio sumado al voto de los visitantes de las rutas guiadas y
el voto de la web, otorgó el primer premio al taller Creations y el
premio finalista en al escaparate de la tienda de tejidos Gratacós
que diseñó Antonio Iglesias.
Este viaje ha convertido en un clásico entre
las actividades que organiza la Asociación.
El prestigio de la Feria Tefaf, la calidad, el
rigor de las piezas y la profesionalidad de
los expositores, nos lleva a visitarla cada
año. Queremos agradecer a los anticuarios,
Tomaso Piva, López de Aragón, Jaime Eguiguren y Artur Ramón, sus explicaciones, así
como Axa Art, las visitas guiadas a las piezas más relevantes.
Las expectativas ante la visita al Castillo
Axel Verdoort, se han cumplido totalmente.
Después de haber visitado cada año su stand
en la feria, nos propusimos visitarlo, atraídos
por sus propuestas siempre rompedoras y la
combinación de piezas de diferentes culturas
y épocas, con absoluta y total libertad, obteniendo unos efectos casi escenográficos, que
lo diferencian del resto de expositores. El lugar donde se halla situado el castillo es idílico y los espacios interiores, donde viven los
Sres.Verdoordt, son realmente espectaculares, a la vez que forman una simbiosis con
el exterior, el cual se contempla desde casi
todos los lugares de la casa. También fue interesante ver la tienda-taller Kanaal.
Muy diferente por su aspecto tipo fortaleza
y por la originalidad de los sillares que simulan un tablero de ajedrez, ha sido la visita
el Castillo de Jehay-Bodegnée, abierto para
nosotros fuera de horario. Data del siglo
XVI y fue construido en medio de un panta-
no, que le da un aspecto misterioso. Además,
conserva una interesante colección de mobiliario.
La visita a la exposición de vidrio: Frénésie
Venitienne. Le verre espagnol du 16e ave 18
e siècle en el Museo Grand Curtius de Lieja,
ha resultado muy interesante, especialmente
para las magnificas explicaciones de Jaime
Barrachina, director del Museo del Castillo
de Peralada que nos ha acompañado en el
viaje, dado que el museo ha cedido piezas de
vidrio catalán. La exposición reúne más de
200 obras, la mayoría de colecciones privadas, del propio museo y otros. Agradecemos
al Sr. Knauf, coleccionista de vidrio e impulsor de la exposición, el trato dispensado.
[9]
[10]
Parlem de...
Parlem de...
[11]
en castellano en www.estudidelmoble.com
Els Dormitoris Reials d’Alfons XIII
de Borbó i Victòria Eugènia de Battenberg
al Palau de Pedralbes
El 14 d’abril del 2011, el Museu de les Arts Decoratives de Barcelona – Disseny Hub Barcelona ha obert al
públic els antics Dormitoris Reials del Palau de Pedralbes, després d’un procés minuciós de documentació,
conservació i restauració.
Text: Josep Capsir, conservador del Museu de les Arts Decoratives de Barcelona - DHUB.
L’avantcambra, en primer
terme, i la cambra del
dormitori de la Reina
Victòria Eugènia, al fons,
conserven encara avui
bona part de l’empremta
original, aquella que van
deixar els aristòcrates
catalans, que decidiren
entorn del seu projecte
decoratiu. Foto: Claudio
Valdés. 2011.
Pintura al tremp, amb
escena mitològica de
Diana envoltada d’amorets
i nimfes. Fou executada
al darrer quart del segle
XVIII per Francesc Pla,
el Vigatà. Procedeix del
palau del marquès de
Monsolís i cobreix el
sostre de l’avantcambra
del dormitori de la Reina
Victòria Eugènia. Foto:
Claudio Valdés. 2011.
L
a manca d’una residència on
hostatjar el Rei Alfons XIII i
la seva família en les seves estades
a Barcelona fou el motiu pel qual
un grup d’aristòcrates catalans,
encapçalats per Joan Antoni Güell,
comte de Güell i marquès de Comillas, decidí pels volts de 1919
d’impulsar la iniciativa d’aixecar
un edifici a la capital catalana amb
aquesta finalitat. El noble es va despendre d’una part de la seva finca
d’estiueig a Pedralbes, per tal que
els arquitectes Eusebi Bona i Francesc de Paula Nebot hi construïssin
el Palau. Ho feren sota els paràmetres arquitectònics del noucentisme, moviment estètic i cultural
imperant a casa nostra en aquells
moments i que reivindicava valors
com el classicisme, l’ordre i la mesura, presents de forma evident a la
façana de l’edifici. La construcció
del Palau de Pedralbes s’havia de
fer inicialment per subscripció popular, amb una aportació significa-
tiva de l’aristocràcia local. En vista
de la lentitud amb què avançaven
les obres per manca de recursos,
atès l’entorn de crisi econòmica que
es vivia al nostre país, l’Ajuntament
de Barcelona acabà sumant esforços a aquesta iniciativa de la noblesa. Alfons XIII i Victòria Eugènia
van poder hostatjar-se finalment i
per primer cop al Palau de Pedralbes el 12 de maig de 19241.
El projecte decoratiu i la seva
execució
Les estances principals del Palau
de Pedralbes es van decorar seguint
un criteri estilístic prèviament establert per la Junta Constructora
de l’edifici, sota la supervisió del
comte de Güell. En el cas dels Dormitoris Reials, es va produir un fet
singular: la creació d’una comissió
específica formada per dones, liderada per Dolors de Càrcer, baronessa de Maldà, amb l’objectiu de cercar recursos per cobrir les costoses
despeses de la decoració d’aquestes
estances. És evident, doncs, que per
a uns espais tan íntims i personals
com són els dormitoris, es va tenir
una atenció especial a l’hora de
plantejar la seva decoració, per tal
de dotar-los de la màxima magnificència.
L’encàrrec de l’execució del projecte decoratiu dels Dormitoris Reials,
que ocupen una superfície de 110
m², va recaure en la firma comercial barcelonina Magí Pallarols,
fundada al darrer quart del segle
XIX. Aquesta empresa era un veritable empori industrial pel que fa a
la construcció seriada de mobiliari
i decoració integral d’interiors. El
seu catàleg disposava, d’acord amb
la moda del moment, d’infinitat
d’opcions estilístiques decoratives
(Renaixement, Lluís XIV, Reina
Anna, Chippendale, Adam, Sheraton...) i l’empresa des de 1919 gaudia de la condició de Proveïdor de
la Reial Casa. El 1923, va presentar
diversos projectes a l’Exposició Internacional del Moble i Decoració
d’Interiors de Barcelona, on el jurat
li atorgà una distinció amb la categoria de Gran Premi. La casa Magí
Pallarols, originàriament establerta
al carrer de Pelai, en aquells anys
tenia ja la seu social i els amplis espais d’exposició al número 44 del
passeig de Gràcia i els tallers al 22
del carrer de l’Avenir2.
Possiblement, i seguint instruccions
directes dels mateixos monarques,
la noblesa catalana optà per crear
dos espais diferenciats a l’hora de
projectar els Dormitoris Reials, un
per a cada cònjuge.
El dormitori de Victòria Eugènia
està format per una avantcambra i
una cambra, separades per un marc
d’alcova amb dues portes corredisses vidriades, construït als tallers
de l’ebenista Magí Pallarols, tot re-
creant el que devia ser un dormitori
d’estil Lluís XVI. L’avantcambra
es va decorar amb un conjunt de
pintures al tremp originals de Francesc Pla, el Vigatà, datades al darrer
quart del segle XVIII, aportació
de Guillem de Pallejà, marquès de
Monsolís, i procedents d’un antic palau de la seva propietat. Les
pintures de les parets reprodueixen escenes bíbliques de l’Antic
Testament, sobre la vida del jove
El dormitori del Rei Alfons
XIII exhibeix la seva antiga
magnificència, present
als diferents elements
que conformen el projecte
decoratiu. Foto: Josep Capsir.
2012.
Secció d’ebenisteria, tapisseria, màquines i escultura als tallers de Magí Pallarols, empresa encarregada d’efectuar el projecte
decoratiu dels Dormitoris Reials. Catàleg comercial M. Pallarols. Fons Josep Capsir. 1920-1925.
[12]
Parlem de...
L’avantcambra i la cambra del dormitori de la Reina Victòria Eugènia van ser
concebuts sota la inspiració de l’estil Lluís XVI, integrant peces originals d’època
amb altres de contemporànies elaborades al taller de Magí Pallarols.
Foto: Àngel Toldrà Viazo. 1924-1926.
Detall de l’avantcambra del dormitori de la Reina Victòria Eugènia.
Foto: Àngel Toldrà Viazo. 1924-1926.
Tobies, i les del sostre són de caràcter mitològic i tenen com a protagonista la deessa Diana, envoltada
d’amorets i nimfes3. Complementa
la decoració mural d’aquesta estança en parets i sostre un conjunt
de plafons de mirall de forma rectangular, també proveïts per la casa
Magí Pallarols. Al fons, la cambra
de la Reina es troba presidida per un
llit de fusta pintada de color crema,
proveït de quatre columnes esveltes que sostenen un baldaquí. El
capçal del llit està ornamentat amb
un medalló de talla daurada amb la
Parlem de...
representació de la deessa Minerva.
Es tracta d’un moble original de les
darreries del segle XVIII, construït
a Catalunya seguint les pautes decoratives de l’estil Lluís XVI, que
s’havia aconseguit per gentilesa de
Carles Sanllehy, marquès de Caldes
de Montbui4.
Per a la decoració del dormitori
d’Alfons XIII, la noblesa catalana
trobà la inspiració en els patrons
ornamentals de l’estil imperi, creat
a l’inici del segle XIX sota el dictat de Napoleó. En aquest cas,
s’optà per una única cambra on
s’instal·laren algunes peces de mobiliari originals del segon quart del
segle XIX, lliurades desinteressadament per Antoni d’Oriola-Cortada, comte de la Vall de Merlès, i els
seus germans. Destaca en aquell espai, per la seva execució i qualitat,
un tocador de caoba amb ornamentació de talla daurada i marqueteria,
executat a Catalunya entre 1835 i
18455. L’única pintura que penjava de les parets, totes entapissades
amb el mateix motiu decoratiu en
domàs blau que les de la cambra de
la Reina, era un Sant Francesc en
oració, de l’escola de Guido Reni,
col·locat damunt de la llar de foc6.
Complementen el mobiliari dels
Dormitoris Reials diferents objectes, com ara banquetes, cadires de
braços, sofàs, taules, cortinatges,
catifes, aplics de paret, entre altres,
procedents en gran part dels tallers de Magí Pallarols, que també
s’ocupà de la instal·lació elèctrica,
així com de la col·locació del parquet, efectuat amb fusta de roure.
Es dóna la circumstància que, el
gener de 1926, la firma comercial Magí Pallarols encara tenia
pendents de cobrar diverses factures per les obres efectuades als
Dormitoris Reials, tal com posa
de manifest un escrit adreçat pel
gerent a Miguel Primo de Rivera,
marquès d’Estella7. El seu import
pujava a 24.000 pessetes, que van
ser sufragades mesos més tard per
l’Ajuntament de Barcelona. Aquest
fet posa en evidència les limitacions de l’actuació recaptatòria de
la comissió de dames de la noblesa
catalana, impulsada per la baronessa de Maldà i constituïda, tal com
hem assenyalat anteriorment, amb
l’únic objectiu d’obtenir recursos
econòmics per decorar i moblar
aquestes estances.
Tot i el plantejament historicista de
la decoració dels Dormitoris Reials,
l’aristocràcia catalana no era impermeable als nous corrents decoratius que arribaven a Barcelona.
Ho evidencia el fet que, molt a prop
de la cambra de la Reina, al costat
del bany, en els primers mesos de
1924 – i procedent de l’Exposició
Internacional del Moble i Decoració d’Interiors de Barcelona, que
s’acabava de clausurar – s’instal·là
el saló circular amb cúpula daurada dissenyat pel moblista Santiago Marco, en col·laboració amb el
lacador Lluís Bracons i el creador
de tapissos i catifes Tomàs Aymat8.
Aquest espai fou batejat aleshores
com a boudoir de la Reina i recollia
en els seus plantejaments decoratius els postulats de l’estil art déco,
emblema i estendard de radiant
modernitat d’aquella dècada dels
feliços anys vint.
De 1924 fins a 1930, en plena dictadura de Primo de Rivera, Alfons
XIII i Victòria Eugènia residiren
ocasionalment al Palau de Pedralbes, amb la seva família, en els
viatges oficials a la capital catalana,
que sovintejaren sobretot el 1929,
amb motiu de la celebració a Barcelona de l’Exposició Internacional9.
Aquesta circumstància comportà
que els Dormitoris Reials, així com
la resta d’estances, s’anessin convertint en espais viscuts, és a dir, en
espais sotmesos a canvis que afectaven, en més o menys mesura, la
seva decoració primitiva, d’acord
amb el gust o les noves necessitats dels seus regis usuaris. Com
a exemple, podem fer esment del
boudoir de la Reina, que ben aviat
fou remodelat de tal manera que, de
la seva empremta original, només
en restà visible la planta circular,
encara avui existent10. També val a
dir que el llit d’Alfons XIII, peça
original del segon quart del segle
XIX, fou substituït per un altre
exemplar, el mateix que ha arribat
fins als nostres dies, que malgrat
imitar l’estil del seu predecessor,
presenta una factura més moderna i
segurament un major confort.
Un testimoni de la nostra
història accessible als
ciutadans
Joaquim Maria de Nadal, cronista de la ciutat de Barcelona, sentencià a les seves memòries que:
“els palaus reials són per regla
general fulls despresos del llibre
de la Història; no pas trossos vius
d’Història, com sembla que havien
d’ésser per a correspondre al seu
destí fundacional”11. Tal seria el cas
del Palau de Pedralbes, puix que un
cop caiguda la monarquia el 1931,
mai més no ha tornat a exercir les
funcions de residència reial. Les noves autoritats republicanes, en prendre possessió de l’edifici, van acordar de donar-li un ús públic i alhora
cultural, circumstància que facilità
la instal·lació al seu interior del Museu de les Arts Decoratives, que fou
inaugurat un any més tard.
Joaquim Folch i Torres, director dels
Museus d’Art de Barcelona, integrà
com a tals els Dormitoris Reials dins
del recorregut expositiu del Museu
de les Arts Decoratives, cosa que
també va fer amb l’antic despatx
d’Alfons XIII12. La resta de les nombroses estances es va anar adaptant,
tot i que sense grans estridències,
a les necessitats expositives de les
col·leccions d’arts decoratives que
configuraven el fons patrimonial del
nou museu.
En començar la Guerra Civil (19361939), les col·leccions del Museu de
les Arts Decoratives van ser traslladades de forma preventiva a Olot.
