La Convergència del segle XXI

La Convergència del segle XXI
Un projecte per mantenir l’hegemonia política i liderar el país
La raó de ser del naixement del projecte polític de Convergència era assolir
una Catalunya rica i plena al servei de les persones que hi viuen. En els darrers
20 anys, diguem-ho sense embuts, s’ha generat una percepció social sobre el
nostre projecte -dins i fora de la militància i amb una certa part de raó- que
l’acusa d’haver generat una imatge de dirigents instal·lats i acomodats als
despatxos de poder. Alhora, aquesta percepció ens mostra com a formació que
ha deixat de trepitjar els carrers i defensar fins les últimes conseqüències les
solucions polítiques necessàries per solucionar els problemes de la gent. Una
percepció que no és del tot certa però que ens imposa allunyar-nos del
conservadurisme on, en part, ens hem instal·lat i fer, de nou, polítiques
valentes i modernes.
Un projecte polític que es vol hegemònic -en la forma de ser hegemònic al
segle XXI, i que vol mantenir el lideratge al si de la societat catalana, ha de ser
capaç de destruir aquesta imatge d’albergar persones a la recerca espúria del
poder i retornar a les fonts originals del ‘Construïm una Catalunya per a tothom’
tot posant en qüestió la intocabilitat i pervivència de certes elits.
Si assumim aquesta anàlisi, veurem que no es tracta d’inventar res sinó de
recuperar i actualitzar l’esperit de 1974 que va fer possible materialitzar aquella
idea fundacional de Convergència Democràtica de Catalunya. Un moviment de
confluència política -atenció als inventors de la sopa d’all: Convergència és,
sobretot, un espai de confluències- que situa les persones, el gruix de la
societat catalana, al centre de la seva preocupació.
El militant va escollir un partit nou convençut que no només parlava del nom
sinó que, de ben segur, parlava de cares noves, allò de 'prefereixo un partit vell
amb cares noves que no un partit nou amb cares velles'. Cares noves, formes
noves i actituds noves amb un discurs en defensa de les classes mitjanes són,
de nou, les claus per assolir el partit que tots volem per acabar de construir
primer i consolidar després la nova República catalana.
Per garantir el futur i el benestar del país, Convergència assumia la
imprescindible tasca de reconstrucció nacional per donar lloc a una societat
moderna, emprenedora, constructiva, treballadora, no burocratitzada, militant,
compromesa amb la democràcia i els drets humans individuals i col·lectius,
arreu del món i, sobretot, defensora i fidel a l’esperit europeu.
La dicotomia, doncs, és entre esdevenir actors polítics al servei d’una
Catalunya moderna, engrescadora i atractiva o la cronificació que percep la
ciutadania i bona part dels militants i simpatitzants del darrer quart de segle:
burocratitzada, que es mira massa el melic, i en la que massa dels nostres
responsables polítics han estat més pendents de mantenir el seu estatus polític
personal que de treballar al servei d’un projecte polític col·lectiu; la del de
figurar més que de treballar, i la de maquinar al si del partit per mantenir els
respectius regnes de taifes, en comptes de mostrar una actitud de servei i
responsabilitat transversal, d'acord amb el mandat democràtic que rebem del
nostre electorat.
La Convergència del segle XXI, precisament com a moviment de confluència,
no pot caure a la trampa d’haver de definir-se de dretes, centre o esquerra. El
nostre estadi nacional no pot regir-se per una distinció ideològica clàssica
perquè estem en un període predemocràtic on el principal mandat és,
precisament, superar aquestes diferències per garantir una unitat d’acció
majoritària que ens permeti evidenciar una majoria social favorable a
l’establiment de la República Catalana. Dit això, assumir que defensem els
principis del lliure mercat, que assumim la defensa de l’Estat del benestar i
l’ànima social del nostre treball polític i assumim, sense reserves i amb orgull,
la nostra tradició judeocristiana i els fonaments socials del cristianisme de base.
Convergència ha de desterrar qualsevol ombra d’oportunisme polític,
clientelisme i amiguisme, i ha de ser identificada amb allò que caracteritza la
immensa majoria dels nostres votants i militants: la cultura de l’esforç i del
treball, de l’estalvi racional (la pometa per la set en deien), del respecte i de
l’educació; d’una educació genuïna i hereva la tradició pedagògica catalana
que ha sabut forjar, malgrat les dificultats, excel·lents generacions, fent-nos
culturalment avançats, industrialment potents i empresarialment reconeguts.
Una societat curosa amb el nostre entorn i que ha sabut tenir cura i estimar la
terra que ens ha vist créixer.
Una societat, al capdavall, que ha sabut modernitzar el seu ser alhora que ha
vist viure i reviure valors tradicionals propis que ens impulsen cap al futur. Des
del Tió fins a Sant Jordi, passant pels castells, la Patum, el manteniment de la
mona de Pasqua, Sant Esteve o la simbologia de Montserrat.
I parlem del que som, sense por ni complexes. Parlem de classes populars.
Convergència és la formació política que compta, en números proporcionals i
absoluts, amb el major nombre de treballadors i treballadores del país. I aturats
i aturades. I pagesos. I botiguers i petits empresaris. Majoritàriament classes
mitjanes.
