pdf. - Museu de Cultures del Món

Transcripción

ESCRIPTURES. SÍMBOLS · PARAULES ·PODERS
EXPOSICIÓ TEMPORAL
29 DE MAIG DE 2015
31 DE GENER DE 2016
ÍNDEX
8 El món de les escriptures
Miguel Peyró
ARTICLES
24 Origen i funció de l'escriptura cuneïforme a Mesopotàmia
Joaquín Sanmartín
42 Els alfabets com a sistemes de comunicació
Peter T. Daniels
58 El desxiframent de les escriptures: etapes i principis
Françoise Briquel Chatonnet
68 Els poders de les escriptures
Miguel Peyró
83 CATÀLEG
118 Versión en castellano
192 English translation
E L MÓN D E L E S E S C R I P T U R E S
MIGUEL PEYRÓ
COMISSARI DE L'EXPOSICIÓ
"ESCRIPTURES. SÍMBOLS, PARAULES, PODERS"
8
EL MÓN DE LES ESCRIPTURES
M
ALGRAT posseir una prodigiosa eina natural per comunicar-se, el llenguatge, els éssers
humans no hem deixat de crear a través del temps noves tècniques i artefactes per
transmetre’ns idees i sensacions. La nostra vida com a espècie gregària depèn de la comunicació, i a la comunicació hem dedicat sempre els nostres millors esforços. Entre tots els
procediments artificials que hem anat inventant amb aquest propòsit, cap no ha arribat a
assolir la transcendència dels signes gràfics que genèricament anomenem escriptures. Avui
ens resulta impossible imaginar el nostre món sense l’escriptura i això es fa encara més
evident si pensem que no només les «lletres», sinó també els «numerals», formen part del
seu àmbit. El text escrit domina completament les nostres modernes societats urbanes,
globalitzades, des de la informació o la publicitat fins als documents. I el text escrit determina
també la nostra consciència d’altres temps: l’escriptura ve a ser l’equivalent de la història,
la memòria de l’espècie. Les societats que no van escriure, o sobre les que d’altres no van
escriure, queden a l’ombra del coneixement, d’alguna manera apartades de la consciència
de l’esdevenir de l’ésser humà. Les seves obres, les seves evidències materials, només poden
ser contemplades des de fora: sempre mudes, enigmàtiques, controvertides. Per contra, les
societats que ens van precedir en el temps i que van tenir textos escrits accessibles se’ns
mostren des de dins: sembla com si poguéssim accedir directament als seus pensaments.
La quantitat de coses que sabem de cada cultura o col·lectiu antics depèn, per tant, per damunt de qualsevol quantitat de testimonis arqueològics, de trobar textos escrits (i, per descomptat, de descobrir la manera d’interpretar-los). A partir d’altres troballes materials
sabem què feia una determinada societat del passat; amb l’escriptura arribem a saber, a
més a més, per què ho feia.
9
Aquesta preeminència de l’evidència escrita no és natural, ni reflecteix un desenvolupament
inevitable de les societats humanes. Moltes cultures del món no van conèixer mai cap forma
d’escriptura (encara avui dia algunes sobreviuen a la perifèria de la globalització). Si en la
nostra modernitat les escriptures regnen sobre el món de manera incontestable és perquè
històricament s’ha produït un domini de les societats amb escriptura sobre aquelles que
no l’empraven. Les societats urbanes sedentàries que van necessitar l’escriptura en un moment determinat del seu desenvolupament històric, van acabar sent també les que van il·luminar projectes més efectius i inexorables de control social i expansió militar. Les
escriptures estan vinculades, en la seva gènesi, a l’aparició de la institució de l’Estat, i als
Estats els serà donat el control final de les societats humanes. La victòria de les col·lectivitats amb escriptura sobre les anomenades àgrafes ha generat, com en tot procés de dominació, una àmplia ideologia justificativa. És la ideologia subjacent a la separació entre
història i prehistòria a partir de l’eix traçat pels testimonis escrits. Les societats sense escriptura són «prehistòriques», encara que ens siguin coetànies, i el prefix de la denominació
ho indica tot: estan abans de la nostra història, els queda per recórrer tot el camí que nosaltres ja hem deixat enrere. Moltes vegades aquesta confrontació cultural no es proposa entre
dues societats diferents, sinó entre dues etapes històriques d’una mateixa societat. Aleshores es pot observar més clarament la ideologia grafocèntrica1 en la qual estem immersos.
Els que estudien una mateixa col·lectivitat humana a través del temps suficient solen advertir bé el diferent tracte que reben les informacions transmeses mitjançant textos escrits
i les que arriben a través de tradicions orals o escèniques/rituals. Com assenyala Jean Markale a propòsit de l’estudi de les societats cèltiques,2 el suport de la informació, el fet que
ens arribi en forma d’escriptura o no, separa ni més ni menys que el document històric de la
llegenda, amb les seves extremadament diferents connotacions de veracitat. I això continuem assumint avui dia, tot i que des de fa molt de temps [...] ningú no es cregui [...] a ulls
clucs tot el que es publica al seu voltant.
L’exposició Escriptures: símbols, paraules, poders que ha organitzat el Museu de Cultures del
Món de Barcelona aborda el fenomen de l’escriptura en les diferents societats humanes,
des de les seves motivacions originàries fins als seus usos més contemporanis. Mostra fins
a quin punt les diferents escriptures del món, quan prevalen [...] sobre altres formes de comunicació artificial [...] i fins i tot quan s'acaba imposant [...] la seva pròpia autoritat a les
llengües orals, esdevenen elements primordials de la vida de les col·lectivitats que les fan
servir. No com a simples «suports» per a la memorització o la transmissió a distància de
conceptes o paraules, sinó com a autèntiques institucions socials que enuncien i justifiquen
les creences col·lectives d’una determinada societat, precisament el que anomenem la seva
cultura. Les escriptures representen idees i paraules, i quan les tornen a presentar, les dupliquen [...] a presentar-les, les dupliquen, n’instauren la seva pròpia versió. És ben sabut, per
10
exemple, que per a molta gent la versió escrita de la seva llengua és «millor» (més «correcta», «culta», recomanable...) que els originals parlats que troba al seu voltant. Les escriptures esdevenen models lingüístics quan representen llengües, esdevenen sagrades
quan reprodueixen missatges sagrats, esdevenen senyals de prestigi quan difonen les idees
dels poderosos, esdevenen sinistres quan les empren els enemics. Transmeten la realitat
social, però se’n queden indefectiblement amb una còpia, sovint més immediata, més simbòlica, més efectiva. En definitiva, més visual.
Un dels propòsits essencials d’aquesta exposició, d’acord amb la perspectiva general que
encoratja el Museu de Cultures del Món, és analitzar el caràcter transcultural del fenomen
de les escriptures tenint en compte la especificitats úniques i irreemplaçables de les diferents societats humanes. Les escriptures es propaguen per moltes regions del món, però
són adoptades i emprades en funció de les complexes condicions pròpies de cada cultura
concreta. El nostre punt de partida rebutja així els patrons «evolucionistes» de la vella etnografia, un mer instrument de la dominació colonial. Presenta les afinitats observables en
la diversitat cultural del món sense recórrer a gradacions universals, sense imaginar una
sola història ascendent de l’espècie, en la qual, indefectiblement, la versió occidental sol
esperar-nos a la cúspide. En aquest sentit, l’exposició Escriptures, per la seva temàtica concreta, assumeix la tasca específica de refutar el mite que l’antropòleg Giorgio Cardona va
anomenar alfabetocentrisme,3 és a dir, la creença que les escriptures usades avui en els països de cultura europea (els que solem anomenar «alfabets» o «abecedaris», com el llatí,
el grec o el ciríl·lic) són les més desenvolupades, pràctiques o lògiques de totes les formes
d’escriptura que hagin pogut imaginar els éssers humans. El mite al qual ens enfrontem en
aquestes vitrines arriba fins i tot més lluny: imagina que totes les escriptures del món són
meres etapes, intermèdies després incompletes, en el camí que duu a l’infantament dels
alfabets europeus.
De la mateixa manera que les societats àgrafes han estat denigrades com a «prehistòriques», que els seus documents orals han estat rebutjats com a «llegendes», la perspectiva
occidental tradicional ha menyspreat, gairebé sense excepció, les formes d’escriptura alienes a l’herència grecollatina. En aquest sentit es pot veure l’alfabetocentrisme com un cas
local i exacerbat de grafocentrisme. El discurs no és nou, només varia l’objecte fet servir
aquest cop com a justificació de la primacia occidental sobre el món. Els alfabets europeus
estarien al final d’una escala de perfecció respecte a altres formes d’escriure, de la mateixa
manera que el monoteisme occidental estaria a la part alta d’una suposada piràmide universal de formes de religió. Totes aquestes taules d’etnologia comparada, tractin sobre l’escriptura, la religió, l’economia o la família, sempre col·loquen [...] sempre en el mateix lloc
els mateixos personatges. Els «blancs» ocupen el lloc privilegiat, la meta de la història, el
11
futur respecte a la resta de la humanitat. Curiosament els «animistes», en la seva eterna
«prehistòria», no escriuen ni fan servir grollers «pictogrames», i són mers «recol·lectors»...
Totes les taules encaixen unes sobre les altres i formen al final [...] un vell i inquietant mapa
«racial» de les qualitats humanes, avui ocult en públic però no oblidat. Un mapa que en realitat només reflectiria el panorama universal de les ruïnes deixades per les conquestes colonials.
Malgrat la seva omnipresència actual, l’escriptura ocupa només una petita part de la història
de la humanitat i de les seves formes de comunicació. Es calcula que la nostra espècie disposa de llenguatge verbal des de fa uns 200.000 anys.4 Molt més tard comença a utilitzar
la comunicació gràfica o pictòrica, que dóna pas ulteriorment, com una de les seves variants,
a l’escriptura. D’acord amb la datació de les plaques de Blombos (Sud-àfrica), els primers
dibuixos pròpiament dits, d’estil geomètric-lineal, es remunten a uns 70.000 anys.5 Les
composicions figuratives més antigues que coneixem avui, les pintures rupestres de Chauvet (Occitània), són de fa uns 32.000 anys.6 Els primers testimonis de procediments gràfics
prou convencionalitzats per poder ser ja considerats escriptures, es localitzen a Mesopotàmia i tenen poc més de 5.000 anys d’antiguitat.
Que l’escriptura hagi aparegut moltíssim després que el llenguatge verbal, com a variant
tardana del llarg procés de desenvolupament de la comunicació gràfica, no sembla explicar,
sinó tot el contrari, la seva extraordinària implantació en la història de la humanitat. I és
que segurament no és la seva antiguitat, sinó les seves característiques intrínseques com
a procediment de transmissió d’informació, les que li han conferit la seva sorprenent preeminència sobre altres mitjans de comunicació convencionals i també la seva prodigiosa
difusió. Les escriptures han exercit des dels seus orígens una especial fascinació en les cultures que les han fet servir i fins i tot en les que només en tenien notícies externes. Aquesta
fascinació es basa sens dubte en el seu caràcter gràfic, visual. S’explica d’alguna manera
en la famosa dita «Una imatge val més que mil paraules». Com ho expressa Romà Gubern:
«No és pas ociós recordar que s’aprèn a mirar (a seleccionar i interpretar el camp del visible)
abans d’aprendre a parlar (...). La comunicació visual és més ràpida, complexa i subtil que
el llenguatge parlat, perquè ha evolucionat al llarg de milions d’anys, associada a les necessitats de la supervivència, [...] en contrast amb el sistema verbal més recent [...]».7
Si el món de l’art gràfic ja gaudia d’aquesta fantàstica atracció d’allò que es pot contemplar
amb la vista, els poders comunicatius de l’escriptura, en convertir-se en sistema de signes,
arriba encara més lluny. La imatge pictòrica pot evocar la realitat (filtrada sempre, per descomptat, a través de les categories culturals), però no pot garantir la unanimitat en la interpretació. Tota obra d’art és per definició el que Umberto Eco anomena una obra oberta:8
12
l’espectador reinterpreta la imatge d’una manera no sempre prevista per l’autor. L’art gràfic
pot conduir a l’atenció cap a un tema, suggerir-ne unes qualitats, proposar un punt de vista,
però no pot pas transmetre una informació determinada de la manera precisa i unívoca en
què ho fa, per exemple, el llenguatge verbal. Això no s’ha de veure com una mancança, ans
al contrari com un món de riquíssimes possibilitats evocadores que pot arribar en moltes
ocasions més lluny o més endins de l’espectador que no pas els elements d’una llengua
oral. Això és notablement cert en l’àmbit de les sensacions o els sentiments, per al qual les
llengües semblen especialment rudimentàries. De la mateixa manera que la música pot
transmetre emocions que una col·lecció de paraules no abastaria en tots els seus matisos.
Els signes usats en els sistemes d’escriptura continuen mantenint la seva força visual gràfica,
però alhora aconsegueixen la precisió semàntica que fins a aquest moment el llenguatge
verbal (i després també els llenguatges de senyals) tenia com a avantatge pràcticament exclusiu.
Convertit en lector, l’espectador està pràcticament al mateix nivell que l’oient: té la seguretat
que no se li escapa res del missatge, que ha aconseguit descodificar exactament els mateixos elements que l’autor va codificar conscientment en el seu discurs. Sens dubte hi ha
sempre aspectes polisèmics en totes les unitats culturals, però el propòsit de l’escriptura
no és pas arribar més lluny que el llenguatge verbal des del punt de vista semàntic. El seu
objectiu no és explicitar tota la xarxa de connotacions que té un concepte evocat, sinó evitar
l’ambigüitat denotativa. Un roure pot significar diverses coses en determinades cultures (la
fortalesa, la noblesa, la longevitat, el passat celta, etc.). La comesa de l’escriptura és que
s’interpreti roure i no pas alzina. Per això el desxiframent d’una escriptura no és suficient
per elucidar l’univers simbòlic d’una cultura: en realitat ens permet accedir només a unitats
del discurs, els referents reals dels quals, especialment en les cultures que ens resulten més
allunyades, en moltes ocasions només podem intuir.
Aquesta capacitat de precisió de les escriptures, en contrast amb les possibilitats simbòliques generals de les altres creacions gràfiques, es deu al seu caràcter de sistemes semiòtics.
I això és el que realment les caracteritza. No hi ha res, formalment, en l’aspecte visual d’un
determinat dibuix o figura que ens indiqui que pertany a un sistema d’escriptura. Una circumferència pot ser l’evocació pictòrica d’una roda, d’un astre, d’un anell o d’una moneda,
o bé ser el signe jeroglífic egipci per expressar gra (de sorra, etc.), o ser el signe que moltes
escriptures llatines fan servir per representar la pronunciació /o/. En tots els casos el seu
traçat bàsic continua sent el mateix.
El que marca la diferència entre els signes d’una escriptura determinada i altres produccions
gràfiques és la pertinença a un sistema, és a dir a un conjunt establert d’unitats i regles.
13
Com a unitats d’un sistema, el conjunt dels signes d’una escriptura ha de ser necessàriament
finit. Mentre en l’art pictòric sempre és possible introduir nous elements i variants, els signes
d’una escriptura (els grafemes) estan tots precisats per endavant. Ningú no podria establir
quantes maneres hi ha de dibuixar un home. En les escriptures xinesa, jeroglífica egípcia,
yukaghir i maia les úniques formes de representar «home» són respectivament:
Qualsevol variació gràfica atrau el risc de tornar irrecognoscible el signe o de substituir-lo
per un altre. Els següents signes jeroglífics egipcis, tot i continuar evocant la imatge d’un
home, ja no signifiquen en aquest codi «home», perquè la posició de les figures no és exactament la mateixa que en l’exemple anterior. D’esquerra a dreta signifiquen «menjar»,
«seure», «alegria», «feble» i «amagar»:
Cada signe d’una escriptura posseeix determinats trets distintius que el fan recognoscible
o que el diferencien d’un altre. Tota variació personal de l’escrivent, intencionada o no, ha
de respectar estrictament les fronteres d’aquests trets formals. Les lletres u i v poden adoptar un incomptable nombre de variacions tipogràfiques, però sempre han de mantenir les
diferències del seu traçat inferior. La lletra v ha de ser més angulosa o amb una corba més
tancada que la lletra u.
L’inventari total dels signes d’un sistema d’escriptura ha de ser conegut per qualsevol dels
seus usuaris. Ningú no espera trobar-se amb lletres noves mentre llegeix una escriptura
que li és familiar. Aprendre a llegir és, de fet, memoritzar les formes i els valors d’aquest
conjunt ben establert de signes.
És cert que la quantitat de signes d’una determinada escriptura no es manté sense canvis
a través del temps, però no pot pas augmentar [...] per iniciativa personal de qui escriu. A
diferència del dibuixant artístic, l’escrivent no pot ser un innovador (o només pot innovar
en els aspectes estètics, no sistèmics, de l’escriptura que fa servir, com en els nostres temps
en la creació cal·ligràfica i tipogràfica). Sabem, per exemple, que les lletres g i j van ser incorporacions tardanes a l’alfabet llatí, de la mateixa manera que a l’època romana en van
arribar a desaparèixer la k o la z. L’ús d’aquest alfabet per part de llengües que no tenien el
sistema fonològic del llatí clàssic va donar origen a creacions ulteriors, com avui dia les lle-
14
tres ç per escriure en català o en francès, ñ per escriure en espanyol o en bretó, i å per escriure en suec o en noruec. Però qualsevol nou element, que de fet amb la seva aparició reestructura tot el sistema, ha de ser sancionat per algun tipus d’autoritat política o cultural,
incloent-hi també el seu ús per autors amb suficient prestigi social. S’ha de decretar algun
tipus de «reforma ortogràfica» pública que oficialment estableixi i difongui el nou inventari
de signes que cal emprar.
Els signes d’una escriptura, a diferència de les creacions gràfiques no sistemàtiques, estan
també sotmesos a un conjunt precís de regles. Regles d’aparició (en l’escriptura grega, la
lletra ς només pot estar a final de paraula) i de combinació (el grup QE no és possible en les
escriptures llatines tradicionals). I regles també d’interpretació o lectura, és a dir, d’assignació
precisa de valors o significats als diferents signes. En l’escriptura llatina de l’hongarès tenim
un clar exemple de regles de combinació integrades amb regles d’interpretació: l’ordenació
SZ representa /s/ i l’ordenació ZS representa /ʒ / (j catalana o francesa).
Convindria que ens aturéssim un moment en aquesta última classe de regles, les d’interpretació o lectura, i que comparéssim l’efecte de la seva presència en l’escriptura amb la
seva absència en el món del grafisme pictòric. Els signes de les escriptures no només s’han
de fer sempre, almenys idealment, de la mateixa manera, sinó que han de significar sempre
el mateix. No són possibles ni la innovació gràfica ni la innovació semàntica, almenys al nivell de la iniciativa personal de l’escrivent. En res no s’assembla això a la recerca d’ambigüitat o polisèmia que pot moure legítimament el dibuix artístic. La precisió en l’assignació
de significat als signes és la que permet que la producció escrita sigui una obra tancada, un
mitjà de transmissió que pugui competir en exactitud informativa amb el mateix llenguatge
verbal.
Observeu, finalment, que tots els components d’un sistema es necessiten entre si: el conjunt
de les unitats ha de ser tancat perquè puguem assignar a totes elles valors exactes i clarament diferents. Cada nou signe implica una reordenació del camp del referent, una nova
redistribució de la realitat representada, sigui aquesta la dels ens del món en els logogrames
o la dels sons d’una llengua en els fonogrames.
A més de comptar amb un conjunt tancat d’unitats sotmeses a lleis precises d’aparició,
combinació i interpretació, els sistemes d’escriptura es diferencien de la resta de produccions gràfiques per la seva tendència a l’esquematització. Aquesta propietat de les escriptures no és necessària per a la seva constitució com a sistemes ni per al seu funcionament,
però és una tendència general àmpliament observada. Són ben conegudes les evolucions
del sistema jeroglífic egipci cap a les formes hieràtica i demòtica, així com el trànsit dels
15
signes «lineals» mesopotàmics cap a les seves formes finals cuneïformes. Atès que ja no
pretén representar figurativament el seu referent (doncs el seu significat s’ha convencionalitzat totalment, és a dir no depèn ja de la lliure interpretació del receptor) la «semblança»
entre el signe i la imatge de la cosa evocada es torna supèrflua. Els signes escrits d’origen
pictòric poden arribar a esquematitzar-se en la mesura que aconsegueixin mantenir els
trets distintius que abans s’han esmentat i que els serveixen per diferenciar-se els uns dels
altres. El següent exemple mostra l’evolució de 文, el signe xinès que designa el concepte
d’«escriptura, literatura» (mandarí wen, cantonès man), a través dels temps.
1. Escriptura de les inscripcions en bronze. 2. Gran escriptura de segells (dazhuan). 3. Petita escriptura de segells
(xiaozhuan). 4. Escriptura actual.
Aquest signe procedeix originalment del dibuix d’una persona amb el pit tatuat. En la seva
evolució gràfica el «tatuatge» ha desaparegut, però se segueix representant l’espai tancat
del «pit» per evitar la confusió amb el signe 大 («gran», «alt»).
L’esquematització es pot veure afavorida per diverses innovacions tècniques, com ara l’adopció de materials més dúctils per al suport i l’instrument d’escriptura, o el trànsit de la
tècnica d’incisió a la de pigmentació. En el cas de l’escriptura mesopotàmica, la dificultat
pràctica de fer corbes amb pulcritud amb un punxó sobre l’argila humida va conduir a l’aparició de traços exclusivament rectilinis, que feien irrecognoscibles els models figuratius
originals. De tota manera, la raó de fons de la tendència a l’esquematització és l’economia
en la producció dels signes, un objectiu acaronat per tots els sistemes de comunicació humans. Amb economia ens referim, en el món semiòtic, a la possibilitat de transmetre la
major quantitat d’informació amb la menor despesa d’esforç físic, materials, temps o espai.
Per exemple, les escriptures cursives modernes són més ràpides i menys laborioses que
les seves variants «d’impremta» si s’ha d’escriure a mà. Les abreviatures convencionals freqüents, com etc., Sr. o att. responen al mateix principi, així com les construccions del tipus
b4 (before) o 2u (to you) en els missatges digitals. Però sempre cal tenir en compte les funcions socials específiques que l’acte d’escriure i el text escrit tenen en les diferents cultures.
El pes del principi d’economia no és el mateix en la societat occidental contemporània, on
una gran quantitat de textos són prescindibles un cop llegits, i per tant fàcilment eliminables
(missatges de text, correus electrònics, post-it...), que en moltes societats d’Àsia i Àfrica
on l’escriptura ha estat tradicionalment un acte cerimonial dut a terme pels membres de
16
certs grups o castes especials. En aquest últim cas no sol tenir cabuda la proverbial «pressa»
de la societat occidental-global moderna. Per exemple, en la cultura batak de Sumatra
només els sacerdots (datu) fan servir l’escriptura autòctona per confeccionar textos màgics
i calendaris endevinatoris. El mateix succeeix en la cultura naxi de Yunnan amb els pictogrames coneguts com dongba, nom que precisament designa en la seva llengua els sacerdots del culte bon, perquè tradicionalment n’han estat els únics usuaris.
Les regles d’interpretació de les escriptures del món, malgrat la seva diversitat històrica i
cultural, segueixen certs principis que podem considerar universals. Això ens permet fer
una classificació general dels sistemes d’escriptura en funció de les seves estructures,9 per
sota d’aspectes més vistosos però menys importants per al seu caràcter de sistemes, com
ara el sentit de la lectura o les possibles semblances gràfiques dels signes.
Les escriptures poden classificar-se en una primera instància en funció del tipus d’elements
que representen. Elements vinculats al significat o bé al significant de les llengües. Les escriptures que representen unitats de significat (idees, conceptes, imatges mentals; en les
llengües lexemes, morfemes, camps semàntics) s’anomenen logogràfiques (o ideogràfiques).
Les escriptures que representen unitats del pla del significant (en les llengües fonemes,
síl·labes, o seqüències articulatòries grans) es coneixen en general com a fonogràfiques.
significat
«sol»
logografia
significant
/sol/
fonografia
Totes les escriptures originals del món, és a dir aquelles que segurament es van crear sense
tenir una altra escriptura com a model, són fonamentalment logogràfiques. La raó és evident: les escriptures sorgeixen de l’univers general del grafisme com a representacions més
o menys figuratives dels ens que designen. En el seu origen els signes de les escriptures
són mers dibuixos de les coses. Com acabem de veure, el trànsit del dibuix a l’escriptura
no té a veure amb innovacions gràfiques especials, sinó amb l’assignació convencional de
significats unívocs a determinades figures. L’establiment d’aquests significats precisos es
realitza gradualment i parlem de pictogrames per referir-nos a l’estadi intermedi entre la llibertat interpretativa del dibuix i les regles estrictes d’interpretació de l’escriptura.
17
Les escriptures logogràfiques, com que no representen [...] elements del pla de la pronunciació, no estan vinculades a les llengües de la mateixa manera que ho estan les fonogràfiques. Un logograma representa una idea i aquesta idea poden compartir-la usuaris de
diferents llengües, encara que verbalment (per exemple, quan es llegeix en veu alta) cadascun l’expressi d’una manera diferent. L’actual escriptura logogràfica xinesa serveix de fet per
a usuaris de diferents llengües de l’Estat i fins i tot de fora de l’Estat xinès. El signe 月 representa la idea de «mes (= lluna)», que en mandarí s’expressa com a yue, en cantonès yiut, en
min dong nguok, en japonès (a través de l’escriptura kanji) com a tsuku i en coreà (a través
de l’escriptura hanja) com a wol. Tot això, però, no hauria de portar-nos precipitadament a
creure que les escriptures logogràfiques són una mena d’«alfabets universals» que transcendeixen les diferents llengües i col·lectivitats humanes. Els conceptes que podem expressar
són imatges mentals que han estat forjades, en els seus components i en els seus límits, per
una certa perspectiva sobre el món que genèricament anomenem cultura. Les unitats de significat (en les escriptures, les llengües o qualsevol altre sistema de comunicació) no són còpies d’una suposada realitat «objectiva» que es classifica a si mateixa. Són fonamentalment,
com va assenyalar Eco, unitats culturals.10 Els signes d’un sistema d’escriptura logogràfic responen a l’ordenació que del món fa una societat determinada, i no són sempre i automàticament extrapolables a qualsevol altra cultura, malgrat el miratge de la traducció.
Les escriptures logogràfiques, d’altra banda, continuen representant en bona mesura llengües concretes, tot i no reproduir directament unitats del pla de l’expressió. No és a través
de la fonologia, però sí de la sintaxi, com podem detectar-ho. La seqüència lineal dels signes
d’un text logogràfic reflecteix en general l’ordre oracional de la llengua que utilitza el seu
escrivent. Si un dia els habitants d’Europa decidíssim reforçar la nostra fràgil unitat continental fent servir tots un únic sistema d’escriptura logogràfic, els parlants de llengües romàniques col·locaríem els signes que expressen qualitats (adjectius) després dels signes
que expressen ens de qualsevol tipus (noms), i els parlants de llengües germàniques ho farien a l’inrevés.
Les escriptures de tipus fonogràfic es poden classificar al seu torn en diversos tipus, en funció de les seqüències de la cadena parlada que abasten els seus signes. En les escriptures
sil·làbiques cada signe representa una síl·laba completa. En les escriptures segmentals cada
signe representa idealment un sol fonema o segment. En les escriptures abjads un signe representa només determinats tipus de fonemes, pertinents des del punt de vista de les estructures morfològiques de les llengües per a les quals van ser creats: consonants,
semiconsonants, vocals llargues. Els signes de les escriptures abugides representen seqüències sil·làbiques consonant + vocal, utilitzant signes diacrítics accessoris o modificacions
en la forma bàsica del signe, per anotar els casos en què aquesta vocal és diferent d’/a/.
18
En un cinquè tipus d’escriptura fonogràfica, l’anomenada escriptura rasgal, cada signe representaria un tret fonològic (com ara sonor, oclusiu, fricatiu, etc.). Però aquest tipus ha
estat creat per classificar de fet una sola escriptura del món, la hangul coreana.11
Una paraula com Girona se segmentaria teòricament de les maneres següents, segons les
diferents escriptures fonogràfiques:
segmental:
g i r o n a
sil·làbica:
gi ro na
abjad:
g r n
abugida:
gi ro n
rasgal:
consonant fricativa...
vocal anterior...
consonant vibrant...
vocal posterior...
consonant nasal...
vocal central...
En rigor hauríem de parlar més de procediments logogràfics, fonogràfics, etc. que d’escriptures com a tals. Etiquetar una escriptura dins d’una d’aquestes categories vol dir que fa
servir majoritàriament aquest sistema. Però, com sol succeir amb tots els models teòrics
ideals quan s’enfronten amb la realitat, cap no en segueix un exactament i exclusivament.
Les escriptures logogràfiques desenvolupen un notable component «auxiliar» de recursos
fonogràfics. Les escriptures fonogràfiques, com les llatines actuals, disposen també d’un
determinat nombre de logogrames, com per exemple &, $ o €, als quals hauríem d’afegir
tot el conjunt dels numerals.
Com s’ha assenyalat abans, la perspectiva eurocèntrica considera que els actuals sistemes
d’escriptura occidentals es troben en l’estadi més avançat o desenvolupat de totes les formes d’escriptura conegudes. Per tant, molts manuals sobre les escriptures del món situen
les escriptures fonogràfiques segmentals al final de suposats processos universals de desenvolupament. Però les escriptures del món no segueixen un únic camí d’evolució que acaba
en l’àmbit fonogràfic i, dins d’aquest, en el segmental. Aquest ha estat efectivament el camí
recorregut per les escriptures usades avui a Occident, des dels logogrames i els fonogrames
d’àmbit de paraula de l’escriptura jeroglífica egípcia, passant per la reducció acrofònica del
sistema protosinaític i, més tard, l’abjad fenici, fins als alfabets segmentals grec i llatí. Però
altres tradicions gràfiques poden mostrar altres tendències que no condueixen necessàriament als sistemes segmentals. Els sistemes abjads, que formalment ja representen un sol
fonema (consonant, etc.) desemboquen històricament sovint en sistemes abugides, i d’aquí
poden evolucionar en molts casos a sistemes sil·làbics.
19
No hi ha realment raons lingüístiques que facin prevaler la representació segmental sobre
un altre tipus de representacions fonològiques. El mateix concepte de fonema és, en bona
mesura, fruit de la tradició escrita europea, i en la seva formulació original van ser determinants les aparents seqüències aïllades que marcaven les lletres dels nostres alfabets. Però
en la cadena parlada no hi ha les càpsules que les lletres llatines, gregues o ciríl·liques semblen indicar dins del text escrit. Fonèticament, l’àmbit bàsic d’articulació d’una llengua no
és el fonema sinó la síl·laba. Però Baudouin i l’anomenada escola de Kazan van proposar els
moderns conceptes de fonema i grafema alhora, justificant intuïtivament l’un en l’altre.12
Les escriptures del món poden agrupar-se històricament en dos grans conjunts. D’una
banda hi ha els sistemes originaris que suposadament no es van inspirar en cap altra escriptura anterior. Constitueixen els veritables bressols històrics d’aquesta tècnica de comunicació. Les dades que posseïm sobre les cultures que van propiciar aquestes primeres
escriptures conserven encara massa ombres per poder afirmar en tots els casos que l’escriptura va sorgir realment ex nihilo a cada lloc. A l’exposició presentem cinc d’aquests llocs
i les seves escriptures ancestrals: Mesopotàmia i l’escriptura cuneïforme, Egipte i l’escriptura jeroglífica, la vall de l’Indus i l’escriptura Harappa, la Xina i l’escriptura dels «ossos endevinatoris», i Mesoamèrica i l’escriptura olmeca.
Els naixements de totes aquestes escriptures es poden situar en societats de l’Edat del
Bronze d’Euràsia i Àfrica, i del Període formatiu d’Amèrica, però les diferències cronològiques (Mesopotàmia a finals del quart mil·lenni, Egipte a principis del tercer mil·lenni, l’Indus
mitjan tercer mil·lenni, la Xina durant el segon mil·lenni i Mesoamèrica possiblement durant
el primer mil·lenni abans de la nostra era) no exclouen la possibilitat que algunes hagin
pogut inspirar la creació d’altres. Especialment intensa ha estat la polèmica sobre les possibles influències mesopotàmiques en els orígens de l’escriptura egípcia. Els arguments a
favor es basen, entre altres raons, en la clara diferència de dates, en la proximitat geogràfica
i en l’aparent rapidesa del desplegament de l’escriptura a la vall del Nil, així com en semblances estructurals tant en l’elaboració dels logogrames com en la invenció, a partir d’ells,
de lectures fonètiques (mitjançant la tècnica coneguda com rebus). Els arguments en contra
es recolzen en les evidències primerenques d’una escriptura egípcia ja plenament desenvolupada, que es remunten al 3200 aC a Abydos, i en l’existència a la regió de tota una tradició pictogràfica autòctona.13 En funció d’aquest i altres debats hi ha diferents perspectives
sobre els bressols històrics de les escriptures: les que mantenen que en cada un d’aquests
llocs l’escriptura va ser un invent original, les que en proposen tres grans focus (Mesopotàmia, Xina i Mesoamèrica) i les que arriben fins i tot a imaginar-ne només dos (Mesopotàmia i Mesoamèrica).
20
Hem de ser conscients de les grans llacunes que encara avui existeixen en l’estudi del sorgiment històric de les escriptures sobre el panorama de les societats antigues i els seus
possibles contactes interculturals. Hi ha testimonis de suposades escriptures antigues en
altres llocs del món, però coneixem tan poc de les societats en què van poder sorgir, a més
dels problemes que ens continuen plantejant els seus possibles desxiframents, que no
sabem si caracteritzar-les com a creacions realment independents. En alguns casos no
estem segurs que es tracti veritablement d’escriptures, en el sentit en què hem parlat del
terme aquí. L’arqueologia ens ha ofert fins avui un bon nombre d’aquests exemples, entre
ells els signes de Jiahu al centre de la Xina (setè mil·lenni),14 els signes de Vinča del sudest d’Europa (sisè mil·lenni)15 o els signes de Teotihuacan i de Kaminaljuyú a Mesoamèrica
(primer mil·lenni aC).16
El segon grup d’escriptures del món és el de les que han estat creades a partir de models
més antics, sigui com sigui la manera en què hagi tingut lloc aquest procés (com a evolucions directes de sistemes preexistents o com a elaboracions autònomes inspirades d’alguna manera en ells). És difícil que una nova escriptura sorgida a la perifèria d’una gran
cultura literalitzada no en rebi les influències. Aquestes influències poden ser de tipus estructural, copiant el valor atribuït als signes (logogràfic, sil·làbic, etc.) o merament gràfic,
imitant el disseny dels signes.
Pel que fa al panorama de les evolucions i ramificacions històriques de les escriptures originàries, és important dir que només dues d’elles, l’egípcia i la xinesa, han deixat algun tipus
de descendència en els nostres dies. L’escriptura de l’Indus va desaparèixer completament
cap al 1100 aC. L’escriptura cuneïforme mesopotàmica va ser reemplaçada a la regió per
escriptures semítiques (d’origen egipci) en un procés que conclou al començament de l’era
cristiana. Les escriptures mesoamericanes es van extingir fulgurantment al segle XVI, com
un dels efectes de la terrible destrucció de les cultures americanes arran de la colonització
europea.17
Les influències gràfiques de determinades escriptures sobre d’altres, encara que siguin estructuralment molt diferents, estableixen també tot un mapa de xarxes històriques notablement interessant, especialment per a l’estudi del prestigi civilitzador aconseguit per
determinades cultures. Els dissenys i les tècniques de realització dels signes xinesos han
servit d’inspiració a altres sistemes d’Àsia, formalment independents d’aquesta escriptura,
com els dels Khitan, jurchen o tangut.18 Per a alguns especialistes indis, si bé l’estructura de
l’escriptura fenícia deriva dels seus ancestres protosemítics, les formes dels seus signes
estarien modelades segons el patró de l’extinta escriptura de l’Indus.19
21
Qualsevol estudi sobre les escriptures del món seria un mer exercici de teoria semiòtica si
no prestés atenció als diferents usos que el fet d’escriure i el text escrit com a producte
tenen en les diferents cultures, és a dir, si no abordés les funcions socials de les escriptures.20 Funcions de cohesió identitària i alhora de diferenciació estamentària, funcions com
a obres d’art i fins i tot com a instruments màgics. A aquesta vida de les escriptures dins
de les cultures es dedica una bona part d’aquesta exposició, i en aquest llibre un dels capítols que segueixen.
22
NOTES
1. R. Dorra: «¿Grafocentrismo o fonocentrismo? Perspectivas para un estudio de la oralidad», a R. Kaliman
(ed.): Memorias de las Jornadas Andinas de Literatura Latinoamericana. Tucumán: Universidad Nacional de
Tucumán, 1997, vol. I, pàg. 56-73.
2. J. Markale: Les Celtes et la civilisation celtique. París: Payot, 1983.
3. G. Cardona: Antropologia della scrittura. Torí: Loescher, 1981.
4 M. Tallerman i K. R. Gibson (eds.): The Oxford handbook of language evolution. Oxford i Nova York: Oxford
University Press, 2012.
5. C. S. Henshilwood, et al.: «Engraved ochres from the Middle Stone Age levels at Blombos Cave, South
Africa». Journal of Human Evolution vol. 57 (2009), pàg. 27-47.
6. J. Clottes: La Grotte Chauvet. L’art des origins. París: Le Seuil, 2001.
7. R. Gubern: Patologías de la imagen. Barcelona: Anagrama, 2004, cita de pàg. 15.
8. U. Eco: Opera aperta. Milà: Bompiani, 1962 (rev. 1976).
9. P. T. Daniels i W. Bright (eds.): The world’s writing systems. Nova York i Oxford: Oxford University Press,
1996. F. Coulmas: Writing systems. An introduction to their linguistic analysis. Cambridge: Cambridge University Press, 2003.
10. U. Eco: A theory of semiotics. Bloomington: Indiana University Press, 1976.
11. G. Sampson: Writing systems. A linguistic introduction. Oxford: Century Hutchinson, 1985.
12. J. C. Pellat: «Recensement critique des définitions du graphème», a N. Catach (ed.): Pour une théorie de
la langue écrite. París: CNRS, 1988, pàg. 133-146.
13. W. S. Arnett: The predynastic origin of Egyptian hieroglyphs. Washington: University Press of America,
1982. G. Dreyer: «Abydos», a U. Rummel (ed.): Begegnung mit der Vergangenheit. 100 Jahre in Ägypten. El
Caire: Deutsches Archäologisches Institut Kairo, 2007, pàg. 54-94.
14. X. Li, G. Harbottle, et al.: «The earliest writing? Sign use in the seventh millennium BC at Jiahu, Henan
Province, China». Antiquity vol. 77 (2003), pàg. 31-44.
15. S. Winn: Pre-writing in Southeastern Europe: The sign system of the Vin a culture ca. 4000 BC. Calgary:
Western Publishers, 1981.
16. C. H. Gordon: Forgotten scripts: Their ongoing discovery and decipherment. Nova York: Basic Books, 1982.
A. Robinson: Lost languages: The enigma of the world’s undeciphered scripts. Nova York: McGraw-Hill, 2002.
17. J. Baines, J. Bennet i S. Houston: The disappearance of writing systems: Perspectives on literacy and communication. Londres: Equinox, 2008.
18. R. F. Hoskins y G. M. Meredith-Owens: A handbook of Asian scripts. Londres: The Trustees of the British
Museum, 1996.
19. S. R. Rao: Dawn and devolution of the Indus civilization. Nova Delhi: Aditya Prakashan, 1991.
20. J. Goody: The logic of writing and the organization of society. Cambridge: Cambridge University Press,
1986. A. Petrucci: Public lettering: Script, power and culture. Chicago: The University of Chicago Press,
1993.
23
ORIGEN I FUNCIÓ
DE L'ESCRIPTURA CUNEÏFORME
A MESOPOTÀMIA
JOAQUÍN SANMARTÍN
INSTITUT UNIVERSITARI DEL PRÒXIM ORIENT ANTIC,
UNIVERSITAT DE BARCELONA
24
L
A VIDA a la «xarxa» no és pas un invent d’avui. Internet existeix des que el cervell dels pri mats superiors va començar a humanitzar-se caminant cap al zṓ on politikón: l’«animal
social». El llenguatge va teixir les primeres xarxes humanes: Al principi fou la paraula. I després,
centenars de milers d’anys després, va aparèixer l’escriptura. L’escriptura va transformar les
maneres de pensar i actuar d’una manera radical i irreversible: Al principi fou l’escriptura. Hi ha
hagut societats cultes sense escriptura, amb una riquíssima tradició oral, però quan un individu o una societat hi entren en contacte, ja no hi ha marxa enrere. Hi ha evolució des de la
pura oralitat cap a la cultura escrita, però el procés invers seria (si es pogués donar) una anomalia. Un cop instal·lada l’escriptura en una societat, els individus o grups que se’n mantenen
al marge són «analfabets». I l’arqueologia de les èpoques anteriors a l’escriptura és una història
del silenci.1
I. TRÍPTIC: MESOPOTÀMIA, SÍRIA, ELAM
El nucli de les cultures del Pròxim Orient antic el constitueixen els sistemes de les lleres inferiors de l’Eufrates i del Tigris. En grec, Mesopotamía significa «País entre rius». Amb el
nom de «Mesopotàmia» solen designar-se les regions de l’Iraq actual situades a l’entorn i
al sud de Bagdad. Es tracta en realitat de dos llargs oasis delimitats a l’oest, de manera més
aviat abrupta, per les estepes de Síria i el desert aràbic. Per l’est i el nord-est les fronteres
geoecològiques són menys evidents a causa de les lleres mitges dels rius que baixen del
sud-oest d’Iran i que en l’Antiguitat preclàssica s’anomenaven Elam. Cal imaginar-se les
cultures del Pròxim Orient com un tríptic la taula central del qual seria Mesopotàmia, flanquejada al mapa mental per Síria a l’esquerra i Elam a la dreta.
O R I G E N I F U N C I Ó D E L ' E S C R I P T U R A C U N E Ï F O R M E A M E S O P OT À M I A
25
Les zones més meridionals de la taula central d’aquest tríptic, Mesopotàmia (avui desertitzades o pantanoses) van ser explotades des d’èpoques prehistòriques i protohistòriques
en règim de regadius intensius guanyats a les maresmes costaneres. Els seus habitants van
ser sempre conscients que habitaven un terreny obert que ells anomenaven senzillament
KALAM («país» en llengua sumèria), al qual s’accedia sense grans dificultats, tant des del
nord i de l’est, davallant per les conques del Tigris i de l’Eufrates, com per mar. I, atès que
els múltiples camins d’entrada eren també vies de sortida, les característiques primeres de
la cultura mesopotàmica van ser precisament tant l’obertura a tot tipus d’influències externes com l’exportabilitat de les seves constants simbòliques: el sistema social, el sistema mitològic i el sistema econòmic. Una mostra n’és la concepció universalista del poder que
sembla inherent a la política mesopotàmica des de les seves primeres manifestacions conscientment estatals: els monarques van adoptar el títol de «Reis de les Quatre Regions» i
«Reis del Tot» des de finals del tercer mil·lenni aC.
L’eix dominant a la taula central «mesopotàmica» és el vertical: sud-nord. El sud profund, a
les rodalies del Golf Pèrsic, va ser (i és) una zona pantanosa, tot i que actualment està en gran
part salinitzada: es deia Súmer. Súmer va estar habitada des d’èpoques prehistòriques; en el
quart mil·lenni aC apareix ocupada per un sector de població que parla una llengua (el sumeri)
de tipologia aglutinant, sense cap parentiu amb les que aleshores es feien servir en el seu entorn i sense relació genètica amb cap llengua actualment coneguda. A Súmer es constata l’aparició de les primeres ciutats, algunes d’elles ja d’una mida considerable i dotades d’una
organització complexa: Eridu, Ur, Uruk, Lagaš, Umma, Girsu i Nippur. Els sumeris, els seus habitants, no són ni una raça especial ni un poble específic. No són identificables per criteris ètnics ni antropològics, ni culturals; l’únic evident és que s’expressaven en una varietat lingüística
de tipus aglutinant (com ho són, per exemple, el basc, el turc, l’hongarès i el suahili).
Convivia amb ells un sector format per parlants de diferents variants semítiques (com ho
són l’àrab, l’hebreu i les llengües etiòpiques, llengües actualment vives). Aquests grups es
feien tant més evidents com més es remuntaven cap al nord les conques mitges de l’Eufrates i del Tigris, amb els seus afluents, o es penetrava en l’occident sirià. Al seu torn, tant els
parlants de sumeri com els de les diferents llengües semítiques convivien, cap al nord (Caucas) i el nord-est, amb altres sectors de difícil definició lingüística i, en tot cas, no homogenis. Ens trobem, per tant, a Mesopotàmia i en part també a Síria i Elam, amb una societat
plurilingüística que comparteix una cultura bàsicament homogènia.
Les conques de l’Eufrates i del Tigris s’acosten lleugerament una a l’altra al sud de l’actual
Bagdad: és el que en el tercer mil·lenni aC es va anomenar «el país d’Akkad» (d’aquí la denominació del seu llenguatge: accadi), la meitat superior de la Baixa Mesopotàmia, que va
albergar les ciutats de Babilònia, Kiš i Sippar, sembla que amb predomini de parlants semi-
26
tes. Súmer i Akkad constitueixen el centre cultural de Mesopotàmia. A la fusió cultural i històrica d’ambdues regions se la sol anomenar Babilònia, nom amb què seria anomenada la
capital des de començaments del segon mil·lenni aC.
II. L’APARICIÓ DE L’ESCRIPTURA A MESOPOTÀMIA
Des del cinquè mil·lenni aC assistim, al llarg de les conques de l’Eufrates i del Tigris, a una
creixent complexitat social: aparició de les polítiques d’urbanisme (muralles), planificació
dels sistemes de reg (canals) i comunicació (dragatges), evidència de xarxes comercials
per a béns del sector primari (producció agropecuària), secundari (metal·lúrgia, tèxtils, adobats) i terciari (producció artesana de qualitat i exportació d’articles de luxe, transports interregionals de mitja i llarga distància, operacions bancàries i sistemes de crèdit). Tot això
ens indica que està perfectament en marxa un esquema social de divisió del treball i d’estratificació de les funcions productives en dos macrosistemes laborals: els de qui treballen
amb les mans i els de qui, tot i que formen part essencial del procés productiu, no empren
la força física. En aquest segon grup cal diferenciar dos sectors, molts desiguals quant a
nombre de membres i al seu paper social. Un és el dels vigilants, capatassos, funcionaris
civils i militars, «managers». L’altre grup està integrat per residents urbans propietaris dels
béns del primer sector (terratinents i propietaris d’explotacions agropecuàries) o executors
del segon (mercaders i comerciants). Aquest subgrup de residents urbans que controlen
els sectors primaris i secundaris de producció posa en marxa una mena de capitalisme
basat en l’acumulació de béns no destinats immediatament al consum: aquesta gent viu
de les seves rendes, de manera que parlem d’un capitalisme rendista.
Encara que a Mesopotàmia i a Síria aquest complexíssim sistema està plenament en marxa
en el cinquè mil·lenni aC, els seus primers símptomes ja treuen el cap des d’aproximadament el 8000 aC, és a dir, des dels començaments de l’economia basada en l’explotació
agropecuària. És evident que aquest edifici de progressiva complexitat no pot mantenir la
seva eficàcia durant mil·lennis sense una xarxa que garanteixi la cohesió social. Això implica
el recurs a una tecnologia de la comunicació que posi en contacte els diversos sectors de
la producció (productors i consumidors) de manera que les relacions entre ells gaudeixin
d’una certa estabilitat per sobre de les barreres de l’espai i el temps. Una cosa és intercanviar una dotzena d’ous per uns alls i una altra molt diferent collir, emmagatzemar i distribuir
a una població de 15.000 habitants el gra suficient per a un mes. Aquí cal una comptabilitat
controlable; a la llarga no n’hi ha prou amb la «paraula donada».
Les societats sense escriptura han fet servir per a aquest propòsit múltiples recursos que
sobrepassen el nivell de la mera oralitat: grafits, ratlles, nusos, marques de propietat, etc.
27
sobre pals, cuir, pedres, roques, fragments de ceràmica o escorces d’arbre. Els procediments
són, evidentment, variadíssims. Molts dels mecanismes de codificació emprats en el passat
i encara actualment no poden denominar-se escriptura, ja que el seu objectiu no és fixar
un missatge lingüístic. Són codis que no reflecteixen paraules d’una determinada llengua,
sinó processos: una compra de bestiar, l’inventari d’un magatzem.
Un dels sistemes de control comptable més comuns al Pròxim Orient ja des de ca. 8000 aC
és el que els arqueòlegs han anomenat «butlles» (bullae): petites boles d’argila marcades en
el seu exterior amb les empremtes de segells i que contenen en el seu interior diverses fitxes,
també d’argila. Aquestes fitxes, de formes diferents, constitueixen sèries més o menys normalitzades i coherents entre si, i són sens dubte designacions combinades de numerals «1»,
«10» o «60») i de certs béns típics de la cultura mesopotàmica, com caps de bestiar o vasos
de cervesa («10» + OVELLA, «60» + CÀNTIR). De vegades (i això té la seva importància) les
butlles porten per fora marques impreses que reprodueixen la forma i el nombre de les fitxes
contingudes a l’interior. 2
En algun moment es va
constatar que la informació
podia prescindir de les fitxes
embotides a l’interior de les
butlles, sempre que es gravessin a l’exterior signes numèrics semblants a aquestes fitxes i se segellés el
document. Això tenia avantatges, ja que la butlla perdia
diàmetre i pes i guanyava
estabilitat, cosa que facili«Butlla» amb segells i marques del seu contingut i les seves fitxes interiors tava el seu arxiu i maneig.
(Susa) Elam, Uruk tardà (ca. 3300 aC), argila, diàmetre 65 mm (Musée du
Les butlles d’argila es van
Louvre, París).
convertir en «tauletes», i
els seus artífexs en «escribes». De vegades aquestes marques no es reduïen a numerals,
sinó que a més representaven, de manera més o menys esquemàtica i abstracta els
objectes i béns enumerats. El missatge, en tractar-se de figures o marques de numerals i
d’objectes esquemàtics i normalitzats per la convenció, podia ser interpretat, en principi,
per parlants de qualsevol llengua: una cosa semblant als actuals senyals de trànsit o les
icones de les nostres apps. És a dir, aquest estadi de fixació de la memòria no fa referència
encara a paraules, sinó a processos extralingüístics, i no es pot considerar escriptura en
sentit estricte. La finalitat d’aquests mecanismes, presents en totes les cultures que van
28
aconseguir un cert grau de complexitat social (p.ex. les cordes nuades o quipus inques), és
sempre doble: la de guardar la memòria de certs processos socials i la de fixar els actes de
comunicació de manera que la seva realització pugui ser constatada més enllà de les
fronteres de l’espai local reduït i del temps present.
Els éssers humans s’intercanvien idees i voluntats mitjançant les paraules i els gestos expressats i percebuts en un context de presència local i temporal. Tant l’emissor com el receptor del missatge són presents, d’una manera o una altra, en un mateix lloc i al mateix
temps. La comunicació es duu a terme en un context sincrònic i sintòpic. Si l’emissor i el receptor no comparteixen un espai comú per trobar-se en dos punts geogràfics distants, o si
es produeix un desajust de temps pel fet de viure en moments diferents, la comunicació és
impossible i cal transmetre el missatge: només la transmissió supera els límits de l’espai i el
temps.
En societats molt elementals (la família reduïda o el veïnatge immediat) la comunicació
pot ser suficient per garantir cert grau de cohesió. Però en les societats complexes, en què
la divisió del treball o els ritmes biològics de naixement i mort allunyen entre si els comunicants, la situació és molt diferent. A la Mesopotàmia del quart mil·lenni aC va ser, per
tant, la complexitat del teixit social (les fibres simbòliques, econòmiques i polítiques) la
que va activar una sèrie de sistemes capaços de fixar, mitjançant un medi físic, els processos
que es generaven en el si de les comunitats humanes, sobretot urbanes.
Hom acostuma a pensar, equivocadament, que l’escriptura és la font de la cultura. En realitat
és al revés. Un cop assolit un nivell cultural alt, es produeix un estadi crític en què la societat
en qüestió ha d’arbitrar un recurs tecnològic que garanteixi el manteniment d’aquest nivell
si no vol començar a perdre qualitat. S’entén així que l’escriptura hagi estat un element
comú a totes les grans civilitzacions euràsiques antigues: Mesopotàmia, Elam, Egipte, cultures de l’Indo i la Xina.
Cronològicament els primers testimonis corresponen a Súmer, a l’últim terç del quart
mil·lenni aC, un o dos segles abans dels primers experiments egipcis, sorgits, segons sembla, independentment dels mesopotàmics. A la Xina els primers textos daten mitjan tercer
mil·lenni i són, també, autòctons. És important observar que tant l’estructura interna (no
parlo aquí de les formes dels signes) com l’evolució de la tecnologia de l’escriptura són molt
semblants a les cultures mesopotàmica, egípcia i xinesa.
En totes elles els primers repertoris es basen en signes que representen objectes: parlem,
llavors, de pictogrames. Noteu aquí una cosa molt important: el reconeixement del significat
del pictograma no és sempre obvi, degut tant al seu esquematisme com al caràcter convencional del disseny. Tots sabem pintar un ARBRE o una ESPIGA, però tots els pintem de
29
manera diferent; no diguem ja un RIU o el concepte AMUNT. Això implica, primer, que el
pictograma només pot ser reconegut com a tal en el si de la comunitat que l’empra perquè
n’han acordat prèviament el significat; segon, que aquesta comunitat li atorga un so; és a
dir, que el llegeix en la seva llengua. D’aquí que aquests pictogrames siguin, en realitat, i dins
de cada sistema d’escriptura, signes de paraules, no de coses o d’idees. En una societat determinada, un pictograma és sempre un logograma.
Si la llengua que parlen els usuaris d’aquesta escriptura és bàsicament monosil·làbica, de
tipus sintètic aglutinant, com el sumeri, o analític aïllant, com el xinès, cada paraula pot ser,
alhora, una síl·laba. De manera que els logogrames poden ser desposseïts del seu significat
semàntic intrínsec («cosa» o «idea») per convertir-se en un mer fonograma. En una llengua
sintètica flexiva com l’egipci, la transició del logograma al fonograma s’efectua per altres
procediments, per exemple, mitjançant la selecció, per al seu ús merament fònic, d’una
sèrie de 24 logogrames monoconsonàntics dessemantitzats (l’«alfabet» egipci) d’entre un
repertori de milers de signes.
III. LA FUNCIÓ DELS SIGNES
DE L’ESCRIPTURA MESOPOTÀMICA
El funcionament dels signes en l’escriptura mesopotàmica, és a dir, la seva manera de transmetre la informació lingüística, és el que anomenarem aquí la seva «forma interna», per diferenciar-la de la seva morfologia gràfica, aspecte o «forma externa».
Text de comptabilitat amb llista d’articles a l’anvers i suma total en el
revers. Uruk arcaic IV (ca. 3200 aC), argila, 57/43/23 mm (Vorderasiatisches Museum, Staatliche Museen, Berlín).
30
L’escriptura sorgeix a Mesopotàmia quan els pictogrames deixen de representar coses i quantitats (com succeïa amb la butlles prehistòriques) per passar
a designar paraules de la llengua
usual, és a dir, quan les tauletes
van passar de ser interpretades
en silenci a ser llegides en veu
alta i en una llengua concreta.
Els signes que en estadis anteriors havien estat representacions més o menys afortunades
de quantitats (ideogrames numèrics) i objectes (pictogrames)
van passar a representar paraules completes de la llengua viva. Es van convertir el
logogrames.
Segons les dades arqueològiques, aquest pas va començar a donar-se a la ciutat d’Uruk al
voltant del 3200 aC.3
La data indicada és només una aproximació. Aquests primers textos es van trobar en un
farciment efectuat al pis d’un passadís del temple local de la deessa Inanna per tal d’evitar
humitats. El material de farciment procedia d’un abocador i estava format per terra, fragments de ceràmica i... els textos en qüestió. Això indica que els anomenats «Textos arcaics
Document de comptabilitat, amb informació sobre dos repartiments d’ordi (a: anvers) i empremta de segell (b:
revers). Uruk arcaic III (ca. 3100-3000 aC), argila, 61/54/42 mm (Metropolitan Museum of Art, Nova York).
d’Uruk» no procedien d’un arxiu ni d’un taller d’escriptura, sinó que els havien llançat a les
escombraries dels afores d’Uruk com una cosa inservible. Inservible per a ells; preciosos
per a nosaltres. Quant de temps portaven a l’abocador? Una setmana, un mes, un any, deu,
cent? Els documents d’aquesta època primerenca contenen ja un balanç d’uns dos mil signes diferents i tot indica que l’idioma en què es llegien era el sumeri, llengua (com s’ha indicat anteriorment) aglutinant d’estructura eminentment monosil·làbica.
L’origen remotament pictogràfic dels logogrames limitava considerablement la flexibilitat i
claredat del missatge. Un pot pintar el logograma REI, però com expressar els noms abstractes (per exemple, REIALESA)? O les relacions sintàctiques entre les diferents paraules?
Com organitzar els logogrames TEMPLE, OVELLA i REI de manera que s’entengui «l’OVELLA
31
del REI és per al TEMPLE» i no, per exemple, «El TEMPLE de l’OVELLA és del REI»?
Per a això calen signes «buits» que expressin les relacions «de» o «per a»
entre els diferents actuants, o el sufix
abstracte -esa. Hi havia dues possibilitats: inventar-se un repertori de signes
nous buits, com va fer el japonès amb les
dues sèries de «kanes» («hiragana» i
«katakana»), o reciclar els signes ja existents. Es va triar el segon.
Textos arcaics d’Uruk (IV i III). Primers processos de
codificació textual. L’ordre de lectura dels morfemes és
incert.
El procediment va consistir en abstreure
el so pur d’un signe, prescindint del seu
contingut semàntic primigeni. Així, per exemple, el logograma NAM ( ), que per ell mateix significa alguna cosa així com «destí», es va emprar freqüentment en la formació de
noms abstractes, com en la combinació NAM ( ) + (
LUGAL: REI):
«reialesa».
I el signe ŠE3 ( ), logogràficament gairebé buit, es va dedicar a expressar la postposició
sumèria |še| amb el significat «terminatiu» «a, cap a»:
É.MUHALDIM: CUINA +
˘
ŠE3: «cap a» (> «cap a la cuina»). Donat el predomini de paraules monosil·làbiques en sumeri, es va obtenir un repertori extens de síl·labes pures mancades de referència semàntica
extrafònica, encara que moltes mantenien la possibilitat de ser llegides com a logogrames,
segons el context. Anàlogament al que passa amb el xinès, les síl·labes que només tenien
funció fònica, o sil·labogrames, van ser emprades cada vegada més generosament per escriure paraules difícilment representables mitjançant logogrames (per exemple, noms abstractes, estrangerismes i verbs de semàntica complexa), així com els morfemes que
governaven la sintaxi. L’ús progressiu dels signes com a mers sil·labogrames, més difícils
de memoritzar però més flexibles per codificar el llenguatge, va reduir el volum de logogrames purs i amb això el de signes del repertori, cosa que va afavorir la normalització de les
formes. En l’anomenada època de Ğamdat Naşr (ca. 3000 aC) el mateix signari s’usava ja
de forma uniforme a tot el sud babilònic.4
Per aquest motiu, en principi, qualsevol signe podia tenir diversos valors: logogràfics (designen una o diverses paraules) i d’altres merament fònics, com el si·labograma (designen
una o diverses síl·labes). Òbviament, el valor logogràfic depenia de la llengua de l’escriba i
del destinatari del text, i es podia llegir per exemple, en sumeri o en una llengua semítica
(normalment accadi):
32
Signe
(i el seu nom)
(AN)
(KA)
(IGI)
(GAL)
Logograma5
(amb valor de paraula)
Sil·labogrames
(amb valor de síl·laba)6
llegit en sumeri:
dig^ir
«déu»,
llegit
ilum «déu», šamûm «cel»
an,
il3,
an
ka,
qa3,
llegit en sumeri:
ka
llegit
pûm «boca»
llegit en sumeri:
igi
llegit
ī num «ull»
llegit en sumeri:
gal «gran»
llegit
rabûm «gran»
el3,
en
en
pi4,
sa8,
am6
«cel»
accadi:
zu2, su11
«boca»
accadi:
ši, gi8, lum2, lam5, bat5
«ull»
en
accadi:
gal,
en
qal
accadi:
Document de lliurament de parcel·les a 100 camperols (a: anvers; b: revers, amb totals). Šuruppak (Tall Fāra, ca.
2500 aC), argila, 190/190/42 mm (Vorderasiatisches Museum, Staatliche Museen, Berlín).
33
A part d’aquests valors corrents logogràfics i sil·labogràfics, certs signes podien exercir, a més,
el paper de classificadors lèxics. El signe AN ( ), esmentat abans, havia de col·locar-se davant de tots els noms de déus i objectes divinitzats que pertanyien al seu àmbit; davant dels
noms de països, el signe KUR ( ); darrere dels topònims, el signe KI ( ) i darrere dels noms
d’aus, HU ( ). Aquests i altres signes, anomenats determinatius o classificadors lèxics, conˇ
servaven en altres contextos les seves funcions normals logogràfiques o sil·labofràfiques.
Al principi l’escriptura mesopotàmica, basada en l’ús gairebé exclusiu de logogrames i de
classificadors lèxics, va ser només una acompanyant de la cultura oral i estava al seu servei;
es tractava d’apunts simples que anotaven únicament les dades essencials d’un procés i la
lectura correcta requeria el coneixement del tema del qual es tractava. L’ús dels sil·labogrames va fer possible escriure textos que donessin raó més exacta de la morfologia i de les
relacions sintàctiques. Ja mitjan tercer mil·lenni aC els textos de Šuruppak (avui Tall Fāra)
i Tall Abū S.alābī h, al sud de Bagdad, manejaven el nombre suficient de sil·labogrames per
ˇ
permetre l’escriptura de textos amb sintaxi complexa, com ara himnes, proverbis i conjurs
màgics, i no només de llistes i taules de comptabilitat.
Dos segles més tard, entre el 2300 i el 2100 aC, els escribes de la ciutat siriana d’Ebla i els
de la cort paleoaccàdia eren capaços d’anotar en les seves tauletes els matisos morfològics
i sintàctics de tres llengües diferents (sirià antic, sumeri i accadi antic) fent servir el mateix
repertori de signes. Des de la segona meitat del tercer mil·lenni aC l’escriptura mesopotàmica havia abandonat el seu caràcter d’ajuda mnemotècnica i arribat a la seva maduresa
per escriure textos en sumeri, accadi i sirià (eblaïta).7
Exemple de text sumeri:8
ašag gibil tur-še ba-ř e
GAN2
BIL2
TUR-
še3
ba-
CAMP
NOU
PETIT-
cap a
portat-va ser-ho (l’ordi)
DU
«Aquest (ordi) va ser portat al Camp Nou Petit»
34
Exemple de text accadi:9
Anum u Ellil ana Marduk ippalsūšum
AN
u3
ANUM
i
d
EN.KID
(déu)
ELLIL
a-na
cap a
d
AMAR.UTU
(déu)
MARDUK
ip-pa-al-su-
šum
van mirar-
a-ell
«Anum i Ellil van afavorir Marduk»
IV. LA FORMA EXTERNA DELS SIGNES MESOPOTÀMICS:
L’ESCRIPTURA «CUNEÏFORME» I EL SEU DESXIFRAMENT
L’adjectiu cuneïforme (en forma de falca)10 és una denominació moderna que fa referència
a l’aspecte decididament triangular dels traços («grafs») que componen els signes en les
seves formes clàssiques. Thomas Hyde, professor d’Oxford, va ser el primer a descriure els
signes com a «piramidals, o cuneïformes» (pyramidales seu cuneiformes) en la seva Historia
religionis veterum Persarum [...], del 1700.
COMBINACIÓ DE FALQUES I CLAUS
Durant el segle XVIII altres viatgers es van aventurar en el que avui és l’Iraq, aleshores una
de les regions més recòndites de l’Imperi Otomà. El danès C. Niebuhr es va endinsar a l’Iran
i el 1778 va arribar a Persèpolis, on va realitzar una sèrie de còpies de les inscripcions que
acompanyaven els baixos relleus dels complexos palauencs. Al començament del segle XIX
les acadèmies europees disposaven de còpies excel·lents de diverses inscripcions trilingües
perses. Aquestes còpies van ser estudiades sistemàticament per l’alemany G.F. Grotefeld,
a Göttingen, i pel clergue irlandès E. Hincks. Tots dos es van adonar aviat que les inscripcions
eren de l’època aquemènida i que una de les inscripcions estava en persa antic. El 1803 van
aconseguir identificar alguns grafemes del signari persa; els resultats van ser considerablement millorats per H.C. Rawlinson, el qual, entre el 1835 i el 1847, va treballar amb la inscripció trilingüe de Behistun, de Dari I (549-486 aC).11 El 1857, tres filòlegs, E. Hincks, H.C.
Rawlinson, J. Oppert i H.F. Talbot, van competir per llegir i traduir cadascun pel seu compte
un text accadi, el prisma octogonal amb els anals de Tiglatpileser I, i van aconseguir resultats
pràcticament idèntics: la via per al desxiframent d’ulteriors textos estava lliure.
35
Mentrestant, la curiositat anava en augment, esperonada per la premsa de l’època, àvida
de novetats procedents d’Orient. El 1848 es van realitzar les primeres expedicions franceses
i angleses al nord de l’Iraq. A Horsābād, E. Botta i V. Place van excavar les ruïnes de Dūr
˘
Šarrukîn, la capital construïda per Sargon II d’Assíria a finals del s. VIII. A partir de 1845 els
anglesos ho van fer a les antigues ciutats de Kalah, Nínive (Quyunǧik) i Asur (Qalʕat Šergāt);
ˇ
el 1854 H. Rassam va trobar a Nínive la gran biblioteca del rei Asurbànipal (s. VII), que segueix sent la major col·lecció de literatura accàdia excavada fins a l’actualitat. Al sud els
treballs arqueològics sistemàtics els van començar els francesos, el 1877, a Tellō, l’antiga
Girsu, cosa que va permetre conèixer la cultura del tercer mil·lenni aC. L’alemany W. Koldewey va dirigir les excavacions alemanyes de Babilònia des de 1899. Molt importants van
ser sempre les expedicions nord-americanes, que des del 1888 van excavar Nippur (Nuffar),
un dels centres de la cultura literària sumèria. Ur (Tall El-Muqeyyir) va ser excavada des
del 1918 pel britànic L. Woolley; a Uruk (Warka), els alemanys van reprendre el 1928 els
treballs que havia interromput la Primera Guerra Mundial. Les regions orientals de l’Iraq (el
vell Elam) van ser incloses en les campanyes franceses d’excavacions des del 1884; en
aquest context, la primera ciutat estudiada va ser Susa. El quadre estava, si no complet, almenys esbossat.
Després de la Primera Guerra l’interès es va estendre a les cultures de l’àrea d’influència
mesopotàmica. Des del 1925 les excavacions nord-americanes a Nuzi, a la conca alta del
Tigris, van revelar l’existència d’una important ciutat hurro-mittànnica del segle XV aC. Els
francesos, dirigits per A. Parrot, van descobrir Mari (Tall Harīrī , a la frontera siriana-ira˘
quiana) el 1933, amb la qual cosa es va tenir accés a les cultures de l’Eufrates del tercer i el
segon mil·lennis. Uns anys abans, el 1928, Schaeffer havia descobert a la costa siriana l’antiga ciutat d’Ugarit (Rās Eš-Šamrả), un important nus de comunicacions entre el Mediterrani
i el món siro-mesopotàmic durant tot el segon mil·lenni. Es va veure així que Síria, lluny de
ser una província apartada dominada per seminòmades esteparis, constituïa un àmbit cultural de primeríssim ordre, partícip ple de les velles cultures sumero-accàdies de les quals
n'era transmissor. Quan el 1975 els italians van descobrir milers de tauletes cuneïformes a
Ebla (Tall Mardīh, a la Síria central) va caldre estendre aquesta convicció, que ja era vàlida
ˇ
per al segon mil·lenni des de les troballes de Mari i Ugarit, a la Síria del tercer mil·lenni aC.
A Anatòlia l’alemany K. Bittel va excavar sistemàticament des del 1931 l’antiga ciutat d’Hattuša, capital del regne hittita, les restes de la qual van revelar, en milers de tauletes, una fecundíssima cultura híbrida d’elements indoeuropeus i mesopotàmics. Des del 1946 es va
multiplicar el nombre d’excavacions, en les quals hi han anat participant la pràctica totalitat
de les nacions europees, els EUA, el Canadà, Austràlia i el Japó.
36
ELS SIGNES I LA SEVA HISTÒRIA: LA FORMA EXTERNA
En les seves formes primitives els signes havien estat representacions esquemàtiques i més
o menys afortunades dels objectes o processos a què es referien les paraules de la llengua.
Aquestes representacions eren lineals, és a dir, dibuixos curvilinis gravats a la tauleta d’argila
encara tendra amb un punxó de canya o fulla de palma.
La ràpida difusió de la tecnologia de l’escriptura i la consegüent multiplicació de la tasca
dels escribes va aconsellar, per tal de simplificar el seu disseny i guanyar en velocitat, modificar el mètode de gravar els signes sobre l’argila. Ja a Ğamdat Naşr, al voltant del 3000
aC, es constata la progressiva substitució de les corbes, dibuixades amb la punta aguda
d’un punxó, per una successió de rectes impreses amb el cas longitudinal de l’estilet. Aquest
recurs, molt freqüent en els textos arcaics d’Ur (entorn del 2775 aC), es va generalitzar
després i va perviure fins als últims documents cuneïformes (segle I dC).
Les formes externes de la nostra escriptura actual (les lletres usades en aquest catàleg)
han canviat des dels primers textos dels alfabets etrusc i llatí arcaic i, no obstant això, la
funció significant (la manera interna) dels diferents signes ha estat, en la seva essència, invariable. Anàlogament, i tal com s’esperava, al llarg de tres mil anys van anar canviant també
les formes dels signes cuneïformes, sense que per això se’n modifiqués gens ni mica la funció. Els traços es van combinar amb formes cada vegada més abstractes i més llunyanes
dels seus prototips pictogràfics.
Es van dissenyar, a més, variants destinades a l’escriptura monumental en inscripcions reals,
esteles, estàtues, etc.
šarrum dannum, «rei poderós», a la titulació règia accàdia
LUGAL12
da-
num2
Escriptura monumental:
ca. 2000 aC
Manuscrits:
ca. 1800 aC
Manuscrits:
ca. 700 aC
37
La complicada estructura semiòtica de l’escriptura mesopotàmica (la seva forma interna:
l’engranatge de logogrames polifònics, sil·labogrames homòfons, classificadors lèxics etc.)
exigia un entrenament primerenc i dur per als escribes, la qual cosa limitava el seu ús per
part de la població, majoritàriament illetrada. Però, per altra banda, la simplicitat del suport
(argila en comptes de papir) i de l’instrumental (estilets de canya en comptes de pinzells i
tintes) va contribuir sens dubte a la seva difusió: tots dos, el fang i les canyes, abundaven
a la vora dels rius mesopotàmics i no requerien tecnologies complexes. Un altre avantatge
era la impossibilitat de modificar el contingut d’un document un cop la tauleta havia estat
assecada al sol o cuita en forns, cosa que conferia al text un caràcter definitiu i dificultava
la seva falsificació. A més, els documents importants portaven l’empremta d’un o diversos
segells. Un relicte de les èpoques preliteràries va ser l’ús ocasional de «sobres», embolcalls
d’argila segellats, amb la mateixa forma de la tauleta i d’una mida lleugerament superior,
en els quals es tancava el text base, per tal d’ocultar el contingut del missatge, en el cas de
la correspondència, o de preservar un document de certa transcendència comercial (contractes) o jurídica (testaments).
V. LA «CASA DE LES TAULETES» I L’ACTIVITAT
DELS ESCRIBES MESOPOTÀMICS
La quantitat de documentació mesopotàmica és, simplement, ingent. No és gens estrany si
es té en compte que el sistema va irradiar (des dels temps primerencs de la Uruk del quart
mil·lenni aC) cap a Síria, Elam, Anatòlia, és a dir cap tota l’Àsia anterior des de l’actual Turquia
fins a l’Iran i des del Caucas fins al Golf Pèrsic, i que va durar més de 3.000 anys. Tot aquest
enorme àmbit geogràfic i marc històric està marcat, d’una manera o d’una altra, pels sistemes
culturals que s’agrupen en el que anomenem, per abreujar, la cultura mesopotàmica.
Aquesta cultura constitueix una constel·lació relativament coherent d’artefactes i, especialment, un sistema coherent de comunicació, és a dir, un gran sistema simbòlic creat per
(i per a) les poblacions que es van interrelacionar en aquest marc espai-temporal. Com en
tots els marcs culturals, es detecten una sèrie de productes que poden considerar-se típics.
El símptoma característic de la cultura mesopotàmica, des dels seus començaments fins
al seu final, des del nord fins al sud i des de l’est fins a l’oest és l’escriptura cuneïforme.
L’escriba mesopotàmic («gravador de tauletes»: DUB.SAR,
) no neix, es fa. L’art d’escriure s’aprèn normalment en una escola («la casa que reparteix les tauletes»: É.DUB.BA.A,
) i és una tecnologia complexa que inclou des de la preparació de l’argila per a
les tauletes, la seva formatació i la talla dels diferents estilets (tot això a càrrec d’aprenents
molt joves) fins a la redacció de documents jurídics, cartes, textos historiogràfics, textos
38
de comptabilitat i tot allò que és necessari per al correcte funcionament d’una societat complexa. Com més elaborada fos la documentació, tant més professional havia de ser la seva
formació, que se suposava completada, en l’essencial, als 18 anys.
