de - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya

Transcripción

de - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya
Dimarts 14 d’octubre de 2013 · Número 5
9
Pino Donaggio
10
Nicholas Brendon
RETIRO
10:15
11
Santiago Alvarado
12
w w w. s i t g e s f i l m f e s t i v a l . c o m
Fede Álvarez
Diari del festival
2
Dimarts 15 d’octubre 2013
INFOrmacIó I VENDa D’ENTraDES
Compra les teves entrades anticipades
a través de Telentrada de CatalunyaCaixa, per internet a (www.telentrada.
com), per telèfon trucant al 902 10 12
12 o a les oficines de CatalunyaCaixa
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
PREUS (IVA inclós)
9€: Secció Oficial Fantàstic a competició, Secció Oficial Fantàstic Especials,
Secció Oficial Fantàstic Galas, Secció
Oficial Fantàstic Panorama en competició, Secció Oficial Noves Visions Emergents, Secció Oficial Noves Visions Experimenta, Secció Oficial Noves Visions
Ficció, Secció Oficial Noves Visions No
Ficció, Secció Oficial Noves Visions Petit
Format, Panorama Especial, Sessions
Especial, Secció Seven Chances, Sessions Sitges Family, Focus Asia, Secció
Anima’t i Sessions 3D
6€: Secció Retrospectiva i Homenatges (Sitges Clàssics), menors de 14
anys per a la secció Sitges Family
7€: Sessions Anima’t Curts
11€: Maratons, Programa doble
13€: Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda
14€: Maratons del dia 20 d’octubre
4,50€: Classes magistrals i sessions
Despertador (sessions de les 8.30 h. a
tots els cinemes)
Estacio
Bus Sitges-Barcelona | Sitges-Vilanova
Cinema Prado
Cinema El Retiro
Cap de la Vila
Jardins d’El Retiro. Taquilles centre
Hort de Can Falç
Carrer Primer de Maig
Passeig de la Ribera
La Fragata
Ajuntament
Fundació Stämpfli – Art Contemporani
Palau de Maricel
Edifici Miramar
Platja de Sant Sebastià. Estands
L’Escorxador. Brigadoon. Punt d’informació
Hotel Meliá. Auditori. Taquilles. Punt d’informació
Port d’Aiguadolç
Photocall Mirador
Caixers CatalunyaCaixa
El diari del festival
COORDINACIÓ
Violeta Kovacsics
REDACCIÓ
Gerard Casau, Toni Junyent,
Alan Salvadó, Teresa Vallbona
BECARI
Marc Barceló
MAQUETACIÓ
Georgina Armisen, Juan Carlos
Gómez, Francisco Valenciano
FOTÒGRAFS
Miguel Ángel Chazo, Jesús Paris
IL·LUSTRACIÓ
Guillem Dols
VOLUNTÀRIA
Patricia Salvatierra
INFOrmacIó TraNSPOrTS
TREN FANTÀSTIC!
De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos)
Tren directe Sitges – Barcelona Sants
Sortida des de Sitges: 1.30h de la matinada
BUS DIÜRN I NOCTURN
Monbús
Consulteu tots els horaris, parades i preus:
93 893 70 60 / www.monbus.cat
Són vàlids els bitllets i abonaments
de Renfe i ATM, adequat al nombre de
zones del trajecte realitzat.
El Tren Fantàstic sortirà puntualment
a la 1.30h, sense excepcions. En cas de
retard en les projeccions nocturnes, la
sortida d’aquest tren no es modificarà
BUS URBÀ DE SITGES
Consulteu horaris i parades a:
www.visitsitges.com
Consulteu tots els horaris, parades i preus
a www20.gencat.cat/portal/site/rodalies
o bé al 900 41 00 41
El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests serveis de transports. Els possibles canvis en les projeccions del Festival no
afectaran ni modificaran l’horari dels serveis de transports.
ABONAMENTS FANTÀSTICS*
Abonament 20 entrades: compra de
20 entrades per a 20 sessions diferents
i s’aplicarà un descompte del 20%.
Abonament 10 entrades: compra de
10 entrades per a 10 sessions diferents
i s’aplicarà un descompte del 10%.
NOU! Abonament 40 entrades: compra de 40 entrades o més i s’aplicarà
un descompte del 20%.
CARNETS AMB DESCOMPTE*
20% de descompte en la compra d’entrades als clients de CatalunyaCaixa,
vàlid per a la compra a través de Telentrada i amb un límit del 5% de l’aforament de la sala. 20% de descompte en
la compra d’entrades per als titulars
del Carnet de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, Carnet Jove, Targeta Cinesa Card, Club Fnac Oci i Cultura,
Club TR3SC (vàlid per al titular i un
acompanyant), RACC Master, RAKK
4u i majors de 65 anys.
Els descomptes no són acumulables.
El titular podrà adquirir una entrada
amb descompte per carnet, excepte
els titulars del carnet TRESC, que podran adquirir-ne dues.
* Excepcions dels abonaments Fantàstics i dels carnets de descompte:
els descomptes no són aplicables
a les gales d’Inauguració i de Cloenda, maratons del 20 d’octubre,
maratons de matinada, les sessions
Despertador, Abonament Matinée,
Abonament Auditori, Butaca VIP i
Localitat Numerada.
VENDA D’ENTRADES
Pots comprar les teves entrades
anticipades a través de Telentrada
de CatalunyaCaixa, per internet a
www.telentrada.com, per telèfon trucant al 902 10 12 12 o a les oficines
de CatalunyaCaixa.
De l’11 al 20 d’octubre també les podràs adquirir a les taquilles de l’Auditori situades a la sala Tramuntana de
l’Hotel Meliá Sitges (c. Ramon Dalmau, s/núm) i a les taquilles Jardins
del Retiro situades als jardins d’aquesta societat (Àngel Vidal, 17).
TAQUILLES DEL FESTIVAL
Es podran adquirir entrades per a tots
els cinemes i sessions a:
Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges
- Sala Tramuntana). Carrer Ramon
Dalmau, s/núm. Horari: Des de les
9 h i fins l’inici de l’última sessió de
pagament dels cinemes Auditori o
Tramuntana.
Taquilla Jardins del Retiro. Carrer
Àngel Vidal 17 (també accés pel carrer Jesús). Horari: Des de les 9 h i fins
l’inici de l’última sessió de pagament
dels cinemes Retiro o Prado.
Molt important: Les entrades per a
les sessions que comencin abans
de les 9 h. a qualsevol dels espais
s’hauran adquirir/recollir anticipadament (Print at home / Ticket Mobile / caixers CatalunyaCaixa / oficines
CatalunyaCaixa / a les taquilles segons horari).
Observacions: Forma de pagament
acceptada en efectiu i targeta. Es
donarà prioritat a la venda d’entrades per a les sessions immediates.
Queda prohibit l’accés a la sala un
cop començada la sessió. Únicament
es contemplarà el canvi o devolució
de l’import de l’entrada en el cas de
cancel·lació del/dels llargmetratge/s
anunciat/s en la programació.
Diari del festival
3
Dimarts 15 d’octubre 2013
Charles Dance, Màquina del Temps
Jurat Noves Visions
L’equip de Coherence
Alex van Warmerdam, Màquina del Temps
Jonathan Newman, director de Mariah Mundi and the Midas Box
L’equip de Patrick
Diari del festival
4
Anima’t
RETIRO 16:30
Uma história
de amor
e fúria
Dimarts 15 d’octubre 2013
Uma história de amor e fúria es
una película de animación para
adultos. Los dibujos desprenden
una sensualidad desbordante –a
través de las curvas de los cuerpos y de los ángulos de la cara–,
atrapan al espectador y traspiran
una cierta influencia asiática. Los
protagonistas se tocan de una
manera tan pasional que, por momentos, resulta mucho más concreta y física que muchas películas de carne y hueso. La mezcla
de 3D con técnicas de animación
más clásica dotan a Uma história
de amor e fúria de un halo apasionado, de sentimientos a flor de
piel.
Panorama F.C.
RETIRO 10:15
Eso que se dice de que el enamoramiento solo dura dos años es
rotundamente falso. Uma história
de amor e fúria narra una hermosa historia de amor que se extiende en el tiempo durante más de
600 años, manteniendo siempre
la misma pasión que el primer
día. El romance sirve de punto de
partida al director, Luiz Bolognesi,
para explicar la convulsa historia
de Brasil. Sin embargo, todo es
tan mágico y tan de ensueño que
los más apasionados se quedarán
enganchados a la historia de amor
entre un héroe inmortal y la bella
Janaína.
Lo que realmente importa es lo
que subyace. Bolognesi, que debuta en la dirección de ficción –a
pesar de contar con una extensa
carrera en el campo del documental y del guión, firmando proyectos como Bicho de sete cabeças–,
asegura que tiene dos pasiones:
los cómics y la historia de su país.
Uma história de amor e fúria tiene
un poco de ambos: dibujos y recorrido histórico.
La película está dividida en cuatro
episodios cruciales de la historia
de Brasil: la colonización, la esclavitud, el régimen militar y el
futuro, el del año 2096, cuando se
desata una guerra por el agua. La
película es una clase magistral de
historia brasileña, un curso acelerado que va de la llegada de los
europeos hasta un futuro lejano.
The Demon’s
rook
Què és el que més trobem a faltar
en el fantàstic d’avui dia? Tothom
deu tenir la seva opinió al respecte,
però segur que un bon grapat de
fans del gènere lamenta que les
pel·lícules de terror no es puguin
“tocar”. Els monstres es generen
des del software d’un ordinador i
no amb les sàvies mans d’un mestre dels efectes especials. Si llegint
aquesta última frase heu sentit un
calfred en l’espinada, si sou dels
que sospireu pel làtex i els pots
de sang artificial, em congratula
comunicar-vos que The Demon’s
Rook és una pel·lícula feta a la vostra mida.
