Els alumnes de 1r i 2on d`ESO editen la revista

Els alumnes de 1r i 2on d`ESO editen la revista

1
ÍNDEX
Introducció ..................................
Manuel Milà i Fontanals ..............
Maruja Torres ...............................
Josep Maria Folch i Torres ...........
Pere Calders .................................
Àngel Guimerà ...........................
Josep Maria Benet i Jornet ..........
Francisco Casavella .......................
Tina Vallès ....................................
Terenci Moix ................................
pàg. 3
pàg. 4
pàg. 5
pàg. 6
pàg. 8
pàg. 10
pàg. 12
pàg. 14
pàg. 16
pàg. 18
Hi han participat:
Ana Poveda, Misael Malqui, Laura Pernía, Gerard Rodríguez, Marta Enríquez, Nerea Sánchez, Paula Gonzáles,
Oriol García, Mariona Pinilla, Sara Carbassa, Ràndolf Ayson, Carles Sagarra, Carol Ochoa, Gerard Martínez,
Ismail Mehmood, Judith Martínez, Marina Salomó, Laura Arévalo, Anas Lakzaini, Alia Fazal, Xavi Calvet, Marc
Martínez, Laia Maria, Ivan Pérez, Sílvia Rueda, David Arauzo, Sara Cabodevilla, Carla Ros, Andrea Marsà,
Raquel Fernández, Alejandra Sort, Oscar Fortea, Martí Sidro, Oriol Paricio, Ferran Agulló, Sara Guzman, Martí
López, Víctor Lacruz, Alícia Romera...
i els seus companys/es de 1r i 2n d’ESO de l’Escola Pia Sant Antoni.
2
P
R
E
S
E
N
T
A
C
I
Ó
Amb motiu de la festa de Sant Antoni d’aquest 2014 que
encetem, els nois i noies de l’Escola Pia han volgut
obsequiar els botiguers i veïns del nostre barri amb el detall
que teniu a les mans.
Com ens dirà Calders, existeix literatura perquè necessitem
explicar coses als altres. Així és com ho intentem transmetre
als nostres alumnes: escriure i llegir per somiar, per
transportar-nos a mons diversos, per observar críticament
l’entorn i imaginar-lo d’una altra manera, per explorar
vivències a través de la ficció. I per compartir-ho tot plegat
amb els altres.
Sant Antoni és i ha estat un barri de tradició literària. Les
històries ens arriben de la mà dels escriptors que hi han
viscut o hi han passat. Però també de l’olor del llibre de vell
dels diumenges, del boca a boca de l’anecdotari popular,
de les facècies de traginers i venedores. Barri cruïlla que acull
gent diversa, Sant Antoni ha estat també escenari de
múltiples històries.
Aquesta revista neix com a activitat d’ampliació dins el marc
del Programa integrat de llengües que duem a terme a 1r
cicle d’ESO. Cada grup classe de 1r i 2n ha preparat un dels
nou autors que hi trobareu. Per arribar-hi, ha calgut fer
recerca sobre els escriptors i la seva obra, llegir-ne fragments
i comentar-los i sobretot pensar de quina manera us els
presentarien i, un cop decidit, maquetar la revista. Aquesta
feina ens ha permès que els nois i noies treballin de manera
creativa la literatura i vagin descobrint el patrimoni cultural
del nostre barri.
La tria d’autors respon a diferents criteris. Hi trobareu, al
costat de personalitats consagrades, autors novells, d’època,
estil, gènere i sensibilitat literària diversa. Alguns d’ells tenen
relació amb la nostra escola; tots, lligam amb el barri.
Bona lectura i bona festa.
3
Manuel Milà i Fontanals
Manuel Milà i Fontanals, neix el 4 de
maig de 1918 a Vilafranca del Penedès.
Es trasllada a Barcelona el 1826. Aquí
estudia humanitats, llatí i filosofia. El
1833 comença els estudis de Filosofia
i Dret a la Universitat de Cervera.
Va ser un filòleg català que va millorar
l’ortografia i va proposar de dividir els
dialectes del català en dos blocs:
l’oriental i l’occidental.
