ÉsCultura juny 2010 - Generalitat Valenciana

Transcripción

ÉsCultura juny 2010 - Generalitat Valenciana
SECCIONS
1
SALUTACIONS DE L’AMPA
2
ENTREVISTES
A l‟Alcalde i la Directora de l?IES Puçol
Al Cap d‟ Estudis sobre el projecte ARCE
¿Los jóvenes españoles leen?
3
ARTICLES D’OPINIÓ
Activitats del 22 de desembre
The fashion world
4
MANIFEST PER LA PAU I LA NO VIOLÈNCIA
5
INVESTIGACIÓN
Why thin doesn‟t sell?
Dimorfismo sexual en el transporte de libros
Alma en pena
6
ELS NOSTRES FUTURS
ESCRIPTORS
El espíritu de la niña
Claudia
Callémonos un rato
Poema futurista
El PQPI en el CPD de la CE
7
ACTIVITATS FORA DEL
CENTRE
Viaje a Benasal
Visita a la Feria del Llibre
Echange 2009/10
Rompiendo fronteras
8
PREMIS LITERARIS
9
AULA VERDA
10
EN EL MEU PAÍS
2n Premi Sambori
Concurs Literari
Chinese New Year
El dia del xiquet / a
The English Culture
La meua biografia
¿Qué es el Origami?
El futbolín
11
CURIOSITATS
El puente más pequeño del mundo
The ugliest animals in the World
Unusual sports
The worst trip
12
CIÈNCIA FICCIÓ
¿Cómo hacer una casa empezando por el tejado?
Normas para vivir en Amazing City
Nova victòria de l‟equip de hadbol
13
ESPORTS
Enhorabona campiones!
Copa Coca-Cola
Snow trip
14
GASTRONOMIA
15
PASSATEMPS I
QÜESTIONARIS
Receta de Aquelarre
Una recepta xinesa
¿Cómo calcular el día de la semana mentalmente?
Qué fais tu per sauver la terre?
Hola a totes i a tots!
El passat 5 de novembre tingué lloc l‟Assemblea General de l‟AMPA del nostre
Institut, en la qual es va renovar la composició de la seua Junta Directiva, i
va quedar constituïda, formalment, dies més tard. Formem part d‟aquesta
Junta, un total d‟onze persones, sense molta experiència, però amb molta
il·lusió i ganes de poder vore realitats el màxim de propostes i projectes, amb
la premissa que sempre estaran fonamentats en què l‟alumne siga l‟element
receptor de cada acció de l‟AMPA.
La nostra primera actuació va ser presentar quatre candidates, a les
eleccions al Consell Escolar, i van ser elegides dos d‟elles. Cal destacar ací
l‟escassa participació dels pares en aquestes eleccions, fet que ens ha de fer
reflexionar i intentar concienciar-nos més de la importància que té la nostra
implicació i participació en tot allò que es refereix a l‟educació dels nostres
fills i filles.
També hem documentat a l‟Ajuntament els projectes del curs
anterior, per poder rebre la subvenció sol·licitada, que ja ens ha arribat.
Estem treballant en la confecció de la nostra pàgina web, que
millorarà, considerablement, la comunicació amb vosaltres.
Esperem que prompte puga estar a la vostra disposició. Ací podreu
conéixer qui som i estar informats de les nostres activitats i de les novetats
que es produïsquen en el funcionament de la comunitat educativa. Fins
aleshores disposem de la següent direcció de correu electrònic, a través de la
qual us podreu posar en contacte amb nosaltres [email protected]
Des de l‟AMPA volem reiterar a la també nova Direcció de l‟IES,
nostra col·laboració en totes les activitats educatives que ens proposen i que
contribuisquen a una millor formació i educació dels nostres joves.
Així mateix, volem millorar la nostra tasca d‟assistència als pares i mares i
aconseguir augmentar la seua participació en el Centre, per a la qual cosa
considerem necessari fomentar la nostra afiliació a l‟Associació.
Per últim volem transmetre a tot l‟alumnat de l‟IES Puçol, el desig
que tenim en futures col·laboracions, esperant iniciatives vostres, així com el
nostre recolzament en l‟Associació d‟Alumnes del Centre. No dubteu i poseuvos en contacte amb nosaltres.
Gràcies a tots i a totes i fins a prompte.
Puçol, 5 febrer 2010
< Tornar a Seccions
Respostes de l’alcalde de Puçol:
JVM
Respostes de la directora de
l’IES: PM
1. Com sorgeix la firma
d’un
acord
de
col·laboració
entre
l’Institut i l’Ajuntament
i quines són les àrees
en
què
es
treballa
conjuntament
en
aquests moments?
(JVM) Des que es creà
l’institut a l’any 1997 l’ajuntament sempre ha estat en col·laboració amb els
diferents equips directius que hi ha hagut, amb la idea que l’educació no sols es
dona entre quatre parets. S’arribà a un conveni que abans no s’havia pogut portar
a terme a causa d’alguns aspectes legals i això ens va permetre firmar un acord de
col·laboració a principis de Novembre. Aquest conveni significa una aportació mútua
entre l’Ajuntament, que aporta una sèrie d’elements, i l’Institut, que aporta les
seues instal·lacions com per exemple per a la pràctica de la gimnàstica rítmica o el
handbol.
(PM) La colaboración entre las dos entidades, como ya ha dicho José Vicente, no es
algo nuevo; se viene produciendo desde los orígenes del Instituto. Ahora bien, poco
a poco hemos ido creciendo en número de proyectos hemos ido planteado nuevas
líneas de trabajo. Y en este momento estamos trabajando por ejemplo en el Área de
la Mujer, en Servicios Sociales, Educación, Medio Ambiente, Juventud, Cultura y
Deportes. Es decir, una serie de campos que aunque existían con anterioridad, no se
habían regulado hasta la firma de este convenio.
Y por otra parte, tenemos que tener en cuenta que todos los proyectos del
Ayuntamiento van dirigidos a los ciudadanos de Puçol y el Instituto aglutina un
importante número de jóvenes del municipio, 800 alumnos que formáis parte de
una población. Por lo tanto, parecía que tenía mucho sentido colaborar en todas
esas áreas, que además tienen que ver con la educación.
Àrea de Cultura
2. De quina manera col·laboren l’institut de Puçol i l’Ajuntament des del
punt de vista cultural?
(PM) En el Area de Cultura trabajamos con la Fundación Municipal de Cultura y
Deporte y normalmente procedemos de la siguiente manera. El Gerente de la Casa
de Cultura, Chema García, nos informa sobre toda la oferta cultural que a él le
proponen y en el instituto decidimos si esa oferta es interesante para unos alumnos
o para otros.
Y, a la vez, lo que hacemos nosotros es organizar una serie de actividades que nos
parecen interesantes, como por ejemplo, encuentros con escritores, actividad que se
enmarca dentro del proyecto de animación lectora que el instituto ha llevado a cabo
durante los últimos cuatro años. Hasta ahora han venido escritores de la talla de
Ana María Matute, Espido Freire, Isabel Clara Simó o Joan Françesc MIra. También
< Tornar a Seccions
se nos ofrecen otro tipo de campañas, como la de “Anem al Teatre” o eventos
musicales; el año pasado, por ejemplo, tuvimos una sesión de ópera.
Por otra parte, nosotros tenemos un Salón de Actos pequeño y en muchas ocasiones
necesitamos un espacio más amplio. Por lo tanto, solicitamos la instalación del
Salón de Actos del Ayuntamiento para eventos como los actos de Fin de Curso,
recitales poéticos, charlas, conferencias, proyecciones de películas, recepciones
diversas, entrega de premios y cualquier otra actividad que requiera un lugar más
grande.
3. Podríeu explicar-nos quines utilitats i beneficis poden tindre els alumnes
que hajen rebut el carnet VIP de l’Ajutament com a premi pel seu esforç
i treball durant tot el curs escolar?
(JVM) Jo crec que el primer i gran premi i el gran benefici és per aquells que lliutan,
treballan i s’esforcen per aconseguir-lo. Amb aquest projecte, també pretenem que
no sols es valore este treball a nivell propi d’autoestima, sinò que també es faça una
valoració externa. La proposta d’aquestos premis a l’esforç, quan es va plantear per
la directora de l’Institut, ens va paréixer fonamental, especialment perquè creiem en
això de “el que vulga honra que se la guanye”. I per tant, el que pretenem és que la
lluita, l’esforç i el treball del dia a dia puga ser compensat d’alguna manera. Que
vaja per endavant que el primer gran beneficiat del seu gran esforç és la própia
persona que és ahí; eixe gran concepte d’autoestima, és a dir, “jo puc, jo estic ací,
jo lluite per aconseguir el que vull.”
A partir d’aquesta concepció del treball i l’esforç, s’han creat una sèrie de
col·laboracions i des del punt de vista cultural es faciliten entrades per a veure obres
de teatre o al cinema en horari infantil; es dóna la possibilitat que es puga participar
en cursos, es donen dotacions de llibres, etc. També en el camp esportiu
l’Ajuntament us pot aportar com a premis carnets per a la utilització de les
instal·lacions esportives
Pretenem, en última instància, que tot això redunde d’alguna manera en l’orgull
personal d’haver aconseguit eixe premi pel treball d’un mateix. És el premi més
important, el reforç positiu d’això que hagueu desenvolupat.
4. Com penseu que respondran els i les alumnes de l’Institut a la proposta
d’atorgar els premis d’excel·lència i esforç, dels quals ja hem tingut les
primeres dues edicions?
(PM) No es que lo piense; es que ya me lo han comentado los propios interesados.
De hecho, aquí hay gente que ya tiene su premio y cuando nos hemos reunido para
valorar la repercusión de estos premios, la verdad es que todos me habéis dicho que
ha sido muy positiva. Porque, como decía antes Jose Vicente, cuando una persona
se esfuerza, también merece que se le reconozca.
De
hecho,
el
proyecto
ESPIRAL, que es el nombre
con el que hemos bautizado a
esta
iniciativa,
hace
referencia al esfuerzo, a la
superación, a la participación
y al interés. Y todo eso ha de
reconocerse. Y no solamente
los alumnos que lo han
obtenido lo han valorado
como algo positivo, sino
también aquellos compañeros
que
son
aspirantes
a
conseguirlo. Es, por lo tanto,
< Tornar a Seccions
como un impulso: “si a mi compañero le han otorgado el premio, ¿por qué yo no
puedo ser el siguiente en la próxima evaluación?”: Y de hecho de 20 personas que
obtuvieron el premio en la Categoría A, de los mejores expedientes académicos,
hemos pasado en la segunda evaluación a 27. ¿Qué quiere decir? Que hay gente
que se ha esforzado para llegar a ese sitio y además están muy orgullosos de tener
el carnet VIP del Ayuntamiento, de tener una tarjeta que les ha regalado el AMPA
para comprar libros y de tener un diploma. Es un orgullo, yo creo, para la gente que
está en esa situación. Y además ellos han corroborado que han sido muy bien
valorados por la clase, es decir, que lejos de despertar envidias, ha servido como
estímulo para los compañeros. Y eso es precisamente lo que nosotros estábamos
esperando que surgiera.
De todos modos, no es algo que acabe aquí, porque el proyecto se va ampliar y a
prolongar en el tiempo .Lo que pretendemos es que en el Instituto se cree una
cultura del esfuerzo, porque ya sabéis que para conseguir algo hay que trabajar,
hay que esforzarse y hay que estar día a día trabajando por ello.
Àrea de l’Espai Jove
5. En què consisteix l’Espai Jove que s’inaugurarà próximament i quan
s’obrirà al públic?
(JVM) L’Espai Jove és una aposta des de fa ja molt de temps per part de
l’Ajuntament perquè és una realitat social, precisament per a joves de la vostra
edat. Jo crec que ací a Puçol hi ha una mancança d’un lloc on es puguen
desenvolupar activitats que arriben a la gent de la vostra edat. És un projecte que
es va fer gràcies a una inversió de l’Estat, vora dos millons d’euros. El que es pretén
és que aquest espai es convertisca en un espai de convivència, on la gent jove puga
estar per desenvolupar una sèrie d’activitats. Us assegure, que des del plantejament
nostre, no está pensat per a fer “botelló”, però sí com a un espai de convivència, de
potenciació
de
les
relacions
humanes, un espai on la gent jove
puga gaudir d’una oferta cultural,
d’oci i que arribe a un sector de la
població que en aquest moment es
troba, des de la nostra perspectiva,
falta d’aquest tipus d’aspectes.
Hi havia un projecte inicial que
s’està transformant. Actualmente
s’ha convertit en dos grans
cubículs: un cubícul on hi ha un
Saló d’Actes, un escenari per a fer
concerts o qualsevol altre tipus
d’activitat, i un segon cubícul que
estarà dedicat a una biblioteca, la
qual va ser una demanda des de Conselleria perquè la nostra biblioteca es quedava
curta.
Jo vaig visitar les obres fa quince dies i us puc dir que és espectacular. La seua
presència, la seua forma es especialment singular. Segons ens informaren els
tècnics de l’edifici estarà acabat en dos setmanes.
Tenim prevista per a la seua inauguració una programació d’una setmana
d’activitats. El que ens ha agradat és que una associació juvenil s’ha prestat a fer el
programa d’activitats, en el qual la gent puga vore tot eixe espectacle. I que la gent
jove tinga ganes de passar-ho bé, que puga disfrutar i traure-li els recursos màxims
a eixe gran edifici és el nostre objectiu. Jo crec que ahí teniu molt que dir vosaltres.
Si la gent participa i la gent diu qué és el que volen, possiblemente servisca per això
que s’ha fet. El que és important és quadrar les activitats de l’edifici amb la gent
< Tornar a Seccions
que vol utiliçar-lo, però des de concerts, reunions, conferències, tot un espai de
biblioteca, senzillament un lloc on simplement pugueu estar alli. Aquest tipus de
questió és el que nosaltres pretenem. I exigirem tota l’atenció i la cura de tot el
material i tot el que estiga allí. Perquè si per fora és bonic, per dins encara més.
Àrea d’Igualtat de Sexes i Sexualitat
6. Existeix algun programa per a tractar l’educació sexual amb els jòvens a
l’àrea de l’Ajuntament o directament a l’Institut?
(PM) Sí que existen programas. De hecho, el Departamento de Juventud es el que
se encarga de coordinarlos entre la Consellería de Sanidad, el Centro de Salud de
Puçol y también participan asociaciones como AVACOS (Asociación Valenciana para
la lucha contra el SIDA) y el Centro de Planificación Familiar de Sagunto. Estos
programas van dirigidos normalmente a los alumnos de 3º y 4º de la ESO y 1º de
Bachillerato y sirven para resolver todas las cuestiones que no os atrevéis, quizás en
ningún momento, a plantear a los profesores o a los padres porque tenéis ese pudor
a hacer ciertas preguntas que sí son necesarias y que tienen respuesta en personas
expertas en el tema.
7. Existeix algun assessor o algun telèfon de contacte perquè els jòvens
puguen fer consultes diverses o rebre assessorament? Si es així, quins
horaris hi ha establerts per aquests servicis?
(PM) Sí que existe. El Centro de Planificación Familiar y la Unidad de Salud Sexual y
Reproductiva de Sagunto tiene un espacio con un psicólogo, un sexólogo, matronas
y ginecólogos para atender a quienes lo necesiten. El horario es el del ambulatorio y
el teléfono es el 962677812. Además, tenéis otro servicio telefónico que proporciona
la Generalitat Valenciana (902 25 20 20). Con absoluta confidencialidad se puede
llamar de 10:00 a 20:00 para preguntar cualquier duda que os pueda surgir o para
preguntar por cualquier situación en la que os encontréis.
8. Hi ha algun projecte per fer algun tipus d’espai públic per als jòvens de
Puçol on es puguen tractar problemes relacionats amb la sexualitat, com
ara un espai per a la planificació familiar?
(JVM) Jo considere que l’educació sexual és un tema transversal i em consta que es
fan diverses activitats en l’Institut i com que també és un tema de Sanitat, per això
dependeix directament del Servei Valencià de Salut de la Generalitat. Això no vol dir
que dins d’aquest gran projecte, com ara és l’Espai Jove, no es puga organitzar
alguna activitat relacionada en l’educació sexual.
9. Quins projectes comuns entre l’Institut i l’Ajuntament s’han
desenvolupat per a fer efectiva l’educació en igualtat entre homes i
dones?
(PM) Ése también es un tema muy importante que siempre nos ha ocupado, más
que preocupado, porque lo que consideramos es que desde el punto de vista
educativo es algo que tenemos que valorar. Y sí que se se realizan proyectos de
carácter audiovisual en colaboración con el Ayuntamiento, porque a veces
trabajando desde una vertiente lúdica se aprenden mejor las cosas. Llevamos
colaborando ya un tiempo con el Departamento de Comunicación, con Sabín
concretamente, que es quien años atrás colaboró con nosotros en la realización de
cortometrajes. Hemos rodado películas escolares que han ido, por ejemplo, a
Cinema Jove o a la Mostra del Cinema del Mediterrani.
Pero eso es solo la parte externa, porque lo que hay detrás es una fase de
preparación en el que se trabaja y se reflexiona sobre la igualdad de oportunidades,
< Tornar a Seccions
y sobre la violencia de género, en qué medida nosotros podemos colaborar para que
en el futuro, en vuestro futuro, haya una sociedad más igualitaria.
Y la forma, lo anecdótico, lo bonito, lo más visual, se ha plasmado a través de
cortometrajes, de spots publicitarios, de un magazine televisivo con la televisión de
Puçol . El más reciente es el de las alumnas de Cultura Clásica de este año que han
elaborado un reportaje sobre la mujer en la época de la antigüedad y la mujer en la
actualidad. Y nos hemos dado cuenta de que tampoco hemos avanzado mucho en
algunos aspectos. Es, por lo tanto, una manera de reflexionar sobre la situación de
la mujer. Después estos trabajos se proyectan al resto de los compañeros y a todo
el municipio de Puçol.
Àrea de l’Esport
10.Existeix algun organisme encarregat de coordinar el poliesportiu amb
l’Ajuntament per a fomentar les activitats esportives en comú?
(JVM) El poliesportiu forma part d’una gran esfera que està d’alguna manera en
perfecta sintonia amb l’Ajuntament i és el que anomenem “la Fundació de Cultura i
Esport”, que depén única i exclusivament de l’Ajuntament. Dins del que és el
presupost anual hi ha una partida importantíssima que va destinada a aquest
apartat, a l’Esport i a la Cultura.
Cóm funciona? En la Fundació Municipal de Cultura i Esport hi ha un gerent. En el
cas de Cultura, com ha dit abans Pilar, és Xema i en el cas de la Fundació d’Esport
està Fernando García, que és el gerent encarregat de les instal·lacions i fa de nex
d’unió entre l’Ajuntament i el Poliesportiu. Nosaltres pretenem fer tots tipus
d’activitats esportives i donar-li prioritat absoluta.
Hi ha grups de gent que estan interessats en fer algun esport que encara no tenim.
Sembla que ara s’està creant un club de rugbi i nosaltres tractarem de col·laborar
en tot el que siga necessari.
Per tant, cal destacar que sempre hi ha hagut una relació molt bona entre la
Fundació i l’Ajuntament, però també hi ha una relació molt bona i molt directa
actualment (i sempre hi ha hagut) entre l’Insitut i nosaltres, que intentem
col·laborar en totes les activitats esportives que es fan allí. Des de fa tres o quatre
anys portem promocionant el balonmà femení, després de dos o tres intentones i
aquesta sembla que va per bon camí.
11.Quins nous projectes teniu en ment per fomentar els esports entre els
jòvens del nostre institut?
(JVM) Actualment s’han organitzat de forma novedosa les beques al millors
expedients i alumnes amb esforç destacat, a les qual el Poliesportiu ha col·laborat
donant abonaments gratuïts.
Al llarg del curs es fomenten campanyes d’inscripció a les Escoles Esportives
Municipals i de forma novedosa es realitzan els caps de setmana dos cursos
monogràfics, el primer de Funky i el segon, un curs de socorrisme.
12.Quines instal·lacions es faciliten als grups que participen en les
activitats proposades conjuntament per l’Ajuntament i l’Institut?
(JVM) Pel que fa a les instal·lacions, totes les precises. I si hi ha qualsevol iniciativa
de qualsevol esport que puga sorgir, la col·laboració és directa. I això sí que he
d’agrair-lo, i molt, la participació de molts professors i professores, que han
encaminat aquests tipus d’esports ací.
Seria molt important aconseguir que el nostre institut es coneguera també per algun
esport específic. I jo li ho vaig dir a Pilar, que m’agradaria que se’ns coneguera per
< Tornar a Seccions
una marca esportiva. Actualment se’l coneix per un esport: el balonmà masculí i
femení. Teniu en compte que la font principal d’aquest esport naix de l’Institut.
(PM) Al Instituto se le facilitan todas las instalaciones, desde la piscina, las pistas
polideportivas, el palau... La única condición es que se reserven con antelación. Y
nosotros lo que hacemos es recoger las propuestas de la programación anual del
Departamento de Educació Física con las necesidades de material y de instalaciones,
hacemos la solicitud al Gerente del Polideportivo y, aunque tienen prioridad los
usuarios particulares, nunca hemos tenido ningún problema para reservar las pistas
o las calles necesarias en la piscina municipal.
El Instituto también cede sus instalaciones para las actividades que no se pueden
realizar en el Polideportivo.
Por
ejemplo,
en
estos
momentos
el
Club
de
Gimnasia
Rítmica
está
ocupando los martes y los
jueves
el
gimnasio
del
Instituto para sus clases. Y
también
los
chicos
de
balonmano vienen a entrenar
algunos días a la semana. Ya
sabéis que el Instituto es
vuestro y que la colaboración
es completa.
Y, como decía José Vicente,
nuestra lucha por el deporte
es total; por el balonmano
quizá más todavía porque hay varios alumnos y alumnas que están jugando a este
deporte. Y quiero deciros, puesto que algunos de los jugadores están hoy aquí, que
tenéis toda la colaboración del Ayuntamiento y todo el apoyo de la Dirección del
centro para seguir adelante y os animaremos siempre que sea necesario.
13.Quines suggerències proposaríeu per a promocionar i fomentar les
activitats ja assentades a l’Institut de Puçol?
(JVM) Jo vulguera parlar de diferents elements. Com ja sabeu, tenim diferents
instal·lacions per diferents esports, com ara el futbol. Hi ha un camp de futbol molt
important ací a la localitat. Gent molt menuda ja està apuntant-s’hi i és una activitat
molt general. Però també hi ha altres esports, que són més minoritaris i que sí es
poden promocionar des dels centres escolars, com pot ser el bàsquet, el handbol, el
futbol sala... No voldríem que es pensara que s’abandona la resta d’esports. El
futbol té la seua col·laboració municipal, però no és l’única questió. Tot es comença
amb molta il·lusió per part d’unes poques xiques i xics, però si això es queda ahí, al
cap i a la fi, per les dificultats que trobaran, tot desapareix. Per tant, és molt
important que hi haja una col·laboració de tots els serveis que contribueixen a
potenciar un esport; l’element humà, la voluntat, ha d’anar acompanyada d’una
col·laboració social.
Pense també que és necessari que l’AMPA col·labore amb els diferents colectius
esportius ja existents (handbol femení, rugby masculí, futbol femení que s’ha
perdut, etc.) i seria molt interessant que els professors i les professores
s’involucraren en les activitats extraescolars que es pugueren plantejar. Per tant, és
importantíssim la col·laboració de les institucions, les famílies i diferents entitats
socials per potenciar els esports en el nostre poble.
14.El nombre de jòvens que aprofiten aquestes activitats és el que
s’esperava quan es proposaren?
< Tornar a Seccions
(JVM) Cal destacar que hi ha activitats esportives que no sorgeixen dins de l’Institut,
sinò fora, però sí que hi ha una bona expectativa.
Actualment, cada vegada és més nombrós el colectiu de joves que utilitzen les
instal·lacions del Poliesportiu. La capacitat d’associacionisme (Clubs de Handbol,
Futbol Sala i Bàsquet), fa que els jòvens sí que participen més en les activitats i, per
tant, utilitzen el Poliesportiu en aquest cas i el camp del Josep Claramunt.
15.Entre les activitats proposades, quina ha sigut la més popular entre els
jòvens?
(JVM) Actualment el Club de Futbol Sala, el Club de Gimnàstica Rítmica i el Club de
Tenis són les associacions amb major nombre de participants.
Com a dada interessant, el Club de Triatló ha estat augmentant de forma
considerable el nombre dels seus components els darrers anys.
Per a finalitzar, també m’agradaria anomenar les altres activitats a les quals poden
participar tots els col·lectius del poble, com ara la Volta a Peu, que es fa dins del
programa de Festes Patronals, el Gran Fons, que es fa durant el mes d’abril, i les
diferents activitats de la fi de curs de tots els clubs esportius de la localitat.
Àrea de Medi Ambient
16.A què consisteix l’iniciativa que s’està portant a terme des del
començament de curs i que s’anomena “Aula Verda”?
(PM) El Aula Verde forma parte de un proyecto denominado ARCE que depende del
Ministerio de Educación y que consiste en realizar agrupaciones escolares entre
institutos de diferentes comunidades autónomas. En nuestro caso, nos pusimos en
contacto con centros de Galicia, Canarias y Andalucía para desarrollar un programa
medioambiental común que consiste en concienciar a los jóvenes de la necesidad de
cuidar los recursos naturales, ahorrar energía, reciclar y el desarrollo y puesta en
marcha de toda una serie de actividades en favor de la ecología y la protección del
medio ambiente. Una de las actividades, por ejemplo, que se insertan en el Aula
Verde en nuestro instituto es el Concurso de Aulas Sostenibles, en el que se valora
la limpieza, el ahorro de energía y el reciclaje que lleva a cabo cada una de las aulas
o grupos. Además, los alumnos y profesores que trabajan en este proyecto han
viajado últimamente a Tarifa para intercambiar experiencias con los alumnos y
profesores del resto de los institutos participantes en este proyecto.
17.L’institut està pensant en participar en més programes o projectes
relacionats amb el medi ambient?
(PM) De momento estamos ampliando el proyecto de Aula Verde porque es una
propuesta que no puede resolverse en un solo año, sino que ha de tener
continuidad. Pero no descartamos la participación en cualquier iniciativa que se
pueda plantear tanto por parte de entidades públicas como privadas. De hecho,
hace dos años ya participamos en el proyecto, “Tú puedes hacer”, que promueve
Caja Madrid, y obtuvimos un premio de 20.000 € por un trabajo de ecoauditoría que
fue la base de nuestra actual Aula Verde.
18.Existeix algun programa de reciclatge per al poble de Puçol?
(JVM) Puçol disposa de contenidors instal·lats en la via pública per a la recollida
selectiva dels diferents tipus de residuus urbans (paper-cartó, envasos lleugers,
vidri, tèxtil i, prompte, oli domèstic usat). També disposem d’un Ecoparc on es
poden dipositar metals, electrodomèstics, escombraries, mobles, residuus de
jardineria, paper-cartó, fusta, plàstics, polietileno d’alta densitat, vidri, tèxtils, olis
< Tornar a Seccions
d’automoció i maquinària, bateries, radiografies, tubs fluorescents i làmpares de
descàrrega, piles, medicaments, tòxics plàstics i metàl·lics, etc.
De quan en quan es realitzen campanyes d’informació, concienciació i sensibilització
a la població pel que fa a la problemàtica que planteja la gestió dels residuus urbans
generats a Puçol. Nosaltres tenim com a objectiu reduir la seua quantitat i procurar
la màxima reutilització i reciclatge dels que es produeixen. Així mateix, també tenim
com a objectiu educar a la població per fomentar la seua minimització i separació en
origen per a la seua recollida selectiva i posterior reciclatge.
19.Creus que seria necessari que els habitants del poble es conscienciaren
més sobre el reciclatge i la cura del medi ambient? De quina manera es
podria aconseguir?
(JVM) Nosaltres creiem que és totalment necessari i imprescindible. Això
s’aconsegueix principalment amb campanyes d’informació per a educar a la població
en aquests temes, premiant aquells comportaments ciutadans més respectuosos
amb el medi ambient i, inevitablement, sancionant aquelles conductes prohibides
per la normativa vigent, encara que això és molt més difícil de portar a terme.
