Maquetación 1

col·laboracions
Sanz Durá; los tenientes de alcalde don
Francisco Climent Sanz y don José
Francisco Tórtola Puig, y este cronista.
adios a la marquesa de llombai
HEREDERA DE SAN FRANCISCO DE BORJA, DESDE 1961 ERA ALCALDESA HONORARIA
PERPETUA DE LA VILLA
JOSÉ FORÉS LAHOZ
Cronista oficial de Llombai
Marquesa la vitoreó y mostró su afecto
y pleitesía a lo largo de tres inolvidables
jornadas. Por su parte el Ayuntamiento,
presidido por el entonces alcalde, don
Vicente Peris Ferrando, la distinguió con
el título de Alcaldesa Honoraria Perpetua de la villa en reconocimiento a su
meritoria labor en pro de la misma, al
tiempo que nacía la rondalla Marquesa
de Llombai, integrada por catorce jóvenes músicos de la localidad, bajo la dirección de Juan José Rosell Sanz, que no
tardarían en dejar huella de sus cualidades artísticas en las luminosas y acogedoras tierras andaluzas, y especialmente
en Sevilla, invitados por tan ilustre anfitriona.
Heredera de los títulos nobiliarios de
San Francisco de Borja, cuarto duque de
Gandía y primer marqués de Llombai, la
excelentísima señora doña Ángela María
Téllez-Girón y Duque de Estrada, fallecida el pasado mes de mayo en su casa
de Sevilla a los 91 años de edad, gozaba
de amplio prestigio y profundas simpatías en el Marquesat, excelso señorío de
sus antepasados, que por primera vez visitó en mayo de 1961. En tan histórica
ocasión, coincidiendo con la festividad
de la Santa Cruz, titular de la iglesia
conventual fundada por el santo Marqués en 1544, la prócer dama enalteció
con su presencia la inauguración de la
Biblioteca Pública Municipal y recibió
el homenaje popular del pueblo de
Llombai que, arracimado en torno a su
70
Recuerdo que durante su estancia en
Llombai, en una conversación periodística nos expresaría su complacencia por
la impresionante acogida que se le tributó, subrayando “los sentimientos y
noble corazón de sus gentes”. “Llombai
no sólo tiene para mí el sublime encanto
de ser antiguo solar de mi santo antecesor sino que constituye mi segunda
casa”. y eso que, entre otras mansiones
alternaba su residencia en Madrid, en su
palacio sevillano y en el castillo del
Duque de Uceda, en la cordobesa población de Espejo, uno de los mejor conservados de España y de los pocos que
están habitados, en donde por cierto en
el verano de 1987 recibió y agasajó a
una comisión del Consistorio de Llombai compuesta por el alcalde, don José
La Duquesa de Gandía y Marquesa de Llombai, con su ahijado, Francisco de Borja San
Ramón (hoy director del Conservatorio de El
Ferrol), y María Adelina Piquer (1-10-72).
(Foto Pellicer)
Junto con su primer marido, don Pedro
de Solís-Beaumont y Lasso de la Vega,
descendiente de los marqueses de las
Torres de la Presa, de Valencines y Motilla, la Duquesa de Gandía y Marquesa
de Llombai introdujo en 1952 el cultivo
del arroz en Toledo. En una entrevista
que publiqué en el semanario nacional
Hermandad el 3 de marzo de 1962, la
duquesa me reveló que “las tierras fueron preparadas por expertos agricultores
valencianos, de Gandía, que pronto
adiestraron a los campesinos castellanos.
La primera mata la planté yo misma,
hundidos los pies en el fango, y la segunda mi marido”.
En su residencia de Madrid, la Marquesa de Llombai y Grande de España es entrevistada por
José Forés Lahoz el 20 de enero de 1963, como enviado especial de la Prensa Valenciana.
(Foto Jaime Pato, EFE)
71
col·laboracions
Relacionada familiarmente con los Condes de Barcelona y los Reyes eméritos
don Juan Carlos y doña Sofía, nuestra
Marquesa era varias veces Grande de
España (la última de las cuatro grandes
duquesas españolas supervivientes, tas
la muerte de la duquesa de Alba en
2014), en virtud de la prerrogativa que
en 1520, al ser coronado como emperador de Alemania Carlos V otorgó a los
primeros 27 Grandes de España de la
historia, entre los que figuraban los duques de osuna, Gandía, de Arcos, Medina de Rioseco, Plasencia, Uceda,
conde y duque de Benavente, etcétera,
de todos cuyos linajes formaba parte
doña Ángela María Téllez-Girón y sus
cuatro hijas, las cinco duquesas: Ángela
María, María de Gracia, Pilar y Assunta,
caso único en el mundo, según nos manifestaría el segundo esposo de la extinta, don José María de la Torre y
Montalvo, marqués de Montemuzo, durante nuestro encuentro en la histórica
fortaleza de Espejo.
Además de los citados señalaremos otros
de los momentos que a lo largo de su
vida protagonizó en Llombai su ahora
llorada Marquesa, como en 1962, en que
se ofreció para amadrinar al primer niño
llombaíno bautizado con el nombre de
Francisco de Borja, siendo el agraciado
hijo de don Vicente San Ramón (uno de
los vecinos que más han hecho en favor
de la música) y de doña Elodia Calvo; en
1963, en que su hija la duquesita de
Arcos fue nombrada Fallera Mayor de
Llombai; la proclamación de la Virgen
del Rosario como Patrona canónica de la
villa el 4 de octubre de 1964, y el acto de
su coronación, el 5 de octubre de 1975,
eventos ambos en los que actuó como
madrina, así como en la bendición de la
nueva imagen de San Francisco de Borja
(“cuya misma sangre llevo en mis
venas”, afirmaba con orgullo), el 30 de
agosto de 1987. La nobleza española ha
perdido una de sus más egregias figuras,
y Llombai se queda sin su primera y
única Alcaldesa Honoraria de la historia.
¡In memoriam!
En agosto de 1987 el alcalde de Llombai, don
José Sanz Durá, y los tenientes de alcalde don
Francisco Climent Sanz y
don José Francisco Tórtola Puig, son recibidos en
el castillo ducal de Espejo
por doña Ángela María
Téllez-Girón, su esposo el
Marqués de Montemuzo y
sus hijas Pilar y Assunta.
(Foto J. F. L.)
72
Homenatge i adéu a la Marquesa de Llombai
VICENTE SANZ VIñUELAS
ella va aportar bona part de la documentació per a salvar i demostrar les propietats, monuments i el terme que era i tenia
Llombai. Un fet perdut en la memòria,
però significatiu en el seu moment i pel
qual tots els llombaïns i llombaïnes li
devem gratitud.
Antigament les notícies rellevants com
el naixement, el matrimoni o casament
dels marquesos o la seua família, se pregonava per tots els seus pobles i estats
perquè tots tingueren notícia i coneixement dels fets.
Hui, com a historiador local i llombaí,
vos comunique que la MARQUESA de
LLoMBAI i DUQUESSA d'oSUNA i
de GANDIA, l'excel·lentíssima donya
ANGELA MARIA TELLEz GIRoN y
DUQUE de ESTRADA va faltar el passat divendres 29 de maig del 2015 al seu
palau de Sevilla als 91 anys d’edat.
Encara que a dia de hui el títol és principalment honorífic, esta dona va estar
prou vinculada a Llombai i va tindre un
paper molt important quan va passar tot
allò del “plet contra Catadau”, en la que
La primera vegada que va vindre ací al
nostre poble va ser l’any 1962, on li va
ser atorgat el títol d’Alcaldessa Honoraria de la Vila de Llombai, però no seria
l’última, ja que va tornar per apadrinar
al primer xiquet del poble al que li ficaren el nom de Francesc de Borja (el fill
d’Elodia i de Domingo “Cansalà”); la
seua filla major, Ángela Mª va ser nomenada Fallera Major de la Falla de
Llombai en l’any 1963 i la segon filla,
Maria Gracia, va tindre el càrrec de 1a
Dama d’Honor de la falla. Posteriorment
tornaria en diverses ocasions, sent les
més destacades quan a la proclamació de
la Mare de Déu del Rosari com a patrona
canònica del poble en 1964, així com
per a la posterior coronació de la Mare
de Déu en 1975 (en la qual la marquesa
va actuar com a padrina de l’acte), i per
al IV centenari de la mort de Sant Francesc de Borja en 1972. Any després vindria, junt al president de la Rioja en
l’any 1987, per apadrinar la nova imatge
de Sant Francesc de Borja, demostrant
en totes les ocasions un gran carinyo i
interès pel poble de Llombai, el qual
també es va bolcar de forma general en
ella. Un exemple del que dic és que la
rondalla que es va crear pels anys 60 es
va denominar com: “Rondalla marquesa
de Llombai” (els quals van estar en Se-
73
col·laboracions
villa convidats per la pròpia marquesa a
la Fira d’abril).
De les diferents ocasions en que donya
Ángela Maria va visitar el poble, al Llibre
d’or de l’Ajuntament de Llombai podem
trobar estes dos dedicatòries, que transcric literalment com van ser escrites:
“Con todo el cariño que me une a
Llombay por lazos de amor, sangre e historia; en nombre de mis
antepasados y descendientes dejo
en estas líneas todo mi agradecimiento y amor a mis hermanos de
Llombay.
La marquesa de Llombay”
“Con la alegría de unirme una
vez más a mis hermanos de Llombai y siendo en una fecha tan especial como la bendición de la
imagen de nuestro antecesor,
Con todo el cariño de siempre.
La marquesa de Llombai”
(30/08/1987).
En setembre de l’any passat i degut al
meu treball d’investigació del Doctorat,
vaig tindre ocasió de parlar en Assumpta, la seua filla menor i duquessa
de Medina de Rioseco (la qual també va
visitar Llombai en tres ocasions), i a
banda d’alegrar-se molt de parlar en
algú d’ací del poble, em va contar que la
marquesa sentia per Llombai com per
Gandia un gran carinyo i prova d'això va
ser, que encara que va repartir diversos
dels seus títols entre les seus filles i
netes, el de Llombai i Gandia els va conservar per a d'ella fins el final.
Encara que per a nosaltres sempre serà
la marquesa, ella era coneguda com la
duquessa d’osuna, sent una de les 4
grans duquesses d'Espanya (l'última que
ha faltat, ja que la de Medina Sidonia ho
va fer al 2008, la de Medinaceli al 2013
i la d'Alba al 2014).
Donya Ángela Maria va estar
casada dos vegades i ha sigut mare de 4
filles. Posseïa un gran nombre de títols
nobiliaris, entre els que es trobaven gran
part dels més importants del nostre país
i sempre ha sigut una dona discreta,
educà, elegant, agradable, atenta i molt
correcta.
El seu funeral va ser el dia 30 de maig
en Sevilla i posteriorment va ser soterrada a osuna, al panteó familiar on descansarà junt als seus avantpassats,
complint així la seua voluntat.
D.E.P. Senyora Marquesa!!!!
In Memoriam!!!
En el centenari de D. Enrique Bisbal Ortiz
VICENT CARDONA
Rector de sant Cristòfor màrtir (Picassent)
De tant en tant cal fer memòria de persones que, malgrat apareixen en el nomenclàtor urbà, com és el cas, la seua
personalitat i influència –en el camp de la
cultura en el cas present- resulta desconeguda per a les noves generacions com és
el cas de D. Enrique Bisbal ortiz, mestre
que va fer els estudis de magisteri estudiant a Llombai i examinant-se a València
en els anys finals de la Dictadura de Primo
de Rivera i la Segona República, fins a ser
admès al curset pedagògic preparatori (en
substitució de les suprimides oposicions).
Segons consta a l’Arxiu Històric de la Comunitat Valenciana (AHCV), va exercir de
mestre interí en una escola situada en el
carrer Ciril Amorós de València el 19 de
setembre de 1936, després de ser exclòs
del servei militar; segons consta al mateix
expedient de l’AHCV hi apareix, febrer de
1937, una diligència d’ascens de sou de
4.000 pts, i a partir d’ací s’interromp l’expedient fins que la viuda, Amparo Pons
Estellés, demana la pensió de viudetat en
juny de 1968, quan D. Enrique ja havia
mort exercint de mestre a Quart de les
Valls l’1 de febrer de 1968.
També hi consta la seua filiació sindical
com a membres de la Federació Valenciana de Treballadors de l’Ensenyament
(FVTE) amb el nº de carnet 1266, i l’expedient també conté certificats de 1936 del
“Comité Ejecutivo del Frente Popular de
Llombay”, d’Esquerra Republicana i de la
CNT-AIT de Llombai.
