VAGA GENERAL 29M

ENSENYAMENT
PÚBLIC
Nº240
www.pv.ccoo.es/ensenyament
[email protected]
RETALLADES
REFORMA LABORAL
VAGA GENERAL
29M
Introducció
Des de CCOO entenem que les retallades que estem patint en el sector educatiu del País
Valencià són una part de les retallades de l'àrea pública que a més són una part de l'atac
a l'estat de benestar. Eixe atac té diversos eixos: retallades socials, atacs als serveis
públics, privatitzacions, reducció de drets laborals i socials, reformes estructurals,
polítiques fiscals i econòmiques regressives…
Per això pensem que davant de la convocatòria de vaga general contra la reforma
laboral i en defensa dels serveis públics hem de donar un pas més i explicar-la en eixe
context ampli i complex.
País Valencià: Decret llei 1/2012
No sembla necessari, a aquestes alçades, parlar del contingut del Decret, que es pot
resumir en diverses mesures molt conegudes: acomiadament interins/ines el 30 de juny,
retallada dels sexennis a la meitat fins al 2014, no cobrir les IT al 100% des del dia 16
per al personal de RGSS (professorat interí, funcionariat de carrera que aprovaren
l'últim any d'oposicions, personal no docent), no a les jubilacions després dels 65 anys,
pujada del IRPF autonòmic i pujada de la gasolina (aquestes dues últimes mesures
afecten tota la ciutadania). El Decret llei incideix especialment contra mesures de
conciliació que afecten a dones en un sector altament feminitzat.
La resposta sindical va ser unitària des del primer dia, en tres eixos:
1.- demanant la retirada del Decret llei i mantenint oberta l'oferta de negociació per a
donar alternatives a la retallada en capítol I
2.- Interposant dos recursos contra l'acte d'aprovació del Decret
3.- Pactant una proposta conjunta de mobilitzacions, a la que s’afegeixen les que cada
centre, localitat, comarca… vulga organitzar. Fins ara han sigut un èxit, sobretot les
manifestacions massives.
Considerem prioritari discutir sobre les retallades i no ens reunim amb l'administració
en altres meses des de gener. També considerem prioritari no sectorialitzar la
negociació; el decret afecta tot el sector públic i no volem negociar per separat (sanitat,
educació, administració pública)
Les mobilitzacions han fet respondre a la Generalitat, que va oferir un document que
“suavitza” les retalldes. Considerem eixe document clarament insuficient. Mantenim el
calendari de mobilitzacions i suposem que, si no hi ha acord, seran llargues. Podem
aconseguir revertir part del dany i evitar altres majors si continuem mantenint el sector
mobilitzat, amb accions mediàtiques que siguen al mateix temps didàctiques, que
expliquen a la població com afecten les retallades a la qualitat dels serveis públics, en el
nostre cas educació.
És possible que la situació inclús vaja a pitjor si es compleixen els anuncis sobre
retallades en primària i infantil i l'augment d'horari lectiu en secundària. També és
possible que hi haja noves retallades a partir dels Pressupostos Generals de l'Estat. Ja
s'ha anunciat la necessitat un nou “ajust” de 500 milions d'euros en País Valencià, que
s'afegirien als 1.000 de Nadal.
Situació estatal. Reforma laboral
Entenem que les retallades en País Valencià són una peça més en l'atac a l'estat de
benestar que s'està generalitzant mitjançant lleis com la reforma laboral. S'està fent
recaure la càrrega de la crisi en els treballadors i les treballadores i no en qui l'han
provocada. En eixe sentit la reforma laboral ve a desmuntar alguna peça més de l'estat
social.
Té diversos punts cridaners: acomiadament fàcil i barat (20 dies generalitzats, sense
necessitat d'autorització dels EROs), l'acomiadament improcedent quedarà com una
situació residual, àmplia restricció de drets col·lectius (prioritat del conveni d'empresa
enfront del sectorial, possibilitat de poder despenjar-se de convenis, eliminació de la
ultraactivitat als dos anys), possibilitat d'acomiadament de treballadors i treballadores
públics que han obtingut la seua plaça per oposició (quant es tardarà a obrir la porta a
l'acomiadament de funcionariat?)
