Diari del festival - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de

Transcripción

Diari del festival - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de
Dissabte 11 d’octubre de 2014 · Número 9
Retiro
01:15
9 Joe Dante
10 Pablo Fendrik
4 Sorcerer
5 Tusk
w w w. s i t ge s f i l m fe s t iva l . co m
Diari del festival
2
Dissabte 11 d’octubre 2014
Informació i venda d’entrades
2
Est
ació
Re
n
fe
Pg. de Vilanova
eP
are
llad
es
s
Cap de la Vila
C.
5
8
oni
C. de Sant Ant
Pg. Marítim
C.
C.
7
Àn
ge
M
ajo
r
sú
de Je
4 6
lV
id
al
Preus (IVA inclós)
C. Rafael Llopart
Av. Sofía
C. d
3
Gumà
n Llopis
1
C. Francesc
sc
nce
Fra
ant
C. S
C. de Joa
Compra les teves entrades a través
del web del Festival:
www.sitgesfilmfestival.com
C. Jo
an M
arag
all
17
Pg. de la Ribera
9
10
La
Fragata
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
rxador
L’Exco
12
11 13 15
14
Platja de
Sant Sebastià
16
Estació
Bus Sitges - Barcelona / Sitges - Vilanova
Cinema Prado
Cinema El Retiro
Cap de la Vila
Jardins d’El Retiro. Taquilles centre
Hort de Can Falç
Carrer Primer de Maig
Passeig de la Ribera
La Fragata
Ajuntament
Fundació Stämpfli - Art Contemporani
Mercat Vell. Casa Bacardí
Palau de Maricel. Exposicions
Edifici Miramar
Platja de Sant Sebastià. Estands
L’Escorxador. Brigadoon. Punt d’informació
Plaç
Dr. R a del
obert
Av. E
m
eren
Port
E
21
sport
iu Aig
uado
lç
20
18 Hotel Meliá. Auditori. Taquilles.
Punt d’informació. Sala Tramuntana
19 Photocall Mirador
20 Port de Sitges - Aiguadolç
21 Photocall del Port
COORDINACIÓ
Violeta Kovacsics
Tren fantàstic!
FOTÒGRAFS
Miguel Ángel Chazo, Jesús Paris
ntós
19
Informació transports
MAQUETACIÓ
Juan Carlos Gómez,
Fran Valenciano
(Estudio Fénix)
Rave
18
El diari del festival
REDACCIÓ
Gerard Casau, Toni Junyent,
Alan Salvadó, Pau Teixidor,
Gala Hernández
cià R
oig i
Consulteu tots els horaris, parades
Del 3 al 12 d’octubre (ambdós inclosos) i preus a
Tren directe Sitges – Barcelona Sants www20.gencat.cat/portal/site/
Sortida des de Sitges: 1.30h de la rodalies o bé al 900 41 00 41
matinada
Bus diürn i nocturn
Són vàlids els bitllets i abonaments
de Renfe i ATM, adequat al nombre
de zones del trajecte realitzat.
El Tren Fantàstic sortirà puntualment a la 1.30h, sense excepcions.
En cas de retard en les projeccions
nocturnes, la sortida d’aquest tren
no es modificarà.
Monbús
Consulteu horaris i parades
93 893 70 60 / www.monbus.cat
Bus urbà de sitges
Consulteu horaris i parades a:
www.visitsitges.com
IL·LUSTRACIÓ
Guillem Dols
VOLUNTÀRIA
Patricia Salvatierra
El festival no comparteix necessàriament
les opinions expressades pels diferents
autors d’aquesta publicació.
El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests
serveis de transports. Els possibles canvis en les projeccions del Festival no afectaran ni modificaran l’horari dels serveis de transports.
maratons del 12 d’octubre, les sessions Despertador, Abonament Matinée,
Abonament Auditori, Butaca VIP i Localitat Numerada
Venda d’entrades
9€: S. O. F. Sitges 47, S. O. F. Òrbita, S. O.
F. Especials, Fantàstic Panorama, Noves
Visions, Seven Chances, Focus Àsia, Midnight X-Treme, Anima’t i Sessions 3D*.
6€: Secció Sitges Clàssics
7€: Sessions Anima’t Curts
11€: Maratons, Programa doble (llevat
d’excepcions)
13€: Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda
14€: Maratons del dia 12 d’octubre
4,50€: Classes magistrals i sessions Despertador (sessions de les 8.30 h. a tots
els cinemes)
*1€: Ulleres 3D, per les sessions 3D de
l’Auditori. De venda al web i a les taquilles del Festival.
De 3 al 12 d’octubre també les podràs
adquirir a les taquilles de l’Auditori situades a la sala Tramuntana de l’Hotel Meliá Sitges (c. Ramon Dalmau, s/
núm) i a les taquilles Jardins del Retiro
situades als jardins d’aquesta societat
(Àngel Vidal, 17).
Abonament 10: Compra 10 entrades
per a 10 sessions diferents i obtindràs un
10% de descompte sobre el preu total.
És vàlid únicament per a les sessions que
tinguin un preu de 9 euros. Podràs gestionar el teu abonament a la teva àrea
personal de la nostra pàgina web.
Abonament 20: Compra 20 entrades
per a 20 sessions diferents i obtindràs un
20% de descompte sobre el preu total.
És vàlid únicament per a les sessions que
tinguin un preu de 9 euros. Podràs gestionar el teu abonament a la teva àrea
personal de la nostra pàgina web.
Abonament 40: Compra 40 entrades o
més i obtindràs un 20% de descompte
sobre el preu total. És vàlid per a totes
les sessions excepte les gales d’Inauguració i Cloenda, maratons del 12 d’octubre, les sessions Despertador i Localitat Numerada. Podràs gestionar el teu
abonament a la teva àrea personal de la
nostra pàgina web.
Taquilles del festival
Abonaments (iva inclós)
Carnets amb descompte*
20% de descompte en la compra d’entrades per als titulars del Carnet de Biblioteques de la Diputació de Barcelona,
Carnet Jove, Targeta Cinesa Card, Club
Fnac Oci i Cultura, Club TR3SC (vàlid
per al titular i un acompanyant), RACC
Master, RAKK 4u, Amics JoTMBé i majors de 65 anys.
Els descomptes no són acumulables. El
titular podrà adquirir una entrada amb
descompte per carnet, excepte els titulars del carnet TRESC, que podran adquirir-ne dues.
* Excepcions dels carnets de descompte: els descomptes no són aplicables a
les gales d’Inauguració i de Cloenda,
Recollida d’entrades
Print at home: Imprimeix les teves entrades des del teu espai personal triant
l’opció “print at home” i accedeix amb
elles directament al cinema.
Ticket Mobile: Si tens un smartphone,
descarrega’t les teves entrades des del
teu espai personal al mòbil triant l’opció
“Print Mobile” i accedeix directament al
cinema.
Es podran adquirir entrades per a tots els
cinemes i sessions a:
Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges Sala Tramuntana). Carrer Ramon Dalmau, s/núm. Horari: Des de les 9 h i fins
l’inici de l’última sessió de pagament dels
cinemes Auditori o Tramuntana.
Taquilla Jardins del Retiro. Carrer Àngel
Vidal, 17 (també accés pel carrer Jesús).
Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes
Retiro o Prado.
Molt important: Les entrades per a les
sessions que comencin abans de les 9 h.
a qualsevol dels espais s’hauran adquirir/
recollir anticipadament amb el sistema
Print at home o Ticket Mobile.
Observacions: Forma de pagament acceptada en efectiu i targeta. Es donarà
prioritat a la venda d’entrades per a les
sessions immediates. Queda prohibit
l’accés a la sala un cop començada la sessió. Únicament es contemplarà el canvi
o devolució de l’import de l’entrada en el
cas de cancel·lació del/dels llargmetratge/s anunciat/s en la programació.
Es recomana consultar la descripció de les
pel·lícules abans d’adquirir les entrades.