Amb l’avanç de les tropes insurgents, el govern de la República es
traslladà a Barcelona i el Palau de
Pedralbes acollí Manuel Azaña, el
seu president. Finalitzada la contesa bèl·lica, el Museu de les Arts
Decoratives s’instal·là al Palau de la
Virreina, a la Rambla, i el Palau de
Pedralbes esdevingué la residència
oficial del general Franco a Barcelona. Així i tot, des de 1960 i sense
perdre la seva funció residencial, es
convertí en un espai museístic que
permetia efectuar un recorregut per
les seves antigues estances règies,
entre les quals figurava el dormitori
de la Reina13. No serà fins després
de la mort del dictador, el 1975,
quan el dormitori del Rei s’integrarà
en aquest itinerari, recuperant, en
gran mesura, el seu antic aspecte,
atès que durant les darreres dècades
havia estat habilitat com a dormitori
de Franco i la seva esposa.
A partir de 1986, l’ús cada cop més
freqüent del Palau de Pedralbes
com a espai de representació de
l’Ajuntament de Barcelona comportà el tancament al públic de les
estances residencials, entre elles els
Dormitoris Reials. El 1995 es procedí a inaugurar altre cop el Museu
de les Arts Decoratives al Palau de
Pedralbes, desallotjat del Palau de
la Virreina anys enrere, però no serà
fins al 2010 quan li seran assignades
de nou l’administració i la gestió
dels antics Dormitoris Reials.
El 2011, després d’un treball minuciós de documentació, conservació
preventiva i restauració, s’obrien
al públic novament les portes dels
Dormitoris Reials, per primer cop
al segle XXI. El plantejament museogràfic del Museu de les Arts
Decoratives, en disposar altre cop
d’aquests espais patrimonials, s’ha
basat en mostrar-los tot respectantne l’aspecte original, tant com ha
sigut possible. És a dir, aquell que
tenien entre 1924 i 1930, període
en què els monarques Alfons XIII
El dormitori del Rei Alfons XIII presenta trets decoratius derivats de l’estil
imperi, amb mobles originals i altres construïts, en bona part, al taller de
Magí Pallarols. Foto: Àngel Toldrà Viazo. 1924-1926
El boudoir de la Reina, d’estil art déco, obra de Santiago Marco, Lluís Bracons i
Tomàs Aymat, avui desaparegut, era un oasi de modernitat entre els nombrosos
espais decorats sota paràmetres historicistes. Foto: Àngel Toldrà Viazo. 1924-1926
i Victòria Eugènia els van habitar.
Sense cap altra intervenció per part
nostra que la necessària per a la
conservació dels béns mobles que
els integren, i amb l’objectiu de posar al servei de la ciutadania un testimoni material de la història política de la nostra ciutat, d’un període
certament convuls, creatiu i ple de
contrastos.
NOTES
1. Un dels primers reportatges que es van efectuar sobre el
Palau de Pedralbes el recull la revista LYCEVM en el seu
número extraordinari de maig de 1924.
2. En el catàleg comercial M.Pallarols, es poden veure
decoracions integrals d’interiors efectuades per l’empresa
tant en domicilis particulars com en edificis oficials de
Barcelona a la dècada dels vint, coetànies a la intervenció
duta a terme als Dormitoris Reials. Totes elles responen
a paràmetres decoratius de caràcter historicista, de gran
predicament entre la clientela nombrosa i variada de la
casa. Al Centre de Documentació del DHUB es conserva,
com a donació d’Eduard Blanxart, el catàleg comercial
Juan Pallarols, editat en el tram final de la dècada dels
vint, quan Joan succeí el seu pare Magí en el negoci.
Les propostes decoratives aplegades en aquest exemplar
recullen els treballs més significatius produïts per la
firma comercial en aquella dècada, que reiteren el gust
conservador de la burgesia i la noblesa catalana del
moment.
3. Les pintures murals de les parets, sis en total, encara
que una d’elles oculta sota un mirall, recullen escenes
bíbliques de la vida de Tobies, que seguint el relat serien:
“Tobies rebent la benedicció del seu pare quan se’n va de
viatge”,“L’arribada de Tobies i l’arcàngel Rafael a la llera
del riu”,“Tobies agafant amb les seves mans un peix del
riu”,“Tobies procedint a l’extracció del cor, el fetge i la
fel al peix”,“L’arcàngel Rafael conduint Tobies a la casa
de Sara” i “Comiat de Sara de la casa paterna, desposada
amb Tobies i a punt d’iniciar un llarg viatge”.
4. Pel que fa al sostre d’aquesta estança, hi ha una
pintura mural al tremp en forma de medalló de l’escola del
Vigatà de principis del segle XIX, de temàtica mitològica i
que representa la deessa Victòria.
5. Per ampliar informació sobre aquest tocador es
recomana la lectura de: PIERA, Mónica. “Consola tocador”.
A: Tocadors: Galeria d’estudi: Col·lecció del Museu de les
Arts Decoratives de Barcelona. Barcelona: Disseny Hub
Barcelona, 2009. P. 16-17; així com: GOULA, Gemma.
“Lligador”. A: El Moble Català.Barcelona: Departament de
Cultura Generalitat de Catalunya – Editorial Electa, 1994. P.
282-283. Pel que fa a una de les dues calaixeres presents
en aquesta estança, veure: GOULA, Gemma. “Calaixera”. A:
El Moble Català. P. 280-282.
6. Amb relació al sostre, s’exhibeix una pintura mural al
tremp en forma de medalló de Francesc Pla, el Vigatà,
de les darreries del segle XVIII, de tema mitològic i que
representa la deessa Venus i el pastor Anquises.
7. “AMAB Sección de Hacienda, Negociado de
Presupuestos, Expediente relativo a las facturas
pendientes de pago y acuerdos para satisfacerlas, del
Palacio de Pedralbes, número 1.557”. Carta de Joan
Pallarols datada el 16 de gener de 1926. De la informació
continguda en aquest expedient, podem deduir que el
cost de les tasques de decoració per l’actuació de Magí
Pallarols en els Dormitoris Reials ultrapassà les 50.000
pessetes.
8. Els artífexs d’aquest saló circular, Santiago Marco,
Lluís Bracons i Tomàs Aymat, van ser distingits pel
jurat de l’Exposició Internacional del Moble i Decoració
d’Interiors amb un Primer Gran Premi d’Art Modern, un
Gran Premi i un Gran Premi, respectivament.
9. Per fer un seguiment de les diferents visites d’Alfons
XIII, Victòria Eugènia i la resta de la família reial al Palau
de Pedralbes, veure: PLANAS, Josefina. Pedralbes, Corte
de España. Ayuntamiento de Barcelona, 1981.
10. La remodelació s’efectuà entre els mesos de maig i
juny de 1926. El Museu de les Arts Decoratives conserva,
en el seu fons patrimonial, d’aquella efímera instal·lació
del boudoir de la Reina, els quatre llums de peu de fusta
de banús lacada i aplicacions de closca d’ou i nacre, així
com el tapís de Diana caçadora.
11.DE NADAL, Joaquim M. Memòries. Vuitanta anys de
sinceritats i de silencis. Barcelona: Editorial Aedos, 1965.
P. 382.
12. Val a dir que l’encàrrec de la decoració del despatx
d’Alfons XIII, en estil Lluís XIV, avui desapareguda del
seu emplaçament original, va recaure, en el seu moment,
igual que els Dormitoris Reials, en la casa Magí Pallarols,
que en aquest cas i com a deferència als monarques, la
va dur a terme de forma desinteressada.
13. En aquella època s’edità una guia il·lustrada per
als visitants: PLANAS, Josefina; TARIN-IGLESIAS, José.
El Palacio de Pedralbes y el Palacete Albéniz. Madrid:
Editorial Patrimonio Nacional, 1974.
[13]
Mueble singular
[14]
Mueble singular
Cama de la Reina Victoria Eugenia
Cama a la polonesa. Cataluña, c. 1790. Madera de ribera, pino, hierro, policromía y damasco de seda
Text: Mónica Piera Miquel, doctora en historia del arte. Fotos: Claudio Valdés y Josep Capsir
F
elicitamos a la dirección del
MADB por la iniciativa de abrir
al público los dormitorios reales del
Palacio de Pedralbes. Escasos como
estamos de interiores de época, es interesante conocer estos espacios diseñados en la década de 1920, donde se
mezcló lo antiguo con lo contemporáneo para ofrecer dos dormitorios de
calidad y con la necesaria atmósfera
regia.
Cuando el museo procedió a la adecuación de las estancias para retornarles el aspecto original, se repasó
su estado de conservación y se procedió a la limpieza y a la consolidación
de aquellos elementos que lo requerían. La mayor complicación la ofreció la cama de aparato de la Reina,
que se desmontó y se limpió tanto en
lo referente a la estructura de madera como a los tejidos. Se sacaron los
colchones, las cortinas y las goteras,
dejando desnudo todo el esqueleto.
Se aprovechó esa situación para estudiar minuciosamente la cama, cosa
habitualmente difícil de realizar, al
quedar la madera oculta por los tejidos. El análisis permitió confirmar la
construcción original de época Carlos
IV, así como constatar las ligeras alteraciones que se habían practicado
para adecuar la cama a las necesidades reales.
Responde al modelo de cama a la polonesa, es decir, cama coronada con
un cielo más pequeño que la base.
Esta es de tablas (posts, en catalán),
común en Cataluña en el siglo XVIII.
Los bancos son estrechos e incluyen,
por la parte exterior, un cajeado decorado con una cenefa de ochavados
tallados y dorados. Los pies ahusados
se prolongan con esbeltas medias columnas de capitel jónico, de donde
nacen los tirantes en forma de ese,
que sujetan el cielo.
La influencia de los muebles franceses de época Luis XVI se hace evidente en muchos detalles, como son
los dados de ensamble resaltados con
rosetas o el color crema combinado
con el dorado de iconografía clásica. La talla destaca por su finura y
calidad, especialmente los elegantes
jarros con ramilletes que rematan los
cuatro ángulos de la cama.
Parecía imposible que las columnas
y los tirantes que se alzan para sustentar el cielo pudieran aguantar el
peso de éste. Son de un diseño tan
fino que, aunque los tirantes llevan
un alma de hierro, desprenden una
evidente fragilidad. Responden a
una manera de hacer muy propia
del gusto neoclásico, aunque uno se
pregunta si sería capaz de ponerse a
domir bajo ese cielo. Esa duda quedó
resuelta con la retirada de los tejidos,
especialmente las cortinas costeras,
ya que reveló unas barras de hierro
que ayudan a sostener el bastidor y lo
fijan a la pared.
Además, al desnudar el conjunto, se
pudo observar la interesante forma
constructiva del cielo. Por la parte exterior, la que queda a la vista,
el bastidor se concibe con un ancho
marco rectangular de ángulos romos,
Cama de la Reina Victoria
Eugenia en el Palacio Real
de Pedralbes
decorado con una sucesión de molduras que se enriquecen con cenefas
talladas y doradas. En concreto, encontramos hojitas de agua en la inferior, ovas en la del medio y junquillos
enlazados en la superior. Por la parte
interior, la estructura toma forma octogonal, ornamentada nuevamente
con cenefas, en este caso de hojitas
de agua y de rosario. Es en esta parte
octogonal interior donde encaja la cúpula que permite elevar el centro del
cielo. Esta estructura está construida
a partir de una corona de costillas de
madera curvas, que se recogen en
otro octógono superior donde encaja
también el florón de plumas que la
remata. Por la parte interior, una vez
vestido, este esqueleto de madera se
oculta por los tejidos, que penden de
diferentes ganchos y anillas.
Fue al limpiar esta estructura que se
encontró una etiqueta de los Grandes
Almacenes El Siglo. Hace referencia
a un envío a un tal Sr. Don Lorenzo
Folguera de Fornells, datado el 5 de
septiembre de 1895. No podemos interpretar realmente el sentido de este
documento en un mueble del siglo
XVIII adaptado como cama real en
el siglo XX, pero parece hacer referencia al traslado del mueble, al menos de esa parte del dosel, en aquella
fecha. De todas formas, esa etiqueta
podría dar alguna pista concreta sobre la fecha de ejecución de la parte
exterior del bastidor del cielo, que
a nuestro entender es de finales del
siglo XIX. Las molduras del marco
son excesivamente gruesas y no responden al diseño esbelto del resto de
la cama, que hemos comentado es
una de las características de la pieza
neoclásica, sino más a una manera
de hacer heredada del estilo isabelino. La necesidad de haber tenido que
cambiar el marco del dosel evidenciaría que aquella supuesta fragilidad
estructural que comentábamos era
cierta. Esta debilidad podría haber
sido la razón que obligó a sustituirla
por otra más robusta, preservando,
eso sí, el esqueleto de costillas que
la corona, buen ejemplo de cielo a la
polonesa de factura setecentista, igual
que los cinco florones con plumas
que rematan la cama.
El cabecero también responde a una
de las formas comunes a finales del
siglo XVIII en Cataluña. Un panel
rectangular sirve de base a otro superior, más pequeño, que es el que
recoge la decoración. Aquí es donde,
en la década de 1920, se hicieron algunas modificaciones para adaptarla
a las necesidades del palacio. En concreto, se cambió el remate para poder
incluir un escudo de campo de sinople e iniciales enlazadas de la Reina en
oro, montado bajo corona. Con mucha
pericia, se realizó la unión entre las
tallas modernas y las originales, de tal
manera que a simple vista se hace difícil apreciar las diferencias. Les revelamos el secreto: la unión se encuentra
en las campánulas que dan nacimiento a las cascadas de flores. Estas, del
siglo XVIII, muestran un espléndido
trabajo en la talla y el dorado.
La Atenea de los griegos o la Minerva de los romanos es la protagonista
del medallón del cabecero. De pie,
viste túnica y presenta casco, escudo
y lanza. Se muestra meditativa, junto a objetos que recuerdan que es la
diosa de la sabiduría, la estrategia,
las artes y la justicia, y se acompaña
del mochuelo, animal consagrado a
la diosa. Las serpientes, que también
suelen representar a la divinidad,
porque evocan su astucia y la sutileza de su belleza, se han colocado en
las asas de los jarros que rematan las
medias columnas. El medallón con
Atenea se enmarca entre dos aves tenantes que picotean una hoja de olivo
y descansan sobre ramas de este árbol mediterráneo, recordando que, al
ofrecer la diosa el olivo a la ciudad de
Atenas, venció sobre Poseidón y se
convirtió en la protectora de los atenienses.
La sabia Atenea velaba los sueños de
la Reina Victoria Eugenia y protagonizaba un dormitorio que seguía los
cánones del elegante Neoclasicismo.
Para separar el dormitorio de la alcoba, se reprodujo el marco arquitectónico típico de finales de siglo XVIII,
con sus grandes puertas acristaladas
separadas por pilastras. Pero, teniendo en cuenta que estas dependencias
se construyeron ya en el siglo XX,
es lógico que se solventara el gran
defecto de las alcobas antiguas, por
el que habían sido duramente criticadas por los médicos del siglo XIX: la
falta de luz natural y de ventilación.
Así, nos encontramos un dormitorio
con alcoba de la década de 1920 que
combina muebles antiguos con otros
de estilo para recrear el Neoclasicismo. Pero, en esta alcoba, no se olvidan de abrir un gran ventanal por el
que entra la luz natural y el aire fresco
de los jardines, ejemplo de habitación
higiénica en la Edad Contemporánea,
importante detalle que nunca hubiéramos encontrado en las alcobas del
siglo XVIII.
