diari del festival - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de

Transcripción

diari del festival - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de
Diario DIA 6
6/10/08
21:26
Página 1
OCTUBRE
2 0 0 8
Nº
DIMARTS 7
6
www.cinemasitges.com
AVUI
AUDITORI 13:00
EL RETIRO 01:00
Pàg. 04
CHELSEA ON THE ROCKS
Pàg. 06
THE WARLORDS
Pàg. 07
MARTYRS
Pàg. 09
BLINDNESS
Organitza:
Amb el suport de:
Patrocinadors:
Televisió oficial:
Diario DIA 1
1/10/08
18:16
Página 2
Diario DIA 6
6/10/08
20:36
Página 3
DIARI DEL FESTIVAL
Dimarts 7 octubre 2008
AVUI US RECOMANEM...
THE GOOD, THE BAD,
THE WEIRD
Kim Jee-woon
OUR TOWN
Jung Kil-young
MARTYRS
Pascal Laugier
La cinematografia coreana, font inesgotable de talent, ens presenta el
seu últim descobriment: Jung Kilyoung. Una revisió del subgènere de
l’assassí en sèrie a partir de tres
personatges: un policia, un escriptor i el dependent d’una botiga.
ORIENT EXPRESS - CASA ASIA
EL RETIRO 16:30
Arriba una ferma candidata a pel·lícula més polèmica del Sitges 2008.
Després de patir una reclusió inhumana, Lucie es planta davant d’una
casa amb els ulls plens de ira i una
escopeta a les mans. Demolidora.
S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ
AUDITORI 11:00
TRICK OR TREAT
Michael Dougherty
RED
Trygve Allister Diesen
THE WARLORDS
Peter Ho-sun Chan
Quatre històries encreuades en la
millor tradició de Creepshow. Atmosfera de conte de terror i un repartiment de luxe: Anna Paquin,
Brian Cox i Dylan Baker. Ja és Halloween al Festival.
SESSIÓ SORPRESA
AUDITORI 13:00
Fins on arribaríeu per venjar la mort
del vostre animal de companyia?
Red és una de les respostes possibles. Un Brian Cox magistral interpreta un home gran que veu com
uns adolescents li maten el gos perquè sí.
S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ
AUDITORI 15:15
El bo i millor del cinema èpic de
Hong Kong amb un repartiment de
luxe encapçalat per Jet Li, Andy Lau
i Takeshi Kaneshiro. Honor, sang,
l’obsessió pel poder i per l’amor
d’una dona. Un regal per a paladars
cinèfils.
S.O. FANTÀSTIC FORA DE COMPETICIÓ
AUDITORI 17:30
BLINDNESS
Fernando Meirelles
THE BURROWERS
JT Petty
INTRUSOS EN MANASÉS
Juan Carlos Claver
El director de l’aclamada Ciudad
de Dios afronta el repte d’adaptar
la novel·la assaig sobre la ceguesa
del Nobel José Saramago envoltat
d’estrelles com ara Julianne Moore,
Mark Ruffalo, Gael García Bernal i
Danny Glover.
S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ
AUDITORI 22:30
Un western de terror? A l’oest americà, el jove Coffey emprèn un viatge
arriscat a la recerca de la seva promesa, que acaba de ser segrestada.
Un autèntic còctel genèric al centre
del qual destaca una vibrant monster movie.
S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ
TRAMUNTANA 15:30
Una periodista arriba a Manasés.
L’any 1945, poques setmanes abans
del final de la segona guerra mundial, s’hi va estavellar un avió, i tots
els habitants del poble van desaparèixer. Terror intel·ligent made in
Spain.
S.O. MÉLIÈS
TRAMUNTANA 18:15
Ens arriba de Corea la relectura definitiva del clàssic immortal de Sergio
Leone. Amb més acció, més adrenalina i un increïble Song Kang-ho
(Memories of Murder, The Host).
L’Oest cada vegada és més a l’est.
Visca el Manchurian Western!
S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ
EL RETIRO 22:30
Teaserland; festival de trailers falsos
Teaser es la palabra inglesa que
define la pieza corta promocional
de una película; un trailer. Y Teaserland es el primer festival de
trailers falsos, un proyecto de
Vas a ver y Acción Media. El lunes, se realizó en el marco del
Festival una rueda de prensa presentando esta iniciativa de Xavi
Bru y Gregorio Belinchón en colaboración con Canal +, Sony y el
Festival de Sitges. Xavi Bru, Manel Vicaria, Ángel Sala, Jorge Ortiz (de Canal +) y varios de los directores que han participado en
el proyecto como: Paco Plaza,
Paco Morata, Jaume Balagueró,
Isabel Coixet, J.A. Bayona, Juan
Cruz y Raúl Garcia, contestaron
las preguntas de los periodistas.
Xavi Bru explicó el objetivo de
este certamen; “queremos que
funcione como una plataforma
para dar salida a gente con mucho talento pero que, tal y como
funciona la industria cinematográfica de este país, lo tiene difí-
cil”. Como se dijo ante la prensa,
los directores invitados se mostraron encantados de colaborar
en el proyecto. J.A. Bayona bromeó diciendo “aceptamos porque eran amigos y porque nos regalaban la cámara. En serio, nos
pareció apasionante”. En la rueda de prensa también se presentaron los trailers falsos de estos
directores, en su mayoría en tono
de humor. El premio del ganador
serán 30000 euros para filmar
un cortometraje. Las bases, información y todos los trailers están en
www.teaserland.com.
EL DIARI
DEL FESTIVAL
REDACCI
Ricar do Reparaz Ó
Violeta Kovacsics
Manu Yáñez
Lidia Thomas
Cecilia Bar rionue
vo
Héctor Castells
studio Fénix)
MAQUETACIÓ (E
mez
Gó
Juan Carlos
Geor gina Ar misen
Javier Mar tínez
FOTÒGRAFS
gel Chazo
s
Miguel Án
Jesús Pari
IL·LUSTRACIÓ
ols
Guillem D
3
Diario DIA 6
6/10/08
19:42
Página 4
DIARI DEL FESTIVAL
Dimarts 7 octubre 2008
Rueda de prensa de Hansel and Gretel
“QUISE REINTERPRETAR EL CUENTO
MEZCLANDO FANTASÍA Y TERROR”
El festival de Sitges dedicó ayer
una especial atención al cine coreano programando tres películas clave de la producción coreana actual; The Good, The Bad, The Weird,
Beautiful y Hansel and Gretel.
El director de Hansel y Gretel,
Yim Phil-sung acompañado de una
de las jovencísimas actrices principales, Shim Eun-kyung, ofreció una
rueda de prensa en el Hotel Meliá.
Yim Phil-sung ya había asistido
al festival hace tres años, para presentar su opera prima Antarctic
Journal (2005) con la que ganó el
premio de la sección Orient Express. Este año, opta también a un
galardón con su libre adaptación del
conocido cuento de los hermanos
Grimm.
Yim Phil-sung explicó a la prensa
el motivo por el que eligió hacer esta
versión; “de pequeños, leemos muchos cuentos que olvidamos al hacernos adultos, pero sobre todo, olvidamos su mensaje. La historia trata
una temática universal; la infancia”.
Como él mismo explicó, la crítica de su país no ha acogido precisamente bien su nueva producción
porque “ no entendió el mensaje de
la película. Es necesario proteger a
los niños, hacer que vivan una infancia buena y feliz, para que tengan un buen futuro, sino las conse-
cuencias pueden ser terribles. Quise lanzar este mensaje de una manera especial, reinterpretando el
cuento mezclando fantasía y horror.” En este punto hizo una alusión a la película de J.A. Bayona, El
orfanato (2007) que en su opinión
también contempla esta premisa.
Yim Phil- sung bromeó diciendo
que “los críticos y la gente que no
la ha entendido, es porque habrán
tenido una infancia difícil, por eso
intento comprenderles”.
Shim Eun-kyung, una de las niñas que protagoniza el film, explicó
que conocía la historia que había leído de muy pequeña. Le gustó especialmente la versión del director
porque “trata el dolor que pueden
sentir los niños en una infancia difícil”. Rodar fue para ella una experiencia inolvidable “filmamos en
una isla preciosa, impresionante, y
eso me gustó mucho, pero también
sufrimos porque hacía mucho frío” y
bromeó “hecho de menos los juguetes que utilizamos en la película”.
También comentó que al verse en la
gran pantalla se sintió muy feliz.
Yim Phil-sung comentó que fue
genial contar con el director artístico, Ryu Seong-hie (Old Boy, The
Host) “que ha aportado mucho a la
película” y también reconoció la
fuerte influencia de La noche del
cazador, la película de Charles
Laughton (1955) a la que “tengo
un gran respeto y homenajeo en diversas secuencias del film”.
Al preguntarle sobre la situación de la industria cinematográfica coreana, Yim Phil-sung dijo que
“no está en su mejor momento, por
lo que hacer la película no fue fácil. Existen muchos directores coreanos muy creativos y con talento,
pero no tienen la oportunidad de
demostrarlo”.
El realizador coreano adelantó
que ya está trabajando en el guión
de su próxima película, que se basa en un hecho real y que se centra
en la maldad de las mujeres. Yim
Phil-sung concluyó la rueda de
prensa bromeando “de hecho quería hablar con Ángel (Sala, director
del festival) para que me invite el
año que viene”.
WWW.VANIDAD.ES
WWW.MYSPACE.COM/VANIDADTV
VÍDEOS, MAKING OF DE SESIONES FOTOGRÁFICAS, MÁS TEXTOS,
BLOGUEROS DE EXCEPCIÓN Y MUCHOS LOOKS DE GENTE
EN LA CALLE. COMO A TI TE GUSTA.
4
Chelsea on the Rocks
FANTASMAS DE N.Y.
Los que creían que Woody Allen
era el director neoyorquino por antonomasia se equivocaban de medio a medio. El tiempo, Vivky
Christina Barcelona y la última película de Abel Ferrara han demostrado que si hay alguien que ha retratado con vehemencia los bajos
fondos de la ciudad de los rascacielos es el director de Teniente corrupto. Chelsea on the Rocks no es
sólo un documental, sino que es un
exquisito documento sobre uno de
los edificios neoyorquinos más emblemáticos. Y es que pocos lugares
desprenden tanta magnificencia
como el hotel Chelsea, cuna de artistas y epicentro de la vida bohemia. Entre sus paredes Arthur C.
Clarke escribió el “2001: Una odisea del espacio” que conmemoramos en este Sitges’08 y Andy Warhol rodó Chelsea Girls.
Ferrara entrevista a algunas de
las personalidades que se han alojado en sus habitaciones: desde
Ethan Hawke hasta Dennis Hopper
o Milos Forman. Todo y cada uno de
ellos explica su paso por tan insignes paredes y repite un mismo discurso de agradecimiento a la casa
que los acogió en épocas en las que
la creatividad necesitava un cobijo
antes de empezar a volar. No falta
nadie, ni siquiera los fantasmas de
Sid Vicious y Janis Joplin. Ferrara
plantea escenas con colores fuertes
y primarios en las que vemos la recreación del convulso paso de Vicious por el hotel Chelsea. Son evocaciones, la aparición de un
fantasma que convive entre las entrevistas de los vivos. He aquí la
grandeza de la última obra de Ferrara, en su composición de la mística y los mitos que han poblado
uno de los lugares más simbólicos
de Nueva York, un edificio que quizás no aparece en todos los mapas,
pero sin el cual no se entendería
gran parte de la cultura americana.