En els seus anys universitaris, James Sizemore va fundar el col·lectiu The Black Riders, centrat en el
fantàstic, la criptologia, el doom
metal i la cultura vegana. Aquest va
ser el caldo de cultiu per a que Sizemore anés formant un imaginari
propi, desplegat progressivament
en nombrosos curts i videoclips, i
que ara esclata de forma espectacular en la seva òpera prima.
The Demon’s Rook es va aixecar de
manera artesanal, amb el propi Sizemore assumint els rols de director, productor, guionista i, fins i tot,
actor principal. El compromís artístic del director es fa palès en la
seriositat amb què el film fa brollar
un univers demoníac, que beu de la
tradició creepy i reverencia també
efluvis del gore mediterrani i llatí
(l’estranya atmosfera del film, plena de fum i llums verdes i vermelloses, ha fet que alguns citin a Fulci i, fins i tot, de Jodorowsky). The
Demon’s Rook narra la història
de Roscoe, que és dut pel bruixot
Dimwos a una dimensió subterrània, on serà instruït en la tasca
de mantenir l’equilibri de l’univers.
Anys després, quan les forces del
Mal s’alliberen de les seves cadenes i envaeixen el nostre món,
Roscoe haurà de tornar a l’escenari
de la seva infantesa i enfrontar-se
als dimonis i a una munió de morts
vivents que han convertit un petit
poble en un focus d’atrocitats.
The Demon’s Rook no és una pellícula en tres dimensions, però no
us sentiu culpables si al veure-la
us entra un desig irrefrenable d’estirar la mà i acaronar la rugosa pell
dels monstres.
S.O.F. Especials
AUDITORI 08:30, 00:30
Wrong cops
Potser recordeu la simpàtica parella de policies que s’ho passava
en gran turmentant motoristes a
Surveillance, aquella pel·lícula de
Jennifer Lynch que vam tenir al
festival fa uns anys. O, sense anar
més lluny, el parsimoniós i ineficient comissari Wiggum de Los
Simpson. Els agents de l’ordre que
transiten l’univers absurd de Wrong
Cops, la nova bogeria de Quentin
Dupieux, també s’ho prenen amb
calma. Per a ells, combatre el crim
no és una prioritat. No és que siguin
gaire dolents, no, és que tampoc tenen molta feina. I la que hi ha no és
gran cosa, així que tenen temps per
dedicar-se a altres activitats, com
traficar amb marihuana (camuflada
dins de cadàvers de rates mortes),
composar música electrònica o intentar lligar amb noies de la forma
més barroera.
Les històries creuades de Wrong
Cops podrien ocórrer perfectament a la mateixa ciutat on succeïa Wrong, l’anterior film de Dupieux:
de fet, hi fa un cameo Dolph Springer (Jack Plotnick), el seu protagonista, i tan bon punt comencem a
sentir parlar els personatges ens
adonarem que el seu sentit de la
lògica està impregnat del mateix
surrealisme. Que ja és marca de
la casa en un director que ens va
deixar bocabadats el 2010 amb
Rubber, l’aventura del neumàtic
assassí amb la que va irrompre a
Sitges. En l’epicentre de la seva
nova comèdia hi ha un moribund
amant de la música, que d’una o
altra manera anirà involucrant els
oficials de policia interpretats per
diversos actors habituals en els
films de Dupieux.
Un incís: una de les actrius que
veurem a Wrong Cops és la còmica
nord-americana Arden Myrin, a qui
li detectem una lleugera i estranya
retirada a Amy Poehler, com una
Amy Poehler amb les faccions sua-
vitzades. No us ho sembla? Tampoc
podem passar per alt l’extraordinària galeria de cameos de la pel·lícula: Eric Roberts i Marilyn Manson hi
tenen petits papers, i també veurem
breument a dos actors de Twin
Peaks, Grace Zabriskie i Ray Wise.
Aquest últim apareix en una escena
memorable, encara que, cadascuna
a la seva manera, totes les escenes
d’aquest deliri són memorables.
Diari del festival
5
Dimarts 15 d’octubre 2013
Noves Visions · Ficció
PRADO 12:30
Gente
en sitios
Segura, Ernesto Alterio, Carlos
Areces y Alberto San Juan entre
otros. Aplaudida en Toronto y en
San Sebastián, la película de Cavestany puede leerse como una
radiografía llevada al absurdo de
los tiempos que vivimos, aunque
eso sería limitar y restringir el
inclasificable espectro de sensaciones que nos propone un filme
que empieza como una especie de
comedia para acabar adentrándose en territorios puramente lynchianos. No os perdáis una de las
películas española del año.
S.O.F. Sitges 46
AUDITORI 16:45
A propósito de El señor, el mediometraje que Juan Cavestany
rodó y distribuyó directamente
por internet en 2012, el crítico
de cine Toni Junyent escribía en
la revista online Transit que era
“una comedia sobre la ausencia
de comedia o, más exactamente,
una comedia contra la ausencia
de comedia”. Es posible que ninguna de las dos opciones propuestas den exactamente en el
clavo, pero lo cierto es que el cine
de Cavestany tiende a orbitar alrededor de la risa, se instala en
sus extrarradios e interroga a los
espontáneos que por allí aparecen. Gente en sitios sigue la senda de El señor y de su anterior
largo, Dispongo de barcos, estrenado en Sitges 2010. Estructurada en viñetas teóricamente
cotidianas que mutan hacia el
surrealismo y el desconcierto, la
película nos irá presentando una
galería de personajes que aparecen y desaparecen, hasta que
vuelven a aparecer de las formas
más insospechadas.
Gente en sitios puede considerarse una película low cost: se
ha rodado a salto de mata, con la
cámara del propio director, quedando con los actores para rodar
sus escenas cuando tuvieran un
hueco… y, sin embargo, por ella
desfilan un montón de caras conocidas del cine español: Antonio
de la Torre, Maribel Verdú, Adriana Ugarte, Coque Malla, Santiago
L’étrange
couleur des
larmes de
ton corps
Amer passarà a la història de
Sitges com un dels títols més
polèmics mai projectats al festival en els últims anys. Partint de
l’univers visual i sonor del giallo
i del fantàstic italià, els directors
Hélène Cattet i Bruno Forzani
s’endinsaven en la psicologia
dels temors sexuals d’una noia, i
el resultat, estilitzat fins vorejar
l’abstracció, tenia tant de Mario
Bava com de Michelangelo Antonioni i del Roman Polanski de
Repulsió.
Amb el temps, Amer ha esdevingut
un film de culte inqüestionable, generant una gran expectació per quin
seria el següent pas de la parella de
cineastes belgues. Avui el festival té
l’honor de donar resposta a aquest
interrogant amb la projecció de L’étrange couleur des larmes de ton
corps, en què Cattet i Forzani exploten novament una filiació italiana
explícita ja en l’enrevessat lirisme
del títol, d’una sonoritat semblant
a la de Cuatro moscas sobre terciopelo gris o Una lagartija con piel
de mujer. Com si es tractés del revers masculí de la seva òpera prima,
el film està protagonitzat per un
home que, al tornar a casa després
d’un viatge, descobreix que la seva
dona ha desaparegut. Investigant
aquest afer, anirà descobrint les
estranyes històries viscudes pels
seus veïns, tots ells inquilins d’un
impressionant edifici art nouveau
farcit d’habitacions secretes, de vitralls exuberants i de passadissos
sinuosos que semblen connectar
amb els racons més profunds del
subconscient.
Més narrativa i, alhora, encara més
radical que Amer, L’étrange couleur des larmes de ton corps plan-
teja cada seqüència com un triple
salt mortal cap allò desconegut,
exhibint un impressionant catàleg
de recursos formals i convertint la
pantalla en un exquisit taulell de
joc que porta a la superfície tot allò
que recorria el rerefons dels gialli.
En aquest sentit, la seva conclusió sembla parafrasejar una de les
últimes cançons de Mishima, i ens
diu que l’erotisme no és res més
que una vella ferida que mai deixarà de sagnar.
S.O.F. Sitges 46
PRADO 10:15, 22:30
Only God Forgives
No hace falta presentar a Nicolas
Winding Refn. Basta con decir
Drive. Ahora, Winding Refn vuelve
a Sitges con Only God Forgives,
protagonizada, cómo no, por su
actor fetiche Ryan Gosling. El espectador del festival queda avisado: una vez dentro de la sala, que
abra bien los ojos y se deje llevar
por una de las experiencias estéticas más fascinantes del cine
contemporáneo.
La mística del luchador vuelve a
ser el centro del universo del director danés. En cierta manera,
Only God Forgives recoge muchos
de los apuntes visuales que había
sembrado en sus anteriores películas; especialmente, en la sorprendente y misteriosa Valhalla
Rising. En esta ocasión, la frialdad
brumosa de los paisajes nórdicos
es sustituída por los llamativos
neones de Bangkok. Cambia el
escenario y el color de la película
pero la temporalidad suspendida,
casi trascendente, sigue siendo la
misma. El look ochentero de Drive
deriva hacia ciertos tonos kitsch,
de karaoke asiático. La combinación entre lo estético y lo espiritual
se impone como uno de los grandes logros del último trabajo de
Winding Refn.
En Only God Forgives, el romanticismo silencioso que emanaba de
Drive da paso a un amor de madre
casi enfermizo. Kristin Scott Thomas encarna a una mater familias
que, aunque pueda parecer increi-
ble, es más dura que el personaje
interpretado por Gosling. Como
jefa de la mafia tailandesa, ella ordena venganza; y el hijo pequeño
obedece sin rechistar. Todo queda
en familia, porque la muerte del
hijo mayor es la que da inicio a
una espiral de muertes que desmbocará hacia escenas ciertamente
brutales, aunque sorprendentemente atractivas a nuestros ojos.
La estilización de la violencia es
sin duda el otro gran tema favorito del cineasta danés. Winding
Refn firma coreografías matemáticas y movimientos de cámara
aparentemente imperceptibles.
