El futbol arriba a Alzira

El futbol arriba a Alzira
(1922-1926)
Naix l’Alcira Foot-ball Club
El futbol arriba a Espanya
El futbol a Alzira, com moltes altres
entitats de la nostra ciutat, no ha tingut
continuïtat al llarg dels anys i, com altres coses, arribà primer a la Ciutat del
Túria. Abans de 1922 –any de fundació
de l’Alcira Foot-ball Club- ja havia calat
entre els joves l’afició a l’esport que els
anglesos introduïren per Huelva, Galícia
i el País Basc a finals del segle XIX.
L’esport del baló va arribar de ple a
València arran de l’Exposició Regional
que se celebrà a la capital en 1909. Eixe
any es fundà el Gimnástico (predecesor
del Llevant), el Burjassot en 1913 i entre d’altres, el València F.C. el 18 de març
de 1919.
En els primers temps del futbol a Espanya, fins que es castellanitzaren els
termes, s’utilitzaven termes anglesos:
foot-ball club, els jugadors es deien
equipiers; els àrbitres, referees; les faltes, free-kicks i els gols, goals.
Tal volta per la influència del València
en tota la província, l’Alcira F.C. va adoptar com a primers colors la samarreta
blanca i pantaló negre. El primer partit
del que es tenen notícies es disputà en
agost de 1922. Fou un amistós davant
el Manuel F.C. que guanyaren els alzirenys per 4-0, gols
L’1 d’octubre s’elaborà el primer reglament de funcionament, que fou aprovat el 4 de novembre. Un dia després,
la directiva presidida per Luis Ferrando
celebrà la seua primera reunió. El football havia calat a la Ribera i els alzirenys
s’enfrontaren al Juvenal de Carcaixent,
l’Olimpia d’Algemesí o l’Alberich.
Després de disputar els seus primers partits al camp de l’Arenal, situat
a la partida d’Alborxí, on els jugadors
transportaven les porteries al llom, es
va decidir comprar uns terrenys a la
partida de l’Alquenència per construir
un camp amb més espai que donara cabuda als cada volta més aficionats que
acudien a vore l’Alzira. Com que no hi
havia lliga nacional, els equips jugaven
campionats regionals i l’Alzira fou en-
quadrat al grup B. Això sí, per damunt
sols estava la primera regional i no hi
havia una competició nacional (la 1ª divisió es creà en 1928 amb els equips
que havien guanyat alguna Copa del
Rei).
Els primers anys foren els més feliços. A principis de 1923 l’Alcira F.C. jugà
el seu primer partit internacional contra
el Nüremberg y en agost s’enfrontà al
Valencia, reforçant-se amb el gran porter Ricardo Zamora. L’interés que mostrà
l’afició per vore aquell encontre obligà a
la directiva a llogar 400 cadires. Alguns
equipiers (jugadors) de la primera època foren Pedro Vidal (capità), Joaquín
Verdú, José Noguera, Adolfo Garcés,
José Estrada, José Edo, José Llago o
Agustín Daries i el seu primer entrenador fou el senyor Sotillos. En els anys
següents, els problemes econòmics
obligaren a la venda del camp i que la
Federació desqualificara l’equip de les
competicions oficials. El 5 de març de
1926 s’acordà la disolució del club.
Història de la UD Alzira
AD Alcira
(1931-1943)
1r intent de pujar a 2ª divisió
El futbol no desaparegué a la capital riberenya. L’afició existent generà campionats
entre equips de la ciutat (l’Escolar o Colón) i els voltants (Ath. Sueca o Benimuslemense).
La inquietud d’una penya d’amics provocà que estos llogaren el camp del Fernandino per
jugar un partit contra el Yale del Grau de Valencia. Segons un aficionat, a falta de equipacions, estos vestiren les samarretes blaugrana que els prestaren els jugadors de l’Arco Iris.
Naixen els Tigres del Xúquer
Tot i no tindre gran solvència econòmica, estos amics decidiren prorrogar el
lloguer del camp, fundar l’Agrupación Deportiva Alcira i jugar durant les festes de
Sant Bernat contra l’Entusiasmo de València al que guanyaren per 6-2.
L’èxit de públic generà uns ingressos
amb què es compraren samarretes. Comptava José Ferri, un dels fundadors de l’AD
Alzira i soci nº 1 de la UD Alzira que el color utilitzat per l’equip alzireny fou una casualitat. “Anàrem a comprar-les i només hi
havia deu samarretes d’un mateix color, el
blaugrana. El porter, ni tan sols en tenia”.
Els partits i les victòries se succeïen 35 en 47 partits- per la qual cosa els alzirenys passaren a ser coneguts com “Els
Tigres del Xúquer”. El 29 de desembre de
1932, la Federació aprovà la seua entrada
com a equip federat al grup B de regional.
En 1935 optà al campionat regional que
finalment va perdre a Gandia en l’última
jornada, després que multitud d’aficionats
es desplaçaren a la capital de la Safor en
camions, bicicletes o amb el que podien.
Finalitzada la Guerra Civil, la Federació
organitzà un campionat superregional per
determinar quins equips jugarien en la 1a
i 2a divisió nacional. L’AD Alzira conclogué
en la tercera posició por darrere del València i Llevant i per davant del Burjassot,
Castelló i Olímpic de Xàtiva, la qual cosa
el classificava per jugar en 2ª divisió. Un
moviment administratiu va fer que al final
fóra el Burjassot qui ascendira, segons algunes fonts, “pels serveis dels seus dirigents al nou règim”.
En la temporada 1940-1941 l’AD Alcira realitza una horrorosa campanya en 1ª
regional i descendeix a 2ª com a cuer.
1942-1943 La AD no es recupera i
segueix un camí tort en lliga on militava
al grup III de la 2a regional. Esta categoria era la cinquena a nivell nacional ja que
existia la Primera, Segona i Tercera Divisió i per davall la 1a regional formada por
8 equips (Llevant, Acero, Carcaixent, Torrent, Olímpic de Xàtiva, Ontinyent, Nules i
Olímpic de Catarroja) i l’esmentada 2a.
Després de la lliga, l’Alzira disputà el
Campionat Regional Aficionat on es guanyà algun partit més.
Poc després desaparegué l’AD Alcira. Una de les causes fou l’actuació d’un
guàrdia civil al que no li agradava el futbol
de manera que cada diumenge carregava
contra els aficionats.
José Ferri, soci nº 1 durant 40 anys, en 1932
Història de la UD Alzira
Naix la UD Alzira. De 3ª reg. a 3ª divisió
(1946-1952)
L’activitat futbolística no va cesar i el futbol aficionat
seguia en marxa. En 1946 es va fundar l’actual Unión
Deportiva Alcira. La directiva presidida per Francisco
Palau envià una carta als equips de la ciutat on demanava jugadors i indicaven “que havien de jugar obligatòriament en l’Alzira”. Els elegits del CD Mercurio, l’equip
més potent aleshores foren Ricardo Aranda, Pepe Sanfrancisco, Carlos Ramón, Miguel Fernández “el Randero”, Riereta, Juanito “Junquero”, Alfredo Pellicer, Selfa,
Benjamín Comes, Francisco Comes, Salvador Felices,
Paco Colom, Pedro Gómez i Roberto Gonzálvez.
Els riberencs començaren en 3a regional i foren
campions i ascendiren a 2ª, que mantingueren l’any
següent.
