diari del festival - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de
Transcripción
diari del festival - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de
Diario DIA 6 6/10/08 21:26 Página 1 OCTUBRE 2 0 0 8 Nº DIMARTS 7 6 www.cinemasitges.com AVUI AUDITORI 13:00 EL RETIRO 01:00 Pàg. 04 CHELSEA ON THE ROCKS Pàg. 06 THE WARLORDS Pàg. 07 MARTYRS Pàg. 09 BLINDNESS Organitza: Amb el suport de: Patrocinadors: Televisió oficial: Diario DIA 1 1/10/08 18:16 Página 2 Diario DIA 6 6/10/08 20:36 Página 3 DIARI DEL FESTIVAL Dimarts 7 octubre 2008 AVUI US RECOMANEM... THE GOOD, THE BAD, THE WEIRD Kim Jee-woon OUR TOWN Jung Kil-young MARTYRS Pascal Laugier La cinematografia coreana, font inesgotable de talent, ens presenta el seu últim descobriment: Jung Kilyoung. Una revisió del subgènere de l’assassí en sèrie a partir de tres personatges: un policia, un escriptor i el dependent d’una botiga. ORIENT EXPRESS - CASA ASIA EL RETIRO 16:30 Arriba una ferma candidata a pel·lícula més polèmica del Sitges 2008. Després de patir una reclusió inhumana, Lucie es planta davant d’una casa amb els ulls plens de ira i una escopeta a les mans. Demolidora. S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ AUDITORI 11:00 TRICK OR TREAT Michael Dougherty RED Trygve Allister Diesen THE WARLORDS Peter Ho-sun Chan Quatre històries encreuades en la millor tradició de Creepshow. Atmosfera de conte de terror i un repartiment de luxe: Anna Paquin, Brian Cox i Dylan Baker. Ja és Halloween al Festival. SESSIÓ SORPRESA AUDITORI 13:00 Fins on arribaríeu per venjar la mort del vostre animal de companyia? Red és una de les respostes possibles. Un Brian Cox magistral interpreta un home gran que veu com uns adolescents li maten el gos perquè sí. S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ AUDITORI 15:15 El bo i millor del cinema èpic de Hong Kong amb un repartiment de luxe encapçalat per Jet Li, Andy Lau i Takeshi Kaneshiro. Honor, sang, l’obsessió pel poder i per l’amor d’una dona. Un regal per a paladars cinèfils. S.O. FANTÀSTIC FORA DE COMPETICIÓ AUDITORI 17:30 BLINDNESS Fernando Meirelles THE BURROWERS JT Petty INTRUSOS EN MANASÉS Juan Carlos Claver El director de l’aclamada Ciudad de Dios afronta el repte d’adaptar la novel·la assaig sobre la ceguesa del Nobel José Saramago envoltat d’estrelles com ara Julianne Moore, Mark Ruffalo, Gael García Bernal i Danny Glover. S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ AUDITORI 22:30 Un western de terror? A l’oest americà, el jove Coffey emprèn un viatge arriscat a la recerca de la seva promesa, que acaba de ser segrestada. Un autèntic còctel genèric al centre del qual destaca una vibrant monster movie. S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ TRAMUNTANA 15:30 Una periodista arriba a Manasés. L’any 1945, poques setmanes abans del final de la segona guerra mundial, s’hi va estavellar un avió, i tots els habitants del poble van desaparèixer. Terror intel·ligent made in Spain. S.O. MÉLIÈS TRAMUNTANA 18:15 Ens arriba de Corea la relectura definitiva del clàssic immortal de Sergio Leone. Amb més acció, més adrenalina i un increïble Song Kang-ho (Memories of Murder, The Host). L’Oest cada vegada és més a l’est. Visca el Manchurian Western! S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ EL RETIRO 22:30 Teaserland; festival de trailers falsos Teaser es la palabra inglesa que define la pieza corta promocional de una película; un trailer. Y Teaserland es el primer festival de trailers falsos, un proyecto de Vas a ver y Acción Media. El lunes, se realizó en el marco del Festival una rueda de prensa presentando esta iniciativa de Xavi Bru y Gregorio Belinchón en colaboración con Canal +, Sony y el Festival de Sitges. Xavi Bru, Manel Vicaria, Ángel Sala, Jorge Ortiz (de Canal +) y varios de los directores que han participado en el proyecto como: Paco Plaza, Paco Morata, Jaume Balagueró, Isabel Coixet, J.A. Bayona, Juan Cruz y Raúl Garcia, contestaron las preguntas de los periodistas. Xavi Bru explicó el objetivo de este certamen; “queremos que funcione como una plataforma para dar salida a gente con mucho talento pero que, tal y como funciona la industria cinematográfica de este país, lo tiene difí- cil”. Como se dijo ante la prensa, los directores invitados se mostraron encantados de colaborar en el proyecto. J.A. Bayona bromeó diciendo “aceptamos porque eran amigos y porque nos regalaban la cámara. En serio, nos pareció apasionante”. En la rueda de prensa también se presentaron los trailers falsos de estos directores, en su mayoría en tono de humor. El premio del ganador serán 30000 euros para filmar un cortometraje. Las bases, información y todos los trailers están en www.teaserland.com. EL DIARI DEL FESTIVAL REDACCI Ricar do Reparaz Ó Violeta Kovacsics Manu Yáñez Lidia Thomas Cecilia Bar rionue vo Héctor Castells studio Fénix) MAQUETACIÓ (E mez Gó Juan Carlos Geor gina Ar misen Javier Mar tínez FOTÒGRAFS gel Chazo s Miguel Án Jesús Pari IL·LUSTRACIÓ ols Guillem D 3 Diario DIA 6 6/10/08 19:42 Página 4 DIARI DEL FESTIVAL Dimarts 7 octubre 2008 Rueda de prensa de Hansel and Gretel “QUISE REINTERPRETAR EL CUENTO MEZCLANDO FANTASÍA Y TERROR” El festival de Sitges dedicó ayer una especial atención al cine coreano programando tres películas clave de la producción coreana actual; The Good, The Bad, The Weird, Beautiful y Hansel and Gretel. El director de Hansel y Gretel, Yim Phil-sung acompañado de una de las jovencísimas actrices principales, Shim Eun-kyung, ofreció una rueda de prensa en el Hotel Meliá. Yim Phil-sung ya había asistido al festival hace tres años, para presentar su opera prima Antarctic Journal (2005) con la que ganó el premio de la sección Orient Express. Este año, opta también a un galardón con su libre adaptación del conocido cuento de los hermanos Grimm. Yim Phil-sung explicó a la prensa el motivo por el que eligió hacer esta versión; “de pequeños, leemos muchos cuentos que olvidamos al hacernos adultos, pero sobre todo, olvidamos su mensaje. La historia trata una temática universal; la infancia”. Como él mismo explicó, la crítica de su país no ha acogido precisamente bien su nueva producción porque “ no entendió el mensaje de la película. Es necesario proteger a los niños, hacer que vivan una infancia buena y feliz, para que tengan un buen futuro, sino las conse- cuencias pueden ser terribles. Quise lanzar este mensaje de una manera especial, reinterpretando el cuento mezclando fantasía y horror.” En este punto hizo una alusión a la película de J.A. Bayona, El orfanato (2007) que en su opinión también contempla esta premisa. Yim Phil- sung bromeó diciendo que “los críticos y la gente que no la ha entendido, es porque habrán tenido una infancia difícil, por eso intento comprenderles”. Shim Eun-kyung, una de las niñas que protagoniza el film, explicó que conocía la historia que había leído de muy pequeña. Le gustó especialmente la versión del director porque “trata el dolor que pueden sentir los niños en una infancia difícil”. Rodar fue para ella una experiencia inolvidable “filmamos en una isla preciosa, impresionante, y eso me gustó mucho, pero también sufrimos porque hacía mucho frío” y bromeó “hecho de menos los juguetes que utilizamos en la película”. También comentó que al verse en la gran pantalla se sintió muy feliz. Yim Phil-sung comentó que fue genial contar con el director artístico, Ryu Seong-hie (Old Boy, The Host) “que ha aportado mucho a la película” y también reconoció la fuerte influencia de La noche del cazador, la película de Charles Laughton (1955) a la que “tengo un gran respeto y homenajeo en diversas secuencias del film”. Al preguntarle sobre la situación de la industria cinematográfica coreana, Yim Phil-sung dijo que “no está en su mejor momento, por lo que hacer la película no fue fácil. Existen muchos directores coreanos muy creativos y con talento, pero no tienen la oportunidad de demostrarlo”. El realizador coreano adelantó que ya está trabajando en el guión de su próxima película, que se basa en un hecho real y que se centra en la maldad de las mujeres. Yim Phil-sung concluyó la rueda de prensa bromeando “de hecho quería hablar con Ángel (Sala, director del festival) para que me invite el año que viene”. WWW.VANIDAD.ES WWW.MYSPACE.COM/VANIDADTV VÍDEOS, MAKING OF DE SESIONES FOTOGRÁFICAS, MÁS TEXTOS, BLOGUEROS DE EXCEPCIÓN Y MUCHOS LOOKS DE GENTE EN LA CALLE. COMO A TI TE GUSTA. 