Diari del festival - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de
Transcripción
Diari del festival - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de
Dissabte 11 d’octubre de 2014 · Número 9 Retiro 01:15 9 Joe Dante 10 Pablo Fendrik 4 Sorcerer 5 Tusk w w w. s i t ge s f i l m fe s t iva l . co m Diari del festival 2 Dissabte 11 d’octubre 2014 Informació i venda d’entrades 2 Est ació Re n fe Pg. de Vilanova eP are llad es s Cap de la Vila C. 5 8 oni C. de Sant Ant Pg. Marítim C. C. 7 Àn ge M ajo r sú de Je 4 6 lV id al Preus (IVA inclós) C. Rafael Llopart Av. Sofía C. d 3 Gumà n Llopis 1 C. Francesc sc nce Fra ant C. S C. de Joa Compra les teves entrades a través del web del Festival: www.sitgesfilmfestival.com C. Jo an M arag all 17 Pg. de la Ribera 9 10 La Fragata 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 rxador L’Exco 12 11 13 15 14 Platja de Sant Sebastià 16 Estació Bus Sitges - Barcelona / Sitges - Vilanova Cinema Prado Cinema El Retiro Cap de la Vila Jardins d’El Retiro. Taquilles centre Hort de Can Falç Carrer Primer de Maig Passeig de la Ribera La Fragata Ajuntament Fundació Stämpfli - Art Contemporani Mercat Vell. Casa Bacardí Palau de Maricel. Exposicions Edifici Miramar Platja de Sant Sebastià. Estands L’Escorxador. Brigadoon. Punt d’informació Plaç Dr. R a del obert Av. E m eren Port E 21 sport iu Aig uado lç 20 18 Hotel Meliá. Auditori. Taquilles. Punt d’informació. Sala Tramuntana 19 Photocall Mirador 20 Port de Sitges - Aiguadolç 21 Photocall del Port COORDINACIÓ Violeta Kovacsics Tren fantàstic! FOTÒGRAFS Miguel Ángel Chazo, Jesús Paris ntós 19 Informació transports MAQUETACIÓ Juan Carlos Gómez, Fran Valenciano (Estudio Fénix) Rave 18 El diari del festival REDACCIÓ Gerard Casau, Toni Junyent, Alan Salvadó, Pau Teixidor, Gala Hernández cià R oig i Consulteu tots els horaris, parades Del 3 al 12 d’octubre (ambdós inclosos) i preus a Tren directe Sitges – Barcelona Sants www20.gencat.cat/portal/site/ Sortida des de Sitges: 1.30h de la rodalies o bé al 900 41 00 41 matinada Bus diürn i nocturn Són vàlids els bitllets i abonaments de Renfe i ATM, adequat al nombre de zones del trajecte realitzat. El Tren Fantàstic sortirà puntualment a la 1.30h, sense excepcions. En cas de retard en les projeccions nocturnes, la sortida d’aquest tren no es modificarà. Monbús Consulteu horaris i parades 93 893 70 60 / www.monbus.cat Bus urbà de sitges Consulteu horaris i parades a: www.visitsitges.com IL·LUSTRACIÓ Guillem Dols VOLUNTÀRIA Patricia Salvatierra El festival no comparteix necessàriament les opinions expressades pels diferents autors d’aquesta publicació. El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests serveis de transports. Els possibles canvis en les projeccions del Festival no afectaran ni modificaran l’horari dels serveis de transports. maratons del 12 d’octubre, les sessions Despertador, Abonament Matinée, Abonament Auditori, Butaca VIP i Localitat Numerada Venda d’entrades 9€: S. O. F. Sitges 47, S. O. F. Òrbita, S. O. F. Especials, Fantàstic Panorama, Noves Visions, Seven Chances, Focus Àsia, Midnight X-Treme, Anima’t i Sessions 3D*. 6€: Secció Sitges Clàssics 7€: Sessions Anima’t Curts 11€: Maratons, Programa doble (llevat d’excepcions) 13€: Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda 14€: Maratons del dia 12 d’octubre 4,50€: Classes magistrals i sessions Despertador (sessions de les 8.30 h. a tots els cinemes) *1€: Ulleres 3D, per les sessions 3D de l’Auditori. De venda al web i a les taquilles del Festival. De 3 al 12 d’octubre també les podràs adquirir a les taquilles de l’Auditori situades a la sala Tramuntana de l’Hotel Meliá Sitges (c. Ramon Dalmau, s/ núm) i a les taquilles Jardins del Retiro situades als jardins d’aquesta societat (Àngel Vidal, 17). Abonament 10: Compra 10 entrades per a 10 sessions diferents i obtindràs un 10% de descompte sobre el preu total. És vàlid únicament per a les sessions que tinguin un preu de 9 euros. Podràs gestionar el teu abonament a la teva àrea personal de la nostra pàgina web. Abonament 20: Compra 20 entrades per a 20 sessions diferents i obtindràs un 20% de descompte sobre el preu total. És vàlid únicament per a les sessions que tinguin un preu de 9 euros. Podràs gestionar el teu abonament a la teva àrea personal de la nostra pàgina web. Abonament 40: Compra 40 entrades o més i obtindràs un 20% de descompte sobre el preu total. És vàlid per a totes les sessions excepte les gales d’Inauguració i Cloenda, maratons del 12 d’octubre, les sessions Despertador i Localitat Numerada. Podràs gestionar el teu abonament a la teva àrea personal de la nostra pàgina web. Taquilles del festival Abonaments (iva inclós) Carnets amb descompte* 20% de descompte en la compra d’entrades per als titulars del Carnet de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, Carnet Jove, Targeta Cinesa Card, Club Fnac Oci i Cultura, Club TR3SC (vàlid per al titular i un acompanyant), RACC Master, RAKK 4u, Amics JoTMBé i majors de 65 anys. Els descomptes no són acumulables. El titular podrà adquirir una entrada amb descompte per carnet, excepte els titulars del carnet TRESC, que podran adquirir-ne dues. * Excepcions dels carnets de descompte: els descomptes no són aplicables a les gales d’Inauguració i de Cloenda, Recollida d’entrades Print at home: Imprimeix les teves entrades des del teu espai personal triant l’opció “print at home” i accedeix amb elles directament al cinema. Ticket Mobile: Si tens un smartphone, descarrega’t les teves entrades des del teu espai personal al mòbil triant l’opció “Print Mobile” i accedeix directament al cinema. Es podran adquirir entrades per a tots els cinemes i sessions a: Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges Sala Tramuntana). Carrer Ramon Dalmau, s/núm. Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Auditori o Tramuntana. Taquilla Jardins del Retiro. Carrer Àngel Vidal, 17 (també accés pel carrer Jesús). Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Retiro o Prado. Molt important: Les entrades per a les sessions que comencin abans de les 9 h. a qualsevol dels espais s’hauran adquirir/ recollir anticipadament amb el sistema Print at home o Ticket Mobile. Observacions: Forma de pagament acceptada en efectiu i targeta. Es donarà prioritat a la venda d’entrades per a les sessions immediates. Queda prohibit l’accés a la sala un cop començada la sessió. Únicament es contemplarà el canvi o devolució de l’import de l’entrada en el cas de cancel·lació del/dels llargmetratge/s anunciat/s en la programació. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d’adquirir les entrades. La informació inclosa en aquest programa és susceptible de canvis. Per a més informació consulteu el web: www.sitgesfilmfestival.com Suport taquilles: Horari d’atenció de dilluns a divendres de 9.30 a 21.30h. Caps de setmana i festius previs al Fetival de 10 a 19h del 23 de setembre al 12 d’ocubre. Telèfon: 93 1195828 Correu electrònic: [email protected] Diari del festival 3 Dissabte 11 d’octubre 2014 Riley Stearns (Faults) Antonio Banderas L’equip d’Alleluia L’equip de Relatos salvajes L’equip de México bárbaro L’equip de Dios local Antonio Banderas, Gran Premi Honorífic Diari del festival 4 Dissabte 11 d’octubre 2014 Sitges Clàssics AUDITORI 10:00 Cloenda Sorcerer AUDITORI 08:00, 20:00 Burying the Ex Nos duele tanto como a vosotros, pero sabíais que este momento, tarde o temprano, llegaría. Ya sabéis a lo que me refiero, al momento de los abrazos y de las despedidas, a las miradas de complicidad por todos esos días compartidos frente a la pantalla, a todas las horas acumuladas en la cola mientras compartíais en escrupuloso silencio la lectura de este prodigioso periódico. Nos referimos al momento en el que la melancolía aparece mucho antes de lo previsto, mientras observáis por el retrovisor cómo el Meliá se va haciendo cada vez más pequeño, hasta casi desaparecer. Amigos, esto se acaba. Pero antes de que podáis limpiaros el rastro que las amargas lágrimas han dejado sobre vuestros desencajados rostros, mientras os seguís acordando del bueno de Roxy (el perro del filme de Godard, incansable visionario), os vamos a conceder el lujo de que, por lo menos, po- C M Y CM MY CY CMY K dáis decir aquello de “que no nos quiten lo bailao”. Esto se acaba, sí, pero a lo grande, de la única manera que sabemos acabar las cosas en Sitges. Desde el momento en que supimos que quien iba a clausurar esta 47 edición era Joe Dante, el título, sinceramente, nos importaba un pimiento. El creador de Gremlins (que también se proyecta esta mañana en el Auditori) regresa a Sitges con Burying the ex, una desternillante comedia de terror plagada de guiños cinéfilos de todas clases y colores: desde cimas de la serie B como El péndulo de la muerte, a clásicos rotundos como La noche de los muertos vivientes. Burying the Ex cuenta la historia de Max y su despampanante novia Evelyn, que deciden irse a vivir juntos. Sin embargo, la pesadilla de Max empezará cuando Evelyn se convierta en una máquina perversa y manipuladora, haciendo que Max no se atreva a romper con ella. En un fatídico accidente, Evelyn muere; pero, cuando Max empiece a salir con su nueva alma gemela, Olivia, Evelyn resurgirá literalmente de su tumba para intentar que su exnovio vuelva con él. Nos parece ridículo, a estas alturas, resaltar las bondades y cualidades del cine de este irreductible autor, que lleva más de 45 años en este negocio. La estima y el aprecio que el Festival le tiene al de Nueva Jersey convierten esta gala de clausura en una sesión cargada de significado. Posiblemente, Joe Dante sea de los pocos cineastas en activo que, arrimado constantemente al género, se ha labrado una carrera cuyo impacto ha trascendido varias generaciones de espectadores consiguiendo su amor y respeto incondicional por el cine de género. Este legado, aún siendo imposible de calibrar, tiene un valor incalculable. cuencias antológicas como una explosión petrolífera que pondría los dientes largos al Paul Thomas Anderson de Pozos de ambición, debe degustarse en la gran pantalla –no es por capricho que sin ser un estreno se proyecte en el Auditori– y con un público entregado, cosa que Sitges ofrece sobradamente. Gerard Jaurena ESCAC Anima’t PRADO 09:30 Sorcerer fue considerada en su tiempo como un mal remake de El salario del miedo, de Henri-Georges Clouzot. Sin embargo, hace 2 años, Quentin Tarantino la eligió como una de las mejores películas de toda la historia en la revista Sight & Sound. ¿A quién nos creeremos, a Tarantino, al que amamos sobre todas las cosas, o a los críticos conservadores que esperaban una nueva Contra el imperio de la droga (French Connection) o un nuevo Exorcista y se encontraron con la perfecta unión entre ambas? Sorcerer es una película violenta y existencialista que despliega una insoportable tensión. Su trama: un camión cargado de frágil dinamita que, si bien no corre por Nueva York, sí lo hace por una selva repleta de peligros. Entre sus protagonistas se encuentran Francisco Rabal y Roy Scheider, cuyos personajes y destinos no podrían importarnos más. La fortaleza de Michael Mann, El cazador o El precio del poder vienen a la mente al visionar el filme. Y es que la ejecución de Friedkin no solo recuerda al mejor De Palma, sino que remite a todo un ideario estético: el de los thrillers sucios y sacados de las entrañas del nuevo Hollywood. No es casual que el director de fotografía de este prodigio sea el mismo que el de El tren de Bertha de Scorsese. Y qué decir de la banda sonora de Tangerine Dream o del mordaz, político y nervioso guión de Walon Green, guionista de Grupo Salvaje de Peckinpah. Un caramelo como este, con se- The Kingdom of Dreams and Madness El documental The Kingdom of Dreams and Madness, de Mami Sunada, és de visionat obligatori per als amants de l’animació. La possibilitat de traspassar les parets del mític Studio Ghibli i apropar-se a la metodologia de treball de directors de culte com Hayao Miyazaki o Isao Takahata és atractiva i formativa. Aquesta vertadera factoria de somnis mereix ser inspeccionada de ben a prop. Sunada, a més, tria un moment simbòlic per introduir la seva càmera en el dia a dia de l’estudi, el de la finalització de la pel·lícula pòstuma de Miyazaki, El viento se levanta, el de l’etapa final de The Tale of Princess Kaguya (que es projecta avui a Sitges), del soci i “competidor” de Miyazaki, Isao Takahata. El film es focalitza en el procés creatiu dels directors, des dels story board preliminars fins a les decisions finals, revelant així tant la seva capacitat artística i de lideratge d’un equip de més de 100 persones. Diari del festival 5 Dissabte 11 d’octubre 2014 Sitges Clàssics gremlins nos parecían sorprendentes y temibles, pero también nos hacían reír. En el pase del Auditori disfrutarán tanto los fans incondicionales como aquellos que se acerquen a la película por primera vez. Estos descubrirán una película cargada de una atmósfera cómica a la vez que terrorífica que no les dejará indiferentes. AUDITORI 12:30 Gremlins RETIRO 01:15 La Nit + ZomBi Wyrmwood + Goal of the Dead + Life after Beth Elisabeth Martí ESCAC S.O.F. Especials AUDITORI 23:00 Tusk ¿Quién no recuerda a los gremlins, esas pequeñas criaturas, divertidas a la vez que terroríficas, que atormentaban a un tranquilo pueblo estadounidense en las Navidades de 1984? Tras el estreno de este clásico del cine fantástico dirigido por Joe Dante, todos quisimos, durante nuestra infancia o adolescencia, encontrar esa diminuta tienda en el barrio chino de nuestra ciudad donde poder comprar un mogwai, aquel tierno animal peludo que desencadena toda la trama. Gremlins tiene un excelente y original punto de partida: una encantadora y extraña mascota, el mogwai, es el origen de un ejército de diabólicas criaturas que traen el caos y la destrucción a un adormecido pueblo del interior de Estados Unidos. El filme destaca por su gran ritmo, que nos lleva a través de las fechorías y gamberradas de esas criaturas sin piedad alguna hasta un gran crescendo final que desemboca en un espectacular desenlace. Otro de los aciertos de la película es su combinación de tonos, entre el terror y la comedia. Bajo la supervisión de Steven Spielberg, el director Joe Dante y el guionista Chris Columbus, consiguieron crear una historia repleta de humor negro que con el tiempo se ha convertido en uno de los clásicos ochenteros más recordados. Por muchos años que pasen cada vez que visionamos este maravilloso filme recordamos y sentimos lo mismo que la primera vez, cuando éramos niños. Nos transporta a ese momento en que los Érem molts els que, sent fans del director de Perseguint l’Amy, no ens acabava d’encaixar que Kevin Smith estigués fent una pellícula de terror. Semblava una d’aquestes associacions d’idees