La informació inclosa en aquest programa és susceptible de canvis. Per a més
informació consulteu el web:
www.sitgesfilmfestival.com
Suport taquilles: Horari d’atenció de dilluns a divendres de 9.30 a 21.30h. Caps
de setmana i festius previs al Fetival
de 10 a 19h del 23 de setembre al 12
d’ocubre. Telèfon: 93 1195828
Correu electrònic:
[email protected]
Diari del festival
3
Dissabte 11 d’octubre 2014
Riley Stearns (Faults)
Antonio Banderas
L’equip d’Alleluia
L’equip de Relatos salvajes
L’equip de México bárbaro
L’equip de Dios local
Antonio Banderas,
Gran Premi Honorífic
Diari del festival
4
Dissabte 11 d’octubre 2014
Sitges Clàssics
AUDITORI 10:00
Cloenda
Sorcerer
AUDITORI 08:00, 20:00
Burying the Ex
Nos duele tanto como a vosotros, pero sabíais que este
momento, tarde o temprano,
llegaría. Ya sabéis a lo que me
refiero, al momento de los abrazos y de las despedidas, a las
miradas de complicidad por todos esos días compartidos frente a la pantalla, a todas las horas
acumuladas en la cola mientras
compartíais en escrupuloso silencio la lectura de este prodigioso periódico. Nos referimos
al momento en el que la melancolía aparece mucho antes de
lo previsto, mientras observáis
por el retrovisor cómo el Meliá se va haciendo cada vez más
pequeño, hasta casi desaparecer. Amigos, esto se acaba.
Pero antes de que podáis limpiaros el rastro que las amargas lágrimas han dejado sobre
vuestros desencajados rostros,
mientras os seguís acordando
del bueno de Roxy (el perro del
filme de Godard, incansable visionario), os vamos a conceder
el lujo de que, por lo menos, po-
C
M
Y
CM
MY
CY
CMY
K
dáis decir aquello de “que no
nos quiten lo bailao”. Esto se
acaba, sí, pero a lo grande, de
la única manera que sabemos
acabar las cosas en Sitges. Desde el momento en que supimos
que quien iba a clausurar esta
47 edición era Joe Dante, el título, sinceramente, nos importaba un pimiento.
El creador de Gremlins (que
también se proyecta esta mañana en el Auditori) regresa a
Sitges con Burying the ex, una
desternillante comedia de terror plagada de guiños cinéfilos
de todas clases y colores: desde cimas de la serie B como El
péndulo de la muerte, a clásicos
rotundos como La noche de los
muertos vivientes.
Burying the Ex cuenta la historia de Max y su despampanante
novia Evelyn, que deciden irse a
vivir juntos. Sin embargo, la pesadilla de Max empezará cuando Evelyn se convierta en una
máquina perversa y manipuladora, haciendo que Max no se
atreva a romper con ella. En un
fatídico accidente, Evelyn muere; pero, cuando Max empiece
a salir con su nueva alma gemela, Olivia, Evelyn resurgirá
literalmente de su tumba para
intentar que su exnovio vuelva
con él.
Nos parece ridículo, a estas alturas, resaltar las bondades
y cualidades del cine de este
irreductible autor, que lleva
más de 45 años en este negocio. La estima y el aprecio que
el Festival le tiene al de Nueva
Jersey convierten esta gala de
clausura en una sesión cargada
de significado. Posiblemente,
Joe Dante sea de los pocos cineastas en activo que, arrimado constantemente al género,
se ha labrado una carrera cuyo
impacto ha trascendido varias
generaciones de espectadores
consiguiendo su amor y respeto incondicional por el cine de
género. Este legado, aún siendo
imposible de calibrar, tiene un
valor incalculable.
cuencias antológicas como una explosión petrolífera que pondría los
dientes largos al Paul Thomas Anderson de Pozos de ambición, debe
degustarse en la gran pantalla –no
es por capricho que sin ser un estreno se proyecte en el Auditori– y
con un público entregado, cosa que
Sitges ofrece sobradamente.
Gerard Jaurena
ESCAC
Anima’t
PRADO 09:30
Sorcerer fue considerada en su
tiempo como un mal remake de El
salario del miedo, de Henri-Georges Clouzot. Sin embargo, hace 2
años, Quentin Tarantino la eligió
como una de las mejores películas de toda la historia en la revista
Sight & Sound. ¿A quién nos creeremos, a Tarantino, al que amamos sobre todas las cosas, o a los
críticos conservadores que esperaban una nueva Contra el imperio de
la droga (French Connection) o un
nuevo Exorcista y se encontraron
con la perfecta unión entre ambas?
Sorcerer es una película violenta y existencialista que despliega
una insoportable tensión. Su trama: un camión cargado de frágil
dinamita que, si bien no corre por
Nueva York, sí lo hace por una
selva repleta de peligros. Entre
sus protagonistas se encuentran
Francisco Rabal y Roy Scheider,
cuyos personajes y destinos no
podrían importarnos más.
La fortaleza de Michael Mann, El
cazador o El precio del poder vienen a la mente al visionar el filme.
Y es que la ejecución de Friedkin no solo recuerda al mejor De
Palma, sino que remite a todo un
ideario estético: el de los thrillers
sucios y sacados de las entrañas
del nuevo Hollywood. No es casual que el director de fotografía
de este prodigio sea el mismo que
el de El tren de Bertha de Scorsese. Y qué decir de la banda sonora
de Tangerine Dream o del mordaz, político y nervioso guión de
Walon Green, guionista de Grupo
Salvaje de Peckinpah.
Un caramelo como este, con se-
The Kingdom
of Dreams
and Madness
El documental The Kingdom of
Dreams and Madness, de Mami Sunada, és de visionat obligatori per
als amants de l’animació. La possibilitat de traspassar les parets del
mític Studio Ghibli i apropar-se a
la metodologia de treball de directors de culte com Hayao Miyazaki
o Isao Takahata és atractiva i formativa. Aquesta vertadera factoria
de somnis mereix ser inspeccionada de ben a prop. Sunada, a més,
tria un moment simbòlic per introduir la seva càmera en el dia a dia
de l’estudi, el de la finalització de
la pel·lícula pòstuma de Miyazaki,
El viento se levanta, el de l’etapa final de The Tale of Princess Kaguya
(que es projecta avui a Sitges), del
soci i “competidor” de Miyazaki,
Isao Takahata. El film es focalitza
en el procés creatiu dels directors,
des dels story board preliminars
fins a les decisions finals, revelant
així tant la seva capacitat artística i
de lideratge d’un equip de més de
100 persones.
Diari del festival
5
Dissabte 11 d’octubre 2014
Sitges Clàssics
gremlins nos parecían sorprendentes y temibles, pero también
nos hacían reír. En el pase del Auditori disfrutarán tanto los fans incondicionales como aquellos que
se acerquen a la película por primera vez. Estos descubrirán una
película cargada de una atmósfera
cómica a la vez que terrorífica que
no les dejará indiferentes.
AUDITORI 12:30
Gremlins
RETIRO 01:15
La Nit + ZomBi
Wyrmwood + Goal of the Dead +
Life after Beth
Elisabeth Martí
ESCAC
S.O.F. Especials
AUDITORI 23:00
Tusk
¿Quién no recuerda a los gremlins, esas pequeñas criaturas, divertidas a la vez que terroríficas,
que atormentaban a un tranquilo
pueblo estadounidense en las Navidades de 1984?
Tras el estreno de este clásico del
cine fantástico dirigido por Joe
Dante, todos quisimos, durante
nuestra infancia o adolescencia,
encontrar esa diminuta tienda en
el barrio chino de nuestra ciudad
donde poder comprar un mogwai, aquel tierno animal peludo
que desencadena toda la trama.
Gremlins tiene un excelente y original punto de partida: una encantadora y extraña mascota, el
mogwai, es el origen de un ejército de diabólicas criaturas que traen
el caos y la destrucción a un adormecido pueblo del interior de Estados Unidos. El filme destaca por
su gran ritmo, que nos lleva a través de las fechorías y gamberradas
de esas criaturas sin piedad alguna hasta un gran crescendo final
que desemboca en un espectacular desenlace. Otro de los aciertos
de la película es su combinación de
tonos, entre el terror y la comedia. Bajo la supervisión de Steven
Spielberg, el director Joe Dante y
el guionista Chris Columbus, consiguieron crear una historia repleta
de humor negro que con el tiempo
se ha convertido en uno de los clásicos ochenteros más recordados.