Chelsea on the Rocks se proyectará el miércoles a las 12:00 en la sala Tramuntana.
Diario DIA 6
6/10/08
18:40
Página 5
DIARI DEL FESTIVAL
Dimarts 7 octubre 2008
Sitges Classics - Ciència Ficció
Prado 14:30
Sitges Classics - Ciència Ficció
El Prado 16:30
Quatermass and the Pit
X
¿QUÉ SUCEDERÁ MAÑANA?
UN HOMBRE PARA LA
ETERNIDAD
Cuando el horror y la ciencia
ficción se convierten en aliados,
pueden llegar más allá de donde el
hombre ha puesto jamás antes su
pie, hollando territorios ignotos…
que no son, en realidad, más que
los propios territorios de nuestra
existencia y experiencia, tantas veces difíciles de reconocer o de
aceptar. Y no me refiero a esos maravillosos mundos estelares que la
Enterprise descubre de episodio en
episodio, no. Sino a los oscuros recovecos de nuestro espacio interior, que raramente deseamos ver
iluminados, por si lo que nos
muestran no es, precisamente, algo agradable de contemplar.
¿Qué sucedió entonces?, es decir, Quatermass and the Pit, tercera
entrega cinematográfica de la saga
de Quatermass, adaptación, como
es bien sabido, del serial televisivo
consagrado al mismo científico protagonista creado por Nigel Kneale,
es, sin duda, una de las mejores películas de la Hammer y una de las
mejores excursiones a la raíz de
nuestros miedos más genuinos e
irracionales o, más terrible aún,
perfectamente racionales. Edgar
Allan Poe fue quizá el primero en
romper el velo que ocultaba nuestro
abismo interior, pero su discípulo
más destacado –e injustamente
menospreciado todavía a menudo-,
Howard Phillips Lovecraft, hizo algo quizá todavía peor –es decir:
mejor-. Rompió el velo que nos
ocultaba el abismo exterior… mostrando la intangible pero irrompible
malla que une ambos. El caos primigenio que nos acecha desde las
profundidades del espacio exterior
lovecraftiano y sus eones muertos
no es otro que, a la vez y al tiempo,
el caos primigenio que anida en las
honduras del espacio interior descubierto por Poe, con sus muertos
yermos de la mente. Pero, con esa
eficacia tan pocas veces reconocida por críticos serios y estudiosos
de la naturaleza humana bien poco
naturales (o al menos sinceros), será la genuina Serie B de terror y
ciencia ficción, el espíritu netamente pulp de la Hammer y Nigel
Kneale, quienes resuman en una
sola película –¿Qué sucedió entonces?- ambos mundos de horror y
fascinación. En realidad, en una
sola frase: “Nosotros somos los
marcianos”.
Hoy, tras Poe y Lovecraft, solo
conozco un escritor capaz de atisbar las verdades que el Dr. Quatermass expresó tan concisa y sutilmente, Thomas Ligotti. Otros,
escriben historias de terror. Ellos,
nos revelan la naturaleza misma
del terror: existir.
Jesús Palacios
¿Quién no tuvo pesadillas tras
verla, de pequeño, en algún olvidado
ciclo de noche o madrugada en televisión? Pudo ser en La Clave o en Cine Club –cuyas músicas de presentación daban tanto o más miedo que
las películas que iban a continuación y no eran, claro, necesariamente de terror- o, más tarde, en Mis terrores favoritos, pero por encima del
agudo y ridículo grito final de “La
mosca” atrapada en su telaraña,
más allá de los ojos inyectados en
sangre –aunque los viéramos quizá
en blanco y negro- de Christopher
Lee, de las gigantescas y entonces
terroríficas hormigas gigantes de peluche de La humanidad en peligro o
de los hitchcockianos pájaros mecánicos que atacaban a una ensangrentada Tippi Hedren, era Ray Milland at his best –o his worst, según
se mire-, acosado por su propia conciencia, perseguido por gritos bíblicos -¡Arráncatelos! ¡Arráncatelos!-,
sacándose sus pecadores ojos al final de El hombre con rayos X en los
ojos, quien nos provocaría las peores
pesadillas, llenas de remordimiento
y secreta vergüenza.
Seguramente fue el perverso
catolicismo de Roger Corman el
que le abrió las puertas de ese
miedo vergonzante a ser castigados por mirar y ver demasiado,
miedo tan propio del espectador
de cine, inconfeso y no menos perverso voyeur, que mira todo con
los rayos X del cinematógrafo, buscando satisfacer incansable su ansia de ver siempre más y más, aun
sabiendo que nunca lo conseguirá.
Pero era también un relato original
de Ray Russell, uno de esos tipos
que ya no existen, de los que ya no
quedan. Un escritor de relatos de
horror y ciencia ficción. De cuentos y novelas cortas, no de tochos
infumables que solo inspiran horror por su vanidoso volumen de
páginas vanas y banales. Editor literario de la revista Playboy, la
más satánica y majestuosa publicación para hombres, amigo íntimo y colega egregio de otros grandes como Matheson, Brown o
Charles Beaumont, como ellos,
fue también hombre de cine, con
guiones, novelas y relatos: Mr. Sardonicus, The Horror of It All, Incubus, Chamber of Horrors y, naturalmente, El hombre con rayos X
en los ojos.
Ray Russell, experto connoisseur de los miedos y temores del alma humana, sardónico –nunca mejor dicho- ilustrador de la crueldad
y el mal, amante del Gran Guiñol y
el esoterismo, autor indispensable
en toda antología del relato de horror que se precie y antólogo él mismo de algunas de las mejores, fue
un hombre para la eternidad, de
aquellos que hacen que añoremos
una raza diferente, desaparecida o
en vías de extinción: la de los buenos narradores. Sin ellos, sí que podemos arrancarnos tranquilamente
los ojos, porque poco bueno nos
queda ya por ver o leer.
Jesús Palacios
e de
elah
s,
d / adió ca
be bloo o nun
er
re will / ahora
mm
/ the
bo
stru
n ram (2) / joe
/ joh
burton
tim
ton
el vall
/ en
l clay
/
/ juno / michae jordan
s
man
sing
iron
a, adió
/ cros
ueñ
wire
peq
/ the
per
jum
will
/ adiós
nunca r
blood o
be ahora strumme
/
/ joe
(2)
/ there rambo
elah / john burton
de
/ tim
valle clayton
el
jordan
/ en
/ michael
/ juno
/ crossing
man , adióswire
iron
/ the
pequeña
jumper
D&
V
D
l
rigina ar...”
o
y
l
s
iou f the ye
c
o
r
e
ost f gazine o
m
e
h
“...T lu-ray ma
B
5
Diario DIA 6
6/10/08
19:35
Página 6
DIARI DEL FESTIVAL
Dimarts 7 octubre 2008
S.O. Fantàstic Fora de Competició
Auditori 17:30
S.O. Fantàstic Fora de Competició
Auditori 01:00
The Warlords
Dachimawa Lee
GERMANS DE SANG
RECUERDOS DEL CINE DE BARRIO
Vet aquí un llargmetratge amb
vocació d’esquerdar i redefinir un
cànon narcotitzat per les superproduccions bèl·liques nord-americanes, els deliris neofeixistes de l’últim Clint Eastwood i l’empatx
digital d’El senyor dels anells. The
Warlords és una superproducció
èpica, homoeròtica i clàssica a l’altura dels grans títols del cinema de
guerra de Honk Kong. El director
d’aquest drama sagnant, líric i apoteòsic és el gran productor i cineasta xinès Peter Chan, que hi orquestra un repartiment excepcional
encapçalat pels tres millors actors
del cinema asiàtic, Jet Li, Andy Lau
i Takeshi Kaneshiro, i també l’actriu i realitzadora Xu Jinglei.
The Warlords arriba a Sitges
avalat per una recaptació escandalosa (més de 35 milions de dòlars
només a la Xina) i per la reivindicació orgullosa dels valors dels drames èpics xinesos. Aquí el bacallà
el tallen els homes, i per als tres
guerrers protagonistes no hi ha res
més sagrat que l’amistat. Serà una
dona, ves per on, la que farà trontollar el pacte de sang amb què els
guerrers es lligaran a la seva única
pàtria, a saber, l’art de la guerra. I
és que The Warlords havia de ser
un remake del clàssic Blood Brothers (Chang Cheh, 1973). Al cap
de 8 guionistes i 4 anys de gestació, però, es va convertir en un drama bèl·lic inspirat en la mort del
general Ma Xinyi, que va ser assassinat pel seu amic Zhang Wenxiang
el juliol de 1870. Tot i que els
noms dels tres protagonistes són
ficticis, salta a la vista que la història que hi ha al darrere és la matei-
6
xa que va inspirar en part Blood
Brothers. L’acció transcorre al segle XIX, en plena guerra civil xinesa,
un conflicte cruentíssim que va
durar catorze anys i va fer setanta
milions de morts. Encara que sembli mentida, el promotor de la revolta—que va arribar a posar contra les cordes el poder absolut de la
dinastia dels Qing—va ser un il·luminat que es considerava hereu de
Jesucrist.
La pel·lícula arrenca amb un
combat tan violent i tan hemorràgic com els carnatges de l’època.
Només en surt viu Pang Qingyun
(Jet Li). El formidable guerrer és
recollit per una dolça camperola
anomenada Lian (Xu Jinglei) que li
curarà les ferides i el deixarà embadalit a perpetuïtat. Encara convalescent, Pang s’afegirà a un grup
de bandits liderat per Zhao Erhu
(Andy Lau) i Jiang Wuyang (Takeshi Kaneshiro). Durant una emboscada, Pang salvarà la vida a Jiang,
cosa que justificarà—a banda d’un
intercanvi de mirades extàtiques—
el pacte de sang que, en teoria, els
ha de mantenir units fins a la mort.
Però el verí de l’amor i la successió
de batalles faran que la relació entre els mascles es vagi deteriorant:
Lian és l’esposa de Zhao, i arriba un
punt que la situació esdevé insostenible, malgrat les mirades impertorbables i altres intents de dissimulació. Compensen la trencadissa
de cors l’extraordinària coreografia
dels combats, obra de Ching SiuTung, i la direcció èpica i impecable de Peter Chan. Un dels cims
indiscutibles del cinema bèl·lic
recent.
Hay directores que no necesitan presentación alguna y películas que sí necesitan una explicación que las ponga en contexto y
desvele algunas de las claves necesarias para su pleno uso y disfrute.
Este es el caso de Ryu Seung-wan,
aclamado realizador surcoreano y
viejo a migo del festival, y Dachimawa Lee, su última aventura cinematográfica.