Va participar, a més, en la restauració
dels Jocs Florals, per la qual cosa se’l
considera un dels grans impulsors de
la Renaixença. Tota la seva obra és d’un
gran rigor intel·lectual
Milà i Fontanals va escriure poesia,
prosa, crítica literària, assaig...
També s’han recollit els seus discursos, conferències, cartes i
articles. Va ser un dels seus millors
deixebles, Menéndez y Pelayo, qui
va aplegar la seva obra en aquests
dos llibres:
Obras completas del Doctor D. Manuel Milá y Fontanals (Barcelona:
Librería de Álvaro Verdaguer, 8
vol., 1888-1896)
Obres catalanes d'en Manuel Milà i
Fontanals (Barcelona: Gustau Gili,
1908)
4
A Barcelona hi ha una escola i un
institut dedicats a ell. L’escola està
ubicada al c. dels Àngels, i l’institut a
la plaça Folch i Torres.
Planyeu-vos, camps de la serra
d’Espill!
La vostra flor més bella no la teniu;
l’arbre de verdes branques caigué i
morí!
Era Guillem de Dela
gallard fadrí
en arts de pau i guerra
fort i subtil...
(Versos de la Complanta d’en Guillem)
Maruja Torres
Maria Dolors Torres Manzanera, més coneguda com Maruja Torres (Barcelona, 1943), és una periodista i escriptora catalana.
Va guanyar el Premi Planeta (2000) per la seva novel·la Mientras vivimos.
L'octubre de 2004 va rebre per la seva tasca al diari El País el Premi Manuel
Vázquez Montalbán de Periodisme, concedit ex aequo amb la russa Anna
Politkóvskaia. El 2004 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi. Després de la
guerra entre Hesbol·là i Israel, que va cobrir des del Líban, es va instal·lar a
Beirut, i allí va escriure Esperadme en el cielo, guanyadora del Nadal 2009.
Ella mateixa es defineix com una nena del Raval transformada en una senyora
de l’Eixample i aquest es converteix en un escenari a les seves novel·les.
Novel·les
¡Oh, es él! (1986)
Ceguera de amor (1991)
Un calor tan cercano (1997)
Hombres de lluvia (2004)
Mujeres al alba (1999)
Mientras vivimos (2000, Premi Planeta)
Esperadme en el cielo (2009, Premi
Nadal)
Reportatges
Amor América (1993)
Mujer en guerra (1999)
El Barrio, que limitaba al norte con la doble hilera de añejos plátanos de
la Rambla, se perdía en sentido opuesto a un laberinto de hediondas callejuelas cuajadas de ropa tendida a la que nunca llegaba el sol,rematadas
por la bulliciosa avenida del Paralelo y, más arriba, por las cuestas del
Pueblo Seco, llenas de críos que jugaban y bendecidas por la proximidad
de Montjuich, a cuyos pies el aire, al menos, era más generoso.
(Un calor tan cercano)
5
Josep Maria Folch i Torres
Josep Maria Folch i Torres va néixer a
Barcelona el 29 de febrer de 1880, i va
morir l’any 1950. Al llibre Bon dia, pare
el seu fill Ramon Folch ens explica:
«Primer va anar a estudiar a l’escola
de Sant Miquel i després a l’Escola Pia
Sant Antoni; del col·legi de Sant
Miquel, ni una paraula més en els seus
records. Dels Escolapis, en canvi, sí que
en recordava moltes coses…»
Josep Maria Folch i Torres és
l’escriptor més popular del segle XX a
Catalunya. La seva entrada a la revista
infantil En Patufet el 1909 va suposar
una dedicació exclusiva al món de la
literatura infantil i juvenil. El 1916 li
encarreguen Els pastorets o
L’adveniment de l’Infant Jesús, que és
la seva obra més coneguda.
Altres personatges nascuts de la seva
ploma són en Massagran, en Bolavà, en
Pastallunes i molts d’altres.
6
OBRES LITERÀRIES:
Josep Maria Folch i Torres va escriure 48 obres literàries de diferents
gèneres. Algunes de les més conegudes són:
Les aventures extraordinàries d’en Massagran, 1910
Els Pastorets o l’Adveniment de l’Infant Jesús, 1916
En Bolavà detectiu, 1911
Per les terres roges, El cavaller del Nas Roent, 1918
SATANÀS:
ROVELLÓ.
