de - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya
Transcripción
de - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya
Dimarts 14 d’octubre de 2013 · Número 5 9 Pino Donaggio 10 Nicholas Brendon RETIRO 10:15 11 Santiago Alvarado 12 w w w. s i t g e s f i l m f e s t i v a l . c o m Fede Álvarez Diari del festival 2 Dimarts 15 d’octubre 2013 INFOrmacIó I VENDa D’ENTraDES Compra les teves entrades anticipades a través de Telentrada de CatalunyaCaixa, per internet a (www.telentrada. com), per telèfon trucant al 902 10 12 12 o a les oficines de CatalunyaCaixa 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 PREUS (IVA inclós) 9€: Secció Oficial Fantàstic a competició, Secció Oficial Fantàstic Especials, Secció Oficial Fantàstic Galas, Secció Oficial Fantàstic Panorama en competició, Secció Oficial Noves Visions Emergents, Secció Oficial Noves Visions Experimenta, Secció Oficial Noves Visions Ficció, Secció Oficial Noves Visions No Ficció, Secció Oficial Noves Visions Petit Format, Panorama Especial, Sessions Especial, Secció Seven Chances, Sessions Sitges Family, Focus Asia, Secció Anima’t i Sessions 3D 6€: Secció Retrospectiva i Homenatges (Sitges Clàssics), menors de 14 anys per a la secció Sitges Family 7€: Sessions Anima’t Curts 11€: Maratons, Programa doble 13€: Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda 14€: Maratons del dia 20 d’octubre 4,50€: Classes magistrals i sessions Despertador (sessions de les 8.30 h. a tots els cinemes) Estacio Bus Sitges-Barcelona | Sitges-Vilanova Cinema Prado Cinema El Retiro Cap de la Vila Jardins d’El Retiro. Taquilles centre Hort de Can Falç Carrer Primer de Maig Passeig de la Ribera La Fragata Ajuntament Fundació Stämpfli – Art Contemporani Palau de Maricel Edifici Miramar Platja de Sant Sebastià. Estands L’Escorxador. Brigadoon. Punt d’informació Hotel Meliá. Auditori. Taquilles. Punt d’informació Port d’Aiguadolç Photocall Mirador Caixers CatalunyaCaixa El diari del festival COORDINACIÓ Violeta Kovacsics REDACCIÓ Gerard Casau, Toni Junyent, Alan Salvadó, Teresa Vallbona BECARI Marc Barceló MAQUETACIÓ Georgina Armisen, Juan Carlos Gómez, Francisco Valenciano FOTÒGRAFS Miguel Ángel Chazo, Jesús Paris IL·LUSTRACIÓ Guillem Dols VOLUNTÀRIA Patricia Salvatierra INFOrmacIó TraNSPOrTS TREN FANTÀSTIC! De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos) Tren directe Sitges – Barcelona Sants Sortida des de Sitges: 1.30h de la matinada BUS DIÜRN I NOCTURN Monbús Consulteu tots els horaris, parades i preus: 93 893 70 60 / www.monbus.cat Són vàlids els bitllets i abonaments de Renfe i ATM, adequat al nombre de zones del trajecte realitzat. El Tren Fantàstic sortirà puntualment a la 1.30h, sense excepcions. En cas de retard en les projeccions nocturnes, la sortida d’aquest tren no es modificarà BUS URBÀ DE SITGES Consulteu horaris i parades a: www.visitsitges.com Consulteu tots els horaris, parades i preus a www20.gencat.cat/portal/site/rodalies o bé al 900 41 00 41 El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests serveis de transports. Els possibles canvis en les projeccions del Festival no afectaran ni modificaran l’horari dels serveis de transports. ABONAMENTS FANTÀSTICS* Abonament 20 entrades: compra de 20 entrades per a 20 sessions diferents i s’aplicarà un descompte del 20%. Abonament 10 entrades: compra de 10 entrades per a 10 sessions diferents i s’aplicarà un descompte del 10%. NOU! Abonament 40 entrades: compra de 40 entrades o més i s’aplicarà un descompte del 20%. CARNETS AMB DESCOMPTE* 20% de descompte en la compra d’entrades als clients de CatalunyaCaixa, vàlid per a la compra a través de Telentrada i amb un límit del 5% de l’aforament de la sala. 20% de descompte en la compra d’entrades per als titulars del Carnet de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, Carnet Jove, Targeta Cinesa Card, Club Fnac Oci i Cultura, Club TR3SC (vàlid per al titular i un acompanyant), RACC Master, RAKK 4u i majors de 65 anys. Els descomptes no són acumulables. El titular podrà adquirir una entrada amb descompte per carnet, excepte els titulars del carnet TRESC, que podran adquirir-ne dues. * Excepcions dels abonaments Fantàstics i dels carnets de descompte: els descomptes no són aplicables a les gales d’Inauguració i de Cloenda, maratons del 20 d’octubre, maratons de matinada, les sessions Despertador, Abonament Matinée, Abonament Auditori, Butaca VIP i Localitat Numerada. VENDA D’ENTRADES Pots comprar les teves entrades anticipades a través de Telentrada de CatalunyaCaixa, per internet a www.telentrada.com, per telèfon trucant al 902 10 12 12 o a les oficines de CatalunyaCaixa. De l’11 al 20 d’octubre també les podràs adquirir a les taquilles de l’Auditori situades a la sala Tramuntana de l’Hotel Meliá Sitges (c. Ramon Dalmau, s/núm) i a les taquilles Jardins del Retiro situades als jardins d’aquesta societat (Àngel Vidal, 17). TAQUILLES DEL FESTIVAL Es podran adquirir entrades per a tots els cinemes i sessions a: Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges - Sala Tramuntana). Carrer Ramon Dalmau, s/núm. Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Auditori o Tramuntana. Taquilla Jardins del Retiro. Carrer Àngel Vidal 17 (també accés pel carrer Jesús). Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Retiro o Prado. Molt important: Les entrades per a les sessions que comencin abans de les 9 h. a qualsevol dels espais s’hauran adquirir/recollir anticipadament (Print at home / Ticket Mobile / caixers CatalunyaCaixa / oficines CatalunyaCaixa / a les taquilles segons horari). Observacions: Forma de pagament acceptada en efectiu i targeta. Es donarà prioritat a la venda d’entrades per a les sessions immediates. Queda prohibit l’accés a la sala un cop començada la sessió. Únicament es contemplarà el canvi o devolució de l’import de l’entrada en el cas de cancel·lació del/dels llargmetratge/s anunciat/s en la programació. Diari del festival 3 Dimarts 15 d’octubre 2013 Charles Dance, Màquina del Temps Jurat Noves Visions L’equip de Coherence Alex van Warmerdam, Màquina del Temps Jonathan Newman, director de Mariah Mundi and the Midas Box L’equip de Patrick Diari del festival 4 Anima’t RETIRO 16:30 Uma história de amor e fúria Dimarts 15 d’octubre 2013 Uma história de amor e fúria es una película de animación para adultos. Los dibujos desprenden una sensualidad desbordante –a través de las curvas de los cuerpos y de los ángulos de la cara–, atrapan al espectador y traspiran una cierta influencia asiática. Los protagonistas se tocan de una manera tan pasional que, por momentos, resulta mucho más concreta y física que muchas películas de carne y hueso. La mezcla de 3D con técnicas de animación más clásica dotan a Uma história de amor e fúria de un halo apasionado, de sentimientos a flor de piel. Panorama F.C. RETIRO 10:15 Eso que se dice de que el enamoramiento solo dura dos años es rotundamente falso. Uma história de amor e fúria narra una hermosa historia de amor que se extiende en el tiempo durante más de 600 años, manteniendo siempre la misma pasión que el primer día. El romance sirve de punto de partida al director, Luiz Bolognesi, para explicar la convulsa historia de Brasil. Sin embargo, todo es tan mágico y tan de ensueño que los más apasionados se quedarán enganchados a la historia de amor entre un héroe inmortal y la bella Janaína. Lo que realmente importa es lo que subyace. Bolognesi, que debuta en la dirección de ficción –a pesar de contar con una extensa carrera en el campo del documental y del guión, firmando proyectos como Bicho de sete cabeças–, asegura que tiene dos pasiones: los cómics y la historia de su país. Uma história de amor e fúria tiene un poco de ambos: dibujos y recorrido histórico. La película está dividida en cuatro episodios cruciales de la historia de Brasil: la colonización, la esclavitud, el régimen militar y el futuro, el del año 2096, cuando se desata una guerra por el agua. La película es una clase magistral de historia brasileña, un curso acelerado que va de la llegada de los europeos hasta un futuro lejano. The Demon’s rook Què és el que més trobem a faltar en el fantàstic d’avui dia? Tothom deu tenir la seva opinió al respecte, però segur que un bon grapat de fans del gènere lamenta que les pel·lícules de terror no es puguin “tocar”. Els monstres es generen des del software d’un ordinador i no amb les sàvies mans d’un mestre dels efectes especials. Si llegint aquesta última frase heu sentit un calfred en l’espinada, si sou dels que sospireu pel làtex i els pots de sang artificial, em congratula comunicar-vos que The Demon’s Rook és una pel·lícula feta a la vostra mida. En els seus anys universitaris, James Sizemore va fundar el col·lectiu The Black Riders, centrat en el fantàstic, la criptologia, el doom metal i la cultura vegana. Aquest va ser el caldo de cultiu per a que Sizemore anés formant un imaginari propi, desplegat progressivament en nombrosos curts i videoclips, i que ara esclata de forma espectacular en