Como el mismo comenta: “Dachimawa Lee es como mi propio
‘Frankenstein’. Un personaje que
se ha ido desarrollando a lo largo
de ocho años... Mientras estaba rodando me di cuenta de cuanto
amaba esta película e hice todo lo
que pude para satisfacer al público
y divertirme con ellos”.
Y es que este inquieto realizador, que practico artes marciales
en sus años mozos, ha vertebrado
su filmografía sobre un género
concreto, esa acción desenfrenada
que le ha convertido en uno de los
más destacados exponentes del
género en toda Asia. Pero la cosa
es que su infancia no sólo estuvo
ligada a los viejos filmes de la
Shaw Brothers, a Jackie Chan o a
Bruce Lee, sino también a las obligadas producciones propagandísticas de la época. Un periodo repartido entre los años 60 y 70 que
convertía el drama en esperpento
y la violencia en involuntaria y risible comedia, justo el periodo al
que el realizador de City of Violence dedica ahora esta aventura de
espías de marcado carácter retro
que lleva por nombre Dachimawa
Lee y cuya génesis se remonta a
un cortometraje producido para
internet que Ryu Seung-wan realizó en el 2000, justo después de
conseguir el éxito con su primera
película, Die Bad. El cortometraje
se hizo enormemente popular y
quedó guardado en la mente de un
creador que ha seguido dándole
vueltas hasta convertirlo finalmente en un descacharrante e inclasificable homenaje al paso del tiempo y al cine de género. A todos los
géneros.
La historia comienza con el robo de un buda de oro durante la
ocupación japonesa de Corea, una
estatua que contiene la lista con
los nombres de todos los miembros
de la resistencia. Ante el peligro
que supone para la lucha por la independencia, el gobierno en el exilio pondrá a su mejor agente tras
su búsqueda. Y ese no es otro que
Dachimawa Lee, un superespía de
lo más kitsch, amante de la retórica, las frases ampulosas y el pelo
engominado, que despierta una inexplicable pasión entre las féminas
y al que ‘los malos de la película’
respetan y odian a partes iguales.
En la mejor parodia del agente
007, Dachimawa contará con toda
clase de descacharrantes inventos
que le facilitarán su misión y repartirá su corazón entre dos bellas
agentes secretas mientras despliega unas más que discutibles cualidades para la lucha. En resumen,
los elementos de una descacharrante comedia de aventura y acción que Seung-wan ofrece al espectador como una carta de amor a
una curiosa época de la cinematografía coreana en la que las voces
eran dobladas, se utilizaba una parodia del idioma japonés y chino
cuando la procedencia de los personajes lo requería, la violencia era
meramente sugerida por temor a la
censura y la sobreactuación era la
norma. Añádanle unas cuantas escenas de acción de esas que caracterizan su trayectoria y un reparto
excepcional que recupera a Lim
Won-hee (Dachimawa en el corto y
Dachimawa en el largo) y dispónganse a compartir con Ryu Seungwan los recuerdos de su querido cine de barrio.
Diario DIA 6
6/10/08
19:47
Página 7
DIARI DEL FESTIVAL
Dimarts 7 octubre 2008
S.O. Fantàstic Competició
Auditori 20:00
Fabrice Du Welz
Martyrs
“NO OS PODÉIS PERDER
MARTYRS”
NO QUIERO SER SANTA
Se abre la pantalla y se ve a una
niña de origen camboyano. Sale de
un polígono infecto. Lleva el pelo
cortado a trozos, tiene los ojos morados y las comisuras cuajadas de
sangre seca. Y corre. Y grita. Y corre más. Lleva una camiseta de tirantes y unas bragas y los muslos
están rojos y la boca se le abre y es
un agujero negro por el que se puede hacer puenting. A Martyrs le lleva un segundo agarrarte de los cataplines y dejarte pegado a la
butaca durante dos horas aplastantes, torturadas, criminales y enfermizas. El segundo largometraje del
francés Pascal Laugier fue proyectado en Cannes y sentó como un
patadote en el estómago, como
una estrella fugaz y como el sonido
de un reactor que se estrella contra
tu tímpano: un zumbido explosivo
del que nadie regresa igual.
Martyrs arranca en los 70, cuándo
la niña, Lucie (Myrlène Jampanöi)
en cuestión, escapa de un zulo abyecto en el que se ha pasado postrada media vida. De ahí la trasladan a un centro de acogida dónde
sólo se comunica con otra niña de
la que no sabemos nada, Ana (Morjana Alaoui), que la protegerá durante sus traumáticas pesadillas
de orfanato. Son pesadillas J-Ho-
rror en las que es perseguida por
una anoréxica a cuatro patas, con
la piel levantada a tiras, los omoplatos ultradesarrollados y postura
de animal salvaje. Y entonces la
pantalla se funde a negro como si
fuera la boca de Lucie otra vez.
Han pasado 15 años y ahora
presenciamos el desayuno de una
adorable familia francesa en su
mansioncilla del campo. Los padres, los dos hijos, el café, las tostadas, un poco de luz por la ventana, una rata muerta. La familia
reunida. Y de repente alguien llama a la puerta y el padre abre y es
lo último que hace en su vida. Lucie, encapuchada, le encañona
con una recortada que le revienta
todo. Y repite el proceso con el
resto y les dice a los hijos “¿Sabes
lo que hicieron tus padres?”. Y
fuego. De repente la casa se es un
matadero de mármol y alfombras
caras y la anoréxica pesadillesca
se aparece de nuevo. “Es una idea
simple, una niña se carga a una familia entera. A partir de ahí, quería generar preguntas ¿Por qué lo
ha hecho? Martyrs es una película
sobre la venganza, su contagio, su
La vinyeta de
Guillem Dols
los filmes asiáticos de este género?
Tenía muchas ganas de hacer una
película de fantasmas lejos del cine
asiático actual. De hecho, mi idea
fue darle la vuelta a esta fórmula.
Normalmente son los muertos los
que se aparecen ante los vivos. En
Vinyan son los vivos los que penetran en el mundo de los muertos.
Supongo que esto es porque me intersa mucho el fantástico realista.
absurdo y su porqué. Quería que el
espectador perdiera la moralidad
hasta llegar a un punto en el que
no supiera a quién culpar, hasta
que no reconociera a los malos. Es
una película que se pregunta por
lo que queda después de la violencia” dice el director.
Y después de la violencia quedan mártires. Como Lucie y como
Anna, su amiga, que reaparece al
cabo del asesinato en serie de la familia y hereda el protagonismo en
la segunda parte de la trama. Un
camino metálico y en bajada hacia
el porqué de lo aberrante, que, de
pronto, descubre una transparencia
intencionada bajo la que se reconoce el cuerpo de La semilla del diablo. Sólo que en lugar de perseguir
al elegido, aquí Laugier persigue
una mística menos diabólica, acaso
más apostólica. O romana. ¿Cómo
será el último suspiro de los que
han sufrido como perros del infierno? ¿Será la muerte un éxtasis liberador? Una vieja con aspecto de
Marguerite Duras a la que todos llaman Mademoiselle quizá lo sepa.
Al menos dice: “There is nothing
but victims left”
Su película me recuerda mucho a
Quién puede matar a un niño de
Narciso Ibáñez Serrador, ¿la conoce? ¿Qué le parece?
Yo quería hacer un remake de
Quién puede matar a un niño, justo
después de Calvaire, pero no fue
posible por un tema de derechos.
Me encanta porque es políticamente muy incorrecta. Aunque no
pude hacer el remake, me quedé
con la idea y fue una de mis grandes influencias a la hora de hacer
Vinyan; esta y: Don’t Look Now de
Nicolas Roeg y The Dead Zone de
Cronenberg.
¿Tenía la intención de plasmar la
vida en ese país cuando decidió rodar en Tailandia?
Hace tiempo que me enamoré de
ese país y quería hacer una película cien por cien tailandesa. Eso es
Vinyan, que está hecha casi toda
por gente de allí y que refleja una
parte de Tailandia monzónica, hostil... creo que la gente que ha estado allí podría hasta reconocer sus
olores. Luego está el resto, más urbano y hecho para los turistas, con
mansiones con niños hambrientos
enfrente. Un auténtico shock, a ratos parece la edad media. Me gusta porque no tienen nuestra cultura
judeocristiana y se expresan sin
prejuicio alguno con sus cuerpos
y... bueno, lo cierto es que Tailandia me apasiona y podría pasar hablándome de ella durante horas.
Vinyan es una película de fantasmas muy especial, ¿qué le parecen
¿Qué aprendió de Calvaire que le
haya ser vido para Vinyan?
Lo que realmente me dio Calvaire y
todo el tour por festivales que dio
la película fueron fuerzas, confianza en mi y la creencia de apostar
por un cine radical. Lo que me
queda por hacer es arreglar mi lado
esquizofrénico, dejar de hacer dos
películas muy distintas en una y
hacer directamente dos películas
absolutamente diferentes.
¿Cómo se decidió por Emmanuelle
Béart?
De hecho, fue ella quien acudió a
mi. Le había gustado mucho Calvaire y su agente nos organizó un
encuentro. A mi al principio me hacía gracia, ¡no sabía qué hacía yo
con Emmanuelle Béart! Luego me
animé y el rodaje resultó muy tranquilo.
¿Qué película nos r ecomendaría
del festival?
Sin duda no os podéis perder una
propuesta cinematográfica absolutamente radical y sincera: Martyrs.
7
Diario DIA 6
6/10/08
19:52
Página 8
DIARI DEL FESTIVAL
Dimarts 7 octubre 2008
S.O. Fantàstic Competició
Auditori 15:15
Anima’t
El Retiro 12:15 / 18:45
Red
From Inside
NO SIN MI PERRO
APOCALIPSI SOBRE CARRILS
Es muy común. Aquellos que
no tienen mascota no acostumbran a entender gran parte de las
conversaciones sobre perritos y
gatitos por parte de sus dueños. A
menudo se ríen de aquellos que
muestran fotos de sus animales de
compañía como si de bebés se tratara. Y, sin duda, no logran entender cuán profunda puede llegar a
ser la tristeza por la muerte de la
mascota. A aquellos descritos justo arriba, Red les parecerá una película con una premisa dudosa: un
hombre mayor ve como unos chavales matan a su perro –que para
más inri era un regalo de su difunta mujer— y decide llevar una
suerte de persecución con aires de
venganza a cabo. Si el protagonista no fuera Brian Cox y la película
no estuviera basada en una novela
de Jack Ketchum (¿cuándo va a
dejar de ser considerado como un
simple escritor de género para ser
visto como uno de los grandes que
es lo que merece?), sugeriría que
No cal ser gaire perspicaç per
adonar-se que el Sitges 2008 acull
tot un catàleg de distòpies, un ventall de malsons postapocalíptics que
van des dels excessos pop de Southland Tales fins al deliri freak de Repo! The Genetic Opera, passant per
la paràbola social de Mamoru Oshii i
el seu The Sky Crawlers. A From Inside, una proposta de la secció Anima’t que representa el debut cinematogràfic del dibuixant John
Bergin, el món està sumit en una espècie d’apocalipsi prorrogada. De
fet, segons Cee, la protagonista, el
món fa temps que s’ha acabat. Els
supervivents—pocs—ja ni recorden
quan van pujar al tren on viuen i on
Cee ocupa un compartiment individual perquè és l’única dona embarassada. El paisatge que travessa el
comboi és tan dantesc com les condicions de vida a bord de l’exprés.