El currículum es perfeccionava reproduint els textos bàsics de la
cultura clàssica, bé de memòria o
bé copiant-los d’exemplars dipositats a les biblioteques públiques
i arxius privats.
Els clàssics de la literatura sumèria
(Enki i Ninhursaga, Enki i Nimmah,
ˇ
ˇ
Enki i l’ordre còsmic, Descens d’Inanna al submón, Lugalbanda (II),
Gilgameš i Huwawa, Gilgameš y
ˇ
Akka, etc.) i accàdia (Epopeia d’Atrahasīs, Himne de Gula, Diàleg del
ˇ
pessimista, Epopeia d’Erra, Epopeia
de Gilgameš, Epopeia de la creació,
etc.) no van ser els únics que van
ocupar els escribes. Una parcel·la
Fragment de la tauleta XI de l'Epopeia de Gilgameš: relat del diluvi important d’aquesta producció la
universal. Nínive (Quyunǧik, còpia neoassíria, segle VII aC), argila,
constituïen els textos de caràcter
alçada 13,7 cm (British Museum, Londres).
científic: llistes de presagis, textos
matemàtics i, molt especialment, llistes de signes i diccionaris monolingües, bilingües,
trilingües i fins i tot quadrilingües, com el trobat a Ras Eš Šamrā, l’antiga Ugarit (Síria),
amb columnes sumèria, accàdia, hurrita i ugarítica.
Milers de tauletes en sumeri, accadi, hittita, hurrita i paleo-sirià han sortit a la llum no només
a Mesopotàmia, sinó, com s’ha indicat més amunt, a Anatòlia (Hatuša), Síria (Ebla, Mari,
ˇ
Emar, Alalah, Ugarit), Elam i fins i tot a Egipte (el Amarna), on el departament «accadi» de
ˇ
la cort d’Akhenaton, al segle XIV aC, s’encarregava dels assumptes de Síria-Palestina i Babilònia, i era atès per escribes egipcis educats per llegir i escriure en cuneïforme babilònic.
Es calcula en uns 103.000 el nombre de textos escrits en llengua sumèria actualment coneguts procedents d’arxius (uns 3.100.000 paraules) i al voltant dels 144.000 els escrits
en accadi (uns 10.000.000 de paraules). Si sumem tots els corpora escrits en cuneïforme
(incloent-hi els redactats en llengua hittita, hurrita, elamita, etc.) el nombre de paraules
que s’hi conserven supera els catorze milions.13
39
VI. LECTURES RECOMANADES
D. Charpin (2008), Lire et écrire à Babylone, París.
L. Feliu (2007), L’escriptura cuneïforme, Barcelona.
I.J. Gelb (1995), Historia de la escritura, Madrid.
J.-J. Glassner (2000), Écrire à Sumer: L‘Invention du cunéiforme, París.
M.W. Green (1989), «Early cuneiform», a: W.M. Senner (ed.), The origins of writing, Lincoln / Londres
1989, pàg. 43-57.
M.W. Green / H.J. Nissen (1987), Zeichenliste der archaischen Texte aus Uruk, Berlín.
P. Michalowski (1996), «Mesopotamian cuneiform: Origins», a: P.T. Daniels / W. Bright (eds.), The
world’s writing systems, New York / Oxford, pàg. 33-36.
H.J. Nissen (1985), «The emergence of writing in the Ancient Near East», a: Interdisciplinary Science
Reviews 18, pàg. 349-361.
H.J. Nissen / P. Damerow / R.K. Englund (1990), Frühe Schrift und Techniken der Wirtschaftsverwaltung
im alten Vorderen Orient, Berlín.
H. Parzinger (2014), Eine Geschichte der Menschheit vor der Erfindung der Schrift, Munic.
D. Schmandt-Besserat (1992), Before writing, Austin.
D. Schmandt-Besserat (1996), How writing came about, Austin.
M.P. Streck (2010), «Grosses Fach Altorientalistik: Der Umfang des keilschriftlichen Textkorpus», a:
Mitteilungen der Deutschen Orient-Gesellschaft zu Berlin 142, pàg. 35-58.
C.B.E. Walker (1990), Cuneiform, a: Reading the past, Londres, pàg. 15-73.
40
NOTES
1. Sobre el món sense escriptura i previ a l’escriptura vegeu Eine Geschichte der Menschheit vor der Erfindung
der Schrift, Munic 2014, de l’arqueòleg i prehistoriador Hermann Parzinger.
2. L’arqueòloga americana Denise Schmandt-Besserat (Before writing, Austin 1992; How writing came about,
Austin 1996) ha estat la primera estudiosa d’aquestes butlles.
3. Vegeu «The emergence of writing in the Ancient Near East», d’H.J. Nissen, a: Interdisciplinary Science Reviews 18, 1985, pàg. 349-361; «Mesopotamian cuneiform: Origins», de P. Michalowski, a: P.T. Daniels /
W. Bright (eds.), The world’s writing systems, New York / Oxford 1996, pàg. 33-36.
4. M.W. Green, «Early cuneiform», a: W.M. Senner (ed.), The origins of writing, Lincoln / Londres 1989, pàg.
43-57; H.J. Nissen / P. Damerow / R.K. Englund, Frühe Schrift und Techniken der Wirtschaftsverwaltung im
alten Vorderen Orient, Berlín 1990; J.-J. Glassner, Écrire à Sumer: L‘Invention du cunéiforme, París 2000.
5. La immensa majoria dels logogrames són polifònics, ja que poden ser llegits en una o altra llengua (per
exemple, en sumeri o en accadi) i, a més, admeten diferents lectures dins d’una mateixa llengua, com
aquí
: DIĜIR, «déu» o AN, «cel».
6. Els subíndexs dels si·labogrames serveixen per distingir entre si els signes homòfons. Així, pi4 indica que
hi ha diversos signes (PI, BI, BAD, KA, NE, etc.) que sonen |pi|, essent pi4, que correspon al signe KA
(
), un d’ells.
7. C.B.E. Walker, Cuneiform, a: Reading the past, Londres 1990, pàg. 15-73; I.J. Gelb, Historia de la escritura,
Madrid 1995; L. Feliu, L’escriptura cuneïforme, Barcelona 2007; D. Charpin, Lire et écrire à Babylone, Paris
2008.
8. Logogrames en MAJÚSCULES; sil·labogrames en cursiva, la traducció dels logogrames en versaletes.
9. Logogrames en MAJÚSCULES; sil·labogrames en cursiva; determinatius en superíndex: d; traducció dels
logogrames: VERSALETES.
10. Del llatí cuneus, «falca».
11. La inscripció de Behistun, del rei persa Dari I (regnat: 521-486 aC), gravada sobre roca en persa antic,
elamita i accadi, és la més important de l’antiguitat preclàssica d’Àsia: el seu caràcter trilingüe va fer
possible (a partir, precisament, del text persa) el desxiframent de l’escriptura cuneïforme babilònica i,
amb això, el coneixement històric de l’Orient Antic. La clau del desxiframent, el nom del rei persa Dārayavahuš («Dari», en cuneïforme babilònic: Dariyamuš), es llegia ja en les línies introductòries de la inscripció:
«Jo sóc Dari, el Gran Rei, Rei de reis, Rei de Pèrsia, Rei dels països, fill d’Histaspe, nét d’Arsame un aquemènida
[...]».
12. El logograma LUGAL («rei») es llegia šarrum en accadi.
13. M.P. Streck (2010), «Grosses Fach Altorientalistik: Der Umfang des keilschriftlichen Textkorpus», a: Mitteilungen der Deutschen Orient-Gesellschaft zu Berlin 142, pàg. 35-58.
41
ELS ALFABETS COM A SISTEMES
DE COMUNICACIÓ
PETER T. DANIELS
42
L
’ÉSSER humà es comunica a través de mitjans visuals des que existeix. Només s’han
conservat escassos exemples que daten de l’edat de pedra, com ara petites estàtues i
formidables pintures rupestres, de la mateixa manera que conjunts de marques fetes en
ossos o roques, que semblen que corresponen al nombre de dies entre la lluna plena i la
lluna nova, atès que apareixen en grups de 29 i 30.1 Però a diferència d’algunes persones,
jo no crec que aquests siguin exemples d’escriptura. Segons el meu parer, i segons l’opinió
de molts altres experts, l’escriptura és un registre visible de la llengua, de coses que les persones es diuen entre si. En el món modern, la senyalització del trànsit i de l’aeroport, que
utilitza imatges que han de comprendre persones que potser no coneixen la llengua local,
tampoc no són un exemple d’escriptura. L’estudi d’aquests sistemes correspon al camp de
la semiòtica o la semiologia, és a dir, la «ciència dels símbols» (en un sentit tècnic). Alguns
els consideren «escriptura», però necessitem un terme per escriure la llengua específicament. Aleshores, per què no reservem el terme que ja tenim per a això i n’utilitzem un de
diferent per als signes que no representen la llengua? Un sistema d’escriptura combina un
alfabet, un conjunt de símbols (lletres, caràcters), amb una ortografia, les normes d’ús d’un
alfabet determinat per documentar una llengua específica.
En el meu cas, tracto l’escriptura des del camp de la lingüística, l’estudi científic del llenguatge,
ja que m’interessen les nombroses maneres en què l’escriptura interactua amb el llenguatge.
Avui dia molt estudiosos de l’escriptura han evitat aquest pas i s’interessen per la manera
com l’escriptura interactua amb la societat.2 Potser suposen que ja s’ha dit tot allò que es
pot o s’ha de dir sobre els sistemes d’escriptura de les llengües que els interessen.3 Pot
semblar que, com el llenguatge és «natural» —és gairebé impossible impedir que els nens
E L S A L FA B E T S C O M A S I S T E M E S D E C O M U N I C A C I Ó
43
aprenguin a parlar les llengües a què estan exposats— però l’escriptura s’ensenya, no hi ha
un nucli comú respecte a l’escriptura semblant al que sí té el llenguatge.4 Tanmateix, si ens
centrem en tots els sistemes d’escriptura que existeixen arreu del món, ens adonarem que
hi ha patrons sobre la relació que tenen amb les llengües. És en aquests patrons que m’agradaria centrar-me.5
El primer patró que podem observar és el fenomen que es produeix cada cop que s’inventa
un sistema d’escriptura, quan l’inventor no disposa de cap model per inspirar-se. Disposem
d’una dotzena d’exemples a l’era moderna.6 El més conegut probablement sigui el sistema
d’escriptura inventat per a la llengua cherokee dels nadius americans per un líder de la comunitat anomenat Sequoyah. Va lluitar a la Guerra del 1812 (una seqüela nord-americana
de les guerres napoleòniques en què els Estats Units van consolidar la seva separació de
l’Imperi Britànic), però no parlava anglès, de manera que encara menys l’escrivia. Això no
obstant, sabia que els americans es comunicaven fent marques sobre el paper, per la qual
cosa es va dedicar a oferir al seu poble la mateixa eina valuosa.
El sistema d’escriptura de Sequoyah és un sil·labari, que significa que cadascun dels 85 caràcters que formen el sistema correspon a una síl·laba simple, formada per una consonant
seguida d’una vocal (abreviat com a «CV»)7 o per una única vocal (V). Així són tota la resta
de sistemes d’escriptura inventats en l’era moderna per persones que no sabien llegir en
cap llengua. Un altre sil·labari que encara s’utilitza en el món modern és el dels vai de Libèria,
de l’Àfrica occidental.8 Aquests casos suggereixen que els sil·labaris presenten un tret especial i que els alfabets que utilitzem en anglès, català i espanyol –com també en grec, en
rus i en moltes altres llengües– són poc comuns en determinats aspectes fonamentals.
Què ens diuen aquestes invencions d’escriptura modernes sobre les invencions d’escriptura
originals? Certament, en els tres llocs on sabem que es va inventar l’escriptura els alfabets
eren sil·làbics: per a la llengua sumèria a Mesopotàmia (ca. 3400 aC), per a la llengua xinesa
a la Xina (ca. 1500 aC) i per a la llengua maia (o alguna família de llengües anterior que encara no sabem llegir) a Mèxic (ca. 500 dC). Què tenen en comú aquests tres indrets? Doncs
bé, tots ells van ser testimoni del desenvolupament de societats agrícoles en què l’intercanvi
econòmic va adquirir progressivament un paper cada cop més important; la societat s’estava
tornant més complexa i va resultar pràctic poder mantenir registres dels intercanvis i del
control dels treballadors, és a dir, qui pagava (intercanviava) què a qui o amb qui.
Tanmateix, va haver-hi moltes societats antigues que van seguir un camí similar de desenvolupament complex en què no va sorgir l’escriptura: a l’Índia, a l’Iran i a Europa, on molts
pobles diferents parlaven llengües indoeuropees; a l’Àfrica, on nombroses societats agrícoles parlaven una gran quantitat de llengües diverses, i als Andes a l’Amèrica del Sud, on
44
dominava l’Imperi inca. Totes aquestes cultures van dissenyar mètodes per mantenir registres de la seva economia –el més conegut és el quipu9 inca–, però no sistemes d’escriptura
que documentessin la llengua detalladament.
De vegades els documents fan servir il·lustracions estilitzades –pictogrames– per representar
idees o potser fins i tot per representar paraules: el nom de les coses. Si més no, una seqüència de pictogrames no acaba de ser escriptura, perquè no podem saber amb precisió
quina seqüència de paraules tenia en ment l’autor amb un simple cop d’ull. Representen
idees, de manera que funcionen com a ideogrames. La seqüència dels ideogrames «2 x 2 = 4»
es pot pronunciar en qualsevol llengua i de moltes maneres: dos per dos, quatre; dos multiplicat per dos, quatre; dos per dos fan quatre.
Per tant, tenen les llengües sumèria,10 xinesa11 i maia12 alguna cosa en comú que moltes altres no tenen? El cert és que sí. En aquestes tres llengües les unitats mínimes significatives
del llenguatge, el que els lingüistes denominen morfemes, són majoritàriament monosíl·labs.
En anglès trobem exemples com ara eye (ull), pea (pèsol) i peace (pau), així com –ing, prei I (jo). Això no obstant, l’anglès també disposa de morfemes com ara paella (el plat a base
d’arròs, no el recipient que s’anomena igual a partir de la paraula catalana que la pren prestada) i Barcelona. Resulta relativament senzill fer un pictograma d’eye o pea. Però com es fa
un pictograma d’I o peace? D’acord amb al so. Podem fer un dibuix d’un ull per dir I, al igual
que es poden il·lustrar tres pèsols per indicar peace. Això és exactament el que va succeir
amb els tres sistemes d’escriptura pioners: les imatges de les coses es van començar a emprar únicament per als sons de les coses il·lustrades. Els seus alfabets es denominen morfosil·làbics perquè els caràcters representen morfemes i síl·labes simultàniament.
Ara bé, sorgeix un problema quan moltes de les paraules no són monosíl·labs. Podem dibuixar finger (dit) o tomato (tomàquet), però els sons d’aquestes paraules no seran útils
precisament a l’hora d’escriure altres paraules la imatge de les quals no es pot dibuixar.
Aquest sembla ser el motiu pel qual va néixer l’escriptura únicament en el cas de llengües
en què gairebé totes les que admeten un dibuix també tenen una pronunciació monosil·làbica; les síl·labes són les unitats en què les persones divideixen més fàcilment la seva llengua, encara avui dia, tret que hagin après a llegir un alfabet.
Llavors, d’on vénen els alfabets? N’hem de cercar els orígens a Egipte.13 El segon patró que
vincula llengua a escriptura consisteix en com els malentesos poden donar lloc a nous tipus
de sistemes d’escriptura. Pot semblar sorprenent que no inclogui els egipcis com a quart
exemple de la invenció de l’escriptura, però els morfemes egipcis són sobretot polisíl·labs i
els caràcters jeroglífics egipcis no equivalen a síl·labes, sinó a consonants (1, 2 o 3).
Per tant, com s’ha pogut produir l’escriptura egípcia?
45
Els contactes entre Mesopotàmia i Egipte es remunten tan enrere com els arqueòlegs han
pogut estudiar. En algun moment, un comerciant egipci podria haver observat —o escoltat— que un comerciant sumeri desava registres dels noms dels clients, els productes i les
quantitats, i es va adonar de la utilitat que podia tenir la comptabilitat. La solució va resultar
ser molt senzilla: fer pictogrames de les coses que hom necessita registrar i, en cas de necessitar apuntar alguna cosa que no es pogués dibuixar, com ara el nom d’un client o d’un
indret, utilitzar pictogrames únicament del so.
Això sí, sorgeix una complicació. En llengua sumèria els morfemes no canvien de so quan
tenen diferents funcions en una oració, mentre que sí succeeix en egipci (igual que en anglès: sing, sang, sung i song): les consonants són sempre les mateixes, però les vocals varien
d’acord amb la funció que tenen. Això significa que cada caràcter només inclou les consonants del morfema que representa. Però aquestes seqüències de consonants es poden reutilitzar per escriure totes les paraules i fins i tot els morfemes que corresponen a -ing i -s,
i així successivament.*
Encara estem, però, a dos malentesos de distància dels alfabets moderns. El segon es coneix
gràcies a un bon grapat d’inscripcions rudimentàries que s’han trobat a la península del
Sinaí (Egipte) que es remunten a la Dotzena dinastia (ca. 1800 aC). En aquestes inscripcions
s’aprecien oracions –en una llengua semítica anterior al fenici, l’hebreu i l’àrab– a la deessa
Hathor per mitjà d’un seguit de 27 símbols que originalment eren pictogràfics, però que
cadascun d’ells equivalia a una única consonant. Possiblement aquests símbols es van prendre dels símbols egipcis, tot i que eren sinònims de consonants que formaven part de la
llengua semítica, no de la llengua egípcia.14 És com si un erudit entengués que l’escriptura
egípcia registrava les consonants, però no tingués la formació necessària per conèixer tota
la complexitat del sistema. D’aquesta manera, els jeroglífics es van interpretar erròniament,
ja que es va assumir que cadascun representava una consonant. Després d’això, el fenici i
altres llengües relacionades es van escriure amb variants d’aquestes consonants.
El tercer malentès es va produir uns 1.000 anys després, al voltant de l’any 800 aC, de nou
probablement a causa d’una relació comercial. Un emprenedor grec va veure com un fenici
mantenia els seus registres i li va preguntar sobre el sistema. El fenici li ho va ensenyar i va
pronunciar cadascuna de les lletres amb la paraula que el seu pictograma representava:
᾿alp (bou), bayt (casa), etc. Però el grec no va sentir la ᾿ al principi de la primera o alguna
de les altres consonants perquè eren sons que no existien en la seva llengua. En canvi, el
grec va sentir la a i va pensar que la lletra havia de representar la a (i una cosa semblant
amb la e, la i, la o i la u). Posteriorment, el grec va provar amb les paraules de la seva llengua
i es va posar a escriure tant consonants com vocals. Així, de manera accidental, va néixer
l’alfabet.
46
Fins ara hem vist que l’escriptura es va utilitzar per primera vegada possiblement per registrar la comptabilitat. Sabem aquest fet en el cas del sumeri i assumim que també és aplicable al grec. D’altra banda, les primeres inscripcions en xinès que coneixem es troben en
«ossos de l’oracle», que eren un mitjà de comunicació amb els déus; inscrivia una pregunta
a la closca d’una tortuga o a l’omòplat d’un animal, es llençava l’os al foc perquè s’esquerdés
i les esquerdes resultants s’interpretaven com a resposta dels déus. Aquests materials daten
de l’entorn de l’any 1250 aC, però ja usen un sistema d’escriptura totalment desenvolupat,
força diferent dels seus orígens pictogràfics, fet que significa que el sistema d’escriptura ja
s’utilitzava des de feia molt temps. És raonable pensar que la finalitat original que tenia
també era la comptabilitat, per a la qual cosa empraven materials peribles que no han sobreviscut des de l’any 1500 aC o abans.
D’igual manera, la majoria dels textos maies que van sobreviure la conquesta d’Amèrica
eren inscripcions en escultures monumentals i ara es poden llegir com a simples relats biològics de governants i conquestes, en els quals s’especifiquen les dates de naixement, coronació i mort. Només s’han conservat alguns manuscrits en «paper» i la majoria contenen
taules de dades d’astronomia i de calendaris. A les peces de terrissa de petites dimensions
es poden llegir inscripcions com ara «aquesta és una tassa per a xocolata».
L’expansió de l’ús de l’escriptura es pot seguir molt bé a Mesopotàmia, on tot s’escrivia en
tauletes de ceràmica que han demostrat ser gairebé indestructibles, ja que desenes de milers daten d’un període de més de 3.000 anys durant el qual s’utilitzava aquest mitjà, la
majoria en accadi, llengua semítica.15 La gran majoria són simples documents econòmics
que registren tot tipus de transaccions imaginables però, gairebé des del principi, també
es tracta de cartes personals. Hi ha annals reials que descriuen les gestes de reis i també
textos literaris (que deuen ser registres de tradicions orals molt antigues), com ara l’Epopeia
de Gilgamesh, i també tot tipus de textos científics, que esdevenen textos màntics sobre la
interpretació de fenòmens naturals pel que fa al benestar del rei i del regne. Però abans de
tot això, i en un paper fonamental tant per a l’aprenentatge a l’antiguitat com per a l’ús del
sistema d’escriptura i la interpretació actual, tenim els «diccionaris»: primer es tractava de
llistes de caràcters senzilles (noms de professions, animals, déus, etc.), però més endavant
incloïen llistes de termes en sumeri interpretats en accadi i fins i tot en altres llengües que
parlaven els pobles veïns.
Altres societats de l’antiguitat utilitzaven sobretot el papir, que es va inventar a Egipte i no
ha superat el pas del temps, tret en circumstàncies climàtiques i de protecció molt especials.
Pel que fa al fenici i al púnic, la seva variant posterior, només tenim inscripcions en pedra,
la majoria de les quals de caire funerari.16 També és el cas d’unes sis llengües relacionades
estretament amb el fenici. Les dues excepcions principals són l’arameu i l’hebreu. S’han
47
conservat algunes inscripcions en aquests idiomes en superfícies dures, així com alguns
òstracons —fragments de ceràmica amb inscripcions de tinta—, tot i que s’ha recuperat un
nombre raonable de papirs d’Egipte (de l’illa Elefantina, escrits en arameu, que daten del
segle V aC)17 i del desert de Judea (els Manuscrits de la mar Morta i materials relacionats,
tant en hebreu com en arameu, del segle II aC al segle I aC).18 Els primers mostren una completa varietat d’activitats socials, com ara cartes personals, escriptures, contractes i documents econòmics, mentre que els segons es limiten a materials bíblics i textos desconeguts
prèviament de contingut similar a la Bíblia.19 Tots dos corpus mostren conjuntament l’àmplia
varietat de textos que es deuen d'haver consignat consignat per escrit regularment a la vida
diària.
Els primers fragments coneguts d’inscripcions en grec no són, com és lògic, documents
econòmics sinó, potser sorprenentment, petits versos inscrits en vasos, normalment per
lloar joves estimats.20 Un cop més, només era una tradició oral que es transmetia al nou
mitjà d’escriptura. Aquest també deu ser el cas de l’autor grec més cèlebre, Homer, el nom
del qual podria pertànyer al darrer d’una llarga tradició de bards, un home que va va pensar
a posar per escrit una versió de les llegendes de la guerra de Troia i de l’Odissea. Però juntament amb Homer i molts altres poetes hi va haver grecs que van fer un gran ús de l’escriptura: filòsofs, historiadors i científics. Malgrat que en primer lloc aquestes obres es van
escriure en papir, han arribat als nostres dies per dos motius: a diferència de les civilitzacions
de Mesopotàmia, el món clàssic mai no es va extingir completament, i les obres d’Homer,
Plató, Heròdot i Aristòtil van continuar mantenint el seu valor i es van copiar de generació
en generació.†
Mentrestant, els fenicis i els grecs van solcar el Mediterrani, on van fundar colònies i van
deixar inscripcions a tota la regió. Els assentaments grecs eren menys fugaços per naturalesa, per la qual cosa hi va haver més oportunitats per a l’intercanvi cultural amb els pobles
que ja habitaven la zona. En aquest punt és quan va entrar en escena el tercer patró de relacions entre l’escriptura i la llengua: la simple adopció d’un sistema d’escriptura. Poc després
que els grecs arribessin a Itàlia, els etruscs van començar a escriure la seva pròpia llengua,
que és totalment diferent de qualsevol altra llengua coneguda, amb un alfabet essencialment grec.21 Els romans, per la seva banda, que admiraven els assoliments intel·lectuals
dels seus predecessors, van fer seu l’alfabet etrusc per escriure el llatí. En l’època imperial,
havien polit la forma de les lletres a l’estil de les que utilitzem avui dia com a majúscules.
En els 2.000 anys següents, els romans i els seus descendents, al principi a causa de l’ús
del llatí per part de l’església cristiana, van divulgar l’alfabet romà per tot Europa i arreu del
món. Al llarg del temps s’han afegit progressivament lletres i signes diacrítics per complementar els idiomes amb més sons que el llatí o bé amb sons diferents, tot i que l’alfabet
romà continua sent el mateix si fa no fa que el de l’època de Cèsar i August.
48
Els hereus de la tradició grega, per la seva banda, no es van quedar enrere. En moltes de les
esglésies ortodoxes (de l’Est), el grec era la llengua de la cultura, però, a diferència del que
passava a l’església occidental, la litúrgia se celebrava en les llengües vernacles i les escriptures es van traduir a les llengües locals. En certa o gran mesura, la identitat d’una comunitat
es podia calibrar per la possessió d’un alfabet propi, raó per la qual es van crear diversos
alfabets seguint de prop el model del grec. El primer va ser el copte, a Egipte, que no és més
que l’alfabet grec amb unes quantes lletres afegides al final per representar les consonants
egípcies que no existeixen a l’alfabet grec (aquelles lletres que es van prendre de la variant
demòtica de l’escriptura egípcia).
Així mateix, es va modificar la forma de les lletres, que, això sí, reflectien de manera reconeixedora els seus orígens grecs: l’alfabet gòtic per a les primeres fases de la llengua germànica; els alfabets glagolític i ciríl·lic per a les llengües eslaves, i fins i tot les runes
escandinaves, que presenten formes força diferents perquè s’adaptaven al fet d’estar inscrites en fusta, fins al punt que no queda clar si es basen en el llatí o en el grec.22
Fins i tot en el cas dels tres alfabets ideats per tradició per una sola persona (Sant Mesrop,
els que s’utilitzen per escriure l’arameu, el georgià i la llengua caucàsica udin, que s'ha desxifrat recentment),23 la lletres dels quals no s’assemblen als seus arquetips grecs, els hauríem de reconèixer com a casos addicionals d’adopció d’un sistema d’escriptura perquè la
relació inherent d’una lletra amb una consonant o vocal roman intacta.
Ara ens centrarem en l’alfabet arameu,24 que es va trobar per primera vegada en el
segle X aC Fou la base d’una àmplia quantitat de llengües aramees en molts governs de
Pròxim Orient i des de mitjan primer mil·lenni aC com a molt tard l’arameu fou la lingua
franca d’una successió d’imperis que van controlar el territori. Com que era una variant del
sistema d’escriptura fenici, també està format únicament per consonants. Resulta convenient disposar d’un terme per a aquest tipus de sistema que precedeix a l’alfabet i, per fer
això, he pres prestada la paraula abjad de l’àrab. En arameu, no en fenici, algunes lletres van
començar a tenir una doble funció: les lletres equivalents a w i y també van resultar indicar
ū o bé ō, i ī o ē, respectivament; la majoria de les vocals curtes encara no s’indicaven i la ā
anava, amb ᾿, únicament a final de paraula.
L’arameu es va utilitzar inicialment en els petits regnes que subsistien a les fronteres dels
imperis i entre els imperis: entre Egipte i Mesopotàmia, entre Anatòlia i Mesopotàmia. De
la mateixa manera que en èpoques posteriors, a cada regne li agradava posseir la seva pròpia
variant reconeixedora de l’alfabet arameu per registrar el seu dialecte local (se n’identifiquen
més de 50 des d’uns segles abans i després de l’any 1 aC). Un d’aquests alfabets arameus
va substituir l’alfabet original hebreu, que s’assemblava molt al seu avantpassat fenici.
49
L’hebreu quadrat que s’utilitza avui dia pertany a aquest grup de l’alfabet arameu. Un altre
d’aquests, que registrava la llengua siríaca, es va convertir en un altre alfabet principal de les
esglésies de l’Est. I un tercer va evolucionar fins a esdevenir l’alfabet àrab que ha sorgit, el
segon alfabet més usat del món. L’alfabet àrab té gairebé tantes variants locals com el romà,
ja que s’utilitza per a les llengües vernacles en gairebé tots els indrets on es practica l’Islam.
Mentrestant, molt aviat a la història d’aquests alfabets semítics es va desenvolupar una varietat derivada paral·lela al fenici a la península Aràbiga que es va utilitzar fins almenys
l’any 500 aC. Apareix a les zones més meridionals en nombroses inscripcions que commemoren gestes reials i es va portar a través de l’estret de Bab al-Mandab a l’altiplà d’Etiòpia, on va registrar l’antiga llengua ge‘ez i l’amhàric modern. Al nord d’Aràbia hi ha
incomptables exemples d’inscripcions precoràniques en àrab que representen noms i breu
pregàries en una versió molt informal d’aquest alfabet, i recentment s’han trobat al Iemen
centenars de bastons de fusta tallats amb els mateixos tipus de documents que s’estaven
creant a l’illa Elefantina a la mateixa època aproximadament.
Un dels imperis en què l’arameu va ser la llengua administrativa fou l’Imperi (persa) Aquemènida, que va penetrar cap a l’est fins a les fronteres del nord-oest del subcontinent indi
durant els segles V-IV aC. En aquella època ja existia una tradició de gramàtica sofisticada
a l’Índia, on calia, segons el seu parer, protegir el text dels himnes antics (els vedas, compostos en sànscrit vàdic arcaic), però aquesta tradició, de la mateixa manera que la societat
en general, era completament oral: encara no es coneixia l’escriptura a l’Índia. No obstant
això, igual que faria Sequoyah més de dos mil anys més endavant, els erudits indis, pandits,
devien veure el valor de l’escriptura, atès que ja a mitjan segle III aC es troben mandats de
l’emperador A’soka inscrits en roques i pilars en tot el seu domini. La majoria estan escrits
en dialectes indis locals (pràcrit, molt proper al sànscrit), tot i que un dels que s’han trobat,
en el nord-oest llunyà, inclou text en grec i arameu.
L’alfabet del pràcrit de Gandhara, també al nord-oest, anomenat Kharos. thi,
. deriva clarament
de l’escriptura de l’arameu, però no es tracta d’una simple adopció com hem vist a la història
de l’escriptura a Europa. N’és un exemple del quart patró, una adaptació, perquè no és cap
abjad (només format per consonants) ni tampoc no és un alfabet (compost per vocals i
consonants); és més aviat el que he denominat un abugida (una paraula etíop). En un abugida (també anomenat de manera errònia «alfasil·labari»), cada lletra designa no només
una consonant, sinó una consonant seguida de la vocal a (també hi ha una lletra per quan
una paraula comença amb a). Per indicar les altres vocals (e, i, o i u) els pandits afegien una
marca a cadascuna de les lletres. Potser perquè en arameu la a no s’escriu, tot i que gairebé
la meitat de les vocals en aquella llengua són as, els pandits van deduir equivocadament
que les lletres devien voler dir Ca.
50
Altres inscripcions d’As’ oka trobades a l’Índia, en altres pràcrits, utilitzen un alfabet anome‡25
nat Brahmi, una versió refinada del Kharos. thi.
Les lletres van adquirir una forma regular
.
geomètrica, es distingien les vocals curtes de les llargues i s’afegien lletres individuals a
cada vocal a l’inici de la paraula. Es tracta d’un alfabet que es va passar a utilitzar per al
sànscrit i, durant els 1.500 anys següents, es va desenvolupar una sorprenent varietat de
derivacions del Brahmi a tot l’Índia i en el sud-est i centre asiàtic tant per a les llengües
locals com per al sànscrit. Quan els britànics van introduir la premsa escrita a l’Índia a les
acaballes del segle XVIII, es van codificar prop d’una dotzena d’aquestes derivacions per al
seu ús en llibres impresos.26
En els abugides de l’Índia, l’absència d’una vocal després d’una consonant s’indica de dues
maneres: en una paraula, per indicar dues (o més) consonants consecutives (CCV, CCCV,
etc.) es combinen en una única unitat gràfica; a final de paraula, s’hi afegeix una marca per
indicar que falta una vocal. A Etiòpia va succeir un fet interessant. Fins que el rei Ezana es
va convertir al cristianisme durant el seu regne, a mitjan segle IV, les inscripcions utilitzaven
l’abjad heretat (només consonants); més endavant, les mateixes lletres es van vocalitzar
completament, a l’estil de l’abugida. Els missioners responsables d’això podrien procedir de
l’antiga comunitat cristiana de l’oest de l’Índia i, després d’haver travessat els monsons,
haver aportat idees per millorar l’alfabet que van trobar, tret que en l’alfabet etíop no hi ha
manera d’expressar una consonant llarga o una consonant sense vocal: s’utilitza la mateixa
marca per a una de les vocals curtes i per a l’absència total de vocals.
El quart patró va aparèixer en escena moltes vegades més en la història de l’escriptura de
l’Àsia. Els estudiosos tibetans van adaptar una forma del Brahmi del nord de l’Índia a la seva
llengua, però com que la seva llengua s’organitza d’acord amb síl·labes, en lloc de disposar
seqüències de consonants seguides, col·loquen fins a sis consonants i una vocal en grups
sil·làbics —a través, a sobre i a sota de la línia— amb un punt després de cada síl·laba individual. L’any 1269 Kubla Khan va encarregar a un monjo budista tibetà la creació d’un sistema d’escriptura capaç de registrar totes les llengües de l’Imperi mongol —especialment
el mongol i el xinès— i el resultat fou un abugida convencional. Sembla que el rei Sejong de
Corea va tenir coneixement d’aquest alfabet Phags pa, uns 200 anys més tard, quan va combinar la lingüística xinesa amb la lingüística tibetana per crear un alfabet amb consonants
i vocals que fossin visualment diferents, fins que va aconseguir blocs sil·làbics que s’assemblen una mica als caràcters xinesos.
Per la seva banda, el tercer patró el trobem per tot el nord de l’Àsia. Els abjads de l’arameu
van ser adoptats per escriure diverses llengües iràniques. Un dels abjads irànics, per al sogdià, es va adoptar i es va modificar per escriure la llengua turquesa uigur (i va adquirir la
forma vertical per ajustar-se a l’estil xinès d’escriptura). L’abjad de Mongòlia es va adoptar
51
i es va modificar a partir de l’uigur, mentre que l’abjad manxú ho va fer a partir del mongol.
Per tant, les dues cadenes de transmissió de 2.000 anys d’antiguitat, una mitjançant adaptacions i l’altra, per mitjà d’adopcions, es van unir a la frontera que comparteixen Manxúria
i Corea.
Els abjads irànics mereixen, però, un esment més ampli que una simple presentació com a
baula de la cadena.27 A mesura que Alexandre el Gran guanyava terreny a l’Imperi Aquemènida, i després d’un breu domini macedoni seguit del poder de l’Imperi Part, l’arameu va
continuar essent la llengua de l’administració. No obstant això, ja a les primeres monedes
del segle II aC podem observar que, tot i que continuaven escrivint paraules en arameu, en
realitat les llegien en llengua irànica. Durant els segles posteriors, sota el domini de l’Imperi
Sassànida, que va durar fins a la conquesta àrab a mitjan segle VII, els escribes van utilitzar
les grafies de l’arameu (existeixen diccionaris d’unes 1.000 formes d’aquest tipus) en lloc
de les grafies de les paraules iràniques que representaven. Curiosament, s’utilitzava el mateix sistema per escriure diverses llengües iràniques mitjanes molt concretes amb alfabets
distintius, fet que posa de manifest la uniformitat de la formació dels escribes en els imperis
de gran dimensions. Gairebé tots els textos que han arribat als nostres dies tenen contingut
religiós zoroàstric i inclouen també inscripcions reials en edificacions o parets de roca.
Tot i que sembla pesat, l’ús de grafies estrangeres en un text no és exclusiu de les llengües
iràniques mitjanes. L’anglès utilitza expressions llatines que es llegeixen en anglès, com ara
e.g., que es pronuncia for example (per exemple). Però els exemples principals procedeixen
dels dos sistemes d’escriptura més antics: el sumeri i el xinès. Quan es va adquirir el sumeri
per escriure la llengua semítica accàdia, i quan es va prendre el xinès per escriure llengües
tan distants com el coreà i el japonès, els caràcters es van utilitzar almenys de vegades per
representar els significats de les paraules prestades, tot i que es pronunciaven en les llengües receptores. Aquests signes es coneixen amb el nom de logograma. El japonès empra
caràcters xinesos de dues maneres, i cadascuna d’elles equival a una paraula presa del xinès
i a una de pròpia del japonès.28 Això no obstant, el japonès també ha desenvolupat un subsistema d’alfabet fonètic simplificant determinats caràcters xinesos, el qual s’usa per a les
terminacions gramaticals de les paraules, juntament amb els 1.945 caràcters oficials. El
coreà del segle XXI, per la seva banda, ha renunciat als caràcters xinesos i utilitza únicament
el seu alfabet organitzat sil·làbicament.29
Malgrat tots aquests sistemes d’escriptura híbrids, el més extraordinari de tots podria ser
l’ibèric, que sembla que es va utilitzar durant segles en tres variants per escriure les diferents
llengües entre els anys 500 aC i 100 dC: una llengua celta al nord de la península Ibèrica i
dues llengües recòndites (anomenades tartessi i lusità) al sud i a l’oest. Va haver de passar
molt de temps per interpretar les escasses i valuoses inscripcions que han arribat als nos-
52
tres dies, però resulta que l’ibèric combina lletres fenícies i gregues, així com lectures consonàntiques i sil·làbiques.
D’una banda, hi ha una gran varietat de maneres en què els sistemes d’escriptura es relacionen amb les seves llengües. De l’altra, tanmateix, també és cert que hi ha poques semblances generals. Tant aquesta explicació breu com aquesta àmplia exposició són tan sols
un aperitiu del fascinant món de l’escriptura.
53
BIBLIOGRAFIA
Adiego, Ignacio Javier. «Algunas reflexiones sobre el alfabeto de Espanca y las primitivas escrituras hispanas». Studia paleohispanica et indogermanica J. Untermann ab amicis hispanicis oblata. Ed. I. J. Adiego, J. Siles
i J. Velaza. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1993, 11–22. (Aurea Saecula 10).
Anderson, Donald M. The Art of Written Forms. Nova York: Holt, Rinehart & Winston, 1969 (Repr. com Calligraphy: The Art of Written Forms. Nova York: Dover, 1992).
Anderson, James M. Ancient Languages of the Hispanic Peninsula. Lanham, MD: University Press of America,
1988.
Ascher, Marcia i Robert Ascher. Code of the Quipu: A Study of Media, Mathematics, and Culture. Ann Arbor:
University of Michigan Press, 1981.
Bonfante, Larissa. Etruscan (Reading the Past). Londres: British Museum, 1990.
Cohen, Marcel. La grande invention de l’écriture et son évolution. París: Imprimerie Nationale, 1958.
Dani, Ahmad Hasan. Indian Palaeography. 2a ed. Nova Delhi: Munshiram Manoharlal, 1986 (1a ed., Oxford:
Clarendon, 1963).
Daniels, Peter T. «The Syllabic Origin of Writing and the Segmental Origin of the Alphabet.» The Linguistics
of Literacy. Ed. Pamela Downing, Susan D. Lima i Michael Noonan. Typological Studies in Language 21. Amsterdam/Philadelphia: John Benjamins, 1992, 83–110.
Daniels, Peter T. «Littera ex occidente: Toward a Functional History of Writing». Studies in Semitic and Afroasiatic
Linguistics Presented to Gene B. Gragg. Ed. Cynthia L. Miller. Studies in Ancient and Oriental Civilization 60. Chicago: Oriental Institute of the University of Chicago, 2007, 53–68 (http://oi.uchicago.edu/pdf/saoc60.pdf).
Daniels, Peter T. «Grammatology». The Cambridge Handbook of Literacy. Ed. David R. Olson i Nancy Torrance.
Cambridge: Cambridge University Press, 2009, 25–45.
Daniels, Peter T. Writing Systems: A Slim Guide. Oxford: Oxford University Press, en curs.
Daniels, Peter T. i William Bright (ed.). The World’s Writing Systems. Nova York: Oxford University Press,
1996.
Davies, W. V. Egyptian Hieroglyphics (Reading the Past). Londres: British Museum, 1987.
Dehaene, Stanislaus. Reading in the Brain: The Science and Evolution of a Human Invention. Nova York: Viking,
2009.
Diringer, David. The Alphabet: A Key to the History of Mankind. Ed. Reinhold Regensburger. 3a ed. Nova York:
Funk & Wagnall’s, 1968. (1a ed., 1948).
Février, James-Germain. Histoire de l’écriture. 2a ed. París: Payot, 1959. (1a ed., 1948).
Foreman, Grant. Sequoyah. Norman: University of Oklahoma Press, 1938.
Frellesvig, Bjarke. A History of the Japanese Language. Cambridge: Cambridge University Press, 2010.
Friedrich, Johannes. Geschichte der Schrift. Wiesbaden: Harrassowitz, 1966.
García Martínez, Florentino. The Dead Sea Scrolls Translated, traduït per Wilfred G. E. Watson. 2a ed. Leiden;
Grand Rapids, Mich.: Brill; Eerdmans, 1996 (original en espanyol, Textos de Qumrán, Madrid: Trotta, 1992).
Gippert, Jost, Wolfgang Schulze, Zaza Aleksidzé i Jean-Pierre Mahé. The Caucasian Albanian Palimpsests of
Mount Sinai. 3 vol. Turnhout: Brepols, 2009–10.
Gnanadesikan, Amalia E. The Writing Revolution: Cuneiform to the Internet. Malden, Mass.: Wiley-Blackwell,
2009.
54
Hamilton, Gordon J. The Origins of the West Semitic Alphabet in Egyptian Scripts. Catholic Biblical Quarterly
Monograph Series 40. Washington, DC: Catholic Biblical Association of America, 2006.
Healey, John F. The Early Alphabet (Reading the Past). Londres: British Museum, 1990.
Henning, W. B. «Mitteliranisch». Iranistik. Handbuch der Orientalistik I/4.1. Leiden: Brill, 1958. 20–130.
Hosking, R. F. i G. M. Meredith-Owens (ed.). A Handbook of Asian Scripts. Londres: British Museum, 1966.
Houston, Stephen D. Maya Glyphs (Reading the Past). Londres: British Museum, 1989.
Jensen, Hans. Sign, Symbol and Script, traduït per George Unwin. Nova York: Putnam’s, 1969.
Marshack, Alexander. The Roots of Civilization: The Cognitive Beginnings of Man’s First Art, Symbol and Notation.
2a ed. Mt. Kisko. Nova York: Moyer Bell, 1991. (1a ed., 1991).
Moore, Oliver. Chinese (Reading the Past). Londres: British Museum, 2000.
Naveh, Joseph. Early History of the Alphabet. 2a ed. Jerusalem: Magnes, 1987.
Oppenheim, A. Leo. Ancient Mesopotamia: Portrait of a Dead Civilization. Ed. Erica Reiner. 2a ed. Chicago:
University of Chicago Press, 1977.
Page, R. I. Runes (Reading the Past). Londres: British Museum, 1987.
Porten, Bezalel i Ada Yardeni. Textbook of Aramaic Documents from Ancient Egypt: Newly Copied, Edited and
Translated into Hebrew and English. 4 vol. en 7 parts. Texts and Studies for Students. Jerusalem: Hebrew University, Department of the History of the Jewish People, 1986–99.
Rollston, Christopher A. Writing and Literacy in the World of Ancient Israel: Epigraphic Evidence from the Iron
Age. SBL Archaeology and Biblical Studies 11. Atlanta: Society of Biblical Literature, 2010.
Salomon, Richard G. Indian Epigraphy. Nova York: Oxford University Press, 1998.
Sanders, Seth L. The Invention of Hebrew. Urbana: University of Illinois Press, 2009.
Schmitt, Alfred. Entstehung und Entwicklung von Schriften, editat per Claus Haeber. Colònia: Böhlau, 1980.
Scribner, Sylvia i Michael Cole. The Psychology of Literacy. Cambridge: Harvard University Press, 1981.
Walker, C. B. F. Cuneiform. Londres: British Museum, 1987.
Woodard, Roger D. Greek Writing from Knossos to Homer. Nova York: Oxford University Press, 1997.
55
NOTES
1. Marshack, 1991.
2. Aquest enfocament ha estat evident en la majoria de les presentacions sobre sistemes d’escriptura antiga
ofertes en el simposi de 2014 Signs of Writing, celebrat a la Universitat de Chicago, moltes de les quals
estan pendents de publicació en el seu Institut Oriental en un volum editat per Christopher Woods i Edward Shaughnessy.
3. Existeixen tres estudis a gran escala dels darrers cinquanta anys sobre la història de l’escriptura que encara continuen vigents i sembla que seguiran vigents: Cohen, 1958; Diringer, 1968, i Jensen, 1969. Així
mateix, dos estudis compactes més han superat la prova del pas del temps: Février, 1959 i Friedrich, 1966.
Més recentment el treball de Daniels i Bright, 1996 va ser un intent de descriure els usos dels sistemes
d’escriptura, amb notes històriques. Apareixen ben documentats a Gnanadesikan, 2009.
4. Dehaene, 2009 intenta descriure les zones del cervell humà on es troba l’escriptura.
5. La meva presentació inicial es va fer l’any 1988 en un simposi celebrat a la Universitat de WisconsinMilwaukee (Estats Units), publicada com a Daniels, 1992. Els continguts posteriors es resumeixen a Daniels, 2007 i 2009. Vegeu també Daniels en curs.
6. Schmitt, 1980.
7. Foreman, 1938.
8. Scribner i Cole, 1981.
9. Ascher i Ascher, 1981.
10. Walker, 1987.
11. Moore, 2000.
12. Houston, 1989.
13. Davies, 1987.
14. Hamilton, 2006.
15. Oppenheim, 1977.
16. Healey, 1990.
17. Porten i Yardeni, 1986–99.
18. García Martínez, 1996.
19. Rollston, 2010; Sanders, 2009.
20. Woodard, 1997.
21. Bonfante, 1990.
22. Page, 1987.
23. Gippert, Schulze, Aleksidzé i Mahé, 2009–10.
24. Naveh, 1987.
25. Dani, 1986; Salomon, 1998.
26. Hosking i Meredith-Owens, 1966; D. Anderson, 1969.
27. Henning, 1958.
28. Frellesvig, 2010.
29. J. Anderson, 1988; I. J. Adiego, 1993.
* El sumeri no va fer el pas de representar morfemes que corresponen a -ing i -s fins després d’haver esgotat
totalment la possibilitat d’utilitzar els caràcters només per als seus sons en una llengua totalment aliena,
l’accadi, que va prendre prestada l’escriptura del sumeri entorn de l’any 2500 aC.
† Una part considerable de literatura científica clàssica va sobreviure només perquè es va traduir a l’àrab i
posteriorment es va reintroduir a Occident; una altra gran part es va conservar a la capital bizantina, no
a Atenes o Roma.
‡ El Kharos. thi
. es va extingir en el seu lloc d’origen al cap d’uns segles, però es va utilitzar per tota la ruta de
la seda fins a mitjan primer mil·lenni.
56
EL DESXIFRAMENT DE LES
ESCRIPTURES: ETAPES I PRINCIPIS
FRANÇOISE BRIQUEL CHATONNET
CNRS. LABORATORI ORIENT I MEDITERRANI. PARÍS
58
L
’ESCRIPTURA és un sistema que permet transmetre un missatge originalment oral més
enllà del temps i de l’espai. Es dóna per fet que hi ha un codi comú entre el remitent i
el destinatari que permet transformar els sons en signes i viceversa. En el si d’una cultura
determinada, aquest codi es transmet a través d’un aprenentatge. Quan algú rep un missatge en una escriptura que desconeix o si no ha après mai l’escriptura i, per tant, tampoc
el codi, intenta trobar un intèrpret que sí conegui aquest codi.
Quan una llengua deixa de ser parlada o escrita, el sistema gràfic que la compon, si no s’utilitza en una altra llengua, cau de vegades en l’oblit. Aquest és el problema fonamental
amb què els estudiosos s’han trobat i es troben encara a l’hora de desxifrar una escriptura.
És important distingir entre el desxiframent d’una escriptura i la comprensió d’una llengua,
ja que es tracta d’un altre tipus de desxiframent. Per això la llengua etrusca, que és una llengua sense equivalents i que no pertany a cap grup lingüístic conegut, es resisteix encara a
la interpretació dels estudiosos, a excepció de les dades epigràfiques sobre les tombes o
d’afirmació de pertinença sobre un objecte. Però l’escriptura etrusca, derivada de l’alfabet
grec i que ha servit d’intermediària en la constitució de l’alfabet llatí, no planteja dificultats.
No ha de ser desxifrada. El nostre propòsit aquí és únicament abastar el desxiframent de
les escriptures.
L’aventura dels desxiframents científics1 comença al segle XVIII. El pioner en va ser el capellà
francès Jean-Jacques Barthélémy, que va desxifrar successivament l’alfabet Palmireno el
1754 i l’alfabet fenici el 1758. Va ser ell qui va idear el primer mètode que va servir de base
E L D E S X I F R A M E N T D E L E S E S C R I P T U R E S : E TA P E S I P R I N C I P I S
59
per als altres desxiframents. Al contrari que els seus antecessors, que proposaven únicament interpretacions fundades en la forma dels signes i l’aproximació a altres escriptures
conegudes, Barthélémy va plantejar el principi que no ens hem de fiar del dibuix dels signes,
sinó analitzar l’estructura del text.
La publicació el 1753 d’unes inscripcions bilingües en la llengua de Palmira i en grec, descobertes durant l’expedició de Robert Wood i James Dawkins, li va proporcionar més material
de treball. Atès que les inscripcions incloïen un nombre reduït de signes (de fet, 22), va apostar, i amb raó, que es tractava d’un alfabet i, probablement, d’un alfabet que només escrivia
les consonants, com l’àrab, l’hebreu o el siríac. Com que Palmira estava situada al cor del
desert sirià, regió on van viure els arameus, es va plantejar la hipòtesi que la llengua de les
inscripcions fos l’arameu. Ara bé, ell coneixia del siríac, una versió més moderna d’aquesta
llengua que s’utilitzava en les esglésies d’Orient Pròxim com a llengua cultural i litúrgica. Finalment es va proposar investigar els noms propis, que podien ser el primer element per
identificar els signes. De fet, la inscripció bilingüe que li va servir de base per al seu treball
començava en grec amb el nom i el títol del personatge en honor del qual havia estat gravada
la dedicatòria. Va suposar que tant el títol com el nom, que tenia una part en llatí i una altra
en persa com era habitual a Palmira, havia estat simplement transcrit d’una llengua a l’altra.
En aplicar les consonants del nom i del títol en grec als primers signes de la versió del text
en la llengua de Palmira, es va adonar a partir de la primera paraula (SEPTIMIOS>
SPT.MYWS), que el signe de la primera S es repetia a la segona. Les quatre primeres paraules,
dos noms i dos títols, li van permetre desxifrar deu lletres. La hipòtesi que la llengua era aramea li va permetre suposar que «fill» es deia BR, afegint-hi la B, o que «va erigir» es deia
ʾQYM. Així, a poc a poc va poder identificar els 22 signes alfabètics i confirmar el desxiframent de l’escriptura i l’aproximació lingüística que s’havia plantejat com a hipòtesi.2
Va aplicar el mateix mètode amb el fenici,3 per a la qual cosa va utilitzar una inscripció bilingüe (en fenici i en grec) trobada en un parell de cips a Malta. Així va aconseguir un motlle
de les inscripcions per treballar-hi. Es va basar també en diverses llegendes inscrites en les
monedes (de les quals era gran coneixedor per ser conservador del Gabinet de Medalles
del Rei), que estaven redactades en grec i en fenici. Així va poder descobrir el nom de les
ciutats SR (Tir) i SDN (Sidó) que coneixia per la Bíblia. La inscripció bilingüe era més difícil
d’utilitzar que la de Palmira, ja que l’ordre dels elements de la dedicatòria no era el mateix
en les dues llengües i els noms dels homes i dels déus no havien estat transcrits literalment.
Es tractava més aviat d’altres traduccions equivalents: Hèracles, el fundador honrat en la
versió grega, era invocat en fenici sota l’apel·lació de «Melqart, amo de Tir». Malgrat això,
el capellà Barthélémy va procedir de la mateixa manera. En veure que la dedicatòria havia
estat realitzada per dos germans i que el segon portava el nom del seu pare, va identificar
aquest sintagma recurrent en el text en fenici i va veure que una altra seqüència que es tro-
60
bava just abans podia ser el nom del primer germà, que anava seguit del nom del pare, el
qual segurament era el nom del seu avi, ja que era costum a l’Orient que el fill gran portés
el nom del seu avi patern. Va suposar que els fenicis parlaven una llengua semítica, probablement bastant propera a l’hebreu, llengua que dominava, i va proposar llegir BN «fill», L
(/a/, «per a»), W /i/, etc. D’aquesta manera va aconseguir un desxiframent gairebé complet i, en homenatge a aquesta gesta, el gran mestre de l’Orde de Malta, el Cavaller de
Rohan, va oferir un dels dos cips, que actualment es troba al museu del Louvre, al rei Lluís
XVI.
Cap al final de la memòria sobre l’alfabet fenici del capellà Barthélémy es posen de manifest
els principis del seu mètode de desxiframent:
■
Plantejar una hipòtesi sobre la llengua de l’escriptura que cal desxifrar i veure si hi
ha alguna llengua emparentada.
■
Intentar trobar una font bilingüe, en la qual el mateix text estigui també en una escriptura o llengua coneguda.
■
Identificar els sintagmes coneguts i especialment els noms propis que puguin servir
de punt de partida.
No es tracta doncs d’un mètode que es basi en les analogies, sinó en l’anàlisi de les estructures. El capellà Barthélémy en va treure conclusions i va fer reflexions que van ajudar al
desxiframent dels jeroglífics egipcis, plantejant la hipòtesi que la llengua copta, coneguda
com a llengua cultural dels cristians d’Egipte, era una forma recent de l’egipci antic i que
els cartutxos, marcs ovalats al voltant d’alguns grups de signes, embolcallaven el nom dels
faraons.
El desxiframent dels jeroglífics egipcis, el significat dels quals es va perdre en deixar d’utilitzar aquests signes tan lligats a l’antiga religió, interessava des de feia molt temps als estudiosos. Un dels més notables era el jesuïta Athanase Kircher, que al segle XVII ja havia
suposat que existia un parentiu entre l’egipci i el copte. Però les seves investigacions, que
partien del principi compartit a l’època que l’escriptura egípcia tenia un valor esotèric,
només van donar lloc a traduccions fantasioses.
L’empenta decisiva la va propiciar el descobriment el 1799 d’una inscripció amb tres escriptures diferents: jeroglífica, demòtica (una forma més recent i fluida de l’escriptura egípcia) i grega. Es tractava del Decret de Memfis, més conegut amb el nom de Pedra de Rosetta,
el nom de la localitat on es va trobar (Rashid) durant l’expedició de Napoleó Bonaparte.
L’estela, fragmentària, contenia un decret de Ptolemeu V Epifanes de l’any 196 aC i esmentava els noms de Ptolomeu i Cleopatra. El 1800 es van enviar còpies del text a París i el
61
1801, després de vèncer als francesos, els anglesos es van emparar de la pedra com a botí.
Des d’aleshores es troba al British Museum.
Des de llavors diversos estudiosos van tractar de desxifrar-la basant-se en els principis
plantejats pel capellà Barthélémy. El 1816 l’anglès Thomas Young va desxifrar el nom de
Ptolemeu inscrit en un cartutx i va avançar en la identificació dels signes demòtics i jeroglífics. Però va ser Jean-François Champollion qui va descobrir els elements decisius per
comprendre els jeroglífics. Format des de molt jove en l’estudi de diverses llengües (llatí,
grec, hebreu, àrab, siríac i persa), va decidir estudiar la civilització egípcia i, a tal fi, es va
submergir intensament en l’aprenentatge de la llengua copta. Paral·lelament es va iniciar
en el sànscrit i en el xinès, sistema que li va permetre entendre que un mateix signe pot
tenir bé un valor ideogràfic o bé fonètic. Els seus avenços van ser progressius: la transcripció
dels signes fonètics per als noms grecs de Ptolomeu i Cleopatra li va permetre veure que,
de vegades, anaven associats a d’altres amb un valor ideogràfic, com un cercle solar representant el déu Ra o un sol al nom del faraó Ramsès.
En 1822 va redactar un tractat sobre el sistema gràfic4 on demostrava que un mateix signe
podia tenir diversos valors i que un mateix so podia escriure’s de diverses maneres. També
va traduir la Pedra de Rosetta. El 1824 va publicar Précis du système hiéroglyphique des Anciens
Egyptiens. Tot i que encara quedava molt per fer, es va considerar que l’escriptura jeroglífica
ja havia estat desxifrada.
Mentrestant, el desxiframent de les escriptures cuneïformes ja havia començat. Es va basar
primer en les inscripcions recollides a Pèrsia, especialment en els emplaçaments de Persèpolis i Behistun. Molt aviat van poder observar que algunes inscripcions estaven en tres
versions diferents, totes en escriptura cuneïforme, però seguint diferents sistemes. Les escriptures, com es va anar descobrint a poc a poc, estaven en persa antic, accadi i elamita.
La investigació es va centrar inicialment en la primera versió, ja que era l’escriptura que presentava menys signes diferents. Va ser Georg Friedrich Grotefend qui va donar el pas més
decisiu, i així ho va publicar el 1802. Igual que el capellà Barthélémy, va utilitzar un mètode
basat en l’anàlisi i la lògica, i no en la forma dels signes.
Així mateix, va plantejar la hipòtesi que les inscripcions anaven d’esquerra a dreta i que un
clau aïllat marcava la separació de les paraules. Va suposar que aquestes inscripcions, especialment les de Persèpolis, eren reals i que probablement hi trobaria els noms dels sobirans perses. De manera que va acceptar la hipòtesi que aquesta primera versió estava en
persa, però en una forma més antiga, que probablement era semblant a la del text sagrat
d’Avesta que havia estat editat a finals del segle XVIII i la llengua era, per tant, coneguda.
Va establir que el nom del rei encapçalava la inscripció, seguit del títol de «rei». No obstant
62
això, aquest segon sintagma seguia apareixent al llarg del text. De vegades apareixia per
duplicat i amb una desinència final en el segon sintagma. Grotefend va suposar que es tractava del títol de «rei de reis», ja que sabia pels grecs que aquest títol l’utilitzaven els reis
perses i que la desinència final era la del plural. Una altra inscripció donava la mateixa sèrie
de títols, però amb un nom diferent al principi. El nom del sobirà que estava al principi de
la primera inscripció es trobava una mica més lluny en la segona, probablement com si fos
el patronímic del segon sobirà. Com que el primer no descendia d’un rei, Grotefend va poder
establir que es tractava de Dari i que la segona inscripció era del seu fill Jerjes, i que tots
dos es proclamaven descendents del mateix Aquemenes. El desxiframent del 1802 no estava completat; Grotefend només havia pogut reconèixer correctament 9 signes i pensava
que es tractava d’un sistema purament alfabètic, quan en realitat era parcialment sil·làbic.
Però ja s’havia fet un pas decisiu. Es va seguir treballant en el desxiframent a poc a poc fins
a mitjan segle XIX, gràcies sobretot a les investigacions de l’anglès H. Rawlinson que, enviat
a Pèrsia en el marc d’una missió militar, va estudiar les inscripcions i va fer una bona còpia
de la gran inscripció bilingüe de Behistun, que li va permetre identificar gairebé tots els signes que faltaven per descobrir. J. Oppert va establir finalment el valor de l’últim signe.
Aquests dos últims estudiosos, juntament amb E. Hinks, van ser els que van desxifrar després l’accadi, la llengua que apareixia en la segona versió d’aquestes inscripcions trilingües.
El desxiframent de la versió en persa antic facilitava la tasca, ja que es podia comptar amb
una versió paral·lela. Les excavacions arqueològiques que van començar a Mesopotàmia i
el descobriment d’inscripcions a Khorsabad i a Nimrud van aportar als estudiosos abundant
material d’estudi. Els tres van treballar per separat, recolzant-se en els descobriments i les
publicacions d’uns o altres. Van reconèixer que l’escriptura combinava signes sil·làbics i
ideogrames, i que un mateix signe podia tenir diversos valors. Van establir que la llengua,
utilitzada pels habitants d’Assíria, pertanyia a la família semítica, com l’hebreu o l’àrab, que
sí que eren coneguts. El 1857 un anglès, Henry Fox Talbot, que seguia de prop aquests treballs, va proposar una prova als tres estudiosos: havien de desxifrar la mateixa inscripció,
però per separat, i enviar-la en un sobre segellat. Quan es van donar a conèixer les tres propostes de lectura i es van comparar amb la de Talbot, es va veure que eren bastant similars
i que el desxiframent ja podia donar-se per vàlid, com ho recull l’informe publicat al Journal
of the Royal Asiatic Society.
Un dels desxiframents més espectaculars pel mètode emprat és el del lineal B,5 que és com
se’n diu de l’escriptura utilitzada en el món grec, a Grècia continental i a Creta en l’època
micènica (segles XIV-XIII aC), i l’ús del qual es va perdre després de la caiguda de la civilització. La primera tauleta amb aquesta escriptura va ser descoberta per Evans a Cnossos,
prop d’Iràklion, a Creta, el 1900 i a poc a poc es va anar descobrint més material allà i en
els emplaçaments de Grècia, Micenes, Pilos, etc. Ràpidament se’n va intentar descobrir el
63
codi, suposant que es tractava d’una llengua prehel·lènica. Aquesta escriptura comprenia
alguns ideogrames, els dibuixos dels quals eren força recognoscibles (home, dona i alguns
animals). Tant els ideogrames com l’anotació dels nombres es van identificar amb força rapidesa. Un dels avenços més significatius el va fer Alice Kober, que va identificar les paraules
que es repetien amb només una variant en l’últim o els últims signes. Va suposar que es
tractava d’inflexions (com ara la variant masculina/femenina). El desxiframent es va completar mercès al treball de Michael Ventris, un apassionat de les llengües que havia adquirit
el domini de nombrosos idiomes. Tots els signes van rebre un número. El seu mètode consistia a localitzar i analitzar les estructures que es repetien amb regularitat. D’aquesta manera va poder plantejar la hipòtesi que un grup de dos signes (03-02) era una preposició,
encara que no pogués identificar-lo o llegir-lo. El lloc que ocupaven certs signes en les paraules i les variants en les seqüències anàlogues permetien també establir hipòtesis de classificació. Ventris es va basar també en els topònims i va suposar que el nom del lloc havia
de ser particularment freqüent en l’emplaçament, i que la toponímia podia haver conservat
la forma present des de l’antiguitat. Però el pas decisiu només es va poder donar quan es
va plantejar la hipòtesi que la llengua podia ser una forma arcaica del grec, hipòtesi que
fins a aquella data havia estat rebutjada per tothom i que va resultar ser la correcta. El 1952
va poder anunciar que havia completat el desxiframent.
Per sortir del món mediterrani, farem només una incursió en l’escriptura maia.6 Aquesta
escriptura, en ús a l'Amèrica Central (al sud-est del Mèxic actual) durant la conquesta espanyola, va ser ràpidament abandonada en benefici de l’alfabet llatí i molts manuscrits considerats herètics van ser destruïts. Se’n va perdre el codi, llevat d’un «alfabet» que va
guardar el franciscà Diego de Landa, al segle XVI. Després de preguntar a estudiosos indígenes que coneixien aquesta escriptura, va anotar-ne algunes de les correspondències. No
obstant això, havia pres per lletres alfabètiques el que en realitat eren síl·labes i no havia
entès que nombrosos glifs (conjunts gràfics inscrits en un quadrat amb un element central
i elements perifèrics menors) eren, de fet, logogrames. El treball es va dur a terme en dues
direccions distintes. D’una banda, el descobriment a partir del segle XIX de quatre manuscrits rescatats de les biblioteques i de les anotacions sistemàtiques d’inscripcions gravades
a les pedres dels murs, estàtues o altars dels antics emplaçaments maies, van proporcionar
material suficient per realitzar un estudi en profunditat. D’altra banda, es va emprendre un
treball de registre i classificació de tots els signes o glifs (entre 900 i 1200), que va permetre
anotar les alternances d’alguns signes en els mateixos conjunts i establir-ne les equivalències gràfiques. A part de les anotacions astronòmiques i de calendari, l’escriptura va continuar sent impermeable fins que un lingüista rus, Yuri Knorosov, va redescobrir l’«alfabet»
de Landa i el va utilitzar basant-se igualment en la llengua moderna dels maies. Heinrich
Berlin va fer un pas més en descobrir que algunes seqüències de glifs eren molt freqüents
en alguns emplaçaments i molt rares en d’altres. Va concloure que designaven entitats po64
lítiques. Mentrestant, Tatiana Proskouriakoff va descobrir que una sèrie de tres grups de
glifs relacionats amb dates apareixien regularment associats a les representacions dels personatges. Va concloure que aquestes seqüències designaven el naixement, l’ascens al tron
i la mort dels sobirans esmentats. També va descobrir els glifs nominals de diversos d’aquests sobirans. Així, podem dir que el desxiframent va avançar primer en el sentit de la
comprensió del text i només després hom va poder posar sons darrere les paraules que enteníem. Encara queda molt per fer en matèria de desxiframent, però progressa regularment
i la gramàtica es va establint a poc a poc.
Per descomptat, hi ha una infinitat d’exemples. Però ja podem treure conclusions d’aquests
casos: el mètode utilitzat per desxifrar totes aquestes escriptures presenta una gran unitat.
No és pas l’observació de la forma dels signes, sinó l’analogia gràfica amb una altra escriptura la que ha fet possible els descobriments. El procés de desxiframent es pot resumir així:
■
La pauta consisteix, en primer lloc, a aconseguir bones imatges o reproduccions
del material gràfic per treballar de manera fiable i disposar d’un mínim mostrari
de textos escrits.
■
Després s’ha d’establir la llista de signes, per tal de saber amb quin sistema gràfic
treballem: quan el corpus conté una trentena de signes, es tracta d’un alfabet; fins
a un centenar, el sistema és probablement majoritàriament fonètic i sil·làbic, cosa
que no exclou la presència d’alguns signes classificadors; quan en conté diversos
centenars comprèn, exclusivament o no, signes sense valor fonètic, que representen un concepte (ideograma) o una paraula (logogrames).
■
Arribats en aquest punt, el mètode consisteix a analitzar els textos, identificar la
recurrència dels sintagmes, paraules o grups de paraules, plantejar hipòtesis sobre
aquests conjunts i, especialment, en les inscripcions antigues que sovint eren reals,
identificar els noms propis, els títols i els topònims en relació als llocs en què van
ser trobats.
■
Finalment, es tracta de discernir les estructures lingüístiques; aquest mètode d’anàlisi pot ser definit com estructural: si algunes sèries de signes es repeteixen freqüentment en la mateixa posició, per exemple a final de paraula, podem
plantejar-nos la hipòtesi que es tracta de una llengua de flexió.
L’ús d’inscripcions bilingües, quan era possible, representava un avantatge essencial, ja que
permetia comprendre el text gràcies a la versió escrita en una llengua coneguda. És primordial, en absència de suport bilingüe o com a suport a l’estudi, plantejar una hipòtesi sobre
la llengua de l’escriptura desconeguda, o la família lingüística a la qual pertany, i establir
una aproximació amb una llengua coneguda, més o menys emparentada.
65
Encara queden escriptures per desxifrar (per exemple, el disc de Festos a Creta, els pseudojeroglífics al Líban, o l’escriptura de l’Indus) i, per tant, queda molt per fer. Però sovint es
tracta de documents culturalment aïllats en els quals no s’ha pogut establir una aproximació
amb una llengua coneguda, o bé de corpus molt limitats, amb molt pocs documents i molt
breus, que no permeten estudiar la recurrència de sintagmes ni realitzar-ne una veritable
anàlisi. Per dur a terme un desxiframent amb èxit hem de disposar de suficients bases d’anàlisi i tenir la possibilitat de relacionar l’escriptura amb una llengua coneguda.
66
BIBLIOGRAFIA
Peter T. Daniels, «Methods of decipherment», a P. T. Daniels i W. Bright, The World’s Writing Systems, Oxford,
Oxford University Press, 1996, pàg. 141-159.
B. Lion et C. Michel (dir.), Histoires de déchiffrements. Les écritures du Proche-Orient à l’Égée, París, Errance,
2009.
NOTES
1. Trobareu informació sobre tots aquests desxiframents a Histoires de déchiffrements, de B. Lion i C. Michel
(dir.). Les écritures du Proche-Orient à l’Égée, París, Errance, 2009.
2. Jean-Jacques Barthélémy, «Réflexions sur l’alphabet et sur la langue dont on se servait autrefois à Palmyre», Mémoires de l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres 26, febrer 1754, pàg. 577-597.
3. Jean-Jacques Barthélémy, «Réflexions sur quelques monuments phéniciens et sur les alphabets qui en
résultent», Mémoires de l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres 30, febrer 1758, pàg. 405-427.
4. Carta dirigida a D. Dacier relativa a l’alfabet dels jeroglífics emprats pels egipcis per inscriure en els monuments
els títols, noms i sobrenoms dels sobirans grecs i romans.
5. El procés està molt ben descrit per John Chadwick, que després va treballar amb M. Ventris: J. Chadwick,
The decipherment of linear B, Cambridge, Cambridge University Press, 1958.
6. M. Davoust, L’écriture maya et son déchiffrement, Paris, 1995.
67
ELS PODERS DE
LES ESCRIPTURES
MIGUEL PEYRÓ
COMISSARI DE L'EXPOSICIÓ
"ESCRIPTURES. SÍMBOLS, PARAULES, PODERS"
68
L
verbal té limitacions tant espacials com temporals. A l’espai està condicionada per l’abast físic de la veu; en el temps, per l’escassedat de la seva durada. La
primera funció de les escriptures ha estat transcendir aquestes fronteres. Conservar un
missatge verbal més enllà del moment en què es va pronunciar, portar-lo més lluny del que
mai aconseguiria fer-se sentir. Les característiques dels suports físics de les escriptures del
món, els objectes sobre els quals s’ha escrit al llarg del temps, reflecteixen aquest doble
propòsit: materials de vocació imperible per intentar que els missatges esdevinguin eterns,
com en el cas de les inscripcions en marbre del món grecoromà. Materials lleugers, com el
papir egipci, per transportar còmoda i ràpidament els missatges a qualsevol lloc. L’evolució
dels suports físics de les escriptures reflecteix la recerca incessant de materials i tècniques
que uneixin les dues pretensions de la producció d’un text escrit: que es pugui conservar
indefinidament i que pugui arribar, en teoria, a qualsevol lloc. No sempre ha estat possible
conciliar ambdós propòsits: les fibres vegetals, tan lleugeres, es consumien amb el pas del
temps; la pedra, tan resistent, no podia ser moguda sense gran esforç.
A COMUNICACIÓ
L’escriptura sorgeix així com a sistema substitutiu del llenguatge verbal, com a procediment
tècnic per fer-lo arribar més lluny en l’espai i en el temps. Però el mitjà, segons la cèlebre
tesi de McLuhan, pot acabar apropiant-se del missatge. Les escriptures acaben distanciantse del text oral originari i creen un nou tipus de text visual. L’ús general i continuat de materials escrits condueix, a diferents societats del món, a l’aparició del llenguatge literari, una
nova forma de concebre el missatge verbal segons regles que només s’apliquen a l’hora
d’escriure. Les societats altament literalitzades, aquelles en què les escriptures han assolit
una gran difusió, acaben sent sempre societats diglòssiques: s’utilitzen en realitat dues gra-
ELS PODERS DE LES ESCRIPTURES
69
màtiques i dos inventaris lèxics per expressar-se, tot i que en la consciència general dels
seus membres només estiguin fent servir dos mitjans alternatius d’un mateix sistema comunicatiu: «en veu alta» i «per escrit».1 La versió literària acaba creant un codi lingüístic de
prestigi, que s’imposa socialment sobre qualsevol variant de la parla real, com si constituís
la seva forma més «perfecta». Sens dubte és un procés insòlit que la còpia acabi constituint-se en model del seu original. S’ha comparat amb el cas d’una estranya societat on la
gent se sentís obligada a semblar-se als seus retrats.
II
El distanciament i l’adquisició de prestigi de l’escrit sobre el seu antic model oral és només
un exemple de les profundes transformacions que experimenta una societat literalitzada.2
Hi ha altres fenòmens no menys extraordinaris, com els efectes que es produeixen en la
memòria individual i col·lectiva dels membres d’aquesta societat. En la seva promesa de
permanència en el temps, l’escriptura s’ofereix a descarregar la ment de part del seu
bagatge de records. El que està escrit i pot consultar-se en qualsevol moment no necessita
ser portat permanentment «al cap» i, per tant, pot ser oblidat sense risc. El procés el seguim
comprovant avui cada vegada que decidim utilitzar agendes i dietaris perquè ens ajudin en
les nostres tasques quotidianes, especialment quan arriba el cas que els perdem. Aquest
oferiment de les escriptures de recordar per nosaltres sempre ens ha resultat especialment
seductor en el cas de dades tan fatigoses i poc atractives per a la memòria com els números
i els comptes. A Mesopotàmia l’escriptura sorgeix precisament a partir de sistemes previs
de comptabilitat, en funció de les necessitats d’inventaris de recursos que imposava la
revolució agrícola.
