Descarregar pdf - Fundació Ferreruela Sanfeliu
Transcripción
Descarregar pdf - Fundació Ferreruela Sanfeliu
REVISTA DE L'INSTITUT LLEIDA D'OFTALMOLOGIA ILO Número 2 - 2004 Núm. 2 Entrevista a Joana Bonet: “Les democràcies que donen més paper a les dones són les més evolucionades” ❚ Els Canals d'Urgell, l'aigua de la vida ❚ Costa de Florida, el paradís del manatí 2 ❚ EDITORIAL SUMARI Canal d'Urgell, l'aigua de la vida Entrevista a Joana Bonet Què és l'efecte placebo? Nature Coast: la Florida salvatge Moda: Custo Dalmau Visita a una antiga casa romana La Val d'Aran, música i romànic El plaer de menjar bé Mestres de l'esquí El tractament de la baixa visió ILO amplia l'equip professional En record d'un gran oftalmòleg 4 14 18 20 30 36 44 48 50 56 60 62 MIRADA Número 2 Any 2004 Consell de Redacció Rafael Ferreruela, Andrea Sanfeliu, Xavier Caufapé, Sílvia Solano, Sebastià Tamarit, Sandra Vargués Redacció Custo Barcelona, Helena Bordes, Paloma Costa, Josep Jover, José Carlos Monge, Sílvia Solano, Sebastià Tamarit Fotografia Laurent Sansen (coordinador), Marc Coromina, Paloma Costa, Custo Barcelona, Marie Claire, Boí Taüll Resort, Port-Ainé, Baqueira-Beret, Josep Ripoll, Carlos Sánchez Disseny i maquetació Josep M. Cazares Correcció ACA Redacció i publicitat Serveis de Comunicació Lleida, SL Rambla Ferran, 34, 1r B (25007 Lleida) Tel. 973 22 15 96 - Fax 973 22 16 01 E-mail: [email protected] Fotomecànica Euroscript ctp Edició gràfica Anfigraf Dipòsit legal L-525-04 A nuestros pacientes y amigos Ver es percibir objetos con los ojos por el estímulo de la luz. Un proceso que puede parecer sencillo, pero que es maravillosamente complejo. Muchos de los que leéis estas líneas nos habéis confiado el cuidado de vuestros ojos; somos, de alguna manera, los administradores de vuestra visión. Precisamente, para conservar y mejorar esta visión, el Instituto Lleida de Oftalmología dispone de quirófanos e instrumentos de última generación para diagnósticos y tratamientos especializados y, sobre todo, de un equipo humano altamente cualificado formado por oftalmólogos, anestesista, ópticos, personal de enfermería y administración. Este equipo humano es el principal protagonista de la revista MIRADA. MIRADA es la expresión de los ojos y también el tener un objetivo o un fin al ejecutar algo. Mirar es cuidar, atender, proteger o defender algo o a alguien. Precisamente, esta es la filosofía de nuestra revista, MIRADA. Nuestra voluntad es ofrecer una publicación abierta a todo el mundo, si bien sabemos que el grueso de nuestros lectores está en las comarcas de Lleida y de la Franja. Es por ello que desde MIRADA prestamos una especial atención a las costumbres, tradiciones, gentes, pueblos y comarcas leridanas. Deseamos pues que os identifiquéis con MIRADA, que es nuestra revista pero sobre todo vuestra revista y al mismo tiempo os invitamos a colaborar en una publicación que sacamos a la la calle con el objetivo básico de dar un servicio complementario a nuestros pacientes. Al margen de los temas de interés general o de actualidad, la revista incluye también unas páginas centradas en cuestiones oftalmológicas –explicadas en un lenguaje popular y ameno– y la opinión de un eminente oftalmólogo que ha contribuido al avance de esta disciplina. Hablar con los ojos, besar con la mirada... La buena aceptación que ha tenido el número inicial de MIRADA nos anima a editar este segundo número. A todos, ¡gracias por transmitirnos ilusión y confianza! Dr. Rafael Ferreruela Director clínica ILO Instituto Lleida de Oftalmología Dr. Fleming, 14 (25006 Lleida) Telèfon i fax 973 24 53 80 E-mail: [email protected] www.ilooftalmologia.com 3 REPORTATGE ❚ CANAL D'URGELL Els Canals d'Urgell la revolució de l'aigua Text Helena Bordes ❚ Fotos Laurent Sansen, Josep Ripoll Els Canals d’Urgell, construïts a mitjans del segle XIX, van revolucionar les terres de la Plana d’Urgell, van canviar el seu paisatge i la seva economia i, de retruc, també la vida social i cultural de la zona. El miracle de desviar l’aigua del riu Segre va permetre encetar un nou camí de prosperitat i de riquesa i transformar les desèrtiques terres de secà en una ufanosa zona de regadiu. Més de 150 anys després de l’inici de la seva construcció, els Canals han estat i encara són el motor de l’economia de cinc comarques lleidatanes. 4 5 Imatges d'una placa situada a la primera Casa de Comportes, del Canal a l'altura d'Arbeca i de l'anomenat Pont de Ferro. L a infraestructura al complet, amb el Canal Principal, les quatre sèquies, el subcanal i tota la xarxa de sèquies, rega unes 72.000 hectàrees de la Noguera, el Pla d’Urgell, l’Urgell, les Garrigues i el Segrià i abasteix d’aigua potable unes 100.000 persones. En total, són unes 45.000 finques les que se’n beneficien, de 20.000 famílies que pertanyen a 54 poblacions diferents. L’aigua ha permès convertir la plana d’Urgell en la taca verda regada més important de Catalunya i en la superfície agrícola més extensa del Principat. Però no sempre ha estat així. Només 150 anys endarrera, l’aspecte i els cultius d’aquestes terres eren ben diferents. Eren tan desèrtiques i ermres que la zona es mal anomenava el "Clot del Dimoni". La que fou l’obra hidràulica més important d’Europa en el seu temps, va iniciar-se exactament l’any 1853, grà- cies a la conjunció d’interessos dels pagesos de la zona, que somniaven des de feia cinc segles a fer arribar a les seves terres l’aigua del Segre –tan propera però fins llavors inaccessible– i el capital de la burguesia industrial barcelonina, que impulsaria el projecte definitiu amb l’ànim de ferhi negoci. La concessió del permís per construir el Canal es va cedir a l’empresa Girona Germans, Clavé i Cia. El projecte definitiu del canal fou de l'enginyer Pere de Andrés i Puigdollers. La direcció dels treballs s’encarregà a l’enginyer basc El Canal fou en el seu temps l'obra hidràulica més important d'Europa, inclòs el túnel més llarg del continent 6 Domingo Cardenal, que va establirse a Agramunt durant la construcció. Les obres van finalitzar en un temps rècord fins i tot per avui dia. Van acabar només 9 anys després, l’any 1862. El Canal Principal neix al Tossal, al municipi de Ponts, on hi ha la primera casa de comportes i desemboca al Segre, al terme de Montoliu de Lleida. Les quatre sèquies prinicipals discorren perpendicularment de Castellserà al riu Sió, la primera; de Barbens a Vallfogona de Balaguer, la segona; de Vilanova de Bellpuig a Vilanova de la Barca, la tercera, i de les Borges Blanques al desguàs de Les Canals, la quarta. El Canal Auxiliar i el Subcanal, que van construir-se amb posterioritat, s’inicien a l'embassament de Sant Llorenç de Montgai i desguassen al Canal Principal, a Artesa de Lleida. El Canal Principal està estructurat per transportar com a màxim 33 m3 per Foto superior i foto de les pàgines 4 i 5: la primera Casa de les Comportes; el Canal Principal neix al Tossal, al municipi de Ponts. segon, que és el cabal de concessió. L'aigua circula per gravetat, gràcies a un desnivell continuat de 33 cm per km. Per això, el disseny del seu recorregut és tan serpentejant i disposa al seu pas de tants aqüeductes, ponts i infraestructures que, circumscrites en l’època en què van ser dissenyades (i alguna encara avui dia), resulten veritables joies de l’enginyeria. En el traçat dels Canals, s’hi han quantificat 230 obres singulars d’importància. En destaquen, la Casa de Comportes del seu origen, els túnels de la capçalera (la Llenguadera, la Peixera 1 i 2, Guixeres, Sant Jordi i, en especial, el de Montclar), la trinxera de la Caserna i el terraplè de Castellserà. D’especial rellevància i singularitat és l’aqüeducte sobre el riu Sió, el “Pont de ferro” d’Agramunt, una construcció refeta després de les pluges de l’any 1874. El nou aqüeducte, que va construir l’empresa “La Ma- quinista Terrestre i Marítima” de Barcelona, va fer-se amb una tècnica pionera i avantguardista, amb ferro acoblat, la mateixa que es faria servir per aixecar la Torre Eiffel de París 14 anys després (es tracta d'una obra digna d'admiració encara avui dia). Els treballs de construcció d’aquesta ingent infraestructura van haver de superar innombrables impediments. D’especial dificultat fou la construcció del túnel que travessa la serra de Montclar, perforat a mà, de 5 km de llargària i amb un pendent tres vega- La xarxa rega unes 72.000 hectàrees, propietat de 20.000 famílies, i abasteix d'aigua potable 100.000 persones 7 des superior al Canal. És tan recte que des de l’inici es veu amb perfecta claredat l’orifici de sortida. Només en aquesta obra, hi van treballar 6.000 persones, 4.500 de les quals eren veïns de l’Urgell i 977 reclusos vinguts de les presons de Burgos i de Tarragona. Falta encara documentar el nombre total de persones que hi van treballar i la xifra de les que van deixar-hi la vida, perquè es treballava en condicions duríssimes. Se sap, però, que només l’any 1861 van morir a Montclar un mínim de 114 presidiaris. Un cop enllestits els Canals, que més tard es complementarien amb els pantans de Sant Llorenç de Montgai, Oliana i recentment Rialb, els pagesos s’hagueren d’encarar a un difícil procés d’adaptació a la nova situació. Va caldre almenys el pas de dues generacions abans que s’aprengués a treure profit de l’obra ja acabada, a dominar l’aigua i a preparar la terra MIG SEGLE AMB EL CANAL Josep Ripoll i Ballesté, veí de Palau d'Anglesola, és una de les persones que probablement coneix millor els Canals i la zona abastada. Professionalment, hi va treballar quasi cinquanta anys, entre 1948 i 1996, desenvolupant tasques de topògraf. Com a estudiós, ha cercat, estudiat i difós (buscant en arxius, cases particulars i entitats) documents, fotografies i elements –alguns inèdits– relacionats amb aquesta infraestructura i la seva gent. De les seves mans i, sobretot, dels seus amplis coneixements sobre el Canal, va néixer Els tresors del Canal d'Urgell (Pagès Editors, 1996), un ambiciós llibre escrit en col·laboració amb Jaume Mateu i Josep Vallverdú. És autor de tres llibres més, d'àmbit més local, i també posseeix un completíssim arxiu gràfic sobre aquesta construcció, els pobles i la gent del Pla d'Urgell, reunit gràcies a la tasca de recerca, d'una banda, i a la seva habilitat com a fotògraf, de l'altra (ha fet exposicions sobre el canal, sobre la pagesia antiga i sobre la “Mollerussa d'abans”). En aquests moments, està enllestint el llibre Història gràfica de Mollerussa, fet conjuntament amb Miquel Polo i Miquel Àngel Culleré. La seva creativitat –que no es limita al tema del Canal d'Urgell– abasta també el camp de la pintura, el dibuix i el de la literatura (inclosa la poesia). Actualment, està enllestint la recerca sobre uns fets singulars que van succeir en la Mollerussa antiga i en l'àmbit del propi Canal. Diuen que la gent té una feina i, durant les estones de lleure, té hobbies. En el cas de Josep Ripoll, feina i hobby s'han fos en un sol element: el Canal d'Urgell. Cal reconèixer que, gràcies a la seva tasca, actualment coneixem una mica millor aquesta gran obra d'enginyeria que dóna vida a les nostres terres. ❚ MEDIO SIGLO CON EL CANAL Josep Ripoll Ballesté, vecino de Palau d'Anglesola, es una de las personas que probablemente conoce mejor el Canal de Urgell. Profesionalmente, trabajó casi cincuenta años, entre 1948 y 1996, desempeñando tareas de topógrafo en el canal. Como estudioso, ha buscado, estudiado y difundido (buscando en archivos, casas particulares y entidades) documentos, fotos y elementos –algunos inéditos– relacionados con la infraestructura y con sus gentes. De sus amplios conocimientos, nació Los tesoros del Canal de Urgell (Pagès Editors, 1996), un ambicioso libro escrito en colaboración con Jaume Mateu y Josep Vallverdú. Es autor de tres libros más de ámbito local y también posee un completo archivo gráfico sobre esta construcción, los pueblos y la gente del Pla d'Urgell, reunido gracias al trabajo de investigación, por un lado, y a su propia habilidad como fotógrafo, por el otro (ha hecho perquè s’adaptés al regadiu. L'absència d'eines, llavors i adobs apropiats i el fet que la terra no estigués preparada per al reg van dificultar aquesta adaptació. Els primers anys de reg, les collites van ser molt dolentes, hi va haver brots de paludisme, els pagesos no podien pagar els impostos a la Societat i, per si no n’hi havia prou, l'empresa en qüestió va intentar quedar-se amb la concessió de l’ús de les aigües a perpetuïtat. Les revoltes i el mal estar entre la gent de la terra fan finalment que l’ús de les aigües passi a la Comunitat General de Regants el 1964, passats els 99 anys de concessió. exposiciones sobre el Canal, sobre el mundo rural y sobre la “Mollerussa de antes”). Ahora mismo está finalizando el libro Història gràfica de Mollerussa, hecho con Miquel Polo y Miquel Àngel Culleré. Su creatividad –que no se limita estrictamente al tema del Canal de Urgell– abarca también el campo de la pintura, el dibujo y el de la literatura (incluida la poesía). Actualmente, está completando una investigación sobre unos hechos singulares que ocurrieron en la Mollerussa antigua y en el ámbito del propio Canal. Dicen que la gente tiene un trabajo y, durante los espacios de ocio, practica hobbies. En el caso de Josep Ripoll, trabajo y hobby se han fundido en un solo elemento: el Canal de Urgell. Cabe reconocer que, gracias a su labor, actualmente conocemos un poco mejor esta gran obra de ingeniería que da vida a nuestras tierras. ❚ Tot i el caràcter funcional, la xarxa d'aigües del Canal també ens ofereix belles imatges. 