Por muchos años que pasen cada
vez que visionamos este maravilloso filme recordamos y sentimos lo mismo que la primera vez,
cuando éramos niños. Nos transporta a ese momento en que los
Érem molts els que, sent fans del
director de Perseguint l’Amy, no
ens acabava d’encaixar que Kevin Smith estigués fent una pellícula de terror. Semblava una
d’aquestes associacions d’idees
boges que sovint surten quan les
converses i el beure s’allarguen
més del compte. Però era cert: el
2011, Smith va presentar a Sitges
Red State i es va endur el guardó a
millor pel·lícula. Ara, aliat de nou
amb un ferotge Michael Parks,
ens presenta Tusk, una brutal i
retorçada peça d’american gothic en la que el cos de Justin Long
patirà diverses operacions quirúrgiques, incloent-hi alguna que altra amputació. Si esteu pensant
en títols com The Human Centipede o La piel que habito, potser
no aneu del tot desencaminats.
I si quan la funció acabi us quedeu amb ganes de més, esteu
d’enhorabona: Smith ja està rodant una mena de spin-off delirant de Tusk, protagonitzat pel
personatge de Johnny Depp, que
és, de fet, el que més polèmica ha
generat.
“Todo lo que tiene un principio tiene un final” recita el Sr.
Anderson a Neo en The Matrix
Revolutions en la explosiva conclusión de la saga. Nos servimos
de la lógica aplastante del Sr.
Anderson ya que estas últimas
líneas que os escribimos tienen
sabor a sangre y a despedida. En
la madrugada de hoy tendréis la
oportunidad de vivir las últimas
maratones after hours de esta
edición. Como en todo adiós,
siempre es necesario mirar hacia atrás para recordar, aprender
y seguir hacia adelante.
Si durante estos días una idea
nos ha quedado clara es que,
como apuntaba Alexandre Philippe (Doc of the Dead) en una
entrevista, estamos viviendo “la
época dorada de los zombis”.
En Sitges, lo sabíamos desde
hace tiempo pero, en cualquier
caso, la Maratón + Zombi de
esta noche es una confirmación
de los pensamientos de Philippe
que sitúa la fecha del 11-S como
el antes y después del género. En
esta multiplicación exponencial
de los relatos zombis, los nuevos paisajes, nuevos personajes,
nuevos folclores o nuevas tradiciones, sirven para ensanchar
más y más el horizonte zombi.
¿Os habíais imaginado alguna
vez animales zombis en pleno
desierto australiano? ¿O quizá
a una madre que lleva la semilla
zombi en su vientre? Los cortometrajes Waterborne y Zero son,
respectivamente, la respuesta a
estas preguntas.
Las otras variantes del género
llegan a partir de Wyrmwood y
Life after Beth. Esta última película se nos presenta como una
comedia romántica indie, en la
que se plantea cómo mantener
una relación con tu novia convertida en zombi. Por su parte, Wyrmwood muestra una visión más
clásica del género. Nos presenta
un futuro apocalíptico plagado
de hordas de zombis en medio
del paisaje australiano a lo Mad
Max. La gran rareza la encontramos en Goal of the Dead en la
que los zombis llegan al mundo
del fútbol. Los tópicos futboleros
cobran un carácter distinto en
esta cinta: “el zombi es así”, “hay
que ir zombi a zombi” o bien
“una lucha contra zombis no
acaba en 90 minutos”. Disfrutad,
pues, de este largo adiós.
¿TE MIRAN RARO, RARO, RARO? BIENVENIDO A FANTASCY LIBROS
ECHA UN
VISTAZO
Doce futuros inquietantes
de la mano de los autores
del fantástico español
más destacados.
¿Has tenido alguna vez un
sueño recurrente? Una historia
de terror realmente adulto, del
que echabas de menos.
Una investigación. Una
secta. La historia que pone
en peligro todo lo que nos
habían contado.
Madrid ha dejado de ser una
ciudad segura. Un escenario
apocalíptico que desata
nuestros miedos colectivos.
HAY OTROS MUNDOS, PERO ESTÁN EN FANTASCY
www.fantascy.com
Fantascy
@FantascyLibros
Diari del festival
6
S.O.F. Especials
AUDITORI 14:45
Monsters:
Dark
Continent
Fa 4 anys, quan Monsters es va
estrenar a Sitges, tothom par-
Dissabte 11 d’octubre 2014
lava de com la pel·lícula representava una barreja entre la
ciència-ficció, les monster movies i el romanticisme indie. Tot i
la sorprenent mixtura, el film de
Gareth Edwards era, sobretot, un
retorn a una de les essències de
la sèrie B: el joc entre el visible i el
que queda fora de camp; la dosificació dels efectes especials com
a antídot a la sobredosi de parafernalia espectacular.
Tot i que a Monsters: Dark Continent, Edwards figura només
com a productor executiu, la seva
petjada exerceix una positiva influència en el caràcter d’aquesta
seqüela, on els monstres són un
teló de fons, un (imprescindible)
element que marca el context del
film, però que només apareix en
ocasions comptades. Però el director Tom Green i el seu coguionista Jay Basu es desmarquen del
film original introduint un nou
gènere, el cinema bèl·lic i d’acció, com a columna vertebral de
la seva pel·lícula.
Situada 10 anys després de
Monsters, la història ens presenta un escenari on les zones
infectades per la invasió extraterrestre s’han estès arreu del
món. Una de les àrees més perjudicades és la d’Orient Mitjà,
on paral·lelament a la presència
d’aliens ha sorgit un nou brot
de violència insurgent. L’exèrcit
nord-americà ha sigut mobilitzat per controlar la situació,
però a banda dels seus objectius
humans, els soldats també tenen
ordre d’acabar amb qualsevol
criatura que es creui en el seu
camí. Una consigna que altera la,
fins aleshores, relativament pacífica convivència entre les dues
espècies. Però el desert amaga
moltes sorpreses, i algunes són
especialment descomunals.
Anima’t
PRADO 15:30
The Tale of the Princess Kaguya
Dir Studio Ghibli és de per si un
bon motiu per entrar a la sala
de cinema amb els ulls tancats i per gaudir de l’espectacle de The Tale of the Princess
Kaguya. La companyia fundada per Isao Takahata (director del film) i Hayao Miyazaki
fa 3 dècades, s’ha convertit
en el gran referent del cinema d’animació contemporani
i un segell de qualitat garantida. Si tanquem els ulls i recordem la infinitud d’universos
que han creat ambdós autors,
de ben segur que entrarem en
un estat d’ingravidesa, mental i
emocional, en el qual la llàgrima i el somriure melancòlic són
l’únic destí possible. Sou capaços de recordar un mar tan bell
i misteriós com el de Ponyo en
el acantilado, o una nit tan màgica i espurnejant com a Grave
of the Fireflies. Conserveu-los
en un lloc privilegiat dels vostres records cinèfils perquè el
tancament temporal de Studio
Ghibli converteix l’última pel·lí-
cula de Takahata en una mena
de testament fílmic.
Tots aquests “mons Ghibli”,
malgrat les diferències en l’àmbit formal, comparteixen un interessant triangle temàtic: el
mite, la natura i la fantasia. En
The Tale of the Princess Kaguya
la presència d’aquests 3 pilars
és evident. Inspirada en un conte mil·lenari, El tallador de bambú, la història ens explica com
un dia, un ancià es troba en l’interior d’una tija de bambú una
nena diminuta a qui, juntament
amb la seva dona, adopta com
a filla. A mesura que la nena
creix, la magnitud de la seva
bellesa és tal que tothom per
aquells paratges vol veure-la.
Entre aquesta colla de curiosos,
hi ha una tropa de prínceps que
esperen ansiosos poder aconseguir la mà de Kaguya. Ella, però,
amaga un secret còsmic que
farà que no pugui seguir al costat de la seva família.
Com veieu, en molts fragments
i passatges, l’argument us serà
familiar a molts dels mites occidentals que coneixem però
que de la mà de Takahata pren
una altra dimensió. És particularment rellevant el fet que el
director focalitzi bona part de
la seva atenció en el drama que
viu Kaguya, en el seu procés de
creixement i de metamorfosi,
des de la infància fins que es
converteix en dona, un element
que en el relat original quedava
en un segon pla. En aquest sentit, dins del catàleg d’escenes
màgiques made in Ghibli haureu d’incorporar la fugida que
emprèn Kaguya pels boscos de
bambú enmig de la nit. Com si
fos l’Antoine Doinel de Los 400
golpes, la protagonista es revela en contra del seu destí en
una cursa desesperada i irada.
Drama i fantasia, doncs, unides
pel traç inoblidable de la factoria Ghibli.
Per tal de completar la mirada
a l’univers de Studio Ghibli, avui
teniu el documental The Kingdom of Dreams and Madness.
