"Taní número 10" - Hospital Comarcal de l`Alt Penedès

Transcripción

Taní núm. 10
4/12/08
18:25
Página C1
R EVISTA DE COMUNICACIÓ
Debat
Maltractaments a les persones grans
En viu
Jean Watson, l’escola del caring
Procediments quirúrgics a l’orella mitjana
El progrés de la medicina
La peritiflitis de Léon Gambetta
Què fem
La base del SEM a l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès
Escrivim
Llocs i viatges
De viatge per Califòrnia
Us recomano
Reflexions
Cooperació
Comissió de Cooperació i Promoció de la Salut
Desembre de 2008
Núm. 10
L’entrevista
Montse González, directora mèdica
La cuina de l’hospital
Breus
Passatemps
Taní núm. 10
4/12/08
18:25
Página C2
La Gran Ona de Kanagawa, de Katsushika Hokusai
(Obra realitzada entre 1823 i 1829, forma part de Les 36 vistes del Mont Fuji)
Tranquilo, sereno y firme como el monte Fuji encumbrado en el cielo sobre el mar oriental. Zen.
Taní núm. 10
4/12/08
18:25
Página 1
Núm. 10 • Desembre de 2008
Editorial
2
Debat
Maltractaments a les persones grans
5
7
En viu
Jean Watson. L’escola del caring
Procediments quirúrgics a l’orella mitjana
8
El progrés de la medicina
La peritiflitis de Léon Gambetta
9
Què fem
La base del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM)
a l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès
11
13
15
17
19
21
22
24
Escrivim
El cuento de Navidad. Sólo quiero decirte: ¡Feliz Navidad!
Anatomía comparada
Las crónicas de Croan. El Inframundo
BAR-68
Sensualitat?
Obre els ulls, apaga la televisió
Astronomia. Més enllà dels sentits
Som i serem
26
Llocs i viatges
De viatge per Califòrnia
28
29
30
Us recomano
María y yo
Conte popular
Avui parlarem del... joc del go
32
33
36
Reflexions
25 anys de treball. Molts agraïments!
El misterio de la incertidumbre
A medio camino
38
Cooperació
Comissió de Cooperació i Promoció de la Salut
40
L’entrevista
Montse González, directora mèdica
44
La cuina de l’hospital
Canelons de pinya farcits de cranc amb tomàquet confitat
a l’aroma de romaní
45
Breus
48
Com hi podeu col·laborar
49
Enigmes verbals
L
a pressa és un concepte occidental i viure sense córrer, anar
tranquil i tenir temps és fa molt difícil a la nostra societat. La frase a
peu de pàgina de l’interior de coberta d’aquest número motiva
aquesta petita reflexió i alhora ens
convida a buscar una mica de
temps per fer una lectura plàcida a
la revista TANÍ que tenim a les
nostres mans per gaudir una vegada més de les generoses col·laboracions: experiències, relats, recomanacions, records, vivències, reflexions... Podríem dir que aquest
material sensible que número rere
número anem recollint dóna forma
a la història més personal de l’Hospital, deixant-ne constatació vital i
il·luminant la nostra ànima col·lectiva.
Bona lectura i bones festes! ■
Llibre. Anselm Kiefer.
4/12/08
18:25
Página 2
2
DEBAT
Taní núm. 10
Maltractaments
a les persones grans
M. JOSÉ GARCIA.
COMITÈ D’ÈTICA ASSISTENCIAL
ELS
DIES
1
CELEBRAR A
I
2 D’ABRIL PASSATS ES VA
BARCELONA el 7è Curs
sobre Violència Domèstica: Maltractament a les Persones Grans,
organitzat per l’Hospital Universitari Vall d’Hebron.
Els ponents, que procedien de
diferents àmbits i disciplines, com
ara psiquiatria, cirurgia, treball social, psicologia, infermeria, medicina interna, biologia, geriatria...
van posar de manifest que l’abordatge del maltractament a la gent
gran, com qualsevol tipus de maltractament, implica tots els professionals i s’ha de fer des d’un treball
en equip. L’abordatge interdisciplinari és una condició fonamental.
El maltractament a les persones
grans és segurament el tipus de
El maltractament a les persones
grans és segurament el tipus de
maltractament més desconegut. És
un problema que s’amaga, que es
pot dissimular, és una realitat
oculta, i fer-lo visible és el primer
repte.
maltractament més desconegut.
És un problema que s’amaga, que
es pot dissimular, és una realitat
oculta, i fer-lo visible és el primer
repte. Encara que possiblement
sigui el més freqüent i que l’estructura de la població en el futur
faci pensar que serà un problema
creixent, se’n desconeixen les xifres reals al nostre entorn perquè
n’hi ha pocs estudis. En altres països s’ha trobat que les taxes de
prevalença de maltractament en la
comunitat a persones majors de
65 anys són del 3% al 4% i la incidència anual de l’1%.
La primera part de les jornades
es va centrar a definir què s’entén
per maltractaments a les persones
grans, els àmbits on es donen i els
tipus de maltractaments que hi ha.
Definició de maltractament
Hi ha moltes definicions en funció
dels diferents autors.
Les definicions amb més consens són les de la Declaració d’Almeria i de la Declaració de Toronto:
“Qualsevol acte o omissió que
genera un dany, intencionat o no;
que es produeix en el medi familiar, comunitari o institucional;
que vulnera o fa perillar la integritat física o psíquica, el principi
d’autonomia o la resta dels drets
fonamentals de l’individu, i que es
pot constatar de manera objectiva
o percebre de manera subjectiva
Allò que s’obté amb violència només es pot mantenir amb violència. Mahatma Gandhi.
Taní núm. 10
4/12/08
18:25
Página 3
DEBAT
Aquestes definicions contenen els
elements que s’han de considerar en
parlar dels maltractaments a la
gent gran, fan referència al fet que
poden ser intencionats o no,
inclouen com una forma de
maltractament la vulneració dels
drets fonamentals de qualsevol ésser
humà o dels principis de la bioètica
(principi d’autonomia) i fan
referència, així mateix, al dany que
generen i a l’àmbit on es
produeixen.
independentment de la intencionalitat o no de l’entorn en què es
produeix” (Almeria 1995).
“Acció única o repetida, o la
manca d’una resposta adequada,
que es produeix en qualsevol relació en què hi ha una expectativa
de confiança i que provoca danys
o angoixa a una persona gran”
(Toronto 2002).
Aquestes definicions contenen
els elements que s’han de considerar en parlar dels maltractaments
a la gent gran, fan referència al fet
que poden ser intencionats o no,
inclouen com una forma de maltractament la vulneració dels drets
fonamentals de qualsevol ésser
humà o dels principis de la bioètica (principi d’autonomia) i fan referència, així mateix, al dany que
generen i a l’àmbit on es produeixen.
viuen al mateix domicili que la
persona gran o que tenen una relació de confiança amb ella.
Medi institucional
Els maltractaments es donen en
institucions públiques o privades.
Poden ser establiments que ofereixin serveis sanitaris, sociosanitaris
o socials. La diferència amb els
que es produeixen en el medi familiar és que els autors dels actes
de maltractament institucional
són persones que tenen l’obligació
legal o contractual de donar atenció i protecció a les persones
grans.
Medi social o estructural
Fa referència als maltractaments
procedents de les diverses administracions i d’altres estructures
socials que, amb el seu funcionament i el seu tracte, marginen les
persones grans. Són les pensions
baixes, les barreres arquitectòniques, els impediments burocràtics
per accedir a recursos socials...
3
Tipus de maltractament
La classificació més acceptada i
que té el suport del National Center on Elder Abuse és:
• abús físic
• abús sexual
• abús psicològic/emocional
• abús financer/econòmic (explotació)
• negligència
• abandó
• autonegligència
• vulneració dels drets
En general es dóna més d’un
tipus de maltractament a la vegada.
El principi d’autonomia i les
persones grans
Les implicacions ètiques del maltractament a les persones grans
eren el tema central d’una de les
taules rodones.
A partir de l’exposició d’un cas
pràctic, es va posar de manifest
que en l’atenció als maltractaments a vegades entren en contradicció els principis bàsics de la
Àmbits on es produeix
el maltractament
Medi familiar
Els autors d’aquest tipus de maltractament són les persones que
Aquell que mira cap enfora, somnia. Aquell que mira cap endins, desperta. Carl Jung.
Taní núm. 10
4
4/12/08
18:25
Página 4
DEBAT
freqüència, severitat i intencionalitat del maltractament. Però
també s’ha de garantir i respectar
la seva autonomia. Tot un repte.
Per acabar d’arrodonir una jornada interessant, l’última taula rodona, amb el tema “La vellesa”, va
tenir uns ponents de luxe, tres
membres de la família Broggi: el
Dr. Moisès Broggi, el Dr. Marc
Broggi i el director de teatre Oriol
Broggi. ■
bioètica: principi d’autonomia,
principi de no-maleficència, principi de justícia i principi de beneficència.
Principi d’autonomia
El principi d’autonomia ens obliga
a considerar que totes les persones
són, per principi i mentre no es
demostri el contrari, capaces de
prendre decisions respecte a l’acceptació o el rebuig de tot el que
afecti el seu projecte vital.
El principi d’autonomia ens obliga a
considerar que totes les persones
són, per principi i mentre no es
demostri el contrari, capaces de
prendre decisions respecte a
l’acceptació o el rebuig de tot el que
afecti el seu projecte vital.
Ningú negaria aquest principi a
les persones grans. Però en la realitat les persones grans estan més
tutelades que respectades i més dirigides que orientades. S’ha de
tenir clar que no és possible fer el
bé a ningú (principi de beneficència) sense respectar la seva autonomia.
El fet de tenir un dèficit auditiu,
un temps de resposta més lent,
una comprensió més lenta de la
informació, no les incapacita per
prendre decisions sobre la seva
salut i sobre com volen viure. És
cert que en moltes ocasions depenen dels altres (familiars, cuidadors professionals...) per fer activitats quotidianes, però la incapacitat del pacient per fer-les no significa incapacitat per decidir i amb
freqüència s’hi associa.
És a dir, davant la sospita d’una
situació de maltractament s’han de
valorar les següents qüestions: la
seguretat de la persona gran, el
seu estat de salut, cognitiu i funcional, el suport familiar i els recursos socials de què disposa, i la
Crec que no hi ha res més artístic que estimar veritablement la gent. Vincent van Gogh.
4/12/08
18:25
Página 5
5
EN VIU
Taní núm. 10
Jean Watson.
L’escola del caring
YOLANDA PIÑOL CALLAU
EN
EL MARC DE LA
JORNADA INTERNA-
La Humanització de la
Cura, que va tenir lloc a Barcelona
l’abril de 2007, les professionals
interessades a contribuir a afrontar el repte de la humanització de
l’assistència vam poder gaudir de
la participació de tres teòriques de
la infermeria:
• Dra. Patricia Benner, de la Universitat de Califòrnia, San Francisco. La seva ponència va descriure que cal humanitzar la formació d’infermeria per a una
pràctica complexa de la cura
mitjançant la integració de tres
aprenentatges: l’habilitat del
comportament ètic, el bon judici clínic i la utilització dels coneixements científics.
• Dra. Kathleen A. Bower, directora de The Center for Case Management South Natick, Massachusetts. La seva sessió es va
centrar en la gestió de les cures
de les persones. Per a ella, la gestió de les cures és el procés que
assegura que les persones rebin
les cures adequades, en el moment precís i en el lloc correcte.
Es fonamenta en la personalització de la cura i en l’estandardització.
• Dra. Jean Watson, professora
d’infermeria, agregada a la càtedra Murchinson-Scoville en
Ciència de la Cura a l’Escola
CIONAL
d’Infermeria de la Universitat de
Colorado. La seva ponència es
va centrar en el model de la
ciència del caring.
A continuació desenvoluparé la
seva teoria perquè ens ofereix una
fonamentació ètica i filosòfica per
a la infermeria d’avui. Com diu R.
Alcoberro, “és la filòsofa que millor ha interpretat des de l’interior
mateix de la professió les implicacions del principi de la cura”.
Margaret Jean Watson (1940) és
una de les teòriques contemporànies més importants de l’ètica d’infermeria i pertany a l’escola del caring. El caring és una dimensió de
l’acte de tenir cura des d’una perspectiva fenomenològica, és a dir,
el fet de tenir cura com a fenomen
subjectiu que ens porta a preocupar-nos per les experiències dels
altres. Altres autors d’aquesta es-
Margaret Jean Watson (1940) és
una de les teòriques contemporànies
més importants de l’ètica
d’infermeria i pertany a l’escola del
caring.
Cuando se vive con locos, es preciso también aprender a ser insensato. Alejandro Dumas, pare.
Taní núm. 10
6
4/12/08
18:25
Página 6
EN VIU
cola són Mayeroff, Leininger, Roachi Gilligan. Mayeroff diu “quan
jo practico el caring, la meva conducta està basada en el profund
respecte als drets de la persona”.
L’aportació bàsica de Watson és
la identificació dels carative factors, factors de la cura, regits per
un sistema de valors humanista i
altruista.
Els carative factors originals els
va establir l’any 1979 i posteriorment els va fer evolucionar cap al
procés de caritas clínic, l’any
2000.
Els deu principis originals són
els següents:
1. Desenvolupament d’un sistema
de valors humanista i altruista.
2. Basat en un sistema de creences
i esperança.
3. Sensibilitat al jo i als altres.
4. Desenvolupar la relació d’ajuda
i de confiança.
5. Acceptació de l’expressió de
sentiments positius i negatius.
6. Utilització del mètode científic
per a la resolució de problemes.
7. Desenvolupar l’ensenyamentaprenentage transpersonal.
8. Creació d’un ambient físic,
mental, sociocultural i espiritual de suport i protecció.
9. Assistir en la satisfacció de les
necessitats humanes.
10. Considerar els factors existencials i fenomenològics.
Un altre aspecte de la seva teoria
és la “relació transpersonal” entre
la persona i la infermera, que té
com a objectiu protegir i preservar
la dignitat de la persona i que es
basa en el compromís ètic i l’actitud caring.
Aquest contacte entre la persona
i la infermera té lloc en el “mo-
ment caring”, que constitueix un
moment de contacte humà profund on s’han de fer servir el llenguatge no verbal, la intuïció, els
pensaments, les accions, els sentiments i l’energia necessària per
contactar amb l’altra persona.
Com diu Alcoberro, en la teoria
de Watson hi ha implícita “tota
una filosofia de la professió d’infermeria i de la bioètica en general
com a teoria de la cura”. I és en l’ètica de la cura on Watson fa una
aportació essencial. Si davant els
tres principis generals que regulen
l’ètica aplicada, el principi de beneficència, el d’autonomia i el de
justícia, ens preguntem: què faig
per actuar d’una manera ètica?,
des de l’ètica de la cura ens preguntaríem: com ha d’interactuar la
infermera amb la persona que ha
de rebre les cures? En relació amb
això, la professora Anne Davis diu
que un dels reptes de les infermeres per al segle XXI és clarificar el
concepte de tenir cura, les seves
dimensions, atributs, actituds necessàries i com es pot aprendre. ■
Bibliografia
• http://www.nursing.ucdenver.
edu/ faculty/caring.htm
• http://alcoberro.info/V1/
bioetica.htm
• Davis, Anne. El cuidar y la ética
del cuidar en el siglo XXI: qué sabemos y qué debemos cuestionar.
Barcelona: Col·legi d’Infermeria
de Barcelona, 2006. Disponible
a: http://www.coib.org
Començant per la dreta, assegudes:
Dra. Watson, Dra. Benner i Dra. Bower.
El discípulo preguntó al maestro, ¿Cuál es el significado más profundo del budismo?
Y el maestro le contestó con una reverencia. Proverbio Zen.
Taní núm. 10
4/12/08
18:25
Página 7
EN VIU
7
Procediments quirúrgics
a l’orella mitjana
ANTÒNIA BRAVO I MARTA SINDREU.
BLOC QUIRÚRGIC
I 21 D’OCTUBRE D’ENGUANY es
va celebrar el VII Congrés Nacional d’Infermeria en ORL a Tarragona, on vam presentar la comunicació Estandarización de los procedimientos quirúrgicos de enfermería en el oído medio.
Amb aquesta comunicació hem
volgut donar a conèixer el treball
sobre l’orella mitjana que actualment podeu veure i consultar a la
pàgina web del nostre hospital
(www.csap.es) amb el títol Infermeria quirúrgica en ORL.
L’activitat quirúrgica que es
practica en un hospital comarcal
com el nostre és molt variada. Al
bloc quirúrgic, el personal d’Infermeria fa rotació entre l’àrea de reanimació i les diferents especialitats quirúrgiques. Aquesta variació suposa que el personal ha de
tenir un ampli coneixement de
totes les especialitats i els seus
procediments quirúrgics.
Aquest treball, amb la motivació
principal de donar una visió exhaustiva i minuciosa de la cirurgia
EL 20
d’orella, es presenta en format de
pàgina web com una eina de consulta pràctica i interactiva.
Hem aprofitat la incorporació de
les noves tecnologies a la pràctica
assistencial per facilitar la formació del personal d’Infermeria i
això ha de repercutir, sens dubte,
en una millor atenció als nostres
pacients.
Està adreçat tant a les infermeres de l’àrea quirúrgica com a les
de les unitats d’hospitalització.
Inclou un breu repàs a l’anatomia i patologia de l’orella mitjana,
les atencions d’infermeria mitjançant un pla de cures que utilitza
els diagnòstics d’infermeria de la
NANDA, la Classificació d’Intervencions d’Infermeria (NIC) i la
Classificació de Resultats d’Infermeria (NOC), relacionant-los
entre si, la descripció de tot l’utillatge i instrumental utilitzat i, finalment, la descripció detallada
dels procediments quirúrgics.
La realització del treball en general i de la recollida d’imatges en
particular ha estat, igual que la cirurgia a la qual fa referència, un
procés lent i minuciós en què
s’han invertit grans dosis de temps
i paciència. El nostre agraïment
des d’aquestes línies a tots els qui
l’han fet possible. ■
Drenatge transtimpànic.
Pròtesi en una timpanoplàstia.
Intrumental específic.
Cadena ossicular
El principal inconveniente de ser fusilado es que hay que madrugar. Carlos Fuentes.
4/12/08
18:25
Página 8
8
EL PROGRÉS DE LA MEDICINA
Taní núm. 10
La peritiflitis de
Léon Gambetta
KGV
LÉON GAMBETTA
VA SER UN ADVOCAT I
POLÍTIC FRANCÈS.
