Un inici de curs en ritme creixent

Barcelona, 29 de setembre de 2016
ANY IX. núm.
Un inici de curs en ritme creixent
75 assemblea general de l’URC
Jornada de formació permanent amb el Fr. Ovtavi Vilà, abat de Poblet
Els jesuïtes elegiran un nou Superior General
La benedictina Enriqueta Guarch ha compartit durant tres setmanes la tasca de les germanetes de
Jesús a Ceuta
El P. Hilari Raguer, medalla d’Or de la Universitat de Barcelona
El P. Guillermo Arboleda, elegit Abat President de la Congregació
Síntesis de Vultum Dei quaerere
“Anuncieu”, nova carta de la CIVCSVA, properament en català
Walfrid, una vida de pel·lícula
75 assemblea general de l’URC
ASSEMBLEA GENERAL ● URC
Unió de Religiosos de Catalunya
Pl. d’Urquinaona, 11, 2n 2a (08010 Barcelona) Tel. 93 302 43 67 [email protected] - [email protected]
75
Reunió
75
Data
20 d’octubre de 2016, dijous
Hora
De 1/4 de 10 del matí fins a 2/4 de 3 de la tarda, i dinar
Lloc
Seminari Conciliar de Barcelona, carrer Diputació, 231 - Barcelona
Convocats
Superiores i superiors generals, superiores i superiors provincials, abadesses i abats, priores i
priors, delegades i delegats, delegats episcopals de Vida Consagrada, persones convidades
Ordre del dia
9.15
9.30
10.20
11.15
12.00
12.30
13.30
14.30
Acollida i lliurament del material – Vestíbul de l’accés principal
Eucaristia presidida per Mons. Romà Casanova – Capella central
Assemblea general – Sala Sant Jordi
OBERTURA
1.
Obertura de l’assemblea. P. Màxim Muñoz Duran, president
PRIMER MOMENT: ASPECTES ESTATUTARIS
2.
Lectura i aprovació, si escau, de l’acta de la darrera Assemblea
3.
Presentació i aprovació, si escau, del pressupost 2017
4.
Elecció d’una vocal per a la Junta directiva
5.
Ratificació del nomenament del secretari general i administrador
SEGON MOMENT: INTERVENCIÓ DE MONS. JOAN JOSEP OMELLA, ARQUEBISBE
6.
Presentació, intervenció i diàleg amb Mons. Joan Josep Omella, arquebisbe de
Barcelona
Descans
TERCER MOMENT: TEMA DE REFLEXIÓ, ESTUDI I DEBAT
7.
Temes per a la reflexió de la vida religiosa a Catalunya
Una reflexió de la Junta directiva de URC.
Motivació a càrrec del G. Lluís Serra, secretari general. Diàleg.
QUART MOMENT
8.
Ressò sobre la Constitució apostòlica “Vultum Dei quaerere” sobre la vida
contemplativa femenina
9.
Associació Cintra i Fundació Benallar.
10. Testimoniatge sobre la germana Isa Solà
CLOENDA
10
Torn obert de paraula
11. Cloenda de l’assemblea
Lluís Serra i Llansana
Dinar de germanor
Secretari general
Art 13 COMPOSICIÓ DE L’ASSEMBLEA
13.1
Els membres de l’URC, d’acord amb l’article 8, participen a l’Assemblea
general amb veu i vot.
13.2
Els Superiors Majors i les Superiores Majors que no tenen residència
habitual a Catalunya, però sí cases i comunitats, poden designar un
delegat permanent o una delegada permanent, que tindrà veu i vot a
l’Assemblea, tot i que mantenen el dret de participar-hi amb veu i vot.
En aquest cas, el delegat o la delegada pot assistir-hi amb veu, però sense vot.
13.3
Els Superiors Majors i les Superiores Majors amb residència habitual a Catalunya poden designar un delegat o
una delegada “ad casum”, amb veu i vot, quan no puguin assistir personalment a l’Assemblea.
13.4
Els noms dels delegats i de les delegades permanents, així com els d’aquells “ad casum”, han de ser comunicats
oficialment a la Secretaria general amb antelació a l’Assemblea per poder tenir veu i vot
2 | 38
«Servits com si fossin el Crist» (RB 36,1)
Jornada de Formació Permanent
Unió de Religiosos de Catalunya ● Centre de Vida Religiosa i Espiritualitat
Plaça d’Urquinaona, 11, 2n 2a (08010 Barcelona) Tel. 93 302 43 67 [email protected] - [email protected]
La Unió de Religiosos de Catalunya us anuncia la propera jornada de formació permanent
de l’URC-CEVRE. Atès que creiem que la conferència pot ser del vostre interès, ens plau
fer-vos arribar aquesta informació.
«Servits com si fossin el
Crist» (RB 36,1)
a càrrec de
Fr. Octavi Vilà i Mayo,
abat de Poblet
Llicenciat en Geografia i Història i diplomat en Biblioteconomia i
Documentació per la Universitat de Barcelona, va fer un postgrau
en Noves Tecnologies de la Informació per la Universitat Politècnica
de Catalunya i en Gestió Cultural per la UPF. Estudià Filosofia i Teologia a la Facultat de Teologia de Catalunya.
Monjo cistercenc de Poblet des del 26 de gener de 2006, va fer la professió temporal el 26 de gener de 2007
i la solemne el 15 d'agost del 2010. Fou ordenat diaca el 21 d'abril de 2014 pel bisbe d'Urgell, Joan Enric
Vives, i prevere l'1 de maig de 2015 per l'arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol i Balcells. Abat de Poblet des
del 3 de desembre de 2015. Secretari i vicepresident de l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus entre 1998 i 2005,
ha publicat diversos articles a la premsa i treballs d'història.
La jornada se centra en parlar del servei seguint la Regla de sant Benet que ens diu que
cal veure en els altres (germans, germanes, hostes, etc.) a Crist. Com aplicar aquest
principi a la vida comunitària i a la missió? Com es transforma la vida de cadascú i les
mateixes relacions en viure aquesta indicació de san Benet?
Data: 8 d’octubre de 2016, dissabte.
Hora: 9.45-13.30.
Lloc: Salesianes - Col·legi Santa Dorotea (Passeig Sant Joan Bosco, 24 - Barcelona).
Pas 1 - Inscripcions: Unió de Religiosos de Catalunya. Correu electrònic: [email protected]
Tot indicant el nom i cognoms de la persones o persones participants
i la institució a la que pertanyen.
Pas 2 - Pagament 10 €: Ingrés o transferència bancària al número de compte de “la Caixa”
IBAN: ES 37 2100 3040 0622 0034 0826
Indiqueu el nom i el cognom de la persona que s’hi inscriu i al costat les lletres OV
3 | 38
Compromís evangèlic a la dolça presó
LA BENEDICTINA ENRIQUETA GUARCH HA COMPARTIT DURANT TRES SETMANES
LA TASCA DE LES GERMANETES DE JESÚS A CEUTA
Carme Munté | CatalunyaCristiana 25 setembre 2016
La «dolça presó». Així és com es
coneix popularment la ciutat
autònoma de Ceuta. En primer
lloc, per la seva situació
geogràfica. Ceuta és una ciutat
espanyola envoltada de mar
mentre que la banda occidental
que la uneix amb el Marroc està
abruptament interrompuda per
vuit quilòmetres de tanca. Però,
en segon lloc, per la situació en
què es troben els joves que hi
arriben perseguint el somni
europeu. A Ceuta hi troben
acollida, això sí, un llit, un plat a
taula…, però res més. Mentre
esperen el desitjat paper que els
permeti entrar a Espanya, viuran
com en una mena de standby,
sense un futur clar. «No poden
buscar feina, no poden refer les
seves vides, sols poden esperar
que els donin un paper que els
permeti passar a Espanya, fer
camí cap a Europa, on d’altra
banda poden ser retornats al
continent
africà»,
explica
Enriqueta
Guarch,
monja
benedictina de la comunitat de
Sant Benet de Montserrat. Ha fet una estada de tres setmanes a Ceuta (del 14 de juny al
7 de juliol), compartint la tasca que hi desenvolupa la Fraternitat de les Germanetes de
Jesús. «M’ha impactat molt la realitat migratòria que viu aquesta ciutat autònoma, la
fortalesa i la qualitat humana dels immigrants i com els acompanyen les Germanetes
compartint amb ells l’amistat, el silenci i la pregària», explica la Gna. Enriqueta Guarch. Allí
ha vist de prop la situació de tants joves que, un cop han aconseguit arribar a Ceuta, es
troben paralitzats al Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI), on comença per a ells
una nova etapa del camí, marcada per una mena de parèntesi existencial. «Un cop s’han
refet físicament i psíquicament del viatge cap a Ceuta, intenten guanyar algun euro anant
als aparcaments de l’hospital, del port, d’algun centre comercial, on ajuden els conductors
a aparcar, carregar les bosses de la compra al cotxe, sortir de l’aparcament… ells d’això
en diuen anar a fer el dale-dale», explica la Gna. Enriqueta. «Si amb això algú els dóna una
moneda bé, i si al cap del dia tornen al CETI sense res, doncs també, perquè així han tingut
alguna cosa a fer. Són així d’agraïts. Això és tot el que els és permès de fer.» Segons
explica la monja benedictina, a la parròquia de la Mare de Déu d’Àfrica de Ceuta, dos
d’aquests nois s’encarreguen cada dia de la neteja de l’església, cosa que «fan amb molt
de respecte, cura i agraïment», i a la parròquia de Santa Teresa, quan a Càritas esperen
4 | 38
el camió del Banc dels Aliments, ajuden a descarregar el material. També tenen la
possibilitat d’estudiar castellà al mateix CETI, amb les religioses vedrunes o al Centre Sant
Antoni, que pertany a la diòcesi de Cadis i Ceuta, i que gestiona l’Associació Cardijn. En
aquest centre també fan informàtica. Aquest és el seu dia a dia.
Diversitat religiosa
La diversitat religiosa de Ceuta és una evidència que es palpa en la vida diària.
Principalment la població està formada per musulmans i catòlics, però també cal destacar
altres confessions cristianes, així com jueus i hindús. «A Ceuta les persones estan
acostumades a viure i conviure les unes amb les altres», explica la Gna. Enriqueta:
«Aquests dies, al costat de les Germanetes, com una més, m’he relacionat i he saludat
tothom, a uns els desitjàvem bon dia, bon treball, a d’altres els desitjàvem bon ramadà, uns
anaven a l’església, els altres a la mesquita, compartint autobusos, mirades, celebrant amb
ells un aniversari, el final del dejuni del ramadà i acompanyant un dol. Hi he vist l’Església
que va fent camí, l’Església que camina amb els marginats, amb els pobres, amb els qui la
societat no té en compte, en definitiva, l’Església de Jesucrist.»
Missió comunitària
La monja que s’ha traslladat a Ceuta durant tres setmanes a viure aquesta experiència ha
estat, evidentment, la germana Enriqueta, però ha estat tota la comunitat monàstica de
Sant Benet de Montserrat la que l’ha acompanyada des del punt de vista espiritual.