SATANÀS
Llucifer, fes emplenar d’oli bullent la caldera.
Fregits com el bacallà.
A la fi és l’hora d’emprendre la gran batalla, i si
mon poder no falla tindré el món en un grapat. Que comenci,
doncs, la guerra contra el poder etern. Veniu, fúries de l’infern!
Que s’esberli la terra!
(Els pastorets - Fragment)
PASSATEMPS (com els que es publicaven a Cavall Fort)
Els Kukamuskes ensenyen a en Massagran els seus costums, des de les
diferents maneres de caçar fins a les diversions amb què s’entretenen i
especialment les formes de cortesia, el Tripallocavipasec i el seu
singular idioma.
_________________!
Idioma de la tribu
_________
Nom del protagonista
__________
Nom de la tribu
7
Pere Calders
Va néixer a Barcelona el 1912. De petit vivia a Can Maurí. De nit, a casa seva
explicaven històries a la vora del foc.
Abans d’anar a l’escola la seva mare li va ensenyar a llegir. Va estudiar a l’Escola
Sant Pere Claver, al Clot. Amb 11 anys va escriure el seu primer llibre de contes:
El primer arlequí.
El 1929 es a posar a estudiar Belles Arts a Llotja. Va treballar al Diario mercantil
durant un any. El 1935 es va casar amb Mercè Canals. El 1936 va escriure la seva
primera obra important, Cròniques de la veritat oculta. L’any 1937 es va unir a
l’exèrcit com a cartògraf.
El 1939 se’n va anar a França. Allà, després de fugir d’un camp de concentració,
va conèixer Rosa Artís-Gener. Pere Calders va escriure moltes cartes d’amor a
Rosa Artís-Gener. La seva, però, no va ser una història d’amor gens fàcil.
Aquell mateix any es va exiliar a Mèxic. El 1943 es va divorciar de Mercè Canals
i es va casar amb Rosa Artís-Gener. .
El 1962 Pere Calders va tornar a Barcelona. El 1963 va escriure la seva obra de
més resó: L’ombra de l’atzavara. L’any 1986 va rebre el Premi d’Honor de les
Lletres Catalanes. Va morir l’any 1994.
De fet, Pere Calders va començar a ser conegut arran de l’estrena de l’obra de
teatre Antaviana, de Dagoll Dagom, basada en alguns dels seus contes. L’èxit de
l’obra va despertar l’interès de la gent per conèixer millor l’obra de l’autor. El
record de Pere Calders es manté en carrers, places i passatges que duen el seu
nom arreu de Catalunya com, per exemple, a Molins de Rei, Sant Cugat del
Vallès o Barcelona, on hi ha un passatge amb el seu nom al barri de Sant Antoni,
a prop d’on vivia. Hi ha organitzada una ruta literària pel barri de Sant Antoni
per conèixer espais vinculats a la seva vida
8
Entre les seves obres més destacades trobem:
Cròniques de la veritat oculta (1955), Demà, a les tres de la matinada (1959),
L’ombra de l’atzavara (publicada també el 1959), Ronda naval sota la boira
(1966), Invasió subtil i altres contes (1978), Aquí descansa Nevares (1980).
La ironia, l’absurd i el component màgic són elements que es combinen en
la seva literatura. Presentar una cosa insòlita com un fet quotidià és també
un altre tret característic de la seva obra. I, a més de la fantasia, cal comptar
amb l’humor i la cordialitat.
«M’avergonyeix de confessar que
sofreixo quan no puc escriure. I que
em diverteixo molt quan ho faig.
Per això, una de les meves
preocupacions és aconseguir
d’interessar el lector, perquè no em
perdonaria mai de causar-li
avorriment amb el pretext dels meus
esbarjos. De fet, el principi de la
literatura és la necessitat d’explicar
coses als altres.»