la seva òpera prima. The Demon’s Rook es va aixecar de manera artesanal, amb el propi Sizemore assumint els rols de director, productor, guionista i, fins i tot, actor principal. El compromís artístic del director es fa palès en la seriositat amb què el film fa brollar un univers demoníac, que beu de la tradició creepy i reverencia també efluvis del gore mediterrani i llatí (l’estranya atmosfera del film, plena de fum i llums verdes i vermelloses, ha fet que alguns citin a Fulci i, fins i tot, de Jodorowsky). The Demon’s Rook narra la història de Roscoe, que és dut pel bruixot Dimwos a una dimensió subterrània, on serà instruït en la tasca de mantenir l’equilibri de l’univers. Anys després, quan les forces del Mal s’alliberen de les seves cadenes i envaeixen el nostre món, Roscoe haurà de tornar a l’escenari de la seva infantesa i enfrontar-se als dimonis i a una munió de morts vivents que han convertit un petit poble en un focus d’atrocitats. The Demon’s Rook no és una pellícula en tres dimensions, però no us sentiu culpables si al veure-la us entra un desig irrefrenable d’estirar la mà i acaronar la rugosa pell dels monstres. S.O.F. Especials AUDITORI 08:30, 00:30 Wrong cops Potser recordeu la simpàtica parella de policies que s’ho passava en gran turmentant motoristes a Surveillance, aquella pel·lícula de Jennifer Lynch que vam tenir al festival fa uns anys. O, sense anar més lluny, el parsimoniós i ineficient comissari Wiggum de Los Simpson. Els agents de l’ordre que transiten l’univers absurd de Wrong Cops, la nova bogeria de Quentin Dupieux, també s’ho prenen amb calma. Per a ells, combatre el crim no és una prioritat. No és que siguin gaire dolents, no, és que tampoc tenen molta feina. I la que hi ha no és gran cosa, així que tenen temps per dedicar-se a altres activitats, com traficar amb marihuana (camuflada dins de cadàvers de rates mortes), composar música electrònica o intentar lligar amb noies de la forma més barroera. Les històries creuades de Wrong Cops podrien ocórrer perfectament a la mateixa ciutat on succeïa Wrong, l’anterior film de Dupieux: de fet, hi fa un cameo Dolph Springer (Jack Plotnick), el seu protagonista, i tan bon punt comencem a sentir parlar els personatges ens adonarem que el seu sentit de la lògica està impregnat del mateix surrealisme. Que ja és marca de la casa en un director que ens va deixar bocabadats el 2010 amb Rubber, l’aventura del neumàtic assassí amb la que va irrompre a Sitges. En l’epicentre de la seva nova comèdia hi ha un moribund amant de la música, que d’una o altra manera anirà involucrant els oficials de policia interpretats per diversos actors habituals en els films de Dupieux. Un incís: una de les actrius que veurem a Wrong Cops és la còmica nord-americana Arden Myrin, a qui li detectem una lleugera i estranya retirada a Amy Poehler, com una Amy Poehler amb les faccions sua- vitzades. No us ho sembla? Tampoc podem passar per alt l’extraordinària galeria de cameos de la pel·lícula: Eric Roberts i Marilyn Manson hi tenen petits papers, i també veurem breument a dos actors de Twin Peaks, Grace Zabriskie i Ray Wise. Aquest últim apareix en una escena memorable, encara que, cadascuna a la seva manera, totes les escenes d’aquest deliri són memorables. Diari del festival 5 Dimarts 15 d’octubre 2013 Noves Visions · Ficció PRADO 12:30 Gente en sitios Segura, Ernesto Alterio, Carlos Areces y Alberto San Juan entre otros. Aplaudida en Toronto y en San Sebastián, la película de Cavestany puede leerse como una radiografía llevada al absurdo de los tiempos que vivimos, aunque eso sería limitar y restringir el inclasificable espectro de sensaciones que nos propone un filme que empieza como una especie de comedia para acabar adentrándose en territorios puramente lynchianos. No os perdáis una de las películas española del año. S.O.F. Sitges 46 AUDITORI 16:45 A propósito de El señor, el mediometraje que Juan Cavestany rodó y distribuyó directamente por internet en 2012, el crítico de cine Toni Junyent escribía en la revista online Transit que era “una comedia sobre la ausencia de comedia o, más exactamente, una comedia contra la ausencia de comedia”. Es posible que ninguna de las dos opciones propuestas den exactamente en el clavo, pero lo cierto es que el cine de Cavestany tiende a orbitar alrededor de la risa, se instala en sus extrarradios e interroga a los espontáneos que por allí aparecen. Gente en sitios sigue la senda de El señor y de su anterior largo, Dispongo de barcos, estrenado en Sitges 2010. Estructurada en viñetas teóricamente cotidianas que mutan hacia el surrealismo y el desconcierto, la película nos irá presentando una galería de personajes que aparecen y desaparecen, hasta que vuelven a aparecer de las formas más insospechadas. Gente en sitios puede considerarse una película low cost: se ha rodado a salto de mata, con la cámara del propio director, quedando con los actores para rodar sus escenas cuando tuvieran un hueco… y, sin embargo, por ella desfilan un montón de caras conocidas del cine español: Antonio de la Torre, Maribel Verdú, Adriana Ugarte, Coque Malla, Santiago L’étrange couleur des larmes de ton corps Amer passarà a la història de Sitges com un dels títols més polèmics mai projectats al festival en els últims anys. Partint de l’univers visual i sonor del giallo i del fantàstic italià, els directors Hélène Cattet i Bruno Forzani s’endinsaven en la psicologia dels temors sexuals d’una noia, i el resultat, estilitzat fins vorejar l’abstracció, tenia tant de Mario Bava com de Michelangelo Antonioni i del Roman Polanski de Repulsió. Amb el temps, Amer ha esdevingut un film de culte inqüestionable, generant una gran expectació per quin seria el següent pas de la parella de cineastes belgues. Avui el festival té l’honor de donar resposta a aquest interrogant amb la projecció de L’étrange couleur des larmes de ton corps, en què Cattet i Forzani exploten novament una filiació italiana explícita ja en l’enrevessat lirisme del títol, d’una sonoritat semblant a la de Cuatro moscas sobre terciopelo gris o Una lagartija con piel de mujer. Com si es tractés del revers masculí de la seva òpera prima, el film està protagonitzat per un home que, al tornar a casa després d’un viatge, descobreix que la seva dona ha desaparegut. Investigant aquest afer, anirà descobrint les estranyes històries viscudes pels seus veïns, tots ells inquilins d’un impressionant edifici art nouveau farcit d’habitacions secretes, de vitralls exuberants i de passadissos sinuosos que semblen connectar amb els racons més profunds del subconscient. Més narrativa i, alhora, encara més radical que Amer, L’étrange couleur des larmes de ton corps plan- teja cada seqüència com un triple salt mortal cap allò desconegut, exhibint un impressionant catàleg de recursos formals i convertint la pantalla en un exquisit taulell de joc que porta a la superfície tot allò que recorria el rerefons dels gialli. En aquest sentit, la seva conclusió sembla parafrasejar una de les últimes cançons de Mishima, i ens diu que l’erotisme no és res més que una vella ferida que mai deixarà de sagnar. S.O.F. Sitges 46 PRADO 10:15, 22:30 Only God Forgives No hace falta presentar a Nicolas Winding Refn. Basta con decir Drive. Ahora, Winding Refn vuelve a Sitges con Only God Forgives, protagonizada, cómo no, por su actor fetiche Ryan Gosling. El espectador del festival queda avisado: una vez dentro de la sala, que abra bien los ojos y se deje llevar por una de las experiencias estéticas más fascinantes del cine contemporáneo. La mística del luchador vuelve a ser el centro del universo del director danés. En cierta manera, Only God Forgives recoge muchos de los apuntes visuales que había sembrado en sus anteriores películas; especialmente, en la sorprendente y misteriosa Valhalla Rising. En esta ocasión, la frialdad brumosa de los paisajes nórdicos es sustituída por los llamativos neones de Bangkok. Cambia el escenario y el color de la película pero la temporalidad suspendida, casi trascendente, sigue siendo la misma. El look ochentero de Drive deriva hacia ciertos tonos kitsch, de karaoke asiático. La combinación entre lo estético y lo espiritual se impone como uno de los grandes logros del último trabajo de Winding Refn. En Only God Forgives, el romanticismo silencioso que emanaba de Drive da paso a un amor de madre casi enfermizo. Kristin Scott Thomas encarna a una mater familias que, aunque pueda parecer increi- ble, es más dura que el personaje interpretado por Gosling. Como jefa de la mafia tailandesa, ella ordena venganza; y el hijo pequeño obedece sin rechistar. Todo queda en familia, porque la muerte del hijo mayor es la que da inicio a una espiral de muertes que desmbocará hacia escenas ciertamente brutales, aunque sorprendentemente atractivas a nuestros ojos. La estilización de la violencia es sin duda el otro gran tema favorito del cineasta danés. Winding Refn firma coreografías matemáticas y movimientos de cámara aparentemente imperceptibles. La