Medallón con la figura de Minerva
que centra el cabecero. Fino trabajo
neoclásico en madera tallada y
dorada
Imagen de la cúpula del
cielo desmontada para su
limpieza. Construida en
el siglo XVIII a base de
costillas que nacen de un
marco octogonal.
Dos detalle de la cama
de la Reina Victoria
Eugenia en el Palacio
Real de Pedralbes
[15]
Hablamos de...
[16]
Hablamos de...
Tres mesas escritorio de Ángel Maeso
Los riquísimos fondos del Archivo General de Palacio suponen una fuente inagotable de información, que nos
permite conocer e identificar la obra de ebanistería realizada por los maestros ebanistas que ocuparon el cargo
en los llamados Oficios de Casa en diferentes momentos. Ciñéndonos al reinado de Fernando VII y a la obra
del maestro ebanista don Ángel Maeso González, que ocupó ese cargo entre 1814 y 1835, ha sido posible
documentar tres mesas escritorio y dos sillones hechos por el ebanista.
* Se ha procurado rescatar el vocabulario utilizado por el ebanista, que irá entrecomillado a lo largo del texto.
Texto: Lola López de Espinosa
D
os de esas mesas eran para el
rey Fernando VII, la otra se
hizo para su última esposa, la reina
doña María Cristina. La primera sería la mesa escritorio (PN, Inv. nº
10028779) (Fig. 1) hecha para el
rey en 18191, cumpliendo una orden de don Isidoro Montenegro2, y
está colocada en el Despacho del
Rey del Palacio de Aranjuez. Es
una mesa maciza de caoba, chapeada en otra caoba «de superior calidad»*. Tiene dos pedestales o «mesetas» y un cuerpo central. Los pedestales alojan cuatro cajones por
lado, los dos superiores figurados al
estar en el cuerpo alto de la mesa,
que es hueco, para poder cobijar las
persianas correderas que la cierran,
forradas por debajo con lienzo y tafetán doble, para defender de algún
modo los listoncillos que la compo-
nen. Cuando se corren, se unen en
el centro, asegurándose con una cerradura de tres pestillos, bocallave y
picaporte, todo guarnecido de chapa de latón «bien aplanada». Cada
llave tenía «su cifra limada, esmerilada, templada y pulimentada». Recientemente, se ha localizado la
cuenta del cerrajero Antonio López,
quien hizo la llave de furriera para
esta mesa3. El cuerpo central de la
mesa lleva lo que el ebanista llamaba «trampas», formadas por dos
alas, una por lado, abatibles mediante bisagras embutidas que amplían la superficie utilizable, permitiendo escribir por ambos lados a la
vez. Todos los cajones tienen escudos de cerradura con bronces franceses dorados a molido, cuyos motivos son vegetales en los falsos cajones, liras y cisnes en los centrales,
y en los inferiores también motivos
vegetales diferentes a los de los cajones superiores. Los laterales de la
mesa tienen adornos de bronce con
unos putti que flanquean una lira
central sosteniendo cintas y una
guirnalda. Esta mesa se hizo con un
mecanismo a base de garruchas
embutidas que permitía cerrar las
persianas con una llave y los cajones con otra, de forma que cerrando
persianas y «trampas» quedase la
mesa herméticamente asegurada,
como puede verse en una fotografía
antigua (PN, Inv. nº 10206706)
(Fig. 2). Cada pedestal apoya sobre
cuatro patas en estípite, bordeadas
de perlas, que terminan en pies de
garras de bronce montados sobre
unos «resaltos», también bordeados
de perlas, formados por dos piezas
laterales con la veta en sentido ver-
1. Mesa escritorio de
caoba maciza y chapeada
con bronces dorados. Año
de 1819. Planta principal.
Despacho del Rey, Palacio
Real de Aranjuez. Inv.
nº 10028779 Copyright
©Patrimonio Nacional.
tical, ensamblados al centro de la
tarima con la veta horizontal y recortada en cóncavo para facilitar la
postura de la persona que escribe.
Toda la mesa está adornada con filetes y perlas de bronce dorados a
molido, además de los bronces de
los cajones. El tafilete verde para
escribir (firmado: «Suárez fecit»)
tiene un escudo en el centro y dos
franjas: una verde oscuro y la otra
del mismo tono que el central, ambas con adornos perimetrales dorados. El ebanista cargó solamente
por jornales de sus oficiales 7.173
reales de vellón, otros 4.986 por los
veinticuatro «adornos finos» de cajones y costados y las ocho garras
de bronce, todo dorado a molido,
más 3.232 reales de vellón por
ochenta y cinco pies de perlas y
cuarenta y cuatro de moldura de hojas que bordea el canto de la tapa.
Figura en la cuenta el importe por
el serrado de las hojas de caoba
para el chapeado, que con las dos
clases de caoba diferentes de que se
compone la mesa ascendió a 3.465
reales de vellón. De barniz, tafetán
y lienzo para forrar las persianas,
así como por todo lo demás necesario, pagó Maeso 1.578 reales de vellón, y por el herraje otros 3.832,
siendo el total de 24.266 reales de
vellón. La mesa se terminó al barniz y los interiores, incluidos los
cajones, que son totalmente de
caoba, apomazados a la piedra pómez y lustrados. La cuenta de fecha 1 de julio de 1819, firmada y
rubricada por Luis Veldrof y Ángel
Maeso, lleva el visto bueno de un
interino llamado Francisco Xavier
García, en ausencia del Veedor General. Se hizo también un sillón4
(PN, Inv. nº 10028776) (Fig. 3)
para el Palacio de Aranjuez, junto
con otros encargos como eran puertas, sobrepuertas y algunos marcos,
todo cargado en una cuenta de 20
de agosto de 1828, casi diez años
después que la mesa, dato que podría explicarse teniendo en cuenta
que precisamente en esa fecha hubo
que restaurarla. Quizá se decidió
entonces hacer el sillón, bien para
sustituir a otro deteriorado o porque
no había ninguno hecho ex profeso.
Es de caoba maciza, excepto la cintura, que está chapeada de lo mismo. El respaldo en cabriolé «buscando el brazo» está chapeado por
detrás de raíz de tejo, madera que se
encuentra poco en el mobiliario
realizado por Maeso, con adorno de
2.Mesa escritorio del rey de la figura 1, cerrada.
Inv. nº 10206706. Fondo de Fotografía Histórica.
Copyright ©Patrimonio Nacional.
perlas alrededor del chapeado, y
lleva dos fajas, una de «moradillo»5
por arriba y otra ancha de caoba
con acanaladuras en la parte de abajo. Los brazos están formados por
volutas caladas y talladas por ambas caras, que apoyan entre cabeza
y alas de unas sirenas de madera tallada y dorada, colocadas sobre una
pieza que Maeso llamaba «mocillo», que normalmente iba «imitado
a ébano», no así en esta ocasión que
es de caoba en su color. Las patas
delanteras son torneadas y gallonadas en parte y ensamblan a un taco
largo adornado con talla aplicada
por las cuatro caras, que también va
en la cintura delantera y parte de los
laterales. Las patas traseras de sable
poco afilado, como es habitual en
los muebles del maestro, aunque
éstas tienen unos resaltos ovalados
como detalle original y talla aplicada en tres de sus lados. El trabajo
de ebanistería ascendió a 1.512 reales de vellón. Todos los adornos están dorados por el dorador a mate
de la Real Casa Ramón Lletget,
quien presentó su cuenta en 4 de
agosto de 18286. Describía las sirenas que sirven de apoyo a los brazos como «[b] vichos con alas con
un paño en la cabeza y otro en el
pecho», como así puede verse, por
las que cargó 300 reales de vellón
más otros 25 por una greca sencilla,
otros 28 reales de vellón por unas
hojas y 72 más por unas «maco-
llas», lo que hace un total de 425
reales de vellón por los dorados del
sillón7. La segunda mesa (PN, Inv.
nº 10060683) (Fig. 4) se hizo para
la reina doña María Cristina. Fue
realizada por el maestro Maeso en
1833 por orden de don Lorenzo Bonavía, aposentador del Real Palacio
de Aranjuez8. Es una mesa chapeada de caoba «de trepa»9 con tarima
calada con círculos y rombos con
adornos de talla en los huecos, sobre la que apoyan cuatro patas en
3. Sillón de despacho
en caoba con tallas
doradas. Año de 1828.
Planta principal.
Despacho del Rey, Palacio
Real de Aranjuez. Inv.
nº10028776. Copyright©
Patrimonio Nacional.
[17]
[18]
Hablamos de...
4. Mesa escritorio de
la reina Dª Mª Cristina.
Caoba, talla y bronces
dorados. Año de 1833.
Despacho de la Reina.
Planta principal. Palacio
Real de Aranjuez. Inv.
nº 10060683. Copyright
©Patrimonio Nacional.
forma de liras algo peculiares con
«macolla» inscrita, que van sobre
un «lecho de adormidera», según
describía el tallista la guirnalda de
hojas de la base. Las liras están rematadas en su parte superior por
unas cabezas de chacal en madera
tallada y dorada. El tallista hablaba
en su cuenta sencillamente de «unas
cabezas», pero una sugerencia del
arquitecto don José Ángel Arquero
ha permitido precisar que son cabezas de chacal, como efectivamente
así parece si recordamos los chacales egipcios. Entre las liras delantera y trasera hay una columna maciza de caoba, apoyada en cabezas de
delfines «entre aguas», con cuatro
veneras y «golillas» -tallas caladas
lotiformes- aplicadas. El fuste va
atravesado por una varilla de hierro
que entra en las tablas inferior y superior de la armadura para reforzar
la sujeción de la columna al cuerpo
de la mesa. Otro detalle interesante
del sistema constructivo de esta
mesa es que, bajo la tapa superior,
en el espacio de los cajones laterales, unas cuñas encoladas evitan
alabeos y refuerzan la estructura. El
Hablamos de...
cuerpo de la mesa está formado por
dos pedestales unidos a él por un
arco rebajado en la misma forma
que en la mesa del rey, en los que se
alojan los cajones cuyo fondo, gualderas y trasera son de caoba. En la
cintura de la mesa, en la parte de
escribir, hay tres «secretos» disimulados tras una faja de bronces en
forma de hojas. Maeso facturó esa
mesa en cuenta de 4 de julio de
1833 por un total de 4.692 reales de
vellón. El autor de la talla de los
adornos fue José Leoncio Pérez,
que presentó la suya en 2 de mayo
de 183310 por un importe total de
3.436 reales de vellón, y el dorador
fue, como era habitual desde el fallecimiento de Andrés del Peral,
Ramón Lletget, quien cobró por su
trabajo en esa mesa 1.350 reales de
vellón11, en cuenta de 2 de mayo de
1833. El broncista Luis Pecul presentó la suya en abril de 183312 por
los cincelados, dorados a molido y
bruñido de los adornos de bronce
de ovas de la moldura bajo el tablero, de la cenefa de «hojas de carrasca» que guarnece el friso y esconde
los secretos, así como de los ador-
nos de los medios puntos y de cuatro pies de junquillo «tirado a máquina», siendo el total de 8.294 reales de vellón, a los que habría que
sumar los 60 abonados al oficial
que colocó los bronces. Esta mesa
lleva la cubierta de piel para escribir en color verde liso en tres piezas
horizontales bordeadas con una
sencilla greca dorada, sin firma. No
se ha podido localizar ni, por tanto,
identificar la silla que se hizo para
esta mesa. Solamente añadir que en
el Palacio de El Pardo hay una mesa
gemela (PN, Inv. nº 10072377) colocada en el Despacho de Ayudantes, con faltas de parte de la guirnalda de bronce y desgarros en la
piel de la cubierta. Maeso no especificaba en su cuenta haber hecho
otra mesa igual a la de Aranjuez,
aunque en ambas coincidan medidas y adornos. La tercera mesa (PN,
Inv. nº 10007715) (Fig. 5) se hizo
para el Palacio de San Ildefonso,
con un sillón a juego13, según se
consignaba en la cuenta que presentó el ebanista el 1 de enero de 1828.
En el Fondo de Fotografía Histórica
se conserva una tomada antes de
5. Mesa escritorio en
caoba mouchetée con
tallas doradas. Se hizo
en 1828 para La Granja
de San Ildefonso. Hoy
en la Cámara de la reina
Cristina.Planta Principal.
Palacio Real de Madrid.
Inv. nº 10007715.
Copyright© Patrimonio
Nacional.
1931, que muestra la mesa colocada in situ (PN, Inv. nº 10182353)
(Fig. 6) donde ya figuraba en el Inventario de 1834 realizado a la
muerte de Fernando VII14. Actualmente está en la Cámara de la reina
doña María Cristina del Palacio de
Madrid. Podría ser de una madera
de la especie Piratinera o de una
variedad de las Swietenia, como la
florida o la mouchetée, procedente
de una misma partida, según puede
apreciarse por el poro de la madera15, con la veta en horizontal y vertical para diferenciar las partes inferior y superior, separadas además
por una franja con greca de talla
aplicada, igual a la que adorna la
cintura del sillón a juego. La mesa
está formada por un cuerpo central
algo retranqueado y dos «mesetas»
laterales huecas en la parte superior,
para poder alojar las persianas que
la cierran herméticamente al subir
las trampas. Tanto en la parte de escribir como en el frente hay puertas
de una hoja que esconden cajones
interiores, todo con sus correspondientes herrajes. Las ocho patas que
sostienen la mesa son unas peculiares figuras aladas de bulto redondo
con tocado egipcio, collarín de flores, cola y pezuñas que apoyan sobre una tarima ricamente adornada
con círculos, un rombo y talla en
los huecos. Cada costado de la
mesa tiene una cartela rectangular
vertical con un chapeado de ébano
en medio punto. Las enjutas están
adornadas con talla calada aplicada,
mientras que sobre el chapeado negro va un jarrón sostenido por los
brazos de una «figura desnuda», según definía el tallista al ¿esclavo?
cuyas manos se transforman en las
ramas que cuelgan del jarrón y sus
pies en vegetales. Maeso especificaba que toda la mesa se podía desarmar mediante 24 tornillos colocados en su armadura. La tapa está
cubierta en la parte de escribir por
un tafilete policromado y dorado
con decoraciones de abanico en las
esquinas, posiblemente de Suárez, a
quien se atribuye la creación de las
encuadernaciones «de cortina». El
dorado de los adornos fue obra de
Ramón Lletget, que presentó su
cuenta el 20 de agosto de 182816,
que cobró por su trabajo 4.982 reales de vellón divididos en 19 partidas y por los del sillón a juego otros
214, cargado todo en la misma
cuenta. La talla fue obra de José
Leoncio Pérez, como veremos enseguida. Para acompañar esta mesa
se hizo un sillón (PN, Inv. nº
10072279) (Fig. 7), actualmente en
el Despacho Oficial del Palacio de
El Pardo. Parte de la madera utiliza-
6. La mesa escritorio
de la figura 5 en su
emplazamiento del
Palacio Real de La Granja
de San Ildefonso. Inv.
nº 10182353. Fondo
de Fotografía Histórica.
