Diari de Girona Reportatge Un mite sobre rodes Damià Mateu va

Diari de Girona
Dominical
Diumenge 13
de juny de 2004
Reportatge
Un mite sobre rodes
Damià Mateu va iniciar la
relació de la seva família amb
Peralada i va impulsar
l’empresa Hispano Suiza, que
demà fa cent anys. PÀGINES 2, 3 i 4
Entrevista Josep Maria Llauger «El tabaquisme és una malaltia» PÀGINA 5. Reportatge Xavier Xutglà És capellà des
de fa 53 anys i ha viscut l’evolució de l’Església gironina. PÀGINES 6 i 7. Infograma Connexions sonores PÀGINES 8 i 9.
GRAN CENTRE GIRONÍ DEL TRESILLO
Ctra. Barcelona
Barcelona (l’Avellaneda)
(l’Avellaneda) -- Tel./fax
Tel./fax 972
972 20
20 82
82 14
14 -- GIRONA
GIRONA
Ctra.
2 Dominical
Diumenge 13
de juny de 2004
FOTO PORTADA: UN CARTELL PUBLICITARI DE
LA MARCA DE COTXES HISPANO SUIZA.
13 de juny de 2004
SUMARI
5 Entrevista
Josep Maria Llauger
Als 25 anys fumava dos
paquets de tabac al dia, i ara
ajuda a deixar de fumar amb un
mètode propi i pluridisciplinar.
6 i 7 Reportatge
Xavier Xutglà
Des que va ser ordenat capellà,
fa 53 anys, ha viscut l’evolució
de l’Església a les comarques
gironines en diferents càrrecs.
8 i 9 Infograma
Connexions sonores
Un recorregut per les
tendències més avançades del
panorama musical actual. I una
«guia d’ús» per al Sónar 2004.
11 Rutes
La ruta del Modernisme
13 Gastronomia
La pasta
14 Col·leccionisme
Didia Holgado
Dominical
Passeig General Mendoza 2.
17002 GIRONA.
Telèfon: 972 20 20 66
Director
Jordi Xargayó
Cap de redacció
Alfons Petit
Disseny
Martí Ferrer
Administrador
Miquel Miró
Publicitat
Paco Martí
1
ls inicis de la indústria automobilística
espanyola es remunten al segle XIX. La
primera companyia de cotxes va ser
fundada l’any 1898 pel capità d’artilleria Emilio La Cuadra i va rebre el nom de «La Compañía General de Coches Automóviles Emilio de La Cuadra S.C.». L’empresa, que es va
iniciar amb dos tècnics, enginyers, els suïssos Bouvier i Vellino (més tard aquest darrer va incorporar un tercer suís, especialista
en electricitat, Markus Birkigt, que esdevindria peça clau en les societats posteriors i
en la història de l’automòbil a Espanya i
2
mundial), va tenir
una vida molt curta,
ja que no va poder
suportar les vagues i
els problemes econòmics, i tan sols va resistir fins al 1901, després d’haver fabricat
només cinc cotxes,
dels quals en sobreviu un, amb matrícula SO-2, propietat de
la família Suqué-Ma3
teu.
L’any 1901, els creditors de La Cuadra
transformaren la societat en «J. Castro Fábrica Hispano-Suiza
de Automóviles S.C.».
El nom responia als
membres que formaven part de l’empresa: Hispano per Castro i Suiza per Bir4
kigt, l’especialista suís
que seguia en el projecte. Ara, la pervivència va arribar
fins a l’any 1904, després de fabricar 8 automòbils. Els motius
del fracàs havien estat els mateixos: els
problemes financers.
De la reorganització
d’aquesta última empresa en va sorgir la
popular i per tots coneguda Hispano Suiza, la marca que més
renom i prestigi ha
donat a la indústria
espanyola.
E
LA HISPANO SUIZA
El 14 de juny de 1904,
demà en farà justament cent anys, Damià Mateu Bisa, juntament amb Francesc Seix
i l’enginyer Marc Birkigt, va fundar a Barcelona «La Hispano Suiza, Fábrica de Automóviles S.A.» La societat s’instal·là als tallers
situats al carrer Floridablanca de Barcelona,
amb les oficines al passeig de la Creu Coberta i, més tard, al carrer Calàbria. El 1911,
en ampliar les dependències, es traslladen
a La Sagrera.
Gràcies a la liquiditat, garantida per Damià
Mateu, els treballadors de l’empresa s’alliberaren dels problemes financers, circumstància que va influir positivament en Birkigt, que gaudiria, per primera vegada, d’un
clima de confiança i tranquil·litat per poder
desenvolupar la seva tasca creativa.
Mateu va practicar un sistema d’ampliació
de l’empresa similar al que anys a venir emprarien les multinacionals. Va establir una sèrie de fàbriques-sucursals independents, autònomes, però totes depenent de Barcelona.
La Hispano Suiza es va expandir amb una
sucursal a Levallois (França) (1911), posteriorment traslladada a Bois-Colombes (1914),
a Guadalajara «La Hispano, Fábrica de Automóviles y Material de Guerra» (1917), ....
Amb els anys es va
crear la «Société Française Hispano-Suiza»
(Paris, 1923), desvinculada de la casa
mare.
Invertir en un negoci d’aquest tipus no
era freqüent a l’època, ja que suposava
un gran risc. La majoria dels empresaris catalans que s’havien
endinsat en un afer
de similars característiques havien fet fallida, havent estat
pocs els qui realitzaven tot el procés de
producció. Damià
Mateu tampoc es va
veure exempt de problemes: aquest va ser
un dels negocis que
més atenció li va requerir i, en contrapartida, el que menys
guanys econòmics li
va reportar; en moltes ocasions va haver
de recórrer a l’empresa familiar «Hijos de
Miguel Mateu» per poder pagar a final de
mes.
Al llarg de les dècades sorgiren problemes de diversa índole com la dificultat en
el subministrament de
matèries primes, l’escassa disponibilitat de
mà d’obra qualificada, l’escassa oferta
d’enginyers, la politització dels sindicats,
la legislació fiscal (la
República va afavorir la importació de
cotxes –no havien de
pagar drets de duana– front als fabricats al país i, així, la Hispano havia de pagar per la indústria auxiliar d’importació).
Un dels moments en què Damià Mateu
estava més preocupat queda reflectit en un
paràgraf de la carta dirigida al marquès d’Urquijo (1908), quan es lamenta de la situació
regnant: «España es un país de limitado mercado para coches de turismo o industriales.
Los españoles por regla general son dados a
apreciar y estimar más los coches extranjeros que los de procedencia nacional pero aún
cuando esta apreciación cambiara, ya hoy
la mayor parte de las per- Passa a la pàgina 4
Un mite
sobre rodes
Damià Mateu, l’home que va aconsellar al seu fill Miquel que comprés el Castell de Peralada i que
es pot considerar, per tant, l’impulsor de l’estreta relació de la família amb les comarques
gironines, va ser un empresari emblemàtic de les darreries del segle XIX i principis del XX. Entre
els projectes en els quals va participar hi ha la posada en marxa i posterior desenvolupament
d’una marca mítica en el món de l’automòbil: Hispano-Suiza. Demà, 14 de juny, es compleixen
exactament cent anys del naixement de l’empresa. Inés Padrosa Gorgot, bibliotecària del Castell de
Peralada, repassa en aquest reportatge els orígens i l’evolució d’uns cotxes que en el seu moment
van ser els més apreciats per les classes dirigents i benestants de tot el món.
TEXT: INÉS PADROSA GORGOT
5
6
7
8
Reportatge
3 Dominical
Diumenge 13
de juny de 2004
Fotos:
1
Una placa identificativa d’un vehicle Hispano-Suiza.
2
Una vista dels tallers
de l’empresa.
3
Els participants en la
Copa Catalunya i
treballadors d’Hispano Suiza, acompanyats per Damià
Mateu i el seu fill Miquel (al centre de la
imatge, captada el
1909). Foto: Biblioteca-Arxiu del Palau de Peralada.
4
Publicitat d’omnibusos construïts per
Hispano-Suiza.
5
Miquel Mateu i la
seva dona, Júlia
Quintana, passejant
en l’Hispano Suiza
que va rebre el premi a l’automòbil més
elegant a Bride les
Bains (França), l’any
1932. Foto: Biblioteca-Arxiu del Palau de Peralada.
6
Visita d’Alfons XIII a
Toledo, en companyia del rei de Bèlgica, Albert I, en un
cotxe de 6 cilindres
d’Hispano Suiza.
7
Alguns dels participants en el ral.li Hispano Suiza de vehicles clàssics (fabricants abans de
1940), durant una
aturada a Peralada,
l’any 2003. Foto:
David Estany.
8
Durant la diada de
Sant Cristòfol, patró
dels automobilistes,
de 1934, benedicció
d’un Hispano Suiza
a l’entrada del Castell de Peralada, en
presència de Miquel
Mateu. Foto: Biblioteca-Arxiu del Palau de Peralada.
Reportatge
4 Dominical
Diumenge 13
de juny de 2004
Fotos:
9
Damià Mateu, a l’Exposició Universal de
Barcelona de 1929,
explicant les característiques del nou
model 56B d’Hispano Suiza, de 46 CV,
al rei Alfons XIII.
Foto: Biblioteca-Arxiu del Palau de
Peralada.
10
L’enginyer suís Mark
Birkigt.
11 i 12
La publicitat seria un
dels elements bàsics de l’empresa
Hispano Suiza, que
va adquirir una obra
de Ramon Casas,
«La dama del visón», amb motiu automobilístic, per reproduir-la en cartells
i com a fons decoratiu de les seves accions publicitàries.
Dos pioners amb personalitat
– Damià Mateu Bisa (Llinars del Vallès,
18 d’octubre 1864-Barcelona, 7 desembre
1935): Fill de l’empresari Miquel Mateu Sans,
conegut com «Mateu dels ferros» pel negoci de comerç de ferro, i d’Àngela Bisa Brillas. Va estudiar la carrera de Dret, però,
en morir el seu germà gran, no la va poder exercir en haver de substituir-lo en el
negoci familiar. El 1890 es va casar amb
Mercedes Pla Deniel; d’aquest matrimoni
naixerien sis fills. El més petit va ser Miquel
Mateu Pla, el membre de la família més
conegut a les terres gironines.
Per fer-nos una idea de la personalitat
de Damià Mateu, figura clau de la Hispano Suiza, val la pena subratllar que, a més
d’estendre els negocis familiars per tot Espanya els va potenciar i ampliar amb la
construcció de maquinària. Estava imbricat en nombroses empreses: fundador del
Banco Urquijo Catalán, de Fuerzas Hidroeléctricas de Andorra S.A., i formava part
de diverses societats: conseller de La Maquinista Terrestre y Marítima, Tubos Bonna S.A., Establecimientos Gallart S.A., Manufacturas Cerámicas S.A., Comas S.A., la
companyia d’assegurances Hispania i editor del Diari del Migdia. Des del punt de
vista polític, va ser monàrquic –els seus contactes amb la monarquia varen ser nombrosos fins al punt que el 1931, Alfons XIII
li va encomanar la protecció d’una part dels
seus béns–, però no va voler mai militar
en cap partit polític, tot i que va donar suport a la Lliga Regionalista i, més tard, a la
Dreta de Catalunya.
sonas que pueden costear automóvil lo poseen, por lo que bajo ningún concepto puede ser país de mucha venta de coches de turismo». Després de llegir
les paraules de don Damià i adonar-nos del
trist panorama que entreveia, és lògic que
la solució a adoptar passés per intensificar
la diversificació d’inversions: primer aplicades a la fabricació de camions (el primer el
1907, un 24CV 4 cilindres 100/120 mm) i
d’òmnibus (el T 25-30CV, 4 cilindres 100/130
mm va ser el més estès), i després amb participació, mitjançant recolzament financer,
en companyies de transport de viatgers –indispensables per a les comunicacions entre
poblacions que no disposaven de ferrocarril–: a tall d’exemple recordem algunes de
les línies que portaven el nom incorporat
La Hispano Hilariense, La Hispano Urgelense,
etc... El 1909 intervenia en sis línies i l’any
següent ja en formava part de trenta, amb 64
cotxes en circulació.
Tot i les dificultats, els automòbils Hispano-Suiza eren els més apreciats de l’élite mundial –transportaren personalitats espanyoles i estrangeres de les més variades: el rei
Alfons XIII, membres de la reialesa russa, de
la noblesa de països d’Europa Occidental, el
príncep de Mònaco, el president Macià, el
pintor Picasso, els Rothschild, els Thyssen,
etc... –. Des de l’inici fins a 1913, pràcticament va ser la única fàbrica en actiu que
construïa automòbils en sèrie a Espanya.
Va fabricar diversos tipus: de 20CV 4 cilindres, el de 15, el de 30, el de 60 i sobretot
el model «Alfons XIII» de 45CV. Aquest va ser
un dels primers cotxes esportius fabricats en
sèrie de tot el món. La seva qualitat tècnica
va quedar demostrada quan, el 1910, va ocupar el tres primers llocs de la «Coupe de
l’Auto».
Sense deixar de banda el mercat automobilístic, poc després d’haver esclatat la gran
guerra i a instàncies d’Alfons XIII, Birkigt
va dissenyar un motor per a avions que va
tenir a punt de prova el gener de 1915. Després de les oportunes presentacions, comprovacions de potència, de rendiment,... i
veure que disposava de les millors prestacions del món aeronàutic, el govern francès
va fer la primera comanda (50 motors). Tot
seguit, s’hi apuntaren la resta dels aliats.
Els motors permetien als avions batre rècords
d’altura, velocitat i distància. Se’n varen arribar a fabricar fins a 49.893 unitats.
La Hispano va ser líder en tecnologia automobilística i aeronàutica durant més d’un
Ve de la pàgina 2
9
10
11
12
Tenia visió de futur i gran perspicàcia per
a les inversions. Una bona prova és la compra del Castell de Peralada realitzada pel
seu fill Miquel (a l’edat de vint-i-cinc anys)
seguint el seu consell. Disposava també
d’una gran sensibilitat per l’art i en va esdevenir un bon protector. La seva generositat el va portar a cedir la seva col·lecció
d’art xinès a la ciutat de Barcelona, incorporant-se al Museu d’Arts Decoratives (1935),
col·lecció ubicada a la sala que, en honor
seu, va passar a anomenar-se «Sala Damià
Mateu». També es conserva a Peralada part
de la col·lecció d’art que va reunir.
En la seva necrològica, Joaquim Folch i
Torres, director dels museus de Barcelona,
manifestava: «Manta vegades acudírem a ell
de cara a l’obra interessant que es perdia i
que no podíem adquirir i gairebé sempre
responia adquirint-la i portant-la al museu
dipositada». Aquest va ser el cas de l’adquisició (1935 de dos lots d’art visigots trobats a les necròpolis de Torredonjimeno
(Jaén) i Castiltierra (Segovia).
– Marc Birkigt Anen (Ginebra, 8 de març
de 1878-Versoix, Suïssa, 15 de març de 1953):
Qualificat de geni, d’artista de la mecànica
moderna, Birkigt va revolucionar el món de
l’aviació i l’automobilístic. Les seves principals aportacions varen ser: la invenció
de la direcció de cremallera, la del canvi
de velocitats al volant, la del turbocompressor per a cotxes de carreres, la del servofrè mecànic en el canvi de velocitats i la
identificació del motor amb l’embragatge i
el canvi.
quart de segle (entre les 2 guerres mundials)
i les patents Hispano-Suiza van ser utilitzades per empreses tan reconegudes com RollsRoyce, General Motors, Renault, Peugeot,
Delahaye o Mitsubishi.
A partir de 1936, la fàbrica de Barcelona,
sota el comitè i militaritzada, es va dedicar
a fabricar armament i blindar camions; en
varen sortir també, algunes ambulàncies i alguns turismes.
Després de la guerra civil, amb dificultats
financeres, de matèries primes i de mercat,
l’«Empresa Nacional de Autocamiones S.A.»
(Enasa), creada en virtut del decret de primer de maig de 1946, va comprar la «Hispano Suiza Fábrica de Automóviles, S.A.».
ELS EMBLEMES
A partir de l’any 1908 es comença a veure
el primer escudet identificatiu de la Hispano Suiza: la bandera de Suïssa i la d’Espanya emmarcades en una roda (símbol de moviment), de la qual en sobresurten unes ales
(símbol de la velocitat) i, a partir de 1910,
l’acompanyarà, en lletra cursiva, el nom de
la marca.
Amb els anys s’hi afegeix un altre element
identificatiu: la cigonya. Serà a partir de la I
Guerra Mundial quan el nou emblema, una
cigonya platejada estilitzada, esdevindrà el
nou element distintiu del cotxe.
Aquest símbol no es va triar a l’atzar, portava un doble missatge: d’una banda volia
recordar un dels pilots herois de la Gran Guerra, Charles Guynemer (i, per extensió, els
seus companys) i de l’altra els motors Hispano-Suiza que portaven aquells avions.
Charles Guynemer, pilot francès mort l’11
de setembre de 1917, a l’edat de 22 anys,
ha passat a la història per la seva audàcia traduïda en les nombroses victòries proporcionades als aliats. Pertanyia a l’esquadrilla
«Les Cigonyes» (creada el 1915), i pilotava
l’avió «Vieux Charles» amb motor HispanoSuiza; fent honor al nom de l’esquadrilla,
en el fusellatge de l’avió s’hi havia fet estampar el perfil d’una cigonya, que la resta
de membres imitaren.