4 Chelsea on the Rocks FANTASMAS DE N.Y. Los que creían que Woody Allen era el director neoyorquino por antonomasia se equivocaban de medio a medio. El tiempo, Vivky Christina Barcelona y la última película de Abel Ferrara han demostrado que si hay alguien que ha retratado con vehemencia los bajos fondos de la ciudad de los rascacielos es el director de Teniente corrupto. Chelsea on the Rocks no es sólo un documental, sino que es un exquisito documento sobre uno de los edificios neoyorquinos más emblemáticos. Y es que pocos lugares desprenden tanta magnificencia como el hotel Chelsea, cuna de artistas y epicentro de la vida bohemia. Entre sus paredes Arthur C. Clarke escribió el “2001: Una odisea del espacio” que conmemoramos en este Sitges’08 y Andy Warhol rodó Chelsea Girls. Ferrara entrevista a algunas de las personalidades que se han alojado en sus habitaciones: desde Ethan Hawke hasta Dennis Hopper o Milos Forman. Todo y cada uno de ellos explica su paso por tan insignes paredes y repite un mismo discurso de agradecimiento a la casa que los acogió en épocas en las que la creatividad necesitava un cobijo antes de empezar a volar. No falta nadie, ni siquiera los fantasmas de Sid Vicious y Janis Joplin. Ferrara plantea escenas con colores fuertes y primarios en las que vemos la recreación del convulso paso de Vicious por el hotel Chelsea. Son evocaciones, la aparición de un fantasma que convive entre las entrevistas de los vivos. He aquí la grandeza de la última obra de Ferrara, en su composición de la mística y los mitos que han poblado uno de los lugares más simbólicos de Nueva York, un edificio que quizás no aparece en todos los mapas, pero sin el cual no se entendería gran parte de la cultura americana. Chelsea on the Rocks se proyectará el miércoles a las 12:00 en la sala Tramuntana. Diario DIA 6 6/10/08 18:40 Página 5 DIARI DEL FESTIVAL Dimarts 7 octubre 2008 Sitges Classics - Ciència Ficció Prado 14:30 Sitges Classics - Ciència Ficció El Prado 16:30 Quatermass and the Pit X ¿QUÉ SUCEDERÁ MAÑANA? UN HOMBRE PARA LA ETERNIDAD Cuando el horror y la ciencia ficción se convierten en aliados, pueden llegar más allá de donde el hombre ha puesto jamás antes su pie, hollando territorios ignotos… que no son, en realidad, más que los propios territorios de nuestra existencia y experiencia, tantas veces difíciles de reconocer o de aceptar. Y no me refiero a esos maravillosos mundos estelares que la Enterprise descubre de episodio en episodio, no. Sino a los oscuros recovecos de nuestro espacio interior, que raramente deseamos ver iluminados, por si lo que nos muestran no es, precisamente, algo agradable de contemplar. ¿Qué sucedió entonces?, es decir, Quatermass and the Pit, tercera entrega cinematográfica de la saga de Quatermass, adaptación, como es bien sabido, del serial televisivo consagrado al mismo científico protagonista creado por Nigel Kneale, es, sin duda, una de las mejores películas de la Hammer y una de las mejores excursiones a la raíz de nuestros miedos más genuinos e irracionales o, más terrible aún, perfectamente racionales. Edgar Allan Poe fue quizá el primero en romper el velo que ocultaba nuestro abismo interior, pero su discípulo más destacado –e injustamente menospreciado todavía a menudo-, Howard Phillips Lovecraft, hizo algo quizá todavía peor –es decir: mejor-. Rompió el velo que nos ocultaba el abismo exterior… mostrando la intangible pero irrompible malla que une ambos. El caos primigenio que nos acecha desde las profundidades del espacio exterior lovecraftiano y sus eones muertos no es otro que, a la vez y al tiempo, el caos primigenio que anida en las honduras del espacio interior descubierto por Poe, con sus muertos yermos de la mente. Pero, con esa eficacia tan pocas veces reconocida por críticos serios y estudiosos de la naturaleza humana bien poco naturales (o al menos sinceros), será la genuina Serie B de terror y ciencia ficción, el espíritu netamente pulp de la Hammer y Nigel Kneale, quienes resuman en una sola película –¿Qué sucedió entonces?- ambos mundos de horror y fascinación. En realidad, en una sola frase: “Nosotros somos los marcianos”. Hoy, tras Poe y Lovecraft, solo conozco un escritor capaz de atisbar las verdades que el Dr. Quatermass expresó tan concisa y sutilmente, Thomas Ligotti. Otros, escriben historias de terror. Ellos, nos revelan la naturaleza misma del terror: existir. Jesús Palacios ¿Quién no tuvo pesadillas tras verla, de pequeño, en algún olvidado ciclo de noche o madrugada en televisión? Pudo ser en La Clave o en Cine Club –cuyas músicas de presentación daban tanto o más miedo que las películas que iban a continuación y no eran, claro, necesariamente de terror- o, más tarde, en Mis terrores favoritos, pero por encima del agudo y ridículo grito final de “La mosca” atrapada en su telaraña, más allá de los ojos inyectados en sangre –aunque los viéramos quizá en blanco y negro- de Christopher Lee, de las gigantescas y entonces terroríficas hormigas gigantes de peluche de La humanidad en peligro o de los hitchcockianos pájaros mecánicos que atacaban a una ensangrentada Tippi Hedren, era Ray Milland at his best –o his worst, según se mire-, acosado por su propia conciencia, perseguido por gritos bíblicos -¡Arráncatelos! ¡Arráncatelos!-, sacándose sus pecadores ojos al final de El hombre con rayos X en los ojos, quien nos provocaría las peores pesadillas, llenas de remordimiento y secreta vergüenza. Seguramente fue el perverso catolicismo de Roger Corman el que le abrió las puertas de ese miedo vergonzante a ser castigados por mirar y ver demasiado, miedo tan propio del espectador de cine, inconfeso y no menos perverso voyeur, que mira todo con los rayos X del cinematógrafo, buscando satisfacer incansable su ansia de ver siempre más y más, aun sabiendo que nunca lo conseguirá. Pero era también un relato original de Ray Russell, uno de esos tipos que ya no existen, de los que ya no quedan. Un escritor de relatos de horror y ciencia ficción. De cuentos y novelas cortas, no de tochos infumables que solo inspiran horror por su vanidoso volumen de páginas vanas y banales. Editor literario de la revista Playboy, la más satánica y majestuosa publicación para hombres, amigo íntimo y colega egregio de otros grandes como Matheson, Brown o Charles Beaumont, como ellos, fue también hombre de cine, con guiones, novelas y relatos: Mr. Sardonicus, The Horror of It All, Incubus, Chamber of Horrors y, naturalmente, El hombre con rayos X en los ojos. Ray Russell, experto connoisseur de los miedos y temores del alma humana, sardónico –nunca mejor dicho- ilustrador de la crueldad y el mal, amante del Gran Guiñol y el esoterismo, autor indispensable en toda antología del relato de horror que se precie y antólogo él mismo de algunas de las mejores, fue un hombre para la eternidad, de aquellos que hacen que añoremos una raza diferente, desaparecida o en vías de extinción: la de los buenos narradores. Sin ellos, sí que podemos arrancarnos tranquilamente los ojos, porque poco bueno nos queda ya por ver o leer. Jesús Palacios e de elah s, d / adió ca be bloo o nun er re will / ahora mm / the bo stru n ram (2) / joe / joh burton tim ton el vall / en l clay / / juno / michae jordan s man sing iron a, adió / cros ueñ wire peq / the per jum will / adiós nunca r blood o be ahora strumme / / joe (2) / there rambo elah / john burton de / tim valle clayton el jordan / en / michael / juno / crossing man , adióswire iron / the pequeña jumper D& V D l rigina ar...” o y l s iou f the ye c o r e ost f gazine o m e h “...T lu-ray ma B 5 Diario DIA 6 6/10/08 19:35 Página 6 DIARI DEL FESTIVAL Dimarts 7 octubre 2008 S.O. Fantàstic Fora de Competició Auditori 17:30 S.O. Fantàstic Fora de Competició Auditori 01:00 The Warlords Dachimawa Lee GERMANS DE SANG RECUERDOS DEL CINE DE BARRIO Vet aquí un llargmetratge amb vocació d’esquerdar i redefinir un cànon narcotitzat per les superproduccions bèl·liques nord-americanes, els deliris neofeixistes de l’últim Clint Eastwood i l’empatx digital d’El senyor dels anells. The Warlords és una superproducció èpica, homoeròtica i clàssica a l’altura dels grans títols del cinema de guerra de Honk Kong. El director d’aquest drama sagnant, líric i apoteòsic és el gran productor i cineasta xinès Peter Chan, que hi orquestra un repartiment excepcional encapçalat pels tres millors actors del cinema asiàtic, Jet Li, Andy Lau i Takeshi Kaneshiro, i també l’actriu i realitzadora Xu Jinglei. The Warlords arriba a Sitges avalat per una recaptació escandalosa (més de 35 milions de dòlars només a la Xina) i per la reivindicació orgullosa dels valors dels drames èpics xinesos. Aquí el bacallà el tallen els homes, i per als tres guerrers protagonistes no hi ha res més sagrat que l’amistat. Serà una dona, ves per on, la que farà trontollar el pacte de sang amb què els guerrers es lligaran a la seva única pàtria, a saber, l’art de la guerra. I és que The Warlords havia de ser un remake del clàssic Blood Brothers (Chang Cheh, 1973). Al cap de 8 guionistes i 4 anys de gestació, però, es va convertir en un drama bèl·lic inspirat en la mort del general Ma Xinyi, que va ser assassinat pel seu amic Zhang Wenxiang el juliol de 1870. Tot i que els noms dels tres protagonistes són ficticis, salta a la vista que la història que hi ha al darrere és la matei- 6 xa que va inspirar en part Blood Brothers. L’acció transcorre al segle XIX, en plena guerra civil xinesa, un conflicte cruentíssim que va durar catorze anys i va fer setanta milions de morts. Encara que sembli mentida, el promotor de la revolta—que va arribar a posar contra les cordes el poder absolut de la dinastia dels Qing—va ser un il·luminat que es considerava hereu de Jesucrist. La pel·lícula arrenca amb un combat tan violent i tan hemorràgic com els carnatges de l’època. Només en surt viu Pang Qingyun (Jet Li). El formidable guerrer és recollit per una dolça camperola anomenada Lian (Xu Jinglei) que li curarà les ferides i el deixarà embadalit a perpetuïtat. Encara convalescent, Pang s’afegirà a un grup de bandits liderat per Zhao Erhu (Andy Lau) i Jiang Wuyang (Takeshi Kaneshiro). Durant una emboscada, Pang salvarà la vida a Jiang, cosa que justificarà—a banda d’un intercanvi de mirades extàtiques— el pacte de sang que, en teoria, els ha de mantenir units fins a la mort. Però el verí de l’amor i la successió de batalles faran que la relació entre els mascles es vagi deteriorant: Lian és l’esposa de Zhao, i arriba un punt que la situació esdevé insostenible, malgrat les mirades impertorbables i altres intents de dissimulació. Compensen la trencadissa de cors l’extraordinària coreografia dels combats, obra de Ching SiuTung, i la direcció èpica i impecable de Peter Chan. Un dels cims indiscutibles del cinema bèl·lic recent. Hay directores que no necesitan presentación alguna y películas que sí necesitan una explicación que las ponga en contexto y desvele algunas de las claves necesarias para su pleno uso y disfrute. Este es el caso de Ryu Seung-wan, aclamado realizador surcoreano y viejo a migo del festival, y