sutileza y ligereza con la que está filmada Only God Forgives sólo puede ser obra de un genio, que filma tal y como se mueve un gran luchador. Diari del festival 6 Noves Visions · Experimenta RETIRO 18:00 3 x 3D Dimarts 15 d’octubre 2013 sus inicios hacia la eclosión del 3D. Finalmente, Godard cierra el filme con lo que podría ser un epílogo de sus Histoire(s) du Cinéma, donde se citan la historia, la memoria cinematográfica y unos pensamientos recitados en voz en off. En definitiva: tres propuestas distintas que nos obligan a pensar de forma tridimensional. S.O.F. Sitges 46 AUDITORI 14:45 a Field in England Situada a camino entre el thriller histórico, el terror y el cine experimental, A Field in England es una cinta que desborda originalidad y que se rodea de cierto misticismo oculto y alucinante. Recuerda, inevitablemente, a Honor de caballería, la libre adaptación de El Quijote, del director catalán Albert Serra, que sorprendió a crítica y público. También sorprenderá la nueva obra de Wheatley, por su bella factura y su fascinante diseño de sonido, que ayuda a conseguir esta atmósfera de ensueño, de viaje a un lugar entre realidad y imaginación. Seven Chances Primero fue una experiencia de parque temático, luego los IMAX explotaron su grandilocuencia y ahora, finalmente, el cine de ficción ha abrazado el 3D con toda normalidad. Buscar la grandilocuencia del espectáculo para luchar contra el declive de espectadores en las salas no es nada nuevo en la historia del cine; en realidad, ha sido una práctica muy habitual. El 3D se ha impuesto en los últimos tiempos como un recurso comercial, más que como una apuesta estética e innovadora. Conscientes de ello, con 3 x 3D, los directores Jean-Luc Godard, Peter Greenaway y Edgar Pêra desean llevar esta tecnología hacia nuevos territorios y reflexionar sobre su uso. De este ménage à trois cinematográfico, el director portugués Edgar Pêra es el menos conocido y el más joven de los tres. Los otros dos, Godard y Greenaway, son sobradamente conocidos tanto por su extensas y dilatadas obras como por su espíritu de transgresión. No es azaroso, pues, que ambos participen en una iniciativa de estas características, nacida del proyecto Guimaraes 2012, Ciudad Europea de la Cultura. Los tres episodios que componen la película no mantienen una excesiva relación entre sí, más allá de lo estrictamente tecnológico. Greenaway abre el fuego con una especie de plano secuencia tridimensional a través de la historia de Portugal, enlazando el período de esplendor del país en el siglo XVI con la contemporaneïdad. Por su lado, Pêra dibuja un episodio de carácter metalingüístico, trazando una personal historia del cine desde PRADO 18:30 Leviathan ambient), ens permet endinsar-nos en un univers misteriós i desconegut en què les cordes, les xarxes, els peixos, la mar i els propis pescadors semblen sortits d’un altre planeta. Es tracta d’una posada en escena absolutament hipnòtica, en què la proximitat des de la qual es filma la realitat n’ofereix una perspectiva mai vista. Més que un viatge a l’interior del mar, la pel·lícula sembla mostrar-nos un viatge extraterrestre. Les possibilitats i avenços de la tecnologia digital permeten a Castaing-Taylor i Paravel (directors, guionistes, productors i editors del film) oferir, en alguns moments, una visió del mar propera al vídeo art i ben allunyada dels clàssics relats marítims de Herman Melville i Joseph Conrad. A Leviathan, la monstruositat no emergeix de les profunditats marítimes sinó de la forma en què es contempla el mar. Focus Àsia odisea de dos montañeros atrapados en un desfiladero que se debaten entre la vida y la muerte. 2) The Pain of Death, de Kim Hwi. Puro fantástico surcoreano, una película a ratos macabra y con un twist que versa sobre el origen del mal. Olvídense del happy end. 3) Escape, del realizador Jung Bumsik. Es el más divertido de todos y nos acerca a un profesor un poco cateto que decide aceptar un pacto con el diablo para no dejar que sus estudiantes le tomen el pelo. 4) 444, de Min Kyu-dong, regresa a la compañía de seguros del principio y cierra el círculo. Es en este capítulo que los portales tridimensionales entre el mundo de los vivos y el de los muertos se abrirán para dejar paso a una maldición satánica. Si queréis daros un paseo por la Corea más infernal, ocultista y embrujada, esta es vuestra película. Cuatro historias para una noche de terror. RETIRO 19:30 Hace dos años, el director Ben Wheatley presentó en Sitges Kill List, un amago de drama familiar británico que terminaba sumiendo al espectador en la violencia y la locura. El año pasado, estrenó Turistas, una cinta de humor negro en la que Tina conocía a Chris y juntos emprendían un viaje poco idílico y muy salvaje. Pues bien, ya podéis eliminar de vuestros discos duros toda la información que tengáis de la obra anterior de Wheatley: este vuelve a Sitges con algo radicalmente nuevo. Un grupo de desertores de la Guerra Civil Inglesa –soldados de pacotilla que huyen de las bombas campo a través– se topan con un alquimista que les propone encontrar un tesoro. Pronto, el campo se transformará en un paisaje alucinante (y no empleamos esta palabra en sentido figurado). El encuentro entre los soldados y el alquimista termina con el grupo ingiriendo setas y experimentando sus delirantes consecuencias. A Field in England es un trip en toda regla, una película en blanco y negro que combina la locura con el humor negro, consiguiendo un cóctel de lo más explosivo. Horror Stories II Jean-Luc Godard, en un dels seus populars (i a la vegada críptics) aforismes apunta que “els Lumière troben en allò ordinari alguna cosa d’extraordinària, mentre que Méliès troba en allò extraordinari alguna cosa d’ordinària”. No volem dissertar sobre el pensament de Godard però el cert és que aquesta reflexió entre el real (Lumière) i la fantasia (Méliès) és aplicable a Leviathan, el sorprenent documental sobre el món de la pesca de Lucien Castaing-Taylor i Véréna Paravel. En mans d’ambdós directors, el dia a dia d’un vaixell pesquer (amb el que podem estar familiaritzats a través dels reportatges televisius estil Thalassa) es converteix en un món sorprenentment extraordinari, més proper a la fantasia i a la ciència-ficció que no pas al realisme. L’inici de la pel·lícula és certament revelador. La manera en què la pesca nocturna està filmada, mitjançant la versàtil càmera GoPro (extremadament mòbil i adaptable a qualsevol Segunda producción ómnibus surcoreana en agrupar historias fantásticas en un año –la primera la pudimos ver en Sitges 2012–. Cuatro nuevos relatos de horror integrados en su conjunto por un mismo hilo conductor: una estudiante, con la habilidad de poder contactar con los muertos, indaga en una misteriosa compañía de seguros. A través de los distintos objetos que allí se guardan entramos en una sinfonía de horrores. La joven nos presenta tres casos extraordinarios: 1) The Cliff. Dirigida por Kim Sungho, esta interesante historia narra la CineAsia Noves Visions · Ficció PRADO 20:30 coldwater Coldwater és un reformatori per a adolescents rebels que, més que un reformatori, sembla una presó il·legal, isolada al mig de la muntanya, amb racionament d’aigua, cel·les d’aïllament i sales de tortura. En aquest escenari té lloc Coldwater, un thriller més proper a l’univers militar que a l’imaginari de l’adolescència. O una barreja explosiva d’ambdues coses. La mare de Brad (P.J. Boudousqué) creu que la millor manera d’ajudar al seu fill és tancar-lo a Coldwater. Se l’enduen de nit per la força, el tiren del llit de forma violenta, i ell desperta en Diari del festival 7 Dimarts 15 d’octubre 2013 el reformatori. A partir d’aquest dia, la seva vida farà un gir cap a la ràbia en comptes de cap a l’adoctrinament. La desena d’adolescents que viuen a Coldwater estaran sotmesos a un programa autoritari, amb activitats pròpies d’un exèrcit i disciplina militar. Vincent Grashaw, un dels productors de Bellflower, que el 2011 va guanyar el Premi Jurat Jove a Sitges, dirigeix aquest drama psicològic que converteix les experiències reals en vivències terrorífiques. Coldwater se suma a la llista de pel·lícules que, enguany, exploren el món de l’adolescència, com Los Inocentes –on els joves no només són els protagonistes sinó els mateixos directors de la pel·lícula– o Antisocial, una pel·lícula sobre cinc joves que la nit de Cap d’Any viuen la propagació d’un virus mortal. Noves Visions · No Ficció PRADO 14:15 The End of Time Nuestro cuerpo está hecho de un 75% de agua, porcentaje que con la edad va disminuyendo –aunque este es otro tema–. Pues bien, esta parte más natural del ser humano es la que conecta de forma directa con el documental The End of Time. Peter Mettler, que escribe y dirige la película, nos hace ver que somos una pieza más del engranaje del ciclo de la vida. El documental, mitad contemplativo, mitad teórico, explora la naturaleza mediante bellísimas imágenes de nubes aceleradas que parecen mares, mediante tormentas que