Amb la intenció de retre-li homenatge, la
Hispano va encarregar a l’escultor François
Victor Bazin una imatge que recordés l’emblema que el mític aviador francès Georges
Guynemer portava dibuixat a l’avió, figura
que varen lluir els Hispano a partir de llavors i que ha esdevingut una de les mascotes més elegants del món automobilístic de
tots els temps.
JOSEP MARIA Llauger Nicotinoterapeuta
Entrevista
Aquest especialista antitabac fumava dos paquets diaris als 25 anys. Però amb el temps, ha tractat
centenars de persones perquè abandonin la seva addicció al tabac. El seu mètode, batejat amb el
nom de «Llarga Vida», combina relaxament, dieta, autosuggestió, canvi d'hàbits i flors de Bach. Segons Llauger, assoleix un èxit d'un 85 per cent. Una dada envejable.
5 Dominical
Diumenge 13
de juny de 2004
S
Diu que fa que la gent deixi de fumar en
cinc sessions d'una hora. Com s'aconsegueix, això? El 1991, una amiga de Vilobí
em va dir: «Josep Maria, voldria deixar de
fumar, no em podries ajudar, tu que coneixes
la tècnica de la hipnosi?» I vam fer 5 dies, de
dilluns a divendres; després, que si la germana, que si la cunyada... Sembla que el destí et porta les coses. Avui m'envien clients
de clíniques o troben el meu fulletó, amb el
telèfon i el correu ([email protected]). És un sistema personal, batejat «Llarga Vida». Comença
amb una entrevista.
“El tabaquisme
és una malaltia”
TEXT: MOISÈS
Cal trencar la monotonia. Sí (riu), al tabac se'l venç per estratègia, per ser més intel·ligent que ell. Una altra tècnica és la de
les afirmacions: li’n dono una sèrie i li demano que les repeteixi mentalment. És autosuggestió. Són afirmacions que he donat a l'hipnosi. Ventem el foc, conservem el caliu, i les
flors de Bach. L'OMS les qualifica com a teràpia alternativa. De les 38 flors del sistema
del doctor Bach, en fem una fórmula. Una
que és calmant, 2 o 3 són protectores i es prenen en època de canvis a la vida, com aquest,
i un altre de 2 o 3 flors que ajuden a mantenir la determinació. Se les prenen a la teràpia, la setmana següent i alguns, sempre. Són
els ingredients del sistema «Llarga Vida», que
té 3 objectius: deixar de fumar, deixar de fumar sense patir i deixar de fumar per sempre més.
PABLO
segona etapa: crear una
imatge d'exfumador feliç i
satisfet de la seva condició.
I això es fa sense una
substitució? Si necessites
un factor substitutiu, per
suposat que sí. Caramels,
si calen. Es donen instruments per combatre el
mono, que el client senti
el despreniment del jo fumador. Aquesta és la primera part, ja no tenim el
jo central esclavitzat. Hi ha
un sentiment d'alliberament que només entén qui
ha estat fumador. Després
de l'entrevista, si em diuen
que volen provar, els dono
un qüestionari.
Li cal saber les característiques de cada
persona... Exactament. La segona finalitat és
saber si està en el moment. El lema és: «Deixar de fumar: Vol i no pot?»
Hi ha gent que potser no pot, però realment tampoc no ho vol. Hi ha gent que
ve pels metges, la parella o la feina... Són
casos anecdòtics, però si no deixa el tabac,
la seva autoestima queda paquetejada. Vostè
hi posa el voler, i «Llarga Vida» hi posa el
poder. Vostè té el voler, però no té el poder.
M'he trobat persones que no era el seu moment, però en 5 o 8 mesos han dit: «Josep Maria, ara sí». El fumador està en lluita permanent amb ell mateix. Per què? Perquè hi ha
molt coneixement del perjudici del tabac.
Un estudi del Govern diu que un 70% dels
fumadors adults està disposat a deixar-ho si
troba un sistema. En canvi, el jovent té el
miratge que ho deixaran quan voldran, fins
que arriben als 40 i veuen que no. Fem l'entrevista. Dic: el mètode té cinc disciplines.
La primera és la hipnosi en primer grau. Aquí
no s'adorm a ningú. És un relaxament del cos
i la ment. Aparquem la ment conscient per
influir en el subconscient. Canviarà la seva
percepció respecte del tabac. El fumador es
pensa que no podrà deixar de fumar. Si sentís diferent, pensaria diferent. Tant és així, que
després de la primera sessió, diuen: «Ara sí
que m'ho crec». És un canvi de percepció
radical. Cada dia es fa un relaxament profund
i se li donen al client exercicis psicològics per
quan li ve el mono. Es fixa l'estratègia terapèutica i es creen expectatives per a les properes 24 hores. Hi ha una dieta líquida: amanides, fruita, arròs bullit. Depura l'organisme perquè són aliments d'un 80-85% d'aigua
i se li demana que begui 2 litres d'aigua.
Fem una baixada de nicotina en sang. Interessa que el mono es presenti. Es reflexiona
sobre els hàbits de fumar. Cada client té una
relació íntima amb el tabac, són patrons arrelats en el subconscient. S'han d'inhibir. Si cada
dia mira la tele i fuma, ha d'anar a passeig.
DE
Com s’evita recaure? Hi ha clients que abans
van deixar de fumar 10 dies o, amb pastilles, un any. L'addicció al tabac és multidimensional. Els sistemes farmacològics tenen
un índex del 25-30% d'èxit. No hi ha una
addicció física, sinó social, gestual, emocional. S'utilitza com a calmant. Si no afrontes
aquestes dimensions, l'èxit és baix. Si no se
li dóna al client la possibilitat de veure els paranys del futur, en fer una pipada, recaurà.
L'últim dia, els dono la guia de l'exfumador
(m'ho ensenya).
Es pot resumir en no flirtejar amb el tabac. (Llegeixo.) Sí. Ha de ser com un exalcohòlic. Un exfumador, si té present això,
no fumarà mai més. Si superes l'addicció, el
tabac no et molesta mai més. I t'ho diu un exfumador de dos paquets diaris.
Es va autoaplicar el seu sistema? Va ser
abans. Tenia 25 anys, vaig passar una crisi
psicològica terrible, només de veure l'impossibilitat de deixar-ho. Al final, vaig deixar de fumar. «Llarga Vida» té dos cicles: un
és el del dilluns al dimecres, on es donen
exercicis psicològics per quan arriba el mono.
Es crea una expectativa de 24 hores. El dimarts fuma la meitat del dilluns i el dimecres,
la meitat del dimarts (riu, davant la meva
expressió). Ens plantem al dimecres al 25%
i després, crac! Ho deixem.
No ha tingut cap fracàs? Recordo… una senyora que em va dir que li havia sorgit un
viatge. Però ningú surt d'aquesta casa fumant.
No pateixen tant com pensen. Cada sessió
és un pas de gegant. I a la tercera, demano
que fumi l'últim d'una manera ritualitzada. Un
40% dels clients vénen el dimecres i diuen:
«Josep Maria, he tallat». Això possibilita la
Pregunta també sobre el
cafè. És dels hàbits relacionats i cal veure quin nivell de cafeïna tenen. I si
són més de dos diaris, li
dic que la medicina diu
que no és bo. Mentre dura
la teràpia, s'anul·len. N’hi
ha una de molt important:
la que diu a quina hora,
després de llevar-se, encén la primera cigarreta. Ens parla de l'índex d'addicció. Trobes des de la persona que,
amb l'excusa de llevar-se a les tres de la matinada per anar al lavabo, fa la cigarreta, fins
a l'altra que, a les dues de la nit, quan se li
acaba el tabac, corre per Girona buscant una
màquina. Els fa mirall.
Com és que té tants paquets de tabac? (A
la saleta, n'hi ha acumulats una vintena.) Ho
va començar un client. Em va venir un dimecres i va llençar el tabac. D'això en fa 3 o
4 mesos i dins del paquet posen una dedicatòria (riu i me n'ensenya una d'un metge:
«Que Déu em perdoni per haver deixat de fumar»). Em va enviar uns clients i en veure que
anava bé, va venir ell (riem).
La voluntat ho és tot? No és res. El tabaquisme és una malaltia. No podem culpabilitzar el fumador, no ho deixa perquè no pot.
Cal que sorgeixi l'impuls de buscar ajuda.
Fa un seguiment? Sí, a 3, 6, 9 mesos i un
any. I això em permet dir que estic sobre un
85-90% d'èxit en un any. Pensa que en gran
part, tot és en la ment.
Un meu familiar encén una cigarreta rere
una altra. Què li aconsellaria? Hem d'entendre com viu el fumador l'addicció, amb
una gran ansietat. Cada fumador fa el seu procés, arriba a un vòrtex de força, que és quan
fa el que calgui. Conec gent que ha anat a
Suïssa. Jo he fet un client de Madrid, i n'he
tingut de Sabadell o València. Dilluns vinent,
ve una senyora de Berga… El sistema «Llarga Vida» està adreçat a ells. Jo dono les eines i recursos per deixar de fumar, i si vol
deixar-ho, li puc dir: «Vostè no sortirà de
casa fumant».
“
El mètode
té cinc
disciplines.
La primera és
la hipnosi en
primer grau.
Aquí no
s'adorm a
ningú. És un
relaxament
del cos i
la ment.
Aparquem
la ment
conscient per
influir en el
subconscient.
Canviarà
la seva
percepció
respecte del
tabac. El
fumador es
pensa que no
podrà deixar
de fumar.
Si sentís
diferent,
pensaria
diferent. Tant
és així, que
després de la
primera
sessió, diuen:
«Ara sí que
m'ho crec».
És un canvi
de percepció
radical.
“
egurament, un dels èxits de Josep Maria Llauger, gironí de 52 anys i col·laborador de Diari de Girona, és, a banda de fer que molta gent millori la qualitat
de vida, que li remeten clients des de clíniques i consultes mèdiques. Que la medicina
convencional confiï en la seva teràpia. Fins i
tot ha tingut algun client metge, convençut
en veure l'èxit en els pacients.
6 Dominical
Diumenge 13
de juny de 2004
Dades
Xavier Xutglà Ruiz
va néixer a Girona
(al carrer de la Neu),
el dia 25 de setembre de 1928.
El seu pare es deia
Enric Xutglà Figueras. Era empleat del
Banc Hispano-Americà. La seva mare,
Maria Ruiz Franco,
regentava un colmado al carrer de l’Argenteria, al costat
de l’antiga impremta
Franquet.
Eren sis germans:
Xavier; Josep Maria
(EPD),empleat de
banca; Joaquim,
rector de Vista Alegre; Maria Dolors,
professora de l’institut de Banyoles (jubilada); Enric, arquitecte; i Montserrat, mestra a
Banyoles.
Mossèn Xavier
Xutglà és capellà.
Ha estat director del
Seminari Menor, vicari general i rector
de la parròquia de
Sant Salvador d’Horta. Actualment, està
jubilat i adscrit a la
parròquia de Sant
Cugat de Salt.
Homes
d’església
– Joan XXIII: «És
el meu sant Pare, el
que jo vaig veure
fer, un home bo, de
fe i de senzillesa.
Un profeta, perquè
anuncià el futur de
l’Església i arraconà tot allò que hi
havia que no permetia a l’Església
tirar endavant el
Concili».
– Pau VI: «Actuava
més per la consciència que per la
prudència. Un gran
sant Pare, el de la
reflexió, sofrent,
perquè veia que
l’esperit del Concili
no entrava».
– Joan Pau I: «Va
ser com una estrella brillant de la nit
de Sant Llorenç,
que va lluir un moment i tothom va
tenir l’esperança
que la llum duraria
i no va durar. Va
deixar el record
d’un home afable,
místic».
– Joan Pau II: «No
té gaire bona
premsa, però és un
home d’una
exigència bona, re-
ossèn Xavier Xutglà és un home d’Església, un capellà fidel i compromès
amb l’Evangeli, que ha viscut en primera línia i en tota mena d’oficis els camins
i les vicissituds del poble de Déu a les comarques gironines en els darrers cinquantatres anys: ha estat vicari, prefecte d’estudiants
al Collell, director del Seminari Menor, vicari general de la Cúria i rector de parròquia.
Ha viscut l’Església del pre-Concili, la del Concili i la del post-Concili. Ha conegut cinc Papes i quatre bisbes. Ha viscut amb dolor el
degoteig de secularitzacions de capellans
de la diòcesi, la minva de vocacions i el tancament del Seminari, però també l’obertura
de l’Església al món, la participació dels seglars en les comunitats parroquials i els esperançadors moviments de joves.
Mossèn Xavier Xutglà és llicenciat en Teologia i en Dret Canònic a la Universitat Pontifícia de Roma i posseeix una sòlida formació humanística. Jubilat des de fa un parell
d’anys, viu a Montfullà i és un capellà adscrit a la parròquia de Sant Cugat de Salt.
M
APUNTS BIOGRÀFICS
– Infància i Guerra Civil (1928-1944):
Mossèn Xavier Xutglà va néixer al carrer de
la Neu, al centre mateix de Girona, en uns
habitatges situats al capdamunt del Banc Hispano-Americà. El seu pare n’era empleat i
hi tenia dret. Abans de la Guerra va anar un
poc temps al Col·legi dels Maristes de la Catedral: «En recordo el germà Lorenzo i el germà
Guerra. Els Maristes venien de França amb
un sistema educatiu molt sever i molt ben
pensat». La Guerra Civil va interrompre-li l’escolaritat i va provocar que fos «escolaritzat»
a casa, en companyia d’altres nois d’altres famílies, a les ordres d’un capellà camuflat:
mossèn Joan Cufí. D’aquell conflicte, mossèn
Xavier en recorda els registres: «A casa hi
havia dos oncles capellans (el rector de Figueres i el de Cassà) i els milicians els buscaven. Quan hi havia d’haver un registre, la
mare m’omplia les butxaques d’anells i altres objectes i em feia sortir. No van trobar
mai els oncles perquè la casa tenia dues portes i quan els milicians entraven per una,
ells sortien per l’altra». També recorda que els
pares dels nens que no anaven a l’escola
pública eren requerits a dur-los-hi: «De tant
en tant em feien anar uns dies a l’Escola Karl
Marx del carrer del Nord. Allà tenia l’ordre
severa dels pares que, si sonaven les sirenes d’un bombardeig imminent, ho deixés tot
i anés corrent cap a casa». L’any 1939 es van
traslladar a Taialà, a una casa de pagès: «Hi
havia molta gent de Girona refugiada i a resguard dels bombardejos».
– El Seminari (1944-1951): Acabada la
Guerra va cursar tres anys a l’Institut de Batxillerat del carrer de la Força. Li va arribar llavors el desig de fer-se capellà: «El meu interès
venia en part pel testimoni de casa, de viure en el clos d’una família religiosa i militant, i en part, de tenir la referència de dos
oncles capellans». Va rebre al Seminari Diocesà la formació teològica i alhora una sòlida formació en l’àrea d’Humanitats: «En distingeixo tres etapes: la primera, d’Humanitats, amb el Dr. Estela; la segona, de Filosofia,
amb el Dr. Forts; la tercera, de Teologia, Escriptura i Moral, amb el Dr. Calzada i el Dr.
Vidal». Féu al seminari grans amics i va començar a conrear amb ells l’excursionisme,
una de les seves passions: «Em penso que puc
dir que del cap de Creus fins a l’Aneto m’he
patejat tot el Pirineu i no he deixat cap pic
per pujar».
– L’ordenació i les primeres tasques
(1951-1957): L’1 de juliol de 1951 va ser
ordenat sacerdot al monestir de Banyoles pel
bisbe Cartañá. La primera missa la va dir a
la Major de Sant Feliu el 15 de juliol. El primer nomenament que li va fer el bisbe va
ser a Olot, de vicari. Hi va estar poc temps,
perquè es va posar malalt. El van refer a
casa i després el bisbe el va enviar a Figueres, mig de convalescència, a casa de l’oncle.
Al cap d’un any van enviar-lo de professor
al Collell. Hi havia al col·legi-internat dos tipus de professors: els educadors i els professors de classe. Mn. Xutglà hi va fer cinc
anys classes d’Història: «Vivíem allà tot l’any
fent d’educadors i prefectes dels interns».
– Etapa de Formació a Roma (19571962): El bisbe Cartañá volia que fes Dret Públic Eclesiàstic. Al final es va llicenciar en
Teologia i en Dret Canònic. Anava becat pel
bisbat. Li pagaven part de les despeses: 3.333
TEXT: JORDI VILAMITJANA I PUJOL FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ
Xavier Xutglà
Capellà
En els darrers 53 anys ha viscut l’evolució de l’Església a les
comarques gironines des de diferents indrets i responsabilitats.
pessetes d’aquell temps al mes. Tanmateix
només es pagava part de les despeses. El que
faltava s’espavilava fent de capellà i ajudant
aquí i allà. Va coincidir a Roma amb mossèn
Iglesias, mossèn Busquets, mossèn Modest,
mossèn Àngel Sunyer, mossèn Pere Font,
monsenyor Màrius Busquets... Estaven en
col·legis majors. Hi anaven a l’octubre i s’hi
passaven tot l’any. Normalment feien el viatge en tren, però també amb vaixell: «Era tota
una aventura desestressant dels exàmens.