En acabar la Guerra Civil tots els funcionaris –i més encara els mestres i tots els ensen-
74
yants, especialment els cursetistes de 1936
com és el nostre cas- foren depurats i, segons afirma wilson Ferrús al llibre Mestres
de la República a L’Horta Sud. Il·lusions
trencades, vides partides, podem assegurar
que D. Enrique passà pel mateix procés depurador i, “mentre els mestres esperen la resolució de l’auditor de guerra, la depuració...
havia començat ja amb una resolució que
dictava la separació del servei de la totalitat
del Magisteri Primari i els donava un termini
de quinze dies perquè pogueren sol·licitar el
reingrés a través d’una instància dirigida al
mateix president de la Comissió depuradora
provincial, presentant una declaració jurada
tipus i aportant avals que pogueren confirmar les seues declaracions...
Per als mestres amb plaça en propietat
aquesta sol·licitud de rehabilitació significava el reingrés en el Cos, és a dir, la confirmació en la seua destinació amb tots els
drets adquirits; mentre que per als cursetistes
de 1936 i els mestres de les últimes promocions del Pla Professional suposava l’habilitació per a poder exercir la docència, ja que
els vencedors no van reconéixer els processos administratius efectuats amb posterioritat a 18 de juliol de 1936” (pàg 95-96).
Com que D. Enrique era dels cursetistes de
1936 fou depurat i apartat de l’ensenyament públic, però se li permeté fer escola
particular a sa casa en el carrer del Mig de
Llombai. Molts adults analfabets pogueren
aprendre les primeres lletres abans d’anar
a fer el servei militar i molts xiquets es
prepararen per a l’examen d’ingrés a instituts de batxiller, com algun familiar meu
i jo mateix.
75
col·laboracions
L’any 1960 es presentà a una convocatòria
oberta a cursetistes de 1936 i fou reincorporat al cos de funcionaris de magisteri.
Començà fent escola a Llombai i l’any
1961 el trobem de mestre en Vall-de-roures
(Terol) fins a 1964 quan guanya la plaça de
mestre en Quart de les Valls on va morir l’1
de febrer de 1968.
Tot el procés del seu treball es troba recollit
a l’expedient amb motiu de la sol·licitud de
pensió feta per la seua dona. De D. Enrique
tenim com a treball cultural un menut llibre
de poemes dedicat a paisatges i història de
Llombai. També sabem que va escriure la
lletra de l’Himne de Llombai (en Castellà,
abans de l’actual traducció al Valencià), els
goigs de la Mare de Déu del Rosari i recorde la representació d’un Miracle de Sant
Vicent Ferrer feta pels xiquets en el sant
Vicent de Pasqua. Però especialment
devem a la iniciativa i treball personal l’enllestiment de la Biblioteca Pública, segons
consta al “Boletín de la Dirección General
de Archivos y Bibliotecas, n 59 (mayojunio 1961) poc abans de cesar com a mestre en Llombai i prendre possessió de
Vall-de-roures (Terol).
Segons consta en el mencionat butlletí, “el
día 3 de mayo, coincidiendo con la festividad de la titular de la Iglesia parroquial...
se inauguró la Biblioteca Municipal de
Llombay (Valencia). Asistieron la Marquesa de Llombay... el ilustrísimo señor
don Diego Sevilla Andrés, Vicepresidente
de la Diputación... don Abelardo Palanca,
director de la Biblioteca Universitaria Valentina, la Directora del Centro Coordinador, señorita Amparo Pérez”.
Les autoritats municipals de Llombai havien convidat a les de Catadau i Alfarb
perquè el centre cultural repercutiria en els
tres pobles i, desprès de beneir el local per
76
part del sr. Rector, que supose seria D. Salvador Colomar, “se trasladaron todos al
Ayuntamiento. El encargado del nuevo
Centro, don Enrique Bisbal ortiz, pronunció unas palabras en nombre de las autoridades municipales de agradecimiento al
Servicio Nacional de Lectura y al Centro
Coordinador, así como a la excelentísima
Diputación, por el apoyo que habían prestado para la creación de la Biblioteca. A
continuación la Directora del Centro Coordinador se dirigió a los asistentes y puso
de relieve la labor tan meritoria de los
maestros de Llombay, don Enrique Bisbal
y don Antonio Cantos, y del industrial don
Alejandro Beneyto, gracias a cuya iniciativa y esfuerzos era una realidad la Biblioteca”; per acabar l’acte els xiquets de les
escoles cantaren un himne a la Biblioteca
que havien compost expressament els
mestres (cal pensar que era una poesia més
de D. Enrique).
No cal dir la importància que ha tingut
aquell acte de l’any 1961 fins a l’actualitat
amb tanta gent que s’ha beneficiat de la
lectura i de tenir un lloc on estudiar i fer
els deures escolars després de la jornada
lectiva.
D. Enrique havia nascut a Llombai el 12
de maig de 1915, al raval de Sant Roc i era
fill d’Enrique Bisbal Bisbal i Dolores ortiz
Sena. Seguint les petges dels estudis de
Magisteri que començà l’any 1929 (als 14
anys), sabem que va viure al c/ València, a
la Plaça de la Creu (anomenada durant la
República i la guerra Plaça de Galán y
García Hernández).
Sempre serà bo agrair i recordar aquelles
persones que dedicaren vida i esforç a millorar la cultura del nostre poble malgrat
tots els entrebancs que va patir per divisions
i guerres que mai haurien d’haver existit.
“EL BARRANCH DE MUNTAÑA”.
VICENTE BISBAL DEL VALLE.
Del Comité de Investigación “History of Sociology” (I. S. A.)
En la villa de Llombai, a 16 de septiembre
de 1581. Unos moriscos o “cristians nous”
acuden a declarar las casas y los campos que
poseen ante don Miquel Joan Cresti, juez delegado de don Carlos de Borja, “duch de
Gandia, marques de Lombay”, que está
acompañado por Pere Noverques, procurador general del Marqués, por Francisco Martínez, “notari publich per tot lo present
Regne de Valencia y escriva de la dita vila”,
por su amanuense y por los testigos. Todos
los moriscos del pueblo irán haciendo lo
mismo, en tandas sucesivas, hasta el 15 de
diciembre. En total, setenta y seis vecinos, y
“setanta sis confessions”, que el amanuense
irá anotando en doscientas veintinueve páginas, que he leído y releído.
Por allí aparecerán María Codas, “muller de
Thomas Malequi”, que posee una casa en la
calle Mayor, y Gabriel Llopet, dueño de un
campo que “afronta ab lo cami de Requena”
y de “un tros de terra seca (secà) en la partida
de Alcala”, el castillo o fortaleza que dio
nombre al río y al valle por el que discurre.
También constarán los nombres de dos barrancos, que todavía hoy podemos identificar:
“el barranch de les canyes” y “el barranch del
arquillo”. y otros, que desconozco si conservan su antigua denominación, como “el barranch de Noverques”, “el barranch del Pilar”
y “el barranch del Peixcaer”.
Los dos primeros son citados en las siguientes confesiones: “Lluis Pardillo, major de
dies”, manifiesta poseer “un tros de terra
seca en lo barranch de les canyes, terme de
Llombay, segons afronta ab terra de ximeno
y ab terra de Ubequer” (ximeno es un cristiano viejo o “cristia vell”; Ubequer, un morisco o “cristia nou”). Batiste Alami, por su
parte, confiesa ser dueño de “un tros de terra
garroferes en lo terme de Llombay, en lo
cami de Rahal (Real), segons afronta ab terra
de Viari y ab lo barranch del arquillo” (En
otra confesión consta el “pla del arquillo”).
Acerca de los barrancos de Noverques y del
Pilar aparecen estas dos declaraciones: Batiste Malel tiene tres algarrobos “en la partida de la Malaha, segons afronten ab terra
de Acem a dos parts y ab barranch de Noverques”. y Joan Ageig posee un campo “en
la partida del Bovalar, afronta ab lo barranch
del Pilar y en lo cami que va entre los dos
serros”.
Pocos años más tarde aparece el nombre del
barranco de Salom, que bajaba por la partida
“dels Mallens eo Albornaix” hacia el río,
atravesando el camino de Real. Antonio
Salom, cuya familia dio nombre al barranco,
vivía en la calle Mayor, junto a la casa de
Bautista Martí, la cual lindaba por su otro
lado con la de don Alonso de Borja, hermano
del marqués don Carlos; y ambos, hijos de
San Francisco de Borja.
Si algunos de los barrancos debían su nombre a los dueños de tierras situadas en ellos,
lo mismo acaecía con ciertas calles, que tomaban el nombre de alguno de los vecinos
que en ellas vivían. Es el caso, por ejemplo,
del “carrer de Rosell”, “carrer de Llopet albarder”, “carrer de Baix alias dels Noverques” o “carrer de Neus”. Mención aparte
merece el “carrer de la Abadía” (hoy, de
Blasco Ibáñez), en el que tenían sus casas el
año 1581 los moriscos Gabriel Galux, Gabriel Bonet, Nicolás Vayo y Ana Titi.
ocupémonos ahora de la familia Montaña,
que dio nombre al barranco homónimo.
77
col·laboracions
“Hierony Montaña” es el primer miembro de
esa familia del que tengo noticias. No consta
en la relación de repobladores del año 1611,
que sustituyeron a los moriscos expulsados
del reino de Valencia en 1609; pero en el año
1612 consta que era dueño de dos campos de
huerta en Cabañes; uno, de más de dieciséis
hanegadas, que lindaba con el río; y otro, de
tres hanegadas, tres cuartones y dos brazas
situado junto a “la sequia mare”; además de
otros campos en “xubech”, en “la partida
del raco darrere lo cabesol del fosar”, un tercero en Benialí y otro en “la partida de Harhal”.
Su hijo “Jusep Montaña” poseía en 1642 tres
casas y catorce campos de huerta en Cabañes, uno al lado del otro, por lo que formaban una estimable heredad. Como todos
sabemos, los campos de Cabañes eran los
más valiosos del término desde los tiempos
en los que existía el pueblecito de “Cabanes”, de los que arrancaba el privilegio que
estas tierras tenían por encima de todas las
otras partidas, acerca del agua de riego. Los
campos de Jusep Montaña habían pertenecido anteriormente al repoblador Pere Hispano, a Pedro Tallada, Josep Pradell, el
“Dotor Peris”, Anthoni Sereso, el repoblador
Pere Mauri, Antonio Polo, y dos hanegadas
y seis brazas que en el año 1612 pertenecían
a Joan Batiste Texeda.
El tercer miembro de esta familia es Joan
Montaña, quien hizo testamento el 12 de
abril de 1700 ante Pere Messeguer, notario
de Llombai, que vivía “en lo carrer del portal
del moli”, cerca de la plaza (El notario José
Vidal llamaba a esta calle “de la Fuente o del
Molino” el 24 de octubre de 1712). Joan
Montaña ordenaba ser enterrado “en la sepultura propia dita dels Moyos, que esta davant del banch del Governador”, el primero,
cerca del actual púlpito. y fue el notario
Messeguer quien le cambió el apellido a
Joan, al escribir Muntaña y “barranch de
Muntaña”.
78
Este testamento, así como un codicilo posterior, reflejan el modo de proceder de los
testadores durante la época foral. El testador
podía adjudicar sus bienes a uno sólo de sus
hijos, repartirlos por igual o desheredarlos a
todos, en cuyo caso se acostumbraba legar
al desheredado cinco escuálidos sueldos
como legítima. En el Marquesado solía legarse la casa y los campos a los hijos varones, mientras que a las hijas se les
adjudicaba una cantidad de dinero “pera
quant prenguen estat”, si era ese el caso. y
esto es lo que hizo Joan Muntaña, casado
con Josefa Riera, cuyos hijos eran María, Teresa, Rosa, Vicent, Jusep y Joan. A sus hijas
les legó doscientas libras a cada una “pera
quant prenguen estat, o tinguen cumplida
edat de vint anys”, mientras que las casas y
los campos los legó a sus hijos varones a
partes iguales. Esto mismo sucedió, por
ejemplo, en otro testamento que he publicado íntegramente, el de Jeroni Bisbal, de
Catadau, padre de Jusep Bisbal, de Jeroni, al
que Catadau ha erigido una estatua por haber
sido el primer apoderado elegido por el pueblo para llevar adelante el largo proceso de
su incorporación a la Corona; lo publiqué en
el libro titulado “200 aniversario de la incorporación de Catadau a la Corona Española:
1807-2007”. En cambio, si se trata de un heredero que es fraile, la disposición testamentaria es diferente; es el caso relatado el 12 de
septiembre de 1703, en el que testó María
Salom, de Llombai, viuda de Vicente Donat,
y lega al “Pare Fray Vicent Donat, prebere,
de la orde del Pare Sent Domingo, mon fill,
quinse lliures moneda reals de Valencia cascun any, durant sa vida tansolament, per tota
part y porcio de llegitima y altre qualsevol
dret que tinga”.