«Sempre he viscut aquesta missió com una missió comunitària, des del primer moment en
què vaig pensar que “hi havíem de fer alguna cosa”, i des de la meva situació de monja del
monestir de Sant Benet jo no puc ni sé viure-ho de cap altra manera, és una realitat humana
que ens toca a totes i a cadascuna des del nostre lloc, des del nostre ésser, totes hi estem
implicades. He sentit que m’han acompanyat i han fet camí amb mi, he sentit fermament la
presència de cadascuna de les meves germanes i la força de les seves pregàries, i seguim
fent camí plegades en aquesta missió que tot just ha començat.» Per a la Gna. Enriqueta,
les monges benedictines s’han de fer presents als llocs de més patiment i vulnerabilitat. «El
5 | 38
que ens cal és veure com ha de ser la nostra presència», afegeix. Per això, recentment,
des de Sant Benet de Montserrat han tingut l’ocasió de poder compartir experiències de
persones que viuen en primera persona realitats molt diferents al costat dels més febles,
com Ventura Puigdomènech, Germanet de Jesús present a Algèria, on viu la crueltat, la
tensió i la lluita que humanament i espiritualment ocasionen, cada vegada més, les actituds
i fets del radicalisme islàmic, «de com necessiten sentir-se en comunió i en pregària amb
tots nosaltres»; el jesuïta Pau Vidal, que és al camp de refugiats del Sudan, «que a més
d’explicar-nos com n’és, de dura, la situació que viuen, va insistir, també, en la necessitat
que tenen de la nostra pregària, d’estar i sentir-nos en comunió lluitant per un món millor,
més just per a tothom, cadascú des del seu lloc»; o M. Rosa Clotet, que fa 19 anys que és
a Tànger i també els demana el
mateix: «Pregueu, pregueu, ens
fa tan de bé la vostra pregària, la
necessitem tant!» «Que és
possible fer quelcom més? Sí.
Què? És un repte que tenim. Ho
posem en mans de Déu i confiem
que la força del seu Esperit ens
anirà conduint i podrem anar
veient el camí a fer», afegeix en
aquest
sentit
la
monja
benedictina.
Murs i tanques
Enriqueta Guarch ha tingut
ocasió de palpar de primera mà
què significa estar reclòs darrere
d’un mur, darrere d’una tanca,
encara que sigui en una «dolça
presó». Per això fa una crida als
responsables polítics: «Que no
inculquin la por fent veure
fantasmes allà on no n’hi ha i que
obrin fronteres. Que recordin que
molts dels nostres avis van ser immigrants i els van acollir. Que mirin l’exemple que ens
transmeten els ceutins i els marroquins habitants de Tànger (i de molts altres indrets del
món) de bona convivència entre tots els veïns sigui quina sigui la seva religió, la seva
situació econòmica o social. Que vegin com les relacions entre les persones poden ser més
respectuoses, senzilles, tolerants i bondadoses que les lleis governamentals i el poder
polític. No tinguem por d’obrir-nos, d’acollir, de compartir, segur que serà una font de
riquesa, de creixement humà i espiritual per a tots, especialment per a nosaltres, els
d’Europa.» Enriqueta ha tingut «la sort» d’estar en contacte amb persones implicades amb
la problemàtica de la migració. Fruit d’aquesta experiència, conclou que «no hi ha voluntat
des dels governs ni dels qui tenen el poder de fer-hi res, de buscar i aplicar mitjans per
pal·liar el problema de fons». I critica que «Espanya i la Comunitat Econòmica Europea
paguin al Marroc perquè no deixi passar els immigrants». En general, en les persones o les
entitats que hi treballen es respira desànim, però ella convida a tenir esperança: ens cal
esperar que Europa toqui fons per recuperar, com diu el papa Francesc, els valors humans
de convivència, d’acolliment, de bondat, de compassió, de misericòrdia... Quan tocarem
fons? Quan es produirà el canvi? Ens cal pregar amb insistència i confiar, i treballar, al
mateix temps, hem de fer alguna cosa perquè els africans puguin recuperar les seves terres
6 | 38
i puguin viure amb dignitat del seu treball, hem de fer del continent africà un continent ric
en bé dels oriünds i de tot el món, és un deure moral i social que tenim tots, ens hi hem de
posar, ja!» Finalment, quan li preguntem quina ha estat la història humana que més l’ha
impactada, la seva resposta és contundent: «Totes, totes tan diferents, tan humanes, tan
dures, tan plenes de dolor i d’esperança, la transparència de les seves mirades, dels seus
rostres, la profunditat i coherència de les seves preguntes i respostes, el valor i la força que
la pregària té per a ells, de com s’alegren quan saben que un company ha aconseguit
passar i com pateixen i s’interessen pel qui no ho ha pogut aconseguir, i veure com
s’acompanyen en els moments de joia, de dolor i de tristesa. M’ha impressionat molt com
viuen, com senten, com acompanyen i celebren la mort tant d’algun dels companys com la
del pare, la mare, la germana... dels qui es van acomiadar un dia buscant un món més just
i digne per a tots. Tot això m’ha
impactat profundament, de
tots, de cadascun d’ells sense
excepció.»
Pot ser ens cal esperar que
Europa
toqui
fons
per
recuperar, com diu el papa
Francesc, els valors humans
de convivència, d’acolliment,
de bondat, de compassió, de
misericòrdia... Quan tocarem
fons? Quan es produirà el
canvi? Ens cal pregar amb
insistència i confiar, i treballar,
al mateix temps, hem de fer
alguna cosa perquè els
africans puguin recuperar les
seves terres i puguin viure amb
dignitat del seu treball, hem de fer del continent africà un continent ric en bé dels oriünds i
de tot el món, és un deure moral i social que tenim tots, ens hi hem de posar, ja!» Finalment,
quan li preguntem quina ha estat la història humana que més l’ha impactada, la seva
resposta és contundent: ens cal esperar que Europa toqui fons per recuperar, com diu el
papa Francesc, els valors humans de convivència, d’acolliment, de bondat, de compassió,
de misericòrdia... Quan tocarem fons? Quan es produirà el canvi? Ens cal pregar amb
insistència i confiar, i treballar, al mateix temps, hem de fer alguna cosa perquè els africans
puguin recuperar les seves terres i puguin viure amb dignitat del seu treball, hem de fer del
continent africà un continent ric en bé dels oriünds i de tot el món, és un deure moral i social
que tenim tots, ens hi hem de posar, ja!» Finalment, quan li preguntem quina ha estat la
història humana que més l’ha impactada, la seva resposta és contundent: «Totes, totes tan
diferents, tan humanes, tan dures, tan plenes de dolor i d’esperança, la transparència de
les seves mirades, dels seus rostres, la profunditat i coherència de les seves preguntes i
respostes, el valor i la força que la pregària té per a ells, de com s’alegren quan saben que
un company ha aconseguit passar i com pateixen i s’interessen pel qui no ho ha pogut
aconseguir, i veure com s’acompanyen en els moments de joia, de dolor i de tristesa. M’ha
impressionat molt com viuen, com senten, com acompanyen i celebren la mort tant d’algun
dels companys com la del pare, la mare, la germana... dels qui es van acomiadar un dia
buscant un món més just i digne per a tots. Tot això m’ha impactat profundament, de tots,
de cadascun d’ells sense excepció.» «Totes, totes tan diferents, tan humanes, tan dures,
tan plenes de dolor i d’esperança, la transparència de les seves mirades, dels seus rostres,
la profunditat i coherència de les seves preguntes i respostes, el valor i la força que la
7 | 38
pregària té per a ells, de com s’alegren quan saben que un company ha aconseguit passar
i com pateixen i s’interessen pel qui no ho ha pogut aconseguir, i veure com s’acompanyen
en els moments de joia, de dolor i de tristesa. M’ha impressionat molt com viuen, com
senten, com acompanyen i celebren la mort tant d’algun dels companys com la del pare, la
mare, la germana... dels qui es van acomiadar un dia buscant un món més just i digne per
a tots. Tot això m’ha impactat profundament, de tots, de cadascun d’ells sense excepció.»
Subratllats:
«Hi he vist l’Església que camina amb els marginats, amb els pobres, amb els qui la societat
no té en compte, en definitiva, l’Església de Jesucrist»
«Que és possible fer quelcom més? Sí. És un repte que tenim. Ho posem en mans de Déu
i confiem que la força del seu Esperit ens anirà conduint»
«Hem de fer del continent africà un continent ric en bé dels oriünds i de tot el món, és un
deure moral i social que tenim tots, ens hi hem de posar, ja!»
8 | 38
Els jesuïtes elegiran un nou Superior General



El proper 2 d’octubre comença a Roma la Congregació General 36
de la Companyia de Jesús, en la que l’actual Superior General, el
jesuïta espanyol Adolfo Nicolás, presentarà la seva renúncia i
serà elegit el seu successor.
Participaran 215 jesuïtes de tot el món, entre ells 9 jesuïtes de la
Província d’Espanya.
La Congregació General, màxim òrgan de govern d’aquest orde
religiós, abordarà també la situació de la Companyia de Jesús al
món i el reptes que ha d’afrontar.
215 jesuïtes de tot el món es reuniran a Roma a partir del 2 d’octubre de 2016 per
participar a la Congregació General 36 (CG 36) de la Companyia de Jesús i elegir el seu
nou Superior General, que rellevarà l’actual P. General Adolfo Nicolás, que ja ha anunciat
que presentarà la seva renúncia.
La Congregació General és el màxim òrgan de govern de la Companyia de Jesús que
només es convoca a la mort o renúncia del Superior General o per tractar temes d’especial
importància. En ella participen jesuïtes de tot el món. Alguns d’ells hi van pel càrrec que
ocupen, encara que la majoria han estat elegits a cadascuna de les províncies de la
Companyia de Jesús, el que fa de la Congregació General un òrgan representatiu del
conjunt dels jesuïtes del món.
A l’inici de la Congregació, el P. Adolfo Nicolás, de 80 anys d’edat, presentarà la seva
renúncia. Encara que es tracta d’un càrrec vitalici, les Constitucions de la Companyia
contemplen la possibilitat de renunciar, si el General ho considera convenient, en
consciència.
El P. Adolfo Nicolás ha estat al capdavant de la Companyia de Jesús des de 2008, quan
va ser elegit per la Congregació General 35. Abans havia estat Superior Provincial dels
jesuïtes del Japó i president de la Conferència de Provincials Jesuïtes de l’Extrem Orient.
9 | 38
Elecció del Superior General
La primera part de la CG es dedicarà a l’elecció del nou Superior General. En aquest procés
no existeixen candidatures ni campanyes. Per preparar la sessió d’elecció, a l’inici de la
Congregació General es presenta un examen de la situació actual de la Companyia de
Jesús i els principals reptes a afrontar. Aquest diagnòstic permet als electors tenir en
compte el perfil i les aptituds desitjables per al nou General. Després s’inicien uns dies
d’intercanvi i converses entre els participants –el que s’anomena murmuracions- fins el
moment de l’elecció, que es realitza per votació secreta.