Anàvem a Nàpols. Hi fèiem una pizza, visitàvem la ciutat. Fèiem parada a Marsella i fins
a Barcelona. Eren tres dies en un vaixell de
càrrega turc. Érem només 25 passatgers, entre ells el bisbe Soler Perdigó. Una vegada
vam viatjar amb un carregament de cargols
morts que feien una pudor horrorosa. Els cargols ja els fan dejunar, però d’aquells n’hi havia que estaven massa dejunats...».
– La parròquia dels Pins a Blanes i el Seminari Menor (1962-1972): Tornant de
Roma va anar destinat un any i uns pocs
mesos a la parròquia de la Sagrada Família
dels Pins, a Blanes. Mossèn Xutglà va inaugurar la parròquia, que estava enclavada en
una grup de cases de l’Obra Sindical del
Hogar: «Era un barri d’immigrants amb molt
bona gent. Hi vaig estar molt bé». Des dels
Pins el van fitxar per anar al Seminari Menor. De primer com a professor i prefecte
d’interns i després com a rector: «En aquell
moment es produeix al Seminari un primer
canvi notable relacionat amb el Concili Vaticà II. Fins al moment que jo vaig passar a
rector, només n’hi havia un, de rector, que
era el Dr. Estela. L’any 1966, el Dr. Estela va
vincular el Seminari Menor a un altre rector.
Fou un pas important. Però el canvi més profund es va produir quan es va deixar de fer
el currículum de llatí-humanitats i vam introduir el Batxillerat, el batxillerat normal.
El centre era reconegut i homologat. Nosaltres donàvem les qualificacions».
El planter de professors del Seminari postconciliar era excel·lent: Gener, Varela, Frigola, Coderch, Cassú, Simó Bosch, Ramírez,
Costabella, Jesús Prat, Pere Font, Dr. Bosch,
Cosme Badia, Jesús Calm, Lidón, Jaume Julià, Lluís Sunyer, Josep Maria Castellà, etc.
Progressivament, la crisi vocacional va fer
minvar alumnes i professors: «Vam inventar
l’Acadèmia de Lletres, perquè teníem un quadre de professors bo i vàrem muntar a Santa Eugènia un Centre d’Estudis Mitjans, obert
absolutament a tothom. Es partia d’un concepte de vocació diferent, que s’havia d’anar
treballant des de l’educació cristiana normal
i corrent. A Catalunya vàrem fer una aposta
molt important introduint els estudis civils».
En implantar-se els Centres d’Ensenyament
arreu, la gent ja no tenia necessitat d’usar en-
senyaments més bons i barats i el centre va
acabar tancant.
– Parròquia d’Arenys i la Cúria (19721989): El bisbe Jubany era llavors arquebisbe de Barcelona i Administrador Apostòlic de
Girona: «Em va enviar a Arenys. El bisbe tenia la intenció de crear sine die una diòcesi
que congriés tot el Maresme desvinculada
de la macrourbs de Barcelona. Això que sembla que ara es farà administrativament. El
bisbe em va sostreure de la meva diòcesi i
se me’n va emportar a Arenys». Hi va estar
un any i tres mesos.
L’any 1974, el bisbe Camprodon el va proposar de vicari general. Durant quinze anys,
mossèn Xutglà va fer acció jurídica i pastoral
cionar amb quotes assenyalades a cada parròquia; es va introduir el tema de l’assegurança
social dels capellans; es va fer un inventari de
patrimoni que va determinar què es podia realitzar i què es podia vendre: «Potser es va
vendre massa, o massa alegrement, perquè hi
havia unes necessitats per cobrir. Jo vaig procurar no endeutar-me mai, potser per herència familiar (el pare no va voler mai comprar
coses a termini), i aquest ajustar despeses costava».
– Parròquia de Sant Salvador i jubilació (1989-2004): Des de 1989 fins a 2001,
Mn. Xutglà ha estat el rector de la parròquia
de Sant Salvador. L’any 2001, amb motiu dels
50 anys de capellà i de la jubilació, la parrò-
més del poder hi ha una altra cosa que val
molt; que a més de la imposició hi ha altres
sistemes de conviure que valen molt més perquè arriben a tots els homes, són més propers a la mateixa naturalesa de l’home que
és dialogant, que és lliure, que el dignifiquen...
Em sembla que sí, que el capellà encara té
feina a fer, per anar insistint en aquests valors, sempre des de l’Evangeli.
En aquest món mancat de transcendència, on és Jesucrist? Des d’un punt de vista
conceptual, de pensament, hi és en força gent.
Des d’un punt de vista vivencial, hi és també en moltes persones. En algunes, però,
aquesta presència vivencial de Jesucrist està
reduïda a la seva petita dimensió. Estic pensant en tantes persones senzilles, piadoses,
grans, que tenen una gran confiança en Jesucrist però que no surten a les reunions, ni
fan discursos, ni van a cap manifestació i es
queden a casa seva, a l’església pregant i
que a dintre duen una gran fe en Jesucrist.
Després hi ha els que conceptualitzen la persona de Jesucrist. D’aquests n’hi ha molts, a
favor, en contra, amb hostilitat, amb to perdonavives. La presència conceptual de Jesucrist és molt àmplia, però la vivencial és molt
rica, i hi és segur de manera molt concreta
en la gent que es dedica al Tercer Món, en els
joves que es dediquen a les ONG i no hi estan només per lluïment sinó per fer aquest
servei que feia Jesucrist d’estar prop dels homes per dur-los cap al bé, cap a la llibertat,
cap a la felicitat... Aquestes són les presències
de Jesucrist.
Les calamitats planen damunt la Terra
(guerres, fams, misèries...) Hi ha signes
d’esperança al món? Hi ha indicis. Van sorgint llumetes que van mantenint la confiança
en la utopia. Des d’una manifestació contra
la guerra, fins a la recent concentració d’immigrants a la catedral de Barcelona... Per cert,
vull dir que aquí l’Església no ha fet un bon
paper, tot al contrari, permetent que entressin a desallotjar uns immigrants que protestaven per una situació injusta. L’Església havia d’haver actuat intervenint abans que es
produís això, molt abans, a favor dels immigrants, no només fent proclames, sinó buscant a través dels organismes públics sistemes
perquè aquesta gent tingués la seva legalitat.
Què pot aportar l’Església al segle XXI? En
termes d’eficiència político-social-econòmica no pot aportar gaire res, però pot aportar
una mena d’atmosfera, d’aire, un aire d’esperança. I d’ànim. No crec que pugui aportar gaire res més que anar sempre obrint aquest
horitzó cap a un món millor.
La Guerra de l’Iraq. Un error fruit d’una
ambició desmesurada de les potències, concretament dels EUA i de les potències aliades.
També m’imagino que Israel tenia por dels
iraquians, i que va donar suport a la guerra
per estar tranquils.
a la Cúria. Va viure des d’aquesta instància
el tancament del Seminari de Girona i el degoteig de secularitzacions de capellans: «Va
ser la primera decepció del Concili. Molts
capellans esperaven més del Concili, que va
dir el que havia de dir, però no es va traduir
en un llenguatge proper i encarnat». Li va tocar viure també altres fets notables: una concentració de capellans al Seminari per sentir
una conferència de Verde Aldea, envoltats
de policia: «Vaig trucar al bisbe de Perpinyà
que enviés capellans que fessin de testimonis
per si passava alguna cosa»; o la carta que el
Bisbe Camprodon va enviar a tots els rectors
dient que l’Església està en contra de la pena
de mort, que «el Déu en el que creiem és un
Déu de vida no un Déu de mort», amb la resposta immediata del Govern Civil enviant la
Guàrdia Civil a trobar els rectors requerint-los
perquè no llegissin el text «bajo apercibimiento
de lo que pudiese suceder». Li va tocar també
administrar la carestia de capellans, pobles
que no podien ser atesos: «Vàrem fer llavors
la pastoral funcional. Hi havia una acció catequètica única que després es realitzava en
cada parròquia. Tota aquesta gent que feia
la funció catequètica única era gent preparada. No va ser fàcil perquè hi havia molta
gent d’aquell temps amb ofici i benefici, amb
parròquies guanyades per oposició». La gestió econòmica de la Cúria va començar a fun-
quia va editar una Miscel·lània en honor de
mossèn Xavier Xutglà i Ruiz.
BEN LITERAL
Què vol dir ser capellà? Jo entenc que ser
capellà és una aposta per acompanyar la gent
en la seva vida transcendent i un acompanyament també en la seva vida humana. Un
capellà és una ajuda perquè no ens descuidem que l’home va molt més enllà d’aquests
quatre límits concrets i materials que tenen
una caducitat certa.
Els capellans es fan grans i no surten noves vocacions... Això és veritat, un fet. Ara
sembla que hi ha una petita evolució a favor
de les vocacions, però certament hi ha carestia. Les causes són moltes i múltiples i s’han
estudiat i debatut molt. La més fàcil és argumentar el celibat, que potser és un problema, però l’església anglicana, amb els pastors que no són cèlibes, té els mateixos problemes que nosaltres. Hi ha moltes raons, és
cert, però potser la raó última i més important i més difícil d’esmenar és la falta d’una
visió transcendent de la vida, justament per
la qual entenc que el capellà hi té molt a fer.
Quin sentit té ser sacerdot l’any 2004? Té
el sentit de fer descobrir que a més del petroli hi ha una altra cosa que val molt; que a
La fam a l’Àfrica. És una bufetada a tot el
Primer Món, una bufetada constant. El Primer
Món deu ésser molt mesell perquè malgrat
que la fam és tan evident, i la sida i la incultura, el món no es mou. Es mouen persones
que segurament han respirat aquest ambient
de Jesucrist, aquesta confiança que el demà
és possible.
L’explotació infantil. Entra dins del capítol d’incultura, de malalties endèmiques... I
no diguem el que aquí està passant ara amb
l’explotació i vexació de les dones!
La religió a l’escola. La religió a l’escola és
un tema que s’ha de tractar amb llibertat però
amb respecte a la religió.
La immigració. Els cristians hi hauríem de
ser molt sensibles. Tota la història de l’Antic
Testament i del Nou Testament és la història
de gent immigrada que van i que vénen, el
moviment normal d’aquells temps del món en
desenvolupament. Avui, és això mateix posat en un context d’egoisme del receptor, i
de necessitat i de gana del que emigra, i posat en unes coordenades on preval molt més
l’interès econòmic propi de la nació que rep
l’immigrant que no pas l’atenció a l’immigrant,
fins al punt que si es dóna alguna solució és
per beneficiar l’economia de la nació receptora. És molt gros això!
Reportatge
7 Dominical
Diumenge 13
de juny de 2004
ligiosa i moral, que
avui dia és beneficiosa. Potser no
se’n farà cas, però
el que diu fa pensar. Ara potser s’ha
fet molt gran, però
és un gran testimoni de fe».
– Bisbe Cartañà:
«Un personatge
d’un altre temps,
però val a dir que
així com va signar
–potser obligat–
aquella carta
col·lectiva defensant la croada de
Franco, mai va
combregar amb el
règim, al contrari,
es vanagloriava de
no haver anat mai a
Madrid. Era el gran
defensor de
l’obrer».
– Dr. Jubany: «Era
el bisbe brillant, innovador, que va poder començar a realitzar la renovació
de la pastoral en la
línia del Concili».
– Mossèn Camprodon: «Mossèn Busquets diu que és el
bisbe del Parenostre. I és veritat. En
el Parenostre hi ha
des del pa fins a
Déu. És el bisbe
que parla del pa de
cada dia, de les coses quotidianes, de
Déu, de la vida...
És un gran catequista. És el bisbe
de la paraula, no
només pronunciada, sinó també l’escrita. Les seves
cartes als fulls dominicals eren saboroses. No diguem
dels sermons de
Sant Narcís, que la
gent ja s’esperava.
Era un gran català,
fidelíssim al país i
dialogant.
– Bisbe Soler: «No
tinc gaire perspectiva. És un gran
amic. Ens havíem
trobat a Roma estudiant i havíem coincidit com a rectors
de diferents seminaris. És un bisbe
jove, valent, que té
plantejada tota la
reforma de l’estructuració del Bisbat
per compensar d’alguna forma la manca de capellans».
– Dr. Estela: «He
estat amb ell molts
anys, potser 26. Un
pensador, un intellectual, un català,
un demòcrata practicant i sobretot un
home d’Església».
– Mn. Josep Iglesias: «Era un gran
amic. Es va interessar de manera molt
eficient pel món
obrer, del treball».
8 Dominical
Diumenge 13
de juny de 2004
CONNEXIONS SO
NEONO
El soroll i
elevats a la
MINIMAL
Tecno a règim. Repeticions
sense treva.
CLICKS+CUTS
RICHIE HAWTIN*
(foto de dalt),
RICARDO VILLALOBOS*
(foto de baix),
MAGDA*
L’art de combinar sorolls
artificials de manera
harmònica.
STRATEGY*
CYBERDELIA
Barreja de tecno i psicodèlia.
Hipnòtica, però inofensiva.
NU JAZZ
MARA CARLYLE*, NOBODY*
Jazz envernissat d’electrònica.
SUSANNA & THE MAGICAL*
ORCHESTRA*, TIM WRIGHT*
DUB DIGITAL
Baixos subsònics i
parsimònia digital.
Guia d’ús
TRANCE
La vessant accelerada
i èpica del tecno.
F-ON*, PHON-O*
ELECTROCLAS
ILLBIENT
DEDO*
SVEN VÄTH
Tecno amb tunning:
Ni l’agudesa de
Matthew Collin i
John Godfrey, autors
d’Estado alterado, la
bíblia de la música
electrònica i les drogues. Ni el do de
l’oportunitat de Joan
M. Oleaque, el reporter que ha condensat la més genuïna expressió festiva
de l’Estat, la Ruta
del Bakalao, a En
èxtasi. Ni tan sols el
poder de concreció i
el sentit crític de
Luis Lles, el programador de la decisiva
discoteca Florida
135. Per anar a la
edició d’aquest any
del festival Sónar
–del 17 al 19 de
juny– i sentir-se com
a casa seva entre
clicks, cuts, glitches
i riddins, només necessiten dues hores.
La primera l’haurien
d’invertir a assimilar
les referències que
els proporcionem en
aquestes pàgines.
La segona serà el
temps que tardaran
a arribar –preferentment a bord d’un
cotxe amb tuning–
al recinte del Centre
de Cultura Contemporània de Barcelona i el Museu d’Art
Contemporani de
Barcelona, de dia, i
al polígon Pedrosa
de l’Hospitalet de
Llobregat, de nit.
Aquí tenen la nostra
guia. I no es preocupin si l’endemà de la
clausura del certamen han oblidat el
nom d’algun estil.
Potser ja ha passat
de moda.
La recuperació de l’e
afterpunk en clau da
Un estil malalt. El so ambient de les ciutats del futur.
CLIEN
NU HOUSE
ÀCID
Per a aquells que pensaven
Variant cruixent
i sulfúrica del
house.
DJ PIERRE
DEEP HOUSE
Tendència càlida, sensual
i sovint tribal del house.
FRANÇOIS K*
TECNO
Detroit, 1988. Del passat al present,
passant pel túrmix Kraftwerk, Depeche
Mode, house i electro.
IDM
Intelligent Dance Music. Sons
per ballar amb les celles.
FIBLA*, DJ GVS*
ELECTRO
L’abanderat dels 80. Electrònica amb groove.
Kraftwerk filtrat a través d’Africa Bambataa.
JEFF MILLS* (foto esquerra), DAVE CLARKE*, CARL COX* (foto dreta)
TIGA*, PAUL NAZCA*
AMBIENT
HOUSE
Música relaxada i atmosfèrica.
HIP HOP
L’aliatge de funk, electrònica europea i disco
que es punxava al club Warehouse de
Chicago a mitjan dels vuitanta.
DJ ZUELL*
La cultura urbana que acull el
rap, el grafiti i el breakdance.
ROOTS MANUVA*, GURU*,
BUCK 65* (foto), TREMENDO*
MATHEW HERBERT*, GEOFF WHITE*,
ZERO*, MEGO MOÇAMBIQUE*
SPEED GARAGE
CHILL OUT
Un gènere sense
luxe que convida a
la calma i la
voluptuositat.
ROB DA BANK*
INDIETRÒNICA
Vocació de pop independent,
acabats electrònics.
TO ROCOCO ROT* (Foto),
DJ DEZA*
Per suar a les pistes de ball
sense oblidar les melodies.
MJ COLE
TURNTABLISM
DISCO
La tècnica de treure sons
inimaginables dels vinils.
Evolució canalla del soul i el r’n’b, de ritmes
enganxosos i llaminers.
GARAGE
KID KOALA*, BUDDY PEACE*
DJ HELL*
El fill del matrimoni
institucionalitzat entre la
música disco i el soul.
TWO STEP
BOOTLEG
Boles de miralls al
segle XXII.
Construint cançons amb peces alienes.
2 MANY DJ’S*
MJ COLE
R’N’B
Quan el hip hop perd fluïdesa
verbal i guanya matisos musicals.
RICHARD X*
ONORES
OISE
L’arbre genealògic de les músiques
Dels avantpassats amb més pedigrí a les tendències novíssimes,
encara menors d’edat, proposem un itinerari per conèixer qui es
qui en el panorama actual. Text: Josep Lluís Micó. Gràfic: Josep Font
NEURO FUNK
les matemàtiques
a categoria d’art excelsa.