caen sobre una frondosa selva para que luego salga el sol y aparezca un arco iris. La naturaleza sirve de punto de par- tida para una exploración del tiempo. Este concepto se convierte en el eje de The End of Time. Mettler se adentra en el terreno de la teoría a través de una serie de entrevistas a diferentes personas, aparentemente sin muchos nexos en común. El cineasta pregunta a expertos sobre física subatómica; a un practicante, le plantea cuestiones sobre la meditación budista; y a un astrónomo, sobre el comportamiento de los planetas. La sorpresa es ver la aparición estelar del famoso DJ Richie Hawtin, a quién Mettler pregunta sobre los loops de la música electrónica El tiempo, sin embargo, no aparece solo en boca de los entrevistados, sino que se desprende también de las imágenes de algunas casas derruidas de la abandonada Detroit y de la lava de un volcán que resbala a paso lento. The End of Time es un compendio de imágenes y palabras que crean preguntas que parecen no tener respuesta. Noves Visions PRADO 00:30 MARATó abductee + Proxy S.O.F. Sitges 46 AUDITORI 18:45 Hooked Up Durante los primeros minutos del debut de Pablo Larcuén, vemos a uno de los protagonistas vomitando, con la cabeza abocada al inodoro. Esta desagradable escena podría ir tanto al inicio como al final de la película, pues Hooked Up es la crónica de una noche de fiesta que termina de una forma harto escabrosa. Dos amigos norteamericanos se van unos días a Barcelona a ver si este último se olvida de su ex. A intentar pillar cacho, básicamente. Una noche acaban en el Apolo, ese antro emblemático del moderneo barcelonés que muchos de vosotros habréis pisado en más No voleu caldo? Doncs dues tasses! Aquesta nit toca una ració doble de terror psicològic que s’allunya dels estàndards del gènere i que cal assaborir lentament. Per començar: Abductee, l’exercici de virtuosisme fílmic que ens regala el director japonès Yamaguchi Yudai, que de ben segur us farà pensar en Buried de Rodrigo Cortés o en Cube de Vicenzo Natali. El plantejament és similar: un home en un espai tancat que busca la manera de sortir-ne. Aquesta vegada, però, l’escenari és un contenidor industrial i la víctima d’aquesta putada (no té un altre nom) porta tatuat un número com si fos una mercaderia. La situació de claustrofòbia i desconcert inicial es complicarà en el moment en què el protagonista, Atsuchi Chiba, descobreixi que no és l’únic que ha estat segrestat. La pregunta “com sortir d’aquí” derivarà en “per què estic aquí”. Les hores d’espera són moltes i mentrestant el balanç de la seva vida serà l’única via per tal de trobar una resposta i potser una sortida. Despertar-se i trobar-se en aquesta situació, de ben segur, no és agradable per ningú. Molt menys simpàtic és patir un avortament i encara pitjor que aquest te’l provoqui un desconegut a cops de maó i sense cap motiu aparent. Això és el que succeeix a la protagonista de Proxy, de Zack Parker. La brutalitat de l’escena inicial donarà peu a un procés de dol i de lluita per recuperar una raó de viure. En aquest context, un grup d’autoajuda de mares en crisi podria ser una alternativa per tirar endavant. La ment recargolada de Parker fa que, a partir d’aquí, comenci una explosió de violència on emergirà la cara més fosca de la maternitat. Acabeu-vos doncs el caldo, com us dirien les vostres mares. Diari del festival 8 de una ocasión, y allí se lían con dos chicas, a las que logran sacar de la discoteca. Todo parece ir sobre ruedas: no solo van a tener sexo, sino que además inmortalizarán las cópulas con su móvil –toda la película está grabada con un iPhone–, pero una vez lleguen a la casa de una de las chicas las cosas van a ponerse muy feas. Es en ese segundo acto, a partir del momento en que la película entra en materia terrorífica, cuando Hooked Up empezará a zarandearnos de mala manera. A hacernos sufrir de lo lindo, lleguemos o no a tener ganas de vomitar. La cámara de vídeo del iPhone no está nada mal, pero cuando trabaja con poca luz, la imagen pierde definición, se pixela, y eso acentúa la sensación de claustrofobia que produce el filme de Larcuén. Más sangrienta, histérica y desquiciada a cada minuto que pasa, la película encarcela a sus protagonistas en un agujero infernal, a merced de una joven endemoniada que no saben si está viva o muerta. No vamos a ser nosotros quienes hagamos apología de la familia tradicional y la virginidad hasta el matrimonio, pero después de ver Hooked Up quizá se os quiten las ganas de los rollos de una noche por un tiempo largo. S.O.F. Especials AUDITORI 12:15 real Dimarts 15 d’octubre 2013 está obsesionado con sacar a su amada Atsumi del coma en el que está atrapada. Para lograr su objetivo, se someterá al sensing, una tecnología que le permite penetrar en el subconsciente de ella. Decir que Real toma la forma de un puzzle sería simplificar una película cuyo valor va mucho más allá de la trama. Kurosawa firma una cinta enormemente bella, de decorados pálidos e imágenes que evocan, a la perfección, la fragilidad y el misterio del subconsciente. Después de hacer un melodrama (Tokyo Sonata) y una serie (Penance), Kurosawa, que en otro tiempo fue un genio del fantástico, se ha adentrado sin pudor en el terreno de la cienciaficción. Escribíamos hace tan solo dos días que Mindscape forma parte de ese tipo de thrillers contemporáneos que se adentran en la mente de los personajes. El mejor ejemplo de esta tendencia es Origen. Se podría decir que Real se sitúa en un punto entre Origen y Olvídate de mí. Con la película de Nolan tiene en común su concepción laberíntica. Con el filme de Gondry comparte la vocación de crear imágenes propias del mundo de los sueños tremendamente únicas. Kurosawa ha logrado lo imposible: hacer una película que se enmarca en una tendencia pero que destila una gran originalidad. ampliamente conocido por la gran cantidad de sucesos de apariencia sobrenatural. Stanley decidió regresar a Francia con la esperanza de tener un nuevo contacto con lo extraño, realizando un documental sobre su vivencia y sobre las leyendas que circulan en la zona. L’autre monde es la mirada de un agnóstico que, poco a poco, se abre hacia lo desconocido y que termina enfrentándose a lo que no puede comprender no con temor, sino con respeto y reverencia. De la mano del propio Stanley, conocemos a una serie de peculiares personajes, expertos en lo oculto y dueños de una posición vital alejada de las convenciones. Ellos nos instruyen en los secretos de una tierra donde lo sobrenatural sigue muy presente en el día a día de sus habitantes. El director de Hardware. Programado para matar y Dust Devil ha reunido para el proyecto a un grupo de colaboradores de auténtico lujo, que incluye a Karim Hussain (Subconcious Cruelty) como director de fotografía, a Pat Tremblay (Hellacious Acres: The Case of John Glass) como montador y a Simon Boswell (Santa sangre) como compositor. Como decía aquella serie: la verdad está ahí fuera. Richard Stanley ha salido en su búsqueda. Noves Visions · No Ficció RETIRO 23:30 Panorama F.C. L’autre monde Hellbenders PRADO 16:30 cineasta nascut a l’estat de Carolina del Nord ens ha anat visitant amb pel·lícules sempre diferents, com el pertorbador fals documental S&Man o el western fantàstic The Burrowers. A Hellbenders, el nombre de diàlegs és inversament proporcional als que hi havia a Soft for Digging, ja que la pel·lícula consisteix, sobretot, en una celebració de la incontinència verbal, en el sentit més pudent del terme, ja que l’escatologia i les paraulotes són a l’ordre del dia. El film de J. T Petty ens presenta un singular grup de sacerdots especialitzats en fenòmens sobrenaturals que, amb l’excusa d’estar més preparats i receptius a l’hora d’enfrontar-se a les forces del mal, es dediquen ininterrompudament al vici. Borratxos, depravats sexuals, malparlats i irresponsables, viuen la gran vida d’aquells a qui res importa excepte en aquells moments en què han de salvar el món. Adaptant la seva pròpia novel·la gràfica, el director de The Burrowers ens presenta una original i llibertina mescla entre Els caçafantasmes i l’esperit de companyonia alcohòlica que impregna l’enorme The World’s End, que hem pogut veure al festival. Clancy Brown, Clifton Collins Jr. i Andre Royo, l’entranyable Bubbles de The Wire, encapçalen el repartiment d’aquesta comèdia terrorífica en estat de gràcia, que no s’assembla a cap altra de les pel·lícules que el seu director havia rodat fins ara. I és que a J. T. Petty li agraden els riscos. S.O.F. Especials AUDITORI 20:30 Enemy El maestro de las sombras Kyioshi Kurosawa ha hecho una película sorprendentemente luminosa. En el plano estético, claro; porque en un sentido más profundo, Real sigue transpirando la misma esencia inquietante que sus demás películas. Real se despliega a través de imágenes y situaciones que se repiten. Koichi Richard Stanley afirma no creer en lo sobrenatural. Pese a ello, y tal y como confiesa al inicio de L’autre monde, no puede negar que en una