Alzira futbol sala

Transcripción

Alzira futbol sala

a
l
a
s
l
o
b
t
u
f
a
7
0
0
2
Alzir
5
8
9
1
1985-86
L’Alzira Futbol Sala es va fundar a finals de 1985 i va jugar en
categoria provincial –aleshores
la 2ª B del futbol sala–, finalitzant
com a campió i ascendint, per
tant, a categoria Nacional. Dirigia
l’equip, al temps que jugava, Salva Rivera. Part del planter estava format pel “Llanda” i Savo, de
porters, Morán, Víctor, Fita, Rober
y Salva Rivera, Soler, ... Al final de
temporada fitxà Chovi.
1986-87
La nova categoria no va ser
un obstacle per als jugadors alzirenys que conclogueren la competició en la tercera plaça. Durant
les primeres jornades la direcció de joc estava compartida per
Tono España i Savoret “el Granerer” però foren substituïts pel xativí Lorenzo García, qui va dur a
l’equip a les primeres posicions
després de completar una magnífica segona volta.
Com que sols es classificaven
els dos primers no pugueren disputar la fase d’ascens a Divisió
d’Honor. Estos foren el Fórmula 1 i
l’Alfafar. Fins a l’última jornada, els
alzirenys tingueren possibilitats
de disputar la promoció. Alfafar i
Mácer Almassora jugaven l’últim
partit de lliga. Els castellonencs
havien de guanyar per afavorir
els alzirenys però foren finalment
els de l’Horta els que s’endugueren la victòria i la promoció.
A finals de temporada, Distrito 10 va vindre a la capital de
la Ribera Alta amb la intenció
de salvar la categoria de Divisió
d’Honor ajudats pel suport d’un
públic que no tenien a la capital
valenciana. Alzira era un referent
en el panorama del futbol sala
provincial amb una lliga local que
reunia a més de 300 practicants i
unes potentíssimes 24 hores estiuenques. L’experiment fou un èxit
ja que trobaren a Alzira eixa afició
que li faltava a un bon conjunt de
jugadors i els capitalins es quedaren a la màxima categoria del futbol sala nacional.
Falles 2007 Alzira
Neco
Choco
Padú
73
1987-88
Els dirigents del Distrito 10,
Ricardo Olcina i Manolo Martínez,
optaren per traslladar la seu de
l’equip a la capital riberenca començar una nova etapa del club
a la Divisió d’Honor. L’equip va
renovar-se completament. Manolo Peris fou l’entrenador i sols
continuaren el brasiler Neco i el
jove Barberà. Es fitxà a l’uruguaià Choco, provinent de l’equip
campió de Copa, l’Aerolíneas Argentinas. La resta del planter era
gent de la Ribera. Els porters Puig
(Carcaixent) i Javi (Alginet) i els jugadors Javi Carratalà, Chovi, Julio,
Navalón, Valencia, Soler i Machí.
Per iniciativa de Gregorio Serrano
es va crear un equip filial que jugà en categoria provincial i on es
fogejaren els que posteriorment
serien grans jugadors com Vicente Carlos o Juanín.
74
Llibret de la falla el Mercat
A falta de patrocinadors, l’Ajuntament encapçalat per Francisco
Blasco va apostar per “l’esport de
moda”, qualificatiu que se li atorgà
al futbol sala. El consistori va adquirir passes per valor de 400.000
pessetes i va cedir de bades dels
instal·lacions i la publicitat estàtica que el club poguera aconseguir. El debú no pogué ser més
espectacular. Alzira organitzà la II
Copa Asofusa (Associació de Futbol Sala)-ens paralel a la Federació Espanyola de futbol-. En semifinals se li guanyà 3-2 al Todagrés
de Vila-real, conjunt que comptava amb jugadors com Miguel
Ángel Martínez (campió del món
amb Paraguai), Miki (qui va ser jugador de la UD Alzira en els anys
70) o Cacho Sosa. Malauradament, la final es va perdre front
el totpoderós Interviú Lloyd’s de
José María García. Els madrilenys
guanyaren la competició que els
faltava sense despentinar-se. En
semis es desferen de l’Aerolíneas
Argentinas per 7-1 i a la final s’imposaren 5-1. El gol alzireny de la
final el marcà Julio Vayà.
En la primera fase de la lliga,
l’Alzira F.S. va concloure en la tercera plaça, a dos punts del primer, per la qual cosa disputaren
el play-off pel títol on finalitzaren
en la cinquena posició. Començaren la lliga com a líders, guanyant
els tres primers partits, 3-0 a Aerolíneas Argentinas, 2-3 al Buades
Electricistas de Palma de Mallorca
i 5-1 al Balnul de Borriana,
A un pas de jugar el “Mundialito”
Com que l’Interviú Lloyd’s s’havia negat a disputar el “Mundialito” de Clubes a Brasil, l’organització va enviar un télex a l’Alzira on
el convidava com a subcampió de
Copa. No obstant, la Federació es
va negar a que els riberencs viatjaren encara que els brasilers esperaven representació espanyola.
En no haver d’ajornar els seus
encontres lliguers, continuà la
trajectòria positiva, encaramat al
lideratge. Empataren a 1 contra el
Salazones Diego i continuà imparable en véncer 6-1 el Gin Ribes
Bowling.
La riuada del 4 de novembre
va obligar a ajornar els partits
contra el Marsol Alugas i el Todagrés. Per recuperar la moral entre
els aficionats després dels mals
moments viscuts, es va permetre
l’accés gratuït al partit que disputaven al Palau d’Esports contra l’Alcúdia mallorquí, tot i que
el club ja tenia problemes econòmics. El 3-1 que els mantenia invictes va ser el millor premi. Continuà guanyant 0-6 al Cava Castell
dels Sorells valenciano al K-7 de
Paterna.
Després de passar tota la primera volta invictes, la primera derrota
arribà contra l’Aerolíneas Argentinas per 3-2. La següent jornada, el
Buades acudia al Palau d’Esports
com a líder, sent l’Alzira l’únic equip
que l’havia guanyat en la primera volta. Els mallorquins tornaren
a caure, 5-4. Les derrotes contra el
Todagrés (3-2) en partit ajornat i a
Borriana contra el Balnul (3-1) els
impediren assetjar el lideratge. En
Falles 2007 Alzira
75
l’any nou, les coses no milloraren.
La lliga s’havia parat per l’Euro-futsal 88, que es disputava a Madrid.
Portugal li guanyà la final, contrapronòstic, a Espanya per 3-6. Com
que no tenien jugadors a la selecció, el Salazones Diego i l’Alzira disputaren la jornada i els murcians
infringiren la tercera derrota consecutiva per idèntic resultat que la final europea. Així, els murcians igualaren en la classificació als riberencs
en la 4ª posició, que donava accés a
la A-1, el grup pel títol de lliga. Els
irundarres del Gin Rives i el Marsol
Alugas de Tarragona tragueren de
la crisi als valencians en caure per
0-6 i 7-0, respectivament. L’AlziraTodagrés es va presentar com a
partit de la màxima. Els riberencs
eren 5ns mentre que els vila-realencs necessitaven la victòria per
assegurar-se la classificació. El partit
es va suspendre a dos minuts per
al final quan els locals guanyaven
3-1 per una invasió de la pista per
76
part dels espectadors. Els castellonencs reclamaren presència policial i quan esta va arribar, es negaren
a jugar, per la qual cosa l’àrbitre decretà la retirada de l’equip visitant.
El comité de competició va donar
el partit per guanyat a l’Alzira però va clausurar el Palau, fent que el
següent partit com a local es jugara a més de 100 quilòmetres. El 31 rebut a Alcúdia (Mallorca) li complicava la classificació. Finalment la
sanció no s’hagué de complir i el
Comité va obligar a jugar els partits amb presència de força pública
i una multa simbòlica de 8.000 pessetes. El 5-2 sobre el Cava Castell
dels Sorells valencià li va permetre
classificar-se a la lluita pel títol.
El play-off pel títol tingué dos
parts: la primera i la segona volta. Començà amb una victòria per
4-2 sobre el Prodiecu Cajasegovia. En la segona jornada es visità
al totpoderós –set voltes campió
de lliga- Interviu Lloyd’s. Allà viat-
javen al mític pavelló Magariños
un grup de joves jugadors, la majoria debutants en la divisió d’honor contra uns experts en la màxima competició. A la fi, caigué un
2-0 que lluny quedava de l’1-5 rebut a la final de la Copa Asofusa
disputada en principi de temporada. Després arribaren un empat
a 3 davant el Marsanz Torrejón, altra victòria al Buades de Palma de
Mallorca (2-5) i un empat a Vilareal contra el Todagrés. Tot i el bac
que suposà la derrota per 3-4 contra el Balnul, l’empat a Torrejón
(1-1) contra el Redislogar Cotransa, l’Alzira F.S. es mantingué en la
tercera posició, empatat a punts
amb el Todagrés, però a molta
distància del que tornaria a ser el
campió de lliga, l’Interviú Lloyd’s
a falta de quatre jornades virtualment per a la fi de la competició.
Diguem virtualment perquè duia
8 punts de diferència al Prodiecu i
Redislógar però faltava acabar de
superar-los en el golaverage particular, cosa que acabà succeint.
La segona volta del play-off
pel títol començà amb un dur 5-0
contra Cajasegovia, Interviu també guanyà a Alzira (2-3) i es va
caure a Torrejón, davant Marsanz
(6-2). Ja eren sis jornades seguides sense guanyar el que va fer
caure a la 7ª i penúltima posició.
Però la fita de la temporada ja
estava feta. L’any del debú i sense experiència a la màxima categoria, l’Alzira F.S. estava entre els
huit millors d’Espanya. El Buades
Electricistas de Palma eren l’aspirina dels alzirenys i el sotmeteren
a la quarta derrota de la temporada, l’última per 9-1. L’avantpenúltima jornada se saldà amb un
empat a 3 contra Todagrés i es
guanyà 2-3 a Borriana contra el
Balnul. En l’última jornada Prodiecu Cajasegovia, Alzira i Todagrés
es jugaven una plaça a la Copa
del Rei però la derrota contra el
Redislogar Cotransa, subcampió
de lliga, va fer despertar del somni coper als riberencs.
77
Primera possibilitat de fuga
La temporada acabà amb l’angoixa de saber si es podria mantindre bona part de la plantilla. El Vidrios Levante de l’Olleria era l’equip
emergent i amb possibilitats econòmiques del sud de la província
de València. L’Alzira F.S. fou l’únic
equip de la lliga que va caréixer de
patrocinador. Els de la Costera estaven en Plata però els sous i el treball a l’empresa oferits als jugadors,
eren un reclam molt sucós. El primer a acceptar-ho va ser Chovi.
1988-89
En la segona campanya en divisió d’honor continua com a tècnic Manolo Peris. Ricardo Olcina
va continuar mantenint l’equip a
la capital de la Ribera Alta tot i tindre un dèficit de 2 milions de pessetes. Chovi se n’anà finalment al
Vidrios Levante i Neco al Balnul de
Castelló i Barberà però s’incorporà el brasiler Padú, procedent del
Bradesco, campió del món de clubs
dos anys. Padú era considerat com
un dels quatre millors jugadors del
món. També són alta Miguel Ángel, Vicente Carlos, el veterà de 36
anys, Antonio Vivas, de l’Aerolíneas
Argentinas i Navalón. A final de
temporada arribaria Novoa. Així, la
plantilla la formaren Puig i Miguel
Ángel com a porters, Antonio Vivas, de cierre, Julio i Soler com alacierres, Navalón i Padú com ales,
Carratalà com ala-pivot i Valencia i
Choco de pivots.
78
Miguel Ángel, Carratalà
i Julio a Segovia
Com a novetat al club, es va
crear un segon equip que jugà
en provincial i fou entrenat per
Ricardo Bella. Malauradament, el
poc compromís dels jugadors va
obligar a desfer-lo en gener.
La Divisió d’Honor estava formada per dos grups de 9 equips
on tan sols l’Azseder d’Onda va
poder quedar davant de l’Alzira
FS a la fase regular. Este equip, on
jugaven Marabú i Ferreira, va eliminar als alzirenys en quarts de
final de Copa a la tanda de penals. De nou es repeteix la tercera
posició en la primera fase i la classificació per al play-off pel títol,
on es conclouria la lliga en sisena
posició.
Després de descansar la primera jornada, els alzirenys guanyaren al Distrito 10 (0-2) i 3-1
al Buades Electricista de Palma.
Semblava que els enfrontaments
amb els mallorquins tornarien
a comptar-se per victòries com
la campanya anterior però estos
acabaren aspirant al títol de lliga.
En la 4a jornada arribà la primera
derrota de lliga i de les tres que
patirien contra l’Azseder Cerámicas d’Onda, equip al que s’enfrontaren fins a sis voltes (quatre
en lliga i dos en copa). L’Alzira F.S.
combinava fortalesa com a local
però feblesa lluny del Palau d’Esports. A la primera fase va perdre
també a Almeria, injustament per
4-2, contra el Deportes Blanes i a
Castelló contra el Balnul per 5-2.
Dos mesos invictes...
En la primera volta de la lliga
també li guanyà 5-0 al Borriana i
2-1 al Mácer Almassora. Amb l’últim encontre d’eixa primera volta s’inicià una ratxa de dos mesos
sense perdre. Millor dit dos mesos en que el pitjor resultat va ser
un empat a dos contra el Buades
mallorquí. Li guanyà al Covemán
Albadalejo de Múrcia (4-1), al Distrito 10 (4-2), al Azséder Onda (42) –que era líder i acabà sent líder del grup—, al Borriana (2-4),
al Deportes Blanes Almeria (1-0) i
al Mácer Almassora (0-5). Amb esta dinàmica tan positiva, els riberencs arribaren a empatar als ondencs a 21 punts.
Pepe Puig, internacional
El porter de Carcaixent, José
Vicente Puig Boix, amb 24 anys,
va ser un dels cancerbers elegits
pel seleccionador Félix Aranda,
per formar part del combinat nacional que viatjava a Austràlia a
disputar el Mundial. Prèviament
havia hagut una preselecció de
sis porters, el que feia pensar que
seria difícil, en haver metes de
més experiència. Però la brillant
actuació que Puig va tindre en
el partit Distrito 10-Alzira, que va
presenciar el seleccionador, el va
convéncer definitivament. Els altres porters foren Varela, de l’Interviú i Toño, del Redislógar. La
selecció acabà en la tercera posició, per darrere de Paraguai i Brasil i davant de Portugal.
Pepe Puig amb la “roja”
Falles 2007 Alzira
79
...i tres sense guanyar
Però la primera part de la lliga no pugué arredonir-se perquè l’Alzira va perdre al Palau, 5-8,
contra el Balnul Castelló de Neco
i empatà a 1 davant el Covemán
Albadalejo i es quedà a quatre
punts de l’Onda, però mantenint
la 2ª posició.