Entre los legados que hizo Joan Muntaña a
sus hijos varones, constan los siguientes:
Tres “cafissades” de secano, tierra campa y
viña, y corral de ganado situadas en el término de Llombai, “en la partida del ba-
rranch de Muntaña, franques de tot cens y
recens, que afronten en la muntaña a dos
parts, en lo barranch de larquillo y en terres
de Salvador Pla”.
A su hijo José le asigna una casa de “quaranta y tres pams de amplaria ab vesana y
corral sens les parets, franca de tot cens y recens, que ix al carrer del portal del moli, situada en dita Vila, en lo dit carrer, que
afronta en casa de Claudi Bonavida, en casa
de Joan Climent, en lo fosar, en casa de
Agusti Ferrando y en lo corral de la altra
casa mia, que es señalara a dits Vicent y Joan
Muntaña mos fills”. y esta segunda casa estaba “en dita Vila, en lo carrer del Graner,
que afronta en lo fosar” (Nótese que todavía
existía el cementerio de la iglesia de San
Juan). Este hijo, José, se marchó a Sevilla,
donde trabajó como escultor; en 1212 apareció por Llombai; y en el año 1724 vivía en
Carlet y trabajaba así mismo como escultor,
según confesaba el notario José Vidal: “Joseph Montaña, Escultor, vecino de la villa de
Carlet”.
Si “Joseph” viajó a Sevilla y a Carlet, su hermano Vicent pasó algún tiempo “a la sombra”, preso en la cárcel de Llombai, que era
incómoda y estrecha, según el testimonio de
otro “asombrado” de la misma época. Nos lo
contó en latín el notario Messeguer: El 30 de
abril de 1703, acudió a la cárcel donde estaba preso Vicent, el prior del convento y
rector de la parroquia de Llombai y sus anexos Alfarp y Catadau; iba acompañado por
el notario antedicho y por dos testigos. El
prior preguntó a Vicent si había dado palabra
de matrimonio a Alfonsa ximénez y si le
había prometido contraerlo. Vicent Muntaña
le contestó, previo juramento, que no le
había dado palabra de matrimonio ni tenía
obligación alguna con ella (“Se verbum ma-
trimoni dictae Alfonsae ximenez non desdisse”). y el notario cerró esta escritura en
las propias “cárceles de la villa de Llombay”: “Actum in dictis Carceribus Villae
Llombay”. Fueron testigos Francisco Sabater y Vicente Lloret, agricultores, “habitadores de la villa de Llombay” (“Villae
Llombay habitatoribus”).
Lo anterior sucedía el 30 de abril de 1703. y
el 29 de octubre de 1704, el notario Messeguer, a petición de la ya viuda Josefa Riera,
hizo público un codicilo que su marido, Joan
Muntaña, había añadido a su testamento. El
notario lo publicó en su casa de Valencia
(puesto que ya no era notario de Llombai),
situada en la calle del Ángel, de la parroquia
“del Apostol Sent Berthomeu”. En el codicilo
prácticamente desheredaba a su hijo Vicent.
Según la normativa de la época, la palabra o
promesa de contraer matrimonio “en faz de
la Santa Madre Iglesia”, hecha ante testigos,
obligaba a su cumplimiento. Sobre todo,
como medida de protección a las mujeres. y
tan en serio se tomaba este asunto, que nos
encontramos con una pareja que ha acordado
romper su compromiso y lo manifiesta ante
el notario para evitar posibles complicaciones ulteriores: El 14 de abril de 1717 se presentaron ante José Vidal, notario, “Vicenta
Fontavella, doncella”, vecina de Llombai,
hija del escribano José Fontavella, y “Joseph
ximenez, menor, practicante de escribano”,
vecino de Catadau; ambos manifestaron
“que ellos, en presencia de algunas personas
los días pasados se dieron palabra de casamiento”, pero que “habiéndose apartado de
dicha palabra por justas causas, se dan por
libres della para que libremente puedan disponer de sus personas en el estado que bien
visto les fuere y Dios nuestro Señor les diere
a entender”.
79
col·laboracions
El patrimoni arqueològic
del Marquesat de Llombai i el Servei d’Investigació Prehistòrica (SIP) de
la Diputació de València
JOSEP FRANCESC BISBAL I CHINESTA
Els tres pobles del Marquesat tenen un
patrimoni arqueològic que pateix la paradoxa de presentar un registre ric i variat, tant diacrònica com sincrònicament,
però al mateix temps molt desconegut per
la ciutadania d’Alfarb, Catadau i Llombai. Una visió d’aquest en conjunt ens
abasta des de les troballes d’indústries lítiques atribuïdes a grups de l’Homo neanderthalensis fins a les restes materials
dels últims moriscos valencians, passant
per l’existència als tres termes municipals de vil·les romanes, testimonis de diverses inscripcions llatines o poblats
ibèrics; patrimoni que fins ara no s’ha
vist recolzat a nivell municipal amb l’excepció del despoblat d’Alèdua i la seua
torre d’origen islàmic, element icònic del
passat de la nostra comarca històrica.
La relació entre els tres pobles i la investigació arqueològica es troba en la pròpia
seua gènesi valenciana: la publicació al
1872 de “origen, naturaleza y antigüedad
del hombre”, obra de Juan Vilanova i
Piera. Aquest llibre, que és considerat l’inici de l’Arqueologia prehistòrica i de la
Paleontologia com a ciències d’estudi al
nostre país, dóna compte de les diferents
troballes que el seu autor havia efectuat
en coves i jaciment valencianes. Entre
elles destaca la Cova de l’Avellanera, als
contraforts de Matamón, en la qual Vilanova i Piera va descobrir fragments d’indústria lítica prehistòrica, restes
humanes, zooarqueològiques i malacofauna. A més, va recollir el testimoni
d’un veí de Catadau, que assegurava que
son pare l’any 1861 espolià parcialment
la cavitat kàrstica buscant un tresor, inexistent. El que sí que trobà el llaurador
catadauí foren dos cranis humans, banyes
de cérvol, ceràmica prehistòrica feta a mà
i una gran ferramenta lítica de sílex
negre, entre d’altres restes destacades i,
malauradament, destruïdes o perdudes.
Si bé l’interès de Vilanova i Piera es centrava en les restes provinents del que ara
anomenem Paleolític, aquest també ens
fa saber de la troballa en el mateix jaciment de dues destrals polides (neolítiques) de diorita i de nou monedes
d’època romana, de les quals arribà a recuperar encunyada amb la llegenda
“DIVA FAVSTINA”, es a dir, l’emperadriu Annia Galeria Faustina o Faustina la
Major, casada amb l’emperador Antoní
Pius (138-161 d.C.).
Dècades després, entre març i abril de
1913, els nostres pobles seran visitats per
una de les personalitats més importants
de l’Arqueologia del moment: el prehistoriador francès Henri Breuil, un religiós
catòlic que esdevingué un dels principals
investigadors de la Prehistòria de la primera meitat del segle xx. L’anomenat
“Abat Breuil” explorà les coves locals
del Buscarró i de Meravelles, sense arribar a reportar cap troballa arqueològica.
També a les primeries del segle xx l’arqueòleg Isidro Ballester, que després es
convertiria en el fundador del Servei
d’Investigació Prehistòrica (SIP) de la
Diputació de València, visità els termes
municipals de Catadau i Llombai, però
no es coneixen les dades del que possiblement trobara ací.
Devem esplaiar-nos amb l’esment del
SIP, que fou creat a l’octubre de 1927
amb un equip permanent d’arqueòlegs i
tècnics que vetllaven per la investigació
i protecció del patrimoni arqueològic valencià. Pràcticament des de la seua creació contava amb un xicotet museu adjunt
al Palau del Temple, que esdevindrà l’origen de l’actual Museu de Prehistòria de
València. Des de la seua ubicació original
fou traslladat molt prompte a les dependències del Palau de la Generalitat, on va
restar vora cinquanta anys, quan coincidint amb la recuperació de l’autogovern
valencià i el nou ús institucional de l’edifici, es procedí a traslladar-lo de nou,
aquesta vegada a la seua situació actual,
el complex de la Beneficència, a prop de
les Torres de Quart. Al voltant del SIP, els
seus investigadors i col·laboradors, gravitarà tota la investigació arqueològica
del Marquesat fins a temps molt recents.
Gràcies a la revisió efectuada l’any 1940
per part de Domingo Fletcher Valls, qui
80
anys després esdevindrà director del SIP,
de materials dipositats al “Museo Antropológico Nacional” de Madrid sabem
que Vilanova i Piera féu entrega en
aquesta institució de dues bosses amb
materials arqueològics del Marquesat:
una que contenia ceràmica tosca de la
Cova de l’Avellanera i una segona amb
ceràmiques i ossos d’un “túmul de La Falaguera”, del que després parlarem. Així
mateix, a mitjans del segle xx el carletí
Ramón Trullenque recollí a la Cova de
l’Avellanera de nou restes humanes, destacant entre elles un altre crani, així com
ossos cranials de cérvol i closques de malacofauna. L’interès científic per la cavitat es mantindrà tot i el pas del temps i
l’any 1981 un equip del SIP visità de nou
la cova de Matamón per conèixer el seu
estat de conservació, trobant per desgràcia el jaciment molt deteriorat per excavacions clandestines i constatant
l’alteració negativa de la seua sèrie sedimentària.
Tornant enrere fins l’any 1959, el ja director del SIP Domingo Fletcher i el seu
subdirector Enrique Pla Ballester van
portar a terme una intervenció arqueològica a la partida del Poble Nou de Catadau, alertats per part del secretari de
l’Ajuntament de l’aparició d’un crani
humà en les faenes de construcció d’una
canalització d’aigua potable. Es procedí
a excavar el lloc de la troballa, poden recuperar la resta de l’esquelet però no es
va aconseguir trobar material que permetera donar-li un context cultural o cronològic. Al febrer de 1961, el grup
espeleològic “Vilanova y Piera” féu arribar al SIP l’alerta de l’aparició de ceràmica prehistòrica i útils lítics en dues
xicotetes elevacions interconnectades a
prop de la Font de l’Almaguer, al terme
81
col·laboracions
d’Alfarb, i que possiblement algun dels
dos turonets es corresponga amb el
“túmul de La Falaguera” que prospectà
Vilanova i Piera. Així, el 25 de juny Fletcher Valls, el delegat d’excavacions Miquel Tarradell i un dels membres de
l’associació d’espeleòlegs procediren a
excavar sondejos als dos monticles, trobant en ambdós restes de construccions
medievals que descansaven sobre les
runes de poblats de l’Edat del Bronze, un
dels quals encara conservava el traçat
d’una muralla de pedra de forma oval.
Posteriorment, aquestos dos jaciments
foren batejats com “Ascopalls superior”
i “Ascopalls inferior”. Finalment, huit
anys després, al 1969 Pla Ballester i la
professora de la Universitat de València
Milagros Gil-Mascarell visitaren el jaciment de l’Edat del Bronze de la Lloma
del Barranc de Camallos, on pogueren
testimoniar la preservació de la muralla
de l’antic poblat i, en una de les cavitats
de la vessant de la lloma, l’aparició a nivell superficial d’un crani humà complet
i restes fragmentàries d’altres sense aixovar, possiblement una tomba col·lectiva
prehistòrica associada al poblat.
Paral·lelament als treballs portats per l’equip del SIP, el seu col·laborador Enrique
Rosa Rovira portà a terme un seguici de
prospeccions entre les dècades de 1960 i
1970 al llarg de tot el Marquesat, que donaren lloc al descobriment de nombrosos
materials de l’edat del Bronze, procedents en la seua majoria de jaciments fins
82
aleshores inèdits: parlem dels poblats de
la Lloma del Barranc de Camallos, del
Barranc dels Calderers, del Barranc de la
Font del Baladreu i del Camí de la Rambla de Monreal, tot al terme municipal de
Catadau; de la Font d'Almaguer (Ascopalls), de la Mallà superior, la Mallà inferior i el Puntalet en el terme d’Alfarb; i
de L'Atalaia (o La Talaia), el Corral de
Cortissar i del Camí de Dos Aigües al
terme de Llombai. Jaciments que possiblement, sense l’altruista i voluntària iniciativa de Rosa Rovira, a hores d’ara no
coneixeríem res perquè molts d’ells han
patit diversos processos destructius, tant
d’origen natural per l’escorrentia de les
vessants com, per desgràcia, de la mà de
l’home, víctimes de l’espoli clandestí i de
la falta de respecte pel patrimoni de tots.
Les investigacions i iniciatives del Servei
d’Investigació Prehistòrica suposaren
l’impuls definitiu en el coneixement del
patrimoni arqueològic del Marquesat de
Llombai, sobre la base que el “Pare de
l’Arqueologia Valenciana”, Juan Vilanova i Piera, assentà a l’últim terç del
segle xIx. Sense aquestes intervencions
a hores d’ara ens mancarien dades fonamentals per al coneixement del passat
prehistòric de la nostra terra, especialment pel que es refereix a l’Edat del
Bronze i la cultura del Bronze Valencià,
puix part dels materials trobats en jaciments dels nostres pobles s’han convertit
en referents tipològics en moltes bibliografies especialitzades.