boges que sovint surten quan les converses i el beure s’allarguen més del compte. Però era cert: el 2011, Smith va presentar a Sitges Red State i es va endur el guardó a millor pel·lícula. Ara, aliat de nou amb un ferotge Michael Parks, ens presenta Tusk, una brutal i retorçada peça d’american gothic en la que el cos de Justin Long patirà diverses operacions quirúrgiques, incloent-hi alguna que altra amputació. Si esteu pensant en títols com The Human Centipede o La piel que habito, potser no aneu del tot desencaminats. I si quan la funció acabi us quedeu amb ganes de més, esteu d’enhorabona: Smith ja està rodant una mena de spin-off delirant de Tusk, protagonitzat pel personatge de Johnny Depp, que és, de fet, el que més polèmica ha generat. “Todo lo que tiene un principio tiene un final” recita el Sr. Anderson a Neo en The Matrix Revolutions en la explosiva conclusión de la saga. Nos servimos de la lógica aplastante del Sr. Anderson ya que estas últimas líneas que os escribimos tienen sabor a sangre y a despedida. En la madrugada de hoy tendréis la oportunidad de vivir las últimas maratones after hours de esta edición. Como en todo adiós, siempre es necesario mirar hacia atrás para recordar, aprender y seguir hacia adelante. Si durante estos días una idea nos ha quedado clara es que, como apuntaba Alexandre Philippe (Doc of the Dead) en una entrevista, estamos viviendo “la época dorada de los zombis”. En Sitges, lo sabíamos desde hace tiempo pero, en cualquier caso, la Maratón + Zombi de esta noche es una confirmación de los pensamientos de Philippe que sitúa la fecha del 11-S como el antes y después del género. En esta multiplicación exponencial de los relatos zombis, los nuevos paisajes, nuevos personajes, nuevos folclores o nuevas tradiciones, sirven para ensanchar más y más el horizonte zombi. ¿Os habíais imaginado alguna vez animales zombis en pleno desierto australiano? ¿O quizá a una madre que lleva la semilla zombi en su vientre? Los cortometrajes Waterborne y Zero son, respectivamente, la respuesta a estas preguntas. Las otras variantes del género llegan a partir de Wyrmwood y Life after Beth. Esta última película se nos presenta como una comedia romántica indie, en la que se plantea cómo mantener una relación con tu novia convertida en zombi. Por su parte, Wyrmwood muestra una visión más clásica del género. Nos presenta un futuro apocalíptico plagado de hordas de zombis en medio del paisaje australiano a lo Mad Max. La gran rareza la encontramos en Goal of the Dead en la que los zombis llegan al mundo del fútbol. Los tópicos futboleros cobran un carácter distinto en esta cinta: “el zombi es así”, “hay que ir zombi a zombi” o bien “una lucha contra zombis no acaba en 90 minutos”. Disfrutad, pues, de este largo adiós. ¿TE MIRAN RARO, RARO, RARO? BIENVENIDO A FANTASCY LIBROS ECHA UN VISTAZO Doce futuros inquietantes de la mano de los autores del fantástico español más destacados. ¿Has tenido alguna vez un sueño recurrente? Una historia de terror realmente adulto, del que echabas de menos. Una investigación. Una secta. La historia que pone en peligro todo lo que nos habían contado. Madrid ha dejado de ser una ciudad segura. Un escenario apocalíptico que desata nuestros miedos colectivos. HAY OTROS MUNDOS, PERO ESTÁN EN FANTASCY www.fantascy.com Fantascy @FantascyLibros Diari del festival 6 S.O.F. Especials AUDITORI 14:45 Monsters: Dark Continent Fa 4 anys, quan Monsters es va estrenar a Sitges, tothom par- Dissabte 11 d’octubre 2014 lava de com la pel·lícula representava una barreja entre la ciència-ficció, les monster movies i el romanticisme indie. Tot i la sorprenent mixtura, el film de Gareth Edwards era, sobretot, un retorn a una de les essències de la sèrie B: el joc entre el visible i el que queda fora de camp; la dosificació dels efectes especials com a antídot a la sobredosi de parafernalia espectacular. Tot i que a Monsters: Dark Continent, Edwards figura només com a productor executiu, la seva petjada exerceix una positiva influència en el caràcter d’aquesta seqüela, on els monstres són un teló de fons, un (imprescindible) element que marca el context del film, però que només apareix en ocasions comptades. Però el director Tom Green i el seu coguionista Jay Basu es desmarquen del film original introduint un nou gènere, el cinema bèl·lic i d’acció, com a columna vertebral de la seva pel·lícula. Situada 10 anys després de Monsters, la història ens presenta un escenari on les zones infectades per la invasió extraterrestre s’han estès arreu del món. Una de les àrees més perjudicades és la d’Orient Mitjà, on paral·lelament a la presència d’aliens ha sorgit un nou brot de violència insurgent. L’exèrcit nord-americà ha sigut mobilitzat per controlar la situació, però a banda dels seus objectius humans, els soldats també tenen ordre d’acabar amb qualsevol criatura que es creui en el seu camí. Una consigna que altera la, fins aleshores, relativament pacífica convivència entre les dues espècies. Però el desert amaga moltes sorpreses, i algunes són especialment descomunals. Anima’t PRADO 15:30 The Tale of the Princess Kaguya Dir Studio Ghibli és de per si un bon motiu per entrar a la sala de cinema amb els ulls tancats i per gaudir de l’espectacle de The Tale of the Princess Kaguya. La companyia fundada per Isao Takahata (director del film) i Hayao Miyazaki fa 3 dècades, s’ha convertit en el gran referent del cinema d’animació contemporani i un segell de qualitat garantida. Si tanquem els ulls i recordem la infinitud d’universos que han creat ambdós autors, de ben segur que entrarem en un estat d’ingravidesa, mental i emocional, en el qual la llàgrima i el somriure melancòlic són l’únic destí possible. Sou capaços de recordar un mar tan bell i misteriós com el de Ponyo en el acantilado, o una nit tan màgica i espurnejant com a Grave of the Fireflies. Conserveu-los en un lloc privilegiat dels vostres records cinèfils perquè el tancament temporal de Studio Ghibli converteix l’última pel·lí- cula de Takahata en una mena de testament fílmic. Tots aquests “mons Ghibli”, malgrat les diferències en l’àmbit formal, comparteixen un interessant triangle temàtic: el mite, la natura i la fantasia. En The Tale of the Princess Kaguya la presència d’aquests 3 pilars és evident. Inspirada en un conte mil·lenari, El tallador de bambú, la història ens explica com un dia, un ancià es troba en l’interior d’una tija de bambú una nena diminuta a qui, juntament amb la seva dona, adopta com a filla. A mesura que la nena creix, la magnitud de la seva bellesa és tal que tothom per aquells paratges vol veure-la. Entre aquesta colla de curiosos, hi ha una tropa de prínceps que esperen ansiosos poder aconseguir la mà de Kaguya. Ella, però, amaga un secret còsmic que farà que no pugui seguir al costat de la seva família. Com veieu, en molts fragments i passatges, l’argument us serà familiar a molts dels mites occidentals que coneixem però que de la mà de Takahata pren una altra dimensió. És particularment rellevant el fet que el director focalitzi bona part de la seva atenció en el drama que viu Kaguya, en el seu procés de creixement i de metamorfosi, des de la infància fins que es converteix en dona, un element que en el relat original quedava en un segon pla. En aquest sentit, dins del catàleg d’escenes màgiques made in Ghibli haureu d’incorporar la fugida que emprèn Kaguya pels boscos de