Maquetación 1 - Fòrum Cristianisme i Món d`Avui

Transcripción

XXV FÒRUM
Cristianisme i
Món d’Avui
PERSEVERANTS
EN EL COMPROMÍS
ALLIBERADOR.
FIDELS AL
VATICÀ II
PERSEVERANTS EN EL
COMPROMÍS ALLIBERADOR.
FIDELS AL VATICÀ II
XXV FÒRUM
“CRISTIANISME
I MÓN D’AVUI”
VALÈNCIA, 2013
Edita:
Fòrum “Cristianisme i Món d’Avui”
Carrer Puríssima, 14. Tel. 963 918 597
46001 València
Edició coordinada per Esteve Mercé
Correcció d’Inmaculada Roselló Gimeno
ISSN: 1695-7164
Dipòsit Legal: SE-355-2003
Avís legal: La Coordinadora del Fòrum permet la reproducció total o
parcial d’aquesta publicació sempre que se n’indique la procedència.
XXV FÒRUM “CRISTIANISME I MÓN D’AVUI”
SUMARI
1. Presentació ..................................................................
7
2. Paraules del sr. arquebisbe ..........................................
11
3. Ponències
3.1. Sebastián Mora: Los gozos y las esperanzas, las tristezas y las angustias de los hombres de nuestro tiempo,
sobre todo de los pobres y de los que sufren, son también nuestros ............................................................
3.2. Mª del Mar Albajar: La necessària encarnació i inculturació de la fe: fora del món no hi ha salvació ......
3.3. J. M. Vigil : Desarrollar hoy las instituciones liberadoras del Vaticano II: Reafirmación de la Teología
de la liberación y apertura a nuevos paradigmas..........
4. Grups de treball
4.1. Rafael Climent. D’una pràctica política no sotmesa
al capital ................................................................
4.2. Enric Lluc. Com avançar en el nostre compromís
alliberador a través de la construcció d’un sistema social que respecte la dignitat de les persones ..................
4.3. Amèlia López. Cómo avanzar en nuestro compromiso liberador a través de la defensa de los servicios
públicos ..................................................................
4.4. Pilar Tormo. De la supressió del sistema masclista
patriarcal i masclista ................................................
4.5. Luis Carlos Oliden. Del diàleg ecumènic i interreligiós ........................................................................
4.6. Mari Pau Trayner. Com avançar en el nostre compromís alliberador a través d’una corresponsabilitat
eclesial autèntica d’hòmes i dones en pla d’igualtat ......
15
37
59
83
87
91
103
109
117
3
5. Testimonis
5.1 José Mª Vigil ..........................................................
5.2 Mª del Mar Albajar ................................................
125
131
6. Pregàries i celebracions
6.1 Pregària de Taizé (divendres) ..................................
6.2 Dissabte matí ..........................................................
6.3 Dissabte vespre ........................................................
6.4 Diumenge matí ......................................................
6.5 Celebració eucarística ............................................
141
147
153
165
175
7. Acció de gràcies ............................................................
197
PRESENTACIÓ
A l ‘abril de 1989, la coordinadora del Fòrum em va demanar
que presentara el primer fòrum de cristians i cristianes a València
“Cristianisme i món d’avui, que tingué lloc en el col·legi dels escolapis de Micer Mascó. Hui, en les noces d’argent d’aquest ininterromput esdeveniment anual, m’ho ha tornat a demanar. Qui ho
havia dir, 25 anys de Fòrum! realment és cosa de Déu! Així que,
amics i amigues, bon dia, benvinguts al vint-i-cinquè Fòrum
“Cristianisme i món d’avui”, alegrem-nos i fem festa tots i totes,
participants de tota la vida i nou-vinguts!, perquè amb majors o
menors encerts, amb aplaudiments d’uns i reserves d’altres, al llarg
d’aquestos anys, el Fòrum ha aconseguit ser, ni més ni menys, allò
que fa 25 anys vaig definir així: “una colla de cristians valencians
que amb la llibertat pròpia dels fills de Déu i exercint el seu dret i
la seua veu dintre l’Església, convida a d’altres cristians a reflexionar,
celebrar i comprometre’s” en el seguiment de Jesús.
Des d’aleshores, la vostra resposta anual ha estat constant. I
ací i en això estem, moltes gràcies. Com constant ha estat també la
presència del senyor arquebisbe des del primer any de la seua estada en València. Moltes gràcies En Carlos. Sentiu-vos com a casa
vostra, com a germà major entre germans i germanes en la fe. I un
agraïment molt particular, a les Religioses de Jesús-Maria que, any
rere any, ens han obert les portes i el cor.
Al Fòrum, cada any hem tractat allò que els signes dels temps
assenyalaven. I en la pluralitat i diversitat hem celebrat sempre la
fraternitat, la vida, la fe i el compromís a la llum i exemple de Jesucrist. Enguany el Fòrum té dues cares: la fidelitat al concili Vaticà
II i la perseverança en el compromís alliberador. La crida conciliar
a sentir com a propis els goigs i les penes, les tristors i les esperances
de les persones, especialment de les pobres i que més pateixen, ens
interpel·la amb força, sobre tot en aquest temps d’agressió neoliberal desmesurada als drets humans més bàsics. Dues cares, doncs,
d’una mateixa moneda, que les tres ponències, els grups de treball,
la festa, les pregàries i l’eucaristia final i altres moments del programa que teniu a les carpetes, posaran de relleu. Posem-nos,
doncs, les piles i a treballar i a passar-ho bé aquestos dos dies.
Feliç vint-i-cinquè aniversari!
7
PARAULES DEL
SR. ARQUEBISBE
DE VALÈNCIA
Estimats amics del Fòrum Cristianisme i món d'avui, reunits
aquest cap de setmana per a celebrar l'edició vint-i-cinquena del
nostre fòrum.
Esperem que siga un lloc on es done el diàleg.
En aquest any, el lema escollit és “Perseverants en el compromís
alliberador: fidels al Vaticà II”.
Esperem que les ponències programades, els grups de treball,
els testimonis i els moments de pregària suposen una ocasió especial per a l'encontre amb el Senyor Ressuscitat i per a omplir-nos
del seu Esperit Sant.
Estic convençut que l'esglèsia encara no ha desplegat tot allò
que suposà el concili Vaticà II, i és necessari per a aquesta etapa
de la història que ens toca viure, i que està treclamant amb urgència una nova evangelització, que sapiem discernir els signes dels
temps per tal d'acostar tots els homes i dones del tercer mil·lenni
la Bona Nova de la resurrecció de Crist.
El papa emèrit Benet XVI va insistir en esta idea de continuar
actualitzant l'esperit del concili en l'església del món actual. Va
dir el papa: “La nostra tasca precisament en aquest any de la fe és
la de treballar perquè el vertader concili, amb la força de l'Esperit
Sant es realitze i l'església es renove realment confiant que el Senyor ens ajude”.
Jo vos demane a tots vosaltres que, fidels a aquest impuls del
concili Vaticà II continueu treballant en favor del regne de Déu
per tal que les persones cristianes siguem “sal i llum” per a esta societat i puguem anunciar amb la nostra presència al Senyor.
Moltes gràcies per la vostra atenció i que aprofiteu al màxim
aquests dos dies. Un abraçada molt forta i fins la nostra pròxima
trobada.
Adéu.
11
PONÈNCIES I DEBATS
Ponència 1
LOS GOZOS Y LAS ESPERANZAS,
LAS TRISTEZAS Y LAS ANGUSTIAS DE LOS
HOMBRES DE NUESTRO TIEMPO, SOBRE
TODO DE LOS POBRES Y DE LOS QUE
SUFREN, SON TAMBIÉN LOS NUESTROS
Sebastián Mora Rosado
Secretari general de Caritas d’Espanya
En primer lugar, muchas gracias por la invitación y muchas
gracias a don Carlos por la acogida.
Trataré de compartir de manera sencilla lo que intentamos
vivir, compartir y pensar desde el trabajo de Caritas.
Una de las grandes bondades de vivir y de compartir en la iglesia es que siempre que uno viaja (y por gracia o por desgracia me
toca viajar mucho) siempre uno está en casa. Siempre se tiene la
sensación de ir en zapatillas y seguir estando en Madrid, aunque
estemos en Valencia.
Por lo tanto, creo que es un gozo grande sentirse en casa en
cualquier sitio que estés.
Y entrando en el tema (porque me han dicho que aquí sois
muy dialogantes, salvo en el tiempo, que cumplís a rajatabla, y
por eso intentaré ceñirme al tiempo que se me ha dado) veréis que
os han dado un esquema sobre lo que voy a decir, pero en síntesis
van a ser cuatro o cinco cosas.
La primera es cuál entiendo yo que es la llmada fundamental
del Vaticano II desde el puesto que ocupo yo de acompañar a las
15
personas empobrecidas. Mi visión fundamental no es un desarrollo del concilio sino la intuición funadmental que yo, como cristiano, recibo del concilio.
En segundo lugar, haré una pequeña reflexión sobre el mundo
que nos está tocando vivir. No una reflexión sobre los números
sino sobre cinco procesos clave que nos están ocurriendo en la actualidad como sociedad y como mundo.
En tercer lugar, trataré de circular sobre la actitud fundamental
que hemos de tener como cristianos en el mundo.
Y en último lugar, algunos recorridos, algunas prácticas sociales
que nos ilumimen. Por lo tanto: evocación y provocación del concilio, análisis y estimativa de la sociedad, actitud fundamental creyente ante esa sociedad y algunas prácticas sociales que en este
momento creo que son básicas para encarnarnos en las angustias
y en las esperanzas del mundo de hoy.
Decía Rahner que el concilio fue un concilio de la iglesia sobre
la iglesia, que empezó con una impronta eclesiológica, que acabó
teniendo una importante mediación antropológica y culminó con
una revolución cristológica.
De alguna manera, creo que en esta reflexión de Ranher hay
un momento de “qué nos pasa como iglesia?” En esa reflexión que
la iglesia hace sobre la iglesia, se da cuenta de que no puede hacerla
desde la iglesia sino que hay que reflexionar sobre la iglesia desde
el mundo. Y lo que caracteriza al Vaticano II es la misión: somos
vertidos hacia fuera. Y eso, lógicamente, acaba en una reflexión
cristológica: cómo tenemos que encarnarnos y leernos en el
mundo desde Cristo.Y por eso es muy curioso cómo en los años
posteriores al concilio se utilizó mucho una expresión que era
“eclesiología extrovertida”, eclesiología vertida hacia fuera: es la
misión la que nos constituye.
16
En la clausura del concilio, una de las frases de PabloVI que
siempre me ha impresionado fue: “La iglesia es para el mundo, no
el mundo para la iglesia”. Y eso tiene connotaciones muy, muy
profundas: hay dos encíclicas a las que tengo especial cariño; cariño intelectual y cariño emocional. Son Ecclesiam suam y Evangelium nuntiandi. Creo que son las dos encíclicas que más
expresan el concilio Vaticano II. Después ha habido encíclicas con
afirmaciones sobre la justicia más fuertes. Ha habido encíclicas
más fundamentadas, pero Ecclesiam suam y Evangelium nuntiandi
son las que plasman el desarrollo fundamental del concilio. Y ahí
dice PabloVI que la iglesia se hace coloquio con el mundo. Fijáos.
Yo creo que en estos momentos, a los cincuenta años del concilio
y desde el ámbito de la caridad, del trabajo con los pobres, es esencial decir esto: la iglesia se define desde la misión, la iglesia se define desde el mundo, y eso no significa diluirnos en el mundo, eso
significa profundizar en lo que somos. Es lo de Juan: “Yo os envío
al mundo, no sois del mundo, el mundo os va a odiar, pero estáis
en el mundo”. ¿Dónde nos hemos quedado? Esa es la reflexión
que tenemos que hacer: nos han enviado al mundo, tenemos que
leernos para el mundo sabiendo que no nos podemos diluir en el
mundo.
Yo creo que esta intuición es la que nos hace ver desde las angustias y desde las esepranzas del mundo de hoy que no podemos
leer estas angustias y esperanzas desde nosotros sino que hemos
de salir, como hace unos días nos decía el papa Francisco, a las periferias sociales y existenciales. Dicen que en el precónclave, una
intervención que tuvo sobre salir de una iglesia autoreferencial
para ir a una iglesia heteroreferencial marcó uno de sus momentos
más importantes.
Eso es lo que celebramos desde el concilio: no una iglesia autoreferencial sino una iglesia que es para el mundo. Y cuando una
iglesia es para el mundo es cuando es capaz de sentir, de padecer,
de comprometernos, de compadecernos por las angustias y las esperanzas del mundo.
17
¿Cómo es el mundo de hoy en día? Me limitaré (sin por ello
querer agotar su complejidad) a cinco procesos de vital importancia que lo caracterizan; son los cinco puntos que tenéis también
en la hoja y que me parecen cruciales.
El primero es que vivimos bajo un estado de incertidumbre radical, que nos impide vivir con un mínimo de solidez vital y social.
Hemos disuelto todas las clases de certeza en el ámbito de lo social.
De alguna manera vivimos en un estadio, como dicen muchos sociólogos, de ignorancia informada: nunca en la vida hemos sabido
tanto, nunca en la vida hemos tenido tantos datos, nunca en la
vida hemos tenido en nuestras manos, con un simple clic, tantos
datos de todo. Y nunca hemos sido más ignorantes.
Como me decía el otro día una persona sin hogar de uno de
nuestros centros:
–¿Sabes lo que pasa?
–¿Qué nos pasa?
–Que cualquier cosa puede pasar.
Eso es: no hay pronóstico que no se equivoque. Me decía un
alto economista de las Naciones Unidas que si los médicos se equivocaran tanto como los economistas, estaríamos todos muertos.
Yo creo que eso es verdad; el pronóstico del futuro: esto de que
“cualquier cosa puede pasar” es una síntesis muy desde la calle
pero de una profundidad tremenda. Y esto es porque el modelo
de vida que nos hemos dado es un modelo que yo llamo “de convivencia bursátil”: todo es al instante, al corto plazo, y siempre
tiene que tener beneficio.
De las reflexiones profundas que tenemos que hacer como iglesia es repensar la temporalidad. Uno de los libros que más influyó
en el cocilio fue el de Cullman Cristo y el tiempo. Yo creo que te-
18
nemos que repensar la temporalidad porque lo que realmente se
nos está rompiendo es la estructura humana del tiempo: el tiempo
de lo humano ha desaparecido. Años de liberalismo atroz han socavado absolutamente el tiempo de lo humano. Y cuando lo humano no tiene tiempo, no puede dignificarse y desarrollarse.
Se suele definir la exclusión social como un estar fuera de las
relaciones productivas, como un estar fuera de las relaciones sociales, como un estar fuera de las relaciones de poder... Todo eso
es verdad, pero fundamentalmente, la exclusión hoy es estar fuera
del tiempo, en otra historia, en otro mundo, porque es otro
tiempo: una incertidumbre radical. Cualquier cosa nos puede
pasar. Y por eso tenemos que repensarnos, no desde el saber qué
es lo que nos va a pasar mañana sino que tenemos que navegar en
la oscuridad. Y tenemos que navegar a tientas, y tenemos que vivir
desde la noche oscura del alma porque la realidad no se nos da
como evidente: hablo de la realidad social, económica y cultural.
El segundo elemento es algo que me parece muy importante:
apuntadlo bien porque irá para examen: hemos pasado de una sociedad donde la vulnerabilidad era personal o por colectivos a una
sociedad en que la vulnerabilidad es estructural: todos estamos
amenazados. Hay una frase que se repite mucho en los proyectos
de Caritas: “jamás pensé que iba a tener que venir a Caritas a pedir
ayuda. Yo tenía trabajo, tenía mi casa, mi familia. Y hoy me veo
aquí pidiendo ayuda.
Porque el sistema que hemos construido es un sistema que erosiona, no la vulnerabilidad de las personas sino una vulnerabilidad
sistémica: la amenaza, el riesgo, la sociedad del riesgo que dicen
algunos sociólogos es una sociedad que profundamente nos está
calando. Hablaba antes Josep Antoni de la erosión de los derechos
sociales. Claro, en la medida en que se van erosionando, lo que se
hace sistémico es la vulnerabilidad. Evidentemente, esta vulnera-
19
bilidad, que nos afecta a todos, afecta de manera distinta y diferenciada a los que son más pobres; los que tenemos más capacidades, siendo vulnerables, estamos todavía en el puesto de cabeza,
muy de cabeza, respecto a las personas más pobres.
El tercer elemento: hemos sufrido un proceso severo de empobrecimiento y la pobreza, hoy en día, es más extensa: afecta a más
personas. Afecta de manera más intensa y es más crónica: las personas están más tiempo siendo pobres.
Quiero hacer un paréntesis aquí también: tenemos la tentación,
desde occidente, desde España, de decir que la crisis empezó
hace cuatro años. La crisis ya estaba entre nosotros. Nosotros la
sentíamos muy poco pero estaba entre nosotros. Antes de que estallara la burbuja financiera, en el mundo había 900 millones de
personas que pasaban hambre severa. Estábamos en crisis: estábamos en una crisis alimentaria profunda, estábamos en una crisis
energética profunda, estábamos en una crisis democrática profunda. La crisis ya habitaba entre nosotros, pero no la sentíamos
nosotros. Y ojos que no ven, corazón que no siente. Y hemos sido
tremendamente inconscientes de lo que en el mundo estaba acaeciendo porque nosotros vivíamos en nuestra virtualidad de mundo
–de paraíso– perfecto. Y llegamos a creernoslo. Como el Candide
de Voltaire, era el mejor de los mundos posibles. No. Era un
mundo arrasado por una crisis: había casi mil millones de personas
en el mundo que sufrían hambre severa. Y decíamos que estábamos en bonanza económica.
Pero el elemento en que me quiero detener es en el de la desigualdad. El problema no es ya que haya muchos pobres (que fijáos si es ya problema) el problema es que estamos generando una
sociedad cada vez más dual, una sociedad en que quienes tienen
acceso a bienes y servicios son unos pocos mientras la mayoría se
queda fuera de este acceso. El dato sociológico más profundo de
20
la crisis en España es el incremento de la desigualdad. Curiosamente, en el último año, las rentas más altas han mejorado y las
rentas más bajas han empeorado cico veces más. La distancia entre
las rentas más importantes y las rentas menos importantes en España, en el último año, han crecido un 30 %. Ese es el hecho importante.
Yo siempre recuerdo una frase de una campesina en El Salvador
que me decía: “Mira, Sebas, la pobreza no nos asusta: siempre
hemos sido pobres, hemos vivido con muy poco, la hemos enfrentado. Lo que nos indigna es la desigualdad. Lo que me indigna es
que mi hijo no tenga médico y el hijo de la de enfrente tenga dos
hospitales. Lo que me indigna es que mi hijo no tenga escuela y
el de la casa de enfrente esté en un internado en Nueva York. Lo
que me indigna es que yo no tenga ni un borrico y el de enfrente
tenga cinco coches; eso es lo que me indigna. La pobreza no me
asusta”. Síntesis sociológica y ética de la realidad que vivimos. La
austeridad (por quitarle peso a la palabra pobreza) no solo no nos
asusta, sino que tendremos que ir hacia ahí. La desigualdad nos
tiene que seguir doliendo e indignando, porque es el fenómeno
que se nos está dando cotidianamente.
El cuarto elemento que nos encontramos es el de una crisis
profunda de lo público: lo público se está cavando su propia fosa
en el sentido de ámbito de deliberación pública, de poder hablar
en público, de poder ejercer la ciudadanía, de poder tener la isegoría en el ágora que dirían los griegos.
Lo público se está cavando su propia fosa en el aspecto de ámbito de deliberación pública, de poder hablar en público… El derecho a la palabra en la plaza pública. Tenemos una sociedad cada
vez menos democrática en ese ámbito y también en el efecto de
pérdida de los derechos sociales de garantía pública: desde el año
2010, el decrecimiento de los sistemas públicos de protección so-
21
cial han caído en picado. Muy por encima de otros sistemas. Por
ejemplo, el de la compra de armas, por nombrar uno que puede
ser muy plástico.
Pues eso es lo que tenemos: una profunda privatización del
mundo, en el ámbito de la participación y en el ámbito de la gestión de servicios de protección pública. De alguna manera estamos
mercantilizando todas las relaciones en nuestra vida. Fijáos que
incluso los ámbitos más clásicamente públicos como el agua, la
tierra u otros bines comunales, ahora mismo se están privatizando
con una intensidad tremenda. Más de la mitad de los manantiales
de agua en el mundo son privados, de grandes compañías como
la Coca-cola o compañías petroleras. Porque dicen que las guerras
del futuro vendrán por el agua más que por el petróleo. Por eso se
están posicionando. Y los grandes fondos de pensiones ya no invierten en finanzas porques se han muerto. Y la mayoría de tierras
africanas las están comprando grandes fondos de pensiones chinos
y americanos. Porque la crisis alimentaria nos lleva ahí. Y la crisis
energética también porque hemos de tener biocombustibles.
Por lo tanto, vemos cómo lo público va desapareciendo a marchas agigantadas. Desde ahí, yo creo que como personas implicadas en lo social, hemos de ir redescubriendo qué es eso de lo
público. Decía una participante del 15 M: “no se trata de tomar
las calles, que es un hecho físico, sino de crear la plaza”. Ese es el
ámbito en el que nos hemos de comprometer: no tomar la calle
sino crear lo público: qué ssitema nos queremos dar para nuestra
participación.
Y en último lugar, destacar lo que yo llamo la debilidad de un
marco de valores serio para orientarnos en la vida. Cuando se
habla de crisis de valores, no estoy hablando de la desaparición de
los valores –mientras haya personas, habrá valores–. El problema
es que estos valores han perdido la energía de ir conduciéndonos
22
en nuestra vida. Podemos vivir con un determinado marco de valores a nivel de cabeza y que la vida vaya por otro lado. Pero no
solo los cristianos, también los fiántropos, los de izquierdas, los
de derechas… el marco de valores es algo que nos sirve más para
una presentación que para una existencia vital.