Noves Visions - Emergents
PRADO 11:45
La maniobra
de Heimlich
Algunas consideraciones sobre la
risa en La maniobra de Heimlich.
La risa, según la primera acepción
de la RAE, es un “movimiento de
la boca y otras partes del rostro,
que demuestra alegría”. Pero la
risa también puede demostrar
conmiseración, o ser cruel o ser
el último recurso de alguien ante
la locura o el horror o el más puro
esperpento. En La maniobra de
Heimlich, la risa dependerá también de la medida en la que pertenezcas al exultante y harinoso
ecosistema descrito en la película.
Quizá te enorgullezcas de ello,
quizá te sientas en la cresta de
alguna ola indefinida o algo así.
Quizá hayas tenido un mal día o
un buen día. Quizá ames u odies a
alguna de las personas que aparece en la película. Es posible incluso
que durante el visionado del filme
fantasees con estrangular a varios
de los personajes que aparecen en
él, o te invadan la paz y la calma
cuando veas los rostros de Monzó
y Vila-Matas. A su manera, es una
película lúcida. Estamos condenados. Que continúe la fiesta.
S.O.F. Òrbita
AUDITORI 17:00
Lupin
the Third
Después de 4 años de rodaje y
de mantenerse el mismo en estricto secretismo, llega la primera adaptación seria de la saga
que catapultó a la fama al dibujante Monkey Punch. La reinterpretación que Punch hizo del
célebre personaje literario creado por Maurice Leblanc supuso
un éxito rotundo.
La historia de Lupin que nos ocupa ya había contado con un olvidado y psicodélico manga-eiga en
1974 (Lupin III: Strange Psycho-Kinetic Strategy). Ahora por fin tiene
la adaptación fiel y rigurosa que se
merece. Para ello, se reclutó a Ryuhei Kitamura para ponerse al timón (¿quién mejor que él podría
encarar un filme de acción?). Kitamura imprime el toque high-tech
loco que necesitaba el relato de
Lupin tercero. A pesar de que el filme sigue las correrías del inspector
Zenigata (brillantemente encarnado por Tadanobu Asano) para dar
caza al nieto del famoso ladrón de
guante blanco francés, se ha insertado una trama aventurera para
dar cabida a todos los aliados de
Lupin. La trama nos llevará hasta
el Arca de Navarone (una fortaleza en forma de caja fuerte gigante) y el objetivo será apropiarse
del Corazón Carmesí de Cleopatra. Así, aparte del ladrón con las
patillas más largas de la historia
del manganime, encontraremos al
pistolero Daisuke Jigen, al samurai
Goemlon Ishikawa y a la sexy ladrona Fujiko Mine. Estamos ante
un divertimento sin precedentes,
acrecentado por la banda sonora del experimentado guitarrista y
actor Tomoyasu Hotei.
CineAsia
Focus Àsia
RETIRO 12:30
Rurouni
Kenshin
Hace 2 años, Sitges vivió una fiesta cuando en el Auditori con el
pase de Kenshin, el guerrero samurai. Hoy, el jolgorio se multiplica por 2. Si hay un adjetivo que
sirva para definir Rurouni Kenshin: Kyoto Inferno y Rurouni Kenshin: The Legend Ends es, sin lugar
a dudas, épico. Ambas películas lo
son, tanto por la historia que nos
cuentan como por los personajes
que las protagonizan, sin importar los bandos de cada uno. El valor, el coraje y las habilidades para
el combate no saben de adjetivos,
de banderas o de ideologías. Los
asuntos mundanos y corruptos
son pasto de quienes manejan los
hilos del poder y, cuando no quieren mancharse las manos, recurren a seres como Kenshin Himura
(Takeru Sato) y Makoto Shishio
(Tatsuya Fujiwara). Los 2 fueron
despiadados asesinos al servicio
de un gobierno que, después de
hacer uso y abuso de ellos, decidió retirarlos como si se tratara de
piezas defectuosas de una máquina vieja. El Japón medieval había
terminado y la nueva era imponía unas reglas de comportamiento bien distintas. Kenshin Himura
logró salvarse de la quema, pero
Makoto Shishio corrió peor suerte y sufrió, en su propia carne, la
traición de quienes, un momento
Diari del festival
7
Dissabte 11 d’octubre 2014
antes, lo usaban como ariete para
lograr sus propósitos. ¿Creéis que
os hemos contado mucho? Pues
ni lo penséis, tan siquiera, por un
instante: ambas películas esconden muchos más secretos, muchos más elementos que las hacen
grandiosas y, como hemos dicho
ya, épicas. Y si, además, se tiene
la oportunidad de verlas seguidas,
el placer es doble, porque una vez
que se empiezan, resulta del todo
imposible parar.
AUDITORI 01:00
MaratÓ Sorpresa
Tokyo Tribe + The Raid 2: Berandal +
Let Us Prey
CineAsia
Noves Visions - Experimenta
PRADO 21:15
P’tit
Quinquin
Con una Juliette Binoche de mirada cansada permanentemente
en el centro del cuadro, Camille Claudel, 1915 se erigía en un
soberbio retrato de la locura.
Ahora, parecería que el director,
Bruno Dumont, ha cambiado
radicalmente de tercio con P’tit
Quinquin, una comedia instalada
en un paisaje rural (por intentar,
ingenuamente, definirla de alguna manera). El director propone
un cruce entre cine policíaco y
comedia, en el que los personajes
–un gamberro y su familia y amigos, y los inoperantes detectives
de un pequeño pueblo– están al
borde del retrato satírico de la
vida rural. La mirada de Dumont
hacia este universo resulta tan
divertida como despiadada. En el
fondo, el director no ha cambiado su puesta en escena, sino que,
simplemente, la ha puesto al servicio del humor, negro, descarnado y extremo.
Estas líneas están dedicada a
quienes no quisieron arriesgarse a adquirir a ciegas la entrada para esta Marató Sorpresa.
Para quienes dudaron de que el
Festival no iba a proponer un fin
de fiesta de altura, y para quienes no creían posible que quedasen más ases en la manga
para sorprender a nuestro público. Para todos ellos, solo un
mensaje: pensadlo mejor el año
que viene.
El encargado de destapar la
caja de los truenos será Sion
Sono, quien parece estar disfrutando a lo grande sacando
a relucir su faceta más lúdica y
desfasada. Tras el desparrame
de Why Don’t You Play In Hell?,
lo más lógico era pensar que
el director de Cold Fish había
quemado todos sus cartuchos.
Pero (afortunadamente) estábamos equivocados: en Tokyo
Tribe, el cineasta adapta un
manga de Santa Inoue y presenta un orgiástico espectáculo musical en el que distintas
bandas yakuza se enfrentan a
ritmo de hip hop callejero. Hilarante, demencial, bombástica... La consigna para la platea
es clara: Make some noise!
Cuando todavía no nos hayamos repuesto del zarandeo al
que nos habrá sometido Sono,
Gareth Edwards nos agarrará por el cuello para lanzarnos
de cabeza hacia la increíble
The Raid 2: Berandal. El filme
original nos dejó a todos boquiabiertos por su espectacular aprovechamiento de su
único espacio; un edificio en
el que se sucedían una serie de
peleas extremadamente dolorosas y excepcionalmente
coreografiadas. Ahora, Gareth
Edwards se alía de nuevo con
el formidable Iko Uwais, en
una secuela que eleva hasta
el infinito su ambición formal
y narrativa: del casi no-argumento de la primera parte pasamos ahora a una trama con
multitud de personajes, redes
mafiosas, policías encubiertos
y traiciones y corruptelas a tutiplen. Tal amalgama de ítems
desemboca en un filme de acción complejo e hiperviolento, que muchos han calificado
como una obra maestra del
género.
Por último, cuando ya estemos
todos al borde del colapso, recuperaremos uno de los filmes
de terror más viscerales de esta
edición de Sitges: Let Us Prey.
Un título de pulso carpenteriano (atención a los sintetizadores de su banda sonora) en el
que un tranquilo pueblo escocés es convertido en, como diría Nick Cave, “una noche de
ruido y fuego”, tras la llegada
de un forastero al que el gran
Liam Cunningham presta sus
inquietantes rasgos. A su lado,
Pollyanna McIntosh, que además de haber marcado un hat
trick en este Sitges (también
aparece en Filth y White Settlers), se confirma como una de
las actrices más interesantes
que ha dado el fantástico en
los últimos tiempos.
