El debat estatutari del 1932

Transcripción

1
Teresa Abelló Güell
2
3
4
5
Primera edició (edició núm. 289)
Barcelona, novembre de 2007
© by Teresa Abelló Güell (Elisenda Barbé Pou [biografies])
6
© Parlament de Catalunya
Parc de la Ciutadella, s/n · 08003 Barcelona
www.parlament.cat · A/e: [email protected]
Tel. 933 046 635 · Fax 933 046 636
BIBLIOTECA DE CATALUNYA. DADES CIP
Abelló Güell, Teresa
Text en català, castellà i anglès. Bibliografia
ISBN 978-84-393-7587-6
I. Catalunya. Parlament II. Títol
1. Catalunya. Estatut (1932) - Història 2. Polítics - Catalunya - Biografia
3. Polítics - Espanya - Biografia 4. Catalunya - Política i govern - 1931/1939
5. Espanya - Política i govern - 1931/1939
342.4(467.1)“1932”(091)
Procedència de les imatges
ACD Arxiu del Congrés dels Diputats (Madrid)
AGA Arxiu General de l’Administració (Alcalá de Henares) - Fons Cultura.
Mitjans de Comunicació Social de l’Estat. Biografies
AHCB-AF Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona - Arxiu Fotogràfic
AHCB-H Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona - Hemeroteca
AHFRC Arxiu Històric Fundació Rafael Campalans (Barcelona)
ANC Arxiu Nacional de Catalunya (Sant Cugat del Vallès), diversos fons:
— Generalitat de Catalunya (Segona República)
— Manuel Duran i Bas - Lluís Duran i Ventosa
— Francesc Macià
— Fundació Pau Casals
— Gabriel Casas i Galobardes, cortesia de Núria Casas Formiguera
FRC Fundació Rafael Campalans (Barcelona)
BPR-CEHI Biblioteca del Pavelló de la República - Centre d’Estudis Històrics Internacionals (Barcelona)
BPC Biblioteca del Parlament de Catalunya (Barcelona)
FJI-AF Fundació Josep Irla - Arxiu Fotogràfic (Barcelona)
FWFF Fundación Wenceslao Fernández Flórez (la Corunya)
HMM Hemeroteca Municipal de Madrid
Fotografia de la coberta: manifestació a favor de l’Estatut de Catalunya (14.04.1931) [modificada]. ANC - Fons Gabriel Casas i Galobardes
Fotografia del pròleg: Carles Fargas
Impressió: Impresiones Generales, SA
Enquadernació: Relligats Flama, SA
Tiratge: 1.000 exemplars
ISBN: 978-84-393-7587-6
DL: B-37.134-2007
Al CD
Documents
visuals
Documents
sonors
República Catalana Macià-Companys [fragment]. Filmoteca de Catalunya (Barcelona). Autor desconegut
Arribada d’Azaña [fragment]. Filmoteca de Catalunya. Llobet Gràcia
Proclamació de la República Catalana. Col·lecció particular
Aprovació de l’Estatut. Col·lecció particular
Documents Diaris del Congrés dels Diputats. Arxiu del Congrés dels Diputats
textuals Discursos de lliurament de l’Estatut. Biblioteca del Parlament de Catalunya
Primera sessió de la Diputació provisional de la Generalitat de Catalunya. Arxiu Nacional de Catalunya
Recull d’articles de premsa publicats a Madrid i Barcelona. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona - Hemeroteca,
Biblioteca del Pavelló de la República - Centre d’Estudis Històrics Internacionals i Hemeroteca Municipal de Madrid
Impressió i gravació: Estudi gràfic Trespuntzero
DL: B-49.213-2007
7
Taula de continguts
8
Pròleg . . . . . 11
Introducció. El lideratge polític del catalanisme. Precedents de l’Estatut. El Pacte de Sant Sebastià. Tres dies de República Catalana. . . . . 17
. . . . 19
. . . . 21
. . . . 23
. . . . 27
L’Estatut de Núria. El Govern provisional de la Generalitat. L’Avantprojecte d’estatut. L’Estatut a Madrid. Biografies dels redactors de l’ Estatut de Núria. Edició oficial de l’Estatut de Núria. . . . . 31
. . . . 33
. . . . 35
. . . . 51
. . . . 56
. . . . 67
L’Estatut a les Corts. La Constitució i l’Estatut: «L’Estat integral». L’Estat integral. Els parlamentaris catalans. L’Estatut de Núria passa pel sedàs de la Constitució. Comportament dels diversos grups al Parlament. Intervencions parlamentàries. Biografies de parlamentaris en el debat a Madrid. Text discutit a les Corts de la República. . . . . 77
. . . . 79
. . . . 81
. . . . 84
. . . . 86
. . . . 90
. . . . 95
. . . . . . 108
135
La batalla entorn de l’Estatut. Repercussions al carrer de la disputa parlamentària . La premsa davant l’Estatut. 141
143
154
. . . . . . . . . L’Estatut que es va aconseguir. L’aprovació de l’Estatut. Text oficial de l’Estatut de Catalunya. . . . . . . . . . 173
175
193
Bibliografia. . . . 205
El debate estatutario de 1932. . . . 211
The 1932 debate on the statute. . . . 261
9
10
11
Pròleg
12
Ernest Benach i Pascual
President del Parlament de Catalunya
L’Estatut del 1932 va ser el primer estatut d’autonomia que va tenir Catalunya. En el context de la Se-
Un text avançat i que marcava un horitzó nacional de
relació amb l’Estat.
gona República Espanyola, el debat i la transformació
El 9 de setembre de 1932, després d’una forta cam-
de l’estructura territorial de l’Estat exemplificaven a
panya d’afirmació espanyola i anticatalana i d’una
la perfecció l’estira-i-arronsa entre les nacionalitats
llarga i feixuga discussió parlamentària, les Corts de
històriques i el poder unitari i centralista estatal. En
la República van aprovar definitivament l’Estatut del
aquest sentit, la redacció de l’Estatut d’autonomia va
1932, que quedà ben lluny del projecte inicial que ha-
comportar per a Catalunya el reconeixement efectiu de
via rebut un suport massiu en el referèndum popular
l’autonomia territorial, la definició de les institucions
convocat a Catalunya. Els canvis afectaven la cooficia-
d’autogovern i l’establiment i el repartiment de compe-
litat del català i del castellà, en comptes de l’oficialitat
tències d’acord amb el nou marc estatal, malgrat que
exclusiva del català; es disminuïen les competències
el text final no satisfés la totalitat de les aspiracions
executives i minvaven també els recursos econòmics
d’autogovern expressades pel poble de Catalunya a
procedents dels impostos, entre altres. Malgrat aques-
l’Estatut de Núria.
tes retallades significatives, malgrat la decepció i les
A l’agost del 1931 s’aprovà —per mitjà d’un plebiscit
esperances frustrades, el text va ser una eina útil que
popular i amb un 99% de vots afirmatius— el Projecte
reprenia la tradició parlamentària de Catalunya, si més
d’estatut, redactat a partir del reconeixement del dret
no fins al temps de la dictadura franquista. Un text que
d’escollir el futur del poble català, tal com reflecteix el
institucionalitzava l’autogovern amb el nom definitiu
seu preàmbul: «del dret que té Catalunya, com a poble,
de Generalitat de Catalunya, en un poder legislatiu, el
a l’autodeterminació de la restauració de la unitat ca-
Parlament de Catalunya; un poder executiu, integrat
talana en proclamar-se la República, i de l’estat de dret
pel president de la Generalitat, que la representava al
creat pels decrets de 21 d’abril i de 9 de maig d’aquest
més alt nivell, i el Consell Executiu, i un poder judici-
any». I en un altre paràgraf del mateix preàmbul queda
al, que culminava en el Tribunal de Cassació. La llista
clar l’anhel que va guiar la redacció d’aquest projecte:
d’atribucions de la Generalitat, fins llavors impensable,
«la voluntat de Catalunya no resulta expressada del tot
incloïa el control de l’educació i la sanitat, l’establiment
en els articles de l’Estatut, i les seves reserves obligades
de la llengua catalana com a llengua oficial, i la gestió i
vénen d’anhels fervorosament manifestats per l’opinió
la supervisió de l’ordre públic, entre altres competències
pública pel que toca a l’estructuració general de l’Estat,
de la Generalitat restituïda.
a l’escola primària, a l’exèrcit i a la defensa de la pau.
L’autonomia política per a Catalunya constituïa,
Catalunya vol que l’Estat espanyol s’estructuri d’una
doncs, la resposta a una reivindicació nacional i política
manera que fes possible la federació entre tots els pobles
mantinguda en el temps, gairebé, fins i tot, contra la
hispànics, ja establerta de moments per mitjà d’Estatuts
història. O dit d’una altra manera, el reconeixement de
particulars com el nostre, ja d’una manera gradual.»
Catalunya com a realitat nacional existent a l’Estat resolia
13
Teresa Abelló
Pròleg
14
el deute amb una nació que havia demanat durant molt
uns anys convulsos, intensos i que van marcar la història
de temps un règim propi d’autogovern. De fet, aquesta va
d’aquest país.
ser una de les grans qüestions que el règim de la Segona
Tant és així que el Projecte d’estatut, el text primi-
República Espanyola —tot just proclamada— es va veure
geni aprovat per la ciutadania l’any 1931, abans de la
obligat a resoldre amb urgència. Es va acordar donar
tramitació estatal, ha esdevingut un referent, una fita
solució a la qüestió catalana en el sentit de reconèixer els
en la memòria col·lectiva nacional. Per això, l’esperit
drets col·lectius nacionals. Tanmateix, un cop concedit el
d’aquella proposta sorgida de la voluntat sobiranista
règim d’autonomia a Catalunya, l’encaix d’aquesta amb
dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya, una pro-
l’Estat continuà sent un dels eixos centrals que determinà
posta de relació bilateral amb Espanya liderada per una
la realitat i el debat polític del Govern de la República.
classe política valenta i avançada al seu temps, ha estat
El context històric de la Segona República (19311936) va ser propici per a la recuperació, si més no en
molt present en el procés de redacció del nou Estatut
de Catalunya del 2006.
part, dels drets que els catalans havien perdut amb la
L’acord del 30 de setembre de 2005 al Parlament de
promulgació del Decret de Nova Planta, arran de la
Catalunya va sumar la majoria de les forces polítiques
derrota militar catalana per l’exèrcit de Felip V l’any
de la cambra amb un horitzó comú: la millora de l’auto-
1714, en la Guerra de Successió. De llavors ençà, i
govern de Catalunya per a donar resposta als principals
mantenint el desig intacte, transmès de generació en
problemes de la societat catalana contemporània i la
generació, el poble català havia aspirat a recuperar les
posada al dia de la relació de Catalunya amb l’Estat.
seves llibertats i els seus drets col·lectius. Així, Catalunya
Aquest text, aquest acord, és hereu directe del text del
reprenia el fil de la seva història com a nació.
1932.
El llibre El debat estatutari del 1932 fa un repàs
Catalunya té reptes de país, necessitats comunes, que
concís i conscient justament de tot l’intens procés de
han de passar obligatòriament per sobre de conflictes
gestació, discussió i aprovació del nou sistema de rela-
ideològics, partidistes o personalistes. Avui, com ahir,
cions institucionals entre Catalunya i l’Estat espanyol,
ens cal unitat. Unitat per a superar dificultats col·
des del fort lideratge que va exercir el catalanisme po-
lectives. Unitat, però no només dels partits polítics a
lític, passant pel Pacte de Sant Sebastià, l’Avantprojecte
l’hora d’exigir el que Catalunya necessita, sinó unitat
d’estatut aprovat per Catalunya i la batalla a l’entorn del
de país. De fet, aquesta unitat ens ha calgut sempre, al
text estatutari a les Corts, a Madrid. Per tant, hi ha la
llarg de la nostra història, i quan l’hem perduda, les
perspectiva àmplia i la intenció de transmetre una visió
conseqüències han estat funestes. Malgrat la tossuderia
global i al més completa possible de la tramitació del
dels fets, malgrat les resistències amb què es troba una
text i de la realitat del país en la dècada de 1930. Una
vegada i una altra, el poble català sempre ha superat els
mirada, amb la serenitat que dóna el pas del temps, a
embats de la història quan ha anat a l’una.

Així, doncs, per als propers reptes a què Catalunya
i aprovació de l’Estatut d’autonomia de 1932. És un
ha de fer front (el desplegament de l’Estatut, una millor
llibre ple d’interès, de qualitat, un repàs històric d’una
gestió dels fluxos migratoris, les infraestructures i les
etapa complexa del nostre passat recent, les influències
telecomunicacions, entre altres) cal la força de tothom,
del qual arriben fins als nostres dies. Però també, en certa
cal que empenyem tots en una mateixa direcció. La
manera, és una reivindicació del llegat d’una època, del
defensa dels interessos de Catalunya necessita tothom.
significat, de l’esperit, de les ànsies de llibertat del poble
Ja no podem tornar enrere però sí que podem encarar
de Catalunya. La llibertat de les persones, la llibertat
el present i el futur de la millor manera possible, amb
d’una nació: Catalunya.
la força i l’èxit que dóna la unitat.
Aquesta obra, El debat estatutari del 1932, és un treball rigorós i ben documentat sobre el procés de redacció
President del Parlament de Catalunya
15
16
17
Introducció
18
Auca editada per la Unió
Catalanista, amb una visió
particular i romàntica de
la Història de Catalunya.
Col·lecció particular
El 9 de setembre de 1932, les Corts de la Segona República Espanyola van aprovar l’Estatut d’autonomia de Catalunya, una llei que atorgava a Catalunya l’estatus de
«región autónoma dentro del Estado español, con arreglo
a la Constitución de la República y al presente Estatuto».
El text aprovat era el resultat d’un debat llarg i tens sostingut al Parlament de Madrid que va implicar tota la societat espanyola, però per fi l’Estat espanyol assumia una
aspiració que el catalanisme perseguia d’una manera explícita des de feia dècades.
El lideratge polític del catalanisme
Durant anys el partit de la Lliga Regionalista, creat el
1901, s’havia erigit en portaveu quasi hegemònic de les
reivindicacions catalanistes i havia aconseguit, malgrat les
dificultats per a obtenir el vot popular barceloní, el predomini en la vida política catalana, per damunt de tota altra
formació catalanista. Aquesta superioritat queda demostrada pel fet que el partit va aconseguir controlar institucions com les diputacions de Barcelona i Girona —des del
1907—, la Mancomunitat de Catalunya —des del 1914—
i l’Ajuntament de Barcelona —des del 1915. La Lliga defensava un programa de «nacionalització» interna de Catalunya, com a pas previ per a assolir l’autonomia, i estava
disposada a intervenir en la política espanyola, convençuda de poder col·laborar en la modernització de l’Estat.
Quan la Lliga va irrompre en la vida política es va presentar com a defensora d’un catalanisme pretesament interclassista, però a poc a poc va anar accentuant el caràcter conservador. Entre 1917 i 1923 l’actuació de la Lliga
anava oscil·lant entre la pressió autonòmica, centrada en
el Govern de la Mancomunitat i en la campanya pro Estatut de 1918-1919, i la participació intermitent en el Govern
de l’Estat. El subterfugi utilitzat insistentment pels seus dirigents per a referir-se a l’accidentalisme polític d’aquesta
situació —resumit en l’eslògan de Cambó en la campanya
autonomista: «Monarquia?, República?, Catalunya!»— no
podia amagar que, a partir del 1917, davant el perill creixent de veure’s desbordada a Catalunya per les forces antimonàrquiques, s’anés acostant als partits dinàstics, com
ho demostren les successives entrades al Govern. La greu
crisi social que es visqué a Catalunya aquells anys va accentuar el conservadorisme del partit, i la necessitat de
frenar el moviment obrer el va portar a col·laborar tàcitament amb el cop d’estat de Primo de Rivera. Finalment la
passivitat dels dirigents de la Lliga davant el cop d’estat,
l’acceptació de la Dictadura com un mal menor i, un cop
caiguda aquesta, la defensa de la Monarquia posada de
manifest en l’impuls, amb la decidida intervenció de Cambó, del Centre Constitucional (constituït a Madrid el 3 de
març de 1931) van desacreditar el partit regionalista davant el catalanisme més popular i va quedar estigmatitzat
com el partit de l’ordre.
L’acció colpista de Primo de Rivera (1923) s’havia maquinat amb l’aquiescència de les classes dirigents de l’oligarquia agrària, la burgesia industrial i la Corona, que li
van donar suport, i es va consumar amb la inhibició d’amplis sectors socials que el sistema no havia sabut integrar.
Tradicionalment s’ha destacat el caràcter provisional que
hom va voler veure en el cop d’estat per a explicar les adhesions que va generar entre sectors determinats i l’apatia, o inhibició, que van demostrar altres. Però no es pot
passar per alt que les solucions de «mà dura» tenien un
ampli predicament en l’Europa d’aquells anys, on amplis
sectors filosofaven sobre la debilitat i la ineficiència de les
democràcies liberals, i denunciaven la corrupció del sistema, la qual cosa era particularment clara a l’Estat espanyol.
La complaença amb què alguns sectors regionalistes
havien acceptat les primeres declaracions del general va
fer que la Lliga, a pesar que el 1924, esperonada per l’anticatalanisme manifest de Primo de Rivera, va fer pública
19
Teresa Abelló
Introducció
20
Francesc Cambó, dirigent de la Lliga Regionalista, en una intervenció per a Ràdio Barcelona. AHCB-AF. Alexandre Merletti
Precedents de l’Estatut
la seva oposició a la Dictadura, ja no pogués recuperar
el lideratge perdut. Durant la Dictadura, formacions polítiques republicanes, fins aleshores molt desarticulades
i minoritàries, havien anat assumint la funció representativa que havia tingut la Lliga en el camp del catalanisme,
i quan va caure la Monarquia es van convertir en l’alternativa viable de lideratge de les aspiracions autonòmiques.
El 1922 s’havia consolidat un seguit de grups nacionalistes, i la defensa del catalanisme passava a mans de la
petita burgesia i de sectors més populars. Un sector jove s’havia separat de la Lliga i havia fundat Acció Catalana, sota la direcció de Jaume Bofill i Mates, Antoni Rovira
i Virgili, i Lluís Nicolau i d’Olwer. El mateix any 1922, Francesc Macià va crear l’organització independentista i militaritzada Estat Català, el programa de la qual preveia la
possibilitat d’una federació de pobles hispànics, fet que
tindria ressò uns anys més tard en l’Avantprojecte d’estatut redactat a Núria. Al camp, l’antiga Federació d’Obrers
Agrícoles de Catalunya es transformà en el sindicat agrícola Unió de Rabassaires, que va restar sota la influència de Lluís Companys i, més tard, d’Esquerra Republicana de Catalunya. El 1923 Rafael Campalans i Manuel
Serra i Moret van rebutjar el centralisme del PSOE i fundaren la Unió Socialista de Catalunya.
La Dictadura va alimentar un clima generalitzat de desafecte i de desprestigi de la Monarquia. En els moments
d’últim sospir del règim el republicanisme veia la necessitat de fer un gran pacte entre forces afins per a plantejar una alternativa d’esquerra amb elements catalanistes
i obreristes. Les propostes de vertebració de l’esquerra van ser diverses, i les encapçalaven, des de posicions
dispars, homes com Rovira i Virgili, Companys, Domingo, i Macià des de l’exterior. Es prefiguraven dues línies:
la que encapçalava Rovira i Virgili, més centrista, i la del
grup de L’Opinió, a la qual s’adherien sectors més obreristes. Rovira i un grup de militants van abandonar Acció
Catalana a començament del 1930 per la indefinició del
moviment respecte al republicanisme, i van fundar Acció
Republicana de Catalunya. Per la seva banda, el grup que
es prefigurava a l’entorn del diari L’Opinió impulsava una
entesa entre els diferents sectors catalanistes i del moviment obrer, que es va concretar en la publicació del Manifest d’Intel·ligència Republicana, el març del 1930; era
un pas endavant en la recerca d’una via convergent, però
no es va aconseguir anar més enllà de simples comitès de
coordinació. Paral·lelament a aquestes propostes cal destacar la presència de partits i nuclis obrers que es volien
reforçar refermant la seva identitat; de la fusió d’aquests
en va sortir el Bloc Obrer i Camperol (BOC).
Un darrer esforç es va fer el 1931, tot just un mes abans
de les eleccions municipals de l’abril. L’esquerra social i el
catalanisme, veient que havia arribat el moment de donar
el cop definitiu a la Monarquia, i convençuts de la incapacitat d’aquesta i dels seus partidaris per solucionar el problema català, van unir la lluita republicana i l’autonòmica
en la Conferència d’Esquerres Catalanes, que tingué lloc
a Sants (del 17 al 19 de març de 1931). D’aquí en va sortir el partit Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), per
la unió del Partit Republicà Català, d’Estat Català, del grup
de L’Opinió i de sectors independents del republicanisme
catalanista. El mes següent, ERC, amb el vot obrer i menestral, va guanyar a Catalunya les eleccions municipals
que van portar a la proclamació de la Segona República;
de retruc, el nou partit aconseguia el poder a Catalunya
i assumia el lideratge del procés autonòmic, que culminà
amb l’aprovació de l’Estatut del 1932.
Precedents de l’Estatut
Al llarg de la seva història el catalanisme polític havia fet
diversos intents de concreció d’un poder autonòmic que
no es va materialitzar fins al 1919, quan els diputats de la
Mancomunitat de Catalunya i els parlamentaris catalans
21
Teresa Abelló
Introducció
22
«Bases de Manresa». Document elaborat per la Unió
Catalanista el 1892. Representen la primera concreció
del catalanisme polític. Col·lecció particular
al Congrés dels Diputats van aprovar un projecte d’estatut
d’autonomia, que va comptar amb l’adhesió dels municipis catalans, però que ni tan sols va arribar a ser discutit
al Congrés.
Tanmateix, aquest no era el primer programa de govern
que s’elaborava. Ja el 1883, els republicans federals, primers impulsors del catalanisme polític, havien redactat un
projecte de constitució d’un estat català i, el 1892, l’agrupació Unió Catalanista aprovà unes bases per a una cons-
titució regional catalana, les conegudes com a «Bases de
Manresa», que resten com a referent en la història del catalanisme. A partir del 1901, quan els partits dinàstics van
ser desplaçats definitivament de la circumscripció de Barcelona per la Lliga Regionalista i els republicans, la qüestió de l’autonomia va anar agafant entitat, i la Mancomunitat, constituïda el 1914 com a conseqüència del decret
promulgat pel Govern Dato, que autoritzava les diputacions provincials de les regions a mancomunar-se amb finalitats administratives, no satisfeia les aspiracions autonòmiques de ningú.
La lluita per l’autonomia de Catalunya es reprengué
l’any 1918. Des del novembre d’aquell any i fins al febrer del 1919, la campanya autonomista va ser molt intensa, i Espanya va viure «el problema català» amb molta vehemència. Les condicions històriques i polítiques del
moment hi van ajudar. L’acció es va produir en el context
de la signatura de l’armistici que posà fi a la Guerra Europea i l’esclat reivindicatiu de les nacionalitats, fomentat per la proclamació dels Catorze punts de Wilson. Tot
plegat s’esdevenia enmig de l’enfonsament dels imperis
centrals (Rússia, Alemanya i Àustria - Hongria) que vivien
les revolucions respectives, el ressorgiment de nacionalitats irredemptes i l’eclosió soviètica. Es donava un conjunt de factors que aquí van facilitar l’acostament entre el
republicanisme espanyol, d’una banda, i el nacionalisme
d’esquerres, republicà per definició, i l’obrerisme, de l’altra, que a Catalunya constituïen l’alternativa al règim monàrquic.
El 10 de novembre, un dia abans que se signés l’armistici, el dirigent republicà Francesc Layret va pronunciar
una conferència en què resumia l’actitud del Partit Republicà Català; el seu discurs va tenir molt en comú amb la
confluència de circumstàncies que, uns anys més tard,
van portar l’autonomia a Catalunya en el marc de la Segona República. Layret propugnava l’ideal nacionalista i democràtic que ell reivindicava per a l’esquerra, i es presen-
El Pacte de Sant Sebastià
tava com a federalista i no separatista. El diari obrerista La
Lucha ho va reproduir: «Cuando hablo del reconocimiento
de la nacionalidad catalana me refiero a su pleno y absoluto reconocimiento político, económico y administrativo
dentro de la República federal española. [...] el problema
de Cataluña solo puede resolverse en horas de revolución o en tiempos de conmoción internacional. Es ésta una
razón más que abona nuestra significación intensamente
revolucionaria.»
En aquestes circumstàncies la Lliga va intentar canalitzar de nou el catalanisme i s’esforçava a obtenir algun
grau d’autonomia per a Catalunya. Al mateix temps volia
impedir que l’esquerra catalanista, representada pel Partit
Republicà Català de Francesc Layret i Marcel·lí Domingo,
agafés el monopoli del moviment, i procurava separar tota
possible coincidència del catalanisme d’esquerra amb el
moviment obrer. La Lliga es debatia entre l’esperança de
pactar amb un parlament, sempre esquerp, i la necessitat
estratègica de no negar la sobirania de Catalunya i atansar-se al republicanisme, tot i que el considerava poc catalanista. Després del fracàs del Govern Maura - Cambó,
i per tant de la voluntat de la Lliga d’hegemonitzar el Govern, aquesta inicià un moviment de reflux cap a la política
catalana i se centrà en el projecte d’estatut abans esmentat, instrumentalitzant el poder que tenia en la Mancomu
nitat. Aquesta iniciativa també era defensada per republicans i nacionalistes d’esquerra, i és en aquest context
que Francesc Cambó i Marcel·lí Domingo van intervenir al
Congrés en favor de l’autonomia. El Consell de la Mancomunitat va lliurar al cap del Govern, García Prieto, les Bases per a l’autonomia de Catalunya, redactades per una
comissió mixta de parlamentaris i consellers. Les desavinences sobre la petició catalana van precipitar la caiguda
del Govern i la substitució de García Prieto per Romanones. El projecte va ser rebutjat per les Corts, la qual cosa
comportà la retirada de tots els diputats catalans del Parlament. En un clima de màxima tensió política, Romanones
encarregà a una comissió extraparlamentària d’elaborar
un nou projecte d’autonomia per a Catalunya, mentre, per
la seva banda, l’Assemblea de la Mancomunitat redactava el seu propi Estatut. Aquest darrer va ser aprovat per
la Mancomunitat (el 25 de gener de 1919) amb l’adhesió
immediata de l’Assemblea de Municipis de Catalunya. Els
dos projectes eren incomparables; el de la Mancomunitat
parlava d’autonomia, i el del Govern, de descentralització.
Les discussions sobre ambdós projectes van arribar a un
punt mort abans que fossin presentats a les Corts, mentre a Catalunya l’entesa republicanoautonomista començava a fer aigües a causa de les lluites socials, especialment cruentes a Barcelona. Aquestes es van agreujar en
els anys següents fins a arribar, amb la presència del pistolerisme, a l’enfrontament de classes més dur viscut fins
al moment a Catalunya, que està en la base dels suports a
la Dictadura de Primo de Ribera.
A pesar del fracàs immediat del projecte autonomista, el clima col·lectiu i la consciència política que culminà
tota una història d’esforços del catalanisme no foren en
va. Durant la Dictadura el catalanisme va radicalitzar els
seus plantejaments, va fundar noves organitzacions i es
va identificar decisivament amb el republicanisme i l’esquerra. El Projecte d’estatut elaborat per la Mancomunitat
va ser un referent per a l’Estatut de Núria, i la discussió de
l’Avantprojecte a les Corts republicanes va tornar a plantejar, amb més o menys diferències i amb altres protagonistes, la qüestió central debatuda els anys 1918 i 1919.
L’any 1930 va ser d’intensa activitat antimonàrquica. Els
republicans, de tota tendència i de tot l’Estat, s’esforçaven a impulsar una acció conjunta. Finalment es concertà
una trobada dels diversos partits a la seu d’Unión Republicana de Sant Sebastià (17 d’agost de 1930).
23
Teresa Abelló
Introducció
24
A pesar de la voluntat i de les urgències per a reestructurar-se, l’esquerra catalana encara estava força desunida en un moment en què a la resta d’Espanya ja s’estava
pactant el nou règim. Per tant els partits que van anar
a Sant Sebastià hi van anar en nom propi i no pas com a
representants de l’esquerra catalana. Allí, a més dels amfitrions, s’hi va reunir una mostra àmplia de republicans:
A. Lerroux, del Partit Republicà Radical; M. Azaña, d’Acción Republicana; M. Domingo, A. de Albornoz i A. Galarza, del Partit Republicà Radical Socialista; N. Alcalá
Zamora i M. Maura, per la Derecha Liberal Republicana;
S. Casares Quiroga, de la Federación Republicana Gallega. A títol personal hi van participar I. Prieto, F. Sánchez
Román, F. de los Rios, i J. Ortega y Gasset. De Catalunya
hi van assistir: M. Mallol, d’Acció Republicana de Catalunya; J. Aiguader, d’Estat Català, i M. Carrasco i Formiguera, d’Acció Catalana.
Els acords que es van prendre establien que els representants catalans donaven suport al comitè republicà
que presidia Alcalá Zamora, i que de facto, era un govern
provisional de la futura República, a canvi que aquest es
comprometés a donar una solució jurídica al problema català, sota la fórmula d’un estatut o una constitució autònoma, que en paraules de J. Aiguader seria «proposada lliurement pel poble de Catalunya i acceptada per la majoria
dels catalans expressada en referèndum votat per sufragi
universal»; aquest referèndum més tard hauria de ser sotmès a l’aprovació de les Corts constituents, en la part que
feia referència a la delimitació d’atribucions entre el Govern de l’Estat i el Govern autònom de Catalunya. A pesar
de l’escassa presència de partits catalans, el pacte seria
assumit en un futur immediat per tots; era el símbol del
fet que el catalanisme lligava la seva sort als republicans
i, com diu Aiguader, «A San Sebastián, Catalunya féu acte de fidelitat revolucionària». Posteriorment, en ple debat
parlamentari sobre l’Estat integral, seria reiteradament al·
ludit, tant per ses senyories com per la premsa.
A mitjan octubre s’aconseguí crear a Catalunya un comitè revolucionari, que actuava en coordinació amb el de
Madrid, en el qual també eren representats els socialistes.
En un clima social tens, marcat per vagues i sublevacions,
la situació s’aclaria dins l’esquerra. Domingo es traslladava definitivament a fer política a Madrid; Rovira, que veia
fracassar el seu projecte de crear un grup dominant, es
reunificava de bell nou amb Acció Catalana —ara reconvertida al republicanisme— i, plegats, fundaven el Partit
Catalanista Republicà (març del 1931). Companys s’orientava cap al grup de L’Opinió i amb els partits abans esmentats van anar cap a la Conferència d’Esquerres; Macià
havia retornat de l’exili el mes de febrer, i hi va arrossegar
Estat Català. D’aquesta trobada, com s’ha dit, en va sortir
ERC; el nou partit, a pesar de la seva extrema joventut,
tenia homes de pes a ciutats i comarques, i, per sobre de
tot, el carisma de Macià.
La nova correlació de forces creada a Catalunya tenia
poc a veure amb el grup polític que havia anat a Sant Sebastià, però el Pacte va ser assumit per tots. Quan es va
proclamar la República, el Govern provisional que va assumir el poder el 14 d’abril de 1931 reflectia en la seva composició l’equilibri de les forces alineades en el compromís
adoptat l’agost del 1930: N. Alcalá Zamora presidia la República i era una garantia de moderantisme, igual que M.
Maura, germà de Gabriel, que havia estat part de l’últim
govern de la Monarquia. El vell republicanisme, el representaven els radicals (Lerroux i Martínez Barrio) i els radicalsocialistes (Domingo i Albornoz). L’autèntica novetat era
la presència dels socialistes (tres ministres, Prieto, Largo
Caballero i Fernando de los Ríos), i expressant el que es va
anomenar «el fermento jacobino de la nueva ola republicana», Manuel Azaña, conegut intel·lectual, que en aquell
moment era una incògnita política. Finalment la voluntat
d’incorporar les aspiracions «regionals» en el marc de les
llibertats republicanes incloïa una representació explícitament catalanista, Nicolau i d’Olwer, i galleguista, Casares
25
Companys, durant la proclamació de la República Espanyola des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona.
AHCB-AF. Josep Maria Sagarra
Teresa Abelló
Introducció
26
Francesc Macià s’adreça
als ciutadans després
de proclamar la República
Catalana des del balcó
del Palau de la Generalitat
de Barcelona.
AHCB-AF.
Josep Domínguez
(14.04.1931)
Tres dies de República Catalana
Quiroga. D’una manera immediata van aparèixer damunt
la taula els temes fonamentals, que es van fer visibles en
l’activitat parlamentària, el tractament dels quals s’havia
compromès a Sant Sebastià: la reforma agrària, la defensa
de la República i l’imperatiu de les aspiracions nacionalistes, que es va conèixer amb el nom genèric de «la qüestió
catalana».
Cap al migdia del dia 14 d’abril, Companys, anticipant-se
al Comitè Revolucionari de Madrid, va proclamar la República Espanyola des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona. Immediatament Macià, seguit d’altres membres del
seu partit, es dirigí a la plaça de Sant Jaume. Va sortir al
balcó de l’Ajuntament, on ja onejava una improvisada bandera republicana al costat de la bandera de Catalunya,
i amb veu emocionada però forta va proclamar la República Catalana, i en va assumir la representació màxima:
«En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques ajudant-les a instaurar el
nou règim amb totes les nostres forces.
»Queda, des d’aquest moment, format el govern de la
República Catalana, que es reunirà al Palau de la Generalitat. Els qui formaran el govern de Catalunya estaran,
d’ací endavant, disposats a defensar les llibertats del nostre poble, a morir per elles. Esperem que vosaltres, poble
català, voldreu també, si cal, com tots nosaltres, morir per
Catalunya i per la República.»
Macià, als seus setanta-dos anys, començà a treballar
amb l’extraordinària vitalitat que hom li reconeixia. Es va
enviar la notícia de la proclamació de la República Catalana a tots els municipis de Catalunya, al Govern republicà
de Madrid, que tot just s’havia format hores després de la
proclamació de la República Catalana, a les ambaixades,
etc. Es va formar un govern provisional i van ser designats
els nous càrrecs. Lluís Companys va ser nomenat governador civil, i Jaume Aiguader, nou alcalde de Barcelona. El
general Despujol va ser destituït com a capità general de
Catalunya, i en lloc seu es va nomenar el general Eduardo
López Ochoa, vell amic de Macià i republicà convençut.
Enmig del rebombori, el lerrouxista Emiliano Iglesias havia
ocupat el Govern Civil, però en va ser desallotjat per Lluís
Companys, que s’hi presentà acompanyat de gent de la
CNT, d’Estat Català i del catalanisme republicà.
Tres dies després de la proclamació de la República les
coses van canviar. A la tarda del dia 17 van arribar a Barcelona tres ministres del nou Govern republicà per parlamentar amb Macià. De bon principi el Govern provisional
no va veure clar el plantejament de República Federal que
la proclamació de l’Estat Català dins la Federació de Repúbliques Ibèriques feia suposar. Tot i admetre uns com
promisos previs, consideraven que la situació era un obstacle per a la concòrdia necessària per a consolidar la
República a tot l’Estat.
La delegació que va arribar de Madrid era integrada
per tres ministres: Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau i d’Olwer, els dos últims, catalans. Després d’un tens estira-i-arronsa, Macià va renunciar a la
República Catalana a canvi de constituir un poder polític
català autònom, que es va decidir denominar Generalitat,
recuperant el nom històric del Govern català, i en espera
d’un estatut d’autonomia que el Govern es comprometia a
aprovar. La renúncia que va esdevenir de la reunió va ser
un plantejament pragmàtic amb la finalitat de facilitar la
consolidació de la titubejant República Espanyola i donava una fórmula viable per al Govern a Catalunya.
27
Teresa Abelló
Introducció
28
28
Text del discurs de Francesc
Macià en què proclama la
República Catalana. Es va
enviar a tots els ajuntaments
de Catalunya.
ANC - Fons Francesc Macià
(14.04.1931)
El debat estatutari de 1932
29
29
Ordres emeses pel nou
capità general de Catalunya
per a la difusió de la
proclamació del nou règim
i el manteniment de l’ordre
públic.
(14.04.1931)
Text mecanografiat de
Francesc Macià per a ser
lliurat a la premsa, en què
dóna a conèixer que es
renuncia a la República
Catalana i s’accepta la nova
fórmula, la Generalitat.
(18.04.1931)
30
31
L’Estatut de Núria
Manifestació a favor de l’Estatut a Barcelona. ANC - Fons Gabriel Casas i Galobardes
El Govern provisional de la Generalitat
La Generalitat, fins a l’aprovació de la Constitució, va viure,
com la resta d’institucions republicanes, un període d’interinitat marcat per la voluntat de pervivència de la sobirania
de Catalunya. Tanmateix, aquesta es va poder mantenir
amb renúncies més o menys grans i estava hipotecada pel
reconeixement de la voluntat sobirana de les Corts constituents. De fet, des que es va constituir, el Govern provisional
de la Generalitat va practicar una autonomia relativament
àmplia, limitada d’una manera formal per la inexistència
d’una legislació autonòmica detallada, i obligada políticament a mantenir les millors relacions possibles amb el Govern de la República. En aquest període el Govern provisional
de la República i el de la Generalitat van mantenir una situació de compromís, sostinguda pel reconeixement que
hom feia del Pacte de Sant Sebastià. La Generalitat es veia
forçada a consolidar urgentment la posició sobirana que li
era reconeguda interinament, per a poder pressionar les
Corts mitjançant fets consumats.
Després del 14 d’abril, la República va començar a funcionar a base de decrets. El 21 d’aquell mateix mes el Govern provisional va publicar un decret de regulació, mentre
no poguessin actuar les Corts constituents, del funcionament del Govern en els diversos territoris. Feia referència al
règim general que afectava les províncies; mencionava els
cabildos insulars i la Diputació Foral de Navarra, preservava
les atribucions que corresponien a les províncies basques
en nom del concert econòmic, i al·ludia a la Generalitat de
Catalunya, la qual cosa significava el reconeixement oficial de la institució. El decret, ultra reinstaurar la Generalitat,
n’establia provisionalment les institucions: el Govern i l’Assemblea de Representants dels ajuntaments. Desapareixien del territori català les diputacions provincials, i el Govern
provisional tenia competència per a dictar les disposicions
que cregués pertinents per a l’organització de l’Assemblea
amb representants dels ajuntaments acabats d’elegir.
Sobre aquesta base legal es començà a treballar. El caràcter definitiu no s’assoliria fins després de l’aprovació
de l’Estatut per les Corts constituents. En aquest interval
Macià va accelerar al màxim tots els actes per a estructurar la Generalitat; encara no havien reaccionat tots respecte a Catalunya i el nou règim de Macià ja treballava, la
qual cosa va provocar nombroses friccions. El Govern de
la Generalitat va començar a governar sobre la base d’un
decret d’autoorganització publicat el 28 d’abril de 1931
(BGC 1 / 30.05.1931), pel qual s’establien els diversos òrgans que l’integraven. El va redactar Amadeu Hurtado,
amb la col·laboració de Jaume Carner i del president de
l’Audiència de Barcelona, Oriol Anguera de Sojo, i també
hi van intervenir els advocats Martí Esteve i Joan Casanovas. Era urgent comptar amb una estructura legal, i el text,
enllestit a corre-cuita, es publicà amb data del 28 d’abril.
Les presses i l’actuació, de vegades impulsiva i de vegades recelosa, dels uns i dels altres feien que les picabaralles fossin constants.
Macià va donar a conèixer el decret de la Generalitat
sense informar del seu contingut el Govern provisional de
la República. El ministre de la Governació, Miguel Maura,
se sentí molest per la inclusió de la figura de «ministres»
de la Generalitat. Maura, que mantenia moltes reticències
respecte al president de la Generalitat i la seva actuació,
va fer pública una nota, recollida en les seves memòries,
en què declarava: «Me importa mucho que conste que
cualquiera que sean los nombres con que se designen a
sí mismas las autoridades de Cataluña, las atribuciones
del Poder Central ni se delegan, ni se renuncian, ni se entregan. El Pacto de San Sebastián se cumplirá al pie de
la letra, y hasta tanto que no hayan procedido los Ayuntamientos de Cataluña a redactar el proyecto de Estatuto,
que éste haya sido aprobado en plebiscito regional, y, por
último, discutido y votado en las Cortes Constituyentes, el
Poder Central no hará cesión de ninguna de las atribuciones que le competen.»
33
Teresa Abelló
34
34
El 24 de maig de 1931, els regidors dels ajuntaments catalans van elegir els seus representants a la
Diputació de la Generalitat, que havia de redactar l’Estatut. Text lliurat per la Generalitat provisional
a la premsa en el qual figuren el nom dels diputats elegits, el nombre de vots obtinguts i la filiació
política de cadascú. ANC - Fons Francesc Macià (24.05.1931)
L’Avantprojecte d’estatut
En aquell moment ja era habitual que tothom es remetés al Pacte de Sant Sebastià, però cadascú en feia
una interpretació particular. Macià, per la seva banda, es
mostrà ofès pel to emprat per Maura i es va emparar en
el compromís pres pels ministres del Govern provisional
de la República, en la reunió que va finiquitar la breu República Catalana. Novament calia conciliar posicions entre ambdós governs i, en aquesta ocasió, l’encarregat de
gestionar, en nom de Macià, un compromís amb el Govern provisional fou A. Hurtado, que es desplaçà a Madrid. Finalment, amb la intervenció decidida d’Azaña, el
decret del 28 d’abril va ser aprovat pel Consell de Ministres. Aquest decret establia la composició de la Generalitat: un Govern provisional, o Consell, format pel president
i els consellers; una assemblea de representants dels municipis, anomenada Diputació Provisional de la Generalitat, i uns comissaris delegats del Govern de la Generalitat
a les províncies de Girona, Lleida i Tarragona.
El Govern de la Generalitat heretava les competències
de les desaparegudes diputacions, podia resoldre per decret totes les qüestions d’interès general que no interferissin en les matèries reservades al Govern provisional de
la República, i tenia la potestat de convocar la Diputació
sempre que ho cregués convenient. Les dificultats més
grans a l’inici d’aquest període interí eren de tipus econòmic. La Generalitat només disposava dels diners de les
desaparegudes diputacions provincials.
La Diputació Provisional de la Generalitat, la compondrien els representants dels ajuntaments de Catalunya,
elegits segons les normes dictades pel Govern de la Generalitat: els districtes electorals es feien coincidir amb
els partits judicials; tots els regidors elegits eren electors,
menys els que no haguessin estat proclamats per la Junta del Cens. Aquest era un punt delicat, ja que es podia
al·ludir a una hipotètica irregular constitució dels consistoris a Catalunya, resultat de les directrius imposades per
Macià durant els dies de la República Catalana segons les
quals només s’havien de constituir els ajuntaments que
acceptessin el nou ordre. En aquest sentit l’Esquerra no
va fer concessions, la qual cosa va provocar l’abstenció
de la Lliga, de la Federació Socialista, dels federals, dels
jaumins (carlins) i dels radicals, que van mantenir un únic
representant a la Diputació. Tanmateix, el procediment
garantia una majoria coherent dins l’Assemblea, en sintonia amb el Govern provisional de la Generalitat, la qual cosa li permetria realitzar ràpidament el seu programa.
El 24 de maig els representants dels ajuntaments catalans es van reunir a la capital del partit judicial corresponent per designar els seus representants, un per districte,
als quals se’n van afegir dos que escollien els consellers
de Barcelona, Badalona, Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramanet, i nou més per Barcelona. Un total de
quaranta-sis diputats (BGC 3 / 01.06.1931) entre els quals
l’Esquerra tenia, com era previsible, una majoria aclaparadora. La funció essencial d’aquesta Diputació estava relacionada amb l’Estatut de Catalunya. Li corresponia presentar la ponència de l’Estatut i organitzar el plebiscit dels
ajuntaments de Catalunya. Inicialment era la Diputació
que havia d’aprovar l’Avantprojecte d’estatut, però un decret del Govern provisional de la República (9 de maig de
1931) va imposar que l’Estatut havia de ser acceptat per
la mateixa assemblea i pels municipis abans que fos sotmès a plebiscit popular. Aquestes condicions treien pes
polític a la Diputació en l’aprovació de l’Estatut.
Els representants dels municipis es van reunir per primera
vegada el 9 de juny a l’edifici de l’antiga Diputació de Barcelona, sota la presidència de Jaume Carner. L’objectiu
primer era, com hem dit, l’elaboració de l’Estatut, i no es
plantejà cap altra via que la inserció de Catalunya en una
república federal. Immediatament es va nomenar la Po-
35
Teresa Abelló
36
Francesc Macià, amb
Jaume Carner, president
de la comissió designada
per la Diputació Provisional
de la Generalitat per redactar
l’Estatut, al Palau de
la Generalitat.
AHCB-AF. Josep Maria
Sagarra (14.04.1931)
nència de l’Estatut. La componien onze diputats —Josep
Puig i Pujades, Antoni Xirau i Palau, Pere Mías Codina,
Domingo Piñana i Homedes, Lluís Companys, Josep Dencàs, Rafael Campalans, Jaume Bofill i Matas, Martí Esteve
i Guau, Pere Coromines i Muntanya i Josep M. Serraclara i
Costa—, el Consell de la Generalitat i els presidents de la
Generalitat i de la Diputació. Les minories hi eren representades, tot i que s’hi mantenia el domini de l’Esquerra. Es partia d’una rotunda victòria electoral de les forces
catalanistes d’esquerra, i en van quedar al marge la Lliga
i els radicals de Lerroux; es prescindia així del catalanisme
de dreta, al qual reiteradament s’havia imputat, amb raó,
d’haver col·laborat amb la monarquia, malgrat que havia
actuat en l’oposició bona part del regnat d’Alfons XIII.
Tot seguit es va designar una comissió redactora; la formaven un representant d’Esquerra Republicana (Antoni Xirau), un de la Unió Socialista de Catalunya (Rafael
Campalans), un del Partit Català Republicà (Martí Esteve) i dos independents (Jaume Carner, que actuava com
a president, i Pere Coromines).
A la segona sessió de la Diputació, Macià va fer llegir
un missatge referent a la tasca que havien de fer els diputats, que provocà noves friccions amb el Govern de la República. Macià va retreure la promesa feta pels ministres
que es desplaçaren a Catalunya a negociar sobre la Generalitat, segons la qual es comprometien a delegar funcions d’ensenyament, d’economia i de treball, de les quals
només havia estat concedida una part de les d’ensenyament. En el seu discurs Macià al·ludí al no-compliment
d’aquests compromisos i les seves paraules van provocar
una ràpida reacció a Madrid: l’11 de juny, el Consell de
Ministres va lliurar una nota a la premsa amb relació al
missatge de Macià a la Diputació Provisional, en què es
reiterava en la seva interpretació dels acords de Sant Sebastià i refermava la sobirania de les futures Corts constituents per a resoldre la qüestió catalana. Referent a les
delegacions de funcions, deia: «Pel que fa a les afirmaci-
ons segons les quals ha existit un compromís no acomplert per part d’algun Ministeri, cal declarar que no ha
existit cap compromís oblidat del Govern, sinó una declaració personal i col·lectiva de predisposició d’ànim favorable que s’ha traduït progressivament en mesures reconegudes pel mateix senyor Macià» (La Veu de Catalunya,
12.06.1931). En realitat el Govern de la República volia
subratllar el fet que si havia pres mesures favorables a
Catalunya no era perquè s’hi sentís obligat per cap acord
o pacte, sinó que eren mesures fonamentades en la bona
predisposició unilateral del Govern de la República.
El ministre de Treball, Largo Caballero, se sentí directament al·ludit i irritat per les afirmacions de Macià. Tot plegat va provocar rèpliques i contrarèpliques reproduïdes a
La Veu de Catalunya. De fet, darrere del problema que van
generar les paraules de Macià s’intueix ja l’enfrontament
latent entre els socialistes i el Govern de la Generalitat, la
política del qual, segons el PSOE, afavoria els anarcosindicalistes en detriment de la UGT. Aquest enfrontament va
continuar més tard en la discussió de l’Estatut a les Corts
i es manifestà principalment al voltant de la competència
en qüestions de legislació social. En aquells moments era
un incident més, però era també un avís que Catalunya no
obtindria, de cara al futur, massa facilitats del Govern de la
República perquè les Corts acceptessin l’Estatut que Catalunya començava a elaborar. S’evidenciava un distanciament progressiu entre la Generalitat i el Govern provisional
de la República, i un enfrontament amb els socialistes del
PSOE que veien la Generalitat com un perill per als interessos de llur sindicat, la UGT. Davant d’aquestes perspectives el Govern de la Generalitat forçà la consolidació dels
acords de Sant Sebastià per tots els mitjans al seu abast.
Els encarregats de redactar l’Estatut es van reunir a l’hotel de la vall de Núria, lloc que li va donar nom, i el 20 de
juny el projecte ja estava llest. La ponència redactora va
lliurar l’Avantprojecte al Consell de la Generalitat, i aquest
encarregà a un grup de polítics catalans (Carner, Hurtado,
37
Teresa Abelló
38
Campalans) que exposessin en privat al Govern espanyol
el text elaborat. Segons Hurtado la discussió va discórrer
en un clima de gran cordialitat. Alcalá Zamora hi va introduir algunes esmenes que foren acceptades pel Consell
de la Generalitat, i intentà retardar l’aprovació de l’Estatut a
Catalunya fins que les Corts haguessin estat constituïdes,
amb la finalitat de poder copsar l’opinió dels partits abans
de ser discutit. Aquesta darrera proposta no va ser acceptada. El 14 de juliol la Diputació Provisional es va reunir
per examinar el text, oficialment sense la participació del
Govern de la Generalitat, que va ser aprovat sense massa
dificultats, i es van adoptar els acords següents: «Primer.
S’aprova el Projecte d’Estatut redactat per la Ponència nomenada a la sessió del dia 11 de juny proppassat, amb les
esmenes que li han estat incorporades. Segon. Sotmeti’s
l’Estatut aprovat al plebiscit d’Ajuntaments i al referèndum
popular que disposa l’apartat b de l’article 22 del decret de
la Generalitat del 15 de maig darrer. Tercer. Adreci’s a tots
els Ajuntaments de Catalunya, amb data d’avui, una còpia
íntegra de l’Estatut reformat. Quart. Els Ajuntaments hauran d’emetre el seu vot aprovant o refusant el projecte en
sessió que cadascun d’ells haurà de celebrar necessàriament abans o per tot el dia vint-i-sis del mes de juliol corrent. Cinquè. Els Ajuntaments trametran a la Generalitat,
el mateix dia de la sessió, una còpia certificada de l’acta,
en la part que faci referència al plebiscit. Sisè. El Projecte d’Estatut serà sotmès al referèndum popular el dia 2
d’agost vinent. La votació es farà d’acord amb el mateix
cens que ha regit en les darreres eleccions legislatives. El
butlletí de vot contindrà la pregunta: “¿Accepteu el Projecte d’Estatut aprovat per la Diputació de la Generalitat?”
L’elector votarà “sí” o “no”. Setè. Per a completar l’organització del plebiscit i del referèndum queda facultada la
Mesa presidencial, per tal que, d’acord amb el Govern de
la Generalitat i les Comissaries, realitzi les gestions pertinents fins a la seva aprovació per les Corts constituents
de la República. Vuitè. La Diputació acorda pregar al pre-
Microfitxa (7,6 x 4,7 cm) enquadernada en pell
feta pel gravador Ricard Ordinas. Porta la dedicatòria:
«A en Francesc Macià, símbol de les aspiracions
de Catalunya». ANC - Fons Francesc Macià
sident de la Generalitat que s’adreci a tots els diputats de
Catalunya a les Corts constituents, encomanant-los la defensa d’aquest projecte d’Estatut per tal que sigui incorporat a la Constitució de la República.» (BGC 6 / 17.07.1931).
Tot seguit, el 17 de juliol un decret de la presidència dictava les disposicions necessàries per a organitzar el plebiscit
als ajuntaments i per al referèndum popular.
La reacció a Catalunya dels partits davant l’Estatut
va ser molt mesurada. Les minories li van donar suport;
Lluhí, d’Esquerra, va assenyalar que «potser hauria volgut anar més enllà. Però en redactar-lo s’ha tingut en
compte, s’ha tingut una cura exquisida que fos un Estatut que poguessin votar tots els catalans» (La Publicitat
15.07.1931). Que l’Estatut era obra de tots era quelcom
que intentaven subratllar tots els responsables. Els representants d’Esquerra responien d’aquesta manera a la crítica de partidisme que hom va fer més endavant a l’Estatut, a despit del fet que els resultats de les eleccions de
diputats del 28 de juny havien confirmat l’hegemonia del
partit a Catalunya.
En termes generals, el projecte d’Estatut fou acceptat
favorablement per quasi tota la premsa de Catalunya. A la
fi tots els partits i les forces polítiques catalanes, tant si
havien participat en l’elaboració com si no, es van mostrar
disposades a donar-hi suport. Les divergències es fonamentaren en detalls concrets i aspectes parcials. Aquest
fet explica el vot absolutament favorable que rebé al plebiscit popular del 2 d’agost de 1931. La majoria criticava
com havia estat elaborat, la qual cosa, en el fons, representava una disconformitat amb el nou bloc hegemònic
de partits que l’Esquerra acabdillava. Les crítiques es referien a la insuficiència autonòmica (Lliga, federals, BOC)
al suposat contingut doctrinal, ja fos religiós (tradicionalisme catòlic) o social i econòmic (marxistes i sindicalistes).
També hi havia actituds d’acceptació indiferent (anarquistes, PSOE) i de prevenció i acceptació recelosa (PRR).
Gaziel escrivia a La Vanguardia (17 de juliol): «El Estatuto
ha quedado reducido ya a estas horas a un Estatuto autonómico lleno de sensatez y cordura que no ha asustado a
nadie, y el sindicalismo tendrá que adaptarse igualmente
a las estrictas posibilidades de la realidad. Entonces, ¿qué
va a quedar de la amalgama extremista?»
La Lliga Regionalista va expressar les seves reserves
respecte al procediment seguit, però hi va donar suport.
En el mateix sentit es va manifestar la Derecha Liberal Republicana de Cataluña. El Partido Republicano Democrá-
39
La campanya de signatures a favor de l’Estatut va ser
impressionant. Portada del llibre en què van expressar
l’adhesió a l’Estatut persones residents a Barcelona
procedents de fora de Catalunya. ANC - Fons Generalitat
de Catalunya (Segona República) (14.04.1932)
tico Federal, els federals històrics de Pi i Margall, en clara
decadència a Catalunya, l’acceptaven però en criticaven
les limitacions. Els carlins denunciaven el partidisme del
text, manifestaven la seva disconformitat en la redacció
i l’orientació ideològica en matèries concretes com la religió, però valoraven el reconeixement de la personalitat de
Catalunya que el text representava i «donaven permís» als
seus seguidors per a votar-lo afirmativament.
Teresa Abelló
40
40
Notes de premsa sobre assumptes diversos
fetes públiques per la Generalitat provisional.
ANC - Fons Francesc Macià (01.08.1931)
La Generalitat provisional no va descuidar les relacions
amb els representants de la premsa estrangera a Barcelona.
Escrit on s’explica la trobada amb periodistes.
41
41
La premsa donava a conèixer les activitats de la Generalitat
provisional fins als detalls més nimis. Nota lliurada a la premsa
per a ser publicada. ANC - Fons Francesc Macià (04.08.1931)
Després que Macià hagués lliurat el Projecte d’estatut
al Govern de la República, arreu van començar les
manifestacions a favor i en contra del text. Escrit que
acompanyava el llibre de signatures de suport a l’Estatut
que un grup de ciutadans nascuts fora de Catalunya
va lliurar al president de la Generalitat.
Teresa Abelló
42
La Federació Socialista Catalana (PSOE) l’acceptava en
nom de la unitat a Catalunya. El Partit Republicà Radical,
en compliment del que s’havia pactat a Sant Sebastià, es
pronunciava a favor de l’Estatut, i es reservava les modificacions que s’hi poguessin introduir durant el debat a les
Corts. L’anarcosindicalisme va mostrar formalment la seva
indiferència. Tanmateix, en el congrés extraordinari que la
CNT havia celebrat l’11 de juny, quan la crisi entre la Confederació i els grups burgesos de la naixent República ja es
posava de manifest, havien defensat els estatuts d’autonomia de les diverses regions, sempre que contribuïssin al
progressisme social. No es definien en cap cas contra l’autonomia catalana, i l’acord adoptat deixava veure la simpatia respecte a ERC, que no tardaria a dividir la CNT, tot encarant-la amb els grups més durs d’Estat Català i d’ERC, al
poder. Per la seva banda, el BOC, representant de l’obrerisme nacionalista d’inspiració marxista i amb certa base
cenetista, es manifestava disconforme amb el text perquè
no recollia les seves aspiracions nacionalistes, i pel seu
contingut reformista i burgès, però recomanava el vot afirmatiu ja que votar-hi en contra seria alimentar la reacció.
L’Estatut aprovat tenia cinquanta-dos articles, agrupats
en vuit títols:
Títol I: Del territori i de les ciutats de Catalunya.
Títol II: Atribucions del Poder de la República
i de la Generalitat de Catalunya.
Títol III: De la Generalitat de Catalunya.
Títol IV: De les finances.
Títol V: Dels conflictes de jurisdicció.
Títol VI: De les garanties dels ciutadans.
Títol VII: De l’adaptació de serveis.
Títol VIII: Règim transitori.
Era un desideràtum federalista (fins i tot preveia un govern comú per als Països Catalans), que no va ser recollit
per la Constitució (aprovada el desembre de 1931), la qual
considerava Espanya com un estat integral. Hurtado, que
hi va tenir una participació activa, ens en resumeix el con-
Full volant que es va distribuir el mateix dia del plebiscit.
BPR-CEHI
tingut: «L’Estatut era, dintre d’un respecte total al principi
de l’autonomia, una obra de ponderació i de sensatesa.
Després de l’afirmació autonomista i de declarar l’oficialitat
de la llengua catalana amb l’ús del castellà en les relacions
amb l’administració central de l’Estat, es classificaven les
facultats de sobirania en tres seccions que eren: una sobre
les matèries en les quals corresponia a l’Estat la legislació i l’execució, una altra sobre aquelles la legislació de les
quals corresponia a l’Estat i l’execució a Catalunya, i una
darrera sobre matèries de competència de Catalunya en
legislació i execució. Les més importants entre aquestes
eren les relatives a l’ensenyament, el dret civil, obres públiques, justícia i ordre públic, i s’establien per separat les regles d’ordenament i administració de les nostres finances.
Però la novetat essencial respecte altres projectes anteriors era la de concretar les institucions polítiques de Catalu-
nya en la Generalitat, constituïda pel president, el Consell
o Govern i el Parlament, sense cap altre poder que, com el
d’un governador general, tingués la representació del Govern central. L’Estat tenia per a les seves funcions privatives les autoritats corresponents, que eren, en resum, el
general de la Divisió militar, el delegat d’Hisenda i el cap
d’Obres Públiques en les de caràcter nacional.»
Durant la campanya en favor del «sí», es va demanar la mobilització de les dones a favor de l’Estatut,
tot i que elles encara no podien votar. AHCB-AF. Josep Maria Sagarra (02.08.1931)
43
Teresa Abelló
44
El que es va aprovar a Núria era, malgrat tot, un estatut
moderat; González Casanova, en el seu llibre Federalisme
i autonomia a Catalunya (1868-1938), s’hi refereix: «la moderació i el capteniment de l’Estatut de Núria foren captats
per la dreta liberal i pels diaris d’ordre de Barcelona», tot
i així considerava el règim federal com l’únic marc cohe-
rent on es podia desenvolupar una autèntica autonomia,
i la referència al principi d’autodeterminació es mantenia.
Els ajuntaments van efectuar el plebiscit municipal el
26 de juliol. Tots el van aprovar. El clima era d’eufòria generalitzada, i la premsa publicava el resultat de les actes
que els ajuntaments anaven remetent a la Generalitat.
El «sí» a l’Estatut va ser massiu. En la campanya, hi van participar tots els sectors socials
i es van emprar tots els mitjans a l’abast. AHCB-AF. Josep Maria Sagarra (02.08.1931)
45
Cartell sobre el
posicionament de diversos
polítics espanyols a favor
d’un estatut. BPR-CEHI
Teresa Abelló
46
S’especificava si era aprovat per aclamació, unanimitat o
majoria, sense que sigui possible entrar en massa matisacions més.
La campanya propagandística prèvia al referèndum popular havia estat molt intensa. Les conferències i els actes
polítics se succeïren i hom distribuí gran quantitat de fulls,
proclames, etc. La ràdio i l’aviació van col·laborar al costat
de diverses entitats ciutadanes a difondre-la i a demanar el
vot favorable. El Projecte d’estatut fou editat profusament i
reproduït en els diaris regionals. Els eslògans anaven dirigits
a tots els sectors de la població i apel·laven tant al republicanisme i al reformisme social, com al catalanisme.
Estand a la Rambla de Barcelona en què es demanaven signatures de suport a l’Estatut. El cartell que hi ha a sobre diu:
«¡Aragoneses!, ¡Andaluces!, ¡Asturianos!, ¡Castellanos!, ¡Gallegos!, ¡Vascongados!, ¡Isleños! firmad en los pliegos de homenaje
a Catalunya en la persona del gran patricio Macià.» ANC - Fons Gabriel Casas i Galobardes (01.07.1931)
47
La campanya pro Estatut va mobilitzar tota la societat, que es va expressar en el plebiscit i estampant la signatura.
AHCB-AF. Josep Maria Sagarra (02.08.1931)
Teresa Abelló
48
Començava una nova etapa política que les dones sabien que
també era seva. Fent campanya per l’Estatut.
El violoncel·lista Pau Casals votant el dia en què es va celebrar
el plebiscit de l’Estatut. ANC. Fundació Pau Casals
49
Palau de Justícia de Barcelona. Francesc Macià escolta la lectura dels resultats de l’escrutini de la votació de l’Estatut a Catalunya.
AHCB-AF. Josep Domínguez (06.08.1931)
Teresa Abelló
50
El president de la Generalitat i altres autoritats a les escales del Palau de Justícia després
de l’escrutini de la votació per la Junta del Cens. AHCB-AF. Josep Maria Sagarra (06.08.1931)
L’Estatut a Madrid
El 2 d’agost l’Estatut va ser votat per referèndum popular amb una participació aproximada del 75% del cens
i amb el 99% de vots afirmatius. Les dones, privades del
vot, reuniren 400.000 signatures d’adhesió al document
de Núria. L’abstenció fou globalment del 25%, però a la
ciutat de Barcelona, les abstencions i els vots negatius,
nuls i en blanc van arribar quasi al 38%. Tanmateix, no
s’han de treure conclusions precipitades, ja que si bé els
vots en contra a Barcelona van ser uns tres mil, el nombre
d’habitants de la ciutat que no havien nascut a Catalunya
passava dels cent cinquanta mil. L’11 d’agost el Govern
de la Generalitat va declarar oficial el Projecte d’estatut.
Tot seguit l’Estatut s’havia de portar a les Corts. El 13
d’agost de 1931 el president de la Generalitat provisional,
Francesc Macià, va fer lliurament del Projecte de l’estatut
al president del Govern provisional de la República per remetre’l a les Corts constituents.
Mentre, el 28 de juny s’havien fet eleccions generals a les
Corts constituents. Els resultats confirmaven a Catalunya
el pes del bloc ERC-PCR-USC, responsable de l’elaboració de l’Estatut. En aquells comicis la victòria de l’esquerra fou claríssima. El clima que es va crear en la campanya electoral va col·laborar a la radicalització de l’esquerra
social i, sens dubte, preparà l’èxit del futur referèndum sobre l’Estatut. Hom iniciava un procés d’agitació social seriós, com a pressió de la classe obrera catalana sobre el
règim que havia sortit victoriós gràcies al seu suport conjuntural. Arreu es vivia una bona dosi de conflictivitat laboral, alguns dirigents de l’Esquerra es van començar a
inquietar per la magnitud d’aquest triomf i se’ls començà
a aparèixer, altra vegada, l’espectre revolucionari.
Al marge d’aquests esdeveniments, el procés de tramitació de l’Estatut anava seguint el seu curs. Una vegada
el projecte va estar en mans del Govern de la Generalitat,
Hurtado, complint la promesa feta setmanes abans a Alcalá Zamora i d’acord amb Macià, va anar cap a Madrid,
amb Carner, per fer conèixer el projecte al Govern provisional. Era la primera anada de l’Estatut a Madrid. El viatge
havia de ser privat, però la presència d’ambdós al Congrés
—a causa de la insistència d’Alcalá Zamora— per a presentar les seves respectives actes de diputats, va treure
privacitat a la visita. Hurtado ho refereix així: «Tothom va
saber que Carner i jo érem a Madrid, on se’ns havia ajuntat Rafael Campalans, i que estudiàvem amb el Govern
de la República l’Estatut d’autonomia de Catalunya, com
deia Alcalá, dintre d’una perfecta cordialitat i coincidència
de pensament i de propòsit. En unes entrevistes amb el
president del Govern ens va presentar algunes observacions de redacció per a fer més precisos els termes de
determinats articles i ens va sotmetre unes quantes esmenes de caràcter administratiu i d’importància secundària;
però aquest estudi fet en comú, amb el contrast natural
d’idees oposades o almenys diferents, havia de tenir una
gran influència en l’actitud coratjosa que hauria de prendre Alcalá Zamora a favor dels Estatuts d’autonomia en
discutir-se la Constitució.» Tant Hurtado com Carner van
tornar a Catalunya convençuts que la força de persuasió
i l’autoritat política d’Azaña eren el suport més important
amb què comptava Alcalá Zamora dins el Govern per a
solucionar el que des d’alguns sectors de la resta de l’Estat s’interpretava com «el problema de Catalunya».
Macià, per la seva banda, va reunir els parlamentaris catalans acabats d’escollir, que havien d’anar a les Corts constituents i els va demanar explícitament el suport a la redacció de l’Estatut, quan comencés la discussió parlamentària.
Tanmateix, volia escoltar impressions i explicacions dels que
havien anat a Madrid; tots van acceptar les esmenes de detall proposades per Alcalá Zamora, les quals van passar al
text del Projecte d’estatut. Tot seguit alguna cosa va canviar.
Hurtado ho explica: «No sé el que devia passar aquells di-
51
Teresa Abelló
52
es a Madrid, probablement una conversa amb la fracció de
desesperats del nou partit radical socialista, perquè durant
la reunió ens va telefonar el jove Lluhí Vallescà des d’aquella capital per demanar amb gran vehemència, en nom propi i dels amics Marcel·lí Domingo i Gabriel Alomar, que, per
interès polític de gran transcendència, suspenguéssim indefinidament l’Assemblea a fi d’ajornar l’aprovació de l’Estatut fins a després de quedar constituïdes les noves Corts
i conèixer l’actitud dels partits.» Les picabaralles internes
entre els impulsors del projecte havien començat.
Aquesta petició, com ja s’ha dit, es va rebutjar de ple i es
va seguir el programa previst, però era obvi que els problemes ja havien començat. La Diputació es va convocar i J.
Carner va defensar el text redactat des de la presidència.
Superat el tràmit, A. Hurtado i J. Tarradellas van organitzar el plebiscit, el primer es va encarregar de solucionar els aspectes jurídics, i el segon, de preparar els actes
de propaganda.
Un cop aprovat i plebiscitat l’Estatut, l’activitat política es
va desplaçar a Madrid, tot esperant la resolució de les Corts
constituents. El 13 d’agost de 1931, Macià va marxar, acla-
mat per multituds, cap a Madrid, portant l’Estatut. L’acompanyaven els parlamentaris Aiguader, Puig i Ferreter, Riera
Puntí, Selvas, Carrasco Formiguera, Sbert, Gassol, i el diputat del Parlament de Catalunya Trabal. El mateix dia de
l’arribada a Madrid, a dos quarts de sis de la tarda, es va
fer efectiu el lliurament de l’Estatut al president del Govern
provisional de la República, al Palau de la Presidència. Per
les declaracions d’Hurtado, que consultà amb Alcalá Zamora i Azaña, semblava que l’Estatut havia estat ben rebut. Però oficialment el Govern no féu cap declaració referent a l’Estatut i mantingué la seva posició segons la qual
tota decisió corresponia a les Corts constituents.
El 18 d’agost el president Niceto Alcalá Zamora va presentar el projecte a les Corts espanyoles. En aquell moment hom destacava la bona predisposició amb què es
va rebre la missió. Però quan, nou mesos més tard, va
començar la discussió de l’Estatut a les Corts, les coses
havien canviat. El debat es va eternitzar; durant més d’un
any, el text de l’Estatut va donar lloc a discussions apassionades a favor i en contra de l’autonomia, i va dividir
i oposar polítics i intel·lectuals de signe divers.
53
Francesc Macià a l’Estació de França, anant cap a Madrid per presentar el Projecte d’estatut al Govern de la República.
Acompanyant el president es va desplaçar a Madrid una gran caravana automobilística.
ANC - Fons Gabriel Casas i Galobardes.
Teresa Abelló
54
Francesc Macià, la seva filla, Jaume Aiguader, alcalde de Barcelona, i la seva dona són rebuts a l’arribada a l’hotel de Madrid.
FJI-AF - Fons Francesc Macià (14.08.1931)
55
Reunió de parlamentaris catalans. Drets, d’esquerra a dreta: Antoni Xirau, Josep Tarradellas, Joan Selves, Joan Puig i Ferreter,
Antoni Jiménez, Rafael Campalans, Ventura Gassol, Amadeu Hurtado, Gabriel Alomar, Joan Lluhí i Antoni M. Sbert. Asseguts,
d’esquerra a dreta: Ramon Franco, Miquel Santaló, Jaume Aiguader, Lluís Companys, Francesc Macià, Lluís Nicolau i d’Olwer i
Jaume Carner. FJI-AF - Fons Francesc Macià
Biografies dels redactors de l’ Estatut de Núria
56
Rafael Campalans i Puig
FRC
57
Barcelona, 1887 - Torredembarra, 1933
Rafael Campalans i Puig va ser un dels redactors de l’Avantprojecte d’estatut d’autonomia de Catalunya en representació de la Unió Socialista de Catalunya, i posteriorment va
ser un dels seus defensors a les Corts espanyoles. Juntament amb Carner i amb Hurtado, va presentar a Madrid
l’Avantprojecte d’estatut d’autonomia a Alcalá Zamora.
A diferència dels polítics que van formar part de la ponència redactora de l’Estatut, la majoria dels quals eren
advocats i juristes, Campalans era enginyer industrial. En
els seus viatges per a ampliar coneixements a Holanda,
Bèlgica, Anglaterra, França, Suïssa i Alemanya va entrar
en contacte amb la política i amb el moviment socialista
europeu vinculat a la Segona Internacional. Tan bon punt
va tornar a Espanya, es va afiliar al Partit Socialista Obrer
Español (PSOE).
Des del 1914 Rafael Campalans va formar part de la
Mancomunitat de Catalunya, i d’aquesta manera va anar
adquirint una gran experiència en la gestió pública. Inicialment va ser designat director de Serveis d’Obres Públiques
i el 1922 va ser nomenat secretari general d’Ensenyament
Tècnic i Professional, per la seva vinculació al món educatiu, molt especialment a l’Escola del Treball, de la qual
era professor i director des del 1918. Amb la Dictadura de
Primo de Rivera va ser destituït de tots els seus càrrecs a
la Mancomunitat i a l’Escola del Treball. Tot i això, juntament amb altres companys també acomiadats de l’Escola
del Treball, va fundar l’Ateneu Polytechnicum, que va tenir
una gran afluència d’estudiants matriculats.
Rafael Campalans i altres companys de la federació catalana del PSOE tenien fortes divergències d’opinió amb la
direcció central del partit pel fet català i el tema sindical.
Les diferències van acabar per ser tan grans que Campalans, Serra i Moret, Alomar i altres es van escindir del
PSOE i, el juliol de 1923, van fundar la Unió Socialista de
Catalunya (USC). Durant els anys de clandestinitat sota la
Dictadura de Primo de Rivera, Campalans, home fort del
socialisme català, va assumir el lideratge del nou grup i va
participar en els moviments revolucionaris i opositors.
Amb la proclamació de la Segona República, Campalans va sortir elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona,
designat conseller d’Instrucció Pública en el Govern provisional de la Generalitat de Catalunya i escollit membre
de la ponència redactora de l’Estatut de Núria. El juny de
1931 va ser elegit diputat a les Corts constituents, i com a
tal va participar en la defensa de l’Estatut d’autonomia en
l’hemicicle espanyol. D’aquesta tasca en sorgí l’obra Hacia
la España de todos. Palabras castellanas de un diputado
por Cataluña, en què Campalans va aplegar alguns dels
seus discursos parlamentaris en defensa de l’Estatut, que
posen de manifest la crispació que hi va haver a les Corts
en aquelles discussions.
En aquell moment de plenitud política i personal, Rafael Campalans va morir ofegat l’any 1933, quan només tenia quaranta-sis anys, mentre es banyava a les platges de
Torredembarra.
Teresa Abelló
58
Jaume Carner i Romeu
FJI-AF - Fons Francesc Macià
59
El Vendrell, 1867 - Barcelona, 1934
Jaume Carner i Romeu, prestigiós advocat i polític, va ser
un dels redactors del primer Projecte d’estatut d’autonomia de Catalunya, amb el càrrec de president de la ponència redactora, la qual va cloure el text a Núria el 20 d’agost
de 1931. Carner també es va encarregar de presentar-lo a
Madrid a Alcalá Zamora.
La vinculació de Jaume Carner a la política es va produir amb el naixement de diferents iniciatives catalanistes a
final del segle XIX. Primer va ser membre de la Unió Catalanista; més endavant, del Centre Nacional Català, i després, de la Lliga Regionalista, per la qual va ser regidor de
l’Ajuntament de Barcelona el 1901. En aquest partit, Jaume Carner sempre va defensar la tendència republicana i
d’esquerra davant la més conservadora, encapçalada per
Prat de la Riba, fet que el convertí en el polític de referència del catalanisme entre els ambients més populars i en
un dels promotors i posterior fundador del Centre Nacionalista Republicà —que més tard va ser la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), escissió de la Lliga.
El 1907 va accedir al càrrec de diputat a les Corts pel
Vendrell, en la candidatura de Solidaritat Catalana. Va ocupar l’escó de diputat fins al 1916, any en què no va ser reelegit. Arran d’això va decidir allunyar-se de la política i dedicar-se més intensament a la seva professió, l’advocacia.
En aquests anys d’inactivitat pública, Jaume Carner es va
convertir en un dels advocats més prestigiosos de Catalunya. Tenia un coneixement molt ampli de la legislació i de
l’economia del país per l’exercici de la seva tasca professional, que va plasmar en l’edició de diversos treballs.
La proclamació de la Segona República va fer tornar
Jaume Carner al món de la política al costat de Francesc
Macià. El juny de 1931 va ser elegit diputat a les Corts
constituents per Esquerra Republicana de Catalunya, i va
ser elegit pels membres de la Diputació Provisional de la
Generalitat de Catalunya per a la comissió que havia de
redactar l’Avantprojecte de l’Estatut de Núria. Carner podia aportar a aquest projecte tota la seva experiència vital:
personalment, era un republicà convençut i un catalanista per definició; políticament, tenia una àmplia experiència
tant en les institucions locals com en les governamentals;
professionalment, coneixia en profunditat el món legislatiu,
el jurídic i l’econòmic. Va ser el president de la ponència
redactora de l’Estatut.
Jaume Carner va continuar compromès amb el projecte republicà. El seu prestigi personal i polític va fer que, a
final de 1931, fos designat ministre de Finances del segon
Govern Azaña, càrrec des del qual va fer una gestió eficaç, va plantejar la reforma tributària i va elaborar el primer
pressupost de la República. Tot i la seva excel·lent tasca, el
càncer que patia el va obligar a dimitir el càrrec el juny de
1933. Un any després va morir a Barcelona.
Teresa Abelló
60
Pere Coromines i Montanya
FJI-AF
61
Barcelona, 1870 - Buenos Aires, 1939
Pere Coromines i Montanya, polític, economista i escriptor,
va participar en la ponència redactora de l’Estatut d’autonomia i, més endavant, un cop aquest va ser aprovat, va
ser membre de la Comissió de Traspàs de Serveis, que havia de controlar el traspàs de competències de l’Estat a la
Generalitat.
Coromines va entrar en contacte amb el món de la política a les darreries del segle XIX. Va simpatitzar amb els corrents nacionalistes i anarquitzants, a partir de la seva vinculació amb el grup de la revista L’Avenç, la revista àcrata Ciencia Social i la colla del Foc Nou. Arran d’aquests
contactes amb els grups anarquistes barcelonins se’l va
relacionar amb l’atemptat del carrer dels Canvis Nous, el
1896, pel qual va ser detingut i condemnat en el procés
de Montjuïc a vuit anys de presó, que li van ser commutats un any més tard pel desterrament a França. L’amnistia
que li va ser concedida li va permetre de tornar a l’Estat i
treballar com a funcionari a l’Ajuntament de Barcelona, al
costat d’Ildefons Sunyol, i es va encarregar de les tasques
vinculades a la gestió econòmica de la municipalitat. Alhora va reprendre la militància política. Primer es va afiliar a
la Unió Republicana de Salmerón i després a la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la qual va ser el màxim
dirigent en el moment de la seva fundació, el 1909. Per
aquest partit va ser elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona i diputat a Corts, càrrec que va ocupar del 1910 al
1916.
El fracàs polític de la Unió Federal Nacionalista Republicana va causar en Coromines el mateix efecte que en Jaume Carner. En perdre l’escó de diputat es va allunyar de
la política i es va concentrar tant en la seva professió, l’advocacia i l’economia, com en la seva passió, la literatura.
En aquest període, professionalment, va excel·lir especialment pel seu vessant d’economista.
En proclamar-se la Segona República va ser cridat per
Esquerra Republicana de Catalunya com a membre de la
ponència redactora de l’Avantprojecte d’estatut d’autonomia. El van avalar tant la seva experiència política en les
diferents instàncies públiques com el prestigi com a economista. Coromines, conscient del seu deure envers la pàtria, va acceptar aquesta responsabilitat, i més endavant
també va ser l’encarregat de vetllar pel correcte traspàs de
competències cap a la Generalitat de Catalunya.
Durant l’etapa republicana va ser conseller de Justícia
i Dret de la Generalitat i diputat a Corts per Lleida en representació d’Esquerra Republicana, càrrec que va revalidar en les eleccions del febrer de 1936. Amb l’esclat de la
Guerra Civil fou designat comissari general dels museus de
Catalunya, càrrec des del qual va intentar salvaguardar el
patrimoni artístic català. Al final del conflicte es va exiliar,
primer a França i després a l’Argentina.
Teresa Abelló
62
Martí Esteve i Guau
AGA
63
Torà, 1895 - Ciutat de Mèxic, 1977
Martí Esteve i Guau, polític, publicista i advocat, va ser mem
bre de la ponència encarregada de redactar l’Avantprojecte
d’estatut d’autonomia de Catalunya en representació del
Partit Catalanista Republicà, també conegut com a Acció
Catalana Republicana, i posteriorment va ser un dels seus
defensors a les Corts espanyoles. Tot i la seva joventut,
comptava amb molta experiència política i de gestió en les
institucions de govern públiques.
Esteve es va iniciar en el món de la política en els rengles del catalanisme, al costat de la Lliga Regionalista, en
la qual ja va destacar com a secretari de la Joventut Nacionalista de la Lliga. El 1922, Esteve es va escindir de la Lliga juntament amb alguns dels dirigents de la Joventut Nacionalista, i van fundar el nou partit Acció Catalana (AC),
que pretenia allunyar-se de l’oportunisme, el dretanisme i
la tebior catalanista del partit regionalista i situar-se en el
centre polític. Martí Esteve, des dels inicis, va ser membre
del Comitè Executiu d’Acció Catalana i entre 1924 i 1929,
en plena Dictadura del General Primo de Rivera, va ser el
director del seu òrgan d’expressió, el diari La Publicitat. El
partit va prendre un caire més republicà a partir del març
del 1931, quan es va transformar formalment en el Partit
Catalanista Republicà (PCR), en el qual Esteve començava
a tenir un paper molt destacat.
No només va ser el seu prestigi dins del PCR el que es
va valorar a l’hora d’escollir-lo membre de la ponència redactora de l’Estatut d’autonomia. Esteve comptava, a més,
amb experiència en les institucions públiques. El primer
càrrec que va exercir va ser el de secretari general de la
Secció d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya, que li va oferir un bagatge important amb vista a la redacció de l’Estatut. A més, va ser regidor de l’Ajuntament
de Barcelona per la Lliga entre 1921 i 1923.
L’etapa republicana va ser, políticament, el període més
actiu d’Esteve. Amb la proclamació de la Segona República, Martí Esteve va ser elegit diputat al Parlament per
Solsona, i el juny de 1931, diputat a les Corts constituents
espanyoles, en les quals defensà l’Estatut d’autonomia.
Van destacar els seus parlaments a favor de la implantació
d’un estat federal a Espanya i en defensa de la llengua catalana com a llengua vehicular en les relacions amb altres
regions de l’Estat.
El PCR va desaparèixer el 1933 i va ser substituït per
Acció Catalana Republicana (ACR), encapçalada per Lluís
Nicolau i d’Olwer i Martí Esteve, que el 1934 va ser nomenat conseller de Finances de la Generalitat. Els fets d’Octubre de 1934 van provocar l’empresonament de Martí Esteve i no va ser alliberat i restituït en el seu càrrec fins al
febrer de 1936, amb la victòria del Front Popular. A partir
d’aquest moment va treballar com a advocat per a l’ambaixada espanyola a París, instal·lat a la capital francesa. La
Guerra Civil Espanyola el va obligar a exiliar-se, primer a
Cuba i després a Mèxic.
Teresa Abelló
64
Antoni Xirau i Palau
FJI-AF
65
Figueres, 1898 - Bagneux, Illa de França, 1976
Antoni Xirau i Palau, polític i advocat, fou un dels membres
més joves de la ponència encarregada de redactar l’Estatut
de Núria i, posteriorment, de defensar-lo a les Corts republicanes. Malgrat que no comptava amb una llarga trajectòria política, Xirau va ser designat per a aquesta tasca tant
per la seva professió, ja que era un bon coneixedor de la
legislació, com pel paper que havia tingut en la fundació
del nou partit republicà de masses català, Esquerra Republicana de Catalunya, que en aquells moments era partit
de govern.
Xirau, com molts altres joves polítics que van destacar
durant la Segona República, va començar a entrar en contacte amb el món de la política durant la Dictadura de Primo de Rivera; concretament es va integrar en el corrent de
lluita antimonàrquica format al voltant del setmanari L’O
pinió, de tendència republicana, federalista i socialitzant.
L’any 1931, aquest grup, juntament amb els homes d’Estat Català, encapçalats per Macià, i els del Partit Republicà
Català de Lluís Companys, va fundar Esquerra Republicana
de Catalunya.
Antoni Xirau va participar en la ponència redactora de
l’Avantprojecte d’estatut d’autonomia de Catalunya, però
també es va encarregar de fer-ne la defensa en les Corts
constituents republicanes, ja que n’era diputat i, a més,
era membre de la comissió parlamentària encarregada de
reelaborar l’Estatut d’autonomia de Catalunya per tal que
fos discutit, modificat i aprovat per l’hemicicle. Van destacar els seus parlaments a favor d’una àmplia autonomia
per a Catalunya, en connexió amb la seva tesi sobre la sobirania limitada de l’Estat, limitació deguda a la sobirania
que corresponia a les regions i a cada individu. També va
defensar un article en l’Avantprojecte d’estatut que estipulava la possibilitat d’incorporació de nous territoris a Cata-
lunya, per a permetre la reunificació futura dels Països Catalans, tot i que no va reeixir en el seu propòsit.
El 1932 va ser escollit diputat al Parlament de Catalunya
per la circumscripció de Girona, i també va exercir successivament els càrrecs de conseller de Sanitat i Assistència
Social, d’Economia i d’Agricultura. Va dimitir a causa de la
tensió que hi havia entre el sector de L’Opinió i els altres
membres d’ERC, i l’octubre de 1933 va ser un dels fundadors del Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra. Després de les eleccions de febrer de 1936 tots els membres
d’aquesta formació es van reintegrar a ERC.
Amb l’acabament de la Guerra Civil, Antoni Xirau es va
haver d’exiliar, primer a Mèxic i més tard a França. El seu
domicili particular va ser registrat per les forces franquistes, que li van requisar dotze sacs de documents i tota la
biblioteca. Per a poder viure lluny de la seva pàtria va exercir de professor, però va continuar vinculat a la política: va
ser membre del Comitè Executiu d’Esquerra Republicana
de Catalunya a l’exili. En aquesta etapa, Xirau va publicar
el llibre de poemes El meu poble i altres poesies (1953).
Va morir a França el 1976, un any després de la mort de
Franco.
Teresa Abelló
66
66
Saló Daurat del Palau de la Generalitat. Constitució de l’Assemblea de la Diputació Provisional de la Generalitat,
encarregada de designar la ponència que havia de redactar l’Estatut per a ser presentat a les Corts.
Edició oficial de l’Estatut de Núria
67
Butlletí de la Generalitat de
Catalunya. Any I, núm. 6,
del 17 de juliol de 1931. BPC
Teresa Abelló
68
68
Edició oficial deL’Estatut
l’Estatut adeMadrid
Núria
69
69
Teresa Abelló
70
70
Núria
71
71
Teresa Abelló
72
72
Núria
73
73
Teresa Abelló
74
74
Núria
75
75
76
77
L’Estatut a les Corts
«Auca de Francesc Macià
que amb fe, constància
i virtut darà al poble català
el seu gloriós estatut.»
BPR-CEHI
La Constitució i l’Estatut: «L’Estat integral»
A pesar de la pressa amb què els representants catalans
havien redactat l’Estatut de Núria, aquest no podia ser
tramitat per les Corts republicanes fins que hagués estat
aprovada la nova Constitució.