NUESTRA BANDA TRASPASA FRONTERAS
J.F.L.
La Unió Protectora Musical de Llombai,
elogiada en la prensa alemana
Desde su fundación, a principios del siglo
xIx, la Banda Unió Protectora Musical de
Llombai ha llenado de logros su brillante historial, tanto a lo largo y ancho de la geografía
valenciana como española. Pero le faltaba “exportar” su solera al extranjero, y el reto lo consiguió en agosto del 2014 al realizar un viaje
al corazón de Europa, a Alemania, en cuya región turística de la Selva Negra fue aclamada
con ocasión de los dos inolvidables conciertos
que tuvo la oportunidad de ofrecer.
Medio centenar de músicos, acompañados por
más de sesenta vecinos y el alcalde, don José
Forés Sanz, permanecieron cinco días en las
localidades de Todtmoos y waldshut, en donde
actuaron con gran éxito, al tiempo que fueron
agasajados y disfrutaron de la hospitalidad de
las gentes y de los encantos naturales de la
zona, gracias en buena medida al concurso del
señor Helmut Bevensee, de quien nuestros músicos guardan grata memoria.
El primer concierto, bajo la dirección de don
Miguel Roig, lo interpretó la banda de Llombai
en el maravilloso escenario, al aire libre, de
Alten kurpark, en el centro de Todtmoos, rodeado de frondosas montañas. Los músicos
llombaínos tuvieron el gesto de incluir en su
programa el himno de aquella región, ‘Badnerlied’, coreado por los asistentes. Al finalizar la
audición se procedió al intercambio de obsequios-recuerdo entre Todtmoos y Llombai, con
la intervención del alcalde de la localidad anfitriona, señor Herbert kiefer, y el de Llombai,
don José Forés, junto al presidente de la Unió
Protectora Musical, don Jesús Soriano, que regaló al municipio alemán las partituras de una
marcha mora y otra cristiana, recibiendo él a
su vez un diploma de reconocimiento.
En waldshut se celebró el segundo y triunfal
concierto. Tras cenar en un restaurante típico, la
banda desfiló en pasacalle por la bella ciudad,
causando la admiración entre sus habitantes.
Durante su estancia en tierras germanas los
llombaínos visitaron las impresionantes cataratas del Rhin y las de Todtnan, la fábrica de
cervezas Furstemberg, en Donauschingen, la
ciudad y monumentos de Friburgo y otros famosos sitios del Estado federado de Badenwutemberg. La prensa local, y en especial el
periódico “Südkurier” glosó los conciertos de
la Unió Protectora Musical de Llombai, cuya
experiencia profesional vivida por primera vez
allende las fronteras marcará un hito en su fecunda trayectoria histórica.
83
col·laboracions
manuel ardit, passió per llombai
JOSEP E. FORÉS ROSSELL
El cas és que Pepita Viñuelas, alumna
seua, el va posar en contacte amb el rector
de la parròquia de Santa Creu de Llombai.
El professor Ardit va microfilmar l’arxiu
de la parròquia, que també contenia informació de les altres parròquies de la foia, i
així va començar la seua vinculació amb
Llombai. Una relació molt més estreta i
extensa del que Manuel Ardit ni ningú no
hauria pogut imaginar.
EL MARQUESAT DE LLoMBAI EN L’oBRA DE
MANUEL ARDIT
El professor Manuel Ardit Lucas va nàixer
a València el 4 de desembre de 1941. L’octubre de 1970 es va incorporar a l’Institut
de Batxillerat Eduardo Primo (Carlet) com
a professor de Geografia i Història. El citat
institut en aquella època tenia el caràcter
de centre comarcal, on acudíem alumnes
de Llombai, Catadau, Alfarb, Real, Montroi, Alginet, Benimodo, l’Alcúdia, Massalavés, etc.
En aquells moments el professor Ardit
preparava la seua tesi doctoral, que indagava sobre la crisi de l’Antic Règim i la
revolució liberal al País Valencià, i pretenia contrastar la hipòtesi sobre la qual treballava a través de la investigació de la
documentació d’un poble de senyoriu que
fóra representatiu i que disposara d’abundant informació.
84
Segons manifesta en la introducció a la
seua magna obra Creixement econòmic i
conflicte social. La foia de Llombai entre
els segles XIII i XIX: “El fet que el cos documental bàsic es trobara a Madrid va suposar
un
obstacle
de
molta
consideració.(...) A partir de 1987, quan
vaig entrar a la Universitat de València
com a professor titular d’Història Moderna, les coses van començar a canviar.
El ritme de recerca es va accelerar i vaig
obtenir dues beques que em van ajudar
enormement: una de la Generalitat Valenciana per a l’estada d’un mes a Madrid, i
una altra del Ministeri d’Educació i Ciència per a una altra (estada) de tres mesos.
En aquesta darrera vaig avançar tant com
en els quinze anys anteriors...”
Després es va dedicar a recopilar informació sobre el Marquesat de Llombai en els
protocols notarials de l’Arxiu del Regne de
València i en l’Arxiu de Protocols del Reial
Col·legi del Corpus Christi de València.
A tot açò, el mateix professor Ardit va
haver d’elaborar una aplicació informàtica
per a poder utilitzar adequadament i amb
agilitat la voluminosa informació de la base
de dades familiar extreta de l’Arxiu Parro-
quial de Llombai. I va crear una altra aplicació per al tractament de la informació que
facilitaven els capbreus i llibres padrons.
Segons conta, l’any 2000 el va dedicar a
ordenar i classificar l’abundantíssima documentació de la qual disposava i els anys
2001 i 2002 els va dedicar a la redacció
definitiva de l’obra. Finalment, el febrer
de 2004 es va publicar l’obra Creixement
econòmic i conflicte social. La foia de
Llombai entre els segles XIII i XIX.
Una obra d’una gran complexitat pel període tan extens que comprén i per la immensa quantitat de documents que calia
consultar, buidar, tabular i relacionar. Si a
tot això afegim el rigor científic amb què
el professor Ardit abordava les seues investigacions, podem comprendre la dificultat de l’empresa i el fet que dedicara
bona part de vint-i-cinc anys de la seua
vida a estudiar la història del Marquesat.
A finals de gener de 2010 va tindre una
participació rellevant en la XIII Assemblea
d’Història de la Ribera, celebrada a Llombai, que va estar dedicada a l’estudi dels
moriscos i la seua expulsió el 1609, i a la
figura de Sant Francesc de Borja.
Servei de Publicacions. Especialista en
l’Antic Règim i la revolució liberal al País
Valencià, publicà diversos articles i llibres
sobre aquesta qüestió, entre els quals Revolución liberal y revuelta campesina
(1977). Va treballar també l’erasmisme valencià, el comerç amb l’Amèrica colonial
o la demografia històrica, que tingué com
a resultat els llibres: La Inquisició al País
Valencià (1970), Agricultura y crecimiento económico en la Europa occidental moderna (1992) i Els Homes i la terra
del País Valencià: segles XVI -XVIII
(1993, 2 vols).
Va col·laborar o va ser editor en algunes
obres de síntesi col·lectives, com ara: Història del País Valencià (1990), Crisi i modernització al País Valencià (1975),
Familia y estructuras familiares en Cataluña y en el País Valenciano (1995). El
2004 va publicar l’obra a la qual va dedicar bona part de la seua vida: Creixement
econòmic i conflicte social. La foia de
Llombai entre els segles XIII i XIX. I posteriorment aparegueren La guerra de successió (2005) i Els moriscos i la seua
expulsió (2009).
Va ser membre de la Institució Valenciana
d´Estudis i Investigació (IVEI) i de la secció
d’història i arqueologia de l' Institut d´Estudis Catalans (IEC) des de 1992. També fou
director de la revista Afers des del 1987 i
membre del consell directiu de la revista
Catalan Historical Review, de l' IEC.
UNA VIDA DIGNA DE SER RECoRDADA
El professor Ardit ha divulgat el nom de
Llombai i del Marquesat a través d’articles
d’història en revistes especialitzades, ponències presentades en congressos celebrats en els llocs més diversos i també
amb els seus llibres.
Manuel Ardit es va doctorar el 1975 i fou
catedràtic d’institut i, després, professor
titular d’Història Moderna a la Universitat
de València, de la qual va ser director del
Coneixia bé alguns pobladors actuals de la
foia de Llombai, entre altres raons perquè
havia tingut alumnes de Llombai, Catadau
i Alfarb. Però encara coneixia millor, molt
85
col·laboracions
MEMÒRIES I RECORDS D’UNA MESTRA JUBILADA
PAQUI CHINESTA I REVERT
Sóc una mestra jubilada que he exercit la
docència i ensenyament durant trenta-nou
anys des dels vint-i-u fins els seixanta
anys d’edat, sent al llarg d’onze anys ciutadana i sent mestra de Llombai.
He treballat en els següents col·legis: Escolapis d’Algemesí, Salvador Rueda i
Monte Coello a Las Palmas de Gran Canaria, José de Valcárcel (Protecció de Menors) a València, Blasco Ibáñez a Alzira,
Divina Aurora a Montroi, Sant Francesc
de Borja a Llombai, i l’Institut d’Educació
Secundària “Bernat Guinovart” d’Algemesí.
millor que nosaltres mateixos, els nostres
avantpassats, els pobladors moriscos i els
cristians. I coneixia les seues preocupacions, les seues dificultats, les seues lluites, les seues esperances, els seus anhels,
els èxits i els fracassos, les coses i els
casos de la seua vida quotidiana.
El professor Ardit va faltar a València el 8
de desembre de 2013. Els mitjans de comunicació de València, Barcelona i Madrid se’n feren ressò. La Universitat de
València, la Facultad de Geografia i Història, l’Institut d’Estudis Catalans, Acció
Cultural del País Valencià i tota una sèrie
d’institucions i entitats li feren actes d’homenatge.
L’11 de desembre de 2013, el periodista
Héctor González publicava una columna
en el diari 20 minutos on, referint-se al
professor Manuel Ardit, afirmava: “El
científico español Severo ochoa caracterizaba a los sabios por su humildad y el
respeto con el que escuchan los argumen-
86
tos ajenos. Quizás, de ser coetáneo suyo,
hubiera personificado en el valenciano
Manuel Ardit el perfil de erudito. Historiador insaciable, falleció el pasado domingo dejando una extensa y valiosa
herencia cultural que abarca desde trabajos analíticos de la Inquisición en Valencia
hasta una investigación sobre el Marquesado de Llombai.
No obstante, por encima de tanta sapiencia, el que fuera profesor del departamento
de Historia Moderna de la Universidad de
Valencia deja un legado de humanidad que
ha logrado impregnar a sus discípulos.
Como recordaba San Agustín, “el secreto
de la inmortalidad consiste en vivir una
vida digna de ser recordada”. Así fue la de
Manuel Ardit.”
Per tot això considere que el professor
Manuel Ardit Lucas i la seua obra mereixen ser coneguts i públicament reconeguts
per part del poble de Llombai.
Durant tota aquesta vida laboral, he exercit
les següents especialitats: preescolar, audició i llenguatge (logopèdia) i pedagogia
terapèutica.
Recordant que la finalitat del treball del
mestre és “formar persones”, proporcionant-les la informació acadèmica i de convivència al llarg de tot el seu procés
d'ensenyament.
He de dir que en cada curs escolar i per
motiu de les hores de convivència entre
l’alumnat i el mestre, es crea una relació
d’estima. Sense oblidar que un mestre és
un ésser humà, ple de defectes, virtuts,
sentiments i grans emocions.
I igual que els pares estimen i protegeixen
els seus fills, sense demanar res a canvi,
tan sols respecte i obediència, els mestres
també estimem a tots els nostres alumnes,
però de forma personalitzada i individualitzada (donat que cada xiquet és distint i
té unes necessitats diferents), demanant el
mateix que els pares: respecte i obediència.
L'objectiu del mestre és aconseguir utilitzant la motivació, altres tècniques i recursos que l’alumne adquerisca uns
coneixements i desenvolupe la seua autonomia, perquè l'activitat espontània d'ell
és l’inici de tot el treball educatiu. Volem
formar als alumnes i ajudar a transformar
la seua realitat, intentant ajudar-los en la
seua formació, ja que volem que: observen, descobrisquen, elaboren, reinventen
i interioritzen, fent seus els coneixements
impartits en la classe.
Els mestres també aprenem molt dels nostres alumnes, per mitjà de la seua participació activa en tot el procés educatiu.