Davanters
Al segon intent, la UD Alzira es proclamà campiona
de la 2ª Regional. L’equip el formaven Talens, Juanes,
Montesinos, Gil (Fresquet), Requena, Cándido, Arroyo,
Espinal, Alejandro, Liñana i Bailach. Farra era el massatgista, com en els següents 30 anys.
Dos grans jugadors arribaren del Discóbolo. Folgado i Pepín. Tan bons que Kubala se’l volia endur al
Barcelona encara que el jugador, ben posicionat econòmicament, no tenia ambició per progressar mentre
que Pepín arribà a jugar en 1ª divisió i fou internacional en 1963.
En el primer any en 1ª Regional, l’Alzira acabà segon a un punt del campió, el Canals. Els set primers
renunciaren a l’ascens perquè la 3a era la 2ª B actual i
havien de desplaçar-se a les Balears o Múrcia, a banda
de tota la Comunitat Valenciana. Com que la lliga era
de 28 jornades i acabava a finals de març, es disputà
la Copa Primavera on la UD es proclamà subcampiona
del grup 4.
Els 50 començà amb la consolidació en la 1ª regional, ja que es va repetir el segon lloc, ara per darrere
de la Penya Soriano d’Alberic, precedent de l’actual CE
Alberic. L’Alzira fou l’equip menys golejat i el que més
encontres empatà, la qual cosa li va impedir arribar a
cotes majors. La pitjor notícia fou la lesió d’Alejandro
a Canals que l’obligà a retirar-se. L’Alzira li organitzà
un homenatge amb un partit contra el València que va
formar amb els millors jugadors: Quique; Corbalán,
Monzó, Díaz; Pasieguito, Puchades; Mena, Fuertes,
Amadeo (capitán), Romero y Seguí, mentre que la directiva estigué encapçalada pel mateix Luis Casanova.
Els valencianistes guanyaren 3-5. No va importar que
l’entrada costara 8 pessetes perquè el camp estiguera
ple d’espectadors. L’encontre el va dirigir el col·legiat
internacional valencià, Julián de la Riva.
A la tercera anà la vençuda i no es va deixar passar
l’oportunitat. La UD Alzira es proclamà campió de la
lliga 1951-1952 amb quatre punts d’avantatge sobre
l’Ontinyent i pujà a Tercera amb Alejandro Martín a la
banqueta.
Equip de la temporada 1949-1950, amb Pepín plantat a la dreta
Homenatge a Alejandro Martín el 4 de març de 1951
Història de la UD Alzira
Primers anys en 3ª
(1952-1956)
La 1952-1953 serà la primera de
les 14 temporades consecutives que
l’Alzira milità en la 3ª divisió, categoria
de bronze del futbol espanyol, ja que
no existia la 2ª B. El debú no va poder
ser millor. L’Alzira acabà 5é classificat,
sols per darrere del Castelló, Llevant,
Albacete i Hellín. Fins i tot durant algunes jornades va ser líder. L’Alzira debutà
a Lorca (Múrcia). Al cine Cervantes es
va interrompre la projecció de la pel·
lícula per donar a conéixer el resultat.
En primer lloc donaren a conéixer els
tres gols que havia marcat el Lorca i, a
continuació, en mig del desànim general, els quatre gols obtinguts pels blaugrana. No cal dir que l’ovació va fer tremolar el coquet teatre.
21-06-1954 Homenatge al president, Antonio Aracil
En la campanya 1953-1954 els blaugrana llevaren el peu de l’accelerador després d’una estrena de somni. Acabaren en la 9a plaça, amb menys victòries que
derrotes. Al final de la temporada, es va produir un debat sobre si es devia permetre
jugar en tercera a futbolistes professionals o convertir-la en una categoria amateur.
En general es considerava que no hi havia debat perquè en 1ª regional ja es pagaven
fitxes de 50.000 pessetes anuals.
En la pretemporada 1954-1955, els blaugrana s’enfrontaren al València amb qui
empataren a 0. Per la UD formaren Vela; Albiñana, Egea, Iguacel; Madurga, Fernando; Sáez, Saus, Sanmartín, Diego i Layunta. El València alineà Timor; Ibáñez, Tomé,
Díaz; Sendra, Mangriñán; Gago, Villarrubia, Badenes II, Pla i Marroig.
La Lliga es va reformar dividint-la en dos fases. La primera tenia 16 grups de
10 equips cadascun. D’ells, els dos primers classificats disputaren la fase d’ascens
mentre que els huit restants jugarien la fase de permanència.
La UD Alzira conclogué en el sisé lloc i disputà la fase de permanència on fregà el
descens a Primera Regional. Va acabar 8é, a sols tres punts del penúltim, el Villena,
el qual va descendir junt al Catarroja CF.
Costa va substituir a Fresquet com a entrenador al llarg de la campanya.
19-04-1953 L’Alzira, de blanc-i-blau, al camp de Vallejo (Llevant
Història de la UD Alzira
Anys 50 i principis dels 60
L’assalt a 2ª divisió
1955-56 Per segon any consecutiu, es
va mantindre el mateix sistema de
competició. Fresquet tornà a la banqueta alzirenya. La temporada tampoc va ser millor i va ser 6é en la lliga i 7é en la fase de permanència.
1959-60 La dècada conclogué amb una
bona classificació. La cinquena plaça, encara que lluny de les places
que classificaven per a la sèrie de
campions i subcampions que permetien pujar a 2ª Divisió.
1956-57 Després d’algunes temporades buscant una fòrmula adequada
per a la Tercera Divisió, es trobà la
que s’ajustava suficientment a les
necessitats del futbol modest espanyol. Cada Federació Territorial organitzà el seu propi grup i al valencià
se li adjudicà el 9é. L’Alzira, després
de dues temporades angoixants, va
tornar als llocs de dalt. Conclogué
sisé entre 18 conjunts.
1960-61 Es segueix la tònica de mantindre’s en la zona mitja-alta de la taula. Els seixanta s’inauguren amb una
setena posició després de guanyar
13 partits, empatar-ne 8 i perdre’n 9.
Marcà 50 gols i encaixà 34.
1957-58 La lliga continuà amb el mateix format i els alzirenys conclogueren en la novena plaça.
1958-1959 En esta temporada la UD
baixà a l’onzena posició. Per davant
acabaren l’Olímpic de Xàtiva, que
disputà l’eliminatòria per pujar a 2ª
divisió però que va perdre. Tornà a
la presidència Antonio Pastor Aracil
i va haver un doble recanvi a la banqueta. “Fresquet” va ser substituït
per Eusebio Ramón “Farina” i este
després, per José Mahiques.
La temporada 63-64 fou històrica perquè no es repetiria fins el 1988. El segon
lloc final, per darrere del Castelló, permeté jugar el play-off d’ascens a 2ª divisió, nomenat aleshores com a “Eliminatòria de subcampions”. El fill de Luis Suñer Sanchis,
Luis Suñer Picó es va fer càrrec de la direcció del club i de tots els deutes que el club
arrossegava d’anys anteriors. Suñer Picó es va volcar perquè el seu equip aconseguira els màxims èxits però el 15 de gener de 1964 li va sobrevindre la mort als 21
anys.
En la promoció d’ascens a 2ª divisió, l’Alzira es trobà amb un rival duríssim com
era l’Extremadura. En l’anada, disputada a Almendralejo, el triomf local es fraguà en
la segona part ja que l’Alzira era un equip veterà que se desfondà. En la tornada, un
gol visitant en el minut 43, va sentenciar l’eliminatòria.