Los valores, que eran los que nos conducían en nuestra vida,
han perdido el poder de conducirnos. Sean cuales sean esos valores. Pero fijáos: me gustaría destacar mucho más, no el fenómeno
de la desmoralización en el sentido de pérdida de valores, que es
muy evidente. Me parece mucho más importante la desmoralización en el sentido deportivo del término.
Me explico: estamos jugando esta batalla bajos de moral. Estamos jugando este partido sabiendo que vamos perdiendo 5 a 0 y
no lo vamos a ganar. El tono vital como sociedad es un tono vital
de habernos entregado, de “esto es lo que hay”. Hace un par de
meses iba a tomar yo el tren en Atocha y había un chico joven pidiendo que tenía un cartel donde decía: “Esto es lo que hay”. Me
acerqué a hablar con él y le dije: “Pero, hombre, puede haber otras
cosas”. “Esto es lo que hay”, contestó.
Desde ahí sí que creo que el evangelio no es moralina, como
decía Ortega, sino que es “moralita”: es carga explosiva en el ámbito de la energía cívica y moral. Yo creo que desde ahí hemos de
descubrir ese nuevo tiempo para recrearnos. Porque lo que nos
está ocurriendo en la crisis es que hemos reaccionado muy bien:
hemos hecho muchas cosas, y como iglesia sacamos pecho, pero
lo que hemos hecho es reaccionar ante los efectos de la crisis. Nos
toca en este momento recrear una nueva sociedad que no solo se
limite a tener que vagar con lo que la crisis nos pone. De alguna
forma, como dice Quinzá, no podemos quedarnos en administrar
la penuria, sino que tenemos que ir aventurándonos al pálpito de
lo que se avecina. Y eso significa un cambio de mentalidad y un
cambio de “clic”. No significa huir del mundo, significa hacer
“clic”, significa situarnos desde otro ámbito y desde otra manera.
23
Necesitamos descubrir ese nuevo kairós, ese nuevo tiempo de Dios
que nos impulse a ir recreando, de forma germinal, nuevos elementos. Como dicen en Latinoamérica, tenemos que descubrir lo
germinal que nace de lo marginal, de lo pequeño, de la pequeña
obra, de la pequeña acción significativa. Redescubrir que desde lo
marginal puede nacer algo nuevo.
Tenemos los cristianos una tentación muy grande, que es tratar
de cambiar el mundo desde arriba. Como dice el Apocalipsis:
“¿Quién se hará semejante a la bestia?”. Y hemos tratado de ser semejantes a la bestia: tener más poder que la bestia, tener más capacidad intelectual que la bestia… Bueno, en definitiva tendremos
que redescubrir que el camino del cristiano va, no por hacernos
semejantes a la bestia, sino, desde la pequeñez y la humildad, ir
trabajando. Ir trabajando desde esa acción significativa que testimonia e incide sobre la sociedad.
En este terreno de la crisis, de los efectos de la crisis, me habréis
oído decir que me da mucho miedo una frase que nadie dice pero
que siento muchas veces en el pálpito de la iglesia: “nosotros, con
esto de la crisis, somos los mejores y nos caracteriza la humildad.
¡Cuidado! Porque ni somos los mejores, porque tenemos una carga
de pecado muy grande y la humildad ¡no veas cómo nos cuesta!
Yo creo que hay que situarse desde ese clic, desde la pequeñez
de lo que somos. Y desde la pequeñez de lo que somos es donde
nuestras obras adquieren una grandeza ilimitada.
Y para esta recreacón ¿qué actitud, cuál es ese “corazón que ve”
como diría Benedicto XVI? La actitud del samaritano es un corazón que ve ¿Cuáles son los elementos previos a ese “corazón que
ve”? Yo creo que hay tres y nos han de servir para recrear el mundo
que hemos de transitar con mucha, mucha intensidad.
El primero es rescatar una mirada excéntrica. A mí me gusta
todo lo que lleva el prefijo ex– (extrovertido, excéntrico…) Si os
vais al Diccionario de la RAE “excéntrico” significa dos cosas: sig-
24
nifica “raro” (un friki, que dirían los jóvenes ahora) Pero también
significa “otro centro”: en geometría, el punto excéntrico es el
“otro centro”. Así pues, los cristianos tenemos que situarnos en
esa mirada excéntrica sobre el mundo, lo cual significa que ha de
ser una mirada rara, una mirada contracultural, una mirada extravagante y una mirada desde otro centro. Y ese centro no es otro
que el de la opción preferencial por los pobres: mirar el mundo
desde ese lugar que da verdad.
Y muchas veces leemos la crisis muy sesudamente, hablamos
de grandes connotaciones éticas de la crisis. Muy sesudamente, ya
digo. Pero no caemos en la cuenta de que miramos desde fuera,
lo miramos desde fuera de la ciudad, como citaba antes Amparo
y que no es una frase mía, sino que es una frase del Antiguo Testamento: “Dios habitaba fuera de la ciudad”. Y la carta a los Hebreos dice: “…pues carguemos con su oprobio y vayamos donde
Dios: fuera de la ciudad”.
Ese es el lugar de los cristianos, el lugar de las periferias existenciales y sociales, el lugar de las fronteras, el lugar del “fuera”, el
lugar del anonimato, el lugar de lo perdido y de lo que nadie
quiere.
Decía Ellacuría, en un curso que hice hace muchos años con él,
que es un tema de posición social y de posición hermenéutica.
Ocupar el lugar que da verdad. En la filosofía zubiriana, el dar de
sí de la verdad significa situarnos en un sitio que es distinto, que
no es el de la teoría de la justicia sino el de la práctica cotidiana de
la injusticia. Es muy curioso como los cristianos hemos sido muchas veces los primeros en hacer grandes teorías de la justicia y se
nos ha olvidado pasar por la cruz, por el terreno de la injusticia.
Y para construir una buena teoría de la justicia tenemos que
convivir en los terrenos de la injusticia. Tiene Reyes Mate un libro
muy bonito que se llama “Teoría de la injusticia: cómo construir
desde el lugar quebrado de la injusticia”.
25
En Mauritania, en una visita a un proyecto de un barrio con
jóvenes de formación profesional yo le preguntaba a la directora:
“¿Cómo puedo contar yo vuestro proyecto?” Me decía: “Es un
proyecto que nace de la injusticia y por eso construye justicia. Se
sitúa en el terreno al que nadie quiere ir. Y a partir de ahí se construye la justicia”.
Y nosotros, muchas veces, llevamos nuestras ideas por delante:
“la justicia debería de ser…”, “los derechos humanos deberían de
ser…”, Sin haber pasado el matiz existencial, personal, teológico
y ético del lugar quebrado de la injusticia. Como dice Gloria Fuertes: “No podemos encontrar la paz sin bajar al dolor”. Y muchas
veces tenemos discursos muy hechos que no han bajado al dolor
y por eso no generan la paz.
Porque la opción preferencial por los pobres no es una opción
ideológica, no es una opción de moralina sino una profunda opción cristológica, de kenosis. Y los cristianos seguimos, a pesar de
lo que decimos muchas veces, incluso con discursos muy avanzados, tratando de evitar esa teología de la cruz. El Dios crucificado
es el Dios de los cristianos, que diría Moltmann.
Segundo elemento: tenemos que saber dialogar con los saberes
de este mundo. Lo decía Benedicto XVI muy bien en Charitas in
veritate: “una inteligencia rica en caridad y una caridad rica en inteligencia”. Y eso significa buscar una sana interdisciplinariedad.
Tenemos la tentación, religiosa y postmoderna, en estos momentos, de huir de los saberes del mundo: de decir: “Con el amor
basta”, “lo nuestro es querer, no es conocer, no es explicar, no es
argumentar, es amar”. Sí, pero con un amor rico en inteligencia.
Y no podemos dar el rodeo por lo que los saberes de este mundo
siempre hacen.
Hace un tiempo, hablando con un vicario (no de esta diócesis,
por eso puedo contarlo) me decía: “Con el amor basta”. Yo sabía
26
que él se iba a operar de eso que se operan los vicarios de sesenta
y tantos años. Entonces le dije:
–Mira, como con el amor basta ¿a ti quién te va a operar?
–Un médico. Me dice.
–No, hombre, que te opere tu madre que te quiere mucho.
¿Quién te va a querer más que tu madre?
–Pero un médico es el que sabe.
–Pero si con el amor basta, ¡que te opere tu madre!
Nadie nos quiere más que nuestra madre, pero yo, a mi madre,
con un bisturí…
¿Y por qué a los pobres les basta con el amor y no hemos de
saber lo que les pasa, y no podemos saber qué psicología hay detrás? ¿Y qué sociología? ¿Y qué teoría organizativa? ¿Por qué para
los pobres siempre basta con lo mínimo?
Los de Caritas me habréis escuchado lo que voy a contar ahora,
aunque me pase del teimpo. Se llama la hipótesis de Aracena. Aracena es un pueblo de Huelva donde se hacen muy buenos jamones
de pata negra. Había, pues, una voluntaria de Caritas que decía
que el mejor lugar para curar jamones son los despachos de las
Caritas parroquiales. Le digo: “Explíquese”. Dice:”Mira, lo más
frío, lo más apartado y lo más oscuro para los jamones y para los
pobres”. Porque con el amor basta ¿Qué más da que no haya luz
y haga frío si nos queremos mucho? Sin el amor nada podemos,
pero el amor necesita instrumentos para poder llevarlo a cabo. Y
necesita esa sabiduría con el mundo. Y contrastar con el mundo.
Y saber reconocer nuestros fallos ante el mundo. Y saber que no
tenemos respuesta para todo.
Y por último, y yo creo que sería como lo esencial, me parece
que no podemos situarnos ante el mundo desde ese vivir las an-
27
gustias y las esperanzas de las personas, especialmente de las más
pobres sin una espiritualidad en el mundo.
Han publicado hace poco en Sal Terrae un libro de Gustavo
Gutiérrez que resume en el título lo que ha quedado de la teología
de la liberación. Y es la espiritualidad de la liberación. Lo que el
mundo necesita es una espiritualidad encarnada, una manera
nueva de sentir a Dios en el mundo. Como diría san Juan de la
Cruz, necesitamos
“Entrar más adentro en la espesura”
Necesitamos, como diría san Ignacio, gustar y sentir las cosas
internamente. Necesitamos ver y sentir la realidad de otra manera
porque el Espíritu actúa en el mundo, porque el susurro de Dios
está en cada esqauina y en cada gesto, porque el Espíritu mueve y
nos conmueve, porque la lágrima nos lanza, porque el Señor nos
habla. Y muchas veces actuamos en el mundo como si la espiritualidad fuera secundaria. Esa “mística de ojos abiertos” que decía
Metz para ser contemplativos en la acción, para poder, como decía
también san Juan de la Cruz:
“Quedeme en un no saber sabiendo toda ciencia trascendiendo”
Tenemos que vivir, experimentar, sentir, construir, trabajar esa
experiencia de Dios en el mundo que nos sigue hablando desde
la pobreza y la exclusión, que nos sigue hablando especialmente
desde la limitación de lo humano, que nos sigue hablando especialmente desde la injusticia, que nos sigue hablando especialmente de la sangre inocente derramada.
Nuestra palabra, como cristianos, siempre tiene que venir precedida por un oír a Dios: aquello de Rahner de “oyente de la palabra”. “La palabra nos precede” decía ayer Benedicto XVI a los
biblistas. Y por eso en el mundo de la exclusión, de la pobreza y
de la lucha por la justicia nunca como hoy es más necesaria esa
28
espiritualidad que nos sostiene y nos alienta, esa espirirtualidad
que nos hace distintos, no distantes, esa espiritualidad que nos
ilumina en el sentido clásico del término de la mística. Desde ahí
yo creo que hay que incidir en la mística en la acción. El otro día,
mi hija de catorce años se iba de convivencia en la parroquia y me
decía ayer una compañera suya: “vamos a cargar las pilas”. O sea:
se reza una vez al año, cargamos las pilas y las vamos descargando
hasta el año que viene. Es verdad que hay momentos de cargar las
pilas. Hay momentos de especial intensidad, pero es esa acción la
que ha de tener ese tinte trinitario y espiritual: sentir y ver la presencia de Dios, del Dios de los pequeños en el pobre cotidianamente, y no cuando voy de ejercicios espirituales. Aquello de
Moisés ante la zarza ardiente, que es una de las lecturas que más
me ha influido aunque en principio parezca que no tiene que ver
con la pobreza. La orden: “Moisés, descálzate, que estás en terreno
sagrado”. Y yo siempre que entro en algún proyecto de Caritas me
surge: “Sebas, descálzate, que estás en terreno sagrado”.
Espiritualidad, conocimiento y opción por los pobres. Y desde
ahí hemos de recorrer esos elementos que empiezan por reconocer
a la persona y la reciprocidad con la persona. Aquello que tan bellamente nos decía Lévinas: “eres responsable del otro sin esperar la
recíproca”. El rostro se nos impone. Y no hay discurso cristiano
sobre la justicia que no empiece en el encuentro con el otro. El
peligro y la tentación ideológica surge porque no nos encontramos
con las personas sino con discursos y un discurso que en la parte
de atrás no tenga personas es un discurso desencarnado aunque
perfecto, es un discurso vacío aunque racional, es un discurso que
no conmueve aunque le den un premio Nobel. Todo comienza
con el encuentro. Aquello de Schliebeck en Historia de un viviente: todo comenzó con un encuentro.
En la vida del cristiano, en la lucha por las esperanzas y las angustias todo empieza con un encuentro, con un encuentro con
personas concretas en lugares concretos, en contextos concretos.
29
No puede luchar por la justicia aquel que no tiene la mochila llena
de nombres. Aquello de Casaldáliga:
“Cuando me muera, me quiero ir con las manos vacías y el corazón lleno de nombres”
Quien no tenga el corazón lleno de nombres le falta algo, quien
no tenga el corazón lleno de historias, no construye. Y por eso
muchas veces, cuando surgen estas diatribas sobre si esto es caridad, si esto es justicia, si esto es existencialismo… Es que se reclaman: no puede haber el ejército de la caridad y el ejército de la
justicia sino el ejército que lucha por un mundo más humano de
una caridad justa y de una justicia caritativa.
Parece que muchas veces en la iglesia hemos hecho distingos:
estos son los de la caridad y estos los de la justicia, estos son los
del existencialismo y estos los de los derechos, estos son los que se
venden al poder y nosotros los que vamos en contra del poder…
Cuando se habla de comunión en la iglesia, creo que esta es la comunión más necesaria: comunión no exenta de contradicciones y
contrastes, pero comunión que sepa poner nombre al discurso de
la justicia y sepa poner justicia a las historias de compasión con
los hermanos; todo comenzó con un encuentro.
Creo que en el mundo de hoy estamos llamados a un nuevo
combate cultural: necesitamos crear un nuevo imaginario social.
Fijáos, lo explico brevemente: hemos pasado muchos años diciendo eso del pensamiento único. Veníamos de un pensamiento
plural, llegan trenta años de neoliberalismo y nos han imbuido
un pensamiento único. Bien, pues ahora estamos en un estadio
mucho más grave a mi entender, porque ahora lo que nos dicen
es que no pensemos, ni siquiera de manera única. No pensar ¿Para
qué? Si esto es lo que hay. Y si piensas otra cosa eres un demagogo.
La profesión de demagogo hoy es baratísima, porque digas lo que
digas eres un demagogo… Porque solo puedes decir lo que hay.
30
Todo lo que sea, por muy crítico o por poco crítico, ya eres demagogo. En los momentos actuales, cuando se nos dice que no se
puede hacer otra cosa, hay que ser realistas, lo que se nos está diciendo es: “no pienses, no se puede hacer otra cosa”. Cuando una
república de la Europa moderna depone a su presidente (que había
que haberlo quitado mucho antes) como era Berlusconi y ponen
a un tecnócrata ¿Qué nos están diciendo? Que la política es un
asunto de técnicos. El filósofo político de Platón que con tanto
miedo hemos mirado siempre, lo tenemos ahora en el tecnócrata
político. Lo que se ha agotado es la política, la capcidad de otros
discursos sobre la realidad, lo que se ha agotado es que puede
haber una palabra distinta, puede haber una práctica distinta y
debe de haber una práctica distinta. Decía Bourdieu que la colonización peor de estos últimos años ha sido la colonización de
pensar que se puede pensar de otra manera. No nos dejan pensar
de otra manera. Ya no desde el pensamiento único sino pensar de
otra manera.
Por lo tanto, aquí hay un combate cultural que tenemos que
transitar entre todos. Como decía Max Weber, un sociólogo alemán poco sospechoso de ser un utópico decía: lo que hoy nos ocurre, siempre hubo alguien que dijo que era imposible. Por eso, lo
que hoy proponemos, siempre habrá alguien que diga que es imposible, pero al cabo de los años veremos que fue posible.
Dice Castoriadis que leemos la historia desde lo ocurrido,
nunca desde lo que pudo ocurrir. Y leemos la historia desde lo
ocurrido porque la historia la cuentan los poderosos. Y siempre
van a contar lo que merece la pena ser contado, nunca van a contar
lo no ocurrido. Y lo no ocurrido son muchas prácticas de comunidades, lo no ocurrido son muchas acciones, lo no ocurrido son
muchas relaciones vitales, es la mucha vida que hay pero no puede
ser contada.
Si hay que sostener este combate cultural, también tenemos
una tarea que es construir comunidad. Dicen (hay quien dice que
31
soy yo, pero esta frase no es mía) que el futuro que construyamos
tendrá que ser un futuro comunitario o no será. Y cuando digo
comunitario lo digo en términos sociológicos, no solo teológicos.
El último número de “Documentación Social”, que es la revista
que yo dirijo, es buenísimo (¡ya veis qué manera de hacerme propaganda!) tiene que ver sobre los bienes comunes. Pues bien, hay
un artículo que es una llamada a la revolución “comonista” (cuidado con lo que apuntáis ¿eh?: como- y no comu-) Es decir a la
revolución de las comunidades que empiezan a gestionar sus
bienes, empiezan a gestionar sus producciones y empiezan a gestionar sus redistribuciones.
Todo esto que va surgiendo de la economía del bien común,
todo lo que va surgiendo de la gestión comunitaria de los recursos,
de Ostrov, que le dieron el premio Nobel. Todo lo que va surgiendo de la economía de solidaridad, economía decomunión, o
cmo decía Benedicto XVI de economía de la gratuidad. Hay
mucho que ya está ahí, y de ahí nos va a venir una sensibilidad
distinta para crear, de esa revolución “comonista”.Yo creo que aquí
hay otro ámbito que tenemos que recorrer entre todos y entre
todas.
En último lugar, redescubrir la caridad política: estructura social y hábitos del corazón. Lo decía antes: hemos vivido una suerte
de paranoia coletiva que nos decía –y que nos decíamos nosotros
mismos– : “En un Estado con leyes justas, las cosas serán justas”.
Nos hemos dado cuenta de que eso no es así; que una estructura
básica de leyes justas necesita hábitos del corazón ciudadano que
las sostengan. Las leyes de por sí no son performativas, las leyes
conforman realidad en la medida que haya hábitos que le den soltura. Dice José Antonio Marina que las leyes, los derechos humanos, son como una tienda de campaña cuando la levantamos, o
un paracaídas para jugar los niños: se mantienen en el aire mientras soplamos por abajo para que no caigan, pero como dejemos
de darle aire, el paracaídas se cae. Así pues, necesitamos redescubrir
32
la política no solo coomo la actividad de unos pocos sino como la
obligación de todos y todas. El ámbito de la política es el ámbito
de lo público y el ámbito de lo público no se agota en las leyes,
no se agota en los ayuntamientos, no se agota en los parlamentos.
La política es de todo, o no es, la política no es de unos pocos sino
que, para ser política, ha de ser la de todos y todas. Y desde ahí
hemos de descubrir un nuevo campo de la política.
Por eso es bueno, aunque tenga excesos (y tiene muchos) el
que podamos movilizarnos como ciudadanos, porque tenemos
que deliberar en común, porque tenemos que pensar en común,
porque tenemos que unirnos en común, porque tenemos que luchar por los derechos en común. Y por eso la política no es la actividad de unos pocos, sino la actividad de todos, o no es política.
En España, la visión que tenemos de la política es una visión
absolutamente partidista: más allá de los partidos parece que no
hay política, parece que el pueblo reunido no es político ¡Claro
que es político! El pueblo reunido es político hasta la médula. Y
si no, no es pueblo. Y retejer los derechos y retejer los imaginarios
sociales, y retejer la ética colectiva y retejer la economía moral que
nos debería sustentar, eso significa hacer y rehacer la política.
Mirad, es muy curioso que este ámbito, el de la caridad política, ningún papa, empezando por Pío XII ha dejado de mencionarlo. Y sin embargo, siempre se nos dice: los cristianos no os
metáis en política…” ¡Pero si es que estamos llamados a la política!
El número 7 de Caritas in veritate es tremendamente certero: “Desear el bien común y esforzarse por él es exigencia de justicia y caridad. Todo cristiano está llamado a esta caridad política”. Caridad
que no es menos cualificada e incisiva de lo que pueda ser la caridad que se encuentra directamente al prójimo fuera de mediaciones institucionales.
No es que lo de la caridad política, o de meterse en política sea
de “sectores progresistas” de la iglesia; está en el núcleo de la doc-
33
trina social. Otra cuestión es que queramos o no, o que nos dé
miedo. Decía Chesterton (como sabéis, era un pensador inglés
convertido al catolicismo) que la iglesia puede decir que la guerra
es mala, pero nunca deberá decir: “esta guerra es mala”. Ahí está
el salto: si la iglesia no puede decir “esta guerra es mala”, decir que
la guerra es mala, hoy en día, no tiene oídos. El terreno de los
principios es un terreno que nos fundamenta, nos orienta y nos
vehicula, pero tenemos que bajar al juicio particular. Y el juicio
particular nos provoca y nos convoca… ¡Y nos complica la vida!