Al play-off pel títol, la primera
volta va ser complicada perquè
no arribaven les victòries, que es
quedaven en empats . Després
de caure contra el Redislógar (41) i davant el Balnul Castelló, per
tercera volta, 1-2 arribà un dels
partits més destacats de la temporada: l’1-1 front a Interviú al
Palau on els alzirenys li van guanyar l’únic punt a l’equip madrileny en els tres anys que l’Alzira
F.S. estigué a la Divisió d’Honor. El
gol que obria el marcador el marcà Navalón. La següent setmana també li empatà a 3 al Buades
Mallorca. Caure 2-4 contra l’Onda
fou el preludi de tres empats seguits –3-3 contra Marsanz Torre80
jón, 0-0 davant Caja Segovia i 2-2
a Castelló contra Balnul. Interviú
es posà les piles a Magariños per
no deixar-se sorprendre ja que
anava per darrere del Buades i
guanyà 2-0. El mateix Buades, set
dies després, anava com un cicló
i matxacà per 0-5 als de Manolo
Peris. Estos estaven molt afectats
perquè el Comité de competició
havia decidit donar per guanyat
un partit contra el Redislógar Cotransa de Torrejón i llevar un punt
als alzirenys. Al final eixa decisió
quedà en no res. Abans, l’Alzira
tornà a assaborir les mels de la
victòria tres mesos després de
l’anterior. Fou a Onda contra l’Azséder per 2-5. Més d’un mes després, arribà el desitjat partit contra el Redislógar, altre aspirant al
títol, encara que s’havia quedat
un poc ressagat. Els madrilenys
eren considerats el conjunt que
millor futbol sala practicava però la pressió de sentir-se favorits
i el “fantasma” d’Interviú pesaren
massa. Este partit va ser ajornat
per primera volta a petició del
Redislógar perquè estos jugaren
un torneig amistós a Portugal.
Després, no es presentaren al·
legant problemes amb Iberia. Les
dates que proposà després la Federació no foren acceptades per
l’Alzira i li donaren el partit per
perdut als riberencs. Però el recurs presentat sortí efecte i acabà
jugant-se amb empat a un en un
gran partit al que va acudir poc
públic.
Els alzirenys es posaren com
a propòsit millorar la 5a plaça
de l’any anterior i s’imposaren al
Marsanz Torrejón per 5-1. Però
caure a Segovia per 2-0 els relegà a la 6a posició. La lliga l’acabà
guanyat per 8a vegada l’Interviú
perquè el Buades no mantingué
la pressió.
A la Copa d’Espanya superaren en huitens de final al Frusol el Ejido. Guanyaren a Alzira
4-0 i empataren a 2 a la localitat
almerienca. Allà jugaren en un
magatzem de fruites, en un terreny de joc de ciment i amb el
públic damunt de la pista. En la
següent ronda tornaren a enfrontar-se a l’Azséder Onda. A la
canxa castellonenca perderen 87 on arribaren a guanyar 2-5, 3-6 i
6-7. A Alzira la victòria es quedà a
casa (3-2) però els penals li donaren la classificació a l’Onda. La final copera li la va guanyar el Marsanz Torrejón a l’Interviú.
1989-90
Vist que el club està assentat
esportivament i més menys que
més en el plànol econòmic, Ricardo Olcina i Manolo Martínez decideixen cedir el club a una directiva amb gent d’Alzira, que
presidirà Pascual Someño, per així
descansar després de tants avatars al front del futbol sala, primer
a València i després a Alzira.
No obstant, en vore que la
temporada no seria fàcil en l’aspecte econòmic Padú decideix
anar-se’n al Vidrios Levante de
l’Olleria, equip emergent en la
província de València. Altres jugadors com Vivas, Fefe o Valencia també decideixen abandonar
la nau. Una de les poques altes és
la de Rafa Vayà. Després de barallar entre dos possibles tècnics,
la directiva acull de bona gana
l’oferiment personal que fa Ricardo Bella per conduir l’equip. “Sen-
Falles 2007 Alzira
81
se saber res del que havia passat
durant l’estiu, Choco va arribar
de l’Uruguai i es va incorporar a
l’equip. Jo,conscient de la meua
inexperiència en el càrrec i de la
sabiduria futbolística de Choco
li vaig fer saber els meus plantejaments, com estava la situació
a tots els nivells i li vaig preguntar com ho afrontava. Com a gran
professional que era, Choco em
va confirmar que es posava a les
meues ordres i que m’ajudaria en
tot allò que puguera”, comentà
Bella. Per completar l’equip tècnic
Antonio Gimeno i Juan Gramaje
es feren càrrec de la preparació
tècnica de l’equip.
El futbol sala arribà a Espanya
a finals dels 70 i va ser popularitzat entre d’altres pels periodistes José María García (Onda Cero,
aleshores a la SER) i Juan Manuel
Gozalo (RNE). També famosos
exjugadors de futbol formaren
part d’equips per acostar la nova
disciplina al gran públic. Tot este
impuls es va fer realitat amb una
lliga organitzada per la Reial Federació Espanyola de Futbol. Per
la seua senzillesa i el poc espai
que feia falta per a la disputa de
partits, el futbol sala anava guanyant-li terreny al futbol. En 1983,
alguns clubs reclamaven major
atenció per part de l’ens federatiu
i, en no rebre el major cas, decidiren fundar la Federació de Futbol
Sala i una lliga pròpia. Des del 83
fins a 1989 esta disciplina va estar dividida en dues federacions
82
i per tant en dues lligues. Juís, recursos,... feien que no s’avançara cap a l’anelada unificació dels
grans estaments. Per esta raó, els
clubs a nivell particular decidiren
unir les seues lligues en una, el reglament, el baló i funden la Liga
Nacional de Fútbol Sala (LNFS).
Com a conseqüència d’esta unió,
la primera lliga unificada va ser
disputada per 40 equips cosa que
obligava a ser dràsticament reduïda per a la temporada següent.
Dels 10 conjunts que integraven
cadascun dels quatre grups sols
se salvaven els cinc primers. Amb
l’escampada general de jugadors,
un entrenador novençà i dèbil
economia feien que pràcticament
ningú confiara en les possibilitats
de permanència de l’Alzira F.S.
La temporada va estar plena
d’altibaixos, però que xicotets alicients anaven creant il·lusió entre els
jugadors per fer un paper digne. De
fet, la Copa va ser un d’ells. En primera ronda els alzirenys eliminaren al Pozo Murcia i al Cieza, mentre que en la segona va sucumbir el
Vidrios Levante. Els jugadors volien
arribar a la fase final perquè els huit
millors classificats la disputaven
íntegrament a les illes Canàries. El
partit de tornada contra els vidrers
va ser d’infart. Al partit d’anada disputat a Alzira havien perdut per
2-4. A Ontinyent (que era on jugava l’equip de l’Olleria) els alzirenys
aconseguiren empatar l’eliminatòria. A falta d’un minut i quaranta
segons el públic començà a agredir
els riberencs i es formà una batalla
campal. Quan el joc es va reprendre, els alzirenys obtingueren el
gol de la victòria i del passe a la següent ronda. Contra el Niquelados
Mape de Vila-real no va poder ser i
l’equip va caure eliminat.
Falles 2007 Alzira
83
Els jugadors foren rebuts per un Palau d’Esports ple
Altre partit il·lusionant va ser
el disputat contra el Balnul. Televisió Espanyola volia popularitzar
d’una volta per totes el futbol sala a Espanya i organitzava grans
espectacles musicals cada dilluns
per la vesprada que acompanyaven el partit de torn. El presentador-showman era l’incombustible Quique Guasch. El grup que
actuava eixa setmana va ser Loco
Mia. El Palau es va omplir de gom
a gom i es va viure un ambient
que tots desitjaven que es puguera haver repetit. La mala sort li
arribà a tal punt a l’equip alzireny
que eixe mateix dia se celebrava
el Debat sobre l’Estat de la Nació,
va ser retransmés per TVE, per la
qual cosa no connectaren amb
Alzira fins ven avançada la segona part. L’encontre, per cert, es va
perdre per 1-2.
Com hem comentat, sols els
cinc primers continuarien a la
84
màxima categoria. El Futbol Club
Barcelona, el Balnul de Castelló i
el Bazar Sport canari coparen les
tres primeres posicions mentre
que les altres dos se les havien de
disputar l’Alzira F. S., l’Agramont
d’Irun, l’Hospitalet i l’Industrias
Garcia barceloní. Els alzirenys arribaren a l’última jornada de lliga
amb la incertidumbre de no tindre assegurada la permanència.
A més a més, l’últim contrincant
era un rival directe, l’Hospitalet. El
partit fou d’infart arribant als últims minuts amb empat a dos. A
la fi, Salus marcà el tres a dos amb
què s’aconseguí la permanència.
Tot i la gesta esportiva, el panorama econòmic i social era desolador. Durant estos anys (finals dels
80), Alzira va viure el cenit esportiu. L’equip de futbol jugava en la
Segona Divisió A i els de baló a
mà i futbol sala a la Divisió d’Honor. Però com sempre ha passat,
l’afició i les empreses alzirenyes
li van donar l’esquena als seus
equips, especialment al de futbol
i de futbol sala. El d’handbol desapareixeria anys més tard, també
amb la indiferència dels alzirenys.
Precisament, este esport va ser el
gran competidor del futbol sala. Els partits d’handbol es disputaven els dissabtes de vesprada
mentre que el futbol sala havia
de jugar diumenges de matí. Un
horari horrorós que va impedir un poc més que
els aficionats
acudiren al
Palau d’Esports.
Esta manca de suport humà de l’afició i econòmic
per part de l’Ajuntament
fa que el club acumule
greus deutes que obligaren a vendre la plaça en la màxima categoria per uns 5
milions de pessetes a l’Industrias
García de Santa
Coloma de Gramenet, equip que encara la
conserva.
1990-91
L’esquadra alzirenya passà a
militar a la categoria Nacional “A”,
actual divisió d’argent, després
de la reestructuració de categories realitzada. A nivell esportiu
l’equip pateix un a espantada de
jugadors que emigren al Vidrios
Levante de l’Olleria, on el seu propietari oferia als futbolistes fitxa i
feina. Sergio Marín va ser nomenat president del club.
Després d’una conversa amb
els jugadors veterans (Julio, Chovi
i Miguel Ángel) on s’explica que
no hi ha diners, es va decidir disputar la lliga amb la complementació dels joves
Toni Oliver, David, Carlos
Cuesta, Pascual i Valiente entre d’altres.
El conjunt
es convoia i comencen a jugar.
Vist que guanyen al
Sicoris de Lleida per 37 quan se’l considerara
com un dels aspirants
a l’ascens anima als
jugadors per afrontar
els postrers encontres
que també guanyaren. Amb un fil d’esperança els pocs dirigents
que quedaven parlaren amb
l’Ajuntament per demanar
una ajuda però es trobaren
amb una negativa per resposta. Amb l’equip ocupant la primera plaça es va viatjar a Barcelona
on caigueren front el Centelles.
Mentrestant, els problemes econòmics segueixen perseguint el
club. Gregorio Serrano es queda
sol a la directiva després que el
president signe en una servilleta del desaparegut Bar Escarcha
Falles 2007 Alzira
85
la seua dimissió com a màxim
mandatari. Comunicat açò als jugadors i després d’advertir-los
que no es podria fer front al pagament de les fitxes es decideix
retirar l’equip de la competició.
“L’error que vaig cometre va ser
no comunicar-ho en la deguda
forma a Federació perquè podríem haver venut la plaça i així saldar alguns dels deutes que a la fi
quedaren”, va comentar Serrano.
En els anys següents els beneficis de l’escola i de les 24 hores
serviren per pagar part dels deutes anteriors.
Mentre el futbol sala masculí
estava en decadència, hi havia un
embrió que començava a agafar
vida, el futbol sala femení. Existia
una lliga femenina de Falles i en
Nadal, una selecció de jugadores d’este torneig disputaren un
partit d’exhibició front el Triangle
Postals F.S., campiones de la lliga
de València. Les capitalines, molt
86
més rodades, guanyaren per 1-6.
La més destacada, paradoxalment
va ser la portera, Almudena, que
va impedir una golejada major.
1992-93
Sense futbol sala masculí d’elit,
l’exjugador José Luis Navalón decideix constituir l’equip de futbol sala femení com a únic exponent del
club durant estos anys. L’equip milita en lliga autonòmica i està format
per grans jugadores com Alicia, Reme, Betí, Osmi o Ángeles.
En la primera jornada caigueren per un contundent 5-0 davant el Restaurant Sant Josep.
Passaven les jornades i les derrotes però les xiques de Nava no es
desanimaven fins que per fi arribà la primera victòria en la jornada 7a per 3-4 a La Canyada de Paterna. La no presentació al partit
del Amics del Marítim donà dos
punts més a les alzirenyes.
Tot i els mals resultats, la Selecció Valenciana va convocar una
jugadora alzirenya, Reme, per als
periòdics entrenaments que organitzava.
La primera gran golejada es
va produir davant un altre equip
de Paterna, el Gifer, per 2-5 amb
hat-trick de Reme. I dos encontres més guanyarien les alzirenyes abans d’acabar la lliga, 2-0 a
La Canyada (que no es presentà) i
4-2 al Sagunt.
En la seua primera campanya
en competició l’Alzira F.S. finalitzà
en la 7a posició amb 12 punts.
La primera pitxitxi de
l’equip, com ho seria durant
tota la seua trajectòria, va ser
Reme Calatayud, amb 11 gols.
Reme fou seguida per Rocío
Risueño amb 7, Gemma García,
María José Carrasco i Rosa Mª
Mora amb 2 i Isabel Betí i Silvia
Vicent amb 1.
En Copa, la marxa fou més discreta amb sols un empat a 1 a
Xirivella.
1993-94
A nivell autonòmic el futbol sala femení creix i es fan dos grups,
nord i sud, d’on l’Alzira F.S. és enquadrat en este últim. Les xiques
de Jose Luis Navalón van quedar
terceres per darrere del Crevillent
i l’Elx, per la qual cosa estos dos
juguen la lligueta pel títol mentre que les alzirenyes han de disputar el play-off per la permanència. Dels 10 partits d’esta lligueta,
l’Alzira femení va guanyar 8, empatà 1 i perdé un altre (ambdós
contra el Vall d’Uixó, que va ser
el campió seguit de les riberenques). En Copa es va disputar
una 1ª fase en què les alzirenyes
guanyaren 3 partits i empataren
un contra l’Elx, que va ser l’equip
Falles 2007 Alzira
87
classificat per a la final pel golaverage general.
La màxima golejadora de la
temporada –juntant lliga i copafou Alicia Asencio amb 47 gols
(43+4), seguida de Reme Calatayud (34+10). Tambén formen part
de l’equip Rocío, Empar, Lluïsa, Osmi, Betí, Gemma, Ángeles, Chelo,
Silvia Puchades, Silvia Vicent, Silvia Garrigues, Carmen, Tere Saorí,
Mª Jesús i Mar.
1994-95
La tercera temporada en competició és la de la consolidació de
l’Alzira F.S. en l’elit del futbol sala autonòmic. L’equip el segueix
entrenant José Luis Navalón i no
varia gens respecte a l’any anterior. El delegat era Ramón. Òptica
Alzira va ser el patrocinador. Este
any els grups no es fan per proximitat geogràfica, fet que era una
llosa per a les arques dels clubs.