La sutileza y ligereza con la que
está filmada Only God Forgives
sólo puede ser obra de un genio,
que filma tal y como se mueve un
gran luchador.
Diari del festival
6
Noves Visions · Experimenta
RETIRO 18:00
3 x 3D
Dimarts 15 d’octubre 2013
sus inicios hacia la eclosión del 3D.
Finalmente, Godard cierra el filme
con lo que podría ser un epílogo de
sus Histoire(s) du Cinéma, donde se
citan la historia, la memoria cinematográfica y unos pensamientos recitados en voz en off. En definitiva: tres
propuestas distintas que nos obligan
a pensar de forma tridimensional.
S.O.F. Sitges 46
AUDITORI 14:45
a Field in
England
Situada a camino entre el thriller
histórico, el terror y el cine experimental, A Field in England es una
cinta que desborda originalidad y
que se rodea de cierto misticismo
oculto y alucinante. Recuerda, inevitablemente, a Honor de caballería,
la libre adaptación de El Quijote,
del director catalán Albert Serra,
que sorprendió a crítica y público.
También sorprenderá la nueva obra
de Wheatley, por su bella factura y
su fascinante diseño de sonido, que
ayuda a conseguir esta atmósfera
de ensueño, de viaje a un lugar entre
realidad y imaginación.
Seven Chances
Primero fue una experiencia de
parque temático, luego los IMAX
explotaron su grandilocuencia y
ahora, finalmente, el cine de ficción
ha abrazado el 3D con toda normalidad. Buscar la grandilocuencia del
espectáculo para luchar contra el
declive de espectadores en las salas
no es nada nuevo en la historia del
cine; en realidad, ha sido una práctica muy habitual. El 3D se ha impuesto en los últimos tiempos como
un recurso comercial, más que como
una apuesta estética e innovadora.
Conscientes de ello, con 3 x 3D, los
directores Jean-Luc Godard, Peter
Greenaway y Edgar Pêra desean
llevar esta tecnología hacia nuevos
territorios y reflexionar sobre su uso.
De este ménage à trois cinematográfico, el director portugués Edgar
Pêra es el menos conocido y el más
joven de los tres. Los otros dos, Godard y Greenaway, son sobradamente conocidos tanto por su extensas y
dilatadas obras como por su espíritu
de transgresión. No es azaroso, pues,
que ambos participen en una iniciativa de estas características, nacida
del proyecto Guimaraes 2012, Ciudad Europea de la Cultura.
Los tres episodios que componen la
película no mantienen una excesiva
relación entre sí, más allá de lo estrictamente tecnológico. Greenaway
abre el fuego con una especie de plano secuencia tridimensional a través
de la historia de Portugal, enlazando
el período de esplendor del país en el
siglo XVI con la contemporaneïdad.
Por su lado, Pêra dibuja un episodio
de carácter metalingüístico, trazando
una personal historia del cine desde
PRADO 18:30
Leviathan
ambient), ens permet endinsar-nos
en un univers misteriós i desconegut en què les cordes, les xarxes, els
peixos, la mar i els propis pescadors
semblen sortits d’un altre planeta.
Es tracta d’una posada en escena
absolutament hipnòtica, en què la
proximitat des de la qual es filma la
realitat n’ofereix una perspectiva mai
vista. Més que un viatge a l’interior del
mar, la pel·lícula sembla mostrar-nos
un viatge extraterrestre.
Les possibilitats i avenços de la
tecnologia digital permeten a Castaing-Taylor i Paravel (directors,
guionistes, productors i editors del
film) oferir, en alguns moments, una
visió del mar propera al vídeo art i
ben allunyada dels clàssics relats
marítims de Herman Melville i Joseph Conrad. A Leviathan, la monstruositat no emergeix de les profunditats marítimes sinó de la forma en
què es contempla el mar.
Focus Àsia
odisea de dos montañeros atrapados en un desfiladero que se debaten
entre la vida y la muerte.
2) The Pain of Death, de Kim Hwi.
Puro fantástico surcoreano, una película a ratos macabra y con un twist
que versa sobre el origen del mal. Olvídense del happy end.
3) Escape, del realizador Jung Bumsik. Es el más divertido de todos y
nos acerca a un profesor un poco
cateto que decide aceptar un pacto
con el diablo para no dejar que sus
estudiantes le tomen el pelo.
4) 444, de Min Kyu-dong, regresa a la
compañía de seguros del principio y
cierra el círculo. Es en este capítulo
que los portales tridimensionales
entre el mundo de los vivos y el de
los muertos se abrirán para dejar
paso a una maldición satánica.
Si queréis daros un paseo por la Corea más infernal, ocultista y embrujada, esta es vuestra película. Cuatro
historias para una noche de terror.
RETIRO 19:30
Hace dos años, el director Ben
Wheatley presentó en Sitges Kill
List, un amago de drama familiar
británico que terminaba sumiendo
al espectador en la violencia y la
locura. El año pasado, estrenó Turistas, una cinta de humor negro en
la que Tina conocía a Chris y juntos
emprendían un viaje poco idílico y
muy salvaje. Pues bien, ya podéis eliminar de vuestros discos duros toda
la información que tengáis de la obra
anterior de Wheatley: este vuelve a
Sitges con algo radicalmente nuevo.
Un grupo de desertores de la Guerra
Civil Inglesa –soldados de pacotilla
que huyen de las bombas campo a
través– se topan con un alquimista
que les propone encontrar un tesoro.
Pronto, el campo se transformará en
un paisaje alucinante (y no empleamos esta palabra en sentido figurado). El encuentro entre los soldados
y el alquimista termina con el grupo
ingiriendo setas y experimentando
sus delirantes consecuencias. A
Field in England es un trip en toda
regla, una película en blanco y negro
que combina la locura con el humor
negro, consiguiendo un cóctel de lo
más explosivo.
Horror
Stories II
Jean-Luc Godard, en un dels seus
populars (i a la vegada críptics)
aforismes apunta que “els Lumière
troben en allò ordinari alguna cosa
d’extraordinària, mentre que Méliès
troba en allò extraordinari alguna
cosa d’ordinària”. No volem dissertar
sobre el pensament de Godard però
el cert és que aquesta reflexió entre
el real (Lumière) i la fantasia (Méliès)
és aplicable a Leviathan, el sorprenent documental sobre el món de
la pesca de Lucien Castaing-Taylor
i Véréna Paravel. En mans d’ambdós
directors, el dia a dia d’un vaixell pesquer (amb el que podem estar familiaritzats a través dels reportatges televisius estil Thalassa) es converteix
en un món sorprenentment extraordinari, més proper a la fantasia i a la
ciència-ficció que no pas al realisme.
L’inici de la pel·lícula és certament
revelador. La manera en què la pesca
nocturna està filmada, mitjançant la
versàtil càmera GoPro (extremadament mòbil i adaptable a qualsevol
Segunda producción ómnibus surcoreana en agrupar historias fantásticas en un año –la primera la
pudimos ver en Sitges 2012–. Cuatro
nuevos relatos de horror integrados
en su conjunto por un mismo hilo
conductor: una estudiante, con la
habilidad de poder contactar con los
muertos, indaga en una misteriosa
compañía de seguros. A través de los
distintos objetos que allí se guardan
entramos en una sinfonía de horrores. La joven nos presenta tres casos
extraordinarios:
1) The Cliff. Dirigida por Kim Sungho, esta interesante historia narra la
CineAsia
Noves Visions · Ficció
PRADO 20:30
coldwater
Coldwater és un reformatori per a
adolescents rebels que, més que un
reformatori, sembla una presó il·legal,
isolada al mig de la muntanya, amb
racionament d’aigua, cel·les d’aïllament i sales de tortura. En aquest escenari té lloc Coldwater, un thriller
més proper a l’univers militar que a
l’imaginari de l’adolescència. O una
barreja explosiva d’ambdues coses.
La mare de Brad (P.J. Boudousqué)
creu que la millor manera d’ajudar al
seu fill és tancar-lo a Coldwater. Se
l’enduen de nit per la força, el tiren del
llit de forma violenta, i ell desperta en
Diari del festival
7
Dimarts 15 d’octubre 2013
el reformatori. A partir d’aquest dia,
la seva vida farà un gir cap a la ràbia
en comptes de cap a l’adoctrinament.
La desena d’adolescents que viuen
a Coldwater estaran sotmesos a un
programa autoritari, amb activitats
pròpies d’un exèrcit i disciplina militar.
Vincent Grashaw, un dels productors de Bellflower, que el 2011 va
guanyar el Premi Jurat Jove a Sitges,
dirigeix aquest drama psicològic que
converteix les experiències reals en
vivències terrorífiques.
Coldwater se suma a la llista de
pel·lícules que, enguany, exploren el
món de l’adolescència, com Los Inocentes –on els joves no només són
els protagonistes sinó els mateixos
directors de la pel·lícula– o Antisocial, una pel·lícula sobre cinc joves que
la nit de Cap d’Any viuen la propagació d’un virus mortal.
Noves Visions · No Ficció
PRADO 14:15
The End
of Time
Nuestro cuerpo está hecho de un
75% de agua, porcentaje que con la
edad va disminuyendo –aunque este
es otro tema–. Pues bien, esta parte
más natural del ser humano es la
que conecta de forma directa con el
documental The End of Time. Peter
Mettler, que escribe y dirige la película, nos hace ver que somos una pieza
más del engranaje del ciclo de la vida.
El documental, mitad contemplativo,
mitad teórico, explora la naturaleza
mediante bellísimas imágenes de
nubes aceleradas que parecen mares,
mediante tormentas que caen sobre
una frondosa selva para que luego
salga el sol y aparezca un arco iris.