Un senyor és a un museu. Ell el visita agradablement fins
que arriba davant del quadre que li fa canviar la vida. És
d’una dona preciosa, bellíssima,
amb
una
mirada
fantàstica i tota ella és una joia. El senyor queda enamorat
de la noia del quadre. Comença a xerrar amb ella i li explica
que al dia següent tornarà i se l’endurà amb ell a casa
seva. Al dia següent arriba i es troba un altre senyor
palplantat davant la noia del quadre. El seu cor es trenca
i se n’oblida per sempre.
(Pere Calders Amor gairebé impossible)
9
Àngel Guimerà
Us volem explicar la història d’un escriptor molt famós , Àngel Guimerà, que
va estudiar a la nostra escola. Va néixer a Santa Cruz de Tenerife, el 6 de maig
de 1845, i va morir al carrer Petritxol de Barcelona el 18 de juliol de 1924. Us
estareu preguntant, per què va venir a la nostra ciutat? Doncs el seu pare tenia
un negoci de vins que va fer fallida, i va decidir venir amb tota la família a viure
a Catalunya.
Àngel Guimerà va ser poeta, dramaturg i novel·lista, i ara us volem proposar la
lectura d’un petit fragment de dues de les seves obres més famoses : Mar i Cel
(1888) i Terra Baixa (1896).
El mar és com un desert d´aigua,
no té camins ni té senyals;
el mar és un desert d´onades,
una lluita sorda i constant;
és el mar la nostra terra ferma
on vivim arrelats en el vent.
Les veles s’inflaran
i el vent ens portarà
com un cavall desbocat
per les ones.
(adaptació del musical Mar i Cel per
Dagoll Dagom)
Voleu saber de què va el llibre Mar i Cel ?
Saïd és el capità d’un vaixell de pirates, que han fet presoners un grup de
cristians després d’assaltar la seva nau. Saïd està ferit i ordena que li portin
una noia cristiana perquè li curi les ferides: aquesta noia és la Blanca. Agraït
per la cura, Saïd atorga a la Blanca més privilegis que a la resta de presoners
i amb el temps s’enamora d’ella i ella d’ell, però saben que el seu amor no
serà ben vist per ningú. Però arriba el pare que no pot aprovar el seu amor...
10
MANELIC: Marta?!
MARTA(resolta): No; perdonar-me
aixís, no! Que tu em perdones
perquè no ho saps tot encara.
Doncs a saber-ho al punt, i per mi
mateixa. I després lo que Déu
vulga!
MANELIC: A saber-ho, sí; mes no
ací baix, Marta, que el cel s’ha
enterbolit amb lo baf de tantes
misèries, i Déu no et veuria la cara
quan parlessis.
MARTA Doncs allà dalt; i ara
mateix!
(Terra Baixa)
De què tracta el llibre Terra Baixa?
Manelic, un home que somia en un
món ideal, toparà amb el món real.
En Sebastià, el cacic rural, propietari
de terres i homes, vol enganyar-lo i
vol que La Marta, una òrfena que
constitueix el tercer costat del
triangle amorós, es casi amb el
Manelic, però vol conservar els seus
drets sobre la dona. El casament se
celebrarà, però el patiment del
Manelic s’anirà fent palès al llarg de
tota l’obra. Els sentiments i les
emocions conduiran els personatges
protagonistes cap a un f inal
autènticament dramàtic. Com acaba
l’obra?
11
Josep Maria Benet i Jornet
Un nen que volia ser escriptor
Va néixer el 20 de juny del 1940. Prové
d’una família treballadora del barri de
Sant Antoni. Va estudiar en diverses
escoles, entre elles l’Escola Pia Sant
Antoni. En aquesta escola va descobrir
la seva passió pel teatre. La seva afició
per la literatura era tanta que de petit,
abans que una joguina, preferia un
llibre. Ha guanyat 14 premis, el primer
va ser el de Josep M. de Sagarra l’any
1963.Va començar de petit fent còmics
i ara que en té 73, ja ha escrit 41 obres
(la majoria obres de teatre) i 17 guions
de sèries televisives.