El fil musical dels
frenopàtics. Per ballar
fins a l’extenuació.
GROOVERIDER
PAN SONIC*
LIQUID FUNK
Una metralladora que
dispara als peus del
públic: has de saltar
necessàriament.
ARTCORE
INDUSTRIAL
La branca més
ambiental i
experimental del
jungle.
L’exploració dels límits del
soroll creat amb màquines.
THROBBING GRISTLE
FABIO
LTJ BUKEM
JUNGLE
La música de la selva.
Perillosa,
imprevisible, primària
i addictiva.
FATKUT*
DRILL&BASS
POST-ROCK
LO TEC
SH
esperit
ance.
NT DJ’S*
Paisatges sonors construïts
amb els instruments del
rock i la llibertat del jazz.
Evasió i victòria. Electrònica
suntuosa.
JIMI TENOR,
MONEY MARK
L’empanada sònica. Una
màquina Black&Decker
també pot ser un instrument.
APHEX TWIN (foto),
MUZIQ
BALAGO*
EBM
Electronic Body Music. Ritmes marcials per
a proclames futuristes (als anys 80, això sí).
DAS BIERBEBEN*
DUB
que el house ja no podia ser més sofisticat.
,
WAKANDA.
TECNO POP
FUTURE LISTENING
Vellut, sabates de taló d’agulla i copes
de còctel. I de fons, una música tan
tranquil·la com inofensiva.
THE GENTLE PEOPLE
El pop de sempre tocat
amb sintetitzadors.
.TAPE*
GLITCHCORE
Gènere musical que es
nodreix de les bases del
reggae per jugar amb elles.
Bretolades amb un
sampler. Bromes
pesades sonores.
BANYEK*
JAZZ
Música popular dels negres
nord-americans que neix del
folklore dels antics esclaus.
TRIP HOP
Hip hop decelerat, torturat i
depressiu. Per a publicitaris sense
imaginació.
MASSIVE
ATTACK* (foto),
INSTITUTO*
DRUM&BASS
L’essència del ritme, la
bateria i el baix.
PUNK
THE DRAMA*
Moviment juvenil de protesta
de la dècada dels 70. Agressiu,
violent, extravagant i convuls.
BREAKBEAT
Ritme bàsic del hip hop.
FUNK
DJ 2D2*
NU SKOOL BREAKZ
MADCHESTER
Un lloc, un moment. La
fusió perfecta d’esperit
punk i música per
divertir-se.
HAPPY MONDANYS,
THE STONE ROSES
BIG BEAT
El corrent més hooligan
del tecno britànic.
El pentinat afro i les sabates de
plataforma. La bateria al galop i el baix
gimnàstic. Un dissabte a la nit etern.
Els ritmes de la nova
escola. Sense regles, sense
descans.
ADAM FREELAND*
SOUL
ANTONIO BATIDORA DJ*
Ànima. Expressió que designa formes
profundes, d’un lirisme exagerat.
POP
P-FUNK
El funk és de Mart; el p-kunk,
de Venus. Sinuós i
provocatiu. I extraterrestre.
SUPER_COLLIDER
Tendència lleugera i popular, derivada
dels estils músicals negres i de les
peces folklòriques britàniques.
ROCK
Rock and roll: ritme i ball nascuts
a mitjan dels 50 d’estil swing. Ara
és el germà dur (i gran) del pop.
Els noms en negreta al final de les definicions de cada estil indiquen
els músics i dj’s més destacats o avançats. Aquells que porten un
asterisc (*) actuen en l’edició del Sónar d’aquest any.
Reportatge
9 Dominical
Diumenge 13
de juny de 2004
Establiments
antics
10 Dominical
Diumenge 13
de juny de 2004
La fleca de baix
L’establiment és vell i gairebé no s’hi ha tocat res des que va
obrir les portes, l’any 1803; és conegut a Peralada i tota la
comarca perquè és la botiga «de sempre» on es troba de tot.
Peralada
TEXT I FOTOGRAFIES: JOSEP MARIA BARTOMEU
Història
L’establiment va
començar com
a fleca i poc
després ja era
també una botiga de queviures. Amb els
anys s’hi va
anar venent una
mica de tot,
com a les botigues de poble.
Després s’hi va
vendre tabac i
poc abans de la
Guerra Civil s’hi
venia també gasolina. La família sempre ha
continuat amb
el mateix estil
de venda, fent
algunes reformes al local i al
forn. Ara els
amos estan jubilats.
Origen
1803.
Fundador
Pere Amat.
Propietari
Joaquim Amat
Balot.
Treballadors
Règim familiar i
1 empleada.
Activitat
Venda de pa,
tabac i queviures.
ls antecedents històrics
i familiars de la fleca
–que tothom a Peralada
coneix per «la fleca de baix»–,
s’han perdut. No hi ha papers
perquè es van extraviar durant la Guerra Civil, ni tampoc gairebé hi ha fotografies
antigues perquè van desaparèixer i no se sap on trobar-ne. Tot i això, és conegut que l’establiment el va
muntar l’any 1803 Pere Amat,
que diuen –però no se sap del
cert–, que havia arribat a Peralada procedent de Celrà, per
fer de flequer.
Al cap d’alguns anys el va
substituir el seu fill, Pere Amat
Ros, que també va seguir amb
la fleca, però ja hi va introduir la venda de queviures.
Començava a les quatre de la
matinada a fer el pa, elaborant la pasta a mà i, com que
no hi havia llevat, es trigaven vuit o nou hores a tenirlo llest per coure’l i vendre’l.
En aquells anys, la gent del
poble –i sobretot els de
pagès–, com que tenien blat
i farina, es pastaven el pa a
casa i després el portaven a
la fleca a coure’l. Pere Amat
els cobrava 30 cèntims per
quilo, i això servia per pagarli justet la llenya del forn i la
feina de fer les fornades. La
llenya que es feia servir era
d’olivera, arbre típic de l’Alt
Empordà, i això li donava un
gust molt bo.
El forn de la casa era a la part baixa, però
quan el riu baixava molt crescut es desbordava i inundava el forn. Llavors, la família
Amat va enderrocar l’entresòl de la casa, va
ensorrar el forn vell i en van fer un de nou
en un lloc on no arribés l’aigua. Aleshores
treballar el pa era tota una aventura: es feien
servir llànties d’oli i, més tard, llums de carbur, però no il·luminaven prou.
L’hereu de Pere Amat Ros va ser Joaquim
E
Amat Angelet, però va morir molt jove i el
seu germà, Ramon Amat i Angelet, que tenia 12 anys i estava fent d’aprenent de sastre a Barcelona, va haver de tornar per ferse càrrec de l’establiment. El seu pare li va
haver d’ensenyar tot perquè s’havia de començar de nou.
MODERNITZACIÓ
Ramon Amat va introduir una petita innovació: van posar un motor de gasolina per fer
anar la pastera i ja no van utilitzar les mans. Després va
funcionar tot amb electricitat. L’any 1924, l’establiment
continuava amb els queviures, venent una mica de tot,
des de verdures fins a grana,
pa i coses necessàries per a
la llar. Llavors el que no hi
havia era massa fruita. En
aquells temps també s’hi va
posar l’estanc per a la venda de tabac. Els clients eren
del poble i, una vegada a la
setmana, els pagessos de les
masies dels voltants hi anaven a comprar. També en
aquella època davant de la
fleca es venia gasolina. Llavors, per davant de l’establiment hi passava la carretera
general que anava a Llançà.
Durant la Guerra Civil no
van haver de tancar fins al final, quan es va acabar la farina. En la retirada de les tropes republicanes cap a
França, Líster i «El Campesino» van passar per la fleca i
menjaven pa blanc. En canvi, Manuel Azaña va haver de
menjar pa moreno. Aleshores, a la família Amat els van
comissar la gasolina. Després
de la guerra, els «nacionals»
els la van voler tornar, però
els Amat van rebutjar l’oferta.
L’any 1946, Joaquim Amat
Balot, que ja feia anys que
estava plenament integrat en
el negoci, es fa càrrec de la botiga. Als anys
seixanta, el turisme fa augmentar els benefis de la casa, ja que la carretera que anava
a Llançà passava pel davant. Joaquim Amat
Balot ha estat sempre ajudat per la seva dona,
Concepció Pellicer Terrades, que hi ha treballat durant 40 anys. Ara estan tots dos jubilats i tenen una dependenta que ajuda al
negoci. El matrimoni té un fill, que és biòleg i no seguirà amb el negoci, però aquest
segur que continuarà amb algun empleat.
La ruta del Modernisme (I)
Formes exuberants
El Patronat de Turisme Costa Brava-Girona proposa un recorregut
per les nombroses mostres de l’arquitectura modernista que es
conserven en diversos municipis de les comarques gironines.
Rutesperles
comarques
gironines
11 Dominical
Diumenge 13
de juny de 2004
Modernisme altempordanès. A la imatge gran, el Teatre
Municipal El Jardí de Figueres. A dalt, l’antic escorxador
de la capital de l’Alt Empordà, ara arxiu històric comarcal,
dissenyat per l’arquitecte Josep Azemar.
er fer-se una idea del ric patrimoni arquitectònic modernista que hi ha a les
comarques gironines, el Patronat de Turisme Costa Brava-Girona proposa un recorregut per diverses localitats de la demarcació on la presència d’aquest estil és especialment significativa. No hi són totes, ni en
cada localitat hi ha tots els edificis modernistes que s’hi poden trobar, però pot ser una
bona manera d’acostar-se a aquest patrimoni de les comarques gironines.
El Patronat comença resumint què va ser
el Modernisme, i la seva presència a Girona: El Modernisme designa a Catalunya un
ampli moviment artístic que es desenvolupa els darrers decennis del segle XIX i primers del XX, que pretén actualitzar els repertoris figuratius, les tipologies arquitectòniques o els elements decoratius tradicionals
per adequar-los a les noves tècniques, als
nous materials industrials i la sensibilitat moderna. Arriba a la màxima esplendor pels
volts del 1900, quan es manifesta com una
moda decorativa, basada en una línia sinuosa,
asimètrica i en l'ornament floral, colorista,
que caracteritza sobretot l'arquitectura i també les arts decoratives i aplicades: vitralls,
ceràmica, ferro i metall, mobiliari, sense oblidar altres camps del disseny, com ara l'or-
P
e-mail:[email protected]
febreria, el cartellisme o la tipografia.
El Modernisme com a moviment artístic va
arrelar a les comarques de Girona els primers anys del segle XX de la mà d'arquitectes
que, seguint les tendències d'Antoni Gaudí,
enriquiren les seves construccions amb nombroses referències, trets o símbols de la personalitat cultural i històrica de la terra. D'aquesta manera, utilitzaren materials, formes
i ornaments relacionats amb la tradició de
la zona: ferro, ceràmica i maó es combinen
per deixar pas a formes exuberants, coloristes, i plenes de vida.
El corrent modernista a les comarques gironines no només s'estengué als grans edificis religiosos i civils de caire institucional i
cultural, o a les cases particulars d'aquells
qui havien fet fortuna a les Amèriques, els
anomenats «americanos», sinó també a tombes i panteons de famílies benestants. Aquest
és el cas de moltes de les sepultures que es
troben al cementiri de Lloret de Mar.
L’itinerari que proposa el Patronat, que comença a la comarca de l'Alt Empordà i acaba a la de la Selva, recorre per comarques
les principals mostres arquitectòniques modernistes existents a la Costa Brava i al Pirineu de Girona. Tot i que el desplaçament
entre municipis és aconsellable fer-lo en cot-
xe, és important caminar pels carrers de cadascuna de les viles per deixar-se seduir
per petits detalls com ara reixes, balcons o
rajoles que, integrats en formes arquitectòniques més funcionals, apunten de forma discreta cap a aquesta tendència artística.
L’ALT EMPORDÀ
A l’Alt Empordà hi ha, bàsicament, dos municipis on es concentra el modernisme arquitectònic; d’una banda, a Figueres, on va
tenir com a principal representant Josep Azemar, autor de l’Escorxador Municipal (1903),
actual sala d’exposicions i seu de l’Arxiu
Històric comarcal, la casa Cusí (1894), la casa
Puig-Soler (1901), la Sala Edison (1905) o la
casa Salleras (1910), entre d’altres. També
són modernistes el Casino Menestral (1904)
o el Teatre Municipal El Jardí (1914), obra de
Llorenç Ros; la casa Pagès (1906), del mestre d’obres Josep Martí; i la casa Roda (1911),
del mestre d’obres Sebastià Pi i Pi.
D’altra banda, el nucli de Cadaqués també atresora dos edificis que segueixen les directrius d’aquest corrent: la casa Serinyena
(1910), i les escoles (1915). D'aquest municipi també cal destacar algunes de les tombes del vell cementiri que domina la mar amb
escultures de Josep Llimona.
Telèfons i
adreces
d’interès
– Oficina de Turisme de Figueres.
972 50 31 55.
www.figueresciutat.com
– Ajuntament de
Cadaqués.
972 25 82 00
– Patronat de Turisme Costa
Brava-Girona.
972 20 84 01
www.costabrava.org
12 Dominical
Diumenge 13
de juny de 2004
Montesierra
Herbes amb fama
Rosat 2003
CAIUS APICIUS GASTRòNOM
El vi
n la seva qualitat d'omnívor, l'home ha incorporat a la seva dieta, des de sempre, una àmE
plia varietat d'herbes, com a elements aromàtics,
Careto
Ensesa
Agustí
Ensesa
Bonet
Escola de
Tastavins
del Gironès
’un bonic i atractiu color rosat vermellós, amb unes exD
huberants notes florals i afruitades. En boca és fresc, amb
suau acidesa i notes de joventut que el fan molt encisador.
Elaborat amb tempranillo i garnatxa, que amb el particular clima del Somontano ha permés
una verema molt primerenca.
El celler elaborador: Bodegas
Pirineos, s.a., elaborador d’aquest vi, està situat a Barbastro (Osca), dins de la D.O. Somontano. També elaboren vins
blancs i negres de molt bona
relació qualitat-preu.
com a tocs decoratius o com a ingredients comestibles de molts plats. No vagin massa lluny: no
volem incloure entre les herbes coses com els enciams, malgrat que ens envaeixi la varietat «iceberg»
que, francament, té més gust d’herba que d’una
altra cosa. No; encara que els ciutadans poc entusiastes de les amanides les rebutgin, no qualificarem
d’herbes, ni molt menys de males herbes, coses tan
bones com l'escarola. Hi ha herbes que identifiquen
una cuina. Per a ningú no és un secret, i més si
és seguidor dels programes de Karlos Arguiñano,
que l’«herba nacional» basca és el julivert, com ho
és el llorer en la cuina gallega, l'alfàbrega en l'andalusa, el coriandre en la canària...
A vegades, la veritat, s’usen massa, i hem menjat percebes que que tenien més gust de llorer que
de percebe, sopes en les quals tot el gust propi
estava anul·lat pel de l'alfàbrega o plats que ens
han deixat a la boca durant hores el penetrant gust
del coriandre. Amb les herbes, com amb tot, cal tenir cura. Però hi ha herbes molt bones, ja ho crec.
Els créixens, per exemple, amb tota la seva família d'herbes de canonge, o maches, per usar el
seu nom francès. A França hi ha cressonneries on
cultiven els créixens (cresson, en francès); aquí més
aviat continuem usant els silvestres, als quals ningú, encara sort, anomena «salvatges», com els honrats turbots de mar lliure.
Jo, a la primavera, acostumo a preguntar als meus
amics d’El Charolés, a San Lorenzo del Escorial, si
ja tenen berujas, planta de la qual ara mateix n’ignoro el nom científic, però que són una mena de
petits créixens aquàtics que es donen molt bé al
riu Guadarrama i que són deliciosos, amb el seu
gust punxant, lleugerament metàl·lic. Són flor de
pocs dies, i cal aprofitar-los. Però l'herba que arrasa últimament és l’anomenada rúcula o ruqueta.
En general, se li’n diu de les dues formes, però jo
crec que es tracta de dues coses diferents; els italians les diferencien o, almenys, les diferenciaven. Tenen un gust similar, potser més intens en
la rúcula (a Itàlia, rucola).
Bé, la rúcula sembla la planta anomenada Eruca sativa, encara que pot pertànyer a una altra espècie del gènere Eruca. Les seves fulles són arrodonides, i el seu gust és, també, un puntet picant, d'una agradable amargantor; va molt bé en amanides
i, encara que sigui ara quan coneix l'èxit i la fama,
sempre ha estat usada.
La ruqueta (ruchetta a Itàlia) no té les fulles rodones, sinó en forma de llança. Té més o menys
el mateix gust que la rúcula, potser amb una mica
menys de força, i s'ha posat de moda, sobretot com
a ingredient valoradíssim dels carpaccios de bou.
Es cotitza bé... que no deixa de tenir la seva gràcia. Perquè la ruqueta (Diplotaxis tenuifolia o Diplotaxis muralis) abunda als terrenys incultes, a
la vora dels camins, en solars urbans... Passa que
sempre se l'ha considerat una «mala herba».