La reforma no crearà ocupació (fins Rajoy ho va reconèixer el dia de la seua
publicació). Això ho ha entés molt bé l'assessoria que ha organitzat cursos per a
ensenyar a acomiadar ràpid i barat (“ara sí que sí”, diu la seua publicitat)
La reforma no acabarà amb la precarietat: hi ha un nou contracte d'emprenedors que
permet l'acomiadament al primer any, sense indemnització.
La reforma no és equilibrada, sembla escrita per la patronal.
Doncs, per a què servirà?:
1.-possiblement perquè hi haja una rebaixa generalitzada de salaris, l'equivalent quant a
competitivitat d'una devaluació de la pesseta si no estiguérem en l'euro
2.-atac a la negociació col·lectiva i als drets de treballadors i treballadores.
Açò últim en el marc d'un atac antisindical brutal que creix els últims mesos.
Perquè l'atac a l'estat de benestar es veja com necessari i haja calat com l'única
alternativa per a una part important de la població ha fet falta que ens creguérem una
sèrie de mentides.
Primera mentida: és necessari tindre un dèficit controlat. L'objectiu era un 4,4% en
2012, però el govern ja ho ha rebaixat al 5,8%, una prova més que tenen por a les
mobilitzacions, com les manifestacions gegants del 19F. L'objectiu de dèficit és una
cosa marcada per Europa (ara ha dit 5,3 %, la qual cosa suposarà 5.000 milions
addicionals de retalls), que també podria haver decidit que l'objectiu estructural és la
plena ocupació en 2015. En el primer cas es beneficia als qui tenen el deute, que
s'asseguren el seu cobrament (bancs, fons de pensions, fons d'inversió…) i en el segon a
la ciutadania. Per què es tria un objectiu i no un altre? Islàndia ha fet altres coses
(detindre els responsables de la crisi, inclosos banquers i president, prohibir cobrar més
del 110% del valor d'una vivenda en el total d'una hipoteca, no pagar deute abusiu…) i
està creixent per damunt de la mitjana europea.
Per a CCOO la crisi espanyola és d'ocupació i no de deute, per això va proposar a
aquest govern i a l'anterior un Pacte per l'ocupació en el què oferíem alternatives per a
crear ocupació i al mateix temps no generar dèficit. Per a això ens basem en 3 eixos:
1.- Reforma fiscal progressiva i justa, que faça recaure els impostos tant en el capital
com en el treball. El marginal màxim de l’impost referent al treball està ja per damunt
del 50%, però empreses amb beneficis de milers de milions d'euros poden cotitzar al 9%
per les bonificacions que s'apliquen a l'impost de societats. Queda un marge immens a
impostos de patrimoni, donacions, successions, SICAV, beneficis de la banca,
transaccions financeres, fiscalitat de l'Església catòlica… El cas de País Valencià és de
vergonya: apliquem retallades enormes però renunciem a cobrar l'impost de patrimoni
reintroduït (que generaria entre 80 i 800 milions a l'any, recordem que les retallades en
nòmines i personal del Decret llei són de l'orde de 250 milions)
2.-Lluita contra l'economia submergida. Hem de recordar que l'injuriat Acord Econòmic
i Social de 2010 permet, si es treballa en eixe sentit, aflorar molt de treball domèstic i en
el camp, a l'incloure'ls en el RGSS per fi.
3.- Lluita contra el frau fiscal
Amb eixes tres fonts de finançament es pot escometre un pla de creació d'ocupació
públic, inversió en I+D+i i foment de l'estat social.
És mentida que hi haja massa despesa pública i massa funcionaris. A Espanya el
9% de l'ocupació és pública, front al 14 % de mitjana europea i més del 20% de mitjana
dels països nòrdics.