Diari del festival
8
Noves VIsions - Experimenta
PRADO 18:30
The Tribe
Un chico baja de un autobús. Mediante gestos, pregunta algo a
la gente que espera en la parada. Cuando por fin le contestan,
coge su maleta y se va. El lugar
al que se dirige es un centro para
adolescentes en el que toda la comunicación es en lenguaje de signos. Ese será el único idioma de
toda la película. Además, en ningún momento veremos ni un solo
subtítulo.
El dispositivo de The Tribe está
claro: plantear un universo único
(fantástico) a partir de la ausencia de diálogo y de la presencia de
un modo de comunicación propio
(el lenguaje de signos). El centro
para adolescentes se cubre de un
ambiente de profunda extrañeza. A las órdenes de unos pocos,
las chicas se prostituyen con la esperanza de poder salir del país; los
cabecillas de la banda trapichean
con lo que pueden; y Sergey, el
protagonista, está en medio, dejándose llevar por sus violentos
nuevos compañeros.
El debutante Myroslav Slabos-
Dissabte 11 d’octubre 2014
hpytskiy plantea así una película
de concepto que flirtea abiertamente con el género. El centro
para sordomudos puede ser visto como un universo con un lenguaje propio, como un lugar más
propio del cine fantástico que de
la crónica social. Por su parte, el
grupo de chicos que aterrorizan
y dominan a sus compañeros representa la tribu a la que se refiere el título.
Si The Tribe no contara con este
atrevido dispositivo, la podríamos describir a partir de la referencia a cierto cine europeo
reciente. Como Cristian Mungiu
y otros miembros del cine rumano contemporáneo, Slaboshpytskiy plantea una puesta en escena
de planos largos. La incomodidad se desprende de la duración
de cada imagen y de las acciones
que tienen lugar en ella. La agresividad y la sexualidad ocupa el
centro del plano y se extiende en
el tiempo. Slaboshpytskiy empuja los límites de la violencia a base
de planos secuencia en los que las
distintas situaciones se hacen insoportables. De fondo, resuena el
retrato de un país, Ucrania, envuelto precisamente en un violento conflicto.
Rotunda ganadora de la pasada
edición de la Semana de la Crítica
del Festival de Cannes, The Tribe
es uno de los artilugios más extraños y polémicos de la temporada, por su capacidad de poner
el lenguaje de signos al servicio
de la creación de un espacio fantástico. También, por su valentía
a la hora de proponer una película sin diálogo ni texto. Finalmente, por su puesta en escena
de una violencia tremendamente
frontal.
Midnight X-Treme
PRADO 01:00
La Nit + Killer
Killers + The Houses October
Built + Stage Fright
Com qualsevol assassí de slasher digne del seu nom, La Nit +
Killer torna any rere any a Sitges per turmentar-nos. I com
que aquí mai hem tingut por
a la redundància, el film escollit per obrir-la es diu... Killers.
Es tracta de la darrera obra de
The Mo Brothers, i està centrat
en Mr. Nomura, un psicòpata
que té el costum de gravar i exhibir les seves activitats a inter-
net. Si sou capaços d’aguantar
el seu brutal inici, significa que
esteu preparats per encarar la
resta de la nit.
A continuació veurem The
Houses October Built, on un
grup d’amics que investiga la
tradició de Halloween als Estats Units fa empipar a un perillós grup de pallassos que
treballen com a actors a una
casa encantada”.
I per acabar, una mica de música: Jerome Sable, que ens va
fer xalar amb el seu curt The
Legend of Beaver Dam, debuta en el llarg fusionant els gèneres del terror i el musical, i
descrivint les llàgrimes, la suor
i (sobretot) la sang que costa
aixecar una producció de teatre musical. Especialment, si un
assassí aficionat al heavy metal
decideix esventrar l’equip.
Diari del festival
9
Dissabte 11 d’octubre 2014
Entrevista: Joe Dante
Fa uns anys vam poder veure a
Sitges The Movie Orgy. Més que
una pel·lícula, es pot considerar
una instal·lació.
Ara la gent utilitza el terme instal·lació. En realitat, però, és com
The Clock, una pel·lícula que dura
com 2 dies. The Movie Orgy pretenia ser una pel·lícula de la qual
es pogués entrar o sortir en qualsevol moment sense sentir que
s’està perdent cap moment important. Explica diferents històries, de 5 o 6 pel·lícules diferents,
intercalades amb materials amb
els quals la gent se sent familiaritzada. En el seu moment, la pel·lícula va ser bastant popular entre
els joves que ingerien diverses
substàncies psicotròpiques a la
universitat. Hi havia només un
original perquè ho vaig ensamblar tot en una única còpia en
16mm, de manera que anàvem
d’universitat en universitat per
projectar-la. La manera de presentar-la s’assemblava més a les
experimentacions d’Andy Warhol
que al cinema tradicional.
Podeu veure l’entrevista a www.sitgesfilmfestival.com/cat/sitges_live
“Si el cinema pogués canviar
el món, no hi hauria armes
des de Doctor Strangelove”
Les seves pel·lícules acostumen
a combinar la comèdia i el terror.
Quina idea té dels gèneres cinematogràfics?
Crec que la comèdia i el terror
són gèneres que s’assemblen.
Les pel·lícules de terror acostumen a ser bastant absurdes,
de manera que l’espectador ha
de tenir la capacitat de creure en tot allò que la pel·lícula li
proposa. El públic tendeix a riure en el moment equivocat. Per
tal d’evitar això, està bé oferir
a l’espectador algun instant
còmic, de manera que poden
acceptar els moments més absurds. A més, la por i el riure són
sensacions primàries.
Dick Miller ha rebut el premi
Màquina del Temps. Ha treballat amb vostè en incomptables
ocasions.
L’havia vist en diferents pel·lícules quan era jove. Sempre m’havia semblat un actor magnífic, així
que vaig comptar amb ell per a la
meva primera pel·lícula. En aquells
moments no sabia si en faria una
segona, així que no volia perdre
l’oportunitat de rodar amb ell.
Des d’aleshores, ha treballat en
pràcticament totes les pel·lícules
que he fet. En el cas de Gremlins,
per exemple, em va semblar que
el paper d’un veterà xenòfob i que
té por de tot allò que no és americà, era perfecte per a ell.
La tira de Guillem Dols
En quin moment va decidir recuperar la pel·lícula?
Després de fer-la, la vaig oblidar.
Jo anava tenint feines de debò.
Un dia la vaig retrobar i la vaig
projectar al New Beverly, un cinema que és propietat de Quentin
Tarantino. Sorprenentment, va
començar a tenir una reputació
underground. Tot i que el contingut és una mica estrany per
a aquells que no són americans,
sembla que funciona igualment.
En qualsevol cas, no puc fer-ne
còpies, perquè no tinc drets de
res del que hi surt.
Semblaria que en aquella època,
a finals dels 60, era més fàcil tenir una certa llibertat.
En el cas de The Movie Orgy, la
pel·lícula té més a veure amb el
found footage, perquè el que hi
veiem és realment material d’arxiu. En aquests moments, hi ha
un nou concepte a Estats Units
que és el de fair use, segons el
qual, es poden utilitzar lliurement alguns materials si aquests
estan al servei d’una altra obra.
L’aparició d’aquest concepte ens
ha portat a pensar que podem
agafar-nos a aquesta llei i exhibir la pel·lícula cobrant entrada,
quan abans no podíem fer-ho.
Ha dirigit diferents capítols per a
sèries de televisió. Com es treballa en el projecte d’un altre?
Treballar en una sèrie com Masters of Horror, en què cadascú fa
el seu propi episodi, és com fer
una pel·lícula. En canvi, si fas episodis d’una sèrie amb un arc argumental que no has originat, estàs
al servei dels gustos d’altres. S’espera que facis un treball molt concret. Volen que tots els episodis
s’assemblin. En aquest sentit, no
és molt gratificant en termes de
personalitat, perquè un no s’està expressant sinó que està il·lustrant el material d’un altre. Si bé
és cert que, en el fons, com a director un sempre interpreta el
material d’altres, perquè es treballa amb el material dels guionistes,
per exemple. En canvi, en televisió hi ha més factors: hi ha les cadenes, les productores... Treballar
en televisió és més complicat, inclús més polític; però també millor
remunerat. Si vols guanyar diners,
has de fer televisió.