Segurament una de les seves obres de teatre més conegudes és Berenàveu a les
fosques, amb la qual va guanyar el Premi del Teatre Català. Tot i això se’l coneix
més per la seva activitat com a guionista de televisió. Són famosos els seus guions
de sèries de televisió com ara Poble Nou, Nissaga de Poder o Vent del Pla.
Veritat? Fals?
a) Va néixer a Barcelona el 1941
b) Va guanyar 6 premis
c) Ara té 73 anys
d) Va estudiar a l’Escola Pia Sant Antoni
a) F – b) F – c) V – d) V
12
____
____
____
____
«Entrant per la Ronda Sant Antoni, al carrer de la Riera Alta número 30,
hi ha una casa que queda a mà esquerra, a mig aire del carrer. No és ni
racionalista, ni decó, ni noucentista, ni modernista, ni eclèctica, ni
neoclàssica, ni barroca, ni renaixentista, ni gòtica, ni romànica ni
preromànica... Res, sense estil. Un habitatge de persones senzilles, privat
de qualsevol caràcter. Què pot tenir? Dos-cents anys? Ho dic a l’atzar, jo
què sé.Si em preguntessin quin element arquitectònic de Barcelona mereix
ser anomenat patrimoni artístic de la humanitat diria, convençut, la casa
de la Riera Alta. M’atreveixo a proclamar la bellesa física del número 30
del carrer de la Riera Alta. La seva bellesa física i el perfum que desprèn.
No és, contra allò que podrien creure els qui no han viscut mai en pisos de
menys de cent cinquanta metres –Eixample i amunt, amunt–, una
edificació per a miserables. És, de fet, la mena de lloc on un segle i mig
enrere vivia la gran majoria dels barcelonins que van construir aquesta
ciutat. Els qui la van construir, no les cent famílies de torn que
mentrestant manaven.»
Article publicat al programa d’ Olors
(Josep Maria Benet i Jornet, TNC, temporada 1999/2000)
Paraules creuades
EPSA, filosofia, professor, guions, juny, obres, premis, literatura,
dramaturg, Goya, nominat i sèries
13
Francisco Casavella
Francisco Casavella (Barcelona, 1963)
es deia, en realitat, Francisco García
Hortelano, però va adoptar el
pseudònim per estalviar-se equívocs
amb l’escriptor, ja mort, Juan García
Hortelano, el qual admirava, però amb
qui no tenia cap relació familiar. Va
debutar com a escriptor als vint-i-set
anys guanyant el premi Tigre Juan amb
la novel·la El triunfo. Havia estat
alumne de l’Escola Pia Sant Antoni i
va viure sempre molt vinculat al barri.
Va guanyar el premi Nadal amb
l’última novel·la que va escriure, Lo que
Francisco Casavella
sé de los vampiros, i, a més, també va
treballar com a guionista de cine. La (Barcelona 1963 - Barcelona 2008)
pel·lícula Antàrtida n’és una mostra.
La seva família i els seus amics van crear el premi Casavella en record seu.
Obres de Francisco Casavella:
El triunfo (1990, Versal), Premio Tigre Juan de novela
Quédate (1993, Edición B)
Un enano español se suicida en Las Vegas (1997, Anagrama)
El secreto de las fiestas (1997, Anaya)
El día del Watusi. Los juegos feroces (2002, Mondadori)
El día del Watusi. Viento y joyas (2002, Mondadori)
El día del Watusi. El idioma imposible (2003, Mondadori)
Lo que sé de los vampiros (2008, Destino),Premio Nadal 2008
14
"Ese tipo viejo que mira las televisiones de las tiendas de
televisiones. Todos conocemos a un viejo así. El viejo
miraba un película y pasaba el rato, ahí, en plena calle. Y
me puse a mirar lo que miraba. Y lo que vi fueron dos,
tres, cuatro, muchos televisores emitiendo la misma película antigua. Una película en blanco y negro con hombres y mujeres con cara de película antigua, todos iguales, y el viejo que estaba mirando los televisores me miró
y me dijo así, pum:
- Los jóvenes no sabéis nada - Eso fue lo que me dijo el
viejo.
- A lo mejor - le dije yo.
- Pues vale.
- ¿A que no sabes qué baile es ése? - me preguntó el viejo,
ya en plan vacile definitivo.