Les Corts, sorgides de les eleccions generals del 28 de
juny, van començar les sessions el 14 de juliol, presidides
pel socialista Julián Besteiro. Durant les primeres setmanes
van referendar els nombrosos decrets promulgats pel Govern provisional. La missió principal dels diputats era dotar
la República d’una constitució que permetés d’estructurar
un nou estat i facilités la consolidació del règim republicà i
la realització del programa reformista dels seus impulsors.
Calia transformar l’Estat monàrquic heretat i convertir-lo en
un instrument eficaç, capaç de satisfer els reptes històrics
que la nova República tenia plantejats. Tanmateix, això no
va ser fàcil. En el moment de les eleccions generals, el buit
produït al voltant de la Corona d’ençà de la proclamació de
la República va facilitar el triomf de la coalició republicanosocialista, però davant la redacció del text que havia de
donar legalitat a les reformes que es proposaven, els vells
canals de comunicació de les classes dominants es van
posar en marxa i en el moment de discutir la Constitució
van mostrar el seu poder, que, en el fons, romania intacte.
La Comissió redactora va estar sotmesa a nombroses
pressions, tant del Govern com de la premsa. I, segons el
seu president, va haver de treballar amb unes presses irracionals. El text sancionava una democràcia liberal i laica,
que obria vies per a desenvolupar una socialització progressiva, i instituïa un Tribunal Constitucional, que havia
de tenir un paper polític important.
Pel que fa a l’autonomia catalana, hi havia un punt clau
que la Constitució havia de resoldre, i era si l’Estat s’havia
d’estructurar d’una manera federal o unitària.
Per als diputats catalans era fonamental assegurar formalment la condició federal de la República Espanyola.
En aquest cas la «sobirania catalana», expressada en
l’Estatut que esperava el seu torn per a ser discutit, seria
compatible amb la de l’Estat espanyol. Si aquest punt no
es resolia satisfactòriament, es podria barrar el pas a l’Estatut català que, d’altra banda, tenia la peculiaritat que
havia estat redactat abans que el text constitucional. Si
no es trobava una fórmula federal, no solament la voluntat
sobirana de Catalunya seria sotmesa a l’aprovació de les
Corts, tràmit que havia estat acceptat pels polítics catalans a Sant Sebastià, sinó que hi havia la possibilitat, com
així va ser, que les Corts, en ús de la sobirania nacional
espanyola, rectifiquessin l’Estatut de Núria.
En aquest sentit, la inserció de les exigències d’autogovern de Catalunya en el marc constitucional del nou Estat
republicà va constituir un problema des de bon començament.
La concepció i l’organització administrativa de l’Estat
era un dels punts que dividia els republicans. La possibilitat de crear una nova estructura estatal era rebutjada
pels unitaristes, que invocaven l’arrelament i la personalitat adquirida per les províncies d’ençà de la seva implantació al segle XIX per Francisco Javier de Burgos (1833).
Davant el consens que aquests mantenien, s’adduïa l’arbitrarietat que podia representar dibuixar sobre el paper
una estructura federal basada en el reconeixement de les
regions històriques com a unitats de base.
El Govern provisional de la República va crear una comissió jurídica assessora per a redactar el text. L’Avantprojecte que aquesta va presentar refusava la fórmula federal, però també trencava el motlle de l’uniformisme i el
centralisme de l’Administració borbònica. Com a alternativa planejava la possibilitat de poder constituir regions autònomes, amb una fórmula que no tenia res a veure amb
l’antiga mancomunitat de les diputacions provincials.
S’admetia que hi havia demanda d’autogovern clarament expressada per Catalunya, i la voluntat de reconèixer l’autonomisme sorgit en diverses «regions», però una
79
Teresa Abelló
80
nova estructuració de l’Estat no es veia sinó a llarg termini.
La Comissió va preferir no entrar a teoritzar sobre aquesta qüestió i establí que les bases de l’estructura de l’Estat
eren les que existien en aquell moment, els municipis i les
províncies, però obria la porta a una possible modificació
en el futur, i establia ja d’entrada les atribucions que l’Estat no podria delegar mai a les futures regions autònomes.
El fet que es definís quines competències eren exclusives
de l’Estat significava que hom assumia que s’estava en
una fase de reestructuració de l’Estat, al marge dels models unitari i federal, si bé el marge de descentralització
era molt petit.
La premsa es va abocar a la discussió de l’Avantprojecte abans que fos aprovat per la mateixa Comissió Jurídica Assessora. L’Avantprojecte de la Constitució va ser
mal acollit en general. Les esquerres consideraven que es
Crida d’El Imparcial a boicotejar l’Estatut de Catalunya. HMM. El Imparcial (full encartat al diari)
L’Estat integral
perdia l’ocasió d’anar més enllà en qüestions socials i de
laïcisme; la dreta, de la seva banda, la criticava pels mateixos motius. A Catalunya, a la crítica per no establir el
federalisme, s’hi afegia que reservés atribucions excessives al poder central i que establís requisits massa rígids perquè les regions poguessin assolir l’autonomia. En
aquest aspecte, en canvi, els defensors de l’Estat unitari
consideraven el text com un greu atemptat contra la «unitat nacional».
A causa del debat establert i de l’heterogeneïtat ideològica del Govern provisional, aquest no es mostrà unànime a l’hora d’examinar el text i no el va fer seu. Per a
sortir de l’embolic va encomanar l’estudi i la possible rectificació del text a una comissió parlamentària, constituïda
el 28 de juliol de 1931, segons la proporcionalitat numèrica dels diversos grups parlamentaris. El seu president
fou el diputat socialista, professor de dret penal, Luis Jiménez de Asúa. La conseqüència de la no-assumpció de
l’Avantprojecte constitucional pel Govern va ser que cada
un dels seus membres va defensar a les Corts la posició
del seu partit en comptes de defensar una única línia governamental. La fórmula política federalista va ser novament rebutjada.
En aquestes circumstàncies, si la República volia continuar comptant amb Catalunya, el territori més decididament republicà de la península i més compromès amb
una política reformista, calia salvar el compromís contret amb els partits catalans i solucionar el que es va denominar el «problema català», tot i que no era exclusiu.
Refusat el federalisme, calia donar contingut a la fórmula regionalista, però la sola referència a la distribució de
competències retornava el debat als seus punts inicials.
La voluntat de tranquil·litzar la major part dels sectors i les
contínues transaccions van introduir una sèrie de jocs semàntics que van fer que les contradiccions teòriques entre un estat unitari que pretenia ser autonomista s’instal
lessin definitivament. Per a intentar arribar a consensos,
sovint inútils, s’introduïen fórmules noves. En lloc d’utilitzar la fórmula tradicional de «la Nación española», s’introduïa la referència a «España» com a poble sobirà i forma
d’Estat; això era interpretat pels unitaristes a ultrança com
una renúncia —favorable al catalanisme— a una nacionalitat espanyola única. I, en aquest sentit, l’ambigüitat de
les fórmules emprades deixava el debat permanentment
obert.
La Comissió insistia a rebutjar el model federal i, en referir-se a l’estructura de l’Estat, emprava per primera vegada l’expressió «Estat integral». La matriu dels futurs
estatuts d’autonomia es trobava en els articles 14, 15 i
16 de la futura Constitució, que fixaven, respectivament,
les competències exclusives de legislació i execució per
l’Estat, i les matèries en què es podria delegar l’execució,
i establia la possibilitat de delegar a les futures regions
autònomes l’exclusivitat en totes les matèries que no haguessin estat esmentades. El mateix Jiménez de Asúa es
considerava en bona part responsable d’aquests articles:
«Los catalanes no sólo lo saben, sino que me mostraron
en más de una coyuntura su leal gratitud»; ell mateix no
es definia com a unitari ni com a federal, però sabia que
era titllat despectivament de regionalista, «y como en Madrid, el problema que se veía con más volumen era el catalán, de catalanista».
L’Estat integral
Després de negar la viabilitat de les fórmules tradicionals
—federal i unitària— la Comissió Constitucional en va presentar una que, en paraules del seu president, pretenia superar les anteriors: l’Estat integral. Jiménez de Asúa, a La
Constitución de la democracia española y el problema regional, posava de manifest que «no se puede sostener el
Estado unitario», i, marcant distàncies entre l’Estat federal
i l’unitari, defensava l’Estat integral: «[...] vean ustedes qué
81
Teresa Abelló
82
grandes ventajas tiene el régimen integral sobre el régimen
federativo. En las federaciones se parcela el Estado de una
manera más o menos conforme a la naturaleza de esas regiones; pero hay que darles por igual el mismo régimen de
autodeterminación. Y cuando nos encontramos en países
como en España, con regiones que pretenden su autodeterminación en distinta medida y que tienen en sus perfiles
diferentes tradiciones culturales, tratarlas a todas con un
régimen igualitario, que la federación supone, es la más
insigne torpeza. Fué preciso hallar un régimen en el que
pudiesen permanecer unidas al Poder central las provincias que quisieran y, en cambio, pudieran demandar su
autodeterminación las regiones en la medida en que cada
una de ellas fuese capaz de ejercerla. Ese fué el régimen
que se siguió en la Constitución española. Pero ese régimen, además, se seguía en la Constitución de tal modo
que no nos obligaba en manera alguna a que la Carta Política fundamental prejuzgara lo que el Parlamento debía
discutir después. [...] Lo que pretendíamos hacer aquellos
de nosotros que veíamos la contundente realidad, era no
obligarnos en la Constitución a conceder a las regiones determinados derechos; pero al mismo tiempo no cerrar el
paso a los Estatutos. Es decir, que la Constitución española
en ese Título Primero diese posibilidad para todo pero no
prejuzgara nada.»
La peculiar fórmula autonomista va despertar l’interès
dels constitucionalistes europeus. Autors com M. Gerpe
Landín a L’Estatut d’Autonomia de Catalunya i l’Estat integral, i J. A. González Casanova a Federalisme i autonomia a Catalunya (1868-1938), recullen aquest interès,
com també l’ampli debat generat entre constitucionalistes, constituents i polítics espanyols de l’any 1931.
En paraules de Gerpe: «La nova estructuració de l’Estat —Estat integral— es presentava, doncs, molt lligada
a la federal i a la unitària. Hom podria deduir de la intenció del legislador que es tractava d’instaurar un estat que
tot i mantenir la unitat sobirana —la competència de les
competències— fos compatible amb l’autonomia de les
regions que la reclamessin. Però també podria defensarse la presència d’una tendència federativa a llarg termini,
després de l’acompliment del tràmit de la formació de les
regions autònomes.»
Finalment la Constitució definia la forma de l’Estat com
un «Estat integral» compatible amb l’autonomia de les regions. L’expressió, bé que volia ser de consens, estava
mancada de precisió. Gerpe defensa la idea que l’Estat
integral és un «Estat unitari caracteritzat per l’autonomia
regional».
La Constitució no reconeixia la regió autònoma, la qual
cosa vol dir que naixia unitària, amb la possibilitat d’admetre en el futur espais autònoms. L’autonomia no és un
dret ordinari de les regions, sinó una delegació de l’Estat.
Això exclou qualsevol interpretació federal de l’estructura
estatal republicana. Concedia a la província o les províncies interessades la facultat d’iniciativa per a constituir una
regió autònoma, però el projecte havia de ser aprovat per
les Corts. Tanmateix, la Constitució no determinava les regions, i imposava les condicions per tal que les províncies poguessin constituir regions autònomes: ser limítrofes i
tenir característiques històriques, culturals i econòmiques
comunes, la qual cosa a la pràctica feia coincidir la regió
autònoma amb la regió històrica.
En el rerefons de totes les discussions, subsistia un
problema polític que no es pot obviar. Catalunya ja havia
redactat un estatut i, perduda l’esperança d’una organització federal de l’Estat espanyol, única fórmula que hauria revalidat el caràcter sobirà de l’Estatut plebiscitat, la
futura constitució que parlava d’«Estat integral» havia de
garantir les competències d’aquest i les de la regió autònoma i no d’una manera genèrica i a posteriori, sinó concreta i a priori.
El problema polític de fer compatible l’Estatut aprovat a
Catalunya amb la Constitució no es va poder resoldre amb
cap de les fórmules jurídiques que es van intentar introdu-
L’Estat integral
83
El president de la Generalitat amb parlamentaris i diputats catalans, reunits a Palau per tractar de la discussió de l’Estatut a
les Corts. Primera fila, d’esquerra a dreta: Pere Rahola, Joan Estelrich, Amadeu Hurtado, Josep Sunyol, Joan Loperena, Jaume
Aiguader, Joan Puig i Ferreter, Manuel Dolcet, Albert Quintana, Josep Grau, i Manuel Carrasco i Formiguera. Darrere: Eduard
Layret, Joan Ventosa, Josep Tarradellas, Lluís Companys, Joan Lluhí i Vallescà, Carles Pi i Sunyer, Ramon d’Abadal, Miquel
Santaló, Francesc Macià, Jaume Carner, Jaume Simó i Bofarull, Antoni Maria Sbert, Joan Selves, Josep Bordas, i el doctor J. Soler
(que no era diputat). ANC - Fons Francesc Macià (18.04.1932)
Teresa Abelló
84
ir. En aquestes circumstàncies, la contradicció de base entre les sobiranies espanyola i catalana sorgiria de nou en el
debat parlamentari sobre l’Estatut de Catalunya. Quan es
va reproduir, en ple debat de l’Estatut, va anar acompanyat
de la monotonia dels discursos historicoacadèmics i de les
polèmiques filosoficojurídiques, fins en els detalls més nimis d’organització i en el regateig més sòrdid de compe
tències concretes.
Finalment, l’Estatut de Catalunya deixava d’ésser un acte d’autonomia (preceptuat per uns decrets governamentals que, segons Royo Villanova, no obligaven la cambra),
per a convertir-se en un projecte de llei més. En aquest
sentit, quan en una sessió parlamentària l’aleshores ministre i diputat catalanista J. Carner va fer referència que l’Estatut redactat havia estat condicionat per un decret del
Govern provisional, Royo Villanova el va interrompre per
afirmar categòricament: «Eso no obliga al Parlamento». En
aquestes circumstàncies no era aplicable la fórmula que el
mateix projecte pogués ser rebutjat en ple per anticonstitucional i presentar un recurs al tribunal de garanties, o bé
de redactar-ne un de constitucional; amb la fórmula adoptada fins i tot se li negava aquest acte de dignitat.
Tal com estaven les coses, tant l’Avantprojecte de la
Comissió Jurídica Assessora com el Projecte de la ponència parlamentària feien inviable l’Estatut de Núria. Alcalá
Zamora, en el seu paper de diputat, es va esforçar a trobar fórmules de compromís. Finalment la Constitució va
ser aprovada el 10 de desembre de 1931. El procés constituent va estar marcat per les relacions entre Catalunya i
la República Espanyola i, retòriques a part, no va ser possible assentar constitucionalment el principi d’autonomia
regional. González Casanova és categòric: «la constitució
republicana de 1931, com a tal, no concedeix a les regions espanyoles cap autonomia, ja que transmet a les
corts (constituents o ordinàries) la potestat de deliberar
sobre la manera com han d’ésser els possibles estatuts
regionals en cada cas».
Els parlamentaris catalans
El 28 de juny de 1931 es van fer eleccions a Corts. Per
les circumstàncies especials que hi concorrien, les Corts
electes es constituïen en constituents i legislatives. El Govern provisional havia modificat les normes electorals:
s’establien les demarcacions provincials, i les ciutats de
més de cent mil habitants —Barcelona, en el cas de Catalunya— formaven circumscripcions pròpies. La llei era
complexa; cada votant designava un nombre de candidats que oscil·lava, aproximadament, entre el 50% i el
80% dels llocs a proveir. Les vacants s’omplien per ordre de vots, sempre que el candidat superés el 20% del
total dels votants. Si quedaven llocs vacants perquè cap
candidat no superava aquesta xifra, s’anava a una segona
volta per majoria simple.
El partit majoritari, si era prou fort, podia obtenir la copada; que és el que va passar a Lleida.
Les llistes d’ERC van obtenir tots els escons pels quals
es presentaven, a pesar de la poca experiència parlamentària de les persones que les integraven. Incorporaven a
les llistes independents pròxims al partit (J. Carner, A.
Hurtado i P. Coromines) i militants d’Unió Socialista de
Catalunya (G. Alomar, que després va optar per l’acta de
les Illes Balears, o M. Serra i Moret, R. Campalans, etc.),
M. Domingo, que mantenia una doble militància amb el
Partit Radical Socialista, i figures destacades per les seves
campanyes contra la monarquia, com Ramon Franco. La
minoria va correspondre als federals, la Lliga Regionalista,
el Partit Català Republicà, Acció Catalana, radicals autònoms i socialistes.
La minoria catalana que en va resultar era liderada
per diputats catalanistes, republicans i d’esquerres, la ma
jor part d’ERC, i l’encapçalava Lluís Companys. Ells van
ser els qui van portar el pes de la defensa de l’Estatut a
Madrid.
Els parlamentaris catalans
Per la ciutat de Barcelona:
Jaume Aiguader i Miró,
Rafael Campalans i Puig,
Joan Puig i Ferreter,
Bonaventura Gassol i Rovira,
Joan Lluhí i Vallescà,
Antoni Xirau i Palau,
Josep Dencàs i Puigdollers,
Josep Tarradellas i Joan,
Josep Riera i Puntí,
Àngel Samblancat i Salanova,
Antoni M. Sbert i Massanet,
Ramon Franco Bahamonde,
Raimon d’Abadal i Calderó,
Lluís Nicolau i d’Olwer,
Joaquim Pi i Arsuaga,*
Antoni Jiménez i Jiménez,
Pere Rahola i Molinas,
Martí Esteve i Guau.
Per la província de Barcelona:
Josep Suñol i Garriga,
Lluís Companys i Jover,
Manuel Serra i Moret,
Amadeu Hurtado i Miró,
Josep Xirau i Palau,
Domènec Palet i Barba,
Josep Grau Jassans,
Carles Pi i Sunyer,
Amadeu Aragay i Davi,
Joan Selves i Carner,
Josep Bordas de la Cuesta,
Josep Ventura i Roig,
Salvador Sediles Moreno,
Eduard Layret i Foix,*
Manuel Dolcet i Carmen.
Per Girona:
Salvador Albert i Pey
Manuel Carrasco i Formiguera
Miquel Santaló i Parvorell
Alberto de Quintana de León
Josep Puig d’Asprer,*
Joan Estelrich i Artigues,
Josep Ayats i Surribas,*
Per Lleida:
Francesc Macià i Llussà
Humbert Torres i Barberà
Epifani Bellí i Castiel
Ricard Palacín i Soldevila
Josep Estadella i Arnó
Per Tarragona:
Marcel·lí Domingo i Sanjuán,
Ramon Nogués i Biset,
Jaume Carner i Romeu,
Josep Berenguer i Cros,
Joan Loperena i Romà,
Jaume Simó i Bofarull,*
Amós Ruiz Lecina.*
(*) No es van incorporar a la minoria catalana.
Un cop aprovada la Constitució, l’Estatut es va convertir en el centre de l’activitat política catalana i els diputats
van aplegar els seus esforços per aconseguir-ne l’aprovació. Aquesta circumstància va ser afavorida pel reglament
de la cambra, que obligava a la constitució de grups parlamentaris i afavoria les minories més nombroses. Així, amb
la finalitat de lluitar per l’Estatut, als diputats que havien
anat a les llistes formades per ERC i els seus aliats de la
Unió Socialista de Catalunya (USC) amb els independents
J. Carner, A. Hurtado i A. Samblancat, es van unir en la
85
Teresa Abelló
86
minoria catalana, sota la direcció de Companys, els federals S. Albert, S. Sediles, A. Jiménez i M. Dolcet; el diputat
de la Derecha Liberal Republicana E. Bellí; els diputats
del Partit Català Republicà M. Carrasco, Martí Esteve, i el
ministre L. Nicolau i d’Olwer. Finalment, s’hi van incloure,
per a les qüestions referents a l’Estatut, tres dels quatre
diputats que ocupaven escons per la Lliga Regionalista: P.
Rahola, J. Estelrich i R. d’Abadal.
Els criteris dispars que la minoria mantenia en qüestions com la religió, la legislació referent al camp, i fins i tot
la pretensió de M. Domingo (agost del 1931) d’ajornar la
presentació de l’Estatut, van crear múltiples tensions en el
si de la minoria. De fet, hi havia una necessitat d’unió per
a defensar l’Estatut, però en qualsevol altra qüestió les discrepàncies es feien paleses i sovint s’actuava per separat
segons les pròpies estratègies. Hom veia la voluntat d’ERC
de monopolitzar el poder. Aquesta volia tornar a Catalunya
amb l’Estatut aprovat i la seva tàctica consistia a vincularne l’aprovació amb una política d’aliances en l’àmbit estatal,
circumstància que es va reforçar quan ERC es va convertir
en un suport clau per al Govern d’Azaña, format després de
les eleccions a Corts. En aquestes circumstàncies ERC i la
majoria de representants catalans van acceptar la via del
pragmatisme i van pactar l’obtenció d’un estatut assumible
per les Corts. Una veu discrepant en aquest sentit va ser
la de M. Carrasco i Formiguera, que va ser expulsat de la
minoria catalana en negar-se a acatar la disciplina de grup
i en insistir en la defensa de la integritat de l’Estatut de Núria. Companys ho comunicà a la cambra: «Me importa decir, señores Diputados, que la minoría catalana ha acordado
considerar que el Sr. Carrasco Formiguera se ha excluido de
su disciplina política. Dicho acuerdo lo ha adoptado la minoría por unanimidad y de una manera expresa, con asistencia de todos los núcleos políticos que la integran. Por lo
tanto, quede patente que las sucesivas intervenciones del
Sr. Carrasco Formiguera serán producidas por su sola y única responsabilidad.» (DSCC, 10.06.1932.)
L’Estatut de Núria passa pel sedàs de la Constitució
L’Estatut s’havia redactat abans de les eleccions generals.
Eren uns moments de provisionalitat republicana en què,
amb un govern que aplegava sensibilitats molt diverses,
hom s’esforçava a no ferir susceptibilitats aliades i a respectar al màxim els sentiments catalanistes. La redacció
de l’Estatut no havia estat consensuada, però sí que havia estat consultada amb figures preeminents del Govern
republicà.
L’eufòria amb què l’Estatut va ser plebiscitat i aprovat a
Catalunya no va canviar les formes, però la rotunditat dels
resultats va sorprendre més d’un. Era evident que, independentment de les diferències polítiques internes, entre
els diversos sectors socials i els grups polítics hi havia una
rotunda voluntat autonomista que calia abordar.
El text va ser dipositat a les Corts en ple debat sobre
la Constitució i, tot i que va romandre en espera de ser
discutit, era present, per a bé i per a mal, en l’ànim dels
constituents; de fet, planejava com una ombra sobre el
Parlament, i va protagonitzar moltes de les discussions
sobre la Constitució.
D’acord amb el que disposava la llei, l’Estatut s’havia
de presentar com un projecte de llei de la República, per
tal que les Corts el discutissin i el referendessin o el refessin, segons el seu criteri. El primer problema es plantejava
amb l’esperit de l’Estatut; aquest havia estat elaborat pensant en un model d’estat federal, però la constitució definia Espanya com un «estat integral» i, com ja s’ha dit, no
tenia cap vel·leïtat federal.
Com a primer pas abans de ser discutit, el projecte elaborat a Catalunya fou sotmès a l’estudi d’una comissió
dictaminadora que elaborà un nou text a partir d’aquell,
d’acord amb el que era adequat als principis constitucionals.
87
El debat parlamentari va
ser tens i la campanya
orquestrada per alguns
diaris de Madrid en contra
de l’Estatut va provocar
reaccions d’adhesió a
Catalunya. Manifestació
a favor de l’autonomia
convocada pel Centre
Autonomista de Dependents
del Comerç i de la Indústria
(CADCI) a la plaça de la
República de Barcelona,
davant el Palau de la
Generalitat. ANC - Fons
Gabriel Casas i Galobardes
(24.04.1932)
Teresa Abelló
88
La Comissió encarregada de redactar un dictamen —o
projecte d’estatut—, que és el text que seria discutit a les
Corts, i no pas l’elaborat a Catalunya, era formada per representants del Partit Radical Socialista (López de Goicoe
chea, Fatrás, i San Andrés); el grup basconavarrès (Basterrechea); el partit gallec autonomista (Poza Juncal); el
Partit Radical (Lara, Abad Conde, Marco Miranda, Vaquero, i García Lozano); Acción Republicana (Bello); el PSOE
(Pascua, Bargalló, Sánchez Gallego, Escandell, i De Francisco); el grup agrari (Royo Villanova); Esquerra Republicana de Catalunya (Antoni Xirau, i J. Lluhí i Vallescà); el
republicà federal (Valle), i l’Agrupación al Servicio de la
República (Iranzo). Hi estaven representades les minories més importants, i la presidia Luis Bello, del partit d’A
zaña, el nou cap del Govern i home fort de les esquerres
republicanes. Es va nomenar una comissió tècnica per a
la qüestió econòmica, integrada pels diputats catalans P.
Coromines i R. Campalans. El Dictamen es va presentar
a la cambra el 9 d’abril de 1932; l’Estatut estava llest
per a començar a ser discutit. El text de Núria s’havia
adequat a la Constitució acabada d’aprovar: hi va desaparèixer tot indici de federalisme; el català passava de
llengua oficial a cooficial; desapareixien del text les matèries la legislació i l’execució de les quals ja depenien
—segons la Constitució— de l’Estat, i desapareixia també
tota la part que feia referència a la legislació social —resultat clar del temor socialista a la influència que la CNT
pogués exercir en el Govern de la Generalitat—, que seria
regulada pel Govern central. Hi va haver modificacions en
sentit restrictiu en el camp de l’ensenyament, en la supremacia de la Generalitat i, sobretot, en el camp de les
finances. No totes les modificacions introduïdes, i per
descomptat les que s’hi van anar afegint durant la tramitació parlamentària, es justificaven per la necessitat d’a
dequar el text a la Constitució, la major part responien a
pactes amb els intransigents i a la voluntat de salvar l’Estatut. El mateix L. Bello va reconèixer les enormes pressi-
ons a les quals la Comissió havia estat sotmesa, tant en el
sentit de demanar que fos respectada la integritat del text
com en el radicalment contrari.
El contingut del dictamen elaborat per la Comissió va
provocar una rebuda diversa a Catalunya; els homes de
l’esquerra no amagaven la decepció i l’enuig; per contra,
la Lliga se sentia satisfeta amb el text final.
La reacció a les Corts també va ser heterogènia, i responia tant a actituds personals com a consignes de partit.
A pesar de la transformació soferta pel text, homes com
Maura, Sánchez Román i Ortega y Gasset es van mantenir en una posició obstinada i es van negar a aprovar el
dictamen —en la fase de debat a la totalitat del projecte—
per una qüestió de sobirania. Amb l’article 1 a la mà, que
afirmava que «Cataluña es un Estado autónomo dentro
de la República española», van tornar a plantejar la qüestió de la inviabilitat del federalisme i la discussió sobre el
concepte de sobirania que ja s’havia esgotat durant la discussió de la Constitució.
Es va al·ludir insistentment a les qüestions sobre la inconveniència de concedir als catalans autonomia econòmica i en l’àmbit del manteniment de l’ordre públic en
uns moments de crisi econòmica i social (Maura). S’afirmava que l’autonomia que reclamava Catalunya era incompatible amb la unitat d’Espanya (Sánchez Román).
I Ortega divagava sobre el que ell anomenava «la neurosi catalana» respecte al tema de la sobirania; defensava
la unitat de destí d’Espanya i recordava que «todas las
cosas subversivas que han acontecido en España desde
hace muchísimos años vinieron de Barcelona». (DSCC,
13.05.1932.)
Els que el defensaven insistien en el caràcter representatiu que tenia el text més enllà de les diferències entre
els partits catalanistes (Abadal); en la defensa dels drets
liberals i democràtics davant l’estatolatria monarquitzant
d’Ortega (A. Xirau i A. Hurtado); en el caràcter democràtic de la sobirania que va de baix a dalt, i no a la inver-
89
M. Azaña, amb periodistes
i diputats, entre ells Lluís
Companys, al Congrés,
després del discurs en
què va fixar la posició del
Govern davant la «qüestió
catalana». HMM. Ahora
(28.05.1932)
Teresa Abelló
90
sa, i defensaven que la Generalitat era un organisme més
de l’Estat (Nicolau i d’Olwer); s’insistia que hom no podia
transigir en l’Estatut, puix que ja el debat sobre la Constitució havia comportat una transacció entre la voluntat
federal de Catalunya i la voluntat unitària de la República. Sobre això deia Nicolau i d’Olwer: «[...] aquí vinimos
muchos con la esperanza fundada, fundadísima —la historia de la revolución nos daba derecho a ello— [...] de
que se iba a estructurar la República federal; la República
federal se desvaneció; y como transacción entre la República federal y el Estado unitario, legado por la monarquía,
llegamos a esta fórmula transaccional que es la Constitución». (DSCC, 19.05.1932.)
Manuel Azaña, com a cap del Govern, va adoptar una
actitud decididament combativa a favor de l’Estatut. Els
seus arguments —d’un gran pes doctrinal i amb molta eloqüència política— se centraven en la decisió de crear un
veritable Estat espanyol, i amb el convenciment que per
a arribar a ser-ho havia d’integrar socialment les classes
treballadores revolucionàries i, territorialment, les regions
amb més desig d’autonomia. En el discurs que va fer a les
Corts en defensa de l’Estatut va traçar un paral·lelisme entre monarquia liberal i centralisme, i va arribar a la conclusió que Catalunya havia gaudit, abans dels Borbó, de més
autonomia que la que ara hom li concedia amb la República. Per ell, la creació d’un veritable estat modern era inseparable d’una república que emparés la unitat efectiva
d’Espanya mitjançant el respecte a l’autonomia de les regions amb personalitat pròpia com Catalunya.
L’Estatut es va començar a discutir el 6 de maig de
1932. Inicialment es va fer el debat a la seva totalitat, i
més tard, de cadascun dels seus articles. Malgrat les modificacions fetes per la Comissió d’Estatuts i els esforços
per a arribar a una situació de consens durant el mes que
va durar la discussió a la totalitat, en acabar els sectors
més reaccionaris es mantenien intransigents davant de
qualsevol avenç autonòmic.
Vinyeta que mostra els esforços d’Azaña per tirar endavant
l’Estatut. AHCB-H. Mirador (16.06.1932)
Comportament dels diversos
grups al Parlament
El Govern d’Azaña s’havia compromès amb Catalunya i
estava decidit a tirar endavant l’Estatut. La discussió parlamentària havia de delimitar i concretar l’abast de l’autonomia, però aquesta estava pràcticament garantida. Tanmateix, els adversaris de l’Estatut van aconseguir minimitzar
al màxim el contingut autonòmic i obstruir la marxa parlamentària posant traves de tota mena per retardar-ne
l’aprovació. Cada un dels textos (el de Núria, el de la Comissió parlamentària, l’aprovat per les Corts el 1932) era
més restrictiu respecte a l’anterior.
Van caldre més de quatre mesos de discussions per a
aprovar l’Estatut. Com posava de manifest Amadeu Hurtado: «Ningú [a les Corts] no es declarava contrari a l’autonomia de Catalunya, però, a l’hora de concretar, ningú
no acceptava l’autonomia que nosaltres demanàvem, i no
pas per excessiva, sinó per qüestió de principis.» El to de
la discussió sovint va ser tens. Molts diputats havien ma-
Comportament dels diversos grups al Parlament
nifestat amb claredat la seva disposició d’obstaculitzar el
debat i d’impedir, si podien, l’aprovació de l’Estatut.
Diputats del molt conservador partit agrarista com Martínez de Velasco, Royo Villanova, etc., i altres més moderats com Abilio Calderón o Miguel Maura, van treballar en
aquest sentit. Així mateix, republicans com Ortega y Gasset, Sánchez Román, Unamuno, i els radicals en general,
es van mostrar poc respectuosos amb les aspiracions catalanes i força oposats al projecte.
El president de la cambra, J. Besteiro, va tolerar la
pràctica d’un obstruccionisme deliberat, i va ser la ferma
decisió d’Azaña de tirar endavant l’Estatut la que va desencallar el procés. Azaña era ben conscient del desafiament a què es volia sotmetre el Govern i no deixava d’acusar directament els causants i d’assenyalar les formes
concretes amb què es volia destorbar la discussió. Ho va
fer explícit en diversos discursos i, intel·ligent i histriònic
com era, va entendre des del primer moment la dinàmica que adoptaria el debat, de la qual va deixar constància
en unes lacòniques anotacions en el seu diari, el mateix
dia que va començar el debat a les Corts: «Ha comenzado la discusión del Estatuto. Maura, con grandes propósitos de serenidad y de prometer un debate de “altura”.
Mucho ha tenido que dominarse, porque es violentísimo,
y el proyecto le carga. Companys, palabras inocuas; cordialidad, República. Mucha gente en el salón. Tópico del
día: ¡Qué bien empieza! ¡Cuanta serenidad! Todo el mundo tiene miedo al asunto, y hoy se formaban la impresión
de que el debate pasará así, con disertaciones sin controversia. ¡Ya verán! En el despacho de ministros nos hemos
reunido después casualmente Largo, Ríos, Casares y Ramos. Comenzamos la sesión. Casi nadie, si no es Casares, va de frente en este asunto. Fernando [es refereix al
ministre Fernando de los Ríos] frunce el ceño y “se pone”
muchos problemas. Siento que en torno mío hay curiosidad, un poco de temor por lo que puede ocurrir, y escasos medios que me ayuden.
»He vuelto al ministerio un tanto desalentado y de mal
humor. Arrecia una bárbara campaña contra el Estatuto.
Muchos, en las Cortes, van a sumarse a ella, previendo
que es trance difícil para el Gobierno, y están a la es
pera.»
El debat va ser dur i, a la llarga, tediós, però, tanmateix, l’alçada intel·lectual i la violència dialèctica utilitzada
en el si de la cambra no deixaven de ser una posada en
escena; una altra qüestió fou l’enfrontament que aquest
discurs va generar fora del Parlament. El comportament a
l’interior de la cambra responia als usos parlamentaris del
moment; s’admetien les interrupcions brusques i el diàleg
espontani entre qui tenia l’ús de la paraula i qualsevol diputat que se sentís al·ludit o interpel·lat, tal com reflecteix
el diari de sessions.
Els grups parlamentaris van mantenir comportaments
diversos. El PSOE formava part de la coalició governamental presidida per Azaña i, per tant, va assumir la qüestió
de l’autonomia catalana. Tanmateix, la participació del
PSOE en el debat parlamentari no fou destacable; s’havia
designat Azaña com a portaveu de la coalició i, disciplinadament, amb algunes individualitats que van fer manifesta la seva oposició, va donar estricte suport al Dictamen
de la Comissió, i solament es va abstenir majoritàriament
en la votació de l’article 10 del Dictamen, referit a la creació de centres d’ensenyament propis. Indalecio Prieto i
Luis Araquistain, contraris a l’autonomia basca, representaven el sector que més s’oposava a l’Estatut dins del partit. Independentment de la votació final, alguns articles
van ser difícils d’acceptar (el 2, el 5 i el 7, especialment),
i van obligar els partits de la coalició governamental a sumar esforços i vots per a tirar-los endavant.
El Partit Radical, fora del Govern, era el partit més nombrós situat a l’oposició. Havien començat demostrant una
actitud indefinida respecte a l’Estatut; estaven a l’oposició,
però, per principis, tampoc no es podien identificar amb
els sectors més conservadors de la cambra. Lerroux, de-
91
Teresa Abelló
92
Alejandro Lerroux, cap del Partit Republicà Radical,
sortint del Congrés després de pronunciar el seu discurs
sobre l’Estatut. HMM. Ahora (21.05.1932)
magog contumaç, paradoxalment, només va debatre en
una única ocasió en la discussió de l’articulat (14.07.1932),
a més del discurs inicial. Al llarg de tot el procés va adoptar una actitud expectant. Lerroux insistia que no s’oposaven a l’autonomia de Catalunya; la qüestió, segons ell, estava en quines eren les condicions i de quina manera s’hi
accedia. Tanmateix, l’abstencionisme que va mostrar està
en la línia de posada en escena de les discussions; calia
mostrar oposició al Govern. Van refusar alguns articles,
més per marcar distancies amb el Govern que no pas perquè dissentien pròpiament del seu contingut. El vot final
va ser afirmatiu.
Els diputats del Partit Socialista Radical, amb Marcel·lí
Domingo com a figura rellevant, van tenir una participació molt curosa i, en general, conciliadora. Van ser una
minoria activa en defensa del Dictamen de la Comissió i
en resposta als compromisos que havien adquirit amb el
Govern.
Els diputats d’Acció Republicana van donar suport decidit al Dictamen tal com l’havia deixat la Comissió. Era el
partit d’Azaña, i ell assenyalava en cada moment quina era
l’actitud del Govern, sempre propícia a una entesa amb
Catalunya. Azaña i el seu home a la Comissió, Luis Bello,
comprenien la necessitat d’arribar al difícil equilibri entre
les reivindicacions catalanes i els recels de les Corts.
Pel que fa als partits gallecs autonomistes, tant Castelao com Casares Quiroga, Poza Juncal, etc. van mostrar
sempre una actitud favorable a l’Estatut. La mateixa actitud va mostrar el grup basconavarrès, en què dominava
el Partit Nacionalista Basc. Reclamaven la plenitud de poders per a la Generalitat. Li van donar suport en tot, i en la
qüestió en què es van identificar més amb els catalans va
ser en la de l’ensenyament.
Un grup prestigiat a la cambra pel seu caràcter intel·
lectual i elitista era l’Agrupación al Servicio de la República. Era una plataforma fundada el febrer de 1931 que no
pretenia rivalitzar amb els partits, i havia sorgit amb l’esperit de reflexionar i difondre els principis republicans i
mobilitzar les consciències a favor de la República. Ortega
y Gasset, Gregorio Marañón, Unamuno i Ramón Pérez de
Ayala n’eren alguns dels impulsors. Pel que fa a l’Estatut,
alguns d’ells, com Unamuno i Ortega, van mostrar una
actitud moltes vegades anticatalanista. El jurista Sánchez
Román va ser un dels homes més actius en la discussió
de l’articulat. En la qüestió de l’idioma eren defensors de
Comportament dels diversos grups al Parlament
la cooficialitat, i van coincidir en la demanda d’una doble
universitat. Com a grup van fer una defensa de la unitat
cultural i lingüística de l’Estat, que no era altra cosa que la
defensa de la cultura castellana, de la qual eren els màxims exponents del moment.
Unamuno no va entendre la idea de Catalunya ni va acceptar el plantejament autonòmic. Digué: «Hablar de nacionalidades oprimidas es sencillamente una mentecatada; no ha habido nunca semejante opresión, y lo demás
es envenenar la historia y falsearla.» (DSCC, 02.08.1932.)
Aquesta concepció, que en èpoques anteriors havia estat
matisada en el creatiu diàleg mantingut amb el poeta Joan Maragall, ara s’alimentava amb l’animadversió que li
inspirava tot desig nacionalitzador del seu País Basc natal. Ell va proposar definir Catalunya com «un núcleo político-administrativo», resultat de l’organització administrativa de les quatre províncies.
La llengua i l’ensenyament van ser altres punts en què
Unamuno va mostrar una actitud molt combativa. Va protestar pel fet que els funcionaris haguessin d’aprendre el
català i, pel que fa a l’escola (art. 7) demanà prioritat per
a la llengua castellana en tots els centres d’aprenentatge
de Catalunya, i que l’ensenyament oficial fos en aquella
llengua. Es va oposar a la universitat autònoma, i va negar
atribucions al Govern en matèria d’ensenyament.
Altres partits minoritaris, com Derecha Liberal Republicana, el Partido Liberal Demócrata Independiente, i el
Partido Republicano Independiente, els monárquics, etc.,
van mantenir actituds oscil·lants.
Els partits republicans federals van tenir un paper no
massa destacat en la discussió; partien de la premissa
que l’Estatut no era federal però van intentar mantenir un
debat constructiu en sentit federalitzant.
Repàs històric a l’actitud de Lerroux respecte al catalanisme.
AHCB-H. Mirador (28.07.1932)
93
Teresa Abelló
94
El que va abanderar l’oposició total a l’autonomia va ser
el Partido Agrario, omnipresent al llarg de tot el debat amb
una actitud impertèrritament rebentadora. Van utilitzar reiteradament els conceptes de separatisme, d’incapacitat
política... Com a grup parlaven insistentment de l’empobriment de l’Estat si es concedia l’autonomia. El vot va ser
sempre negatiu.
Altres grups minoritaris, seguint l’actitud del partit agrarista, van practicar una política de boicot durant tota la
tramitació de l’Estatut. Tenien pocs diputats a les Corts;
eren partits d’àmbit estatal, centralistes i oposats a tot tipus de descentralització; tenien uns interessos econòmics
i professionals ben determinats que veien, d’una manera
infundada, perillar en una Catalunya autònoma. Tal com
posa de manifest Josep M. Roig i Rosich «representaven
els terratinents castellans enfront de la burgesia industrial
catalana; procuradors d’una Espanya imperial i retardatària que es recolzaven en el tradicionalisme d’importants
sectors de la població de les regions centrals; també monàrquics i reformistes als quals espantava la mateixa República i els aires renovadors i progressistes del govern
Azaña. I, finalment, el Partit Radical interessat a provocar
una crisi dins la coalició governamental (d’aquí els esforços perquè es definissin les minories que la integraven
davant qüestions determinades, i en concret els socialistes en discutir-se el títol de finances i d’altres). Crisi de la
qual ells serien els principals beneficiats.»
Els diputats catalans van denunciar amb insistència un
comportament quasi de boicot contra l’Estatut i la passivitat de la cambra. A mesura que la discussió s’anava eternitzant, el desencantament i la protesta dels catalans anaven en augment. M. Carrasco i Formiguera i L. Companys
coincidien a assenyalar que la trajectòria que seguia l’Estatut l’anava deixant desdibuixat i que, si no s’hi posava
remei, a més d’arribar tard podia passar que a Catalunya
ja no li interessés (DSCC, 02.08.1932).
La tàctica emprada pels obstruccionistes era demanar
la retirada del Dictamen només que per a introduir-hi modificacions mínimes, o bé demanar que es retardés la discussió fins que no fossin aprovades altres lleis generals.
S’hi van presentar més de tres-centes esmenes i vots particulars. Se sol·licitaven constantment votacions nominals
per a decidir una esmena o un vot particular. Alguns diputats insistien a fer intervencions llargues, provocadores
i fins i tot insultants. Els diputats obstruccionistes insistien
a explicar el vot, la qual cosa servia per a repetir arguments ja exposats i enfarfegar el debat. S’afirmava l’existència d’un enfrontament entre «el poble espanyol» i l’actitud del Govern que s’intentava crear a base de mítings i
campanyes que comportaven fortes tensions a les sessions de la cambra. El 10 d’agost el president de les Corts
tallà radicalment aquesta pràctica.
El debat parlamentari sobre l’Estatut s’hauria allargat
molt més si el frustrat intent de cop d’estat del general
Sanjurjo a Sevilla (10 d’agost de 1932) no hagués impel·
lit, momentàniament, els diputats republicans reticents
Full volant en què es demanava que no es retallés l’Estatut.
BPR-CEHI
Intervencions parlamentàries
amb l’Estatut a fer front comú al costat del Govern per a
donar estabilitat a la República.
La tramitació parlamentària de l’Estatut es va fer en
paral·lel a l’altra «gran» llei de la República, la Llei de reforma agrària, l’aprovació de la qual va coincidir en les
mateixes dates, i contra la qual també anava dirigit el pronunciament de Sanjurjo.
El cop militar de Sanjurjo, bé que immediatament controlat, va significar un punt d’inflexió en el debat estatutari.
Quan es va produir l’aixecament, tota la conflictivitat que
s’havia anat posant de manifest durant els mesos precedents es va moderar i l’amenaça involucionista va propiciar una política de pactes. El mateix manifest de Sanjurjo
no era estrictament contra la República, sinó explícitament contra el Govern d’Azaña, la Constitució republicana
i l’obra legislativa de les Corts, sobretot pel que feia referència a les qüestions religiosa, militar i autonòmica.
El clima que es creà després del fracàs del cop de San
jurjo va afavorir l’acceleració del debat parlamentari i
l’aprovació de l’Estatut. Els republicans es van adonar que
calia consolidar el règim al preu que fos, i això només es
podia aconseguir incorporant-hi els que encara podien
sostenir la república reformista: les classes mitjanes, els
autonomistes, el moviment obrer i els camperols. A Catalunya, tots aquests sectors convergien en la fundació d’un
nou partit hegemònic en work in progress —Esquerra Republicana de Catalunya— i en l’existència d’un sindicalisme anarquista fort.
El 6 de maig de 1932 es va iniciar a les Corts la discussió de l’Estatut, nou mesos després d’haver estat aprovat
pels catalans. En realitat, el que es debatia era el Dictamen elaborat per la Comissió; la tramitació va ser un
procés llarg i penós. Els tics del centralisme més atàvic i
els recels vers el «separatisme» van aflorar ràpidament. El
dret a l’autonomia de Catalunya es convertí en un regateig crispat, que acabà desdibuixant notablement l’Estatut
votat pels catalans.
La minoria catalana va acabdillar la defensa del text estatutari, eren els parlamentaris L. Companys, cap de la
minoria, i R. Campalans. Tanmateix, va ser decisiva la intervenció d’un home tan poc sospitós d’autonomista com
Azaña, que arribà a afirmar, en el cèlebre discurs del 27
de maig de 1932, que l’autonomia de Catalunya era un
dret inalienable del poble català que només es podia conculcar «desde la óptica de la malevolencia, de la ignorancia o de la rutina».
Primer es va discutir la totalitat del Dictamen; després,
cada títol, i a continuació, cada article. Finalment es votaren els articles un per un, la qual cosa va significar que el
text que havia sortit de la comissió parlamentària també
fos modificat substancialment. Els mesos de maig i juny
es va discutir i aprovar el títol I; el juliol i l’agost, els títols
II i III; en total quinze articles. Durant els vuit primers dies
del mes de setembre es va aprovar la resta de l’articulat.
Immediatament es van presentar per a ser llegits en el
Ple nombroses esmenes i vots particulars dels diputats,
la qual cosa va fer que la tramitació del projecte fos molt i
molt lenta, i de vegades, fatigosa. Les esmenes presentades afectaven les qüestions bàsiques de l’Estatut: naturalesa i abast de l’autonomia, competències i hisenda.
D’acord amb el que establia la Constitució, l’Estatut
s’havia de presentar com un projecte de llei del Govern de
la República, i les Corts, fent ús de la seva sobirania, l’havien de debatre en tota l’amplitud de la paraula. De fet,
ara començava el debat autonòmic que la redacció de la
Constitució havia fet filigranes per obviar. I, altre cop, es
va tornar a discutir sobre la legitimitat de l’Estatut.
L’Estatut de Núria s’havia pensat perquè fos desenvolupat en el marc d’una constitució federal o, almenys, autonomista; ara, ja que aquestes condicions no es donaven,
95
Teresa Abelló
96
el text no era per ell mateix constitucional. En aquestes
circumstàncies es tornaren a reobrir debats sostinguts
durant la tramitació de la Constitució.
La discussió es va produir en un context de crisi econòmica i de malestar social generalitzat. Des dels primers
passos de l’Estatut de Núria fins a l’aprovació definitiva
del text del 1932, es van viure moments crucials de modificació de les circumstàncies fundacionals de la República. L’Estatut es debatia quan el Govern de la República
havia perdut, amb la sortida d’Alcalá Zamora, que tornà
com a president de la República, i Maura, heterogeneïtat i
cohesió, però al mateix temps s’havia consolidat la projecció d’un líder indiscutible, Azaña. Aquest imposà els seus
principis reformistes, i aquest fou el seu Estatut.
El debat sobre l’Estatut va ser molt cru i enutjós. El text
passà de ser redactat en l’ambient de suport de la primera eufòria republicana, a ser objecte d’una forta campanya de repudi, orquestrada pels nuclis recalcitrants del
castellanisme, però també per sectors molt heterogenis
que es revestien d’una aurèola de reformisme democràtic; hi havia des de demagogs fins a intel·lectuals d’alçada. Fruit de la radicalitat de l’època republicana, el debat
—els discursos del qual reproduïm en el DVD adjunt— va
ser substancialment més ric que el que es va fer durant
la transició.
Homes com Maura, el jurista Sánchez Román i el filòsof Ortega y Gasset van prendre posicions en un pla intransigent, i, en la fase de debat de la totalitat del projecte, es van negar a aprovar el Dictamen per una qüestió de
sobirania. L’article 1 afirmava: «Catalunya es un Estado
autónomo dentro de la República española», i això els va
permetre tornar a treure la qüestió del federalisme, que ja
havia estat rebutjada en el debat de la Constitució. Maura plantejava la inconveniència de concedir als catalans
autonomia en qüestions econòmiques i de manteniment
de l’ordre públic en moments de crisi econòmica o social.
Ortega y Gasset es refermava en la irresolubilitat del que
s’anomenava problema català, i Sánchez Román, per posar algun exemple, s’excusava en la pretesa inexperiència
dels legisladors republicans per a abordar temes que havien de transformar radicalment l’Estat.
Tanmateix, L. Bello s’esforçava inútilment a explicar els
fonaments del Dictamen que es discutia, i personatges
com Castelao posaven de manifest, sense obviar les discrepàncies, la fraternitat i la conjunció d’idees que mantenien amb el catalanisme.
En defensa de l’enunciat de l’Estatut, les estratègies argumentals de la minoria catalana reiteraven, per damunt
de les controvèrsies jurídiques, la condició de representar
un comú denominador de la ciutadania del país. Els més
arriscats (Antoni Xirau i Amadeu Hurtado) apel·laven a
l’Espanya liberal, hereva de les doctrines republicanes del
patriarca del federalisme hispànic, Francesc Pi i Margall.
Altres, com Lluís Nicolau i d’Olwer, al·legaven que l’autonomia garantia i articulava la sobirania democràtica de
l’Estat, enfront de l’atàvic uniformisme imperial sancionat
per la monarquia borbònica. Plantejaven l’afer de l’Estatut
com la possibilitat històrica d’assumir la inserció de Catalunya a Espanya.
Hurtado, bon argumentador polític, utilitzà durant tot el
debat un llenguatge clar i no va permetre que les disquisicions teòriques enterbolissin el seu programa d’acció política. Ell i bona part de la minoria catalana s’enfrontaren
en un debat dialèctic amb els intel·lectuals més eminents
d’aquell moment (Ortega i Unamuno). En els seus discursos sovint van al·ludir a un substrat intel·lectual comú hispànic, especialment a l’esperit de l’escola krausista de la
Institución Libre de Enseñanza.
Dels discursos dels parlamentaris catalans destaca
l’efectivitat d’Humbert Torres i el sentit polític pràctic de
Martí Esteve. Carrasco, amb una manera molt personal
d’expressar-se, va tenir intervencions brillants, conceptualment va demostrar amplitud de mires i capacitat per a
entrar en l’argument dels rivals polítics; tot i que era bri-
97
97
Carta del polític conservador Ángel Ossorio y Gallardo
a Lluís Duran i Ventosa en ple debat sobre l’Estatut. Ossorio,
jurisconsult reconegut, havia estat governador civil de
Barcelona, molt lligat a la política catalana.
ANC - Fons Manuel Duran i Bas - Lluís Duran i Ventosa
(19.07.1932)
Teresa Abelló
98
llant en l’argumentació li va faltar capacitat de transacció,
fins que va ser expulsat de la minoria catalana.
El discurs dels diputats de la Lliga va ser clarament solidari amb l’Estatut. Abadal, que es mostrà com un actor
polític secundari en aquest debat, insistia a separar l’Estatut d’una política de partit i defensar-lo com un projecte
de Catalunya. Estelrich, per la seva banda, deixà molt clar
que la Lliga estava desplaçada del Govern a Catalunya,
però va fer una lectura transversal del nacionalisme i en
ressaltà els aspectes integradors.
A. Xirau i R. Campalans van respondre, al seu torn, als
recels i els atacs d’Ortega, Maura i Sánchez Román. En la
seva intervenció, Campalans, davant l’imperialisme més o
menys implícit en el castellanisme d’Ortega, invocà l’antiimperialisme de fra Luis de León com l’Espanya que li era
pròxima, i exposà el que la minoria catalana reclamava
d’una manera molt simple: «Lo que Catalunya desea, por
simple cuestión de dignidad, como lo desean todos los
pueblos que han llegado a un cierto grado de conciencia
de la comunidad de carácter, es simplemente ser regida y
administrada en su propia lengua.» I continuava: «El ideal
catalán es muy claro y no se agotará hasta que se realice en Cataluña esta cosa tan humana, tan elemental, de
que nosotros seamos regidos y administrados en nuestra
lengua.»
El 3 de juny, quan el president de la cambra tancava la novena sessió i es donava per enllestit el debat a
la totalitat del projecte, Royo Villanova, un dels adversaris
més destacats de l’Estatut, encara sol·licitava la retirada
del projecte per a tornar-lo a redactar. Era una actitud desesperadament entorpidora que va ser rebutjada per 177
vots contra 17. En aquesta demanda li van donar suport
Gil Robles (Acción Popular), i els seus grups respectius.
Després dels torns a la totalitat, Ortega va demanar la
rectificació per respondre a les intervencions que va suscitar la seva intervenció inicial (DSCC, 02.06.1932). Rectificà les pròpies paraules per acostar-se als plantejaments
azañistes. Refutà l’atac personal dels seus adversaris, i
es dirigí directament a Xirau, Franchy i, eminentment, a
Hurtado, que li havia dedicat bona part del discurs. El to
admonitori de les seves paraules anticipa la llegendària
decepció d’Ortega sobre la República, que segons ell era
excessivament popular quan la somiava d’elits. Mostrà
la seva incomoditat per la complaença, o la indiferència,
amb què la cambra va escoltar les crítiques que Hurtado
li havia dirigit, deixant traslluir la seva megalomania patrícia. Sentí, amb un excés de sensibilitat, que Hurtado els
acusava, a ell i els seus antecessors, de monàrquics, i el
filòsof emfasitzà que la crítica rebuda era el preu que havia de pagar pel seu abrivat esforç d’equanimitat sobre la
qüestió catalana.
A partir d’aquí les opinions que exposà en el seu discurs ja no foren personals sinó doctrinals. Era inevitable
recuperar el debat sobre la sobirania des de l’àmbit del
poder sobirà. Etimològicament el poder sobirà és el primer per damunt dels altres poders. Delatava la seva formació germanística en la seva deriva històrica en què retrocedia a l’edat mitjana i als segles XVI i XVII (sense fer
referència al dret romà): «El soberano es Dios, origen y
fuente de todo y por lo tanto de todo poder.» En l’últim paràgraf de la seva intervenció aclaria a Hurtado que ningú
no discutia l’Estatut sinó que es discutia sobre l’Estatut i
les seves competències, i explicitava, citant-se a si mateix:
«[...] el problema catalán es un problema español, y España tiene que acogerlo con más entusiasmo cuanto más
nacionalmente sienta las cosas [...] por algo que es esa
unidad de raíz, esa unidad de soberanía, de convivencia
profunda, con todos los pueblos españoles, nosotros te
decimos que no hay equívoco, ni confusión, ni obscuridad ninguna en este punto, sino que esa comunidad de
Estado entre todos los pueblos españoles queda intacta y
como siempre.»
En la mateixa sessió va intervenir Maura. No ho va fer
per contestar les paraules dels catalans, sinó la interven-
99
Impressions de La Rambla
sobre el debat de l’Estatut
al Congrés (16.05.1932).
AHCB-H. La Rambla
Teresa Abelló
100
ció d’Azaña, de tal manera que en transcriví, polemitzant,
llargs paràgraf dels punts més arriscats, emfasitzant que
afavorir la resolució dels processos estatutaris quan encara no estava consolidada la República, era, com a mínim,
arriscat. Maura acabà d’una manera apocalíptica amb un
«¿No comprende SS [referint-se a Azaña] que el país tiene
sobrados motivos para alarmarse cuando lo primero que
ve como concepción del Estado, al frente del Gobierno,
son las cuadrigas galopantes tirando de un carro desarticulado porque España aún no es nada? ¿No comprende
SS que adonde vamos es a estrellarnos con el carro?»
Tot seguit, Melquíades Álvarez, amb una oratòria pròpia del segle XIX i un gran sentit del pragmatisme, va manifestar que «de todos los quebrantos» que li comportava
l’Estatut, tal vegada el més gran era el de la hisenda, una
qüestió cabdal que despertava molt d’interès.
En la seva darrera intervenció en la discussió de la totalitat, Azaña va reconduir el discurs altisonant de Melquíades Álvarez a paràmetres del programa del debat de
l’Estatut del 1919, quan el vell polític liberal reconeixia a
bastament més competències de les que ara es plantejaven. En resposta a Ortega, no entrà en disquisicions políti-
Vinyeta publicada a El Imparcial contra l’Estatut (01.07.1932). HMM. El Imparcial
ques sobre la sobirania, celebrà que aquest coincidís amb
ell en el reconeixement dels principis del dret a l’autonomia per damunt de les discrepàncies sobre els seus continguts, i concretament amb el traspàs de l’ordre públic a
la Generalitat amb l’apreciable suplement de reconeixement, no exempt d’ironia per part d’Azaña, que donava la
«benedicció», per «imparcial» del reconegut intel·lectual.
I recordà a Maura, ara amb una actitud discrepant respecte a l’Estatut, la coresponsabilitat que, com a ministre
de Governació que era, tenia en les decisions preses durant l’etapa del Govern provisional.
El debat de l’articulat va començar el 3 de juny. Es van
acumular les esmenes i els vots particulars, i els punts
més debatuts van ser la llengua, l’ensenyament, l’autonomia judicial, el control de l’ordre públic i l’aplicació de la
legislació social.
Durant el debat hi va haver nombrosos incidents, intents de modificar a fons el projecte estatutari, amenaces
dels diputats catalans de deixar el Parlament, i una campanya generalitzada de la premsa, d’organitzacions i de
grups d’arreu d’Espanya en contra de l’Estatut.
Com ja s’ha dit, les Corts discutien simultàniament l’Estatut i el Projecte de reforma agrària, mentre hom presentava diversos projectes de llei que desenvolupaven els
principis laïcistes de la Constitució. A Catalunya se succeïen les protestes a causa de la lentitud en la tramitació i
les modificacions que hom hi anava fent.
Per González Casanova sembla clar que un dels motius principals que van dificultar un reconeixement més
gran de les autonomies regionals va ser la necessitat que
la burgesia republicana tenia de controlar el moviment insurreccional dels obrers camperols o industrials des d’una
centralització del poder de repressió. A partir de la proclamació de la República fins a la discussió de l’Estatut, el
teló de fons va ser la radicalització de la lluita anarcosindicalista, els esforços del partit socialista per a dominar les
seves pròpies masses a fi d’impedir la ruptura amb la bur-
gesia i l’esfondrament de la República, l’enfrontament entre les autoritats republicanosocialistes amb el moviment
obrer, el protagonisme —tradicional— de Barcelona i Catalunya en la lluita proletària, amb el paral·lelisme consegüent i ja conegut entre revolució social i nacionalisme: el
famós «rojoseparatismo» de les dretes.
La transacció a què s’havia arribat amb els «unitaristes» durant el debat constitucional no fou més que una
simple demora en la discussió sobre el dret que Catalunya tenia de ser una regió autònoma dins l’Estat espanyol.
Ja ha quedat clar que no hi havia un reconeixement constitucional previ de l’autonomia. Catalunya havia de presentar un estatut que seria debatut com a projecte de llei,
per tal que les Corts, en ús de la seva sobirania, el reelaboressin segons el seu criteri.
Es plantejà fins i tot la legitimitat de l’Estatut que Macià
havia lliurat al Parlament, quan hi havia un evident buit
constitucional. Després de les subtileses del debat constitucional, la formulació de l’Estatut s’interpretava com una
tossuderia dels catalans, i la rapidesa amb què va ser presentat, com una insuportable precipitació dels catalans
per a dotar-se d’un estatut sense esperar la Constitució
espanyola.
Davant tots els retrets, que de vegades esdevenien insults, que es van formular, calia preguntar-se si Catalunya
podia suportar els seus afanys de crear una societat nova. La resposta ha de ser afirmativa, i els esforços fets van
marcar d’una manera prodigiosa tota una generació.
101
Teresa Abelló
La caricatura
102
102
La caricatura és una manifestació paraartística, pròpia de societats culturalment obertes que admeten l’heterodòxia
i la dessacralització. És la quinta essència de la desmitificació i, quan manté la sagacitat desinhibida, assoleix una de
les seves fites: revelar el que la realitat política i les seves cròniques periodístiques simbiòtiques no acostumen a donar-nos.
Pel seu component irreverent, la caricatura era un mitjà utilitzat profusament, des del segle xix, sobretot pel radicalisme popular.
El dibuixant Nicanor Álvarez Díaz, conegut amb el pseudònim d’Alejandro Sirio, va il·lustrar amb les caricatures
de molts dels diputats de les Corts de la República el recull de cròniques parlamentàries, d’un humorisme escèptic i
corrosiu, que l’escriptor d’origen gallec Wenceslao Fernández Flórez (la Corunya, 1885 - Madrid, 1964), periodista
elegant i ocurrent, havia publicat a l’ABC («Acotaciones de un oyente»).
Sirio (Oviedo, 1890 - Buenos Aires, 1953), emigrant asturià a l’Argentina, es va introduir com a dibuixant en la
premsa de Buenos Aires gràcies a l’impacte que els figurins dels aparadors de la sastreria on treballava van causar en
el director de la revista Caras y Caretas d’aquella ciutat. Així va començar la carrera fins a convertir-se en un dibuixant famós.
Malgrat l’essència obligada de la caricatura, Sirio sempre fou un dibuixant decorativista i resolutiu.
Alfons XIII
(Madrid, 1886 - Roma, 1941).
El 14 d’abril de 1931 va marxar
cap a l’exili.
Ramon d’Abadal
(Vic, 1862 - Rupià, 1945).
Lliga Regionalista
Santiago Alba
(Zamora, 1872 - Sant Sebastià,
1949). Partit Republicà Radical
Álvaro de Albornoz
(Luarca, Astúries, 1879 - Mèxic,
1954). Partido Radical Socialista
103
103
Niceto Alcalá Zamora
(Priego, Còrdova, 1877 - Buenos
Aires, 1949). Partido Progresista
Gabriel Alomar
(Palma de Mallorca, 1873 el Caire, 1941).
Diputat per l’esquerra
Melquíades Álvarez
(Gijón, 1864 - Madrid, 1936).
Partido Liberal-Demócrata
Manuel Azaña
(Alcalá de Henares, 1880 Montauban, 1940).
Acción Republicana
Domingo Barnés
(Sevilla, 1879 - Mèxic, 1940).
Diputat per l’esquerra
Eduardo Barriobero
(Torrecilla en Cameros, La Rioja,
1880 - Barcelona, 1939?).
Partit Republicà Federal
Julián Besteiro
(Madrid, 1870 - Carmona,
Sevilla, 1940). PSOE
Clara Campoamor
(Madrid, 1888 - Lausanne,
1972). Partit Republicà Radical
Teresa Abelló
104
104
Alfonso R. Castelao
(Rianxo, 1886 - Buenos Aires,
1950). Partido Galeguista, diputat
per l’Organización Republicana
Gallega Autónoma (ORGA)
Lluís Companys
(El Tarròs, Urgell, 1882 Barcelona, 1940). ERC
Ángel Galarza y Gago
(Zamora, 1892 - ?, 1966).
Partido Radical Socialista
José Mª Gil-Robles y Quiñones
(Salamanca, 1898 - Madrid,
1980). Acción Nacional. Diputat
pel Bloque Agrario
José Giral
(Santiago de Cuba, 1879 - Mèxic,
1962). Acción Republicana
Rafael Guerra del Río
(Madrid, 1885 - ?, 1955).
Partido Republicano
Diego Hidalgo Durán
(Los Santos de Maimona,
Badajoz, 1886 - Madrid, 1961).
Partido Republicano Radical
Amadeu Hurtado
(Vilanova i la Geltrú, 1875 Barcelona, 1950). Independent.
Diputat d’esquerres
105
105
Emiliano Iglesias
(Puenteáreas, Pontevedra, 1878 Madrid, 1943).
Partit Republicà Radical
Luis Jiménez de Asúa
(Madrid, 1889 - Buenos Aires,
1970). PSOE
Victoria Kent
(Màlaga, 1892 - Nova York,
1987). Partido Radical-Socialista
Alejandro Lerroux
(La Rambla, Còrdova, 1864 Madrid, 1949).
Partit Republicà Radical
Salvador de Madariaga
(La Corunya, 1886 - Locarno,
1978). Agrupación al Servicio de
la República
Francesc Macià
(Vilanova i la Geltrú, 1859 Barcelona, 1933).
Esquerra Republicana
de Catalunya (ERC)
Juan March Ordinas
(Santa Margalida, Mallorca,
1884 - Madrid, 1962).
Coalició de dretes
Miguel Maura Gamazo
(Madrid, 1887 - Saragossa,
1971). Partido Republicano
Conservador
Teresa Abelló
106
106
José Ortega y Gasset
(Madrid, 1883 - 1955).
Agrupación al Servicio de la
República
Ángel Ossorio y Gallardo
(Madrid, 1873 - Buenos Aires
1946). Republicà conservador
Antonio Pildain Zapiaín
(Lezo, Guipúscoa, 1890 - Las
Palmas, 1973). Acción Católica
Indalecio Prieto
(Oviedo, 1883 - Mèxic, 1962).
PSOE
Pedro Rico López
(1888 - ?). Alcalde de Madrid.
Acción Republicana
Fernando de los Ríos
(Ronda, 1879 - Nova York,
1949). PSOE
Antonio Royo Villanova
(Saragossa, 1869 - Madrid,
1958). Partido Agrario
Pedro Sainz Rodríguez
(Madrid, 1897 - 1986).
Acción Española
107
107
Claudio Sánchez-Albornoz
y Menduiña
(Madrid, 1893 - Àvila, 1984).
Acción Republicana
Felipe Sánchez-Román y Gallifa
(Valladolid, 1893 - Mèxic,
la República
Mariano Ruiz Funes
(Múrcia, 1889 - Mèxic, 1953).
Izquierda Republicana
Miguel de Unamuno
(Bilbao, 1864 - Salamanca,
la República
Biografies de parlamentaris en el debat a Madrid
108
Manuel Azaña y Díaz
FJI-AF
109
Alcalá de Henares, 1880 - Montalbà, Carcí, 1940
Manuel Azaña y Díaz, polític i escriptor, va participar en les
discussions parlamentàries sobre l’Estatut d’autonomia de
Catalunya en representació de la coalició republicanosocialista al poder i en qualitat de president del Govern republicà. Azaña, d’Acción Republicana i polític revelació de la
República, va tenir un paper clau en el debat sobre el text
estatutari: va intervenir en totes les qüestions per donar
força a les opinions del Govern a favor de l’Estatut, va parlar amb fermesa i seguretat i es va erigir en un dels oradors
més importants i eloqüents en els debats. Va procurar que
les Corts fossin una tribuna d’expressió de totes les opinions, fins i tot de les extremistes, i ell, que creia que l’entesa
era possible, va intentar conciliar en tot moment els recels
de les Corts amb les aspiracions catalanes. Generalment el
contingut de les seves intervencions va acabar coincidint
amb la redacció definitiva de l’articulat.
La concessió de l’autonomia a Catalunya, tal com va
expressar Azaña, havia d’enfortir la República i d’integrar
les aspiracions catalanes dins el marc de l’Estat espanyol i
d’un ideal comú, la República. L’Estatut, plenament constitucional, en cap cas no trencava la unitat nacional i encara menys es podia considerar separatista. Havia de ser
una de les peces clau per a resoldre el problema orgànic
d’Espanya. Calia arribar a un nou concepte d’unitat nacional, que aconseguís crear un estat comú per a tots els espanyols, integrador de totes les aspiracions regionals i nacionals. L’Estatut, que tenia l’origen en la Constitució, havia
de ser aprovat per les Corts, posseïdores d’una sobirania
plena i absoluta i l’única institució capacitada per a resoldre el problema orgànic de l’Estat, que Azaña ja havia assenyalat anteriorment.
En la discussió dels articles del text, Azaña, en nom del
Govern, va demostrar la seva voluntat de dotar de contingut l’Estatut. Pel que fa a l’idioma, va defensar que la Re-
pública havia de ser molt generosa amb les aspiracions
autonòmiques respecte a la llengua catalana, un dels principals eixos vertebradors del nacionalisme català. Amb referència a l’ensenyament, apostava per una universitat autònoma i única, bilingüe. També creia que calia que l’autonomia gaudís de certes competències, tant pel que feia
a l’ordre públic com a la legislació civil i l’administració de
justícia. Quant a una possible modificació de l’Estatut, va
defensar la necessitat del sufragi universal i d’unes eleccions que el fessin possible.
El seu discurs en matèria de finances va ser un dels
més destacats. Azaña, que va justificar cada un dels tributs cedits a Catalunya, va exposar que els recursos amb
els quals s’havien de dotar les hisendes de les regions autònomes havien de ser elàstics, havien de poder créixer
d’acord amb l’economia de la regió, i també va defensar la
necessitat que l’Estat intensifiqués les inversions a Catalunya. Les Corts havien de controlar i revisar amb freqüència
el sistema fiscal de l’autonomia.
Azaña, que va ser el gran impulsor de l’Estatut des del
Govern, s’abstingué en les votacions dels articles 3, 4, 6, 8,
9 i 10. Pel que fa a la resta, va votar afirmativament.
Teresa Abelló
110
Luis Bello Trompeta
AGA
Luis Bello Trompeta
111
Alba de Tormes, 1872 - Madrid, 1935
Luis Bello Trompeta, polític, advocat, periodista, escriptor
i pedagog, va ser el president de la comissió parlamentària encarregada de reelaborar l’Estatut d’autonomia de Catalunya per tal que fos discutit, modificat i aprovat per les
Corts constituents espanyoles. Ell mateix va participar en
els debats i les votacions sobre el text. Bello, diputat a les
Corts per Acción Republicana, anteriorment també havia
intervingut en la redacció de la Constitució espanyola.
Abans de la proclamació de la Segona República, Luis
Bello va destacar fonamentalment com a periodista i com
un dels defensors més fervents de l’escola nacional. Va
participar en les redaccions de nombrosos diaris madrilenys, com El Heraldo de Madrid —on va començar la seva trajectòria periodística redactant extractes de les sessions del Congrés—, El Imparcial, España, La Crítica, El
Mundo o El Radical, i es va convertir en un dels periodistes més populars del país, alhora que va començar la seva producció literària. Des del diari El Sol va protagonitzar una campanya important a favor de l’escola nacional:
va emprendre un llarg viatge per tota Espanya, per visitar
les escoles, conversar amb mestres, alumnes, autoritats
locals i la gent en general, i de cada visita n’escrivia un article. Aquests aviat van començar a tenir molt de ressò i
van despertar l’interès del públic per la millora de l’ensenyament.
Bello, republicà convençut, va començar a militar a Acción Republicana, i després de la proclamació de la Segona República va ser elegit diputat a les Corts constituents
per la circumscripció de Madrid. En aquestes, pel que fa
a la qüestió catalana, fou el president de la Comissió Parlamentària de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que el
va reelaborar per adaptar-lo als marges imposats pel text
constitucional. Bello tingué un paper clau a l’hora de conciliar les reivindicacions catalanes amb els recels de les
Corts, ja que va evitar els enfrontaments i va facilitar l’aprovació final de l’Estatut.
Segons el diputat republicà, l’Estatut havia de tenir la
categoria legal de llei constitutiva i només es podia entendre des d’una naturalesa contractual, havia de néixer
i consolidar-se com un pacte entre la Generalitat i l’Estat
espanyol. Pel que fa a les vies de modificació del text, motiu de polèmica entre els diputats de l’hemicicle, creia que
eren necessàries les mateixes vies que s’havien emprat
per a la seva aprovació: el vot afirmatiu del Parlament català i de les Corts espanyoles i l’aprovació en plebiscit tant
dels ajuntaments com de la població catalana.
Bello va intervenir poques vegades en la discussió, ja
que va preferir delegar en altres membres l’exposició dels
punts de vista de la Comissió. Tot i això, va destacar la seva intervenció en defensa de l’article 7, el que feia referència a l’ensenyament, en resposta a les esmenes restrictives que altres diputats hi havien presentat. Va participar
en la votació de tots els articles, i sempre hi va votar afirmativament.
Teresa Abelló
112
Lluís Companys i Jover
FJI-AF
113
El Tarròs, 1882 - Barcelona, 1940
Lluís Companys i Jover, polític i advocat, va ser el cap de
la minoria parlamentària catalana a les Corts constituents
espanyoles i es va encarregar d’organitzar les intervencions dels diputats catalans en les discussions sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya.
Professionalment, Companys va destacar com a advocat laboralista i del sindicat agrari Unió de Rabassaires,
que ell mateix va col·laborar a fundar el 1922. Tot i això,
era un home fortament lliurat a la política i va militar en diverses organitzacions republicanes des de principi de segle. Durant la Dictadura de Primo de Rivera va ser membre
dels comitès dels partits catalans que dirigien l’oposició
política. El març de 1931 va ser un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya, nascuda de la fusió del
Partit Republicà Català, de tendència republicana obrerista i del qual Companys era el màxim dirigent; d’Estat Català, i del grup de L’Opinió. També tenia experiència en les
institucions públiques, ja que havia estat regidor de l’Ajuntament de Barcelona i diputat a les Corts.
En les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 va
ser elegit regidor per Barcelona i va proclamar des del balcó de l’Ajuntament la República a Catalunya. El juny, va
ser elegit diputat a les Corts constituents per la circumscripció de Barcelona i es va encarregar de dirigir la minoria catalana a l’hemicicle. Va participar tant en l’elaboració
de la nova Constitució republicana com en les discussions
sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya.
Companys va ser un ferm defensor a les Corts de l’Estatut i de l’autonomia catalana. Va declarar des del primer moment que no estava d’acord amb el text sorgit de
la comissió parlamentària que havia reelaborat l’Estatut.
Segons ell, el text de Núria era el que veritablement consagrava la voluntat del poble català, però també era conscient que calia acceptar el Dictamen per a poder assolir
l’autogovern, per al qual Companys afirmava que Catalunya estava preparada i capacitada, ja que era digna que
se li concedís l’autonomia més àmplia. Precisament en el
decurs del debat, Companys es va veure obligat a expulsar Manuel Carrasco i Formiguera de la minoria catalana,
ja que aquest darrer va adoptar una posició intransigent de
defensa de la integritat del text sorgit de Núria el 1931.
Lluís Companys va participar especialment en el debat
quan es va discutir l’article que feia referència a la llengua
catalana, en el qual va criticar durament les minories que
menystenien l’idioma, i en el debat referent a l’ensenyament i la universitat, moment en el qual va justificar l’abstenció de la minoria catalana en la votació i es va queixar
tant de la campanya tendenciosa i poc apropiada que s’atiava en contra de l’Estatut des de fora de la cambra com
de les intervencions d’alguns diputats, que van arribar a
fer servir l’insult en certes ocasions. En moments de màxima tensió va amenaçar d’abandonar les Corts amb els
parlamentaris catalans, i davant les contínues retallades
que sofria el text va plantejar el temor cert que al poble de
Catalunya ja no li interessés un Estatut que arribava tard
i que estava desdibuixat per dues-centes esmenes, cent
vots particulars i una obstrucció insolent.
Quan va morir Macià, Companys va ser elegit president
de la Generalitat.
Teresa Abelló
114
José Franchy y Roca
AGA
115
Las Palmas de Gran Canaria, 1871 - Ciutat de Mèxic, 1944
José Franchy y Roca, polític i advocat, va participar en les
discussions parlamentàries sobre l’Estatut d’autonomia de
Catalunya en representació del Partido Republicano Demócrata Federal. Va ser el veritable capitost dels federalistes a les Corts, que hi tenien una representació bastant migrada. Tot i que, com a federalista, donava suport als desitjos d’autonomia de qualsevol regió o comarca d’Espanya,
inclosa Catalunya, no podia donar el suport total a l’Estatut,
perquè no era un text federal, malgrat que en el rerefons
s’hi reconeixia aquesta voluntat política.
Malgrat tot, sempre va tenir paraules amables per a Catalunya, de suport a la seva autonomia, i de rebuig, en tot
moment, pel menyspreu amb el qual aquesta havia estat
tractada en menystenir la seva llengua o en impedir que
onegés la senyera. Precisament en aquest sentit, Franchy
y Roca va fer un ampli discurs sobre els conceptes d’autonomia i de sobirania. L’autonomia, per ell, no era un dret
que podia concedir l’Estat perquè aquest no posseïa d’una
manera exclusiva la sobirania, que era un atribut de la mateixa comunitat, de tota la comunitat. Partint de l’individu,
que era el màxim posseïdor de la sobirania, aquesta anava
escalant cap a realitats superiors: el municipi, la regió i, finalment, l’Estat, i sempre estava limitada per les capacitats
i els atributs dels poders anteriors. Sobirania, per Franchy
y Roca, era un sinònim d’autonomia, en el sentit que és
un poder capaç de determinar-se a actuar amb ple domini
dels seus propis mitjans per al compliment dels seus peculiars fins i que és un poder no sotmès a un altre dins la
seva esfera d’acció. Per aquests motius, Franchy y Roca
creia que l’autonomia no podia ser ni una concessió ni una
delegació, sinó que havia de néixer per mitjà del pacte.
En el debat, van destacar les intervencions de Franchy
en la qüestió de les finances. Va proposar la cessió de les
contribucions d’una manera directa a la Generalitat i que
aquesta fos la que contribuís a les càrregues generals de
l’Estat amb una part proporcional a la població i la riquesa de Catalunya, el que avui seria conegut com el concert
econòmic. També va intervenir quan es discutia quin procediment calia seguir per a la modificació de l’Estatut, i es
va negar a acceptar l’arbitri en solitari d’unes Corts ordinàries. Va afegir que ningú no s’havia de malfiar de Catalunya
ni dels seus ciutadans, que per tenir autonomia no deixarien pas de ser espanyols i que el país no es convertiria en
una olla de grills per aquest motiu.
En les votacions dels articles sempre va votar afirmativament, excepte en els articles 7 i 10; en el debat a la totalitat
va votar a favor de l’Estatut.
Teresa Abelló
116
Amadeu Hurtado i Miró
117
Vilanova i la Geltrú, 1875 - Barcelona, 1950
Amadeu Hurtado i Miró, polític i advocat, va ser un dels
tres encarregats de presentar a Madrid l’Avantprojecte
d’estatut d’autonomia a Alcalá Zamora, abans que el text
fos aprovat pels ajuntaments i el poble català en referèndum. Posteriorment també es va encarregar de fer-ne la
defensa a les Corts espanyoles, com a independent entre
els diputats d’Esquerra Republicana de Catalunya. El seu
prestigi com a advocat, i la confiança que hi van dipositar
Francesc Macià, amic personal seu, Manuel Azaña, i Niceto Alcalá Zamora, li van permetre exercir aquestes tasques
de gran responsabilitat.
Amadeu Hurtado estava vinculat a la política des de la
darreria del segle XIX, militant en els cercles del republicanisme federal. No obstant això, des de la dissolució, l’any
1910, de Solidaritat Catalana es va apartar de la política
activa i no hi va tornar fins a la proclamació de la Segona
República. En l’àmbit professional, destacava com a advocat d’enorme prestigi.
Amadeu Hurtado va participar d’una manera molt activa en la defensa de l’Estatut d’autonomia a les Corts espanyoles, en les quals es va trobar més entrebancs que no
pas facilitats. Per tal d’agilitar el procés d’aprovació, Hurtado va proposar la reducció de l’articulat del text. D’aquesta manera pretenia acabar amb l’obstrucció constant de
l’oposició, que havia interposat una gran quantitat d’esmenes, ara invalidades, alhora que així s’aconseguí que cada
article resumís tot el referent a una determinada matèria.
Espanya, segons la Constitució, era un estat integral.
Per Hurtado, aquest Estat integral era format pels municipis, les províncies i les regions autònomes i, per tant, l’autonomia, no la concedia l’Estat, sinó que aquest només reconeixia les atribucions i els drets que corresponien legítimament a la regió que ho sol·licitava expressament. Els
òrgans de govern autonòmics, com ara la Generalitat de
Catalunya, eren aquells per mitjà dels quals l’Estat es feia present a la zona. L’autonomia s’havia de regular per la
via d’un pacte polític entre la regió autònoma i l’Estat, dos
organismes de dret, les dues úniques personalitats jurídiques amb el dret i el deure de pactar per a establir l’autonomia, modificar-la o anul·lar-la, amb el degut suport popular.
Hurtado també va participar activament en el debat per
a l’aprovació de l’article 12, que tractava de la legislació
civil i de l’administració de justícia. Va argumentar, en defensa del dret privat català, que es tractava de la restitució
a Catalunya d’una facultat que li havia estat arrabassada
violentament segles abans. Finalment, tot i no destacar en
les discussions sobre els temes d’ensenyament, es va declarar satisfet amb la decisió adoptada finalment pel que
fa a la universitat.
Amadeu Hurtado es va apartar de l’òrbita d’ERC i es va
afiliar a Acció Catalana Republicana el 1932, el mateix any
en què fou escollit president de l’Ateneu Barcelonès. Amb
l’acabament de la Guerra Civil, es va haver d’exiliar a Perpinyà però més endavant va poder tornar a Barcelona, on
va morir l’any 1950.
Teresa Abelló
118
Alejandro Lerroux y García
ACD
Alejandro Lerroux y García
119
La Rambla, 1864 - Madrid, 1949
Alejandro Lerroux y García, polític republicà, va participar
en les discussions parlamentàries sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya en representació del Partit Republicà
Radical. Conegut pel seu populisme i la seva demagògia,
al principi va mostrar una actitud ambigua respecte a l’autonomia catalana i al text estatutari, ja que sabia que els
noranta diputats de la seva formació podien ser una xifra
clau en les futures votacions. A mesura que el debat avançava va anar adoptant una actitud cada cop més contrària
a les aspiracions catalanes, tant per estratègia política, ja
que era un front important d’oposició al Govern, com per
convenciment ideològic. Malgrat tot, Lerroux va sol·licitar la
concessió de l’Estatut d’autonomia a Catalunya, regió a la
qual va reconèixer unes característiques pròpies basades
en l’idioma i en la resta de manifestacions culturals que la
dotaven d’una personalitat diferenciada; ara bé, sempre
després d’una discussió minuciosa de cada un dels articles del Dictamen sorgit de la comissió parlamentària.
Per Lerroux, l’anomenat «problema català» no existia,
com tampoc no existia el problema gallec, o el basc, o l’andalús, sinó que l’únic objectiu que havia de tenir el Govern
espanyol era una reorganització nacional. L’Estatut, segons
va declarar el diputat, era la via per a donar sortida de les
reivindicacions catalanes, les quals calia satisfer per no
posar en perill la mateixa República, i alhora calia permetre la integració en una sola unitat política superior d’un
conjunt de pobles amb un origen diferenciat. El text, que
per Lerroux era com una especie de Constitución para la
autonomía regional, havia de sortir de les Corts, que eren
les que havien plantejat el problema, i ara calia que el resolguessin mitjançant un acord amb el màxim de vots favorables possibles.
Malgrat aquests plantejaments favorables a l’autonomia
de Catalunya i a l’existència d’un text estatutari, l’Estatut
que es discutia a les Corts espanyoles no el satisfeia perquè era massa generós amb Catalunya i, per tant, imposava condicions inacceptables, des del seu punt de vista,
i que podien posar en perill la unitat nacional. Tal com ell
mateix va declarar, moltes parts del Dictamen li inspiraven
temor i era contrari a moltes de les concessions que es
feia a Catalunya, especialment en matèria d’ordre públic,
d’ensenyament universitari i de finances. A més de donar
suport al vot particular de Lara, en el qual reclamava que
l’Estat participés en totes les matèries executades per la
Generalitat, Lerroux també es va manifestar partidari que
l’aplicació de l’Estatut fos gradual.
En les votacions de l’articulat es va abstenir. Només va
participar en la votació definitiva final, en la qual va votar
a favor de l’Estatut. No obstant això, precisament va ser el
Govern republicà presidit per Lerroux el que, el 2 de gener
de 1935, va suspendre les atribucions de l’Estatut.
Teresa Abelló
120
Joan Lluhí i Vallescà
FJI-AF
121
Barcelona, 1897 - Mèxic, 1944
Joan Lluhí i Vallescà, polític i advocat, va ser membre de la
comissió parlamentària encarregada de reelaborar l’Estatut d’autonomia de Catalunya per tal que fos discutit, modificat i aprovat per les Corts constituents espanyoles. En la
comissió, Lluhí tingué una actitud ferma davant el Govern
perquè en el Dictamen s’hi reflectissin les cotes més altes
d’autonomia possibles per a Catalunya, actitud que després va suavitzar en la discussió del text, en la qual va participar en representació d’Esquerra Republicana de Catalunya, força majoritària de la minoria catalana a les Corts.
Joan Lluhí es va vincular al món de la política a final de
la dècada dels anys vint, des del setmanari L’Opinió, que
fundà i dirigí, i que va servir de plataforma per a un republicanisme catalanista d’esquerra. El març del 1931, el
que ja era conegut com a grup de L’Opinió es va fusionar
amb Estat Català i el Partit Republicà Català per fundar Esquerra Republicana de Catalunya. Amb la proclamació de
la Segona República, Lluhí va ser elegit regidor, diputat a
les Corts constituents i, més endavant, membre del Parlament de Catalunya.
Polític realista, per fidelitat al poble català, Lluhí va reclamar i defensar per a Catalunya el màxim d’autonomia
possible, d’acord amb l’establert per la Constitució, d’una
manera educada i respectuosa, però era molt conscient, i
així ho va manifestar, que en cap cas no seria així per falta
de majoria a les Corts.