Últimamente, a Caritas le están dando todos los premios del
mundo ¡Hasta un premio taurino a la mejor faena!... todo lo que
os podáis imaginar. Yo, cada vez que a Caritas le dan un premio,
me recito esa bienaventuranza de “Bienaventurados los perseguidos por causa de la justicia”. Porque cuando nos dan tantos premios es porque debemos de estrar haciendo mucho bien, pero
quizá hay algo que no estamos haciendo bien.
Redescubrir ese ámbito de la política, evidentemente desde los
principios de la doctrina social y del evangelio, nos compromete
y especialmente nos compromete a los laicos, y no podemos rehuir
ni rechazar, sino que tenemos que construir.
Un mes antes de la apertura del concilio, el 11 de septiembre
de 1962, Juan XXIII pronunció un discurso en el que afirmaba
que la iglesia es y quiere ser iglesia de todos, pero especialmente
la iglesia de los pobres. Este deseo preconciliar del papa bueno
sigue siendo un reto postconciliar de nuestra iglesia peregrina en
el mundo. De una iglesia que hace un mes volvió a decir: ¡Cómo
nos gustaría una iglesia pobre y para los pobres!
A los 50 años del concilio Vaticano II, en el año de la fe, hoy
más que nunca, desde la iglesia tenemos que recrear ese nuevo
Pentecostés que deseaba el papa bueno. Huir de ser profeta de calamidades y hacer resonar con especial insistencia, con especial
fuerza, con especial energía, con especial profecía, ese número 1
34
de la Gaudium et spes que da título a esta ponencia: “ Los gozos y
las esperanzas, las tristezas y las angustias de los hombres de nuestro tiempo, sobre todo de los pobres y de cuantos sufren, son a la
vez gozos y esperanzas, tristezas y angustias de los discípulos de
Cristo.Nada hay verdaderamente humano que no encuentre eco
en su corazón”. Ese es nuestro reto, esa es nuestra misión: que
nada de lo humano deje de encontrar eco en nuestro corazón. Muchas gracias.
35
Ponència 2
LA NECESSÀRIA ENCARNACIÓ
I INCULTURACIÓ DE LA FE:
FORA DEL MÓN NO HI HA SALVACIÓ
María del Mar Albajar
Abans de començar m’agradaria agrair el fet de ser aquí a València i de compartir amb vosaltres aquests 25 anys del Fòrum
Cristianisme i Món d’Avui. La meva fe la dec a la fe de persones
com vosaltres.
La fe només la podem viure a través de la nostra cultura, de la
nostra història, de la nostra biografia i del nostre cos. El nostre
cos, la nostra història, la nostra biografia, la nostra cultura no són
obsctacles per a viure la nostra fe, sinó justament el lloc on fem la
nostra experiència de fe. Això és el que estem dient quan parlem
de la necessària encarnació i inculturació de la fe, i del món com
a lloc de salvació.
No existeix una fe com a quelcom baixat del cel, com una revelació ahistòrica i igual per a tothom. Déu no té cos, ni temps,
ni espai. La seva revelació, la seva Paraula, és eterna i vàlida per a
tots els temps i els espais. Però la nostra fe, el que nosaltres creiem
i comuniquem és la comprensió que fem d’aquesta Paraula. I el
que nosaltres comprenem ve determinat per la nostra història, el
nostre llenguatge, la nostra cultura. No hi ha ningú, ni profetes,
ni evangelistes, ni persones místiques, que no visquin en un
temps, en un espai i en un cos, i per tant, que no facin experiència
de Déu—infinit i etern— sempre de manera finita i temporal.
Per aquesta mateixa raó hem de dir que només podem descobrir
37
Déu i la seva proposta, justament, en el finit, en el concret i temporal.
Cada època i cada zona geogràfica té el seu propi llenguatge,
les seves paraules, les seves imatges, els seus costums, que serveixen
perquè les persones que hi viuen es puguin comunicar. Aquestes
mateixes paraules, imatges o costums, fora del context on neixen
sovint perden el seu significat o n’adquireixen de nous. Al temps
de Jesús, per exemple, la imatge de pastor era una imatge simple,
clara i suggerent per a expressar un cert tipus de lideratge. La
imatge de pastor evocava protecció, proximitat, seguretat, intimitat i confiança. Avui, per a la nostra cultura occidental industrialitzada no significa el mateix, si significa alguna cosa. Tampoc és
proper el referent de ser ovelles, que per a molts no és una imatge
positiva i difícilment ajuda a evocar el sentit de protecció i confiança que generava la imatge de pastor al segle I. Avui pastor és
la paraula que fan servir els qui exerceixen un cert càrrec, però la
paraula ha quedat deslligada del sentit que tenia en el món agrari
de Jesús. Si volem seguir comunicant l’evangeli i la seva novetat
avui, necessitem actualitzar el llenguatge. Si volem que la fe sigui
avui significativa i dinamitzadora com ho era pels contemporanis
de Jesús, necessita ser expressada amb les paraules i les imatges que
avui són significatives.
Necessitem canviar les paraules perquè el missatge no canviï,
per tal que el missatge segueixi viu.
Aquest va ser un dels temes claus del Concili Vaticà II1. La fe
cristiana no és un programa d’obligacions morals o un conjunt de
ritus, sinó que la fe cristiana és la recepció personal i comunitària
de l’amor de Déu que es concreta i s’actualitaza en cada vida personal i comunitària segons la cultura de cada temps2.
1
2
Concili Vaticà II, Constitució Pastoral Gaudim et spes, 44, 53-62.
Gaudium et Spes 58.
38
Abans d’exposar el meu plantejament, exposaré d’altres propostes que estan prenent lloc a l’esfera cristiana creient i que, segons el meu parer, no respecten la dimensió encarnada de la fe.
Fe moralitzant
Aquesta seria la proposta d’una fe entesa com un sistema de
valors i creences que cal creure i servir. Creure en Déu equival a
practicar i afirmar intel·lectualment un conjunt de normes i valors.
És una manera de viure la fe que assimila el compliment dels preceptes amb l’experiència de Déu.
Aquesta forma de viure la fe cristiana considera que la fe és un
contingut doctrinal i moral definible que s’ha de creure i practicar.
Ser definible, vol dir que estem parlant de quelcom finit, amb límits. El que és infinit no es pot definir, necessitem parlar-ne i evocar-ho, però no en podem fer una definició.
Necessitem parlar de Déu, de la vida, de l’amor, d’una persona
estimada, però mai ho hem dit tot i per tant, no en podem fer definicions tancades.
Només podem definir el que està acabat i té límits.
El que és definible i té límits es pot posseir. L’infinit no es pot
posseir perquè sense límits no es pot agafar, sempre se’ns escapa.
Però si té límits, encara que siguin molt grans, sí que es pot mesurar, i posseir. Quan la fe és definible, la fe esdevé llavors alguna
cosa clara que algú, o algunes persones, posseeixen i en posseir-la,
la poden administrar.
Aquesta manera de viure la fe com a possessió atorga la seguretat per a poder jutjar i classificar entre creients i no creients, els
de dins i els de fora amb claredat i objectivitat.
Una fe autocentrada que té per objectiu enfortir la institució
més que no pas posar-se al servei de Déu i del seu Regne. Tant
39
l’Antic com el Nou Testament ens alerten que la sola pertinença
al poble de Déu o el compliment d’uns certs ritus no implica complir la voluntat de Déu. Cir el rei persa (Is 44,28; Esd 1), Rut la
moabita, la dona cananea (Mt 15,22), són alguns dels exemples
que ens recorden que la fe sovint la viuen persones que inicialment
situaríem fora dels límits de la fe. La Bíblia ens recorda que necessitem aprendre a descobrir Déu allà on és més que no pas preocupar-nos per pertànyer o crear grups d’elegits. El fet de ser
“l’església”, fills d’Abraham no és condició per a l’acció de l’Esperit
de Déu3. L’església ha rebut els criteris que permeten identificar
el rostre de l’Estimat, l’acció de Déu. D’aquesta manera podem
celebrar-la i servir-la intentant actuar en conseqüència. Però no
tenim el control de l’acció de Déu, no en tenim els límits.
La fe moralitzant fa de la vida més una prova (on l’església té
les respostes) que un projecte creador i una aventura d’amor apassionant. Aquesta fe, sota el pretext de complir el que està manat,
de fet m’allunya de les persones, i de les meves possibilitats de canviar la realitat i les condicions que fan mal.
Fe essencialista o pseudo-mística
Sota aquest títol situo diferents tendències que comparteixen
algunes d’aquestes característiques:
Aquesta manera de viure la fe subratlla el caràcter d’unitat de
tot el que existeix. Estem en un moment de la història que reclama
una nova consciència, i aquesta consciència és la supressió del jo
i la fusió en la unitat.
La realitat de tot és u, és la unitat, i si no estem en la unitat és
que no estem en el real. Ens cal desfer-nos de l’ego i de l’engany
de la multiplicitat per tal d’assolir el Real, la no dualitat, l’U.
3
“No us refieu pensant que teniu Abraham per pare; us asseguro que Déu pot fer
sortir fills a Abraham fins i tot d’aquestes pedres” diu Joan Baptista, Mt 3,8.
40
Jo haig de dir que em sento molt propera a aquesta manera de
viure la fe i a persones que viuen aquesta manera de viure la fe. I
a més, considero que en un moment de tanta tensió i violència
més o menys encoberta com l’actual, és molt important recordar
el caràcter d’unitat de la realitat. Que tots som u.
La diversitat com a oposició, com a confrontació, com contrari
a la unitat no és veritat.
Aquesta aproximació, però, té un gran perill: absolutitzar la
unitat en detriment de la diferència. La imatge utilitzada per algun
autor on la vida humana és assimilada a una onada del mar que
quan s’acaba es fon en l’oceà descobrint que no hi ha distinció
entre ella i l’oceà, pot ser una bonica expressió d’un moment místic. L’experiència mística és una experiència amorosa, i en l’expressió de tota experiència el llenguatge no és objectiu sino subjectiu.
El llenguatge subjectiu expressa una experiència d’un subjecte, en
aquest cas una experiència d’amor. El llenguatge objectiu, en
canvi, pretén descriure una realitat vàlida per a tothom. Una persona enamorada dirà que la seva parella és la més atractiva, la més
intel·ligent, o la millor del món. I això no és un contingut objectiu
vàlid per a tothom, és l’expressió d’una experiència certa per una
determinada persona. Quan el llenguatge místic surt de l’àmbit
de la mística i parla de la unitat no pot oblidar que aquesta unitat
és l’expressió d’una experiència que, de fet, només es pot donar
en la trobada de dos o més elements diferents, o sigui, quan hi ha
pluralitat. La trobada amorosa, la unió, es dóna si hi ha al menys
dues persones. La pluralitat és necessària per a la unitat i per tant,
és tan real com la unitat. Per a Déu cada ona, cada vida humana
és única, té unes característiques que la fan irrepetible. La unitat
no s’oposa a la diversitat, ni la diversitat a la unitat.
Aquesta és la realitat del nostre Déu Trinitat, u i plural.
Un altre perill és arribar a afirmar que Déu és essència, i no
existència. Que de fet a Déu no el podem trobar en la realitat hu-
41
mana sinó en un altre estat, separat dels problemes de la nostra
vida, de les nostres relacions i el nostres cossos. D’aquesta manera
es nega la força trasbalsadora de l’encarnació:
Déu s’ha fet ésser humà, història humana. I oblida l’ensenyament que els primers pares de l’església ben aviat van afirmar: Déu
ha assumit l’existència humana—no per a abandonar-la o declarla inferior a la de Déu—sinó per a divinitzar-la, per tal de dur-la
a la plenitud4. Negar l’existència de Déu ens retorna al platonisme
on el cos i la vida humana són entesos com una presó de l’ànima,
com el problema del que ens hem de deslliurar per a poder assolir
la nostra identitat essencial divina. El missatge evangèlic no diu
que l’existència humana sigui un inconvenient a superar, sinó que
anuncia que l’ésser humà troba Déu en l’existència humana i per
això pot fer de la seva existència humana una existència divina.
Fe jacuzzi
En aquest cas, la recerca d’una pau personal espiritual adquireix
un caràcter absolut. La fe s’assimila a un estat de pau interior i de
benestar espiritual i qualsevol perturbació emocional o conflicte
és vist com un error o una menor qualitat de fe.
Aquesta fe necessita protegir-se davant un entorn percebut com
a advers.
Necessita protegir-se, de fet, de qualsevol relació o situació que
incomodi, qualsevol acció que creï tensió, qualsevol decisió que
creï estrés, ja que el benestar interior és percebut com un absolut
4
“El Verb de Déu, Jesucrist nostre Senyor, [...] a causa del seu amor sobreabundant,
s’ha fet això mateix que nosaltres som per tal de fer de nosaltres això mateix que ell
és.” Ireneu de Lió, Adversus Haereses V, Prefaci. Climent d’Alexandria a Paidagogos
ho expressa dient que “el Logos de Déu es va fer home per tal que tu puguis aprendre
d’un home com un home pot convertir-se en Déu.” Atanasi, a De Incarnatione observa que “la Paraula es va fer home per tal que nosaltres poguem ser deïficats.”
42
a assolir i mantenir. Aquesta manera de viure la fe desvincula la
persona creient de la realitat, pròpia i la de les persones del seu
entorn, en tant que són causa de neguit o patiment i, per tant,
afecten la pau personal.
Davant aquestes posicions m’agradaria presentar la dimensió
encarnada i inculturada de la fe.
Començarem amb les primeres paraules de Jesús en iniciar la
seva vida pública segons l’evangelista Marc. Aquestes paraules descriuen en una frase el que l’evangelista creu més central del missatge de Jesús. El primer que diu Jesús no és “ja sóc aquí, ja he
arribat”, “aquell que esperàveu, sóc jo”. Ho hagués pogut dir, feia
molts segles que els profetes parlaven del Messies que havia d’arribar i el poble d’Israel l’esperava. Però Jesús no diu això, Jesús
diu: “S’ha acomplert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova” (Mc 1,15). Aquesta és la presentació de Jesús.
S’ha acomplert el temps, no cal esperar res més. Convertiuvos5, desperteu, deixeu de fer el mateix de sempre i a pensar com
sempre. Creieu en la bona notícia. La bona notícia és que el Regne
de Déu és a prop, s’apropa6. Jesús no vol que fixem la nostra atenció en ell, en els detalls de la seva persona i l’adorem a ell desvinculant-nos de la nostra realitat. En fixar la nostra atenció en Jesús,
Jesús mateix ens la dirigeix vers allà on vol que la posem: en la
seva proposta, la humanitat nova, possible. Creure en Jesús és
creure en un dinamisme d’amor, el seu projecte, el Regne de Déu.
5
Del grec metanoeo, on meta vol dir més enllà i noeo ve de nous, que vol dir ment. La
conversió és un anar més enllà de la nostra ment, anar més enllà de la nostra manera
habitual de pensar i valorar les coses.
6
Del grec engiken que fa referència a apropar-se. El Regne de Déu és a prop vol dir,
en realitat, el Regne de Déu s’acosta.
43
Jesús de Natzaret és un jueu del seu temps i quan ell parla del
Regne de Déu Jesús i els seus contemporanis saben de què parlen.
S’estan referint a aquella promesa de Déu al seu poble que es va
repetint tot al llarg de la Bíblia i que el poble jueu coneix molt bé.
Aquella promesa que a vegades és descrita com un temps al principi, on hi havia un paradís on Déu era evident i les relacions eren
harmonioses entre la humanitat, Déu i tota la creació.
Altres vegades com a final dels temps, el dia del Senyor quan
hi haurà un cel nou i una terra nova. La Bíblia també parla de la
promesa de Déu com aquell país que regalima llet i mel i que fa
posar el poble d’Israel en marxa deixant l’Egipte vers la terra promesa. Aquestes imatges del món promès per Déu7, són imatges
de la promesa del que la tradició bíblica anomena Shalom.
El Regne de Déu, el Shalom
Aquesta paraula hebrea, Shalom, normalment la traduim per
pau. I certament significa pau, però significa molt més. És veritat,
es refereix a la comprensió pacífica entre persones i pobles, el que
nosaltres entenem per pau (1Re 5,26), però significa també prosperitat econòmica (Sl 73,3), salut corporal (Is 57,18),
tranquil·litat, descendència i salvació (Is 45,7). La traducció que
avui més s’aproxima al concepte de Shalom és plenitud o felicitat.
La bona notícia de Jesús és que la plenitud, la felicitat és possible i s’acosta.
7
“El Regne de Déu és el que el món seria si estés sota les ordres immediates i directes
de Déu” diu J. D. Crossan, Jesus: A Revolutionary Biography (Maryknoll, N.Y.: Orbis,
1999), 55. El regne de Déu és el món quan és Déu qui mana. Quan nosaltres diem
que les coses s’han de fer “com Déu mana”, normalment volem dir “com s’han fet
sempre” o “d’aquella manera que coneixem”. Però en la tradició bíblica vol dir de
manera nova i inaudita.
44
El Shalom, la felicitat és el que Déu ens promet i ens ofereix.
Una felicitat que implica salut, benestar material, pau, tranquil·litat, descendència, salvació.
La felicitat és la proposta que Déu ens fa, i al mateix temps la
felicitat és el nom que donem al desig més gran, més íntim i més
profund de tot ésser humà. La felicitat és allò que més desitja l’ésser humà, allò que l’impulsa a viure. Ho expressa de formes diferents, a vegades com a sentit, com una vida plena, una vida amb
amor, amb salut, o amb la família unida. Cada persona ho concreta en opcions diverses, en l’art, en una vida religiosa, de parella,
en la recerca científica, en la política, en la creació d’una empresa,
etc. I també, sovint, de maneres parcials i equivocades. Anomenem felicitat a allò que tots els éssers humans anhelen viure, la
seva plenificació. Per tant, quan Jesús diu que el Regne de Déu
s’apropa, està dient que Déu ofereix a l’ésser humà allò que l’ésser
humà més espera i desitja.
Gross defineix el que Shalom significa per a Israel com «la total
harmonia dintre de la comunitat i la creació, que, penetrada de la
benedicció de Déu fa possible un creixement, lliure i sense obstacles, de la persona en tots els seus aspectes»8.
D’aquesta definició se’n desprèn que el Shalom, la felicitat, és
harmonia entre la comunitat i la creació. Si parlem d’harmonia
estem parlant de relació, d’un cert tipus de relació. El que fa que
hi hagi harmonia no són les característiques de cada element per
si sol, sinó, un tipus de relació entre els diferents elements que
dóna lloc a un nou tipus de realitat. L’harmonia és la relació que
fa de dues persones, amigues, o de flors escampades, un ram.
Les amigues o el ram són una realitat nova—diferent respecte
de dues persones o les flors—originada per la relació entre elles.
8
Gross, H., «Paz» a Bauer, J.B.,ed., Diccionario de Teología Bíblica, Herder, Barcelona,
1967, p.778-783.
45
El Shalom és un tipus de relació i, per tant, no un estat personal, individual que algú pugui aconseguir al marge de, o protegint-se de, o eliminant altres persones. Al contrari, quelcom que
esdevé en estar en una certa relació amb altres. El Shalom no és
una cosa que puguem tenir o adquirir. El Shalom és un tipus de
relació interpersonal. I no només interpersonal, diu Gross, sinó
una relació amb tota la creació.
Relació que, penetrada per la benedicció de Déu que és l’impuls vivificador que dinamitza tot el creat, diu Gross, fa possible
el creixement de la persona en tots els seus aspectes. No en uns
aspectes en detriment d’altres sinó en totes les seves dimensions.
Gross parla de creixement. Els éssers vius no són éssers acabats,
són un desplegament d’un potencial de vida. I el Shalom que Jesús
ofereix és un sistema de relacions, o sigui, una manera de viure,
un tipus d’existència que permet que la persona, que tota persona,
es desenvolupi en totes les seves dimensions.
Dos autors humanistes, Rogers i Gendlin
Carl Rogers, psicoterapeuta nordamericà i Eugene T. Gendlin,
filòsof, col·laboradors a les Universitats de Chicago i de Wisconsin, afirmen que l’ésser humà és un procés autopropulsat al ple
desplegament de totes les seves potencialitats9. L’ésser humà és un
procés. No és un ésser ja acabat, sinó un ésser canviant dinamitzat
interiorment per una tendència al desenvolupament. L’ésser viu
sa canvia, avança, està en procés de ser.
9
Veure Carl Rogers, El Camino del Ser, Paidós, 61; Gendlin, E.T., Focusing. Proceso
y Técnica del Enfoque Corporal. 1988, Pròleg; Gendlin, E.T., A process model, 1997,
New York: The Focusing Institute. Versió digital a http://www.focusing.org/gendlin/docs/gol_2161.html. Tomeu Barceló en fa una presentació al seu article: “Un
modelo del proceso de la vida. Una reflexión sobre A Process Model de Eugene T.
Gendlin”,http://media.wix.com/ugd/b33ce8_26120e0bf70717136850270ec3529c
05.pdf
46
L’estancament, la repetició és símptoma de disfunció, de malaltia o de mort.
L’ésser humà, afirmen, és un ésser autopropulsat, o sigui que
el seu dinamisme vital no s’origina fora d’ell sinó en el seu interior.
Tots els éssers vius estan autopropulsats al seu creixement. Les
plantes contenen en elles mateixes la informació que els permet
fer els diferents passos del seu procés de vida. Igualment els animals. Necessiten unes certes condicions exteriors, però el procés
de vida és impulsat des d’una informació continguda en el seu interior. El desenvolupament vital necessita facilitació, és a dir, un
cert tipus de relació, però no una direcció externa. El procés que
és la vida no es pot forçar, però sí facilitar.
En el cas de les persones humanes, éssers vius amb capacitat
de llenguatge, el procés de vida, va descobrir Gendlin, es dóna
quan la persona simbolitza, és a dir, expressa, aquesta tendència
interna al desenvolupament. Els animals i les plantes segueixen
naturalment el seu procés vital. La persona humana té, a més, la
capacitat de fer-la conscient, de posar-hi paraules i expressar-la.
El descobriment de Gendlin va ser que la persona viu i avança,
quan el seu llenguatge expressa la seva experiència interior percebuda i sentida en el cos.