bambú enmig de la nit. Com si fos l’Antoine Doinel de Los 400 golpes, la protagonista es revela en contra del seu destí en una cursa desesperada i irada. Drama i fantasia, doncs, unides pel traç inoblidable de la factoria Ghibli. Per tal de completar la mirada a l’univers de Studio Ghibli, avui teniu el documental The Kingdom of Dreams and Madness. Noves Visions - Emergents PRADO 11:45 La maniobra de Heimlich Algunas consideraciones sobre la risa en La maniobra de Heimlich. La risa, según la primera acepción de la RAE, es un “movimiento de la boca y otras partes del rostro, que demuestra alegría”. Pero la risa también puede demostrar conmiseración, o ser cruel o ser el último recurso de alguien ante la locura o el horror o el más puro esperpento. En La maniobra de Heimlich, la risa dependerá también de la medida en la que pertenezcas al exultante y harinoso ecosistema descrito en la película. Quizá te enorgullezcas de ello, quizá te sientas en la cresta de alguna ola indefinida o algo así. Quizá hayas tenido un mal día o un buen día. Quizá ames u odies a alguna de las personas que aparece en la película. Es posible incluso que durante el visionado del filme fantasees con estrangular a varios de los personajes que aparecen en él, o te invadan la paz y la calma cuando veas los rostros de Monzó y Vila-Matas. A su manera, es una película lúcida. Estamos condenados. Que continúe la fiesta. S.O.F. Òrbita AUDITORI 17:00 Lupin the Third Después de 4 años de rodaje y de mantenerse el mismo en estricto secretismo, llega la primera adaptación seria de la saga que catapultó a la fama al dibujante Monkey Punch. La reinterpretación que Punch hizo del célebre personaje literario creado por Maurice Leblanc supuso un éxito rotundo. La historia de Lupin que nos ocupa ya había contado con un olvidado y psicodélico manga-eiga en 1974 (Lupin III: Strange Psycho-Kinetic Strategy). Ahora por fin tiene la adaptación fiel y rigurosa que se merece. Para ello, se reclutó a Ryuhei Kitamura para ponerse al timón (¿quién mejor que él podría encarar un filme de acción?). Kitamura imprime el toque high-tech loco que necesitaba el relato de Lupin tercero. A pesar de que el filme sigue las correrías del inspector Zenigata (brillantemente encarnado por Tadanobu Asano) para dar caza al nieto del famoso ladrón de guante blanco francés, se ha insertado una trama aventurera para dar cabida a todos los aliados de Lupin. La trama nos llevará hasta el Arca de Navarone (una fortaleza en forma de caja fuerte gigante) y el objetivo será apropiarse del Corazón Carmesí de Cleopatra. Así, aparte del ladrón con las patillas más largas de la historia del manganime, encontraremos al pistolero Daisuke Jigen, al samurai Goemlon Ishikawa y a la sexy ladrona Fujiko Mine. Estamos ante un divertimento sin precedentes, acrecentado por la banda sonora del experimentado guitarrista y actor Tomoyasu Hotei. CineAsia Focus Àsia RETIRO 12:30 Rurouni Kenshin Hace 2 años, Sitges vivió una fiesta cuando en el Auditori con el pase de Kenshin, el guerrero samurai. Hoy, el jolgorio se multiplica por 2. Si hay un adjetivo que sirva para definir Rurouni Kenshin: Kyoto Inferno y Rurouni Kenshin: The Legend Ends es, sin lugar a dudas, épico. Ambas películas lo son, tanto por la historia que nos cuentan como por los personajes que las protagonizan, sin importar los bandos de cada uno. El valor, el coraje y las habilidades para el combate no saben de adjetivos, de banderas o de ideologías. Los asuntos mundanos y corruptos son pasto de quienes manejan los hilos del poder y, cuando no quieren mancharse las manos, recurren a seres como Kenshin Himura (Takeru Sato) y Makoto Shishio (Tatsuya Fujiwara). Los 2 fueron despiadados asesinos al servicio de un gobierno que, después de hacer uso y abuso de ellos, decidió retirarlos como si se tratara de piezas defectuosas de una máquina vieja. El Japón medieval había terminado y la nueva era imponía unas reglas de comportamiento bien distintas. Kenshin Himura logró salvarse de la quema, pero Makoto Shishio corrió peor suerte y sufrió, en su propia carne, la traición de quienes, un momento Diari del festival 7 Dissabte 11 d’octubre 2014 antes, lo usaban como ariete para lograr sus propósitos. ¿Creéis que os hemos contado mucho? Pues ni lo penséis, tan siquiera, por un instante: ambas películas esconden muchos más secretos, muchos más elementos que las hacen grandiosas y, como hemos dicho ya, épicas. Y si, además, se tiene la oportunidad de verlas seguidas, el placer es doble, porque una vez que se empiezan, resulta del todo imposible parar. AUDITORI 01:00 MaratÓ Sorpresa Tokyo Tribe + The Raid 2: Berandal + Let Us Prey CineAsia Noves Visions - Experimenta PRADO 21:15 P’tit Quinquin Con una Juliette Binoche de mirada cansada permanentemente en el centro del cuadro, Camille Claudel, 1915 se erigía en un soberbio retrato de la locura. Ahora, parecería que el director, Bruno Dumont, ha cambiado radicalmente de tercio con P’tit Quinquin, una comedia instalada en un paisaje rural (por intentar, ingenuamente, definirla de alguna manera). El director propone un cruce entre cine policíaco y comedia, en el que los personajes –un gamberro y su familia y amigos, y los inoperantes detectives de un pequeño pueblo– están al borde del retrato satírico de la vida rural. La mirada de Dumont hacia este universo resulta tan divertida como despiadada. En el fondo, el director no ha cambiado su puesta en escena, sino que, simplemente, la ha puesto al servicio del humor, negro, descarnado y extremo. Estas líneas están dedicada a quienes no quisieron arriesgarse a adquirir a ciegas la entrada para esta Marató Sorpresa. Para quienes dudaron de que el Festival no iba a proponer un fin de fiesta de altura, y para quienes no creían posible que quedasen más ases en la manga para sorprender a nuestro público. Para todos ellos, solo un mensaje: pensadlo mejor el año que viene. El encargado de destapar la caja de los truenos será Sion Sono, quien parece estar disfrutando a lo grande sacando a relucir su faceta más lúdica y desfasada. Tras el desparrame de Why Don’t You Play In Hell?, lo más lógico era pensar que el director de Cold Fish había quemado todos sus cartuchos. Pero (afortunadamente) estábamos equivocados: en Tokyo Tribe, el cineasta adapta un manga de Santa Inoue y presenta un orgiástico espectáculo musical en el que distintas bandas yakuza se enfrentan a ritmo de hip hop callejero. Hilarante, demencial, bombástica... La consigna para la platea es clara: Make some noise! Cuando todavía no nos hayamos repuesto del zarandeo al que nos habrá sometido Sono, Gareth Edwards nos agarrará por el cuello para lanzarnos de cabeza hacia la increíble The Raid 2: Berandal. El filme original nos dejó a todos boquiabiertos por su espectacular aprovechamiento de su único espacio; un edificio en el que se sucedían una serie de peleas extremadamente dolorosas y excepcionalmente coreografiadas. Ahora, Gareth Edwards se alía de nuevo con el formidable Iko Uwais, en una secuela que eleva hasta el infinito su ambición formal y narrativa: del casi no-argumento de la primera parte pasamos ahora a una trama con multitud de personajes, redes mafiosas, policías encubiertos y traiciones y corruptelas a tutiplen. Tal amalgama de ítems desemboca en un filme de acción complejo e hiperviolento, que muchos han calificado como una obra maestra del género. Por