8 9 A la part superior: tres imatges històriques relacionades amb el Canal; el dibuix de l'esquerra, aproximadament de l'any 1855, mostra la construcció del túnel de Montclar, amb la casa dels reclusos al mig; les dues fotografies corresponen a l'any 1911. Actualment, la Comunitat General de Regants dels Canals d’Urgell controla i fa arribar a cada parcel·la l’aigua justa en el moment oportú, a través d’una completa xarxa d’aigües. Inclou 21 col·lectivitats, els membres de les quals paguen una mitjana de 4 pessetes de les d’abans per m3 d’aigua. Els canals es tanquen d’octubre a març, tot i que el Canal principal s’obre de manera periòdica per abastir d’aigua potable 90 poblacions de l’Urgell i d'altres comarques. Un espai per a la memòria Amb l’ànim de recuperar tota aquesta memòria, l’historiador lleidatà Josep Maria Solé i Sabaté va impulsar la creació de l’Espai Cultural dels Canals d’Urgell, que va obrir les seves portes l’any 2003 a la seu de la Casa Canal de Mollerussa. L’espai ofereix un emotiu recorregut per l’abans i el després de la construcció, amb l’ajuda d’audiovisuals, fotografies, objectes de l’època i la reconstrucció d’algunes parts de la infraestructura. Sis impactants espais escenogràfics mostren com era aquesta terra sense l’aigua, com s'hi vivia i quina va ser la dificultat de la construcció dels Canals. Se’ns explica de forma didàctica i amena el procés constructiu del Canal i els beneficis econòmics i socials que la infraestructura ha reportat a les comarques del Pla d’Urgell. El recorregut desperta diverses sensacions i ens acosta, per exemple, a les vivèn- 10 cies d’un presoner que va treballar al dificultós túnel de Montclar. També inclou el passi d’un fragment del NODO de l’època o la projecció d’un vídeo a través d’una cortina d’aigua real. Finalment, l’espai mostra com és en l’actualitat l’obra acabada i ens fa prendre consciència, ja sobre plànol i maqueta, de la magnitud dels Canals i del gran somni de l'aigua. Unes 7.500 persones han passat fins ara per l’Espai Cultural. La visita guiada dura una hora i l’espai és obert cada dia excepte els dilluns. El centre disposa d’una sala d’exposicions temporals, que actualment exhibeix una acurada selecció de fotografies de la construcció de la Casa Canal, obra també de Domingo Cardenal. A la part inferior (d'esquerra a dreta): imatges corresponents a la construcció de l'aqüeducte de Senill (1905), la inauguració de les obres del Canal Auxiliar (1929), la construcció d'aquesta infraestructura (1929) i una passejada lúdica pel Canal (1919). Sobre el territori Una bona manera de conèixer i gaudir els Canals sobre el terreny és recórrer les rutes que han organitzat conjuntament els centres excursionistes de Balaguer, Ponts, Bellpuig, Mollerussa, Borges Blanques i Balàfia. Aquesta és una nova iniciativa sorgida l’any passat, arran del 150 aniver- sari de la construcció, destinada a promocionar el Canal d’Urgell com a lloc per al lleure i per donar a conèixer un territori ric i divers, així com també retre un homenatge a l’obra hidràulica i a la gent que la féu possible. Són 14 recorreguts, d’entre 12 i 15 km, que voregen el Canal i els seus indrets propers, pensats per fer-los a peu o amb bicicleta. Els itineraris han estat senyalitzats; també estan recollits en unes fitxes editades per la Diputació de Lleida o a la web d'aquesta institució. Unes 1.200 persones han participat en el programa de sortides guiades d’aquestes rutes, que també es poden fer lliurement. ❚ ❚ D'UTILITAT ESPAI CULTURAL DELS CANALS D’URGELL Av. Jaume I, 1 (25230 Mollerussa) - Telèfon: 973 60 39 97 - Web: http://www.canalsurgell.com RUTES PELS CANALS D'URGELL Telèfon 973 44 87 91 [Josep M. Farré, coordinador rutes] Més informació: www.lleidatur.com [consultar Rutes / Rutes pel Canal d'Urgell] INFORMACIÓ TURÍSTICA GENERAL Patronat de Turisme Diputació de Lleida Rambla Ferran, 18, 3r (25007 Lleida) - Telèfon 902 10 11 10 - Web: www.lleidatur.com 11 REPORTAJE ❚ CANAL DE URGEL Los Canales de Urgell La revolución del agua Los Canales de Urgell, construidos a mediados del siglo XIX, revolucionaron las tierras de la Plana d'Urgell, cambiaron su paisaje y su economía y, también, la vida social y cultural de la zona. El milagro de desviar el agua del Segre permitió iniciar un camino de riqueza y transformar las tierras de secano en una próspera zona de regadío. Más de 150 años después del inicio de su construcción, los Canales han sido, y aún son, el motor de la economía de cinco comarcas leridanas. La infraestructura al completo, con el Canal Principal, las cuatro acequias, el subcanal y toda la red de acequias, riega unas 72.000 hectáreas de la Noguera, el Pla d’Urgell, l’Urgell, les Garrigues y el Segrià y abastece de agua potable a unas 100.000 personas. En total, se benefician unas 45.000 fincas, de 20.000 familias, que pertenecen a 54 poblaciones. El agua ha permitido convertir la Plana de Urgell en la mancha verde de regadío más importante de Cataluña y en la superficie agrícola más extensa del Principado. Pero no siempre ha sido así. Sólo 150 años atrás, el aspecto y los cultivos de esta tierra eran muy diferentes. Eran tierras tan desérticas y yermas que la zona se conocía como el “Agujero del Demonio”. La construcción de la que fue la obra hidráulica más importante de Europa en su tiempo, empezó en el año 1853, gracias a la conjunción de intereses de los payeses de la zona y el capital de la burguesía industrial barcelonesa, que impulsaría el proyecto definitivo con el ánimo de enriquecerse. El canal principal nace en el Tossal, en el municipio de Ponts, dónde está la primera Casa de Compuertas y desemboca en el río Segre, en el término de Montoliu de Lleida. El Canal Principal transporta como máximo 33 m3 de agua por segundo, que circula por gravedad, gracias a un desni- cosechas fueron malas, hubo brotes de paludismo, los payeses no podían pagar los impuestos a la sociedad gestora y ésta intentó quedarse con la concesión del uso de las aguas a perpetuidad. Les revueltas y el malestar entre los agricultores hicieron que el uso de las aguas pasara, en 1964, a la Comunidad General de Regantes, una vez transcurridos los 99 años de concesión. vel continuado de 33 cm por km. Por eso, el diseño de su recorrido es serpenteante y dispone a su paso de tantos acueductos, puentes e infraestructuras que resultan verdaderas joyas de la ingeniería. En el trazado de los Canales, se han cuantificado 230 obras singulares de importancia. De especial relevancia es el acueducto sobre el río Sió, el “Pont de Ferro” de Agramunt, que tuvo que rehacerse después de las lluvias de 1874. De especial dificultad fue la construcción del túnel que cruza la sierra de Montclar, perforado a mano, de 5 kilómetros de longitud y tan recto que desde el inicio se ve con perfecta claridad el orificio de salida. Sólo en esta obra trabajaron 6.000 personas, 4.500 de las cuales eran vecinos del Urgell y 977 reclusos procedentes de las prisiones de Burgos y Tarragona. Se sabe que, sólo en el año 1861, murieron en Montclar un mínimo de 114 presidiarios, víctimas de la dureza del trabajo. Fue necesario el paso de dos generaciones para que se empezara a sacar provecho de la obra, dominar el agua y preparar la tierra para que se adaptara al regadío. En los primeros años de riego, las 12 Actualmente, esta Comunidad controla y abastece a cada parcela del agua que necesita a través de una completa red de suministro. Los canales se cierran de octubre a marzo, aunque el Canal principal se abre de manera periódica con el fin de proporcionar agua potable a unas 90 poblaciones del Urgell. Un espacio para la memoria Con el ánimo de recuperar la memoria de esta magna obra, el historiador leridano Josep Maria Solé i Sabaté impulsó la creación del “Espacio Cultural de los Canales de Urgell”, que abrió sus puertas el año 2003 en la sede de la Casa Canal de Mollerussa. El espacio ofrece un emotivo recorrido por el antes y el después de la construcción con ayuda de audiovisuales, fotografías, objetos de la época y la reconstrucción de algunas partes de la obra. Unas 7.500 personas han pasado ya por las instalaciones del Espacio Cultural. Sobre el territorio Una buena manera de conocer y disfrutar los Canales sobre el terreno es participar en las rutas que han organizado de manera conjunta los centros excursionistas de Balaguer, Ponts, Bellpuig, Mollerussa, Borges Blanques y Balàfia. Son 14 recorridos de entre 12 y 15 kilómetros que rodean el Canal y sus proximidades, pensados para recorerlos a pie o en bicicleta. Unas 1.200 personas han participado en el programa de salidas guiadas (las rutas pueden realizarse también por libre). ❚ 13 ENTREVISTA ❚ Joana Bonet “Vivim molt ràpid i molts dies ni ens adonem de quin color és el cel” Entrevista ❚ Sílvia Solano, Helena Bordes Fotos ❚ Marie Claire La periodista lleitadana Joana Bonet ens parla, en aquesta entrevista, dels canvis socials que han provocat l'evolució dels tradicionals rols masculins i femenins. Autora de llibres com Hombres, material sensible i Mi vida es mía, la periodista, nascuda a Vinaixa, fa 8 anys que està instal·lada a la capital de l'Estat, des d'on dirigeix la revista Marie Claire i col·labora en programes televisius com "El Cub", dirigit per Albert Om a TV3 o "Los desayunos de TVE", conduït per Pepa Bueno. - Des de Marie Claire vau convocar el premi Contradicció de Literatura Personal, que et va permetre analitzar més d'un miler de diaris d'homes i que et va donar peu a escriure el llibre Hombres, material sensible. Com descriuries l'home d'avui dia? En aquest llibre, s'analitzen més de 1.300 diaris d'homes, tot i que és més un assaig que un recull de textos d'escriptura personal. En el llibre, m'avançava al concepte d'home "metrosexual" (que anomenava "heterogay") i posava de manifest que no hi ha una única manera de definir l'home, hem de parlar de la masculinitat en plural, de masculinitats. L'home ha canviat arran de la incorporació de la dona a la vida pública, fenomen que va iniciar-se a la dècada dels vuitanta. Des dels anys 90, l'home està fent un viatge en direcció contrària al de la dona, de l'àmbit públic ara passa a ocupar-se del seu espai privat. - En què ha canviat l'home? Bàsicament són tres els grans canvis. D'una banda, ha pres autoconsciència del seu cos. S'han duplicat les visites d'homes a les cabines estètiques i es compta que hi ha milió i mig d'homes que consumeixen cosmètics a Espanya. En segon lloc, l'home estableix ara una relació més intensa amb la família, està descobrint que aquest és un àmbit molt important per a ell, bàsic per arribar a la seva felicitat. Finalment, hi ha hagut un canvi en l'imaginari 14 “La nova llei del divorci serà positiva per lluitar contra els maltractaments, però cal incidir més en l'educació” 15 col·lectiu dels homes. Ja no desitgen l'estereotip de "femme fatale", sinó que busquen una dona més propera, més humana i menys idealitzada. - Què és el que ha provocat, des del punt de vista social, que hi hagi aquesta nova identitat? Els canvis que han fet les dones. No fa pas gaires anys que la dona no podia tenir passaport propi, per exemple, sinó que estava inclosa en el del marit. Tot ha canviat des que les dones estan presents en els òrgans de representació social, des que són el 51 per cent a les universitats o, actualment, des que existeix la paritat d'homes i dones en política. Els homes compromesos amb el seu temps s'han començat a plantejar una nova identitat. El president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, em va reconèixer que ara el que els passa als homes és que tenen por de no ser feliços. Penso que, malgrat tot, avui homes i dones, estem més a prop que mai. duríssims i ens relataven experiències molt traumàtiques. En general, les dones es despullaven, es treien totes les màscares i es declaraven insatisfetes vitalment, feien molt evident la dificultat de conciliar la vida personal amb la laboral. - Malauradament, cada dia surten més notícies sobre maltractaments. Què creus que s'hauria de fer per erradicar aquestes actituds. Creus que hi pot ajudar la nova llei del divorci? Crec que vivim un moment excepcional per aconseguir més conquestes socials, per eliminar aquestes fronteres entre homes i dones que ens feien molt infeliços. La nova llei del divorci serà positiva, sens dubte, però cal incidir més en l'educació. És el més important i també la coeducació entre homes i dones. Hem de mirar de fer que les noves generacions siguin més lliures, que aconsegueixin respectar-se més entre uns i altres. - Ha canviat als homes és que tenen també la identitat femenina? Com la descriuries? La dona comença a definir-se per ella mateixa, tot i que li queda pendent el tema de la conciliació entre la vida personal i la professional. Necessitem deixar de ser les "substitutes de l'Estat", d'omplir els buits de llars d'infants, d'assistència primària, de servei a avis i a malalts. Fins que aquestes deficiències no estiguin més compensades, serà difícil per a la dona poder sortir-se'n. - Per moltes parelles és difícil educar conjuntament els seus fills. Creus que falten més polítiques socials o bé més voluntat per part dels homes? Fa falta un canvi de mentalitat i també un augment de les polítiques socials, que ajudin a desenvolupar amb normalitat aquesta tasca. Falten pressupostos que promoguin el dret del pare a estar amb el seu fill, que es doni suport els permisos de paternitat. La voluntat dels pares comença a ser-hi, han descobert els beneficis que els reporta ser pares. - El mateix concurs que vau convocar a Marie Claire et va permetre escriure també Mi vida es mía, on es recullen les experiències de dones de perfils molt variats. Quin missatge dóna l'obra? Aquest primer llibre parla de l'"okupació" de la dona, de la saturació de càrregues que suporta. No som "superwomans", no podem amb tot. No podem ser guapes, perfectes, tenir 3 màsters, 2 fills... Molts dels diaris eren - Nosaltres hem avançat, però en canvi, en molts països les coses van cada cop pitjor per a les dones. A què creus que es deu? Es fa molt mal sota el nom de religió, de cultura ancestral, de patriarcat. Hi ha un absoluta dominació masculina i aquesta és una de les grans dominacions de la història. El fenomen de la igualtat és molt nou, no fa pas tants anys que hi ha sufragi universal. La de les dones ha estat una guerra “Zapatero em va reconèixer que ara el que passa por de no ser feliços” 16 més casos de dones mortes a mans dels seus marits o companys, encara s'intenta perpetuar l'estructura de poder d'un sexe sobre l'altre. Només el 15 per cent de les dones al món, les d´Occident, tenen veu i vot i, evidentment, aquest és un percentatge baixíssim. - Vivim en un món complex, on la comunicació entre una punta i l'altra del món és molt fàcil, però on, en canvi, sembla