La memòria de les societats amb escriptura es veu extremadament minvada, tant en el pla
col·lectiu com en l’individual. El patrimoni de les tradicions orals acaba desapareixent, així
com la capacitat de recordar amb precisió seqüències verbals de certa envergadura.3 El
fenomen ha estat estudiat per l’antropologia occidental moderna mitjançant els seus
contactes amb les escasses societats àgrafes que avui sobreviuen al planeta, i també va
ser detectat ja per Plató, que sens dubte es trobava en millor posició que nosaltres per
confrontar els estils de vida de societats amb escriptura i sense. En el seu Fedro escriu (274c277a):
Em van explicar que prop de Naucratis, a Egipte, hi va haver un déu, un dels més antics del
país, el mateix al qual està consagrat l’ocell que els egipcis anomenen Ibis. Aquest déu es
deia Teut [= Thoth]. Es diu que va inventar els nombres, el càlcul, la geometria, i l’astronomia,
així com els jocs dels escacs i dels daus, i, en fi, l’escriptura.
70
En aquells temps el rei Tamus regnava en tot aquell país i habitava la gran ciutat de l’alt
Egipte, que els grecs anomenen Tebes egípcia. Teut es va presentar al rei per manifestar-li
les arts que havia inventat i li va dir com n’era, de convenient, difondre-les entre els egipcis.
El rei li va preguntar quina utilitat tenia cadascuna d’elles i Teut li va anar explicant
detalladament els usos de cadascuna. Segons si les explicacions li semblaven més o menys
satisfactòries, Tamus les aprovava o desaprovava. Hom diu que el rei va proporcionar
l’inventor, per a cadascun dels invents, moltes raons en pro i en contra que serien llargues
d'enumerar. Quan van arribar a l’escriptura:
«Oh rei!», li va dir Teut, «aquesta invenció farà els egipcis més savis i servirà la seva
memòria; he descobert un remei contra la dificultat per aprendre i retenir». «Enginyós Teut»,
va respondre el rei, «el geni que inventa les arts no està en el mateix cas que la saviesa que
aprecia els avantatges i els desavantatges que han de resultar de la seva aplicació. Pare de
l’escriptura i entusiasmat amb la teva invenció, li atribueixes tot el contrari dels seus efectes
veritables. No produirà sinó l’oblit en les ànimes dels que la coneguin, fent-los menysprear
la memòria; confiats en aquest auxili estrany abandonaran en mans de caràcters materials
la cura de conservar els records, el rastre dels quals haurà perdut el seu esperit. No has
trobat un mitjà per conrear la memòria, sinó per despertar reminiscències, i dónes als teus
deixebles l’ombra de la ciència i no la ciència mateixa. Perquè, quan vegin que poden
aprendre moltes coses sense mestres es tindran per savis i no seran més que ignorants, en
la seva major part, i falsos savis insuportables en el comerç de la vida».
III
El distanciament entre el llenguatge verbal i l’escriptura que originalment el representa passa
per diferents processos, segons cada marc cultural. Pel que fa a l’escriptura occidental, el
trànsit de l’oralitat plena a l’autonomia absoluta del text escrit es pot sintetitzar en tres passos:
En una primera fase la transmissió és directa i oral entre l’emissor original i els destinataris
finals, i el text escrit és només un suport mnemotècnic que el parlant ha preparat per a ell
mateix: el text li recorda succintament, mentre parla, els temes i continguts que havia
decidit abordar (una cosa similar als apunts d’un professor o d’un conferenciant en els
nostres dies). El parlant és l’únic autor i lector del text escrit, i les propietats expressives de
tota autèntica transmissió verbal (entonació, èmfasi, llenguatge corporal) no es veuen
alterades per aquest suport privat a la memòria. És en general la situació que es produeix
en la majoria dels sistemes pictogràfics del món, tan difícils per tant d’interpretar en un
sentit unívoc quan no està ja present el seu autor.
71
emissor
destinatari(s)
[escriptor = lector] = parlant
[CODI ESCRIT]
➞
oient(s)
CODI VERBAL
En un segon moment el text escrit continua desembocant necessàriament en l’oralitat, en
la veu, però ja no cal que qui l’escriu i qui el llegeix siguin la mateixa persona. El text ha de
contenir explícitament la informació suficient per poder ser interpretat de manera coherent
per qualsevol que conegui el seu codi gràfic, i els possibles recursos expressius perifèrics a
l’acte verbal de la seva lectura es convencionalitzen en fórmules molt diferents ja a les
habituals en un context conversacional. És la situació de les societats que prioritzen la
lectura en veu alta (anomenada clare legere en llatí), entre les quals s’inclou l’europea fins
aproximadament el final del segle IV.4
emissor
escriptor
destinatari(s)
➞
lector = parlant
➞
possible(s) oient(s)
diferents del lector
CODI ESCRIT
CODI VERBAL
En les seves Confessions (VI, 3) Sant Agustí d’Hipona recull el desconcert que li produïa la
forma de llegir de Sant Ambròs: en veu baixa, només per a ell mateix (tacite legere, sibi
legere):
«Llegia amb els ulls corrent sobre les pàgines, el sentit de les quals percebia el seu esperit;
però la seva veu i la seva llengua es mantenien en repòs. Sovint, quan jo hi era (ja que mai
estava prohibit obrir la porta de la seva cambra i podies entrar-hi sense ser anunciat) el veia
llegint molt baix i mai de cap altra manera. Potser evitava llegir en veu alta per por que un
oient atent i captivat l’obligués, a propòsit de qualsevol passatge fosc, a donar explicacions,
a discutir sobre problemes difícils i a perdre així una part del temps destinat a les obres que
s’havia proposat examinar. I a més, en la necessitat d’economitzar la seva veu, que es
72
trencava amb facilitat, hi podia haver també una justa raó per llegir molt baix. En tot cas,
fossin quines fossin les seves raons, no podien ser sinó bones en un home com ell».
La generalització de la lectura callada, només per a un mateix, és el tercer pas en la
separació radical de l’escriptura i la parla, i suposa l’abandonament definitiu de l’oralitat en
tot el recorregut de la transmissió. El lector ja no és un nou emissor per a possibles
destinataris diferents d’ell, sinó que es constitueix en el final, a més necessàriament
individual, del procés comunicatiu.
emissor
escriptor
destinatari
➞
lector
CODI ESCRIT
Aquí la pronunciació ha desaparegut, de manera que l’original funció de l’escriptura,
transmetre missatges verbals més enllà de les limitacions físiques de la veu humana, no es
pot dir que se segueixi complint amb rigor. El codi escrit no ha de produir ja necessàriament,
al final del procés, actes verbals recognoscibles pels usuaris d’una llengua en els seus
contextos interpersonals habituals. En realitat ha sorgit ara un nou context comunicatiu: el
context escrit. I el prestigi social d’aquesta nova forma de comunicar revertirà finalment
sobre el món conversacional original, imposant el dictat de l’escrit sobre l’oral, fenomen
que els lingüistes han batejat com a prejudici literari.
IV
La preponderància del llenguatge escrit sobre l’oral (d’allò que era un producte substitutiu
sobre el seu model primigeni) obeeix sens dubte, en primer lloc, al tradicional poder social
dels detentors del secret d’escriure i llegir. És el que en aquesta exposició hem anomenat
la funció estamentària o el poder d’exclusió de les escriptures. Però també hi ha un altre
procés directament responsable del domini de l’escrit sobre el món verbal, i és l’aparició
de la reflexió lingüística com a disciplina que es basa tradicionalment en textos escrits. En
una paraula, el sorgiment de la gramàtica.
En el seu sentit grec originari, la gramàtica era la tècnica de les lletres (grammata). La
primera accepció de gramàtic (grammatikos) era la d’algú que sabia utilitzar les lletres, és a
73
dir, una persona capaç de llegir i escriure.5 Si creguéssim que les paraules sempre han de
conservar el seu significat original, hauríem de veure com un absurd quelcom com la
gramàtica d’una llengua; perquè les llengües són acústiques, no gràfiques, i tenen fons i no
pas lletres. Però sens dubte els sentits de les paraules canvien al llarg del temps, no sense
recollir en la seva trajectòria els avatars culturals de les societats que se n’han servit. El fet
que avui, en general, sigui gramàtica la paraula que utilitzem per a l’estudi de l’estructura
de les llengües reflecteix ja l’absoluta victòria de l’escrit sobre l’oral en la història cultural
d’Occident.
Des dels primers estudis literaris de la Grècia antiga fins als moderns corrents «formalistes»
de la lingüística (com l’anomenada gramàtica generativa) s’han prioritzat els textos escrits
sobre els orals, com si en fossin les mostres més «correctes» o «pures» (mostres sense els
molestos i imprevistos errors de l’«actuació», en el model lingüístic generatiu). A causa
d’això hem pogut imaginar l’existència d’intervencions verbals descontextualitzades,
unidireccionals, sense retroalimentació interpersonal de cap tipus, separades artificialment
del que constitueix el veritable marc comunicatiu de qualsevol llenguatge natural humà: la
conversa. Hem reflexionat sobre la nostra forma de parlar observant la nostra forma
d’escriure,6 una forma realment perversa de fer gramàtica.
Però la relació entre gramàtica, com a reflexió sobre les llengües (orals), i text escrit és
encara més profunda. Tot sistema d’escriptura és ja, en si mateix, un exercici lingüístic
perquè, en canviar de medi físic de transmissió, ha d’identificar i seleccionar del continuum
de la parla aquells elements que jutja rellevants des del punt de vista informatiu. Per a la
seva col·lecció d’unitats gràfiques, els creadors d’una escriptura han d’establir quins
elements distintius reconeixen en els missatges verbals i, entre aquests, quins serien
imprescindibles per a l’èxit de la comunicació i quins resultarien, d’alguna manera,
secundaris. Totes les històries de la lingüística haurien de començar per abordar els orígens
dels sistemes d’escriptura, ja que van constituir les primeres disseccions teòriques de les
llengües orals. Les diferències entre sistemes fonogràfics segmentals, abjads, sil·làbics, etc.,
si observem les estructures de les llengües per als quals van ser creats originalment,
reflecteixen sempre opcions basades en les particularitats fonològiques (o més
precisament, morfofonològiques) d’aquestes llengües. No ens detindrem aquí en els
diferents sistemes grafèmics del món, perquè s’aborden en un altre capítol d’aquest llibre.
Diguem succintament que un sistema segmental que reculli les vocals és fonamental per
a una llengua com el llatí, que distingeix entre casta («casta») i costa («costat, costella»);
però un sistema abjad, que no recull les vocals curtes, és més pràctic per a una llengua com
l’àrab, en què tant falast. īn com filist. īn o filast. īn signifiquen «Palestina» (representat en
7
aquesta escriptura com f-l-stīn).
.
74
V
La importància de les escriptures procedeix també llavors d’aquest caràcter pioner o
fundacional de la seva anàlisi de les llengües orals. La seva dissecció permet trobar per
primera vegada unitats en les llengües, tant fonològiques com gramaticals o semàntiques,
i descobrir així, almenys parcialment, el seu funcionament com a sistemes. La tasca no és
precisament menor, tot i que des de la nostra familiaritat moderna amb l’escriptura ja no
ho advertim. Si avui dia conceptes com fonema o paraula ens semblen intuïtivament
recognoscibles és perquè ja estem educats en una societat literalitzada que ens ha mostrat
aquestes entitats mitjançant procediments gràfics prou cridaners. Podem dir, a grans trets,
que per als europeus d’avui un fonema és cada unitat representada per una lletra del seu
alfabet i una paraula allò que s’escriu entre espais en blanc o signes de puntuació.
Els resultats d’aquestes primeres anàlisis de les llengües orals han permès històricament
l’aparició de nombrosos nous sistemes substitutius. Sistemes que, en teoria, representen
missatges verbals, però que en realitat representen unitats dels sistemes d’escriptura ja
establerts. Resulten ser, respecte al llenguatge verbal, substituts d’un substitut. Com és ben
sabut, el sistema Braille o el codi Morse, dos dels més cèlebres d’aquests nous sistemes,
no pretenen reproduir els fonemes de les llengües sinó les lletres dels alfabets (originalment
de l’alfabet llatí francès en el cas del sistema Braille i del llatí anglès en el del codi Morse).
El mateix pot dir-se d’altres procediments menys coneguts en general, com els semàfors
de banderes que han utilitzat tradicionalment els marins o el sistema de torres amb braços
mòbils que Claude Chappe va inventar per a Napoleó al començament del segle XIX. Per
tant, l’aclaparadora majoria dels sistemes de comunicació visual o tàctil sorgits en les
societats amb escriptura n'han partit directament. Els intents de crear nous sistemes basats
directament en la llengua oral, sense passar per la intermediació de les escriptures ja
establertes, han resultat en general fracassos estrepitosos. Un dels casos més cèlebres en
la història de les tècniques de comunicació és la sonografia de Charles de la Serre, inventada
també sota els auspicis de Bonaparte. Es tractava d’un sistema tàctil basat en gran part en
la fonologia francesa, i no en el seu alfabet, que pretenia que els soldats poguessin llegir
missatges en la foscor sense necessitat d’encendre llums. La sonografia es va revelar
extremadament confusa en la pràctica, tot i la coherència interna del seu sistema, i com a
tècnica només va resultar operativa quan Louis Braille la va adaptar perquè representés
directament i sense embuts les lletres de l’abecedari francès.
L’ascendent de les escriptures sobre la consciència dels parlants sobre les seves llengües
(gramàtiques) i sobre la gran majoria dels sistemes de comunicació ideats després, les
converteixen en elements centrals de les cultures. Però no acaba aquí la importància social
que solen arribar a adquirir: en molts altres aspectes l’escrit ocupa un lloc de primer ordre
75
en el nostre imaginari individual i col·lectiu. Les escriptures, tal com hem decidit dir en
aquesta exposició, tenen altres poders diversos. Alguns estan lligats directament al seu
origen pictòric, al fet que els signes són històricament dibuixos de coses. Són les funcions
estètiques i màgiques de les escriptures, els seus poders de fascinació i d’evocació. D’altres
es deriven del prestigi social dels seus usuaris: les funcions estamentàries i identitàries de
les escriptures, o els seus poders d’exclusió i d’identitat.
VI
És difícil presentar a un públic occidental les profundes dimensions de l’estètic en molts
dels sistemes d’escriptura del món, perquè la cultura europea, especialment des de la
impremta, ha minimitzat els aspectes cal·ligràfics dels nostres alfabets, en benefici exclusiu
de la seva claredat de transmissió. Dit en claus semiòtiques clàssiques, a Occident, respecte
a l’escriptura, hem prioritzat la funció fàtica sobre la funció poètica. En l’escriptura xinesa,
la tibetana o l’àrab, però, la presència de l’estètic continua sent molt més important, tot i la
globalització informàtica. En aquestes societats podem dir que ha estat plenament present,
a l’hora d’escriure i llegir, el doble sentit de la paraula lletra: com a signe gràfic i com a forma
de realitzar aquest signe («tenir bona o mala lletra»).
La impremta va anul·lar l’autor directe del document escrit real que el lector tenia a les
mans; produir un text, en el sentit «tècnic» del terme, era ja una operació mecànica. El text
imprès que el lector rebia era un exemplar d’un procediment maquinal de còpia, no una
obra personal i única. El final de l’escriptura a mà propiciat per la revolució informàtica
suposa l’últim pas per a la pèrdua de la consciència col·lectiva que l’escriptura és una
descendent llunyana però recognoscible de l’àmbit artístic del dibuix o la pintura. Per la
seva banda, la moderna tipografia ha reprès aquest antic interès pels aspectes estètics de
l’escriptura, però situant-lo ja sobre les claus industrials contemporànies. La tipografia
actual és conscient del valor informatiu de la dimensió estètica, però, com a procediment
industrial, valora més el producte final que el procés dut a terme per obtenir-lo. Traçar un
signe en l’escriptura cal·ligràfica xinesa és en si una experiència vital, un exercici psicofísic,
fins i tot un acte màgic. La puresa i elegància dels traços demostren la tensió que l’autor ha
sabut dominar, la victòria sobre si mateix que es va produir. El cal·lígraf en aquestes cultures
crea amb el seu cos d’una manera no molt diferent a com fa art, en la nostra, un dansaire.
Tot aspirant a cal·lígraf en aquestes societats comença per aprendre a seure, a mantenir la
columna i el coll en les posicions apropiades, fins i tot a respirar, a més de saber moure el
braç i la mà. Per això contemplar un cal·lígraf mentre crea és la més sublim de les formes
de ser el seu primer lector. Per això també en aquestes cultures la cal·ligrafia ha estat usada
76
tradicionalment com a forma de teràpia per recuperar l’harmonia holística personal, és a
dir la salut.
VII
Com tot signe, un dibuix té una forma i un contingut. Als aspectes relacionats amb les
formes dels signes de les escriptures ens acabem de referir a l’apartat anterior. Ara ens
aturarem succintament en el món del seu contingut. Comencem per recordar que els signes
de les escriptures procedeixen de dibuixos que intentaven representar directament coses
o éssers de la realitat. Aquesta primera comesa dels signes sembla haver continuat present,
d’alguna manera, per als usuaris de diverses escriptures del món, fins i tot en el cas
d’escriptures formalment fonogràfiques. Les lletres d’algunes escriptures conserven encara
en els seus noms les petjades dels ens del món que «copiaven» quan eren unitats
pictòriques. Així succeeix, per exemple, en les escriptures semítiques, on és possible
reconèixer els conceptes «casa», «palmell de la mà» o «ull» en els noms de les lletres que
representen /b/, /k/ o /ʕ/.
L’evocació és un fenomen força comú en la vida dels signes. És la propietat per la qual el
signe acaba sent entès en si mateix com una manifestació o una encarnació material del
que representa. Així, la gent estima o avorreix determinades banderes com a objectes
perquè estima o avorreix les realitats polítiques que representen, o considera sagrades
imatges escultòriques perquè representen éssers sagrats. És en aquest mateix sentit que
els signes de les escriptures poden arribar a evocar, per als seus usuaris, alguna cosa dels
seus continguts originaris. La lletra àrab anomenada «ull» (ʕ ayn) pot ser una representació
de la vista i per tant del coneixement, i per això apareixeria de forma molt vistosa, segons
el gramàtic del segle X Ibn Jinnī, en l’escriptura de paraules que tenen a veure amb la idea
de «saber» (ʕ arafa «saber», ʕ alama «conèixer»).8 De la mateixa manera, en l’escriptura
jeroglífica egípcia el signe logogràfic per a «ull» (jrt) podia resultar un perillós invocador
del «mal d’ull» i per això en moltes ocasions s’evitava, se substituïa per un traç oblic o
s’esborrava després de fet.9
En el marc del judaisme, la Càbala estudia les lletres hebrees dels textos sagrats com a
símbols complets en si mateixos, conferint a cadascuna un valor numèric i, per tant, un
significat específic. Les formes de les paraules enclourien valuoses informacions sobre els
ens que representen, a les quals s’accediria mitjançant l’estudi dels valors de les lletres que
les componen.10 La consciència del simbolisme individual de les lletres hebrees es pot
contemplar també en el Sefer Yetzirah, per exemple quan diu de la lletra mem que és «muda
com l’aigua» (II, 2.), i aquesta lletra procedeix precisament del signe jeroglífic egipci que
77
significava «aigua». En l’escriptura xinesa, per la seva banda, hi ha signes tabú (hui) que
normalment estan relacionats amb els noms de determinats personatges, però, com
assenyala François Thierry, «és l’acte de traçar el caràcter el que està prohibit, no l’acte de
pronunciar el nom».11
El paper màgic de les escriptures sembla ja vinculat en alguns llocs a les seves primeres
etapes com a sistemes de comunicació. Escriure va consistir originalment a traçar signes
en el context d’un acte solemne que podia qualificar-se de ritual religiós. Avui encara trobem
escriptures que tradicionalment només han estat utilitzades pels cercles sacerdotals, com
l’escriptura batak de Sumatra o l’escriptura dongba dels naxi de Yunnan. Aquest caràcter
màgic dels primers passos de les escriptures ha estat ja estudiat amb certa profunditat en
els casos de Mesopotàmia12 i Egipte.13 A la Xina els orígens de l’escriptura estan obertament
vinculats a la màgia: l’estadi més antic de l’escriptura xinesa (jiaguwen) es coneix com el
«dels ossos endevinatoris», perquè els seus signes es gravaven sobre ossos d’animals o
closques de tortugues que després se sotmetien al foc. La coloració i les esquerdes que
s’anaven produint sobre algun d’aquests signes donaven valuoses informacions sobre
esdeveniments desconeguts o futurs.
Al nord de Nigèria es coneix com a rubutu (de la paraula haussa per a «escriure») una
pràctica terapèutica vinculada al text àrab de l’Alcorà que també es documenta en altres
llocs d’Àfrica, com ara Ghana, Sudan, Kenya o Tanzània, i fins i tot d’Àsia, com el Golf Pèrsic
o Bangla Desh.14 Consisteix a escriure, amb safrà, tinta, mel o una altra substància
considerada apropiada, determinats passatges d’aquest llibre sobre una taula o una pedra.
Després es renta la taula o la pedra amb aigua i es beu aquesta aigua amb el text diluït. El
fragment alcorànic que es beu es tria en funció del benefici cercat, d’acord amb els
coneixements del sanador sobre aquestes correspondències.
La història de les llengües també recull en ocasions aquesta percepció màgica o evocadora
dels signes de les escriptures. Possiblement aquesta sigui la raó del significat últim de la
paraula runa, «secret», en antic nòrdic (rún). L’arrel semítica per a «escriure» (k-t-b)
sobreviu en amhàric i en tigrinya pràcticament només en el nom kitab, que significa
«amulet» i, modernament, pel seu sentit apotropaic, «vacunar».
VIII
Si els dos poders de les escriptures que acabem d’assenyalar estan vinculats a l’origen
pictòric-representatiu dels seus signes, els que abordarem ara tenen a veure amb el prestigi
cultural dels textos escrits, prestigi derivat del poder social dels seus usuaris.
78
Com és ben sabut l’escriptura és, des dels seus inicis i durant una gran part de la seva
història, un codi conegut per uns pocs. Originalment és una tècnica reservada només per
als funcionaris dels incipients Estats (escribes). Posteriorment l’escriptura seguirà
mantenint aquest caràcter elitista a causa de les condicions materials necessàries per al
seu aprenentatge. Tradicionalment només els membres de determinats estaments, en les
societats jerarquitzades, s’han pogut permetre l’accés als llocs on ensenyaven a escriure.
Aquests estaments ocupen els llocs de poder en les diferents societats, ja sigui el poder
econòmic o el de gènere.
En el món grecoromà, especialment en les seves darreres etapes, el text escrit apareix en
si mateix, independentment del seu contingut concret, com un clar símbol de poder. Com
a evidència del domini patriarcal sobre el seu cònjuge l’home sol representar-se amb un
text escrit a la mà, davant de la dona, a qui es manté visiblement en l’analfabetisme. Tal
com ho descriu Peter Brown:
«En els sarcòfags d’Itàlia i Àsia Menor dels segles II i III l’esposa apareix en actitud atenta,
dempeus o asseguda davant del marit, mentre ell aixeca la mà dreta per ratificar alguna
cosa i a l’esquerra mostra el pergamí que representa la seva cultura literària superior en
què basa el seu dret a l’absolut predomini, tant en la societat en general com dins del
matrimoni».15
En aquestes societats la unió entre poder i escriptura està simbolitzada en la llei, que és
sobretot un artefacte escrit, un text. La difusió de l’hel·lenisme per Àsia central, a partir de
les conquestes macedònies de Pèrsia i l’Índia, ha deixat fins avui petjades d’aquest vincle
indissoluble entre legislació i escriptura: la paraula mongol per a «llibre», nom, és un antic
préstec del grec , però no de biblos, sinó directament de nomos («llei»).
Aquesta unió simbòlica tan directa entre escriptura i àmbits de poder no la trobem només
en el món hel·lenístic. En la cultura visual de moltes altres societats del planeta mostrar
que es porta o es posseeix un text escrit és una evidència clara de prestigi personal. Fins i
tot encara que, per la superficial difusió de l’escriptura en un determinat lloc, els que
componen aquestes imatges no representin cap sistema d’escriptura concret, sinó només
traços o gargots que imiten els signes d’alguna escriptura propera. Una estàtua funerària
de la cultura mboma exposada al Museu de l’Àfrica Central de Tervuren (Flandes) mostra
al difunt sostenint a les mans un gran text que no recull cap sistema d’escriptura real. És
l’escriptura en si el que importa per homenatjar-lo, l’escriptura com a producte material,
més enllà que es tracti d’un sistema de comunicació i contingui significats. Quan en les
entrevistes de televisió es col·loca el personatge central davant d’una prestatgeria plena de
llibres, encara es pot detectar un cert grau dels mateixos efectes visuals de l’escriptura en
79
la nostra societat occidental moderna. Només una minoria de teleespectadors
irrecuperablement curiosos intenta llegir algun títol dels lloms d’aquests llibres. Per a la
majoria no importaria pas gaire que fossin, en realitat, passatemps enquadernats:
l’important és que l’entrevistat sembla moure’s entre llibres, sembla tenir-ne bastants, i
això transmet automàticament una imatge de saviesa i serietat.
Per tant, l’accés d’algú a l’escriptura no només suposa, en les nostres cultures literalitzades,
obrir-li les portes a un utilíssim mitjà de comunicació. És també un acte d’investidura social,
un reconeixement vital, personal, com a subjecte amb dignitat plena. Saber escriure s’ha
convertit en les nostres societats en un dret. Per això permetre o prohibir l’accés a
l’escriptura a determinats col·lectius ha estat sempre una arma política, una eina
d’enginyeria social. S’han abordat moltes vegades les traves posades en les diferents
societats a l’alfabetització dels grups econòmics més desafavorits, però aquesta no és
l’única discriminació observable sobre el tema. Al llarg de la història del patriarcat s’ha
volgut negar l’accés a l’escriptura a les dones amb argumentacions de tot tipus, que anaven
canviant segons canviaven les ideologies dominants a cada època i cada societat. En
l’occidental, des de les admonicions de les primeres esglésies cristianes contra la dona
«culta» fins al Projecte d’una llei que prohibeixi aprendre a llegir a les dones del «revolucionari»
francès Sylvain Maréchal (París, 1801). Encara avui, segons dades de la Unesco,16 dels 774
milions d’adults analfabets del món, dos terços (493 milions) són dones.
Al llarg de la història de l’imperialisme també s’ha pretès negar als colonitzats l’accés a
l’escriptura, com a forma de garantir la seva submissió. Hi ha molts exemples, però com a
mostra només cal revisar la política colonial espanyola durant l’ocupació del país que avui
es diu Guinea Equatorial. L’historiador Gustau Nerín recull la situació d’aquesta manera:
Així m’ho explicava, molt lúcid, un vell fang al que vaig entrevistar el febrer de 2005: «No
pot haver gairebé res d’història. En els anys cinquanta, el guàrdia civil que et trobés un escrit
amb un nom, una anècdota, podia perseguir, podia matar-te. Per això la gent era reticent a
escriure i només queda la història oral. Si tenies una carta, et detenien i et deien: – ¿Amb
qui has escrit aquesta carta? Tu no pots haver-la escrit tot sol, qui la va escriure amb tu? I
et duien a Bata, a la presó. Per això només queda la història oral».17
IX
Si les escriptures poden vincular-se simbòlicament, dins d’una societat, amb els estaments
que les fan servir, també es poden veure com a representants de tota una cultura per a les
poblacions exteriors a ella. La propagació dels diferents sistemes d’escriptura pel món
80
segueix el mapa del prestigi cultural d’unes societats sobre les altres. Escriptures creades
per a llengües amb unes característiques morfològiques i fonològiques específiques poden
ser adoptades pels parlants de llengües estructuralment molt diferents, amb les
consegüents dificultats pràctiques. Hem vist abans que una escriptura abjad com l’àrab pot
ser especialment indicada per a una llengua semítica, com precisament l’àrab, en què les
vocals curtes solen ser lèxicament irrellevants. No obstant això, l’escriptura àrab ha estat
utilitzada també per representar llengües indoeuropees (com el persa o l’urdú), altaiques
(com el turc o l’uigur) o bantus (com el suahili).
A través del paper central del text sagrat, les escriptures s’han associat a les diferents
religions del món. El mapa europeu de l’ús de les escriptures greco-ciríl·liques coincideix a
grans trets no amb el «paneslavisme», sinó amb l’extensió del cristianisme bizantí-ortodox
(l’única excepció moderna la constituiria el romanès). Les escriptures llatines se superposen
al mapa del cristianisme occidental-romà, incloent-hi les seves grans escissions històriques.
L’estructura de les llengües, fins i tot la seva genealogia, no tenen cap paper en l’elecció: hi
ha llengües eslaves que s’escriuen amb caràcters llatins, com el txec, el polonès o el croat,
i d’altres que s’escriuen amb caràcters ciríl·lics, com el rus, el serbi o el búlgar.
Utilitzar un sistema d’escriptura concret és, per tant, en la majoria dels casos una opció de
prestigi cultural. Si la meva llengua s’escriu d’una determinada manera, això evidencia que
la meva societat està unida orgullosament a una determinada tradició. L’escriptura hebrea
s’ha vist així com el senyal d’identitat del judaisme, l’escriptura àrab de l’Islam o l’escriptura
devanagari de l’hinduisme. De vegades el que es considera des del punt de vista lingüístic
un mateix idioma pot escriure’s de diverses maneres i donar la impressió aparent que ens
trobem davant idiomes diferents. El sistema lingüístic anomenat tradicionalment
serbocroata s’escriu amb caràcters llatins a les zones on els seus parlants són
majoritàriament de tradició catòlica (i diem llavors que ens trobem davant la llengua croata)
i amb caràcters ciríl·lics a les zones on són de majoria ortodoxa (i estem llavors davant la
llengua sèrbia). A la regió de l’Indus els musulmans representen amb escriptura àrab el
mateix sistema lingüístic que els hinduistes representen amb escriptura devanagari. Parlem
llavors també aquí de dues llengües: l’urdú i l’hindi.
Les escriptures, originalment representacions de les llengües, acaben representant moltes
altres realitats crucials de les cultures humanes. La seva capacitat de comunicar no acaba,
per tant, en els continguts dels seus textos. L’estudi dels diferents sistemes d’escriptura del
món no ens posa només davant més o menys enginyosos procediments de transmissió
d’informació: ens mostra també la incontenible fascinació dels éssers humans pel procés i
els productes de la comunicació, la reverència ancestral que els produeixen els símbols que
ells mateixos han creat.
81
NOTES
1. C. Ferguson: «Diglossia». Word vol. 15 (1959), pàg. 325-340.
2. M. McLuhan: The Gutenberg galaxy: The making of typographic man. Toronto: University of Toronto Press,
1962. W. J. Ong: Orality and literacy: The technologizing of the word. Londres: Methuen, 1982.
3. J. Goody: The interface between the written and the oral. Nova York: Cambridge University Press, 1987.
4. B. H. W. Knox: «Silent reading in Antiquity». Greek, Roman and Byzantine Studies vol. 9, núm. 4 (1968),
pàg. 421-435.
5. A. U. Schmidhauser: «The birth of grammar in Greece», a E. J. Bakker (ed.): A companion of the Ancient
Greek language. Malden: Wiley-Blackwell, 2010, pàg. 499-511.
6. P. Linell: «The impact of literacy on the conception of language: The case of Linguistics», a R. Säljö (ed.):
The written world. Studies in literate thought and action. Berlín: Springer, 1988, pàg. 41-58.
7. M. Peyró: «Implicaciones lingüísticas de la escritura árabe», a Nuevas tendencias en la investigación lingüística. Granada: Universidad de Granada, 2002, pàg. 213-226.
8. M. H. Bakalla: «Ibn Jinni, an early Arab Muslim phonetician». Historiographia Linguistica vol. 10, núm. 1-2
(1983), pàg. 103-111. T. Adi i K. O. Ewell: «Letter semantics in Arabic morphology», a Morphology workshop.
Proceedings of the 1987 Linguistic Institute. Stanford: Stanford University Press, vol. I, 1987, pàg. 450-454.
9. A. Loprieno: «Sprachtabu», a W. Helck i W. Westendorf (ed.): Lexikon der Ägyptologie. Wiesbaden: Harrassowitz, vol. V, 1984, pàg. 1211-1214.
10. W. van Bekkum: «The Hebrew tradition», a The emergence of semantics in four linguistic traditions. Amsterdam: John Benjamins, 1997, pàg. 1-47.
11. F. Thierry: «Codes et écritures cachées dans la tradition chinoise», en L’aventure des écritures. París: Bibliothèque Nationale de France, 2010. <http://classes.bnf.fr/ecritures/arret/signe/cache/02.htm>
12. J. Bottéro: «Symptômes, signes et écritures en Mésopotamie ancienne», a J. P. Vernant (ed.): Divination
et rationalité. París: Le Seuil, 1974, pàg. 70-197. S. B. Noegel: «Sign, sign, everywhere a sign: Script, power,
and interpretation in the ancient Near East», en A. Annus (ed.): Divination and interpretation of signs in
the Ancient World. Chicago: The Oriental Institute of the University of Chicago, 2010, pàg. 143-162.
13. C. T. Hodge: «Ritual and writing: an inquiry into the origin of Egyptian script», en M. D. Kinkade (ed.):
Linguistics and anthropology. In honor of C. F. Voegelin. Gante: Peter de Ridder, 1975, pàg. 331-350. D. Frankfurter: «The magic of writing and the writing of magic: The power of the word in Egyptian and Greek traditions». Helios vol. 21 (1994), pàg. 189-221.
14. A. O. El-Tom: «Drinking the Koran: The meaning of Koranic verses in Berti erasure». Africa vol. 55 (1985),
pàg. 414-431. K. Konadu: Indigenous medicine and knowledge in African society. Londres: Routledge, 2007.
P. Bhuiyan, Z. Khatun, et al.: «Use of Quranic verses, amulets, numerology, and medicinal plants for treatment of diseases: a case study of a healer in Narsinghdi district, Bangladesh». American-Eurasian Journal
of Sustainable Agriculture vol. 7, núm. 5 (2013), pàg. 415-425.
15. P. Brown: The body and society. Men, women, and sexual renunciation in early Christianity. Nova York: Columbia University Press, 1988. Cita de la pàg. 32.
16. Unesco Institute for Statistics. International Literacy Data 2013. <http://www.uis.unesco.org/literacy/
Pages/data-release-map-2013.aspx>
17. G. Nerín: Un guàrdia civil a la selva. Barcelona: La Campana, 2006. Cita de la pàg. 7.
82
Escriptures or. Catg 14DES15_.- 17/12/15 12:24 Página 83
CATÀLEG
L'expressió gràfica és una de les característiques universals de les cultures humanes. Les
escriptures van sorgir dins del món pictòric com a forma especial de servir-se dels símbols
visuals.
Les escriptures van aparèixer en diferents llocs del món com a procediments revolucionaris que aconseguien que les paraules arribessin més lluny que la veu i perduressin més
que la memòria. Aquests avantatges van provocar la seva extraordinària propagació. Avui
les escriptures són un fenomen planetari, sense el qual el nostre món resulta ja impensable.
Les societats que han fet servir les escriptures no només les han vist com a enginyoses
tècniques per a la transmissió i conservació de missatges: també les han investit de diversos poders socials. Així, les escriptures han acabat ocupant un lloc propi i central en
la vida de les cultures.
83
SÍMBOLS
D'UNA NATURALESA
ESPECIAL
L'ésser humà s'ha comunicat mitjançant dibuixos (signes gràfics) des de molt antic a molts
indrets de la Terra. Però l'escriptura es diferencia d'aquesta manera general de comunicar-se en el fet que empra dues innovacions: l'ús d'un nombre finit d'imatges o traços i
l'adscripció a cadascun d'aquests elements d'un significat precís, no subjecte a la lliure
interpretació de l'espectador (lector).
84
C AT À L E G D ’ E S C R I P T U R E S
OFRENES ALS DÉUS SHU, CREMANT L’ENCENS CELESTIAL
(naxi: Shuq ggu chu ba gv ddee)
Lijiang, Yunnan (Xina)
Inici del segle XIX
Tinta sobre paper
MEB 510-1. Museu de Cultures del Món
ESCRIPTURA NAXI DONGBA
Aquest manuscrit naxi recull les ofrenes rituals als esperits de la natura que hi ha entre el cel
i la terra, anomenats Shu. A diferència dels dibuixos tradicionals, que es poden interpretar de
moltes maneres, els pictogrames dongba que s’utilitzen a la cultura naxi de Yunnan (sud de
la Xina) tenen significats concrets i preestablerts.
ESTELA FUNERÀRIA DE TAHERUD
Probablement necròpoli tebana (Egipte)
Baixa Època. Dinastia XXVI (664-525 aC)
Fusta estucada i pintada
E 727 Fundació Arqueològica Clos/Museu Egipci de Barcelona
ESCRIPTURA EGÍPCIA JEROGLÍFICA
Tot i que la majoria dels signes jeroglífics de l’antic
Egipte representen visualment objectes i éssers de
la realitat que es podrien dibuixar i designar de diverses maneres, el seu traç i el seu significat han esdevingut extraordinàriament precisos.
85
DE LES FORMES
DE DIBUIXAR PARAULES
No totes les escriptures del món reflecteixen sons aïllats com ho fan els alfabets que fem
servir a Occident. Les escriptures poden representar també grups més complexos de sons
o altres elements de la comunicació, com ara idees completes, paraules, etc. Segons els
elements que poden evocar els seus signes, les escriptures es classifiquen en diferents
tipus.
VAS MAIA
Guatemala
600-900 dC
Ceràmica policromada
1991/11/08. Museo de América
ESCRIPTURA MAIA
Els signes d’aquest vas són exemples de l’escriptura logogràfica maia perquè cadascun d’ells
evoca una idea o un concepte, i no els sons d’aquesta antiga llengua de Mesoamèrica.
INVOCANT ELS GRANS DÉUS
(naxi: I do sa)
Inici del segle XX
Tinta sobre paper
ESCRIPTURA NAXI GEBA
Aquest manuscrit naxi titulat I do sa conté una invocació als grans déus. L’escriptura sil·làbica geba que mostra aquest manuscrit representa, per mitjà de signes diferenciats, cadascuna de les síl·labes del naxi, una llengua tibetobirmana del sud de la Xina.
87
EL LLIBRE DEL VICTORIÓS
(tibetà: mdo rNam rgyal gzungs chen)
Tibet
Segle XIX
Paper, tinta d’argent i colors
MCM 9A 06 i 9B 06. Col·lecció particular
ESCRIPTURA TIBETANA
Aquest manuscrit de la religió bon conté el llibre de rNam rgyal gzungs chen. Està escrit en
el sistema abugida tibetà. En aquesta escriptura les consonants s’indiquen amb signes
principals, i les vocals, amb marques secundàries unides a aquests signes. Com a la majoria
dels llibres sagrats de la religió bon, el títol està escrit també en llengua zhang-zhung, ja
extingida.
MISCEL·LÀNIA ÀRAB:
LES MIL I UNA NITS I
FRAGMENTS D’OBRES
RELIGIOSES
Šām (Síria)
Posterior a 1701
Tinta sobre paper
Ms. 1797. CRAI Biblioteca de Reserva. Universitat
de Barcelona
ESCRIPTURA ÀRAB
Aquest fragment àrab del llibre Les mil i una
nits és un exemple d’escriptura abjad. Tal
com s’observa a la paraula kitābah («escriptura»), els caràcters àrabs només recullen
les consonants (k, t, b, h) i la vocal llarga (ā),
però no les vocals curtes (i, a).
88
OCEÀ DE NARRACIONS
(mongol: Üliger-ün dalai)
Pequín (Xina)
Segle XVIII
Xilografia
MCM 9 07. Col·lecció particular
ESCRIPTURA MONGOL
«Oceà de narracions» és la traducció mongol del sūtra tibetà del «Savi i el neci» (mDo
mdzangs blun). Són històries sobre les vides passades de Buda, relacionades amb les faules
i els contes del llibre hindú del Pañcatantra que va inspirar gran part d’aquest gènere de la
literatura universal.
L’escriptura mongol d’aquest text presenta un sistema segmental en què cada signe representa un únic fonema de la llengua.
89
GRAVAR I PINTAR
Les escriptures del món han fet servir diferents suports materials intentant trobar el més
idoni per a la seva conservació i transport. En funció dels mitjans accessibles en el seu entorn natural, i posteriorment en funció del seu desenvolupament tecnològic, les diferents
cultures han utilitzat diferents instruments i tècniques per a la confecció dels seus documents escrits.
Tota escriptura conté, des del punt de vista tècnic, dos elements bàsics: per una banda un
suport o base material sobre la qual es dibuixen els signes, que ha de ser fàcil de transportar i guardar, i prou duradora com perquè es pugui conservar durant un període més o
menys llarg de temps (papir, paper, tauleta, pedra, fusta, pergamí ...); i per una altra banda
un instrument que serveix per traçar els signes (dit, càlam, pinzell, punxó, bolígraf, màquina
d'escriure...) mitjançant incisió o pintura.
LÀPIDA JUEVA
Carrer de Merlet, call major de Barcelona
1250-1275
Incisió sobre pedra de Montjuïc
11330. MUHBA
ESCRIPTURA HEBREA
La pedra, un material durador però difícil de
transportar, és un dels suports més antics de
l’escriptura. Resulta idoni quan es busca garantir
la permanència del text en el temps, més que la
possibilitat de ser transportat a altres indrets.
Aquesta inscripció en escriptura hebrea recorda
la fundació de la Pia Almoina del rabí Xemuel
Ha-Sardí al call barceloní.
Guillem Soler (actiu entre 1368 i 1400)
FRAGMENT DE CARTA PORTOLANA
Mallorca
C. 1375
Tintes sobre pergamí, reutilitzat posteriorment com a material
de relligadura per enquadernar un volum
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Gràfics, 27.650
El pergamí, un material fabricat a partir del
tractament de la pell d’animals, és lleuger i relativament durador i permet ser enrotllat o
plegat i, per tant, transportat molt fàcilment.
D’aquí la gran acceptació que va tenir com a
suport per a l’escriptura a tot Europa fins a la
difusió del paper, a partir del segle XIII. En el
cas dels mapes nàutics com aquest, es va
continuar usant fins a ben avançada l’edat
moderna, atesa la seva resistència al vent i
l’aigua de mar incomparablement superior.
Fragment conservat d’una carta portolana
(amb xarxa de vents i retolació de la toponímia litoral) del mestre cartògraf mallorquí
Guillem Soler, feta al voltant de l’any 1375.
91
TAULETES ADMINISTRATIVES SUMÈRIES
Umma (Iraq)
C. 1971 aC
Argila cuita
N.R. MM 130 - DDT 262. Museu de Montserrat
Drehem (Iraq)
C. 1966 aC
Argila cuita
Drehem (Iraq)
C. 1973 aC
Argila cuita
ESCRIPTURA CUNEÏFORME SUMÈRIA
A l’antiga Mesopotàmia el suport més utilitzat per a l’escriptura fou l’argila, un material
fàcil d’obtenir en què es podien modelar superfícies llises de diferents mides sobre les quals
s’escrivia amb un punxó quan encara era humida. Aquest material va acabar per condicionar
la forma dels signes, ja que amb el punxó no era fàcil dibuixar línies, simplement s’enfonsava
a l’argila i s’hi imprimien mosses o marques amb forma de tascó. Aquesta tipologia d’escriptura es coneix com a «cuneïforme», paraula que prové del llatí cuneus («tascó») i forme
(«forma»).
92
VAS CALICIFORME IBÈRIC
Jaciment ibèric del Castellet de Banyoles de Tivissa, Ribera d’Ebre
Segles IV-III aC
Plata amb incisions
27708. Museu d’Arqueologia de Catalunya
ESCRIPTURA IBÈRICA
La inscripció que podem veure a la base d’aquest vas i que podem transcriure com a
«bateir‘ebaikars‘okinbaikar» està feta en plata, un material lleuger i resistent i, per tant, capaç
de complir la doble intenció dels textos escrits de durar en el temps i poder ser transportats
fàcilment. Aquests signes es corresponen a l’escriptura ibèrica, un sistema no desxifrat
completament.
93
TINTER
Jaciment arqueològic de Khirbet Qumrān
(Cisjordània)
I aC - I dC
Fusta
IAA 1925-42. The Israel Museum
Tradicionalment l’escriptura per pigmentació
ha compartit amb el dibuix gran part de les
seves eines i tècniques. L’ús de tintures líquides va convertir el tinter en un instrument imprescindible a Occident fins al final del segle
XIX, moment en què sorgeixen instruments
d’escriptura amb tinta incorporada, com les
plomes estilogràfiques.
Aquest tinter, juntament amb altres tinters de
diferents materials, fou trobat al jaciment de
Khirbet Qumrān, un assentament de jueus essenis conegut per la troballa dels anomenats
«Rotlles de la mar Morta», nou-cents manuscrits que contenen textos bíblics i parabíblics
escrits en hebreu, arameu i grec.
BLOC D’IMPRESSIÓ TIBETÀ
Tibet o Nepal
Segles XIX-XX
Xilografia
MEB 113-373 A i B. Museu de Cultures del Món
ESCRIPTURA TIBETANA
L’estampació o impressió és una variant de la
tècnica d’escriptura per pigmentació que permet de reproduir fàcilment un text determinat.
Fins que no van aparèixer els tipus mòbils a la
Xina al segle XI o l’impremta a l’Europa del
segle XV, l’inconvenient d’aquest procediment
era que el text, un cop establert, no es podia
modificar.
94
CAIXA D’ESCRIPTURA (SUZURIBAKO)
Japó
Segle XVIII
Laca urushi amb aplicació de pols d’or (maki-e)
B78.0645. The Israel Museum
La utilització de tinta solidificada és tradicional a les societats de l’est d’Àsia, els primers
testimonis de la qual daten del segle III aC a la Xina. En el cas de les caixes d’escriptura japoneses (suzuribako), aquestes contenien tots els estris per escriure: un pinzell, un degotador (suiteki), una barra de tinta i un suport central de pedra per convertir la tinta sòlida
en líquida. L’escriptor abocava una mica d’aigua sobre la pedra, on fregava una barreta de
tinta fent moviments circulars per tal d’aconseguir la tinta líquida. C AT À L E G D ’ E S C R I P T U R E S
95
QUAN ELS DIBUIXOS
VAN COMENÇAR A PARLAR
L’escriptura no va ser un fenomen universal en el seus orígens. Només va aparèixer en determinades civilitzacions, des d’on es va propagar a la resta del planeta. Les societats en
les quals van aparèixer les escriptures pertanyien a marcs culturals molt diversos però
compartien un important tret civilitzador: eren societats sedentàries i urbanes, amb una
estructura estatal incipient. L’escriptura va sorgir per les possibilitats tècniques i les necessitats d’inventari i de memòria d’aquests nous estats.
Des d’aquests orígens, els sistemes d’escriptura s’han difós per tot el món. En els seus
viatges, han anat transformant les seves formes de representació i de lectura, així com el
nombre i l’aspecte dels seus signes.
VAS CANOPI EGIPCI
Península del Sinaí (Egipte)
715-332 aC
Alabastre
NR.610.201. Museu de Montserrat
ESCRIPTURA EGÍPCIA JEROGLÍFICA
Els jeroglífics egipcis són l’origen de la major
part de les escriptures actuals del món, inclosa
la llatina. Cap al 1700 aC, els habitants de la península del Sinaí van fer servir certs jeroglífics
per representar els sons inicials de les paraules
que les imatges evocaven.
FRAGMENT D’UN PEDESTAL
AMB CARÀCTERS FENICIS
Eivissa
Segle IV aC
Pedra incisa
21355/167. Museu Arqueològic d’Eivissa
ESCRIPTURA FENÍCIA
Cap al 1000 aC, els fenicis adopten el sistema
d’escriptura consonàntic (abjad) dissenyat al
Sinaí i estilitzen les formes dels signes. Com que
no representaven paraules sinó sons de la llengua, la similitud gràfica dels signes amb els objectes evocats no resulta necessària i es perd. El
sistema fenici es difon per tot el Mediterrani durant els segles següents:
97
LÀPIDA FUNERÀRIA DEDICADA A CAIUS ANNIUS PROCULUS
Església parroquial de Santa Maria dels Prats de Rei, Anoia
Segle I dC
Marbre blanc incís
ESCRIPTURA LLATINA
Cap al 800 aC, el món grec i l’itàlic adapten l’escriptura fenícia a les seves pròpies llengües
i en modifiquen de nou les formes dels signes.
98
ALTRES SIGNES
PER A ALTRES VEUS
Les escriptures no són només productes de les grans civilitzacions antigues d'Àfrica, Àsia
i Amèrica. En èpoques històriques posteriors també s'han creat nous sistemes d'escriptura,
amb el propòsit de preservar millor determinades llengües i tradicions culturals.
L’OPORTUNA PERLA AL PALMELL
GLOSSARI TANGUT-XINÈS, XINÈS-TANGUT
Antiga ciutat de Khara-Khoto, Mongòlia Interior (Xina)
1190
Xilografia
47. Institute of Oriental Manuscripts,
Russian Academy of Sciences
ESCRIPTURA TANGUT
L’escriptura tangut fou creada l’any 1036
per representar una llengua tibetobirmana
parlada fins fa 800 anys a les actuals regions xineses de Mongòlia Interior, Ningxia
i Gansu, on es va establir el regne tangut
entre el 984 i el 1227, el nom oficial del qual
fou el Gran Estat del Blanc i Elevat. A la Xina
es coneixia com a regne Xixia.
L’oportuna perla al palmell fou el text clau
que va permetre d’iniciar el desxiframent parcial de l’escriptura tangut, considerada per
molts com l’escriptura més complexa ideada per l’home. Aquest llibre va ser descobert
l’any 1909 per l’expedició russa de Piotr Kozlov a l’interior d’una stupa de l'antiga ciutat de
Khara-Khoto soterrada al desert de Gobi.
PALIMPSEST GEORGIÀ
(Evangeli Khanmeti i Evangeli
de Sant Mateu)
Geòrgia
Segles V-VI i XI dC
Tinta sobre pergamí
A89. National Centre of Manuscrips, Tbilisi, Geòrgia
ESCRIPTURA GEORGIANA
L’escriptura georgiana fou creada cap
al 430 dC per un autor desconegut
per representar el georgià, una llengua aïllada del sud del Caucas.
Aquest palimsest (text reutilitzat)
conté dues capes de text. La capa inferior mostra una de les traduccions més antigues de l’Evangeli escrita en asmotavruli, la primera variant gràfica del georgià. En canvi, la capa superior del segle XI, dedicada a l’Evangeli
de Sant Mateu, mostra la variant gràfica nuskhuri, el segon estadi d’aquesta escriptura.
100
EL PODER DE LA IDENTITAT
A més de ser un vehicle de transmissió de la paraula parlada, cada escriptura té la seva
pròpia història, vinculada a certs Estats, cultures o tradicions religioses. Teòricament una
llengua pot ser registrada en qualsevol sistema gràfic. Usar una determinada escriptura
en comptes d'una altra és freqüentment una elecció d'identitat: el col·lectiu que ho fa vol
considerar-se membre d'una tradició cultural específica. Per exemple, l'escriptura grega
va ser associada en el seu moment a l'hel·lenisme, l'escriptura llatina al cristianisme romà
i l'escriptura àrab a l'islam.
De vegades el que es percep com a representant d'una identitat cultural no és tot un sistema d'escriptura, sinó simplement una tipografia o un estil cal·ligràfic determinats, com
va passar amb l'estil gòtic de l'escriptura llatina a Europa, que es va vincular al pangermanisme, o amb la cal·ligrafia farsi de les escriptures àrabs del Pakistan, l'Índia i l'Afganistan,
que s'associa a la tradició cultural persa.
FULL DELS FETS DELS APÒSTOLS. NOU TESTAMENT
Traducció al cherokee a càrrec de David Brown i Elias Boudinot
Edició del 1860, American Bible Society, Nova York
MCM 2015-20379. Museu de Cultures del Món
ESCRIPTURA CHEROKEE
Els cherokee, una de les primeres nacions dels Estats
Units, van crear una escriptura pròpia com a senya
d’identitat cultural i com a instrument per a preservar
la seva llengua. L’escriptura cherokee va ser ideada
cap a 1810 per Sequoyah, un artesà d’aquesta comunitat, que va advertir dels avantatges dels “fulls parlants” que s’utilitzaven a la societat anglosaxona
nord-americana.
Basant-se en l'alfabet llatí, Sequoyah va dissenyar un
sistema sil·làbic complet que incloïa tant símbols originals com lletres llatines amb nous valors. El mèrit
de Sequoya és extraordinari atès que no sabia ni llegir
ni escriure.
HÜRRIYET
Llibertat
Istanbul (Turquia)
Exemplar del 2-3 d’abril del 2015. Fundat el 1948.
Paper imprès
ESCRIPTURA LLATINA
El 1928 la República de Turquia va decretar oficialment que el turc, una llengua que durant segles s’havia escrit amb caràcters àrabs, adoptaria a partir
d’aquell moment l’escriptura llatina. Al marge del
debat sobre l’adequació del sistema consonàntic àrab
per representar aquesta llengua, el canvi a l’alfabet
llatí es va percebre com un pas públic vers l’occidentalització del país i una manera de distanciament oficial respecte de l’islam, la religió tradicional de l’Estat
durant l’imperi Otomà.
102
GOETHES WERKE
Berlín (Alemanya)
1932
Editorial Th. Knaur Nachf
Paper imprès
Col·lecció particular
ESCRIPTURA LLATINA
La cal·ligrafia gòtica, successora de la
lletra carolíngia, es va utilitzar a l’Europa
central i septentrional del segle XII al
XVII, i als països de parla alemanya, fins
al segle XX. La seva pervivència associada a aquesta llengua la va convertir
en un senyal d’identitat del nacionalisme alemany i dels corrents culturals
i polítics pangermanistes, com és el cas
d'aquesta edició de les obres completes
de J. W. Goethe.
Irujo, Manuel de (1891-1981)
INSTITUCIONES JURÍDICAS VASCAS
Buenos Aires (Argentina)
1945
Editorial Ekin
Paper imprès
JAKIN
Tolosa (País Basc)
1977; núm. 1
Editorial Luis Antonio Bilbao
Monasterio
Paper imprès
Centre Cultural Euskal Etxea Barcelona
ESCRIPTURA LLATINA
La tipografia basca es va crear al
començament del segle XX i es basa en les formes de les lletres que s’utilitzaven tradicionalment a les esteles i làpides d’Euskal Herria. Actualment ha esdevingut un dels símbols gràfics
que es reconeix més fàcilment de la identitat cultural basca.
103
EL PODER DE L'EXCLUSIÓ
Escriure i llegir és aprendre un codi precís i complex, i en les societats dividides en estaments (classes, castes, etc.) només una part de la població disposa del temps i els mitjans
necessaris per poder dedicar-s'hi. La divisió entre els que saben escriure i els «analfabets»
ha estat tradicionalment una divisió econòmica, i no pas basada en suposades diferències
d'intel·ligència. Conseqüentment, saber escriure ha estat sempre una marca de prestigi
social.
Les societats democràtiques modernes han arribat a assumir l'ús de l'escriptura com un
dret. Els moviments per l'alfabetització han estat sempre part dels corrents igualitaristes,
mentre que els defensors del poder permanent d'uns éssers humans sobre d'altres (per
raó de classe, sexe, etc.) han usat freqüentment per als seus fins la restricció de l'accés a
l'escriptura.
Romeva, Pau (1892-1968)
SIL·LABARI CATALÀ. SEGONA PART
Barcelona
1931
Editorial Associació Protectora
de l’Ensenyança Catalana
Paper imprès
ESCRIPTURA LLATINA
L’extensió de l’alfabetització a totes les capes de la població fou un dels objectius prioritaris dels corrents democràtics i progressistes durant el segle XIX i el
començament del segle XX. Amb aquest propòsit Pau
Romeva i Ferrer publica el seu Sil·labari català l’any
1922, una obra molt innovadora en la tècnica pedagògica de l’escriptura, perquè se centrava en el progrés
lògic de l’estudiant i no en l’ordre alfabètic tradicional.
Pinto de Mesquita
MÉTODO CALIGRÁFICO
Lisboa (Portugal)
1940
Editorial Albano de Sousa & Barbosa
Paper imprès
ESCRIPTURA LLATINA
La promoció pública de l’escriptura ha estat acompanyada tradicionalment per l’ensenyament
de la cal·ligrafia, ja que «tenir bona lletra» s’ha considerat una marca de cultura elevada i,
per tant, un instrument de promoció social. El Método caligráfico portuguès de Pinto de
Mesquita, publicat a la dècada de 1940, ensenyava els estils apropiats per als diferents
tipus de textos: «lletra
per a escriptura comptable», «lletra per a títols
d’exàmens i documents
oficials», «alfabet per a
correspondència», etc.
105
PLANTILLA D’ESCRIPTURA
Colònia Vidal, Puig-Reig, Berguedà
Segle XX
Paper imprès
44-1, 44-2,44-4. Museu de la Colònia Vidal de Puig-reig
ESCRIPTURA LLATINA
Aquestes plantilles es van crear amb la finalitat
d’ensenyar a llegir i escriure els fills dels obrers
residents a la colònia tèxtil Cal Vidal de Puigreig (Berguedà). Aquest tipus d’ensenyament
bàsic era un dels avantatges que s’oferien a la
classe treballadora en el model paternalista de
les colònies industrials catalanes de la segona
meitat del segle XIX i inicis del segle XX.
LLIBRE D’ENDEVINACIÓ PUSTAHA
Batak, grup toba-batak
Llac Toba, nord de Sumatra
(Indonèsia)
Segle XIX
Escorça batanada, fibra, pigment
ESCRIPTURA BATAK
A la societat tradicional batak del nord de Sumatra, només els sacerdots (datu) utilitzaven
un sistema d’escriptura, conegut com surat na
sapulu sia («les dinou lletres»). Per consegüent,
l’escriptura es reservava per a textos religiosos,
màgics i cerimonials, que únicament podien ser
apresos i interpretats pels sacerdots.
106
EL PODER DE LA FASCINACIÓ
L'elaboració del text escrit, com a part del món del grafisme, adquireix una especial dimensió artística en diferents cultures. És la pràctica de la cal·ligrafia, que concep el text
no només com a vehicle de transmissió d'informació, sinó com a objecte estètic en si mateix.
Takeda Motsugai (1795-1867)
ENSŌ I CAL·LIGRAFIA
Segle XIX
Japó
Tinta sobre paper
ESCRIPTURA JAPONESA
Kakejiku (composició per penjar)
amb cal·ligrafia japonesa realitzada pel monjo Takeda Motsugai.
La complexitat del text —que
tracta del Festival dels Morts
(Obon)— es complementa amb el
minimalisme gràfic del cercle
ensō, probablement el símbol més profund de l’art de la cal·ligrafia zen, amb múltiples significats possibles, com la il·luminació, el buit o l’univers.
Rustaveli, Shota (actiu els segles XII i XIII)
Begtabeg, cal·lígraf
EL CAVALLER DE LA PELL
DE TIGRE
(georgià: Vepkhidtkaosani)
Geòrgia
1680
H54 National Center of Manuscript, Tbilisi, Geòrgia.
ESCRIPTURA GEORGIANA
La cultura georgiana del Caucas ha desenvolupat una important tradició cal·ligràfica en el
seu propi sistema d’escriptura. Aquesta versió
del poema èpic nacional de Gèorgia, escrit per
Shota Rustaveli, fou realitzada pel cal·lígraf
Begtabeg Martirozashvili per ordre del rei Jordi
XI de Kartli el 1680. Aquest llibre mostra la
versió més llarga del poema de Rustaveli, amb
2066 estrofes emplaçades en un esquema
quadrangular envoltat de gravats daurats inspirats en la natura.
108
MURAQQA: ÀLBUM DE
MINIATURES ÍNDIES I PERSES
Inici del segle XVII
Aquarel·la, tinta, pigment blanc i or sobre
paper
E14, fol. 53. 9400. Institute of Oriental Manuscripts, Russian
Academy of Sciences.
ESCRIPTURA ÀRABOPERSA
La tradició de la miniatura a la cultura iraniana incorpora textos escrits en cal·ligrafia
nast’aliq arabopersa a les seves composicions visuals. L’origen d’aquest tipus d’obres
rau en els textos il·lustrats de l’antiga religió
del maniqueisme persa. Posteriorment, després de la conquesta mongol de l’Iran, s’hi integraran diversos elements ornamentals
d’influència xinesa.
Sant Dionís, Narcís de (segle XIV)
COMPENDI
DE LES CONSTITUCIONS
DE CATHALUNYA
Barcelona
Segle XV
Tintes sobre pergamí de vitel·la
ACA, Col·leccions, Manuscrits, Generalitat, 1. Arxiu de la Corona d’Aragó
ESCRIPTURA LLATINA
Fins que no va aparèixer la impremta, als còdexs manuscrits de l’Europa occidental s’utilitzaven diverses tipografies, especialment la
carolíngia, la gòtica i l’antiqua. A la pàgina,
com a unitat de composició, la bellesa cal·ligràfica del text es completava amb l’elaborat
disseny dels marges (orles) i la il·luminació
de les lletres inicials tal com podem veure en
aquest Compendi de les Constitucions de Cathalunya del segle XV, realitzat per Narcís de
Sant Dionís.
109
EL PODER DE L’EVOCACIÓ
Els signes de les escriptures, basats històricament en imatges pictòriques, conserven en
determinats contextos culturals el seu valor original d'evocacions d'ens o objectes de la
realitat. Els caràcters d'un text, i el text en el seu conjunt, adquireixen així un valor simbòlic
més enllà del seu significat formal: representen el món i hi poden interactuar.
A diverses escriptures arreu del món, i en funció d'aquest caràcter de símbols visuals, ens
trobem amb l'existència de signes tabú. La seva execució implica «convocar» els objectes
representats, amb tota la seva càrrega simbòlica o màgica. Al mateix terreny pertany l'ús
de textos escrits o de signes aïllats com a amulets i talismans.
ROTLLE MÀGIC
Etiòpia
Segle XIX
Pintura sobre pergamí
ESCRIPTURA ETÍOP GE’EZ
A més del poder atribuït als signes aïllats, l’ús màgic de
l’escriptura deriva de la seva propietat de transformar en
objectes materials els discursos sagrats i les fórmules màgiques del llenguatge oral. El contacte amb aquests objectes permet de beneficiar-se de les virtuts sobrenaturals
d’aquests missatges.
Els rotlles màgics d’Etiòpia, en escriptura ge’ez, reunien
fragments bíblics i conjurs, normalment combinats segons
les necessitats particulars de protecció del seu propietari,
que els havia de portar sempre a sobre per evitar els maleficis i les malalties.
BOL MÀGIC
Iemen
Segles XIX-XX
Llautó incís
ESCRIPTURA ÀRAB
La capacitat sobrenatural dels signes de les escriptures s’entén sovint a partir d’allò que
l’antropòleg Frazer va anomenar «màgia
per contaminació», és a dir, la creença que
un objecte màgic, en aquest cas un bol
amb inscripcions de fórmules curatives
en escriptura àrab, impregna l’aigua que
conté amb les seves propietats curatives.
111
BOL MÀGIC
BOL MÀGIC
Iraq
200-600 dC
Terracota
Iraq
200-600 dC
Terracota
NR. MDM 50. Museu de Montserrat
NR. MDM 51. Museu de Montserrat
ESCRIPTURA MANDEA
ESCRIPTURA ARAMEA
Els bols màgics de l’Iraq, vinculats a la cultura jueva de Mesopotàmia, tenen la funció de
contenir diferents conjurs protectors, la qual cosa els converteix en peces dotades de poders
especials. La seva funció és contenir i expulsar dimonis i esperits malignes.
El bol de l’esquerra, en escriptura aramea, data d’entre els segles VI-VII. El text diu que ha
estat creat per alliberar una llar jueva dels esperits dels ídols pagans.
El bol de la dreta, en escriptura mandea, data d’entre els segles VII-XIX. La llengua del text,
possiblement un argot màgic, ens és desconeguda.
112
EL LLIBRE A LA CAIXA DE JADE
(tibetà: Yus shya’ kyi’i brjed tho
g.yangs ti’i za ma tog)
Imprès a Pequín (Xina)
o Ulan Bator (Mongòlia)
Segle XIX
Xilografia sobre paper
ESCRIPTURA TIBETANA
El llibre a la caixa de jade és un antic tractat d’astrologia i endevinació d’origen xinès que
també es va utilitzar a les regions més orientals del Tibet i Mongòlia. En aquest exemplar
d'escriptura tibetana s'hi poden veure també
alguns termes en xinès.
YIJING O LLIBRE DELS CANVIS
(I CHING)
Segle XIX
ESCRIPTURA XINESA
El Yijing és un text endevinatori xinès els orígens
del qual es remunten al primer mil·lenni abans de la nostra era. Es concep com un microcosmos de l’univers que conté totes les combinacions possibles de l’atzar, sintetitzades en
seixanta-quatre símbols o hexagrames. Ha estat una peça fonamental per a tot el pensament filosòfic i espiritual xinès.
HOSTIER
Catalunya
Segles XII-XIII
Ferro
9722. Museu Episcopal de Vic
ESCRIPTURA LLATINA
A diverses esglésies cristianes el sagrament de la comunió o eucaristia es realitza mitjançant
la consagració ritual d’hòsties durant la missa. Aquestes peces de pa o hòsties adquireixen
prèviament les propietats adequades per al ritual per mitjà de la impressió de determinades
lletres. En aquest cas l’hostier presenta els monogrames «XPS», «IHC» i «DHS» coronats
per una creu i les lletres alfa i omega.
113
RECUPERANT
VEUS PERDUDES
Les escriptures són «codis secrets», accessibles només als seus usuaris. Desxifrar un codi
escrit des de fora de la comunitat que l'empra comporta nombroses dificultats. En no tenir
una funció representativa (pictòrica) directa, els signes poden estar associats a significats
impredictibles. Un signe pot representar sons, paraules, idees completes: és impossible
saber, pel seu aspecte, a què fa referència.
En el cas de les escriptures antigues, especialment les que representen llengües extingides,
el problema es complica encara més. Cal desxifrar una escriptura que ens remet a una
llengua que no podem entendre. És el que ha passat amb els intents de desxiframent de
les antigues escriptures ibèriques.
ESTELA IBÈRICA
Cabanes, Plana Alta (País Valencià)
Segles II-I aC
Incisió en pedra
ESCRIPTURA IBÈRICA
Les antigues escriptures ibèriques encara no han
estat desxifrades completament. La seva semblança gràfica amb sistemes mediterranis i nordafricans millor coneguts no garanteix saber amb
seguretat el valor que s’atribuïa a cadascun dels
seus signes, de la mateixa manera que en èpoques
històriques posteriors H representa /e/ en grec
antic, /i/ en grec modern, /h/ en anglès i és una
«lletra muda» en català.
El problema de fons és que desconeixem, tret en
el cas del celta i el basc, com eren les llengües preromanes de la península Ibèrica. En aquest cas, la
inscripció d’aquesta estela ha estat transcrita a
l’escriptura llatina com «iltirbikisen seltarin».
115
Champollion, Jean-François (1790-1832)
LETTRE À M. DACIER RELATIVE À L’ALPHABET DES
HIÉROGLYPHES PHONÉTIQUES EMPLOYÉS PAR LES ÉGYPTIENS
POUR INSCRIRE SUR LEURS MONUMENTS LES TITRES, LES NOMS
ET LES SURNOMS DES SOUVERAINS GRECS ET ROMAINS
Aalen, Baden-Württemberg (Alemanya)
1962 (1822)
Editorial Otto Zeller
Paper imprès
1500200902. Biblioteca d’Humanitats. Universitat Autònoma de Barcelona
Jean-François Champollion (1790-1832) fou un orientalista occità que va protagonitzar l’esdeveniment més famós de la història dels estudis sobre escriptures antigues: el desxiframent del sistema jeroglífic d’Egipte. Per
assolir aquest objectiu va fer servir la
descoberta de la pedra de Rosetta, una
estela del segle II aC amb un mateix
text escrit en tres sistemes: jeroglífic,
demòtic i grec. Aquesta fita fou recollida a l'obra Carta a M. Dacier en relació
a l'alfabet de jeroglífics fonètics utilitzats
pels egipcis.
116
Ventris, Michael (1922-1956); Chadwick, John (1920-1998)
DOCUMENTS IN MYCENAEAN GREEK.
THREE HUNDRED SELECTED TABLETS FROM KNOSSOS,
PYOLS AND MYCENAE WITH COMMENTARY AND VOCABULARY
Cambridge (Anglaterra)
1956
Cambridge University Press
Paper imprès
Ec (Ven). CRAI Biblioteca de Lletres (Universitat de Barcelona).
Michael Ventris (1922-1956) fou un arquitecte anglès que va dedicar tota la seva vida a les
escriptures antigues. El seu treball més cèlebre fou el desxiframent del Lineal B, uns enigmàtics signes utilitzats a Creta i part de la Grècia continental al final de l’edat del bronze,
segles abans de l’aparició de l’alfabet grec. Ventris va descobrir que el Lineal B servia per escriure el micènic, la forma més antiga de grec
que coneixem avui dia, combinant sil·labogrames i logogrames, tal i com explica al seu llibre
Documents en grec micènic. Tres-centres tauletes
seleccionades de Knossos, Pyols i Micenes amb comentari i vocabulari. L’escriptura Lineal A de
Creta encara no ha estat desxifrada avui dia.
117
VERSIÓN EN CASTELLANO
118
ESCRITURAS. SÍMBOLOS, PALABRAS, PODERES
JAUME CIURANA
TENIENTE DE ALCALDE DE CULTURA, CONOCIMIENTO, CREATIVIDAD E INNOVACIÓN
La mano, la herramienta y un soporte son los tres elementos básicos e imprescindibles para la escritura. En definitiva, la inteligencia del hombre y la técnica evolucionan al mismo tiempo que se desarrollan las civilizaciones a lo largo de la historia de la humanidad. De estos conceptos primordiales
nos habla Escrituras. Símbolos, palabras, poderes, la primera exposición temporal del nuevo Museo
de Culturas del Mundo. También nos habla de la gran diversidad de manifestaciones gráficas, de multitud de soportes y materiales preciosos o cotidianos y de inimaginables maneras de estructurar y
relacionar los signos con los conceptos, las palabras y los sonidos con una voluntad común: asegurar
su perdurabilidad a lo largo de los siglos, más allá de la memoria personal o colectiva.
La presencia de la escritura en las culturas y civilizaciones del mundo ha sido una prueba más de la
necesidad de perdurar y de fijar el mundo de las ideas y los pensamientos en la piedra, el papel, la
cerámica, la madera, etc.; materiales inertes que traspasan su condición para adquirir el papel de garante de la trascendencia de todo lo que nos identifica y nos perpetúa. Este hecho fundamental es el
que nos ayuda a comprender por qué la escritura adquiere un grado tan alto de protagonismo en muchas de las manifestaciones de las culturas; porque es innegable el poder y el valor simbólico de la
palabra escrita, de la misma manera que le reconocemos una dimensión estética capaz de expresar
sentimientos más allá de las propias palabras que representa.
De todo esto habla esta exposición que nos presenta el Museo de Culturas del Mundo. De la escritura
y de su presencia y protagonismo en las culturas del mundo de épocas y procedencias distantes.
E S C R I T U R A S . S Í M B O L O S , PA L A B R A S , P O D E R E S
119
EL MUNDO DE LAS ESCRITURAS
MIGUEL PEYRÓ
COMISARIO DE LA EXPOSICIÓN "ESCRITURAS. SÍMBOLOS, PALABRAS, PODERES"
Pese a poseer una prodigiosa herramienta natural para comunicar, el lenguaje, los seres humanos no
hemos dejado de crear a través del tiempo nuevas técnicas y artefactos para transmitirnos ideas y
sensaciones. Nuestra vida como especie gregaria depende de la comunicación, y a la comunicación
hemos dedicado siempre nuestros mejores esfuerzos. De entre todos los procedimientos artificiales
que hemos ido inventando con este propósito, ninguno ha alcanzado la trascendencia de los signos
gráficos que genéricamente llamamos escrituras. Hoy nos resulta imposible imaginar nuestro mundo
sin la escritura, y esto se vuelve todavía más evidente si pensamos que no solo las «letras», sino también los «numerales», forman parte de su ámbito. El texto escrito domina completamente nuestras
modernas sociedades urbanas, globalizadas, desde la información o la publicidad a los documentos.
Y el texto escrito determina también nuestra conciencia de otros tiempos: la escritura viene a equivaler a la historia, a la memoria de la especie. Las sociedades que no escribieron, o sobre las que otros
no escribieron, quedan en la sombra del conocimiento, de algún modo apartadas de la conciencia del
devenir del ser humano. Sus obras, sus evidencias materiales, solo pueden ser contempladas desde
fuera: siempre mudas, enigmáticas, controvertidas. Por el contrario, las sociedades que nos precedieron en el tiempo y que tuvieron textos escritos accesibles se nos muestran desde dentro: parece
como si pudiéramos acceder directamente a sus pensamientos. La cantidad de cosas que sabemos
de cada cultura o colectivo antiguos depende así, por encima de cualquier proporción de testimonios
arqueológicos, de encontrar textos escritos (y, por supuesto, de descubrir alguna forma de interpretarlos). Con otros hallazgos materiales, sabemos qué hacía una determinada sociedad del pasado;
con la escritura llegamos a saber además por qué hacía eso.