La naturaleza sirve de punto de par-
tida para una exploración del tiempo. Este concepto se convierte en el
eje de The End of Time. Mettler se
adentra en el terreno de la teoría a
través de una serie de entrevistas a
diferentes personas, aparentemente sin muchos nexos en común. El
cineasta pregunta a expertos sobre
física subatómica; a un practicante,
le plantea cuestiones sobre la meditación budista; y a un astrónomo,
sobre el comportamiento de los planetas. La sorpresa es ver la aparición
estelar del famoso DJ Richie Hawtin,
a quién Mettler pregunta sobre los
loops de la música electrónica
El tiempo, sin embargo, no aparece
solo en boca de los entrevistados,
sino que se desprende también de
las imágenes de algunas casas derruidas de la abandonada Detroit y
de la lava de un volcán que resbala
a paso lento. The End of Time es un
compendio de imágenes y palabras
que crean preguntas que parecen no
tener respuesta.
Noves Visions
PRADO 00:30
MARATó
abductee + Proxy
S.O.F. Sitges 46
AUDITORI 18:45
Hooked Up
Durante los primeros minutos del
debut de Pablo Larcuén, vemos a uno
de los protagonistas vomitando, con
la cabeza abocada al inodoro. Esta
desagradable escena podría ir tanto
al inicio como al final de la película,
pues Hooked Up es la crónica de una
noche de fiesta que termina de una
forma harto escabrosa. Dos amigos
norteamericanos se van unos días a
Barcelona a ver si este último se olvida de su ex. A intentar pillar cacho,
básicamente. Una noche acaban en
el Apolo, ese antro emblemático del
moderneo barcelonés que muchos
de vosotros habréis pisado en más
No voleu caldo? Doncs dues tasses! Aquesta nit toca una ració
doble de terror psicològic que
s’allunya dels estàndards del
gènere i que cal assaborir lentament. Per començar: Abductee,
l’exercici de virtuosisme fílmic
que ens regala el director japonès Yamaguchi Yudai, que de ben
segur us farà pensar en Buried
de Rodrigo Cortés o en Cube de
Vicenzo Natali. El plantejament
és similar: un home en un espai
tancat que busca la manera de
sortir-ne. Aquesta vegada, però,
l’escenari és un contenidor industrial i la víctima d’aquesta putada
(no té un altre nom) porta tatuat
un número com si fos una mercaderia. La situació de claustrofòbia
i desconcert inicial es complicarà
en el moment en què el protagonista, Atsuchi Chiba, descobreixi
que no és l’únic que ha estat segrestat. La pregunta “com sortir
d’aquí” derivarà en “per què estic
aquí”. Les hores d’espera són moltes i mentrestant el balanç de la
seva vida serà l’única via per tal de
trobar una resposta i potser una
sortida. Despertar-se i trobar-se
en aquesta situació, de ben segur,
no és agradable per ningú.
Molt menys simpàtic és patir un
avortament i encara pitjor que
aquest te’l provoqui un desconegut
a cops de maó i sense cap motiu
aparent. Això és el que succeeix a
la protagonista de Proxy, de Zack
Parker. La brutalitat de l’escena inicial donarà peu a un procés de dol
i de lluita per recuperar una raó de
viure. En aquest context, un grup
d’autoajuda de mares en crisi podria
ser una alternativa per tirar endavant. La ment recargolada de Parker
fa que, a partir d’aquí, comenci una
explosió de violència on emergirà
la cara més fosca de la maternitat.
Acabeu-vos doncs el caldo, com us
dirien les vostres mares.
Diari del festival
8
de una ocasión, y allí se lían con dos
chicas, a las que logran sacar de la
discoteca. Todo parece ir sobre ruedas: no solo van a tener sexo, sino que
además inmortalizarán las cópulas
con su móvil –toda la película está
grabada con un iPhone–, pero una vez
lleguen a la casa de una de las chicas
las cosas van a ponerse muy feas.
Es en ese segundo acto, a partir del
momento en que la película entra en
materia terrorífica, cuando Hooked
Up empezará a zarandearnos de
mala manera. A hacernos sufrir de
lo lindo, lleguemos o no a tener ganas de vomitar. La cámara de vídeo
del iPhone no está nada mal, pero
cuando trabaja con poca luz, la imagen pierde definición, se pixela, y eso
acentúa la sensación de claustrofobia que produce el filme de Larcuén.
Más sangrienta, histérica y desquiciada a cada minuto que pasa, la película encarcela a sus protagonistas
en un agujero infernal, a merced de
una joven endemoniada que no saben si está viva o muerta. No vamos
a ser nosotros quienes hagamos
apología de la familia tradicional y la
virginidad hasta el matrimonio, pero
después de ver Hooked Up quizá se
os quiten las ganas de los rollos de
una noche por un tiempo largo.
S.O.F. Especials
AUDITORI 12:15
real
Dimarts 15 d’octubre 2013
está obsesionado con sacar a su amada Atsumi del coma en el que está
atrapada. Para lograr su objetivo, se
someterá al sensing, una tecnología
que le permite penetrar en el subconsciente de ella. Decir que Real toma la
forma de un puzzle sería simplificar
una película cuyo valor va mucho más
allá de la trama. Kurosawa firma una
cinta enormemente bella, de decorados pálidos e imágenes que evocan, a
la perfección, la fragilidad y el misterio
del subconsciente.
Después de hacer un melodrama
(Tokyo Sonata) y una serie (Penance),
Kurosawa, que en otro tiempo fue un
genio del fantástico, se ha adentrado
sin pudor en el terreno de la cienciaficción. Escribíamos hace tan solo
dos días que Mindscape forma parte
de ese tipo de thrillers contemporáneos que se adentran en la mente de
los personajes. El mejor ejemplo de
esta tendencia es Origen. Se podría
decir que Real se sitúa en un punto
entre Origen y Olvídate de mí. Con la
película de Nolan tiene en común su
concepción laberíntica. Con el filme de
Gondry comparte la vocación de crear
imágenes propias del mundo de los
sueños tremendamente únicas.
Kurosawa ha logrado lo imposible:
hacer una película que se enmarca
en una tendencia pero que destila
una gran originalidad.
ampliamente conocido por la gran
cantidad de sucesos de apariencia
sobrenatural. Stanley decidió regresar a Francia con la esperanza de
tener un nuevo contacto con lo extraño, realizando un documental sobre
su vivencia y sobre las leyendas que
circulan en la zona. L’autre monde es
la mirada de un agnóstico que, poco
a poco, se abre hacia lo desconocido
y que termina enfrentándose a lo que
no puede comprender no con temor,
sino con respeto y reverencia.
De la mano del propio Stanley, conocemos a una serie de peculiares personajes, expertos en lo oculto y dueños de una posición vital alejada de
las convenciones. Ellos nos instruyen
en los secretos de una tierra donde lo
sobrenatural sigue muy presente en
el día a día de sus habitantes.
El director de Hardware. Programado para matar y Dust Devil ha reunido para el proyecto a un grupo de
colaboradores de auténtico lujo, que
incluye a Karim Hussain (Subconcious Cruelty) como director de fotografía, a Pat Tremblay (Hellacious
Acres: The Case of John Glass)
como montador y a Simon Boswell
(Santa sangre) como compositor.
Como decía aquella serie: la verdad
está ahí fuera. Richard Stanley ha
salido en su búsqueda.
Noves Visions · No Ficció
RETIRO 23:30
Panorama F.C.
L’autre monde Hellbenders
PRADO 16:30
cineasta nascut a l’estat de Carolina
del Nord ens ha anat visitant amb
pel·lícules sempre diferents, com el
pertorbador fals documental S&Man
o el western fantàstic The Burrowers.
A Hellbenders, el nombre de diàlegs
és inversament proporcional als que
hi havia a Soft for Digging, ja que la
pel·lícula consisteix, sobretot, en una
celebració de la incontinència verbal,
en el sentit més pudent del terme, ja
que l’escatologia i les paraulotes són
a l’ordre del dia.
El film de J. T Petty ens presenta
un singular grup de sacerdots especialitzats en fenòmens sobrenaturals que, amb l’excusa d’estar
més preparats i receptius a l’hora
d’enfrontar-se a les forces del mal,
es dediquen ininterrompudament
al vici. Borratxos, depravats sexuals,
malparlats i irresponsables, viuen la
gran vida d’aquells a qui res importa excepte en aquells moments en
què han de salvar el món. Adaptant
la seva pròpia novel·la gràfica, el
director de The Burrowers ens presenta una original i llibertina mescla
entre Els caçafantasmes i l’esperit
de companyonia alcohòlica que impregna l’enorme The World’s End,
que hem pogut veure al festival.
Clancy Brown, Clifton Collins Jr. i
Andre Royo, l’entranyable Bubbles de
The Wire, encapçalen el repartiment
d’aquesta comèdia terrorífica en estat de gràcia, que no s’assembla a cap
altra de les pel·lícules que el seu director havia rodat fins ara. I és que a J. T.
Petty li agraden els riscos.
S.O.F. Especials
AUDITORI 20:30
Enemy
El maestro de las sombras Kyioshi Kurosawa ha hecho una película
sorprendentemente luminosa. En el
plano estético, claro; porque en un
sentido más profundo, Real sigue
transpirando la misma esencia inquietante que sus demás películas.
Real se despliega a través de imágenes y situaciones que se repiten. Koichi
Richard Stanley afirma no creer en lo
sobrenatural. Pese a ello, y tal y como
confiesa al inicio de L’autre monde,
no puede negar que en una ocasión
vivió una experiencia que escapa a
toda explicación racional. Ocurrió
en Montségur, Occitania, un lugar
La d’aquesta nit serà l’única oportunitat que tindreu de veure al festival
Hellbenders, un autèntic festival d’incorrecció política a càrrec d’un cineasta de culte, J. T. Petty. Des que el 2001
va presentar a Sitges aquella petita
joia de l’horror, gairebé sense diàlegs, que era Soft for Digging, aquest
Denis Villeneuve está de moda.