que hi ha molt poca comunicació entre les persones que conviuen. Per què creus que passa? És cert i això té a veure amb la sofisticació de la vida moderna i la influència de la vida urbana. Ens han trencat el temps. Ara només existeix el temps de treball i el d'oci i, en canvi, hem perdut el temps de la contemplació, per exemple, o el de l'espera... Han desaparegut. Sempre hi ha hagut soledat, però la soledat moderna convergeix amb la falta de comunicació. Vivim un temps boig, on hem creat moltes necessitats fictícies, que van en contra del coneixement mutu. Vivim molt ràpid i molts dies ni ens adonem de quin color és el cel. - Què en penses de la "polèmica" sorgida arran de les fotografies que es van fer aquest estiu les vuit ministres de Zapatero a la revista Vogue? Va ser una enrabiada, un "culebrón" d'estiu, però que d'alguna manera reflecteix l'hostilitat que encara provoca la feminitat. Encara falta molta cultura de moda, al nostre país. Si s'haguessin fotografiat vuit homes amb corbates i vestits, no hagués passat res. callada, que encara continua i que les ha convertit sempre en les víctimes. - Creus que el feminisme pot ajudar, d'alguna manera, a radicalitzar el masclisme? No, en cap cas el feminisme és antagònic al masclisme. El feminisme és una ideologia humanista, que sempre ha perseguit la igualtat dels més desafavorits, té a veure amb la igualtat d'oportunitats i de drets. Sí que pot ser, en canvi, que hi hagi una certa ortodòxia feminista que pot ser una mica contraproduent. És aquesta imatge que s'ha creat en certs sectors que les feministes són dones que odien els homes i que esborren la seva feminitat. - Creus que hi ha menys masclisme que abans? El masclisme és un disbarat, és producte d'una manca de reflexió cultural, producte d'una manca d'informació. Les democràcies que donen més paper a les dones són les més evolucionades. Actualment, el masclisme és políticament incorrecte, però no ens podem relaxar. Cada dia surten - Has dirigit la revista Woman i ara Marie Claire. Què has après d'aquestes etapes? Per què vas iniciar-te en aquest món de la moda? La moda sempre m'ha interessat molt, perquè la veig com una expressió cultural que em diverteix i que m'ha donat molt autoconeixement. Tot i això, m'he dedicat més a fons a la defensa dels drets de la dona i d'aquesta feina he après sobretot a valorar l'existència de vides molt complexes. He conegut protagonistes excepcionals, herois i heroïnes anònims i tot això m'ha fet prendre'm la vida d'una altra manera, amb humilitat. He après que la clau és no anar de tornada de tot. - Què recordes de la teva Vinaixa natal i de Lleida, on vas estudiar? Ja fa 8 anys que sóc a Madrid. Lleida i Vinaixa les recordo amb nostàlgia, és un temps que no podrà tornar, la infantesa, la joventut, l'etapa a la Universitat. Recordo la gent i els amics, la complicitat d'una terra, l'olor de les ametlles torrades i de l'oli, les primeres llibertats. Sens dubte, el meu ADN porta inscrites les terres de Ponent. ❚ 17 ❚ OPINIÓ OPINIÓN Efecto placebo: el poder curativo de la fe Las primeras manifestaciones de actos realizados por seres humanos con la finalidad de curar enfermedades datan de hace más de 50.000 años. Tenían un carácter mágico-religioso y solían estar a cargo de personajes destacados de las tribus (chamanes, brujos, magos, etc.). Aún hoy podemos verlos en las culturas más primitivas que sobreviven en nuestro tiempo. Por otro lado, las primeras patentes de medicamentos fueron registradas en el siglo XIX. Durante estos 500 siglos, los seres humanos obviamente enfermaban, prácticamente con las mismas enfermedades que sufrimos hoy día y muchos de ellos también sanaban y sobrevivían achacando la responsabilidad de su curación a actuaciones que hoy día sabemos científicamente que, por si mismas, no tienen ningún poder curativo demostrable. Entonces, ¿cuál era la causa de su recuperación tras dichas intervenciones?: la fe en que ésta se iba a producir. La ciencia médica actual corrobora esta afirmación de una forma objetiva y denomina a este fenómeno “efecto placebo”. El vocablo placebo procede de “placere”, que significa complacer y su futuro imperfecto del indicativo "placebo" significa “yo complazco”. Es decir, cualquier acto o sustancia que se ofrece al paciente con el fin de complacer su deseo de recibir algo que le sane. El efecto placebo se obtiene de diferentes formas. Tenemos el placebo farmacológico, que puede ser puro, sin ninguna actividad biológica (una cápsula llena de azúcar) o impuro, una sustancia que tiene una actividad determinada, pero que no tiene relación con la que buscamos en el paciente (dar un complejo vitamínico para curar una depresión). El placebo físico sería cualquier actuación o maniobra que realizamos en el paciente (como acariciar el abdomen a un niño para curarle el “dolor de barriga”). También puede hablarse del placebo psicológico: una charla amable con un médico hace sentir al paciente una mejoría ya antes de tomarse la medicación. El resultado final de esta influencia dependerá básicamente de las expectativas del pa- producibles, mensurables y predecibles y por tanto son científicos. En la historia reciente de la medicina, han surgido frecuentes debates sobre si la utilización del placebo es ética o es una forma de “engañar” al paciente. Dr. Antonio García – Castrillón Sales Médico especialista en psiquiatría y psicoterapeuta ciente sobre la información que recibe. Señalemos que, igual que existe un efecto placebo positivo, también existe el efecto inverso llamado efecto nocebo (del latín “nocere” que significa “perjudicar”). Si el paciente recibe un fármaco y está convencido de que le sentará mal porque se lo ha dicho un amigo que lo tomó o porque ha leído el prospecto y se ha fijado en los múltiples efectos secundarios, es muy probable que le produzca un efecto negativo. Si por el contrario le han hablado maravillas del fármaco y lo toma convencido de su poder curativo, seguramente mejorará. Esto es tan importante en la investigación farmacológica, que todos los ensayos sobre nuevos medicamentos deben obligatoriamente haber realizado el llamado “ensayo a doble ciego”. Se da a un grupo de pacientes voluntarios el fármaco a investigar y a otro grupo llamado “control” un medicamento que sea idéntico al anterior pero que no tenga ningún efecto real. Después, se valoran y se comparan los resultados en cada grupo. Si el grupo control, que ha recibido placebo, mejora por encima de ciertos valores estadísticos, se dice que el efecto farmacológico de la sustancia no es estadísticamente significativo y se desecha como medicamento. Hay un dato que demuestra que la expectativa del paciente es fundamental en este efecto, porque los experimentos con placebo sólo funcionan en humanos y no en los animales, ya que a éstos no podemos hacerles entender que tal sustancia les va a mejorar. Por otro lado, los experimentos con placebo son re- 18 En este sentido, quiero recordar que existe una máxima en medicina que reza lo siguiente “primum non nocere” y que significa que cualquier fármaco o maniobra terapéutica, debe cumplir, como mínimo, el requisito de no perjudicar al paciente. Si además le beneficia, mejor. Así pues, queda completamente justificada la utilización de un placebo cuando no tenemos nada que realmente sea eficaz para esa dolencia en particular. Además, aunque dispongamos de armas terapéuticas eficaces, si el médico es capaz de utilizarlas con maestría se gana la confianza del paciente y le aumenta su esperanza de curación, con lo que el resultado final será mucho más favorable y, en definitiva, se beneficia al paciente. Sigmund Freud afirmó en 1904 que "sin que el médico se lo proponga, a todo tratamiento por él iniciado se agrega en acto, favoreciéndolo casi siempre, pero también, a veces, contrariándolo, un factor dependiente de la disposición psíquica del enfermo”. Dijo que “según un dicho muy antiguo, lo que cura estas enfermedades no es la medicina, sino la personalidad del médico, en cuanto él mismo ejerce, por medio de ella, un influjo psíquico. Según Freud, “el poder que permite a un médico influir sobre el paciente se debe a su capacidad de inducirle el estado anímico más favorable para la curación, poder que deriva directamente del lugar que ocupa en la relación con el paciente, de ahí la importancia de la libre elección del médico”. Personalmente, suscribo estas opiniones y creo que no sólo está plenamente justificada el correcto uso del efecto placebo en medicina, sino que creo firmemente que todos los médicos, sean de la especialidad que sean, y todos los profesionales de la sanidad, deberían formarse en su adecuado uso. En definitiva, es la parte más humana de la ciencia médica y podemos aseverar que "el placebo es el médico que reside en nuestro interior”.❚ 19 REPORTATGE ❚ VIATGES Florida L'esplendor de la Nature Coast Text i fotos ❚ Paloma Costa Mir 20 Resulta una mica difícil enfocar aquest article, que ha de tenir una extensió lògicament limitada, tenint en compte que hi ha tantes coses i anècdotes que els podria contar… Quan un s’imagina Florida li ve a la ment Miami, Daytona Beach amb els seus cotxes i gent maca per la platja, Disneyworld amb Mickey Mouse… Doncs bé, precisament molt a prop d’Orlando, en direcció oest a 146 km. (a dues hores en cotxe tal com se circula als Estats Units) s’arriba a l’anomenada Costa de la Natura (Nature Coast), molt rural i primitiva, plena de vegetació, rius, fonts, abundant fauna i… una pau increïble. 21 P er ordre, de nord a sud, formen aquest territori els comtats de Wakulla, Jefferson, Taylor, Dixie, Levy, Citrus, Hernando i Pasco. Grotto (gruta blava) i Devil’s Den (cambra del diable), aquesta última és potser la més espectacular de les coves. Així mateix, són ideals les càlides i tranquil·les aigües del golf amb els seus esculls coberts de corall. He tingut l’oportunitat i el plaer de passar temporades en aquesta zona i el que conec millor són els comtats de Levy i Citrus. Però no tothom té temps d’anar explorant sense presses i, per això, el millor és triar un hotel o si prefereixen el caravàning hi ha molts lodges i RVcampings. Tots aquests complexos hotelers s’encarreguen que els clients s’ho passin de meravella amb les seves activitats preferides: snorkel, busseig, pesca, golf, caça, rutes ecoturístiques… tant si viatgen en grup, amb nens, en parella o sols. Al comtat de Citrus, hi trobem una barreja històrica de cultura índia i dels temps de la conquesta. També Elvis Presley va deixar petjada rodant part de la seva pel·lícula “Follow that dream”. Hi ha una carretera que rep aquest nom, és bellíssima, envoltada d’arbres i aiguamolls i està pràcticament igual que quan es va fer el rodatge. En aquesta zona es pot visitar: Old Courthouse Museum, Printing Museum, Yulee Sugar Mill (el que queda d’un molí i una plantació de canya de sucre d’abans de la guerra), Al comtat de Levy hi ha cenCoastal Heritage Museum, tenars d’illes que formen els el Withlacoochee Trail State Cedar Keys (illots dels cePark (75 quilòmetres que dres) i tretze d’aquestes illes són ideals per recórrer a formen el Cedar Key cavall) i l’interessant National Wildlife Refuge. Homosassa Springs State Una gran part de l’antiga Wildlife Park (des de la indústria ha desaparegut, U.S.19) es pot agafar un ponperò avui en dia tenen encató amb guia que els portarà ra el gran negoci del conreu a aquest parc al llarg de del marisc. Malgrat que la Pepper Creek, un escènic rimeva base era Crystal River erol en el qual es pot obser(concretament al Best var alguns animals: ànecs, Western Crystal River tortugues, al·ligàtors (tipus Resort) anava sovint a comcaimà, una mica més petit prar el peix i el marisc a que el cocodril)… Una anècCedar Key o bé el comprava L'àrea és rica en animals de tota mena i, especialment, aus dota va ser que aquí vaig a uns pescadors (pare i fill), com àligues i flamencs. A la pàgina anterior, un espectacular sentir parlar en català i clar, que tenien per costum popalafit als Cedar Key. em vaig posar a la conversa. sar una paradeta a la U.S.19 Era una parella de Sabadell, entre Homosassa i Crystal que venien des de Miami on havien anat a una fira i a una River, disposaven d'unes gambes gegants fresquíssimes. convenció de submarinistes i anaven a Crystal River. El que són les coses, va resultar que l’àvia d’ella encara viu a El poble de Cedar Key és avui una activa colònia d’artistes i Torregrossa, el poble de la meva bona amiga Rosalia. escriptors, que sembla que se sentin inspirats pel seu entorn. Hi ha moltes galeries d’art dignes de visitar, així com el seu Citrus és un comtat amb molts rius: el Chassahowitzka, el museu estatal, el museu històric i els seus parcs: Bird Creek Rainbow, l’Homosassa, el Withlacoochee i el Crystal, entre and Vassey Creek Park (al final de la carretera comtal 40 a d’altres. Un dels favorits és aquest últim, el Crystal River. És Yankeetown en ple Golf de Mèxic), Cedar Key Scrub State com un gran llac, però és un riu obert que, marea endins del Reserve... i els seus rius: el Suwanee, el Waccasassa i el Golf de Mèxic, fa que l’habitin una gran barreja de peixos, tant Withlacoochee (aquest defineix la línia al sud amb el comtat d’aigua dolça com salada. Les seves múltiples fonts formen de Citrus). Nombroses fonts amb les seves cavernes fan King’s Bay. La font principal és King’s Spring, d’uns 23 metres d’aquests comtats una meca per a la pràctica del busseig i del de diàmetre i una fondària d’uns nou. A través d’amagatalls, snorkel. Als voltants de Williston, hi cal destacar la Blue 22 La King's Bay constitueix un dels refugis més importants del manatí, animal que ha esdevingut l'estrella d'aquests paratges. els bussejadors més experts hi poden trobar una cova a uns 16 metres de profunditat. Per als més novells, els aconsellaria el Three Sisters Spring (font de les tres germanes). El bo que tenen aquestes coves submergides és que són claríssimes amb la llum diürna que es filtra per les seves aigües, que són pur cristall. Només a King’s Spring, hi ragen diàriament més de dos mil milions de litres a una temperatura constant de 2223 graus centígrads. Degut a aquesta temperatura, les fonts constitueixen