Nascut l’any 1838,
va ser opositor de l’emperador
Lluís Napoleó i propugnava la separació de l’Església i l’Estat, la llibertat de reunió i la desaparició
dels exèrcits permanents. França
el va nomenar primer ministre el
1881.
El desembre de 1882, mentre es
recuperava d’una ferida accidental
a la mà per arma de foc, es començà a queixar de dolor a la zona
inferior dreta de l’abdomen. Es va
consultar els metges de més prestigi de l’època, que recomanaren
tractament amb laxants i lavatives.
L’estat de salut del senyor Gambetta anava empitjorant, presentava
febre, crisis de dolor, còlics, nàusees i vòmits. La seva paret abdominal estava cada vegada més
tensa i al mínim contacte li produïa intensos dolors. Li administraren més laxants, que no feien
més que martiritzar el pobre il·lustre malalt. La peritonitis era evident i actualment indicaríem una
intervenció quirúrgica urgent. En
aquella època no ho tenien tan
clar. La culpa era de la peritiflitis
(nom de l’apendicitis en aquells
temps). Es pensava que primer hi
havia una inflamació de tot el bu-
dell dret i finalment es localitzava
a l’apèndix. Aleshores els metges
no s’atrevien a indicar la cirurgia.
Davant de tanta indecisió per part
dels metges, el darrer dia de 1882
Léon Gambetta expirava.
Aquesta evolució es la que patien molts pacients anònims. Avui
sabem que la intervenció per
apendicitis aguda és una de les intervencions més freqüents als serveis d’Urgències dels hospitals. És
un acte que els cirurgians amb la
seva habilitat fan fàcil, motiu pel
qual moltes vegades no és prou
valorat. L’apendicectomia evita
una mort tan horrible com la descrita.
No va ser fins al 1886, a la reunió de l’American Medical Society
de Boston, que el Dr. Reginald
Herbert Fitz, professor d’anatomia
patològica, després de centenars
d’autòpsies comprovà que el focus
d’inflamació inicial era l’apèndix i
que posteriorment s’estenia cap al
cec i el peritoneu, ocasionant la
peritonitis. Va proposar el nom
d’apendicitis i la cirurgia precoç, a
l’inrevés del que es pensava fins
aleshores.
Els pioners de la cirurgia apendicular van ser Morton, McBurney
i Murphy. ■
Léon Gambetta (1838-1882).
Alphonse Legros.
El saber pot comunicar-se, però la saviesa no. Hermann Hesse.
4/12/08
18:25
Página 9
9
QUÈ FEM
Taní núm. 10
La base del Sistema
d’Emergències
Mèdiques (SEM) a
l’Hospital Comarcal
de l’Alt Penedès
MARTA OLIVÉ
un avís alerta
l’equip del SEM de Vilafranca.
Plou molt. Un minut més tard,
l’ambulància surt de la base per
anar a fer l’assistència in situ. Es
tracta d’una possible intoxicació
en una població propera a la capital de la comarca. A l’arribada al
lloc hi ha una unitat de suport
vital bàsic (USVB) atenent dins
l’ambulància persones amb signes
d’intoxicació lleu (mareig, nàusees, vòmits i cefalees); els bombers
i la policia arriben en aquell mo-
SÓN
LES
8
DEL MATÍ,
De gener a octubre de 2008, la base
SEM de Vilafranca del Penedès ha
efectuat 811 assistències d’urgències
i emergències i 71 trasllats
interhospitalaris de pacients crítics.
ment. Ningú no sap si hi pot haver
més afectats. Els bombers entren a
la casa amb els seus equips de protecció i van obrint portes i finestres per airejar-la bé, alhora que
s’asseguren que no hi ha cap persona. A l’interior d’una habitació
localitzen més persones inconscients i una de molt marejada. Baixen a buscar l’equip del SEM i
porten amb ells el noi marejat.
Continua plovent. Els tècnics de
les USVB es queden atenent els
afectats que són a les unitats (ha
arribat al lloc una segona USVB),
mentre que la infermera i els dos
tècnics, un cop confirmen que la
zona és segura, pugen a valorar la
situació i, tot seguit, informen la
Central de Coordinació del SEM i
sol·liciten més recursos. Confirmen l’estat greu d’alguns afectats i,
conjuntament amb tècnics de les
USVB i els bombers, inicien l’assistència als malalts.
Una estona més tard arriben
dues USVB més, una de suport
vital avançat (USVA) i el cap territorial del SEM. Una vegada estabilitzats els afectats i la Central de
Coordinació ha contactat amb els
El sentit de les coses no es troba en les coses mateixes, sinó en la nostra actitud cap a elles.
Antoine de Saint-Exupéry.
Taní núm. 10
10
4/12/08
18:25
Página 10
QUÈ FEM
hospitals receptors per informar
del nombre i l’estat dels malalts,
s’inicia el trasllat.
Ja a l’hospital, s’ha confirmat la
sospita diagnòstica inicial. Finalment hi ha hagut afectats tractats
a urgències del nostre hospital i
algun ha requerit trasllat per a
tractament en un altre centre.
Malgrat la reanimació cardiopulmonar avançada practicada in situ,
una persona ha resultat morta.
A l’Alt Penedès hi ha una base
del Sistema d’Emergències Mèdiques, el SEM, situada a l’HCAP
des de juny del 2006. La base, amb
professionals de guàrdia les 24
hores del dia els 365 dies de l’any,
és l’encarregada d’atendre les alertes d’urgències i emergències sanitàries de la comarca i en algunes
ocasions de comarques veïnes
(Garraf, Baix Penedès i Anoia), rebudes a la Central de Coordinació
del SEM mitjançant una trucada al
telèfon 061 o bé al 112.
Els avisos arriben en qualsevol
moment del dia o de la nit. S’ha
d’estar sempre alerta perquè un
bon temps de resposta és vital per
a la persona que requereix l’assistència.
L’equip del SEM de Vilafranca,
format per dos tècnics de transport
sanitari i un infermer/a, es desplaça
al lloc de l’incident, coordinat amb
la Central del SEM, amb una
ambulància de suport vital avançat
(SVA).
L’equip del SEM de Vilafranca,
format per dos tècnics de transport sanitari i un infermer/a, es
desplaça al lloc de l’incident, coordinat amb la Central del SEM,
amb una ambulància de suport
vital avançat (SVA) equipada amb
el material electromèdic i farmacològic necessari per portar a
terme maniobres d’SVA i d’assistència al pacient crític de qualsevol etiologia, tant en cas d’assistència in situ com de trasllat interhospitalari.
En casos de risc vital, l’assistència en els primers moments de l’emergència és bàsica per al malalt,
igual que una bona coordinació i
atenció a l’hospital receptor.
Aquest temps, guanyat al carrer
pels professionals del SEM, és el
que ha permès, en aquests darrers
anys, reduir la mortalitat en els
primers minuts i disminuir la gravetat de les seqüeles que l’incident
pot causar a la persona atesa. ■
Entiende la vida como un préstamo que hemos de devolver agradecidos. Séneca.
4/12/08
18:25
Página 11
11
ESCRIVIM
Taní núm. 10
El cuento de
Navidad. Sólo
quiero decirte:
¡Feliz Navidad!
JOSEP LLUÍS ÀVALOS I GARCÍA.
URGÈNCIES
A
pesar de ser el 24 de diciembre se despertó con
un tono vital bajo, no se
afeitó. Esa mañana siguió, en su
otro trabajo, sin pena ni gloria.
Observó, al llegar al hospital,
miradas huidizas y cansadas, camillas y más camillas habitadas, ojos
en sillas de ruedas frente al control
que presionaban, ojos que soportaban la espera observando resigna-
dos. La herencia que recibió el médico en el cambio de turno era, a
su parecer, abultada y confusa y
ésa era sin duda la peor manera de
empezar ese día concreto el turno
de trabajo en urgencias.
Analizando la lista se estaba
quedando atenazado; por más que
la miraba una y otra vez, ésta resultaba tozuda: cantidad y confusión.
Anteayer, en el turno de noche,
una situación humana mal gestionada como siempre por el factor
humano y que ahora no conviene
considerar, dio al traste con horas
previas de trabajo compenetrado.
El médico estaba convencido
desde siempre de que en el ambiente de trabajo en los turnos de
noche había más compañerismo,
era más cálido, más compartido
por el grupo; estaba convencido,
también desde siempre, de que
ellos eran transparentes para la
gente que trabajaba de día, como
si su trabajo no existiera, como si
el hospital y la vida durmieran en
ese tiempo; todo parecía despertar
a las ocho de la mañana y acabar a
las diez de la noche; en medio, un
limbo de esfuerzo, de mucho esfuerzo, poco valorado.
És sense dubte molt més fácil enfrontar-se a la desgràcia, al deshonor i a la pèrdua de l’ànima
que a una prolongada falta d’aliments. Joseph Conrad.
Taní núm. 10
12
4/12/08
18:25
Página 12
ESCRIVIM
Por la mañana, cuando se fue,
iba el médico herido de consideración; asumía en sus adentros la
responsabilidad de lo mal que se
había planteado y resuelto la dichosa –por no llamar estúpida– situación; pasaba a veces... También
se iba pensando que tras aquello
no había sabido mantener esa
noche el buen humor necesario
con sus compañeras enfermeras,
pues buen humor y ciencia, se
decía para sí, son hermanos y tanto
más necesarios cuanto más duro es
el esfuerzo a realizar, y los sinsabores, cómo no, añaden sufrimiento
al esfuerzo.
Seguía observando la lista, estaba
claro que esa tarde no estaba siendo luminosa. A su lado, la voz de
una enfermera que le decía algo de
algún paciente le pareció lejana,
muy lejana; también le pareció lejano en la memoria el reciente comentario que otra compañera le
había hecho sobre tres pacientes
muy atrasados. El bloqueo se manifestó en toda su grandeza al fin;
miró a su alrededor y le invadió un
sentimiento profundo de soledad.
Intentando flotar fijó su vista en un
informe de un paciente que estaba
sobre el control sin clasificar; ¡farragoso informe vive Dios! Lo leyó
una y otra vez, no lograba separar
el grano de la paja, no pudo más, se
sentó confundido y tomó una decisión; miró a diestra y siniestra y,
tras comprobar que nadie le observaba, lo hizo. Su conciencia nunca
antes se lo habría permitido, pero
en ese momento hasta ella estaba
ausente, puso D-3 en la ficha y la
olvidó sobre el mostrador.
La tormenta arreció y huyendo
del escenario se fue a ver al señor
Miquel. Este respondía a sus pre-
guntas protocolarias, pero el médico no le escuchaba, su mente se
había quedado vigilante en el mostrador del control, su conciencia
había regresado y empezó a caer
granizo. Dejó a Miquel con la palabra en la boca mientras el corazón
se le aceleraba y un sentimiento de
culpa y traición perpetrada le
constreñía sin compasión. Vio
como la doctora D., de guardia,
leía aquel informe poniendo cara
de perplejidad y más tarde se dirigía resignada al box en cuestión.
Salió del mismo cabizbaja intuyendo que alguien le había endosado
algo sin razón o por lo menos sin
explicación alguna.
Con una dismorfa frase se le
acercó el médico, su lenguaje corporal lo delataba y, al conjugar
todo esto, ella comprendió. El médico no pudo seguir con la farsa y
tras pedir hablarle en privado se
confesó. ¡He hecho trampa! Ella
leyó en su cara una expresión de
agobio intenso. “¡Lo siento de corazón! Tú precisamente no te mereces lo que acabo de hacer, tú
sabes que yo nunca antes...” Ella le
interrumpió, puso sus manos en
los hombros del médico y, sonriendo, le dijo: “¡Te comprendo! Tú no
eres el culpable. Yo me encargo de
este enfermo, no te preocupes
más.”
Empezó a escampar; apareció el
primer rayo de luz de la tarde que
devolvió al hombre médico el calor
que había ido perdiendo desde
hacía días o tal vez meses. Su carga
se tornó más liviana y, sintiendo
que su soledad se alejaba, recuperó
poco a poco su natural buen
humor.
El hombre médico volvió a sacar
su lista e inició, una tarde más, la
importante liturgia de meditar las
prioridades de sus pacientes y volvió con Miquel, con la intención
de no dejar ningún cabo suelto; él
no debía pagar los platos rotos.
Tras completar la visita llegó a la
conclusión de que el paciente gozaba de salud física a pesar de sus
años, pero su situación familiar
maltrataba su mente y eso era lo
que había dado con sus huesos en
la camilla de un hospital la tarde
de esa Nochebuena.
Mientras charlaba con el paciente, intentando quitar hierro a sus
males, saboreaba de nuevo su trabajo y el afecto que le había transmitido su compañera con su mirada, sus manos y sus palabras. Finalmente, tras unas horas de
mucho trabajo, llegó su relevo y se
fue; pero antes descolgó el teléfono
en un despacho solitario, marcó
un buscapersonas y colgó; al poco
sonó el teléfono y una voz de
mujer dijo:
–Soy la doctora D., de guardia,
¿qué hay?
–Nada doctora, sólo quiero desearte Feliz Navidad...
–Gracias. Igualmente, doctor.
PS. Esto podría haber sucedido y
también podría no haber sucedido.
Bon Nadal, companys. ■
Sin música la vida sería un error. Friedrich Nietzsche.
Taní núm. 10
4/12/08
18:25
Página 13
ESCRIVIM
13
Anatomía comparada
BALBANI
E
l profesor Ruano llegó a la
Facultad de Medicina de
Barcelona en tiempos convulsos. Se anunciaban grandes
cambios. Empezamos el curso exhibiendo chaqueta y corbata para
acabarlo vestidos con trencas y
minifaldas. Asambleas, algaradas y
mítines presagiaban la ocupación
de cátedras y la contestación radical. Las provocaciones no faltaban. Mi compañero canario había
sido expulsado del aula de manera
fulminante por mostrar su larga
cabellera y, además, el catedrático
le aconsejaba cambiar de facultad.
Mi compañero catalán tuvo el
valor de preguntar, al hilo de una
explicación histopatológica: “¿Por
qué la sustancia gris cerebral se
dispone en la periferia y la espinal
en el centro?” y obtuvo la respuesta: “¡Porque Dios, nuestro Señor,
lo hizo así!” Fue la única pregunta de aquel curso académico.
Su predecesor en la cátedra, discípulo del anatomista Testud,
tenía fama de misógino y habitualmente interpelaba a nuestras compañeras acerca de las alteraciones
hormonales provocadas por la llegada de la primavera: “Señorita,
no distraiga a su amigo, el pobre
quiere llegar a médico y no está
para criar yeguatos.” Sus dibujos
en la pizarra parecían de Leonardo
y aquel esfenoides gigante de anatomía inextricable nos mantenía
año tras año el sueño de aprobar el
primer curso selectivo. Enseñaba
anatomía de la escuela descriptiva
y estimuló vocaciones paleontológicas.
Con el profesor Ruano llegó la
modernidad. Joven y apuesto, era
Gulliver en el país de Lilliput. Su
fama se extendió rápidamente y el
aula del patio se abarrotaba de curiosos para disfrutar de las clases
de un artista con hemisferios cerebrales ultraconectados cuya mano
izquierda (¿o era la derecha?) reproducía en la pizarra el trazo anatómico de la derecha (¿o sería la
izquierda?). Le recordamos, severo, con bata blanca hasta los tobillos y los característicos pliegues,
tormento de planchadoras. Se
hizo acreedor al prenombre... Divino. Yo guardaba en secreto la satisfacción por la llegada de un
compatriota tan prestigioso y la
pequeña colonia canaria era acogida en su cátedra de embajador honorario. Enseñaba anatomía funcional y ontogenética, la tierra
Han pasado cuarenta años y el azar
nos convoca con motivo de un
homenaje al profesor emérito.
Maduro, amable y de porte
elegante, es un gentilhombre al
servicio de la ciencia.
Las provocaciones no faltaban. Mi
compañero canario había sido
expulsado del aula de manera
fulminante por mostrar su larga
cabellera y, además, el catedrático
le aconsejaba cambiar de facultad.
firme de nuestra futura práctica
profesional. Los diferentes cortes
del mesencéfalo con sus núcleos y
vías nerviosas coloreados viven todavía en nuestra memoria para localizar la causa de la mirada torcida de nuestro paciente. También
conservamos los apuntes de clase;
preciados manuscritos de nuestra
biblioteca que tienen categoría de
códice. En una ocasión nos presentó a su maestro, el profesor
Orts Llorca, un venerable anciano
vestido con traje de cheviot color
auramina que aconsejaba considerar la anatomía y la fisiología
como dos caras de una misma moneda aunque lo más memorable
de aquel día fue conocer al padre
de un semidiós.
Han pasado cuarenta años y el
azar nos convoca con motivo de
un homenaje al profesor emérito.
Maduro, amable y de porte elegante, es un gentilhombre al servicio
de la ciencia cuya cálida sonrisa y
Hem après a volar com els ocells, a nedar com els peixos;
però no hem après el senzill art de viure com a germans. Martin Luther King.
Taní núm. 10
14
4/12/08
18:25
Página 14
ESCRIVIM
conversación pausada y docta
mantiene en vilo a los acompañantes en su mesa. Parece Gulliver
en el país de Houyhnhnms. Me
permito interrumpir para presentarme.
–Soy Balbani, alumno suyo.
–Trátame de tú.
–Eso es imposible.
Un fuego azul aleteó en mi pecho
porque el tono de voz y el gesto de
su cara expresaban los deseos de un
padre cuando vuelve de un largo
viaje.
Se levanta y juntos paseamos recordando aquellos tiempos universitarios. Le digo:
–Con usted llegó el pensamiento anatómico moderno a Barcelona para olvidar el barroquismo
previo.
Y, aunque asiente, contesta, divertido, que ahora forma parte de
la academia posmoderna... y pienso: ¿estará trabajando en la disección del sistema dendrítico evocativo?
–¿Te acuerdas cómo dibujaba
con las dos manos?
–No lo olvido nunca.
–¡He tenido tantos alumnos!
¿Qué ha sido de tus compañeros?
–Mi amigo canario estudió Derecho y recientemente le he visto;
está calvo. Ejerce de auxiliar al Di-
putado del Común. Mi amigo catalán es neurorradiólogo y todavía
busca una respuesta.
–¡Dame un abrazo! –dice.