Acaba de estrenar en salas comer-
ciales Prisioneros, un thriller con
Hugh Jackman en el papel de un
padre desesperado por encontrar a
su hija y con Jake Gyllenhaal como
policía encargado de resolver el
caso. En Sitges, presenta Enemy,
sin duda, una película algo más
arriesgada y hermética que Prisioneros. El protagonista vuelve
a ser Gyllenhaal, que en esta ocasión interpreta a dos personajes:
un profesor de historia y un actor
en horas bajas. El primero descubre al segundo en una película y,
desde ese momento, se obsesiona con encontrarlo y conocerlo.
El encuentro entre ambos pondrá
de manifiesto la fragilidad de sus
vidas: el profesor mantiene una relación insatisfactoria con su chica,
el actor oculta secretos a su mujer
embarazada.
El tour de force interpretativo de
Gyllenhaal resulta tremendamente impresionante. El actor logra
encarnar a dos personajes idénticos en lo físico, pero con carácteres
distintos. La calma aparente del
actor contrasta con el nerviosismo
tímido del profesor de historia. Así,
la interpretación de Gyllenhaal se
construye sobre los matices, sobre
los pequeños gestos.
Basada en la novela de José Saramago El hombre habitado, Enemy
es metafísica pura. Las identidades
de los dos protagonistas se van
confundiendo a medida que avanza
el relato, llevándose por delante a
todos aquellos que les rodean. Las
mujeres se convierten en objetos
dentro de un juego de intercambio
de roles.
Villeneuve plantea una película
descaradamente incómoda. Los
edificios son fríos y de líneas rectas; la luz, escasa y amarillenta.
El ambiente es pesado; el gesto de
los actores, taciturno. Todo está
dispuesto para crear un relato a
camino entre el thriller psicológico y la reflexión metafísica. Enemy
es una adaptación de la novela de
Saramago, pero en algunos momentos el universo de la película
parece más propio de Kafka. Nacido en Quebec, Villeneuve parece
haberse empapado de las maneras
del canadiense David Cronenberg,
amante de indagar sobre los dominios de la mente. Enemy podría ser
descendiente de Inseparables.
Diari del festival
9
Dimarts 15 d’octubre 2013
Entrevista: Pino Donaggio
La atmósfera de Venecia es única: la
niebla, la soledad, caminar de noche
por una calle estrecha y escuchar el
maullido de un gato... Es una película
de terror natural.
Ha trabajado en muchas películas
de terror y misterio. Sin embargo,
su música suele ser muy dulce y
melodiosa.
Creo que no es bueno para el impacto emocional de un filme mantener
todo el tiempo una música de suspense. Al final de Carrie, en la escena
en el cementerio, hay una música relajada; hasta que el brazo de ella sale
de la tumba y la música cambia de
repente. Eso hizo saltar de la butaca
a los espectadores de todo el mundo.
En general, no me gusta hacer de la
música un instrumento de anticipación, prefiero que siga los cambios de
la propia película.
“No me gusta
hacer de
la música
un instrumento
de anticipación,
prefiero que
siga los
cambios
de la propia
película”
Tuvo una formación musical clásica y en su juventud compuso varios
éxitos pop ¿Cómo fue su salto a la
composición de bandas sonoras?
Una noche volvía de hacer una gala
en Venecia, y Ugo Mariotti me vio
montado en un vaporetto. Mariotti era productor de Amenaza en la
sombra, que se estaba rodando en
aquel momento en la ciudad. La película tenía una temática sobrenatural, y para él esa coincidencia fue
una señal mandada desde el más
allá. Esa misma noche me llamó
para proponerme que compusiera
algo para el filme. Me pareció muy
extraño, porque yo no tenía experiencia en ese campo, y porque se
trataba de una película importante,
protagonizada por Julie Christie y
Donald Sutherland. Pero a Nicolas
Roeg, el director, le gustó mucho mi
trabajo. Incluso gané un premio por
esa música. En ese momento pensé
que quizás podía aparcar mi carrera como cantante y dedicarme a la
composición cinematográfica.
Al estar ambientada en Venecia,
componer la banda sonora de
Amenaza en la sombra debió ser
una forma de poner música a la
ciudad de su infancia.
Sí, por supuesto. Fui muy afortunado.
La tira de Guillem Dols
Ha citado una de sus composiciones para Brian De Palma, el director
con el que más veces ha trabajado.
¿Cómo describiría esa relación?
Nuestra primera película juntos fue
Carrie. Poco antes de realizarla, murió Bernard Herrmann, que había
compuesto la música de Hermanas
y de Fascinación. A Brian no le interesaba trabajar con compositores de
Hollywood. Él era un admirador de
mi trabajo en Amenaza en la sombra. Veía algunas semejanzas entre
mi música y la de Herrmann, quizás
porque ambos habíamos estudiado
violín y nos gustaba incluir este instrumento en las partituras. A partir
de Carrie, seguimos colaborando,
siempre en títulos con elementos
muy concretos, como el miedo, el
suspense o el erotismo.
Todas estas características están
presentes en Passion, su última
colaboración, que se ha proyectado
en el festival.
Hacía 20 años que no trabajábamos
juntos, aunque habíamos hablado
de realizar otro proyecto, Toyer, que
no llegó a materializarse. Brian y
yo podemos estar mucho tiempo
sin vernos y, a pesar de ello, cuando
nos reencontramos es como si solo
hubieran pasado unos días. Nuestro
método de trabajo es siempre el mismo: él me enseña la película acabada
y entonces empezamos a hablar del
enfoque musical. Tiene muy claro qué
quiere de la bandas sonoras. Creo que
las sonoridades de mi música, que
vienen del mediterráneo y de la tradición del melodrama, casan muy bien
con su cine y realzan sus formas, que
son más frías.
Tras estas dos décadas sin trabajar
juntos, ¿ha notado alguna diferencia en el cine de Brian De Palma?
Passion es una película un poco
distinta, porque es el remake de un
filme francés de Alain Corneau. Durante la primera mitad, parece una
película normal, pero luego es muy
loca, es... De Palma. En el festival de
Venecia la recepción no fue demasiado buena. Quizá no era el mejor contexto, porque el filme no trata sobre
problemas sociales o políticos. Estoy
seguro de que en Sitges es muy distinto, porque es un festival de cine
fantástico. Y Brian es puro fantástico.
¿Cómo escoge los proyectos en lo
que le interesa trabajar?
Siempre he estado abierto a colaborar
con realizadores que no conocía previamente. Ese fue el caso de Patrick.
No había oído hablar de Mark Hartley
y cuando vi su primera película detecté
que tenía talento, así que quise componer para él. Durante toda mi carrera he
intentado trabajar con directores jóvenes. En los setenta, hice varias bandas
sonoras para películas de David Schmoeller, el director de Trampa para
turistas. Su cine me resultaba interesante, pero su carrera nunca terminó
de despegar. Quizá estaba equivocado.
En los últimos tiempos, ha trabajado sobre todo en películas internacionales. ¿Le cuesta encontrar
películas italianas que le motiven?
En Italia cada vez se hacen menos
Passion
películas. Mis ingresos los logro trabajando en televisión. El cine se ha
vuelto un hobby para mí, un trabajo
que realmente me apetece.
Dario Argento dijo el año pasado en
este festival que el cine italiano se
ha ido volviendo cada vez más pequeño y que él no encaja en ese panorama. ¿Le ocurre algo parecido?
Sí, absolutamente. Ahora parece
que allí solo se hacen historias
tristes. Directores con los que he
trabajado, como Giuseppe Ferrara,
solo pueden encontrar financiación para proyectos alimenticios.
Han dejado de hacer el cine que
realmente querían. Es por este motivo que prefiero trabajar para televisión, donde puedo tocar todos los
géneros.
Recientemente, ha compuesto la
banda sonora de Non eravamo
solo... Ladri di biciclette - Il neorrealismo, un documental que le
ha permitido dar sonido a la historia cinematográfica de su país.
Me ha gustado mucho trabajar en
esta película. Ha sido emotivo, porque el guionista, Carlo Lizzani, que
fue un gran director neorrealista,
se suicidó durante la producción.
Pese a esto, disfruté mucho del documental, porque aparecen grandes
directores, como Martin Scorsese, Bernardo Bertolucci o Ermano
Olmi. Para mí, ha sido una gran ocasión para vincular mi música con la
del neorrealismo. Eso sí, debo confesar que no conocía realmente este
movimiento, porque en su época mi
carrera iba en otra dirección y estaba algo alejado del cine. Ha sido al
hacer esta banda sonora cuando he
comprendido el verdadero significado del neorrealismo.
Diari del festival
10
Dimarts 15 d’octubre 2013
Entrevista: Nicholas Brendon
No ha pogut tornar a treballar
amb ell?
N’hem parlat alguns cops, però encara no ha sorgit l’oportunitat.
a
últiimda
sal
BRIGADOON
Va haver de preparar-se per cantar
a l’episodi musical de Buffy?
No, simplement vaig cantar. No em
preocupava si sortia bé o malament,
perquè no m’havien agafat per cantar o ballar. Vaig fer-ho el millor que
vaig poder, pensant que al cap i a la
fi ho hauria intentat. Finalment ho
vaig clavar.
Quin és el teu episodi preferit de
la sèrie?
Jo sempre separo Once More, with
Feeling, l’episodi musical, de la resta. És insuperable. A part d’aquest, el
meu preferit és Hush.
“El meu
personatge
a Buffy va
acabar sent
com un
amic íntim”
Presenta al festival Coherence.
Què es va portar a participar-hi?
M’agradava el concepte de la pel·lícula perquè no hi havia guió, havíem
d’improvisar. Cada dia ens donaven
unes notes, quatre o cinc elements
amb els quals treballar. No teníem ni
idea del material dels altres. A més,
el director és amic meu, i l’adoro.
Com va començar a actuar?