último, cuando ya estemos todos al borde del colapso, recuperaremos uno de los filmes de terror más viscerales de esta edición de Sitges: Let Us Prey. Un título de pulso carpenteriano (atención a los sintetizadores de su banda sonora) en el que un tranquilo pueblo escocés es convertido en, como diría Nick Cave, “una noche de ruido y fuego”, tras la llegada de un forastero al que el gran Liam Cunningham presta sus inquietantes rasgos. A su lado, Pollyanna McIntosh, que además de haber marcado un hat trick en este Sitges (también aparece en Filth y White Settlers), se confirma como una de las actrices más interesantes que ha dado el fantástico en los últimos tiempos. Diari del festival 8 Noves VIsions - Experimenta PRADO 18:30 The Tribe Un chico baja de un autobús. Mediante gestos, pregunta algo a la gente que espera en la parada. Cuando por fin le contestan, coge su maleta y se va. El lugar al que se dirige es un centro para adolescentes en el que toda la comunicación es en lenguaje de signos. Ese será el único idioma de toda la película. Además, en ningún momento veremos ni un solo subtítulo. El dispositivo de The Tribe está claro: plantear un universo único (fantástico) a partir de la ausencia de diálogo y de la presencia de un modo de comunicación propio (el lenguaje de signos). El centro para adolescentes se cubre de un ambiente de profunda extrañeza. A las órdenes de unos pocos, las chicas se prostituyen con la esperanza de poder salir del país; los cabecillas de la banda trapichean con lo que pueden; y Sergey, el protagonista, está en medio, dejándose llevar por sus violentos nuevos compañeros. El debutante Myroslav Slabos- Dissabte 11 d’octubre 2014 hpytskiy plantea así una película de concepto que flirtea abiertamente con el género. El centro para sordomudos puede ser visto como un universo con un lenguaje propio, como un lugar más propio del cine fantástico que de la crónica social. Por su parte, el grupo de chicos que aterrorizan y dominan a sus compañeros representa la tribu a la que se refiere el título. Si The Tribe no contara con este atrevido dispositivo, la podríamos describir a partir de la referencia a cierto cine europeo reciente. Como Cristian Mungiu y otros miembros del cine rumano contemporáneo, Slaboshpytskiy plantea una puesta en escena de planos largos. La incomodidad se desprende de la duración de cada imagen y de las acciones que tienen lugar en ella. La agresividad y la sexualidad ocupa el centro del plano y se extiende en el tiempo. Slaboshpytskiy empuja los límites de la violencia a base de planos secuencia en los que las distintas situaciones se hacen insoportables. De fondo, resuena el retrato de un país, Ucrania, envuelto precisamente en un violento conflicto. Rotunda ganadora de la pasada edición de la Semana de la Crítica del Festival de Cannes, The Tribe es uno de los artilugios más extraños y polémicos de la temporada, por su capacidad de poner el lenguaje de signos al servicio de la creación de un espacio fantástico. También, por su valentía a la hora de proponer una película sin diálogo ni texto. Finalmente, por su puesta en escena de una violencia tremendamente frontal. Midnight X-Treme PRADO 01:00 La Nit + Killer Killers + The Houses October Built + Stage Fright Com qualsevol assassí de slasher digne del seu nom, La Nit + Killer torna any rere any a Sitges per turmentar-nos. I com que aquí mai hem tingut por a la redundància, el film escollit per obrir-la es diu... Killers. Es tracta de la darrera obra de The Mo Brothers, i està centrat en Mr. Nomura, un psicòpata que té el costum de gravar i exhibir les seves activitats a inter- net. Si sou capaços d’aguantar el seu brutal inici, significa que esteu preparats per encarar la resta de la nit. A continuació veurem The Houses October Built, on un grup d’amics que investiga la tradició de Halloween als Estats Units fa empipar a un perillós grup de pallassos que treballen com a actors a una casa encantada”. I per acabar, una mica de música: Jerome Sable, que ens va fer xalar amb el seu curt The Legend of Beaver Dam, debuta en el llarg fusionant els gèneres del terror i el musical, i descrivint les llàgrimes, la suor i (sobretot) la sang que costa aixecar una producció de teatre musical. Especialment, si un assassí aficionat al heavy metal decideix esventrar l’equip. Diari del festival 9 Dissabte 11 d’octubre 2014 Entrevista: Joe Dante Fa uns anys vam poder veure a Sitges The Movie Orgy. Més que una pel·lícula, es pot considerar una instal·lació. Ara la gent utilitza el terme instal·lació. En realitat, però, és com The Clock, una pel·lícula que dura com 2 dies. The Movie Orgy pretenia ser una pel·lícula de la qual es pogués entrar o sortir en qualsevol moment sense sentir que s’està perdent cap moment important. Explica diferents històries, de 5 o 6 pel·lícules diferents, intercalades amb materials amb els quals la gent se sent familiaritzada. En el seu moment, la pel·lícula va ser bastant popular entre els joves que ingerien diverses substàncies psicotròpiques a la universitat. Hi havia només un original perquè ho vaig ensamblar tot en una única còpia en 16mm, de manera que anàvem d’universitat en universitat per projectar-la. La manera de presentar-la s’assemblava més a les experimentacions d’Andy Warhol que al cinema tradicional. Podeu veure l’entrevista a www.sitgesfilmfestival.com/cat/sitges_live “Si el cinema pogués canviar el món, no hi hauria armes des de Doctor Strangelove” Les seves pel·lícules acostumen a combinar la comèdia i el terror. Quina idea té dels gèneres cinematogràfics? Crec que la comèdia i el terror són gèneres que s’assemblen. Les pel·lícules de terror acostumen a ser bastant absurdes, de manera que l’espectador ha de tenir la capacitat de creure en tot allò que la pel·lícula li proposa. El públic tendeix a riure en el moment equivocat. Per tal d’evitar això, està bé oferir a l’espectador algun instant còmic, de manera que poden acceptar els moments més absurds. A més, la por i el riure són sensacions primàries. Dick Miller ha rebut el premi Màquina del Temps. Ha treballat amb vostè en incomptables ocasions. L’havia vist en diferents pel·lícules quan era jove. Sempre m’havia semblat un actor magnífic, així que vaig comptar amb ell per a la meva primera pel·lícula. En aquells moments no sabia si en faria una segona, així que no volia perdre l’oportunitat de rodar amb ell. Des d’aleshores, ha treballat en pràcticament totes les pel·lícules que he fet. En el cas de Gremlins, per exemple, em va semblar que el paper d’un veterà xenòfob i que té por de tot allò que no és americà, era perfecte per a ell. La tira de Guillem Dols En quin moment va decidir recuperar la pel·lícula? Després de fer-la, la vaig oblidar. Jo anava tenint feines de debò. Un dia la vaig retrobar i la vaig projectar al New Beverly, un cinema que és propietat de Quentin Tarantino. Sorprenentment, va començar a tenir una reputació underground. Tot i que el contingut és una mica estrany per a aquells que no són americans, sembla que funciona igualment. En qualsevol cas, no puc fer-ne còpies, perquè no tinc drets de res del que hi surt. Semblaria que en aquella època, a finals dels 60, era més fàcil tenir una certa llibertat. En el cas de The Movie Orgy, la pel·lícula té més a veure amb el found footage, perquè el que hi veiem és realment material d’arxiu. En aquests moments, hi ha un nou concepte a Estats