Una vegada elegit el nou Superior General i un cop s’hagi informat el Papa Francesc, es
farà públic el seu nom. El Papa Francesc coneix bé el procés, ja que ell mateix va assistir
a dues Congregacions Generals, la CG 32 (1974-1975) i la CG 33 (1983). Després de
l’elecció, es celebrarà una Missa d’Acció de Gràcies a l’Església de l’Esperit Sant, prop de
la Cúria.
A la segona fase de la Congregació General, els delegats dirigiran la seva atenció a temes
d’importància que hauran de ser debatuts. La celebració d’una CG és un esdeveniment
excepcional per la Companyia de Jesús. A més del treball que s’hi desenvolupa i que marca
el futur d’aquest orde religiós, posseeix el valor de ser una trobada de persones procedents
de contextos geogràfics, socials, culturals i fins i tot religiosos molt diversos.
La Congregació General 36 s’iniciarà la tarda del 2 d’octubre amb una Missa celebrada pel
P. Bruno Cadore, Mestre General de l’Orde dels Dominics, a l’Església del Gesù. La
primera sessió plenària tindrà lloc el dia següent a l’Aula de la Congregació General,
recentment renovada, a la Cúria General de la Companyia de Jesús a Roma, a pocs passos
del Vaticà.
La data de la seva conclusió es desconeix i està en mans de la mateixa CG.
10 | 38
Conscienciació cristiana
Full dominical 11 de setembre de
2016
Entrevista a M. Victòria Molins
«Ens estem acostumant a viure i a
commoure’ns a cop de notícia
esfereïdora; ens manca sovint el cor
obert als nostres germans en el dia a
dia». La teresiana Viqui Molins
denuncia que no ens conscienciem de
les realitats de cada dia fins que no ho
veiem als mitjans de comunicació, i
que potser «no ens assabentem que hi
han moltes famílies que viuen al llindar
de la pobresa, okupant pisos pasteres
en condicions deplorables».
Què és el que més li preocupa?
La pèrdua progressiva de valors tradicionals, culturals, morals, lingüístics, espirituals i
religiosos en veure polítiques més interessades en els partits que en el país. Si recordem
la frase del bisbe Torres i Bages: «Catalunya serà cristiana o no serà», potser avui es pot
considerar el seu tarannà de dretes molt lluny de la nostra catalanitat, però hem de
reconèixer que els valors evangèlics —cristians— són més d’esquerres que de dretes.
Com a cristians, com hem de reaccionar davant el drama dels refugiats?
Com a mínim, ser conscients de la gravetat i magnitud del problema, de la injustícia i de la
manca de sensibilitat europea, no només quan surt alguna imatge que ens fereix. Si no
podem obrir les portes de les fronteres, des de la nostra impotència ciutadana, almenys
obrim els nostres cors als immigrants
que tenim a prop. I si tenim ocasió i
veu, denunciem les polítiques que
indirectament afavoreixen aquestes
situacions límit, quan no les
provoquen per interessos econòmics.
Tot i la fragilitat del dèbil, Jesús li
diu «aixeca’t». Es poden tenir
forces per fer-ho, si ho has perdut
tot?
Aquest
és
el
fonament
de
l’acompanyament, de l’ajuda a
créixer, més que la pura beneficència
—necessària per manca de justícia.
És l’amor, la misericòrdia, l’amistat, el
que dóna la mà al necessitat per tal
que sigui ell qui s’aixequi.
Òscar Bardají i Martín
11 | 38
Camins de diàleg
Full dominical 18 de setembre de 2016
Entrevista a CARLES MARCET
El P. Carles Marcet, SJ, considera que val
la pena l’esforç per trobar camins de diàleg
entre les religions. La pregària n’és un, però
n’hi ha d’altres, d’òptiques per a dialogar. En
qualsevol cas, assegura el P. Marcet,
«l’important és prendre consciència que és
més important i més gran el que ens uneix
que el que a primera vista ens separa».
Per què és important la pregària en el
cristianisme?
Pròpiament, tota la vida cristiana és una
litúrgia, una pregària de lloança a Déu en tot
allò que fem, que vivim, som, sentim, diem,
cerquem... El fet de cercar al llarg del dia
algun espai propi per retirar-se a pregar —com feia Jesús— és precisament per preservar
que tota la vida esdevingui pregària, que tot sigui viscut amb Déu i en Déu.
Com ens hem de preparar per fer una bona pregària?
L’espai de pregària, en personal intimitat amb Déu, és un temps i una acció que convé
preparar tot desitjant-la. És com aquell que espera la visita d’una persona estimada a casa
seva i ho endreça tot per tal que s’hi trobi a gust. En la pregària aquesta preparació esdevé
un moment per prendre consciència del que vaig a realitzar i també del meu estat interior,
que és on el visitant vindrà a trobar-me.
La pregària cristiana es pot equiparar a una meditació espiritual d’una altra religió?
Totes les grans tradicions religioses i espirituals contemplen la importància de la pregària
com a activitat i actitud que ajuda a viure amb més plenitud i consciència. En l’essencial,
doncs, ens hi troben molt pròxims. Una altra qüestió són les maneres concretes de pregar.
Aquí, les propostes de les diverses tradicions espirituals varien i, per tant, hi ha una pluralitat
d’expressions orants. L’important és que ajudin la persona a viure la seva vida
harmònicament.
Òscar Bardají i Martín
12 | 38
Walfrid, una vida de pel·lícula
El 6 de juny del 1840 moria a l’Hermitage (França) Marcel·lí Champagnat, fundador de
l’Institut dels Germans Maristes. Pocs dies abans, el 18 de maig, naixia Andrew Kerins a
Ballymote, comtat de Sligo (Irlanda). Fill de John i Elisabeth, estudia per ser mestre. Als 24
anys ingressa als maristes, on vesteix l’hàbit amb el nom de germà Walfrid i en professa
els vots. Quan té 30 anys és destinat a Glasgow (Escòcia) per ensenyar al St. Mary’s School
i a The Sacred Heart School. Quatre anys més tard, assumeix les funcions de director. El
panorama social és desolador, especialment per als immigrants irlandesos. Tres paraules
resumeixen la situació: fam, pobresa i marginació.
Quan veu tantes persones que viuen excloses no es pot quedar de braços plegats i passa
a l’acció. Crea The poor children’s dinner table (La taula de menjador dels nens pobres) per
atendre’ls i proporcionar-los alimentació, estudis, formació i esports. Milers d’irlandesos es
beneficien de la seva iniciativa. Busca fons econòmics a través d’empreses. Organitza
esdeveniments esportius per recaptar diners. Als 48 anys, el novembre del 1887, decideix
crear un equip de futbol que rep el nom de Celtic. Les arrels irlandeses entren en joc.
Es troba a la sagristia de l’església de St. Mary el maig del 1888, quan es produeix la
fundació d’un club marcat des dels inicis pel segell del catolicisme i de les atencions
caritatives i solidàries. El club és un mitjà. L’atenció als nens pobres, la finalitat. Avui el
Celtic presenta un palmarès magnífic, a més de la Copa d’Europa (1967) i de la Recopa
13 | 38
(1972). El seu estadi rep el
nom
de Paradise (Paradís)
amb una capacitat que supera
els 60.000 espectadors.
El Celtic sempre ha honrat el
germà marista Walfrid, el seu
fundador. El
2005
van
col·locar en honor seu una
estàtua de més de 3 metres
d’altura sobre un pedestal de
granit, esculpida en bronze per
Kate
Robinson.
També
existeix
una
escultura
commemorativa a la seva
ciutat natal. Fins i tot el
restaurant de la llotja de
l’estadi porta el seu nom. Han
compost cançons en honor seu. El seu projecte solidari continua vigent a través de la
Fundació del Celtic. Walfrid va morir el 17 d’abril del 1915, als 74 anys, a Dumfries
(Escòcia).
L’enfrontament recent del F.C. Barcelona amb el Celtic a la Champions, el dia 13 de
setembre, ens porta a la memòria un capítol apassionant de la història del club escocès.
La raó de la seva fundació s’arrela en l’amor i l’atenció als pobres.
S’està preparant una pel·lícula sobre la vida de Walfrid i el seu context històric. Andrew
O’Hagan, reconegut novel·lista escocès, treballa en el guió en haver estat seleccionat pel
director de la pel·lícula, Peter Mullan. L’escriptor ha afirmat: «Aquesta és una història sobre
l’autoestima, és una pel·lícula austera sobre com triomfar en temps difícils per la qual cosa,
en certa manera, no podia ser de més actualitat.»
Lluís Serra Llansana
14 | 38
“Anuncieu”, nova carta de la CIVCSVA
HACIA LA TRANSFORMACIÓN EN LA MISIÓN (carta de la CIVCSVA,
“Anunciad”
Viernes, 23 de septiembre de 2016
Tras las cartas “Alegraos”, “Escrutad” y “Contemplad”,
el Dicasterio de la Congregación para los
Institutos de Vida Consagrada y las Sociedades de Vida Apostólica nos regala una nueva
carta –con motivo de la conclusión del año de la vida consagrada- “Anunciad”. Estas cuatro
cartas nos ofrecen una inteligente e inspirada secuencia: la vocación a la alegría, el
necesario discernimiento, el camino de la belleza (filocalía) y la Misión. De todas ellas
emerge la imagen holística de una vida consagrada configurada por nuestra gran tradición
y por los signos del Espíritu en nuestro tiempo.
La carta “Anunciad” se inicia con un Prólogo que intenta hacernos conscientes del mundo
en que vivimos, que nos afecta a los consagrados y que desafía nuestro anuncio del
Evangelio y nuestro mensaje sobre Dios: la sociedad líquida y globalizada, el sinsentido, el
consumismo competitivo, el desencanto.
Está dividida en tres partes: 1) Hasta los confines de la tierra; 2) Iglesia en salida; 3) Fuera
de la puerta.
Cada parte está subdividida en un primer apartado que se titula “A la escucha”, en el cual
se ofrecen claves de “lectio divina”, que inspiran y centran el ministerio de anuncio al que
está llamada la vida consagrada; y un segundo apartado en el que se ofrece claves de
transformación y actuación para una vida consagrada “en misión”.
Hasta los confines de la tierra
La primera parte “Hasta los confines de la tierra” (nn. 10-32):


nos recuerda que hemos sido enviados por el Señor Resucitado a todos los pueblos
y etniasde la tierra y hasta el fin de los tiempos;
nos dice que ese anuncio será siempre conducido por el Espíritu de la verdad a través
de sendas desconocidas y se adaptará a los diferentes contextos culturales y
15 | 38
responderá a las urgencias de paz, reconciliación, sanación, inclusión e integración
social;

nos pide que situemos esta misión -fundamento de nuestra vocación- en las
vanguardias y que -siguiendo el estilo del Maestro- nos desplacemos allí donde la
gente está, en una dinámica del ver, del sentir compasión y actuar (nn. 14-32).
Esta misión se cumple adecuadamente cuando el Espíritu Santo –guía del movimiento del
amor entre el cielo y la tierra- nos concede ser



“contemplativos en la misión”,
“servidores de la Palabra” –desde el testimonio, la liturgia, la diaconía, expresión de
una Iglesia-madre que ama y engendra-,
Mebasser o mensajeros de alegres noticias, unidos en comunión y perseverantes –
conscientes de que la comunidad es la primera estructura de evangelización”.