un dels refugis més importants per a l’estrella del lloc: el manatí. El manatí és un mamífer marí en perill d’extinció. És com una gran foca d’una longitud de quasi 3 metres i 500 kilos de pes, però que pot arribar als 4 metres i als 1.400 kilos. Són criatures de movimients lents, completament inofensius. La seva oïda és excel·lent, però la seva visió és un xic limitada, encara que poden distingir els colors. Per respirar pugen a la superfície cada 5 o 6 minuts, quan estan actius, i cada 10 o 15 minuts quan descansen. Se’ls troba en aigües poc profundes, estuaris, canals, rius de poc corrent, maresmes i zones costeres. Estan molt protegits per lleis federals i estatals. La zona és ideal per a la pesca, això sí, vigilant els al·ligàtors. Per administrar millor l’hàbitat del manatí a la badia, es compraren algunes illes adjacents als ‘santuaris’ (zones restringides a tota activitat aquàtica des del 15 de novembre al 31 de març) i es creà el Crystal River National Wildlife Refuge. Es pot nedar amb els manatís colze a colze pels voltants, encara que s’hagin de seguir unes normes: s’han d’observar 23 passivament, mai perseguir-los ni separar les mares dels petits, ni aillar-los del seu grup, ni donar-los menjar, ni fer soroll. En molts d'aquests animals, es poden observar les cicatrius dels talls ocasionats per les hèlices dels vaixells que, saltant-se les lleis, van a una velocitat no permesa. La trobada amb el manatí et marca i més si es crea una espècie de connexió quan deixa que intervinguis en els seus jocs, que l’acariciïs, que li rasquis l’esquena sense esgarrapar (et queden les ungles molt brutes). El més fascinant és veure’ls jugar amb les seves cries, tot mirant-ho a una certa distància per no trencar l’encant. Si volen viure aquestes experiències, els suggeriré diferents allotjaments. Calculin que la distància en cotxe des dels aeroports d’Ocala, Orlando o Tampa és curta i que molts hotels tenen el seu propi servei de transport. A Cedar Key, hi tenim el "Cedar Cove Beach and Yacht Club"; a Williston, el "Williston Motor Inn" i el "Devil Den’s and RV Resort". Tots estan al comtat de Levy. Ja al Comtat de Citrus, a Homosassa, hi trobem el "Homosassa Riverside Resort" i el "MacRae’s of Homosassa". A Crystal River, recomano el "Plantation Inn and Golf Resort" (un plus per als amants del golf) i el meu "Best Western Crystal River Resort" amb el seu "Crystal Lodge Dive Center". Hi ha moltíssimes botigues i escoles de submarinisme per tota l’àrea i la majoria d’hotels té el seu centre propi o associat per llogar material de bsseig, pontons, vaixells amb o sense guia, caiacs, canoes, etc. Fins i tot, poden fer un curset de busseig en només dos dies. Ja veuran com es troben amb algun que altre al·ligàtor o potser creua un ós per la carretera. Parlant de "gators", tastin la seva cua, és excel·lent. També cal tastar els blue crabs (crancs blaus), el conch (gran cargol marí), sense oblidar els peixos del golf: grouper i snapper. Potser coincideixen amb algun ‘Pow-Wow’, aquestes festes dels indis natius, amb els seus relats, artesania, menjar típic, danses, jocs, música.... Què bonica és la veu de Crystal Woman... L’any passat, vaig estar al Harvest Festival organitzat pel Red Eagle Lodge d'Homosassa. Ho vaig passar molt bé i recordo que venien unes samarretes que deien: “Nosaltres hem lluitat contra el terrorisme des de 1492”. Ah! Uns últims suggeriments per als submarinistes: l’aparell Seacure va molt bé per eliminar la fatiga de les mandíbules.També he trobat una gran diferència amb les meves noves aletes, unes Rondine, són molt lleugeres. Al mercat, hi ha unes ulleres de busseig anomenades Mega que les fa HydroOptix i que són especials per als qui tenen miopia. I això és tot. Fins al pròxim viatge! ❚ ❚ D'UTILITAT Per viatjar als EEUU per motius de turisme durant un període inferior a 90 dies no cal visat (a partir del 26 d'octubre caldrà però tenir un passaport/visat de lectura mecànica). Per sol·licitar l'admissió als EEUU cal posseir un passaport vàlid i omplir un formulari de sol·licitud que us facilitarà la companyia de trans- ports (formulari I-94W). Si volem entrar per via marítima o aèria, caldrà un bitllet d'anada i tornada. Ambaixada dels EEUU C/ Serrano 75 (28006 Madrid) Telèfon: 91 587 22 00 - Fax: 91 587 23 03 24 L'aigua esdevé protagonista absoluta dels parcs naturals de la Nature Coast: el visitant hi pot bussejar relaxadament, admirar la rica fauna –amb el manatí com a rei absolut– o, simplement, contemplar les bellíssimes imatges que trobarà arreu. 25 REPORTAJE ❚ VIAJES Florida El esplendor de la Nature Coast Resulta un poco difícil enfocar este artículo, que ha de tener una extensión lógicamente limitada, teniendo en cuenta que hay tantas cosas y anécdotas que les podría contar… Cuando uno se imagina Florida le viene a la mente Miami, Daytona Beach con sus coches y gente guapa por la playa, Disneyworld con Mickey Mouse… Pues bien, precisamente muy cerca de Orlando, en dirección oeste a 146 km. (a dos horas en coche tal como se circula en Estados Unidos) se llega a la llamada Costa de la Naturaleza (Nature Coast), muy rural y primitiva, llena de vegetación, ríos, manantiales, abundante fauna y… una paz increíble. Por orden, de norte a sur, forman este territorio los condados de Wakulla, Jefferson, Taylor, Dixie, Levy, Citrus, Hernando y Pasco. He tenido la oportunidad y el placer de pasar temporadas en esa zona y lo que conozco mejor son los condados de Levy y Citrus. Pero no todo el mundo tiene tiempo de ir explorando sin prisas y para ello lo mejor es elegir un hotel o si prefieren el caravanning hay muchos lodges y RVcampings. Todos estos complejos hoteleros se encargan de hacérselo pasar en grande con sus actividades preferidas: snorkel, buceo, pesca, golf, caza, rutas ecoturísticas… tanto si viajan en grupo, con niños, en pareja o solos. En el condado de Levy hay cientos de islas que forman los Cedar Keys (cayos de los cedros) y trece de éstas forman el Cedar Key National Wildlife Refuge. Una gran parte de la antigua industria ha desaparecido, pero hoy en día tienen todavía el gran negocio del cultivo del marisco. Aunque mi base era Crystal River (concretamente en el Best Western Crystal River Resort) iba con frecuencia a comprar el pescado y el marisco a Cedar Key, o bien compraba unas gambas gigantes fresquísimas recién pescadas a unos pescadores (padre e hijo), que solían poner un tenderete en la U.S.19 entre Homosassa y Crystal River. El pueblo de Cedar Key, es hoy una activa colonia de artistas y escritores, que parece ser se sienten inspirados 26 por su entorno. Hay muchas galerías de arte dignas de visitar, así como su museo estatal y el museo histórico, y sus parques: Bird Creek and Vassey Creek Park (al final de la carretera condal 40 en Yankeetown en pleno Golfo de México), Cedar Key Scrub State Reserve...y sus ríos: el Suwanee, el Waccasassa y el Withlacoochee (éste define la línea al sur con el condado de Citrus). Numerosos manantiales con sus cavernas hacen de estos condados una meca para la práctica del buceo y del snorkel. En los alrededores de Williston cabe destacar la Blue Grotto (gruta azul) y Devil’s Den (alcoba del diablo), esta última es quizás la mas expectacular de las cuevas. Asimismo son ideales las cálidas y tranquilas aguas del golfo con sus arrecifes cubiertos de coral. En el condado de Citrus, encontramos una mezcla histórica de cultura india y de los tiempos de la conquista. También Elvis Presley dejó su huella rodando parte de su película “Follow that dream”: hay una carretera llamada así, bellísima, bordeada de árboles y marjales, que está prácticamente igual que cuando se hizo el 27 rodaje. Para visitar en esta zona: Old Courthouse Museum, Printing Museum, Yulee Sugar Mill (lo que queda de un molino y plantación de caña de azúcar de antes de la guerra), Coastal Heritage Museum, el Withlacoochee Trail State Park (75 kilómetros que son ideales para recorrerlos a caballo) y el interesante Homosassa Springs State Wildlife Park (desde la U.S.19) se puede tomar un pontón con guía que les llevará a dicho parque a lo largo de Pepper Creek, un escénico riachuelo en el que se pueden observar algunos animales: patos, tortugas, aligátors (tipo caimán, un poco más pequeño que el cocodrilo)… Una anécdota fue que aquí oí hablar en catalán y claro, me metí en la conversación. Era una pareja de Sabadell, que venía desde Miami en dónde habían asistido a una feria y convención de submarinistas y se dirijían a Crystal River. Lo que son las cosas, resultó que la abuela de ella todavía vive en Torregrossa, el pueblo de mi buena amiga Rosalía. Citrus es un condado con muchos ríos: el Chassahowitzka, el Rainbow, el Homosassa, el Withlacoochee y el Crystal entre otros. Uno de los favoritos es este último, el Crystal River. Es como un gran lago, pero es un río abierto que con la marea entrando del Golfo de México hace que lo habiten una gran mezcla de peces tanto de agua dulce como salada. Sus múltiples manantiales forman King’s Bay. Su principal manantial es King’s Spring, de unos 23 metros de diámetro y una profundidad de unos nueve, pero que a través de recovecos los buceadores más expertos pueden encontrar una cueva a unos 16 metros de profundidad. Para los más noveles, les aconsejaría el Three Sisters Spring (manantial de las tres hermanas). Lo bueno que tienen estas cuevas sumergidas es que son clarísimas con la luz diurna filtrándo- Imatges superiors: l'espectacle és a dins i a fora de l'aigua. A la pàgina 26, una típica casa d'aquesta zona de Florida i un grup d'ibis i flamencs. se en sus aguas que son puro cristal. Solamente en King’s Spring manan diariamente mas de dos mil millones de litros a una temperatura constante de 22-23 grados centígrados. Debido a esa temperatura, estos manantiales constituyen uno de los refugios más importantes para la estrella del lugar: el manatí. tinguir los colores. Para respirar suben a la superficie cada 5 ó 6 minutos, cuando están activos, y cada 10 ó 15 minutos cuando descansan. Se les encuentra en aguas poco profundas, estuarios, canales, ríos de poca corriente, marismas y zonas costeras. Están muy protegidos por leyes federales y estatales. El manatí es un mamífero marino en peligro de extinción. Es como una gran foca de una longitud de casi 3 metros y 500 kilos de peso, pero que puede alcanzar los c4 metros y 1.400 kilos. Son criaturas de movimientos lentos, completamente inofensivos. Su oído es excelente, pero su visión es algo limitada, aunque pueden dis- Para administrar mejor el hábitat del manatí en la bahía, se compraron algunas islas adyacentes a los ‘santuarios’ (zonas restringidas a toda actividad acuática desde el 15 de noviembre al 31 de marzo) y se creó el Crystal River National Wildlife Refuge. Pero se puede nadar con los manatíes codo con codo por los alrededo- 28 miendo el "Plantation Inn and Golf Resort" (un plus para los amantes del golf) y mi "Best Western Crystal River Resort" con su "Crystal Lodge Dive Center". Hay muchísimas tiendas y escuelas de submarinismo en todo el área y la mayoría de hoteles tiene su centro propio o asociado para alquilar material de buceo, pontones, barcos con o sin guía, kayaks, canoas, etc. Incluso, pueden hacer un cursillo de buceo en tan solo dos días. Ya verán como se encuentran con algún que otro aligátor o quizás se les cruce un oso por la carretera. Hablando de "gators", prueben su cola que es excelente, los blue crabs (cangrejos azules), el conch (gran caracol marino), sin olvidar los pescados del golfo: grouper y snapper. El “Pow Wow” és una festa tradicional índia on no hi falten l'artesania, el menjar típic, la música i, evidentment, la dansa. res, aunque hay que seguir unas normas: hay que observarlos pasivamente, nunca perseguirlos ni separar a las madres de los pequeños, ni aislarlos de su grupo, ni darles comida, ni hacer ruído. En muchos de ellos, se pueden observar las cicatrices de los cortes ocasionados por las hélices de los barcos, que saltándose las leyes, van a una velocidad no permitida. El encuentro con el manatí te marca y más si se crea una especie de conexión cuando deja que intervengas en sus juegos, que le acaricies, que le rasques la espalda sin arañar (te quedan las uñas muy sucias). Lo más fascinante es verles jugar con sus crías manteniéndote a una cierta distancia para no romper el encanto. Si quieren vivir estas experiencias, les voy a sugerir diferentes alojamientos. Calculen que la distancia en coche desde los aeropuertos de Ocala, Orlando o Tampa es corta y que muchos hoteles tienen su propio servicio de transporte. En Cedar Key tenemos el "Cedar Cove Beach and Yacht Club"; en Williston, el "Williston Motor Inn" y el "Devil Den’s and RV Resort". Todos ellos en el condado de Levy. Ya en el Condado de Citrus, y más concretamente en Homosassa, encontramos el "Homosassa Riverside Resort" y el "MacRae’s of Homosassa". En Crystal River, reco- 29 Igual coinciden con algun ‘PowWow’, esas fiestas de los indios nativos, con sus relatos, artesanía, comida típica, danzas, juegos, música.... Qué bonita voz la de Crystal Woman... El año pasado estuve en el Harvest Festival organizado por el Red Eagle Lodge en Homosassa. Lo pasé muy bien y recuerdo que vendían unas camisetas que decían: “Nosotros hemos luchado contra el terrorismo desde 1492”. Ah! Unas últimas sugerencias para los submarinistas: el aparato Seacure va muy bien para eliminar la fatiga de las mandíbulas. También que he encontrado una gran diferencia con mis nuevas aletas, unas Rondine, son muy ligeras. Y que en el mercado hay unas gafas de buceo llamadas Mega que las hace HydroOptix y que son especiales para los que tienen miopía. Pronto las comercializarán en España. Y esto es todo. Espero que les haya gustado. ¡Hasta el próximo viaje! ❚ ❚ MODA Moda Custo Barcelona tardor-hivern 04-05 Una passejada pel món Text ❚ Custo Barcelona, Sílvia Solano Fotos ❚ Custo Barcelona Custo Dalmau, aquest dissenyador lleidatà nascut a Tremp, passeja les seves creacions per les principals passarel·les del món, gràcies a una moda jove, viva i desenfadada que ja es coneix arreu com a Custo Barcelona. La seva proposta per aquesta tardor-hivern ens convida a fer una passejada pel món que s’inicia als cims nevats del Fujiyama mitjançant els estampats, recala als anuncis lluminosos del Times Square novaiorquès, i es perd pels sinuosos patrons de l’armari d’una parisina anomenada Amélie. La col·lecció dóna la volta al planeta entre fullets turístics de Hawai, invitacions al privé de l’Studio 54 i souvenirs de vacances de la neu. Curiós i viatger, l’esperit de Custo Barcelona anuncia la imminent sortida del seu modern coet amb destinació al Món Mundial. 