Quan el mestre corregeix acadèmicament
a l’alumne és perquè vol que isca del
col·legi amb els coneixements bàsics i fonamentals per desenvolupar-se en la vida
que l’espera, una vegada finalitzada l’edat
escolar. També quan corregeix el seu comportament és perquè li vol inculcar una
escala de valors basada en: el respecte,
l’esforç personal per superar-se, obediència, tolerància, igualtat, gratitud, bones
formes.... en resum, totes les qualitats per
a convertir-se en “una persona de bé” i
puga conviure correctament a la societat.
Tots sentim una gran satisfacció dia darrere dia, segons van progressant en l'adquisició dels coneixements; seguint els
alumnes un ritme de treball individualitzat
i personalitzat, depenent de les seues necessitats. Però, també tenim moments de
grandíssima tristesa, frustració i impotència, quan un alumne de forma voluntària i
sense motiu aparent, adopta una actitud de
negació i falta d'interès no fent-li cas al
mestre, ni realitzant les tasques escolars.
87
col·laboracions
Vull recordar que el mestre està sempre a
la disposició dels pares, per a qualsevol informació sobre el procés d’ensenyament
del seu fill.
passa tota la seua vida sent professor i
alumne al mateix temps.
Som un col·lectiu amb molta responsabilitat, compromís, voluntat i implicació
amb la faena de cada dia. El treball dels
mestres és molt més que donar classes.
No vull acabar sense dir que quan un mestre veu a un antic alumne pel carrer, se li
obri el “baül dels records” i se n’alegra
molt, encara que aquest no el reconega pel
pas dels anys. I aquest sentiment i afecte
perdura tota la vida.
Hem de trobar temps per treballar conjuntament amb les famílies, per fer equips docents i compartir estratègies d’intervenció,
per atendre la diversitat dels alumnes, per
cercar recursos educatius, per crear-los,
per implicar-nos tots en l’entorn social,
per coordinar-nos amb els nostres companys mestres i amb professionals externs
al centre i per atendre necessitats concretes i diverses de l’alumnat i de la família.
Finalment després de nomenar totes
aquestes tasques pròpies de la vocació docent; m'acomiade sentint-me molt “satisfeta”, “honrada” i “orgullosa” de pertànyer
al col·lectiu de mestres; i haver participat
i col·laborat en la formació acadèmica i
personal de molts alumnes que compartiren vida i ensenyament amb mi, deixantme moltíssims moments inoblidables i una
gran petjada.
Per voluntat pròpia i en horari fora del
col·legi, estem durant tota la nostra vida
laboral en un continu reciclatge de formació, per a actualitzar-se i posar-se al dia
en totes les noves tecnologies que van eixint: estratègies, mètodes, idiomes, etc.
Realitzant cursos de formació, encara que
estos no siguen de domini públic. I ho fem
de tot cor, perquè ens preocupen els nostres alumnes. I per ètica professional,
volem impartir un ensenyament de qualitat; és a dir, l’ofici del mestre mai acaba,
Estic molt agraïda d’haver-vos conegut a
tots els companys i alumnes, per l’afecte
rebut al llarg de tots aquestos trenta-nou
anys. Amb un record especial als meus
companys a l’Escola de Llombai: Mª
Luisa, José Luís, Reme, Trini, Rosa, Mª
Pilar, Mª Carmen, Tere, Dolores, Ana, Mª
José... i els millors desitjos per a l’actual
equip docent.
Vos recorde i salude amb grandíssima nostàlgia, estima i gratitud.
Aquell que és recordat, viu eternament!!!!
Per sempre “uelo” Vicente!!!
VICENTE SANZ VIñUELAS
La Guerra Civil el va pillar als 10 anys, negantli un futur i uns estudis que es va haver de
guanyar pel seu esforç, constància i dedicació,
així com pel seu interès i pel recolzament dels
seus pares, en especial de son pare, gran amant
de les lletres i el saber. I així, de forma autodidacta, va ser com anà formant-se després de
deixar l’escola.
Encara no me faig a la idea de no tindre’l al
meu costat i pareix que encara l’escolte quan
em deia: -El saber mai esta de més!! Estudia
que per a tu treballes i el millor patrimoni que
pot tindre una persona és el seu coneixement
i educació!!!
Quantes converses i bons moments passats
junts, quants passejos i consells i... en fi, reconèixer que gran part del que soc és gràcies a
vostè, “uelo” Vicente, a qui li dec bona part de
la meua criança, educació i ensenyança vital,
així com l’amor incondicional per la cultura en
general i per la família. Heu sigut un mestre de
primera i un pilar i referent que mai podrà ser
substituït en ma casa ni en la meua persona.
Per a mi, el millor mestre i “uelo” que haguera
pogut desitjar i que he tingut la sort i el plaer
de poder tindre.
Vicente Viñuelas Boix, més conegut com Vicent “el Bolero”, va nàixer el 14 de febrer de
l’any 1926 ací en Llombai, fill d’Enrique i de
Vicentica. Va ser el major de tres germans i
fins el final va voler, cuidar i protegir als seus
germans Enrique i Vicentica.
88
La Postguerra va passar i a Eivissa va anar a
servir. Després, encara que també va anar al
camp, seria en la Cooperativa de Llombai on
treballaria des de la seua fundació fins la seua
jubilació, sent part d’ella durant 39 anys (seguint els passos de son pare, soci fundador i
primer secretari d’aquesta). Allí en la cooperativa, encara que va passar per les diferents seccions, ell es va encarregar de la comptabilitat i
posteriorment també de la direcció de la Caixa
d’Estalvis, sent competent, seriós, professional, honrat, mirant pels socis i per la cooperativa en general, sent la seua principal idea la
superació i el bon funcionament de la mateixa.
I encara que com a persona pública i vinculada
a una entitat com és la cooperativa hi ha gent
qui discreparà de la seua gestió i a qui no li
cauria simpàtic, ningú podrà mai parlar mal ni
del seu treball, ni de la seua dedicació, vetlant
per l’interès de la pròpia cooperativa i dels seus
socis; i s’ha de reconèixer que va ser una persona dialogant, respectuosa i tolerant, en qui
tots i totes podien parlar del que fóra i quan
fóra.
En l’any 1957 es va casar amb Pepica Viñuelas, més coneguda com Pepica “la Justa” i van
ser pares de tres fills: Pepita, un xiquet (que va
morir al nàixer) i Carmina.
Des d’eixe moment i fins el final sentiria un
gran amor per la seua dona i durant 57 anys i
mig de matrimoni es van ajudar, acompanyar,
respectar i van mirar sempre al davant, sense
89
col·laboracions
rendir-se i sempre junts; donant-los el millor a
les filles, facilitant-los l’estudiar i el poder cursar una carrera i estant sempre pendent d’elles.
Després vinguérem els néts: Rosario, Vicente,
Ramon i Ana i això va ser motiu d’orgull i alegria, així com de preocupació i atenció al llarg
de tots estos anys.
Amant de la família, dels seus “uelos”, tios i
cosins, així com dels seus nebots. Però amb
permís dels altres, voldria destacar als seus cosins Pepe i Samuel, a Joaquinet, a Mario, a
Paco “el d’Almàssera”; i a dos persones que
van ser molt importants en la seua vida i que
m’agradaria citar especialment: El seu cosí
Paco “el de la Serra”, més que cosí quasi un
germà; així com Paco “el Sillero” (per a nosaltres el tio Paco “el de la Granja”), gran
amic i persona de tota la seua confiança.
Ben avingut i unit als seus cunyats i cunyades,
en particular a Rosario i Rafelet, Juan i Pepi
“els de Gandia”, Carmen i Vicent “el Socarrat”
(amb qui ja estarà reunit i esperant-nos).
També amb Pepe, Armando i Justo, però especialment i de forma significativa amb José Manuel, eixe cunyat incondicional que sempre el
va respectar i acompanyar i amb qui, junt al
seu Enrique, es va dedicar a les granges avícoles durant molts anys.
Que dir de vostè? Fóreu de caràcter seriós, respectuós, discret... una persona amb qui poder
parlar de tot, conversador per a qui sabia escoltar-lo, bon conseller, pacient, professional i
perfeccionista com ningú; metòdic, organitzat,
competent, educat, treballador, poc amic del
“jaleo” i de la festa i sempre dispost a ajudar,
cuidar i procurar per tots, però des d’un segon
pla... incondicional, però sense fer-se de notar
i molt de la seua família. Sí, una persona com
una altra, amb defectes i virtuts, però baix el
meu punt de vista una gran persona.
Quantes vegades vàreu vindre a per mi a durme i tornar-me quan estava en l’institut o la
universitat!!! Quantes vegades m’explicàreu
les coses que no entenia o em costava vore!!!
Quantes vegades dient-nos que calculàrem de
cap i que exercitàrem la ment!!! Quants anys
90
veient i fent-nos apreciar el concert d’Any
Nou!!! I sempre inculcant-nos el plaer de la
lectura. Em ve ara al cap quan li llegia a
“l’auela” algun llibre i vostè estava propet...i
em corregia l’entonació, punts i comes... per
tal que millorara la forma de llegir.
De talant democràtic i mentalitat oberta, disfrutàveu amb les matemàtiques i l’arquitectura
i mirant un edifici ereu capaç de calcular dimensions, murs de càrrega, materials empleats,
metres, altures...Li agradava escriure amb
ploma. Si parlem de comptes, a banda d’ajudar
a la vostra Pepita en el taller i en tot el que ha
necessitat, el mateix que vau fer amb Carmina,
sabíeu tots els preus de les diferents carnisseries, botigues i forns del Marquesat, portant
sempre un paper i un boli per anotar-se el que
necessitara. I sempre veníeu a tot allò que fera
jo, ja fora teatre, la presentació d’un llibre o
passejar i acompanyar-me pel terme quan volia
saber alguna cosa.
Com la seua dona estava més delicada, totes
les vesprades anàveu a passejar i recorríeu tots
els camps i partides del terme. En la platja bons
moments parlats i debatuts. Quan m’ensenyà a
guisar els gaspatxos. I recorde amb orgull i
emoció el dia que vau assistir, perquè jo li ho
vaig demanar, a una classe meua de la carrera
en la Universitat d’Història de València, fent
“d’universitari” per unes hores.
in memoriam
pilar sanchis i esteve
Un dia de la novena de sant Antoni ens va
deixar la tia Pilareta. Una dona menuda que
destacava per la seua afabilitat i bondat,
sempre preocupada pel benestar dels seus familiars. Donava gust vore-la amb el tio Samuel, feien un matrimoni molt ben avingut
i amb una forta convicció religiosa que impregnà tota la seua vida.
UNA DoNACIó IMPoRTANT
Fa uns anys donà a la parròquia de Llombai
una preciosa taula a l’oli que va heretar. Representa la Divina Pastora amb sant Josep i
el Jesuset, la podem admirar a un lateral del
presbiteri i n’és una prova de la seua generositat.
UN SECRET REVELAT
La tia Pilareta era devota i també va ser cambrera durant molts anys de la Mare de Déu
del Roser. El poble està ben orgullós de la
talla de la patrona que, segons la tradició,
donà sant Francesc de Borja al convent de
Santa Creu de Llombai.
En una reunió familiar em va fer una confidència revelant un secret que guardava uns
anys. Amb el seu marit es feren càrrec de les
despeses de l’encertada restauració de la venerada imatge el 1993. Aquest fet de silenciar o d’ocultar una acció tan rellevant
mostra una vagada més la senzillesa i modèstia que caracteritzà la tia Pilareta.
Descanse en pau.
Gerard Juanes i Peris
Quantes coses podria contar, quantes emocions, sentiments i records. Però enguany es va
cansar de viure i als 89 anys, el dia 23 de febrer, ens va deixar per sempre, per anar “a la
veritat”, on pacientment ens esperareu. Ara bé,
tal i com sabem tots aquells als que ens agrada
la història... per molt de temps que passe, allò
que es recorda i es vol mai desapareix ni mor,
sinó que viu en la memòria eternament!!!
Gràcies “uelo” Vicente per ser com heu sigut,
per tot el que ens heu donat i ensenyat i pel
vostre amor desinteressat. Per sempre i per a
sempre amb nosaltres!!!!!
Amb tot el carinyo del seu nét.
91
col·laboracions
LES ANTIGUES ESCoLES DE LLoMBAI
LLOMBAI ÉS EL MEU POBLE
Estudiem la localitat
GERARD JUANES I PERIS
Aprofundint en el 60 aniversari del col·legi
també hem investigat sobre les antigues escoles de que estaven disperses pel poble.
Primer férem una cadena amb tot l’alumnat de
4t al pati de l’església on estava l’escola més
antiga de Llombai. Corria l’any 1814, i la comunitat de frares dominicans del convent de
Santa Creu manifestava que “... ha abierto y
equipado de todo lo necesario una escuela
gratuita para la educación de los niños de los
tres pueblos.”