Aquesta experiència interior és percebuda inicialment per la
consciència com una sensació sentida, una sensació corporal vaga
i subtil, i alhora present i real en la persona. L’escolta i l’expressió
d’aquest coneixement corporal implícit és el que impulsa la persona en la direcció de la vida, el que permet el seu desplegament
humà.
La justícia, el dinamisme del Shalom
La vida sorgeix en la realització d’un cert tipus de relació, hem
dit. Un tipus de relació que fa possible—no pot imposar, sino afa-
47
vorir—que tot sigui qui és i afavorint qui és, fa lloc a la tendència
dinamitzadora de vida que viu en tot ésser. La relació amb el present tal com és, és el que permet que sigui com pot arribar a ser.
Aquest tipus de relacions que permeten el desplegament de la
vida, que permeten el Shalom, a la Bíblia té un nom: justícia. Ho
trobem tot al llarg dels llibres bíblics, i Isaïes ho formula simplement, “el fruit de la justícia serà el Shalom” (Is 32,17).
Per justícia s’entén aquell sistema de valors o de lleis que asseguren que cadascú tingui el que li correspon, que siguin respectats
els drets i deures de tota persona. També s’entén com la recerca
del bé comú. El concepte de justícia a la Bíblia inclou aquests sentits. Per la Bíblia la justícia és aquella dinàmica de relacions que
afavoreix el bé de cadascú i el bé comú al mateix temps. Si el bé
comú impedeix el bé d’algunes persones o grup de persones no
estem parlant de justícia. I si el bé de les persones individualment
impedeix el bé comú tampoc estem parlant de justícia10.
Relacions que permeten que cadascú tingui el que li cal per a
poder ser qui és. I aquest permetre que cadascú sigui qui és afavoreix que cadascú pugui ser qui pot arribar a ser, tot desplegant les
seves possibilitats.
Partim de la base, ho sabem, que l’ésser humà és un ésser relacional per naturalesa. Quan aquesta manera de relacionar-se és de
lliure obertura a la reciprocitat, estem parlant de justícia. I l’obertura a la reciprocitat és escolta i interès real per l’altre i autocomunicació personal.
10
«El seu nom és “el Senyor”. Ell, davant els poderosos, defensa el qui ha estat espoliat,
i espolia les ciutats fortificades. Vosaltres odieu el qui exigeix judicis justos, avorriu
el qui diu la veritat. Trepitgeu els febles i els preneu la seva part de gra. () Jo sé que
amuntegueu les culpes, que són molts els vostres pecats: maltracteu l'innocent, accepteu suborns, no feu justícia als pobres. ( ) De res serveixen les oracions i les ofrenes quan «les mans estan plenes de sang» (Is 1,15), només la recerca de la justícia
pot fer retornar el favor de Déu, el Shalom (Is 1,19.26-27).
48
L’escolta i l’interès real per l’altra persona és l’expressió de la
dimensió receptiva de la vida humana. L’ésser humà es rep contínuament de l’Altre i dels altres.
L’autocomunicació expressa la dimensió exstàtica, d’entrega i
expressió del propi ésser. No és donació de coses, sinó donació de
si anant més enllà dels exclusivismes i de l’autocentrament, per
rebel·lar-se a l’altre.
L’obertura a la reciprocitat no sempre és igual a reciprocitat.
Obertura és oferiment. La reciprocitat inclou la resposta de l’altre.
Passa per la llibertat de l’altre. El que depèn de cada persona és la
seva participació en la justícia, la seva autodonació i la seva receptivitat. La justícia demana la lliure participació de cada subjecte.
Coartar la llibertat és coartar la justícia. I cap fi justifica la lesió
de la justícia, perquè la justícia és el fi. El Shalom és la realització
mateixa de les relacions de justícia, allò mateix que succeeix quan
la persona es relaciona segons la justícia.
Justícia amb Déu, els altres, la natura i si mateixa
La justícia és un sistema de relacions amb quatre pols: els altres,
la natura, Déu i una mateixa.
La justícia amb Déu és la relació amb Déu on es dóna l’autorevelació, l’automanifestació de Déu i l’autorevelació, l’auto-expressió humana. No on la persona humana compleix uns
manaments morals. Tampoc quan Déu fa el que jo li demano. La
justícia amb Déu es dóna en la dinàmica gratuïta d’escolta i auto-
11
La justícia és un sistema de relacions que es dóna simultàniament amb Déu, els altres, la natura i amb una mateixa. No pots dir que estimes Déu que no veus, diu la
carta de Joan (1Jo 4, 20), sinó estimes els germans que si que veus. Estima els altres
com a tu mateix, diu Jesús (Mt 22,39). La creació espera gemint la plenitud de la
humanitat diu la carta als Romans (Rm 8, 19-22).
49
manifestació de Déu i escolta i automanifestació de la persona humana.
Déu no s’imposa, es dóna i acull gratuïtament, i en la seva donació permet que l’ésser humà es pugui definir i pugui escriure la
seva pròpia història. A més proximitat de Déu, més llibertat humana, diu Rahner.12 Déu és absoluta autodonació, es dóna sense
reserves del tot, com l’infant més desprotegit possibilitant fins a
l’infinit la capacitat humana d’acollir. Déu va assumir una existència humana fent-se del tot depenent de la responsabilitat i de
la llibertat humanes. Fins a morir en creu. A la vegada, Déu és absolutament receptivitat sense reserves, molt més del que cap persona és capaç d’acollir i acceptar13, possibilitant fins a l’infinit la
capacitat humana d’autodonació.
La justícia interpersonal és el tipus de relació, on l’ésser humà
s’obre a la trobada amb tots els éssers humans en una relació d’obertura a la reciprocitat i a la descoberta mútua. En la justícia, la
persona humana s’autorevela, es dóna ella mateixa, s’expressa ella
mateixa. I alhora, fa lloc a l’altra, acull i rep l’autodonació de l’altre.
La justícia amb la natura pertany també a aquest mode d’existència. També la natura participa del dinamisme del Shalom autorevelant-se i acollint l’acció humana. També la natura necessita
ser escoltada i respectada en els seus propis ritmes i en les lleis que
li són pròpies per tal de donar el millor d’ella mateixa.
I finalment, la justícia també inclou la relació que la persona
té amb ella mateixa. Les ciències humanes ens han mostrat que el
12
“la relació entre les criatures i el seu creador no disminueix la diferència entre ells,
sinó que més aviat l’augmenta en proporció directa a la força de la seva unió.” Karl
Rahner i Herber Vorgrimler, Theological Dictionary (New York: Herder & Herder,
1965) 333-334.
13
Segons la imatge del pare bo de Lluc (Lc 15) i l’expressió d’Isaïes: “És que pot una
mare pot oblidar el fill de les seves entranyes? doncs ni que ho fes jo no t’oblidaria”,
cf. Is 49
50
que anomenem jo i que es relaciona amb els altres, està format per
parts diverses, unes més conscients que d’altres. També la relació
amb si mateixa ha de respondre a la justícia. També en cada persona les parts més vulnerables, més fràgils, tenen el primer lloc en
la pròpia atenció per tal que tot el jo participi en el dinamisme de
vida. Aquestes parts del jo presents però implícites, no conegudes
encara, també necessiten ser escoltades i expressar-se per a poder
canviar i avançar. L’acceptació de la realitat personal, tal com és,
és el que permet el canvi, que la persona pugui ser qui és i qui pot
arribar a ser.
Fent un breu resum fins aquí, hem vist que la fe en Jesús és la
fe en el Regne de Déu, el Shalom que Déu ofereix. La proposta de
Jesús és que hi ha una felicitat possible. I que aquesta felicitat no
és cap cosa, res que es pugui agafar (per tant no pot ser causa de
lluites, atacs, violència) sinó que és la lliure participació en la dinàmica de la justícia. No hi ha felicitat, per tant, sense justícia.
Amb el fet que la proposta de Jesús, la justícia i el Shalom, impliquin relació estem dient unes característiques de la fe: la fe és
un dinamisme on es pot participar o tancar-s’hi, però no es pot
posseir. No és quelcom determinat i conegut per endavant que
algú pugui controlar i administrar. És sempre quelcom nou que
va succeint i es va donant en la mesura que la relació es va donant.
No és res extern a la persona humana, és la participació de la persona en la trobada amb l’altra, tot altre. No és cap cosa que es
pugui tenir o imposar. La fe cristiana és la fe en un dinamisme,
en la realització mateixa d’unes relacions. L’objecte de la fe és allò
mateix que succeeix quan l’ésser humà està en relació amb ell mateix, amb tot altre ésser humà, amb Déu, i amb la natura: el desplegament de la seva tendència a la vida i la irrupció de la vida de
Déu. Repassant els evangelis del Nou Testament veuríem que per
a Déu no hi ha diferència entre justícia i amor.
51
El Regne de Déu és a prop
El temps s’ha acomplert, diu l’evangelista Marc, no cal esperar
res més, és ara. El Shalom és present. La nostra fe es dirigeix al present. Un present, però, no tancat perquè no hi ha res més—que
seria el carpe diem—, sino un present obert perquè hi ha molt a
prop. Hi ha molt que s’apropa.
Al cor de cada present s’apropa el Regne de Déu. Se’ns promet,
se’ns ofereix. És l’horitzó que habita cada present com a possibilitat. Possibilitat que espera ser realitzada. És la irrupció del futur
de Déu en el present que obre l’ésser humà la possibilitat de respondre al present no d’acord amb els límits del present, sinó segons l’horitzó infinit de Déu.14 És en el present on succeeix la
trobada—la contradicció segons Moltmann—entre la nostra realitat i les possibilitats sempre noves del futur.15
És important notar, que aquí quan parlem de futur, seguint els
filòsofs jueus Ernst Bloch i Eugene T. Gendlin més tard, no parlem tant d’un futur temporal com d’una transcendència en el present, un més enllà o més ençà de la realitat coneguda. Aquests
autors parlen de futur no com allò que arribarà després, que està
més enllà en el temps, sinó com a utopia, tot entenent la utopia
no com el no-lloc, la il·lusió irreal, sinó com allò que la persona
viu com a desig i possibilitat a realitzar. El futur és l’“encara-no”
possible que suscita la intenció superadora. El futur és la possibilitat sempre present, sempre possible a cada present. El futur és la
14
Moltmann cita a Heràclit: “Qui no espera l’inesperat no el trobarà.” J. Moltmann,
Theology of Hope, On the Ground and the Implications of a Christian Eschatology
(Minneapolis: Fortress Press, 1993),
15
Ibid., 337. Moltmann subratlla el concepte d’esperança i futur com a raó de l’inconformisme en el present. Moltmann reacciona contra la comprensió d’un present
immobilista considerat absolut que duu a la desesperació. Presenta l’esperança com
l’únic que pot ser anomenat realista perquè té en compte totes les possibilitats que
la realitat conté.
52
proposta que Déu ofereix a cada instant de crear una nova humanitat.
Amb paraules de Bloch, hi ha quelcom que s’anomena futur
però no ho és.
El futur inautèntic és el futur fet de respostes que són velles ja
des del seu origen, pures repeticions, automatismes que fan que
no succeeixi res nou. El futur autèntic obre a l’esperança i a la novetat. Aquest futur està fet de la paraula i l’acció que expressa l’infinit possible present en tota persona i tota realitat. Aquest futur
autèntic porta endavant la possibilitat que hi ha dins de la història,
dins de cada persona, tot creant un futur nou, radicalment nou,
transformat.
El Regne del cel que s’apropa recorda que les possibilitats personals i comunitàries, cada identitat personal i la identitat de la
humanitat, no es troba confinada dintre dels límits de la realitat
tal com se’ns dóna en el present. La persona no és el que sap d’ella
ni el que sabria d’ella després de molts anys de teràpia. Tampoc
avui la societat, la humanitat, no és només el que sap avui de la
humanitat. L’únic realista és l’esperança, afirma Moltmann. No
és realista la posició que claudica davant les evidències o limita les
expectatives a allò conegut d’experiències passades. És realista la
mirada a la realitat personal i de tota la realitat que no acaba en
les pròpies idees, en el que cadascú coneix. Certament, la realitat
ve definida per la història, pels condicionaments socials, per les
polítiques agressores dels poders internacionals, i igualment per
cada biografia, però també per les possibilitats infinites que neixen
en cada persona i al cor de la realitat a cada moment quan la persona tria participar en l’amor, en la justícia.
En aquest sentit, i seguint Ellacuría, la fe és quelcom que mou
físicament a més però no traient fora de la realitat i de la història,
sinó quelcom que empeny endavant i al mateix temps manté. La
persona que s’obre a la proposta de Déu històricament no aban-
53
dona el que és humà, no abandona la història real, sinó que hi enfonsa les pròpies arrels, fent més present i més actiu el que estava
ja efectivament present.16
La fe, doncs, és la possibilitat possible a cada moment, l’horitzó
per a cada instant de la vida. Depèn de cadascú. És a l’abast com
a possibilitat, cal participar-hi perquè s’encarni i esdevingui realitat. No és un contingut o una idea, sinó un mode d’existència possible que genera el Shalom. Un mode d’existència ofert per Déu
fet de la lliure participació en la justícia amb els éssers humans,
amb la natura, amb Déu, en cada cultura, en cada història, en
cada biografia i en cada cos. La fe és l’aventura humana d’obrir-se
a la veritable realitat de tota realitat, present des de sempre com a
justícia, és a dir, com a dinamisme infinit d’amor donador i receptiu. La fe implica l’amor i el compromís concret i present amb
cada moment de la història, amb cada realitat humana i còsmica,
per a avançar vers un horitzó nou, infinit. La fe és l’aventura, el
risc, personal i concret de la lliure i gratuïta autodonació de si i
de la lliure i gratuïta receptivitat de tot altre. És trobar que aquesta
mateixa aventura és l’aventura de Déu.
16
Michael E. Lee, Bearing the Weight of Salvation: The Soteriology of Ignacio Ellacuría
(Crossroad: New York, 2008), 59.
54
Apèndix: Lídia Pujol
Repertori
L’arbret vora el camí. Popular yiddish
País petit. Lluís Llach
Les llagrimes del moliner. Popular yiddish
Polorum regina. Llibre Vermell de Montserrat S. XIV
Misteri d’Elx. S.XIV
Navega sola. Mayte Martín
Mariam Matrem. Llibre Vermell de Montserrat S. XIV
Sogna, fiore mio. Popular napolitana
Femina Mística.
Cada flama cerca sempre el seu ble.
I els camins volen passes que els facin.
La mística, l’Amor, senderes vers la unió:
quan ets arrel, desitges terra.
I camines incansable per les teves afraus profundes
i els teus cingles espadats a la recerca -com una flor- d’alguns
colors on ser.
Sents d’un vol l’aire mogut però no les ales,
i veus en l’horitzó de set del teu desert el gust de l’aigua.
De tots els ponts que has travessat, per fi arribes a la riba.
Manuel Forcano.
55
Lídia Pujol, la veu i l’espiritualitat.
La Lídia Pujol es va apropar a la cançó d’autor cantant amb
Sílvia Comes durant els noranta, amb qui va gravar dos discos.
Posteriorment va iniciar una sòlida carrera en solitari basada en la
investigació i reinterpretació de la tradició, combinant lírica i misticisme. Ha publicat els discos en solitari Iaie (2003) i Els amants
de Lilith (2007), als quals cal afegir altres projectes i col·laboracions. Als seus últims espectacles –La Cerimònia de la Llum i les
Converses Singulars- ens ha ofert una unió entre música, paraula i
espiritualitat. La música, com a experiència artística simbòlica, ens
pot portar a llocs inaccessibles, a aspectes profunds de la nostra
realitat que no són expressables solament amb les paraules. Ens
pot fer present allò que immediatament no és al nostre abast, però
que ja ho pressentim amb el nostre desig, amb el nostre anhel de
transcendència.
A la Cerimònia de la Llum, la Lídia ha begut de la tradició espiritual de la nostra cultura, tot interpretant les obres des d’una
sensibilitat contemporània que emociona i fa vibrar a qui ho escolta. A les Converses Singulars, la Lídia Pujol convida a persones
–com la Teresa Forcades, entre d’altres- a qui considera referents
d’amor i llibertat pel seu discurs i la forma de vida que ens mostren. Mitjançant la comunió entre la paraula d’aquests personatges
i la música, es transmeten uns valors del tot necessaris actualment.
Seguint la línia de les Converses Singulars, avui la Lídia es troba
amb la paraula de la teòloga M. del Mar Albajar, en una experiència de comunió, de sensibilitat, valors i espiritualitat. Després d’aquesta trobada, al taller que Lídia ens oferirà, tindrem la
possibilitat de reviure l’experiència i de fer-ne una reflexió col·lectiva.
La Lídia Pujol no és només una cantant i intèrpret, sinó que
és una gran comunicadora de valors i emocions des de l’espiritualitat. La interpretació musical, que acompanya la conferència de
56
M. del Mar Albajar, ens donarà l’oportunitat de gaudir d’una experiència estètica única, i d’assaborir-ne en comunió el misteri.
Laura Rubio
Metgessa i estudiant de Ciències Religioses
Productora i community manager de Lídia Pujol
La paraula cerca la música per ser cantada.
Tota la meva trajectòria artística i vital ha estat caracteritzada
per aquesta recerca de re-unió, primer fent visible la incomunicació de la separació, fins que intuïtivament amb el temps, he arribat
a una manifestació d’aquest anhel de comunicació i reconeixement
de l’altre. A La Cerimònia de la Llum, concelebració de la comunió
entre identitats úniques i diferenciades sota una mateixa llum,
convidem al públic a sentir-se’n partícip. Aquest és el gran repte
del moment espiritual, polític i social que estem vivint: sumar la
diferencia pel bé comú o seguir triant l’exclusió de l’altre en benefici propi.
La darrera proposta artística, “Converses Singulars” la considero
un encontre entre valors, paraula i música. La comunicació té
molts canals d’expressió i la música n’és un, universal, directe a les
emocions, “aliment de l’Amor”. I la paraula és la que guia les nostres passes i la nostra responsabilitat vers aquest Amor. Tenir a
l’horitzó la voluntat de perseverar a cada instant en allò que és veritablement essencial del Ser persona, la indissociabilitat entre l’Amor i la Llibertat, és afavorir “lo bé comú per damunt de lo bé
especial” com deia Ramon Llull. I troba en les paraules de Jesús
“Pare, si ho vols, allunya de mi aquest calze. Però que no es faci la
meva voluntat, sinó la teva” el Referent d’Amor i Llibertat original.
57
Tinc el goig d’anunciar-vos que avui canto acompanyada d’un
guitarrista excepcional, Pau Figueres. Música, vida i espiritualitat
parlaran, perquè allà on no arriben les paraules, sempre insuficients per parlar d’Amor, hi arribarà la música. Perquè quan canto
amb ell, experimento la transcendència de la comunió, en vèncer,
ni que sigui per un sol instant, els límits de la carn, de l’espai i del
temps. La possibilitat de cantar després de la conferència de la germana Mar, amb peces del Misteri d’Elx (s.XII) o el Llibre Vermell
de Montserrat (s.XIV), entre d’altres que contenen l’espiritualitat
de la música de la nostre tradició, ens conduirà cap a la reunió
dels valors essencials de la humanitat.
La paraula cerca la música per ser cantada i la música la paraula
per ser interpretada. La mística, l’Amor, són senderes vers aquesta
unió, de la qual en participaran el públic de la conferencia i del
concert. Per finalitzar, al taller parlarem de l’experiència vital i espiritual amb la música i podrem novament compartir-ne el sentit,
que no és altre que la comunicació, la reflexió conjunta sobre l’emoció amorosa que haurem viscut entre tots.
Lídia Pujol
58
Ponència 3
DESARROLLAR HOY LAS INTUICIONES
LIBERADORAS DEL VATICANO II:
REAFIRMACIÓN DE LA TEOLOGÍA
DE LA LIBERACIÓN Y APERTURA
A NUEVOS PARADIGMAS
José María Vigil
Coordinador de la Comissió Teològica Latinoamericana
de l’Associació de Teòlegs del Tercer Món (EATWOT).
Panamá, Panamá.
Para un congreso europeo, me pidieron hace unos años intervenir con una ponencia, con este tema: «¿Qué tareas le falta
acometer a la Teología de la Liberación para desarrollarse y consolidarse?». La pregunta evocaba una crítica que por entonces
comenzaba a hacerse habitual en Europa, dirigida a la TL: «hace
tiempo que la TL no dice nada nuevo, simplemente repite». La
respuesta de mi ponencia fue, en síntesis, que la TL ya no tenía
nada que hacer para consolidarse, porque ya había hecho todo lo
que tenía que hacer. Quería yo decir con ello: la TL ya llegó a
madurez como teología general. Para sobrevivir y abordar el futuro, no necesita más. La TL hizo en 30 años lo que otras teologías
necesitaron siglos para hacerlo, en la Edad Media por ejemplo.
Las principales ramas de la teología tradicional –cristología, eclesiología, teología bíblica...– ya las elaboró suficientemente la TL,
incluso abordó algunas ramas no esenciales, como la escatología.
Obviamente, siempre se puede «rizar el rizo»... pero, como
teología, la TL está completa, y madura, y «no le falta nada», no
59
tiene ramas pendientes de ser elaboradas. Pero sí tiene tareas pendientes por emprender.
El futuro de la TL ya no pasa por «crecer», por escribir nuevos
tratados, sino por «entrar en otro mundo». Mientras las comunidades de base típicas sigan existiendo, en un nivel o entorno
cultural semejante, es decir, mientras perviva aquel tipo de sociedad en el que surgió, con aquel tipo de cultura religiosa tradicional, la TL podrá subsistir en él. En América Latina, mientras
nos movamos en el ámbito campesino, tradicional, pobre, sin acceso a la nueva cultura... la TL clásica se sentirá en su ambiente,
en el medio en el que nació y al que dio respuesta. El problema es
que ese mundo está acabándose, porque muchos sectores de la sociedad están en vías de acelerada transformación, y la cultura que
viene es radicalmente diferente. Cuando la sociedad accede a la
nueva cultura, la TL -y mucho más el cristianismo tradicional-,
pierden plausibilidad, se des-consolidan, se hacen «líquidos» -si es
que no se evaporan directamente-. No, no estamos en el final del
mundo, pero sí estamos ante el final de un mundo, sin duda.