Un fuego azul aleteó en mi
pecho porque el tono de voz y el
gesto de su cara expresaban los
deseos de un padre cuando vuelve
de un largo viaje. Pero yo no estaba siendo objeto de un ruego, sino
invitado al Olimpo. ■
Viajero frente al mar de niebla.
Caspar David Friedrich, 1817-1818.
Imagina que hi ha una guerra i que no hi va ningú. Pintada en una paret.
Taní núm. 10
4/12/08
18:25
Página 15
ESCRIVIM
15
Las crónicas de Croan.
El Inframundo
DANI TRIQUELL
D
espierto petrificado, no
puedo moverme, con gran
esfuerzo llevo el brazo a
mi pecho y me tranquilizo al palpar el medallón de ónice de mis
antepasados. Miro a mi alrededor,
un lúgubre paraje se alza ante mí,
pantanos y espesura envueltos de
niebla rojiza. Empiezo a sentir el
calor, mi cuerpo empieza a responderme, por fin me pongo en
pie.
Deambulo sin rumbo por la ciénaga durante horas, cuando por
fin distingo una figura entre la
niebla, se trata de un monje encapuchado junto a un bote en la orilla del pantano. Sin mediar palabra subo a la embarcación, el barquero de rostro oculto empieza a
remar y nos adentramos en la espesa niebla. Horas más tarde las
luciérnagas se adueñan del fangal,
cientos de ellas revolotean erráticas iluminando la marisma. Sobre
el lodo, una senda de velas flotantes nos conduce a la misteriosa cabaña de madera a la que nos dirigimos.
De un salto salgo del bote, decido entrar sin llamar. En la oscura
estancia iluminada por velas distingo estanterías con libros y frascos que contienen muñecos ensartados en alfileres. Decido coger
prestado de un estante un pequeño cofre de piedra blanca que me
llama la atención, cuando una
enorme serpiente cruza la sala y se
dirige hacia la gran silla que la
preside, se enrosca en ella y ante
mí se transforma en una mujer de
piel oscura y cabellos enrastados.
–¿Puedes decirme qué lugar es
éste? –le pregunto.
–Croan, te hallas atrapado en el
Inframundo y sólo los muertos
moran en estas lúgubres tierras
–responde la bruja
–¿Atrapado? ¿Acaso estoy muerto? ¿Cómo sabes mi nombre?
–pregunto desconcertado.
–No es la primera vez que me visitas, fracasas en tu cometido una
y otra vez. El medallón que llevas
en el cuello preserva tu alma y
burla a la muerte –replica esbozando una sonrisa.
–¿Cómo puedo salir de aquí?
–le digo impaciente.
–Cumpliendo el destino que los
dioses te han reservado.
–¿Qué debo hacer?
–Medusa ha hallado un rito
capaz de transferir el alma de un
semidiós a un cuerpo humano
para luego sacrificarlo a Hades y
asesinar así al héroe, su primera
víctima será Perseo, debes detenerla.
–¿Medusa? ¿La bella sacerdotisa
del templo de Atenea, que fue violada por Poseidón?
–La misma, pero ahora más enfurecida que nunca. En la mesa he
dejado algunos objetos que te
L’amor és més profund que la vida. Anònim.
serán de utilidad, cógelos y ve en
busca del velero fantasma.
La figura de la bruja vudú se
desvanece en una neblina verde.
Me acerco a la mesa y en ella veo
un par de monedas de plata, una
daga de filo negro lleno de inscripciones, un curioso pollo de
goma con una polea en su interior
y unos anteojos de cristal oscuro.
Recojo todos los objetos excepto
el pollo y salgo de la cabaña. El
barquero me espera en silencio,
embarco y nos ponemos en marcha. Horas más tarde diviso entre
la neblina un navío atracado en un
pequeño muelle en medio de la
nada. Mi embarcación se detiene
al llegar al muelle y el barquero
extiende la mano reclamando su
pago. Le doy dos monedas de
plata.
Ando por el muelle y me acerco
al barco fantasma del que me
habló la bruja, la embarcación de
Taní núm. 10
16
4/12/08
18:25
Página 16
ESCRIVIM
velas rotas y aspecto destartalado
desprende un místico humo azulado. Oigo unos gritos y me apresuro hacia el navío cruzando a
toda prisa una pasarela de madera.
Al subir veo a una muchachita de
pelo rojo como el fuego vestida
con una preciosa camisa blanca
que contrasta con el sombrío entorno. Empuña una pistola en su
mano derecha y una espada en su
mano izquierda, defendiéndose en
vano de lo que parece ser una réplica espectral del barquero encapuchado. Corro hacia el ángel de
cabellos rojizos, que al verme
grita:
–¡Abre el cofre!
Me abalanzo sobre la muchacha
y en el suelo abro el cofre, que
proyecta un resplandor cegador.
Los gritos de pánico del espectro
rompen el silencio mientras se deforma irremediablemente al interior del cofre.
–Disculpa si te he lastimado –le
digo.
–Estoy bien, gracias por ayudarme Croan –me responde.
–No fue nada, ¿por qué te
atacó?
–Esta vez decidí no pagar a Caronte –me dice esbozando una
sonrisa.
–¿Caronte el barquero? Insensata, ¡has estado a punto de morir!
–¿Morir? ¡Bah! No tiene sentido
morir en un lugar donde sólo pueden entrar aquellos que ya han
muerto, simplemente volvería a
empezar mi viaje –dice mientras
abre su camisa para mostrarme un
medallón de ónice parecido al
mío.
–Entiendo, pero yo no recuerdo
nada –le digo sonrojado al entrever algo más que el medallón en
su torso.
–Usa papel y pluma para recordar, como hago yo ¿lo ves? –dice
mientras se acerca aún más a mí
para mostrarme un montón de papeles con esbozos y dibujos que
ella misma debe haber hecho.
–Lo que veo es que dibujas fatal
¿cuántos años tienes, siete? –le
sonrío.
–Cállate tonto –me dice mientras se abalanza sobre mí y me
besa.
Despierto y ella ha desaparecido. En su lugar hay una nota, un
reloj de arena y dos monedas de
plata, la nota dice: “Croan, debes
desembarcar en el reino de Hades
y dirigirte al templo. Con la ayuda
del reloj asesina a Medusa. He cogido prestado tu cofre, acepta a
cambio mis presentes. He dibujado un mapa en el dorso. Te ama,
Elaine.” El barco ha pasado la
noche navegando y desde él diviso
la silueta de una isla entre la niebla. Arrío uno de los botes del
barco y sigo las indicaciones del
mapa de Elaine. Desembarco en
una pequeña playa al sur de la isla.
Después de descansar unas horas
en la negra arena, me abro paso a
pie a través de la espesura hasta
llegar a una sórdida ciudad.
Deambulo por las calles, llenas
de almas en pena buscando errantes dios sabe qué, cuando me
cruzo con un grupo de monjes.
Decido seguirlos y minutos después me hallo ante el colosal templo dedicado a Hades, decorado
con infinidad de estatuas de piedra y custodiado por innumerables guardias. La puerta está vigilada por soldados armados que no
tienen reparo en dejar pasar a los
monjes pero, en cambio, cruzan
sus alabardas ante mí.
–Está prohibida la entrada al
templo, deberás esperar al sacrificio de mañana –me dice uno de
ellos desafiante.
Holgazaneando por los alrededores observo como grupos de
monjes entran y salen del templo.
Imagino que realizan los preparativos para el rito de mañana. Deambulo por el pueblo hasta hallar
una posada en la que compro por
una moneda una túnica parecida a
la que visten los monjes y a cambio de mi otra moneda de plata
L’home està en pelegrinatge vers el seu atman. Vedas.
Taní núm. 10
4/12/08
18:25
Página 17
ESCRIVIM
obtengo una cena caliente y una
modesta habitación donde me retiro a pasar la noche.
Al despertar me cubro con mi
nueva túnica y salgo a las calles
del pueblo. Hay murmullo y ajetreo por todas partes, espero hasta
toparme con un grupo de monjes.
Con disimulo me uno a ellos y nos
abrimos paso por las calles repletas de muchedumbre hasta el interior del templo; las enormes puertas se cierran tras de mí. La gente
se impacienta fuera, el sacrificio
está a punto de empezar.
En la lejanía veo la bella figura
de Medusa, sus serpenteantes cabellos me atemorizan. La sacerdotisa, protegida por su escolta personal, ultima los preparativos para
el rito. Me pongo los anteojos, tal
17
vez me protejan de su mirada. De
repente, las puertas del templo se
abren con estruendo y entra un
grupo de monjes custodiando a
una maniatada muchachita que no
cesa de chillar e intentar librarse
en vano, a patadas y empujones,
de sus captores. ¡Es Elaine! Al
mismo tiempo, uno de los guardias
me descubre y da la alarma. El
templo entero tiene la mirada
puesta en mí. Elaine también se
percata de mi presencia y grita
“¡Croan no dejes que me sacrifiquen, usa el reloj!” Bajo mi túnica
empuño con fuerza la daga de filo
negro, ahora sus inscripciones relucen como el oro. Me quito de encima los primeros soldados que
llegan a mí, pero son demasiados y
me rodean. Doy la vuelta al reloj
de arena y el tiempo se detiene, me
escurro a toda prisa entre los guardias, corro hacia Medusa y con el
último grano de arena cayendo en
el reloj hundo mi daga en su corazón. Un grito agudo resuena en el
templo, su magnitud es tal que los
ventanales estallan y mis anteojos
se hacen añicos. La sacerdotisa se
está convirtiendo en piedra, no sin
antes alzarme del suelo por el cuello. Se me escapa la vida con cada
suspiro, comprendo que estoy a
punto de morir y no resisto a mirar
a sus ojos que se clavan en mí.
Siento que el frío invade mi cuerpo
mientras me petrifico con ella,
nuestras almas quedan condenadas a permanecer para siempre en
una prisión de piedra. ■
amorosos en el programa de radio
de Elena Francis. El día de la fiesta del pueblo, San Benito, venía el
grupo musical de moda de la provincia a amenizar la verbena, con
nombres tan sugerentes como Novedades o Orquesta Felicidad. Yo
me pasaba el año esperando que
llegara ese día. Me aburría terriblemente vivir en un pueblo en el
que, desde mi perspectiva de adolescente, nunca pasaba nada interesante.
María Hernández no era nativa
del pueblo. Vino al terminar la
guerra junto con un grupo de pastores trashumantes extremeños.
Todas sus posesiones eran una
vieja maleta de cuero y un abulta-
do embarazo de seis meses. No
sabía leer ni escribir, pero pensó
que en un pueblo donde no vendían periódicos, ni había escuela y
las compras se realizaban por
trueque, no lo necesitaría. ¡Lugar
ideal para empezar de nuevo!
Pronto conoció a Pepe, un hombre
bajito y delgado, con una nariz afilada por el sol y una lengua afilada por el alcohol. Todos le conocían por Pepiche y, al casarse, María
pasó a llamarse Pepicha (probablemente la mejor herencia que le
dejó su marido). Pepiche era
bueno y honrado, pero poco inteligente y muy poco atractivo para
las mujeres. En realidad María
nunca le quiso, pero ¡había que
BAR-68
JUSTIN CASE.
CORRESPONSAL EN EL LLOBREGAT
H
asta los 13 años pasé mi
infancia en un pequeño
pueblo de Castilla, de esos
que con gran dificultad localizas
en el mapa. Calles de arcilla, un
riachuelo flanqueado por olmos...
cereales, pájaros y grillos. Todo lo
que teníamos era una pequeña
iglesia, orgullo de los feligreses, y
un bar, del que luego hablaré, orgullo de los menos devotos. Fue
una época de apogeo para los pueblos, ahora olvidados. Se hacía
vida en la calle, los hombres jugaban a la calva en la plaza mayor y
las mujeres hacían ganchillo
mientras escuchaban los consejos
La belleza sólo le pertenece a quién la entiende, no al que la tiene. Carlos Fuentes.
Taní núm. 10
18
4/12/08
18:25
Página 18
ESCRIVIM
sobrevivir! ¿Dónde iba una mujer
a principios del siglo pasado soltera y embarazada? No tuvieron
hijos legítimos y el bueno de Pepiche adoptó al hijo de María.
Gracias a su deseo de protagonismo y probablemente a un estudio de mercado de la época, Pepicha decidió aportar al pueblo
aquello de lo que carecía. Así, decidió centralizar el ocio y la diversión para todo rango de edades y
clases sociales. Un día abrió su
casa (la de Pepiche) y colgó un
cartel en el que se leía: “BAR-68”.
¡Gran novedad para el pueblo! Si
te tomabas el vermú, tenías que
pasar por su casa; si querías ver la
televisión, tenías que pasar por su
casa porque tenía la única del pueblo; si querías ir a rezar, debías
primero pasar por su casa, pues
ella tenía la llave de la iglesia. Si
eras un niño, como yo, y querías
comprar regaliz y pipas Facundo,
tenías que ir a comprarlas allí. Incluso, años después, cuando llegó
el teléfono, si querías llamar al
novio, tenías que ir a su casa
(¡manda narices!). Lo tenía todo
monopolizado y controlado...
Bueno, casi todo. María se enamoró, y no de su marido, sino de
Ramón, un hombre más apuesto
que Pepiche (no era difícil), más
joven y, sobre todo, mucho más
rico. Ramón también estaba casado. Le obligaron a hacerlo sus propios cuñados, bajo amenaza de
muerte, con la criada a la que
había dejado en estado. Ellos continuaron siempre con su relación,
mientras Pepiche, ahogado en alcohol, recriminaba y maldecía a
María.
Pepiche murió cirrótico y con
cáncer de hígado años después, y
cuentan las malas lenguas, que estando en su lecho de muerte,
atado a la cama, Pepicha y Ramón
jadeaban en la alcoba de al lado.
El día que enterraron a Pepiche,
María, de luto riguroso, lloraba
como una vulgar plañidera y yo,
consciente del maltrato que le
había dado a su marido durante
años, decidí no volver a hablarle.
Por eso... y porque tenía una gran
afición a ponerme verde. No entendía que una mujer se dedicara
a estudiar en lugar de hacer ganchillo, ¡con lo productivo que es!
Además, le iba a quitar el trabajo a
los “pobrecitos hombres que luego
tienen que irse al paro”, ¡qué cinismo el suyo!
Yo siempre la conocí vieja y, en
mi adolescencia, la odiaba porque
representaba todo aquello que no
quería para mí. Con el paso del
tiempo y en mi madurez, percibo
cualidades en ella que en su momento no supe ver: vivió al máximo con las pocas oportunidades
que le ofreció la vida, salió adelante en un mundo pobre y machista,
y, lo más importante, siempre hizo
lo que quiso. Ahora tiene cerca de
100 años, ya no vive en el pueblo
y creo que finalmente dejó a
Ramón. El año pasado la vi por última vez, con el mismo aspecto de
siempre: 1,40 m de altura, pelo canoso y corto, múltiples arrugas en
la cara, culo en pompa y piernas
arqueadas. Caminaba agarrada del
brazo de su nieta, a la que saludé
amablemente pues es amiga de la
infancia. A ella, le guardo cariño,
aunque no se lo demuestro y, por
supuesto... sigo sin hablarle. ■
La pintura es silencio para la mente y música para los ojos. Orhan Pamuk.
Taní núm. 10
4/12/08
18:25
Página 19
ESCRIVIM
19
Sensualitat?
SARA FONT
A
rribo a casa i em dutxo,
tranquil·lament, notant
cada gota d’aigua tèbia que
m’acaricia la pell i em recorre el
cos, l’escuma del sabó es barreja
amb el cansament i aquest desapareix. Després d’una jornada de
feina, o després d’un concert, després d’una estona d’exercici, o després d’una baralla amb un amic o
amiga, la dutxa reforça el benestar
i em lliuro als sentits... És això la
sensualitat?
Em mires i no dius res. Jo tampoc. Ara tanco els ulls. Respires
profundament. Se m’escapa un
sospir. Se t’escapa un riure irònic.
Obro el ulls i tu ja els tens oberts,
em mires, però encara no dius res.
Tens una mirada intensa, però
freda, distant, ets lluny. Et miro
encuriosida. No aconsegueixo entrar, però tu ara també em mires
encuriosit... Sóc lluny. Avui no ens
posarem d’acord... És això la sensualitat?
Estic empipada! Avui no hi ha
hagut manera de posar-me d’acord
amb el meu jefe, la conversa m’ha
exaltat, l’ha exaltat a ell, ens hem
mirat amb els ulls vibrants, utilitzant paraules fortes, alliberant a
poc a poc mil·ligrams d’adrenalina
al torrent sanguini, provocant un
augment subtil i creixent del batec
cardíac, amb tots els porus de la
pell destil·lant d’amagat gotes de
suor... És això la sensualitat?
Sona el despertador a les 7.00
del matí, corro a aturar-lo i, mig
de mala llet, camino cap a la cuina
i poso la cafetera al foc i la llesca
de pa a la torradora. Vaig encara
mig mandrejant cap a l’habitació,
on començo a obrir la finestra i
m’arriba la flaire del cafè que comença a sortir i del pa torrat, com
si demanés una mica de mantega i
melmelada, suggerint a la meva
boca que li clavi una queixalada...
És això la sensualitat?
Estic acabant un article per a
aquella ponència que he de presentar la setmana que ve i sento
que la meva parella obre la porta.
Li dic “Hola!” sense treure els ulls
del teclat, estic inspirada i vull
acabar de prémer les tecles, deixant escrits aquests pensaments
rodons i plaents que expliquen el
que vull dir, fins que unes mans
fredes m’agafen per la cintura i
m’arrenquen un sospir. Tanco els
ulls, però la mirada profunda travessa els vidres de les ulleres i les
llàgrimes s’apoderen de mi. M’aixeca de la cadira, m’atreu suaument contra el seu cos i em besa a
tall de salutació... És això la sensualitat?
Vaig al cinema amb la colla d’amics, m’hi han portat enganyada i
la pel·lícula és el retrat cru d’una
realitat que no estava preparada
per encaixar. Veig desgràcies, sofriment, veig cares llargues i violentes que obeeixen un instint intern que em resulta incomprensible, i tot el cos se’m neguiteja, una
esgarrifança de malestar em recorre per dins i tinc ganes de vomitar... És això la sensualitat?