1961-62 Una volta més es cau a la part
baixa de la classificació. És habitual
que el conjunt blaugrana tinga una
evolució de dents de serra. La 13a
plaça aconseguida suposa ser quart
per la cua.
1962-63 Es millora un poc respecte a la
temporada anterior i es finalitza onzé.
Partit contra l’Alcoià
Plantilla de la temporada 1963-64
Història de la UD Alzira
Anys 60
Retorns a 1ª regional
1964-1965 Paradoxalment, després de tocar el cel
amb la possibilitat de pujar a Segona, esta temporada és nefasta i es conclou al lloc 15. Per davall sols
estigué el Canals, que va descendir. Això sí, la gran
quantitat d’empats va ser la causa que es quedara
tan arrere. Acabaren empatats a punts amb el Llevant, Oliva i Buñol i sols a un punt del Saguntí (10é
classificat) i Requena. D’haver transformat algun
empat en victòria s’hauria acabat en la zona mitja
de la taula.
1965-1966 L’equip arrossegava un gran deute i l’alcalde, José Pellicer, cridà a Octavio Daries i altres persones vinculades al futbol perquè el club no desapareguera. Així fou que formaren una directiva que
montà l’equip en sols 8 dies.
El grup IX s’augmentà amb quatre equips més i
passà a tindre 18 esquadres. Tanmateix, la UD Alzira
continuà caent en picat fins l’última plaça, amb el conseqüent descens a 1a regional, després de catorze temporades consecutives en 3a. Com que el descens es
Equip subcampió de la lliga 66-67 que tornà a 3ª
consumà moltes jornades abans que acabara la lliga,
l’Alzira retornà al València a Garzón, Navarro i Alfonso,
cedit pel club valencianista.
1966-1967 Primera de les diferents participacions que
“patirà” l’Alzira en Primera Regional, que equivalia
a l’actual 3ª. Normalment estos descensos són efímers i se solventaren amb un ràpid retorn a la categoria de bronze. De fet, eixe any s’acabà en segona
posició marcant 83 gols i encaixant-ne 33. Primer
va ser el Vila-real i tercer el Dénia.
En 1967 la 3ª tornà a reestructurar-se, reduint-se els
grups, de manera que descendien els 8 últims entre
els que es trobà la UD. Pepe Casado va ser fitxat eixa
temporada. Llácer, porter blaugrana als anys 30 i 40
i pare de Paco i Juan Llácer, viatjà a Sevilla junt el
pare del jugador de l’Avidesa d’handbol, Juan Alemany, el qual era representant de jugadors. Casado
jugava al Triana, filial del Reial Betis. Una volta finalitzaren les converses amb els dirigents del Betis,
Casado va tindre el temps just de comentar-ho amb
els seus pares i fer la maleta. El trajecte Sevilla-València durà la barbaritat de 22 hores de viatge.
1968-1969 De nou el pas per la 1a regional va ser
anecdòtic i l’Alzira passà l’any “campionant”. Va ser
l’equip que més victòries aconseguí (24), el que
menys derrotes patí (6), el que més gols marcà (76)
i el que menys encaixà (28).
1969-1970 Al llarg de la història futbolística, si a algun
equip d’Espanya li ha tocat patir totes les reestructuracions, eixe ha sigut la UD Alzira. Sense temps per
assaborir l’ascens, la competició tornà a reestructurar-se baixant a regional els equips classificats entre el 9é i el 20é lloc. La UD havia conclòs en la que
era una meritòria 10a plaça però va descendir. Tot i
perdre la categoria, diversos jugadors foren elegits
per a la selecció ideal de la 3a divisió. Foren el porter Ros, el defensa Manolo i l’extrem Ángel. En eixa
selecció també hi hagué un exblaugrana, Rodri, que
tornà a la UD.
Plantilla de la temporada 68-69 que va arrasar en 1ª regional
Casado, Gª Muñoz, Murgui i Mata
Història de la UD Alzira
Del camp Juvenil
al Luis Suñer Picó
La UD Alzira, desgraciadament, va tindre l’“honor”
de inaugurar la Regional Preferent en la campanya
1970-1971. Esta està conformada pels 7 equips valencians que baixaren de tercera divisió i els 13 primers
de 1ª regional. La reestructuració es va deure a que
la Federació Espanyola va reduir la 3ª divisió a quatre
grups de vint equips (tal com és ara la 2a B). En haver
tants grups en Espanya de Regional Preferent quedaren molts jugadors de 3ª sense equip o que seguien en
els seus clubs. A més, sols ascendia a 3ª el primer. Els
alziristes quedaren tercers a quatre punts del campió,
el Benicarló.
1971-1972 La segona temporada seguida en Preferent
se saldà amb un empat a punts amb el campió, el
Vinaròs, però que tampoc va servir per ascendir. Els
riberencs foren el conjunt que més partits guanyà
i el màxim golejador. L’última jornada va ser dramàtica. L’Alzira avantatjava en dos punts al Vinaròs
i un empat li bastava per obtindre el títol de Regional Preferent. Els paterners, 4ts, no tingueren pietat
de la UD (3-0) mentre que els llagostiners venceren
0-1 al penúltim, l’Onda. El goalaverage afavorí als
castellonencs.
1972-1973 A la tercera anà la vençuda i els blaugrana es proclamaren campions amb la major diferència respecte al segon dels anteriors quinze anys, 5
punts. També va ser qui més partits guanyà (25) i
qui menys perdé (4), així com el que menys gols
encaixà (27). El pressupost de la temporada fou de
2’5 milions de pessetes. Eixa temporada va nàixer
la Peña Blaugrana.
Inauguració de l’estadi
Luis Suñer Picó
Tribuna de l’estadi del Frente de Juventudes (actual Venècia)
1973-1974 En el retorn a la 3ª es va produir un fet estrany. Tot i que l’Alzira finalitzà 13é classificat (8é per
la cua) i havien descendit quatre equips: Gandia, Europa, Maó i Manacor, hagué de jugar una promoció
de permanència davant el Constància d’Inca (Illes
Balears). Al partit d’anada empataren a dos mentre
que a Inca perderen el partit 2-0 i per tant l’eliminatòria i la categoria. El blaugrana Juan Llácer va ser
el 8é màxim golejador del grup amb 13 tants.
Luis Suñer Sanchis va decidir a primers de 1973 encomanar la construcció d’un estadi que fóra dels millors
de la Regió. En principi estava previst que el primer partit es disputara el 15 de setembre davant el Calella –així
ho anunciava un cartell, el que suposava haver-lo construït en temps rècord-, però no fou fins el dia de Tots
Sants d’eixe 1973, quan els Villalba; Rico, Rico, Andrés,
Casado; Alepuz, Segovia; Cabello, Rodri (García) (Fos),
Almela, Juste i Moncho saltaren a la perfecta gespa del
Luis Suñer Picó per enfrontar-se al Vila-real en el partit
de tornada de la segona ronda de la Copa del Generalíssim. L’empat a 1 suposà l’eliminació.
El 22 de maig de 1974, els blaugrana tampoc pugueren
celebrar amb victòria l’estrena de la il·luminació ja que el
rival era el València C.F., el qual va véncer per 2-4.
Plantilla que retornà a la categoría de bronze en 1973.
Juan Llácer
Construcció de la Tribuna del Luis Suñer Picó
Història de la UD Alzira
Anys 70
Després de la incomprensible decisió de la
Federació, el Alzira torna a la Regional Preferent
(equivalent a la Tercera Divisió actual) en la que
passa tres anys. En la campanya 74-75, amb Paquito d’entrenador, es conclogué en la 7a plaça.