- La conga.
Porque era la conga. En es película en blanco y negro
estaban bailando la conga, y todos estaban tan contentos sin pensar en Chenta ni en nadie, ahí, retratados.
Así que cogí al viejo de la cintura y me solté a tararear la
conga, a hacer el vibrato con los labios, y empezamos a
bailar en medio de la calle y a dar saltitos en los compases pares. Y una señora gorda que aún no se había metido en su portal correspondiente pasó por delante de nosotros y dijo:
- Anda, ¡pero si están bailando la conga!
Y la señora gorda se puso detrás de mí, y antes de que
nos diéramos cuenta ya estaba bailando con nosotros. Y
pasamos también por delante de un quiosco cerrado y el quiosquero dijo:
- ¡Ostras!
Y se colocó detrás de la señora gorda, mientras gritaba:
- ¡Conga!
(El secreto de las fiestas)
15
Tina Vallès
Tina Vallès és escriptora, correctora i traductora. Va néixer a
Barcelona l’any 1976, fa 37 anys. Va estudiar a l’Escola Pia de Santa
Anna i ara té dues filles que estudien a la nostra escola. Va començar
a escriure quan anava a 6è d’ EGB, després de llegir Mercè Rodoreda.
• Quan vas començar a escriure i què/qui et va inspirar per començar?
Vaig començar a escriure cap als dotze anys. Feia sisè d’EGB (el que ara seria
sisè de Primària) i a classe de català vam llegir Aloma de la Mercè Rodoreda.
Aquest llibre em va fer vèncer la meva timidesa i preguntar-li a la mestra de
català, la Rosa, què havia de fer per ser escriptora.
• Quin va ser el teu primer relat? Quants anys fa que escrius?
El primer que vaig escriure no ho recordo, però recordo, per exemple, que vaig
guanyar un premi als Jocs Florals de l’escola (jo anava a l’Escola Pia Santa Anna,
de Mataró) amb un conte que es titulava La caixa tonta. Encara el conservo.
Devia tenir setze anys. Així que podríem dir que fa vint-i-un anys que escric
contes.
• Quan se t’acudeixen les coses per escriure? Com t’inspires a l’hora
d’escriure? I on t’inspires? Tens un lloc en concret o diversos espais per
inspirar-te?
Al lloc on se m’acudeixen més coses és a la dutxa, sincerament. No sé per què,
però moltes idees que després s’han convertit en conte se m’han acudit a la
dutxa. Un altre moment propici per tenir idees són les nits d’insomni.
• Com et vas fer escriptora?
Doncs no ho sé. És complicat respondre aquesta pregunta. Una cosa és escriure
i l’altra és sentir-te escriptora. A mi m’ha costat molt sentir-m’hi, diria que fins
que no vaig publicar el tercer llibre (Un altre got d’absenta, editat per Labreu
Edicions l’any 2012) no m’hi vaig acabar de sentir. Però encara em costa dir en
veu alta «sóc escriptora».
16
• Quin tipus de relats t’agrada
escriure, i quins t’agrada llegir?
M’interessen més els contes (o
novel·les) amb veus originals que no
pas amb trames originals. O sigui, com
a lectora m’interessa més llegir un relat
explicat d’una manera original que no
pas un relat que expliqui una història
original. M’importa més el com que
el què. I com a autora també.
• Quant temps trigues a escriure el
teu primer relat?
Recordo perfectament quan vaig
escriure La caixa tonta, el conte que us
comentava abans.
Asseguda a l’escriptori de la meva
habitació, a casa els pares, a Premià de
Mar. Al vespre, abans de sopar.
Després anar a sopar i tornar a correcuita a l’habitació perquè tenia el conte
a mitges i tenia por que «se m’escapés»
del cap. No me’n vaig anar a dormir
fins que no el vaig acabar.
• Quin missatge vols transmetre amb
els teus llibres?
Ui, no sóc de transmetre missatges. No
penso mai en el missatge ni en cap lliçó
ni moral ni res de res, quan escric. Això
és feina dels lectors, que em llegeixin i
decideixin què els volia dir entre línies,
que de vegades no ho sé ni jo i cada
lector en fa la seva lectura, dels meus
contes.