Els que s’omplen la boca amb poder popular haurien de visitar les nostres
assemblees locals per veure on són les classes populars en el nostre mapa
polític. On són les persones que obren i tanquen la botiga cada dia, la petita i
mitjana empresa, els nostres autònoms, el camp que conreen els nostres
pagesos i els nous catalans que forma el professorat. Això és el que
reivindiquem: una essència social coherent amb el nostre compromís nacional.
Aquesta és el nostre fonament ideològic i aquest és el nostre compromís polític.
Defensar aquests valors en tots i cadascun d’aquest col·lectius, el gruix del
país, és la nostra prioritat per sobre de les grans corporacions i de les elits
locals i internacionals. Unes elits dominants que no han deixat de ser les
mateixes que vàrem veure des del 39 i durant el franquisme, amb la
incorporació de petits grups en tot, tot l’entramat autonomista.
I ens toca parlar de les qüestions generacionals lluny de la superficialitat. No
parlem d’edat, parlem de les formes. La nova Convergència podria tenir un
secretari general de 60 anys -si és que decidim que cal aquesta figura- si les
formes de fer són de construcció, de mèrit, de pensament renovat. No tindria
sentit un jove de 35/45 anys amb formes de fer i comportaments propis de la
vella política (el sectarisme, el conservadorisme, l’amiguisme o la conxorxa),
que en menor o major mesura han format part del nostre partit, sobretot, en les
darreres dues dècades.
És curiós, com a mínim, que persones de mitja edat que han viscut tota la seva
vida gràcies als càrrecs que han ocupat al si del partit, o gràcies del partit, es
presentin ara com a profetes de la renovació i de la limitació de mandats.
No hem d’escoltar, només, les veus de sempre. Hem de propiciar que noves
veus i veus que s'han mantingut somortes al si del partit es puguin expressar. I
hem de garantir que la seva expressió sigui la clau del canvi i de la renovació.
Poc útil serà un torn obert de paraula si veiem els mateixos noms i les mateixes
persones mantenir els seus respectius espais de poder, incidència i protecció
dels propers.
En el nostre futur és clau la transparència. Precisament per contrarestar les
acusacions infundades de què som víctimes, però també aquelles que hem
d’assumir i desterrar. I part d’aquesta transparència passa per assumir les
contradiccions que implica ser una formació política hegemònica, de govern i
majoritària. No les amaguem: expliquem-les, mostrem-les com a part inherent
de la nostra tasca política de govern i de gestió de les institucions on tenim
l’honor i la responsabilitat de representar la ciutadania de Catalunya.
I deixar clar que aquestes contradiccions es poden donar en el camp de la
gestió del dia a dia però mai en relació al principal projecte polític que tenim
entre mans i que defineix tota la nostra acció política: el procés d’establiment
de la nova República Catalana. En relació a aquest compromís no pot existir
cap mena de dubte ni de fissura. Perquè cada dubte o tremolor que expressem
debilita la nostra posició i és aprofitada per altres companys de viatge.
El nostre projecte, és clar, ha d’ajudar a incrementar la base social de
l’independentisme. Però no a base de renúncies ni de mantenir o incorporar
partidaris de terceres vies que només han servit per estavellar tot tren que hi ha
circulat.
També cal dir ben alt que Convergència és clau a Barcelona i que aquesta és
la millor marca per identificar el procés arreu del món. Però aquesta
consideració i aquest esforç polític no pot anar en detriment de la concepció
integral de la nació. Les comarques i el territori en són part essencial en el dia a
dia i no només el mercat de votants que es va a buscar a l’hora dels comicis.
Aquesta visió holística de la nació ha d’anar impregnada d’un profund sentit
d’Estat. Tot allò que fem i exercim com a votants, militants o càrrecs polítics, ho
fem d’acord amb un projecte nacional que va molt més enllà dels límits del
nostre partit i que ens permet mostrar-nos com la formació política generosa i
compromesa que som. Un projecte polític, per tant, obert a tothom. No com a
formulació retòrica sinó com a principi d’actuació quotidià en tots els àmbits.
Ara, potser com mai a la nostra història, correm el risc de voler amagar el
nostre passat i els qui l’han protagonitzat, per preservar el futur. Res més
equivocat. En el camp personal tothom ha d’assumir la responsabilitat dels
seus actes i pagar les penyores que pertoquin. Però hem d’estar orgullosos del
nostre passat i distingir el gra de la palla. Honorar, respectar i mantenir viva la
memòria de totes les persones que han fet de la nostra història una història
humana: des del militant de base fins als consellers i presidents que han
protagonitzat la nostra trajectòria.
En definitiva, la nova Convergència serà la suma de la seva història, de la seva
essència interclassista, de la seva transversalitat ideològica, del seu compromís
polític amb el procés d’independència, d’una renovació que sigui real i no
fingida, de la transparència, de la capacitat d’incorporar i escoltar noves veus,
de l’assumpció íntegra de la nació; i, sobretot, d’una determinació insubornable
i innegociable per dotar els homes i les dones de Catalunya de les millors eines
per encarar el seu futur i el de les generacions que vindran.
Per això vam néixer i per això som del tot imprescindibles.
Víctor Terradellas i Maré