Esta preeminencia de lo escrito no es natural, ni refleja un desarrollo inevitable de las sociedades humanas. Muchas culturas del mundo no conocieron ninguna forma de escritura (algunas sobreviven
en la periferia de la globalización todavía hoy). Si en nuestra modernidad las escrituras reinan sobre
el mundo de manera incontestable es porque se ha producido históricamente un dominio de las sociedades con escritura sobre las que no la empleaban. Las sociedades sedentarias urbanas que necesitaron la escritura en un momento determinado de su desarrollo histórico acabaron siendo también
las que alumbraron proyectos más efectivos e inexorables de control social y expansión militar. Las
escrituras están vinculadas en su génesis a la aparición de la institución del estado, y a los estados
les será dado el control final de las sociedades humanas. La victoria de las colectividades con escritura
sobre las llamadas ágrafas ha generado una amplia ideología justificativa, como en todo proceso de
dominación. Es la ideología que subyace a la separación entre historia y prehistoria a partir del eje de
lo escrito. Las sociedades sin escritura son «prehistóricas», aunque nos sean coetáneas, y el prefijo
de la denominación lo indica todo: están antes de nuestra historia, les queda por recorrer todo el camino que nosotros ya hemos dejado atrás. Muchas veces esta confrontación cultural no se propone
entre dos sociedades distintas, sino entre dos etapas históricas de una misma sociedad. Entonces
puede observarse más claramente la ideología grafocéntrica1 en la que estamos inmersos. Quienes
120
Del mismo modo en que las sociedades ágrafas han sido denigradas como «prehistóricas», o en que
sus documentos orales han sido desechados como «leyendas», la perspectiva occidental tradicional
ha despreciado casi sin excepción las formas de escritura ajenas a la herencia grecolatina. En este
sentido puede verse el alfabetocentrismo como un caso local y exacerbado de grafocentrismo. El discurso no es nuevo, solo varía el objeto usado esta vez como justificación de la primacía occidental
sobre el mundo. Los alfabetos europeos estarían al final de una escala de perfección respecto a otras
formas de escribir del mismo modo que el monoteísmo occidental estaría en la parte alta de una supuesta pirámide universal de formas de religión. Todas estas tablas de etnología comparada, traten
sobre la escritura, la religión, la economía o la familia, acaban colocando siempre en el mismo lugar
a los mismos personajes. Los «blancos» ocupan el lugar privilegiado, la meta de la historia, el futuro
respecto al resto de la humanidad. Curiosamente los «animistas», en su eterna «prehistoria», no escriben o usan toscos «pictogramas» y son meros «recolectores»... Todas las tablas encajan unas sobre
otras, formando al final un viejo e inquietante mapa «racial» de las cualidades humanas, hoy oculto
en público pero no olvidado. Un mapa que en realidad solo reflejaría el panorama universal de las ruinas dejadas por las conquistas coloniales.
Pese a su omnipresencia actual, la escritura ocupa solo una pequeña parte de la historia de la humanidad y de sus formas de comunicación. Se calcula que nuestra especie dispone de lenguaje verbal
desde hace unos 200.000 años.4 Mucho más tarde empezará a utilizar la comunicación gráfica o
pictórica, que dará paso ulteriormente, como una de sus variantes, a la escritura. De acuerdo a la datación de las placas de Blombos (Sudáfrica), los primeros dibujos propiamente dichos, de estilo geométrico-lineal, se remontan a unos 70.000 años.5 Las composiciones figurativas más antiguas que
conocemos hasta hoy, las pinturas rupestres de Chauvet (Occitania), son de hace unos 32.000 años.6
Los primeros testimonios de procedimientos gráficos suficientemente convencionalizados como para
poder ser ya considerados escrituras, se localizan en Mesopotamia y tienen poco más de 5000 años
de antigüedad.
Que la escritura haya aparecido muchísimo después que el lenguaje verbal, como variante tardía del
largo proceso de desarrollo de la comunicación gráfica, no parece explicar, sino todo lo contrario, su
extraordinaria implantación en la historia de la humanidad. Y es que seguramente no es su antigüedad,
sino sus características intrínsecas como procedimiento de transmisión de información, lo que le ha
conferido su asombrosa preeminencia sobre otros medios de comunicación convencionales y también
su prodigiosa difusión. Las escrituras han ejercido desde sus orígenes una especial fascinación en las
culturas que las han empleado, e incluso en las que solo tenían noticias externas de ellas. Esta fascinación se basa sin duda en su carácter gráfico, visual. Se explica de alguna manera en el famoso dicho
de que «una imagen vale más que mil palabras». Como lo expresa Romà Gubern: «No es ocioso recordar que se aprende a mirar —a seleccionar e interpretar el campo de lo visible— antes de aprender
a hablar (...). La comunicación visual es más rápida, compleja y sutil que el lenguaje hablado, porque
ha evolucionado a lo largo de millones de años, asociada a las necesidades de la supervivencia, en
contraste con el más reciente sistema verbal».7
122
Si el mundo del arte gráfico gozaba ya de esta fantástica atracción de lo visual, la escritura, al convertirse en sistema de signos, llega todavía más lejos en sus poderes comunicativos. La imagen pictórica
puede evocar la realidad, por supuesto filtrada siempre a través de las categorías culturales, pero no
puede garantizar la unanimidad en la interpretación. Toda obra de arte es por definición lo que Umberto Eco llama una obra abierta:8 el espectador reinterpreta la imagen de un modo no siempre previsto
por el autor. El arte gráfico puede traer a la atención un tema, sugerir unas cualidades, proponer un
punto de vista, pero no transmitir una información determinada del modo preciso y unívoco en que
lo hace por ejemplo el lenguaje verbal. Esto no debe verse como una carencia, sino al contrario, como
un mundo de riquísimas posibilidades evocadoras que puede llegar en muchas ocasiones más lejos
o más adentro en el espectador de lo que lo hacen los elementos de una lengua oral. Ello es notablemente cierto en el ámbito de las sensaciones o los sentimientos, para el que las lenguas parecen especialmente rudimentarias. Del mismo modo que la música puede transmitir emociones que una
colección de palabras no abarcaría en todos sus matices. Los signos usados en los sistemas de escritura siguen manteniendo su fuerza visual gráfica, pero a la vez consiguen la precisión semántica que
hasta ese momento el lenguaje verbal (y luego también los lenguajes de señas) tenía como ventaja
prácticamente exclusiva.
Convertido en lector, el espectador está prácticamente al mismo nivel que el oyente: tiene la seguridad
de que nada en el mensaje se le escapa, de que ha logrado decodificar exactamente los mismos elementos que el autor codificó conscientemente en su discurso. Sin duda hay siempre aspectos polisémicos en todas las unidades culturales, pero el propósito de la escritura no es ir más lejos
semánticamente de lo que llega el lenguaje verbal. Su objetivo no es explicitar toda la red de connotaciones que tiene un concepto evocado, sino evitar la ambigüedad denotativa. Un roble puede significar varias cosas en determinadas culturas (la fortaleza, la nobleza, la longevidad, el pasado celta,
etc.), el cometido de la escritura es que se interprete roble y no encina. Por ello el desciframiento de
una escritura no es suficiente para elucidar el universo simbólico de una cultura: en realidad nos hace
acceder solo a unidades del discurso, cuyos referentes reales, especialmente en las culturas que nos
resultan más alejadas, en muchas ocasiones solo podemos intuir.
Esta capacidad de precisión de las escrituras, en contraste con las posibilidades simbólicas generales
de las otras creaciones gráficas, se debe a su carácter de sistemas semióticos. Y es lo que realmente
las caracteriza. No hay formalmente nada en el aspecto visual de un determinado dibujo o figura que
nos indique que pertenece a un sistema de escritura. Una circunferencia puede ser la evocación pictórica de una rueda, de un astro, de un anillo o de una moneda, o bien ser el signo jeroglífico egipcio
para expresar grano (de arena, etc.), o ser el signo que muchas escrituras latinas usan para representar
la pronunciación /o/. En todos los casos su trazado básico sigue siendo el mismo.
Lo que distingue a los signos de una escritura determinada respecto a otras producciones gráficas es
pertenecer a un sistema, es decir, a un conjunto establecido de unidades y reglas.
Como unidades de un sistema, el conjunto de los signos de una escritura debe ser necesariamente finito. Mientras que en el arte pictórico siempre es posible introducir elementos y variantes nuevos,
123
los signos de una escritura (los grafemas) están todos precisados de antemano. Nadie podría establecer cuántas formas hay de dibujar un hombre. En las escrituras china, jeroglífica egipcia, yukaghir
y maya las únicas formas de representar «hombre» son, respectivamente:
Cualquier variación gráfica atrae el riesgo de volver irreconocible el signo o de sustituirlo por otro.
Los siguientes signos jeroglíficos egipcios, pese a seguir evocando la imagen de un hombre, ya no
significan en ese código «hombre» porque la posición de las figuras no es precisamente la misma
que en el ejemplo anterior. De izquierda a derecha significan «comer», «sentarse», «júbilo», «débil»
y «esconder»:
Cada signo de una escritura posee determinados rasgos distintivos que lo hacen reconocible o que
lo diferencian de otro. Toda variación personal del escribiente, intencionada o no, debe respetar estrictamente las fronteras de estos rasgos formales. Las letras U y V pueden adoptar un incontable número de variaciones tipográficas, pero siempre deben mantener las diferencias de su trazado inferior.
La letra V debe ser más angulosa o con una curva más cerrada que la letra U.
El inventario total de los signos de un sistema de escritura debe ser conocido por cualquiera de sus
usuarios. Nadie espera encontrarse con letras nuevas mientras lee una escritura que le es familiar.
Aprender a leer es de hecho memorizar las formas y los valores de ese conjunto bien establecido de
signos.
Es cierto que la cantidad de signos de una determinada escritura no se mantiene sin cambios a través
del tiempo, pero no puede aumentar por iniciativa personal del que escribe. A diferencia del dibujante
artístico, el escribiente no puede ser un innovador (o solo puede innovar en los aspectos estéticos,
no sistémicos, de la escritura que emplea, como en nuestros tiempos en la creación caligráfica y tipográfica). Sabemos, por ejemplo, que las letras G y J fueron incorporaciones tardías al alfabeto latino,
del mismo modo que llegaron a desaparecer de él K o Z en época romana. El uso de este alfabeto por
lenguas que no tenían el sistema fonológico del latín clásico llevó a ulteriores creaciones, como hoy
Ç para escribir el catalán o el francés, Ñ para escribir el español o el bretón y Å para escribir el sueco
o el noruego. Pero cualquier nuevo elemento, que de hecho con su aparición reestructura todo el sistema, debe ser sancionado por algún tipo de autoridad política o cultural, incluyendo aquí también
su uso por autores con suficiente prestigio social. Tiene que decretarse algún tipo de «reforma ortográfica» pública que oficialmente establezca y difunda el nuevo inventario de signos a emplear.
124
Los signos de una escritura, a diferencia de las creaciones gráficas no sistemáticas, están también
sometidos a un conjunto preciso de reglas. Reglas de aparición (en la escritura griega ς solo puede
estar a final de palabra) y de combinación (el grupo QE no es posible en las escrituras latinas tradicionales). Y reglas también de interpretación o lectura, es decir de asignación precisa de valores o significados a los diferentes signos. En la escritura latina del húngaro tenemos un claro ejemplo de reglas
de combinación integradas con reglas de interpretación: la ordenación SZ representa /s/ y la ordenación ZS representa /ʒ / (J catalana o francesa).
Convendría que nos detuviésemos un momento en esta última clase de reglas, las de interpretación
o lectura, y que comparáramos el efecto de su presencia en la escritura con su ausencia en el mundo
del grafismo pictórico. Los signos de las escrituras no solo deben realizarse siempre, al menos idealmente, de la misma manera, sino que tienen que significar siempre lo mismo. No es posible ni la innovación gráfica ni la innovación semántica, al menos al nivel de la iniciativa personal del escribiente.
En nada se parece esto a la búsqueda de ambigüedad o polisemia que puede mover legítimamente
al dibujo artístico. La precisión en la asignación de significado a los signos es la que permite que la
producción escrita sea una obra cerrada, un medio de transmisión que pueda competir en exactitud
informativa con el mismo lenguaje verbal.
Obsérvese finalmente que todos los componentes de un sistema se necesitan entre sí: el conjunto
de las unidades debe ser cerrado para que podamos asignarles a todas ellas valores exactos y claramente distintos. Cada nuevo signo implica una reordenación del campo del referente, una nueva redistribución de la realidad representada, sea esta la de los entes del mundo en los logogramas o la de
los sonidos de una lengua en los fonogramas.
Además de contar con un conjunto cerrado de unidades sometidas a leyes precisas de aparición,
combinación e interpretación, los sistemas de escritura se diferencian del resto de producciones gráficas en su tendencia a la esquematización. Esta propiedad de las escrituras no es necesaria para su
constitución como sistemas ni para su funcionamiento, pero es una tendencia general ampliamente
observada. Son bien conocidas las evoluciones del sistema jeroglífico egipcio hacia las formas hierática y demótica, así como el tránsito de los signos «lineales» mesopotámicos hacia sus formas finales
cuneiformes. Al no pretender ya la representación figurativa de su referente —pues su significado se
ha convencionalizado totalmente, es decir, no depende ya de la libre interpretación del receptor— el
«parecido» del signo con la imagen de la cosa evocada se torna superfluo. Los signos escritos de origen pictórico pueden llegar a esquematizarse tanto como logren mantener los rasgos distintivos que
antes se han mencionado y que les sirven para diferenciarse unos de otros. El siguiente ejemplo muestra la evolución de 文, el signo chino que designa el concepto de «escritura, literatura» (mandarín
wen, cantonés man), a través de los tiempos.
125
1. Escritura de las inscripciones en bronce. 2. Gran escritura de sellos (dazhuan). 3. Pequeña escritura de sellos
(xiaozhuan). 4. Escritura actual.
Este signo procede originalmente del dibujo de una persona con el pecho tatuado. En su evolución gráfica el «tatuaje» ha desaparecido, pero se sigue representando el espacio cerrado del «pecho» para
evitar la confusión con el signo 大 («grande», «alto»).
La esquematización puede verse favorecida por diversas innovaciones técnicas, como la adopción de
materiales más dúctiles para el soporte y el instrumento de escritura, o el tránsito de la técnica de
incisión a la de pigmentación. En el caso de la escritura mesopotámica, la dificultad práctica de realizar
curvas con pulcritud con un punzón sobre la arcilla húmeda llevó a la aparición de trazos exclusivamente rectilíneos, que volvían irreconocibles los modelos figurativos originales. De todas maneras,
la razón de fondo de la tendencia a la esquematización es la economía en la producción de los signos,
un objetivo acariciado por todo sistema de comunicación humano. Con economía nos referimos en
el mundo semiótico a la posibilidad de transmitir la mayor cantidad de información con el menor
gasto de esfuerzo físico, materiales, tiempo o espacio. Por ejemplo, las escrituras cursivas modernas
son más rápidas y menos laboriosas que sus variantes «de imprenta» si van a realizarse a mano. Las
abreviaturas convencionales frecuentes, como etc., Sr., o atte. responden al mismo principio, así como
las construcciones del tipo b4 (before) o 2u (to you) en los mensajes digitales. Pero siempre deben
tenerse en cuenta las específicas funciones sociales que el acto de escribir y el texto escrito tienen
en las distintas culturas. El peso del principio de economía no es el mismo en la sociedad occidental
contemporánea, donde una gran cantidad de textos son prescindibles una vez leídos, y por lo tanto
fácilmente eliminables (mensajes de texto, emails, post-it...), y en muchas sociedades de Asia y África
donde la escritura ha sido tradicionalmente un acto ceremonial llevado a cabo por los miembros de
ciertos grupos o castas especiales. En este último caso la proverbial «prisa» de la sociedad occidental-global moderna no suele tener cabida. Por ejemplo, en la cultura batak de Sumatra solo los sacerdotes (batu) se sirven de la escritura autóctona para confeccionar textos mágicos y calendarios
adivinatorios. Lo mismo sucede en la cultura naxi de Yunnan con los pictogramas conocidos como
dongba, nombre que precisamente designa en su lengua a los sacerdotes del culto bon, porque tradicionalmente han sido sus únicos usuarios.
Las escrituras del mundo, pese a su diversidad histórica y cultural, siguen en sus reglas de interpretación ciertos principios que podemos considerar universales. Esto nos permite hacer una clasificación
general de los sistemas de escritura en función de sus estructuras,9 por debajo de aspectos más llamativos, pero menos importantes para su carácter de sistemas, como la dirección de la lectura o las
posibles semejanzas gráficas de los signos.
126
Las escrituras pueden clasificarse en una primera instancia en función del tipo de elementos que representan. Elementos vinculados al significado o bien al significante de las lenguas. Las escrituras que
representan unidades de significado (ideas, conceptos, imágenes mentales; en las lenguas lexemas,
morfemas, campos semánticos) son llamadas logográficas (o ideográficas). Las escrituras que representan unidades del plano del significante (en las lenguas fonemas, sílabas, o secuencias articulatorias
mayores) se conocen en general como fonográficas.
significado
«sol»
logografía
significante
/sol/
fonografía
Todas las escrituras originales del mundo, es decir aquellas que seguramente se crearon sin tener
otra escritura como modelo, son fundamentalmente logográficas. La razón es evidente: las escrituras
surgen del universo general del grafismo como representaciones más o menos figurativas de los entes
que designan. En su origen los signos de las escrituras son meros dibujos de las cosas. Como acabamos de ver, el tránsito del dibujo a la escritura no tiene que ver con innovaciones gráficas especiales,
sino con la asignación convencional de significados unívocos a determinadas figuras. El establecimiento de estos significados precisos se realiza gradualmente, y se habla de pictogramas para el estadio intermedio entre la libertad interpretativa del dibujo y las reglas estrictas de interpretación de
la escritura.
Las escrituras logográficas, al no representar elementos del plano de la pronunciación, no están vinculadas a las lenguas del mismo modo en que lo están las fonográficas. Un logograma representa
una idea, y esta idea pueden compartirla usuarios de diferentes lenguas, aunque verbalmente (por
ejemplo, en la lectura en voz alta) cada uno la exprese de una forma distinta. La actual escritura logográfica china sirve de hecho para usuarios de diferentes lenguas del estado chino, e incluso de fuera
de él. El signo月representa la idea de «mes (= luna)», que es expresada en mandarín como yue, en
cantonés como yiut, en min dong como nguok, en japonés (a través de la escritura kanji) como tsuku
y en coreano (a través de la escritura hanja) como wol. Todo esto, sin embargo, no debería llevarnos
apresuradamente a creer que las escrituras logográficas son una suerte de «alfabetos universales»
que trascienden las distintas lenguas y colectividades humanas. Los conceptos que podemos expresar
son imágenes mentales que han sido forjadas, en sus componentes y en sus límites, por una cierta
perspectiva sobre el mundo que llamamos genéricamente cultura. Las unidades de significado (en
las escrituras, las lenguas o cualquier otro sistema de comunicación) no son copias de una supuesta
realidad «objetiva» que se clasifica a sí misma. Son fundamentalmente, como señaló Eco, unidades
127
culturales.10 Los signos de un sistema de escritura logográfico responden a la ordenación del mundo
que hace una sociedad determinada, y no son siempre y automáticamente extrapolables a cualquier
otra cultura, pese al espejismo de la traducción.
Las escrituras logográficas, por otro lado, siguen representando en buena medida lenguas concretas,
a pesar de no reproducir directamente unidades del plano de la expresión. No es a través de la fonología, pero sí de la sintaxis, como podemos detectarlo. La secuencia lineal de los signos de un texto
logográfico refleja en general el orden oracional de la lengua que utiliza su escribiente. Si un día los
habitantes de Europa decidiésemos reforzar nuestra frágil unidad continental usando todos un único
sistema de escritura logográfico, los hablantes de lenguas románicas colocaríamos los signos que
expresan cualidades (adjetivos) después de los signos que expresan entes de cualquier tipo (nombres), y los hablantes de lenguas germánicas lo harían al revés.
Las escrituras de tipo fonográfico pueden clasificarse a su vez en diversos tipos, en función de las secuencias de la cadena hablada que abarcan sus signos. En las escrituras silábicas cada signo representa
una sílaba completa. En las escrituras segmentales cada signo representa idealmente un solo fonema
o segmento. En las escrituras abjads un signo representa solo determinados tipos de fonemas, pertinentes desde el punto de vista de las estructuras morfológicas de las lenguas para las que fueron creadas: consonantes, semiconsonantes, vocales largas. Los signos de las escrituras abugidas representan
secuencias silábicas consonante + vocal, utilizando signos diacríticos accesorios, o modificaciones
en la forma básica del signo, para anotar los casos en que esa vocal es distinta de /a/. En un quinto
tipo de escritura fonográfica, en la llamada escritura rasgal, cada signo representaría un rasgo fonológico (como sonoro, oclusivo, fricativo, etc.). Pero este tipo ha sido creado para clasificar de hecho
una sola escritura del mundo, la hangul coreana.11
Una palabra como Girona se segmentaría teóricamente de los siguientes modos, según las distintas
escrituras fonográficas:
segmental:
g i r o n a
silábica:
gi ro na
abjad:
g r n
abugida:
gi ro n
rasgal:
consonante fricativa...
consonante vibrante...
consonante
vocal anterior...
vocal posterior...
vocal central...
nasal...
En rigor deberíamos hablar más de procedimientos logográficos, fonográficos, etc. que de escrituras
como tales. Etiquetar una escritura dentro de una de estas categorías quiere decir que emplea mayoritariamente ese sistema. Pero, como suele suceder con todos los modelos teóricos ideales cuando
descienden a la realidad, ninguna sigue exacta y exclusivamente uno de ellos. Las escrituras logográ-
128
ficas acaban desarrollando un notable componente «auxiliar» de recursos fonográficos. Las escrituras
fonográficas, como las latinas actuales, disponen también de un determinado número de logogramas,
como por ejemplo &, $ o €, a los que deberíamos añadir todo el conjunto de los numerales.
Como se ha señalado antes, la perspectiva eurocéntrica considera que los actuales sistemas de escritura occidentales se encuentran en el estadio más avanzado o desarrollado de todas las formas de
escritura conocidas. Por lo tanto muchos manuales sobre las escrituras del mundo sitúan a las escrituras fonográficas segmentales al final de supuestos procesos universales de desarrollo. Pero las escrituras del mundo no siguen un único camino de evolución que termina en lo fonográfico, y dentro
de este ámbito en lo segmental. Este ha sido efectivamente el camino recorrido por las escrituras
usadas hoy en Occidente, desde los logogramas y los fonogramas de ámbito de palabra de la escritura
jeroglífica egipcia, pasando por la reducción acrofónica del sistema protosinaítico y más tarde el abjad
fenicio, hasta los alfabetos segmentales griego y latino. Pero otras tradiciones gráficas pueden mostrar
otras tendencias que no conducen necesariamente a los sistemas segmentales. Los sistemas abjads,
que formalmente ya representan un solo fonema (consonante, etc.), desembocan históricamente a
menudo en sistemas abugidas, y de aquí pueden evolucionar en muchos casos a sistemas silábicos.
No existen realmente razones lingüísticas que primen la representación segmental sobre otro tipo
de representaciones fonológicas. El propio concepto de fonema es en buena medida un fruto de la
tradición escrita europea, y en su formulación original fueron determinantes las aparentes secuencias
aisladas que marcaban las letras de nuestros alfabetos. Pero no hay en la cadena hablada las cápsulas
que las letras latinas, griegas o cirílicas parecen indicar dentro del texto escrito. Fonéticamente, el
ámbito básico de articulación de una lengua no es el fonema sino la sílaba. Pero Baudouin y la llamada
escuela de Kazán propusieron los modernos conceptos de fonema y grafema al mismo tiempo, justificando intuitivamente el uno en el otro.12
Las escrituras del mundo pueden agruparse históricamente en dos grandes conjuntos. Por un lado
están los sistemas originarios que supuestamente no se inspiraron en otra escritura anterior. Constituyen las verdaderas cunas históricas de esta técnica de comunicación. Los datos que poseemos
sobre las culturas que propiciaron estas primeras escrituras mantienen todavía suficientes sombras
como para poder afirmar en todos los casos que la escritura surgió realmente ex nihilo en cada lugar.
En la exposición presentamos cinco de estos lugares y sus escrituras ancestrales: Mesopotamia y la
escritura cuneiforme, Egipto y la escritura jeroglífica, el valle del Indo y la escritura harappa, China y
la escritura de los «huesos adivinatorios», y Mesoamérica y la escritura olmeca.
Los nacimientos de todas estas escrituras pueden situarse en sociedades de la Edad del Bronce de
Eurasia y África, y del Periodo Formativo de América, pero las diferencias cronológicas (Mesopotamia
a finales del cuarto milenio, Egipto a principios del tercer milenio, el Indo a mediados del tercer milenio,
China durante el segundo milenio y Mesoamérica posiblemente durante el primer milenio antes de
nuestra era) no excluyen la posibilidad de que algunas hayan podido inspirar la creación de otras. Especialmente intensa ha sido la polémica sobre las posibles influencias mesopotámicas en los orígenes
129
de la escritura egipcia. Los argumentos a favor se basan, entre otras razones, en la clara diferencia de
fechas, en la proximidad geográfica y en la aparente rapidez del despliegue de la escritura en el valle
del Nilo, así como en semejanzas estructurales tanto en la elaboración de los logogramas como en la
invención a partir de ellos de lecturas fonéticas (mediante la técnica conocida como rebus). Los argumentos en contra se apoyan en las tempranas evidencias de una escritura egipcia ya plenamente
desarrollada, que se remontan al 3200 a. C. en Abydos, y en la existencia en la región de toda una
tradición pictográfica autóctona.13 En función de este y otros debates hay diferentes perspectivas
sobre las cunas históricas de las escrituras: las que mantienen que en cada uno de estos lugares la
escritura fue un invento original, las que proponen tres grandes focos: Mesopotamia, China y Mesoamérica, y las que llegan incluso a imaginar solo dos: Mesopotamia y Mesoamérica.
En el estudio del surgimiento histórico de las escrituras debemos ser conscientes de las grandes lagunas que tenemos hasta hoy sobre el panorama de las sociedades antiguas y sus posibles contactos
interculturales. Hay testimonios de supuestas escrituras antiguas en otros lugares del mundo, pero
conocemos tan poco de las sociedades en que pudieron surgir, además de los problemas que nos siguen planteando sus posibles desciframientos, que no sabemos si caracterizarlas como creaciones
realmente independientes. En algunos casos no estamos seguros de que se trate verdaderamente de
escrituras, en el sentido en que hemos venido hablando del término aquí. La arqueología nos ha ofrecido hasta hoy un buen número de estos ejemplos, entre ellos los signos de Jiahu en el centro de
China (séptimo milenio),14 los signos de Vinča del sureste de Europa (sexto milenio),15 o los signos
de Teotihuacan y de Kaminaljuyú en Mesoamérica (primer milenio a. C.).16
El segundo grupo de escrituras del mundo es el de las que han sido creadas a partir de modelos más
antiguos, de cualquier manera en que haya tenido lugar este proceso: como evoluciones directas de
sistemas preexistentes, o como elaboraciones autónomas inspiradas de alguna forma en ellos. Es difícil que una nueva escritura surgida en la periferia de una gran cultura literalizada no reciba sus influencias. Estas influencias pueden ser de tipo estructural, copiando el valor atribuido a los signos
(logográfico, silábico, etc.) o meramente gráfico, imitando el diseño de los signos.
En cuanto al panorama de las evoluciones y ramificaciones históricas de las escrituras originarias es
importante decir que solo dos de ellas, la egipcia y la china, han dejado algún tipo de descendencia
en nuestros días. La escritura del Indo desapareció completamente hacia 1100 a. C. La escritura cuneiforme mesopotámica fue reemplazándose en la región por escrituras semíticas (de origen egipcio)
en un proceso que concluye a comienzos de la era cristiana. Las escrituras mesoamericanas se extinguieron fulgurantemente en el siglo XVI, como uno de los efectos de la terrible destrucción de las
culturas americanas por la colonización europea.17
Las influencias gráficas de determinadas escrituras sobre otras, aunque sean estructuralmente muy
diferentes, establecen también todo un mapa de redes históricas notablemente interesante, especialmente para el estudio del prestigio civilizatorio alcanzado por determinadas culturas. Los diseños
y técnicas de realización de los signos chinos han servido de inspiración a otros sistemas de Asia,
130
formalmente independientes de esa escritura, como los de los khitan, jurchen o tangut.18 Para algunos
especialistas indios, si bien la estructura de la escritura fenicia deriva de sus ancestros protosemíticos,
las formas de sus signos estarían modeladas según el patrón de la extinta escritura del Indo.19
Cualquier estudio sobre las escrituras del mundo sería un mero ejercicio de teoría semiótica si no
prestara atención a los diferentes usos que el hecho de escribir y el texto escrito como producto
tienen en las distintas culturas, es decir, si no abordara las funciones sociales de las escrituras.20 Funciones de cohesión identitaria y al mismo tiempo de diferenciación estamentaria, funciones como
obras de arte e incluso como instrumentos mágicos. A esta vida de las escrituras dentro de las culturas
se dedica una buena parte de esta exposición, y en este libro uno de los capítulos que siguen.
NOTAS
1. R. Dorra: «¿Grafocentrismo o fonocentrismo? Perspectivas para un estudio de la oralidad», en R. Kaliman (ed.): Memorias
de las Jornadas Andinas de Literatura Latinoamericana. Tucumán: Universidad Nacional de Tucumán, 1997, vol. I, pp. 5673.
2. J. Markale: Les Celtes et la civilisation celtique. París: Payot, 1983.
3. G. Cardona: Antropologia della scrittura. Turín: Loescher, 1981.
4. M. Tallerman y K. R. Gibson (eds.): The Oxford handbook of language evolution. Oxford y Nueva York: Oxford University
Press, 2012.
5. C. S. Henshilwood, et al.: «Engraved ochres from the Middle Stone Age levels at Blombos Cave, South Africa». Journal
of Human Evolution vol. 57 (2009), pp. 27-47.
6. J. Clottes: La Grotte Chauvet. L’art des origins. París: Le Seuil, 2001.
7. R. Gubern: Patologías de la imagen. Barcelona: Anagrama, 2004, cita de p. 15.
8. U. Eco: Opera aperta. Milán: Bompiani, 1962 (rev. 1976).
9. P. T. Daniels y W. Bright (eds.): The world’s writing systems. Nueva York y Oxford: Oxford University Press, 1996. F. Coulmas: Writing systems. An introduction to their linguistic analysis. Cambridge: Cambridge University Press, 2003.
10. U. Eco: A theory of semiotics. Bloomington: Indiana University Press, 1976.
11. G. Sampson: Writing systems. A linguistic introduction. Oxford: Century Hutchinson, 1985.
12. J. C. Pellat: «Recensement critique des définitions du graphème», en N. Catach (ed.): Pour une théorie de la langue écrite.
París: CNRS, 1988, pp. 133-146.
13. W. S. Arnett: The predynastic origin of Egyptian hieroglyphs. Washington: University Press of America, 1982. G. Dreyer:
«Abydos», en U. Rummel (ed.): Begegnung mit der Vergangenheit. 100 Jahre in Ägypten. El Cairo: Deutsches Archäologisches Institut Kairo, 2007, pp. 54-94.
14. X. Li, G. Harbottle, et al.: «The earliest writing? Sign use in the seventh millennium BC at Jiahu, Henan Province, China».
Antiquity vol. 77 (2003), pp. 31-44.
15. S. Winn: Pre-writing in Southeastern Europe: The sign system of the Vin a culture ca. 4000 BC. Calgary: Western Publishers,
1981.
16. C. H. Gordon: Forgotten scripts: Their ongoing discovery and decipherment. Nueva York: Basic Books, 1982. A. Robinson:
Lost languages: The enigma of the world’s undeciphered scripts. Nueva York: McGraw-Hill, 2002.
17. J. Baines, J. Bennet y S. Houston: The disappearance of writing systems: Perspectives on literacy and communication. Londres:
Equinox, 2008.
18. R. F. Hoskins y G. M. Meredith-Owens: A handbook of Asian scripts. Londres: The Trustees of the British Museum, 1996.
19. S. R. Rao: Dawn and devolution of the Indus civilization. Nueva Delhi: Aditya Prakashan, 1991.
20. J. Goody: The logic of writing and the organization of society. Cambridge: Cambridge University Press, 1986. A. Petrucci:
Public lettering: Script, power and culture. Chicago: The University of Chicago Press, 1993.
131
ORIGEN Y FUNCIÓN DE LA ESCRITURA CUNEIFORME
EN MESOPOTAMIA
JOAQUÍN SANMARTÍN
INSTITUTO UNIVERSITARIO DEL PRÓXIMO ORIENTE ANTIGUO, UNIVERSIDAD DE BARCELONA
La vida en «red» no es un invento de hoy. Inter-net existe desde que el cerebro de los primates superiores comenzó a humanizarse caminando hacia el zṓ on politikón: el «animal social». El lenguaje tejió
las primeras redes humanas: Al principio fue la palabra. Y luego, centenares de miles de años después,
apareció la escritura. La escritura trasformó los modos de pensar y actuar de una manera radical e
irreversible: Al principio fue la escritura. Ha habido sociedades cultas sin escritura, de una riquísima
tradición oral, pero cuando un individuo o una sociedad entran en contacto con ella, ya no hay marcha
atrás. Hay evolución desde la pura oralidad hacia la cultura escrita, pero el proceso inverso sería —de
poderse dar— una anomalía. Una vez instalada la escritura en una sociedad, los individuos o grupos
que se mantienen al margen son «analfabetos». Y la arqueología de las épocas anteriores a la escritura
es una historia del silencio.1
I. TRÍPTICO: MESOPOTAMIA, SIRIA, ELAM
El núcleo de las culturas del Oriente Próximo antiguo lo constituyen los sistemas de los cauces inferiores del Éufrates y del Tigris. En griego, Mesopotamía significa «País de Entre-Ríos». Con el nombre
de «Mesopotamia» suelen designarse las regiones del Iraq actual situadas en torno y al sur de Bagdad.
Se trata en realidad de dos largos oasis delimitados hacia el oeste de manera más bien abrupta por
las estepas de «Siria» y el desierto arábigo. Por el este y el nordeste las fronteras geo-ecológicas son
menos evidentes, debido a los cauces medios de los ríos que descienden del suroeste del Irán y que
en la Antigüedad preclásica se denominaron Elam. Hay que imaginarse las culturas del Oriente Próximo como un tríptico, cuya tabla central sería Mesopotamia, flanqueada en el mapa mental por Siria
a la izquierda y Elam a la derecha.
Las zonas más meridionales de la tabla central de este tríptico, Mesopotamia —hoy desertizadas o
pantanosas— fueron explotadas desde épocas prehistóricas y protohistóricas en régimen de regadíos
intensivos ganados a las marismas costeras. Sus habitantes fueron siempre conscientes de que habitaban un terreno abierto que ellos llamaban sencillamente kalam («país» en lengua sumeria) al que
se accedía sin grandes dificultades, tanto desde el norte y del este, descendiendo por las cuencas del
Tigris y del Éufrates como por mar. Y, como los múltiples caminos de entrada eran también vías de
salida, las características primeras de la cultura mesopotámica fueron precisamente tanto la apertura
a todo tipo de influencias externas como la exportabilidad de sus constantes simbólicas: el sistema
social, el sistema mitológico y el sistema económico. Sirva de botón de muestra la concepción universalista del poder que parece inherente a la política mesopotámica desde sus primeras manifestaciones
conscientemente estatales: los monarcas adoptaron el título de «Reyes de las Cuatro Regiones» y «Reyes
del Todo» desde finales del III milenio a. C.
132
O R I G E N Y F U N C I Ó N D E L A E S C R I T U R A C U N E I F O R M E E N M E S O P O TA M I A
El eje dominante, en la tabla central «mesopotámica», es el vertical: sur – norte. El sur profundo, en
las cercanías del golfo Pérsico, fue —y es— zona pantanosa, aunque en la actualidad en gran parte
salinizada: se llamaba Súmer. Súmer estuvo habitada desde épocas prehistóricas; en el IV milenio a.
C. aparece ocupada por un sector de población que habla una lengua —el sumerio— de tipología aglutinante sin parentesco alguno con las que entonces se usaban en su entorno y sin relación genética
con ninguna lengua actualmente conocida. En Súmer se constata la aparición de las primeras ciudades, algunas de ellas ya de tamaño considerable y dotadas de una organización compleja: Eridu, Ur,
Uruk, Lagaš, Umma, Girsu y Nippur. Los sumerios, sus habitantes, no son ni una raza especial ni un
pueblo específico. No son identificables ni por criterios étnicos, ni antropológicos, ni culturales; lo
único evidente es que se expresaban en una variedad lingüística de tipo aglutinante (como lo son p.
ej. el vascuence, el turco, el húngaro y el swahili).
Convivía con ellos un sector formado por hablantes de diferentes variantes semíticas (como lo son el
árabe, el hebreo y el etiópico, lenguas actualmente vivas). Estos grupos se hacían tanto más evidentes
cuanto más se remontaban hacia el norte las cuencas medias del Éufrates y del Tigris, con sus afluentes, o se penetraba en el occidente sirio. A su vez, tanto los hablantes de sumerio como los de las diferentes lenguas semíticas convivían, hacia el norte (Cáucaso) y el noreste, con otros sectores de
difícil definición lingüística, y, en todo caso, no homogéneos. Nos encontramos, por lo tanto, en Mesopotamia, y en parte también en Siria y Elam, con una sociedad plurilingüística que comparte una
cultura básicamente homogénea.
Las cuencas del Éufrates y del Tigris se acercan ligeramente la una a la otra al sur de la actual Bagdad:
es lo que en el III milenio a. C. se llamó «el país de Akkad» (de ahí la denominación de su lenguaje:
acadio), la mitad superior de la Baja Mesopotamia, que albergó las ciudades de Babilonia, Kiš y Sippar,
parece que con predominio de hablantes semitas. Súmer y Akkad constituyen el corazón cultural de
Mesopotamia. A la fusión cultural e histórica de ambas regiones se la suele denominar Babilonia, por
el nombre de la que sería capital desde comienzos del II milenio a. C.
II. LA APARICIÓN DE LA ESCRITURA EN MESOPOTAMIA
Desde el V milenio a. C. asistimos, a lo largo de las cuencas del Éufrates y del Tigris, a una creciente
complejidad social: aparición de las políticas de urbanismo (murallas), planificación de los sistemas
de riego (canales) y comunicación (dragados), evidencia de redes comerciales para bienes del sector
primario (producción agropecuaria), secundario (metalurgia, textiles, curtidos) y terciario (producción
artesana de calidad y exportación de artículos de lujo, transportes interregionales de media y larga
distancia, operaciones bancarias y sistemas de crédito). Todo ello nos indica que está perfectamente
en marcha un esquema social de división del trabajo y de estratificación de las funciones productivas
en dos macrosistemas laborales: el de los que trabajan con sus manos y el de los que —aun formando
parte muy esencial del proceso productivo— no emplean su fuerza física. En este segundo grupo hay
que diferenciar dos sectores, muy desiguales en cuanto al número de miembros y a su papel social.
Uno es el de los vigilantes, capataces, funcionarios civiles y militares, managers. El otro grupo está com-
133
puesto por residentes urbanos propietarios de los bienes del primer sector (terratenientes y dueños
de explotaciones agropecuarias) o ejecutores del segundo (mercaderes y comerciantes). Este subgrupo
de residentes urbanos que controlan los sectores primarios y secundarios de producción pone en marcha una especie de capitalismo basado en la acumulación de bienes no destinados inmediatamente al
consumo: esta gente vive de sus rentas, por lo que hablamos de un capitalismo rentista.
Aunque en Mesopotamia y Siria este complejísimo sistema está plenamente en marcha en el V milenio a. C., sus primeros síntomas asoman ya desde aproximadamente el 8000 a. C., es decir: desde
los comienzos de la economía basada en la explotación agropecuaria. Es evidente que este edificio
de progresiva complejidad no puede mantener su eficacia durante milenios sin una red que garantice
la cohesión social. Ello implica el recurso a una tecnología de la comunicación que ponga en contacto
a los diversos sectores de la producción (productores y consumidores) de modo que las relaciones
entre ellos gocen de una cierta estabilidad por encima de las barreras del espacio y del tiempo. Una
cosa es intercambiar una docena de huevos por unos ajos, y, otra muy distinta, cosechar, almacenar
y distribuir a una población de 15.000 habitantes el grano suficiente para un mes. Aquí hace falta una
contabilidad controlable; a la larga no basta la «palabra dada».
Las sociedades sin escritura se han servido para ello de múltiples recursos que sobrepasan el nivel
de la mera oralidad: grafitos, rayas, nudos, marcas de propiedad, etc. sobre palos, cuero, piedras,
rocas, fragmentos de cerámica o cortezas de árbol. Los procedimientos son, evidentemente, variadísimos. Muchos de los mecanismos de codificación empleados en el pasado y aún actualmente no
pueden denominarse escritura, ya que su objetivo no es fijar un mensaje lingüístico. Son códigos que
no reflejan palabras de una determinada lengua, sino procesos: una compra de ganado, el inventario de
un almacén, etc.
En el Oriente Próximo, uno de los sistemas más comunes de control contable —ya desde ca. 8000
a. C.— fue lo que los arqueólogos han llamado «bulas» (bullae): pequeñas bolas de arcilla marcadas
en su exterior por las improntas de sellos y que contienen en su interior diversas fichas, también de
arcilla. Estas fichas, de formas diferentes, constituyen series más o menos normalizadas y coherentes
entre sí, y son sin duda designaciones combinadas de numerales —«1», «10» o «60»— y de ciertos
bienes típicos de la cultura mesopotámica, como cabezas de ganado o vasijas de cerveza (“10 + OVEJA,
“60 + CÁNTARO). A veces —y esto tiene su importancia— las bulas llevan por fuera marcas impresas
que reproducen la forma y número de fichas contenidas en el interior. 2
En algún momento se constató que la información podía prescindir de las fichas embutidas en el interior de las bulas, siempre que se grabaran en el exterior signos numéricos parecidos a tales fichas
y se sellara el documento. Ello tenía ventajas, pues la bula perdía diámetro y peso y ganaba en estabilidad, lo que facilitaba su archivo y manejo. Las bulas de arcilla se convirtieron en «tablillas», y sus
artífices en «escribas». En ocasiones, tales marcas no se reducían a numerales, sino que representaban además de manera más o menos esquemática y abstracta los objetos y bienes enumerados. El
mensaje, al tratarse de figuras o marcas de numerales y de objetos esquemáticos y normalizados por
134
la convención, podía ser interpretado, en principio, por hablantes de cualquier lengua:
algo semejante a las actuales
señales de tráfico o los iconos
de nuestras apps. Es decir, este
estadio de fijación de la memoria no hace referencia todavía a palabras, sino a procesos
extralingüísticos, y no puede
considerarse escritura en sentido estricto. La finalidad de
estos mecanismos —presen«Bula» con sellos y marcas de su contenido, y sus fichas interiores (Susa)
tes en todas las culturas que
Elam, Uruk Tardío (ca. 3300 a. C.), arcilla, diámetro 65 mm (Musée du
alcanzaron un cierto grado de
Louvre, París).
complejidad social (p. ej. las
cuerdas anudadas o quipus incas)— es siempre doble: la de guardar la memoria de ciertos procesos
sociales y la de fijar los actos de comunicación de modo que su realización pueda ser constatada más
allá de las fronteras del espacio local reducido y del tiempo presente.
Los seres humanos intercambian ideas y voluntades mediante las palabras y los gestos expresados
y percibidos en un contexto de presencia local y temporal. Tanto emisor como receptor del mensaje
están presentes —de una manera u otra— en un mismo lugar y al mismo tiempo. La comunicación se
lleva a cabo en un contexto sincrónico y sintópico. Si el emisor y el receptor no comparten un espacio
común por encontrarse en dos puntos geográficos distantes, o si se produce un desajuste de tiempo
por vivir en momentos diferentes, la comunicación es imposible y hay que transmitir el mensaje: solo
la transmisión supera los límites del espacio y del tiempo.
En sociedades muy elementales —la familia reducida o la vecindad inmediata— la comunicación
puede ser suficiente para garantizar cierto grado de cohesión. Pero en las sociedades complejas, en
las que la división del trabajo o los ritmos biológicos de nacimiento y muerte alejan entre sí a los comunicantes, la situación es muy distinta. En la Mesopotamia del IV milenio a. C. fue por lo tanto la
complejidad del tejido social —las fibras simbólicas, económicas y políticas— la que activó una serie
de sistemas capaces de fijar, mediante un medio físico, los procesos que se generaban en el seno de
las comunidades humanas, sobre todo urbanas.
Suele pensarse, equivocadamente, que la escritura es la fuente de la cultura. En realidad es al revés.
Una vez alcanzado un nivel cultural alto, se produce un estadio crítico en el que la sociedad en cuestión
ha de arbitrar un recurso tecnológico que garantice el mantenimiento de ese nivel si no quiere comenzar a perder calidad. Se entiende así que la escritura haya sido un elemento común a todas las
grandes civilizaciones eurásicas antiguas: Mesopotamia, Elam, Egipto, las culturas del Indo y China.
135
Cronológicamente, los primeros testimonios corresponden a Súmer, en el último tercio del IV milenio
a. C.; uno o dos siglos antes de los primeros experimentos egipcios, surgidos, al parecer, independientemente de los mesopotámicos. En China, los primeros textos datan de mediados del II milenio,
y son asimismo autóctonos. Es importante observar que tanto la estructura interna —no hablo aquí
de las formas de los signos— como la evolución de la tecnología de la escritura son muy semejantes
en las culturas mesopotámica, egipcia y china.
En todas ellas, los primeros repertorios se basan en signos que representan objetos: hablamos, entonces, de pictogramas. Nótese aquí algo muy importante: el reconocimiento del significado del pictograma no es siempre obvio, debido tanto a su esquematismo como al carácter convencional del
diseño. Todos sabemos pintar un «árbol» o una «espiga» pero todos los pintamos de manera distinta;
no digamos ya «río» o «arriba». Ello implica, primero, que el pictograma solo puede ser reconocido
como tal en el seno de la comunidad que lo emplea porque se han puesto previamente de acuerdo;
segundo, que esa comunidad le otorga un sonido, es decir, que lo lee en su lengua. De ahí que tales
pictogramas sean, en realidad, y dentro de cada sistema de escritura, signos de palabras, no de cosas
o de ideas. En una sociedad determinada, un pictograma es, siempre, un logograma.
Si la lengua que hablan los usuarios de esa escritura es básicamente monosilábica, de tipo sintético
aglutinante como el sumerio o analítico aislante como el chino, cada palabra puede ser, a la vez, una
sílaba. De modo que los logogramas pueden ser desposeídos de su significado semántico intrínseco
(«cosa» o «idea») para convertirse en un mero fonograma. En una lengua sintética flexiva como el
egipcio, la transición del logograma al fonograma se efectúa por otros procedimientos, p. ej. mediante
la selección para su uso meramente fónico de una serie de 24 logogramas monoconsonánticos desemantizados (el «alfabeto» egipcio) —de entre un repertorio de miles de signos—.
III. LA FUNCIÓN DE LOS SIGNOS DE LA ESCRITURA MESOPOTÁMICA
El funcionamiento de los signos en la escritura mesopotámica, es decir: su modo de transmitir la información lingüística, es lo que llamaremos aquí su «forma interna», a diferencia de su morfología
gráfica, aspecto o «forma externa».
La escritura surge en Mesopotamia cuando los pictogramas dejan de representar cosas y cantidades
—como sucedía con la bulas prehistóricas— para designar palabras de la lengua usual. Es decir:
cuando las tablillas pasaron de ser interpretadas en silencio a ser leídas en voz alta y en una lengua
concreta. Los signos que en estadios anteriores habían sido representaciones más o menos afortunadas de cantidades (ideogramas numéricos) y objetos (pictogramas) pasaron a representar palabras
completas de la lengua viva. Se convirtieron en logogramas.
Según los datos arqueológicos, este paso comenzó a darse en la ciudad de Uruk en torno al 3200 a. C.3
136
La fecha indicada es solo una aproximación. Esos primeros textos se
encontraron en un relleno efectuado
en el piso de un corredor del templo
local de la diosa Inanna, con el fin
de evitar humedades. El material
de relleno procedía de un vertedero,
y estaba compuesto por tierra, fragmentos de cerámica y… los textos
en cuestión. Ello indica que los así
llamados «Textos Arcaicos de Uruk»
no procedían de un archivo o taller
de escritura, sino que habían sido
Texto de contabilidad con lista de artículos en el anverso y suma total arrojados en la basura de las afueras
en el reverso. Uruk arcaico IV (ca. 3200 a. C.), arcilla, 57/43/23 mm
de Uruk como algo inservible. In(Vorderasiatisches Museum, Staatliche Museen, Berlín).
servible para ellos; preciosos para
nosotros. ¿Cuánto tiempo llevaban en el vertedero? ¿Una semana, un mes, un año, diez, cien? Los
documentos de esa temprana época arrojan ya un balance de unos dos mil signos diferentes, y todo
indica que el idioma en que se leían era el sumerio, una lengua —como se indicó antes— aglutinante
de estructura eminentemente monosilábica.
Documento de contabilidad, con información sobre dos repartos de cebada (a: anverso) e impronta de sello
(b: reverso). Uruk arcaico III (ca. 3100 – 3000 a.C.), arcilla, 61/54/42 mm (Metropolitan Museum of Art,
Nueva York).
El origen remotamente pictográfico de los logogramas limitaba considerablemente la flexibilidad y
claridad del mensaje. Uno puede pintar el logograma REY, ¿pero cómo expresar los nombres abstractos
137
(p.ej. REALEZA)? ¿O las relaciones sintácticas entre las diferentes palabras? ¿Cómo organizar los logogramas TEMPLO, OVEJA, REY de modo que se entienda «la OVEJA del REY es para el TEMPLO» y no p. ej.
«el TEMPLO de la OVEJA es del REY»?
Para ello se necesitaban signos «vacíos» que
expresasen las relaciones de o para entre los
diferentes actuantes, o el sufijo abstracto –EZA.
Cabían dos caminos: inventarse un repertorio
de signos nuevos vacíos, como hizo el japonés con las dos series de «kanas» («hiragana» y «katakana»), o reciclar los signos ya
existentes. Se eligió el segundo.
El procedimiento consistió en abstraer el
sonido puro de un signo, prescindiendo de
su contenido semántico primigenio. Así,
Textos arcaicos de Uruk (IV y III). Primeros procesos de
p.ej., el logograma NAM ( ), que de por
codificación textual. El orden de lectura de los morfemas es
sí significa algo así como «destino», se emincierto.
pleó frecuentemente en la formación de
nombres abstractos, como en la combinación NAM ( ) + (
LUGAL: REY):
«realeza».
Y el signo ŠE3 ( ), logográficamente casi vacío, se dedicó a expresar la posposición sumeria |še|
con el significado «terminativo» de «a», «hacia»:
É.MUHALDIM: COCINA + ŠE3: «hacia»
˘
(> «hacia la cocina»). Dado el predominio de palabras monosilábicas en sumerio, se obtuvo un repertorio extenso de sílabas puras carentes de referencia semántica extrafónica, aunque muchas mantenían la posibilidad de ser leídas como logogramas según el contexto. Análogamente a lo que ocurre
en chino, las sílabas que funcionaban solo en su función fónica, o silabogramas, fueron empleadas
cada vez más generosamente para escribir palabras difícilmente representables mediante logogramas
(p. ej. nombres abstractos, extranjerismos y verbos de semántica compleja), así como los morfemas
que gobernaban la sintaxis. El uso progresivo de los signos como meros silabogramas, más difíciles
de memorizar pero más flexibles para codificar el lenguaje, redujo el volumen de logogramas puros,
y con ello el de signos del repertorio, lo que favoreció la normalización de las formas. En la llamada
época de Ğamdat Naşr (ca. 3000 a. C.), el mismo signario se usaba ya de forma uniforme en todo el
sur babilónico.4
De ahí que, en principio, cualquier signo pudiese tener varios valores: logográficos (designando una
o varias palabras) y otros meramente fónicos, como silabograma (designando una o varias sílabas).
Obviamente, el valor logográfico dependía de la lengua del escriba y del destinatario del texto, pudiéndose leer p. ej. en sumerio o en una lengua semítica (normalmente acadio):
138
Signo
(y su nombre)
(AN)
(KA)
(IGI)
(GAL)
Logograma
(con valor de palabra)5
Silabogramas
(con valor de sílaba)6
leído en sumerio:
an,
diĝir
«dios»,
leído
en
ilum «dios», šamûm «cielo»
il3,
leído en sumerio:
ka
leído
pûm «boca»
ka,
qa3,
leído en sumerio:
igi
leído
num «ojo»
ši,
gal
leído
rabûm «grande»
el3,
sa8,
an
pi4,
am6
«cielo»
acadio:
zu2,
su11
«boca»
acadio:
lam5,
en
bat5
«ojo»
acadio:
en
«grande»
acadio:
en
gi8,
lum2,
Aparte de estos valores corrientes logográficos y silabográficos, ciertos signos podían desempeñar,
además, el papel de clasificadores léxicos. El signo AN ( ), arriba citado, debía colocarse delante
de todos los nombres de dioses y objetos divinizados que pertenecían a su ámbito; delante de los
nombres de países, el signo KUR ( ); detrás de los topónimos, el signo KI (
), y detrás de los nombres de aves, HU ( ). Estos y otros signos, llamados determinativos o clasificadores léxicos, conservaˇ
ban en otros contextos sus funciones normales logográficas o silabográficas.
Al principio, la escritura mesopotámica, basada en el uso casi exclusivo de logogramas y de clasificadores léxicos, fue solo un acompañante de la cultura oral, a cuyo servicio estaba; se trataba de
apuntes simples que anotaban únicamente los datos esenciales de un proceso y cuya lectura correcta
requería el conocimiento del tema que se trataba. El uso de los silabogramas hizo posible escribir
textos que dieran razón más exacta de la morfología y de las relaciones sintácticas. Ya a mediados
del III milenio a. C., los textos de Šuruppak (hoy Tall Fāra) y Tall Abū S. alābī h —al sur de Bagdad—
ˇ
manejaban el número suficiente de silabogramas como para permitir la escritura de textos con sintaxis
compleja, como himnos, proverbios y conjuros mágicos, y no solo de listas y tablas de contabilidad.
Dos siglos más tarde, entre el 2300 y el 2100 a. C., los escribas de la ciudad siria de Ebla y los de la
corte paleoacadia eran capaces de anotar en sus tablillas los matices morfológicos y sintácticos de
tres lenguas diferentes (sirio antiguo, sumerio y acadio antiguo) usando el mismo repertorio de signos.
Desde la segunda mitad del III milenio a. C., la escritura mesopotámica había abandonado su carácter
139
Documento de entrega de parcelas a 100 campesinos (a: anverso; b: reverso, con totales). Šuruppak (Tall Fāra,
ca. 2500 a. C.), arcilla, 190/190/42 mm (Vorderasiatisches Museum, Staatliche Museen, Berlín).
de ayuda mnemotécnica y alcanzado su madurez para escribir textos en sumerio, acadio y sirio (eblaíta).7
Ejemplo de texto sumerio:8
GAN2
BIL2
TUR-
CAMPO
NUEVO
PEQUEÑO-
še3
hacia
baDU
llevado-fue-ello (la cebada)
«Esta (cebada) fue llevada al Campo Nuevo pequeño»
Ejemplo de texto acadio:9
Anum u Ellil ana Marduk ippalsūšum
AN
ANUM
u3
y
d
EN.KID
(dios)
ELLIL
a-na
hacia
d
AMAR.UTU
MARDUK
(dios)
ip-pa-al-sumiraron-
šum
a-él
«Anum y Ellil favorecieron a Marduk»
140
IV. LA FORMA EXTERNA DE LOS SIGNOS MESOPOTÁMICOS:
LA ESCRITURA «CUNEIFORME» Y SU DESCIFRAMIENTO
El adjetivo cuneiforme (en forma de cuña)10 es una denominación moderna que hace referencia al aspecto decididamente triangular de los trazos («grafos») que componen los signos en sus formas clásicas. Thomas Hyde, profesor de Oxford, fue el primero en describir los signos como «piramidales, o
cuneiformes» (pyramidales seu cuneiformes) en su Historia religionis veterum Persarum [...], de 1700.
COMBINANDO CUÑAS Y CLAVES
Durante el siglo XVIII, otros viajeros se aventuraron en lo que hoy es Iraq, por entonces una de las regiones más recónditas del Imperio otomano. El danés C. Niebuhr se adentró en Irán y llegó a Persépolis en 1778, donde realizó una serie de copias de las inscripciones que acompañaban los
bajorrelieves de los complejos palaciales. A comienzos del siglo XIX, las academias europeas disponían de excelentes copias de diversas inscripciones trilingües persas. Estas copias fueron estudiadas
sistemáticamente por el alemán G.F. Grotefeld, en Göttingen, y por el clérigo irlandés E. Hincks, quienes se dieron pronto cuenta de que las inscripciones eran de época aqueménida y de que una de las
inscripciones estaba en persa antiguo. En 1803 consiguieron identificar algunos grafemas del signario
persa; los resultados fueron considerablemente mejorados por H.C. Rawlinson, el cual, entre 1835 y
1847, trabajó sobre la inscripción trilingüe de Behistun, de Darío I (549 – 486 a. C.).11 En 1857, cuatro
filólogos, E. Hincks, H.C. Rawlinson, J. Oppert y H.F. Talbot, compitieron por leer y traducir cada uno
por su cuenta un texto acadio, el prisma octogonal con los anales de Tiglatpileser I, consiguiendo resultados prácticamente idénticos: la vía para el desciframiento de ulteriores textos estaba libre.
Mientras tanto, la curiosidad iba en aumento, espoleada por la prensa de la época, ávida de novedades
procedentes de Oriente. En 1848 se realizaron las primeras expediciones francesas e inglesas al norte
de Iraq. En Horsābād, E. Botta y V. Place excavaron las ruinas de Dūr Šarrukîn, la capital levantada por
˘
Sargón II de Asiria a finales del s. VIII a. C. A partir de 1845, los ingleses lo hicieron en las antiguas
ciudades de Kalah, Nínive (Quyunǧik) y Asur (Qalʕat Šergāt); en 1854, H. Rassam encontró en Nínive
ˇ
la gran biblioteca del rey Asurbánipal (s. VII a. C.), que sigue siendo la mayor colección de literatura
acadia excavada hasta la actualidad. En el sur, los trabajos arqueológicos sistemáticos los comenzaron
los franceses, en 1877, en Tellō, la antigua Girsu, lo que permitió conocer la cultura del III milenio a. C.
El alemán W. Koldewey llevó la dirección de las excavaciones alemanas de Babilona desde 1899. Muy
importantes fueron siempre las expediciones norteamericanas, que desde 1888 excavaron Nippur
(Nuffar), uno de los centros de la cultura literaria sumeria. Ur (Tall El-Muqeyyir) fue excavada desde
1918 por el británico L. Woolley; en Uruk (Warka), los alemanes reanudaron en 1928 los trabajos que
había interrumpido la Primera Guerra Mundial. Las regiones orientales de Iraq (el viejo Elam) fueron
incluidas en las campañas francesas de excavaciones desde 1884; en este contexto, la primera ciudad
estudiada fue Susa. El cuadro estaba, si no completo, al menos esbozado.
Tras la Gran Guerra, el interés se extendió a las culturas del área de influencia mesopotámica. Desde
1925, las excavaciones norteamericanas en Nuzi, en la cuenca alta del Tigris, revelaron la existencia
de una importante ciudad hurro-mittánnica del siglo XV a. C. Los franceses, dirigidos por A. Parrot,
141
descubrieron en 1933 Mari (Tall Harīrī , en la frontera sirio-iraquí), con lo que se tuvo acceso a las cul˘
turas del Éufrates de los milenios III y II a. C. Unos años antes, en 1928, Schaeffer había descubierto
en la costa siria la antigua ciudad de Ugarit (Rās Eš-Šamrả), un importante nudo de comunicaciones
entre el Mediterráneo y el mundo sirio-mesopotámico durante todo el II milenio a. C. Se vio así que
Siria, lejos de ser una provincia apartada dominada por seminómadas esteparios, constituía un ámbito
cultural de primerísimo orden, partícipe pleno de las viejas culturas sumerio-acadias y transmisor de
las mismas. Cuando en 1975 los italianos descubrieron miles de tablillas cuneiformes en Ebla (Tall
Mardīh, en la Siria central) esta convicción, que ya era válida para el II milenio a. C. desde los hallazgos
ˇ
de Mari y Ugarit, hubo que extenderla a la Siria del III milenio a. C.
En Anatolia, el alemán K. Bittel excavó sistemáticamente desde 1931 la antigua ciudad de Hattuša,
capital del reino hitita, cuyos restos revelaron, en miles de tablillas, una fecundísima cultura híbrida
de elementos indoeuropeos y mesopotámicos. Desde 1946 se multiplicó el número de excavaciones,
en las que han ido participando la práctica totalidad de las naciones europeas, los EE. UU., Canadá,
Australia y Japón.
LOS SIGNOS Y SU HISTORIA: LA FORMA EXTERNA
En sus formas primitivas, los signos habían sido representaciones esquemáticas y más o menos afortunadas de los objetos o procesos a los que se referían las palabras de la lengua. Estas representaciones eran lineares, es decir, dibujos curvilíneos grabados en la tablilla de arcilla todavía tierna con
un punzón de caña u hoja de palma.
La rápida difusión de la tecnología de la escritura y la consiguiente multiplicación de la tarea de los
escribas aconsejó, con el objeto de simplificar su diseño y ganar en velocidad, modificar el método
de grabar los signos sobre la arcilla. Ya en Ğamdat Naşr, —en torno al 3000 a. C.— se constata la
progresiva sustitución de las curvas, dibujadas con la punta aguda de un punzón, por una sucesión
de rectas impresas con el canto longitudinal del estilete. Este recurso, muy frecuente en los textos
arcaicos de Ur (en torno al 2775 a. C.), se generalizó luego y pervivió hasta los últimos documentos
cuneiformes (siglo I d. C.).
Las formas externas de nuestra escritura actual (las letras usadas en este catálogo) han cambiado
desde los primeros textos de los alfabetos etrusco y latino arcaico, y sin embargo la función significante —la forma interna— de los diferentes signos ha permanecido, en su esencia, invariable. Análogamente, y como era de esperar, a lo largo de tres mil años fueron cambiando también las formas
de los signos cuneiformes, sin que por ello se modificase en lo más mínimo su función. Los trazos se
combinaron en formas cada vez más abstractas y más lejanas de sus prototipos pictográficos.
Se diseñaron, además, variantes destinadas a la escritura monumental en inscripciones reales, estelas,
estatuas, etc.
142
šarrum dannum «Rey poderoso» en la titulación regia acadia
LUGAL12
da-
num2
Escritura monumental:
ca. 2000 a. C.
Manuscritos:
ca. 1800 a. C.
Manuscritos:
ca. 700 a. C.
La complicada estructura semiótica de la escritura mesopotámica —su forma interna: el engranaje
de logogramas polifónicos, silabogramas homófonos, clasificadores léxicos etc.— exigía un entrenamiento temprano y duro de los escribas, lo que limitaba su uso por parte de la población, en su mayoría iletrada. Pero, por otra parte, la simplicidad del soporte (arcilla en vez de papiro) y del
instrumental (estiletes de caña en vez de pinceles y tintas) contribuyó sin duda a su difusión: ambos,
el barro y las cañas, abundaban a orillas de los ríos mesopotámicos y no requerían tecnologías complejas. Otra ventaja era la imposibilidad de modificar el contenido de un documento una vez la tablilla
había sido secada al sol o cocida en hornos, lo que le confería al texto un carácter definitivo y dificultaba su falsificación. Además, los documentos importantes llevaban la impronta de uno o varios sellos.
Un relicto de las épocas preliterarias fue el uso ocasional de «sobres», envoltorios de arcilla sellados,
de un tamaño ligeramente superior a la tablilla y de su misma forma, en los que se encerraba el texto
base, a fin de ocultar el contenido del mensaje, en el caso de la correspondencia, o de preservar un
documento de cierta transcendencia comercial (contratos) o jurídica (testamentos).
V. LA «CASA DE LAS TABLILLAS» Y LA ACTIVIDAD DE LOS ESCRIBAS
MESOPOTÁMICOS
La documentación mesopotámica es, simplemente, ingente. No es de extrañar si se tiene en cuenta
que el sistema irradió —desde los tempranos tiempos de la Uruk del IV milenio a. C.— hacia Siria,
Elam, Anatolia… Es decir, hacia toda el Asia Anterior desde la actual Turquía hasta Irán, y desde el
Cáucaso hasta el golfo Pérsico, y que duró más de 3000 años. Todo este enorme ámbito geográfico
y marco histórico está marcado, de una u otra manera, por los sistemas culturales que se agrupan en
lo que llamamos, por abreviar, la cultura mesopotámica.
Esta cultura constituye una constelación relativamente coherente de artefactos y, en especial, un sistema coherente de comunicación, es decir, un gran sistema simbólico creado por —y para— las poblaciones que se interrelacionaron en este marco espacio-temporal. Como en todos los marcos
culturales, se detectan una serie de productos que pueden considerarse típicos. El síntoma caracte-
143
rístico de la cultura mesopotámica, desde sus comienzos hasta su final, desde el norte hasta el sur y
desde el este al oeste, es la escritura cuneiforme.
El escriba mesopotámico («grabador de tablillas»: DUB.SAR,
) no nace: se hace. El arte de
escribir se aprende normalmente en una escuela («la casa que reparte las tablillas»: É.DUB.BA.A,
) y es una tecnología compleja que incluye desde la preparación de la arcilla para las tablillas, el formateo de las mismas y el tallado de los diferentes estiletes —todo ello a cargo de aprendices muy jóvenes— hasta la redacción de documentos jurídicos, cartas, textos historiográficos, textos
de contabilidad y todo aquello que se requiere para el correcto funcionamiento de una sociedad compleja. Cuanto más elaborada la documentación, tanto más profesional
debía ser su formación, que se supone completada, en lo esencial, a los
18 años. El currículo se perfeccionaba
reproduciendo los textos básicos de
la cultura clásica, bien de memoria o
copiándolos de ejemplares depositados en las bibliotecas públicas y archivos privados.
Los clásicos de la literatura sumeria
(«Enki y Ninhursaga», «Enki y Nimˇ
mah», «Enki y el Orden Cósmico»,
ˇ
«Descenso de Inanna al Submundo»,
«Lugalbanda (II)», «Gilgameš y Huwaˇ
wa», «Gilgameš y Akka», etc.) y acadia
(«Epopeya de Atrahasīs», «Himno de
ˇ
Gula», Diálogo del Pesimista, «Epopeya
de Erra», Epopeya de Gilgameš, «Epopeya de la Creación», etc.) no fueron
Fragmento de la tablilla XI de la Epopeya de Gilgameš: relato del
los únicos que ocuparon a los escribas.
Diluvio Universal. Nínive (Quyunǧik, copia neoasiria, siglo VII a. C.),
Una parcela importante de esa proarcilla, altura 13,7 cm (British Museum, Londres).
ducción la constituían los textos de
carácter científico: listas de presagios, textos matemáticos y, muy en especial, listas de signos y diccionarios monolingües, bilingües, trilingües y hasta cuatrilingües, como el hallado en Ras Eš Šamrā,
la antigua Ugarit (Siria), con columna sumeria, acadia, hurrita y ugarítica.
Miles de tablillas en sumerio, acadio, hitita, hurrita y paleo-sirio han salido a la luz no solo en Mesopotamia, sino —como se ha indicado más arriba— en Anatolia (Hatuša), Siria (Ebla, Mari, Emar, Alaˇ
lah, Ugarit), Elam y hasta en Egipto (El Amarna), donde el departamento «acadio» de la corte de
ˇ
Akenatón, en el siglo XIV a. C., se encargaba de los asuntos de Siria-Palestina y Babilonia y estaba
144
atendido por escribas egipcios educados para leer y escribir en cuneiforme babilónico. Se calcula en
unos 103.000 el número de textos escritos en lengua sumeria actualmente conocidos procedentes
de archivos (unas 3.100.000 palabras) y en torno a los 144.000 los escritos en acadio (unos
10.000.000 de palabras). Si sumamos todos los corpus escritos en cuneiforme (incluyendo los redactados en lengua hitita, hurrita, elamita, etc.) el número de palabras conservadas en ellos supera
los catorce millones.13
VI. LECTURAS RECOMENDADAS
D. Charpin (2008), Lire et écrire à Babylone, Paris.
L. Feliu (2007), L’escriptura cuneïforme, Barcelona.
I.J. Gelb (1995), Historia de la escritura, Madrid.
J.-J. Glassner (2000), Écrire à Sumer: L‘Invention du cunéiforme, Paris.
M.W. Green (1989), «Early cuneiform», en: W.M. Senner (ed.), The origins of writing, Lincoln / London,
pp. 43-57.
M.W. Green / H.J. Nissen (1987), Zeichenliste der archaischen Texte aus Uruk, Berlin.
P. Michalowski (1996), «Mesopotamian cuneiform: Origins», en: P.T. Daniels / W. Bright (eds.), The
world’s writing systems, New York / Oxford, pp. 33-36.
H.J. Nissen (1985), «The emergence of writing in the Ancient Near East», en: Interdisciplinary Science
Reviews 18, pp. 349-361.
H.J. Nissen / P. Damerow / R.K. Englund (1990), Frühe Schrift und Techniken der Wirtschaftsverwaltung
im alten Vorderen Orient, Berlin.
H. Parzinger (2014), Eine Geschichte der Menschheit vor der Erfindung der Schrift, München.
D. Schmandt-Besserat (1992), Before writing, Austin.
D. Schmandt-Besserat (1996), How writing came about, Austin.
M.P. Streck (2010), «Grosses Fach Altorientalistik: Der Umfang des keilschriftlichen Textkorpus», en:
Mitteilungen der Deutschen Orient-Gesellschaft zu Berlin 142, pp. 35-58.
C.B.E. Walker (1990), Cuneiform, en: Reading the past, London, pp. 15-73.
145
NOTAS
1. Sobre el mundo sin escritura y previo a la escritura véase Eine Geschichte der Menschheit vor der Erfindung der Schrift,
München 2014, del arqueólogo y prehistoriador Hermann Parzinger.
2. La arqueóloga americana Denise Schmandt-Besserat (Before writing, Austin 1992; How writing came about, Austin 1996)
ha sido la primera estudiosa de estas bulas.
3. Véanse «The emergence of writing in the Ancient Near East», de H.J. Nissen, en: Interdisciplinary Science Reviews 18,
1985, pp. 349-361; «Mesopotamian cuneiform: Origins», por P. Michalowski, en: P.T. Daniels / W. Bright (eds.), The
world’s writing systems, New York / Oxford 1996, pp. 33-36.
4. M.W. Green, «Early cuneiform», en: W.M. Senner (ed.), The origins of writing, Lincoln / London 1989, pp. 43-57; H.J.
Nissen / P. Damerow / R.K. Englund, Frühe Schrift und Techniken der Wirtschaftsverwaltung im alten Vorderen Orient, Berlin
1990; J.-J. Glassner, Écrire à Sumer: L‘Invention du cunéiforme, Paris 2000.
5. La inmensa mayoría de los logogramas son polifónicos, ya que pueden ser leídos en una u otra lengua (p. ej. en sumerio
o en acadio) y, además, admiten diferentes lecturas dentro de una misma lengua, como aquí
: d i ĝir «dios» o an
«cielo».
6. Los subíndices de los silabogramas sirven para distinguir entre sí los signos homófonos. Así, pi4 indica que hay varios
signos (PI, BI, BAD, KA, NE, etc.) que sonaban |pi|, siendo pi4, que corresponde al signo KA (
), uno de ellos.
7. C.B.E. Walker, Cuneiform, en: Reading the past, London 1990, pp. 15-73; I.J. Gelb, Historia de la escritura, Madrid 1995;
L. Feliu, L’escriptura cuneïforme, Barcelona 2007; D. Charpin, Lire et écrire à Babylone, Paris 2008.
8. Logogramas en MAYÚSCULAS; silabogramas en cursiva, la traducción de los logogramas en VERSALITAS.
9. Logogramas en MAYÚSCULAS; silabogramas en cursiva; determinativos en superíndice: d; traducción de los logogramas: VERSALITAS.
10. Del latín cuneus «cuña».
11. La inscripción de Behistun, del rey persa Darío I (reinado: 521 – 486 a.C.), grabada sobre roca en persa antiguo, elamita
y acadio, es la más importante de la Antigüedad preclásica de Asia: su carácter trilingüe hizo posible —a partir precisamente del texto persa— el desciframiento de la escritura cuneiforme babilónica y, con ello, el conocimiento histórico
del Oriente Antiguo. La clave del desciframiento, el nombre del rey persa Dārayavahuš («Darío»; en cuneiforme babilónico: Dariyamuš), se leía ya en las líneas introductorias de la inscripción: «Yo soy Darío, el Gran Rey, Rey de reyes, Rey
de Persia, Rey de los países, hijo de Histaspe, nieto de Arsame, un aqueménida […]».
12. El logograma LUGAL «rey» se leía šarrum en acadio.
13. M.P. Streck (2010), «Grosses Fach Altorientalistik: Der Umfang des keilschriftlichen Textkorpus», en: Mitteilungen der
Deutschen Orient-Gesellschaft zu Berlin 142, pp. 35-58.
146
LOS ALFABETOS COMO SISTEMAS DE COMUNICACIÓN
PETER T. DANIELS
TITULACIÓ
El ser humano lleva comunicándose a través de medios visuales desde el inicio de su existencia. Solo
se han conservado unos pocos ejemplos que datan de la Edad de Piedra, como pequeñas estatuillas
y formidables pinturas rupestres, al igual que también conjuntos de marcas realizadas en huesos o
rocas, que parecen corresponder al número de días que distan entre la luna llena y la luna nueva, ya
que aparecen en grupos de 29 y 30.1 Pero a diferencia de algunas personas, yo no creo que estos sean
ejemplos de escritura. A mi juicio, y según la opinión de otros muchos expertos, la escritura es un registro visible de la lengua, de cosas que las personas se dicen entre sí. En el mundo moderno, la señalización del tráfico y del aeropuerto, que emplea imágenes que deben comprender personas que
podrían no conocer la lengua del lugar, tampoco es un ejemplo de escritura. El estudio de estos sistemas corresponde al campo de la semiótica o la semiología, es decir, la «ciencia de los símbolos» (en
un sentido técnico). Algunos los consideran «escritura», pero necesitamos un término para escribir
la lengua específicamente. Entonces, ¿por qué no reservamos el término que ya tenemos para ello y
utilizamos otro para los signos que no representan la lengua? Un sistema de escritura combina un alfabeto, un conjunto de símbolos (letras, caracteres), con una ortografía, las normas de uso de un alfabeto determinado para documentar una lengua específica.