Copyright ©Patrimonio
Nacional.
[19]
[20]
Hablamos de...
7. Sillón de despacho en
caoba con aplicaciones
de talla doradas. A juego
con la mesa escritorio
de la figura 5. Despacho
Oficial del Palacio de El
Pardo. Inv. nº 10072279.
Copyright ©Patrimonio
Nacional.
da y el adorno de la cintura son
iguales a los de la mesa de despacho
y, lo mismo que en ella, la madera
está colocada con la veta en dos direcciones: horizontal y vertical, para
diferenciar bien las partes de que se
compone, esto es, una banda sobre
la cintura trasera con la veta horizontal y sobre ella otra pieza con la
veta vertical en cuya delantera, a
modo de apoyo de los brazos, hay
tres círculos de caoba con pequeñas
náyades de talla dorada en los dos
círculos exteriores y adorno vegetal
en el central. Encima, una banda
con la veta horizontal sobre la que
apoya el respaldo en cabriolé de
caoba lisa con un copete muy pro-
Parlem amb...
nunciado que desciende para unirse
a los brazos formados por esfinges
de madera tallada y dorada, apoyadas sobre un taco ebonizado. La
cintura está adornada con una greca
de talla calada aplicada igual a la de
la mesa escritorio a juego. Las patas
delanteras en balaustre con la parte
inferior ochavada rematan con un
anillo gallonado en su ensamble a
un dado alargado ebonizado, adornado con talla aplicada, y para suavizar el entronque de patas delanteras y cintura hay cuatro cartelas
también con talla aplicada. Las patas traseras son de sable con chapeados de ébano con talla aplicada dorada en tres de sus lados. La cuenta
del ebanista por el costo total de
mesa y sillón ascendió a 13.537 reales de vellón. El tallado de las piezas de este conjunto se debió al tallista José Leoncio Pérez, según orden recibida del aposentador del
Palacio de San Ildefonso, don Andrés Casaña. Pérez presentó su
cuenta el 21 de agosto de 182817,
por 8.031 reales de vellón las tallas
de la mesa y 2.661 las del sillón, e
iba firmada y rubricada por él mismo, Andrés Casaña, y el visto bueno del Veedor General. Puede imaginarse el impresionante conjunto
de un sillón y una mesa tan ricamente adornados, colocados en
una gran Sala, como puede apreciarse en la antigua fotografía de la
figura 6. Este modelo de mesa de
escritorio, quizá inspirado en los
viejos secrétaires franceses, es
práctico, cómodo y seguro, posiblemente razones que justificaron que
ese modelo se repitiese hasta que,
en 1833, la mesa para la reina se
hizo algo más ligera, al no llevar las
«mesetas» superiores. Estos conjuntos para despacho enriquecieron sin
duda la colección del mobiliario fernandino, quizá recordando que ya
Luis XIV consideraba que nada señalaba tanto la magnificencia de un
gran Príncipe «que leurs superbes
Palais et les muebles précieux dont
ils sont ornés».18
NOTAS
1. Archivo General de Palacio (AGP),
Administrativa (AG), Cuentas Particulares (CP),
legajo 5231-13. Existe una copia de esta cuenta
en misma sección legajo 5278/16-24.
2. Isidoro de Montenegro y Morentes podría ser
natural de Barcelona, pero su expediente personal
solamente indica que se retiró a esa ciudad en su
vejez. Ocupó el cargo de Gentilhombre de Cámara
y encargado del Bolsillo Secreto. Hacía bocetos
para tallistas.
3. AGP, Reinados Fernando VII (RFVII), caja 497.
4. AGP, AG, CP, legajo 5232/1.
5. Amaranto (Peltogyne spp.). RODRÍGUEZ
BERNIS, Sofía. Diccionario de Mobiliario. Madrid:
Ministerio de Cultura, 2006. P. 244.
6. AGP, AG, CP, legajo 5262/5.
7. Hasta el momento, no se ha localizado la
cuenta del tallista. Puede apuntarse a J.L. Pérez.
8. AGP, AG, CP, legajo 5232/2.
9. “Madera de manchas llameantes o en forma
de plumas...”, RODRIGUEZ BERNIS, Sofía. Op.cit.
P. 216.
10. AGP, AG, CP, legajo 5275/1-4.
11. AGP, AG, CP, legajo 5217.
12. AGP, AG, CP, legajo 5278.
13. AGP, AG, CP, legajo 5232/1.
14. AGP, Registro Microfilm 1212.
15. Agradezco a doña Isabel Gallego y a don José
Luis Agulló su asesoramiento.
16. AGP, AG, CP, legajo 5262/5.
17. AGP, AG, CP, legajo 5275/1-4.
18. GUIFFREY, 1885-1886, I. P. 2-4, cit. por Enrico
COLLE en Il mobile Barocco in Italia. Milano:
Electa, 2000. P. 10.
en castellano en www.estudidelmoble.com
Pep Torres, del Museu d’Idees i Invents
de Barcelona
El nou MiBa (Museu d’Idees i Invents de Barcelona) és un projecte innovador, el primer de les seves
característiques que s’inaugura al món, on els visitants viuen una experiència diferent i estimulant i en el qual
el mobiliari és part important de les col·leccions.
Text: Eva Pascual i Miró. Fotografies: Laura Moreu i MiBa
P
ep Torres és inventor, dissenyador, músic, escriptor, creatiu, consultor i col·laborador de
programes de ràdio i televisió. Va
rebre el premi Ciutat de Barcelona
el 2006. És el creador, impulsor i
director del MiBa. Aquest és un
museu gens convencional, en el
qual els conceptes i els components
filosòfics de la creativitat, la innovació i la inventiva articulen el discurs. De fet, és un equipament museístic en el qual pot passar de tot
i on es desenvolupen des de tallers
per a infants fins a un concert, passant per l’assessorament a emprenedors, entre moltes altres coses.
Parlem a l’aula pedagògica del museu i després recorrem els diferents
àmbits expositius.
E. Pascual: La teva activitat professional comprèn disciplines
múltiples i variades, creus que el
MiBa pot ser el resum i culminació de la teva carrera?
P. Torres: Sí, el MiBa és un compendi de tot allò que m’agrada
i crec que conforma la creativitat, com són els invents que et
fan pensar, mostrats amb els seus
components poètics i amb sentit
de l’humor, juntament amb altres
aspectes com la música, molt important en aquest museu i molt seleccionada. Tot plegat s’escapa del
terreny estricte de la invenció, és
a dir, entès com és l’invent i com
s’ha fet, per la qual cosa el museu transcendeix molt més enllà.
El que mostra el museu és el que
vull aportar a la societat: la meva
manera d’entendre la creativitat i la
invenció. A vegades em diuen que
no em prendran seriosament pel fet
d’explicar les coses amb humor,
però crec que ser professional o ser
seriós no vol pas dir ser trist.
E. P: Per tant, si el MiBa trans-
cendeix el que és un museu, com
el definiries?
P. T: Poèticament, és una gran
excusa per motivar les persones a
tornar a creure en la seva capacitat
per tirar endavant les seves idees.
Des que es creua la porta fins que
se surt, tot són estímuls perquè facin el “clic” i diguin: “vull provarho”, i si no surt bé, no passa res, el
fracàs com a concepte no existeix,
és només una medalleta més. Jo
sempre dic que, als currículums, hi
hauria d’haver un apartat dels fracassos, perquè si no has fracassat
ni saps com fallar, tampoc no saps
com encertar.
L. Moreu: Quin procediment passa un objecte per comprovar que
és innovador i que realment és un
invent?
P. T: Als Estats Units es fa un estudi previ de la tècnica i cal que un
investigador o examinador verifiqui que no existeix, per tal de patentar l’invent. A l’estat espanyol,
hi ha dos models d’invenció: la patent d’invenció i el model d’utilitat.
En el cas de la patent d’invenció,
l’oficina de patents comprova si
existeix o no, i en aquest darrer cas
la patent tira endavant. En el cas
del model d’utilitat, una figura que
només existeix en alguns països,
no es fa una investigació real, quasi
sempre és l’inventor qui fa la recerca per veure si existeix.
L. M: Els inventors teniu alguna
associació que us assessori? Tot
això pot ser complicat per a una
persona que ha realitzat un invent
i no disposa d’una certa quantitat
de diners.
P. T: L’Oficina Española de Patentes y Marcas (OEPM) o el Departament d’Indústria de la Ge-
neralitat, mitjançant el CIDEM
[actualment ACC1Ó], realitzen
tasques d’assessorament. A partir
de les seves indicacions, l’inventor
pot realitzar la patent adreçant-se a
l’oficina de patents. Jo mateix, rebo
els inventors i els assessoro.
E. P: Referent a mobiliari, n’hi ha
d’exposat en l’àmbit de Societat
Il·limitada, i algun dels teus invents a l’exposició “Futour”.
P. T: D’invents de mobiliari, en
tinc dos, un d’ells exposat. Es tracta de dos llits, un d’ells és el Puzzle
Bed, un llit per a parelles que duren poc, amb un matalàs que, quan
et separes, te n’emportes la meitat
que et toca. L’altre, que no està exposat, és un llit per a solters amb el
capçal amb dos marcadors: local i
visitant.
L. M: Els teus invents són molt
conceptuals.
Pep Torres, assegut al
llit Puzzle Bed
[21]
[22]
Parlem amb...
P. T: La invenció, a vegades, la
faig servir com a llenguatge per
expressar-me. L’objecte és una forma d’expressar un concepte, però
també he fet objectes que he patentat i he venut a diversos fabricants.
Les meves fonts d’inspiració són els
temes del dia a dia, com la felicitat,
la tristesa, les relacions de parella,
l’obsessió per la dieta... A vegades
ho expresso amb objectes, com per
exemple el plat per fer dieta amb
un mirall al mig, de tal manera que
sembla que et mengis un plat sencer quan, en realitat, te’n menges la
meitat, perquè el mirall reflecteix el
menjar.
L. M: Una vegada establerta la
idea de l’invent, qui el realitza?
P. T: El construeixo i el realitzo jo
mateix. Vaig treballar en una botiCavallet W, d’André
de Sá Moreira
exposat a l’àmbit
Societat Il·limitada
Parlem amb...
ga de música en la qual vaig tallar
força la fusta. I altres materials, com
el plàstic o el metacrilat. Els tracto
com si fos un artesà: tallant i polint.
Per exemple, a “Futour”, està tot fet
a mà. On no arribo jo, col·laboro
amb algun industrial.
E. P: En l’àmbit de Societat
Il·limitada, hi ha exposats una sèrie d’objectes, la major part dels
quals són mobiliari. Quin criteri
se segueix per escollir els objectes
a exposar?
P. T: Habitualment, es posen en
contacte amb nosaltres persones
que tenen un invent i els agradaria
exposar-lo al museu. Nosaltres analitzem els invents per tal de constatar que estiguin ben resolts i que
tinguin prou sentit i entitat per ser
interessants per al públic visitant.
Que siguin objectes, no només un
projecte sobre paper, i que ens facin
sorprendre i somriure, pensar allò
de “quin invent!”.
L. M: Referent al moble i concretament a les empreses de mobiliari,
on comença l’invent i on el disseny?
E. P: L’exposició d’aquests objectes és una plataforma per a aquests
inventors?
P. T: Les empreses tenen departaments d’I+D. La figura de l’inventor
ha estat força menyspreada per tota
la tradició anterior d’il·luminats. No
existeix una cultura de la invenció,
és a dir, que cal estudiar i prepararse, de la necessitat del treball en
equip, això és, tot allò necessari
per ser un professional. Aleshores,
és normal que les empreses es posin a la defensiva quan els arriba un
inventor... Avui dia, els inventors
són els dissenyadors industrials que
aporten un plus de creativitat, resolen les qüestions i donen forma a les
solucions que requereix l’empresa.
El que entenem per inventor són
persones independents, de fora de
l’empresa, que de manera espontània ofereixen a una empresa una
idea que pot ser millor o pitjor, i
moltes vegades molt vàlida. Aquest
és el prototipus d’inventor que cal
treballar per dignificar.
El museu disposa d’una bibliografia extensa sobre la història dels
invents. Des dels més coneguts,
com Edison o Graham Bell, però
també sobre dones inventores, sobre
el període en el qual les persones
afroamericanes als Estats Units comencen a inventar, invents poc coneguts, entre altres.
P. T: Encara que el museu porta poc
temps obert, aquests invents han
tingut ressò. Quan ve qualsevol mitjà de comunicació al museu a fer
un reportatge, els mostrem primer
els objectes dels inventors que han
dipositat la seva confiança en nosaltres. També els visitants s’interessen
per aquests objectes, moltes vegades
prenent notes, i en ocasions demanen qui ha produït algun objecte.
Concretament, sabem que hi ha visitants del museu que han demanat
preu de la cadira-vespa als inventors.
E. P: Tu has expressat en diverses
ocasions que el mobiliari és precisament un camp que té un gran
recorregut quant a les possibilitats dels invents.
Banc transformable en
taula, de Juan Alons
exposat a l’àmbit
Societat Il·limitada
P. T: Sens dubte. Els invents
que trobo més interessants i que
m’agraden més són els invents
quotidians que fem servir cada dia,
amb els quals ens envoltem i ens
relacionem de manera constant.
Els mobles són presents a la nostra experiència quotidiana, són uns
amics invisibles als quals moltes
vegades no parem atenció, però que
ens ajuden en moltes coses. Fer que
l’experiència d’interacció amb ells
sigui molt més propera i fàcil crec
que és un àmbit summament interessant. Hi ha un camp molt ampli,
com els mobles encara per inventar
per a nous usos, com una taula per
disposar l’iPad, per exemple. Cal
pensar en nous formats de mobles
que es puguin adaptar a tot allò que
vindrà en un futur. M’encanta treballar amb mobles.
E. P: Potser perquè ets fill i nét
d’antiquaris...
P. T: Del fundador del Gremi
d’Antiquaris de Catalunya i del
primer Saló d’Antiquaris. Jo vaig
créixer envoltat de mobles a la botiga del meu avi i el meu pare. Recordo que ells viatjaven per quasi
tot el món per comprar mobles
i que, quan arribaven les caixes
amb els mobles (teníem un taller
de restauració propi amb diversos empleats en un local proper
a la botiga), els anàvem a veure.
M’agradaven molt els mobles amb
secrets, sobretot un que va comprar el meu avi que tenia més de
vint secrets. Jo m’entretenia a localitzar els secrets, i en recordo
especialment un que consistia en
dues columnes que, si les separaves, girava un petit teatret al moble, cosa que jo vaig descobrir
amb gran admiració per part seva.
Cal dir que mai no vam trobar res
dins de cap secret....
Cadira Vespa
de Bel&Bel exposada
a l’àmbit Societat
Il·limitada.
SOBRE EL MiBa
El MiBa, d’iniciativa completament privada, és un espai centrat en el món de la invenció, en el qual es dialoga durant tot el
recorregut amb el visitant a través de metàfores sobre conceptes relacionats amb la
innovació i la inventiva, com són el treball en equip, la creativitat, el no tenir por
d’emprendre un projecte i la innovació.