30 Els pantalons pitillo i els leggin destaquen en la col·lecció de Custo Barcelona d'aquesta temporada. 31 Moda sofisticada que Custo trenca amb algun complement de color i estampats amb ametllers del Japó. Estampats Custo ens presenta un desplegament gràfic, com a suport, que repeteix matemàticament formes geomètriques i efectes de color. Fotos de paisatges bucòlics, tempestes tropicals i edificis d’apartaments. Sinuoses dones rescatades dels vuitanta, maquillades i pentinades per enlluernar a la disco. Dolços ametllers del Japó, branques, palmeres i algun samurai que s'hi amaga al darrera. Enormes grues, pardals i cigonyes. Còmics gamberros a base de boges al volant i gossos esvalotats. Conills bromistes i cocodrils simpàtics. Graffitis. Flors, ratlles i clapejats. Un munt d’art modern. Peces Dona Els patrons són el punt àlgid de la nova col·lecció de Custo Barcelona. Amb la complicitat de la tardor i l’excusa del fred, el tall dels jerseis i de les samarretes es sofistica i opta pel tridimensional, basant-se en tavelles, plecs i recollits. Les mànigues s’inflen a l’avantbraç, amb volum de conte medieval. Les esquenes es deixen 32 L'esperit viatger de Custo Dalmau queda reflectit en aquesta col·lecció de tardor-hivern veure en els tops lligats al clatell i en les peces amb escot pic profund i dorsal. Les faldilles aletegen i es gronxen als malucs, des d’on surten els prisatges, les taules amples, els frunzits. Es tanquen amb grans botons, amb cintes o es creuen com acoblaments. El dissenyador de Tremp crea per a ells i per a elles sense por a deixar volar la imaginació. En versió mini, es tallen evasé o amb vol de patinadora veloç. Els vestits s’inspiren en els anys 60 o juguen a l’engany. Semblen el que no són: una samarreta més faldilla prisada, una camisa llarga, una faldilla tub amb brusa, en una sola peça. Des dels estampats més bucòlics als grafittis més innovadors, Custo ens vesteix diferent Els pantalons cigarreta, novíssims, porten butxaques de tapeta a la part posterior i s’enfunden quasi tots els teixits de la col·lecció. Els leggin –una segona pell– i els rectes regnen sobre els boot cut que, discretament, repleguen les seves campanes esperant altres temps. Abrics, caçadores, jaquetes de motero i anoracs d’alts cims van sembrats de cremalleres i detalls esportius i comparteixen protagonisme amb peces molt femenines i aires acriaturats: abriguets amb coll camiser o amb solapes, creuats; jaquetes entalla- 33 Els estampats geomètrics, el blanc i el negre captiven l'atenció de Custo Dalmau. des de proporcions retro i aire xic, i jaquetes enconxades en vistós vellut i una infinitat de tapissos. Home La col·lecció masculina del dissenyador lleidatà, a base de llana i cotó, troba en les samarretes, granotes i dessuadores la seva millor forma d’expressió. Peces ajustades, amb la màniga amb prou feines insinuada o abraçada als bíceps a base de samarretes multicolors. Peces de màniga llarga amb el coll a caixa. Jerseis amb caputxa i cignes cenyits amb una segona pell. Dessuadores que es recullen en amples canalés. Jaquetes que es tanquen en cremallera. Els pantalons conserven un lleu estil carregat. Són rectes de cama i tenen butxaques laterals o tapetes a la part posterior. L’alternativa l’ofereixen els texans redissenyats que fan engrandir les butxaques davanteres. Detalls Custo Dalmau és un home de detalls i ha volgut deixar-ho palès en aquesta col·lecció de tardor-hivern, plena de detalls. Frunzits i drapejats a les caderes, a les mànigues i als escots. Cremalleres a les butxaques. Grans botons que decoren les faldilles. Cintes i llaços de setí que entren i surten de les peces. Rivets de falsa pell. Sivelles i tatxes. Per als nois, butxaques a dojo, voluminoses i amb plecs, tancades amb tapetes. Escuts i rivets esportius. Cremalleres. ❚ 34 ❚ MODA Moda Custo Barcelona otoño-invierno 04-05 Un paseo por el mundo Custo Dalmau, diseñador leridano nacido en Tremp, pasea sus creaciones por las principales pasarelas del mundo, gracias a una moda joven, viva y desenfadada, que ya se conoce en todos los lugares como Custo Barcelona. La colección da la vuelta al planeta. Curioso y viajero, el espíritu de Custo Barcelona anuncia la inminente salida de su moderno cohete con destinación al Mundo mundial. Los pantalones pitillo llevan bolsillos de tapeta en la parte posterior y se enfundan casi todos los tejidos de la colección. Los leggin –una segunda piel– y los rectos reinan sobre los boot cut. Estampados Hombre La colección masculina del diseñador leridano, a base de lana y algodón, halla en las camisetas, buzos y sudaderas su mejor forma de expresión. Piezas ajustadas. Jerséis con capucha y cisnes ceñidos. Sudaderas recogidas en anchos canalés. Chaquetas que se cierran con cremallera. Abrigos, cazadoras, chaquetas de motero y anoraks van sembrados de cremalleras y detalles deportivos, con piezas muy femeninas y aires aniñados. Custo nos presenta un despliegue gráfico como apoyo que repite las formas geométricas y efectos de color. Fotos de paisajes bucólicos, tormentas tropicales y edificios de apartamentos. Sinuosas mujeres rescatadas de los ochenta maquilladas y peinadas para deslumbrar en la disco. Un montón de arte moderno. Los pantalones son rectos de pierna y tienen bolsillos o tapetas en la parte posterior. La alternativa, la ofrecen los vaqueros rediseñados que agrandan los bolsillos. Prendas Mujer Los patrones son el punto álgido de la nueva colección de Custo Barcelona. Las mangas se hinchan en el antebrazo. Las espaldas se dejan ver con los tops anunados en la nuca y en las piezas con escote pico profundo y dorsal. Las faldas aletean y se mecen en las caderas, de dónde salen los plisados, las tablas anchas, los fruncidos. Se cierran con grandes botones, con cintas o se cruzan como pareos. En versión mini, se cortan evasé. Los vestidos se inspiran en los 60. Una camiseta más falda plisada, una camisa larga, una falda tubo con blusa, en una sola pieza. Detalles Custo Dalmau es un hombre de detalles y ha querido dejarlo claro en esta colección. Fruncidos y drapeados en las caderas, en las mangas y en los escotes. Cremalleras en los bolsillos. Grandes botones que decoran las faldas. Cintas y lazos de satén que entran y salen de las prendas. Ribetes de falsa piel. Hebillas y tachuelas. Escudos y ribetes deportivos. Cremalleras. ❚ 35 REPORTATGE ❚ TERRES AMB ENCANT La casa de la fortuna Text ❚ Sebastià Tamarit Fotos ❚ Laurent Sansen A poc més de tres quilòmetres de Fraga, a l'esquerra de la carretera que ens duu a Saidí, s'aixeca Villa Fortunatus, una de les cases romanes millor conservades de l'Aragó. Amb una vista privilegiada sobre el riu Cinca i la seva vall, envoltada de fruiters, aquest jaciment atresora bellíssims mosaics i constitueix –sortint de Lleida– una escapada ràpida i més que recomanable. 36 Villa Fortunatus s’estructura seguint el cànon de la clàssica casa romana: un pati interior envoltat per les dependències i les cambres privades 37 Al jaciment, no hi manca res, des de comunes romanes (foto vertical) a un capitell sense columna o un sarcòfag visigot. S i en llatí “fortunatus” significa “aquell que té sort”, aquesta antiga casa romana ha tingut una sort diversa. Ha estat afortunada, perquè ha conservat força bé la seva estructura general i diversos elements decoratius, però no ho ha estat tant si considerem el desinterès que han mostrat les Administracions competents. En aquest sentit, cal agrair la meritòria tasca desenvolupada per la família Casas, propietària dels terrenys, que ha vigilat i ha tingut cura d'aquestes valuoses restes des del seu descobriment, l'any 1926. Una notícia, això sí, convida a l'esperança. El Govern de l'Aragó acaba de declarar l'indret Conjunt d'Interès Cultural. Esperem que aquest reconeixe- Cal agrair la tasca feta per la família Casas, propietària del terreny, que ha vigilat i ha tingut cura de les valuoses restes des del seu descobriment, l’any 1926 ment no quedi només en paraules, per molt oficials que siguin. Una pinzellada sobre la història de les restes. Foren descobertes el 1926, any en que un notari de Fraga, Enrique Tejerizo, va arrendar els terrenys per excavar-hi durant una dècada. Hi trobà algunes peces valuoses –com una estàtua de marbre– que van desaparèixer amb el seu descobridor a l'inici de la Guerra Civil. Durant el conflicte, tropes italianes que feien costat a l'exèrcit de Franco hi van establir un campament provisional i van dedicar-se, amb lloable sensibilitat patrimonial, a fer pràctiques de tir amb les columnes del pati central. Els anys 1942-43 es van registrar noves excavacions, en el decurs de les 38 A dalt, estructures romanes i, al fons (amb una columna al centre), l'àbside de la basílica paleocristiana. A sota, un dels mosaics. 39 Tot i que la majoria d’elements són romans (com aquesta estela funerària), a la zona hi ha també restes paleocristianes i visigodes. quals alguns dels millors mosaics van viatjar al Museu Provincial de Saragossa, espai on es poden contemplar actualment. En els períodes 1960-1963 i 1982-86 s'hi van registrar noves actuacions arqueològiques, l'última del professor lleidatà Tusset. Precisament, en les excavacions efectuades a principis de la dècada dels 40, es va trobar un mosaic romà amb la paraula que dóna nom a l'indret, “Fortunatus”, acompanyada d'un crismó amb les lletres alfa i omega (és un signe cristià i es tracta de l'únic mosaic de tema no pagà del complex). Afortunat, en efecte, havia de ser el senyor de la casa (construïda el s. II d.C.), un ric hisendat propietari d'una A principis dels anys extensa finca agrícola que explotava amb esclaus. 40, es va trobar un mosaic romà amb la inscripció que dóna nom a l’indret, “Fortunatus”, que era possiblement el nom del propietari de la casa 40 La visita, durant la qual ens acompanya –i alliçona– Francisco Casas, actual guarda del terreny, s'inicia en un dels extrems del gran peristil (pati interior), antigament envoltat de columnes. A l'interior, encara hi podem veure un pou i un aquari romà, originalment decorat amb peixos que van desaparèixer en una (en aquest cas, poc afortunada) intervenció arqueològica. Les galeries que delimiten el pati amaguen la que sens dubte és la joia de la corona: una preciosa sèrie de mosaics amb motius geomètrics, la majoria en blanc i negre, actualment colgats de graveta per facilitar-ne la conservació. El nostre guia ens descobrirà cu- Francisco Casas, actual guarda del jaciment, ens proporcionarà una amena i amable visita guiada a les restes. rosament alguna de les peces perquè puguem apreciar el virtuosisme dels artistes romans. El pati, seguint l'estructura tradicional romana, estava envoltat de dependències i cambres. Al seu extrem SE, hi veurem una cambra principal que fa de sala-mirador sobre el riu, protegida amb un cobert. Aquí s'estenia un preciós mosaic amb figures vegetals que, desenterrat en una excavació, va anar desfent-se llànguidament fins que, a trossos i en estat crític, ha estat traslladat a Osca per intentar una rehabilitació d'urgència. La casa, de grans dimensions, correspon a un propietari d’una extensa finca agrícola. 41 Molt a prop, trobem les termes romanes, desenterrades l'any 1982 (els propietaris no s'estaven de EL PILARET I LES PATATES CASA SANTOS La visita al jaciment arqueològic es pot arrodonir amb una excursió fins al Pilaret, una torre romana de vigilància estratègicament situada i amb unes esplèndides vistes sobre la vall del Cinca; sortint de Villa Fortunatus per la A-1234 en direcció a Saidí, una pista asfaltada molt propera, a la dreta de la carretera, ens hi porta (no confondre amb el poble ibèric del Pilaret, en direcció a Fraga, que sí que està senyalitzat). Tal vegada, més gratificant resulta una excursió fins al Restaurant Casa Santos, un establiment familiar situat a la població d'Albalate (cal seguir la A-1234 i passar Saidí). Aquest suggeriment no és gratuït. Les “patates Casa Santos” ja formen part de la llegenda gastronòmica. Els ingredients bàsics: patates, carn i beixamel. L'origen: la senyora Helena Puyal, allà pels anys 40, un dia que, havent acabat les existències de macarrons, va haver d'improvisar amb papates. El resultat: una creació que combina senzillesa amb un exquisit equilibri de sabors. Regentat per Inés i Ramon, Casa Santos ens proposa un menú-degustació a base d'entrants, patates i ternasco aragonès: una passada! Inés i Ramon regenten Casa Santos, bressol del deliciós plat de patates. Pàgina 43, el Pilaret i la Vall del Cinca. Aquest àpat pot suposar una feliç cloenda de l'excursió a Villa Fortunatus. Si proverbial és el refinament gastronòmic dels antics romans, nosaltres no volem quedar-nos enrere. Una bona forma d'agermanar cultura i gastronomia. ❚ res: disposaven de banys d'aigua calenta i freda i d'un sistema de calefacció per aire calent). Però no és romà tot el que llueix. Al costat oest del pati, a més de les habitacions privades del propietari, trobem les restes d'una basílica paleocristiana posterior, bastida a finals del s. IV d.C sobre la vil·la romana ja abandonada. De l'església, podem destacar-ne l'àbside (pla a l'exterior i semicircular a l'interior), una pseudocripta per desar relíquies i, al costat, el baptisteri amb una petita pis- Durant la Guerra Civil, les tropes italianes hi van establir un campament provisional i van dedicar-se a fer pràctiques de tir contra les columnes cina on es practicava el baptisme per immersió seguint l'antic ritus cristià. Fent un últim salt en el temps, del període d'ocupació visigòtica ens resten una necròpoli amb una quinzena de tombes disperses al terra i una curiositat: veureu que la pedra de l'altar està col·locada a l'inrevés, una brometa