Surto a sopar amb un amic, la
conversa s’allarga i s’escurça entre
plat i plat, cada paraula és una carícia per a les orelles, cada glop de
vi suggereix un brindis, adequat o
no. Ve la cambrera, fa una cara
llarga, només la imaginació pot dir
què li passa pel cap. I el brindis següent és per ella. Quan porta les
postres li comuniquem que hem
brindat per ella i un fantàstic somriure se li dibuixa a la cara... És
això la sensualitat?
Xerrant a altes hores de la matinada amb un parell d’amigues, degustant a poc a poc una infusió,
assegudes sobre el parquet i entre
coixins, estem dins de casa mentre
a fora els llamps i els trons estimulen la retina i els timpans amb
els seus esclats de llum i so. Se
n’ha anat la llum i hem hagut d’encendre una espelma. Una llum càlida i misteriosa ha marcat les nostres cares en la foscor, la pell sembla de vellut, vol sentir escalfor,
els ulls titil·len com estels moguts
per un vent inexistent, els llavis
humits cerquen impacients un
altre glop que embriagui els sentits... És això sensualitat?
M’escapo amb la meva mare a
veure aquella obra de teatre que
tenia tantes ganes de veure des de
feia temps. Sé que riurem, i encara
no ha començat que ja se m’esca-
Las apariencias engañan, no hay que juzgar el libro por las tapas. Salman Rushdie.
Taní núm. 10
20
4/12/08
18:25
Página 20
ESCRIVIM
pa un somriure per la comissura
de la boca. Miro la mare, veig que
està atenta, amb ganes que comenci. Hi ha una sensació de sincera
complicitat pel moment que viurem i les rialles que segueixen es
deixen sentir, juntament amb les
de tot el públic, per tota la sala,
penetrant ben endins dels actors
que les provoquen i ens tornen el
riure... És això la sensualitat?
Entre d’altres accepcions, el diccionari ens diu que el sensualisme
és una doctrina segons la qual
totes les idees provenen de les
sensacions o percepcions dels sen-
tits. També ens diu que és la preponderància donada al sensual
com a element de bellesa en una
obra d’art. És per aquesta definició
que vaig començar a plantejar-me
certes reflexions sobre el tema dels
sentits i de la sensualitat.
Tots sabem que tenim cinc sentits que ens permeten tenir contacte amb l’exterior i l’interior. La
vista, l’oïda, l’olfacte, el gust i el
tacte. Sí, però per a mi el sisè sentit, que els aglutina tots i ens fa
percebre les coses amb un matís
personal i característic, és la sensualitat.
I en dic sensualitat perquè em
prenc qualsevol estímul que pugui
rebre de l’exterior (o de l’interior)
com un regal privilegiat cap als
meus sentits, com un plaer pel
simple fet de sentir-los. Sé que em
podreu discutir que no tots els estímuls són “plaents”, almenys en
primera instància. Però potser hi
ha algú que sí que els hi troba i
que es complau en el dolor, la por,
el sofriment o el fàstic.
Dels pocs i poc variats exemples
que us he escrit al principi sobre si
són o no sensuals, també en puc
extreure que cadascú percep com
a sensual una situació o l’altra segons la seva ment i la seva situació
personal. I aquí hi ha una de les riqueses, que em porta a una altra
reflexió.
Atesa la diversitat tan gran de
personalitats i sensibilitats, ser
sensual es converteix en un exercici de creativitat i originalitat. L’originalitat amb què et sedueixen!
La capacitat d’arribar a despertar
en algú els sentits. Transformar
una carta, un silenci, una situació
desagradable, una mirada, una
discussió, un escrit, un sopar o
una xerrada davant una cervesa o
un cafè en un acte potencialment
sensual és un repte. I si a més ho
aconsegueixes de forma única encara millor!
Per què tant d’interès en la sensualitat? Per què aquesta recerca
del plaer dels sentits? Bàsicament
crec que obeeix a l’optimisme,
crec que hem de gaudir de la vida
amb alegria. I el plaer acostuma a
ser una alegria. La nostra part més
racional ja s’ocupa tot sovint de
mantenir els peus sobre la terra.
Pot ser que tot el que he escrit
aquí sigui una evidència, que us
hagi cansat, pot ser que no hi estigueu d’acord o que trobeu que no
cal parlar d’aquest tema, o qui sap
si us ha agradat. Però si l’heu acabat i ara esteu llegint això... potser
hauré aconseguit que pareu una
mica més d’esment als sentits que
envolten la vida? Deixeu-vos seduir! ■
Lo que se busca se encuentra; lo que se descuida se pierde. Sófocles.
Taní núm. 10
4/12/08
18:25
Página 21
ESCRIVIM
21
Obre els ulls,
apaga la televisió
SERGI FARRERAS POCH
D
iumenge a la tarda. Des
del menjador escolto una
remor de pluja i observo
com s’enfosqueix el cel. Minuts
més tard, se’n va la llum, s’apaga el
televisor. En un primer moment
maleeixo aquella pluja i amb un
parell d’espelmes penso com costarà de passar la tarda.
Passen els minuts i començo a
reflexionar sobre la televisió i el
temps que malgastem mirant-la.
Una persona de 75 anys li ha dedicat de mitjana 12 anys i el registre
d’un encefalograma en un nen davant la tele és semblant al d’un
nen en estat hipnòtic. Molts pares
la utilitzen de cangur i, segons un
estudi de neurologia, en nens menors de tres anys, veure la televisió
pot tenir efectes nocius sobre l’habilitat matemàtica i la capacitat de
comprensió.
Si penso en els continguts, els
programes del cor, els realities, les
discussions estèrils, els documentals sensacionalistes i els telenotícies on el menys important és la
informació, encara em poso més
pessimista. Si és això, no ho arregla ni la Terribas! Estem en una
època en què és fàcil acabar barrejant i confonent-ho tot: la curiositat amb la morbositat, el reportatge sensacionalista amb notícies
sobre circumstàncies desgracia-
des. No és normal que fins i tot el
sofriment i la desgràcia s’acabin
convertint en espectacle.
A través dels mitjans percebem
el món, les seves realitats, però
aquestes realitats estan dominades
per grups industrials i financers
que utilitzen un pensament mercantil. Tenim clar que la televisió,
igual que els altres mitjans, no és
neutral ni innòcua. La presència de
cada cop més economistes i publicitaris garanteix una instal·lació
gradual del pensament neoliberal.
Els mitjans viuen en dues terceres
parts de la publicitat i a escala
mundial el volum del negoci de la
televisió, a part de les subvencions,
es va acostar a 22.000 milions de
Ningú no sap el que un cos pot. Spinoza.
dòlars el 2006, 16.000 dels quals
es van finançar amb publicitat. No
és estrany, doncs, que la televisió
estigui conduïda per vendre productes, idees, valors... En definitiva és un anestèsic social que dirigeix el nostre pensament per mantenir el sistema i la riquesa.
Enmig d’aquests pensaments, de
cop torna la llum. Bufo les espelmes, agafo un llibre... i apago el televisor!
“Trobo que la televisió és molt educativa. Cada cop que algú l’engega,
me’n vaig a una altra habitació i llegeixo un llibre.” Groucho Marx. ■
Taní núm. 10
4/12/08
22
18:25
Página 22
ESCRIVIM
Astronomia.
Més enllà dels sentits
JORDI CABEZAS
esprés de tot, quan estàs
enamorat, vols explicar-ho a
tot el món. Per això, la idea
que els científics no parlin al públic
de la ciència em sembla aberrant.
Carl Edward Sagan, astrònom
(9 de novembre de 1934 –
20 de desembre de 1996)
D
AMICS I AMIGUES TERRÍCOLES,
En aquesta desena edició de la
nostra ja consolidada revista Taní,
us vull convidar que reflexionem
junts sobre la nostra diminuta posició planetària i de la nostra aptitud envers casa nostra: LA TERRA.
És que potser cremaríeu casa
vostra?
Milers d’hectàrees de bosc es
talen cada dia pel nostre confort,
transformant la capa terrestre en
un desert inhòspit i sense oxigen.
Que coneixeu algú que visqui
sense oxigen?
Explotem els recursos naturals,
sense cap previsió de renovar-los.
“Estem habituats a deixar la
feina als que vindran.”
Moltes cultures estan predestinades a ignorar l’evidència, a
causa de les seves creences polítiques i religioses que els fan ser
deixebles incondicionals d’un
món basat en la ignorància i el
consumisme desmesurat.
Però no seré jo el profeta a la
terra que us doni la pedra filosofal
per sanar l’estigma que durant
anys no para de créixer i sagnar,
alimentat per l’ira dels éssers intolerants i golafres.
Tan sols pretenc compartir la
meva experiència personal, que
un dia qualsevol em va despertar
l’ànima...
Un bon dia vaig entrar a una llibreria bastant coneguda a Vilafranca i remenant com de costum
entre una pila de llibres desendreçats vaig trobar una obra que tractava del cosmos... i sense dubtar
me la vaig comprar. Va ser la millor empresa que podia fer...
El visionari agnòstic
i optimista
Conegut per tots gràcies a l’exitosa sèrie televisiva, Cosmos: Un
viatge personal, presentada per ell
mateix, el divulgador científic per
excel·lència, Carl Sagan, ens ha
deixat un llegat d’incalculable
valor en el qual figuren centenars
de treballs científics, documentals,
llibres que li han arribat a atorgar
el Premi Pulitzer, i el més preat de
tots els tresors: una lliçó d’humilitat i dedicació desmesurada.
“Quantes preguntes li faria si el
tingués davant meu... i, sobretot,
li faria una abraçada ben humana.”
Carl Sagan va treballar durant
anys per a la NASA, aportant els
seus coneixements, i projectantlos cap a la recerca de vida extraterrestre.
Pioneer 11
La sonda espacial Pioneer 11 va
ser de les primeres llançades a l’espai des de Cap Canaveral el 5 d’a-
Ojalá me aceptasen tal como soy. Vincent van Gogh.
Taní núm. 10
4/12/08
18:25
Página 23
ESCRIVIM
bril de 1973, pel programa d’exploració espacial de la NASA.
Travessant exitosament el cinturó d’asteroides, el 19 d’abril de
1974 es va adequar la seva velocitat per situar la trajectòria prop de
Júpiter. Sobrevolant l’esmentat
planeta, obtingué imatges de la
Gran Taca Roja, va realitzar les
primeres observacions de les regions polars i va determinar la
massa de Calixto.
L’1 de setembre de 1979 va arribar a Saturn, va prendre les primeres fotografies a poca distància del
planeta i va descobrir dos nous
satèl·lits i anells addicionals.
Després de la seva trobada amb
Saturn, va prosseguir cap a l’exterior del Sistema Solar per estudiar
les partícules energètiques del
vent solar.
Les sondes Pioneer obtenen la
seva energia d’una font d’isòtops
radioactius (RTG). La pèrdua d’eficàcia d’aquests generadors elèctrics va provocar el final de la seva
missió a final de 1995.
Com es va fer amb la sonda Pioneer 10, i amb les sondes Voyager
posteriorment, la sonda duia una
placa sobre l’estructura amb un
missatge explicant l’origen de la
sonda a una possible cultura extraterrestre.
La placa conté la figura d’un
home, una dona, les transicions de
l’àtom d’hidrogen i la posició del
Sol i la Terra a la galàxia.
Disc d’or de les Voyager
El disc d’or de les Voyager (en anglés “Sounds of Earth”, en català
“Sons de la Terra”) és un disc de
gramòfon que acompanya les sondes espacials llençades a l’espai
l’any 1977 i que trigaran 74.500
anys a arribar a les proximitats de
l’estrella més propera al Sistema
Solar.
Contingut
El disc conté imatges i sons que
reflecteixen la diversitat de la vida
i la cultura a la nostra Terra. Es va
dissenyar amb l’objectiu de donar
a conèixer l’existència de vida a la
Terra a alguna possible forma de
vida extraterrestre intel·ligent que
el trobi, i tingui la capacitat de
poder llegir, entendre i desxifrar el
disc. El contingut de l’enregistrament va ser seleccionat per la
NASA i per un comitè presidit per
Carl Sagan de la Universitat de
Cornell.
Missatge d’Arecibo
El missatge d’Arecibo és un missatge de ràdio enviat a l’espai des
del radiotelescopi d’Arecibo el 16
de novembre de 1974, amb una
longitud de 1.678 bits, enviat en la
direcció del cúmul d’estrelles
d’M13. Conté informació sobre la
situació del Sistema Solar, del nostre planeta i de l’ésser humà.
El missatge va ser dissenyat per
Frank Drake, Carl Sagan i altres.
Contingut
Nombres: La primera “línia” del
missatge conté els nombres de l’1
al 10 escrits en format binari.
Components de l’ADN: Els
nombres 1, 6, 7, 8 i 15 representen
hidrogen (H), carboni (C), nitrogen (N), oxigen (O) i fòsfor (P);
respectivament aquests són els
components de l’ADN.
Altres continguts: Nucleòtids –
Doble hèlix – Humanitat – Plane-
23
tes – Telescopi.
SETI
Els primers projectes SETI (Search
For Extra Territorial Intelligence o
recerca d’intel·ligència extraterrestre) van sorgir sota el patrocini de
la NASA durant els anys 70. Un
dels projectes més famós,
SETI@Home, està sent acollit per
milions de persones a tot el món
mitjançant l’ús de les seves computadores personals, que processen la informació capturada pel
radiotelescopi d’Arecibo, emplaçat
a Puerto Rico, fins a crear la major
computadora del món amb l’esperança d’obtenir algun senyal d’altres civilitzacions.
Fins ara no hem obtingut cap
senyal d’origen extraterrestre, exceptuant el senyal WOW!, encara
per definir, que constituiria l’únic
missatge rebut a data d’avui i que
podria tenir origen extraterrestre i
haver estat emès per éssers intel·ligents.
(El 15 d’agost de 1977, a les
23.16, el radiotelescopi Big Ear,
durant 72 segons va rebre el senyal
provinent de la zona oest de la
constel·lació de Sagitari amb una
intensitat trenta vegades superior
al soroll de fons. Va ser captada pel
jove professor Jerry R. Ehman, de
la Universitat de l’Estat d’Ohio.)
Estem aquí gràcies a un complex
cúmul de casualitats i estimar-nos
és gratuït.
(Dedicat a tots els éssers que coexistim a casa nostra.) ■
Poc fa mal la fletxa d’un home vil i covard. Homer.
Taní núm. 10
4/12/08
24
18:25
Página 24
ESCRIVIM
Som i serem
GEORGINA GIMÉNEZ
D
iuen que Sant Cugat del
Vallès era un poble. Era?
No fa pas tant d’això.
Parlo de quan els santcugatencs
no érem nosaltres, sinó “nosatros”, “naltros” o “nantres”. Parlo
de quan els nostres avis baixaven a
Barcelona, mai a “Can Fanga” ni
res d’això; les coses pel seu nom.
Parlo de quan ells anaven al carrer
“Fernandu”, a la plaça “Palassiu”
o al “Paralelu”. De quan més de la
meitat de la vila eren horts i vinyes, i la terra es dividia en quarteres. De quan els pagesos, renegant, es passaven el dia maleint
(càsum séu, càsum séu…) i després per “Santantoni”, beneïen les
seves bèsties a l’església. De quan
es celebraven les fires del maig i
del setembre. De quan es feia efectiu allò de “pel juny la falç al
puny” i tothom s’ajuntava per
segar i batre. Això que a simple
vista et pot semblar molt bucòlic,
en realitat era un autèntic perill.
Imagina’t tot de paios armats, la
bóta de vi passant de mà en mà i el
sol escalfant-los el cap. Les batusses eren èpiques. Aquell era el
temps en què Esquerra Republicana era el partit dels pagesos: “la
terra per al qui la treballa”. El
temps en què ningú tenia càncer
ni existia la mort sobtada, no senyor; la gent tenia un mal dolent i
es moria “de repent”. També era
habitual morir “de vell”, com un
“pollet”, “d’una coça de conill” o
amb “el fel sobreeixit”.
La cultura popular no deixa de
tenir certa gràcia i ens pot semblar
un xic ingènua però en ocasions
és molt difícil trobar arguments
per rebatre una afirmació, i més
quan aquesta cau com una llosa.
De tots els mossens que han passat per Sant Cugat, la gent més
vella, i no tan vella també, es recorda molt i amb afecte de Mn.
Francisco, Mn. Joan, Mn. Anton i
Mn. Juli. Llavors tothom es conei-
xia i quan algú tenia problemes
anava a recórrer al capellà. Una família nombrosa amb greus dificultats econòmiques sempre era a la
rectoria demanant. Un dia, el mossèn no es va reprimir més i els va
dir: “Però per què teniu tants fills
si no els podeu mantenir?” “Si
Déu ens els envia...” “Oh, Déu
també ens envia la pluja i agafem
el paraiga”. Apa! Volta’l que va de
vals!!! Aquesta segur que no se
l’esperaven i és que per molt religiós que un arribi a ser, la part humana pesa i la paciència és més
aviat limitada. Jo ho sé i tu també
ho saps.
Fa uns quants anys, regia el que
a mi m’agrada anomenar la cultura pagesa, d’una lògica aclaparadora. Diu que un dia, el noi
Campmany li recriminava al seu
progenitor que només treballava i
no anava mai a missa. “Vós no
aneu mai a missa”, “Mira noi, el
pare ja m’ho deia: ‘abans d’entrar
en una casa mira si surt fum de la
Prefiero ser nadie que ser mediocre. Carlos Fuentes.
Taní núm. 10
4/12/08
18:25
Página 25
ESCRIVIM
xemeneia, perquè si no en surt
senyal que no s’hi cou res. Passa
de llarg...’ Què? Has vist mai xemeneies a l’‘iclésia’?” “No, però...”
“Vinga, doncs no se’n parli més.
Ara a treballar”. El vell Campmany era un home molt ric però
no se li podia dir “mal profit et
faci” perquè, la veritat, és que s’ho
havia guanyat a pols. Això sí, era
fet a l’antiga i per a ell la virolla era
molt important. Acostumat a la
feina des de ben jovenet, cada dia
es llevava a trenc d’alba i cap a treballar. De diners, en tenia molts
però de mandra gens. Tenia gent
“empleada” i tot però ja se sap que
qui té mossos i no els veu, es torna
pobre i no s’ho creu, per això els
vigilava de prop. Una vegada que
necessitava un tractor, es va enamorar d’una màquina preciosa
que el mirava des de l’aparador
d’un concessionari. Quin tros de
tractor! Va anar cap a casa, va agafar els diners i el va anar a buscar.