Jo voldria destacar que una gran part de les molèsties denunciades pels veïns en
aquestes qüestions són una conseqüència directa de pràctiques inadequades
adoptades de manera habitual pels usuaris dels contenidors. Per exemple, el vertit
directe del fem domèstic sense la utilització d’una borsa ben tancada, no respectar
l’horari establert per això, ni tampoc el calendari del servici de recollida dels aparells
o objectes domèstics, així com no donar l’avís a l’Ajuntament i deixar en la via
pública residuus no aceptats pel mateix, etc. Encara que aquestes accions són
sancionables, amb la seua prèvia constatació, en aplicació de les vigents
Ordenances Municipals que regulen aspectes relatius a la gestió de residuus i
determinades conductes ciutadanes, resulta molt difícil la seua vigilància i el seu
control per part de l’Ajuntament.
20.Existeixen espais verds per a que els jòvens puguen gaudir de la natura
de Puçol? Quins espais tenim?
(JVM) L’espai verd que més
interés presenta a aquest
municipi
és
el
Paratge
Natural Municipal de “La
Costera”, declarat Paratge
Natural Municipal pel Consell
de la Generalitat, a proposta
de l’Ajuntament de Puçol,
per un Acord de 23 de
setembre
de
2005.
Ja
sabem tots que és un
paratge
de
gran
valor
perquè constitueix, dins d’un
entorn densament poblat i
urbanitzat,
un
reducte
natural que ofereix als
ciutadans una possibilitat
propera per a gaudir d’un
àrea natural.
“La Costera” té 162 metres de cota màxima i constitueix una de les primeres
estribacions de la Serra de la Calderona, molt propera també a la línea de costa.
Aquest tossal està format per materials del Triàsic, concretament per arenisca de la
fàcies Bundsandstein, que reben vulgarment el nom de ròdens.
< Tornar a Seccions
En les seues 49 hectàrees d’extensió aquest paratge presenta una vegetació
típicament mediterrània amb matois, pins i altres arbres de l’estrat arbori. Cal
destacar que s’estan fent actuacions de restauració per a protegir aquest paratge
amb l’objectiu de recuperar les comunitats vegetals pròpies d’aquest territori.
Els principals destinataris d’aquest projecte són els xiquets i les xiquetes, ja que són
les futures generacions les que millor poden concienciar-se de la necessitat de
cuidar el medi ambient.
Tenim un espai anomenat “Aula Natura” que tindria objectius més ambiciosos, per
tractar que puguera acollir grups de persones amb inquietuts ecològiques o
investigadors que desitgen apronfundir en el coneixement d’aquest entorn, així com
també taules rodones, projecció d’audiovisuals, etc. Els xiquets i les xiquetes
participarien en programes d’educació mediambiental, estudiant el camp i en el seu
aula, les roques, el sòl, les nostres plantes, els nostres animals, la vida que envolta
un arbre... i complementant aquestes activitats tindrien tallers, excursions, vídeos,
etc. L’Aula Natura estarà ubicada en la nau nord de les naus rehabilitades, en la
zona d’ús públic del Paratge Natural Municipal “La Costera”.
També es preveu redactar un projecte d’acondicionament de les instal·lacions que
pertanyen a l’alberg que existeix en La Costera, actualment sense un ús específic.
Àrea Laboral
21.Creieu que Puçol ofereix prou eixides laborals als jòvens que acaben
l’institut?
(JVM) Primer he de dir que Puçol és un poble metropolità i, per tant, forma part
d’una gran zona urbana que pot considerar-se un espai laboral i residencial únic. Hi
ha una mobilitat total de residents i treballadors entre els pobles i amb la capital. De
fet, d’acord amb les dades del cens de 2001, en els pobles des d’Alboraia fins a
Puçol, treballa més gent fora del municipi, en altres pobles i a València, que en el
seu mateix municipi de residència. A Puçol aquesta proporció és d’un 40 % de
residents que treballa en el mateix municipi i un 60 % en altres municipis, perquè
és difícil trobar el tipus de treball que t’interessa al costat de casa.
En temps de crisi sempre hi ha dificultats per a la inserció laboral, especialment
entre els joves sense experiència. No obstant, Puçol ofereix un variat teixit
d’empreses xicotetes de tots els sectors i aquesta diversitat millora les posibilitats
de poder trobar l’ocupació que corresponga a la vocació de cadascú.
22.En què camp especialment podem trobar eixides laborals?
(JVM) Els especialistes diuen que els sectors de més futur són les tecnologies de la
informació i la comunicació, les energies renovables i la biotecnologia.
De tota manera, les profesions que més gent continuara ocupant a curt termini són
les tradicionals: dependents de comerç, administratius, tècnics, restauració,
transports, operaris especialistes de la indústria, personal domèstic, etc.
23.Existeix algun projecte laboral
l’ajuntament i l’institut de Puçol?
que
es
faça
conjuntament
entre
(PM) Además de la orientación académica y laboral que cada año nos ofrece el
Ayuntamiento a través de la Feria del Estudiante, se nos facilitan las prácticas que
los alumnos del PQPI y del Ciclo Formativo han de realizar en empresas.
Por otra parte, las alumnas de Ciclo Formativo presentan cada año a los Servicios
Sociales varios proyectos con niños de Educación Infantil y el mejor valorado se
< Tornar a Seccions
desarrolla en la Escola d’Estiu, de manera que sus participantes son contratadas por
el Ayuntamiento durante el mes de julio.
Preguntes dirigides a l’Alcalde
24.Estàs a gust amb el teu ofici actual? És una tasca més difícil del que et
pensaves?
(JVM) Ja sabem tots que en la vida passem per etapes diferents i ara jo estic vivint
l’etapa que significa treballar per un sector més ample de la societat. Abans
treballaba amb vosaltres a l’Institut i ara treballe per a millorar tots els aspectes que
puguem al municipi de Puçol. Evidentment és un projecte diferent i més ample en la
meua vida.
Si estic a gust? Sí, em trobe molt a gust treballant per a tot el poble de Puçol. És el
que volia i per això estic fent-lo.
És una tasca difícil? Sí és una tasca difícil perquè per a algunes persones les coses
s’estan fent bé, però en un càrrec públic com en el que estic també es rebren moltes
crítiques. El treball que estic fent ara és un repte que jo m’havia plantejat i encara
que siga difícil estic gaudint d’ell.
25.Tu
abans
donaves
classe
a
l’Institut
de
Puçol.
T’agradaria
algun
dia
tornar a les
teues classes?
(JVM)
Jo
sóc
mestre, sempre he
sigut
mestre
i
sempre
serè
mestre. La vida,
com ja he dit, et
presenta etapes i jo
ara estic en una
etapa que durarà
més o menys, però s’acabarà i tornarè a fer el que més m’agrada en aquesta vida:
ser mestre a l’institut de Puçol.
Per l’alumnat de 4t ESO A
Coordinat per Flor Borja
< Tornar a Seccions
Notre lycée, certainement, bouge. Notre lycée se pose aussi la question
et fait quelques choses pour sauver la planète. Tout le lycée est concerné et on
voit une bonne ambiance de collaboration en ce qui concerne les thèmes du
recyclage, d’ évitement du gaspillage, des énergies propres, et d’ agriculture
écologique,
Ce sont les professeurs du Séminaire de Biologie qui ont promu plusieurs
activités de type écologique. Notre lycée a gagné récemment un prix de Caja
Madrid et cette année il a été choisi pour mener à terme le projet Arce du
Ministère de l’ Éducation. Pour en savoir plus, nous avons interviewé les deux
profs qui se chargent de toutes ces activités, notre chef d´études, Monsieur
Vicent Ribes et Madame Julia Sanz, qui se charge de diriger les activités des
élèves de l’ Aula Verda, la classe verte. Nous vous présentons ici seulement la
première de ces deux interviews.
¿Cómo ha surgido este
proyecto?
El proyecto del Aula Verde es
un proyecto que empezó hace
dos años. Con una co-auditoría
participando en un concurso de
Caja Madrid. Los alumnos de
primero trabajaron un montón
y
ganaron
un
premio.
Participaban
en
Cataluña,
Valencia, Murcia y Andalucía.
Eso nos permitió hacer una
serie
de
inversiones
en
infraestructuras
del
centro.
Luego,
cuando
salió
la
convocatoria del proyecto ARCE de colaboración ínter- territorial entre
Comunidades Autónomas del Ministerio de Educación, fui a Madrid a presentar
nuestro proyecto. Tuve tanta suerte que no se apuntó nadie (comenta el Jefe
de Estudios con ironía) o tanta habilidad, y luego colgaron el proyecto en la
pagina web del ministerio y en un plazo de un par de semanas entramos en
contacto con un centro de Andalucía, de Tarifa, un centro de Redondela, en
Galicia, y un centro de Taco, que está en Tenerife.
¿A quién se le ocurrió este proyecto?
A la que es la actual directora, a Pilar Millán.
¿Cuál es el propósito del Aula Verde?
Intentar que los alumnos cuiden el entorno del instituto como su casa. Que
apliquen todos esos principios tan bonitos, pero tan etéreos, del medio
ambiente, del reciclaje y lo hagan en la práctica.
¿Se esperaba más colaboración de otros institutos?
No, las agrupaciones del proyecto Arce tienen entre dos y seis o siete institutos.
Estamos en la media, pero esto tiene dos vertientes, una la aplicación práctica
< Tornar a Seccions
del Aula Verde en el instituto con el concurso de las Aulas, la patrulla
medioambiental, otra la colaboración con centros de fuera. Lo que hacemos es
compartir ideas para poder aplicarlas en cada centro.
¿Cómo ha ayudado el Seminario de Francés para impulsar este
proyecto?
El seminario de francés ha propuesto una serie de actividades, con el
denominador común del medio ambiente, el reciclaje, energías alternativas y
quiere enfocar el intercambio con Francia con ese motivo.
¿Qué actividades se han realizado para respaldar el proyecto?
Por ahora está el Concurso de Aulas. Para empezar, hemos conseguido que
algunas aulas estén mucho más presentables, que estén más cuidadas,
ordenadas, adornadas, que sea más agradable dar clase. Por otra parte,
estamos organizando una Eco Auditoría del Instituto para intentar que el
uso de energía sea más eficiente, que malgastemos menos energía. Por otra
parte estamos aplicando técnicas de Huerto Ecológico al huerto escolar. Y por
otra parte estamos montando el Invernadero para poder aplicar técnicas de
agricultura ecológica.
¿Qué papel han tomado los profesores?
Unos cuantos colaboran directamente, como los profesores del departamento
de Biología y luego algún que otro profesor que colabora en la revisión de
aulas y el diseño de actividades.
¿Qué opina de los profesores que no están colaborando en las
actividades de protección al medio ambiente?
Las actividades son absolutamente voluntarias y el medio ambiente es sólo un
aspecto de la educación del alumnado y la formación de las personas. Con lo
cual es normal que unos participen más que otros, no hay ningún problema.
¿Cuál es la actitud de los alumnos frente al Aula Verde?
Se puede aplicar la misma doctrina, hay alumnos más interesados y hay otros
que están menos interesados; hay alumnos que están interesados en hacer
entrevistas para el Seminario de Francés y otros están más interesados en
participar y colaborar en el Aula Verde. La gente colabora con el Seminario de
Francés, harán un intercambio con Francia. La gente que colabora en el Aula
Verde tendrá un viaje de cinco días con alumnos de los otros tres institutos en
Tarifa.
¿Cómo debería ser la clase ganadora del Aula Verde?
Con luces que ahorren energía, con un aislamiento del exterior, silenciosa, tiene
que ser perfecta.
¿Cuáles son las propuestas para que los alumnos se habitúen a cuidar
el medio ambiente fuera del centro?
Ése es el último objetivo. Estamos en el primer año, el proyecto del ministerio
es de dos años. Entonces este primer año estamos tanteando posibilidades. Si
conseguimos que los alumnos influyan en las familias para hacerlas mas
“ecológicas” entonces habremos tenido un rotundo éxito.
Entrevista y Transcripción: Teresa Muedra, 4ºB Ana Córcoles y Sara Sáez
.4ºC.
Fotos: Marta Esteve. P.A.
< Tornar a Seccions
Yo pienso que los adolescentes sí que leen, porque hay mucha variedad de libros
juveniles adaptados a todos los gustos, como por ejemplo de terror, fantasía, amor,
deportes, aventuras, vampirescos y de mucha más variedad para elegir. Si escoges un
libro adaptado a sus gustos es imposible que te aburras. También puedes escoger un libro
adecuado para tu edad o a tu capacidad lectora, así puedes elegirlo con más o con menos
número de páginas, y eso también es muy
favorable.
Los adolescentes ponen la excusa
de que no tienen tiempo para leer por culpa
de las actividades extraescolares y los
estudios, pero eso lo dicen porque no se
organizan, y el poco tiempo libre que tienen
lo malgastan en el ordenador o mirando la
televisión. Yo creo que si te organizas y
tienes ganas, puedes hacerlo todo, tienes
un rato para cada cosa y puedes disfrutar
de la lectura.
Además, leer desarrolla mucho la
imaginación porque conforme vas leyendo te
vas
imaginando
la
historia.
También
mejora la ortografía y la manera de
expresarse, porque tú ves una palabra
escrita y se te queda retenida en la mente, y por lo tanto ayuda a aumentar el
vocabulario.
Esta teoría, la de que los jóvenes sí leen, puede demostrarse en las librerías,
cuando estrenan libros nuevos. La mayoría de veces la gente hace cola durante mucho
tiempo para conseguir un libro, y a menudo hay gente que se queda sin edición.
Hay muchas películas que se han hecho a partir de un libro como Harry Potter, El
Señor de los Anillos o la recientemente estrenada Crepúsculo. Las tres son sagas que han
pasado al cine y han tenido muchísimo éxito entre los adolescentes. Aunque siempre dicen
que es mucho mejor el libro que la película, hay muchos adolescentes que se conforman
con la película aunque deberían leerse el libro. Nunca saben lo que se pueden encontrar.
A mí, desde que era pequeña, me ha gustado mucho leer. Siempre he leído
muchísimo, aunque durante una temporada lo dejé, y la verdad es que me arrepiento un
poco. Éste año en la feria del libro me compré un libro y me encantó, después me leí otro
y otro, y al final me he enganchado otra vez. De momento me estoy leyendo el de La
Declaración, pero ya tengo previsto mi próximo libro.
Los adolescentes, en general, sí que leen. Y los que no lo hacen, pues ellos se lo
pierden.
Isabel Martí 2º ESO C
< Tornar a Seccions
Y como todos los años, ¡llegó el ansiado día 22 de diciembre!,
aquél en el que ponemos nuestras ilusiones por si nos cae algo del
“gordo” y previo a las vacaciones navideñas, de fin de trimestre o de fin
de año, como cada cual prefiera. Y para mi fue un día un tanto especial
pues se trataba de mi primera jornada de Actividades extraescolares en
la que participarían la mayoría de los Departamentos y los alumnos
convocados por ellos. Yo, como siempre, preocupada porque todo saliera
bien y, cómo no, así fue.
Lo primero que hicimos fue entrar en calor con el delicioso
chocolate que nos prepararon Tomás y Mª Carmen, al cual nos invitó
muy gustosamente nuestro secretario Santi Roca.
Después
pasamos
directamente a los talleres, que
fueron muy variados. Algunos de
ellos ya son conocidos de otros años,
como las sesiones de “cine forum”,
organizadas por los departamentos
de francés, inglés y valenciano, la
escenificación
del
coro
griego,
organizada por el departamento de
latín, o la olimpiada matemática en
la que la participación fue muy alta.
Los novedosos fueron el diseño de tarjetas con diferentes temas
del departamento de informática, la creación de cajitas sorpresa, joyeros
con serpentinas y el mini espectáculo de luces y sombras del
departamento de Ciclos.
< Tornar a Seccions
.
El
departamento
de
castellano aterrorizó a algunos
alumnos con sus cuentos y después
practicó técnicas de relajación con
aquellos que habían recibido una
gran carga de estrés a lo largo de la
evaluación. Varios alumnos y más de
una
profesora
descargaron
adrenalina moviéndose al ritmo del
hip-hop y de la batuka realizados por
el departamento de música, que
también fue el responsable de un
entrañable recital en el salón de
actos.
Pero lo que más captó la
atención
de
alumnado
y
el
profesorado fue la entrega de los
premios a los alumnos destacados,
recompensa dada por el esfuerzo
realizado a lo largo del `primer
trimestre y que hizo mella en todos
ellos.
< Tornar a Seccions
Are we really influenced by top models?
How can we face the fact of wanting to imitate
them? Are we aware of the problems that this
entails?
Researches show that we‟re influenced by
the damaging publicity from the world of
fashion. Today there are already millions of
young people who have died in the attempt to
look like a particular model. We must try to
understand that the fashion world is a fantasy, a
competitive and hypocritical world where
famous designers benefit at the expense of
models and they don‟t care if these models are
sick or not as long as they show their clothes to
sell. In addition, advertising induces many
people to become victims of the
obsession to become thin in order not
to be out of fashion.
Both men and women suffer
from anorexia because of this society
that discriminates us every day... As
far as I‟m concerned, I haven‟t fallen
into their trap yet... and I hope not to
do it.
By Félix Muñoz SA
< Tornar a Seccions
Too many people are influenced by the thin models they see on ads
but that is not good.
In my opinion, no one should try to be
like someone else. Each one of us has a
different appearance but that is what makes
us special. That is the reason why I‟m not
influenced by thin models.
I think that making an effort to look
like these models is a waste of time and
health because every person thinks that a
top model‟s life is all positive, everything is
luxury and they earn a lot of money but
being a top model also has its negative side.
They have to follow a very strict diet, they
work long hours training themselves and
practising each step they take on stage.
Luxury? Only top models get to have luxury
and only one or two get to be a top model.
So why do people want to be like someone who suffers for her/his work?
Finally, from my point of view, these models should not have a
negative effect on each one‟s opinion of their body. I think they should
have a positive effect because for example, every time I see a thin
model, it makes me like my own body even more. I don‟t like thin
bodies, they make me feel sorry for the people who have them because
it reminds me of what they have had to go through and suffer to have
such a body.
As I said before, everyone is
special in a different way, so why try
and change to be like someone else?
By Isabel Clemente SA
< Tornar a Seccions
ELABORADO POR LAS ALUMNAS DEL 1º CURSO DEL CICLO DE
GRADO SUPERIOR DE EDUCACIÓN INFANTIL DEL IES PUZOL,
VALENCIA.
Somos alumnas de primer curso del ciclo de Educación Infantil,
queremos ser educadoras infantiles. Venimos cada día a clase para
disfrutar, aprendiendo a pensar y a crear nuevos recursos para
educar a “nuestros” niños y niñas en la escuela infantil.
Esta
semana
hemos hablado
mucho de la
paz. Queremos
un mundo de
paz.
Con
la
EDUCACIÓN
para la PAZ
queremos
contribuir a la
reflexión
de
todos
en
la
construcción de
un
mundo
mejor,
un
mundo
más
justo, más solidario y más humano. Haciendo comprender que la PAZ
no es algo que deba construirse en otros países, sino que se presenta
en las acciones cotidianas que permiten, defienden y protegen el
derecho a vivir en PAZ. También es importante para nuestro trabajo,
por lo que tendremos que enseñar a “nuestros” futuros niños y niñas
de la escoleta a construirla y vivirla cada día.
QUEREMOS LA PAZ Y…
< Tornar a Seccions
POR ELLO, QUEREMOS MANIFESTAR:
Que todos y todas tenemos derecho a vivir en paz.
No podemos hablar de paz mientras siga habiendo guerras. No
podemos hablar de paz mientras haya niñas y niños soldados,
esclavizados sexualmente, explotados laboralmente.
La paz no es sólo ausencia de guerra.
Tampoco podemos hablar de paz mientras un solo ser humano
sea víctima del hambre. Mientras la mitad de la población del mundo
esté inmersa en la pobreza.
Mientras se prive a
cientos de millones de
personas de los derechos
más
elementales,
no
podemos hablar de paz.
No podemos hablar
de paz mientras se siga
practicando la pena de
muerte en muchos países.
No podemos hablar de paz
mientras el terrorismo, la
injusticia
y
las
desigualdades económicas campen a sus anchas.
Creemos que la lucha por la paz ha de estar presente cada día.
No sólo hoy, el DÍA ESCOLAR POR LA PAZ Y LA NO VIOLENCIA, sino
que ha de construirse todos los días del año.
Y queremos que ese sea nuestro compromiso:
CONSTRUIR LA PAZ DÍA A DÍA EN NUESTRO INSTITUTO, EN
NUESTRA CASA, EN NUESTRO PARQUE, EN NUESTRAS CALLES, EN
NUESTRO TRABAJO, EN NUESTRA ESCUELA…
Y para conseguirlo no sólo basta con buenos deseos. Las
acciones del día a día son necesarias. Las pequeñas acciones, las
sencillas, las cotidianas.
< Tornar a Seccions
CREEMOS QUE PUEDE SER SENCILLO. TAN SENCILLO QUE LO
HEMOS RESUMIDO EN UNA PEQUEÑA “RECETA” QUE NOS GUSTARÍA
COMPARTIR.
☼ Quiérete, ya que eres alguien muy importante.
☼ Valora a tus amigos.
☼ Descubre todo lo que te une a los demás por encima de lo
que te separa.
☼ Respeta las opiniones, SER DIFERENTE ES ESTUPENDO.
☼ Aprende a escuchar VAS A COMPRENDER mejor a los
demás.
☼ Esfuérzate por terminar bien tus tareas y disfrutarás con el
resultado.
☼ Cumple con tus responsabilidades, los demás lo necesitan.
☼ Trabaja en grupo, nadie sabe más que todos juntos.
☼ Comparte tus cosas. Ser generoso engrandece.
☼ Respeta todas las vidas y la dignidad de cada persona, sin
discriminación ni prejuicios.
☼ Pon paz dentro de ti, de esta forma estarás poniendo
también paz a tu alrededor.
ESPERAMOS QUE LLEGUE PRONTO
EL DÍA EN QUE TODOS Y TODAS,
entendamos que no debería ser un
sueño, sino una realidad. Que
tenemos que luchar por conseguir la
paz y desearla, y
defenderla, a
través de actos sencillos, de besos
de paz, de caricias de paz, de
sonrisas de paz, abrazos de paz.
< Tornar a Seccions
1. PLANTEAMIENTO DEL PROBLEMA
Desde siempre, los humanos nos hemos visto en la necesidad de transportar
diversas herramientas en el transcurso de nuestra vida diaria.
Los hombres del paleolítico también: los hombres, portaban lanzas y
herramientas para la caza y la construcción de sus cabañas; mientras que las
mujeres llevaban niños y comida.
Aunque el transporte de libros sea un actividad que generalmente pasa
desapercibida, podemos enfocar su estudio como un caso especial del
comportamiento de transporte de objetos.
Los libros son uno de los materiales que tenemos que transportar muy
frecuentemente en nuestra vida diaria y no existe distinción de sexo o edad. En
los colegios, institutos y universidades los estudiantes transportan libros,
carpetas, cuadernos, etc… de un lado para otro. Muchos no pueden estar
dándose cuenta de que el modo en que los cogen para transportarlos puede
ocasionar distintas hipótesis en las que podríamos trabajar, ya que es algo muy
habitual y cuotidiano para todos.
En esta práctica vamos a poner a prueba la hipótesis de que los individuos
de uno y otro sexo se diferencian con respecto al modo en que transportan sus
libros.
Así pues, por qué dependiendo de la edad y el sexo, una mayoría de gente los
coge de una manera y la otra parte de otra?
2. BÚSQUEDA DE INFORMACIÓN
Para hacer este proyecto, los miembros de este equipo nos fijamos en varias
personas de diferentes edades y sexos.
3. IMAGINAR HIPÓTESIS
NIÑOS/AS - ADOLESCENTES -ADULTOS/AS
CHICOS
Tipo 1 – con un solo brazo,
dejado caer.
Tipo 2 - con los dos brazos (al
pecho o en la cadera)
CHICAS
Tipo 1 – con un solo brazo,
dejado caer.
Tipo 2 - con los dos brazos (al
pecho o en la cadera)
< Tornar a Seccions
4. DISEÑO DE LA EXPERIMENTACIÓN
Primero, para averiguar el tanto por ciento de los niños pequeños nos
fuimos a un colegio de primaria de nuestro pueblo, pero normalmente los niños
los llevan en la mochila.
Para la parte de los adolescentes, observamos a las alumnas y los
alumnos de nuestro propio instituto. Esta parte fue aún más complicada porque
los llevan en la mochila. Así que nos fijábamos en la entrada de la biblioteca, ya
que van con los libros para estudiar o para hacer algunos deberes.
La parte más fácil de observar fue la del profesorado que, generalmente,
llevan pocos libros, así que los llevan en los brazos desde el seminario hasta la
clase.
5. INTERPRETACIÓN DE LOS RESULTADOS Y CONCLUSIONES
- RESULTADOS:
De las diez personas que hemos visto para realizar esta investigación vamos a
escribir los resultados de cómo cogen los libros las diferentes personas de edad
y sexo.
NIÑOS/AS
chicos
T.1 6
T.2 4
ADOLESCENTES
chicas
3
7
chicos
T.1 8
T.2 2
7
9
6
8
chicas
1
9
ADULTOS/AS
chicos
T.1 6
T.2 4
chicas
3
7
7
6
7
5
5
6
4
4
5
CHICOS
CHICOS
3
CHICAS
4
CHICAS
CHICOS
3
CHICAS
3
2
2
2
1
1
0
0
TIPO 1
TIPO 2
1
0
TIPO 1
TIPO 2
TIPO 1
TIPO 2
* Hemos visto que en el tipo 1 dominan los hombres más que las mujeres. Y
que en el tipo 2 dominan las mujeres más que los hombres.
Respecto a las edades, son las chicas adolescentes las que dominan en el tipo 2.
< Tornar a Seccions
Es decir, que el resultado de la investigación es el mismo que hemos leído del
texto “Dimorfismo sexual en el transporte de libros”.
Entonces podemos decir que hay bastante diferencia entre un sexo y otro sobre
la manera de coger los libros.
- CONCLUSIONES:
Algunas de las razones por las cuales los humanos llevamos los libros de una
manera o de otra son las siguientes:
- Anatómica: porque los chicos tienen la espalda ancha y no tienen
caderas. Entonces les parece más cómodo dejarlos caer.
Mientras que las chicas, o los dejan colocados en la cadera o en el pecho.
- Por costumbre o comodidad.
- Evolutiva: como los hombres del paleolítico se dedicaban a la caza,
llevaban la lanza o las herramientas dejándolas caer.
Las mujeres se dedicaban a la recolección de hierbas o a cuidar a los niños.
Entonces, los dejaban en las caderas.
RESULTADOS DADOS EN %
CHICOS
Tipo 1 – 58.38%
Tipo 2 - 41.61%
TOTAL:
CHICAS
Tipo 1 – 38.15%
Tipo 2 - 61.84%
100%
70
60
50
40
CHICOS
30
CHICAS
20
10
0
TIPO 1
TIPO 2
Eva Alpuente
Elena Ballesteros
Javi Benita
Pau Català
4ºA E.S.O
< Tornar a Seccions
Yo soy el suelo que bajo tus risas te contemplo, que bajo tus lloros me
entristezco, que bajo tu pena me muero en un mundo de tristeza.
Soy aquel que te admira por cómo eres y por cómo tratas a la gente, en la
cual yo no estoy, y aunque me duela, mi corazón está lejos de traspasar tus
anchas barreras, que comunican con la victoria eterna de haber conquistado tu
corazón.
Soy una “alma en pena” que vaga por los rincones, que busca por los
armarios una mísera gota de tu belleza que me asombra y que con gran
complicación me cuesta encontrar y que nunca he podido hallar.
Sergio Rodríguez Almela 1B
< Tornar a Seccions
Adolfo estaba enfermo desde hacía tres meses, tenía una inflamación en el
tobillo y debía guardar reposo durante varias semanas más. La herida le escocía, le
picaba, y cuando sus padres intentaban cambiarle la venda para ponerle una nueva
le hacía un daño horrible.
Sus padres trabajaban todo el día hasta las 8 de la noche, su hermana
pequeña se iba a la escuela y después a las actividades extraescolares, sus
amigos tenían que ir al instituto, y su gata se pasaba fuera de casa la mayor
parte del tiempo.
Las mañanas se hacían largas y aburridas. Intentaba entretenerse viendo
la programación de la televisión, jugando a la consola... pero nada. Se aburría
igualmente.