Rúcula i ruqueta han saltat de l'anonimat a la fama, i quan apareixen en un plat ens ho avisen a
la carta o en citar-ne els ingredients. Viuen, doncs,
el seu quart d'hora de fama, al qual encara no sembla haver arribat una altra herba tan bona com la
dent de lleó, també habitant de les vores dels camins i que, de petits, ens encantava... però no
per menjar-la, sinó per bufar en el seu cap floral
i desencadenar una pluja de mínims «paracaigudistes». I és que, també en les herbes, sempre hi
ha hagut «rics» i «pobres». Comparin la dent de
lleó amb les mediàticament famoses alfàbrega,
estragó, orenga, farigola, romaní o les citades abans
com a herbes «regionals», ben conegudes i apreciades i prou promocionades.
Arriben més coses, com l'herba llimona, que no
sé per què cal anomenar lemon grass. El fet és
que les herbes triomfen. La veritat: aporten aromes, cromatisme i, a vegades, fins i tot sabors
molt interessants.
El millor peix i marisc de les nostres costes
LLANÇÀ
EL PORT DE
LA SELVA
BLANES
ROSES
GALÍCIA
PALAMÓS
L’ESCALA
Autovia de Sarrià de Ter - Tel. 972 17 00 62 - 972 17 05 21 – SANT JULIÀ DE RAMIS
La pasta
Gastronomia
13 Dominical
Diumenge 13
de juny de 2004
La cuina italiana és la que n’ha fet un ús
més generós i ampli, però als Països
Catalans també té una presència important
Jaume
Fàbrega
Arròs Molí
de Pals
osep Pla va escriure que la pasta és «el
gran regal que Itàlia ha fet al món», i no
li faltava raó. Tot i que xinesos, turcs,
àrabs i catalans també tenen molt a dir en
aquesta qüestió. Amb tot, no hi ha cap cuina com la italiana que n’hagi fet un ús tan generós i ampli. Els italians, en primer lloc,
distingeixen entre pasta asciutta (eixuta, seca)
o pasta fresca (aquesta es bull amb força
menys temps). Igualment distingeixen entre pasta llarga (espaguetis, etc.) i pasta curta, sense oblidar els també nombrosos formats de pasta farcida.
La pasta és farina amassada
amb aigua i un pols de sal. Pot
incloure ou (pasta all’uovo) i, a
vegades, algun altre ingredient,
com vi (com s’escau amb els
pansoti ligurs). Hi ha pastes de
colors, aconseguit amb l’afegit
de suc d’espinacs, amb borratges, etc., de remolatxa, de tinta de sèpia, etc. En italià es parla, per exemple, de pasta verde, pasta rossa (roja), etc.
També es parla, en algunes regions (del sud, com els Abruzzi), dels formats alla chitarra
(a la guitarra), per la forma de tallar-los, amb
un aparell casolà que du aquest nom.
Comencem pel format més conegut, que
fins al segle XIX no havia passat les fronteres del seu Nàpols originari, els spaghetti –fins
al punt que a l’Itàlia del nord, i encara avui
a Sardenya, es feia servir el nom català, fidei (de fideus)–. Si són fins s’anomenen spag-
J
hettini. Les fettuccine, amb ou, solen amidar uns 6 mil·límetres. Amb uns 2 mil·límetres de llargada i més gruixuts tenim les tagliatelle o tagliolini (tallarines). També tenim
les trenette de la Ligúria. Les pappardelle
són com fettucine però el doble d’espesses.
Els malloreddus són propis de Sardenya.
En forma de canó tenim el maccheroni (macarrons) i les penne, incloent les penne rigate
(plomes acanalades). Bocaccio ja els esmenta el segle XIV, i a Catalunya, com a mínim,
són ben coneguts del segle XVIII: en parla,
al seu dietari Calaix de sastre, el baró de
Maldà. Els fusilli, derivats dels macarrons, tenen forma helicoidal. Amb forat, tenim els
bucatini, els perciatelli, les zite, etc. També
coneguts al nostre país, com a mínim des
del XIX, tenim els cannelloni (canelons), com
a format fulla de pasta. Més modernament
s’ha difós la lasagna, també en forma de fulla. També hi ha les lasagnette, més petites.
Els formats de pasta farcida comencen amb
els cèlebre ravioli (que en català, particularment a Mallorca, tenen el nom, referit a uns
dolços, de robiols). Es tacta de dos quadrats,
triangles, etc., que es farceixen amb carn, herbes, formatge fresc, etc. En algunes regions s’anomenen agnolotti, ja que es fa difícil distingir-los
pel farcit (mató, espinac, herbes...).
A la Ligúria, hi trobem els passotti, en forma de triangle (farcits amb
mató i herbes). Hi ha, igualment,
els raviolini, més petits. Els tortellini poden tenir forma de triangle o de tortell, nom que l’italià i
el català comparteixen. Els cappelletti, com indica el nom, tenen
forma de petit capell. Les orechietti
(orelletes), strascicati, strascinati
de la Basilicata i de la Púglia són
formats locals.
No oblidem les pastes específiques per a sopa –incloent algunes
de les esmentades, que es poden
fer in brodo, cuits en brou, com
es fa amb els macarrons a Catalunya–. Tenim els vermicelli, capello d’angelo o cabell
d’àngel, capellini (fidelini, a la Ligúria) o
els fideus catalans (de mides diverses, amb
forat o sense), els pistons, les meravelles,
les lletres, les granes de meló i els característic galets o colzes, propis de l’escudella
de Nadal.
La recepta
Macarrons amb suc de rostit
n la cuina occitana i en la catalana clàssica hi ha diversos plats de macarrons,
com els que es fan amb suc de rostit
–o grevi a Menorca–, citats per l’excel·lent
escriptor menorquí Pere Ballester al seu llibre De re cibaria. La recepta que expliquem
pertany a la cuina casolana actual del Périgord i altres comarques occitanes, on els
macarrons sovint són considerats un plat de
festa. Una recepta molt similar existeix a Catalunya i a Menorca –macarrons amb grevi
(grevi ve de la paraula anglesa gravy suc
de rostit)–. Els macarrons i altres formats de
pasta com els fideus –nom àrab ibèric que
del català passa a l’occità i altres llengües–
són d’origen àrab passats per Itàlia (maccheroni) o pels Països Catalans (fideus).
La cuina de la pasta, no obstant això, té més
importància al sud –Països Catalans i Itàlia–
que no pas al nord –baldament aquest sigui
E
Ingredients
● 400 grams de
macarrons.
● Suc de rostit.
● Una tassa de
de tomàquet.
● 300 grams de
carn picada (opcional).
● Aigua.
● Sal.
sofregit o de salsa
anomenat «Midi»–. El mateix passa amb la
cuina de l’arròs.
Elaboració
Feu bullir els macarrons amb abundant aigua amb sal. Escorreu-los i poseu-los en una
cassola amb el sofregit i la salsa de tomàquet, i si n’hi poseu, la carn, i banyeu-los
amb el suc de rostit. Remeneu-ho una mica,
cobriu-ho amb formatge ratllat i poseu-ho
a gratinar al forn (uns 10 minuts), o com es
feia antigament, amb foc a sota i a sobre. Es
pot substituir el formatge ratllat per pa ratllat o bé no gratinar-los.
Notes
Aquests macarrons se solen fer amb el suc
d’una vedella rostida o a l’adoba, i si en sobra, carn picada d’aquest guisat substanciós. També es pot aprofitar un rostit de porc,
d’ànec, etc. També són mot bons amb greix
d’ànec o oca, fins i tot aprofitant el que porta una llauna o pot de paté de foie gras trufat o greix de confit. Són boníssims també
a l’estil del Perigord, amb un picat de pernil i bolets: ous de reig, múrgoles, siurenys
i fins i tot la sumptuosa tòfona, que es pot
combinar també amb el fetge gras.
– A Provença també és antiga la recepta del
timbal de macarrons i les confeccions dites a la italiana, amb tomàquet.
Les grans zones
arrosseres dels
Països Catalans
són les del Delta
de l’Ebre –la de
més producció–,
el País Valencià i
també la de Pals,
al Baix Empordà.
Aquesta producció va lligada als
afanys d’un «americano», que
va creure rendible
el cultiu i, amb diversos salts, ara
es torna a trobar
al mercat amb
una producció regular: des de l’arròs ecològic dels
Aiguamolls, distribuït in situ, fins al
produït per l’empresa Arròs de
Pals, s.l., sota la
marca Molí de
Pals (el nom del
municipi ve del
llatí paludis, terra
d’estanys o aiguamolls). Hi ha
notícies d’aquests
cultius a la contrada (incloent terrenys de l’Escala)
des del 1452,
l’època quan, justament –com podem veure al receptari de Mestre
Robert, del 1457,
aproximadament–,
s’introdueixen els
plats d’arròs en la
nostra cuina. Hi
ha dos productes
excel·lents: l’arròs
rodó perlat (el tradicional de gra
rodó, amb més
midó, que absorbeix millors els sabors, insubstituible per a l’arròs a
la cassola o l’arròs
bullit amb brou) i
l’arròs semillarg
cristal·lí (semblant
al bomba i, per
tant, millor per a la
paella, l’arròs rossejat, l’arròs a la
cubana, les amanides i les guarnicions (Telèfon:
972 63 67 06).
Col.leccionisme
14 Dominical
Diumenge 13
de juny de 2004
Xavier
Romero
n altre clar exemple de persona polifacètica, amb inquietuds per tot el que
hi ha al seu entorn, i alhora generosa
pel que fa a col·laborar amb un bon nombre d’entitats culturals, el tenim en Didia Holgado Gómez, figuerenca «col·leccionista de
tot», tal i com ella mateixa s’autoqualifica. Esposa d’alcalde, prejubilada bancària i mare
de dos fills, és una de les impulsores de l’exposició permanent de Torroella de Fluvià, en
estreta col·laboració amb la família Ripoll i
altres col·leccionistes de diversos punts de
les comarques gironines. Forma part d’associacions com els Amics del Museu Dalí, l’Institut d’Estudis Empordanesos, l’Associació
d’Història Rural de les comarques gironines,
l’Agrupació Filatèlica i Numismàtica del Casino Menestral de Figueres –en va ser secretària molts anys–, d’Atenea i del Centre
Excursionista de Banyoles, entre d’altres.
Pel que fa al col·leccionisme, l’afició li arribà
arran de l’obsequi que li va fer el seu germà
Antoni –traspassat fa dos anys– d’una col.lecció de segells usats, quan ella tenia 18 anys.
Segons comenta, «vaig començar en la filatèlia
a aquesta edat, però sempre m’ha agradat el
col·leccionisme; crec que es tracta d’una sensació innata, s’ha de portar a dins; els meus
dos fills, per exemple, no ho són, de colleccionistes, i això mateix és el que passa a
la majoria de les cases on hi ha un aficionat, que no tenen continuïtat. De tota manera, reconec que no sóc una compradora
habitual, no estic tan pendent de novetats del
tipus segells de correus, tot i que he de dir
que sí que intento fer-me amb totes les sèries que van apareguent dels euros».
A banda de les temàtiques tradicionals ja
esmentades –filatèlia i numismàtica, bitllets
inclosos–, Didia Holgado col·lecciona una
mica de tot: calendaris, postals, xapes de cava,
ninots de goma, objectes platejats i figures,
punts de llibre, bolígrafs, clauers, jocs de cartes, tema Barça, tovallons de paper de viatges, llibres, autògrafs –en té alguns de molt
estimats, com són els d’Ernest Lluch, i Miquel
Coll i Alentorn–, i d’altres. A més, desenvolupa des de fa anys una intensa recerca de
temes com Dalí, Figueres i Torroella de Fluvià, amb un ampli arxiu de fotografies, documents diversos, retalls de premsa...
La seva altra gran afició, de tota la vida,
és la fotografia, que l’ha portat a formar part
del Centre Excursionista de Banyoles, entre
d’altres col·lectius, on fan una lliga anual de
competició fotogràfica, patrocinada per la Diputació, amb els clubs de nou poblacions:
Salt, Palamós, la Bisbal, Sant Feliu de Guíxols, Blanes, Banyoles, Torroella de Montgrí
i Arbúcies; cada mes canvien de tema de competició, i l’any passat obtingué un primer premi, entre 102 participants. Des d’aquest vessant, col·labora també amb la revista municipal de Torroella de Fluvià i amb el Centre
d’Estudis Baix Fluvià; i durant tot el proper
mes de juliol tindrà oberta a l’Ajuntament
de Castelló d’Empúries –amb la també fotògrafa amateur Paquita Dorca– una exposició de fotografia.
També manté oberta una altra mostra, de
caire col·lectiu i permanent, a Torroella de
Fluvià: «Aquesta exposició m’obre els ulls per
mantenir viu el tema, juntament amb la família Ripoll i altres col·laboradors. També hi
ha mainada que col·lecciona; és molt important tenir en aquest aspecte un centre com
el d’aquesta vila, i la gent, joves i grans, gaudirien així de l’oportunitat per exposar amb
més facilitat els seus treballs i recerques. És
bo que algú tingui la preocupació d’afavorir
aquest tipus de certàmens; nosaltres tenim
la sort de poder comptar amb l’amistat
d’aquesta familia, i paral·lelament s’organitzen conferències mensuals, visites a l’exposició, i altres actes culturals».
Com es pot comprovar, Didia Holgado és
una apassionada del que s’anomena col·leccionisme popular, és a dir, d’aquell que es
troba a l’abast de tothom, i que alhora proveeix d’una gran càrrega cultural.
U
Didia Holgado
Col·leccionista polifacètica, investigadora
històrica i dinamitzadora cultural.
FOTOGRAFIES: CONXI MOLONS
F I L AT E LI A - N U M I S M À T I CA
Argenteria, 17 - 17004 GIRONA - www.ordonez.info - Tel./Fax 972 20 62 45 - E-mail: [email protected]
El càncer de pròstata
El 80 per cent d’homes grans mostren símptomes prostàtics però només una tercera part va al metge
l Consell Nacional de Salut Prostàtica de
l'Associació Espanyola d'Urologia ha posat en marxa una campanya encaminada a difondre consells que ajudin els homes
a prevenir i identificar les malalties de la pròstata com la hiperplàsia benigna o el càncer,
molt freqüents sobretot a partir dels 50 anys.
L’objectiu fonamental és que se sàpiga que
les revisions periòdiques són l'única manera de detectar el tumor quan està localitzable. I, per descomptat, que els ciutadans coneguin els símptomes de les patologies prostàtiques, els mètodes de diagnòstic i les
possibilitats de tractament.
El càncer de pròstata, la hiperplàsia benigna i la prostatitis són les patologies més
freqüents relacionades amb aquest òrgan. La
prostatitis és la infecció i la inflamació prostàtica més freqüent en l’home jove i no té
cap relació amb les altres. Requereix un tractament farmacològic i el control periòdic del
professional per evitar que es cronifiqui.
– Menys reticents a la consulta. El president de l'Associació Espanyola d'Urologia, Òscar Leiva, assegura que s’està superant l’actitud durant anys reticent de l’home
espanyol a sotmetre's a una revisió urològica. «Cada vegada –diu– és més alt el nombre d'homes joves interessats a conèixer l’estat de la seva pròstata. En part, van a l'especialista auspiciats pel metge d'empresa que
inclou rutinàriament i de forma gairebé generalitzada la determinació de l'antigen
prostàtic específic en les revisions laborals
anuals».
El càncer de pròstata és el tumor més freqüent als països occidentals. Actualment,
és la segona causa de mort per neoplàsia
en l'home. A Espanya, es diagnostiquen cada
any uns 8.000 casos nous i és freqüent que
el tumor es detecti quan la malaltia encara
es troba en les primeres fases. La majoria
de vegades l’afectat té més de 60 anys i només 1 de cada 100 casos afecta homes menors de 50 anys. Es pot fer una detecció
primerenca del tumor amb una anàlisi de
sang i el tacte rectal –examen digital de la
pròstata a través de l'anus–. Un estudi de
l'Associació Espanyola Contra el Càncer va
revelar que encara que un 70% dels homes
d’entre 50 i 80 anys han experimentat símptomes propis de malaltia prostàtica, només
un terç d’aquests ha anat al metge.
– Diagnòstic precoç. La detecció primerenca és fonamental si es té en compte l'elevada incidència del tumor i que curar-lo
passa per diagnosticar-lo en fases precoces, quan encara està localitzat a la glàndula prostàtica. El Dr. Sánchez Chapado, de
l’Hospital Príncipe de Asturias, de Madrid,
diu que «la detecció precoç té una dimensió fonamental». Sobre la importància del
diagnòstic precoç, el doctor Rodríguez Antolín assegura que l'ús conjunt de la determinació de l'antigen i el tacte rectal és rutinari en els serveis d'urologia espanyols des
dels anys 90. Cal tenir en compte que en les
seves fases inicials és un tumor asimptomàtic. Però, quan el pacient experimenta símptomes, la malaltia ja s'ha disseminat, cosa
E
que impedeix un tractament curatiu.
– Tractaments. Quan el tumor està localitzat i la curació encara és possible, els metges tenen dues opcions terapèutiques: la
radioteràpia i la cirurgia. La intervenció quirúrgica permet extreure la glàndula prostàtica i analitzar-la per determinar amb exactitud l’etapa de creixement del tumor. En el
cas de la radioteràpia, es pot administrar per
via externa o implantant unes llavors radioactives dins la pròstata. També hi ha altres
mètodes en fase d'investigació clínica, com
la crioteràpia i els ultrasons. Quan ja hi ha
metàstasi s'opta per alternatives a la cirurgia, com el tractament hormonal.