L’Alzira F.S.F. és enquadrat al grup
primer on finalitza segon a dos
punts del Neskas Manises (les vic88
tòries encara es premiaven amb
dos punts).
Lluïsa i Rocío foren cridades en
diverses ocasions per la Selecció
Valenciana absoluta. La qualitat
de l’Alzira F.S. era ja reconeguda i
fou l’equip elegit al que s’enfrontara la Selecció Autonòmica en
un partit amistós de preparació
per al III Campionat d’Espanya de
Seleccions Territorials.
En la fase pel títol, les alzirenyes anaren de menys a més. Empataren a 2 contra el Ay Carmela
castellonenc i perderen 1-3 contra el Vall d’Uixó després de quatre jornades, el que les mantenia
quartes. Les victòries contra el
Xirivella (4-3), Elx (1-2) i La Canyada (9-0) les auparen al primer lloc,
que perderen momentàniament
en ser golejades pel Manises (6-1,
quan en la primera volta les alzirenyes s’imposaren per 5-0). En el
tram final de la lliga, l’Alzira li empatà al Vall d’Uixó a domicili (3-3),
guanyà a Xirivella (2-3). El títol de
campiones de lliga s’aconseguí
en un meravellós partit contra
l’altre aspirant, el totpoderós Elx.
Este equip era i és tan fort econòmica i esportivament que guanyà anys després la lliga absoluta
espanyola, fet totalment impensable per a les alzirenyes tot i ser
possible en haver aconseguit el
campionat autonòmicament. Però econòmicament no es podia
suportar eixe esforç.
L’any es va arredonir amb el
doblet, el títol autonòmic de copa, obtingut a l’Eliana front el Vall
d’Uixó, en guanyar 2-0. Abans havien eliminat al Xirivella en quarts
de final (2-3) i al Neskas Manises
en semis (2-1).
1995-96
En l’estiu de 1995 renaix el futbol sala masculí en categoria senior oficial. Agafa el nom d’Atlètic
Alzira F.S. per no carregar amb els
deutes que deixà l’anterior entitat.
Començà sent dirigit pel tàndem
format per Salva Rivera i Ricardo
Bella, últim entrenador de l’anterior Alzira Futbol Sala. La primera plantilla la formaren l’únic jugador que quedava de l’anterior
etapa, Toni Oliver, als que s’uniren
els porters Vicent Boluda i Miguel
i els jugadors Sanchís, Jorge, Alfonso, Adrián, Gumis, Salus, López,
Frank, Pascual, Salva, Amadeo i
Juan Carlos. El primer partit el disputaren contra el Porcelanatto
L’Alcúdia, aleshores referent del
futbol sala a la Ribera en militar
en Nacional B. El pressupost amb
que partia el club era de 550.000
pessetes (3.300 euros) i el primer
patrocinador, l’empresa de Pedro Alegre, Deuxal, i el president,
Jaume Pradas.
El primer partit oficial, és a dir,
de lliga, fou en categoria provincial i es va saldar amb una derrota per 2-1 davant el Terramelar
de Paterna. El primer gol el marcà
Alfonso Ruiz. Castelló de la Ribe-
ra tenia un equip
anomenat Filósofo al que s’enfrontarien habitualment durant
les primeres pretemporades. Després guanyarien
al Eagle Star de
València, 6-0, i al
Carcaixent per 13. En este equip
Reme, la màxima golejadora
destacava la presència del millor porter que ha
tingut la comarca i dels millors de
la Comunitat en la seua història,
Pepe Puig.
Gol als tres segons de joc
Dos dies abans de Nadal, el
Deuxal golejà amb rotunditat al
segon classificat, el Picassent per
1-6. Quan sols havien passat 3 segons des del xiulit inicial els alzirenys marcaren el 0-1.
El Deuxal Alzira golejà sense problemes amb 9 gols al
Picassent, que podien haver passat la desena de no pegar 12 tirs
als pals. Salva Rivera deixà la direcció de l’equip a Juan Garrido
Navalón, jugador que en la primera etapa, debutà en Divisió d’Honor amb sols 18 anys. En esta segona etapa adoptà la doble tasca
d’entrenador i jugador.
L’equip alzireny anava a més i en
les acaballes de la lliga s’enfrontà al
líder, el Terramelar de Paterna a què
apallissà per 10-0, el que li va servir
per situar-se segon classificat.
Falles 2007 Alzira
89
Finalment el Deuxal Alzira acabà en el segon lloc, darrere del
Picassent.
Òptica Alzira es va convertir en
un constant suport econòmic per
a l’equip femení de fútbol sala. La
bona marxa de les alzirenyes no
passa desapercebuda per a la Federació Valenciana i algunes de
les seues jugadores (Lluïsa, Rocío
i Tere) foren citades regularment
per formar part de la selecció valenciana. Algunes altres podien
haver format part del combinat
autonòmic, com ara Reme o Alicia.
Com que la Federació volia formar
una selecció de futur amb jugadores menors de 25 anys, ambdues
no van poder ser convocades tot
i la seua enorme qualitat. El tècnic
alzireny, José Luis Navalón, també
va ser nomenat ajudant del seleccionador. La lliga passà a tindre un
únic grup on jugaven totes contra
totes i l’Òptica Alzira va acabar en
tercera posició, a dos punts de les
subcampiones, el Xirivella. La lliga
la guanyà l’Elx F.S.
90
Alzira es va convertir en un referent dins del futbol sala valencià i és per això que al final de la
temporada, el Palau d’Esports alzireny va ser nominat per acollir
la fase final de la Copa autonòmica. El Deuxal Alzira va ser campió
de copa, en guanyar 5-3 al campió de lliga, Picassent, mentre que
l’Òptica Alzira femení va ser subcampió, en perdre front el Leygus
Calzados de Elx per 2-0. Esta final
s’havia de jugar a Alzira junt a la
resta de categories però el futbol femení seguia sent considerat
punt i a banda per la Federació i
la traslladaren a Torrent.
1996-97
El segon projecte del Deuxal
Alzira començava amb expectatives renovades després de quedar-se a les portes de la lligueta
d’ascens en el primer intent. L’ascens a 1ª B no era l’objectiu primordial ja que el pressupost es
triplicava però sí estar dalt de la
classificació. Salva Rivera tornà en
les acaballes de l’anterior campanya i continuava dirigint l’equip.
El delegat era Bernardo Roca. El
planter a penes pateix variacions.
Causen baixa Amadeo i Adrián i
s’incorpora el veterà José Luis Navalón i Paco Carrascosa. L’equip el
formen Miguel i Vicent a la porteria, i Sanchís, López, Jorge, Alfonso, Juanín, que deixà la direcció
per sols jugar, Paco, Toni, Salus i
Gumis.
La lliga va ser pràcticament impoluta. Els equips de Carcaixent
foren els únics que posaren alguna taca en l’impressionant expedient del Deuxal. Les primeres
17 jornades se saldaren amb 14
victòries i un empat contra l’Associació Carcaixentina, molt motivats d’enfrontar-se als invictes
alzirenys. Les altres dos jornades
foren de descans. Les golejades
eren habituals: 4-6 al Albatros de
Sollana, amb 5 gols de Salus, 9-1 a
l’Almussafes ó 1-11 al Filósofo de
Castelló de la Ribera.
Amb el 3-6 encaixat al Fontanars dels Alforins, el Deuxal s’encaramà al lideratge el 18 de desembre de 1996, i no el deixà fins
el gran derbi.
Sols un partit perdut i ascens a 1ª B
El Viatges Agulló de Carcaixent
va ser l’únic equip que van arrabassar els tres punts en litigi. Va
ser l’ú de març de 1997. En la primera volta els alzirenys s’imposaren 5-3 en un partit que presen-
ciaren uns 200 espectadors. Ara
arribaven amb els carcaixentins
a un punt dels alzirenys gràcies a
que la jornada anterior el Deuxal
havia descansat. El partit prometia gols perquè els de la capital de
la Ribera Alta havien marcat 97
i el Viatges n’havia fet 99 en sols
16 partits. Els carcaixentins guanyaren 3-2 i s’encaramaren a la
primera posició. Però no seria per
molt de temps ja que el Deuxal
acabà la lliga regular amb quatre victòries consecutives amb
què recuperà el primer lloc i per
tant el títol de lliga. L’últim partit
guanyat tingué un aspecte especial perquè s’enfrontà al cuer, el
Centre Penitenciari de Picassent i
es jugà a la presó, on els àrbitres
consentiren el joc dur dels reclusos. De fet, cap equip va fer tants
gols al Deuxal, cinc, com els “picassentins” (5-7).
Amb el primer lloc no estava
aconseguit l’ascens perquè després de la lliga regular arribaren
els play-off. Estos començaren
guanyant tot el que es jugava,
fins i tot quan el Deuxal tornà a
desplaçar-se a Carcaixent on esta
volta sí, guanyà 1-4.
La Copa començà molt bé, superant bé les primeres rondes. La
primera complicació es va produir en quarts de final en què el
Buñol va véncer 6-4 en l’anada
però al Palau d’Esports el Deuxal
va aconseguir un 5-2 que quedà
empanyat per un aficionat bunyoler que va agredir a l’àrbitre.
Falles 2007 Alzira
91
En semifinals, ja fou tan complicada l’anada que no se superà la
penúltima ronda copera. Contra
un equip davant el que mai havia
problemes per guanyar, el Ribaroja, els riberencs van caure per
5-1. Cal dir, però, que l’equip del
Camp de Túria estava reforçat per
efectius del conjunt que este club
tenia a Nacional A.
En la tornada Salva Rivera no
podia comptar per sanció amb
Alfonso i López, expulsats en l’anterior partit, ni Jorge i Salus. Tot i
que el màxim baluard de l’equip
de l’últim tram de temporada,
L’Òptica Alzira, campiones de lliga
Per segona volta en la seua història, les fèmines de l’Alzira F.S. es
proclamaren campiones de lliga. La Federació torna a dividir la
competició en grups i l’Alzira entra al Nord, junt al Centre de Dia
Perifèria de València, el Vall d’Uixó,
Riba-roja, Vinarós, Neskas Port de
Sagunt i Yumas València. Era una
temporada complicada en què es
retiraren algunes jugadores veteranes i s’incorporaren joves juga92
dores alzirenyes: Lourdes, Sonia i
Virginia, les quals, junt a Chelo foren cridades després per la Selecció Valenciana.
Arribada la segona volta es
va consumar l’ascens al lideratge
de les xiques de Navalón. L’equip
era cada volta més sòlid, tant que
guanyà al segon, el Perifèria per
8-0 amb què es tancà la primera fase. Al play-off pel títol, les alzirenyes havien guanyat quatre
partits i sols perdut un. Arribava l’última jornada al Palau d’Esports enfrontant-se a La Torreta d’El Campello, equip que en la
primera volta del play-off guanyà
4-2. La victòria era imprescindible
perquè ambdós conjunts estaven
empatats a punts i el golaverage
era favorable a les alacantines. Reme
i Empar aconseguiren els dos gols
que donaren el títol a l’Alzira F.S.
En Copa, eliminaren sense problemes al Cala Montero de Vinaròs
però els penals li donaren el títol al
Riba-roja, després d’acabar el partit amb empat a 1.
Sanchís, marcà l’1-0, els nervis pogueren amb els alzirenys que veieren angustiats com el Riba-roja
remuntava fins el 2-4. Els gols de
Paco i Carrascosa suposaren acabar empatant a 4 i permeteren
que el Deuxal acabara la temporada invicte al seu pavelló.
1997-98
Després de la campanya més
exitosa de la curta vida del At.
Alzira F.S. amb l’ascens a Nacional
B, es produeix una altra ruptura en
l’esport alzireny. Si ja existien dos
clubs d’atletisme, bàsquet o natació, el futbol sala no va ser menys.
En setembre, a l’hora d’inscriure el
club en la nova categoria, els dirigents de l’At. Alzira, Jaume Pradas,
Salus Madrid i Bernardo Roca decidiren que l’equip es quedara en
categoria provincial “ja que véiem que no hi havia una aportació
econòmica suficient de l’esponsor així com responsabilitat dels
jugadors –els quals fallaven a excessius entrenaments o anteposaven festes com les Falles a partits de lliga”, explicà Pradas. D’altra
banda, la major part dels seus jugadors volien jugar en la nova categoria i és per això que refundaren l’Alzira F.S. que va continuar
tenint el patrocini de Deuxal. Els
seus components foren Miguel,
Vicent, Alfonso, López, Gumis, Jorge, Gonzalo, Toni, Sanchís, Carrascosa, Paco, Vicent Lara, Eduardo i
Rafa Navarro, José Sanfrancisco i
Deuxal, Campions de Lliga i Copa
Porcelanatto, Subcampió de Copa
Òptica Alzira, campiones de Copa
Falles 2007 Alzira
93
Isidro Lázaro. Tots ells estigueren
dirigits per l’exjugador de l’Alzira
F.S. Jorge Soler i després per Juan
Garrido. El seu primer president
fou José Luis Navalón, al temps
que continuava sent l’entrenador
del Porcelanatto L’Alcúdia. Situació curiosa esta perquè els alcudians tenien el filial en el club rival
del Deuxal. L’Òptica Alzira,
conjunt femení que es va
integrar al nou club, fou
dirigit per Juanma Duque. Els vicepresidents
eren Vicente Monte i Armando Fita; el secretari,
Juan Garrido; el tresorer,
Toni Oliver i els vocals,
Vicent Bixquert i Juan Beteta. Actuava com a delegat Jorge Monte.
L’Atlètic Alzira, per la
seua banda, va haver de
formar un nou conjunt, el
qual va estar format per
joves jugadors que, sota el patrocini de Porcelanatto varen convertirse en filial de l’equip de
l’Alcúdia. Coque, Emilio,
Jordi, Javi, Moya, Bixquert,
Ríos, Raúl, Pardo, Lázaro,
Maseres, Abraham, Quico i Ruescas conformaren este conjunt que dirigia Jorge Pla. El president era
Bernardo Roca, Esteban Ortega
el vicepresident i Javier García el
tresorer. Antonio Flores va dirigir
el juvenil.
La lliga, més que provincial, es
94
podia considerar comarcal perquè sols el Centre Penitenciari de
Picassent i l’Olleria eren els dos
únics equips no riberencs. Els representants de la comarca eren
el Deuxal i Porcelanatto Alzira, Atlètic i Sport Almussafes, Benifaió,
Carcaixent i Viatges Agulló i s’afegiren l’Alberic, Alginet i Sueca.
La pretemporada del Deuxal
va ser curta amb sols dos enfrontaments i victòries sobre l’Olleria
(3-1 i 2-5). Es van traure uns passes de col·laboració que costaven
2.000 pessetes que no influïen en
l’entrada als partits, que era gratuïta, però donaven opció a participar en sortejos durant els partits al Palau. El principal objectiu
del club era classificar-se entre els
dos primers del grup per disputar
les semifinals que, en cas de guanyar, els donaria accés directe a la
categoria Nacional. I per supost,
millorar la classificació de l’any
anterior en Copa, on s’arribà a
semifinals.