En mi caso, trato la escritura desde el campo de la lingüística, el estudio científico del lenguaje, ya que
me interesan las múltiples maneras en que la escritura interactúa con el lenguaje. Hoy en día muchos
estudiosos de la escritura han evitado ese paso y se interesan por cómo la escritura interactúa con la
sociedad.2 Quizás suponen que ya se ha dicho todo lo que puede o ha de decirse sobre los sistemas de
escritura de las lenguas que les interesan.3 Puede parecer que, como el lenguaje es «natural» —resulta
casi imposible impedir a los niños que aprendan a hablar las lenguas a las que están expuestos— pero
la escritura se enseña, no existe un núcleo común respecto a la escritura semejante al que sí tiene el
lenguaje.4 Sin embargo, si atendemos a todos los sistemas de escritura que existen en el mundo, nos
damos cuenta de que hay patrones sobre la relación que tienen con las lenguas. Es en estos patrones
en los que me gustaría centrarme.5
El primer patrón que podemos observar es el fenómeno que se da cada vez que se inventa un sistema
de escritura, cuando el inventor no dispone de ningún modelo en el que inspirarse. Contamos con
una docena de ejemplos en la era moderna.6 El más conocido probablemente sea el sistema de escritura inventado para la lengua cherokee de los nativos americanos por un líder de la comunidad llamado Sequoyah. Luchó en la guerra de 1812 (una secuela norteamericana de las Guerras Napoleónicas
en la que Estados Unidos consolidó su separación del Imperio británico), pero no hablaba inglés, de
manera que ni mucho menos lo escribía. No obstante, sabía que los americanos se comunicaban haciendo marcas sobre el papel, por lo que decidió ofrecer a su pueblo la misma herramienta valiosa.
L O S A L FA B E T O S C O M O S I S T E M A S D E C O M U N I C A C I Ó N
147
El sistema de escritura de Sequoyah es un silabario, lo cual significa que cada uno de los 85 caracteres
que forman el sistema corresponde a una sílaba simple, formada por una consonante seguida de una
vocal (abreviado como «CV») o por una única vocal (V).7 Así son todos los demás sistemas de escritura inventados en la era moderna por personas que no sabían leer en ninguna lengua. Otro silabario
que todavía se utiliza en el mundo moderno es el de los vai de Liberia, del África occidental.8 Estos
casos sugieren que los silabarios presentan un rasgo especial y que los alfabetos que utilizamos en
inglés, catalán y español —así como en griego, en ruso y en muchos otros idiomas— son poco comunes en ciertos aspectos fundamentales.
¿Qué nos dicen estas invenciones de escritura modernas sobre las invenciones de escritura originales?
Ciertamente, en los tres lugares donde sabemos que se inventó la escritura los alfabetos eran silábicos: para la lengua sumeria en Mesopotamia (ca. 3400 a. C.), para la lengua china en China
(ca. 1500 a. C.) y para la lengua maya (o alguna familia de lenguas anterior que todavía no sabemos
leer) en México (ca. 500 d. C.). ¿Qué tienen en común estos tres lugares? Pues bien, todos ellos fueron testigos del desarrollo de sociedades agrícolas en las que el intercambio económico fue adquiriendo un papel cada vez más importante; la sociedad se estaba volviendo más compleja y resultó
práctico poder mantener registros de los intercambios y del control de los trabajadores, es decir, quién
pagó (intercambió) qué a quién o con quién.
No obstante, hubo muchas sociedades antiguas que siguieron una senda similar de desarrollo complejo en las que no surgió la escritura: en India, Irán y Europa, donde muchos pueblos diferentes hablaban lenguas indoeuropeas; en África, donde numerosas sociedades agrícolas hablaban gran
cantidad de lenguas diversas; en los Andes en Suramérica, donde dominaba el Imperio inca. Todas
estas culturas diseñaron métodos para mantener registros de su economía —el más conocido es el
quipu9 inca—, pero no sistemas de escritura que documentasen la lengua con todo detalle.
En ocasiones los documentos emplean ilustraciones estilizadas —pictogramas— para representar
ideas o quizás incluso para representar palabras: el nombre de las cosas. Sin embargo, una secuencia
de pictogramas sigue sin ser escritura, porque uno no puede saber con precisión qué secuencia de
palabras tenía en mente el autor tan solo mirándolos. Representan ideas, de modo que funcionan
como ideogramas. La secuencia de los ideogramas «2 x 2 = 4» se puede pronunciar en cualquier lengua y de muchas maneras: dos por dos, cuatro; dos multiplicado por dos, cuatro; dos por dos son cuatro.
Por tanto, ¿tienen las lenguas sumeria,10 china11 y maya12 algo en común que muchas otras no tienen?
La verdad es que sí. En esas tres lenguas las unidades mínimas significativas del lenguaje, lo que los
lingüistas denominan morfemas, son en su mayoría monosílabos. En inglés encontramos ejemplos
como eye (ojo), pea (guisante) y peace (paz), así como –ing, pre- y I (yo). No obstante, el inglés también
cuenta con morfemas como paella (el plato a base de arroz, no el recipiente que se llama así a partir
de la palabra catalana que la toma prestada) y Barcelona. Resulta relativamente sencillo hacer un pictograma de eye o pea. Pero, ¿cómo se hace un pictograma de I o peace? Atendiendo al sonido. Uno
puede dibujar un ojo para decir I, al igual que se pueden ilustrar tres guisantes para indicar peace. Eso
148
es exactamente lo que sucedió con los tres sistemas de escritura pioneros: las imágenes de las cosas
empezaron a utilizarse únicamente para los sonidos de las cosas ilustradas. Sus alfabetos se denominan morfosilábicos porque sus caracteres representan morfemas y sílabas simultáneamente.
Ahora bien, surge un problema cuando muchas de las palabras no son monosílabos. Uno puede dibujar finger (dedo) o tomato (tomate), pero los sonidos de estas palabras no serán precisamente útiles
a la hora de escribir otras palabras cuya imagen no se puede dibujar. Este parece ser el motivo por el
que la escritura vio la luz únicamente en el caso de lenguas en las que casi todo lo que admite un dibujo también tiene una pronunciación monosilábica; las sílabas son las unidades en las que las personas dividen más fácilmente su lengua, aún hoy en día, a menos que hayan aprendido a leer un
alfabeto.
Entonces, ¿de dónde vienen los alfabetos? Tenemos que buscar sus orígenes en Egipto.13 El segundo
patrón que vincula lengua a escritura consiste en cómo los malentendidos pueden dar lugar a nuevos
tipos de sistemas de escritura. Puede parecer sorprendente que no incluya a los egipcios como cuarto
ejemplo de la invención de la escritura, pero los morfemas egipcios son polisílabos en su mayoría y
los caracteres jeroglíficos egipcios no equivalen a sílabas, sino a consonantes (una, dos o tres). Por
tanto, ¿cómo ha podido producirse la escritura egipcia?
Los contactos entre Mesopotamia y Egipto se remontan tan atrás como los arqueólogos han podido
estudiar. En algún momento, un comerciante egipcio pudo haber observado —u oído— que un comerciante sumerio guardaba registros de los nombres de los clientes, los productos y las cantidades,
y se dio cuenta de la utilidad que podía tener la contabilidad. La solución resultó ser muy sencilla:
hacer pictogramas de las cosas que uno necesita registrar y, en caso de necesitar apuntar algo que
no se pudiese dibujar, como el nombre de un cliente o de un lugar, emplear pictogramas únicamente
del sonido.
Eso sí, surge una complicación. En lengua sumeria los morfemas no cambian de sonido cuando tienen
diferentes funciones en una oración, mientras que sí sucede en egipcio (como en inglés sing, sang,
sung y song): las consonantes son siempre las mismas, pero las vocales varían de acuerdo con la función que desempeñan. Eso significa que cada carácter solo incluye las consonantes del morfema que
representa. Pero esas secuencias de consonantes pueden reutilizarse para escribir todas las palabras
e incluso los morfemas que corresponden a -ing y -s, y así sucesivamente.*
No obstante, todavía estamos a dos malentendidos de distancia de los alfabetos modernos. El segundo se conoce gracias a un buen número de inscripciones rudimentarias encontradas en la península del Sinaí (Egipto) que se remontan a la Duodécima Dinastía (ca. 1800 a. C.). En ellas se aprecian
rezos —en una lengua semítica anterior al fenicio, el hebreo y el árabe— a la diosa Hathor mediante
una serie de 27 símbolos que originalmente eran pictográficos, pero que cada uno de ellos equivalía
a una única consonante. Posiblemente estos símbolos se tomaron de los símbolos egipcios, si bien
eran sinónimos de consonantes que formaban parte de la lengua semítica, no de la lengua egipcia.14
149
Es como si un erudito comprendiera que la escritura egipcia registraba las consonantes, pero no contara con la formación necesaria para conocer toda la complejidad del sistema. De esta manera, los
jeroglíficos se interpretaron erróneamente, ya que se asumió que cada uno representaba una consonante. Después de esto, el fenicio y otras lenguas relacionadas se escribieron con variantes de estas
consonantes.
El tercer malentendido ocurrió unos 1.000 años más tarde, alrededor del año 800 a. C., de nuevo probablemente debido a una relación comercial. Un emprendedor griego vio cómo un fenicio mantenía sus
registros y preguntó sobre el sistema. El fenicio se lo enseñó y mencionó cada una de las letras con la
palabra que su pictograma representaba: ᾿alp (buey), bayt (casa), etc. Pero el griego no oyó la ᾿al principio de la primera o alguna de las demás consonantes porque eran sonidos que no existían en su lengua.
En cambio, el griego oyó la a y pensó que la letra tenía que representar la A (y algo similar con E, I, O
y U). Posteriormente, el griego tanteó las palabras de su lengua y se dispuso a escribir tanto consonantes como vocales. Así, de forma accidental, nació el alfabeto.
Hasta ahora hemos visto que la escritura se utilizó por primera vez posiblemente para registrar la
contabilidad. Sabemos este hecho en el caso del sumerio y asumimos que también es aplicable al
griego. Por otro lado, las primeras inscripciones en chino que conocemos se encuentran en «huesos
del oráculo», que eran un medio de comunicación con los dioses; se inscribía una pregunta en el caparazón de una tortuga o en el omóplato de un animal, se lanzaba el hueso al fuego para que se resquebrajase y las grietas resultantes se interpretaban como respuesta de los dioses. Estos materiales
datan de alrededor del año 1250 a. C., pero ya emplean un sistema de escritura totalmente desarrollado, bastante diferente a sus orígenes pictográficos, lo cual significa que el sistema de escritura ya
llevaba empleándose bastante tiempo. Es razonable pensar que su finalidad original también era la
contabilidad, para lo cual utilizaban materiales perecederos que no han sobrevivido desde el año
1500 a. C. o antes.
De igual manera, la mayor parte de los textos mayas que sobrevivieron a la conquista de América
eran inscripciones en esculturas monumentales y ahora pueden leerse como simples relatos biológicos de gobernantes y conquistas, en los que se especifican sus fechas de nacimiento, coronación y
muerte. Solo se han conservado algunos manuscritos en «papel» y la mayoría de ellos contienen tablas de datos de astronomía y de calendarios. En piezas de alfarería de pequeñas dimensiones pueden
leerse inscripciones del tipo «esta es una taza para chocolate».
La expansión del uso de la escritura puede seguirse muy bien en Mesopotamia, donde todo se escribía
en tablitas de cerámica que han demostrado ser casi indestructibles, ya que decenas de miles datan
de un período de más de 3.000 años durante el que estaba en uso este medio, la mayor parte en acadio, lengua semítica.15 La gran mayoría son simples documentos económicos que registran todo tipo
de transacciones imaginables pero, casi desde el principio, también se trata de cartas personales.
Hay anales reales que describen las gestas de reyes y también textos literarios (que deben de ser registros de tradiciones orales antiquísimas), como la Epopeya de Gilgamesh, y también todo tipo de
150
textos científicos, que se convierten en textos mánticos sobre la interpretación de fenómenos naturales en lo relativo al bienestar del rey y el reino. Pero antes de todo esto, y en un papel fundamental
tanto para el aprendizaje en la Antigüedad como para el uso del sistema de escritura y la interpretación actual, están los «diccionarios»: primero se trataba de listas de caracteres sencillas (nombres
de profesiones, animales, dioses, etc.), pero más adelante incluían listas de términos en sumerio interpretados en acadio e incluso en otras lenguas que hablaban los pueblos vecinos.
Otras sociedades de la Antigüedad utilizaban sobre todo el papiro, que se inventó en Egipto y no ha
superado al paso del tiempo, salvo en circunstancias climáticas y de protección muy especiales. En
cuanto al fenicio y al púnico, su variante posterior, solo contamos con inscripciones en piedra, la mayoría de ellas de carácter funerario.16 También es el caso de unas seis lenguas relacionadas estrechamente con el fenicio. Las dos excepciones principales son el arameo y el hebreo. Se han conservado
algunas inscripciones en estos idiomas en superficies duras, así como algunas óstracas —fragmentos
de cerámica con inscripciones de tinta—, si bien se ha recuperado un número razonable de papiros
de Egipto (de la isla Elefantina, escritos en arameo, que datan del siglo V a. C.)17 y del desierto de
Judea (los «Manuscritos del Mar Muerto» y materiales relacionados, tanto en hebreo como en arameo, del siglo II a. C. al siglo I a. C.).18 Los primeros muestran una completa variedad de actividades
sociales, como cartas personales, escrituras, contratos y documentos económicos, mientras que los
segundos se limitan a materiales bíblicos y textos desconocidos previamente de contenido similar a
la Biblia.19 Ambos corpus muestran conjuntamente la amplia variedad de textos que se deben de
haber consignado por escrito regularmente en la vida diaria.
Los primeros fragmentos conocidos de inscripciones en griego no son, como es lógico, documentos
económicos sino, quizás sorprendentemente, pequeños versos inscritos en vasijas, normalmente en
alabanza a jóvenes queridos.20 Una vez más, no era más que una tradición oral que se transmitía al
nuevo medio de escritura. Este también debe de ser el caso del autor griego más célebre, Homero,
cuyo nombre podría pertenecer al último de una larga tradición de bardos, un hombre al que se le
ocurrió poner por escrito una versión de las leyendas de la guerra de Troya y de la Odisea. Pero junto
a Homero y a muchos otros poetas hubo otros griegos que hicieron un gran uso de la escritura: filósofos, historiadores y científicos. Si bien en primer lugar estas obras se escribieron en papiro, han llegado a nuestros días por dos motivos: a diferencia de las civilizaciones de Mesopotamia, el mundo
clásico nunca se extinguió por completo, y las obras de Homero, Platón, Heródoto y Aristóteles siguieron manteniendo su valor y se copiaron de generación en generación.†
Mientras tanto, los fenicios y los griegos surcaron el Mediterráneo, donde fundaron colonias y, tras
su paso, dejaron inscripciones en toda la región. Los asentamientos griegos eran menos fugaces por
naturaleza, por lo que hubo más espacio para el intercambio cultural con las gentes que ya poblaban
el lugar. En este punto es cuando entró en escena el tercer patrón de relaciones entre la escritura y
la lengua: la simple adopción de un sistema de escritura. Poco después de que los griegos llegasen a
Italia, los etruscos empezaron a escribir su propia lengua, que es totalmente diferente de cualquier
otra lengua conocida, con un alfabeto esencialmente griego.21 Los romanos, por su parte, que admi-
151
raban los logros intelectuales de sus predecesores, hicieron suyo el alfabeto etrusco para escribir el
latín. En la época imperial, habían pulido la forma de las letras al estilo de las que utilizamos hoy en
día como mayúsculas. En los 2.000 años siguientes, los romanos y sus descendientes, al principio
debido al uso del latín por parte de la Iglesia cristiana, divulgaron el alfabeto romano por toda Europa
y por el mundo. A lo largo del tiempo se han ido añadiendo letras y signos diacríticos para complementar los idiomas con más sonidos que el latín o bien con sonidos diferentes, si bien el alfabeto romano sigue siendo el mismo más o menos que el de la época de César y Augusto.
Los herederos de la tradición griega, por su parte, no se quedaron atrás. En muchas de las iglesias ortodoxas (del Este), el griego era la lengua de la cultura, pero, a diferencia de lo que ocurría en la iglesia
occidental, la liturgia se celebraba en las lenguas vernáculas y las escrituras se tradujeron a las lenguas
locales. En cierta o gran medida, la identidad de una comunidad podía calibrarse por la posesión de
un alfabeto propio, por lo que se crearon varios alfabetos siguiendo de cerca el modelo del griego. El
primero fue el copto, en Egipto, que no es más que el alfabeto griego con unas cuantas letras añadidas
al final para representar las consonantes egipcias que no existen en el alfabeto griego (esas letras se
tomaron de la variante demótica de la escritura egipcia).
Asimismo, se modificó la forma de las letras, que, eso sí, reflejaban de manera reconocible sus orígenes griegos: el alfabeto gótico para las primeras fases de la lengua germánica; los alfabetos glagolítico
y cirílico para las lenguas eslavas, e incluso las runas escandinavas, que presentan formas bastante
diferentes porque se adaptaban al hecho de estar inscritas en madera, hasta tal punto que no está
claro si se basan en el latín o en el griego.22
Incluso en el caso de los tres alfabetos ideados por tradición por una sola persona (San Mesrop, los
que se usan para escribir el arameo, el georgiano y la lengua caucásica udi, que se descifró recientemente),23 cuyas letras no se parecen a sus arquetipos griegos, deberíamos reconocerlos como casos
adicionales de adopción de un sistema de escritura porque la relación inherente de una letra con una
consonante o vocal permanece intacta.
Centrémonos ahora en el alfabeto arameo,24 que se encontró por primera vez en el siglo X a. C. Fue
la base de una amplia cantidad de lenguas arameas en muchos gobiernos de Oriente Próximo; y desde
mediados del primer milenio a. C. como muy tarde el arameo fue la lengua franca de una sucesión de
imperios que controlaron el territorio. Al ser una variante del sistema de escritura fenicio, también
está formado únicamente de consonantes. Resulta conveniente disponer de un término para este tipo
de sistema que precede al alfabeto y, para ello, he tomado prestada la palabra abjad del árabe. En arameo, no en fenicio, algunas letras empezaron a tener una doble función: las letras equivalentes a W
e Y también resultaron indicar ū o bien ō, e ī o ē, respectivamente; la mayoría de las vocales cortas
todavía no se indicaban y la ā iba, con ᾿, únicamente a final de palabra.
El arameo se utilizó inicialmente en los pequeños reinos que subsistían en las fronteras de los imperios
y entre ellos: entre Egipto y Mesopotamia, entre Anatolia y Mesopotamia. Al igual que en épocas
152
posteriores, a cada reino le gustaba poseer su propia variante reconocible del alfabeto arameo para
registrar su dialecto local (se identifican más de 50 desde unos siglos antes y después del año 1 a. C.).
Uno de estos alfabetos arameos sustituyó al alfabeto original hebreo, que se asemejaba mucho a su
antepasado fenicio. El hebreo cuadrado que se utiliza hoy en día pertenece a este grupo del alfabeto
arameo. Otro de estos, que registraba la lengua siríaca, se convirtió en el otro alfabeto principal de
las iglesias del Este. Y un tercero evolucionó hasta convertirse en el alfabeto árabe que ha surgido, el
segundo alfabeto más usado en el mundo. El alfabeto árabe tiene casi tantas variantes locales como
el romano, ya que se emplea para las lenguas vernáculas en casi todos los lugares donde se practica
el islamismo.
Mientras tanto, muy pronto en la historia de estos alfabetos semíticos se desarrolló una variedad derivada paralela al fenicio en la península arábiga que se utilizó hasta al menos el año 500 a. C. aparece
en las zonas más meridionales en numerosas inscripciones que conmemoran gestas reales y se llevó
a través del estrecho de Bab al-Mandab al altiplano de Etiopía, donde registró la antigua lengua ge‘ez
y el amhárico moderno. En el norte de Arabia hay innumerables ejemplos de inscripciones precoránicas en árabe que representan nombres y breves plegarias en una versión muy informal de este alfabeto, y recientemente se han encontrado en Yemen cientos de bastones de madera tallados con
los mismos tipos de documentos que se estaban creando en la isla Elefantina en la misma época
aproximadamente.
Uno de los imperios en los que el arameo fue la lengua administrativa fue el Imperio (persa) Aqueménida, que penetró hacia el este hasta las fronteras del noroeste del subcontinente indio durante los siglos V-IV a. C. En esa época ya existía una tradición gramática sofisticada en India, donde era necesario,
a su juicio, proteger el texto de los himnos antiguos (los vedas, compuestos en sánscrito védico arcaico),
pero esta tradición, al igual que la sociedad en general, era completamente oral: todavía no se conocía
la escritura en India. Sin embargo, del mismo modo que haría Sequoyah más de dos mil años más
tarde, los eruditos indios, pandits, debieron de ver el valor de la escritura, ya que ya a mediados del
siglo III a. C. se encuentran mandatos del emperador A’soka inscritos en rocas y pilares en todo su dominio. La mayoría de ellos están escritos en dialectos indios locales (prácrito, muy cercano al sánscrito),
si bien uno de los encontrados, en el lejano noroeste, incluye texto en griego y arameo.
El alfabeto del prácrito de Gandhara, también en el noroeste, llamado kharos. t. hi, deriva claramente
de la escritura del arameo, pero no se trata de una simple adopción como hemos visto en la historia
de la escritura en Europa. Es un ejemplo del cuarto patrón, una adaptación, porque no es un abjad
(solo formado por consonantes) ni tampoco es un alfabeto (compuesto por vocales y consonantes);
es más bien lo que he denominado un abugida (una palabra etíope). En un abugida (también llamado
de manera errónea «alfasilabario»), cada letra designa no solo una consonante, sino una consonante
seguida de la vocal A (también hay una letra para cuando una palabra empieza por A). Para indicar
las demás vocales (E, I, O y U) los pandits añadían una marca a cada una de las letras. Quizás porque
en arameo la A no se escribe, aunque casi la mitad de las vocales en esa lengua son aes, los pandits
dedujeron equivocadamente que las letras debían querer decir Ca.
153
Otras inscripciones de A s’ oka encontradas en India, en otros prácritos, utilizan un alfabeto llamado
‡25
brahmi, una versión refinada del bharos. thi.
La forma de las letras adquirió una forma regular geo.
métrica, se distinguían las vocales cortas de las largas y se añadían letras individuales a cada vocal a
inicio de palabra. Se trata de un alfabeto que pasó a utilizarse para el sánscrito y, durante los últimos
1.500 años aproximadamente, se desarrolló una asombrosa variedad de derivaciones del brahmi en
toda India y en el sudeste y el centro asiático tanto para las lenguas locales como para el sánscrito.
Cuando los británicos introdujeron la prensa escrita en India a finales del siglo XVIII, se codificaron
cerca de una docena de estas derivaciones para su uso en libros impresos.26
En los abugidas de India, la ausencia de una vocal después de una consonante se indica de dos maneras: en una palabra, para indicar dos (o más) consonantes consecutivas (CCV, CCCV, etc.) se combinan en una única unidad gráfica; a final de palabra, se añade una marca para indicar que falta una
vocal. En Etiopía ocurrió algo interesante. Hasta que el rey Ezana se convirtió al cristianismo durante
su reino, a mediados del siglo IV, las inscripciones utilizaban el heredado abjad (solo consonantes);
posteriormente, las mismas letras se vocalizaron al completo, al estilo del abugida. Los misioneros
responsables de ello podrían proceder de la antigua comunidad cristiana del oeste de India y, tras
atravesar los monzones, haber aportado ideas para mejorar el alfabeto que encontraron, salvo que
en el alfabeto etíope no hay manera de expresar una consonante larga o una consonante sin vocal: se
utiliza la misma marca para una de las vocales cortas y para la ausencia total de vocales.
El cuarto patrón apareció en escena muchas veces más en la historia de la escritura de Asia. Los estudiosos tibetanos adaptaron una forma del brahmi del norte de India a su lengua, pero como su lengua
se organiza de acuerdo con sílabas, en lugar de disponer secuencias de consonantes seguidas, colocan
hasta seis consonantes y una vocal en grupos silábicos —a través, encima y debajo de la línea— con
un punto tras cada sílaba individual. En 1269 Kublai Khan encargó a un monje budista tibetano que
crease un sistema de escritura capaz de registrar todas las lenguas del Imperio mogol —especialmente
el mongol y el chino— y el resultado fue un abugida convencional. Parece ser que el rey Sejong de Corea
tuvo conocimiento de este alfabeto Phags pa, unos 200 años más tarde, cuando combinó la lingüística
china con la lingüística tibetana para crear un alfabeto con consonantes y vocales que fueran visualmente distintas, hasta conseguir bloques silábicos que se parecen un poco a los caracteres chinos.
Por su parte, el tercer patrón lo encontramos en todo el norte de Asia. Los abjads del arameo se adoptaron para escribir varias lenguas iranias. Uno de los abjads iranios, para el sogdiano, se adoptó y se
modificó para escribir una lengua túrquica, el uigur (y adquirió la forma vertical para ajustarse al estilo
chino de escritura). El abjad de Mongolia se adoptó y se modificó a partir del uigur, mientras que el
abjad manchú hizo lo propio a partir del mongol. Por tanto, las dos cadenas de transmisión de 2.000
años de antigüedad, una mediante adaptaciones y la otra, mediante adopciones, se unieron en la
frontera que comparten Manchuria y Corea.
Los abjads iranios merecen, no obstante, una mención más amplia que una simple presentación como
eslabón de la cadena.27 A medida que Alejandro Magno ganaba terreno al Imperio aqueménida, y
154
tras un breve dominio macedonio seguido del mando del Imperio parto, el arameo siguió siendo la
lengua de la administración. Sin embargo, ya en las primeras monedas partas del siglo II a. C. podemos
observar que, si bien seguían escribiendo palabras en arameo, en realidad las leían en lengua irania.
Durante los siglos posteriores, bajo dominio del Imperio sasánida, que duró hasta la conquista árabe
a mediados del siglo VII, los escribas utilizaron las grafías del arameo (existen diccionarios de unas
1.000 formas de este tipo) en lugar de las grafías de las palabras iranias que representaban. Curiosamente, se empleaba el mismo sistema para escribir diversas lenguas iranias medias muy concretas
con alfabetos distintivos, lo cual pone de manifiesto la uniformidad de la formación de los escribas
en los imperios de grandes dimensiones. Casi todos los textos que han llegado a nuestros días tienen
contenido religioso zoroástrico e incluyen también inscripciones reales en edificaciones o paredes de
roca.
Por pesado que parezca, el uso de grafías extranjeras en un texto no es exclusivo de las lenguas iranias
medias. El inglés emplea expresiones latinas que se leen en inglés, a saber, e.g., que se pronuncia for
example (por ejemplo). Pero los ejemplos principales proceden de los dos sistemas de escritura más
antiguos: el sumerio y el chino. Cuando se adquirió el sumerio para escribir la lengua semítica acadia,
y cuando se tomó el chino para escribir los distantes coreano y japonés, los caracteres se emplearon
al menos en ocasiones para representar los significados de las palabras prestadas, si bien se pronunciaban en las lenguas receptoras. Estos signos se conocen con el nombre de logograma. El japonés
emplea caracteres chinos de dos maneras, y cada una de ellas equivale a una palabra tomada del
chino y una palabra propia del japonés.28 Sin embargo, el japonés también ha desarrollado un subsistema de alfabeto fonético simplificando determinados caracteres chinos, lo cual se emplea para las
terminaciones gramaticales de las palabras, junto con los 1.945 caracteres oficiales. El coreano del
siglo XXI, por su parte, ha renunciado a los caracteres chinos y utiliza únicamente su alfabeto organizado silábicamente.
A pesar de todos estos sistemas de escritura híbridos, el más extraordinario de todos podría ser el
ibérico, que al parecer se utilizó durante siglos en tres variantes para escribir las diferentes lenguas
entre los años 500 a. C. y 100 d. C: una lengua celta en el norte de la península ibérica y dos lenguas
recónditas (llamadas tartesio y lusitano) en el sur y en el oeste. Fue necesario mucho tiempo para interpretar las escasas y valiosas inscripciones que han llegado a nuestros días, pero resulta que el ibérico combina letras fenicias y griegas, así como lecturas consonánticas y silábicas.29
Por un lado, existe una gran variedad de modos en que los sistemas de escritura se relacionan con
sus lenguas. Por otro lado, sin embargo, también es cierto que hay pocas similitudes generales. Tanto
esta breve explicación como esta amplia exposición son tan solo un aperitivo del fascinante mundo
de la escritura.
155
BIBLIOGRAFÍA
Adiego, Ignacio Javier. «Algunas reflexiones sobre el alfabeto de Espanca y las primitivas escrituras hispanas». Studia paleohispanica et indogermanica J. Untermann ab amicis hispanicis oblata. Ed. I. J. Adiego, J. Siles y J. Velaza. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1993, 11–22. (Aurea Saecula 10).
Anderson, Donald M. The Art of Written Forms. Nueva York: Holt, Rinehart & Winston, 1969 (Repr. como Calligraphy: The
Art of Written Forms. Nueva York: Dover, 1992).
Anderson, James M. Ancient Languages of the Hispanic Peninsula. Lanham, MD: University Press of America, 1988.
Ascher, Marcia y Robert Ascher. Code of the Quipu: A Study of Media, Mathematics, and Culture. Ann Arbor: University of
Michigan Press, 1981.
Bonfante, Larissa. Etruscan (Reading the Past). Londres: British Museum, 1990.
Cohen, Marcel. La grande invention de l’écriture et son évolution. París: Imprimerie Nationale, 1958.
Dani, Ahmad Hasan. Indian Palaeography. 2.ª ed. Nueva Delhi: Munshiram Manoharlal, 1986 (1.ª ed., Oxford: Clarendon,
1963).
Daniels, Peter T. «The Syllabic Origin of Writing and the Segmental Origin of the Alphabet.» The Linguistics of Literacy. Ed.
Pamela Downing, Susan D. Lima y Michael Noonan. Typological Studies in Language 21. Amsterdam/Philadelphia: John
Benjamins, 1992, 83–110.
Daniels, Peter T. «Littera ex occidente: Toward a Functional History of Writing». Studies in Semitic and Afroasiatic Linguistics
Presented to Gene B. Gragg. Ed. Cynthia L. Miller. Studies in Ancient and Oriental Civilization 60. Chicago: Oriental Institute
of the University of Chicago, 2007, 53–68 (http://oi.uchicago.edu/pdf/saoc60.pdf).
Daniels, Peter T. «Grammatology». The Cambridge Handbook of Literacy. Ed. David R. Olson y Nancy Torrance. Cambridge:
Cambridge University Press, 2009, 25–45.
Daniels, Peter T. Writing Systems: A Slim Guide. Oxford: Oxford University Press, en curso.
Daniels, Peter T. y William Bright (ed.). The World’s Writing Systems. Nueva York: Oxford University Press, 1996.
Davies, W. V. Egyptian Hieroglyphics (Reading the Past). Londres: British Museum, 1987.
Dehaene, Stanislaus. Reading in the Brain: The Science and Evolution of a Human Invention. Nueva York: Viking, 2009.
Diringer, David. The Alphabet: A Key to the History of Mankind. Ed. Reinhold Regensburger. 3.ª ed. Nueva York: Funk & Wagnall’s, 1968. (1.ª ed., 1948).
Février, James-Germain. Histoire de l’écriture. 2.ª ed. París: Payot, 1959. (1.ª ed., 1948).
García Martínez, Florentino. The Dead Sea Scrolls Translated, traducido por Wilfred G. E. Watson. 2.ª ed. Leiden; Grand Rapids, Mich.: Brill; Eerdmans, 1996 (original en español, Textos de Qumrán, Madrid: Trotta, 1992).
Gippert, Jost, Wolfgang Schulze, Zaza Aleksidzé y Jean-Pierre Mahé. The Caucasian Albanian Palimpsests of Mount Sinai.
3 vol. Turnhout: Brepols, 2009–10.
Gnanadesikan, Amalia E. The Writing Revolution: Cuneiform to the Internet. Malden, Mass.: Wiley-Blackwell, 2009.
Hamilton, Gordon J. The Origins of the West Semitic Alphabet in Egyptian Scripts. Catholic Biblical Quarterly Monograph
Series 40. Washington, DC: Catholic Biblical Association of America, 2006.
Healey, John F. The Early Alphabet (Reading the Past). Londres: British Museum, 1990.
Henning, W. B. «Mitteliranisch». Iranistik. Handbuch der Orientalistik I/4.1. Leiden: Brill, 1958. 20–130.
Hosking, R. F. y G. M. Meredith-Owens (ed.). A Handbook of Asian Scripts. Londres: British Museum, 1966.
Houston, Stephen D. Maya Glyphs (Reading the Past). Londres: British Museum, 1989.
Jensen, Hans. Sign, Symbol and Script, traducido por George Unwin. Nueva York: Putnam’s, 1969.
Marshack, Alexander. The Roots of Civilization: The Cognitive Beginnings of Man’s First Art, Symbol and Notation. 2.ª ed. Mt.
Kisko. Nueva York: Moyer Bell, 1991. (1.ª ed., 1991).
Moore, Oliver. Chinese (Reading the Past). Londres: British Museum, 2000.
Naveh, Joseph. Early History of the Alphabet. 2.ª ed. Jerusalem: Magnes, 1987.
Oppenheim, A. Leo. Ancient Mesopotamia: Portrait of a Dead Civilization. Ed. Erica Reiner. 2.ª ed. Chicago: University of Chicago Press, 1977.
Page, R. I. Runes (Reading the Past). Londres: British Museum, 1987.
Porten, Bezalel y Ada Yardeni. Textbook of Aramaic Documents from Ancient Egypt: Newly Copied, Edited and Translated into
156
Hebrew and English. 4 vol. en 7 partes. Texts and Studies for Students. Jerusalén: Hebrew University, Department of the
History of the Jewish People, 1986–99.
Rollston, Christopher A. Writing and Literacy in the World of Ancient Israel: Epigraphic Evidence from the Iron Age. SBL Archaeology and Biblical Studies 11. Atlanta: Society of Biblical Literature, 2010.
Salomon, Richard G. Indian Epigraphy. Nueva York: Oxford University Press, 1998.
Schmitt, Alfred. Entstehung und Entwicklung von Schriften, editado por Claus Haeber. Colonia: Böhlau, 1980.
Scribner, Sylvia y Michael Cole. The Psychology of Literacy. Cambridge: Harvard University Press, 1981.
Walker, C. B. F. Cuneiform. Londres: British Museum, 1987.
Woodard, Roger D. Greek Writing from Knossos to Homer. Nueva York: Oxford University Press, 1997.
NOTAS
1. Marshack, 1991.
2. Este enfoque ha sido evidente en la mayoría de las presentaciones sobre sistemas de escritura antigua ofrecidas en el
simposio de 2014 Signs of Writing, celebrado en la Universidad de Chicago, muchas de las cuales están pendientes de
publicación en su Instituto Oriental en un volumen editado por Christopher Woods y Edward Shaughnessy.
3. Existen tres estudios a gran escala de los últimos cincuenta años sobre la historia de la escritura que aún siguen vigentes
y parece que lo seguirán estando: Cohen, 1958; Diringer, 1968, y Jensen, 1969. Asimismo, otros dos estudios compactos
han superado la prueba del paso del tiempo: Février, 1959 y Friedrich, 1966. Más recientemente el trabajo de Daniels y
Bright, 1996 fue un intento de describir los usos de los sistemas de escritura, con notas históricas. Aparecen bien documentados en Gnanadesikan, 2009.
4. Dehaene, 2009 trata de describir las zonas del cerebro humano donde se halla la escritura.
5. Mi presentación inicial se realizó en 1988 en un simposio celebrado en la Universidad de Wisconsin-Milwaukee (Estados
Unidos), publicada como Daniels, 1992. Los contenidos posteriores se resumen en Daniels, 2007 y 2009. Véase también Daniels en curso.
6. Schmitt, 1980.
7. Foreman, 1938.
8. Scribner y Cole, 1981.
9. Ascher y Ascher, 1981.
10. Walker, 1987.
11. Moore, 2000.
12. Houston, 1989.
13. Davies, 1987.
14. Hamilton, 2006.
15. Oppenheim, 1977.
16. Healey, 1990.
17. Porten y Yardeni, 1986–99.
18. García Martínez, 1996.
19. Rollston, 2010; Sanders, 2009.
20. Woodard, 1997.
21. Bonfante, 1990.
22. Page, 1987.
23. Gippert, Schulze, Aleksidzé y Mahé, 2009–10.
24. Naveh, 1987.
25. Dani, 1986; Salomon, 1998.
26. Hosking y Meredith-Owens, 1966; D. Anderson, 1969.
27. Henning, 1958.
28. Frellesvig, 2010.
29. J. Anderson, 1988; I. J. Adiego, 1993.
157
EL DESCIFRAMIENTO DE LAS ESCRITURAS: ETAPAS
Y PRINCIPIOS
FRANÇOISE BRIQUEL CHATONNET
CNRS. LABORATORIO ORIENTE Y MEDITERRÁNEO. PARÍS
La escritura es un sistema que permite transmitir un mensaje originalmente oral más allá del tiempo
y del espacio. Se da por supuesto que existe un código común entre el remitente y el destinatario que
permite transformar los sonidos en signos y viceversa. En el seno de una cultura determinada, este
código se transmite a través de un aprendizaje. Cuando alguien recibe un mensaje en una escritura
que desconoce o, si nunca ha aprendido la escritura y, por consiguiente, tampoco el código, intenta
encontrar a un intérprete que sí sea conocedor de este código.
Cuando una lengua deja de ser hablada o escrita, el sistema gráfico que la compone, si no se utiliza
en otra lengua, cae a veces en el olvido. Este es el problema fundamental con el que los estudiosos
se han encontrado y se encuentran todavía a la hora de descifrar una escritura.
Es importante distinguir entre el desciframiento de una escritura y la comprensión de una lengua, ya
que se trata de otro tipo de desciframiento. Por eso, la lengua etrusca, que es una lengua sin equivalentes y que no pertenece a ningún grupo lingüístico conocido, se resiste todavía a la interpretación
de los estudiosos, a excepción de los datos epigráficos sobre las tumbas o de afirmación de pertenencia sobre un objeto. Pero la escritura etrusca, derivada del alfabeto griego y que ha servido de intermediario en la constitución del alfabeto latín, no plantea dificultades. No tiene que ser descifrada.
Nuestro propósito aquí es únicamente abarcar el desciframiento de las escrituras.
La aventura de los desciframientos científicos1 empieza en el siglo XVIII. El pionero fue el cura francés
Jean-Jacques Barthélémy, que descifró sucesivamente el alfabeto palmireño en 1754 y el alfabeto fenicio en 1758. Fue él quien ideó el primer método que sirvió de base para los demás desciframientos.
Al contrario que sus antecesores, que proponían únicamente interpretaciones fundadas sobre la forma
de los signos y la aproximación a otras escrituras conocidas, Barthélémy planteó el principio de que
no hay que fiarse del dibujo de los signos, sino analizar la estructura del texto.
La publicación en 1753 de unas inscripciones bilingües en palmireño y en griego, descubiertas durante
la expedición de Robert Wood y James Dawkins, le proporcionó más material de trabajo. Como las
inscripciones comportaban un número reducido de signos (de hecho, 22), apostó, y con razón, a que
se trataba de un alfabeto, y, probablemente, de un alfabeto que solo escribía las consonantes, como
el árabe, el hebreo o el siríaco. Puesto que Palmira estaba situada en el corazón del desierto sirio, región donde vivieron los arameos, se planteó la hipótesis de que la lengua de las inscripciones fuera
el arameo. Ahora bien, él era conocedor del siríaco, una versión más moderna de esta lengua que se
utilizaba en las iglesias de Oriente Próximo como lengua cultural y litúrgica. Finalmente, se propuso
investigar los nombres propios, que podían ser el primer elemento para identificar los signos. De
hecho, la inscripción bilingüe que le sirvió de base para su trabajo, empezaba en griego por el nombre
158
E L D E S C I F R A M I E N T O D E L A S E S C R I T U R A S : E TA PA S Y P R I N C I P I O S
y el título del destinatario de la dedicatoria, que había sido grabada en su honor. Supuso que este
nombre, que tenía una parte en latín y otra en persa, como era habitual en Palmira, había sido simplemente transcrito de una lengua a otra, así como el título. Al aplicar las consonantes del nombre y
del título en griego a los primeros signos de la versión del texto en palmireño, se dio cuenta a partir
de la primera palabra, SEPTIMIOS> SPT.MYWS, de que el signo de la primera S se repetía en la segunda. Las cuatro primeras palabras, dos nombres y dos títulos, le permitieron descifrar diez letras.
La hipótesis de que la lengua era aramea le permitió suponer que «hijo» se decía BR, añadiendo la B
o que «erigió» se decía ʾQYM. Así, poco a poco pudo identificar los 22 signos alfabéticos y confirmar
el desciframiento de la escritura y la aproximación lingüística que se había planteado como hipótesis.2
Aplicó el mismo método con el fenicio,3 para lo que utilizó una inscripción bilingüe hallada en un par
e cipos en Malta, los cuales tenían la misma inscripción en fenicio y en griego. Así consiguió un molde
de las inscripciones para trabajar. Se basó también en varias leyendas inscritas en las monedas, de
las que era gran conocedor por ser conservador del Gabinete de Medallas del Rey y que estaban redactadas en griego y en fenicio. Así pudo descubrir el nombre de las ciudades SR (Tiro) y SDN (Sidón)
que conocía por la Biblia. La inscripción bilingüe era más difícil de utilizar que la de Palmira, ya que el
orden de los elementos de la dedicatoria no era el mismo en las dos lenguas y los nombres de los
hombres y de los dioses no habían sido transcritos literalmente. Se trataba más bien de otras traducciones equivalentes: Heracles, el fundador honrado en la versión griega, era invocado en fenicio bajo
la apelación de «Melqart, amo de Tiro». El cura Barthélémy procedió sin embargo del mismo modo.
Viendo que la dedicatoria había sido realizada por dos hermanos y que el segundo llevaba el nombre
de su padre, identificó este sintagma recurrente en el texto en fenicio y vio que otra secuencia que se
encontraba justo antes podía ser el nombre del primer hermano, que iba seguido del nombre del
padre, el cual seguramente era el nombre de su abuelo, ya que era costumbre en Oriente que el hijo
mayor llevara el nombre de su abuelo paterno. Supuso que los fenicios hablaban una lengua semítica,
probablemente bastante cercana al hebreo, lengua que dominaba, y propuso leer BN «hijo», L («a»,
«para» ), W «y», etc. Llegó así a un desciframiento casi completo y, en homenaje a esta hazaña, el
gran maestro de la Orden de Malta, el Caballero de Rohan, ofreció uno de los dos cipos al rey Luís
XVI, el cual se encuentra actualmente en el museo del Louvre.
Hacia el final de la memoria sobre el alfabeto fenicio del cura Barthélémy, se ponen de manifiesto los
principios de su método de desciframiento:
■
Plantear una hipótesis sobre la lengua de la escritura por descifrar y ver si existe alguna lengua emparentada.
■
Intentar encontrar una fuente bilingüe, en la que el mismo texto esté también en una escritura o lengua conocida.
■
Identificar los sintagmas conocidos y especialmente los nombres propios que puedan servir
de punto de partida.
159
No se trata pues de un método que se base en las analogías, sino en el análisis de las estructuras. El
cura Barthélémy sacó conclusiones y reflexiones que ayudaron al desciframiento de los jeroglíficos
egipcios, planteando la hipótesis de que la lengua copta, conocida como lengua cultural de los cristianos de Egipto, era una forma reciente del egipcio antiguo y que los cartuchos, marcos ovalados alrededor de algunos grupos de signos, envolvían el nombre de los faraones.
El desciframiento de los jeroglíficos egipcios, cuyo significado se perdió al dejar de utilizar estos signos
tan ligados a la antigua religión, interesaba desde hacía mucho tiempo a los estudiosos. Uno de los
más notables era el jesuita Athanase Kircher, quien en el siglo XVII ya había supuesto que existía un
parentesco entre el egipcio y el copto. Pero sus investigaciones, que partían del principio compartido
en la época de que la escritura egipcia tenía un valor esotérico, solo dieron lugar a traducciones fantasiosas.
El empuje decisivo fue propiciado por el descubrimiento en 1799 de una inscripción con tres escrituras
diferentes: jeroglífica, demótica (una forma más reciente y fluida de la escritura egipcia) y griega. Se
trataba del «Decreto de Menfis», más conocido con el nombre de «Piedra de Rosetta», el nombre de
la localidad donde fue encontrado (Rashid), durante la expedición de Napoleón Bonaparte. La estela,
fragmentaria, llevaba un decreto de Ptolomeo V Epifanes del año 196 a. C., y mencionaba los nombres
de Ptolomeo y de Cleopatra. En 1800, se enviaron copias del texto a París y, en 1801, los ingleses tomaron la piedra como botín tras vencer a los franceses. Desde entonces, se encuentra en el British
Museum.
Desde entonces, varios estudiosos trataron de descifrarla basándose en los principios planteados por
el cura Barthélémy. En 1816, el inglés Thomas Young descifró el nombre de Ptolomeo inscrito en un
cartucho, y avanzó en la identificación de los signos demóticos y jeroglíficos. Pero fue Jean-François
Champollion quien descubrió los elementos decisivos para comprender los jeroglíficos. Formado
desde muy joven en el estudio de diversas lenguas (latín, griego, hebreo, árabe, siríaco y persa), decidió estudiar la civilización egipcia y, para ello, se sumergió intensamente en el aprendizaje de la lengua copta. Paralelamente, se inició en el sánscrito y en el chino, sistema que le permitió entender que
un mismo signo puede tener o bien un valor ideográfico o bien fonético. Sus avances fueron progresivos: la transcripción de los signos fonéticos para los nombres griegos de Ptolomeo y Cleopatra, le
permitió ver que, a veces, iban asociados a otros con un valor ideográfico, como un círculo solar representando al dios Ra, o un sol en el nombre del faraón Ramsés.
En 1822, redactó un tratado sobre el sistema gráfico4 donde demostraba que un mismo signo podía
tener varios valores y que un mismo sonido podía escribirse de varias maneras. También tradujo la
Piedra de Rosetta. En 1824, publicó Précis du système hiéroglyphique des Anciens Egyptiens. Aunque todavía quedaba mucho por hacer, se consideró que la escritura jeroglífica ya había sido descifrada.
Entre tanto, el desciframiento de las escrituras cuneiformes ya había empezado. Se basó primero en
las inscripciones recogidas en Persia, especialmente en los emplazamientos de Persépolis y Behistún.
160
Muy pronto pudieron observar que algunas inscripciones estaban en tres versiones diferentes, todas
en escritura cuneiforme, pero siguiendo diferentes sistemas. Las escrituras, como así se fue descubriendo poco a poco, estaban en persa antiguo, acadio y elamita. La investigación se centró inicialmente en la primera versión, ya que era la escritura que presentaba menos signos diferentes. Fue
Georg Friedrich Grotefend quien dio el paso más decisivo, y así lo publicó en 1802. Al igual que el
cura Barthélémy, utilizó un método basado en el análisis y la lógica y no en la forma de los signos.
Asimismo, planteó la hipótesis de que las inscripciones iban de izquierda a derecha, y que un clavo
aislado marcaba la separación de las palabras. Supuso que estas inscripciones, especialmente las de
Persépolis, eran reales, y que probablemente encontraría en ellas los nombres de los soberanos persas.
Así que aceptó la hipótesis de que esta primera versión estaba en persa, pero en una forma más antigua, que debía ser parecida a la del texto sagrado de Avesta que había sido editado a finales del
siglo XVIII y cuya lengua era por consiguiente conocida. Estableció que el nombre del rey encabezaba
la inscripción, seguido por el título de «rey». Sin embargo, este segundo sintagma seguía apareciendo
a lo largo del texto. A veces, aparecía por duplicado y con una desinencia final en el segundo sintagma.
Grotefend supuso que se trataba del título de «rey de reyes» ya que sabía por los griegos que este título lo utilizaban los reyes persas y que la desinencia final era la del plural. Otra inscripción daba la
misma serie de títulos, pero con un nombre diferente al principio. El nombre del soberano que estaba
al principio de la primera inscripción se encontraba un poco más lejos en la segunda, probablemente
como si fuera el patronímico del segundo soberano. Como el primero no descendía de un rey, Grotefend pudo establecer que se trataba de Darío y que la segunda inscripción era de su hijo Jerjes, y que
ambos se proclamaban descendientes del mismo Aquemenes. El desciframiento de 1802 no estaba
completado, Grotefend solo había podido reconocer correctamente nueve signos y pensaba que se
trataba de un sistema puramente alfabético cuando en realidad era parcialmente silábico. Pero ya se
había dado un paso decisivo. Se siguió trabajando poco a poco en el desciframiento hasta mediados
del siglo XIX, gracias sobre todo a las investigaciones del inglés H. Rawlinson, quien, enviado a Persia
en el marco de una misión militar, estudió las inscripciones e hizo una buena copia de la gran inscripción bilingüe de Behistún, que le permitió identificar casi todos los signos que faltaban por descubrir.
J. Oppert estableció finalmente el valor del último signo.
Estos dos últimos estudiosos, junto con E. Hinks, fueron los que descifraron después el acadio, la lengua que aparecía en la segunda versión de estas inscripciones trilingües. El desciframiento de la versión en persa antiguo facilitaba la tarea, ya que se podía contar con una versión paralela. Las
excavaciones arqueológicas que empezaron en Mesopotamia y el descubrimiento de inscripciones
en Khorsabad y en Nimrud, aportaron a los estudiosos abundante material de estudio. Los tres trabajaron por separado, apoyándose en los descubrimientos y las publicaciones de unos u otros. Reconocieron que la escritura combinaba signos silábicos e ideogramas y que un mismo signo podía tener
varios valores. Establecieron que la lengua, utilizada por los habitantes de Asiria, pertenecía a la familia
semítica, como el hebreo o el árabe, que sí eran conocidos. En 1857, un inglés, Henry Fox Talbot, que
seguía de cerca estos trabajos, les propuso una prueba a los tres estudiosos: debían descifrar la misma
inscripción, pero por separado, y enviarla en un sobre sellado. Cuando las tres propuestas de lectura
161
se dieron a conocer y fueron comparadas con la de Talbot, se vio que eran bastante similares y que
el desciframiento ya podía darse por válido, como lo recoge el informe publicado en el
Journal of the Royal Asiatic Society.
Uno de los desciframientos más espectaculares por su método es el del lineal B,5 que es como se
llama la escritura utilizada en el mundo griego, en Grecia continental y en Creta, en la época micénica
(siglos XIV-XIII a. C.) y cuyo uso se perdió tras la caída de la civilización. La primera tablilla con esta
escritura fue descubierta por Evans en Cnosos, cerca de Heraclión, en Creta, en 1900 y poco a poco
se fue descubriendo más material allí y en los emplazamientos de Grecia, Micenas, Pilos, etc. Rápidamente se intentó descubrir el código, suponiendo que se trataba de una lengua prehelénica. Esta
escritura comprendía algunos ideogramas, cuyos dibujos eran bastante reconocibles (hombre, mujer
y algunos animales). Se identificaron con bastante rapidez, así como la anotación de los números.
Uno de los avances más significativos fue descubierto por Alice Kober, quien identificó las palabras
que se repetían, con solo una variante en el último o los últimos signos. Supuso que se trataba de inflexiones (como por ejemplo la variante masculina/femenina). El desciframiento se completó gracias
al trabajo de Michael Ventris, un apasionado de las lenguas que había adquirido el dominio de numerosos idiomas. Todos los signos recibieron un número. Su método consistía en localizar y analizar
las estructuras que se repetían con regularidad. De este modo pudo plantear la hipótesis de que un
grupo de dos signos (03-02) era una preposición, aunque no pudiera identificarlo o leerlo. El lugar
que ocupaban ciertos signos en las palabras y las variantes en las secuencias análogas permitían
también establecer hipótesis de clasificación. Ventris se basó también en los topónimos, y supuso
que el nombre del lugar debía ser particularmente frecuente en el emplazamiento y que la toponimia
podía haber conservado la forma presente desde la antigüedad. Pero el paso decisivo solo se pudo
dar cuando se planteó la hipótesis de que la lengua podía ser una forma arcaica del griego, una hipótesis que hasta esa fecha había sido por todos rechazada y que resultó ser la correcta. En 1952, pudo
anunciar que había completado el desciframiento.
Para salir del mundo mediterráneo, haremos solo una incursión en la escritura maya.6 Esta escritura
en uso en América Central (al sureste del México actual) durante la conquista española, fue rápidamente abandonada en beneficio del alfabeto latín y muchos manuscritos considerados heréticos fueron destruidos. Se perdió el código, excepto un «alfabeto» que guardó el franciscano Diego de Landa,
en el siglo XVI. Tras preguntar a estudiosos indígenas que conocían esta escritura, anotó algunas de
las correspondencias. Sin embargo, había tomado por letras alfabéticas lo que eran sílabas y no había
entendido que numerosos glifos (conjuntos gráficos inscritos en un cuadrado con un elemento central
y elementos periféricos menores) eran de hecho logogramas. El trabajo se llevó a cabo en dos direcciones distintas. Por un lado, el descubrimiento a partir del siglo XIX de cuatro manuscritos rescatados
de las bibliotecas y de las anotaciones sistemáticas de inscripciones grabadas en las piedras de los
muros, estatuas o altares de los antiguos emplazamientos mayas, proporcionaron material suficiente
para realizar un estudio en profundidad. Por otro lado, se emprendió un trabajo de registro y de clasificación de todos los signos o glifos (entre 900 y 1.200) que permitió anotar las alternancias de algunos signos en los mismos conjuntos y establecer las equivalencias gráficas. Aparte de las
162
anotaciones astronómicas y de calendario, la escritura siguió siendo impermeable hasta que un lingüista ruso, Yuri Knórosov, redescubrió el «alfabeto» de Landa y lo utilizó basándose igualmente en
la lengua moderna de los mayas. Heinrich Berlin dio un paso más al descubrir que algunas secuencias
de glifos eran muy frecuentes en algunos emplazamientos y muy raras en otros. Concluyó que designaban a entidades políticas. Mientras Tatiana Proskouriakoff descubrió que una serie de tres grupos
de glifos relacionados con fechas aparecían regularmente asociadas a las representaciones de los
personajes. Concluyó que estas secuencias designaban el nacimiento, el ascenso al trono y la muerte
de los soberanos mencionados. También descubrió los glifos nominales de varios de estos soberanos.
Así, podemos decir que el desciframiento avanzó primero en el sentido de la comprensión del texto
y solo después se pudo poner sonidos detrás de las palabras que entendíamos. Todavía queda mucho
por hacer en materia de desciframiento, pero progresa regularmente y la gramática se va estableciendo poco a poco.
Por supuesto, hay un sinfín de ejemplos. Pero ya podemos sacar conclusiones de estos casos: el método utilizado para descifrar todas estas escrituras presenta una gran unidad. No es la observación
de la forma de los signos sino la analogía gráfica con otra escritura la que ha hecho posible los descubrimientos. El proceso de desciframiento puede ser resumido así:
■
La pauta consiste primero en conseguir buenas imágenes o reproducciones del material
gráfico para trabajar de manera fiable y disponer de un mínimo muestrario de textos escritos.
■
Después se tiene que establecer la lista de signos, para saber con qué sistema gráfico trabajamos: cuando el corpus es de una treintena de signos, se trata de un alfabeto; hasta un
centenar, el sistema es probablemente mayoritariamente fonético y silábico, lo que no excluye algunos signos clasificadores; cuando contiene varios centenares, comprende, exclusivamente o no, signos sin valor fonético, que representan un concepto (ideograma) o una
palabra (logogramas).
■
Una vez llegados hasta aquí, el método consiste en analizar los textos, identificar la recurrencia
de los sintagmas, palabras o grupos de palabras, plantear hipótesis sobre estos conjuntos y,
especialmente, en las inscripciones antiguas que a menudo eran reales, identificar los nombres
propios, los títulos y los topónimos en relación a los lugares en que fueron encontrados.
■
Se trata finalmente de discernir las estructuras lingüísticas, y este método de análisis puede
ser definido como estructural: si algunas series de signos se repiten frecuentemente en la
misma posición, por ejemplo a final de palabra, podemos plantearnos la hipótesis de que
se trata de una lengua de flexión.
El uso de inscripciones bilingües, cuando era posible, representaba una ventaja esencial, ya que permitía comprender el texto gracias a la versión escrita en una lengua conocida. Es primordial, en au-
163
sencia de soporte bilingüe, o en apoyo al estudio, plantear una hipótesis sobre la lengua de la escritura
desconocida, o la familia lingüística a la que pertenece, y establecer una aproximación con una lengua
conocida, más o menos emparentada.
Todavía quedan escrituras por descifrar (por ejemplo, el disco de Festos en Creta, los pseudo-jeroglíficos en el Líbano, o la escritura del Indo) y, por lo tanto, queda mucho por hacer. Pero, a menudo, se
trata de documentos culturalmente aislados en los que no se ha podido establecer una aproximación
con una lengua conocida, o bien de corpus muy limitados, con muy pocos documentos y muy breves,
que no permiten estudiar la recurrencia de sintagmas ni realizar un verdadero análisis. Para llevar a
cabo con éxito un desciframiento debemos disponer de suficientes bases de análisis y tener la posibilidad de relacionar la escritura con una lengua conocida.
BIBLIOGRAFÍA
Peter T. Daniels, «Methods of decipherment», in P. T. Daniels and W. Bright, The World’s Writing Systems, Oxford, Oxford
University Press, 1996, págs. 141-159.
B. Lion et C. Michel (dir.), Histoires de déchiffrements. Les écritures du Proche-Orient à l’Égée, Paris, Errance, 2009,
NOTAS
1. Sobre todos estos desciframientos consultar B. Lion y C. Michel (dir.), Histoires de déchiffrements. Les écritures du ProcheOrient à l’Égée, Paris, Errance, 2009.
2. Jean-Jacques Barthélémy, «Réflexions sur l’alphabet et sur la langue dont on se servait autrefois à Palmyre», Mémoires
de l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres 26, febrero 1754, págs. 577-597.
3. Jean-Jacques Barthélémy, «Réflexions sur quelques monuments phéniciens, et sur les alphabets qui en résultent», Mémoires de l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres 30, febrero 1758, págs. 405-427.
4. Carta dirigida a D. Dacier, relativa al alfabeto de los jeroglíficos empleados por los egipcios para inscribir en los monumentos
los títulos, nombres y apodos de los soberanos griegos y romanos.
5. El proceso está muy bien descrito por John Chadwick, quien después trabajó con M. Ventris: J. Chadwick, The decipherment of linear B, Cambridge, Cambridge University Press, 1958.
6. M. Davoust, L’écriture maya et son déchiffrement, Paris, 1995.
164
LOS PODERES DE LAS ESCRITURAS
MIGUEL PEYRÓ
COMISARIO DE LA EXPOSICIÓN "ESCRITURAS. SÍMBOLOS, PALABRAS, PODERES"
I
La comunicación verbal tiene limitaciones tanto espaciales como temporales. En el espacio está condicionada por el alcance físico de la voz; en el tiempo, por su escaso lapso de duración. La primera
función de las escrituras ha sido trascender estas fronteras. Conservar un mensaje verbal más allá
del momento en que se pronunció, llevarlo más lejos de lo que nunca conseguiría hacerse oír. Las características de los soportes físicos de las escrituras del mundo, los objetos sobre los que se ha escrito
a lo largo del tiempo, reflejan este doble propósito: materiales de vocación imperecedera para intentar
convertir los mensajes en eternos, como en el caso de las inscripciones en mármol del mundo grecorromano. Materiales ligeros, como el papiro egipcio, para transportar cómoda y rápidamente los mensajes a cualquier lugar. La evolución de los soportes físicos de las escrituras refleja la incesante
búsqueda de materiales y técnicas que aúnen las dos pretensiones de la producción de un texto escrito: que pueda conservarse indefinidamente y que pueda alcanzar en teoría cualquier lugar. No
siempre ha sido posible conciliar ambos propósitos: las fibras vegetales, tan ligeras, se consumían
con el paso del tiempo; la piedra, tan resistente, no podía ser movida sin gran esfuerzo.
La escritura surge así como un sistema sustitutivo del lenguaje verbal, como un procedimiento técnico
para hacerlo llegar más lejos en el espacio y en el tiempo. Pero el medio, según la célebre tesis de
McLuhan, puede acabar apropiándose del mensaje. Las escrituras acaban distanciándose del texto
oral originario, creando un nuevo tipo de texto visual. El uso general y continuado de materiales escritos lleva en distintas sociedades del mundo a la aparición del lenguaje literario, una nueva forma de
concebir el mensaje verbal según reglas que solo se aplican a la hora de escribir. Las sociedades altamente literalizadas, aquellas en las que las escrituras han alcanzado una gran difusión, acaban
siendo siempre sociedades diglósicas: utilizan en realidad dos gramáticas y dos inventarios léxicos
para expresarse, aunque en la conciencia general de sus miembros solo estén usando dos medios alternativos de un mismo sistema comunicativo: «en voz alta» y «por escrito».1 La versión literaria termina creando un código lingüístico de prestigio, que se impone socialmente sobre cualquier variante
del habla real, como si constituyera su forma más «perfecta». Sin duda es un proceso insólito que la
copia acabe constituyéndose en modelo de su original. Se ha comparado con el caso de una extraña
sociedad donde la gente se sintiera obligada a parecerse a sus retratos.
II
El distanciamiento y la adquisición de prestigio de lo escrito sobre su antiguo modelo oral es solo un
ejemplo de las profundas transformaciones que experimenta una sociedad literalizada.2 Hay otros fenómenos no menos extraordinarios, como los efectos que se producen en la memoria individual y co-
165
lectiva de los miembros de esa sociedad. En su promesa de permanencia en el tiempo, la escritura se
ofrece a descargar a la mente de parte de su bagaje de recuerdos. Lo que está escrito y puede consultarse en cualquier momento no necesita ser llevado permanentemente «en la cabeza», y, por lo tanto,
puede olvidarse sin riesgo. El proceso lo seguimos comprobando hoy cada vez que decidimos ayudarnos en lo cotidiano por agendas y dietarios, especialmente cuando llega el caso de que los perdamos.
Este ofrecimiento de las escrituras a recordar por nosotros siempre nos ha resultado especialmente
seductor en el caso de datos tan fatigosos y poco atractivos para la memoria como los números y las
cuentas. En Mesopotamia, la escritura surge precisamente a partir de sistemas previos de contabilidad,
en función de las necesidades de inventarios de recursos que imponía la revolución agrícola.
La memoria de las sociedades con escritura se ve extremadamente mermada, tanto en el plano colectivo como en el individual. El acervo de las tradiciones orales acaba desapareciendo, así como la
capacidad para poder recordar con precisión secuencias verbales de cierta envergadura.3 El fenómeno
ha sido estudiado por la antropología occidental moderna en sus contactos con las escasas sociedades ágrafas que hoy sobreviven en el planeta, y también fue detectado ya por Platón, que sin duda se
encontraba en mejor posición que nosotros para confrontar los estilos de vida de sociedades con escritura y sin ella. En su Fedro (274c-277a) escribe:
Me contaron que cerca de Naucratis, en Egipto, hubo un dios, uno de los más antiguos del
país, el mismo a que está consagrado el pájaro que los egipcios llaman Ibis. Este dios se llamaba Teut [= Thoth]. Se dice que inventó los números, el cálculo, la geometría, la astronomía,
así como los juegos del ajedrez y de los dados, y, en fin, la escritura.
El rey Tamus reinaba entonces en todo aquel país, y habitaba la gran ciudad del alto Egipto,
que los griegos llaman Tebas egipcia. Teut se presentó al rey y le manifestó las artes que había
inventado, y le dijo lo conveniente que era extenderlas entre los egipcios. El rey le preguntó
de qué utilidad sería cada una de ellas, y Teut le fue explicando en detalle los usos de cada
una; y según que las explicaciones le parecían más o menos satisfactorias, Tamus aprobaba
o desaprobaba. Dícese que el rey alegó al inventor, en cada uno de los inventos, muchas razones en pro y en contra, que sería largo enumerar. Cuando llegaron a la escritura:
«¡Oh rey!, le dijo Teut, esta invención hará a los egipcios más sabios y servirá a su memoria;
he descubierto un remedio contra la dificultad de aprender y retener». «Ingenioso Teut, respondió el rey, el genio que inventa las artes no está en el mismo caso que la sabiduría que
aprecia las ventajas y las desventajas que deben resultar de su aplicación. Padre de la escritura
y entusiasmado con tu invención, le atribuyes todo lo contrario de sus efectos verdaderos.
Ella no producirá sino el olvido en las almas de los que la conozcan, haciéndoles despreciar la
memoria; fiados en este auxilio extraño abandonarán a caracteres materiales el cuidado de
conservar los recuerdos, cuyo rastro habrá perdido su espíritu. Tú no has encontrado un medio
de cultivar la memoria, sino de despertar reminiscencias; y das a tus discípulos la sombra de
la ciencia y no la ciencia misma. Porque, cuando vean que pueden aprender muchas cosas
166
sin maestros, se tendrán ya por sabios, y no serán más que ignorantes, en su mayor parte, y
falsos sabios insoportables en el comercio de la vida.»
III
El distanciamiento entre el lenguaje verbal y la escritura que originalmente lo representa pasa por
distintos procesos, según cada marco cultural. En lo que respecta a la escritura occidental, el tránsito
de la oralidad plena a la autonomía absoluta del texto escrito puede sintetizarse en tres pasos:
En un primer estadio, la transmisión es directa y oral entre el emisor original y los destinatarios finales,
y el texto escrito es solo un apoyo mnemotécnico que el hablante ha preparado para sí mismo: el texto
le recuerda someramente, mientras habla, los temas y contenidos que había decidido abordar, algo similar a los apuntes de un profesor o de un conferenciante en nuestros días. El hablante es el único autor
y lector del texto escrito, y las propiedades expresivas de toda auténtica transmisión verbal —entonación, énfasis, lenguaje corporal— no se ven alteradas por este apoyo privado a la memoria. Es en general
la situación que se produce en la mayoría de los sistemas pictográficos del mundo, tan difíciles por lo
tanto de interpretar en un sentido unívoco cuando no está ya presente su autor.
emisor
destinatario(s)
➞
[escritor = lector] = hablante
[CÓDIGO ESCRITO]
oyente(s)
CÓDIGO VERBAL
En un segundo momento, el texto escrito sigue desembocando necesariamente en la oralidad, en la
voz, pero quien escribe y quien lee no tienen que ser ya la misma persona. El texto debe contener explícitamente la suficiente información para ser interpretado de modo coherente por cualquiera que
conozca su código gráfico, y los posibles recursos expresivos periféricos al acto verbal de su lectura
se convencionalizan en fórmulas muy distintas ya a las usuales en un contexto conversacional. Es la
situación de las sociedades que priman la lectura en voz alta —denominada clare legere en latín—,
entre las que se incluye la europea hasta aproximadamente el final del siglo IV.4
emisor
escritor
destinatario(s)
➞
CÓDIGO ESCRITO
➞
lector = hablante
posible(s) oyente(s)
distintos del lector
CÓDIGO VERBAL
En sus Confesiones (VI, 3), San Agustín de Hipona recoge el desconcierto que le producía la forma de
leer de San Ambrosio: en voz baja, solo para sí mismo —tacite legere, sibi legere—:
1 67
Leía con sus ojos corriendo sobre las páginas, cuyo sentido percibía su espíritu; pero su voz y
su lengua se mantenían en reposo. A menudo, cuando yo estaba allí —pues su puerta nunca
estaba prohibida y se entraba sin ser anunciado— le veía leyendo muy bajo y nunca de otro
modo. Quizás evitaba una lectura en voz alta por miedo a que un oyente atento y cautivado le
obligase, a propósito de cualquier pasaje oscuro, a entrar en explicaciones, a discutir sobre
problemas difíciles y a perder así una parte del tiempo destinado a las obras cuyo examen se
había propuesto. Y además en la necesidad de economizar su voz, que se quebraba con facilidad, podía haber también una justa razón para leer muy bajo. En todo caso, fueran cuales fueran
sus razones, no podían ser sino buenas en un hombre como él.
La generalización de la lectura callada, solo para uno mismo, es el tercer paso en la separación radical
de la escritura y el habla, y supone el abandono definitivo de la oralidad en todo el recorrido de la
transmisión. El lector ya no es un nuevo emisor para posibles destinatarios distintos de él, sino que
se constituye en el final, además necesariamente individual, del proceso comunicativo.
emisor
escritor
destinatario
➞
lector
CÓDIGO ESCRITO
Aquí la pronunciación ha desaparecido, por lo que la original función de la escritura, transmitir mensajes
verbales más allá de las limitaciones físicas de la voz humana, no puede decirse que en rigor siga cumpliéndose. El código escrito no tiene que producir ya necesariamente, al final del proceso, actos verbales
reconocibles por los usuarios de una lengua en sus contextos interpersonales usuales. En realidad ha
surgido ahora un nuevo contexto comunicativo: el contexto escrito. Y el prestigio social de esta nueva
forma de comunicar revertirá finalmente sobre el mundo conversacional original, imponiendo el dictado
de lo escrito sobre lo oral, fenómeno que los lingüistas han bautizado como el prejuicio literario.
IV
La preponderancia del lenguaje escrito sobre el oral —de lo que era un producto sustitutivo sobre su
modelo primigenio— obedece sin duda, en primer lugar, al tradicional poder social de los detentadores
del secreto de escribir y leer. Es lo que en esta exposición hemos llamado la función estamentaria o
el poder de exclusión de las escrituras. Pero también hay otro proceso directamente responsable del
dominio de lo escrito sobre el mundo verbal, y es la aparición de la reflexión lingüística como disciplina
que se basa tradicionalmente en textos escritos. En una palabra, el surgimiento de la gramática.
En su sentido griego originario, gramática era la técnica de las letras —grammata—. La primera acepción de gramático —grammatikos— era alguien que sabía utilizar las letras, es decir, una persona capaz
de leer y escribir.5 Si creyéramos que las palabras siempre deberían conservar su significado original,
168
tendríamos que ver como un sinsentido algo como la gramática de una lengua; porque las lenguas
son acústicas, no gráficas, y tienen fonos y no letras. Pero sin duda los sentidos de las palabras cambian a lo largo del tiempo, no sin recoger en su trayectoria los avatares culturales de las sociedades
que se han servido de ellas. Que hoy en general sea gramática la palabra que utilizamos para el estudio
de la estructura de las lenguas refleja ya la absoluta victoria de lo escrito sobre lo oral en la historia
cultural de Occidente.
Desde los primeros estudios literarios de la Grecia antigua hasta las modernas corrientes «formalistas» de la lingüística —como la llamada gramática generativa— se han priorizado los textos escritos
sobre los orales, como si fueran las muestras más «correctas» o «puras» de estos —muestras sin los
molestos e imprevistos errores de la «actuación», en el modelo lingüístico generativo—. Debido a
ello hemos podido imaginar la existencia de intervenciones verbales descontextualizadas, unidireccionales, sin retroalimentación interpersonal de ningún tipo, separadas artificialmente de lo que constituye el verdadero marco comunicativo de cualquier lenguaje natural humano: la conversación.
Hemos reflexionado sobre nuestra forma de hablar observando nuestra forma de escribir,6 una forma
realmente perversa de hacer gramática.
Pero la relación entre gramática, como reflexión sobre las lenguas —orales—, y texto escrito es todavía
más profunda. Todo sistema de escritura es ya, en sí mismo, un ejercicio lingüístico, porque al cambiar
de medio físico de transmisión, debe identificar y seleccionar del continuum del habla aquellos elementos que juzga relevantes desde el punto de vista informativo. Para su colección de unidades gráficas, los creadores de una escritura deben establecer qué elementos distintivos reconocen en los
mensajes verbales y, entre estos, cuáles serían imprescindibles para el éxito de la comunicación y
cuáles resultarían de alguna manera secundarios. Todas las historias de la lingüística deberían empezar por abordar los orígenes de los sistemas de escritura, pues constituyeron las primeras disecciones teóricas de las lenguas orales. Las diferencias entre sistemas fonográficos segmentales, abjads,
silábicos, etc., si observamos las estructuras de las lenguas para los que fueron creados originalmente,
reflejan siempre opciones basadas en las particularidades fonológicas —o, más precisamente, morfofonológicas— de esas lenguas. No vamos a detenernos aquí en los distintos sistemas grafémicos
del mundo, porque se abordan en otro capítulo de este libro. Digamos someramente que un sistema
segmental que recoja las vocales es fundamental para una lengua como el latín, que distingue entre
casta —«casta»— y costa —«lado, costilla»—; pero un sistema abjad, que no recoge las vocales cortas,
es más práctico para una lengua como el árabe, en la que tanto falast. īn como filist. īn o filast. īn significan
«Palestina» —representado en esa escritura como f-l-st. īn—.7
V
La importancia de las escrituras procede también entonces de este carácter pionero o fundacional de
su análisis de las lenguas orales. Su disección permite encontrar por primera vez unidades en las lenguas,
tanto fonológicas como gramaticales o semánticas, y descubrir así, al menos parcialmente, su funcionamiento como sistemas. La tarea no es precisamente menor, aunque desde nuestra familiaridad mo-
169
derna con la escritura ya no lo advirtamos. Si hoy conceptos como fonema o palabra nos parecen intuitivamente reconocibles es porque ya estamos educados en una sociedad literalizada que nos ha mostrado esas entidades mediante procedimientos gráficos suficientemente llamativos. Podemos decir a
grandes rasgos que para los europeos de hoy un fonema es cada unidad representada por una letra de
su alfabeto, y una palabra aquello que se escribe entre espacios en blanco o signos de puntuación.