Així mateix, pretén vertebrar i vehicular la
creativitat i la invenció a través de la inspiració, així com la formació, la comunicació
i la relació amb els protagonistes a tots els
nivells. És un museu per als que volen estar
al dia de tendències, invents i creació, i en
aquest sentit, al MiBa no s’exposen invents
històrics. Està situat en una ubicació privilegiada de Ciutat Vella, just al costat de la
plaça de Sant Jaume, en dues plantes totalment reformades d’un edifici històric.
L’exposició permanent s’organitza en
tres grans àmbits: Societat Il·limitada, un
espai expositiu destinat a mostrar les creacions de particulars, empreses i centres
tecnològics i que serveix d’aparador per
a creadors; Reflexonàrium, una col·lecció
d’invents que inviten a reflexionar; i Espai Absurd, on es mostra la cara divertida d’una sèrie d’invents inútils i absurds.
Quant a l’exposició temporal, actualment
es mostra “Futour, un tour pel futur”, una
proposta de Pep Torres que consisteix en
un recorregut imaginari pels objectes quotidians que es faran servir l’any 2300, que
l’any 2006 va merèixer el premi Ciutat de
Barcelona. A més, és també un centre de
formació per a creatius i emprenedors, i té
un espai especialment adreçat a escoles i al
públic infantil.
[23]
[24]
Parliamo di...
Parliamo di...
Il Secrétaire à dos d’âne.
Un tipico mobile intarsiato sorrentino
L’arte della tarsia lignea si sviluppò a Sorrento all’inizio dell’Ottocento. In quell’epoca la Città, tra le più note
del Regno di Napoli, era già una tappa fissa del Gran Tour attraverso l’Italia dei maggiori esponenti della
nobiltà, della cultura e dell’economia internazionale1.
Testo: Alessandro Fiorentino, Curatore del Museobottega della Tarsialignea - MUTA
1.Michele Grandville,
Secrétaire à dos d’âne,
1864 ca.
Museobottega
della Tarsialignea,
SorrentoL’interno della
cassa centrale mostra
in primo piano il
coperchio della scatola
scrittoio intarsiato con
la riproduzione della
medaglia dell’Esposizione
di Londra del 1862.
L
a presenza sul territorio, per
periodi anche prolungati, di
viaggiatori colti e ricchi, associata alle capacità manuali e tecniche
degli artigiani sorrentini, favorì la
produzione e la commercializzazione di oggetti e di mobili intarsiati di vario tipo. La tarsia lignea
si radicò pertanto a Sorrento come
settore produttivo legato al turismo
ed il suo successo sui mercati internazionali, come tipica espressione
dell’artigianato artistico locale, fu
favorito dalla cassa di risonanza fatta
dagli stessi turisti.
Emerge come costante, anche negli
oggetti più piccoli, la ricerca, da parte degli artigiani sorrentini, di conciliare forma e funzione, riuscendo nei
casi più felici ad andare oltre le limitazioni legate alla rigidità del legno
e a dare plasticità all’intera struttura.
L’espressione più concreta di questa ricerca è il secrétaire à dos d’âne
firmato da Michele Grandville (Sorrento, 1821.1893).Il laboratorio di
Grandville era già affermato prima
che questo mobile fosse realizzato.
Carlo Merlo, nella Guida della Città
di Sorrento, pubblicata nel 1857, lo
segnala ai turisti, insieme al laboratorio di Luigi Gargiulo, per la produzione di molti articoli di curiosità
e fantasia intarsiati a mosaico e con
figure2. Nel laboratorio di Grandville
lavoravano 43 operai, il che dà una
dimensione di quanto fosse vasta la
sua attività che lo portò a partecipare
con successo anche a mostre internazionali.
La Guida dell’Esposizione Universale di Londra del 1862, oltre a riportare il suo nome nell’elenco dei
premiati, segnala gli oggetti esposti:
un leggio da musica, una scatola, un
portasigari e un tavolo intarsiato3. In
questa ed altre occasioni Grandville
ebbe modo di confrontarsi con gli
artisti più rappresentativi nel settore
del mobile intarsiato e ricevere stimoli per nuove realizzazioni. Il secrétaire di Michele Grandville attes-
ta una formazione culturale e tecnica
costruita attraverso la conoscenza
del passato ma attenta al tempo stesso alle sollecitazioni legate al gusto
dell’epoca. Il mobile, definito à dos
d’âne per la sua conformazione, risente dell’Eclettismo che caratterizzò
la produzione artistica nella seconda
metà dell’Ottocento attraverso il revival di vecchi stili, dal neogotico al
neobarocco al neoclassico. La modellazione sinuosa delle sue forme
richiama infatti le bombature tipiche
dei mobili barocchi.
Un altro aspetto della cultura
dell’epoca, che affidava ai mobili
il compito di arricchire con la loro
presenza la scenografia dell’ intero ambiente, trova il suo riscontro
nell’impostazione del mobile à double face. La scelta di Grandville di
progettare il secrétaire come mobile
da centro gli assicurò la massima
ostentazione ed un’ambientazione
di rilievo. Le molte funzioni custodite nel vari settori del secrétaire e
la sequenza di formelle intarsiate che
ne decorano la superficie accentuano l’interesse a girargli intorno per
scoprire ogni più piccolo dettaglio.
Sotto l’aspetto formale Grandville
realizzò una personale interpretazio-
3. Michele Grandville, Secrétaire à dos d’âne,
1864 ca.Collezionista anonimo di Sorrento.
L’apertura delle ante a ribalta evidenzia le molte
funzioni interne alla cassa centrale.
ne di antichi modelli, legati in parte al secrétaire a cilindro ed in parte
al secrétaire à abatant. Il secrétaire ,
che secondo uno schema ricorrente, definisce un mobile scrittoio con
scomparti e cassetti più o meno nascosti, fu tradotto da Grandville in una
piccola e sofisticata wunderkammer,
un contenitore di tanti piccoli oggetti d’uso. Il secrétaire à dos d’âne di
Grandville è costituito da una cassa,
dal volume molto articolato, retta da
quattro gambe arcuate e collegate a
crociera tra loro. La cassa a sua volta
è composta da un corpo superiore e
da un tamburo sottostante, il cui profilo coincide con la base della cassa.
I due fronti del corpo superiore sono
diversi: quello posteriore si presenta
piatto e poco profondo mentre quello
anteriore è composto da un volume
centrale e da due volute laterali che
lo raccordano al sottostante tamburo.
Il volume centrale, con la sagomatura a schiena d’asino, dà il nome al
secrétaire. La sagomatura è realizzata attraverso una coppia di ante bombate, incernierate tra loro, che chiudono a ribalta il volume nella parte
superiore. Le due zone laterali piane,
delimitate dalle volute di raccordo,
custodiscono altre funzioni ricavate
4. Michele Grandville, Secrétaire
à dos d’âne, 1864 ca.Collezionista
anonimo di Sorrento. Il fronte
posteriore chiuso.
all’interno del sottostante tamburo.
Anche il tamburo si differenzia sui
due fronti. Il fronte anteriore è chiuso
da una piccola anta a ribalta attraverso la quale si accede a varie funzioni
che sfruttano la sua maggiore profondità. Il fronte posteriore, anche
se è piatto come la parte superiore,
custodisce al suo interno altre funzioni. Tutta la struttura portante è realizzata in legno di noce, mentre vari
2. Michele Grandville,
Secrétaire à dos d’âne,
1864 ca.
Museobottega della
Tarsialignea, Sorrento
Vista del fronte anteriore.
5. Michele Grandville, Secrétaire à dos d’âne,
1864 ca.Collezionista anonimo di Sorrento. Il
fronte posteriore aperto evidenzia lo specchio
da toletta.
[25]
[26]
Parliamo di...
6.Michele Grandville,
Secrétaire à dos d’âne,
1867 ca. Museobottega
della Tarsialignea,
Sorrento. Sul coperchio
intarsiato della scatola
scrittoio, estraibile dalla
cassa centrale, sono
riprodotte le medaglie
ricevute da Grandville
alle Esposizioni di Londra
del 1862 e di Firenze del
1865.
dettagli come i cassettini o le piccole
ante ricurve sono in ulivo. La decorazione in parte è affidata al mosaico, in
parte all’intarsio
La decorazione in mosaico, che caratterizza in maniera diffusa la produzione di Grandville, è realizzata in questi
mobili accostando tra loro strisce di
diversa larghezza e decoro, prodotte
dall’industria. L’effetto è ben diverso
dal mosaico che accompagna i mobili
e gli oggetti realizzati da Grandville
nella prima metà dell’Ottocento. In
quell’epoca il mosaico, che veniva
utilizzato come bordatura o per campire i fondali tra le varie scene intarsiate, era realizzato componendo disegni geometrici con tessere di legni
naturali e di diverse tonalità, tagliate
a mano. Anche nella decorazione intarsiata dei suoi secrétaire Grandville
conferma la preferenza per il costume
napoletano, associato a composizioni
di fiori e di uccelli. Il disegno delle varie scene di costume è tratto dalle incisioni di Gaetano Dura, uno degli artisti più attenti nel documentare i vari
aspetti della vita quotidiana del popolo napoletano nell’Ottocento. Nei medaglioni intarsiati, che compongono il
decoro con sagome e dimensioni diverse, il fondo è realizzato con i tran-
Parliamo di...
ciati di pero ebanizzato mentre per le
figure sono utilizzati i legni naturali e
tinti per meglio assecondare il ricco
cromatismo del costume napoletano.
La rifinitura delle ombreggiature e dei
vari dettagli presenti nelle scene è realizzata con la tecnica della ricacciatura. Si tratta di una tecnica che dopo
il 1850 sostituì le incisioni nel legno,
realizzate con il bulino e campite di
stucco nero, con tratteggi sottili fatti a
penna con l’inchiostro di china.
Si conoscono quattro esemplari del
mobile di Grandville; due sono già
noti,perché pubblicati più volte su riviste e libri d’arte, e sono i secrétaire
à dos d’âne esposti nel Museobottega
della Tarsialignea di Sorrento. Il terzo
appartiene ad un anonimo collezionista di Sorrento mentre il quarto si
trova ad Edimburgo, in una dimora privata. Furono tutti realizzati
dopo il 1862. Lo attesta la riproduzione della medaglia ricevuta
da Grandville all’Esposizione
Universale di Londra del 1862,
intarsiata nelle due facce sul coperchio della scatola scrittoio
presente all’interno di due secrétaire, di cui uno è esposto nel
MUTA e l’altro è quello di proprietà dell’anonimo collezionista
di Sorrento. Il secondo secrétaire
di Grandville, esposto nel MUTA,
fu realizzato dopo pochi anni; sul
coperchio della scatola scrittoio
oltre alla medaglia di Londra del
1862, è intarsiata anche la medaglia
ricevuta all’Esposizione di Firenze del 1865. Il quarto secrétaire,
quello di Edimburgo, fu realizzato
nel 1881; la data, priva della riproduzione delle medaglie, è intarsiata
all’interno del corpo centrale. Questo secrétaire, pur
confermando la solita cura
nella progettazione dei vari
dettagli, denuncia un evidente calo nella qualità delle
tecniche di rifinitura e nella
definizione dei soggetti della
decorazione intarsiata. La sua
realizzazione coincide con
l’ultimo periodo di attività di
Michele Grandville , nel quale
fu affiancato dai figli Giuseppe e Giovanni, i quali dopo la
morte del padre, continuarono
la produzione fino al 1926. Purtroppo di questi mobili non si conoscono i nomi e la nazionalità dei
committenti. I tre secrétaire presenti
a Sorrento provengono dal mercato
antiquario; invece il secrétaire che
si trova a Edimburgo fu acquista-
to nell’Ottocento da una famiglia inglese residente a Londra , trasferitasi
successivamente in Scozia. Si ignora
dove il secrétaire sia stato acquistato.
E’ invece certo che sia appartenuto
sempre alla stessa famiglia, passando
di generazione in generazione fino
all’attuale proprietaria. I quattro secrétaire, pur avendo un comune schema progettuale, diversificano l’uno
dall’altro in vari dettagli, soprattutto
nella composizione e distribuzione
delle funzioni interne.
7/8 Michele Grandville, Secrétaire à
dos d’âne, 1867 ca. Museobottega della
Tarsialignea, Sorrento. Il fronte posteriore
chiuso e aperto.
Anche i due secrétaire più antichi,
quelli realizzati dopo l’Esposizione
di Londra del 1862, e datati 1864 ca.,
pur essendo contemporanei, presentano particolari diversi.
Il secrétaire esposto nel MUTA (cm.
87x52x133) è attrezzato sul fronte
anteriore, all’interno del corpo centrale, con una serie di scomparti portadocumenti, affiancati in basso sui
due lati da altrettante piccole scatole4.
Dalla parte inferiore della cassa, quella
riferita al tamburo, dopo aver aperto
al centro l’anta a ribalta, si estrae un
piano che funziona da leggio ed una
scatola. Sul coperchio della scatola è
intarsiato un nastro con la scritta Michele Grandville fabbrica di legno intarsiato in Sorrento, che incornicia la
riproduzione delle due facce della medaglia ricevuta a Londra. La scatola è
composta da due settori incernierati tra
loro in modo che, aperti, compongono un piano scrittoio rifinito con una
piccola scanalatura per le penne. Nella parte superiore del tamburo i due
piani, laterali al corpo centrale, sono
costituiti da due piccole serrande a
scomparsa, realizzate con sottili doghe
di legno. Fatte scorrere le serrande è
possibile estrarre dal tamburo due scatole portasigari, composte da tre settori
concentrici, degradanti verso il basso
e forati lungo il perimetro in moda da
contenere i sigari. La minore profondità della parte posteriore del secrétaire è
stata utilizzata nella parte alta, chiusa
dall’anta a ribalta, come vano attrezzato con tre piccole mensole. Nella parte
bassa, all’altezza del tamburo, sono
contenute due mensole scorrevoli, una
intarsiata con una scacchiera, e l’altra
destinata a specchio da tavolo.
Il secrétaire di proprietà dell’anonimo
collezionista di Sorrento (cm.
80x50x128), si differenzia da quello
esposto nel MUTA nella decorazione
della parte bassa del tamburo e delle
gambe con l’inserimento del mosaico
al posto dell’intarsio e viceversa5. Più
marcata è la differenza sul fronte posteriore della cassa. Al posto dell’anta
a ribalta ci sono due ante incernierate
che chiudono il piccolo vano attrezzato con mensole, una delle quali è
estraibile ed ha la funzione di specchio da tavolo. Il fronte anteriore della
cassa non presenta grandi variazioni
nella sagoma e nelle funzioni custodite all’interno. Le due serrande che
chiudevano nella parte superiore del
tamburo il piccolo vano occupato dal
portasigari,in questo secrétaire sono
state sostituite con due, più pratiche,
antine incernierate. Anche la scritta
riportata sul coperchio della scatola
scrittoio ripete, insieme alla riproduzione della medaglia di Londra, la
dicitura Michele Grandville fabbrica
di legno intarsiato in Sorrento. Le varianti incidono sopratutto nel disegno
delle scene che compongono la decorazione intarsiata.