Les seves pel·lícules acostumen
a ser molt polítiques. La més evident, és Homecoming, de la sèrie
Masters of Horror.
Crec que totes les pel·lícules són
polítiques, inclús aquelles que no
pretenen ser-ho. Es pot fer una
lectura política de qualsevol pellícula. El cas de Homecoming és
extrany dins la meva filmografia,
perquè el discurs és molt obvi. Jo
acostumo a ser més subtil a l’hora de posar referències, ja que és
més fàcil ser subversiu si no et
quedes en la superfície. En el cas
de Homecoming, el guionista i jo
estàvem tan disgustats amb la situació de la guerra a Irak, que vam
sentir que havíem d’expressar-ho
d’alguna manera. La millor manera va ser en aquesta sèrie per a la
televisió per cable. Masters of Horror proposava a diferents directors de terror que fessin episodis
amb un baix pressupost a canvi de
què poguessin fer el què volguessin. No hi havia límit ni en el gore
ni en cap altre aspecte. Vaig aprofitar aquesta plataforma per crear un discurs polític a partir de la
història d’uns soldats zombis que
tornen per tal de votar i fer fora
al president que els havia enviat a
la guerra, a morir. Per suposat, la
pel·lícula no va canviar la manera
de pensar de la gent. Si les pel·lícules poguessin canviar el món,
no hi hauria armes des de Doctor
Strangelove.
A l’hora de pensar en la posada
en escena, té en compte la manera en què l’espectador veurà la
pel·ícula.
Abans, acostumava a haver-hi
molta diferència entre la posada
en escena per a televisió i la posada en escena per al cinema. Ara,
aquesta diferència no existeix, ja
que la gent té aparells de televisió que de vegades són més grans
que segons quines pantalles dels
multicines. També és important
que, en aquests moments, la televisió està menys estigmatitzada.
Ara la gent veu més tele que cinema. L’apogeu de Netflix i de House
of Cards, per exemple, suposa un
canvi enorme en la manera en què
les pel·lícules es fan i es financen, i
en els temes que tracten. Tot això
resulta molt emocionant, perquè
no se sap què passarà, però alhora
és trist perquè els vells models estan desapareixent.
En aquests moments hi ha moltes pel·lícules que emulen l’estètica del cinema dels 80, com
Super 8 o Cold in July.
Quan es va estrenar Super 8, que
és la pel·lícula que més s’assembla al que jo feia en els 80, i vaig
veure que era un èxit, em va encoratjar. En essència, però, crec
que no podem tornar als 80. Ara
tot són superherois, Imax... tot
són diners. El cinema independent és diferent: es troba profundament afectat pel fet de no
poder estrenar-se en sales de
cinema. Són pel·lícules que la
gent veu a casa. Això és molt dolent per a la comèdia, per exemple, perquè no és el mateix que 2
persones vegin una pel·lícula de
riure a casa que veure-la en un
cinema ple de gent.
Diari del festival
10
Dissabte 11 d’octubre 2014
Entrevista: Pablo Fendrik
interesante para los fuertes antagonismos que quería narrar.
Empecé a ver muchas películas
con cierta voracidad. Así, me reencontré con un género que me
entusiasma como un crío, y eso
es algo que buena parte del cine
más actual no me provoca. Por
eso me pareció interesante tener
en mi filmografía un western.
“Con El Ardor,
me reencontré
con el western”
El Ardor nace a partir de la historia de un pirómano. ¿Cómo fue
evolucionando esta idea?
Las primeras versiones del guión
respondían a una lógica literaria mucho más extraña e incomprensible que la de El Ardor. Traté
de hacerla más comprensible.
Cuando fui a la selva para investigar, me encontré con un ambiente subyugante, muy distinto
del que imaginaba y con historias más interesantes y con las
que conecté enseguida. Comencé a reescribir el guión. Quise hacer mi propio comentario sobre
la deforestación en Argentina,
desde un lugar no panfletario y
publicitario, sino de observación
artística. De ahí surgió una historia en la que la selva encuentra
un representante que puede dar
la cara por ella y tratar de ponerle freno al supuesto progreso que
no hace otra cosa que arrasarla.
La película tiene fuertes elementos de western. ¿Es un género
que siempre le ha interesado o
surgió de una forma más natural?
Más bien, lo segundo. No era un
género por el que sintiese una
gran predilección, pero descubrí que la forma del western era
La película también hace referencia al cine de samuráis. Especialmente en su composición
del héroe, interpretado por Gael
García Bernal.
El único libro que le di a Gael
fue uno sobre un samurai japonés que tras una batalla se quedó sin amo. En la tradición del
samurái, estos solían tener 2 opciones, o hacerse el haraquiri por
honor al amo o vagar eternamente sin dueño y ser un ronin.
Había algo que me interesaba
de este espíritu cuando diseñé
el personaje de El Ardor. Se trata de un tipo errante que no le
debe nada a nadie, que está tratando de adaptarse a un nuevo
entorno en soledad y que termina adquiriendo una especie de
superpoderes, volviéndose extremadamente bueno en lo que
hace, que en este caso es sobrevivir. Quiere defenderse, no ser
devorado por las bestias, pero
tampoco permitir que vengan
otros a destruirlo todo.
Gael García Bernal es también
uno de los productores de la película. ¿Cómo entró en el proyecto?
Gael es una persona muy comprometida con su carrera. Por
eso, no hace cualquier película,
porque su involucración con todos los proyectos que acepta es
máxima. Había una pulsión inicial de trabajar juntos. Fue una
colaboración artística en el sentido más básico. Gael empezó a
llamar a ciertos productores y a
presentarles él mismo el guión.
Si Gael no hubiese participado,
no sé cómo hubiésemos hecho
la película: seguramente, de otra
manera y probablemente con
bastantes menos recursos.
última salida
BRIGADOON
Aunque no voy a abandonar
Sitges en tren sino en coche, a
cada minuto que pasa me veo
más desplazado de este escenario, como si dejase atrás la
estación y luego, durante algunos minutos, me quedara el
consuelo del mar desde la ventana hasta que, como tantos
amigos, se pierde de vista. Algunos recuerdos envueltos en
papel de periódico… y pasan
unos minutos y dejas de estar
ahí, y los últimos gritos de la
actualidad son ahora un perro
llamado Excalibur y la posibilidad de que los tanques nos invadan el 9 de noviembre.
Pero estamos a 11 de octubre,
y aquí, en Brigadoon, aún queda mucho por ver: hoy habrá
un desembarco importante de
cineastas ibéricos, del ayer, del
hoy y del mañana. Pere Koniec
es diseñador gráfico, autor underground y además suele vestir bien, ya lo veréis, espero
que no me haga quedar mal.
Nos trae su última película, Difuminado, muda y en blanco y
negro, aunque no se trata de
ningún homenaje al cine mudo
ni nada por el estilo. Según su
director, es una película que,
sigue el paseo matutino de un
abuelo, mientras reflexiona sobre la belleza de las mujeres y
los coches clásicos. Por su parte, Alan Arias, que ha codirigido Villorio del caudillo. Paletos
y cuchillos junto a Alberto Vivó,
nos explicará de qué va su peli.
Y la veremos, claro. De Colombia llegan los hermanos Badilla,
con Maldito amor, una horror
comedy juvenil en la que un enmascarado de los de toda la
vida comete asesinatos, de los
de toda la vida.
Los hermanos Prada, que ayer
presentaron Queridos monstruos, hoy reivindican en otro
documental la figura de Vicente Aranda, y el mismísimo José
Ulloa, director de El refugio del
miedo, nos adentrará en uno
de los títulos de culto del cine
apocalíptico español. Sebastià
D’Arbó nos presentará sus Cròniques de misteris y también
tendremos por aquí a los chicos de Exhumed Movies, que
veneran a D’Arbó, a Aranda, a
Ulloa y a unos cuantos más que
aparecen en el último número
de su fanzine y de los que seguro no habíais ni oído hablar.
A la una, en Japan Madness: el
último delirio de Nishimura. Y
mañana, por si seguís aquí rezagados, aún habrá tiempo
para Dream de Kim Ki-duk;
Raw the movie, una nueva película de surf, y volveremos a cerrar con Larraz: el año pasado
tocó Síntomas y este será Estigma, que a mí me parece una
forma bonita de honrar a Craig
Hill y, de paso, despedir Sitges
hasta 2015.