Lluhí va participar en la discussió de diversos articles
del text estatutari. Es va alçar a favor de la desaparició de
les províncies, argumentant que no tenien cap sentit ni cap
funció si desapareixia el seu òrgan administratiu, la Diputació Provincial, que transferia les competències a la Generalitat de Catalunya. També es va mostrar especialment
actiu, com la majoria de diputats catalans, en el debat de
l’article 7, referent a l’ensenyament. Va rebutjar de ple la
duplicitat de centres educatius, especialment en l’etapa
infantil, perquè considerava que no comportava cap traspàs de competències a la Generalitat, que era inoperant,
sobretot en els pobles més petits, i que podia ser insostenible econòmicament per a l’autonomia. Pel que fa a una
possible modificació de l’Estatut en el futur, Lluhí va defensar que no n’hi havia prou amb la simple voluntat de les
Corts, sinó que calia que la regió, per la via d’un referèndum o d’altres mitjans, també ho aprovés.
El 1933, entre altres motius, es va manifestar en contra
de les limitacions posades al traspàs de serveis a la Generalitat i va criticar la directiva d’ERC, fet que li va causar
l’expulsió del partit. Amb el grup de L’Opinió va fundar el
Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra.
Joan Lluhí va ser un polític molt remarcable durant l’etapa republicana i va ocupar diverses conselleries al Govern
de la Generalitat i, a partir de 1936, també diversos ministeris al Govern de l’Estat. El final de la Guerra Civil l’obligà
a exiliar-se, primer a França i després a Mèxic.
Teresa Abelló
122
Miguel Maura y Gamazo
AGA
123
Madrid, 1887 - Saragossa, 1971
Miguel Maura y Gamazo, polític republicà conservador i
catòlic, va participar en les discussions parlamentàries sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya en representació de
la Derecha Liberal Republicana i, posteriorment, del Partido Republicano Conservador. Fill d’un cèlebre polític monàrquic, Antonio Maura y Montaner, arran de la Dictadura
de Primo de Rivera va evolucionar cap a posicions republicanes i va ser nomenat ministre de l’Interior en el Govern
provisional de la República, càrrec que va dimitir pel seu
desacord amb l’article 26 de la Constitució, referent a la
qüestió religiosa, després dels importants desordres, amb
la crema de convents, als quals va haver de fer front.
Malgrat que pensava que calia oferir una sortida a les
reivindicacions autonomistes catalanes manifestades en
plebiscit popular, i més en el marc d’un règim democràtic com era la Segona República, en els debats estatutaris
sempre es va mostrar contrari a l’Estatut, va fer una tasca
d’obstrucció constant i va afavorir el clima de crispació que
es va viure a l’hemicicle durant els debats, fins i tot va arribar a amenaçar els parlamentaris de fer sortir el poble espanyol al carrer en contra del text. També es va enfrontar
al Govern, amb l’acusació dirigida a Azaña de tirar endavant l’autonomia catalana només per a obtenir el suport de
la minoria catalana, i amb l’oposició al fet que Jaume Carner ocupés el Ministeri de Finances mentre es discutia el
text, per la més que probable posició imparcial de Carner,
ja que havia estat un dels redactors de l’Estatut. Les intervencions de Miguel Maura van tenir molta influència, més
aviat pel seu prestigi personal que no pas per la importància numèrica del grup al qual representava.
Els motius d’oposició a l’Estatut de Catalunya esgrimits
per Maura eren diversos, començant pel fet que creia que
no solucionaria el problema català. També creia que el text
era fonamentalment de naturalesa federal, i, per tant, con-
trari a la Constitució. A diferència d’altres diputats, creia
que l’autonomia de les regions era una possibilitat que només l’Estat podia concedir i que, en aquell moment, s’havia de negar perquè afebliria l’Estat fort que el país necessitava, a part que també atemptava contra la unitat d’Espanya. Alhora pensava que el text estatutari comportaria
una oligarquia gegantina de Barcelona sobre tota la regió
catalana, i per aquest motiu s’oposava al traspàs d’algunes
competències a la Generalitat, com les de l’ensenyament,
l’administració de justícia o l’ordre públic. Va intentar especialment que en l’Estatut quedessin sense regular les finances catalanes i va donar suport a la proposta de Santiago Alba, que argumentava que la cessió d’impostos s’havia
de definir en una llei posterior elaborada en el moment de
discutir els pressupostos generals de l’Estat. També es va
mostrar molt combatiu respecte a l’oficialitat del català.
En les votacions dels articles va anar oscil·lant entre
l’abstenció i el vot negatiu.
Teresa Abelló
124
Lluís Nicolau i d’Olwer
125
Barcelona, 1888 - Mèxic, 1961
Lluís Nicolau i d’Olwer, polític, historiador, periodista i escriptor, va participar en les discussions parlamentàries sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya en representació
d’Acció Catalana Republicana, integrat dins la minoria catalana encapçalada per Lluís Companys. En les seves intervencions, malgrat que van ser escasses, sempre va defensar l’Estatut i l’autonomia de Catalunya.
Després de ser membre del Govern provisional de la
República com a ministre, Lluís Nicolau i d’Olwer va ser
elegit diputat a les Corts constituents per Barcelona. Era
partidari que calia entendre i integrar el fet català dins una
realitat molt concreta, l’espanyola. Amb això es referia al
fet que el problema català no era el que en el moment es
coneixia com «el fet català», entès d’una manera aïllada,
sinó que era la compaginació d’aquest amb la realitat espanyola.
En el marc d’un estat democràtic com el que hi havia en
el moment, creia que calia oferir una sortida a les reivindicacions catalanes. Si no fos així, seria alhora una injustícia
i un perill per a la unitat i la força de la mateixa República.
La sortida no podia ser cap altra que l’Estatut que Catalunya va votar en un plebiscit i que tenia al darrere la voluntat de tot el poble català. Un cop aprovat l’Estatut, Nicolau i
d’Olwer, l’any 1934, fou nomenat president de la representació catalana a la Comissió Mixta de Traspassos de Serveis de l’Estat a la Generalitat.
El febrer del 1936 va ser elegit una altra vegada diputat per Barcelona, va ser nomenat ministre d’Economia i
governador del Banc d’Espanya durant el Govern Azaña.
Durant la Guerra Civil va ser membre del Govern i un cop
acabada la Guerra es va haver d’exiliar.
Des de l’exili, Nicolau i d’Olwer es va mantenir políticament actiu. Va ser president de la Junta d’Ajut als Republicans Espanyols (JARE) mentre va residir a París i a
Vichy, fins que va ser empresonat, primer pel Govern col·
laboracionista de Pétain, i després per la Gestapo a la zona francesa ocupada durant els anys de la Segona Guerra
Mundial, i els béns de la JARE li foren confiscats. El 1945
va ser membre del Govern republicà a l’exili presidit per Giral i, finalment, va ser l’ambaixador del Govern de la República a Mèxic (1946-50). Alhora va participar en nombroses de les manifestacions culturals dels catalans a l’exili:
va ser membre de la Fundació Ramon Llull, va escriure a
la Revista de Catalunya i a El Poble Català i va ser un dels
mantenidors dels Jocs Florals de la Llengua Catalana que
es van anar celebrant en diverses ciutats del món.
Teresa Abelló
126
AGA
127
Madrid, 1883 - 1955
José Ortega y Gasset, filòsof, assagista i gran divulgador,
és la figura més reconeguda en l’àmbit del pensament hispànic del segle XX. Va participar en les discussions parlamentàries sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya en representació de la Agrupación al Servicio de la República.
Aquesta formació, sense vocació de partit polític, agrupava tot un conjunt d’intel·lectuals castellans antimonàrquics
i havia nascut amb l’objectiu de participar en l’elaboració
de la nova Constitució republicana, però va continuar en
actiu fins a l’aprovació de l’Estatut i de la Llei de bases per
a la reforma agrària. Ortega y Gasset es va mostrar molt
contrari a l’autonomia de Catalunya i ho va demostrar en
les seves intervencions, en les quals a partir d’arguments
pseudocientífics i d’abstraccions es va oposar al text estatutari i va exposar una visió profundament centralista i uniformitzadora de l’Estat.
Pel filòsof, Catalunya es caracteritzava pel seu separatisme o nacionalismo particularista, que no era res més que
un desig de viure al marge d’altres pobles i comunitats, un
nacionalisme defensiu i reticent a tot contacte o a tota fusió. Ortega y Gasset va opinar que el reconeixement de la
nacionalitat catalana seria un equivalent a la seva independència i va manifestar que l’única solució per al problema
català era que Catalunya acceptés que l’únic poder sobirà
era el de l’Estat, que posseïa una sobirania total, indivisible
i il·limitada. L’Estatut, doncs, era inacceptable, tant pels
seus plantejaments massa radicals com perquè atacava la
unitat de sobirania que corresponia exclusivament a l’Estat
espanyol. En contra del que opinaven altres diputats, per
Ortega y Gasset l’autonomia no naixia mai d’un pacte, sinó
que era una concessió que l’Estat feia a la regió, que al seu
temps també era una creació del mateix Estat.
L’intel·lectual es va oposar especialment a alguns dels
articles del text estatutari. Mentre que la major part de di-
putats que van participar en les discussions de l’Estatut
van acceptar l’article 2, sobre el valor i la presència de la
llengua catalana, conscients de la importància que tenia,
Ortega y Gasset va manifestar que l’article només afavoriria
el desplaçament del castellà, que havia de prevaler jurídicament a Catalunya. Aquesta oposició pel que fa a la llengua catalana també la va exposar en el debat de l’article
referent a l’ensenyament. Ortega y Gasset era partidari de
l’existència d’institucions educatives dobles, les de l’Estat i
les de la Generalitat, a tots els nivells, i creia que a la universitat havia de prevaler sempre el castellà. També va demostrar aquesta voluntat uniformitzadora i centralista en la
qüestió de la justícia, ja que es negava a acceptar l’existència d’un dret català i de tribunals de justícia propis regulats
per l’autonomia. També es va oposar al camí establert per
a la reforma de l’Estatut i a la fórmula adoptada en matèria
de finances, ja que creia que no es podia lliurar cap contribució important íntegra a Catalunya.
Després de demostrar al llarg de tot el debat la seva voluntat de neutralitzar l’Estatut, en les votacions, generalment, es va abstenir.
Teresa Abelló
128
AGA
129
Madrid, 1873 - Buenos Aires, 1946
Ángel Ossorio y Gallardo, polític i jurisconsult, va participar
en les discussions parlamentàries sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya com a diputat monàrquic. A diferència
de la resta de representants dels partits més conservadors
i de dretes, Ossorio y Gallardo fou un defensor cordial i realista de l’Estatut i de les aspiracions autonomistes catalanes, alhora que un monàrquic sense rei al servei de la República, tal com ell mateix es definia, allunyat tant de les
dretes com de les esquerres.
Ossorio y Gallardo va reconèixer obertament que els catalans no es trobaven a gust amb el sistema polític en el
qual estaven incrustats i que patien un problema de llibertat. Calia, doncs, arribar a una entesa entre tots dos pobles
mitjançant el diàleg i el respecte mutu, i evitar qualsevol
solució que fos assimilista (que negués les aspiracions catalanes) o separatista (creia que ni a Catalunya ni a cap
altra regió no hi ha separatistes). L’entesa havia d’arribar
pel fet que les Corts traspassessin a la Generalitat unes
determinades facultats sense restriccions, respectant els
trets fonamentals que definien Catalunya. Tot i això, també era partidari d’una presència constant i activa de l’Estat espanyol en les principals concessions que es fessin a
l’autonomia.
El diputat monàrquic va participar en el debat de molts
dels articles de l’Estatut, sempre exposant el seu punt de
vista d’una manera respectuosa i constructiva. Pel que fa
referència a la llengua, creia que calia respectar el català,
perquè si no es feia així el problema es podria enverinar
fins a límits insospitables. Pel que fa a la universitat, i en
contra de l’opinió de la minoria catalana, era partidari de
l’existència de dues universitats, una catalana i l’altra castellana, ja que calia garantir la presència centralista a Catalunya i l’educació era un dret ineludible de l’Estat.
Ossorio y Gallardo també va proposar la figura d’un moderador entre el poder autonòmic i l’Estat central, que no
podia ser en cap cas el president de la Generalitat sinó
que havia de ser una figura similar a un governador o a un
delegat, alhora que va donar suport a una proposta del federal Valle referent a la Llei de règim local per a evitar que
les competències dels ajuntaments fossin absorbides pel
centralisme barceloní.
Pel que fa a la qüestió de l’administració de justícia, va
defensar que per a la legislació peculiar de Catalunya calien tribunals de justícia catalans i per a la resta de matèries
s’havia d’acudir a la jurisprudència espanyola. Igual que
en el cas de la universitat, doncs, hi havia d’haver dualitat de tribunals. En la polèmica qüestió d’una futura reforma del text estatutari, defensava que s’havia de sotmetre
als procediments habituals d’una reforma constitucional,
ja que considerava que l’Estatut era una peça més de la
Constitució.
En general, Ossorio y Gallardo va votar i va opinar a favor de l’Estatut i sempre va buscar l’entesa entre les diferents opinions que es van manifestar a l’hemicicle.
Teresa Abelló
130
AGA
131
Saragossa, 1869 - Madrid, 1958
Antonio Royo Villanova, polític, advocat i publicista, va participar en la comissió parlamentària encarregada de reelaborar l’Estatut d’autonomia de Catalunya per tal que fos
discutit, modificat i aprovat per les Corts constituents espanyoles i en les discussions parlamentàries sobre el text
en representació del Grupo Agrario. Royo Villanova, absolutament contrari a l’Estatut i a la concessió de l’autonomia
a Catalunya, que per ell era gairebé la independència de la
regió, fou un dels diputats que més va obstruir el debat, va
crispar les discussions amb el seu to i les seves opinions
poc respectuoses i es va erigir en el veritable representant
del centralisme i l’integrisme més ranci de l’època.
La seva participació en el debat va ser activíssima, sempre amb l’objectiu de dificultar l’aprovació de l’articulat del
text. Per començar, va situar el problema català com l’enfrontament entre dues nacionalitats i va declarar que era
totalment inviable, ja que «aquí no hay más nación que España». Per continuar, es va oposar sistemàticament a tota
concessió que es pogués fer a la Generalitat de Catalunya.
En el cas de l’ensenyament, va argumentar que si l’autonomia posseïa aquesta competència causaria una falta de
patriotisme en els alumnes catalans i seria el camí cap al
separatisme espiritual. També va demanar la supressió
de l’article 8, referent a les competències en ordre públic,
i de l’article 11, referent a les competències en infraestructures, agricultura, sanitat i beneficència, i es va negar al fet
que la Generalitat pogués legislar sobre el règim local. Evidentment pretenia negar tota concessió i tot dret a Catalunya en matèria de finances. Alhora també va demanar que
el president de la República pogués vetar les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya (que proposava que es digués Asamblea Regional de Cataluña) i va proposar que la
voluntat de les Corts fos preeminent en el cas d’una possible reforma de l’Estatut. Malgrat que pugui semblar es-
trany després del seu «no» a tot, no es va oposar a la cooficialitat del català i del castellà a Catalunya.
El to, l’actitud agressiva i l’anticatalanisme militant d’Antonio Royo Villanova van acabar comportant que un diputat l’acusés de fer perdre el temps, d’obstruir el debat
d’una manera vana, inútil, ineficaç i malèvola, no només
contra Catalunya sinó també contra el Govern de la República Espanyola.
Antonio Royo Villanova va ser coherent amb el discurs
que va mantenir durant totes les sessions i va votar en contra de tots els articles de l’Estatut.
Teresa Abelló
132
Josep Xirau i Palau
ACD
Josep Xirau i Palau
133
Figueres, 1893 - Vilafranca del Penedès, 1982
Josep Xirau i Palau, polític i jurista, va ser un dels defensors de l’Estatut de Núria a les Corts espanyoles. Integrat
en la minoria catalana, en representació de la Unió Socialista de Catalunya, van destacar les seves intervencions en
defensa de les competències en matèria d’ensenyament
que havia de tenir la Generalitat de Catalunya.
Josep Xirau, per la seva joventut, no era un polític amb
experiència, ja que abans de la proclamació de la Segona República no havia tingut cap càrrec en les institucions de govern. Va entrar en política el 1923, quan amb
el seu germà Joaquim, filòsof eminent, es va adherir a la
Unió Socialista de Catalunya (USC) en el moment de la seva fundació. Tot i això, era un jurista brillant. Va estudiar
dret i posteriorment va fer el doctorat. També va fer estades a Suïssa, Itàlia i Alemanya. El 1917 li va ser atorgat el
Premi Extraordinari de Doctorat. Immediatament després
va obtenir la càtedra de procediments judicials i pràctica
forense, primer a la Universitat de Múrcia, després a la de
Sevilla i, finalment, a la de Barcelona, on també va fundar
un Seminari d’Estudis Jurídics Especials i l’Institut de Dret
Comparat.
Amb la proclamació de la Segona República, Josep Xirau va ser elegit diputat a les Corts constituents per la circumscripció de Barcelona. A les Corts, a més de formar
part de la Comissió Parlamentària de Justícia i del Consell
d’Instrucció Pública que havia de preparar la reforma educativa, la seva tasca va ser defensar l’Estatut d’autonomia
davant els parlamentaris espanyols. Precisament Xirau es
va queixar públicament del to agressiu que van prendre
les discussions («Estamos haciendo una especie de tratado de paz entre España y Cataluña, y eso no lo hubiéramos
querido») i va manifestar la desil·lusió que s’havia instal·
lat entre els diputats catalans per la retallada constant de
l’Estatut redactat el 1931. Des de la seva òptica socialista,
l’Estatut, tot i les seves insuficiències i malgrat la insatisfacció de les aspiracions catalanes a causa de la retallada
constant a què es veia sotmès, havia de ser una eina de
treball per a poder construir el futur de Catalunya, i alhora el d’Espanya, amb la integració d’ambdues realitats en
una unitat eficaç.
Van destacar les intervencions de Josep Xirau amb relació a la qüestió de l’ensenyament. Creia que aquesta havia de ser una competència exclusiva de la Generalitat, en
contra del que finalment es va acabar imposant. Els seus
motius eren prou clars: «allò que l’Estat ha de protegir formalment a Catalunya és la cultura catalana, que és —i no
hi ha paradoxa— la de l’estat espanyol a Catalunya. A la
Generalitat correspondrà, com a problema especial del país que regeix, la protecció de la cultura castellana, que serà
en aquest cas un problema de Catalunya».
El franquisme va diluir la seva figura en l’anonimat fins
que va morir, el 1982, a Vilafranca del Penedès.
Teresa Abelló
134
134
Conferència de Jaume Carner sobre l’Estatut. D’esquerra a dreta, Pere Coromines, Francesc Macià, Jaume Carner
i Amadeu Hurtado. FJI-AF
Text discutit a les Corts de la República
135
Dictamen de la Comissió
publicat en el Diario de
Sesiones de las Cortes
Constituyentes.
Núm. 152, apèndix setè,
del 8 d’abril de 1932. ACD
Teresa Abelló
136
136
Text discutit
Intervencions
a les Corts de
parlamentàries
la República
137
137
Teresa Abelló
138
138
Text discutit
Intervencions
a les Corts de
parlamentàries
la República
139
139
140
141
La batalla entorn de l’Estatut
Els periodistes catalans van
voler homenatjar Luis Bello
pel difícil i ingrat paper que
havia hagut de fer al llarg
de tot el debat parlamentari.
Durant la seva estada a
Barcelona acompanyant
Azaña, li van lliurar un
pergamí. AHCB-AF. Josep
Maria Sagarra (25.09.1932)
Repercussions al carrer de la disputa parlamentària
Des del moment que va començar la discussió de l’Estatut a les Corts, la premsa va obrir un debat paral·lel sobre
l’esperit i el contingut d’aquest text. L’Estatut va començar a ocupar portades i cada dia els periòdics informaven
àmpliament de com transcorrien les sessions. Els cronistes parlamentaris relataven minuciosament el que s’esdevenia a la cambra, l’ordre d’intervenció dels diputats, síntesis detallades —sovint amb profusió de transcripcions
literals— de les llargues intervencions i discussions, i les
interpel·lacions que s’hi produïen. En general traslladaven als lectors una crispació que no es manifestava mai
a l’hemicicle, on no es van perdre mai les bones formes
parlamentàries, per més dur que fos el discurs. Els mateixos diputats, finalitzades les sessions, sovint a altes hores
de la nit, no s’estaven de fer comentaris als periodistes,
que aquests publicaven segons les seves afinitats.
Òbviament, la premsa va adoptar posicions diverses
però, en general, a la resta de l’Estat, el projecte d’Estatut
provocava molts recels. Es tenia la percepció que es volia
concedir a Catalunya una situació de privilegi respecte als
altres territoris, per a premiar el suport que havia donat i
donava a la República.
Dies abans de començar el debat de l’Estatut a les
Corts la premsa més reaccionària, particularment la madrilenya, ja difonia un clima d’oposició a qualsevol mena
d’estatut d’autonomia. L’espanyolisme més ranci, que seria més propi qualificar de castellanisme, es manifestava apassionadament per mitjà dels col·legis professionals,
de les cambres de comerç —que ja des del 1931 havien muntat boicots a productes catalans—, d’agricultura
i d’indústria, i d’entitats patronals, culturals, recreatives i
polítiques per exigir que a Catalunya no li fos reconeguda
cap mena d’autonomia. Si bé des del prisma polític la dreta més conservadora predominava en la defensa d’aques-
tes posicions, i en feia la crítica més primària, les protestes no se circumscrivien a aquest espai, i persones i grups
d’orientacions diverses, i fins i tot d’ideologia oposada, es
convertien en companys de travessia, en aquest cas de
causa. Era, per exemple, el que passava amb les Joventuts Socialistes del centre de la península, que no s’estaven de mostrar el desacord amb la política que assumia
el PSOE com a partit del Govern i, com tal, coresponsable de l’ampli programa de reformes fonamentals, de les
quals l’Estatut només era una part.
La propaganda abanderada pel Partido Agrario i Acción
Popular es feia sota el lema de la defensa de la unitat d’Espanya. Els eslògans: «Muera el Estatuto», «Abajo el Estatuto», «Guerra al Estatuto» centraven la croada. Els ajuntaments de Castella hi van col·laborar activament.
Aferrant-se al vell discurs imperialista que arrenca dels
Reis Catòlics, interpretaven l’Estatut com un atac a la identitat castellana: «Castilla, siempre Castilla, se alza contra la
afrenta». El periòdic val·lisoletà amb el significat nom de
La Conquista del Estado ja es mostrava militant els mesos
de juliol i octubre del 1931, atesos els resultats del plebiscit sobre l’Estatut a Catalunya. Aleshores deia que calia
enviar l’exèrcit a Catalunya per a posar ordre, per a convertir-la, si calia, en «tierra de colonia».
L’abanderat en la campanya contra l’Estatut era El Imparcial, de Madrid, que publicava a pàgina sencera: «Antes que el Estatuto la guerra civil» (es va reproduir al setmanari La Rambla, 06.06.1932).
El Imparcial va iniciar una campanya insidiosa contra
l’Estatut, i contra el Govern d’Azaña. Pel que fa a l’Estatut, va editar múltiples paperetes en contra (que reproduïm) perquè fossin difoses arreu pels lectors i, mentre va
durar la tramitació, va inserir a la contraportada del diari,
d’una manera ben vistosa: «¡¡Españoles: guerra al Estatuto!!», que es va convertir en el seu eslògan. La crispació va portar a fets lamentables com l’agressió patida pel
conseller de la Generalitat, diputat a corts i poeta Ventura
143
Teresa Abelló
144
Contraportada d’El
Imparcial (26.07.1932) que
convoca un míting contra
l’Estatut, amb el suport del
grup agrarista. Prohibit per
la seva política agressiva
contra el Govern, va canviar
puntualment la capçalera
per El Popular.
HMM. El Popular
Gassol, que va ser atacat a la sortida de l’hotel on s’estava
a Madrid; fou un acte aïllat i, per les formes, amb voluntat d’humiliar, ja que li van intentar rapar la cabellera, que
era part de la idiosincràsia del polític. El Imparcial va fer
un gran desplegament publicitari del míting que va tenir
lloc el dia 27 de juliol a la plaça de toros de Madrid. Va ser
el macroespectacle contra l’Estatut, i va aconseguir aplegar unes trenta mil persones.
Aquesta exhibició abanderada pels opositors més acèrrims de la República es produïa en el moment de màxima
crispació, pocs dies abans del pronunciament de Sanjurjo. Es recorria a tot, i tots els arguments, encara que fos
girant-los, eren vàlids. El Debate (19.07.1932), amb la intenció de captar la voluntat dels catòlics, deia: «el Estatuto catalán es oscuro en su origen [...] es hijo de pactos
secretos revolucionarios y el amparo principal que recibe
viene del mismo bloque que en el Parlamento apoyó la
persecución de la Iglesia y la expoliación a los propietarios», fent referència a l’article de la Constitució que qualifica l’Estat de laic, i a la Llei de reforma agrària, que es
tramitava en paral·lel a l’Estatut.
El 27 d’abril l’Ajuntament de Palència havia protestat
perquè trobava que amb l’Estatut s’injuriava Espanya i demanava la retirada dels diputats castellans del Parlament.
La diputació de Burgos va fer públic que s’estimava més
la separació de Catalunya que no pas l’aprovació de l’Estatut (ABC, 30.04.1932).
L’ABC no parava de fer campanya. José Calvo Sotelo
(ABC 10.05.1932) deia que per a obtenir els vots de la
minoria catalana els governants permetien «una expolia
ción de la soberanía y el despojo del patrimonio».
El diputat Felipe Sánchez Román va arribar a tractar
d’impugnar, per anticonstitucional, el Dictamen elaborat per
la Comissió d’Estatuts del mateix Congrés (12.05.1932).
El corresponsal a Madrid de Le Petit Parisien (18.05.1932),
portat pel fervor de les protestes, escrivia: «Espanya sencera refusa l’Estatut».
145
Critiques de l’Estatut aparegudes al diari ABC.
AHCB-H
El tradicionalista Víctor Pradera escrivia (ABC, 02.06.1932):
«Lo que quiere Esquerra es poder disponer de los fondos
del Estado español para asentar su dominación sobre la
noble Cataluña, víctima atormentada de esos trufaldines,
y para mantener su influencia terrorista sobre el Gobierno
central, sea monárquico o republicano.»
Teresa Abelló
146
Vinyetes al·legòriques de les dificultats que passava l’Estatut al Congrés. AHCB-H. El Diluvio (15.05.1932 i 05.08.1932)
El conservador partit Acción Popular va iniciar una
abrandada campanya contra l’Estatut, amb continus cicles de conferències en la seva seu de Madrid. Els oradors eren defensors a ultrança dels postulats unitaristes i
advocaven pels «bons» catalans no separatistes; el lema
era: «La Unidad Nacional», que periòdics com els ja esmentats s’encarregaven de divulgar.
Els més hostils a tota la política reformista d’Azaña bramaven emfàticament, ara contra l’Estatut. Sense cap circumspecció explicaven l’obra de govern que portaven a
terme els republicans amb sentències del tipus: «después
de la guerra religiosa y de la guerra social empezaba la de
secesión».
El ja esmentat diputat Royo Villanova, adalil màxim
d’aquesta postura, es refermava en les seves posicions
en una conferència que va pronunciar el mes de desembre del 1932, amb l’Estatut ja aprovat, que posaven de
manifest que la bel·licositat no s’havia aturat, i això ha-
via de tenir conseqüències nefastes per a l’autonomia de
Catalunya, quan al cap de pocs mesos aquests grups arribessin al poder: «El problema catalán empieza ahora
[...]. Y como no se conforman con lo que se les ha dado, piden y pedirán más [...]. Yo tolero el sentimiento catalán, porque es cosa justa y tolerable; pero no tolero la
voluntad catalana [...]. Es comodísima la postura de estos señores: para la economía somos todos uno; para la
política han de entenderse solos [...]. El idioma que están haciendo es artificial. No vale que se afirme que el
idioma da rango de nación. El catalán se habla, pero no
lo saben escribir, y ahora se encuentran con que han de
enviar misiones por los pueblos para enseñar gramática,
sintaxis y ortografía catalana. Por tanto la nación no es el
idioma, aunque ellos se empeñen en asegurarlo.» (ABC,
10.12.1932.)
L’Estatut també va ser el pretext per a la rebel·lió militar que va esclatar la matinada del 10 d’agost a Madrid i
a Sevilla per fer caure el Govern de la República. En realitat el va provocar la convergència de diversos factors:
la voluntat de govern dels radicals; els interessos personals del financer Juan March, perseguit judicialment per
la República, i que més tard va finançar l’aixecament del
1936, i l’aliança de l’oligarquia terratinent que veia en el
Projecte de reforma agrària que també s’estava tramitant
el fantasma d’un autèntic repartiment de la propietat. A
Madrid, la insurrecció, reduïda a un intent d’assalt al Ministeri de la Guerra i a la Casa de Correus, va ser sufocada
en poques hores. A Sevilla, on es trobava el general Sanjurjo, cap de la rebel·lió, aquesta no va ser controlada fins
al dia següent; Sanjurjo va intentar fugir a Portugal i va
ser detingut prop de Huelva. El fracàs d’aquest moviment
insurreccional va posar fi sobtadament a la campanya de
fustigació al Govern que se sostenia sobretot des de les
pàgines de la premsa; també es va acabar l’oposició a la
cambra. Allí, ningú, ni els que hi simpatitzaven, van matisar la condemna més rotunda. A partir d’aquell moment
l’aspecte del debat sobre l’Estatut va canviar radicalment,
i el que quedava per discutir es va tramitar amb força celeritat i consens.
El representant de la Generalitat a Madrid i periodista
brillant Josep M. Massip, en el llibre República, Sr. Cambó!, ens dóna una visió molt viva del trànsit parlamentari
de l’Estatut a Madrid. En parlar del cop de Sanjurjo no
s’està d’assenyalar els còmplices, el pla, els objectius i els
obstacles que aquell va trobar: «Però ara hi ha el poble
entremig. El poble, senyor general traïdor!
»Aquesta és l’única diferència entre aquella hora de
1923 i aquesta de 1932. L’opinió pública. El pobre general espanyol ha pensat —curt d’experiència política com
és— que la gent dels seus cabarets i dels seus palaus
amb escuts d’armes, era l’opinió pública. Després, ferit en
el seu orgull de casta, en la seva altivesa de jerarca, ha
pogut confondre opinió pública amb les paraules d’una figura republicana —Lerroux— imprudent i desorientado-
ra [...]. O en les d’una altra figura, Melquíades Álvarez
—vaixell fantasma de totes les mars de la política espanyola—, adscrita ara a la República, a la qual voldria salvar amb la seva oratòria aparatosa i insensata [...]. O en
els articles d’un alt intel·lectual, republicà i filòsof, que
passa per “personalitat” del règim i que no sap avenir-se
que encara no sigui president de la República a la qual
voldria veure alegre de no sé quines alegries [...].
»O en els discursos d’un tal Royo Villanova o en l’excessiva tolerància del Govern davant de moltes provocacions, o en les creus que les senyores volien lluir per carrers i passeigs, o [...].
»En el que fos. El cas és que en aquesta matinada del
10 d’agost, el coet-senyal del cop d’Estat ha esquinçat la
primera claror del dia madrileny. A la mateixa hora, el general espanyol avançava a tota màquina sobre Sevilla.
»Madrid. Sevilla. A Madrid, Goded. A Sevilla, Sanjurjo. A
València, Despujol. A Còrdova, Villegas. A Barcelona, Bar
rera. Els d’ahir i els de sempre. La militarada que pensava
que aquí no havia canviat res [...].
»Apoderar-se, a Madrid, de l’Azaña daltabaix del balcó.
Així, simplement. Detenir els altres ministres. Ordenar a
les guarnicions espanyoles des del ministeri. Liquidar el
Parlament. Afusellar sobre la marxa, contra les tàpies dels
jardins de “El Retiro”, tres ministres i una vintena de diputats —dels quals existeix una llista amb delicades preferències vers alguns diputats catalans: Companys, Gassol, etc. Instaurar una dictadura militar, a base del terror,
i tirar pel dret.
»Aquest era aproximadament el programa de la “sanjurjada”. Exactament igual que si el país fos una càbila
rifenya».
L’historiador conservador Joaquín Arraras, afí als sectors que van acabar destruint la República per la força, feia una anàlisi pessimista de la situació la vigília del cop de
Sanjurjo i apuntava, premonitòriament, un futur bastant
negre: «El 9 de agosto la nave del Estatuto, con grandes
147
Teresa Abelló
148
Manifestació d’estudiants a Valladolid, en contra de l’Estatut. HMM Ahora (15.05.1932)
brechas por las que penetraba el agua, avanzaba con tal
lentitud y con tan serias dificultades, que muy pocos creían que pudiera llegar a puerto. Pero su fracaso sería también el del Gobierno, e incluso el de la República, según
Azaña. En estas circunstancias sólo algo inesperado e imprevisible podía sacar al Gobierno y al Estatuto del proceloso mar en que se hundían.»
El 1932 no solament els sectors més extrems del conservadorisme i del castellanisme, com ara el que representava Royo Villanova, van ser els que es van oposar a
l’Estatut, sinó que altres forces més liberals també ho van
fer. Més enllà de consideracions puntuals, en el moment
decisiu, i en contradicció amb les manifestacions solidàries de l’últim any de la Dictadura, l’imperialisme cultural i
un reaccionarisme unitarista es van fer presents en molts
que es tenien per liberals.
Els intel·lectuals, agrupats en bona part al voltant de
l’Agrupación al Servicio de la República, van influir, amb
honroses excepcions, contra el que anomenaven «excessos de l’Estatut». Els pensadors més rellevants del segle XX, Miguel de Unamuno i José Ortega y Gasset, d’una
manera genèrica el primer i més matisada el segon, van
mostrar les seves discrepàncies respecte al model politicosocial que volia impulsar Catalunya amb l’Estatut. Sectors de la Federació Universitària Espanyola, l’associació
estudiantil universitària predominant a Madrid, s’hi van
manifestar en contra, i van animar reaccions similars en
altres universitats espanyoles: Salamanca, León, Sevilla,
Saragossa i Valladolid, on fins i tot hi va haver una vaga de comerciants. A la Universitat Central de Madrid el:
«Muera Macià» omplia les pancartes dels manifestants. A
Saragossa els disturbis van ser tan greus que el rector va
arribar a tancar la Universitat (10.05.1932).
La idea que la República havia de triomfar on la monarquia havia fracassat era quelcom assumit pels republicans, i resoldre el litigi històric de la inserció de Catalunya a Espanya era un dels objectius. Ortega, conscient
de la realitat del catalanisme, havia perdut tota esperança
de solució acceptable i optava pel que ell va definir com
la «conllevancia» de Catalunya. L’important era, com va
manifestar en el seu discurs a les Corts: «raer del proyecto todos los residuos que en él quedan de equívocos con
respecto a la soberanía».
Influenciats pel prestigi de persones com les esmentades, però també per la demagògia més acèrrima, liceus,
penyes i clubs es van constituir en grups de pressió i trans
missors de l’anticatalanisme autonomista. El juny del 1932
Posició de Miguel de Unamuno respecte al bilingüisme.
HMM. El Sol (08.05.1932)
149
Teresa Abelló
150
l’Ateneo de Madrid va organitzar un cicle de conferències
en què va participar Pere Coromines; el discurs d’aquest,
òbviament favorable a l’Estatut i molt respectuós en les formes, va tenir poc ressò en la premsa madrilenya, i pocs
dies després va ser recollit pel setmanari barceloní La
Rambla (06.06.1932). En un cicle similar organitzat pel Liceo Andaluz de Madrid va ser on, el 7 de maig de 1932,
Unamuno va pronunciar la cèlebre conferència contra l’autonomia catalana: «Hay que defender a los mismos catalanes contra su error, aclarándoles la conciencia, aunque
sea violentándoles. Hay que salvar el alma de cada uno y
de todos los que gritan “Nos altres sols” [sic] [es refereix al
periòdic], porque el día que se queden solos ya no serán
nadie.» Poc després, en unes declaracions a Elma Mann
Mahlan, corresponsal a Madrid del periòdic La Gaceta de
Colonia (reproduïdes a l’ABC, 02.06.1932), era molt explícit respecte a quina era la seva posició sobre els estatuts,
tot i que reconeixia a Catalunya i al català quelcom que no
va acceptar mai als bascos; deia: «La Constitución, que es
un papel, no tiene valor y algún día se reformará. Lo mismo ocurrirá con el Estatuto. Su concesión será el principio
de las grandes batallas. Lo prudente sería no concederlo.
Tal como se plantea el problema del Estatuto puede dar lugar a algo trágico, y es que en una parte de España estén
sometidos los españoles a una doble ciudadanía. Soy contrario a la enseñanza bilingüe, porque no se puede exigir
de ningún español que, aparte del castellano, aprenda los
dialectos de cada región [...] Ni con el vascuence ni con el
catalán se pueden pensar cosas de elevado sentido. El catalán tuvo literatos, cronistas, poetas maravillosos: pero esto se perdió en el siglo XVI y la lengua ha estado muerta
cuatro siglos hasta que en el principio del pasado un grupo
de entusiastas empezó a prestarle vida.»
L’escriptor Ramiro de Maeztu, que en aquella etapa era
monàrquic, va contestar el discurs d’Azaña en què s’havia
referit al fet que «los reyes no hicieron más que aprove
charse de los valores del genio español para ocupar una
página [...]», paraules amb les quals Azaña volia resguardar l’orgull nacional des d’un punt de vista republicà.
El vell polític reformista Melquíades Álvarez va fer una
aspra i docta campanya per tot el país contra l’Estatut, i
contra el Govern de la República que l’impulsava.
Miguel Maura, que havia estat en el primer Govern pro
visional de la República, en un míting a València (24.07.1932)
exclamava: «¡Muera el Estatuto!» i encara: «El Estatuto se
da a un partido separatista y no a Cataluña. Hay que defender a los españoles no catalanes que viven en Ca
taluña.»
La reacció als atacs es va produir amb molts matisos.
El periodista Arturo Mori, que en aquell moment era responsable de la secció «Run-run» d’El Liberal, publicava
unes cròniques breus, agudes i molt entretingudes, en
què recollia successos polítics i d’actualitat. En el recull
de cròniques parlamentàries que va publicar, va aplegar i
analitzar tots els debats parlamentaris de les Corts republicanes; veia l’Estatut com un dels reptes que la República
havia de resoldre, però mostrava escrúpols raonats, explicables des d’una òptica externa, en veure la Lliga, respecte a l’actuació de la qual, en l’època de la monarquia, va
mantenir una visió crítica, defensant l’Estatut: «Ésta no es
una cuestión entre Cataluña y Castilla; no es el antiguo
pleito de El Imparcial contra La Veu [el periòdic de la Lliga]. Era algo de mayor altura. Una norma de libertad, una
postura reivindicadora de la España republicana.
»Por eso cada vez que llegaba a nosotros la noticia de
que el viejo regionalismo catalán, cómplice de todos los
contubernios reaccionarios, pretendía erigirse poco menos que en el emblema burgués del Estatuto, se nos ponían de punta los pelillos de la muñeca.
»Esta era una cuestión suscitada por el espíritu de la
República, una ansia liberadora de Cataluña, un brote lozano de federalismo que se manifestaba al compás de esta nueva España acogedora y democrática. Por lo cual no
nos explicábamos qué clase de entusiasmo era el de la
151
El Liberal defensava
l’equitat en tots els estatuts
que es poguessin promulgar
en el futur. HMM.
El Liberal (15.05.1932)
Teresa Abelló
152
“Lliga”, recién salida del fracaso monárquico y metida en
el jazz band, mejor, murga estatutista [...]. Aquel regionalismo de la Lliga, el verdadero separatismo catalán, clerical, plutocrático, fomentador del odio de clases, actor funesto en muchas culminaciones políticas, oscilante entre
la Monarquía y la República, visitador de palacio e inflador de cortesanismos a última hora, no representaba más
que los apetitos de un partido, cuyos hombres preclaros
han amasado con él su poderío y su fortuna.
»Esta no es una burocracia naciente en donde asentar una segunda soberanía industrial y teocrática, sino un
problema de liberalismo intensivo que no estaba ni podía
estar en el corazón de los “resucitados” de la “Lliga”, gobernantes con representación personal en el último Gabinete de la monarquía y solidarizados con los violentos
ataques al régimen que aquella representación lanzaba
audazmente en conferencias y declaraciones políticas,
como si la República hubiera sido un capricho de diez o
doce señores en combinación con la Guardia Civil.»
Sota la influència de la campanya periodística, també
organismes i institucions de tot tipus feien pressions a les
Corts, davant l’inici imminent del debat i fins a final de juliol. Es van rebre peticions a favor de l’Agrupación Guipuzcoana de Estudiantes Vascos, La Sociedad de Estudios
Vascos, que més endavant va tenir un paper important en
l’elaboració del seu Estatut; la Colònia Catalana de Paraguai, l’Assamblea d’Ajuntaments Catalans, l’Ajuntament
de Gijón, el Partido Republicano Federal de Jaén, el Centro Republicano Español de Rosario de Santa Fe i el Partido Socialista Republicano de Sevilla. I també del Col·legi
d’Advocats de Barcelona, que tot seguit es va posar a treballar en el vocabulari judicial català.
L’ambient favorable a l’Estatut era animat des de Catalunya. Hi participaven la històrica agrupació Unió Catalanista, que en les seves hores més baixes trobava en
l’Estatut un element de lluita unificador entre les forces
catalanes; l’activa i radical Palestra. El Centre Autonomis-
ta de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI)
organitzava manifestacions al carrer de protesta per les
retallades contínues que sofria l’Estatut.
A Barcelona, l’Ateneu estava immers en el canvi de
presidència de Ferran de Sagarra, catalanista i inqüestionable home de lletres, atrapat biològicament i conceptualment en una Catalunya que ja no existia, per Lluís Nicolau i d’Olwer, relleu que posava de manifest la voluntat
dels elements directors de l’Ateneu Barcelonès de cercar
més sintonia de la institució amb la conjuntura política del
moment. Es va mobilitzar internament en l’activisme de
les seves penyes. En el si de l’Ateneu, una de les més actives era l’anomenada Penya d’Esquerres, que constituïa
una autèntica redacció paral·lela del setmanari L’Opinió i
aplegava gent com els polítics Lluhí i Vallescà o J. Xirau,
implicats en el procés estatutari. Hi havia penyes de comunistes dissidents, com Joaquim Maurín, i un grapat de
antiestalinistes. També hi havia la penya de la dreta republicana, desenganxada del fet republicà, amb persones
com el mateix president sortint, o la de republicans catalanistes com Manuel Carrasco i Formiguera, que perdien
el seu espai i es mostraven crítics amb tot menys amb el
catalanisme catòlic. I també hi havia, tot i que molt silenciat en aquell moment, el front dels ultraconservadors espanyolistes. En tot cas, el debat que mantenien era sobre
el model politicosocial a partir de l’Estatut; es mantenia
en l’elitista dinàmica interna de les elits i, com a entitat,
transcendia poc a l’exterior.
En l’àmbit obrerista no es pot oblidar que, deu dies
abans d’obrir les Corts, com un senyal simptomàtic, havia començat la vaga de la Telefònica, dirigida per la CNT,
que significava el final de la treva concedida per la poderosa organització obrera al Govern republicà. El to general, amb les matisacions pertinents esmentades, havia
estat el de donar suport a l’Estatut de Núria en el moment
del plebiscit; ara, les picabaralles parlamentàries no eren
cosa seva.
153
La Rambla reprodueix
l’agressiva portada del diari
El Imparcial que declara la
guerra a l’Estatut. AHCB-H.
La Rambla (06.06.1932)
Teresa Abelló
154
Mentrestant, a Catalunya es governava. Per a donar
força a les institucions restaurades gràcies al pacte i el
compromís entre els governs provisionals de la República
i el català, l’abril del 1931, i tot esperant l’aprovació de la
Constitució, primer, i de l’Estatut, després, la Generalitat
va encarregar al jurista Francesc Maspons i Anglasell un
dictamen que deixés clar quines eren les seves facultats i
la seva capacitat de governar. Maspons, que va pertànyer
al comitè assessor de les minories nacionals de la Societat de Nacions (1931), partint de la proclamació de la
República Catalana el 14 d’abril de 1931, estudiava, des
d’un punt de vista estrictament jurídic, les transaccions
que havien fet posteriorment i insistia en la sobirania de
Catalunya. Fèlix Cucurull, en La defensa de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, destaca del dictamen de Maspons:
«Catalunya ja torna a existir, de dret, com Estat sobirà, es
recolza, d’una manera especial, en l’Avis Consultif i en la
jurisprudència sentada pel Tribunal de Justícia de L’Haia,
en diferents aspectes del Tractat de Versalles, en el canvi de nom de l’Estat dels Servis, Croates i Eslovens pel de
Iugoslàvia, en l’evolució dels plets nacionals de Polònia,
Bohèmia, Moràvia i dels Estats Bàltics i, amb una atenció
especial, en els casos d’Irlanda i d’Islàndia, “les dues posicions estatals que hi ha avui a Europa més semblants a
la de Catalunya”. També examinava la Constitució federal
d’Alemanya i la de Suïssa.»
El dictamen de Maspons, que era, òbviament, discutible, com així ho va ser per a altres juristes, insistia en la
base jurídica de la sobirania catalana. Sobre aquest tema
va escriure molt al setmanari Claris (1932), que ell mateix va crear per comentar, amb altres juristes i gent d’opinió, la discussió de l’Estatut a les Corts de la República.
I posteriorment va escriure diversos llibres que reflectien
el desengany de l’autor pel text aprovat.
Revisant l’hemeroteca dels anys trenta hom recorda
massa puntualment el quiosc més recent, que ha reviscolat els tics més atàvics de l’anticatalanisme.
La «qüestió catalana» es va convertir en un mal afer per a la
República. AHCB-H. Mirador (07.07.1932)
La premsa davant l’Estatut
En començar la dècada dels anys trenta, Barcelona acabava de superar el milió d’habitants i Madrid estava a
punt de fer-ho, i així doblava la població que tenia l’any
1900. Els nous mitjans de comunicació i entreteniment
seguien l’espectacular embranzida iniciada la dècada anterior, i contribuïen decisivament a escurçar les distàncies
i a difondre mites, imatges i símbols universals, en alguns
casos manifestament contraris a la mentalitat tradicional:
el cine soviètic i el cine de Hollywood; l’avió i l’automòbil;
el metro i la ràdio; la boxa i el futbol.
En la propaganda política d’aquests anys s’hi afegia un
nou mitjà: la ràdio. Aquest mitjà de comunicació social
havia començat a funcionar a Espanya el 14 de novembre
de 1924, quan Ràdio Barcelona va començar a emetre
d’una manera regular. L’any següent va emetre, des de
Madrid, Unión Radio, que entre 1925 i 1930 va crear una
cadena d’emissores per tot l’Estat i va introduir els informatius radiofònics. La radiodifusió es va estendre amb ra-
155
Cartell que anuncia l’edició d’un disc amb les dues elocucions
més emblemàtiques de Francesc Macià. ANC
Filigrana permanent a la contraportada d’El Imparcial mentre
va durar la tramitació sobre el debat. HMM. El Imparcial
pidesa. Al final del 1930 hi havia a tot l’Estat al voltant de
cinquanta mil aparells de ràdio que pagaven el cànon corresponent; al cap de sis anys, la xifra es va multiplicar per
sis. Malauradament s’han conservat molt pocs testimonis
de les elocucions radiofòniques d’aquells anys, però la ràdio va tenir un paper important entre els mitjans d’informació i de propaganda de l’època. El dia en què simbòlicament es va signar l’Estatut, Unión Radio va emetre un
programa especial des de Sant Sebastià, protagonitzat per
l’Estatut, amb la participació dels parlamentaris catalans
que s’hi havien desplaçat.
Tanmateix, la premsa continuava sent decisiva i va tenir un paper important durant la tramitació de l’Estatut.
Pocs dies després de la proclamació de la República, el
Govern provisional havia derogat parcialment la legislació
anterior que limitava la llibertat de la premsa, i l’article 34
Teresa Abelló
156
156
La sàtira a la premsa
La sàtira politicosocial tenia una llarga tradició en la premsa catalana. La seqüència de vinyetes dibuixades per Ernest
Guasp i per Apa, pseudònim del caricaturista polític Feliu Elias, n’és un bon exemple. Les vinyetes recreen el clima i els
sentiments generats respecte a l’Estatut durant la seva tramitació a les Corts. Van ser publicades a Mirador, setmanari
fundat el 1929 per Amadeu Hurtado, exponent d’un món intel·lectual i culte, i a El Diluvio, diari republicà independent fundat el 1879, molt interessat per la política municipal barcelonina, que fou un dels més venuts de Catalunya.
1. El Diluvio (06.05.1932)
2. Mirador (12.05.1932)
3. El Diluvio (22.05.1932)
4. Mirador (09.06.1932)
5. El Diluvio (12.06.1932)
6. Mirador (14.07.1932)
7. Mirador (28.07.1932)
8. Mirador (08.09.1932)
9. El Diluvio (09.09.1932)
1
2
3
4
10.El Diluvio (11.09.1932)
157
157
5
6
7
8
9
10
Teresa Abelló
158
de la Constitució va sancionar una doctrina inequívocament democràtica quant a la llibertat d’impremta. Aquesta qüestió es va convertir en un punt de conflicte per al
Govern i, a causa del radicalisme al qual va haver de fer
front, tant dels monàrquics i l’extrema dreta com de l’extrema esquerra més intransigentment revolucionària, sovint es va trobar en la dificultat legal i material de garantir
al mateix temps l’ordre públic i la llibertat d’expressió. Davant els conflictes, el Govern sovint va suspendre publicacions. Aquesta actuació era avalada per la Ley de defensa
de la República, aprovada el 20 d’octubre de 1931, incorporada a la Constitució per una disposició transitòria, fins
que les Corts la deroguessin. Va afectar molts periòdics
intolerants amb el nou règim. Tipificava els actes d’agressió a la República: «la difusión de noticias que puedan
quebrantar el crédito o perturbar la paz o el orden público
[...] toda acción o expresión que redunde en menosprecio
de las Instituciones u organismos del Estado [...] y la apología del régimen monárquico o de las personas en que se
pretenda vincular su representación». El mateix Govern
que l’havia impulsada tenia dubtes sobre la compatibilitat
dels principis democràtics que defensaven i la Llei, però
aquesta era fruit de la impotència governamental per a
afrontar l’hostilitat creixent de la premsa més extremista
davant els canvis dràstics, però «reformes» a la fi, que el
Govern començava a portar a terme. Les reaccions contra aquesta política van ser especialment dures a partir
de l’octubre del 1931, quan les reformes van començar
a afectar el sector militar i la qüestió de la relació entre la
religió i l’Estat, a la vegada que començaven les protestes
sindicals per la política sociolaboral. Azaña va anotar en el
seu diari (08.01.1932): «En general, no tenemos prensa
adicta. Casi todos los periódicos de Madrid son más de
la derecha que del Gobierno, y los que son de izquierda,
mejor fuera que no existiesen.»
El reflex en la premsa madrilenya de la campanya parlamentària de l’Estatut apunta la mancança d’un mitjà
amb prou influència mediàtica que recollís el sentiment
de la majoria republicanosocialista al Govern. Aquesta no
tenia mitjans afins que sostinguessin el seu prestigi entre
el republicanisme i l’esquerra més moderada.
En canvi els tics populistes dels diaris amb més distribució van facilitar la difusió de la visió més unitarista
d’Espanya, impregnada d’emocions «filials». El Govern se
sentia assetjat, amb raó, entre aquesta i una premsa esquerrana radical en alça. Azaña es dolia de l’acritud dels
periòdics que li eren ideològicament més propers; el 17
de juny anota: «me dijo que Ortega se descubriría en un
artículo que iba a publicar en Luz. Ya lo ha publicado.
Chorrea mala voluntad contra todos nosotros, y singularmente contra mí». Les crítiques que li arribaven d’altres
sectors, les prenia com a cosa natural: «La campaña contra el Estatuto es feroz en algunos periódicos, por ejemplo
en El Imparcial [...]. Naturalmente, La Nación, Informaciones (de March), ABC, y otros nos atacan furiosamente.
Han tomado el estribillo de decir que España entera protesta contra el Estatuto, y que vamos a desmembrar España.» (Anotacions del 20.05.1932.)
La incomprensió de la premsa de Madrid vers la política autonomista del Govern va produir un aïllament mediàtic d’aquell. Entre els rotatius de més difusió, només
l’Ahora, reconvertit a republicà, es mostrava receptiu a la
línia política del Govern Azaña.
El Sol, un dels altres diaris que s’havien aferrat ràpidament al republicanisme, va mantenir sempre una política
pendular. Tradicionalment havien col·laborat en les seves
pàgines periodistes i escriptors republicans. El republicanisme del diari, ara, era un fet, però no es podia considerar afí al Govern. Molts dels col·laboradors tradicionals,
qualificats d’intel·lectuals d’esquerra, havien abandonat
el diari a començament del 1931: Ortega y Gasset, Azorín, Luis Bello, Ramón Gómez de la Serna, Fernando de
los Ríos, Luis Bagaría, Américo Castro y Ramón Pérez de
Ayala, entre altres. Tots ells van posar en marxa una nova
159
Imatge de la plaça de toros
durant el míting convocat
per El Imparcial el 27
de juliol. HMM. Ahora
(28.07.1932)
Teresa Abelló
160
publicació, Crisol, que es definia com a progressista i republicana; va aparèixer el 4 d’abril i a final del mateix any
va desaparèixer. Els col·laboradors esmentats, i Ortega en
particular, amb la seva actitud bel·ligerant, s’havien convertit en el símbol de la mobilització dels intel·lectuals contra la Dictadura i la Corona. A aquesta espècie de rebel·
lió d’elits, s’hi havia afegit un altre símbol intel·lectual de
l’època, Unamuno. Una vegada proclamada la República,
Azorín va insistir a reclamar per als intel·lectuals d’esquerra la paternitat del règim republicà (El Sol, 04.06.1931).
Ortega es va distanciar molt aviat dels governants republicans. El motiu no era altre que la política de centreesquerra del Govern. Ortega considerava que la majoria governant era responsable de la trajectòria del Govern, que
ell creia que era equivocada, i els va desautoritzar fent
famosa l’expressió: «¡No es esto, no es esto!». La ruptura es va formalitzar quan va publicar l’article «Un aldabonazo» (Crisol, 09.09.1931), que al final incloïa la famosa
frase: «Una cantidad inmensa de españoles que colaboraron con el advenimiento de la República con su acción,
con su voto o con lo que es más eficaz que todo esto, con
su esperanza, se dicen ahora entre desasosegados y descontentos: “¡No es esto, no es esto!”.
»La República es una cosa. El “radicalismo” es otra. Si
no, al tiempo.»
Ell tenia clar que la República ja havia deixat de ser «la
República dels intel·lectuals» que havia somiat.
El gener del 1932, Crisol es va transformar en Luz; subtitulat «periódico de la República». Aquest i El Sol compartien el mateix tipus de lectors. Ortega va col·laborar
poc en aquesta nova publicació, però quan ho va fer va
ser en la línia de dura oposició al Govern d’Azaña.
A mitjan juny del 1932, Azaña i els seus partidaris estaven molt disgustats amb la línia que seguia Luz, i concretament amb els articles d’Ortega. La premsa opositora al
Govern situava tant El Sol com Luz en el que denominava
«trust azañista», però, en realitat, a pesar que hi va haver
un intent de compra d’ambdós periòdics en què es van
veure implicats els ministres d’Hisenda i de Governació, J.
Carner i S. Casares Quiroga, que hi van implicar capital de
Catalunya i de Galícia, no va acabar de ser mai així.
Ortega va publicar el que havia de ser el seu últim article a Luz el 8 d’agost de 1932, en el qual polemitzava amb acritud, a propòsit de l’Estatut de Catalunya, amb
Luis Bello, el qual, com a periodista i president de la Comissió d’Estatuts del Congrés, va escriure en aquest periòdic un seguit d’articles en què s’esforçava a explicar, i
fins i tot a justificar, punts clau de l’Estatut.
Un altre dels columnistes habituals de Luz era Azorín.
Aquí, sense fer ús d’aquell estil depurat i minimalista que
caracteritza la seva obra literària, s’esforçà a fer una lectura plural de la història d’Espanya, fugint dels tòpics nacionals. En un d’ells —«Serenidad»—, recuperà amb convicció i afecte les reflexions històriques sobre Cuba del
patriarca del federalisme, Francesc Pi i Margall, personatge sempre incòmode, cal dir-ho, per a un sector del nacio
nalisme català.
La premsa declaradament de dretes, òbviament contrària al Govern, va mantenir una posició demagògicament
militant contra l’Estatut. En aquest àmbit es trobaren periòdics com El Debate, portaveu del catolicisme polític.
Aquest, amb reminiscències carlines, havia mostrat sempre simpatia pels moviments regionalistes moderats. Es
va oposar a l’Estatut, però ho va fer d’una manera més raonada i menys visceral que altres periòdics dretans. Feia
la contra tant perquè el text que es discutia a les Corts excedia dels límits que considerava prudents per a mantenir
la unitat d’Espanya, com perquè, davant la realitat política
a Catalunya, l’autonomia, l’havien d’administrar els partits
d’esquerra, i concretament ERC, i no pas la Lliga, més
propera als postulats catòlics. Per raons similars, aquest
periòdic va defensar més tard l’Estatut d’Estella: «dado el
profundo sentir católico de las Vascongadas y Navarra [...]
cualquier intento sectario, antirreligioso, que prevalezca
161
Ortega y Gasset començava
a fer evidents les crítiques
al Govern d’Azaña. HMM.
Luz (16.06.1932)
Teresa Abelló
162
en la política central, encontrará oposición eficaz en los
organismos regionales vascos-navarros».
Entre les publicacions amb més ressò destaquen l’ABC
i El Imparcial. ABC mantenia la seva posició monàrquica.
Volia demostrar que la monarquia havia fet filigranes per
la concòrdia i la prosperitat a Catalunya, i que la República havia portat totes les calamitats. Insistia en la dependència del Govern del vot dels diputats catalans. Era
implacable en la crítica als ministres. Parlava de regionalisme des del punt de vista del tradicionalisme. Demanava
referèndums a escala de tot l’Estat per a refusar l’Estatut.
I utilitzava titulars de l’estil: «La expulsión del castellano
en Cataluña», «De cómo Francia mató en su tierra el catalán», feia propaganda de: «El mítin monstruo de afirmación española y de impugnación al Estatuto catalán».
Se seguia amb atenció el que passava al Parlament,
s’aplaudien les maniobres obstruccionistes liderades pel
diputat A. Royo Villanova, i els de l’«esquerra» —referintse a ERC— eren el blanc de totes les crítiques. Aquestes
crítiques estaven carregades de mal gust i arribaven fàcilment a l’insult; és el cas del cronista parlamentari del diari, Wenceslao Fernández Flórez, quan feia burla de les referències al «Es que no nos entienden», al qual sovint
recorrien els diputats catalans davant la incomprensió de
què se sentien víctimes pel tracte de la cambra i la premsa espanyola en general: «Todos decían que eran unos in
comprendidos.
»He concluido por creer que tras la barrera de la pretendida incomprensión de los otros se esconden los tontos, los fatuos, los cursis y los “vivos”.
»Pero ahora manejado en los periódicos, en los mítines, en el Parlamento, el mismo aburrido tópico, a propósito de las pretensiones del catalanismo, pienso que será
verdad, cuando con tanto ahínco se repite. Y entonces...
ya no hay nada que hacer. Si nuestras más altas mentalidades, si ciudadanos como Sánchez Román, como Unamuno, como Ortega Gasset; si corporaciones y hombres
de estudio no alcanzan a comprender lo que es tan claro
para cerebros tan mediocres como los de la minoría catalanista: si el país está muy por debajo, en entendederas, del diputado-ruido, del interruptor oficial del partido
radical-socialista (porque hasta ése “ha comprendido”) y
de Ventura Gassol ¿a qué esperamos para subirnos a los
árboles?» (ABC, 09.08.1932.)
En aquesta mateixa línia voluntària d’atac de l’Estatut i
del catalanisme en general, van anar els escrits del diputat Royo Villanova, del fervorós líder de Comunión Tradicio
nalista, Víctor Pradera, i del cronista abans esmentat que
es reprodueixen més endavant.
De tots els diaris, el més fanàtic i bel·licós contra Catalunya i el que anomenava «separatisme català» era El Imparcial, que bramava a favor de la «Catalunya espanyola».
No es feia cap altra interpretació de l’Estatut que no fos la
d’un atac a Espanya. Les crítiques furibundes a l’Estatut i
als catalans que el promovien començaren molt abans de
la tramitació parlamentària, però ja s’ha insistit que l’ombra de l’Estatut feia temps que planejava sobre el debat
polític espanyol. Tot l’argument se circumscrivia a una
afirmació molt simplista: «El Estatuto “tal como viene”,
no nos hagamos ilusiones, es la independencia de Cataluña a costa de Castilla, y en plazo no lejano la desmembración del territorio nacional. Seguirán sus ejemplos los
vascos —¡naturalmente!—, los gallegos, los valencianos,
y España, a imitación de Austria-Hungría, quedará reducida a unos terrones en el centro de la Península.» Les
referències imperials són prou explícites per si mateixes i
no necessiten cap més comentari. L’objectiu repetit fins a
la sacietat era defensar la «unitat d’Espanya», però també
hi havia espai per a uns despectius: «Que les concedan la
independencia» en el sentit que ja veurien com fracassarien i tornarien a casa amb la cua entre cames.
La premsa catalana, la barcelonina particularment, va
encarar el procés estatutari d’una manera molt diferent.
La veu unànime va ser de defensa de l’Estatut. El debat es
163
Crítiques al catalanisme
des de l’ABC. HMM. ABC
(28.07.1932)
Teresa Abelló
164
va seguir religiosament; es va estar a l’aguait de les retallades i, sovint, s’expressà el desencant d’una societat que
se sentia estafada.
Un dels periòdics més llegits del moment, El Diluvio, és
representatiu de les pautes que va seguir bona part de la
premsa: informació acurada de la marxa dels debats parlamentaris, opinions dels diputats, comentaris sobre qüestions puntuals, informació sobre les campanyes adverses
i els comentaris crítics de la premsa espanyola... Unes
pautes similars trobem a La Publicitat, el periòdic d’Acció
Catalana, considerat un dels diaris més ben escrits de tot
l’Estat, a La Humanitat, de Lluís Companys, etc.
L’Opinió era la poderosa tribuna de premsa de J. Lluhí
i d’Antoni Xirau, que es consideraven amb drets de paternitat sobre ERC. En el període en què ens situem, el
problema central de la política catalana era la solució de
la qüestió nacional. Però segons els «lluhins», el problema nacional de Catalunya no era l’únic; era, òbviament,
una qüestió important que calia resoldre al més aviat possible, i de la manera millor, i més duradora, tant per a
donar satisfacció a un desig àmpliament expressat pels
catalans, com per a estabilitzar la qüestió política i poder
abordar altres problemes, també importants. Els seus dos
homes clau eren a Madrid per a defensar l’Estatut; ells
s’apartaven rotundament del nacionalisme hipersensible
i patrioter d’altres petits grups. Consideraven que les actituds extremistes eren contraproduents, i eren partidaris
de mantenir una entesa amb els republicans espanyols;
aquesta solidaritat hispànica es limitava a les esquerres, i
particularment a l’Espanya que representa Azaña, i excloïa qualsevol possibilitat d’entesa amb unes dretes tradicionalment anticatalanes. Rebutjaven de ple l’opció separatista; com van manifestar a les Corts: «éramos partidarios,
y lo somos, de la solución española, dentro de España,
del problema catalán». (DSCC, 09.06.1932.)
L’optimisme de L’Opinió, pel que feia a la sort de l’Estatut, es va mantenir fins i tot en els moments més crítics.
La sobirania era una qüestió que també preocupava
el periodista polític Agustí Calvet, conegut com a Gaziel.
Aquest, amb un agut autocriticisme, deixava constància
en uns interessants articles a La Vanguardia, aleshores republicana, que el Parlament era l’únic dipositari de la sobirania, i del repte que l’Estatut significava per a Catalunya i per a la República Espanyola.
Amb totes les matisacions que cal fer, aquesta era la
línia general de les publicacions, però sovint també hi havia veus discordants. En aquest sentit, La Veu de Catalunya, portaveu de la Lliga, va mantenir les formes en la
defensa de l’Estatut, en la qual s’havia compromès, però
va ser molt crítica amb Macià, al qual Duran i Ventosa va
titllar de traïdor (29.07.1932).
Pel que fa a l’obrerisme, tan important a Catalunya,
l’Estatut de Núria, tal com es va plebiscitar, tenia el vistiplau de la major part de les forces obreres catalanes. Josep Termes, a L’obrerisme catalanista. La República Catalana, l’Estatut del 1932 i el moviment obrer, ens dóna
una descripció detallada del pensament i les idees dels
partits i els sindicats obrers catalans, respecte a Catalunya i els seus drets d’autogovern. Analitza d’una manera
sistemàtica la decisió que un obrerisme variat, i a voltes
contradictori, com el català, va prendre respecte a la República i a l’Estatut de Catalunya. En paraules de l’historiador Josep Termes: «L’època és de radicalisme obrer i
en general s’observa un procés de bolxevització de totes
les forces polítiques (amb la clara excepció de la USC),
i inclús al si de la CNT hi apareix un faisme que és etiquetat pels seus contraris i per ells mateixos d’anarcobolxevisme. L’esquerranisme de tots ells és molt doctrinari,
excepte el de la FAI, que juga al putchisme revolucionari
creient comptar amb la gran força de la CNT. Uns parlen
de revolució obrera, d’altres de revolució socialista, altres
de revolució democràtica impulsada pels obrers; només
la USC es limita a parlar d’una “democràcia avançada”.
Tots ells fan una correlació mecànica entre obrers i partit
165
de classe obrera, quan qui realment rebrà els vots de la
classe obrera és ERC.»
Solidaridad Obrera, El Luchador, Tierra y Libertad...,
per la banda anarquista; Tribuna Socialista i La Internacional, pel PSOE i la UGT, respectivament. La USC, que
s’adreçava d’una manera genèrica als treballadors, els
intel·lectuals, els tècnics i també els camperols, i no exclusivament als «obrers», com els anteriors, s’expressava
a Justícia Social; el Bloc Obrer i Camperol i l’esquerra comunista, des d’una multiplicitat de petites publicacions.
Tots coincidiren en la intensitat discursiva que van mantenir durant el període d’elaboració de l’Estatut de Núria i
la campanya que va precedir el plebiscit sobre la sobirania, l’autonomia i les repercussions sobre l’obrerisme. Les
anàlisis sovint són molt simples i, de vegades, sectàries;
per sota de les discrepàncies amb les polítiques i les ànsies revolucionàries, s’hi percep un catalanisme obrer i la
consideració del dret a l’autogovern, sense desinteressarse pel destí dels altres pobles, ja sigui de dintre o de fora
de la península Ibèrica. En canvi, el debat parlamentari, el
que va ser vist com un regateig polític, va despertar poc
interès en la premsa portaveu dels diversos grups.
L’editorial del diari republicà Luz qüestiona el contingut social
de l’Estatut. HMM. Luz (28.06.1932)
Teresa Abelló
166
166
La premsa i l’Estatut
L’any 1932 va ser d’una intensa activitat a les Corts, la qual era objecte d’atenció de la premsa. Cada dia els cronistes
parlamentaris informaven els lectors del que s’havia tractat al Congrés i del transcurs dels debats.
Durant la tramitació de l’Estatut van aparèixer diàriament notícies i comentaris sobre el Projecte de llei. La qüestió
interessava tothom, però el tractament era divers. En general, la premsa de Madrid feia la crònica de les sessions i prenia posicions ideològiques, amb articles de fons que avalaven la posició de cada periòdic. En els rotatius de Barcelona,
el centre d’atenció era l’abast de les modificacions fetes al projecte inicial i les limitacions que hom podia assumir.
De fet, a la premsa es va produir un debat paral·lel al del Congrés, que sovint era més cru que aquell per l’absència de
formes i per la utilització d’un vocabulari més desinhibit.
Míting contra l’Estatut convocat per El Imparcial. HMM. El Imparcial (28.07.1932)
167
167
Denúncia de les aliances entre els
opositors de l’Estatut. AHCB-H.
L’Opinió (27.04.1932)
Teresa Abelló
168
168
1. El paper menor de
Lerroux sobre el que havia
nodrit la seva política.
AHCB-H. La Veu de
Catalunya (13.05.1932)
1
2
2. Un assaig de Gaziel
sobre l’experiment estatutari
i l’Espanya nova. AHCB-H.
La Vanguardia (20.05.1932)
169
169
Celebració del
reconeixement oficial del
català. AHCB-H. El Diluvio
(28.06.1932)
Teresa Abelló
170
170
2
L. Bello i J. Ortega y Gasset
polemitzen sobre l’Estatut:
de l’ontologia a la política.
1. HMM. Luz (06.08.1932)
2. HMM. Luz (08.08.1932)
1
3
3. HMM. Luz (09.08.1932)
171
171
1
1. Contra el doctrinarisme
de J. Ortega y Gasset. HMM.
Luz (09.08.1932)
2. Lloança a Azaña, reconegut
protagonista de l’Estatut,
i denúncia d’ingratituds pretèrites.
HMM. Luz (07.09.1932)
2
172
173
L’Estatut que es va aconseguir
Francesc Macià s’adreça als ciutadans de Catalunya per ràdio per anunciar que les Corts de la República han aprovat l’Estatut.
ANC. Autor desconegut (09.09.1932)
L’aprovació de l’Estatut
L’Estatut va ser aprovat per les Corts el 9 de setembre de
1932 i promulgat pel president de la República, Niceto
Alcalá Zamora, el 15 del mateix mes. El 5 d’octubre de
1932 el Consell de la Generalitat declarava oficial el text
que va aparèixer publicat al Butlletí de la Generalitat de
Catalunya el 15 d’octubre del mateix any.
Finalment, tancant simbòlicament el procés estatutari
obert un any i mig abans, el 25 d’octubre es va dissoldre la Diputació Provisional de la Generalitat i es convocaven les primers eleccions al Parlament de Catalunya, que
s’havien de fer el 20 de novembre de 1932.
L’anàlisi comparativa entre el text plebiscitat el 1931 i
l’atorgat per les Corts el 1932 posa de manifest múltiples
modificacions. El del 1931 contenia un prefaci en què
s’exposaven una sèrie de principis generals que no figuren en l’articulat del text del 1932. Aquests principis feien referència al nou model d’estructuració de l’Estat, a
la transformació de l’escola primària segons els nous corrents implantats als països més avançats, a la supressió
del servei militar i a la lluita per la pau.
En el text de Núria, el títol I (art. 1 al 9) feia referència a
les qüestions generals, com el territori, la llengua i la ciutadania. El títol II (art. 10 al 13) delimitava les atribucions
i les competències dels governs de la República i la Generalitat. El títol III (art. 14 al 18) esmentava els diversos
òrgans que integraven la Generalitat. El títol IV (art. 19 al
26) tractava de la hisenda. El títol V (art. 27 i 28) feia referència als conflictes de jurisdicció entre el Govern de l’Estat i l’autonòmic. El títol VI (art. 29 al 38) esmentava les
garanties dels ciutadans. El títol VII (art. 39 al 46) era dedicat a l’adaptació de serveis i, finalment, el títol VIII (art.
47 al 52) es referia al règim transitori.
L’Estatut aprovat a Madrid l’any 1932 constava de divuit articles distribuïts en cinc títols. El títol I (art. 1 al 4)
feia referència, com el de Núria, a les qüestions generals,
175
Oriol Anguera de Sojo, president de l’Audiència Territorial de
Catalunya, i altres magistrats van anar a Palau a felicitar Macià
per l’aprovació de l’Estatut. ANC. Autor desconegut (17.09.1932)
com la naturalesa de l’autonomia, la cooficialitat de l’idioma i el veïnatge administratiu. El títol II (art. 5 al 13) esmentava les atribucions de la Generalitat. El títol III (art.
14 i 15) feia menció als òrgans de la Generalitat. El títol IV
(art. 16 i 17) parlava de la hisenda i, finalment, el V feia
referència a la modificació de l’Estatut.
La retallada va ser substancial, però cal tenir present
que, en el moment que es va redactar l’Estatut de Núria,
la Constitució, a la qual s’havia de subordinar el text, no
solament no estava aprovada, sinó que ni tan sols estava
redactada. Per tant, l’Estatut aprovat el 1932 ja no incloïa
els títols i els articles que es referien a aspectes inclosos
en la Constitució. Els canvis eren importants. S’utilitzava el
terme regió autònoma en comptes d’Estat, amb tot el que
això comportava. Quedava eliminada la possibilitat d’agregació de territoris limítrofs i la de federació entre regions
autònomes. Pel que fa a la llengua, l’article 2 de l’Estatut
del 1932 rectificava l’article 5 de l’Estatut de Núria i instaurava la cooficialitat del català i el castellà, en comptes
de l’oficialitat del català; es garantia la cooficialitat del català i el castellà, i la possibilitat que els ciutadans poguessin emprar el primer davant els tribunals i quan es comuniquessin amb l’Administració.
Teresa Abelló
176
Francesc Macià amb els diputats de la minoria catalana a les Corts després de l’aprovació de l’Estatut. Asseguts, d’esquerra a
dreta: Joan Casanovas, Jaume Aiguader, Francesc Macià, Lluís Companys i Ventura Gassol. ANC. Sagarra i Torrents (10.09.1932)
El text del 1932 sentenciava la disminució de les competències executives, entre les quals hi havia les d’administració de justícia (en matèria de legislació penal, mercantil, social, processal, la forma de matrimoni, l’ordenació
dels registres i les hipoteques, la propietat intel·lectual i
industrial). També es van modificar les competències relatives a l’ordre públic, es disminuïren els recursos procedents dels impostos i s’hi introduí la fiscalització de les finances de la Generalitat pel Tribunal de Comptes de la
República, entre altres.
Segons el text aprovat per les Corts, era competència
exclusiva de l’Estat tot el que feia referència als drets i
deures constitucionals, a les relacions internacionals, a
l’exèrcit i la defensa nacional, a les relacions entre l’Església i l’Estat, a la moneda i el sistema financer, al règim
aranzelari i els tractats comercials, a les fronteres, a l’emigració, a la immigració i a la política tributària.
A l’Estat li corresponia la legislació, i l’execució de tot
el que feia referència a la comunicació, les assegurances,
l’organització dels serveis establerts per la legislació social de l’Estat, i als recursos naturals i el règim agropecuari. Aquest darrer punt era especialment delicat. Des
de feia més d’un any els rabassaires es manifestaven reiteradament per reclamar la intervenció de la Generalitat,
matèria en la qual aquesta no va tenir atribucions fins un
cop aprovada la Constitució, i aquesta qüestió és a la base
del conflicte institucional que va sorgir l’any 1934 entre el
Parlament català i el Govern de Madrid.
La legislació exclusiva en matèria de dret civil propi
(testaments, règim matrimonial, etc.) corresponia a la Generalitat, i s’assumia, com no podia ser d’altra manera, el
dret civil català. Tant en aquest aspecte com en les matèries administratives internes, l’autoritat màxima seria el Tribunal de Cassació. Aquesta era una institució fonamental
que es va crear el 1934 a partir d’una llei del Parlament
de Catalunya que desenvolupava l’article 12 de l’Estatut.
Aquest fet té un gran valor en el sentit simbòlic d’exercici
del poder. El dret civil català era arcaic i estava encarcarat
per manca d’un organisme legislatiu propi des del 1714;
ara es podria modernitzar en funció de la realitat de la societat del moment. Va ser precisament en aquest àmbit
que el 1934 va haver-hi el conflicte més important entre
la Generalitat i el Govern de l’Estat sobre la llei de rabassa morta promulgada pel Parlament de Catalunya, que va
acabar conduint a l’enfrontament del 6 d’octubre.
En la discussió de l’Estatut, l’ensenyament (article 7 del
text del 1932) va esdevenir un element clau, i va generar una de les polèmiques més intenses. Els articles de
l’Estatut de Núria van ser considerablement retallats. En
aquest text, la Generalitat assumia competències exclusives en aquest camp. En totes les escoles primàries la
docència seria en català, però era obligatori l’ensenyament del castellà. A més, la Generalitat es comprometia
a mantenir escoles primàries en llengua castellana, en les
quals també s’ensenyaria català, en els nuclis on en el tri-
Ploma amb què es va signar l’Estatut a Sant Sebastià.
Va ser obra del reconegut orfebre Jaume Mercadé.
AHCB-AF. Autor desconegut (15.09.1932)
177
Teresa Abelló
178
El president de la República signa l’Estatut aprovat per les Corts. AHCB-AF. Martin (15.09.1932)
179
Simbòlicament, en record del Pacte de Sant Sebastià, el president de la República, Niceto Alcalá Zamora, va signar l’Estatut
en aquella ciutat. En la imatge superior, el president i els seus ministres durant l’acte de signatura. A sota, parlamentaris catalans
van parlar per ràdio, des d’aquella mateixa ciutat, per a Catalunya. Malauradament, no s’han conservat testimonis sonors
d’aquest acte. A la fotografia de la dreta, mentre a Sant Sebastià se signava el nou Estatut, a Barcelona se seguia amb expectació
el moment en què es treia la bandera catalana al balcó del Palau de la Diputació. AHCB-AF. Martin (15.09.1932)
Teresa Abelló
180
L’acte de signatura de l’Estatut va estar revestit de solemnitat i simbologia. Els «forals de Navarra» desfilant, en un acte d’adhesió
durant la signatura. AHCB-AF. Martin (15.09.1932)
enni anterior hi hagués hagut un nombre d’entre trenta
i quaranta alumnes la llengua materna dels quals fos el
castellà. En el text aprovat per les Corts, l’Estat conservava el control dels centres docents existents a Catalunya
i la Generalitat tenia la potestat de crear centres propis
amb els propis recursos. Sorgien així dos sistemes escolars paral·lels, però en aquest àmbit la Generalitat va ob-
tenir un dels seus èxits més notables, que va ser referent
pedagògic per a alumnes i ensenyants de les generacions posteriors. L’èxit fou especialment remarcable si tenim
present que en aquest camp la Generalitat va haver de
competir no solament amb el sistema estatal sinó també
amb les escoles religioses que continuaven funcionant. En
l’espai de l’escola primària, la Generalitat, conscient del
181
Els «miquelets» durant la desfilada de les forces basques. AHCB-AF. Martin (15.09.1932)
que això podia significar de cara al futur, va fer un esforç
enorme. Heretava el llegat de la Comissió de Cultura de
l’Ajuntament de Barcelona del 1916 i del Patronat Escolar, l’actuació fecunda i innovadora dels quals havia estat
interrompuda per la dictadura, i creà grups escolars arreu
de Catalunya. El 1932 es va crear l’Institut Escola de la
Generalitat com a centre experimental pilot de l’ensenya-
ment mitjà. La competència amb l’Estat va fer que aquest
establís quinze centres nous d’ensenyament mitjà a Catalunya, tres dels quals eren a Barcelona, que fins a aquell
moment només n’havia tingut dos. Tanmateix, el fet no es
pot analitzar només des de la simple competència, sinó
que cal veure’l dintre d’una voluntat paral·lela de l’Estat
republicà d’escolaritzar el país d’acord amb el laïcisme re-
Teresa Abelló
182
publicà i en un clar enfrontament amb els ordes religiosos
d’ensenyament, als quals feia la competència. En aquest
sentit, Azaña defensava l’increment del capítol de despeses que, com ell manifestava, «era ínfimo» a Catalunya en
els anys anteriors a la República.
En el terreny universitari, la polèmica que es va plantejar va ser particularment penosa. Extremistes espanyolistes i catalanistes coincidien en la mateixa solució: dues
universitats. Això significava adoptar el model que funcionava a Bèlgica, que repugnava a molts liberals, però
tant per principis com per qüestions pràctiques era refusat pels governs de la Generalitat i de l’Estat. Finalment
s’acordà la creació d’una nova institució, la Universitat
Autònoma, bilingüe i regida per un patronat nomenat paritàriament pels governs de Madrid i Barcelona. S’hi garantia la convivència de les cultures catalana i castellana,
reconeixent el dret d’alumnes i professors d’emprar lliurement qualsevol de les dues llengües; es creava un estatut
intern de la Universitat que permetia modificar els plans
d’estudis i contractar professorat aliè al cos de catedràtics
estatals, amb la novetat d’introduir la participació dels estudiants en les juntes de professors.
Els serveis d’organització de la justícia, relacions laborals i ordre públic van passar a dependre de la Generalitat,
tot i que el traspàs dels serveis fou molt lent. La Generalitat estava obligada a mantenir en el seu lloc els funcionaris que no desitgessin traslladar el seu lloc de treball fora
de Catalunya, i la major part s’hi va quedar.
La qüestió financera era el punt clau de l’Estatut.
Aquesta va ser una qüestió candent, centre de totes les
demagògies resumides en el «despojo del patrimonio» de
l’Estat al qual insistentment es referia l’ultraconservador
Calvo Sotelo. L’Estatut del 1932 va reduir considerablement els ingressos previstos a l’Estatut de Núria. Aquest
disposava assumir la recaptació de tots els impostos directes: contribució territorial rústica i urbana, contribució
industrial i de comerç, contribució per utilitats, i l’impost
sobre drets reals i transmissió de béns. En el text aprovat
el 1932 l’Estat es limitava a cedir a la Generalitat la contribució territorial rústica i urbana i l’impost sobre els drets
reals, però solament li concedia un 20% de la resta de
contribucions. A més a més, l’Estat podia revisar unilateralment el sistema financer de la Generalitat comptant
amb la majoria simple de les Corts.
Les finances van constituir un escull important per al
funcionament de la Generalitat; pel fet de no comptar
amb un sistema fiscal propi la hisenda catalana havia de
tenir dificultats serioses per a sobreviure. Com ha posat
de manifest Albert Balcells a Crisis económica y agitación
social en Cataluña entre 1930 y 1936, la situació financera de la Generalitat era crítica i s’agreujava per l’obsessió d’eixugar el dèficit en infraestructures llegat per la Dictadura i la inhibició del poder central respecte a les obres
públiques a Catalunya fins que no es van formalitzar els
traspassos. La Generalitat necessitava emetre deute públic, però la capacitat de la banca autòctona catalana era
molt limitada i això augmentà la dependència financera
de Catalunya respecte a l’exterior. Aquesta impotència financera era especialment greu en una època de depressió econòmica i d’augment de l’atur, amb les repercussions socials consegüents.
El 15 de setembre de 1932 el president de la República, Niceto Alcalá Zamora, signà a Sant Sebastià —simbòlicament— l’Estatut de Catalunya. Dies després el cap del
Consell, Manuel Azaña, es traslladà a Barcelona, on fou rebut amb un gran entusiasme. En l’al·locució que pronuncià
a la plaça de la República el 25 de setembre, digué: «La
República, sin una Cataluña republicana, sería una República claudicante y débil, pero Cataluña sin una República
liberal como la nuestra, sería mucho menos libre de lo que
puede ser, de suerte que están vuestra libertad y la República y la República y las libertades catalanas indisolublemente unidas. Ni una podría existir sin la otra, ni nadie
atentaría a la una sin atentar inmediatamente a la otra.»
183
Manuel Azaña és rebut per Francec Macià a l’Estació de França, a Barcelona. Azaña va venir a Catalunya, amb una nombrosa
representació parlamentària, per fer el lliurament solemne de l’Estatut aprovat per les Corts. ANC - Fons Gabriel Casas i
Galobardes (25.09.1932)
Teresa Abelló
184
Manuel Azaña i Francesc Macià arriben a la plaça de la República envoltats d’una multitud que els victoreja.
ANC - Fons Gabriel Casas i Galobardes (25.09.1932)
185
Luis Bello, president de la Comissió d’Estatuts del Congrés, acompanyat de Pere Comas, conseller de Justícia i Dret
de la Generalitat de Catalunya, en la comitiva que acompanyava Azaña a la seva arribada a Barcelona per lliurar l’Estatut.
ANC - Fons Gabriel Casas i Galobardes (25.09.1932)
Teresa Abelló
186
El president de la Generalitat i el president del Consell de Ministres —i personalitat dominant del nou règim— al Palau de la
Generalitat, amb motiu de la vinguda de Manuel Azaña a Barcelona, després de l’aprovació de l’Estatut. Asseguts al seu costat:
Santiago Casares Quiroga, ministre de Governació; Jaume Carner, ministre d’Hisenda, i Joan Casanovas, vicepresident del Govern
de la Generalitat. ANC - Fons Gabriel Casas i Galobardes (25.09.1932)
Aprovat l’Estatut, el pas següent fou l’elecció i la constitució del Parlament de Catalunya (el 6 de desembre
de 1932) i la votació de l’Estatut interior (el 25 de març de
1933), que imposava un sistema presidencialista atenuat
en què el president no era elegit directament pel poble sinó pel Parlament, el qual era elegit per sufragi universal.
En l’adopció d’aquest model hi va pesar tant la necessitat
d’un executiu fort en aquells moments concrets, com el
pes popular de la personalitat de Macià. El president de la
Generalitat tenia personalitat jurídica doble: representava
l’autoritat de l’Estat a Catalunya i era el representant del
Govern autònom de Catalunya davant els organismes de
l’Estat espanyol.
Malgrat la forta decepció per la retallada del text, l’Estatut es va convertir en una eina útil, que, amb la reconquesta de les institucions catalanes de govern, facultaria
una legislació pròpia, encara que limitada. Però amb la
vigència de l’Estatut no s’acabaren els entrebancs, ja que
la lentitud en el traspàs dels serveis (el 1938 encara restaven serveis per traspassar) i la gasiveria en la valoració dels béns i els drets que l’Estat cedia a la Generalitat
esdevingueren un niu de conflictes en el si de la Comissió Mixta de l’Estatut, organisme encarregat d’executar els
esmentats traspassos i les valoracions.
La declaració d’inconstitucionalitat de la Llei de contractes de conreu (juny del 1934), la primera amb contingut social que promulgà el Parlament de Catalunya (abril
del 1934), va agreujar encara més les ja tenses relacions.