Una altra mentida: l'empresa privada crearà ocupació. Ni pot per la contracció de
crèdit actual ni sap o ni vol perquè en èpoques de bonança tampoc ha creat ocupació de
qualitat (sí temporal, que s'ha destruït a dolls). Es crearà ocupació si ho fa l'estat
(exemple dels Estats Units en la crisi actual)
El Pacte que proposa CCOO implicaria la creació d'ocupació en serveis socials (sobretot
en ajuda a la dependència i atenció a la tercera edat), I+D+i i sobretot en ensenyament,
amb diversos objectius:
-augmentar el nivell de formació de la població per a facilitar la seua ocupabilitat futura
en cas de pèrdua d'ocupació (veiem com arriben a la desocupació gran quantitats de
persones que van abandonar els estudis sense titulació en una època en què era fàcil
col·locar-se als 16 anys, sobretot al País Valencià, que no ha sigut capaç de crear teixit
productiu ni industrial i ha basat tota la seua economia en la bambolla immobiliària)
- incorporar la dona al món laboral. Espanya està a la cua d'Europa perquè es continua
mantenint el rol femení com a persona que cuida a majors, dependents i xiquets; la
inversió en eixos sectors (sobretot en la universalització i gratuïtat de l'educació infantil
0-3 anys) permetria, a més de crear ocupacions directes i indirectes, que moltes dones
pogueren accedir al món laboral
- reincorporació de persones que van abandonar la formació, per mitjà de la potenciació
de la FP
Tot l'esquema neoliberal que s'està aplicant se sosté en altres dos mentides bàsiques:
ha vingut una crisi i no es pot solucionar d'una altra forma perquè no hi ha diners.
La crisi no és un fenomen natural que ens ha caigut al damunt, l'han provocada persones
amb la seua avarícia, incompetència i en alguns casos conducta criminal. Tenim els
exemples de Luis de Guindos, actual ministre d'Economia, que era un dels responsables
de Lehman Brothers en el moment en què la seua fallida amplifica la crisi mundial;
Rodrigo Rato, responsable del FMI que no va preveure la crisi o va deixar actuar als
actors econòmics que l'estaven generant; Francisco Camps al País Valencià, la política
de malbaratament del qual, de bambolla i de corrupció ha portat a la comunitat a la
fallida.
La crisi té altres eixides: HI HA ALTERNATIVES. No és veritat que només es puga
retallar. CCOO ha explicat com es pot fer d'altres formes.
És mentida que no hi haja diners: SÍ QUE HI HA DINERS, el que no hi ha és voluntat
política per a buscar-lo on està: impostos progressius al capital, lluita contra el frau
fiscal i contra l'economia submergida.
És mentida que “hàgem viscut per damunt de les nostres possibilitats”: els qui ens
han robat i dilapidat els diners públics sí ho han fet. Els qui han generat bambolles no
poden culpar als estafats.
La pregunta sempre és: què fer?
En el nostre cas mantindre i augmentar les mobilitzacions, que estan funcionant, i com
a prova la rebaixa en l'objectiu de dèficit, malgrat la pressió europea. Per això els atacs
tan salvatges contra els sindicats de classe, per dos motius:
-perquè han vist l'oportunitat històrica de destruir la defensa organitzada dels
treballadors i treballadores, com va fer Thatcher en Gran Bretanya, i no volen deixar
passar l'oportunitat, i
- perquè saben que els sindicats de classe són l'última defensa de l'estat de benestar que
volen destruir
És per això que ara som més necessaris que mai els sindicats de classe. No és casualitat
que els països nòrdics, els més avançats socialment, siguen els únics països del món en
què la taxa d'afiliació supera el 50%. Les conquistes socials són conquistes, ningú ens
ha regalat res, i només es poden protegir o ampliar si n'hi ha prou afiliació que permeta
sindicats poderosos que facen front a l'atac demolidor neoliberal.
Per això mantindrem, augmentarem i generalitzarem les mobilitzacions:
VAGA GENERAL EL 29M.