Il secondo secrétaire esposto nel
MUTA ( cm. 85x52x126), datato
1867 ca., presenta una minore ricchezza di particolari5. In questo secrétaire non ci sono più i due portasigari ricavati nel tamburo, al loro posto esiste uno spazio vuoto accessibile
dall’alto attraverso due piccole antine
incernierate. Inoltre le due volute laterali affiancate al volume centrale,
che negli altri due secrétaire sono
fisse, in questo secrétaire sono incernierate e,ruotando, evidenziano due
piccoli cassetti segreti. L’interno del
corpo centrale e del sottostante tamburo contiene, anche se con diverse
sagomature e decorazioni, le stesse
funzioni degli altri due. La differenza
più evidente e che data il secrétaire
sta nella decorazione intarsiata sul
coperchio della scatola scrittoio. Le
immagini delle due facce delle medaglie ricevute a Londra e a Firenze,
sono intarsiate ai lati dello stemma
della Città di Sorrento. Nella parte
bassa è riportata la scritta intarsiata
M. Grandville in Sorrento. Sul fronte posteriore ritornano le due piccole
ante incernierate che nascondono al
loro interno le mensole traforate.
Il secrétaire che si trova a Edimburgo presenta una serie di varianti rispetto ai modelli realizzati da Grandville negli anni precedenti (cm.
91x53x130)7. La parte superiore della
cassa non è più composta dal corpo
centrale e dai due piani laterali, con il
raccordo delle coppie di volute. Esiste un unico volume che ripete nella
sagoma di base quella del tamburo
e che all’interno è diviso in un corpo
centrale ed in due contenitori laterali.
Queste varianti, insieme alla minore
altezza del tamburo, hanno inciso sui
contenuti funzionali del secrétaire.
Non c’è più la scatola scrittoio estraibile dal tamburo e lo stesso ha perso
la funzione di contenitore dall’alto.
Sul fronte anteriore l’esterno e
l’interno del corpo centrale sviluppano la stessa tipologia degli altri secrétaire, salvo la nuova soluzione della
griglia portadocumenti intarsiata al
centro con una scena di costume e la
data di costruzione, 1881. All’interno
delle due fiancate sono custodite altre
funzioni, fruibili da entrambi i fronti
9. Michele Grandville, Secrétaire à dos d’âne, 1881. Collezionista anonimo di
Edimburgo. Nell’immagine del fronte anteriore la fiancata sulla destra della cassa
è aperta per evidenziare il contenitore cilindrico esistente sul retro della fiancata.
10. Michele Grandville, Secrétaire à dos d’âne, 1881. Collezionista anonimo di
Edimburgo. Il fronte anteriore con le ante a ribalta della cassa centrale aperte.
11. Michele Grandville, Secrétaire à dos d’âne, 1881. Collezionista anonimo
di Edimburgo. Il dettaglio della tavoletta del leggio intarsiata con la scritta
M. Grandville Sorrento.
[27]
Parliamo di...
[28]
12. Giuseppe Gargiulo,
Secrétaire à dos d’âne,
1883 ca. Museobottega
della Tarsialignea, Sorrento.
L’immagine evidenzia
la sagoma bombata del
perimetro del tamburo.
13. Giuseppe Gargiulo,
Secrétaire à dos d’âne,
1883 ca. Museobottega
della Tarsialignea,
Sorrento. Il fronte
posteriore con la coppia di
ante a battente chiuse.
Infomoble / Infomueble
del secrétaire . Sul fronte anteriore
sono incernierate due piccole ante,
ciascuna attrezzata all’interno con
un contenitore cilindrico. Sul fronte
posteriore un’altra coppia di piccole
ante nascondono altrettante nicchie
dotate di mensole. La ridotta altezza
del tamburo consente di alloggiare
sul fronte anteriore solo due mensole
estraibili; una con la funzione di piano scrittoio e l’altra di leggio da musica. Quest’ultimo presenta, al di sopra della scena della barca circondata
dalle famiglie di pescatori, la scritta
intarsiata M. Grandville Sorrento. La
struttura di questo secrétaire è stata
progettata in modo che la cassa superiore possa essere rimossa, in modo
da utilizzare la base come piano
d’appoggio dal quale fuoriesce il citato leggio. Il fronte posteriore del secrétaire ripete lo schema dei modelli
chiusi con due ante incernierate ed attrezzate sul retro da piccole mensole,
mentre nel tamburo scorrono due tiretti. Altre piccole varianti si rilevano
nella decorazione che rinuncia quasi
del tutto al mosaico e utilizza negli
intarsi un soggetto nuovo, la farfalla.
Michele Grandville utilizzò lo schema costruttivo del suo secrétaire per
realizzare anche modelli dalle dimensioni più ridotte. Sul mercato antiquario è comparso nel 2000 un secrétaire
firmato e datato Michele Grandville
1868 (cm. 55,8x40,6x109,8)6.Rispetto a quelli descritti, questo secrétaire si presenta privo dei due volumi
laterali al corpo centrale. Il risultato
non è dei più felici perché, nonostante che le restanti parti strutturali e le
decorazioni non siano cambiate, le
proporzioni e la plasticità dell’intero
mobile sono andate perdute. Il successo del suo mobile spinse Grandville a produrre anche scatole che nelle
dimensioni , nelle funzioni e nel profilo à dos d’âne confermarono il modello del corpo centrale del secretaire.
Giuseppe Gargiulo (Sorrento
1830.1912), l’ultimo dei grandi maestri intarsiatori sorrentini
dell’Ottocento, operò per lungo
tempo nel laboratorio di Grandville,
prima come apprendista e poi come
capo operaio, per cui la sua pro-
duzione intarsiata ne rimase influenzata. Nel MUTA, nella sezione a lui
dedicata, è esposto un suo secrétaire
a dos d’ane che riprende il modello del maestro( cm. 107x58x130)7.
Non si conosce la data di esecuzione ma è da presumere che sia stato
realizzato dopo il 1880, quando Giuseppe Gargiulo aveva già aperto un
proprio laboratorio al Corso Duomo.
Sotto l’aspetto formale e funzionale
il secrétaire di Giuseppe Gargiulo
sviluppa la stessa impostazione di
quelli di Grandville; le poche varianti riguardano la coppia di ante incernierate che chiudono la parte superiore del corpo centrale della cassa.
Mentre i secrétaire di Grandville
presentano la bombatura su entrambe le ante, Giuseppe Gargiulo adotta
la sagoma bombata per una sola anta
e lascia piatta l’altra. Ma la variante
più importante sta nella rifinitura del
profilo esterno del tamburo di base
del secrétaire. I mobili di Grandville
hanno tutti un profilo piatto, mentre
il profilo del secrétaire di Giuseppe Gargiulo presenta una doppia
curvatura, in pianta e in altezza. Le
difficoltà di una tale scelta furono
risolte da Gargiulo con grande bravura, soprattutto quando progettò di
placcare la struttura curvata con una
decorazione intarsiata, scandita da
elementi modulari. Una variante di
tipo funzionale è presente sul fronte
posteriore del secrétaire, nel settore del tamburo, dal quale fuoriesce
un cassetto attrezzato con tutto il
necessaire per il ricamo e per altri
lavori femminili. Nella decorazione
intarsiata il secrétaire di Gargiulo
conferma la predilezione per le scene
di costume napoletano e per le composizioni di fiori, né mancano settori
decorati con la tecnica del mosaico.
All’interno del corpo centrale è intarsiata la scritta Fabbrica Reale Giuseppe Gargiulo e Comp. Sorrento,
insieme alla riproduzione delle medaglie e delle decorazioni ricevute
nelle varie mostre.
NOTE
1. Lezzi B. – Viaggiatori stranieri a Sorrento - Sorrento,Franco Di
Mauro Editore, 1989.
2. Merlo C. – Guida della Città di Sorrento – Napoli, Stabilimento
Tipografico, 1857.
3. AAVV- - Exposition Internationale de 1862 – Royame d’Italie,
Catalogue Officiel, Paris, Impriomerie Renou et Maulde, 1862.
4. Mercier et Cie, Lille – Catalogo dell’asta 21 Giugno 1992, p. 52
AAVV., - Civiltà dell’Ottocento, Le Arti figurative – Napoli, Electa
Napoli, 1997
Fiorentino A. - Il Museobottega della Tarsialignea, un nuovo
modello di museo per le arti
applicate –
ATE VIVA Fima Antiquari - N° 21/22 , 2000, p. 96/99
Lodola P. -Musei Italiani da scoprire – Bergamo Grafica & Arte
Editore, 2004
Fiorentino A. -L’INTARSIO Sorrento-Nizza e ritorno – Sorrento,
MUTA Edizioni, 2006
Colle E. - Il Mobile dell’Ottocento in Italia, - Milano, Electa, 2007
5. Fiorentino A. - L’Arte della Tarsia a Sorrento – Napoli, A. De
Dominicis Editore, 1982
Fiorentino A. Il Mobile Intarsiato,- Napoli, Guida Editore,1987
Austen B. - Tunbridge Ware and related European Decorative
Woodwares, Killarney, Spa, Sorrento – London, W.
Foulsham & Co, 1989
Fiorentino A. - Il Mobile Sorrentino - HOIEIN, Quaderni di Cultura
Artistica, N° 1, 1991, p. 53/70
Fiorentino A. - L’INTARSIO Sorrento-Nizza e ritorno – Sorrento,
MUTA Edizioni, 2006,l
Colle E. - Il Mobile dell’Ottocento in Italia –Milano, Electa, 2007
Fiorentino A. - Tarsie Sorrentine, Antiquariato - N° 317
Settembre 2007, p. 62/71
Fiorentino A. - La Tarsia “MUTA” nel Golfo di Sorrento – Mestieri
d’Arte & Design - N° 4 2011, p.30/32
6. Christie’s East, Londra - Catalogo dell’Asta, 31 Ottobre 2000,
p. 230/232
7. Sotheby’s, Firenze – Catalogo dell’asta, 3/4 Dicembre 1990,
lotto 737
Agnellini M. - Mobili Italiani dell’Ottocento, Milano, Giorgio
Mondadori & Associati, 1991
[29]
PUBLICACIONS de l’Associació / Publicaciones de la Asociación
Eva Pascual Miró
S
’ha publicat el llibre El moble del segle XVI: moble per a l'Edat
Moderna, resultat de la col·laboració entre l’AEM i el Museu de
les Arts Decoratives de Barcelona- DHUB i patrocinat per l’empresa
Ceys. És el setè d’una col·lecció iniciada l’any 2006, que ha esdevingut referència obligada pels historiadors
de l’art en general i els especialistes en arts
decoratives en particular, i en la qual es recullen els darrers estudis en aquests camps.
L'obra comprèn les conferències del curs
que amb el mateix nom es celebrà a la seu
de l’Associació, al Museu de les Arts Decoratives i al monestir de Pedralbes els dies
3 i 4 de juny de 2011. La publicació inclou
la presentació a càrrec Mónica Piera, presidenta de l’AEM, i la introducció, a càrrec
de Teresa Bastardes, Cap de Col·leccions
dels museus DHUB, a continuació es recullen deu articles de destacats investigadors,
resultat de les seves darreres recerques, així
com un annex amb l’estudi particular de nou
destacats exemplars de les col·leccions del MADB. Aquesta novetat
editorial vol contribuir a la recerca i difusió del segle XVI, durant
el qual a Europa paulatinament s’abandonaren l’estructura, idees i
pensament del període medieval anterior i es gestaren nous models
d’organització política i social que configuraren noves estructures a
les ciutats i vivendes.
S
e ha publicado el libro El mueble del siglo XVI: mueble para la Edad
Moderna, resultado de la colaboración entre la AEM y el Museu de les
Arts Decoratives de Barcelona-DHUB y patrocinado por la empresa Ceys.
Es el séptimo de una colección iniciada en el año 2006 que se ha convertido en referencia obligada para los historiadores
del arte en general y los especialistas en artes
decorativas en particular y en la que se recogen
los últimos estudios sobre éstos campos. La obra
comprende las conferencias del curso que bajo
el mismo nombre se celebró en la sede de la
Asociación, en el Museu de les Arts Decoratives
de Barcelona y en el monasterio de Pedralbes
los días 3 y 4 de junio de 2011. La publicación
incluye una presentación a cargo de Mónica
Piera, presidenta de la AEM, y una introducción
a cargo de Teresa Bastardes, Jefa de Colecciones de los museos DHUB, a continuación se
recogen diez artículos de destacados investigadores, resultado de sus últimas investigaciones,
así como un anexo con el estudio particular de
nueve destacados ejemplares de las colecciones del MADB. Mediante
esta novedad editorial se quiere contribuir a la investigación y difusión del
siglo XVI, durante el cual en Europa paulatinamente se abandonaron la
estructura, pensamiento e ideas del período medieval anterior y se gestaron
nuevos modelos de organización política y social que configuraron nuevas
estructuras en las ciudades y viviendas.
ARTICLES I COMUNICACIONS /
ARTÍCULOS Y COMUNICACIONES
n BOSCH BALLBONA, J. “La circulación europea del arte y los artistas
desde algunas tipologías documentales”.
n RAMÓN-LACA MENÉNDEZ DE LUARCA, L. “Los muebles herrerianos del
monasterio de El Escorial”.
n PÉREZ DE TUDELA, A. “Mobiliario en El Escorial en tiempos de Felipe
II: una aproximación documental”.
n AGUILÓ ALONSO, M.P. “Alemania-España. Marquetería y taracea”.
n AIXALÀ FÀBREGAS, C.- FONT PAGÈS, L. “La peça en el seu entorn. El
moble del segle XVI al Monestir de Pedralbes”.
n RODRÍGUEZ BERNIS, S. “Cómo se sentaba la gente en el siglo XVI”.
n CASTELLANOS RUIZ, C. “Arcas y arquetas españolas del siglo XVI ”.
n ALARCIA HUARTE, M. A. “Mesa y soportes de muebles del siglo XVI
de una colección particular ”.
n PASCUAL MIRÓ, E. “Arcas catalanas del siglo XVI:
evolución de la tipología”.
n CALLEJÀ GALERA, L. “Les arquetes italianes del segle XVI amb
pastiglia del Museu de les Arts Decoratives”.
EL MOBLE DEL
SEGLE XVI: MOBLE
PER A L'EDAT
MODERNA.
Preu / Precio:
10€ soci /socio.
18€ no soci / no socio.
[30]
Infomoble / Infomueble
Infomoble / Infomueble
DONACIÓ Mª Teresa ROSA a l'Associació / DONACIÓN Mª Teresa
Rosa a la Asociación
DUNCAN PHYFE. MASTER
CABINETMAKER IN NEW YORK
L
Metropolitan Museum of Art de Nova York: 20/11/2011- 6/5/2012
Museum of Fine Arts de Houston: 24/6- 9/9/2012
’Associació per a l’Estudi del Moble
ha rebut la donació de la biblioteca i
fototeca professional de la Sra. Maria Teresa Rosa Fina (11/12/1925- 23/7/2011)
per part dels nebots i hereus, Srs. Rosa,
als quals agraïm especialment la cessió.