Decidió hacer un poco de esfuerzo y levantarse de la cama, aunque no era
muy aconsejable. Buscó por todos lo baúles, armarios, cajones... y en la
estantería encontró un viejo diario de su madre, que escribió al poco tiempo de
que él naciera.
En la primera página se leía:
Marzo, 29, 1998 Querido diario:
Hoy hemos seguido nuestra rutinaria búsqueda de una casa decente y
económica en la ciudad. Hemos decidido que ésta es la quinta y la última casa
que vemos.
La casa, estéticamente, parece antigua y tiene un amplio jardín que la
rodea. Eso le da varios puntos a favor. Mike y yo hemos entrado un poco
atemorizados. Nos ha atendido una niña, de ojos negros y saltones, pelo negro y
rizado que le llegaba hasta la cintura, un poco pálida de cara (parecía que había
estado enferma), y llevaba un vestido blanco de encajes hasta los tobillos.
Lo primero que nos enseñó fue su antigua habitación, nos explicó dónde
estaba cada mueble. Su cama se encontraba al lado de la ventana donde daba
más la corriente. A lo mejor había cogido un catarro y por eso tenía esa mala
cara, pensé yo.
Al cabo de pocos minutos aparecieron una mujer que tenía el pelo igual
que la niña y un hombre que tenía los mismos ojos. Ambos iban vestidos de
negro. Los dos se acercaron y me preguntaron que cómo habíamos entrado si no
había nadie. Yo respondí que nos había abierto una niña y nos había conducido
hasta su habitación. Describí a la niña y la madre empezó a llorar y a correr por
toda la casa gritando su nombre. El padre se acercó a mí y me explicó que su
hija había muerto hacía 4 días a causa de una pulmonía. Nos fuimos corriendo, y
espero que nunca volvamos a esa casa.
Adolfo dejó el diario y salió del cuarto. Mientras bajaba las escaleras y
escuchó una voz que se acercaba sigilosamente y le decía: - Todos debemos
morir de una enfermedad, igual que yo. Cuando se giró la vio y, del mismo susto,
cayó rodando por las escaleras perdiendo el conocimiento y la movilidad para
siempre.
María Victoria Granados Vera 2º ESO C
< Tornar a Seccions
En Londres, vivía una chica normal como todas. Era alta, rubia con el pelo
largo y los ojos azules. Se llamaba Claudia.
Hacía tres años y medio que había llegado a España. Este año pasaba a 3º
de ESO. Claudia se puso muy contenta al ver que en la lista de su nueva clase
le tocaba con algunos de sus amigos del año pasado: Nuria, Raquel, Victoria,
Samuel, Óscar, Ángel, Lorena y Carla. Todos sus amigos estarían junto a ella
este curso.
Claudia también tenía novio, se llamaba Daniel. Era alto, con ojos marrones
y el pelo negro. Daniel se portaba muy bien con ella. Iba a 4º de ESO y se
llevaba muy bien con los amigos de Claudia.
En la clase de Claudia, aparte de sus amigos, también había un grupo de
chicas. A ese grupo de chicas se le llamaba “CHICAS MALAS”. El grupo constaba
de 5 chicas: Leticia, Rocío, Bárbara, Inmaculada y Patricia.
A Claudia no le gustaba cómo eran, ya que veía en ellas maldad.
Todo comenzó estando en una clase de Matemáticas. Claudia contestaba a
todo, ya que era muy buena estudiante.
Al acabar la clase, Leticia y las chicas se dirigieron hacia Claudia:
- ¡Vaya! ¡Qué lista que eres! ¿En tu país también eras así de lista? - dijo
Leticia con un tono burlón, refiriéndose a que era una empollona.
- Eh… eh…- dijo Claudia temblando y asustada.
- ¿Qué es esto?- dijo Bárbara mientras cogía una pulsera del estuche de
Claudia.
- ¡Deja eso! ¡Es un regalo de mi novio! –dijo Claudia enfadada.
Bárbara dejó la pulsera caer y ésta se rompió. Después cogió la pulsera
rota y se la devolvió a Claudia diciendo:
- Uy, lo siento… Qué lástima… Se ha roto…
- ¡Sois unas idiotas! – dijo Claudia empujando a Bárbara.
< Tornar a Seccions
Las chicas se fueron a una esquina de la clase como si no hubiese pasado
nada, pero antes Rocío pegó en la cara a Claudia.
Los amigos de Claudia, como estaban fuera de clase y no habían visto lo
que había pasado, le preguntaron por qué lloraba.
- Las chicas malas me están haciendo la vida imposible - dijo Claudia.
- ¿Son las pavas esas que se sientan a tu lado? - preguntó Samanta.
- Sí - dijo Claudia secándose las lágrimas mientras contaba lo que había
pasado.
A partir de ese día ella iba al instituto asustada.
Un día yendo por el instituto, las chicas malas se dirigieron hacia Claudia.
Empezaron a pegarle y nadie pudo pararlas.
Esa tarde Daniel se enteró de lo que estaba pasando con su novia y fueron
a hablar con la profesora con la que Claudia tenía mucha confianza. En el
instituto castigaron a las chicas malas y Claudia
empezó a sentirse más tranquila.
Claudia en ese curso lo pasó muy mal
porque había sufrido acoso escolar. Pero con la
ayuda de sus amigos y la gente que la quiere lo
superó.
Esta historia la sé porque yo la presencié.
Pero no decía nada, siempre estaba callada. Yo
soy Carla.
Carla Molina 4º ESO E
< Tornar a Seccions
Sóc Daniel Suárez, sóc colombià i volguera donarvos a conèixer una mostra de la poesia que
actualment es fa al meu país. L‟autor és Carlos Castro
i el poema és el següent:
CALLÉMONOS UN RATO
Hemos hablado mucho , compatriotas,
¿ por qué no nos callamos
para que las palabras se maduren
en medio del silencio
y se vuelvan arroz,
cajas de pino, escobas,
duraznos y manteles?
Hacemos mucho ruido
y repetimos la palabra muerte
hasta que la matamos.
Decimos mucho corazón
y gastamos el fruto más hermoso del pecho.
Lo que importa es el río,
no su nombre.
Lo que interesa es pan
y no discursos
sobre las propiedades de la harina.
El mar es bello porque es mar
y no porque lo cantan los poetas,
y existirían piñas
aunque no se llamaran como se llaman.
Bajo la tierra crece la semilla
porque el surco no habla
ni le pone adjetivos a la espiga. (Fragment)
< Tornar a Seccions
La colosal bestia despierta
Con un rugido ensordecedor.
En sus ojos vidriosos brilla
El inconfundible instinto depredador.
Bajo el amanecer, por la carretera,
La bestia devora el horizonte.
El formidable monstruo ruge con ira,
Su esbelto cuerpo corta el aire.
Bajo su piel de acero pulido,
Su corazón incandescente impulsa
Al gran monstruo enloquecido
Por la inmensa y desierta llanura.
Sobre la tierra galopa con furia
Sin destino ni dirección
Con su mecánica armonía,
Con su eterna combustión.
Jorge Sánchez Navarro 4º ESO D
< Tornar a Seccions
El pasado 30 de octubre, los alumnos del Programa de Cualificación
Profesional Inicial (PCPI) de nuestro instituto visitaron, en Valencia, el Centro de
Proceso de Datos (CPD) de la Conselleria d‟Educació de la Generalitat
Valenciana. El CPD, gestionado por el Servicio de Informática y Técnicas de
Gestión (SITG), centraliza toda la informatización y las telecomunicaciones de
los procedimientos del ámbito docente competencia de la Conselleria
d‟Educació.
A primera hora de la mañana
subimos al tren de cercanías que nos
llevó a la estación del Norte de
Valencia y desde allí, en metro,
llegamos hasta la Consellería. Allí nos
recibió muy amablemente Mª José
Tarazón, jefa del SITG, que dirige un
equipo de un centenar de personas
encargado de velar por los sistemas y
las aplicaciones informáticas utilizados
tanto
en
las
dependencias
de
Conselleria
y
sus
Direcciones
Territoriales como en los centros
docentes de la Comunidad Valenciana.
Aunque las áreas informáticas gestionadas en el SITG son muchas
(desarrollo de aplicaciones, telecomunicaciones, microinformática, sistemas,
bases de datos, seguridad…), la visita se centró en la Red Local de Ordenadores
del edificio principal, ya que esta es una de las materias del módulo de
Operaciones Auxiliares de Tecnologías de la Información que los alumnos del
PCPI estudian este año en la formación específica del programa. En los Servicios
Centrales de Conselleria hay cerca de mil personas trabajando, lo que se
traduce para el SITG, en mil usuarios
dentro de la misma red local. Este
volumen
requiere
una
minuciosa
organización que permita poner a
disposición de cada uno de los usuarios
de la red aquellos recursos necesarios
para realizar su trabajo y que dichos
recursos estén disponibles a tiempo y
libres de errores.
En primer lugar pudimos ver cómo se
< Tornar a Seccions
organiza el cableado de la red local, marcado por la ubicación física de los
ordenadores y por la estructura arquitectónica del edificio. En cada escalera del
edificio se ubica un armario con los switches necesarios para reconducir los
datos de cada estación de trabajo hasta el CPD. En segundo lugar nos abrieron
las puertas del CPD, custodiadas por un sistema de seguridad codificado al que
sólo tiene acceso parte del personal del SITG, y entramos en esa sala llena de
máquinas y cables.
Lo primero que llama la atención es la baja temperatura: varios equipos de
aire acondicionado de gran potencia refrigeran la sala para que las máquinas
funcionen a la temperatura adecuada y evitar así averías por calentamiento
excesivo de los componentes hardware (¡así que nos tuvimos que poner las
chaquetas!). El aire frío circula bajo el suelo técnico (o falso suelo) y encuentra
salida por rejillas sustitutas de algunas baldosas del mismo.
También pudimos ver bajo el suelo técnico cómo se distribuyen por toda la
sala las líneas eléctricas necesarias para que todos los servidores, más de 100,
funcionen las 24 horas del día. Nos enseñaron las bandejas colgantes del techo
por las que discurren los cables de la red local hasta conectarse a todos los
servidores, cabinas de discos, balanceadores, routers, firewalls… Al CPD llegan
las 1800 líneas ADSL desde las secretarías de todas las escuelas e institutos de
la Comunidad Valenciana y allí estaba el gran router que las recepciona y les da
salida hacia Internet. Por último, nos acompañaron hasta la sala que alberga
dos Sistemas de Alimentación Ininterrumpida (SAI), que aseguran que todas las
máquinas del CPD sigan funcionando en el caso de que se produzca un corte en
el suministro eléctrico del edificio.
Acompañando a la despedida nos
regalaron una mochila a cada uno y
con ella nos fuimos a almorzar a un
establecimiento cercano. Otra vez al
metro y al tren de cercanías y
llegamos a Puçol al final de la
mañana.
Julia Lallana
Tutora del PCPI
< Tornar a Seccions
Los alumnos de 4º de la
E.S.O. del curso 2009/2010
realizamos un viaje a Benasal
(Castellón) los días 18, 19 y 20
de noviembre de 2009. El jueves
18 de noviembre salimos del
I.E.S. Puçol a las 9:30 h. de la
mañana aproximadamente.
El viaje en autobús hacia
Benasal tardó unas dos horas y
media, realizando una parada
para almorzar. Una vez en el
albergue
de
Benasal,
los
monitores Kiko y María nos hicieron una charla en la que nos informaron de los
horarios y las obligaciones que deberíamos seguir en el albergue. Al terminar la
charla, los monitores nos asignaron nuestras habitaciones y nosotros elegimos
nuestras literas.
Esa misma tarde realizamos
una excursión al bosque del Rivet en
la que teníamos que rellenar un
cuaderno con la información de los
paneles del bosque. La excursión fue
muy divertida porque, aparte de
enseñarnos la vegetación típica del
Rivet, nos ayudó a conocer más la
naturaleza y a orientarnos por ella.
Por la noche, los monitores y
los cocineros organizaron un juego de
terror. El juego se trataba de encontrar unas pistas en las que estaba escrita
una letra y el nombre de otro lugar. Cuando encontraras todas las pistas, las
letras formaban una palabra. La palabra formada era el nombre del último lugar
para visitar. Sólo podíamos utilizar una linterna por grupo para guiarnos, ya que
todas las luces estaban apagadas.
< Tornar a Seccions
El día siguiente empezó con una
excursión basada en la geología.
Medimos la potencia, el buzamiento y
la dirección de los estratos. La
actividad fue muy interesante porque
tuvimos la oportunidad de ver el
paisaje kárstico del entorno. Por la
tarde, realizamos una actividad de
apicultura. En la actividad, vino un
apicultor profesional y nos enseñó un
panal con sus abejas. También nos
explicó las partes de una abeja, los
miembros de una colmena de abejas y
los productos que producen las abejas.
Al final de la actividad, tuvimos la
oportunidad de probar varios tipos de
mieles como la miel de azahar, de
tomillo o de carrasca.
El último día, realizamos una
excursión a la ermita de San Cristóbal.
En el camino de vuelta hicimos un juego de orientación en el que utilizamos un
mapa y una brújula. El autobús nos recogió en el albergue a las 16:00 h. de la
tarde y nos llevó de vuelta a Puçol.
El viaje fue muy interesante porque nos dio la opción de conocer mejor la
naturaleza, de saber respetarla y de entender mejor la vida de algunos
animales.
Alberto Nebot Pedrós
4º E.S.O. - C
< Tornar a Seccions
Dilluns vint-i-cinc d‟abril, un grup d‟alumnes
de Tercer de Diversificació -format per Desi,
Killian, Àlex, Lorenzo i Sandra- vam visitar la Fira
del Llibre, acompanyats per la professora de
l‟Àmbit Lingüístic, Anna Rodrigo.
Vam eixir del centre a les 11:00 h. i férem
camí cap a la estació de Renfe. Arribarem a
l‟estació del Cabanyal i després agafarem l‟autobús
per anar a la Fira. Vam estar un poc mirant les
parades dels llibres i les novetats. Després vam
anar a la carpa on
es trobava l‟autora
del llibre de La
Mosca,
Gemma
Pasqual.
Ens va explicar per què havia escrit aquest
llibre, per què li‟l va dedicar a Jokin i altres
coses. Tot seguit, li vam fer preguntes i després
d‟una estona ens els va signar. A l‟eixida de la
fira, ens vam fer la foto i vàrem agafar
l‟autobús i el tren per a tornar a Puçol. Ho vam
passar molt bé.
< Tornar a Seccions
Després de set anys
d‟intercanvis, el nostre Institut
dóna la benvinguda, en aquest
huitè a l„ IES El Puig. Sis
alumnes del Puig més 31
alumnes
de
Puçol
intercanviarem amb el Collège
Jean Jaurès de Castres. És per a
l‟ IES El Puig el seu primer
intercanvi i és, com ja sabem, el
seu
primer
any
de
funcionament.
Creiem
que,
donada
la
proximitat
dels
nostres centres, la col·laboració
que enguany encetem serà un
motiu d‟enriquiment per a tots
dos establiments. Alguns dels professors que conformen la plantilla del nou institut,
varen ser professors l‟any passat en Puçol. Entre ells la professora de Francès, Úrsula
Gaspar.
L‟ intercanvi és molt més que un viatge, és entre altres coses, un motiu
d‟enriquiment cultural. Ampliem les nostres perspectives en tots els aspectes i en eixa
actitud realitzem una sèrie de treballets per a introduir-nos en la realitat cultural del
país visitat. Els alumnes francesos fan, al seu voltant, el mateix.
2010
és
l‟any
de
la
Biodiversitat. Una commemoració
tan
important
i
de
tanta
transcendència
no
pot
passar
inadvertida per a nosaltres. Així que
volem
plantejar-nos,
dins
les
nostres possibilitats, la realitat
canviant del nostre planeta. És cert
que els dirigents del món ens han
defraudat; Kioto, Copenhaguen i
altres cimers passades no han donat
el fruit esperat. Però no és una
excusa per a no fer rés. Tots estem
implicats, perquè tots, donat el
nostre
estil
de
vida
estem
contribuint al calfament de la Terra,
és a dir, al canvi climàtic. Recordem
les paraules d‟Edgar Morin « La Terre dépend de l‟homme qui dépend de la Terre » (1)
Hem de partir de la nostra realitat per a arribar a una solució. Al nostre nivell ens
plantegem en aquest intercanvi que també nosaltres podem i devem fer alguna cosa.
Eixa serà, doncs, la nostra preocupació i el leitmotiv del nostre intercanvi 2009-2010:
“Què fem per a salvar la Terra?”
Paco Carbonell, David Sánchez, Úrsula Gaspar (IES El Puig)
(1)
Cf. Edgar Morin, L’ an I de l’ ère écologique, Taillandier, Paris, 2007.
< Tornar a Seccions
ÉCHANGE 2009-2010
IES PUÇOL, IES EL PUIG, COLLÈGE JEAN JAURÈS, CASTRES.
Après sept ans d‟échanges,
notre lycée donne la bienvenue, en
cette huitième année au lycée El
Puig. Six élèves du Puig en plus des
trente et un élèves de Puçol,
échangerons avec le collège Jean
Jaurès de Castres. Il s‟agit pour le
lycée El Puig de son premier
échange et, comme nous le savons
aussi, de sa première année en
fonctionnement. Dû à la proximité
de
nos
établissements,
la
collaboration
que
nous
allons
entamer cette année, sera un motif
d‟enrichissement pour les deux
établissements. Quelques-uns des
professeurs qui conforment le personnel du nouveau lycée, furent professeurs l‟année
dernière à Puçol, parmi lesquels se trouve la professeur de français, Úrsula Gaspar.
L‟échange est beaucoup plus qu‟un voyage. Il s‟agit, entre autre, d‟un motif
d‟enrichissement culturel. Nous élargissons nos perspectives dans tous les aspects et,
dans ce sens, nous réalisons quelques travaux pour nous introduire dans la réalité
culturelle du pays visité. Pour ce qui est des élèves français, ceux-ci, font la même
chose.
2010 est l’année de la
biodiversité. Une commémoration
si importante, qui a autant de
transcendance, ne peut passer sous
les coulisses pour nous. C‟est pour
cela que nous voulons nous situer
devant le problème du changement
climatique. Nous savons déjà que les
dirigeants du monde nous ont déçus:
Kyoto,
Copenhague
et
d‟autres
sommets passés n‟ont pas donné les
résultats attendus. Mais ceci ne sert
pas comme excuse pour ne rien faire.
Nous sommes tous concernés, parce
que tout le monde, vu notre mode de
vie, nous sommes en train de contribuer au réchauffement de la Terre, c'est-à-dire, au
changement climatique. À ce sujet nous pouvons ici rappeler les mots d‟ Edgar Morin
« La Terre dépend de l‟homme qui dépend de la Terre » (1) C‟est pour cela que nous
avons décidé que notre devise de l‟échange soit : « Que faisons-nous pour sauver
la Terre ? »
Les élèves de l‟échange, organisés par petits groupes, se sont posés la même
question mais à différents degrés : Que fais-tu pour sauver la Terre ? Que fait
notre lycée… ? Que fait ta ville … ? Que font les entreprises.. ? etc. Ainsi donc,
nous vous présentons, ci-dessous, deux échantillons des travaux que les élèves sont en
train d‟élaborer.
Paco Carbonell, David Sánchez, Úrsula Gaspar (IES El Puig)
(1) Cf. Edgar Morin, L’ an I de l’ ère écologique, Taillandier, Paris, 2007.
< Tornar a Seccions
Los treinta y ocho alumnos del IES Puçol y del IES El Puig que realizan
presente intercambio cultural con el collège Jean Jaurès, lo tienen claro.
el
Los profesores españoles organizadores también, lo tenemos claro. Tenemos
muchas cosas en común. Para empezar, tenemos problemas en común que,
evidentemente, no hacen distinciones entre continentes, ni conocen de fronteras, ni
diferencian los países pobres de los países ricos: citemos solamente el calentamiento
global, el cambio climático, los fenómenos atmosféricos extremos… no olvidamos los
casos recientes de Italia, de Haití y de
Chile. Y nosotros enfocamos nuestro
intercambio con un motivo central: “¿Qué hacemos para salvar la Tierra?” E
intentamos responder y plantearnos el problema con diferentes tipos de producciones:
trabajos, redacciones, encuestas, entrevistas, exposiciones,…
También tenemos en común el amor por nuestras respectivas lenguas, que nos
permiten romper una de las fronteras que nos pueden separar: la lengua. Y nos
comunicamos en francés y en castellano y establecemos una correspondencia y nos
escribimos y nos encontramos y nos conocemos y nos respetamos, y nos valoramos
mutuamente…
E incluso podemos decir que en nuestras respectivas regiones tenemos una
lengua que compartimos, el occitano y el valenciano, idiomas que ponen de manifiesto
nuestra tremenda riqueza cultural.
Y nos hacemos amigos. “Y nos lo pasamos bien toda la tarde, juntos, sin
importarnos si éramos españoles o franceses ni en qué lengua hablábamos”… decía una
alumna en su Cahier de Bord del año pasado. Y no hacían y no hacemos distinciones.
Y poco a poco conoceremos mejor nuestros respectivos países y los
respetaremos y los valoraremos…
Y nos lo planteamos seriamente: seguiremos intentando solucionar nuestros
problemas y enriqueciéndonos con nuestras realidades,
seguiremos rompiendo
fronteras.
Échange 2009-2010. Sans frontières
Les trente-huit élèves des lycées de Puçol et El Puig qui réalisent cet échange
culturel avec le collège Jean Jaurès ont les idées claires.
Les professeurs espagnols qui l‟organisons, aussi, nous avons les idées claires.
Nous avons beaucoup de choses en commun. Pour commencer nous avons des
problèmes en commun qui, évidemment, ne différencient pas entre les continents, ni
connaissent de frontières, ni font la différence entre les pays pauvres et les pays
riches : citons simplement le réchauffement de la planète, le changement
climatique, les phénomènes atmosphériques extrêmes… n‟oublions pas les derniers
cas d‟ Italie, d‟Haïti et du Chili. Et nous, nous envisageons notre échange avec un
thème central : « Que faisons-nous pour sauver la Terre ? ». Et nous essayons d‟y
répondre et nous posons la questions avec différents genres de productions : des
travaux, des rédactions, des enquêtes, des interviews, des expositions…
< Tornar a Seccions
Nous avons en commun aussi l‟amour envers nos langues respectives, qui nous
permettent de rompre une des frontières qui peuvent nous séparer : la langue. Et
nous nous communiquons en français et en castillan et nous établissons une
correspondance et nous écrivons et nous nous rejoignons et nous nous connaissons et
nous nous respectons et nous ressentons une reconnaissance mutuelle…
Et nous pouvons ajouter que dans nos régions respectives nous avons une
langue que nous partageons, l‟occitan et le valencien, langues qui démontrent notre
énorme richesse culturelle.
Et nous devenons amis. « Et nous nous sommes amusés tout l‟après-midi
ensemble, sans remarquer l‟identité, espagnole ou française, ni en quelle langue nous
nous communiquions »… disait une élève dans son Cahier de Bord de l‟année dernière.
Et ils ne faisaient pas de différences et nous ne faisons pas de différences.
Et petit à petit nous connaîtrons mieux nos pays et nous les respecterons et
nous les apprécierons …
Et nous nous posons sérieusement la question : nous continuerons à essayer de
résoudre nos problèmes et à nous enrichir avec nos réalités, nous continuerons à
rompre les frontières.
Intercanvi 2009-2010. Sense fronteres
Els trenta-vuit alumnes de l‟ IES Puçol i de l‟IES El Puig que realitzen aquest
intercanvi ho tenen ben clar.
Els professors espanyols organitzadors, també, ho tenim ben clar. Tenim moltes
coses en comú. Per a començar tenim problemes en comú que, evidentment, no fan
diferències entre continents, ni entenen de fronteres, ni diferencien els països pobres
dels rics: citem solament el calfament global, el canvi climàtic,
els fenòmens
atmosfèrics extrems... no oblidem els recents casos , d‟ Italia, d‟ Haití i de Xile. I
nosaltres enfoquem el nostre intercanvi amb un motiu central: “ Què fem per a
salvar la Terra?”
I intentem
respondre i plantejar-nos el problema amb diferents tipus de
produccions: treballs, redaccions, enquestes, entrevistes, exposicions...
També tenim en comú l‟estima per les nostres respectives llengües, que ens
permeten rompre una de les fronteres que ens poden separar: la llengua. I ens
comuniquem en francès i en castellà i encetem una correspondència i ens escrivim i
ens trobem i ens coneguem, i ens respectem i ens valorem mútuament...
I inclús podem dir que en les nostres respectives regions tenim una llengua que
compartim, l‟occità i el valencià, idiomes que posen de manifest la nostra enorme
riquesa cultural.
I ens fem amics. “I ens ho passàrem bé tota la vesprada, junts, sense importarnos si érem espanyols o francesos ni en quina llengua parlàvem”... deia una alumna al
seu Cahier de Bord de l‟any passat. I ells no feien i nosaltres no fem diferències.
I poc a poc coneixerem millor els nostres respectius països i els respectarem i els
valorarem...
I ens ho plantegem seriosament: seguirem intentant resoldre els nostres
problemes i enriquint-nos amb les nostres realitats, seguirem trencant fronteres.
Les professeurs espagnols des Lycées IES PUÇOL
et IES PUIG: Úrsula, David et Paco. (Article publié
ans la revue “Interstice” et dans le site du collège
Jean Jaurès)
< Tornar a Seccions
Samedi 20 mars
Après « Fallas », la fatigue de la fête, la « cremà » et toute la nuit sans dormir,
le voyage se fait long. Nous sommes très fatigués. Les profs nous ont comptés et on
est partis. C’était cinq heures trente du matin. La plupart de nous, nous profitons le
voyage pour dormir. Quand nous sommes entrés en France, les profs nous ont racontés
des choses d’histoire-géo, des panneaux sur l’autoroute et du paysage. Il y a des
différences intéressantes. J’avais très envie de rencontrer mon correspondant. Il
s’appelle (Vicente Escamilla, 3r A)
Nous nous sommes rencontrés pour la première fois. Marylou m’attendait devant
le collège. J’ai pris ma valise et nous sommes rentrées accompagnées de ses parents,
en voiture à la maison. Nous avons goûté et nos avons fait connaissance. Nous avons
dîné et nous sommes allées sur l’ordinateur. Marylou est très sympa et ses parents
aussi. (Isabel Martí, 2n C)
Dimanche 21 mars
Aujourd’hui, nous sommes allés
à la patinoire. J’ai rencontré Jesús et
son correspondant Renaud. L’aprèsmidi, nous tous, espagnols et français,
nous sommes allés au Parc de la
Gourjade. C’était très amusant.
(Nicolas d’Oppazzo, 3r A)
Nous allons à la piscine et après
on
mage à la maison. On mange
beaucoup. La nourriture française est
très bonne. L’après-midi nous allons
avec les autres. C’est très bien. À 18h. nous rentrons. J’aime les gens français (Laura
Cabot, 2n A)
Lundi 22 mars
Aujourd'hui c'est notre premier jour avec les correspondants français et nous
avons visité le collège Jean Jaurès, collège où cet homme politique a fait ses études à
la fin du XVIIIème siècle. (Javier Coca.2n A)
Les élèves espagnols avons participé à des cours; moi, par exemple, j'ai assisté à une
classe
d'histoire-géographie,
dans
laquelle le professeur nous a parlé de
Christophe Colomb. Ce qui m'a surpris le
plus ça a été le fait d'appeler le
professeur par son nom de famille, en
Espagne on tutoie tout le monde!!!