La lliga següent (75-76) es va acabar quart, a
cinc punts del campió, l’Acero.La temporada 19761977 va ser especial. L’Avidesa At., fundat per Luis
Suñer anys enrere, havia ascendit fins a la Preferent.
La Federació va enquadrar-los al grup sud mentre
que l’Alzira jugà al grup nord. Ambdós conjunts es
proclamaren campions i per saber qui era el millor
equip de la Regió (encara no existia el terme Comunitat Valenciana) disputaren un partit que guanyà
l’Alzira per 2-1. Eixe partit es jugà en un ambient
molt tens per la qual cosa en Luis Suñer va decidir
dissoldre l’Avidesa At. per volcar tots els esforços
en l’equip senyer de la ciutat.
La Segona Divisió B va vore la llum en la temporada 1977-1978. La nova 3a divisió quedà configurada amb sis grups de vint equips. Tots els clubs
valencians quedaren inclosos al grup V on els blaugrana finalitzaren en una discreta plaça 11.
En la segona temporada consecutiva en tercera
divisió, els alzirenys milloraren la campanya anterior i aconseguiren una sisena posició tot i que encaixà més gols que marcà, fruit del gran nombre
de derrotes patides.
En 1979, la Tercera s’amplià a huit grups de
vint egquips. Els valencians s’inclouen en el conegut fins ara com a grup VI. L’Alzira féu una pèssima
campanya i finalitzà en la penúltima posició però
no baixà perquè tornava a reestructurar-se la categoria. Per una volta les reestructuracions li afavo-
riren. Va patir fortíssimes golejades algunes consecutives com en les jornades 33 i 34 en què perderen per 6-1 a Cartagena i 4-8 davant l’Alacant.
Amb l’inici dels 80 es produí una lleugera millora respecta a l’any anterior. La Tercera tornà a
tindre l’estructura dels anys 60, on a cada Federació territorial li corresponia, més o menys, un grup.
Se’n formaren 13 de 20 equips cadascun. L’Alzira
fou 7é.
La temporada 1981-1982 fou un mal any en
què sols es va estar en la part mitja alta de la taula entre les jornades 2 i 4. Després es va caure en
picat fins situar-se en zona de descens a Preferent.
La crisi social era galopant i amb el nou any canvià
la directiva que fins el 6 de gener encapçalà Agustín March. José Martínez Manresa va prendre el
relleu. El 16 de maig de 1982 va tindre lloc el fet
més lamentable de la història blaugrana. S’arribà a l’últim partit de lliga a casa amb una afició
presa del nerviosisme perquè el descens estava
a un pas. Encara restava un altre a Paterna però
una derrota davant l’Alginet, que capitanejava el
president Pepe Bosch, suposava la pèrdua de la
categoria. L’actuació del col·legiat castellonenc
Piqueres Badia cremà la metxa dels aficionats
fins que a falta de tres minuts per a la conclusió,
va expulsar al local Martín Vila i estos botaren al
camp. L’agrediren brutalment i li provocaren entrar en coma. A banda del descens a Preferent, el
Col·legi d’Àrbitres es va negar a dirigir cap partit
als alziristes mentre que la Federació Valenciana
sancionà el tancament del Suñer Picó durant un
any. Sols la desgràcia de la Pantanada va retirar
la sanció.
L’Alzira reclamant l’Estatut d’Autonomia el 9 d’octubre
1975-1976
09-06-1977
Història de la UD Alzira
El quatrienni d’or
(1982-86)
La directiva es va disoldre i una junta gestora, presidida pel soci número
1, José Ferri Ballester, dirigeix el club
fins que, sota els auspicis de Luis Suñer
Sanchis, accedeix a la presidència José
Palacios perquè la UD isca de la Regional Preferent. Així comença l’època més
gloriosa del club. L’Alzira guanyà la lliga
82-83 en Preferent amb total autoritat,
mantenint-se en la primera posició tota
la segona volta i traent-li huit punts al
segon, la Vila-joiosa.
La lliga 1983-1984 és la millor de
la història de la UD Alzira. Dirigits per
Quique Hernández, els Seral, Colomer,
Rielo, Natalio, Planelles, Sanmartín,
Lis, Susaeta, Lorente, Parada, Castillo,
Juanín, Santomé, Giménez, Pedro,
Salido, Cereza, Cazaurang i un joveníssim Javi feren somniar als milers
d’aficionats blaugrana amb què comp-
Plantilla campiona de la lliga 82-83 en Preferent
tava l’equip riberenc. Les xifres foren
escandaloses: 30 partits guanyats, 6
empatats i sols 2 perduts. 104 gols a
favor i 17 en contra. A casa venceren
els 19 encontres disputats a més del jugat front l’Ajax d’Amsterdam (3-0). Cazaurang fou el màxim golejador amb
34 gols, cap de penal. No obstant, estos números no es pugueren arredonir
amb l’ascens. El Pegaso va traure un
empat a 1 del Suñer Picó i va guanyar
a Madrid 2-1.
La 1984-1985 és la tercera i última
temporada amb Quique Hernández a
la banqueta. En Nadal va acceptar una
oferta de l’Alcoià en 2a B. Sense ser tan
espectacular com l’anterior, l’Alzira va
acabar segon en lliga, superà al Sant
Andreu però van caure contra el Plasència (Badajoz) en la promoció d’ascens.
La gent es pujava als arbres per
vore els partits
Javi a la selecció valenciana
Alzira-Sant Andreu
Per fi, a la tercera pugué ser i s’obtingué l’ascens a 2a divisió B. A la presidència estava el jove Alberto Campos
Suñer i a la banqueta, Benito Floro. El
títol de la lliga 85-86 va estar disputadíssim entre Alzira i Gandia. El títol de
lliga va estar disputadíssim entre Alzira i
Gandia. Sols un punt donà la lliga als alziristes. En les eliminatòries d’ascens es
derrotà el Bigastro (3-0 i 0-0) en 1ª ronda.
En la definitiva, es perdé a Mollerussa
(Lleida) 1-0 mentre que a Alzira els catalans s’avançaren amb un 0-1 que feia
necessari 3 gols per remuntar. Al minut
67 Corbalán va empatar el partit i cinc
minuts més tard este mateix jugador
empatà l’eliminatòria en marcar el 2-1.
Este va ser el gol més polèmic de la història blaugrana. Amb el camp a rebosar
on 11.000 incondicionals donaven suport a l’equip, Corbalán rematà i el porter parà el baló amb el dubte de si va
ser sobre la ratlla o dins de la porteria.
La pressió dels espectadors, que saltaren al camp per celebrar el gol va poder amb l’àrbitre andalús Prados García
(que després xiularia a Primera Divisió)
i donà el gol com a bo. Com que no influïa la quantitat de gols marcats fora de
casa es disputà una pròrroga. El clímax
de l’eliminatòria es produí als 7 minuts
quan Fernando Maestre llançà un xut
Història de la UD Alzira
L’Alzira arriba a 2ª A
(1986-1989)
En la pretemporada de 1986 el recent
descendit, València CF va véncer 1-4 un
amistós al Suñer Picó. Els valencianistes
formaren amb Sempere, Quique, Revert,
Arias, Giner, Bossio, Arroyo, Muñoz Pérez, Ferrando, Sixto i Alcañiz. El retorn a la
tercera categoria nacional, ara nomenada
2a B, va començar d’allò més bé amb un
empat a Albacete i victòries consecutives
contra Ourense, Alcoià, Ceuta i Aragón
(actual Saragossa B) que arribaren a posar-los líders durant dos jornades. L’entrenador era un altre ex de la UD, Juan Carlos Rodríguez, “El Bala”, encara que cap al
final de lliga fou substituït per Buqué. La
categoria era duríssima amb un sol grup
i es va finalitzar en una meritòria 10a plaça.