Després del 6 d’octubre, l’Estatut fou suspès parcialment, amb la complicitat dels sectors catalans més conservadors que s’havien oposat a la Generalitat, i no es va
restaurar fins que no es va produir la victòria electoral del
Front Popular (febrer del 1936). Durant la Guerra Civil hi
hagué un període d’assumpció màxima de les competències estatutàries per la Generalitat (1936-1937), però a
poc a poc, sobretot a partir del 1938, es va produir una
retallada de l’autonomia catalana.
187
Invitació per a assistir a l’acte d’obertura del Parlament
de Catalunya. BPR-CEHI
Amb l’entrada de l’exèrcit franquista en terres catalanes, una llei (del 5 d’abril de 1938) va abolir l’Estatut de
Catalunya i tots els signes d’autonomia.
Teresa Abelló
188
Sessió de la constitució del Parlament. El president amb els diputats per Lleida, d’esquerra a dreta, Francesc Viadiu,
Jaume Magre, Enric Canturri, Pere Mies, Josep Maria Espanya, Francesc Macià, Humbert Torres, Pere Coromines,
Ricard Palacín, Josep Companys i Joan Sauret. FJI-AF - Fons Francesc Macià (06.12.1932)
189
Sessió inaugural del Parlament de Catalunya, celebrada el dia 6 de desembre de 1932. Al banc del Govern, d’esquerra a dreta: Pere
Cavallé i Llagostera, Josep Irla i Bosh, Francesc Xavier Casals i Vidal, Joan Lluhí i Vallescà, Antoni Xirau i Palau, Manuel Serra i
Moret, Ventura Gassol i Rovira, Carles Pi i Sunyer, Josep Tarradellas i Joan, Pere Comes i Calvet i, dret, el president Francesc Macià.
Darrere, a la primera fila: Joan Casanellas i Ibarz, Josep Andreu i Abelló, Miquel Guinart i Castellà, ?, Nicolau Battestini i Galup,
Josep Fàbrega i Pous, Josep Maria Espanya i Sirat. Darrere dret: Humbert Torres, al costat, Dalmau Costa (cap de ceremonial del
Parlament). A la segona fila, d’esquerra a dreta: Pere Blasi i Maranges, Joan Bancells i Xiberta, Laureà Dalmau i Pla, Joan Tauler
i Palomares, Joan Selves i Carner. A la tercera fila: Jaume Aiguader i Miró, ?. FJI-AF - Fons Francesc Macià (06.12.1932)
Teresa Abelló
190
Edicions de l’Estatut
El Diario de Sesiones de las Cortes Constituyentes de la República Española publicava, el 9 de setembre de 1932, el
Projecte d’estatut de Catalunya que les Corts havien aprovat aquell mateix dia. La Llei, promulgada a Sant Sebastià
pel president de la República el dia 15 del mateix mes, apareixia en el diari de sessions de l’1 d’octubre, dia en què
les Corts reprenien les sessions després d’un parèntesi estiuenc excepcionalment llarg. El Consell de la Generalitat va
aprovar el text oficial català el dia 5 d’octubre.
L’Estatut es va divulgar amb profusió. Van aparèixer múltiples edicions en català, castellà i bilingües. Se’n van fer
impressions ornamentades i altres de més simples, amb l’objectiu de donar a conèixer el text i permetre valorar el que
representava el règim d’autonomia concedit per la República.
191
Teresa Abelló
192
Sessió inaugural del Parlament de Catalunya. Escales del Parlament. FJI-AF (06.12.1932)
Text oficial de l’Estatut de Catalunya
193
El text de l’Estatut del 1932 fou publicat per la impremta oficial de la Generalitat, la impremta de la Casa de Caritat. BPC
Teresa Abelló
194
Text oficial deL’aprovació
l'Estatut dede
Catalunya
l’Estatut
195
Teresa Abelló
196
l'Estatut dede
Catalunya
l’Estatut
197
Teresa Abelló
198
l'Estatut dede
Catalunya
l’Estatut
199
Teresa Abelló
200
l'Estatut dede
Catalunya
l’Estatut
201
Teresa Abelló
202
l'Estatut dede
Catalunya
l’Estatut
203
204
205
Bibliografia
Publicacions de l’època
Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya.
Conferències sobre l’Estatut de Catalunya. Barcelona:
Casacuberta i Coll, 1933.
Agrupación al Servicio de la República (Díaz del Moral, Juan, y Ortega y Gasset, José). La Reforma agraria
y el estatuto catalán: discursos pronunciados en las Cortes
constituyentes; por Juan Díaz del Moral y José Ortega y
Gasset. Madrid: Revista de Occidente, 1932.
Aiguader i Miró, Jaume. Catalunya i la Revolució. Barcelona: Arnau de Vilanova, 1931.
Álbum histórico del Estatuto de Cataluña. Madrid - Barcelona:
Cairo Ediciones, 1932.
Aymamí i Baudina, Lluís. Amb els braços oberts... (Reportatge de l’Estatut). Barcelona: Editorial Políglota,
1932.
Aymamí i Baudina, Lluís. Macià. Trenta anys de política
catalanista. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1933.
Azaña, Manuel. Una política: 1930-1932. Madrid: Espasa
Calpe, 1932.
Camba, Julio. Haciendo la República. Madrid: Espasa Calpe,
1934.
Campalans, Rafael. Política vol dir Pedagogia. Barcelona:
Biblioteca d’Estudis Socials, 1933.
Constitución de la República Española, Estatuto de Cataluña
y Ley agraria. Lleida: Joventut, 193?.
Estelrich i Artigues, Joan. L’autonomia en perill. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1932.
Federació de Col·legis Veterinaris de Catalunya. «Els
veterinaris catalans al implantar-se l’Estatut: notes per a
una organització de les funcions veterinàries». Barcelona:
Revista Veterinaria de España, 1933.
Foix, Pere. La classe obrera, la revolució, la República i l’Estatut. Barcelona: Balagué, 1932.
Generalitat de Catalunya. L’Estatut de Catalunya a les
Constituents de la República, fascicles del Departament
de Governació núm. IX, X, XI, XII, XIII, XIV i XV (juny
del 1932 - agost del 1933).
Hurtado, Amadeu: Conferència sobre l’Estatut de Catalunya:
fou pronunciada a l’Ateneu Barcelonès, la nit del 28 de
juliol de 1931. Barcelona: Casa de la Caritat, 1931.
La Constitució de la República i l’Estatut d’Autonomia de
Catalunya: dos textos que tots els catalans han de conèixer.
Barcelona: L’Opinió, 1932.
Larraz, José. La Hacienda pública y el Estatuto Catalán.
Madrid: Ibérica, 1932.
Lesafe, J. Le problème national de la Catalogne et sa solution
par le Statut. Montpeller: 1934.
L’Estatut de Catalunya a les Constituents de la República. La
intervenció dels representants de Catalunya en la Constitució de la República. Madrid: Generalitat de Catalunya,
Departament de Governació (Oficina de Madrid), 19321933.
Llibre de la Llei i de la ciutadania (La Constitució Espanyola,
l’Estatut de Catalunya i un Ideari Cívic escrit per a alliçonament de la minyonia). Sabadell: Edicions de la Comissió
de Cultura, 1933.
Llorens, Eduardo L. La autonomía en la integración política.
Madrid: 1932.
Maseras, Alfons: La República catalana. Barcelona: Llibreria
Catalònia, 1931.
Maspons i Anglasell, Francesc. «La discussió de l’Estatut».
Claris, 1-19. Barcelona: maig - setembre de 1932.
Maspons i Anglasell, Francesc. La Generalitat i la República Espanyola. Barcelona: 1932.
Maspons i Anglasell, Francesc. L’aplicació d’aquest Estatut
a Catalunya: text taquigràfic de la conferència pública
donada el dia 2 d’octubre, a l’estatge del Centre Català
de Sabadell. Barcelona: Altés, SA, 1932.
Massip, Josep M. República, senyor Cambó. L’Estatut al Parlament i al carrer. Barcelona: Edicions La Rambla, 1932.
Massó i Escofet, C. i Gay de Montellà, R. L’Estatut de
Catalunya. Text oficial comentat, amb referències legals i
notes de la discussió parlamentària. Barcelona: Biblioteca
Jurídica de Catalunya, vol. I, Llibreria Bosch, 1933.
207
Teresa Abelló
Bibliografia
208
Miravitlles i Navarra, Jaume. Ha traït Macià? Barcelona:
Documents, 1933.
Mori, Arturo. Crónica de las Cortes Constituyentes de la
Segunda República, 13 vols. Madrid: Aguilar, 1932. [Vol.
IX: El articulado del Estatuto de Catalunya. Su aprobación
definitiva. Texto taquigrafiado de los discursos, i vol. VI:
El Estatuto de Catalunya (debate sobre la totalidad)].
Navarro González, Victoriano. Antiespañolismo: marxistas
y separatistas contra España. Pròleg d’A. Royo Villanova.
Saragossa: Heraldo de Aragón, 1935.
Pla i Armengol, Ramon. Los socialistas y la Unión General
de Trabajadores, ante el Estatuto. Artículos publicados en El
Socialista (Madrid) y en Avance desde el día 22 de diciembre
de 1931 al 3 de febrero de 1932. s.l., s.a.
Por la Unidad de España: el Estatuto de Cataluña. Estudio
del capítulo IV, la hacienda, según el proyecto aprobado
por la Generalidad. Madrid: El Financiero, 1932.
Rovira i Virgili, Antoni. La Constitució interior de Catalunya. Barcelona: Barcino, 1932.
Saguer y Olivet, Emilio. La cuestión catalana y els Estatuto
de Cataluña. Barcelona: La Academia de Herederos de
Serra y Russell, 1931.
Saguer y Olivet, Emilio. Transgresiones del Estatuto y de
la Constitución del Estado español por la Generalitat de
Catalunya. Barcelona: La Acadèmia de Herederos de Serra
y Russell, 1934.
Unió Catalana d’Estudis Polítics i Económico-Socials.
Elements per a l’estudi de l’Estatut de Catalunya (recull
de textos). Barcelona: Políglota, 1931.
Valls i Taberner, Ferran. «Precedents i fonts de l’Estatut de
Catalunya». Revista Jurídica de Catalunya, vol. XXXVIII,
1932.
Bibliografia posterior
Arrarrás, Joaquín. Historia de la Segunda República Española. Madrid: Editora Nacional, 1956.
Azaña, Manuel. Diarios completos. Monarquía, República,
Guerra Civil. Barcelona: Crítica, 2004.
Azaña, Manuel. Sobre la autonomía política de Cataluña
(Selecció de textos i estudi preliminar d’E. García de Enterría). Madrid: Tecnos, 2005.
Balcells, Albert: L’Estatut de 1932 i la seva aplicació (Els
règims provisionals de la Generalitat de 1931 i 1977 confrontats. Vol. I). Barcelona: Ed. Miquel Arimany, 1978.
Balcells, Albert. Crisis económica y agitación social en Cataluña entre 1930 y 1936, Barcelona: Ariel, 1971. (Col.
Horas de España).
Cabrera, Mercedes y Elorza, Antonio. «Urgoiti-Ortega:
“El Partido Nacional” en 1931» a Autors diversos. La
segunda República Espanyola, el primer bienio. Madrid:
1987, pàg. 223-264.
Catalunya i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Introducció
de J. Sobrequés. Barcelona: Undarius, 1976.
Costa, Artur. L’experiència de l’Estatut d’Autonomia de 1932.
Ciutat de Mèxic: Club del Llibre Català, 1960.
Cucurull, Fèlix (ed.). La defensa de l’Estatut d’Autonomia
de Catalunya. Barcelona: Undarius, 1976.
Cucurull, Fèlix. Panoràmica del nacionalisme català. Vol.
V. París: Edicions Catalanes de París, 1975.
Defensa de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya: (discursos a
les Corts de Campalans, Carrasco, Companys, Estelrich,
Esteve, Gassol, Hurtado i Torres). Edició a cura de Fèlix
Cucurull. Barcelona: Undarius, 1977.
Els Estatuts de Catalunya. Compilació de J. Balagué i J. Pi.
Barcelona: Edicions Curiosa, 1986.
Fernández, A.; García, R.; Pineda, R. Los estatutos vasco
y catalán en la II República y la Constitución de 1978.
Madrid: Centro de Nuevas Estrategias de Gobernanza
Pública (Goberna), 2005.
Bibliografia posterior
Fernández Flórez, Wenceslao. Acotaciones de un oyente,
II (1931-1933). Prólogo de Carlos Serco Serrano. Madrid:
Editorial Prensa Española, 1962.
Generalitat de Catalunya. Autonomy Statute for Catalonia. Barcelona: 1982 (ed. bilingüe).
Gerpe Landín, Manuel. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya i
l’estat integral. Barcelona: Edicions 62, 1977. (Obra escrita
des del punt de vista historicojurídic; s’analitza el concepte
d’estat integral adoptat per la República i com s’insereix dins
l’estructura configurada en la Constitució republicana.)
Gil Robles, José M. Discursos parlamentarios. Madrid:
Taurus, 1971.
Gil Robles, José M. No fue posible la paz. Barcelona: Ariel,
1968.
González Casanova, J. A. Federalisme i autonomia a Catalunya (1868-1938). Barcelona: Curial, 1974 (anàlisi
suggerent dels dos estatuts, amb pinzellades interessants
sobre el debat a les Corts). En fa un estudi preferentment
jurídic.
González Vilalta, Arnau: «La minoría catalana en las Cortes Constituyentes», Ayer, 56 (2004), pàg. 221-244.
Hurtado, Amadeu. Quaranta anys d’advocat. 2 vols. Barcelona: Ariel, 1969.
Jiménez de Asúa, Luis. La Constitución de la democracia
española y el problema regional. Buenos Aires: Losada,
1946.
Maura Gamazo, Miguel. Así cayó Alfonso XIII. Barcelona:
Ariel, 1968.
Molas, Isidre. El sistema de partits polítics a Catalunya
(1931-1936). Barcelona: Edicions 62, 1972.
Molas, Isidre: «Los controles del Estado y las autonomías
regionales, el caso del Estatuto de Cataluña de 1932», a
Fernández Rodríguez, F. (ed.): Estudios Regionales.
Madrid: Instituto Nacional de Prospectiva y Desarrollo
Económico, 1976.
Ortega y Gasset, J. Discursos políticos. Madrid: Alianza
Editorial, 1974.
Ortega y Gasset, José, y Azaña, Manuel. Dos visiones de
España: discursos en las Cortes Constituyentes sobre el
Estatuto de Cataluña (1932). Pròleg de José M. Ridao.
Barcelona: Galaxia Gutemberg, 2005.
Pabón, Jesús. Cambó. Vol II. Barcelona: Alpha, 1969.
Pi i Sunyer, Carles. La Generalitat de Catalunya: els governs de la Catalunya autònoma. Caracas: Terra Ferma.
Patronat de Cultura del Centre Català de Caracas,
1973.
República catalana, Generalitat de Catalunya i República Es
panyola. A l’entorn de «La Generalitat de Catalunya i la
República Espanyola», de Francesc Maspons i Anglasell.
Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2006.
Ribas i Massana, Albert. La Universitat Autònoma de Barcelona (1933-1939). Barcelona: Edicions 62, 1976.
Roig i Rosich, Josep M. L’Estatut de Catalunya a les Corts
constituents (1932). Barcelona: Curial, 1978.
Sarrià, Joan de. L’experiència de l’Estatut d’Autonomia
de 1932. Ciutat de Mèxic: Club del Llibre Català, 1972
(3a ed.).
Sobrequés i Callicó, Jaume. Catalunya i l’Estatut d’Autonomia, Barcelona: Undarius, 1976.
Termes i Ardèvol, Josep. L’obrerisme catalanista. La República catalana, l’Estatut del 1932 i el moviment obrer.
Barcelona: Afers, 2007.
Tornos Mas, Joaquín. Los Estatutos de Autonomía de Cataluña. Madrid: Iustel, 2007.
Ucelay da Cal, Enric. La Catalunya populista. Imatge, cultura i política a l’etapa republicana (1931-1939). Barcelona:
La Magrana, 1982.
Unió Catalana d’Estudis Polítics i Económico-Socials.
Elements per a l’estudi de l’Estatut de Catalunya (recull
de textos). Barcelona: Políglota, 1931.
Valera Díaz, Santiago. El problema regional en la Segunda
República Española. Madrid: Unión Editorial, 1970.
Volem l’Estatut: els estatuts de Catalunya comparats. Barcelona: La Magrana, 1977.
209
210
211
El debate estatutario de 1932
212
Prólogo
El Estatuto de 1932 fue el primer estatuto de autonomía que tuvo Cataluña.
En el contexto de la Segunda República
española, el debate y la transformación
de la estructura territorial del Estado
ejemplificaban a la perfección el tira y
afloja entre las nacionalidades históricas
y el poder unitario y centralista estatal.
En este sentido, la redacción del Estatuto de autonomía supuso para Cataluña el reconocimiento efectivo de la
autonomía territorial, la definición de
las instituciones de autogobierno y el
establecimiento y reparto de competencias de conformidad con el nuevo marco
estatal, a pesar de que el texto final no
satisfaciera la totalidad de las aspiraciones de autogobierno expresadas por
el pueblo de Cataluña en el Estatuto de
Núria.
En agosto de 1931 se aprobó —mediante un plebiscito popular y con un 99%
de votos afirmativos— el Proyecto de
estatuto, redactado a partir del reconocimiento del derecho de escoger el
futuro del pueblo catalán, tal y como
refleja su preámbulo: «del derecho que
tiene Cataluña, como pueblo, a la autodeterminación de la restauración de la
unidad catalana al proclamarse la República, y del estado de derecho creado por los decretos de 21 de abril y 9
de mayo de este año». Y en otro párrafo del mismo preámbulo queda claro
el anhelo que guió el redactado de este
proyecto: «la voluntad de Cataluña no
resulta expresada totalmente en los artículos del Estatuto, y sus reservas obli-
gadas vienen de anhelos fervorosamente
manifestados por la opinión pública en
lo referente a la estructuración general
del Estado, a la escuela primaria, al ejército y a la defensa de la paz.
»Cataluña desea que el Estado español se estructure de manera que hiciera posible la federación entre todos los
pueblos hispánicos, ya establecida de
momento por medio de Estatutos particulares como el nuestro, ya de manera gradual.» Un texto avanzado y que
marcaba un horizonte nacional de relación con el Estado.
El 9 de septiembre de 1932, después
de una fuerte campaña de afirmación
española y anticatalana y de una larga
y farragosa discusión parlamentaria, las
Cortes de la República aprobaron definitivamente el Estatuto de 1932, que
quedó muy lejos del proyecto inicial que
había recibido un masivo apoyo en el
referéndum popular convocado en Cataluña. Los cambios afectaban a la cooficialidad del catalán y del castellano,
en lugar de la oficialidad exclusiva del
catalán; se disminuían las competencias ejecutivas y también se mermaban
los recursos económicos procedentes de
los impuestos, entre otros. Pese a estos
recortes significativos, pese a la decepción y las esperanzas frustradas, el texto
fue una herramienta útil que reanudaba
la tradición parlamentaria de Cataluña, cuando menos hasta el tiempo de
la dictadura franquista. Un texto que
institucionalizaba el autogobierno con
el nombre definitivo Generalidad de Cataluña, en un poder legislativo, el Parlamento de Cataluña; un poder ejecutivo,
formado por el presidente de la Generalidad, que la representaba al más alto
nivel, y el Consejo Ejecutivo, y un poder
judicial, que culminaba en el Tribunal
de Casación. La lista de atribuciones de
la Generalidad, hasta entonces impensable, incluía el control de la educación y
la sanidad, el establecimiento de la lengua catalana como lengua oficial, y la
gestión y supervisión del orden público,
entre otras competencias de la Generalidad restituida.
La autonomía política para Cataluña constituía, pues, la respuesta a una
reivindicación nacional y política mantenida en el tiempo, casi, incluso, contra la historia. O dicho de otro modo,
el reconocimiento de Cataluña como
realidad nacional existente en el Estado
resolvía la deuda con una nación que
había demandado durante largo tiempo un régimen propio de autogobierno.
De hecho, esta fue una de las grandes
cuestiones que el régimen de la Segunda
República española —recién proclamada— se vio obligado a resolver con urgencia. Se acordó dar solución a la cuestión catalana en el sentido de reconocer
los derechos colectivos nacionales. Sin
embargo, una vez concedido el régimen
de autonomía en Cataluña, el encaje de
esta con el Estado siguió siendo uno de
los ejes centrales que determinó la realidad y el debate político del Gobierno
de la República.
El contexto histórico de la Segunda
República (1931-1936) fue propicio para la recuperación, cuando menos en
parte, de los derechos que los catalanes
habían perdido con la promulgación del
Decreto de Nueva Planta de 1716, a raíz
de la derrota militar catalana por parte
del ejército de Felipe V en 1714, en la
Guerra de Sucesión. Desde entonces, y
manteniendo el deseo intacto, transmitido de generación en generación, el pueblo catalán había aspirado a recuperar
sus libertades y derechos colectivos. Así,
Cataluña reanudaba el hilo de su historia como nación.
El libro El debate estatutario de 1932
da un repaso conciso y consciente justamente de todo el intenso proceso de
gestación, discusión y aprobación del
nuevo sistema de relaciones institucionales entre Cataluña y el Estado español, desde el fuerte liderazgo que ejerció
el catalanismo político, pasando por el
Pacto de San Sebastián, el Anteproyecto
de estatuto aprobado por Cataluña y la
batalla en torno al texto estatutario en
las Cortes, en Madrid. Por tanto, desde
una perspectiva amplia y con la intención de transmitir una visión global y
lo más completa posible de la tramitación del texto y de la realidad del país
en la década de 1930. Una mirada, con
la serenidad que da el paso del tiempo,
a unos años convulsos, intensos y que
marcaron la historia de este país.
Tanto es así que el Proyecto de estatuto, el texto primigenio aprobado por
la ciudadanía en el año 1931, previo a
la tramitación estatal, se ha convertido
en un referente, un hito en la memoria
colectiva nacional. Por ello, el espíritu
de aquella propuesta surgida de la voluntad soberanista de los ciudadanos y
ciudadanas de Cataluña, una propuesta
de relación bilateral con España lide-
rada por una clase política valiente y
avanzada a su tiempo, ha estado muy
presente en el proceso de redacción del
nuevo Estatuto de Cataluña de 2006.
El acuerdo de 30 de septiembre de
2005 en el Parlamento de Cataluña sumó la mayoría de las fuerzas políticas
de la cámara con un horizonte común:
la mejora del autogobierno de Cataluña para dar respuesta a los principales
problemas de la sociedad catalana contemporánea y la puesta al día de la relación de Cataluña con el Estado. Este
texto, este acuerdo, es heredero directo
del texto de 1932.
Cataluña tiene retos de país, necesidades comunes, que tienen que pasar
obligatoriamente por encima de conflictos ideológicos, partidistas o personalistas. Hoy, como ayer, precisamos unidad. Unidad para superar dificultades
colectivas. Unidad, pero no únicamente
de los partidos políticos en el momento
de exigir lo que Cataluña necesita, sino
unidad de país. De hecho, siempre hemos necesitado esta unidad, a lo largo
de nuestra historia, y cuando la hemos
perdido, las consecuencias han sido funestas. Pese a la tozudez de los hechos,
pese a las resistencias a las que se enfrenta una y otra vez, el pueblo catalán
siempre ha superado los embates de la
historia cuando ha ido a una.
Así, pues, para los próximos retos a
los que Cataluña debe hacer frente (el
desarrollo del Estatuto, una mejor gestión de los flujos migratorios, las infraestructuras y las telecomunicaciones,
entre otros) se precisa la fuerza de todos, debemos empujar todos en una
misma dirección. En la defensa de los
intereses de Cataluña tenemos que estar
todos. Ya no podemos volver atrás pero
sí podemos enfrentarnos al presente y al
futuro de la mejor forma posible, con la
fuerza y el éxito que da la unidad.
La presente obra, El debate estatutario de 1932, es un trabajo riguroso
y bien documentado sobre el proceso
de redacción y aprobación del Estatuto de autonomía de 1932. Es un libro
que tiene interés, calidad, que efectúa
un repaso histórico de una etapa compleja de nuestro pasado reciente, cuyas
influencias se perciben hasta nuestros
días. Pero también, en cierto modo, es
una reivindicación del legado de una
época, del significado, del espíritu, de
las ansias de libertad del pueblo de Cataluña. La libertad de las personas, la
libertad de una nación: Cataluña.
Presidente del Parlamento de Cataluña
213
El debate estatutario de 1932
214
I. Introducción
El 9 de septiembre de 1932, las Cortes de la Segunda República española
aprobaron el Estatuto de autonomía de
Cataluña, una ley que otorgaba en Cataluña el estatus de «región autónoma
dentro del Estado español, con arreglo a
la Constitución de la República y al presente Estatuto». El texto aprobado era
el resultado de un largo y tenso debate
sostenido en el Parlamento de Madrid
que implicó a toda la sociedad española, pero por fin el Estado español asumía una aspiración que el catalanismo
perseguía explícitamente desde hacía
décadas.
El liderazgo político
del catalanismo
Durante años el partido de la Lliga Regionalista, creado en 1901, se había erigido en portavoz casi hegemónico de
las reivindicaciones catalanistas y había
conseguido, pese a las dificultades para
obtener el voto popular barcelonés, el
predominio en la vida política catalana,
por encima de toda otra formación catalanista. Esta superioridad queda demostrada por el hecho de que el partido logró controlar instituciones como
las diputaciones de Barcelona y Girona
—desde 1907—, la Mancomunidad de
Cataluña —desde 1914— y el Ayuntamiento de Barcelona —desde 1915. La
Lliga defendía un programa de «nacionalización» interna de Cataluña, como
paso previo para alcanzar la autonomía,
y estaba dispuesta a intervenir en la política española, convencida de poder colaborar en la modernización del Estado.
Cuando la Lliga irrumpió en la vida
política se presentó como defensora de
un catalanismo pretendidamente interclasista, pero poco a poco fue acentuando su carácter conservador. Entre 1917
y 1923 la actuación de la Lliga oscilaba
entre la presión autonómica, centrada en
el Gobierno de la Mancomunidad y en
la campaña pro Estatuto de 19181919,
y la participación intermitente en el Gobierno del Estado. El subterfugio utilizado insistentemente por sus dirigentes
para referirse al accidentalismo político
de esta situación —resumido en el eslogan de Cambó en la campaña autonomista: «Monarquia?, República?, Catalunya!»— no podía esconder que, a
partir de 1917, ante el creciente peligro
de verse desbordada en Cataluña por las
fuerzas antimonárquicas, se fuera acercando a los partidos dinásticos, como
lo demuestran sus sucesivas entradas en
el Gobierno. La grave crisis social que
se vivió en Cataluña en aquellos años
acentuó el conservadurismo del partido,
y la necesidad de frenar el movimiento
obrero lo llevó a colaborar tácitamente con el golpe de estado de Primo de
Rivera. Finalmente la pasividad de los
dirigentes de la Lliga ante el golpe de
estado, la aceptación de la Dictadura
como un mal menor y, una vez caída
esta, la defensa de la Monarquía puesta
de manifiesto en el impulso, con la decidida intervención de Cambó, del Centro
Constitucional (constituido en Madrid
el 3 de marzo de 1931) desacreditaron el
partido regionalista ante el catalanismo
más popular, que quedó estigmatizado
como el partido del orden.
La acción golpista de Primo de Rivera (1923) se había maquinado con la
aquiescencia de las clases dirigentes de
la oligarquía agraria, la burguesía industrial y la Corona, que le apoyaron, y se
consumó con la inhibición de amplios
sectores sociales que el sistema no había sabido integrar. Tradicionalmente se
ha destacado el carácter provisional que
se quiso ver en el golpe de estado para
explicar las adhesiones que generó entre determinados sectores y la apatía, o
inhibición, que demostraron otros. Pero
no puede pasarse por alto que las soluciones de «mano dura» tenían un amplio
predicamento en la Europa de aquellos
años, donde amplios sectores filosofaban
sobre la debilidad e ineficiencia de las
democracias liberales, y denunciaban la
corrupción del sistema, que era particularmente clara en el Estado español.
La complacencia con la que algunos
sectores regionalistas habían aceptado
las primeras declaraciones del general hizo que la Lliga, a pesar de que en 1924,
espoleada por el manifiesto anticatalanismo de Primo de Rivera, hizo pública su oposición a la Dictadura, ya no
pudiera recuperar el liderazgo perdido.
Durante la Dictadura, formaciones políticas republicanas, hasta entonces muy
desarticuladas y minoritarias, habían ido
asumiendo la función representativa que
había tenido la Lliga en el catalanismo, y
cuando cayó la Monarquía se convirtieron en la alternativa viable de liderazgo
de las aspiraciones autonómicas.
En 1922 se había consolidado una
serie de grupos nacionalistas, y la defensa del catalanismo pasaba a manos
de la pequeña burguesía y de sectores
más populares. Un sector joven se había separado de la Lliga y había fundado Acció Catalana, bajo la dirección
de Jaume Bofill i Mates, Antoni Rovira
i Virgili y Lluís Nicolau i d’Olwer. El
mismo año 1922, Francesc Macià creó
la organización independentista y militarizada Estat Català, cuyo programa
preveía la posibilidad de una federación
de pueblos hispánicos, lo que tendría
repercusión unos años más tarde en el
Anteproyecto de estatuto redactado en
Núria. En el campo, la antigua Federació d’Obrers Agrícoles de Cataluña
se trasformó en el sindicato agrícola
Unió de Rabassaires, que quedó bajo
la influencia de Lluís Companys y, más
tarde, de Esquerra Republicana de Cataluña. En 1923 Rafael Campalans y
Manuel Serra i Moret rechazaron el centralismo del PSOE y fundaron la Unió
Socialista de Catalunya.
La Dictadura alimentó un clima generalizado de desafecto y desprestigio de la
Monarquía. En los momentos de último
suspiro del régimen, el republicanismo
veía la necesidad de un gran pacto entre
fuerzas afines para plantear una alternativa de izquierdas con elementos catalanistas y obreristas. Las propuestas de
vertebración de las izquierdas fueron varias, encabezadas, desde posiciones dispares, por hombres como Rovira i Virgili, Companys, Domingo, y Macià desde
el exterior. Se prefiguraban dos líneas:
la que encabezaba Rovira i Virgili, más
centrista, y la del grupo de L’Opinió, a la
que se adherían sectores más obreristas.
Rovira y un grupo de militantes abandonaron Acció Catalana a principios de
1930 por la indefinición del movimiento
respecto al republicanismo, y fundaron
Acció Republicana de Catalunya. Por su
parte, el grupo que se prefiguraba entorno al periódico L’Opinió impulsaba un
entendimiento entre los distintos sectores catalanistas y del movimiento obrero, que se concretó en la publicación del
Manifest d’Intel·ligència Republicana, en
marzo de 1930; era un paso adelante en
la investigación de una vía convergente,
pero no se logró ir más allá de simples
comités de coordinación. Paralelamente
a estas propuestas cabe destacar la presencia de partidos y núcleos obreros que
pretendían reforzarse reafirmando su
identidad; de la fusión de estos surgió el
Bloc Obrer i Camperol (BOC).
Un último esfuerzo se realizó en 1931,
solo un mes antes de las elecciones municipales de abril. La izquierda social y
el catalanismo, viendo que había llegado el momento de dar el golpe definitivo
a la Monarquía, y convencidos de la incapacitación de esta y de sus partidarios
para solucionar el problema catalán,
unieron la lucha republicana y la autonómica en la Conferència d’Esquerres
Catalanes, que se celebró en Sants (del
17 al 19 de marzo de 1931). De aquí
surgió el partido Esquerra Republicana
de Catalunya (ERC), por la unión del
Partit Republicà Català, de Estat Català, del grupo de L’Opinió y de sectores independientes del republicanismo catalanista. Al mes siguiente, ERC,
con el voto obrero y menestral, ganó las
elecciones municipales en Cataluña, que
llevaron a la proclamación de la Segunda República; además, el nuevo partido
conseguía el poder en Cataluña y asumía el liderazgo del proceso autonómico, que culminó con la aprobación del
Estatuto de 1932.
Precedentes del Estatuto
A lo largo de su historia el catalanismo
político había realizado diversos inten-
tos de concreción de un poder autonómico que no se materializó hasta 1919,
cuando los diputados de la Mancomunidad de Cataluña y los parlamentarios
catalanes en el Congreso de los Diputados aprobaron un proyecto de estatuto
de autonomía, que contó con la adhesión de los municipios catalanes, pero
que ni tan solo llegó a ser discutido en
el Congreso.
Sin embargo, este no era el primer
programa de gobierno que se elaboraba.
Ya en 1883, los republicanos federales,
primeros impulsores del catalanismo
político, habían redactado un proyecto
de constitución de un estado catalán y,
en 1892, la agrupación Unió Catalanista aprobó unas bases para una constitución regional catalana, las conocidas
como «Bases de Manresa», que quedan
como referente en la historia del catalanismo. A partir de 1901, cuando los
partidos dinásticos fueron desplazados
definitivamente de la circunscripción de
Barcelona por la Lliga Regionalista y
los republicanos, la cuestión de la autonomía fue tomando entidad, y la Mancomunidad, constituida en 1914 como
consecuencia del decreto promulgado
por el Gobierno Dato, que autorizaba a
las diputaciones provinciales de las regiones a mancomunarse con finalidades
administrativas, no satisfacía las aspiraciones autonómicas de nadie.
La lucha por la autonomía de Cataluña se retomó en el año 1918. Desde
noviembre de ese año y hasta febrero
de 1919, la campaña autonomista fue
muy intensa, y España vivió «el problema catalán» con mucha vehemencia.
Las condiciones históricas y políticas del
momento ayudaron a ello. La acción se
produjo en el contexto de la firma del
armisticio que puso fin a la Guerra Europea y del estallido reivindicativo de
las nacionalidades, fomentado por la
proclamación de los Catorce puntos de
215
216
Wison. Todo ello acontecía en medio del
hundimiento de los imperios centrales
(Rusia, Alemania y Austria - Hungría)
que vivían sus respectivas revoluciones,
el resurgimiento de nacionalidades irredentas y la eclosión soviética. Se daba
un conjunto de factores que aquí facilitaron el acercamiento entre el republicanismo español, por una parte, y el
nacionalismo de izquierdas, republicano
por definición, y el obrerismo, por otra,
que en Cataluña constituían la alternativa al régimen monárquico.
El 10 de noviembre, un día antes de
la firma del armisticio, el dirigente republicano Francesc Layret pronunció
una conferencia en la que resumía la
actitud del Partit Republicà Català; su
discurso tuvo mucho en común con la
confluencia de circunstancias que, unos
años más tarde, llevaron la autonomía
a Cataluña en el marco de la Segunda
República. Layret propugnaba el ideal
nacionalista y democrático que él reivindicaba para la izquierda, y se presentaba como federalista y no separatista.
El diario obrerista La Lucha lo reprodujo: «Cuando hablo del reconocimiento de la nacionalidad catalana me refiero a su pleno y absoluto reconocimiento
político, económico y administrativo
dentro de la República federal española. [...] el problema de Cataluña solo
puede resolverse en horas de revolución
o en tiempos de conmoción internacional. Es ésta una razón más que abona
nuestra significación intensamente revolucionaria.»
En estas circunstancias la Lliga intentó canalizar de nuevo el catalanismo y
se esforzaba en obtener algún nivel de
autonomía para Cataluña. Al mismo
tiempo deseaba impedir que la izquierda catalanista, representada por el Partit
Republicà Català, de Francesc Layret y
Marcel·lí Domingo, tomara el monopolio del movimiento, y procuraba sepa-
rar toda posible coincidencia del catalanismo de izquierda con el movimiento
obrero. La Lliga se debatía entre la esperanza de pactar con un parlamento,
siempre arisco, y la necesidad estratégica de no negar la soberanía de Cataluña
y acercarse al republicanismo, a pesar
de que lo consideraba poco catalanista.
Tras el fracaso del Gobierno Maura Cambó, y por tanto de la voluntad de
la Lliga de hegemonizar el Gobierno,
esta inició un movimiento de reflujo hacia la política catalana y se centró en el
proyecto de estatuto antes mencionado,
instrumentalizando el poder que tenía
en la Mancomunidad. Esta iniciativa
también era defendida por republicanos
y nacionalistas de izquierda, y en este
contexto Francesc Cambó y Marcel·lí
Domingo intervinieron en el Congreso
en favor de la autonomía. El Consejo
de la Mancomunidad entregó al jefe del
Gobierno, García Prieto, las Bases para
la autonomía de Cataluña, redactadas
por una comisión mixta de parlamentarios y consejeros. Las desavenencias
sobre la petición catalana precipitaron
el desplome del Gobierno y la sustitución de García Prieto por Romanones.
El proyecto fue rechazado por las Cortes, lo que supuso la retirada de todos
los diputados catalanes del Parlamento.
En un clima de máxima tensión política, Romanones encargó a una comisión
extraparlamentaria la elaboración de
un nuevo proyecto de autonomía para
Cataluña, mientras que, por su parte,
la Asamblea de la Mancomunidad redactaba su propio Estatuto. Este último
fue aprobado por la Mancomunidad (el
25 de enero de 1919) con la inmediata
adhesión de la Asamblea de Municipios
de Cataluña. Los dos proyectos eran incomparables; el de la Mancomunidad
trataba de autonomía, y el del Gobierno, de descentralización. Las discusiones sobre ambos proyectos llegaron a un
punto muerto antes de su presentación
en las Cortes, mientras que en Cataluña
el entendimiento republicano-autonomista empezaba a hacer aguas debido a
las luchas sociales, especialmente cruentas en Barcelona. Estas se agravaron en
los años sucesivos hasta llegar, con la
presencia del pistolerismo, al enfrentamiento de clases más duro vivido hasta
el momento en Cataluña, que está en
la base de los apoyos a la Dictadura de
Primo de Ribera.
A pesar del fracaso inmediato del proyecto autonomista, el clima colectivo y
la conciencia política que culminó toda una historia de esfuerzos del catalanismo no serían en vano. Durante la
Dictadura el catalanismo radicalizó sus
planteamientos, fundó nuevas organizaciones y se identificó decisivamente
con el republicanismo y la izquierda. El
Proyecto de estatuto elaborado por la
Mancomunidad fue un referente para
el Estatuto de Núria, y la discusión del
Anteproyecto en las Cortes republicanas volvió a plantear, con más o menos
diferencias y con otros protagonistas,
la cuestión central debatida en los años
1918 y 1919.
El Pacto de San Sebastián
El año 1930 fue de intensa actividad antimonárquica. Los republicanos, de toda
tendencia y de todo el Estado, se esforzaban por impulsar una acción conjunta. Finalmente se concertó un encuentro
de los distintos partidos en la sede de
Unión Republicana de San Sebastián
(17 de agosto de 1930).
A pesar de la voluntad y de las urgencias de reestructuración, la izquierda catalana todavía estaba bastante desunida
en un momento en que en el resto de
España ya se estaba pactando el nuevo régimen. Por tanto, los partidos que
fueron a San Sebastián fueron en nombre propio y no como representantes
de la izquierda catalana. Allí, además
de los anfitriones, se reunió una amplia
muestra de republicanos: A. Lerroux,
del Partido Republicano Radical; M.
Azaña, de Acción Republicana; M. Domingo, A. de Albornoz y A. Galarza,
del Partido Radical Socialista; N. Alcalá Zamora y M. Maura, por la Derecha Liberal Republicana, y S. Casares
Quiroga, de la Federación Republicana
Gallega. A título personal participaron
I. Prieto, F. Sánchez Román, F. de los
Ríos, y J. Ortega y Gasset. De Cataluña
asistieron: M. Mallol, de Acció Republicana de Catalunya; J. Aiguader, de Estat
Català, y M. Carrasco i Formiguera, de
Acció Catalana.
Los acuerdos que se adoptaron establecían que los representantes catalanes apoyaban al comité republicano
presidido por Alcalá Zamora, y que de
facto, era un gobierno provisional de
la futura República, a cambio de que
este se comprometiera a dar una solución jurídica al problema catalán, bajo
la fórmula de un estatuto o una constitución autónoma, que, en palabras de
J. Aiguader, sería «proposada lliurement
pel poble de Catalunya i acceptada per
la majoria dels catalans expressada en
referèndum votat per sufragi universal»;
este referéndum más tarde debería ser
sometido a la aprobación de las Cortes
constituyentes, en la parte que se refería
a la delimitación de atribuciones entre
el Gobierno del Estado y el Gobierno
autónomo de Cataluña. A pesar de la
escasa presencia de partidos catalanes,
el pacto sería asumido en un futuro inmediato por todos; era el símbolo de
que el catalanismo vinculaba su suerte a
los republicanos y, como dice Aiguader,
«A San Sebastián, Catalunya féu acte de
fidelitat revolucionària». Posteriormente, en pleno debate parlamentario sobre
el Estado integral, sería reiteradamente
aludido, tanto por sus señorías como
por la prensa.
A mediados de octubre se logró crear
en Cataluña un comité revolucionario,
que actuaba en coordinación con el de
Madrid, en el cual también estaban representados los socialistas. En un clima social tenso, marcado por huelgas
y sublevaciones, la situación se aclaraba dentro de la izquierda. Domingo se
trasladaba definitivamente a la política
en Madrid; Rovira, que veía fracasar su
proyecto de crear un grupo dominante,
se reunificaba de nuevo con Acció Catalana —ahora reconvertida al republicanismo— y, juntos, fundaron el Partit
Catalanista Republicà (marzo de 1931).
Companys se orientaba hacia el grupo
de L’Opinió y con los partidos antes
mencionados fueron a la Conferència
d’Esquerres Catalanes; Macià había regresado del exilio en el mes de febrero,
y llevó tras sí a Estat Català. De este
encuentro, como ya se ha dicho, surgió
ERC; el nuevo partido, a pesar de su extrema juventud, tenía hombres de peso
en ciudades y comarcas, y, por encima
de todo, el carisma de Macià.
La nueva correlación de fuerzas creada en Cataluña tenía poco que ver con
el grupo político que había ido a San
Sebastián, pero el Pacto fue asumido
por todos. Cuando se proclamó la República, el Gobierno provisional que
asumió el poder el 14 de abril de 1931
reflejaba en su composición el equilibrio
de las fuerzas alineadas en el compromiso adoptado en agosto del 1930: N.
Alcalá Zamora presidía la República y
era garantía de moderantismo, al igual
que M. Maura, hermano de Gabriel,
que había formado parte del último gobierno de la Monarquía. El viejo republicanismo estaba representado por los
radicales (Lerroux y Martínez Barrio) y
los radicalsocialistas (Domingo y Albor-
noz). La auténtica novedad era la presencia de los socialistas (tres ministros,
Prieto, Largo Caballero y Fernando de
los Ríos), y expresando lo que se llamó
«el fermento jacobino de la nueva ola
republicana», Manuel Azaña, conocido intelectual, que en aquel momento
era una incógnita política. Finalmente,
la voluntad de incorporación de las aspiraciones «regionales» en el marco de
las libertades republicanas incluía una
representación explícitamente catalanista, Nicolau i d’Olwer, y galleguista,
Casares Quiroga. De forma inmediata aparecieron sobre la mesa los temas
fundamentales, que se hicieron visibles
en la actividad parlamentaria, cuyo tratamiento se había comprometido en San
Sebastián: la reforma agraria, la defensa de la República y el imperativo de
las aspiraciones nacionalistas, que se
conoció con el nombre genérico de «la
cuestión catalana».
Tres días de República Catalana
Hacia el mediodía del día 14 de abril,
Companys, anticipándose al Comité Revolucionario de Madrid, proclamó la
República Española desde el balcón del
Ayuntamiento de Barcelona. Inmediatamente Macià, seguido de otros miembros de su partido, se dirigió a la plaza de Sant Jaume. Salió al balcón del
Ayuntamiento, donde ya ondeaba una
improvisada bandera republicana al lado de la bandera de Cataluña, y con voz
emocionada pero fuerte proclamó la República Catalana, y asumió su representación máxima:
«En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques ajudant-les
a instaurar el nou règim amb totes les
nostres forces.
217
218
»Queda, des d’aquest moment, format el govern de la República catalana,
que es reunirà al Palau de la Generalitat. Els qui formaran el govern de Catalunya estaran, d’ací endavant, disposats
a defensar les llibertats del nostre poble,
a morir per elles. Esperem que vosaltres,
poble català, voldreu també, si cal, com
tots nosaltres, morir per Catalunya i per
la República».
Macià, a sus setenta y dos años, comenzó a trabajar con la extraordinaria vitalidad que le era reconocida. Se
remitió la noticia de la proclamación
de la República Catalana a todos los
municipios de Cataluña, al Gobierno
republicano de Madrid, que solo se había formado horas después de la proclamación de la República Catalana,
a las embajadas, etc. Se formó un gobierno provisional y fueron designados
sus nuevos cargos. Lluís Companys fue
nombrado gobernador civil, y Jaume
Aiguader, nuevo alcalde de Barcelona.
El general Despujol fue destituido como capitán general de Cataluña, y en
su puesto se nombró al general Eduardo
López Ochoa, viejo amigo de Macià y
convencido republicano. En medio del
ruido, el lerrouxista Emiliano Iglesias
había ocupado el Gobierno Civil, pero
fue desalojado por Lluís Companys, que
se presentó acompañado de personas de
la CNT, Estat Català y el catalanismo
republicano.
Tres días después de la proclamación
de la República las cosas cambiaron. El
día 17 por la tarde llegaron a Barcelona
tres ministros del nuevo Gobierno republicano para parlamentar con Macià.
Desde el inicio el Gobierno provisional
no vio claro el planteamiento de República Federal que la proclamación del
Estado Catalán dentro de la Federación
de Repúblicas Ibéricas hacía suponer. A
pesar de admitir unos previos compromisos, consideraban que la situación era
un obstáculo para la necesaria concordia para la consolidación de la República en todo el Estado.
La delegación que llegó de Madrid
estaba formada por tres ministros: Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo
y Lluís Nicolau i d’Olwer, los dos últimos, catalanes. Después de un tenso tira
y afloja, Macià renunció a la República
Catalana a cambio de constituir un poder político catalán autónomo, que se
decidió denominar Generalidad, recuperando el nombre histórico del Gobierno
catalán, y en espera de un estatuto de
autonomía que el Gobierno se comprometía a aprobar. La renuncia que surgió de la reunión fue un planteamiento pragmático con el fin de facilitar el
afianzamiento de la titubeante República española y daba una fórmula viable
para el Gobierno en Cataluña.
II. El Estatuto de Núria
El Gobierno provisional
de la Generalidad
La Generalidad, hasta la aprobación
de la Constitución, vivió, como el resto
de instituciones republicanas, un período de interinidad marcado por la voluntad de pervivencia de la soberanía
de Cataluña. Sin embargo, esta pudo
mantenerse con renuncias más o menos
grandes y estaba hipotecada por el reconocimiento de la voluntad soberana
de los constituyentes. De hecho, desde
su constitución, el Gobierno provisional
de la Generalidad practicó una autonomía relativamente amplia, limitada de
manera formal por la inexistencia de
una legislación autonómica detallada,
y obligada políticamente a mantener las
mejores relaciones posibles con el Gobierno de la República. En este período
el Gobierno provisional de la República
y el de la Generalidad mantuvieron una
situación de compromiso, sostenida por
el reconocimiento del Pacto de San Sebastián. La Generalidad se veía forzada
a consolidar urgentemente la posición
soberana que le era reconocida interinamente, para poder presionar en las Cortes mediante hechos consumados.
Tras el 14 de abril, la República empezó a funcionar a base de decretos. El
21 de aquel mismo mes el Gobierno
provisional publicó un decreto de regulación, mientras no pudieran actuar las
Cortes constituyentes, sobre el funcionamiento del Gobierno en los distintos
territorios. Se refería al régimen general
que afectaba a las provincias; mencionaba los cabildos insulares y la Diputación
Foral de Navarra, preservaba las atribuciones que correspondían a las provincias vascas en nombre del concierto
económico, y aludía a la Generalidad
de Cataluña, lo cual significaba el reconocimiento oficial de la institución. El
decreto, además de reinstaurar la Generalidad, establecía provisionalmente sus
instituciones: el Gobierno y la Asamblea
de Representantes de los ayuntamientos. Desaparecían del territorio catalán
las diputaciones provinciales, y el Gobierno provisional tenía competencia
para dictar las disposiciones que estimase pertinentes para la organización de
la Asamblea con representantes de los
ayuntamientos recién elegidos.
Sobre esta base legal se empezó a trabajar. Su carácter definitivo no se alcanzaría hasta después de la aprobación del
Estatuto por las Cortes constituyentes.
En este intervalo Macià aceleró al máximo todos los actos para estructurar la
Generalidad; aún no habían reaccionado todos respecto a Cataluña y el nuevo
régimen, cuando Macià ya trabajaba en
ello, lo cual provocó numerosas fricciones. El Gobierno de la Generalidad
empezó a gobernar en base a un decreto de autoorganización publicado el 28
de abril de 1931 (BGC 1/30.5.1931),
por el que se establecían los distintos órganos integrantes. Lo redactó Amadeu
Hurtado, con la colaboración de Jaume
Carner y el presidente de la Audiencia
de Barcelona, Oriol Anguera de Sojo, e
intervinieron los abogados Martí Esteve
y Joan Casanovas. Era urgente contar
con una estructura legal, y el texto, terminado con prisas, se publicó con fecha
de 28 de abril. Las prisas y la actuación,
a veces impulsiva y a veces recelosa, de
unos y otros hacían que los rifirrafes
fueran constantes.
Macià dio a conocer el decreto de la
Generalidad sin informar de su contenido al Gobierno provisional de la República. El ministro de Gobernación,
Miguel Maura, se sintió molesto por la
inclusión de la figura de «ministros» de
la Generalidad. Maura, que mantenía
muchas reticencias respecto al presidente de la Generalidad y su actuación, hizo
pública una nota, recogida en sus memorias, en que declaraba: «Me importa
mucho que conste que cualquiera que
sean los nombres con que se designen a
sí mismas las autoridades de Cataluña,
las atribuciones del Poder Central ni se
delegan, ni se renuncian, ni se entregan.
El Pacto de San Sebastián se cumplirá
al pie de la letra, y hasta tanto que no
hayan procedido los Ayuntamientos de
Cataluña a redactar el proyecto de Estatuto, que éste haya sido aprobado en
plebiscito regional, y, por último, discutido y votado en las Cortes Constituyentes, el Poder Central no hará cesión
de ninguna de las atribuciones que le
competen.» En este momento ya era habitual que todos se remitieran al Pacto
de San Sebastián, pero cada cual hacía
su particular interpretación. Macià, por
su parte, se mostró ofendido por el tono
utilizado por Maura y se amparó en el
compromiso adquirido por los ministros
del Gobierno provisional de la República, en la reunión que acabó con la breve
República Catalana. Nuevamente había
que conciliar posiciones entre ambos
gobiernos y, en esta ocasión, el encargado de gestionar, en nombre de Macià,
un compromiso con el Gobierno provisional fue A. Hurtado, que se desplazó
a Madrid. Finalmente, con la intervención decidida de Azaña, el decreto de
28 de abril fue aprobado por el Consejo
de Ministros. Dicho decreto establecía
la composición de la Generalidad: un
Gobierno provisional, o Consejo, formado por su presidente y sus consejeros; una asamblea de representantes de
los municipios, denominada Diputación
Provisional de la Generalidad, y unos
comisarios delegados del Gobierno de
la Generalidad en las provincias de Girona, Lleida y Tarragona.
El Gobierno de la Generalidad heredaba las competencias de las desaparecidas diputaciones, podía resolver por
decreto todas las cuestiones de interés
general que no interfirieran en las materias reservadas al Gobierno provisional de la República y tenía la potestad
de convocar a la Diputación siempre
que lo estimara conveniente. Las mayores dificultades al inicio de este período interino eran de tipo económico.
La Generalidad solo disponía del dinero
de las desaparecidas diputaciones provinciales.
La Diputación provisional de la Generalidad estaría compuesta por los representantes de los ayuntamientos de
Cataluña, elegidos de conformidad con
las normas dictadas por el Gobierno de
la Generalidad: los distritos electorales
se hacían coincidir con los partidos judiciales; todos los regidores elegidos eran
electores, menos los que no hubieran
sido proclamados por la Junta del Censo. Este era un punto delicado, ya que
se podía aludir a una hipotética irregular constitución de los consistorios en
Cataluña, resultado de las directrices
impuestas por Macià durante los días
de la República Catalana según las cuales solo se debían constituir los ayuntamientos que aceptaran el nuevo orden.
En este sentido Esquerra Republicana
de Catalunya no hizo concesiones, lo
cual provocó la abstención de la Lliga,
de la Federación Socialista, de los federales, de los jaimistas (carlistas) y de
los radicales, que mantuvieron un único representante en la Diputación. Sin
embargo, el procedimiento garantizaba
una mayoría coherente en la Asamblea,
en sintonía con el Gobierno provisional
de la Generalidad, lo cual le permitiría
realizar rápidamente su programa.
El 24 de mayo los representantes de
los ayuntamientos catalanes se reunieron en la capital del correspondiente partido judicial para designar a sus
representantes, uno por distrito, a los
cuales se añadieron dos que elegían a
los consejeros de Barcelona, Badalona,
Sant Adrià de Besòs y Santa Coloma de
Gramanet, y nueve más por Barcelona.
Un total de cuarenta y seis diputados
[BGC 3 (01.06.1931)] entre los cuales
Esquerra Republicana de Catalunya tenía, como era previsible, una abrumadora mayoría. La función esencial de esta Diputación estaba relacionada con el
Estatuto de Cataluña. Le correspondía
presentar la ponencia del Estatuto y organizar el plebiscito de los ayuntamientos de Cataluña. Inicialmente la Diputación debía aprobar el Anteproyecto de
estatuto, pero un decreto del Gobierno
provisional de la República (9 de mayo
de 1931) impuso que el Estatuto debía
ser aceptado por la asamblea y por los
municipios antes de ser sometido a plebiscito popular. Estas condiciones quitaban peso político a la Diputación en la
cuestión de la aprobación del Estatuto.
219
El Anteproyecto de estatuto
220
Los representantes de los municipios se
reunieron por primera vez el 9 de junio en el edificio de la antigua Diputación de Barcelona, bajo la presidencia
de Jaume Carner. El primer objetivo era,
como se ha dicho, la elaboración del Estatuto, y no se planteó otra vía que la
inserción de Cataluña en una república federal. Inmediatamente se nombró
la Ponencia del Estatuto. Estaba compuesta por once diputados: Josep Puig
i Pujades, Antoni Xirau i Palau, Pere
Mías Codina, Domingo Piñana i Homedes, Lluís Companys, Josep Dencàs,
Rafael Campalans, Jaume Bofill i Matas, Martí Esteve i Guau, Pere Coromines i Muntanya y Josep M. Serraclara
i Costa, el Consejo de la Generalidad y
los presidentes de la Generalidad y la
Diputación. Las minorías estaban representadas, a pesar de que se mantenía el dominio de Esquerra Republicana
de Catalunya. Se partía de una rotunda
victoria electoral de las fuerzas catalanistas de izquierda, y quedaron al margen la Lliga y los radicales de Lerroux;
se prescindía así del catalanismo de derechas, al cual reiteradamente se había
imputado, con razón, su colaboración
con la monarquía, pese a que había actuado en la oposición durante una gran
parte del reinado de Alfonso XIII.
Acto seguido se designó una comisión
redactora; la formaban un representante
de Esquerra Republicana de Catalunya
(Antoni Xirau), uno de la Unió Socialista de Catalunya (Rafael Campalans),
uno del Partit Català Republicà (Martí Esteve) y dos independientes (Jaume
Carner, que actuaba como presidente, y
Pere Coromines).
En la segunda sesión de la Diputación, Macià dio a leer un mensaje referente a la tarea que debían realizar
los diputados, lo que provocó nuevas
fricciones con el Gobierno de la República. Macià recordó la promesa de los
ministros que se habían desplazado a
Cataluña de negociar sobre la Generalidad, según la cual se comprometían a la
delegación de funciones de enseñanza,
economía y trabajo, de las cuales solo
había sido concedida una parte de las de
enseñanza. En su discurso Macià aludió
al no-cumplimiento de estos compromisos y sus palabras provocaron una rápida reacción en Madrid: el 11 de junio, el
Consejo de Ministros entregó una nota
a la prensa con relación al mensaje de
Macià en la Diputación Provisional, en
que se reiteraba en su interpretación de
los acuerdos de San Sebastián y reafirmaba la soberanía de las futuras Cortes
constituyentes para resolver la cuestión
catalana. En cuanto a las delegaciones
de funciones, decía: «Pel que fa a les
afirmacions segons les quals ha existit
un compromís no acomplert per part
d’algun Ministeri, cal declarar que no
ha existit cap compromís oblidat del
Govern, sinó una declaració personal i
col·lectiva de predisposició d’ànim favorable que s’ha traduït progressivament
en mesures reconegudes pel mateix
senyor Macià.» (La Veu de Catalunya,
12.06.1931). En realidad el Gobierno
de la República deseaba subrayar que
si había tomado medidas favorables a
Cataluña no era porque se sintiera obligado a ello por acuerdo o pacto alguno, sino que eran medidas fundadas en
la buena predisposición unilateral del
Gobierno de la República.
El ministro de Trabajo, Largo Caballero, se sintió directamente aludido e
irritado por las afirmaciones de Macià.
Todo ello provocó réplicas y contrarréplicas reproducidas en La Veu de Catalunya. De hecho, tras el problema que
generaron las palabras de Macià se intuye ya el enfrentamiento latente entre
los socialistas y el Gobierno de la Ge-
neralidad, cuya política, según el PSOE,
favorecía a los anarcosindicalistas en
detrimento de la UGT. Este enfrentamiento siguió más tarde en la discusión
del Estatuto en las Cortes y se manifestó principalmente en lo referente a la
competencia en cuestiones de legislación
social. En aquellos momentos era un incidente más, pero era también un aviso
de que Cataluña no obtendría, de cara al futuro, demasiadas facilidades del
Gobierno de la República para que las
Cortes aceptaran el Estatuto que Cataluña empezaba a elaborar. Evidenciaba
un progresivo distanciamiento entre la
Generalidad y el Gobierno provisional
de la República, y un enfrentamiento
con los socialistas del PSOE que veían a
la Generalidad como un peligro para los
intereses de su sindicato, la UGT. Ante
estas perspectivas el Gobierno de la Generalidad forzó el afianzamiento de los
acuerdos de San Sebastián por todos los
medios a su alcance.
Los encargados de redactar el Estatuto se reunieron en el hotel del valle
de Núria, lugar que le dio su nombre,
y el 20 de junio el proyecto ya estaba
listo. La ponencia redactora entregó el
Anteproyecto al Consejo de la Generalidad, y este encargó a un grupo de
políticos catalanes (Carner, Hurtado,
Campalans) que expusieran en privado
al Gobierno español el texto elaborado.
Según Hurtado la discusión discurrió en
un clima de gran cordialidad. Alcalá Zamora introdujo algunas enmiendas que
serían aceptadas por el Consejo de la
Generalidad, e intentó retardar la aprobación del Estatuto en Cataluña hasta
que las Cortes se hubieran constituido,
con el fin de poder captar la opinión de
los partidos antes de su discusión. Esta
última propuesta no fue aceptada. El
14 de julio la Diputación provisional se
reunió para examinar el texto, oficialmente sin la participación del Gobierno
de la Generalidad, que fue aprobado
sin demasiadas dificultades, y se adoptaron los siguientes acuerdos: «Primer.
S’aprova el Projecte d’Estatut redactat
per la Ponència nomenada a la sessió
del dia 11 de juny proppassat, amb les
esmenes que li han estat incorporades.
Segon. Sotmeti’s l’Estatut aprovat al plebiscit d’Ajuntaments i al referèndum popular que disposa l’apartat b de l’article
22 del decret de la Generalitat del 15 de
maig darrer. Tercer. Adreci’s a tots els
Ajuntaments de Catalunya, amb data
d’avui, una còpia íntegra de l’Estatut reformat. Quart. Els Ajuntaments hauran
d’emetre el seu vot aprovant o refusant
el projecte en sessió que cadascun d’ells
haurà de celebrar necessàriament abans
o per tot el dia vint-i-sis del mes de juliol corrent. Cinquè. Els Ajuntaments
trametran a la Generalitat, el mateix
dia de la sessió, una còpia certificada
de l’acta, en la part que faci referència
al plebiscit. Sisè. El Projecte d’Estatut
serà sotmès al referèndum popular el
dia 2 d’agost vinent. La votació es farà
d’acord amb el mateix cens que ha regit en les darreres eleccions legislatives.
El butlletí de vot contindrà la pregunta:
“¿Accepteu el Projecte d’Estatut aprovat per la Diputació de la Generalitat?”
L’elector votarà “sí” o “no”. Setè. Per
a completar l’organització del plebiscit i del referèndum queda facultada la
Mesa presidencial, per tal que, d’acord
amb el Govern de la Generalitat i les
Comissaries, realitzi les gestions pertinents fins a la seva aprovació per les
Corts constituents de la República. Vuitè. La Diputació acorda pregar al president de la Generalitat que s’adreci a tots
els diputats de Catalunya a les Corts
constituents, encomanant-los la defensa
d’aquest projecte d’Estatut per tal que
sigui incorporat a la Constitució de la
República.» [BGC, 6 (17.07.1931)]. Acto seguido, el 17 de julio un decreto de
la presidencia dictaba las disposiciones
necesarias para organizar el plebiscito
en los ayuntamientos y para el referéndum popular.
La reacción en Cataluña de los partidos ante el Estatuto fue muy mesurada.
Las minorías lo apoyaron; Lluhí, de Esquerra Republicana de Catalunya, señaló que «potser hauria volgut anar més
enllà. Però en redactar-lo s’ha tingut en
compte, s’ha tingut una cura exquisida que fos un Estatut que poguessin
votar tots els catalans» (La Publicitat
15.07.1931). Que el Estatuto era obra
de todos era algo que intentaban subrayar la totalidad de sus responsables. Los
representantes de Esquerra Republicana
de Catalunya respondían de esta forma
a la crítica de partidismo que se hizo
más adelante al Estatuto, a despecho
de que los resultados de las elecciones a
diputados del 28 de junio habían confirmado la hegemonía del partido en
Cataluña.
En términos generales, el proyecto de
Estatuto fue aceptado favorablemente por casi toda la prensa de Cataluña.
Por fin todos los partidos y las fuerzas
políticas catalanas, tanto si habían participado como si no en su elaboración,
se mostraron dispuestos a ofrecer su
apoyo. Las divergencias se fundaron en
detalles concretos y aspectos parciales.
Ello explica el voto absolutamente favorable que recibió el plebiscito popular
de 2 de agosto de 1931. La mayoría criticaba el procedimiento de elaboración,
lo cual, en el fondo, representa una disconformidad con el nuevo bloque hegemónico de partidos que Esquerra Republicana de Catalunya acaudillaba.
Las críticas se referían a la insuficiencia
autonómica (Lliga, federales, BOC), al
supuesto contenido doctrinal, ya fuera religioso (tradicionalismo católico)
o social y económico (marxistas y sindicalistas). También existían actitudes
de indiferente aceptación (anarquistas,
PSOE) y de prevención y aceptación recelosa (PRR). Gaziel escribía en La Vanguardia (17 de julio): «El Estatuto ha
quedado reducido ya a estas horas a un
Estatuto autonómico lleno de sensatez
y cordura que no ha asustado a nadie,
y el sindicalismo tendrá que adaptarse
igualmente a las estrictas posibilidades
de la realidad. Entonces, ¿qué va a quedar de la amalgama extremista?»
La Lliga Regionalista expresó sus reservas en cuanto al procedimiento seguido, pero dio su apoyo. En este mismo
sentido se manifestó la Derecha Liberal
Republicana de Cataluña. El Partido
Republicano Democrático Federal, los
federales históricos de Pi i Margall, en
clara decadencia en Cataluña, lo aceptaban pero criticaban sus limitaciones.
Los carlistas denunciaban el partidismo
del texto, manifestaban su disconformidad con el redactado y la orientación
ideológica en materias concretas como
la religión, pero valoraban el reconocimiento de la personalidad de Cataluña
que suponía el texto y «daban permiso»
a sus seguidores para votarlo afirmativamente.
La Federación Socialista Catalana
(PSOE) lo aceptaba en aras de la unidad en Cataluña. El Partido Republicano Radical, en cumplimiento de lo pactado en San Sebastián, se pronunciaba
a favor del Estatuto, y se reservaba las
modificaciones que pudieran introducirse durante el debate en las Cortes. El
anarcosindicalismo mostró formalmente
su indiferencia. Sin embargo, en el congreso extraordinario que la CNT había
celebrado el 11 de junio, cuando la crisis entre la Confederación y los grupos
burgueses de la naciente República ya se
ponía de manifiesto, habían defendido
los estatutos de autonomía de las distintas regiones, siempre que contribuyeran
al progresismo social. No se definían en
221
222
ningún caso contra la autonomía catalana, y el acuerdo adoptado dejaba ver la
simpatía respecto a ERC, que no tardaría en dividir a la CNT, contraponiéndola con los grupos más duros de Estat
Català y de ERC, en el poder. Por su
parte, el BOC, representante del obrerismo nacionalista de inspiración marxista
y con cierta base cenetista, se manifestaba disconforme con el texto porque no
recogía las aspiraciones nacionalistas
del BOC, y por su contenido reformista
y burgués, pero recomendaba el voto
afirmativo ya que votar en contra sería
alimentar la reacción.
El Estatuto aprobado tenía cincuenta y dos artículos, agrupados en ocho
títulos:
Título I: Del territorio y de las ciudades de Cataluña.
 Título II: Atribuciones del Poder de
la República y de la Generalidad de
Cataluña.
 Título III: De la Generalidad de Cataluña.
 Título IV: De las finanzas.
 Título V: De los conflictos de jurisdicción.
 Título VI: De las garantías de los ciudadanos.
 Título VII: De la adaptación de servicios.
 Título VIII: Régimen transitorio.

Era un desiderátum federalista (incluso preveía un gobierno común para
los Països Catalans), que no fue recogido por la Constitución (aprobada en
diciembre de 1931), que consideraba
España como un estado integral. Hurtado, que tuvo una participación activa, nos resume su contenido: «L’Estatut
era, dintre d’un respecte total al principi
de l’autonomia, una obra de ponderació
i de sensatesa. Després de l’afirmació
autonomista i de declarar l’oficialitat de
la llengua catala na amb l’ús del castellà en les relacions amb l’administració
central de l’Estat, es classificaven les
facultats de sobirania en tres seccions
que eren: una sobre les matèries en les
quals corresponia a l’Estat la legislació i l’execució, una altra sobre aquelles
la legislació de les quals corresponia a
l’Estat i l’execució a Catalunya, i una
darrera sobre matèries de competència
de Catalunya en legislació i execució.
Les més importants entre aquestes eren
les relatives a l’ensenyament, el dret
civil, obres públiques, justícia i ordre
públic, i s’establien per separat les regles d’ordenament i administració de
les nostres finances. Però la novetat essencial respecte d’altres projectes anteriors era la de concretar les institucions
polítiques de Catalunya en la Generalitat, constituïda pel president, el Consell o Govern i el Parlament, sense cap
altre poder que, com el d’un governador general, tingués la representació del
Govern central. L’Estat tenia per a les
seves funcions privatives les autoritats
corresponents, que eren, en resum, el
general de la Divisió militar, el delegat
d’Hisenda i el cap d’Obres Públiques en
les de caràcter nacional.»
El que se aprobó en Núria era, pese
a todo, un estatuto moderado; González Casanova, en su libro Federalismo y
autonomía en Cataluña (1868-1938) se
refiere a ello: «la moderació i el capteniment de l’Estatut de Núria foren captats
per la dreta liberal i pels diaris d’ordre
de Barcelona», aun así consideraba el
régimen federal como el único marco
coherente en el que se podía desarrollar
una auténtica autonomía, y la referencia al principio de autodeterminación
se mantenía.
Los ayuntamientos celebraron el plebiscito municipal el 26 de julio. Fue
aprobado por todos. El clima era de euforia generalizada, y la prensa publicaba
el resultado de las actas que los ayuntamientos iban remitiendo a la Generalidad. Se especificaba si era aprobado
por aclamación, unanimidad o mayoría, sin que sea posible entrar en otras
matizaciones.
La campaña propagandística previa al
referéndum popular había sido muy intensa. Las conferencias y actos políticos
se sucedían y se distribuyó gran cantidad de hojas, proclamas, etc. La radio
y la aviación colaboraron junto a varias
entidades ciudadanas a su difusión y la
petición del voto favorable. El Proyecto
de estatuto fue editado profusamente y
reproducido en los periódicos regionales. Los eslóganes estaban dirigidos a
todos los sectores de la población y apelaban tanto al republicanismo y al reformismo social, como al catalanismo.
El 2 de agosto el Estatuto fue votado
por referéndum popular con una participación aproximada del 75% del censo
y con el 99% de votos afirmativos. Las
mujeres, privadas del voto, reunieron
400.000 firmas de adhesión al documento de Núria. La abstención fue globalmente del 25%, pero en la ciudad de
Barcelona, las abstenciones y los votos
negativos, nulos y en blanco llegaron
casi al 38%. Sin embargo, no se pueden
sacar conclusiones precipitadas, ya que
si bien los votos en contra en Barcelona fueron unos tres mil, el número de
habitantes de la ciudad no nacidos en
Cataluña superaba los ciento cincuenta
mil. El 11 de agosto el Gobierno de la
Generalidad declaró oficial el Proyecto
de estatuto.
Acto seguido el Estatuto debía ser
presentado a las Cortes. El 13 de agosto de 1931 el presidente de la Generalidad provisional, Francesc Macià, hizo
entrega del Proyecto del estatuto al presidente del Gobierno provisional de la
República para su remisión a las Cortes
constituyentes.
El Estatuto en Madrid
Mientras, el 28 de junio se habían celebrado elecciones generales a Cortes
constituyentes. Los resultados confirmaban en Cataluña el peso del bloque
ERC-PCR-USC, responsable de la elaboración del Estatuto. En aquellos comicios la victoria de la izquierda fue clarísima. El clima que se creó en la campaña electoral colaboró a la radicalización de la izquierda social y, sin duda,
preparó el éxito del futuro referéndum
sobre el Estatuto. Se iniciaba un serio
proceso de agitación social, como presión de la clase obrera catalana hacia
el régimen que había salido victorioso
gracias a su apoyo coyuntural. En todas partes se vivía una buena dosis de
conflictividad laboral, algunos dirigentes de Esquerra Republicana empezaron
a inquietarse por la magnitud de este
triunfo y comenzó a aparecérseles, otra
vez, el espectro revolucionario.
Al margen de estos acontecimientos,
el proceso de tramitación del Estatuto
iba siguiendo su curso. Una vez el proyecto estuvo en manos del Gobierno de
la Generalidad, Hurtado, cumpliendo
la promesa que hiciera semanas antes
a Alcalá Zamora y de acuerdo con Macià, viajó a Madrid, con Carner, para
dar a conocer el proyecto al Gobierno
provisional. Era el primer viaje del Estatuto a Madrid. El viaje debía ser privado, pero la presencia de ambos en el
Congreso —debido a la insistencia de
Alcalá Zamora— para presentar sus
respectivas actas de diputados, quitó
privacidad a la visita. Hurtado lo refiere así: «Tothom va saber que Carner i jo érem a Madrid, on se’ns havia
ajuntat Rafael Campalans, i que estudiàvem amb el Govern de la República l’Estatut d’autonomia de Catalunya,
com deia Alcalá, dintre d’una perfecta
cordialitat i coincidència de pensament
i de propòsit. En unes entrevistes amb
el president del Govern ens va presentar algunes observacions de redacció per
a fer més precisos els termes de determinats articles i ens va sotmetre unes
quantes esmenes de caràcter administratiu i d’importància secundària; però
aquest estudi fet en comú, amb el contrast natural d’idees oposades o almenys
diferents, havia de tenir una gran influència en l’actitud coratjosa que hauria de prendre Alcalá Zamora a favor
dels Estatuts d’autonomia en discutir-se
la Constitució.» Tanto Hurtado como
Carner volvieron a Cataluña convencidos de que la fuerza de que persuasión
y la autoridad política de Azaña eran el
apoyo más importante con el que contaba Alcalá Zamora en el Gobierno para
solucionar lo que desde algunos sectores
del resto del Estado se interpretaba como «el problema de Cataluña».
Macià, por su parte, reunió a los parlamentarios catalanes recién elegidos,
que tenían que ir a las Cortes constituyentes y les pidió explícitamente su apoyo al redactado del Estatuto, cuando se
iniciara la discusión parlamentaria. Sin
embargo, deseaba escuchar impresiones
y explicaciones de los que habían ido a
Madrid; todos aceptaron las enmiendas
de detalle propuestas por Alcalá Zamora, que pasaron al texto del Proyecto
de estatuto. Acto seguido alguna cosa
cambió. Hurtado lo cuenta: «No sé el
que devia passar aquells dies a Madrid,
probablement una conversa amb la fracció de desesperats del nou partit radical
socialista, perquè durant la reunió ens
va telefonar el jove Lluhí Vallescà des
d’aquella capital per demanar amb gran
vehemència, en nom propi i dels amics
Marcel·lí Domingo i Gabriel Alomar,
que, per interès polític de gran transcendència, suspenguéssim indefinidament
l’Assemblea a fi d’ajornar l’aprovació
de l’Estatut fins a després de quedar
constituïdes les noves Corts i conèixer
l’actitud dels partits.» Los rifirrafes internos entre los impulsores del proyecto
habían empezado.
Esta petición, como ya se ha dicho, se
rechazó de pleno y se siguió el programa
previsto, pero era obvio que los problemas ya se habían iniciado. Se convocó la
Diputación y J. Carner defendió el texto
redactado desde la presidencia.
Superado el trámite, A. Hurtado y J.
Tarradellas organizaron el plebiscito,
el primero se encargó de solucionar los
aspectos jurídicos, y el segundo, de preparar los actos de propaganda.
Una vez aprobado y plebiscitado el
Estatuto, la actividad política se desplazó a Madrid, esperando la resolución de
las Cortes constituyentes. El 13 de agosto de 1931, Macià marchó, aclamado
por multitudes, hacia Madrid, con el
Estatuto. Le acompañaban los parlamentarios Aiguader, Puig i Ferreter, Riera Puntí, Selvas, Carrasco Formiguera,
Sbert, Gassol, y el diputado del Parlamento de Catalunya Trabal. El mismo
día de su llegada a Madrid, a las cinco
y media de la tarde, se hizo efectiva la
entrega del Estatuto al presidente del
Gobierno provisional de la República,
en el Palacio de la Presidencia. Por las
declaraciones de Hurtado, que consultó con Alcalá Zamora y Azaña, parecía
que el Estatuto había sido bien recibido.
Pero oficialmente el Gobierno no hizo
ninguna declaración sobre el Estatuto y
mantuvo su posición según la cual toda decisión correspondía a las Cortes
constituyentes.
El 18 de agosto el presidente Niceto
Alcalá Zamora presentó el proyecto a
las Cortes españolas. En aquel momento se destacaba la buena predisposición
con que se recibió la misión. Pero cuando, nueve meses más tarde, se inició la
discusión del Estatuto en las Cortes, las
cosas ya habían cambiado. El debate se
223
eternizó; durante más de un año, el texto del Estatuto dio lugar a discusiones
apasionadas en favor y en contra de la
autonomía, y dividió y opuso a políticos
e intelectuales de distinto signo.
224
Biografías de los redactores
del Estatuto de Núria
Rafael Campalans i Puig fue uno de los
redactores del Anteproyecto de estatuto de autonomía de Cataluña en representación de la Unió Socialista de Catalunya, y posteriormente fue uno de
sus defensores en las Cortes españolas.
Junto con Carner y Hurtado, presentó
en Madrid el Anteproyecto de estatuto
de autonomía a Alcalá Zamora.
A diferencia de los políticos que formaron parte de la ponencia redactora
del Estatuto, la mayoría de los cuales
eran abogados y juristas, Campalans
era ingeniero industrial. En sus viajes
para ampliar conocimientos a Holanda, Bélgica, Inglaterra, Francia, Suiza y
Alemania entró en contacto con la política y el movimiento socialista europeo
vinculado a la Segunda Internacional.
Tan pronto como regresó a España, se
afilió al Partido Socialista Obrero Español (PSOE).
Desde 1914 Rafael Campalans formó
parte de la Mancomunidad de Cataluña, y fue adquiriendo una gran experiencia en la gestión pública. Inicialmente fue designado director de Servicios de
Obras Públicas y en 1922 fue nombrado
secretario general de Enseñanza Técnica y Profesional, por su vinculación al
mundo educativo, muy especialmente
a la Escuela del Trabajo, de la cual era
profesor y director desde 1918. Con la
Dictadura de Primo de Rivera fue des-
tituido de todos sus cargos en la Mancomunidad y en la Escuela del Trabajo.
A pesar de eso, junto con otros compañeros también despedidos de la Escuela
del Trabajo, fundó el Ateneu Polytechnicum, que tuvo una gran afluencia de
estudiantes matriculados.
Rafael Campalans y otros compañeros de la federación catalana del PSOE
tenían fuertes divergencias de opinión
con la dirección central del partido por
el hecho catalán y el tema sindical. Las
diferencias acabaron por ser tan grandes
que Campalans, Serra i Moret, Alomar
y otros se escindieron del PSOE y, en julio de 1923, fundaron la Unió Socialista
de Catalunya (USC). Durante los años
de clandestinidad bajo la Dictadura de
Primo de Rivera, Campalans, hombre
fuerte del socialismo catalán, asumió el
liderazgo del nuevo grupo y participó
en los movimientos revolucionarios y
opositores.
Con la proclamación de la Segunda
República, Campalans salió elegido como regidor del Ayuntamiento de Barcelona, designado como consejero de
Instrucción Pública en el Gobierno provisional de la Generalidad de Cataluña y
escogido como miembro de la ponencia
redactora del Estatuto de Núria. En junio de 1931 fue elegido como diputado
a Cortes constituyentes, y como tal participó en la defensa del Estatuto de autonomía en el hemiciclo español. De esta
tarea surgió la obra Hacia la España de
todos. Palabras castellanas de un diputado por Cataluña, en que Campalans reunió algunos de sus discursos parlamentarios en defensa del Estatuto, que ponen
de manifiesto la crispación que hubo en
las Cortes en aquellas discusiones.
En aquel momento de plenitud política y personal, Rafael Campalans murió ahogado en 1933, cuando solo tenía
cuarenta y seis años, mientras se bañaba
en las playas de Torredembarra.
Jaume Carner i Romeu, prestigioso abogado y político, fue uno de los redactores del primer Proyecto de estatuto de
autonomía de Cataluña, con el cargo de
presidente de la ponencia redactora, que
terminó de redactar el texto en Núria el
20 de agosto de 1931. Carner también
fue el encargado de presentarlo en Madrid a Alcalá Zamora.
La vinculación de Jaume Carner a la
política se produjo con el nacimiento de
distintas iniciativas catalanistas a finales del siglo xix. Primero fue miembro
de la Unión Catalanista; más adelante,
del Centre Nacional Català, y después,
de la Lliga Regionalista, por la que fue
regidor del Ayuntamiento de Barcelona
en 1901. En este partido, Jaume Carner
siempre defendió la tendencia republicana y de izquierdas ante la más conservadora, encabezada por Prat de la
Riba, lo que le convirtió en el político
de referencia del catalanismo entre los
ambientes más populares y en uno de
los promotores y posterior fundador del
Centro Nacionalista Republicano —que
más tarde fue la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), escisión
de la Lliga.
En 1907 accedió al cargo de diputado
a Cortes por el Vendrell, en la candidatura de Solidaritat Catalana. Ocupó
el escaño de diputado hasta 1916, año
en que no fue reelegido. A raíz de ello
decidió alejarse de la política y dedicarse más intensamente a su profesión, la
abogacía. En estos años de inactividad
pública, Jaume Carner se convirtió en
uno de los más prestigiosos abogados de
Cataluña. Tenía un conocimiento muy
amplio de la legislación y la economía
del país debido al ejercicio de su profesión, que plasmó en la edición de varios
trabajos.
República, Jaume Carner volvió al mundo de la política junto a Francesc Macià.
En junio de 1931 fue elegido diputado a
Cortes constituyentes por Esquerra Republicana de Catalunya, y fue elegido
por los miembros de la Diputación provisional de la Generalidad de Cataluña
para la comisión que tenía que redactar
el Anteproyecto del Estatuto de Núria.
Carner podía aportar a este proyecto toda su experiencia vital: personalmente,
era un republicano convencido y un catalanista por definición; políticamente,
tenía una amplia experiencia tanto en las
instituciones locales como en las gubernamentales; profesionalmente, conocía
en profundidad el mundo legislativo, el
jurídico y el económico. Fue el presidente
de la ponencia redactora del Estatuto.
Jaume Carner siguió comprometido con el proyecto republicano. Por su
prestigio personal y político a finales de
1931 fue designado ministro de Finanzas del segundo Gobierno Azaña, cargo
desde el cual realizó una eficaz gestión,
planteó la reforma tributaria y elaboró
el primer presupuesto de la República.
A pesar de su excelente tarea, el cáncer
que sufría le obligó a dimitir del cargo
en junio de 1933. Un año más tarde murió en Barcelona.
Barcelona, 1870 - Buenos Aires, 1939
Pere Coromines i Montanya, político,
economista y escritor, participó en la
ponencia redactora del Estatuto de autonomía y, más adelante, una vez aprobado este, fue miembro de la Comisión
de Traspaso de Servicios, que tenía que
controlar el traspaso de competencias
del Estado a la Generalidad.
Coromines entró en contacto con el
mundo de la política a finales del siglo
xix. Simpatizó con las corrientes nacionalistas y anarquizantes, a partir de su
vinculación con el grupo de la revista
L’Avenç, la revista ácrata Ciencia Social y el grupo cultural Foc Nou. A raíz
de estos contactos con los grupos anarquistas barceloneses se le relacionó con
el atentado de la calle Canvis Nous, en
1896, por el que fue detenido y condenado en el proceso de Montjuïc a ocho
años de cárcel, que le fueron conmutados un año más tarde por su destierro en Francia. La amnistía que le fue
concedida le permitió volver al Estado
y trabajar como funcionario en el Ayuntamiento de Barcelona, junto a Ildefons
Sunyol, encargándose de las tareas vinculadas a la gestión económica de la
municipalidad. También retomó su militancia política. Primero se afilió a la
Unión Republicana de Salmerón y más
tarde a la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la cual fue el máximo dirigente en el momento de su fundación,
en 1909. Por este partido salió elegido
como regidor del Ayuntamiento de Barcelona y diputado a Cortes, cargo que
ocupó de 1910 a 1916.
El fracaso político de la Unió Federal
Nacionalista Republicana causó en Coromines el mismo efecto que en Jaume
Carner. Al perder su escaño de diputado se alejó de la política y se concentró
tanto en su profesión, la abogacía y la
economía, como en su pasión, la literatura. Profesionalmente, en este período, destacó en especial por su faceta de
economista.
Al proclamarse la Segunda República,
Coromines fue designado por Esquerra
Republicana de Catalunya como miembro de la ponencia redactora del Anteproyecto de estatuto de autonomía.
Estaba avalado tanto por su experiencia política en las distintas instancias
públicas como por su prestigio como
economista. Coromines, consciente de
su deber hacia la patria, aceptó esta responsabilidad, y más tarde también fue
el encargado de velar por el correcto
traspaso de competencias a la Generalidad de Cataluña.
Durante la etapa republicana fue consejero de Justicia y Derecho de la Generalidad y diputado a Cortes por Lleida
en representación de Esquerra Republicana, cargo que revalidó en las elecciones de febrero de 1936. Con el estallido
de la Guerra Civil fue designado comisario general de los museos de Cataluña,
cargo desde el que intentó salvaguardar
el patrimonio artístico catalán. Al final
del conflicto se exilió, primero en Francia y más tarde en Argentina.
Torà, 1895 - Ciudad de México, 1977
Martí Esteve i Guau, político, publicista
y abogado, fue miembro de la ponencia
encargada de redactar el Anteproyecto
de estatuto de autonomía de Cataluña
en representación del Partit Catalanista Republicà, también conocido como
Acció Catalana Republicana, y posteriormente fue uno de sus defensores en
las Cortes españolas. A pesar de su juventud, contaba con mucha experiencia
política y de gestión en las instituciones
de gobierno públicas.
Esteve se inició en el mundo de la política en las filas del catalanismo, en la
Lliga Regionalista, en la cual ya destacó como secretario de la Joventut Nacionalista de la Lliga. En 1922, Esteve
se escindió de la Lliga junto con algunos de los dirigentes de la Joventut Nacionalista, y fundaron el nuevo partido Acció Catalana (AC), que pretendía
alejarse del oportunismo, el derechismo y la tibieza catalanista del partido
regionalista y situarse en el centro político. Martí Esteve, desde sus inicios,
225
226
fue miembro del Comité Ejecutivo de
Acció Catalana y entre 1924 y 1929,
en plena Dictadura del General Primo
de Rivera, fue el director de su órgano
de expresión, el periódico La Publicitat.
El partido tomó un cariz más republicano a partir de marzo de 1931, cuando
se transformó formalmente en el Partit
Catalanista Republicà (PCR), en el cual
Esteve empezaba a tener un papel muy
destacado.
No solo fue su prestigio dentro del
PCR lo que se valoró en el momento
de su elección como miembro de la ponencia redactora del Estatuto de autonomía. Esteve contaba además con
experiencia en las instituciones públicas. El primer cargo que ejerció fue el
de secretario general de la Sección de
Estudios Jurídicos de la Mancomunidad de Cataluña, que le ofreció un importante bagaje de cara a la redacción
del Estatuto. Además, fue regidor del
Ayuntamiento de Barcelona por la Lliga entre 1921 y 1923.
La etapa republicana fue, políticamente, el período más activo de Esteve. Con la proclamación de la Segunda República, Martí Esteve fue elegido
diputado al Parlamento por Solsona, y
en junio de 1931, diputado a las Cortes
constituyentes españolas, en las cuales defendió el Estatuto de autonomía.