Ja et deus imaginar que era el
tipus d’home que no gastava gaire
cera en el vestir, així que va entrar
a la botiga enfundat en els seus
pantalons de vellut, la faixa i les
espardenyes de tres vetes, aquelles
que deixaven sortir els dits petits
d’esquitllada i a traïció. “Hola noi,
vull aquest tractor”. La mirada del
dependent no va ser gens diplomàtica, fins i tot hi havia certa
dosi de menyspreu que el client va
captar de seguida. “Que et penses
que no el puc pagar?” “No, no és
això, però necessito el seu nom”.
Li va donar i el noi va trucar a La
Caja de Pensiones para la Vejez y
de Ahorros (el que ara coneixem
per “la Caixa”) per parlar amb el
director. Aquest li va aconsellar
I és que les històries que s’expliquen
no són el relat fidel del que va
passar sinó de les impressions que
aquestes vivències van produir en
qui les va experimentar o patir.
que rectifiqués ràpidament “Que
no saps que aquest home et pot
comprar tot el concessionari?”
Immediatament, va procedir a la
venda i el més fort de tot és que en
Campmany es va treure els calers
de la butxaca per pagar trincotrinco. Quan semblava que tot
havia anat prou bé, s’ho va repensar. Es va tornar a guardar els
quartos i va engegar dependent i
tractor a fer punyetes. Si ell no era
prou bo, els seus diners tampoc,
així que va marxar deixant-lo amb
un pam de nas. I és que l’home
tenia salut i molta força al canut.
Què? No saps què és el canut, oi?
Doncs espavila’t perquè no t’ho
diré.
La vida als pobles està plena d’anècdotes que, vistes en perspectiva, poden resultar divertides. I és
que les històries que s’expliquen
no són el relat fidel del que va passar sinó de les impressions que
aquestes vivències van produir en
qui les va experimentar o patir.
25
Per això també s’ha d’anar amb
compte amb garlar massa i a destemps perquè segons la dita popular que tant li agradava a la meva
àvia “la llengua no té ossos però
en trenca de molt grossos”.
Hi havia una iaia a Sant Cugat
que ara no em facis dir de quina
casa era, perquè per més que m’hi
esforço no ho recordo i si ho recordés tindria un atac d’amnèsia
(tu ja m’entens), a qui li agradava
molt el vi. S’omplia el got i hi sucava pa. Quan gairebé ja se l’havia
acabat, es mirava el pa i li engegava: “Ah! Tu te n’has begut un got,
però jo ara me’n fotré un altre”·
Aquesta dona va morir vella, vella.
Es pot dir que estava conservada
en alcohol. És com aquell acudit
en què es troben dos amics i un
diu: “He sabut que la setmana passada es va morir el teu pare... però
bevia molt, oi?” i l’altre resignat
contesta: “Que si bevia... quan el
van incinerar va estar tres dies cremant”.
Se’n podrien explicar tantes d’anècdotes... De la gent del poble,
aquells “de tota la vida”. Anècdotes dels que s’hi van instal·lar provinents d’altres comunitats, aleshores regions. També han estat
protagonistes de situacions ben
estranyes alguns animals famosos
de la vila, i no parlo només de gossos, sinó d’ases, gats... Hi ha hagut
moments estel·lars com el trasllat
del cementiri... però tot això ja és
una altra història. ■
Quan t’adones que res et falta, el món sencer et pertany. Lao Tzu.
4/12/08
18:25
Página 26
26
LLOCS I VIATGES
Taní núm. 10
De viatge
per Califòrnia
XAVI PARERA
ELS
PRIMERS DIES DE LES NOSTRES VA-
CALIFÒRNIA els vam passar
a Santa Monica, un lloc tranquil,
hospitalari i molt proper a la ciutat de Los Angeles. El nostre hotel
era molt a prop de la platja, una de
les més grans i conegudes del món
i que, a més a més, connecta amb
la de Venice, famosa pels seus
gimnasos a l’aire lliure i per ser el
bressol de molts culturistes famosos, el més popular de tots sens
dubte l’actual governador Arnold
Schwarzenegger. Nosaltres, una
tarda, vam fer tot aquest tram amb
bicicleta, molt recomanable i
sense cap mena de dificultat.
Durant l’estada a Los Angeles
vam visitar molts llocs de reclam
cinèfil, com el passeig de la Fama,
el Kodak Theater (seu de la cerimònia dels Oscar) i algunes de les
nombroses botigues relacionades
amb el món del setè art que hi ha
allà; però també és obligat passejar
una estona pels carrers i les botigues de Beverly Hills o caminar
entre els grans edificis de les principals productores de televisió i
música del país, ubicats als carrers
pròxims al Hollywood Boulevard.
Finalment, com que érem a la
ciutat de l’entreteniment, vam passar un dia a l’Universal Studios, un
parc d’atraccions que a més a més
ofereix una interessant visita guiada per alguns dels escenaris de les
CANCES A
pel·lícules més famoses de Hollywood.
Per continuar el nostre viatge
vam llogar un cotxe i ens vam dirigir cap a l’estat de Nevada, on
ens esperaven llargues carreteres i
paisatges desèrtics que s’escampaven fins a l’horitzó. Van ser unes
sis o set hores de conducció enmig
de muntanyes de colors àrids i on
és fàcil deixar volar la imaginació
per intentar transportar-te cap als
temps passats del vell Oest americà. Ja era mitja tarda quan vam començar a divisar el perfil de la ciutat del joc per excel·lència: Las
Vegas.
Un cop allà, t’adones fàcilment
que tot gira al voltant dels grans
casinos, que encara guanyen més
espectacularitat i clients quan el
sol deixa pas als milers i milers de
llums que il·luminen la negra nit
Durant l’estada a Los Angeles vam
visitar molts llocs de reclam cinèfil,
com el passeig de la Fama, el
Kodak Theater (seu de la cerimònia
dels Oscar) i algunes de les
nombroses botigues relacionades
amb el món del setè art.
Retiro de invierno, Sobre el biombo dorado Envejecen los pinos. Basho.
Taní núm. 10
4/12/08
18:25
Página 27
LLOCS I VIATGES
El que més destacaríem de San
Francisco, deixant de banda el
famós pont vermell, són els barris
ètnics, tots molt diferents entre si
però amb el seu propi encant,
moure’s amb el tramvia, fer
l’excursió a la presó d’Alcatraz...
del desert. Nosaltres ens vam limitar a perdre uns quants dòlars a la
ruleta i a visitar l’interior dels més
importants, que reprodueixen països, ciutats i cultures de diverses
parts del món.
Va ser durant aquests dies que
vam contractar una excursió per
visitar una autèntica meravella de
la naturalesa: el Grand Canyon del
Colorado, un dels llocs més increïbles on segurament hem estat
mai i absolutament imprescindible per als que es puguin acostar
algun dia per aquestes latituds.
El pròxim punt del viatge era el
parc nacional del Death Valley,
que rep aquest nom per la gran
quantitat de gent que hi va deixar
la vida durant l’anomenada febre
de l’or. Nosaltres vam fer el circuit
sencer en unes cinc o sis hores,
amb molta calor i passant per llocs
realment desoladors que semblen
trets d’una pel·lícula de ciènciaficció. Un cop deixat enrere el parc
i travessada la vall que ens separava de Sierra Nevada, vam fer nit a
Mammoth Lakes, un poble de
muntanya que és molt a prop del
Yosemite Park. Va ser curiós el
contrast experimentat en un sol
dia, perquè es passa d’estar a la
zona més calorosa dels Estats
Units a acabar dormint en una de
les serralades més altes i fredes.
El dies següents vam estar-nos
al Yosemite Park, que ofereix al visitant l’oportunitat de conèixer un
dels boscos més antics de la terra,
hàbitat natural de cérvols, óssos i
pumes, on es poden fer diverses
rutes a peu o amb bicicleta de diferent grau de dificultat. El que
ens va decebre una mica va ser no
poder veure les espectaculars cascades, que només es formen a la
primavera com a conseqüència del
desglaç.
Després de l’etapa pels parcs nacionals vam enfilar cap a l’última
part del nostre viatge per Califòrnia, la ciutat de San Francisco, que
ens va transmetre ràpidament la
sensació de ser molt acollidora i liberal. El que més destacaríem d’aquesta ciutat, deixant de banda el
famós pont vermell, són els barris
ètnics, tots molt diferents entre si
però amb el seu propi encant,
moure’s amb el tramvia, fer l’excursió a la presó d’Alcatraz, on recomano la guia d’àudio que explica amb una bona ambientació els
primers anys com a fortí militar,
passant per l’època en que va ser
una presó de màxima seguretat i
fins a l’última etapa com a centre
ocupat pel moviment dels indis
americans. Finalment, si us queden dies i forces, una visita al
poble de Sausalito amb bicicleta,
des del moll i passant pel Golden
Gate, segurament acabarà d’arrodonir-vos el viatge com ens va
passar a nosaltres! ■
Si aconsegueixes jutjar-te bé a tu mateix, estaràs davant d’un veritable savi. Antoine de Saint-Exupéry.
27
4/12/08
18:25
Página 28
28
US RECOMANO
Taní núm. 10
LLIBRES
María y yo
JAUME ALBÀ
ESCRIC AQUESTES REFLEXIONS amb la
il·lusió que us acosteu a llegir
aquest llibre escrit per Miguel Gallardo i titulat María y yo, que publica Astiberri edicions (2008).
Miguel Gallardo és un il·lustrador que alguns coneixereu perquè
és un dels creadors de l’antiheroi
Makoki que es va fer popular al
llarg dels anys setanta i vuitanta al
còmic El Víbora. Actualment collabora a La Vanguardia i en diferents diaris i revistes d’àmbit nacional i internacional com Herald
Tribune i The New York Times.
El treball que avui comento li ha
valgut el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya 2008 i us convido a entrar al
seu blog http://mariayyo-gallardo.
blogspot.com/
El llibre està presentat amb una
qualitat gràfica i narrativa excellent, tocar-lo i tenir-lo a les mans
ja és un regal. A través de nombrosos dibuixos esquemàtics ens
explica la història real d’unes vacances amb la seva filla María, de
12 anys, afectada d’autisme.
La lectura d’aquest llibre seria
obligada per als qui tenen a prop
nens o nenes amb aquesta especial
situació però també m’atreviria a
dir que és necessària per als qui
mai s’hi han acostat.
Tan difícil com és trobar paraules que sintetitzin sentiments o vivències, i Miguel ha trobat amb
una traçada la manera quasi perfecta i admirable de fer-ho.
També m’agradaria destacar el
sentit de l’humor que impregna el
llibre, aspecte aquest que li afegeix
un positiu valor de salut vital per
a l’autor. No és fàcil el treball
humà de lligar l’autisme amb situacions divertides que t’acostin al
riure.
Personalment, també m’ha agradat la possibilitat d’abordar l’autisme des del punt de vista d’un pare,
d’un home. En general, el món de
les discapacitats sembla moure i
travessar més l’univers femení, al
qual devem una energia infinita i
fonda que impregna, empeny i
ajuda a millorar la vida d’aquestes
persones i la conscienciació social
envers elles i el seu entorn.
Finalment, vull destacar el fet
que és un llibre de fàcil lectura
que es llegeix en mitja hora però
que et demana consulta tot sovint.
Compreu-lo, llegiu-lo, regaleulo! Reflexionar sobre aquests aspectes ens millora com a persones
i dóna un toc de qualitat a la nostra societat. ■
Si creus tot el que llegeixes, millor no llegir. Proverbi japonès.
Taní núm. 10
4/12/08
18:25
Página 29
US RECOMANO
29
CONTES
Conte popular
JOSEP RUBIO
HABÍA UNA VEZ UN GRAN VIOLINISTA llamado Paganini.
Algunos decían que era muy
raro. Otros, que era sobrenatural.
Las notas mágicas que salían de
su violín tenían un sonido diferente, por eso nadie quería perder la
oportunidad de ver su espectáculo.
Una noche, el escenario de un
auditorio repleto de admiradores
estaba preparado para recibirlo. La
orquesta entró y fue aplaudida. El
director fue ovacionado. Pero
cuando la figura de Paganini surgió, triunfante, el público deliró.
Paganini colocó su violín en el
hombro y lo que siguió es indescriptible. Blancas y negras, fusas y
semifusas, corcheas y semicorcheas parecían tener alas y volar con
el toque de aquellos dedos encantados.
DE REPENTE, un sonido extraño interrumpió el ensueño de la
platea. Una de las cuerdas del violín de Paganini se rompió. El director paró. La orquesta paró. El
público paró.
Pero Paganini no paró.
Mirando su partitura, él continuó extrayendo sonidos deliciosos
de un violín con problemas. El director y la orquesta, admirados,
volvieron a tocar. El público se
calmó.
DE REPENTE, otro sonido perturbador atrajo la atención de los
asistentes. Otra cuerda del violín
de Paganini se rompió. El director
paró de nuevo. La orquesta paró
de nuevo.
Paganini no paró.
Como si nada hubiera ocurrido,
olvidó las dificultades y siguió
arrancando sonidos imposibles.
El director y la orquesta, impresionados, volvieron a tocar.
Pero el público no podía imaginar lo que iba a ocurrir a continuación. Todas las personas,
asombradas, gritaron un OOHHH!
que retumbó por toda la sala. Una
tercera cuerda del violín de Paganini se rompe. El director para. La
orquesta para. La respiración del
público para.
Pero Paganini no para. Como si
fuera un contorsionista musical,
arranca todos los sonidos posibles
de la única cuerda que quedaba
en el violín destruido. Ninguna
nota es olvidada. El director, embelesado, se anima. La orquesta se
motiva.
El público parte del silencio
hacia la euforia, de la inercia al delirio. Paganini alcanza la gloria. Su
nombre perdura a través del tiempo. Él no es apenas un violinista
genial. Es el símbolo del profesional que continúa adelante aún
ante lo imposible.
***
Durante nuestras vidas tenemos
un violín inmenso, que cuando
nos lo entregan nos parece enorme y desproporcionado, con multitud de cuerdas, pero a medida
que avanzamos cada vez nos agarramos a ellas. Unas cuerdas se
caen con el paso del tiempo sin tocarlas, otras se rompen de tanto
utilizarlas, algunas –malgastadas
pero que dan un buen resultado–
las intentamos reparar o cambiar
por otras (con o sin éxito), pero
siempre hay cuerdas que nos acogen ante situaciones complicadas
y adversas.
Un estrés laboral y/o familiar, no
llegar a final de mes, afrontar una
operación a vida o muerte, se pueden considerar situaciones límite,
pero ¿cómo las afrontarías si se
cruzan en tu camino? Seguramente cada uno de nosotros utilizaría
cuerdas diferentes, las cuales nos
servirían de guía, y de gran ayuda
para superarlas, pero recuerda que
la principal fuerza para seguir tocando el violín está creyendo en ti
y en tus posibilidades. ■
Si los ciudadanos practicasen entre sí la amistad, no tendrían necesidad de la justicia. Aristóteles.
Taní núm. 10
4/12/08
30
18:25
Página 30
US RECOMANO
JOCS
Avui parlarem del... joc del go
DAHLIA
EL
GO ÉS UN JOC MOLT ANTIC I MOLT PO-
en països com ara Xina, Japó
i Corea. Té uns 4.000 anys d’antiguitat i una llegenda xinesa diu
que fou l’emperador Yao (anys
2357 i 2255 aC) qui va inventar el
wéiqí i el va ensenyar al seu fill per
entrenar-lo a governar el país. Una
altra llegenda diu que els astròlegs
xinesos varen dibuixar els estels
amb coordenades celestials sobre
una taula on varen col·locar pedres per alinear els estels, establint
un rudimentari mapa celeste, que
els permetia interpretar i predir el
futur.
A l’antiga Xina el go era una de
les “quatre arts”, juntament amb
la música, la pintura i la poesia.
No obstant, a través del temps ha
tingut alts i baixos, fins i tot ha
estat prohibit en l’època comunista per considerar-se un joc burgès.
El go es va introduir a Corea
quan els xinesos l’envaïren allà pel
109 aC i s’hi va establir de tal manera que avui dia el baduk els
identifica com a nació.
El go va arribar al Japó fa uns
1.200 a 1.400 anys; propiciat pel
shogun Tokugawa (1600 dC), era
estudiat pels guerrers i va ser
eventualment institucionalitzat en
quatre “escoles de go”. El joc es va
expandir a tots els nivells de la societat japonesa, fins al punt que
l’educació de persones cultes al
Japó antic es considerava incompleta si no el coneixien.
PULAR
Avui dia, al sudest asiàtic juguen
a go uns 80 milions de persones.
Es juga a les escoles i també en els
salons de go. Hi ha tornejos de
gran prestigi i els grans jugadors
són molt admirats i respectats.
Descripció del joc
El go és un joc d’estratègia per a
dues persones, que es juga sobre
un tauler on hi ha dibuixada una
retícula de 19 x 19 línies, que formen 361 interseccions. Als jugadors novells se’ls aconsella començar a jugar en taulers de 9x9,
després de 13x13 i, finalment,
19x19. Sobre les interseccions es
col·loquen alternativament les pedres, blanques per a un jugador i
negres per a l’altre.
Partida de go
(19x19, nivell avançat)
1. Inici de
la partida
A l’inici de
la partida
el tauler està buit. El
color negre
el porta el
jugador amb menys categoria i
això li dóna l’avantatge de començar el joc. Després, el dos jugadors
juguen alternadament. Fer una jugada és posar una pedra en una intersecció buida. Un cop sobre el
tauler, les pedres no es poden
moure, a no ser que siguin capturades.
2. Captura de pedres
Una pedra (o grup de pedres) és
capturada si és rodejada completament per pedres del contrari, de
forma que no tingui cap llibertat
(intersecció adjacent lliure). No
cal tapar les interseccions de les
diagonals, ja que no són adjacents
(figura 1).
Així, per
capturar
una pedra
al mig del
tauler, calen 4 pedres i per
c a p t u r a rne una a la banda en calen 3. Les
pedres capturades han de ser retirades immediatament del tauler. A
la figura 1 les pedres blanques acaben de ser capturades. Quan una
pedra està en perill de ser capturada es diu atari.
A la figura 2 la pedra blanca
capturada
ja ha estat
retirada del
tauler.