Dachimawa Lee, su última aventura cinematográfica. Como el mismo comenta: “Dachimawa Lee es como mi propio ‘Frankenstein’. Un personaje que se ha ido desarrollando a lo largo de ocho años... Mientras estaba rodando me di cuenta de cuanto amaba esta película e hice todo lo que pude para satisfacer al público y divertirme con ellos”. Y es que este inquieto realizador, que practico artes marciales en sus años mozos, ha vertebrado su filmografía sobre un género concreto, esa acción desenfrenada que le ha convertido en uno de los más destacados exponentes del género en toda Asia. Pero la cosa es que su infancia no sólo estuvo ligada a los viejos filmes de la Shaw Brothers, a Jackie Chan o a Bruce Lee, sino también a las obligadas producciones propagandísticas de la época. Un periodo repartido entre los años 60 y 70 que convertía el drama en esperpento y la violencia en involuntaria y risible comedia, justo el periodo al que el realizador de City of Violence dedica ahora esta aventura de espías de marcado carácter retro que lleva por nombre Dachimawa Lee y cuya génesis se remonta a un cortometraje producido para internet que Ryu Seung-wan realizó en el 2000, justo después de conseguir el éxito con su primera película, Die Bad. El cortometraje se hizo enormemente popular y quedó guardado en la mente de un creador que ha seguido dándole vueltas hasta convertirlo finalmente en un descacharrante e inclasificable homenaje al paso del tiempo y al cine de género. A todos los géneros. La historia comienza con el robo de un buda de oro durante la ocupación japonesa de Corea, una estatua que contiene la lista con los nombres de todos los miembros de la resistencia. Ante el peligro que supone para la lucha por la independencia, el gobierno en el exilio pondrá a su mejor agente tras su búsqueda. Y ese no es otro que Dachimawa Lee, un superespía de lo más kitsch, amante de la retórica, las frases ampulosas y el pelo engominado, que despierta una inexplicable pasión entre las féminas y al que ‘los malos de la película’ respetan y odian a partes iguales. En la mejor parodia del agente 007, Dachimawa contará con toda clase de descacharrantes inventos que le facilitarán su misión y repartirá su corazón entre dos bellas agentes secretas mientras despliega unas más que discutibles cualidades para la lucha. En resumen, los elementos de una descacharrante comedia de aventura y acción que Seung-wan ofrece al espectador como una carta de amor a una curiosa época de la cinematografía coreana en la que las voces eran dobladas, se utilizaba una parodia del idioma japonés y chino cuando la procedencia de los personajes lo requería, la violencia era meramente sugerida por temor a la censura y la sobreactuación era la norma. Añádanle unas cuantas escenas de acción de esas que caracterizan su trayectoria y un reparto excepcional que recupera a Lim Won-hee (Dachimawa en el corto y Dachimawa en el largo) y dispónganse a compartir con Ryu Seungwan los recuerdos de su querido cine de barrio. Diario DIA 6 6/10/08 19:47 Página 7 DIARI DEL FESTIVAL Dimarts 7 octubre 2008 S.O. Fantàstic Competició Auditori 20:00 Fabrice Du Welz Martyrs “NO OS PODÉIS PERDER MARTYRS” NO QUIERO SER SANTA Se abre la pantalla y se ve a una niña de origen camboyano. Sale de un polígono infecto. Lleva el pelo cortado a trozos, tiene los ojos morados y las comisuras cuajadas de sangre seca. Y corre. Y grita. Y corre más. Lleva una camiseta de tirantes y unas bragas y los muslos están rojos y la boca se le abre y es un agujero negro por el que se puede hacer puenting. A Martyrs le lleva un segundo agarrarte de los cataplines y dejarte pegado a la butaca durante dos horas aplastantes, torturadas, criminales y enfermizas. El segundo largometraje del francés Pascal Laugier fue proyectado en Cannes y sentó como un patadote en el estómago, como una estrella fugaz y como el sonido de un reactor que se estrella contra tu tímpano: un zumbido explosivo del que nadie regresa igual. Martyrs arranca en los 70, cuándo la niña, Lucie (Myrlène Jampanöi) en cuestión, escapa de un zulo abyecto en el que se ha pasado postrada media vida. De ahí la trasladan a un centro de acogida dónde sólo se comunica con otra niña de la que no sabemos nada, Ana (Morjana Alaoui), que la protegerá durante sus traumáticas pesadillas de orfanato. Son pesadillas J-Ho- rror en las que es perseguida por una anoréxica a cuatro patas, con la piel levantada a tiras, los omoplatos ultradesarrollados y postura de animal salvaje. Y entonces la pantalla se funde a negro como si fuera la boca de Lucie otra vez. Han pasado 15 años y ahora presenciamos el desayuno de una adorable familia francesa en su mansioncilla del campo. Los padres, los dos hijos, el café, las tostadas, un poco de luz por la ventana, una rata muerta. La familia reunida. Y de repente alguien llama a la puerta y el padre abre y es lo último que hace en su vida. Lucie, encapuchada, le encañona con una recortada que le revienta todo. Y repite el proceso con el resto y les dice a los hijos “¿Sabes lo que hicieron tus padres?”. Y fuego. De repente la casa se es un matadero de mármol y alfombras caras y la anoréxica pesadillesca se aparece de nuevo. “Es una idea simple, una niña se carga a una familia entera. A partir de ahí, quería generar preguntas ¿Por qué lo ha hecho? Martyrs es una película sobre la venganza, su contagio, su La vinyeta de Guillem Dols los filmes asiáticos de este género? Tenía muchas ganas de hacer una película de fantasmas lejos del cine asiático actual. De hecho, mi idea fue darle la vuelta a esta fórmula. Normalmente son los muertos los que se aparecen ante los vivos. En Vinyan son los vivos los que penetran en el mundo de los muertos. Supongo que esto es porque me intersa mucho el fantástico realista. absurdo y su porqué. Quería que el espectador perdiera la moralidad hasta llegar a un punto en el que no supiera a quién culpar, hasta que no reconociera a los malos. Es una película que se pregunta por lo que queda después de la violencia” dice el director. Y después de la violencia quedan mártires. Como Lucie y como Anna, su amiga, que reaparece al cabo del asesinato en serie de la familia y hereda el protagonismo en la segunda parte de la trama. Un camino metálico y en bajada hacia el porqué de lo aberrante, que, de pronto, descubre una transparencia intencionada bajo la que se reconoce el cuerpo de La semilla del diablo. Sólo que en lugar de perseguir al elegido, aquí Laugier persigue una mística menos diabólica, acaso más apostólica. O romana. ¿Cómo será el último suspiro de los que han sufrido como perros del infierno? ¿Será la muerte un éxtasis liberador? Una vieja con aspecto de Marguerite Duras a la que todos llaman Mademoiselle quizá lo sepa. Al menos dice: “There is nothing but victims left” Su película me recuerda mucho a Quién puede matar a un niño de Narciso Ibáñez Serrador, ¿la conoce? ¿Qué le parece? Yo quería hacer un remake de Quién puede matar a un niño, justo después de Calvaire, pero no fue posible por un tema de derechos. Me encanta porque es políticamente muy incorrecta. Aunque no pude hacer el remake, me quedé con la idea y fue una de mis grandes influencias a la hora de hacer Vinyan; esta y: Don’t Look Now de Nicolas Roeg y The Dead Zone de Cronenberg. ¿Tenía la intención de plasmar la vida en ese país cuando decidió rodar en Tailandia? Hace tiempo que me enamoré de ese país y quería hacer una película cien por cien tailandesa. Eso es Vinyan, que está hecha casi toda por gente de allí y que refleja una parte de Tailandia monzónica, hostil... creo que la gente que ha estado allí podría hasta reconocer sus olores. Luego está el resto, más urbano y hecho para los turistas, con mansiones con niños hambrientos enfrente. Un auténtico shock, a ratos parece la edad media. Me gusta porque no tienen nuestra cultura judeocristiana y se expresan sin prejuicio alguno con sus cuerpos y... bueno, lo cierto es que Tailandia me apasiona y podría pasar hablándome de ella durante horas. Vinyan es una película de fantasmas muy especial, ¿qué le parecen ¿Qué aprendió de Calvaire que le haya ser vido para Vinyan? Lo que realmente me dio Calvaire y todo el tour por festivales que dio la película fueron fuerzas, confianza en mi y la creencia de apostar por un cine radical. Lo que me queda por hacer es arreglar mi lado esquizofrénico, dejar de hacer dos películas muy distintas en una y hacer directamente dos películas absolutamente diferentes. ¿Cómo se decidió por Emmanuelle Béart? De hecho, fue ella quien acudió a mi. Le había gustado mucho Calvaire y su agente nos organizó un encuentro. A mi al principio me hacía gracia, ¡no sabía qué hacía yo con Emmanuelle Béart! Luego me animé y el rodaje resultó muy tranquilo. ¿Qué película nos r ecomendaría del festival? Sin duda no os podéis perder una propuesta cinematográfica absolutamente radical y sincera: Martyrs. 