Els derbis alzirenys
foren d’allò més calents. El primer es
va produir en la
tercera jornada de lliga i la
victòria anà
a parar al
Deuxal per
6-1, encara
que el Porcelanatto es
va avançar
en el marcador. En la segona volta el
Deuxal tornà a
guanyar amb el
resultat d’1 a 3. La
culminació dels derbis va arribar en la final
de la Copa autonòmica en
què ambdós es tornaren a vore
les cares. Sota un calor asfixiant
els dos equips oferiren un gran
partit a Cullera que tornà a guanyar el Deuxal per un ajustat 4-3.
Tot i començar bé la lliga guanyant 1-6 a Carcaixent, l’empat a
1 contra el Sueca relega al Deuxal a la tercera posició durant diverses jornades. Guanyaria 6-1 al
Porcelanatto Alzira i 0-4 a l’Sport
Almussafes però empataren a 1 a
Alberic. La victòria per 4-2 contra
el Viatges Agulló de Carcaixent
fou el punt d’arranc per aconseguir el lideratge poc després. Guanyarien també al Benifaió per 1-5
i, tot i perdre dos partits seguits, a
Alginet (4-3) i contra l’Olleria (12), els següents partits guanyats,
2-1 al Carcaixent i 1-3 a Sueca, els
encaramaren ja a la primera posició.
En Nadal, el 27 de desembre,
els antics jugadors de l’Alzira F.S.,
Puig, Navalón, Joao, Novoa i Rafa
Valencia entre d’altres, es van reunir per disputar un partit amistós
al Fontana Mogort.
L’Sport Almussafes va ser exclòs de la competició per la Federació Valenciana per uns incidents
produïts a Alginet. Això va fer que
la classificació es refera, llevant els
resultats obtinguts contra l’equip
de la Ribera Baixa. El partit ajornat i guanyat contra l’Alginet per
5-4 li donà avantatge d’un punt i
el lideratge als alzirenys.
Però poc després, perdre 3-4
davant l’Alberic, li va fer perdre
la posició de privilegi i fins i tot la
segona plaça. El Deuxal li guanyà
per segona volta en la temporada al Viatges Agulló i recuperà la
segona posició que ocupaven els
carcaixentins. Juan Garrido passà a dirigir l’equip, en substitució
Falles 2007 Alzira
95
de Jorge Soler. La penúltima jornada de lliga va determinar quins
dos equips jugarien els play-offs
d’ascens: Deuxal Alzira i Alginet.
El Deuxal li guanyà 3-1 a l’Alginet
en la penúltima jornada de la lliga regular però els alzirenys seguien a un punt d’estos. Els feia falta que el Deuxal guanyara o
empatara contra l’Olleria i que el
Porcelanatto Alzira fera la matxada d’imposar-se a l’Alginet. I així
va ser. El Deuxal empatà a 2 i el
Porcelanatto s’imposà per 4-3.
Guanyar la lliga regular de res
servia perquè encara quedaven
els play-off pel títol. Però això no
va ser cap problema. Les victòries seguien arribant fins l’última al
Palau d’Esports contra l’AD Buñol
per 4-1 que es va regar amb cava
i va ser passada per aigua, amb la
participació inclosa de l’alcalde
d’Alzira, Alfredo Garés i el regidor
d’esports, Arturo Gallego.
A per la Copa
Els festejos per l’ascens li feren
una mala passada al Deuxal que
va caure 4-1 en l’últim partit del
play-off. Això sí, la classificació per
als quarts de final de Copa ja estava aconseguida per haver disputat el play-off. La ronda copera
començà amb un clar 4-1 sobre
l’Olleria, el que obligava a enfrontar-se per cinquena volta en la
temporada al Deuxal i l’Alginet
(dos en lliga, dos en play-off i ara
en Copa). I cada volta les victòries sobre l’Alginet resultaven més
96
extenses. L’última per 1-6 jugada
a terreny neutral, l’Alcúdia.
Per tercer any consecutiu, una
localitat de la Ribera va acollir
les finals de la Copa. A l’Alcúdia i
Alzira va seguir Cullera amb gran
presència d’equips riberencs en
la disputa dels títols. El Llaurí començà sent subcampió infantil,
el Porcelanatto L’Alcúdia va véncer còmodament a la Unió de Vila-real per 8-2 però abans d’esta
final de categoria Nacional arribà
la de Provincial que estava protagonitzada pels dos equips de la
capital de la Ribera Alta. El Porcelanatto Alzira havia evolucionat
molt des de principi de temporada, passant de no puntuar en les
primeres jornades a aconseguir
la victòria sobre el subcampió de
lliga regular, l’Alginet, donant-li el
campionat de grup al seu màxim
rival, el Deuxal. Després, a la Copa
també va eliminar al subcampió
absolut de la lliga provincial, en
guanyar 2-3.
A la final copera, Kiko avançà al
Porcelanatto. El partit estava tan
renyit que 15 minuts costà trencar el 0-0. Sols un minut després
Gonzalo empatava per al Deuxal
però Salus marcà de penal el 2-1
al fil del descans. En la represa, Rafa Navarro marcà amb una magnífica volea el 2-2 però de nou Salus va desfer l’empat. Els últims
minuts foren la bogeria. Jorge
sorprengué a l’eixida d’una treta
de banda i Paco, a 47 segons per
a la fi va culminar una contra que
donà el doblet i l’ascens a Nacional B al Deuxal Alzira F.S.
El femení, campió de copa
L’Òptica Alzira va afrontar la
lliga amb un canvi d’entrenador.
Juanma Duque prengué el relleu
de José Luis Navalón. La lliga va
començar amb dos empats a 3
contra el Neskas Sagunt i Yumas
València A i una severa derrota
(7-1) a Riba-roja. Tres roïns resultats que posaven a les alzirenyes
en una impròpia setena posició.
El relleu generacional seguia produint-se i les joves havien d’anar
agafant el pols a la categoria. La
victòria per 121 sobre el Pilar
va ser el punt
de partida per a
una ratxa de 13
partits invictes,
de què 12 foren triomfs. Eixe
empat, contra
el Riba-roja, li
obligava a guanyar-ho tot per
ser el millor segon dels tres
grups i classifi-
car-se per a la fase pel títol. Optaren a ell però no el pogueren obtindre.
Almenys, l’Òptica Alzira es va
resarcir de les decepcions que suposaren les dues derrotes en les
dues últimes finals de Copa i es va
venjar del seu últim botxí, el Ribaroja, guanyant-li en la final copera per 3-2. Eixe seria l’últim triomf
d’un grup irrepetible de jugadores. L’equip femení va continuar
poques temporades més fins la
seua desaparició.
1998-99
Per afrontar la primera temporada en Nacional “B” es confià
la direcció de l’equip en un entrenador amb experiència en esta categoria. La plantilla és molt
similar a la de l’ascens. Continuen defensant la porteria Miguel
i Vicent, mentre que segueixen
Jorge, Gumis, López, Alfonso,
Sanchís, Vicent
Lara, Toni, Paco i Carrascosa.
S’incorporaren
Carlos i Boti. El
delegat era Jorge Pla. Deuxal
continua patrocinant l’equip.
El debú fou
perfecte amb
una victòria per
8-6 sobre el Vall
d’Uixó, equip
que arribà amb
Falles 2007 Alzira
97
sols huit jugadors però que es va
arribar a posar amb 6-6 a l’electrònic. Paco Hernández va obrir la
lliga amb un hat-trick. La següent
setmana el Deuxal va assaborir l’amargor de la derrota, a més
per segon partit consecutiu després de caure entre setmana davant el Benicarló en Copa Generalitat. El Picassent, equip que dos
anys abans li va llevar l’ascens als
alzirenys s’imposà per 8-6, encara que el Deuxal portà avantatge al marcador fins a tres voltes
(0-1, 1-2 i 4-5). Amb l’ascens del
Porcelanatto l’Alcúdia a Nacional
A, el derbi riberenc passava a ser
el Deuxal Alzira-Sucro Cullera. I el
primer va ser al Palau d’Esports.
Els de la Ribera Baixa estaven capitanejats per l’alzireny Salus i,
amb més experiència a la categoria, dominaren l’encontre i el
marcador, fins que Gumis, en els
últims minuts marcà dos gols que
nivellaren el resultat (5-5). Per su98
plir la baixa a la porteria de Vicent
es va fitxar a Villa, de l’Alfafar.
La Copa Generalitat va ser un
tràmit per al subcampió de Nacional A, el Benicarló, que guanyà
també en la tornada i per un contundent 0-4. Tampoc en la segona
eixida es va tornar amb victòria.
El subcampió de copa, l’Associació de Veïns La Unió de Vila-real
guanyà 8-5. L’Artísticos de Levante de Borriana va ser un dels rivals més febles i fou derrotat per
6-3. Set dies després per fi arribà
la primera victòria com a visitant,
per 1-2 a Alboraia, el que li va valdre per sumar el punt 10 i ser sisé,
empatat amb el quart. El segon
desplaçament consecutiu que feren els alzirenys fou a Nules amb
un fum d’adversitats. No podien
viatjar Carrascosa, Alfonso i Carlos. Toni sols disputà els primers
minuts. A més, per cobrir el mínim
de 8 jugadors s’hagueren de convocar els tres porters i damunt,
Jorge va patir una infecció durant
el desplaçament que li va impedir jugar. Tot i això, els blaugrana
–que així vestia el Deuxal Alziraferen el 0-2 gràcies a Gumis i Toni. Però les desgràcies no venien
soles i Miguel es va fer un esquinç
a la mà i s’encaixà l’1-2. Però de
poder consolidar la victòria en la
segona part, el Caixa Rural Nules
va remuntar. Els alzirenys entraren en una crisi de resultats on la
victòria per 3-4 a Moncada fou un
oasi ja que després es va caure 23 contra el Riba-roja i 4-2 davant
el líder, el Vila-real, al que se li va
plantar cara.
En la segona volta, continuà la
irregularitat. El Vall d’Uixó va guanyar en el primer partit per 4-2.
Al Picassent sí se li va poder guanyar a casa per 3-0 mentre que a
Cullera es va viure un altre emocionant derbi que va resoldre l’alzireny Salus, marcant el 5-4 per als
de la Ribera Baixa a 40 segons per
al final.
Les falles han fet males passades als alzirenys perquè alguns
dels components de l’equip, tam-
bé fallers, elegien les festes de
què havien pagat quota a jugar
el partit de lliga. Això passà en el
desplaçament a Borriana on alguns es quedaren per a la Crida
i perderen 9-3. A més, López, Gumis i Toni es lesionaren i amb tres
jugadors i el porter encaixaren els
tres últims gols.
Pasada la Pàsqua, el Deuxal visitava el Riba-roja al que guanyà
per 1-5 i sumava la cinquena jornada sense perdre. El líder, l’Auto
Real de Vila-real no tingué compassió i matxacà per 4-7. El Deuxal demostrava que havia alcançat la majoria d’edat al futbol
sala en no posar-se nerviós quan
l’Aldaia li guanyava 0-4 i va saber
sobreposar-se per remuntar.
El sisé lloc a la classificació en
la primera temporada en 1ª B va
ser qualificat com a notable.
1999-00
En la segona temporada en
Nacional “B”, l’empresa Lauren’s
& Danny S.A. es converteix en el
nou patrocinador de l’Alzira F.S.
La campanya fou espectacular. Es
guanyà la lliga amb la condició
d’invicte i sols es deixà escapar
8 punts, fruit de quatre empats.
L’espónsor, Lauren’s & Danny, confirma el seu suport econòmic i el
club decideix jugar en la 1ª Nacional “A”, divisió de bronze del futbol sala nacional. L’equip que va
aconseguir esta fita estava compost por Vicent Boluda, Miguel,
Falles 2007 Alzira
99
Carrascosa, Paco, Toni, Sanchís,
Boti, Juan Antonio Vázquez, Juan
Antonio Martínez, Jorge, Gonzalo y Carlos Martínez, seguint com
a entrenador Manolo Díaz. Després d’uns anys al Porcelanatto
l’Alcúdia Braulio juga a l’equip de
la seua ciutat.
Parlar d’un inici de lliga espectacular té poc de sentit quan en
tota la temporada no es perd cap
partit. Començà la lliga guanyant
al Mislata 6-2, 2-9 al Vall d’Uixó i
5-1 el Dominicos.
Amb quasi la mateixa plantilla de l’any anterior els rivals es
quedaven a l’altura del betum
i el Caixa Rural Nules sucumbia
1-6, el Buñol, recent ascendit, va
caure per 8-3, encara que anà
per davant en el marcador (0-1 i
2-3). L’empat a 3 contra l’Artísticos Levante de Borriana li va fer
perdre el lideratge a mans del
Picassent. Després d’este borró tornà a la senda de la victòria contra l’Alcora (5-3), La Canyada (2-7) i Xiob Peri Sport de
Castelló (9-4). En este encontre
Paco marcà quatre gols i Gonzalo, en la seua millor forma, aconseguí el tercer hat-trick consecutiu.
Per acomiadar l’activitat esportiva per la festivitat nadalenca,
el Nou Bàsquet, el club d’handbol
Ribera Alta i el Lauren’s jugaren
un triangular en els tres esports
on els gols i les cistelles tenien
una puntuació compensada.
100
Líders en solitari
Amb el nou any s’estrenà el lideratge en solitari en guanyar el
Viatges Cullera per 4-5 i el reafermà en desfer-se del Picassent,
principal rival pel títol, per 6-3, al
que li treia cinc punts i 8 als de la
Ribera Baixa. Les golejades seguien comptant-se per partits. 2-7
al Mislata, 8-3 al Vall d’Uixó on el
juvenil Carlos Martínez marcà el
seu primer gol. 4-11 al Dominicos,
5-1 al Unió del Vila-real o 5-3 al
Nules. Faltaven poques jornades
per al final de lliga i al Lauren’s &
Danny sols li faltaven nou punts
per a obtindre l’ascens matemàticament.
30 gols en un partit
El futbol sala és un esport
atractiu per l’alta mitjana de gols
que s’obtenen. Però el 27 de març
de 2000 es va produir el marcador, possiblement més extens, al
futbol sala espanyol federat senior. Manolo Díaz acabà tremendament enfadat després que el
Lauren’s & Danny li fera 20 gols al
Borriana. El motiu? El seu equip
havia encaixat 10 gols i el partit
s’havia paregut a qualsevol cosa
menys un encontre de futbol sala. Dos setmanes després, el Lauren’s protagonitzà tot el contrari:
un empat a 0 contra el Riba-roja.
El Picassent es desunflava amb
el pas de les jornades i la festa de
l’ascens fou un fet abans que acabara la lliga.