Destacaron sus parlamentos en favor
de la implantación de un estado federal en España y en defensa de la lengua catalana como lengua vehicular
en las relaciones con otras regiones del
Estado.
El PCR desapareció en 1933 y fue
sustituido por Acció Catalana Republicana (ACR), encabezada por Lluís
Nicolau i d’Olwer y Martí Esteve, el
cual, en 1934, fue nombrado consejero de Finanzas de la Generalidad. Los
hechos de Octubre de 1934 provocaron la encarcelación de Martí Esteve, y
no fue liberado y restituido en su cargo
hasta febrero de 1936, con la victoria
del Frente Popular. A partir de este momento trabajó como abogado para la
embajada española en París, instalado
en la capital francesa. La Guerra Civil
Española le obligó a exiliarse, primero
a Cuba y más tarde a México.
Figueres, 1898 - Bagneux, 1976
Antoni Xirau i Palau, político y abogado, fue uno de los miembros más jóvenes de la ponencia encargada de redactar el Estatuto de Núria y, posteriormente, de su defensa en las Cortes
republicanas. Pese a que no contaba con
una larga trayectoria política, Xirau fue
designado para esta tarea tanto por su
profesión, ya que era buen conocedor
de la legislación, como por el papel que
había desempeñado en la fundación del
nuevo partido republicano de masas catalán, Esquerra Republicana de Catalunya, que en aquellos momentos era
partido de gobierno.
Xirau, como otros muchos jóvenes
políticos que destacaron durante la Segunda República, entró en contacto con
el mundo de la política durante la Dictadura de Primo de Rivera; concretamente se integró en la corriente de lucha
antimonárquica formada alrededor del
semanario L’Opinió, de tendencia republicana, federalista y socializante. En
el año 1931, este grupo, junto con los
hombres de Estat Català, encabezados
por Macià, y los del Partit Republicà
Català de Lluís Companys, fundó Esquerra Republicana de Catalunya.
Antoni Xirau participó en la ponencia
redactora del Anteproyecto de estatuto
de autonomía de Cataluña, pero también se encargó de su defensa en las Cortes constituyentes republicanas, ya que
era diputado y, además, era miembro
de la comisión parlamentaria encargada
de reelaborar el Estatuto de autonomía
de Cataluña para su discusión, modificación y aprobación en el hemiciclo.
Destacaron sus parlamentos en favor
de una amplia autonomía para Cataluña, en conexión con su tesis sobre la soberanía limitada del Estado, limitación
debida a la soberanía que correspondía
a las regiones y a cada individuo. También hizo la defensa de un artículo en el
Anteproyecto de estatuto que estipulaba
la posibilidad de incorporación de nuevos territorios en Cataluña, para permitir la futura reunificación de los Països
Catalans, a pesar de que no tuvo éxito
en su propósito.
En 1932 fue elegido diputado al Parlamento de Cataluña por la circunscripción de Girona, y también ejerció
sucesivamente los cargos de consejero
de Sanidad y Asistencia Social, de Economía y de Agricultura. Dimitió debido a la tensión existente entre el sector
de L’Opinió y los demás miembros de
ERC, y en octubre de 1933 fue uno de
los fundadores del Partit Nacionalista
Republicà d’Esquerra. Tras las elecciones de febrero de 1936 todos los miembros de esta formación se reintegraron
en ERC.
Con el final de la Guerra Civil, Antoni Xirau tuvo que exiliarse, primero en
México y más tarde en Francia. Su domicilio particular fue registrado por las
fuerzas franquistas, que le requisaron
doce sacos de documentos y toda su biblioteca. Para poder mantenerse lejos de
su patria ejerció de profesor, pero siguió
vinculado a la política: fue miembro del
Comité Ejecutivo de Esquerra Republicana de Catalunya en el exilio. En esta
etapa, Xirau publicó el libro de poemas
El meu poble i al-tres poesies (1953).
Murió en Francia en 1976, al año siguiente de la muerte de Franco.
III. El Estatuto
en las Cortes
La Constitución y el Estatuto:
«El Estado integral»
A pesar de las prisas con las que los representantes catalanes habían redactado
el Estatuto de Núria, este no podía ser
tramitado por las Cortes republicanas
hasta la aprobación de la nueva Constitución.
Las Cortes, surgidas de las elecciones
generales del 28 de junio, iniciaron las
sesiones el 14 de julio, presididas por
el socialista Julián Besteiro. Durante
las primeras semanas refrendaron los
numerosos decretos promulgados por
el Gobierno provisional. La principal
misión de los diputados era dotar a la
República de una constitución que permitiera estructurar un nuevo estado y
facilitara el afianzamiento del régimen
republicano y la realización del programa reformista de sus impulsores. Había
que transformar el Estado monárquico
heredado y convertirlo en un instrumento eficaz, capaz de satisfacer los retos
históricos que la nueva República tenía
planteados. Sin embargo, eso no fue fácil. En el momento de las elecciones generales, el vacío producido alrededor de
la Corona desde la proclamación de la
República facilitó el triunfo de la coalición republicano-socialista, pero ante la redacción del texto que tenía que
dar legalidad a las reformas propuestas, los viejos canales de comunicación
de las clases dominantes se pusieron en
marcha y en el momento de discutir la
Constitución mostraron su poder, que,
en el fondo, permanecía intacto.
La Comisión redactora estuvo sometida a numerosas presiones, tanto por
parte del Gobierno como por parte de
la prensa. Y, según su presidente, tuvo
que trabajar con unas prisas irraciona-
les. El texto sancionaba una democracia
liberal y laica, que abría vías para el desarrollo de una paulatina socialización,
e instituía un Tribunal Constitucional,
que debía tener un papel político importante.
En lo concerniente a la autonomía
catalana, existía un punto clave que la
Constitución tenía que resolver, que era
si el Estado había de estructurarse de
forma federal o unitaria.
Para los diputados catalanes era fundamental asegurar formalmente la condición federal de la República española.
En este caso la «soberanía catalana»,
expresada en el Estatuto que esperaba
su turno para ser discutido, sería compatible con el del Estado español. Si este
punto no se resolvía satisfactoriamente,
se podría cerrar el paso al Estatuto catalán que, por su parte, tenía la peculiaridad de haber sido redactado antes
que el texto constitucional. Si no se encontraba una fórmula federal, no solo
la voluntad soberana de Cataluña sería
sometida a la aprobación de las Cortes,
trámite que había sido aceptado por los
políticos catalanes en San Sebastián, sino que cabía la posibilidad, como así
fue, de que las Cortes, en uso de la soberanía nacional española, rectificaran
el Estatuto de Núria.
En este sentido, la inserción de las exigencias de autogobierno de Cataluña en
el marco constitucional del nuevo Estado republicano constituyó un problema
desde el inicio.
La concepción y la organización administrativa del Estado era uno de los
puntos que dividía a los republicanos. La
posibilidad de crear una nueva estructura
estatal era rechazada por los unitaristas,
que invocaban el arraigo y la personalidad adquirida por las provincias desde
su implantación en el siglo xix por Francisco Javier de Burgos (1833). Ante el
consenso que estos mantenían, se aducía
la arbitrariedad que podía suponer dibujar sobre el papel una estructura federal
basada en el reconocimiento de las regiones históricas como unidades de base.
El Gobierno provisional de la República creó una comisión jurídica asesora
para redactar el texto. El Anteproyecto
que esta presentó rechazaba la fórmula
federal, pero también rompía el molde
del uniformismo y el centralismo de la
Administración borbónica. Como alternativa, planeaba la posibilidad de constituir regiones autónomas, con una fórmula que no tenía nada que ver con la
antigua mancomunidad de las diputaciones provinciales.
Se admitía que había demanda de autogobierno claramente expresada por
Cataluña, y la voluntad de reconocer el
autonomismo surgido en diversas «regiones», pero una nueva estructuración
del Estado no se veía sino a largo plazo.
La Comisión prefirió no entrar a teorizar sobre esta cuestión y estableció que
las bases de la estructura del Estado
eran las que existían en aquel momento, los municipios y las provincias, pero abría la posibilidad de una posible
modificación en el futuro, y establecía
ya de entrada las atribuciones que el
Estado no podría delegar nunca a las
futuras regiones autónomas. El definir
qué competencias eran exclusivas del
Estado significaba que se asumía que se
hallaban en una fase de reestructuración
del Estado, al margen de los modelos
unitario y federal, si bien el margen de
descentralización era muy escaso.
La prensa se lanzó a la discusión del
Anteproyecto antes de su aprobación por
la propia Comisión Jurídica Asesora. El
Anteproyecto de la Constitución fue mal
acogido en general. Las izquierdas consideraban que se perdía la ocasión de ir
más allá en cuestiones sociales y de laicismo; la derecha, por su parte, criticaba el texto por los mismos motivos. En
227
228
Cataluña, a la crítica por no establecer el
federalismo, se añadía que reservara atribuciones excesivas al poder central y que
estableciera requisitos demasiado rígidos
para que las regiones pudieran lograr la
autonomía. En este aspecto, en cambio,
los defensores del Estado unitario consideraban que el texto era un grave atentado contra la «unidad nacional».
Debido al debate establecido y a la
heterogeneidad ideológica del Gobierno
provisional, este no se mostró unánime en el momento de examinar el texto
y no lo asumió. Para salir del embrollo encomendó el estudio y la posible
rectificación del texto a una comisión
parlamentaria, constituida el 28 de julio de 1931, según la proporcionalidad
numérica de los distintos grupos parlamentarios. Su presidente fue el diputado
socialista, profesor de derecho penal,
Luis Jiménez de Asúa. La consecuencia de la no-asunción del Anteproyecto
constitucional por el Gobierno fue que
cada uno de sus miembros defendió en
las Cortes la posición de su partido en
lugar de defender una única línea gubernamental. La fórmula política federalista fue nuevamente rechazada.
En estas circunstancias, si la República
deseaba seguir contando con Cataluña,
el territorio más decididamente republicano de la península y más comprometido con una política reformista, había que salvar el compromiso contraído
con los partidos catalanes y solucionar
lo que se denominó el «problema catalán», a pesar de que no era exclusivo.
Rechazado el federalismo, había que dar
contenido a la fórmula regionalista, pero la sola referencia a la distribución de
competencias devolvía el debate a sus
puntos iniciales. La voluntad de tranquilizar a la mayor parte de los sectores
y las continuas transacciones introdujeron una serie de juegos semánticos que
hicieron que las contradicciones teóricas
entre un estado unitario que pretendía
ser autonomista se instalaran definitivamente. Para intentar llegar a consensos,
a menudo inútiles, se introducían nuevas
fórmulas. En lugar de utilizar la fórmula
tradicional de «la Nación española», se
introducía la referencia a «España» como pueblo soberano y forma de Estado;
eso era interpretado por los unitaristas a
ultranza como una renuncia —favorable
al catalanismo— a una nacionalidad española única. Y, en este sentido, la ambigüedad de las fórmulas utilizadas dejaba
el debate permanentemente abierto.
La Comisión insistía en rechazar el
modelo federal y, al referirse a la estructura del Estado, empleaba por primera
vez la expresión «Estado integral». La
matriz de los futuros estatutos de autonomía se hallaba en los artículos 14, 15
y 16 de la futura Constitución, que fijaban, respectivamente, las competencias
exclusivas de legislación y ejecución por
parte del Estado, y las materias en que
se podría delegar su ejecución, y establecía la posibilidad de delegar a las futuras regiones autónomas la exclusividad
en todas las materias que no hubieran
sido mencionadas. El propio Jiménez
de Asúa se consideraba en buena parte responsable de estos artículos: «Los
catalanes no sólo lo saben, sino que me
mostraron en más de una coyuntura su
leal gratitud»; él mismo no se definía como unitario ni como federal, pero sabía
que era tildado despectivamente de regionalista, «y como en Madrid, el problema que se veía con más volumen era
el catalán, de catalanista».
El Estado integral
Tras negar la viabilidad de las fórmulas
tradicionales —federal y unitaria— la
Comisión Constitucional presentó otra
que, en palabras de su presidente, pre-
tendía superar las anteriores: el Estado
integral. Jiménez de Asúa, en La Constitución de la democracia española y el
problema regional, ponía de manifiesto
que «no se puede sostener el Estado unitario», y, marcando distancias entre el
Estado federal y el unitario, defendía el
Estado integral: «[...] vean ustedes qué
grandes ventajas tiene el régimen integral sobre el régimen federativo. En las
federaciones se parcela el Estado de una
manera más o menos conforme a la naturaleza de esas regiones; pero hay que
darles por igual el mismo régimen de autodeterminación. Y cuando nos encontramos en países como en España, con
regiones que pretenden su autodeterminación en distinta medida y que tienen
en sus perfiles diferentes tradiciones culturales, tratarlas a todas con un régimen
igualitario, que la federación supone, es
la más insigne torpeza. Fue preciso hallar un régimen en el que pudiesen permanecer unidas al Poder central las provincias que quisieran y, en cambio, pudieran demandar su autodeterminación
las regiones en la medida en que cada
una de ellas fuese capaz de ejercerla. Ese
fue el régimen que se siguió en la Constitución española. Pero ese régimen, además, se seguía en la Constitución de tal
modo que no nos obligaba en manera
alguna a que la Carta Política fundamental prejuzgara lo que el Parlamento
debía discutir después. [...] Lo que pretendíamos hacer aquellos de nosotros
que veíamos la contundente realidad,
era no obligarnos en la Constitución a
conceder a las regiones determinados derechos; pero al mismo tiempo no cerrar
el paso a los Estatutos. Es decir, que la
Constitución española en ese Título Primero diese posibilidad para todo pero
no prejuzgara nada.»
La peculiar fórmula autonomista despertó el interés de los constitucionalistas europeos. Autores como M. Gerpe
Landín en El Estatuto de Autonomía
de Cataluña y el Estado integral, y J.
A. González Casanova en Federalismo
y autonomía en Cataluña (1868-1938),
recogen este interés, así como el amplio
debate generado entre constitucionalistas, constituyentes y políticos españoles
del año 1931.
En palabras de Gerpe: «La nova estructuració de l’Estat —Estat integral—
es presentava, doncs, molt lligada a la
federal i a la unitària. Hom podria deduir de la intenció del legislador que es
tractava d’instaurar un estat que tot i
mantenir la unitat sobirana —la competència de les competències— fos compatible amb l’autonomia de les regions
que la reclamessin. Però també podria
defensar-se la presència d’una tendència federativa a llarg termini, després de
l’acompliment del tràmit de la formació
de les regions autònomes.»
Por último, la Constitución definía la
forma del Estado como un «Estado integral» compatible con la autonomía de
las regiones. La expresión, si bien quería
ser de consenso, estaba falta de precisión. Gerpe defiende la idea de que el
Estado integral es un «Estat unitari caracteritzat per l’autonomia regional».
La Constitución no reconocía la región autónoma, lo cual significa que nacía unitaria, con la posibilidad de admitir espacios autónomos en el futuro. La
autonomía no es un derecho ordinario
de las regiones, sino una delegación del
Estado. Eso excluye cualquier interpretación federal de la estructura estatal
republicana. Concedía a la provincia
o provincias interesadas la facultad de
iniciativa para constituir una región
autónoma, pero el proyecto debía ser
aprobado por las Cortes. No obstante,
la Constitución no determinaba las regiones, e imponía las condiciones para
que las provincias pudieran constituir
regiones autónomas: ser limítrofes y te-
ner características históricas, culturales y económicas comunes, lo cual en la
práctica hacía coincidir la región autónoma con la región histórica.
En el trasfondo de todas las discusiones, subsistía un problema político que
no puede obviarse. Cataluña ya había
redactado un estatuto y, perdida la esperanza de una organización federal del Estado español, única fórmula que habría
revalidado el carácter soberano del Estatuto plebiscitado, la futura constitución
que se refería al «Estado integral» debía
garantizar sus competencias y las de la
región autónoma y no de forma genérica
y a posteriori, sino concreta y a priori.
El problema político de compatibilizar
el Estatuto aprobado en Cataluña con
la Constitución no pudo resolverse con
ninguna de las fórmulas jurídicas que se
intentaron introducir. En estas circunstancias, la contradicción de base entre
las soberanías española y catalana surgiría de nuevo en el debate parlamentario
sobre el Estatuto de Cataluña. Cuando
se reprodujo, en pleno debate del Estatuto, fue acompañado por la monotonía
de los discursos histórico-académicos
y de las polémicas filosófico-jurídicas,
hasta en los detalles más nimios de organización y en el regateo más sórdido
de competencias concretas.
Finalmente, el Estatuto de Cataluña
pasaba de ser un acto de autonomía (pre
ceptuado por unos decretos gubernamentales que, según Royo Villanova,
no obligaban a la cámara), para convertirse en otro proyecto de ley más. En
este sentido, cuando en una sesión parlamentaria el entonces ministro y diputado catalanista J. Carner hizo referencia a que el Estatuto redactado había
sido condicionado por un decreto del
Gobierno provisional, Royo Villanova
le interrumpió para afirmar categóricamente: «Eso no obliga al Parlamento».
En estas circunstancias no era de aplica-
ción la fórmula según la cual el mismo
proyecto pudiera ser rechazado en pleno
por anticonstitucional y recurrir al tribunal de garantías, o bien redactar otro
que fuera constitucional; con la fórmula
adoptada incluso se le negaba este acto
de dignidad.
Tal y como estaban las cosas, tanto el
Anteproyecto de la Comisión Jurídica
Asesora como el Proyecto de la Ponencia parlamentaria hacían inviable el Estatuto de Núria. Alcalá Zamora, en su
papel de diputado, se esforzó por encontrar fórmulas de compromiso. Por fin
la Constitución fue aprobada el 10 de
diciembre de 1931. El proceso constituyente estuvo marcado por las relaciones
entre Cataluña y la República española
y, retóricas aparte, no fue posible asentar constitucionalmente el principio de
autonomía regional. González Casanova
es categórico: «la constitució republicana de 1931, com a tal, no concedeix a
les regions espanyoles cap autonomia, ja
que transmet a les corts (constituents o
ordinàries) la potestat de deliberar sobre
la manera com han d’ésser els possibles
estatuts regionals en cada cas».
Los parlamentarios catalanes
El 28 de junio de 1931 se celebraron
elecciones a Cortes. Por las especiales
circunstancias concurrentes, las Cortes
electas se constituían en constituyentes y
legislativas. El Gobierno provisional había modificado las normas electorales:
se establecían las demarcaciones provinciales, y las ciudades de más de cien
mil habitantes —Barcelona, en el caso
de Cataluña— formaban circunscripciones propias. La ley era compleja; cada
votante designaba un número de candidatos que oscilaba, aproximadamente,
entre el 50% y el 80% de los puestos a
cubrir. Las vacantes se cubrían por or-
229
230
den de votos, siempre que el candidato
superase el 20% del total de votantes.
Si quedaban puestos vacantes porque
ningún candidato superaba esta cifra,
se realizaba una segunda vuelta por mayoría simple.
El partido mayoritario, si era suficientemente fuerte, podía obtener el copo,
como sucedió en Lleida.
Las listas de ERC obtuvieron todos
los escaños por los que se presentaban,
a pesar de la poca experiencia parlamentaria de sus integrantes. Incorporaban a las listas a personas independientes próximas al partido (J. Carner,
A. Hurtado y P. Coromines) y militantes de Unió Socialista de Catalunya (G.
Alomar, que más tarde optó por el acta de las Baleares, o M. Serra i Moret,
R. Campalans, etc.), M. Domingo, que
mantenía una doble militancia con el
Partido Radical Socialista, y figuras
destacadas por sus campañas contra la
monarquía, como Ramon Franco. La
minoría correspondió a los federales,
la Lliga Regionalista, el Partit Català
Republicà, Acció Catalana, radicales
autónomos y socialistas.
La minoría catalana que resultó de
ello estaba liderada por diputados catalanistas, republicanos y de izquierdas, la
mayoría de ERC, encabezada por Lluís
Companys. Ellos fueron quienes llevaron el peso de la defensa del Estatuto
en Madrid.
Por la ciudad de Barcelona:
Por la provincia de Barcelona:
Josep Grau Jassans,
Carles Pi i Sunyer,
Por Girona:
Por Lleida:
Por Tarragona:
Amós Ruiz Lecina.*
(*) No se incorporaron a la minoría catalana.
Una vez aprobada la Constitución, el
Estatuto se convirtió en el centro de la
actividad política catalana y los diputados reunieron sus esfuerzos para conseguir su aprobación. Esta circunstancia
fue favorecida por el reglamento de la
cámara, que obligaba a la constitución
de grupos parlamentarios y favorecía a
las minorías más numerosas. Así, con el
fin de luchar por el Estatuto, a los diputados que se presentaban por las listas
formadas por ERC y sus aliados de la
Unió Socialista de Catalunya (USC) con
los independientes J. Carner, A. Hurtado y A. Samblancat, se unieron a la
minoría catalana, bajo la dirección de
Companys, los federales S. Albert, S.
Sediles, A. Jiménez y M. Dolcet; el diputado de la Derecha Liberal Republicana
E. Bellí; los diputados del Partit Català
Republicà M. Carrasco, Martí Esteve, y
el ministro L. Nicolau i d’Olwer. Por último, se incluyeron, para las cuestiones
referentes al Estatuto, tres de los cuatro
diputados que ocupaban escaños por la
Lliga Regionalista: P. Rahola, J. Estelrich y R. d’Abadal.
Los criterios dispares que la minoría
mantenía en cuestiones como la religión, la legislación referente al campo,
e incluso la pretensión de M. Domingo
(agosto de 1931) de aplazar la presentación del Estatuto, crearon múltiples
tensiones en el seno de la minoría. De
hecho, había una necesidad de unión
para defender el Estatuto, pero en cualquier otra cuestión las discrepancias se
ponían de manifiesto y a menudo actuaban por separado según sus propias
estrategias. Se veía la voluntad de ERC
de monopolizar el poder. Este partido
deseaba regresar a Cataluña con el Estatuto aprobado y su táctica consistía en
vincular su aprobación con una política de alianzas en el ámbito estatal, circunstancia que se reforzó cuando ERC
se convirtió en un apoyo clave para el
Gobierno de Azaña, formado después
de las elecciones a Cortes. En estas circunstancias ERC y la mayoría de representantes catalanes aceptaron la vía del
pragmatismo y pactaron la obtención
de un estatuto asumible por las Cortes.
Una voz discrepante en este sentido fue
la de M. Carrasco i Formiguera, que
fue expulsado de la minoría catalana al
negarse a acatar la disciplina de grupo
e insistir en la defensa de la integridad
del Estatuto de Núria. Companys lo comunicó a la cámara: «Me importa decir,
señores Diputados, que la minoría catalana ha acordado considerar que el Sr.
Carrasco Formiguera se ha excluido de
su disciplina política. Dicho acuerdo lo
ha adoptado la minoría por unanimidad
y de una manera expresa, con asistencia de todos los núcleos políticos que
la integran. Por lo tanto, quede patente
que las sucesivas intervenciones del Sr.
Carrasco Formiguera serán producidas
por su sola y única responsabilidad.»
(DSCC, 10.06.1932.)
El Estatuto de Núria pasa por
la criba de la Constitución
El Estatuto se había redactado con anterioridad a las elecciones generales. Eran
unos momentos de provisionalidad republicana en que, con un gobierno que
reunía sensibilidades muy distintas, se
hacían esfuerzos por no herir susceptibilidades aliadas y por respetar al máximo
los sentimientos catalanistas. El redactado del Estatuto no había sido consensuado, pero sí se había consultado con
figuras preeminentes del Gobierno republicano.
La euforia con la que el Estatuto fue
plebiscitado y aprobado en Cataluña no
cambió las formas, pero la rotundidad
de los resultados sorprendió a más de
una persona. Era evidente que, independientemente de las diferencias políticas
internas, entre los distintos sectores sociales y los grupos políticos había una
rotunda voluntad autonomista que debía abordarse.
El texto entró en las Cortes en pleno
debate sobre la Constitución y, a pesar
de que quedó a la espera de su discusión, estaba presente, para bien y para
mal, en el ánimo de los constituyentes;
de hecho, planeaba como una sombra
sobre el Parlamento, y protagonizó muchas de las discusiones sobre la Constitución.
De conformidad con lo establecido
por la ley, el Estatuto debía presentarse
como un proyecto de ley de la República, para ser discutido y refrendado por
las Cortes, o modificado, según su criterio. El primer problema se planteaba
sobre el espíritu del Estatuto; este había
sido elaborado pensando en un modelo
de estado federal, pero la constitución
definía España como un «estado integral» y, como ya se ha dicho, no tenía
ninguna veleidad federal.
Como primer paso antes de su discusión, el proyecto elaborado en Cataluña
fue sometido al estudio de una comisión
dictaminadora que elaboró un nuevo
texto a partir de aquel, para su adecuación a los principios constitucionales.
La Comisión encargada de redactar
un dictamen —o proyecto de estatuto— que es el texto que sería discutido en las Cortes, y no el elaborado en
Cataluña, estaba compuesta por representantes del Partido Radical Socialista (López de Goicoechea, Fatrás y San
Andrés); el grupo vasco-navarro (Baste-
rrechea); el partido gallego autonomista
(Poza Juncal); el Partido Radical (Lara,
Abad Conde, Marco Miranda, Vaquero
y García Lozano); Acción Republicana (Bello); el PSOE (Pascua, Bargalló,
Sánchez Gallego, Escandell y De Francisco); el grupo agrario (Royo Villanova); Esquerra Republicana de Catalunya
(Antoni Xirau y J. Lluhí i Vallescà); el
republicano federal (Valle), y la Agrupación al Servicio de la República (Iranzo). Estaban representadas las minorías
más importantes, y estaba presidida por
Luis Bello, del partido de Azaña, el nuevo jefe del Gobierno y hombre fuerte de
las izquierdas republicanas. Se nombró
una comisión técnica para la cuestión
económica, integrada por los diputados
catalanes P. Coromines y R. Campalans.
El Dictamen se presentó a la cámara el 9
de abril de 1932; el Estatuto estaba listo para su debate. El texto de Núria se
había adecuado a la Constitución recién
aprobada: se desvaneció todo indicio de
federalismo; el catalán pasaba de lengua
oficial a cooficial; desaparecían del texto
las materias cuya legislación y ejecución
dependían —según la Constitución—
del Estado, y desaparecía también toda
la parte referida a la legislación social
—claro resultado del temor socialista a
la influencia que la CNT pudiera ejercer
en el Gobierno de la Generalidad—, que
sería regulada por parte del Gobierno
central. Hubo modificaciones en sentido
restrictivo en el campo de la enseñanza, en la supremacía de la Generalidad
y, sobre todo, en el de las finanzas. No
todas las modificaciones introducidas, y
por supuesto las que se fueron añadiendo durante la tramitación parlamentaria, estaban justificadas por la necesidad
de adecuar el texto a la Constitución,
la mayor parte respondían a pactos con
los intransigentes y a la voluntad de salvar el Estatuto. El propio L. Bello reconoció las enormes presiones a las que la
231
232
Comisión había sido sometida, tanto en
el sentido de solicitar que fuera respetada la integridad del texto como en el
radicalmente contrario.
El contenido del dictamen elaborado
por la Comisión provocó distinta acogida en Cataluña; los hombres de la izquierda no escondían su decepción y
enojo; por el contrario, la Lliga se sentía
satisfecha con el texto final.
La reacción en las Cortes también fue
heterogénea, y respondía tanto a actitudes personales como a consignas de
partido. A pesar de la transformación sufrida por el texto, hombres como Maura, Sánchez Román y Ortega y Gasset se
mantuvieron en una posición obstinada y se negaron a aprobar el dictamen
—en la fase de debate a la totalidad del
proyecto— por una cuestión de soberanía. Con el artículo 1 en la mano, que
afirmaba que «Cataluña es un Estado
autónomo dentro de la República española», volvieron a plantear la cuestión
de la inviabilidad del federalismo y la
discusión sobre el concepto de soberanía que ya se había agotado durante la
discusión de la Constitución.
Se aludió insistentemente a las cuestiones sobre la inconveniencia de conceder a los catalanes autonomía económica y en el ámbito del mantenimiento
del orden público en momentos de crisis
económica y social (Maura). Se afirmaba que la autonomía que reclamaba Cataluña era incompatible con la unidad
de España (Sánchez Román). Y Ortega
divagaba sobre lo que él llamaba «la
neurosis catalana» respecto al tema de
la soberanía; defendía la unidad de destino de España y recordaba que «todas
las cosas subversivas que han acontecido en España desde hace muchísimos
años vinieron de Barcelona». (DSCC,
13.05.1932.)
Los que lo defendían insistían en el
carácter representativo del texto más
allá de las diferencias entre los partidos
catalanistas (Abadal); en la defensa de
los derechos liberales y democráticos
ante la estatolatría monarquizante de
Ortega (A. Xirau y A. Hurtado); en el
carácter democrático de la soberanía
que va de bajo arriba, y no a la inversa,
y defendían que la Generalidad era un
organismo más del Estado (Nicolau i
d’Olwer); se insistía en que no se podía
transigir en el Estatuto, pues ya el debate sobre la constitución había supuesto
una transacción entre la voluntad federal de Cataluña y la voluntad unitaria de la República. Al respecto decía
Nicolau i d’Olwer: «[...] aquí vinimos
muchos con la esperanza fundada, fundadísima —la historia de la revolución
nos daba derecho a ello— [...] de que
se iba a estructurar la República federal; la República federal se desvaneció;
y como transacción entre la República
federal y el Estado unitario, legado por
la monarquía, llegamos a esta fórmula
transaccional que es la Constitución».
(DSCC, 19.05.1932.)
Manuel Azaña, como jefe del Gobierno, adoptó una actitud decididamente
combativa en favor del Estatuto. Sus
argumentos —de un gran peso doctrinal y con mucha elocuencia política—
se centraban en la decisión de crear un
verdadero Estado español, y con el convencimiento de que para llegar a serlo
tenía que integrar socialmente a las clases trabajadoras revolucionarias y, territorialmente, a las regiones con más
deseo de autonomía. En su discurso en
las Cortes en defensa del Estatuto trazó
un paralelismo entre monarquía liberal
y centralismo, y llegó a la conclusión de
que Cataluña había gozado, antes de los
Borbones, de mayor autonomía que la
que ahora se le concedía con la República. Para él, la creación de un verdadero
estado moderno era inseparable de una
república que amparara la unidad efec-
tiva de España mediante el respeto a la
autonomía de las regiones con personalidad propia como Cataluña.
La discusión del Estatuto se inició
el 6 de mayo de 1932. Inicialmente se
efectuó el debate a la totalidad, y más
tarde, de cada uno de sus artículos. Pese
a las modificaciones introducidas por la
Comisión de Estatutos y los esfuerzos
para alcanzar una situación de consenso, durante el mes que duró la discusión a la totalidad, al finalizar los sectores más reaccionarios se mantenían
intransigentes ante cualquier avance
autonómico.
Comportamiento de
los distintos grupos
en el Parlamento
El Gobierno de Azaña se había comprometido con Cataluña y estaba decidido a
sacar adelante el Estatuto. La discusión
parlamentaria tenía que delimitar y concretar el alcance de la autonomía, pero
esta estaba prácticamente garantizada.
Sin embargo, los adversarios del Estatuto consiguieron minimizar al máximo
su contenido autonómico y obstruir la
marcha parlamentaria poniendo trabas
de todo tipo para retardar su aprobación. Cada uno de los textos (el de Núria, el de la Comisión parlamentaria, el
aprobado por las Cortes en 1932) era
más restrictivo que su anterior.
Se precisaron más de cuatro meses de
discusiones para la aprobación del Estatuto. Como pone de manifiesto Amadeu Hurtado: «Ningú [en las Corts] no
es declarava contrari a l’autonomia de
Catalunya, però, a l’hora de concretar,
ningú no acceptava l’autonomia que nosaltres demanàvem, i no pas per excessiva, sinó per qüestió de principis.» El tono de la discusión a menudo fue tenso.
Muchos diputados habían manifestado
con claridad que estaban dispuestos a
obstaculizar el debate y a impedir, si podían, la aprobación del Estatuto.
Diputados del muy conservador partido agrarista como Martínez de Velasco,
Royo Villanova, etc., y otros más moderados como Abilio Calderón o Miguel
Maura, trabajaron en este sentido. Sin
embargo, republicanos como Ortega y
Gasset, Sánchez Román, Unamuno, y
los radicales en general, se mostraron
poco respetuosos hacia las aspiraciones
catalanas y bastante opuestos al proyecto.
El presidente de la cámara, J. Besteiro,
toleró la práctica de un obstruccionismo
deliberado, y fue la firme decisión de
Azaña de sacar adelante el Estatuto lo
que desparalizó el proceso. Azaña era
muy consciente del desafío a que se deseaba someter al Gobierno y no dejaba
de acusar directamente a sus causantes
y de señalar las formas concretas con
que se pretendía entorpecer la discusión.
Lo hizo explícito en varios discursos y,
inteligente e histriónico como era, entendió desde el primer momento la dinámica que adoptaría el debate, de la
que dejó constancia en unas lacónicas
anotaciones en su diario, el mismo día
en que se inició el debate en las Cortes:
«Ha comenzado la discusión del Estatuto. Maura, con grandes propósitos
de serenidad y de prometer un debate de “altura”. Mucho ha tenido que
dominarse, porque es violentísimo, y el
proyecto le carga. Companys, palabras
inocuas; cordialidad, República. Mucha
gente en el salón. Tópico del día: ¡Qué
bien empieza! ¡Cuanta serenidad! Todo
el mundo tiene miedo al asunto, y hoy
se formaban la impresión de que el debate pasará así, con disertaciones sin
controversia.¡Ya verán! En el despacho
de ministros nos hemos reunido después
casualmente Largo, Ríos, Casares y Ramos. Comenzamos la sesión. Casi na-
die, si no es Casares, va de frente en este
asunto. Fernando [se refiere al ministro
Fernando de los Ríos] frunce el ceño y
“se pone” muchos problemas. Siento
que en torno mío hay curiosidad, un poco de temor por lo que puede ocurrir, y
escasos medios que me ayuden.
»He vuelto al ministerio un tanto desalentado y de mal humor. Arrecia una
bárbara campaña contra el Estatuto.
Muchos, en las Cortes, van a sumarse a
ella, previendo que es trance difícil para
el Gobierno, y están a la espera.»
El debate fue duro y, a la larga, tedioso, pero, no obstante, la altura del
nivel intelectual y la violencia dialéctica utilizada en el seno de la cámara no
dejaban de ser una puesta en escena;
otra cuestión fue el enfrentamiento que
este discurso generó fuera del Parlamento. El comportamiento en el interior de
la cámara respondía a los usos parlamentarios del momento; se admitían las
interrupciones bruscas y el diálogo espontáneo entre quien tenía el uso de la
palabra y cualquier diputado que se sintiera aludido o interpelado, tal y como
se refleja en el Diario de Sesiones.
Los grupos parlamentarios mantuvieron distintos comportamientos. El
PSOE formaba parte de la coalición
gubernamental presidida por Azaña y,
por tanto, asumió la cuestión de la autonomía catalana. Sin embargo, la participación del PSOE en el debate parlamentario no fue destacable; se había
designado a Azaña como portavoz de
la coalición y, disciplinadamente, con
algunas individualidades que hicieron
manifiesta su oposición, dio estricto
apoyo al Dictamen de la Comisión, y
solo se abstuvo mayoritariamente en la
votación del artículo 10 del Dictamen,
referido a la creación de centros de enseñanza propios. Indalecio Prieto y Luis
Araquistain, contrarios a la autonomía
vasca, representaban al sector que más
se oponía al Estatuto dentro del partido. Independientemente de su votación
final, algunos artículos fueron difíciles
de aceptar (el 2, el 5 y el 7, especialmente), y obligaron a los partidos de la coalición gubernamental a sumar esfuerzos
y votos para sacarlos adelante.
El Partido Radical, fuera del Gobierno, era el partido más numeroso situado
en la oposición. Habían empezado demostrando una actitud indefinida con
respecto al Estatuto; estaban en la oposición, pero, por principios, tampoco se
podían identificar con los sectores más
conservadores de la cámara. Lerroux,
demagogo contumaz, paradójicamente,
solo debatió en una única ocasión en la
discusión del articulado (14.07.1932),
además de su discurso inicial. A lo largo
de todo el proceso adoptó una actitud
expectante. Lerroux insistía en que no
se oponían a la autonomía de Cataluña;
la cuestión, según él, estaba en cuáles
eran las condiciones y de qué manera
se accedía a esta. No obstante, el abstencionismo que mostró está en la línea
de puesta en escena de las discusiones;
había que mostrar oposición al Gobierno. Rechazaron algunos artículos, más
que nada para marcar distancias con el
Gobierno que no por disentir propiamente de su contenido. Su voto final fue
afirmativo.
Los diputados del Partido Socialista
Radical, con Marcel·lí Domingo como
figura relevante, tuvieron una participación muy cuidadosa y, en general, conciliadora. Fueron una minoría activa en
defensa del Dictamen de la Comisión y
en respuesta a los compromisos adquiridos con el Gobierno.
Los diputados de Acción Republicana
apoyaron decididamente el Dictamen tal
como lo había redactado la Comisión.
Era el partido de Azaña, y él señalaba
en cada momento la actitud del Gobierno, siempre propicia al entendimiento
233
234
con Cataluña. Azaña y su hombre en la
Comisión, Luis Bello, comprendían la
necesidad de llegar al difícil equilibrio
entre las reivindicaciones catalanas y los
recelos de las Cortes.
En cuanto a los partidos gallegos autonomistas, tanto Castelao como Casares Quiroga, Poza Juncal, etc. mostraron siempre una actitud favorable
al Estatuto. La misma actitud mostró
el grupo vasco-navarro, en el que dominaba el Partido Nacionalista Vasco.
Reclamaban la plenitud de poderes para
la Generalidad. Lo apoyaron en todo,
y en la cuestión en que más se identificaron con los catalanes fue en la de la
enseñanza.
Un grupo prestigiado en la cámara
por su carácter intelectual y elitista era
la Agrupación al Servicio de la República. Era una plataforma fundada en
febrero de 1931 que no pretendía rivalizar con los partidos, y había surgido
con el espíritu de reflexionar y difundir
los principios republicanos y movilizar
las conciencias en favor de la República. Ortega y Gasset, Gregorio Marañón,
Unamuno y Ramón Pérez de Ayala eran
algunos de sus impulsores. En lo concerniente al Estatuto, algunos de ellos,
como Unamuno y Ortega, muchas veces
mostraron una actitud anticatalanista.
El jurista Sánchez Román fue uno de
los hombres más activos en la discusión
del articulado. En la cuestión del idioma eran defensores de la cooficialidad,
y coincidieron en la demanda de una
doble universidad. Como grupo realizaron una defensa de la unidad cultural
y lingüística del Estado, que no era otra
que la defensa de la cultura castellana,
de la cual eran los máximos exponentes
del momento.
Unamuno no entendió la idea de Cataluña ni aceptó el planteamiento autonómico. Dijo: «Hablar de nacionalidades oprimidas es sencillamente una
mentecatada; no ha habido nunca semejante opresión, y lo demás es envenenar la historia y falsearla.» (DSCC,
02.08.1932.) Esta concepción, que en
épocas anteriores había sido matizada
en el creativo diálogo mantenido con el
poeta Joan Maragall, ahora se alimentaba con la animadversión que le inspiraba todo deseo nacionalizador de su País
Vasco natal. Él propuso definir Cataluña
como «un núcleo político-administrativo», resultado de la organización administrativa de las cuatro provincias.
La lengua y la enseñanza fueron otros
puntos en los que Unamuno mostró una
actitud muy combativa. Protestó por el
hecho de que los funcionarios tuvieran
que aprender el catalán y, en lo concerniente a la escuela (art. 7) reclamó prioridad para la lengua castellana en todos
los centros de aprendizaje de Cataluña,
y que la enseñanza oficial fuera en aquella lengua. Se opuso a la universidad autónoma, y negó atribuciones al Gobierno en materia de enseñanza.
Otros partidos minoritarios como Derecha Liberal Republicana, el Partido
Liberal Demócrata Independiente, y el
Partido Republicano Independiente, los
monárquicos, etc., mantuvieron actitudes oscilantes.
Los partidos republicanos federales
tuvieron un papel no muy destacado en
la discusión; partían de la premisa de
que el Estatuto no era federal pero intentaron mantener un debate constructivo en sentido federalizante.
El que abanderó la oposición total a la
autonomía fue el Partido Agrario, omnipresente a lo largo de todo el debate
con una actitud impertérritamente reventadora. Emplearon reiteradamente
los conceptos de separatismo, de incapacidad política... Como grupo trataban
insistentemente del empobrecimiento del
Estado si se concedía la autonomía. Su
voto fue siempre negativo.
Otros grupos minoritarios, siguiendo
la actitud del agrarista, practicaron una
política de boicot durante la totalidad
de la tramitación del Estatuto. Tenían
pocos diputados en las Cortes; eran partidos de ámbito estatal, centralistas y
opuestos a todo tipo de descentralización; tenían unos intereses económicos
y profesionales bien determinados que
veían, de forma infundada, peligrar en
una Cataluña autónoma. Tal y como
pone de manifiesto Josep M. Roig i Rossich «representaven els terratinents castellans enfront de la burgesia industrial
catalana; procuradors d’una Espanya
imperial i retardatària que es recolzaven en el tradicionalisme d’importants
sectors de la població de les regions centrals; també monàrquics i reformistes
als quals espantava la mateixa República i els aires renovadors i progressistes
del govern Azaña. I, finalment, el Partit
Radical interessat a provocar una crisi
dins la coalició governamental (d’aquí
els esforços perquè es definissin les minories que la integraven davant qüestions determinades, i en concret els socialistes en discutir-se el títol de finances
i d’altres). Crisi de la qual ells serien els
principals beneficiats.»
Los diputados catalanes denunciaron
con insistencia un comportamiento casi
de boicot contra el Estatuto y la pasividad de la cámara. A medida que la discusión se iba eternizando, el desencanto
y la protesta de los catalanes iba en aumento. M. Carrasco i Formiguera y
L. Companys coincidían en señalar que
la trayectoria que seguía el Estatuto lo
iba dejando desdibujado y que, si no se
ponía remedio a ello, además de llegar
tarde podía pasar que a Cataluña ya no
le interesara (DSCC, 02.08.1932).
La táctica utilizada por los obstruccionistas era solicitar la retirada del
Dictamen solo para introducir mínimas
modificaciones, o bien solicitar que se
retrasara la discusión hasta la aprobación de otras leyes generales. Se presentaron más de trescientas enmiendas y
votos particulares. Se solicitaban constantemente votaciones nominales para
decidir una enmienda o un voto particular. Algunos diputados insistían en
intervenciones largas, provocado-ras e
incluso insultantes. Los diputados obstruccionistas insistían en su explicación
de voto, lo que servía para repetir argumentos ya expuestos y recargar el debate. Se afirmaba la existencia de un enfrentamiento entre «el pueblo español»
y la actitud del Gobierno que se intentaba crear a base de mítines y campañas
que suponían fuertes tensiones en las
sesiones de la cámara. El 10 de agosto
el presidente de las Cortes cortó radicalmente dicha práctica.
El debate parlamentario sobre el Estatuto habría sido mucho más largo si
el frustrado intento de golpe de estado
del general Sanjurjo en Sevilla (10 de
agosto de 1932) no hubiera impelido,
momentáneamente, a los diputados republicanos reticentes en lo referente al
Estatuto a hacer un frente común al lado del Gobierno para dar estabilidad a
la República.
La tramitación parlamentaria del Estatuto se realizó en paralelo a la otra
«gran» ley de la República, la Ley de
reforma agraria, cuya aprobación coincidió en las mismas fechas, y contra la
cual también iba dirigido el pronunciamiento de Sanjurjo.
El golpe militar de Sanjurjo, si bien fue
inmediatamente controlado, significó un
punto de inflexión en el debate estatutario. Cuando se produjo el levantamiento,
toda la conflictividad que se había ido
poniendo de manifiesto durante los meses precedentes se moderó y la amenaza
involucionista propició una política de
pactos. El propio manifiesto de Sanjurjo
no era estrictamente contra la República,
sino explícitamente contra el Gobierno
de Azaña, la Constitución republicana
y la obra legislativa de las Cortes, sobre
todo en lo referente a las cuestiones religiosa, militar y autonómica.
El clima que se creó tras el fracaso del
golpe de estado de Sanjurjo favoreció la
aceleración del debate parlamentario y
la aprobación del Estatuto. Los republicanos se dieron cuenta de que era preciso consolidar el régimen a cualquier
precio, y eso solo podía conseguirse incorporando a quienes aún podían sostener la república reformista: las clases
medias, los autonomistas, el movimiento obrero y los campesinos. En Cataluña, todos estos sectores convergían en
la fundación de un nuevo partido hegemónico en work in progress —Esquer
ra Republicana de Catalunya— y en
la existencia de un fuerte sindicalismo
anarquista.
Intervenciones parlamentarias
El 6 de mayo de 1932 se inició en las
Cortes la discusión del Estatuto, nueve
meses después de su aprobación en Cataluña. En realidad, lo que se debatía
era el Dictamen elaborado por la Comisión; su tramitación fue un proceso
largo y penoso. Los tics del centralismo
más atávico y los recelos hacia el «separatismo» afloraron rápidamente. El
derecho a la autonomía de Cataluña se
convirtió en un regateo crispado, que
terminó desdibujando notablemente el
Estatuto votado por los catalanes.
La minoría catalana acaudilló la defensa del texto estatutario, eran los parlamentarios L. Companys, jefe de la minoría, y R. Campalans. Sin embargo,
fue decisiva la intervención de un hombre tan poco sospechoso de autonomista como Azaña, que llegó a afirmar, en
su célebre discurso del 27 de mayo de
1932, que la autonomía de Cataluña era
un derecho inalienable del pueblo catalán que solo podía conculcarse «desde
la óptica de la malevolencia, de la ignorancia o de la rutina».
Primero se discutió la totalidad del
Dictamen; después, cada título, y a continuación, cada artículo. Finalmente se
votaron los artículos uno por uno, lo
que significó que el texto que había salido de la comisión parlamentaria también fuera modificado sustancialmente.
En los meses de mayo y junio se discutió
y aprobó el título I; en julio y agosto, los
títulos II y III; en total, quince artículos.
Durante los ocho primeros días del mes
de septiembre se aprobó el resto del articulado.
Inmediatamente se presentaron para ser leídas en el Pleno numerosas enmiendas y votos particulares de los diputados, lo que hizo que la tramitación
del proyecto fuera muy lenta, a veces
fatigosa. Las enmiendas presentadas
afectaban a las cuestiones básicas del
Estatuto: naturaleza y alcance de la autonomía, competencias y hacienda.
De conformidad con lo establecido
por la Constitución, el Estatuto debía
ser presentado como un proyecto de
ley del Gobierno de la República, y las
Cortes, haciendo uso de su soberanía,
tenían que debatirlo en toda la amplitud de la palabra. De hecho, ahora se
iniciaba el debate autonómico que el
redactado de la Constitución había hecho filigranas para obviar. Y, de nuevo,
se volvió a discutir sobre la legitimidad
del Estatuto.
El Estatuto de Núria estaba pensado
para ser desarrollado en el marco de una
constitución federal o, al menos, autonomista; ahora, ya que estas condiciones
no se daban, el texto no era por si mismo
constitucional. En estas circunstancias se
reabrieron debates sostenidos durante la
tramitación de la Constitución.
235
236
La discusión se produjo en un contexto de crisis económica y malestar social
generalizado. Desde los escarceos del
Estatuto de Núria hasta la aprobación
definitiva del texto del 1932, se vivieron
momentos cruciales de modificación de
las circunstancias fundacionales de la
República. El Estatuto se debatía cuando el Gobierno de la República había
perdido heterogeneidad y cohesión, con
la salida de Alcalá Zamora, que volvió
como presidente de la República, y de
Maura, pero al mismo tiempo se había
consolidado la proyección de un líder indiscutible, Azaña. Él impuso sus principios reformistas, y este fue su Estatuto.
El debate sobre el Estatuto fue muy
crudo y engorroso. El texto pasó de ser
redactado en el ambiente de apoyo de
la primera euforia republicana, a ser objeto de una fuerte campaña de repudio,
orquestada por los núcleos recalcitrantes del castellanismo, pero también por
sectores muy heterogéneos que se revestían de una aureola de reformismo democrático; los había desde demagogos
hasta intelectuales de altura. Fruto de
la radicalidad de la época republicana,
el debate —–cuyos discursos reproducimos en el CD adjunto— fue sustancialmente más rico que el que se produjo
durante la transición.
Hombres como Maura, el jurista Sánchez Román y el filósofo Ortega y Gasset tomaron posiciones en un plano intransigente, y, en la fase del debate a la
totalidad del proyecto, se negaron a la
aprobación del Dictamen por una cuestión de soberanía. El artículo 1 afirmaba: «Catalunya es un Estado autónomo
dentro de la República española», y ello
les permitió volver a sacar a colación
la cuestión del federalismo, que ya había sido rechazada en el debate de la
Constitución. Maura planteaba la inconveniencia de conceder a los catalanes
autonomía en cuestiones económicas
y de mantenimiento del orden público
en momentos de crisis económica o social. Ortega y Gasset se reafirmaba en la
irresolubilidad de lo que se denominaba
problema catalán, y Sánchez Román,
por poner algún ejemplo, se excusaba
en la pretendida inexperiencia de los legisladores republicanos para abordar
temas que tenían que transformar radicalmente el Estado.
Sin embargo, L. Bello se esforzaba
inútilmente en explicar los fundamentos del Dictamen que se discutía, y personajes como Castelao ponían de manifiesto, sin obviar las discrepancias, la
fraternidad y la conjunción de ideas que
mantenían con el catalanismo.
En defensa del enunciado del Estatuto, las estrategias argumentales de la
minoría catalana reiteraban, por encima
de las controversias jurídicas, la condición de representar un común denominador de la ciudadanía del país. Los más
arriesgados (Antoni Xirau i Amadeu
Hurtado) apelaban a la España liberal,
heredera de las doctrinas republicanas
del patriarca del federalismo hispánico, Francesc Pi i Margall. Otros, como
Lluís Nicolau i d’Olwer, alegaban que
la autonomía garantizaba y articulaba
la soberanía democrática del Estado,
frente al atávico uniformismo imperial
sancionado por la monarquía borbónica. Planteaban el asunto del Estatuto
como la posibilidad histórica de asumir
la inserción de Cataluña en España.
Hurtado, buen argumentador político,
utilizó durante todo el debate un lenguaje claro y no permitió que las disquisiciones teóricas enturbiaran su programa
de acción política. Él y buena parte de
la minoría catalana se enfrentaron en
un debate dialéctico con los intelectuales más eminentes de aquel momento
(Ortega y Unamuno). En sus discursos
a menudo aludieron a un sustrato intelectual común hispánico, especialmente
al espíritu de la escuela krausista de la
Institución Libre de Enseñanza.
De los discursos de los parlamentarios catalanes destaca la efectividad de
Humbert Torres y el sentido político
práctico de Martí Esteve. Carrasco, con
una forma muy personal de expresarse,
tuvo intervenciones brillantes, conceptualmente demostró amplitud de miras
y capacidad para entrar en el argumento de los rivales políticos; a pesar de la
brillantez de su argumentación le faltó
capacidad de transacción, hasta que fue
expulsado de la minoría catalana.
El discurso de los diputados de la Lliga fue claramente solidario con el Estatuto. Abadal, que se mostró como un
actor político secundario en este debate,
insistía en separar el Estatuto de una política de partido y defenderlo como un
proyecto de Cataluña. Estelrich, por su
parte, dejó muy claro que la Lliga estaba desplazada del Gobierno en Cataluña, pero hizo una lectura transversal
del nacionalismo y resaltó sus aspectos
integradores.
A. Xirau y R. Campalans respondieron, a su vez, a los recelos y ataques
de Ortega, Maura y Sánchez Román.
En su intervención, Campalans, ante
el imperialismo más o menos implícito
en el castellanismo de Ortega, invocó el
antiimperialismo de fray Luis de León
como la España que le era próxima, y
expuso lo que la minoría catalana reclamaba de forma muy simple: «Lo que
Catalunya desea, por simple cuestión de
dignidad, como lo desean todos los pueblos que han llegado a un cierto grado
de conciencia de la comunidad de carácter, es simplemente ser regida y administrada en su propia lengua.» Y seguía:
«El ideal catalán es muy claro y no se
agotará hasta que se realice en Cataluña
esta cosa tan humana, tan elemental, de
que nosotros seamos regidos y administrados en nuestra lengua.»
El 3 de junio, cuando el presidente
de la cámara cerraba la novena sesión
y se daba por terminado el debate a la
totalidad del proyecto, Royo Villanova,
uno de los adversarios más destacados
del Estatuto, todavía solicitaba la retirada del proyecto para volver a redactarlo. Era una actitud desesperadamente
entorpecedora que fue rechazada por
177 votos contra 17. En esta demanda
le apoyaron Gil Robles (Acción Popular), y sus respectivos grupos.
Después de los turnos a la totalidad,
Ortega solicitó la rectificación para responder a las intervenciones que suscitó su
intervención inicial (DSCC, 02.06.1932).
Rectificó sus propias palabras para acercarse a los planteamientos azañistas. Rechazó el ataque personal de sus adversarios, y se dirigió directamente a Xirau,
Franchy y, eminentemente, a Hurtado,
que le había dedicado buena parte del
discurso. El tono admonitorio de sus palabras anticipa la legendaria decepción
de Ortega sobre la República, que según
él era excesivamente popular cuando la
soñaba de élites. Mostró su incomodidad
por la complacencia, o la indiferencia,
con que la cámara escuchó las críticas
dirigidas por Hurtado, dejando traslucir
su megalomanía patricia. Sintió, con un
exceso de sensibilidad, que Hurtado les
acusaba, a él y a sus ancestros, de monárquicos, y el filósofo puso el énfasis
en que la crítica que había recibido era
el precio que debía pagar por su enardecido esfuerzo de ecuanimidad sobre la
cuestión catalana.
A partir de ahí las opiniones que expuso en su discurso ya no serían personales sino doctrinales. Era inevitable
recuperar el debate sobre la soberanía
desde el ámbito del poder soberano. Etimológicamente el poder soberano es el
primero por encima de los demás poderes. Delataba su formación germanista
en su deriva histórica en la que retroce-
día a la edad media y a los siglos xvi y
xvii (sin hacer referencia alguna al derecho romano): «El soberano es Dios,
origen y fuente de todo y por lo tanto
de todo poder.» En el último párrafo
de su intervención aclaraba a Hurtado
que nadie estaba discutiendo el Estatuto
sino que se discutía sobre el Estatuto y
sus competencias, y explicitaba, citándose a sí mismo: «[...] el problema catalán es un problema español, y España
tiene que acogerlo con más entusiasmo
cuanto más nacionalmente sienta las cosas [...] por algo que es esa unidad de
raíz, esa unidad de soberanía, de convivencia profunda, con todos los pueblos
españoles, nosotros te decimos que no
hay equívoco, ni confusión, ni obscuridad ninguna en este punto, sino que
esa comunidad de Estado entre todos
los pueblos españoles queda intacta y
como siempre.»
En la misma sesión intervino Maura.
No lo hizo para contestar a las palabras
de los catalanes, sino a la intervención
de Azaña, de tal forma que transcribió,
polemizando, largos párrafo de los puntos más arriesgados, poniendo el énfasis en que favorecer la resolución de los
procesos estatutarios cuando aún no
estaba consolidada la República, era,
como mínimo, arriesgado. Maura finalizó de forma apocalíptica con un: «¿No
comprende SS [refiriéndose a Azaña]
que el país tiene sobrados motivos para alarmarse cuando lo primero que ve
como concepción del Estado, al frente
del Gobierno, son las cuadrigas galopantes tirando de un carro desarticulado porque España aún no es nada? ¿No
comprende SS que adonde vamos es a
estrellarnos con el carro?»
Acto seguido, Melquíades Álvarez,
con una oratoria propia del siglo xix y
un gran sentido del pragmatismo, manifestó que «de todos los quebrantos» que
le suponía el Estatuto, tal vez el mayor
era el de la hacienda, una cuestión caudal que despertaba mucho interés.
En su última intervención en la discusión a la totalidad, Azaña recondujo
el discurso altisonante de Melquíades
Álvarez a parámetros del programa del
debate del Estatuto del 1919, el viejo
político liberal reconocía bastantes más
competencias de las que ahora se planteaban. En respuesta a Ortega, no entró
en disquisiciones políticas sobre la soberanía, celebró que este coincidiera con
él en el reconocimiento de los principios
del derecho a la autonomía por encima
de las discrepancias sobre sus contenidos, y concretamente con el traspaso
del orden público a la Generalidad con
el apreciable suplemento de reconocimiento, no exento de ironía por parte
de Azaña, que daba la «bendición», por
«imparcial» del reconocido intelectual.
Y recordó a Maura, ahora con una
actitud discrepante respecto al Estatuto,
la corresponsabilidad que, como ministro de Gobernación, tenía en las decisiones adoptadas durante la etapa del
Gobierno provisional.
El debate al articulado se inició el 3
de junio. Se acumularon las enmiendas
y los votos particulares, y los puntos
más debatidos fueron la lengua, la enseñanza, la autonomía judicial, el control
del orden público y la aplicación de la
legislación social.
Durante el debate hubo numerosos
incidentes, intentos de modificar a fondo el proyecto estatutario, amenazas de
los diputados catalanes de salir del Parlamento, y una campaña generalizada de
la prensa, de organizaciones y de grupos
de toda España en contra del Estatuto.
Como ya se ha dicho, las Cortes discutían simultáneamente sobre el Estatuto y el Proyecto de reforma agraria,
mientras se presentaban distintos proyectos de ley que desarrollaban los principios laicistas de la Constitución. En
237
238
Cataluña se sucedían las protestas debido a la lentitud en la tramitación y las
modificaciones que se iban efectuando.
Para González Casanova parece claro
que uno de los principales motivos que
dificultaron un mayor reconocimiento de
las autonomías regionales fue la necesidad que tenía la burguesía republicana
de controlar el movimiento insurreccional de los obreros del campo o industriales desde una centralización del poder de
represión. A partir de la proclamación
de la República hasta la discusión del
Estatuto, el telón de fondo fue la radicalización de la lucha anarcosindicalista,
los esfuerzos del partido socialista para
dominar sus propias masas con el fin de
impedir la ruptura con la burguesía y el
derrumbamiento de la República, el enfrentamiento entre las autoridades republicano- socialistas con el movimiento
obrero, el protagonismo —tradicional—
de Barcelona y Cataluña en la lucha proletaria, con el paralelismo consiguiente
y ya conocido entre revolución social y
nacionalismo: el famoso «rojoseparatismo» de las derechas.
La transacción a qué se había llegado
con los «unitaristas» durante el debate constitucional no fue más que una
simple demora en la discusión sobre el
derecho que Cataluña tenía de ser una
región autónoma dentro del Estado español. Ya ha quedado claro que no había un reconocimiento constitucional
previo de la autonomía. Cataluña había
de presentar un estatuto que sería debatido como proyecto de ley, para que las
Cortes, en uso de su soberanía, lo reelaborasen según su criterio.
Se planteó incluso la legitimidad del
Estatuto que Macià había entregado al
Parlamento, cuando había un evidente
vacío constitucional. Después de las sutilezas del debate constitucional, la formulación del Estatuto se interpretaba
como una tozudez de los catalanes, y la
rapidez con la que fue presentado, como
una insoportable precipitación de los
catalanes para dotarse de un estatuto
sin esperar a la Constitución española.
Ante todos los reproches, que a veces
se convertían en insultos, que se formularon, había que preguntarse si Cataluña podía soportar sus afanes de crear
una nueva sociedad. La respuesta debe
ser afirmativa, y los esfuerzos realizados
marcaron de forma prodigiosa a toda
una generación.
saron en el director de la revista Caras
y Caretas de aquella ciudad. Así empezó
su carrera hasta convertirse en un dibujante famoso.
Pese a la obligada esencia de la caricatura, Sirio siempre fue un dibujante
decorativista y resolutivo.
Biografías de los parlamentarios
en el debate en Madrid
Alcalá de Henares, 1880 - Montauban, 1940
La caricatura
La caricatura es una manifestación
paraartística, propia de sociedades culturalmente abiertas que admiten la heterodoxia y la desacralización. Es la quin
ta esencia de la desmitificación y, cuando
mantiene la sagacidad desinhibida, alcanza uno de sus hitos: revelar lo que la
realidad política y sus crónicas periodísticas simbióticas no acostumbran a darnos.
Por su componente irreverente, la caricatura era un medio profusamente utilizado desde el siglo xix, sobre todo por
el radicalismo popular.
El dibujante Nicanor Álvarez Díaz,
conocido por su seudónimo Alejandro
Sirio, ilustró las crónicas parlamentarias con las caricaturas de muchos de
los diputados de las Cortes de la República, de un humorismo escéptico y corrosivo, que el escritor de origen gallego
Wenceslao Fernández-Florez (La Coruña 1885 - Madrid 1964), periodista
elegante y ocurrente, había publicado en
ABC («Acotaciones de un oyente»).
Sirio (Oviedo 1890 - Buenos Aires
1953), emigrante asturiano en Argentina, se introdujo como dibujante en la
prensa de Buenos Aires gracias al impacto que los figurines de los escaparates de la sastrería donde trabajaba cau-
Manuel Azaña y Díaz, político y escritor,
participó en las discusiones parlamentarias sobre el Estatuto de autonomía de
Cataluña en representación de la coalición republicano-socialista en el poder
y en calidad de presidente del Gobierno
republicano. Azaña, de Acción Republicana y político revelación de la República, desempeñó un papel clave en el debate sobre el texto estatutario: intervino
en todas las cuestiones para dar fuerza a
las opiniones del Gobierno en favor del
Estatuto, habló con firmeza y seguridad
y se erigió en uno de los oradores más
importantes y elocuentes en los debates.
Procuró que las Cortes fueran una tribuna de expresión de todas las opiniones,
incluso de las extremistas, y él, que creía
que era posible el entendimiento, intentó
conciliar en todo momento los recelos de
las Cortes con las aspiraciones catalanas.
Generalmente el contenido de sus intervenciones acabó coincidiendo con el redactado definitivo del articulado.
La concesión de la autonomía a Cataluña, tal y como expresó Azaña, tenía
que fortalecer la República e integrar las
aspiraciones catalanas en el marco del
Estado español y de un ideal común, la
República. El Estatuto, plenamente constitucional, en ningún caso rompía la unidad nacional y aún menos podía consi-
derarse separatista. Tenía que ser una de
las piezas clave para resolver el problema
orgánico de España. Había que llegar a
un nuevo concepto de unidad nacional,
que consiguiera crear un estado común
para todos los españoles, integrador de
todas las aspiraciones regionales y nacionales. El Estatuto, que tenía su origen en
la Constitución, debía ser aprobado por
las Cortes, poseedoras de una plena y
absoluta soberanía y la única institución
capacitada para resolver el problema orgánico del Estado, que Azaña ya había
señalado anteriormente.
En la discusión de los artículos del texto, Azaña, en nombre del Gobierno, demostró su voluntad de dotar al Estatuto
de contenido. En lo que concierne al idioma, defendió que la República tenía que
ser muy generosa con las aspiraciones autonómicas respecto a la lengua catalana,
uno de los principales ejes vertebradores
del nacionalismo catalán. Con referencia
a la enseñanza, apostaba por una universidad autónoma y única, bilingüe. También creía que era necesario que la autonomía tuviera ciertas competencias, tanto
en lo referente al orden público como a
la legislación civil y la administración de
justicia. En cuanto a una posible modificación del Estatuto, defendió la necesidad
del sufragio universal y de unas elecciones que lo posibilitaran.
Su discurso en materia de finanzas fue
uno de los más destacados. Azaña, que
justificó cada uno de los tributos cedidos a
Cataluña, expuso que los recursos con los
que habían de dotarse las haciendas de las
regiones autónomas debían ser elásticos,
debían poder crecer de acuerdo con la economía de la región, y defendió también la
necesidad de que el Estado intensificara
las inversiones en Cataluña. Las Cortes
debían controlar y revisar con frecuencia
el sistema fiscal de la autonomía.
Azaña, que fue el gran impulsor del
Estatuto desde el Gobierno, se abstuvo
en las votaciones de los artículos 3, 4,
6, 8, 9 y 10. En cuanto al resto, votó
afirmativamente.
Luis Bello Trompeta
Luis Bello Trompeta, político, abogado,
periodista, escritor y pedagogo, fue el
presidente de la comisión parlamentaria
encargada de reelaborar el Estatuto de
autonomía de Cataluña para que fuera
discutido, modificado y aprobado por
las Cortes constituyentes españolas. Él
mismo participó en los debates y votaciones sobre el texto. Bello, diputado en las
Cortes por Acción Republicana, anteriormente también había intervenido en la redacción de la Constitución española.
Antes de la proclamación de la Segunda República, Luis Bello destacó
fundamentalmente como periodista y
como uno de los más fervientes defensores de la escuela nacional. Participó
en las redacciones de numerosos diarios madrileños, como El Heraldo de
Madrid —donde inició su trayectoria
periodística redactando extractos de las
sesiones del Congreso—, El Imparcial,
España, La Crítica, El Mundo o El Radical, y se convirtió en uno de los periodistas más populares del país, a la
vez que inició su producción literaria.
Desde el periódico El Sol protagonizó
una importante campaña en favor de la
escuela nacional: emprendió un largo
viaje por toda España, para visitar las
escuelas, conversar con maestros, alumnos, autoridades locales y con la gente
en general, y de cada visita escribía un
artículo. Estos artículos pronto empezaron a tener mucho eco y despertaron
el interés del público por la mejora de
la enseñanza.
Bello, republicano convencido, inició
su militancia en Acción Republicana, y
tras la proclamación de la Segunda República fue elegido diputado a Cortes
constituyentes por la circunscripción de
Madrid. En lo referente a la cuestión catalana, fue el presidente de la Comisión
Parlamentaria del Estatuto de Autonomía de Cataluña, que lo reelaboró para
amoldarlo a los márgenes impuestos por
el texto constitucional. Bello tuvo un
papel clave en la conciliación de las reivindicaciones catalanas con los recelos
de las Cortes, ya que evitó los enfrentamientos y facilitó la aprobación final
del Estatuto.
Según el diputado republicano, el Estatuto debía tener la categoría legal de
ley constitutiva y solo se podía entender
desde una naturaleza contractual, debía
nacer y consolidarse como un pacto entre la Generalidad y el Estado español.
En cuanto a las vías de modificación del
texto, motivo de polémica entre los diputados del hemiciclo, creía que eran
necesarias las mismas vías que se habían
utilizado para su aprobación: el voto
afirmativo del Parlamento catalán y de
las Cortes españolas y la aprobación en
plebiscito tanto de los ayuntamientos
como de la población catalana.
Bello intervino pocas veces en la discusión, ya que prefirió delegar a otros
miembros la exposición de los puntos
de vista de la Comisión. A pesar de ello,
destacó su intervención en defensa del
artículo 7, referente a la enseñanza, en
respuesta a las enmiendas restrictivas que
otros diputados habían presentado. Participó en la votación de todos los artículos, y siempre votó afirmativamente.
Lluís Companys i Jover, político y abogado, fue el jefe de la minoría parlamentaria catalana en las Cortes constituyen-
239
240
tes españolas y se encargó de organizar
las intervenciones de los diputados catalanes en las discusiones sobre el Estatuto de autonomía de Cataluña.
Profesionalmente, Companys destacó
como abogado laboralista y del sindicato agrario Unió de Rabassaires, que
él mismo colaboró a fundar en 1922.
A pesar de ello, era un hombre fuertemente entregado a la política y militó
en varias organizaciones republicanas
desde principios de siglo. En marzo
de 1931 fue uno de los fundadores de
Esquerra Republicana de Catalunya,
nacida de la fusión del Partit Republicà Català, de tendencia republicana obrerista y del que Companys era
el máximo dirigente; de Estat Català,
y del grupo de L’Opinió. También tenía experiencia en las instituciones públicas, ya que había sido regidor del
Ayuntamiento de Barcelona y diputado
a Cortes. Con la Dictadura de Primo de
Rivera fue miembro de los comités de
los partidos catalanes que dirigían la
oposición política.
En las elecciones municipales de 12
de abril de 1931 fue elegido regidor por
Barcelona y proclamó desde el balcón
del Ayuntamiento la República en Cataluña. En junio, fue elegido diputado a
Cortes constituyentes por la circunscripción de Barcelona y se encargó de dirigir la minoría catalana en el hemiciclo.
Participó tanto en la elaboración de la
nueva Constitución republicana como
en las discusiones sobre el Estatuto de
autonomía de Cataluña.
En las Cortes, Companys fue un firme defensor del Estatuto y de la autonomía catalana. Declaró desde el primer momento que no estaba de acuerdo
con el texto surgido de la comisión parlamentaria que había reelaborado el
Estatuto. Según él, el texto de Núria
era el que verdaderamente consagraba
la voluntad del pueblo catalán, pero
también era consciente de que había
que aceptar el Dictamen para poder lograr el autogobierno, para el cual Companys afirmaba que Cataluña estaba
preparada y capacitada, por cuanto era
digna de que se le concediera la más
amplia autonomía. Precisamente en el
transcurso del debate, Companys se vio
obligado a expulsar a Manuel Carrasco
i Formiguera de la minoría catalana, ya
que este último adoptó una posición intransigente de íntegra defensa del texto
surgido de Núria en 1931.
Lluís Companys participó especialmente en el debate cuando se discutió
el artículo referente a la lengua catalana, en el cual criticó duramente a las
minorías que menospreciaban el idioma, y en el debate referente a la enseñanza y la universidad, momento en el
cual justificó la abstención de la minoría catalana en la votación y se quejó
tanto de la campaña tendenciosa y poco apropiada que se azuzaba en contra
del Estatuto desde fuera de la cámara
como de las intervenciones de algunos
diputados, que en ciertas ocasiones
lleg aron al insulto. En momentos de
máxima tensión amenazó con abandonar las Cortes con los parlamentarios
catalanes, y ante los continuos recortes que sufría el texto planteó su temor
cierto de que al pueblo de Cataluña ya
no le interesara un Estatuto que llegaba
tarde y desdibujado por doscientas enmiendas, cien votos particulares y una
insolente obstrucción.
Cuando murió Macià, Companys fue
elegido presidente de la Generalidad.
Las Palmas de Gran Canaria, 1871 -Ciudad
de México, 1944
José Franchy y Roca, político y abogado, participó en las discusiones parla-
mentarias sobre el Estatuto de autonomía de Cataluña en representación del
Partido Republicano Demócrata Federal. Fue el verdadero capitoste de los federalistas en las Cortes, que tenían una
representación bastante escasa. A pesar
de que, como federalista, daba su apoyo
a los deseos de autonomía de cualquier
región o comarca de España, incluida
Cataluña, no podía dar su total apoyo
al Estatuto, porque no era un texto federal, pese a que en el trasfondo se reconocía esta voluntad política.
Pese a todo, siempre tuvo palabras
amables para Cataluña, de apoyo a su
autonomía, y de rechazo, en todo momento, al menosprecio con el cual esta
había sido tratada al despreciar su lengua o impedir que ondease su bandera.
Precisamente en este sentido, Franchy y
Roca dictó un amplio discurso sobre los
conceptos de autonomía y soberanía. La
autonomía, para él, no era un derecho
que el Estado podía conceder porque
este no poseía de forma exclusiva la soberanía, la cual era un atributo de la
propia comunidad, de toda la comunidad. Partiendo del individuo, que era el
máximo poseedor de la soberanía, esta
iba escalando hacia realidades superiores: el municipio, la región y, finalmente,
el Estado, y siempre estaba limitada por
las capacidades y atributos de los anteriores poderes. Soberanía, para Franchy
y Roca, era sinónimo de autonomía, en
el sentido de que es un poder capaz de
determinarse a actuar con pleno dominio de sus propios medios para el cumplimiento de sus peculiares fines y que
es un poder no sometido a otro dentro
de su esfera de acción. Por estos motivos, Franchy y Roca creía que la autonomía no podía ser ni una concesión ni
una delegación, sino que tenía que nacer
mediante el pacto.
En el debate, destacaron las intervenciones de Franchy sobre las finanzas.
Propuso la cesión de las contribuciones de forma directa a la Generalidad
y que esta fuera la que contribuyera a
las cargas generales del Estado con una
parte proporcional a la población y la
riqueza de Cataluña, lo que hoy sería
conocido como el concierto económico. También intervino cuando se discutía qué procedimiento había que seguir
para la modificación del Estatuto, y se
negó a aceptar el arbitrio en solitario
de unas Cortes ordinarias. Añadió que
nadie debía desconfiar de Cataluña ni
de sus ciudadanos, que por obtener autonomía no dejarían de ser españoles y
que el país no se convertiría en una olla
de grillos por este motivo.
En las votaciones de los artículos siem
pre votó afirmativamente, excepto en los
artículos 7 y 10; en el debate a la totalidad votó a favor del Estatuto.
Amadeu Hurtado i Miró, político y
abogado, fue uno de los tres encargados de presentar en Madrid el Anteproyecto de estatuto de autonomía a
Alcalá Zamora, antes de su aprobación por parte de los ayuntamientos
y del pueblo catalán en referéndum.
Posteriormente también se encargó de
su defensa en las Cortes españolas, como independiente entre las filas de los
diputados de Esquerra Republicana de
Catalunya. Su prestigio como abogado,
y la confianza que depositaron en él
Francesc Macià, amigo personal suyo;
Manuel Azaña, y Niceto Alcalá Zamora, le permitieron ejercer estas tareas de
gran responsabilidad.
Amadeu Hurtado estaba vinculado
a la política desde finales del siglo xix,
era militante en los círculos del republicanismo federal. Sin embargo, desde la
disolución, en 1910, de Solidaritat Catalana se apartó de la política activa y
no volvió a ella hasta la proclamación
de la Segunda República. En el terreno
profesional, destacaba como abogado
de enorme prestigio.
Amadeu Hurtado participó muy activamente en la defensa del Estatuto
de autonomía en las Cortes españolas,
en las cuales halló más obstáculos que
facilidades. Para agilizar el proceso de
su aprobación, Hurtado propuso la reducción del articulado del texto. De esta forma pretendía acabar con la constante obstrucción de la oposición, que
había presentado una gran cantidad de
enmiendas, ahora invalidadas, a la vez
que así se logró que cada artículo resumiera todo lo referente a una determinada materia.
España, según la Constitución, era
un estado integral. Para Hurtado, este Estado integral estaba formado por
los municipios, provincias y regiones
autónomas y, por tanto, el Estado no
concedía la autonomía, sino que solo
reconocía las atribuciones y derechos
que correspondían legítimamente a la
región que expresamente lo solicitara.
Los órganos de gobierno autonómicos, como por ejemplo la Generalidad
de Cataluña, eran aquellos por medio
de los cuales el Estado se hacía presente en la zona. La autonomía tenía que
regularse por medio de un pacto político entre la región autónoma y el Estado, dos organismos de derecho, las dos
únicas personalidades jurídicas con el
derecho y el deber de pactar para establecer la autonomía, modificarla o anularla, con el debido apoyo popular.
Hurtado también participó activamen
te en el debate para la aprobación del
artículo 12, que trataba de la legislación
civil y la administración de justicia. Argumentó, en defensa del derecho privado catalán, que se trataba de la resti-
tución a Cataluña de una facultad que
le había sido arrebatada violentamente
siglos antes. Finalmente, a pesar de no
destacar en las discusiones sobre los temas de enseñanza, se declaró satisfecho
con la decisión finalmente adoptada sobre la universidad.
Amadeu Hurtado se apartó de la órbita de ERC y se afilió a Acció Catalana
Republicana en 1932, el mismo año en
que fue elegido presidente del Ateneu
Barcelonès. Al final de la Guerra Civil
tuvo que exiliarse a Perpinyà pero más
tarde pudo volver a Barcelona, donde
murió en 1950.
Alejandro Lerroux García
Alejandro Lerroux García, político republicano, participó en las discusiones
parlamentarias sobre el Estatuto de autonomía de Cataluña en representación
del Partido Republicano Radical. Conocido por su populismo y demagogia, al
principio mostró una actitud ambigua
respecto a la autonomía catalana y al
texto estatutario, ya que sabía que los
noventa diputados de su formación podían ser una cifra clave en las futuras
votaciones. A medida que avanzaba el
debate fue adoptando una actitud cada
vez más contraria a las aspiraciones catalanas, tanto por estrategia política, ya
que era un frente importante de oposición al Gobierno, como por convencimiento ideológico. Pese a todo, Lerroux
solicitó la concesión del Estatuto de autonomía a Cataluña, región a la que
reconoció unas características propias
basadas en el idioma y el resto de manifestaciones culturales que la dotaban
de una personalidad diferenciada, pero
siempre después de una discusión minuciosa de cada artículo del Dictamen surgido de la comisión parlamentaria.
241
242
Para Lerroux, el llamado «problema
catalán» no existía, como tampoco existía el problema gallego, o el vasco, o
el andaluz, sino que el único objetivo
que debía tener el Gobierno español era
una reorganización nacional. El Estatuto, según declaró el diputado, era la vía
para dar salida a las reivindicaciones
catalanas, que había que satisfacer para no poner en peligro a la propia República, y a la vez había que permitir la
integración en una sola unidad política
superior de un conjunto de pueblos con
un origen diferenciado. El texto, que
para Lerroux era como una especie de
Constitución para la autonomía regional, tenía que salir de las Cortes, ya que
eran estas las que habían planteado el
problema, y ahora había que resolverlo
mediante un acuerdo con el máximo de
votos favorables posibles.
Pese a estos planteamientos favorables a la autonomía de Cataluña y a la
existencia de un texto estatutario, el
Estatuto que se discutía en las Cortes
españolas no le satisfacía porque era
demasiado generoso con Cataluña y,
por tanto, imponía condiciones inaceptables, desde su punto de vista, y que
podían poner en peligro la unidad nacional. Tal y como él mismo declaró,
muchas partes del Dictamen le inspiraban temor y era contrario a muchas
de las concesiones a Cataluña, especialmente en materia de orden público, enseñanza universitaria y finanzas. Además de dar apoyo al voto particular de
Lara, en el cual reclamaba que el Estado participara en todas las materias
ejecutadas por la Generalidad, Lerroux
también se manifestó partidario de una
palatina aplicación del Estatuto.
Lerroux se abstuvo en las votaciones
al articulado. Solo participó en la votación definitiva final, votando a favor
del Estatuto. Sin embargo, precisamente fue el Gobierno republicano presi-
dido por Lerroux el que, el 2 de enero
de 1935, suspendió las atribuciones del
Estatuto.
Barcelona, 1897 - México, 1944
Joan Lluhí i Vallescà, político y abogado, fue miembro de la comisión parlamentaria encargada de reelaborar el Estatuto de autonomía de Cataluña para
su discusión, modificación y aprobación
por las Cortes constituyentes españolas.
En la comisión, Lluhí tuvo una actitud
firme ante el Gobierno para que el Dictamen reflejara las más altas cotas de
autonomía posibles para Cataluña, actitud que más tarde suavizó en la discusión del texto, en la cual participó en
representación de Esquerra Republicana
de Catalunya, fuerza mayoritaria de la
minoría catalana en las Cortes.
Joan Lluhí se vinculó al mundo de la
política a finales de la década de los veinte, desde el semanario L’Opinió, que fundó y dirigió, y que sirvió de plataforma
para un republicanismo catalanista de
izquierdas. En marzo de 1931, el que ya
era conocido como grupo de L’Opinió
se fusionó con Estat Català y el Partit
Republicà Català para fundar Esquerra
Republicana de Catalunya. Con la proclamación de la Segunda República, Lluhí fue elegido regidor, diputado a Cortes
constituyentes y, más adelante, miembro
del Parlamento de Cataluña.
Político realista, por fidelidad al pueblo catalán, Lluhí reclamó y defendió
para Cataluña el máximo posible de autonomía, de acuerdo con lo establecido
por la Constitución, de manera educada
y respetuosa, pero era muy consciente, y
así lo manifestó, que en ningún caso sería
así por falta de mayoría en las Cortes.
Lluhí participó en la discusión de varios artículos del texto estatutario. Se
alzó en favor de la desaparición de las
provincias, argumentando que carecían
de sentido y función si desaparecía su
órgano administrativo, la Diputación
Provincial, que transfería sus competencias a la Generalidad de Cataluña.
También se mostró especialmente activo, como la mayoría de diputados catalanes, en el debate del artículo 7, referente a la enseñanza. Rechazó de pleno
la duplicidad de centros educativos, especialmente en la etapa infantil, porque consideraba que no suponía ningún
traspaso de competencias a la Generalidad, que era inoperante, sobre todo
en las localidades más pequeñas, y que
podía ser insostenible económicamente para la autonomía. En cuanto a una
posible modificación del Estatuto en el
futuro, Lluhí defendió que no bastaba
con la simple voluntad de las Cortes, sino que era necesario que la región, por
vía de un referéndum o de otros medios,
la aprobara también.
En 1933, entre otros motivos, se manifestó en contra de las limitaciones al
traspaso de servicios a la Generalidad
y criticó a la directiva de ERC, lo que
causó su expulsión del partido. Con el
grupo de L’Opinió fundó el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra.
Joan Lluhí fue un político muy remarcable durante la etapa republicana
y ocupó varias consejerías en el Gobierno de la Generalidad y, a partir de 1936,
también varios ministerios en el Gobierno del Estado. El final de la Guerra Civil
le obligó a exiliarse, primero en Francia
y más tarde en México.
Madrid, 1887 - Zaragoza, 1971
Miguel Maura y Gamazo, político republicano conservador y católico, participó en las discusiones parlamentarias
sobre el Estatuto de autonomía de Cataluña en representación de la Derecha
Liberal Republicana y, posteriormente,
del Partido Republicano Conservador.
Hijo de un célebre político monárquico,
Antonio Maura y Montaner, a raíz de
la Dictadura de Primo de Rivera evolucionó hacia posiciones republicanas y
fue nombrado ministro del Interior del
Gobierno provisional de la República,
cargo del que dimitió por su desacuerdo
con el artículo 26 de la Constitución, referente a la cuestión religiosa, después
de los importantes desórdenes, con la
quema de conventos, a los cuales tuvo
que hacer frente.
Pese a que pensaba que había que
ofrecer una salida a las reivindicaciones autonomistas catalanas manifestadas en plebiscito popular, y más todavía
en el marco de un régimen democrático
como el de la Segunda República, en los
debates estatutarios se mostró siempre
contrario al Estatuto, realizó una constante tarea de obstrucción y favoreció
el clima de crispación que se vivió en el
hemiciclo durante los debates, incluso
llegó a amenazar a los parlamentarios
de hacer salir a la calle al pueblo español en contra del texto. También se
enfrentó al Gobierno, con la acusación
dirigida a Azaña de sacar adelante la
autonomía catalana solo para obtener
el apoyo de la minoría catalana, y con
su oposición a que Jaume Carner ocupara el Ministerio de Finanzas mientras
se discutía el texto, por la más que probable posición imparcial de Carner, ya
que había sido uno de los redactores del
Estatuto. Las intervenciones de Miguel
Maura tuvieron mucha influencia, más
por su prestigio personal que por la importancia numérica del grupo al cual
representaba.
Los motivos de oposición al Estatuto
de Cataluña esgrimidos por Maura eran
varios, empezando porque creía que el
texto no solucionaría el problema catalán. También creía que era fundamentalmente de naturaleza federal, y, por
tanto, contrario a la Constitución. A
diferencia de otros diputados, opinaba
que la autonomía de las regiones era
una posibilidad que solo el Estado podía conceder y que, en aquel momento,
había que negar porque debilitaría al
Estado fuerte que el país necesitaba, y
además atentaba contra la unidad de
España. También pensaba que el texto
estatutario supondría una gigantesca
oligarquía de Barcelona sobre toda la
región catalana, y por este motivo se
oponía al traspaso de algunas competencias a la Generalidad, como las de
enseñanza, administración de justicia
o orden público. Intentó especialmente
que el Estatuto no regulara las finanzas catalanas y apoyó la propuesta de
Santiago Alba, que argumentaba que la
cesión de impuestos debía definirse en
una ley posterior elaborada en el momento de discutir los presupuestos generales del Estado. También se mostró
muy combativo en cuanto a la oficialidad del catalán.
En las votaciones de los artículos osciló
entre la abstención y el voto negativo.
Barcelona, 1888 - México, 1961
Lluís Nicolau i d’Olwer, político, historiador, periodista y escritor, participó en
las discusiones parlamentarias sobre el
Estatuto de autonomía de Cataluña en
representación de Acció Catalana Republicana, integrado en la minoría catalana encabezada por Lluís Companys.
En sus intervenciones, pese a que fueron
escasas, siempre defendió el Estatuto y
la autonomía de Cataluña.
Tras ser miembro del Gobierno provisional de la República como minis-
tro, Lluís Nicolau i d’Olwer fue elegido
diputado a Cortes constituyentes por
Barcelona. Era partidario de que había
que entender e integrar el hecho catalán
dentro de una realidad muy concreta,
la española. Con ello se refería a que
el problema catalán no era lo que en el
momento se conocía como «el hecho
catalán», entendido de forma aislada,
sino que era su compaginación con la
realidad española.
En el marco de un estado democrático
como el del momento, creía que había
que ofrecer una salida a las reivindicaciones catalanas. De no ser así, sería a
la vez una injusticia y un peligro para
la unidad y la fuerza de la propia República. La salida no podía ser otra que el
Estatuto que Cataluña votó en un plebiscito y que reflejaba la voluntad de la
totalidad del pueblo catalán. Una vez
aprobado el Estatuto, en 1934, Nicolau
i d’Olwer fue nombrado presidente de
la representación catalana en la Comisión Mixta de Traspasos de Servicios del
Estado a la Generalidad.
En febrero de 1936 fue elegido de nuevo diputado por Barcelona, fue nombrado ministro de Economía y gobernador
del Banco de España durante el Gobierno Azaña. Durante la Guerra Civil fue
miembro del Gobierno y finalizada la
Guerra tuvo que exiliarse.