“Iglesia en salida”
La segunda parte “Iglesia en
salida” (nn. 33-55):


o
o
o
El
Nos evoca las dificultades que
Pablo y sus compañeros
encontraron en su ministerio
evangelizador y
cómo
el
Espíritu los llevó hacia periferias
desconocidas, hacia culturas
diferentes y les impidió orientar su acción hacia determinados lugares.
Nos ofrece una relectura de la “Evangelii Gaudium” para la vida consagrada actual.
Reafirma el protagonismo del Espíritu Santo en la danza de la misión.
Sitúa la misión de la vida consagrada en la Iglesia, en su dimensión testimonial.
Reconoce la debilidad propia de los evangelizadores, pero también cómo en ellos se
expresa la fuerza de Dios.
Espíritu no nos permite dejar las cosas como están y nos impulsa a dejarnos conducir
por los cuatro principios sabios de la “Evangelii Gaudium”.
Solamente una vida consagrada “evangelizadora con Espíritu” y capaz de suscitar nuevas
preguntas, podrá cumplir su misión
“Fuera de la puerta”
La tercera parte “Fuera de la puerta” (nn. 56-91):




se inicia con una página de los Hechos de los Apóstoles (Hech 16,1-40) en la cual el
Espíritu abre nuevos horizontes a la misión de Pablo y sus compañeros: la
evangelización del continente europeo, que parte de Filipos, donde se encuentran con
personas fuera de la puerta, a orillas del río, o cerca de los manantiales para las
abluciones rituales; allí unas mujeres –Lidia en especial- acogen el Mensaje, se
bautizan.
Reconoce cómo la falta de instituciones estables agudiza la fantasía misionera y y
urge a comenzar -aunque así sea- “fuera de la puerta a orillas del río” (Hech 16,13),
símbolo de todas las salidas de nuestros orígenes fundacionales en la vida
consagrada.
Presenta una seria llamada a la capacidad innovadora dentro del ámbito de la misión.
Nos confronta con la necesidad de adquirir un “pensamiento dinámico –generador y
transformador-“, para situarnos en puestos de vanguardia que respondan a los
desafíos de la pobreza, y la necesidad de un nuevo humanismo, sin violencia y
cuidador de la familia.
16 | 38
La carta presta una especial atención a las fronteras educativas y sus periferias culturales,
lugares ecuménicos e interreligiosos, lugares del Espíritu.
El tiempo de la misión es el tiempo de los sueños que tantas veces nos parecen imposibles.
Una carta para un nuevo comienzo
De este modo, la carta “Anunciad” nos invita a entrar en procesos de transformación en
nuestra forma de entender la misión (missio Dei, protagonismo del Espíritu, Mebasser) y
de configurarla de forma creativa, innovadora bien arraigados en “la Escucha”, en nuestros
relatos fundacionales.
La carta –en su riqueza- no puede abordar toda la riqueza de la misión. Y por eso, se
enriquece cuando evocamos lo que el Congreso internacional de la Vida Consagrada en el
2004, nos decía sobre la vida consagrada “samaritana” (“Ve y haz tú lo mismo” -¡un
auténtico mandato misionero!- tan presente en los institutos dedicados a la sanidad, a la
recuperación terapéutica), o cuando nos sentimos interpelados –no solo por la sociedad
occidental-, sino por pueblos y culturas de Oceanía, de Asia, de África, de América, donde
las semillas del Verbo y del Espíritu nos presentan otros desafíos y nos abren a horizontes
insospechados y respuestas inéditas.
La carta de la CIVCSVA –juntamente con las tres precedentes- es un gran
regalo para la vida consagrada de nuestro tiempo. Todas ellas, en su
conjunto, nos presentan el rostro de la vida consagrada del siglo XXI con
unos rasgos bellos, dinámicos, innovadores y sin por ello dejar de ser
profundamente evangélicos y proféticos. Su lectura pausada y meditativa
nos ayudará a impregnarnos de lo mejor del magisterio de la Iglesia
contemporánea, y a vislumbrar –bajo la inspiración del Espíritu- nuevos
horizontes y encendernos en un nuevo ardor.
17 | 38
El P. Guillermo Arboleda, elegit Abat President de la Congregació
Sublacense Cassinesa
Del 17 al 23 de setembre s’ha celebrat a Roma el Capítol General, en el qual també
ha participat el P. Abat Josep M. Soler
Actualment era l’abat dels monestirs colombians d’Envigado-Medellín i Guatapé, i
succeeix en el càrrec al P. Bruno Marin
Montserrat, 23 de setembre de 2016. El P. Guillermo Arboleda, abat dels monestirs
d’Envigado-Medellín i de Guatapé (Colòmbia), ha estat escollit Abat President de la
Congregació Sublacense Cassinesa durant el Capítol General, celebrat a Roma del 17 al
23 de setembre. El P. Guillermo, que el proper 12 de desembre complirà 60 anys, succeeix
el P. Bruno Marín, que ha ocupat el càrrec els darrers 12 anys.
El P. Guillermo Arboleda va ser a Montserrat a començaments de setembre per a participar,
juntament amb altres superiors i monjos de monestirs d’Espanya, Portugal i Llatinoamèrica,
en la reunió del Capítol de la Província Hispànica de la Congregació Benedictina
Sublacense-Cassinesa, que el va presidir el P. Abat Josep Maria Soler, que n’és el Visitador
des de l’any 1996.
En el Capítol Provincial, els seus membres tenen l’ocasió de compartir l’estat actual de les
seves comunitats, a la vegada que es discuteixen diversos temes importants per a la vida
de la Província.
Una de les preocupacions dels monestirs és l’acollida als futurs candidats a monjo; per això
han de dedicar més temps als processos de discerniment, ja que sovint els homes que es
plantegen la vida monàstica volen resultats immediats, la qual cosa els porta al fracàs.
El Capítol de la Província Hispànica va precedir el Congrés d’Abats, que va reunir a l’Abadia
Primacial de Sant Anselm de Roma tots els abats i superiors benedictins del món. I,
finalment, al Col·legi Sant Brindisi de Roma ha tingut lloc l’esmentat Capítol General de la
Congregació Sublacense-Cassinesa, al qual també hi ha participat el P. Abat Josep M.
Soler.
18 | 38
Un dominic a la Casa Blanca per parlar de diàleg interreligiós i pau
Portar un testimoni de diàleg interreligiós com a via per la pau. Amb aquesta intenció, el
dominic pakistanès James Channan, director del Peace Center de Lahore (Pakistan),
participa a la conferència internacional sobre temes de diàleg i de relacions entre religions
anomenada "Interfaith and Community Service Challenge", que s'està celebrant a
Washington del 20 al 23 de setembre i que es desenvoluparà a tres llocs: a la Casa Blanca,
a la Georgetown University i a la Gallaudet University.
FIDES 2, 23 setembre 16 a través de flama.info
Segons l'Agència Fides, al congrés, promogut pel president americà Barak Obama en
persona, hi participen més de 60 estudiosos o líders religiosos de 31 països i dels 5
continents per compartir les seves experiències i competències en matèria de diàleg
interreligiós i de construcció de la pau.
"Hem d'aprendre els uns dels altres per fer aquest món més pacífic i harmoniós, per ajudar
a viure el respecte per totes les persones", explica Channan a l'Agència Fides. Els delegats
presents són persones compromeses amb la promoció de la cooperació interreligiosa en
universitats, escoles, centres de formació, seminaris i associacions. Algunes de les
sessions es duen a terme a la Casa Blanca, en presència de responsables de departaments
i d'oficines governamentals.
Channan assegura: "És un honor ser aquí. Tindré l'oportunitat d'explicar les activitats i l'estil
de diàleg del Peace Center de Lahore, compartint experiències, històries de successos i
reptes. Tindré l'ocasió d'aprendre molt d'aquesta reunió i podré parlar-ne a l'apostolat de
diàleg islàmic-cristià al Pakistan", conclou.
19 | 38
Actes, convocatòries, seminaris…
Ateneu Universitari Sant Pacià
L’EXCM. I RVDM. MONS. JOAN-JOSEP OMELLA
Arquebisbe de Barcelona
Gran Canceller de l’Ateneu Universitari Sant Pacià
us convida a la
INAUGURACIÓ OFICIAL DEL CURS 2016-2017
que se celebrarà dijous dia 6 d’octubre de 2016
PROGRAMA
A les 10,00 h
Celebració de l’Eucaristia, presidida per l’arquebisbe
Joan-Josep Omella,
a la Capella del Seminari Conciliar de Barcelona
A les 11,15 h
Acte acadèmic a l’Aula Magna
Salutació i obertura de l’acte a càrrec de Mons. JoanJosep Omella, gran canceller de l’AUSP
Memòria del curs 2015-2016 a càrrec del Prof. Sergi Gordo, secretari general de l’AUSP
Parlament del Dr. Armand Puig i Tàrrech, rector de l’AUSP
Lliçó inaugural: «De la comprensió a la contemplació La teologia del beat Ramon Llull»
a càrrec del Dr. Jordi Gayà, professor de la FTC i del CETEM-ISUCIR (Mallorca)
Cloenda de l’acte a càrrec de Mons. Joan-Josep Omella, gran canceller de l’AUSP
Intervencions musicals a càrrec de la Capella Sacra de Catalunya (director: Sr. Albert
Pàmies)
Diputació, 231
Barcelona, setembre de 2016
Religioses i religiosos del Bisbat de Lleida
"Dia de convivència" del dissabte 8 d'octubre:
9,00
10,15
11,00
11,45
13,00
14,00
16,00
16,30
18,30
sortida de davant del Bisbat
eucaristia al santuari de Sant Pere Claver; ens presideix el bisbe Salvador
visita al santuari, audiovisual, refugi de pelegrins del Camí Ignasià
visita lliure al poble, terrissers, compra de ceràmica...
visita església parroquial amb Mn Ramon Roca
dinar a Verdú
sortir cap a Ivars
passeig per l'estany d'Ivars
arribada a Lleida
Us agrairem que us apunteu com més aviat millor, tot i que l'últim dia és el dimarts dia 4
20 | 38
Religioses i religiosos del Bisbat de Lleida
Aquest
dijous
29
de
setembre, el canal 33
estrena “Art Endins”, un
viatge
a
l’interior
del
patrimoni artístic català.
Al llarg de 13 capítols, aquesta
nova
producció
del
Departament de Programes
Culturals de TV3, proposa un
viatge pel patrimoni artístic de
Catalunya.
El
22
de
desembre, en l'últim capítol de
la temporada, podreu veure el
claustre gòtic del monestir de
Santa Clara de Barcelona i el
quadre de Joan Santís de
1716 (conservat al monestir
de Sant Benet de Montserrat)
de la mà de la germana
Coloma Boada, arxivera de la
comunitat i responsable del
SAF.
+info
Venit lumen
Laudes d’Epifania del segle
XVI
El cor femení Auditexaudi
interpreta en aquesta audició
l’ofici de laudes d’Epifania
extret del cantoral del dia de
Reis del segle XVI conservat a
l’Arxiu històric del monestir de
Sant Pere de les Puel·les.