El problema no está pues en los estudios internos que a la TL
«le faltaría todavía acometer». Más aún: el problema no es siquiera
teológico. Es extra-teológico. Está fuera de la teología, está en la
trasformación radical inédita (de tsunami la califican muchos) que
la sociedad está experimentando, está en su transformación hacia
una sociedad del conocimiento (así la llaman también muchos, sin
que importe discutir de nombres). El tema no es teológico, sino
cultural, epistemológico. El tema que estamos abordando en este
breve estudio no quiere ser tampoco teológico, sino epistemológico.
Actualmente, «el tópico más tópico» (el lugar común más
repetido) en no pocos ambientes teológicos es el de que... «después
de una época de cambios, hemos entrado en un cambio de época».
Los más apercibidos dicen que en realidad no estamos entrando
en , sino que ya comenzó la nueva época, estamos en ella; y que,
en consecuencia, hay que abordar nuevos desafíos y «nuevos paradigmas»: éste ya es otro tópico muy recurrido. Véase las «declaraciones finales» de los congresos, asambleas de teología, jornadas
de estudio...: casi ninguna deja de incorporar esta idea en su declaración conclusiva. Véase también, sin embargo, que la inmensa
mayoría se quedan en la mera declaración verbal, sin entrar a confrontarse con dichos desafíos o paradigmas; a veces, sin llegar
siquiera a nombrarlos por su nombre... Se ha convertido en el
nuevo «tópico», que resulta necesario citar para estar a la moda,
pero que resulta a la vez peligroso y no conviene desempaquetarlo
para ver su contenido.
Se trata, en efecto, de una evidencia tan fuerte, que nadie se
atreve a negarla. Pero a la vez, es un desafío tan radical, que muy
pocos se atreven a afrontarlo, a poner nombres a los bueyes, y a
abordar de una vez qué tiene que cambiar en la teología –también
en la TL– si quiere que ese «entrar en una nueva época» sea algo
más que un tópico. Parece que todo un mundo está muriendo, y
que, sin embargo, lo nuevo no acaba de nacer... De hecho, obsérvese que, todavía, mucho de lo que se escribe en teología son
«nuevas propuestas, pero desde los viejos presupuestos», o sea, más
de lo mismo, refritos de la vieja época, que, de la nueva a veces
sólo tienen esa su voluntarista proclamación de bienvenida.
«Teología nueva, desde nuevos presupuestos» –para una nueva
época- todavía es una rareza, muy escasa en nuestro horizonte. Y
teología nueva de la liberación desde unos nuevos presupuestos,
también es algo que está por hacer.
No voy a pretender resolver yo aquí el problema, obviamente.
Quiero simplemente concentrarme conscientemente en él, con la
voluntad de no repetir de nuevo «el tópico más tópico», sino de
tratar de dar positivamente algún paso, aunque sea pequeño, en
la dirección de querer concretar esos desafíos, de ponerles nombre,
y de comenzar a afrontarlos de verdad y sin miedo (pase lo que
61
pase). Y de aplicarlo también a la TL. Siempre —como se verá—
desde una perspectiva no tanto teológica cuanto de ciencias de la
religión y, concretamente, de epistemología.
El tema es muy amplio, y hondo. Lo tendré que abordar, pues,
muy sintéticamente.
La novedad de «las épocas»... ¿Qué novedad?
El concepto de «nueva época» es muy flexible, y puede aplicarse
con criterios muy variables para concretar esa novedad. Cada década puede ser considerada una época nueva (los años 60, los
70...), o cada siglo (el siglo de Oro, el de las luces...), o cada período histórico (edad antigua, media, contemporánea...). Todo depende de la profundidad en la que instalemos el concepto de
«novedad».
Puede haber muchos criterios para establecer que se está en una
época nueva. ¿Cuál es la novedad a la que nosotros nos referimos
cuando hablando para la teología decimos que estamos en una
nueva época? O lo que es lo mismo: ¿cuál es la «novedad de época»
relevante para la teología? Responderé sin vacilar: la novedad epistemológica. En la vida diaria, en la historia, en los diversos campos
científicos, hay muchos otros criterios de novedad, y de hecho no
podemos dejar de referirnos a ellos continuamente. Pero cuando
hablamos desde la teología, el criterio realmente relevante de «novedad de una época», el más importante, es el epistemológico.
La epistemología, el «conocimiento del conocimiento», el
modo de conocer humano, su modus operandi, el tipo de consciencia humana en su sentido colectivo profundo, no es algo que
cambie con las décadas, ni con los siglos, ni siquiera con los períodos históricos. Hoy día ha resurgido con fuerza el concepto de
«tiempo axial», de Karl Jaspers (+ 1969), según el cual, el milenio
anterior a nuestra era común funge como «tiempo-eje» en el que
62
se fraguó el nuevo tipo de conciencia de la humanidad, una transformación («La gran transformación» la llama Karen Armstrong1)
en la que se elaboró un nuevo nivel más alto de conciencia de la
humanidad, nivel en el que todavía estamos instalados, y que nos
diferencia radicalmente del período «pre-axial».
A ese nivel de profundidad en el criterio de «novedad de época»
nos estamos refiriendo en teología.
¿Qué ocurre cuando entramos a una época «epistemológicamente nueva»?
Ocurre aquello de que... «cuando ya teníamos las respuestas,
nos cambiaron las preguntas». Durante mucho tiempo, nuestro
acerbo de conocimiento, nuestras teorías, nuestras teologías también, habían sido elaboradas dentro de una «epistemología» determinada, a saber: un modo de conocimiento, no tanto una
lógica, sino sobre todo una constelación de presupuestos, axiomas,
postulados... –el conjunto que con omas Kuhn2 podríamos llamar «paradigma»–, que forman parte del pozo sin fondo de los
supuestos y presupuestos del conocimiento humano, y que por
eso mismo están incrustados en toda pieza discreta de conocimiento y holísticamente vinculados con ella, de un modo transversal, a todo lo largo y ancho de sus dimensiones.
¿Qué pasa cuando ese pozo sin fondo se vacía, se filtra, se evapora, o desaparece, y es rellenado por otros presupuestos, otros
axiomas y postulados... diferentes o incluso incompatibles con los
anteriores? Pues que nuestras antiguas respuestas no responden ya
a las nuevas preguntas. Las respuestas elaboradas dentro de un pa-
1
2
Karen ARMSTRONG, La gran transformación, Paidós, Barcelona 2007, 591 pp.
omas KUHN, La estructura de las revoluciones científicas, Fondo de Cultura Económica, primera edición de 1971, primera edición en inglés de 1962.
63
radigma, resultan incorrectas, irrelevantes o incluso incomprensibles cuando son recibidas desde otro paradigma.
Para lo que aquí queremos decir respecto a la teología, estamos
en un momento histórico de profundo cambio epistemológico
cultural, en la sociedad, e inevitablemente, también en la religión.
Dentro de la misma sociedad hay sectores que viven anclados en
los modos de pensamiento tradicionales, de los siglos pasados, y
hay otros sectores que piensan como se pensará en los siglos futuros. Es como cuando, ante un mismo tablero, un jugador cree
estar jugando al ajedrez, mientras otro está jugando a las damas:
están ante el mismo horizonte, las mismas fichas... pero su significado es totalmente diferente para cada uno, y sus reglas de movimiento son también diferentes, mutuamente inaceptables. Es lo
que está detrás de muchos de los conflictos ideológicos actuales,
también de los conflictos religiosos.
Pero el conflicto tiene una dimensión histórica y evolutiva: hay
un mundo viejo, un modo de conocer que viene desde muy antiguo, y unos modos nuevos, que están surgiendo, y que vienen para
quedarse y para ocupar la mayor parte del campo. Nuestras teologías –también la TL– fueron elaboradas en el modo de conocimiento de la vieja época. No pueden pasar al nuevo modo de
conocimiento, no pueden «ser leídas» desde el nuevo modo si no
es re-creándose, rehaciéndose desde lo más hondo, transformándose desde nuevos paradigmas, o como decíamos, desde nuevos
presupuestos, axiomas y postulados. Cambiar de paradigma exige
a la teología reescribirse a sí misma para poder funcionar en un
«sistema operativo» radicalmente diferente, e incompatible con el
anterior.
Esta es la coyuntura actual de la teología. Por eso, tienen razón
los congresos y asambleas que se hacen eco de la gravedad de los
desafíos y de la necesidad de confrontarse con los nuevos paradigmas que parecen definir la nueva época. Pues bien, como decía-
64
mos: tratemos de poner nombre a los bueyes y de no quedarnos
en el tópico. ¿Cómo podríamos «caracterizar», aunque sea brevemente –dado el espacio de que disponemos– el panorama de los
nuevos paradigmas que acechan a la teología –también a la TL–?
Me referiré en primer lugar a algunos grandes cambios epistemológicos actuales de carácter transversal, y luego a otros cambios de
paradigma más concretos aunque no menos transversales y omniabarcadores. Váyase leyendo con la mente puesta en las consecuencias que todo ello tiene inevitablemente en el ámbito de la
teología; váyase pensando en cuántas cosas que hemos dicho, o
que todavía se siguen diciendo, ya han perdido sentido, o ya no
lo tienen en absoluto, o incluso se han convertido en contrasentido, o hasta en algo que parece resultar dañino desde la mentalidad actual de los nuevos paradigmas.
El cambio profundo de la epistemología
«La mayor aportación del conocimiento del siglo XX ha sido
el conocimiento de los límites del conocimiento»3. Y en religión
y en teología, esta aportación ha sido, sencillamente, decisiva.
Nuestra generación está experimentando y realizando el cambio. Heredamos un conocimiento teológico y religioso «ingenuamente realista», en el que el bloque global de nuestras afirmaciones
tenía un respaldo fundamental de objetividad indiscutida, que parecía evidente. Hoy, por el contrario, estamos viviendo ya hoy día
una epistemología radicalmente diferente.
Nos iniciaron en una religión y una teología construidas directamente a partir de la Palabra de Dios, a partir de un conoci-
3
Edgard MORIN, La mente bien ordenada, Seix Barral, Barcelona 2003, pág. 71.
65
miento divino, recibido por el ser humano mediante la Revelación, que nos hacía participar de verdades inalcanzables para el
ser humano, gracias a la magnanimidad de la generosa revelación
de sus designios, que no sólo daban la seguridad plena de participar de la verdad misma de Dios, sino que tampoco permitían la
menor duda, que sería «duda contra la fe», «bajo pena de pecado
grave». Se trataba de un saber sagrado, el de la «sagrada teología»,
ciencia divina más que humana, más segura que cualquier método
científico, por estar fundamentada directamente en la revelación
de Dios4. Por tanto, todos los dogmas ya definidos por la Iglesia y
cuantos en lo futuro se definan estaban en la mente de los apóstoles, no de una manera mediata o virtual o implícita, sino de una
manera inmediata, formal, explícita. Su modo de conocer el depósito revelado no era, como en nosotros, mediante conceptos
parciales y humanos, los cuales contienen implícita y virtualmente
mucho más sentido de lo que expresan, y exigen trabajo y tiempo
para ir desenvolviendo o explicando sucesivamente lo que contienen, sino que era por luz divina o infusa, la cual es una simple inteligencia sobrenatural, que actualiza e ilumina de un golpe toda
la implicitud o virtualidad». (F. MARÍN-SOLÁ, La evolución homogénea del dogma católico, Madrid-Valencia 1963, 157-158).
Más tarde, la aceptación de los «géneros literarios» en la Biblia
supuso toda una revolución hermenéutica para nosotros, pues permitía descargar de significación literal descriptiva a muchos contenidos del acervo de nuestro conocimiento religioso y teológico
que hasta entonces habían sido intocables e ininterpretables.
4
Todavía no hace 50 años que esto era doctrina oficial de la Iglesia católica: «Los
apóstoles fueron mucho más que simples profetas o que simples hagiógrafos. Como
maestros supremos de la revelación plena y definitiva y como fundamentos de la
Iglesia hasta el fin de los siglos, la teología tradicional reconoce en los apóstoles el
privilegio especial de haber recibido por luz infusa un conocimiento explícito de la
revelación divina mayor que el que los teólogos todos o la Iglesia entera tienen o
tendrán hasta la consumación de los siglos.
66
La transformación del conocimiento humano ha sido radical
en el siglo XX: «Hasta hace poco el conocimiento se ha desempeñado de manera objetivista, es decir como una función humana
capaz de conocer cosas, objetos, otras realidades... Podía definirse
como un conocer en función práctica, haciendo, realizando, verificando. Pero aun así era un hacer y realizar conforme a la verdad,
conforme a verdades, racionales o reveladas, que en cierto modo
preexistían, como un modelo a seguir. Los cambios en este nivel
han sido, en pocas décadas, muy grandes; tan grandes, que el conocimiento actual no tiene verdad o verdades preexistentes a las
que pueda mirar y seguir. Las “verdades” que necesita, el propio
conocimiento, él mismo las tiene que construir, de acuerdo a postulados, de acuerdo a verdades que son postuladas, y que como
postuladas tienen que ser verificadas, no de acuerdo a “verdades a
acatar”. De manera que el conocimiento mismo se sabe y se percibe construido. Más aún, estas verdades no son eternas: su pretendida “objetividad” dura mientras dura el mundo que le da
posibilidad y realidad. Varían y cambian con éste5»
Podríamos destacar concretamente estos cambios:
• Se acabó la «epistemología mítica», que interpretaba literalmente las creencias religiosas y las afirmaciones teológicas, sencillamente como si estuviesen describiendo directamente la realidad
a la que apuntaban, y con ello se hicieron insostenibles aquellas
afirmaciones religiosas, míticas a veces, mitológicas incluso, pero
también aquellas otras más sobriamente «metafísicas», ontológicas,
sobrenaturales, teológicas... que eran tenidas por descripción
exacta de la realidad a la que correspondían.
• Se acabó el «realismo ingenuo» del conocimiento, por el que
creíamos que se daba una correspondencia directa y lineal entre
nuestro lenguaje y la realidad a la que nos referimos, una realidad
5
Amando ROBLES, Encuentro de Can Bordoi 2008, pro manuscrito.
67
perfectamente describible con nuestro lenguaje. Hoy nos hemos
hecho conscientes de que, entre nuestras afirmaciones y la realidad, media un hiato desconocido, del que apenas estamos entrando a conocer sus dimensiones y su significación.
• Se impone la necesidad del «despertar del sueño dogmático
religioso», un despertar epistemológico paralelo al que ya Kant
postulara. Habíamos pensado -dogmáticamente- que estábamos
viviendo en el mundo descrito por nuestros conocimientos religiosos, un mundo que nos permitía sentirnos directamente en el
ámbito real de las realidades religiosas, tal y como las nombrábamos y describíamos... de forma que creíamos estar en ese mismo
mundo religioso. Hoy hemos descubierto que nuestro conocimiento religioso no nos traslada al mundo de la realidad religiosa,
sino sólo a «un mapa» del mismo6.
• Hoy descubrimos que nos hemos pasado la historia mirando
por unas lentes, de los que sólo ahora nos hemos hecho conscientes... La realidad no es la que veíamos, ni era como la veíamos.
Hoy nos llenamos de comprensión hacia nosotros mismos, hacia
nuestros ancestros, hacia nuestras interpretaciones anteriores del
mundo, y concretamente hacia nuestras interpretaciones religiosas
del mundo, y hacia nuestras peleas filosóficas y religiosas, pues
comprendemos los «espejismos», las ilusiones ópticas de que
hemos sido víctimas, efectos ópticos mezclados tantas veces con
nuestros intereses y nuestras limitaciones, de unos y de otros...
Hoy nos hacen sonreír, como «juegos de niños» que en realidad
venían a ser. Humildemente, admitimos que tenemos que corregir
nuestras percepciones y rehacer nuestras convicciones epistemológicas.
6
Each religion is a map of the territory, but not the territory itself. KNITTER, No Other
Name?, Orbis New York 1985, 220.
68
• Hoy sabemos que «todo conocimiento es interpretación», y
que es producido parcialmente también por el sujeto cognoscente.
El sujeto interviene en el conocimiento, en el sentido de que pone
la pregunta que condiciona el modo y el sentido en el que será
captada la realidad y en el que se manifestará la respuesta, y que
toda experiencia religiosa está mediada. No existe la experiencia
religiosa pura sin interpretación, sin mediación de lenguaje, de categorías de pensamiento y de cultura que la fragüen desde el primer momento. No hay un mundo de verdades objetivo, al cual
nuestro intelecto pudiera “adecuarse” (según la adaequatio rei et
intellectus de la definición clásica), y como el nuestro todos los
demás, de forma que todos diéramos con una misma y única verdad...
Y varios cambios de paradigma sucesivos y simultáneos
Junto a este cambio general de epistemología que afecta a las
mismas condiciones de posibilidad de la teología, han venido dándose, por diversos caminos, otros «cambios de paradigma», que
implican también transformaciones epistemológicas profundas,
igualmente revolucionarias. Aquí los vamos sólo a evocar muy brevemente.
El «paradigma pluralista»
La religión en general y la teología en particular habían considerado estar en el centro del mundo religioso, en el centro del acceso a la salvación, en torno al cual girarían todas las demás
religiones con sus propias teologías, a una distancia subordinada.
Pero la irrupción del pluralismo en la conciencia de la humanidad
y la toma de conciencia de su interculturalidad han acabado con
la plausibilidad de la visión antigua. La unicidad y la absoluticidad
que la religión y la teología y sus mega-relatos han reclamado
69
siempre para sus afirmaciones centrales son ahora revisadas; toda
la teología necesita ser reelaborada como «teología pluralista»7. Las
afirmaciones teológicas clásicas basadas en el exclusivismo, en el
privilegio de la elección, en la unicidad cristológica, en la absoluticidad del hecho cristiano... ven agrietarse sus fundamentos, y
han de ser reformuladas.
En el caso concreto del cristianismo, durante el 97% de su historia8 ha sido exclusivista; apenas lleva un 2% de inclusivismo, y
su historia pluralista todavía está por empezar; hoy día este carácter
pluralista sólo es un futuro intuido. Con estos antecedentes, por
más que sintamos su necesidad, es lógico que la elaboración de
una teología pluralista probablemente requiera la contribución de
varias generaciones.
El paradigma ecológico
La religión y la teología fueron construidas y han vivido todo
este tiempo, desde el Neolítico, de espaldas a la Naturaleza, autoexiliadas de la placenta cósmica de la que surgieron y que originalmente las nutrió durante un largo tiempo ancestral. El modelo
dualista clásico (materia/energía. material/inmaterial, física/metafísica, cuerpo/alma, tierra/cielo, esta vida/la otra vida, masculino/femenino...) ha dejado de ser adecuado para la visión actual
de la ciencia y para nuestra percepción y nuestra experiencia de la
vida.
Las cosas han cambiado. Estamos en otro mundo, y lo percibimos de otra manera. El modelo mecanicista, cartesiano, newtoniano, ha dado paso a un modelo orgánico, interrelacionado e
7
8
Cfr «Concilium» 319 (febrero 2007), monográfico sobre Teología del pluralismo
religioso.
O sea, más de 1950 años, hasta el Concilio Vaticano II.
70
interdependiente, multinivel y holístico, cuántico y de la relatividad.
Hoy ya no nos vemos a nosotros mismos como seres diferentes,
no naturales o sobrenaturales, venidos de fuera (hijos e hijas de
Dios, a su imagen y semejanza, creados en una creación especial
aparte). Hoy sabemos que somos seres naturales, muy naturales,
que venimos de la naturaleza, venimos de dentro, de la Tierra,
somos Tierra... pero tierra que piensa, que siente y que ama. Nuestro cuerpo está hecho de «polvo de estrellas», literalmente, sin ningún recurso a la retórica o a la metáfora; nuestros átomos se
formaron en la explosión de las supernovas. Somos la flor última
–hasta ahora– de la evolución de la vida, una especie emergente...
en la que el eje de acumulación evolutiva ha pasado de la genética
a la cultura –del hardware al software–, que por nuestro ser simbiótico y gracias a nuestro gran invento, el lenguaje, llegamos a
vivir unidos en la noosfera, una especie de comunidad universal
formada por una red de núcleos de pensamiento en un diálogo
continuo que viene a convertirse en una especie de superconciencia...
Desde esta nueva perspectiva que aprendemos de la realidad,
de la naturaleza, del cosmos, hoy ya no nos cabe sólo asumir el
«cuidado» de la naturaleza y del planeta, como «pobres» (la naturaleza y el planeta) a los que incluir en nuestra lucha9, sino que la
naturaleza, el planeta -Gaia- y el cosmos, los redescubrimos más
bien como una matriz genuina de vida, de pensamiento y de vivencia, que pide replantear «ecosóficamente» toda la teología, y la
religión misma. No es aceptable una religión y una teología que
no broten desde dentro de la sintonía con la naturaleza, con el
cosmos, del que no son sino unas de sus flores más preciadas.
9
Enfoque dado emblemáticamente por Leonardo BOFF desde su libro-manifiesto
ecológico «Ecología: el grito de la Tierra, grito de los pobres», Trotta, Madrid 1996.
71
En algún momento cometimos el error de separarnos de nuestra placenta natural, de objetivar y externalizar la naturaleza, y de
auto-situarnos sobre ella, como si hubiéramos venido de fuera,
concretamente de arriba, «a imagen y semejanza de un theos celestial (no terrenal), transcendente (no inmanente y «caórdico»10),
sobrenatural (no en lo más profundo de la naturaleza)... Una espiritualidad venida de fuera, venida de un supuesto “arriba”, sería
venida sencillamente de ninguna parte, venida de la nada, alienada
y alienante. Una teología construida de espaldas a la realidad ecocósmica y que no tiene prácticamente nada que ver con ella, encerrada en el fanal de lo «sobre-natural», en los estrechos límites
de un «Proyecto de Dios», o de la «historia (humana) de la salvación» (transcendente, espiritual, post-mundana, celeste), como ha
sido casi toda la teología hasta ahora –también la TL–, no tiene
futuro en un mundo que ha entrado, irreversiblemente, en el paradigma eco-cósmico.