ocasión vivió una experiencia que escapa a toda explicación racional. Ocurrió en Montségur, Occitania, un lugar La d’aquesta nit serà l’única oportunitat que tindreu de veure al festival Hellbenders, un autèntic festival d’incorrecció política a càrrec d’un cineasta de culte, J. T. Petty. Des que el 2001 va presentar a Sitges aquella petita joia de l’horror, gairebé sense diàlegs, que era Soft for Digging, aquest Denis Villeneuve está de moda. Acaba de estrenar en salas comer- ciales Prisioneros, un thriller con Hugh Jackman en el papel de un padre desesperado por encontrar a su hija y con Jake Gyllenhaal como policía encargado de resolver el caso. En Sitges, presenta Enemy, sin duda, una película algo más arriesgada y hermética que Prisioneros. El protagonista vuelve a ser Gyllenhaal, que en esta ocasión interpreta a dos personajes: un profesor de historia y un actor en horas bajas. El primero descubre al segundo en una película y, desde ese momento, se obsesiona con encontrarlo y conocerlo. El encuentro entre ambos pondrá de manifiesto la fragilidad de sus vidas: el profesor mantiene una relación insatisfactoria con su chica, el actor oculta secretos a su mujer embarazada. El tour de force interpretativo de Gyllenhaal resulta tremendamente impresionante. El actor logra encarnar a dos personajes idénticos en lo físico, pero con carácteres distintos. La calma aparente del actor contrasta con el nerviosismo tímido del profesor de historia. Así, la interpretación de Gyllenhaal se construye sobre los matices, sobre los pequeños gestos. Basada en la novela de José Saramago El hombre habitado, Enemy es metafísica pura. Las identidades de los dos protagonistas se van confundiendo a medida que avanza el relato, llevándose por delante a todos aquellos que les rodean. Las mujeres se convierten en objetos dentro de un juego de intercambio de roles. Villeneuve plantea una película descaradamente incómoda. Los edificios son fríos y de líneas rectas; la luz, escasa y amarillenta. El ambiente es pesado; el gesto de los actores, taciturno. Todo está dispuesto para crear un relato a camino entre el thriller psicológico y la reflexión metafísica. Enemy es una adaptación de la novela de Saramago, pero en algunos momentos el universo de la película parece más propio de Kafka. Nacido en Quebec, Villeneuve parece haberse empapado de las maneras del canadiense David Cronenberg, amante de indagar sobre los dominios de la mente. Enemy podría ser descendiente de Inseparables. Diari del festival 9 Dimarts 15 d’octubre 2013 Entrevista: Pino Donaggio La atmósfera de Venecia es única: la niebla, la soledad, caminar de noche por una calle estrecha y escuchar el maullido de un gato... Es una película de terror natural. Ha trabajado en muchas películas de terror y misterio. Sin embargo, su música suele ser muy dulce y melodiosa. Creo que no es bueno para el impacto emocional de un filme mantener todo el tiempo una música de suspense. Al final de Carrie, en la escena en el cementerio, hay una música relajada; hasta que el brazo de ella sale de la tumba y la música cambia de repente. Eso hizo saltar de la butaca a los espectadores de todo el mundo. En general, no me gusta hacer de la música un instrumento de anticipación, prefiero que siga los cambios de la propia película. “No me gusta hacer de la música un instrumento de anticipación, prefiero que siga los cambios de la propia película” Tuvo una formación musical clásica y en su juventud compuso varios éxitos pop ¿Cómo fue su salto a la composición de bandas sonoras? Una noche volvía de hacer una gala en Venecia, y Ugo Mariotti me vio montado en un vaporetto. Mariotti era productor de Amenaza en la sombra, que se estaba rodando en aquel momento en la ciudad. La película tenía una temática sobrenatural, y para él esa coincidencia fue una señal mandada desde el más allá. Esa misma noche me llamó para proponerme que compusiera algo para el filme. Me pareció muy extraño, porque yo no tenía experiencia en ese campo, y porque se trataba de una película importante, protagonizada por Julie Christie y Donald Sutherland. Pero a Nicolas Roeg, el director, le gustó mucho mi trabajo. Incluso gané un premio por esa música. En ese momento pensé que quizás podía aparcar mi carrera como cantante y dedicarme a la composición cinematográfica. Al estar ambientada en Venecia, componer la banda sonora de Amenaza en la sombra debió ser una forma de poner música a la ciudad de su infancia. Sí, por supuesto. Fui muy afortunado. La tira de Guillem Dols Ha citado una de sus composiciones para Brian De Palma, el director con el que más veces ha trabajado. ¿Cómo describiría esa relación? Nuestra primera película juntos fue Carrie. Poco antes de realizarla, murió Bernard Herrmann, que había compuesto la música de Hermanas y de Fascinación. A Brian no le interesaba trabajar con compositores de Hollywood. Él era un admirador de mi trabajo en Amenaza en la sombra. Veía algunas semejanzas entre mi música y la de Herrmann, quizás porque ambos habíamos estudiado violín y nos gustaba incluir este instrumento en las partituras. A partir de Carrie, seguimos colaborando, siempre en títulos con elementos muy concretos, como el miedo, el suspense o el erotismo. Todas estas características están presentes en Passion, su última colaboración, que se ha proyectado en el festival. Hacía 20 años que no trabajábamos juntos, aunque habíamos hablado de realizar otro proyecto, Toyer, que no llegó a materializarse. Brian y yo podemos estar mucho tiempo sin vernos y, a pesar de ello, cuando nos reencontramos es como si solo hubieran pasado unos días. Nuestro método de trabajo es siempre el mismo: él me enseña la película acabada y entonces empezamos a hablar del enfoque musical. Tiene muy claro qué quiere de la bandas sonoras. Creo que las sonoridades de mi música, que vienen del mediterráneo y de la tradición del melodrama, casan muy bien con su cine y realzan sus formas, que son más frías. Tras estas dos décadas sin trabajar juntos, ¿ha notado alguna diferencia en el cine de Brian De Palma? Passion es una película un poco distinta, porque es el remake de un filme francés de Alain Corneau. Durante la primera mitad, parece una película normal, pero luego es muy loca, es... De Palma. En el festival de Venecia la recepción no fue demasiado buena. Quizá no era el mejor contexto, porque el filme no trata sobre problemas sociales o políticos. Estoy seguro de que en Sitges es muy distinto, porque es un festival de cine fantástico. Y Brian es puro fantástico. ¿Cómo escoge los proyectos en lo que le interesa trabajar? Siempre he estado abierto a colaborar con realizadores que no conocía previamente. Ese fue el caso de Patrick. No había oído hablar de Mark Hartley y cuando vi su primera película detecté que tenía talento, así que quise componer para él. Durante toda mi carrera he intentado trabajar con directores jóvenes. En los setenta, hice varias bandas sonoras para películas de David Schmoeller, el director de Trampa para turistas. Su cine me resultaba interesante, pero su carrera nunca terminó de despegar. Quizá estaba equivocado. En los últimos tiempos, ha trabajado sobre todo en películas internacionales. ¿Le cuesta encontrar películas italianas que le motiven? En Italia cada vez se hacen menos Passion películas. Mis ingresos los logro trabajando en televisión. El cine se ha vuelto un hobby para mí, un trabajo que realmente me apetece. Dario Argento dijo el año pasado en este festival que el cine italiano se ha ido volviendo cada vez más pequeño y que él no encaja en ese panorama. ¿Le ocurre algo parecido? Sí, absolutamente. Ahora parece que allí solo se hacen historias tristes. Directores con los que he trabajado, como Giuseppe Ferrara, solo pueden encontrar financiación para proyectos alimenticios. Han dejado de hacer el cine que realmente querían. Es por este motivo que prefiero trabajar para televisión, donde puedo tocar todos los géneros. Recientemente, ha compuesto la banda sonora de Non eravamo solo... Ladri di biciclette - Il neorrealismo, un documental que le ha permitido dar sonido a la historia cinematográfica de su país. Me ha gustado mucho trabajar en esta película. Ha sido emotivo, porque el guionista, Carlo Lizzani, que fue un gran director neorrealista, se suicidó durante la producción. Pese a esto, disfruté mucho del documental, porque aparecen grandes directores, como Martin Scorsese, Bernardo Bertolucci o Ermano Olmi. Para mí, ha sido una gran ocasión para vincular mi música con la del neorrealismo. Eso sí, debo confesar que no conocía realmente este movimiento, porque en su época mi carrera iba en otra dirección y estaba algo alejado del cine. Ha sido al hacer esta banda sonora cuando he comprendido el verdadero significado del neorrealismo. Diari del festival 10 Dimarts 15 d’octubre 2013 Entrevista: Nicholas Brendon No ha pogut tornar a treballar amb ell? N’hem parlat alguns cops, però encara no ha sorgit l’oportunitat. a últiimda sal BRIGADOON Va haver de preparar-se