Ni me’n recordo. La meva mare era
agent de talents, i jo sempre estava
per allà. Una vegada, vam anar al set
de rodatge de la sèrie Happy Days i
em va fascinar l’aspecte efímer del
cinema, la idea de què t’has de creure
una cosa que no és real però que ho
ha de semblar. Aleshores ja pensava
que volia actuar, però de petit tenia
problemes de dicció. A més, vaig jugar a beisbol fins als vint anys. Va
ser en aquell moment que d’un dia
per l’altre, em vaig apuntar a classes
d’interpretació per barallar-me amb
el meu tartamudeig. Vaig rodar un
anunci i tot es va posar en marxa.
Veu moltes diferències entre treballar en cinema i en televisió?
És molt diferent. L’experiència de rodar una pel·lícula és ràpida, mentre
que a la televisió un s’hi pot estar
anys. Vaig fer Buffy, la cazavampiros
durant 8 anys. A la televisió un té
molt més temps per desenvolupar
els personatges. Xander, el personatge que jo interpretava, va acabar
convertint-se en una mena d’amic
íntim per a mi. El trobo a faltar.
Què és el que més enyora de Buffy,
cazavampiros?
Sobretot, el fet de treballar amb Joss
Whedon. Que estigués cada dia per
allà i tenir un vincle artístic amb ell.
Com va ser actuar amb el seu
germà bessó a l’episodi The Replacement?
Crec que va ser una experiència sobretot per a ell, que ja formava part
de la sèrie perquè era muntador de
decorats. Ell pensava que la meva
feina era fàcil, però quan s’hi va haver de trobar, va veure que s’havia
de preparar molt i en va percebre la
intensitat.
Ens pot dir amb quina de les noies
del repartiment de Buffy es casaria i
amb quina voldria tenir una nit boja?
Doncs em follaria Faith (Eliza Dushku) i em casaria amb Willow (Alyson Hannigan) encara que a la sèrie
sigui lesbiana.
Va participar en un autèntic film
de culte, Psycho Beach Party, que
va estar a Sitges ara fa tretze anys.
¿Quin record té d’aquella pel·lícula?
M’encanta Psycho Beach Party. Allucio al saber que es va veure aquí.
No ho sabia. Vam anar a Sundance
i a algun altre festival, però no sabia que hauria pogut venir a Sitges
tretze anys enrere. Charles Busch, el
guionista, és un geni. I va ser un plaer
actuar amb Lauren Ambrose. El seu
personatge experimenta molts girs i
canvis al llarg de la pel·lícula. Jo la
veia treballar i pensava constantment que era boníssima.
En 2010, Quentin Dupieux (que
hoy estrena película en Sitges)
añadió una nueva y memorable entrada al subgénero de filmes sobre objetos asesinos con
Rubber, en la que un neumático
iba por ahí intimando con mujeres en moteles de carretera y
haciendo estallar la cabeza de
la gente. El año pasado Noboru
Iguchi presentaba Dead Sushi,
en la que al tradicional manjar
nipón le salían dientes y podía
volar. Atrás queda la lavadora/
secadora industrial diabólica
de The Mangler de Tobe Hooper,
adaptando a Stephen King, o las
Confesiones del sudario de un
pornógrafo, delirante relato de
Clive Barker en el que el asesino
era, como bien indica el título,
un sudario. Una pieza de ropa.
No me preguntéis cómo lo hacía. El caso es que Brigadoon
estrena hoy una película filipina sobre una nevera asesina.
Eso es lo que os quería decir. Se
llama Pridyider (The Fridge), su
director es Rico Maria Ilarde, y
su protagonista, que no sé si es
la chica que sale al principio del
tráiler, en picardías, dejándose
hacer un cunnilingus o algo así,
no está nada mal.
El otro estreno del día es Stripped, en la que un grupo de amigos viajan a Las Vegas para
celebrar el cumpleaños de uno
de ellos, con la mala suerte de
trabar relación con una stripper
que trabaja para una red de tráfico de órganos. Nos hallamos
ante una mutación cafre y bastarda de películas como Very
Bad Things o Resacón en Las
Vegas, hecha artesanalmente
y entre amigos, que recurre a
la moda esa del found footage
para saciar los bajos instintos
de gente como vosotros, que
iréis a verla y luego saldréis a
respirar el aire tan contentos
sin importaros lo que les pase
a esos pobres chicos. Quizá
después de comer guarradas
aceitosas volváis a L’Escorxador
porque por la noche siguen poniendo cosas del tito Jess: Sexo
caníbal, de 1980, en la que un
veterano del Vietnam interpretado por Al Cliver tiene que salvar a una modelo de una tribu
de antropófagos, y Lascivia, la
segunda de las pelis inéditas
que Franco rodó con Fata Morgana entre 2006 y 2007.
Continúa la retrospectiva dedicada a Jairo Pinilla, el rey del
horror delirante colombiano,
con la proyección de 27 horas
con la muerte. También habrá
una proyección de cortos cortísimos del Fascurt, el Festival de
Curtmetratges del Masnou, entre los que se encuentra la que
fue la feel-good movie española
del año pasado. No dura ni tres
minutos. Palito de Néstor F: un
oasis de ternura en un mundo
de horror.
Toni Junyent
151013_E_brigadoon
Diari del festival
11
Dimarts 15 d’octubre 2013
Entrevista: Santiago Alvarado
Capa caída conté un rerefons de
crítica social. Per què va dotar
d’aquesta dimensió social la figura d’un superheroi amb poders
sobrenaturals?
Volíem involucrar Magno en certs
problemes suficientment impactants. D’entrada no s’empatitza
amb el personatge, però a poc a
poc l’espectador el va coneixent
millor i descobreix que, encara que
té els seus defectes, acaba per caure bé. També buscàvem que Magno
tingués un punt dramàtic: és un
superheroi, el més gran de la història, però també pot ser el pitjor
de la Terra. Això està en l’essència
de la pel·lícula. “Igual que sóc un
super home, puc ser un super vilà”,
comenta en un moment.
“Capa caída
és la primera
pel·lícula de
superherois
rodada en
castellà
i a Espanya”
L’eslògan de Capa caída diu que és
la primera pel·lícula espanyola de
superherois.
Evidentment, aquest eslògan és mentida. La primera pel·lícula de superherois és Supersonic Man, de Juan Piquer Simón. Ara bé, sí que és cert que
Capa caída és la primera pel·lícula de
superherois rodada en castellà i a Espanya. Supersonic Man estava rodada
en anglès i tenia lloc a Nova York.
Es pot riure dels superherois?
Capa caída és una comèdia, però
amb molta crítica. Hem volgut
treballar sobre l’humor negre, fins
al punt de jugar una mica amb foc
en alguns moments. Pot haver-hi
gent, per exemple, que no riguin
amb les escenes que se situen en
l’època de la Segona Guerra Mundial. De moment, però, sembla que
estan fent força gràcia. Hem fet
una comèdia que fuig de la típica
Spanish comèdia. És una pel·lícula
de diàlegs treballats, sense un humor banal i sense gags fàcils.
A quin superheroi s’assembla
Magno, el protagonista de la seva
pel·lícula?
Magno és Superman. Té gairebé
tots els poders de Superman. Hem
jugat també amb altres superherois, com Batman o Robin. Glorioso,
un dels personatges, emula a Batman amb el seu vestit negre, Little
Prodigio vindria a ser Robin, però
en aquest cas, en lloc d’anar amb
Batman, Robin va amb Superman.
El mega dolent de la pel·lícula, el
Dr. Subterráneo, vindria a ser Lex
Luthor, amb els seus poders, que
en realitat no són més que diners i
maldat. Després hi ha els altres personatges molt més estranys.
Per què es va decantar pel format
documental?
El projecte era fer un documental
sobre superherois i anar darrere del
personatge tota l’estona. Era el que
més ens interessava. Ens preguntàvem com seria una pel·lícula sobre
Superman, un documental en què
que la càmera l’acompanyés tota
l’estona, en què l’entrevistessin.
Aquest format ens permetia poder
criticar la societat des del punt de
vista d’una persona externa, diferent de la resta d’humans.
Amb quins referents es va fixar per
trobar l’estètica dels superherois
de Capa caída?
A la pel·lícula juguem amb èpoques
diferents, amb una estètica molt retro. A Magno li hem posat un bigoti
que recorda al Tom Selleck a Magnum, i si tirem més endarrere, fins
els anys 20, diria inclús que té un
aire a Clark Gable. Per a la roba de
superheroi vam buscar una evolució. Als 80 els superherois portaven
lycra i anaven amb una mena de pijames. Amb el pas del temps, es van
anar posant roba més estreta, com
a l’última pel·lícula de Superman, en
què el vestit no arriba a ser de cuir,
però s’hi assembla. Evidentment, si
haguéssim fet un vestit com el de
Superman no hauríem pogut fer la
pel·lícula perquè no ens arribarien
els diners.
9 9
a
LA COLUMNA DEL CRÍTIC
AL FANTÀSTIC
A TRAVÉS DE L’HIPERREAL
Aquest 2013, un documental,
Jodorowsky’s Dune de Frank Pavich, forma part per primer cop
de la Secció Oficial a Competició de Sitges. El film de Pavich
recupera un dels projectes més
apassionants de la història de la
ciència-ficció, l’adaptació que
mai va arribar a materialitzar-se
de l’obra de Frank Herbert per
part d’Alejandro Jodorowsky. El
cineasta xilè comptava amb la
col·laboració d’un dream team
que incloïa Moebius, H.R. Giger,
Orson Welles, Salvador Dalí i
Mike Jagger. Totalment al·lucinant. Perquè Jodorowsky’s
Dune no deixa de ser un documental sobre una pel·lícula que
mai no ha existit, sobre un somni megalòman i trencat. També
un recordatori de què els documentals poden apropar-nos a
una dimensió més enllà del real
o convertir-se en una manera
d’apropar-se al gènere a través
de l’hiperrealisme.