Desde el exilio, Nicolau i d’Olwer se
mantuvo políticamente activo. Fue presidente de la Junta de Ayuda a los Republicanos Españoles (JARE) mientras
residió en París y en Vichy, hasta su encarcelamiento, primero por parte del
Gobierno colaboracionista de Pétain,
y después por parte de la Gestapo en
la zona francesa ocupada durante los
años de la Segunda Guerra Mundial, y
se le confiscaron los bienes de la JARE.
En 1945 fue miembro del Gobierno republicano en el exilio presidido por Giral y, finalmente, fue el embajador del
243
244
Gobierno de la República en México
(1946-50). También participó en numerosas de las manifestaciones culturales
de los catalanes en el exilio: fue miembro de la Fundació Ramon Llull, escribió en la Revista de Catalunya y en El
Poble Català y fue uno de los mantenedores de los Jocs Florals de la Llengua
Catalana que se fueron celebrando en
varias ciudades del mundo.
Madrid, 1883 - 1955
José Ortega y Gasset, filósofo, ensayista
y gran divulgador, es la figura más reconocida en el ámbito del pensamiento hispánico del siglo xx. Participó en
las discusiones parlamentarias sobre el
Estatuto de autonomía de Cataluña en
representación de la Agrupación al Servicio de la República. Esta formación,
sin vocación de partido político, agrupaba a todo un conjunto de intelectuales castellanos antimonárquicos y había
nacido con el objetivo de participar en
la elaboración de la nueva Constitución
republicana, pero siguió en activo hasta
la aprobación del Estatuto y de la Ley
de bases para la reforma agraria. Ortega
y Gasset se mostró muy contrario a la
autonomía de Cataluña y lo demostró
en sus intervenciones, en las cuales a
partir de argumentos pseudocientíficos
y de abstracciones se opuso al texto estatutario y expuso una visión profundamente centralista y uniformizadora
del Estado.
Para el filósofo, Cataluña se caracterizaba por su separatismo o nacionalismo particularista, que no era otra cosa
que un deseo de vivir al margen de otros
pueblos y comunidades, un nacionalismo defensivo y reticente a todo contacto
o a toda fusión. Ortega y Gasset opinó
que el reconocimiento de la nacionali-
dad catalana sería un equivalente a su
independencia y manifestó que la única
solución para el problema catalán era
que Cataluña aceptara que el único poder soberano era el del Estado, el cual
poseía una soberanía total, indivisible
e ilimitada. El Estatuto, pues, era inaceptable, tanto por sus planteamientos demasiado radicales como porque
atacaba a la unidad de soberanía que
correspondía exclusivamente al Estado
español. En contra de lo que opinaban
otros diputados, para Ortega y Gasset
la autonomía nunca nacía de un pacto,
sino que era una concesión que el Estado hacía a la región, que en su tiempo también era una creación del propio
Estado.
El intelectual se opuso especialmente
a algunos de los artículos del texto estatutario. Mientras que la mayor parte
de los diputados que participaron en las
discusiones del Estatuto aceptaron el
artículo 2, sobre el valor y la presencia
de la lengua catalana, conscientes de su
importancia, Ortega y Gasset manifestó
que el artículo solo favorecería el desplazamiento del castellano, que tenía
que prevalecer jurídicamente en Cataluña. También expuso esta oposición
en lo referente a la lengua catalana en
el debate del artículo sobre la enseñanza. Ortega y Gasset era partidario de la
existencia de instituciones educativas
dobles, las del Estado y las de la Generalidad, a todos los niveles, y creía
que en la universidad siempre tenía que
prevalecer el castellano. También demostró esta voluntad uniformizadora y
centralista en el tema de la justicia, ya
que se negaba a aceptar la existencia
de un derecho catalán y de tribunales
de justicia propios regulados por la autonomía. También se opuso al camino
establecido para la reforma del Estatuto
y a la fórmula adoptada en materia de
finanzas, ya que creía que no se podía
entregar ninguna contribución importante íntegra a Cataluña.
Tras demostrar a lo largo de todo el
debate su voluntad de neutralización
del Estatuto, generalmente se abstuvo
en las votaciones.
Ángel Ossorio y Gallardo, político y jurisconsulto, participó en las discusiones parlamentarias sobre el Estatuto de
autonomía de Cataluña como diputado monárquico. A diferencia del resto
de representantes de los partidos más
conservadores y de derechas, Ossorio y
Gallardo fue un defensor cordial y realista del Estatuto y de las aspiraciones
autonomistas catalanas, a la vez que un
monárquico sin rey al servicio de la República, tal y como él mismo se definía,
alejado tanto de las derechas como de
las izquierdas.
Ossorio y Gallardo reconoció abiertamente que los catalanes no se encontraban a gusto con el sistema político
en el cual estaban incrustados y que sufrían un problema de libertad. Había,
pues, que llegar a un entendimiento entre los dos pueblos mediante el diálogo
y el respeto mutuo, y evitar cualquier
solución que fuera asimilista (que negase las aspiraciones catalanas) o separatista (creía que ni en Cataluña ni a
ninguna otra región hay separatistas).
El entendimiento tenía que llegar por
el traspaso por parte de las Cortes a
la Generalidad de unas determinadas
facultades sin restricciones, respetando
las características fundamentales definitorias de Cataluña. A pesar de ello,
también era partidario de una constante y activa presencia del Estado español
en las principales concesiones que se
hicieran a la autonomía.
El diputado monárquico participó en
el debate de muchos de los artículos del
Estatuto, siempre exponiendo su punto
de vista de forma respetuosa y constructiva. En lo referente a la lengua, creía que
había que respetar el catalán, porque de
no ser así el problema se podría envenenar hasta límites insospechables. En
cuanto a la universidad, y en contra de
la opinión de la minoría catalana, era
partidario de la existencia de dos universidades, una catalana y otra castellana,
ya que había que garantizar la presencia
centralista en Cataluña y la educación
era un derecho ineludible del Estado.
Ossorio y Gallardo también propuso
la figura de un moderador entre el poder
autonómico y el Estado central, que en
ningún caso podía ser el presidente de
la Generalidad sino que tenía que ser
una figura similar a un gobernador o
a un delegado, a la vez que apoyó una
propuesta del federal Valle referente a
la Ley de régimen local para evitar que
las competencias de los ayuntamientos
fueran absorbidas por el centralismo
barcelonés.
Respecto a la cuestión de la administración de justicia, defendió que para la
legislación peculiar de Cataluña se precisaban tribunales de justicia catalanes
y para el resto de materias se tenía que
acudir a la jurisprudencia española. Al
igual que en el caso de la universidad,
pues, tenía que haber dualidad de tribunales. En la polémica cuestión de una
futura reforma del texto estatutario, defendía que se tenía que someter a los procedimientos habituales de una reforma
constitucional, ya que consideraba que
el Estatuto era una pieza más de la Constitución.
En general, Ossorio y Gallardo votó
y opinó en favor del Estatuto y siempre
buscó el entendimiento entre las distintas opiniones que se manifestaron en el
hemiciclo.
Zaragoza, 1869 - Madrid, 1958
Antonio Royo Villanova, político, abogado y publicista, participó en la co
misión parlamentaria encargada de reelaborar el Estatuto de autonomía de
Cataluña para su discusión, modificación y aprobación por las Cortes constituyentes españolas y en las discusiones parlamentarias sobre el texto en representación del Grupo Agrario. Royo
Villanova, absolutamente contrario al
Estatuto y a la concesión de la autonomía a Cataluña, que según él era casi la
independencia de la región, fue uno de
los diputados que más obstruyó el debate, crispó las discusiones con su tono
y sus opiniones poco respetuosas y se
erigió en el verdadero representante del
centralismo y el integrismo más rancio
de la época.
Su participación en el debate fue activísima, siempre con el objetivo de dificultar la aprobación del articulado del
texto. Para empezar, situó el problema
catalán como el enfrentamiento entre
dos nacionalidades y declaró que era
totalmente inviable, ya que «aquí no
hay más nación que España». Para continuar, se opuso sistemáticamente a toda concesión que pudiera hacerse a la
Generalidad de Cataluña. En el caso de
la enseñanza, argumentó que si la autonomía poseía esta competencia causaría
una falta de patriotismo en los alumnos
catalanes y sería el camino hacia el separatismo espiritual. También pidió la
supresión del artículo 8, referente a las
competencias en orden público, y del
artículo 11, referente a las competencias
en infraestructuras, agricultura, sanidad
y beneficencia, y se negó a que la Generalidad pudiera legislar sobre el régimen
local. Evidentemente pretendía negar
toda concesión y todo derecho a Cataluña en materia de finanzas. También so-
licitó que el presidente de la República
pudiera vetar las leyes aprobadas por el
Parlamento de Cataluña (que proponía
que se denominara Asamblea Regional
de Cataluña) y propuso que la voluntad
de las Cortes fuera preeminente en el caso de una posible reforma del Estatuto.
Pese a que pueda parecer extraño tras
su «no» a todo, no se opuso a la cooficialidad del catalán y del castellano en
Cataluña.
El tono, la actitud agresiva y el anticatalanismo militante de Antonio Royo
Villanova terminaron provocando que
un diputado le acusara de pérdida voluntaria de tiempo, de obstrucción del
debate de forma vana, inútil, ineficaz y
malévola, no solo contra Cataluña sino
también contra el Gobierno de la República Española.
Antonio Royo Villanova fue coherente con el discurso que mantuvo durante
todas las sesiones y votó en contra de
todos los artículos del Estatuto.
Josep Xirau i Palau
Josep Xirau i Palau, político y jurista,
fue uno de los defensores del Estatuto
de Núria en las Cortes españolas. Integrado en la minoría catalana, en representación de la Unió Socialista de Catalunya, destacaron sus intervenciones en
defensa de las competencias en materia
de enseñanza que debía tener la Generalidad de Cataluña.
Josep Xirau, por su juventud, no era
un político con experiencia, ya que antes de la proclamación de la Segunda
República no había tenido ningún cargo en las instituciones de gobierno. Entró en política en 1923, cuando con su
hermano Joaquim, eminente filósofo, se
unió a la Unió Socialista de Catalunya
(USC) en el momento de su fundación.
245
246
A pesar de ello, era un brillante jurista.
Estudió derecho y posteriormente hizo
el doctorado. También realizó estancias
en Suiza, Italia y Alemania. En 1917 le
fue otorgado el Premio Extraordinario
de Doctorado. Inmediatamente después
obtuvo la cátedra de procedimientos judiciales y práctica forense, primero en la
Universidad de Murcia, después en la de
Sevilla y, finalmente, en la de Barcelona,
donde también fundó un Seminario de
Estudios Jurídicos Especiales y el Instituto de Derecho Comparado.
República, Josep Xirau fue elegido diputado a Cortes constituyentes por la
circunscripción de Barcelona. En las
Cortes, además de formar parte de la
Comisión Parlamentaria de Justicia y
del Consejo de Instrucción Pública que
tenía que preparar la reforma educativa, su tarea fue la defensa del Estatuto
de autonomía ante los parlamentarios
españoles. Precisamente Xirau se quejó públicamente del tono agresivo que
tomaron las discusiones («Estamos haciendo una especie de tratado de paz
entre España y Cataluña, y eso no lo
hubiéramos querido») y manifestó la
desilusión que se había instalado entre los diputados catalanes por el constante recorte del Estatuto redactado
en 1931. Desde su óptica socialista, el
Estatuto, a pesar de sus insuficiencias
y pese a la insatisfacción de las aspiraciones catalanas debido al constante
recorte a que se veía sometido, tenía
que ser un instrumento de trabajo para
poder construir el futuro de Cataluña,
junto con el de España, con la integración de ambas realidades en una eficaz
unidad.
Destacaron las intervenciones de Josep Xirau con relación a la cuestión
de la enseñanza. Creía que esta tenía
que ser una competencia exclusiva de
la Generalidad, en contra de lo que
finalmente acabó por imponerse. Sus
motivos eran suficientemente claros:
«allò que l’Estat ha de protegir formalment a Catalunya és la cultura catalana, que és —i no hi ha paradoxa—
la de l’estat espanyol a Catalunya. A
la Generalitat correspondrà, com a
problema especial del país que regeix,
la protecció de la cultura castellana,
que serà en aquest cas un problema
de Catalunya».
El franquismo diluyó su figura en el
anonimato hasta que murió, en 1982,
en Vilafranca del Penedès.
IV. La batalla en
torno al Estatuto
Repercusiones en la calle
sobre la disputa parlamentaria
Desde el momento en que se inició la
discusión del Estatuto en las Cortes, la
prensa abrió un debate paralelo sobre el
espíritu y el contenido de dicho texto.
El Estatuto empezó a ocupar portadas y
todos los días los periódicos informaban
ampliamente de las sesiones. Los cronistas parlamentarios relataban minuciosamente lo que acontecía en la cámara, el
orden de intervención de los diputados,
síntesis detalladas —a menudo con profusión de transcripciones literales— de
las largas intervenciones y discusiones,
y de las interpelaciones producidas. En
general trasladaban a los lectores una
crispación que no se manifestaba nunca
en el hemiciclo, donde no se perdieron
nunca las buenas formas parlamentarias, por más duro que fuera el discurso.
Los propios diputados, finalizadas las
sesiones, a menudo a altas horas de la
noche, no se privaban de hacer comentarios a los periodistas, que estos publicaban según sus afinidades.
Obviamente, la prensa adoptó distintas posiciones pero, en general, en
el resto del Estado, el proyecto de Estatuto provocaba recelos. Se tenía la percepción de que se pretendía conceder
a Cataluña una situación de privilegio
respecto a los demás territorios, para
premiar el apoyo que había dado y daba
a la República.
Días antes del inicio del debate del Estatuto en las Cortes la prensa más reaccionaria, especialmente la madrileña, ya
difundía un clima de oposición a cualquier tipo de estatuto de autonomía. El
españolismo más rancio, que sería más
propio calificar de castellanismo, se manifestaba apasionadamente por medio de
los colegios profesionales, de las cámaras
de comercio —que ya desde el 1931 habían montado boicots a productos catalanes—, de agricultura y de industria, y
de entidades patronales, culturales, recreativas y políticas para exigir que a
Cataluña no le fuera reconocido ningún
tipo de autonomía. Si bien desde el prisma político la derecha más conservadora
predominaba en la defensa de estas posiciones, y hacía la crítica más primaria,
las protestas no se circunscribían a este
espacio, y personas y grupos de distintas orientaciones, e incluso de ideología
opuesta, se convertían en compañeros de
travesía, en este caso de causa. Era, por
ejemplo, lo que sucedía con las Juventudes Socialistas del centro de la península, que no se privaban de mostrar su
desacuerdo con la política que asumía el
PSOE como partido del Gobierno y, como tal, corresponsable del amplio programa de reformas fundamentales, de las
cuales el Estatuto era solo una parte.
La propaganda abanderada por el Partido Agrario y Acción Popular se hacía
bajo el lema de la defensa de la unidad
de España. Los eslóganes: «Muera el Estatuto», «Abajo el Estatuto», «Guerra
al Estatuto» centraban la cruzada. Los
ayuntamientos de Castilla colaboraron
activamente. Aferrándose al viejo discurso imperialista que tiene sus orígenes
en los Reyes Católicos, interpretaban el
Estatuto como un ataque a la identidad
castellana: «Castilla, siempre Castilla,
se alza contra la afrenta». El periódico
vallisoletano con el significativo nombre
de La Conquista del Estado ya se mostraba militante en los meses de julio y
octubre de 1931, dados los resultados
del plebiscito sobre el Estatuto en Cataluña. Entonces decía que había que
enviar el ejército a Cataluña para poner
orden, para convertirla, si era necesario,
en «tierra de colonia».
El abanderado en la campaña contra
el Estatuto era El Imparcial, de Madrid,
que publicaba a página entera: «Antes
que el Estatuto la guerra civil» (se reprodujo en el semanario La Rambla,
06.06.1932).
El Imparcial inició una campaña insidiosa contra el Estatuto, y contra el
Gobierno de Azaña. En lo concerniente
al Estatuto, editó múltiples papeletas en
contra (que reproducimos) para que fueran difundidas por todas partes por los
lectores y, mientras duró la tramitación,
insertó en la contraportada del periódico, de forma bien patente: «¡¡Españoles:
guerra al Estatuto!!», que se convirtió en
su eslogan. La crispación llevó a hechos
lamentables como la agresión padecida
por el consejero de la Generalidad, diputado a cortes y poeta Ventura Gassol, que fue atacado a la salida del hotel
donde se alojaba en Madrid; fue un acto
aislado y, por las formas, tenía voluntad
de humillar, ya que le intentaron rapar la
cabellera, que era parte de la idiosincrasia del político. El Imparcial realizó un
gran despliegue publicitario del mitin que
se celebró el día 27 de julio en la plaza
de toros de Madrid. Fue el macroespectáculo contra el Estatuto, y logró reunir
a unas treinta mil personas.
Esta exhibición abanderada por los
opositores más acérrimos de la República se producía en el momento de máxima crispación, pocos días antes del pronunciamiento de Sanjurjo. Se recorría a
todo, y todos los argumentos eran válidos, aunque fuera dándoles la vuelta. El
Debate (19.07.1932), con la intención
de captar la voluntad de los católicos,
decía: «el Estatuto catalán es oscuro en
su origen [...] es hijo de pactos secretos
revolucionarios y el amparo principal
que recibe viene del mismo bloque que
en el Parlamento apoyó la persecución
de la Iglesia y la expoliación a los propietarios», refiriéndose al artículo de la
Constitución que califica al Estado de
laico, y a la Ley de reforma agraria, que
se tramitaba en paralelo al Estatuto.
El 27 de abril el Ayuntamiento de Palencia había protestado porque creía
que con el Estatuto se injuriaba a España y solicitaba la retirada de los diputados castellanos del Parlamento. La
Diputación de Burgos hizo público que
antes prefería la separación de Cataluña
que la aprobación del Estatuto (ABC,
30.04.1932).
El ABC no dejaba de hacer campaña.
José Calvo Sotelo (ABC, 10.05.1932)
decía que para obtener los votos de la
minoría catalana los gobernantes permitían «una expoliación de la soberanía y
el despojo del patrimonio».
El diputado Felipe Sánchez Román
llegó a tratar de impugnar, por anticonstitucional, el Dictamen elaborado por la
Comisión de Estatutos del propio Congreso (12.05.1932).
El corresponsal en Madrid de Le Petit Parisien (18.05.1932), llevado por el
fervor de las protestas, escribía: «España entera rechaza el Estatuto».
El tradicionalista Víctor Pradera escribía (ABC, 02.06.1932): «Lo que quiere
Esquerra es poder disponer de los fondos del Estado español para asentar su
dominación sobre la noble Cataluña,
víctima atormentada de esos trufaldines, y para mantener su influencia terrorista sobre el Gobierno central, sea
monárquico o republicano.»
El conservador partido Acción Popular inició una encendida campaña contra el Estatuto, con continuos ciclos de
conferencias en su sede de Madrid. Los
oradores eran defensores a ultranza de
los postulados unitaristas y abogaban
por los «buenos» catalanes no separatistas; el lema era: «La Unidad Nacional»,
que periódicos como los ya mencionados se encargaban de divulgar.
Los más hostiles a toda la política reformista de Azaña bramaban enfáticamente, ahora contra el Estatuto. Sin ninguna circunspección explicaban la obra
de gobierno que llevaban a cabo los republicanos con sentencias del tipo: «después de la guerra religiosa y de la guerra
social empezaba la de secesión».
El ya mencionado diputado Royo Villanova, adalid máximo de esta postura,
se reafirmaba en sus posiciones en una
conferencia que pronunció en el mes de
diciembre de 1932, con el Estatuto ya
aprobado, que ponían de manifiesto que
la belicosidad no se había detenido, y
eso había que tener consecuencias nefastas para la autonomía de Cataluña,
cuando al cabo de pocos meses estos
grupos llegaran al poder: «El problema catalán empieza ahora [...]. Y como no se conforman con lo que se les
ha dado, piden y pedirán más [...]. Yo
tolero el sentimiento catalán, porque es
cosa justa y tolerable; pero no tolero
la voluntad catalana [...]. Es comodísima la postura de estos señores: para
la economía somos todos uno; para la
política han de entenderse solos [...]. El
idioma que están haciendo es artificial.
No vale que se afirme que el idioma da
rango de nación. El catalán se habla,
pero no lo saben escribir, y ahora se en-
247
248
cuentran con que han de enviar misiones por los pueblos para enseñar gramática, sintaxis y ortografía catalana. Por
tanto la nación no es el idioma, aunque
ellos se empeñen en asegurarlo.» (ABC,
10.12.1932.)
El Estatuto también fue el pretexto
para la rebelión militar que estalló en la
madrugada del 10 de agosto en Madrid
y en Sevilla para derribar al Gobierno
de la República. En realidad lo provocó
la convergencia de varios factores: la voluntad de gobierno de los radicales; los
intereses personales del financiero Joan
March, perseguido judicialmente por la
República, y que más tarde financió el
levantamiento de 1936, y la alianza de
la oligarquía terrateniente que veía en
el Proyecto de reforma agraria que también se estaba tramitando el fantasma
de un auténtico reparto de la propiedad.
En Madrid, la insurrección, reducida a
una intentona de asalto al Ministerio
de la Guerra y en la Casa de Correos,
fue sofocada en pocas horas. En Sevilla,
donde se encontraba el general Sanjurjo,
jefe de la rebelión, esta no fue controlada hasta el día siguiente; Sanjurjo intentó la huida a Portugal y fue detenido
cerca de Huelva. El fracaso de este movimiento insurreccional puso fin súbitamente a la campaña de fustigamiento
al Gobierno que se sostenía sobre todo
desde las páginas de la prensa; también
se acabó la oposición a la cámara. Allí,
nadie, ni sus simpatizantes, matizaron la
condena más rotunda. A partir de aquel
momento el aspecto del debate sobre el
Estatuto cambió radicalmente, y lo que
quedaba por discutir se tramitó con bastante celeridad y consenso.
El representante de la Generalidad
en Madrid y brillante periodista Josep
M. Massip, en el libro República, Sr.
Cambó!, nos da una visión muy viva del
tránsito parlamentario del Estatuto en
Madrid. Al hablar del golpe de Sanjur-
jo no deja de señalar a los cómplices, el
plano, los objetivos y los obstáculos que
encontró: «Però ara hi ha el poble entremig. El poble, senyor general traïdor!
»Aquesta és l’única diferència entre
aquella hora de 1923 i aquesta de 1932.
L’opinió pública. El pobre general espanyol ha pensat —curt d’experiència
política com és— que la gent dels seus
cabarets i dels seus palaus amb escuts
d’armes, era l’opinió pública. Després,
ferit en el seu orgull de casta, en la seva altivesa de jerarca, ha pogut confondre opinió pública amb les paraules
d’una figura republicana —Lerroux—
imprudent i desorientadora [...]. O en
les d’una altra figura, Melquíades Álvarez —vaixell fantasma de totes les
mars de la política espanyola—, adscrita ara a la República, a la qual voldria salvar amb la seva oratòria aparatosa i insensata [...]. O en els articles
d’un alt intel·lectual, republicà i filòsof,
que passa per “personalitat” del règim
i que no sap avenir-se que encara no sigui president de la República a la qual
voldria veure alegre de no sé quines alegries [...].
»O en els discursos d’un tal Royo Vi
llanova o en l’excessiva tolerància del
Govern davant de moltes provocacions,
o en les creus que les senyores volien
lluir per carrers i passeigs, o [...].
»En el que fos. El cas és que en aquesta
matinada del 10 d’agost, el coet-senyal
del cop d’Estat ha esquinçat la primera
claror del dia madrileny. A la mateixa
hora, el general espanyol avançava a
tota màquina sobre Sevilla.
»Madrid. Sevilla. A Madrid, Goded.
A Sevilla, Sanjurjo. A València, Despujol. A Còrdova, Villegas. A Barcelona,
Barrera. Els d’ahir i els de sempre. La
militarada que pensava que aquí no havia canviat res [...].
»Apoderar-se, a Madrid, de l’Azaña
daltabaix del balcó. Així, simplement.
Detenir els altres ministres. Ordenar a
les guarnicions espanyoles des del ministeri. Liquidar el Parlament. Afusellar
sobre la marxa, contra les tàpies dels
jardins de “El Retiro”, tres ministres
i una vintena de diputats —dels quals
existeix una llista amb delicades preferències vers alguns diputats catalans:
Companys, Gassol, etc. Instaurar una
dictadura militar, a base del terror, i tirar pel dret.
»Aquest era aproximadament el programa de la “sanjurjada”. Exactament
igual que si el país fos una càbila rifenya.»
El historiador conservador Joaquín
Arraras, afín a los sectores que acabaron
destruyendo la República por la fuerza,
hacía un análisis pesimista de la situación el día antes del golpe de Sanjurjo
y apuntaba, premonitoriamente, un futuro bastante negro: «El 9 de agosto la
nave del Estatuto, con grandes brechas
por las que penetraba el agua, avanzaba con tal lentitud y con tan serias dificultades, que muy pocos creían que
pudiera llegar a puerto. Pero su fracaso
sería también el del Gobierno, e incluso
el de la República, según Azaña. En estas circunstancias sólo algo inesperado
e imprevisible podía sacar al Gobierno
y al Estatuto del proceloso mar en que
se hundían.»
El 1932 no solo los sectores más extremos del conservadurismo y del castellanismo, como por ejemplo el que representaba Royo Villanova, fueron los
que se opusieron al Estatuto, sino que
otras fuerzas más liberales también lo
hicieron. Más allá de consideraciones
puntuales, en el momento decisivo, y
en contradicción con las manifestaciones solidarias del último año de la Dictadura, el imperialismo cultural y un
reaccionarismo unitarista se hicieron
presentes en muchos que se tenían por
liberales.
Los intelectuales, agrupados en gran
parte alrededor de la Agrupación al Servicio de la República, influyeron, con
honrosas excepciones, contra lo que
llamaban «excesos del Estatuto». Los
pensadores más relevantes del siglo xx,
Miguel de Unamuno y José Ortega y
Gasset, de forma genérica el primero
y más matizada el segundo, mostraron
sus discrepancias respecto al modelo
político-social que deseaba impulsar
Cataluña con el Estatuto. Sectores de
la Federación Universitaria Española,
la asociación estudiantil universitaria
predominante en Madrid, se manifestaron en contra, y animaron a reacciones
similares en otras universidades españolas: Salamanca, León, Sevilla, Zaragoza y Valladolid, donde incluso hubo
una huelga de comerciantes. En la Universidad Central de Madrid el «Muera
Macià» llenaba las pancartas de los manifestantes. En Zaragoza los disturbios
fueron tan graves que el rector llegó a
clausurar la Universidad (10.05.1932).
La idea de que la República había de
triunfar donde la monarquía había fracasado era algo asumido por los republicanos, y resolver el litigio histórico
de la inserción de Cataluña en España
era uno de los objetivos. Ortega, consciente de la realidad del catalanismo,
había perdido toda esperanza de solución aceptable y optaba por lo que él
definió como la «conllevancia» de Cataluña. Lo importante era, como manifestó en su discurso en las Cortes: «raer
del proyecto todos los residuos que en
él quedan de equívocos con respecto a
la soberanía».
Influenciados por el prestigio de personas como las mencionadas, pero también por la demagogia más acérrima,
liceos, peñas y clubes se constituyeron
en grupos de presión y transmisores del
anticatalanismo autonomista. En junio
de 1932 el Ateneo de Madrid organizó
un ciclo de conferencias en el que participó Pere Coromines, cuyo discurso,
obviamente favorable al Estatuto y muy
respetuoso en las formas, tuvo poco eco
en la prensa madrileña, y pocos días
después fue recogido por el semanario
barcelonés La Rambla (06.06.1932). En
un ciclo similar organizado por el Liceo
Andaluz de Madrid fue donde, el 7 de
mayo de 1932, Unamuno pronunció la
célebre conferencia contra la autonomía catalana: «Hay que defender a los
mismos catalanes contra su error, aclarándoles la conciencia, aunque sea violentándoles. Hay que salvar el alma de
cada uno y de todos los que gritan “Nos
altres sols” [sic] [se refiere al periódico], porque el día que se queden solos ya
no serán nadie.» Poco después, en unas
declaraciones a Elma Mann Mahlan,
corresponsal en Madrid del periódico
La Gaceta de Colonia (reproducidas en
ABC, 02.06.1932), era muy explícito
respecto a su posición sobre los estatutos, a pesar de que reconocía a Cataluña
y al catalán algo que nunca aceptó a los
vascos; decía: «La Constitución, que es
un papel, no tiene valor y algún día se
reformará. Lo mismo ocurrirá con el Estatuto. Su concesión será el principio de
las grandes batallas. Lo prudente sería
no concederlo. Tal como se plantea el
problema del Estatuto puede dar lugar
a algo trágico, y es que en una parte de
España estén sometidos los españoles a
una doble ciudadanía. Soy contrario a la
enseñanza bilingüe, porque no se puede
exigir de ningún español que, aparte del
castellano, aprenda los dialectos de cada región... Ni con el vascuence ni con
el catalán se pueden pensar cosas de elevado sentido. El catalán tuvo literatos,
cronistas, poetas maravillosos: pero esto
se perdió en el siglo xvi y la lengua ha
estado muerta cuatro siglos hasta que en
el principio del pasado un grupo de entusiastas empezó a prestarle vida.»
El escritor Ramiro de Maeztu, que
en aquella etapa era monárquico, respondió al discurso de Azaña cuando
se había referido a que «los reyes no
hicieron más que aprovecharse de los
valores del genio español para ocupar
una página...», palabras con las que
Azaña quería resguardar el orgullo nacional desde un punto de vista republicano.
El viejo político reformista Melquíades Álvarez realizó una áspera y docta
campaña por todo el país contra el Estatuto, y contra el Gobierno de la República que lo impulsaba.
Miguel Maura, que había formado
parte del primer Gobierno provisional
de la República, en un mitin en Valencia (24.07.1932) exclamaba: «¡Muera el
Estatuto!» y todavía «El Estatuto se da
a un partido separatista y no a Cataluña. Hay que defender a los españoles no
catalanes que viven en Cataluña.»
La reacción a los ataques se produjo
con muchos matices. El periodista Arturo Mori, que en aquel momento era responsable de la sección «Run-run» de El
Liberal, publicaba unas crónicas breves,
agudas y muy entretenidas, en que recogía sucesos políticos y de actualidad. En
la recopilación de crónicas parlamentarias que publicó, reunió y analizó todos
los debates parlamentarios de las Cortes
republicanas; entendía que el Estatuto
era uno de los retos que la República
tenía que resolver, pero mostraba razonados escrúpulos, explicables desde una
óptica externa, al ver a la Liga, respecto a cuya actuación, en la época de la
monarquía, mantuvo una visión crítica, en defensa del Estatuto: «Ésta no es
una cuestión entre Cataluña y Castilla;
no es el antiguo pleito de El Imparcial
contra La Veu [el periódico de la Lliga].
Era algo de mayor altura. Una norma de
libertad, una postura reivindicadora de
la España republicana.
249
250
»Por eso cada vez que llegaba a nosotros la noticia de que el viejo regionalismo catalán, cómplice de todos los
contubernios reaccionarios, pretendía
erigirse poco menos que en el emblema
burgués del Estatuto, se nos ponían de
punta los pelillos de la muñeca.
»Ésta era una cuestión suscitada por
el espíritu de la República, una ansia
liberadora de Cataluña, un brote lozano de federalismo que se manifestaba
al compás de esta nueva España acogedora y democrática. Por lo cual no
nos explicábamos qué clase de entusiasmo era el de la “Lliga”, recién salida del fracaso monárquico y metida en
el jazz band, mejor, murga estatutista
[...]. Aquel regionalismo de la Lliga, el
verdadero separatismo catalán, clerical, plutocrático, fomentador del odio
de clases, actor funesto en muchas culminaciones políticas, oscilante entre la
Monarquía y la República, visitador de
palacio e inflador de cortesanismos a última hora, no representaba más que los
apetitos de un partido, cuyos hombres
preclaros han amasado con él su poderío y su fortuna.
»Ésta no es una burocracia naciente
en donde asentar una segunda soberanía industrial y teocrática, sino un problema de liberalismo intensivo que no
estaba ni podía estar en el corazón de
los “resucitados” de la “Lliga”, gobernantes con representación personal en el
último Gabinete de la monarquía y solidarizados con los violentos ataques al
régimen que aquella representación lanzaba audazmente en conferencias y declaraciones políticas, como si la República hubiera sido un capricho de diez
o doce señores en combinación con la
Guardia Civil.»
Bajo la influencia de la campaña periodística, también organismos e instituciones de todo tipo presionaban a las
Cortes, ante el inicio inminente del de-
bate y hasta finales de julio. Se recibieron peticiones a favor de la Agrupación
Guipuzcoana de Estudiantes Vascos, La
Sociedad de Estudios Vascos, que más
adelante desempeñó un importante papel en la elaboración de aquel Estatuto; la Colonia Catalana de Paraguay,
la Asamblea de Ayuntamientos Catalanes, el Ayuntamiento gijonés, el Partido
Republicano Federal de Jaén, el Centro Republicano Español de Rosario de
Santa Fe y el Partido Socialista Republicano de Sevilla, así como del Colegio de
Abogados de Barcelona, que acto seguido se puso a trabajar en el vocabulario
judicial catalán.
El ambiente favorable al Estatuto era
animado desde Cataluña. Participaban
de él la histórica agrupación Unió Catalanista, que en sus horas más bajas
hallaba en el Estatuto un elemento de
lucha unificador entre las fuerzas catalanas; i la activa y radical Palestra. El
Centre Autonomista de Dependents del
Comerç i de la Indústria (CADCI) organizaba manifestaciones de protesta en la
calle por los continuos recortes sufridos
por el Estatuto.
En Barcelona, el Ateneu estaba inmerso en el cambio de presidencia de Ferran
de Sagarra, catalanista e incuestionable
hombre de letras, atrapado biológica
y conceptualmente en una Cataluña
que ya no existía, por Lluís Nicolau i
d’Olwer, relevo que ponía de manifiesto
la voluntad de los elementos directores
del Ateneu Barcelonès de buscar mayor
sintonía de la institución con la coyuntura política del momento. Se movilizó internamente en el activismo de sus peñas.
En el seno del Ateneu, una de las más activas era la llamada Penya d’Esquerres,
que constituía una auténtica redacción
paralela al semanario L’Opinió y reunía
a personas como los políticos Lluhí i Vallescà o J. Xirau, implicados en el proceso estatutario. Había peñas de comunis-
tas disidentes, como Joaquim Maurín,
y un grupo de antiestalinistas. También
estaba la peña de la derecha republicana, desligada del hecho republicano, con
personas como el propio presidente saliente, o la de republicanos catalanistas
como Manuel Carrasco i Formiguera,
que perdían su espacio y se mostraban
críticos con todo menos con el catalanismo católico. Y también había, a pesar
de que estaba muy silenciado en aquel
momento, el frente de los ultraconservadores españolistas. En todo caso, el debate que mantenían era sobre el modelo
político-social a partir del Estatuto; se
mantenía en la elitista dinámica interna
de las élites y, como entidad, trascendía
poco al exterior.
En el ámbito obrerista no hay que olvidar que, diez días antes de la apertura de las Cortes, como una señal sintomática, había empezado la huelga de
la Telefónica, dirigida por la CNT, que
suponía el final de la tregua concedida
por la poderosa organización obrera al
Gobierno republicano. El tono general,
con las pertinentes matizaciones mencionadas, había sido el de dar apoyo al
Estatuto de Núria en el momento del
plebiscito; ahora, los rifirrafes parlamentarios no eran de su incumbencia.
Entretanto, en Cataluña se gobernaba. Para fortalecer las instituciones restauradas gracias al pacto y el compromiso entre el Gobierno provisional de
la República y el Gobierno catalán, en
abril de 1931, y en espera de la aprobación de la Constitución, primero, y
del Estatuto, después, la Generalidad
encargó al jurista Francesc Maspons i
Anglasell un dictamen que dejara claras
sus facultades y su capacidad de gobernar. Maspons, que perteneció al comité
asesor de las minorías nacionales de la
Sociedad de Naciones (1931), partiendo
de la proclamación de la República Catalana el 14 de abril de 1931, estudia-
ba, desde un punto de vista estrictamente jurídico, las transacciones realizadas
con posterioridad e insistía en la soberanía de Cataluña. Fèlix Cucurull, en
La defensa de l’Estatuto d’Autonomía
de Catalunya, destaca del dictamen de
Maspons: «Catalunya ja torna a existir,
de dret, com Estat sobirà, es recolza,
d’una manera especial, en l’Avis Consultif i en la jurisprudència sentada pel
Tribunal de Justícia de L’Haia, en diferents aspectes del Tractat de Versalles,
en el canvi de nom de l’Estat dels Servis,
Croates i Eslovens pel de Iugoslàvia, en
l’evolució dels plets nacionals de Polònia, Bohèmia, Moràvia i dels Estats Bàltics i, amb una atenció especial, en els
casos d’Irlanda i d’Islàndia, “les dues
posicions estatals que hi ha avui a Europa més semblants a la de Catalunya”.
També examinava la Constitució federal
d’Alemanya i la de Suïssa.»
El dictamen de Maspons, que era, obviamente, discutible, como así lo fue para otros juristas, insistía en la base jurídica de la soberanía catalana. Sobre este
tema escribió mucho al semanario Claris
(1932), que él mismo creó para comentar, con otros juristas y gente de opinión,
la discusión del Estatuto en las Cortes de
la República. Y posteriormente escribió
varios libros que reflejaban el desengaño
de su autor por el texto aprobado.
La revisión de la hemeroteca de los
años treinta recuerda demasiado puntualmente la del quiosco más reciente,
que ha hecho revivir los tics más atávicos del anticatalanismo.
La prensa ante el Estatuto
A principios de la década de los años
treinta, Barcelona acababa de superar
el millón de habitantes y Madrid estaba a punto de hacerlo, y así doblaba
su población del año 1900. Los nuevos
medios de comunicación y entretenimiento seguían el espectacular despegue
iniciado en la anterior década, y contribuían decisivamente a acortar las distancias y a difundir mitos, imágenes y
símbolos universales, en algunos casos
manifiestamente contrarios a la mentalidad tradicional: el cine soviético y el hollywoodiense, el avión y el automóvil, el
metro y la radio, el boxeo y el fútbol.
A la propaganda política de estos
años se añadía un nuevo medio: la radio. Este medio de comunicación social
había iniciado su funcionamiento en España el 14 de noviembre de 1924, cuando Radio Barcelona empezó en emitir
de forma regular. En el año siguiente
emitió, desde Madrid, Unión Radio, que
entre 1925 y 1930 creó una cadena de
emisoras por todo el Estado e introdujo los informativos radiofónicos. La radiodifusión se extendió con rapidez. A
finales de 1930 había en todo el Estado
alrededor de cincuenta mil aparatos de
radio que pagaban el correspondiente
canon; al cabo de seis años, la cifra se
multiplicó por seis. Desgraciadamente
se han conservado muy pocos testimonios de las elocuciones radiofónicas de
aquellos años, pero la radio desempeñó un importante papel entre los medios de información y propaganda de
la época. El día en que simbólicamente
se firmó el Estatuto, Unión Radio emitió un programa especial desde San Sebastián, protagonizado por el Estatuto,
con la participación de los parlamentarios catalanes que se habían desplazado
hasta allí.
Sin embargo, la prensa seguía siendo
decisiva y desempeñó un importante papel durante la tramitación del Estatuto.
Pocos días después de la proclamación
de la República, el Gobierno provisional
había derogado parcialmente la anterior legislación que limitaba la libertad
de prensa, y el artículo 34 de la Cons-
titución sancionó una doctrina inequívocamente democrática en cuanto a la
libertad de imprenta. Esta cuestión se
convirtió en un punto de conflicto para el Gobierno y, debido al radicalismo
al que tuvo que enfrentarse, tanto por
parte de los monárquicos y la extrema
derecha como por parte de la extrema
izquierda más intransigentemente revolucionaria, a menudo se encontró en la
dificultad legal y material de garantizar al mismo tiempo el orden público y
la libertad de expresión. Ante los conflictos, el Gobierno a menudo suspendió publicaciones. Esta actuación estaba avalada por la Ley de defensa de la
República, aprobada el 20 de octubre
de 1931, incorporada a la Constitución
por una disposición transitoria, hasta
que las Cortes la derogasen. Afectó a
muchos periódicos intolerantes con el
nuevo régimen. Tipificaba los actos de
agresión a la República: «la difusión de
noticias que puedan quebrantar el crédito o perturbar la paz o el orden público [...] toda acción o expresión que
redunde en menosprecio de las Instituciones u organismos del Estado [...] y la
apología del régimen monárquico o de
las personas en que se pretenda vincular
su representación». El propio Gobierno
que la había impulsado tenía sus dudas
sobre la compatibilidad de los principios
democráticos que defendían y la Ley,
pero esta era fruto de la impotencia gubernamental para afrontar la creciente
hostilidad de la prensa más extremista
ante los cambios drásticos, pero «reformas» a la postre, que el Gobierno iniciaba. Las reacciones contra esta política
fueron especialmente duras a partir de
octubre del 1931, cuando las reformas
empezaron a afectar al sector militar y
a la cuestión de la relación entre la religión y el Estado, a la vez que empezaban
las protestas sindicales por la política
sociolaboral. Azaña anotó en su diario
251
252
(08.01.1932): «En general, no tenemos
prensa adicta. Casi todos los periódicos
de Madrid son más de la derecha que
del Gobierno, y los que son de izquierda, mejor fuera que no existiesen.»
El reflejo en la prensa madrileña de
la campaña parlamentaria del Estatuto
apunta a la carencia de un medio con
suficiente influencia mediática que recogiese el sentimiento de la mayoría republicano-socialista en el Gobierno. Esta
no tenía medios afines que sostuvieran
su prestigio entre el republicanismo y la
izquierda más moderada.
En cambio, los tics populistas de los
periódicos con más distribución facilitaron la difusión de la visión más unitarista de España, impregnada de emociones
«filiales». El Gobierno se sentía asediado, con razón, entre esta y una prensa
izquierdista radical en alza. Azaña se
quejaba de la acritud de los periódicos
ideológicamente más próximos; el 17 de
junio anota: «me dijo que Ortega se descubriría en un artículo que iba a publicar en Luz. Ya lo ha publicado. Chorrea
mala voluntad contra todos nosotros, y
singularmente contra mí». Las críticas
que le llegaban de otros sectores, se las
tomaba como algo natural: «La campaña contra el Estatuto es feroz en algunos
periódicos, por ejemplo en El Imparcial
[...]. Naturalmente, La Nación, Informaciones (de March), ABC, y otros nos
atacan furiosamente. Han tomado el estribillo de decir que España entera protesta contra el Estatuto, y que vamos a
desmembrar España.» (Anotaciones de
20.05.1932.)
La incomprensión de la prensa de Madrid en lo referente a la política autonomista del Gobierno produjo un aislamiento mediático de aquel. Entre los
rotativos de más difusión, solo Ahora,
reconvertido en republicano, se mostraba receptivo a la línea política del
Gobierno Azaña.
El Sol, otro de los periódicos que se
habían aferrado rápidamente al republicanismo, mantuvo siempre una política pendular. Tradicionalmente habían
colaborado en sus páginas periodistas y
escritores republicanos. El republicanismo del periódico era ya un hecho, pero
no se podía considerar afín al Gobierno. Muchos de sus tradicionales colaboradores, calificados de intelectuales
de izquierda, habían abandonado el periódico a principios de 1931: Ortega y
Gasset, Azorín, Luis Bello, Ramón Gómez de la Serna, Fernando de los Ríos,
Luis Bagaría, Américo Castro y Ramón
Pérez de Ayala, entre otros. Todos ellos
pusieron en marcha una nueva publicación, Crisol, que se definía como progresista y republicana; apareció el 4 de
abril y a finales del mismo año desapareció. Los citados colaboradores, y Ortega
en particular, con su actitud beligerante, se habían convertido en el símbolo
de la movilización de los intelectuales
contra la Dictadura y la Corona. A esta especie de rebelión de élites se había
añadido otro símbolo intelectual de la
época, Unamuno. Una vez proclamada
la República, Azorín insistió en reclamar para los intelectuales de izquierdas
la paternidad del régimen republicano
(El Sol, 4 de junio).
Ortega se distanció muy pronto de los
gobernantes republicanos. El motivo no
era otro que la política de centroizquierda del Gobierno. Ortega consideraba
que la mayoría gobernante era responsable de la trayectoria del Gobierno, que
él juzgaba equivocada, y los desautorizó
convirtiendo en famosa la expresión:
«¡No es esto, no es esto!». La ruptura
se formalizó cuando publicó el artículo
«Un aldabonazo» (Crisol, 09.09.1931)
que al final incluía la famosa frase: «Una
cantidad inmensa de españoles que colaboraron con el advenimiento de la República con su acción, con su voto o
con lo que es más eficaz que todo esto,
con su esperanza, se dicen ahora entre
desasosegados y descontentos: “¡No es
esto, no es esto!”.
»La República es una cosa. El “radicalismo” es otra. Si no, al tiempo.»
Él tenía claro que la República ya había dejado de ser «la República de los
intelectuales» que había soñado.
En enero de 1932, Crisol se transformó en Luz; subtitulado «periódico de la
República». Este y El Sol compartían el
mismo tipo de lectores. Ortega colaboró poco en esta nueva publicación, pero
cuando lo hizo fue en la línea de dura
oposición al Gobierno de Azaña.
A mediados de junio de 1932, Azaña
y sus partidarios estaban muy disgustados con la línea que seguía Luz, y concretamente con los artículos de Ortega.
La prensa opositora al Gobierno situaba
tanto El Sol como Luz, en lo que denominaba «trust azañista,» pero, en realidad, a pesar de que hubo una intentona
de compra de ambos periódicos en la
que se vieron implicados los ministros
de Hacienda y de Gobernación, J. Carner y S. Casares Quiroga, que implicaron capital de Cataluña y de Galicia,
nunca acabó de ser así.
Ortega publicó el que sería su último
artículo en Luz el 8 de agosto de 1932,
en el cual polemizaba con acritud, a propósito del Estatuto de Cataluña, con Luis
Bello, quien, como periodista y presidente de la Comisión de Estatutos del Congreso, escribió en dicho periódico una
serie de artículos en los que se esforzaba
por explicar, e incluso justificar, puntos
clave del Estatuto.
Otro de los columnistas habituales
de Luz era Azorín. Aquí, sin hacer uso
de estilo depurado y minimalista que
caracteriza su obra literaria, se esforzó
en efectuar una lectura plural de la historia de España, huyendo de los tópicos
nacionales. En uno de ellos —«Sereni-
dad»—, recuperó con convicción y afecto las reflexiones históricas sobre Cuba
del patriarca del federalismo, Francesc
Pi i Margall, personaje siempre incómodo, cabe decirlo, para un sector del
nacionalismo catalán.
La prensa declaradamente de derechas, obviamente contraria al Gobierno,
mantuvo una posición demagógicamente militante contra el Estatuto. En este
ámbito se circunscribieron periódicos
como El Debate, portavoz del catolicismo político. Este, con reminiscencias carlistas, había mostrado siempre
su simpatía por los movimientos regionalistas moderados. Se opuso al Estatuto, pero lo hizo de forma más razonada
y menos visceral que otros periódicos
derechistas. Se situaban en contra tanto
porque el texto que se estaba discutiendo en las Cortes excedía de los límites
que consideraba prudentes para mantener la unidad de España, como porque,
ante la realidad política en Cataluña, la
autonomía debía ser administrada por
los partidos de izquierda, y concretamente ERC, y no la Lliga, más próxima
a los postulados católicos. Por razones
similares, este periódico defendió más
tarde el Estatuto de Estella: «dado el
profundo sentir católico de las Vascongadas y Navarra [...] cualquier intento
sectario, antirreligioso, que prevalezca
en la política central, encontrará oposición eficaz en los organismos regionales
vascos-navarros».
Entre las publicaciones con más eco
destacan ABC y El Imparcial. ABC mantenía su posición monárquica. Quería
demostrar que la monarquía había hecho filigranas por la concordia y la prosperidad en Cataluña, y que la República
había conllevado todas las calamidades.
Insistía en la dependencia del Gobierno
del voto de los diputados catalanes. Era
implacable en la crítica a los ministros.
Hablaba de regionalismo bajo el punto
de vista del tradicionalismo. Solicitaba
referéndums a nivel de todo el Estado
para rechazar el Estatuto. Y escribía titulares del estilo: «La expulsión del castellano en Cataluña», «De cómo Francia mató en su tierra el catalán», hacía
propaganda de: «El mitin monstruo de
afirmación española y de impugnación
al Estatuto catalán».
Se seguía con atención lo que sucedía
en el Parlamento, se aplaudían las maniobras obstruccionistas lideradas por
el diputado A. Royo Villanova, y los de
la «izquierda» —refiriéndose a ERC—
eran el blanco de todas las críticas. Dichas críticas estaban impregnadas de
mal gusto y llegaban fácilmente al insulto; es el caso del cronista parlamentario del periódico, Wenceslao Fernández
Flórez, cuando hacía burla de las referencias al «es que no nos entienden», al
cual a menudo recorrían los diputados
catalanes ante la incomprensión de que
se sentían víctimas por el trato de la cámara y la prensa española en general:
«Todos decían que eran unos incomprendidos.
»He concluido por creer que tras la
barrera de la pretendida incomprensión
de los otros se esconden los tontos, los
fatuos, los cursis y los “vivos”.
»Pero ahora manejado en los periódicos, en los mítines, en el Parlamento, el
mismo aburrido tópico, a propósito de
las pretensiones del catalanismo, pienso
que será verdad, cuando con tanto ahínco se repite. Y entonces... ya no hay nada que hacer. Si nuestras más altas mentalidades, si ciudadanos como Sánchez
Román, como Unamuno, como Ortega
Gasset; si corporaciones y hombres de
estudio no alcanzan a comprender lo
que es tan claro para cerebros tan mediocres como los de la minoría catalanista: si el país está muy por debajo, en
entendederas, del diputado-ruido, del
interruptor oficial del partido radical-
socialista (porque hasta ése “ha comprendido”) y de Ventura Gassol ¿a qué
esperamos para subirnos a los árboles?»
(ABC, 09.08.1932.)
En esta misma línea voluntaria de ataque al Estatuto y al catalanismo en general fueron los escritos del diputado
Royo Villanova, del fervoroso líder de
Comunión Tradicionalista, Víctor Pradera, y del cronista antes mencionado
que se reproducen más adelante.
De todos los periódicos, el más fanático y belicoso contra Cataluña y lo que
denominaba «separatismo catalán» era
El Imparcial, que bramaba a favor de
la «Cataluña española». No se hacía
ninguna otra interpretación del Estatuto
que no fuera la de un ataque a España.
Las furibundas críticas al Estatuto y a
los catalanes que lo promovían se iniciaron mucho antes de la tramitación
parlamentaria, pero ya se ha insistido en
que la sombra del Estatuto hacía tiempo
que planeaba sobre el debate político
español. Todo el argumento se circunscribía a una afirmación muy simplista:
«El Estatuto “tal como viene”, no nos
hagamos ilusiones, es la independencia
de Cataluña a costa de Castilla, y en
plazo no lejano la desmembración del
territorio nacional. Seguirán sus ejemplos los vascos —¡naturalmente!—, los
gallegos, los valencianos, y España, a
imitación de Austria-Hungría, quedará
reducida a unos terrones en el centro de
la Península.» Las referencias imperiales son suficientemente explícitas por sí
mismas y no necesitan más comentario.
El objetivo repetido hasta la saciedad
era defender la «unidad de España»,
pero también había espacio para unos
despectivos: «Que les concedan la independencia», en el sentido de que ya
verían como fracasarían y volverían a
casa con el rabo entre piernas.
La prensa catalana, particularmente
la barcelonesa, encaró el proceso esta-
253
254
tutario de forma muy distinta. Su voz
unánime fue de defensa del Estatuto. El
debate se siguió religiosamente; se estuvo al quite de los recortes y, a menudo,
se expresó el desencanto de una sociedad que se sentía estafada.
Uno de los periódicos más leídos del
momento, El Diluvio, es representativo
de las pautas que siguió gran parte de
la prensa: información esmerada de la
marcha de los debates parlamentarios,
opiniones de los diputados, comentarios
sobre cuestiones puntuales, información
sobre las campañas adversas y los comentarios críticos de la prensa española... Unas pautas similares encontramos
en La Publicitat, el periódico de Acció
Catalana, considerado uno de los más
bien escritos de todo el Estado, en La
Humanitat, de Lluís Companys, etc.
L’Opinió era la poderosa tribuna de
prensa de J. Lluhí y de Antoni Xirau,
que se consideraban con derechos de
paternidad sobre ERC. En el período en
que nos situamos, el problema central
de la política catalana era la solución
de la cuestión nacional. Pero según los
«lluhins», el problema nacional de Cataluña no era el único; era, obviamente,
una cuestión importante que había que
resolver lo antes posible, y de la mejor
forma y más duradera, tanto para dar
satisfacción a un deseo ampliamente
expresado por los catalanes, como para
estabilizar la cuestión política y poder
abordar otros problemas, también importantes. Sus dos hombres clave estaban en Madrid para defender el Estatuto; ellos se apartaban rotundamente del
nacionalismo hipersensible y patriotero
de otros pequeños grupos. Consideraban que las actitudes extremistas eran
contraproducentes, y eran partidarios
de mantener un entendimiento con los
republicanos españoles; esta solidaridad hispánica se limitaba a las izquierdas, y particularmente a la España que
representa Azaña, y excluía cualquier
posibilidad de entendimiento con unas
derechas tradicionalmente anticata
lanas. Rechazaban de pleno la opción
separatista; como manifestaron en las
Cortes: «éramos partidarios, y lo somos, de la solución española, dentro de
España, del problema catalán». (DSCC,
09.06.1932.)
El optimismo de L’Opinió, en cuanto
a la suerte del Estatuto, se mantuvo incluso en los momentos más críticos.
La soberanía era una cuestión que
preocupaba también al periodista político Agustí Calvet, conocido como Gaziel. Este, con un agudo autocriticismo,
dejaba constancia en unos interesantes
artículos en La Vanguardia, entonces
republicana, que el Parlamento era el
único depositario de la soberanía, y del
reto que el Estatuto suponía para Cataluña y para la República española.
Con todas las matizaciones que se
precisan, esta era la línea general de las
publicaciones, pero a menudo también
había voces discordantes. En este sentido, La Veu de Catalunya, portavoz de la
Lliga, mantuvo las formas en la defensa
del Estatuto, en la que se había comprometido, pero fue muy crítica con Macià,
al que Duran i Ventosa tachó de traidor
(29.07.1932).
En lo referente al obrerismo, tan importante en Cataluña, el Estatuto de
Núria, tal como se plebiscitó, tenía el
visto bueno de la mayor parte de las
fuerzas obreras catalanas. Josep Termes,
en L’obrerisme catalanista. La República Catalana, l’Estatut del 1932 i el moviment obrer, nos ofrece una detallada
descripción del pensamiento y las ideas
de los partidos y sindicatos obreros catalanes, respecto a Cataluña y sus derechos de autogobierno. Analiza de forma
sistemática la decisión que un obrerismo
variado, y a veces contradictorio, como
el catalán, tomó respecto a la República
y al Estatuto de Cataluña. En palabras
del historiador Josep Termes: «L’època
és de radicalisme obrer i en general
s’observa un procés de bolxevització de
totes les forces polítiques (amb la clara
excepció de la USC), i inclús al si de la
CNT hi apareix un faisme que és etiquetat pels seus contraris i per ells mateixos
d’anarcobolxevisme. L’esquerranisme
de tots ells és molt doctrinari, excepte el
de la FAI, que juga al putchisme revolucionari creient comptar amb la gran força de la CNT. Uns parlen de revolució
obrera, d’altres de revolució socialista,
altres de revolució democràtica impulsada pels obrers; només la USC es limita
a parlar d’una “democràcia avançada”.
Tots ells fan una correlació mecànica
entre obrers i partit de classe obrera,
quan qui realment rebrà els vots de la
classe obrera és ERC.»
Solidaridad Obrera, El Luchador, Tierra y Libertad..., por la parte anarquista;
Tribuna Socialista y La Internacional,
por el PSOE y la UGT, respectivamente.
La USC, que se dirigía genéricamente a
los trabajadores, los intelectuales, los
técnicos, así como a los campesinos, y
no exclusivamente a los «obreros», como los anteriores, se expresaba en Justicia Social; el Bloc Obrer i Camperol y la
izquierda comunista, desde una multiplicidad de pequeñas publicaciones. Todos
coincidieron en la intensidad discursiva que mantuvieron durante el período
de elaboración del Estatuto de Núria y
la campaña que precedió al plebiscito
sobre la soberanía, la autonomía y sus
repercusiones sobre el obrerismo. Los
análisis a menudo son muy simples y,
a veces, sectarios; tras las discrepancias
con las políticas y las ansias revolucionarias, se percibe un catalanismo obrero y
la consideración del derecho al autogobierno, sin desinteresarse por el destino
de los demás pueblos, ya sea de dentro
o de fuera de la península Ibérica. En
cambio, el debate parlamentario, que
fue visto como un regateo político, despertó poco interés en la prensa portavoz
de los distintos grupos.
La sátira en la prensa
La sátira político-social tenía una larga tradición en la prensa catalana.
Secuencia de viñetas dibujadas por
Ernest Guasp y por Apa, seudónimo del
caricaturista político Feliu Elias. Las viñetas recrean el clima y los sentimientos
generados entorno al Estatuto durante su tramitación en las Cortes. Fueron
publicadas en Mirador, semanario fundado en 1929 por Amadeu Hurtado,
exponente de un mundo intelectual y
culto, y en El Diluvio, periódico republicano independiente fundado en 1879,
muy interesado por la política municipal barcelonesa, que fue uno de los más
vendidos de Cataluña.
La prensa y el Estatuto
El año 1932 fue de una intensa actividad en las Cortes, que era objeto de
atención de la prensa. Todos los días los
cronistas parlamentarios informaban a
los lectores de lo que se había tratado
en el Congreso y del transcurso de los
debates.
Durante la tramitación del Estatuto
aparecieron diariamente noticias y comentarios sobre el Proyecto de ley. El
tema interesaba a todo el mundo, pero
el tratamiento era distinto. En general,
la prensa de Madrid hacía la crónica de
las sesiones y tomaba posiciones ideológicas, con artículos de fondos que
avalaban la posición de cada periódico.
En los rotativos de Barcelona, el centro
de atención era el alcance de las modificaciones realizadas en el proyecto
inicial y las limitaciones que podían
asumirse.
De hecho, en la prensa se produjo un
debate paralelo al del Congreso, que a
menudo era más crudo que aquel por la
ausencia de formas y por la utilización
de un vocabulario más desinhibido.
V. El Estatuto que
se consiguió
La aprobación del Estatuto
El Estatuto fue aprobado por las Cortes el 9 de septiembre de 1932 y fue
promulgado por el presidente de la
República, Niceto Alcalá Zamora, el
día 15 del mismo mes. El 5 de octubre
de 1932 el Consejo de la Generalidad
declaraba oficial el texto que apareció
publicado en el Butlletí de la Generalitat de Catalunya el 15 de octubre del
mismo año.
Finalmente, cerrando simbólicamente
el proceso estatutario abierto un año y
medio antes, el 25 de octubre se disolvió la Diputación Provisional de la Generalidad y se convocaron las primeras
elecciones al Parlamento de Cataluña,
que se tenían que celebrar el 20 de noviembre de 1932.
El análisis comparativo entre el texto
plebiscitado en 1931 y el otorgado por
las Cortes en 1932 pone de manifiesto
múltiples modificaciones. El del 1931
contenía un prefacio en que se exponían una serie de principios generales
que no figuran en el articulado del texto
de 1932. Estos principios se referían al
nuevo modelo de estructuración del Estado, a la transformación de la escuela
primaria según las nuevas corrientes implantadas en los países más avanzados,
a la supresión del servicio militar y a la
lucha por la paz.
En el texto de Núria, el título I (art.
1 a 9) se refería a las cuestiones generales, como el territorio, la lengua y la
ciudadanía. El título II (art. 10 a 13)
delimitaba las atribuciones y las competencias de los gobiernos de la República
y la Generalidad. El título III (art. 14 a
18) mencionaba los distintos órganos
que integraban la Generalidad. El título
IV (art. 19 a 26) trataba de la hacienda. El título V (art. 27 y 28) se refería
a los conflictos de jurisdicción entre el
Gobierno del Estado y el autonómico.
El título VI (art. 29 a 38) mencionaba
las garantías de los ciudadanos. El título
VII (art. 39 a 46) estaba dedicado a la
adaptación de servicios y, por último,
el título VIII (art. 47 a 52), se refería al
régimen transitorio.
El Estatuto aprobado en Madrid en
el año 1932 constaba de dieciocho artículos distribuidos en cinco títulos. El
título I (art. 1 a 4) se refería, como el de
Núria, a las cuestiones generales, como la naturaleza de la autonomía, la
cooficialidad del idioma y la vecindad
administrativa. El título II (art. 5 a 13)
mencionaba las atribuciones de la Generalidad. El título III (art. 14 y 15) hacía
mención a los órganos de la Generalidad. El título IV (art. 16 y 17) trataba
de la hacienda y, por último, el V se refería a la modificación del Estatuto.
El recorte fue sustancial, pero hay que
tener en cuenta que, en el momento en
que se redactó el Estatuto de Núria, la
Constitución, a la que había que subordinar el texto, no solo no estaba aprobada, sino que ni tan solo estaba redactada. Por tanto, el Estatuto aprobado en
1932 ya no incluía los títulos y los artículos que se referían a aspectos tratados
en la Constitución. Los cambios eran
importantes. Se utilizaba el término región autónoma en lugar de Estado, con
todo cuanto eso suponía. Quedaba eliminada la posibilidad de agregación de
255
256
territorios limítrofes y la de federación
entre regiones autónomas. En cuanto a
la lengua, el artículo 2 del Estatuto de
1932 rectificaba el artículo 5 del Estatuto de Núria e instauraba la cooficialidad
del catalán y del castellano, en vez de la
oficialidad del catalán; se garantizaba la
cooficialidad del catalán y el castellano,
y la posibilidad de que los ciudadanos
pudieran utilizar el primero ante los tribunales y en sus comunicaciones con la
Administración.
El texto de 1932 sentenciaba la disminución de las competencias ejecutivas, entre las que se hallaban las de la
administración de justicia (en materia
de legislación penal, mercantil, social,
procesal, la forma de matrimonio, la
ordenación de los registros y las hipotecas, la propiedad intelectual e industrial). También se modificaron las competencias relativas al orden público, se
disminuyeron los recursos procedentes
de los impuestos y se introdujo la fiscalización de las finanzas de la Generalidad
por parte del Tribunal de Cuentas de la
República, entre otros.
Según el texto aprobado por las Cortes, era competencia exclusiva del Estado todo cuanto se refería a los derechos
y deberes constitucionales, a las relaciones internacionales, al ejército y la
defensa nacional, las relaciones entre la
Iglesia y el Estado, la moneda y el sistema financiero, el régimen arancelario y
los tratados comerciales, las fronteras,
la emigración, la inmigración y la política tributaria.
Al Estado le correspondía la legislación, y la ejecución de todo cuanto se
refería a la comunicación, los seguros,
la organización de los servicios establecidos por la legislación social del Es
tado, y los recursos naturales y el régimen agropecuario. Este último punto
era especialmente delicado. Hacía más
de un año los rabasaires se manifesta-
ban reiteradamente para reclamar la intervención de la Generalidad, materia
en la cual esta no tuvo atribuciones hasta una vez aprobada la Constitución, y
esta cuestión está en la base del conflicto
institucional que surgió en el año 1934
entre el Parlamento catalán y el Gobierno de Madrid.
La legislación exclusiva en materia de
derecho civil propio (testamentos, régimen matrimonial, etc.) correspondía a
la Generalidad, y se asumía, como no
podía ser de otro modo, el derecho civil
catalán. Tanto en este aspecto como en
las materias administrativas internas, la
autoridad máxima sería el Tribunal de
Casación. Esta era una institución fundamental que se creó en 1934 a partir
de una ley del Parlamento de Cataluña
que desarrollaba el artículo 12 del Estatuto. Ello tiene un gran valor en el sentido simbólico de ejercicio del poder. El
derecho civil catalán era arcaico y rígido por falta de un organismo legislativo
propio desde 1714; ahora se podría modernizar en función de la realidad de la
sociedad del momento. Fue precisamente en este aspecto que en 1934 se dio el
conflicto más importante entre la Generalidad y el Gobierno del Estado sobre
la Ley de rabassa morta promulgada
por el Parlamento de Cataluña, que acabó conduciendo al enfrentamiento del
6 de octubre.
En la discusión del Estatuto, la en
señanza (artículo 7 del texto del 1932)
fue un elemento clave, y generó una de
las polémicas más intensas. En el de
Núria fueron considerablemente re
cortados. En este texto, la Generalidad
asumía competencias exclusivas en este
campo. En todas las escuelas primarias
la docencia sería en catalán, pero era
obligatoria la enseñanza del castellano. Además, la Generalidad se comprometía a mantener escuelas primarias en lengua castellana, en las cuales
también se enseñaría catalán, en los núcleos donde en el trienio anterior hubiera habido un número de entre treinta y
cuarenta alumnos cuya lengua materna
fuera el castellano. En el texto aprobado por las Cortes, el Estado conservaba el control de los centros docentes
existentes en Cataluña y la Generalidad
tenía la potestad de crear centros propios con sus propios recursos. Surgían
así dos sistemas escolares paralelos, pero en este ámbito la Generalidad obtuvo uno de sus éxitos más notables, que
fue referente pedagógico para alumnos y enseñantes de las generaciones
posteriores. El éxito fue especialmente
remarcable si tenemos en cuenta que
en este campo la Generalidad tuvo que
competir no solo con el sistema estatal
sino también con las escuelas religiosas
que seguían funcionando. En la escuela primaria, la Generalidad, consciente de lo que eso podía significar de cara al futuro, hizo un esfuerzo enorme.
Heredaba el legado de la Comisión de
Cultura del Ayuntamiento de Barcelona
de 1916 y del Patronato Escolar, cuya
actuación fecunda e innovadora había
sido interrumpida por la dictadura, y
creó grupos escolares por toda Cataluña. En 1932 se creó el Institut-Escola
de la Generalidad como centro experimental piloto de la enseñanza media.
La competencia con el Estado hizo que
este estableciera quince nuevos centros
de enseñanza media en Cataluña, tres
de los cuales estaban en Barcelona, que
hasta aquel momento solo había tenido
dos. Sin embargo, no se puede analizar
solo desde la simple competencia, sino
que es preciso verlo en el marco de la
voluntad paralela del Estado republicano de escolarizar el país de acuerdo
con el laicismo republicano y en un claro enfrentamiento con las órdenes religiosas de enseñanza, a los que hacía
la competencia. En este sentido, Azaña
defendía el incremento del capítulo de
gastos que, como él manifestaba, «era
ínfimo» en Cataluña en los años anteriores a la República.
En el terreno universitario, la polémica que se planteó fue particularmente
penosa. Extremistas españolistas y catalanistas coincidían en la misma solución: dos universidades. Ello significaba
adoptar el modelo que funcionaba en
Bélgica, que repugnaba a muchos liberales, pero tanto por principios como por
cuestiones prácticas era rechazado por
los gobiernos de la Generalidad y del
Estado. Por último se acordó la creación
de una nueva institución, la Universidad
Autónoma, bilingüe y regida por un patronato nombrado paritariamente por
los gobiernos de Madrid y Barcelona. Se
garantizaba la convivencia de las culturas catalana y castellana, reconociendo
el derecho de alumnos y profesores de
utilizar libremente cualquiera de las dos
lenguas; se creaba un estatuto interno
de la Universidad que permitía modificar los planes de estudios y contratar
profesorado ajeno al cuerpo de catedráticos estatales, con la novedad de introducir la participación de los estudiantes
en las juntas de profesores.
Los servicios de organización de la
justicia, relaciones laborales y orden público pasaron a depender de la Generalidad, a pesar de que el traspaso de los
servicios fue muy lento. La Generalidad
estaba obligada a mantener en su lugar
a los funcionarios que no desearan trasladar su puesto de trabajo fuera de Cataluña, y la mayor parte se quedó.
La cuestión financiera era el punto
clave del Estatuto. Esta fue una cuestión candente, centro de todas las demagogias resumidas en el «despojo del
patrimonio» del Estado al cual se refería insistentemente el ultraconservador Calvo Sotelo. El Estatuto de 1932
redujo considerablemente los ingresos
previstos en el Estatuto de Núria. Este
disponía asumir la recaudación de todos
los impuestos directos: contribución territorial rústica y urbana, contribución
industrial y de comercio, contribución
por utilidades, y el impuesto sobre derechos reales y transmisión de bienes. En
el texto aprobado en 1932 el Estado se
limitaba a ceder a la Generalidad la contribución territorial rústica y urbana y el
impuesto sobre los derechos reales, pero
solo le concedía un 20% de las restantes contribuciones. Además, el Estado
podía revisar unilateralmente el sistema
financiero de la Generalidad contando
con la mayoría simple de las Cortes.
Las finanzas constituyeron un importante escollo para el funcionamiento de
la Generalidad; por no contar con un
sistema fiscal propio la hacienda catalana había de tener serias dificultades
para sobrevivir. Como ha puesto de ma
nifiesto Albert Balcells en Crisis económica y agitación social en Cataluña entre
1930 y 1936, la situación financiera de
la Generalidad era crítica y se agravaba
por la obsesión de enjugar el déficit en
infraestructuras legado por la Dictadura y la inhibición del poder central respecto a las obras públicas en Cataluña
hasta la formalización de los traspasos.
La Generalidad necesitaba emitir deuda
pública, pero la capacidad de la banca
autóctona catalana era muy limitada y
ello aumentó la dependencia financiera
de Cataluña respecto al exterior. Esta
impotencia financiera era especialmente
grave en una época de depresión económica y aumento del paro, con las consiguientes repercusiones sociales.
El 15 de septiembre de 1932 el presidente de la República, Niceto Alcalá
Zamora, firmó en San Sebastián —simbólicamente— el Estatuto de Cataluña.
Días después el jefe del Consejo, Manuel
Azaña, se trasladó a Barcelona, donde
fue recibido con gran entusiasmo. En
la alocución que pronunció en la plaza de la República el 26 de septiembre,
dijo: «La República, sin una Cataluña
republicana, sería una República claudicante y débil, pero Cataluña sin una
República liberal como la nuestra, sería
mucho menos libre de lo que puede ser,
de suerte que están vuestra libertad y la
República y la República y las libertades
catalanas indisolublemente unidas. Ni
una podría existir sin la otra, ni nadie
atentaría a la una sin atentar inmediatamente a la otra.»
Aprobado el Estatuto, el siguiente paso fue la elección y la constitución del
Parlamento de Cataluña (el 6 de diciembre de 1932) y la votación del Estatuto
interior (el 25 de marzo de 1933), que
imponía un sistema presidencialista atenuado en que el presidente no era elegido directamente por el pueblo sino por
el Parlamento, el cual era elegido por
sufragio universal. En la adopción de
este modelo pesó tanto la necesidad de
un ejecutivo fuerte en aquellos momentos concretos, como el peso popular de
la personalidad de Macià. El presidente
de la Generalidad tenía doble personalidad jurídica: representaba a la autoridad del Estado en Cataluña y era el
representante del Gobierno autónomo
de Cataluña ante los organismos del Estado español.
Pese a la fuerte decepción por el recorte del texto, el Estatuto se convirtió
en una herramienta útil, que, con la reconquista de las instituciones catalanas
de gobierno, facultaría una legislación
propia, aunque limitada. Pero con la
vigencia del Estatuto no finalizaron los
tropiezos, ya que la lentitud en el traspaso de los servicios (en 1938 todavía
quedaban servicios por traspasar) y la
tacañería en la valoración de los bienes y derechos que el Estado cedía a la
Generalidad se convirtieron en fuente
de conflictos en el seno de la Comisión
257
258
Mixta del Estatuto, organismo encargado de la ejecución de dichos traspasos y
de las valoraciones.
La declaración de inconstitucionalidad de la Ley de contratos de cultivo
(junio de 1934), la primera con contenido social que promulgó el Parlamento
de Cataluña (abril de 1934), agravó todavía más las ya tensas relaciones.
Después del 6 de octubre, el Estatuto fue suspendido parcialmente, con
la complicidad de los sectores catalanes más conservadores que se habían
opuesto a la Generalidad, y no se restauró hasta que se produjo la victoria
electoral del Frente Popular (febrero de
1936). Durante la Guerra Civil hubo
un período de asunción máxima de las
competencias estatutarias por parte de
la Generalidad (1936-1937), pero poco a poco, sobre todo a partir de 1938,
se produjo un recorte de la autonomía
catalana.
Con la entrada del ejército franquista en tierras catalanas, una ley (del 5
de abril de 1938) abolió el Estatuto de
Cataluña y todos los signos de autonomía.
Ediciones del Estatuto
El Diario de Sesiones de las Cortes
Constituyentes de la República Española publicaba, en fecha 9 de septiembre
de 1932, el Proyecto de estatuto de Ca-
taluña que las Cortes habían aprobado
aquel mismo día. La Ley, promulgada
en San Sebastián por el presidente de la
República el día 15 del mismo mes, aparecía en el diario de sesiones del 1 de octubre, día en que las Cortes reanudaban
sus sesiones tras un paréntesis veraniego
excepcionalmente largo. El Consejo de
la Generalidad aprobó el texto oficial
catalán el día 5 de octubre.
El Estatuto se divulgó con profusión.
Aparecieron múltiples ediciones en catalán, castellano y bilingües. Se realizaron
impresiones ornamentadas y otras más
simples, con el objetivo de dar a conocer el texto y permitir valorar lo que
representaba el régimen de autonomía
concedido por la República.
259
260
261
The 1932 debate on the statute
262
Prologue
The Statute of 1932 was Catalonia’s
first statute of autonomy. Within the
context of the Spanish Second Republic, the debate on and transformation of
the country’s territorial structure perfectly exemplified the constant tension
between the historic nationalities and
the unitary and centralist power of the
state. In this sense, the wording of its
Statute meant for Catalonia the effective
recognition of its territorial autonomy,
the definition of its institutions of selfgovernment, and the establishment and
distribution of competencies within the
new state framework, although the final
text does not completely satisfy the aspirations for self-government expressed
by the people of Catalonia in the Statute
of Núria.
August 1931 saw the approval by
plebiscite, with 99% of votes in favour,
of the draft Statute drawn up after the
recognition of the right of the Catalan
people to choose their own future, as its
preamble reflects: “of the right of Catalonia, as a people, to self-determination
of the restoration of Catalan unity with
the proclamation of the Republic, and
of the state of law created by the decrees of 21 April and 9 May of the same
year”. Another paragraph of the preamble makes clear the concern that lay behind the composition of this draft: “the
will of Catalonia is not completely expressed in the articles of the Statute, and
its enforced limitations come from the
concern fervently expressed by public
opinion as regards the general structure
of the state, in primary schools, in the
army and in the defence of peace.
”Catalonia wants the structure of the
Spanish state to enable the federation
between all the hispanic peoples, whether established at points in time through
individual statutes like our own, or more
gradually.” An advanced text that established a national horizon with regard
to the State.
On 9 September 1932, after a fierce
campaign reflecting Spanish and antiCatalan affirmation and a prolonged
and heated parliamentary discussion,
the Cortes of the Republic finally approved the Statute of 1932, a text sadly
far from the initial draft that had been
so massively supported in the popular
referendum held in Catalonia. Changes had affected the co-official standing
of Catalan and Castilian instead of the
exclusive official status of Catalan; executive competencies were cut as were
economic resources raised from taxes,
amongst others. In spite of these significant cut-backs, in spite of the disappointment and the frustrated hopes, the
text was still a useful tool that would
restore Catalonia’s parliamentary tradition, at least until Franco’s dictatorship. A text that institutionalised selfgovernment under the definitive name
of the “Generalitat de Catalunya” in
a legislative power, in the form of the
Parliament of Catalonia; an executive
power, consisting of the President of the
Generalitat at the highest level and the
Executive Council; and a judicial power
culminating in the Court of Cassation.
The list of attributions of the Generali
tat, unthinkable as they had been to that
moment, now included control of education and health, establishment of Cat
alan as the official language, and administration and supervision of public
order, amongst other competencies of
the restored Generalitat.
For Catalonia, political autonomy was
the response to a long-held and historically denied national and political revindication. That is, the recognition of
Catalonia as an existing national reality
within the State repaid its debt with a
nation that had long demanded a system of self-government of its own. In
fact, this was one of the major and most
urgent issues that the newly-proclaimed
regime of the Second Spanish Republic
had to resolve. It was agreed to solve the
Catalan question by recognising its collective national rights. However, even
after the concession of a regime of selfgovernment to Catalonia, its fit within
the State continued to be one of the central and determinant issues in the existence and political debate of the Government of the Republic.
The historical context of the Second Republic (1931-1936) proved to
be propicious for this partial recovery
of the rights that the Catalans had lost
with the promulgation of the 1716 Decret de Nova Planta (Decree of the New
System), after the defeat of the Catalans
by the army of Felipe V in 1714 during
the War of Succession. From then on,
maintaining its desire intact and handing it down from generation to generation, the Catalan people aspired to recover its collective freedoms and rights.
Catalonia was therefore now picking up
the threads of its history as a nation.
The book El debat estatutari del 1932
(The 1932 debate on the statute) is a concise and prescient review of this whole
intense process of gestation, discussion
and approval of the new system of institutional relationship between Catalonia and the Spanish state, including the
strong leadership exercised by political
Catalanism, the San Sebastián agreement,
the draft statute approved by Catalonia,
and the battle fought around the statutory text at the Cortes (Spanish parliament) in Madrid. It therefore assumes a
broad perspective and tries to convey a
global vision and as complete an overview as possible of the text’s processing
and the state of the country in the 1930s.
A reflective look back at an agitated and
intense period that left its mark on the
history of our country.
So much so that the draft statute, the
first text approved by its citizens in 1931
before processing by the state, became a
benchmark or milestone in the collective
national memory. The spirit of that proposal, inspired by the sovereign aspirations of the citizens of Catalonia, plan
for a bilateral relationship with Spain
led by a valient and forward-thinking
political class, was very much present
during the process of drawing up the
new Statute of Catalonia in 2006.
The agreement of 30 September 2005
at the Parliament of Catalonia drew together most of the political forces of the
chamber with one common aim: the improvement of Catalan self-government
by responding to the main problems of
contemporary Catalan society while
updating the relationship of Catalonia
with the Spanish state. This text, this
agreement, is the immediate heir of the
1932 text.
Catalonia has national challenges and
common needs that must rise above ideological, party or personal conflicts.
Today, as ever, calls for unity. Unity to
overcome shared difficulties. Unity, but
not only of political parties in demanding what Catalonia needs, but unity as
a country. A unity that in fact we have
needed throughout our history: when
lost, the consequences have been dire.
In spite of the implacability of events,
in spite of resistence encountered time
and time again, the Catalan people have
always survived the blows of history
when they have gone forward as one.
Therefore the challenges now facing
Catalonia (rolling out the Statute, better management of migratory flows, infrastructures and telecommunications
etc.) require us all to pull together and
pull in the same direction. The defence
of the interests of Catalonia needs us all.
There is now no turning back: we can
face the present and the future as best
we can, with the strength and success
that unity brings.
This work, El debat estatutari del
1932, is a rigorous and well documented piece on the process of drawing up
and approval of the Statute of Autonomy of 1932. A book full of interest and
quality, a historic review of a complex
stage of our recent past, whose influence
extends to the present day. But it is also
a kind of revindication of the legacy of
a time, of the meaning, the spirit and
the longing for freedom of the people of
Catalonia. The freedom of the people,
the freedom of a nation: Catalonia.
President of the Parliament of Catalonia
263
The 1932 debate on the statute
264
I. Introduction
On the 9th of September 1932, the parliament of the Second Spanish Republic
approved the Statute of Autonomy of
Catalonia, legislation that gave Catalonia the status of an “autonomous region within the Spanish state, pursuant
to the Constitution of the Republic and
this Statute”. The approved text was the
result of a long and tense debate held
in the Madrid parliament that involved
the whole of Spanish society, but finally
the Spanish state accepted an aspiration
that Catalanism had been explicitly pursuing for decades.
The political leadership
of Catalanism
For years, the Lliga Regionalista (Regionalist League), created in 1901, had
been an almost hegemonic spokesperson for Catalanist claims and, in spite of
difficulties in obtaining the popular Barcelona vote, had managed to dominate
Catalan political life above any other
Catalanist formation. This superiority
is illustrated by the fact that, as from
1907, the party took control of institutions such as the governments of the
provinces of Barcelona and Girona, the
joint municipalities or Mancomunitat de
Catalunya as from 1914 and Barcelona
City Council as from 1915. The Lliga
defended a programme to “nationalise”
Catalonia internally, as a prior step to
achieving autonomy, and was prepared
to take part in Spanish politics, con-
vinced of the power of collaborating in
modernising the state.
When the Lliga broke into political
life it presented itself as a defender of a
supposed multi-class Catalanism, but its
conservative nature gradually came to
the fore. Between 1917 and 1923 the Lliga’s work ranged from autonomous pressure, focusing on the government of the
Mancomunitat and on the pro-Statute
campaign of 1918-1919, and intermittent participation in the Spanish government. The stratagem used insistently by
its leaders in referring to the “accidental”
nature of this political situation, summed
up in Cambó’s slogan in the campaign
for the autonomy: “Monarchy? Republic? Catalonia!”, could not conceal that,
as from 1917 and given the growing
danger of Catalonia being overtaken by
anti-monarchist forces, a closer relationship was sought with dynastic parties,
as shown by the successive entries into
government. The severe social crisis in
Catalonia at that time accentuated the
party’s conservatism and the need to stop
the workers’ movement led it to collaborate tacitly with Primo de Rivera’s coup
d’état. Finally, the passivity of the Lliga’s
leaders with regard to the coup, their acceptance of the dictatorship as a lesser
evil and, once the dictatorship had fallen, their defence of the monarchy clearly
shown by promoting, with Cambó’s decisive involvement, the «Constitutional
Centre» (established in Madrid on the
3rd of March 1931) discredited the regionalist party in the eyes of the more
popular Catalanism and it was stigmatised as the party of the ruling order.
Primo de Rivera’s coup (1923) had
been plotted with the acquiescence of
the ruling classes of the agrarian oligarchy, the industrial bourgeoisie and
the crown, who supported him, and it
was consummated with the inhibition
of broad sectors in society which the
system hadn’t been able to integrate.
Traditionally, the provisional nature of
the coup has been emphasised, an interpretation used to explain the support
it generated among certain sectors and
the apathy, or inhibition, demonstrated by others. But we cannot ignore the
fact that «hard-hitting» solutions were
widely valued in Europe at that time,
where large sectors philosophised on the
weakness and ineffectiveness of liberal
democrats and denounced the corruption of the system, particularly evident
in the Spanish state.
In spite of the fact that, in 1924 and
spurred on by the manifest anti-Catalanism of Primo de Rivera, the Lliga publicised its opposition to the dictatorship,
the willingness with which some regionalist sectors had accepted the General’s
initial declarations meant that it could
no longer regain its lost leadership. During the dictatorship, republican political
formations, until then highly unstructured and in the minority, had gradually
taken on the representative function in
the area of Catalanism held previously
by the Lliga, and when the monarchy
fell these became the viable alternative
as leaders in Catalonia’s aspirations for
autonomous status.
In 1922 a number of nationalist groups
had become established, and the defence
of Catalanism passed into the hands of
the petit bourgeoisie and more popular
sectors. A young sector separated itself
from the Lliga and founded Acció Catalana (Catalan Action), under the leadership of Jaume Bofill i Mates, Antoni Rovira i Virgili and Lluís Nicolau i d’Olwer.
In the same year of 1922, Francesc Ma
cià created the separatist militarised organisation called Estat Català (Catalan
State), whose programme included the
possible federation of Hispanic peoples,
something that would be echoed some
years later in a preliminary draft for the
statute drawn up in Núria. In the countryside, the old Federació d’Obrers Agrícoles de Catalunya (Federation of Agricultural Workers of Catalonia) became
the agricultural union Unió de Rabassaires, under the influence of Lluís Companys and, later on, the political party
Esquerra Republicana de Catalunya or
ERC. In 1923 Rafael Campalans and
Manuel Serra i Moret rejected the centralism of the Spanish socialist party, the
PSOE, and founded the Unió Socialista
de Catalunya.
The dictatorship encouraged a generalised climate of hostility towards and
disparagement of the monarchy. At the
time when the republican regime was
taking its dying breath, it was felt necessary to make a huge pact between common forces and prepare a left-of-centre
alternative containing elements of the
Catalanist and worker movements. The
proposals for organising the left were
diverse and they were led, from disparate positions, by people such as Rovira i Virgili, Companys, Domingo, and
Macià from abroad. Two approaches
were initially taken: that led by Rovira i Virgili, more centrist, and that of
the group L’Opinió, to which the more
worker-based sectors belonged. Rovira and a group of militants left Acció
Catalana at the start of 1930 due to the
movement’s lack of definition regarding republicanism, founding Acció Republicana de Catalunya. For its part,
the group that had formed around the
newspaper L’Opinió supported an understanding between the different Catalanist sectors and the workers’ movement, taking shape in the publication
of the Manifesto of Republican Intelligence in March 1930. This was a step
forward in the search for a convergent
path but it did not manage to go beyond simple coordination committees.
At the same time as these proposals we
should also note the presence of workers’ parties and groups that wished to
reinforce themselves by reaffirming their
identity, with the Bloc Obrer i Campe
rol (BOC) emerging from the fusion of
these groups.
A last force was set up in 1931, just
one month before the municipal elections in April. The social left and Catalanism, seeing that the time had come to
deal the final blow to the monarchy and
convinced of the incapacity of the latter
and of its supporters to solve the Catalan problem, united the republican and
autonomous struggle in the Conferència
d’Esquerres Catalanes (Conference of
Catalan Left), which took place in Sants
(from the 17th to the 19th of March
1931). From this arose the party known
as Esquerra Republicana de Catalunya
(ERC), bringing together the Partit Republicà Català, the Estat Català, the
group from L’Opinió and the independent sectors of Catalanist republicanism.