(Irene Mollà 2n C)
À 11 heures nous sommes allés à la
< Tornar a Seccions
réception de la mairie qui avait préparé un vin d'honneur. Nous avons tous eu des
cadeaux: des sacs où il y avait un tapis de souris, des stylos, des brochures sur les
activités que propose Castres, etc. À midi nous avons déjeuné à la cantine du collège; il
faut dire que là-bas, les élèves ont cours l'après-midi aussi et ils restent manger. Après
avoir déjeuné, quelques-uns, avons participé au journal du collège que Fabien, le
correspondant de Nicolas, dirige; nous avons écrit des articles en français!!! (Lorena
Ibáñez 2n C)
L'après-midi, à 15h30, nous avons fait un jeu de pistes dans la ville de Castres et à
continuation nous avons visité le musée Jean Jaurès. Finalement, nous sommes
retournés au collège pour regarder l'exposition des élèves français sur l'écologie au
foyer. Nous avons lu les travaux et nous avons voté pour choisir le meilleur (Rocío
Esteve, 2n C)
Mardi 23 mars
Aujourd'hui nous sommes allés à Toulouse. C'est une très jolie ville qui est
appelée aussi "la ville rose" à cause de la couleur que prennent les briques lorsqu'il fait
soleil. Nous avons visité le Capitole, qui est la mairie de Toulouse, la Basilique de Saint
Sernin, les Augustins et nous avons piqueniqué sur les rives du fleuve qui passe par
Toulouse, la Garonne (Jesús Moreno)
Après
le
pique-nique,
les
professeurs nous ont laissé une heure et
demie pour faire un quartier libre tous
seuls. Nous avons profité pour faire des
achats; nous avons acheté des souvenirs à
nos parents et nous nous sommes baladés
dans Toulouse (j'ai beaucoup aimé ce
moment-là) (Adrian Pascual , 2n A)
À 17 heures nous sommes retournés à
Castres mais nous sommes arrivés en
retard à cause de la manifestation qu'il y avait au
centre-ville aussi Parce qu'il y avait beaucoup de monde qui faisait la queue pour payer
les articles. Nous avons diné vers 19h30. Justine et moi, nous sommes allées à
l'ordinateur et nous nous sommes couchées à 22 heures. Bonne nuit! ( Rossi
Roca 3r C)
Mercredi 24 mars
Nous avons visité un centre de recyclage.
Nous avons vu comment là les employés
doivent faire vite pour pouvoir trier papiers,
plastiques et autres choses. Nous avons vu
les choses que l’on fabrique
avec les
déchets. (Coral Gómez, 4t B)
Cet après-midi on a fait du foot à côté
du stade de Castres, espagnols et français.
J’ai beaucoup aimé. Après nous sommes
allés au centre ville (VictorEsteve, 3r C)
< Tornar a Seccions
Jeudi 25 mars
Une des choses qui te surprennent le
plus en France, c’est le change des horaires
qui se produit.
Normalement, tout se fait plus tôt de
ce dont on en a l’habitude : se réveiller plus
tôt, aller à l’école avant, manger de bonne
heure, etc. Ceci a été ce qui m’a surpris le
plus. Ce qui est normal chez eux c’est de
manger à midi, prendre le petit déjeuner
(cela ne nous est pas si drôle) avant d’aller à
l’école, mais il n’y a pas de « almuerzo español » ; le temps de la récréation au collège
est très court, seulement dix minutes !!!), et l’heure du dîner peut varier. Au plus tard,
on peut dîner à vingt et une heures, mais s’il y en a l’occasion, on peut dîner à l’heure à
laquelle on goûte en Espagne !!! Comme moi, qui hier, j’ai dîné à six heures et demie
de l’après-midi… C’est que l’échange est plein de surprises !!! (Nicolas d’Oppazzo, 3r
A)
Nous avons fait un voyage très long. Mais c’était bien parce que nous avons
passé la journée avec nos correspondants. Nous avons visité Albi, sa cathédrale et le
Musée Toulouse Lautrec. Après, nous asommes allés à Cordes-sur-ciel, un ville fortifiée
à causes des guerres contre les Cathares. (Victor Esteve, 3r C)
Vendredi
Voilà, nous arrivons au dernier jour.
Ce matin nous avons visité le Sidobre; il
s'agit d'une montagne où il y a des tas de
pierres aux formes singulières (ça m'a
rappelé la "Ciudad encantada" de Cuenca).
La professeur qui nous a accompagnés,
Mme Créancier, nous a expliqué que ces
formes ont été faites au long des siècles à
cause de l'érosion de la pluie, du vent et
de la neige.
À midi, nous avons diné à la cantine du
collège tous ensemble et après on a eu la
visite d'un
artiste
local
appelé
Gaëtan
Seaux,
qui
travaille
sur
des
matériaux
recyclés.
Il nous a montré beaucoup d'oeuvres et de tableaux
magnifiques; j'ai énormément apprécié, c'était
< Tornar a Seccions
vraiment joli. En plus, il faut dire qu'il était très sympathique parce qu'il nous a offert
un tableau et il nous a dédicacé les dessins qu'on lui demandait. (Eva Alpuente. 4t
A)
Le soir, nous avons dîné chez nos correspondants et nous sommes allés, français et
espagnols, au bowling jouer aux quilles et pour nous dire au revoir. Nous nous sommes
très bien amusés mais maintenant je suis un peu triste`parce que demain nous
rentrons en Espagne; l'échange arrive à sa fin!!!
Pour moi, cet échange avec Alexia et avec Claire a été fantastique.
(Cristina Sánchez , 4t B)
Samedi 27 mars
Une semaine spectaculaire. Merci.
Chaque année, notre lycée, avec l’aide des professeurs de français, organise un
échange en France. Cette fois-ci nous avons eu aussi la participation des élèves du
lycée d’El Puig.
Je peux vous dire que chaque
fois que j’y vais, je m’amuse
énormément. Il s’agit d’une des
meilleures
expériences
que
je
pourrai vivre, non seulement parce
que ça m’aide à
apprendre une
langue très intéressante mais parce
qu’elle
m’assure
des
amis
merveilleux sur lesquels je pourrai
toujours compter.
Cette année la destination
était la même que celle de l’année
dernière. Nous avons connu des
endroits impressionnants, des gens
incroyables et des familles qui nous
ont traités merveilleusement.
Je dois dire que ce qui m’a plu le plus de l’échange, a été les moments que nous
avons passés ensemble les français et les espagnols, parce que nous laissons de côté
nos différences et nous nous amusons comme des enfants avec un nouveau jouet.
Malgré que chaque année, quand la merveilleuse semaine avec les français arrive
à la fin je pleure, je ne le changerais pour rien au monde parce que c’est une
expérience très belle.
Bien sûr, nous devons
remercier les professeurs de
français pour avoir organisé
cet échange que nous avons
réellement
apprécié.
Merci
aussi aux familles françaises
pour nous avoir accueillis et
faire de celle-ci, une semaine
spectaculaire.
Merci. (Paula
4t A)
< Tornar a Seccions
Marta.
***
Marta és una xica de 24 anys ni prima ni grossa , amb els ulls marrons clars , el nas xicotet i els
llavis marcats. Fa poc més d'un any que acabà la carrera de farmàcia però des d'aleshores no troba
treball. Viu en un pis que ella i una amiga comparteixen al centre de València. Té dos germans
xicotets als quals a penes veu dues vegades al mes. Marta és una d'eixes persones que sempre perd
les claus, que oblida on aparca el cotxe quan va al súper o no troba mai el mòbil. A Marta li agrada
sentir les ones trencar en el mar, li agrada ensumar l'olor del cafè pels matins i li encanta vore com
s'estira el seu gat Titànic. Però sense cap dubte, el que més li agrada a Marta és compartir el temps
amb Raquel, la seua millor amiga amb qui comparteix el lloguer del pis on viuen . Es varen conèixer
en començar l' institut i des d'ençà són inseparables donat que el que li falta a l'una li sobra a l'altra i
a l'inrevés. Marta ha estat amb molts xics i finalment ha arribat a la conclusió que no hi ha ningú que
valga la pena .Encara que ella somia amb el dia en què un príncep d'ulls blaus vinga per endur-se-la
al seu castell sempre diu que els homes són tots iguals.
Raquel.
***
Raquel és una xica de 24 anys un poc massa prima, amb ells ulls clars, els llavis carnosos i les
dents perfectes. És llicenciada en medicina però no treballa. Viu a València en un pis llogat que
comparteix amb la seua millor amiga Marta i el qual, no se sap si per la proximitat del pis al centre o
per la companya de pis, es nega a abandonar.
Raquel és una xica tímida, molt tímida però no se
sap com ha aconseguit fer d'aquest defecte una
virtut. Raquel és una persona afectuosa, amiga
dels seus amics. Un poc covarda i a la vegada
valenta depenent de la situació .És una d'eixes
persones que mai oblida un aniversari , que
sempre que et veu et pega una abraçada, que no
deixa passar dos dies sense mirar el seu correu
electrònic o que sempre et torna el somriure.
Raquel no aguanta les persones que porten
ulleres de sol en hivern i detesta els gats que
deixen pèls als sofàs. Raquel només ha tingut dos
xics importants en la seua vida, un que el va deixar ella i l'altre li va partir el cor, però encara i així
Raquel no pot evitar somriure a qualsevol xic que li mire a la cara. Raquel prové d'una família amb
diners, tal vegada per això li agradava tant la companyia de Marta, la seua millor amiga, donat que
ella havia estat l'única capaç de no opinar de Raquel pels seus diners i d'intentar conèixer-la i no
havia intentat fingir una cosa que no era davant d'ella, simplement havia sigut Marta.
La decisió
***
Marta.
< Tornar a Seccions
La veritat és que mai m'havia plantejat una decisió tan difícil en la meua vida. Pense que és una
bogeria, és clar, però sent que és un bon moment i crec que seria més útil allí que ací, a més, Raquel
és una bona amiga i sé que comprendrà si finalment decidíx anar-hi. Tampoc tinc res millor a fer, no
trobe treball, no puc seguir deixant que Raquel pague tot el lloguer i el discurs de Xisco ha estat tan
encoratjador, a més, feia molt que no el veia des que tallàrem i està molt guapo... segur que Raquel ho
entendrà i mos pares i els meus germans... bé, ells no sé si ho entendran, però tant s'hi val; jo he pres
una decisió perquè pense que un canvi com aquest em plenaria d'experiències i m'obriria els ulls al
món .
Raquel.
Marta està boja, però més boja estic jo. Mira que decidir acompanyar-la a l'Àfrica de voluntària
en els temps que corren per aquells països deixats de la mà de Dèu. Menys mal que ma mare és
comprensiva i m'ajudarà a parlar-ho amb mon
pare.
Tinc por d'anar, però més por em dóna que li
passe alguna cosa a Marta per culpa del babau
de Xisco, segur que jugaria amb el seu somriure
endimoniat i els seus ulls verds per fer-la caure
en la trampa , encara que he de reconèixer que
Marta no cau en aquestes trampes, sempre és
ella qui m'obri els ulls i per això mateixa no puc
deixar que vaja sola .Encara que en el fons sé
que per a ella seré més bé una càrrega, però
m'agradaria que ella m'acompanyara allà a on
anara. Així que està decidit.
Finalment, Marta i Raquel han pres una decisió, una decisió difícil però valenta que tindrà
conseqüències tant per a elles com per qui ajudaran. Marta va perquè està farta de no fer res, que tot
l'esforç que s'ha deixat en estudiar no li serveix per trobar treball i vol sentir-se útil. Raquel va per
Marta, no vol que li passe res a la seua amiga; encara que ella sap que si ha de passar alguna cosa
passarà i ella no podrà fer res per evitar-ho però pensa que almenys estant allí la culpa no serà seua.
***
1 mes a Kiffa.
Marta.
Fa un més que som a Mauritània, un país del nord-oest d'Africà. El nostre destí ha estat Kiffa, una
ciutat que es troba al sud-est de Nouakchott, la capital .És una ciutat tranquil·la relativament, on
podem treballar amb tranquil·litat en la nostra feina d'ajuda humanitària. La veritat és que no em
penedisc d'haver-hi vingut, ací trobe que sóc molt
útil, la gent d'ací, els xiquets de només 3 anys et
donen les gràcies constantment fins i tot quan no
pots fer res per ells, et somriuen encara que
estiguen a un pas de la mort.
És increïble, ací agraeixen tot el que fas per ells
encara que siga una cosa tan simple com oferir
un got d'aigua o intentar fer riure a algú, crec que
a Espanya pocs xiquets agraeixen al metge quan
aquest els punxa una vacuna o els fa una anàlisi,
< Tornar a Seccions
jo pense que és perquè ací saben el que és el dolor i el patiment i conviuen amb la mort tots els dies.
M'alegre d'estar ací encara que he de reconèixer que passe por totes les nits, de vegades sentim a
la ràdio que companys han estat segrestats i tinc por que ens passe a mi o a Raquel i més encara
quan pense que ella només està ací perquè a mi em va agradar la idea .Mai acabe d'entendre per què
ho va fer però crec que si no estiguera ací les coses serien diferents, la trobaria molt a faltar, així que
m'alegre que estiga al meu costat cada dia quan m'alce i quan em gite. A més, a ella no li plena tant
l'ajudar els altres, però ha trobat una altra forma de sentir la necessitat de quedar-se ací se'n diu Ker i
és angles. Ell diu que està ací perquè se sent culpable de la situació en què es troba la gent d'ací, però
jo pense que està ací perquè fa només tres anys va morir el seu germà menut que havia dedicat molts
anys a aquest projecte humanitari que es perdrien si ningú no ocupava el seu lloc. Però això és el de
menys, és un bon xic i fa somriure Raquel a totes hores, s'ho mereixia, després del fava del seu ex .
Raquel.
Fa un mes que estem a Àfrica i crec que a qui li conte tot el que he vist i fet no s'ho creu. Aquest
viatge m'ha ajudat a conèixer que els meus límits estan molt més lluny del que em pensava i a
assabentar-me que el món no és només Europa i els Estats Units. Jo mai haguera vingut de no ser per
Marta per això crec que li dec tot el que he guanyat ací i més, però també ho hem passat mal, hem
passat dies i setmanes de por sense a penes eixir de l'hospital de campanya, però ella sempre ha estat
capaç de fer-me sentir valenta en els moments de por i alegre en els moments més difícils, m'ha fet
veure el que és l'amistat i m'ha fet sentir que el que jo feia, ací , en un racó perdut del món era
important. Per això duc més d'una setmana donant-li voltes a una cosa que li he de dir.
Vaig a tornar a Europa. Fa tres setmanes, de les només quatre que estem ací, que Ker i jo tenim
alguna cosa. Jo vull que aquesta relació vaja a més, però mentre estem ací ell no té temps donat que
ha d'estar a càrrec del campament i dels cooperants. Però la setmana que ve comença el seu temps de
descans i se'n torna a Anglaterra amb la seua família. M'ha demanat que l'acompanye. No sé què fer
però crec que mai un xic m'havia tractat com ell i sempre que el veig no puc evitar somriure encara
que siga el moment més inadequat, no sé per què em passa açò però Marta diu que és perquè estic
enamorada i ella sempre té raó. Així que hauré de triar entre amistat o amor.
És una decisió difícil però crec que el fet que Marta sempre siga tan comprensiva amb mi i que haja
estat tota la vida al seu costat li dóna un poc d'avantatge a Ker, a més jo el vull i crec que es mereix
una oportunitat per haver-se mostrat tan comprensiu dient que ell i jo tornaríem al més vinent per
passar l'aniversari de Marta al seu costat .
Així que d'ací una setmana agafarem un avió que ens durà de nou a un món diferent.
***
Sense noticies de Kiffa.
Raquel.
Fa ja quasi un més i mig que deixàrem el campament. Demà és l'aniversari de Marta així que Ker i
jo anàvem a agafar un avió aquest matí, però algú ha cridat a Ker des de l'ambaixada espanyola a
Mauritània avisant que una bomba havia fet esclatar el campament de la seua ONG. Marta era dins i
ha mort. L'han matada i jo no estava al seu costat igual que ella havia estat sempre que jo l'havia
necessitat deixant de costat fins i tot al seu nuvi o els seus estudis i jo l'havia deixada sola només per
un xic que coneixia de fa tres setmanes. No sé què fer, ni què dir, pense que ara ja mai estarà al meu
costat ni jo al seu, que no li vaig a poder tornar tot el que li devia o només pensar que no vaig poder
< Tornar a Seccions
dir-li adéu, donar-li les gracies i dir-li l'important que era per a mi. Només pensar que podia haver fet
alguna cosa...
Marta estava allí per a ajudar, i això era el seu premi, sentir-se útil i vore que allò que feia donava
resultats, però ara l'han matada i cap de les persones a les que ella ha ajudat, inclosa jo, ha fet res per
ella. Mai oblidaré el que em va dir quan encara anàvem a l'institut:
- Jo, de major, no sé el que seré, però segur que seré alguna cosa important.
No s'equivocava, havia estat important per a mi, important per a tots aquells que havia ajudat i
important per a tots als que ajudaria a cridar l' atenció amb la seua mort.
Però ara ja no estava.
Sandra Clara (4t ESO A)
CASTELLANO
PREMIADOS CONCURSO LITERARIO 2009/10
CUENTO O
NARRACIÓN CORTA
PRIMER CICLO
ESO
SEGUNDO CICLO
ESO
BAC Y CF
POESÍA
ENSAYO
SAIOA DE LA
FUENTE DÍAZ 2B
“La poesía”
ARANTXA DOMINGO
CUBILLO PB
“Para siempre”
VICENTE MUEDRA
PERIS SB
“Cuatro pasos”
VALENCIANO
PRIMER CICLO
ESO
SEGUNDO CICLO
ESO
BAC Y CF
CUENTO O
NARRACIÓN CORTA
AZUCENA CIRILO
PÉREZ 1C
“El vampir sense
claus”
PAULA SERRA
PALMERO 4 A
“El llibre dels
somnis”
NATALIA CORRALES
LEGANÉS PA
“Els elegits”
NATALIA BOSCH ROS
PA
“L’hora de la
veritat”
POESÍA
ENSAYO
< Tornar a Seccions
Cuatro Pasos
Por la ventana ya se van reflejando las primeras luces de los coches y todo tipo de
vehículos que van pasando cerca, libres de ir adonde vayan. Yo, por mi padre, sigo dando
vueltas en mi habitación, observando una y otra vez a mi alrededor. Si tuviera los medios
necesarios me preocuparía por saber lo que mide, pero lo único que sé es que cuando doy
cuatro pasos tengo que girar a la derecha. Cuatro pasos más tarde, más de lo mismo. La
misma situación cuando vuelvo a recorrer la misma distancia. La diagonal me da un poco
más de libertad, ni más ni menos que cinco pasos.
La cama no mide más de quince palmos o, lo que es lo mismo, ciento cinco pulgadas:
dos pasos. Tengo tiempo para todo. Si alguien entrara se daría cuenta de que el grifo gotea y
pierde agua poco a poco. Una gota cada siete segundos. Pero nadie entra aquí. La única
persona que se acerca se llama Carl, que por desgracia se queda en la puerta y me pasa las
bandejas diarias a través de una rendija. Es afroamericano y le pagan por horas, se dedica a
dejarme la comida cada día. Si me la como o no es mi decisión. A veces incluso deja el diario
del día anterior, después de haberlo leído durante la noche, de forma que puedo situarme en
el tiempo. Sé donde estoy y sé cuando estoy.
Según The Washington Post el presidente de los Estados Unidos de América acaba de
prometer que la pena de muerte será suprimida en todos los estados. Esto no significa que se
vaya a cumplir, aunque, si llega a ser verdad, tampoco significa que los actuales presos se
libren de su desdicha. Por otro lado, en la tele hoy emiten un programa inédito: un concurso.
La innovación en este campo es espectacular.
Una famosísima marca de electrónica ha sacado un ordenador supersónico, al
parecer su batería tiene una duración de media hora más. La duración de los plazos a pagar
también aumenta, aunque la proporción es mucho más alta.
Hace unos años me hubiera encantado tener un aparato de esas características.
Hubiera ido a la tienda corriendo a por él. Al llegar a casa, mis hijos hubieran visto el
paquete y me hubieran hecho mil preguntas “¿Qué es?”, “¿Dónde lo has comprado?”, “¿Es
para mí o tenemos que compartirlo?”, “¿Nos lo vamos a quedar?”. Entonces la situación me
hubiera llegado a molestar. Ahora me encantaría poder verlos.
Mi mujer, al verme con la caja, lo primero que haría sería echarme una mirada asesina:
“¿Qué es eso?”, “No tienes bastantes caprichos, ¿verdad?”, “A ver cuándo te da por pensar
en los demás y me cambias el lavavajillas, que no funciona”. Qué agradable bienvenida.
Ahora me parecería lo más dulce que puede decirme.
Son los recuerdos de la vida real, la vida de la que me quejaba porque todo el mundo
intentaba controlarme, porque no tenía suficiente libertad. Entonces no sabía lo que tenía.
Si hay algo que añoro de mi antigua vida son las oportunidades que te da, la libertad
que tenía para decidir qué haría y qué no haría hoy. Hasta ahora no me había dado cuenta de
lo preciada que puede ser la libertad pero hoy por hoy lo único que puedo elegir es comer o
no comer, dar cuatro pasos o sentarme, mirarme al espejo y comprobar que no soy
transparente. ¿Quién quiere un espejo si no hay nadie que se interese por tu aspecto? Ni yo
mismo lo hago ya. Me limito a meditar, sentado o caminando. Usualmente tumbado en la
diminuta cama, rodeado de cuatro paredes blancas, esperando a que llegue una pizca de
vida a manos de Carl. Consiste en un trozo de pan, a veces incuso un trozo de carne rancia o,
< Tornar a Seccions
mejor aún, una ensalada. Pero todo eso es secundario, lo ingiero sin ganas y lo hago por
costumbre. Yo me limito a meditar, a pensar en todo lo que me rodeaba antes, en mí mismo y
en lo que me rodea ahora.
Al principio sólo pensaba en mi familia. Cómo estarían, qué pensarían, cuándo
vendrían. Pasaron días y noches; semanas. Después pasó el primer mes, el segundo, el
tercero… Nadie vino. Cuando pasó el primer año empecé a hacerme a la idea, a pensar en
otras cosas. Fue entonces cuando le di vueltas a la decisión de la justicia y a la actuación de
los abogados. Por parte del fiscal fue una verdadera obra de arte, un baile excelentemente
ejecutado. Una actuación precisa y limpia. El espectáculo incluyó gordos maletines que mi
abogado aceptó de buena gana antes de unirse a la actuación de, hasta entonces, su
contrario.
Así acabé yo aquí. Por medio de trampas administrativas y estrategias jurídicas he
sido acusado del asesinato de un agente federal. Estoy casi seguro de que yo no tengo nada
que ver con eso, pero las pruebas eran tan contundentes… No, definitivamente, yo estaba
durmiendo en mi casa cuando todo ocurrió. El problema es que no tengo coartada y alguien
se aprovechó de mi situación para librarse de su pena. ¿Quién? ¿El mismo gobierno? Al
principio me lo preguntaba continuamente, pero ahora no le veo el sentido. No puedo
recurrir la decisión del juez ni puedo defenderme de ninguna manera. Sólo puedo aceptar lo
que ha pasado, o atormentarme continuamente.
A estas alturas ya no tengo nada que pensar, así que me limito caminar de un lado a
otro, a dormir, a contemplar las luces que se reflejan o a oír los silbidos de Carl cuando pasa
cerca.
Por desgracia, hoy no puedo estar tranquilo. ¿Cómo estarlo si sabes que no va a
haber un mañana? Esto no es como tener una fecha límite para pagar una multa o entregar
algún trabajo. Lo que yo tengo es una fecha límite para vivir o, lo que es lo mismo, la fecha de
mi muerte está escrita en algún documento archivado. Ese día es hoy y la hora no la sé.
Seguramente algún especialista en estas cosas tenga mi nombre apuntado en su apretada
agenda y el oficial me llame cuando esté todo listo. ¿Me quedan dos horas? ¿Dos minutos?
¿Me llamarán en varios segundos?
Debería de sentirme nervioso, supongo, pero no encuentro la diferencia entre existir
en una habitación de por vida a no existir. Lo que siento no se puede expresar mediante en
cuerpo.
-¿Faraday?
¡Me llaman! ¡No sé qué hacer!
-¿Faraday?
Vuelven. Me acerco a la puerta esperando que abran, pero no ocurre nada.
-Faraday, vengo a entregarle su ración. Se la dejo en la rejilla, como siempre.
Era Carl, y podría haberse ahorrado el susto. Normalmente no me llama para nada,
simplemente deja la ración y se marcha, silbando como siempre. Parece que hay alguien con
algún tipo de sentimiento en todo el edificio.
Esta vez es un trozo de pan, sin más. Al menos me han puesto un vaso de agua, pero
no lo voy a tocar. Ahí se queda hasta que vengan a recogerlo. Carl ahora se va silbando,
como siempre, pero hoy parece que no está tan animado. Se trata de un ritmo lento que
recuerda a las bandas sonoras de películas tristes. También parece que lo hace más
intensamente, pues sigo oyéndolo perfectamente aunque ya se encuentra en la otra parte del
edificio.
< Tornar a Seccions
Mientras los coches siguen pasando por detrás y las luces se reflejan en mi espalda,
oigo junto a los silbidos de Carl los pasos de algunos oficiales. Se acercan a mi pasillo y
cada vez están más cerca de mi celda. Cuando están en frente la abren y puedo verlos. Son
los tres oficiales que están al mando de los distintos sectores de la prisión. Paul Edgecomb,
el encargado del sector donde estoy, me invita a que les acompañe.
Aunque no me lo han dicho, sé que ahora está empezando mi último paseo. Para
llegar a mi destino tendré que ir hasta el centro del edificio y luego desviarme por otro
pasillo hasta una habitación especial. Los oficiales me obligarán a no deEnPasatemtenerme
demasiado.
Mis compañeros están callados y no sueltan ni una palabra, se limitan a rodearme y
seguir caminando, preparados ante mi posible intento de fuga. Así llegamos hasta la zona
central, el puesto de control. A partir de aquí parece que todo es más corto. En estos
momentos me gustaría no ser tan alto y tener unas piernas pequeñas para disfrutar más
tiempo del paseo, pero también tengo que mantenerme sereno, pues no hay marcha atrás.
Al final del pasillo hay una habitación con una puerta abierta y las luces encendidas.
Intento seguir tranquilo, pero mi corazón no es capaz de disimular su nerviosismo. Mis
pulmones parece que necesitan, de repente, más oxígeno de lo normal y mis piernas
empiezan a fallar, se han enterado de que no volverán a caminar.
Ya no quedan más de unos metros para llegar, pero necesito pararme y respirar.
Inspiro hondo y me llevo la mano al corazón, que está intentando escapar de mi cuerpo sea
como sea. Venga, adelante, cuatro pasos y ya.
Uno. Dos. Tres… Y cuatro. Estoy dentro de una pequeña habitación provista de una
camilla y algunos aparatos médicos. Estoy en la enfermería. Un hombre con bata blanca, con
toda la buena intención del mundo, me sonríe y me invita a que me siente en la camilla. Qué
gracioso.
Cuando me tumbo, me conecta algunos cables y el aparato que tengo al lado empieza
a emitir pitidos intermitentes a la vez que va dibujando algunas montañas y depresiones.
Cuando acaba, Paul Edgecomb comienza su discurso:
-David Faraday, ha sido usted acusado de homicidio y sus cargos se han presentado
ante un jurado constitucional que le considera culpable. El juez ha decidido, siguiendo la
Constitución de los Estados Unidos de América, que le corresponde la pena de muerte ante
tal delito. Se le inyectará por vía intravenosa una composición química que acabará con su
vida.
La inyección letal, así es. El doctor se dispone a preparar la composición, no sin antes
preguntar:
-¿Preparado?
Si alguien puede estar preparado para esto, por favor que me sustituya, porque yo no
tengo manera de entenderlo.
Los tristes silbidos siguen oyéndose por toda la prisión, los bips del aparato me
indican que sigo vivo, las luces de los coches también se reflejan es esta habitación y el
ruido que producen hace pensar que pasan de largo sin saber que lo que está ocurriendo
aquí: una injusticia. Por suerte el barbitúrico tiene un efecto rápido y me deja inconsciente
antes de pararme la respiración y el ritmo cardíaco. En el marco de la puerta aparece una
sombra negra, que se acerca a mí y se queda mirándome fijamente. Unos segundos después,
me tiende la mano y me obliga a seguirle. El bip del aparato ha cesado.
Vicente Muedra Peris (S B)
< Tornar a Seccions
El llibre dels somnis
Era l'última setmana de curs a l'internat de Suïssa, on huit anys enrere els meus pares
m‟havien enviat.
Per una part estava contenta que acabara el curs, poder tornar a València a vore a la
meua família i amics, però per una altra, no volia deixar aquell castell on havia estat huit
anys de la meua vida i on havia deprés a ser feliç.
- Laura, vine, la directora vol dir alguna cosa - va dir la meua companya Emma.
- Ara vaig - contestí.
Sí, em dic Laura i vaig náixer el 27 d'abril de 1990. Sóc d'estatura mitjana, prima i amb
els cabells rossos, llisos i llargs. Els meus ulls són grans i blaus, la meua pell és blanca.