7 Diario DIA 6 6/10/08 19:52 Página 8 DIARI DEL FESTIVAL Dimarts 7 octubre 2008 S.O. Fantàstic Competició Auditori 15:15 Anima’t El Retiro 12:15 / 18:45 Red From Inside NO SIN MI PERRO APOCALIPSI SOBRE CARRILS Es muy común. Aquellos que no tienen mascota no acostumbran a entender gran parte de las conversaciones sobre perritos y gatitos por parte de sus dueños. A menudo se ríen de aquellos que muestran fotos de sus animales de compañía como si de bebés se tratara. Y, sin duda, no logran entender cuán profunda puede llegar a ser la tristeza por la muerte de la mascota. A aquellos descritos justo arriba, Red les parecerá una película con una premisa dudosa: un hombre mayor ve como unos chavales matan a su perro –que para más inri era un regalo de su difunta mujer— y decide llevar una suerte de persecución con aires de venganza a cabo. Si el protagonista no fuera Brian Cox y la película no estuviera basada en una novela de Jack Ketchum (¿cuándo va a dejar de ser considerado como un simple escritor de género para ser visto como uno de los grandes que es lo que merece?), sugeriría que No cal ser gaire perspicaç per adonar-se que el Sitges 2008 acull tot un catàleg de distòpies, un ventall de malsons postapocalíptics que van des dels excessos pop de Southland Tales fins al deliri freak de Repo! The Genetic Opera, passant per la paràbola social de Mamoru Oshii i el seu The Sky Crawlers. A From Inside, una proposta de la secció Anima’t que representa el debut cinematogràfic del dibuixant John Bergin, el món està sumit en una espècie d’apocalipsi prorrogada. De fet, segons Cee, la protagonista, el món fa temps que s’ha acabat. Els supervivents—pocs—ja ni recorden quan van pujar al tren on viuen i on Cee ocupa un compartiment individual perquè és l’única dona embarassada. El paisatge que travessa el comboi és tan dantesc com les condicions de vida a bord de l’exprés. Envoltada de guerra, fam, plagues i inundacions, a la protagonista li costa distingir entre la realitat i els malsons que pateix. Fins al punt que es plantejarà quin sentit té portar una criatura a un món així. L’única esperança està, potser, en el fet que el tren continua avançant, encara que es desconeix la identitat dels misteriosos maquinistes que condueixen el drac de metall. From Inside és un torrent animat d’imatges llòbregues procedents de la novel·la gràfica i homònima de Bergin. Un projecte únic i personal que explota davant els ulls de l’espectador amb tota la cruesa de l’univers de l’autor. Entre les escenes colpidores que hi ha repartides al 8 los que dudan de los animalitos se abstengan de ver esta cinta; pero como no es el caso, alguien debería avisarles para que no se pierdan esta enorme tragedia americana. Dirigida a cuatro manos por Trygve Allister Diesen y Lucky McKee (los seguidores de Sitges lo recordarán como intérprete en Roman, presentada el año pasado, y como director de May), Red posee el aplomo de una película de Clint Eastwood. Es tran trágica como Mystic River (2003), tan íntima como Million Dollar Baby (2004) y el empeño del protagonista por hacer justicia es tan perseverante como el de Angelina Jolie en Chalenging, la flamante película de Eastwood presentada en el festival de Cannes. La semilla del mal tiene mucho en común con la de otra película a competición en Sitges, Eden Lake: en un bosque (lo más parecido a un remanso de paz) unos niños juegan a la amenaza con el viudo buenazo y su perro cuando sucede la acción que da el pistoletazo de salida. A partir de ese momento, Red se aferra al rostro de su protagonista (un Brian Cox espléndido, de mirada hundida e intensa, marcada por el ala de su sombrero) y a la solemnidad de su banda sonora. Red no sucumbe a los efectismos de la tragedia, sino que deja que esta se vaya gestando poco a poco, hasta culminar en un final contundente. Tan sólo hay un momento en el que los directores optan por el acento: en la calle, el protagonista mueve con nerviosismo las monedas de su bolsillo; el ruido del metal se potencia y el del ambiente decae, en un efecto sonoro que describe a la perfección el estado de ánimo sulfurado del personaje. A la postre, Red impresiona tanto a los amantes de los animales como a los demás, por su solemnidad, su tempo y por el gesto sereno de Brian Cox. llarg de la pel·lícula, uns nens llançats a les flames i un vagó ple de cadàvers en descomposició: un holocaust d’abast universal. És mèrit del director haver sabut infondre a les imatges una gravetat tràgica que allunya el fantasma del sensacionalisme i les converteix, en canvi, en una il·lustració encertada de les visions i de la història de Cee. El motor narratiu de la pel·lícula, que aspira a conquerir el mateix territori existencial per on transitava La Jetée de Chris Marker, és la veu en off, monòtona i tenebrosa, de Cee (Corryn Cummins). Des del punt de vista estètic, el film juxtaposa modernitat i nostàlgia, quietud i moviment, l’expressivitat del còmic i la fluïdesa de l’animació digital. Entre les grans virtuts de la proposta hi ha l’eclecticisme i la capacitat hipnòtica, a més d’una llum i una elegància que fan pensar en els quadres d’Edward Hopper. Al final, però, el que s’imposa per damunt de tot és un discurs apocalíptic demolidor, no gaire distant del de La carretera, l’apoteòsica novel·la de Cormack McCarthy. Diario DIA 6 6/10/08 19:49 Página 9 DIARI DEL FESTIVAL Dimarts 7 octubre 2008 S.O.Fantàstic Competició Auditori 22:30 Sessió Sorpresa Auditori 13:00 / El Retiro 01:00 Blindness Trick’r Treat SUMIDOS EN LA LUZ CEGADORA FEARS’R’US “No creo que nos hayamos vuelto ciegos. Creo que siempre lo fuimos. Éramos ciegos que podían ver. Personas que podían ver, pero que no veían”. Así puede leerse en las páginas de Ensayo sobre la ceguera, la novela que publicó en 1995 el premio Nobel de Literatura portugués José Saramago. Un libro cuya historia de éxito y reconocimiento tiene su particular relación de amor/odio con el mundo del cine. En un primer momento, y durante muchos años, Saramago se negó a ceder los derechos de la novela para su adaptación cinematográfica, temeroso del poder edulcorante de la industria de Hollywood. Y no fue hasta que recibió la visita de Niv Fichman (productor) y Don McKellar (guionista obsesionado con el libro) que Saramago no dio su brazo a torcer. A partir de ahí la historia se simplifica. “Cuando soñaba lo que podía llegar a ser Blindness”, explica Fichman, “imaginaba la energía cinética y las interpretaciones naturalistas de Ciudad de Dios combinadas con la elegancia y el tratamiento sutil de la política en El jardinero fiel. Finalmente, el productor hizo su sueño realidad al contratar como realizador al brasileño Fernando Meirelles, responsable de los dos filmes mencionados, que además seleccionó un casting de lujo encabezado por Julianne Moore y secundado por Un director de instituto que decide vengarse de un alumno, una niña buena que se pierde de camino a una fiesta, unos niños que se disponen a gastarle una bromita a un compañero y un ermitaño que se ve acosado por un monstruo que juega al truco o trato. Esto es Trick’r Treat y esto es Halloween en esencia pura. Quien firma esta divertida y terrorífica película sobre una de las fiestas más populares de Estados Unidos es Michael Dougherty, guionista de X Men 2 y de Superman Returns, ambas dirigidas por Bryan Singer, que en Trick’r Treat ejerce de productor. Este debut como director de uno de los guionistas más importantes del Hollywood actual en general y del cine de superhéroes en concreto (con permiso de la incursión de Michael Chabon al cine con Spider-man 2) supone una triple sor- Marc Ruffalo, Danny Glover y Gael García Bernal. Para los no familiarizados con la novela, explicar que Blindness relata la explosión, en el seno de una gran ciudad, de una plaga llamada el “mal blanco”, que sume a sus víctimas en un la completa ceguera. Debido al pánico y la paranoia general, los enfermos son aislados y abandonados en un sanatorio mental abandonado. Pero dentro del hospital en cuarentena, hay un observador secreto: una mujer que aun puede ver (Juliane Moore) y que se ha hecho pasar por ciega para acompañar a su marido (Mark Ruffalo). Reforzada por el coraje y el deseo de supervivencia, ella liderará la marcha de un grupo de siete personas a través del horror y el amor, la perversión y la belleza, la guerra y la esperanza. Según Fernando Meirelles, Blindness, película elegida para inaugurar el último Festival de Cannes, “cuenta una historia llena de dilemas morales y creo que la película pone el énfasis en esa dirección, incluso más que la novela, donde las cosas se presentan más en blanco y negro. He intentado añadir muchos grises al relato. Esta es una historia que creará multitud de preguntas, pero que no da respuestas concretas”. Así, el filme afronta de lleno la parábola social planteada en el libro, explorando la naturaleza del ser humano en su faceta más egoísta, oportunista e indiferente, al mismo tiempo que deja abierto un halo de esperanza para la empatía, el amor y la perseverancia. Todo ello en una película en continua transformación estética. “Mi primer instinto al plantearme el look de la película”, explica Meirelles, “fue tomar la oscuridad del relato y transformarla en luz. Decidí sumir la obra en una claridad opresiva”. Y así, Blindness aspira a despojarnos de todas nuestras fachadas para acercarnos al interior de nuestras almas, allí donde yace la luz cegadora. presa: primero porque es la primera del festival (la otra la podrán ver el sábado), segundo porque nos presenta a un director que puede dar mucho que hablar y tercero porque recupera (y a lo grande) uno de los temas por antonomasia del cine de terror: Halloween. Desde que en 1978 John Carpenter filmara Halloween no se veía un filme tan admirable en torno a la noche de Todos los Santos. Dougherty compone una película de historias que se solapan y llena el imaginario de íconos propios del género: no falta la calabaza ni el niño del saco. Dougherty se apodera de todas las piezas de la noche más terrorífica del año, pero no duda en dotar a Trick’r Treat del toque festivo que se merece cualquier celebración. Y es que la película tiene tanto de terror como de comedia. Trick’r Treat conjuga el spookhouse con el cómic y sigue la estela de clásicos desternillantes como Creepshow o Un hombre lobo americano en Londres. Al inteligente guión de Dougherty, con líneas absolutamente divertidas, se le suma un reparto de lujo encabezado por Anna Paquin y secundado por dos de los actores más sólidos del cine norteamericano: Brian Cox (visto aquí en Sitges como protagonista absoluto de Red) y Dylan Baker, al que conocimos por su papel de padre pedófilo en la comedia oscura de Todd Solondz Happiness y que interpreta aquí a un director de colegio un poco en la misma línea. Trick’r Treat es todo lo que una película de Hollywood debería ser: enormemente entretenida, increíblemente bien interpretada y terriblemente terrorífica. Como decía aquella canción de Pesadilla antes de Navidad: “la vida no es divertida sin un buen susto, esto es Halloween, Halloween, Halloween!”