Toni Junyent
Diari del festival
11
Dissabte 11 d’octubre 2014
Entrevista: Nacho Cerdá
gurar la sala con el mismo programa doble con que empezó
Phenomena: Tiburón y Alien, el
octavo pasajero. También me
gustaría invitar a personajes
del mundo de la cultura a ejercer de programadores en alguna sesión.
En los últimos meses, en Barcelona se han abierto diversas salas que funcionan al margen de
las dinámicas de la exhibición
comercial ¿A qué cree que es
debido?
Existe una necesidad de especializarse. No todo el mundo puede poner todas las películas que
se estrenan a todas horas. Hace
20 o 30 años no existía esta globalización: había el cine de reestreno, el de arte y ensayo, el
familiar... En una sala como Can
Pistoles, por ejemplo, nadie esperaba ver un gran estreno.
Desde mi punto de vista, estamos volviendo al esquema de
exhibición tradicional.
“Desde su inicio,
Phenomena estaba pidiendo
tener una sede propia”
¿Cuál es la principal novedad de
Phenomena para esta temporada?
Lo que hemos querido llamar Phenomena Año Cero. Después de
peregrinar de sala en sala, a finales de año inauguraremos un cine
propio. Creo que es algo que el
proyecto llevaba pidiendo desde
sus inicios. Será el inicio de una
nueva etapa, mucho más relajada:
abriremos de miércoles a domingo, y también podremos controlar
mucho más los aspectos técnicos.
¿Se trata de una sala nueva o aprovechará un espacio preexistente?
Está ubicada en lo que fue el cine
Nàpols, en la zona del Eixample
cercana a Sant Pau Dos de Maig.
Se trataba de una sala doble y
bastante precaria, técnicamente desfasada, pero que conservaba el espíritu de cine antiguo.
Hemos hecho una gran inversión para lavarle la cara, uniendo
las 2 salas en una, preparada para
proyectar en 35 y 70mm., Digital 4k, DTS, SBDS, Dolby Atmos...
También he querido dotarla de
los elementos que, como espectador, considero necesarios: cortinas rojas, un hall espacioso...
¿Puede avanzar algo de la programación?
Me hace especial ilusión inau-
En su opinión ¿Qué factores han
contribuido al desgaste de la formulas de exhibición actuales?
Cuando existía la figura del programador, el público sabía que
los contenidos eran pensados
por alguien. Ahora los distribuidores rotan las película de
manera vertiginosa, y el exhibidor solo tiene tiempo de ver
qué sale hoy y qué entra mañana. Por otro lado, el cine es una
oferta de ocio bastante barata, pero si se devalúa el producto con pequeñas estafas, como
proyectar DVDs, es obvio que
el consumidor diga que eso no
vale 9 euros. A la gente no le
gusta que le vendan las entradas en el bar, ni que la saquen
por la salida de emergencia,
como si lo estuvieran echando. O ir a un multicine y tragarse una única cola para 18
salas, cuando finalmente en tu
sala solo hay 2 personas. No sé
si la industria se ha percatado
de esas cosas, pero en cualquier caso no ha hecho nada por
remediarlas.
LA COLUMNA DEL CRÍTIC
LES VELLES AMISTATS
Miyazaki és dels que saben aprofitar la jubilació. A les proves em
remeto. En els últims temps ha
estat il·lustrant una antologia de
relats de Robert Westall, publicada al Japó aquest estiu, i rastrejable per internet. Una delícia que
ve amb recambra. Començant
perquè Westall, conegut entre els
seus com el degà de la novel·la
britànica de guerra, ha estat un
dels ponts de ferro que el mestre
Miyazaki ha construït amb Occident en les dues últimes dècades.
Com a bon sentimental, em resisteixo a pensar que es tracti d’una
simple casualitat.
Arreu del globus, Miyazaki s’ha
convertit en profeta dels menys
desemparats. Alguns dels peixos grossos amb la vis lucrativa
més aguda del món l’han admirat com si fos un tòtem indi. Deia
John Lasseter, alt creatiu de la
Pixar, que quan els seus homes es
quedaven en blanc els feia veure El meu veí Totoro, perquè agafessin un parell de bones idees.
Així es va fer la primera pel·lícula
de Toy Story. És un fet: Miyazaki
és l’autor de l’anime més exportable que existeix. Va ser ell qui,
als anys 80, es va decidir a treure’l d’un niponisme extrem, quan
només sortia de territori nacional
per al gust i consum dels nerds de
les Comic Cons.
En part, això es deu a aquesta
nostàlgia inexplicable per la vella Europa amb què ens ha anat
obsequiant al llarg de successives
pel·lícules. ¿Voleu exemples? N’hi
ha molts. Porco Rosso va d’un expilot de l’exèrcit italià durant la
Gran Guerra. El viento se levanta
es diu així per uns versos de l’última estrofa del Cementiri marí de
Paul Valery. I si mai aneu al Mu-
seu Ghibli trobareu carretades
de postals recremades de la costa
adriàtica que durant anys ha anat
acumulant en els seus quaderns
de bitàcola. És com l’Akira Kurosawa dels Somnis o Dersú Uzalà,
conjugant el paisatgisme japonès
amb històries d’aquí i d’allà. Ell,
en el món de l’animació.
Però els vincles amb Westall són
un xic més exclusius que tot això.
La llàstima és que va morir abans
no es poguessin conèixer. A mitjans dels 90, Miyazaki va llegir
Blackham’s Wimpy, un dels contes de Break of Dark, que se li va
quedar clavat com una espina a
la glotis. L’any 2006 el va versionar en una novel·la gràfica, El
viatge a Tynemouth, en què parlava dels seus records d’infància,
marcats pels ecos de les batalles
del Pacífic que arribaven a terra
ferma, i on s’imaginava una trobada impossible amb el seu amic,
davant d’unes quantes pintes, intercanviant experiències. De Tòquio a New Castle, amb molta
tendresa.
Tots els que ens vam prendre la
jubilació de Miyazaki amb actitud derrotista ens mereixeríem
ara un bon mastegot. L’Estudi
Ghibli segueix traient fum com
el broc d’una locomotora, i si no
perd el senderi Miyazaki, amb
tota la feina feta, en serà l’alma
mater fins al dia en què tanqui
portes. Mentrestant, el mestre
continua treballant, i molt dur,
per administrar el seu llegat. Ell
diu que l’ordre i conservació del
catàleg del museu són la seva prioritat. Però queda clar que vol dedicar un temps necessari a tancar
llaços amb les velles amistats. a
Josep Lambies
Diari del festival
12
Dissabte 11 d’octubre 2014
Les favorites de la crítica
Ferran Auberni
Fausto Fernández
(Catalunya Ràdio)
(Fotogramas)
(El Periódico de Catalunya)
It Follows
I Origins
The Babadook
Cold in July
The World of Kanako
It Follows
It Follows
Goodnight Mommy
The Guest
Alfons Gorina
Eulàlia Iglesias
Julián García
Jose Luis Losa
(La finestra indiscreta)
(Caimán – Cuadernos de cine)
(La Voz de Galicia)
Maps to the Stars
’71
Cold in July
Amor eterno
For No Good Reason
Der Samurai
Wake in Fright
Cub
Cold in July
Beatriz Martínez
Shelag M Rowan-Legg
Xavi Sánchez Pons
Over Your Dead Body
Aux yeux des vivants
The World of Kanako
Magical Girl
A Girl Walks Home Alone at Night
I Origins
In Order of Disappearance
Cold in July
Under the Skin
Xavi Serra
Junichi Tomonari
Antonio Trashorras
Cold in July
It Follows
Over Your Dead Body
Hard to Be a God
Relatos salvajes
Dead Snow 2: Red vs Dead
Over Your Dead Body
The Babadook
It Follows
(Cine365)
(Ara)
(Twitch)
(SF Magazine)
(La Razón)
(Fotogramas)
Acte
Moritz
Si durant aquests dies heu passat en algun moment pels voltants de la sala Tramuntana,
de ben segur que us haureu fixat en la rèplica tridimensional
del logo del Festival que presideix l’espai. Una preciosa reproducció del King Kong arribant a
l’església de Sitges, que Moritz
ha produït mitjançant una impressora 3D. Al llarg de les seves 47 edicions, el Festival ha
viscut molts canvis, renovant
la seva identitat per adaptar-se
als reptes que plantejava el cinema contemporani. En tot aquest
temps, però, la silueta de King
Kong ha significat l’element que
es mantenia de manera permanent, recordant-nos l’essència
de l’esdeveniment. Ara, aquesta nova figura converteix la icona del festival en un objecte de
tecnologia punta, on queda concentrada la història de Sitges i la
seva projecció cap al futur.