Units que és el de fair use, segons el qual, es poden utilitzar lliurement alguns materials si aquests estan al servei d’una altra obra. L’aparició d’aquest concepte ens ha portat a pensar que podem agafar-nos a aquesta llei i exhibir la pel·lícula cobrant entrada, quan abans no podíem fer-ho. Ha dirigit diferents capítols per a sèries de televisió. Com es treballa en el projecte d’un altre? Treballar en una sèrie com Masters of Horror, en què cadascú fa el seu propi episodi, és com fer una pel·lícula. En canvi, si fas episodis d’una sèrie amb un arc argumental que no has originat, estàs al servei dels gustos d’altres. S’espera que facis un treball molt concret. Volen que tots els episodis s’assemblin. En aquest sentit, no és molt gratificant en termes de personalitat, perquè un no s’està expressant sinó que està il·lustrant el material d’un altre. Si bé és cert que, en el fons, com a director un sempre interpreta el material d’altres, perquè es treballa amb el material dels guionistes, per exemple. En canvi, en televisió hi ha més factors: hi ha les cadenes, les productores... Treballar en televisió és més complicat, inclús més polític; però també millor remunerat. Si vols guanyar diners, has de fer televisió. Les seves pel·lícules acostumen a ser molt polítiques. La més evident, és Homecoming, de la sèrie Masters of Horror. Crec que totes les pel·lícules són polítiques, inclús aquelles que no pretenen ser-ho. Es pot fer una lectura política de qualsevol pellícula. El cas de Homecoming és extrany dins la meva filmografia, perquè el discurs és molt obvi. Jo acostumo a ser més subtil a l’hora de posar referències, ja que és més fàcil ser subversiu si no et quedes en la superfície. En el cas de Homecoming, el guionista i jo estàvem tan disgustats amb la situació de la guerra a Irak, que vam sentir que havíem d’expressar-ho d’alguna manera. La millor manera va ser en aquesta sèrie per a la televisió per cable. Masters of Horror proposava a diferents directors de terror que fessin episodis amb un baix pressupost a canvi de què poguessin fer el què volguessin. No hi havia límit ni en el gore ni en cap altre aspecte. Vaig aprofitar aquesta plataforma per crear un discurs polític a partir de la història d’uns soldats zombis que tornen per tal de votar i fer fora al president que els havia enviat a la guerra, a morir. Per suposat, la pel·lícula no va canviar la manera de pensar de la gent. Si les pel·lícules poguessin canviar el món, no hi hauria armes des de Doctor Strangelove. A l’hora de pensar en la posada en escena, té en compte la manera en què l’espectador veurà la pel·ícula. Abans, acostumava a haver-hi molta diferència entre la posada en escena per a televisió i la posada en escena per al cinema. Ara, aquesta diferència no existeix, ja que la gent té aparells de televisió que de vegades són més grans que segons quines pantalles dels multicines. També és important que, en aquests moments, la televisió està menys estigmatitzada. Ara la gent veu més tele que cinema. L’apogeu de Netflix i de House of Cards, per exemple, suposa un canvi enorme en la manera en què les pel·lícules es fan i es financen, i en els temes que tracten. Tot això resulta molt emocionant, perquè no se sap què passarà, però alhora és trist perquè els vells models estan desapareixent. En aquests moments hi ha moltes pel·lícules que emulen l’estètica del cinema dels 80, com Super 8 o Cold in July. Quan es va estrenar Super 8, que és la pel·lícula que més s’assembla al que jo feia en els 80, i vaig veure que era un èxit, em va encoratjar. En essència, però, crec que no podem tornar als 80. Ara tot són superherois, Imax... tot són diners. El cinema independent és diferent: es troba profundament afectat pel fet de no poder estrenar-se en sales de cinema. Són pel·lícules que la gent veu a casa. Això és molt dolent per a la comèdia, per exemple, perquè no és el mateix que 2 persones vegin una pel·lícula de riure a casa que veure-la en un cinema ple de gent. Diari del festival 10 Dissabte 11 d’octubre 2014 Entrevista: Pablo Fendrik interesante para los fuertes antagonismos que quería narrar. Empecé a ver muchas películas con cierta voracidad. Así, me reencontré con un género que me entusiasma como un crío, y eso es algo que buena parte del cine más actual no me provoca. Por eso me pareció interesante tener en mi filmografía un western. “Con El Ardor, me reencontré con el western” El Ardor nace a partir de la historia de un pirómano. ¿Cómo fue evolucionando esta idea? Las primeras versiones del guión respondían a una lógica literaria mucho más extraña e incomprensible que la de El Ardor. Traté de hacerla más comprensible. Cuando fui a la selva para investigar, me encontré con un ambiente subyugante, muy distinto del que imaginaba y con historias más interesantes y con las que conecté enseguida. Comencé a reescribir el guión. Quise hacer mi propio comentario sobre la deforestación en Argentina, desde un lugar no panfletario y publicitario, sino de observación artística. De ahí surgió una historia en la que la selva encuentra un representante que puede dar la cara por ella y tratar de ponerle freno al supuesto progreso que no hace otra cosa que arrasarla. La película tiene fuertes elementos de western. ¿Es un género que siempre le ha interesado o surgió de una forma más natural? Más bien, lo segundo. No era un género por el que sintiese una gran predilección, pero descubrí que la forma del western era La película también hace referencia al cine de samuráis. Especialmente en su composición del héroe, interpretado por Gael García Bernal. El único libro que le di a Gael fue uno sobre un samurai japonés que tras una batalla se quedó sin amo. En la tradición del samurái, estos solían tener 2 opciones, o hacerse el haraquiri por honor al amo o vagar eternamente sin dueño y ser un ronin. Había algo que me interesaba de este espíritu cuando diseñé el personaje de El Ardor. Se trata de un tipo errante que no le debe nada a nadie, que está tratando de adaptarse a un nuevo entorno en soledad y que termina adquiriendo una especie de superpoderes, volviéndose extremadamente bueno en lo que hace, que en este caso es sobrevivir. Quiere defenderse, no ser devorado por las bestias, pero tampoco permitir que vengan otros a destruirlo todo. Gael García Bernal es también uno de los productores de la película. ¿Cómo entró en el proyecto? Gael es una persona muy comprometida con su carrera. Por eso, no hace cualquier película, porque su involucración con todos los proyectos que acepta es máxima. Había una pulsión inicial de trabajar juntos. Fue una colaboración artística en el sentido más básico. Gael empezó a llamar a ciertos productores y a presentarles él mismo el guión. Si Gael no hubiese participado, no sé cómo hubiésemos hecho la película: seguramente, de otra manera y probablemente con bastantes menos recursos. última salida BRIGADOON Aunque no voy a abandonar Sitges en tren sino en coche, a cada minuto que pasa me veo más desplazado de este escenario, como si dejase atrás la estación y luego, durante algunos minutos, me quedara el consuelo del mar desde la ventana hasta que, como tantos amigos, se pierde de vista. Algunos recuerdos envueltos en papel de periódico… y pasan unos minutos y dejas de estar ahí, y los últimos gritos de la actualidad son ahora un perro llamado Excalibur y la posibilidad de que los tanques nos invadan