Vivia a València, però com els meus pares sempre estan viatjant, decidiren portar-nos
a un internat, a mi i als meus germans menuts, Joan i Xavi.
Sóc una persona responsable, ja havia madurat. Sóc intel-ligent i això es veu reflectit a
les meues notes.
Com a hobbies no tinc molts, excepte llegir, que m'encanta. Sempre he sigut molt
solitària, no m'agrada eixir, i fins que arribí ací no tenia ningún amic.
Vaig replegar i em vaig reunir amb Emma.
- Una llàstima que açò s'acabe, després de tants anys juntes. No m'ho puc creure.
- Si, però no et preocupes tant. Anirem a la universitat i no ens separarem durant tota la
vida. Seguirem en contacte.
- Ja ho sé, però em sap greu. Vaig a tirar molt en falta el parlar durant les nits amb tu.
- Si, jo també.
Emma va ser l'única amiga que havia tingut en aquell internat. Era com un àngel que
caigué del cel en el moment oportú, que em va ajudar a adaptar-me, i clar, a millorar el meu
anglés.
Arribàrem al saló d'actes, on la directora esperava i els alumnes ens anàvem seient.
- Benvolguts alumnes, després de tan de temps junts, açò s'acaba. Però com no volem, ni
el professorat ni jo, que marxeu d'ací sense que haguéreu passat una nit, hem decidit fervos una festa de final de curs.
Es varem sentir els crits dels xics i xiques, que després de tot l'any estudiant, volíem
una festa, ja!
- Calmeu-vos, calmeu-vos. Vos deixarem el dimecres i dijous perquè pugueu baixar al
poble a comprar. Però si vos fem esta festa, espere que no vos passeu de la ratlla.
Tots ens varem alçar contents, tots menys jo, no m'agradaven les festes. Bé en realitar
no sabia si m'agradaven o no, mai havia estat de festa.
- Que bé! Una festa, ja era hora!
- Ui, si! Va a ser súper divertit - vaig dir irònicament.
- Per què no t'agraden les festes?
- No és que no m'agraden, simplement preferisc fer unes altres coses.
- Com llegir eixe llibre vell no?
- Per exemple.
- Doncs jo m‟he organitzat els estalvis que tinc per poder baixar al poble esta vesprada.
- Et veig desprésQuan Emma es va anar corrent, em vaig quedar sola al passadís i no sé perquè em
va entrar un calfred. Vaig sentir la presència d'algú darrere meua, però quan em vaig girar
no hi havia ningú.
"Imaginacions meues", vaig pensar, però per si de cas, vaig començar a caminar més
depressa.
< Tornar a Seccions
Vaig arribar a la meua habitació i em vaig alegrar que Emma estiguera dins.
- Ei! Estàs bé? Pareix que hages vist un fantasma, o alguna cosa pareguda.
- No, però quasi.
- Gitat, descansa un poc. Jo t'avise quan baixem a sopar.
- D'acord.
Em vaig gitar i el cansament s‟ha poderà de mi i em vaig dormir.
Mentre dormia, vaig tindre un somni la mar de extrany. Estava a París, però no en
2008. La ciutat estava plena de soldats alemanys i molts edificis estaven destruits. Era
com si fos el París de 1940. Una xiqueta em crida l'atenció. Aquella xiqueta estava llegint
un llibre que em resultava familiar.
- Adele! - exclamà de sobte un home - Quantes voltes he de dir-te que no estigues soles per
ací? És perillós.
- Ho sent, tio Pierre, no tornarà a passar.
- Adele, has d „anar amb compte. La ciutat no és segura, estem en guerra.
- Ho sent. Es que eixe llibrer d'allí m'ha donat aquest llibre i quan l'obert i he començat a
llegir no he pogut parar.
- M'he recordes tant a ta mare... Sempre en un llibre en la mà. Però, com l'has pagat si no
tenim diners?
- Me l‟ha deixat.
- Si, ja ho veig, però es molt vell i està trencat.
- Doncs a mi m'agrada.
Vaig poder vore el llibre amb més claredat. ERA EL MEU LLIBRE.
Vaig despertar sobresaltada, i el primer que vaig fer va ser mirar si el meu llibre
seguia a la tauleta de nit. Per sort encara estava allí.
Em vaig alçar i em vaig arreglar per baixar a sopar.
Quan tornàrem Emma estava ocupada arreglant-se les coses que havíem comprat la
vesprada anterior, jo em vaig seure al llit i agafí el meu llibre, però no hi havia res escrit!
"Què extrany" vaig pensar.
- Et passa alguna cosa?-va preguntar Emma
- El meu llibre, està en blanc. No té res escrit- vaig murmurar
-Ai! Laura mai et separes d'eixe llibre, què té d'especial?
- Una história molt llarga.
- Pots contar-m‟ho?
-Està bé, però seu, et vas a quedar flipada.
HUIT ANYS ABANS
La meua ment em traslladà a València.
Els meus pares estaven a Singapur, per no sé quin projecte de treball. Com sempre,
els meus germans i jo estàvem tots sols a casa amb els criats i com estava avorrida vaig
decidir eixir de casa.
Comencí a caminar i sense adonar-me'n vaig endinsar-me pels carrers antics de
València. Caminant, caminant vaig arribar a un carrer molt estret on al final hi havia una
llibreria molt menuda.
Vaig entrar, i em vaig quedar bocabadada. Hi havia moltíssims llibres, de més
petits a més grans, de tot tipus de gènere. Mai havia vist tal cosa!!
- Puc ajudar-te en alguna cosa?- va dir una veu càlida.
- Ai! Què ensuit, no, en realitat soles estava mirant
- Doncs, si veus alguna cosa que t'agrade, m'avises.
- Gràcies.
< Tornar a Seccions
Passejant la vista, els meus ulls toparen en un llibre, em vaig acostar i l'agafí. Era
un llibre molt vell i els fulls estaven mig trencats, però aquell llibre tenia alguna cosa
especial.
- Ah! Veig que t'ha agradat aquest llibre.
- Sí, té alguna cosa especial.
- Sí que ho té, és el llibre dels somnis.
- El llibre dels somnis?
- Sí, és un llibre que et mostra el que vols i el que esperes de la teua vida, i ho transforma
en una història apassionant i intrigant que no podràs deixar. Si vols te‟l puc deixar.
- No porte diners, per poder pagar-lo.
- He dit deixar, no vendre'l.
- Doncs sí vull, clar que vull!!
- D'acord, però hi ha una condició, quan jo el reclame, hauràs de donar-me'l.
- D'acord.
- Una cosa més, quan el llibre ja t‟haja contant totes les històries sobre el que vols i
esperes de la teua vida, es tornarà blanc, com si fos un quadern.
- Ho tindré en compte. Adéu i gràcies.
Vaig eixir de la tenda molt pagada i estranyada amb el meu llibre a la mà.
EN L'ACTUALITAT
- Wow!! I què passa amb el llibrer?- preguntà Emma.
- No ho sé, al dia següent la llibreria ja no estava.
- I s'han complit aquelles històries?
- Dons fins a cert punt perquè els meus pares no han vingut a vorem.
- I creus que el llibre ja t'ha mostrat totes les històries possibles com et va dir el llibrer?
- No ho sé.
Després de contar-li la meua història ens varem gitar i jo em vaig dormir de
seguida. Vaig tornar a tindre un somni molt estrany però aquesta vegada no estava a
París, si no a Turquia.
Vaig vore una xiqueta plorant plena de morats i un home es va apropar a ella i li
va dir
- Per què plores?
- Sóc molt desgraciada.
- Per què?
- Perquè els meus pares em varen vendre a una família que em pega molt sovint.
- Doncs et vaig a fer un regal, perquè deixes de plorar.
Aquell home va traure un llibre, un llibre molt vell.
- Moltes gràcies, però no sé llegir.
- No et preocupes, aquest llibre és mágic i et contarà històries mitjançant dibuixos.
- Moltes gràcies!! MOLTÍSSIMES GRÀCIES!!
De sobte la xiqueta va desaparéixer i l'home es va quedar mirant-me i la seua
cara em resulta molt coneguda. Era el llibrer!!
- Ja es l'hora Laura. Has de tornar-me el llibre- va dir
I em vaig despertar, era de dia, l'últim dia.
Al migdia els pares dels alumnes començaren ha arribar, tots menys els meus.
Però per a sorpresa meua un quart d'hora després arribaren.
- PARE!! MARE!!- exclamí
- Laura carinyet!
- Què feu ací?! Pensava que estàveu a Egipte.
- Sí, però hui és un dia especial per a tu i hem vingut per poder passar-lo junts.
Els vaig abraçar amb força, per fi estaven ací com sempre havia desitjat.
< Tornar a Seccions
Aquell dia passà volant i arribà l'hora de la festa, Emma i jo estàvem
preparades. Quan baixàvem al saló una veu familiar em va cridar.
- Emma ves baixant tu, se m'ha oblidat una cosa.
- D'acord
Aní a l'habitació, i allí estava ell, el llibrer que huit anys enrere m'havia deixat
aquell llibre.
- Bona nit Laura.
- Bona nit.
- Ja és l'hora i m'he d‟endur el llibre.
- M‟ho imaginava, però abans que se'n vaja, una pregunta... per què em va donar el llibre?
- Perquè igual que les xiquetes en les que has somiat, estaves soles i necessitaves algú
que estiguera amb tu, en aquest cas aquest llibre.
- I tot el que esperava s'ha complit?
- Jo crec que sí. Eres una persona molt diferent. Ara ets feliç, o no?
- Sí, sí que ho sóc. I per a les altres xiquetes?A elles també els va ajudar?
- També. I ara he portar-me el llibre, perquè un altre xiquet o xiqueta puga disfrutar-lo.
- Gràcies, per tornar-me als meus pares, i sobre tot per transmetre'm la millor de les
aventures: LLegir.
L'home va somriure i va desaparéixer, amb aquell llibre tan especial, amb el
Llibre Dels Somnis
Paula Serra Palmero
4 E.S.O A
< Tornar a Seccions
LA POESIA!
Unas gotitas muy curiosas
querían la Tierra conocer,
pidieron ayuda al viento
para que las hiciera descender.
El viento les dice amistoso:
-muy juntas os debéis poner,
para que forméis gotas de lluvia
y a la Tierra podáis caer.
Sobre la hierba verde del campo
en forma de lluvia han caído,
unas gotas refrescan las plantas
y otras gotas se unen al río.
El agua avanza contenta
siguiendo su largo camino
regando de derecha e izquierda
las dos orillas del río.
y al llegar al ancho mar,
después de un largo recorrido
cansadas ya de tanto viajar,
piensan en su nube con cariño.
- Amigo, amigo sol,
calienta, calienta un poquito,
que estamos cansadas del viaje
y queremos subirnos contigo.
Suben las gotas contentas
porque el sol las está calentando
y, convertidas de nuevo en vapor,
una nube nueva están formando.
SAIOA DE LA FUENTE DÍAZ 2 ESO B
< Tornar a Seccions
¿Dónde estás?
Cuando entró en la habitación de ella, solo encontró papeles por todos lados, en la mesita
de noche, en el escritorio, en el suelo, en la papelera… Partituras escritas o borradas,
tachones en casi todas las hojas escritas con su propia letra… Él no podía imaginar que le
hubiese pasado algo, no le cabía en la mente que la hubiesen secuestrado. No, no puede ser,
se decía continuamente. Daba vueltas por la habitación buscando alguna pista para poder
encontrarla. Toda su familia estaba asustada, no era una chica que soliese salir sin avisar a
nadie. Pero esta vez no lo sabía nadie. Abrió el armario, pero todo estaba ordenado.
Entonces… Se habrá ido a la fuerza, pensó él. Si se fuera a alguna parte se supone que se
llevaría ropa, ¿no? Solo se supone. Seguía dando vueltas y vueltas, sin encontrar nada. Se
agachó para mirar bajo la cama, pero no había nada, ni polvo… Que extraño, si se hubiera ido
por lo menos habría dejado una carta o algo, ¿no? Pero se le ocurrió algo. Iba a leer todos
los papeles que estaban por la habitación.
Intentó leer pero no se le entendía. ¿Por qué escribes tan raro? Pensaba todo el rato.
Entonces recordaba que cuando no le salía aquello que ella quería la letra era ininteligible,
entonces ordenó todos los papeles y empezó a mirar la letra que más o menos se pudiese
entender.
Se pasó horas y horas buscando, nunca podría haber imaginado que esta chica pudiese
tener tan mala caligrafía, y eso que se conocían de hacia varios años y se había enviado
muchas cartas escritas a mano, pero si escribía así sería porque estaría nerviosa de veras.
Pero, ¿Qué podía hacer yo por ella?, pensaba sin cesar, y por esta causa cada vez estaba
más nervioso y comprendía menos la letra. Me tengo que relajar, no tengo el porqué de
ponerme nervioso, si no le habrá pasado nada, ella es demasiado fuerte. Pensaba después
para consolarse a sí mismo.
Cuando lo dio todo por perdido intentó leer las partituras. A ella le encantaba la música,
algo deberían decir sus notas, ¿verdad? Entonces las cogió todas e intentó tocarlas con la
guitarra. Como era un buen músico le encontró la melodía que era. Le sonaba mucho aquella
música, ¿no se la había tocado antes? Entonces recordó ese día:
-Mira, escucha haber si te gusta. No está acabada, pero bueno.
Él escuchaba gustoso. Ella a nadie tocaba sus proyectos de música, así que se sintió
alagado, muy pero que muy alagado. Él no entendía el porqué, porque hasta que ella no
acababa de componer una canción y estaba satisfecha con su trabajo no lo enseñaba a
nadie, ni a sus padres.
-Es realmente preciosa. ¿Cómo lo has hecho? Quiero decir ¿Cómo te ha salido?
-La verdad es que no hay ningún secreto, solo son notas que se encuentran en el corazón y
salen, pero a veces cuesta mucho.
Y los dos empezaron a reírse. Que bonita es la amistad pero si solo se tiene un amigo con el
cual poder confiar no es muy bonita. Después de reírse, él intentó preguntarle algo, pero no
pudo.
-Escucha, sé que te gustaría irte fuera pero, ¿por qué no te quedas hasta acabar la
universidad? Después podríamos irnos juntos, si quieres, claro.
< Tornar a Seccions
-No lo entiendes, ¿verdad? Yo me quiero ir de aquí, quiero vivir mi vida, y aquí no me siento
bien, necesito salir, vivir yo. Ya he pensado mucho en esto, cuando acabe bachiller me iré,
todavía no sé donde, lo estoy pensando. Y ya lo sabes, si necesitas algo puedes contar
conmigo, pero no podrás cambiar mi opinión.
-Mira que eres cabezota. Está bien, no te lo preguntaré más, solo si me prometes que podré
ir a verte y me seguirás escribiendo siempre.
-Por supuesto. Como siempre.
Él recordaba esos momentos como si hubiesen ocurrido ayer, y ya habían pasado dos
años. Dos años le había costado acabar la canción. Entonces recordó: <<…solo son notas que
se encuentran en el corazón y salen, pero a veces cuesta mucho>>. ¿Qué le habría ocurrido
para que le costara tanto esta vez componer? Si le costaba muy poco siempre. Tres semanas
como mucho, pero ¿dos años? Durante esos dos años habían hablado todos los días, pero
nunca le sacó el tema de la canción que escuchó aquella tarde. Siguió tocando aquella
canción hasta el final de la partitura. Que extraño, pensaba, esto es lo mismo que me tocó a
mí, ¿no la habrá acabado? No podía ser, no podía ser que no estuviera acabada, si ella sabe
que una cosa no va a acabarla, no la empieza aunque le guste la idea desde un principio. Ella
es así, sabe lo que quiere, y no vuelve a repetir lo mismo dos veces. Pero eso no era lógico
en ella. Algo había ocurrido. Seguía buscando. Entonces, vio algo parecido a un final, con
una estrella y una carita sonriente. ¡Bien!, pensó, lo he encontrado. Entonces la tocó de
principio a fin, y era una canción preciosa, no bonita como le dijo hace dos años, era
preciosa. Pero, ¿por qué tanto desorden? ¿No encontraba algo o se le había perdido algo?
Guardó la guitarra y cogió una carpeta que había en la estantería, estaba descolocada entre
las otras carpetas, así que la abrió y empezó a mirar. Había fotos de paisajes, de su familia,
de sus mascotas… Y al final de todas esas fotos estaban la de ellos dos, haciendo tonterías,
payasadas… Que tiempos más felices, y que lejos estaban ya. Pero había algo más, detrás de
cada foto los dos juntos, había algo escrito, eran notas musicales y frases escritas por ella.
Las notas no estaban en ningún pentagrama pero como si lo estuviesen. Cogió un
pentagrama y vio que encajaban, las dibujó y también las de las demás fotos. Era una
canción. Una canción que nunca antes había escuchado. Después ordenó las frases como
había colocado las notas, y era una canción. No se lo podía creer, le había compuesto una
canción sin él saberlo. Ella era increíble, y nunca se lo había dicho. Ahora se paró a pensar,
¿dónde se conocieron? Ah, ya recuerdo en un restaurante el día del cumpleaños de su padre,
desde aquel día no se separaron, ella tenía seis años y él tenía doce años. Se llevaban seis
años de diferencia, ¿pero qué importancia tienen los números en una amistad? Nada.
Al paso de los años él había ocultado sentimientos hacia ella. Nunca había salido con
ninguna chica, porque la única que le importaba era ella. Ella tampoco había salido con
nadie, decía que no tenia tiempo para chicos, que solo le gustaba pasar el tiempo con él, que
él era el único con el que pasaría su tiempo libre, sus ratos… Pero, en realidad, ¿qué pensaba
ella de él? Eso era lo que le intrigaba, él había ocultado sentimientos, ¿y ella? ¿Solo había
ocultado fotos con canciones? No, creo que no solo eso, había ocultado cartas, odio, temor,
amor, pasión, tristeza, alegría, llantos de media noche… Todo… Y nadie lo sabía, solo sus
cuatro paredes de la habitación, su almohada, su guitarra, su folio, su boli, sus cartas…
¿Cómo dos personas se pueden amar tanto si entre ellas no lo saben? Solo sabían cuidarse
y tratarse como hermanos. Él había querido más de una vez robarle un beso, pero los besos
no se olvidan aunque fuesen sin ninguna intención, había querido decirle te quiero con otro
sentido… Pero ahora es demasiado tarde. Ya no puede. Solo puede hacer algo, buscarla y
contárselo todo.
< Tornar a Seccions
Entonces se cayó un sobre. En él ponía: <<Para Ti>>. ¿Para mí? Lo cogió, pero ¿y si no era
para él? Pone solo para ti, pero ¿para quién? Y empezó a leer.
<<Solo para ti. Y para nadie más. Antes eran rubios, ojos azules, y ahora no importa.
Cualquiera como tú. No sé de donde has salido, pero sin tú saberlo ya eres dueño de este
pequeño corazón que late en mi pecho. Pero ¿cómo decírtelo si tú eres como de otro
planeta? Eres como un ángel que ha venido a dar la paz en este mundo lleno de guerras, o tal
vez seas el deseo que puede crear más de una guerra. Me gustaría saber como crearon esa
bella sonrisa que puede llegar a iluminar una oscura noche. ¿Cómo puedo apartar mis ojos
de ti? No puedo. No sé como poder averiguar de donde has salido, y como poder salir de este
castigo, si no sé como ha ocurrido todo esto. ¿Y si alguien sabe lo que siento por ti? Yo creo
que nadie se lo creería, que nadie se lo tomaría en serio. Me gustaría ser el viento que roza
tus mejillas, que te despeina, que te siente. Me gustaría ser tu perfume para estar pegada a tu
cuerpo. Me gustaría ser tu guitarra que tocas, que rozas, que acaricias, que sientes…
Me gustaría ser las teclas de tu piano que tocas cada día. Me gustaría ser las notas de tu
canción favorita. Me gustaría se el pentagrama de tu canción ya escrita. Así podría seguir
hasta que no encontrara más comparaciones para saber que eres para mí, para que me
sintieras. Para que supieras que en realidad, tú lo eres todo y yo soy la nada, porque yo, no
quiero ser nada, porque para mi tu eres la luz, que cada día ilumina y que cada noche se
esconde para no ser vista. No quiero imaginar como mi vida podría ser sin ti. Porque aunque
sin que tú lo sepas, me das la vida. Gracias a ti estoy aquí, para poder decirte lo que eres
para mí. Porque eres un ángel, la luz, todo lo que mi vida necesita. Necesito que alguien me
comprenda, que me quiera como yo te quiero a ti. Y si no es mucho pedir me gustaría que ese
alguien fueras tú. Sé que solo estoy escribiendo un puñado de palabras. No sé como ordenar
mis ideas, y como decírtelo todo, pero todo esto es solo una mínima parte de lo que siento, y
no sé exactamente que hacer. ¿Tengo que seguir? ¿Cómo? ¿Me lo explica alguien? Necesito
saber como seguir sin sufrir más, sin hacerme daño, pudiendo seguir sin dolor, sin
sufrimiento alguno, solo pensando en ti. Quiero saber que has hecho para ser quien eres
para mí, como has entrado a mi corazón y te has hecho un hueco de esta manera. Eres como
muy pocos. Eres increíble. Eres el mejor. Si fueras diferente no estarías donde estás ahora.
Necesito muchas respuestas, para todas las preguntas que tú me haces hacerme. Necesito
decirle al mundo todo lo que siento, y que de esta manera tú me hagas sentir distinta a las
demás, me hagas sentir especial. O simplemente que me encuentres y me ames, y que de esta
manera comprendas porque siento todo esto. Solo poder decirte que eres ese que me ha
hecho sentir viva, sentir que de verdad existo. Que estoy aquí esperando el momento para
poder salir. Salir y decirle al mundo que estoy aquí y que tú has sido aquel que abrió algo en
mí y no lo ha cerrado. También querría decirte que si no sientes lo mismo esta misma carta la
quemes con el resto de fotos, de recuerdos, de momentos… Con todo aquello que me haga
recordar esos momentos tan fantásticos juntos, pero lo que no me gustaría perder es nuestra
amistad que tantos años a durado. Por favor no me odies, y si me amas sabrás donde me
encuentro. Solo sigue a tu corazón y me encontrarás. Porque solo tú lograrás encontrarme>>.
Él no sabía como reaccionar, estaba llorando, estaba sonriendo. ¿Dónde? La respuesta está
justo en tu corazón… Donde están enterrados tantos sentimientos que ahora tenía que
desenterrar para poder encontrar a la persona que más amaba en este mundo…
Volvió a
mirar la carta. Pero, ¿cómo él? Había miles de chicos que podían estar ahora a su lado
haciéndola feliz. Pero, ¿Por qué yo? Se preguntaba miles de veces. No podía creérselo que
tantos años juntos, ahora, justo ahora pasara esto. Ella desaparecida. Y él sufriendo. Todos
estos años escondiendo un mutuo amor. Pero, ¿cómo no he sido valiente y le dije lo que
sentía antes? ¿Por qué lo hice? Se preguntaba una y otra vez. Si se lo hubiera dicho ahora
estaríamos todos felices, sin lágrimas, sin dolor. A salvo. Volvió a leer: <<… simplemente que
< Tornar a Seccions
me encuentres y me ames… Solo sigue a tu corazón y me encontrarás…>>. Todo tan difícil…
Pero ¿qué dice? Todo tan difícil. Solo podía pensar en que hacer para encontrarla pronto.
Pero se quedó dormido en la silla con la carta en la mano. Se introdujo en un profundo
sueño. Estaban los dos juntos, eran pequeños, hace siete u ocho años. Felices. Estaban en
un prado, lleno de flores. Era el lugar que más le gustaba a ella, y más en invierno o en
primavera. Estaba todo lleno de flores, todo muy verde, y puntos de colores. Brillaba un
bonito sol. Ellos dos jugaban. Él no perdía de vista su mirada. Ella no perdía de vista nada
de lo que él hacía. Siempre que podían iban a aquel sitio tan bonito, tan lleno de magia.
Detrás de unos árboles había como una pequeña casa, donde antes vivía el leñador. Allí
merendaban al salir de clase, los fines de semana… Siempre que podían. Les encantaba estar
allí. Entonces se despertó de repente.
-¡El prado!
¡Al fin! Ya había resuelto el problema. Pero ya era de noche, debía de darse mucha prisa.
Pero quería estar preparado. Fue a su casa y cogió un cuaderno. ¿Qué llevaría ahí dentro?
Salió corriendo, no le dio tiempo ni a coger el coche. Corría y corría. No quería que pasara
más tiempo sola. Estaba llorando, pero estaba feliz. No podía creer que después de diez años
esperando una oportunidad tuviera que ocurrir esto para que tuvieran que decirse lo mucho
que se querían.
El prado estaba un poco lejos, pero no se desanimaba, cada vez corría más deprisa. Era
tanto el amor que desprendía que le hacía ser más fuerte. Cuanto desearía que esto no
hubiera ocurrido, que él le hubiera sido sincero hace ya tiempo. Mientras estaba pensando,
ya le cuadraban las cosas, ella no había salido con nadie. Ella solo pensaba en él. Ella solo
quería pasar el tiempo junto a él, aunque solo fuera hablando, viendo una película,
escuchando música, tocando la guitarra, cantando… Solo quería pasar tiempo junto a él. No
podía parar, necesitaba verla, necesitaba abrazarla y decirle tantas cosas que no sabría por
donde empezar.
Cuando iba a mitad de camino, empezó a llover. No se lo podía creer, con el buen tiempo
que había hecho durante todo el día. Pero no le importaba. Siguió corriendo, más y más.
Porque por ella, lo daría todo. Lo dio todo y lo dará todo, a partir de ese momento, pero
ahora sabiendo la verdad, sabiendo que ella le ama.
Al llegar, no vio nada. Se adentró al prado. Pero no había ninguna luz, ninguna señal que
dijera que estaba ella allí. Se puso en mitad del prado. E intentó mirar por todas partes, pero
nada. Se acercó a la casita, donde solían estar, y vio algo que brillaba, se acercó
rápidamente, sin perder más tiempo. Estaba empapado. Abrió la puerta. Pero ella no estaba
allí. Solo había una vela encendida. Se sentó en la silla, y empezó a llorar. Pero ¿cómo? ¿No
era aquel el sitio? ¡Se lo había dicho el corazón!
Se apoyó sobre la mesa. No podía para de llorar. No la había encontrado, su bien más
preciado. No le importaba enfermar, no le importaba perderlo todo, pero a ella no. Si le
perdía no se lo perdonaría nunca. Dejó el cuaderno junto a su cabeza, menos mal que no se
había mojado. Pero ahora eso le daba igual. ¿Dónde estaba? Eso si que le importaba, y
mucho. Seguía agachado. Se escuchaban las gotas de agua que golpeaban la ventana, y sus
lágrimas caer sobre la mesa. Pero había algo más en aquella noche que él todavía no se
había dado cuenta. Había música. Sonaba de un reproductor de música que él conocía muy
bien. Y además era la su canción favorita. Pero no la escuchaba. La música sonaba algo más
cerca. Él escuchaba algo, pero no sabía el qué, creía que era la lluvia. La música estaba algo
más cerca, y él escuchaba algo más, intentó agudizar el oído. Pero no conseguía distinguir
que era. Se limpió las lágrimas y escuchó algo que se movía fuera de la casita. No quiso ver
que era, porque si era su muerte no quería saberlo, ya que a esas horas lo más seguro en
aquel lugar era estar fuera de allí, lo más lejos posible. Pero era él el que se encontraba allí.
< Tornar a Seccions
Cada vez que pensaba le salía una lágrima, entonces decidió intentar no pensar. Se
escuchaban pasos. Estaba asustado. Tenía el corazón en un puño. La música había cesado.
La vela se apagó del viento que entraba por debajo de la puerta. Ahora, estaba realmente
asustado, no había nada de luz. ¿Qué podía hacer? Nada. Si ese era su fin lo haría por ella,
no quería vivir en un mundo en el que ella no existiese. Era muy pesimista, no veía salida
alguna. La música volvió a sonar, pero era diferente, no era la misma, y no la reconoció. La
puerta se abría a causa del viento, pero no tenía fuerza ni siquiera para cerrarla. Se pasó
horas en aquella casita esperando su llegada, una señal. Se volvían a escuchar pasos, a las
gotas de agua golpeando más fuerte la ventana, a sus lágrimas volviendo a caer, pero esta
vez en el suelo. Pensaba que aquel era su castigo por no haberle contado nunca antes la
verdad, que se merecía aquel castigo. Notaba mucho frío. Estaba helado. Volvía a escuchar
ruido y pasos lentos. La lluvia cuando caía sobre la hierba y en las hojas de los árboles. En
estos momentos recordaba algunas palabras de la carta: <<…eres dueño de este pequeño
corazón… Gracias a ti estoy aquí… me das la vida… no me gustaría perder nuestra amistad…>>.