– Hiperplàsia benigna de pròstata. A
partir dels 40 anys la pròstata pot experimentar un creixement progressiu benigne.
La uretra queda comprimida, cosa que dificulta el pas de l'orina i provoca alteracions.
L'edat és un factor fonamental: afecta la meitat dels homes a partir dels
50 anys i al 80% a partir dels 80.
Aquest creixement de caràcter benigne és la malaltia més freqüent de
la pròstata. Encara que a l’inici no
té símptomes, els signes més freqüents són l'augment de la freqüència urinària durant el dia, micció nocturna, necessitat urgent d'orinar, dificultat per iniciar la micció,
reducció de la força del raig de l'orina i degoteig prolongat.
A més, la hiperplàsia pot originar
de manera indirecta infeccions urinàries, símptomes irritants a la bufeta
o arribar a una insuficiència renal.
La malaltia també és un problema
socioeconòmic important: només el
2000 la despesa sanitària associada
a aquesta patologia va pujar a 600
milions d'euros.
– Sexualitat. Una enquesta mundial va demostrar la importància que
la sexualitat té per als homes grans
i la repercussió negativa que els
símptomes urinaris de l'augment de
volum de la pròstata tenen en l’activitat sexual. Un 90% dels homes
van afirmar que era un problema per
a la seva vida sexual i gairebé la meitat que la seva activitat sexual estava deteriorada. El percentatge
d'homes sexualment inactius creix
amb l'edat i amb l'increment de la
gravetat dels símptomes urinaris.
La intervenció quirúrgica de la
pròstata sempre té com a teló de
fons la por a la impotència. Es pot
afirmar categòricament que la impotència és bastant comuna si s’extirpa la glàndula totalment per un
problema oncològic. No obstant
això, si la intervenció és parcial per
un creixement benigne –la més freqüent– no s’ha de tenir cap por.
La majoria de persones creu que
els problemes prostàtics són cosa de
l'edat. I no és així. Són coses de la
pròstata, que s’ha d’examinar periòdicament a partir dels 50 anys. Però els
símptomes s’instauren i a poc a poc es consideren normals. Per als casos de progressió lenta, el Dr. Baldomero Quintanilla dóna
uns consells: tingui calma encara que tardi
uns segons a orinar; orini quan en senti la
necessitat, no faci exercicis forts o violents;
eviti muntar a cavall, anar en bicicleta o en
moto; no estigui molt temps assegut en la
mateixa posició; no cometi excessos amb el
menjar o amb la beguda i eviti les espècies,
menjars picants i forts, així com els espàrrecs; no exposi el cos a temperatures baixes sense protecció; és bo mantenir relacions
sexuals completes amb regularitat, però sense excessos; no visqui pendent de la seva
forma d'orinar o de la seva pròstata, encara
que no se n’ha d’oblidar. I recordi que l'ansietat o la tensió poden originar trastorns
en la micció de tipus psicològic.
Salut
15 Dominical
Diumenge 13
de juny de 2004
Ramón
Sánchez
Ocaña
16 Dominical
Diumenge 13
de juny de 2004
1
Mango
First Company
Formes
i colors
1 i 2 Cris Zarel.
La combinació de
samarreta de tires
i calceta és ideal
per a les més joves; mentre que
unir ratlles amb
tons llisos dóna un
toc retro.
2
3
3 Evelyn.
Un estampat molt
vistós que combina les ratlles animals amb grans
flors.
4 Alagua.
Ratlles en tons caquis i un escot
molt afavoridor.
5 Speedo.
Un banyador per a
nedadors professionals: redueix la
fricció de l’aigua i
permet assolir més
velocitat.
6 Dos Mares.
En vermell lluminós amb rivet
blanc i un escot
molt pronunciat.
7 Belcor.
La combinació de
colors estilitza la
figura i afavoreix
els cossos més
rodonets.
Entre dues aigües
Biquinis o banyadors? En realitat, triquinis. Aquest híbrid
que es va posar de moda fa uns anys torna ara amb força,
incorporant les últimes tendències, com els anells metàl·lics
per unir les parts o els estampats més actuals. Ideals per a
les que no tenen por de les marques del sol a la pell.
4
Oli solar per a pells ja
bronzejades.
les
sauterelles...
G-STAR
WOMEN
Donatzelli ®
Joan Maragall, 46 - Tel. 972 22 86 69
17002 GIRONA
PUYCO
Línia solar
pells sensib
Clàssics i
innovadors
5
Tendències
17 Dominical
Diumenge 13
de juny de 2004
El banyador d’una peça no caduca; afavoridor i
elegant, es renova amb estampats i detalls sorprenents.
ANNA ESTARTÚS
7
6
Sobre aquestes línies, un banyador
en tons blaus
obert lateralment i
amb doble cinta
per lligar al coll,
de Quelle, i un
banyador vermell
amb l’inconfusible
cocodril de la marca Lacoste.
HIDRATAR-SE ÉS CLAU
especial per a
bles i reactives.
Quan es pren el
sol, cal utilizar
productes que
regenerin la pell
i els cabells
Petit Bateau
After-sun per calmar la set del cos.
Alta protecció en una
textura lleugera i fresca.
Una mascareta de The Body Shop que mima
el cabell i li proporciona suavitat i lluentor.
el retorn de les peces de punt, tan lleugeres com un petó...
C/ Creu 34 • GIRONA • C/ Obra, 3
Música
El viatge musical de
Bunbury
18 Dominical
Diumenge 13
de juny de 2004
L’exlíder d’Héroes del Silencio reuneix al doble CD «El viaje a
ninguna parte» una vintena de cançons de les prop de cent que
va compondre durant un periple per diferents indrets del món.
TEXT: CARLOS
DEL
AMO FOTOGRAFIA: JUAN M. ESPINOSA/EFE
Els 5 més
venuts
ESPANYA
1 ▲ El principio
del comienzo
Antonio Orozco
2 ▲ Borrowed
heaven The
Corrs
3 = 1989-2004
Lo mejor de
Sergio Dalma
Sergio Dalma
4 = Anastacia
Anastacia
5 ▲ Under my
skin Avril Lavigne
REGNE UNIT
1 ▲ Hopes and
fears Keane
2 ▲ Borrowed
heaven The
Corrs
3 ▼ Under my
skin Avril Lavigne
4 ▲ Hurt no
more Mario Winans
5 ▼ A grand
don’t come for
free The Streets
ESTATS UNITS
1 ▲ Under my
skin Avril Lavigne
2 ▲ The subliminal verses
Vol. 3 Slipknot
3 ▼ Confessions Usher
4 = Here for
the party Gretchen Wilson
5 ▼ The prequel
Method Man
int històries formen El viaje a ninguna
parte d’Enrique Bunbury, que reuneix
en aquest doble àlbum el seu viatge
emocional, físic i musical des de Saragossa
a Chicago, passant per Nicaragua i Perú, amb
una gran càrrega de referències cinematogràfiques, teatrals i circenses. Bunbury va començar a treballar en el disc el gener del 2003
i el va acabar a l'abril, i reconeix que ha estat «un dels discos més llargs en l'elaboració»
de tota la seva carrera, inclosa la seva etapa
amb Héroes del Silencio.
Va acabar fa més d'un any i mig una llarga gira de concerts i se'n va anar de vacances «amb un charango a Nicaragua i ganes
de compondre i viatjar», diu. En aquest viatge va fer 60 cançons, va tornar a la carretera i va ajuntar 90 temes, per la qual cosa quan
va començar a donar-li forma a Saragossa es
va trobar que havia de fer un doble CD per
«poder aglutinar tota aquest viatge interior
sense bitllet de tornada». La novel·la i la pel·lícula de Fernando Fernán Gómez «només són
una coincidència», encara que Bunbury reconeix que des que va utilitzar-ne el títol
«era conscient del que feia, però entre la seva
obra i la meva hi ha poques similituds, tan
sols aquest concepte de reivindicació de l'o-
V
fici artesanal i de la passió pel
camí, eliminant del cap la idea
de la meta».
En aquest nou treball de Bunbury hi ha «tres diferents viatges, independents. El físic, que
és el viatge real que jo realitzava llavors; l'emocional, com
a forma de sanar ferides a través de l'escriptura, i el musical, ja que me n'he anat amarant d'altres músiques. El viatge
emocional –afegeix– està carregat d'emocions contrastades,
que van de l'eufòria al dolor,
és com una muntanya russa, en
la qual utilitzo l'escriptura com
a teràpia, prenent personatges
prestats als quals anava coneixent en els viatges». Quant al
viatge físic, «hi queda molt del
Perú i Nicaragua, però res del
Marroc, perquè no hi lligava, i
aquest ha estat el que més ha
influenciat en el musical, ja que
m'he anat trobant sons nous,
com el Palo de mayo, he conegut músics com els Mejía Godoy i experimentat cultures tan
diferents, que crec que estan
molt palpables en temes com
En la pulpería de Lucita. En general, crec que és com un mapa
de cançons». Fins i tot reconeix
que «hi ha un altre viatge particular, d'acostament a l'intèrpret,
a l'actor, ja que a poc a poc m'he
adonat que el músic a l'escenari
cedeix el lloc a qui explica contes», encara que el compositor saragossà reconeix que «el músic ha treballat molt, ja
que aquestes cançons són totes meves».
Bunbury tenia tan clar què volia fer que
ha produït l'àlbum, però també assegura rotundament que és l'últim que produeix, «perquè posar-te a gravar, cantar, compondre i
produir és massa, no pots separar tants compartiments del cervell tan diferents. Produir
és el que més energia roba, el que passa és
que és difícil trobar una altra persona que faci
el que el teu vols».
El Huracán Ambulante és ja «oficialment» el
nom de la seva banda. Amb ells va gravar Flamingos i ara l’acompanyaran en el directe.
Fins a s'està plantejant que a partir d'un pròxim treball podria passar-se a anomennar Enrique Bunbury y El Huracán Ambulante, perquè «per fi noto que és un grup real i amb
una personalitat evident».
El viaje a ninguna parte té unes cançons
vistes amb la perspectiva d'Amèrica i d’altres amb la perspectiva espanyola, i estan
col·locades per ordre cronològic formant una
història que el músic no vol revelar i que recomana escoltar pausadament: «No és un disc
d'una sola escolta, perquè és un viatge en el
qual cal submergir-se».
SERVEIS IMMOBILIARIS
Novetats
Julieta Venegas: «Sí»
La cantant mexicana Julieta
Venegas ja té
al mercat el seu
tercer disc, Sí,
que ja ha venut
100.000 còpies
al seu país natal potser perquè, com diu,
«la gent respon
més a l'alegria
que a la malenconia». Nascuda a Tijuana
(Mèxic) fa 33
anys, va estudiar música des de molt petita i després va formar part de grups com Chantaje o Tijuana No. Després va aprendre a tocar l'acordió i va debutar
en solitari amb Aquí, al que va seguir Bueninvento, en el qual per primera vegada va usar la guitarra per donar forma a les seves cançons. Sí inclou deu temes, entre els quals hi ha Andar conmigo, A tu lado, Lo que pidas i Mala memoria.
Loquillo: «Arte y ensayo»
El rocker català José María Sanz, Loquillo, ha
editat un nou disc, Arte y ensayo, en el qual homenatja Lou Reed, Johnny Halliday i David Bowie
en onze cançons per demostrar que «el rock ara
sí que és art i assaig perquè està ressorgint de les
catacumbes», enfront de «la música lolaila, la cançó
melòdica i la cançó espanyola dels últims temps».
«Tornem al 1978 i els joves redescobreixen el punk,
el rock i el heavy, que els havien estat escatimats
perquè estaven passats de moda», assegura Loquillo, per a qui fenòmens com OT ajuden a distingir entre música «bona i dolenta».
«No a la piratería»
No a la piratería és el títol del disc gravat per 14
nous grups de tots els gèneres que busquen una
oportunitat i que veuen com el «top manta» no permet que desenvolupin les seves carreres. Els grups
seleccionats són el sextet rocker Strombers, La
sonrisa del diablo, el pop-rock d’Ego, El secreto
de Judith, Nómadas, el saragossà Alberto Navarro, El grito de Milena, la cantant Zalasha, els barcelonins de La Rueda, Flores del mal, Crok, Nub,
El correo del Zar i el duet JuanShows.
Bandes sonores
La matanza de Texas
Diversos
Bulletproof-Edel
L’any 1974, el director Tobe Hooper va posar les
bases del que
avui es coneix
com a cinema
«gore» a La matanza de Texas,
pel·lícula de baix
pressupost inspirada en les atrocitats d’un assassí caníbal que va sembrar de malsons els Estats
Units de la dècada dels 50. Ara, 30 anys després, arriba un «remake» d’aquella terrorífica història protagonitzada pel boig de la serra mecànica. El seu estil narratiu es pot comparar amb un
videoclip musical. Les seves impactants imatges
han trobat el suport ideal en les peces de metal
que formen la banda sonora. El soundtrack s’obre
amb un tema inèdit del veterà grup Pantera. N’hi
ha quatre més que porten la firma de Hatebreed,
Soil, Mushroomhead i Motograter. La resta són
cançons ja editades anteriorment de Static-X, els
sud-africans Seether, Fear Factory, Morbid Angel i Core-Tez, entre d’altres. Lluís Poch
972 84 01 76
SANTA COLOMA
DE FARNERS
Blade fa nous
DVD
La sonrisa de Mona Lisa
Director: Mike Newell.
Intèrprets: Julia Roberts,
Kirsten Dunst, Julia Stiles.
Distribuïdora: Columbia.
Durada: 114 minuts.
Un irregular melodrama
descaradament inspirat en
El club de los poetas muertos que adopta el punt de
vista d’una professora que
vol ensenyar a viure a través de l’art. El nodrit repartiment d’actrius salva la funció, firmada per un cineasta excessivament acadèmic. P. P.
amics
Cinema
19 Dominical
Diumenge 13
de juny de 2004
«Blade 3: Trinity» constata que la saga del vampir justicier és
una de les més rendibles de la Marvel; aquesta entrega està
dirigida per David S. Goyer, guionista de les dues primeres.
TEXT: PEP PRIETO
Una banda de tramposos
Director: Andrew Gurland.
Intèrprets: Matthew Lawrence, Trevor Fehrman.
Distribuïdora: Columbia.
Durada: 90 minuts.
Les desventures d’un grup
d’alumnes de Batxillerat
acostumats a copiar en tots
els exàmens centren aquesta comèdia juvenil que se situa per sobre de la mitjana.
El planter d’intèrprets es
completa amb els veterans
Griffin Dunne i Mary Tyler Moore, que s’emporten els millors moments de la pel·lícula. P. P.
Passionada
Director: Dan Ireland.
Intèrprets: Jason Isaacs, Sofia Milos, Emmy
Rossum.
Distribuïdora: Columbia.
Durada: 100 minuts.
Una notable comèdia romàntica sobre una vídua
que es resisteix a ser seduïda i un seductor que
es nega a perdre la partida. L’origen grec de la
protagonista és el pretext per a unes notes
d’exotisme que, tòpics a part, aconsegueixen
atrapar l’espectador. P. P.
Bandes sonores
The punisher
Diversos
Wind-Up/Epic
Aquest personatge sorgit d’un còmic és l’únic de la
Marvel que no té
poders especials
com els de la resta de superherois.
A finals dels anys
80 va tenir una
primera adaptació cinematogràfica que va protagonitzar el musculós Dolph Lundgren. Musicalment, els promotors d’aquesta nova versió intenten
repetir la jugada de Daredevil. La banda sonora
d’aquest film va catapultar a la fama el grup Evanescence, que n’interpretava el tema central. En
aquesta ocasió, la cantant d’Evanescence, Amy
Lee, interpreta la cançó principal, la balada Broken, a duo amb el grup Seether, una banda d’origen sud-africà de gran èxit als Estats Units però
que a fora encara no és massa coneguda. Completen la banda sonora temes de Nickelback, Queens of the Stone Age, Chevalle, Damageplan
–acompanyats per Jerry Cantrell–, Edgewater i Finger Eleven. Lluís Poch
ots aquells que van anar a veure Bla- respecte de les fites visuals de les dues pride al cinema no es devien imaginar que, meres entregues, però ha anunciat que vol
cinc anys després, ja tindrien a l’abast recuperar la tempestuosa dualitat del prouna tercera entrega. No és per menys; el pri- tagonista, una mica oblidada per Del Toro
mer títol d’aquesta saga va recaptar gairebé en benefici de l’acció pura i dura. En aques100 milions de dòlars, tot un èxit sorpresa ta part, Blade, també conegut com el daytenint en compte que en va costar menys walker (en el doblatge l’anomenaven «el que
de 40 i només aspirava a convertir-se en una ha vist el sol») s’haurà d’enfrontar a la resèrie B de luxe. Però el film d’Stephen Nor- encarnació de Dràcula en persona, que ara
rington va fer gala d’un notable poder de es fa dir Drake i pretén ressuscitar una bèsconvocatòria gràcies al seu ritme frenètic i tia mil·lenària que portaria la Terra a unes
a la seva hàbil combinació de cinema d’ac- ombres permanents.