2000-01
La Ribera tornava a tindre un equip a la categoria de bronze del futbol sala espanyol, la 1ª Nacional “A”. Per afrontar esta i nova complicada
categoria, els riberencs comptaven amb un pressupost de 3’5 milions
de pessetes. El brillant campió de Nacional B va comptar amb la majoria
dels jugadors que obtingueren l’ascens. Vicent i Miguel com a porters
així com Jorge, Braulio, Gonzalo, Juan, Sanchís, Toni i Paco. Este últim començà la lliga estant de baixa per als següents sis mesos per una lesió
i però acabà retirant-se. Javi Lázaro, primer i Carlos Martínez en febrer,
Jordi i Fede s’incorporaren des del filial i per afrontar la nova categoria se fitxaren quatre jugadors: l’alzireny Kiko i Javi Aliaga del Cullera;
David del Dominicos i José María del Vijusa Mislata. L’entitat es plante-
java com a primer objectiu agafar experiència en la categoria, mantindre-la i consolidar-la. Causaren baixa respecte a la temporada anterior
Paco Carrascosa, Jose Luís Botías “Boti” i l’entrenador Manolo Díaz,. José
Luis Navalón va dirigir tècnicament a la esquadra, fins que va ser rellevat per Manolo Díaz a causa de resultats roïns que es produiren en les
primeres jornades. També causaren baixaAliaga, Jose i David.
En pretemporada el Lauren’s & Danny Alzira disputà la Copa Generalitat en la que va caure en la segona ronda. Primer s’enfrontà a equips
de Nacional B, els quals estaven més rodats perquè la lliga començà més
prompte. En el partit de presentació s’enfrontà a l’Olleria i guanyaren 5-3.
Falles 2007 Alzira
101
El debú no pugué ser millor.
Victòria contra el San Pedro del
Pinatar per 6 a 2. El primer cinc inicial el formaren Miguel, Gonzalo,
David, Braulio i Juan mentre que
Jorge, José María, Sanchís, Kiko i
Javi Lázaro tingueren l’oportunitat de debutar al llarg del partit.
Prompte les alegries es tornarien tristeses. El D’Coky Cieza seria
el primer botxí que guanyà per
6-1 en la 2ª jornada mentre que
a la setmana següent, un altre
dels cocos de la categoria, l’Helados Alacant, trencava la condició
d’invicte que el Lauren’s mantenia durant quasi un any al Palau
d’Esports alzireny. No millorà la situació en els següents partits. Encara que s’empatà a 3 a Albatera,
les derrotes per 5-2 a Molina de
Segura, 4-5 davant l’Auto Real Vila-real , encara que este últim va
guanyar sols amb un gol a 36 segons per a la fi i per 3-1 contra el
Palmar de Múrcia precipitaren
la destitució de l’exjugador de
l’Alzira F.S. en la primera etapa i
ara entrenador, José Luis Navalón. Manolo Díaz tornà a l’equip
que va fer campió de Nacional B
i aconseguí l’ascens. Després del
seu pas per Alzira, Díaz havia fitxat pel Benifaió de lliga provincial
i, amb acord amb l’entitat roig-iblanca, començà una segona etapa a Alzira.
En el seu redebú es va complir
la dita de “A entrenador nou, victòria segura”. En un encontre amb
102
diverses alternatives al marcador,
els alzirenys acabaren guanyant
5-4 al Construcciones Eurocope
d’Águilas. Un empat a 6 davant
el cuer, l’Universitat d’Alacant, això sí, sense quatre titulars, va precedir a una sèrie d’importants
victòries. La primera per acabar
l’any contra el Benejúzar per 3-1
amb la qual s’allunyaven de l’ascens. Especialment perquè els
últims 7 punts dels 9 possibles
s’obtingueren contra equips de
baix. Als ànims de la Penya Sapo
Gol s’unien també jugadors de la
UD Alzira que presenciaven molts
partits com Aliaga, Juanjo, Fortes,
Víctor o Perea.
2001 comença amb la tradicional “Cuesta de Enero”, fet que
també li va ocórrer al Lauren’s.
En sols tres setmanes s’enfrontava als tres filials dels tres millors
equips de Divisió d’Honor del
Mediterrani: Vijusa Mislata, Platges de Castelló B i Mazarrón, que
era el Pozo Múrcia B. El líder, el Vijusa Mislata va ser el primer en
caure. Els valencians encara no
havien cedit cap punt i tenien jugadors com Jose Hernández que
solien jugar al quadre de Divisió
d’Honor. Micky, tècnic del primer
equip del Vijusa, va presenciar en
viu com els riberencs anaven per
davant en el marcador tot el partit fins el 4-5 definitiu. El Platges
de Castelló va ser el segon i últim
en caure per un rotund 8-3. Amb
eixa victòria el Lauren’s pujava a
la 8ª posició a sols tres punts del
següent contrincant, el Mazarrón, que ocupava la quarta plaça.
Però no va poder ser. Després de
cinc partits invictes, perdien per
8-5 a terres murcianes. un retard
de l’autobús va fer que al següent
encontre, a San Pedro del Pinatar, els alzirenys arribaren a punt
del xiulit inicial i amb la ment fora del partit. D’ahi que perderen
6-4 i el que era pitjor, a un punt
del descens.D’eixes dues derrotes els riberencs es van resarcir
amb un impressionant 8-0 contra el quart, el Cieza. D’este partit cal destacar els quatre
gols de Gonzalo i el debú de Carlos Martínez
a la categoría. El següent desplaçament seria d’allò més complicat, l’Helados Alacant, l’equip amb major
pressupost del grup, però es va
poder empatar a 4.
Victòria a Vila-real després
de tres anys i mig
En la jornada 19 es va obtindre una altra fita. Quan qualsevol equip viatjava a Vila-real es
podia fer la idea que el màxim a
obtindre seria un empat. Allà anaren els novels de la categoria i
tragueren un 4-6 amb què trencaren una ratxa de ¡¡tres anys i
mig invictes!!. Les coses estaven
tan apretades que estava en la 9ª
plaça a 4 punts del descens però
també als mateixos del 4t classificat.
Passaven les jornades i els alzirenys continuaven millorant fins
que necessitaven sols tres punts
per obtindre la salvació matemàticament. Els equips murcians presentaren un recurs a la Federació
perquè sols baixaren dos equips i
no quatre. I a esta opció es va aferrar l’Universitat d’Alacant, que estava en zona de perill, per complicar-li el partit.
El
Lauren’s
estigué
més atinat
i guanyà
4-3 amb
la
conseqüent
fe s t a
per la permanència.
Passaren les jornades i l’últim partit de lliga es tancà
Falles 2007 Alzira
103
amb una nova victòria al Palau, 62 sobre el Mazarrón-Pozo B. Abans
d’este últim encontre, el tècnic
Manolo Díaz va ser renovat.
Segon millor equip
de la segona volta
A la postre, el Lauren’s & Danny
acabà classificat en una més que
meritòria 6ª posició. i tot, d’haver
tingut una miqueta més de sort
en certs partits, fins i tot s’hauria
estat acaronant la part alta de la
taula classificatòria.
Al contrari que en anteriors
temporades, el Lauren’s & Danny
Alzira no pugué disputar la copa
Federació Valenciana per jugar
en categoria nacional ni tampoc
la Copa d’Espanya que sols disputen el Campió i Subcampió de lliga. A l’equip riberenc li quedà la
satisfacció d’haver sigut el segon
millor conjunt de la segona volta.
D’altra banda, el club alzireny
va ser un dels primers en disposar
de pàgina web gràcies a la inquietud del seu entrenador, Manolo
Díaz. La seua adreça era http://
lapagina.de/laurensdanny. No la
busqueu perquè ja no existeix
amb eixe nom i sí com a www.
alzirafs.com.
2001-02
Tal i com passava al futbol per
aconseguir alguna fòrmula per la
que els clubs disminuisquen les
104
despeses, la Federació Espanyola va reestructurar la categoria de
bronze. En realitat, es va reduir el
nombre de grups també perquè
el menor nombre d’equips fera
que els millors jugadors s’ajuntaren a estos equips.
El Laurens’s & Danny Alzira
quedà enquadrat en un grup
compost per valencians, castellonencs, catalans i aragonesos.
La plantilla va patir únicament
la baixa del porter Miguel mentre que continuaren Vicent, Juan,
Braulio, Gonzalo, Lázaro, Sanchís,
Toni, Kiko, Carlos i Jorge. Pujaren del filial Jordi, Boluda i Emilio mentre que començà a prova,
encara que no continuà després,
Ricky, davanter format a la cantera de la UD Alzira i que després
jugà a l’Alberic i el CD L’Alcúdia.
La lliga va començar de forma
positiva amb dos victòries, tres
empats i una sola derrota. Algun
d’eixos empats era una victòria
que es va diluir en els últims segons d’encontre que, en cas de
conservar-la hauria propiciat estar
en la part alta de la classificació.
Una de les primeres diferències
que es va vore eixa temporada va
ser l’arribada del Barça B amb un
autobús despampanant, realment,
més que així era el de l’empresa
oficial del Barça i ens sorprengué
a tots. Després ja seria un fet habitual però fins aleshores no estàvem
acostumats a això, en un esport
que, encara que era, i és, la tercera
categoria nacional, dista molt dels
sous que es donen per exemple a
la 2ª B. Este, contra el filial barcelonista, va ser un dels partits que tinguérem la victòria a un pas i s’escapà a trenta segons del final. Un
moment roïn arribà en les jornades
7 i 8 quan es va perdre davant el Vijusa Mislata i s’empatà a 4 amb el
penúltim classificat, el Rubí i Vicent
Boluda salvà la derrota a 20 segons.
La trajectòria es va redreçar amb sis
victòries consecutives, moltes per la
mínima (Terrassa –cuer que quasi
se li va atragantar en guanyar-li per
5-4, Montserrat, Ripollet, Montsant
Barcelona i les més destacades:
Caspe i Pinseque Saragossa). Guanyar-li al Caspe va ser un dels tocs
d’atenció que donà el club alzireny.
Els dos equips arribaven molt igualats el Lauren’s & Danny era tercer
classificat i el Casp segon, però la
diferència de gols a favor era abismal: 45 dels riberencs per 73
en 11 partits dels saragossans. El partit va tindre de tot.
El Lauren’s s’avança amb un 4-1 que
els aragonesos igualaren abans del
descans. Després d’un inici de la segona part igualat, el Lauren’s acabà
convertint l’encontre en una festa
amb quatre gols més. Idèntic marcador (4-8) va aconseguir set dies després
contra el Pinseque de
Saragossa amb què superaven al Vijusa i s’alçaven a la segona posició.
Tal ratxa va ser tallada
de colp pel Riba-roja que va guanyar
a Alzira per 35 i va fer posar els peus
en terra quan
ja es començava
a somniar amb l’ascens a la Divisió
d’Argent. El ex de Vijusa i
la següent temporada
jugador de l’Alzira
Falles 2007 Alzira
105
F.S., Javi Cobo, va amargar la vesprada i la fi de la primera volta.
La segona part de la lliga començà amb una victòria sobre un
rival directe, el Vila-real amb que
es confirmà a la 3ª plaça i allunyà
als castellonencs a 6 punts. Un altre rival directe, l’Olímpic Florestà
de Sant Cugat del Vallès caigué
per 2-3. Seguien les victòries encadenades sobre el Manresa (5-2),
equip creat a base de talonari però que ocupava la part baixa de la
taula. Després s’imposaren al Barça B al Palau blaugrana 2 (0-1) i
venjaren la derrota de la primera
volta guanyant-li 6-1 a l’Andorra
aragonés. Conforme passaven les
jornades, la lluita pel primer lloc i
única plaça d’ascens a Divisió de
Plata. L’empat a 2 contra el Vijusa Mislata allunyava dos punts
més respecte al Casp que comptava els seus partits per victòries
i s’alunyava a sis. A més, quan hi
hagué alguna possibilitat, es desaprofitava com en la jornada 23
que el Casp va caure a Manresa 73 però el Lauren’s també ho feia a
la canxa del penúltim classificat,
el Rubí, per 8-7. I com en la primera volta, patia de vertígen sobre els equips de la part baixa de
la taula classificatòria. Si en la primera volta el Terrassa va complicar la victòria alzirenya, en la tornada, els catalans guanyaren per
un clar 4-1.
El paró lliguer per la festivitat
de Pàsqua, li va anar bé a l’Alzira
F.S. que es va centrar en conservar
106
la segona posició, encara que seguia pressionant el Vijusa Mislata
a quatre punts. I vaja que li va
anar bé perquè un altre equip
de dalt, la Penya Barcelonista
Montserrat Monistrol va ser vapulejada per 9-4. D’este partit destacà el gol que als 5 segons de joc
marcà el Lauren’s. En la següent
jornada no es confirmà allò de
que el resultat de la primera volta pot ser reflexe del que puguera passar en la segona. La victòria
per 0-5 contra el Ripollet així ho
demostrà quan 15 partits abans,
els alzirenys guanyaren però per
6-5. L’ambient que es trobaren els
riberencs és d’eixos que els aficionats alzirenys desitgem per al
nostre equip. Un pavelló abarrotat amb 700 espectadors, cheerleaders animant i una bandera de
20 m2 que deia “Benvinguts a la
Bombonera”. Però de res va servir,
ni tan sols la presència dels ultres
del Frente Blanquiazul, penya del
RCD Espanyol. Seguiria corroborant l’equip de Manolo Díaz la recuperació de l’equip imposant-se
amb comoditat al Montsant per
3-1, agraint així la notícia de que
l’empresa alzirenya Lauren’s &
Danny continuaria donant suport
al principal equip de futbol sala
de la Ribera.
Partit de divisió d’honor
Deu anys després, el Palau
d’Esports va tornar a acollir un
partit de divisió d’honor. En disputar el Pamesa València entre
setmana la final de la Copa Saporta es va vore obligat a ajornar
el partit de lliga contra el Jabones
Pardo Fuenlabrada i que es disputara dissabte a la Font de Sant
Lluís. Com que era final de la lliga
ACB, s’havia de jugar a la mateixa hora que la resta dels equips i
impedia al Vijusa València disputar el seu partit davant l’Ourense. El Vijusa va aconseguir que
una nombrosa quantitat de públic tornara al Palau. La llàstima
és que després no continuaren
anant a vore l’equip alzireny en
igual nombre.
A tres jornades per al final
de lliga es disputava l’encontre més important per als dos
primers equips del grup. I amb
molt en joc. El Casp necessitava la victòria per assegurar-se el
títol de lliga i obtindre l’ascens
a Divisió d’Argent mentre que
amb els tres punts el Lauren’s
& Danny Alzira obtenien matemàticament la segona plaça. Tot i
que es va perdre 7-2, el partit estigué igualat durant bona part de
l’encontre, però unes decisions
arbitrals trencaren el partit cap
als saragossans.
Manolo Díaz no va continuar
El tècnic Manolo Díaz va anunciar, quan restaven dos jornades
per al final de la competició, que
no continuaria al front de l’equip
alzireny. Una mínima esperança
d’ascens es vislumbrava. Normalment alguns equips campions
dels altres grups de Nacional A
renuncien a la plaça en Plata però
vistes les ajudes municipals que
el club rebia no es feien il·lusions.