(No voy a entrar en él, por ser mucho más conocido, pero está
también el paradigma feminista, que pronto fue asociado a este
paradigma eco-cósmico, siendo presentado habitualmente como
«eco-feminista». Como humanidad hemos vivido mucho más
tiempo con diosa que con dios, con matriarcado que con patriarcado, pero éste ha surgido en nuestra historia, según parece, precisamente junto con las religiones, que han sido quienes más lo
han difundido, especialmente los monoteísmos... Es mérito de las
teólogas feministas principalmente el haber confrontado a la religión con la perspectiva de género y forzarle a afrontar su reconversión no patriarcal. Gracias a estas teólogas la TL ya ha avanzado
mucho en la asimilación de este paradigma).
10
Véase «Caordia» en la red.
72
Un nuevo paradigma: el «pos-religional»
El conocimiento humano se ha ampliado, no sólo por el conocimiento de otras religiones (lo que está en la base del paradigma
pluralista), sino por el acceso a un conocimiento de la religión que
nos permite observarla y estudiarla desde más allá de la religión,
desde fuera de la misma -un conocimiento «de segundo grado»,
diríamos-. La antropología cultural y las ciencias de la religión delimitan hoy día un concepto especializado de «religión», como
aquella forma concreta que la espiritualidad de siempre del ser humano ha revestido a partir del tiempo de la revolución agraria, con
unas características muy determinadas, como la estructuración en
torno a «creencias», la sumisión a las mismas, la llamada «epistemología mítica» (realismo ingenuo gnoseológico del mythos)...
En efecto, hemos solido pensar –así nos enseñaron– que la religión era tan antigua como el ser humano, y que venía directamente de Dios, «revelada», con sus «verdades eternas». Pero hoy
sabemos que no es así... Las religiones no son eternas, ni muy antiguas, sino relativamente recientes, «de ayer», hablando en términos evolutivos. A la más antigua, el hinduismo, puede calculársele,
con benevolencia, unos 4500 años... Hemos vivido mucho más
tiempo sin religiones que con ellas. Éstas se han formado con ocasión del tránsito al modo de vida sedentario con la revolución
agraria. Antes, hemos sido religiosos, en el sentido de espirituales,
transcendentes, dotados de una necesidad especial de sentido y de
una capacidad de única experiencia mística o transcendente, pero
sin religiones, sin estos sistemas especializados de creencias, ritos,
organización institucional... que ha sido creación de la edad agraria, y que ha encauzado la dimensión espiritual del ser humano
convirtiéndola en la fuerza mayor de cohesión de las sociedades,
y el factor principal de organización de la conciencia individual.
Los analistas están diciendo que lo que está sucediendo en la
crisis del mundo actual no es sino el fin de la sociedad «agraria»,
73
la que se formó hace unos 10.000 años, con ocasión de la revolución agraria, en aquella época que también fue un «tiempo axial»
en el que se fraguó un modelo de conciencia humana en el que la
humanidad ha vivido hasta hoy día, precisamente porque lo que
se está acabando en esa edad agraria, el neolítico, viéndose sustituida probablemente por lo que algunos llaman la «sociedad del
conocimiento», que no significa una sociedad con más conocimiento... sino una sociedad que vive de crear conocimiento, con
una epistemología nueva, absolutamente incompatible con la de
la «edad agraria» vigente hasta ahora, basada en «creencias», en
mitos tenidos como descriptivos, en la sumisión a los principios
establecidos por el poder, en la fijación de las formas sociales mediante un conocimiento controlador instalado como software de
programación de las sociedades, por la vía religiosa.
En la nueva «sociedad del conocimiento», este tipo «religión»
(de la sociedad agraria) y su funcionamiento de programación social, vienen a ser sencillamente imposibles. Las religiones (agrarias)
sólo van a poder continuar en la sociedad del conocimiento si
dejan de ser «religiones neolíticas». El cristianismo es una religión
«agraria». Y su carácter «agrario» -siempre en este sentido en el
que estamos utilizando la palabra- tampoco va a sobrevivir en la
nueva sociedad. El cristianismo, o deja de ser «religión agraria», o
se hundirá con su utillaje neolítico. Es lo que algunos estamos llamando el «paradigma post-religional»11. La EATWOT o ASETT
ha promovido una Consulta Teológica Latinoamericana sobre este
paradigma12.
11
12
Se dice «pos-religional», para señalar que no se quiere significar algo «pos-religioso»,
sino algo posterior a lo «religional», neologismo que quiere referirse a lo religiosoagrario con todos sus mecanismos propios: creencias, mitos, dogmas, software de
programación social...
Ha sido publicada en el primer número de 2012 de la revista VOICES, de la EATWOT, Ecumenical Association of ird World eologians. Se puede conseguir
este número, en formato digital, gratuitamente en la página de VOICES (InternationaleologicalCommission.org/VOICES).
74
Este paradigma, que está bastante más presente de lo que suelen pensar los teólogos profesionales y los clérigos encerrados en
su propio fanal «religional», parece desbordar nuestra imaginación
teológica. Se evidencia la necesidad de «releer post-religionalmente» la teología, el cristianismo, y la dimensión religiosa misma,
más allá de la configuración que el corsé «religión» le ha forzado
a adoptar en estos últimos diez mil años a partir de la revolución
agraria. ¿Qué será la espiritualidad más allá de las religiones-agrarias, qué será una espiritualidad pos-religional? ¿Cómo ser cristianos pos-religionalmente? ¿Cómo pensar, repensar, rehacer, una
teología pos-religional, es decir, sin mecanismos de sumisión ni
de control o programación social, sin «creencias»13, tal vez sin verdades –como el hinduismo-, perfectamente instalada en la sociedad del conocimiento y su epistemología? ¿O serán éstas la últimas
fronteras, insuperables, para el cristianismo?
Reaparece un paradigma recurrente: posteísmo
Para no pocos observadores, la cultura moderna sigue avanzando inexorablemente hacia una visión posteísta. No hacia el ateísmo, que ya no es la alternativa a la fe. En los últimos siglos el
enfrentamiento entre fe y ciencia ha sido teísmo/ateísmo; ahora
sabemos que hay una alternativa a los dos, al teísmo y al ateísmo:
el posteísmo, como una superación del modelo epistemológico
por el que hemos modelado, concebido, expresado la Divinidad
de la Realidad como un eos, un ente superior, un Señor, up there,
out there, ahí fuera, ahí arriba, que fue anterior a toda la realidad
13
Estoy empleando todos estos conceptos entrecomillados no en en sentido habitual
de las palabras, sino en un sentido técnico especializado, tal como lo utiliza por
ejemplo Marià CORBÍ, en Religión sin religión (PPC, Madrid 1996, o en la biblioteca
de los Servicios Koinonía, servicioskoinonia.org), o Hacia una espiritualidad laica
Sin creencias, sin religiones, sin dioses, Herder, Barcelona 2007; traducción brasileña:
Para uma espiritualidade leiga, Paulus, São Paulo 2010.
75
«cósmica» -por la creación ex nihilo, de la nada–, y sería el que
mantiene en el ser a toda la realidad.
Ha sido un modelo de theos supremamente transcendente, expatriado también de la realidad, que daría pie al mayor y más radical de los dualismos: Dios por una parte, y todo el resto de la
realidad por otra.
El modelo theos ha cristalizado tan fuertemente en la cultura
occidental, y durante milenios ha parecido esencial, resultando
epistemológicamente invisible, y por tanto inevitable, insuperable,
e incluso incuestionable.
Sin embargo, la crítica al teísmo y la invitación a su superación
se plantean y se replantean repetidamente en el curso de la historia. Es un movimiento recurrente, antiguo, que avanza y se retira
por oleadas, que avanza «en espiral», repitiéndose aparentemente
en forma circular, pero en un círculo que se adentra cada vez en
mayores profundidades. Progresivamente, la cultura se distancia
más del «teísmo», como una cosmovisión centrada en un theos que
mora en un «segundo piso» superior a éste del mundo físico en el
que nos movemos nosotros, un mundo superior del cual dependería el nuestro, el inferior. El clásico y tradicional esquema axiológico de la «heteronomía» como configuración concreta de la
realidad humana, queda superado. El supuesto de una «revelación», venida de arriba y que se constituye en el fundamento único
del conocimiento humano fundamental queda sobreseído.
En esta situación, es obvio que la «teo»-logía debe rehacerse,
reinterpretarse y reconstruirse desde un supuesto pos-teísta.
¿Pero es posible una teología precisamente «no teísta»...? El
cambio es tan profundo, tan «de paradigma», que resulta difícil
hablar de un paradigma desde el otro. ¿Seguirá siendo «teo»-logía
una que descodifique y recodifique el modelo «theos», y relea,
reinteprete pos-teístamente el «Plan de Dios», el «segundo piso»,
la dimensión «sobre-natural», la «heteronomía» de este mundo...?
76
¿Cómo será una teología –y una TL– posteísta?
Hacia una teología planetaria
Es el título de uno de los libros colectivos de ASETT, el quinto
y último de la colección «Por los muchos caminos de Dios»14, que
trata de expresar la meta simbólica hacia la que parecería estar caminando la teología con todos estos cambios de paradigma. La
teología, siguiendo el ritmo de la evolución de nuestra misma religiosidad en las últimas décadas, se ha ido haciendo, progresivamente, moderna, inclusivista, ecuménica, liberadora,
macroecuménica, pluralista, inter-religiosa, teología comparada,
multi-religiosa (doble o múltiple pertenencia), trans-confesional,
feminista, ecocósmica, pos-religional, laica, pública... planetaria
(lo que en inglés han llamado world theology). Somos quizá la generación humana que ha experimentado la transformación religiosa más profunda y más elaborada –con más cambios,
reinterpretaciones, transiciones y verdaderos saltos- de las que se
han dado en toda la historia. ¡Y estamos hablando de estarnos
acercando a un nuevo cambio axial, de un tsunami cultural-religioso apenas iniciado...!
Teología de la liberación y nuevos paradigmas
Después de este recorrido, creemos que queda claro que toda
esta problemática no es de la TL, una problemática que le afecte
sólo a ella. Más bien esta problemática compete a la TL precisamente porque afecta a toda la teología, a toda la religión, al conocimiento humano actualmente en transformación. Pero porque
afecta a toda la teología, afecta y desafía también a la TL. Este desafío de afrontar los nuevos paradigmas que caracterizan esta
14
www.tiempoaxial.org/PorLosMuchosCaminos
77
«nueva época», esto es lo que le hace falta a la TL para que pueda
adentrarse en la nueva época y no ser simplemente una teología
de la antigua época. Es decir: tiene que pasar a ser una teología
pluralista, no sólo plural, tolerante, ecuménica... sino «pluralista»,
no exclusivista -que nunca lo fue-, pero ni siquiera inclusivista.
Tiene que rehacerse, como teología ecológica, desde la llamada
ecología profunda, que la purifique de todo resabio antropocéntrico, de todos los dualismos ancestrales que arrastramos. Tiene
que afrontar esa curvatura de transformación sociocultural de la
que da testimonio el paradigma post-religional, para adentrarse
con los seres humanos y las nuevas sociedades en la nueva sociedad
pos-religional. Tiene que despojarse de ese monopolio incuestionado que el teísmo ha tenido en ella, como en toda la teología clásica, para adoptar también el lenguaje posteísta y poder conversar
con una sociedad que se va desprendiendo del teísmo incuestionado y va abriendo paso a nuevas formas de concebir la Realidad
última. La TL tiene que desprenderse del regionalismo de sus orígenes, dejar de ser «un lujo de una minoría cristiana de pobres»
(Pieris), para pasar a ser y a sentirse planetaria15, responsable de la
liberación no sólo de todos los pobres, sino de todos los seres humanos, de todos los seres vivientes, compañera de la humanidad
y de la vida toda de este planeta.
Es fácil hablar y hasta enumerar todas estas tareas que decimos
que aguardan a la teología de la liberación; lo difícil será realizarlas.
Pero, plantearse el programa de trabajo, es indispensable para llevarlo a cabo. Y esa quiere ser en este momento mi pequeña aportación.
Que «estamos entrando en una nueva época», no puede quedarse en ser una frase bonita, un tópico. Hay que dejar de pro15
Véase Hacia una Teología Planetaria, volumen 5º de la citada serie «Por los muchos
caminos de Dios», de la EATWOT, disponible en: http://tiempoaxial.org/PorLosMuchosCaminos Publicado en cuatro idiomas.
78
nunciarla en vano: es preciso «agarrar el toro por los cuernos» –
con perdón por la expresión taurina–, y atreverse a tomarla en
serio, consecuentemente.
La TL está madura en sí misma, no le hace falta elaborar nuevas
ramas teológicas. Lo que necesita es «entrar en la nueva era»,
abrirse a todo este nuevo mundo epistemológico, perder el miedo
a reformularse a sí misma, atreverse a poner nombre a la revolución que se está dando ante nuestros ojos, y reconvertirse «paradigmáticamente». ¡Adelante!
79
GRUPS DE TREBALL
D’UNA PRÀCTICA POLÍTICA
NO SOTMESA AL CAPITAL.
Rafael Climent
Alcalde de Muro del Comtat
L’objectiu fonamental com a govern, i pensant que estem en
un sistema capitalista de lliure mercat, i per tant que ocasiona desequilibris socials, és aconseguir els menors desequilibris, els menors greuges comparatius i la major equitat possible en les
decisions que prenem.
A. Com ho hem fet o treballat?
Des de la cooperació entre les persones:
1. Coordinació entre l’equip de govern de les decisions polítiques a dur a terme: QUÈ volem per al nostre poble,
de manera que tot l’equip funcione com a equip. Coordinem totes les àrees delegades entre tots, i cada regidor/a
delegat / ada s’encarrega de dirigir-ne l’execució.
2. Coordinació amb els tècnics municipals, per tal que ens
assessoren COM hem de dur a terme el que ha decidit
l’equip de govern amb la coordinació entrre tots els departaments per a dur a terme un projecte donat, tot això
tractant d’evitar el treball compartimentat.
83
B. Què hem fet?
1. Generar sinèrgies per treballar amb la gent. Hem potenciat l’associacionisme per tal de fer una política participativa que nasca de la mateixa ciutadania –política de
baix cap a dalt–a hores d’ara a Muro hi ha més de 60
associacions culturals, socials, esportives i empresarials.
Col·laboració associacions-ajuntament per tal de dinamitzar qualsevol activitat del poble. Hem dut endavant
projectes que han nascut de baix, de la ciutadania de
Muro, que nosaltres no dúiem al programa, com ara un
centre de dia per a malalts d’Alzheimer.
2. Hem buscat equilibris en l’àmbit econòmic municipal.
Els impostos directes tenen més repercussió que els indirectes. Al pressupost de Muro en l’any 2000, per cada
euro que els veïns i veïnes tributaven a l’ajuntament, és
a dir, al poble, mitjançant impostos indirectes (aquells
que paga tothom per igual, independentment del seu estatus econòmic), en tributaven 1,5 € de directes (en funció del que tenen: propietats, bàsicament) En l’any 2013,
per cada euro d’indirectes se’n tributen 3,5 € de directes.
Entenem que els impostos han de ser progressius, com diu
la Constitució Espanyola i intentem aplicar aquest principi. I bonifiquem tots dos impostos en funció de les polítiques d’equilibri o bé comú que l’equip de govern vol
dur endavant.
Els impostos indirectes els bonifiquem en funció social:
aquells que menys cobren, per exemple, els jubilats,
tenen bonificacions fins el 90%: ICIO, brossa...
Els impostos directes els bonifiquem en funció de polítiques mediambientals, socials i, bàsicament, d’ocupació.
84
Ordenança sobre construcció, energies renovables, implantació d’empreses que generen llocs de treball, situació familiar...
3. El tarannà dels governants ha estat fonamental: ESCOLTAR – CLAREDAT DAVANT D’UN PROBLEMA – FER/
NO FER.
La transparència: l’ajuntament és una entitat oberta (fins
i tot un carrer passa pel bell mig de l’edifici)
Aquest principi, junt amb l’honestedat són la base del
nostre projecte. Tenim molt clara la màxima que el polític ha de servir a i no servir-se de...
Cal tenir clar que l’únic objectiu és la transformació i
millora dels serveis del nostre poble per aconseguir el
benestar de les persones.
4. La idea d’edificis vius ha estat sempre al nostre projecte;
no entenem la construcció d’un edifici sense que estiga
ple de contingut, de formació (cultural, social, ...) Els
que hem fet tenen un dinamisme molt gran: Centre social, casa de ferro, centre per a joves, centre cultural, mercat municipal...
5. Hem treballat per humanitzar els edificis nostres, amb
projectes com la millora de l’accessibilitat als carrers i
edificis municipals: biblioteca, ajuntament, parcs i jardins... Apostem des de fa temps per un poble per a tots,
i tractem d’inculcar a tots els qui vivim a Muro la cultura
del respecte i la convivència.
6. Hem activat la promoció econòmica en els sectors més
febles, com el menut comerç (Hem donat suport a les
seues iniciatives i activat la seua col·laboració en les diferents iniciatives del poble. A l’associació de comerç i
serveis de Muro hi ha més de 170 associats.
85
Hem treballat sectors tradicionals pràcticament desapareguts
o pràctiques en desús: en el cas nostre, l’agricultura tradicional.
S’han fet campanyes de recuperació de l’horta, de l’oli i del vi amb
conferències i cursos per tal de conscienciar-ne la gent.
Anem per les novenes jornades de sostenibilitat; hem fet dos
congressos internacionals sobre minifundi com a defensa de l’ecosistema meditarrani, en col·lacboració de xicotets emprenedors
i alguna universitat. D’ací naix la necessitat de fer les coses d’una
altra manera: defensa del territori, recuperació del paisatge, preu
just = justícia social, treball ètic... I tota un sèrie d’ideees que condueixen a la denominació d’economia del bé comú o, com dèiem
nosaltres aleshores, d’equilibri.
86
“COM AVANÇAR EN EL NOSTRE
COMPROMÍS ALLIBERADOR A TRAVÉS
DE LA CONSTRUCCIÓ D’UN SISTEMA
SOCIAL QUE RESPECTE LA DIGNITAT
DE LES PERSONES “
Enrique Lluch Frechina
Profesor de economia de la Universidad CEU Cardenal Herrera
http://enriquelluchfrechina.wordpress.com [4]
http://www.facebook.com/MasAllaDelDecrecimiento [1]
El sistema económico actual está sustentado en un objetivo puramente economicista como es el crecimiento económico. La idea
que subyace al mismo es que el progreso es equivalente a tener
más, tanto individual como colectivamente, ya que este es el principal modo de lograr que nuestras vidas mejoren.
Para lograr este objetivo del crecimiento económico, parece
haber un acuerdo en que el mejor camino es la economía de mercado. Por ello, la defensa de esta clase de economía se convierte
en el objetivo final del sistema social, por encima en ocasiones, de
la meta del desarrollo. Además, se considera que para que este
mercado funcione hay que legitimar la búsqueda del propio interés ya que sin ella parece que el mercado no puede funcionar. Esto
lleva a que, finalmente, el objetivo de nuestras sociedades sea, precisamente, que quien quiera ganar dinero pueda hacerlo con las
menores trabas posibles y que toda la arquitectura de nuestro sistema deba pensarse para que nadie deje de recibir la remuneración
de sus inversiones, especialmente si son de capital financiero.
87
El sistema social se organiza, por lo tanto, alrededor de la idea
de garantizar la remuneración y la devolución de las rentas del capital. Esta se convierte en la principal prioridad tal y como ha quedado demostrado en la modificación de la constitución que se
hizo con el acuerdo de los dos principales partidos nacionales al
final de la anterior legislatura (Esta modificación obliga a que
todas las administraciones públicas prioricen la devolución del capital y el pago de los intereses financieros por encima de cualquier
otra deuda que tengan).
Este fenómeno se da también en el ámbito individual. Las familias y los particulares también persiguen el tener más como la
manera más segura de estar mejor y para ello justifican el comportamiento egoísta y la búsqueda del propio beneficio por encima del bien común.
LA PROPUESTA CRISTIANA
Está claramente indicada en el mensaje papal de la Jornada
Mundial de la Paz del 1 de Enero de 2013: Su punto cinco se
titula “Construir el bien de la paz mediante un nuevo modelo de
desarrollo y de economía”, e indica, entre otras cosas que “Para
salir de la actual crisis financiera y económica… se necesitan personas, grupos e instituciones que… favorezcan la creatividad humana para aprovechar incluso la crisis como una ocasión de
discernimiento y de un nuevo modelo económico”.
Es pues claro que la fe cristiana no es neutral ante la situación
económica en la que nos encontramos sino que apuesta fuertemente por modificar el sistema económico actual. Ello no significa
que apueste por una planificación centralizada (sistema utilizado
por los países totalitaristas) sino que lo que pretende es que el mercado se ponga al servicio de las personas, mejorando tanto la propia institución como sus resultados.
88
Esto se debe hacer a escala de la sociedad en su conjunto, pero
también debe afrontarse en lo particular e individual. Los avances
comunes no pueden tener éxito si no van acompañados de un
cambio de mentalidad que se plasme en modificaciones del comportamiento de las personas.
PISTAS PARA UN NUEVO MODELO DE DESARROLLO
La propuesta cristiana debe dar lugar a un replanteamiento de
la idea de progreso que tenemos en nuestras sociedades. Ello significa, por un lado, modificar el objetivo económico a perseguir
a través de nuevos indicadores que reflejen mejor el bienestar que
el simple PIB. Por otro lado significa, pasar de un enfoque conglomerativo, (que persigue objetivos medios) a un enfoque de la
privación (que persigue mejorar a los que peor están).