Blade no estarà sol en la seva croada: tornació i de terror. Fa un parell d’anys, la segona part aconseguia duplicar les recaptacions rà a comptar amb l’ajuda del seu inseperade la primera perquè el seu director, Gui- ble mentor –de nou interpretat per Kris Krisllermo Del Toro, va saber reinventar el ma- tofferson– i la filla d’aquest. Per cert que
terial i dotar-lo d’un vertiginós embolcall for- aquest personatge, una altra novetat de la
mal. El film, a més, va caure bé fins i tot a tercera entrega, està interpretat per Jessica
la crítica, que no
s’havia mostrat
Jessica Biel, musa del fantàstic
tan conciliadora
amb el treball de
La protagonista del «remake» de «La matanza
Norrington. Enmig de tot això,
de Texas» reincideix en el gènere encarnant la
el gran beneficiat
nova companya d’aventures de Wesley Snipes
de l’invent ha estat l’actor Wesley
Snipes, productor
de la sèrie i molt necessitat d’un èxit en el Biel, la nova musa del fantàstic gràcies al remoment d’estrenar el primer títol. Ara, i des- make de La matanza de Texas. No cal dir,
prés de reafirmar-se com un dels reis indis- però, que l’autèntic rei de la funció és Snicutibles del gènere, no para d’embutxacar- pes, que sembla haver trobat en el personatse dòlars gràcies als rèdits de les vendes dels ge de la Marvel la perfecta encarnació de les
seves possibilitats dramàtiques. A més a més,
DVD.
El tercer Blade, doncs, s’estrenarà la pro- el paio no es talla un pèl i ja ha dit que si
pera tardor i porta el subtítol de Trinity. La aquesta tercera part respon a les expectatiprincipal novetat és que hi ha un altre can- ves comercials, produirà i protagonitzarà una
vi de director, i l’escollit no és altre que Da- quarta entrega. Això és coherència; de fet,
vid S. Goyer, guionista dels tres films. El està demostrat que les vinyetes són la verseu debut en la direcció vol ser continuista sió moderna de la gallina dels ous d’or.
T
GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net
Lectures
20 Dominical
Diumenge 13
de juny de 2004
Miguel
Pérez
Capella
Expresident
de l’Audiència
de Girona
Per terres de Navarra (i IV)
Gironins del segle
MIGUEL PÉREZ CAPELLA
Gerard
Palomera
Font
ersonatges importants de l’aquelarre de Zugarramurdi, del qual en parlava la setmana passaP
da, van ser Graciana de Berrenechea i el seu marit,
Miguel de Goiburu, «reina» i «rei», respectivament; Joanes de Echalar, que era el botxí executor de les
penes que dictava el diable; Maria Chipia, famosa
mestra en l’art de bruixeria; Joanes de Goiburu era
el txistulari i Juan de Sansin tocava el tambor. Aquestes llegendes ens expliquen també els mètodes que
s’usaven per espantar les bruixes: posar a la porta
de casa una creu, feta amb dos branquillons de
freixa i un ram de llorer beneït al costat, i així cap
bruixa podia entrar-hi; o bé si la bruixa havia aconseguit entrar a la casa, tirar un grapat de sal al foc
baix i amb el crepitar, la bruixa s’espantava; si malgrat tot algú es trobava cara a cara amb una bruixa
n’hi havia prou amb senyar-se i dir «Jesús» o bé traçar
amb els dos dits índexs una creu i dir «puyes», i la
bruixa desapareixia a l’acte. Una altre cosa a tenir
en compte era no sortir de casa entre l’àngelus del
capvespre i l’argiezkila de la matinada. Entre les llegendes també s’explica com els habitants de Zugarramurdi, en un intent de fer desaparèixer les bruixes, van anar en processó, un 15 d’agost, a les coves i allà el capellà va escampar un robo beneït de
mostassa perque les bruixes desapareguessin i no
tornessin en tants anys com grans de mostassa hi havia en aquell robo, i des de fa força no se n’ha vist
cap per allà...
Vam dinar a Elizondo i a la tarda vam visitar el
Señorío de Bertiz, un immens jardí botànic, que
ens va agradar molt i on vaig gaudir parlant –amb
xiulets, és clar–, amb els ocells... Deprés, tornada a
Pamplona, una mica cansats.
El 12 d’abril, després d’esmorzar a l’hotel on estàvem allotjats a Pamplona, vam emprendre el viatge
de retorn cap a Girona. Després d’un bon trajecte
vam arribar a Sangüesa, que és una de les ciutats
medievals més interessants de Navarra, fins al punt
que el seu fabulós conjunt medieval és tan important que val la pena aturar-se, amb calma, per veure’l bé, sobretot en els següents punts o llocs: l’església de Santa Maria la Real, considerada com una
de les joies del romànic navarrès, amb una de les
portades més importants en el seu estil; l’església
de Santiago; el palau d’Ongay-Vallesantoro; el castell-palau del Príncep de Viana; la casa consistorial;
i l’Església de Sant Salvador.
L’església de Santa María la Real –Monument Nacional des de l’any 1889 i considerada una de les
obres principals de l’art romànic–, va ser construïda entre els segles XII i XIV. A la seva magnífica por-
tada apareixen escenes del Judici Final, de la presentació de Jesús al Temple i del degollament dels
Sants Innocents, així com de relats nòrdics que van
arribar a la ciutat en boca dels pelegrins. La primera referència escrita d’aquesta extraordinària església és de l’any 1131, quan el rei Alfons el Batallador va cedir-ne la capella i el palau als Cavallers de
l’Orde de Sant Joan, de Jerusalem. Situada al costat
del pont del riu Aragó, va tenir una finalitat defensiva i del segle XII són els tres absis romànics de la
capçalera. L’església és de planta romànica, amb tres
naus i tres trams, separats per arcs apuntats i coberts
amb treceria gòtica; la cúpula és monumental, hi destaca el retaule major, d’estil plateresc, de la primera meitat del segle XVI, amb la imatge de Nostra
Senyora de Rocamador; el crucifix, barroc, del segle XVII; la imatge gòtica de sant Blas del segle
XV; i les extraordinàries capelles de la Pietat (segle
XVI) i de sant Miquel (segle XIV), construïda com
a Capella Reial. És molt bonica la Custòdia Processional, del segle XV i destaca també el retaule de
sant Francesc Xavier.
Vam estar dins del Palau de Vallesantoro –actual
casa de la cultura– i vam passar per davant el Palau del Príncep de Viana; de l’església de Santiago;
del convent del Carme i del convent de sant Francesc d’Asís (de l’any 1212). Però havíem de continuar el viatge, visitant el monestir de Leyre, una altra joia del Romànic, amb un mirador grandiós, els
absis i la torre (segle XI); la cripta, del mateix segle
i el monestir medieval són una meravella. Avui el regenten monjos benedictins; es troba a 50 quilòmetres de Pamplona. Des del monestir de Leyre vam
continuar, en l’autocar, fins a Javier, el castell del qual
no vam poder visitar perquè estava en obres, així
que després de sopar a l’hotel Javier –molt bé, per
cert– vam continuar el viatge, i vam arribar a Girona a les dues de la matinada, ja que el trànsit era
molt intens. Navarra és un gran territori, amb bona
gent. No m’importaria viure-hi; Pamplona és una gran
ciutat.
Acabo aquesta crònica en euskera: «Jaun done jakve bideak erdi aroan izan zuen eragin kultural eta
artistikoa bidea bera ibiltzean begibistan agertzen
zaigu: zubiat, gurutzeak, ermitak, eta bidean diren hiri eta herrietaco monumentu miragariak». Que
vol dir: «L’influx de la rellevància cultural i artística
que el Camí de Santiago va tenir a l’edat mitjana, el
podem contemplar avui a Navarra recorrent aquelles mateixes rutes, plenes de ponts, creuers o ermites, admirant els seus monuments i visitant ciutats
i pobles que van créixer a l’entorn del Camí».
Relaxació i sofrologia
ISABEL COCH
a paraula sofrologia resulta força desconeguda
per a la majoria de les persones que trepitja la
L
consulta d’àmbit psicològic. La sofrologia no és res
Isabel
Coch
Psicòloga
[email protected]
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista
més que un dels recursos terapèutics que pot tenir
i aplicar un especialista.
Podríem dir que una primera fase del mètode apareix representada pel que anomenaríem etapa de
presofrològica o de relaxació. En aquest nivell, el terapeuta acostuma a aplicar alguna tècnica relaxant
per aconseguir que el pacient es desbloquegi físicament i psíquica. Bàsicament aquest primer pas pretén que la persona arribi a un estat òptim de consciència corporal i alhora ecocorporal –cos i relació
d’aquest amb l’entorn– i un cop assolit aquest nivell de relaxació és de desitjar que l’estat relaxant sigui de tal magnitud que la persona pugui aconseguir oblidar-se del seu suport físic, de la seva estructura corporal.
En un segon nivell, és quan el terapeuta ja pot
començar a treballar amb els continguts mentals que
suposa que es traduiran en una millora de la persona que té a les mans. Es tracta de fer venir a la
ment del pacient determinades situacions o escenes,
viscudes o no, per d’aquesta forma anar afrontant
la qüestió que el client vol solventar.
Us podeu preguntar per a quines qüestions pot resultar útil la sofrologia... En primer lloc caldria deixar clar que la sofrologia no solament es fa servir
quan existeix una patologia; resulta, doncs, prou
interessant el concepte d’una sofrologia preventiva
que s’aplicaria a la persona que senzillament desitja fer un manteniment de l’equilibri psicològic que
presenta. Així, es tractaria de mantenir una homeostasi mental adequada.
La sofrologia majoritàriament resulta aplicada de
forma terapèutica en gran nombre de situacions com
poden ser els trastorns psicomotrius, els depressius, els fòbics, perceptius, de l’esquema corporal,
etc...
Tampoc hauríem d’oblidar la sofrologia de caire
pedagògic, en què la finalitat no és arranjar cap
problema, sinó afrontar situacions vitals considerables com podria ser la preparació física per a certs
tipus de proves esportives, l’entrenament per millorar la concentració i la memòria i, entre d’altres,
la preparació de la dona gestant. Centrem-nos en
aquest darrer punt i analitzem de quina forma pot
entrar la dona embarassada dins la dinàmica de la
sofrologia. Una de les finalitats que es pretén en
aquesta tècnica és l’eliminació de les possibles angoixes enfront de certes proves mèdiques i alhora
una prevenció terapèutica basada en el moment
del part. Evidentment que també es pot aplicar a dones que han passat l’experiència d’avortaments i
en aquest cas la pretensió del terapeuta és la d’aconseguir que el regust d’un embaràs infructuós no contamini el que avança de forma correcta, però aquests
casos ja no corresponen tant al vessant pedagògic,
sinó més aviat a la clínica terapèutica.
El final de la sessió de sofrologia és el moment
en què pacient i terapeuta –plegats o per separat–
analitzaran el contingut del material que ha anat aflorant, que ha anat sorgint al llarg de tota l’estona terapèutica i aniran traient les conclusions pertinents.
XIX
XAVIER CARMANIU
ada dia que passava estava
més convençut que no torC
naria a posar els peus en la
terra que l’havia vist néixer.
Feia molts anys que n’havia
marxat. En realitat feia tant
temps que els carrers del seu
poble es confonien en la memòria, com els noms i les cares dels veïns d’aquells anys
d’infantesa. Al triar la vida de
missioner era conscient que,
probablement, un viatge d’aquella mena no tindria bitllet
de tornada. El vaixell arribava,
escopia la seva càrrega i continuava el camí, sense preocupar-se de si els que allà deixava tindrien sort en la seva
empresa. Ell sí que n’havia tingut, i això el feia feliç.
Gerard Palomera Font va néixer a la localitat ripollesa de
Gombrèn l’any 1870. Després
de fer els estudis inicials, va ingressar en una congregació religiosa anomenada Missioners
Fills de l’Immaculat Cor de Maria. Era l’any 1889, quan tot just
tenia dinou anys.
Una vegada va ser ordenat
sacerdot i després de rebre la
formació adequada, els seus
superiors van decidir que formés part del contingent de missioners que van marxar a terres del Brasil l’any 1895. Aleshores, Gerard Palomera Font
tenia vint-i-cinc anys.
Una vegada es va haver instal·lat en terres sud-americanes, aquest jove religiós fill de
Gombrèn va començar un veritable periple per moltíssimes
missions populars que havia
muntat la seva orde en aquell
territori. Se sap, per exemple,
que Gerard Palomera Font va
treballar a Rio Grande do Sul,
Santa Catarina, Paraná i Minas
Gerais. Així mateix, també va
passar temporades a les grans
ciutats brasileres de Rio de Janeiro i Sao Paulo.
Quan va haver assolit l’experiència necessària, Gerard
Palomera Font va rebre l’encàrrec de fundar noves cases de
missioners a Curitiba i Porto
Alegre. Precisament en aquell
indret hi va impulsar la construcció del santuari de Meyer.
Entre la intensa activitat missionera que va desplegar el ripollès Gerard Palomera Font
al Brasil, destaca la creació
d’una revista anomenada Ave
María, dedicada a la propaganda de les activitats de la seva
congregació en terres sud-americanes. De la mateixa manera, aquest religiós sempre va
afavorir l’aparició de confraries
i l’organització d’associacions
de fidels perquè ajudaven a expandir la fe cristiana en aquells
territoris.
Gerard Palomera Font no va
tornar mai més a la seva terra
natal de Gombrèn. Va morir a
la missió brasilera de Rio Casca l’any 1915. Aleshores tenia
quaranta-cinc anys.
Homenatge a la ràdio dels
anys daurats
L’actriu Juana Ginzo i el periodista Luis Rodríguez Olivares han recollit en un llibre una visió molt
personal de com van ser els anys cinquanta per als pioners de la radiofonia a l’Estat espanyol
'actriu Juana Ginzo i el periodista Luis
Rodríguez Olivares han volgut homenatjar una «època daurada» de la ràdio
en el seu llibre Mis días de radio. La España de los 50 a través de las ondas, editat
per Temas de Hoy. L'obra, presentada a Madrid, suposa un homenatge a moltes persones que van construir la ràdio malgrat les dificultats de l'època.
No és una història de la ràdio, asseguren
els seus autors, sinó una visió molt personal del que va viure Juana Ginzo en aquest
mitjà explicada a quatre mans. L’actriu va
demostrar en la presentació el seu orgull per
tot el que es va fer aleshores, i el seu disgust per la «mediocritat» que ara mateix regna a la ràdio, «llevat d'honroses excepcions».
Ginzo va precisar, de totes maneres, que el
llibre no és més que una «crítica sana» de qui
tants anys ha viscut entre les ones.
No va ser una presentació d'un llibre usual.
L'acte va començar amb un fragment de Historia de una escalera, d'Antonio Buero Vallejo, interpretada pels membres del Cuadro de Actores de Radio Madrid, entre els
quals hi havia Ginzo. Més d'un centenar de
persones van escoltar aquest fragment i la
breu presentació que Iñaki Gabilondo i els
autors van fer del llibre. «Nostàlgia, la justa;
reconeixement als que van fer aquella ràdio,
tot», va dir Luis Rodríguez Olivares.
Fer un cop d'ull als assistents suposava
quasi fer un recorregut per la història de la
ràdio. Hi havia Selica Torcal, Alfonso Gallardo, Matilde Vilariño, Manuel Lorenzo, Alicia López Budia, Natalia Figueroa, Consuelo Berlanga, Teresa Viejo, Concha Cuetos,
Gemma Cuervo i fins i tot Eduardo Haro Tecglen i Pedro Piqueras.
Juana Ginzo va aprofitar la presentació per
llançar una dura crítica a la ràdio actual. Es
va llançar i va enumerar quasi una desena
de crítiques que, segons ella, es poden aplicar a tot el mitjà «traient excepcions honroses», entre les quals va citar Iñaki Gabilondo.
Així, l’actriu va dir que no es puntua correctament, que «no sabeu res de gramàtica
ni us interessa», que no es preparen bé les
entrevistes, que es té el costum d'accentuar
les paraules a la primera síl·laba («els polítics
diuen molt “la résponsabilidad”», va dir Gabilondo entre les rialles dels presents), encara que va dir que no sap si els «mediocres»
són els periodistes o els seus mestres. «Us ho
dic amablement», va afegir Juana Ginzo.
Aquest llibre, van dir els dos autors, no
pretén ser història de la ràdio. No és un manual, encara que Gabilondo va dir que llegir aquesta obra, per als més joves, és «una
assignatura obligatòria». Conté molts records,
però també, com va destacar Gabilondo,
L
ràdio tenia un marc molt concret: es feia en
un ingent treball de documentació.
Dues són les figures que cobren especial un país que vivia un ambient de postguerra
protagonisme en el llibre: el nord-americà i de fam que és la primera cosa que expliRobert Kieve i, sobretot, Antonio Calderón, per a molts
Una dura crítica
el nom més imporJuana Ginzo va desgranar una desena de
tant de la ràdio espanyola.
crítiques a la ràdio actual que es poden fer a
Rodríguez Olivatot el mitjà, llevat d’«honroses excepcions»
res es va referir a ell
com «una personalitat creadora portentosa», i Gabilondo, molt més poètic, va dir quen els dos autors a Mis días de radio. La
que és «un Nil que travessa aquest Egipte España de los 50 a través de las ondas.
Tant Gabilondo com Rodríguez Olivares
radiofònic». El periodista de la SER va afegir, recordant els ensenyaments de Calderón, van posar èmfasi que aquella ràdio va ser
que «la ràdio no és només un mitjà d'infor- possible perquè no entenia d'ideologies.