Primera plantilla que jugà en 2ª B
La campanya 87-88 fou històrica en
ascendir a 2a A. La lliga va ser excepcional sense baixar mai del sisé lloc. No
obstant, tot i que les victòries se succeïen, el públic es mostrava reticent per
acudir al Luis Suñer Picó. El 27 de gener de 1988, el Luis Suñer Picó acollí
el partit de la selecció sub-18 entre Espanya i Itàlia, que venceren els primers
per 1-0, gol d’Aguilà. Cañizares, Ferrer i
Solozábal també xafaren el Suñer Picó.
Luis i Manolo el del Bombo eixiren els
dos a genollons tocant el bombo fins al
mig del camp. La segona volta va ser
excepcional: des de la jornada 29 fins
la 38 no s’abandonà la primera posició,
que era l’única que permetia l’ascens, ja
que no existia el play-off. L’última jorna-
da fou no apta per a cardíacs. La victòria davant el Teruel li bastava per pujar.
La UD s’avançà en el marcador. De gol
olímpic, el Teruel va empatar però a la
fi Fontan marcà el definitiu 2-1 que va
fer saltar al camp a mig estadi. Els màxims golejadors de la temporada foren
Camuel i Herrera.
La lliga 88-89 serà recordada sempre com la primera, i per ara única, que
els riberencs han estat en la segona màxima categoria del futbol espanyol. No
obstant això, amb la roïna trajectòria de
l’equip, l’afició donà l’esquena a l’equip,
tenint en compte que en cap moment
tornà a omplir l’estadi com aquell mític
22 de maig de 1988. L’equip arribà a ser
Espanya sub-18 al Suñer Picó amb Cañizares,
“Chapi” Ferrer i Solozábal, entre d’altres
8é en la jornada 9 però anà afonant-se
a poc a poc –en part perquè els arbitratges se cebaren amb el dèbil- fins acabar
penúltim classificat. Merino va ser el
millor jugador blaugrana de la temporada segons la revista Don Balón al lloc
88 d’entre els 150 millors jugadors.
Sorteig de camp entre els capitans Arias i Adam
Treta d’honor del campió del món,
Jorge Martínez “Aspar”
Història de la UD Alzira
El retorn a la realitat
(1989-1994)
1989-1990 Després de tocar el cel (és
un dir, més que res per haver estat
en 2a), es retorna a la 2a B. En eixe
any es produïren tres canvis d’entrenador (Neme, Waldo i Pepe Casado)
però la campanya fou bona esportivament parlant. Tota la lliga s’estigué
en la part mitja-alta de la classificació
sense problemes de descens, encara
que l’economia començava a ser el
major problema.
1990-1991 Amb motiu del fitxatge per
part del València dels juvenils blaugranes Vayà i Molina, el 14 d’agost
el primer equip xe jugà a Alzira un
amistós. Susaeta avançà a l’Alzira
però després remuntaren els “xotos” fins l’1-3 definitiu.
Plantilla de la temporada 90-91
Un altre exjugador de l’Alzira, Carles
Simón, es va fer càrrec de la nau blaugrana i també va complir deixant l’equip
en una posició còmoda. Amb 20 milions de pressupost va ser capaç de superar “transatlàntics” com el Gandia i
Benidorm, amb el doble de pressupost.
Cal destacar d’este any el pas de Molina
pel club blaugrana com a cedit del València.
1991-1992 Després de dos bones
temporades en Segona B, la tercera va ser una catàstrofe i l’inici de l’espiral descendent en què
caigué la UD Alzira fins nou anys
més tard. Dels últims 11 partits de
lliga no en guanyà cap i va descendir com a cuer.
1992-1993 Comença una de les etapes
més complicades del club.
Des de 1986 no es jugava en Tercera
Divisió. L’angoixa era tal, tant esportiva com econòmicament, que s’acabà la
temporada en la catorzena posició. Com
que no pujà cap equip a 2a B i baixaren d’esta categoria el Torrevella, Oriola,
Llíria i Horadada, baixaren a preferent
els tres últims (18, 19 i 20é, com estava
establit) més els equips que havien quedat entre la 15a i la 17a posició. La UD
se salvà.
1993-1994 En agost se celebrà una
assemblea per decidir sobre la continuïtat del club. Finalment es fa un
equip en sols 10 dies, per tal de no
L’Alzira al Vicente Calderón
desaparéixer, amb molts jugadors
de l’escola i un pressupost de 6 milions del que sols es va poder pagar el
mes de setembre. La temporada fou
un calvari on hi hagué nombrosos
problemes per completar les convocatòries. A Pinós es viatjà amb sols
10 jugadors de la primera plantilla
perquè la bona marxa del juvenil A
en lliga nacional impedia tocar a cap
dels seus jugadors. Res es va poder
fer i es va perdre la categoria com a
penúltim classificat.
A més, l’estadi Lluís Suñer Picó havia quedat en el més complet abandó i
va ser saquejat.
Estat en què quedà el vestidor del Lluís Suñer Picó
Història de la UD Alzira
De la desaparició a 3ª
(1994-1998)
Comença una nova època. La UD
Alzira està en una situació crítica, al límit de la desaparició. De fet, es planteja refundar el club per començar en 2a
regional (com havia fet el Torrent CF) ja
què els deutes posen al club en bancarrota. La Federació es negava a tramitar
les fitxes però un moviment del expresident, José Luis Baviera permet desbloquejar la situació.
Sebastià Fontana decideix fer-se càrrec del club en 1994 amb un projecte auster i un entrenador que completà una gran temporada amb l’Alcúdia,
Pepe Alcover. Com que el nou tècnic
no tenia encara carnet d’entrenador es
va requerir la presència de l’exjugador
i exentrenador de l’Alzira, Francisco Gil
“Fresquet”
La marxa esportiva no era bona i el
18 de desembre altre exjugador blaugrana, Natalio Lorenzo, substituí Alcover.
El Suñer Picó acabà la seua remodelació i es deixà de jugar a Venècia. A la fi,
s’acabà en una trista novena posició.
En la segona temporada en preferent
(95-96) Natalio va repetir a la banqueta. Era la primera temporada dels tres
punts per partit guanyat, en què guanyà
fins a 17 però també empatà altres 17,
perdent sols 4. El campió quedà a sols
3 punts però la UD acabà 4t sense disputar la promoció d’ascens. En l’última
jornada es disputà un èpic derbi AlziraCarcaixent, dels que qui guanyara, jugaria la promoció però empataren a 0 i
s’aiguà la festa.
Fresquet a la banqueta amb 78 anys
L’equip del 1995-1996 es quedà a un pas de la promoció
En 1996 arribà Pep Cerveró a la banqueta alzirista i la marxa esportiva de
l’equip canvià radicalment. Els empats
de la temporada anterior foren substituïts per victòries mentre que els seus perseguidors entropessaren en la mateixa
pedra que la UD ho va fer l’any anterior:
empataren massa encontres i els blaugrana tragueren 6 punts al Requena, 7 al
Tavernes i 17 al Buñol. A més, es va ser
líder les últimes 31 jornades de lliga.