Los resultados de estos primeros análisis de las lenguas orales han permitido históricamente la aparición de numerosos nuevos sistemas sustitutivos. Sistemas que en teoría representan mensajes verbales, pero que en realidad representan unidades de los sistemas de escritura ya establecidos.
Resultan ser, respecto al lenguaje verbal, sustitutos de un sustituto. Como es bien sabido, el sistema
braille o el código morse, dos de los más célebres de estos nuevos sistemas, no pretenden reproducir
los fonemas de las lenguas sino las letras de los alfabetos —originalmente del alfabeto latino francés
en el caso del braille, y del latino inglés en el del morse—. Lo mismo puede decirse de otros procedimientos menos conocidos en general, como los semáforos de banderas que han utilizado tradicionalmente los marinos o el sistema de torres con brazos móviles que Claude Chappe inventó para
Napoleón a comienzos del siglo XIX. La abrumadora mayoría de los sistemas de comunicación visual
o táctil surgidos en las sociedades con escritura han partido así directamente de ella. Los intentos de
crear nuevos sistemas basados directamente en la lengua oral, sin pasar por la intermediación de las
escrituras ya establecidas, han resultado en general estrepitosos fracasos. Uno de los casos más célebres en la historia de las técnicas de comunicación es la sonografía de Charles de la Serre, inventada
también bajo los auspicios de Bonaparte: un sistema táctil basado en gran parte en la fonología francesa, y no en su alfabeto, y que pretendía que los soldados pudieran leer mensajes en la oscuridad
sin necesidad de encender luces. La sonografía se reveló extremadamente confusa en la práctica,
pese a la coherencia interna de su sistema, y como técnica solo resultó operativa cuando Louis Braille
la adaptó para que representara directamente y sin ambages las letras del abecedario francés.
El ascendente de las escrituras sobre la conciencia de los hablantes acerca de sus lenguas —gramáticas— y sobre la gran mayoría de los sistemas de comunicación ideados después de ellas, las convierten en elementos centrales de las culturas. Pero no termina aquí la importancia social que suelen
llegar a adquirir: en muchos otros aspectos lo escrito ocupa un lugar de primer orden en nuestro imaginario individual y colectivo. Las escrituras, como hemos decidido decirlo en esta exposición, tienen
otros diversos poderes. Algunos, ligados directamente a su origen pictórico, al hecho de que los signos
son históricamente dibujos de cosas. Son las funciones estéticas y mágicas de las escrituras, sus poderes de fascinación y de evocación. Otros, derivados del prestigio social de sus usuarios: las funciones
estamentarias e identitarias de las escrituras, o sus poderes de exclusión y de identidad.
VI
Es difícil presentar a un público occidental las profundas dimensiones de lo estético en muchos de
los sistemas de escritura del mundo, porque la cultura europea, especialmente desde la imprenta, ha
minimizado los aspectos caligráficos de sus alfabetos, en beneficio exclusivo de su claridad de trans-
170
misión. Dicho en claves semióticas clásicas, en Occidente, respecto a la escritura, hemos priorizado
la función fática sobre la función poética. En la escritura china, en la tibetana o en la árabe, sin embargo, la presencia de lo estético sigue siendo mucho más importante, pese a la globalización informática. En estas sociedades podemos decir que ha estado plenamente presente, a la hora de escribir y leer,
el doble sentido de la palabra letra: como signo gráfico y como forma de realizar ese signo —«tener
buena o mala letra»—.
La imprenta anuló al autor directo del documento escrito real que el lector tenía en sus manos; producir un texto, en el sentido «técnico» del término, era ya una operación mecánica. El texto impreso
que el lector recibía era un ejemplar de un procedimiento maquinal de copiado, no una obra personal
y única. El final de la escritura a mano propiciado por la revolución informática supone el último paso
para la pérdida de la conciencia colectiva de que la escritura es una descendiente lejana pero reconocible del ámbito artístico del dibujo o la pintura. La moderna tipografía ha retomado por su lado
este antiguo interés por los aspectos estéticos de la escritura, pero situándolo ya sobre las claves industriales contemporáneas. La tipografía actual es consciente del valor informativo de la dimensión
estética, pero, como procedimiento industrial, valora más el producto final que el proceso llevado a
cabo para obtenerlo. Trazar un signo en la escritura caligráfica china es en sí una experiencia vital, un
ejercicio psicofísico, incluso un acto mágico. La pureza y elegancia de los trazos demuestran la tensión
que el autor ha sabido dominar, la victoria sobre sí mismo que se produjo. El calígrafo en estas culturas
crea con su cuerpo de un modo no muy distinto a como en la nuestra hace arte un danzante. Todo
aspirante a calígrafo en estas sociedades empieza por aprender a sentarse, a mantener la columna y
el cuello en las posiciones apropiadas, incluso a respirar, además de saber mover el brazo y la mano.
Por esto contemplar a un calígrafo mientras crea es la más sublime de las formas de ser su primer
lector. Por esto también en esas culturas la caligrafía ha sido usada tradicionalmente como una forma
de terapia para recuperar la armonía holística personal, es decir, la salud.
VII
Como todo signo, un dibujo tiene una forma y un contenido. A los aspectos relacionados con las formas de los signos de las escrituras nos acabamos de referir en el apartado anterior. Ahora nos detendremos someramente en el mundo de su contenido. Comencemos por recordar que los signos de
las escrituras proceden de dibujos que intentaban representar directamente cosas o seres de la realidad. Este primer cometido de los signos parece haber seguido de algún modo presente para los
usuarios de diversas escrituras del mundo, incluso en el caso de escrituras formalmente fonográficas.
Las letras de algunas escrituras conservan todavía en sus nombres las huellas de los entes del mundo
que «copiaban» cuando eran unidades pictóricas. Así sucede por ejemplo en las escrituras semíticas,
donde es posible reconocer los conceptos «casa», «palma de la mano» u «ojo» en los nombres de
las letras que representan /b/, /k/ o /ʕ/.
La evocación es un fenómeno bastante común en la vida de los signos. Es la propiedad por la que el
signo acaba siendo entendido en sí mismo como una manifestación o una encarnación material de
171
lo que representa. Así, la gente ama o aborrece determinadas banderas como objetos porque ama o
aborrece las realidades políticas que representan, o considera sagradas imágenes escultóricas porque
representan a seres sagrados. En este mismo sentido es en el que los signos de las escrituras pueden
llegar a evocar para sus usuarios algo de sus contenidos originarios. La letra árabe llamada «ojo» —
ʕayn— puede ser una representación de la vista y, por lo tanto, del conocimiento, y por esto aparecería
llamativamente, según el gramático del siglo X Ibn Jinnī, en la escritura de palabras que tienen que
ver con la idea de «saber» —ʕarafa, «saber», ʕalama, «conocer»—.8 Del mismo modo, en la escritura
jeroglífica egipcia, el signo logográfico para «ojo» —jrt— podía resultar un peligroso invocador del
«mal de ojo», y por eso en muchas ocasiones se evitaba, se sustituía por un trazo oblicuo o se borraba
después de realizado.9
En el marco del judaísmo, la Cábala estudia las letras hebreas de los textos sagrados como símbolos
completos en sí mismos, confiriéndoles a cada una un valor numérico y así un significado específico.
Las formas de las palabras encerrarían valiosas informaciones sobre los entes que representan, y a
estas informaciones se accedería mediante el estudio de los valores de las letras que las componen.10
La conciencia del simbolismo individual de las letras hebreas se puede contemplar también en el Sefer
Yetzirah, por ejemplo cuando dice de la letra mem que es «muda como el agua» (II, 2.), y esta letra
procede precisamente del signo jeroglífico egipcio que significaba «agua». En la escritura china, por
su parte, existen signos tabú —hui— que normalmente están relacionados con los nombres de determinados personajes, pero, como señala François Thierry, «es el acto de trazar el carácter lo que
está prohibido, no el acto de pronunciar el nombre».11
El papel mágico de las escrituras parece ya vinculado en algunos lugares a sus primeras etapas como
sistemas de comunicación. Escribir fue originalmente trazar signos dentro de un acto solemne que
podía calificarse de ritual religioso. Hoy todavía encontramos escrituras que tradicionalmente solo
han sido empleadas por los círculos sacerdotales, como la escritura batak de Sumatra o la escritura
dongba de los naxi de Yunnan. Este carácter mágico de los primeros pasos de las escrituras ha sido
ya estudiado con cierta profundidad en los casos de Mesopotamia12 y Egipto.13 En China los orígenes
de la escritura están abiertamente vinculados a lo mágico: el estadio más antiguo de la escritura china
—jiaguwen— es conocido como «de los huesos adivinatorios», porque sus signos se grababan sobre
huesos de animales o caparazones de tortugas que luego se sometían al fuego. La coloración y las
grietas que se iban produciendo sobre alguno de estos signos daban valiosas informaciones sobre
acontecimientos desconocidos o futuros.
En el norte de Nigeria se conoce como rubutu —de la palabra hausa para «escribir»— a una práctica
terapéutica vinculada al texto árabe del Corán, práctica que también se documenta en otros lugares
de África, como Ghana, Sudán, Kenia o Tanzania, e incluso de Asia, como el golfo Pérsico o Bangladesh.14 Consiste en escribir, con azafrán, tinta, miel, u otra sustancia considerada apropiada, determinados pasajes de este libro sobre una tabla o una piedra. Luego se lava la tabla o la piedra con agua
y se bebe esta agua con el texto diluido. El fragmento coránico a beber se elige en función del beneficio
buscado, de acuerdo a los conocimientos sobre estas correspondencias del sanador.
172
La historia de las lenguas también recoge en ocasiones esta percepción mágica o evocadora de los
signos de las escrituras. Posiblemente esta sea la razón del significado último de la palabra runa como
«secreto» en antiguo nórdico —rún—. La raíz semítica para «escribir» —k-t-b— sobrevive en amhárico
y en tigrinya prácticamente solo en el nombre kitab, que significa «amuleto», y, modernamente, por
su sentido apotropaico, «vacunar».
VIII
Si los dos poderes de las escrituras que acabamos de señalar están vinculados al origen pictórico-representativo de sus signos, los que abordaremos ahora tienen que ver con el prestigio cultural de los
textos escritos, prestigio derivado del poder social de sus usuarios.
Como es bien sabido, la escritura es, desde sus inicios y durante una gran parte de su historia, un código conocido por unos pocos. Originalmente es una técnica reservada solo para los funcionarios de
los incipientes estados —escribas—. Posteriormente la escritura seguirá manteniendo este carácter
elitista debido a las condiciones materiales necesarias para su aprendizaje. Tradicionalmente solo los
miembros de determinados estamentos, en las sociedades jerarquizadas, han podido permitirse tener
acceso a los lugares en los que se enseñaba a escribir. Estos estamentos ocupan los lugares de poder
en las distintas sociedades, sea el poder económico o el de género.
En el mundo grecorromano, especialmente en sus etapas tardías, el texto escrito aparece en sí mismo,
independientemente de su contenido concreto, como un claro símbolo de poder. Como evidencia del
dominio patriarcal sobre su cónyuge, el varón suele representarse con un texto escrito en la mano,
frente a la mujer, que es mantenida visiblemente en el analfabetismo. Como lo describe Peter Brown:
En los sarcófagos de Italia y Asia Menor de los siglos II y III la esposa aparece en actitud
atenta, de pie o sentada frente al marido, mientras él levanta la mano derecha para refrendar
algo, en tanto que en la mano izquierda muestra el pergamino que representa la cultura literaria superior en que basa su derecho al absoluto predominio, tanto en la sociedad en general
como dentro del matrimonio.15
En estas sociedades la unión entre poder y escritura está simbolizada en la ley, que es ante todo un
artefacto escrito, un texto. La difusión del helenismo por Asia Central, a partir de las conquistas macedonias de Persia y la India, ha dejado hasta hoy huellas de este vínculo indisoluble entre legislación
y escritura: la palabra mongol para «libro», nom, es un antiguo préstamo del griego, pero no de biblos,
sino directamente de nomos —«ley»—.
No solo en el mundo helenístico encontramos esta unión simbólica tan directa entre escritura y ámbitos de poder. En la cultura visual de muchas otras sociedades del planeta, mostrar que se porta o
se posee un texto escrito es una evidencia clara de prestigio personal. Incluso aunque, por la superficial difusión de la escritura en un determinado lugar, quienes compongan estas imágenes no repre-
173
senten ningún sistema de escritura concreto, sino solo trazos o garabatos que imitan los signos de
alguna escritura próxima. Una estatua funeraria de la cultura mboma expuesta en el Museo de África
Central de Tervuren —Flandes— muestra al difunto sosteniendo en las manos un gran texto que no
recoge ningún sistema de escritura real. Es la escritura en sí lo que importa para homenajearlo, la escritura como producto material, más allá de que se trate de un sistema de comunicación y contenga
significados. Algo de los mismos efectos visuales de la escritura se puede detectar en nuestra sociedad occidental moderna cuando en las entrevistas de televisión se coloca al personaje central ante
una estantería de libros. Solo una minoría de telespectadores irrecuperablemente curiosos intenta
leer algún título de los lomos de esos libros. Para la mayoría no importaría mucho que fueran en realidad pasatiempos encuadernados: lo importante es que el entrevistado parece desenvolverse entre
libros, parece tener bastantes de ellos, y ello transmite automáticamente una imagen de sabiduría y
seriedad.
Por lo tanto, el acceso de alguien a la escritura no solo supone en nuestras culturas literalizadas abrirle
las puertas a un utilísimo modo de comunicación. Es también un acto de investidura social, un reconocimiento vital, personal, como sujeto con dignidad plena. Saber escribir se ha convertido en nuestras
sociedades en un derecho. Por eso permitir o prohibir el acceso a la escritura a determinados colectivos
ha sido siempre un arma política, una herramienta de ingeniería social. Se han abordado muchas
veces las trabas puestas en las distintas sociedades a la alfabetización de los grupos económicos más
desfavorecidos, pero no es la única discriminación observable al respecto. A lo largo de la historia del
patriarcado se ha querido negar el acceso a la escritura a las mujeres, con argumentaciones de todo
tipo, que iban cambiando según cambiaban las ideologías dominantes en cada época y en cada sociedad. En la occidental, desde las admoniciones de las primeras iglesias cristianas contra la mujer
«culta» hasta el Proyecto de una ley que prohíba aprender a leer a las mujeres del «revolucionario» francés
Sylvain Maréchal (París, 1801). Hoy todavía, según datos de la Unesco,16 de los 774 millones de adultos
analfabetos del mundo, dos tercios —493 millones— son mujeres.
A lo largo de la historia del imperialismo también se ha pretendido negar a los colonizados el acceso
a la escritura, como forma de garantizar su sometimiento. Los ejemplos son muchos, pero como
muestra baste el caso de la política colonial española durante la ocupación del país que hoy se llama
Guinea Ecuatorial. El historiador Gustau Nerín recoge la situación de esta manera:
Así me lo contaba, muy lúcido, un viejo fang al que entrevisté en febrero de 2005: «No puede
haber casi nada de historia. En los años cincuenta, el guardia civil que te encontrara un escrito
con un nombre, una anécdota, podía perseguirte, podía matarte. Por eso la gente era reticente
a escribir y sólo queda la historia oral. Si tenías una carta, te cogían y te decían: ¿Tú escribiste
una carta con quién? Tú no puedes escribirla solo, ¿quién la escribió contigo? Y te llevaban a
Bata a la prisión. Por eso sólo queda la historia oral.»17
1 74
IX
Si las escrituras pueden vincularse simbólicamente, dentro de una sociedad, con los estamentos que
las usan, también pueden verse como representantes de toda una cultura para las poblaciones exteriores a ella. La propagación de los distintos sistemas de escritura por el mundo sigue el mapa del
prestigio cultural de unas sociedades sobre otras. Escrituras creadas para lenguas con unas características morfológicas y fonológicas específicas pueden ser adoptadas por los hablantes de lenguas
estructuralmente muy distintas, con las consiguientes dificultades prácticas. Hemos visto antes que
una escritura abjad como la árabe puede ser especialmente indicada para una lengua semítica, como
precisamente el árabe, en la que las vocales cortas suelen ser léxicamente irrelevantes. Sin embargo,
la escritura árabe ha sido utilizada también para representar lenguas indoeuropeas —como el persa
o el urdu—, altaicas —como el turco o el uigur— o bantúes —como el swahili—.
A través del papel central del texto sagrado, las escrituras se han asociado a las distintas religiones
del mundo. El mapa europeo del uso de las escrituras greco-cirílicas coincide a grandes rasgos no
con el «paneslavismo» sino con la extensión del cristianismo bizantino-ortodoxo —la única excepción
moderna la constituiría el rumano—. Las escrituras latinas vienen a superponerse al mapa del cristianismo occidental-romano, incluyendo sus grandes escisiones históricas. La estructura de las lenguas, incluso su genealogía, no juegan ningún papel en la elección: hay lenguas eslavas que se escriben
en caracteres latinos, como el checo, el polaco o el croata, y otras que se escriben en caracteres cirílicos, como el ruso, el serbio o el búlgaro.
Utilizar un sistema de escritura concreto es, por lo tanto, en la mayoría de los casos una opción de
prestigio cultural. Si mi lengua se escribe de una determinada manera, eso evidencia que mi sociedad
está unida orgullosamente a una determinada tradición. La escritura hebrea se ha visto así como la
seña de identidad del judaísmo, la escritura árabe del islam o la escritura devanagari del hinduismo.
En ocasiones, lo que se considera desde el punto de vista lingüístico un mismo idioma puede escribirse
de varias maneras —y dar la impresión aparente de que estamos ante idiomas distintos—. El sistema
lingüístico llamado tradicionalmente serbocroata se escribe en caracteres latinos en las zonas donde
sus hablantes son mayoritariamente de tradición católica —y decimos entonces que nos encontramos
ante la lengua croata— y en caracteres cirílicos en las zonas donde son de mayoría ortodoxa —y estamos entonces ante la lengua serbia—. En la región del Indo los musulmanes representan en escritura
árabe el mismo sistema lingüístico que los hinduistas representan en escritura devanagari. Hablamos
entonces también aquí de dos lenguas: el urdu y el hindi.
Las escrituras, originalmente representaciones de las lenguas, acaban representando muchas otras
realidades cruciales de las culturas humanas. Su capacidad de comunicar no termina, por lo tanto,
en los contenidos de sus textos. El estudio de los distintos sistemas de escritura del mundo no nos
pone solo ante procedimientos de transmisión de información más o menos ingeniosos: nos muestra
también la incontenible fascinación de los seres humanos por el proceso y los productos de la comunicación, la reverencia ancestral que les producen los símbolos que ellos mismos han creado.
175
NOTAS
1. C. Ferguson: «Diglossia». Word vol. 15 (1959), pp. 325-340.
2. M. McLuhan: The Gutenberg galaxy: The making of typographic man. Toronto: University of Toronto Press, 1962. W. J.
Ong: Orality and literacy: The technologizing of the word. Londres: Methuen, 1982.
3. J. Goody: The interface between the written and the oral. Nueva York: Cambridge University Press, 1987.
4. B. H. W. Knox: «Silent reading in Antiquity». Greek, Roman and Byzantine Studies vol. 9, nº 4 (1968), pp. 421-435.
5. A. U. Schmidhauser: «The birth of grammar in Greece», en E. J. Bakker (ed.): A companion of the Ancient Greek language.
Malden: Wiley-Blackwell, 2010, pp. 499-511.
6. P. Linell: «The impact of literacy on the conception of language: The case of Linguistics», en R. Säljö (ed.): The written
world. Studies in literate thought and action. Berlín: Springer, 1988, pp. 41-58.
7. M. Peyró: «Implicaciones lingüísticas de la escritura árabe», en Nuevas tendencias en la investigación lingüística. Granada:
Universidad de Granada, 2002, pp. 213-226.
8. M. H. Bakalla: «Ibn Jinni, an early Arab Muslim phonetician». Historiographia Linguistica vol. 10, nº 1-2 (1983), pp. 103111. T. Adi y K. O. Ewell: «Letter semantics in Arabic morphology», en Morphology workshop. Proceedings of the 1987 Linguistic Institute. Stanford: Stanford University Press, vol. I, 1987, pp. 450-454.
9. A. Loprieno: «Sprachtabu», en W. Helck y W. Westendorf (eds.): Lexikon der Ägyptologie. Wiesbaden: Harrassowitz,
vol. V, 1984, pp. 1211-1214.
10. W. van Bekkum: «The Hebrew tradition», en The emergence of semantics in four linguistic traditions. Amsterdam: John
Benjamins, 1997, pp. 1-47.
11. F. Thierry: «Codes et écritures cachées dans la tradition chinoise», en L’aventure des écritures. París: Bibliothèque Nationale de France, 2010. <http://classes.bnf.fr/ecritures/arret/signe/cache/02.htm>
12. J. Bottéro: «Symptômes, signes et écritures en Mésopotamie ancienne», en J. P. Vernant (ed.): Divination et rationalité.
París: Le Seuil, 1974, pp. 70-197. S. B. Noegel: «Sign, sign, everywhere a sign: Script, power, and interpretation in the
ancient Near East», en A. Annus (ed.): Divination and interpretation of signs in the Ancient World. Chicago: The Oriental
Institute of the University of Chicago, 2010, pp. 143-162.
13. C. T. Hodge: «Ritual and writing: an inquiry into the origin of Egyptian script», en M. D. Kinkade (ed.): Linguistics and
anthropology. In honor of C. F. Voegelin. Gante: Peter de Ridder, 1975, pp. 331-350. D. Frankfurter: «The magic of writing
and the writing of magic: The power of the word in Egyptian and Greek traditions». Helios vol. 21 (1994), pp. 189-221.
14. A. O. El-Tom: «Drinking the Koran: The meaning of Koranic verses in Berti erasure». Africa vol. 55 (1985), pp. 414-431.
K. Konadu: Indigenous medicine and knowledge in African society. Londres: Routledge, 2007. P. Bhuiyan, Z. Khatun, et al.:
«Use of Quranic verses, amulets, numerology, and medicinal plants for treatment of diseases: a case study of a healer
in Narsinghdi district, Bangladesh». American-Eurasian Journal of Sustainable Agriculture vol. 7, nº 5 (2013), pp. 415425.
15. P. Brown: The body and society. Men, women, and sexual renunciation in early Christianity. Nueva York: Columbia University
Press, 1988. Cita de p. 32.
16. Unesco Institute for Statistics. International Literacy Data 2013. <http://www.uis.unesco.org/literacy/Pages/data-release-map-2013.aspx>
17. G. Nerín: Un guàrdia civil a la selva. Barcelona: La Campana, 2006. Cita de p. 7.
1 76
CATÁLOGO
La expresión gráfica es una de las características universales de las culturas humanas. Las escrituras
surgieron dentro del mundo pictórico como una forma especial de servirse de los símbolos visuales.
Las escrituras aparecieron en distintos lugares del mundo como unos procedimientos revolucionarios que lograban que las palabras llegaran más lejos que la voz y perduraran más que la memoria.
Estas ventajas provocaron su extraordinaria propagación. Hoy las escrituras son un fenómeno planetario, sin el cual nuestro mundo resulta ya impensable.
Las sociedades que han utilizado las escrituras no solo las han visto como unas ingeniosas técnicas
para la transmisión y conservación de mensajes: también las han investido de diversos poderes sociales. Las escrituras han terminado ocupando así un lugar propio y central en la vida de las culturas.
SÍMBOLOS DE UNA NATURALEZA ESPECIAL
El ser humano se ha comunicado mediante dibujos (signos gráficos) desde muy antiguo en muchos
lugares de la Tierra. Pero la escritura se diferencia de esta manera general de comunicar en el empleo
de dos innovaciones: el uso de un número finito de imágenes o trazos y la adscripción a cada uno de
estos elementos de un significado preciso, no sujeto a la libre interpretación del espectador (lector).
OFRENDAS A LOS DIOSES SHU, QUEMANDO EL INCIENSO CELESTIAL
Lijiang Yunnan (China)
Inicios del siglo XIX
Tinta sobre papel
MEB 510-1. Museo de Culturas del Mundo
Escritura naxi dongba. Este manuscrito naxi recoge las ofrendas rituales a los espíritus de la naturaleza que hay entre el cielo y la tierra, llamados Shu. A diferencia de los dibujos tradicionales, que se
pueden interpretar de muchas maneras, los pictogramas dongba que se utilizan en la cultura naxi de
Yunnan (sur de China) tienen significados concretos y preestablecidos. Estas imágenes no se pueden
leer como, por ejemplo, «cabeza de gallo» o «ramas», sino como «inicio» y «sur», respectivamente.
ESTELA FUNERARIA DE TAHERUD
Probablemente, necrópolis tebana (Egipto)
Baja Época. Dinastía XXVI (664-525 aC)
Madera estucada y pintada
E 727 Fundación Arqueológica Clos/Museo Egipcio de Barcelona
Escritura jeroglífica egipcia. Pese a que la mayoría de los signos jeroglíficos del Antiguo Egipto representan visualmente objetos y seres de la realidad que se podrían dibujar y designar de diversas
formas, su trazo y su significado se han vuelto extraordinariamente precisos.
Estos símbolos podrían representar objetos como, por ejemplo, una «rueda» o una «cúpula», respectivamente. Sin embargo, sus significados exactos son «sol» (Ra) y «pan» (Ta).
DE LAS FORMAS DE DIBUJAR PALABRAS
No todas las escrituras del mundo reflejan sonidos aislados, como los alfabetos que usamos en Occidente. Las escrituras pueden representar también grupos más complejos de sonidos u otros elementos de la comunicación, como ideas completas, palabras, etc. Según los elementos que pueden
evocar sus signos, las escrituras se clasifican en diferentes tipos.
VASO MAYA
Guatemala
600-900 d. C.
Cerámica policromada
1991/11/08 Museo de América
Escritura maya. Los signos de este vaso son ejemplos de la escritura logográfica maya, ya que cada
uno de ellos evoca una idea o un concepto, y no los sonidos de esta antigua lengua de Mesoamérica..
178
C AT Á L O G O D E E S C R I T U R A S
INVOCANDO A LOS GRANDES DIOSES
Lijiang, Yunnan (China)
Inicio del siglo XX
Tinta sobre papel
MEB 481-3. Museo de Culturas del Mundo
Escritura naxi geba. Este manuscrito naxi, titulado I do sa, contiene una invocación a los grandes dioses. La escritura silábica geba que muestra este manuscrito representa, mediante signos diferenciados, cada una de las sílabas del naxi, una lengua tibeto-birmana del sur de China.
Como se puede observar en la transcripción, aunque estas sílabas geba comparten fonemas sueltos
(como /b/, /p/, o /a/), los signos gráficos que las representan no tienen ningún parecido entre sí, ya
que, formalmente, la representación de cada una de las sílabas forma un conjunto gráfico diferenciado.
EL LIBRO DEL VICTORIOSO
Tíbet
Siglo XIX
Papel, tinta de plata y colores
MCM 9A 06 y 9B 06 Colección particular
Escritura tibetana. Este manuscrito de la religión bon contiene el libro de rNam rgyal gzungs chen. Está
escrito en el sistema abugida tibetano. En esta escritura las consonantes se indican con signos principales, y las vocales, con marcas secundarias unidas a estos signos.
Como la mayor parte de los libros sagrados de la religión bon, el título está escrito también en lengua
zhang-zhung, ya extinta. En la palabra bod yig («escritura tibetana») los signos centrales representan
solo las consonantes (/bd/, /yg/). Las vocales (/o/, /i/) se señalan mediante los trazos superpuestos.
MISCELÁNEA ÁRABE
Šām (Síria)
Posterior a 1701
Tinta sobre papel
Ms.1797 CRAI Biblioteca de Reserva. Universidad de Barcelona
Escritura árabe. Este fragmento árabe del libro Las mil y una noches es un ejemplo de escritura abjad.
Tal y como se observa en la palabra kitābah («escritura»), los caracteres árabes solo recogen las consonantes (/k/, /t/, /b/, /h/) y la vocal larga (/ā/), pero no las vocales cortas (/i/, /a/).
OCÉANO DE NARRACIONES
Pequín (Xina)
Segle XVIII
Xilografia
Escritura mongol. «Océano de narraciones» es la traducción mongol del sūtra tibetano del «Sabio y el
necio» (mDo mdzangs blun). Son historias sobre las vidas pasadas de Buda, relacionadas con las fábulas
179
y los cuentos del libro hindú del Pañcatantra, que inspiró gran parte de este género de la literatura universal.
La escritura mongol de este texto presenta un sistema segmental, donde cada signo representa un solo
fonema de la lengua. La palabra monggol («mongol», «Mongolia») se compone de seis elementos.
GRABAR Y PINTAR
Las escrituras del mundo han recurrido a diferentes soportes materiales, lo más idóneos posible
para su conservación y transporte. En función de los medios accesibles en su entorno natural, y posteriormente en función de su desarrollo tecnológico, las diferentes culturas han utilizado distintos
instrumentos y técnicas para la confección de sus documentos escritos.
Toda escritura contiene desde el punto de vista técnico dos elementos básicos: un soporte o base material, sobre la que se realizan los signos, y que debe ser suficientemente duradera como para poder
conservarse durante un periodo más o menos largo de tiempo, así como fácil de transportar y guardar
(papiro, papel, tablilla, piedra, madera, pergamino…); y un instrumento que sirve para trazar los signos
(dedo, cálamo, pincel, punzón, bolígrafo, máquina de escribir…) mediante incisión o pintura.
LÁPIDA JUDÍA
1250-1275
11330. MUHBA
Escritura hebrea. La piedra, un material duradero pero difícil de transportar, es uno de los soportes
más antiguos de la escritura. Resulta idóneo cuando se busca garantizar la permanencia del texto en
el tiempo, más que la posibilidad de ser transportado a otros lugares. Esta inscripción en escritura
hebrea conmemora la fundación de la Pía Almoina del rabino Samuel Ha-Sardí en el barrio judío de
Barcelona.
FRAGMENTO DE CARTA PORTULANA
Mallorca
C. 1375
Tintes sobre pergamí, reutilitzat posteriorment com a material de relligadura per enquadernar un
volum
El pergamino, un material fabricado a partir del tratamiento de la piel de animales, es ligero y relativamente duradero, capaz de ser enrollado o plegado y, por lo tanto, fácil de transportar. De aquí su
gran aceptación como soporte para la escritura en Europa hasta la difusión del papel a partir del siglo
XIII. En el caso de los mapas náuticos como este, se continuó utilizando hasta bien entrada la Edad
Moderna, dada su resistencia incomparablemente superior frente al viento y al agua del mar.
Fragmento conservado de una carta portulana (con red de rumbos y toponimia litoral rotulada) del
maestro cartógrafo mallorquín Guillem Soler, realizada hacia 1375.
180
TABLILLAS ADMINISTRATIVAS SUMERIAS
Umma (Iraq)
C. 1971 aC
Argila cuita
Drehem (Iraq)
C. 1966 aC
Argila cuita
Drehem (Iraq)
C. 1973 aC
Argila cuita
Escritura cuneiforme sumeria. En la Antigua Mesopotamia el soporte más utilizado para la escritura
fue la arcilla, un material de fácil acceso con el que se podían modelar superficies lisas de diferentes
medidas, sobre las cuales se escribía con un punzón cuando la arcilla todavía estaba húmeda. Este
material acabó condicionando la forma de los signos, pues con el punzón no resultaba sencillo dibujar
líneas, simplemente se hundía en la arcilla y se imprimían muescas o marcas en forma de cuña. Esta
tipología de escritura se conoce como «cuneiforme», palabra que proviene del latín cuneus («cuña»)
y forme («forma»).
VASO CALICIFORME IBÉRICO
Segles IV-III aC
Plata amb incisions
Escritura ibérica. La inscripción que podemos ver en la base de este vaso, y que podemos transcribir como
«bateir‘ebaikars‘okinbaikar», está hecha en plata, un material ligero y resistente y, por lo tanto, capaz de
cumplir con la doble intención de los textos escritos de durar en el tiempo y de poder ser transportados con facilidad. Estos signos corresponden a la escritura ibérica, un sistema todavía no descifrado
por completo.
TINTERO
Jaciment arqueològic de Khirbet Qumrān (Cisjordània)
I aC - I dC
Fusta
Tradicionalmente, la escritura por pigmentación ha compartido con el dibujo gran parte de sus herramientas y técnicas. El uso de tinturas líquidas convirtió al tintero en un instrumento imprescindible
en Occidente hasta finales del siglo XIX, momento en el que surgen instrumentos de escritura con
tinta incorporada, como las plumas estilográficas.
Este tintero, junto con otros tinteros de diferentes materiales, fue encontrado en el yacimiento de
Khirbet Qumrān, un asentamiento de judíos esenios conocido por el hallazgo de los conocidos como
181
«Rollos del mar Muerto», novecientos manuscritos que contienen textos bíblicos y parabíblicos escritos en hebreo, arameo y griego.
BLOQUE DE IMPRESIÓN TIBETANO
Tibet o Nepal
Segles XIX-XX
Xilografia
Escritura tibetana. La estampación o impresión es una variante de la técnica de escritura por pigmentación que permite reproducir con facilidad un determinado texto. Hasta la aparición de los tipos
móviles en China en el siglo XI, y luego en Europa en el siglo XV, la desventaja de este procedimiento
era que el texto, una vez establecido, no se podía modificar.
CAJA DE ESCRITURA (SUZURIBAKO)
Japó
Segle XVIII
El uso de la tinta solidificada es tradicional en las sociedades del este de Asia, los primeros testimonios
datan del siglo III a. C. en China. En el caso de las cajas de escritura japonesas (suzuribako), estas
contienen todos los utensilios para escribir: una varita para caligrafía, un gotero de agua (suiteki), una
barra de tinta y un soporte central de piedra para poder convertir la tinta sólida en tinta líquida. El
escritor vertía un poco de agua sobre la piedra, contra la que frotaba la barra de tinta en movimientos
circulares para conseguir tinta líquida.
CUANDO LOS DIBUJOS EMPEZARON A HABLAR
La escritura no fue un fenómeno universal en sus orígenes. Surgió solo en determinadas civilizaciones, y se propagó desde ellas al resto del planeta. Las sociedades en las que aparecieron las escrituras pertenecían a marcos culturales muy distintos, pero compartían un importante rasgo
civilizatorio: eran sociedades sedentarias y urbanas, con una incipiente estructura estatal. La escritura surgió por las posibilidades técnicas y las necesidades de inventario y memoria de estos nuevos
estados.
Desde estas cunas originarias los sistemas de escritura se han difundido por todo el mundo. En sus
viajes, han ido transformando sus formas de representación y de lectura, así como el número y aspecto de sus signos.
VA SO CANOPE EGIPCIO
715-332 aC
Alabastre
Escritura jeroglífica egipcia. Los jeroglíficos egipcios son el origen de la mayor parte de las actuales
182
escrituras del mundo, incluida la latina. Hacia 1700 a. C. los habitantes de la península del Sinaí usaban
ciertos jeroglíficos para representar los sonidos iniciales de las palabras que evocaban las imágenes.
FRAGMENTO DE PEDESTAL CON CARACTERES FENICIOS
Eivissa
Segle IV aC
Pedra incisa
21355/167 Museu Arqueològic d’Eivissa
Escritura fenicia. Hacia 1000 a. C. los fenicios adoptan el sistema de escritura consonántico (abjad)
diseñado en el Sinaí y estilizan las formas de los signos. Al no representar ya palabras, sino sonidos
de la lengua, el parecido gráfico de los signos con los objetos evocados no resulta necesario y se
pierde. El sistema fenicio se difunde por todo el Mediterráneo durante los siglos siguientes.
LÁPIDA FUNERARIA DEDICADA A CAIUS ANNIUS PROCULUS
I dC
Marbre blanc incís
7026 Museu d’Arqueologia de Catalunya
Escritura latina. Hacia 800 a. C. el mundo griego y el itálico adaptan la escritura fenicia a sus propias
lenguas, modificando de nuevo las formas de los signos.
OTROS SIGNOS PARA OTRAS VOCES
Las escrituras no son solo productos de las grandes civilizaciones antiguas de África, Asia y América.
En épocas históricas posteriores también se han creado nuevos sistemas de escritura, con el propósito de preservar mejor determinadas lenguas y tradiciones culturales.
LA OPORTUNA PERLA EN LA PA LMA DE LA MANO
GLOSARIO TA NGUT-CHINO, CHINO-TANGUT
1190
Xilografia
47. Institute of Oriental Manuscripts, Russian Academy of Sciences
Escritura tangut. La escritura tangut fue creada en 1036 para representar una lengua tibeto-birmana
hablada hasta hace 800 años en las regiones chinas actuales de Mongolia Interior, Ningxia y Gansu,
donde se estableció el reino tangut entre los años 984 y 1227, cuyo nombre oficial fue el de Gran Estado del Blanco y Elevado. En China se conocía como reino de Xixia.
La oportuna perla en la palma de la mano fue el texto clave que permitió descifrar parcialmente la escritura tangut, considerada por muchos como la escritura más compleja ideada por el hombre. Este
libro fue descubierto en 1909 por la expedición rusa de Piotr Kozlov en el interior de una estupa de la
antigua ciudad de Khara-Khoto, enterrada en el desierto de Gobi.
183
PALIMPSESTO GEORGIANO
(Evangelio Khanmeti y Evangelio según San Mateo)
Geòrgia
Segles V-VI i XI dC
Escritura georgiana. La escritura georgiana fue creada hacia 430 d. C. por un autor que nos es desconocido para representar el georgiano, una lengua aislada del sur del Cáucaso.
Este palimpsesto (texto reutilizado) contiene dos capas de texto. La capa inferior muestra una de las
traducciones más antiguas del Evangelio escrita en asomtavruli, la primera variante del georgiano. En
cambio, la capa superior, del siglo XI, dedicada al Evangelio según San Mateo, muestra la variante gráfica nusjuri, el segundo estadio de esta escritura.
EL PODER DE LA IDENTIDAD
Además de ser un vehículo de transmisión de la palabra hablada, cada escritura tiene su propia historia, vinculada a ciertos estados, culturas o tradiciones religiosas. Teóricamente una lengua puede
ser registrada en cualquier sistema gráfico. Usar una determinada escritura frente a otras es frecuentemente una elección de identidad: el colectivo que lo hace quiere considerarse miembro de una
tradición cultural específica. Por ejemplo, la escritura griega fue asociada en su momento al helenismo, la escritura latina al cristianismo romano, o la escritura árabe al islam.
En ocasiones no es todo un sistema de escritura el que es visto como representante de una identidad
cultural, sino meramente una tipografía o un estilo caligráfico determinados, como sucedió con el estilo gótico de la escritura latina en Europa, que se vinculó al pangermanismo, o con la caligrafía farsi
de las escrituras árabes de Pakistán, India y Afganistán, que se asocia a la tradición cultural persa.
PÁGINA DE LOS HECHOS DE LOS APÓSTOLES. NUEVO TESTAMENTO
Escritura cherokee. Los cherokees, una de las primeras naciones de Estados Unidos, han creado una
escritura propia como seña de identidad cultural y como instrumento para preservar su lengua. La
escritura cherokee fue ideada hacia 1810 por Sequoyah, un artesano de esta comunidad, que advirtió
las ventajas de las "hojas parlantes" que se utilizaban en la sociedad anglosajona norteamericana.
Basándose en el alfabeto latino, Sequoya diseñó un completo sistema silábico que incluía tanto signos
originales como letras latinas con nuevos valores. El merito de Sequoya es extraordinario teniendo
en cuenta que no sabia ni leer ni escribir.
HÜRRIYET (Libertad)
Istanbul (Turquia)
Paper imprès
184
Escritura latina. La República de Turquía decretó oficialmente en 1928 que el turco, una lengua que
durante siglos se había escrito en caracteres árabes, adoptaría a partir de ese momento la escritura
en letras latinas. Al margen del debate sobre la adecuación del sistema consonántico árabe para representar esta lengua, el cambio al alfabeto latino se percibió como un paso público hacia la occidentalización del país y una forma de distanciamiento oficial respecto al islam, la religión tradicional
del Estado durante el imperio Otomano.
GOETHES WERKE
Berlín (Alemanya)
1932
Paper imprès
Escritura latina. La caligrafía gótica, sucesora de la letra carolingia, se utilizó en la Europa central y
septentrional desde el siglo XII hasta el siglo XVII, y, en los países germanohablantes, hasta el siglo
XX. Su pervivencia asociada a esta lengua la convirtió en una señal de identidad del nacionalismo
alemán y de las corrientes culturales y políticas pangermanistas, como se puede observar en esta
edición de las obras completas de J.W. Goethe.
1945
Editorial Ekin
Paper imprès
JAKIN
Tolosa (País Basc)
1977; núm. 1
Editorial Luis Antonio Bilbao Monasterio
Paper imprès
Escritura latina. La tipografía vasca se creó a comienzos del siglo XX y se basa en las formas de las
letras utilizadas tradicionalmente en las estelas y lápidas de Euskal Herria. En la actualidad se ha convertido en uno de los símbolos gráficos más reconocibles de la identidad cultural vasca.
EL PODER DE LA EXCLUSIÓN
Escribir y leer es aprender un código preciso y complejo, y en las sociedades estamentadas (en clases,
castas, etc.) solo a una parte de la población le es dado disponer del tiempo y los medios necesarios
para poder dedicarse a ello. La división entre los que saben escribir y los “analfabetos” ha sido tradicionalmente una división económica, no algo basado en supuestas diferencias de inteligencia. Consecuentemente, saber escribir ha sido siempre una marca de prestigio social. (479)
185
El uso de la escritura se ha llegado a asumir por las sociedades democráticas modernas como un derecho. Los movimientos por la alfabetización han sido siempre parte de las corrientes igualitaristas,
mientras que los defensores del poder permanente de unos seres humanos sobre otros (por razón
de clase, sexo, etc.) han usado frecuentemente para sus fines la restricción del acceso a la escritura.
Romeva, Pau (1892-1968)
SIL·LABARI CATALÀ . SEGONA PART
Barcelona
1931
Editorial Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana
Paper imprès
Escritura latina. La extensión de la alfabetización a todas las capas de la población fue uno de los objetivos prioritarios de las corrientes democráticas y progresistas durante el siglo XIX y comienzos del
siglo XX. Con este propósito publica Pau Romeva i Ferrer su Sil·labari català en 1922, una obra muy innovadora en la técnica pedagógica de la escritura, porque estaba centrada en el progreso lógico del
estudiante y no en el orden alfabético tradicional.
Pinto de Mesquita
Lisboa (Portugal)
1940
Paper imprès
Escritura latina. La promoción pública de la escritura se ha acompañado tradicionalmente de la enseñanza de la caligrafía, pues «tener buena letra» se ha considerado una marca de cultura elevada y,
por lo tanto, un instrumento de promoción social. El Método caligráfico portugués de Pinto de Mesquita, publicado en la década de 1940, enseñaba los estilos apropiados para los diferentes tipos de
texto («letra para escritura contable», «letra para títulos de exámenes y documentos oficiales», «alfabeto para correspondencia», etc.).
PLANTILLA DE ESCRITURA
Segle XX
Paper imprès
Escritura latina. Estas plantillas se crearon con objeto de enseñar a leer y a escribir a los hijos de los
obreros residentes en la colonia textil Cal Vidal de Puig-reig (Berguedá). Este tipo de enseñanza básica
era una de las ventajas que se ofrecían a la clase trabajadora en el modelo paternalista de las colonias
industriales catalanas de la segunda mitad del siglo XIX y de comienzos del siglo XX.
186
LIBRO DE ADIVINACIÓN PUSTAHA
Llac Toba, nord de Sumatra (Indonèsia)
Segle XIX
Escritura batak. En la sociedad tradicional batak del norte de Sumatra, solo los sacerdotes (datu) utilizaban un sistema de escritura, conocido como surat na sapulu sia («las diecinueve letras»). Por consiguiente, la escritura se reservaba para textos religiosos, mágicos y ceremoniales, que únicamente
podían aprender e interpretar los sacerdotes.
EL PODER DE LA FASCINACIÓN
La elaboración del texto escrito, como parte del mundo del grafismo, adquiere una especial dimensión
artística en distintas culturas. Es la práctica de la caligrafía, que concibe el texto no solo como un vehículo de transmisión de información, sino como un objeto estético en sí mismo. (285)
ENSŌ Y CALIGRAFÍA
Segle XIX
Japó
Tinta sobre paper
MEB 507-2 Museu de Cultures del Món
Escritura japonesa. Kakejiku (composición para colgar) con caligrafía japonesa realizada por el monje
Takeda Motsugai. La complejidad del texto —que trata del Festival de los Muertos (Obon)— se complementa con el minimalismo gráfico del círculo ensō, probablemente el símbolo más profundo del
arte de la caligrafía zen, con múltiples significados posibles; la iluminación, el vacío o hasta el propio
universo.
EL CAVALLER DE LA PELL DE TIGRE
Geòrgia
1680
Escritura georgiana. La cultura georgiana del Cáucaso ha desarrollado una importante tradición caligráfica en su propio sistema de escritura. Esta versión del poema épico nacional de Georgia, escrito
por Shota Rustaveli, fue llevada a cabo por el calígrafo Begtabeg Martirozashvili por orden del rey
Jorge XI de Kartli en 1680. Este libro muestra la versión más larga del poema de Rustaveli, con 2066
estrofas emplazadas en un esquema cuadrangular envuelto en grabados dorados inspirados en la naturaleza.
187
MURAQQA: ÁLBUM DE MINIATURAS INDIAS Y PERSAS
Aquarel·la, tinta, pigment blanc i or sobre paper
E14, fol. 53. 9400 Institute of Oriental Manuscripts, Russian Academy of Sciences.
Escritura árabe-persa. La tradición de la miniatura en la cultura iraní incorpora textos escritos en caligrafía nast’aliq árabe-persa a sus composiciones visuales. El origen de este tipo de obras se encuentra
en los textos ilustrados de la antigua religión persa del maniqueísmo. Posteriormente, tras la conquista
mongol de Irán, se integrarán diversos elementos ornamentales de influencia china.
COMPENDI DE LES CONSTITUCIONS DE CATHALUNYA
Barcelona
Segle XV
Escritura latina. Hasta la aparición de la imprenta, en los códices manuscritos de Europa occidental
se utilizaban diversas tipografías, especialmente la carolingia, la gótica y la antigua. En la página,
como unidad de composición, la belleza caligráfica del texto se completaba con el elaborado diseño
de los márgenes (orlas) y la ilustración artística de las letras iniciales, tal y como podemos ver en
este Compendi de les Constitucions de Cathalunya del siglo XV, realizado por Narcís de Sant Dionís.
EL PODER DE LA EVOCACIÓN
Los signos de las escrituras, basados históricamente en imágenes pictóricas, conservan en determinados contextos culturales su valor original de evocaciones de entes u objetos de la realidad. Los caracteres de un texto, y el texto en su conjunto, adquieren así un valor simbólico más allá de su
significado formal: representan el mundo y pueden interactuar con él.
En diversas escrituras del mundo, y en función de este carácter de símbolos visuales, nos encontramos
con la existencia de signos tabú. Su ejecución implica “convocar” los objetos representados, con toda
su carga simbólica o mágica. Al mismo terreno pertenece el uso de textos escritos o de signos sueltos
como amuletos y talismanes.
ROLLO MÁGICO
Etiòpia
Segle XIX
Escritura etíope ge’ez. Además del poder atribuido a los signos aislados, el uso mágico de la escritura
deriva de su propiedad de transformar en objetos materiales los discursos sagrados y las fórmulas mágicas del lenguaje oral. El contacto con estos objetos permite beneficiarse de las virtudes sobrenaturales
de estos mensajes.
Los rollos mágicos de Etiopía, en escritura ge’ez, reunían fragmentos bíblicos y conjuros, normalmente
combinados según las necesidades particulares de protección de su propietario. Este debía llevarlos
siempre consigo para evitar los maleficios y las enfermedades.
188
CUENCO MÁGICO EN ÁRABE Y HEBREO
Yemen
Latón
Siglos XVIII-XIX
MEB481-1
La capacidad sobrenatural de los signos de las escrituras se entiende a menudo a partir de lo que el
antropólogo Frazer llamó la “magia por contaminación”, es decir, la creencia de que un objeto mágico
puede transferir sus propiedades a otros objetos con los que está en contacto. Las palabras y las fórmulas de este cuenco, en escritura árabe, actúan sobre el agua que se vierta en él, impregnándola de
sus propiedades curativas.
CUENCOS MÁGICOS
Iraq
200-600 dC
Terracota
NR. MDM 50 Museu de Montserrat
Escriptura mandea
Iraq
200-600 dC
Terracota
Escriptura aramea
Escritura aramea. Los cuencos mágicos de Iraq, vinculados a la cultura judía de Mesopotamia, tienen
como función contener distintos conjuros protectores, lo cual los convierte en piezas dotadas de poderes especiales. Su función es contener y expulsar a demonios y espíritus malignos.
El cuenco de la izquierda, en escritura aramea, data de entre los siglos VI-VII. El texto dice que ha sido
creado para liberar a un hogar judío de los espíritus de los ídolos paganos.
El cuenco de la derecha, en escritura mandea, data de entre los siglos VII-XIX. La lengua del texto, posiblemente una jerga mágica, nos es desconocida.
EL LIBRO EN LA CAJA DE JADE
(tibetà: Yus shya’ kyi’i brjed tho g.yangs ti’i za ma tog)
Imprès a Pequín (Xina) o Ulan Bator (Mongòlia)
Segle XIX
Escritura tibetana. El libro en la caja de jade es un antiguo tratado de astrología y adivinación de origen
chino que también se utilizó en las regiones más orientales del Tíbet y en Mongolia. En este ejemplar
de escritura tibetana también se pueden ver algunos términos en chino.
YIJING O LIBRO DE LOS CAMBIOS (I CHING)
Segle XIX
189
Escritura china. El Yijing es un texto adivinatorio chino cuyos orígenes se remontan al primer milenio
antes de nuestra era. Se concibe como un microcosmos del universo que contiene todas las combinaciones posibles del azar, sintetizadas en sesenta y cuatro símbolos o hexagramas. Constituye una
pieza fundamental para todo el pensamiento filosófico y espiritual chino.
HOSTIERO
Catalunya
Segles XII-XIII
Ferro
Escritura latina. En diversas iglesias cristianas, el sacramento de la comunión o eucaristía se realiza
mediante la consagración ritual de obleas durante la misa. Estas piezas de pan u hostias adquieren
previamente las propiedades adecuadas para el ritual mediante la impresión de determinadas letras.
En este caso, el hostiero presenta los monogramas XPS, IHC y DHS, coronados por una cruz y las
letras alfa y omega.
RECUPERANDO VOCES PERDIDAS
Las escrituras son “códigos secretos”, accesibles solo a sus usuarios. Descifrar un código escrito
desde fuera de la comunidad que lo emplea supone numerosas dificultades. Al no tener una función
representativa (pictórica) directa, los signos pueden estar asociados a significados impredecibles.
Un signo puede representar sonidos, palabras, ideas completas: es imposible saber por su aspecto a
qué hace referencia.
En el caso de las escrituras antiguas, especialmente las que representan lenguas extinguidas, el problema se complica aún más. Hay que descifrar una escritura que nos remite a una lengua que no podemos entender. Es lo que ha sucedido con los intentos de desciframiento de las antiguas escrituras
ibéricas.
ESTELA IBÉRICA
Segles II-I aC
Incisió en pedra
Escritura ibérica. Las antiguas escrituras ibéricas todavía no han sido descifradas por completo. Su
similitud gráfica con sistemas mediterráneos y norteafricanos mejor conocidos no garantiza saber
con seguridad el valor que se le atribuía a cada uno de sus signos, del mismo modo que, en épocas
históricas posteriores, h representa /e/ en griego antiguo, /i/ en griego moderno, /h/ en inglés y es
una «letra muda» en catalán.
El problema de fondo es que desconocemos, excepto en el caso del celta y del vasco, cómo eran las
lenguas prerromanas de la península ibérica. En este caso, la inscripción de esta estela ha sido transcrita a la escritura latina como «iltirbikisen seltarin».
190
LETTRE À M. DACIER RELATIVE À L’ALPHABET DES HIÉROGLYPHES PHONÉTIQUES
EMPLOYÉS PAR LES ÉGYPTIENS POUR INSCRIRE SUR LEURS MONUMENTS LES TITRES, LES NOMS ET LES SURNOMS DES SOUVERAINS GRECS ET ROMAINS
1962 (1822)
Paper imprès
Jean-François Champollion (1790-1832) fue un orientalista occitano que protagonizó el evento más
famoso de la historia de los estudios sobre escrituras antiguas: el desciframiento del sistema jeroglífico de Egipto. Para alcanzar este objetivo se sirvió del hallazgo de la piedra de Rosetta, una estela
del siglo II a. C. con un mismo texto escrito en tres sistemas: jeroglífico, demótico y griego. Este hito
fue recogido en la obra Carta a M. Dacier en relación al alfabeto de los jeroglíficos fonéticos empleados
por los egipcios.
DOCUMENTS IN MYCENAEAN GREEK. THREE HUNDRED SELECTED TABLETS FROM
KNOSSOS, PYLOS AND MYCENAE WITH COMMENTA RY AND VOCABULARY
1956
Paper imprès
Michael Ventris (1922-1956) fue un arquitecto inglés que dedicó toda su vida a la pasión de las escrituras antiguas. Su trabajo más célebre fue el desciframiento del Lineal B, unos enigmáticos signos
utilizados en Creta y parte de la Grecia continental al final de la Edad del Bronce, siglos antes de la
aparición del alfabeto griego. Ventris descubrió que el Lineal B servía para escribir el micénico, la
forma más antigua de griego que hoy conocemos, mediante la combinación de silabogramas y logogramas, tal y como cuenta en su libro Documentsos en griego micénico. Trescientas tablillas seleccionadas
de Knossos, Pyols y Micenas con comentario y vocabulario. La escritura Lineal A de Creta todavía no ha
sido descifrada.
191
ENGLISH TRANSLATION
Scriptures. Symbols, words, powers
Jaume Ciurana
Deputy Mayor for Culture, Knowledge , Creativity and Innovation
A hand, a tool and a medium are the three basic, essential elements needed for writing. In short,
human intelligence and techniques have evolved as civilisations have developed throughout the history of humanity. These primordial concepts are the focus of “Writing: words, symbols, power”, the
first temporary exhibition at the new Museum of World Cultures. And it covers the wide variety of
graphic manifestations, the numerous mediums and precious or everyday materials used, and the
unimaginable ways to structure and associate signs with concepts, words and sounds for a common
purpose: to ensure the messages endure over the centuries, beyond the reach of personal or collective
memory.
The presence of writing in cultures and civilisations around the world is further proof of the need to
preserve and fix ideas and thoughts on stone, paper, ceramics, wood, etc. These inert materials thus
go beyond their own properties to act as a safeguard for everything that identifies and perpetuates
us. It is this fundamental fact that allows us to understand why writing is so central to so many cultures: because of the undeniable symbolic power and value of the written word, as well as an aesthetic
dimension that can express feelings beyond the words written.
This exhibition at the Museum of World Cultures speaks of all of these topics. Of writing and its presence and prominence in world cultures from distant times and origins.
SCRIPTURES. SYMBOLS, WORDS, POWERS
193
The world of writing
Miguel Peyró
Despite possessing a prodigious natural tool for communication, language, throughout time human
beings have repeatedly created new techniques and devices to share our ideas and feelings. Our life
as a sociable species depends on communication, and we’ve always devoted our best efforts to this
purpose. Of all the artificial procedures we’ve invented over time for this purpose, none have reached
the transcendental importance of the graphic signs we generically call writing. Today we cannot imagine a world without writing, and this becomes even clearer if we think that this includes not only “letters” but “numbers” too. Written text completely dominates our modern, globalised, urban societies,
from information or advertising to documents. And the written word also determines our awareness
of other times: writing has come to be seen as equivalent to history, to the collective memory of our
species. Societies that didn’t write, or those other societies didn’t write about, remain in the shadow
of knowledge, somehow isolated from the awareness of the progression of humankind. Their works,
material evidence of the culture, can only be contemplated from the outside: they are always mute,
enigmatic, controversial. On the contrary, we can see societies that came before us in time that left
behind accessible written texts from the inside: it seems as if we have direct access to their thoughts.
The amount of things we know about each culture or group that came before us, therefore, depends,
more than on any archaeological testimony, on finding written texts (and, of course, discovering a
way to interpret them). From other material findings, we learn what a certain society did in the past;
from writing we can also discover why.
This predominance of the written word isn’t natural, nor is it an inevitable part of the development of
human societies. Many world cultures never knew writing —some still survive on the periphery of
globalisation to this day. If writing irrefutably rules the world in our modern age it is because there
has historically been a domino effect of societies with writing over those without it. Sedentary urban
societies that needed writing at a specific point in their histories also ended up being those that gave
birth to the most effective, inexorable projects of social control and military expansion. Writing is
tied, in its genesis, to the appearance of the nation-state, and it is these states that will have final
control over human societies. The victory of groups with writing over those referred to as illiterate has
led to a wide-reaching ideology of justification, as in any process of domination. This is the ideology
that underlies the separation between history and prehistory along the dividing line of writing. Societies
without writing are “prehistoric”, even if they are our contemporaries, and the prefix of domination
says it all: they are before our history, they still have a long road to reaching what we have already left
behind. Many times this cultural confrontation isn’t between two different societies but between different historical eras of a same society. This reflects our clearly graphocentric1 ideology. Those who
study a group of human beings over a long enough time will see the difference in how we treat information transmitted through written text and that which comes to us through oral or theatrical/ritual
traditions. As Jean Markale points out regarding the study of Celtic societies,2 the medium through
which we receive information, whether it is written or not, is what separates historical documents from
194
THE WORLD OF WRITING
legend, with the extremely different connotations in terms of veracity. And we continue to believe this
today, despite the fact that we no longer blindly believe everything published around us.
The exhibition Writing: Symbols, words, powers at the Barcelona Museum of World Cultures deals with
the phenomenon of writing in different human societies, from the original motivations though more
contemporary usage. It shows the extent to which different writing systems in the world, prevail over
other forms of artificial communication, and even end up imposing their authority over oral language,
to become vital elements of life in the groups that employ them. Not as mere “means” of memorisation or remote transmission of concepts and words, but as authentic social institutions that formulate
and justify the collective beliefs of a certain society, precisely what we refer to as culture. Writing represents ideas and words and, in presenting them again, duplicates them, establishing its own version
of them. It is well known, for example, that many people consider the written version of their language
to be “better” (more “proper”, “cultured”, “recommendable”, etc.) than the spoken originals around
them. Writing becomes a linguistic model when representing language, becomes sacred when reproducing sacred messages, becomes a sign of prestige when spreading the ideas of the powerful, but it
is inevitably just a copy of these, although often more immediate, more symbolic, more effective one.
In any case, it is a more visual copy.
One of the main purposes of this article, in line with the overall vision of the Museum of World Cultures, is to analyse the transcendental nature of the phenomenon of writing, taking into account the
unique, irreplaceable specifics of different human societies. Writing has spread through many regions
of the world, but the way it is adopted and used depends on the complex conditions inherent in each
specific culture. We start from a point, thus, that rejects the “evolutionist” patterns of the old school
of ethnography, merely an instrument of colonial domination. It presents the affinities that can be observed in world cultures without looking at universal progression, without imagining a single ascending
history of the species in which the Western version invariably awaits us at the peak. In this sense, the
Writing exhibition, given its particular theme, tackles the specific task of refuting the myth that anthropologist Giorgio Cardona called alphabetocentrism,3 or the belief that the writing systems used
today in countries where European cultures prevail (those we normally call “alphabets”, like Latin,
Greek or Cyrillic) are the most highly developed, practical or logical of any writing system conceivable
to humankind. The myth before us in these display cases goes even further: it imagines all of the writing systems around the world as mere intermediate, and thus incomplete, stages on the road to the
enlightenment of the European alphabets.
Just as many illiterate societies have been disparaged as “prehistoric”, their oral documents cast aside
as “legends”, the traditional Western perspective has looked down on any form of writing, almost
without exception, beyond the scope of Greco-Latin tradition. In this sense, alphabetocentrism can
be seen as a local, exacerbated case of graphocentrism. The discourse isn’t new; it merely employs a
new object to justify Western domination over the rest of the world. European alphabets would be at
one end of a scale of perfection opposed to other forms of writing, just as Western monotheism would
be at the peak of a supposed universal pyramid of religions. All of these comparative ethnography
195
tables, whether they deal with writing, religion, the economy or family structure, end up putting the
same groups in the same places. “Whites” occupy a place of privilege, what history aspires to, the
future of the rest of humanity. Curiously, “animists”, in their eternal “pre-history”, don’t write or use
crude “pictograms” and are merely “gatherers”... All of the tables overlay each other to form an old,
disturbing “racial” map of human qualities, now hidden from public view but not forgotten. A map of
reality that only truly reflects the universal outlook of the ruins left behind by colonial conquests.
Although it is currently omnipresent, writing only makes up a small part of the history of humanity and
its means of communication. Our species is estimated to have been able to communicate using verbal
language for roughly 200,000 years.4 Graphic or picture-based communication only came on the scene
much later, which would subsequently, in one of its variants, lead to writing. According to dating of the
Blombos plaques (South Africa), the first true drawings, geometrical and linear in style, go back 70,000
years.5 The oldest figurative compositions known to date, the cave paintings at Chauvet (Occitania), are
from approximately 32,000 years ago.6 The first evidence of graphic procedures that were standardised
enough to be considered writing is found in Mesopotamia and dates back just over 5,000 years.
The fact that writing appeared much, much later than verbal language, as a late variant in the long
process of the development of graphic communication, doesn’t seem to explain, really quite the opposite, its extraordinary stranglehold on the history of humanity. And it is surely not the antiquity of
the system but its intrinsic characteristics as a way of transmitting information that have given it this
astonishing predominance over other conventional means of communication, as well as its prodigious
dissemination. From the beginning, writing has aroused a special fascination in the cultures that have
used it, and even in those with only external news of its existence. This fascination is undoubtedly
based on its graphic, visual nature. This is conveyed to some extent in the famous saying “a picture
is worth a thousand words”. As Romà Gubern explains, “It is important to remember that we learn to
look —to select and interpret the field of vision— before we learn to speak (...). Visual communication
is faster, more complex and subtler than spoken language because it has evolved over millions of
years, tied to our survival, unlike the more recent verbal system.”7
If the world of graphic art already holds sway with the fantastic attraction of the visual medium, writing, as it funnels this into a system of signs, goes even further in its communicative prowess. Pictorial
images can evoke reality, obviously filtered through cultural categories, but cannot ensure it will be
interpreted in the same way by all viewers. Any work of art is by definition what Umberto Eco calls
an open work:8 the viewer reinterprets the image in ways that are not always what the creator expected. Graphic art can call attention to a topic, suggest qualities, give a point of view, but it can’t
transmit specific information precisely and unequivocally as, for example, verbal language can. This
shouldn’t be seen as a shortcoming but as a wealth of evocative possibilities that can many times go
further and deeper in reaching the viewer than elements of oral language. This is notably true in terms
of feelings or sensations, an area in which language seems particularly rudimentary. Just as music
can convey emotions the nuance of which a series of words would never be able to encompass. The
196
signs used in writing systems maintain their visual power while achieving a semantic precision that
was previously the nearly exclusive advantage of verbal languages (and later sign languages).
Transformed into readers, viewers are on basically the same level as hearers. They can be sure that
nothing in the message is lost, that they have precisely decoded the same elements the author encoded consciously in their discourse. Of course there are always some cases of polysemy in any cultural unit but writing isn’t meant to go any further semantically than the spoken language. Its aim is
not to explicitly express the whole network of connotations in the concept evoked but to avoid denotative ambiguity. An oak can mean different things in different cultures (strength, nobility, longevity,
Celtic tradition, etc.); writing serves to ensure that the reader interprets the message as oak and not
elm. This is why deciphering a writing system isn’t sufficient to unlock the whole symbolic universe
of a culture: in reality it only gives us access to units of discourse whose real references, especially in
cultures furthest from our own, we can only imagine in many cases.
The capacity of writing systems for precision, in contrast to the general symbolic possibilities of other
graphic creations, is due to their nature as semiotic systems. And this is what truly characterises them.
There is nothing formally in the visual appearance of a specific drawing or figure that indicates it belongs to a system of writing. A circumference may be the pictorial evocation of a wheel, a celestial
body, a ring or a coin, or it could be the Egyptian hieroglyph to express grain (of sand, etc.), or the
sign used in many Latin-based writing systems to represent the sound /o/. In all of these cases, its
basic shape remains the same.
What sets the signs of a specific writing system apart from other graphic productions is the fact that
they belong to a system, meaning an established set of units and rules.
As units of a system, the set of signs that make up a writing system must necessarily be finite. While
it is always possible to introduce new elements and variants into pictorial art, the signs of a writing
system (the graphemes) are all established ahead of time. No one can say how many ways there are
to draw a man. In Chinese writing, Egyptian hieroglyphics, Yukaghir and Mayan the only options for
representing “man” are, respectively:
Any graphic variation runs the risk of the sign becoming unrecognisable or being substituted for another. The following Egyptian hieroglyphs, although they still evoke the image of a man, no longer
mean “man” in that code because the position of the figures isn’t exactly the same as that in the previous example. From left to right, they mean “eat”, “sit”, “joy”, “weak” and “hide”:
197
Each sign in a writing system has specific distinctive traits that make it recognisable or set it apart
from the others. Any personal variations the writer makes to these forms, whether or not it is on purpose, must respect the limits of these traits. Letters U and V can take on countless typographic variations but must always preserve the differences in the lower part of the letter. The V must be more
angular or have a more closed curve than the U.
The total inventory of the signs in a writing system must be known to all of its users. Nobody expects
to find new letters while reading in a system they are familiar with. Learning to read, in fact, is memorising the shapes and values of that well-established series of signs.
It is true that the number of signs in a certain writing system doesn’t remain unchanged over time, but
it can’t be expanded through the personal initiative of one writer. Unlike artistic drawing, the writer
can’t innovate (or can only do so in aesthetical, not systemic, aspects of the writing systems they use,
like calligraphy or typography in our time). We know, for example, that the letters G and J were late incorporations into the Latin alphabet, just as K and Z weren’t used during the Roman era. The use of this
alphabet to represent languages that don’t have the same phonological system as classical Latin led
to later creations, like Ç for Catalan and French, Ñ for Spanish and Breton, and Å for Swedish or Norwegian. However any new element, which in fact restructures the whole system, must be approved by
some sort of political or cultural authority, and this also includes use by authors with a certain level of
social prestige. Some sort of public “spelling reform” must be decreed, officially establishing and
spreading the new inventory of signs to be used.
The signs of a writing system, unlike non-systematic graphic creations, are also subject to a precise
set of rules. Rules regarding occurrence (in Greek writing, the letter can only be found at the end of a
word) and combination (the group QE isn’t possible in traditional Latin writing). And also rules of interpretation or reading, which establish the precise value or meaning of the different signs. Latin writing
of Hungarian is a clear example of the interplay of combination rules and interpretation rules: the combination SZ represents the sound /s/ and the combination ZS represents /ʒ / (j in Catalan or French).
It would now be advisable to focus for a moment on this last category of rules, those of interpretation
or reading, and to compare the effect of their presence in writing systems and their absence in the
world of pictorial graphic arts. The signs of a writing system don’t only have to, ideally, be formed in
the same way every time; they must also always have the same meaning. Neither graphic nor semantic innovation is possible, at least through the personal initiative of a single writer. This is nothing like
the search for ambiguity or polysemy that can legitimately motivate artistic drawing. A precise allocation of meaning to signs is what allows written production to be a closed work, a means of transmitting a message that is just as exact as it is in the same verbal language.
Lastly, observe that all of the components of a system need each other: the set of units must be closed
in order for us to be able to assign each of them an exact, clearly distinguished value. Each new sign
entails a reorganisation of the field of the referent, a new redistribution of the reality represented,
whether aspects of the world in logograms or the sounds of a language in phonograms.
198
In addition to having a closed set of units subject to precise rules of occurrence, combination and interpretation, writing systems differ from other graphic production in their tendency towards schematisation. This attribute of writing isn’t necessary for it to be constituted as a system, nor for it to function,
but it is a widely observed general trend. The evolution of the Egyptian hieroglyphic system towards
hieratic and demotic forms is well known, as is the path of the “linear” Mesopotamian signs towards
cuneiform writing. As they are no longer intended to be figurative representations of the referent —as
their meaning has been fully standardised, and thus no longer depends on the free interpretation of
the receiver— the “likeness” of the sign to the object it evokes becomes superfluous. Written signs
that are pictorial in origin can undergo schematisation while preserving the distinctive traits mentioned
above that set them apart from one another. The following example shows the evolution of 文, the Chinese sign that designates “writing” or “literature” (wen in Mandarin, man in Cantonese), over time.
1: Bronze inscription writing. 2: Large seal writing (dazhuan). 3: Small seal writing (xiaozhuan).
4: Present-day writing.
This sign originally comes from a drawing of a person with a tattooed chest. As it has evolved graphically, the “tattoo” has disappeared, but the sign still has the open space of the “chest” to avoid confusion with the sign 大 (“large”, “tall”).
Schematisation can be fuelled by different technical innovations, like the adoption of more malleable
writing instruments and surfaces, or the transition from incision to pigmentation. In the case of
Mesopotamian writing, the difficulty in creating precise curves with a stylus on wet clay led to the
development of exclusively linear strokes, which made the original figurative models unrecognisable.
In any case, the main reason behind the trend towards schematisation is economy in producing the
signs, a goal prized by all human communication systems. By economy, in semiotic terms, we mean
the ability to transmit more information with fewer physical, material, temporal or spatial resources.
For example, modern cursive letters are faster and less labour-intensive than their “printed” variants.
Common abbreviations, like etc., Mr and attn. follow the same principle, as do constructions like b4
(before) and 2u (to you) in digital messages. But the specific social functions of the act of writing and
of the text itself in each culture must always be taken into account. The weight of the principle of
economy isn’t the same in contemporary Western society, where many texts are expendable once
they’ve been read and thus easily eliminated (text messages, e-mails, post-its, etc.), as it is in many
societies in Asia and Africa where writing has traditionally been a ceremonial act carried out by members of certain special groups or castes. In the latter, the proverbial “haste” of modern Western/global
society normally has no place. For example, in the Batak culture of Sumatra only priests (batu) use
the local writing system to compose magical texts and divination calendars. The same happens in
199
the Naxi culture of Yunnan with the pictograms known as dongba, a name also used in their language
to designate Bon priests, as they have traditionally been the only ones to use them.
The rules of interpretation in world writing systems, despite their cultural and historical diversity, follow certain rules we could consider universal. This allows us to make a general classification of the
writing systems depending on their structures,9 beyond more striking aspects, but which are less important to their nature as systems, like the direction in which it is written or any possible graphic semblance of their signs.
Writing systems can first be classified by the type of elements they represent. Elements tied to the
signified or the signifier in the languages. Writing systems that represent units of the signified (ideas,
concepts, mental images; in language lexemes, morphemes, semantic fields) are called logographic
(or ideographic). Writing systems that represent units of the signifier (in languages phonemes, syllables or longer articulatory sequences) are generally known as phonographic systems.
signified
sun
signifier
/s n/
logographic
phonographic
All of the original writing systems in the world, meaning those that were surely created without taking
any other system as a model, are fundamentally logographic. The reason for this is clear: writing arose
from the general universe of graphics as a system of more or less figurative representations of the
things the signs designate. In the beginning, the signs of these writing systems were merely drawings
of things. As we have just seen, the move from drawing to writing isn’t a matter of special graphic innovations but of standard allocation of an unequivocal meaning to each specific figure. These precise
meanings are established gradually, and the intermediate stage between the interpretative freedom
of drawing and strict rules of interpretation in writing is that of pictograms
Logographic writing systems, as they don’t represent elements of pronunciation, aren’t tied to the
language in the same way as phonographic systems. A logogram represents an idea, and this idea
can be shared by users of several languages, even though verbally —when reading aloud, for example— each one expresses it differently. Present-day Chinese logographic writing, in fact, is used by
speakers of different languages within the Chinese state, and even beyond its borders. The sign 月
represents the idea “month (= moon)”, which is expressed in Mandarin as yue, in Cantonese as yiut,
in Min Dong as nguok, in Japanese (though kanji writing) as tsuku and in Korean (though hanja writing)
as wol. All of this, however, should not lead us to hastily conclude that logographic writing systems
200
are some sort of “universal alphabet” that transcend specific languages and human groups. The concepts we can express are mental images that have been forged, in their components and limitations,
by a certain worldview we generically call culture. The units of meaning (in writing systems, languages
or any other system of communication) aren’t copies of a supposed “objective” reality that has classified itself. They are fundamentally, as Eco points out, cultural units.10 The signs of a logographic writing system reflect the way a specific society orders the world, and can’t always be automatically
extrapolated to other cultures, despite the illusion of translation.
Logographic writing systems, on the other hand, mainly continue to represent specific languages, despite not directly reproducing units of expression. It isn’t through phonology but syntax that we can
detect this. The linear sequence of the signs of a logographic text generally reflects the sentence order
of the language being used by the writer. If the inhabitants of Europe one day decided to strengthen
our fragile continental bond by all using a single logographic writing system, the speakers of Romance
languages would put the signs representing qualities (adjectives) after the signs that express entities
of any type (nouns), while speakers of Germanic languages would do just the opposite.