Envoltada de guerra, fam, plagues i
inundacions, a la protagonista li costa distingir entre la realitat i els malsons que pateix. Fins al punt que es
plantejarà quin sentit té portar una
criatura a un món així.
L’única esperança està, potser,
en el fet que el tren continua avançant, encara que es desconeix la
identitat dels misteriosos maquinistes que condueixen el drac de metall.
From Inside és un torrent animat
d’imatges llòbregues procedents de
la novel·la gràfica i homònima de
Bergin. Un projecte únic i personal
que explota davant els ulls de l’espectador amb tota la cruesa de l’univers de l’autor. Entre les escenes
colpidores que hi ha repartides al
8
los que dudan de los animalitos se
abstengan de ver esta cinta; pero
como no es el caso, alguien debería avisarles para que no se pierdan esta enorme tragedia americana.
Dirigida a cuatro manos por
Trygve Allister Diesen y Lucky
McKee (los seguidores de Sitges
lo recordarán como intérprete en
Roman, presentada el año pasado,
y como director de May), Red posee el aplomo de una película de
Clint Eastwood. Es tran trágica como Mystic River (2003), tan íntima como Million Dollar Baby
(2004) y el empeño del protagonista por hacer justicia es tan perseverante como el de Angelina Jolie en Chalenging, la flamante
película de Eastwood presentada
en el festival de Cannes. La semilla del mal tiene mucho en común
con la de otra película a competición en Sitges, Eden Lake: en un
bosque (lo más parecido a un remanso de paz) unos niños juegan
a la amenaza con el viudo buenazo
y su perro cuando sucede la acción que da el pistoletazo de salida. A partir de ese momento, Red
se aferra al rostro de su protagonista (un Brian Cox espléndido, de
mirada hundida e intensa, marcada por el ala de su sombrero) y a la
solemnidad de su banda sonora.
Red no sucumbe a los efectismos
de la tragedia, sino que deja que
esta se vaya gestando poco a poco, hasta culminar en un final
contundente. Tan sólo hay un momento en el que los directores optan por el acento: en la calle, el
protagonista mueve con nerviosismo las monedas de su bolsillo; el
ruido del metal se potencia y el
del ambiente decae, en un efecto
sonoro que describe a la perfección el estado de ánimo sulfurado
del personaje. A la postre, Red impresiona tanto a los amantes de
los animales como a los demás,
por su solemnidad, su tempo y por
el gesto sereno de Brian Cox.
llarg de la pel·lícula, uns nens llançats a les flames i un vagó ple de cadàvers en descomposició: un holocaust d’abast universal. És mèrit del
director haver sabut infondre a les
imatges una gravetat tràgica que
allunya el fantasma del sensacionalisme i les converteix, en canvi, en
una il·lustració encertada de les visions i de la història de Cee.
El motor narratiu de la pel·lícula, que aspira a conquerir el mateix
territori existencial per on transitava
La Jetée de Chris Marker, és la veu
en off, monòtona i tenebrosa, de
Cee (Corryn Cummins). Des del
punt de vista estètic, el film juxtaposa modernitat i nostàlgia, quietud
i moviment, l’expressivitat del còmic i la fluïdesa de l’animació digital. Entre les grans virtuts de la proposta hi ha l’eclecticisme i la
capacitat hipnòtica, a més d’una
llum i una elegància que fan pensar
en els quadres d’Edward Hopper. Al
final, però, el que s’imposa per damunt de tot és un discurs apocalíptic
demolidor, no gaire distant del de La
carretera, l’apoteòsica novel·la de
Cormack McCarthy.
Diario DIA 6
6/10/08
19:49
Página 9
DIARI DEL FESTIVAL
Dimarts 7 octubre 2008
S.O.Fantàstic Competició
Auditori 22:30
Sessió Sorpresa
Auditori 13:00 / El Retiro 01:00
Blindness
Trick’r Treat
SUMIDOS EN LA LUZ CEGADORA
FEARS’R’US
“No creo que nos hayamos
vuelto ciegos. Creo que siempre lo
fuimos. Éramos ciegos que podían
ver. Personas que podían ver, pero
que no veían”. Así puede leerse en
las páginas de Ensayo sobre la ceguera, la novela que publicó en
1995 el premio Nobel de Literatura portugués José Saramago. Un
libro cuya historia de éxito y reconocimiento tiene su particular relación de amor/odio con el mundo
del cine. En un primer momento, y
durante muchos años, Saramago
se negó a ceder los derechos de la
novela para su adaptación cinematográfica, temeroso del poder
edulcorante de la industria de
Hollywood. Y no fue hasta que recibió la visita de Niv Fichman
(productor) y Don McKellar (guionista obsesionado con el libro) que
Saramago no dio su brazo a torcer.
A partir de ahí la historia se simplifica. “Cuando soñaba lo que podía llegar a ser Blindness”, explica
Fichman, “imaginaba la energía
cinética y las interpretaciones naturalistas de Ciudad de Dios combinadas con la elegancia y el tratamiento sutil de la política en El
jardinero fiel. Finalmente, el productor hizo su sueño realidad al
contratar como realizador al brasileño Fernando Meirelles, responsable de los dos filmes mencionados, que además seleccionó un
casting de lujo encabezado por Julianne Moore y secundado por
Un director de instituto que decide vengarse de un alumno, una
niña buena que se pierde de camino a una fiesta, unos niños que se
disponen a gastarle una bromita a
un compañero y un ermitaño que
se ve acosado por un monstruo
que juega al truco o trato. Esto es
Trick’r Treat y esto es Halloween
en esencia pura. Quien firma esta
divertida y terrorífica película sobre una de las fiestas más populares de Estados Unidos es Michael
Dougherty, guionista de X Men 2 y
de Superman Returns, ambas dirigidas por Bryan Singer, que en
Trick’r Treat ejerce de productor.
Este debut como director de uno
de los guionistas más importantes
del Hollywood actual en general y
del cine de superhéroes en concreto (con permiso de la incursión de
Michael Chabon al cine con Spider-man 2) supone una triple sor-
Marc Ruffalo, Danny Glover y Gael
García Bernal.
Para los no familiarizados con
la novela, explicar que Blindness
relata la explosión, en el seno de
una gran ciudad, de una plaga llamada el “mal blanco”, que sume
a sus víctimas en un la completa
ceguera. Debido al pánico y la paranoia general, los enfermos son
aislados y abandonados en un sanatorio mental abandonado. Pero
dentro del hospital en cuarentena,
hay un observador secreto: una
mujer que aun puede ver (Juliane
Moore) y que se ha hecho pasar
por ciega para acompañar a su
marido (Mark Ruffalo). Reforzada
por el coraje y el deseo de supervivencia, ella liderará la marcha de
un grupo de siete personas a través del horror y el amor, la perversión y la belleza, la guerra y la esperanza.
Según Fernando Meirelles,
Blindness, película elegida para
inaugurar el último Festival de
Cannes, “cuenta una historia llena
de dilemas morales y creo que la
película pone el énfasis en esa dirección, incluso más que la novela, donde las cosas se presentan
más en blanco y negro. He intentado añadir muchos grises al relato.
Esta es una historia que creará
multitud de preguntas, pero que
no da respuestas concretas”. Así,
el filme afronta de lleno la parábola social planteada en el libro, explorando la naturaleza del ser humano en su faceta más egoísta,
oportunista e indiferente, al mismo tiempo que deja abierto un halo de esperanza para la empatía, el
amor y la perseverancia. Todo ello
en una película en continua transformación estética. “Mi primer
instinto al plantearme el look de la
película”, explica Meirelles, “fue
tomar la oscuridad del relato y
transformarla en luz. Decidí sumir
la obra en una claridad opresiva”.
Y así, Blindness aspira a despojarnos de todas nuestras fachadas
para acercarnos al interior de
nuestras almas, allí donde yace la
luz cegadora.
presa: primero porque es la primera del festival (la otra la podrán ver
el sábado), segundo porque nos
presenta a un director que puede
dar mucho que hablar y tercero
porque recupera (y a lo grande)
uno de los temas por antonomasia
del cine de terror: Halloween.
Desde que en 1978 John Carpenter filmara Halloween no se veía un filme tan admirable en torno
a la noche de Todos los Santos.
Dougherty compone una película
de historias que se solapan y llena
el imaginario de íconos propios del
género: no falta la calabaza ni el
niño del saco. Dougherty se apodera de todas las piezas de la noche más terrorífica del año, pero
no duda en dotar a Trick’r Treat del
toque festivo que se merece cualquier celebración. Y es que la película tiene tanto de terror como de
comedia.
Trick’r Treat conjuga el spookhouse con el cómic y sigue la estela de clásicos desternillantes
como Creepshow o Un hombre lobo americano en Londres. Al inteligente guión de Dougherty, con
líneas absolutamente divertidas,
se le suma un reparto de lujo encabezado por Anna Paquin y secundado por dos de los actores
más sólidos del cine norteamericano: Brian Cox (visto aquí en Sitges como protagonista absoluto
de Red) y Dylan Baker, al que conocimos por su papel de padre
pedófilo en la comedia oscura de
Todd Solondz Happiness y que interpreta aquí a un director de colegio un poco en la misma línea.
Trick’r Treat es todo lo que una
película de Hollywood debería
ser: enormemente entretenida,
increíblemente bien interpretada
y terriblemente terrorífica. Como
decía aquella canción de Pesadilla antes de Navidad: “la vida no
es divertida sin un buen susto,
esto es Halloween, Halloween,
Halloween!”. ¿Que quedan unas
semanas para el 31 de octubre?
Mentira. En Sitges, Halloween ya
está aquí.
9
Diario DIA 6
6/10/08
19:57
Página 10
DIARI DEL FESTIVAL
Dimarts 7 octubre 2008
José Mojica Marins
REINSTAURANDO EL TERROR
sidio. Así es como arranca Encarnaçao. Ahora estoy ansioso por ver
la reacción del público y la crítica
ante la película. De momento, ha
sido un éxito en Venecia y Portugal. Para mí, es curioso ver cómo
se ha transformado la opinión de la
crítica. He pasado de ser trash a
ser un director de culto.