El govern ha tirat al fem la reforma de la
negociació col·lectiva acordada amb la patronal i ha preferit imposar una reforma
injusta i ineficaç. La vaga general només serà un dia més, no l'últim, del calendari de
mobilitzacions. La lluita per defensar els nostres drets serà llarga. La possibilitat de
revertir els atacs reaccionaris dependrà de la resposta social; està en les nostres mans.
Conclusió: oportunitat de la vaga general en
l'ensenyament públic
En un sector com el nostre, on no hi ha la por a l'acomiadament entre el funcionariat de
carrera ni tampoc la por a “significar-se”, no trobem raons que impedisquen secundar la
vaga general.
Sí, ens anem a trobar moltes excuses, la majoria ja sentides en totes les convocatòries de
vaga:
− un dia de vaga no servix per a res. Però les mobilitzacions estan funcionant, fins
al punt que Rajoy ha canviat l'objectiu de dèficit per a enguany contra l'opinió de
Brussel·les i Berlín. Potser no ho haguera fet de no esperar una contestació
massiva a retallades enormes. Sense mobilització (i la vaga només és un
instrument més) no sabem fins on podrien arribar. El que no serveix per a res és
no fer-la i renunciar a l'instrument més poderós que tenim treballadors i
treballadores. La nostra força és el treball i ja li han posat números: més de
7.000 milions d'euros és el cost de paralitzar el país durant un dia; per què si no
les declaracions de la patronal i la dreta política desautoritzant la vaga?, per què
si no la campanya d'intoxicació de la dreta mediàtica?
− A mi la reforma laboral no m'afecta. La reforma afecta totes i tots; tenim
família, alumnat, un entorn social que serà afectat. Però inclús si acceptàrem
eixa excusa estaríem equivocats, ja que vivim de la despesa social, que es va a
veure reduïda encara més després de la contracció de consum i cotitzacions que
implicarà la baixada generalitzada de salaris que afavorirà la reforma. A més,
també des d'un punt de vista egoista, si no es para esta reforma, quant tardaran a
obrir la possibilitat d'acomiadar funcionaris com a Grècia i Portugal?
− Quan ataquen els funcionaris ningú ens defensa. Hem de recordar que estem en
ple procés mobilitzador que ens ha mostrat el suport de tota la societat,
començant pels pares i mares, esgrimirem excuses insolidàries quan ens han
mostrat solidaritat els altres?
− No regalaré 100 € a l'administració. El govern i els empresaris saben que no
estem regalant res, per això s'oposen virulentament a la vaga. Saben que la vaga
no és cap regal, és l'ús de la nostra força de treball en defensa dels nostres drets.
− No aniran tots a la vaga, fer-la jo a soles no es notarà. No vas a fer-la a soles, la
faràs amb tota la ciutadania, i és a més a més una expressió de solidaritat de
classe. No som només treballadors i treballadores d'un centre educatiu els qui
fan la vaga, és tota la comunitat educativa (pares, mares, alumnat, famílies...) i
tota la ciutadania.
No hi ha raons, hi ha excuses
Annex: retallades fins ara
Quants diners ens han retallat des de maig del 2010?
En euros bruts ho podem veure en la taula següent: retallades des de maig del 2010 fins
a desembre del 2012, comparant amb la nòmina de 2010 sense retallar i suposant que
haguera quedat congelada en 2011 i 2012 (recordem que els sindicats majoritaris
havíem pactat un augment del 0,3 %, que no està inclòs en la simulació):
PRIMÀRIA PRIMÀRIA EN ESO
Professorat
sense
sexennis (de
carrera i
interí)
Amb 2
sexennis
Amb 5
sexennis
PT de FP
SECUNDÀRIA
CATEDRÀTICS/QUES
3247,51
3455,23
3457,69
4573,88
4888,99
4967,92
5175,64
5178,10
6444,05
6759,16
7708,65
7916,36
7918,83
9409,41
9724,53
Totes les quantitats són en brut i no inclouen per tant l'efecte de la pujada de IRPF, que
la notem com un descens del sou net mensual.
A més a més, enguany el professorat interí deixarà de cobrar dos mesos. I no oblidem
que aquestes retallades salarials han afectat també profundament a treballadores i
treballadors de l'ensenyament no docents.