. ¿Que quedan unas semanas para el 31 de octubre? Mentira. En Sitges, Halloween ya está aquí. 9 Diario DIA 6 6/10/08 19:57 Página 10 DIARI DEL FESTIVAL Dimarts 7 octubre 2008 José Mojica Marins REINSTAURANDO EL TERROR sidio. Así es como arranca Encarnaçao. Ahora estoy ansioso por ver la reacción del público y la crítica ante la película. De momento, ha sido un éxito en Venecia y Portugal. Para mí, es curioso ver cómo se ha transformado la opinión de la crítica. He pasado de ser trash a ser un director de culto. Leyenda viva del terror brasileño desde que se transmutara en Zé do Caixão, el sádico enterrador de interminables uñas y barba poblada que protagonizara en 1964 À Meia-Noite Levarei Sua Alma, José Mojica Marins se convirtió durante los años setenta y ochenta en un fenómeno mediático que provocó todo tipo de controversias y revuelos en la sociedad brasileña de la época. Una suerte de ‘hombre del saco’ que hizo correr ríos de tinta con cada una de sus nuevas películas, que fue recibido con júbilo por el pueblo llano pero vilipendiado por la ‘clase bienpensante’ y perseguido por la censura. Su personaje sin embargo fue adaptado a todo tipo de soportes, de fotonovelas a poemas, y Zé do Caixão protagonizó tres años más tarde Esta Noite Encarnarei no Teu Cadáver, la segunda parte de una sangrienta trilogía en la que José del ataúd (su traducción literal) daba rienda suelta a su desprecio por cualquier tipo de moral, orden o religión. Tras Esta Noite..., Mojica Marins continuó aumentando su popularidad con títulos tan escandalosos como Ritual dos sádicos, Exorcismo negro o Delirios de un anormal y embarcándose en cuantos proyectos le salieran al paso. Su trilogía, no obstante, quedó inconclusa y es ahora, cuarenta años después, 10 cuando José Mojica Marins y Zé do Caixão vuelven a la gran pantalla para cancelar cuentas pendientes y reinstaurar el terror en toda su amplitud. ¿Cómo sur gió la posibilidad de vol ver a dirigir después de tantos años y r etomar el personaje de Zé do Caixão? El gran problema es que, durante muchos años, el cine de terror fue perseguido por la dictadura brasileña. Había una férrea censura que perseguía cualquier forma de expresión libre. Con Encarnaçao do Demonio, siempre tuve problemas con el título, que a los censores les parecía demasiado subversivo. Sufrí cuarenta y dos años de persecución, y para colmo, cuando se abrió la posibilidad de hacer Encarnaçao, tres de los productores dispuestos a desarrollar el proyecto murieron antes de hacerlo realidad. De hecho, el tercero murió el mismo día en que se iba a firmar el contrato de producción del filme. Luego, en el año 2000, apareció un joven productor, Paulo Sacramento, que se la jugó por la película. Entonces, me encontré con el problema del paso del tiempo, porque en las anteriores películas, Zé do Caixão tenía 30 años, pero ahora tiene 70, así que tuve que fabricar una excusa: los 40 años de pre- En Encar naçao do Demonio , sor pr ende el choque expr esivo entre las imágenes en color y el blanco y negr o de las dos primeras entregas de la trilogía. Para mí, el color ha sido siempre algo fundamental, siempre me ha parecido una herramienta muy útil para explorar las zonas más extremas del terror. Para Encarnaçao nos pasamos seis meses buscando la manera más idónea de mezclar las imágenes en color y los fantasmas en blanco y negro que acosan a Ze do Caixao. En alguna entr evista, ha mencio nado el shock que supuso en su in fancia descubrir las películas de Chaplin. ¿Existe alguna conexión secr eta entr e Charlot y Ze do Cai xao? En los años 40, vivía detrás de un cine de barrio y toda la gente quería hacerse amiga mía para que les dejara colarse en el cine. Fue entonces cuando descubrí las películas de Chaplin. Lo sorprendente es que, a diferencia de todos los demás, yo era incapaz de reír con sus películas. Mi padre llegó a preocuparse, empezó a pensar que yo estaba loco. Pero un día, estábamos viendo El Chico y el rollo de película se rompió. Entonces, me acerque a la sala de proyección, miré a través de una lupa un fotograma de la película y le mostré a mi padre que, aunque Chaplin sonreía, los ojos de Charlot estaban llenos de tristeza. En ese momento empezó a forjarse en mi interior una idea del cine en el que todo –la fotografía, la música, los actores- debía evocar un universo amargo, al borde de la depresión. Es en ese territorio donde he construido mi mundo de tristeza y terror, siempre salpicado por la ironía y la risa. America and Abel Ferrara The virtue of Abel Ferrara as an American filmmaker has taken an ironic turn. Known for his restless habits and erring of the law– he's cinema's very own Keith Richards – the Bronx-born director has always appeared Sphinx-like behind his fixed squinty gaze. He at once suggests a primitive, with his flat cranial features and frowned expression, and a prophet known for his gut-level rants and stream of consciousness insight. His public image has never sat comfortably with the American public; he has neither Scorsese's grandfatherly persona, nor Jarmusch's quiet eloquence (to name two of his New York contemporaries). Ferrara remains as enigmatic as The Driller Killer's (1979) title character, which he himself played. On the subject of that mesmerizing film, Ferrara's first well-known feature, The Driller Killer has all the sincere nihilism of an 18 year-old splatter painting while listening to punk rock. Sure, there are amateurish moments – his subsequent Ms. 45 (1981) is conventionally slicker – but as a Ferrara apprentice project, its flaws are richer and give greater insight into an artist's process than anything produced by today's timid film students. Here already is an artist whose probing of Catholic guilt, civil responsibility, and ulterior states asks to be reckoned with. Equally with the driller killer, Zoë Lund's Thana (a.k.a. Ms. 45) is one of Ferrara's finest creations. She's a rape victim turned slayer; but she's not an antidote to the American action star. No, that kind of pandering would be too simplistic for Ferrara. Instead, he makes sure to validate our visceral reactions to her revenge moments, sometimes implicating the audience by dropping his critical lens and just showing Thana as she is. In a just world, Ms. 45 would be a key feminist film, and the best cultural application for something so utterly facile as Thelma & Louise (1991) would be to recycle its imagery to design a flyer for a vintage car dealership. Recently Abel Ferrara entered his darkest period since the Reagan era. His high profile art films of the 90's, which include King of New York (1990), Bad Lieutenant (1992), Body Snatchers (1993) Dangerous Game (1993), The Addiction (1995), and The Funeral (1996), are best represented by a pair of widely misunderstood films that never saw the light of day on U.S. screens: The Blackout (1997) and New Rose Hotel (1998) – sobering, devastating films that earn Ferrara the title of the neon Proust; that is, a creator who has mastered a dialectical approach to themes of time, space, and memory in the globalized and hyper-technological era we live in. It's been more than a decade since the United States' greatest filmmaker has received a theatrical release on his own turf. Meanwhile, such specialized markets as Belgium, Estonia, Iceland, and Singapore have seen the distribution of Ferrara's most recent films. It's difficult to explain. Where is America for Abel Ferrara? Ultimately he is an island – more power to him. Gabe Klinger Diario DIA 6 6/10/08 19:35 Página 11 DIARI DEL FESTIVAL Dimarts 7 octubre 2008 S.O. Noves Visions Tramuntana 22:30 Orient Express - Casa Asia El Retiro 10:00 / 16:30 M Our Town MESMERIZANTE SECRETOS DE UNA CIUDAD Eme en España es una letra que no es la inicial de luna. Y sí lo es de otra palabra que en inglés empieza por ese. Y luego eme es la inicial de Modigliani y de Mozart en todas las lenguas. Y de misterio en unas cuantas. La cábala de una sola letra, el misterio del amor, de la escritura y del orden alfabético, son el punto de partida de una película fácil de pronunciar y difícil de explicar, que comparte título con otra película de Fritz Lang con la que no tiene absolutamente nada que ver. Su director, que no en vano, se llama Lee Myung-se, lo explica: “Algunas veces soluciono mis problemas en mis sueños. Otras son un reflejo de lo que he hecho mal; y otras, incluso, me ayudan a vislumbrar el futuro. El título de mi primera película, Gangman, procede de un sueño. Y el título de ésta, M, se me apareció en un sueño. Era la letra escrita en la portada de un libro que Hitchcock me regaló” afirma rotundo y presuntamente consciente el cineasta coreano. Y lo cierto es que si algo puede decirse de M es que es una película a la que se le transparenta un director con una vida onírica muy agitada. Algo que, de hecho, queda más que ilustrado en la filmografía del filmmaker coreano, acaso uno de los embajadores más eclécticos del país asiático: ha desfilado por géneros tan variados como las artes marciales, la comedia o el drama romántico con la soltura de Kubrick. Aqui Eme es el nombre que con que Mimi (adictiva y desarmante Lee Yeon Hee) bautiza a Minwoo (Kang Dong-woo) un escritor embozado que fuma como Humphrey y se bebe