Cada any, al despuntar el dia
6 de gener, les monges
d’aquesta
comunitat
celebrava l’ofici de laudes, una
pregària alegre i festiva de
lloança pel triomf de la llum i la
manifestació universal de
l’infant Jesús.
Una audició que s'emmarca
en el III Cicle de Música
Històrica i Patrimoni de
Barcelona Ars Longa.
Dijous 20 d’octubre de 2016 a les 20:30 h
al monestir de Sant Pere de les Puel·les (C/ Anglí 55, Barcelona)
21 | 38
ESPAI D’ART PERE PRUNA DEL MUSEU DE MONTSERRAT
El Museu de Montserrat obrirà la
temporada de tardor amb una
exposició antològica dedicada a
l’escultor d’Alforja Josep Salvadó
Jassans (Alforja, 1938 - 2006), del
qual es commemora enguany el desè
aniversari de la mort. La mostra, que
és també un homenatge a la persona
i a l’artista, és fruit del treball dels
historiadors Jorge Egea i Adrián
Arnau, que actuen com a comissaris,
amb el suport de la família Jassans,
que ha prestat una bona part de les
obres que es mostraran al públic.
Estarà formada per prop de 50 peces,
que il·lustren els principals arguments
de la creació de Jassans. L’exposició,
que porta per títol La Grècia
Imaginada, s’inaugura el proper
divendres 30 de setembre, a les
12.30h, a l’Espai d’Art Pere Pruna
del Museu de Montserrat i es podrà
visitar fins al 5 de febrer de 2017.
D’altra banda, demà, tindrà lloc la
primera de les quatre conferències
que el Museu de Montserrat ha
organitzat en motiu de l’Any Casas.
Són ponències d’experts sobre
aspectes concrets de l’obra d’aquest
mestre de la pintura catalana, tan ben
representat en el fons artístic
montserratí.
Així, doncs, demà dissabte, a les
12h, el Dr. Francesc Fontbona
inaugura el cicle amb la conferència:
La significació de Ramon Casas com
a artista.
El dissabte 8 d’octubre, a les 12h,
Mercè López Garcia impartirà la
ponència “Xules”, burgeses i femmes
fatales. Moda d’època a la pintura de
Ramon Casas.
El dissabte 12 de novembre, a les
12h, Cristina Mendoza explicarà Ramon Casas a les col·leccions catalanes.
I, finalment, el dissabte 17 de desembre, a les 12h, Mercedes Palau-Ribes O’Callaghan parlarà
de La figura femenina en la pintura de Ramon Casas.
Totes les conferències tenen entrada lliure, tindran lloc a la Sala Puig i Cadafalch del Museu de
Montserrat. I un cop finalitzin els assistents podran visitar gratuïtament el Museu. Cal apuntar-s’hi
prèviament a [email protected] o bé al telèfon 93 877 77 45.
22 | 38
INAUGURACIÓ DEL CURS 2016-2017 DE LA FUNDACIÓ JOAN
MARAGALL (FJM)
Dilluns vinent, 3 d’octubre, a les 19h, tindrà lloc a l’Aula Magna del Seminari Conciliar
de Barcelona (Diputació, 231. Barcelona) l’acte d’inauguració del curs 2016-2017 de la
Fundació Joan Maragall (FJM), que presidirà l’arquebisbe de Barcelona, Mons. Joan
Josep Omella.
Després de la intervenció del
president de la FJM, Dr. Josep
Maria Carbonell, tindrà lloc la lliçó
inaugural, que impartirà el Dr.
Francesc Torralba, i que porta per
títol:
Humanisme,
transhumanisme
i
posthumanisme.
Assaig
de
discerniment.
A continuació, es donarà a conèixer l’obra guanyadora del XXV Premi Joan Maragall, que
atorga a un treball d’assaig o d’investigació sobre cristianisme i cultura. La dotació del Premi
Joan Maragall és de 6.000€ i l’obra guanyadora es publica a la col·lecció Cristianisme i
cultura (Ed. Cruïlla).
També s’anunciarà que l’ajut a la formació del curs 2016-2017 serà per a un projecte que
consisteix en l’anàlisi de la llibertat religiosa com a bé jurídic protegit, que realitzarà
David Colomer Bea, de la Universitat de València, sota la supervisió del Dr. Antoni
Matabosch.
La Fundació de l’Escola Cristiana informa… núm. 611 | 26.09.2016
Innovem, però coneixent l’objectiu final!
Ara fa aproximadament un any afirmàvem des d’aquestes línies que el món educatiu no és
aliè a les modes ni a les paraules que esdevenen talismà en un determinat moment.
Aquests fenòmens són com un potent vernís que cobreix la realitat i que, a cop d’ull, no ens
permet de distingir allò que és valuós d’allò que només són conjectures o noves versions
del mateix. Sense discutir en absolut la importància de la innovació com a procés que
implica canviar quelcom per assolir una millora, sembla que de cop i volta la paraula
innovació és la resposta a tots els mals i a tots els problemes educatius: el fracàs
escolar, l’abandonament, la manca d’excel·lència, la manca d’alumnat, la qualificació del
professorat... Assumint que ens cal innovar o seguir innovant, de ben segur que podrem
trobar molts perquès que expliquen aquesta necessitat, fins i tot una certa urgència en la
innovació, però allò que és fonamental abans d’emprendre cap innovació és saber per què
innovarem. Quina és la finalitat de la innovació, què és allò en què volem millorar?
Aquesta introducció ve a tomb perquè hem llegit recentment al diari El Punt Avui un parell
d’articles dels professors Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano que, fent un paral·lelisme
entre els mons educatiu i sanitari, reflexionen sobre les que ells identifiquen com a les
“quatre coincidències en l'evolució de les polítiques sanitàries i d'ensenyament a Occident”.
Conclouen que “el nou paradigma defensa una centralitat de l'alumne/pacient, basada
en un empoderament actiu de la seva trajectòria d'aprenentatge i de salut, suportada
per una atenció permanent al llarg de tota la seva vida, que requerirà d'un nou model
23 | 38
integral de servei”. Desprès de constatar i lloar els nous canvis en les polítiques sanitàries
i educatives, que haurien de permetre “col·laborar entre professionals, entre equips, entre
institucions d'una mateixa comunitat o territori donant valor a noves competències, com ara
la intel·ligència col·laborativa, la cooperació, la coordinació, la integració, la
multidisciplinarietat, la transversalitat, el lideratge compartit”, no deixen de fer-se una
pregunta cabdal, en la que podrem coincidir sens dubte: “Els benvinguts canvis (...) haurien
d'anar acompanyats d'una qüestió no menor al servei de què i de qui posarem les
nostres energies?” Tot seguit esmenten un dels nous perills associats a aquest
autèntic canvi de paradigma. Asseveren que “és diferent voler posar el centre
d'atenció en l'usuari de la salut o l'alumnat de posar-lo en la persona. Entre altres
raons, perquè també els mestres i els sanitaris són persones”. Asseguren que “la visió
reduccionista del primer cas té un clar efecte deshumanitzador, ja que, obviant l'aspecte
relacional, es fixa només en aquella dimensió que és objecte de tractament (el fetge o el
genoll, l'aprenentatge o la innovació, el pacient o l'alumne com a clients, etc.)”. Recelen de
convertir la persona en un simple portador de diversos components perquè el resultat és
considerar “ornaments inútils” un conjunt d'elements que no encaixen amb l'assoliment de
determinats objectius”. I citen Martha Nusbaumm quan “parla, provocativament, de nacions
de persones amb bona formació tècnica, però
que no saben com criticar l'autoritat, útils
generadors de riquesa però amb imaginacions
maldestres. Igualment, si el centre el posem
només en “sa majestat el pacient/alumne”
correm el risc de cosificar (o deshumanitzar)
mestres i sanitaris, convertint-los en purs
expenedors o proveïdors de serveis”.
“L'escolta profunda, l'aportació de sentit, la
participació conscient en la vida dels altres, la
presència plena en els seus processos
d'aprenentatge o de guariment van més enllà de
l'objectivació de l'altre com a usuari, alumne o
professional”. I conclouen: “El perill, doncs, de
l'Students first o el Patients first (...) és la
cosificació. Una visió integral del servei a la
persona –sigui en el món educatiu o de la salut–
ha d'incloure per tant un debat sobre els
fonaments del model. Nussbaum suggereix un
model on el que importa són les oportunitats
o capacitats que cada persona té en àrees
clau que van des de la vida, la salut i la integritat
física fins a la llibertat política, la participació
política i l'educació. Un model, al capdavall,
que té per objectiu final un desenvolupament
humà més integrat i integrador”.
Uns articles que, sens dubte, conviden a la reflexió. I procurant no oblidar l’autèntic objecte
d’aquesta innovació, des de l’Escola Cristina de Catalunya hem anat treballant i
continuarem cercant diferents aspectes de la innovació, proposant processos i formes
d’actuació per dissenyar i promoure innovacions als centres, noves metodologies
didàctiques, usos educatius de la tecnologia i noves eines de treball per
compartir amb tots vosaltres, com per exemple, la jornada d’innovació prevista per al 26
d’octubre, en què hi sou convidats, i de la qual trobareu informació en aquest mateix butlletí.
24 | 38
Recuperant notícies de l’estiu (III)
En les trameses que l’URC ha realitzat a l’estiu a través de correus electrònics hi ha un
seguit de notícies que volem recollir aquí en format Horeb.. En publicarem en aquest
número i en algun propr número. Cal situar-les en l’horitzó temporal de la tramesa concreta.
Tramesa: 22 de juliol de 2016
Celebració al santuari de Fourvière dels 200 anys de la creació de la
Societat de Maria
En document adjunt, enviem l’informatiu Notícias Maristas, número 433 | 20 de julio
de 2016 que tracta sobre aquest fet.
200 años de la fundación de la Sociedad de María
El día 23 de julio la Familia Marista celebra los 200 años de su nacimiento. El compromiso
asumido en 1816 a los pies de Nuestra Señora de Fourvière, en Lyon, Francia, fue el
acontecimiento que marcó el nacimiento de la Sociedad de María.
El Padre Courveille, uno de los presentes en la promesa de Fourvière, describe así el
acontecimiento:
Éramos unos 12. Hablábamos siempre que podíamos de la Sociedad de María. Eso
duró hasta 1816 en que fuimos juntos a Fourvière para consagrarnos a la Santísima
Virgen. Yo celebré la santa misa. Todos los demás comulgaron de mis manos, tanto
los sacerdotes como los que no lo eran (OM 718).
El deseo de los jóvenes sacerdotes se convirtió en realidad de diferentes maneras, y hoy
existen 4 ramas de la Familia Marista: Padres Maristas, hermanas Maristas, hermanos
maristas y hermanas maristas misioneras. Se pone de relieve el compromiso de muchos
laicos que desean vivir el carisma marista; es la familia carismática marista. Para los
maristas de Champagnat, hermanos y laicos, seguidores de Marcelino Champagnat,
sacerdote de la Sociedad de María, que apenas seis meses después, fundó el Instituto de
los Hermanos Maristas, esta fecha marca el final del año Fourvière, el segundo de los tres
de preparación para el Bicentenario del Instituto. Durante ese año nos centramos en el
25 | 38
espíritu de familia, unidos para la misión. Los orígenes de la Sociedad de María nos
recuerdan que religiosos y laicos estamos integrados en la misión y somos llamados a
ofrecer el rostro mariano de la iglesia con nuestra forma especial de ser y de construir
iglesia.