Demà dissabte a les 11:00, Moritz convoca al públic del festival
i a la premsa a l’acte que tindrà
lloc a l’espai de la sala Tramuntana, i on es realitzarà el sorteig
que decidirà l’afortunat guanyador d’aquesta figura. Es tracta
d’una oportunitat única d’endur-se a casa una peça que recull
l’esperit del Sitges – Festival Internacional de Cinema Fantàstic
de Catalunya.
Diari del festival
14
Dissabte 11 d’octubre 2014
Programació avui dissabte 11
08:00 AUDITORI
CLOENDA
Burying the Ex
P’tit Quinquin
Keishi Otomo. Japó, 2014. 135’
B. Dumont. França, 2014. 200’
Goal of the Dead
13:30 PRADO
21:30 RETIRO
B. Rocher, T. Poiraud. França,
2014. 138’
D. McKean. Regne Unit, 2014. 104’
J. A. Arnby. Dinamarca, 2014. 84’
J. Baena. EUA, 2014. 91’
14:00 TROBADA AMB
PETER STRICKLAND
14:45 AUDITORI
23:00 AUDITORI
16:00 TROBADA AMB
CARLOS VERMUT
T. Green. Regne Unit, 2014. 116’
K. Smith. EUA, 2014. 102’
Brigadoon
15:30 PRADO
23:15 RETIRO
21:15 PRADO
J. Dante. EUA, 2014. 90’
08:30 RETIRO
El más buscado
Luna
When Animals Dream
Wyrmwood
Espai FNAC
Rurouni Kenshin:
The Legend Ends
K. Roache-Turner. Austràlia, 2012. 92’
Life after Beth
11:00 PRESENTACIÓ RELATS
DE LITERATURA FANTÀSTICA
J. M. Cravioto. Mèxic, 2014. 100’
09:30 PRADO
The Kingdom of Dreams
and Madness
Mami Sunada. Japó, 2013. 120’
10:00 AUDITORI
Sorcerer
Monsters: Dark Continent Tusk
11:00 ESTRENA DOCUMENTAL
The Tale of the Princess
Kaguya
What We Do in the
Shadows
T. Waititi, J. Clement. Nova
Zelanda, EUA, 2013. 86’
17:00 AUDITORI
01:00 AUDITORI
MARATÓ SORPRESA
Ryuhei Kitamura. Japó, 2014.133’
Sion Sono. Japó, 2014. 116’
17:30 RETIRO
G. Evans. Indonèsia, 2013. 150’
D. Michôd. Austràlia, 2013. 103’
B. O’Malley. Regne Unit, Irlanda,
2014. 88’
Lupin the Third
The Rover
11:45 PRADO
La maniobra de Heimlich
M. Vázquez. Espanya, 2014. 74’
The Tribe
12:30 AUDITORI
J. Dante. EUA, 1984. 106’
19:30 RETIRO
The Signal
W. Eubank. EUA, 2014. 96’
12:30 RETIRO
ESPECIAL RUROUNI KENSHIN 2 I 3
Rurouni Kenshin: Kyoto
Inferno
Keishi Otomo. Japó, 2014. 139’
Tokyo Tribe
The Raid 2: Berandal
Let Us Prey
18:30 PRADO
M. Slaboshpytskiy. Ucraïna, 2014. 132’
Gremlins
D. Robert Mitchell. EUA, 2014. 100’
Isao Takahata. Japó, 2014. 137’
W. Friedkin. EUA, 1977. 121’
10:45 RETIRO
It Follows
20:00 AUDITORI
GALA CLOENDA
Burying the Ex
J. Dante. EUA, 2014. 90’
Cròniques de misteris
(2ª temporada)
01:00 PRADO
LA NIT + KILLER
Killers
The Mo Brothers. Japó, Indonèsia,
2014. 137’
14:00 PRESENTACIÓN DEL
FANZINE EXHUMED MOVIES
15:00 ESTRENA DOCUMENTAL
Vicente Aranda 50 años
de cine
17:00 TALLER INFANTIL
FÀBRICA D’ULLS. MANUALITATS
FANTÀSTIQUES PER A NENS I
NENES DE 4 A 11 ANYS.
18:00 SESSIÓ DE MAQUILLATGE
ZOMBIE A CÀRREC DELS
ALUMNES DE L’INSTITUT
SALVADOR SEGUÍ
17:00 ELS ALTRES FANTÀSTICS
Sala Tramuntana
19:00 ESTRENA BRIGADOON
11:00 SITGES FÒRUM: BLOOD
WINDOW. FINESTRA AL
FANTÀSTIC LLATINO-AMERICÀ II
El refugio del miedo
Maldito amor
21:00 ESTRENA BRIGADOON
Difuminado
The Houses October Built 23:00 ESTRENA BRIGADOON
B. Roe. EUA, 2014. 92’
Villorrio del Caudillo.
Stage Fright
Paletos y cuchillos
J. Sable. EUA, 2014. 89’
01:00 JAPAN MADNESS
01:15 RETIRO
LA NIT + ZOMBIE
Waterborne 9’
Zero 15’
Zombie TV
Última projecció
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades
AF_CINESA_SITGES_2014 250x159.indd 1
02/09/14 17:53
Diari del festival
15
Dissabte 11 d’octubre 2014
Programació demà diumenge 12
Auditori
Retiro
Prado
Brigadoon
09:45 MARATÓ MATÍ
09:45 MARATÓ MATÍ
10:30 MARATÓ FAMILY
12:00 CINEASIA
M. Cahill. EUA, 2014. 105’
J. Maury, A. Bustillo. França,
2014. 90’
Mizuho Nishikubo. Japó, 2014. 105’
Q. Dupieux. França, Bélgica,
2014. 87’
Kei’chi Sato. Japó, 2014. 95’
Sam. Espanya, 2014. 79’
Chang Hyung-yun. Corea del Sud,
2014. 87’
15:30 MARATÓ TARDA
15:30 MARATÓ TARDA
15:30 MARATÓ TARDA
D. Cronenberg. Canadà, Alemanya
2014. 111’
Z. Hilditch. Austràlia, 2014. 100’
M. Satrapi. EUA, Alemanya,
2013. 103’
I Origins
Hyena
G. Johnson. Regne Unit, 2014. 112’
A Girl Walks Home
Alone at Night
A. L. Amirpour. EUA, 2014. 100’
Maps to the Stars
The Guest
A. Wingard. EUA, 2014. 99’
The Tale of the Princess
Kaguya
Isao Takahata. Japó, 2014. 137’
Cold in July
J. Mickle. EUA, 2014. 109’
Under the Skin
J. Glazer. Regne Unit, 2013. 108’
Aux yeux des vivants
Réalité
Pos eso
These Final Hours
The Stranger
G. Amodeo. Xile, 2014. 92’
Alleluia
Giovanni’s Island
Saint Seiya: Legend of
Sanctuary
The Satellite Girl
and Milk Cow
The Voices
Goodnight Mommy
V. Franz, S. Fiala. Àustria, 2014. 99’
The World of Kanako
Monsters: Dark Continent Tetsuya Nakashima. Japó, 2014. 120’
T. Green. Regne Unit, 2014. 116’
Burying the Ex
The Babadook
J. Dante. EUA, 2014. 90’
J. Kent. Austràlia, 2013. 94’
What We Do
in the Shadows
F. du Welz. Bèlgica, França, 2014. 93’
T. Waititi, J. Clement. Nova Zelanda,
EUA, 2013. 86’
Última projecció
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d’adquirir les entrades
Dream
14:00 FREAKWAVES SHOW
BY MAREMOSTRA
Raw the Movie
16:00 HOMENATGE A CRAIG HILL
Estigma
AAFF 260x330mm v2_trz.pdf
1
29/09/14
16:26
C
M
Y
CM
MY
CY
CMY
K
www.disfruta-de-un-consumo-responsable.com
Todos los derechos reservados © 2013 Casa Bacardí Sitges Bacardí y la figura del murciélago son marcas registradas de Bacardi&company Limited.

Documentos relacionados