Plantilla campiona de la lliga 1996-97 en Preferent
A la promoció s’empat a Betxí i es
guanyà al Santa Pola 3-1 però a la setmana següent es trobà amb “L’Encerrona de
Santa Pola”. En un ambient infernal, on la
mateixa Guàrdia Civil permetia tirar coets
a la banqueta de l’Alzira i un àrbitre, Fernández Meca, que també ho va permetre
tot al camp, l’equip ribereny perdé 2-1 i
l’ascens. L’última victòria per 2-0 contra el
Betxí va ser infructuosa.
1997-1998 Sense fer una temporada tan excepcional com l’anterior, el
conjunt blaugrana finalitzà segon per
darrere del Carcaixent. La lliga passà a
tindre sols 30 jornades ja que la Federació Valenciana creà una Regional Preferent de quatre grups on hi havia menys
equips i més pròxims geogràficament
perquè les despeses en desplaçaments
foren menors.
En l’última jornada, Alzira i Pobla
Llarga aspiraven a la segona plaça que
permetia jugar la promoció que va ser
per als blaugrana.
La lligueta d’ascens tingué continus
altibaixos. Es guanyà 2-4 al Puig, es va
Luis el del bombo també es banyà
perdre 2-5 contra el Dénia, se li guanyà
als dianencs la següent jornada per 01, tal com feren davant el Puig (2-0) i a
Requena 0-2. En l’última jornada es decidia l’ascens i al Dénia li valia empatar
a punts amb l’Alzira perquè pujar. Els
mariners guanyaren 1-0 i la UD empatà
a 2 al Suñer contra el Requena.
El nou sistema d’ascensos propiciava que els segons tingueren una altra
oportunitat, que aprofità l’Alzira per eliminar l’Alacant amb els gols de Nata i
Óscar. L’ascens, per fi, era un fet.
Història de la UD Alzira
De 3ª a 2ª B
(1998-2001)
1998-99 Cinc anys després es recuperà la categoria nacional i el pas per la
tercera fou fugaç. Amb el mateix pressupost que en Preferent (15 milions) es
va aconseguir l’ascens a la categoria de
bronze en sols un any. El treball de Cerveró i la compenetració a la que havia arribat el bloc en estos tres anys va ser clau
per realitzar millor campanya del que es
podia esperar en principi. No obstant, la
lliga va ser irregular. Els múltiples empats
complicaren molt la classificació per a la
lligueta d’ascens. De fet, l’última jornada
tornà a ser dramàtica. El camp de la Celadilla estava de gom a gom d’aficionats
utielans i també d’alzirenys. En el minut
87, Madrigal i en el 89 Sergio González donaren l’accés a la Promoció i el descens a
l’Utiel, de manera que saltaren xispes.
Ara quedava el més difícil: la promoció, que fou, relativament, el més fàcil.
Classificar-se a última hora va mantindre a l’equip amb la competitivitat al
més alt i es matxacà 4-0 a l’Europa de
Barcelona, 0-3 i 4-2 al Poblenc mallorquí
(amb cabotada de Peris i gol de Sergio
González en el temps afegit). A la Ciutat
Comtal es va véncer 1-3 a l’Europa i un
empat a 0 contra l’Oriola (que triplicava
el pressupost blaugrana) donà l’ascens
a 2ª B 13 anys després. Sergio González
21 tants i Ico va ser el protagonista de la
promoció amb cinc gols en sis partits.
1999-2000 La UD tornà a 2a B amb
el menor pressupost dels 80 equips de
la categoria de Bronze. Continuava bona
part de la plantilla que obtingué l’ascens
als que s’afegiren reforços que sols podien provindre de la Tercera. Toni Aparicio
fou el tècnic elegit i gràcies al seu treball
es va aconseguir la permanència.
La primera victòria no arribaria fins la
jornada 8 contra el Ieclà. Pel Suñer passà
eixa temporada Fernando, com a capità
del Castelló, o uns joves Reina, Arteta, Babangida i Motta amb el Barça B que patiren un 4-0 dels Reina, Motta o Nano. En
la Copa del Rei es derrotà en els penals al
Múrcia dels veterans Enric Cuxart, Carlos
Arroyo i el Toro Aquino. El segon i últim
rival va ser el Màlaga dels Roteta, Movilla,
Fernando Sanz, Darío Silva, Albert Luque
i Rufete que no va poder passar de l’empat a 0 al Luis Suñer Picó. En la tornada,
res es va poder fer i es va caure per 2-0.
Sobrepassada la història de la Copa, els
riberenys començaren a remuntar el vol.
De la jornada 16 a la 23 sumà 7 partits invicte que el tragueren de la zona de descens. En el penúltim partit, disputat contra
el Llorca, s’aconseguí la permanència.
Plantilla 1999-2000 que aconseguí la permanència en 2ª B
Camarasa i Javi Navarro amb el València B
Fernando, capità del Castelló
La 2000-01 s’afrontà amb un pressupost encara inferior, l’equip quedà a sols
tres punts de salvar-se. En principi anava a continuar Toni Aparicio a la banqueta
però el d’Enguera va rebre una oferta del Novelda que li doblava els seus emoluments i Sebastià Fontana li va facilitar l’eixida. Pablo Seral fou l’elegit per substituirlo encara que la lliga la finalitzà a la banqueta Pepe Martínez. Tot i els roïns resultats
l’empresa GM Barberà s’interessà per convertir l’Alzira en una SAD.
Història de la UD Alzira
El Barça B de Reina fou derrotat per 4-0
Altra travessia pel desert
(2001-2004)
2001-2002 Pep Cerveró tornà a la
banqueta blaugrana i quasi obrà el miracle de nou. L’equip se situà en la part
mitja alta fins que va enganxar una ratxa des de la jornada 15 a la 22 en que la
UD obtingué 19 de 24 punts que li permeteren acostar-se als llocs de play-off.
Una crisi de resultats tornà a l’equip a la
realitat, encara que la promoció es quedà a sols cinc punts.
La 2002-03 fou depriment perquè
no hi havia nous ingressos que permeteren afrontar la campanya amb majors
aspiracions i montà un equip de circumstàncies format pels pocs jugadors
que seguien lligats a l’entitat, altres que
provenien de la Divisió d’Honor juvenil
(Marcos Marín i Jordi –Crack’s- i Àlex
–Alacant), altres ascendits de l’Amateur
(Marcos Ramiro, Ibáñez –que s’incorporava definitivament al primer equip- i
altres del Juvenil A (Kike i Fajardo). El
conjunt era massa jove i inexpert per a
la categoria, sobretot per a un any en
que baixaven a preferent cinc equips.
Cerveró se n’anà al València C i es donà
l’oportunitat a l’entrenador que havia
fet grans campanyes amb el filial, Alain
Lena. Jornades després, Pepe Casado
es va fer càrrec de l’equip per 5a volta però deixà l’equip per seguir dirigint
l’escola.
Paco Monterde, aleshores entrenador de l’Olímpic de Xàtiva i extècnic
del Vallbonense i Benaguasil amb els
que havia jugat diverses promocions
d’ascens a tercera, fou el substitut. Els
blaugranes adreçaren la marxa i recuperaren els onze punts que duien de
desavantatge respecte al primer equip
que se salvava. Fins i tot, la UD es convertí en el millor conjunt de 2003 fins
a 8 jornades per al final. La falta d’un
golejador s’acusà i es tornà a caure a
zona de descens. En l’última jornada,
les victòries del Castelló B, Dénia i València B feren infructuosa la de l’Alzira
a Carcaixent. Per un punt es tornava a
Preferent nou anys després.