Hi ha dos
casos particulars de la regla de
captura:
• El suïcidi. Es dóna en el cas que
en posar una pedra aquesta no
tingui cap llibertat (figura 3),
però alhora aquesta pedra fa que
una o més pedres del contrari
quedin sense llibertat; aleshores,
la pedra acabada de posar roman
Sin saberlo, el hombre compone su vida de acuerdo con las leyes de la belleza aún en los momentos
de más profunda desesperación. Milan Kundera.
Taní núm. 10
4/12/08
18:25
Página 31
US RECOMANO
sobre el tauler i es retiren les esmentades pedres del contrari (figura 4). En aquest cas l’última
pedra col·locada ha estat la blanca central i la capturada la pedra
negra central.
• El ko. Es dóna quan una (i
només una) pedra ha estat tot
just capturada. Està prohibit recapturar immediatament la
pedra que l’ha capturada, per
evitar que els jugadors repeteixin
la recaptura indefinidament. En
jugades posteriors sí que es
podrà recapturar la pedra en
qüestió.
3. Objectiu del joc
Guanya el jugador que al final de
la partida aconsegueix més territori que el seu oponent.
Aprendre a jugar
Les regles que us he explicat són
molt simples, però us ajudaran a
practicar els moviments bàsics. Per
desenvolupar el joc d’una manera
més completa només cal que busqueu per internet; hi ha diverses
webs i entitats dedicades a pro-
moure aquest joc. Us en poso alguns exemples.
L’associació Moyo (www.imoyo.
org) treballa activament per a la
promoció del go a Catalunya. Us
recomano la seva pàgina per entendre les regles bàsiques del joc.
El Club de Go La Pedra (http://
idd0086e.eresmas.net/gobcn/indexesp.html) és el club més antic de
Barcelona i a la seva web trobareu
informació sobre activitats i llocs
on es juga a Catalunya.
A Espanya, l’Asociación Española de Go (http://aego.biz/) promociona aquest joc i les relacions amb
jugadors d’altres països, principalment japonesos.
A un altre nivell, http://gobase.
org posa a l’abast dels afeccionats
tot el que pugueu imaginar relacionat amb el joc (partides jugades
entre professionals, resultats de les
lligues, software...); això sí, en anglès.
A www.goproblems.com trobareu problemes de go per resoldre,
aquest és el millor exercici que es
pot fer, a part de jugar és clar.
Si us animeu a jugar a go per internet, us recomano KGS Go Server (www.gokgs.com). Es pot entrar com a convidat i jugar amb
persones de tot el món o contra robots. Només cal tenir instal·lat
Java i seguir les indicacions del
servidor. Abans de buscar oponent, tingueu present que qui comença es 25 kyu i avança fins a 1
kyu, i després des de primer dan
fins a novè dan.
Per als afeccionats a l’anime, us
recomano una sèrie entranyable,
Hikaru no Go, on un nen descobreix l’apassionant món del go a
través d’en Sai, l’esperit d’un llegendari mestre d’un emperador de
31
A l’antiga Xina el go era una de les
“quatre arts”, juntament amb la
música, la pintura i la poesia. No
obstant, a través del temps ha tingut
alts i baixos, fins i tot ha estat
prohibit en l’època comunista per
considerar-se un joc burgès.
l’era Heian. Mai s’ha emès a Espanya, però la podreu trobar a la següent adreça ftp.hikago.flirble.org/
pub/Hikaru.
Com a curiositat, us explicaré
que fins fa ben poc cap programa
informàtic de go havia pogut vèncer un jugador de go professional.
Això es deu al fet que la combinatòria del joc és tan gran que la
tasca es converteix en gairebé impossible. Aquest repte ha estat
aconseguit recentment pel programa MoGo, que funciona sobre una
màquina amb 800 processadors a
4,7 Ghz, amb una potència total de
15 Teraflops.
Finalment, i amb la intenció de
fer-vos adonar de la profunditat
del joc, vull acabar amb la dita
d’un vell conte que diu que aquell
que mira amb els ulls només veurà
un tauler de go, però els que hi
veuen amb el pensament, el go és
el centre de l’univers, on dues forces estan disposades a disputar-se
la supremacia en una lluita a mort
i sense descans. ■
Sovint penso que la nit és més viva i més rica de colors que el dia. Vincent van Gogh.
4/12/08
18:25
Página 32
32
REFLEXIONS
Taní núm. 10
25 anys de treball.
Molts agraïments!
MONTSE BRICULLÉ CODORNIU
HOLA,
BON DIA!
Al principi de juny, abans de
gaudir dels dies de vacances, em
va passar pel cap escriure-us unes
paraules.
Estic contenta de treballar amb
gent de tant potencial humà com
vosaltres. Tinc molts bons records
de persones que he conegut, companys i companyes que han estat a
l’Hospital, d’altres que han marxat
i també dels qui encara hi sou.
Totes les experiències que he
viscut i visc em van ajudant a créixer com a persona, a canviar certes actituds meves i, en general, a
continuar gaudint de la meva
feina.
Aquest aprenentatge ha estat en
gran part gràcies a la gent que
forma l’Hospital i el meu desig per
als propers anys és que continuem
treballant plegats amb empatia, assertivitat i vocació de servei.
Gràcies! ■
Natalia Goncharova.
Tengo una terrible necesidad – diré la palabra? – de religión – entonces, por la noche,
salgo para pintar las estrellas. Vincent van Gogh.
Taní núm. 10
4/12/08
18:25
Página 33
REFLEXIONS
33
El misterio de la incertidumbre
JOSÉ L. VALLINA
HAY
QUIEN PRECONIZA QUE LA MEDICINA
y es un arte. Yo creo
que ni una cosa ni la otra, y menos
aun ambas a un tiempo o, mejor
dicho, un médico ni es un científico ni es un artista. Un médico es
un humanista, o debería serlo en
un sentido holístico de la palabra.
Debería poder poner a disposición
de sus pacientes una visión integral e integradora de lo que suponen para él sus padecimientos y lo
que significan; una visión que le
permitiese poner a disposición de
sus pacientes toda su ciencia, su
arte y su técnica, esto es, todo
aquello que les lleve juntos al
mejor de los éxitos posibles, teniendo en cuenta por un lado la
individualidad de cada paciente y
cada médico, como sinonimia de
peculiaridad personal, y por otro
la colectividad, como sinonimia
de sociedad racionalizadora y preocupada de la gestión de recursos
limitados y limitantes, por cierto.
El médico, para poder disponer
para sus pacientes de esta visión
precisa tiempo, herramientas y
adiestramiento.
Respecto al tiempo, es un factor
limitante al que solemos recurrir
con cierta frecuencia para justificar nuestros actos o la falta de
ellos. Pero es cierto que nos falta a
veces y esa sensación nos causa
cierta angustia debido a la falta de
control sobre nuestros actos de
profesional competente cuando
nos falta tiempo.
ES UNA CIENCIA
Respecto a las herramientas, son
muchas las que tenemos y cada
vez más sofisticadas, pero considero que las dos más importantes
van perdiendo el valor que tienen
con el paso de un tiempo inexorable que pasa y nos angustia. Y son,
a saber, la comunicación y el contacto con el enfermo. Se dice en el
Farreras, texto de referencia para
todos cuando iniciamos nuestra
andadura y para algunos también
después, que la mayoría de los
diagnósticos se hacen con una
anamnesis y una exploración física adecuadas. Pero es cierto que
sólo con esto podemos sentirnos a
veces desnudos y desprotegidos.
Respecto al adiestramiento,
decía el filósofo de hombros anchos que las tres potencias del
alumno son la memoria, el entendimiento y la voluntad. La voluntad se le supone al médico, profesional vocacional donde los haya.
Como respuesta a las evidentes
limitaciones que nos propicia el
sistema actual de relación medicopaciente, sea de quien sea la culpa
de esto, propongo que seamos
“engrescadores”.
La memoria y el entendimiento se
van adquiriendo con esa formación continuada que nos va dotando de una capacidad de resolver
problemas tamizada por la experiencia que nos da el tiempo, que
transcurre para dárnosla cuando
lo hace en un contexto de constructivismo positivista exponencial.
Estos tres factores (tiempo, herramientas y adiestramiento) no
sólo nos han de venir dados sino
que debemos procurárnoslos.
Aquí surge un conflicto multifactorial en su génesis, desarrollo y
resolución. Hasta donde me corresponde a mí como profesional
procurármelos. Hasta donde le corresponde al paciente como responsable último de su salud y responsable de sus elecciones de representantes y, por tanto y en última instancia, de los gestores y responsables de darnos a los profesionales tiempo, herramientas y
adiestramiento.
Todas estas cuestiones que tienen que ver con la bioética, con la
política y con otros aspectos manidos del existencialismo social aplicados a la esfera de lo íntimamente profesional, no son poco importantes, mas al contrario, su reflexión íntima y profunda hace de
contrapeso a la sensación de desasosiego que sentimos y nos sume,
cuando menos y mejor, en una
apatía exasperante y absolutamente desmotivadora. Supongo que
esto nos lleva a utilizar los argumentos, que los hay y son ciertos,
Disfruta de la vida y ayuda a otros a vivir una digna de ser disfrutada. Mario Bunge.
Taní núm. 10
34
4/12/08
18:25
Página 34
REFLEXIONS
como justificación, construyendo
una verdadera falacia de afirmación de consecuente, obteniendo
como resultado creativo una verdad que no lo es: es una excusa.
Así se construye una cabeza de
turco. Sin embargo, encuentro
mucho más “engrescador” (palabro que utilizo con un sentido
entre motivador y juerguista-divertido) buscar ante los problemas
aquellas pequeñas cosas que
puedo hacer yo como individuo y
que seguramente acabarán movilizando otros elementos de mi entorno para cambiarlo, para bien o
para mal. Este riesgo asumible es
incertidumbre, que puede impedir
mi movilidad profesional o acrecentarla ansiosamente. Los médicos nos movemos con naturalidad
en este mundo lleno de incertidumbre y las herramientas de las
que disponemos para luchar contra ella podrían ser la ciencia, el
arte y la técnica o tecnología, que
pasarían de ser elementos definitorios (¿qué es la medicina?) a herramientas para la consecución de
un fin. Y todo ello enmarcado en
la relación antropológica del médico con su paciente, su familia,
su barrio, su comunidad...
La medicina tiene una base científica bastante endeble. Sobre todo
se sustenta en la probabilística. El
que a uno le hayan operado de
apendicitis no significa exactamente que le hayan operado de
apendicitis, sino que le han operado de lo que parecía una apendicitis antes de operarlo y después de
hacerlo sigue pareciéndolo. Ni tan
siquiera la fuente última de sapiencia corroboratriz, la anatomía
patológica, debería sacarnos de
dudas, puesto que se fundamenta
en apreciaciones. A modo de
ejemplo citaré una revisión de
2002 en la que se determinó la
concordancia respecto al diagnóstico de melanoma entre un grupo
de anatomopatólogos con muestras seleccionadas de casos “clásicos”, donde se encontró un índice
Kappa de algo mas del 0.50, lo que
significa poco más que mera coincidencia. Pero que no cunda el pánico; a pesar de todo, la medicina
es útil, y aunque limitada, indudablemente es útil en su conjunto.
Por esto la sociedad es tolerante, a
pesar de los errores que los médicos sobrellevamos con sagacidad
ofreciendo más beneficios que
perjuicios.
Desde el punto de vista del paciente la relación se torna de un
utilitarismo pasmoso en ocasiones, llevado hasta el punto de que
es ciertamente frecuente encontrar que se ha extendido el pensamiento y hecho realidad la conducta, de que se debe consultar
con un médico cualquier dolencia, usando al médico general
para problemas banales y al especialista para los importantes potencialmente, que viene a ser
cuando al que valora la situación,
que es el paciente o su cuidador,
les parece oportuno y necesario.
He de decir que esta visión es
compartida por no pocos médicos. Pensamos desde nuestro púlpito de sabios sanitarios que no
podemos hacer nada con estos
díscolos pacientes que no hacen
lo que deberían, pero podríamos
educarles. Pero, ¿cómo lo haremos, si no tenemos tiempo? Además, ¿es lo mismo formar que informar? ¿Es suficiente? Quizás, lo
primero sea bajarse del púlpito.
Sabemos que los sacerdotes llevan
siglos intentando educar según su
doctrina desde allí y no parece
que hayan triunfado.
Como respuesta a las evidentes
limitaciones que nos propicia el
sistema actual de relación médicopaciente, sea de quien sea la culpa
de esto, propongo que seamos
“engrescadores”. Al mirar a nuestro alrededor encontraremos que
van surgiendo diversas corrientes
de pensamiento colimadas en
forma de grupos de profesionales
más o menos organizados y “engrescados”. Una de ellas es la medicina basada en la evidencia
(MBE). Otra es la especialidad de
medicina familiar y comunitaria
(mfyc).
Sobre la MBE, surge precisamente como respuesta a ese cientifismo endeble, aunque útil, que
nos lleva a enfrentarnos a un cuadro de gripe como un cuadro de
probable gripe que pudiera ser
realmente cualquier otra cosa
(una hepatitis, una fiebre botonosa o un linfoma, entre otros). Un
médico reduce la incertidumbre
hasta un punto tolerable y prudente, actuando para ayudar al paciente, con o sin diagnóstico cierto, utilizando para ello su intuición (su arte) para moldear esa
ciencia útil pero endeble en sus
evidencias. No obstante, tendemos al pensamiento conservador,
al “siempre se hizo así” y esto nos
lleva no pocas veces a no refutar
nuestras conductas aprendidas
cuando existen evidencias de que
no sirven o hay otras alternativas
mejores. Un ejemplo paradigmático de esto son los muchísimos
amigdalectomizados “por costumbre” en el siglo XX, a pesar de que
A cada derecho le corresponde una obligación y viceversa. Mario Bunge.
Taní núm. 10
4/12/08
18:25
Página 35
REFLEXIONS
existían evidencias de su falta de
utilidad, o la demora de más de 10
años en la incorporación a los protocolos y libros de texto del ácido
acetilsalicílico en tratamiento de
un postinfartado a pesar de existir
esa evidencia firme de utilidad.
Los acólitos de esta secta emebeísta
establecen que hay pocas evidencias firmes, pero cuando las hay
debemos incorporarlas rápidamente a nuestra práctica cotidiana.
Además, el que no exista evidencia
no significa que no se deba hacer
algo, pero no pese a quien pese
sino con mesura y comedimiento:
individualizando y reflexionando.
Sobre la mfyc, parémonos a reflexionar sobre tan revelador nombre
y apellidos. Vienen a condensar la
plasmación de lo que se ha dado en
llamar orientación biopsicosocial
de la práctica médica, utilizando el
enorme potencial de datos clínicos,
familiares, laborales y sociales de
los pacientes para rentabilizar intelectualmente las intervenciones sanitarias que se hacen sobre los pacientes al incrementar su valor predictivo, optimizando el proceso
diagnóstico (según dice un tal
Bayes, la probabilidad postprueba
de enfermedad depende más de la
exactitud con que se haya determinado la probabilidad preprueba de
enfermedad que de las características de la prueba diagnóstica
misma). Los acólitos de esta secta
emeficista preconizan el “esperar y
ver” más que el intervenir, pero
con una actitud expectante que
permite actuar cuando es necesario
desde un punto de vista clínico.
Todo ello responde a una necesidad
debido a la presentación actual novedosa de los cuadros clínicos, en
donde los mareos ya no tienen nis-
tagmus casi nunca, las epigastralgias son muchas veces funcionales... ¡Bienvenidos a la deconstrucción de la tortilla de patatas! En
contraposición a éstos están otros
que mantienen un corte clásico de
sus trajes y necesariamente actúan
de otro modo. Pero si un incauto
paciente sin tamizar en la atención
primaria cae directamente en
manos de un especialista, que maneja la incertidumbre necesariamente de forma distinta, pensando
en términos de posibilidades y no
de probabilidades y sin el colchón
del conocimiento de las circunstancias biopsicosociales del paciente,
será sometido a una serie de pruebas diagnósticas en mayor número
debido a la dichosa ley de Bayes
antes citada. A propósito, la única
especialidad en España en la que se
recoge en el programa formativo la
comunicación como una de las
áreas de conocimiento para llegar a
ser médico especialista es la medicina de familia y comunitaria.
De modo que parece razonable
pensar que cuando no hay evidencia de qué es lo que se debe hacer
frente a un problema, no siempre
se debería lanzar uno a pescar en el
río revuelto de la incertidumbre
haciendo pruebas diagnósticas y
prescribiendo fármacos hasta dar
con la respuesta al acertijo. Esto
me suena al Dr. House.
Por otro lado vivimos tiempos
curiosos en los que van surgiendo
algunos profesionales que tengo la
impresión de que temen u odian la
actividad clínica, y que se iluminan para convertirse en activistas
de cualquier doctrina que les aleje
de los pacientes, que en definitiva
son lo que importa. Son teóricos,
muchas veces con ojos de alucina-
35
do, defensores de cualquier idea
que les permita vivir impartiendo
docencia sobre lo divino y lo humano, eso sí, normalmente sin
haber visto un solo enfermo desde
hace tiempo. ¿Será por eso que les
llaman usuarios? Estos personajes,
que inundan nuestro sistema sanitario, defienden sus teorías y se
empeñan en implantarlas con énfasis y valor probado, pero, eso sí,
sin sentir la necesidad de demostrar su eficacia, aunque sea con la
embustera ciencia de la estadística,
que es lo que tenemos. Pero no
sólo estorban nuestra labor con
sus protocolos, cribajes y progra-
Platón, el de los hombros anchos,
y Aristóteles.
La escuela de Atenas. Rafael.
El doctor. Samuel Luke Fildes.
Viure no és necessari, el que és necessari es crear. Fernando Pessoa.
Taní núm. 10
36
4/12/08
18:25
Página 36
REFLEXIONS
mas varios, sino que, encima, medicalizan a la sociedad haciendo
creer a los ciudadanos que la salud
es un derecho y que ellos proveen
ese derecho con un sistema sanitario que todo lo cura.
Nuestra finalidad no es otra que
ayudar a solucionar problemas, si
se puede, y no deberíamos perder
de vista la meta para no perdernos
por el camino, lleno de incertidumbres. Al final llegamos a una
realidad, el paciente, a través del
manejo de la incertidumbre, paciente probable y previsiblemente
enfermo, frente a la que se vienen
estableciendo diferentes ofertas
más o menos exitosas desde que
existimos los galenos. Cometeríamos un craso error si no entendié-
semos la medicina actual como un
sistema con subsistemas complementarios y necesariamente interconectados para dar respuesta a
esa realidad innegable. Hasta el
Dr. House tiene un equipo de diferentes modelos de profesional sin
el cual su éxito final sería poco
menos que imposible.