El próximo sábado, día 23, representantes de toda la
Familia Marista, reunidos en Lyon celebrarán este
aniversario. También estarán presentes los
participantes en el encuentro Internacional de
jóvenes de las cuatro Congregaciones maristas.
Basílica de Nuestra Señora de Fourvière, donde los
primeros Maristas hicieran su promesa de fundar la
Sociedad de María.
Promesa de Fourvière
"Una sociedad que llevará mi nombre... Llamándose
a sí misma la Sociedad de María"
El 15 de agosto de 2012 recordábamos el
Bicentenario de las palabras dirigidas por María a
Courveille "oído, pero no con sus oídos corporales,
sino desde el corazón... una sociedad que llevará mi
nombre... llamándose a sí misma la Sociedad de
María". En consecuencia, 12 jóvenes del seminario
mayor de Lyon, incluyendo a cinco sacerdotes recién
ordenados firmaron la promesa de Fourvière el 23 de
julio de 1816; sólo 4 perseveraron en este proyecto,
entre ellos Jean-Claude Colin y Marcelino
Champagnat.
Siguieron caminos separados. Jean-Claude Colin fue
enviado a Cerdon, donde su hermano Pierre era
párroco. Pierre abrazó el proyecto marista y trajo a
Cerdon a Jeanne-Marie Chavoin y su primera compañera Marie Jotillon que constituyeron
los inicios de las Hermanas Maristas. De Cerdon, Jean Claude Colin y Etienne Déclas
comenzaron a predicar en las misiones de las parroquias. En los años posteriores se
formaron grupos de laicos terciarios, de los que tomaron su origen las Hermanas
Misioneras Maristas de la sociedad de María. En consecuencia, la sociedad de María con
sus múltiples ramificaciones, objeto del acto de compromiso de la consagración de
Fourvière en 1816, poco a poco tomó forma.
En el nombre del Padre, y del Hijo, y del Espíritu Santo.
Todo a mayor gloria de Dios y honor de María, Madre de Nuestro Señor Jesucristo.
Nosotros, los infrascritos, queriendo trabajar en la mayor gloria de Dios y de María, Madre
de Nuestro Señor Jesucristo, afirmamos y manifestamos que tenemos sincera intención y
firme voluntad de consagrarnos, cuando llegue el momento oportuno, a la fundación de la
piísima congregación de los Maristas. Por esta acta, rubricada por nosotros, nos
comprometemos irrevocablemente a consagrar nuestras personas y cuanto tenemos, en
cuanto nos sea posible, a la Sociedad de la bienaventurada Virgen María.
Y contraemos este compromiso, no a la ligera, y como niños, ni por motivos terrenos o
esperanza de interés temporal, sino seriamente, después de madura reflexión y de
habernos asesorado y haberlo sopesado todo ante Dios, y tan sólo para gloria de Dios y
honor de María, Madre de Nuestro Señor Jesucristo. Para ello aceptamos todos los
sacrificios, trabajos y sufrimientos y, hasta si fuera preciso, los mayores tormentos,
26 | 38
confiados en aquel que nos conforta, Nuestro Señor Jesucristo, al cual prometemos
fidelidad en el seno de nuestra Madre, la santa Iglesia católica y romana. Nos sometemos
con todas nuestras fuerzas al santísimo jefe de la misma Iglesia, el romano Pontífice, y
también a nuestro reverendísimo obispo ordinario, para que, alimentados por la palabra de
la fe y la sana doctrina que por la gracia hemos recibido, seamos dignos ministros de
Jesucristo. Con la confianza de que bajo el pacífico y religioso gobierno de nuestro
cristianísimo rey, se desarrolle esta excelente institución. Prometemos solemnemente que
ofrecemos nuestras personas y cuanto nos pertenece para salvar las almas por todos los
medios posibles, con el nombre augustísimo de la Virgen María y bajo su protección.
Salvo, no obstante, el juicio de los superiores. ¡Alabada sea la santa e inmaculada
Concepción de la bienaventurada Virgen María! Así sea.
Un semillero de inquietudes compartidas
Los doce seminaristas llegaron al santuario de Fourvière tras una larga peregrinación
interior. El camino espiritual se inició en Le Puy, como el de tantos otros romeros que se
proponen acudir al sepulcro de los Apóstoles
camino de Jerusalén, de Santiago o de Roma.
En Le Puy Courveille inicia un camino interior
al escuchar una voz “no con los oídos del
cuerpo, sino con las del corazón” que le decía:
“Lo que deseo es que en estos últimos
tiempos de impiedad e incredulidad exista una
Sociedad consagrada a mí” (OM 718, 1-21).
El itinerario interior ha transcurrido por las
aulas y patios primero del Seminario mayor de
Le Puy y, después por el de Lyon, como
consecuencia de la nueva división de las
diócesis. Allí encuentra Courveille a
Champagnat y otros compañeros. “Éramos
unos 12. Hablábamos siempre que podíamos
de la Sociedad de María. Eso duró hasta 1816
en que fuimos juntos a Fourvière para
consagrarnos a la Santísima Virgen. Yo
celebré la santa misa. Todos los demás
comulgaron de mis manos, tanto los
sacerdotes como los que no lo eran” (OM 718,
1-21).
Las simientes esparcidas a lo largo de este fecundo camino espiritual germinaron y
crecieron en un semillero de inquietudes compartidas y fueron confirmadas con una
profesión de fe y una consagración a los pies de María.
Para vincularse con la fe de los orígenes
Este grupo de seminarista sube a la colina de Fourvière, a un lugar alto, a la “colina que
ora”, donde la naturaleza ofrece un lenguaje de estética universal y el creyente comulga
con la trascendencia. Este pequeño grupo lleva en el alma el germen, la semilla de un
nuevo modo de ser Iglesia que quiere confiar a la Madre del Señor, a la compañera que
hace camino con ellos por los senderos de la fe. Fourvière es la primera presencia mariana
en el carisma fundacional. Esta pequeña célula de Iglesia que nace, Iglesia que peregrina
a las fuentes, a los orígenes de la cultura de los antepasados, pero también a los orígenes
de la fe, pone sus ojos en María, la creyente fiel.
Sobre las bases de la antigua ciudad pagana ahora se alza un santuario dedicado a María
porque en ese lugar sufrió martirio san Potino. Detenido en 177 bajo el reinado de Marco
27 | 38
Aurelio junto con un grupo de cristianos, que serán los primeros mártires de Lyon, muere
en prisión a consecuencia del maltrato infligido por sus verdugos. Su sucesor será San
Ireneo que había recibido la fe de San Policarpo que a su vez la recibió del apóstol Juan.
Esta tierra alta recibió la semilla de la fe y fue regada por la sangre de los mártires. Este es
el punto de encuentro convenido por estos seminaristas de Lyon con la primera Iglesia, que
a través de los testigos de la fe ha llegado hasta ellos y va a servir de referencia para su
misión.
Y declarar sus intenciones y propósitos
Los peregrinos son 12 apóstoles recién elegidos para la misión. Asesorados por su director
espiritual han entrevisto amplios horizontes para su futuro. Seis eran sacerdotes; el resto
no había recibido todavía la ordenación sacerdotal. Llevan en el bolsillo una declaración de
intenciones escrita para colocarla a los pies de la milagrosa estatua de la Señora de
Fourvière junto con el compromiso de consagrarse a la nueva Sociedad de María.
La Madre de Fourvière acoge y acompaña el proyecto de esta pequeña célula de Iglesia
apostólica que nace. “Así como fui el apoyo de la Iglesia naciente, así mismo lo seré en los
últimos tiempos. Estas palabras han presidido el comienzo de la Sociedad”. Y “han servido
de fundamento y de aliento”.
La “sincera intención y firme voluntad de consagrarse” representa el compromiso colectivo.
La promesa de los peregrinos expresada “con el presente acto y nuestra firma” se realiza
el 23 de julio de 1816. Esta fecha histórica se ha considerado como el momento fundacional
y el primer acto oficial, aunque privado, realizado por los candidatos a la Sociedad de María.
H. Antonio Martínez Estaún
Padres Maristas
Jean-Claude Colin, fundador de los Padres Maristas
Después de la promesa de Fourvière,
en 1816, el recién ordenado JeanClaude Colin fue nombrado párroco
de Cerdon durante seis años. Durante
este período, trabajó en el primer
esquema de lo que se llama la “regla”
de la congregación. Escribe al Papa
Pío VII y, siguiendo la recomendación
del Pontífice, va a París para visitar el
Nuncio. Resultó ser un buen
negociador y fue reconocido por su
modestia y sinceridad. Por su
dedicación, trabajo incansable en la
fundación, en el reconocimiento de la
nueva Sociedad, fue elegido Superior
Central del pequeño grupo de
Maristas de Belley y Lyon en 1830. El
29 de abril de 1836, tras ser aprobada
la rama sacerdotal de la Sociedad, el
P. Colin fue electo primer Superior
General
y
recibió
la
gran
responsabilidad de la misión en el
Pacífico Occidental. Durante los 18 años de su generalato, la Sociedad creció
considerablemente. Fundó varias casas en Francia y envió muchos Maristas al campo de
la misión en Oceanía. También dedicó mucho tiempo a escribir las Constituciones. Fue un
momento de numerosos desafíos y grandes dificultades.
28 | 38
Jean-Claude Colin fue un hombre de profunda pasión por la “Obra de María” y por “Su
Sociedad”. Un hombre santo, con un amor muy grande por la Virgen Santísima. Su
modestia y firmeza se hicieron bien conocidas. Su fina inteligencia y determinación hicieron
de él una persona con gran personalidad. Murió en Neylière el 15 de noviembre de 1875,
dos años después de que las Constituciones fueron aprobadas por la Santa Sede.
Los Padres Maristas buscan dar testimonio, al estilo de María, de la Iglesia de Jesucristo,
una iglesia humilde y servidora, que llega a todos, especialmente a los más abandonados.
Ésta es su misión. Están en 37 países y su prioridad es anunciar el Evangelio a los jóvenes,
especialmente aquellos con dificultades, y los no creyentes.