¿Cómo podía ser tan fantástica una persona como ella? ¿Cómo podía amarla tanto? Se
preguntaba. ¿Dónde estará? Si, dónde estará… Si vuelve a recordar, recordaría la primera vez
que le miró a los ojos. Aunque fuera tan solo una niña, él se enamoró de ella. Con esa
sonrisa tan ingenua que tenía. Con esos ojitos azules tan perfectos, y esas ondulaciones en
el pelo. Cada vez que la recordaba se echaba a llorar. Nunca antes había llorando tanto por
ella. En más de una ocasión lloró, pero no tanto, no con la sensación que el corazón se le
salía del pecho, como si quisiera salir para él mismo buscarla, y que dejara de sufrir, porque
estaba muriendo. La lluvia aumentaba la fuerza, y casi ni escuchaba sus pensamientos.
Fuera, una chica de unos dieciséis años esperaba a decidirse. Estaba empapada. Estaba
llorando. Las lágrimas se le confundían con las gotas de lluvia. Pensaba en su sonrisa. En
sus ojos marrones. No podía imaginarse una imagen tan perfecta como lo era él. Pero
¿cómo?
Él estaba sentado llorando, esperando y esperando. Pensaba que si hubiera llegado antes
ella estaría esperándolo. Pero había tardado demasiado. Si se ponía a pensar, había tardado
diez años en darse cuenta. Pensó en irse y buscarla en otra parte, pero no sabía donde.
Pensó en llamarla, pero había olvidado el móvil. ¿Qué hacer? Lo único que no podía dejar de
hacer era llorar y pensar en ella, en cómo estaría, en qué estaría haciendo… Agachó la
cabeza y la apoyó sobre la mesa. Al instante se abrió la puerta y en el suelo apareció una
sombra de una chica, de una chica enamorada, mojada, con lágrimas en los ojos… Él miró al
suelo, y vio la sombra. Subía la vista poco a poco, y la reconoció. Era tanta su alegría que
casi tiró la mesa y la silla. La abrazó. Y los dos siguieron llorando. Abrazados y llorando.
Los dos mojados. Los dos enamorados.
-¿Dónde…?
-Tss… No digas nada.
Y seguían abrazados. Él la apartó un poco de él para poder verle la cara. Y volvió a
abrazarla. Estaban tiritando de frío. Pero seguían abrazados. Demasiado enamorados
estaban para importarles su estado. Él no se podía creer que la tuviera delante, abrazándola.
Lo que había estado deseando hacer desde hace tiempo. Abrazarla con el amor que se
merece. Demostrándole en ese abrazo que él también la ama. La volvió a apartar unos
centímetros y le miró a los ojos, aquella mirada duró unos minutos. Pero lo que le dijo con
aquella mirada era mucho más que con una mirada cualquiera se pudiera decir. Con aquella
mirada a ella le quedó muy claro que él estaba más que enamorado. Que durante mucho
tiempo había sentido amor por ella y no se lo había dicho, que gracias a ella ahora están
felices. Felices de estar enamorados.
-No me puedo creer esto. Tanto tiempo esperando este momento que ahora solo quiero
estar abrazado a ti. He sufrido mucho pero lo único que quiero ahora es que me digas la
verdad. ¿Por qué todo esto? ¿Tenías miedo?
< Tornar a Seccions
-El mismo que tú. Pero de lo que no estoy arrepentida es de hacer lo que hoy he hecho. Por
que por ti, ahora estamos los dos aquí juntos. Porque hace meses que estas raro, y ahora sé
porque, guardabas un secreto muy pesado, que llevabas demasiado tiempo intentado
esconderlo, pero yo he logrado encontrarlo.
Él le cogió la cara, le miró, le acarició. No se lo podía creer, ahora los dos juntos otra vez.
Pero todo era diferente, seguían enamorados, pero ahora lo sabían de verdad. Le acarició el
pelo, como si nunca antes lo hubiera sentido. Ahora la sentía como nunca antes, parecía
como si todo fuera diferente. Durante todo ese tiempo que estaban tan juntos se dijeron, solo
con la mirada , todo lo que nunca antes se dijeron, todo lo que habían pensado y soñado.
Él ya no podía aguantar más lo que sentía.
-Te amo.
Y le dio el primer beso que tanto tiempo los dos habían estado esperando.
Natalia Corrales Leganés.
< Tornar a Seccions
Para Siempre
Abro los ojos en la oscuridad y no veo nada. Me acerco al balcón.
Ese por el que solías trepar cada noche para acurrucarte a mi lado y susurrarme palabras al
oído. Está cerrado. Tiro con todas mis fuerzas, pero la puerta no se abre...
Estaremos juntos para siempre me decías.
El cielo se oscurece, las nubes encapotan el cielo.
Van a descargar toda su rabia de un momento a otro.
Miro a través del cristal que una vez me devolvió tu reflejo. Lo golpeo.
Lo golpeo con rabia, con fuerza, con dolor.
No puede estar cerrado. No debe estar cerrado.
Oigo como el cielo rompe a llorar conmigo.
Sus lágrimas chocan contra mi cristal, contra la prisión que mantiene a mi alma cautiva.
Sigo golpeándolo, cada vez con más desesperación.
Mientras que el sonido de la lluvia cayendo va llegando a mis oídos...
No puede estar cerrado... No debe estar cerrado.
Otro golpe. Y otro. Y otro. Y otro más. No puedo ver más allá del cristal.
La lluvia corre por él, y por mis ojos. Los gritos del cielo se acompasan a los míos.
Cada vez más fuertes. Cada vez más dolorosos.
Una fina hendidura se está formando en el cristal y en cada una de mis manos.
Si pienso por fin. Golpeo el cristal con más fuerza y desesperación.
Parece que mis gritos empiezan a conseguir su propósito...
Mis manos derraman sangre, que resbala por el cristal como lo hace la lluvia...
Los truenos cada vez suenan más fuertes y más poderosos. Mis truenos les acompañan.
Cojo impulso y me lanzo contra el cristal. Una vez. Y otra. Y otra. Y otra. Y otra...
Cojo un último impulso, y su espíritu y el mío colisionan en un intento por fundirnos.
Estalla en mil pedazos. La lluvia me golpea en la cara, con fuerza y rabia.
El viento quiere arrastrarme dentro...
Pero me agarro con fuerza a la barandilla para seguir luchando.
La lluvia resbala por mi cara. La sangre resbala por mis manos.
Ya está. Ahora ya puedes volver a trepar por el balcón.
Y volver a estar juntos...
Me asomo al balcón para ver por donde subías.
Mi corazón se detiene. La lluvia crece. Mi vista se nubla...
< Tornar a Seccions
No puede ser...
No puede ser...
Ahí no hay nada...
Ni una protuberancia a la que agarrarse para afrontar el impenetrable abismo.
Tan sólo piedra fría y lisa, una escalada imposible, un abismo insorteable.
Por el que ningún ser podría subir jamás...
Y ahí, bajo todo eso, hay un cuerpo tirado en el suelo...
Un espíritu perdido que persigue las sombras de mis pesadillas.
Un susurro inaudible para los truenos que reinan en mi corazón.
Una canción olvidada bajo un cielo infinito gobernado por estrellas...
Me dejo caer en el suelo...
Mi cuerpo se estremece con el sonido de la tormenta.
Mis manos siguen bañadas en sangre.
Ya no llueve, pero llueve en mis ojos...
Mis piernas no responden, pero me agarro con fuerza al balcón y me levanto.
La lluvia y el viento bailan sobre mí, intentando crear una danza con zapatos de cristal.
La lluvia y el viento se unen para dar forma a un cuerpo extrañamente familiar...
Entonces te veo...
La lluvia empieza a hacerse cada vez más débil.
La tormenta cada vez más insignificante.
Me miras y me sonríes.
Para siempre...
Me subo al balcón.
Cojo aire.
Cierro los ojos...
Y me dejo caer.
Para siempre...
Arantxa Domingo Cubillo (PB)
< Tornar a Seccions
L‟hora de la veritat
Una de les ànimes que me‟n vaig endur em deixà prou marcada. No entenia perquè tenia que
endur-me en especial aquella ànima però eixa és la meua tasca. Però clar, us pensareu, qui sóc jo per
endur-me les ànimes de la gent? Doncs sóc la Mort. I açò fou el que va ocórrer, fiqueu-vos còmodes i
ateneu la història:
Tan sols volia tornar-la a veure. Era el que més m‟haguera agradat però lamentablement no
vaig aplegar a temps. Si s‟haguera esperat a mi pot ser l‟haguera vista. Si per casualitat la mort, molt
estrany en ella, s‟haguera esperat a mi per poder estar amb ella una última vegada, si la mort no se
l‟haguera endut amb ella, aleshores ara estaríem els dos junts. Però per alguna cosa el destí no va
voler que tornes a veure-la.
Quan vaig aplegar a l‟habitació on es trobava la meua núvia Alice em volia acostar lentament,
però no podia i feia pocs minuts que m‟havien donat la notícia i d‟ací res vindrien el metges per
traslladar-la al tanatori.
Mentre m‟anava arrimant se m‟accelerava la respiració i el ritme cardíac. Tenia una sensació estranya
que m‟oprimia el pit i no podia respirar. Volia acostar-me a ella, però em costava. S‟havia quin anava
a ser el seu estat però no volia admetre-ho. Era massa per a mi, feia prou de temps que estàvem junts
i amb el que jo la volia, com era possible que la vera allí tirada sobre el llit? No era un poc prompte
per a què se l‟haguera endut la mort? Encara era molt jove, sols tenia uns 22 anys, era una ballarina
espectacular coneguda per tot arreu amb el nom d‟Alisenda. Ho tenia tot, era molt bonica, llesta i fins
i tot s‟havia el que tenia que fer en cada moment. Havia actuat per tot el món, i de sobte la mort no li
havia preocupat gens ni mica endur-se una de les millors ballarines de ballet. I no parava de
preguntar-me preguntes com per què te l‟has endut a ella?, què t‟ha fet?, ai roïna de tu, que furtes la
vida de tot el món, tu mort per què a ella i no jo? Em corrien les llàgrimes per la cara, tan se valia;
quasi estava al seu costat. Respirava i tirava cap a endavant, unes quantes passes i estaria al seu
costat de nou. Quan ja estava al seu costat encara menys podia contindre les meues llàgrimes.
Estava rígida, blanca com el marbre, els cabells li queien per el rostre com a ella li agradava, els seus
ulls tenia la mirada perduda.. Vaig voler tocar-li una mà per última volta, les tenia tan suaus com feia
unes hores avanç, no podia aguantar les ganes que tenia de donar-li una abraçada, no em volia
deixar-la sola, no volia estar sense ella...
De sobte entraren els metges i em preguntaren que fa vostè ací? No vaig poder respondre,
però encara m‟aferrí més a ella i avanç que em digueren que m‟he n‟anés li vaig pegar un bes.
Aleshores m‟apartaren, no vaig poder contindrem, era massa per a mi veure a Alice com la
col·locaven dins d‟una bossa per traslladar-la i me‟n vaig anar.
Què covard, com no podia acceptar aquesta realitat si feia unes hores l‟havia assumida més bé
o més mal? No ho entenia i vaig anar a veure al cap de planta de l‟hospital, volia saber si Alice havia
dit alguna cosa de mi abans de morir, volia saber quin havia sigut el seu comportament, volia saber
que havia passat...
Quan el vaig trobar, em va dir que com era un tema seriós, que passés al seu despatx. El primer que
va fer el metge Don Aguilar va se donar-me el seu condol i em va fer seure. Per uns segons vaig estar
sol a la cambra i de sobte tornà amb un llibre a les mans i me‟l va donar. Em va dir que l‟obrés, que
tan sols era el diari d‟Alice, que se l‟havia donat al metge abans de morir. Em va dir que l‟última cosa
que va dir : Digau a Tom que el vuic. Ixes havien sigut les seus últimes paraules, no vaig poder evitar
que em tornaren a caure de nou les llàgrimes. A més a més, el metge em va dir que havia deixat per a
mi un llibre de text que jo el vaig reconèixer de seguida, era el seu favorit, un que tenia de tot:
aventures, amor, intriga, traïció... s‟anomenava El diari del nom. A mi m‟agradava també molt. Vaig
obrir la tapa del llibre, vaig passar unes quantes pàgines i aleshores vaig poder observar que el llibre
estava tot ple de fletxes, apunts... Però no sols passava amb el llibre sinó també amb el seu diari. Els
tanquí i vaig decidir que quan aplegués a casa ja els miraria detingudament. De sobte el metge em va
dir: no seria millor que se n‟anés vostè a casa i descansés una mica?
< Tornar a Seccions
I així vaig fer, no perquè volgués descansar si no perquè volia saber que passés amb diari i
amb el llibre, que li hauria passat per el cap per fer ixes coses tan estranyes?, tindria algun significat?
No m‟ho vaig pensar dues voltes, així que agafí el cotxe i aní el més prompte possible a casa.
Tan prompte com vaig aplegar a casa, em preparí una tassa de té de roses i comencí per el
llibre però no ficava res, eren típiques anotacions. Així que passí a fullejar el seu diari, em vaig donar
comte que hi havia molt poques fulles, segur que aquestes serien des de que vam començar el any. Si
hui estàvem a 9 de Gener segur que deurien haver també vuit entrades, una per dia. Però quan les
vaig contar no era així, hi havia vuit però no estaven seguides, i a més a més hi havia fulles
arrancades. Què hauria passat? No podia esperar més i em fiquí a llegir l‟1 de Gener d‟aquest any, el
2016.
Dia un de Gener de 2016:
Hui a sigut un dia prou llarg, m‟he tingut que alçar prou prompte perquè al ser ballarina de gran èxit,
he tingut que practicar molt per a què aquesta vesprada i aquesta nit hi haja una actuació perfecta. De
segur que ix molt bonica. Anem a representar La ciutat dels cignes. A mi m‟han donat el paper
protagonista com sempre, però em dóna certa llàstima Anna ja que li han donat el paper de
protagonista suplent. Si per alguna d‟aquelles em fiqués mala, ella em substituiria, però ja no seria el
mateix, l‟obra eixiria millor si la fera jo, sé que no és tan bona com jo però que hem de fer ningú es
perfecte. I quan dic açò no estic dient que jo ho sigui, ningú ho és.
Dia dos de Gener de 2016:
Hui ha sigut un dia tan dur com un altre, hui també he tingut que alçar-me a les 6. Hui com es el segon
dia del començament d‟any, tenim que preparar una obra nova, per poder estrenar-la a finals de mes.
Aquesta s‟anomena La primavera contagia. És una obra que ha fet un artista molt famós d‟aquesta
època, s‟anomena Laurent Levaggi, és un compositor i director molt important. També balla un poc de
ballet, algunes voltes ha ballat en mi. Me‟n recorde que la primera volta que ballarem junts va ser l‟any
2012, en l‟obra del Trencaclosques. Però d‟això ja fa molt... L‟altre dia em va tocar i em va dir que
anava a vindre prompte a Anglaterra. I la veritat tinc moltes ganes de veure‟l. Aquesta vegada no
ballarà amb mi però almenys serà el director de l‟obra.
Per la vesprada em va tocar Camila, la dona que dóna els papers i em va dir que havia eixit elegida
altra volta com paper protagonista. Li vaig preguntar per Anna i em va dir que havia eixit elegida com
l‟altra protagonista, aleshores m‟alegrí molt per ella.
Dia tres de Gener de 2016:
Tinc por, molt de por... No li ho he confessat a ningú, ni tan sols a Tom. No se que fer, crec que per ara
sols esperaré. Almenys li ho estic contant a algú, encara que no m‟escolta el meu diari, aquestes
paraules es queden escrites.
I ara... fulles arrancades!?. Què estrany? De qui tindria por Alice? No puc deixar de llegir...
Necessito saber que li ha passat, si ningú ho sap, jo intentaré esbrinar-ho, encara que em jugue la
meua pròpia vida.
Dia 6 de Gener de 2016:
No puc deixar de pensar en el que m‟ha passat. Tinc molta por i encara no se que fer, i si li ho conte
algú? No, no, em tinc que llevar eixa idea del cap. Em va dir que no fera res per l‟estil...
Hui m‟ha tornat a fer mal. Pel que es veu s‟espera a que tot el món se‟n vaja i aleshores va buscar-me,
però com sap el meu horari? I el més estrany de tot és que hui com havia anat avanç per entrenar un
poc més, s‟havia que estava allí. Com ho podia saber? Aquest home que no havia vist mai en la vida,
de sobte pareix saber més que jo de la meua pròpia vida!
Espere que s‟acabe prompte aquest mal somni.
Dia 7 de Gener de 2016:
Hui he tingut que dir-li a Tom que no podia acudir al Café Morgan. Li he tingut que mentir, com he
pogut fer-li això?
< Tornar a Seccions
Ah! Clar!, per això em va dir, que tenia molt feina per fer. Que li deu haver fet aquell home!? Si
haguera estat més pendent d‟ella, no haguera mort. Si no haguera estat ficat a les meues coses, si no
fora tan egoista, si no... ha mort per la meua culpa! No podia llevar-me la culpabilitat, per la meua
culpa ara estava morta i no podia fer res... Continue llegint...
Havia acabat de fer l‟assaig i anava cap al Café, vaig notar la presència d‟algú. Altra volta ell? Com
podia ser que aquest home no es cansara de perseguir-me? Sols eixir de l‟escola de ballet, agafí el
primer carrer a la dreta, tenia tanta por que vaig decidir córrer carrer avall, sempre en direcció recta,
i en quin carrer em vaig ficar! Sense donar-me compte em vaig ficar per un dels barris més perillosos
de la zona nord de Londres. I de sobte m‟adoní que estava em un carrer sense eixida... Si no haguera
sigut per un home que vivia prop d‟allí... em va veure i m‟ajudà. Crec que gràcies a ell estic viva. Li
done mil gràcies a aquell benvingut home. Gràcies de tot cor.
Aleshores vaig decidir que aniria a aquell barri, i no podia ser cap altre que el dels Browns.
Esbrinaré qui li va ajudar i parlaré amb ell, i de segur que ell sap qui la seguia.
Seguidament vaig agafar el cotxe. Conduïa tan ràpid com podia, però la velocitat màxima dels
carrers que condueixen a aquest barri es de 60 km/h.
El barri dels Browns era un barri on abundaven grans reds de corrupció, on tot es maneja amb diners
i on la majoria de la gent que vivia ací era molt pobra, i per on també es comprava qualsevol tipus de
droga.
Però el que encara no entenc, com no es donà compte d‟on s‟estava ficant? Com no sabia que la
majoria d‟aquestos carrers no tenen eixida?
La respiració se‟m va accelerar al veure que podria descobrir alguna cosa. Com duia les indicacions
del diari, i em van dur al carrer Wighimthim. En aquest carrer sols hi havia una casa. Aquesta deuria
ser la casa on vivia l‟home que l‟havia ajudat. Així que vaig tocar al timbre dues voltes, i va aparèixer
un home un poc mal vestit, la veritat. Però només em va veure em va oferir passar. Passarem a una
sala obscura, on hi va encendre un llum i digué:
- I bé foraster, que si li ha perdut per ací? Perquè pel que veig vostè no te pinta de viure per
ací...
- Doncs, volia preguntar-li unes coses. Si es tan amable de respondrem...
- Es clar. Molt agraït respondré les vostres preguntes.
- Vostè ha vist alguna xica fa uns dies, arreglada per ací? Bé, en concret per aquest carrer...
- La veritat es que si, la vaig ajudar, necessitava ajuda i no m‟ho vaig pensar dues voltes. Hi
havia un home que anava darrere d‟ella i...
- Ha dit.. un home?
- Sí, un home! Què passa alguna cosa amb aquest home? Li ha fet alguna cosa? Com està ella?
- Mireu sóc el seu nuvi. Per cert em dic Tom. I hui a mort. Ningú sap com i d‟ací res van a
soterrar-la. Però no sé qui és aquest home!
- Jo em dic Gregor. Cregueu que li ha pogut fer alguna cosa? Mira jo soc un policia fent un
servici i visc ací per infiltrar-me en un cas. Si vol el puc ajudar.
- Moltes gràcies Senyor...?
- Senyor Mendel però digueu-me com vos he dit abans, Gregor. Mireu ací vos deixe el meu
número de telèfon: 612545686. Si necessiteu cap cosa no s‟ho penseu i crideu-me.
- Per ara tan sols m‟agradaria que em diguéreu com era aquell home, per favor.
- Doncs... era un home prou alt, cabell marró i curt, anava prou ben vestit... Ah! I duia una arma,
pot ser que fora de mentida, però no ho crec, era un home s‟havia el que anava fer... Però quan
vaig aplegar amb la meua escopeta, pel que es veu li vaig desbaratar els seus plans. Crec que
li vaig fer una foto, solc fer fotos a tot el que passa per aquest carrer. És molt estrany que
algú passe per ací i quan hi estan és per alguna cosa... Esperés un moment, ara hi torne.
Després d‟uns minuts va tornar amb una foto i me la va donar. Li vaig donar les gràcies i me‟n vaig
anar.
De camí al cotxe, anava mirant la foto, pensant qui seria aquell home... I de sobte em vaig tropessar
amb un home i va fer que la foto caiguera a terra. Aleshores l‟agafà i se va quedar mirant-la. Per què
la mirava així? Em sonava la seua cara d‟alguna cosa, però no sabia de què! Tot seguit em preguntà:
< Tornar a Seccions
-
Per què duu una foto meua?
És vostè el de la foto?
Què no l‟ho estic dient o que? Encara no has respost la meua pregunta! Contestem.
Eh, què li ha fet a Alice!? Per què va voler matar-la?
Massa preguntes fa, calles i seguiu-me, a no ser que vuiga ser ferit! Veritat?
Aleshores m‟agafà del braç, i em col·locà una pistola al cap.
- On em du? On em du?
- Calles, que fa massa preguntes!
Em ficà una bena als ulls i em va fer seure al seient de darrere del cotxe. No sé quan de temps vaig
estar al cotxe, però vaig perdre la noció del temps.
Per fi em va traure del cotxe, però no em volia llevar la bena, suposi que seria perquè em duria a
algun lloc important i no volia que descobrís on es trobava.
Vam pujar unes escales i de sobte vaig escoltar com deia a un altre home:
- Tinc coses importants per al cap.
Aquest home em va conduir cap a una sala, on m‟hi va llevar la bena dels ulls i vaig poder veure el
cap que estava assegut en una cadira de gran qualitat, i estava parlant amb el que m‟havia dut a
aquest recinte (es veu que li estava contant el que havia passat). Em van lligar a una cadira i com si
em conegués va começar a parlar:
- Tom, ja saps massa coses no creus?
- No ho crec, no se de què em parla!
- Ah no, jo crec que si! No estaves buscant a la teua núvia Alice? Pobreta, tan jove, i tan
prompte morta. Ais, qui haurà pogut fer una cosa així? No es sap, una desgracia, si una
completa desgracia...
- Calles vell estúpid! No tenia el per què de fer el que li ha fet?
- Charles, Mike no aneu tan ràpid... tot al seu degut temps... Si és eixa la seua última voluntat que
ho siga... no hi ha pressa per esperar un poc més...
- La meua última voluntat?- vaig dir. Què anaven a fer amb mi?
Què mal educat que sóc! Mira que no presentar-me... Doncs sóc Hyman Wisowsky o també
conegut amb el nom de: el cap de la red de corrupció de narcotràfic. Què et sembla tindre a tan
famós personatge davant teua?
- Em repugna!
- Fffff, continuem... Saps que tinc una filla que fa ballet com la teua estimada Alice?- em va dir
donant voltes en cercle al voltant meu i amb una navalla a les mans, tocant-me la cara amb
ella. I continuà parlat: La meua filla, Marie és molt bona però la teua estimada no la deixada
mai sobreeixir, sempre li a negat l‟entrada a l‟èxit. Mai! Ja estava fart, sempre molestant i no
deixar la meua filla! Ara, per fi, podrà fer la seua carrera lliurement sense que ningú
s‟interpose al seu camí, i qui ho faja, morira com li ha passat a ella!
- Això són cels! L‟únic que vol es matar tants com es fiquen per davant sense importar-li si fa
mal als demés. La seua filla no pot destacar en tot, no crega que perquè és la seua filla té que
ser la millor. És un vell boig! Li ho diré a la policia! Açò no es va quedar així! Vosté anirà a la
càrcel i mai podrà eixir-hi, li ho assegure i més si és el cap de la red més important de
narcotràfic. Però abans digam com la matà? Si a mi els metges em varen dir que havia vingut
molt ferida i que estava estable.
- Un dels meus homes li ficà un verí per vena que és mortal i que tarda en reaccionar uns vint
minuts. I que més tard desapareix del cos, per això en la autòpsia no apareixerà. Em
aconseguit perfeccionar el verí. No és genial?
- Em dóna fàstic.
- Si, si, tot el que vulgues dir però la teua hora ja aplegat. Saps massa coses i no podem deixarte solt, donaries massa problemes. Alguna oració?
- Almenys he fet el que volia, saber la veritat. Trobar l‟assassí d‟Alice, ara descansaré en paumentre deia aquestes paraules em van deslligar i em van acostar prop del cap.
< Tornar a Seccions
Hyman em va pegar una puntada i vaig caure a terra. Em tornà a pegar altra volta, però aquesta
volta al nas, i feu que em caigués sang del nas. I em tornà a pegar unes quantes vegades més. Em feia
tot mal, no podia alçar-me.
Tenia la vista perduda, cada volta em costava més mirar amb claredat. M‟aparegueren unes
imatges, que passaven ràpides com una diapositiva. Veia passar la meua vida; eia imatges que eixíem
Alice i jo, junts... Em corrien llàgrimes per la cara. I aleshores alcí la mirada cap on es trobava Hyman
i em va dir:
- Es veurem a l‟infern!
Tot passà molt ràpid, jo sols resava que per favor no sentís res. Va apretar el gallet i...
*
*
*
Direu que jo m‟enduc a qui vull sense importar si faig mal o no. No ho penseu. Encara que vaja
de negre, duga una parca, siga immortal... També em fa mal... Jo he llevat la vida a qui li ha fet falta!
Encara que de vegades no ho comprengueu simples mortals, es pel bé de la humanitat.
Ara el nostre protagonista, Tom, descansa en pau, sap la veritat i el millor que podem fer es que es
reunisca amb la seua estimada. Per ara sols queda esperar que tan mala gent com Hyman tinga el seu
merescut càstig, la mort i una vida de turment a l‟infern.
Natalia Bosch Ros (P.A)
< Tornar a Seccions
Este curso hemos empezado un nuevo proyecto para mejorar la limpieza y eficiencia
medioambiental de las aulas, imprescindible como parte de la formación del alumnado
como personas concienciadas y responsables. Cada espacio, cada recinto, dice mucho
de quien lo utiliza.
Se trata de valorar el cuidado que cada grupo tiene de su aula desde la perspectiva
medioambiental. En concreto, se consideran 5 aspectos:
1.- La limpieza del aula.
2.- El orden y el estado del mobiliario.
3.- El estado de las luces, apagadas o no,
durante el recreo.
4.-El
grado
de
utilización
de
los
contenedores de reutilización y reciclaje
de papel.
5.-El estado de ventanas y persianas
teniendo en cuenta si la calefacción está
en marcha y las luces encendidas o no.
Profesores y alumnos voluntarios controlan el
estado del aula durante el
recreo y puntúan, según
una tabla de control.
Cada grupo puede aportar iniciativas para mejorar el
aspecto del aula, el nivel de reciclaje de residuos etc y pueden
se r valoradas como puntos extra.
La profesora coordinadora
suma los puntos de cada
semana y lo refleja en el marcador (situado en hall de
entrada) donde puede ser consultado por todo el mundo.
Hasta el día de hoy se han dado premios cada trimestre
que han consistido en un almuerzo gratuito para toda la clase.