Recuerdo a uno de mis maestros, que hablando de cuando él
empezó, en los años 60, decía que
“en aquel tiempo éramos médicos,
con todas las limitaciones que imponía la insuficiente tecnología y
nuestro nivel de conocimientos y
experiencia, pero médicos. Sabíamos que teníamos que atender a
nuestros pacientes, que sí que lo
eran, desde el nacimiento hasta el
hoyo, casi siempre en su cama y lo
sentíamos como una satisfacción.
Hacíamos lo que se podía y, algunos, mucho más de lo que podían,
todo humanidad”. Qué bonito hubiera sido llegar con ese espíritu a
nuestros días. ■
A medio camino
ELENA REVILLA
CADA VEZ SON MÁS FRECUENTES LAS LLAMADAS a la colaboración de los médicos en la contención del gasto
farmacéutico. El formato en el que
estas llamadas se manifiesta es, así
mismo, cada vez más acuciante. La
disminución del gasto o, como mínimo, su contención, es una parte
nuclear de las direcciones por objetivos de los profesionales que
ejercen dentro de la red pública.
Los criterios a los que se atiende
para realizar los ajustes son esencialmente de carácter cuantitativo,
la calidad, difícil de cuantificar y
sujeta a controversia, suele ser elu-
dida, ya directamente o a través de
ardides que maquillan las decisiones puramente económicas: hay
que incentivar al médico que gasta
poco. La función de los servicios
de farmacia tanto en asistencia primaria como en hospitalaria ha ido
evolucionando progresivamente
desde el asesoramiento al profesional en la indicación y el manejo de
fármacos a su control.
En el trasfondo de esta situación
yace una realidad social y política.
Nuestro sistema sanitario, uno de
los mejores y más solidarios del
mundo, tiene graves problemas de
sostenibilidad. Por ello racionalizar el gasto farmacéutico es una
necesidad social y un deber moral
que el médico no debe eludir. Pero
la incomodidad de los profesionales en relación a este fenómeno
tiene, con frecuencia, otros orígenes.
Desde hace más de 20 años un
discurso político irresponsable
(utilizado por todos los partidos)
ha puesto énfasis en los derechos
de todo ciudadano a todos los recursos sanitarios en cualquier situación, fomentando una medicina
de consumo, irresponsable e impregnada de una profunda confusión entre la gratuidad de la asistencia y la ausencia de costes. La
medicina ha entrado así en el mer-
Vivimos igual que soñamos: solos. Joseph Conrad.
Taní núm. 10
4/12/08
18:25
Página 37
REFLEXIONS
cado como una especie de artículo
de lujo al alcance de todos los bolsillos. La exigencia social de una
medicina cara, apoyada en exámenes complementarios cada vez
más sofisticados y en los nuevos
fármacos, es un desafío que el médico debe afrontar a diario. Paralelamente, la investigación de nuevos tratamientos depende exclusivamente de la industria farmacéutica. En su seno se deciden los diseños de los ensayos clínicos en
los que se demostrará la eficacia y
seguridad de los mismos. Obviamente el objetivo de la industria
es la recuperación de la costosa inversión en investigación y la obtención de beneficios económicos,
metas, ambas, alejadas del necesario ahorro y la racionalización de
los costos que requiere la sostenibilidad de nuestro sistema.
En la práctica diaria, el médico
se halla entre la presión de ofrecer
a su paciente lo que las publicaciones especializadas aconsejan
como mejor tratamiento actualizado para su patología y la necesidad de racionalizar el gasto. De
esta manera se transmite al profesional una parte de la responsabilidad de corregir los errores de
una política sanitaria irresponsable. Pero quizá no sea esto lo que
más preocupa al médico. Someti-
Composition 86.
Aleksandr Ródchenko, 1919.
La racionalización del gasto
farmacéutico debería ser fruto de un
consenso amplio entre los
profesionales de la medicina, las
sociedades científicas, los
investigadores, la administración y
los agentes sociales.
do a una importante presión asistencial, consciente de que no podría defenderse de la acusación de
no haber hecho todo lo posible
por su paciente y de que lo más
probable es que, en caso de conflicto, no recibiría apoyo institucional, el médico se ve obligado a
realizar una medicina de lo posible a medio camino entre la exigencia del paciente, la tiranía de
los ensayos clínicos y la presión de
la contención del gasto.
Si bien es imprescindible que los
profesionales de la medicina se
impliquen en la racionalización y
el buen uso de los recursos sanitarios, es necesario que esto se haga
en un clima de transparencia social y política. Es necesario la
apertura de un debate profundo
sobre la financiación de nuestro
sistema en el que se aborden
temas tan eludidos como el uso
responsable de los servicios sanitarios, las obligaciones de los
usuarios, la limitación de la cartera de servicios, los errores de gestión, la falta de inversión ajustada
a la necesidad social, y una larga
37
lista de aspectos incómodos que
requiere una profunda revisión.
No deja de sorprender, por ejemplo, que en los más de 270 folios
del estudio APEAS (más de 96.000
consultas analizadas) sobre la seguridad de los pacientes en la asistencia primaria, se analicen meticulosamente los efectos adversos
sufridos por los enfermos pasando
de puntillas por los problemas derivados del exceso de frecuentación y sin citar la escasez de tiempo por visita con la que el médico
debe tomar las decisiones. No es
de extrañar que a la cabeza de los
“factores causales de efectos adversos con un peor curso evolutivo de la enfermedad de base del
paciente”, se hallen los problemas
de comunicación entre el médico
y el paciente.
La racionalización del gasto farmacéutico debería ser fruto de un
consenso amplio entre los profesionales de la medicina, las sociedades científicas, los investigadores, la administración y los agentes sociales. Los médicos han sido
habitualmente excluidos de las
decisiones de gestión que han
conducido a este tipo de problemas y no parece justo trasladar a
la consulta ya de por sí sobrecargada y bajo la responsabilidad del
profesional, un problema con profundas implicaciones sociales y
políticas en el que el médico no es
sino un agente más. ■
Una nobleza de corazón, una altura de sentimientos, no se alcanza sin una altura igual de pensamientos.
Marcel Proust.
4/12/08
18:25
Página 38
38
COOPERACIÓ
Taní núm. 10
Comissió de
Cooperació i
Promoció de la Salut
MONTSE ROMAGOSA
PASSAT DIA 19 DE NOVEMBRE es va
fer la presentació de la Comissió
de Cooperació i Promoció de la
Salut de l’Hospital –CCS–. Com
alguns de vosaltres ja sabeu, a partir del 2006 l’Hospital es planteja
tenir una participació activa en
temes de solidaritat, per la qual
cosa l’antiga Secció Sanitària de
l’Associació d’Amics de Puerto Cabezas (AAPC) passa a constituir-se
com la nova Comissió de Cooperació.
EL
Fer cooperació des de l’Hospital
permetrà estar oberts a qualsevol
projecte que pugui ser d’interès –i
estigui al nostre abast– en qualsevol país del món; no obstant, tindrà prioritat, sempre que sigui
possible, el municipi agermanat.
Sense oblidar, però, que a la
nostra vila i a la comarca també hi
ha gent que necessita la nostra solidaritat i oferint, per tant, col·laboració a les ONG i associacions
de solidaritat locals.
Els objectius de la CCS –que
properament estaran penjats a la
Vanitat de vanitats, tot és vanitat. Llibre de l’Eclesiastès.
Taní núm. 10
4/12/08
18:25
Página 39
COOPERACIÓ
Els objectius de la CCS contemplen
estimular la cooperació sanitària a
través de projectes en els quals
intervinguin professionals; fer
sensibilització, als professionals
sanitaris i a tota la societat de l’Alt
Penedès, sobre la importància i la
necessitat de l’ajuda humanitària, i
realitzar activitats amb la finalitat
de recaptar fons per als projectes de
cooperació.
Intranet– contemplen, a grans
trets, estimular la cooperació sanitària a través de projectes en els
quals intervinguin professionals de
l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès; fer sensibilització, als professionals sanitaris i a tota la societat
de l’Alt Penedès, sobre la importància i la necessitat de l’ajuda humanitària, especialment en el
camp sanitari, però també en d’altres, i realitzar activitats amb la finalitat de recaptar fons per als
projectes de cooperació. És per
això que es faran extensius a tota
la població les xerrades, actes,
campanyes i projectes.
Per poder assolir els objectius la
CCS ha “pactat” unes Normes de
Funcionament amb la Direcció, la
qual estarà informada en tot moment de les activitats i projectes,
que es duran a terme amb la identificació fiscal del Consorci Sanitari de l’Alt Penedès.
La CCS negociarà les condicions
laborals dels professionals de l’Entitat que estiguin interessats a participar en projectes sanitaris, per
tal de facilitar la seva participació i
implicació en els mateixos. I en
cada cas es buscarà la fórmula per
tal que els cooperants estiguin coberts legalment i sanitàriament.
Com a CCS de l’Hospital hem
participat, aquest darrer mes de
novembre, en la I Jornada de Medicina Humanitària i Cooperació,
organitzada pel Dr. Ferran Fonseca –membre de la CCS– i per
l’ONG en la qual participa des de
fa molt temps, AHS (Associació
Humanitària de Solidaritat). Hi
hem participat explicant el projecte que vam desenvolupar a Puerto
Cabezas però també la trajectòria
que hem seguit, és a dir, el nostre
model d’organització, que ens ha
permès arribar a constituir la CCS
i continuar desenvolupant activitats i projectes d’aquest tipus.
La CCS està oberta a la col·laboració de tots els companys i companyes de l’Hospital i a recollir i
canalitzar propostes i iniciatives. ■
Al final, lo que importa no son los años de vida, sino la vida de los años. Abraham Lincoln.
39
4/12/08
18:25
Página 40
40
L’ENTREVISTA
Taní núm. 10
Montse González
MONTSE CARDÓ
MANUEL GUADARRAMA
MAITE TUTUSAUS
MONTSE GONZÁLEZ VERDE neix fa 53
anys a Barcelona. La vocació mèdica li ve des de ben petita i ja no
s’ho planteja més. Durant 24 anys
és metgessa, amb l’especialitat de
Traumatologia, a Urgències del
nostre hospital i després, i des de
fa sis mesos, és la directora mèdica del nostre centre. Amb tants
anys entre nosaltres juga amb
avantatge, l’experiència acumulada i un profund coneixement de
“la casa” fa que sàpiga que és el
que té entre mans i què esperen les
persones que treballen amb ella.
Parlem de la medicina dels teus inicis.
La diferència amb ara és molt evident. En alguns aspectes crec que
estàvem millor que ara, vull dir els
metges, ja que els pacients probablement amb tanta tecnologia i
amb tot el suport estan millor ara,
malgrat que la relació metge-pacient abans era millor ja que era
més personal, més intensa i amb
més temps.
L’ordinador i les noves tecnologies
ens ha robat més temps
Bé, sí, patim sobretot la massificació que hem sofert els centres sanitaris.
La vida es aquello que te va sucediendo mientras te empeñas en hacer otros planes. John Lennon.
Taní núm. 10
4/12/08
18:25
Página 41
L’ENTREVISTA
Vas tenir clara l’especialitat de
Traumatologia?
De fet vaig fer l’especialitat que
vaig decidir. No vaig tenir excessius problemes per elegir-la. Si no
hagués fet Traumatologia m’hagués agradat fer Medicina Forense.
Has estat molts anys realitzant
aquesta especialitat de Traumatologia a Urgències.
Sí, i sempre m’hi he sentit molt a
gust, tant pel que fa a l’hospital
com per la gent, i pels pacient.
Tinc companys de tota la vida, l’equip Jaume-Montse és un tàndem
de sempre, ens hem entès molt bé
i seguim entenent-nos molt bé.
També eren altres temps, el volum
de malalts a Urgències era una
desena part del d’ara. Els mitjans
eren molt escassos però la part
personal era molt important.
Ha suposat molts canvis el fet
d’haver acceptat el càrrec de directora mèdica?
Ha suposat un gran canvi, tant laboral com personal. El contacte
amb els pacients és mitjançant papers, suggeriments, queixes... El
contacte assistencial és a través de
les comissions, reunions de coordinació i també el dia a dia. Però
de tant en tant quan passo per urgències i veig una radiografia
d’una fractura de canell se me n’hi
van els ulls i les mans per ganes de
reduir-la.
D’altra banda si bé abans en la
meva etapa sindicial feia reunions,
negociacions... ara aquestes han
augmentat i ocupen molt més
temps.
En l’àmbit personal treballo més
hores i m’emporto feina a casa,
això minva una mica el meu
temps de lleure i familiar.
Hi ha una barrera?
Bé, hi ha tres pisos de diferència,
que a vegades la barrera es posa
més des de baix que des de dalt.
Creus que es veu més barrera de la
que realment existeix?
Crec que sóc assequible a qualsevol facultatiu. El “busca” i el telèfon no paren.
És un problema de comunicació?
No ho acabo de tenir clar, però
segur que serà un dels temes que
sortiran en els grups de treball.
“La culpa és de la ‘quarta’”, és
una frase feta des de fa 12 anys o
més, però no crec que sigui així, i
si ho fos intentarem solucionarho.
Va ser més agraïda la teva experiència sindical que l’actual?
A nivell hospitalari és igual de
grata ja que ara com a directora
mèdica segueixo defensant els interessos dels professionals de
l’hospital. Potser varien una mica
les prioritats, ara primer és l’assistència, sense deixar de banda els
professionals, mentre que des del
costat sindical es mira més el professional.
Et va costar prendre la decisió
d’acceptar el càrrec?
D’una banda sí, perquè perds l’assistència, i de l’altra el fet d’haver
estat tants anys representant els
facultatius era una mica demostrar
que es podien portar a terme les
idees per les quals has lluitat durant 15 anys, és com la continua-
41
ció. I és molt fàcil estar a l’oposició. Protestar sempre és molt fàcil.
El fet d’estar a l’altra banda i continuar amb la línia que havies
marcat encara és més difícil, però
m’agraden els reptes.
A part de molts i molt bons amics,
tens algun hobby?
Tenia el de muntar a cavall, al meu
“bitxo” com jo li dic. Però ara
només passegem junts, és a dir, es
posa al meu costat i passegem, ja
que tinc terror a tornar a caure,
tinc l’espatlla operada i si torno a
caure serà complicat... Com deia
un amic meu: els nens cauen del
cavall i s’aixequen, els adolescents
cauen del cavall, s’espolsen la pols
i tornen a pujar, els de trenta anys,
cauen, tornen a pujar i a l’endemà
estan baldats; a partir dels cinquanta, caus i pots acabar a la UCI
o a l’altre barri. I el cavall també
està entrant en l’edat madura, per
tant, només passegem.
Més hobbies?
També m’agrada llegir, anar al cinema, escoltar música... però ara
no puc fer res per falta de temps.
Sembla ser que l’hospital torna a la
tradició antiga d’una direcció mèdica que provenia de baix, en el sentit de metge assistencial amb experiència, ja que en els últims anys
no sempre ha estat així, i ara tenim
una situació particular, a més de
ser metge assistencial, ets de la
casa, de molts anys, cosa que segurament tindrà els seus avantatges.
L’avantatge és que coneixes el funcionament de la casa i coneixes la
gent, és a dir, coneixes per on et
Buscant el bé dels nostres similars, trobarem el nostre. Plató.
Taní núm. 10
42
4/12/08
18:25
Página 42
L’ENTREVISTA
mous i amb qui. L’avantatge també
és la confiança que vas acumulant
amb el anys, i per tant a vegades et
veuen més com una companya i
no com la direcció mèdica. Els inconvenients és que et pesa el tema
sentimental, el tema de l’afecte cap
als amics, que fa que a l’hora de
prendre algunes decisions sigui
més dur. Dur en el sentit que saps
que ho has de fer, però d’altra
banda tens a la persona. Es fàcil
arribar a un hospital on no coneguis a ningú, prens decisions tant
si agraden com si no. Però aquí,
per a mi, no és així.
El que podem deduir és que tens
uns plus afegit de dedicació en el
sentit que determinades decisions
les hauràs de meditar més o no, negociar més... o no.
D’intentar dialogar més. No es
tracta de fer una direcció de “i
perquè jo ho dic”, ni molt menys,
sinó que el que s’intenta està més
en la línia que el tema assistencial
surti també dels facultatius. Puc
tenir les meves idees, els meus coneixements en determinats sectors de l’hospital per la meva especialització, però en d’altres no,
llavors cal facilitar als professionals de la casa que plantegin
idees.
Elaborar i decidir a partir de
propostes.
Encara que portis poc temps en el
càrrec, ens podries dir el projecte
que té la direcció mèdica?
D’una banda fóra molt important
que els professionals de l’hospital
poguessin participar en les decisions sobre temes assistencials,
dels pacients, de formació... un fet
pel qual hem lluitat molt de temps
i sempre ha estat marcat per polítiques del Departament deixant-nos
poc marge de maniobra. D’altra
banda, hi ha la necessitat de mantenir un hospital com el nostre en
una província com Barcelona:
mancances econòmiques, falta de
professionals, vetllar per la qualitat
assistencial... A grans trets seria
això.
Com seria aquesta participació del
personal assistencial (amb voluntat d’implicació) compatible amb la
jerarquització de l’hospital. Ho dic
perquè, encara que no sigui el teu
cas, hem vist a vegades que es demana participació i després tota
l’orientació de l’hospital i les decisions es fan a través d’una estructura jeràrquica i només es compta
amb els que tenen càrrec.
Sí que hi ha maneres de participació, per exemple ara hi ha el Pla
estratègic i s’haurà demanat la
Seria molt important que els
professionals de l’hospital poguessin
participar en les decisions sobre
temes assistencials, dels pacients, de
formació...
participació de tothom en tots els
estaments, i per la informació que
m’ha arribat es van obrin moltes
línies per millorar la qualitat assistencial i també en el terreny de la
conciliació familiar i laboral i en
l’ambient del lloc de treball. Això
farà que es vagin desenvolupant
aquestes propostes en la mesura
del possible i dins de la capacitat
d’actuació i amb la rapidesa que es
pugui, però sí que s’hauran de
tenir en compte fins i tot a l’hora
de destinar els recursos. Que al
capdavall sempre hi ha enmig el
tema econòmic, sempre s’acaba
parlant de diners, que condicionen i decideixen.