Phonographic writing systems can be broken down into different categories, depending on the sequences of the spoken language their signs represent. In syllabic writing systems each sign represents
a full syllable. In segmental writing systems each sign ideally represents a single phoneme or segment.
In abjad writing systems a sign only represents specific types of phonemes that are important from
the standpoint of the morphological structures of the languages for which they were created: consonants, semi-vowels, long vowels. The signs in abugida writing systems represent syllabic sequences
of a consonant + vowel, using additional diacritics, or modifications of the basic sign, to signal cases
in which the vowel is not /a/. In a fifth type of phonographic writing, called featural, each sign represents a phonological feature (voiced, obstruent, fricative, etc.). However this last category contains
only one writing system, Korean Hangul.11
A word like Girona would, in theory, be segmented as follows in each of the different phonographic
writing systems:
segmental:
g i r o n a
syllabic:
gi ro na
abjad:
g r n
abugida:
gi ro n
featural:
fricative consonant...
vibrant consonant...
nasal
front vowel...
back vowel...
central vowel...
consonant...
To be exact, we should speak more of logographic, phonographic, etc. procedures than writing systems
as such. Putting a writing system into one of these categories means that it mainly uses that system.
201
However, as often happens to ideal theoretical models when they venture into reality, none of them
exactly and exclusively fit in any one category. Logographic writing systems end up developing a significant “auxiliary” component made up of phonographic resources. Phonographic writing systems,
like the current Latin alphabet, also have a number of logograms, such as &, $ and €, to which we
must add the set of numerals.
As noted above, the euro-centric perspective considers present-day Western writing systems to be
more developed or advanced than any other known form of writing. So many manuals on writing systems of the world put segmental phonographic writing systems at the end of a supposedly universal
process of development. However world writing systems don’t follow a single path of evolution ending
in segment-level phonographic representation. This is the path the writing systems now used in the
West have taken, from logograms and word-level phonograms in Egyptian hieroglyphics, to the acrophonic reduction of the proto-Sinaitic system and later the Phoenician abjad, to the segmental Greek
and Latin alphabets. But other graphic traditions show different trends that don’t necessarily lead to
segmental systems. Abjad systems, which formally already represent only a phoneme (consonant,
etc.), have historically often ended up becoming abugida systems, and from here in many cases evolve
into syllabic systems.
There aren’t any linguistic reasons for segmental representation to dominate other types of phonological representations. The concept of the phoneme is mainly the result of European written tradition,
and the origin of the concept was mainly based on the apparently isolated sequences that marked
the letters of our alphabets. But spoken language doesn’t contain the capsules that Latin, Greek or
Cyrillic letters seem to indicate within a written text. Phonetically, the basic element of articulation
of a language isn’t the phoneme but the syllable. However Baudouin and the Kazán School proposed
the modern concepts of phoneme and grapheme simultaneously, each intuitively justifying the other.12
World writing systems can be grouped into two large categories, historically. On one hand, the original
systems, which supposedly were not inspired by any prior writing system. These are the true historical
cradles of this communication technique. The information available to us regarding the cultures that
promoted these first writing systems are still too unclear to truly say that writing arose ex nihilo in
each place. In the exhibition we present five of these locations and their ancestral writing systems:
Mesopotamia and cuneiform writing, Egypt and hieroglyphic writing, the Indus Valley and Harappa
writing, China and the writing of “oracle bones”, and Mesoamerica and Olmec writing.
The birth of all of these writing systems dates back to societies in the Bronze age in Eurasia and Africa,
and to the Formative Stage of America, but at different times —Mesopotamia in the late fourth century B.C., Egypt in the early third century B.C., the Indus Valley in the mid third century B.C. and
Mesoamerica possibly during the first century of our era. However this doesn’t preclude the possibility
that some may have been inspired by the creation of others. The controversy regarding possible
Mesopotamian influences on the origin of Egyptian writing has been particularly heated. Arguments
in favour are based, among other reasons, on the clear time difference, their geographic proximity
202
and the apparent speed with which writing spread through the Nile Valley, as well as the structural
similarities both in terms of the production of the logograms and the fact that they led to phonetic
readings (through a technique called rebus). Arguments against focus on early evidence of a fully developed Egyptian writing system in Abydos that go back to 3200 B.C., and the existence of a totally
native pictographic tradition in the region.13 These and other debates lead to different perspectives
regarding the historical cradle of writing: those that believe writing was an original invention in each
of these places, those that propose three main centres: Mesopotamia, China and Mesoamerica, and
those that only see two: Mesopotamia and Mesoamerica.
In studying the historical emergence of writing, we must be aware of the huge gaps, even today, in
our knowledge of ancient cultures and any possible intercultural contact among them. There is proof
of supposedly ancient writing systems in other parts of the world, but we know so little of the societies
they may have come from, to say nothing of the problem of deciphering them, that we don’t know
whether or not to characterise them as independent. In some cases we aren’t sure they are really
even writing systems, in the sense we have been discussing here. Archaeology has given us many of
these examples, including the signs of Jiahu in central China (seventh century B.C.),14 the signs of
Vinča in southeastern Europe (sixth century B.C.),15 and the signs at Teotihuacan and Kaminaljuyu in
Mesoamerica (first century B.C.).16
The second group of writing systems includes those created from older models, no matter how the
process took place: as direct evolutions of pre-existing systems, or as independent creations inspired
in some way by other systems. It is difficult for a new writing system that develops on the periphery
of a large literalised culture to not be influenced in such a way. These influences may be structural,
copying the value attributed to the sign (logographic, syllabic, etc.), or merely graphic, imitating the
design of the signs.
In terms of the panorama of historical evolutions and branching off of the original writing systems, it
is important to say that only two of them, Egyptian and Chinese, have left any descendants today.
The writing system that developed in the Indus Valley had completely disappeared by approximately
1100 B.C. Mesopotamian cuneiform writing was replaced in the region by Semitic writing (which originated from the Egyptian system) in a process that concluded at the beginning of the Christian era.
Mesoamerican writing systems were extinguished in a flash in the 16th century, just one of the effects
of the terrible destruction of American cultures through European colonisation.17
The graphic influences of some writing systems on others, although they may be very different structurally, also establish a map of highly interesting historical connections, especially for the study of
the civilising prestige achieved by some cultures. The design and technique used to create Chinese
signs has inspired other systems in Asia, which depend formally on that writing, like Khitan, Jurchen
and Tangut.18 For some Indian scholars, although the structure of Phoenician writing was derived from
its proto-Semitic ancestors, the forms of these signs are modelled after the patterns of the extinct
writing of the Indus Valley.19
203
Any study on the writing systems of the world would simply be an exercise in semiotic theory if it
didn’t look at the different uses of writing and written text in different cultures, meaning if it didn’t
address the social functions of writing.20 Functions to forge social cohesion in terms of identity while
also differentiating the social classes, functions like works of art and even instruments of magic. A
good portion of this exhibition deals with the role of writing within different cultures, as do the following chapters of this book.
NOTES
1. Dorra, R. (1997). “¿Grafocentrismo o fonocentrismo? Perspectivas para un estudio de la oralidad”, in R. Kaliman (ed.).
Memorias de las Jornadas Andinas de Literatura Latinoamericana. Tucumán: Universidad Nacional de Tucumán, vol. I, pp.
56-73.
2. Markale, J. (1983). Les Celtes et la civilisation celtique. Paris: Payot.
3. Cardona, G. (1981). Antropologia della scrittura. Turin: Loescher.
4. Tallerman, M. and Gibson, K. R. (eds.) (2012). The Oxford handbook of language evolution. Oxford and New York: Oxford
University Press.
5. Henshilwood, C. S. et al. (2009). “Engraved ochres from the Middle Stone Age levels at Blombos Cave, South Africa”.
Journal of Human Evolution vol. 57, pp. 27-47.
6. Clottes, J. (2001). La Grotte Chauvet. L’art des origins. Paris: Le Seuil.
7. Gubern, R. (2004) Patologías de la imagen. Barcelona: Anagrama. Quote from p. 15.
8. Eco, U. (1962). Opera aperta. Milan: Bompiani.
9. Daniels, P. T. and Bright, W. (eds.) (1996). The world’s writing systems. New York and Oxford: Oxford University Press.
F. Coulmas, F. (2003). Writing systems. An introduction to their linguistic analysis. Cambridge: Cambridge University Press.
10. Eco, U. (1976). A theory of semiotics. Bloomington: Indiana University Press.
11. Sampson, G. (1985). Writing systems. A linguistic introduction. Oxford: Century Hutchinson.
12. Pellat, J. C. (1988). “Recensement critique des définitions du graphème”, en N. Catach (ed.): Pour une théorie de la
langue écrite. Paris: CNRS. pp. 133-146.
13. Arnett, W. S. (1982). The predynastic origin of Egyptian hieroglyphs. Washington: University Press of America. Dreyer,
G. (2007). “Abydos”, in U. Rummel (ed.): Begegnung mit der Vergangenheit. 100 Jahre in Ägypten. Cairo: Deutsches
Archäologisches Institut Kairo. pp. 54-94.
14. Li, X., Harbottle, G. et al. (2003). “The earliest writing? Sign use in the seventh millennium B.C. at Jiahu, Henan Province,
China”. Antiquity vol. 77. pp. 31-44.
15. Winn, S. (1981). Pre-writing in Southeastern Europe: The sign system of the Vin a culture ca. 4000 B.C.. Calgary: Western
Publishers.
16. Gordon, C. H. (1982). Forgotten scripts: Their ongoing discovery and decipherment. New York: Basic Books. Robinson, A.
(2002). Lost languages: The enigma of the world’s undeciphered scripts. New York: McGraw-Hill.
17. Baines, J. Bennet, J. and Houston, S. (2008). The disappearance of writing systems: Perspectives on literacy and communication. London: Equinox.
18. Hoskins, R. F. and Meredith-Owens, G. M. (1996). A handbook of Asian scripts. London: The Trustees of the British Museum.
19. Rao, S. R. (1991). Dawn and devolution of the Indus civilization. New Delhi: Aditya Prakashan.
20. Goody, J. (1986). The logic of writing and the organization of society. Cambridge: Cambridge University Press. Petrucci,
A. (1993). Public lettering: Script, power and culture. Chicago: The University of Chicago Press.
204
Origin and function of cuneiform writing in Mesopotamia
Joaquín Sanmartín
Interuniversity Institute of Ancient Near Eastern Studies, University of Barcelona
Life as a ‘network’ isn’t a recent invention. Inter-net has existed since the brains of simians began to
humanise, moving towards the zṓ on politikón: the “political animal”. Language wove the first human
networks: In the beginning was the word. And then, hundreds of thousands of years later, writing appeared. Writing radically and irreversibly transformed the way we think and act: In the beginning was
writing. There have been cultured societies without writing, with a rich oral tradition, but there is no
turning back once an individual or society comes in contact with this system. Societies have evolved
from pure orality to written culture, but the inverse process would be –if even possible– an anomaly.
Once writing has taken root in a society, the individuals or groups that don’t participate in this system
are deemed “illiterate”. And the archaeology of the eras before writing is a history of silence.1
I. TRIPTYCH: MESOPOTAMIA, SYRIA, ELAM
The heart of ancient Middle-Eastern culture lies in the triangle between the lower courses of the Euphrates and Tigris rivers. In Greek, Mesopotamia means “Country Between Rivers”. The name
“Mesopotamia” normally refers to the regions of present-day Iraq located around and to the south of
Bagdad. It is really two long oases bordered to the west quite abruptly by the steppes of “Syria” and
the Arabian Desert. To the east and northeast the geo-ecological borders are not as clear, due to the
middle courses of the rivers that flow down from south-western Iran, called Elam in the pre-classical
era. It helps to imagine Middle-Eastern cultures as a triptych: the central panel being Mesopotamia,
flanked in this mental map by Syria to the left and Elam to the right.
The southernmost areas of the central panel of this triptych, Mesopotamia – now desertified or
swampy– were made use of in pre-historical and proto-historical eras thanks to extensive irrigation
from the costal marshlands. The inhabitants of this region were always aware that they lived on open
land, which they simply called KALAM (“Country” in the Sumerian language), that could be reached
without much difficultly both from the north and the east, either sailing down the Tigris and the Euphrates or by sea. And, as these multiple points of entry were also ways out of the territory, the first
traits of Mesopotamian culture were both openness to all sorts of external influences and the exportability of its symbolic constants: its social system, mythological system and economic system. Take,
for example, the universalist worldview that seems to have been inherent in Mesopotamian politics
from very first conscious manifestations of statehood: the monarchs took the title “King of the Four
Regions” and “King of Everything” from the late 3rd century B.C.
The main axis, the central “Mesopotamian” panel, is vertical: north – south. The far south, around the
Persian Gulf, which was –and is– swampland, although it has now in large part been salinised, was
called Sumer. Sumer has been inhabited since the pre-historic era; in the 4th century B.C. it was occu-
O R I G I N A N D F U N C T I O N O F C U N E I F O R M W R I T I N G I N M E S O P O TA M I A
205
pied by a segment of the population that spoke an agglutinative language —Sumerian— that was unrelated to any of the other languages spoken in the area and shows no genetic relation to any language
known today. Sumer saw the rise of the first cities, some of them quite considerable in size and complexity: Eridu, Ur, Uruk, Lagash, Umma, Girsu and Nippur. The Sumerians, the inhabitants of this region,
were neither a separate race nor specific people. They can’t be distinguished according to ethnic, anthropological or cultural criteria; the only thing that is clear is that they communicated in a linguistic
system that was agglutinative (as are, for example, Basque, Turkish, Hungarian and Swahili).
This group co-existed with another sector of the population that spoke various Semitic languages (like
present-day Arabic, Hebrew and Ethiopian). The presence of these groups became more apparent to
north, towards the middle courses of the Euphrates and the Tigris, with their tributaries, and into the
Syrian west. Likewise, both the Sumerian and Semitic speakers co-existed, to the north (Caucasus)
and the northeast, with other segments that are difficult to define linguistically, which in any case
were not homogeneous. We therefore find in Mesopotamia, and in part of Syria and Elam, a multilingual society sharing a basically homogenous culture.
The Euphrates and Tigris river basins begin to converge just south of present-day Bagdad: in the 3rd
century B.C. this upper half of Lower Mesopotamia was known as “the land of Akkad” (thus, the name
of its language: Akkadian), was home to the cities of Babylonia, Kish and Sippar, and seems to have
been dominated by speakers of Semitic languages. Sumer and Akkad were the cultural heart of
Mesopotamia. The cultural and historical fusion of the two regions is normally referred to as Babylonia,
the name of the city that would be its capital from the early 2nd century B.C.
II. THE ADVENT OF WRITING IN MESOPOTAMIA
Beginning in the 5th century B.C., we see an increasingly complex society developing along the banks
of the Euphrates and the Tigris: the appearance of urban-planning policies (walls), planning of irrigation (channels) and transport systems (dredging), evidence of trade networks for goods from the primary (agriculture and livestock), secondary (metalwork, textiles, leatherwork) and tertiary sectors
(quality artisanal products and export of luxury items, middle- and long-distance interregional transport, banking operations and systems of credit). All of this indicates that there was a social scheme
with labour and productive functions divided into two macro-systems: those who worked with their
hands and those who –although a very essential part of the production process– didn’t do physical
work. This second group must, in turn, be broken down into two segments, which were far from equal
in terms of numbers and social role. One included watchmen, foremen, and civil and military servants:
“managers”. The other was made up of urban residents who owned primary-sector property
(landowners and owners of agricultural and livestock operations) or executors of the latter (merchants
and traders). This subgroup of urban residents who controlled the primary and secondary sectors of
production started up a sort of capitalism based on the accumulation of goods not for immediate
consumption: these people lived off their profits, so we speak of rentier capitalism.
206
Although in Mesopotamia and Syria this complex system was fully in place by the 5th century B.C., its
first indications could already be seen around 8000 B.C., or from the beginning of the economy based
on agriculture and livestock. It’s clear that this increasingly complex edifice could not have maintained
its efficacy for centuries without a network ensuring social cohesion. This implies the use of communication technology to maintain contact among the different productive sectors (producers and consumers), giving these relations a certain level of stability beyond the barriers of space and time. It is
one thing to exchange a dozen eggs for some garlic, but harvesting, storing and distributing enough
grain for a month to a population of 15,000 inhabitants is quite different altogether. This requires controllable accounting; in the long term, a person’s word is not enough.
Societies without writing have used many different resources, beyond mere oral means, for this purpose: graffiti, lines, knots, property marks, etc. on sticks, leather, rocks, stones, ceramic shards and
tree bark. The procedures, obviously, vary widely. Many of the codification mechanisms used in the
past, and even today, cannot be called writing, as their purpose is not to transmit a linguistic message.
They are codes that represent not the words of a specific language but processes: the purchase of livestock, the inventory of a storehouse.
In the Middle East, one of the most common accounting methods –since ca. 8000 B.C.– was what
archaeologists have called “bulla” (bullae): small clay balls impressed on the outside with seals and
containing various tokens, also made of clay. These tokens, of different shapes, comprised different
series, more or less standardised and coherent, and are undoubtedly designations combining
numerals –1”, “10” or “60”– and certain types of goods typical of Mesopotamian culture, like heads of
livestock or jugs of beer (“10 +
SHEEP, “60 + JUG). Sometimes
–and this is important– the bullae were impressed with the
shape and number of tokens
they contained.2
At some point it was determined that the information
could be saved without the tokens inside the bullae, as long
as numerical signs similar to
those tokens were inscribed
“Bulla” with seals and marks showing its contents with tokens from inside, into the exterior and the docu(Susa) Elam, Late Uruk (ca. 3300 B.C.), clay, diameter 65 mm (Musée du
ment was stamped with a seal.
Louvre, Paris).
This had its advantages, as the
bullae could thus be smaller, lighter weight and more stable, making them easier to store and manage.
The clay bullae became “tablets” and their makers, “scribes”. On some occasions, these marks were
not merely numerals, but also represented in a more or less schematic and abstract manner the enu-
207
merated objects and goods. The message, as it was figures or marks of numerals and schematic, culturally accepted objects, could in theory be interpreted by speakers of any language: something like
present-day traffic signals or the icons in our apps. Meaning that, at this stage, the system of preserving memory doesn’t yet refer to words but to extra-linguistic processes, and can’t be considered writing in the strictest sense. The purpose of these mechanisms –present in all cultures that have reached
a certain level of social complexity (e.g. the Incan quipus or knotted ropes)– is always twofold: to preserve the memory of certain social processes and to fix acts of communication so that they can be
verified beyond the local, constricted borders of the present time and space.
Human beings exchange ideas and desires through words and gestures expressed and perceived in
close proximity in time and space. The source and the receiver of the message are both present –in
one way or another– in the same place at the same time. Communication occurs in a synchronous and
syntopic context. If the source and receiver don’t share a common space, as they are in two different
locations, or time, because they belong to different moments in history, communication is impossible
and the message must be transmitted: only transmission can overcome the limits of time and space.
In the most basic societies –made up of small, immediate families or close neighbours– communication can be enough to ensure a certain level of cohesion. But in complex societies, in which the division
of labour and biological cycles of birth and death distance its communicants from one another, the
situation is very different. In the Mesopotamia of the 4th century B.C., it was thus the complexity of
the social fabric –the symbolic, economic and political fibres– that activated a series of systems able
to fix, through a physical medium, the processes generated in the human communities, above all
those in urban areas.
It is often, wrongly, believed that writing is the source of culture. In reality, the opposite is true. Once
a high cultural level has been reached, a critical state arises in which the society in question must find
a technological resource that ensures this level is maintained if it doesn’t want quality to decline. It is
understandable, thus, that writing was an element of all the great ancient Eurasian civilisations: in
Mesopotamia, Elam, Egypt, the Indus Valley and China.
Chronologically, the first evidence is from Sumer, in the last third of the 4th century B.C., a century or
two before the first Egyptian experiments, which seem to have arisen independently of those in
Mesopotamia. In China, the first texts date back to the mid-2nd century, and are likewise autochthonous.
It is important to observe that both the internal structure –I don’t mean the shape of the signs– and
the evolution of writing technology are very similar in Mesopotamian, Egyptian and Chinese cultures.
In all of them, the first series of signs represented objects: we are thus speaking of pictograms. An important note here: the meaning of a pictogram isn’t always obvious, as its design is both schematic
and subject to convention. We all know how to paint a TREE or WHEAT but we all do so differently, not
to mention concepts like RIVER or UP. This means, firstly, that pictograms could only be recognised as
such within the community where they were used because this group had previously agreed upon
208
their meaning; and, secondly, that that community gave them a sound, meaning they read them in
their language. Therefore, such pictograms, in each writing system, are really signs representing words,
not things or ideas. In a specific society, a pictogram is always a logogram.
If the language spoken by the users of that writing system is basically monosyllabic, of the synthetic
agglutinative type like Sumerian or the analytic isolating type like Chinese, each word can also be, in
turn, a syllable. This way, logograms can be stripped of their intrinsic semantic meaning (“thing” or
“idea”) to become just a phonogram. In a flexive synthetic language like Egyptian, the transition from
logogram to phonogram must take another path, namely through the selection of a group of 24 desemanticised single-consonant logograms put to purely phonic use (the Egyptian “alphabet”) from a
system of thousands of signs.
III. THE FUNCTION OF SIGNS IN MESOPOTAMIAN WRITING
The function of signs in Mesopotamian writing, meaning the way in which they transmit linguistic information, is what we will call here their “internal form”, as opposed to their graphic morphology, appearance or “external form”.
Writing arose in Mesopotamia when the pictograms no longer represented things and amounts –as
with the prehistoric bullae– but words from everyday language. Meaning: when the tablets stopped
being interpreted in silence and began to be read aloud in a specific language. The signs that in previous stages had been more or less accurate representations of amounts (numerical ideograms) and
objects (pictograms) came to represent full words from the living language. They became logograms.
According to archaeological data,
this step was first taken in the city
of Uruk around 3200 B.C.3
This date is only an estimate. The
first texts were found in filler material in the floor of a corridor at a
local temple to the goddess
Inanna, added in order to prevent
leaks. The material came from a
landfill, and was made up of soil,
ceramic shards and… the texts in
Accounts with a list of items on the front and total sums on the back. question. This indicates that the
Archaic Uruk IV (ca. 3200 B.C.), clay, 57/43/23 mm (Vorderasiatisches
“Archaic Texts from Uruk” weren’t
Museum, Staatliche Museen, Berlin).
from a writing workshop or archive,
but had been thrown into the rubbish outside Uruk as they were useless. Useless for them; precious
to us. How long had they been in the landfill? A week, a month, a year, ten, a hundred? The documents
209
from that early time have a total of approximately two thousand different signs, and all signs point to
the fact that they were read in Sumerian, a language –as mentioned before– that is agglutinative and
has a highly monosyllabic structure.
Accounts, with information on distribution of barley (a: front) and seal (b: back). Archaic Uruk III (ca. 3100 –
3000 B.C.), clay, 61/54/42 mm (Metropolitan Museum of Art, New York).
The remote pictographic origins of the logograms considerably limited the flexibility and clarity of the
message. One can paint the logogram KING, but how can you express abstract nouns (e.g. ROYALTY)?
Or syntactic relationships between words? How can you organise the logograms TEMPLE, SHEEP, KING
in a way that expresses “the SHEEP of the KING is for the TEMPLE” and not, for example, “the TEMPLE of the
SHEEP is the KING’s?
This requires “empty” signs that express relationships like of or for between the various
actors, or the abstract suffix –TY. There were
two possible paths: to invent a series of
new, empty signs, like Japanese did with the
two series of “kanas” (“hiragana” and
“katakana”), or to recycle pre-existing signs.
This system chose the latter.
Archaic Texts from Uruk (IV and III). First processes of
textual codification. It is unclear in which order the
morphemes were read.
210
The process consisted in abstracting the
pure sound of a sign, disregarding its original semantic content. So, for example, the
logogram NAM ( ), which in itself means
something like “destination”, was frequently
used to create abstract nouns, like the combination NAM ( ) + (
LUGAL: KING):
“royalty”. And the sign ŠE3 ( ), nearly empty logographically, was used to express the Sumerian postposition |še| meaning “terminative” from “to, towards”:
É.MUH ALDIM: KITCHEN + ŠE3:
˘
“towards” (> “towards the kitchen”). Given the predominance of monosyllabic words in Sumerian,
this led to an extensive group of pure syllables without any extraphonic semantic reference, although
many could still be read as logograms depending on the context. Like Chinese, the syllables that only
acted in their phonic function, or syllabograms, were used more and more generously to write words
that were difficult to represent using logograms (e.g. abstract nouns, loan words and semantically
complex verbs), as well as the morphemes controlling syntax. The progressive use of signs as syllabograms, which were more difficult to memorise but more flexible in codifying language, reduced
the number of pure logograms, and thus the overall number of signs in the system as well, favouring
the standardisation of their shapes. In the era of Ğamdat Naşr (ca. 3000 B.C.), the same set of signs
was used uniformly throughout southern Babylonia.4
Thus, in theory, any sign could have several different values: logographic (designating one or several
words) or merely phonic (designating one or several syllables). Obviously, the logographic value depended on the language of the scribe and the receiver of the text, and could be read, for example, in
Sumerian or in a Semitic language (normally Akkadian):
Sign
(and its name)
(AN)
(KA)
(IGI)
(GAL)
Logogram
(as a word)5
Syllabogram
(as a syllable)6
read in Sumerian:
diĝir “god”, an “sky”
read in Akkadian:
ilum “god”, šamûm “sky”
an, il3, el3, sa8, am6
read in Sumerian:
ka “mouth”
read in Akkadian:
pûm “mouth”
ka, qa3, pi4, zu2, su11
read in Sumerian:
igi “eye”
read in Akkadian:
īnum “eye”
ši, gi8, lum2, lam5, bat5
read in Sumerian:
gal “great”
read in Akkadian:
rabûm “great”
gal, qal
211
Apart from these common logographic and syllabographic values, some signs could also function as
lexical classifiers. The sign AN ( ), discussed above, had to be put in front of the names of gods
and divine objects in their realm; before the names of countries, the sign KUR ( ); after place names,
the sign KI (
); and after the names of birds, HU ( ). These and other simˇ
ilar signs, called determinatives or lexical classifiers, preserved their normal logographic or syllabographic functions in other contexts.
In the beginning, Mesopotamian writing, based almost exclusively on the use of logograms and lexical
classifiers, only accompanied, and was at the service of, oral culture; it was merely used for simple
notes that only included the essential information related to a process and required knowledge of the
topic at hand to be read properly. The use of syllabograms made it possible to write texts that more
precisely expressed morphology and syntactic relationships. By the mid-3rd century B.C., texts from
Šuruppak (now Tall Fāra) and Tall Abū S.alābī h –to the south of Bagdad– used enough syllabograms
ˇ
to allow for texts with complex syntax, like hymns, proverbs or magic spells, and not just lists and tables for accounting.
Two centuries later, between 2300 and 2100 B.C., scribes in the Syrian city of Ebla and those at the
Paleo-Akkadian court could express morphological and syntactic nuances on their tablets in three
different languages (ancient Syrian, Sumerian and ancient Akkadian) using the same series of signs.
By the second half of the 3rd century B.C., Mesopotamian writing had abandoned its function as a
mnemonic device and reached a point in which it could be used to write texts in Sumerian, Akkadian
and Syrian (Eblaite).7
Document showing delivery of plots to 100 peasants (a: front; b: back, with totals). Šuruppak (Tall Fāra, ca. 2500
B.C.), clay, 190/190/42 mm (Vorderasiatisches Museum, Staatliche Museen, Berlin).
212
Sample Sumerian text:8
GAN2
BIL2
FIELD
NEW
TUR-
še3
baDU
towardsit-was-taken (the barley)
SMALL-
“This (barley) was taken to the small New Field”
Sample Akkadian text:9
Anum u Ellil ana Marduk ippals šum
AN
ANUM
u3
and
d
EN.KID
ELLIL
(god)
a-na
towards
d
AMAR.UTU
MARDUK
(god)
ip-pa-al-sulooked-
šum
at-him
“Anum and Ellil favoured Marduk”
IV. THE EXTERNAL FORM OF MESOPOTAMIAN SIGNS: “CUNEIFORM”
WRITING AND HOW IT WAS DECIPHERED
The adjective cuneiform10 is a modern designation that refers to the decidedly triangular shape of the
strokes (“graphs”) that make up the signs in their classical forms. Thomas Hyde, professor at Oxford,
was the first to describe the signs as “pyramidal or cuneiform” (pyramidales seu cuneiformes) in his
Historia religionis veterum Persarum [...] from 1700.
COMBINING WEDGES AND KEYS
In the 18th century, other travellers ventured into what is now Iraq, then one of the most remote parts
of the Ottoman Empire. Danish explorer C. Niebuhr went deep into Iran, reaching Persepolis in 1778,
where he made a series of copies of the inscriptions that accompanied the bas-reliefs at the palatial
complex. In the early 19th century, European academies had excellent copies of several trilingual Persian inscriptions. These copies were studied systematically by German philologist G.F. Grotefeld, in
Gottingen, and by Irish clergyman E. Hincks, who soon realised that the inscriptions were from the
Achaemenid era and that one of the inscriptions was in ancient Persian. In 1803, they identified some
of the graphemes in the Persian script; the results were improved considerably by H.C. Rawlinson,
who worked on the trilingual inscription by Darius (549 – 486 B.C.) at Behistun11 from 1835 to 1847.
In 1857, four philologists, E. Hincks, H.C. Rawlinson, J. Oppert and H.F. Talbot, competed to read and
213
translate, each on his own, an Akkadian text on an octagonal prism from the annals of Tiglath-Pileser
I. They each arrived at nearly identical results: the path to deciphering subsequent texts had been
laid.
Meanwhile, curiosity was growing, spurred on by the press of the time, avid for news from the East.
The first French and English expeditions to northern Iraq took place in 1848. In Horsābād, E. Botta and
˘
V. Place excavated the ruins of Dūr Šarrukîn, the capital built by Sargon II of Assyria in the late 8th
century B.C. From 1845, the English did the same in the ancient cities of Kalah, Nínive (Quyunǧik)
ˇ
and Asur (Qalʕat Šergāt). In 1854, H. Rassam found the great library of King Ashurbanipal (7th century
B.C.) in Nínive, which continues to be the largest collection of Akkadian literature excavated to date.
In the south, systematic archaeological work was begun by the French in 1877 at Tellō, formerly Girsu,
which provided a look at the culture from the 3rd century B.C. German archaeologist W. Koldewey led
the German excavations in Babylonia starting in 1899. The US expeditions were always very important,
beginning in 1888 by excavating Nippur (Nuffar), one of the centres of Sumerian literary culture. Ur
(Tall El-Muqeyyir) was excavated starting in 1918 by British archaeologist L. Woolley. In 1928, the
Germans resumed the work at Uruk (Warka) that had been disrupted by WWI. The eastern region
of Iraq (the old Elam) was part of the French excavation campaigns starting in 1884, with Susa being
the first city studied. The picture was, if not complete, well sketched out.
After World War I, interest spread to the cultures in the Mesopotamian sphere of influence. Beginning
in 1925, US excavations in Nuzi, near the headwaters of the Tigris River, revealed the existence of an
important 15th century B.C. Hurro-Mittani city. The French, under A. Parrot, discovered Mari (Tall Harīrī,
˘
on the border of Syria and Iraq) in 1933, giving them access to the cultures of the Euphrates in the 3rd
nd
and 2 centuries B.C. A few years earlier, in 1928, Schaeffer had discovered the ancient city of Ugarit
(Rās Eš-Šamrả) on the Syrian coast. This was an important communications hub between the Mediterranean and Syrian-Mesopotamian realms throughout the 2nd century B.C. This showed that Syria, far
from being a distant province dominated by semi-nomadic steppe dwellers, constituted a top-notch
cultural area that participated fully in the ancient Sumerian and Akkadian cultures, as well as transmitting
them. When the Italians discovered thousands of cuneiform tablets at Ebla (Tall Mardīh, in central Syria)
ˇ
in 1975, this conviction, which was already firmly held for the 2nd century based on findings at Mari and
Ugarit, was extended to the Syria of the 3rd century B.C. as well.
In Anatolia, German pre-historian K. Bittel began systematically excavating the ancient city of Hattusha in 1931. The ruins of this capital of the Hittite kingdom revealed, in the thousands of tablets
found there, an extremely fertile hybrid culture with both Indo-European and Mesopotamian elements.
Starting in 1946, the number of excavations multiplied, with participation from nearly every European
nation, the USA, Canada, Australia and Japan.
214
THE SIGNS AND THEIR HISTORY: THE EXTERNAL FORM
In their primitive forms, the signs had been more or less accurate schematic representations of the
objects or processes to which the spoken words referred. These representations were linear, meaning
they were curvilinear lines carved into clay tablets while still soft with a reed stylus or palm leaf.
The rapid spread of writing technology and subsequent multiplication of the work of scribes made it
advisable, in order to simplify design and gain speed, to modify the method through which the signs
were engraved into the clay. In Ğamdat Naşr, –in roughly 3000 B.C.– the curved lines, drawn with the
sharp point of a graver, gradually made way for a series of straight lines stamped with the long side
of a stylus. This resource, which was very common in archaic texts in Ur (roughly 2775 B.C.), became
commonplace and lasted through to the final cuneiform documents produced (1st century A.D.).
The external form of our current writing system (the letters used in this catalogue) has changed from
the first texts written in the Etruscan and ancient Latin alphabets, although the signifying function of
the signs –their internal form– has remained, in essence, unchanged. Likewise, as is to be expected,
cuneiform signs also changed over the three thousand years they were in use, without modifying their
function in the slightest. The strokes combined in increasingly abstract ways that moved further and
further from their pictographic prototypes.
Additional variants were also designed for monumental writing on royal inscriptions, steles, statues etc.
šarrum dannum “mighty king” in Akkadian royal titles
LUGAL12
da-
num2
Monumental writing:
ca. 2000 B.C.
Manuscripts:
ca. 1800 B.C.
Manuscripts:
ca. 700 B.C.
The complicated semiotic structure of Mesopotamian writing –its internal form: the interwoven polyphonic logograms, homophonic syllabograms, lexical classifiers, etc.– required scribes to study hard
from an early age, which also limited its use by the general population, which was mostly illiterate.
However, the simplicity of the medium (clay instead of papyrus) and the instruments used (reed styluses instead of brushes and ink) undoubtedly helped spread the system: both clay and reeds were
abundant along the banks of the rivers of Mesopotamia and didn’t require any complicated technology. Another advantage was the fact that it was impossible to modify a document once the tablet
had been dried in the sun or in an oven, giving the text a definitive quality and making it difficult to
215
tamper with. Furthermore, important documents carried the imprint of one or many seals. As a
holdover from pre-literate times, “envelopes” were occasionally used. These sealed clay packages
were the same shape as the tablets but slightly larger in size and were used to hide the contents of
the message, for correspondence, or to preserve documents of a certain commercial (contracts) or
legal (wills) importance.
V. THE “TABLET HOUSE” AND ACTIVITY OF MESOPOTAMIAN SCRIBES
The number of Mesopotamian documents found is, simply, vast. This is not a surprise taking into account that the system reached –from the early days of Uruk in the 4th century B.C.– to Syria, Elam,
Anatolia, meaning to all of the aforementioned regions of Asia from present-day Turkey to Iran, and
from the Caucasus to the Persian Gulf, and lasted more than 3,000 years. This extensive geographic
area and historical period were, in one way or another, marked by the cultural systems that are
grouped into what we call, in shorthand, Mesopotamian culture.
This culture constitutes a relatively coherent constellation of artefacts and, in particular, a coherent communication system, meaning a great symbolic system created by –and for– the populations that interacted in this time and space. As in all cultural frameworks, a series of products have been detected that
may be considered typical. The characteristic sign of Mesopotamian culture, from its early days through to the
end, from north to south, from east to
west, is cuneiform writing.
Mesopotamian scribes (“tablet writers”: DUB.SAR,
) weren’t born;
they were made. The art of writing was
normally learned at school (“the house
in which tablets are distributed”:
É.DUB.BA.A,
) and was a
complex technology that encompassed
everything from preparing clay for the
tablets, shaping them and sharpening
the various styluses –work for the
youngest apprentices– to drafting legal
documents, letters, historiographical
texts, accounts and anything required
for the proper functioning of a complex
society. The more elaborate the docuFragment of tablet XI of the Epic of Gilgamesh: the universal flood ment, the more professional the training
myth. Nínive (Quyunǧik, neo-Assyrian copy, 7th century B.C.), clay,
had to be. This training was supposed
height 13.7 cm (British Museum, London).
216
to be completed, essentially, by the age of 18. The curriculum was perfected by reproducing basic texts
from classical culture, either by rote or copying them from samples in public libraries or private archives.
The classics of Sumerian literature (“Enki and Ninhursaga”, “Enki and Nimmah”, “Enki and the World
ˇ
ˇ
Order”, “Inanna’s Descent into the Underworld”, “Lugalbanda (II)”, “Gilgamesh and Huwawa”, “Gilˇ
gamesh and Akka”, etc.) and Akkadian literature (“Epic of Atrahasīs”, “Gula Hymn”, “Dialogue of Pesˇ
simism”, “Epic of Erra”, “Epic of Gilgamesh”, “Epic of Creation”, etc.) weren’t the only texts that
occupied scribes. Scientific texts made up an important part of production: lists of prophecies, mathematical texts and, particularly, lists of signs and monolingual, bilingual, trilingual and even quadrilingual dictionaries, including the one found at Ras Eš Šamrā, formerly Ugarit (Syria), with Sumerian,
Akkadian, Hurrian and Ugaritic texts.
Thousands of tablets in Sumerian, Akkadian, Hittite, Hurrian and Paleo-Syrian have come to light not only
in Mesopotamia, but also –as mentioned above– in Anatolia (Hatuša), Syria (Ebla, Mari, Emar, Alalah,
ˇ
ˇ
Ugarit), Elam and even Egypt (El Amarna), where the “Akkadian” department of the court of Akhenaten,
in the 14th century B.C., was in charge of matters of Syria-Palestine and Babylon and attended by Egyptian
scribes educated to read and write in Babylonic cuneiform. There are an estimated 103,000 currently
known texts written in Sumerian (approximately 3,100,000 words) and roughly 144,000 in Akkadian
(some 10,000,000 words). If we add up all of the corpora written in cuneiform (including those in Hittite,
Hurrian, Elamite, etc.) the total number of words preserved therein is more than fourteen million.13
VI. FURTHER READING
Charpin, D., (2008). Lire et écrire à Babylone, Paris.
Feliu, L., (2007). L’escriptura cuneïforme, Barcelona.
Gelb, I.J., (1995). Historia de la escritura, Madrid.
Glassner, J.J., (2000). Écrire à Sumer: L‘Invention du cunéiforme, Paris.
Green, M.W., (1989). “Early cuneiform”, in: Senner, W.M. (ed.), The origins of writing, Lincoln / London,
pp. 43-57.
Green, M.W. and Nissen, H.J., (1987). Zeichenliste der archaischen Texte aus Uruk, Berlin.
Michalowski, P., (1996). “Mesopotamian cuneiform: Origins”, in: Daniels, P.T. and Bright, W. (eds.),
The world’s writing systems, New York / Oxford, pp. 33-36.
Nissen, H.J., (1985). “The emergence of writing in the Ancient Near East”, in: Interdisciplinary Science
Reviews 18, pp. 349-361.
Nissen, H.J., Damerow, P. and Englund, R.K., (1990). Frühe Schrift und Techniken der Wirtschaftsverwaltung im alten Vorderen Orient, Berlin.
Parzinger, H. (2014). Eine Geschichte der Menschheit vor der Erfindung der Schrift, München.
Schmandt-Besserat, D., (1992). Before writing, Austin.
Schmandt-Besserat, D., (1996). How writing came about, Austin.
Streck, M.P., (2010). “Grosses Fach Altorientalistik: Der Umfang des keilschriftlichen Textkorpus”, in:
Mitteilungen der Deutschen Orient-Gesellschaft zu Berlin 142, pp. 35-58.
Walker, C.B.E., (1990). Cuneiform, in: Reading the past, London, pp. 15-73.
217
NOTES
1. On the world before writing, see Eine Geschichte der Menschheit vor der Erfindung der Schrift, München 2014, by archaeologist and pre-historian Hermann Parzinger.
2. American archaeologist Denise Schmandt-Besserat (Before writing, Austin 1992; How writing came about, Austin 1996)
was the first to study these bullae.
3. See “The emergence of writing in the Ancient Near East”, by H.J. Nissen, in: Interdisciplinary Science Reviews 18, 1985,
pp. 349-361; “Mesopotamian cuneiform: Origins”, by P. Michalowski, in: P.T. Daniels and W. Bright (eds.), The world’s
writing systems, New York / Oxford 1996, pp. 33-36.
4. M.W. Green, “Early cuneiform”, in: W.M. Senner (ed.), The origins of writing, Lincoln / London 1989, pp. 43-57; H.J.
Nissen / P. Damerow / R.K. Englund, Frühe Schrift und Techniken der Wirtschaftsverwaltung im alten Vorderen Orient, Berlin
1990; J.J. Glassner, Écrire à Sumer: L‘Invention du cunéiforme, Paris 2000.
5. The vast majority of the logograms are polyphonic, as they can be read in one language or another (e.g. Sumerian or
Akkadian), as well as having different readings in the same language, like
: d i ĝ ir “god” or an “sky”.
6. The subscripts on the syllabograms distinguish between homophonic signs. So, pi4 indicates that there are various
signs (PI, BI, BAD, KA, NE, etc.) pronounced |pi|, with pi4, which corresponds to the sign KA (
), being one of them.
7. C.B.E. Walker, Cuneiform, in: Reading the past, London 1990, pp. 15-73; I.J. Gelb, Historia de la escritura, Madrid 1995; L.
Feliu, L’escriptura cuneïforme, Barcelona 2007; D. Charpin, Lire et écrire à Babylone, Paris 2008.
8. Logograms in CAPITALS; syllabograms in italics, translation of logograms in SMALL CAPS.
9. Logograms in CAPITALS; syllabograms in italics; determinatives in subscript: d; translation of logograms in SMALL CAPS.
10. From the Latin cuneus, “wedge”.
11. The inscription at Behistun, by Persian king Darius I (who ruled from 521 to 486 B.C.), engraved on rock in ancient Persian, Elamite and Akkadian, is the most important from pre-classical antiquity in Asia: the fact that it is trilingual made
it possible, based on the Persian text, to decipher the cuneiform script of Babylon and, thus unlock the historical knowledge of the Ancient Orient. The key to deciphering the texts, the name of the Persian king Dārayavahuš (“Darius”; in
Babylonic cuneiform: Dariyamuš), was found in the first lines of the inscription: “I am Darius, the great king, king of kings,
the king of Persia, the king of countries, the son of Hystaspes, the grandson of Arsames, the Achaemenid […]”.
12. The logogram LUGAL “king” was read as šarrum in Akkadian.
13. M.P. Streck (2010), “Grosses Fach Altorientalistik: Der Umfang des keilschriftlichen Textkorpus”, in: Mitteilungen der
Deutschen Orient-Gesellschaft zu Berlin 142, pp. 35-58.
218
Scripts as Systems of Communication
Peter T. Daniels
People have been communicating by visual means for as long as there have been people. Only a few
examples have survived from the Stone Age, including small statuettes and great cave paintings –but
also groups of marks carved into bone or rock that appear to be tallies of the number of days between
full moons or new moons, as they appear in groups of 29 and 30.1 But unlike some people, I don’t
think of these as examples of writing. For me, and for many scholars, writing is a visible record of language –of things that people can say to each other. In the modern world, road signage and airport
signage, which use images that need to be understood by people who may know nothing of the local
language, also differ from writing. The study of these systems falls into the field of semiotics or semiology, the “science of signs” (in a technical sense). Some people do consider them “writing” but we
need a term for writing language specifically, so why not reserve the existing term for that and use
another for signs that don’t represent language? A writing system combines a script, a collection of
symbols (letters, characters), with an orthography, the rules for using a particular script to record a
specific language.
I approach writing from the field of linguistics, the scientific study of language. I am interested in the
many ways that writing interacts with language. These days, many scholars of writing have bypassed
that step, and are interested in how writing interacts with society.2 Perhaps they suppose that everything has been said that needs to or can be said about the writing systems of the languages they are
interested in.3 It may seem that, as language is “natural” –it’s almost impossible to keep infants from
learning to speak the languages spoken around them– but writing has to be taught, there is no common core to writing as there is to language.4 However, if we look at all of the writing systems in the
world, we find that there are patterns in how they relate to languages. Those patterns are what I explore.5
The first pattern we can observe is what happened each time a writing system was invented, when
the inventor did not have any model to learn from. About a dozen examples are known from modern
times.6 The most familiar is probably the writing system invented for the Native American language
Cherokee, by a leader of the community named Sequoyah. He served in the War of 1812 (a North
American offshoot of the Napoleonic Wars, in which the United States solidified its separation from
the British Empire) but he did not speak, let alone read, English. He knew, though, that Americans
communicated using marks on paper and he decided to provide his own people with such an excellent
tool.
Sequoyah’s writing system is a syllabary. This means that each of the 85 characters in the system
stands for a simple syllable, consisting of either one consonant followed by a vowel (abbreviated CV)
or a single vowel (V).7 So are all the other writing systems invented by people in modern times who
could not themselves read in any language. Another syllabary still in use in the modern world is that
S C R I P T S A S S Y S T E M S O F C O M M U N I C AT I O N
219
of the Vai people of Liberia, West Africa.8 These facts suggest that there is something special about
syllabaries, and that the alphabets we use in English, Catalan, and Spanish –and Greek and Russian
and so many other languages– are unusual in some fundamental way.
What do these modern inventions of writing tell us about the original inventions of writing? Sure
enough, in the three places where we know writing was invented, the scripts were syllabic: for Sumerian in Mesopotamia (ca. 3400 B.C.), for Chinese in China (ca. 1500 B.C.), and for Mayan (or some
earlier language family we cannot yet read) in Mexico (ca. 500 B.C.). What did these three places
have in common? Well, they were all developing agrarian societies where economic exchange was
coming to play an increasingly important role; society was becoming more complex and it was helpful
to be able to keep records of exchanges and of the control of workers –of who paid (bartered) what
to whom for what.
But there were many ancient societies on a similar path of development towards complexity where
writing did not arise: in India, Iran, and Europe, where many different peoples spoke Indo-European
languages; in Africa, where numerous agricultural societies spoke a host of different languages; in
the Andes in South America, where the Inca Empire thrived. All these cultures devised ways of keeping
economic records –the most well known being the Incan quipu9– but not writing systems that recorded
language in all its detail.
Records sometimes use stylized pictures –pictograms– to represent ideas, or maybe even to represent
words: the names of things. But a sequence of pictograms is not yet writing, because you cannot know
exactly what sequence of words the pictographer had in mind just by looking at them. They represent
ideas, so they function as ideograms. The sequence of ideograms “2 x 2 = 4” can be pronounced in
any language and can be pronounced in multiple ways: Two times two equals four. Two twos make four.
Twice two is four.
Do the Sumerian,10 Chinese,11 and Mayan12 languages, then, have something in common that many
other languages do not? In fact, they do. In those three languages, the smallest meaningful units of
language, what linguists call morphemes, are mostly single syllables. Examples from English are eye
and pea and peace –and also -ing and pre- and I. But English also has morphemes like paella (a rice
dish, rather than the pot designated by the Catalan word it’s borrowed from) and Barcelona. It’s easy
enough to make a pictogram of eye or pea. But how can you make a pictogram of I or peace? By listening to its sound. You can draw an eye to mean I. You can draw three peas to mean peace. And that’s
exactly what happened with the three pioneering writing systems. Pictures of things came to be used
only for the sounds of the names of the things pictured. The scripts are called morphosyllabic because
the characters represent morphemes and syllables simultaneously.
However a problem arises when many of your words are not simple syllables. You can sketch finger
or tomato but the sounds of those words will not be particularly useful in writing other words you
can’t draw pictures of! This seems to be why writing began only for languages where almost every-
220
thing you draw a picture of also has a pronunciation that is a single syllable –syllables are what people,
even today, most easily divide their language into, unless they have learned to read an alphabet.
Where, then, did alphabets come from? Well, they originally arose in Egypt.13 The second pattern
linking language and writing is how misunderstandings can result in new kinds of writing systems. It
might seem surprising that I don’t list Egyptian as a fourth example of invention of writing. But Egyptian morphemes are mostly not single syllables, and Egyptian hieroglyphic characters don’t stand for
syllables, but for consonants alone (1, 2, or 3 of them). How, then, could Egyptian writing have come
about?
There were contacts between Mesopotamia and Egypt as far back as archaeologist can see. At some
point, an Egyptian merchant might have observed –or heard of– a Sumerian merchant keeping records
of names of people, goods and quantities, and realized how useful accountancy could be. The solution
turned out to be simple: make pictograms for the things you need to record and if you need to record
something you can’t draw, such as a customer’s name or a place name, use pictograms for their
sounds alone.
There’s a complication, though. In Sumerian, morphemes don’t change their sound when they have
different jobs in a sentence, but in Egyptian they do (like English sing sang sung song) –the consonants
are always the same but the vowels change with the functions of the words. This means that each
character gives only the consonants of the morpheme it represents. But those sequences of consonants can be reused to write all the words and even the morphemes corresponding to -ing and -s and
so on.
Nevertheless, we’re still two misunderstandings away from modern alphabets. The second one is
known from a handful of crude inscriptions found on Egypt’s Sinai Peninsula dating back to the Twelfth
Dynasty (ca. 1800 B.C.). They record devotions –in a Semitic language ancestral to Phoenician, Hebrew and Arabic– to the goddess Hathor using a set of 27 symbols that were originally pictographic
but which each came to stand for a single consonant. The symbols were probably taken from Egyptian
symbols, but they stood for consonants that were part of the Semitic and not the Egyptian language.14
It’s as if some clever person grasped that Egyptian writing recorded consonants –but did not have the
scribal education from which to learn the whole complicated system. The hieroglyphs were thus misinterpreted as each representing one consonant. After this, Phoenician and related languages were
written with variants of these consonant letters.
The third misunderstanding happened maybe 1,000 years later, circa 800 B.C., probably once again
due to interaction between merchants. A Greek entrepreneur observed a Phoenician keeping records
and enquired about the system. The Phoenician demonstrated, naming each of the letters with the
word its pictogram represented: ᾿alp ‘ox’, bayt ‘house’, and so on. But the Greek did not hear the ᾿ at
the beginning of the first one, or some of the other consonants, because they were sounds that didn’t
221
occur in Greek. Instead, the Greek heard the a and thought the letter was supposed to represent a
(and similarly for e, i, o, u). Thereafter, the Greek would sound out Greek words and write both the
consonants and the vowels. Thus, accidentally, the alphabet was born.
So far, we have seen that writing was probably first used for accounting. We know this in the case of
Sumerian and we assume it to also be true for Greek. On the other hand, the earliest Chinese inscriptions that we know of are incised on “Oracle Bones”, which were a means of communicating with the
gods –a question was carved into a turtle shell or an animal scapula, the bone was placed in a fire so
that it cracked and the cracks were interpreted as answers from the gods. These materials date from
circa 1250 B.C. –but they employ a fully developed writing system, quite distant from its pictographic
origins, which means that the writing system had been in use for quite some time. It is reasonable to
suppose that its original purpose was also accountancy, which made use of perishable materials that
have not survived from 1500 B.C. or earlier.
Similarly, most of the Mayan texts that survived the Spanish Conquest were monumental sculptural
inscriptions and they can now be read as simple biographical accounts of rulers and conquests, specifying their dates of birth, coronation and death. Only a handful of “paper” manuscripts have survived,
and they mostly contain tables of astronomical and calendrical data. Small pieces of pottery bear inscriptions reading things like “This is a cup for chocolate.”
The expansion of the use of writing can be followed best in Mesopotamia, where everything was written on clay tablets that proved to be almost indestructible –tens of thousands of them have survived
from a period of more than 3,000 years during which this medium was in use, most of them in the
Semitic language Akkadian.15 The vast majority are simple economic documents recording every imaginable sort of transaction but, almost from the beginning, there are also personal letters. There are
royal annals describing the deeds of kings and there are literary texts (which must be records of ageold oral traditions), such as the Epic of Gilgamesh, and there are all sorts of scientific texts, which
shade into mantic texts involving the interpretation of natural events in terms of the welfare of the
king and the kingdom. But earliest of all, and fundamental both for ancient learning and use of the
writing system and for modern-day interpretation, are “dictionaries”: at first simple lists of characters
(names of professions, of animals, of gods, and so on) but later lists of Sumerian terms interpreted in
Akkadian and even in additional languages spoken by neighboring peoples.
Other societies of the ancient world used mostly papyrus, which was invented in Egypt and has generally not survived the passing of time except in very special circumstances of climate and protection.
For Phoenician and its later variant Punic, we have only inscriptions on stone, most of which are funerary.16 This is also the case for half a dozen or so languages that are closely related to Phoenician.
The two main exceptions are Aramaic and Hebrew. Some inscriptions on hard surfaces in these languages have survived, as well as some ostraca –potsherds written on with ink– but a reasonable number of papyri have been recovered from Egypt (from the island of Elephantine, written in Aramaic,
dating to the 5th century B.C.)17 and the Judaean Desert (the “Dead Sea Scrolls” and related materials,
222
in both Hebrew and Aramaic, from the 2nd century B.C. through the 1st century A.D.).18 The former
show a full range of social activities, including personal letters, deeds, contracts and economic documents; the latter are confined to biblical materials and previously unknown texts of content very
similar to the Bible.19 The two corpora together show the wide range of texts that must have regularly
been committed to writing in everyday life.
The earliest known inscriptional fragments of Greek are, unsurprisingly, not economic documents
but, perhaps surprisingly, bits of verse scratched into vases, generally in praise of beloved boys.20
Once again, an oral tradition was simply transferred to the new medium of writing. This must also be
the case for the most celebrated of all Greek authors, Homer –the name may belong to the last of a
long tradition of bards, one man who took it upon himself to set down in writing a version of the legends of the Trojan War and of Odysseus. But alongside Homer and many other poets, other Greeks
made great use of writing: philosophers, historians and scientists. These works, even though they
were first recorded on papyrus, have come down to us for two reasons: unlike Mesopotamian civilizations, the Classical world never fully came to an end; and the works of Homer, Plato, Herodotus
and Aristotle continued to be valued and recopied from generation to generation.
Meanwhile, both the Phoenicians and the Greeks roamed the Mediterranean, setting down colonies
and leaving behind inscriptions throughout the region. The Greek settlements were less transient in
nature, and there was opportunity for cultural exchange with the peoples who were already there.
This is when the third pattern of relations between writing and language, the simple adoption of a
writing system, came into play. Soon after the Greeks arrived in Italy, the Etruscans began writing
their language –which is totally different from any other known language– with, essentially, a Greek
alphabet.21 The Romans, who admired the intellectual achievements of their predecessors, took over
the Etruscan alphabet to write Latin. By the Imperial Age, they had refined the lettershapes to the
ones we use today as our capital letters. Over the following 2,000 years, the Romans and their descendants –at first due to the use of the Latin language by the Christian church– spread the Roman
alphabet throughout Europe and around the world. Letters and diacritics have been added here and
there to better serve languages with more or different sounds than Latin, but the Roman alphabet remains very much the same as that known by Caesar and Augustus.
The heirs of the Greek tradition, too, were far from idle. In many of the (Eastern) Orthodox churches,
Greek was the language of scholarship but, unlike in the Western church, the liturgy was conducted
in the vernaculars and the scriptures were translated into local languages. To some or a considerable
extent, the identity of a community could be signaled by the possession of an alphabet of its own,
and a number of alphabets were created, closely modeled on the Greek. The earliest was the Coptic,
in Egypt, which simply is the Greek alphabet with a few letters tacked onto the end to account for
Egyptian consonants that do not occur in the Greek language –those letters were taken from the Demotic variant of Egyptian writing.
More often, the shapes of the letters were changed, though still recognizably reflecting their Greek
ancestors: the Gothic alphabet for an early Germanic language, the Glagolitic and Cyrillic alphabets
223
for Slavic languages, and even the Scandinavian runes, where the shapes are quite different because
they were adapted to being cut into wood –so different that there is some discussion as to whether
their model was Latin rather than Greek.22
Even in the case of the three alphabets that by tradition were devised by a single person (St. Mesrop,
those used to write Armenian, Georgian, and the Caucasian language Udi, which was only deciphered
in the past few years),23 where the letters do not resemble their Greek archetypes, we ought to recognize these as further cases of adoption of a writing system because the inherent relationship of one
letter to one consonant or vowel remains intact.
We now turn to the Aramaic script,24 which is first found in the 10th century B.C.. It served a wide variety of Aramaic languages in many polities in the Near East; and from the middle of the 1st millennium
B.C. at the latest, Aramaic was the lingua franca of the succession of empires that controlled the territory. As an offshoot of the Phoenician writing system, it too indicated only consonants. It is convenient to have a term for this sort of system that preceded the alphabet, and I have borrowed the Arabic
word abjad for the purpose. In Aramaic, but not in Phoenician, some of the letters began to do double
duty: the letters for w and y came to also indicate ū or ō , and ī or ē, respectively; most short vowels
were not yet indicated and ā was, with ᾿, only at the end of a word.
Aramaic initially served the petty kingdoms that subsisted on the edges of the empires and between
them –between Egypt and Mesopotamia, between Anatolia and Mesopotamia. Just as in later times,
each kingdom was happy to have its own recognizable variant of Aramaic script to record its local dialect –over 50 can be identified from the few centuries before and after 1 B.C. One of the Aramaic
scripts replaced Hebrew’s native script, which was very like its Phoenician ancestor. The Square Hebrew used today belongs to the Aramaic script group. Another of these, recording the Syriac language,
became the other main script of the Eastern churches; and a third developed into the Arabic script
that has flourished, becoming the second most widely used script in the world. Arabic writing has almost as many local variants as the Roman alphabet does, since it is used for the vernaculars almost
everywhere that Islam has reached.
Meanwhile, very early in the history of these Semitic scripts, a sister branch developed parallel to
Phoenician on the Arabian Peninsula, which was used until at least 500 B.C. Far to the south, it appears
in extensive inscriptions commemorating royal deeds and was carried across the Bab-el-Mandab to
the highlands of Ethiopia, where it recorded the ancient Ge‘ez language and modern Amharic. In
northern Arabia, countless examples of graffiti in pre-Qur’anic Arabic record names and brief prayers
with a very informal version of this script, and only recently, hundreds of wooden “batons” have been
found in Yemen, carved with the same sorts of documents that were being created at Elephantine
around the same time.
One of the empires where Aramaic was the language of administration was the Achaemenid (Persian)
Empire, which penetrated eastward to the northwestern edges of the Indian subcontinent during the
224
5th–4th centuries B.C. At that time, there was already a sophisticated grammatical tradition in India,
where the need was seen to protect the text of the ancient hymns (the Vedas, composed in the archaic
Vedic Sanskrit language) –but this tradition, and the society as a whole, was entirely oral: writing was
not yet known in India. But just like Sequoyah more than two millennia later, Indian scholars, pandits,
must have seen the value of writing, for by the middle of the 3rd century B.C., edicts of Emperor A’soka
are found inscribed on rocks and pillars throughout his domain. Most of them are in local Indian dialects (“Prakrits”, closely related to Sanskrit), though one has been found, in the far northwest, with
text in Greek and Aramaic.
The script of Gandhara Prakrit, also in the northwest, called Kharo.s.thi, is clearly derived from Aramaic
writing –but it is not a simple adoption as we have seen in the history of writing in Europe. It is instead
an example of the fourth pattern, an adaptation, because it is not an abjad (denoting only consonants),
nor is it an alphabet (denoting consonants and vowels); rather, it is what I have called an abugida
(using an Ethiopic word). In an abugida (also called, misleadingly, “alphasyllabary”), each letter designates not merely a consonant but a consonant followed by the vowel a. (There is also a letter for
when a word starts with a.) To indicate the other vowels e, i, o, u, the pandits attached a mark to each
of the letters. Perhaps because a was not written in Aramaic, even though close to half of all vowels
in the language are a, the pandits wrongly deduced that the letters were supposed to stand for Ca.
A’soka’s other inscriptions, in other Prakrits, found throughout India use a script called Brahmi, which
was a refinement of Kharo.s.thi.25 The lettershapes were made very regular geometrically, long and
short vowels were distinguished and individual letters were provided for each of the vowels when
they began a word. This is the script that came to be used for Sanskrit and, over the past 1,500 years
or so, an amazing variety of different descendants of Brahmi developed throughout India and Southeast and Inner Asia both for local languages and for Sanskrit. When the British introduced the printing
press to India in the late 18th century, a dozen or so of these descendants were codified for use in
printed books.26
In the abugidas of India, the absence of any vowel following a consonant is indicated in two ways:
within a word, two (or more) consonants in a row –CCV, CCCV, etc.– are indicated by combining them
into a single graphic unit; at the end of a word, a mark is added to indicate the lack of a vowel. An interesting thing happened in Ethiopia. Until King Ezana converted to Christianity during his reign, in
the mid 4th century, inscriptions used the inherited abjad (consonants only); afterwards, the same
letters were fully vocalized, abugida-style. The missionaries responsible for this may have come from
the old Christian community in western India, sailing with the monsoons, bringing an idea of how to
improve the script they found –except there is no way in Ethiopic script to indicate either a long consonant or a consonant without a vowel: the same mark is used for one of the short vowels and no
vowel at all.
The fourth pattern came into play several more times in the history of writing in Asia. Tibetan scholars
adapted a north-Indian form of Brahmi for their language, but their language is syllabically organized
225
and, rather than running sequences of consonants all together, they arrange up to six consonants and
one vowel into syllable groups –along, above, and below the line– with a dot after each individual syllable. In 1269, Kubla Khan commissioned a Tibetan Buddhist monk to create a writing system that
could record all the languages of the Mongol Empire –especially Mongolian and Chinese– and the result was a conventional abugida. This “Phags pa” script appears to have been known to King Sejong
of Korea, nearly 200 years later, when he combined Chinese linguistics with Tibetan linguistics to
create an alphabet with consonant and vowel letters that were visually distinct –and combined into
syllable blocks looking a bit like Chinese characters.
Meanwhile, the third pattern was seen all across northern Asia. Aramaic abjads were adopted to
write a variety of Iranian languages. One of the Iranian abjads, for Sogdian, was adopted and modified
to write a Turkic language, Uyghur (and turned vertical to conform with Chinese-style writing). The
Mongolian abjad was adopted and modified from the Uyghur, and the Manchu abjad was adopted
and modified from the Mongolian. Thus two two-thousand-year-old chains of transmission, one
through adaptations, one through adoptions, met at the border between Manchuria and Korea.
But the Iranian abjads deserve more of a mention than just as a link in a chain.27 As the Achaemenid
Empire gave way to Alexander’s conquest, and after brief Macedonian rule was succeeded by the
Parthian Empire, Aramaic continued as the chancery language. But already on early Parthian coins of
the 2nd century B.C. we can see that even though they were still writing Aramaic words, they were
reading them in Iranian. Over the following centuries, through the Sasanian Empire that lasted until
the Arab conquest in the mid 7th century, scribes used the spellings of Aramaic words –dictionaries
of about 1,000 such forms exist– instead of the spellings of the Iranian words they represented. Curiously, the same system was used for writing several quite distinct Middle Iranian languages with
distinct scripts, demonstrating the uniformity of scribal education throughout vast empires. Almost
all the surviving texts in these languages are of Zoroastrian religious content, along with a few royal
inscriptions on buildings or rock faces.
Cumbersome though it may seem, the use of foreign spellings within a text is not unique to Middle
Iranian. English uses a few Latin spellings that are read in English –e.g. e.g. is pronounced ‘for example’.
But the main examples come from the two oldest writing systems, the Sumerian and the Chinese.
When Sumerian was borrowed to write the Semitic language Akkadian, and when Chinese was borrowed to write the unrelated Korean and Japanese, the characters were used at least sometimes to
represent the meanings of the source language words but were pronounced in the borrowing languages. Such signs are known as logograms. Japanese uses Chinese characters in two ways, each one
standing both for a word borrowed from Chinese and for a native Japanese word.q28 But Japanese has
also developed a phonetic script subsystem by simplifying certain Chinese characters, which is used
for the grammatical endings on words, alongside the 1,945 official characters. 21st-century Korean,
though, has completely given up Chinese characters and uses only its unique syllabically organized
alphabet.
226
Despite those hybrid writing systems, the most unusual of all may be the Iberian, which was used for
several centuries in three varieties, seemingly, to write three different languages between about 500
B.C. and 100 B.C.: a Celtic language in northern Iberia and two obscure languages (called Tartessian
and Lusitanian) in the south and west. It took a long time to interpret the precious few surviving inscriptions but it turns out that Iberian combines Phoenician-style and Greek-style letters, as well as
both consonantal and syllabic readings.29
On one hand, there is great variety in the ways writing systems relate to their languages. However,
on the other, there are quite a few general similarities as well. Both this brief chapter and this extensive
exhibition can only give a hint of the fascinating world of writing.
REFERENCES
Adiego, Ignacio-Javier. “Algunas reflexiones sobre el alfabeto de Espanca y las primitivas escrituras hispanas.” Studia paleohispanica et indogermanica J. Untermann ab amicis hispanicis oblata. Eds. I.-J. Adiego, J. Siles, and J. Velaza, Barcelona:
Universitat de Barcelona, 1993. 11–22. (Aurea Saecula 10.)
Anderson, Donald M. The Art of Written Forms. New York: Holt, Rinehart & Winston, 1969. (Repr. as Calligraphy: The Art
of Written Forms. New York: Dover, 1992.)
Anderson, James M. Ancient Languages of the Hispanic Peninsula. Lanham, MD: University Press of America, 1988.
Ascher, Marcia, and Robert Ascher. Code of the Quipu: A Study of Media, Mathematics, and Culture. Ann Arbor: University
of Michigan Press, 1981.
Bonfante, Larissa. Etruscan. Reading the Past. London: British Museum, 1990.
Cohen, Marcel. La grande invention de l’écriture et son évolution. Paris: Imprimerie Nationale, 1958.
Dani, Ahmad Hasan. Indian Palaeography. 2nd ed. New Delhi: Munshiram Manoharlal, 1986. (1st ed., Oxford: Clarendon,
1963.)
Daniels, Peter T. “The Syllabic Origin of Writing and the Segmental Origin of the Alphabet.” The Linguistics of Literacy. Eds.
Pamela Downing, Susan D. Lima, and Michael Noonan. Typological Studies in Language 21. Amsterdam & Philadelphia:
John Benjamins, 1992. 83–110.
Daniels, Peter T. “Littera ex occidente: Toward a Functional History of Writing.” Studies in Semitic and Afroasiatic Linguistics
Presented to Gene B. Gragg. Eds. Cynthia L. Miller. Studies in Ancient and Oriental Civilization 60. Chicago: Oriental Institute
of the University of Chicago, 2007. 53–68 (http://oi.uchicago.edu/pdf/saoc60.pdf).
Daniels, Peter T. “Grammatology.” The Cambridge Handbook of Literacy. Eds. David R. Olson and Nancy Torrance. Cambridge: Cambridge University Press, 2009. 25–45.
Daniels, Peter T. Writing Systems: A Slim Guide. Oxford: Oxford University Press, in preparation.
Daniels, Peter T., and William Bright, eds. The World’s Writing Systems. New York: Oxford University Press, 1996.
Davies, W. V. Egyptian Hieroglyphics. Reading the Past. London: British Museum, 1987.
Dehaene, Stanislaus. Reading in the Brain: The Science and Evolution of a Human Invention. New York: Viking, 2009.
Diringer, David. The Alphabet: A Key to the History of Mankind. Ed. Reinhold Regensburger. 3rd ed. New York: Funk & Wagnall’s, 1968. (1st ed., 1948.)
Février, James-Germain. Histoire de l’écriture. 2nd ed. Paris: Payot, 1959. (1st ed., 1948.)
García Martínez, Florentino. The Dead Sea Scrolls Translated, translated by Wilfred G. E. Watson. 2nd ed. Leiden; Grand
Rapids, Mich.: Brill; Eerdmans, 1996. (Spanish original, Textos de Qumrán, Madrid: Trotta, 1992.)
227
Gippert, Jost, Wolfgang Schulze, Zaza Aleksidzé, and Jean-Pierre Mahé. The Caucasian Albanian Palimpsests of Mount Sinai.
3 vols. Turnhout: Brepols, 2009–10.
Gnanadesikan, Amalia E. The Writing Revolution: Cuneiform to the Internet. Malden, Mass.: Wiley-Blackwell, 2009.
Hamilton, Gordon J. The Origins of the West Semitic Alphabet in Egyptian Scripts. Catholic Biblical Quarterly Monograph Series
40. Washington, DC: Catholic Biblical Association of America, 2006.
Healey, John F. The Early Alphabet. Reading the Past. London: British Museum, 1990.
Henning, W. B. “Mitteliranisch.” Iranistik. Handbuch der Orientalistik I/4.1. Leiden: Brill, 1958. 20–130.
Hosking, R. F., and G. M. Meredith-Owens, eds. A Handbook of Asian Scripts. London: British Museum, 1966.
Houston, Stephen D. Maya Glyphs. Reading the Past. London: British Museum, 1989.
Jensen, Hans. Sign, Symbol and Script, translated by George Unwin. New York: Putnam’s, 1969.
Marshack, Alexander. The Roots of Civilization: The Cognitive Beginnings of Man’s First Art, Symbol and Notation. 2nd ed. Mt.
Kisko, N.Y.: Moyer Bell, 1991. (1st ed., 1991.)
Moore, Oliver. Chinese. Reading the Past. London: British Museum, 2000.
Naveh, Joseph. Early History of the Alphabet. 2nd ed. Jerusalem: Magnes, 1987.
Oppenheim, A. Leo. Ancient Mesopotamia: Portrait of a Dead Civilization. Ed. Erica Reiner. 2nd ed. Chicago: University of
Chicago Press, 1977.
Page, R. I. Runes. Reading the Past. London: British Museum, 1987.
Porten, Bezalel, and Ada Yardeni. Textbook of Aramaic Documents from Ancient Egypt: Newly Copied, Edited and Translated
into Hebrew and English. 4 vols. in 7 parts. Texts and Studies for Students. Jerusalem: Hebrew University, Department of
the History of the Jewish People, 1986–99.
Rollston, Christopher A. Writing and Literacy in the World of Ancient Israel: Epigraphic Evidence from the Iron Age. SBL Archaeology and Biblical Studies 11. Atlanta: Society of Biblical Literature, 2010.
Salomon, Richard G. Indian Epigraphy. New York: Oxford University Press, 1998.
Schmitt, Alfred. Entstehung und Entwicklung von Schriften, edited by Claus Haeber. Cologne: Böhlau, 1980.
Scribner, Sylvia, and Michael Cole. The Psychology of Literacy. Cambridge: Harvard University Press, 1981.
Walker, C. B. F. Cuneiform. London: British Museum, 1987.
Woodard, Roger D. Greek Writing from Knossos to Homer. New York: Oxford University Press, 1997.
228
NOTES
1. Marshack 1991.
2. This approach was evident in most of the presentations, on ancient writing systems, at the 2014 symposium “Signs of
Writing” held at the University of Chicago, many of which are expected to be published by its Oriental Institute in a volume edited by Christopher Woods and Edward Shaughnessy.
3. The three large-scale surveys of the history of writing from half a century ago have not been superseded and are not likely to be: Cohen 1958, Diringer 1968, Jensen 1969. Two more compact treatments have also stood the test of time:
Février 1959, Friedrich 1966. More recently, Daniels and Bright 1996 was an attempt to describe the uses of writing
systems, with some historical notes. It is well digested in Gnanadesikan 2009.
4. Dehaene 2009 is an attempt to describe regions of the human brain that have specialized for writing.
5. My initial presentation was made in 1988 at a symposium at the University of Wisconsin – Milwaukee, published as
Daniels 1992. Subsequent developments are summarized in Daniels 2007 and 2009. See also Daniels in preparation.
6. Schmitt 1980.
7. Foreman 1938.
8. Scribner and Cole 1981.
9. Ascher and Ascher 1981.
10. Walker 1987.
11. Moore 2000.
12. Houston 1989.
13. Davies 1987.
14. Hamilton 2006.
15. Oppenheim 1977.
16. Healey 1990.
17. Porten and Yardeni 1986–99.
18. García Martínez 1996.
19. Rollston 2010, Sanders 2009.
20. Woodard 1997.
21. Bonfante 1990.
22. Page 1987.
23. Gippert, Schulze, Aleksidzé, and Mahé 2009–10.
24. Naveh 1987.
25. Dani 1986, Salomon 1998.
26. Hosking and Meredith-Owens 1966, D. Anderson 1969.
27. Henning 1958.
28. Frellesvig 2010.
29. J. Anderson 1988, Adiego 1993.
*
Sumerian didn’t take the step of representing morphemes corresponding to -ing and -s until after the possibility of using
the characters for their sounds alone had been fully worked out in a completely unrelated language, Akkadian, which
borrowed Sumerian writing around 2500 B.C.
†
A considerable portion of Classical scientific literature survived only because it was translated into Arabic and then reintroduced to the West; much else was preserved in the Byzantine capital and not in Athens or Rome.
‡
Kharo.s.thi itself died out in its place of origin after a few centuries but was used along the Silk Road until the middle of
the 1st millennium.
229
Deciphering writing: steps and basics
CNRS. Laboratory of the Middle East and Mediterranean. Paris
Writing is a system that allows for the transmission of a message that was originally oral beyond the
boundaries of time and space. This transmission takes for granted that the source and the recipient
share a common code that allows sounds to be transformed into signs and vice versa. Within a specific
culture, this code is passed on through learning. When someone receives a message in a writing system they aren’t familiar with or if they don’t know the code because they’ve never learned to write,
they must seek out an interpreter who does know the code in question.