licores escoceses en barras que parecen dibujadas por Edward Hopper. M es, desde su más tierno arranque, una película deliberadamente narcótica, rodada con movimientos de cámara que basculan entre lo esbelto y lo precipitado, que, a menudo, atrapa a su protagonista en encuadres como páginas en blanco, como trayectos sonámbulos, que tan pronto son completamente blancos, como lo son negros. La escenografía bordea lo irreal y lo pictórico, está cuidada al milímetro, y descubre hallazgos narrativos tan subyugantes como superponer en pantalla las letras mecanografiadas que Minwoo es incapaz de escribir, fundir a sus protagonistas bajo una luz repentinamente rebajada o subrayar su presencia con una luz repentinamente reventada, voluble y humeante. Y a veces hasta los fotogramas se detienen como caladas de humo congeladas, como fotografías lentas como el desamor y como las últimas películas de Wong Kar-wai. Una delicada orquestación fotográfica que ilumina la ficción como si de un sueño se tratara. Probablemente porque un sueño es. “Los sueños son importantes en esta película. De hecho, Minwoo y Mimi se conocen en un sueño. Una vez soñé que hablaba con el novelista Choi In-ho sobre la naturaleza de los sueños, sobre lo que son. Y concluímos que son el pasadizo que conecta al mundo de los vivos con el de los muertos. Ese fue, sin duda, uno de los motivos fundamentales para hacer esta película” concluye el director. Els que fa uns quants anys que vénen a Sitges a gaudir de les perles de la secció Orient Express ja coneixen l’habilitat dels cineastes coreans a l’hora d’aplicar els codis del cinema de gènere, ja sigui del thriller, del terror, del fantàstic, de la comèdia o de tots plegats barrejats. Our Town, del debutant Jeong Gil-yeong, confirma aquesta regla: es tracta d’un thriller amb serial killer canònic. Això no vol dir, naturalment, que la pel·lícula no tingui elements originals: en té. Per exemple, a Our Town, més que un assassí hi ha la possibilitat de múltiples assassins; i no es tracta tant de descobrir-ne la identitat com d’establir-ne la motivació última i íntima. És a dir, se’ns convida a un viatge als racons més foscos del cervell humà. La pel·lícula està ambientada en un poblet coreà sense nom on, en qüestió de mesos, quatre dones han mort brutalment assassinades. L’agent Jae Shin (Lee Seongyun, vist recentment a A Cruel Attendance i The Great White Tower) investiga el cas sense gaire èxit. Entre altres coses, perquè tot fa pensar que l’últim crim ha estat comès per un assassí diferent, un macabre copycat. Tampoc l’ajuda el fet que el sospitós principal sigui el seu bon amic Kyung Joo (Oh Man-seok), autor de novel·les de misteri aficionat a la beguda i als secrets. Mentre tots els dits assenyalen el novel·lista, però, l’autèntic assassí continua treballant en la seva campanya criminal. El director Gil-yeong construeix un trencaclosques de pecat i dissimulació que no té res a veure—queda clar de seguida—amb una història de bons i dolents. Aquí del que es tracta és de submergir-se en el pou de la buidor moral, allà on els misteris més grotescos i les fantasies més violentes esdevenen exploracions fascinants de la psicologia—o de la psicosi—humana. El resultat és un còctel explosiu de gèneres: thriller criminal, misteri detectivesc, shocker horror i drama de personatges. Tot ben remenat per aconseguir una versió renovada de la fórmula del gat i la rata: a tres bandes i amb un desenllaç brutal i sorprenent. Els amants del cinema coreà ja poden anar memoritzant el nom de Gil-yeong, un director emergent elegant, eficient i amb nervi. Podria ser que aviat el veiéssim al mateix pedestal que Park Chan-wook, Bong Joon-ho i Kim Ki-duk. 11 Diario DIA 6 6/10/08 19:54 Página 12 DIARI DEL FESTIVAL Dimarts 7 octubre 2008 S.O.Fantàstic Fora de Competició Tramuntana 18:15 Juan Carlos Claver Tres claves de Intrusos en Manasés Intrusos en Manasés POBLE MALEÏT Els periodistes sempre han estat personatges en potència de la ficció cinematogràfica. Billy Wilder els tenia molt ben preses les mides, i potser els va deixar més ben retratats que ningú: dient i no dient, sentint dir i no contrastant. Ben mirat, un periodista d’investigació és tan difícil de trobar com una bona persona. Provoca una sensació molt semblant a l’orgull, doncs, que Sitges hagi apostat per un llargmetratge espanyol protagonitzat per una periodista d’investigació que fa bé la seva feina. Intrusos en Manasés, el quart 12 llargmetratge de Juan Carlos Claver (Madrid, 1964), explica la història de Julia (Belén López), una periodista amb intuïció que segueix el rastre d’uns fets amb connexions paranormals. No ens equivoquéssim: Julia no és la versió femenina d’Iker Jiménez; treballa per a una publicació que es diu Año Cero i es dedica a estudiar, contrastar i relatar esdeveniments enigmàtics de totes les èpoques. De fet, es guanya la vida d’aquella manera, com tots els periodistes espanyols que no tenen padrins. Però deixem estar aquest tema i parlem de coses encara més inquietants, com el fet luctuós que fa que la vida d’aquesta reportera canviï sobtadament de rasant. Resulta que Julia ha estat testimoni d’una mort i no ha pogut fer res per evitar-la. I això la turmenta. Pitjor encara: fa que obri les portes de l’empatia de bat a bat i que desenvolupi la capacitat de detectar presències i fins i tot de resoldre enigmes pretèrits per proximitat física al lloc dels fets. Fets com el que va passar a Manasés, un llogarret de muntanya on, fa més de mig segle, es va esta- vellar un avió alemany. Els revolts, les coves i potser també la silueta del poble posen en estat d’alerta els sentits de Julia. Mentre investiga què va passar realment aquella nit d’hivern, la periodista descobrirà no solament que té el do de la telequinèsia, sinó també que la naturalesa de les seves prospeccions esotèriques potser depassa els límits de la seva pròpia vida. I qui sap si de la mort. “Intrusos en Manasés parla del que està prohibit, del que és perillós i d’un gran secret. És una història nocturna i fosca que transcorre al llarg de vint-i-quatre hores en un poble abandonat i ferit per un passat llunyà que els seus habitants estan condemnats a reviure nit rere nit, per sempre més.” Són paraules del director. Un altre forat negre del nostre temps, una esquerda per on s’esmunyen pors, paranoies, veus i fantasmes il·luminats d’acord amb el to sinistre de la història. “La pel·lícula és freda, tant pel que fa a la llum i l’ambientació com pel que fa a la manera de mostrar els rostres dels muntanyesos que van presenciar aquell fet tenebrós.” 1) Intriga. Tiene un guión bien construido, donde se van dosificando los acontecimientos. 2) Suspense. Intrusos en Manasés te mantiene atrapado todo el rato y está repleta de sustos que no te esperas. 3) Un terror clásico. El guión respeta las normas clásicas del terror. Bonus Track: Contiene una gran sorpresa. Un giro inesperado, la aparición de nazis en España, un avión que se estrella en medio del pueblo y un objeto con poderes sobrenaturales. Dos películas que recomenda ría a los fans del géner o: De terror me encanta Al final de la escalera. De ciencia ficción: Blade Runner. Diario DIA 6 6/10/08 19:56 Página 13 DIARI DEL FESTIVAL Dimarts 7 octubre 2008 La columna del crític Catalan Films & TV Videojocs & Màrqueting cinematogràfic Chanson de sang Croissants, cançons de Brassens i sang. Alexandre Aja, el belga Fabrice du Welz, Xavier Gens, Kim Chapiron, els tàndems formats per David Moreau i Xavier Palud o Julien Maury i Alexandre Bustillo… Ara que del fantaterror italià només en queden les restes –“ground control to Dario Argento, can anybody hear me?!”- i que el cinema de gènere europeu sobreviu gràcies a algunes honroses excepcions aquí i allà, sembla que el cinema francòfon s’ha convertit en el nostre proveïdor habitual de terror pur i dur. Amb un ull posat en els sangonosos setanta, i l’altre en l’elegància formal que sempre ha caracteritzat els europeus, un heterogeni grup de gent jove ha despertat l’interés pel gènere en uns països on la genial Ocurrió cerca de su casa (1992) quedava ja una mica llunyana. Es pot discutir la qualitat individual d’aquests cineastes i de les seves pel·lícules; es pot dir que no fan altra cosa que actualitzar (amb un saludable gust per la truculència) fòrmules mil cops vistes; es pot lamentar que alguns d’ells hagin sucumbit a la temptació de muntar-se en el dòlar… però el fet és que ja fa dies que, als salons de té, als escorxadors i a les cues dels cines de Sitges es parla de Martyrs. La segona pel·lícula de Pascal Laugier (El internado), el descens als inferns d'una dona que busca venjar-se d'aquells que la van segrestar i torturar de petita, ha aixecat polseguera a França per la seva cruesa i per un salvatge tram final que se li va fer difícil de pair al mateix Ángel Sala. Fent equilibris entre el “gore de disseny” i l'horror més visceral, tot apunta a que Martyrs, com ja va passar l'any passat amb À l'intérieur, tornarà a generar discussions sobre fins a quin punt es pot tensar la corda de la violència extrema. Jugant en una altra lliga, la de les atmòsferes inquietants i la tensió psicólogica, Fabrice du Welz ha tornat a Sitges amb Vinyan, una pel·lícula que reincideix en els ambients enrarits de Calvaire, la seva òpera prima. Vinyan torna a retratar el desassossec, aquest cop a través de la història d'un matrimoni que s'endinsa en la jungla a la recerca del seu fill perdut al tsunami de Tailàndia; una experiència sensorial que tampoc convencerà tothom però que, de ben segur, és digna de veure. I és que aquest hu- mil cronista pensa que les pel·lícules que es gaudeixen més són aquelles que divideixen l'audiència i obren debats, a l'espera d'un veredicte que dictamini si