L’alumnat del 2n cicle de Primària continua
aprofundint en el coneixement de l’entorn més
immediat que és la localitat de Llombai. Començàrem el curs retent homenatge a Jaume I
en vespres del 9 D’oCTUBRE. José María, espasa en mà, escut, corona i cavall, feia de
Jaume I i Estrella de reina Violant d’Hongria.
La resta de L’alumnat els acompanyà amb llances, representant els llancers del rei i seguits
per familiars, la Directora i la Regidora de Cultura oferírem una corona de llorer que col·locàrem al seu carrer.
Cal tio Tomàs de Romeu, Plaça de la Creu, 6
Placeta de Nelo
SoTERRANIS DE LLoMBAI
Ca la tia Patònia
ENTREVISTES:
L’ESCoLA EN EL SEU TEMPS
En el marc de les celebracions del 60 aniversari del col·legi Sant Francesc de Borja l’alumnat de 4t s’involucrà intensament entrevistant
persones majors per a que ens informaren de
l’escola en el seu temps. La tia Pilareta, la tia
92
Edelmira, el tio Salvador, la tia Marieta i molts
avis i àvies de l’alumnat de 4t ens comunicaren
que en la seua època es calfaven amb les brases
que duien des de casa en l’interior d’un pot,
que les xiquetes dedicaven molt de temps a la
costura o que els xiquets, que per ajudar en l’economia familiar no podien assistir a classe,
anaven al repàs nocturn que feien els mestres i
pagaven amb espècies: oli de casa, blat , ous...
Visitar diferents soterranis ha estat una activitat
molt interessant que a més ens ha permés conéixer la tipologia de la casa tradicional i les
seues estances. El primer dia visitàrem la casa
de José Mª Adam, coneguda per ca la tia Tona.
Aquest soterrani històric està relacionat amb la
LLEGENDA DE LA CABRA. Es conta que
en temps antic soltaren una cabra en la cisterna
del Piquet de la Talaia i, per un passadís, aparegué la cabra al soterrani de ca la tia Tona que
està situat sota la placeta de Nelo. Llegenda a
banda, visitàrem el soterrani, observàrem l’eixida tapiada que conduïa a la plaça Major i
Carrer de València, 21
93
col·laboracions
apuntades i els arcs ogivals dels laterals del
cor. Però on paràrem l’atenció va ser en la
porta de la sagristia, l’element gòtic més notable de l’església en el que pocs reparen, es
tracta d’un arc conopial molt interessant.
Del barroc vam poder admirar l’esgrafiat de
1663 en grisalla, beix i vermell que cobreix
totes les parets i el sostre de l’església, les claus
de volta i els taulells de ceràmica tradicional del
segle xVIII. Així, amb aquests coneixements
del gòtic i del barroc poguérem fer un anàlisi
comparatiu amb alguns elements de la catedral
de València en la visita que férem eixa mateixa
setmana al centre històric de la capital.
I és que conéixer millor Llombai ens fa estimar-lo més.
L’aljub de ca la tia Tona
l’aljub annex a set metres de profunditat. Pense
que aquesta cisterna pot estar relacionada amb
el castell medieval de Llombai que estava ubicat en eixa mateixa illa de cases i que serviria
per a l’aprovisionament d’aigua de la fortalesa.
La tia Aida també ens va mostrar una coveta
subterrània al carrer del Pou on encara podem
observar una porquera i un estable, dependències molt comunes en la casa tradicional de segles passats. Continuant amb els soterranis de
Llombai, un altre dia visitàrem el celler de ca
la tia Vicentica la d’Isidro, tan sol·lícita amb
tots nosaltres, i el celler de cal tio Tomàs de
Romeu que tan amablement ens mostrà la tia
Amparo, així com altres estances de la casa:
corral, estable, garrofera, pallissa...
Per tal de conèixer el monument històric i artístic més important de Llombai l’alumnat del
2n cicle visitàrem l’església i convent de Santa
Creu. Vam poder admirar in situ el document
històric més important: la butla del papa Pau
III de 1544.
observàrem detingudament els elements arquitectònics d’estil gòtic com les nervadures de la
volta del presbiteri i del cor, les dues finestres
94
95
col·laboracions
Conrado Guerrero i la Sanitat Rural
Conrado i Antoniet el de telèfons (festes 1955) ©Finezas
Conrado Guerrero (Alfarb 1924 - Llombai
1986) va ser el farmacèutic de Llombai al llarg
de 33 anys.
Va realitzar els seus estudis a la Facultat de
Farmàcia de Barcelona. Fou professor de Botànica a la Universitat de Santiago de Compostel·la, cofundador de la càtedra de Botànica de
la Facultat de Biològiques de València (ales-
96
hores inexistent), i finalitzà la seua tasca docent com a professor de la Facultat de Farmàcia de la Universitat Cardenal Herrera, sempre
com a especialista en Micologia (fongs).
Però l'activitat principal va ser la d'apotecari i
inspector sanitari del nostre poble. D'aquesta
funció inspectora rescatem l'article següent:
97
col·laboracions
98
99
col·laboracions
100
101
col·laboracions
102
103
col·laboracions
Els abellerols i l’economia
Models econòmics per mantindre Llombai viu
CARLES SANTANA I GARCÍA
Biòleg. Cofundador de Photo Logistics
Durant les últimes dècades l’economia valenciana ha jugat la carta de l’especulació. Hem
basat la nostra economia en vendre’ns l’herència. Només cal veure com han crescut les urbanitzacions a la costa i a l’interior, emparades
en un marc legal que afavoria una economia de
vol curt. Entenguem-nos, totes les societats aspiren lícitament al màxim desenvolupament
econòmic, cal construir infraestructures turístiques en un país com el nostre amb un potencial enorme per aquest sector. El problema ve
quan l’activitat acaba amb el recurs. Quan, enlloc de nadar i guardar la roba, ens llancem a
la piscina i abans ens venem la roba, la piscina
i l’aigua. No cal ser economista, no ho sóc, per
comprovar que aquest model ha arribat a la
seua fi i que difícilment tornarà. Busquem alternatives?
tipus de públic, pocs llocs més estan situats a
escassos quilòmetres de la ciutat de València,
que constitueix en ella mateixa un producte turístic, de l’Albufera –senyors i senyores, estem
a un quart d’hora d’una de les zones humides
més importants d’Europa- i pocs llocs més
tenen accés a vies internacionals de comunicació com l’aeroport de Manises. I pocs llocs
més estan tan poc convençuts per fer del seu
potencial una realitat.
Caderneres
Abellerols
Llombai i la pràctica totalitat de les terres d’interior valencianes té tot un camp per explorar
en el sector turístic. Si la costa ha pogut vendre
sol i platja i les comarques de muntanya tenen
clar el potencial de modalitats de turisme actiu
(senderisme, escalada, descens de barrancs,
etc.), en el nostre cas caldrà formar un producte
turístic atractiu basat en mostrar el que som.
En pocs llocs més s’alternen cultius de regadiu
de tarongers, bresquilleres i horta amb una
muntanya baixa mediterrània assequible per tot
104
Fem inventari? Tenim un paisatge atractiu, fets
culturals interessants, un coneixement sobre la
terra que ens permetria redreçar algunes situacions poc desitjables i encara un medi natural
que pot ser la base d’activitats de lleure per
molta gent. Quan un es planteja fer un salt a una
nova activitat – i més si s’està jugant les garrofes- pareix raonable mirar al seu voltant per buscar experiències d’èxit que es puguen aplicar al
nostre territori.
En la meua experiència professional en els últims anys he pogut veure el fenomen Extremadura. Lluny del mar, de vies de comunicació
potents (ni tren d’alta velocitat ni aeroports a
mitja hora), sense neu on basar el turisme d’hivern, sense rius cabalosos per a la pràctica
d’esports aquàtics i amb un sud profund on a
partir del juny les temperatures s’enfilen ter-
Cogullada
mòmetre amunt, Extremadura ha sabut situarse entre les millors destinacions de turisme de
natura de tota Europa. Es calcula que uns
20.000 turistes a l’any visiten Extremadura per
observar ocells, cosa que implica uns ingressos
d’uns 3 milions d’euros en pernoctacions.
Més enllà dels números, és un fet que comprovem en totes les fires professionals del sector
on assistim com a empresa: alemanys, britànics, italians, belgues, suecs...no saben dir ni
una paraula en castellà, però saben dir Extremadura, de manera molt graciosa, us ho confesse, però ho diuen. I quin és el secret? En què
basa l’èxit aquesta comunitat autònoma? En la
fauna. Milers de persones visiten cada any
aquest raconet del sudoest ibèric per veure
fauna en les planes i els tossals extremenys. Ho
podríem fer ací?
Abellerols, mussols o palputs, per posar exemples d’ocells als que no parem atenció perquè
són habituals al nostre terme municipal, són la
base d’una economia emergent. observadors
d’ocells i fotògrafs naturalistes (aficionats) de
bona part d’Europa busquen zones noves per
passar-hi les vacances. Aquesta activitat està
posicionant no només zones com Extremadura,
Navarra o Castella, sinó llocs dels Pirineus i
prepirineus catalans i aragonesos, estepes de la
vall de l’Ebre o destinacions internacionals
com el Delta del Danubi a Romania, determinats llocs de Finlàndia i d’Hongria i en general
allà on el teixit empresarial i els poders públics
s’han conjurat per anar endavant amb nous
models de desenvolupament.
Però cal anar amb compte i tindre molt clares
Mussols
algunes coses, per començar que l’observació
de fauna només constitueixen una activitat
econòmica complementària, poca gent en pot
viure a temps complet; per continuar que és un
tipus d’activitat que necessita complicitats
entre sectors: un medi agrari actiu on l’agricultura siga la base real de l’economia, un medi
natural en bones condicions, i un teixit empresarial que busque la complementarietat de moltes activitats: allotjament, gastronomia,
senderisme, descoberta del territori, fets culturals, etc. oferirem millor producte amb la proximitat de l’Albufera cap al mar i les
muntanyes de la Mola de Cortes cap a l’interior i entre la iniciativa privada i l’administració: la primera proposant i executant i la
segona impulsant i posant-hi el marc legal.
No hi ha dubte que un model turístic on càpiga
el turisme de natura té avantatges i que segurament el fonamental és conservar el recurs, no
haver de vendre’ns l’herència. és un model desenvolupament que ens permet continuar sent el
que som, sense renunciar a res. Per suposat no
és un camí fàcil, però el treball mai li ha fet por
a la gent de Llombai, no?
Les coses canvien, per suposat, però les persones podem decidir cap on volem anar.
105
col·laboracions
drina, aprovechando que el 2014 la SEo (Sociedad Española de ornitología) la denominó
Ave del año debido a su descenso y vulnerabilidad, ya que nos estamos quedando sin
ellas. Es un ave muy familiar en nuestros pueblos, hasta el punto de poseer sus propios dichos y refranes. Por ejemplo:
AULA DE NATURALEZA
FRANCISCO MEDINA LLORET
A continuación, encontrábamos un panel explicativo, donde mostraba a los visitantes cómo
interpretar los datos plasmados en la ficha que
tenía cada ave: nombre en valenciano, nombre
castellano y nombre científico, así como los
meses y lugares en que están en la Comunidad
Valenciana.
pueblo como destino de turismo de interior.
En marzo del 2014 se da el primer paso para
la creación del “AULA DE NATURALEzA”.
Para ello se presentó, en el centro Cultural Parroquial, la colección de Animales Naturalizados y Libros de Naturaleza (que he donado al
Ayuntamiento de Llombai) con el título “Projecte Aula de Naturalesa”, la cual fue acogida
con expectación y curiosidad por parte de los
visitantes.
La exposición consistió en una muestra temporal de las aves, que durante todo el año o en
los períodos de migración habitan en la Comunidad Valenciana. Se aprovechó el ocho y
nueve de Marzo, coincidiendo con “La Carrera
Pedestre” organizada por la Concejalía de Cultura y Deporte, dándole un aliciente más a los
acompañantes de los participantes del evento
deportivo, para conocer y potenciar nuestro
106
En la entrada había una referencia a los tres parajes naturales municipales y en concreto a la
ruta de senderismo recientemente señalizada por
el Ayuntamiento en colaboración con la Diputación de Valencia, cuyo cartel explicativo y de
inicio de la ruta está a escasos metros de la
puerta del Centro Parroquial, repartiéndose folletos editados con el mapa del recorrido y datos
de interés del trayecto. Se dieron explicaciones
de la ruta a los visitantes que se interesaban.
Para dar paso a la exposición, se colocó la Autorización Administrativa (que redacté con su
correspondiente proyecto y se encargó de tramitar la Alcaldía). En esta, el Departamento de
Medio Natural de la Coselleria, concede la Autorización Administrativa al Ayuntamiento de
Llombai, para tenencia y exposición con carácter didáctico de los ejemplares naturalizados.