ENSEÑANZA
PÚBLICA
Nº 240
www.pv.ccoo.es/ensenyament
[email protected]
RECORTES
REFORMA LABORAL
HUELGA GENERAL
29M
Introducción
Desde CCOO entendemos que los recortes que estamos padeciendo en el sector
educativo en País Valencià son una parte de los recortes del área pública que a su vez
son una parte del ataque al estado de bienestar. Ese ataque tiene varios ejes: recortes
sociales, ataques a los servicios públicos, privatizaciones, reducción de derechos
laborales y sociales, reformas estructurales, políticas fiscales y económicas regresivas…
Por eso pensamos que ante la convocatoria de huelga general contra la reforma laboral y
en defensa de los servicios públicos hemos de dar un paso más y explicarla en ese
contexto amplio y complejo.
País Valencià: Decret llei 1/2012
No parece necesario, a estas alturas, hablar del contenido del Decreto, que se puede
resumir en varias medidas muy conocidas: despido interinos/as el 30 de junio, recorte
de los sexenios a la mitad hasta el 2014, no cubrir las IT al 100% desde el día 16 para el
personal de RGSS (profesorado interino, funcionariado de carrera que aprobó el último
año de oposiciones, personal no docente), no a las jubilaciones después de los 65 años,
subida del IRPF autonómico y subida de la gasolina (estas dos últimas medidas afectan
a toda la ciudadanía). El decreto ley incide especialmente contra medidas de
conciliación que afectan a las mujeres en un sector altamente feminizado.
La respuesta sindical fue unitaria desde el primer día, en tres ejes:
1.- pidiendo la retirada del Decreto ley y manteniendo abierta la oferta de negociación
para dar alternativas al recorte en capítulo I
2.- poniendo dos recursos contra el acto de aprobación del Decreto.
3.- Pactando una propuesta conjunta de movilizaciones, a la que se añaden las que cada
centro, localidad, comarca… quiera organizar. Hasta ahora han sido un éxito, sobre todo
las manifestaciones masivas.
Consideramos prioritario discutir sobre los recortes y no nos reunimos con la
administración en otras mesas desde enero. También consideramos prioritario no
sectorializar la negociación; el decreto afecta a todo el sector público y no queremos
negociar por separado (sanidad, educación, administración pública)
Las movilizaciones han hecho responder a generalitat, que ofreció un documento que
“suaviza” los recortes. Ese documento lo consideramos claramente insuficiente.
Mantenemos el calendario de movilizaciones y suponemos que, si no hay acuerdo, serán
largas. Podemos conseguir revertir parte del daño y evitar otros mayores si seguimos
manteniendo el sector movilizado, con acciones mediáticas que sean a la vez didácticas,
que expliquen a la población cómo afectan los recortes a la calidad de los servicios
públicos, en nuestro caso educación.
Es posible que la situación aun vaya a peor si se cumplen los anuncios sobre recortes en
primaria e infantil y el aumento de horario lectivo en secundaria. También es posible
que haya nuevos recortes a partir de los Presupuestos Generales del Estado; ya se ha
anunciado la necesidad de un nuevo “ajuste” de 500 millones de euros en País Valencià,
que se añadirían a los 1.000 de Navidad.
Situación estatal. Reforma laboral
Entendemos que los recortes en País Valencià son una pieza más en el ataque al estado
de bienestar que se está generalizando mediante leyes como la reforma laboral. Se está
haciendo recaer la carga de la crisis en los trabajadores/as y no en quienes la han
provocado. En ese sentido la reforma laboral viene a desmontar alguna pieza más del
estado social.
Tiene varios puntos llamativos: despido fácil y barato (20 días generalizados, sin
necesidad de autorización de los EREs), el despido improcedente quedará como algo
residual, amplia restricción de derechos colectivos (prioridad del convenio de empresa
frente al sectorial, posibilidad de descuelgues de convenios, eliminación de la
ultraactividad a los dos años), posibilidad de despido de trabajadores públicos que han
obtenido su plaza por oposición (¿cuánto se tardará en abrir la puerta al despido de
funcionariado?)