The following month the ERC, with the
workers’ and trades peoples’ vote, won
the municipal elections in Catalonia,
leading to the proclamation of the Second Republic. On the rebound, the new
party took over Catalonia and leadership of the autonomous process, which
culminated in the approval of the Statute in 1932.
Precedents to the Statute
Throughout its history, political Catalanism had made several attempts to
concretise autonomous power but this
did not materialise until 1919, when the
members of the Mancomunitat de Cata
lunya and the Catalan members of the
Spanish parliament approved a draft
statute of autonomy, which had the support of the Catalan municipalities but
was never even debated in the Spanish
parliament.
However, this was not the first programme of government that had been
drawn up. Already in 1883 the federal
republicans, the first to promote political Catalanism, had produced a draft
constitution for a Catalan state and, in
1892, the Unió Catalanista approved
some guidelines for a Catalan regional constitution, known as the Manresa Guidelines, which are still a point
of reference in the history of Catalanism. As from 1901, when the dynastic
parties were finally displaced from the
constituency of Barcelona by the Lliga
Regionalista and the republicans, the
issue of autonomy gained strength and
the Mancomunitat, set up in 1914 as a
consequence of the decree brought by
the Dato government, authorising the
provincial governments of the regions
to jointly govern themselves for administrative purposes, did not satisfy anyone’s autonomous aspirations.
The struggle for autonomy in Catalonia was taken up again in 1918. From
November in this year until February
1919, the campaign for autonomy was
very intense and Spain experienced
“the Catalan problem” with a lot of
vehemence. The historical and political
conditions of the time helped. This action occurred within the context of the
signing of the armistice that put an end
to war in Europe, as well as the out-
265
266
break of national claims, encouraged by
the proclamation of Wilson’s Fourteen
Points. In short, it occurred in the midst
of the collapse of central empires (Russia, Germany and Austria-Hungary)
that were undergoing their respective
revolutions, the resurgence of irredentist nationalities and the blossoming of
the soviet regime. There was a series of
factors that helped Spanish republicanism, on the one hand, to approach the
nationalism of the left-wing (republic by
definition) and the workers’ movements
on the other hand, which in Catalonia
were the alternative to the monarchic
regime.
On the 10th of November, one day
before the armistice was signed, the republican leader Francesc Layret gave a
speech summarising the attitude of the
Partit Republicà Català. His speech had
a lot in common with the state of affairs
that, one year later, led to autonomy in
Catalonia within the framework of the
Second Republic. Layret proposed the
nationalist and democratic ideal, which
he claimed for the left, and he presented
himself as federalist and not a separatist. The workers’ newspaper La Lucha
printed the speech: “When I talk of recognising Catalan nationality I refer to
its full and absolute political, economic
and administrative recognition within
the Spanish federal Republic. [...] the
problem of Catalonia can only be resolved in times of revolution or in times
of international commotion. This is another reason that accredits our intensely
revolutionary nature.”
Under these circumstances, the Lliga
once again tried to channel Catalanism
and attempted to obtain some degree of
autonomy for Catalonia. At the same
time it also wished to stop the Catalanist left, represented by the Partit Republicà Català of Francesc Layret and
Marcel·lí Domingo, from monopolising
the movement and it tried to separate
any possible coincidence of left-wing
Catalanism from the workers’ movement. The Lliga hovered between the
hope of reaching an agreement with a
parliament that was always temperamental and the strategic need not to re
fuse the sovereignty of Catalonia and to
move towards republicanism, although
it considered this not to be very Catalanist. After the failure of the Maura-Cambó government, and due to the
Lliga’s desire for the government to
become hegemonic, it moved back towards Catalan politics and focused on
the draft statute mentioned previously,
making use of the power held by the
Mancomunitat. This initiative was also
defended by left-wing republicans and
nationalists and it is within this context
that Francesc Cambó and Marcel·lí Domingo intervened in the Spanish parliament in favour of autonomy. The Mancomunitat council gave the head of the
government, García Prieto, its guidelines for autonomy in Catalonia, drawn
up by a mixed committee of members of
parliament and councillors. The arguments concerning this Catalan request
resulted in the fall of the government
and the replacement of García Prieto
with Romanones. The project was refused by the Spanish parliament, which
led to the departure of all Catalan
members of parliament. In a climate of
maximum political tension, Romanones
asked an extra-parliamentary committee to draw up a new bill for the autonomy of Catalonia while, for its part, the
assembly of the Mancomunitat drew up
its own Statute. This was approved by
the Mancomunitat (on the 25th of January 1919) with the immediate backing of the assembly of municipalities of
Catalonia. The two projects were incomparable: that of the Mancomunitat
spoke of autonomy while the govern-
ment’s bill spoke of decentralisation.
Discussions on both projects reached an
impasse before they were presented to
the Spanish parliament, while in Catalonia the republican-autonomist understanding started to waver due to social
struggles, particularly bloody in Barcelona. These got worse in the following
years, culminating, with the presence
of “pistolerisme”, in the severest class
battle seen to date in Catalonia, a fundamental part of the support for Primo
de Ribera’s dictatorship.
In spite of the immediate failure of
the autonomous project, the collective
climate and political conscience that
brought about by a whole history of
Catalanism efforts were not in vain.
During the dictatorship, Catalanism
became more radical in its approach,
founded new organisations and was
resolutely identified with republicanism and left-of-centre politics. The draft
statute drawn up by the Mancomunitat
was a point of reference for the Statute of Núria, and the discussion of the
draft bill in the republican Spanish parliament once again considered, with
some differences and with other protagonists, the central issue debated in
1918 and 1919.
The San Sebastián Agreement
1930 was a year of intense anti-monarchical activity. The republicans, of all
types and from all parts of Spain, attempted to present a united front. Finally, a meeting was set up between the
various parties at the headquarters of
the Unión Republicana in San Sebastián
(17th of August 1930).
In spite of the desire and urgent need
for restructuring, the Catalan left was
still quite disparate at a time when, in
the rest of Spain, the new regime was
already being agreed. The parties that
went to San Sebastián therefore went
on their own behalf and not as representatives of the Catalan left. In addition to the hosts, there was a wide-ranging sample of republicans: A. Lerroux
from the Partido Republicano Radical;
M. Azaña from Acción Republicana;
M. Domingo, A. de Albornoz and A.
Galarza from the Partido Radical Socia
lista; N. Alcalá Zamora and M. Maura
from the Derecha Liberal Republicana; and S. Casares Quiroga from the
Fed eración Repub licana Gallega. At
a personal level, I. Prieto, F. Sánchez
Román, F. de los Ríos and J. Ortega y
Gasset also took part. From Catalonia
came M. Mallol from Acció Republicana de Catalunya, J. Aiguader from
Estat Català and M. Carrasco i Formiguera from Acció Catalana.
The agreements reached established
that the Catalan representatives supported the republican committee chaired
by Alcalá Zamora and that, de facto, it
was a provisional government of the future Republic, in exchange for the latter
promising to provide a legal solution to
the Catalan problem, under the formula
of an autonomous statute or constitution, which in the words of J. Aiguader
would be “proposed freely by the people of Catalonia and accepted by the
majority of Catalans expressed in a referendum voted by universal suffrage”.
Later this referendum would have to
be submitted for approval to the Spanish parliament of the part concerning
the sharing out of powers between the
Spanish government and the autonomous government of Catalonia. In spite
of the few Catalan parties present, the
agreement would be accepted by everyone in the immediate future; it was
the symbol of the fact that Catalanism
linked its fate with the republicans and,
as Aiguader said, “In San Sebastián,
Catalonia showed its revolutionary loyalty”. Afterwards, in a parliamentary
assembly debate on the integral state,
it would be repeatedly referred to, both
by the lords and by the press.
By the middle of October a revolutionary committee had been created in
Catalonia that acted in coordination
with that of Madrid, on which the socialists were also represented. In a tense
social climate, full of strikes and revolts,
the situation within the left would clarify somewhat. Domingo moved definitively to Madrid to do politics; Rovira,
who saw his plan to create a dominant
group fail, reunited with Acció Catalana, now reconverted to republicanism,
and together they founded the Partit
Catalanista Republicà (March 1931).
Companys moved towards the group
of L’Opinió and, with the aforementioned parties, they went to the Confe
rència d’Esquerres; Macià had returned
from exile in February and he brought
the Estat Català with him. As we have
already mentioned, the ERC arose out
of this meeting and this new party, in
spite of its extreme youth, had important men in cities and counties and, particularly the charisma of Macià.
This new association of forces created in Catalonia had little in common
with the political group that had gone
to San Sebastián but the agreement was
accepted by everyone. When the Republic was proclaimed, the composition of the provisional government that
took over on the 14th of April 1931 reflected the balance of these allied forces in the agreement adopted in August
1930: N. Alcalá Zamora presided over
the Republic and was a guarantee of
moderation, as was M. Maura, brother of Gabriel, who had formed part of
the last government of the monarchy.
Old republicanism was represented by
the radicals (Lerroux and Martínez Ba
rrio) and radical-socialists (Domingo
and Albornoz). What was truly new
was the presence of the socialists (three
ministers: Prieto, Largo Caballero and
Fernando de los Ríos) and, expressing
what was called “the Jacobean ferment
of the new republican wave”, Manuel
Azaña, a renowned intellectual who,
at that time, was a political unknown.
Finally, the desire to include “regional”
aspirations within the framework of republican freedoms included an explicitly Catalanist representation, Nicolau
i d’Olwer, and the Galician nationalist, Casares Quiroga. The fundamental
issues were immediately debated and
were included in the parliamentary activity, whose treatment had been agreed
in San Sebastián: agrarian reform, defence of the Republic and the imperative of nationalist aspirations, which
was known under the generic name of
“the Catalan issue”.
Three days of Catalan Republic
At midday on the 14th of April, Companys, anticipating the Revolutionary
Committee of Madrid, proclaimed the
Spanish Republic from the balcony of
Barcelona Council. Immediately Macià,
followed by other members of his party,
went to Sant Jaume square. He came
out onto the Council’s balcony, where
an improvised republican flag was already flying next to the Catalan one,
and with an emotional but strong voice
proclaimed the Catalan republic, taking
on the role of its leader:
“In the name of the people of Catalonia I proclaim the Catalan State, which
with all cordiality we shall attempt to
integrate within the Federation of Iberian Republics, helping them to establish
the new regime with all our strength.
267
268
”From this moment on, the government of the Catalan republic has been
created, which shall meet at the Palau
de la Generalitat. Those who shall go to
make up the government of Catalonia
shall be, from here on, ready to defend
the freedoms of our people, to die for
them. We hope that you, the Catalan
people, would also wish, if necessary
and as all of us, to die for Catalonia and
for the Republic”.
Macià, seventy-two years of age,
started to work with the extraordinary vitality he was famous for. News
of the proclamation of the Catalan
Republic was sent to all the municipalities in Catalonia, to the republican government of Madrid, which had
been formed just a few hours after the
proclamation of the Catalan Republic, to the embassies, etc. A provisional
government was formed and the new
positions were appointed. Lluís Companys was appointed civil governor
and Jaume Aiguader, the new mayor
of Barcelona. General Despujol was
removed as Field Marshal of Catalonia
and was replaced by General Eduardo
López Ochoa, an old friend of Macià
and a firm republican. In the midst of
all this commotion, the Lerroux supporter Emiliano Iglesias had occupied
the Civil Government, but he was removed by Lluís Companys, who presented himself in the company of people from the CNT, the Estat Català and
republican Catalanism.
Things started to change just three
days after the Republic had been proclaimed. In the evening of the 17th
three ministers from the new republican government arrived in Barcelona to
talk to Macià. Right from the start the
provisional government wasn’t convinced about the Federal Republic that
the proclamation of the Catalan State
within the Federation of Iberian Re-
publics had suggested. Although admitting some prior promises, they considered that the situation was an obstacle
to the harmony required in order to
consolidate the Republic throughout
Spain.
This Madrid delegation was composed
of three ministers: Fernando de los Ríos,
Marcel·lí Domingo and Lluís Nicolau i
d’Olwer, the last two Catalans. After
a tense round of negotiations, Macià
renounced the Catalan Republic in exchange for setting up an autonomous
Catalan political power, which it was
decided to call the Generalitat, recovering the historical name of the Catalan government, and pending a statute
of the autonomy that the government
promised to approve. The abandonment of the Catalan Republic that resulted from this meeting was a pragmatic move in order to help consolidate
the faltering Spanish Republic and provided a viable formula for the Catalan
government.
II. The Statute of Núria
The provisional government
of the Generalitat
Until the Constitution was approved
and like the rest of the republican institutions, the Generalitat underwent an
interim period where the overwhelming
desire was for Catalonia’s sovereignty
to endure. However, this was achieved
by giving ground to a greater or lesser
degree, and its sovereignty was jeopardised by recognising the Spanish parliament’s desire to rule. In fact, from the
time it was set up, the provisional government of the Generalitat was broadly
autonomous but limited formally by the
inexistence of detailed autonomous leg-
islation and forced in political terms to
maintain the best possible relations with
the government of the Republic. In this
period the provisional government of
the Republic and that of the Generalitat
continued to cooperate with each other,
supported by the recognition contained
in the San Sebastián Agreement. The
Generalitat was forced to consolidate,
and as quickly as possible, the sovereign position it had been given for the
time being, in order to pressurise the
Spanish parliament by means of faits
accomplis.
After the 14th of April, the Republic
started to work via decrees. On the 21st
of the same month, and while the “constitutional” parliament was not able to
function (namely the parliament with
the power to modify the Spanish Constitution), the provisional government
published a decree that regulated government in the various territories. This
referred to the general regime affecting
the provinces; it mentioned the island
cabildos and the Diputación Foral of
Navarre; it preserved the powers held
by the Basque provinces in the name
of economic accord and mentioned the
Generalitat de Catalunya, officially recognising the institution. This decree, in
addition to restoring the Generalitat,
also provisionally established its institutions: the government and assembly
of council representatives. Provincial
governments disappeared from the
Catalan territory and the provisional
government had the authority to issue
those provisions it believed appropriate in order to set up the assembly with
representatives from the newly elected
councils.
Work started based on this legal foundation. The definitive status was not
achieved until after the Statute had been
approved by the constitutional Spanish
parliament. In this interval, Macià accel-
erated as much as possible all actions to
structure the Generalitat. Not everyone
had reacted yet regarding Catalonia or
the new regime that Macià was already
working on, and this led to numerous
frictions. The government of the Gene
ralitat started to govern based on a decree of self-organisation published on
the 28th of April 1931 [Official Gazette
1 (30.05.1931)], establishing the various
bodies that went to make up the government. This was drawn up by Amadeu Hurtado, with the collaboration of
Jaume Carner and the president of the
courts of Barcelona, Oriol Anguera de
Sojo, and the lawyers Martí Esteve and
Joan Casanovas were also involved. A legal structure was imperative and the text,
finished as quickly as possible, was published on the 28th of April. This haste,
and some people’s actions, at times impulsive and at times distrustful, meant
there were constant quarrels.
Macià notified the Republic’s provisional government of the Generalitat’s
decree without informing them of its
content. The minister for Governance,
Miguel Maura, was irritated at the inclusion of the figure of “ministers” for
the Generalitat. Maura, who had a lot
of reservations concerning the president
of the Generalitat and his actions, publicised a note, contained in his memoirs,
in which he declared “It matters a great
deal to me that it should state, whatever the names given to themselves by
the authorities of Catalonia, that the authorities of the Central Power should
not be delegated nor surrendered nor
given over. The San Sebastián Agreement will be complied with literally
and, until the Councils of Catalonia
have drawn up the draft Statute, until
this has been approved in the regional
referendum and, lastly, discussed and
voted on in the Constitutional Parliament, the Central Power shall not cede
any of the authority it holds”. At this
time it was normal for everyone to refer to the San Sebastián Agreement, but
everyone did so with their own particular interpretation. Macià, for his part,
was offended by Maura’s tone and he
defended himself with the promise given by the ministers from the Republic’s
provincial government in the meeting
that had ended the brief Catalan Republic. Once again it was necessary to reconcile both governments and, on this
occasion, the person in charge of handling, on behalf of Macià, a compromise
with the provisional government was A.
Hurtado, who went to Madrid. Finally,
and with the crucial intervention of Azaña, the decree of the 28th of April was
approved by the Council of Ministers.
This decree established the composition
of the Generalitat: a provisional government or council made up of the president and his ministers or councillors;
an assembly of representatives from the
municipalities, the so-called Diputació
Provisional de la Generalitat, and some
representatives for the government of
the Generalitat in the provinces of Girona, Lleida and Tarragona.
The government of the Generalitat
inherited the powers of the now-disappeared provincial governments and
could rule by decree on all issues of general interest that did not interfere with
those areas reserved for the provisional
government of the Republic, as well as
having the power to hold the Diputació
whenever it believed this to be convenient. The greatest difficulties at the start
of this interim period were financial in
nature. The only money the Generalitat
had came from the former provincial
governments.
The Diputació Provisional de la Ge
neralitat was made up of representatives
from the councils of Catalonia, chosen
according to rules made by the govern-
ment of the Generalitat: the electoral
districts were made to coincide with the
judicial parties; all councillors chosen
were electors, except for those who had
not been proclaimed by the Junta del
Cens or the Electoral Roll Board. This
was a delicate point, as it could hypothetically lead to Catalan town halls being set up inappropriately, a result of the
guidelines imposed by Macià during the
days of the Catalan Republic, according to which only those councils could
be set up that accept the new order. Es
querra made no concessions on this
point, which led to the Lliga abstaining,
as well as the Federació Socialista, the
federals, the supporters of Jaime de Borbón and the radicals, who had just one
representative in the Diputació. However, this procedure guaranteed a coherent majority within the Assembly that
agreed with the provisional government
of the Generalitat, which allowed it to
implement its programme quickly.
On the 24th of May, the representatives of the Catalan councils met in the
capital of the corresponding judicial
party to appoint their representatives,
one per district, to which two were to be
added, chosen by the councillors of Barcelona, Badalona, Sant Adrià de Besòs
and Santa Coloma de Gramanet, and
a further nine by Barcelona. A total of
forty-six representatives [Official Gazette 3 (01.06.1931)], in which Esquerra
had an overwhelming majority, as was
to be expected. The essential function
of this Diputació concerned the Statute
of Catalonia. It was responsible for presenting the report for the Statute and for
organising the plebiscite of the Catalan
councils. Initially it was the Diputació
that had to approve the draft statute,
but a decree by the provisional government of the Republic (9th of May 1931)
stated that the Statute had to be accepted by the same assembly and by the mu-
269
nicipalities before it was submitted to a
referendum. These conditions took political weight away from the Diputació
in terms of approving the Statute.
The draft statute
270
The municipality representatives met for
the first time on the 9th of June in the
building of the old Diputació of Barcelona, under the presidency of Jaume Car
ner. As we have already mentioned, their
main aim was to draw up the Statute
and no other way was considered apart
from inserting Catalonia into a federal
republic. This meeting was immediately
called the Statute Report Committee. It
was made up of eleven members: Josep
Puig i Pujades, Antoni Xirau i Palau,
Pere Mías Codina, Domingo Piñana i
Homedes, Lluís Companys, Josep Den
càs, Rafael Campalans, Jaume Bofill i
Mates, Martí Esteve i Guau, Pere Coro
mines i Montanya and Josep M. Serraclara i Costa, the Council of the Gene
ralitat and the presidents of the Genera
litat and of the Diputació. Minorities
were represented, although Esquerra’s
dominance was maintained. This dominance was based on the resounding electoral victory for the Catalanist forces of
the left, and the Lliga and Lerroux’s radicals were pushed to one side. Catalanism of the right was therefore missing,
which had been repeatedly accused, and
with reason, of having collaborated with
the monarchy, in spite of it having been
in opposition for a large part of the reign
of Alfonso XIII.
An editing committee was immediately appointed, made up of one representative from Esquerra Republicana
(Antoni Xirau), one from Unió Socia
lista de Catalunya (Rafael Campalans),
one from Partit Català Republicà (Martí Esteve) and two independents (Jaume
Carner, acting as president, and Pere
Coromines).
In the second session of the Diputació,
Macià had a message read out referring
to the work that had to be done by the
members, leading to more conflict with
the government of the Republic. Macià
reminded them of the promise made by
the ministers that had come to Catalonia
to negotiate on the Generalitat, according to which they had undertaken to delegate functions of education, economy
and employment, of which only a part
of education had actually been transferred. In his speech, Macià referred to
how this promise had been broken and
his words led to a fast reaction in Madrid: on the 11th of June the Council of
Ministers issued a press release concerning Macià’s message to the provisional
Diputació, repeating their interpretation
of the agreements of San Sebastián and
reasserting the sovereignty of the future
constitutional parliament to resolve the
Catalan issue. Concerning the delegation of functions, it said “With regard
to the statements according to which
there has been a unfulfilled commitment
on the part of some Ministry, it must
be declared that there has never been
any forgotten government commitment
but a personal and collective declaration of a favourable predisposition that
has gradually been translated into measures recognised by Mr. Macià himself”
(La Veu de Catalunya, 12.06.1931). In
reality, the government of the Republic wanted to underline the fact that,
if it had taken favourable measures in
Catalonia, this was not because it felt
obliged by any agreement or pact but
because these measures were a result of
the good and unilateral predisposition
of the Republic’s government.
The Minister for Employment, Largo
Caballero, felt that the message had referred to him directly and was irritated
by Macià’s words. This all led to retorts
and counter-retorts reproduced in La
Veu de Catalunya. In fact, behind the
problem generated by Macià’s words
one could already infer the latent confrontation between the socialists and
the government of the Generalitat,
whose policy, according to the Spanish socialist party or PSOE, favoured
anarchist-unionists in detriment of the
UGT trade union. This confrontation
continued later in the discussion of the
Statute in the Spanish parliament and
particularly became evident concerning
the issue of authority in areas of social
legislation. At that time this was merely another incident, but it was also a
warning that Catalonia would not get
much help from the government of the
Republic in the future in order for the
Spanish parliament to accept the Statute
that Catalonia had started to draw up.
A progressive estrangement could be
seen between the Generalitat and the
provisional government of the Republic
and a confrontation with the socialists
of the PSOE, who saw the Generalitat
as a threat to the interests of their union, the UGT. Given this outlook, the
government of the Generalitat forced
through the consolidation of the agreements of San Sebastián by means of all
the resources they could muster.
Those responsible for drawing up the
Statute met at the hotel in the valley of
Núria, the place that gave its name to
the Statute, and on the 20th of June
it was ready. The editing committee
gave the draft Statute to the council of
the Generalitat, and the latter asked a
group of Catalan politicians (Carner,
Hurtado, Campalans) to explain the
text to the Spanish government in private. According to Hurtado, the discussion was held in a very cordial atmosphere. Alcalá Zamora introduce some
amendments that were accepted by the
council of the Generalitat, and tried to
delay approval of the Statute in Catalonia until the Spanish parliament had
been constituted, in order to be able
to hear the opinion of the parties before it was discussed. This last proposal
was not accepted. On the 14th of July
the Diputació Provisional met to examine the text, officially without the
participation of the government of the
Generalitat, and the text was approved
without too much difficulty, adopting
the following agreements: “One. The
draft Statute is approved, drawn up by
the Committee appointed in the session on the past 11th of June, with the
amendments that have been incorporated therein. Two. The approved Statute
is to be submitted to the plebiscite of
Councils and to the referendum provided for in section b of article 22 of
the decree of the Generalitat of the last
15th of May. Three. All the Councils
of Catalonia are to be sent, on today’s
date, a complete copy of the revised
Statute. Four. The Councils should issue their vote, approving or rejecting
the draft in a session which must necessarily be held before or on the twenty-sixth of the month of July this year.
Five. The Councils shall transmit to the
Generalitat, on the same day as the session, a certified copy of the minutes,
for the part referring to the plebiscite.
Six. The draft Statute shall be submitted to referendum on the coming 2nd
of August. Voting shall be carried out
in accordance with the same census
applied in the last legislative elections.
The ballot paper shall contain the question: ’Do you accept the draft Statute
approved by the Diputació de la Gene
ralitat?’ The elector shall vote ’yes’ or
’no’. Seven. In order to complete the
organisation of the plebiscite and of the
referendum, the presidential Bureau is
empowered so that, in agreement with
the government of the Generalitat and
the Comissaries, it may carry out the
relevant tasks until this is approved by
the constitutional parliament of the Republic. Eight. The Diputació agrees to
request the president of the Generalitat to address all MPs in the constitutional parliament from Catalonia, asking them to defend this draft Statute
so that it may be incorporated into the
Constitution of the Republic”. [Official Gazette, 6 (17.07.1931)]. Immediately afterwards, on the 17th of July, a
decree from the presidency issued the
necessary provisions to organise the
plebiscite for the councils and the referendum.
Party reaction in Catalonia with regard to the Statute was very measured.
The minorities supported it; Lluhí, from
Esquerra, pointed out that “it could
have gone further. But in its preparation, it has been taken into account and
exquisite care has been taken to ensure
it is a Statute that all Catalans can vote
for” (La Publicitat 15.07.1931). The
fact that the Statute was a work by all
was something that all those responsible
had attempted to emphasise. This was
how the representatives of Esquerra answered the later criticism of the Statute’s
party bias, in spite of the fact that the
election results for MPs on the 28th of
June had confirmed the party’s hegemony in Catalonia.
In general terms, the draft Statute was
accepted favourably by almost all the
press in Catalonia. Ultimately all Catalan political parties and forces, whether
they had taken part in drawing up the
Statute or not, were prepared to support
it. Differences were based on specific details and partial aspects. This explains
the absolutely favourable vote received
in the referendum on the 12th of August 1931. The majority criticised how
it had been produced, which ultimately
indicated disagreement with the new
hegemonic block of parties led by Esquerra. Criticism concerned the paucity of autonomy (Lliga, federal, BOC)
in the supposed doctrinal content, be
it religious (Catholic traditionalism)
or social and economic (Marxists and
trade unionists). Some also accepted it
indifferently (anarchists, PSOE) while
others saw and accepted it mistrustfully
(PRR). Gaziel wrote in La Vanguardia
(17th of July): “The Statute has been reduced, at this level, to an autonomous
Statute full of level-headedness and common sense that has not frightened anyone, and trade unionism will also have
to adapt itself to the strict possibilities of
reality. So what is going to become of the
extremist amalgam?”
The Lliga Regionalista expressed its
reservations with regard to the procedure employed, but gave it its support.
The same was true of the Dreta Libe
ral Republicana de Catalunya. The Partido Republicano Democrático Fede
ral, historically the federal supporters
of Pi i Margall and clearly in decline
in Catalonia, accepted it but criticised
its limitations. The Carlists complained
about the text’s party bias and said they
didn’t agree with its wording or ideological orientation in specific matters
such as religion, but they appreciated
how the text recognised the personality of Catalonia and “gave permission”
to their followers to vote in favour of
the Statute.
The Federació Socialista Catalana
(PSOE) accepted it in the name of unity in Catalonia. The Partit Republicà
Radical, complying with what had been
agreed in San Sebastián, pronounced
themselves in favour of the Statute and
awaited the modifications that might
be introduced during its debate in the
Spanish parliament. The anarchist-unionists officially expressed their indif-
271
272
ference. However, at the extraordinary
conference held by the CNT (National
Labour Confederation) on the 11th of
June, when the crisis between the Confederation and the middle-class groups
of the nascent Republic was already becoming clear, had defended the statutes
of autonomy of various regions, provided they contributed to social progress.
They did not stand in any way against
Catalan autonomy and the agreement
adopted revealed their sympathy with
Esquerra (ERC), which soon divided
the CNT, entering into conflict with
the hardliner groups in Estat Català
and ERC, the ruling party. For its part,
the BOC (Workers’ and Farmworkers’
Block), representing the Marxist-inspired nationalist workers’ movement
and with a certain CNT base, disagreed
with the text because it did not contain
BOC’s nationalist aspirations and also due to its reformist and middle-class
content, but it recommended the “yes”
vote because voting against the Statute
would only feed the reaction.
The approved Statute had fifty-two
articles, grouped into eight titles:
Title I: On the territory and cities of
Catalonia.
 Title II: Assignment of the Power of
the Republic and of the Generalitat
de Catalunya.
 Title III: On the Generalitat de Cata
lunya.
 Title IV: On finance.
 Title V: On jurisdictional conflict.
 Title VI: On guarantees for citizens.
 Title VII: On adapting services.
 Title VIII: Transitory regime.

It was a federalist desideratum (it even
predicted a common government for all
the Catalan-speaking territories or Països Catalans) and it was not included in
the Constitution that was passed in De-
cember 1931, which considered Spain
as an “entire” state. Hurtado, who was
actively involved, summarised the content as follows: “The Statute was, with
total respect for the principle of autonomy, a work of balance and good sense.
After asserting autonomy and declaring
the official nature of the Catalan language, with the use of Castilian in relations with the State’s central administration, sovereign powers were classified
into three sections which were: one on
the areas corresponding to the State in
terms of legislation and execution, another on those where the State would
legislate but Catalonia would execute,
and a third on areas under the authority
of Catalonia in terms of legislation and
execution. The most important of these
were those regarding education, civil
law, public works, justice and public
order, and the rules to structure and administrate our finances were established
separately. But the essential novelty
compared with other previous drafts
was that it specified the political institutions of Catalonia in the Generalitat,
comprising the president, the Council or
government and the parliament, without any other power, such as a general
governor, representing the central government. The State’s privative functions
consisted of the corresponding powers
that were, in summary, a general authority over the military division, the
Inland Revenue and the head of Public
Works of a national nature”.
What was approved in Núria was,
nonetheless, a moderate statute; Gon
zález Casanova, in his book Federalisme
i autonomia a Catalunya (1868-1938)
refers to this: “the moderation and behaviour of the Statute of Núria were
captured by the liberal right and by the
newspapers of the order of Barcelona”,
although he considered the federal regime as the only coherent framework
where a genuine autonomy could be
carried out, and where the reference
to the principle of self-government was
maintained.
The councils held their municipal pleb
iscite on the 26th of July. All passed the
draft Statute. The climate was one of
generalised euphoria and the press published the result of the minutes that the
councils had sent to the Generalitat. It
was specified whether the Statute had
been approved by acclaim, unanimously
or by a majority, without being able to
enter into any more detail.
The propaganda campaign prior to
the referendum had been very intense.
Speeches and political acts came one after another and a large number of leaf
lets, banns, etc. were distributed. The
radio and aviation collaborated with
various citizen bodies to disseminate
the campaign and ask for a “yes” vote.
The draft Statute was profusely published and reprinted in the regional
newspapers. The slogans were aimed
at all sectors of the population and appealed both to republicanism and social
reformism, as well as Catalanism.
On the 2nd of August, the Statute was
voted on by referendum with a participation of approximately 75% of the
census and with 99% of the votes in
favour. Women, unable to vote, collected 400,000 signatures supporting
the document from Núria. Abstention
was 25% overall but, in the city of Barcelona, abstentions and “no”, blank
and invalid votes almost accounted for
38%. However, we should not jump to
conclusions since, although the “no”
votes in Barcelona totalled around three
thousand, the number of inhabitants in
the city that had not been born in Catalonia was over one hundred and fifty
thousand. On the 11th of August the
government of the Generalitat declared
the draft Statute as official.
The Statute then had to go immediately to the Spanish parliament. On the
13th of August 1931 the president of
the provisional Generalitat, Francesc
Macià, gave the draft Statute to the pre
sident of the provisional government of
the Republic, to be presented before the
constitutional Spanish parliament.
The Statute in Madrid
Meanwhile there had been general
elections to the constitutional Spanish
parliament on the 28th of June. The results in Catalonia confirmed the weight
of the block ERC-PCR-USC, responsible
for drawing up the Statute. Victory was
extremely evident for the left in these
elections. The climate created in the
electoral campaign helped to radicalise
the social left and it undoubtedly paved
the way for the successful referendum
on the Statute. A process of serious social agitation commenced, with pressure
by the Catalan working class on the regime that had been victorious thanks to
their support. Everywhere was suffering from a large dose of labour conflict,
some leaders from Esquerra started to
worry about the degree of this triumph
and, once again, they began to see the
spectre of revolution.
Apart from these events, the processing of the Statute followed its course.
Once the draft was in the hands of the
government of the Generalitat, Hurtado, keeping the promise made weeks before to Alcalá Zamora and with Macià’s
approval, went to Madrid, with Car
ner, to promote the Statute in the provisional government. It was the first time
the Statute had gone to Madrid. The
journey had to be private, but the presence of both at the Spanish parliament,
on the insistence of Alcalá Zamora, to
present their respective acts as mem-
bers, made the visit less private. Hurtado refers to it as follows: “Everyone
knew that Carner and I were in Madrid,
where we had joined Rafael Campalans,
and that we were studying Republic the
Statute of autonomy of Catalonia with
the government of the, as Alcalá said,
within an environment of perfect cordiality and concurrence in thought and
proposal. In some interviews with the
government they presented us with some
observations on the wording in order to
make the terms of certain articles more
precise, and they gave us some amendments of an administrative nature and
secondary importance. But this study,
carried out in common and with the natural contrast of opposing or at least differing ideas, must have had a great influence on the courageous attitude Alcalá
Zamora had to take in favour of the
Statutes of autonomy when discussing
the Constitution”. Both Hurtado and
Carner returned to Catalonia convinced
that Azaña’s persuasiveness and political
authority was the most significant support for Alcalá Zamora in the government in order to solve what some sectors in the rest of the State interpreted
as “the problem of Catalonia”.
Macià, for his part, brought together
the recently elected Catalan members of
parliament, who had to go to the constitutional Spanish parliament, and asked
them explicitly to support the wording
of the Statute when the parliamentary
debate started. However, he also wanted
to hear the impressions and explanations
of those that had gone to Madrid. Everyone accepted the detailed amendments
proposed by Alcalá Zamora, which became part of the text of the draft Statute. Then suddenly something changed.
Hurtado explains: “I don’t know what
must have happened those days in Madrid, probably a conversation with a
fraction of desperate people from the
new radical socialist party, but during
the meeting we were telephoned by the
young Lluhí Vallescà from the capital
to ask us fervently, on his own behalf
and on behalf of his friends Marcel·lí
Domingo and Gabriel Alomar, due to
a matter of great political importance,
to indefinitely suspend the assembly in
order to delay approval of the Statute
until after the new Spanish parliament
had been constituted and the attitude of
the parties was known”. The internal
quarrels between those promoting the
draft Statute had started.
This request, as we have already men
tioned, was totally rejected and the
planned programme was followed, but
it was obvious that problems had begun. The Diputació met and J. Carner
defended the wording on behalf of the
presidency.
Having passed this stage of the procedure, A. Hurtado and J. Tarradellas
organised the referendum, the former
being responsible for solving the legal
aspects and the latter for preparing the
acts of propaganda.
Once the Statute had been approved
by the referendum, political activity
shifted to Madrid, awaiting the decision of the constitutional Spanish
parliament. Macià left for Madrid on
the 13th of August 1931, acclaimed
by huge crowds and carrying the Statute. He was accompanied by the MPs
Aiguader, Puig i Ferreter, Riera Puntí,
Selvas, Carrasco Formiguera, Sbert and
Gassol and by Trabal, a member of the
Catalan parliament. The very same day
he arrived in Madrid, at half past five
in the afternoon, the Statute was officially presented to the president of the
provisional government of the Republic, at the President’s Palace. According
to Hurtado’s declarations, who consulted with Alcalá Zamora and Azaña, it seems that the Statute was well
273
274
received. But the government did not
make any statement officially regarding the Statute and maintained its position, namely that any decision must
be made by the constitutional Spanish
parliament.
On the 18th of August, president Niceto Alcalá Zamora presented the draft
Statute to the Spanish parliament. At
that time it was clear that this mission
had been received positively. But things
had changed when discussion on the
Statute started in the parliament nine
months later. The debate went on and
on; for more than one year the text of
the Statute gave rise to passionate arguments in favour and against autonomy,
and it divided and opposed politicians
and intellectuals of all kinds.
Biographies of the originators
of the Statute of Núria
Rafael Campalans i Puig, representative of Unió Socialista de Catalunya
(the Socialist Union of Catalonia), was
one of those responsible for drafting the
Catalan Statute of Autonomy. He later
defended the Statute before the Cortes
(Spanish parliament), joining Carner
and Hurtado in presenting the draft
Statute to Alcalá Zamora in Madrid.
Unlike most of the politicians on the
Statute’s drafting committee, Campa
lans was not a lawyer or advocate but
an industrial engineer. On his travels to
further his studies in the Netherlands,
Belgium, England, France, Switzerland
and Germany, he came into contact with
politics and specifically with the European Socialist movement linked to the
Second International organisation. On
his return to Spain he joined the Partido
Socialista Obrero Español (Spanish Socialist Workers’ Party - PSOE).
From 1914 onwards Rafael Campa
lans served on the Mancomunitat de Ca
talunya where he acquired a great deal
of experience in public administration.
He was initially designated Director of
the Public Services Department. However, since 1918 he had been teacher then
headmaster at the Escola del Treball
(School of Arts and Crafts) and in 1922
these links with education led to his
appointment as Secretary General for
Technical and Professional Education.
The arrival of the Primo de Rivera dictatorship meant his dismissal from all
his responsibilities in the Mancomunitat and the school. However he and
some colleagues who had also lost their
posts in the school founded the Ateneu
Polytechnicum (Polytechnic Athenaeum), which proved very popular with
students.
Rafael Campalans and some of his
colleagues in the Catalan federation of
the PSOE disagreed strongly with central office on the Catalan issue and trade
union matters. These differences became
so severe that Campalans, Serra i Moret,
Alomar and others split from the PSOE,
in July 1923 founding the Unió Socia
lista de Catalunya (Socialist Union of
Catalonia - USC). Forced underground
during the Primo de Rivera dictatorship,
Campalans, the strong man of Catalan
socialism, became the leader of this new
group, taking part in opposition and
revolutionary movements.
When the Second Republic was proclaimed, Campalans was elected as a
councillor of the Barcelona City Council, designated Minister for Public Education under the provisional Generalitat
de Catalunya, and chosen as member of
the drafting committee for the Statute of
Núria. In June 1931 he was elected deputy to the Cortes, and as such took part
in the defence of the Statute of Autonomy in the Spanish chamber. This task
provided the inspiration for his work
Hacia la España de todos. Palabras castellanas de un diputado por Cataluña
(Towards the Spain of everyone. Spanish
words of an MP for Catalonia). Here,
Campalans brought together some of
his parliamentary speeches in defence
of the Statute that illustrate the tension
created in the Cortes during these discussions.
In 1933, only forty-six years old and
at the height of his political and personal powers, Rafael Campalans drowned
while bathing in the sea at Torredembarra.
Jaume Carner i Romeu, prestigious lawyer and politician, was among those responsible for drafting the first bill of the
Catalan Statute of Autonomy, serving as
chairman of the drafting committee that
concluded the text on 20 August 1931
at Núria. Carner was also called on to
present it to Alcalá Zamora in Madrid.
Jaume Carner’s links with politics
began with a series of Catalanist initiatives that sprang up in the late nineteenth century. He first joined the Unió
Catalanista (Catalanist Union); later
the Centre Nacional Català (Catalan
National Centre), and finally the Lliga
Regionalista, which he represented as a
councillor on the Barcelona City Council
in 1901. Within this party, Jaume Carner
always defended republican and leftwing positions against the more conservative factions led by Prat de la Riba,
seen in more popular circles as the prime
defender of Catalanism. He became one
of the promoters and later founder of
the Centre Nacionalista Republicà (Re-
publican Nationalist Centre), later the
Unió Federal Nacionalista Republicana
(Republican Nationalist Federal Union UNFR), a splinter group of the Lliga.
In 1907 he became deputy at the Cor
tes for Vendrell, for the Solidaritat Catalana (Catalan Solidarity) party. He lost
his seat in the 1916 elections, when he
decided to leave politics and concentrate on his profession as lawyer. During
these years of public inactivity, Jaume
Carner became one of the most prestigious lawyers in Catalonia. The extensive knowledge of the country’s legislation and economy that he gained in the
course of his work led him to publish
several works.
The proclamation of the Second Republic brought Jaume Carner back to
the world of politics alongside Fran
cesc Macià. In June 1931 he was elected Member of Parliament for the Cortes
for Esquerra Republicana de Catalu
nya, and was elected by members of the
provisional Diputació de la Generalitat
de Catalunya to serve on the committee charged with drafting the bill of the
Statute of Núria. Carner brought to this
project a lifetime’s experience: personally, he was a staunch republican and Catalanist by definition; politically, he had
extensive experience in both local and
government institutions; professionally,
he was expert in legislative, legal and
economic matters. He became chairman
of the Statute drafting committee.
Jaume Carner maintained his commitment to the republican cause. His personal and political prestige led to his being appointed Minister of Finance under
Azaña’s second government in 1931. An
efficient administrator, he proposed fiscal reform and drew up the Republic’s
first budget. His excellent work was cut
short when cancer forced him to resign
from his post in June 1933. He died in
Barcelona one year later.
Torà, 1895 - Mexico D.C., 1977
Martí Esteve i Guau, politician, publicist and lawyer, was member of the committee that wrote the draft of the Catalan Statute of Autonomy. Representing
the Partit Catalanista Republicà, also
known as Acció Catalana Republicana,
he was subsequently one of its defenders
in the Cortes. In spite of his youth, he
had a great deal of experience in politics
and in the management of government
public institutions.
Esteve was initiated in politics in the
ranks of Catalanism in the Lliga Regionalista, where he was an outstanding
secretary of the Joventut Nacionalista de
la Lliga (Young Nationalists). In 1922,
Esteve left the Lliga along with some of
the leaders of the Joventut Nacionalista
to found the new Acció Catalana (Catalan Action party - AC), whose aim was
to distance itself from the opportunism,
rightism and tepid Catalanism of the regionalist party, positioning itself in the
political centre. From the start, Martí
Esteve served on the executive committee of AC, and between 1924 and 1929,
during the Primo de Rivera dictatorship,
was editor of its organ of expression,
La Publicitat. The party acquired more
republican leanings after March 1931,
when it was formally transformed into
the Partit Catalanista Republicà (Republican Catalanist Party - PCR), with
Esteve now taking on a leading role.
But it was not only his prestige within the PCR that ensured his selection
for the committee on the Statute of Autonomy. Esteve also had experience in
public institutions. His first post was
as General Secretary of the Legal Studies Department of the Mancomunitat
de Catalunya, giving him a significant
body of knowledge to bring to the Statute. He was also councillor on Barce-
lona City Council for the Lliga between
1921 and 1923.
In political terms, it was during the
republican era that Esteve was most active. With the proclamation of the Second Republic, Martí Esteve was elected
Member of Parliament for the Genera
litat for Solsona, and in June 1931, deputy for Solsona to the Cortes, where
he defended the Statute of Autonomy.
Some of his most outstanding contributions were his addresses in favour if
the implementation of a federal state in
Spain, and in defence of Catalan as a
language of dialogue in relations with
other regions of the state.
The PCR was disbanded in 1933 and
replaced by Acció Catalana Republicana
(ACR), led by Lluís Nicolau i d’Olwer
and Martí Esteve, who in 1934 was appointed Minister of Finance in the Ge
neralitat. The events of October 1934
led to Esteve’s imprisonment, and he
was not freed and restored to his post
until February 1936, with the victory
of the Popular Front. From then on, he
worked as a lawyer for the Spanish embassy in Paris, setting up home in the
French capital. The Spanish Civil War
forced him into exile, first in Cuba and
later in Mexico.
Figueres, 1898 - Bagneux, Île de France, 1976
Antoni Xirau i Palau, politician and law
yer, was one of the youngest members of
the committee formed to draft the Statute of Núria, later defending it before the
republican Cortes. Although relatively
new to politics, Xirau was given this task
due both to his professional expertise in
legislation and to his role in founding the
new Catalan grass-roots republican party, Esquerra Republicana de Catalunya,
at the time a government party.
275
276
Like many other young politicians
who came to the fore during the Second Republic, Xirau made his first contact with politics during the dictatorship of Primo de Rivera; in his case, by
joining the anti-monarchic movement
formed around the L’Opinió, a weekly
publication with republican, federalist
and socialising leanings. In 1931, this
group and some Catalan statesmen led
by Macià and members of Lluís Companys’ Partit Republicà Català, founded
Esquerra Republicana de Catalunya.
Antoni Xirau served on the committee that produced the draft of the Catalan Statute of Autonomy, and was also asked to defend it at the republican
Spanish Cortes. He was both deputy at
the Cortes and member of the parliamentary committee set up to re-draft the
Catalan Statute of Autonomy in preparation for its discussion, modification and
approval by the Chamber. His speeches,
characterised by their support for an extensive autonomy for Catalonia, obeyed
his thesis on the limited sovereignty of
the state, since for him sovereignty belonged to individual regions and citizens.
He also unsucessfully defended an article
in the draft statute that allowed for the
possibility of incorporating new territory
into Catalonia, to allow for the future
reunification of the Països Catalans.
In 1932 he was selected as member of
the Catalan Parliament for Girona, and
successively held the posts of Minister
of Health and Social Welfare, Economy
and Agriculture. He resigned because of
tension between the L’Opinió sector and
other members of ERC, and in October
1933 with others founded the Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra. After
the February 1936 elections, all members of this group re-joined the ERC.
After the Civil War ended, Antoni Xi
rau was forced into exile, first in Mexico and later in France. His family home
was searched by Franco’s forces who
requisitioned twelve sacks of documents
and his entire library. To make a living outside his native land he became a
teacher but kept up his links with politics: he was a member of the executive
committee of Esquerra Republicana de
Catalunya in exile. During this phase,
Xirau published his book of poetry El
meu poble i altres poesies (1953). Xirau
died in France in 1976, one year after
the death of Franco.
III. The Statute in the
Spanish parliament
The Constitution and the
Statute: “The entire state”
In spite of the hurry with which the Catalan representatives had drawn up the
Statute of Núria, it could not be processed by the Spanish Republican parliament until the new Constitution had
been approved.
The Spanish parliament, chosen at the
general elections on the 28th of June,
started meeting on the 14th of July, presided over by the socialist Julián Besteiro. During the first few weeks they voted on the numerous decrees issued by
the provisional government. The MPs’
main aim was to give the Republic a
constitution that would allow a new
state to be structured, would help to
consolidate the republican regime and
to implement the reformist programme
of those promoting it. It was necessary
to transform the monarchic state they
had inherited and turn it into an effective instrument capable of meeting the
historical challenges the new Republic
was facing. It wasn’t going to be easy,
however. At the time of the general elections, the vacuum produced around the
crown as a result of the Republic being proclaimed helped the republicansocialist coalition to triumph, but faced
with drawing up a text that had to legalise the reforms proposed, the old communication channels of the ruling classes started up and demonstrated their
power when the Constitution was being
discussed, power which had basically
remained intact.
The Committee responsible for drawing up the Constitution was under pressure from various quarters, both from
the government and the press. And,
according to its president, they had to
work with unreasonable speed. The text
sanctioned a liberal, secular democracy
that paved the way for a progressive socialisation to develop, and it installed a
Constitutional Court which was to play
an important political role.
With regard to Catalan autonomy,
there was a key point that the Constitution had to resolve, namely whether the
state was to be structured federally or as
a single unit.
For Catalan MPs it was fundamental
to ensure, formally, the federal nature of
the Spanish Republic. In this case “Catalan sovereignty”, expressed in the Statute that was awaiting its turn to be discussed, would be compatible with that
of the state of Spain. If this point was
not resolved satisfactorily, it could bar
the way for the Catalan Statute, which
also had the idiosyncrasy of having been
drawn up before the constitutional text.
If a federal formula was not found, not
only would Catalonia’s desire for sovereignty be submitted to the approval of
the Spanish parliament, a procedure that
had been accepted by the Catalan politicians in San Sebastián, but there was
also the possibility, as indeed it turned
out, that the Spanish parliament would
rectify the Statute of Núria, employing
its national Spanish sovereignty.
In this respect, the inclusion of Catalonia’s demands for self-government within the constitutional framework of the
new republican state was a problem right
from the start.
Amongst the points that split the Republicans was the conception and administrative organisation of the state.
The possibility of creating a new state
structure was rejected by the “unitarists”, who cited the implementation of
provinces in the 19th century by Francisco Javier de Burgos (1833) and the
status they had acquired. As there was a
general consensus concerning the provinces, the unitarists claimed that outlining a federal structure that used historical regions as its basic units would be
highly arbitrary.
The provisional government of the Republic created an Advisory Legal Committee to draw up the text of the Constitution. The Draft Proposal it presented
rejected the federal formula, but also
broke with the mould of uniformism
and centralism of the Borbón administration. As an alternative it proposed
autonomous regions, using a formula
that had nothing to do with the old Man
comunitat or association of provincial
authorities.
It was admitted that there was a demand for self-government, clearly expressed by Catalonia, and there was also desire to recognise self-government
in various “regions”. However, the new
state structure only saw this in the longterm. The Committee preferred not to
enter into theories about this issue and
established that the basis of the state
structure was that which existed at that
time, namely municipalities and provinces, but that it opened the door to a
possible modification in the future, and
immediately established the powers that
the state could never delegate to future
autonomous regions. The fact that it de-
fined which powers would be exclusive
for the state meant that it was assumed
that the state was in a process of being
restructured, unrelated to the unitary or
federal models, although the margin of
decentralisation was very small.
The press got involved in the discussion of the Draft Proposal before it
was approved by the Advisory Legal
Committee itself. The Draft Proposal
of the Constitution was badly received
in general. Those on the left felt that it
had wasted a chance to go further in
social and secular terms; those on the
right criticised it for the same reasons.
In Catalonia, added to criticism of its
unwillingness to establish federalism,
was that excessive powers were reserved
for the central authority and that exceedingly rigid requirements had been
established in order for the regions to
achieve autonomy. In this respect, however, defenders of a unitary state felt the
text was a grave attack on “national
unity”.
Because of this debate and the ideological heterogeneity of the provisional
government, the latter was not unanimous when examining the text and did
not accept it. To resolve the muddle,
it asked a parliamentary committee to
examine and possibly rectify the text,
set up on the 28th of July 1931 according to the numerical proportion of the
various parliamentary groups. Its president was the socialist MP and lecturer
in penal law, Luis Jiménez de Asúa. The
consequences of not accepting the Draft
Proposal of the Constitution for the
government was that each of its members defended their party position in the
Spanish parliament instead of defending
a single governmental line. The federalist political formula was once again
rejected.
Under these circumstances, if the Republic wished to continue with the sup-
port of Catalonia, the most decidedly
republican territory on the mainland
and the most committed to a reformist policy, it had to save the commitment undertaken with the Catalan parties and resolve what had been called
“the Catalan problem”, although it
was not exclusive to Catalonia. With
federalism rejected, it was necessary to
strengthen the regionalist formula, but
the only reference to distributing powers returned the debate back to its initial points. The desire to pacify most
sectors and the continual negotiations
introduced a series of semantic manoeuvres, so that the theoretical contradiction of a would-be autonomist
but unitary state would eventually be
incorporated into the text. New formulas were introduced in an attempt
to reach a consensus, although often
of little use. Instead of using the traditional formula of “the Spanish nation”,
references to “Spain” were introduced
as a sovereign people and form of state;
this was particularly interpreted by the
unitarists as surrendering (favourably
to Catalanism) a single Spanish nationality. And, in this respect, the ambiguity of the formulas employed left the
debate permanently open.
The Committee insisted on rejecting
the federal model and, when referring
to the state structure, employed for the
first time the expression estado integral
or “entire state”. The template for future
statutes of autonomy was to be found in
articles 14, 15 and 16 of the future Constitution, which established, respectively, the state’s exclusive powers in terms
of legislation and execution, those areas
where execution could be delegated and
the possibility of delegating exclusivity in all those areas that had not been
mentioned to the future autonomous regions. Jiménez de Asúa considered himself to be largely behind these articles:
277
278
“The Catalans not only know this, but
have shown me their loyal gratitude on
more than one occasion”. He did not
define himself as a unitarist or federalist but knew that he was accused of
being a regionalist “and as in Madrid,
the problem seen to be the biggest one
was the Catalan problem, the Catalanist problem”.
The entire state
After denying the feasibility of the traditional federal and unitary formulas,
the Constitutional Committee presented
one that, in the words of its president,
hoped to surpass their predecessors:
the entire state. Jiménez de Asúa, in La
Constitución de la democracia española y el problema regional, stated that
“the unitary State cannot be upheld”,
and, distinguishing between the federal
and unitary state, he defended the entire
state: “[...] you can see the great advantages of the entire regime over the federative regime. In federations the State is
parcelled up in a manner more or less in
line with the nature of these regions; but
we must give them all, equally, the same
regime of self-determination. And when
we are in countries such as Spain, with
regions that wish for self-government
to differing degrees and whose profiles
have different cultural traditions, treating them with an egalitarian regime,
entailed in federation, is awkward to
say the least. It was necessary to find
a regime in which those provinces that
wished to could remain united to the
central power and, on the other hand,
those regions could ask for self-government in the degree in which each one
may be capable of executing this. This
was the regime that was followed in the
Spanish Constitution. But this regime
was also employed in the Constitution
in such a way so that we would not be
at all forced to have a fundamental Political Charter that might compromise
what the Parliament should discuss afterwards. [...] Our aim, those of us who
saw the resounding reality, was not to
oblige ourselves in the Constitution to
concede specific rights to the regions;
but at the same time not to block the
way to the Statutes. In other words, that
the Spanish Constitution in this first Title should enable everything but presume nothing.”
This peculiar autonomist formula
awoke interest in European constitutionalists. Authors such as M. Gerpe Landín
in L’Estatut d’Autonomia de Catalunya i
l’Estat integral, and J. A. González Casanova in Federalisme i autonomia a Ca
talunya (1868-1938) express this interest, as does the broad debate generated
among Spanish constitutionalists, MPs
and politicians in 1931.
In the words of Gerpe: “The new state
structuring, an entire state, was therefore presented as closely related to the
federal and unitary. One might deduce
from the legislator’s intent that it was a
question of implementing a state that,
while maintaining sovereign unity, the
power of powers, was also compatible
with the autonomy of the regions that
demanded this. But we might also defend the presence of a federative tendency in the long-term, after completing
the process of forming the autonomous
regions”.
Finally, the Constitution defined the
form of the state as an “entire state”
compatible with the autonomy of the
regions. This expression, although aiming to ensure consensus, lacked precision. Gerpe defended the idea that an
entire state is a “unitary state characterised by regional autonomy”.
The Constitution did not recognise
autonomous regions, which meant that
it was designed as unitary, but with the
possibility of admitting autonomous areas in the future. Autonomy was not an
ordinary right of the regions but was
delegated by the state. This excluded
any federal interpretation of the Republic’s state structure. It granted any province that might be interested the authority to take the initiative and constitute
an autonomous region, but this had to
be approved by the Spanish parliament.
However, the Constitution did not determine the regions, although it did impose conditions for the provinces to set
up autonomous regions: they had to be
adjoining and have common historical,
cultural and economic characteristics,
which in practice meant that autonomous regions had to coincide with historical regions.
Behind all these discussions lay a political problem that cannot be ignored.
Catalonia had already drawn up a statute and, having lost hope of the state
of Spain being organised as a federation, the only formula that would have
revalidated the sovereignty of the Statute approved by referendum, a future
Constitution that spoke of an “entire
State” had to guarantee the powers of
the state and of the autonomous region,
and not in general and a posteriori but
specifically and a priori.
The political problem of trying to
make the Statute approved in Catalonia compatible with the Constitution
could not be resolved with any of the
legal formulas that were attempted and
introduced. Under these circumstances,
the basic contradiction between Spanish and Catalan sovereignty would crop
up again in the parliamentary debate
on the Statute of Catalonia. When this
happened, and in the midst of debating
the Statute, it was accompanied by the
monotony of historical and academic
speeches and philosophical and legal
controversies, even in the most meti
culous details of organisation and in
the most sordid haggling over specific
powers.
Finally, the Statute of Catalonia was
no longer a document of autonomy
(ruled by governmental decrees that,
according to Royo Villanova, did not
oblige the chamber), and it became just
another bill of parliament. In this respect, when, in a parliamentary session,
the minister at that time and Catalanist
MP J. Carner mentioned that the Statute had been conditioned by a decree by
the provisional government, Royo Villa
nova interrupted him to state categorically “That does not oblige the Parliament”. Under these circumstances and
formula, the project could not be rejected as anti-constitutional in the full
assembly and then appeal to a court of
constitutional guarantees, nor could it
be drawn up again in a constitutional
form; the formula adopted even denied
it this act of dignity.
In this context, both the Draft Proposal of the Advisory Legal Committee
and the parliamentary Committee Draft
made the Statute of Núria unviable.
Alcalá Zamora, in his role as an MP,
made an effort to find a compromise.
Finally, the Constitution was passed on
the 10th of December 1931. The process of the Constitution was marked by
relations between Catalonia and the
Spanish Republic and, rhetoric apart,
it was not possible to constitutionally
establish the principle of regional autonomy. González Casanova was categorical: “the republican Constitution
of 1931, as such, does not grant any
autonomy to the Spanish regions, since
it transfers to the Spanish parliament
(constitutional or ordinary) the authority to decide on the form each possible regional statute may take in each
case”.
Catalan MPs
Elections were held to the Spanish parliament on the 28th of June 1931. Given
the special circumstances at the time,
the elected Spanish parliament was established as a constitutional and legislative parliament. The provisional
government had modified the electoral
rules: provincial demarcations were established and cities with more than one
hundred thousand inhabitants, Barcelona in the case of Catalonia, formed
their own constituency. The law was
complex: each voter chose a number of
candidates that ranged approximately
from 50% to 80% of the positions to
be filled. The seats were filled by order
of vote, provided the candidate had received 20% of the total votes. If there
were still vacancies, because no candidate had achieved this figure, a second
vote was held, based on simple majority.
If strong enough, the majority party
could sweep the board, and this is what
happened in Lleida.
ERC’s lists won all the seats they
had presented themselves for, in spite
of the little parliamentary experience of
the people on their list. This included
those independents who were close to
the party (J. Carner, A. Hurtado and P.
Coromines) and members of the Unió
Socialista de Catalunya (G. Alomar, who
afterwards chose to represent the Balearics, and M. Serra i Moret, R. Cam
palans, etc.), M. Domingo, who was
also a member of the Partit Radical Socialista, and figures renowned for their
campaigns against the monarchy, such
as Ramon Franco. The minority was
made up of the federals, the Lliga Regionalista, Partit Català Republicà, Acció Catalana, autonomous radicals and
socialists.
The resulting Catalan minority was
dominated by Catalanist, republican and
left-of-centre MPs, mostly from ERC,
and was led by Lluís Companys. They
were the ones who bore the brunt of defending the Statute in Madrid.
For the city of Barcelona:
For the province of Barcelona:
Josep Grau Jassans,
Carles Pi i Sunyer,
For Girona:
279
280
For Lleida:
For Tarragona:
Amós Ruiz Lecina.*
(*) Did not join the Catalan minority.
Once the Constitution had been approved, the Statute became the focus of
Catalan political activity and the MPs
applied all their efforts to getting it approved. This was helped by the parliament’s regulations, which meant that
parliamentary groups had to be established and favoured the largest minorities. So, in order to fight for the Statute,
the MPs that had been on the lists made
up by ERC and their allies from the Unió
Socialista de Catalunya (USC) with the
independents J. Carner, A. Hurtado and
A. Samblancat formed the Catalan minority, under the leadership of Companys, and joined by the federals S. Albert,
S. Sediles, A. Jiménez and M. Dolcet;
the MP for Derecha Liberal Republicana E. Bellí; the MPs for Partit Català
Republicà M. Carrasco, Martí Esteve,
and the minister L. Nicolau i d’Olwer.
Finally, for issues regarding the Statute,
three of the four MPs occupying seats
for the Lliga Regionalista were also in-
cluded: P. Rahola, J. Estelrich and R.
d’Abadal.
The wide range of opinions held by
this minority with regard to issues such
as religion, legislation on the countryside and even the proposal by M. Domingo (August 1931) to delay presenting the Statute, led to numerous
tensions in the group. In fact, there was
a need for union to defend the Statute
but in any other issue these discrepancies became evident and the MPs often
acted separately according to their own
strategies. ERC’s desire to monopolise
power was evident. It wanted to return
to Catalonia with the Statute approved
and its tactic consisted of linking approval to a policy of alliances at a state
level, a circumstance that was reinforced when ERC became a key supporter for Azaña’s government, formed
after the parliamentary elections. Under these circumstances ERC and the
majority of the Catalan MPs accepted a pragmatic approach and agreed
to achieve a statute that could be accepted by the Spanish parliament. One
opposing voice in this respect was that
of M. Carrasco i Formiguera, who was
expelled from the Catalan minority
when he refused to respect the group’s
discipline and insisted on defending the
integrity of the Statute of Núria. Companys notified the chamber: “I must say,
my fellow MPs, that the Catalan minority has agreed to consider that Mr.
Carrasco Formiguera has been excluded
from its political discipline. This agreement has been adopted unanimously
and expressly by the minority, with the
attendance of all the political groups
of which it is composed. Therefore, it
is evident that any successive interventions by Mr. Carrasco Formiguera shall
be produced by him alone and shall be
his sole responsibility.” (Official Gazette, 10.06.1932.)
The Statute of Núria
passes through the sieve
of the Constitution
The Statute had been drawn up before
the general elections. These were provisional republican times when, with a
government that contained highly diverse opinions, an effort was made not
to hurt allied susceptibilities and to respect Catalanist feelings as far as possible. The wording of the Statute had not
been agreed, but it had been consulted
with pre-eminent figures of the republican government.
The euphoria with which the Statute
was put to referendum and approved
in Catalonia did not change the forms,
but the unequivocal nature of the results
surprised more than a few. It was evident that, irrespective of internal political differences, there was a resounding
desire for autonomy among different
sectors in society and political groups
that had to be taken on board.
The text was given to the Spanish
parliament in the midst of debate on
the Constitution and, although it was
still pending discussion, for better or
for worse it was present in the minds
of the MPs; in fact, it hovered like a
shadow over the parliament and was
brought into many discussions on the
Constitution.
Pursuant to law, the Statute had to
be presented as a bill for the Republic,
so that the Spanish parliament could
discuss and vote on it or revise it, as it
wished. The first problem concerned the
spirit of the Statute; it had been drawn
up based on a federal model of the state
but the Constitution defined Spain as an
“entire state” and, as mentioned previously, it had no desire to be federal.
As a first step before being discussed,
the draft Statute drawn up in Catalonia
was examined by an adjudicating com-
mittee that produced a new text based
on it, in accordance with what was appropriate to the principles of the Constitution.
The Committee responsible for providing a Decision, or a draft statute, which
was the text that would be discussed in
the Spanish parliament and not the text
drawn up in Catalonia, was made up of
representatives from the Partido Radical
Socialista (López de Goicoechea, Fatrás
and San Andrés); the Basque-Navarre
group (Basterrechea); the autonomist
Galician party (Poza Juncal); the Partido Radical (Lara, Abad Conde, Marco Miranda, Vaquero and García Loza
no); Acción Republicana (Bello); PSOE
(Pascua, Bargalló, Sánchez Gallego, Escandell and De Francisco); the agrarian group (Royo Villanova); Esquerra Republicana de Catalunya (Antoni
Xirau and J. Lluhí i Vallescà); federal
republicans (Valle), and Agrupación al
Servicio de la República (Iranzo). The
largest minorities were represented on
this committee and it was chaired by
Luis Bello, from Azaña’s party, the new
head of government and the strongman of the republican left. An expert
committee was appointed for financial
matters, made up of the Catalan MPs
P. Coromines and R. Campalans. The
Committee’s Decision was presented to
the chamber on the 9th of April 1932
and the Statute was ready to be discussed. The text from Núria had been
adapted to the newly approved Constitution: any reference to federalism had
disappeared; Catalan was now the coofficial language rather than the official
language; the text no longer included
those areas of legislation and execution
which, according to the Constitution,
already lay in the hands of the state,
and any reference to social legislation
had also vanished, a clear result of the
socialist fear of the influence the CNT
(National Labour Confederation) might
exert on the government of the Gene
ralitat, which would be regulated by the
central government. There were new restrictions in the area of education, in the
sovereignty of the Generalitat and especially in the area of finance. Not all the
modifications introduced, and taking for
granted those that would be added during its passage through parliament, were
justified by the need to adapt the text
to the Constitution. In fact, most were
due to pacts with intransigents and the
desire to save the Statute. L. Bello himself acknowledged the enormous pressure exerted on the Committee, both in
the sense of requiring that the integrity
of the text be respected as well as quite
the opposite.
The Decision produced by the Committee was received in various ways in
Catalonia; those on the left did not conceal their disappointment and annoyance; on the other hand, the Lliga was
satisfied with the final text.
Reaction in the Spanish parliament
was also mixed and was due both to
personal attitudes and also party lines.
In spite of the transformation undergone by the text, people like Maura,
Sánchez Román and Ortega y Gasset
remained obstinate and, in the debate
stage for the draft as a whole, refused
to approve the Decision due to the issue of sovereignty. With article 1 in their
hands, which stated that “Catalonia is
an autonomous state within the Spanish Republic”, they once again questioned the feasibility of federalism and
discussed the concept of sovereignty,
something which had already been exhausted during the discussion on the
Constitution.
They referred constantly to issues regarding the inappropriateness of granting economic autonomy to the Catalans
and maintaining public order at times
of economic or social crisis (Maura). It
was stated that the autonomy claimed
by Catalonia was incompatible with the
unity of Spain (Sánchez Román). And
Ortega rambled on about what he called
“the Catalan neurosis” with regard to
the issue of sovereignty; he defended the
“unity of fate” of Spain and reminded
people that “all the subversive things
that have occurred in Spain for many
years now have come from Barcelona”.
(Official Gazette, 13.05.1932.)
Those who defended the draft insisted
on the representative nature of the text,
beyond the differences between Catalanist parties (Abadal); on the defence
of liberal and democratic rights against
Ortega’s monarchising idolatry of the
state (A. Xirau and A. Hurtado); on the
democratic nature of bottom-up sovereignty and not top-down; and they defended that the Generalitat was another
state body (Nicolau i d’Olwer); they insisted that one could not make concessions in the Statute, as the debate on the
Constitution had already involved a com
promise between the federal desires of
Catalonia and the unitary desires of the
Republic. On this point, Nicolau i d’Ol
wer said: “[...] many of us came here
with the hope based, very strongly based
on the belief (the history of the revolution has given us a right to this belief)
[...] that a federal Republic would be
formed; this federal Republic has vanished and, as a compromise between
the federal Republic and the unitary
State, inherited from the monarchy, we
have arrived at this compromise that
is the Constitution”. (Official Gazette,
19.05.1932.)
As head of the government, Manuel
Azaña adopted a decidedly combative
attitude in favour of the Statute. His arguments, impressive in doctrinal terms
and with great political eloquence, focused on the decision to create a true
281
282
Spanish state and on the belief that, in
order to achieve this, there had to be
integration between the revolutionary
working classes and, in territorial terms,
with those regions with the strongest
desires for autonomy. In the speech he
made to the Spanish parliament defending the Statute he outlined the parallelism between a liberal monarchy and
centralism and reached the conclusion
that Catalonia had enjoyed, before the
Borbons, more autonomy than was now
granted to it with the Republic. For him,
the creation of a truly modern state was
inseparable from a republic that balances the effective unity of Spain with respect for the autonomy of regions with
their own personality, such as Catalonia.
Debate on the Statute began on 6 May
1932. First the whole text was discussed
then it was debated article by article.
In the end and in spite of the modifications introduced by the Statute Committee and all attempts to reach consensus
throughout the month-long debate, the
most reactionary sectors remained intransigently opposed to any progress as
regards autonomy.
Behaviour of the various
groups in the parliament
Azaña’s government had made a promise to Catalonia and it was determined
to go ahead with the Statute. Parliamentary discussion had to delimit and
specify the scope of autonomy but this
was practically guaranteed. However,
those opposing the Statute managed to
minimise the autonomous content and
to obstruct the draft’s progress through
parliament with all kinds of obstacles in
order to delay its approval. Each one of
the texts (the one from Núria, the one
from the parliamentary committee, the
one approved by the Spanish parliament
in 1932) was more restrictive than the
previous one.
More than four months of discussion
were required to pass the Statute. As
stated by Amadeu Hurtado: “No-one
[in the Spanish parliament] declared
themselves to be against the autonomy of Catalonia but, when it came to
putting this into practice, no-one accepted the autonomy we were demanding,
and not because it was excessive but on
a question of principle”. The tone of the
discussion was often tense. Many MPs
had openly expressed their desire to obstruct the debate and to impede approval of the Statute if they could.
Members from the very conservative
agrarian party, such as Martínez de Velasco, Royo Villanova, etc., and other,
more moderate members such as Abilio
Calderón and Miguel Maura attempted this. However, republicans such as
Ortega y Gasset, Sánchez Román and
Unamuno, and radicals in general, did
not show much respect for Catalan aspirations and were quite opposed to the
proposal.
The president of the chamber, J. Bes
teiro, tolerated the practice of deliberate obstructionism and it Azaña’s firm
decision to go ahead with the Statute
that got the process going again. Azaña was well aware of the confrontation
they were planning for the government
and constantly directly accused those
responsible, as well as pointing out the
specific ways in which they were trying
to disrupt the discussion. He made this
clear in several speeches and, as intelligent and histrionic as he was, he understood right from the start how the debate would go, which he noted in some
laconic entries in his diary, the same day
the debate started in the Spanish parliament: “The discussion of the Statute has
started. Maura, with great proposals
of serenity and promising a ’high-class’
debate. He must have controlled himself a lot, because he’s extremely aggressive and the proposal weighs on him.
Companys, innocuous words; cordiality, Republic. A lot of people in the hall.
The topic of the day: What a good beginning! So much serenity! Everyone is
scared of the issue and today they were
starting to think that the debate would
go on like that, with uncontroversial expositions. They will see! We bumped into each other afterwards at the cabinet
office; Largo, Ríos, Casares and Ramos.
We started the session. Almost no-one,
except for Casares, is showing his colours in this matter. Fernando [referring
to the minister Fernando de los Ríos]
frowns and ’takes on’ a lot of problems.
I feel there is curiosity around me, a little fear of what might happen and few
resources to help me.
”I have returned to the ministry somewhat disheartened and in a bad mood.
The barbarous campaign against the
Statute has got worse. Many in the parliament are going to join it, expecting
it to be a difficult period for the government and they are eagerly awaiting
this”.
The debate was tough and eventually
tedious but the intellectual level and dialectic aggression used in the chamber
was nonetheless mere showcasing and
the confrontation generated by this discussion outside parliament was quite a
different matter. The behaviour inside
the house was in line with the parliamentary behaviour of the time; brusque
interruptions were permitted, as well as
spontaneous dialogue between the person who had the floor and any member
who felt alluded to or addressed, as reflected in the Record of Sittings.
The parliamentary groups behaved
differently. The PSOE formed part of the
governmental coalition presided over
by Azaña and therefore accepted Catalan autonomy. However, the PSOE’s involvement in the parliamentary debate
was not outstanding; Azaña had been
appointed as the spokesman for the coalition and, in a disciplined way, with
some individualities that made their opposition evident, they supported strictly
the Decision issued by the Committee
and only abstained by majority in the
vote on article 10 of the Decision, on the
creation of Catalan educational centres.
Indalecio Prieto and Luis Araquistain,
opposing Basque autonomy, represented
the sector that most strongly opposed
the Statute within the party. Irrespective of the final vote, some articles were
difficult to accept (2, 5 and 7, in particular), forcing the parties of the governmental coalition to combine forces
and votes in order to push the Statute
through.
The Partido Radical, outside the government, was the largest party in opposition. It had started by showing an
indefinite attitude towards the Statute:
it opposed it but, on principle, neither
could it identify with the more conservative sectors of the chamber. Paradoxically Lerroux, an obstinate demagogue,
only took part on one occasion in the
discussion on the articles (14.07.1932),
in addition to the initial discussion. He
adopted an expectant attitude throughout the whole process. Lerroux insisted that he did not oppose the autonomy of Catalonia; the issue, he said, lay
in what the conditions were and how
these might be achieved. However, his
absences were along the same lines as
the stagecraft in the discussions: it was
necessary to oppose the government.
The party refused some articles, more
to distance themselves from the government than because they disagreed with
their content per se. The final vote was
affirmative.
The members from the Partido Socia
lista Radical, with Marcel·lí Domingo
as their relevant figure, had a very curious and generally conciliatory contribution. They were an active minority in
defending the Committee’s Decision and
in complying with their commitments
with the government.
The members from Acción Republicana firmly supported the Decision as it
had been made by the Committee. This
was Azaña’s party, and he constantly
pointed out what the government’s attitude was, always favourable towards
an understanding with Catalonia. Azaña and his man on the Committee, Luis
Bello, understood the need to strike a
difficult balance between the Catalan
claims and the suspicions of the Spanish parliament.
With regard to the autonomist Galician parties, both Castelao and Casares
Quiroga, Poza Juncal, etc. were always
favourable towards the Statute. The
same attitude was shown by the BasqueNavarre group, dominated by the Partido Nacionalista Vasco. They demanded full powers for the Generalitat. They
supported everything, and identified
most with the Catalans in the area of
education.
One prestigious group in the chamber, due to its intellectual and elitist nature, was the Agrupación al Servicio de
la República. It was a platform founded in February 1931 that did not aim
to be a rival to other parties and had
been set up in order to reflect and disseminate republican principles and to
mobilise awareness in favour of the Republic. Ortega y Gasset, Gregorio Marañón, Unamuno and Ramón Pérez de
Ayala were some of the people behind
this group. With regard to the Statute,
some of them, such as Unamuno and
Ortega, very often expressed an antiCatalanist attitude. The lawyer Sánchez
Román was one of the most active people in the discussion on the articles. In
the issue on language they defended the
co-official nature of Catalan and agreed
with demands for a dual university. As
a group they defended the cultural and
linguistic unity of the state, which basically meant defending Castilian culture,
of which they were the leading exponents at that time.
Unamuno did not understand the idea
of Catalonia nor did he accept the idea
of autonomy. He said “Talking of oppressed nationalities is simply fatuous;
there has never been such oppression
and anything else is poisoning and
falsifying history”. (Official Gazette,
02.08.1932.) This idea, which previously had been refined in a creative dialogue held with the poet Joan Maragall,
now fed on the ill will inspired in him
by any desire to nationalise his native
Basque Country. He proposed defining
Catalonia as “a political-administrative
area”, the result of the administrative
organisation of four provinces.
Language and education were the
other points where Unamuno showed a
highly combative attitude. He protested
about civil servants having to learn Catalan and, with regard to school (art. 7),
demanded priority for Spanish in all
centres of learning in Catalonia, and for
official education to be in that language.
He opposed an autonomous university
and refused to give powers to the government in the area of education.
Other minority parties, such as Derecha Liberal Republicana, Partido Liberal
Demócrata Independiente, and Partido
Republicano Independiente, the monarchists, etc. had varying attitudes.
The federal republican parties did not
stand out much in the discussion. Their
main idea was that the Statute was not
federal but they tried to hold a constructive debate along federalising lines.
283
284
The party that led the total opposition
to autonomy was the Partido Agrario,
omnipresent throughout the debate with
an intensely critical attitude that was impossible to intimidate. They repeatedly
employed the concepts of separatism,
political incapacity, etc. As a group they
talked incessantly about impoverishing
the state if autonomy was granted. Their
vote was always negative.
Other minority groups, following the
attitude of the agrarian party, attempted to boycott the Statute all the time
it was going through parliament. They
had few MPs in the Spanish parliament;
these were state-wide parties, centralist
and opposed to any kind of decentralisation; they had well defined economic and
professional interests that they felt were
threatened by an autonomous Catalonia,
although quite without justification. As
expressed by Josep M. Roig i Rossich
“they represented the Castilian landowners opposing the Catalan industrial middle classes; procurators of an imperial
and backward-looking Spain upheld by
the traditionalism of large sectors of the
population in the central regions; also
monarchists and reformists who were
afraid of the Republic itself and the renovating and progressive airs of Azaña’s
government. And, finally, the Partit Ra
dical interested in provoking a crisis
within the government coalition (hence
the effort made to persuade the minorities in this coalition to take a stand with
regard to specific issues, and particularly
the socialists in discussing ownership of
finance and others). A crisis which would
primarily benefit themselves”.
Catalan MPs insistently denounced
the quasi-boycott against the Statute and
the chamber’s passivity. As the discussion went on and on, the Catalans’ disenchantment and protest increased. M.
Carrasco i Formiguera and L. Companys
both pointed out that the path taken by
the Statute had made it more indefinite
and that, if no solution was found, in
addition to arriving late it could end up
not interesting Catalonia anymore (Official Gazette, 02.08.1932).
The tactics employed by obstructionists was to demand the withdrawal of the
Decision merely to introduce some minimal amendments, or to demand that the
discussion be delayed until other general
laws had been passed. More than three
hundred amendments and protest votes
were presented. Nominal votes were
constantly requested to decide on an
amendment or a particular vote. Some
MPs insisted on making long speeches,
provocative and even insulting. The obstructionist MPs insisted on explaining
the vote, which served to repeat already
stated arguments and to overload the
debate. The existence was confirmed of
a conflict between “the Spanish people”
and the government’s attitude, which
they attempted to create by means of
meetings and campaigns, leading to tensions running high in the house’s sessions. On the 10th of August the president of the Spanish parliament brought
a thorough end to this practice.
Parliamentary debate on the Statute
would have been much longer had the
failed coup d’état by General Sanjurjo in
Seville (10th August 1932) not prompted, momentarily, the republican MPs
who had their doubts about the Statute to present a common front with the
government in order to stabilise the Republic.
The parliamentary procedure for the
Statute was carried out at the same
time as another “great” law from the
Republic, the Law on agrarian reform,
approved at the same time and against
which Sanjurjo’s uprising was also directed.
Sanjurjo’s military coup, although immediately controlled, was a watershed
in the debate on the Statute. When the
uprising occurred, all conflict that had
been expressed during the preceding
months was moderated and the threat
of being forced back to the old ways
led to a policy of agreements. Sanjurjo’s
manifesto per se was not strictly against
the Republic but explicitly against Azaña’s government, the republican Constitution and the legislation carried out
by the Spanish parliament, especially
with regard to religious, military and
autonomous issues.
The climate created after the failed
coup by Sanjurjo helped to accelerate
parliamentary debate and the approval
of the Statute. The republicans realised
that it was necessary to consolidate the
regime at any cost, and this could only
be done by including those that might
still support the reformist republic: the
middle classes, autonomists, the workers’ movement and farm workers. In
Catalonia, all these sectors converged
in forming a new hegemonic party in
progress, namely Esquerra Republicana de Catalunya and in the existence of
a strong anarchist trade union movement.
Parliamentary speeches
The discussion of the Statute started in
the Spanish parliament on the 6th of
May 1932, nine months after having
been approved by the Catalan people,
although what was actually being debated was the Decision issued by the Committee. The path of the Statute through
parliament was long and painful. The
tics deriving from the most atavistic
centralism and mistrust of “separatism”
soon appeared. Catalonia’s right to autonomy became a tense wrangle that
ended up notably blurring the Statute
voted on by the Catalans.
The Catalan minority led the defence
of the Statute, with the MPs L. Companys, head of the minority, and R. Cam
palans. However, the action of a man so
unlikely an autonomist as Azaña was
decisive, who even stated, in his famous
speech made on the 27th of May 1932,
that Catalonia’s autonomy was an inalienable right of the Catalan people that
could only be trampled “from a perspective of malevolence, of ignorance or of
custom”.
First the Decision as a whole was discussed; afterwards, each headline and
then each article. Finally a vote was
taken on the articles one by one, with
the text from the parliamentary committee having been substantially modified. During the months of May and
June headline I was discussed and approved; in July and August, headlines II
and III – fifteen articles in total. During
the first eight days of September the rest
of the articles were passed.
Numerous amendments and protest
votes by MPs were immediately presented to be read in the full assembly, making the whole procedure very, very long
and often laboured. The amendments
presented affected the basic points of
the Statute: the nature and scope of autonomy, powers and taxation.
Pursuant to that provided for in the
Constitution, the Statute had to be presented as a government bill of the Republic, and the Spanish parliament,
making use of its sovereignty, had to
debate this in the broadest sense of the
word. In fact, it was at this point that
something the Constitution had gone to
great lengths to avoid actually began:
namely a debate on autonomy. And,
once again, the legitimacy of the Statute was discussed.
The Statute of Núria had been created
to be developed within the framework
of a federal constitution, or at least an
autonomist constitution. As these conditions did not exist, the text was not
constitutional per se. Under these circumstances, debates were reopened that
had been discussed while the Constitution was being processed.
This discussion was carried out within
a context of economic crisis and generalised social unrest. From the first steps
of the Statute of Núria up until the text
was finally approved in 1932, the country underwent crucial times that modified the founding circumstances of the
Republic. The Statute was being debated when the government of the Republic had lost heterogeneity and cohesion
with the departure of Alcalá Zamora,
who returned as president of the Republic, and Maura, but at the same time
an indisputable leader had been firmly
established, namely Azaña. He imposed
his own reformist principles and this
was his Statute.
Debate on the Statute was very harsh
and troublesome. The text went from
being drawn up in an atmosphere of
support in the initial republican euphoria to being the object of a strong campaign of repudiation, orchestrated by
the recalcitrant core of Castilianism,
but also by highly heterogeneous sectors that paid lip service to democratic
reformism; ranging from demagogues to
top class intellectuals. Fruit of the radical nature of the republican era, this debate, whose speeches are contained on
the enclosed CD, was substantially richer than it was during the transition.
Men such as Maura, the lawyer Sán
chez Román and philosopher Ortega y
Gasset took up intransigent positions
and, in the debate stage of the bill as a
whole, refused to approve the Decision
due to the issue of sovereignty. Article
1 stated: “Catalonia is an autonomous
state within the Spanish Republic” and
this allowed them to bring up, once
again, the issue of federalism, which
had already been rejected in the debate
on the Constitution. Maura pointed out
the inadvisability of giving the Catalans
autonomy on economic issues and maintenance of public order at times of economic or social crisis. Ortega y Gasset insisted that the so-called Catalan question
was impossible to resolve, and Sánchez
Román, to give just one more example,
alleged that Republican legislators lacked
the experience to tackle issues that would
end up radically transforming the state.
However, L. Bello made a futile attempt to explain the foundations of the
Decision under discussion and people
such as Castelao stated the fraternity and concurrence of ideas they held
with Catalanism, albeit without ignoring their differences of opinion.
In defence of the Statute’s text and
over and above any legal controversies,
the strategies on which the Catalan minority based their arguments reiterated
the idea of representing one common
denominator for all the country’s citizens. The most daring amongst them
(Antoni Xirau and Amadeu Hurtado) appealed to liberal Spain, heir to
the Republican doctrines of Francesc
Pi i Margall, the patriarch of Hispanic
federalism. Others like Lluís Nicolau i
d’Olwer claimed that autonomy guaranteed and structured the state’s democratic sovereignty in the face of the atavistic imperial uniformity sanctioned by
the Bourbon monarchy. They presented
the Statute and its process as a historic
opportunity to complete the insertion of
Catalonia within Spain.
Hurtado, a good political debater, used
clear language throughout the discussion and did not allow any theoretical disquisitions to muddy his political
programme. He, and a large part of the
Catalan minority, would take on the
most eminent intellectuals of the time
285
286
in a dialectic debate (Ortega and Unamuno). Their speeches often referred to
a common Hispanic intellectual substratum, particularly in the spirit of the
Krausist school of the Institución Libre
de Enseñanza (Institute of Free Education).
Of note among the speeches by Catalan MPs are the effectiveness of Humbert Torres and the practical political
sense of Martí Esteve. Carrasco, with a
very personal way of expressing himself,
gave some brilliant speeches and demonstrated a wide range of conceptual
purpose and a capacity to enter into the
arguments of his political rivals. However, although he was brilliant in argument, he lacked the capacity to compromise and was eventually expelled from
the Catalan minority.
The speeches by the Lliga MPs were
clearly in support of the Statute. Abadal,
who revealed himself to be a secondary
political actor in this debate, insisted on
separating the Statute from party politics
and defended it as a project of Catalonia. Estelrich, for his part, made it very
clear that the Lliga had been displaced
from the government of Catalonia but
provided a multifaceted interpretation
of nationalism and highlighted some of
its integrating aspects.
A. Xirau and R. Campalans responded, in their turn, to the mistrust and attacks by Ortega, Maura and Sánchez
Román. In his speech, Campalans, given
the more or less implicit imperialism in
Ortega’s Castilianism, invoked the antiimperialism of Friar Luis de León as the
Spain he was closest to and explained
what the Catalan minority was requesting in a very simple way: “What Catalonia desires, due to the simple question
of dignity, and as desired by all peoples
that have achieved a certain degree of
awareness of the community of character, is simply to be governed and admin-
istrated in their own language”. And he
continued “The Catalan ideal is very
clear and will not rest until this so human a thing is carried out in Catalonia, so elementary, that we should be
governed and administrated in our own
tongue”.
On the 3rd of June, when the president of the chamber ended the ninth
session and declared the debate on the
bill to be over, Royo Villanova, one of
the most outstanding adversaries of the
Statute, was still asking for the bill to
be withdrawn and rewritten. It was a
desperately ungainly attempt that was
rejected by 177 votes to 17. In this demand he was supported by Gil Robles
(Acción Popular), and their respective
groups.
After all the turns, Ortega asked for a
rectification in order to respond to the
speeches that his initial speech had led
to (Official Gazette, 02.06.1932). He
rectified his own words to bring them
closer to the ideas of Azaña. He contested the personal attack of his adversaries and addressed himself directly to
Xirau, Franchy and, especially, to Hurtado, who had dedicated a large part
of his speech to him. The admonishing
tone of his words anticipated Ortega’s
well-known disappointment concerning the Republic, which in his opinion
was excessively popular when he had
dreamed of it being elite. He declared
his uneasiness due to the complacency,
or indifference, with which the chamber
had heard the criticisms Hurtado had
addressed to him, allowing his patrician
megalomania to shine through. He felt,
with an excess of sensitivity, that Hurtado was accusing them, himself and his
ancestors, of being monarchists, and the
philosopher insisted that this criticism
was the price he had to pay for his eager attempt at equanimity in the Catalan question.