dels amics visigots. Si bé la zona encara ens reserva algunes sorpreses (vegeu desglossament), aquí acaba la nostra visita al recinte, en total 3.000 metres quadrats i quasi tres segles d'història. ❚ ❚ D'UTILITAT Villa Fortunatus Carretera de Saidí (a uns 4 km. de Fraga) Telèfon 974 47 24 99 Visites: tot l'any, de 9 a 13 h i de 16 a 19 h (dilluns tancat) Hostal Restaurant Casa Santos C/ Sebastián Martín Retortillo s/n Albalate de Cinca (Osca) Telèfon 974 46 88 64 42 REPORTAJE ❚ TIERRAS CON ENCANTO La casa de la fortuna A poco más de tres kilómetros de Fraga, a la izquierda de la carretera que nos conduce a Zaidín, se levanta, sobre el río Cinca, Villa Fortunatus. Si en latín “fortunatus” significa “el que tiene suerte”, esta antigua villa romana ha tenido una suerte diversa. Ha sido afortunada, por cuanto nos ha llegado en buen estado de conservación, pero no lo ha sido tanto, si consideramos el desinterés mostrado por las Administraciones competentes. Una noticia nos invita a la esperanza: el Gobierno de Aragón la acaba de declarar Conjunto de Interés Cultural. Las ruinas fueron descubiertas el 1926, año en que un notario de Fraga arrendó los terrenos para realizar excavaciones, que se prolongaron durante una década. Durante la Guerra Civil, las tropas italianas establecieron aquí un campamento provisional, dedicándose a realizar prácticas de tiro en las columnas del patio central. Durante los periodos 1942-43, 1960-1963 y 1982-86 se llevaron a cabo nuevas actuaciones arqueológicas. Durante las primeras, fue hallado un mosaico romano con la inscripción que ha dado nombre al lugar, “Fortunatus”. Afortunado, en efecto, tenía que ser el señor de la casa (construida durante el s. II d.C.), un rico hacendado agrícola. para que podamos apreciar el virtuosismo de los artistas romanos. El patio, siguiendo la estructura tradicional romana, estaba rodeado de dependencias y habitaciones. En su extremo contemplamos una dependencia principal construida cómo sala-mirador sobre el río, protegida por una cubierta. Aquí, se extendía un precioso mosaico con figuras vegetales, trasladado a Huesca para intentar una rehabilitación de urgencia. Muy cerca, encontramos les termas romanas. Saltamos en el tiempo y en el lado oeste del patio se levantan los restos de una basílica paleocristiana de finales del s. IV d.C sobre la villa romana ya abandonada. Destaquemos el ábside y el baptisterio, con una pequeña piscina en dónde se practicaba el bautismo por inmersión. Del periodo de ocupación visigótica nos queda una necrópolis con una quincena de tumbas y una curiosidad: veréis que la piedra del altar está colocada al revés, una bromita de los amigos visigodos. La visita nos lleva al gran peristilo (patio interior), antiguamente circundado por columnas; en el interior podemos ver un pozo y un acuario romano, originalmente decorado con peces. Las galerías que delimitan el patio esconden la que sin duda es la joya de la corona: una preciosa serie de mosaicos con motivos geométricos, actualmente cubiertos por gravilla para facilitar su conservación. Nuestro guía nos descubrirá con delicadeza alguna de las figuras La visita al yacimiento se puede redondear con una excursión hasta el Pilaret, una torre romana de vigilancia con espléndidas vistas sobre el valle del Cinca; la encontraremos saliendo de Villa Fortunatus en dirección a Zaidín y siguiendo una pista asfaltada muy próxima, a la derecha de la carretera. Más gratificante resulta tal vez una escapada hasta el Restaurante Casa Santos, en Albalate (hay que seguir la A-1234 y pasar Zaidín). Las “patatas Casa Santos” ya forman parte de la leyenda gastronómica: una creación que combina sencillez con un exquisito equilibrio de sabores. Un ágape que puede suponer una feliz clausura a la excursión a Villa Fortunatus. ❚ 43 ❚ CULTURA La Val d'Aran La música dels déus Text ❚ Josep Jover Fotos ❚ Carlos Sánchez Qui diu que no es pot viatjar en el temps? Les esglésies romàniques de la Val d’Aran són un escenari inigualable per viure la sensació de viatjar a èpoques ancestrals amb la millor música que ofereix el Romanic Musicau, una iniciativa totalment consolidada després de 8 anys de concerts, i que constitueix una originalíssima forma de familiaritzar-se amb l’art sacre aranès. 44 L’atractiu del cicle rau en què hom pot gaudir de música de nivell en uns “auditoris” inigualables: els temples romànics aranesos. D e les cinc esglésies que van començar acollint concerts s’ha passat a onze. Aquests temples ofereixen a través d'un cicle estiuenc les millors interpretacions musicals. Des de Salardú a Les, passant per Tredòs, Unha, Arties, Garòs, Escunhau, Betren, Casau, Gausac, Vilamòs, Bossost i Vielha, la música proporciona a l’Aran un encant especial durant les nits dels dissabtes d’estiu. És una manera de donar a conèixer la màgia d’un indret on es pot tenir la sensació que el temps s’ha aturat. Els assistents al Romanic Musicau poden gaudir de visites guiades per historiadors, a més de contemplar audiovisuals per veure detalladament el magnífic patrimoni arquitectònic de la Val i d'escoltar delicioses peces musicals. Les xifres reflecteixen l'èxit d'aquesta iniciativa. Més de 1.000 persones han participat a la darrera edició del Romanic Musicau. El cicle, de fet, esdevé un complement perfecte als atractius de la zona, com les excursions per la natura, amb meravellosos paisatges verds i muntanyes que assoleixen els 3.000 metres, la degustació de la tradicional i molt peculiar cuina aranesa o la visita als pobles i monuments arquitectònics repartits per tota la vall. Aquesta iniciativa de l’empresa Idees i Projectes és perfecta per passar una estona agradable en família o entre amics, ja que l’activitat està pensada per al gran públic i per a totes les edats. Algunes vetllades arriben a aplegar 150 persones que, gràcies a la tecnologia multimèdia, poden contemplar amb comoditat els racons més fascinants de l’art sacre aranès, fins i tot aquells que es troben fora de la Val, com les pintures de Santa Maria del Cap d’Aran, del museu de New Cork. Durant els 8 anys de vida de Romanic Musicau, han actuat més de 80 formacions, entre solistes, grups i 45 cors, que han ofert un format variat d’estils i de gran qualitat. Destaquen fites com el concert en favor de la Unesco, l’actuació del duet Boix-Hortigüela, amb flauta travessera i guitarra o el quartet Herold, interpretant obres de Rachmaninov, Shostakovich i Txaikovsky, entre altres grups de qualitat. El públic que va als concerts es familiaritza amb la història i amb els trets arquitectònics de les esglésies romàniques. El desenvolupament del cicle ha impulsat, de retruc, la recuperació i l’obertura de diverses esglésies, així com la formació de guies turístics Cal afegir que el desenvolupament del cicle ha impulsat indirectament la recuperació i l’obertura de diverses esglésies, que formen una ruta permanent de visites diürnes, així com l'organització de cursos de preparació de guies turístics que s’han desenvolupat a Salardú. Cal afegir que l'empresa impulsora d’aquest cicle finançarà la recuperació, a través de plafons, d'una part de l'art autòcton que no es trobi a la vall i que pugui ser reproduït. En aquest sentit, els responsables dels projectes pensen que, si bé el retorn d’aquestes peces és difícil, l'existència d'algun indicatiu allí on hi havia la pintura o peça religiosa pot fer-ne més fàcil la recuperació. Així doncs, a l'Aran, més que en cap altre lloc, podem escoltar música del Déus. ❚ ❚ D'UTILITAT Torisme Val d’Aran Carretera de Gausac, 1 (25530 Vielha) Telèfon 973 64 06 88 E-mail: [email protected] - Web: http://torisme.aran.org 46 ❚ CULTURA La Val d'Aran, música divina ¿Quién dice que no se puede viajar en el tiempo? Las iglesias románicas de la Val d’Aran son un escenario inigualable para vivir la sensación de viajar a épocas ancestrales con la mejor música que nos ofrece el Romanic Musicau, una iniciativa totalmente consolidada después de 8 años de conciertos y que constituye una originalísima forma de familiarizarse con el arte sacro aranés. De las cinco iglesias que empezaron acogiendo conciertos se ha pasado a once. Estos templos ofrecen a través de un ciclo veraniego, las mejores interpretaciones musicales. Desde Salardú a Les, pasando por Tredòs, Unha, Arties, Garòs, Escunhau, Betren, Casau, Gausac, Vilamòs, Bossost y Vielha, la música proporciona al Aran un encanto especial durante las noches de los sábados de verano. Los asistentes al Romanic Musicau pueden disfrutar de visitas guiadas por historiadores, además de contemplar audiovisuales que nos acercan con detalle al magnífico patrimonio arquitectónico de la Val y de escuchar deliciosas piezas musicales. Las cifras reflejan el éxito de esta iniciativa. Más de 1.000 personas han participado en la última edición del Romanic Musicau de la Val d’Aran. El ciclo, de hecho, constituye un complemento perfecto a los atractivos de la zona, como las excursiones en plena naturaleza, con maravillosos paisajes verdes y montañas que alcanzan los 3.000 metros, la degustación de la tradicional y muy peculiar cocina aranesa o la visita a los pueblos y monumentos arquitectónicos repartidos por todo el valle. Esta iniciativa de la empresa Ideas y Proyectos es perfecta para disfrutar de una velada en familia o entre amigos ya que la actividad está pensada para el gran público y para todas las edades. Durante los 8 años de vida de Romanic Musicau, han actuado más de 80 formaciones, entre solistas, grupos y coros, que han ofrecido un formato variado de estilos y de gran calidad. Destacan hitos como el concierto en favor de la Unesco, la actuación del dúo Boix-Hortigüela, con flauta travesera y guitarra o el cuarteto 47 Herold, interpretando obras de Rachmaninov, Shostakovich y Chaikovsky, entre otras formaciones de calidad. Cabe añadir que el desarrollo del ciclo ha impulsado la recuperación y la apertura de varias iglesias, que forman una ruta permanente de visitas diurnas, así como la organización de cursos de preparación de guías turísticos. Asimismo, la empresa impulsora de este ciclo financiará la recuperación, a través de paneles, de una parte del arte autóctono que no se halle en el valle y que pueda ser reproducido. ❚ ❚ GASTRONOMIA Cuiner i pelegrí Recepta ❚ Joaquim Lordan Fotos ❚ Lauren Sansen J oaquim Lordan i Torrentó, el cuiner de Mirada, és fill de Vila-sana, està casat i té dues filles i dos néts bessons. També té dues grans aficions: caminar (ha fet tres vegades el Camí de Santiago sencer) i cuinar. El seu carinyo pels fogons, el va heretar de la seva mare i, segons ell, el secret de la cuina es resumeix en dues paraules paciència i sentit comú. Paciència per trobar el tempo just per elaborar el plat i sentit comú per trobar l'equilibri entre ingredients. Com a creador, li encanta la cuina basca, el bacallà (a la biscaïna, al pil-pil, a la llauna), el lluç (al forn, a l'orio, a la sidra), el corder al forn, la truita de bacallà... De Lleida, es quedaria potser amb les cassoles de tros i, com a bon gourmet, li encanta l'arròs caldós de llamàntol... Aquest és Joaquim Lordan, pelegrí de camins i de sabors... ❚ ❚ LA RECEPTA Sopa de ceba gratinada Elaboració Ingredients per a 4 persones ❚ Dues llesques de pa torrat per persona Fem un brou suau, amb una mica de verdures, una ❚ 4 cebes tallades fines carcanada de pollastre i un os de pernil. Treiem l'escuma ❚ 4 ous crus (1 per persona) i el filtrem. ❚ Brou suficient Poseu en una cassola –una mica alta– oli d'oliva verge ❚ Formatge ratllat cremós tipus emmental extra i ho deixem a foc lent. Tirem la ceba tallada molt ❚ Oli d'oliva fina i una mica de sal perquè "suï". Quan estigui tova (no ❚ Sal rossa), hi afegirem el brou que ja tenim preparat i ho deixarem bullir lentament tot junt, al voltant d'un quart d'hora. havia estat calentat prèviament a 200°, i ho vigilarem fins En una cassola de fang individual per anar al forn, hi que el formatge estigui suficientment gratinat. posarem el brou junt amb la ceba, les dues torrades de Deixar-ho reposar de tres a cinc minuts i ja es pot servir. pa, al mig un ou cru i un parell o tres de cullerades de Per menjar-ho, es recomana remenar-ho bé amb la formatge ratllat per sobre. Ho posarem al forn, que ja cullera per barrejar-ho tot. ❚ 48 ❚ GASTRONOMÍA Cocinero y peregrino Joaquim Lordan Torrentó, el cocinero de Mirada, es hijo de Vila-sana, está casado y tiene dos hijas y dos nietos mellizos. También tiene dos grandes aficiones: caminar (ha completado tres veces el Camino de Santiago) y cocinar. Su cariño por los fogones lo heredó de su madre y, según él, el secreto de la cocina se resume en dos palabras: paciencia y sentido común. Paciencia para hallar el tempo justo para elaborar el plato y sentido común para hallar el equilibrio entre ingredientes. Como creador, le encanta la cocina vasca, el bacalao (a la vizcaína, al pil-pil, a la llauna), la merluza (al horno, al orio, a la sidra), el cordero al horno, la tortilla de bacalao... De Lleida, se quedaría quizás con las cassoles de tros y, como buen gourmet, le encanta el arroz caldoso de bogavante... Este es Joaquim Lordan, peregrino de caminos y sabores... ❚ Sopa de cebolla gratinada Ingredientes (4 personas) cebolla cortada muy fina y una pizca de sal para que - Dos rebanadas de pan tostado por persona "sude". Cuando esté blanda (no dorada), añadimos el - 4 cebollas cortadas finas caldo que ya tenemos preparado y lo dejaremos hervir - 4 huevos crudos (1 por persona) lentamente alrededor de un cuarto de hora. - Caldo suficiente En una cazuela de barro individual para ir al horno, - Queso rayado cremoso tipo emmental pondremos el caldo junto con la cebolla, las dos tosta- - Aceite de oliva das de pan, en el medio un huevo crudo y un par o tres - Sal de cucharadas de queso rayado por encima. Lo pondre- Elaboración y lo cuidaremos hasta que el queso esté suficientemente Preparamos un caldo suave, con un poco de verduras, gratinado. huesos de pollo y un hueso de jamón. Sacamos la Dejarlo reposar de tres a cinco minutos y ya se puede espuma y lo filtramos. servir. Ponemos en una cazuela –un poco alta– aceite de oliva Al comerlo, se recomienda removerlo bien con la cucha- virgen extra