Leyenda viva del terror brasileño
desde que se transmutara en Zé do
Caixão, el sádico enterrador de interminables uñas y barba poblada que protagonizara en 1964 À
Meia-Noite Levarei Sua Alma, José
Mojica Marins se convirtió durante
los años setenta y ochenta en un
fenómeno mediático que provocó
todo tipo de controversias y revuelos en la sociedad brasileña de la
época. Una suerte de ‘hombre del
saco’ que hizo correr ríos de tinta
con cada una de sus nuevas películas, que fue recibido con júbilo
por el pueblo llano pero vilipendiado por la ‘clase bienpensante’ y
perseguido por la censura. Su personaje sin embargo fue adaptado a
todo tipo de soportes, de fotonovelas a poemas, y Zé do Caixão protagonizó tres años más tarde Esta
Noite Encarnarei no Teu Cadáver,
la segunda parte de una sangrienta
trilogía en la que José del ataúd (su
traducción literal) daba rienda
suelta a su desprecio por cualquier
tipo de moral, orden o religión. Tras
Esta Noite..., Mojica Marins continuó aumentando su popularidad
con títulos tan escandalosos como
Ritual dos sádicos, Exorcismo negro o Delirios de un anormal y embarcándose en cuantos proyectos
le salieran al paso. Su trilogía, no
obstante, quedó inconclusa y es
ahora, cuarenta años después,
10
cuando José Mojica Marins y Zé do
Caixão vuelven a la gran pantalla
para cancelar cuentas pendientes
y reinstaurar el terror en toda su
amplitud.
¿Cómo sur gió la posibilidad de vol ver a dirigir después de tantos años
y r etomar el personaje de Zé do
Caixão?
El gran problema es que, durante
muchos años, el cine de terror fue
perseguido por la dictadura brasileña. Había una férrea censura que
perseguía cualquier forma de expresión libre. Con Encarnaçao do
Demonio, siempre tuve problemas
con el título, que a los censores les
parecía demasiado subversivo. Sufrí cuarenta y dos años de persecución, y para colmo, cuando se abrió
la posibilidad de hacer Encarnaçao, tres de los productores dispuestos a desarrollar el proyecto
murieron antes de hacerlo realidad. De hecho, el tercero murió el
mismo día en que se iba a firmar el
contrato de producción del filme.
Luego, en el año 2000, apareció
un joven productor, Paulo Sacramento, que se la jugó por la película. Entonces, me encontré con el
problema del paso del tiempo, porque en las anteriores películas, Zé
do Caixão tenía 30 años, pero ahora tiene 70, así que tuve que fabricar una excusa: los 40 años de pre-
En Encar naçao do Demonio , sor pr ende el choque expr esivo entre
las imágenes en color y el blanco y
negr o de las dos primeras entregas
de la trilogía.
Para mí, el color ha sido siempre
algo fundamental, siempre me ha
parecido una herramienta muy útil
para explorar las zonas más extremas del terror. Para Encarnaçao
nos pasamos seis meses buscando
la manera más idónea de mezclar
las imágenes en color y los fantasmas en blanco y negro que acosan
a Ze do Caixao.
En alguna entr evista, ha mencio nado el shock que supuso en su in fancia descubrir las películas de
Chaplin. ¿Existe alguna conexión
secr eta entr e Charlot y Ze do Cai xao?
En los años 40, vivía detrás de un
cine de barrio y toda la gente quería hacerse amiga mía para que les
dejara colarse en el cine. Fue entonces cuando descubrí las películas de Chaplin. Lo sorprendente es
que, a diferencia de todos los demás, yo era incapaz de reír con sus
películas. Mi padre llegó a preocuparse, empezó a pensar que yo estaba loco. Pero un día, estábamos
viendo El Chico y el rollo de película se rompió. Entonces, me acerque a la sala de proyección, miré a
través de una lupa un fotograma de
la película y le mostré a mi padre
que, aunque Chaplin sonreía, los
ojos de Charlot estaban llenos de
tristeza. En ese momento empezó
a forjarse en mi interior una idea
del cine en el que todo –la fotografía, la música, los actores- debía
evocar un universo amargo, al borde de la depresión. Es en ese territorio donde he construido mi mundo de tristeza y terror, siempre
salpicado por la ironía y la risa.
America and Abel Ferrara
The virtue of Abel Ferrara as
an American filmmaker has taken
an ironic turn. Known for his restless habits and erring of the law–
he's cinema's very own Keith Richards – the Bronx-born director
has always appeared Sphinx-like
behind his fixed squinty gaze. He
at once suggests a primitive, with
his flat cranial features and frowned expression, and a prophet
known for his gut-level rants and
stream of consciousness insight.
His public image has never sat
comfortably with the American
public; he has neither Scorsese's
grandfatherly persona, nor Jarmusch's quiet eloquence (to name two of his New York contemporaries). Ferrara remains as
enigmatic as The Driller Killer's
(1979) title character, which he
himself played.
On the subject of that mesmerizing film, Ferrara's first
well-known feature, The Driller
Killer has all the sincere nihilism
of an 18 year-old splatter painting while listening to punk rock.
Sure, there are amateurish moments – his subsequent Ms. 45
(1981) is conventionally slicker
– but as a Ferrara apprentice project, its flaws are richer and give
greater insight into an artist's
process than anything produced
by today's timid film students.
Here already is an artist whose
probing of Catholic guilt, civil
responsibility, and ulterior states
asks to be reckoned with.
Equally with the driller killer,
Zoë Lund's Thana (a.k.a. Ms.
45) is one of Ferrara's finest creations. She's a rape victim turned slayer; but she's not an antidote to the American action star.
No, that kind of pandering would
be too simplistic for Ferrara. Instead, he makes sure to validate
our visceral reactions to her revenge moments, sometimes implicating the audience by dropping his critical lens and just
showing Thana as she is. In a
just world, Ms. 45 would be a
key feminist film, and the best
cultural application for something so utterly facile as Thelma
& Louise (1991) would be to
recycle its imagery to design a
flyer for a vintage car dealership.
Recently Abel Ferrara entered
his darkest period since the Reagan era. His high profile art films
of the 90's, which include King of
New York (1990), Bad Lieutenant (1992), Body Snatchers
(1993) Dangerous Game (1993),
The Addiction (1995), and The
Funeral (1996), are best represented by a pair of widely misunderstood films that never saw the
light of day on U.S. screens: The
Blackout (1997) and New Rose
Hotel (1998) – sobering, devastating films that earn Ferrara the
title of the neon Proust; that is, a
creator who has mastered a dialectical approach to themes of time, space, and memory in the
globalized and hyper-technological era we live in.
It's been more than a decade
since the United States' greatest
filmmaker has received a theatrical
release on his own turf. Meanwhile, such specialized markets
as Belgium, Estonia, Iceland,
and Singapore have seen the distribution of Ferrara's most recent
films. It's difficult to explain.
Where is America for Abel Ferrara? Ultimately he is an island –
more power to him.
Gabe Klinger
Diario DIA 6
6/10/08
19:35
Página 11
DIARI DEL FESTIVAL
Dimarts 7 octubre 2008
S.O. Noves Visions
Tramuntana 22:30
Orient Express - Casa Asia
El Retiro 10:00 / 16:30
M
Our Town
MESMERIZANTE
SECRETOS DE UNA CIUDAD
Eme en España es una letra que
no es la inicial de luna. Y sí lo es de
otra palabra que en inglés empieza
por ese. Y luego eme es la inicial de
Modigliani y de Mozart en todas las
lenguas. Y de misterio en unas
cuantas. La cábala de una sola letra, el misterio del amor, de la escritura y del orden alfabético, son el
punto de partida de una película fácil de pronunciar y difícil de explicar, que comparte título con otra
película de Fritz Lang con la que no
tiene absolutamente nada que ver.
Su director, que no en vano, se llama Lee Myung-se, lo explica: “Algunas veces soluciono mis problemas en mis sueños. Otras son un
reflejo de lo que he hecho mal; y
otras, incluso, me ayudan a vislumbrar el futuro. El título de mi primera película, Gangman, procede de
un sueño. Y el título de ésta, M, se
me apareció en un sueño. Era la letra escrita en la portada de un libro
que Hitchcock me regaló” afirma
rotundo y presuntamente consciente el cineasta coreano. Y lo cierto es
que si algo puede decirse de M es
que es una película a la que se le
transparenta un director con una vida onírica muy agitada. Algo que,
de hecho, queda más que ilustrado
en la filmografía del filmmaker coreano, acaso uno de los embajadores más eclécticos del país asiático:
ha desfilado por géneros tan variados como las artes marciales, la comedia o el drama romántico con la
soltura de Kubrick.
Aqui Eme es el nombre que con
que Mimi (adictiva y desarmante
Lee Yeon Hee) bautiza a Minwoo
(Kang Dong-woo) un escritor embozado que fuma como Humphrey y
se bebe licores escoceses en barras
que parecen dibujadas por Edward
Hopper. M es, desde su más tierno
arranque, una película deliberadamente narcótica, rodada con movimientos de cámara que basculan
entre lo esbelto y lo precipitado,
que, a menudo, atrapa a su protagonista en encuadres como páginas
en blanco, como trayectos sonámbulos, que tan pronto son completamente blancos, como lo son negros. La escenografía bordea lo
irreal y lo pictórico, está cuidada al
milímetro, y descubre hallazgos narrativos tan subyugantes como superponer en pantalla las letras
mecanografiadas que Minwoo es
incapaz de escribir, fundir a sus
protagonistas bajo una luz repentinamente rebajada o subrayar su
presencia con una luz repentinamente reventada, voluble y humeante. Y a veces hasta los fotogramas se detienen como caladas de
humo congeladas, como fotografías
lentas como el desamor y como las
últimas películas de Wong Kar-wai.
Una delicada orquestación fotográfica que ilumina la ficción como si de un sueño se tratara. Probablemente porque un sueño es.
“Los sueños son importantes en
esta película. De hecho, Minwoo y
Mimi se conocen en un sueño. Una
vez soñé que hablaba con el novelista Choi In-ho sobre la naturaleza
de los sueños, sobre lo que son. Y
concluímos que son el pasadizo
que conecta al mundo de los vivos
con el de los muertos. Ese fue, sin
duda, uno de los motivos fundamentales para hacer esta película”
concluye el director.
Els que fa uns quants anys que
vénen a Sitges a gaudir de les perles de la secció Orient Express ja
coneixen l’habilitat dels cineastes
coreans a l’hora d’aplicar els codis
del cinema de gènere, ja sigui del
thriller, del terror, del fantàstic, de
la comèdia o de tots plegats barrejats. Our Town, del debutant Jeong
Gil-yeong, confirma aquesta regla:
es tracta d’un thriller amb serial
killer canònic. Això no vol dir, naturalment, que la pel·lícula no tingui elements originals: en té. Per
exemple, a Our Town, més que un
assassí hi ha la possibilitat de
múltiples assassins; i no es tracta
tant de descobrir-ne la identitat
com d’establir-ne la motivació última i íntima. És a dir, se’ns convida a un viatge als racons més foscos del cervell humà.
La pel·lícula està ambientada
en un poblet coreà sense nom on,
en qüestió de mesos, quatre dones
han mort brutalment assassinades. L’agent Jae Shin (Lee Seongyun, vist recentment a A Cruel Attendance i The Great White Tower)
investiga el cas sense gaire èxit.