Hermanas Maristas
Jeanne-Marie Chavoin, fundadora de las Hermanas Maristas
Jeanne-Marie Chavoin nació en un pueblo
francés llamado Coutouvre, al noroeste de
Lyon, el 29 de agosto de 1786. Jeanne-Marie
pasó 30 años de su vida en Coutouvre. En
1817, cuando tuvo 31 años, ella recibió una
carta de Pierre Co- lin, el hermano de JeanClaude Colin, invitándola a Cerdon, para
colaborar en el proyecto Marista. Supo
inmediatamente que esto fue donde Dios la
llamaba. Con su amiga íntima, Marie Jotillon,
ella salió para Cerdon. Aproximadamente en
junio de 1825, surgió la oportunidad para que
las Hermanas se mudaran para Belley,
adonde Jean-Claude Colin había sido
también trasferido. El obispo les dio una casa
más grande y allá había más posibilidades de
crecimiento como Congregación. En 1838, se
establecieron en Belley; eran ya 44
Hermanas, que vinieron de Cerdon y los
alrededores de Belley, donde había vivido
Jeanne-Marie. Jeanne-Marie Chavoin o
Madre San José fue Superiora General de la
nueva Congregación hasta que renuncióen 1853. Con 69 años, inició una nueva obra en
Jarnosse, un pueblo abandonado y extremadamente pobre. Fue capaz de vivir el tipo de
vida religiosa activa que siempre quiso para sus Hermanas. Murió en Jarnosse, el 30 de
junio de 1858, a la edad de 71 años.
Con los años, la congregación continuó creciendo y se extendió a otras partes del mundo.
Está presente en 15 países, con más de 400 Hermanas que trabajan en áreas de
educación, trabajo social, salud, formación de agentes laicos en la Iglesia, y responden al
llamado ahí donde las necesidades son mayores. Imitando a su fundadora, atienden a los
demás, “como María”. Una presencia de María entre los Apóstoles que no dicta los
contenidos o métodos utilizados para anunciar a Jesús, sino que inspira un espíritu de
respeto para todos, de lo que el Espíritu hace en cada uno.
Hermanas Misioneras de la Sociedad de María
Françoise Perroton, una de las fundadoras de las Hermanas Misioneras
Como congregación religiosa nuestros comienzos se remontan a Marie Francoise Perroton
y a otras diez valientes mujeres que dejaron Francia entre 1845 y 1860 para responder a
29 | 38
los cristianos en la isla de Wallis en el Pacífico que habían pedido “enviarnos a algunas
devotas mujeres para enseñar a las mujeres”. Formaron pequeñas comunidades en Wallis
y en Futuna, en Nueva Caledonia, y más tarde en Samoa.
La organización en una congregación religiosa tuvo lugar en varias fases. En 1881 las
hermanas fueron reconocidas por la Iglesia como Hermanas de la Tercera Orden Regular
de María (TORM), consagradas por votos como religiosas en congregaciones diocesanas
en las misiones de Oceanía. En 1881 abrieron dos noviciados para dar una sólida
formación a las mujeres que se estaban preparando a entrar en la congregación: un
noviciado en Francia y uno en Wallis. La congregación se difundió más tarde en Samoa,
Fiji, Tonga, Vanuatu, las islas Salomón y luego Boston en Estados Unidos y Nueva
Zelanda.
Las primeras reglas de las hermanas las escribieron obispos y sacerdotes de la Sociedad
de María, y varios de ellos trabajaron incansablemente para ayudar la pequeña
congregación a tener un lugar en la Iglesia. Gracias a sus esfuerzos, especialmente gracias
al P. Rieu y al P. Grimal SM, la Congregación fue aprobada como instituto de derecho
pontificio en 1931, con un mandato para la misión universal.
Desde la aprobación, la congregación ha seguido extendiéndose en su campo de servicio,
enviando a hermanas a Jamaica, Argelia, Senegal, Mauritania, Burundi, Ruanda,
Bangladesh, Madagascar, Filipinas, Alemania, Tanzania y más recientemente a Inglaterra.
Maristas de Champagnat
Marcelino Champagnat, fundador de los Hermanos Maristas
Marcelino Champagnat nació en Le
Rosey el 20 de mayo de 1789. Era el
noveno hijo de una familia campesina.
Nombrado Vicario de La Valla, el 12
de julio de 1816, después de un mes
de
su
ordenación
sacerdotal,
aprovechó la oportunidad que la
Providencia le brindó - después de
ayudar un joven moribundo (J.B.
Montagne) que desconocía las
verdades fundamentales de la fe para reunir dos jóvenes de la
parroquia y fundar el Ins- tituto de los
Hermanos Maristas, el 2 de enero de
1817. En 1824, construyó una nueva
sede a los márgenes del Río Gier, en
las proximidades de Saint Chamond,
dándole el nombre de Notre Dame de
L’Hermitage, en honor de la Virgen
María. El 6 de junio, rodeado de sus
Hermanos, murió en L’Hermitage, a
los 51 años de edad. El Papa Pío XII
lo beatificó el 29 de mayo de 1955, y Juan Pablo II lo canonizó el 18 de abril de 1999.
Inspirados por el carisma legado por Marcelino, los Maristas asumen como misión “Hacer
amar y conocer a Jesucristo” por los niños y los jóvenes. Para realizar esta tarea, se
dedican a la educación, a la evangelización, a la solidaridad, a la promoción y a la defensa
de los derechos de los niños. Reconocen en la pastoral juvenil Marista un espacio
privilegiado para ayudar a descubrir su vocación cristiana y convertirse en agentes de
cambio en la Iglesia y en la Sociedad.
30 | 38
El carisma de san Marcelino Champagnat se expresa en nuevas formas de vida marista.
Una de ellas es la del laicado marista.
La vocación laical marista, como toda vocación, nace y se desarrolla leyendo la propia vida
a la luz del Espíritu, donde se descubre una llamada personal a una forma específica de
ser discípulos de Jesús. “Existe un grupo de personas que, después de un camino personal
de discernimiento, han decidido vivir la espiritualidad y la misión cristianas al estilo de
María, siguiendo la intuición de Marcelino Champagnat. Estos somos los laicos
maristas”(En torno a la misma mesa, n.11)
La vocación del laico marista viene reafirmada en el XXI Capítulo General, donde al mismo
tiempo se contempla el futuro marista como una comunión de personas en el carisma de
Champagnat, “donde nuestras vocaciones específicas se enriquecerán mutuamente”.
Recursos en la red
En las dos cartas enviadas a los Maristas, los Superiores Generales de las 4 ramas de la
Familia Marista subrayaron que la celebración de los 200 años de la Promesa de Fourvière
era una oportunidad para profundizar en la identidad marista como "Familia Marista" y dar
un nuevo impulso al compromiso con la Obra de María. Se prepararon materiales para
lograr este objetivo. Se encuentran a disposición en el sitio web común de la Familia Marista
(http://www.maristinter. org) y otros en la sección “Año Fourvière” de nuestro sitio web,
dedicado al Bicentenario del Instituto (http://goo.gl/qjdv0i). También se bajó a la red un
vídeo que celebra el acontecimiento: http://goo.gl/iSOzQe.
Mor l'abadessa emèrita de les Puel·les, la benedictina Gertrudis Nin.
Ahir es va celebrar el funeral i enterrament al monestir de sant Pere de les
Puel·les.
Podeu llegir la semblança de la seva vida:
http://www.benedictinessantperepuelles.cat/Gertrudis%20Nin.pdf
Síntesis de Vultum Dei quaerere
Premisa
La promoción de una formación adecuada, la centralidad de la lectio
divina, los criterios específicos para la autonomía de las comunidades
contemplativas, la pertenencia de los monasterios a una federación: estos son
algunos puntos de la Constitución Apostólica "Vultum Dei quaerere - La búsqueda
del rostro de Dios", (VDQ) firmada por Francisco el 29 de junio y dedicada a la vida
31 | 38
contemplativa femenina. Los motivos del documento, explica el Pontífice, son el
camino recorrido por la Iglesia y "el rápido avance de la historia humana " en los
cincuenta años transcurridos desde el Concilio Vaticano II. De ahí la necesidad de
entablar un diálogo con la sociedad contemporánea, salvaguardando al mismo
tiempo "los valores fundamentales" de la vida contemplativa, cuyas características el silencio, la escucha, la estabilidad - " pueden y debe constituir un desafío para la
mentalidad de hoy”. Introducido por una amplia reflexión sobre la importancia de
las monjas y de las contemplativas para la Iglesia y para el mundo, el documento
indica 12 temas de reflexión y discernimiento para la vida consagrada en general y
concluye con 14 artículos dispositivos.
La importancia de la vida contemplativa
En un mundo que busca a
Dios, aunque no siempre de
manera consciente- escribe el
Papa
–
las
personas
consagradas están llamadas a
ser “sapientes interlocutores”
para
“reconocer
los
interrogantes que Dios y la
humanidad nos plantean”. Por
eso, su búsqueda de Dios
nunca
debe
detenerse.
Francisco expresa su aprecio a
las "hermanas contemplativas", haciendo hincapié en que "la Iglesia las necesita"
para llevar "la buena noticia del Evangelio" a los hombres y mujeres de nuestro
tiempo. Y no se trata de una misión fácil, dada la realidad actual "que obedece a
lógicas de poder, de economía y de consumo". Sin embargo, el reto que el Pontífice
propone a las contemplativas es ser "faros y antorchas" que guían y acompañan el
camino de la humanidad, "centinelas de la aurora" que indican al mundo Cristo
"camino, verdad y vida". "Don inestimable e irrenunciable" para la Iglesia - dice
VDQ– “la vida consagrada es una historia de amor apasionado por el Señor y por la
humanidad que se despliega a través de "la apasionada búsqueda del rostro de
Dios" ante el cual "todo cobra su verdadero sentido", porque se mira con "ojos
espirituales" que permiten contemplar "el mundo y las personas con la mirada de
Dios". Y frente a las "tentaciones", el Papa insta a las contemplativas a sostener con
valentía “la lucha espiritual", venciendo con tenacidad, en particular, "la tentación
que desemboca en la apatía, en la rutina, en la desmotivación, en la desidia
paralizadora " .
Los 12 temas de reflexión y discernimiento
*Formación y oración: Por lo tanto, el Papa invita a " reflexionar y discernir sobre los
siguientes doce temas de la vida consagrada en general y, en particular, de la
tradición monástica ", para "ayudar a las contemplativas a alcanzar el fin propio de
su específica vocación." El primer tema es la formación: itinerario "que debe llevar
a la configuración con el Señor Jesús", supone un proceso que no termina nunca y
por ello “pide la continua conversión a Dios." De aquí, la llamada del Papa a los
monasterios para que "presten mucha atención al discernimiento vocacional y
espiritual, sin dejarse llevar por la tentación del número y de la eficiencia. Asimismo,
el Papa recuerda que la formación requiere "un amplio espacio de tiempo", entre los
32 | 38
nueve y los doce años. El segundo tema indicado es la oración: "meollo de la vida
consagrada", que no debe vivirse como "un repliegue" de la vida monástica en sí
misma, sino como un "ensanchar el corazón para abrazar a toda la humanidad”, en
particular a los que sufren, como los presos, los emigrantes, los refugiados y
perseguidos, las tantas familias heridas, las personas en paro, los pobres, los
enfermos, las víctimas de dependencias. "Rezáis e intercedeis" por las “suertes de
la humanidad”, escribe el Papa a las contemplativas. Así las comunidades llegarán
a ser “verdaderas escuelas de oración " alimentada por la "belleza escandalosa de
la Cruz."