La propuesta cristiana respeta el mercado como instrumento
válido para regular los intercambios económicos, pero propone
(tal y como está reflejado en el mensaje papal del primer día del
año): Priorizar el trabajo sobre el capital tal y como ya se indicaba
en la Laborem excernes; potenciar la economía del don o, impregnar de fraternidad la economía (expresión que utilizó Benedicto
XVI en Caritas in Veritate); realizar políticas públicas que potencien el progreso social; considerar fundamentales los derechos y
deberes sociales; garantizar que el Estado sea el garante del bien
común y que compense a los más desfavorecidos por los perjuicios
que el mercado les pueda causar; estructurar éticamente los mercados financieros, monetarios y comerciales.
Links:
[1] http://www.facebook.com/MasAllaDelDecrecimiento
[2] http://enriquelluchfrechina.wordpress.com/
[3] http://www.uchceu.es
[4] http://enriquelluchfrechina.wordpress.com
89
CÓMO AVANZAR EN NUESTRO
COMPROMISO LIBERADOR A TRAVÉS DE LA
DEFENSA DE LOS SERVICIOS PÚBLICOS
Amelia López Cayuela
En el taller se plantea reflexionar y dar respuesta a estos interrogantes, buscando la respuesta compartida.
1.- Qué es lo público, qué es lo privado, servicios esenciales
para el bien común. ¿Defender los servicios públicos, lo público, los derechos humanos, el bien común,…es lo mismo?
2.- Cómo nos hemos proveído de los bines y servicios para
atender las necesidades básicas. La garantía de derechos. Repaso histórico y reflexión crítica. La emergencia de nuevos
feudalismos.
3.- Qué entendemos por servicios públicos. Servicio
público/gestión privada, una trampa a desenmascarar. El
“expolio” social.
4.- La política y los sindicatos: Los cargos políticos y sindicales
son servicios (servidores) públicos
5.- Nuevos tiempos nuevas formas de lucha social y personal:
la Marea Ciudadana, Huelga intensiva, toma de la ciudad
y comunicación.
6.- El evangelio y los derechos de las personas, trabajar por el
reino de Dios aquí y ahora. El compromiso liberador.
91
Los/as participantes en el taller hicimos una puesta en común
de aquellos servicios que entendíamos como públicos, aquellos a
los que todas/os teníamos que tener acceso de modo igualitario,
garantizados por el Estado.
Y vimos que es fácil decir que lo son la educación, la sanidad,
las pensiones y los ingresos mínimos,…y es más complicado entender que lo son también el acceso al empleo, la vivienda, los servicios sociales, los transportes, la electricidad, el agua, el
alcantarillado, correos, la seguridad, el acceso a la información de
manera objetiva, la justicia,…y más difícil aún es pensar que el
suelo, el aire, el diseño del espacio,..debe responder a criterios de
buen uso, de una ciudad para todos y todas,…que hace tiempo
que hemos perdido la consciencia de nuestra historia reciente y
de los derechos que la propia Constitución y la Declaración Universal de los Derechos Humanos nos ofrecen como garantías.
Haciendo repaso a nuestra historia reciente nos dimos cuenta
que nuestras luchas de hace 30-40 años iban encaminadas a que
se garantizara el agua potable, la red de alcantarillado, asfaltado e
iluminación de barrios y pueblos, a que nadie estuviese sin una
pensión mínima, a contar con una red de transporte a sitios donde
no llegaba ningún medio,…a construir centros educativos y a
tener zonas verdes,…y se fueron consiguiendo algunas cosas y reconociendo derechos.
Nos hemos ido olvidando de estas luchas y estas conquistas,
de manera que hoy somos poco conscientes de que tenemos ya
un sistema de correos privado, una seguridad privada, una policía
privada, unos ferrocarriles privados, una televisión privada, una
justicia cada vez más privada y una enseñanza y una sanidad en la
que lo privado no ha cesado de ganar terreno a lo público, unos
servicios sociales precarios y cada día más privatizados, una insuficiente garantía de derechos para los más desfavorecidos (parados/as, discapacitados, dependientes, sin techo, inmigrantes,...)
92
el suelo público se da a la iniciativa privada (se construyen centros
educativos, universidades, grandes superficies,…en suelo público
sin pagar o pagando un precio por debajo de su valor); hasta desembocar en el desastre actual.
Coincidimos en que los cargos políticos y sindicales son servidores públicos, están al servicio del bien común, es incompatible
ocupar un cargo público sin defender y trabajar por lo público,
por lo comunitario. Por eso la lucha por lo público va unida a una
lucha por una democracia real, por un rechazo frontal a la corrupción.
Analizamos algunos textos que reflexionaban sobre estos temas,
los cuales nos ayudaron a revisar nuestras ideas, afianzar nuestros
planteamientos y unir la vida con el evangelio.
Estos fueron algunos textos:
1.- “Se ha producido un “expolio” social del que no se habla”
(Vicenç Navarro)
“A las clases populares se les está imponiendo toda una serie de sacrificios, a fin de mantener enormes beneficios y privilegios fiscales al
gran empresariado financiero y multinacional del país.
Sin darnos cuenta se han producido fenómenos que han creado un
imaginario colectivo que consiste en valorar más lo privado, en el desprestigio de lo público, en mezclar público y privado sin ser conscientes
de la financiación de lo privado (ejemplos como la financiación de la
educación concertada, los conciertos en sanidad,….y todo aquello que
se paga con dinero público pero que es propiedad de la iniciativa privada).
¿Y esto cómo se ha producido? A base a decir por activa y por pasiva
que hay que recortar para aumentar la eficiencia del sistema público.
Si hay despilfarro, debe corregirse. Pero asumir que este despilfarro es
93
generalizado es reproducir el sesgo anti público neoliberal que lleva el
debate a discusiones irrelevantes en lugar de análisis rigurosos y serios
basados en evidencia. No hay (y lo dicen muchos expertos/as y estudios)
ninguna evidencia de que el sector público sea más ineficiente que el
privado, o que tenga más despilfarro. La evidencia existente muestra
precisamente lo contrario. Ejemplo: Uno de los sistemas sanitarios más
ineficientes es el estadounidense, donde la mayoría de la financiación
es privada. Es el sistema más caro del mundo, representa ni más ni
menos que el 16,7% del PIB norteamericano, y en cambio el 68%
de la población está enormemente insatisfecha.
Un ejemplo en nuestro país es la sanidad, la pública es mejor que
la privada en la calidad del personal profesional y asistencial, y en la
riqueza de la infraestructura técnica, lo cual explica que en casos que
requieran mayor nivel de atención tecnológica, la privada deriva los
pacientes a la pública.
Esta polarización pública/privada por clase social es perjudicial
para todas las clases, incluyendo las pudientes, que creen erróneamente
ver satisfechas sus necesidades en la sanidad privada. Mediante la desgravación del aseguramiento sanitario privado están facilitando la
privatización de la sanidad y su polarización por clase social. De ahí
que la vía a seguir por la privada sea el desarrollar privilegios dentro
de la pública. De ello se deduce que se intente dar autonomía financiera a los centros públicos sanitarios para que estos contraten con aseguradoras privadas para el goce de privilegios dentro de la pública”.
Este fenómeno de la privatización de servicios públicos ya tiene
su recorrido en muchos países especialmente en Inglaterra, EEUU,
y de ellos hay que aprender viendo qué pasó. En un ejemplo podemos ver cómo la privatización de los transportes en muchos estados de EEUU (que se vendieron a preciso irrisorios) fueron
seguidos de bajo mantenimiento de los mismos: degradación,
menor frecuencia de franja horaria,…para finalmente decir que
94
no eran necesarios porque no eran usados y resultaban deficitarios
y se cerraron, las compañías que habían sido adjudicatarias de esas
privatizaciones tenían intereses en la industria del automóvil y/o
del petróleo,.. es decir, fueron a privatizar para cerrarlos y así fomentar sus negocios.
Esto mismo lo podemos ver en la gestión privada de hospitales
públicos en nuestra tierra, se construyen hospitales en suelo público, con dinero público y se “saca su gestión” a concurso para
que una empresa privada tenga más de 25 años la concesión, y se
les da la cartera de clientes fija,…
Como analizamos en el taller a la ciudadanía se le “expolia” de
su patrimonio (suelo), de sus impuestos (para la construcción) y
se da a manos privadas con todo preparado,… y aún así todos los
déficits los asumimos (el hospital de Manises y Alzira tienen más
costes de los previstos) y son peores (la opinión pública y sus usuarios querrían tener otros hospitales de referencia)
En palabras de Carlos Fernández Liria en su artículo
2.-“La nueva Edad Media”
“Lo que se nos venía encima era una contrarreforma feudal, protagonizada por esos nuevos feudos del siglo XXI que son las corporaciones económicas.
El movimiento estudiantil ha sido muy consciente de que hay cosas
que siempre hay que conservar a cualquier precio: la dignidad, por
ejemplo.
Creo -me temo- que dentro de poco tiempo el panorama habrá
cambiado tanto que no será fácil recordar qué es lo que había antes
del desastre. Y más difícil aún será identificar las causas por las que
todo se vino abajo, así como todos los malentendidos, las mentiras y
los sofismas que han acompañado a esta devastación.
95
El resultado ha sido que, en los últimos diez años, incluso los votantes de “izquierda” han ido aceptando más o menos sin rechistar la
privatización de toda la gestión de las instituciones públicas, con la
consiguiente degradación de las condiciones laborales que ello conlleva
y la perversión de todo el orden de prioridades humanas que hay en
juego.
Porque no hemos de olvidar que todas las conquistas de siglos de
lucha obrera se han ido consolidando en legislaciones estatales. Acabar
con el Estado hoy en día sería como dejar a la clase obrera en pelotas.
En cambio, la burguesía se las arreglaría muy bien con sus policías
privados y sus ejércitos mercenarios.
En realidad, con el tan criticado “sistema de oposiciones” lo que
estaba en juego era la definición misma de conocimiento superior: la
idea, en definitiva, de que solo la ciencia/el saber puede juzgar a la
ciencia”.
3.- Dice Carles Casajuana en su artículo “Corrupción y función pública”
“una Administración capaz e independiente, con altos funcionarios capaces de hacerse respetar, puede ser un instrumento tan útil
para la defensa de los intereses de los ciudadanos como enojoso para
los políticos que intentan aprovecharse de sus cargos. Un buen funcionario es, sin proponérselo, un guardián de la ley. Su mera presencia
evita tentaciones en última instancia, su futuro profesional no depende
de la persona a la que planta cara, sino de su reputación y de su intachable trayectoria…. El Estado de derecho requiere equilibrios y
contrapesos. Una Administración fuerte y motivada es uno de ellos.”
El profesorado, los/as jueces, el personal sanitario, las fuerzas de
seguridad, tienen que ser funcionarios/as porque esa es la única garantía de su independencia”
96
4.- Desenmascarando: “El gran ‘escrache’” (Manuel Rivas. El
Pais)
“Dentro y fuera de nuestras casas, en plasma omnipresente, todos
los días, a todas horas, sufrimos el escrache de grupos que tienen acongojado al país y a los que la gente identifica con nombres pandilleros
muy cualificados, a la manera de Los que Tienen la Sartén por el
Mango, Los que Cortan el Bacalao o Los que Cuando no Corren Vuelan.
La intención de estos colectivos elitistas de acción directa no es evitar los desahucios, la estafa de las preferentes y otras canalladas. Al
contrario, los participantes en este escrache contra el pueblo parecen
pretender un desahucio general, hasta culminar en un régimen de democracia desahuciada. Junto al desahucio de la vivienda, del trabajo,
de la salud, de la educación, el escrache de Los que Mandan quiere
imponer un desahucio de las libertades de expresión y manifestación,
el único medio de defensa de una sociedad intimidada por unas élites
que siguen comportándose como estamentos feudales.
Luego hay personajes que son un escrache por si solos”.
5.- La declaración universal de derechos humanos y el evangelio
Toda persona tiene derecho a un nivel de vida adecuado que le
asegure el vestido, la vivienda, la asistencia médica y los servicios sociales necesarios. La maternidad y la infancia tienen derechos a cuidados y asistencia especiales (Art. 25)
• Le llegó el tiempo del parto y dio a luz a su hijo primogénito; lo envolvió en pañales y lo acostó en un pesebre, porque
no había sitio para ellos en la posada (Lc 2,7)
Toda persona tiene derecho a salir de cualquier país, incluso del
propio, y a regresar a su país (Art. 13.2)
97
• Herodes va a buscar al niño para matarlo. José se levantó,
cogió al niño y a su madre de noche, se fue a Egipto, y se quedó
allí hasta la muerte de Herodes (Mt 2,13-14)
Toda persona tiene derecho a elegir su residencia en el territorio
de un Estado (Art. 3.1)
• Al enterarse de que Arquelao reinaba en Judea como sucesor
de su padre Herodes, tuvo miedo de ir allá. Entonces se retiró a
Galilea (Mt 2,21-23)
Toda persona tiene derecho a la educación (Art. 26.1)
• ¿Cómo es éste tan instruido, si no ha estudiado? (Jn 7,15)
Todo individuo tiene derecho a la seguridad de su persona (Art. 3)
• Todos en la Sinagoga se pusieron furiosos y levantándose,
lo empujaron fuera del pueblo hasta un barranco del cerro donde
se alzaba el pueblo, con intención de despeñarlo (Lc 4,28-29)
Hay alternativas:
De la defensa de lo público a las comunidades, a la sociedad
Una gran cantidad de colectivos, mareas, movimientos, organizaciones y todo tipo de entidades se están coordinando para exigir una verdadera Democracia y hacer frente a los recortes cada
vez más drásticos de las libertades y los derechos sociales, en lo
que se ha denominado la Marea Ciudadana.
La diferencia esencial del movimiento de las Mareas con las
concepciones tradicionales del sindicalismo es el haber abandonado la defensa de los servicios públicos como conflictos corporativos que se vinculan de forma exclusiva a las reclamaciones
salariales inmediatas de los y las profesionales. El éxito de las movilizaciones de las Mareas Verde y Blanca se debe a que han sabido
abrir el problema de los recortes a toda la sociedad. Apelando a
98
las comunidades como defensa fundamental de los servicios públicos se introduce la idea de que la salud o la educación son cuestiones comunes que necesariamente deben ser defendidas por todo
el mundo.
Al abrirse la problemática a la sociedad al completo se empieza
a romper la frontera entre usuarios de un servicio y profesionales
del mismo.
Así se supera la idea de que un servicio público es competencia
exclusiva de la administración pública.
En los últimos años, el discurso neocon de ataque a los funcionarios públicos se había sostenido precisamente sobre una condición de privilegio de estos profesionales en relación al resto, por
unas mejores y más estables condiciones laborales “pagadas por
todos”; las Mareas han demostrado, como se decía, que no luchan
sólo por mantener esos beneficios sociales y además han hecho visible lo avanzada que está la precariedad en el empleo públicos
(interinos, laborales, subcontratas, externalizaciones). Los conservadores-liberales también les acusaban de “vagos”, de “no hacer
nada”, de “estar chupando del bote”; las Mareas han demostrado
que a muchos empleados públicos les importa muchísimo lo que
hacen y están dispuestos a renunciar a salario (con las huelgas) y
a méritos (con las dimisiones de cargos de responsabilidad) para
defender el servicio.
Esa apertura está llena, además, de afectos, de complicidades y
guiños constantes entre comunidades y profesionales que reproducen un lazo social, un vínculo que favorece el apoyo y que convierte a cada persona en co-participante de las movilizaciones.
Huelga intensiva, toma de la ciudad y comunicación.
En las últimas semanas hemos visto intensificarse la campaña
por “regular el derecho de huelga” por un único motivo, las Ma-
99
reas han colocado en el centro la idea de la huelga intensiva, como
uno de los mecanismos esenciales de conflicto.
En el caso de la Marea Blanca es la constante habitual y ha sido
capaz de sostenerse porque han incorporado dos elementos que
pueden ser fundamentales para comprender su éxito: un sistema
de rotaciones que distribuye las cargas económicas de la huelga y
un especial celo en mantener una escrupulosa cobertura de la atención sanitaria hacia aquellas personas o situaciones que más lo necesitan.
Esta huelga intensiva no se limita a la detención del servicio,
sino que se acompaña con otra serie de cuestiones que apuntan a
la victoria en los conflictos abiertos con la administración como
una cuestión de democracia, gobernabilidad y dominio del espacio
urbano. Las Mareas toman la ciudad en grandes movilizaciones
que bloquean el tránsito y que atraviesan los medios de comunicación demostrando la ingobernabilidad de la situación. Se trata
de producir desorden, de demostrar una anomalía.
Todo ello construido con una potencia comunicativa independiente capaz de llegar a casi todos los públicos a través de la comunicación vía redes sociales que conecta los distintos centros
¿Podemos soñar?
Imaginemos un desarrollo de estas dinámicas de Mareas como
instituciones socio-sindicales de nuevo tipo. ¿Podríamos pensar
estructuras sindicales en las que las comunidades no-profesionales,
los y las usuarios de los servicios tuvieran voz y voto? ¿Es posible
democratizar las instituciones sindicales para ponerlas al servicio
de una dinámica comunitaria? ¿Qué tipo de reivindicaciones de
carácter ofensivo se podrían producir? ¿Podemos pensar que un
nuevo sindicalismo pasa no solo por la defensa de las condiciones
de vida de los profesionales, sino también por la defensa y el
100
desarrollo de los servicios públicos que ofrecen? ¿Puede sobrevivir
el sindicalismo tal y como lo hemos conocido hasta ahora si no
asume estas posiciones?
Sin duda la inspiración de Jesús de Nazaret es un referente para
la utopia, para la constancia en el compromiso por el Reino, por
otro mundo posible donde lo público esté al servicio de todos y
todas.
Proclama quijoteril en defensa de los servicios sociales públicos:
“Sabed que mi oficio no es otro, sino valer a los que poco pueden... Bien podrán los encantadores quitarnos la ventura, pero el
esfuerzo y el ánimo ¡Jamás!”
(Lema de la Asociación de Directoras y Gerentes de Servicios Sociales)
Para finalizar:
“Cuando la gente rechaza cooperar, se niega a prestar ayuda y
persiste en esta desobediencia y postura retadora, le está negando
a su adversario el apoyo y cooperación humanas básicas que cualquier gobierno o sistema jerárquico requiere. Si lo hace suficiente
gente y por un tiempo suficientemente largo, ese gobierno o sistema jerárquico perderá el poder”. Gene Sharp profesor emérito de
ciencias políticas de la Universidad de Massachusetts nacido en Ohio
en 1928 se le atribuye ser el inspirador de los movimientos de protesta
que derribaron a Slobodan Milosevic en Serbia, Víctor Yanukovich
en Ucrania y Hosni Mubarak en Egipto.
101
DE LA SUPRESSIÓ DEL SIST EMA
PATRIARCAL I MASCLISTA
Pilar Tormo
Tinc la sensació que l’enunciat del taller és molt gran i alhora
el trobe senzill, perquè si estem convidades a pensar com suprimir
el patriarcat i el masclisme, jo diria que desautoritzant-lo, no
donar-li crèdit i tractant de crear, de posar en joc, de fer créixer
allò que sentim necessari que passe, allò que volem que siga realitat, des del simbòlic femení, des del significat que ser dona ha tingut i té en el món.
El segle XX ha suposat una revolució no-violenta de les dones
al món. El model patriarcal i masclista ha estat desplaçat com a
model simbòlic i de referència social no ja per a les dones, sinó
també per a molts homes. Aquest desplaçament, però, no suposa
que no continue expressant-se i pervivint entre nosaltres, de vegades de manera violenta (els darrers dissabtes de mes eixim a la
plaça encara per les morts de dones per violència masclista) i d’altres de manera subtil, com també de manera explícita en la discriminació de les dones, en la manca de reconeixement dels seus
drets i les situacions d’injustícia que patim pel fet de ser dones...
Però és suficient aquest desplaçament? Sentim les dones que alguna cosa més ha de passar? Ens és suficient saber detectar el que
no és, el que no volem que passe? No continuen les pràctiques femenines, el saber fer, la vida de les dones, allò que ordena les seues
vides, la seua manera d’estar al món... dic, no continuen estant
una cosa marginal ( problemes de dones)al marge del debat sobre
els problemes i les solucions a qualsevol àmbit d’experiència hu-
103
mana ? Estem convidades, les dones, a repensar-nos (en aquest
moment de crisi general) i aportar la nostra en eixe fer món, des
de l’experiència pròpia i d’altres de ser dona ?
2.004 va ser en la meua vida un punt d’inflexió en aquestes
respostes.
Sempre m’ha acompanyat, des que em recorde, una sensibilitat
cap a la justícia social i un altre ordre en el món, segurament ser
mestra, estar en contacte amb les noves criatures que arriben al
món tractant de fer-los créixer, m’empenyia amb major decisió a
buscar-ho. Aquesta sensibilitat, aquest saber-me en un món injust
m’ha acompanyat durant la vida a la recerca de maneres de fer,
que junt a d’altres, transformaren l’escola i el món.
Vaig créixer, amb d’altres, en aquesta recerca i he participat en
tot allò que se’m presentava de la mà de la lluita per una societat
sense explotació, en la transformació d’allò existent. La lectura social feminista, com una societat patriarcal on el masclisme: domini
del sexe masculí sobre les dones, impregnava la vida social, em va
despertar contra l’opressió i els seus signes d’explotació en el meu
sexe, en la meua condició de dona. Em va radicalitzar contra la
discriminació masclista, però també em va provocar un tall en la
mirada i l’escolta cap a les dones anteriors a mi. Les dones havíem
d’alliberar-nos i fer-ho era entrar en el món dels homes, en el treball productiu, en el món social, en la política masculina…
Tal vegada per això, la meua mirada en gran sobre les dones
que m’envoltaven era de mancança, d’allò que el patriarcat havia
fet d’elles sers submisos, víctimes en la seua condició humana. Els
signes de presència femenina, no eren sinó el resultat de l’espill
que reflectia un estereotip obedient als desitjos masculins del patriarcat. Es donava, però, la paradoxa entre aquesta mirada política, de significat, i la bona relació que mantenia amb les mares i
altres dones, conscient de la seua importància.