Entre altres coses, perquè tot fa
pensar que l’últim crim ha estat
comès per un assassí diferent, un
macabre copycat. Tampoc l’ajuda
el fet que el sospitós principal sigui el seu bon amic Kyung Joo (Oh
Man-seok), autor de novel·les de
misteri aficionat a la beguda i als
secrets. Mentre tots els dits assenyalen el novel·lista, però, l’autèntic assassí continua treballant en
la seva campanya criminal.
El director Gil-yeong construeix un trencaclosques de pecat
i dissimulació que no té res a veure—queda clar de seguida—amb
una història de bons i dolents.
Aquí del que es tracta és de submergir-se en el pou de la buidor
moral, allà on els misteris més
grotescos i les fantasies més violentes esdevenen exploracions
fascinants de la psicologia—o de
la psicosi—humana. El resultat és
un còctel explosiu de gèneres:
thriller criminal, misteri detectivesc, shocker horror i drama de
personatges. Tot ben remenat per
aconseguir una versió renovada de
la fórmula del gat i la rata: a tres
bandes i amb un desenllaç brutal i
sorprenent. Els amants del cinema coreà ja poden anar memoritzant el nom de Gil-yeong, un director emergent elegant, eficient i
amb nervi. Podria ser que aviat el
veiéssim al mateix pedestal que
Park Chan-wook, Bong Joon-ho i
Kim Ki-duk.
11
Diario DIA 6
6/10/08
19:54
Página 12
DIARI DEL FESTIVAL
Dimarts 7 octubre 2008
S.O.Fantàstic Fora de Competició
Tramuntana 18:15
Juan Carlos Claver
Tres claves de Intrusos en
Manasés
Intrusos en Manasés
POBLE MALEÏT
Els periodistes sempre han estat personatges en potència de la
ficció cinematogràfica. Billy Wilder els tenia molt ben preses les
mides, i potser els va deixar més
ben retratats que ningú: dient i no
dient, sentint dir i no contrastant.
Ben mirat, un periodista d’investigació és tan difícil de trobar com
una bona persona. Provoca una
sensació molt semblant a l’orgull,
doncs, que Sitges hagi apostat per
un llargmetratge espanyol protagonitzat per una periodista d’investigació que fa bé la seva feina. Intrusos en Manasés, el quart
12
llargmetratge de Juan Carlos Claver (Madrid, 1964), explica la història de Julia (Belén López), una
periodista amb intuïció que segueix el rastre d’uns fets amb connexions paranormals. No ens equivoquéssim: Julia no és la versió
femenina d’Iker Jiménez; treballa
per a una publicació que es diu
Año Cero i es dedica a estudiar,
contrastar i relatar esdeveniments
enigmàtics de totes les èpoques.
De fet, es guanya la vida d’aquella
manera, com tots els periodistes
espanyols que no tenen padrins.
Però deixem estar aquest tema i
parlem de coses encara més inquietants, com el fet luctuós que
fa que la vida d’aquesta reportera
canviï sobtadament de rasant. Resulta que Julia ha estat testimoni
d’una mort i no ha pogut fer res per
evitar-la. I això la turmenta. Pitjor
encara: fa que obri les portes de
l’empatia de bat a bat i que desenvolupi la capacitat de detectar presències i fins i tot de resoldre enigmes pretèrits per proximitat física
al lloc dels fets.
Fets com el que va passar a Manasés, un llogarret de muntanya
on, fa més de mig segle, es va esta-
vellar un avió alemany. Els revolts,
les coves i potser també la silueta
del poble posen en estat d’alerta
els sentits de Julia. Mentre investiga què va passar realment aquella
nit d’hivern, la periodista descobrirà no solament que té el do de la
telequinèsia, sinó també que la naturalesa de les seves prospeccions
esotèriques potser depassa els límits de la seva pròpia vida. I qui
sap si de la mort.
“Intrusos en Manasés parla del
que està prohibit, del que és perillós i d’un gran secret. És una història nocturna i fosca que transcorre al llarg de vint-i-quatre hores en
un poble abandonat i ferit per un
passat llunyà que els seus habitants estan condemnats a reviure
nit rere nit, per sempre més.” Són
paraules del director. Un altre forat
negre del nostre temps, una esquerda per on s’esmunyen pors,
paranoies, veus i fantasmes il·luminats d’acord amb el to sinistre
de la història. “La pel·lícula és freda, tant pel que fa a la llum i l’ambientació com pel que fa a la manera de mostrar els rostres dels
muntanyesos que van presenciar
aquell fet tenebrós.”
1) Intriga. Tiene un guión bien
construido, donde se van dosificando los acontecimientos.
2) Suspense. Intrusos en Manasés te mantiene atrapado todo el rato y está repleta de sustos que no te esperas.
3) Un terror clásico. El guión
respeta las normas clásicas
del terror.
Bonus Track: Contiene una
gran sorpresa. Un giro inesperado, la aparición de nazis en
España, un avión que se estrella en medio del pueblo y un
objeto con poderes sobrenaturales.
Dos películas que recomenda ría a los fans del géner o: De terror me encanta Al final de la
escalera. De ciencia ficción:
Blade Runner.
Diario DIA 6
6/10/08
19:56
Página 13
DIARI DEL FESTIVAL
Dimarts 7 octubre 2008
La columna del crític
Catalan Films & TV
Videojocs & Màrqueting cinematogràfic
Chanson de sang
Croissants, cançons de Brassens i sang. Alexandre Aja, el belga
Fabrice du Welz, Xavier Gens, Kim
Chapiron, els tàndems formats per
David Moreau i Xavier Palud o Julien Maury i Alexandre Bustillo…
Ara que del fantaterror italià només
en queden les restes –“ground control to Dario Argento, can anybody
hear me?!”- i que el cinema de gènere europeu sobreviu gràcies a algunes honroses excepcions aquí i
allà, sembla que el cinema francòfon s’ha convertit en el nostre proveïdor habitual de terror pur i dur.
Amb un ull posat en els sangonosos
setanta, i l’altre en l’elegància formal que sempre ha caracteritzat els
europeus, un heterogeni grup de
gent jove ha despertat l’interés pel
gènere en uns països on la genial
Ocurrió cerca de su casa (1992)
quedava ja una mica llunyana.
Es pot discutir la qualitat individual d’aquests cineastes i de les
seves pel·lícules; es pot dir que
no fan altra cosa que actualitzar
(amb un saludable gust per la truculència) fòrmules mil cops vistes; es pot lamentar que alguns
d’ells hagin sucumbit a la temptació de muntar-se en el dòlar… però el fet és que ja fa dies que, als
salons de té, als escorxadors i a
les cues dels cines de Sitges es
parla de Martyrs. La segona pel·lícula de Pascal Laugier (El internado), el descens als inferns d'una dona que busca venjar-se
d'aquells que la van segrestar i
torturar de petita, ha aixecat polseguera a França per la seva cruesa i per un salvatge tram final que
se li va fer difícil de pair al mateix
Ángel Sala. Fent equilibris entre
el “gore de disseny” i l'horror més
visceral, tot apunta a que Martyrs,
com ja va passar l'any passat amb
À l'intérieur, tornarà a generar discussions sobre fins a quin punt es
pot tensar la corda de la violència
extrema.
Jugant en una altra lliga, la de
les atmòsferes inquietants i la tensió psicólogica, Fabrice du Welz ha
tornat a Sitges amb Vinyan, una
pel·lícula que reincideix en els ambients enrarits de Calvaire, la seva
òpera prima. Vinyan torna a retratar el desassossec, aquest cop a
través de la història d'un matrimoni que s'endinsa en la jungla a la
recerca del seu fill perdut al tsunami de Tailàndia; una experiència
sensorial que tampoc convencerà
tothom però que, de ben segur, és
digna de veure. I és que aquest hu-
mil cronista pensa que les pel·lícules que es gaudeixen més són
aquelles que divideixen l'audiència
i obren debats, a l'espera d'un veredicte que dictamini si allò que
s'ha vist és magistral o terrible. O
les dues coses alhora.
Aquest any, el fantàstic francès
es quedava sense un pes pesant
com Alain Robbe-Grillet, que fa tot
just dos anys estrenà a Sitges la
que seria la seva última obra, la deliciosa Gradiva; i aquí, com que
som rarets, les vetlles sempre les
fem ruixant-nos de sang els uns als
altres.
Així les coses, només resta entonar la Marsellesa i disposar-nos a
fer allò que va dir un cop Joan Lluís Goas a Noche de Lobos: “Passarho bé passant-ho molt malament”.
Toni Junyent Rosa
Com aconseguir un gran èxit
de taquilla
Avui té lloc la segona jornada
professional organitzada per Catalan Films & TV dins del marc
del Festival Internacional de Cinema de Catalunya (Sitges). En
aquesta nova sessió, diferents
experts analitzaran els indicadors, des de la perspectiva del
màrqueting, que intervenen en
el llançament d’un film. El títol
de la jornada, Com aconseguir
nova audiència? No siguis avorrit, ja desvetlla algunes de les
claus que aportaran gurús com
John Durie, responsable de la
promoció de Reservoir Dogs, entre altres títols.
La taula rodona serà moderada
pel corresponsal de la revista Variety per a Espanya John Hopewell i durant el matí s’analitzaran els casos de films com
Cronocrímenes, Rec o l’experiència internacional de l’empresa Wild Bunch. La participació
és gratuïta per als professionals
del sector.
Més informació:
[email protected],
Industry Meeting Point situat al
jardí de l’hotel Melià Sitges.
Taula rodona:
Gènere, TV Movie i TV3, amb Sergi G. Sánchez
La sala Tramuntana de l’Hotel Melià va acollir ahir la presentació i posterior taula rodona de Las manos del pianista,
de Sergio G. Sánchez, director
de diversos curts premiats y
guionista de El Orfanato. Es
tracta d’una coproducció de Televisió Espanyola i Televisió de
Catalunya que adapta la
novel·la, del mateix títol, d’Eugenio Fuentes. La història està
protagonitza pel detectiu Ricardo Cupido (personatge central
d’algunes de les novel·les de
Fuentes) encarregat d’investigar un cas d’assassinat gens
convencional. Aquest és el primer llargmetratge del realitza-
dor, que explicà amb total honestitat, “vaig acceptar l’encàrrec d’aquesta TV movie perquè
era difícil, hi havia poc temps,
poc pressupost i era un projecte
bastant tancat. M’ho vaig prendre com un aprenentatge per a
la propera pel·lícula que filmi”.
On sí va tenir total llibertat el
realitzador va ser a l’hora d’escollir el repartiment. Noms habituals del cinema i la televisió
nacional com Montserrat Carulla,
Clara Segura i Javier Gutiérrez.
Sergio G. Sánchez va concloure
remarcant la importància de
realitzar un “guió de ferro” per
a obtenir una pel·lícula de
qualitat.