Un dels noms imprescindibles
del cinema fantàstic, Georges
Franju, va debutar al cinema
amb el documental La sang des
bêtes. En la seva aproximació a
la feina diària dels escorxadors
de París, Franju partia d’una idea
més pròpia del surrealisme que
del reporterisme: visualitzar allò
sinistre que s’amaga rere la nostra realitat quotidiana. Dins l’ambient boirós i viscós on es mutilen
els animals, Franju va aconseguir
registrar unes imatges delirants i
literalment insuportables, unes
imatges que ni el més agosarat
dels surrealistes havia arribat a
imaginar en el pitjor dels seus
malsons.
La sang de les bèsties també s’escola per la coberta del vaixell
de Leviathan de Lucien Castaing-Taylor and Véréna Paravel,
el documental estrella del 2012
que recupera Seven Chances. El
tàndem de directors prové del
Sensory Etnography Lab de la
Universitat de Harvard, bressol
d’alguns dels títols més inquiets
que ha donat la no ficció en els
últims anys. A Leviathan Castaing-Taylor i Paravel munten
un dispositiu de càmeres desplegades en un vaixell de pesca a
la costa de Nova Anglaterra que
capten fins al més mínim detall
visual i sonor del que passa a
bord. La realitat enregistrada en
alta definició, en primeríssims
primers plans de detalls que ens
passarien desapercebuts a ull nu
i des de perspectives que no són
les pròpies de l’ésser humà proporciona una simfonia d’imatges
i sons terrorífics: cossos d’animals
mutilats que encara es remouen i
panteixen sobre bassals de sang,
sorolls de cadenes que s’arrosseguen com una maledicció, estols
d’aus amenaçadores que semblen atacar la pantalla... El seguiment hiperrealista de les tasques
quotidianes en una nau pesquera s’acaba apropant al retrat d’un
monstre marí que podria provenir de l’infern.
Submergir-nos en una dimensió inesperada de la realitat és
també l’objectiu de The End of
Time de Peter Mettler, un altre
documental que va més enllà
de l’experiència IMAX en el seu
treball amb la hiperdefinició.
The End of Time ofereix una reflexió multidisciplinar sobre el
concepte del temps que abraça
el punt de vista des de la física,
el comentari proper a la filosofia,
l’especulació fantàstica i, sobretot, la vivència sensorial a través
de les imatges. a
Eulàlia Iglesias
Diari del festival
12
Dimarts 15 d’octubre 2013
Entrevista: Fede Álvarez
Todas las personas implicadas en
esas películas hablan maravillas
del festival, y siempre dicen que su
paso por aquí fue decisivo para esas
películas. Constantemente oigo hablar de Sitges.
¿Cuál sería su definición de cine
fantástico?
Viendo las películas del festival, me
doy cuenta de que el espectro del
fantástico es cada vez más amplio.
Antes parecía que el género estaba
reservado a un grupo de cineastas
muy particulares, muy frikis; pero
en los últimos años ha ido adquiriendo más respeto.
“El remake
de Posesión
infernal empujó
los límites
de la censura ”
¿Ha tenido alguna experiencia previa como jurado antes de Sitges?
Sí, pero siempre había sido en festivales de cortometrajes. En cualquier
caso, es una buena experiencia. Ver
películas es una de mis grandes
aficiones. Con mis amigos solíamos
ir al cine y ver una película tras otra
para ver cuántas aguantábamos.
Ahora me noto un poco más viejo
para eso.
¿Conocía el festival?
No había venido nunca, pero sabía
de su reputación. Además, aquí se
proyectó la saga de Posesión infernal, de la que yo hice el remake.
¿Cuándo cree que se inició este
cambio?
Para mí, el punto de inflexión fue
cuando Danny Boyle se acercó
al relato de zombis con 28 días
después. A partir de entonces,
resultaba evidente que ese tipo
de películas ya no eran solo para
una minoría. Muchos cineastas
importantes y de una gran reputación tomaron en serio al género
e hicieron películas geniales. También empezaron a surgir nuevos
subgéneros, como la ola de terror
hiperrealista o lo que se ha dado
en llamar contemplative sci-fi, que
son todas esas películas que tienen
un núcleo de género pero están tratadas desde una perspectiva próxima al drama, como por ejemplo
Upstream Color. Este abanico de
nuevos planteamientos es lo que
hace que el fantástico me resulte
cada vez más difícil de encasillar o
de encajar en una única definición.
¿En qué aspectos se está fijando a
la hora de valorar las películas del
festival?
En general, se busca siempre la originalidad. Ver algo que no se haya
visto antes, esa es la clave. No solo
en el festival, pues a fin de cuentas
la valoración de las películas es independiente del contexto. En el fondo, es lo mismo estar en el festival
que en casa. A uno le gusta ver que
los cineastas involucrados hicieron
algo que permitió al cine dar un
paso adelante. Puede ser cualquier
aspecto destacable, ya sea porque
la película cuenta una historia increíble, por la forma de mostrar un
relato clásico o porque reinvente
el género. Aunque sean pasos minúsculos, son importantes. Es muy
difícil hacer cosas nuevas en un
mundo donde parece que todo está
inventado. En el cine fantástico, el
director tiene la responsabilidad de
inventar algo nuevo. Los límites los
pone la imaginación, no está la realidad para dictar las reglas.
¿Hay alguna película reciente en la
que se ha logrado esto?
Sí. Distrito 9 de Neil Blomkamp, que
aborda el subgénero de aliens desde una perspectiva completamente
distinta. También, como decía antes,
28 días después.
En sus películas, ¿cuál cree que es
el granito de arena que ayuda al
cine a dar ese paso adelante?
Mi gran objetivo es dejar algo en el
espectador. No quiero que vea la
película y se olvide de ella al día siguiente. Esa es la presión que me
pongo como director. A veces, dar
con ese punto es más sencillo de lo
que parece. Puede ser una escena,
una idea o una manera de contar
un desenlace de manera distinta a
cómo se suele hacer. En el caso del
remake de Posesión infernal, fue
algo concreto, casi diría que cuantificable, como empujar los límites
de la censura y de lo que el sistema
de calificación norteamericano considera tolerable. El otro día estuve
hablando con Eli Roth y me dijo que,
cuando presentó The Green Inferno
al comité, puso como ejemplo el remake de Posesión infernal. Dijo que
si nosotros habíamos podido llegar tan lejos, a ellos también se les
debía permitir. Se puede decir que
sentamos un precedente mostrando
una violencia que antes quedaba reservada a películas con una distribución mucho más restringida. Lo que
todavía no tengo claro es si eso es
algo bueno o malo [risas].
¿Tiene algún proyecto en preparación en estos momentos?
Sí, tengo un par de películas que
espero rodar próximamente. Una de
ellas sería Dante’s Inferno, que es
una reinvención de La divina comedia tomando toda su mitología y haciendo de ella una historia de amor
épica que transcurre en el Infierno.
Estoy muy emocionado con la idea
de mostrar al público una representación del Infierno completamente
nueva, sin cavernas ni ríos de lava.
Tampoco usaremos la infografía,
vamos a hacerlo más old school,
más físico, que es como yo concibo
la aventura.
Diari del festival
13
Dimarts 15 d’octubre 2013
Curtmetratges
a competiciò
Aquest any, el festival està consagrat al Mal. Aquesta entitat
mutable pot presentar-se en mil i
una formes, però és especialment
terrorífica quan resideix dins les
persones més properes o, fins i tot,
en nosaltres mateixos.
Els curtmetratges que podem veure
avui al Prado ens presenten diverses propostes en aquesta línia. Tenim curts com Un día especial que a
través de l’humor ens parla d’acceptar les persones que estimem, encara que aquestes hagin sortit d’un
còmic de superherois. A S.W. Metaxu seq. 01 ens farà gaudir pel seu
retrat visual de la descomposició
humana. Ecce Mulier també té un
gran poder estètic, amb un elegant
estil pictòric que no està exempt
d’una certa esgarrifança. Per als
fans del Mal més diabòlic, com a La
llavor del diable, tenim La sed animal, en què som espectadors d’una
inquietant cinta trobada en un bosc.
Per tal que no us agafi una taquicàrdia hi ha Sounds of Nature, un curt
simpàtic i lluminós, amb una interessant proposta sobre la percepció
sonora d’un nen que només pensa
en els videojocs.
I si els zombis neixen del Mal que habita a certs programes de televisió?
Això és el que ens proposa Hambre.
En cas que els zombis us semblin
massa vistos i busqueu alguna cosa
més experimental... gaudireu amb
Sinnside, que no té cap problema en
torturar nens innocents en un restaurant molt especial, i amb Iceberg,
on un veler atractiu amaga esdeveniments malaltissos.
ESCAC Week:
El festival es la escuela
El Sitges-Festival Internacional de
Cinema de Catalunya y la ESCAC han
sido, desde siempre, una pareja muy
bien avenida. Este año, su relación ha
dado un paso adelante al cumplirse uno de los deseos recurrentes de
cualquier estudiante de cine: cesar durante una semana entera la actividad
académica de la escuela y trasladar
las clases a Sitges.
Del lunes 14 al viernes 18 de octubre,
cerca de 350 estudiantes de ESCAC
podrán asistir a master classes,
ruedas de prensa, presentaciones,
encuentros con cineastas y, sobre
todo, ver cine, mucho cine. Algunas
de las actividades más destacadas
de la semana son el encuentro con
Pablo Larcuén, director de Hooked
Up y ex alumno de la escuela (mar-
tes, 20:15, Espacio FNAC) y las
master classes de Álex de la Iglesia (martes, 18:00, Tramuntana) y
de Maurizio Giglioli, Charachter TD
de películas tan importantes como
Transformers o Piratas del Caribe y
profesor del Máster de Visual Effects
(viernes, 16:00, Tramuntana). Mención especial merece el pase de cortos del miércoles en Tramuntana:
una selección imprescindible de las
mejores obras recientes salidas de
ESCAC, con presentación por parte
de sus directores. El colofón lo pondrá la sesión de Pitchings de Four
Corners (viernes a partir de las 11:00
en Tramuntana), un taller internacional de desarrollo de proyectos
apoyado por Media que ESCAC organiza desde hace 7 años.