Pero
todavía
queda el mejor
premio, un viaje
en el mes de Junio subvencionado por el
AMPA acompañados de vuestro tutor y
será para aquella clase que tenga el
máximo de puntos contando desde el
principio del concurso.
¡ Animaros todavía podéis ganar!
< Tornar a Seccions
Los alumnos de 4º ESO en la asignatura de Trabajo Monográfico de Biología y
Geología han realizado un diagnóstico sobre el gasto del agua en el instituto,
centrándonos en el gasto de agua que hay en los servicios del Instituto. En nuestro
trabajo hemos medido la cantidad de agua que se gasta de los lavabos de los cuartos
de baño cuya grifería es de pulsación. Después de calcular el gasto ideal de agua que
se necesita para lavarse las manos, hemos llegado a la conclusión que había un gran
derroche de agua porque las griferías están muy deterioradas por el mal uso y por el
tiempo y muchas de ellas pueden llegar a tener un caudal de dos litros por pulsación.
Para remediarlo hemos realizado las siguientes actuaciones:
•
•
•
•
•
Los grifos que pierden mucha agua se anularan hasta que se puedan sustituir.
Se están colocando botellas de 1‟5 litros en todas las cisternas.
Se están anulando, temporalmente, los servicios cuyas cisternas pierden agua.
Se han colocado bridas para disminuir el recorrido de la pulsación.
Se han comprado ahorradores de agua para disminuir el caudal de cada grifo
Bridas
•
Poco a poco se comprarán grifos con un adaptador manual para acortar la
duración de la pulsación.
Gracias a este trabajo realizado hemos conseguido ahorrar por cada pulsación 18 litros
de agua , tal como se ve en el esquema adjunto y esperamos que también se note en
el recibo de Aguas de Valencia:
Gasto de agua en la
grifería del instituto.
ANTES
29050ml.
DESPUÉS
10740ml.
AHORRO
18310ml.
Alumnos de Trabajo Monográfico 4º ESO
Prof: Julia Sanz
< Tornar a Seccions
Los alumnos de 2º de bachillerato (optativa
informática) hemos venido realizando durante los
últimos meses un estudio del consumo energético
(eléctrico) que hacíamos en las aulas de
informática
(iluminación,
ordenadores
y
periféricos).
Para ello hemos hecho distintas mediciones
con un medidor de lux para el caso de distintas
fuentes de iluminación (incandescente, halógena,
bajo consumo) y con un medidor de consumo
eléctrico para el caso de los ordenadores,
proyectores, aparatos de interconexión y demás
dispositivos utilizados en el aula habitualmente.
Antes de todo ello hicimos una pre-encuesta (vía Moodle) para determinar los
hábitos de consumo. Después de todas las mediciones pasaríamos otra (post-encuesta)
para ver si realmente habían calado en el alumnado las conclusiones a las que
habíamos llegado tras la fase de toma de medidas. Pudimos comprobar que los
resultados obtenidos fueron sensiblemente mejores.
Dado que las aulas gozan de buena
iluminación natural hemos llegado a la
conclusión de que cuesta muy poco abrir las
persianas para reducir el gasto eléctrico para
iluminación en momentos en que no es
necesario y reducir los 7100 kW h que se
consumen en iluminación al mes en un 25 %
aproximadamente.
En cuanto a los ordenadores, tras medir
empíricamente los consumos de torres,
portátiles, monitores y proyectores, instalamos
aplicaciones de gestión del apagado en todos
los ordenadores de las aulas para evitar que
permanecieran encendidos por despiste cuando
el centro está cerrado. De ésta manera se
podría ahorrar en torno a un 8 % del consumo
de los ordenadores de todo el centro, y pasar
de los 2700 kW h a los 2450 kW h de consumo
mensual por éste concepto.
Llavando a la práctica las políticas de ahorro energético expuestas podríamos
ahorrar unos 600 € mensuales, lo cual equivale a plantar 4 árboles.
< Tornar a Seccions
Conclusiones para el ahorro energético en el aula
Iluminación
•
•
•
•
•
•
•
Sustituir
bombillas
de
filamento
incandescente (si las hubiera) por
bombillas de bajo consumo.
Nombrar a un responsable semanal para
apagar las luces del aula.
Instalar automatismos como detectores
de presencia o sensores de luz
ambiente.
Utilizar luz solar siempre que sea
posible.
Es
limpia,
natural,
no
contamina e inagotable.
Segmentar las líneas eléctricas del
instituto por zonas indepoendientes.
Estudiar el cambio a una compañía
eléctrica con mejores condiciones.
No es cierto que convenga mantener encendida la luz (cualquier tipo) para
ahorrar
en
el
momento
del
encendido  Apagar SIEMPRE
cuando no se necesite.
Ordenadores
•
•
Instalación de software de apagado
automático al final del día.
Comprobar que torres y monitores
se apagan totalmente al acabar las
clases.
Alumnos de 2º de Bachillerato
Prof: Arturo Martínez
< Tornar a Seccions
El Ministeri d‟Educació té entre els seus objectius el de fomentar la col·laboració
entre Centres Escolars de diverses
Comunitats
Autónomes
de
l‟Estat
Espanyol. Un dels camins que fa servir
és el Programa “Agrupaciones y Redes
de Centros Educativos” mitjantçant el
qual es poden agrupar Escoles i Instituts
que
compartisquen
inquietuds
i
iniciatives.
L‟IES Puçol va ofertar el Projecte
“Aula Verda” en la reunió celebrada a
Madrid al mes de maig de 2009. El
projecte va resultar tan atractiu que no
es va apuntar cap dels Centres presents (hi havia un centenar). Però, els representants
del Ministeri van penjar la informació en la web i, a la setmana, va cridar un Institut de
Tarifa (Càdiz), quina alegria… Uns dies més tard s‟interessà altre de Redondela
(Pontevedra) i, vist que la península no ofería cap punt més llunyà (consultar gràfic
adjunt els fluixos en Geografia), el quart en apuntar-se a la història fou un de La
Laguna (Tenerife).
Cada Centre ha adaptat el projecte a la
seua idiosincràsia i, per a coordinar-ho tot,
els alumnes que treballen en el tema
tingueren una trobada a Tarifa el propassat
mes d‟abril. Allà, on brama la tollina, es
dugueren a terme activitats lúdiques i
culturals (visita guiada a Tarifa, eixida en
vaixell per a l‟avistament de cetacis, visita a
les runes de Baelo Claudia o un “Experiment
d‟hidratació amb pluja i de tractament de
cutis amb fang a baixa temperatura mentre
es realitza una passejada per un parc
natural”, està última molt ben valorada pels
participants).
< Tornar a Seccions
A més, es van presentar les activitats
de cada Centre relacionades amb el
projecte i alumnes i professors van
reflexionar en una jornada de treball sobre
el seu futur (el del projecte).
Els
“muyayos”
canaris,
els
“rapaciños” gallecs, els xiquets valencians
i els “quiyos” andalusos van conviure, van
treballar i s‟ho passaren d‟allò més bé.
A l‟hora de l‟acomiadament es creuaren
invitacions a visitar-se aprofitant As Feiras,
Carnestoltes (de Càdiz i Tenerife) i Falles amb la
finalitat de realitzar una investigació en el món
de l‟Antropologia i les costums locals (i de
retrobar-se, és clar).
< Tornar a Seccions
Kung Hei Fat Choy! On the 14th February 2010 we will welcome the next
Chinese New Year - the Year of the Tiger!
What Is Chinese New Year?
Chinese New Year is the most important of the Chinese holidays, and is a time of
feasting with the family, celebration, fireworks, and gift-giving. It is a 15-day holiday,
beginning on the first day of a new moon and ending with the full moon on the day of
the Lantern Festival.
The Chinese calendar is based on the lunar year, so the date of Chinese New Year
changes every year. The Chinese calendar follows a 12-year pattern with each year
named after an animal. There are various stories which explain this. The simplest is
that Buddha (or the Jade Emperor) invited all of the animals to join him for a New Year
celebration, but only 12 animals turned up. To reward the animals that did come,
Buddha named a year after each of them in the order that they arrived, starting with
the Rat, followed by the Ox, Tiger, Rabbit, Dragon, Snake, Horse, Goat (or Sheep),
Monkey, Rooster, Dog and Pig. (Find another version of the story to print, below).
Depending on the year you are born, you are believed to have the various
character traits of that year's animal.
< Tornar a Seccions
A Equador, el meu país, se celebra el
dia del xiquet/a, una festa que trobe a faltar
aquí. El dia del xiquet/a és un dia molt
especial per a tots els xiquets i xiquetes, als
quals es dedica el dia per ser xiquets, perquè
els xiquets i xiquetes porten alegria a la
família.
un dia especial, amb programes
d‟allò més bé.
Són eixes persones que somriuen
sempre, que mai estan tristes, perquè tenen
una gran energia interior que contagia i per
això són protagonistes. Eixe dia van tots a
l‟escola o a l‟ institut, però no hi ha classe. És
de teatre , música… Ens donen regals i ho passem
El dia de la Infància és el 20 de
novembre
,
en
conmemoració
de
l‟aprovació de la Declaració dels Drets del
Xiquet/a l‟any 1959, però a Equador se
celebra l‟1 de juny.
Alexandre Orna
(2n ESO E)
< Tornar a Seccions
A man called Wynn came to our school one week ago to talk about other
countries and cultures from the UK.
During his talk he told us about the Union
Jack, because he wanted to explain how it had been
created. And we know now that it is a mixture of the
Scotland‟s flag, the Northern Ireland‟s flag and the
England‟s flag. But there‟s one more Wales, and the
problem is, it does not suit very well. Because of
that Wales‟s flag does not appear.
He also told us about England‟s typical food.
He mentioned some dishes but the most popular
one was the curry.
He told us
too why in some
parts of the world
people drive on the left, as they do in some parts of
Africa , India, Tokyo, Australia, Indonesia, etc. About
35% of world population drives on the left. And he
also explained that they drive on the left for historical
reasons.
And with all that information we played a game
which was invented in the UK too. Most things were
invented there. And the name of the game was: Who
wants to be a millionaire? It consisted in answering
questions and when we got the right answer we won gifts, a notebook or a pen. Only
four people participated.
Finally, in my opinion, we had a good time. We would like to repeat it one of
these days. It is a good manner to learn new things in English.
By Natalia Bosch Ros PA
< Tornar a Seccions
Jo sóc Melissa Muñetón. Vaig nàixer a Medellín,
una ciutat molt bonica de Colòmbia, el catorze de
maig de 1994, però no vaig viure en aquesta ciutat
per molt de temps. Sols vaig estar un any i m‟aní a
altra ciutat que es diu Cali. En aquesta ciutat va
nàixer la meua mare i el meu germà. En canvi mon
pare és de Medellin, igual que jo.
A Colòmbia vaig viure tretze anys, quasi tota
l‟infancia, però no amb ma mare sinó amb la meua iaia, a Bogotà. Allí no vivia amb el
meu germà. Ell es quedà a Cali amb l‟ altra iaia, la meua mare va viatjar a Espanya i el
meu pare va a tornar altra vegada a Medellin.
M‟agrada molt la música. A Colòmbia estiguí
estudiant guitarra i ara sé tocar-la molt bé. També
m‟agrada cantar i ballar, encara que no ho faig molt
bé. El meu dinar preferit és la pasta, la pizza i de
vegades l‟hamburguesa.
Arribí a Espanya en setembre de 2008 amb el
meu germà. Em vaig vindre a viure amb la meua
mare i el seu marit, en un pis molt bonic junt a la
platja del Puig que tenia una vista maravellosa.
També comencí a estudiar a l‟institut de Puçol i
coneguí a unes xiques que són molt agradables. Em vaig fer amiga principalment d‟una
que és la meva millor amiga. Es diu Ana i té quinze anys, igual que jo.
D‟això fa un any. Ma mare i el seu marit treballaven amb els camions i el meu
germà i jo ens estavem a casa sols… però passat uns mesos ens canviàrem de pis i ens
anàrem a altre que estava molt prop, però és una casa gran i molt lluminosa. A més, té
piscina i canxa de tennis. Però duràrem molt poquet, sols l‟ estiu, perquè ma mare va
deixar de treballar i quedà a l‟atur i poc després el seu marit. Així que ens mudàrem a
un pis però a Puçol i ací estic avui.
Ara vaig a classes de gimnàstica rítmica i m‟agrada moltíssim. Quant a l‟estudi el
trimestre passat m‟anà molt bé. Guanyí un premi per excel·lencià i els meus pares
estaven molt orgullosos.
Estic molt contenta a Espanya i m‟agrada la gent. Ara tinc algunes amigues més i
amb la meua família estem passant una situaciò complicada per la qüestiò económica
però per la resta estem molt feliços.
* * *
< Tornar a Seccions
El meu nom és Luisa Fernanda Vargas. Vaig nàixer en 1994 el dia 17 de gener a
Colòmbia. La meua família està formada per la mare, el pare i dos
germans: un de dinou anys i un altre més xicotet, de deu anys.
Tinc un gat " Luna " i un gos "Rocky".
M'agrada molt eixir amb els meus amics i passar temps amb el
meu nuvi. També m'agrada molt llegir.Una de les meus
escriptores favorites és Isabel Allende i Daniel Stell.
Jo sóc de Colòmbia però
ara mateix visc a Espanya en un poble anomenat
Puçol, estudie 3r d‟ESO a l'IES Puçol.
Vaig aprendre a caminar als vuit mesos de vida,
vaig aprendre a llegir als cinc anys. Des dels quatre
anys faig natació i em vaig a guanyar una medalla
nadant.
El que més m'agradaria fer és anar als Estats Units per a visitar la meua família.
També vull acabar d'estudiar l'ESO, treballar i viure sola en el meu pis. I ja està..
* * *
Sóc Chritian Fabricio Chasipanta Guaña, vaig nàixer el 25 de gener de 1993 a
Quito, Equador. Visc amb ma mare,
no tinc germans, però sí tinc
mascota, és un gat, el seu nom es
Cuqui i té set mesos. La meua mare
treballa de domèstica a Alfinach.
M`'agrada
escoltar musica,
ballar, fer esport, vore el futbol i eixir
amb
els
meus
amics.
També
m'agrada llegir en el temps lliure. Sóc molt carinyós amb les
persones que m'agraden .
Visc a España des dels 15 anys. No treballe perquè estudie ací a l'institut de
Puçol. Estic en 4t d'ESO, i estic molt bé.
Quan vivia a Quito, m'agradava eixir a passejar al parc i també festejar amb la
meua núvia. Anàvem al cine i després l'acompanyava a casa.
Vaig vindre a Espanya de vacances quan tenia 15 anys. Vaig visitar Madrid,
Benidorm i València.
< Tornar a Seccions
El origami es el arte que consiste en el plegado de papel y es original
de Japón. Su objetivo es obtener figuras de papel de formas muy variadas.
En español también se conoce como “Papiroflexia” o “Cocotología”. En el
origami no se utilizan tijeras ni pegamento ni grapas, tan sólo el papel, las
manos y la imaginación.
Con algunas hojas de papel se
pueden obtener distintos cuerpos
geométricos y, a veces, poliedros o
figuras parecidas a la realidad. Las
figuras que se obtienen pueden
presentar diferentes áreas, según la
porción de papel que queda debajo de
otra, y varios volúmenes.
El origen de la palabra “Origami”
procede de dos vocablos japoneses:
“oru” (plegar) y “Kami” (designa el
papel). Sin embargo, éste no ha sio su
único significado, ya que a través del
paso del tiempo este arte ha tenido
cambios de nombre. En los primeros
siglos de su existencia, se le llamaba
“Kami”,
debido al significado que se había creado para papel, que en realidad es
homónimo de la palabra que usan los japoneses para designar a los
“Espíritus de los dioses”. Después del paso de algunos siglos tomó el
nombre de “Orikata”, que significa literalmente “ejercicios de doblado”. En
1880 se desarrolló el término “Origami”.
< Tornar a Seccions
Un excelente artista creador de
numerosas muestras de Orignami
en nuestro instituto es Moisés
Choi Choi, alumno de 2º de
Bachillerato B.
Aquí
mostraros
“pequeñas
arte”.
hemos
algunas
grandes
intentado
de
sus
obras de
< Tornar a Seccions
El futbolín, un invento español
El futbolín es un objeto conocido en
casi todo el mundo y cuando jugamos
con él no sólo estamos divirtiéndonos
sino que estamos haciendo deporte,
puesto que el Comité Olímpico ya lo ha
catalogado como tal. Pues este objeto
tan extendido lo inventó un gallego
llamado Alejandro Campos, también conocido como Alejandro Finisterre.
Finisterre diseñó este juego en un hospital, mientras se recuperaba de las
heridas sufridas durante la Guerra Civil. Lo diseñó porque quería que los niños
mutilados durante la guerra pudieran seguir jugando al deporte nacional, el
fútbol. El futbolín que ideó era un tablero, tipo mesa de pimpón, con varillas
metálicas que llevaban acoplados jugadores los cuales estaban fabricados con
madera pintada y el balón era de corcho aglomerado. Fue el carpintero del
hospital quien lo construyó.
Objetos fuera de toda medida
El puente más corto del
mundo
El puente más corto del mundo puede que
lo tengamos cerca de casa sin saberlo, pero el
puente internacional más corto se halla al otro
lado del Atlántico. Une dos islas que pertenecen
la de la izquierda a Canadá y la de la derecha a
Estados Unidos, en la grande está la casa y en la
pequeña el jardín. Las islas se encuentran en el
Archipiélago del río St. Lawrence entre Nueva
York y Notario
.
< Tornar a Seccions
AUSTRALIAN FROG
(RHEOBATRACHUS SILUS)
The Rheobatrachus Silus lives
in Australia. This animal lives in
wet forests, around the currents
of
rocky
mountains.
It
sometimes hides itself under
rocks in the water. It is 50
millimetres long and 0.8 metres
tall. It incubates its eggs in its
stomach. Its eggs are fertilized
by the male before the female
swallows
them.
The
last
individual was seen in the wild in
September 1981.
By Daniela Loachamin (2nd ESO D)
AYE-AYE (DAUBENTONIA
MADAGASCARENSIS)
This species is only found in
Madagascar.
This
particular
animal eats grubs and insects
from trees. The adult animals
can be 40 to 55 centimetres
long. They have large and
yellow eyes, like other nocturnal
animals. It is the only primate
mammal in the world that
depends on their sonar to locate
food. Their sense of hearing is highly developed. A curious fact is that the
people of Madagascar consider Aye-Aye a mystical and magical animal, like a
kind of demon.
By Michal Piotr Budzinski (2nd ESO D)
< Tornar a Seccions
CHINESE CRESTED
This dog lives in China. It is
thirty three centimetres long. It
weighs four kilos. It usually lives
between twelve and fifteen years.
It has got a very ugly and nasty
face. Some dogs have got fur and
some haven‟t.
By María García and Carla Sancho
(2nd ESO B)
MATAMATA TURTLE
Its name is Matamata turtle. It
lives in Madagascar. It is 1 metre
long. It is very long. It weighs 50
kilos. It eats little prawns. It can live
for about 100 years.
By Jonathan Montañana Sorribes (2nd
ESO B)
NAKED MOLE RAT
The Naked Mole Rat, also
known as the Sand Puppy or the
Desert Mole Rat, lives in Ethiopia,
Somalia and Kenya. It eats roots
and tubers. It is between 8 and
10 cm long and it weighs
between 30 and 35 grams. It can
live very long, up to 25 years.
By Iris Galcerá, Belén Morales,
Mireia Muñoz and Javier Devís
(2nd ESO B)
< Tornar a Seccions
RUSSIAN WHEAT APHID
This invasive species is a very small
aphid. It has a green lime colour. It has a
long and thin body, of less than 2 mm
long. Its antennas are short, less than half
the length of the body. The Russian Wheat
Aphid attacks and destroys wheat and
barley fields.
By Adrián Fernández (2nd ESO B)
STAR-NOSED MOLE
The Nose Star Mole
lives in wet low areas
of Eastern Canada and
the North Eastern part
of the United States. It
eats worms, aquatic
insects,
little
invertebrates
and
molluscs. It is a very
good swimmer. It digs
tunnels
under
the
water and has ultra
sensitive tentacles in its nose. Adults can be between 15 and 20 cm long and
can weigh about 55.5 grams. They have 44 teeth.
By Javier Devís (2nd ESO B) and Oussama Alouak (2nd ESO D)
< Tornar a Seccions
UAKAR
The Uakar is one of the world‟s
ugliest animals and is called this
way because in the Netherlands
they have a red face. They eat
fruits and leaves. The Uakar is a
species of primate. They are bald
and have a red head. They are
monkeys native of the Amazons
and have no body fat, so they are
thin but do not seem like that. Its
tail is between 15 and 18 cm long.
The Uakar can be between 40 and
45 cm long. It weighs between 3 and 4 kilos. They can jump over six metres.
By Lena Guerrero and Solomiya Solohub (2nd ESO D)
VIPER FISH
Viper fish are some of the most
wicked- looking fish. They are black.
They don‟t have pigment (colour). They
also have large stomachs and a large
mouth. Their teeth are very large and
sharp-pointed.
By Abel Alamar and Jesús Lucas (2nd
ESO D)
< Tornar a Seccions
Last year, my parents and I decided to go on a seaside holiday to the
North – African coast. We had always wanted to go to exotic places like
Morocco, so when we had holidays, between July and August to be more
specific, we took a plane to Casablanca. We were really excited about the trip.
The flight took two
hours. By the time we arrived,
it was quite dark. We quickly
caught a cab and went to the
hotel to check in. We went to
the room and slept because
we were really tired.
The next morning, we
had breakfast at the buffet
and after that we took our
things and went to the beach
by cab. Once there I swam
with my father while my
mother was lying on the towel
sunbathing. But the worst part was to come. Suddenly the sky turned grey and
it started to be cold, and immediately it started to rain a lot. We picked up our
things and ran to the city looking for a cab, but there wasn‟t any. It was as if
everybody had disappeared. So we had to run to the hotel in the middle of the
rain.
Once we were in the room, we ate something and went to bed. The next
day we all had a cold, so we couldn‟t go to the beach. It was a disaster. We
decided to return home and rest, so the next morning we took a plane and
came here to El Puig.
That was the worst trip I‟ve ever had!
By Joan Brines (1st Bachillerato B)
< Tornar a Seccions
*
*
*
Last week I returned from the worst trip I've ever had. My family and I
decided to travel anywhere in the world and when we finally made up our minds
we wanted to go to Egypt.
We were very excited
because we had never travelled
to another continent and we
were going to see the famous
pyramids and take a lot of
photos. But when we arrived
there, we wanted to come back
here. It all began when we got
a boat along the River Nile and
without giving us the chance to
go to the toilet, the tour guide
started a two-hour speech.
When we could walk around
the boat we realised that the
toilets stank, the phones didn't
work, there was no coverage,
and the worst thing was that the food was so bad that a lot of people had to
receive medical attention.
Suddenly, the ship stopped in the middle of the river and nobody knew
why. We asked the captain and he told us that it was because there were a lot
of crocodiles in front of the ship and we couldn't keep sailing. The biggest one
started to hit the boat and many people became very nervous and my mum
almost fell over the boat. Unfortunately, we couldn't finish the boat trip and we
had to get back.
Now we can't talk about that trip because my mum gets very annoyed.
By Meritxell Otero (1st Bachillerato B)
< Tornar a Seccions
AIR-KICK
Air Kick is a rather strange and
extreme sport. A catapult launches
humans over 26 feet through the air
into a swimming pool or to the sea. Air
Kick is based on launching people into
the air in a parable calculated
previously using a combination of
water recoil and air pressured.
The person who is being launched
sits in a special seat on the arm of the
machine and presses a button to put it in motion. The pressure of the air is
about eight or ten bars and is enough to throw you 26 feet into the sea.
By Alejandro Prats Luján PA
BOG SNORKELLING
This sport is celebrated in August in the
smallest village of the United Kingdom, with
hardly 600 inhabitants. The racecourse is only a
trench on the outskirts of Llanwrtyd Wells. It is
more or less 150 feet long and 4 feet deep. Its
water is very cold and its smell is pretty hard.
Bog snorkelling was created in 1976 and it was
the result of a bar conversation.
Each year over 100 participants of the whole world go to compete for the
championship‟s prize. The world‟s record is stated in one minute thirty-five
seconds at the moment.It consists in completing a way of 60 yard (55m) in the
shortest time possible. One rule is the following: competitors must wear
snorkels and flippers. They must also wear strange
fancy dresses to swim on the trench, but they can‟t
move their arms and legs like a swimmer, so they
are only allowed to kick their feet. As it is played in
a bog, the problem is that the trench contains mud
and people need to be careful because if they
break their clothes, it could be possible to expose
themselves to an infection.
This strange and dirty tradition is more and
more popular each year and lots of people go there
on purpose to see the competition, but only brave people dare get into the filthy
water.
By Natalia Bosch Ros and Cristina Portela Millán PA
< Tornar a Seccions
CHEESE – ROLLING
The rules for this game are very
simple: someone throws a cheese wheel
down the hill and hundreds of people
stampede after it. The first person who
gets the cheese and crosses the finish line
gets to keep the cheese.
By Helena Mustieles García PA
CHESSBOXING
Chessboxing is a mixture of two
very different sports: Chess and
Boxing. This sport was extracted
from
a
movie.
The
first
championship was in Berlin in
October 2005.
The rules of Chessboxing are
the following:





There are two players that will make 11 rounds.
In the 11 rounds they must alternate chess and boxing.
Between every round there is one minute to stop.
In this minute the players must
change their clothes.
The players can win by two
different ways: four a nacaunt
or a jake mate. If the the result
is the same for the two players,
the judges must decide on who
the winner is.
By Carla Gómez España PA
< Tornar a Seccions
DUCK RACING
There are several big
duck races held around the
world. In these events,
people buy a duck and put
their name on it. Then all
the ducks are thrown into a
river and the first duck
across the line downstream
is the winner. The money
raised from selling the
ducks goes to charities.
By Iván Dutrús Ramírez PA
EXTREME IRONING
It is an unusual sport where
people take an iron, an ironing board
and clothes and go the most strange
sites to do the ironing there.
The score grows up for the
quality and style of the ironing and
for the peculiarity of the place.
Some sites where people do this sport
are, for example, in a forest, in the middle of
a street, while they are climbing, skiing,
snowboarding, etc.
This sport was
invented
in
1997
in
England and it
had the first
world
championship
in Germany.
By Raquel Salvador Martínez PA
< Tornar a Seccions
HASHING (OR HASH
HOUSE HARRIERS)
Hashing is a sport
that has been practised
in Malaysia since 1938,
when
an
Englishman
named Gispert convinced
his friends to a hash to
run but carrying one or
two beers to cool off.
which is the goal.
If someone wants to
practice
hashing,
he
must exit from a bar and
run between 20 or 30
miles to a specific point,
It is played in groups of ten players. Two players of the group have to go
first. The race always starts in a bar and the people who participate should run
a lot to win the race. The two players that go first are called “hares” and put
flour and stones along the street. The eight people who are behind are called
“hounds” or “dogs” and they can‟t stop. They only stop to drink alcohol in the
marked places, which are called “check points”, where they can rest and drink
alcohol only. The game finishes in another bar. The winner will be the first to
arrive at the final
bar, but they have
to
drink
while
running
and
go
through
all
the
checkpoints
and
have a minimum of
alcohol in blood.
The prize is a
barrel of cold beer.
Hashing
currently
has
over
1,900
clubs worldwide.
By Andrea Bosch Angresola and Natalia Tardío Zarco PA
< Tornar a Seccions
PICNIC RACES
These sports have long been the bane of large picnics in England. They are
played by both children and adults and both groups get entertainment at
watching it. The children entertain because of their general lack of co-ordination
and the adults entertain because of their subsequent lack of co-ordination.
There are three different kinds of races:
WHEELBARROW RACE: Two players per team. One player
gets on his hands and the other player takes up the other
person‟s legs. Thus you have one person pedalling along
the ground with his hands and another player carrying his
feet directly behind him. The winners are the team that
reaches the finish line first, that is to say the team that
falls over the fewest times.
THREE-LEGGED RACE: Two players
per team again. They stand sideby-side and tie their adjoining legs
together. The winners are, again,
the team that falls over the fewest
times and manages to drag their
fallen partner through the grass the
fastest.
POTATO SACK RACE: This is an
individual event. Players step
into an old burlap potato sack
and pull up the sides with their
hands. Racers hop to the finish
line and, of course, fall over
quite
often.