Aplicación creativa de la tecnología audiovisual
servicios audiovisuales • pantallas de LEDS • proyectos de ingeniería • presentaciones • equipos audiovisuales
• charts • roadshows • creatividad • cd • business tv • eventos especiales • ingeniería • creatividad multimedia •
eventos • dvd • programas • creatividad • video • servicios audiovisuales • pantallas de LEDS • proyectos de
ingeniería • presentaciones • equipos audiovisuales • charts • roadshows • creatividad • cd • business tv • eventos
especiales • ingeniería • creatividad multimedia • eventos • dvd • programas • creatividad • video servicios
Barcelona Tel. +34 93 480 10 00 I Fax +34 93 480 10 01
Madrid
Tel. +34 91 662 42 17 I Fax +34 91 662 45 42
www.sono.es I [email protected]
13
Diario DIA 6_Parrilla
6/10/08
20:41
Página 14
DIARI DEL FESTIVAL
Dimarts 7 octubre 2008
PROGRAMACIÓ
* Per veure els canvis realitzats a última hora,
consulteu la graella existent a
www.cinemasitges.com
DEMÀ - DIMECRES 8
8.30h. Auditori
(Secció Oficial Fantàstic a Competició)
The Chaser
Na Hong-jin. Corea del Sud, 2008. Amb: Kim
Yoon-suk, Ha Jung-woo. 124’. En coreà,
thriller s’hauria d’escriure amb tinta vermella
i espessa. Un proxeneta vol evitar que un
psicòpata assassini una de les seves noies.
Un dels films més ovacionats a Cannes (i amb
remake americà a la vista), que posarà els
pèls de punta.
12h. Prado
(Sitges Classics – Ciència Ficció)
Forbidden Planet (Planeta Prohibido)
James M. Wilcox. EUA, 1956. Amb: Walter
Pidgeon, Anne Francis, Leslie Nielsen. 89’.
Pocs espectadors contemporanis d’aquest
tresor de la ciència ficció dels anys 50 es
devien adonar que el film de Wilcox adaptava
lliurement La tempestat de William
Shakespeare. Una aventura esplèndida i un
robot entranyable.
12h. Tramuntana
(Sitges Forum)
Trobada amb Marc Caro: Ciència Ficció
Europea
Gratuït
13h. Tramuntana
(Sitges Forum)
Taula Rodona amb Abel Ferrara:
Cinema i Identitat
13.15h. Auditori
(Secció Oficial Fora de Competició)
JCVD
Mabrouk El Mechri. França, 2008. Amb:
Jean-Claude Van Damme. 102’.
Ja és aquí la pel·lícula que tothom vol veure.
Què passaria si un Jean-Claude Van Damme
afligit per una pèssima situació personal
acabés involucrat en un robatori? No hi
busqueu cabrioles, descobrireu els
sentiments del mite.
Mongol
9.45h. El Retiro
(Orient Express - Casa Asia)
Tokyo Gore Police
Yoshihiro Nishimura. Japó, 2008. Amb: Eihi
Shiina, Itsuji Itao. 109’. En un futur distòpic,
un grup de mutants converteix qualsevol
ferida en arma de destrucció. Agafeu-vos
bé a la butaca: una orgia indescriptible
de sang, mutilacions i fluids de tota mena.
Per veure-la i no creure-se-la.
18h. Auditori
(Secció Oficial Fantàstic a Competició)
Eden Lake + The Red Hours (curt)
James Watkins. Regne Unit, 2008. Amb:
Kelly Reilly, Michael Fassbender. 85’. Una
parella se’n va a passar un cap de setmana
romàntic a la vora d’un llac. En qüestió
d’hores, una topada amb una banda
d’adolescents passarà de molèstia
inesperada a malson inenarrable. Un dels
cinc títols més polèmics de l’any.
Dorothy
20h. Auditori
(Secció Oficial Fantàstic a Competició)
The Chaser
Veure Auditori 8.30h.
22.30h. Auditori
(Secció Oficial Fora de Competició)
Mongol
Veure Auditori 10.45h.
21h. El Retiro
(Secció Oficial Fantàstic a Competició)
Martyrs
Pascal Laugier. França/ Canadà, 2008. Amb:
Morjana Alaoui, Myrlène Jampanöi. 96’.
Ja és aquí la que, diuen, serà la pel·lícula més
extrema mai vista en la història de la secció
oficial. Censura, brutalitat o salvatjada són
conceptes que perdran el sentit després de
veure aquest film literalment inoblidable.
Violència insostenible. Un tret a boca
de canó. El xoc definitiu. Prepareu-vos.
22.45h. Prado
(Secció Oficial Noves Visions)
M
Lee Myung-see. Corea del Sud, 2007. Amb:
Gang Dong-weon, Lee Yeon-heui. 110’. M
és una història de records perduts
i melodies recurrents. Un escriptor famós,
una noia enamorada perdudament d’ell...
Una poètica de la imatge extrema,
escenaris impossibles, efectes a dojo i una
estètica hipnòtica i exhuberant en
un viatge a mitja llum al cor de
la memòria...romàntica.
21h. Prado
(Secció Oficial Noves Visions – Sitges
Discovery)
Versus
Iago de Soto. Espanya, 2008. Amb: Pep
Comas, Ramón Torredefló. 80’. Dos nois i
dues noies tindran a les seves mans uns
maletins propietat d’un mafiós. Un thriller
independent amb arrels en el cinema negre.
18.30h. Prado
(Sitges Classics – Ciència Ficció)
Logan’s Run (La Fuga De Logan)
Michael Anderson. EUA, 1976. Amb: Michael
York, Richard Jordan. 120’. Aquesta aventura
de ciència ficció i crispeta (que va originar
una popular sèrie de TV) ambientada al 2274
presentava un futur de colors llampants habitat
per una població menor de 30 anys fascinada
pel joc trampós de la “renovació”.
1h. Auditori
(Secció Oficial Fantàstic a Competició)
The Burrowers.
JT Petty. EUA, 2008. Amb: William Mapother,
Karl Geary. 125’. Qui es pensi que això no és
un western s’equivoca de mig a mig i qui
es pensi que no és una pel·lícula de terror,
també. The Burrowers és un dels
experiments de transvasament genèric
més intel·ligents del cinema recent.
18.45h. El Retiro
(Anima’t)
Curts II
Otto; Or Up With Dead People
15h. Tramuntana
(Secció Oficial Noves Visions – Sitges
Discovery)
Embrión + Post Screening
Gonzalo López. Espanya, 2008. Amb: Sergio
Bernal, Mariona Tena. 92’. Un noi lliga
amb una noia i la porta a casa seva.
Les clàssiques pulsions entre sexe, desig
i violència, conflueixen en aquesta pel·lícula
indie que estableix un diàleg amb la sèrie B
del clàssic nipó en el que s’inspira.
19.30h. Tramuntana
(Secció Oficial Noves Visions)
Otto; Or Up With Dead People +
Autorretrato (curt)
Bruce LaBruce. Alemanya/ Canadà. 2008.
Amb: Jey Crisfar, Katharina Klewinghaus. 95’.
Bruce Labruce, enfant terrible i patum
del cinema homo-punk, porta a Sitges una
pel·lícula que en són unes quantes: cinta de
zombis, comèdia romàntica, porno, política,
terror i animació. Un pot-pourri visual
extraordinari.
23h. El Retiro
(Secció Oficial Fantàstic a Competició)
Blindness
Fernando Meirelles. Canadà/ Brasil, EUA,
2008. Amb: Julianne Moore, Mark Ruffalo,
Gael García Bernal. 118’. Basada en
l’aclamada novel·la de Saramago i amb un
repartiment de categoria, l’última pel·lícula
del director de Ciudad de Dios ens mostra
un espectacular apocalipsi en un país
castigat per una epidèmia que deixarà cega
tota la població...
23.30h. Tramuntana
(Secció Oficial Noves Visions)
Silent Resident
Christian Frosch. Àustria / Luxemburg/
Alemanya, 2007. Amb: Brigitte Hobmeier,
Johanna Wokalek, Xaver Hutter. 96’.
Just Another Love Story
10h. Tramuntana
(Sitges Forum)
Classe Magistral: Troma, Radicalitat
Independent + Making Off Poultrygeist:
Night of the Chicken Dead.
Lloyd Kaufman. EUA, 2006
12h. El Retiro
(Anima’t)
Curts Anima’t a Competició II
17.15h. Tramuntana
(Secció Oficial Fantàstic a Competició)
The Broken
Sean Ellis. França/ Regne Unit, 2008. Amb:
Lena Headey, Ulrich Thomsen. 88’. Després
de patir un accident de cotxe, una dona
comença a dubtar de tots els que l’envolten.
El nou film del director de Cashback és pura
adrenalina, un autèntic i laberíntic joc de
miralls amb tocs hitchcockians.
14.15h. El Retiro
Dachimawa Lee
Ryoo Seung-wan. Corea del Sud, 2008. Amb:
Lin Won-hee, Kong Hyo-jin. 100’. Repentinat,
gras, extravagant i solemne fins al ridícul:
així és Dachimawa, espia coreà llegendari,
patriota, sex-symbol impossible... Enorme
comèdia d’aventures i un viatge sentimental
a una època irrepetible.
10h. Prado
(Secció Oficial Fantàstic a Competició)
Red
Trygve Allister Diesen, Lucky McKee. EUA,
2008. Amb: Brian Cox, Tom Sizemore. 95’.
Un home gran veu com uns petits
energúmens li maten el gos al bosc. Drama
de ritme solemne i d’interpretacions sòlides,
el demolidor crescendo de Red l’acabarà
convertint en una venjança més que
contundent.
10.45h. Auditori
(Secció Oficial Fora a Competició)
Mongol
Sergei Bodrov. Rússia / Alemanya /
Kazakhstan/Mongòlia, 2007. Amb: Tadanobu
Asano, Sun Hong-lei. 120’. Amb un peu a la
història i un altre a la llegenda guerrera: així
s’ha tirat endavant l’ambiciós projecte de
portar al cine la vida de l’emperador dels
mongols: Genguis Khan. Espectacular.
16.30h. El Retiro
(Secció Oficial Méliès a Competició)
Dante 01
Marc Caro. França, 2007. Amb: Lambert
Wilson, Linh-Dan Pham. 88’. El co-director
de Delicatessen i La ciudad de los niños
perdidos ens presenta una cinta obscura afí
als clàssics claustrofòbics del gènere, en què
explica la història d’una nau espacial que es
fa servir de manicomi...
JCVD
21.30h. Tramuntana
(Seven Chances)
Just Another Love Story
Ole Bornedal. Dinamarca, 2008. Amb:
Anders W. Berthelsen, Rebecka Hemse104’.
Un home casat i amb fills mena una vida feliç
fins el dia que pateix un greu accident de
cotxe. Ell en surt il·lès, però la noia de l’altre
vehicle implicat entra en coma. L’home la va
a veure i es fa passar pel seu nòvio davant
de la família.