y lo dejamos a fuego lento. Tiramos la ra para mezclarlo todo. ❚ mos en el horno, calentado previamente a 200°, a gratinar 49 ❚ VACANCES BLANQUES Mestres de la neu Text ❚ José Carlos Monge Fotos ❚ Laurent Sansen, Port-Ainé, Boí Taüll Resort, Baqueira-Beret La recerca d'una activitat esportiva que sigui capaç de combinar l'exercici físic amb l'aspecte més lúdic i, a més, que et permeti estar en ple contacte amb la natura, han fet de l'esquí un esport atractiu per a totes les edats. Es tracta d'un esport ideal per combatre l'estrès o simplement es pot practicar amb l'objectiu de passar uns dies de la forma més divertida. A més, a Lleida, gairebé és un pecat no haver posat mai els peus sobre una pista perquè disposa de la millor oferta de tota la península ibèrica. Tots aquests factors fan que l'esquí tingui cada any més adeptes. Alguna cosa tdeu tenir, perquè qui ho prova repeteix i és capaç de fer proselitisme de la seva pràctica. C om en qualsevol altra activitat, per poder gaudir-ne en tota la seva extensió, cal aprendre a esquiar. Pot semblar fàcil, però no ho és. Esquiar és divertit, però no ho és en absolut si ho passes malament per no saber dominar-ho. Pot enganxar, però ho avorriràs si pateixes cada vegada que falques els esquís. Tant si no se sap esquiar, com si el que es desitja és millorar el nivell per poder canviar el color de la pista sobre la qual es practica, és imprescindible, com a preàmbul d'una bona jornada d'esquí, passar per les mans d'un bon professor, que aconsellarà, ensenyarà i farà que l'esquiador gaudeixi al màxim i, sobretot, de la forma més segura. Totes les estacions posen a disposició del públic escoles d'esquí. A Catalunya, amb una reglamentació cada vegada més exigent, funciona des de fa anys l'Associació d'Escoles d'Esquí de Catalunya (AEEC), que engloba tretze escoles a tota Catalunya. Vuit d'aquestes escoles estan situades a les estacions lleidatanes, tant d'esquí alpí com de nòrdic. Dels més de set-cents pro- fessors titulats, uns cinc-cents imparteixen els seus ensenyaments a les estacions de Lleida. Paco Cerdà, secretari general de l'Associació, explica quina és la filosofia dels seus centres associats: “Els nostres monitors són professionals titulats, implicats tant amb l'Escola i el seu funcionament com amb la zona en la qual hi ha ubicada l'estació. Són gent que viu a la zona, que ajuda el reequilibri territorial i que viuen dignament d'aquest ofici, encara que puguin tenir altres feines complementàries”. Com que es tracta d'una feina purament estacional, la majoria d'aquests professors té una altra feina, normalment vinculada a la zona, però que li permet tornar a fer classes la temporaLes estacions de da següent. “La continuïtat és per a Lleida disposen de nosaltres molt important. Al client que torna l'any següent a una estació li agravuit escoles, tant da conèixer ja el professor, perquè dóna més seguretat”. d'esquí alpí com d'esquí nòrdic, amb més de cinc-cents monitors 50 Tots aquests professors disposen de la titulació exigida per la Generalitat i que concedeix el Departament d'Educació. “Hi ha dos centres que imparteixen 51 aquests estudis, un és a Candanchú i un altre a la Val d'Aran”, explica Cerdà. “Els monitors surten amb el títol de Tècnic Esportiu especialitzat en esquí, que té tres nivells i totes les nostres escoles estan registrades a la Generalitat”. Actualment, també s'està homologant la titulació que, des dels anys seixanta, donava la Federació Espanyola d'Esports d'Hivern (FEDI). Paco Cerdà, com a portaveu d'aquest col·lectiu, explica que un dels objectius de l'Associació és aconseguir “que la formació que reben sigui més àmplia. No només que hi hagi més centres per formar aquests professionals, sinó que aquesta formació no es centri exclusivament en aspectes esportius. Són gent del país, que coneixen la zona, els seus costums, la gastronomia, el turisme, etc., poden fer alguna cosa més que donar classes d'esquí”, defensa Cerdà. “El monitor és el vehicle que té la gent que arriba a l'estació per conèixer les valls. Amb una formació més completa, tindrien més sortides, perquè podrien ajudar en alguna cosa més que donar classes”. Seguretat abans que res Si hi ha una raó que justifica aprendre a esquiar de la mà d'un professional és la seguretat. La seguretat és bàsica i et permet gaudir més de la neu. “L'esquí és un esport eminentment tècnic. Practicant-lo corres riscs, per això cal que el monitor estigui ben format”. Cerdà afegeix que “si volem evitar accidents a les pistes, és important, a més de l'actitud, El monitor serà qui que el material, el ensenyarà a l'alumne casc, les fixacions, etc., sigui els adequin material ha de quats i estiguin en condicions. El monifer servir i com l’ha tor serà el primer que d’utilitzar i quina és ensenyarà a l'alumne què ha de fer serla pista que concorvir i com i quina és la da amb el seu nivell pista que concorda amb el seu nivell. Una bona formació de l'alumne és bàsica per evitar accidents”. gències d'assegurances de responsabilitat civil o d'assistència sanitària a les quals estem obligats per llei”. És per això que Cerdà lamenta que “de vegades es veuen grups en una estació, amb algú que fa de monitor, però que en realitat no ho és. No té la formació. Això és un risc, perquè per ensenyar, no n'hi ha prou amb saber esquiar”. Reconeix que l'intrusisme és habitual i que no és fàcil lluitar-hi en contra. “Es produeix a dos nivells: les persones que fan classes sense tenir la titulació adequada, i també la gent que, tenint la preparació, fa les classes en escoles que no compleixen amb les exi- Una vegada que el client té clar que s'ho passarà millor aprenent a esquiar de la mà d'un professional, la pregunta és: “És molt car aprendre a esquiar?”. Els cursos que donen les escoles associades a l'AEEC costen entre 20 i 30 euros per hora, encara que, també si es disposa de temps, es poden contractar cursets de diversos dies o d'una setmana, que costen 60 euros. Hi continua sense haver excusa per no lliscar per la neu i gaudir d'aquest esport. Això sí, amb tota la seguretat necessària. ❚ Les classes d'esquí són adients per a grans i petits, tant pel que fa a l'àmbit de la iniciació com al del perfeccionament. 52 Protección ocular en la nieve. ILO aconseja. Los estudios revelan que permanecer largos períodos expuestos al sol sin protección aumenta el riesgo de sufrir enfermedades oculares como cataratas, conjuntivitis, alteraciones y pérdida de la visión, quemaduras en los párpados,... La práctica del esquí puede incrementar este riesgo, ya que a grandes alturas la atmósfera filtra menos radiación solar y, además, la nieve refleja más del 85% de esta radiación (una dosis de rayos ultravioleta 4 veces superior a la del nivel del mar). ¿Qué podemos hacer ante este hecho? Protecció ocular a la neu. ILO aconsella. Els estudis revelen que romandre llargs períodes exposats al sol sense protecció augmenta el risc de patir malalties oculars com cataractes, conjuntivitis, alteracions i pèrdua de la visió, cremades a les parpelles,... La pràctica de l'esquí pot incrementar aquest risc, ja que a grans altures l'atmosfera filtra menys radiació solar i, a més, la neu reflecteix més del 85% d'aquesta radiació (una dosi de raigs ultravioleta 4 vegades superior a la del nivell del mar). Què podem fer davant aquest fet? — Comprar ulleres de sol homologades, que acreditin a l'etiqueta un percentatge de filtre per a raigs ultravioleta del 100%. És aconsellable també que estiguin banyades amb substàncies anti-baf. — Les lents fabricades amb policarbonats són les més fortes i segures davant possibles impactes. Són flexibles, lleugeres i comfortables i no s'esmicolen com el vidre. — En condicions de vent, boira i fred habituals cal ulleres amb filtre per a raigs ultravioleta que, a més, siguin de pantalla (amb tancament hermètic) per evitar que les partícules en suspensió danyin la còrnia de l'ull. — En aparèixer els primers símptomes de molèsties als ulls cal posar– se ulleres homologades immediatament. En cas de molèsties fortes o problemes greus, cal acudir ràpidament al metge. ❚ — Comprar gafas de sol homologadas, que acrediten en la etiqueta un porcentaje de filtro para rayos ultravioleta del 100%. Es aconsejable también que estén bañadas con sustancias antivaho. — Las lentes fabricadas con policarbonatos son las más fuertes y seguras ante posibles impactos. Son flexibles, ligeras y confortables y no se hacen añicos como el cristal. — En condiciones de viento, niebla y frío habituales hacen falta gafas con filtro para rayos ultravioleta que además sean de ventisca (con cierre hermético) para evitar que las partículas en suspensión dañen la córnea del ojo. — Al aparecer los primeros síntomas de molestias en los ojos, hay que ponerse gafas homologadas inmediatamente. En caso de molestias fuertes o problemas graves, acudir rápidamente al médico. ❚ ❚ D'UTILITAT Escola de tècnics esportius de la Val d'Aran Carretera de Vielha, s/n (25598 Salardú) Telèfon 973 64 00 92 53 ❚ VACACIONES BLANCAS Maestros de la nieve Todos estos profesores disponen de la titulación exigida por el Gobierno de la Generalitat y que concede el Departamento de Educación. Hay dos centros que imparten estos estudios, ubicados en Candanchú y en la Val d'Aran. Actualmente, también se está homologando la titulación que, desde los años sesenta, daba la Federación Española de Deportes de Invierno (FEDI). La búsqueda de una actividad deportiva que sea capaz de combinar el ejercicio físico con el aspecto más lúdico y, además, en pleno contacto con la naturaleza, han hecho del esquí un deporte atractivo para todas las edades. Se trata de un deporte ideal para combatir el estrés. Además, en Lleida, con la mejor oferta de toda la Península Ibérica, casi es pecado no haber puesto nunca los pies sobre una pista. Todos estos factores hacen que el esquí tenga cada año más adeptos. Pero como en cualquier otra actividad, para poder disfrutar plenamente es necesario aprender a esquiar. Puede parecer fácil, pero no lo es. Esquiar puede ser muy divertido, pero no lo es en absoluto si uno no domina la técnica. Tanto si no se sabe esquiar, como si lo que se desea es mejorar el nivel, es imprescindible pasar por las manos de un buen profesor, que aconsejará, enseñará y hará que el esquiador disfrute al máximo y, sobre todo, de la forma más segura. Todas las estaciones ponen a disposición del público escuelas de esquí. En Cataluña, con una reglamentación cada vez más exigente, funciona desde hace años la Asociación de Escuelas de Esquí de Cataluña (AEEC), que engloba trece escuelas catalanas. Ocho de ellas están situadas en las estaciones leridanas, tanto de esquí alpino como de nórdico. Paco Cerdà, secretario general de la Asociación, explica cuál es la filosofía de sus centros asociados: “Nuestros monitores son profesionales titulados, implicados tanto con la escuela y su funcionamiento como con la propia zona en la cual está ubicada la estación. Son gente que vive en la zona, que ayuda al reequilibrio territorial y que viven dignamente de este oficio, aunque puedan tener otros trabajos complementarios”. Hay una razón que justifica aprender a esquiar de la mano de un profesional, la seguridad. Cerdà considera que “si queremos evitar accidentes en las pistas, es importante, además de la actitud, que el material sea el adecuado y esté en condiciones. El monitor será el primero que le enseñará al alumno qué tiene que utilizar y cómo, y cual es la pista acorde con su nivel. Una buena formación del alumno es básica para evitar accidentes”. Cerdà reconoce también que el intrusismo es habitual y que no es fácil luchar contra él. "Se produce en dos sectores. En las personas que dan clases sin tener la titulación adecuada, pero también en gente que, teniendo la preparación, dan las clases en escuelas que no cumplen con las exigencias en el ámbito de seguros de responsabilidad civil o de asistencia sanitaria a los que estamos obligados por ley". Una vez que el cliente tiene claro que lo pasará mejor aprendiendo a esquiar de la mano de un profesional, la pregunta es: “¿Es muy caro aprender?”. Los cursos que imparten las escuelas asociadas a la AEEC cuestan entre 20 y 30 euros por hora, aunque se pueden contratar cursos de diversos días o de una semana, que cuestan 60 euros. Continúa sin haber excusa para no deslizarse por la nieve y disfrutar de este deporte. Eso sí, con toda la seguridad necesaria. ❚ 54 55 ❚ INFORMACIÓ D'INTERÈS ILO El tractament de la baixa visió Com a conseqüència de l’increment actual de l’esperança de vida i del nivell sociocultural, existeixen un major nombre de persones amb deficiències visuals que els incapaciten per fer les seves tasques habituals. La majoria desconeixen l’existència d’ajudes visuals especials per al seu cas, cosa que comporta l'abandonament d’activitats tan habituals como llegir, veure la TV, cosir, etc. En aquest article parlem d'algunes de les possibles solucions. Aquests pacients són els que es beneficien d’ajudes especialitzades denominades per a Baixa visió. És competència d’oftalmòlegs, òptics i terapeutes la valoració de la causa i el grau de discapacitat, així com el càlcul i l'adaptació de les ajudes. Baixa visió és un terme utilitzat per descriure qualsevol discapacitat de la funció visual que limiti significativament una persona i no pugui ser corregida amb tractament mèdic, cirurgia, ulleres o lents convencionals. El concepte de funció visual inclou tant l’AV (agudesa visual) com el camp visual, la visió del color i la sensibilitat al contrast. a 0.1 (10%) o un camp visual inferior a 10ª que són les condicions d’afiliació a l’ONCE. Segons l’OMS (Organització Mundial de la Salut), una persona amb Baixa visió o deficient visual és aquella que encara després de tractament mèdic i/o correcció òptica té una visió menor o igual a 0.3 (30%) en el millor ull o un camp visual inferior a 10º des del punt de fixació. Cal no confondre mai la condició de Baixa visió amb la ceguesa, ja que en aquests casos existeix una resta de visió útil susceptible de millorar amb sistemes òptics o no òptics. A Espanya, la ceguesa legal es considera una AV (agudesa visual) menor • DMAE (Degeneració macular associada a l’edat) 56 Les causes més comuns de baixa visió acostumen a ser: Entre els sistemes òptics per ajudar a les persones amb baixa visió destaca aquest petit telescopi adaptat a les ulleres. AV 1 6/6 20/20 0.66 6/9 20/30 0.5 6/12 20/40 0.4 6/15 20/50 0.3 6/21 20/70 0.1 6/20 20/200 Funcionalitat / Funcionalidad Categoría / categoria Problemes per conduir Problemas para conducir Problemes per llegir el diari Problemas para leer el periodico Ajudes especials per als estudis Ayudas especiales para los estudios Deficient visual per a algunes tasques Deficiente visual para algunas tareas Baixa visió Baja visión Ceguesa legal a Espanya Ceguera legal en España Problemes amb els desplaçaments Problemas con desplazamientos 0.01 6/600 20/2000 Límit d'augment amb ajudes òptiques Límite de aumento con ayudas ópticas 0.005 6/1200 20/4000 Límit d'augments en sistemes de projecció Límite de aumentos con sistemas de proyeción 0.025 6/240 20/800 Projecció de llum Proyección de luz Percepció de llum Percepción de luz Amaurosi Amaurosis Funcionalment cecs Funcionalmente ciegos Totalment cecs Totalmente ciegos Al quadre es contrasta la disminució de l’AV (agudesa visual), amb els problemes funcionals que genera així com la categoria de la seva discapacitat. 