La campanya 2003-2004 començà
abans que concloguera l’anterior. Dos
grups d’aficionats feren reunions per
plantejar-se l’accés a la presidència però
desistiren pel deute existent. En agost,
Pepe Bartolomé, junt a l’exconseller del
València CF, Àngel Raga, començaren
un nou projecte. Després d’un roïn començament de lliga, es feren 7 fitxatges
de colp i amb una ratxa de 9 victòries en
10 partits, els blaugrana aconseguiren
el 18 de gener entrar per primera volta
en llocs de promoció d’ascens, en un vibrant partit disputat a Xàtiva, acompanyats d’una gran quantitat d’aficionats
que recuperaven la il·lusió per la UD.
Onze que començà la lligueta d’ascens 2004 al Fornás (Acero)
El Catarroja va fer una lliga impressionant i no donà opció al títol, així que
la 3ª posició de l’Alzira donà el pas a la
lligueta d’ascens. El capriciós sorteig de
la Federació va fer que els alzirenys s’enfrontaren a l’Acero, Puçol i Benicàssim,
tots tres del grup I. La derrota a la localitat castellonenca va ser clau per perdre les opcions del primer lloc. Els resultats empitjoraren fins acabar en l’última posició. La cenicienta del grup, el
Benicàssim, pujà com a primer mentre
que Acero i Puçol ho feren també ja que
hi hagué un ascens múltiple de 3ª a 2ª B
de Benidorm, Alcoià i Llevant B.
L’Alzira de la 2001-02 es quedà a pocs punts de la promoció a 2 B
Història de la UD Alzira
De Preferent a 3ª
(2004-2007)
La segona temporada en preferent (2004-05) acabà sent catastròfica. Al principi començà bé però el derram cerebral que va patir el tècnic Pep Cerveró a meitat
de temporada va afectar la marxa de l’equip. Tant que
s’acabà en el 6é lloc, a 16 punts del campió, l’Alberic.
Per a la campanya en que s’ascendiria definitivament a 3ª (2005-06), Pepe Bartolomé va confiar en
l’entrenador de moda a la Preferent i que havia fet que
l’Alberic fóra campió, Ricardo Magraner. El tècnic de
Massalavés va assumir el càrrec de director esportiu.
Històrics com Juanjo o Romero així com Burguete o
Ángel deixaren l’equip mentre que arribaren diversos
exfranjaverds: Iván Villalba, Rafa Monar, Mompó i Richi
Magraner. La davantera atresorava més de 60 gols en
l’última temporada. Junt a Magraner, Manolo i Migue
aportaven dinamita a la davantera. Edu López i Carlos
Solaz tornaren al club de què partiren anys enrere cap
a l’Elx i el R. Madrid. La capacitat golejadora la demostraren amb 68 gols. També en defensa es va ser efectiu,
Plantilla 2004-2005
encaixant sols 18 gols. Però el títol no arribà. L’Alzira es
trobà amb un Sueca, menys vistós en resultats i joc,
però que acabà traient un punt més que els blaugrana.
Traure la major quantitat de punts de la història (75) no
va ser suficient per a ser campió de grup i per tant, de
la Preferent, per tindre la segona opció d’ascens.
El format de la Promoció havia canviat de lligueta
a eliminatòries i en la primera s’enfrontà al Vinaròs.
Entre l’afició existia cert recel sobre l’equip perquè havia golejat als equips inferiors però no guanyà –encara
que tampoc perdé- davant els 6 primers classificats.
L’1-0 al Suñer Picó donava esperances de que es passaria a la final i fou corroborat amb el gol de Pedro en
el minut 96 al Torre Sant Vicent vinarossenc. L’últim rival fou el Crevillent. A la ciutat de les catifes es visqué
un emocionant partit que es posà bé amb un golaç de
Solves que el mateix jugador, minuts després, marcà en pròpia porta. L’eliminatòria quedà oberta però
el Crevillent s’encarregà de tancar al Suñer Picó amb
Plantilla 2006-2007
un 1-3. La tensió es va mascar en el post-partit perquè des d’Elda i València havien arribat notícies que la
Federació havia decidit eixa setmana que s’anul·laren
els “arrastres”, davant la clara possibilitat d’ascens del
Mestalla i l’Eldenc a 2ª B, perquè la 3ª quedara ja en 20
equips. La pressió de l’Alzira i el Requena va fer “canviar d’opinió”.
2006-07 Havia arribat l’anelat retorn a la categoria nacional. Però més que un somni va ser un malson. La temporada va començar fatal. A una setmana per començar els entrenaments, Ángel Puchades
va rebutjar la proposta per anar-se’n al Benidorm de
2ª B. Jesús Moratal agafa l’equip que comença molt
bé amb tres victòries seguides però que anà desmoronant-se fins Nadal. Ángel Sáiz el va substituir i
l’equip millorà defensivament i no es perderen tants
partits encara que sols es guanyaren 4. Dos gols en
temps afegit de Carlos Alfaro a Elx i de Jorge Mrtínez
a Oliva foren claus per a la salvació.
Ascens a 3ª
Història de la UD Alzira
Jugadors importants
Sens dubte el principal jugador que ha eixit
de l’escola de la UD Alzira és David Albelda. Però
d’altres han passat alguna etapa de la seua carrera esportiva als planters de 1ª i 2ª divisió:
València: Fajardo, Vicent Dolz, Moscardó, Valiente,
Solves, Vayà, Molina, Ángel Casanova, Gómez,
Elx: Edu López, Carlos Solaz (també R. Madrid),
Raúl Albentosa, Édgar
Albacete: Kike Tortosa, Arturo Almazán
Alacant: Valiente
Llevant: Marc García,
Casado al Rayo Vallecano
Jugadors del 1r equip que han jugat
en 1ª i 2ª divisió:
Entrenadors que han jugat i/o entrenat
en 1ª i 2ª divisió:
Jugadors de l’Alzira que després
han entrenat al conjunt blaugrana:
Ripoll (anys 50. 1r alzireny): At. Madrid
Pepín (anys 50 i 60): Las Palmas i Betis
Juan Llácer (anys 70):
Juanín: Sabadell i Mestalla
Rodri: Mestalla
Quiles: Sabadell
Casado: Rayo Vallecano
Sierra: Granada
Adam: Salamanca i Xerez
Verdés: R.Huelva i València
Quique:
Alejandro Martín (1951-52)
Francisco Gil Molés “Fresquet” (1953-54, 55-59,
68-69, 70, 1994)
Emilio Layunta (1969)
Paco Real (1971-72)
Juan Carlos Rodríguez (1976-79 i 86-87)
Benito Floro (1985-86)
Carlos Simón (1990-91)
Natalio Lorenzo (1994-96)
Pepe Casado (5 etapes diferents)
Alain Lena (2002)
Paco Julio: Barça At. i Granada
Melo: R. Huelva i At. Madrid
Planelles: Castelló i Vila-real
Santomé: Celta de Vigo
Cazaurang: Sporting de Gijón
Camuel: Granada
Cotino: València CF
Cuxart: València CF
César Ferrando: València CF
Morgado: R. Saragossa
Casuco: R. Saragossa
García Hernández: R. Madrid
Mestre: Mallorca
Sarabia: Osasuna
Maestre: Espanyol i Sabadell
Pascual Donat: Sevilla FC
Molina: Deportivo La Corunya, At. Madrid i Llevant UD
Raúl Ibàñez: Valencia CF i Valladolid
Octavio: Numància
Balaguer: Elx, internacional sub 17
València que es pujà al travesser
guanyar la Copa del 54. Entrenador en
porter del
després de
1969-70
Paquito (1974-75). Jugador del València.