L’any anterior, el club va rebre
2.400 euros en tindre els seniors
masculí i femení i un filial, de manera que en la present temporada esperaven rebre menys perquè sols es conservava el Lauren’s
& Danny. Davant esta falta d’ajuFalles 2007 Alzira
107
des i projecte, junt als continus
desplaçaments des de València
i els llargs desplaçaments, feren
desistir a Díaz.
La lliga va acabar de manera
fenomenal. Un empat li era suficient per conservar la millor posició en la història recent del club
i el partit contra el Pinseque de
Saragossa es tancà amb una victòria per 5-4. A més, en el partit
que tancava la lliga més dura que
havia tingut tants desplaçaments
a Catalunya i Aragó, també es va
aconseguir la victòria per 3-4 a Riba-roja. A la fi, com a subcampió
de lliga va traure 8 punts al tercer
classificat, 11 al Vijusa Mislata i 14
al Platges de Castelló B.
La primera temporada completa del segle XXI també va vore
la llum del 1r torneig de 24 hores
de futbol sala Ciutat d’Alzira, que
s’organitzava com a alternativa al
tradicional de Sant Bernat, però
sobretot com a mitjà de finançament del club.
108
Primer àrbitre alzireny a Divisió d’Honor
Per primera volta un alzireny
dirigeix partits de la màxima categoria del futbol sala. Juan Beteta, després de sols dos anys a la
Divisió d’Argent on també estava
altre alzireny, José Vicente Pastor,
acabà com a número 1. “Durant
la temporada estàvem entre els
primers classificats del rànquing
i Palacios i jo comprovàrem com
cada volta ens assignaven més
i els més importants partits. Als
play-offs per l’ascens a Divisió
d’Honor fórem la parella que més
partits va dirigir”, explicà Beteta.
2002-03
La pretemporada estigué marcada per un partit de presentació
que ja s’ha convertit en un clàssic
als estius de l’Alzira F.S. El València
Vijusa F.S., aleshores campió de
la Copa del Rei, visitava el Palau
d’Esports. Abans de l’encontre es
presentà tota la plantilla que passava a estar encapçalada pel nou
entrenador, David Alcoy i el nou
president, Lauren Soler, que substituïa el seu germà Javier. El partit va ser molt emocionant, amb
l’empat a 1 campejant al marcador després de que els capitalins
s’avançaren i a la fi guanyaren 12. Destacà la cara de pocs amics
que posava el tècnic del Vijusa,
Micky, en vore la contundència
amb què s’havien emprat els alziJosé Vicente Pastor
renys i sobretot Javi Cobo, ex del
club valencià.
El repte per a eixa temporada, certament era difícil: igualar
o superar el segon lloc obtingut
la temporada anterior, ja que en
eixa temporada promocionaven per ascendir els dos primers.
Difícil era i tampoc es començà
amb massa cares noves. Es va fitxar Sergio Ruescas, de la lliga local, però qui destacà sobremanera va ser Javi Cobo, ex del Vijusa,
Mislata, Aldaia i Riba-roja. Amb 26
anys, tenia un promedi de 40 gols
per temporada en els últims tres
anys i ja deixà el seu segell la temporada anterior al Palau quan va
marcar quatre dels cinc gols dels
del Camp de Túria per guanyar 35. El tècnic arribava amb 30 anys
d’edat i havent entrenat a les categories inferiors del Vijusa i la
temporada anterior al Dominicos
B on va finalitzar 4t classificat de
Nacional B. A més, també era seleccionador autonòmic.
Passada la pesada experiència
catalano-aragonesa, la Federació
decideix tornar al format anterior i els alzirenys tornen a jugar
contra conjunts de la Comunitat i
murcians.
La lliga començà amb un empat a 6 davant el San Pedro del Pinatar, li tornà la derrota de l’anterior campanya al Riba-roja per 2-5
i s’imposà a última hora per 5-4 al
Universitat d’Alacant gràcies a un
hat-trick de Kiko. El penúltim classificat, el Sagunt, que no havia obtingut cap punt, va vapulejar els riberencs per 7-4. A la victòria per la
mínima (2-1) sobre el Vijusa va ser
un miratge amb una derrota per
5-4 contra altre dels cuers, l’Elx,
dos empats a 3 davant Jumilla i a
Alcantarilla i altra derrota contra el
líder, Mazarrón, per 3-7. El final de
novembre i desembre fou fantàstic amb quatre victòries consecutives que tornaren a pujar als alzirenys a la segona posició, amb què
es reactivava el somni de l’ascens.
Lucentum i Helados Alacant, Vilareal i Albatera foren els decapitats.
Tanmateix, els torrons sembla que
sentaren mal i 2003 començà faFalles 2007 Alzira
109
tal. Fins l’1 de març no arribaria la
primera victòria de l’any. Abans es
perdrien sis partits (Cieza, Plásticos Romero, Pinatar, Riba-roja, Ibérico Sagunt i Vijusa Mislata) i sols
es colliria un empat a 2 davant la
Universitat d’Alacant. La primera
volta havia acabat amb uns números extranys per a la trajectòria habitual de l’Alzira F.S. L’habitual era
que els riberencs perderen molts
pocs punts a casa i molts com a
visitants però eixa temporada es
donà tot a l’inrevés, deixaren escapar 10 punts com a locals.
Relleu de tècnic
La quarta derrota consecutiva, produïda davant el Riba-roja tingué com a conseqüència la
destitució de David Alcoy. L’equip
havia passat d’acabar 2002 com
a segon classificat a un punt del
líder, va caure fins l’onzena, a dos
punts i dos posicions del descens.
El jugador més veterà de l’equip
i únic que continuava vinculat al
club des de la primera etapa, Toni Oliver, va deixar per primera
volta la pràctica activa del futbol
sala –hauria de tornar a vestir-se
de curt més voltes, com li passà al
seu amic, Vicent Adam en l’Alzira.
Oliver passava a dirigir l’equip des
de la banqueta. El Lauren’s millorà
el joc però seguia sense guanyar.
Per fi, amb el mes faller en curs,
motiu d’alegria per a molts dels
components de la plantilla, arribaria la primera victòria de 2003.
Fou davant l’Elx per 4-2, especi110
alment per un hat-trick de Kiko.
La següent setmana quasi donaren la sorpresa al pavelló del segon classificat, el Jumilla, però els
murcians remuntaren a dos minuts per al final.
La porteria, posició maleïda
Durant tota la temporada,
una posició va dur de cap als responsables de l’equip. Vicent Boluda, aleshores un dels millors
porters del grup, estigué lesionat bona part de la lliga. Emilio
també es va lesionar per la qual
cosa s’hagué de convocar al tercer porter, que defensava la porteria del Benifaió en provincial,
Vicent de Haro. Amb el pas de
les jornades s’alternaven alegries amb penes. En portes de les
Falles, un dels rics de la categoria visitava el Palau, l’Alcantarilla.
El mal “fario” de la porteria continuava i en l’escalfament de Haro
es va lesionar. Emilio, encara lesionat va forçar i jugà però en dos
jugades va agreujar més la seua
lesió. La casualitat va fer que el
porter del filial, David Sanchis estiguera a la graderia i fóra reclamat. El partit fou un espectacle
de gols en la primera part que
acabà amb 9-4. El resultat definitiu seria de 10-4. David, cancerber de la selecció comarcal, no
va encaixar cap gol davant un
conjunt que tenia diversos exjugadors del Pozo i que solia visitar Alzira en les 24 hores amb
l’equip d’Escayolas La Merced.
Els tres punts el tragueren de la
zona de descens però el Lauren’s
no consolidà la permanència fins
unes quantes jornades més tard.
Va perdre a Mazarrón 7-4, li guanyà sense complicacions al cuer, el Lucentum Alacant, amb el
quart hat-trick de la temporada
de Javi Cobo.
Els alzirenys perderen la primera clara opció de permanència en
caure 5-4 contra l’Helados Alacant
de Sant Vicent del Raspeig -que ara
està en la Divisió d’Argent- però
tingueren la sort que la resta d’implicats en el descens també perderen. Quatre jornades restaven per
al final de lliga i el líder, Vila-real,
visitava la capital de la Ribera Alta.
Després d’una primera part excel·
lent amb un 4-1 a favor, els castellonencs minaren la moral dels locals
i remuntaren fins posar l’electrònic amb 4-6 a falta d’un minut. Ei-
xe avantatge permetia els vilarrealencs assentar-se al lideratge, però
mentre celebraven el gol després
de tant d’esforç, Braulio, “el más listo de la clase”, tragué ràpid de centre i marcà a porta buida. A tres segons per al final, dos dels principals
golejadors de la història del club
alzireny protagonitzaren la jugada
de l’empat. Gonzalo baixà un baló
que cedí a Juan i, amb un potent
xut d’esquerres, marcava l’empat.
Passada la Pàsqua, un angustiat
Albatera ho intentà tot per salvar la
categoria però va sucumbir per 8-7.
La penúltima jornada no va ser
la de la tranquilitat per als alzirenys.
Visitaven el Cieza, al que li faltava
un punt per salvar-se i l’Helados
Alacant visitava al Pinatar, segon
classificat. I perderen els dos equips
valencians (Lauren’s i Helados). Així, els alacantins quedaven a tres
punts dels riberencs amb una jornada de per mig. Per sort, i per la
seua qualitat, els alzirenys continuaren fent història en el futbol sala
de la Ribera. Una victòria per 10-6
contra un Plásticos Romero que res
es jugava va ser suficient per no estar pendent del resultat del conjunt
gelater. El 10é gol el va aconseguir
Javi Cobo amb què va igualar la
“lluita amistosa” que havia mantingut durant tota la temporada amb
Juan per ser el màxim golejador
de l’equip. Cadascú marcà 32 gols,
Gonzalo en féu 22; Kiko, 19; Braulio,
15 i Javi Lázaro 13. A la fi, fins i tot, la
classificació fou positiva, un 8é lloc.
Falles 2007 Alzira
111
Gran any del cadet
El grup de jugadors que dirigia Salva Boquera va debutar
en 2ª provincial cadet després
de proclamar-se campió infantil
l’anterior temporada. I ho va fer
amb una magnífica segona posició gràcies al treball dels Borja,
Paco, Alberto, Dani, Carlos, Yago,
Edgar-màxim golejador-, Adrián,
Gonzalo i Monerri.
Segon àrbitre alzireny
a Divisió d’Honor
Juan Beteta va tindre un gran
debú com a àrbitre a la Divisió
d’Honor i va finalitzar en la 12a posició del rànquing arbitral. Un altre
alzireny, Vicente López també es
va incorporar a la màxima categoria. Al final, la parella Beteta-López
va dirigir molts partits junts.
2003-04
La temporada començava
amb una mala notícia esportiva,
la retirada d’un dels grans golejadors que ha donat esta comarca, Juan. A més, l’altra de les alternatives per perforar asíduament
les porteries contràries, Gonzalo,
va patir la primera lesió important que han acabat retirant-lo
del futbol sala massa prompte.
La plantilla estava composta per
Emilio i Vicent Boluda com a porters i Jorge, Jose Sanfrancisco,
Jordi, Gonzalo, Kiko, Javi Cobo,
112
Lázaro, Braulio, Boluda, Abel i Raúl Navarro, recuperat per al futbol
sala, després d’un xicotet paró.
Manolo Díaz tornà a ser l’entrenador de l’Alzira F.S. en la que fou 3ª
i última etapa. Antonio Oliver es
va convertir en el nou president
del club.
Una de les principals novetats
de la campanya és el canvi de patrocinador. Fins que l’empresa de
neteja industrial, Nítida, va acceptar la possibilitat d’esponsorisació, l’equip es va dir Alzimarbres
Alzira F.S. Això va ser possible grà-
cies a la col·laboració de Juan Carlos Cuenca, amant d’este esport
que s’ha convertit en coesponsor
des d’aleshores.
Els alzirenys seguien tenint un
pressupost de 20.000 euros, xifra
mínima per afrontar la temporada en la que ni jugadors ni entrenador cobraven (ni cobren), el
que dóna més importància a la
tasca que esta gent fa per amor
a l’esport. Cal recordar que la Nacional A és la 2ª B del futbol sala,
mentre que jugadors de futbol
de Preferent o 1ª regional cobren
des de 90 fins 1.200 euros al mes,
sent que la qualitat de joc és molt
inferior.
El primer rival era una dura
pedra de toc, el Jumilla que tenia 180.000 euros de pressupost,
10 voltes més que els riberencs.
Els àrbitres es veieren amedrantats a la localitat murciana amb
un pavelló ple, amb cheerleaders
i transmissió del partit per televisió. El Jumilla sols va guanyar per
un gol (5-4), marcat a 30 segons
per a la fi, després que Gonzalo estavellara al pal el que podia
haver sigut el 4-5. Amb el nou cicle, el club no volia patir tant com
l’any anterior per mantindre la
categoria per la qual cosa, era
imprescindible no perdre tants
punts al Palau d’Esports. I a la primera ho demostraren guanyanyt
7-4 a l’Atunes Mazarrón.
En eixos anys, la Copa Generalitat havia començat i tenia recolzament per part dels equips.
Es jugava entre setmana i en primera ronda li tocà a l’Alzimarbres
Alzira el tercer equip de la Comunitat Valenciana i equip de Plata,
el Povet.com de Benicarló (per
davant, a Divisió d’honor, estava
el Platges de Castelló i el Valèn-
Falles 2007 Alzira
113
cia Vijusa). Els alzirenys entraren
en la competició en imposar-se
en la fase prèvia al grup format
per Alboraia, Sagunt, Vila-real i
Picassent. Res va poder fer contra un equip que havia disputat la
fase d’ascens els últims tres anys
i comptava amb jugadors com
Vicentín o Sánchez Cava. El resultat, 1-6. Finalment fou eliminat en
caure a la tornada 7-3.
Dos bons resultats, 3-4 al
Sagunt i 6-3 al Picassent, precediren a quatre partits consecutius
sense véncer (Vila-real, Universitat d’Alacant, Benidorm i Pinatar)
que li costaren el càrrec a l’entrenador, Manolo Díaz. Éste va demanar la ratificació en el càrrec
per part de la directiva qui no li la
va donar. El president, Toni Oliver,
es va tornar a fer càrrec de l’equip
fins l’actualitat.
El nou entrenador va redebutar a la banqueta amb un empat a
2 a la complicada canxa del Cieza.
Habitual és en els equips murcians i alacantins comptar amb veterans jugadors de Divisió d’honor i el següent rival, el Librilla,
havia fitxat al brasiler Gera, que
tenia vora 40 anys i no va estar
massa brillant, especialment per
l’apabullant victòria alzirenya per
6-0. Destacaren Javi Cobo amb 4
gols i el porter Emilio que mantingué la porteria a zero, fet poc
vist en el futbol sala. La recuperació del joc era un fet i en la següent jornada, es guanyà al líder...
i al seu camp, Alboraia (1-5).
114
Tot i les lesions, però de nou gràcies a un altre pòker de gols de Javi Cobo, el Vijusa va caure al Palau
per 5-3, encara que els de Mislata
s’avançaren al marcador. A falta de
24 segons per al final del partit, debutà Genaro Bixquert.