By Isabel Reinaldo Bruno PA
< Tornar a Seccions
POOH – STICKS
This strange, unusual sport is called Pooh-Sticks form the popular stories of
Winnie the Pooh. It involves standing of a bridge, dropping your stick in the
water and racing to see whose stick goes the fastest to be a winner. It could be
a fun way to spend a lazy afternoon.
By Helena Mustieles García PA
PULLING AND DRAGGING
The origin of this equestrian
sport dates from the forties. When a
seller of beasts called Ramón
Tamarit came to the Animal Fair in
Valencia, he, in order to prove the
worth of his animals, used to hook
them to a cart with a big weight and
made them run on the shore of the
river, because this was a sandy
area.
Later, this exhibition became a sport, employed by the sellers to solve their
disputes, with standardized rules, and using always the sand like the area of
competition.
In a Pulling and Dragging race the
rules are the following:
 One or two horses can draw the
same cart.
 A day before the competition,
depending on the weight (each horse
transports the double of his weight),
the animals are classified into some
categories.
 In a 60 meter-sand track, horse,
owner and cart must arrive to the final in five minutes at the longest.
They can make only three stops.
If a human competitor hurts his horse, they're immediately disqualified.
By Arnau Centelles Ramírez PA
< Tornar a Seccions
SEPAK TAKRAW
Sepak Takraw is an exciting fast paced sport that
looks like a combination of volleyball, soccer and
gymnastics. The sport is popular in Asia, though it is
gradually spreading throughout the world.
Each team has three players on the court at one time.
It is played on a court with a net whose height and
size is similar to those used in badminton. The rules
are very similar to volleyball, except that using the
hands is not allowed, and each player can touch the
ball only once before it is
hit over the net. The ball
can be returned over the
net using any part of the body except for the arm
from the shoulder to the point of the finger. Not
being able to use the arms means that there are
spectacular jumps and flips to kick the ball over the
net.
By Carla Moreno García PA
TRACTOR PULLING
Truck and tractor pulling,
also known as power pulling, is
a
competition using tractors and
large trucks to pull a heavy
sled
(sledge) along a 'track' and is
very popular in rural areas.
Usually
the
sled
offers
progressively
greater
resistance as it is pulled. It can
be a great spectacle, although
the pulling vehicle produces a
great deal of noise and smoke,
and tends to kick up dirt. Also,
the
tractors pulling don't actually travel very far (a typical "full pull"
is 300 feet (100 metres)). There are many different classes, from
"factory" tractors, to custom built vehicles (modified) with multiple
engines.
By Enric Llacer Cabrera PA
< Tornar a Seccions
UNDERWATER HOCKEY
Underwater hockey is what some divers
like doing during the winter months when
the outside water is too cold for diving. The
sport was invented in Great Britain during
the 1950‟s (others claim that it originated in
Australia 45 years ago) when some divers
were looking for ways to stay fit during the
winter months. The result is an intensive
and beautiful sport practised around the
world.
Underwater hockey is practised in
swimming pools. They have to be between
1.80m and 3m deep; under or above this
measures it can‟t be used for this sport in
particular.
Every team has ten players, six of them
headlines: three have to defend and three
are submerged. These ones have to attack
while four alternate and are waiting to replace them. The team has to score a
goal in the opposite arc with a lead puck
surrounded by rubber that weights
1.3kg.
The game is played using nothing
more than snorkelling equipment. They
also use fins because their movements
have to be quick. Protective gear and
gloves are also very important in this
sport. We must remember that these
players need to breathe under water
because the game is played at the
bottom of the pool and most of the times
these experienced divers have to hold their breath for extensive periods of time.
The players use sticks, but they are
smaller than the traditional hockey ones.
Their stick is made of wood and it is
30cm long.
The match is divided in two parts of
15 minutes each plus a three-minute
rest.
In its beginnings this sport was called
Octopush and nowadays a lot of countries
have their selection and play international
competitions.
It must be complicated to play this
sport. Players would finish the match very exhausted because if playing hockey
is hard, playing it under the water must be very complex.
By Yolanda Galiana Guillem and Christian Muñetón Picón PA
< Tornar a Seccions
WIFE CARRYING
Wife carrying originated as a joke in
Finland, supposedly reminiscent of a past
custom in which men courted women by
running to their village, picking them up
and carrying them off. This sport involves
men running through an obstacle course
while carrying their wife.
The rules are as follows:





All participants must have fun.
The wife must weigh at least 49 kg (it is better if the wife has a fat belly).
15-second penalty for dropping the
wife.
The wife must wear a helmet.
The husbands have to run for 250
metres in the fastest time.
Nowadays there is a championship
between North America and Finland, where
there is an annual world championship.
There are generous prizes for the winner:
the woman‟s weight in beer and intriguingly
a bag full of “wifecarrying” products.
By Natalia Corrales Leganés and Helena Mustieles García PA
ZORBING
Zorbing is a sport in which the people who
participate get in a few big orbs of plastic and
they roll on down a hill or even on a water
surface. The orb is double-sectioned, with one
ball inside the other and is with an air layer in
between. A typical orb is about 3 metres in
diameter, with an inner orb size of about 2
metres, leaving a 50-60 centimetre air
cushion around the riders. The plastic is
approximately 0.8 millimetres thick. The inner
and outer orbs are connected by numerous
small ropes. The orbs have one or two tunnellike entrances.
By Esther Teodosio Montero PA
< Tornar a Seccions
1. Plante
cuatro
árboles
resistentes y espere un
tiempo hasta que crezcan.
2. Cuando hayan alcanzado el
tamaño
adecuado,
ate
cuatro
cuerdas,
afianzándolas a las copas de
los árboles.
3. Amarre bien las cuerdas a
una madera y empiece a
construir la estructura del
techo sobre la madera.
4. Una vez hecha la estructura
del
tejado,
siga
construyendo como más le
guste hasta llegar al suelo.
5. Advertencia final: No olvide
atar bien sujetos cada piso
que añada a los árboles
colindantes, hasta llegar a
los cimientos.
6. ¡Disfrute de una casa única!
Rocío Esteve
Alex Catalá
Fran Espinosa
Carla de Luis
2º
2º
2º
2º
ESO
ESO
ESO
ESO
C
C
C
C
< Tornar a Seccions
1. Salir a la calle disfrazado, excepto los domingos, que se debe vestir
elegantemente.
2. Todo debe ser de colores. Los coches
y las casas de cada propietario deben ir a
juego (ejemplo: coche rosa, casa rosa).
3. La ciudad está dividida en diferentes
zonas temáticas, por lo que cada habitante
debe elegir la suya (ejemplo: zona gótica,
zona de chuches y colores alegres...).
4. De lunes a viernes, de 10.00h a
11.00h, hay recogida de flores en la zona
floral.
5. Por lo menos una hora al día hay que ir al parque de atracciones.
6. En cada casa el suelo debe ser de cristal, con agua y peces de colores.
7. Cada persona tiene que tener un saludo propio con cada habitante de la
ciudad.
8. Cada niño debe llevar uniforme personalizado cuando vaya por la calle
hacia el cole.
9. Para subir a los edificios las personas
deben trepar, y para bajar tirarse por los
toboganes. En caso de emergencias se
saltará sobre las colchonetas.
10.
Cada festivo se celebra de modo
diferente (ejemplo: fiestas ibicencas,
hawaianas, chinas, etc.). Y a cada barrio
se le asigna un país.
Atentamente, l@s dueñ@s de la ciudad.
Isabel Martí 2º ESO C
Lorena Ibáñez 2º ESO C
Verónica Izquierdo 2º ESOC
Miguel Luchian 2º ESO C
< Tornar a Seccions
Nova victòria de l‟equip femení d‟handbol a casa que li verifica com a lider de la
seua categoria.
L‟equip cadet-infantil , que enguany conta els seus partits per victories , continua
invicte, gràcies a la victoria del passat dissabte per 30 – 6 davant el club handbol
Riola.
Amb aquest resultat, les xiques de Puçol es presenten com a candidates fermes al
títol en una lliga que sembla de dos; donat que només el Handbol Oliva ha estat capaç
de seguir el ritme de les de Puçol i es manté a dos punts d‟aquestes a la classificació.
Aquesta temporada
l‟equip puçolenc està
aconseguint els millors resultats dels tres anys que
porta competint, aço és el fruit de la combinació de
l‟experiència de algunes jugadores ja més
veteranes i les ganes i l‟ambició de les noves
incorporacions , però sobretot , és el resultat de la
capacitat de l‟entrenador, Jose Vicente Ortiz, per
combinar aquestes dues.
El passat dissabte dia 6 de febrer el IES Puçol
s‟enfrontava a casa amb el Handbol Riola. El partit
no es presentava facil per a les locals , donat que
amb una de
les seues jugadores lesionada (
Pierina Vidal) haurien d‟afrontar l‟ hora de partit
amb un sol canvi. L‟entrenador va presentar canvis
a l‟equip inicial deixant a la banqueta a la jugadora
més golejadora de l „equip durant la temporada,
Irene Pascual , i canviant algunes jugadores de
possició , però encara així , l‟equip titular format
per Cintia Espinosa a la portería , Irene Murria i Marta com a extrems , Esther Ribelles i
Sandra Clara com a laterals , Carolina Rescalvo en el central i Mar Pascual com a pivot
va aconseguir anar-se‟n al descans amb un 11-2 a favor gràcies als gols de Carolina
Rescalvo, Mar Pascual, Sandra Clara, Esther Ribelles i Marta i a una contundent defensa
que només va permetre a les visitants fer dos gols i un d‟ells, de dubtos penal.
A la segona part, cal destacar l‟actuació de Irene Pascual que, finalment, tornà a
ser la máxima anotadora de l‟equip i de Carolina Rescalvo i Mar Pascual que també
varen estar molt encertades de cara a porta .
Durant els últims minuts de la segona part l‟equip local va plantejar una defensa
en 3-3 que l‟equip visitant no va ser capaç de trencar i que va facilitar nombrosos
contratacs locals que donaren lloc al cridaner marcador final de 30 -6.
El partit va ser un partit nét i ràpid que va acabar amb una única expulsió per a les
visitants i cap per a les locals i va ser també un partit atractiu per al públic asitent
gràcies al alegre i ràpid joc d‟equip desenvolupat per les locals i a les ganes que posà el
Hanbol Riola que no es va donar per abatut fins al xiulit final .
< Tornar a Seccions
Després d‟aquesta jornada l‟equip de Puçol es confirma com a primer a la taula amb
dos punts d‟avantatge sobre el segon classificat i 122 gols de diferència i sense haver
deixat escapar cap punt .
El proper dissabte l‟IES Puçol s‟enfrontarà al Ciudad Fallera, tercer a la taula , i
espera aconseguir una nova victòria que li aprope un poc més a la final desitjada tant
per l‟entrenador com per les jugadores.
Per Sandra Clara (4t ESO A)
L‟equip cadet femení IES PUÇOL ja es campió de lliga a falta de dos jornades per a
la conclusió d‟aquesta. Açò ha estat possible gràcies a la inesperada derrota del
handbol Oliva , segon classificat a la lliga, devant el Ciutat Fallera.
Es pot dir que les xiques de Puçol han fet una gran temporada donat que només
han deixat escapar 2 punts dels 32 disputats fins el moment. Probablement la clau per
haver guanyat la lliga va estar en el partit disputat al pavelló d‟Oliva a la primera volta
de la lliga, en el qual l‟equip puçolenc es va imposar per dos gols després d‟haver anar
perdent fins el descans.
Altre fet decisiu ha estat el bon ambient entre les jugadores i l‟entrenador, que han
sabut fer que el fet de comptar amb una plantilla molt escassa no fora un desavantatge
de cara als partits.
Tot i que la lliga ja esta decidida resten dos partits de la lliga i els play-off per als
que l‟equip esta classificat. Un dels partits restant és el mes esperat de la temporada,
el partit en que el Puçol s‟enfrontara a casa contra l‟Oliva.
Les locals amb molta il·lusió i valentia esperen guanyar aquest encontre, tot i que
es presente molt difícil, donat que l‟equip de Puçol, que ja de per si va just de
jugadores, comptara amb dues baixes i es queda només amb una lateral, la qual cosa
obligara a l‟entrenador a fer canvis i trobar solucions i a les jugadores a juntar-se en
defensa i intentar ser més que mai un equip unit.
Pel que fa els play-off l‟equip local encara no sap els rivals als que s‟enfrontara però
esta disposat a guanyar-los y guanyar així totes les competicions en les que participa.
Sandra Clara (4t ESO A)
< Tornar a Seccions
COPA COCA-COLA DE FÚTBOL
El IES Puçol ha participado este año en la copa Coca-Cola de fútbol gracias
a la iniciativa de un alumno del Centro que propuso la idea a su profesor de
educación física y éste aceptó, visto el interés de muchos compañeros en formar
parte. Lo chocante de esta idea es que el equipo se formó para esta
competición, porque antes solo nos conocíamos como compañeros de clase.
El primer problema que hubo fue que muchos alumnos, demasiados,
querían participar, y algunos debieron quedarse fuera.
Ricardo Peris, nuestro profesor de educación física, se encargó de
encontrar un entrenador para el equipo y también decidir quiénes eran los
elegidos. Sin duda, escogió un buen entrenador y aprovechó que esta persona
estaba haciendo prácticas en el instituto para hacerle partícipe de la idea. El
nombre de nuestro entrenador es Juan Carlos Serra, al cual le debemos la
participación en el torneo porque sin él no hubiéramos podido llegar tan alto.
Juan Carlos se interesó y diseñó muchas jugadas estratégicas para el equipo,
pero la principal muestra de su interés fue el organizar un partido amistoso
contra otro colegio de Puçol participante, el Caxton College. Este partido lo
ganamos 2-1, sin ninguna experiencia y sin conocernos mucho, tan solo con
unos entrenamientos previos.
El torneo se desarrolló en las instalaciones del Valencia C.F. Al comienzo,
nuestro objetivo era pasárnoslo bien y, si se podía, ganar algún partido. Para
< Tornar a Seccions
nada esperábamos ganar el primer encuentro, y mucho menos con el abultado
resultado de 7-0 ante el IES Sant Vicent Ferrer. Nuestra victoria se debió al
esfuerzo de todos los jugadores y al acierto de los goleadores.
Pasamos la eliminatoria y esta vez el rival era más difícil. Nuestro entrenador
nos bajaba de las nubes cada vez que algún jugador pensaba en la siguiente
ronda, y esta fue la clave para derrotar por 3-0 al English School Los Olivos,
equipo que ya tenía una tradición y experiencia en competiciones.
Pasó la semana volando y volvimos a las instalaciones del Valencia C.F.
para disputar los octavos de final contra tal vez el mejor equipo del torneo, el
Centro Docente Guía, de Alfafar. Pasamos a la siguiente ronda gracias a una
parada de Guillem Baena en la muerte súbita, después de que el resultado fuera
de 2-2 al terminar el tiempo reglamentario.
Pasábamos las rondas
y
el
sueño
se
iba
acercando,
¡estábamos
entre los 8 mejores centros
de Valencia, Castellón y
Cuenca! Las ganas de
ganar aumentaban, y más
aún cuando esa tarde
pasamos a las semifinales
tras ganar al Colegio San
José y San Andrés de
Massanassa en un partido
con poco fútbol debido al
deplorable
estado
del
terreno de juego. Una
buena jugada consiguió
darnos el pase a falta de
pocos minutos para el final.
Al día siguiente llegó la semifinal y estábamos eufóricos de haber podido
llegar hasta allí; nunca lo hubiéramos imaginado. El rival era el Colegio Julio
Verne de Torrente. No era un equipo deslumbrante, pero un mal encuentro por
parte de los pilares básicos del equipo sirvió para que llegáramos a la muerte
súbita otra vez, a diferencia de que esta vez la suerte no estuvo de nuestro lado
y el rival consiguió llegar a la final injustamente, ya que nuestro equipo tenía
más potencial y más ganas.
Estábamos desanimados por haber llegado hasta allí y quedarnos a las
puertas de la gran final… Nos tocó jugar contra el colegio La Salle el tercer
puesto, y el entrenador dio minutos a los que menos habían jugado. Se
esperaba un rival fuerte, y lo fue, pero dos jugadas valieron para que nuestro
instituto se pusiera por delante por dos goles de diferencia a falta de pocos
minutos. En una jugada esporádica el rival consiguió recortar diferencias y
< Tornar a Seccions
levantamos el trofeo de tercer clasificado sin haber perdido un solo partido.
También conseguimos ser los menos goleados y nuestros dos porteros, Jordi
Agustí y Guillem Baena, se llevaron el trofeo a mejor portero del campeonato.
Desde aquí nos gustaría dar la enhorabuena al campeón, Salesianos Don
Bosco, y también a su delantero, nombrado mejor jugador del torneo.
Para finalizar, queremos dar las gracias a todos los representantes del instituto
por el gran papel y por dejar el nombre del IES Puçol bien alto. También dar las
gracias al AMPA por habernos proporcionado equipajes, balones y haberse
ocupado de promocionar el campeonato. Esperemos que esta iniciativa prosiga
no sólo en estos eventos sino también en otras disciplinas.
Guillem Baena, Adrián Aroca y Víctor Esteve
< Tornar a Seccions
Today it‟s snowing, but not a lot. All is white: the
trees, the fields, which are now slopes, the houses, the
restaurant, my friend Ángel, who has just fallen down…
Everywhere now you can feel and see the sunshine.
Even if you are in an isolated, far place you know there‟s the
sunshine.
There isn‟t any pollution here, any landfills, any
factories … So you can get warm in the sun. The weather is
perfect. There‟s no wind.
The mountains are totally white, shiny
and soft, soft and wavy. The small jumps are
in this slope. I will go down after dinner.
Wow! The snow is very smooth. My
board is going down, with me on it. It receives
the waves naturally and with a relaxing
peaceful rhythm.
I love this feeling. I feel I‟m on a cloud, a white a soft cloud. The air
caresses my face, my feet. My relaxed and decided feet are caressed by the
boots.
It‟s an easy, comfortable, peaceful sensation to breathe this clean air.
By Arnau Centelles Ramírez (1st Bachillerato A)
< Tornar a Seccions
Intestinos revueltos con uñas de abuelo y ojos de sapo,
bañadas en vómito y sangre.
Ingredientes:
(Plato para 4 personas)








2 Kg de intestinos.
26 g de uñas de
sapo.
200 g de pelo de
ceja canosa.
1 l de vómito.
0.75 l de sangre.
3 ojos y medio de
sapo.
Sal.
Legañas.
Pasos:
1. Corte las uñas (mejor si son amarillas) y métalas en un recipiente.
Remuévalas con el vómito y saltéelas al gusto.
2. Introduzca los intestinos en la batidora y añádale espolvoreadas las cejas
canosas.
3. Hornee la mezcla durante media hora para que se endurezca.
4. Vierta la sangre cruda por encima y pegue las pestañas para dar un poco
más de sabor al plato.
5. Por último, coloque los ojos cortándolos por la mitad en el pastel mirando
hacia arriba para decorar.
Vanesa Sacristrán 2º ESO C
Irene Mollá 2º ESO C
Ainhoa Molina 2º ESO C
Gema Juárez 2º ESO C
< Tornar a Seccions
Fa un any i mig que vaig deixar el meu país , Xina . Tots sabeu que es tracta d‟ un
país molt gran, habitat per 1.300 milions de persones. Té fronteres amb 14 països. Té
56 províncies i la capital és Beijing.
Allí vaig deixar família , amics i companys i un munt de coses amb les quals he
crescut i que , ací , de vegades , trobe a faltar. La meua ciutat està prop de Shangai,
que és una altra ciutat molt important situada a la costa del mar de la Xina , a l‟oceà
Pacífic.
Saber que em trobe a més de 10.000 Km de la
meua terra és una cosa que m‟inquieta de tant en
tant.
La gastronomia xinesa és rica i variada i cada
vegada més coneguda arreu del món. Jo volguera
compartir amb tots vosaltres un dels meus plats
preferits. Espere que a vosaltres també us agrade.
Es tracta de les costelles agredolces. Primerament
enumere
els
ingredients
i
després
comente
l‟elaboració.
INGREDIENTS:
_
_
_
_
_
4 dents d‟all
una culleradeta de sal
2 cullerades de mel
2 cullerades de salsa de soia
1 got d‟aigua
_ una tassa de brou de pollastre
_ 2 cullerades de ketxup
_ 1 kg de costelles de porc
_ 1 culleradeta de maizena
ELABORACIÓ :
Picar l‟all amb la sal. Barrejar la mel, la salsa de soia, el brou de pollastre i el
ketxup i afegir l‟all. Amb aquesta barreja es marinaran les costelles durant un mínim de
6 hores. Han d‟impregnar-se bé.
Calfar el forn a 220º i col.locar les costelles en una safata amb la marinada i coure
durant 10 minuts a foc alt. Després, es baixa un poc la temperatura i es couen fins que
queden tendres (al voltant d‟una hora).
Quan les retireu del forn, prepareu la salsa amb el fons que s‟ha format al forn i
afegiu un got d‟aigua, lligueu la maizena amb una mica d‟aigua i barregeu-ho tot.
Poseu-ho al foc i deixeu que bulla una mica i ja teniu la salsa que acompanyarà les
costelles.
Bon profit i espere que us agrade!
Pei Pei
( 4t ESO D )
< Tornar a Seccions
Siguiendo estos pasos puedes calcular el día de la semana de una fecha
cualquiera de los años de cuatro cifras que empiecen por 19 (como 1986) ó 20 (como
2004)
1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
Divide las dos últimas cifras del año entre 4, desechando el resto.
Suma al resultado el día del mes.
Suma la clave del mes: EFM AMJ JAS OND = 144 025 036 146[o]
Resta 1 para los meses de Enero y Febrero en los años bisiestos.
Resta 1 si la fecha empieza por 20.
Añade el número formado por los dos últimos dígitos del año.
Divide entre 7 y toma el resto.
El resto te indica el día de la semana, siendo el 0 sábado, 1 domingo, 2 lunes,
3 martes, 4 miércoles, 5 jueves, 6 viernes.
Notas:
[a] Para memorizar esta secuencia observa que: 12 = 144. 52 = 025. 62 = 036 y 12
«2:146
[b]En el calendario gregoriano sor. bisiestos todos los años múltiplos de 4. Los años
seculares (los que acaban en 00), solamente sor. bisiestos cuando son múltiplos de
400. Por ejemplo. 190O no fue bisiesto, a pesar de ser múltiplo de 4, ya que es un
año secular no múltiplo de 400. En cambio sí lo ha sido 2000. Para saber cuando un
número es múltiplo de 4 basta fijarse en si las dos últimas cifras son múltiplo de 4
(dos veces divisibles por 2). También lo es el número.
Ejemplo
Vamos a calcular qué día de la semana fue el 29 de diciembre de 1989.
1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
89/4 = 22, desechamos el resto
22 + 29 = 51
La clave de diciembre es 6, así que 51 + 6 = 57.
No hay que hacer nada.
No hay que hacer nada.
89 + 57 = 146
146 / 7 = 20 + 6 de resto
La fecha pedida fue viernes
Truco: para no trabajar con números tan grandes puedes restar 7ó
múltiplos de 7 en cualquier momento del proceso y quedarte sólo con
la diferencia.
< Tornar a Seccions
Nous pouvons bien l‟observer: on dirait que les feuilles des arbres tombent
avant, que le printemps arrive un peu plus tôt chaque année, que de l‟été on passe
directement à l‟hiver, que l‟automne est de plus en plus court ; qu‟en hiver il fait plus
chaud et qu‟il y a moins de neige; que les oiseaux migratoires reviennent avant d‟être
attendus (2).
Quant à la biodiversité ou diversité biologique (l‟ensemble des organismes
vivants sur la planète) elle est menacée par la pollution, la surpêche et l‟exploitation
agricole intensive. L‟ Europe a perdu plus de 50% de ses zones humides depuis 1950
Les massifs coralliens sont en danger, ainsi qu‟ une partie de la faune marine (le thon
rouge, le requin et d‟autres). Beaucoup d‟autres animaux sont menacés tel que les
crocodiles, les amphibiens et les reptiles. En plus nous avons vu disparaître des
espèces d‟animaux et de végétaux …(3) Et en pourrait ajouter ici nombre de
problèmes : la désertification, l‟augmentation du niveau des mers, les phénomènes
climatiques extrêmes, la déglaciation des Pôles…. (4)
Tout cela et d‟autres phénomènes semblables, constituent, sans doute, des
symptômes du changement climatique, la modification du climat face à l‟évolution
naturelle des conditions climatiques. Notre atmosphère agit comme une couche
protectrice et transparente, comme un toit de la Terre. Elle permet d‟entrer la lumière
et retient la chaleur, c‟est comme une serre, ce phénomène est appelé effet de serre.
Les conditions naturelles de la Terre permettent un équilibre, permettent la vie et la
conservations de tous les êtres vivants ; mais les émissions excessives de certains
gaz, dont le CO2, font augmenter cet effet de serre, la température de la Terre
augmente et nuit à la vie, à la biodiversité.
Quelques petits gestes pour une grande cause.
Il paraît que les problèmes sont tellement graves que nous nous demandons si
nous pouvons faire quelque chose pour éviter le réchauffement de la planète, pour
éviter ces émissions de gaz. La réponse est oui. Bien sûr. Il est encore temps
d‟empêcher une majeur dégradation. Ainsi nous vous proposons ici de faire quelques
petits gestes pour éviter le gaspillage de toute sorte de matières et d‟énergie, liés tous
aux émissions des gaz d‟effet de serre. Ne pas gaspiller, économiser de l’énergie
et recycler, voilà trois choses importantes que nous pouvons faire.
Lis attentivement la grille ci-dessous (4). Pendant un mois, tu peux tenir cette
grille à jour et y noter ta contribution à améliorer la situation. Certains de nos
propositions demandent une négociation avec tes parents et l‟implication de toute la
famille. Si tu as bien accompli la tâche, tu notes le maximum de points. Sinon, tu en
notes moins. À la fin, fais le total et examine le résultat. Tu auras épargné assez
d‟émissions de CO2. Ce sera ta contribution à l‟amélioration de la situation.
(1) Cf. Combatre el canvi climàtic des de casa. Conselleria de Medi Ambient.
Generalitat Valenciana. València 2008.
(2) Cf. 2010: année internationale de la biodiversité, dans Le Kiosque, nº 10.
Janvier 2010. Santillana Français. Madrid.
(3) Cf : Clarty, Canvi Climàtic. DVD. Ministeri de Medi Ambient , Conselleria
Medi Ambient. BGM. Comunicación Global. 2008.
< Tornar a Seccions
1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
9.
10.
11.
12.
13.
14.
15.
SEMAINE 4
SEMAINE 3
Pendant toute la semaine
SEMAINE 2
ÉCONOMISER de l’ÉNERGIE
ÉPARGNER
RECYCLER
SEMAINE 1
(4)
Fermer les portes et les fenêtres des
pièces chauffées.
5 points
Baisser le chauffage de 1º C .
10 points.
Prendre une douche rapide au lieu
d‟un bain.
5 points
Attention aux robinets : utiliser l‟eau
absolument nécessaire. Bien fermer
le robinet. 5 points.
Débrancher ton chargeur dès que
ton téléphone portable est chargé. 1
point.
Ne pas laisser la télé, la chaîne
stéréo ou l‟ordinateur en veille. 5
points.
Réfléchir avant d‟ouvrir le frigo. Ne
pas laisser la porte ouverte. 5
points.
Éteindre les lumières dès que
possible.
5 points.
Utiliser des ampoules économiques.
1 point par ampoule.
Compléter le recto et le verso des
feuilles de papier avant de tourner
la page ou de les recycler. 3 points.
Déposez les papiers, les cartons, les
plastiques et les verres dans les
conteneurs de recyclage 5 points..
Faire les courses avec un sac
réutilisable.
5 points.
Remplir votre bouteille le matin au
lieu d‟emporter une nouvelle
bouteille au lycée. 5 points
Marcher, pédaler, prendre les
transports publiques pour aller au
lycée et revenir. 1 point par km.
Autres (à toi d‟ y ajouter)
___ points.
Source : http://www.climatechange.eu.com .
Article : Eva Alpuente, Neus Durà, Cristina Sánchez. Elèves de 4e.
Photos : Marta Esteve. 1ère.
< Tornar a Seccions
Trabajo Tecnología alumnos 1º ESO

Documentos relacionados