Ramón Miralles (1977-78). Jugador del Còrdova,
Granada i Espanyol.
Quique Hernández (1982-84). Hèrcules (1ª), va ascendir al Numància a 1ª i entrenà també l’Aris de Salònica
(Grècia) i Albacete, entre d’altres.
Pepe Martínez (1985 i 2000-01). Porter del València
Sabadell.
Benito Floro (1985-86). Entrenador del R. Madrid i
Vila-real.
Juan Carlos Rodríguez (1976-79 i 86-87). Secretari
tècnic de l’Alabés, subcampió de UEFA 2001
Enrique Buqué (1987). Jugà i entrenà al València.
José Ramón Fuertes (1987-88). Jugador del Valencia
Nando Yosu (1988-89). Jugador del Valencia, Ath. de
Bilbao i Ràcing de Santander a què també entrenà.
Delfín Álvarez (1989). Jugador del R. Madrid
Neme (1989). Jugador del Pontevedra
Waldo (1989-90). Jugador del València CF.
Manolo Sanchis (1991-92). Jugador del R. Madrid
Pepe Portalés (1992-93). Jugador del CD Màlaga
Enrique Montes Jugà i entrenà al València.
Pepe Cerveró (1996-99, 2001-02 i 03-05). Jugador
del València CF
i
Quiles
Edu López
Història de la UD Alzira
Els nostres Presidents
ALCIRA F.C. (4-11-1922)
1922/23 Luis Ferrando
1923/24 Emilio Sales Salvá
1924/25 Faustino Blasco Damià (durant 17 dies),
Francisco Martín (11 dies), José Valentín Escobedo
(4 mesos) Leopoldo Serra Villanueva (mes i mig) i
Francisco Pérez Sala
1925/26
A.D. ALCIRA (19-7-1931)
1931/32 Salvador Escrivà Gallach
1932/33 Bernardo Moreno Corts (31 de agosto de 1932)
1933/34 Salvador Escrivà Gallach
1934 Salvador Boquera Fontana
1934 José Valls Goig
UD ALZIRA
1946/48 Francisco Palau
1950/56 Antonio Pastor Aracil
1954/55 Bernardo Magraner Carrió
1955/56 i 57/58 Enrique Garrigues Gregori
1958/61 Antonio Pastor Aracil
1961/66 Manuel Pla Garrido
1963/64 Luis Suñer Picó (fins la seua mort el 15-1-64)
1965/66 Octavio Daries Martínez
1966 Antonio Llinares Sanjuán
1966/67 Francisco Colom Ull
1967 Antonio Pastor Aracil
1967/68 Joaquín Rodilla Orero
1968/74 Alfredo Suñer Oliver
1974/76 Salvador Sanchis Pavía
1976/77 Francisco Colom Ull
1977/78 Adrián Campos Bialcanet
1978/82 Agustín March Pérez
1982 José Ferri Ballester (pt. Gestora)
1982/85 José Palacios Boquera
1985/87 Alberto Campos Suñer
1987/88 Alfredo Suñer Oliver
1988/90 José Furió Santaeulalia
1990/91 Ramón Alcarria
1991/92 Jordi Blasco Castany
1992/94 José Luis Baviera
1994/2003 Sebastià Fontana Palacios
2003/07 José Bartolomé López
2007/… José Bosch Juan
Faustino Blasco
Antonio Pastor
Luis Suñer Picó
Octavio Daries
Francisco Colom
Alfredo Suñer Oliver
Adrián Campos Bialcanet
José Palacios
José Furíó
Ramón Alcarria
José Luis Baviera
Sebastián Fontana
José Bartolomé
José Bosch
Història de la UD Alzira
Els nostres entrenadors
1951/52
1953/54
1954/55
1955/59
1958/59
1959/61
1961/62
1962/63
1963/64
1965/66
1966/67
1967/68
1968/69
1969/70
1970/71
1971/72
1972/74
Alejandro Martín Lozano Francisco Gil Molés “Fresquet”
Costa Francisco Gil Molés “Fresquet”
Eusebio Ramón “Farina” / José Mahiques
Eusebio Ramón “Farina” Rafael Arnal Nicolás Vivas Martínez Alepuz /N. Vivas Martínez /
Pedro Paradells (13-10-63) Pascual Peralt Cogollos Ibernón Enrique Diego / José Cuñat Aguilar (30-12-67)
Francisco Gil Molés “Fresquet” Enrique Martín “Quique” / Emilio Layunta
Francisco Gil Molés “Fresquet” /
Luis Doménech (17-12-70)
Paco Real Alacreu
José Llopis
1974/75
1975/76
1976/77
1977/78
1978/79
1979/80
1980/81
1981/82
1982/84
1984/85
1985/86
1986/87
1987/88
1988/89
1989/90
1990/91
1991/92
Paquito
Domínguez / Evaristo Carrió (1-2-76) /
Bellver (8-2-76)
Juan Carlos Rodríguez
Ramón Miralles
Juan Carlos Rodríguez
Alejandro Nebot
Belenguer
Fernando Gámir García (30-11-81) /
Miguel Sarrión / Vicente Piquer
Quique Hernández
Pepe Martínez Palomar
Benito Floro
Juan Carlos Rodríguez / Enrique Buqué
José Ramón Fuertes
Nando Yosu / Delfín Álvarez
Neme / Waldo / Pepe Casado
Carlos Simón
Manolo Sanchis /Pepe Casado / Enrique Montes
1951
Alejandro Martín
1954
Fresquet
1958
Eusebio Ramón
Farina
1970
Emilio Layunta
1971
Luis Doménech
1971
Paco Real
1972
Pepe Llopis
1976
Juan Carlos
Rodríguez
1989
Delfín Álvarez
1989
Neme
1991
Pepe Casado
1992
Pepe Portalés
1994
Pepe Alcover
1994
Natalio
1996
Pepe Cerveró
1999
Toni Aparicio
1979
1982
Alejandro Nebot Quique Hernández
2000
Pablo Seral
2002
Alain Lena
1992/93
1993/94
1994/95
1995/96
1996/99
1999/00
2000/01
2001/02
2002/03
2003/05
2005
2005/06
2006/07
2007
2007/08
1985
Benito Floro
2003
Paco Monterde
Pepe Portalés / Pepe Casado
Pepe Casado
Pepe Alcover - Fresquet /
Natalio Lorenzo Roy (19-12-94)
Natalio Lorenzo Roy
Pepe Cerveró Sambraulio
Antonio Aparicio Chorques
Pablo Seral Cristóbal /
Pepe Martínez Palomar (25-10-00)
Pepe Cerveró Sambraulio
Alain Lena Bou / José Casado Moya (7-10-02) / Paco Monterde (14-11-02)
Pepe Cerveró Sambraulio
Rafa Navarro (28-2-05)
Ricardo Magraner Pla
Jesús Moratal
Ángel Sáiz
Frank Castelló 1985
Pepe Martínez
1987
Enrique Buqué
2004
2005
Màxim Fernández Ricardo Magraner
1987
José Ramón
Fuertes
1988
Nando Yosu
2007
Ángel Sáiz
2007
Fran Castelló
Història de la UD Alzira
El nostre cor
L’Afició
Història de la UD Alzira