Los ciento tres ejemplares que formaban la
muestra, estaban agrupados por especies: anatidas, insectívoras, rapaces, etc. En la futura
Aula de Naturaleza podrán encontrarlas mediante esta clasificación o por los distintos ecosistemas del término municipal: medio urbano
y huertas, cultivos agrícolas, medio forestal y
río. Al ser una exposición temporal, carecía del
hábitat vegetal y contenido didáctico, que tendrán cuando estén en su ubicación definitiva y
sus vitrinas correspondientes. Al fondo de la
sala, teníamos pósters monográficos y carteles
de aves de la Comunidad Valenciana, editados
por la Conselleria de Medio Ambiente. Todo
ello amenizado con un audio de los cantos de
las aves más representativas de entre las allí
expuestas: la perdiz, tordo, mochuelo, etc.
- Una de las actividades que se programaron,
fue la concienciación de proteger a la Golon-
- Per al quinze de març, dona el sol en
l’ombra i canta l’oroneta.
- Quan l’oroneta vola baix, anuncia plutja
al cel.
- Las Golondrinas, tienen el pecho rojizo,
de quitarle las espinas a Cristo Crucificado. (metáfora bíblica).
- Per San Josep, l’oroneta tenim así.
En realidad, los que no estan habituados a la
identificación de aves, denominan como “golondrina” a tres aves diferentes, ya que morfológicamente son parecidas y tienen costumbres
de sociabilidad casi iguales; lógicamente a la
propia golondrina y las que a continuación se
detallan:
107
col·laboracions
- Golondrina “oRoNETA” (Hirundo rustica).
Plumaje negro azulado, la parte delantera
blanca con matices rojizos, cola larga y horquillada. La diferencia entre los sexos está en
que los machos tienen la cola más larga que
las hembras. Tienen el nido en forma de taza
abierta por arriba, que construyen con bolitas
de barro que hacen ellos mismos, sobre vigas
o huecos dentro de las construcciones.
- Avión Común ”oRoNETA DE CUA
BLANCA” u “oRoNELL” (Delichon urbica) también negro, es algo más pequeño y
rechoncho que la Golondrina, con la parte delantera y la cola blanca. Es el que más abunda
dentro de la población. Tiene un vuelo rápido
y con muchos cambios de dirección .Es el
que más acostumbrado está a la presencia humana. Son fieles a anidar en los mismos lugares todos los años, reconstruyendo el
antiguo nido.
- Vencejo “FALSIA” (Apus apus) más estilizado y con un plumaje totalmente negro (en
realidad si lo viésemos muy de cerca son marrones oscuros) y las alas son largas en forma
de guadaña. Vuela más alto que los otros dos,
muy raramente lo veremos posado, siempre
está en el aire, al no tener que descender al
suelo para recoger barro ya que aprovecha
huecos y grietas para anidar. Tiene los dedos
de las patas casi atrofiados, lo que le impide
andar, pero sí son muy útiles para agarrase a
paredes y muros.
Los tres llegan a nuestras tierras entre marzo y
abril, del norte y centro de África para regresar
a lo largo de agosto y septiembre.
En los últimos 15 años, la población nidificante de golondrinas en nuestras tierras a disminuido un 31%.
Su descenso se debe a varios factores, entre
ellos:
a) A la contaminación atmosférica, ya que es
más sensible que otras aves.
b) Al aumento de los plaguicidas. Esperemos
que con el tiempo los insecticidas sean
más ecológicos, ya que estamos en un
108
medio agrícola y no podemos prescindir
de ellos. Son unos comedores insaciables
de moscas y mosquitos.
c) La modificación de parte de sus hábitats
para anidar. Al desaparecer graneros, pajares, establos, cobertizos, etc. y como no,
las “cambras” con sus ventanas siempre
abiertas para orear los productos allí almacenados, que tenían prácticamente todas
las casas del pueblo y que en la actualidad
ya casi no existen como tal. También la renovación de las fachadas, que al hacerlas
más funcionales no tienen los recovecos
donde antaño podían anidar.
“Una buena solución seria que donde veamos que hacen el nido no destruírselo, solo
nos causará molestias unos pocos meses”.
Estas aves siempre se han asociado a la estación más bella y prometedora del año: la primavera.
Sus congéneres los Aviones Comunes, no tienen tanto problema de hábitat, ni les afectan
tanto las condiciones que hemos mencionado
como a la Golondrina, ya que simplemente
construyen sus nidos en los aleros de los tejados; también son de barro como los de la golondrina pero con un solo agujero de entrada y
la salida, ya que los nidos de los primeros son
totalmente abiertos por arriba, lo que los diferencia de los primeros.
Según los censos que vengo efectuando en
LLombai, las calles que más nidos de Aviones
Comunes tienen son:
- C/San Roque (parte izquierda).
- Plza. Mayor (Ayuntamiento) aquí también
hay varios nidos de golondrina.
- C/ Del Pozo (uno muy curioso está en el
hueco de una ventana).
- C/ Virgen del Rosario (siete unidos entre sí).
- C/ Eufemiano Sola (en los primeros números
impares).
En esta última calle he podido llevar a cabo
uno de los proyectos de protección de estas
aves. Con el consentimiento de los vecinos y
la colaboración del Ayuntamiento y el material
de talleres osca, que ha consistido en la colocación de unas plataformas que he diseñado,
de plancha de aluminio, situadas bajo los nidos
para así recoger los excrementos y que no ensucien la acera ni la fachada. De esta manera,
al no suponer incomodidades, los habitantes de
las casas permitirán e incluso esperaran a que
las aves vuelvan a utilizar sus nidos en años
sucesivos, disfrutando de esta forma de un
poco de naturaleza dentro de nuestro pueblo.
NOTA: no en todos los nidos se puede emplear este sistema bien por la altura
o por la complejidad del lugar.
De las estimaciones del casco urbano y alrededores de Llombai, estos son algunos datos
aproximados:
De Golondrina solo se han contabilizado unas
30 parejas (con seguridad hay bastantes más
ya que al anidar en el interior de las viviendas
y granjas de las afueras del pueblo es más complicado censarlas). Un buen sitio para verlas e
incluso oírlas es a primera hora de la mañana
posadas en los cables de la luz que cruzan las
calles de la población. Al atardecer, hay concentraciones volando muy bajo (entre otros lugares) rondando los campos abandonados entre
la partida de “Beniali” y el río.
Aviones Comunes de unas 60 a 80 parejas. A
primeras horas del día y al atardecer, un sitio
donde más se concentran es en los campos sin
árboles entre el cementerio y el camino Valencia y durante todo el día en las cebas de los po-
lluelos en los nidos. En años con buenas condiciones llegan a hacer tres puestas, las crías
de la primera se quedan cerca del nido y ayudan a los padres a criar a las otras nidadas.
De Vencejos unas 70 a 80 parejas (en el campanario habían 2 nidos, que no he podido constatar esta temporada). Sin embargo, en estos
últimos años han aumentado su presencia.
Donde se pueden ver muchos, al atardecer, volando no muy altos, es entre la Cooperativa de
Llombai y el cuartel.
otra especie de la misma familia es el Avión
zapador, PARPALLó (Riparia riparia), más
pequeño y de color grisáceo, que está durante
todo el año en pequeñas colonias en cortados
y acantilados próximos al río Magro.
La presencia y evolución de determinadas especies de aves es un indicador científico sobre
el beneficio o deterioro medioambiental. En la
Comunidad Valenciana las aves asociadas al
medio rural decaen (golondrinas, gorriones,
etc.) pero suben las de medios forestales (pájaro carpintero, pinzones, urracas, etc.), tanto
en número como en especies.
Para más información sobre el proyecto de
protección de estas aves y la participación en
los censos podéis contactar en:
[email protected]
- otra de las actividades fueron las visitas guiadas a la exposición para distintos colectivos
como los agentes medioambientales de la
zona, los alcaldes del Marquesado, miembros
del Centro Excursionista de Valencia, Sociedad
Valenciana de ornitología, Taxidermistas de la
Comunidad, etc., entre otros.
Se dió información sobre la S.V.o (Sociedad
Valenciana de ornitología) con el fin de formar
un grupo para el estudio de las aves y naturaleza en general, en el Marquesat y su comarca, dando charlas y concertando salidas al
campo para posible avistamiento de aves.
El lema de nuestra Aula de Naturaleza será:
“Que los visitantes conozcan la naturaleza
más inmediata a su entorno, para así respetar
la biodiversidad”
109
col·laboracions
Vicente Cardona,
una ‘institución’ en el mundo de la música
J. F. L.
Cronista oficial
solista a lo largo de un dilatado período,
labor que la banda le premiaría una vez
ya jubilado, rindiéndole un popular y
emotivo homenaje en el año 2000.
Ampliamente conocido en la comarca,
siendo muy joven fue requerido en varias
ocasiones, con motivo de las fiestas de
Sant Antoni y la Creu, para actuar en solitario y en directo ante los micrófonos de
Radio Carlet, emisora a la sazón dirigida
por don Joaquín Pellicer Hervás, y presentado por este cronista. El 3 de mayo
de 1953 el periódico Levante informaba:
“El vecindario, reunido en grupos ante
los receptores, escuchó con gran interés
esta magnífica audición radiofónica”.
La entrega y pasión por la música ha
sido condición característica de la familia Cardona. “Mi hijo, Vicente Cardona
Sanz –nos diría el finado en una entre-
vista hace quince años- no ejerce como
intérprete musical, pero desempeña su
cometido profesional al servicio de la
Banda Municipal de Valencia, prolongando así mi propia trayectoria”.
Como glosábamos en nuestro artículo
necrológico en el diario Las Provincias
el 21 de julio último, “vital y dinámico
en todas sus facetas y actividades, Vicente Cardona (“Laet”) fue un pundonoroso deportista, tanto en el ámbito del
fútbol como de la pelota valenciana (galotxa)”. Por cierto que sus grandes aptitudes como guardameta llamarían la
atención del Mestalla, que llegó a interesarse por él. También durante quince
años Cardona ejerció como vocal de la
Junta Directiva de Jubilados y Pensionistas de Llombai (U. D. P.) y miembro
del Grup de Teatre de esta entidad. ¡In
memoriam!
Vicent Cardona Lliso homenajeado por la S. Unió Protectora Musical de Llombai.
A punto de cumplir los 83 años de edad,
el pasado 18 de julio falleció el estimado
llombaí Vicente Cardona Lliso, quien
por espacio de treinta años estuvo al servicio de la orquesta y Banda Municipal
de Valencia como funcionario de protocolo, gozando de alta consideración y
prestigio, hasta el punto de ser calificado
como “una institución dentro del mundo
de la música” en las páginas del diario
oficial del Certamen Internacional de
Bandas de la Feria de Julio, en 1994.
Hijo del eminente trompetista don José
Cardona Lahoz, fundador de la escuela
de música que lleva su nombre (a quien
el Ayuntamiento dedicó una calle), y
110
maestro de varias generaciones de músicos, algunos de los cuales han alcanzado las máximas cimas profesionales,
como Rafael Martínez Llorens, catedrático, compositor y director de la Banda
Provincial de zaragoza, jubilado, y Rafael Sanz Espert, actual director titular
de la Banda Sinfónica Municipal de Madrid, y hermano de Gerardo, ex profesor
timbalero solista titular de la orquesta
de Valencia, director de bandas y compositor, autor del Himno de Llombai estrenado en 1959, Vicente Cardona
ingresó como precoz saxofonista en la
Banda Unión Protectora Musical de
Llombai a los 13 años, destacando como
Tres músicos históricos de la Banda de
Llombai: Vicente Cardona, en el centro,
junto a Fernando Parrilla y José Forés, el
17 de enero de 1949. Antes de estrenar uniformes, los músicos se conformaron con
lucir la emblemática gorra
Vicent Cardona (Laet) y Ximo Donat (el
Porró) jugadores del CD Llombai.
111
col·laboracions
LLOMBAI A L’ARXIU DE CANAL 9
VICENT CLIMENT I FERRANDO
Durant quasi vint-i-cinc anys els valencians hem tingut una televisió i una
ràdio autonòmiques que han cobert, més
bé o més malament, les informacions de
proximitat dels nostres pobles. Amb el
tancament unilateral de les emissions,
només ha quedat actiu el valuós fons d’imatges i de sons que conformen l’arxiu
audiovisual valencià més important. Un
arxiu que esperem que ben prompte
torne a abastir d’imatges una nova Radiotelevisió Valenciana. Mentrestant i
amb eixe desig, vos deixe un ràpid repàs
per algunes de les imatges que sobre el
nostre poble es guarden al centre de
RTVV a Burjassot.