El llegat, format per una seixantena de llibres, revistes i catàlegs de subhastes i més
de 700 fotografies i negatius, ha passat a
formar part de la biblioteca per a la seva
consulta pública. Maria Teresa Rosa Fina
fou decoradora i antiquària a Barcelona.
Per influència familiar s’interessà molt
aviat en el món de l’art i les antiguitats,
fonamentalment d’àmbit anglès, realitzant nombrosos viatges a Anglaterra des
de molt jove i durant tota la seva etapa
professional, visitant habitualment fires i
mercats d’antiguitats. Va decorar moltes
cases a Barcelona i a la resta de Catalunya,
fonamentalment a l’àrea de la Costa Brava i especialment a Calella de Palafrugell,
localitat a la qual tenia especial estimació.
Les seves decoracions es caracteritzaven
per un estil clàssic-modern i confortable,
de clar segell anglès. Durant la seva etapa professional s’associà, primer, amb la
noble anglesa Melisa Bligg i després amb
Elena Còrdoba, amb la qual obrí botiga.
Posteriorment regentà una altra al Bou-
L
a Asociación para el Estudio del Mueble ha recibido la donación de la biblioteca y fototeca profesional de la Sra.
Maria Teresa Rosa Fina (11/12/192523/7/2011) por parte de sus sobrinos y herederos, Señores Rosa, a los que agradecemos especialmente esta cesión. El legado,
formado por más de sesenta libros, revistas
y catálogos de exposiciones y más de 700
fotografías y negativos, ha pasado a formar
parte de la biblioteca para su pública consulta.
Maria Teresa Rosa Fina fue decoradora y
anticuaria en Barcelona. Por influencia familiar se interesó muy pronto en el mundo
[31]
Duncan Phyfe. Mestre ebenista a Nova York
Eva Pascual Miró
E
levard dels Antiquaris a Barcelona en la
qual comercialitzà també mobiliari anglès,
on sempre es podien trobar mobles auxiliars de caoba clara i mobles de campanya.
Com a coneixedora del moble i de la decoració compartí els objectius de l’AEM i
participà en diverses activitats de la nostra
associació. La donació ha passat a formar
part de la nostra biblioteca, complementant
els fons existents, per a la seva consulta pel
públic en general. L’horari de consulta és
dilluns a divendres de 9 a 14 hores.
del arte y de las antigüedades, fundamentalmente inglesas, realizando numerosos
viajes a Inglaterra desde muy joven y durante toda su etapa profesional, visitando
habitualmente ferias y mercados de antigüedades. Decoró muchas casas en Barcelona y en el resto de Catalunya, fundamentalmente en el área de la Costa Brava
y especialmente en Calella de Palafrugell,
localidad a la que tenía especial estimación. Sus decoraciones se caracterizaban
por un estilo clásico-moderno y confortable, de claro sello inglés. Durante su etapa
profesional se asoció, primero con la noble
inglesa Melisa Bligg, y luego con Elena
Còrdoba, con la que abrió tienda. Posteriormente pasó a regentar otra en el Boulevard dels Antiquaris de Barcelona desde
la que comercializó también mobiliario
inglés, y en la que siempre se podían encontrar muebles auxiliares de caoba clara
y muebles de campaña. Como conocedora
del mueble y de la decoración, compartió
los objetivos de la AEM, participando en
diversas actividades de nuestra asociación.
La donación ha pasado a formar parte de
nuestra biblioteca, complementando los
fondos existentes, para la consulta del público en general. El horario de consulta es
de lunes a viernes de 9 a 14 horas.
Publicacions/ Publicaciones
Eva Pascual Miró
Articles i comunicacions / Artículos y comunicaciones
n ROSSELLÓ NICOLAU, M.I. “El valor dels interiors de l’arquitectura privada del segle XIX a Vilanova i
la Geltrú”. A/En: Butlletí de la Biblioteca Museu Balaguer, núm. 4, 2011, p.79-86. ISSN 0212-6168.
n SASTRE DE LA VEGA, D. “Los biombos tagasode. Claves literarias e históricas para su interpretación”.
A/En: Anuario del Departamento de Historia y Teoría del Arte, núm. 23, 2011 , p. 111-136. ISSN
1130-5517.
n SILVA FERNÁNDEZ, J.A. “Mobiliario litúrgico del siglo XVIII en la Iglesia Parroquial de Guillena”. A/
En: Laboratorio de Arte: Revista del Departamento de Historia del Arte, núm. 23, 2011 , p. 295-316.
ISSN 1130-5762.
Fe d’errades /
Fe de erratas
A causa d’un problema de maqueta, en aquesta secció de
la revista núm. 14 apareixia un article de la Revista de
Dialectología y Tradiciones Populares de l’Instituto de
Lengua, Literatura y Antropología citat erròniament, el
correcte és:
A causa de un problema de maqueta, en esta sección de
la revista núm. 14 aparecía un artículo de la Revista de
Dialectología y Tradiciones Populares del Instituto de
Lengua, Literatura y Antropología erróneamente citado,
el correcto es:
ORDÓÑEZ GODED, C. “En torno al deterioro del
mobiliario. Factores de degradación y conservación
preventiva”, p. 47-56
l Metropolitan Museum de Nova York ha organitzat la primera
exposició retrospectiva de Duncan Phyfe (1770-1845) en noranta anys, amb la qual es vol donar a conèixer l’obra d’aquest influent ebenista al públic actual. Escocès de naixement, emigrà a Estats Units on als 16 anys començà a treballar com aprenent d’ebenisteria, obrint el seu propi taller el 1794 i esdevenint, gràcies al
seu talent, en un dels fabricants més importants de mobles d’Estats
Units. El seu estil, caracteritzat per la moderació, simetria i equilibri de proporcions, s’arribà a convertir en l’estil propi de la ciutat
de Nova York durant el segle XIX. L’exposició, organitzada cronològicament, inclou des dels dissenys més coneguts basats en l’estil
Regency anglès de Thomas Sheraton, fins els de la dècada de 1820
lliurement inspirats en la Grècia clàssica a partir de les formes del
període Restauració francès. Recull quasi un centenar de mobles
procedents de diverses col·leccions públiques i privades d’Estats
Units, alguns inèdits, així com exemplars procedents de la família
Phyfe. S’ha editat un catàleg de 312 pàgines, profusament il·lustrat,
amb estudis de Peter M. . Kenny, Michael K. Brown, Frances F.
Bretter i Matthew A. Thurlow.
Duncan Phyfe. Maestro ebanista en Nueva York
E
Designmuseum Danmark de
Copenhaguen: 10/2- 31/12/2012
l Metropolitan Museum de Nueva York ha organizado la primera exposición retrospectiva de Duncan Phuyfe (1770-1845) en
noventa años, con la que se pretende dar a conocer la obra de este
influyente ebanista al público actual. Escocés de nacimiento, emigró
a los Estados Unidos donde a los 16 años empezó a trabajar como
aprendiz de ebanistería, abriendo su propio taller en 1794 y convirtiéndose, gracias a su talento, en uno de los fabricantes de muebles
más importantes de los Estados Unidos. Su estilo, caracterizado por
la moderación, simetría y equilibrio, llegó a convertirse en el estilo
propio de la ciudad de Nueva York durante el siglo XIX. La exposición, organizada cronológicamente, abarca desde sus diseños más
conocidos basados en el estilo Regency inglés de Thomas Sheraton,
hasta los de la década de 1820 libremente inspirados en la Grecia
clásica a partir de los repertorios del Restauración francés. Recoge
casi un centenar de muebles procedentes de diversas colecciones públicas y privadas de Estados Unidos, algunos de ellos inéditos, así
como ejemplares procedentes de la familia Phyfe. Se ha editado un
catálogo de 312 páginas profusamente ilustrado, con estudios de Peter M. Kenny, Michael K. Brown, Frances F. Bretter i Matthew A.
Thurlow.
Mobiliari pels sentits- Finn Juhl 100
Mobiliario para los sentidos- Finn Juhl 100
MØBLER TIL SANSNING FINN JUHL 100
Eva Pascual Miró
D
esignmuseum Danmark de Copenhaguen celebra enguany el
centenari del naixement del dissenyador de mobles Finn Juhl
(1912–1989) amb una sèrie d’esdeveniments, entre els quals destaca una exposició. Va cursar estudis d’arquitectura, que no va finalitzar i el 1937 inicià la creació de mobiliari, contraposat des del principi als mobles de disseny
racional i geomètric del moment i lliurement inspirat en l’art contemporani. Els
seus mobles presenten formes orgàniques, dinàmiques amb contorns arrodonits, amb clars components escultòrics.
Fou un dels dissenyadors més importants
del disseny danès a partir dels anys 40 i
l’introductor d’aquest als Estats Units.
L’exposició mostra una selecció dels mobles de la col·lecció produïda actualment
per la firma Onecollection, de tal manera
que els visitants poden experimentar directament els exemplars, tocant i seient sobre
el mobiliari. Es complementa amb una selecció de projectes originals sobre paper
que han estat recentment restaurats per a
l’exposició, així com una filmació i altre
material documental. Està prevista l’edició d’un catàleg.
D
esignmuseum Danmark de Copenhague celebra este año
el centenario del nacimiento del diseñador de muebles
Finn Juhl (1912-1989) con una serie de actos, entre los que
destaca una exposición. Cursó estudios de arquitectura, que no
finalizó y en 1937 inició la creación de mobiliario,
contrapuesto desde sus inicios a los muebles de
diseño racional y geométrico del momento
y libremente inspirado en el arte contemporáneo. Sus muebles presentan formas
orgánicas, dinámicas con contornos redondeados, con claros componentes escultóricos. Fue uno de los diseñadores más relevantes del diseño danés a partir de los años
40 y el introductor de éste en los Estados
Unidos. La exposición muestra una selección de los muebles de la colección producida
actualmente por la firma Onecollection, de tal
manera que los visitantes puedan experimentar directamente con los ejemplares, tocando
y sentándose sobre el mobiliario. Se complementa con una selección de proyectos originales sobre papel que han sido recientemente restaurados para la exposición, así como
una filmación y otro material documental.
Está prevista la edición de un catálogo.
Aquesta és una de les fitxes de catalogació que es treballen a les Jornades d’Estudi del Moble que es celebren cada mes a l’Associació.
Jornades d’Estudi / Jornadas de Estudio
Jornades d’Estudi del Moble
[32]
Jornades d’Estudi / Jornadas de Estudio
[ Fitxa 15 ]
Data: 12 de desembre de 2011.
Autor de la fitxa: Àngels Creus Tuè-
bols.
Nom genèric: Civil. Domèstic
Nom de l’objecte: Taula escriptori de
campanya.
Estil: George II.
Datació: Segle XIX.
Lloc de construcció: Possiblement Li-
gúria, Itàlia.
Mides totals: 88 x 85 x 65 cm.
Materials: Noguera com a fusta prin-
cipal per a l’exterior i per a l’interior.
Xapa de noguera per al tauler. Pell
per al tauler interior. Ferro per als
cargols. Metall per a les frontisses,
els escuts dels panys, els tiradors,
els panys, les rodes i els embellidors
dels forats dels cargols.
Sistema de construcció: Tauler xapat,
enfaixat per banda de massís amb
llistó vertical encolat. Estructura del
cos formada per posts emmetxades a
quatre muntants, amb clavilles de reforç, a partir de les quals s’originen
les potes. Calaix frontal format per
posts emmetxades i encolades. Tapa
batent subjectada per frontisses planes entre el frontal i frontisses de
molles entre els costats. Guies del
tauler clavades. Calaixos interiors
emmetxats per tres cues d’oronella
entre costats i frontal, i altres tres, entre costats i darrere. Tempanells interiors entrats a ranura. Potes de darrere enroscades al muntant estructural
del cos. Les davanteres es desglossen
en dues meitats que encaixen quan el
calaix tanca mitjançant un galze en el
muntant de l’estructura. Cada meitat
se subjecta amb dos cargols de cabota d’anella, una meitat al muntant del
cos i l’altra al frontal del calaix. Fonadura amb reforç triangular a cada
cantonada.
Tècniques decoratives: Xapat. Motllurat.
Elements representats: Joc de xapes.
Motllura bossellet
Descripció: Taula escriptori de campanya amb potes desmuntables.
El tauler dibuixa un joc de xapes enfrontades, emmarcades per banda
perimetral en massís amb els cantells roms. Un llistó, col·locat verti-
calment amb els extrems acabats en
un vogit sinuós, delimita el tauler
pel darrere i pels costats. Cada costat d’aquest llistó centra calat un forat que fa de nansa. El cos, en forma paral·lelepípede, descansa sobre
quatre potes, exterioritza el darrere i
els costats llisos sense decoració, i un
frontal amb un calaix a tota amplada.
El calaix centra l’escut de pany amb
nansa i obre per tapa superior batent,
subjectada per frontisses, que centra
un altre petit escut de pany. Aquest
calaix avança desglossant les potes
davanteres en dues parts de perfil angular, és a dir, una part unida al costat estructural del cos i l’altra al frontal del mateix calaix. Les dues parts
de la pota se subjecten per quatre
cargols introduïts en forats protegits
per embellidors de metall. L’interior
del calaix presenta un tauler que corre per guies, es recobreix amb pell i
s’extreu per dos tiradors de botó. El
tauler descobreix tres calaixos en línia. El central, més ample, inclou
l’escut del pany i tempanells de perfil mogut que compartimenten la cavitat. Les potes de secció quadrada
amb l’interior en angle, decorades
amb motllura de petit bossellet al
llarg, es desplacen mitjançant rodes.
Estat de conservació: Bo.
Restauracions: Repàs de l’acabat.
Estudi: La jornada d’estudi es duu a
terme a la botiga taller Estudio Restauración, que regenten Helena Egea
i Mavi Garcia, les quals expliquen
que la compraren a un comerciant
de Lió, França, que comentà que
procedia d’un centre productor de
Gènova, com a model anglès fet a
Itàlia. És una taula de les anomenades de campanya, de camí o de viatge, construïdes de manera desmuntable per facilitar-ne el transport. Unes
taules estretament relacionades amb
les campanyes militars i colonitzadores viscudes a partir del final del segle XVIII, i sobretot al llarg del XIX
i principis del XX, pensades i dissenyades amb l’objectiu de donar servei
i comoditat als mandataris i seguici que s’allotjaven als campaments.
Encara que, d’antic, es construïen
tipologies associades als viatges.
Com per exemple el llit i tamboret
plegables trobats a la tomba de Tutankamon o els que recull l’inventari
post mortem del pintor Velázquez
de 1660, que conté un seguit de mobles “de camino” com són un cofre,
un escriptori, un mirall, unes cortines
de llit o un almofreix (l’estoig de tela
dins el qual duien el llit de camí).