per cantar a l’episodi musical de Buffy? No, simplement vaig cantar. No em preocupava si sortia bé o malament, perquè no m’havien agafat per cantar o ballar. Vaig fer-ho el millor que vaig poder, pensant que al cap i a la fi ho hauria intentat. Finalment ho vaig clavar. Quin és el teu episodi preferit de la sèrie? Jo sempre separo Once More, with Feeling, l’episodi musical, de la resta. És insuperable. A part d’aquest, el meu preferit és Hush. “El meu personatge a Buffy va acabar sent com un amic íntim” Presenta al festival Coherence. Què es va portar a participar-hi? M’agradava el concepte de la pel·lícula perquè no hi havia guió, havíem d’improvisar. Cada dia ens donaven unes notes, quatre o cinc elements amb els quals treballar. No teníem ni idea del material dels altres. A més, el director és amic meu, i l’adoro. Com va començar a actuar? Ni me’n recordo. La meva mare era agent de talents, i jo sempre estava per allà. Una vegada, vam anar al set de rodatge de la sèrie Happy Days i em va fascinar l’aspecte efímer del cinema, la idea de què t’has de creure una cosa que no és real però que ho ha de semblar. Aleshores ja pensava que volia actuar, però de petit tenia problemes de dicció. A més, vaig jugar a beisbol fins als vint anys. Va ser en aquell moment que d’un dia per l’altre, em vaig apuntar a classes d’interpretació per barallar-me amb el meu tartamudeig. Vaig rodar un anunci i tot es va posar en marxa. Veu moltes diferències entre treballar en cinema i en televisió? És molt diferent. L’experiència de rodar una pel·lícula és ràpida, mentre que a la televisió un s’hi pot estar anys. Vaig fer Buffy, la cazavampiros durant 8 anys. A la televisió un té molt més temps per desenvolupar els personatges. Xander, el personatge que jo interpretava, va acabar convertint-se en una mena d’amic íntim per a mi. El trobo a faltar. Què és el que més enyora de Buffy, cazavampiros? Sobretot, el fet de treballar amb Joss Whedon. Que estigués cada dia per allà i tenir un vincle artístic amb ell. Com va ser actuar amb el seu germà bessó a l’episodi The Replacement? Crec que va ser una experiència sobretot per a ell, que ja formava part de la sèrie perquè era muntador de decorats. Ell pensava que la meva feina era fàcil, però quan s’hi va haver de trobar, va veure que s’havia de preparar molt i en va percebre la intensitat. Ens pot dir amb quina de les noies del repartiment de Buffy es casaria i amb quina voldria tenir una nit boja? Doncs em follaria Faith (Eliza Dushku) i em casaria amb Willow (Alyson Hannigan) encara que a la sèrie sigui lesbiana. Va participar en un autèntic film de culte, Psycho Beach Party, que va estar a Sitges ara fa tretze anys. ¿Quin record té d’aquella pel·lícula? M’encanta Psycho Beach Party. Allucio al saber que es va veure aquí. No ho sabia. Vam anar a Sundance i a algun altre festival, però no sabia que hauria pogut venir a Sitges tretze anys enrere. Charles Busch, el guionista, és un geni. I va ser un plaer actuar amb Lauren Ambrose. El seu personatge experimenta molts girs i canvis al llarg de la pel·lícula. Jo la veia treballar i pensava constantment que era boníssima. En 2010, Quentin Dupieux (que hoy estrena película en Sitges) añadió una nueva y memorable entrada al subgénero de filmes sobre objetos asesinos con Rubber, en la que un neumático iba por ahí intimando con mujeres en moteles de carretera y haciendo estallar la cabeza de la gente. El año pasado Noboru Iguchi presentaba Dead Sushi, en la que al tradicional manjar nipón le salían dientes y podía volar. Atrás queda la lavadora/ secadora industrial diabólica de The Mangler de Tobe Hooper, adaptando a Stephen King, o las Confesiones del sudario de un pornógrafo, delirante relato de Clive Barker en el que el asesino era, como bien indica el título, un sudario. Una pieza de ropa. No me preguntéis cómo lo hacía. El caso es que Brigadoon estrena hoy una película filipina sobre una nevera asesina. Eso es lo que os quería decir. Se llama Pridyider (The Fridge), su director es Rico Maria Ilarde, y su protagonista, que no sé si es la chica que sale al principio del tráiler, en picardías, dejándose hacer un cunnilingus o algo así, no está nada mal. El otro estreno del día es Stripped, en la que un grupo de amigos viajan a Las Vegas para celebrar el cumpleaños de uno de ellos, con la mala suerte de trabar relación con una stripper que trabaja para una red de tráfico de órganos. Nos hallamos ante una mutación cafre y bastarda de películas como Very Bad Things o Resacón en Las Vegas, hecha artesanalmente y entre amigos, que recurre a la moda esa del found footage para saciar los bajos instintos de gente como vosotros, que iréis a verla y luego saldréis a respirar el aire tan contentos sin importaros lo que les pase a esos pobres chicos. Quizá después de comer guarradas aceitosas volváis a L’Escorxador porque por la noche siguen poniendo cosas del tito Jess: Sexo caníbal, de 1980, en la que un veterano del Vietnam interpretado por Al Cliver tiene que salvar a una modelo de una tribu de antropófagos, y Lascivia, la segunda de las pelis inéditas que Franco rodó con Fata Morgana entre 2006 y 2007. Continúa la retrospectiva dedicada a Jairo Pinilla, el rey del horror delirante colombiano, con la proyección de 27 horas con la muerte. También habrá una proyección de cortos cortísimos del Fascurt, el Festival de Curtmetratges del Masnou, entre los que se encuentra la que fue la feel-good movie española del año pasado. No dura ni tres minutos. Palito de Néstor F: un oasis de ternura en un mundo de horror. Toni Junyent 151013_E_brigadoon Diari del festival 11 Dimarts 15 d’octubre 2013 Entrevista: Santiago Alvarado Capa caída conté un rerefons de crítica social. Per què va dotar d’aquesta dimensió social la figura d’un superheroi amb poders sobrenaturals? Volíem involucrar Magno en certs problemes suficientment impactants. D’entrada no s’empatitza amb el personatge, però a poc a poc l’espectador el va coneixent millor i descobreix que, encara que té els seus defectes, acaba per caure bé. També buscàvem que Magno tingués un punt dramàtic: és un superheroi, el més gran de la història, però també pot ser el pitjor de la Terra. Això està en l’essència de la pel·lícula. “Igual que sóc un super home, puc ser un super vilà”, comenta en un moment. “Capa caída és la primera pel·lícula de superherois rodada en castellà i a Espanya” L’eslògan de Capa caída diu que és la primera pel·lícula espanyola de superherois. Evidentment, aquest eslògan és mentida. La primera pel·lícula de superherois és Supersonic Man, de Juan Piquer Simón. Ara bé, sí que és cert que Capa caída és la primera pel·lícula de superherois rodada en castellà i a Espanya. Supersonic Man estava rodada en anglès i tenia lloc a Nova York. Es pot riure dels superherois? Capa caída és una comèdia, però amb molta crítica. Hem volgut treballar sobre l’humor negre, fins al punt de jugar una mica amb foc en alguns moments. Pot haver-hi gent, per exemple, que no riguin amb les escenes que se situen en l’època de la Segona Guerra Mundial. De moment, però, sembla que estan fent força gràcia. Hem fet una comèdia que fuig de la típica Spanish comèdia. És una pel·lícula de diàlegs treballats, sense un humor banal i sense gags fàcils. A quin superheroi s’assembla Magno, el protagonista de la seva pel·lícula? Magno és Superman. Té gairebé tots els poders de Superman. Hem jugat també amb altres superherois, com Batman o Robin. Glorioso, un dels personatges, emula a Batman amb el seu vestit negre, Little Prodigio vindria a ser Robin, però en aquest cas, en lloc d’anar amb Batman, Robin va amb Superman. El mega dolent de la pel·lícula, el Dr. Subterráneo, vindria a ser Lex Luthor, amb els seus poders, que en realitat no són més que diners i maldat. Després hi ha els altres personatges molt més estranys. Per què es va decantar pel format documental? El projecte era fer un documental sobre superherois i anar darrere del personatge tota l’estona. Era el que més ens interessava. Ens preguntàvem com seria una pel·lícula sobre Superman, un documental en què que la càmera l’acompanyés tota l’estona, en què l’entrevistessin. Aquest format ens permetia poder criticar la societat des del punt de vista d’una persona externa, diferent de la resta d’humans. Amb quins referents es va fixar per trobar l’estètica dels superherois de Capa caída? A la pel·lícula juguem amb èpoques diferents, amb una estètica molt retro. A Magno li hem posat un bigoti que recorda al Tom Selleck a Magnum, i si tirem més endarrere, fins els anys 20, diria inclús que té un aire a Clark Gable. Per a la roba de superheroi vam buscar una evolució. Als 80 els superherois portaven lycra i anaven amb una mena de pijames. Amb el pas del temps, es van anar posant roba més estreta, com a l’última pel·lícula de Superman, en què el vestit no arriba a ser de cuir, però s’hi assembla. Evidentment, si haguéssim fet un vestit com el de Superman no hauríem pogut fer la pel·lícula perquè no ens arribarien els diners. 