Les primeres imatges que sobre Llombai
van eixir a RTVV, van ser uns recursos
del poble dins l’espai A la fresca en una
ruta pels pobles del Marquesat. Durant
la dècada dels noranta, a més es van
emetre notícies sobre el projecte de
construcció d’un abocador d’alta densitat de residus sòlids i la revocació del
conveni firmat a tal efecte; sobre la celebració d’un dia dedicat als homes a les
festes d’agost; sobre una moció de censura a l’alcaldessa, Montserrat Forés;
sobre la celebració de la setmana Europea de la Joventut Rural o sobre la presentació d’un projecte per convertir en
ruta turística la via pecuària entre Llombai i Sinarques. També es van emetre diverses notícies relacionades amb l’EFA
La Malvesia.
El 1999 el programa Crònica dedicava
un capítol al pilot xavi Forés, mentre
que les noticies se’n feien ressò del Dia
112
Mundial de l’ou amb imatges d’una coneguda empresa de la població. No cal
dir que les diverses edicions del Mercat
dels Borja van tindre la seua cobertura a
la televisió pública valenciana tant a les
notícies com a connexions en directe en
altres programes, així com també les
edicions d’Expopell.
Pel que fa al medi ambient es van cobrir
a Llombai, notícies sobre la celebració
del Dia de l’Arbre amb la presència de
Francisco Camps i Rafael Blasco, la de-
claració de paratges naturals per al Tello,
els Cerros i la Colaita; la presentació de
quads per fer faenes agrícoles a través
de les cooperatives agràries.
Els fets més luctuosos també van aparèixer a les pantalles de TVV, com ara accidents o incendis entre els quals cal
esmentar el que va ocórrer fa tres anys.
I finalment diverses notícies sobre les
festes d’agost, les de sant Antoni amb un
directe per al programa En connexió, o
les olimpiades per a Majors. De la presència de llombaïns i llombaïnes quedà
constància a programes com El Show de
Joan Monleón, El Rotgle, De la A a la
Z, Esport Divertit o Remeis al Rebost.
L’agricultura també tingué presència a
Canal 9 amb peces sobre la producció
integrada, sobre la campanya de les nectarines, sobre la instal·lació de sensors
per controlar el reg.
113
col·laboracions
Què és la UPCCA?
Una Unitat de Prevenció Comunitària en
Conductes Addictives (UPCCA) és un servei
públic comunitari que té com a objectiu principal la prevenció de les drogodependències.
Per això, el treball que du a terme al municipi
de Llombai consisteix a ajudar a reduir i/o evitar l'ús i abús de drogues (tabac, alcohol, cànnabis, etc.) i d'altres addiccions (joc, internet,
xarxes socials, etc.), així com els problemes associats. També es promouen hàbits de vida saludables i una cultura de salut que incloga el
rebuig del consum de drogues.
Des d'aquesta UPCCA fa uns anys que estem
dirigint la nostra actuació,al CEIP Sant Francesc de Borja, a l’EFA Torre Aledua i l’EFA La
Malvesia, en la formació dels docents interessats. I, en col·laboració amb el CEFIRE, en
cursos dirigits a facilitar materials i dinàmiques
per a un millor treball en valors, tan necessaris
en la consecució de factors de protecció. I intervenim en aquelles aules on ho demana el
professorat per a informar, assessorar i sensibilitzar sobre els riscs del consum de substàncies o del mal ús de les xarxes socials.
Les UPCCA’s són centres acreditats per la
Conselleria de Sanitat, des de laDirecció General d’Assistència Sanitària i el seu Servei de
Gestió en Drogodependències, la qual cosa garanteix les condicions de qualitat i idoneïtat
d'aquest servei.
Emprem els programes homologats i adscrits
a la Conselleria de Sanitat d’acord a l’edat de
cada curs escolar. A l’institut és on més s’intervé a les aules, a més a més és on es realitzen
les sessions d’informació i assessorament individual sobre drogues, cànnabis i alcohol. I
també sobre l’ús i abús de les xarxes socials.
Molt prop de tu tens una UPCCA: la Unitat de
Prevenció Comunitària en Conductes Addictives de la Mancomunitat de la Ribera Alta
disposada a treballar per tu i per a tu en la prevenció de les drogodependències i altres trastorns addictius des de tres diferents àmbits:
l'escolar, el familiar i el comunitari.
Àmbit Escolar i joves
- Programes de prevenció de les drogodependències per a primària i secundària.
- Informació, xarrades, tallers...
Àmbit Familiar
- Escola de Formació Continuada per a pares
com a agents preventius.
- Atenció i orientació familiar. Millorar les
xarxes de suport i comunicació familiar...
Àmbit Comunitari
- Informació, orientació i assessorament especialitzat.
- Sensibilització sobre la problemàtica derivada de l'ús/abús de drogues o altres trastorns addictius, etc.
114
A més a més treballem amb els professors diverses pel·lícules acompanyades de la seua
guia didàctica per a poder aprofitar-les a les
aules, donat que mitjançant el cinema els personatges es converteixen en models d’aprenentatge i les conseqüències que es deriven del
seus comportaments, accions i estil de vida
poden reforçar o inhibir les nostres conductes,
cosa que ens permet aprendre sense necessitat
de repetir els seus errors. és evident el valor
educatiu per a transmetre valors i models de
conducta i alhora despertar determinades emocions i propiciar expectatives de canvi.
La informació la facilitem al llarg de tota la primària i reforcem les accions al tercer cicle i els
primers cursos de la ESo, on s’aglutina tota la
població diana de les nostres intervencions per
ser l’edat d’inici de la majoria de les substàncies. és al tercer cicle de primària on realitzem
per exemple el concurs del dia mundial sense
tabac on emprem el cartell guanyador de l’altre
any per a fer la campanya contra el tabac.
A més a més es duen a terme diverses escoles
de mares i pares, en coordinació amb l’Ajuntament, l’AMPA del centre i l’equip docent del
col·legi. El contingut de les xerrades es focalitza en el programa Aprendre a Comunicar que
s’ha centrat en la millora de la comunicació familiar, tot i ser conscients de la importància de
l’escola i el municipi en matèria de prevenció.
Les estratègies i els coneixements que s’exposen poden utilitzar-se en els tres àmbits: familiar(pares), escolar (professorat) i municipal
(monitors d’esplai i temps lliure), ja que només
una intervenció preventiva centrada en la informació i l’educació, i duta a terme pels agents
socialitzadors –pares, professorat i monitors
d’esplai i temps lliure– pot tindre èxit.
Si en la teua família...
• creus que hi ha algun problema per culpa
de l'alcohol, tabac o altres drogues...
Afegir que també es duen a terme sessions
d’assessorament i sensibilització per a mares i
pares sobre els riscs de l’ús i/o abús de les xarxes socials. I estem oberts a tractar els temes
que els pares consideren interessants per a la
seua funció educativa. Entre el conjunt d’accions amb pares i mares, es troba l’atenció a
famílies amb menors amb consum incipient de
cànnabis. S’assessora a nivell familiar i es du
el seguiment i acompanyament de menors en
situació de consum incipient de cànnabis amb
les corresponents famílies en coordinació amb
els Serveis Socials del municipi. Són intervencions que es realitzen normalment fora del municipi perquè busquen seguiment i atenció
confidencial i anònima.
Si en la teua associació...
• us agradaria fer alguna cosa per a ajudar en
la prevenció de drogues en el teu poble...
...en què em pot ajudar una UPCCA?
Si eres jove i...
• necessites informació sobre alguna substància...
• creus que t'estàs passant amb el teu consum
i t'està creant algun problema...
• tens algun col·lega que t'ha demanat ajuda
i no saps com fer-ho...
• necessites informació sobre algun tipus de
substància o de consum...
• et preocupa que el teu fill s'inicie en el consum de drogues...
Si en el teu negoci, empresa, treball, etc...
• ha sorgit algun problema per culpa del consum d'alguna substància...
• necessites informació sobre qualsevol
droga o qualsevol conducta addictiva...
• necessites suport per a afrontar algun problema derivat del consum de substàncies...
• necessiteu informació sobre les drogues i
altres trastorns addictius...
L’Ajuntament de Llombai té al seu abast un
servei de proximitat que es pot utilitzar, si necessites informació i orientació sobre el problema de les drogodependències o d’altres
conductes d’abús com l´ús d’internet o l’ús de
les xarxes socials per part dels menors. o si
creus que tens algun problema amb el consum
d'alcohol, tabac, cànnabis, internet o altres
substàncies, i t'agradaria disposar d'atenció, assessorament i orientació per a poder resoldreho. o bé, si necessites informació sobre
recursos per al tractament de les drogodependències.
Pots contactar amb nosaltres al 962414142, al
646262036, al 646951096 o bé per correu electrònic en [email protected].
115
col·laboracions
La problemàtica de l’aigua de reg a la
Comunitat de Regants Séquia Alèdua-Mare
VICENT ADAM I JOARES
Les Comunitats de Regants de Llombai,
han buscant sempre el millor aprofitament de l’aigua, degut que el terme de
Llombai és molt deficitari en aquest element, ja que tant els pous com el riu
Magre, tenen uns recursos molt limitats.
Així en l’any 2005 junt a quasi totes les
Comunitats del Marquesat es desplegà
una xarxa de sondes capacitives als tres
pobles per a monitoritzar en temps real
les necessitats d’aigua en les diferents
plantacions i/o cultius. A més a més, des
de l’any 2007 al 2012 es desenvolupa un
projecte de I+D per a estudiar l’eficiència del reg en la zona del Marquesat i els
seus efectes en la producció.
Seguint en la línia de l’optimització dels
recursos que es tenen, es va introduir el
reg localitzat en la Comunitat de Regants de la Séquia Alèdua-Mare en l’exercici 2008/2009. Amb el seguiment
dels efectes en les plantacions de la Comunitat de Regants,començarem a fixarnos que a partir del mes de setembre,
especialment en el kaki, es necrosa la
fulla, i s’aplega a finals de mes amb arbres totalment defoliats.
El 2010-11 ja consultàrem l’IVIA, que
va manifestar que tot apuntava a la incidència de concentracions altes de clorurs
amb nivells alts en la conductivitat de
l’aigua de reg. Hem observat que la incidència és menor amb el reg a goteig.
La comunitat de regants ha reaccionat
fent el reg més ajustat i adobant sense
aportacions de clorurs. Això significa encarir els costos de forma sensible, al vol-
116
tant del 50% (per cada 100 kgs. de clorur potàssic s’aporten 47 kgs. de clorur).
Foto presa el 20 de novembre
Parcel·la regada amb aigua del Magre
Foto presa el 23 de novembre
Parcel·la regada amb aigua de la CR La Nevera
L’any passat instal·làrem un sensor de
salinitat, per a tindre dades permanents
de la conductivitat de l’aigua i hem observat que l’aigua del riu Magre presenta
una conductivitat que oscil·la entre 1,30
i 2,50 CE(ds/m), és a dir, uns nivells
molt alts front a l’aigua del Canal xúquer-Túria i els pous principals de la
zona, que tenen uns nivells de 0,50 a
1,00 CE(ds/m), com es pot observar en
el quadre següent:
Açò ens diu que per
cada m3 d’aigua de
reg del riu Magre
s’aporten 271 grams
de clorurs front a 13
grams que s’aporten
en l’aigua del pou
de la Nevera.
La Junta de Govern de la Comunitat té
com a principal objectiu aconseguir la
reducció dels índexs de conductivitat de
l’aigua de reg. Així la Comunitat de la
Séquia ha aplegat a un acord amb la CR
de Llombai en fusionar-se, i així compartir les instal·lacions i moderar la salinitat amb les aportacions dels pous de
la citada Comunitat. El procés de fusió
està aprovat i a l’espera que la Confederació Hidrogràfica del xúquer ho ratifique. Ara bé, per a tindre una solució
estable i que garantitze el subministrament d’aigua, és imprescindible una
concessió d’aigües del Canal xúquerTúria.
Quant a les obres de connexió de les
dues Comunitats, estan adjudicades i començades, el període d’execució previst
és de tres mesos. Amb estes obres es
pretén optimitzar els recursos dels pous
i l’aigua del riu Magre que correspon per
concessió a Llombai, millorar la qualitat
de l’aigua que es subministra als regants
així com pujar l’aigua en període
“VALLE” (el més econòmic) i poder
regar durant les 24 hores del dia.
El canvi de la concessió del riu Magre al
Canal del xúquer-Túria està contemplat
com una possibilitat dins de l’esquema de
temes importants del Pla Hidrològic del
xúquer. Per a tindre possibilitats d’obtenir drets sobre les aigües del Canal xúquer-Túria, és necessària la implicació de
les Comunitats de Catadau i Alfarb. Els
tècnics de Confederació ho veuen com la
solució més racional i econòmica del
Marquesat i per a tots el regants de Forata. La Comunitat de Regants de la Séquia Alèdua-Mare ha presentat
al·legacions a les concessions en tràmit
del marge esquerre del Canal xúquerTúria per a proposar la inclusió de les terres de la nostra comunitat de regants.
117