el 9 de noviembre. Pero estamos a 11 de octubre, y aquí, en Brigadoon, aún queda mucho por ver: hoy habrá un desembarco importante de cineastas ibéricos, del ayer, del hoy y del mañana. Pere Koniec es diseñador gráfico, autor underground y además suele vestir bien, ya lo veréis, espero que no me haga quedar mal. Nos trae su última película, Difuminado, muda y en blanco y negro, aunque no se trata de ningún homenaje al cine mudo ni nada por el estilo. Según su director, es una película que, sigue el paseo matutino de un abuelo, mientras reflexiona sobre la belleza de las mujeres y los coches clásicos. Por su parte, Alan Arias, que ha codirigido Villorio del caudillo. Paletos y cuchillos junto a Alberto Vivó, nos explicará de qué va su peli. Y la veremos, claro. De Colombia llegan los hermanos Badilla, con Maldito amor, una horror comedy juvenil en la que un enmascarado de los de toda la vida comete asesinatos, de los de toda la vida. Los hermanos Prada, que ayer presentaron Queridos monstruos, hoy reivindican en otro documental la figura de Vicente Aranda, y el mismísimo José Ulloa, director de El refugio del miedo, nos adentrará en uno de los títulos de culto del cine apocalíptico español. Sebastià D’Arbó nos presentará sus Cròniques de misteris y también tendremos por aquí a los chicos de Exhumed Movies, que veneran a D’Arbó, a Aranda, a Ulloa y a unos cuantos más que aparecen en el último número de su fanzine y de los que seguro no habíais ni oído hablar. A la una, en Japan Madness: el último delirio de Nishimura. Y mañana, por si seguís aquí rezagados, aún habrá tiempo para Dream de Kim Ki-duk; Raw the movie, una nueva película de surf, y volveremos a cerrar con Larraz: el año pasado tocó Síntomas y este será Estigma, que a mí me parece una forma bonita de honrar a Craig Hill y, de paso, despedir Sitges hasta 2015. Toni Junyent Diari del festival 11 Dissabte 11 d’octubre 2014 Entrevista: Nacho Cerdá gurar la sala con el mismo programa doble con que empezó Phenomena: Tiburón y Alien, el octavo pasajero. También me gustaría invitar a personajes del mundo de la cultura a ejercer de programadores en alguna sesión. En los últimos meses, en Barcelona se han abierto diversas salas que funcionan al margen de las dinámicas de la exhibición comercial ¿A qué cree que es debido? Existe una necesidad de especializarse. No todo el mundo puede poner todas las películas que se estrenan a todas horas. Hace 20 o 30 años no existía esta globalización: había el cine de reestreno, el de arte y ensayo, el familiar... En una sala como Can Pistoles, por ejemplo, nadie esperaba ver un gran estreno. Desde mi punto de vista, estamos volviendo al esquema de exhibición tradicional. “Desde su inicio, Phenomena estaba pidiendo tener una sede propia” ¿Cuál es la principal novedad de Phenomena para esta temporada? Lo que hemos querido llamar Phenomena Año Cero. Después de peregrinar de sala en sala, a finales de año inauguraremos un cine propio. Creo que es algo que el proyecto llevaba pidiendo desde sus inicios. Será el inicio de una nueva etapa, mucho más relajada: abriremos de miércoles a domingo, y también podremos controlar mucho más los aspectos técnicos. ¿Se trata de una sala nueva o aprovechará un espacio preexistente? Está ubicada en lo que fue el cine Nàpols, en la zona del Eixample cercana a Sant Pau Dos de Maig. Se trataba de una sala doble y bastante precaria, técnicamente desfasada, pero que conservaba el espíritu de cine antiguo. Hemos hecho una gran inversión para lavarle la cara, uniendo las 2 salas en una, preparada para proyectar en 35 y 70mm., Digital 4k, DTS, SBDS, Dolby Atmos... También he querido dotarla de los elementos que, como espectador, considero necesarios: cortinas rojas, un hall espacioso... ¿Puede avanzar algo de la programación? Me hace especial ilusión inau- En su opinión ¿Qué factores han contribuido al desgaste de la formulas de exhibición actuales? Cuando existía la figura del programador, el público sabía que los contenidos eran pensados por alguien. Ahora los distribuidores rotan las película de manera vertiginosa, y el exhibidor solo tiene tiempo de ver qué sale hoy y qué entra mañana. Por otro lado, el cine es una oferta de ocio bastante barata, pero si se devalúa el producto con pequeñas estafas, como proyectar DVDs, es obvio que el consumidor diga que eso no vale 9 euros. A la gente no le gusta que le vendan las entradas en el bar, ni que la saquen por la salida de emergencia, como si lo estuvieran echando. O ir a un multicine y tragarse una única cola para 18 salas, cuando finalmente en tu sala solo hay 2 personas. No sé si la industria se ha percatado de esas cosas, pero en cualquier caso no ha hecho nada por remediarlas. LA COLUMNA DEL CRÍTIC LES VELLES AMISTATS Miyazaki és dels que saben aprofitar la jubilació. A les proves em remeto. En els últims temps ha estat il·lustrant una antologia de relats de Robert Westall, publicada al Japó aquest estiu, i rastrejable per internet. Una delícia que ve amb recambra. Començant perquè Westall, conegut entre els seus com el degà de la novel·la britànica de guerra, ha estat un dels ponts de ferro que el mestre Miyazaki ha construït amb Occident en les dues últimes dècades. Com a bon sentimental, em resisteixo a pensar que es tracti d’una simple casualitat. Arreu del globus, Miyazaki s’ha convertit en profeta dels menys desemparats. Alguns dels peixos grossos amb la vis lucrativa més aguda del món l’han admirat com si fos un tòtem indi. Deia John Lasseter, alt creatiu de la Pixar, que quan els seus homes es quedaven en blanc els feia veure El meu veí Totoro, perquè agafessin un parell de bones idees. Així es va fer la primera pel·lícula de Toy Story. És un fet: Miyazaki és l’autor de l’anime més exportable que existeix. Va ser ell qui, als anys 80, es va decidir a treure’l d’un niponisme extrem, quan només sortia de territori nacional per al gust i consum dels nerds de les Comic Cons. En part, això es deu a aquesta nostàlgia inexplicable per la vella Europa amb què ens ha anat obsequiant al llarg de successives pel·lícules. ¿Voleu exemples? N’hi ha molts. Porco Rosso va d’un expilot de l’exèrcit italià durant la Gran Guerra. El viento se levanta es diu així per uns versos de l’última estrofa del Cementiri marí de Paul Valery. I si mai aneu al Mu- seu Ghibli trobareu carretades de postals recremades de la costa adriàtica que durant anys ha anat acumulant en els seus quaderns de bitàcola. És com l’Akira Kurosawa dels Somnis o Dersú Uzalà, conjugant el paisatgisme japonès amb històries d’aquí i d’allà. Ell, en el món de l’animació. Però els vincles amb Westall són un xic més exclusius que tot això. La llàstima és que va morir abans no es poguessin conèixer. A mitjans dels 90, Miyazaki va llegir Blackham’s Wimpy, un dels contes de Break of Dark, que se li va quedar clavat com una espina a la glotis. L’any 2006 el va versionar en una novel·la gràfica, El viatge a Tynemouth, en què parlava dels seus records d’infància, marcats pels ecos de les batalles del Pacífic que arribaven a terra ferma, i on s’imaginava una trobada impossible amb el seu amic, davant d’unes quantes pintes, intercanviant experiències. De Tòquio a New Castle, amb molta tendresa. Tots els que ens vam prendre la jubilació de Miyazaki amb actitud derrotista ens mereixeríem ara un bon mastegot. L’Estudi Ghibli segueix traient fum com el broc d’una locomotora, i