When a language is no longer spoken or written, the graphic system it comprises, if not used by another language, is often forgotten. This is the underlying problem scholars have faced and still continue
to face in deciphering a writing system.
It is important to distinguish between deciphering a writing system and understanding a language,
as they are two different types of decipherments. Thus, the Etruscan language, which bears no similarities to others and can’t be placed into any known language family, has resisted interpretation by
scholars to this day, apart from the epigraphic information on some tombs and a declaration of ownership on an object. However the Etruscan writing system, which was derived from the Greek alphabet
and was an intermediate step towards the Latin alphabet, holds no mysteries. It doesn’t have to be
deciphered. Our purpose here is only to tackle the decipherment of writing systems.
The adventure of scientific decipherment1 of writing systems began in the 18th century, pioneered by
French priest Jean-Jacques Barthélémy, who deciphered first the Palmyrene alphabet in 1754 and
later the Phoenician alphabet in 1758. He was the first to develop a method that would serve as the
foundation for all later decipherments. Unlike those who went before him, who only proposed interpretations based on the shape of the signs and similarities to other known scripts, Barthélémy posited
the principle that it is the structure of the text and not the shape of the signs that is important.
Publication of bilingual inscriptions in Palmyrene and Greek in 1753, which had been discovered during
an expedition by Robert Wood and James Dawkins, gave Barthélémy even more material to work
with. As the inscriptions had a limited number of signs (22 in fact), he ventured, correctly, that it was
an alphabet and, probably, an alphabet that only wrote consonants, like Arabic, Hebrew and Syriac.
Given that Palmyra was located in the heart of the Syrian Desert, which was also home to Aramaeans,
the hypothesis was put forward that the inscriptions were Aramaic. Furthermore, Barthélémy spoke
Syriac, a more modern version of the same language used in churches in the Middle East as a cultural
and liturgical language. Finally, he proposed looking at the names in the inscription, which could be
used as a starting point to identify the signs. In fact, the bilingual inscription that his work was based
on began in Greek with the name and title of the person to which it was dedicated, as it had been en-
230
DECIPHERING WRITING: STEPS AND BASICS
graved in his honour. He supposed that this name, which had a Latin element and a Persian element,
as was common in Palmyra, had simply been transcribed from one language to the other, and the
same with the title. By applying the consonants from the name and title in Greek to the first signs in
the Palmyrene version, he realised from the first word, SEPTIMIOS> SPT.MYWS, that the sign corresponding to the first S was repeated in the place of the second. From the first four words, two names
and two titles, he was able to decipher ten letters. His hypothesis that the language was Aramaic allowed him to deduce that “son” was BR, adding the B, and that “erected” was ʾQYM. Thus, little by
little, he was able to identify the 22 alphabetic signs and confirm his hypothesis regarding the decipherment and linguistic analysis of the script.2
Barthélémy applied the same method to Phoenician,3 using a bilingual inscription from two cippi in
Malta, which had the same inscription in Phoenician and Greek. So he got a mould of the inscriptions
to work with. He also based his work on several inscriptions on coins. He was well acquainted with
these coins, which were inscribed in both Greek and Phoenician, as a result of his role as keeper of
the King’s medals. It was here he discovered the name of two cities, SR (Tyre) and SDN (Sidon), that
he knew from the Bible. This bilingual inscription was more difficult to use than the one from Palmyra
because the elements in the dedication weren’t in the same order in both languages and because the
names of the men and gods hadn’t been transcribed literally. It was more a case of equivalent translations: Heracles, the founder honoured in the Greek version, was referred to in Phoenician by the
name “Melqart, Lord of Tyre”. Fr. Barthélémy, however, proceeded in the same manner. Seeing that
the dedication had been made by two brothers and that the second was named after his father, he
identified this recurring combination in the Phoenician text and saw that another sequence found just
before it could be the name of the first brother, which was followed by the name of the father. This
was surely also the name of the grandfather, as it was customary for the eldest son to be named after
his paternal grandfather. He posited that the Phoenicians spoke a Semitic language, probably quite
similar to Hebrew, which he knew well, and proposed readings for BN (“son”), L (“to”, “for”), W
(“and”), etc. He thus came to a nearly complete decipherment and, in honour of this achievement,
Grand Master of the Order of Malta Sir de Rohan gifted one of the cippi to King Louis XVI, which can
be found in the Louvre to this day.
Towards the end of Fr. Barthélémy’s Memoir on the Phoenician Letters, the principles of his decipherment
method become clear:
■
Posit a hypothesis regarding the language the script to decipher represents and find a related
language if possible.
■
Try to find a bilingual source with the same text repeated in a known script or language.
■
Identify the known sequences and particularly the names, which can serve as a starting point.
Therefore, this method is based not on analogy but on structural analysis. Fr. Barthélémy also drew
conclusions and reflections that helped with the decipherment of the Egyptian hieroglyphs, hypoth-
231
esising that the Coptic language, known as the cultural language of Christians in Egypt, was a more
recent form of ancient Egyptian and that cartouches, the oval shapes that framed some groups of
signs, marked the names of the pharaohs.
The decipherment of Egyptian hieroglyphics, whose meaning was lost when they fell into disuse along
with the old religion they were associated with, had interested scholars for many years. One of the
most notable of this group was Jesuit scholar Athanase Kircher, who hypothesised the relationship
between Egyptian and Coptic in the 17th century. His research, however, as it was based on the widely
held principle of the time that the Egyptian script had an esoteric value, had only led to fantastical
translations.
The decisive push came when one of the expeditions of Napoleon Bonaparte discovered an inscription
in 1799 with three different scripts: hieroglyphs, Demotic script (a more recent and fluid form of the
Egyptian writing system) and Greek. It was the “Memphis Decree”, more commonly known as the
“Rosetta Stone” for the place it was found (Rashid). The stele, which was just a fragment of the original, contained a decree of Ptolemy V Epiphanies from 196 B.C. and mentioned the names Ptolemy
and Cleopatra. In 1800, copies of the text were sent to Paris and in 1801, the British took the stone as
spoils after defeating the French. It has been on display in the British Museum ever since.
From that time, numerous scholars tried to decipher it using the principles laid out by Fr. Barthélémy.
In 1816, English scholar Thomas Young deciphered the name Ptolemy inscribed inside a cartouche,
moving towards identification of Demotic and hieroglyphic signs. However it was Jean-François
Champollion who finally discovered the elements that would be decisive in understanding the hieroglyphs. Trained from a young age in many different languages (Latin, Greek, Hebrew, Arabic, Syriac
and Persian), he decided to study Egyptian civilisation and, to do so, delved into learning the Coptic
language. At the same time, he also began studying Sanskrit and Chinese. The latter would enable
him to understand that one sign could have both an ideographic and a phonetic meaning. His progress
was progressive: the transcription of phonetic signs for the Greek names for Ptolemy and Cleopatra
allowed him to see that at times these signs were associated with others that had an ideographic
meaning, like a circular sun representing the god Ra, or the sun in the name of the pharaoh Ramses.
In 1822, Champollion drafted a treatise on the graphic system4 in which he showed that one sign
could have various meanings and that one sound could be written in several different ways. He also
translated the Rosetta Stone. In 1824, he published Précis du système hiéroglyphique des Anciens Egyptiens. Although there was still much more to be done, he considered the hieroglyphic script to have
been deciphered.
Meanwhile, decipherment of the cuneiform writings had already begun. The process was first based
on inscriptions collected in Persia, specifically in settlements at Persepolis and Behistun. Scholars
soon came to see that some of the inscriptions comprised three different versions of the same text,
each in a different writing system. The writings, as would slowly be discovered, were in ancient Persian,
232
Akkadian and Elamite. Initially, the research mainly focused on the first version, as it used the fewest
symbols. It was Georg Friedrich Grotefend who took the most decisive step, and published his findings
in 1802. Just like Fr. Barthélémy, he used a method based on analysis and logic, not the shape of the
signs.
Thus, he posited that the inscriptions were to be read from left to right, and that an isolated wedge
marked a separation between words. He supposed that these inscriptions, especially the one from
Persepolis, were royal in origin and that they would probably contain the names of Persian kings. So
he proceeded with the hypothesis that this first version was in Persian, but represented an older form
of the language that was probably similar to that of the sacred text of the Avesta. This language, as
the text had been published in the late 18th century, was widely known. He established that the inscription began with the name of the king, followed by the title “king”. Nevertheless, this second syntagma appeared again and again throughout the text. At times it appeared twice in a row, with a suffix
on the end of the second syntagma. Grotefend guessed this to be the title “king of kings”, as he knew
from the Greeks that the Persians used this title, and that the suffix marked the plural. Another inscription featured the same series of titles but with a different name at the beginning. The name of
the ruler that the first inscription began with was a bit further away in the second, probably as if it
were the surname of the second ruler. As the first wasn’t the son of a king, Grotefend was able to establish that these sequences referred to Darius and the second, to his son Xerxes, and that both
claimed to be descendants of the same Achaemenes. The 1802 decipherment wasn’t complete;
Grotefend had only been able to correctly recognise 9 signs and thought it was a purely alphabetic
system when in reality it was partially syllabic. But he had taken a decisive step forward. Scholars
continued progressing on the decipherment gradually until the mid 19th century, above all thanks to
the research of H. Rawlinson. This British army officer, while on duty in Persia, studied the inscriptions
and made a good copy of the bilingual inscription of Behistun, which enabled him to identify nearly
all of the signs left to discover. J. Oppert was the one to finally establish the value of the last sign.
These last two scholars, along with E. Hinks, would later decipher Akkadian, the language in the second version of these trilingual inscriptions. The decipherment of the version in ancient Persian facilitated their work, giving them a parallel text. Archaeological digs in Mesopotamia and the discovery
of inscriptions at Khorsabad and Nimrud gave scholars abundant material to study. The three worked
individually, each basing his findings on the discoveries and publications of the others. They recognised that the script contained both syllabic signs and ideograms, and that one sign could have different meanings. They established that the language, used by the inhabitants of Assyria, belonged to
the family of Semitic languages that includes Hebrew and Arabic, which they were familiar with. In
1857, British inventor Henry Fox Talbot, who had been following this work closely, proposed a challenge
for the three scholars: to decipher the same inscription, each individually, and send it to him in a
sealed envelope. When all three proposals were opened and compared with Talbot’s, they proved
quite similar and the decipherment was thus validated, as seen in the report published in the Journal
of the Royal Asiatic Society.
233
One of the most spectacular decipherments in terms of methodology is that of Linear B,5 which is
the name given to the script used in the Greek realm, continental Greece and Crete, during the Mycenaean era (14th and 13th centuries B.C.) and then lost after the fall of that civilisation. Evans found the
first tablet with this script in 1900 at Knossos, near Heraklion, on Crete. More material was gradually
discovered there and at other locations in Greece, at Mycenae, Pylos, etc. Scholars quickly began
working to discover the code, supposing it was a pre-Hellenic language. This script included some
ideograms, the drawings of which were fairly recognisable (man, woman and some animals). These
were easily identified, as were the numerals. One of the most significant breakthroughs came when
Alice Kober identified the words that were repeated, with changing endings in the last or last few
signs. She supposed these were inflections (like for example masculine/feminine). The decipherment
was completed thanks to the work of Michael Ventris, who was passionate about languages and had
learned to speak many different ones. He assigned each of the signs a number, which he used to
locate and analyse the structures that were most often repeated. This led him to posit the hypothesis
that a group of two signs (03-02) was a preposition, although he couldn’t identify or read it. The place
certain signs occupied in the words or analogous sequences also allowed him to establish his hypothesis of classification. Ventris also worked with place names, and supposed that the name of the place
where the text was written must appear frequently and that it could possibly still have the same form
as it did when the text was written. But the final step only came when he postulated that the language
could possibly be an ancient form of Greek, a hypothesis that had previously been rejected and turned
out to be correct. In 1952, he announced that he had completed the decipherment.
In order to go beyond the Mediterranean realm, we will take a look at the Mayan script.6 This writing
system, which was used in Central America (to the southeast of present-day Mexico) at the time of
the Spanish conquest, was quickly abandoned in favour of the Latin alphabet and many manuscripts
were destroyed, as they were considered heretical. The code was lost, except for an “alphabet” saved
by Franciscan monk Diego de Landa in the 16th century. After consulting with indigenous scholars familiar with the script, he wrote down some of the correspondences. However, he had interpreted what
were really syllables as alphabetic letters and didn’t understand that the numerous glyphs (graphic
groups inscribed in a square with a central element and smaller peripheral elements) were in fact logograms. The decipherment was approached from two different directions. On one hand, the discovery of four manuscripts rescued from libraries starting in the 19th century and the systematic
annotations in inscriptions on the stone walls, statues and altars at ancient Mayan sites, provided
sufficient material for in-depth study. And, on the other, work began to catalogue and classify all of
the signs and glyphs (between 900 and 1,200), which allowed scholars to note the alternations between signs in the same context and establish graphic equivalencies. Apart from the astronomical
annotations and the calendar, the script remained impenetrable until a Russian linguist, Yuri Knórosov,
rediscovered de Landa’s alphabet and compared it with the present-day language of the Mayans.
Heinrich Berlin took it one step further, discovering that some sequences of glyphs came up very frequently in some sites and very rarely in others. He concluded that they referred to political entities.
And Tatiana Proskouriakoff discovered that a series of three groups of glyphs related with dates appeared regularly along with the representations of certain people, concluding that these sequences
234
designated the birth, rise to power and death of the rulers in question. She also discovered the glyphs
for the names of many of these rulers. So, we can say that the decipherment moved foreword first
through understanding the text and only later began to put sounds with words that could be understood. There is still much to be done on this decipherment, but it is progressing steadily and the grammar is being established slowly but surely.
Of course, there are countless examples, but we can draw some conclusions from these cases: the
method used to decipher all of these scripts is very similar. These decipherments were possible thanks
to graphic analogy to another script, not observation of their shape. The decipherment process can
be summarised as follows:
■
The guidelines begin first with obtaining good images or reproductions of the graphic material to work from and collecting a good-sized corpus of written texts.
■
Then, it is necessary to establish a list of signs to figure out what kind of system it is: when
the corpus has roughly thirty signs, it is an alphabet; up to one hundred, it is mainly phonetic
and syllabic, which doesn’t exclude some classifying signs; when it contains several hundred,
these are, exclusively or not, signs without phonetic value that represent a concept
(ideogram) or a word (logogram).
■
From this point, the method consists in analysing the texts, identifying repetitions of syntagmas, words or groups of words, positing a hypothesis about these sequences and, especially for ancient inscriptions that were often times royal in origin, identifying names, titles
and place names related to the locations where they were found.
■
Finally, the method moves on to distinguishing linguistic structures, or structural analysis:
if some sequences of signs are often repeated in the same position, for example at the end
of a word, we can posit the hypothesis that it is a flectional language.
The use of bilingual inscriptions, when possible, was a key advantage, as it allowed scholars to understand the text through a version written in a familiar language. It is essential, when lacking a bilingual source or to support it, to posit a hypothesis regarding the unknown language, or the linguistic
family to which it belongs, and to establish ties with a known language that is more or less closely related.
There are still scripts to be deciphered (for example the Phaistos Disc from Crete, the pseudo-hieroglyphics in Lebanon, or the Indus Valley script) and, thus, much work to be done. However, they are
often culturally isolate documents for which a link to a known language hasn’t been established, or
they have only a very limited corpus, with very few, short documents, which doesn’t allow for the
study of repetitions of syntagmas or a true analysis. In order to conduct a successful decipherment,
we must have a large enough base for analysis and be able to link the script to a known language.
235
BIBLIOGRAPHY
Daniels, Peter T. (1996) “Methods of decipherment” in Daniels, P. T. and Bright, W. The World’s Writing Systems. Oxford:
Oxford University Press. pp. 141-159.
Lion, B. and Michel, C. (dir.) (2009). Histoires de déchiffrements. Les écritures du Proche-Orient à l’Égée. Paris: Errance.
NOTES
1. On deciphering all of these scripts, see Lion, B. and Michel, C. (dir.) (2009). Histoires de déchiffrements. Les écritures du
Proche-Orient à l’Égée. Paris: Errance.
2. Barthélémy, Jean-Jacques. (26 February 1754) “Réflexions sur l’alphabet et sur la langue dont on se servait autrefois à
Palmyre”in Mémoires de l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres. pp. 577-597.
3. Barthélémy, Jean-Jacques. (30 February 1758.) “Réflexions sur quelques monuments phéniciens, et sur les alphabets
qui en résultent” in Mémoires de l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres. pp. 405-427.
4. In a letter to D. Dacier, regarding the hieroglyphic alphabet used by the Egyptians to inscribe titles, names and sobriquets of
Greek and Roman rulers on monuments.
5. John Chadwick, who later worked with M. Ventris, described this process well: Chadwick, J. (1958) The decipherment
of Linear B, Cambridge: Cambridge University Press.
6. Davoust, M. (1995) L’écriture maya et son déchiffrement. Paris.
236
The power of writing
Miguel Peyró
I
Oral communication has limitations in terms of both time and space. In space, it is conditioned by
the physical reach of one’s voice; in time, by its scant duration. The first function of writing systems
was to break through these barriers. To preserve an oral message beyond the moment in which it was
uttered, take it further than it could ever be heard. The characteristics of the physical media used for
writing over time reflect this twofold purpose: non-perishable materials aimed at making the messages everlasting, like the marble inscriptions of the Greco-Roman tradition; and light materials, like
Egyptian papyrus, to transport messages anywhere comfortably and quickly. The evolution of the
physical media used for writing systems reflects the incessant search for materials and techniques
that combine the two aims of a written text: to last forever and reach any place in the world. It hasn’t
always been possible to reconcile these two ambitions: plant fibres, so light, disintegrated over time;
stone, so durable, couldn’t be moved without great effort.
Writing thus arose as a system to substitute oral language, as a technical procedure to make it reach
further in time and space. But the medium, in the words of communication theorist McLuhan, becomes the message. Writing ends up moving away from the original oral text to create a new sort of
visual text. On-going generalised use of written materials has led to the creation, in many societies
around the world, of a literary language: a new way of comprehending the verbal message depending
on rules that only apply to writing. Highly literate societies, in which writing has spread to nearly all
the members, always end up becoming diglossic societies. They really use two sets of grammar and
two lexical inventories to express themselves, although members are generally only aware of using
two alternative mediums for the same communicative system: “out loud” and “in writing”.1 The literary
version ends up creating a linguistic code of prestige, which prevails socially over any variant of real
speech, as if it were a more “perfect” form. It is undoubtedly a very unusual process for the copy to
end up becoming the model version of its source. This has been compared to the case of a strange
society in which people feel obliged to look like their portraits.
II
The distance from and prestige of writing over the older oral model is an example of the profound
transformations seen in literate societies.2 There are other no less extraordinary phenomena, like the
effects produced in both the individual and collective memories of the members of those societies.
In its promise to endure in time, writing offers a way to free up the mind from part of the baggage it
must remember. What is written and may be looked up at any time doesn’t need to be carried around
“in one’s head” at all times, and can thus be forgotten without any risk. We continue to see this process
today each time we decide to use agendas or calendars to help us, especially if we lose them. This
offer writing makes to remember for us has been particularly seductive in terms of tiring, unattractive
THE POWER OF WRITING
237
data like numbers and accounts. In Mesopotamia, writing was born out of previous accounting systems, as a result of the agricultural revolution and society’s need to inventory its resources.
The memory of societies with writing is greatly diminished, both as a group and on an individual basis.
The heritage passed down through oral traditions ends up disappearing, as does the ability to precisely
remember oral sequences of any length.3 This phenomenon has been studied by modern Western
anthropologists through their contact with the few non-literate societies that still exist on the planet,
and was also detected earlier by Plato, who undoubtedly was in a better position to compare the
lifestyles of societies with and without writing. In his Phaedrus he wrote (274c-277a):
I heard, then, that at Naucratis, in Egypt, was one of the ancient gods of that country, the one
whose sacred bird is called the ibis, and the name of the god himself was Theuth. He it was
who invented numbers and arithmetic and geometry and astronomy, also draughts and dice,
and, most important of all, letters.
Now the king of all Egypt at that time was the god Thamus, who lived in the great city of the
upper region, which the Greeks call the Egyptian Thebes, and they call the god himself
Ammon. To him came Theuth to show his inventions, saying that they ought to be imparted
to the other Egyptians. But Thamus asked what use there was in each, and as Theuth enumerated their uses, expressed praise or blame, according as he approved or disapproved. The
story goes that Thamus said many things to Theuth in praise or blame of the various arts,
which it would take too long to repeat; but when they came to the letters:
“This invention, O king,” said Theuth, “will make the Egyptians wiser and will improve their
memories; for it is an elixir of memory and wisdom that I have discovered.” But Thamus replied,
“Most ingenious Theuth, one man has the ability to beget arts, but the ability to judge of their
usefulness or harmfulness to their users belongs to another; and now you, who are the father
of letters, have been led by your affection to ascribe to them a power the opposite of that which
they really possess. For this invention will produce forgetfulness in the minds of those who
learn to use it, because they will not practice their memory. Their trust in writing, produced by
external characters which are no part of themselves, will discourage the use of their own memory within them. You have invented an elixir not of memory, but of reminding; and you offer
your pupils the appearance of wisdom, not true wisdom, for they will read many things without
instruction and will therefore seem to know many things, when they are for the most part ignorant and hard to get along with, since they are not wise, but only appear wise.
III
The gap between oral language and the writing system originally used to represent it comes about through
two different processes, depending on the cultural framework. In the case of Western writing systems,
the move from full orality to absolute autonomy of written text can be summed up in three steps:
238
In the first stage, transmission is direct and oral from the original source to the final receivers, and
written text is only a mnemonic device the speaker has prepared for his or her own use: the text superficially reminds the person, while speaking, of the topics and contents to be covered, something
like the notes of a lecturer nowadays. The speaker is the only author and reader of the written text,
and the expressive properties of any true oral transmission —intonation, emphasis, body language—
aren’t altered by this private memory tool. This is generally the situation seen with most pictographic
systems in the world, which are thus so difficult to interpret unequivocally once the author is no longer
present.
source
receiver(s)
[writer = reader] = speaker
[ WRITTEN CODE ]
➞
listener(s)
ORAL CODE
In the second stage, the written text continues leading necessarily to orality, to voiced transmission,
but the writer and the reader don’t necessarily have to be the same person. The text must explicitly
contain enough information to be interpreted coherently by anyone who knows the graphic code it
uses, and any possible expressive resources around the verbal act of reading the text are standardised
in formulas that far differ from those normally used in a conversational context. This is the situation
of societies that prioritise reading aloud (called clare legere in Latin), including Europe though approximately the end of the 4th century.4
source
receiver(s)
➞
writer
WRITTEN CODE
reader = speaker
➞
possible listener(s)
other than the reader
ORAL CODE
In his Confessions (VI, 3), Saint Augustine of Hippo discusses the bewilderment he felt at the way
Saint Ambrose read: not aloud, just to himself (tacite legere, sibi legere):
But when he was reading, his eye glided over the pages, and his heart searched out the sense,
but his voice and tongue were at rest. Ofttimes when we had come (for no man was forbidden
to enter, nor was it his wont that any who came should be announced to him), we saw him
thus reading to himself, and never otherwise… Perchance he dreaded lest if the author he read
should deliver any thing obscurely, some attentive or perplexed hearer should desire him to
expound it, or to discuss some of the harder questions; so that his time being thus spent, he
could not turn over so many volumes as he desired; although the preserving of his voice (which
a very little speaking would weaken) might be the truer reason for his reading to himself. But
with what intent soever he did it, certainly in such a man it was good.
239
The generalisation of silent reading, to oneself, is the third step in the radical separation of writing
from speaking, and entails definitively abandoning orality throughout the transmission. The reader is
no longer a new source for any other receivers but is the unavoidably individual end of the communicative process.
source
writer
receiver
➞
reader
WRITTEN CODE
Here pronunciation has disappeared, so the original function of writing –to transmit oral messages
beyond the physical limitations of the human voice- cannot strictly be said to occur. The written code
now no longer has to produce, at the end of the process, verbal acts recognisable by users of the language in the usual interpersonal contexts. In reality, a new communicative context has emerged: the
written context. And the social prestige of this new form of communication has an impact on the
original conversational world, imposing the rules of written communication on oral production, a phenomenon linguists call literary prejudice.
IV
The dominance of written language over oral —of what was originally a substitutive product over the
model from which it sprung— undoubtedly obeys, firstly, the traditional social power of those who
held the secret of reading and writing. It is what we have called in this exhibition the class function or
writing’s power of exclusion. But there are also other processes directly responsible for the dominance
of the written word over oral production, and these include the appearance of linguistic reflection as
a discipline traditionally based on written texts. In a word, the advent of grammar.
In its original Greek meaning, grammar was the art of letters (grammata). The first meaning of grammarian (grammatikos) was a person who knows how to use letters, meaning a person who can read
and write.5 If we believed that words should always preserve their original meaning, it would be nonsensical to speak of the grammar of a language because languages are acoustic, not graphic, and they
have sounds, not letters. But it is clear that the meaning of words changes over time, though not without gathering up the cultural avatars of the societies that have made use of them along the way. That
we generally use the word grammar to refer to the study of the structure of a language reflects the
total victory of written over oral communication in Western cultural history.
From the first literary studies of ancient Greece through more modern “formalist” linguistic trends —
like generative grammar— written texts have been prioritised over oral ones, as if they were more
“correct” or “purer” samples of the language (samples without the bothersome, unexpected errors
of “action”, in the generative linguistics model). As a result, we have come to imagine decontextualised, unidirectional oral interventions without any sort of interpersonal feedback, artificially divorced
240
from what constitutes the true communicational framework of any natural human language: conversation. We’ve reflected on the way we speak by observing the way we write,6 a truly perverse way of
doing grammar.
However the relationship between grammar, as a reflection on languages (oral), and written text is
still deeper. Any writing system is already, in itself, a linguistic exercise, because changing the physical
means of transmission requires one to identify and select from the speech continuum those elements
deemed relevant from an informational point of view. For their collection of graphic units, the creators
of a writing system must establish which distinctive elements can be recognised in oral messages,
which of these would be essential to successful communication and which would somehow be secondary. Any history of linguistics should start by dealing with the origins of writing systems, as they
are the first theoretical dissections of oral language. The differences between segmental phonographic
systems, abjads, syllabic systems, etc., if we look at the structure of the language they were originally
created for, always reflect options based on the phonological particularities (or more precisely the
morphophonological ones) of that language. We won’t stop now to discuss the different grapheme
systems in the world, because they are dealt with in another chapter of this book. Let’s just quickly
say that a segmental system that explicitly expresses vowels is essential for a language like Latin,
which distinguishes between casta (“chaste”) and costa (“side”); but an abjad system, which doesn’t
mark short vowels, is more practical for a language like Arabic, in which falast. īn, filist. īn and filast. īn all
mean “Palestine” (represented in that writing system a f-l-st. īn).7
V
Therefore the importance of writing also derives from the ground-breaking, foundational nature of
its analysis of oral languages. This dissection allows us to find, for the first time, the basic units of a
language in terms of phonology, grammar and semantics, and thus describe, at least partially, how it
works as a system. This is no small task, although in our modern familiarity with writing we no longer
appreciate it. If concepts like phoneme or word seem intuitively recognisable to us today it is because
we’ve been educated in a literate society that has shown us those elements through significantly attractive graphic procedures. We can say, in broad terms, that for Europeans today phonemes are each
unit represented by a letter of their alphabet, and a word is what is written between blank spaces or
punctuation marks.
The results of these first analyses of oral language have historically led to the appearance of numerous
new substitutive systems. Systems that in theory represent oral messages but in reality represent units
of already established writing systems. They end up being, with regard to oral language, substitutes
for a substitute. The braille system and Morse code, two of the most well-known of these new systems,
don’t aim to reproduce the phonemes of a language but the letters of its alphabet (originally the French
Latin alphabet for braille and the English Latin alphabet for Morse code). The same can be said of other,
less well-known procedures, like flag semaphore traditionally used by sailors or the system of towers
with moving arms that Claude Chappe invented for Napoleon in the early 19th century. The overwhelm-
241
ing majority of visual or tactile communication systems that have arisen in societies with writing have
been based directly on this system. Attempts to create new systems based directly on oral language,
without the intermediation of pre-established writing systems, have generally been a resounding failure.
One of the most renowned cases in the history of communication techniques is Charles Barbier de la
Serre’s night writing, also invented at Bonaparte’s behest: a tactile system based in large part on the
phonology of the French language, not its alphabet, created to allow soldiers to read messages in the
dark without having to turn on the lights. Night writing proved itself to be extremely confusing in practice, despite its internal coherence as a system, and as a technique only became operational when
Louis Braille adapted it to directly represent the letters of the French language without ambiguity.
The impact writing has on speakers’ awareness of their languages (grammars) and on the vast majority
of communication systems created a posteriori make them central elements of culture. But the social
importance they tend to take on doesn’t end there: in many other aspects, the written word occupies
a place of privilege in our individual and collective imagination. Writing systems, as we’ve decided to
call them in this exhibition, have many other powers. Some are directly linked to their pictorial origin,
to the fact that the signs were historically drawings of things. These are the aesthetical and magical
functions of writing, its power of fascination and of evocation. Others derive from the social prestige
of its users: the class and identity functions of writing, or its power of exclusion and identity.
VI
It is difficult to present the profound importance of aesthetics in many writing systems around the
world to a Western audience, because European culture, especially since the advent of the printing
press, has minimised the calligraphic aspects of our alphabets in the exclusive pursuit of clarity in
transmitting the message. In classical semiotic terms, regarding writing, in the West we’ve prioritised
the phatic over the poetic function. In Chinese writing, or Tibetan or Arabic, however, the aesthetical
aspect continues to be much more important, despite the global spread of computers. In these societies, we can say that, when writing, the double meaning of the word letra remains: as a graphic sign
(letter) and as the way one makes that sign (handwriting).
The printing press nullified the direct author of the real written document in the reader’s hands; in the
“technical” sense of the word, it is now a mechanical operation. The printed text the reader receives is
a copy created through a mechanical procedure, not a unique personal piece of work. The end of handwriting as a result of the computer revolution is the final step in the collective loss of awareness of
writing as a distant but recognisable descendant of artistic drawing or painting. Modern typography
has returned to this older interest in the aesthetical aspects of writing, although within the confines of
contemporary industrial production. Typography today is aware of the informational value of the aesthetical dimension but, as an industrial procedure, prioritises the final product over the process through
which it is created. Creating a sign in Chinese calligraphic writing is in itself a vital experience, a psycho-physical exercise, even an act of magic. The purity and elegance of the lines show the tension the
creator has had to control, the victory over the self. Calligraphers in these cultures create with their
242
bodies in a way not unlike how dancers create art in ours. Any would-be calligrapher in these societies
must begin by learning how to sit, back straight and neck aligned, even how to breathe, in addition to
knowing how to move their hand and arm. This is why watching a calligrapher in action is the most
sublime way of being the first reader. This is also why, in those cultures, calligraphy has traditionally
been used as a type of therapy to restore personal holistic equilibrium, or health.
VII
Like any sign, a drawing has shape and content. We’ve discussed the aspects associated with the
shape of signs in the previous section. Now we’ll quickly cover the world of content. Let’s start by remembering that the signs in a writing system are derived from drawings meant to directly represent
real things or beings. This original purpose of the signs seems to have persisted for users of the various
writing systems in the world, even in the case of phonographic systems. The letter names in some
writing systems still hold remnants of the entities of the world that they “copied” when they were still
pictorial units. This is the case of Semitic writing systems, in which the concepts “house”, “palm of
the hand” and “eye” can still be recognised in the letters that represent the sounds /b/, /k/ and /ʕ/.
Evocation is a fairly common phenomenon in the life of signs. It is how a sign ends up being understood
in and of itself as a manifestation or material incarnation of what it represents. Just as people love or
hate certain flags as objects because they love or hate the political realities they represent, or consider
sculptures to be sacred because they represent sacred beings, the signs that make up a writing system
may come to evoke something of their original content for users. The Arabic letter called “eye” (ʕayn)
can represent vision and thus knowledge, and therefore would surprisingly appear, according to 10th
century grammarian Ibn Jinnī, in the writing of words that are associated with the idea of “knowing”
(ʕarafa “know something”, ʕalama “know someone”).8 Likewise, in Egyptian hieroglyphic writing, the
logographic sign for “eye” (jrt) could be dangerous in invoking the “evil eye”, and so on many occasions
was avoided, replaced with an oblique stroke or later erased.9
In Judaism, the Kabala studies Hebrew letters in sacred texts as complete symbols unto themselves,
giving them each a numerical value and specific meaning. The forms of words thus contain valuable
information regarding the entities they represent, and this information can be accessed by studying
the value of the letters of which they are comprised.10 Awareness of the individual symbolism of Hebrew letters can also be seen in Sefer Yetzirah, for example when it says that the letter mem is “mute
like water” (II, 2.), and this letter is derived from the hieroglyphic sign that meant “water”. In Chinese
writing, there are taboo signs (hui) that are normally associated with the names of specific figures
but, as François Thierry points out, “it is the act of drawing the character that is prohibited, not the
act of pronouncing the name”.11
The magical role of writing systems now seems to be linked in some places to their early stages as
communication systems. Writing was originally drawing signs as part of a solemn act that could be
called a religious ritual. Even today we find writing systems that have traditionally only been used in
243
priestly circles, like Batak on Sumatra and Dongba used by the Naxi in Yunnan. This magical nature
of the first stages of writing has been studied in some depth in the case of Mesopotamia12 and Egypt.13
In China, the origins of writing are openly associated with the magical realm. The oldest form of Chinese writing (jiaguwen) is known as “oracle bone script” because the signs were engraved on animal
bones or turtle shells and then put into the fire. The resulting colouring and cracks on some of these
signs gave valuable information about unknown or future events.
In northern Nigeria, there is a therapeutic practice linked to Arabic text from the Koran known as
rubutu (from the Hausa word for “write”), which is also practiced in other parts of Africa including
Ghana, Sudan, Kenya and Tanzania, and even in Asia, in areas of the Persian Gulf and Bangladesh.14
It consists of writing, with saffron, ink, honey or other appropriate substances, specific passages from
the Koran on a clay tablet or stone. The tablet or stone is then rinsed with water, which one drinks
along with the diluted text. The fragment of the Koran to be imbibed is chosen depending on the benefit required, based on the healer’s knowledge of these links.
The history of languages at times also includes this magical or evocative perception of the signs of
writing systems. This could possibly be the reason behind the word rune meaning “secret” in old Norse
(rún). The Semitic root for “write” (k-t-b) survives in Aramaic and Tigrinya almost exclusively in the
noun kitab, which means “amulet”, and in modern usage through its apotropaic meaning, “vaccinate”.
VIII
While the two powers of writing we have just seen are linked to the pictorial or representational
history of signs, the ones we will cover now have to do with the cultural prestige of written texts,
which is derived from the social power of those who use them.
It is well known that, from the beginning and throughout much of its history, writing was a code mastered by only a few. Originally a technique reserved for civil servants in incipient nation-states
(scribes), it later maintained its elitist nature due to the material conditions required to learn it. Traditionally, only members of certain classes, in hierarchical societies, have been able to afford to go to
the places where writing was taught. These classes occupied positions of power in their various societies, whether in terms of financial status or gender.
In the Greco-Roman world, especially in the later eras, written text in and of itself, regardless of its
specific content, was a clear symbol of power. As proof of the patriarchal control over his wife, a man
was normally represented with a written text in his hand, compared to the woman, who is visibly kept
illiterate. As Peter Brown describes it:
We meet such women on the sarcophagi of Italy and Asia Minor in the second and third centuries. In them, the wife was shown standing attentively, or sitting, in front of her husband, as
244
he raised his right hand to make a point, while in his left hand he displayed the scroll which
represented the superior literary culture on which he based his claim to outright dominance,
in society at large as in his marriage.15
In these societies, the combination of power and writing is symbolised in the law, which is above all
a written object, a text. The spread of Hellenism through central Asia, by Macedonian conquests of
Persia and India, has left traces that can be seen to this day of this enduring link between legislation
and writing: the Mongol word for “book”, nom, is an old Greek loanword, not from biblos but directly
from nomos (“law”).
This direct symbolic union between writing and power is found not only in the Hellenistic realm. In
the visual culture of many other societies around the world, showing that one carries or possesses
a written text is clear evidence of personal prestige. Even if, given the superficial spread of writing
in a specific place, the signs that make up these images don’t belong to any particular writing system
but are just strokes or doodles that imitate the signs of a similar writing system. A funerary statue
from the Mboma culture on display in the Royal Museum for Central Africa in Tervuren (Belgium)
shows the deceased with a great text in his hands, although it doesn’t use any real writing system.
It is writing in and of itself that is important in paying homage to him, writing as a material product,
whether or not it is a communication system or has meaning. Some of the same visual effects of
writing can be seen in our own modern Western society when television interviews put the main
figure in front of a bookshelf. Only a handful of the most unrepentantly curious viewers try to read
the titles of the books. For most people it wouldn’t matter if these books were really bound jumbles
and crossword puzzles. What matters is that the interviewee is seen as being comfortably surrounded by books, seems to have quite a few of them, and that automatically conveys an image of
wisdom and seriousness.
Therefore, in our literate cultures, a person’s access to writing not only opens the door to a highly
useful communication system. It is also an act of inauguration into society, vital recognition as a fully
dignified subject. Knowing how to write has become a right in our societies. Thus, permitting or prohibiting some groups access to writing has always been a political weapon, a tool of social engineering.
The obstacles societies have put up to keep the most economically disadvantaged groups from becoming literate has been dealt with many times, but this is not the only type of observable discrimination of this type. Throughout the history of patriarchy, women have been denied access to writing,
with all sorts of arguments that changed along with the prevailing ideologies of each era and society.
In Western culture, this has ranged from the warnings of the first Christian churches against “educated” women through the Law Project Preventing the Teaching of Reading Skills to Women of French
“revolutionary” Sylvain Maréchal (Paris, 1801). Even today, according to data from the UNESCO,16 of
the 774 million illiterate adults in the world, two thirds (493 million) are women.
Throughout the history of imperialism, as well, the colonised have also been denied access to writing
as a way to ensure their subjugation. There are many examples but to take just one: the case of Span-
245
ish colonial policy in the country now called Equatorial Guinea. Historian Gustau Nerín explains the
situation as follows:
That’s what an old Fang man, very lucid, told me when I interviewed him in February 2005:
“There can be almost no history. In the fifties, if the Spanish Guardia Civil caught you with
something written down with a name on it, an anecdote, they could harass you, they could
kill you. That’s why people were reluctant to write and only oral history remains. If you had a
letter, they took it from you and said, “Who did you write this letter with? You can’t write it
on your own. Who wrote it for you? And they took you to the prison in Bata. That’s why we
only have oral history.”17
IX
If writing systems can be linked symbolically, within a society, to the classes that use them, they can
also be seen as representing a whole culture for those outside of it. The spread of different writing
systems around the world follows the map of cultural prestige of certain societies over others. Writing
created for languages with specific morphological and phonological traits can be adopted by speakers
of languages that are very different structurally, with the resulting practical difficulties. We’ve seen
how an abjad writing system like Arabic can be particularly fitting for a Semitic language, like Arabic,
in which short vowels are normally lexically irrelevant. However Arabic writing has also been used to
represent Indo-European languages (like Persian and Urdu), Turkic languages (like Turkish and
Uyghur) and Bantu languages (like Swahili).
Through the central role of the sacred text, writing systems have been associated with various world
religions. The European map of Greco-Cyrillic writing roughly coincides not with “pan-Slavism” but
with the extension of Eastern Orthodox Christianity (the only modern exception would be Romanian).
Latin writing systems overlap Western Roman Christianity, including its large historical rifts. The
structure of the languages, including their genealogy, doesn’t play any role in the choice of writing
system: there are Slavic languages that use Latin characters, like Czech, Polish and Croatian, and others that use Cyrillic characters, like Russian, Serbian and Bulgarian.
The use of a specific writing system, therefore, is a choice based on cultural prestige in most cases. If a
language is written in a certain way, it shows that the corresponding society is proudly part of a specific
tradition. Hebrew writing has thus been seen as a symbol of Jewish identity; Arabic writing as that of
Islam; and Devanagari writing, of Hinduism. What is considered a single language from a linguistic standpoint can often be written different ways, giving the impression that we are looking at different languages.
The linguistic system traditionally referred to as Serbo-Croatian is written with Latin characters in the
areas where speakers are mainly Catholic (and we thus speak of the Croatian language) and in Cyrillic
characters where the majority of speakers are Eastern Orthodox (and we then speak of the Serbian language). On the Indian subcontinent, Muslims use Arabic script to represent the same linguistic system
Hindus write with Devanagari script, leading us to speak of two languages here also: Urdu and Hindi.
246
Writing systems, originally representations of languages, end up representing many other key elements of human culture. Their capacity to communicate, therefore, doesn’t end with the content of
the written texts. The study of the different writing systems in the world not only shows us the ingenious methods humans have come up with to pass along information, it also demonstrates the
overwhelming fascination human beings have for the processes and products of communication, the
ancestral reverence for the symbols they themselves have created.
NOTES
1. Ferguson, C. (1959). “Diglossia”. Word vol. 15. pp. 325-340.
2. McLuhan, M. (1962). The Gutenberg galaxy: The making of typographic man. Toronto: University of Toronto Press. Ong,
W. J. (1982). Orality and literacy: The technologizing of the word. London: Methuen.
3. Goody, J. (1987). The interface between the written and the oral. New York: Cambridge University Press.
4. Knox, B. H. W. (1968). “Silent reading in Antiquity”. Greek, Roman and Byzantine Studies vol. 9, n 4. pp. 421-435.
5. Schmidhauser, A. U. (2010). “The birth of grammar in Greece”, in Bakker, E. J. (ed.) A companion of the Ancient Greek
language. Malden: Wiley-Blackwell. pp. 499-511.
6. Linell, P. (1988). “The impact of literacy on the conception of language: The case of Linguistics”, in Säljö, R. (ed.). The
written world. Studies in literate thought and action. Berlin: Springer. pp. 41-58.
7. Peyró, M. (2002). “Implicaciones lingüísticas de la escritura árabe”, in Nuevas tendencias en la investigación lingüística.
Granada: Universidad de Granada. pp. 213-226.
8. Bakalla, M. H. (1983). “Ibn Jinni, an early Arab Muslim phonetician”. Historiographia Linguistica vol. 10, n 1-2. pp. 103111. Adi, T. and Ewell, K. O. (1987) “Letter semantics in Arabic morphology”, in Morphology workshop. Proceedings of the
1987 Linguistic Institute. Stanford: Stanford University Press, vol. I. pp. 450-454.
9. Loprieno, A. (1984). “Sprachtabu”, in Helck, W. and Westendorf, W. (eds.) Lexikon der Ägyptologie. Wiesbaden: Harrassowitz, vol. V. pp. 1211-1214.
10. van Bekkum, W. (1997). “The Hebrew tradition” in The emergence of semantics in four linguistic traditions. Amsterdam:
John Benjamins. pp. 1-47.
11. Thierry, F. (2010). “Codes et écritures cachées dans la tradition chinoise” on L’aventure des écritures. Paris: Bibliothèque
Nationale de France. <http://classes.bnf.fr/ecritures/arret/signe/cache/02.htm>
12. Bottéro, J. (1974). “Symptômes, signes et écritures en Mésopotamie ancienne”, in Vernant, J. P. (ed.) Divination et rationalité. Paris: Le Seuil. pp. 70-197. Noegel, S. B. (2010). “Sign, sign, everywhere a sign: Script, power, and interpretation
in the ancient Near East” in Annus, A. (ed.) Divination and interpretation of signs in the Ancient World. Chicago: The Oriental Institute of the University of Chicago. pp. 143-162.
13. Hodge, C. T. (1975). “Ritual and writing: an inquiry into the origin of Egyptian script” in Kinkade, M. D. (ed.) Linguistics
and anthropology. In honor of C. F. Voegelin. Ghent: Peter de Ridder. pp. 331-350. Frankfurter, D. (1994). “The magic of
writing and the writing of magic: The power of the word in Egyptian and Greek traditions”. Helios vol. 21. pp. 189-221.
14. El-Tom, A. O. (1985). “Drinking the Koran: The meaning of Koranic verses in Berti erasure”. Africa vol. 55. pp. 414-431.
Konadu, K. (2007). Indigenous medicine and knowledge in African society. London: Routledge. Bhuiyan, P., Khatun, Z., et
al. (2013) “Use of Quranic verses, amulets, numerology, and medicinal plants for treatment of diseases: a case study
of a healer in Narsinghdi district, Bangladesh”. American-Eurasian Journal of Sustainable Agriculture vol. 7, n 5. pp. 415425.
15. Brown, P. (1988). The body and society. Men, women, and sexual renunciation in early Christianity. New York: Columbia
University Press, 1988. Quote from p. 32.
16. UNESCO Institute for Statistics. International Literacy Data 2013. <http://www.uis.unesco.org/literacy/Pages/data-release-map-2013.aspx>
17. Nerín, G. (2006). Un guàrdia civil a la selva. Barcelona: La Campana. Quote from p. 7.
247
CATALOG
Graphic expression is among the most universal traits of human culture. Writing systems arose
within the pictorial tradition as a special way of using visual symbols.
Writing systems appeared in different parts of the world as revolutionary practices that allowed
words to travel further than the voice and last longer than the memory. These advantages led to
their extraordinary proliferation. Today, writing is a worldwide phenomenon, without which our
world would be unthinkable.
Societies that have used writing haven’t seen it merely as an ingenious technique to convey and
preserve a message. These systems have also been infused with a wide range of social powers.
Writing has thus ended up occupying its own, central role in life in these cultures.
A SPECIAL TYPE OF SYMBOLS
Humankind has communicated with drawings (graphic signs) for many millennia in some parts of
the world. But writing differs from this more general form of communication in the application of two
innovations: the use of a finite number of images or strokes and the assignment of a precise meaning
to each of these elements, which is not open to the free interpretation of the viewer (reader).
OFFERINGS TO THE SHU GODS, BURNING THE HEAVENLY INCENSE
(naxi: Shuq ggu chu ba gv ddee)
Inici del segle XIX
Tinta sobre paper
Naxi Dongba writing. This Naxi manuscript is a collection of the ritual offerings to all the spirits of nature
in heaven and on earth, called Shu. Unlike traditional drawings, which can be interpreted in many different ways, the Dongba pictographs used in the Naxi culture of Yunnan (southern China) have specific,
pre-established meanings. These images can’t be read as, for example, “rooster head” or “branches”,
but only as “beginning” and “south”, respectively.
ESTELA FUNERARIA DE TAHERUD
Probablement necròpoli tebana (Egipte)
Baixa Època. Dinastia XXVI (664-525 aC)
Fusta estucada i pintada
E 727 Fundació Arqueològica Clos/Museu Egipci de Barcelona
Escritura jeroglífica egipcia. Pese a que la mayoría de los signos jeroglíficos del Antiguo Egipto representan visualmente objetos y seres de la realidad que se podrían dibujar y designar de diversas
formas, su trazo y su significado se han vuelto extraordinariamente precisos.
Estos símbolos podrían representar objetos como, por ejemplo, una «rueda» o una «cúpula», respectivamente. Sin embargo, sus significados exactos son «sol» (Ra) y «pan» (Ta).
ON THE WAYS TO DRAW WORDS
Not all writing systems in the world reflect isolated sounds, as the alphabets we use in the West do.
Writing systems can also represent more complex groups of sounds or other elements of communication, like whole ideas, words, etc. Depending on the elements the signs in a system evoke, writing
systems are classified into different groups.
MAYAN VASE
Guatemala
600-900 dC
Ceràmica policromada
1991/11/08. Museo de América
Mayan writing. The signs on this vase are examples of Mayan logographic writing, as each one evokes
an idea or concept and not the sounds of this ancient Mesoamerican language.
C ATA L O G O F W R I T I N G S
249
INVOKING THE GREAT GODS
(naxi: I do sa)
Inici del segle XX
Tinta sobre paper
Naxi Geba writing. This Naxi manuscript entitled “I do sa” contains an invocation to the great gods.
The Geba syllabic writing system seen in this manuscript uses a different sign to represent each of the
syllables of Naxi, a Tibeto-Burman language spoken in southern China.
As can be seen in the transcription, although these Geba syllables share many individual phonemes,
like “b”, “p” or “a”, the graphic signs representing each one bear no resemblance to each other, as the
symbol for each syllable is its own graphic unit.
THE BOOK OF THE VICTORIOUS ONE
(tibetà: mdo rNam rgyal gzungs chen)
Tibet
Segle XIX
Paper, tinta d’argent i colors
MCM 9A 06 i 9B 06. Col·lecció particular
Tibetan writing. This manuscript from the Bon religion contains the book of rNam rgyal gzungs chen.
It is written in the Tibetan abugida system. The primary signs of this writing system represent the
consonants and the vowels are shown with secondary signs that are added on. Like most sacred books
in the Bon religion, the title is also written in Zhangzhung, an extinct language. In the word bod yig
(“Tibetan writing”), the central signs represent only the consonants (bd.yg). The vowels (o, i) are
marked with superimposed strokes.
ARABIC MISCELLANY: ONE THOUSAND AND ONE NIGHTS AND FRAGMENTS OF
RELIGIOUS TEXTS.
Šām (Síria)
Posterior a 1701
Tinta sobre paper
Ms. 1797. CRAI Biblioteca de Reserva. Universitat de Barcelona
Arabic writing. This fragment of the book One thousand and one nights in Arabic is an example of an
abjad. As can be seen in the word kitābah (“writing”), the Arabic characters only show the consonants
(k, t, b, h) and the long vowel (ā), but not the short vowels (i, a).
OCEAN OF NARRATIONS
Pequín (Xina)
Segle XVIII
Xilografia
250
Mongolian writing. “Ocean of narrations” is the Mongolian translation of the Tibetan sūtra of the “Wise
and the foolish” (mDo mdzangs blun). These are stories about Buddha’s past lives, associated with the
fables and stories of the Hindu book of Panchatantra, which inspired much of this genre of universal literature.
The Mongolian writing used in this text is a segmental system, in which each sign represents one individual phoneme of the language. The world monggol (“Mongol”, “Mongolia”), for example, is composed
of six elements.
ENGRAVING AND PAINTING
Writing systems around the world have resorted to different materials to write on, choosing the ones
most fitting for transport and preservation. Depending on the materials available naturally around
them, and later depending on technological developments, different cultures have used different
instruments and techniques to create their written documents.
All writing, from a technical point of view, requires two basic elements: a medium or material base
on which to make the signs, which must be hard enough to preserve for some time but easy enough
to transport and store (papyrus, paper, clay tablets, stone, wood, parchment, etc.); and a tool with
which to make the signs (finger, reed, brush, stylus, pen, typewriter, etc.) either through incision or
painting.
JEWISH HEADSTONE
1250-1275
11330. MUHBA
Hebrew writing. Stone, a material that is durable but difficult to transport, is one of the oldest mediums for writing. It is perfect when the goal is to ensure the text lasts the test of time and not that it
be easy to transport to other places. This Hebrew inscription commemorates the founding of the Pia
Almoina by rabbi Samuel Ha-Sardi in Barcelona’s Jewish quarter.
FRAGMENT OF A PORTOLAN CHART
Mallorca
C. 1375
Tintes sobre pergamí, reutilitzat posteriorment com a material
de relligadura per enquadernar un volum
Parchment, a material made by processing animal skin, is lightweight, relatively durable and can be
rolled or folded, making it easily transportable. This led to widespread use as a medium for writing
throughout Europe until paper was introduced starting in the 13th century. In the case of nautical charts
like this one, it was still used well into the modern era, as it is incomparably more durable against
wind and seawater.
Fragment of a portolan chart (with a compass rose and labels for coastal place names) by master
cartographer from Mallorca Guillem Soler, circa 1375.
251
SUMERIAN ADMINISTRATIVE TABLETS
Umma (Iraq)
C. 1971 aC
Argila cuita
Drehem (Iraq)
C. 1966 aC
Argila cuita
Drehem (Iraq)
C. 1973 aC
Argila cuita
Sumerian cuneiform writing. In ancient Mesopotamia, the most commonly used medium for writing
was clay, a material that was readily accessible and easy to mould into flat surfaces of varying sizes
to be written on with a stylus while still wet. This material ended up influencing the shape of the signs
because it wasn’t easy to draw lines with the stylus, as it simply sunk into the clay, leading scribes to
simply make wedge-shaped notches or marks. This type of writing is known as cuneiform, which
comes from the Latin cuneus (wedge) and forme (shape).
IBERIAN GOBLET
Segles IV-III aC
Plata amb incisions
Iberian writing. The inscription on the base of the goblet, which can be transcribed as “bateir‘ebaikars‘okinbaikar”, was done in silver, a material that is both light and durable, facilitating the two aims of written
texts: to stand the test of time and be transported easily. It features Iberian signs, a writing system
that has not yet been fully deciphered.
INKWELL
Jaciment arqueològic de Khirbet Qumrān (Cisjordània)
I aC - I dC
Fusta
Pigmentation writing has traditionally shared a large part of the tools and techniques used in drawing.
The use of liquid dyes made inkwells an essential tool in the West until the end of the 19th century
and the advent of writing instruments with built-in ink, such as fountain pens.
This inkwell, along with others made of different materials, was found in the archaeological site at
Khirbet Qumrān, a settlement of Essene Jews known for the discovery of the “Dead Sea Scrolls”, ninehundred manuscripts containing biblical and extra-biblical texts written in Hebrew, Aramaic and
Greek.
252
TIBETA N PRINTING BLOCK
Tibet o Nepal
Segles XIX-XX
Xilografia
TIBETAN WRITING. Stamping or printing is a variation of pigmentation writing that allows a specific
text to be easily reproduced. Until the advent of moveable type in China in the 11th century and the
printing press in Europe in the 15th century, the disadvantage of this process was that once the text
had been set, it couldn’t be changed.
WRITING-BOX (SUZURIBAKO)
Japó
Segle XVIII
Solid ink is traditional in societies in eastern Asia and the first testimonies of its use date back to the
3rd century B.C. in China. Japanese writing-boxes (suzuribako) contain all the implements needed to
write: a brush, a water-dropper (suiteki), an ink-stick and an ink-stone in the centre to turn the solid
ink into a liquid. The writer put a few drops of water on the stone and rubbed the ink-stick in circles
to make liquid ink.
WHEN DRAWINGS BEGAN TO TALK
In the beginning, writing wasn’t a universal phenomenon. It only arose in specific civilizations and
spread from these peoples to the rest of the globe. The societies where writing was first developed
belonged to highly varied cultural frameworks but share one important civilizational trait: they were
sedentary, urban societies with an incipient nation-state structure. Writing appeared as a result of
these new states having the technical means and need for inventory and memory.
From these original cradles, writing systems have spread around the world. On their travels, the systems have gradually been transformed in terms of what they represent and how they are read, as well
as in the number and appearance of their signs.
INSCRIBED CANOPIC JAR
715-332 aC
Alabastre
Egyptian hieroglyphic writing. Egyptian hieroglyphs are the origin of most writing systems used in
the world today, including the Latin alphabet. Around 1700 B.C., the inhabitants of the Sinai Peninsula
used specific hieroglyphs to represent the first sound of the words the images depicted.
253
FRAGMENT OF A PEDESTAL WITH PHOENICIAN CHARACTERS
Eivissa
Segle IV aC
Pedra incisa
21355/167 Museu Arqueològic d’Eivissa
Phoenician writing. Around 1000 B.C., the Phoenicians adopted a consonantal writing system
(abjad) designed in Sinai, stylising the shapes of the signs. As they now represented the sounds of
the language and not its words, the graphic similarity between the signs and the objects depicted
was no longer necessary and therefore lost. The Phoenician system spread throughout the
Mediterranean region over the following centuries.
FUNERAL HEADSTONE DEDICATED TO CAIUS ANNIUS PROCULUS
I dC
Marbre blanc incís
7026 Museu d’Arqueologia de Catalunya
Latin writing. Around 800 B.C., the Greek and Italic worlds adapted the Phoenician writing system
to their own languages, again modifying the shape of the signs.
OTHER SIGNS FOR OTHER VOICES
Writing has not only been the product of the large ancient civilisations of Africa, Asia and America.
In later times, new writing systems have also been created with the aim of better preserving certain
languages or cultural traditions.
THE OPPORTUNE PEARL IN THE PA LM OF THE HAND
TA NGUT-CHINESE, CHINESE-TA NGUT GLOSSA RY
1190
Xilografia
47. Institute of Oriental Manuscripts, Russian Academy of Sciences
Tangut writing. Tangut writing was created in 1036 to represent a Tibeto-Burman language spoken
800 years ago in the Inner Mongolia, Ningxia and Gansu regions of China. This area was home to the
Tangut kingdom from 984 to 1227, known officially as The Great Xia State of the White and the Lofty
and in China as the kingdom of Xixia.
The opportune pearl in the palm of the hand was the key text in the partial deciphering of the Tangut
writing system, considered one of the most complex created by man. This book was discovered in
1909 by the geographic expedition of Piotr Kozlov inside a stupa in the buried city of Khara Khoto in
the Gobi desert.
GEORGIAN PALIMPSEST
(Khanmeti Gospel and Gospel of Matthew)
Geòrgia
Segles V-VI i XI dC
254
Georgian writing. Georgian writing was created around 430 A.D. by an unknown author to represent
Georgian, a language isolate spoken in the southern Caucasus region.
This palimpsest (reused text) has two layers of text. The first layer shows one of the oldest translations
of the Gospel written in asomtavruli, the first graphic variant of Georgian. However the top layer from
the 11th century, containing the Gospel of Matthew, is written in nuskhuri, the second stage of this script.
THE POWER OF IDENTITY
In addition to being a vehicle for transmitting the spoken word, each writing system has its own history,
tied to certain states, cultures or religious traditions. In theory, a language can be encoded in any
graphic system. Using one specific writing system instead of another is often a question of identity:
the group does so in order to be considered part of a specific cultural tradition. For example, Greek
writing was associated in its time with Hellenism; the Latin writing system, with Roman Christianity;
and Arabic with Islam.
In some cases it isn’t a whole writing system that is seen as representative of a specific cultural identity
but a single typography or calligraphic style, as happened with the gothic style of the Latin writing
system in Europe, tied to pan-Germanism, or with Farsi calligraphy in Arabic writings in Pakistan, India
and Afghanistan, associated with the Persian cultural tradition.
PAGE FROM ACTS OF THE NEW TESTAMENT
Cherokee writing. The Cherokee people, one of the firts nation of the United States, created a writing
system as a sign of cultural identity and as a tool to preserve their language. Cherokee writing was
designed around 1810 by Sequoyah, a craftsman in this community, who was aware of the advantages
of "talking leaves" that were used in Anglo-Saxon society in North America.
Taking the Latin alphabet as a base Sequoya designed a full syllabic system including both original
symbols and Latin letters with new meanings. Sequoyah's achievement is extraordinary if we consider
that he couldn't read or write.
HÜRRIYET (Freedom)
Istanbul (Turquia)
Paper imprès
Latin writing. In 1928, the Republic of Turkey officially declared that Turkish, a language that had been
written in Arabic characters for centuries, would adopt the Latin writing system. Beyond the debate
as to how suited the Arabic consonantal system is for representing this language, the change to the
Latin alphabet was perceived as a public step towards westernising the country and a way of officially
distancing it from Islam, the traditional state religion under the Ottoman Empire.
255
GOETHES WERKE
Berlín (Alemanya)
1932
Paper imprès
Latin writing. Gothic script, the direct ancestor of Carolingian writing, was used in central and northern
Europe from the 12th to the 17th centuries, and in German-speaking countries until the 20th century.
Its survival associated with this language made it a symbol of German nationalism and pan-Germanic
cultural and political movements, as we can see in this edition of the complete works of J.W. Goethe.
1945
Editorial Ekin
Paper imprès
JAKIN
Tolosa (País Basc)
1977; núm. 1
Editorial Luis Antonio Bilbao Monasterio
Paper imprès
Latin writing. The Basque typography was created in the early 20th century from the letter shapes
traditionally used on steles and headstones in Euskal Herria. It has now become one of the most
recognisable graphic symbols of the Basque cultural identity.
THE POWER OF EXCLUSION
Reading and writing is a matter of learning a precise, complex code, and in stratified societies (classes,
castes, etc.) only a specific subset of the population has the time and means to devote to this process.
The line between those who know how to read and those who are “illiterate” has traditionally been
an economic one, not one based on supposed differences in terms of intelligence. As a result, knowing
how to write has always been a hallmark of social prestige.
The use of writing has come to be seen as a right in modern democratic societies. Literacy has always
been part of egalitarian movements, while those defending lasting power of one group of human
beings over another (for reasons of class, gender, etc.) have frequently restricted access to writing
as a means to this end.
Romeva, Pau (1892-1968)
SIL·LABARI CATALÀ. SEGONA PA RT
Barcelona
256
1931
Editorial Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana
Paper imprès
Latin writing. The spread of literacy through all classes of society was one of the main aims of progressive, democratic movements in the 19th and early 20th centuries. This was why Pau Romeva i
Ferrer published his Catalan syllabary in 1922. This work was highly innovative in the way it taught
students how to write because it focused on a logical progression and not traditional alphabetical
order.
Pinto de Mesquita
Lisboa (Portugal)
1940
Paper imprès
Latin writing. Public promotion of writing has traditionally gone hand in hand with teaching calligraphy,
as “good handwriting” is considered the mark of high culture and, therefore, a tool for social promotion.
The Portuguese Calligraphic method by Pinto de Mesquita, published in the 1940s, taught the
appropriate style for each type of text (“writing style for accounting”, “writing style for exams and
official documents”, “alphabet for correspondence”, etc.).
WRITING TEMPLATE
Segle XX
Paper imprès
Latin writing. These templates were created to teach the workers’ children living at the Cal Vidal textile colony in Puig-reig (Berguedà) how to read and write. This type of basic education was one of the
advantages afforded to the working class under the paternalistic model of the Catalan industrial
colonies in the second half of the 19th and early 20th centuries.
PUSTAHA DIVINATION BOOK
Llac Toba, nord de Sumatra (Indonèsia)
Segle XIX
Batak writing. In the traditional Batak society of northern Sumatra, only priests (datu) used a writing
system, known as surat na sapulu sia (“the nineteen letters”). As a result, writing was reserved for religious, magical or ceremonial texts and could only be learned and interpreted by the priests.
257
THE POWER OF FASCINATION
The creation of a written text, as part of the graphic sphere, takes on a special artistic dimension in
some cultures. This is called calligraphy, which sees the text not only as a vehicle to transmit information but also as an object of beauty in and of itself.
ENSŌ AND CALLIGRAPHY
Segle XIX
Japó
Tinta sobre paper
MEB 507-2 Museu de Cultures del Món
Japanese writing. Kakeiju (hung scroll) with Japanese calligraphy by monk Takeda Motsugai. The
complexity of the text, which deals with the Festival of the Dead (Obon), is complemented by the
minimalistic graphics of the ensō circle, which is probably the most profound symbol of Zen calligraphic art and has many possible meanings including enlightenment, the void and the universe.
THE KNIGHT IN THE PANTHER’S SKIN
Geòrgia
1680
Georgian writing. Georgian culture in the Caucasus region has developed an important calligraphic
tradition in its own writing system. This version of the Georgian national epic poem, written by Shota
Rustaveli, was composed by calligrapher Begtabeg Martirozashvili, commissioned by King George XI
of Kartli in 1680. This book shows the longest version of Rustaveli’s poem (2066 stanzas) laid out in
a quadrangular shape and surrounded by golden nature-inspired engravings.
MURAQQA: ALBUM OF PERSIAN AND INDIAN MINIATURES
Aquarel·la, tinta, pigment blanc i or sobre paper
E14, fol. 53. 9400 Institute of Oriental Manuscripts, Russian Academy of Sciences.
Perso-arabic writing.The tradition of miniatures in Iranian culture incorporates texts written in PersoArabic Nasta’liq calligraphy into its visual compositions. The origin of this type of pieces lies in the illustrated texts of the ancient Persian religion Manichaeism. Later, after the Mongol conquest of Iran,
different ornamental elements would be introduced under Chinese influence.
Sant Dionís, Narcís de (segle XIV)
COMPENDI DE LES CONSTITUCIONS DE CATHALUNYA
Barcelona
Segle XV
258
Latin writing. Until the advent of the printing press, hand-made codices in Western Europe used several different typographies, especially Carolingian, Gothic and Antiqua. On the page, as a unit of composition, the calligraphic beauty of the text was complemented by the elaborate design of the margins
(frames) and artistic illustration of initial letters, as we can see in this Compendium of the constitutions of Catalonia by Narcís de Sant Dionís in the 15th century.
THE POWER OF EVOCATION
The signs that comprise writing systems, historically based on pictorial images, preserve their original
meaning as evocations of real entities or objects in some cultural contexts. The characters of a text,
and the text as a whole, thus take on a symbolic value beyond their formal meaning: they represent
the world and can interact with it.
In many world cultures, as a result of this role as visual symbols, we find that some signs are taboo.
Forming these signs is a way of “invoking” the objects represented, with all of the magical or symbolic
consequences that entails. The use of written texts or single signs as amulets or talismans also falls
into this category.
MAGICAL SCROLL
Etiòpia
Segle XIX
Ethiopian Ge’ez writing. In addition to the power attributed to isolated signs, the magical use of writing
derives from its ability to transform sacred discourses and magical formulas from oral language into
material objects. Contact with these objects transfers the supernatural virtues of these messages.
Egyptian magical scrolls, in Ge’ez writing, combined excerpts from the bible and magical spells according
to the specific protection needs of the owner, who had to carry them at all times to avoid evil spells and
illness.
MAGICAL BOWL
Iemen
Segles XIX-XX
Llautó incís
Arabic writing. The supernatural power of written signs is often understood through what anthropologist James George Frazer called “magic by contamination”, meaning the belief that a magical object, in this case a bowl inscribed with curative formulas in Arabic writing, impregnates the water
inside with its healing properties.
259
MAGICAL BOWLS
Iraq
200-600 dC
Terracota
Escriptura mandea
Iraq
200-600 dC
Terracota
Escriptura aramea
Aramaic writing. The magical bowls of Iraq, associated with Jewish culture in Mesopotamia, contain
different protective spells, giving them special powers. Their function is to contain and expel demons
and evil spirits.
The bowl on the left, in Aramaic script, dates back to the 6th or 7th century. The text says it was
created to free a Jewish household of the spirits of pagan idols.
The bowl on the right, in Mandaic writing, dates from between the 7th and 19th centuries. The
language of the text, possibly a magical jargon, is unknown today.
THE BOOK IN THE JA DE BOX
(tibetà: Yus shya’ kyi’i brjed tho g.yangs ti’i za ma tog)
Imprès a Pequín (Xina) o Ulan Bator (Mongòlia)
Segle XIX
Tibetan writing. The book in the jade box is an old treatise on astrology and divination from China that
was also used in the easternmost areas of Tibet and Mongolia. This example of Tibetan writing also
includes some Chinese terms.
YI JING OR BOOK OF CHANGES (I CHING)
Segle XIX
Chinese writing. The Yi Jing is a Chinese divination text whose origins date back to the first century
B.C. It was conceived as a microcosm of the universe containing all possible random combinations,
synthesised into sixty-four symbols or hexagrams. It has been a fundamental piece for all Chinese
spiritual and philosophical thinking.
260
HOST SEAL
Catalunya
Segles XII-XIII
Ferro
Latin writing. In many Christian churches, the sacrament of communion or the Eucharist is carried
out through the ritual consecration of wafers during mass. These pieces of bread or hosts are given
the properties needed for the ritual by printing specific letters on them.
In this case, the host seal has the monograms “XPS” “IHC” “DHS” under a cross and the letters Alpha
and Omega.
RECOVERING LOST VOICES
Writing systems are “secret codes”, accessible only to their users. Deciphering a written code from
outside of the community that uses it entails numerous difficulties. As it doesn’t have a directly representative (pictorial) function, each sign can be associated with unpredictable meanings. A sign
may represent a sound, a word, a whole idea: it’s impossible to know what it refers to just based on
appearance.
In the case of ancient writings, especially those used to represent extinct languages, it is even more
complicated. It requires deciphering a writing system that refers to a language that is unintelligible.
This is what has happened with the attempts to decipher the ancient Iberian writings.
IBERIAN STELE
Segles II-I aC
Incisió en pedra
Iberian writing.The ancient Iberian scripts have not yet been fully deciphered. Their graphic similarities to better-known Mediterranean and north-African systems can’t ensure that we will ever know
for certain the value attributed to each of the signs, as in later periods of history H represented the
sound /e/ in ancient Greek, /i/ in modern Greek, /h/ in English and is “silent” in Catalan.
The root problem is that we don’t know, except for Celtic and Basque, what the pre-Roman languages
on the Iberian Peninsula were like. In this case, the inscription on the stele has been transcribed to
Latin writing as “iltirbikisen seltarin”.
LETTRE À M. DACIER RELATIVE À L’ALPHABET DES HIÉROGLYPHES PHONÉTIQUES
EMPLOYÉS PAR LES ÉGYPTIENS POUR INSCRIRE SUR LEURS MONUMENTS LES TITRES, LES NOMS ET LES SURNOMS DES SOUVERAINS GRECS ET ROMAINS
1962 (1822)
Paper imprès
261
Jean-François Champollion (1790-1832) was an Occitan orientalist who was responsible for the most
famous event in the history of the study of ancient writing systems: deciphering the Egyptian hieroglyphic system. To achieve this goal, he used the Rosetta Stone, a stele from the 2nd century B.C. with
the same text written in three systems: hieroglyphic, demotic and Greek scripts. He revealed his discovery in his Letter to Mr Dacier on the alphabet of the phonetic hieroglyphs used by the Egyptians.
DOCUMENTS IN MYCENAEAN GREEK. THREE HUNDRED SELECTED TABLETS FROM
KNOSSOS, PYOLS AND MYCENAE WITH COMMENTA RY AND VOCABULARY
1956
Paper imprès
Michael Ventris (1922-1956) was an English architect who devoted his life to his passion for ancient
writings. He is best known for deciphering Linear B, a series of enigmatic signs used on Crete and
parts of mainland Greece towards the end of the Bronze Age, centuries before the appearance of the
Greek alphabet. Ventris discovered that Linear B was used to write Mycenaean, the oldest form of
Greek known to date, combining syllabograms and logograms. Linear A writing found on Crete still
hasn’t been deciphered.
262
Escriptures or. int 14DES15_.- 21/12/15 10:14 Página 264
EDICIÓ:
COORDINACIÓ DE CONTINGUTS:
Ajuntament de Barcelona
Institut de Cultura
Museu de Cultures del Món
Miquel Peyró
COORDINACIÓ:
Marta Terés
T E XTO S :
Miquel Peyró
Joaquín Sanmartín
Peter T. Daniels
D I S S E N Y G R À F I C I M A Q U E TA C I Ó :
Víctor Oliva. Disseny gràfic, S.L.
CO R R ECC I Ó I T R A D U CC I Ó D E T E XTO S :
Ontranslation & Interpretation, S.L.U.
FOTO G R A F I E S :
Arxiu de la Corona d’Aragó, Arxiu Històric de la Ciutat de
Barcelona, Centre Cultural Euskal Etxea, Centre Nacional de
Manuscrits de Geòrgia, CRAI Biblioteca de Reserva. Universitat de Barcelona, Fundació Arquològica Clos / Museu
Egipci de Barcelona, Institut d’Estudis Oriental, Acadèmia
russa de les Ciències, Jordi Puig, Museu Arqueològic d’Eivissa, Museo de América. Madrid, Museu d’Arqueologia de
Catalunya, Museu de la Colònia Vidal de Puig Reig, Institut
de Manuscrits Orientals de Sant Petersburg. Acadèmia
Russa de Ciències, Museu Episcopal de Vic, Museu Etnològic
de Barcelona, Museu d’Història de Barcelona, Museu de
Montserrat, Pep Herrero, Pep Parer, The Israel Museum, Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat de Barcelona.
La resta d’imatges provenen del Museu de Cultures del Món
de Barcelona (fotos: Pep Herrero i Jordi Puig).
SOLAPES:
The Knight in the panther’s skin. Georgian National Centre of
Manuscripts
© de l’edició: Museu de Cultures del Món,
Ajuntament de Barcelona
© del textos: els autors
© de les fotografies: els autors
S’han fet totes les gestions possibles per identificar els propietaris dels drets d’autor. Qualsevol error o omissió accidentals
s’hauran de notificar per escrit als editors i es corregiran a
edicions posteriors.
Queda prohibida la reproducció total o parcial sense permís
exprés dels editors, en els termes marcats per la llei.
www.barcelona.cat/barcelonallibres
www.barcelona.cat/museuculturesmon
264
Escriptures or. int 14DES15_.- 21/12/15 10:14 Página 265
MUSEUS I COL·LECCIONS DIPOSITÀRIES
DE LES OBRES EXPOSADES:
Museu de Cultures del Món, Museu Etnològic de
Barcelona, Fundació Arqueològica Clos/Museu Egipci de
Barcelona, Museu d’Arqueologia de Catalunya, Centre
Cultural Euskal Etxea Barcelona, Museu Episcopal de Vic,
CRAI Biblioteca de Lletres de la Universitat de Barcelona,
Museo de América de Madrid, CRAI Reserva de la
Biblioteca de Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat de
Barcelona, The Israel Museum, Museu de Montserrat,
Museu d’Història de Barcelona, Museu d’Arqueologia
d’Eivissa i Formentera, Institut Oriental de Manuscrits de
l’Acadèmia Russa de Ciències, Centre Nacional de
Manuscrits de Geòrgia, Colònia Vidal de Puig Reig, Arxiu
de la Corona d’Aragó, Biblioteca d’Humanitats de la
Universitat Autònoma de Barcelona, Milena Pi, Víctor Oliva
i diversos col·leccionistes privats.
265
ESCRIPTURES. SÍMBOLS · PARAULES ·PODERS

pdf. - Museu de Cultures del Món

Transcripción

Documentos relacionados