9 9 a LA COLUMNA DEL CRÍTIC AL FANTÀSTIC A TRAVÉS DE L’HIPERREAL Aquest 2013, un documental, Jodorowsky’s Dune de Frank Pavich, forma part per primer cop de la Secció Oficial a Competició de Sitges. El film de Pavich recupera un dels projectes més apassionants de la història de la ciència-ficció, l’adaptació que mai va arribar a materialitzar-se de l’obra de Frank Herbert per part d’Alejandro Jodorowsky. El cineasta xilè comptava amb la col·laboració d’un dream team que incloïa Moebius, H.R. Giger, Orson Welles, Salvador Dalí i Mike Jagger. Totalment al·lucinant. Perquè Jodorowsky’s Dune no deixa de ser un documental sobre una pel·lícula que mai no ha existit, sobre un somni megalòman i trencat. També un recordatori de què els documentals poden apropar-nos a una dimensió més enllà del real o convertir-se en una manera d’apropar-se al gènere a través de l’hiperrealisme. Un dels noms imprescindibles del cinema fantàstic, Georges Franju, va debutar al cinema amb el documental La sang des bêtes. En la seva aproximació a la feina diària dels escorxadors de París, Franju partia d’una idea més pròpia del surrealisme que del reporterisme: visualitzar allò sinistre que s’amaga rere la nostra realitat quotidiana. Dins l’ambient boirós i viscós on es mutilen els animals, Franju va aconseguir registrar unes imatges delirants i literalment insuportables, unes imatges que ni el més agosarat dels surrealistes havia arribat a imaginar en el pitjor dels seus malsons. La sang de les bèsties també s’escola per la coberta del vaixell de Leviathan de Lucien Castaing-Taylor and Véréna Paravel, el documental estrella del 2012 que recupera Seven Chances. El tàndem de directors prové del Sensory Etnography Lab de la Universitat de Harvard, bressol d’alguns dels títols més inquiets que ha donat la no ficció en els últims anys. A Leviathan Castaing-Taylor i Paravel munten un dispositiu de càmeres desplegades en un vaixell de pesca a la costa de Nova Anglaterra que capten fins al més mínim detall visual i sonor del que passa a bord. La realitat enregistrada en alta definició, en primeríssims primers plans de detalls que ens passarien desapercebuts a ull nu i des de perspectives que no són les pròpies de l’ésser humà proporciona una simfonia d’imatges i sons terrorífics: cossos d’animals mutilats que encara es remouen i panteixen sobre bassals de sang, sorolls de cadenes que s’arrosseguen com una maledicció, estols d’aus amenaçadores que semblen atacar la pantalla... El seguiment hiperrealista de les tasques quotidianes en una nau pesquera s’acaba apropant al retrat d’un monstre marí que podria provenir de l’infern. Submergir-nos en una dimensió inesperada de la realitat és també l’objectiu de The End of Time de Peter Mettler, un altre documental que va més enllà de l’experiència IMAX en el seu treball amb la hiperdefinició. The End of Time ofereix una reflexió multidisciplinar sobre el concepte del temps que abraça el punt de vista des de la física, el comentari proper a la filosofia, l’especulació fantàstica i, sobretot, la vivència sensorial a través de les imatges. a Eulàlia Iglesias Diari del festival 12 Dimarts 15 d’octubre 2013 Entrevista: Fede Álvarez Todas las personas implicadas en esas películas hablan maravillas del festival, y siempre dicen que su paso por aquí fue decisivo para esas películas. Constantemente oigo hablar de Sitges. ¿Cuál sería su definición de cine fantástico? Viendo las películas del festival, me doy cuenta de que el espectro del fantástico es cada vez más amplio. Antes parecía que el género estaba reservado a un grupo de cineastas muy particulares, muy frikis; pero en los últimos años ha ido adquiriendo más respeto. “El remake de Posesión infernal empujó los límites de la censura ” ¿Ha tenido alguna experiencia previa como jurado antes de Sitges? Sí, pero siempre había sido en festivales de cortometrajes. En cualquier caso, es una buena experiencia. Ver películas es una de mis grandes aficiones. Con mis amigos solíamos ir al cine y ver una película tras otra para ver cuántas aguantábamos. Ahora me noto un poco más viejo para eso. ¿Conocía el festival? No había venido nunca, pero sabía de su reputación. Además, aquí se proyectó la saga de Posesión infernal, de la que yo hice el remake. ¿Cuándo cree que se inició este cambio? Para mí, el punto de inflexión fue cuando Danny Boyle se acercó al relato de zombis con 28 días después. A partir de entonces, resultaba evidente que ese tipo de películas ya no eran solo para una minoría. Muchos cineastas importantes y de una gran reputación tomaron en serio al género e hicieron películas geniales. También empezaron a surgir nuevos subgéneros, como la ola de terror hiperrealista o lo que se ha dado en llamar contemplative sci-fi, que son todas esas películas que tienen un núcleo de género pero están tratadas desde una perspectiva próxima al drama, como por ejemplo Upstream Color. Este abanico de nuevos planteamientos es lo que hace que el fantástico me resulte cada vez más difícil de encasillar o de encajar en una única definición. ¿En qué aspectos se está fijando a la hora de valorar las películas del festival? En general, se busca siempre la originalidad. Ver algo que no se haya visto antes, esa es la clave. No solo en el festival, pues a fin de cuentas la valoración de las películas es independiente del contexto. En el fondo, es lo mismo estar en el festival que en casa. A uno le gusta ver que los cineastas involucrados hicieron algo que permitió al cine dar un paso adelante. Puede ser cualquier aspecto destacable, ya sea porque la película cuenta una historia increíble, por la forma de mostrar un relato clásico o porque reinvente el género. Aunque sean pasos minúsculos, son importantes. Es muy difícil hacer cosas nuevas en un mundo donde parece que todo está inventado. En el cine fantástico, el director tiene la responsabilidad de inventar algo nuevo. Los límites los pone la imaginación, no está la realidad para dictar las reglas. ¿Hay alguna película reciente en la que se ha logrado esto? Sí. Distrito 9 de Neil Blomkamp, que aborda el subgénero de aliens desde una perspectiva completamente distinta. También, como decía antes, 28 días después. En sus películas, ¿cuál cree que es el granito de arena que ayuda al cine a dar ese paso adelante? Mi gran objetivo es dejar algo en el espectador. No quiero que vea la película y se olvide de ella al día siguiente. Esa es la presión que me pongo como director. A veces, dar con ese punto es más sencillo de lo que parece. Puede ser una escena, una idea o una manera de contar un desenlace de manera distinta a cómo se suele hacer. En el caso del remake de Posesión infernal, fue algo concreto, casi diría que cuantificable, como empujar los límites de la censura y de lo que el sistema de calificación norteamericano considera tolerable. El otro día estuve hablando con Eli Roth y me dijo que, cuando presentó The Green Inferno al comité, puso como ejemplo el remake de Posesión infernal. Dijo que si nosotros habíamos podido llegar tan lejos, a ellos también se les debía permitir. Se puede decir que sentamos un precedente mostrando una violencia que antes quedaba reservada a películas con una distribución mucho más restringida. Lo que todavía no tengo claro es si eso es algo bueno o malo [risas]. ¿Tiene algún proyecto en preparación en estos momentos? Sí, tengo un par de películas que espero rodar próximamente. Una de ellas sería Dante’s Inferno, que es una reinvención de La divina comedia tomando toda su mitología y haciendo de ella una historia de amor épica que transcurre en el Infierno. Estoy muy emocionado con la idea de mostrar al público una representación del Infierno completamente nueva, sin cavernas ni ríos de lava. Tampoco usaremos la infografía, vamos a hacerlo más old school, más físico, que es como yo concibo la aventura. Diari del festival 13 Dimarts 15 d’octubre 2013 Curtmetratges a competiciò Aquest any, el festival està consagrat al Mal. Aquesta entitat mutable pot presentar-se en mil i una formes, però és especialment terrorífica quan resideix dins les persones més properes o, fins i tot, en nosaltres mateixos. Els curtmetratges que podem veure avui al Prado ens presenten diverses propostes en aquesta línia. Tenim curts com Un día especial que a través de l’humor ens parla d’acceptar les persones que estimem, encara que aquestes hagin sortit d’un còmic de superherois. A S.W. Metaxu seq. 01 ens farà gaudir pel seu retrat visual de la descomposició humana. Ecce Mulier també té un gran poder estètic, amb un elegant estil pictòric que no està exempt d’una certa esgarrifança. Per als fans del Mal més diabòlic, com a La llavor del diable, tenim La sed animal, en què som espectadors d’una inquietant cinta trobada en un bosc. Per tal que no us agafi una taquicàrdia hi ha Sounds of Nature, un curt simpàtic i lluminós, amb una interessant proposta sobre la percepció sonora d’un nen que només pensa en els videojocs. I si els zombis neixen del Mal que habita