15 partits invicte
El Nítida enganxà una dinàmica tan positiva que li dugué a estar 15 partits invicte. Eren temps
feliços en que els alzirenys anaven
remuntant posicions. Javi Cobo
seguia en estat de gràcia i marcava gols de totes les maneres i en
quantitats que anaven a més. Del
3-9 que se li endossà a l’Águilas,
sis els va fer el valencià. Abel debutó tras dos mesos entrenant
amb l’equip. L’últim partit abans
de Nadal no va ser totalment ple
d’alegries perquè, encara que no
es va perdre, la sensació va ser la
mateixa perquè s’empatà a 2 al
Palau davant el penúltim classificat, l’Helados Alacant. La Nacional A és una categoria ben complicada en què qualsevol equip
de baix et pot amargar el dia. No
ho va aconseguir el Serelles Alcoi
però si ho va complicar. La victòria vingué a la Ribera amb un 34. Què difícil ho va posar el filial
del Pozo, que eixa temporada era
el Plásticos Romero de Molina de
Segura. A 12 minuts per a la fi del
partit, guanyava 1-5 al Palau i els
de Toni Oliver aconseguiren remuntar fins el 8-5.
La segona volta començà amb
un partit estranyíssim. Ni el Jumilla que atresorava una mitjana de
7 gols per partit ni el Nítida foren
capaços de canviar del marcador el 0-0 inicial. El següent rival,
el Mazarrón havia anat a menys i
fou vençut per 3-6, amb què els
alzirenys pujaven a la 5a posició,
la qual la consolidarien amb el 64 endosat al Sagunt. I continuava
pujant. Després li guanyaria 2-3 al
Picassent que, ajudats per la derrota del Benidorm, els encaramava a la 3a plaça. Vila-real i Nítida,
4t i 3r, s’enfrontaren en la jornada 21 i la victòria podia acostar a
qualsevol dels dos cap al líder, el
Jumilla, que els avantatjava en sis
punts. Però ambdós conjunts es
trobaren amb l’arbitratge de dos
col·legiats murcians que enervaren els ànims, sobretot dels alzirenys i no contentaren a ningú, bé
sí, al Jumilla amb l’empat a 3 dels
valencians. L’irregular Universitat
d’Alacant també va ser guanyat
per 4-5 i arribà el Benidorm, un
bon equip al que no li feien falta
ajudes i se les trobà sense demanar-les. Els dos porters titulars estaven lesionats i el filial, Benifaió,
es va negar a cedir a David, al·
legant que sols disposaven d’ell
per afrontar el partit de lliga. Jose Sanfrancisco va ser l’elegit per
defensar la porteria. Els alacantins
sempre anaren però, per a sorpresa de tots, Jose va fer un partidaç i
els benidormers acabaren sorpresos en saber que era un jugador
de camp qui els estava amargant
la vesprada.
Tota una volta havia passat des
que els deixebles de Toni Oliver
perderen l’últim partit de lliga...i
va ser el mateix equip que va infringir aquella derrota els que tornaren a véncer als alzirenys, el Pinatar. Els murcians guanyaren 5-1
Falles 2007 Alzira
115
en partit disputat en plens dies
de falles, fet que, com es normal,
acusaren els riberencs. Eixa derrota sols va ser una xicoteta i insignificant taca en un expedient
magnífic en el curs 2003-04. De
fet a la següent setmana, el Nítida
guanyà al Cieza 6-2 i assolí la 3ª
plaça al véncer el Librilla 4-9. Sols
quedaven sis jornades per al final
de lliga i l’Alboraia, segon classificat, visitava el Palau, amb els alzirenys a tres punts dels de l’Horta
Nord. Però els xufers, perquè no
els passara com en la primera volta que perderen 1-5, es tancaren
a la seua àrea. El Nítida ho intentava i ho intentava però no perforava la porteria contraria, ben al
contrari que l’Alboraia, que matava a la contra fins el 2-5 definitiu.
Amb sis punts de diferència
respecte al segon, en la resta de
partits va condir el desànim entre els jugadors per no tindre un
gran objectiu que aconseguir. A la
fi, el Nítida Alzira F.S. acabà la lliga
en la 4ª posició, a sols un punt del
tercer. Tot i que dos temporades
abans s’havia assolit la 2ª plaça, la
2003-04 es pot considerar la millor temporada de la segona etapa del club, perquè és molt més
forta una lliga contra valencians
i murcians que contra catalans i
aragonesos.
Les absències anotadores de
Juan i Gonzalo foren suplides
amb una altra gran temporada
de Javi Cobo que va marcar més
de 40 gols.
116
2004-05
La nova temporada s’afrontava amb dos baixes importants:
Javi Cobo que se n’anà al Maristes València i Jordi que marxà a
l’Alginet. En el capítol d’altes, s’incorporà Emilio, porter, i l’ala-pivot Paco Català, ambdós de Cullera. També començà la lliga un
jove suecà de 20 anys, Álex. L’entrenador seguia sent Toni Oliver
i Braulio Correal compatibilitzava
les tasques de directiu, jugador i
preparador físic.
Paco Català començà demostrant la seua qualitat golejadora amb tres gols contra el Vijusa
Mislata per derrotar als de l’Horta
per 3-7. Este resultat propicià començar la lliga com a líders. L’altra bona notícia va ser el debú del
juvenil de primer any, José Carlos Iñigo, qui després es va fer un
lloc al primer equip. Tot no podia
ser bo i Gonzalo va recaure de la
seua lesió, perdent el golejador
per a tota la temporada, pràcticament. En el debú a casa, el Nítida
deixà escapar una renda de tres
gols contra el recent ascendit Caravaca que acabà empatar a 4.
El Nítida va guanyar el segon
partit consecutiu a casa per 62 contra el Ibérico Sagunt que
dirigia l’extècnic alzirista, Manolo Díaz. José Carlos debutà
a Alzira entre aplaudiments i a
punt estigué de marcar un gol.
Seria en la quarta jornada quan
perdria la imbatibilitat en caure
clarament 6-3 davant l’Helados
Alacant. Gonzalo, per sorpresa va reaparéixer. Altre recent
ascendit, el Torrevieja, visitava el Palau amb quatre victòries consecutives en els quatre
partits disputats. El partit va ser
d’aquells que es guarden a la
memòria perquè els gols anaven caent fins un impressionant 12-1. Set gols en la primera
part feien les delícies del públic. L’equip venia d’una pedania nomenada La Mata. Quan el
local Álex marcà en pròpia porta l’únic gol alacantí i feia l’111, el públic esperava el 12é per
fer l’equivalència amb la Malta
de 1983, que encaixà el mateix
resultat. Els alzirenys tornaven a
la tercera posició viatjant a Molina de Segura per enfrontar-se
al Plásticos Romero. Cinc minuts
de desordre li costaren el partit
als alzirenys que perderen 8-6,
després d’avantatges per 0-2, 1-
3 i 2-4. En la segon part encaixà
sis gols seguits. A partir de la 7ª
jornada, el Nítida va caure a la
zona en la que romandria tota la
campanya. El Librilla, doblement
golejat la lliga anterior, va aprofitar les moltes baixes alzirenyes.
La més important, la de Gonzalo
que es lesionà en el calfament. A
més, Àlex es llastimà el quàdriceps i Oliver es va quedar sense
a penes rotacions. Quasi un any
feia que el Nítida no encadenava tres derrotes consecutives i
ho va fer a Águilas per 7-4. Per a
major desgràcia, el líder, el Maristes UPV València venia al Palau d’Esports, capitanejat per Javi Cobo. La qualitat del conjunt
que al final de la lliga va aconseguir l’ascens a Divisió d’Argent
la van demostrar amb accions
que suposaren un 3-5 i que deixaren el Nítida a tres punts del
descens. La crisi s’agreujà amb
Falles 2007 Alzira
117
l’11-4 rebut a Vila-real. Però després de cinc derrotes seguides,
l’Alzira F.S. va tornar a assaborir la victòria amb un 6-4 sobre
l’Alboraia. Però eixa victòria es
quedà com una illa en l’oceà
perquè a la setmana següent va
visitar el que fou l’altre gran aspirant a l’ascens, el Benidorm,
que guanyà 6-3. El recent ascendit Orihuela va demostrar que
seria en eixe i els altres partits
que disputà en anys successius
un rival incomodíssim. I de fet,
tragué un empat a 2.
En les següents jornades es
recuperà el somriure en guanyar 4-6 al Cieza, 7-4 al Totana, empatar a 1 contra Vijusa
Mislata i véncer 8-9 a Caravaca.
Com li sol passar a l’esquadra
alzirenya, dur molt d’avantatge
durant el partit no és sinònim
de tranquilitat en el tram final.
De fet, el Nítida guanyava 3-9 i
118
en pocs minuts encaixaren cinc
gols per la relaxació valenciana
i també la permissivitat arbitral.
En les següents setmanes engarçaren dos derrotes (Sagunt i
Helados Alacant) amb dos victòries (de nou Torrevieja –que
li llevà l’última possibilitat d’enganxar-se al carro de l’ascens- i
Plásticos Romero –amb 4 gols
de Català) i de nou, dos derrotes
més(Librilla i Águilas).
La vespra de Falles (per als
alzirenys), un 16 de març acordaren jugar el partit entre Maristes València i Nítida, que en
realitat s’havia de jugar tres dies més tard. Els de la Cap i casal
i el Benidorm duien una lluita
colze amb colze pel títol i l’única plaça que donava l’ascens a
Plata. Els capitalins es posaren
per davant amb un 3-1 però el
gol de Lázaro a 50 segons per al
descans clavà als riberencs en el
partit. Sabedors que res tenien a
perdre, els alzirenys eixiren a pel
partit i feren un parcial de 0-6
que acabà amb el 5-8 definitiu.
Eixos tres punts a sis jornades
per la fi de la lliga situaven al Nítida en la posició 11 però que
eixa temporada quedava molt
més allunyada en punts del perill del descens.
Amb la permanència consolidada, encararen el tram final de
la lliga i rebien el Vila-real que
era filial del Platges de Castelló.
L’eixida en tromba del locals –
que es posaren amb un 3-0 a favor fou contrarrestada poc a poc
pels castellonencs que acabaren
imposant-se 4-5. Un altre canterà, Edgar, debutà amb l’equip. El
que perdia a casa ho recuperava
fora i l’Alboraia encaixà un 7-9.
Altre dels partits que quedaren
per a la història fou el NítidaBenidorm. Quedaven 4 jornades
i el títol estava tan apretat que
la plantilla del Maristes estigué
present al Palau. Va ser “el partit
dels Pacos”, el del Benidorm i Català. Les contínues alternances
en el marcador tingueren el seu
punt i a banda amb l’empat a 5.
Els benidormers marcaren tres
gols i pràcticament festejaven el
títol, amb 5-8 a l’electrònic. Però
Paco Català, inconmensurable,
marcà tres gols més que elevaren el seu caseller d’eixe encontre a 6 tants. Per aquelles dates,
es comentava de l’interés del
Maristes per fitxar-lo en cas de
pujar de categoria, encara que
no es va fer efectiu eixe estiu.
Normal, l’interés perquè els seus
números foren espectaculars: 63
gols en 28 partits. En les últimes
tres jornades, els alzirenys continuaren invictes, en eixe tram
de competició, amb dos empats
més a Orihuela i Totana i una
victòria en l’últim partit a casa
davant el Cieza per 9-2.
Finalment els riberencs acabaren en la 10a posició amb 42
punts, a 22 del descens. Fins a
cinc jugadors a la vegada decidiren penjar les sabatilles i tots
alzirenys: Javi Lázaro, qui sols
estaria un any retirat de la competició oficial, Raúl Navarro, Jorge García i dos grans porters,
Vicent Boluda i Emilio Dolz. Excepte Vicent, perquè no podia
posar dos porters, foren homenatjats amb un aplaudiment en
el partit contra el Cieza quan Toni Oliver va decidir posar-los a
tots en pista.
Nou club a Alzira
La iniciativa de Manolo Gomar
va propiciar que l’Atlètic Alzira F.S.
tornara a formar un equip sènior
que començà la seua trajectòria
en 2ª provincial. Fusteria Gomar
era el seu nom i Fernando Perales
“Pintinho”, el seu tècnic.
El Fusteria Gomar va aconseguir el títol de lliga i l’ascens a
1ª provincial en la seua primera
temporada d’existència.
Falles 2007 Alzira
119
2005-06
Per pal·liar les moltes baixes
de la temporada anterior, el Nítida va acordar la incorporació de
Rober, Iván, Juanmi i Bruno, del
Cullera i es fixaren també en un
antic equip de Nacional A, com
el Picassent d’on fitxaren a Vicent
Carrasco i Maca. Va començar la
lliga però es tornà al futbol l’alzireny Vicent Peris, provinent
del CE Pobla Llarga i com a porters Sergio Garrigues, ex del CF
L’Alquerieta i Agustín Pastrana, de
la lliga local. De l’anterior temporada continuaven el porter Emilio,
Braulio, Carlos Vives, Català, Kiko,
Jose, el juvenil José Carlos i Gonzalo, recuperat després d’una lesió de quasi un any.
La renovació era necessària
per a un equip que havia decaigut en el joc i en la classificació. El
sacrifici en esta categoria és molt
gran amb desplaçaments similars
als de la 2ª B del futbol però sense cap remuneració.
El València FS (ja no es deia Vijusa) va tornar a ser el convidat
120
per a la presentació i guanyà per
6-11, encara que el partit tingué
dos cares diferents. Una primera
part que els capitalins dirigits per
l’ex de Divisió d’Honor, Pasarinho,
dominaren i matxacaren amb un
0-5 però que en la segona estigué més igualat, amb un 6-6 de
parcial, amb quatre gols més de
Paco Català.
La lliga no començà bé en la
primera jornada, on caigueren 95 a Orihuela, però va ser un miratge perquè els alzirenys no
perdrien en les següents sis jornades, amb cinc victòries i un empat. El recent ascendit, Llagostí de
Vinaròs, ho va posar difícil en el
primer partit a casa però se li va
guanyar per 5-3. El Sagunt, tot i
haver-se quedat molt debilitat i
que al final perdria la categoria,
va caure però únicament 2-3. Els
del Camp de Morvedre arribaren
a tindre un 2-1 a favor però Català i Kiko remuntaren. Altre recent ascendit, l’Alcantarilla ho va
posar molt difícil, però amb la diferència amb el Vinaròs que els
murcians començaven a construir l’equip que la següent temporada aspiraria a l’ascens. Per al seu
debú s’havien reforçat amb jugadors del Papeles Beltrán de Divisió d’Honor i quatre del Jumilla,
de Plata, així com el bon porter
de l’Helados Alacant. Després de
diverses alternances al marcador,
Català marcà el definitiu empat a
5 a trenta segons per al final.
La victòria més còmoda de les
últimes temporades es va produir
a Tobarra (Albacete) per 1-7, tres
punts que permeteren arribar a la
tercera posició de la taula. Inclús
seria segon en véncer 5-1 el Plásticos Romero. Un gol a falta de 10
segons per a la fi a Benidorm permetia mantindre la segona plaça
per última vegada.