From this moment on the opinions
he gave in his speech were no longer
personal but doctrinal. Reopening the
debate on sovereignty based on the issue of sovereign power was inevitable.
Etymologically speaking, sovereign
power is the first above all other powers. He revealed his Germanistic training in a historical digression in which
he went back to the middle ages and to
the 16th and 17th centuries (without
making any reference to Roman law):
“The sovereign is God, the origin and
source of all and therefore all power”.
In the last paragraph of his speech he
clarifies to Hurtado that no-one discussed the Statute but that the Statute
and its powers were discussed, and he
explained, quoting himself: “ [...] the
Catalan problem is a Spanish problem
and, the more nationally Spain feels
things, then the more enthusiastically
this must be taken on [...] this unity
of root, this unity of sovereignty, of
profound community spirit with all
Spanish peoples is for a reason, we tell
you that there is no error, no confusion, no darkness at all in this point,
but that this community of state among
all Spanish peoples remains intact and
as always.”
Maura also spoke in the same session.
He did not do so to answer the words
of the Catalans but Azaña’s speech. This
he transcribed, making controversial
long paragraphs of the riskiest points,
stressing that encouraging decisions on
statutory processes when the Republic
was still not consolidated was, at least,
perilous. Maura ended apocalyptically with “Does SS not understand [referring to Azaña] that the country has
more than enough reasons to become
alarmed when the first thing it sees as
a conception of state, at the head of
the government, are galloping horses
pulling a disassembled chariot because
Spain is still nothing? Does SS not understand that we are heading for a crash
with this chariot?”
Immediately Melquíades Álvarez,
with an oratorical style befitting the
19th century and a great sense of pragmatism, stated that “of all the harm”
entailed by the Statute, perhaps the
greatest was that of taxation, a key issue that awakened a lot of interest.
In his last speech for the discussion of
the bill as a whole, Azaña redirected the
high-flown speech of Melquíades Álvarez to parameters of the programme for
debating the Statute of 1919, when the
old liberal politics recognised quite a few
more powers than were now being considered. In reply to Ortega, he did not
enter into political disquisitions on sovereignty, he celebrated the fact that Ortega agreed with him in recognising the
principles of a right to autonomy above
any disagreement he may have with its
content, and specifically with the transfer
of public order to the Generalitat with
appreciable additional recognition, not
exempt from irony on the part of Azaña
who gave his “blessing” for the “impartiality” of the renowned intellectual.
And he reminded Maura, now with a
differing attitude towards the Statute, of
the joint responsibility that, as a minister of Governance, he had in the decisions taken during the time of the provisional government.
The debate on the articles started on
the 3rd of June. The amendments and
protest votes mounted up and the most
debated points were language, education, judicial autonomy, control of public order and the application of social
legislation.
There were numerous incidents during the debate, attempts to extensively
modify the draft Statute, threats by the
Catalan MPs to leave parliament and a
generalised campaign against the Statute
by the press, organisations and groups
from all over Spain.
As we have already mentioned, the
Spanish parliament discussed the Statute and the bill for agrarian reform at
the same time, while various bills were
presented to develop the secular principles of the Constitution. In Catalonia
there were protests due to the time the
procedure was taking and the modifications that were being made.
According to González Casanova it
seems clear that one of the main reasons preventing greater recognition of
regional autonomies was the need for
the republican bourgeoisie to control
the insurrectional movement of farm or
industrial workers via the centralisation
of the powers of repression. From the
time when the Republic had been proclaimed to the discussion of the Statute,
its background was a radicalisation of
the anarchist-unionist struggle, attempts
by the socialist party to dominate their
own masses in order to stop any rupture
with the bourgeoisie and the collapse
of the Republic, confrontation between
republican-socialist authorities and the
workers’ movement and the (traditional) protagonism of Barcelona and Catalonia in the proletarian struggle with the
consequent and well-known parallelism
between social revolution and nationalism: the famous “rojoseparatismo” of
the right.
The compromise that had been reach
ed with the “unitarists” during the constitutional debate was no more than a
simple delay to discussing Catalonia’s
right to be an autonomous region within the state of Spain. It had already been
made clear that there was no prior constitutional recognition of autonomy.
Catalonia had to present a statute that
would be debated as a bill, so that the
Spanish parliament, using its sovereignty, could redraft it as it wished.
Even the legitimacy of the Statute that
Macià had given to the parliament was
questioned, as there had been an evident
constitutional vacuum at the time. After
the subtleties of constitutional debate,
formulating the Statute was interpreted
as Catalan stubbornness and the speed
with which it was presented was seen as
intolerable haste by the Catalans to give
themselves a statute without waiting for
the Spanish Constitution.
Given all these reproofs, which sometimes became insults, it was necessary to
ask whether Catalonia could withstand
its desire to create a new society. The
answer had to be in the affirmative and
the efforts made affected a whole generation in the extreme.
The caricature
Caricature is a para-artistic form found
in culturally open societies that permit
heterodoxy and debunking of the sacred. Attacking mythification at the root,
when its uninhibited shrewdness is given full rein it achieves one of its goals:
to lay bare what politics and its symbiotic journalistic chronicles do not normally reveal.
Its element of irreverence means that
caricature has been much used since the
nineteenth century, above all in expressing radical popular feeling.
The artist Nicanor Álvarez Díaz,
known under the pseudonym of Alejandro Sirio, used caricatures of many
of the deputies in the Cortes of the Republic to illustrate the compilation of
parliamentary chronicles, with their
sceptical and corrosive humour, published by Galician-born writer and elegant and witty journalist Wenceslao
Fernández-Flórez (La Corunya 1885 Madrid 1964), in the ABC («Acotaciones de un oyente»).
287
288
Sirio (Oviedo 1890 - Buenos Aires
1953), an Asturian who emigrated to
Argentina, won his artistic introduction
to the Buenos Aires press thanks to the
impact made by the mannequins in the
shop window of the tailor’s where he
worked on the editor of the local magazine Caras y Caretas. He then embarked
on a career that was to end with his becoming a celebrated cartoonist.
In spite of his capturing the essence
of caricature, Sirio also displayed a talent for the decorative and was a skilled
draftsman.
Biographies of politicians
involved in the debate in Madrid
Alcalá de Henares, 1880 - Montauban,
Quercy, 1940
Politician and writer Manuel Azaña y
Díaz took part in parliamentary discussion of the Catalan Statute of Autonomy both as representative of the ruling
republican-socialist coalition and in his
capacity as President of the Republican Government. Azaña, a member of
the Acción Republicana (Republican
Action) movement who rose to political prominence during the Republic, played a key role in the debate on
the Statute’s text. Hoping to reinforce
the arguments of the Catalan government in favour of the Statute, he rose
to speak on every issue. His resolute
and assured manner made him one of
the most influential and eloquent orators in these debates. Thanks to Azaña, the Cortes became a tribune for expressing all shades of opinion, including the most extreme views. Believing
that an understanding was possible, he
tried to dissipate the Cortes’ suspicion
of Catalan aspirations. The content of
his interventions generally coincided
with the definitive wording of the article concerned.
According to Azaña, conceding
Catalonia autonomy would reinforce
the Republic and integrate Catalan aspirations into the Spanish state and a
single shared ideal – the Republic. The
Statute was fully constitutional, would
never break national unity, and could
in no way be considered separatist. It
would be one of the key pieces in resolving the organic problem of Spain.
There would have to be a new concept
of national unity in Spain that could
create a common state for all, integrating regional and national aspirations.
As Azaña had already pointed out, the
Statute, whose roots lay in the Constitution, would have to be approved by the
Cortes, whose full and absolute sovereignty meant it was the only institution
empowered to resolve the organic problem of the state.
In his discussion of its articles in the
name of the Government, Azaña demonstrated his intention to endow the
Statute with content. As regards language, he argued that the Republic had
been very generous with Catalonia’s autonomous aspirations for Catalan, one
of the main pillars of Catalan nationalism. With reference to education, he
opted for a single, autonomous, bilingual university system. He also believed
that autonomy had to be entrusted with
certain competencies, both in public order and civil legislation and in the administration of justice. On the process
for any future modification of the Statute, he defended the need for universal
suffrage and elections.
His discourse on financial issues was
particularly noteworthy. Azaña unhesitatingly justified all the taxes ceded
to Catalonia. He argued the need for
flexibility in giving resources to au-
tonomous regional tax offices so they
could grow in parallel with the region’s
economy, and also defended the need
for more state investment in Catalonia.
The Cortes would still have to closely
monitor and review the autonomy’s tax
system.
Azaña, the great defender of the Statute from the ranks of the Spanish Government, abstained in the voting on Articles 3, 4, 6, 8, 9 and 10 and voted in
favour of all remaining articles.
Luis Bello Trompeta
Luis Bello Trompeta, politician, lawyer,
journalist, writer and teacher, was chairman of the parliamentary committee in
charge of re-drafting the Catalan Statute of Autonomy for discussion, modification and approval by the Cortes. He
also took part in the debates and voted
on the text. Bello, Member of Parliament for Acción Republicana (Republican Action), had previously intervened
in the drafting of the Spanish Constitution.
Before the proclamation of the Second Republic, Luis Bello had been
best known as a journalist and one of
the fiercest defenders of the “escuela
nacion al”, national educational reform movement. He contributed to
many Madrid newspapers including
El Heraldo de Madrid, where he began
his journalistic career writing summaries of the meetings of the Chamber of
Deputies, and El Imparcial, España,
La Crítica, El Mundo and El Radical.
He soon became one of the most popular journalists in the country while embarking on his own writing projects.
From the newspaper El Sol, he led a
major campaign in favour of the “escuela nacion al”. He embarked on a
long journey throughout Spain, visiting schools, talking to teachers, pupils,
local authorities and people in general,
producing an article about each visit. This soon made a great impression,
arousing public interest in the improvement of education.
A staunch republican, Bello had initiated his activity in Acción Republicana, and when the Second Republic
was proclaimed was elected deputy for
Madrid to the Cortes. He became involved with the Catalan question as
chairman of the Parliamentary Committee on the Catalan Statute of Autonomy, which re-drafted it to adapt
it to the limits imposed by the text of
the Constitution. Bello played a key
role in defusing Parliament’s distrust of
Catalan claims by avoiding confrontation and facilitating the Statute’s final
approval.
According to Bello, the Statute had
to have the legal standing of a constitutive law, could only be interpreted as
contractual, and had to originate and be
consolidated as an agreement between
the Generalitat and the Spanish State.
As regards proper channels for modifying its text, a matter of some disagreement between members of the Chamber,
he felt that the same channels should be
used as had been employed for its approval: i.e. the favourable vote of both
the Catalan and Spanish Parliaments,
followed by its approval in a plebiscite
of both town councils and the Catalan
people.
Bello scarcely intervened in the discussion, preferring to delegate the exposition of the Committee’s viewpoint to
others. Even so, he did intervene strongly in defence of Article 7 on education,
in response to restrictive amendments
presented by other deputies. He took
part in the voting on all articles, always
in favour of the text.
Lluís Companys i Jover, politician
and lawyer, was leader of the Catalan
parliamentary minority in the Cortes.
He organised the interventions of Catalan members of parliament in discussions on the Catalan Statute of Autonomy.
Professionally, Companys was best
known as a trade union lawyer, in particular as the lawyer of the Unió de
Rabassaires (Catalan peasants’ party),
which he himself helped to found in
1922. However, he was greatly drawn
to politics, and since the early years of
the twentieth century had belonged to
several republican organisations. In
March 1931 he was one of the founders of Esquerra Republicana de Cata
lunya, created by merging the workers’ republican Partit Republicà Català
led by Companys, the Estat Català and
the L’Opinió group. He also had experience in public institutions from his
time as a councillor on Barcelona City
Council and member of parliament at
the Cortes. During the Primo de Rivera
dictatorship served on the committees
of the Catalan parties leading the political opposition.
In the municipal elections of 12 April
1931 he was elected city councillor for
Barcelona, and proclaimed the Republic of Catalonia from the balcony of
the City Hall. In June he was elected
to the Cortes as member for Barcelona and was entrusted with leading the
Catalan minority in the Chamber. He
took part in drawing up the new republican Constitution and in the discussions on the Catalan Statute of Autonomy.
In the Cortes, Companys was a staunch
defender of both the Statute and Catalan autonomy. From the outset he de-
clared his disagreement with the text
produced by the parliamentary committee that had re-written the Statute.
According to Campanys, it was not this
but the Núria text that truly consecrated the will of the Catalan people. However, he was also aware that this Report had to be accepted to achieve
self-government, a status that according to him, Catalonia was both prepared and able to assume, and indeed
worthy of being granted greater autonomy. It was during the debate that
Companys was forced to expel Manuel
Carrasco i Formiguera from the Catalan minority for adopting an intransigent posture in defence of the original
Núria text of 1931.
Lluís Companys made a particular
contribution to the debate on the article referring to the Catalan language,
fiercely criticising the minorities who
poured scorn on the language. He also
took part in the discussion on education and universities, where he justified the abstention of the Catalan minority during the vote. He complained
about both the tendentious and inappropriate campaign mounted against
the Statute from outside the Chamber and the interventions of some
Members of Parliament, who on occasion even resorted to insult. At some
moments of extreme tension he even
threatened to leave the Cortes and take
all the Catalan MPs with him. In the
face of the severe cutbacks suffered
by the text, he voiced the understandable fear that the people of Catalonia
would lose all interest in a Statute that
arrived so late and watered down by
two hundred amendments, a hundred
individual votes and one insolent obstruction.
When Macià died, Companys was
elected President of the Generalitat de
Catalunya.
289
Las Palmas de Gran Canaria, 1871 Mexico D.C., 1944
290
José Franchy y Roca, politician and
lawyer, took part in the parliamentary
discussions on the Catalan Statute of
Autonomy as representative of the Partido Republicano Demócrata Federal.
He emerged as the leader of the federalists in the Spanish Parliament, which
had a fairly slight representation. As a
federalist, he supported the wish for
autonomy of any region or district of
Spain, including Catalonia. However,
he could not give his full support to the
Statute because it was not a federal text,
although in essence it recognised this
political intention.
However, he always had a good word
to say in support of Catalan autonomy, and he totally rejected the disdain
with which its language was treated or
attempts to stop the Senyera (Catalan
flag) being raised. This was precisely the
line that Franchy y Roca took in delivering a wide-ranging speech on the concepts of autonomy and sovereignty. For
him, autonomy was not a right that the
state could concede, because the state
was not itself the exclusive owner of
sovereignty, an attribute of the community itself, the whole community. Based
on the individual, maximum exponent
of sovereignty, this right gradually rose
through the institutions – the town, the
region and finally the state – and was
always limited by the abilities and attributes of the lower authorities. Sovereignty, for Franchy y Roca, was a synonym for autonomy, in the sense that it
is an authority able to decide on action
in full possession of its own means for
compliance with its individual purposes,
and a power not subject to any other
within its sphere of action. For these
reasons, Franchy y Roca believed that
autonomy could not either be conceded
nor delegated, but had to be achieved by
explicit agreement.
In the debate, Franchy made some notable interventions on financial matters.
He proposed the cession of contributions directly to the Generalitat and that
the Generalitat should then contribute
to the general expenses of the state
in proportion to the population and
wealth of Catalonia, what today would
be known as the “concert econòmic”
(economic agreement). He also intervened in the discussion on the procedure to be followed for the modification
of the Statute, refusing to accept the arbitration of the courts alone. He added
that no-one should ever doubt Catalonia or its citizens, who even with autonomy would still be Spanish, and that
the country would not descend into chaos if it was granted.
In the voting on the articles he always
voted in favour, except for Articles 7
and 10; in the debate on the whole document, when he voted in favour of the
Statute.
Amadeu Hurtado i Miró, politician and
lawyer, was one of the three men entrusted with presenting the draft of the
statute of autonomy to Alcalá Zamora
in Madrid, before its approval by the
town councils and people of Catalonia
in a referendum. He was later asked to
defend it in the Cortes, as an independent amongst the delegates of Esquerra
Republicana de Catalunya. His prestige
as a lawyer and the trust placed in him
by Francesc Macià, a personal friend,
and by Manuel Azaña and Niceto Alcalá Zamora, led him to be given these
highly responsible tasks.
Amadeu Hurtado had been involved
in politics since the late 19th centur, as
an activist in federal republican circles.
However, after the dissolution in 1910
of Solidaritat Catalana he left active
politics, not to return until the proclamation of the Second Republic. Professionally, he was a lawyer of enormous
prestige.
Hurtado took a very active part in
the defence of the Statute of Autonomy
in the Cortes, in which he encountered
more obstacles than anything else. To
speed up the approval procedure, Hurtado proposed a reduction of the text’s
wording. He hoped this would end the
constant obstruction by the opposition,
who had presented a great number of
amendments, all rejected, by making
each article summarise everything on a
particular issue.
According to its Constitution, Spain
was an integral state. For Hurtado,
this integral state was made up of municipalities, provinces and autonomous regions. Autonomy was therefore not conceded by the state, and the
state could only recognise the attributions and rights legitimately belonging
to a region that expressly requested it.
The organs of autonomic governments
like the Generalitat de Catalunya were
the intermediaries through which the
state had a presence in the area. Autonomy had to be regulated through a
political agreement between the autonomous region and the state, two
bodies in law and the only two legal
persons with the right and duty to made
an agreement to establish, modify or
eliminate autonomy, with due popular
support.
Hurtado also played an active part
in the approval of Article 12, dealing
with civil legislation and the administration of justice. He argued, in defence of private Catalan law, that this
would mean the restoration to Catalonia of a power of which it had been
violently dispossessed centuries before.
Finally, although he was not much involved in the discussions on educational matters, he declared his satisfaction
with the decision finally adopted on
universities.
In 1932, Amadeu Hurtado distanced
himself from the orbit of ERC to join
Acció Catalana Republicana, the year
in which he was chosen as President of
the Ateneu Barcelonès. With the end
of the Civil War, he was forced into
exile in Perpignan, but was later able
to return to Barcelona, where he died
in 1950.
Alejandro Lerroux García
The republican politician Alejandro
Lerroux García took part in parliamentary discussions on the Catalan Statute
of Autonomy as representative of the
Partido Republicano Radical (Radical
Republican Party). A known populist
and demagogue, he first displayed an
ambiguous attitude towards Catalan
autonomy and the text of the Statute,
knowing that his ninety deputies could
hold the key to future votes on the subject. But as the debate progressed, he
showed himself increasingly hostile to
Catalan aspirations. This was due as
much to political strategy, forming a
significant front of opposition to the
Government, as to ideological conviction. Nonetheless, Lerroux did request
the granting of a Statute of Autonomy
to Catalonia, a region which he recognised had singular characteristics
based on language and other cultural
manifestations that gave it its own personality. However this was only after
detailed discussion of each article of
the Report issued by the parliamentary
committee.
Lerroux denied the existence of the
so-called “Catalan problem”, or indeed
the Galician or Basque or Andalusian
problems: in his view, the only aim the
Spanish government should be pursuing was national reorganisation. According to Lerroux, the Statute should
act as a safety valve for Catalan claims,
which had to be satisfied if they were
not to endanger the Republic itself. It
must be possible to integrate a group
of peoples with different origins into
a single higher political unit. The text,
which for Lerroux was a “kind of Constitution for the regional autonomy”,
had to originate from the Cortes, which
had raised the problem and now had to
resolve it through agreement with the
greatest possible number of favourable
votes.
In spite of this favourable approach
to Catalan autonomy and the existence
of a statutory text, he did not accept the
Statute as discussed in the Cortes: it was
too generous to Catalonia, and imposed
what he considered to be unacceptable
conditions that could endanger national
unity. As he himself declared, he found
much of the Report alarming and he opposed many of the concessions made to
Catalonia, particularly as regards public
order, university education and finance.
As well as supporting the personal vote
of Lara that called for state participation in all matters executed by the Ge
neralitat, he also favoured a gradual applicationof the Statute.
He abstained from voting on the individual articles, only taking part in the
definitive final process, in which he voted in favour of the Statute. In spite of
this, it would be a republican government presided over by Lerroux that on
2 January 1935 suspended the Statute’s
attributions.
Barcelona, 1897 - Mexico, 1944
The politician and lawyer Joan Lluhí
i Vallescà served on the parliamentary
committee formed to re-draft the Catalan Statute of Autonomy for its discussion, modification and approval by the
Cortes. On the committee, Lluhí took a
firm attitude towards the Spanish Government, trying to ensure that the Report reflected the highest possible levels
of autonomy for Catalonia. This attitude was tempered during subsequent
discussion of the text, where he represented Esquerra Republicana de Cata
lunya, the majority force of the Catalan
minority in the Cortes.
Joan Lluhí entered politics at the end
of the 1920s from L’Opinió, the weekly
periodical that he founded and edited
as a platform for left-wing, Catalanist
republicanism. In 1931, the so-called
L’Opinió group merged with Estat Ca
talà and the Partit Republicà Català to
found Esquerra Republicana de Cata
lunya. With the proclamation of the
Second Republic, Lluhí was elected city
councillor, member of the Cortes, and
later still member of the Parliament of
Catalonia.
A realistic politician and always courteous and respectful, Lluhí’s loyalty to
the Catalan people made him claim and
defend the maximum autonomy for
Catalonia possible under the Constitution. He was however very aware that
this was not be due to a lack of majority
in the Cortes.
Lluhí took part in the discussion on
several articles of the text. He took a
stand in favour of abolishing provinces,
arguing that they made no sense and
had no purpose if their administrative
organ, the Provincial Council, were to
disappear, transferring its powers to the
Generalitat. Like most Catalan depu-
291
292
ties, he also proved particularly active
in the debate on Article 7 referring to
education. He rejected the duplication
of educational centres, especially for
younger children, because he considered that it did not entail any transfer
of competencies to the Generalitat, was
unworkable above all in smaller towns,
and could be economically unsustainable for the autonomy. As regards possible future modifications of the Statute, Lluhí argued that it would not be
enough just to have the approval of the
Cortes, but that the region itself would
also have to give its approval through
a referendum or other means.
In 1933, he came out against restrictions raised to the transfer of servic
es to the Generalitat and other issues,
criticising ERC party leadership and
causing his expulsion from the party.
With the L’Opinió group he went on to
found the Partit Nacionalista Republicà
d’Esquerra.
Joan Lluhí proved to be an outstanding politician of the republican era, occupying several ministries of the Gene
ralitat and, from 1936 on, also several
ministries in the Spanish government. At
the end of the Civil War he was forced
into exile, first in France and then in
Mexico.
Madrid, 1887 - Saragossa, 1971
Miguel Maura y Gamazo, a conservative and catholic republican politician,
took part in the parliamentary discussions on the Catalan Statute of Autonomy as representative of the Derecha
Liberal Republicana and later the Partido Republicano Conservador. Son
of the well-known monarchic politician Antonio Maura y Montaner, during the Primo de Rivera dictatorship he
evolved towards republican positions,
and was appointed Minister of the Interior in the provisional Spanish republican government. He later resigned due
to disagreement with Article 26 of the
Constitution referring to the religious
question, after having to deal with serious uprisings involving the burning
down of convents.
Maura considered that an outlet had
to be given to Catalan claims for autonomy shown in the plebiscite, all the
more so in a democratic regime like the
Second Republic. However, in debates
he always opposed the Statute, engaged
in constant obstruction, and fostered
the climate of tension that engulfed the
Chamber during these debates. So much
so that he even threatened deputies with
calling on the Spanish people to take
to the streets against the text. He also
confronted the Spanish Government,
accusing Azaña of pressing ahead with
Catalan autonomy only to obtain the
support of the Catalan minority. He also claimed that Jaume Carner only occupied the Ministry of Finances while
the text was under discussion due to his
more than probable partiality as one of
the drafters of the Statute. Miguel Maura’s interventions were very influential,
due more to his personal prestige than
to the numerical power of the group he
represented.
Maura’s reasons for opposition to
the Catalan Statute were diverse, but
were based on his belief that it would
not solve the Catalan problem. He also
believed that the text was fundamentally of a federal nature, and so contrary to the Constitution. Unlike other deputies, he felt that the autonomy
of the regions was an option that only
the state could concede. He felt that
apart from the fact that it threatened
the unity of Spain, it had also to be
refused at that time because it would
undermine the strong state the country then needed. He also considered
that the text would create a gigantic
oligarchy of Barcelona over the whole
of the Catalan region, and so opposed
the transfer of some competencies to
the Generalitat including education,
the administration of justice and public order. He made particular efforts
to prevent the Statute from regulating
Catalan finances, and supported the
proposal of Santiago Alba, who argued
that any ceding of taxes should first be
defined in a subsequent law drawn up
during discussion of the general state
budget. He was also very much against
giving Catalan official standing.
In voting on the articles, he alternated
between abstention and casting a negative vote.
Barcelona, 1888 - Mexico, 1961
Lluís Nicolau i d’Olwer, politician, historian, journalist and writer, took part
in the parliamentary discussions on the
Catalan Statute of Autonomy as representative of Acció Catalana Republicana,
part of the Catalan minority led by Lluís
Companys. His interventions, although
brief, always defended Catalonia’s Statute and its autonomy.
In spite of serving as a minister of the
provisional Government of the Spanish
Republic, Lluís Nicolau i d’Olwer was
also an elected member of the Cortes
for Barcelona. He argued that Catalonia had to be viewed and integrated
within a very specific reality, that of
Spain. He considered that the Catalan problem was not what was then
known as the Catalan question in isolation, but the combination of this
question and the situation of Spain itself.
Somewhere within the present democratic state framework he believed that
an outlet had to be provided for Catalan claims. Not to do so would be both
unjust and a danger to the unity and
strength of the Republic itself. This outlet could be no other than the Statute
that Catalonia had voted for in a plebiscite, and that had behind it the will
of all the Catalan people. In 1934, following approval the Statute, Nicolau i
d’Olwer was appointed chairman of the
Catalan representation on the Mixed
Committee for the Transfer of Services
from the state to the Generalitat.
On February 1936 he was re-elected
Member of Parliament for Barcelona
and appointed Minister of the Economy
and Governor of the Bank of Spain in
the Azaña Government. He remained
a member of the Spanish government
during the Civil War and when the war
ended had to go into exile.
Even in exile, Nicolau i d’Olwer remained politically active. He was chairman of the Junta d’Ajut als Republicans
Espanyols (Committee for Aid to Spanish Republicans - JARE) while living in
Paris and Vichy until his imprisonment,
first by the Pétain’s collaborationist government and later by the Gestapo in the
French occupied zone during the Second World War when the resources of
JARE were confiscated. In 1945 he was
a member of the Republican Government in exile presided over by Giral and
finally served as Ambassador to the Republican Government to Mexico (194650). He also took part in many cultural
manifestations by Catalans in exile: was
a member of the Fundació Ramon Llull,
wrote for the Revista de Catalunya and
El Poble Català, and was one of those
responsible for maintaining the Jocs
Florals de la Llengua Catalana (Catalan Floral Games) held in several cities
throughout the world.
Madrid, 1883 - 1955
José Ortega y Gasset, philosopher, essayist and great speaker, is the bestknown figure in the field of 20th-century Spanish thought. He took part in the
parliamentary discussions on the Catalan Statute of Autonomy as representative of the Agrupación al Servicio de la
República. This movement, not political
in orientation, brought together a group
of anti-monarchical Spanish intellectuals. Originally founded to participate in
the drafting of the new republican Constitution, it remained active until after
the approval of the Statute and the law
on agricultural reform. Ortega y Gasset was very much against autonomy
for Catalonia and made this clear in his
interventions, where he used pseudoscientific arguments and abstractions to
oppose the text of the statute, putting
forward a profoundly centralist and
uniformist vision of the state.
For this philosopher, Catalonia was
characterised by its separatism or particularist nationalism, amounting to a
desire to live apart from other peoples
and communities, a defensive nationalism, reluctant to engage in any contact
or merger. Ortega y Gasset felt that recognition of Catalan nationality would
be equivalent to giving it independence.
He declared that the only solution to
the Catalan problem was for Catalonia to accept that the only sovereign
power belonged to the state, which
possessed total, indivisible and unlimited sovereignty. The Statute, then, was
unacceptable, both for its over-radical
approach and because it attacked the
unity of sovereignty that was due exclusively to the Spanish state. In contrast to what other deputies thought,
for Ortega y Gasset autonomy could
never arise from agreement, but was a
concession made by the state to a region, which was in turn a creation of
the state itself.
He made particular objection to some
of the articles. Most deputies taking part
in the discussions on the Statute, aware
of the importance of Catalan, accepted
Article 2 on the value and presence of
the language. But Ortega y Gasset declared that the article would only favour the displacement of Spanish, the
language which in legal terms must prevail in Catalonia. His opposition to the
Catalan language was also exposed in
the debate on the article on education.
Ortega y Gasset defended the presence
of dual educational institutions, those of
the state and those of the Generalitat at
all levels, and felt that at university level
Spanish should always prevail. He also
demonstrated this uniformist and centralist tendency in questions of justice,
refusing to accept the existence of Catalan law and law-courts regulated by the
autonomy itself. He further opposed the
system set up for the reform of the Statute and the formula adopted on financial matters, believing that no significant
contributions should be handed over
untouched to Catalonia.
After expressing throughout the debate his wish to neutralise the Statute,
he usually abstained from voting.
Ángel Ossorio y Gallardo, a politician
and jurist, took part in the parliamentary
discussions on the Catalan Statute of Autonomy from the standpoint of a monarchic deputy. Unlike other representatives
of the more conservative and right-wing
parties, Ossorio y Gallardo proved to be
a good-humoured and realistic defender
of the Statute and Catalan aspirations to-
293
294
wards autonomy. As a monarchist without a king and at the service of the Republic, as he defined himself, he found
himself as distant from right wing postures as from the left.
Ossorio y Gallardo openly recognised
that the Catalans were unhappy with
the Spanish political system of which
they formed a part and suffered from
a lack of freedom. An understanding
would therefore have to be reached between the two peoples through dialogue
and mutual respect, avoiding solutions
that were either assimilist (denying Catalan aspirations) or separatist (he felt
that neither Catalonia nor any other region harboured separatists). Such an understanding would have to come by the
Cortes transferring to the Generalitat
certain unrestricted powers, respecting
the basic traits of Catalan identity. Even
so, he was also in favour of the Spanish
state maintaining a constant and active
presence in the major concessions made
to the autonomy.
Ossorio y Gallardo took part in the debate on many of the articles of the Statute, always putting forward his viewpoint in a respectful and constructive
way. On the language question, he felt
that Catalan must be respected, because
otherwise the problem created could fester and assume unsuspected dimensions.
On universities, unlike the Catalan minority, he was in favour of having two
universities, one Catalan and the other
Spanish: the centrist presence in Catalonia had to be guaranteed, and education
was an inalienable right of the state.
Another of his proposals was for the
figure of a moderator between the autonomous power and the central state,
who could in no circumstances be the
President of the Generalitat and would
have the rank of governor or delegate.
He also supported a proposal of the federalist Valle for a local law that would
prevent the competencies of town councils being absorbed by the centralism of
Barcelona.
On the issue of the administration
of justice, he argued that when dealing with Catalonia’s unique legislation
the Catalan courts had to prevail, while
other matters would have to be referred
to Spanish jurisprudence. In law then
as with universities, there would have
to be duality. On the controversial issue of the future reform of the Statute,
he argued that it must be subject to the
normal procedures for any constitutional reform, since he considered that the
Statute was in effect part of the Constitution.
In general, Ossorio y Gallardo voted
and spoke in favour of the Statute, always working for understanding among
the different opinions expressed in the
Chamber.
Saragossa, 1869 - Madrid, 1958
Antonio Royo Villanova, politician, lawyer and publicist, represented the Grupo
Agrario (Agricultural Group) on the
parliamentary committee formed to redraft the Catalan Statute of Autonomy
for its discussion, modification and approval by the Cortes. Royo Villanova
was totally opposed to the Statute and
any concession of autonomy to Catalonia, which for him meant the virtual
independence of the region. With his
disrespectful tone and opinions, he was
one of the deputies who did most to obstruct debate and create tension during
the discussions, becoming the personification of the most rancid centralism and
integrism of his time.
He took an extremely active part
in debate, always trying to impede
approval of the wording of the text.
First, he considered the Catalan problem to be a confrontation between
two “nationalities”, and declared that
this was totally unviable since “here
there is no other nation than Spain”.
Next, he systematically opposed any
proposed concession to the Generalitat. In the case of education, he argued
that if the autonomy had this competence, it would cause a fall in patriotism amongst Catalan students and
pave the way to spiritual separatism.
He also demanded the suppression
of Article 8 on public order competencies, and Article 11 on infrastructures, agriculture, health and charity,
refusing to accept that the Generalitat
could legislate on local matters. He obviously rejected any concession or any
right given to Catalonia on finance.
He also demanded that the President
of the Republic should be able to veto any laws approved by the Catalan
parliament (which he proposed should
be called the Assemblea Region al de
Catalunya - Catalan Regional Assembly), and proposed that the will of the
Spanish government should prevail in
the event of any future reform of the
Statute. Although it may seem strange
after his systematic “no” to everything,
he did not oppose the co-official status
of the Catalan and Spanish languages
in Catalonia.
The aggressive tone and attitude and
militant anti-Catalanism of Antonio
Royo Villanova led one deputy to accuse him of time wasting and futile,
useless, inefficient and malevolent obstruction of debate, not only affecting
the interests of Catalonia but also those
of the Government of the Spanish Republic.
True to the discourse that he maintained throughout the sessions, Antonio
Royo Villanova voted against all the articles of the Statute.
Josep Xirau i Palau
The politician and jurist Josep Xirau i
Palau was one of the defenders of the
Statute of Núria before the Cortes.
Member of the Catalan minority as representative of Unió Socialista de Cata
lunya, his speeches on the educational competencies to be devolved to the
Generalitat were of particular note.
The young Josep Xirau was not an
experienced politician – before the Second Republic he had yet to hold office
in any government institution. He entered politics in 1923, when with his
brother Joaquim, an eminent philosopher, he joined the Unió Socialista de
Catalunya (USC) at its founding. But he
was a brilliant jurist, who after studying law had taken a doctorate, doing
internships in Switzerland, Italy and
Germany, in 1917 being awarded the
Doctorate Prize for his work. Immediately afterwards he was awarded the
Chair in Judicial Procedured and Forensic Practice, first at the University of
Múrcia, then at the University of Seville,
and finally in the University of Barcelona, where he founded a Seminar on
Special Legal Studies and the Institute
of Comparative Law.
With the proclamation of the Second
Republic, Josep Xirau was elected member of the Cortes for Barcelona. At the
Cortes, he served on the Parliamentary
Justice and Public Education Committees, working on educational reform,
and was also asked to defend the Catalan Statute of Autonomy before the
Cortes. It was Xirau who complained
publicly about the aggressive tone of the
discussions (“We are making a kind of
peace treaty between Spain and Catalonia, and we we could have done without
this”) and expressed the disappointment
felt by Catalan deputies on the constant
cutting back of the Statute drawn up in
1931. From his socialist standpoint the
Statute, with all its shortcomings and
in spite of its failure to satisfy Catalan
aspirations due to the cutbacks it underwent, was still a working tool with
which the future of Catalonia and also
of Spain could be built, by integrating
two realities into one efficient whole.
Among Josep Xirau’s most outstanding contributions were those on education. Contrary to the final solution imposed, he believed that this had to be an
exclusive competence of the Generalitat.
His reasons were very clear: “What the
State has formally to protect in Catalonia is Catalan culture, which is – and
there is no paradox here – the culture
of the Spanish state in Catalonia. And
the Generalitat has the duty to protect
Spanish culture as a special problem of
the country it rules, in this case being a
Catalan problem”.
Under Franco’s rule Xirau was reduced
to anonymity, and he died in 1982 at Vilafranca del Penedès.
IV. The battle around
the Statute
Repercussions in the street
to the parliamentary debate
Right from the time the Statute started
to be debated in the Spanish parliament,
the press opened up a parallel debate on
the spirit and content of the text. The
Statute started to fill the front pages
and newspapers reported extensively
on how the sessions were going on a
daily basis. Parliamentary reporters retold in detail what was happening in the
chamber, the order the MPs spoke in,
providing exhaustive summaries of the
long speeches and discussions and the
challenges brought, often with a profusion of literal transcriptions. In general they conveyed an atmosphere of ill
feeling to their readers that was never
displayed in parliament, where good
parliamentary form was never lost, no
matter how intense the discussion. And
once the sessions had ended, often in
the middle of the night, even the MPs
didn’t restrain themselves from providing journalists with comments which
the latter published according to their
respective leanings.
The press obviously adopted different positions but, in general, the draft
Statute caused a lot of mistrust in the
rest of the state. Its perceived goal was
to grant Catalonia a privileged position
compared with the other territories, as a
reward for the support it had given and
was giving to the Republic.
Days before the Statute debate started
in the Spanish parliament, the most reactionary press, particularly from Madrid, was already spreading a climate
of opposition to any kind of statute of
autonomy. The most rabid “españolismo”, or more accurately “Castilianism”,
was passionately displayed by professional colleges, chambers of commerce
(which since 1931 had boycotted Catalan products), of agriculture and industry, employer’s associations and cultural,
recreational and political organisations
to demand that no kind of autonomy
should be recognised for Catalonia. Although it was the extremely conservative right that predominated in defending this position from a political point of
view, and also criticised the Statute most
vehemently, protests were not limited
to the far right and people and groups
of various orientations, even the opposite ideology, became travelling companions in this cause. For example, this was
the case with the Juventudes Socialistas (Young Socialists) from the centre
295
296
of Spain, who had no qualms in showing their disagreement with the policy
accepted by the PSOE as a party of the
government and, as such, jointly responsible for the extensive programme
of fundamental reforms, of which the
Statute was merely a part.
Propaganda by the Partido Agrario
and Acción Popular went under the slogan of defending the unity of Spain.
Slogans such as “Death to the Statute”,
“Down with the Statute”, “War to the
Statute” focused the crusade. Councils
in Castile collaborated actively in this.
Holding fast to the old imperialist discourse from the Catholic monarchs,
Fernando and Isabella, they interpreted
the Statute as an attack on the Castilian identity. “Castile, always Castile,
rises up against this outrage”. A Valla
dolid newspaper with the significant
name of La Conquista del Estado (The
Conquering of the State) was militant in
the months of July and October 1931,
given the results of the referendum on
the Statute in Catalonia. At that time
it said that the army should be sent to
Catalonia to restore order, to turn it, if
necessary, into a “colonised land”.
The flagship in the campaign against
the Statute was El Imparcial, from Madrid, which published a whole page
on “Before the Statute, civil war” (this
was reprinted in the weekly La Rambla,
06.06.1932).
El Imparcial started an insidious campaign against the Statute, and against
Azaña’s government. It published numerous leaflets against the Statute (which
we reproduce here) to be distributed by
its readers and, while the Statute was
going through parliament, it inserted
on the back page of the newspaper, in a
prominent position, “Spaniards: war to
the Statute!”, which became its slogan.
This hostile atmosphere led to lamentable events such as the aggression suf-
fered by the minister of the Generalitat,
MP and poet Ventura Gassol, who was
attacked on leaving the hotel he was
staying at in Madrid. This was an isolated act and, given its nature, designed
to humiliate, as they tried to shave his
head, characteristic of the policy’s idiosyncratic nature. El Imparcial widely
publicised the meeting held on the 27th
of July at the Madrid bullring. This was
a mammoth show against the Statute
and managed to attract around thirty
thousand people.
These exhibitions displayed by the
most fervent opponents of the Republic came about at a time of maximum
ill feeling, a few days before Sanjurjo’s
uprising. Any means were used and all
arguments were valid, even if turned on
their heads. El Debate (19.07.1932),
with the intention of reproducing the
wishes of Catholics, said “the Catalan
Statute is obscure in origin [...] it is the
child of secret revolutionary pacts and
the main protection it receives comes
from the same block that supported the
persecution of the Church in parliament
and the plundering of landowners” referring to the article in the Constitution
classifying a secular state and the agrarian reform Act, being discussed at the
same time as the Statute.
On the 27th of April, Palencia council
protested because it felt that Spain was
reviled by the Statute and it demanded the withdrawal of Castilian MPs
from parliament. The Diputación in
Burgos stated publicly that it preferred
Catalonia to be separated from Spain
rather than approve the Statute (ABC,
30.04.1932).
The ABC newspaper campaigned
unceasingly. José Calvo Sotelo (ABC
10.05.1932) said that, in order to get the
votes of the Catalan minority, the government had allowed “sovereignty to be
plundered and heritage to be stripped”.
The MP Felipe Sánchez Román even
tried to contest the Decision issued by
the parliament’s Statute Committee,
believing it to be anti-constitutional
(12.05.1932).
The Madrid correspondent of Le Petit
Parisien (18.05.1932), carried away by
the fervour of the protests, wrote “the
whole of Spain refuses the Statute”.
Traditionalist Víctor Pradera wrote
(ABC, 02.06.1932): “What Esquerra
wants is to be able to use the funds of
the Spanish state to establish its dominance over noble Catalonia, a tormented victim of these farcical actors, and
to keep its terrorist influence over the
central government, be it monarchic or
republican”.
The conservative party Acción Popular started an inflammatory campaign
against the Statute, with continual cycles of conferences at its headquarters
in Madrid. The speakers defended the
unitarist position to the last, also defending the “good” non-separatist Ca
talans. Their slogan was “national unity”, which newspapers like the ones
already mentioned took charge of disseminating.
Those who were most hostile to Azaña’s whole reformist policy were raging insistently, now against the Statute.
They made no bones about it and explained the work of the government carried out by the republicans with sentences of the type “after the religious
war, and after the social war, started the
war of secession”.
The already mentioned Royo Villanova, a leader for this position, reasserted
his position in a speech given in December 1932, with the Statute already approved, stating that the fighting had not
ceased and that it would have terrible
consequences for the autonomy of Catalonia when, after a few months, these
groups would take over: “The Catalan
problem starts now [...]. and as they will
not make do with what they have been
given, they are asking and will ask for
more [...]. I tolerate the Catalan sentiment because it is a just and tolerable
cause, but I do not tolerate the Catalan
wishes [...]. The position of these gentlemen is very convenient: for the economy
we are all one, for politics they must be
left to themselves [...]. The language they
are making is artificial. It is no use saying that language confers the status of
a nation. Catalan is spoken but they do
not know how to write it and now they
have found that they have to send missions out to the villages to teach Catalan
grammar, syntax and spelling. Therefore
the nation is not the language, although
they go to great extremes to assure us of
this.” (ABC, 10.12.1932.)
The Statute was also the pretext for
a military uprising that broke out in
the early hours of the 10th of August
in Madrid and Seville, in order to bring
down the government of the Republic.
In fact this was caused by the confluence
of various factors: the radicals’ desire to
govern, the personal interests of financier Joan March, pursued by the courts
of the Republic and who would later
finance the uprising of 1936, and the alliance of the landowning oligarchy that
saw in the agrarian reform bill, which
was also being discussed, the threat of
the real redistribution of property. The
insurrection in Madrid, reduced to an
attempt to attack the Ministry of War
and the Casa de Correos, was suppressed in a few hours. In Seville, where
General Sanjurjo was located, head of
the rebellion, this was not controlled
until the next day. Sanjurjo tried to escape to Portugal but was stopped near
Huelva. The failure of this insurrection
put a sudden end to the campaign to
thrash the government that had been
sustained primarily in the pages of the
press. It also ended opposition in parliament. There no-one, not even its sympathisers, held back from thoroughly
condemning the uprising. From that
moment on, the debate on the Statute
changed radically and what was left to
be discussed was dealt with quite quickly and in agreement.
The representative of the Generalitat
in Madrid and brilliant journalist Josep
M. Massip, in his book República, Sr.
Cambó!, gives us a very animated view
of how the Statute passed through the
Madrid parliament. When talking about
Sanjurjo’s coup, he goes to great lengths
to mention the accomplices, the plan,
objectives and obstacles the General had
come up against. “But now the people
are in the way. The people, Mr. General
Traitor!”
“This is the only difference between
that time in 1923 and this in 1932. Public opinion. Lacking in political experience as he is, the poor Spanish General
thought that the people from the cabarets and from the palaces with their
coats of arms was public opinion. Afterwards, with his caste pride and his
hierarchical arrogance injured, he confused public opinion with the words of
a republican figure, Lerroux, reckless
and disorientating [...]. Or with those of
another figure, Melquíades Álvarez, the
ghost ship of all the seas of Spanish politics, now associated with the Republic,
which he would save with his ostentatious and unwise oratory [...]. Or with
articles by a leading intellectual, republican and philosopher, who passes himself off as the ’personality’ of the regime
and who cannot get over the fact that
he is still not president of the Republic,
which he would like to see joyful with I
don’t know what joys [...].
”Or with the speeches of Royo Vi
llanova or with the excessive tolerance
of the government regarding the many
provocations, or with the crosses that
gentlemen wish to display in the streets
and alleyways, or [...].
”With whatever. The case is that, in
those early hours of the 10th of August, the flare of the coup d’état ripped
through the first light of the Madrid day.
At the same time, the Spanish General
advanced at all speed on Seville.
”Madrid. Seville. In Madrid, Goded.
In Seville, Sanjurjo. In Valencia, Despujol.
In Cordoba, Villegas. In Barcelona, Barrera. Those of yesterday and those of always. Those military types who thought
that nothing had changed here [...].
”In Madrid, throw Azaña from the
balcony. Just like that. Arrest the other
ministers. Organise the Spanish garrisons from the ministry. Dissolve parliament. Shoot as you go, against the walls
of the gardens of ’El Retiro’, three ministers and around twenty MPs, of which
there is a list with a delicate preference
towards some Catalan MPs: Companys,
Gassol, etc. Install a military dictatorship, based on terror, and pull to the
right.
”This was roughly the programme of
Sanjurjo’s followers. Just as if the country were the Kabyle in Rif (Morocco)”.
The conservative historian, Joaquín
Arraras, associated with the sectors that
ended up destroying the Republic by
force, analysed the situation pessimistically on the eve of Sanjurjo’s coup and
noted, indicatively, quite a dark future.
“On the 9th of August the vessel of the
Statute, with large holes through which
water was passing, advanced so slowly
and with such great difficulty that very
few believed it would reach port. But its
failure would also be that of the government and even that of the Republic,
according to Azaña. Under these circumstances, only something unexpected and unpredictable could remove the
government and the Statute from the
297
298
tempestuous seas in which they were
drowning.”
In 1932 not only the most extreme sectors of conservatism and Castilianism,
such as that represented by Royo Villanova, were the ones who opposed the
Statute, but other more liberal forces
also did so. Beyond specific considerations, at the decisive moment and contradicting the declarations of support
made in the last year of the dictatorship,
cultural imperialism and unitarist reactionarism made themselves felt in many
who had claimed to be liberals.
Intellectuals, grouped largely around
the Agrupación al Servicio de la República but with honourable exceptions,
swayed people against what they called
the “excesses of the Statute”. The most
relevant thinkers of the 20th century,
Miguel de Unamuno and José Ortega
y Gasset, the former in general and the
latter in more detail, revealed their disagreement with the political-social model
promoted by Catalonia with the Statute.
Sectors of the Federación Universitaria
Española, the main university student
association in Madrid, demonstrated
against the Statute and encouraged a
similar reaction in other Spanish universities: Salamanca, Leon, Seville, Saragossa and Valladolid, where there was
even a strike among traders. “Death to
Macià” filled the protestors’ banners
at the Universidad Central in Madrid.
In Saragossa the disturbances were so
great that the dean even closed the university (10.05.1932).
Republicans accepted the notion that
the Republic had to triumph where the
monarchy had failed, and resolving the
historical dispute of inserting Catalonia
into Spain was one of its objectives. Ortega, aware of the reality of Catalanism,
had lost all hope of an acceptable solution and opted for what he defined as
“entailing” Catalonia. As he stated in his
speech to the Spanish parliament, the important thing was “to remove from the
draft all the residue of errors remaining
therein with regard to sovereignty”.
Influenced by the prestige of people
such as those mentioned, but also by
the staunchest demagogy, centres, associations and clubs set themselves up as
pressure groups and transmitters of anti-autonomist Catalanism. In June 1932
the Ateneo in Madrid organised a cycle
of talks involving Pere Coromines. His
speech, obviously in favour of the Statute
and very respectful in form, was not covered widely by the Madrid press and a
few days later was reproduced by the Barcelona weekly La Rambla (06.06.1932).
A similar cycle organised by the Liceo
Andaluz in Madrid was where, on the
7th of May 1932, Unamuno gave his famous speech against Catalan autonomy.
“We must defend Catalans themselves
against their error, clarifying their conscience, although this may upset them.
We must save the soul of each one and
of all those who shout “Nos altres sols”
[sic] (we alone) [referring to the newspaper], because the day they are left
alone they will be no-one.” Shortly afterwards, in some declarations to Elma
Mann Mahlan, the correspondent in Madrid for the newspaper La Gaceta de Colonia (reprinted in ABC, 02.06.1932),
Unamuno was very explicit regarding
his position on the statutes, although he
recognised in Catalonia and in Catalan
something he would never acknowledge
in the Basque people. He said: “The Constitution, which is a piece of paper, has
no value and will be revised one day. The
same thing will happen with the Statute.
Granting the Statute will be the start of
great battles. It would be prudent not to
grant it. Given the nature of the problem
of the Statute, it may give rise to something tragic, namely that the Spanish
would be submitted to dual citizenship
in a part of Spain. I am against bilingual
education because no Spaniard should
be required to learn the dialects of each
region, apart from Castilian... Things
of an elevated level cannot be thought
in Basque nor in Catalan. Catalan had
marvellous writers, chroniclers, poets,
but this was lost in the 16th century and
the language had been dead for four centuries until, at the beginning of the last
century, a group of enthusiasts started to
breathe life into it again.”
The writer Ramiro de Maeztu, who
at that time was monarchist, responded
to Azaña’s speech when he mentioned
the fact that “the monarchy did no
more than take advantage of values of
the Spanish genius to occupy a page...”,
words with which Azaña wished to safe
guard national pride but from a republican point of view.
The old reformist politician Melquía
des Álvarez carried out a gruff scholarly campaign throughout the country
against the Statute, and against the government of the Republic that was promoting it.
Miguel Maura, who had formed part
of the first provisional government of
the Republic, at a meeting in Valencia
(24.07.1932) exclaimed: “Death to the
Statute!” and even “The Statute is being
given to a separatist party and not to
Catalonia. We must defend the non-Catalan Spanish who live in Catalonia.”
Reaction to these attacks was qualified. The journalist Arturo Mori, who
at that time was responsible for the section “Run-run” in El Liberal, published
some brief articles, acute and very entertaining, on different political events and
news. In the collection of parliamentary
reports published, he gathered together
and analysed all the republican parliament’s debates. He saw the Statute as
one of the challenges the Republic had
to resolve but displayed justified scru-
ples, explainable when seen from the
outside, in seeing the Lliga defend the
Statute, although he had criticised their
actions at the time of the monarchy.
“This is not an issue between Catalonia and Castile; it is not the old suit of
El Imparcial against La Veu [the Lliga’s
newspaper]. It was something bigger. A
norm of liberty, a reclaiming posture of
Republican Spain.
”That is why, every time we were told
that the old Catalan regionalism, an accomplice to all reactionary intrigues,
was aiming to establish itself in none
other than the bourgeois emblem of the
Statute, it made our hair stand on end.
”This was an issue aroused by the
spirit of the Republic, a desire to liberate Catalonia, a lush outburst of federalism that was manifested around this
new welcoming and democratic Spain.
Which is why we did not understand
the kind of enthusiasm that the Lliga
had, recently emerging from monarchic
failure and inserted into a Statute jazz
band, or better street band [...]. This regionalism of the Lliga, the true Catalan
separatist, clerical, plutocratic, encouraging class hatred, the sinister agent in
many political culminations, hovering
between the Monarchy and the Republic, palace visitor and exaggerator of
last-minute ’court tactics’, merely represented the appetites of a party whose
famous men have amassed their power
and fortune with it.
”This is not a nascent bureaucracy
where a second industrial and theocratic
sovereignty is being established, but a
problem of intensive liberalism that was
not nor cannot be in the heart of the ’resuscitated’ people of the Lliga, governors
who were personally represented in the
last cabinet of the monarchy and who
were associated with the violent attacks
on the regime which those representatives audaciously launched in speeches
and political declarations, as if the Republic had been a whim of ten or twelve
gentlemen in combination with the Civil
Guard.”
Given the imminent start of the debate and under the influence of this
press campaign, organisations and institutions of all kinds also pressurised
the Spanish parliament up until the end
of July. Favourable petitions were received from the Agrupación Guipuzcoana de Estudiantes Vascos, La Sociedad de Estudios Vascos, which later
played an important role in drawing up
that Statute; the Colònia Catalana de
Paraguai, the Assamblea d’Ajuntaments
Catalans, Gijón Council, the Partido
Republicano Federal in Jaén, the Centro
Republicano Español in Rosario de Santa Fe and the Partido Socialista Republi
cano in Seville. And also the Col·legi
d’Advocats (College of Lawyers) in Barcelona, which immediately set to work
on Catalan judicial vocabulary.
The favourable atmosphere towards
the Statute was promoted from Catalonia. Taking part was the historic group
Unió Catalanista which, in its darkest times, had found an element in the
Statute to unify Catalan forces in the
fight: an active and radical Palestra. The
Centre Autonomista de Dependents del
Comerç i de la Indústria (Autonomist
Centre of Trade and Industry Employees or CADCI) organised demonstrations to protest against the constant cuts
suffered by the Statute.
In Barcelona, the Ateneu was immersed in changing its presidency from
Ferran de Sagarra, a Catalanist and indisputable man of letters, trapped biologically and conceptually in a Catalonia
that no longer existed, to Lluís Nicolau
i d’Olwer, revealing the desire of those
running the Ateneu Barcelonès for the
institution to be more in line with the
political events of the time. Internally,
it mobilised the activism of its “penyes”
or different groups of members. One of
the most active groups in the Ateneu
was the Penya d’Esquerres, producing
a true publication parallel to the weekly L’Opinió and bringing together people such as politicians Lluhí i Vallescà
and J. Xirau, involved in the process of
the Statute. There were dissident communists, such as Joaquim Maurín, and
a handful of anti-Stalinists. There was
also a group from the Republican right,
disconnected from the republican reality,
with people such as the departing president himself and Catalanist republicans
such as Manuel Carrasco i Formiguera,
who had lost their ground and were critical of everything except Catholic Catalanism. And although it was very silent
at that time, there was also the front of
ultra-conservative supporters of Spain.
However, what was being debated was
the political-social model with regard to
the Statute; this remained within the elitist internal dynamics of the elite and did
not move much outside this circle.
With regard to the workers’ movement, we must not forget that the Tele
fónica strike, led by the CNT (National Labour Confederation), had started
ten days before the Spanish parliament
was opened as a symptomatic sign that
put an end to the settlement granted by
this powerful workers’ organisation to
the republican government. The overall
tone, with the aforementioned relevant
nuances, had been one of support for
the Statute of Núria at the time of the
referendum; now they wanted nothing
to do with the parliamentary wrangles.
Meanwhile, government continued in
Catalonia. To strengthen the institutions
restored thanks to the agreement and the
undertaking between the provisional government of the Republic and the Catalan
government, in April 1931, awaiting approval of the Constitution first, and of
299
300
the Statute second, the Generalitat asked
the lawyer Francesc Maspons i Anglasell
for a decision that would clarify its powers and its capacity to govern. Maspons,
who belonged to the advisory committee
of the national minorities of the Society of Nations (1931), and based on the
proclamation of the Catalan Republic
on the 14th of April 1931, studied the
negotiations that had been carried out
previously from a strictly judicial point
of view and insisted on the sovereignty of
Catalonia. Fèlix Cucurull, in La defensa
de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya,
highlights Maspons’ decision. “Catalonia
once again exists, in law, as a sovereign
state, it is especially supported on the
Advisory Opinion and on the jurisprudence established by the Hague Court of
Justice in different aspects of the Treaty
of Versailles, on the change in name of
the state of Serbs, Croats and Slovenes
to Yugoslavia, on the evolution of the
national proceedings of Poland, Bohemia, Moravia and the Baltic States and,
with special attention, on the cases of
Ireland and Iceland, ’the two state positions today in Europe that most resemble that of Catalonia’. He also examined
the federal constitution of Germany and
Switzerland.”
Maspons’ decision, which was obvious debatable and was indeed debated
by other lawyers, insisted on the legal
basis of Catalan sovereignty. He wrote
a lot on this theme in the weekly Claris (1932), which he himself created in
order to comment, with other lawyers
and opinion leaders, the discussion of
the Statute in the Spanish parliament of
the Republic. And afterwards he wrote
various books stating his disappointment with the approved text.
Examining the newspaper archives of
the thirties reminds us too explicitly of the
more recent press, which has revived the
most atavistic tics of anti-Catalanism.
The press and the Statute
At the beginning of the thirties, Barcelona had just exceeded one million inhabitants and Madrid was about to do
so, doubling the population of 1900.
The new information and entertainment media continued their spectacular boom started in the previous decade
and contributed decisively to reducing
differences and disseminating universal
legends, images and symbols, in some
cases manifestly opposed to traditional
thinking: soviet and Hollywood cinema;
planes and automobiles; underground
and radio; boxing and football.
The political propaganda of these
years had a new medium: radio. This
social means of communication had
started operating in Spain on the 14th
of November 1924, when Ràdio Barcelona started to broadcast regularly.
The following year Unión Radio started
broadcasting from Madrid, which between 1925 and 1930 created a chain
of stations throughout the state and introduced radio news. Radio broadcasting spread rapidly. At the end of 1930
there were around fifty thousand radios
throughout the state, paying the corresponding duties. After six years this figure was six times higher. Unfortunately very few records have been kept of
the radio broadcasts during those years
but radio played an important role in
the news and propaganda media of
the time. On the day when the Statute
was symbolically signed, Unión Radio
broadcast a special programme from
San Sebastián starring the Statute, with
the participation of the Catalan MPs
who had travelled there.
However, the press continued to be decisive and played an important role while
the Statute was making its way through
parliament. A few days after the Republic had been proclaimed, the provisional
government had partially annulled the
previous legislation limiting the freedom of the press, and article 34 of the
Constitution sanctioned an unmistakeably democratic doctrine with regard
to press freedom. This issue became a
point of conflict for the government and,
because of the radicalism it had to face,
both from monarchists and from the far
right, as well as from the most intransigent revolutionary far left, it often had
the legal and material difficulty of guaranteeing both public order and freedom
of expression. Given these conflicts, the
government often suspended publications. This was backed by the Act for
the defence of the Republic, passed on
the 20th of October 1931, included in
the Constitution via a transitory provision, until it was annulled by the Spanish
parliament. This affected a lot of newspapers that were intolerant of the new
regime. It listed acts of aggression against
the Republic, such as “the dissemination
of news that might undermine credit or
disturb the peace or public order [...] any
action or expression that results from
contempt for state Institutions or bodies [...] and defence of the monarchic regime or of the people in whom this aims
to be represented”. The compatibility
of the democratic principles the government had defended and the Act this
same government had promoted was in
doubt, but this was the result of the government’s inability to tackle the growing
hostility of the most extreme press given
the drastic changes, ultimately the “reforms”, that the government had started
to carry out. Reactions against this policy were particularly intense as from October 1931, when these reforms started
to affect the military and the question
of the relationship between religion and
the state, at the same time as the start of
union protests due to its social and employment policies. Azaña noted in his
diary (08.01.1932): “In general, we do
not have an enthusiastic press. Almost all
the newspapers from Madrid are more
right than the government and it would
be better if those on the left didn’t exist at all.”
The reflex reaction in the Madrid press
to the parliamentary Statute campaign
highlighted the lack of a medium with
enough influence in the media to reflect
the republican-socialist majority in the
government. The government did not
have any sympathetic media to sustain
its prestige among republicanism and
the more moderate left.
On the other hand, the populist tics of
those newspapers with the highest circulation facilitated the dissemination of a
more unitarist view of Spain, impregnated with “filial” emotions. The government felt under siege, and with reason,
between this media and the rising radical left-wing press. Azaña complained
of the acrimony of the newspapers that
were ideologically closest to them. On
the 17th of June he noted “I was told
that Ortega would reveal his thoughts
in an article that was going to be published in Luz. He has already published
it. It runs with animosity against all of
us and particularly against myself”. The
criticism arriving from other sectors he
took as something natural. “The campaign against the Statute is ferocious in
some newspapers, for example in El Imparcial [...]. Naturally, La Nación, Informaciones (by March), ABC, and others attack us furiously. They have taken
up the refrain that all Spain is protesting
against the Statute and that we are going to dismember Spain.” (Notes from
20.05.1932.)
The incomprehension of the Madrid
press towards the government’s autonomist policy led to the latter’s media isolation. Among those newspapers with the
highest circulation, only Ahora, recon-
verted into republican, was receptive to
the political line of Azaña’s government.
El Sol, one of the other newspapers
that had quickly attached itself to republicanism, always maintained a pendulum policy. Republican journalists
and writers had traditionally collaborated in its pages. The newspaper’s republicanism was now a fact but it could not
be considered as a supporter of the government. Many of its traditional collaborators, renowned left-of-centre intellectuals, had abandoned the newspaper
at the beginning of 1931: Ortega y Gasset, Azorín, Luis Bello, Ramón Gómez
de la Serna, Fernando de los Ríos, Luis
Bagaría, Américo Castro and Ramón
Pérez de Ayala, among others. They all
set up a new publication, Crisol, which
defined itself as progressive and republican. It appeared on the 14th of April
and had disappeared by the end of the
year. These collaborators, and Ortega in
particular, with his belligerent attitude,
had become the symbol of the mobilisation of intellectuals against the dictatorship and the crown. Added to this sort
of elite rebellion was another intellectual
symbol of the time, Unamuno. Once the
Republic had been proclaimed, Azorín
insisted on reclaiming paternity of the
republican regime for the left-of-centre
intellectuals (El Sol, 4th of June).
Ortega distanced himself from the republican government very early on. The
reason was no other than its centre-left
policy. Ortega felt that the governing majority was responsible for the path taken
by the government, which he believed
was wrong, and he rejected their authority with the famous phrase “This isn’t it!
This isn’t it!”. The split became official
when he published the article “Un alda
bonazo” (A bang) (Crisol, 09.09.1931)
which ended with the famous sentence
“An immense number of Spaniards who
collaborated with the advent of the Re-
public with their action, their vote or
with what is more effective than all this,
with their hope, are now saying to each
other among the uneasy and discontented: This isn’t it! This isn’t it!”.
“The Republic is one thing. ’Radicalism’ is another. Time will tell.”
He was convinced that the Republic
was no longer “the Republic of intellectuals” that he had dreamed of.
In January 1932, Crisol became Luz;
subtitled “newspaper of the Republic”.
This and El Sol shared the same kind of
reader. Ortega collaborated little with
this new publication but, when he did
so, it was in harsh opposition to Azaña’s
government.
In the middle of June 1932, Azaña
and his supporters were highly disgusted
with the line followed by Luz, and specifically with Ortega’s articles. The press
that opposed the government placed El
Sol and Luz in what it called the “Azañist trust” but, in reality, this was never the case, in spite of there being an
attempt to purchase both newspapers
involving the ministers of Inland Revenue and Governance, J. Carner and S.
Casares Quiroga, who brought in capital from Catalonia and Galicia.
Ortega published what would be his
last article in Luz on the 8th of August
1932, in which he made acrimoniously
controversial comments regarding the
Statute of Catalonia, about Luis Bello
who, as a journalist and president of
the parliament’s Statute Committee, had
written a series of articles in this newspaper attempting to explain, and even
justify, the key points of the Statute.
Another of the regular writers for Luz
was Azorín. Here, without employing
the purified and minimalist style that
characterised his literary work, he attempted a plural interpretation of the
history of Spain, avoiding national stereotypes. In one of these, entitled “Sere-
301
302
nidad” (Serenity), he harked back, with
conviction and affection, to the historical reflections on Cuba by the patriarch
of federalism, Francesc Pi i Margall, admittedly always an uncomfortable figure
for a sector of Catalan nationalism.
The self-declared right-of-centre press,
obviously against the government, maintained a demagogically militant position
against the Statute. In this position were
newspapers such as El Debate, spokesman for political Catholicism. This paper, with Carlist remembrances, had
always been sympathetic to moderate
regionalist movements. It opposed the
Statute but did so in a more reasoned
and less visceral way than other newspapers on the right. It was against the
Statute both because the text being discussed in the Spanish parliament exceeded the limits considered prudent to
maintain the unity of Spain, as well as
because, given the political situation in
Catalonia, autonomy had to be administrated by parties on the left and specifically by ERC, and not by the Lliga,
closer to the Catholic postulates. For
similar reasons, this newspaper later defended the Statute of Estella: “given the
deep Catholic feeling of the Basques and
the people of Navarre [...] any sectarian,
anti-religious attempt that may prevail
in central politics shall meet with effective opposition in the regional Basque
and Navarre organisations”.
Of note among those publications with
most impact were ABC and El Imparcial. ABC maintained its monarchic position. It wanted to show that the monarchy had done its utmost for harmony
and prosperity in Catalonia and that the
Republic had brought only calamity. It
insisted on the government’s dependence
on the votes of Catalan MPs. It was ruthless in its criticism of ministers. It talked
of regionalism from a traditionalist point
of view. It asked for state-wide referen-
dums to reject the Statute. And it used
headlines of the style “The expulsion of
Castilian in Catalonia”, “How France
killed Catalan in its land”, and made
propaganda for “The monstrous meeting asserting Spain and contesting the
Catalan Statute”.
Great attention was paid to what was
happening in parliament, the obstructionist manoeuvres led by the MP A. Royo
Villanova being applauded and those of
the “esquerra”, referring to ERC, being
the target of all criticism. This criticism
was loaded with bad taste and easily
amounted to insult. This is the case of
the newspaper’s parliamentary reporter,
Wenceslao Fernández Flórez, when making fun of references to “They don’t understand us”, often used by Catalan MPs
given the lack of understanding of which
they felt victims, due to how they were
treated by the house and by the Spanish press in general. “They all said they
weren’t understood.
“I had ended up believing that those
who are stupid, fatuous, pretentious or
’sharp’ hide behind the barrier of a pretended lack of understanding of others.
”But now that the same boring topic
is being dealt with in the newspapers, in
meetings, in the parliament, with regard
to the aims of Catalanism, I think this
will come true, the more eagerly it is repeated. And then... there will be nothing
we can do. If our top minds, yes citizens
such as Sánchez Román, such as Unamuno, such as Ortega Gasset; if corporations and learned men do not manage
to understand what is so clear for such
mediocre brains as those of the Catalanist minority, if, in terms of brain, the
country is far below the MP-noise, the
official interrupter of the radical-socialist party (because even it ’has understood’) and Ventura Gassol, what are
we waiting for? We should climb back
up the trees” (ABC, 09.08.1932.)
Along this same line of wishing to attack the Statute and Catalanism in general are the articles written by the MP
Royo Villanova, by the fervent leader
of Comunión Tradicionalista, Víctor
Pradera, and the writer mentioned previously, which are reproduced below.
Of all the newspapers, the most fanatic and aggressive against Catalonia
and the one using the term “Catalan
separatism” was El Imparcial, which
raged in favour of “Spanish Catalonia”. The only way it interpreted the
Statute was as an attack on Spain. Its
furious criticism of the Statute and of
the Catalans that promoted it started
a long time before the Statute was going through parliament, and it has already been mentioned that the shadow
of the Statute had been hovering over
the Spanish political debate for some
time. All its arguments were to do with
a very simplistic statement: “The Statute
’as it stands’, let’s not delude ourselves,
is the independence of Catalonia at the
expense of Castile, and in a not-too distant future the dismemberment of the
national territory. The Basques will follow their example, naturally! The Galicians, the Valencians and Spain, imitating Austria-Hungary, will be reduced to
some clods of earth in the centre of the
mainland.” These imperial references
are explicit enough on their own and
do not need any comment. The aim,
repeated ad nausaum, was to defend
the “unity of Spain” but there was also
room for some contemptuous remarks.
“Let’s grant them their ’independence’”,
in the sense that they would see how it
would fail and would come home with
their tail between their legs.
The Catalan press, particularly from
Barcelona, saw the statutory process in
a very different light. The unanimous
voice was to defend the Statute. The debate was followed religiously; people
were on the watch for cuts and, often,
the disappointment was expressed of a
society that felt it had been deceived.
One of the most widely read newspapers of the time, El Diluvio, was representative of the line followed by a
large part of the press. Conscientious
information on how the parliamentary debates were progressing, the MPs’
opinions, comments on specific issues,
information on adverse campaigns and
criticism of the Spanish press... We find
similar lines in La Publicitat, the newspaper of Acció Catalana, considered to
be one of the best written newspapers
throughout the state, and in La Huma
nitat, by Lluís Companys, etc.
L’Opinió was the powerful press platform of J. Lluhí and Antoni Xirau, who
felt they had paternal rights over ERC.
In the period in question, the main problem of Catalan politics was how to solve
the national issue. But according to the
supporters, known as “lluhins”, Catalonia’s national problem was not unique.
It was obviously an important issue that
had to be resolved as quickly as possible
and in a better and longer-lasting way,
both to satisfy a widely expressed desire of Catalans as well as to stabilise the
political issue and to be able to tackle
other problems that were also important.
Its two key men were in Madrid to defend the Statute. They determinedly kept
away from hypersensitive nationalism
and patronised other small groups. They
believed that extremist attitudes were
counter-productive and they were in favour of maintaining an understanding
with the Spanish republicans. This Hispanic solidarity was limited to the left,
particularly in the Spain represented by
Azaña, and excluded any possibility of
understanding with the traditionally anti-Catalan right. They completed rejected
the separatist option. As they had stated
in the Spanish parliament: “we were and
we are in favour of the Spanish solution,
within Spain, of the Catalan problem”.
(Official Gazette, 09.06.1932.)
The optimism of L’Opinió, with regard
to the fate of the Statute, was maintained
even at the most critical moments.
Sovereignty was an issue that also
concerned the political journalist Agustí
Calvet, known as Gaziel. With acute
self-criticism, he stated in some very interesting articles in La Vanguardia, at
that time republican, that the parliament
was the only place where sovereignty resided and he spoke of the challenge the
Statute represented for Catalonia and
for the Spanish Republic.
This was the general line of publications. with all the obligatory nuances, but often there were also voices of disagreement. In this respect, La
Veu de Catalunya, spokesman of the
Lliga, maintained form by supporting
the Statute, which it had committed itself to, but was highly critical of Macià,
whom Duran i Ventosa called a traitor
(29.07.1932).
With regard to the workers’ movement, so important in Catalonia, the
Statute of Núria, as seen in the referendum, had the approval of most of the
Catalan workforce. Josep Termes, in
L’obrerisme catalanista. La República
catalana, l’Estatut del 1932 i el moviment obrer, gives us a detailed description of the thoughts and ideas of the
Catalan parties and trade unions with
regard to Catalonia and its right to selfgovernment. It systematically analysed
the decision taken by a varied and sometimes contradictory workers’ movement
such as the Catalan one with regard to
the Republic and the Statute of Catalonia. In Termes’ words: “The era is of
workers’ radicalism and, in general, a
process of bolshevisation can be seen in
all political forces (with the clear exception of the USC) and even in the CNT
there is a FAI doctrine (Iberian Anarchist Federation) that is labelled both
by its opponents and by itself as anarchism-bolshevism. The ’leftism’ of all is
highly doctrinal, except that of the FAI,
which plays at revolutionary putschism
counting on the great strength of the
CNT. Some talk of a workers’ revolution, others of a socialist revolution,
others of a democratic revolution driven by the workers. Only the USC limits itself to talking about an ’advanced
democracy’. All of them automatically
correlate workers and working class
parties, when what really gets the votes
of the working classes is ERC.”
Solidaridad Obrera, El Luchador,
Tierra y Libertad..., on the side of the
anarchists; Tribuna Socialista and La
Internacional, for PSOE and UGT, respectively. The USC, which generally
addressed employees, intellectuals, technicians and also farm workers, and not
exclusively “workers”, as the previous
ones, expressed itself in Justícia Social.
The BOC (Industrial and Farm Worker Block) and the communist left expressed themselves via a multitude of
small publications. All coincided in their
intense discussion, during the period of
drawing up the Statute of Núria and
the campaign that preceded the referendum, on sovereignty, autonomy and the
repercussions for the workers’ movement. Their analyses were often very
simple and sometimes sectarian. Beyond
discrepancies in revolutionary policies
and concerns, a worker-based Catalanism can be observed and the belief of
a right to self-government, without ignoring the fate of other peoples, be it
within or outside the Iberian mainland.
On the other hand the parliamentary
debate, which was seen as political haggling, aroused little interest in the press
acting as spokespeople for the different
groups.
303
The satire in the press
304
Political and social satire had a long
tradition in the Catalan press.
Cartoon sequence drawn by Ernest
Guasp and Apa, pseudonym of political caricaturist Feliu Elias. The cartoons recreate the climate and emotions evoked by the Statute during its
processing at the Cortes. They were
published in Mirador, a weekly paper
founded in 1929 by Amadeu Hurtado,
who moved in intellectual and cultivated circles, and in El Diluvio, an independent republican journal founded
in 1879 that took a great interest in
Barcelona municiple politics and was
one of the most-read journals in Catalonia.
The Statute in the press
1932 was a year of intense activity
in the Cortes that was closely followed
by the press. Every day, parliamentary
commentators informed their readers of
the business dealt with by Congress and
the course of the debates .
While the Statute was being processed, news and comment on the bill appeared every day. While the issue was of
general interest, its coverage took very
diverse lines. Broadly speaking, the Madrid press reported on the sessions and
took up ideological positions, with indepth articles in support of each journal’s particular position. In Barcelona,
however, attention was centred on the
extent of the changes made to the initial
project, and the restrictions that could
be accommodated.
In fact, the debate in the press paralleled that in Congress, except that the
latter was often rougher due to the absence of forms and the use of more uninhibited language.
V. The Statute as
finally achieved
Approval of the Statute
The Statute was passed by the Spanish parliament on the 9th of September
1932 and promulgated by the president
of the Republic, Niceto Alcalá Zamora,
on the 15th of the same month. On the
5th of October 1932 the Council of the
Generalitat declared as official the text
that would be published in the Butlletí
de la Generalitat de Catalunya on the
15th of October of the same year.
Finally, on the 25th of October and
symbolically ending the statutory process that had been going on for the last
year and a half, the Diputació provisional of the Generalitat was dissolved
and the first elections were set for the
parliament of Catalonia, to be held on
the 20th of November 1932.
A comparison between the text put to
referendum in 1931 and the one passed
by the Spanish parliament in 1932 reveals numerous modifications. The text
from 1931 has a preface containing a
series of general principles that are not
included in the articles of the 1932 text.
These principles referred to the new
model for structuring the state, the transformation of primary schooling according to new trends implemented in more
advanced countries, the suppression of
military service and the fight for peace.
In the Núria text, Title I (art. 1 to 9)
referred to the general issues, such as
territory, language and citizenship. Title
II (art. 10 to 13) defined the authority
and powers of the governments of the
Republic and of the Generalitat. Title III
(art. 14 to 18) stated the various bodies that go to make up the Generalitat.
Title IV (art. 19 to 26) dealt with taxation. Title V (art. 27 and 28) referred to
jurisdictional conflicts between the state
and autonomous governments. Title VI
(art. 29 to 38) mentioned the guarantees
for citizens. Title VII (art. 39 to 46) was
dedicated to the adaptation of services
and, finally, Title VIII (art. 47 to 52) referred to the transitory regime.
The Statute approved in Madrid in
1932 had eighteen articles divided into
five titles. Like the Núria text, Title I
(art. 1 to 4) referred to general issues,
such as the nature of the autonomy, the
co-official nature of language and the
concept of “veïnatge” or residency in
administrative terms. Title II (art. 5 to
13) described the authority of the Gene
ralitat. Title III (art. 14 and 15) mentioned the bodies of the Generalitat.
Title IV (art. 16 and 17) talked about
taxation and, finally, Title V referred to
the modification of the Statute.
Cuts were substantial but we must
remember that, at the time when the
Statute of Núria was drawn up, the
Constitution, to which the text had to
be subordinate, not only hadn’t been
approved but hadn’t even been drawn
up. The Statute passed in 1932 therefore didn’t include the titles and articles that referred to aspects included in
the Constitution. The changes were significant. The term autonomous region
was used instead of state, with all that
this entailed. The possibility of adding
neighbouring territories was removed,
as well as a federation between autonomous regions. With regard to language,
article 2 of the 1932 Statute rectified
article 5 of the Statute of Núria and included the co-official nature of Catalan
and Spanish instead of the official nature of Catalan. The co-official nature
of Catalan and Spanish was guaranteed,
as well as the possibility for citizens to
use the former before the courts and in
communication with the public administration.
The 1932 text reduced executive
powers, among which were those of
the justice administration (in the area
of penal, mercantile, social, procedural
legislation, forms of matrimony, management of registers and mortgages and
copyright). Powers were also modified
regarding public order, reducing revenue from taxation and introducing
verification of Generalitat’s finances by
the Court of Auditors of the Republic,
among others.
According to the text approved by
the Spanish parliament, the state had
exclusive authority over everything to
do with constitutional rights and duties, international relations, the army
and national defence, relations between
the Church and the state, currency and
the financial system, the customs regime
and trade agreements, borders, emigration, immigration and tax policy.
The state was responsible for legislation and for implementing everything
to do with communication, insurance,
organisation of services established by
the social legislation of the state, natural resources and resources from agriculture and fishing. This last point was
particularly delicate. From more than a
year the rabassaires (farmers with special contracts) had demonstrated repeatedly in favour of intervention by
the General itat, an area in which it
did not have authority until the Constitution had been passed, and this issue formed the basis of the institutional
conflict that arose in 1934 between the
Catalan parliament and the government
of Madrid.
The Generalitat had exclusive legislation in the area of personal civil law
(wills, matrimonial regime, etc.) and
it was responsible, as was logical, for
Catalan civil law. Both in this aspect
and in internal administrative questions, maximum authority was held
by the Supreme Court of Appeal. This
was a fundamental institution created
in 1934 by an act of the parliament
of Catalonia, developing article 12 of
the Statute. This was of great value in
the symbolic sense of exercising power.
Catalan civil law was archaic and inflexible, as it had lacked its own legislative body since 1714. Now it could
be modernised in line with the reality
of society at that time. It was precisely
within this context that, in 1934, the
biggest conflict occurred between the
Generalitat and the state government
over its “rabassa morta” act (a special
farming contract), promulgated by the
parliament of Catalonia, which ended
up leading to the confrontation of the
6th of October.
In the discussion of the Statute, education (article 7 of the 1932 text) became a key element and led to one of
the most intense controversies. Education was considerably cut back from
the Núria text. In this, the Generalitat
had enjoyed exclusive authority in this
area. Teaching would be in Catalan in
all primary schools but Spanish also
had to be taught. Moreover, the Gene
ralitat undertook to maintain primary
school teaching in Spanish in those areas where, during the previous three
years, there had been between thirty
and forty pupils whose mother tongue
was Spanish. In the text passed by the
Spanish parliament, however, the state
kept control of the teaching centres in
Catalonia, although the Generalitat had
the authority to create its own centres
with its own resources. So two school
systems arose in parallel. But the Gene
ralitat actually achieved one of its most
notable successes in this area, namely
in the pedagogy of pupils and teachers of later generations. This success
was particularly remarkable if we remember that, in this field, the Gener-
alitat had to compete not only with the
state system but also with the religious
schools still in operation. The Generalitat made a huge effort in the area
of primary schools, aware of what this
could mean for the future. It inherited
the legacy of Barcelona council’s Culture Commission from 1916 and the
School Board of Trustees, a fertile and
innovative action that had been interrupted by the dictatorship and had created school groups around Catalonia.
In 1932 it created the Institut Escola
de la Generalitat as a pilot “middle” or
secondary school. Competition with the
state meant that the latter established
fifteen new secondary schools in Catalonia, three of which were in Barcelona,
when it had only had two previously.
However, this fact cannot be analysed
merely from the point of view of simple
competition but must also be seen within the parallel desire of the republican
state to educate the country in line with
republic secularity, clearly in confrontation with religious teaching orders,
which it was competing with. In this
respect, Azaña defended the increase in
expenditure which, as he stated, “had
been minute” in Catalonia in the years
before the Republic.
In the area of universities, the controversy that arose was particularly difficult. Spanish extremists and Catalanists agreed on the same solution: two
universities. This meant adopting the
model used in Belgium, which many
liberals hated but which, both due to
principle as well as practical issues,
was refused by the governments of the
Generalitat and the state. Finally, it was
agreed to create a new institution, the
Universitat Autònoma, bilingual and
run by a board of governors appointed
equally by the governments of Madrid
and Barcelona. This guaranteed the coexistence of Catalan and Castilian cul-
305
306
tures, recognising the right of students
and lecturers to freely use either of the
two languages. An internal statute was
created for the University that allowed
it to modify curricula and hire lecturers
that were not part of the body of state
professors, with the new possibility of
introducing student participation in lecturers’ meetings.
Services related to justice, labour relations and public order went to the Gene
ralitat, although the transfer of these
services was very slow. The Generalitat
had to keep on those civil servants who
didn’t want to move their workplace
outside Catalonia and most remained
where they were.
The financial issue was a key point of
the Statute. This was a burning issue,
the centre of all the demagogues summarised in the “stripping of the heritage” of the state, constantly referred to
by the ultra-conservative Calvo Sotelo.
The 1932 Statute considerably reduced
the income planned in the Statute of
Núria. This contained the collection of
all direct taxes: rural and urban land
duties, industrial and trade contributions and the tax on property and capital transfer. In the text approved in
1932, the state passed on to the Generalitat the rural and urban land duties
and the property tax, but only passed
on 20% of the remaining taxation.
Moreover, the state was able to unilaterally revise the Generalitat’s financial
system with a simple majority in the
Spanish parliament.
Finances were a significant stumbling
block for the functioning of the Gene
ralitat. As it did not have its own fiscal system, Catalan taxation was to encounter serious difficulties in surviving.
As stated by Albert Balcells in Crisis
económica y agitación social en Cata
luña entre 1930 y 1936, the financial
situation of the Generalitat was critical
and was made worse by the obsession
with wiping out the deficit in infrastructures inherited from the dictatorship,
as well as the central power’s reticence
to carry out public works in Catalonia
until transfers of services had become
official. The Generalitat had to resort
to public borrowing but the capacity of
local Catalan banking was very limited
and this increased Catalonia’s financial
dependence with regard to other areas
and countries. This financial impotence
was particularly serious at a time of economic depression and a rise in unemployment, with the consequent social
repercussions.
On the 15th of September 1932, the
president of the Republic, Niceto Alcalá Zamora, symbolically signed the
Statute of Catalonia in San Sebastián.
Days afterwards the head of the Council, Manuel Azaña, came to Barcelona
where he was received with great enthusiasm. In the speech he gave in the Plaça
de la República on the 26th of September he said “Without a republican Catalonia, the Republic would be a defeated and weak Republic, but Catalonia
without a liberal Republic such as ours
would be much less free than it might
be, and it is fortunate that your freedom
and the Republic and the Republic and
Catalan freedoms are inseparably united. One cannot live without the other,
nor anyone attack one without immediately attacking the other”.
Having passed the Statute, the next
step was to hold elections for and constitute the parliament of Catalonia (on
the 6th of December 1932) as well as
the vote on the internal Statute (on the
25th of March 1933), which imposed a
toned-down presidential system insofar
as the president was not elected directly
by the people but by parliament, which
was elected by universal suffrage. The
adoption of this model was due both to
the need for a strong executive at that
specific time as well as the popular influence of Macià. The president of the
Generalitat had a dual personality in
legal terms: he represented the authority
of the state in Catalonia and also represented the autonomous government of
Catalonia with regard to bodies from
the Spanish state.
In spite of the great disappointment
due to cuts in the text, the Statute became a useful instrument to recover Ca
talan institutions of government and to
enable its own legislation, albeit limited.
But the obstacles didn’t end with the
coming into force of the Statute, as the
tardiness with which services were transferred (there were still services pending
transfer in 1938) and the stinginess applied in evaluating assets and rights to
be transferred by the state to the Gene
ralitat became a source of conflict in the
Mixed Statute Committee, the body in
charge of implementing these transfers
and evaluations.
The declaration of the non-constitutional nature of the Act on “cultivation
agreements” (June 1934), the first act
with social content promulgated by the
parliament of Catalonia (April 1934),
worsened the already tense relations.
The Statute was partially suspended
after the 6th of October, with the complicity of the most conservative Catalan sectors that had opposed the Gene
ralitat, and was not restored until the
Frente Popular won the elections (February 1936). During the Civil War, there
was a period when the Generalitat assumed the maximum number of statutory powers (1936-1937) but, little by
little and especially as from 1938, Catalan autonomy was curtailed.
When Franco’s army entered Catalan territory, an Act (of the 5th of April
1938) abolished the Statute of Catalonia and all aspects of autonomy.
Editions of the Statute
On 9 September 1932 the Diario de
Sesiones de las Cortes Constituyentes
de la República Española (record of the
sessions of the Cortes) published the
draft bill of the Statute of Catalonia,
approved by the Cortes that same day.
The Law, promulgated on 15 September in San Sebastian by the President
of the Republic, appeared in the record
of the sessions of 1 October, when the
Cortes met again after an exceptionally
long summer recess. The Committee of
the Generalitat (Catalan government)
approved the official Catalan text on
5 October.
The Statute was widely disseminated.
There were a great many editions, both
Catalan, Castilian and biligual. Some
were ornamental publications and others much simpler, but all shared the aim
of promoting familarity with the text,
allowing people to judge for themselves
the regime of self-government they had
been granted by the Republic.
307
Aquest llibre commemora
l’aprovació de l’Estatut
d’autonomia de
Catalunya
de 1932

El debat estatutari del 1932

Transcripción

Documentos relacionados

The following can be attributed to Tiburcio Briceno:

La jurisprudencia del TC también se puede interpretar

Fue la primera iglesia católica en Costa Rica, construida en 1644

Internet en el proceso participativo para la reforma del Estatuto de