La reforma no creará empleo (hasta Rajoy lo reconoció el día de su publicación), eso la
ha entendido muy bien la asesoría que ha organizado cursos para enseñar a despedir
rápido y barato (“ahora sí que sí”, dice su publicidad)
La reforma no acabará con la precariedad: existe un nuevo contrato de emprendedores
que permite el despido al primer año, sin indemnización.
La reforma no es equilibrada, parece escrita por la patronal.
Entonces, ¿para qué va a servir?:
1.-posiblemente para que haya una rebaja generalizada de salarios, lo equivalente en
cuanto a competitividad de una devaluación de la peseta si no estuviéramos en el euro
2.-ataque a la negociación colectiva y a los derechos de trabajadores/as.
Esto último en el marco de un ataque antisindical brutal que arrecia los últimos meses.
Para que el ataque al estado de bienestar se vea como necesario y haya calado como la
única alternativa para una parte importante de la población ha hecho falta que nos
hayamos creído una serie de mentiras.
Primera mentira: es necesario tener un déficit controlado. El objetivo era un 4,4%
en 2012, pero el gobierno ya lo ha rebajado al 5,8%, una prueba más de que tienen
miedo a las movilizaciones, como las manifestaciones gigantes del 19F. El objetivo de
déficit es algo marcado por Europa (ahora ha dicho 5,3 %, lo que supondrá 5.000
millones adicionales de recortes), que también podría haber decidido que el objetivo
estructural es el pleno empleo en 2015. En el primer caso se beneficia a los tenedores de
la deuda, que se aseguran su cobro (bancos, fondos de pensiones, fondos de
inversión…) y en el segundo a la ciudadanía. ¿Por qué se elige un objetivo y no otro?
Islandia ha hecho otras cosas (detener a los responsables de la crisis, incluidos
banqueros y presidente, prohibir cobrar más del 110% del valor de una vivienda en el
total de una hipoteca, no pagar deuda abusiva…) y está creciendo por encima de la
media europea.
Para CCOO la crisis española es de empleo y no de deuda, por eso propuso a este
gobierno y al anterior un Pacto por el empleo en el que ofrecen alternativas para crear
empleo y a la vez no generar déficit. Para ello nos basamos en 3 ejes:
1.- reforma fiscal progresiva y justa, que haga recaer los impuestos tanto en el capital
como en el trabajo. El marginal máximo al trabajo está ya por encima del 50%, pero
empresas con beneficios de miles de millones de euros pueden cotizar al 9% por las
bonificaciones que se aplican al impuesto de sociedades. Queda un margen inmenso a
impuestos de patrimonio, donaciones, sucesiones, SICAV, beneficios de la banca,
transacciones financieras, fiscalidad de la Iglesia católica… El caso de País Valencià es
de vergüenza: aplicamos recortes enormes pero renunciamos a cobrar el impuesto de
patrimonio reintroducido (que generaría entre 80 y 800 millones al año, recordemos que
los recortes en nóminas y personal del Decreto ley son del orden de 250 millones)
2.-Lucha contra la economía sumergida. Hemos de recordar que el denostado Acuerdo
Económico y Social de 2010 permite, si se trabaja en ese sentido, aflorar mucho trabajo
doméstico y en el campo, al incluirlos en el RGSS por fin.
3.- Lucha contra el fraude fiscal
Con esas tres fuentes de financiación se puede acometer un plan de creación de empleo
público, inversión en I+D+i y fomento del estado social.
Es mentira que haya demasiado gasto público y demasiados funcionarios. En
España el 9% del empleo es público, frente al 14 % de media europea y más del 20% de
media de los países nórdicos.