«Sí, hi havia censura, però li preníem el pèl
mació, sinó també un mitjà de difusió».
Gabilondo va destacar de Mis días de ra- meravellosament bé», va afegir Ginzo, que
dio. La España de los 50 a través de las on- també va recordar que els censors els
das el gran treball de documentació, però «renyaven» quan els enganxaven. L'actriu
també la seva capacitat de descriure com era no va voler deixar de dir que el llibre ha
l’Espanya de l'època amb «traç fi». Rodrí- estat possible gràcies a tots els que van treguez Olivares també va insistir que aquella ballar en aquella ràdio.
Televisió
21 Dominical
Diumenge 13
de juny de 2004
22 Dominical
Diumenge 13
de juny de 2004
Dilluns 14 de juny
La 2
11.00
Els programes
més vistos
(del 2 al
8 de juny)
Catalunya
7 Vidas
Diumenge, 6 de
juny, Tele 5. 873.000
espectadors
(32,9%).
Dimarts 15 de juny
K3
Orgullo de raza
Una deliciosa pel·lícula d’aventures ambientada a Irlanda que va constituir un parèntesi en els habituals melodrames de Douglas
Sirk. Conté bones escenes de comèdia i
un magnífic ús del color. No és un dels millors films de Sirk, però assegura una bona
estona.
11.40
K3
16.00
C.S.I.
Dilluns, 7 de juny,
Tele 5. 819.000 espectadors (26,9%).
Dimecres 16 de juny
Planeta Terra
Lleons, guepards i tigres de Bengala són animals bonics, exòtics i perillosos. Actualment,
a Amèrica s’han convertit en mascotes legals, fàcils d’aconseguir, i de vegades més
barates que un gos de raça. Això ha fet que
el nombre de felins hagi crescut fins al punt
que es calcula que sobrepassen els exemplars que hi ha als zoològics en proporció
de 20 a 1. Les conseqüències són tràgiques.
Karnak: una història oculta
El gran temple del déu egipci Amon a Karnak està considerat la vuitena meravella del
món antic. Tots els que han tingut l’oportunitat de passejar per Karnak, per la magnificència i bellesa de la seva concepció, deuen
haver trobat petits els altres monuments. Cap
catedral, sinagoga o temple ha aconseguit
l’esplendor dels seus santuaris. I Karnak conserva encara molts dels seus secrets. Per
què es va construir un centre cerimonial dins
del qual cabrien 16 catedrals i on l’entrada
a la gent del poble estava rigorosament prohibida? Qui alimentava els 80.000 sacerdots
que hi treballaven? D’on van sortir els 25.000
quilos d’or i les 6.000 de lapislàtzuli que ornaven les parets?
K3
09.25
Els llamàntols, rastrejadors del fons marí
Per a uns, les llagostes són els crustacis més
saborosos i per a uns altres són uns objectes de recerca molt interessants. La sobrecaptura d’aquests animals n’ha fet minvar
perillosament la població. Els biòlegs saben
molt poques coses sobre aquests delicats
«cavallers de les profunditats». Per què
les llagostes després de molts segles, canvien els seus hàbitats usuals? Emigren?
TV3
15.40
El cor de la ciutat
En David vol abandonar el negoci i la Marta s’adona que la va espifiar. L’Asun i en Víctor encara no s’han dit l’última paraula. I l’Àngels i la Montse decideixen prendre part
en el conflicte entre la Neus i en Narcís. En
Gus s’emportarà un altre disgust.
Aquí no hay quien
viva
Dimecres, 2 de juny,
Antena 3. 806.000
espectadors
(28,5%).
Los Serrano
Dimecres, 2 de juny,
Tele 5. 789.000 espectadors (29,3%).
El cor de la ciutat
Dimecres, 2 de juny,
Tele 5. 785.000 espectadors (44,1%).
Antena 3
21.45
La 2
16.30
Jet Lag
Dimarts, 8 de juny,
TV3. 779.000 espectadors (29,7%).
Espanya
Volta ciclista a Catalunya.
L’etapa de Salou inaugura aquesta prova ciclista, que al llarg del seu recorregut passarà per localitats com Horta de Sant Joan,
les Borges Blanques, Llívia, Blanes i diferents punts d’Andorra.
TVE-1
18.00
Los Serrano
Dimecres, 2 de juny,
Tele 5. 6.268.000
espectadors
(36,1%).
Aquí no hay quien
viva
Dimecres, 2 de juny,
Antena 3. 5.160.000
espectadors
(29,3%).
22.00
Los Serrano
Arriba al col·legi, en un intercanvi, un grup
de noies holandeses que portarà de cap
tots els estudiants, especialment Chuky i
Raúl, que intentaran lligar amb elles com
sigui. África s’adona aleshores que estima
en Raúl i decideix declarar-se. Ho fa en un
mal moment, perquè Raúl la veu com un valor segur i preferirà anar per les holandeses,
que estaran poc temps al país.
Hospital Central
En un accident de trànsit múltiple, una nena
queda en estat molt greu. Presenta lesions
irreversibles i pot quedar-se tetraplègica. Els
metges no són partidaris d’operar-la, ja que
les possibilitats de supervivència són quasi
nul·les, però la mare decideix que la nena
entri a quiròfan. L’operació no surt bé i la
nena mor. Els seus òrgans podrien servir per
salvar la vida a dos nens, però les conviccions religioses de la mare ho posaran difícil.
TV3
7 Vidas
Diumenge, 6 de
juny, Tele 5.
4.702.000 espectadors (29,8%).
33
22.00
Hospital Central
Dimarts, 8 de juny,
Tele 5. 4.526.000
espectadors
(27,8%).
Cuéntame cómo
pasó
Divendres, 4 de
juny, TVE-1.
4.301.000 espectadors (31,7%).
Tele 5
22.00
Tele 5
Eurocopa 2004.
Al llarg de tota la setmana s’emetran els partits corresponents al Campionat d’Europa de
Futbol, entre els quals destaquen el Dinamarca-Itàlia de dilluns, l’Alemanya-Holanda de dimarts, els dos partits de dimecres
(Grècia-Espanya i Rússia-Portugal), l’Anglaterra-Suïssa i el Croàcia-França de dijous o l’Itàlia-Suècia de divendres.
22.05
La casa de tu vida
Dijous, 3 de juny,
Tele 5. 4.577.000
espectadors
(30,5%).
Un paso adelante
Rober comença a treballar com a repartidor en una empresa de menjar a domicili.
Per fer la feina necessita la seva moto, però
el seu pare, que segueix passant un mal moment en els negocis, decideix vendre-la
per pagar un deute. Rober es veu obligat a
tornar-li el vehicle, però pateix un accident.
Mentre està ferit a terra, algú li roba la moto.
Alexandria
L’escriptora barcelonina Mercedes Abad
presenta el seu recull de narracions Amigos y fantasmas, i repassa també la seva carrera, tant en la vessant literària com en la
incursió en el món del teatre. Abad recorda
també la seva irrupció en el món de les lletres amb la novel·la exòtica Ligeros libertinajes sabáticos, l’any 1986.
Jet Lag
L’Esther diu a l’Andreu que s’hauria de cuidar una mica més: fer règim, anar al gimnàs...
L’Andreu, a contracor, s’apunta al gimnàs
on va en Mario, que està aprenent a nedar.
La Diana diu a les noies que divendres és
el seu aniversari. Ella demana molt clarament
què vol que li regalin, però les altres, amb
l’excusa de fer-li un regal especial i sorpresa, no li regalen el que ella vol, sinó el que
creuen que serà millor per a la Diana o el que
els agrada a elles. En canvi, en Mario i l’Andreu, molt pràctics, li regalen el que la Diana havia demanat. I realment queden com
uns senyors.
TV3
22.05
TV3
22.55
La 2
00.15
Afers exteriors
Miquel Calçada trepitja el Japó, un país boig
per la tecnologia. Allà coneixerà els traductors
al català de les aventures d’en Shin Chan,
i també un home que ha fet parlar en japonès
Tirant Lo Blanc. I, a més, anirà a l’Ikea del
manga i per postres prendrà sushi.
Eraser: eliminador
El retorn de Schwarzenegger al cine d’acció, després d’un breu parèntesi falsament
autoparòdic. Té un guió força acurat, però
els elements de la història i les imatges són
el de sempre. L’heroi d’aquest estereotipat
film és una mena d’agent secret que ha de
protegir una guapa dels dolents.
La 2
En la cuerda floja
Un inspector de la brigada d’homicidis investiga l’assassinat d’una sèrie de prostitutes, obra d’un maníac sexual. Però desapareixen totes les prostitutes amb les quals
l’inspector ha mantingut contacte, fet que
el converteix en sospitós. La pel·lícula resulta
francament interessant.
02.45
Celos, amor y Mercado Común
Una de les més aberrants i pornogràfiques
comedietes de l’Espanya dels 70, on Alfonso
Paso es va proposar mostrar quines diferències hi ha entre Espanya i Europa a l’hora
de tenir relacions amoroses: els espanyols
són gelosíssims; mentre que més enllà dels
Pirineus no perquè són uns degenerats.
LÀSER DERMATOLÒGIC BOFILL
TRACTAMENT AMB LÀSER DE TAQUES A LA PELL, COUPEROSI, ANGIOMES,
BERRUGUES, FOTODEPILACIÓ, FOTOENVELLIMENT FACIAL, etc.
VISITA INFORMATIVA GRATUÏTA
CLÍNICA BOFILL c/ Pare Claret, 20 • 17002 GIRONA • Tel. 972 41 04 04
Dijous 17 de juny
Divendres 18 de juny
K3
09.25
El tigre de Sibèria: predador o presa?
Hi ha pocs animals al món tan fascinants com
el tigre de Sibèria. Gran part de la seva activitat consisteix a caçar i aparellar-se. El
documental mostra el tigre siberià en el seu
hàbitat natural, però també conté les rares
imatges d’una tigressa, amb els seus quatre cadells de cinc setmanes, sortint per primera vegada del cau. La curiositat dels petits obliga la mare a desenvolupar el seu
instint de protecció. Queden menys de 200
tigres de Sibèria en llibertat.
Dissabte 19 de juny
K3
16.00
Encontres mortals
Quan la gent s’apropa als animals salvatges,
els resultats sovint són fatals. Actualment,
cada vegada més gent visita els parcs narcionals i les reserves buscant natura. Per
altra banda, els barris de les grans urbs
africanes s’estenen fins als territoris verges,
on els homes i els animals han de competir
per l’espai. El que s’hauria de fer i quines són
les regles que s’han de seguir per evitar topades amb els animals salvatges és el que
explica aquest documental.
15.30
La 2
11.00
Pan, amor y Andalucía
El quart títol de la sèrie «Pan, amor y...», produït aquesta vegada entre Espanya i Itàlia i
filmat pel mediocre Javier Setó. La pel·lícula acaba amb el protagonista proclamant
que «me’n vaig pel món, que és molt gran i
molt rodó». Una frase que passarà a la història.
El temple perdut de Java
El documental explica la història d’un dels
temples budistes més grans del món, que
va estar amagat a la selva durant més de
1.000 anys, fins que el va redescobrir un
explorador anglès al segle XIX. També descobreix els misteris pels quals va ser construït, qui ho va fer i les raons per les quals
ha estat tants anys abandonat.
Los pasos perdidos
Mónica Erigaray, una jove de vint-i-pocs anys,
viu amb els seus pares en una petita ciutat.
Fa disset anys que la seva família va abandonar l’Argentina per instal·lar-se a Espanya
i durant aquest temps han portat una vida
discreta i tranquil·la. La situació canvia sobtadament quan un famós escriptor argentí
afirma que Mónica és, en realitat, la seva néta
Diana. Una pel·lícula sobre els nens desapareguts durant la dictadura argentina, amb
Irene Visedo, Concha Velasco i Federico Luppi.
Antena 3
21.45
Druidas
Al segle I abans de Crist, les tropes del Cèsar envaeixen la Gàl·lia intentant sotmetre els
gals. Celtill, el cap dels arverns, es nega a
sotmetre’s als romans i és assassinat i cremat públicament. El seu fill, el jove Vercingetorix, és criat pels druides i educat per al
combat. El seu objectiu és recuperar l’honor
del seu pare i aconseguir que la Gàl·lia reconquereixi la seva llibertat.
33
TV3
23.45
Dagon, la secta del mar
Uns monstres amfibis meitat homes meitat
pops que treuen la pell en viu a tots els forasters són els protagonistes d’aquest film
basat en un macabre relat de Lovecraft que
el realitzador Stuart Gordon ha situat a Galícia. Els principals atractius d’aquesta pel·
lícula són la presència de Paco Rabal –en
un dels seus últims papers abans de morir– i la possibilitat de riure amb les caracteritzacions, suposadament terrorífiques.
El vent i el lleó
La segona realització de John Milius, una reconstrucció/homenatge al cinema d’aventures clàssic, que narra el segrest d’una dona
americana i el seu fill perpetrat per un xeic
àrab. No manté uniformement l’interès, però
es tracta d’una pel·lícula tan intel·ligent com
sensible.
La nit de James Dean
Un documental que retrata la carrera cinematogràfica de l’actor, així com alguns aspectes de la seva vida personal que van marcar el seu caràcter. Tot seguit, s’emet A l’est
de l’Edèn, basada en la novel·la de John
Steinbeck. Un film que narra les preocupacions morals i religioses d’Elia Kazan sobre
el puritanisme americà. La pel·lícula va tenir un gran èxit, tant pel protagonisme de
Dean com pel drama familiar intel·ligentment
explicat. És curiós que tots els personatges
tinguin noms bíblics.
La 2
23.30
01.25
La substància
Dos miners descobreixen una misteriosa
substància que brolla de la Terra. Quan la
tasten, s’adonen que té un gust deliciós i decideixen comercialitzar-la. El públic americà
esgota les existències d’aquestes noves postres. El que no saben és que la seva ingesta els converteix primer en addictes i després en zombis.
La noche temática
Des de temps remots, l’home ha utilitzat les
plantes per guarir malalties. Però a més de
propietats terapèutiques, en algunes cultures els productes vegetals també tenen poders màgics i religiosos. El programa descobreix Los secretos de las plantas. Ho fa
a través de diversos reportatges: El poder
de las plantas, sobre l’Ayurveda (antic sistema hindú de medicina tradicional), Coca,
la planta sagrada de los incas –sobre les propietats curatives de la fulla de coca–, Secretos del océano, dedicat a les propietats
guaridores de les algues; i La hiedra, historias de una planta, sobre les virtuts d’aquesta planta enfiladissa.
TV3
01.55
Llop
Una desastrosa resurrecció del mite de l’home llop que pretén unir crítica social, humor,
melodrama i terror, amb resultats negatius.
Una catàstrofe milionària, amb un Jack Nicholson i una Michelle Pfeiffer de pena.
TVE-1
00.00
El club de
la lucha
Divendres 18
Tele 5
22.20 h.
Un jove triomfador
avorrit de tot coneix en un viatge
un curiós personatge que es dedica a vendre
pastilles de sabó.
Iniciaran una estranya relació
amistosa en la
qual canalitzaran
la seva agressivitat a través de la
lluita cos a cos.
Fundaran un club
on els homes van
a barallar-se sense pietat, una idea
que triomfa ràpidament i que s’estén a tot el país.
Entre ells, a més,
hi ha una noia
força misteriosa.
Inquietant i interessant, una pel·lícula que cal veure
més d’una vegada.
Any
1999.
País
Estats Units.
Director
David Fincher.
Intèrprets
Brad Pitt, Edward
Norton, Helena
Bonham Carter.
depressions, estrès, ansietat,
especialitzat en conductes addictives
Tel. 972 20 78 47 - Hores concertades
Sin corazón
Annie O’Keefe necessita un cor nou. Ella i
el seu xicot, Johnny, volen casar-se quan Annie estigui bé. I sorgeix el miracle: hi ha un
donant, una noia rica que ha estat assassinada. Després del trasplantament, Annie comença a tenir malsons i el seu caràcter canvia. Insisteix a saber de qui era el cor.
Recomanem
Anorèxies, bulímies, addiccions
PSIQUIATRIA - PSICOLOGIA CLÍNICA
C/ Barcelona 47 - 4t. 1a. - 17002 GIRONA
23 Dominical
Diumenge 13
de juny de 2004
TV3
22.05
La 2
00.45
K3
12.05
El sol de la nit
La mainada parla avui de què és la felicitat
i divertir-se. Per a Mehdi, «la felicitat no es
troba només a l’escola. N’hi ha pertot arreu:
quan veus que el teu germà creix, que treballa, que aprèn coses... I quan veus que
tota la família està bé de salut, tens una sensació d’alegria, de felicitat». Rachel, en canvi, està contenta «quan els camps donen
una bona collita, perquè després em donen diners per comprar-me roba per Nadal».
Moses ho veu diferent: «Estàs content quan
rius, com a les festes o als funerals».
Superdetective en Hollywood III
Tercera entrega d’una sèrie que combina
acció i humor per al lluïment d’Eddie Murphy.
Pot considerar-se millor que els títols anteriors, perquè el realitzador es desentén una
mica de la vessant còmica per concentrarse amb certa habilitat en l’aspecte policíac.
No és una bona pel·lícula, però entreté.
TV3
15.45
33
20.45
Guia TV
Tele 5
Buscarons & Matas
trastorns de caràcter i conducta,
problemes de parella, adolescència...