En novembre, Iván pels estudis
i Peris per la falta d’oportunitats
–no és el mateix jugar bé en lliga
d’empreses que a la categoria de
bronze del futbol sala espanyoldeixaren l’equip. Per jornades, el
següent partit caldria comptarlo com a victòria encara que realment es va ajornar fins el 21 de
gener a petició del Torrevieja, ja
que es casava eixe cap de setmana el seu president. Els alzirenys
aprofitaren per ajornar també per
a Pàsqua el de tornada perquè
queia el 18 de març. Així, el 23 de
novembre tornava a la lliga visitant el Vila-real i desesperant-se
fins l’extenuació, veient com dotze xuts alzirenys anaven al pal i
els castellonencs guanyaven 5-4.
Un Albatera molt corretjós li va
complicar molt el partit al Nítida anant-se’n amb 2-5 però en el
tram final els alzirenys tornaren a
salvar un punt.
Després de tres setmanes de
sequera, els riberencs es retrobaren amb la victòria a Alcoi (1-3) i
repetiren idèntic resultat en un
altre encontre històric. Visitava el
Palau un Helados Alacant que havia guanyat 12 dels 14 partits jugats. L’únic gol alacantí arribà al
final després que Rober, Gonzalo i Català posaren el 3-0 a favor.
Guanyar al Torrevieja 5-2 el partit
ajornat suposà acabar amb excel·
lent la primera volta de la competició, com a tercers classificats,
empatats amb el segon, el Caravaca.
Encara començà millor la segona volta de la lliga amb un 9-6
sobre l’Orihuela –sis gols de Català- que deixaren als alzirenys segons en solitari. La següent part
de la competició, se suposava assequible veient els partits de la
primera volta en què es guanyaren cinc i s’empatà un. Però la història no es va repetir i es guanyà
al Sagunt, Tobarra i Benidorm però es va perdre davant Vinaròs,
Alcantarilla i Plásticos Romero.
D’estos irregulars resultats van
destacar el primer hat-trick del
juvenil José Carlos que va fer en
el 8-4 a Vinaròs i que tot i perdre
més punts que en el mateix parcial de la primera volta, es va aconseguir estar en la segona posició.
Falles 2007 Alzira
121
Paco Català se’n va
Els números de Paco Català no
podien passar desapercebuts (63
gols en 28 partits en la temporada
anterior i 44 en l’actual). El Jumilla,
exequip de Nacional A que es va
enfrontar al cullerenc i en eixe moment en Divisió d’Argent, li va fer
una oferta a la que el club no es va
tancar, pensant en el jugador qui
havia donat la seua plenitud com a
jugador a l’equip riberenc. I Català
es va acomiadar com millor sap fer,
amb dos gols que culminaren el 52 davant el Tobarra amb que el Nítida seguia sent tercer.
També va causar baixa Rober,
que tornava al Cullera.
Per suplir la baixa de Català,
el Nítida va incorporar a Juanan
Rigo, golejador de la lliga alzirenya i davanter a la UD Alzira B.
Passat menys d’un mes, Paco
Català va tornar a l’equip ja que el
Jumilla no va poder donar la baixa a Bareta, encara que estava lesionat, i per tant no quedava una
fitxa federativa lliure amb que el
cullerenc debutara en la categoria superior. Però su retorn resultà agredolç perquè Català va entrenar poc amb els murcians i en
la seua reaparició amb el Nítida
marcà un gol però es lesionà per
vore des de la banqueta la derrota contra el Vila-real per 3-5.
A eixa derrota seguiren tres
més fruit de les baixes per lesió
122
que anava acumulant l’equip
i que van fer perdre llocs a la
classificació. Especialment dolents foren els partits que es
varen perdre a Caravaca (11-4),
contra l’Alcoi (5-7) i a Águilas
(15-5), en arriscar a posar porter jugador i donar minuts als
juvenils Ángel, Requena i Cristian. La lliga es va tancar amb
un empat a dos a Torrevieja,
una victòria per la mínima (32) contra el Librilla i participant sense voler-ho, encaixant
una golejada, a la festa de l’ascens i títol de lliga de l’Helados Alacant a Sant Vicent del
Raspeig.
Els alzirenys acabaren signant una sisena posició, quedant-se a quatre punts del
quart classificat.
Ascens del juvenil a Divisió d’Honor
L’equip juvenil va continuar la
seua trajectòria ascendent. La lliga va ser d’allò més renyida en
dura pugna amb el Moixent, qui
a la fi seria el campió. Va ser en la
penúltima jornada quan els de
Salva Boquera visitaven la canxa
dels màxims rivals. Els alzirenys
sols havien perdut dos partits i
com a locals mentre que lluny del
Fontana Mogort es contaven tots
per victòries. Un ambient hostil –amb llançament de coets al
camp- i un terreny de joc a l’aire
lliure molt esbarós foren els condicionants de l’encontre que començà amb dos gols dels locals,
que foren contrarrestats per altres tants dels alzirenys. Estos,
que sols sabien jugar a l’atac –el
que els havia suposat ser de llarg
els màxims golejadors- anaren
a per la remuntada i encaixaren
dos gols més abans del descans.
La derrota es consolidà entre coets pel terreny de joc i un àrbitre
que no es va atrevir a suspendre
l’encontre.
En Copa, la trajectòria també
va ser quasi impoluta. Començà
amb una lligueta que dominà
per complet, davant Riba-roja B
i Loreto de València. En huitens
de final va superar l’Utiel, en
quarts al primer Divisió d’Honor,
el Dominicos de València. En semifinals els alzirenys es quedaren a les portes de la glòria. Tot i
avançar-se en l’anada per 0-2 i 23 contra el campió de la màxima
categoria juvenil, el Maristes València, estos acabaren guanyant
5-3. La tornada s’hagué de jugar
a Carcaixent i a l’aire lliure per la
reclamació que va posar el Do-
Falles 2007 Alzira
123
minicos, acusant l’equip alzireny
de permetre incidents durant el
partit de l’anterior ronda. El juvenil li va guanyar al campió de
lliga i copa per 3-1, però en esta
competició no imperava el valor
doble dels gols en camp contrari i es llançaren penals on els valencians estigueren més encertats.
El segon lloc en lliga millorava
la tercera plaça de la campanya
anterior en que debutava l’equip
amb jugadors juvenils també de
primer any i cadets. La gran quantitat de gols li va permetre ser el
millor subcampió de manera que
en juliol van rebre la notícia que
l’equip passava a engreixar la Divisió d’Honor, màxima categoria
autonòmica a nivell juvenil. Un
any redó.
124
2006-07
El primer referent del futbol
sala riberenc afrontà l’actual temporada amb set jugadors nous,
xifra més alta del previst però necessària després que per motius
laborals deixaren l’equip els cullerencs Juanmi i Emilio. Ambdós
s’uneixen a Carlos Vives, que es va
retirar, i a Paco Català, que finalment va complir el seu somni de
jugar en Divisió de Plata amb el
Maristes UPV València.
Per reforçar la porteria, es va
fitxar a Jonathan del Picassent
–qui deixà l’equip poc després- i
Abel, del Cullera que compartiren
porteria amb Sergio. L’alzireny està vivint un any mogut perquè
el seu treball a Orihuela li obliga a entrenar amb l’Albatera de
Nacional B i jugar amb el Nítida
Alzira F.S. Continuen els alzirenys
Braulio, Kiko, José Carlos, Jose,
Juanan i Gonzalo així com els picassentins Maca i Vicent Carrasco.
El primer reforç per a esta línia fou
Dani, ex del Serelles Alcoi però no
arribà ni a entrenar en renunciar
abans de començar la pretemporada. Sí arribaren Pablo, ex del Maristes amb experiència en Plata, el
carcaixentí Jordi Torres, altres dos
ex del Picassent, Miguel i Óscar –
que no arribaren a debutar- i Javi Lázaro que retornava a l’equip
després d’haver-se retirat un any
abans amb sols 24 anys.
L’objectiu tornava a ser la permanència, com totes les temporades, però sempre amb l’esperança
de que la qualitat dels jugadors
fóra suficient per superar moltes
plantilles remunerades econòmicament. A la lliga hi ha tres “cocos”,
Caravaca, Alcantarilla i Torrevieja
amb què seria difícil combatre però la sorpresa podria ser possible.
Després de guanyar a l’Armiñana València B (4-1), va visitar
amb motiu de les festes patronals
al Tavernes de la Valldigna i s’imposà 3-8. Esta temporada, tornava
a visitar el València F.S. en la presentació, amb nou patrocinador,
Promocions Armiñana, i els capitalins tornaren a guanyar.
Després d’una curta pretemporada, començà la lliga a casa
contra el Vinaròs amb dos empats seguits contra Vinaròs i a Tobarra. L’equip albaceteny ja no
era la pereta en dolç de la tempo-
rada anterior i pugnà amb els alzirenys per estar en la part mitja
alta. La primera victòria va resultar d’allò més treballada. El Xaloc
Alacant mostrà ser un bon equip
que acabà sucumbint per 7-5. Els
dos empats inicials foren els únics
de la primera volta perquè després s’alternarien victòries i derrotes. Un dels “cocos”, el Caravaca
va guanyar sols per la mínima, 32, tot i que el resultat pugué ser
favorable als riberencs. Primer
perquè el Nítida guanyava 1-2 i
després perquè un clar penal no
assenyalat sobre Vicent Carrasco i
la conseqüent queixa, fou aprofitada pels murcians per muntar la
contra i marcar el definitiu 3-2.
La lesió d’Abel per a mes i mig
i que Jonathan deixara l’equip a
causa de les poques oportunitats, van fer que es fitxara David,
del Picassent que uns pocs anys
abans va ser porter de la selecció
valenciana juvenil. Però també
este porter abandonà l’equip. Fet
normal perquè és una categoria ja
molt complicada on es requereix
molt de sacrifici en forma d’entrenaments sense contraprestacions econòmiques. Guanyar 0-2
al Benidorm i 7-5 al Plásticos Romero va permetre pujar a la quarta posició. La visita a Torrevieja
no va tindre els resultats positius
d’anteriors temporadas. Els de la
Vega Baixa estaven cridats per
aconseguir l’ascens i saberen sobreposar-se al 0-3 amb que començaren els alzirenys per mitjà
Falles 2007 Alzira
125
de Kiko, Pablo i Juanan. Sens dubte, acusaren les baixes de tres peces importants: Vicent Carrasco,
Lázaro i Jose.
Passaven les jornades i el Nítida ballava al voltant de la 5ª posició. Guanyà 4-3 a l’Urcisol Águilas,
va caure per idèntic resultat a Vila-real on gaudiren de nombrosíssimes ocasions. El partit contra el vicecuer Asp no va ser tan
senzill com sembla pel resultat.
El protagonista fou el cancerber
Sergio qui va parar fins a set dobles penals quan el partit estava
molt igualat. En la segona part, un
Vicent Carrasco incommensurable va marcar cinc gols per fer el
9-2 definitiu.
La primera volta resultà d’allò
més complicada per haver de visitar els tres aspirants a l’ascens a
Plata. L’últim va ser l’Alcantarilla i
126
a més, amb les baixes de Juanan,
José Carlos, Fernando, Jordi i Jose, que no permetien fer rotacions. Els murcians no perdonaren
i donaren un sever correctiu (7-1).
L’Electrónica Manises arribà al Palau amb l’ex del Nítida Javi Cobo.
Després d’una costosa primera
part, els alzirenys pugueren trencar la teranyina de la defensa manisera, reafermada en marcar el 01, i guanyaren 4-2.
Dos anys sense guanyar a Múrcia
La Nacional A resulta especialment dura si s’ha de jugar contra
una regió que viu i gaudeix del
futbol sala com és Múrcia. Estos
equips fitxen exjugadors de Divisió d’Honor i Argent i paguen autèntiques fortunes –per a ser un
esport amateur- gràcies a que hi
ha empreses que donen el seu su-
port. El 9 de desembre de 2006 el
Nítida aconseguia la primera victòria en dos temporades a canxa
murciana. Va ser a Librilla per 4-5.
Els Nadals haurien pogut ser perfectes de no ser perquè el complicat Orihuela, ara reconvertit en
el Wonders Elx, tingué la fortuna
de trobar-se amb dos gols en el
seu caseller fets en pròpia porta pel Nítida i a la fi guanyaren 35. En tornar de les festes, la falta
d’encert provocà una altra derrota a San Pedro del Pinatar (4-2). Al
tancament d’este llibret, el Nítida
Alzira F.S. guanyà els tres primers
encontres de la segona volta: al
Llagostí de Vinaròs, per 3-8, al Tobarra (5-2) i al Xaloc Alacant (2-5),
ocupant la quarta plaça.
El grup de xavals i el seu entrenador, Salva Boquera, aconseguiren fer realitat el seu somni, jugar
a la màxima divisió de les categories inferiors: la Divisió d’Honor o
com la nomenen a la Federació
Valenciana: la Nacional juvenil.
El club seguia creixent i va
unir-se amb l’Escola Municipal
de Futbol Sala que també tenia
a càrrec. Els joves aprenents acabaven en edat infantil però no tenien on seguir formant-se. Jose
Sanfrancisco fou nomenat entrenador d’este conjunt qui va patir
els rigors de la primera lliga federada contra equips que disposaven de jugadors més treballats
i amb més experiència a la competició.
Falles 2007 Alzira
127
Agraïm la col·laboració
de les cases anunciants
que han fet possible este llibret
128
Este llibret acabà d’imprimir-se
als tallers de Matéu Impressors
el 10 de febrer de 2007,
festivitat de Santa Escolàstica
Portada: Salvador Gorba
Edita: Associació Cultural Falla El Mercat
Impressió: Matéu Impressors s.l. (Xàtiva)
Coordinació: David Chordà i Argente
Articles: Juan Marco, Antoni Lluís Martínez, David Chordà,
Bernat Ríos, Xavier Garcia i Vicent Cucarella.
Fotos: Víctor Balaguer, Vicent M. Pastor, Xavier Garcia, Enric Laudes,
Niclas, Bialcanet, Agustín, Raül Calabuig i José Luis Navalón.
Publicitat: Ana Canet, Bernardo Hernándiz, Bernardo Martínez,
David Chordà, David Ríos, Fernando Gresa, Isabel Balaguer, José Andrés,
Juan Enguix, Juan Ortega, Paco Cano, Pepe Costa i Víctor Balaguer
Agraïments: Imprenta Reyes, Gráficas San Bernardo, Disseny i més,
Raül Calabuig, Alberic informa, José Luis Navalón, Braulio Correal,
Antonio Oliver, Julio Vayà, Ricardo Bella, Gregorio Serrano,
Salus Madrid, Juanma Duque, Rafa Dolz i Mari Carmen Cano

Alzira futbol sala

Transcripción

Documentos relacionados

butlleti acegal abril14_Maquetación 1

diptico pp 13 - Partido Popular de Barcelona