57 Els recursos d'ajuda visual són variats, des de lupes més o menys normals i petits telescopis a lupes connectades a un monitor. • Glaucoma (augment de la pressió intraocular) • Miopia degenerativa • Retinopatia diabètica • Cataractes no operables • Retinosi pigmentària Encara que pugui succeir en qualsevol etapa de la vida, la majoria dels deficients visuals acostumen a ser persones grans, més del 50% tenen una edat superior a 60 anys. conduir un camió però no per ser agricultor. L’adaptació d’ajuts visuals a cada cas concret constitueix un procés multidisciplinar que inclou diferents professionals. Aquests ajuts poden ser de tres tipus: • Òptics. Lents o sistemes de lents Més del 50% de les Baixa visió no és un concepte absolut, sinó que va en funció de la visió de cada persona i la tasca a realitzar. Una persona amb una AV (agudesa visual) de 0.5 pot ser deficient visual per fer tasques de gran precisió o diferents a les ulleres convencionals. • No òptics. Perfeccionen la illuminació, el contrast, la postura o distància de treball. • Electròniques. Com les lupes connectades a un televisor o software especial per augmentar el tamany de la lletra d’un ordinador. persones amb deficiències visuals, són majors de 60 anys 58 Però, l’èxit de tot aquest procés depèn de l’actitud i la motivació del pacient. Amb una actitud realista, motivació per vèncer les limitacions i sobretot la pràctica diària, s'aconseguirà un òptim aprofitament de la resta visual i el fet de poder realitzar una vida pràcticament normal sense dependre d’altres persones. ❚ ❚ INFORMACIÓN DE INTERÉS ILO El tratamiento de la baja visión Actualmente, debido al aumento de la esperanza de vida y del nivel sociocultural, existe un mayor número de personas con deficiencias visuales que les incapacitan para realizar tareas habituales. La mayoría de ellas desconocen la existencia de ayudas visuales especiales para su caso, lo que conlleva el abandono de actividades tan habituales como leer, ver la TV, coser, etc. Estos pacientes son los que se benefician de ayudas especializadas denominadas para Baja visión. Es competencia de oftalmólogos, ópticos y terapeutas valorar tanto la causa y grado de discapacidad como el cálculo y adaptación de la ayudas. Baja visión es un término utilizado para describir cualquier discapacidad de la función visual que limite significativamente a una persona y no pueda ser corregida con tratamiento médico, cirugía, gafas o lentes convencionales. El concepto de función visual incluye tanto la AV (agudeza visual) como el campo visual, la visión del color y la sensibilidad al contraste. Según la OMS (Organización Mundial de la Salud), una persona con Baja visión o deficiente visual es aquella que aún después de tratamiento médico y/o corrección óptica tiene una visión menor o igual a 0.3 (30%) en el mejor ojo o un campo visual inferior a 10º desde el punto de fijación. En España, la ceguera legal se considera una AV (agudeza visual) menor a 0.1 (10%) o un campo visual inferior a 10º que son las condiciones de afiliación a la ONCE. Nunca se debe confundir la condición de Baja visión con la ceguera, ya que en estos casos existe un resto de visión útil susceptible de mejorar con sistemas ópticos o no ópticos. Las causas más comunes de baja visión suelen ser: • DMAE (Degeneración macular asociada a la edad) • Glaucoma (aumento de la presión intraocular) • Miopía degenerativa • Retinopatía diabética • Cataratas no operables • Retinosis pigmentaria Aunque puede ocurrir en cualquier etapa de la vida, la mayoría de los deficientes visuales suelen ser personas mayores, más del 50% tienen una edad superior a 60 años. Baja visión no es un concepto absoluto, sino que va en función de la visión de cada persona y la tarea a realizar. Una persona con una AV (agudeza visual) de 0.5 puede ser deficiente visual para realizar tareas de gran precisión o conducir un camión pero no para ser agricultor. La adaptación de ayudas visuales para cada caso concreto es un proceso multidisciplinar que incluye a diferentes profesionales. Estas ayudas pueden ser de tres tipos: • Ópticas. Lentes o sistemas de lentes diferentes a las gafas convencionales. • No ópticas. Perfeccionan la iluminación, el contraste, la postura o distancia de trabajo. • Electrónicas. Como las lupas conectadas a un televisor o software especial para aumentar el tamaño de la letra de un ordenador. Pero el éxito de todo este proceso depende de la actitud y motivación del paciente. Con una actitud realista, motivación para vencer las limitaciones y sobre todo la práctica diaria, se conseguirá un óptimo aprovechamiento del resto visual y el poder realizar una vida prácticamente normal sin depender de otras personas. ❚ 59 ❚ INFORMACIÓ D'INTERÈS ILO La clínica Ferreruela amplia el seu equip professional L'Institut Lleida d'Oftalmologia (ILO) ha ampliat el seu equip professional amb la incorporació d'un oftalmòleg i una anestesista, dos metges formats en prestigiosos centres mèdics britànics. Amb la incorporació d'aquests nous membres –que s'ha fet efectiva aquest mes d'agost–, la clínica dirigida pel doctor Rafael Ferreruela assoleix una plantilla de 15 professionals. L'oftalmòleg Abel Salas i l'anestesista Miriam Holgado s'han format a diversos centres d'Anglaterra i de l'Estat espanyol. L 'oftalmòleg català Abel Salas reforçarà el departament de Segment Anterior de l'Ull i centrarà la seva feina en el tractament de patologies de la còrnia (transplantaments, cirurgia refractiva), mentre que l'anestesista valenciana Miriam Holgado s'encarregarà de desenvolupar el seguiment pre-operatori dels pacients –especialment dels que tenen problemàtiques afegides, com diabetis o problemes de coagulació– i farà també treballs d'estadística i de recerca sobre la matèria. Salas va estudiar Medicina a la Universitat Central de Barcelona, va exercir com a oftalmòleg a Anglaterra durant 7 anys i es va especialitzar i obtenir un màster en Còrnia i Segment Anterior de l'ull. Va treballar en centres oftalmològics a Plymouth i al Moorfields Eye Hospital i, ja de retorn a Catalunya, continuà desenvolupant la seva tasca professional a la Unitat de Còrnia de l'Hospital Can Ruti. Actualment, està fent el doctorat en telemedicina, branca que vol aplicar també a la seva tasca a ILO. 60 Com a curiositat, cal dir que Salas va col·laborar amb l'equip mèdic d'ILO encapçalat pel doctor Ferreruela, quan va viatjar el passat hivern a Etiòpia per portar a terme una campanya d'ajuda oftalmològica a la població local. Miriam Holgado va estudiar Medicina a la Facultat d'Alcalá de Henares i va fer l'especialitat d'Anestèsia a diversos centres de la Gran Bretanya (Cardiff i Plymouth). Posteriorment, ha exercit aquesta branca a l'Hospital Vall d'Hebrón. ❚ ❚ INFORMACIÓN DE INTERÉS ILO Salas va fer un màster en Còrnia i Segment Anterior de l'ull i, actualment, està fent un doctorat en Telemedicina. La clínica Ferreruela amplía su equipo profesional El Instituto Lleida de Oftalmología (ILO) ha ampliado su equipo profesional con la incorporación de un oftalmólogo y una anestesista, dos médicos formados en prestigiosos centros médicos británicos. Con la incorporación de estos nuevos miembros –que se ha hecho efectiva este mes de agosto–, la clínica dirigida por el doctor Rafael Ferreruela completa una plantilla de 15 profesionales. El oftalmólogo catalán Abel Salas reforzará el área de Segmento Anterior del Ojo, centrando su trabajo en el tratamiento de patologías de la córnea (trasplantes, cirugía refractiva), mientras que la anestesista valenciana Miriam Holgado se encargará de realizar el seguimiento preoperatorio de los pacientes –especialmente de los que tienen problemáticas añadidas, como diabetes o problemas de coagulación– y desarrollará también trabajos estadísticos y de investigación sobre la materia. Salas estudió Medicina en la Universidad Central de Barcelona y ejerció como oftalmólogo en Inglaterra durante siete años, especializándose y obteniendo un máster en Córnea y Segmento Anterior del Ojo. Trabajó en centros oftalmológicos en Plymouth y en el Moorfields Eye Hospital y, ya de vuelta a Cataluña, siguió desarrollando su labor profesional en la Unidad de Córnea del Hospital Can Ruti. Actualmente, está realizando el doctorado en telemedicina, rama que quiere aplicar también en su trabajo en el centro ILO. Como curiosidad, hay que añadir que Salas colaboró con el equipo médico de ILO encabezado por el doctor Ferreruela, que viajó el pasado invierno a Etiopía para llevar a cabo una campaña de asistencia oftalmológica entre la población local. Miriam Holgado estudió Medicina en la Facultad de Alcalá de Henares e hizo la especialidad de Anestesia en diversos centros médicos de Gran Bretaña (Cardiff y Plymouth). Posteriormente, ha ejercido esta rama en el Hospital Vall d'Hebrón. ❚ 61 ❚ OPINIÓ OPINIÓN Centenario del nacimiento de un gran oftalmólogo Me pide el Dr. Ferreruela que escriba Tenía un afán constante de abaratar los algunas líneas en relación con algún costes del material quirúrgico y diseñó tema vinculado a la oftalmología. Excu- más de 100 instrumentos, muchos de so decir que para mi es una satisfacción los cuales aún se utilizan hoy en día en poder aportar mi pequeño granito de la cirugía del segmento anterior. Siem- arena en estos primeros números de la pre nos comentaba que un buen instru- revista MIRADA. mento era un factor esencial en la cirugía de la córnea. Nos decía que los Me gustaría aprovechar esta oportuni- cirujanos generales eran capaces de dad para enviaros una breve reseña del sustituir las deficiencias de un instru- que fue mi gran maestro en la Cirugía mental con su habilidad quirúrgica, pero Oftalmológica, el Dr. Ramón Castroviejo, al cumplirse este año el centenario de su nacimiento. Luis Fernández-Vega Diego Instituto Oftalmológico Fernández-Vega (Oviedo) que los cirujanos de córnea no podían actuar con instrumentos mediocres o malos. Fue Ramón Castroviejo, un hombre que como Nueva York, logró el éxito en Su residencia en la ciudad de Nueva York, amaba profundamente la tierra que lo plena juventud. en Manhattan, en la casa palacio de la 9 East de la 92 Street, fue considerada por vio nacer; a nuestra España y dentro de ella, a Logroño. El Dr. Castroviejo, oftal- El Dr. Castroviejo siempre llevó consigo todos los oftalmólogos españoles que mólogo, llegó a Chicago en 1928, pen- el nombre de España, como principal allí acudíamos como nuestra embajada sando sólo en permanecer allí 6 meses. referencia de su auténtico saber, y ello particular. Cuando terminó dicho período, decidió pese a que, en aquellos tiempos, mu- prolongar su estancia 2 años. En esos chos trataban de considerarlo como un Sería interminable el relato de los he- tiempos, renovó sus estudios de Medi- foreing body (cuerpo extraño) para in- chos y detalles que mostraron el amor a cina en el Estado de Illinois y con ello tentar entorpecer su fulgurante carrera. su país. Yo recuerdo que sus deseos científicos siempre fueron dos: el pri- pasó a ser miembro de la American Academy of Ophthalmology. En la década de los 40-50, el Dr. Castroviejo mero, proporcionar luz a los que vivían comenzó a enseñar a los oftalmólogos en tinieblas o casi en tinieblas, y el En julio de 1931, en una reunión sema- españoles sus técnicas y su forma de segundo, conseguir la otra luz del saber nal de la Clínica de los Hermanos Mayo, proceder en el ejercicio profesional. Nos que deseaba trasmitir a todos los que presentó un nuevo método de cirugía facilitaba el traslado a su Clínica de Nue- buscábamos sus enseñanzas. del trasplante de córnea, que fue revo- va York y se crearon becas, gracias a sus lucionario, pues empleaba unos instru- gestiones y a sus aportaciones económi- Durante dos décadas y media, yo me mentos desconocidos hasta entonces, cas. Fuimos 125 oftalmólogos los que trasladé cada año al Congreso America- como era el trépano motorizado. nos trasladamos a Estados Unidos para no de Oftalmología y aprovechaba la conocer sus técnicas quirúrgicas y circunstancia para permanecer un mes beneficiarnos de sus enseñanzas. en su clínica. Esto conllevó que pudiera Una de sus máximas en la vida –y que llegar a conocerle íntimamente como le guió siempre en el desarrollo de su trabajo– se resumía en una frase que frecuentemente decía: “NEVER TAKE NO FOR ANSWER” (NUNCA ACEPTES UN NO POR RESPUESTA). Este pensa- Una de las máximas en la vida del miento le mantenía en permanente Dr. Castroviejo era lucha contra todas las dificultades que “nunca aceptes un encontró en su época. Así es como, pese a la inmensidad de los Estados no por respuesta” alumno y como amigo. Aprovecho esta oportunidad que me da la Revista MIRADA, para testimoniar una vez más mi reconocimiento y creo que el de todos los españoles, y para poner de relieve, de forma esquemática, la gran personalidad humana y científica del Dr. Ramón Castroviejo. ❚ Unidos y la grandeza de una ciudad 62 63 64