*Palabra de Dios, Eucaristía y Reconciliación: Como tercer tema de reflexión
Francesco indica la centralidad de la Palabra de Dios: "fuente primera de toda
espiritualidad y principio de comunión para las comunidades", que se explicita en
la lectio divina, que ayuda a dar el paso “del texto bíblico a la vida ", a “llenar la
distancia entre espiritualidad y cotidianeidad, ", llevando “de la escucha al
conocimiento y del conocimiento al amor ". La palabra de Dios, por lo tanto - es la
recomendación del Papa - debe ritmar la jornada "personal y comunitaria" de las
contemplativas, ayudándolas, gracias a "una especie de instinto sobrenatural", a
“discernir lo que viene de Dios y lo que, por el contrario, puede llevar lejos de él ".
Por último, Francisco recuerda que la lectio divina debe transformarse en actio, es
decir, convertirse en “don para los demás por la caridad." Sucesivamente,
como cuarto punto, la VDQ recuerda la importancia de los sacramentos de la
Eucaristía y de la Reconciliación, sugiriendo, en particular, “prolongar la
celebración con la adoración eucarística” y vivir la
práctica de la penitencia como una "ocasión
privilegiada
para
contemplar
el
rostro
misericordioso del Padre ". De hecho,
experimentando el perdón de Dios, se puede
ser “ser profetas y ministros de misericordia e
instrumentos de reconciliación, perdón y paz” que
tanto necesita hoy nuestro mundo.
*Vida fraterna y autonomía de los monasterios: El
quinto tema indicado
en
la
Constitución
Apostólica es la vida fraterna en comunidad,
entendida como "reflejo del modo de ser de Dios
y de su entrega" y " primera forma de
evangelización." Por ese motivo, el Papa subraya
la necesidad de "un proceso continuo de
crecimiento de la vida comunitaria” que lleve a vivir
una "auténtica comunión fraterna". "Una
comunidad existe porque nace y se edifica con el
aporte de todos,", escribe el Papa, cultivando una “fuerte espiritualidad de comunión”
y de “mutua pertenencia”. Se trata de un testimonio muy necesario en una
“sociedad marcada por divisiones y desigualdades”. “Es posible y bello vivir juntos –
se lee en el documento- a pesar de las diferencias generacionales, de formación y,
a veces, culturales." Por el contrario, estas diferencias no obstaculizan el
camino fraternal, simo que “lo enriquecen” porque “unidad y comunión no significan
uniformidad." Al mismo tiempo, se recuerda la importancia de "venerar a los
ancianos y amar a los jóvenes" armonizando "la memoria y el futuro" de las
comunidades. El sexto tema atañe a la autonomía de los monasterios. En
propósito Francisco señala que si, por una parte, la autonomía favorece la
33 | 38
estabilidad, la unidad y la contemplación de una comunidad, no debe sin embargo
“significar independencia o aislamiento”. En este sentido, se invita a las
contemplativas a preservarse “de la enfermedad de la autoreferencialidad”
* Federaciones y clausura: Estrechamente vinculado al anterior está el séptimo
tema en que el Papa reitera la importancia de las Federaciones como “estructura
de comunión entre los monasterios que comparten el mismo carisma”. Destinadas a
promover la vida contemplativa en los monasterios y a garantizar la ayuda en la
formación, como también en las necesidades concretas, las Federaciones, según
indica el Pontífice “tendrán que favorecerse y multiplicarse”. El octavo tema, se
refiere a laclausura. “Signo de la unión exclusiva de la Iglesia-esposa con su Señor”
que se codifica en diversas formas, desde la "papal" que "excluye colaboración en
los distintos ministerios pastorales" a la "común", que es, en cambio “menos
cerrada." No obstante, esa pluralidad en una misma Orden ha de considerarse
“como una riqueza y no como un impedimento para la comunión”.
* Trabajo y silencio: Como noveno punto, el Papa Francesco indica el trabajo.
Recordando el lema benedictino "ora et labora", se exhorta a las contemplativas a
trabajar "con devoción y fidelidad, sin dejarse condicionar por la mentalidad de la
eficiencia y del activismo de la cultura
contemporánea" que podría “apagar el
espíritu de contemplación ". El trabajo,
por tanto, debe interpretarse como un
“contribuir en la obra de la creación”, un
“servir a la humanidad” y
un
ser “solidarias con los pobres" para
mantener “una relación equilibrada entre
la tensión hacia el Absoluto y el
compromiso en las responsabilidades
cotidianas”.El décimo tema tocado por la
VDQ es el silencio, entendido como
espacio “de escucha y de ruminatio de la
Palabra", “vacío de sí para dejar espacio
a la acogida”, silencio para "escuchar a
Dios y el clamor de la humanidad."
Modelo de todo ello - escribe el Papa - es María que “pudo acoger la Palabra porque
era mujer de silencio”, un silencio “rico de caridad".
* Los medios de comunicación y la ascesis: Consciente, pues , de los cambios de la
sociedad y de la "cultura digital" que "influye de manera decisiva en la formación del
pensamiento y en la manera de relacionarse con el mundo", Francisco propone
como undécimo tema los medios de comunicación. "Instrumentos útiles para la
formación y la comunicación”, los define el Papa, exhortando, sin embargo, a las
contemplativas a un "prudente discernimiento" para que “no sean ocasión para la
distracción y la evasión de la vida fraterna en comunidad, ni sean nocivos para
vuestra vocación o se conviertan en obstáculo para vuestra vida enteramente
dedicada a la contemplación". El último y duodécimo tema está dedicado a
la ascesis hecha de "sobriedad, desprendimiento de las cosas, entrega de sí en la
obediencia, transparencia en las relaciones” comunitarias. Al haber elegido una
vida de estabilidad, la ascesis se convierte en “signo elocuente de fidelidad” para
nuestro mundo globalizado y sin raíces y también en ejemplo para "la humanidad de
hoy, marcada y a veces rota por tantas divisiones", de cómo "permanecer" al lado
34 | 38
del prójimo, incluso frente a las diversidades, las tensiones, los conflictos y las
fragilidades. La ascesis no es una huída del mundo "por miedo" - subraya Francesco
- porque las monjas " siguen estando en el mundo, sin ser del mundo”. Su profecía
será, pues, la de “interceder constantemente por la humanidad” ante el Señor,
escuchando "el clamor" de los que son "víctimas de la cultura del descarte". Así, en
"profunda comunión con la Iglesia", las contemplativas serán la “escalera” por la
que Dios baja para encontrar al hombre y el hombre sube para encontrar a Dios.
Los
14
dispositivos
artículos
La Conclusión dispositiva
de la VDQ se divide en 14
artículos que, de hecho,
definen
en
términos
jurídicos lo expresado
anteriormente
por
el
Pontífice. En particular:
- El artículo. 3, dedicado a
la formación permanente
y
el
discernimiento
vocacional, establece que
las contemplativas pueden participar en cursos específicos de formación “aunque
sea fuera de su monasterio, manteniendo un clima adecuado y coherente con las
exigencias del carisma” y que “hay que evitar en modo absoluto el reclutamiento de
candidatas de otros Países con el único fin de salvaguardar la supervivencia del
monasterio ".
- El artículo. 7 exhorta a las contemplativas que ejercen "el ministerio de la
autoridad" a “favorecer un clima gozoso de libertad y de responsabilidad” para
“promover la comunicación en la verdad”.
- El artículo. 8 enumera los requisitos necesarios para la autonomía jurídica de la
comunidad, entre los cuales la capacidad real de formación y de gobierno, la
inserción en la Iglesia local y la posibilidad de subsistencia. Cuando no subsistan
estos requisitos la Congregación para los Institutos de Vida Consagrada y las
Sociedades de Vida Apostólica “estudiará la oportunidad de constituir una
comisión ad hoc” para “revitalizar el monasterio, o para encaminarlo hacia el cierre”.
-El artículo. 9 hace hincapié en que "en principio, todos los monasterios han de
formar parte de una federación ", que podrá configurarse no tanto y no sólo según
un criterio geográfico, sino de afinidades de espíritu y tradiciones. Si un monasterio
no pudiera ser federado la VDQ reitera que tendrá que pedir permiso a la Santa
Sede, a la que corresponde realizar “el oportuno discernimiento”.
- Por último, el artículo. 14 establece que la Congregación para los Institutos de Vida
Consagrada y las Sociedades de Vida Apostólica promulgue instrucciones para la
aplicación de los doce temas indicados anteriormente, de acuerdo con los carismas
de las diversas familias monásticas. Dichas instrucciones tendrán que someterse a
la aprobación de la Santa Sede.
35 | 38
Servei de documentació: “Medalla d’Or de la Universitat de Barcelona
al P. Hilari Raguer.”
Servei de Documentació
Unió de Religiosos de Catalunya ● Centre de Vida Religiosa i Espiritualitat
Plaça d’Urquinaona, 11, 2n 2a (08010 Barcelona) Tel. 93 302 43 67 [email protected] - [email protected]
Autor
Títol
Font
Data
Publicat
P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat
Intervenció en la Universitat de Barcelona que ha concedit
la medalla d’or a l’historiador i monjo de Montserrat.
Ressò en alguns mitjans.
Diverses fonts
23 de setembre de 2016
29 de setembre de 2016
124
URC: junta directiva ampliada
El dia 27 de novembre a Barcelona es va celebrar la reunió de la Junta directiva ampliada
de l’URC on conflueixen participants i/o representants de l’URC o persones que li són
vinculades en diversos organismes, concretament en 24.
L p. Màxim Muñoz va obrir la junta amb una salutació a tots els presents.
A més de comentar les novetats en cadascun d’aquests organismes, el punt quE va centrar
el diàleg fou fonamentalment aquest: “Aplicació a cada entitat de les prioritats i dels
objectius del Pla triennal de l’URC 2016-2019. Quines repercussions poder tenir a cada
entitat?”
36 | 38
“Vultum Dei quaerere” en català a la Llibreria Claret
Calendari URC - CEVRE | Curs 2016 - 2017
OCTUBRE | 2016
3
4
8
10
12
17
20
24
27
31
dl
dm
ds
dl
dc
dl
dj
dl
dj
dl
CEVRE - Formació inicial
URC - Junta directiva
Jornada de Formació Permanent
CEVRE - Formació inicial
Mare de Déu del Pilar
CEVRE - Formació inicial
URC assemblea general
CEVRE - Formació inicial
Assemblea Cintra. Jesuïtes Casp. A les 7 de la tarda.
CEVRE - Formació inicial
37 | 38
Contacta amb nosaltres
Lluís Serra
Olga Mª Sánchez
Web
Facebook
Twitter
Telèfon
Secretari general de l’URC
Director del CEVRE
Secretària auxiliar de l’URC i del CEVRE
Dilluns a divendres: 09.30 – 13.30
Unió de Religiosos de Catalunya
Unió de Religiosos de Catalunya
URC Unió Religiosos
933 024 367
[email protected]
[email protected]
[email protected]
www.urc.cat
www.facebook.com
@URC_Catalunya
UNIÓ DE RELIGIOSOS DE CATALUNYA
Plaça d’Urquinaona, 11, 2n 2a (08010 Barcelona) Tel. 93 302 43 67
Secretari general: [email protected] / Secretaria: [email protected]
http://www.urc.cat
38 | 38