allò que s'ha vist és magistral o terrible. O les dues coses alhora. Aquest any, el fantàstic francès es quedava sense un pes pesant com Alain Robbe-Grillet, que fa tot just dos anys estrenà a Sitges la que seria la seva última obra, la deliciosa Gradiva; i aquí, com que som rarets, les vetlles sempre les fem ruixant-nos de sang els uns als altres. Així les coses, només resta entonar la Marsellesa i disposar-nos a fer allò que va dir un cop Joan Lluís Goas a Noche de Lobos: “Passarho bé passant-ho molt malament”. Toni Junyent Rosa Com aconseguir un gran èxit de taquilla Avui té lloc la segona jornada professional organitzada per Catalan Films & TV dins del marc del Festival Internacional de Cinema de Catalunya (Sitges). En aquesta nova sessió, diferents experts analitzaran els indicadors, des de la perspectiva del màrqueting, que intervenen en el llançament d’un film. El títol de la jornada, Com aconseguir nova audiència? No siguis avorrit, ja desvetlla algunes de les claus que aportaran gurús com John Durie, responsable de la promoció de Reservoir Dogs, entre altres títols. La taula rodona serà moderada pel corresponsal de la revista Variety per a Espanya John Hopewell i durant el matí s’analitzaran els casos de films com Cronocrímenes, Rec o l’experiència internacional de l’empresa Wild Bunch. La participació és gratuïta per als professionals del sector. Més informació: [email protected], Industry Meeting Point situat al jardí de l’hotel Melià Sitges. Taula rodona: Gènere, TV Movie i TV3, amb Sergi G. Sánchez La sala Tramuntana de l’Hotel Melià va acollir ahir la presentació i posterior taula rodona de Las manos del pianista, de Sergio G. Sánchez, director de diversos curts premiats y guionista de El Orfanato. Es tracta d’una coproducció de Televisió Espanyola i Televisió de Catalunya que adapta la novel·la, del mateix títol, d’Eugenio Fuentes. La història està protagonitza pel detectiu Ricardo Cupido (personatge central d’algunes de les novel·les de Fuentes) encarregat d’investigar un cas d’assassinat gens convencional. Aquest és el primer llargmetratge del realitza- dor, que explicà amb total honestitat, “vaig acceptar l’encàrrec d’aquesta TV movie perquè era difícil, hi havia poc temps, poc pressupost i era un projecte bastant tancat. M’ho vaig prendre com un aprenentatge per a la propera pel·lícula que filmi”. On sí va tenir total llibertat el realitzador va ser a l’hora d’escollir el repartiment. Noms habituals del cinema i la televisió nacional com Montserrat Carulla, Clara Segura i Javier Gutiérrez. Sergio G. Sánchez va concloure remarcant la importància de realitzar un “guió de ferro” per a obtenir una pel·lícula de qualitat. Aplicación creativa de la tecnología audiovisual servicios audiovisuales • pantallas de LEDS • proyectos de ingeniería • presentaciones • equipos audiovisuales • charts • roadshows • creatividad • cd • business tv • eventos especiales • ingeniería • creatividad multimedia • eventos • dvd • programas • creatividad • video • servicios audiovisuales • pantallas de LEDS • proyectos de ingeniería • presentaciones • equipos audiovisuales • charts • roadshows • creatividad • cd • business tv • eventos especiales • ingeniería • creatividad multimedia • eventos • dvd • programas • creatividad • video servicios Barcelona Tel. +34 93 480 10 00 I Fax +34 93 480 10 01 Madrid Tel. +34 91 662 42 17 I Fax +34 91 662 45 42 www.sono.es I [email protected] 13 Diario DIA 6_Parrilla 6/10/08 20:41 Página 14 DIARI DEL FESTIVAL Dimarts 7 octubre 2008 PROGRAMACIÓ * Per veure els canvis realitzats a última hora, consulteu la graella existent a www.cinemasitges.com DEMÀ - DIMECRES 8 8.30h. Auditori (Secció Oficial Fantàstic a Competició) The Chaser Na Hong-jin. Corea del Sud, 2008. Amb: Kim Yoon-suk, Ha Jung-woo. 124’. En coreà, thriller s’hauria d’escriure amb tinta vermella i espessa. Un proxeneta vol evitar que un psicòpata assassini una de les seves noies. Un dels films més ovacionats a Cannes (i amb remake americà a la vista), que posarà els pèls de punta. 12h. Prado (Sitges Classics – Ciència Ficció) Forbidden Planet (Planeta Prohibido) James M. Wilcox. EUA, 1956. Amb: Walter Pidgeon, Anne Francis, Leslie Nielsen. 89’. Pocs espectadors contemporanis d’aquest tresor de la ciència ficció dels anys 50 es devien adonar que el film de Wilcox adaptava lliurement La tempestat de William Shakespeare. Una aventura esplèndida i un robot entranyable. 12h. Tramuntana (Sitges Forum) Trobada amb Marc Caro: Ciència Ficció Europea Gratuït 13h. Tramuntana (Sitges Forum) Taula Rodona amb Abel Ferrara: Cinema i Identitat 13.15h. Auditori (Secció Oficial Fora de Competició) JCVD Mabrouk El Mechri. França, 2008. Amb: Jean-Claude Van Damme. 102’. Ja és aquí la pel·lícula que tothom vol veure. Què passaria si un Jean-Claude Van Damme afligit per una pèssima situació personal acabés involucrat en un robatori? No hi busqueu cabrioles, descobrireu els sentiments del mite. Mongol 9.45h. El Retiro (Orient Express - Casa Asia) Tokyo Gore Police Yoshihiro Nishimura. Japó, 2008. Amb: Eihi Shiina, Itsuji Itao. 109’. En un futur distòpic, un grup de mutants converteix qualsevol ferida en arma de destrucció. Agafeu-vos bé a la butaca: una orgia indescriptible de sang, mutilacions i fluids de tota mena. Per veure-la i no creure-se-la. 18h. Auditori (Secció Oficial Fantàstic a Competició) Eden Lake + The Red Hours (curt) James Watkins. Regne Unit, 2008. Amb: Kelly Reilly, Michael Fassbender. 85’. Una parella se’n va a passar un cap de setmana romàntic a la vora d’un llac. En qüestió d’hores, una topada amb una banda d’adolescents passarà de molèstia inesperada a malson inenarrable. Un dels cinc títols més polèmics de l’any. Dorothy 20h. Auditori (Secció Oficial Fantàstic a Competició) The Chaser Veure Auditori 8.30h. 22.30h. Auditori (Secció Oficial Fora de Competició) Mongol Veure Auditori 10.45h. 21h. El Retiro (Secció Oficial Fantàstic a Competició) Martyrs Pascal Laugier. França/ Canadà, 2008. Amb: Morjana Alaoui, Myrlène Jampanöi. 96’. Ja és aquí la que, diuen, serà la pel·lícula més extrema mai vista en la història de la secció oficial. Censura, brutalitat o salvatjada són conceptes que perdran el sentit després de veure aquest film literalment inoblidable. Violència insostenible. Un tret a boca de canó. El xoc definitiu. Prepareu-vos. 22.45h. Prado (Secció Oficial Noves Visions) M Lee Myung-see. Corea del Sud, 2007. Amb: Gang Dong-weon, Lee Yeon-heui. 110’. M és una història de records perduts i melodies recurrents. Un escriptor famós, una noia enamorada perdudament d’ell... Una poètica de la imatge extrema, escenaris impossibles, efectes a dojo i una estètica hipnòtica i exhuberant en un viatge a mitja llum al cor de la memòria...romàntica. 21h. Prado (Secció Oficial Noves Visions – Sitges Discovery) Versus Iago de Soto. Espanya, 2008. Amb: Pep Comas, Ramón Torredefló. 80’. Dos nois i dues noies tindran a les seves mans uns maletins propietat d’un mafiós. Un thriller independent amb arrels en el cinema negre. 18.30h. Prado (Sitges Classics – Ciència Ficció) Logan’s Run (La Fuga De Logan) Michael Anderson. EUA, 1976. Amb: Michael York, Richard Jordan. 120’. Aquesta aventura de ciència ficció i crispeta (que va originar una popular sèrie de TV) ambientada al 2274 presentava un futur de colors llampants habitat per una població menor de 30 anys fascinada pel joc trampós de la “renovació”. 1h. Auditori (Secció Oficial Fantàstic a Competició) The Burrowers. JT Petty. EUA, 2008. Amb: William Mapother, Karl Geary. 125’. Qui es pensi que això no és un western s’equivoca de mig a mig i qui es pensi que no és una pel·lícula de terror, també. The Burrowers és un dels experiments de transvasament genèric més intel·ligents del cinema recent. 18.45h. El Retiro (Anima’t) Curts II Otto; Or Up With Dead People 15h. Tramuntana (Secció Oficial Noves Visions – Sitges Discovery) Embrión + Post Screening Gonzalo López. Espanya, 2008. Amb: Sergio Bernal, Mariona Tena. 92’. Un noi lliga amb una noia i la porta a casa seva. Les clàssiques pulsions entre sexe, desig i violència, conflueixen en aquesta pel·lícula indie que estableix un diàleg amb la sèrie B del clàssic nipó en el que s’inspira. 19.30h. Tramuntana (Secció Oficial Noves Visions) Otto; Or Up With Dead People + Autorretrato (curt) Bruce LaBruce. Alemanya/ Canadà. 2008. Amb: Jey Crisfar, Katharina Klewinghaus. 95’. Bruce Labruce, enfant terrible i patum del cinema homo-punk, porta a Sitges una pel·lícula que en són unes quantes: cinta de zombis, comèdia romàntica, porno, política, terror i animació. Un pot-pourri visual extraordinari. 23h. El Retiro (Secció Oficial Fantàstic a Competició) Blindness Fernando Meirelles. Canadà/ Brasil, EUA, 2008. Amb: Julianne Moore, Mark Ruffalo, Gael García Bernal. 118’. Basada en l’aclamada novel·la de Saramago i amb un repartiment de categoria, l’última pel·lícula del director de Ciudad de Dios ens mostra un espectacular apocalipsi en un país castigat per una epidèmia que deixarà cega tota la població... 23.30h. Tramuntana (Secció Oficial Noves Visions) Silent Resident Christian Frosch. Àustria / Luxemburg/ Alemanya, 2007. Amb: Brigitte Hobmeier, Johanna Wokalek, Xaver Hutter. 96’. Just Another Love Story 10h. Tramuntana (Sitges Forum) Classe Magistral: Troma, Radicalitat Independent + Making Off Poultrygeist: Night of the Chicken Dead. Lloyd Kaufman. EUA, 2006 12h. El Retiro (Anima’t) Curts Anima’t a Competició II 17.15h. Tramuntana (Secció Oficial Fantàstic a Competició) The Broken Sean Ellis. França/ Regne Unit, 2008. Amb: Lena Headey, Ulrich Thomsen. 88’. Després de patir un accident de cotxe, una dona comença a dubtar de tots els que l’envolten. El nou film del director de Cashback és pura adrenalina, un autèntic i laberíntic joc de miralls amb tocs hitchcockians. 