Otra mentira: la empresa privada creará empleo. Ni puede por la contracción de
crédito actual ni sabe o ni quiere porque en épocas de bonanza tampoco ha creado
empleo de calidad (sí temporal, que se ha destruido a chorros). Se creará empleo si lo
hace el estado (ejemplo de Estados Unidos en la crisis actual)
El Pacto que propone CCOO implicaría la creación de empleo en servicios sociales
(sobre todo en ayuda a la dependencia y atención a la tercera edad), I+D+i y sobre todo
en enseñanza, con varios objetivos:
-aumentar el nivel de formación de la población para facilitar su empleabilidad futura en
caso de pérdida de empleo (vemos cómo llegan al paro grandes cantidades de personas
que abandonaron los estudios sin titulación en una época en la que era fácil emplearse a
los 16 años, sobre todo en País Valencià, que no ha sido capaz de crear tejido
productivo ni industrial y ha basado toda su economía en la burbuja inmobiliaria)
- incorporar la mujer al mundo laboral. España está a la cola de Europa porque se sigue
manteniendo el rol femenino como persona que cuida a mayores, dependientes y niños;
la inversión en esos sectores (sobre todo en la universalización y gratuidad de la
educación infantil 0-3 años) permitiría, además de crear empleos directos e indirectos,
que muchas mujeres pudieran acceder al mundo laboral
- reincorporación de personas que abandonaron la formación, mediante la potenciación
de la FP
Todo el esquema neoliberal que se está aplicando se sostiene en otras dos mentiras
básicas: ha venido una crisis y no se puede solucionar de otra forma porque no hay
dinero.
La crisis no es un fenómeno natural que nos ha caído encima, la han provocado
personas con su avaricia, incompetencia y en algunos casos conducta criminal. Tenemos
los ejemplos de Luis de Guindos, actual ministro de Economía, que era uno de los
responsables de Lehman Brothers en el momento en que su quiebra amplifica la crisis
mundial; Rodrigo Rato, responsable del FMI que no previó la crisis o dejó actuar a los
actores económicos que la estaban generando; Francisco Camps en el País Valencià,
cuya política de derroche, de burbuja y de corrupción ha llevado a la comunidad a la
quiebra.
La crisis tiene otras salidas: HAY ALTERNATIVAS. No es verdad que solo se pueda
recortar. CCOO ha explicado cómo se puede hacer de otras formas.
Es mentira que no haya dinero: SÍ HAY DINERO, lo que no hay es voluntad política
para buscarlo donde está: impuestos progresivos al capital, lucha contra el fraude fiscal
y contra la economía sumergida.
Es mentira que “hayamos vivido por encima de nuestras posibilidades”: los que nos
han robado y dilapidado el dinero público sí lo han hecho. Los que han generado
burbujas no pueden culpar a los estafados.
La pregunta siempre es ¿qué hacer?
En nuestro caso mantener y aumentar las movilizaciones, que están funcionando, como
prueba la rebaja en el objetivo de déficit, a pesar de la presión europea. De ahí los
ataques tan salvajes contra los sindicatos de clase, por dos motivos:
-porque han visto la oportunidad histórica de destruir la defensa organizada de los
trabajadores/as, como hizo Thatcher en gran Bretaña, y no quieren dejar pasar la
oportunidad, y
- porque saben que los sindicatos de clase son la última defensa del estado de bienestar
que quieren destruir
Es por eso que ahora somos más necesarios que nunca los sindicatos de clase. No es
casualidad que los países nórdicos, los más avanzados socialmente, sean los únicos
países del mundo en los que la tasa de afiliación supera el 50%. Las conquistas sociales
son conquistas, nadie nos ha regalado nada, y solo se pueden proteger o ampliar si hay
suficiente afiliación que permita sindicatos poderosos que hagan frente al ataque
demoledor neoliberal.
Por ello mantendremos, aumentaremos y generalizaremos las movilizaciones:
HUELGA GENERAL EL 29M. El gobierno ha tirado a la basura la
reforma de la negociación colectiva acordada con la patronal y ha preferido imponer
una reforma injusta e ineficaz. La huelga general solo será un día más, no el último, del
calendario de movilizaciones. La lucha para defender nuestros derechos va a ser larga.
La posibilidad de revertir los ataques reaccionarios dependerá de la respuesta social;
está en nuestras manos.