si no perd el senderi Miyazaki, amb tota la feina feta, en serà l’alma mater fins al dia en què tanqui portes. Mentrestant, el mestre continua treballant, i molt dur, per administrar el seu llegat. Ell diu que l’ordre i conservació del catàleg del museu són la seva prioritat. Però queda clar que vol dedicar un temps necessari a tancar llaços amb les velles amistats. a Josep Lambies Diari del festival 12 Dissabte 11 d’octubre 2014 Les favorites de la crítica Ferran Auberni Fausto Fernández (Catalunya Ràdio) (Fotogramas) (El Periódico de Catalunya) It Follows I Origins The Babadook Cold in July The World of Kanako It Follows It Follows Goodnight Mommy The Guest Alfons Gorina Eulàlia Iglesias Julián García Jose Luis Losa (La finestra indiscreta) (Caimán – Cuadernos de cine) (La Voz de Galicia) Maps to the Stars ’71 Cold in July Amor eterno For No Good Reason Der Samurai Wake in Fright Cub Cold in July Beatriz Martínez Shelag M Rowan-Legg Xavi Sánchez Pons Over Your Dead Body Aux yeux des vivants The World of Kanako Magical Girl A Girl Walks Home Alone at Night I Origins In Order of Disappearance Cold in July Under the Skin Xavi Serra Junichi Tomonari Antonio Trashorras Cold in July It Follows Over Your Dead Body Hard to Be a God Relatos salvajes Dead Snow 2: Red vs Dead Over Your Dead Body The Babadook It Follows (Cine365) (Ara) (Twitch) (SF Magazine) (La Razón) (Fotogramas) Acte Moritz Si durant aquests dies heu passat en algun moment pels voltants de la sala Tramuntana, de ben segur que us haureu fixat en la rèplica tridimensional del logo del Festival que presideix l’espai. Una preciosa reproducció del King Kong arribant a l’església de Sitges, que Moritz ha produït mitjançant una impressora 3D. Al llarg de les seves 47 edicions, el Festival ha viscut molts canvis, renovant la seva identitat per adaptar-se als reptes que plantejava el cinema contemporani. En tot aquest temps, però, la silueta de King Kong ha significat l’element que es mantenia de manera permanent, recordant-nos l’essència de l’esdeveniment. Ara, aquesta nova figura converteix la icona del festival en un objecte de tecnologia punta, on queda concentrada la història de Sitges i la seva projecció cap al futur. Demà dissabte a les 11:00, Moritz convoca al públic del festival i a la premsa a l’acte que tindrà lloc a l’espai de la sala Tramuntana, i on es realitzarà el sorteig que decidirà l’afortunat guanyador d’aquesta figura. Es tracta d’una oportunitat única d’endur-se a casa una peça que recull l’esperit del Sitges – Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Diari del festival 14 Dissabte 11 d’octubre 2014 Programació avui dissabte 11 08:00 AUDITORI CLOENDA Burying the Ex P’tit Quinquin Keishi Otomo. Japó, 2014. 135’ B. Dumont. França, 2014. 200’ Goal of the Dead 13:30 PRADO 21:30 RETIRO B. Rocher, T. Poiraud. França, 2014. 138’ D. McKean. Regne Unit, 2014. 104’ J. A. Arnby. Dinamarca, 2014. 84’ J. Baena. EUA, 2014. 91’ 14:00 TROBADA AMB PETER STRICKLAND 14:45 AUDITORI 23:00 AUDITORI 16:00 TROBADA AMB CARLOS VERMUT T. Green. Regne Unit, 2014. 116’ K. Smith. EUA, 2014. 102’ Brigadoon 15:30 PRADO 23:15 RETIRO 21:15 PRADO J. Dante. EUA, 2014. 90’ 08:30 RETIRO El más buscado Luna When Animals Dream Wyrmwood Espai FNAC Rurouni Kenshin: The Legend Ends K. Roache-Turner. Austràlia, 2012. 92’ Life after Beth 11:00 PRESENTACIÓ RELATS DE LITERATURA FANTÀSTICA J. M. Cravioto. Mèxic, 2014. 100’ 09:30 PRADO The Kingdom of Dreams and Madness Mami Sunada. Japó, 2013. 120’ 10:00 AUDITORI Sorcerer Monsters: Dark Continent Tusk 11:00 ESTRENA DOCUMENTAL The Tale of the Princess Kaguya What We Do in the Shadows T. Waititi, J. Clement. Nova Zelanda, EUA, 2013. 86’ 17:00 AUDITORI 01:00 AUDITORI MARATÓ SORPRESA Ryuhei Kitamura. Japó, 2014.133’ Sion Sono. Japó, 2014. 116’ 17:30 RETIRO G. Evans. Indonèsia, 2013. 150’ D. Michôd. Austràlia, 2013. 103’ B. O’Malley. Regne Unit, Irlanda, 2014. 88’ Lupin the Third The Rover 11:45 PRADO La maniobra de Heimlich M. Vázquez. Espanya, 2014. 74’ The Tribe 12:30 AUDITORI J. Dante. EUA, 1984. 106’ 19:30 RETIRO The Signal W. Eubank. EUA, 2014. 96’ 12:30 RETIRO ESPECIAL RUROUNI KENSHIN 2 I 3 Rurouni Kenshin: Kyoto Inferno Keishi Otomo. Japó, 2014. 139’ Tokyo Tribe The Raid 2: Berandal Let Us Prey 18:30 PRADO M. Slaboshpytskiy. Ucraïna, 2014. 132’ Gremlins D. Robert Mitchell. EUA, 2014. 100’ Isao Takahata. Japó, 2014. 137’ W. Friedkin. EUA, 1977. 121’ 10:45 RETIRO It Follows 20:00 AUDITORI GALA CLOENDA Burying the Ex J. Dante. EUA, 2014. 90’ Cròniques de misteris (2ª temporada) 01:00 PRADO LA NIT + KILLER Killers The Mo Brothers. Japó, Indonèsia, 2014. 137’ 14:00 PRESENTACIÓN DEL FANZINE EXHUMED MOVIES 15:00 ESTRENA DOCUMENTAL Vicente Aranda 50 años de cine 17:00 TALLER INFANTIL FÀBRICA D’ULLS. MANUALITATS FANTÀSTIQUES PER A NENS I NENES DE 4 A 11 ANYS. 18:00 SESSIÓ DE MAQUILLATGE ZOMBIE A CÀRREC DELS ALUMNES DE L’INSTITUT SALVADOR SEGUÍ 17:00 ELS ALTRES FANTÀSTICS Sala Tramuntana 19:00 ESTRENA BRIGADOON 11:00 SITGES FÒRUM: BLOOD WINDOW. FINESTRA AL FANTÀSTIC LLATINO-AMERICÀ II El refugio del miedo Maldito amor 21:00 ESTRENA BRIGADOON Difuminado The Houses October Built 23:00 ESTRENA BRIGADOON B. Roe. EUA, 2014. 92’ Villorrio del Caudillo. Stage Fright Paletos y cuchillos J. Sable. EUA, 2014. 89’ 01:00 JAPAN MADNESS 01:15 RETIRO LA NIT + ZOMBIE Waterborne 9’ Zero 15’ Zombie TV Última projecció Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades AF_CINESA_SITGES_2014 250x159.indd 1 02/09/14 17:53 Diari del festival 15 Dissabte 11 d’octubre 2014 Programació demà diumenge 12 Auditori Retiro Prado Brigadoon 09:45 MARATÓ MATÍ 09:45 MARATÓ MATÍ 10:30 MARATÓ FAMILY 12:00 CINEASIA M. Cahill. EUA, 2014. 105’ J. Maury, A. Bustillo. França, 2014. 90’ Mizuho Nishikubo. Japó, 2014. 105’ Q. Dupieux. França, Bélgica, 2014. 87’ Kei’chi Sato. Japó, 2014. 95’ Sam. Espanya, 2014. 79’ Chang Hyung-yun. Corea del Sud, 2014. 87’ 15:30 MARATÓ TARDA 15:30 MARATÓ TARDA 15:30 MARATÓ TARDA D. Cronenberg. Canadà, Alemanya 2014. 111’ Z. Hilditch. Austràlia, 2014. 100’ M. Satrapi. EUA, Alemanya, 2013. 103’ I Origins Hyena G. Johnson. Regne Unit, 2014. 112’ A Girl Walks Home Alone at Night A. L. Amirpour. EUA, 2014. 100’ Maps to the Stars The Guest A. Wingard. EUA, 2014. 99’ The Tale of the Princess Kaguya Isao Takahata. Japó, 2014. 137’ Cold in July J. Mickle. EUA, 2014. 109’ Under the Skin J. Glazer. Regne Unit, 2013. 108’ Aux yeux des vivants Réalité Pos eso These Final Hours The Stranger G. Amodeo. Xile, 2014. 92’ Alleluia Giovanni’s Island Saint Seiya: Legend of Sanctuary The Satellite Girl and Milk Cow The Voices Goodnight Mommy V. Franz, S. Fiala. Àustria, 2014. 99’ The World of Kanako Monsters: Dark Continent Tetsuya Nakashima. Japó, 2014. 120’ T. Green. Regne Unit, 2014. 116’ Burying the Ex The Babadook J. Dante. EUA, 2014. 90’ J. Kent. Austràlia, 2013. 94’ What We Do in the Shadows F. du Welz. Bèlgica, França, 2014. 93’ T. Waititi, J. Clement. Nova Zelanda, EUA, 2013. 86’ Última projecció Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d’adquirir les entrades Dream 14:00 FREAKWAVES SHOW BY MAREMOSTRA Raw the Movie 16:00 HOMENATGE A CRAIG HILL Estigma AAFF 260x330mm v2_trz.pdf 1 29/09/14 16:26 C M Y CM MY CY CMY K www.disfruta-de-un-consumo-responsable.com Todos los derechos reservados © 2013 Casa Bacardí Sitges Bacardí y la figura del murciélago son marcas registradas de Bacardi&company Limited.