14.15h. El Retiro Dachimawa Lee Ryoo Seung-wan. Corea del Sud, 2008. Amb: Lin Won-hee, Kong Hyo-jin. 100’. Repentinat, gras, extravagant i solemne fins al ridícul: així és Dachimawa, espia coreà llegendari, patriota, sex-symbol impossible... Enorme comèdia d’aventures i un viatge sentimental a una època irrepetible. 10h. Prado (Secció Oficial Fantàstic a Competició) Red Trygve Allister Diesen, Lucky McKee. EUA, 2008. Amb: Brian Cox, Tom Sizemore. 95’. Un home gran veu com uns petits energúmens li maten el gos al bosc. Drama de ritme solemne i d’interpretacions sòlides, el demolidor crescendo de Red l’acabarà convertint en una venjança més que contundent. 10.45h. Auditori (Secció Oficial Fora a Competició) Mongol Sergei Bodrov. Rússia / Alemanya / Kazakhstan/Mongòlia, 2007. Amb: Tadanobu Asano, Sun Hong-lei. 120’. Amb un peu a la història i un altre a la llegenda guerrera: així s’ha tirat endavant l’ambiciós projecte de portar al cine la vida de l’emperador dels mongols: Genguis Khan. Espectacular. 16.30h. El Retiro (Secció Oficial Méliès a Competició) Dante 01 Marc Caro. França, 2007. Amb: Lambert Wilson, Linh-Dan Pham. 88’. El co-director de Delicatessen i La ciudad de los niños perdidos ens presenta una cinta obscura afí als clàssics claustrofòbics del gènere, en què explica la història d’una nau espacial que es fa servir de manicomi... JCVD 21.30h. Tramuntana (Seven Chances) Just Another Love Story Ole Bornedal. Dinamarca, 2008. Amb: Anders W. Berthelsen, Rebecka Hemse104’. Un home casat i amb fills mena una vida feliç fins el dia que pateix un greu accident de cotxe. Ell en surt il·lès, però la noia de l’altre vehicle implicat entra en coma. L’home la va a veure i es fa passar pel seu nòvio davant de la família. 15.30h. Auditori (Secció Oficial Méliès a Competició) Dorothy + Insomniaque (curt) Agnès Merlet. França, 2008. Amb: Carive Van Houten, Jenn Murray. 102’. La conjunció d’escenari aïllat i comunitat tancada sempre ha jugat en contra dels nouvinguts. Una psiquiatra arriba a una illa irlandesa per tractar una noia de quinze anys acusada d’homicidi i amb símptomes de bogeria. The Burrowers 14 15.30h. Prado (Europa Imaginària) The Man Who Fell to Earth Nicolas Roeg. Regne Unit, 1976. Amb: David Bowie, Rip Torn. 139’. Amagat entre alguns dels noms del cinema realista britànic, Roeg mai va estar de moda i, en canvi, és un dels cineastes més importants dels 70. Després de Mick Jagger, es va tornar a servir d’una altra estrella del rock en el seu primer film americà: David Bowie. The Chaser 1h. Prado (Homenatge) Poultrygeist: Night of the Chicken Dead Embrión 1.15h El Retiro (Orient Express- Casa Asia) Tokyo Gore Police Veure El Retiro 9.45h Diario DIA 6_Parrilla 6/10/08 20:41 Página 15 DIARI DEL FESTIVAL Dimarts 7 octubre 2008 PROGRAMACIÓ AVUI - DIMARTS 7 8.30h. Auditori (Secció Oficial Fantàstic a Competició) Blindness Fernando Meirelles. Canadà/ Brasil, EUA, 2008. Amb: Julianne Moore, Mark Ruffalo, Gael García Bernal. 118’. 14.30h. Prado (Europa Imaginària) Quatermass and the Pit (¿Qué Sucedió Entonces?) Roy Ward Baker. Regne Unit, 1967. Amb: James Donald, Andrew Keir. 97’. 10h. El Retiro (Orient Express - Casa Asia) Our Town Jung Kil-young, Corea del Sud, 2007. Amb: Oh Man-seok, Lee Seon-gyun. 112’. 15.15h. Auditori (Secció Oficial Fantàstic a Competició) Red + A Puppy, Our Family (curt) Trygve Allister Diesen, Lucky McKee. EUA, 2008. Amb: Brian Cox, Tom Sizemore. 95’. 10h. Prado (Secció Oficial Fantàstic a Competició) Tale 52 Alexis Alexiou. Grècia, 2008. Amb: Giorgos Kakanakis, Serafita Grigoriadou. 98’. 10h. Tramuntana (Sitges Forum) Ciència Ficció Europea: Dante 01 (Secció Oficial Méliès a Competició) Marc Caro. França, 2007. Amb: Lambert Wilson, Linh-Dan Pham. 88’. 11h. Auditori (Secció Oficial Fantàstic a Competició) Martyrs Pascal Laugier. França/ Canadà, 2008. Amb: Morjana Alaoui, Myrlène Jampanöi. 96’. 12h. Prado (Secció Oficial Fantàstic a Competició) Hansel and Gretel + Butcher’s Hill (curt) Yim Phil-sung. Corea del Sud, 2007. Amb: Chun Jeong-myoung, Eun Won-jae. 116’. 12.15h. El Retiro (Anima’t) From Inside John Bergin. EUA, 2008. 70’. 12:45h. Tramuntana (Sitges Forum) Post Screening Martyrs: Una meditació sobre el terror Pascal Laugier Gratuït 13h. Auditori (Sorpresa) Trick’r Treat + The Orion Conspinacy (curt) Michael Dougherty. EUA / Canadà, 2008. Amb: Brian Cox, Anna Paquin, Quinn Lord. 152’. 15:30h. Tramuntana (Secció Oficial Fantàstic a Competició) The Burrowers + Hold Your Fire (curt) + Dead Bones (curt) JT Petty. EUA, 2008. Amb: William Mapother, Karl Geary. 96’. 16.30h. El Retiro (Orient Express - Casa Asia) Our Town 16.30h. Prado (Sitges Classics – Ciència Ficció) X: The Man With X Ray-Eyes Roger Corman. EUA, 1973. Amb: Ray Milland, Diana Van der Vlis. 79’. 17.30h. Auditori (Secció Oficial Fora a Competició) The Warlords Peter Chan. Hong Kong/ Xina, 2007. Amb: Jet Li, Andy Lau, Takeshi Kaneshiro. 130’. 18.15h. Prado (Sitges Classics – Ciència Ficció) Southland Tales Richard Kelly. EUA, 2006. Amb: Dwayne Johnson, Seann William Scott, Sarah Michelle Gellar. 145’. 2008. 18.15h. Tramuntana (Secció Oficial Méliès de Competició) Intrusos en Manasés + Lazarus Taxon (curt) Juan Carlos Claver. Espanya, 2008. Amb: Belén López, Armando del Río. 90’. 18.45h. El Retiro (Anima’t) From Inside 20h. Auditori (Secció Oficial Fantàstic a Competició) Martyrs + Mamá (curt) 20.30h. El Retiro (Secció Oficial Fantàstic a Competició) La Possibilité d’une Île Michel Houellebecq. França/Espanya, 2008. Amb: Benoît Magimel, Patrick Bauchau. 95’. 20.30h. Tramuntana (Seven Chances) Searchers 2.0 Alex Cox. EUA. 2007 Amb: Del Zamora, Ed Pansullo, Roger Corman. 96’. 21.15h. Prado (Sitges Classics – Ciència Ficció) Dreams With Sharp Teeth Erik Nelson. EUA, 2007. Amb: Harlan Ellison, Robin Williams. 96’. 22:30h. Auditori (Secció Oficial Fantàstic a Competició) Blindness Fernando Meirelles. Canadà/ Brasil, EUA, 2008. Amb: Julianne Moore, Mark Ruffalo, Gael García Bernal. 118’. 22.30h. El Retiro (Secció Oficial Fantàstic a Competició) The Good, the Bad, the Weird Kim Jee-woon. Corea del Sud, 2008. Amb: Song Kang-ho, Lee Byung-hun. 130’. 22.30h. Tramuntana (Secció Oficial Noves Visions) M Lee Myung-see. Corea del Sud, 2007. Amb: Gang Dong-weon, Lee Yeon-heui. 110’. 23.15h. Prado (Secció Oficial Noves Visions) God’s Puzzle Takashi Miike. Japó, 2008. Amb: Hayato Ichihara, Mitsuki Tanimura. 135’. 1h. Auditori (Secció Oficial Fora a Competició) Dachimawa Lee + CAM2CAM (curt) + Individual (curt) Ryoo Seung-wan. Corea del Sud, 2008. Amb: Lin Won-hee, Kong Hyo-jin. 100’. 1h. El Retiro (Sorpresa) Trick’r Treat + The Orion Conspinacy (curt) Michael Dougherty. EUA / Canadà, 2008. Amb: Brian Cox, Anna Paquin, Quinn Lord. 152’ BRIGADOON AVUI - DIMARTS 7 17h. Asian Trash Cinema. Indiano Jones y el agua de la eternidad. De M. Sarveswara Rao, Kodi Ramakishna, 2004, 140’. 19.30h. El cinema que va prohibir Hollywood. Marihuana. De Dwain Esper, 1936, 58’. 19:30h. Brigadoon a la fresca. Brigadoon Otaku: Devil May Cry. De Shin Itagaki. 20h. El buque maldito presenta: Comidos vivos a.k.a Doomed to die. De Umberto Lenzi, 1980, 92’. Premi Nosferatu a la carrera d’Umberto Lenzi. 20:30h. Especial Wrestling: TNA Impact! DEMÀ - DIMECRES 8 15h. Asian Trash Cinema. Mercenario Caníbal. De Pakdivijit Chalong, 1983, 104’. 17h. Homenatge a Umberto Lenzi. Paranoia. De Umberto Lenzi, 1969, 91’. 18:35h. Especial Brigadoon. Mil Máscaras: Resurrection. De Jeff Burr, 2008, 85’. 19:30h. Brigadoon a la fresca. Especial Animación: He Man. Del estudio Filmation. 20h. Especial Productora Asylum. AVH: Alien vs. Hunter. De Scott Harper, 2007, 60’. 20:30h. Brigadoon a la fresca. Especial Animacion: Highlander. De Yoshiaki Kawajiri. 22h. Especial Productora Asylum. I am Omega. De Geoff Meed, 2007, 90’. 21h. Als japos els hi agrada la sang. Men Behind the sun 3. De Godfrey Ho, 1993, 93’. Sessió no apta per a menors ni per a estómacs sensibles. 23h. Asian Trash Cinema. Ninja VS. Shaolin: Duelo Final. De M. Sarveswara Rao, Kodi Ramakishna, 2004, 90’. 22:45h. Estrena Brigadoon. Graveyard of the living dead.. De Rohnstock Brothers, 2008, 80’. Sessió no apta per a menors ni per a estómacs sensibles. SITGES FORUM Martes 7 / Tramuntana 12.45h. Martyrs: una meditación sobre el horror. Con la presencia de Pascal Laugiery. Miércoles 8 / Tramuntana 10.00h. Troma, radicalidad independiente. Por Lloyd Kauffman. + Proyección de Poultrygeist: Night of the Chicken Dead (making-off). 12.00h. Abel Ferrara, cine e identidad. Proyección de Chelsea on the rocks + Postscreening con la presencia de Abel Ferrara Miércoles 8 / El Retiro 18.00h. Encuentro con Marc Caro: Ciencia-ficción europea. Jueves 9 / Tramuntana 10.00h. Monster Show, una historia cultural del horror cinematográfico, por David J. Skall. + Proyección de Spine Tingler! 12.45h. Género fantástico europeo ¿una moda? A propósito de los premios Melies D’Or. Con J.A. Bayona, y otros invitados Méliès. Viernes 10 / Tramuntana 10.00h. 75 años de King Kong. Presentación del libro. Por David J. Skall y autores. + Proyección de Rko 601, The Making of the Eight Wonder of the World. 13.00h. Luis Miñarro: Independencia imaginaria. + Proyección de La bufanda verde (curt) y El somni. Presencia de Luis Miñarro y el director de la película. Sábado 11 / Tramuntana 10.30h. Japón en negro. Con la presencia de Roberto Cueto. + Proyección de Yakuza Eiga, a Secret Story of Japanese Cinema. 12.15h. Presentación-avance de Twilight, la película. 13.00h. 40 años de Night of the Living Dead. Con George A. Romero, Chris Roe, Russ Steiner, John Russo, George Kosana, Bill Hinzman, Judy O’Dea. + Proyección de One for the Fire, de Chris Roe. 15 Diario DIA 6 6/10/08 20:52 Página 16