Conclusión: oportunidad de la huelga general en la enseñanza
En un sector como el nuestro, donde no existe el miedo al despido entre el
funcionariado de carrera ni tampoco el miedo a “significarse”, no encontramos razones
que impidan secundar la huelga general.
Sí nos vamos a encontrar muchas excusas, la mayoría ya oídas en todas las
convocatorias de huelga:
- un día de huelga no sirve para nada. Pero las movilizaciones están funcionando,
hasta el punto de que Rajoy ha cambiado el objetivo de déficit para este año
contra la opinión de Bruselas y Berlín. Quizá no lo hubiera hecho de no esperar
una contestación masiva a recortes enormes. Sin movilización (y la huelga solo
es un instrumento más) no sabemos hasta dónde podrían llegar. Lo que no sirve
para nada es no hacerla y renunciar al instrumento más poderoso que tenemos
trabajadores y trabajadoras. Nuestra fuerza es el trabajo y ya le han puesto
números: más de 7.000 millones de euros es el coste de paralizar el país durante
un día; ¿por qué si no las declaraciones de la patronal y la derecha política
desautorizando la huelga?, ¿por qué si no la campaña de intoxicación de la
derecha mediática?
-
A mí la reforma laboral no me afecta. La reforma afecta a todos y todas;
tenemos familia, alumnado, un entorno social que va a ser afectado. Pero aun si
aceptáramos esa excusa estaríamos equivocados, ya que vivimos del gasto
social, que se va a ver reducido todavía más después de la contracción de
consumo y cotizaciones que implicará la bajada generalizada de salarios que va
a favorecer la reforma. Además, también desde un punto de vista egoísta, si no
se para esta reforma, ¿cuánto tardarán en abrir la posibilidad de despedir
funcionarios como en Grecia y Portugal?
-
Cuando atacan a los funcionarios nadie nos defiende. Hemos de recordar que
estamos en pleno proceso movilizador en el que nos ha mostrado el apoyo toda
la sociedad, empezando por los padres y madres, ¿vamos a esgrimir excusas
insolidarias cuando se nos ha mostrado la solidaridad de los demás?
-
No voy a regalar 100 € a la administración. El gobierno y los empresarios saben
que no estamos regalando nada, por eso se oponen virulentamente a la huelga.
Saben que la huelga no es un regalo, es el uso de nuestra fuerza de trabajo en
defensa de nuestros derechos.
-
No irán todos a la huelga, hacerla yo solo no se notará. No vas a hacerla a
solas, la harás con toda la ciudadanía, y es además una expresión de solidaridad
de clase. No solo los trabajadores y trabajadoras de un centro educativo van a
hacer la huelga, es toda la comunidad educativa (padres, madres, alumnado,
familias…) y toda la ciudadanía.
No hay razones, hay excusas.
Anexo: recortes hasta ahora
¿Cuánto dinero nos han recortado desde mayo de 2010?
En euros brutos lo podemos ver en la siguiente tabla: recortes desde mayo de 2010 hasta
diciembre de 2012, comparando con la nómina de 2010 sin recortar y suponiendo que
hubiera quedado congelada en 2011 y 2012 (recordemos que los sindicatos mayoritarios
habíamos pactado un aumento del 0,3 %, que no está incluido en la simulación):
Profesorado
sin sexenios
(de carrera e
interino)
Con 2
sexenios
Con 5
sexenios
PRIMARIA
PRIMARIA EN ESO
PT de FP
SECUNDARIA CATEDRÁTICOS/AS
3247,51
3455,23
3457,69
4573,88
4888,99
4967,92
5175,64
5178,10
6444,05
6759,16
7708,65
7916,36
7918,83
9409,41
9724,53
Todas las cantidades son en bruto y no incluyen por tanto el efecto de la subida de
IRPF, que la notamos como un descenso del sueldo neto mensual.
Además este año el profesorado interino dejará de cobrar dos meses. Y no olvidemos
que estos recortes salariales también han afectado profundamente a trabajadoras y
trabajadores de la enseñanza no docentes.