15.30h. Auditori
(Secció Oficial Méliès a Competició)
Dorothy + Insomniaque (curt)
Agnès Merlet. França, 2008. Amb: Carive
Van Houten, Jenn Murray. 102’. La conjunció
d’escenari aïllat i comunitat tancada sempre
ha jugat en contra dels nouvinguts. Una
psiquiatra arriba a una illa irlandesa per
tractar una noia de quinze anys acusada
d’homicidi i amb símptomes de bogeria.
The Burrowers
14
15.30h. Prado
(Europa Imaginària)
The Man Who Fell to Earth
Nicolas Roeg. Regne Unit, 1976. Amb: David
Bowie, Rip Torn. 139’. Amagat entre alguns
dels noms del cinema realista britànic, Roeg
mai va estar de moda i, en canvi, és un dels
cineastes més importants dels 70. Després de
Mick Jagger, es va tornar a servir d’una altra
estrella del rock en el seu primer film americà:
David Bowie.
The Chaser
1h. Prado
(Homenatge)
Poultrygeist: Night of the Chicken Dead
Embrión
1.15h El Retiro
(Orient Express- Casa Asia)
Tokyo Gore Police
Veure El Retiro 9.45h
Diario DIA 6_Parrilla
6/10/08
20:41
Página 15
DIARI DEL FESTIVAL
Dimarts 7 octubre 2008
PROGRAMACIÓ
AVUI - DIMARTS 7
8.30h. Auditori
(Secció Oficial Fantàstic a Competició)
Blindness
Fernando Meirelles. Canadà/ Brasil, EUA,
2008. Amb: Julianne Moore, Mark Ruffalo,
Gael García Bernal. 118’.
14.30h. Prado
(Europa Imaginària)
Quatermass and the Pit
(¿Qué Sucedió Entonces?)
Roy Ward Baker. Regne Unit, 1967. Amb:
James Donald, Andrew Keir. 97’.
10h. El Retiro
(Orient Express - Casa Asia)
Our Town
Jung Kil-young, Corea del Sud, 2007. Amb:
Oh Man-seok, Lee Seon-gyun. 112’.
15.15h. Auditori
(Secció Oficial Fantàstic a Competició)
Red + A Puppy, Our Family (curt)
Trygve Allister Diesen, Lucky McKee. EUA,
2008. Amb: Brian Cox, Tom Sizemore. 95’.
10h. Prado
(Secció Oficial Fantàstic a Competició)
Tale 52
Alexis Alexiou. Grècia, 2008. Amb: Giorgos
Kakanakis, Serafita Grigoriadou. 98’.
10h. Tramuntana
(Sitges Forum)
Ciència Ficció Europea: Dante 01
(Secció Oficial Méliès a Competició)
Marc Caro. França, 2007. Amb: Lambert
Wilson, Linh-Dan Pham. 88’.
11h. Auditori
(Secció Oficial Fantàstic a Competició)
Martyrs
Pascal Laugier. França/ Canadà, 2008. Amb:
Morjana Alaoui, Myrlène Jampanöi. 96’.
12h. Prado
(Secció Oficial Fantàstic a Competició)
Hansel and Gretel + Butcher’s Hill (curt)
Yim Phil-sung. Corea del Sud, 2007. Amb: Chun
Jeong-myoung, Eun Won-jae. 116’.
12.15h. El Retiro
(Anima’t)
From Inside
John Bergin. EUA, 2008. 70’.
12:45h. Tramuntana
(Sitges Forum)
Post Screening Martyrs:
Una meditació sobre el terror
Pascal Laugier
Gratuït
13h. Auditori
(Sorpresa)
Trick’r Treat + The Orion Conspinacy (curt)
Michael Dougherty. EUA / Canadà, 2008.
Amb: Brian Cox, Anna Paquin, Quinn Lord.
152’.
15:30h. Tramuntana
(Secció Oficial Fantàstic a Competició)
The Burrowers + Hold Your Fire (curt)
+ Dead Bones (curt)
JT Petty. EUA, 2008. Amb: William Mapother,
Karl Geary. 96’.
16.30h. El Retiro
(Orient Express - Casa Asia)
Our Town
16.30h. Prado
(Sitges Classics – Ciència Ficció)
X: The Man With X Ray-Eyes
Roger Corman. EUA, 1973. Amb: Ray Milland,
Diana Van der Vlis. 79’.
17.30h. Auditori
(Secció Oficial Fora a Competició)
The Warlords
Peter Chan. Hong Kong/ Xina, 2007. Amb: Jet
Li, Andy Lau, Takeshi Kaneshiro. 130’.
18.15h. Prado
(Sitges Classics – Ciència Ficció)
Southland Tales
Richard Kelly. EUA, 2006. Amb: Dwayne Johnson,
Seann William Scott, Sarah Michelle Gellar. 145’.
2008.
18.15h. Tramuntana
(Secció Oficial Méliès de Competició)
Intrusos en Manasés
+ Lazarus Taxon (curt)
Juan Carlos Claver. Espanya, 2008. Amb: Belén
López, Armando del Río. 90’.
18.45h. El Retiro
(Anima’t)
From Inside
20h. Auditori
(Secció Oficial Fantàstic a Competició)
Martyrs + Mamá (curt)
20.30h. El Retiro
(Secció Oficial Fantàstic a Competició)
La Possibilité d’une Île
Michel Houellebecq. França/Espanya, 2008.
Amb: Benoît Magimel, Patrick Bauchau. 95’.
20.30h. Tramuntana
(Seven Chances)
Searchers 2.0
Alex Cox. EUA. 2007 Amb: Del Zamora, Ed
Pansullo, Roger Corman. 96’.
21.15h. Prado
(Sitges Classics – Ciència Ficció)
Dreams With Sharp Teeth
Erik Nelson. EUA, 2007. Amb: Harlan Ellison,
Robin Williams. 96’.
22:30h. Auditori
(Secció Oficial Fantàstic a Competició)
Blindness
Fernando Meirelles. Canadà/ Brasil, EUA,
2008. Amb: Julianne Moore, Mark Ruffalo,
Gael García Bernal. 118’.
22.30h. El Retiro
(Secció Oficial Fantàstic a Competició)
The Good, the Bad, the Weird
Kim Jee-woon. Corea del Sud, 2008. Amb: Song
Kang-ho, Lee Byung-hun. 130’.
22.30h. Tramuntana
(Secció Oficial Noves Visions)
M
Lee Myung-see. Corea del Sud, 2007. Amb:
Gang Dong-weon, Lee Yeon-heui. 110’.
23.15h. Prado
(Secció Oficial Noves Visions)
God’s Puzzle
Takashi Miike. Japó, 2008. Amb: Hayato
Ichihara, Mitsuki Tanimura. 135’.
1h. Auditori
(Secció Oficial Fora a Competició)
Dachimawa Lee + CAM2CAM (curt) +
Individual (curt)
Ryoo Seung-wan. Corea del Sud, 2008. Amb: Lin
Won-hee, Kong Hyo-jin. 100’.
1h. El Retiro
(Sorpresa)
Trick’r Treat + The Orion Conspinacy (curt)
Michael Dougherty. EUA / Canadà, 2008.
Amb: Brian Cox, Anna Paquin, Quinn Lord.
152’
BRIGADOON
AVUI - DIMARTS 7
17h. Asian Trash Cinema.
Indiano Jones y el agua de la eternidad.
De M. Sarveswara Rao, Kodi Ramakishna,
2004, 140’.
19.30h. El cinema que va prohibir Hollywood.
Marihuana.
De Dwain Esper, 1936, 58’.
19:30h. Brigadoon a la fresca. Brigadoon
Otaku:
Devil May Cry.
De Shin Itagaki.
20h. El buque maldito presenta:
Comidos vivos a.k.a Doomed to die.
De Umberto Lenzi, 1980, 92’. Premi
Nosferatu a la carrera d’Umberto Lenzi.
20:30h. Especial Wrestling:
TNA Impact!
DEMÀ - DIMECRES 8
15h. Asian Trash Cinema.
Mercenario Caníbal.
De Pakdivijit Chalong, 1983, 104’.
17h. Homenatge a Umberto Lenzi.
Paranoia.
De Umberto Lenzi, 1969, 91’.
18:35h. Especial Brigadoon.
Mil Máscaras: Resurrection.
De Jeff Burr, 2008, 85’.
19:30h. Brigadoon a la fresca. Especial
Animación:
He Man.
Del estudio Filmation.
20h. Especial Productora Asylum.
AVH: Alien vs. Hunter.
De Scott Harper, 2007, 60’.
20:30h. Brigadoon a la fresca. Especial
Animacion:
Highlander.
De Yoshiaki Kawajiri.
22h. Especial Productora Asylum.
I am Omega.
De Geoff Meed, 2007, 90’.
21h. Als japos els hi agrada la sang.
Men Behind the sun 3.
De Godfrey Ho, 1993, 93’.
Sessió no apta per a menors ni per a
estómacs sensibles.
23h. Asian Trash Cinema.
Ninja VS. Shaolin: Duelo Final.
De M. Sarveswara Rao, Kodi Ramakishna,
2004, 90’.
22:45h. Estrena Brigadoon.
Graveyard of the living dead..
De Rohnstock Brothers, 2008, 80’.
Sessió no apta per a menors ni per a
estómacs sensibles.
SITGES FORUM
Martes 7 / Tramuntana
12.45h. Martyrs: una meditación sobre el horror.
Con la presencia de Pascal Laugiery.
Miércoles 8 / Tramuntana
10.00h. Troma, radicalidad independiente. Por
Lloyd Kauffman.
+ Proyección de Poultrygeist: Night of the Chicken
Dead (making-off).
12.00h. Abel Ferrara, cine e identidad.
Proyección de Chelsea on the rocks + Postscreening
con la presencia de Abel Ferrara
Miércoles 8 / El Retiro
18.00h. Encuentro con Marc Caro: Ciencia-ficción
europea.
Jueves 9 / Tramuntana
10.00h. Monster Show, una historia cultural del
horror cinematográfico, por David J. Skall.
+ Proyección de Spine Tingler!
12.45h. Género fantástico europeo ¿una moda? A
propósito de los premios Melies D’Or. Con J.A.
Bayona, y otros invitados Méliès.
Viernes 10 / Tramuntana
10.00h. 75 años de King Kong. Presentación del
libro. Por David J. Skall y autores.
+ Proyección de Rko 601, The Making of the Eight
Wonder of the World.
13.00h. Luis Miñarro: Independencia imaginaria.
+ Proyección de La bufanda verde (curt) y El somni.
Presencia de Luis Miñarro y el director de la película.
Sábado 11 / Tramuntana
10.30h. Japón en negro. Con la presencia de
Roberto Cueto.
+ Proyección de Yakuza Eiga, a Secret Story of
Japanese Cinema.
12.15h. Presentación-avance de Twilight, la película.
13.00h. 40 años de Night of the Living Dead. Con
George A. Romero, Chris Roe, Russ Steiner, John
Russo, George Kosana, Bill Hinzman, Judy O’Dea.
+ Proyección de One for the Fire, de Chris Roe.
15
Diario DIA 6
6/10/08
20:52
Página 16

Documentos relacionados