ESCAC Week es una actividad creada
en colaboración entre la Escola de
Cinema i Audiovisual de Catalunya y
Sitges-Festival Internacional de Cinema de Catalunya con el propósito de
oficializar la relación entre ambas instituciones y de acercar la Escuela y a
sus estudiantes al mundo profesional
del sector audiovisual. Se trata de dar
a conocer a estos últimos las tendencias y autores más relevantes del cine
contemporáneo de género. ESCAC
Week convertirá durante una semana
las salas de proyección y actividades
del festival en algo que, en el fondo, ya
son: aulas de cine.
10 anys de Noves Visions
Ecce mulier
Sounds of Nature
La sed animal
Sinnside
El 2003 debutava Noves Visions,
una secció que volia donar cabuda
a aquelles propostes que enfoquen
el gènere fantàstic des d’una òptica
experimental i arriscada. Entre les 8
pel·lícules presentades aquell any i la
seixantena de títols que conformen
la selecció de 2013 hi ha un impressionant recorregut que mostra la progressiva definició d’un apartat que va
começar de manera modesta i que ha
acabat esdevenint un dels pilars del
festival. Podríem dir que Noves Visions és la secció que millor representa la línia de treball que ha establert
Sitges en els darrers anys: interrogar-se sobre quins són els límits del
fantàstic, sobre el seu vertader sentit
a principis del segle XXI.
Va ser a Noves Visions on el documental es va començar a introduir de manera estable en la programació del festival: allà vam descobrir el Grizzly Man
de Werner Herzog. També ha sigut a
Noves Visions que ens hem adonat que
el cinema de Hong Sang-soo posseeix
un caràcter irreal que va molt més enllà
de l’aparença quotidiana. Llarga vida,
doncs, a Noves Visions, el riu que ens
permet rentar-nos la mirada abans de
dirigir els ulls cap a la pantalla.
Diari del festival
14
Dimarts 15 d’octubre 2013
PROGRAMACIÓ AVUI DIMARTS 15
08:30 AUDITORI
12:30 PRADO
18:00 RETIRO
Wrong cops
Gente en sitios
3x3D
08:30 RETIRO
14:15 RETIRO
18:30 PRADO
James Ward Byrkit.
EUA, 2013. 89’
Alex van Warmerdam.
Països Baixos, Bèlgica, Dinamarca,
2013. 113’
Lucien Castaing-Taylor, Véréna
Paravel. França, 2012. 87’
Quentin Dupieux.
França, EUA, 2013. 82’
coherence
08:30 PRADO
Juan Cavestany.
Espanya, 2013. 81’
Borgman
curts fantàstics a competició I
14:15 PRADO
10:15 AUDITORI
Peter Mettler.
Canadà, Suïssa, 2012. 114’
Only God Forgives
Nicolas Winding Refn.
Dinamarca, França, 2013. 90’
10:15 RETIRO
The Demon’s rook
James Sizemore.
EUA, 2013. 103’
10:30 PRADO
Vic+Flo ont vu un ours
Denis Côte.
Canadà, 2013. 95’
12:15 AUDITORI
real
Kiyoshi Kurosawa.
Japó, 2013. 127’
12:15 RETIRO
Patrick
Mark Hartley.
Austràlia, 2013. 100’
The End of Time
14:45 AUDITORI
a Field in England
Ben Wheatley.
Regne Unit, 2013. 90’
16:30 RETIRO
Uma História de amor
e Fúria
Luiz Bolognesi.
Brasil, 2012. 75’
16:30 PRADO
L’autre monde
Richard Stanley.
França, 2013. 87’
16:45 AUDITORI
L’étrange couleur
des larmes de ton corps
Hélène Cattet, Bruno Forzani.
Bèlgica, Luxemburg, França,
2013.102’
Varis autors.
Portugal, 2013. 62’
Leviathan
18:45 AUDITORI
Hooked Up
Pablo Larcuen.
Espanya, 2013. 79’
22:30 PRADO
La resurrection
des natures mortes. 15’
For Those in Peril
Paul Wright.
Regne Unit, 2013. 93’
23:30 RETIRO
Hellbenders 3D
J.T Petty.
EUA, 2012. 85’
00:30 AUDITORI
Wrong cops
Espai Fnac
18:00 Presentació llibre LIFE-FORCE
minuto a minuto
20:00 Taller Phonetastic
Brigadoon
15:00 Retrospectiva Jairo Pinilla
27 horas con la muerte
17:00 Estrena Brigadoon
Stripped
19:30 RETIRO
Quentin Dupieux.
França, EUA, 2013. 82’
Varis autors.
Corea del Sud, 2013. 95’
00:30 PRADO
Zoo. 26’
20:30 AUDITORI
Yūdai Yamaguchi.
Japó, 2013. 95’
21:00 Les nits de cinema oriental
presenta
Zack Parker.
EUA, 2013. 120’
23:00 Mondo Macabro Jesús Franco
Horror Stories II
Enemy
Denis Villeneuve.
Canadà, Espanya, 2013. 95’
20:30 PRADO
coldwater
Vincent Grashaw.
EUA, 2013. 104’
21:30 RETIRO
machete Kills
Robert Rodriguez. EUA, 2013. 107’
22:30 AUDITORI
Only God Forgives
Nicolas Winding Refn. Dinamarca,
França, 2013. 90’
abductee
Proxy
01:15 RETIRO
We are What We are
Jim Mickle. EUA, 2013. 106’
Kiss of the Damned
19:00 Presentació curts Undercurt
Fascurt. Festival de
curtmetratges del masnou
Pridyider (The Fridge)
Sexo caníbal
00:45 Estrena Brigadoon
Lascivia
Xan Cassavetes. EUA, 2013. 97’
Tramuntana
18:00 Màster Class Álex de la Iglesia
20:00 Màster Class Raul Garcia
Última Projecció
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades
Diari del festival
15
Dimarts 15 d’octubre 2013
PROGRAMACIÓ DEMÀ DIMECRES 16
08:30 AUDITORI
The congress
Ari Folman. Israel, Alemanya, Polònia,
Luxemburg, França, Bèlgica, 2013. 120’
Las aventuras de Jesús
maría cristóbal Pequeño
Gilles Gambino.
Espanya, 2013. 85’
08:30 RETIRO
12:45 AUDITORI
Ben Wheatley.
Regne Unit, 2013. 90’
Israel Adrián Caetano.
Argentina, 2013. 92’
a Field in England
mala
08:30 PRADO
14:15 RETIRO
Yann Gonzalez.
França, 2013. 100’
Kiyoshi Kurosawa.
Japó, 2013. 127’
10:15 RETIRO
14:45 AUDITORI
Varis autors.
EUA, 2013. 95’
Marina de Van.
França, Irlanda, 2013. 90’
Les rencontres d’après minuit real
V/H/S/2
Dark Touch
10:30 PRADO
15:30 PRADO
David Perrault.
França, 2013. 94’
Andrew Bujalski.
EUA, 2013. 92’
Nos héros sont morts ce soir
computer chess
10:45 AUDITORI
16:45 AUDITORI
Gonzalo López-Gallego.
EUA, 2013. 101’
Sebastián Cordero.
EUA, 2013. 89’
Open Grave
Europa report
12:15 RETIRO
16:45 RETIRO
Brillante Mendoza.
Filipines, 2013. 102’
17:15 PRADO
Possession (Sapi)
12:30 PRADO
The Lobito
Antonio Dyaz. Espanya, 2013. 70’
Última Projecció
18:45 AUDITORI
cheap Thrills
E.L. Katz. EUA, 2013. 85’
18:45 RETIRO
On the Job
Erik Matti. Filipines, 2013. 121’
19:00 PRADO
Gente en sitios
Juan Cavestany.
Espanya, 2013. 81’
20:45 AUDITORI
Open Grave
Gonzalo López-Gallego.
EUA, 2013. 101’
21:00 PRADO
much ado about Nothing
Joss Whedon.
EUA, 2012. 109’
21:15 RETIRO
Baskin. 10’
Only God Forgives
Nicolas Winding Refn.
Dinamarca, França, 2013. 90’
22:45 AUDITORI
The congress
curts fantàstics a competició II Ari Folman. Israel, Alemanya, Polònia,
Willow creek
Bobcat Goldthwait.
EUA, 2013. 79’
23:15 PRADO
Espai Fnac
Denis Côte. Canadà, 2013. 95’
17:00 La Aventura. Presentació de 3
nous segells de DVD
Only Solomon Lee. 15’
Vic+Flo ont vu un ours
19:00 Blogueros en pijama vs. Críticos
de la vieja escuela
01:00 AUDITORI
raze
Josh Waller. EUA, 2013. 96’
mala
Brigadoon
Israel Adrián Caetano. Argentina,
2013. 92’
15:00 Retrospectiva Jairo Pinilla
La silla satánica
01:00 RETIRO
The Body. 19’
L’étrange couleur des larmes
de ton corps
Hélène Cattet, Bruno Forzani. Bèlgica,
Luxemburg, França, 2013. 102’
11:00 Trobada amb l’equip del film
Gente de sitios
19:00 Entrega de Premis Guió
Transmedia
20:30 Curtmetratges ESCAC
Tráiganme la cabeza de la
mujer metralleta
17:30 Estrena documental
Sangue marginal. relatos de
cinema e vídeo Underground
Tramuntana
16:00 Presentació Pixel Theory
16:00 Estrena Brigadoon
19:30 Estrena Brigadoon
Zombio 2: chimarrao
Zombies
21:30 Sessió especial remake.
Patrick
23:30 Mondo Macabro Jesús Franco
colegialas violadas
Luxemburg, França, Bèlgica, 2013. 120’
23:15 RETIRO
Frankenstein’s army
Richard Raaphorst.
Països Baixos, 2013. 84’
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades
El festival no comparteix necessàriament
les opinions expressades en aquesta publicació.

Documentos relacionados