a certs programes de televisió? Això és el que ens proposa Hambre. En cas que els zombis us semblin massa vistos i busqueu alguna cosa més experimental... gaudireu amb Sinnside, que no té cap problema en torturar nens innocents en un restaurant molt especial, i amb Iceberg, on un veler atractiu amaga esdeveniments malaltissos. ESCAC Week: El festival es la escuela El Sitges-Festival Internacional de Cinema de Catalunya y la ESCAC han sido, desde siempre, una pareja muy bien avenida. Este año, su relación ha dado un paso adelante al cumplirse uno de los deseos recurrentes de cualquier estudiante de cine: cesar durante una semana entera la actividad académica de la escuela y trasladar las clases a Sitges. Del lunes 14 al viernes 18 de octubre, cerca de 350 estudiantes de ESCAC podrán asistir a master classes, ruedas de prensa, presentaciones, encuentros con cineastas y, sobre todo, ver cine, mucho cine. Algunas de las actividades más destacadas de la semana son el encuentro con Pablo Larcuén, director de Hooked Up y ex alumno de la escuela (mar- tes, 20:15, Espacio FNAC) y las master classes de Álex de la Iglesia (martes, 18:00, Tramuntana) y de Maurizio Giglioli, Charachter TD de películas tan importantes como Transformers o Piratas del Caribe y profesor del Máster de Visual Effects (viernes, 16:00, Tramuntana). Mención especial merece el pase de cortos del miércoles en Tramuntana: una selección imprescindible de las mejores obras recientes salidas de ESCAC, con presentación por parte de sus directores. El colofón lo pondrá la sesión de Pitchings de Four Corners (viernes a partir de las 11:00 en Tramuntana), un taller internacional de desarrollo de proyectos apoyado por Media que ESCAC organiza desde hace 7 años. ESCAC Week es una actividad creada en colaboración entre la Escola de Cinema i Audiovisual de Catalunya y Sitges-Festival Internacional de Cinema de Catalunya con el propósito de oficializar la relación entre ambas instituciones y de acercar la Escuela y a sus estudiantes al mundo profesional del sector audiovisual. Se trata de dar a conocer a estos últimos las tendencias y autores más relevantes del cine contemporáneo de género. ESCAC Week convertirá durante una semana las salas de proyección y actividades del festival en algo que, en el fondo, ya son: aulas de cine. 10 anys de Noves Visions Ecce mulier Sounds of Nature La sed animal Sinnside El 2003 debutava Noves Visions, una secció que volia donar cabuda a aquelles propostes que enfoquen el gènere fantàstic des d’una òptica experimental i arriscada. Entre les 8 pel·lícules presentades aquell any i la seixantena de títols que conformen la selecció de 2013 hi ha un impressionant recorregut que mostra la progressiva definició d’un apartat que va começar de manera modesta i que ha acabat esdevenint un dels pilars del festival. Podríem dir que Noves Visions és la secció que millor representa la línia de treball que ha establert Sitges en els darrers anys: interrogar-se sobre quins són els límits del fantàstic, sobre el seu vertader sentit a principis del segle XXI. Va ser a Noves Visions on el documental es va començar a introduir de manera estable en la programació del festival: allà vam descobrir el Grizzly Man de Werner Herzog. També ha sigut a Noves Visions que ens hem adonat que el cinema de Hong Sang-soo posseeix un caràcter irreal que va molt més enllà de l’aparença quotidiana. Llarga vida, doncs, a Noves Visions, el riu que ens permet rentar-nos la mirada abans de dirigir els ulls cap a la pantalla. Diari del festival 14 Dimarts 15 d’octubre 2013 PROGRAMACIÓ AVUI DIMARTS 15 08:30 AUDITORI 12:30 PRADO 18:00 RETIRO Wrong cops Gente en sitios 3x3D 08:30 RETIRO 14:15 RETIRO 18:30 PRADO James Ward Byrkit. EUA, 2013. 89’ Alex van Warmerdam. Països Baixos, Bèlgica, Dinamarca, 2013. 113’ Lucien Castaing-Taylor, Véréna Paravel. França, 2012. 87’ Quentin Dupieux. França, EUA, 2013. 82’ coherence 08:30 PRADO Juan Cavestany. Espanya, 2013. 81’ Borgman curts fantàstics a competició I 14:15 PRADO 10:15 AUDITORI Peter Mettler. Canadà, Suïssa, 2012. 114’ Only God Forgives Nicolas Winding Refn. Dinamarca, França, 2013. 90’ 10:15 RETIRO The Demon’s rook James Sizemore. EUA, 2013. 103’ 10:30 PRADO Vic+Flo ont vu un ours Denis Côte. Canadà, 2013. 95’ 12:15 AUDITORI real Kiyoshi Kurosawa. Japó, 2013. 127’ 12:15 RETIRO Patrick Mark Hartley. Austràlia, 2013. 100’ The End of Time 14:45 AUDITORI a Field in England Ben Wheatley. Regne Unit, 2013. 90’ 16:30 RETIRO Uma História de amor e Fúria Luiz Bolognesi. Brasil, 2012. 75’ 16:30 PRADO L’autre monde Richard Stanley. França, 2013. 87’ 16:45 AUDITORI L’étrange couleur des larmes de ton corps Hélène Cattet, Bruno Forzani. Bèlgica, Luxemburg, França, 2013.102’ Varis autors. Portugal, 2013. 62’ Leviathan 18:45 AUDITORI Hooked Up Pablo Larcuen. Espanya, 2013. 79’ 22:30 PRADO La resurrection des natures mortes. 15’ For Those in Peril Paul Wright. Regne Unit, 2013. 93’ 23:30 RETIRO Hellbenders 3D J.T Petty. EUA, 2012. 85’ 00:30 AUDITORI Wrong cops Espai Fnac 18:00 Presentació llibre LIFE-FORCE minuto a minuto 20:00 Taller Phonetastic Brigadoon 15:00 Retrospectiva Jairo Pinilla 27 horas con la muerte 17:00 Estrena Brigadoon Stripped 19:30 RETIRO Quentin Dupieux. França, EUA, 2013. 82’ Varis autors. Corea del Sud, 2013. 95’ 00:30 PRADO Zoo. 26’ 20:30 AUDITORI Yūdai Yamaguchi. Japó, 2013. 95’ 21:00 Les nits de cinema oriental presenta Zack Parker. EUA, 2013. 120’ 23:00 Mondo Macabro Jesús Franco Horror Stories II Enemy Denis Villeneuve. Canadà, Espanya, 2013. 95’ 20:30 PRADO coldwater Vincent Grashaw. EUA, 2013. 104’ 21:30 RETIRO machete Kills Robert Rodriguez. EUA, 2013. 107’ 22:30 AUDITORI Only God Forgives Nicolas Winding Refn. Dinamarca, França, 2013. 90’ abductee Proxy 01:15 RETIRO We are What We are Jim Mickle. EUA, 2013. 106’ Kiss of the Damned 19:00 Presentació curts Undercurt Fascurt. Festival de curtmetratges del masnou Pridyider (The Fridge) Sexo caníbal 00:45 Estrena Brigadoon Lascivia Xan Cassavetes. EUA, 2013. 97’ Tramuntana 18:00 Màster Class Álex de la Iglesia 20:00 Màster Class Raul Garcia Última Projecció Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades Diari del festival 15 Dimarts 15 d’octubre 2013 PROGRAMACIÓ DEMÀ DIMECRES 16 08:30 AUDITORI The congress Ari Folman. Israel, Alemanya, Polònia, Luxemburg, França, Bèlgica, 2013. 120’ Las aventuras de Jesús maría cristóbal Pequeño Gilles Gambino. Espanya, 2013. 85’ 08:30 RETIRO 12:45 AUDITORI Ben Wheatley. Regne Unit, 2013. 90’ Israel Adrián Caetano. Argentina, 2013. 92’ a Field in England mala 08:30 PRADO 14:15 RETIRO Yann Gonzalez. França, 2013. 100’ Kiyoshi Kurosawa. Japó, 2013. 127’ 10:15 RETIRO 14:45 AUDITORI Varis autors. EUA, 2013. 95’ Marina de Van. França, Irlanda, 2013. 90’ Les rencontres d’après minuit real V/H/S/2 Dark Touch 10:30 PRADO 15:30 PRADO David Perrault. França, 2013. 94’ Andrew Bujalski. EUA, 2013. 92’ Nos héros sont morts ce soir computer chess 10:45 AUDITORI 16:45 AUDITORI Gonzalo López-Gallego. EUA, 2013. 101’ Sebastián Cordero. EUA, 2013. 89’ Open Grave Europa report 12:15 RETIRO 16:45 RETIRO Brillante Mendoza. Filipines, 2013. 102’ 17:15 PRADO Possession (Sapi) 12:30 PRADO The Lobito Antonio Dyaz. Espanya, 2013. 70’ Última Projecció 18:45 AUDITORI cheap Thrills E.L. Katz. EUA, 2013. 85’ 18:45 RETIRO On the Job Erik Matti. Filipines, 2013. 121’ 19:00 PRADO Gente en sitios Juan Cavestany. Espanya, 2013. 81’ 20:45 AUDITORI Open Grave Gonzalo López-Gallego. EUA, 2013. 101’ 21:00 PRADO much ado about Nothing Joss Whedon. EUA, 2012. 109’ 21:15 RETIRO Baskin. 10’ Only God Forgives Nicolas Winding Refn. Dinamarca, França, 2013. 90’ 22:45 AUDITORI The congress curts fantàstics a competició II Ari Folman. Israel, Alemanya, Polònia, Willow creek Bobcat Goldthwait. EUA, 2013. 79’ 23:15 PRADO Espai Fnac Denis Côte. Canadà, 2013. 95’ 17:00 La Aventura. Presentació de 3 nous segells de DVD Only Solomon Lee. 15’ Vic+Flo ont vu un ours 19:00 Blogueros en pijama vs. Críticos de la vieja escuela 01:00 AUDITORI raze Josh Waller. EUA, 2013. 96’ mala Brigadoon Israel Adrián Caetano. Argentina, 2013. 92’ 15:00 Retrospectiva Jairo Pinilla La silla satánica 01:00 RETIRO The Body. 19’ L’étrange couleur des larmes de ton corps Hélène Cattet, Bruno Forzani. Bèlgica, Luxemburg, França, 2013. 102’ 11:00 Trobada amb l’equip del film Gente de sitios 19:00 Entrega de Premis Guió Transmedia 20:30 Curtmetratges ESCAC Tráiganme la cabeza de la mujer metralleta 17:30 Estrena documental Sangue marginal. relatos de cinema e vídeo Underground Tramuntana 16:00 Presentació Pixel Theory 16:00 Estrena Brigadoon 19:30 Estrena Brigadoon Zombio 2: chimarrao Zombies 21:30 Sessió especial remake. Patrick 23:30 Mondo Macabro Jesús Franco colegialas violadas Luxemburg, França, Bèlgica, 2013. 120’ 23:15 RETIRO Frankenstein’s army Richard Raaphorst. Països Baixos, 2013. 84’ Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades El festival no comparteix necessàriament les opinions expressades en aquesta publicació.