També ens afectarà la crisi?
Ens afectarà per partida doble,
d’una banda no tindrem un creixement pressupostari probablement
en un parell d’anys. Teníem una
sèrie de projectes que s’hauran
d’aturar, el que sí que es manté és
l’ampliació d’Urgències i de Quiròfan, la digitalització del Servei
de Radiodiagnòstic. Però no es
poden fer altres inversions, i tampoc hi ha capacitat d’endeutament... Això d’una banda i, de l’altra, se sap que en èpoques de crisis augmenta la demanda assistencial.
Estem patint una manca de personal sanitari.
Segons les estadístiques en tenim
per 15 anys més.
A l’hospital durant els últims anys
hem vist una mobilitat de personal
com no s’havia vist mai.
Portem uns dos anys amb aquesta
situació.
El experimentador que no sabe lo que está buscando no comprenderá lo que encuentra. Claude Bernard.
Taní núm. 10
4/12/08
18:25
Página 43
L’ENTREVISTA
Des de direcció s’està fent alguna
actuació per motivar i/o fidelitzar
el personal?
No es pot establir una única línia
estratègica. Hi ha professionals
que per molt que els ofereixis
volen anar a un hospital de tercer
nivell perquè allà es fa recerca,
d’altres és un tema econòmic, d’altres perquè troben la feina més a
prop de casa... S’estan plantejant
aspectes per resoldre aquest tema
des del Pla estratègic, i no només
per als facultatius sinó també per a
Infermeria, llevadores... Hi ha un
estudi amb opcions però no hi ha
una línia definitiva per solucionarho. I s’ha d’afegir la crisi econòmica que agreuja la situació. D’altra
banda, no s’han de fer actuacions
solament per a la gent jove que
se’n vol anar sinó que també s’hauria de cuidar la gent de sempre que
ha decidit quedar-se en aquest
hospital i que hi porta molts anys.
I no és solament perquè no marxin
sinó que caldria agrair-los el fet
que s’hagin quedat.
Hi ha altres maneres de compensació?
Sí, es pot afavorir la docència per
incrementar coneixements, sentirse viu, i no marginat respecte altres hospitals de tercer nivell. S’està parlant en el Comitè de Docència el fet de contactar amb les facultats per moure el tema de les
tutories dels estudiants de Medicina, el tema és sempre que la gent
se senti contenta aquí i realitzada
professionalment. Establir conve-
43
nis amb hospitals de tercer nivell
perquè els professionals puguin
fer rotacions.
Pots fer balanç dels mesos que portes amb la Direcció?
Sí, ha estat un any molt intens
amb molts problemes i incidències: l’acreditació, el SAVAC... i per
solucionar-los fa falta temps, per
això demano una mica més de
temps.
I de cara a l’any vinent, què?
Que s’acabi la crisi econòmica, bonança de salut per a tothom i, sobretot, que el gaudim. Bones festes! ■
Felicidad no es hacer lo que uno quiere sino querer lo que uno hace. Jean Paul Sartre.
4/12/08
18:25
Página 44
44
LA CUINA DE L’HOSPITAL
Taní núm. 10
Canelons de pinya
farcits de cranc amb
tomàquet confitat a
l’aroma de romaní
CRISTINA CANALS SÀNCHEZ
Ingredients
Pinya
Tomàquets
Enciam
Cranc (o surimi)
Maionesa
Romaní (o alfàbrega)
Oli verge d’oliva
Elaboració
Pelem els tomàquets i en separem
la part de fora, que la fem a daus.
Confitem el tomàquet: escalfem en
un pot el tomàquet amb un bon
raig d’oli i romaní; el retirem del
foc i afegim el romaní, el sucre i la
sal i ho deixem reposar una hora
aproximadament.
Tallem l’enciam a juliana (tiretes) i el posem en un bol.
El surimi, l’esmicolem o el fem a
tiretes. El barregem amb l’enciam
(al bol) i hi afegim maionesa (variants: també podem afegir tonyina
o posar pernil dolç o gambes).
Tallem la pinya molt fina, a rodanxes (tallat a màquina).
Posem dues rodanxes de pinya
juntes, afegim la barreja i ho enrotllem com si fossin canelons.
Emplatar
Posem el tomàquet i per sobre els
canelons. Ho amanim amb una
mica de vinagre balsàmic per sobre
i una fulleta de romaní. ■
En el corazón de todos los inviernos vive una primavera palpitante, y detrás de cada noche,
viene una aurora sonriente. Khalil Gibran.
4/12/08
18:25
Página 45
45
BREUS
Taní núm. 10
Acord de col·laboració
de l’Hospital amb
l’Hospital del Mar i amb
la UDIAT en Radiologia
En el cas de l’Hospital del Mar es
tracta d’una aliança estratègica
que pretén assegurar el marc legal
necessari per a les diferents formes
de cooperació que es vagin donant
entre l’Hospital del Mar i l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès i que
respon als objectius del conveni
de col·laboració, signat el 2004,
entre el Consorci Hospitalari de
Catalunya i el Col·legi de Metges
de Barcelona.
Aquesta cooperació es concreta
en activitats assistencials, diagnòstiques, terapèutiques i de rehabilitació, així com les de promoció de
la salut, educació sanitària i prevenció de la malaltia, preferentment en consultes externes i en
hospital de dia.
Els primers serveis objecte d’aquesta col·laboració són els de l’aparell digestiu, endocrinologia i
dermatologia.
L’Hospital i la UDIAT centre
diagnòstic i l’Hospital Clínic han
acordat que aquesta entitat, que
aglutina entre altres professionals
més de 90 radiòlegs, doni suport
al Servei de Radiologia de l’Hospital en matèria d’organització assistencial i tecnològica facilitant
poder assumir en les millors condicions possibles la digitalització
del servei i la incorporació de les
noves tècniques.
En la fotografia, moment de la
signatura del conveni per part dels
gerents de l’IMAS i del CSAP,
Jaume Raventós i Francesc Ferrer,
en presència de Josep Abelló, president del CHC.
Segon lloc a la cursa de
la sanitat catalana
Un any més, la representació de
l’HCAP va fer podi i es va endur
un meritori segon lloc de la classificació per equips.
Enguany hem batut el rècord de
participants: un total de 10 integrants es van desplaçar a Can
Ruti. Gràcies i felicitats a tots/es!
A la foto, l’equip de l’Hospital.
Grup de debat
d’Infermeria
S’ha constituït un grup de vuit
persones de la Divisió d’Infermeria que, juntament amb la directora, procuraran debatre, consensuar i fer arribar on correspongui,
propostes per afrontar millor el
futur d’aquest col·lectiu.
Es plantegen trobar, mitjançant
el debat, millores viables a la realitat de la infermeria (manca de professionals, rol infermer, envelliment dels professionals i possibles
sortides amb llocs de treball
menys feixucs...) i també enriquir
la gestió d’infermeria amb aportacions i propostes sorgides del conjunt del personal a través dels
membres del grup.
Amb aquesta iniciativa la Direcció
d’Infermeria vol fomentar la participació i la creativitat del personal.
La verdad es lo que es, y sigue siendo verdad aunque se piense al revés. Antonio Machado.
Taní núm. 10
46
4/12/08
18:25
Página 46
BREUS
S’ha activat la
campanya “Fem
l’hospital més amable”
A partir del mes d’agost als televisors de les habitacions es pot
veure, mitjançant un circuit tancat
de TV, l’audiovisual que, en forma
de gags còmics, presenta els consells de la campanya “Fem l’hospital més amable”.
També RTV Vilafranca hi ha
col·laborat amb l’emissió d’un reportatge que fa una especial incidència en la presència de visites a
les habitacions i ha emès un espot
publicitari que reprodueix els diferents consells que es donen en
l’audiovisual.
Donació de sang a
l’Hospital
En la primera visita hi van participar un total de 86 persones i es
valora que els ciutadans han respost molt bé malgrat no hi va haver
cap donant de primera vegada.
Col·laboració amb les
ADF del Penedès
El Consell Rector del CSAP va
aprovar atendre la petició de la Federació ADF i va proporcionar
material per dotar les farmacioles
dels seus vehicles.
La Federació d’ADF Penedès/
Garraf, agrupa 25 ADF i vetlla per
la formació, prevenció, divulgació
i extinció dels incendis forestals.
A la foto, el moment de l’entrega del material.
Festa Major 2008
Aquest any la repercussió en
l’Hospital de la Festa Major ha
estat més gran que mai ja que dos
dels administradors, Teresa Cuscó
i Jaume Roig, són companys i
aquest fet ha suposat que moltes
persones que treballem a l’Hospital
col·laboréssim en diferents aspectes de l’organització de la Festa.
També aquest any els gegants de
Vilafranca van actuar davant
l’Hospital el divendres 29 d’agost a
la tarda, abans de la processó que
sortia del barri de l’Espirall. Els
gegants, amb la seva majestuositat, van apropar l’alegria de la festa
a les persones que aquells dies
esaven ingressades i van desenvolupar el seu ampli repertori de
balls davant l’entrada principal.
A les imatges, els administradors quan la capta va arribar a
l’Hospital i els gegants ballant.
Al mes de setembre el Banc de
Sang i Teixits va iniciar aquesta activitat a l’Hospital, substituint la
que es feia al barri de l’Espirall
cada 3 mesos. Es pretén incorporar nous donants a partir dels treballadors del centre i dels usuaris
dels seus serveis, especialment els
familiars dels que reben tractament amb sang o hemoderivats.
A partir d’ara, doncs, un equip
d’extraccions del BST visitarà
l’Hospital quatre vegades l’any.
Amor, cuántos caminos hasta llegar a un beso, ¡qué soledad errante hasta tu compañía! Pablo Neruda.
Taní núm. 10
4/12/08
18:25
Página 47
BREUS
Participació de
l’Hospital en la 1a
Jornada de Medicina
Humanitària
El nostre hospital ha participat,
aportant la seva experiència en cooperació, en la 1a Jornada de Medicina Humanitària i Cooperació,
celebrada el mes de novembre a
Vic.
Concretament va participar en
la taula rodona del matí anomenada “Salut i Tercer Món” on diferents hospitals van presentar la
seva experiència en els diversos
projectes hospitalaris en què han
participat.
El CEA ha estat
acreditat pel
Departament de Salut
El Comitè d’Ètica Assistencial de
l’Hospital ha rebut l’acreditació
per part del Departament de Salut
de la Generalitat de Catalunya. Els
comitès d’ètica assistencial estan
regulats per l’ordre del Departament de Sanitat dictada el 1998,
que estableix recomanacions pel
que fa a la seva composició i funcions. Per aconseguir aquest reconeixement cal fer explícita la composició del grup, amb el curriculum dels diferents membres, les
activitats desenvolupades des de
l’inici i les previstes per al futur.
Amb la resolució de la directora
de Recursos Sanitaris del Departament de Salut, a més d’acreditar el
comitè, nomena els membres que
el composen i aprova les normes
de funcionament del grup.
A la fotografia, vuit dels deu
membres del Comitè el dia de l’acreditació.
47
Conveni de l’Hospital
Comarcal de l’Alt
Penedès amb la
Societat Catalana de
Seguretat i Medicina
del Treball
L’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès i la Societat Catalana de Seguretat i Medicina del Treball, que
compta a més amb el suport de la
Fundació Prevent, han signat un
conveni per impulsar el registre de
violència ocupacional dels professionals sanitaris de Catalunya
(www. violenciaocupacional.net).
Amb la firma de l’acord, aquest
registre passa a formar part de las
actuacions de tipus preventiu que
realitza la Societat Catalana.
Aquest registre d’agressions a la
sanitat catalana ja compta amb
més de quatre anys d’antiguitat i
va consolidar-se amb la seva estructura actual arran de la celebració, l’any 2006, al mateix Hospital
Comarcal de l’Alt Penedès, de la
13ª Jornada de Prevención de
Riesgos Laborales en el Ámbito
Sanitario.
Amb aquesta col·laboració, l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès,
promotor i impulsor inicial del registre, així com la Societat Catalana de Seguretat i Medicina del Treball i la Fundació Prevent, busquen garantir als professionals sanitaris de Catalunya l’existència
d’un canal de detecció i estudi de
les situacions de risc de violència
en la seva activitat laboral, per
aconseguir una prevenció efectiva
i més seguretat al seu lloc de treball.
El sabio puede sentarse en un hormiguero, pero sólo el necio se queda sentado en él. Proverbio chino.
Taní núm. 10
4/12/08
18:25
Página 48
48
Com hi podeu col·laborar
T
aní és una revista que es va
fent. Fins ara hem rebut tota
mena de col·laboracions: llargues i
curtes, científiques i periodístiques, íntimes i expansives... En
aquesta experiència ja hi han
col·laborat i hi col·laboren moltes
persones, però esperem que s’hi
animi encara més gent. Com ja
sabeu, a la revista tothom hi té cabuda. Animeu-vos a participar-hi!
Debat. Reflexions per avançar en
la discussió de qüestions d’interès
assistencial, professional, humanístic, ètic...
En viu és l’apartat per a articles de
caràcter científic i assistencial.
Què fem és la manera de presentar
l’activitat que desenvolupen determinades unitats, comissions, serveis, grups de treball, etc. que potser
no són prou coneguts per tothom.
A Llocs i viatges es parla d’aquell viatge a l’altra banda de món
i del racó tan proper que sovint no
veiem.
Escrivim és l’espai reservat a la
creació literària i filosòfica més
personal, però amb una voluntat
de projecció pública.
Us recomano, us el recomanem.
Per què no podem aconsellar els
altres dels petits plaers que ens
atorguem a nosaltres mateixos?
Hi ha algú de la casa que creieu
que es mereix L’entrevista? Proposeu-nos-el o feu-li vosaltres mateixos l’interviu.
Teniu alguna Col·lecció privada
que vulgueu fer pública? Voleu
participar a fer-nos passar l’estona
amb els Passatemps?
Els Breus són el recull de les notícies dels mesos anteriors. Més que
novetats, són un recordatori: “Allò
escrit és el que perdura”.
També esperem que ens feu arribar
noves citacions cèlebres que puguem incloure als peus de pàgina.
Extensió recomanada
dels articles
Per facilitar la confecció de la revista hem pensat que l’extensió més
idònia dels articles està entre una i
dues pàgines. Per als articles d’una
pàgina heu d’escriure al voltant de
2.700 caràcters (comptats incloenthi els espais) i molt millor si els
acompanyeu d’una foto o una
il·lustració. Per als articles de dues
pàgines no passeu dels 6.000 espais
i de dues imatges. Si feu un article
de creació esteu eximits d’il·lustrarlo. I recordeu de signar-lo i de
posar-hi el servei on treballeu.
Imatges
Pel que fa a les fotos o il·lustracions, és millor que ens les feu
arribar en paper, i si són imatges
digitals recordeu que cal que tinguin prou resolució (perfecte si
són a 300 ppp a mida real i en format JPEG o TIFF). Les imatges
que es poden baixar d’Internet
–encara que es veuen prou bé per
pantalla– habitualment són d’una
qualitat insuficient perquè quedin
ben impreses. Tingueu en compte
els drets d’ús de les fotografies que
envieu.
Taní núm. 10
4/12/08
18:25
Página C3
Enigmes verbals
XAVIER BOTET i ENRIC DUQUE
60. Dona política ideal pel cervell
alemany. 13 lletres
69. Dona que, com més et tasta,
més t’estima. 8 lletres.
76. Mandrós com un fetge de
tortuga. 6 lletres
61. Bocabadada quan li amputen
una mà. 11 lletres
70. Instrument de vent que podria
treballar a la casa Duralex.
5 lletres.
77. Polític que cura tothom.
7 lletres
62. Les postres més calentes (en
singular). 5 lletres
63. Idioma que no és aquí.
8 lletres
64. Fonamentalistes que només
construeixen pisos d’alta
volada. 8 lletres
65. Africana prima a qui crides
imperativament. 8 lletres
66. Esglai que ve de l’interior.
6 lletres
67. Construcció defensiva on
sempre hi trobaràs un verge
virtuós. 7 lletres.
68. Gos que és més que un miler.
4 lletres.
71. Amb aquesta joguina és
impossible embrutar res a
l’hora de l’esbarjo. 7 lletres.
78. Moluscs que a Shanghai o
Pequín farien molta pudor.
8 lletres
72. Imitar allò que mai no podrà
ser estimat. 8 lletres.
73. Principiant que mai no es farà
vell. 6 lletres
74. Arma mortífera, tot i que si te
la mengessis amb pernil serrà
fóra bo per a la teva salut.
6 lletres
75. Començarem la cursa de
caiacs amb les dues coses que
ens calen per guanyar-la.
8 lletres
Solucions als enigmes del número anterior
1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
Folla
Levita
Calenta
Impacte
Mastegot
Setmana
Rescata
8.
9.
10.
11.
12.
13.
14.
Recordat
Mostres
Preocupat
Curosa
Femoral
Mestalla
Assenyada
15.
16.
17.
18.
19.
20.
21.
Delirant
Cancel·lada
Cavallet
Carrera
Perles Negres
Paranys
Encallat
22.
23.
24.
25.
26.
27.
28.
Llevadora
Esclau
Valent
Canet
Cafinitrina
Cubital
Coronaria
Taní núm. 10
4/12/08
18:25
Página C4
taní m. Component del vi d’acció astringent
que procedeix de les parts sòlides del raïm. Li
dóna atributs sensorials, especialment pel que
fa al gust i a la coloració fosca dels vins negres,
i és un dels causants de la sedimentació. La
sensació astringent disminueix a mesura que el
vi envelleix. cas tanino fr tanin ang tannin
Diccionari del vi. Xavier Rull. Universitat
Rovira i Virgili/ Enciclopèdia Catalana, 1999
© Consorci Sanitari de l’Alt Penedès
Espirall, s/n
08720 Vilafranca del Penedès
Tel. 93 818 04 40
[email protected]
Equip de redacció
Margarita Andreu
Cristina Canals
Teresa Cuscó
Adolf Descalzi
Raquel Fernández
Manuel Guadarrama
Antoni Llovet
Helena Mestre
Merce Peral
Rosa Rovira
Realització
Hores extraordinàries
Impressió
Imprès Ràpid

"Taní número 10" - Hospital Comarcal de l`Alt Penedès

Transcripción

Documentos relacionados

butlleti acegal abril14_Maquetación 1

diptico pp 13 - Partido Popular de Barcelona