Alguns models de taules, com és el
cas, constaven d’escriptori amb espais compartimentats per organitzar millor els documents o les pertinences a traslladar. Altres personatges notoris, com Napoleó, viatjaven sempre amb una taula similar. Com s’extreu del relat que detalla Goethe quan recorda la conversa
mantinguda a Erfurt el 2 d’octubre
de 1808, en què Napoleó li explicà
que, a l’expedició a Egipte, guardava dins la taula de campanya el llibre
Werther, publicat el 1774, que havia llegit set vegades, a la qual cosa
Goethe respon amb la cèlebre frase:
“Vous êtes un homme”. Altres dissenys se sustentaven sobre potes de
tisora o també sobre cavallets, però
tots s’estructuraven en parts fàcil-
ment separables, per a un emmagatzematge raonat que contribuís a millorar el benestar dels viatgers i el fet nòmada de les grans etapes d’expansió i
d’estada als campaments o colonitzacions. En aquest sentit, destacà la gran
producció anglesa, quan les conquistes
britàniques s’estenen amb les colònies
i s’incrementa la demanda. A més de
taules escriptori, prolifera una gran varietat de tipologies, com ara taules de
te, tocadors, llits, cadires, prestatgeries
o fins i tot bressols, sempre plegables o
desmuntables, que igualment es poden
relacionar amb el parament que originaven les excursions al camp o als grans
jardins en el temps d’oci. Actualment,
en el mercat encara existeixen firmes comercials britàniques que reprodueixen alguns d’aquests models sota
noms tan suggerents com calcuta lounge chair & table, rememorant aquesta
gran etapa colonial.
Referent a l’estil, les línies del moble,
suaus a la vegada que severes, deriven clarament cap a l’estètica anglesa. La pota de secció quadrada amb
l’interior en angle és un tipus de pota
que l’ebenista Chippendale utilitzà en
reiterats dissenys i és característica de
l’estil George II (1727-1760). El model llis de barana que delimita l’espai
del tauler superior, igualment, és típic
del segon quart de segle anglès. No
obstant això, s’utilitza la fusta de noguera per construir tant l’exterior com
l’interior del moble, i no la de caoba
a l’exterior i el roure a l’interior, com
és habitual en aquest període a Anglaterra. Per altra banda, el pany, encara que no presenta cap segell ni marca
que l’identifiqui com a tal, mostra en
el tancament dos punts de perns, com
presenten generalment els panys dels
mobles anglesos, al contrari de l’únic
punt que solen mostrar els d’altres països. El tirador de nansa de planxa retallada que llueix el frontal del calaix
s’utilitza en època Reina Anna fins a
mitjans de segle. Tant els panys com els
cargols que els fixen són de factura industrial del segle XIX i no s’observen
manipulats, per tant són els originals
del moble, com els escuts dels panys
i la clau que guarda l’interior del ca-
laix. I si considerem el centre productor de Gènova que mencionà el venedor, trobem al llibre d’Alvar González-Palacios, Il mobile in Liguria, que
durant el segle XVIII, en aquesta regió
italiana, es fan mobles d’influència anglesa, sobretot al primer terç de segle,
amb tiradors de planxa retallada molt
similars als que estudiem, que igualment es mantenen durant la segona
meitat de segle. Uns models i tiradors
que, malgrat la forta influència francesa del moment, es continuaren construint. També la noguera és una fusta
comuna per als exteriors dels mobles
genovesos, en canvi les estructures interiors solien ser de pi o d’arbre de ribera. El cert és que la taula escriptori que
s’analitza segueix uns bons paràmetres
constructius, totalment adequats al fet
transportable de la peça. Els calaixos
interiors s’estructuren en posts primes
per no incrementar-ne el pes. Les nanses es vogeixen en el mateix massís del
sobre per fer-lo més utilitari a l’hora
del transport i evitar-ne elements sobresortits. Els cargols que subjecten les
potes són de ferro i de cabota d’anella,
per facilitar-ne el cargolament i la durabilitat. Els forats dels cargols incisos
en la fusta es protegeixen amb embellidors metàl·lics, per incrementar-ne
la resistència als successius muntatges.
La tapa abatible i els diferents calaixos
tanquen amb pany per assegurar-ne el
contingut. S’utilitza la fusta noble de
noguera tant per a les parts vistes com
per a les estructurals interiors, cosa que
li accentua qualitat. Com apunta el delicat treball vogit de les terminacions
sinuoses dels extrems del llistó que delimita el tauler superior, o el que llueixen els cantells dels tempanells separadors de l’espai compartimentat de
l’interior del calaix, o la motllura elegant de bossellet que decora el llarg de
les potes. Al bon estat constructiu de la
peça, s’hi afegeix la bona conservació
de l’acabat original amb la conseqüent
pàtina que l’enriqueix i n’incrementa
el caràcter. Les parts interiors es mostren sense cap tipus d’acabat, solament
amb la fusta polida com lluïen aquestes sempre, tant al segle XIX com anteriorment. És una taula escriptori de
campanya desmuntable, construïda en
noguera en una influència anglesa amb
directrius de l’estil George II. Un model construït al llindar del segle XIX,
possiblement a la regió italiana de la
Ligúria.
Localitzacions anteriors: França. Lió
Localització actual: Barcelona. Estudio
Restauración
Bibliografia
• GONZÁLEZ PALACIOS. Il mobile in Liguria. Gènova: Sagep,
1996.
• BRAWER, Nicholas A. British Campaign Furniture, elegance
under Canvas, 1740-1914. Ed. Harry N. Abrams, 2001.
• ECKEMANN, J.P. Conversaciones con Goethe, Acantilado
Ediciones, 1989;
• FEDUCHI, L. El Mueble Español. Barcelona: Ed. Poligrafa,
1969.
• VVAA. El Mueble del siglo XVII, España, Portugal y Francia.
Barcelona: Planeta-Agostini, 1989. (El mundo de las
antigüedades).
• BURGESS, Arene. 19th Century Wooden Boxes.(Schiffer Book for
Collectors).
• CLARKE, Antigone; O’KELLY, Josep. Antique Boxes, Tea
Caddies, & Society 1700-1880. (Schiffer Book for Collectors).
• CUMMINS, Genevieve. Antique Boxes Inside and Out.
• Lewis Drake and Associates: http://www.drake.net/;
• Antique Ship’s Campaign Table: http://www.campaignfurniture.
com/
• ALCOVER, A.M.; MOLL, F. de B. Diccionari català-valenciàbalear. Palma de Mallorca: Editorial Moll: http://dcvb.iecat.net/
default.asp
[33]
Ésta es una de las fichas de catalogación que se trabajan en las Jornadas de Estudio del Mueble que se celebran una vez al mes en la Asociación.
[34]
Jornades d’Estudi / Jornadas de Estudio
Fecha: 12 de diciembre de 2011.
Autor de la ficha: Àngels Creus Tuèbols.
Nombre genérico: Civil. Doméstico.
Nombre del objeto: Mesa escritorio
de campaña.
Estilo: George II.
Datación: Siglo xix.
Lugar de construcción: Posiblemente Liguria, Italia.
Medidas totales: 88 x 85 x 65 cm.
Materiales: Nogal como madera principal para el
exterior e interior. Chapa de nogal para el tablero.
Piel para el tablero interior. Hierro para los tornillos. Metal para las bisagras, escudos de cerraduras, tiradores, cerraduras, ruedas y embellecedores de los agujeros de los tornillos.
Sistema de construcción: Tablero chapado, fajeado por banda de macizo con listón vertical encolado. Estructura del cuerpo formada por tablas ensambladas a cuatro montantes,
con clavijas de refuerzo, a partir de las cuales
se originan las patas. Cajón frontal formado por
tablas ensambladas y encoladas. Tapa abatible sujeta por bisagras planas entre frontal y bisagras de muelles entre costados. Guías del
tablero interior clavadas. Cajones interiores ensamblados por tres colas de milano entre costado y frontal, y otras tres entre costados y trasera.
Tabicas interiores entradas a ranura. Patas traseras enroscadas al montante estructural del cuerpo.
Las delanteras se desglosan en dos mitades que
encajan cuando el cajón cierra mediante rebajo en
el montante estructural. Cada mitad se sujeta con
dos tornillos de cabeza de anilla, mitad al montante del cuerpo y otra al frontal del cajón. Fondo con
refuerzo triangular en cada esquina.
Técnicas decorativas: Chapado. Moldurado.
Elementos representados: Juego de chapas. Moldura de bocelete.
Descripción: Mesa escritorio de campaña con patas desmontables. El tablero dibuja juego de chapas enfrentadas enmarcadas por banda perimetral
en macizo con cantos romos. Un listón, colocado
verticalmente con extremos en corte sinuoso, delimita el tablero por detrás y costados. Cada costado del listón centra calado el agujero que hace
de asa. Su cuerpo paralelepípedo descansa sobre
cuatro patas, exterioriza la trasera y los costados
lisos sin decoración y el frontal con cajón a lo ancho. El cajón centra escudo de cerradura con asa
y abre por tapa superior abatible, sujeta por bisagras, que contiene otra pequeña cerradura y escudo. Este cajón avanza desglosando las patas delanteras en dos partes de perfil angular, es decir,
una parte unida al costado estructural del cuerpo
y la otra al frontal del propio cajón. Las dos partes
de la pata se sujetan por cuatro tornillos introducidos en agujeros con embellecedores de metal.
El interior del cajón presenta un tablero que corre por guías, se recubre con piel y se extrae mediante dos tiradores de botón. El tablero descubre
tres cajones en línea. El central, más ancho, inclu-
ye escudo de cerradura y tabicas de perfil movido
que compartimentan la cavidad. Las patas de sección cuadrada con interior en ángulo, decoradas
por moldura de bocelete a lo largo, se desplazan
mediante ruedas.
Estado de conservación: Bueno.
Restauraciones: Repaso del acabado.
Estudio: La Jornada de estudio transcurre en la
tienda taller Estudio Restauración que regentan
Helena Egea y Mavi García. Explican que compraron la pieza a un comerciante de Lion, Francia,
que comentó procedía de un centro productor de
Génova, como modelo inglés construido en Italia. Es una mesa de las llamadas de campaña, de
camino o de viaje, construidas desmontables para
facilitar su transporte. Mesas estrechamente relacionadas con las campañas militares y colonizadoras vividas a partir de finales del siglo XVIII,
y sobre todo a lo largo del XIX y principios del
XX, pensadas y diseñadas con el objetivo de dar
servicio y comodidad a mandatarios y séquito alojados en los campamentos. Aunque, de antiguo,
se construyen tipologías asociadas a viajes. Como
por ejemplo la cama y taburete plegables hallados en la tumba de Tutankamon, o los que recoge
el inventario post mortem del pintor Velázquez de
1660, con diversos muebles “de camino”, como
son un cofre, un escritorio, un espejo, unas cortinas de cama o un almofrej (estuche de tela dentro
del que llevaban la cama de camino).
Algunos modelos de mesas, como esta, constaban
de escritorio con espacios compartimentados para
organizar mejor los documentos o las pertenencias
a trasladar. Otros personajes notorios, como Napoleón, viajaban siempre con una mesa similar, como
se extrae del relato que detalla Goethe cuando recuerda la conversación mantenida en Erfurt el 2 de
octubre de 1808, donde Napoleón narra que en la
expedición a Egipto guardaba dentro de la mesa de
campaña el libro Werther, publicado en 1774, que
había leído siete veces, a lo que Goethe responde
con la célebre frase: “Vous êtes un homme”. Otros
diseños se sustentaban sobre patas de tijera o también sobre caballetes, pero todos se estructuraban
en partes fácilmente separables para un almacenamiento razonado, que contribuyera a mejorar
el bienestar de los viajeros y la percepción nómada de las grandes etapas de expansión y permanencia en campamentos o colonizaciones. En este sentido, destaca la gran producción inglesa, cuando
las conquistas británicas se extienden con las colonias y se incrementa su demanda. Referente al estilo, las líneas del mueble, suaves a la vez que severas, derivan sin duda hacia la estética inglesa. La
pata de sección cuadrada con interior en ángulo es
una pata que el ebanista Chippendale utiliza en reiterados diseños y es característica del estilo George II (1727-1760). El modelo liso de barandilla que
delimita el espacio del tablero superior, igualmente, es típico del segundo cuarto de siglo inglés. No
obstante, se utiliza la madera de nogal para cons-
[ Ficha 15 ]
truir tanto el exterior como el interior del mueble,
y no la caoba en exterior y el roble para interiores,
como es habitual en este periodo en Inglaterra. Por
otro lado, la cerradura, aunque no presenta sello ni
marca que la identifique como tal, muestra en el cerrador dos puntos de perno como presentan generalmente las cerraduras de los muebles ingleses, al
contrario del único punto que suelen mostrar las de
otros países. El tirador de asa de plancha recortada que luce el frontal del cajón se utiliza en época
Reina Ana hasta mediados de siglo. Tanto las cerraduras como los tornillos son originales del mueble,
como los escudos y la llave que guarda el interior
del cajón. Y si consideramos el centro productor de
Génova mencionado por el vendedor, encontramos
en el libro de Alvar González-Palacios, Il mobile
in Liguria, que durante el siglo XVIII esta región
italiana produce muebles de influencia inglesa, sobre todo en el primer tercio de siglo, con tiradores
de plancha recortada muy similares a los que estudiamos, que igualmente se mantienen durante la
segunda mitad del siglo. Modelos y tiradores que,
a pesar de la fuerte influencia francesa del momento, se continúan construyendo. También el nogal es
una madera común para los exteriores de los muebles genoveses, en cambio las estructuras interiores
solían ser de pino o de árbol de ribera. Lo cierto es
que la mesa escritorio que se analiza reúne buenos
parámetros constructivos, totalmente adecuados al
hecho transportable de la pieza. Los cajones interiores se estructuran en tablas delgadas para no incrementar su peso. Las asas se calan o recortan en el
mismo listón macizo para hacerlo más utilitario a la
hora del transporte y evitar elementos sobresalidos.
Los tornillos que sujetan las patas son de hierro y
de cabeza de anilla, para facilitar su enrosque y la
durabilidad. Los agujeros de los tornillos incisos en
la madera se protegen con embellecedores metálicos, para incrementar su resistencia a los sucesivos
montajes. La tapa abatible y los diferentes cajones
cierran con cerradura para asegurar su contenido.
Se utiliza la madera noble de nogal tanto para las
zonas vistas como para las estructuras interiores,
cosa que le acentúa calidad. Como apunta el delicado trabajo recortado de las terminaciones sinuosas
de los extremos de los listones que delimita el tablero superior, o el que lucen los cantos de las tabicas
separadoras del espacio compartimentado interior
del cajón, o la elegante moldura de bocelete que decora el largo de las patas.
Al buen estado constructivo de la pieza se añade la
buena conservación del acabado original, con su
consecuente patina que le enriquece y le incrementa carácter. Las partes interiores se muestran sin ningún acabado, solo con la madera pulida como lucían las piezas en el siglo XIX y anteriormente. Es
una mesa escritorio de campaña desmontable construida en nogal en una influencia inglesa, con directrices del estilo George II. Un modelo construido en
el umbral del siglo XIX, posiblemente en la región
italiana de la Liguria.
rit
au o
Exh otad
Ag
SUBSCRIU-TE / SUSCRÍBETE