• Es guanya bé la vida escrivint?
No. En aquest país és gairebé
impossible guanyar-se la vida escrivint.
Però no em queixo, perquè jo me la
guanyo traduint i corregint el que
escriuen els altres, que no està gens
malament. Estic molt bé així.
• Quins consells ens donaries per
escriure?
Dos consells molt senzills. El
principal: llegiu molt i de tot. I un de
molt important: passeu-vos-ho bé
escrivint i els que us llegeixin també
s’ho passaran bé. Això no vol dir que
hàgiu d’escriure coses divertides, eh?
T’ho pots passar molt bé escrivint i
llegint coses tristes, serioses... Oi?
17
Terenci Moix
Terenci Moix, pseudònim de Ramon
Moix i Messeguer (Barcelona, 5 de
gener de 1942 - 2 d’abril de 2003), és
novel·lista i narrador en català i castellà,
articulista especialitzat en cinema,
dramaturg i traductor eventual. Fill
d’una família d’origen menestral del
Raval barceloní, estudia comerç i rep
classes de taquigrafia, dibuix topogràfic
i art dramàtic. Viatja a París el 1963 i a
Londres el 1964. Als divuit anys ha
escrit ja dues novel·les policíaques i una
novel·la de vuit-centes pàgines.
El 1967 publica un primer assaig sobre
cinema i el 1968 un altre en castellà
sobre còmics. El 1967 guanya el Premi
Víctor Català pel recull de contes La torre
dels vicis capitals, el 1968 el Josep Pla de
narrativa per Onades sobre una roca
deserta i la novel·la El dia que va morir
Marilyn rep el Premi Crítica Serra d’Or
de novel·la (1970). El 1974 publica
l’obra de teatre Tartan dels micos contra
l’estreta de l’Ensanxe. Descontent amb el
seu entorn, però, i concentrat en altres
afers literaris, no torna a publicar una
18
novel·la fins al 1983, i ho fa en castellà:
Nuestro virgen de los mártires. Les últimes
dues dècades de la seva vida publica en
castellà, sobretot, amb gran èxit de
lectors. El 1986 rep el Premi Planeta,
per No digas que fue un sueño, novel·la
d’abast popular incalculable. El 1992
apareix la seva última novel·la en català,
El sexe dels àngels -guanyadora del Premi
Ramon Llull-, que reflecteix la societat
i la cultura catalana del moment. Val a
dir, però, que una de les seves cultures
predilectes era la d’Egipte, lloc on va
viatjar sovint.
Mor a causa d’un emfisema pulmonar
l’abril del 2003, als seixanta-un anys.
Jo vaig néixer a la Ronda de Sant
Antoni, entre el carrer de Sant
Antoni i la Riera Alta, prop d’on
naixeria de seguida el Terenci,
l’estimat Ramonet. Vam anar a la
mateixa escola, als Escolapis de
Sant Anton, a la Ronda de Sant
Pau. Ell era del curs que venia
darrere meu. Mai no vam
intercanviar ni una sola paraula.
Però la seva era una d’aquelles
cares que passaven sovint davant
meu, i quan el vaig retrobar, o en
realitat trobar de debò, força anys
més tard, de seguida vaig advertir
que em trobava davant d’una cara
coneguda.
Hi ha un blog que es diu Les
passejades de l’Edu, que ens porta a
treure el nas per un Raval diferent:
el de Vázquez Montalbán, Maruja
Torres i Terenci Moix. És un itinerari
que serveix per recordar coses tan
diverses i entretingudes com el
naixement de la marca Cacaolat, el
naixement del Barça i Joan Gamper,
el cantant Antonio Machín, convents
avui desapareguts, fàbriques de
terres cuites i antigues lleteries amb
vaques que passaven caminant pel
carrer Ponent, avui Joaquin Costa,
carrer on va néixer Terenci Moix,
just a l’edifici on hi ha la Granja Gavá.
Allà, una placa recorda el seu
naixement i la seva vida al barri.
(Josep M. Benet i Jornet
Terenci Moix a Camelot)
19
20