104
La lluita doncs, pel reconeixement dels drets de les dones i contra tot tracte discriminatori, va ocupar tot el que era capaç de
mirar i de pensar. La diferència de ser dona no era signe de reconeixement d’origen i genealogia ( aprendre d’altres dones) com
un llegat des d’on poder reconèixer llibertat i creació femenina i
des d’on poder relacionar-me amb el món.
Em vaig incorporar així als moviments socials i polítics on la
meua presència com a dona es diluïa en bé d’uns interessos comuns i compartits. Aquesta presència només apareixia amb força
com a resposta a algun tipus de discriminació i també contra signes de desigualtat social que apareixen mostrant la seua injustícia.
En Octubre de 2004 arriba a mi una invitació a participar en
unes Jornades Educatives a Màlaga que amb el títol “aprendre és
un plaer”. Reunia a dones per a pensar en educació. Aquestes dones
es diuen “Sofias, relaciones de autoridad en la educación” i pensaven l’educació des del seu ser dones. Eren feministes però no parlaven des de l’opressió del sistema patriarcal sinó des de la llibertat
femenina. Parlaven des del més femení que les dones porten al món
i des d’ahí dialogaven i feien món. Després he mantingut contacte
amb Duoda (Centre de recerca de Dones de la Universitat de Barcelona) i Entredos que és un espai de dones de Madrid. He escoltat
i m’han il·luminat molt les dones de la Comunitat filosòfica de
Diòtima de la Universitat de Verona (Itàlia). En les seues paraules
reconec molta llibertat femenina. He de confessar que tenia dificultat per entendre allò que amb tanta seguretat fluïa entre elles,
però em va tocar alguna cosa profunda que tirava de mi i reconeixia
veritat en eixe moviment: donar significació al meu ser dona.
No comprendre, inicialment, gran part de les seues paraules,
es donava al mateix temps que vaig saber que allò que deien aquelles dones, era fonamental per a mi, m’obriren a nous significats
que han anat canviant la meua relació no solament amb el meu
ser dona i altres dones sinó també amb el món i la realitat meua i
la compartida amb d’altres.
105
El que em va transformar no era l’adscripció a un nou paradigma tancat que diu el que és, sinó una mirada oberta a la llibertat femenina al llarg de la història i la interpretació de les
pràctiques femenines en el present. El que m’ha suposat no és l’acomodació en un sistema d’idees ja construït, sinó la invitació a
un pensament propi que fuig de la queixa i d’entendre les dones
com a víctimes, de manera que al mirar les seues pràctiques que
creen i sostenen la vida, em col·loca d’una altra manera. M’ obrin
la possibilitat de considerar la diferència com una riquesa, i el fet
de ser dona com una possibilitat de civilització.
La mateixa manera de mirar i parlar de les dones he vist en algunes teòlogues feministes. En eixe mirar les dones fan una relectura de les pràctiques religioses femenines que obrin un horitzó
de sentit diferent que il·lumina la recerca d’una religiositat també
diferent que fan disponibles no solament a aquelles persones de
recerca de vida religiosa sinó d’apertura al món vivible.
L’ordre del Patriarcat és l’ordre del poder i la força. Tinc la certesa que quan entre en relacions de poder o la mediació és la força,
no deixa de perpetuar aquest simbòlic patriarcal que ha fet de la
relació entre els sexes una relació de submissió i domini que està
en la base de tot allò que diem social.
He après a no mirar les dones des d’on el patriarcat les mira,
sinó des de la mirada que reconeix la llibertat femenina del seu
ser i fer món. “Afortunadament, el patriarcat no ha ocupat mai la
realitat sencera, ni tampoc, la vida sencera d’una dona” diu Milagros Rivera Garretas.
Indagar al voltant del Patriarcat, del masclisme, el més que
podem aspirar és a prendre consciència de tota la injustícia que
cau damunt nostre i… poc més. El patriarcat explica una part del
sofriment de les dones, però no serveix per explicar l’experiència
humana femenina. La pretesa universalitat masculina és la supèrbia de la masculinitat masclista.” Posar mesura a aquesta supèrbia
106
també depén del moviment que fem les dones per fer disponibles
a altres homes, que no se senten representats pel Patriarcat, aquestes pràctiques.
Som nosaltres qui mantenim o no, ja siga conscient o inconscientment l’estructura de pensament en què vivim i convivim. No
donar crèdit al poder com a valor, provoca la pèrdua del seu sentit
i caiguda. Reconèixer la centralitat de la relació en la vida ens predisposa a un altre ordre que ens humanitza.
Aquestes dones han anat posant nom a unes pràctiques que jo
he anat reconeixent, obrint el reconeixement a l’ordre simbòlic de
la mare que té com a nucli fonamental la cura i l’amor a allò altre:
una manera de donar(-se) i obrir(-se) al món que permet el
desenvolupament del propi desig, així com el dels altres, ja que
en la cura hi ha escolta i no rebuig, acollida i no violència, és fer
món des d’un altre ordre.
La centralitat de la relació en la vida m’apropa a entendre la
pràctica de les relacions no instrumentals, és a dir que no usen la
relació per a un altre objectiu fora de si, on allò negatiu també té
cabuda, i això modifica la manera de col·locar-me. És el tractament d’allò negatiu en un ordre diferent. Mentre que en l’ordre
del poder ho fa a través de la violència o dominació, en l’ordre de
la mare ho fa a través de l’escolta de si i la posada en clar d’allò
que es desitja, acollint l’alteritat consubstancial a la vida.
Comprendre la realitat que canvia per la nostra presència en
ella amb tot el que portem, ho visc com un acte de responsabilitat,
perquè m’invita com a dona que sóc a sentir-me part d’eixe món
que canvia i també fer-me responsable de l’horitzó del canvi com
una possibilitat que no té espera, que no situa fora de nosaltres
allò que ha de passar, però que necessita de la relació per a poder
donar el salt necessari sense quedar-se apegades a la realitat de cadascuna en solitari.
107
DEL DIÀLEG ECUMÈNIC I INTERRELIGIÓS
Luis Carlos Oliden
Tres ámbitos de experiencia de diálogo interreligioso quiero
compartir con vosotros. Los tres se me han dado a la vez en mi
vida en estos 31 años como cura. Siempre a la vez estas vivencias
profundas de la fe y de la vida: La compasión, la mística – contemplación; la comunidad y vida fraterna; la celebración. Aunque
las voy a distribuir en tres apartados, en mí siempre se han dado
juntas.
1. En la lucha liberadora por la integración social de personas
en exclusión.
He tenido el privilegio personal de poder desarrollar mi vida
creyente y como cura en los ámbitos de exclusión social. En Bilbao
como educador de calle con personas privadas de libertad en el
proyecto Bestalde, como iniciador; personas con problemas de
drogodependencia y personas con VIH+. Después en Canarias en
el Centro Adsis Atajo para jóvenes en riesgo de exclusión social y
laboral y mujeres con problemas de maltrato.
Hoy aquí en valencia llevo 10 años en la parroquia de
Sta. Marta, pero desde el principio y sin voluntad de hacerlo, me
vi involucrado debajo del puente del río atendiendo a personas
inmigrantes.
En ese camino realizado durante estos años con personas de
más de nueve nacionalidades, sobre todo subsaharianos, en la con-
109
secución de su regularización, proyectos de formación para el empleo: agricultura ecológica, mujeres con futuro para ayuda a domicilio, cuidado de enfermos y niños; apoyo en casas de acogida
para familias en emergencia social… Y en la parroquia, siempre
me he encontrado con personas de otras religiones y de otras confesiones cristianas. Tanto en los destinatarios de los proyectos
como en los profesionales y voluntarios.
El campo abierto por Jesús, en la definición del proyecto de
Dios para la humanidad como Reino de Dios, he encontrado la
clave para poder compartir la fe, la vida, el amor y la misión con
estas personas. Ahí nos hemos encontrado cómodos todos, a la
vez que unidos e impulsados en el trabajo y el compromiso liberador. La compasión es un espacio amplio para compartir vivencia.
El Compasivo, Dios de Jesús, es el Dios abierto, cercano, inclusivo, celoso que desde los profetas no quiere sacrificios ni ofrendas,
sino que cuidemos del huérfano, la viuda, los oprimidos, los empobrecidos.(Is 1, 11 ss y Lc 4, 16ss.)
Para Jesús, la situación de carencia y necesidad es el imperativo
que le mueve a amar liberando a las gentes de sus necesidades y
aliviando sus sufrimientos.
En Pascua leemos los cristianos Jn 3, 16 – 27: “Tanto amó Dios
al mundo que entregó a su hijo…” El crucificado muestra el amor
de Dios al mundo. Cada vez que miramos con, percibimos el amor
de Dios a cada persona y al mundo. Es el regalo de Dios para la humanidad. No es propiedad de los cristianos, sino de todo el mundo.
Porque en Él percibimos el amor de Dios por todos. (Pagola).
Siempre me impresionó el episodio del endemoniado de Gerasa. El proceso que realiza con Él y como con esta persona que
está en la “otra orilla” que ni pertenece al pueblo de su fe, inicia la
universalidad de su envío misionero salvador.
En estos ámbitos, los credos se unen en la lucha liberadora a
que nos lleva la fe en la persona como templo de Dios…
110
Os cuento algunas experiencias vividas.
1- “Sienta aquí” era la invitación cuando con frío y hambre
me invitaban a quedarme con ellos debajo del puente del río. Gracias por la comida caliente pero más importante es que nos tratas
como personas. Ahora soy yo, alguien para otra persona.
- Un joven musulmán que estuvo en el centro de menores con
nosotros me pidió:
Acompáñame a crecer en la fe en Dios, porque para mí eres
hombre de Dios. Yo le dije: pero yo no soy musulmán. Me contestó: eso es lo de menos. Lo importante es que me acerques a
Dios, que Dios se me haga cercano en ti.
- A los musulmanes nos gusta que haya una comunidad cristiana alrededor.
Porque así nos organizamos y hacemos proyectos de mejora
para el pueblo, las familias. Nos ayudáis a organizarnos. Sako.
- Ubuntu cada uno aporta lo que sabe y puede y juntos mejoramos y avanzamos.
Suráfrica.
- Bantaba árbol para juntarnos y comunicarnos. Los viernes
los musulmanes hablamos e invitamos a cenar; los domingos los
cristianos. Así ha sido nuestro proyecto de formación Adsis para
inmigrantes. Donde el encuentro era lo más importante. Más importante que las clases formativas. Seaka. Red Sahel.
- ¿Qué necesito para ser cristiana me preguntó Anita? y ¿para
ser cristiano me preguntó Abraham?: que seas una buena musulmana y tú un buen musulmán.
La gente sencilla no tiene los problemas que nos hacemos los
“defensores de la ortodoxia, la doctrina, las creencias. Para mi Je-
111
sucristo es El camino, la verdad y la Vida. Y mucho más. Por eso
veo en Él una universalidad de fe, amor, vida y misión de tal apertura que supera toda creencia.
Propuesta: Creo que por aquí deberíamos de profundizar la
relación interreligiosa. Y digo la relación interreligiosa. Más allá
de credos está la compasión. ¿Por qué no iniciamos algún proyecto
de lucha contra la exclusión social varias confesiones religiosas y,
así, damos un ejemplo de inter- religiosidad más allá de los dogmas o confesiones que nos separan o provocan enfrentamientos
hasta sangrientos entre nosotros?
2. Mindfulness la mística y la compasión
Búsqueda de la contemplación. La unidad, la unión. Superar
el dualismo.
Estoy en un grupo de Mindfulness: atención plena. Aquí y
ahora con atención a la realidad tal cual es en este momento. Comparto grupo con personas de tradición budista, ateos, gnósticos, y
cristianos - católicos. A través de la meditación tratamos de abrir
campo más allá de la mente (mente de mono o errante: en el que
el pasado nos genera culpa, el futuro ansiedad) - a los estadios superiores de la mente, pasando al ser esencial (Eneagrama) –conciencia espiritual – conciencia divina (T. Keating) O.C.
Con las actitudes adecuadas en las que coinciden los autores
principales son: curiosidad, apertura y aceptación - no juzgar, otros
añaden la mente de principiante, soltar, no juzgar, no afanarse,
paciencia, confianza y constancia. Anclajes del cuerpo, de la respiración y campo abierto.
Los cuatro ponderables que trabajamos con la meditación son:
Bondad amorosa, compasión, alegría compartida y ecuanimidad.
A través de las técnicas de Meditación de autocompasión Metta,
Tomglen…
112
Por casualidad me encontré con el método O C del P. T. Keating. Que desarrolla en técnicas el libro místico del siglo XIII de
La nube del no saber. Todo surgió cómo aportar a los jóvenes del
siglo XXI una experiencia viva de Dios que les haga conocerse más
y crecer en compasión. Presencia aquí y ahora. El Padre y Yo
somos uno.
La técnica consiste en anclaje del cuerpo, la respiración, abrir
campo y soltar los pensamientos. Para ello cada vez que aparece
uno, y aparece muchos a lo largo de un solo minuto hay cuatro
reglas:
- No resistir a ningún pensamiento, acogerlo, dejarlo venir.
- No retener ningún pensamiento. Dejarlo ir, soltar.
- No reaccionar ante ningún pensamiento: todo es bueno, no
juzgar, todo es oración.
- Volver a la palabra sagrada.
Esta coincidencia me ha hecho abrirme a la experiencia de
cómo en la mística, en la contemplación hay un campo de comunión interreligiosa enorme.
Propuesta: Hacer un día al año un encuentro de meditación
interreligiosa por la paz.
3. En la parroquia de Sta. Marta como objetivo Comunidad
de integración.
En Sta Marta nos hemos propuesto desde hace siete años ser
una comunidad de integración. Que la gente sencilla y empobrecida no esté a la puerta de la iglesia sino dentro; que tenga palabra,
no sólo voz, que hagamos experiencia de Dios compartida. Una
comunidad integradora es una comunidad samaritana por lo
tanto la Cáritas no es una acción más sino el centro de la acción
evangelizadora. Una comunidad integradora la forman varias co-
113
munidades en comunión de pluralidad de carismas: Esclavas del
Sdo Corazón, Dominicas, Adsis, CEBs, y cada una de las personas
que participan en la parroquia. Una comunidad integradora es
una comunidad festiva, que celebra fiesta y fiestas como empezó
Jesús su vida pública en Caná (Jn 2) : Las fiestas compartidas: fiestas parroquiales, del barrio, del Cordero, del nacimiento, de la
boda…
4. Desde estos principios os cuento unas vivencias:
a. En la solidaridad – Cáritas: voluntarios creyentes, no creyentes.
b. En los Scouts católicos: 9 nacionalidades, varias religiones: musulmanes, evangelistas, católicos. “Misas para
ateos”.
c. Oración interreligiosa por los muertos en las pateras.
d. Campos de trabajo. Oración interreligiosa. Celebración
universal final del CT.
e. Tú has de decirnos Palabras de Dios. No sólo preocuparte por nuestros problemas económicos y sociales. Necesitamos tus Palabras que nos hagan sentir la presencia
de Dios. Gladis;
f. Felices Pascuas, sé que para ti es una fecha muy importante. Gora Musulmán.
g. ¿Puedo asistir a la misa?
h. Paellas de Sta Marta.
Propuesta: Oración interreligiosa en acontecimiento(s) significativos para todos. P. e. cuando se den los encuentros de todas
las religiones por la paz en Asís o en este foro; o en un día señalado.
114
Algunas oraciones interreligiosas.
“Me ha enviado para dar la Buena Noticia a los pobres…”
Que no se acostumbre, Señor, el corazón
a ver personas sufriendo en situación injusta.
Pon ternura, Señor, en mi mirada;
pon caricia en mi mano que saluda;
pon misericordia en mi mente que hace juicios;
pon escucha en mis oídos que reciben.
Hazme anfitriona del hogar del Padre,
donde vienen a descansar cuerpos cansados
de esta vida que tan mal hemos montado.
Que no se me acostumbre el corazón, Padre,
al dolor del hermano en la cuneta.
Que acaricie su historia con ternura
y se produzca un encuentro de dos hijos,
que en un trozo del camino se dignifican
mutuamente y se alegran y se descansan la vida.
Ayerra, Mary.
El libro de los secretos. Texto de Farid undin-i ATTAR
¿Necesitas libertad? ¡Libérate a ti mismo! ¡Muere a tu yo para
que encuentres la libertad!
Si te has desembarazado de tu yo, te has salvado –tenlo por
cierto– de todo lazo.
115
Hice lo que mis amigos me comunicaron y ahora regreso junto
a mis amigos.
Plegaria por la paz. Texto de Leopoldo Sedar Denghor
Bendice a este pueblo que rompe sus cadenas, bendice a este
pueblo que vive en la frontera que separa a los silenciosos hambrientos de los poderosos y torturadores.
Y con él a todos los pueblos de Europa, a todos los pueblos de
Asia, a todos los pueblos de África y a todos los pueblos de América por cuyos rostros corren sudores de sangre y sufrimientos.
Y entre estas inmensas multitudes mira los rostros inquietos de
mi pueblo, y concede a sus manos ardientes poder enlazarse con
otras manos fraternas que adornen la tierra, bajo el arco iris de tu
paz.
El amor es mi religión. Texto de Ibn al-Arabi (m. en el 1240)
Hubo un tiempo en que yo rechazaba a mi prójimo, si su religión no era como la mía. Ahora mi corazón se ha convertido en
el receptáculo de todas las formas: es pradera de las gacelas y claustro de monjes cristianos, templo de ídolos y Kaaba de peregrinos,
Tablas de la Ley y pliegos del Corán.
Porque profeso la religión del Amor, voy a donde quiera que
vaya su cabalgadura, pues el Amor es mi credo y mi fe.
116
COM AVANÇAR EN EL NOSTRE COMPROMÍS
ALLIBERADOR A TRAVÉS D’UNA
CORRESPONSABILITAT ECLESIAL
AUTÈNTICA D’HOMES I DONES
EN PLA D’IGUALTAT
Coordinat per Mari Pau Trayner Vilanova
Per començar el Taller , es va fer una introducció de vint minuts
per entrar en el tema anunciat.
Els punts tractats van ser:
1.- Per alliberar, ens cal primer ser lliures.
2.- Lliures de quines opressions ?
• De la societat:
• El fet polític.
• La realitat econòmica. La construcció cultural
• De les religions:
• Amb lleis limitadores.
• Símbols manipuladors.
• Fre d’allò que pot qüestionar el poder .
117
3.- De què cal alliberar-nos ?
• davant la societat:
• Cal alliberar-nos de les seves esclavituds:
- Del consum .
- De les normes diferenciadores per qüestió de classe
social. És important sentir-se iguals amb tots i
totes. Som dones i homes que volem ser feliços i
això només es pot assolir amb LLIBERTAT.
• Davant les creences. DAVANT DÉU:
• Hem de ser valentes i valents per saber cridar i viure que:
UN ALTRE DÉU ES POSSIBLE.
Moltes vegades tenim clar el que voldríem, però totes/ts tenim
les nostres esclavituds i per fer un exercici i concretar quin Déu
tenim o quins valors projectem amb aquest Déu, ens plantejàrem
quines representacions tenim que ens parlen del Déu de Jesús en
què creiem, en una societat global.
S’ha parlat sempre on recolzem la teoria del llenguatge sobre
Déu, que supera tots els canvis socials, polítics i religiosos que hi
ha en la societat.
El llenguatge simbòlic utilitzat fins avui té molt poc a veure
amb les noves concepcions teològiques com la Teologia de l’Alliberament, la Feminista i més recentment la Teologia Queer.
Avui tampoc podem prescindir de la visió global que dóna l’univers humà sobre Déu i l’espiritualitat . Aquesta realitat qüestiona
totes les estructures existents tant socials, científiques, com polítiques i religioses.
Participant en aquesta transformació, ens adonem que la transmissió de la nostra fe, no té elements que expressin la descoberta
118
d’un Déu fruit del nostre treball feminista-teològic i necessitem
crear nous símbols que, transformant l’antropocentrisme actual i
els símbols que fa servir en l’espai religiós, puguem trobar noves
formes i figures que facin veure un Déu més proper, misericordiós,
sense l’ostentació de poder i amb una gran sensibilitat vers la vida
de les persones que dia a dia, van col·laborant en la creació del
Regne que ens va ensenyar Jesús.
Per això:
1er.- Voler plantejar-nos les representacions que ens parlen actualment de Déu, ens introdueix en una perspectiva que posa en
primer pla les qüestions de gènere, sempre oblidades en el llenguatge religiós.
La supremacia del masculí en aquests espais de poder espiritual,
fan molt difícil el canvi a representacions inclusives de la realitat
“dona”.
2n.- La Teologia Feminista des dels inicis ha tingut present en
les seves expressions utilitzar la paraula “PARITAT” per no fer en
la seva hermenèutica passos excloents de l’altra meitat de la humanitat.
Hem de reconèixer que s’ha fet un esforç per utilitzar un llenguatge inclusiu, però cal reconèixer que en quan a la simbologia
hi ha molt pocs exemples de transformació.
El subconscient androcèntric generalitzat en els àmbits
intel·lectuals, científics, filosòfics i antropològics, frena la creativitat que pot sorgir al plantejar símbols que expressin espiritualitats, valors, formes sorgides d’una altra manera de mirar, viure i
veure a Déu en “tots els seus atributs”.
Si ens fixem amb els valors, conceptes i idees que sorgeixen en
al diàleg religiós son moltes d’elles paraules femenines: La vida, la
puresa, la felicitat... i tot i aquesta realitat , automàticament pro-
119
jectem sempre un Déu Masculí. ¨Sembla com si el femení fos més
vulnerable, menys autèntic, més fràgil i potser per això no ho apliquem a Déu.
Per això ens plantegem aquesta REFLEXIÓ-TALLER
Volem trobar entre els nous símbols que utilitza la societat,
aquells que ens poden ajudar a expressar la nostra concepció del
Déu en qui creiem.
METODOLOGIA EMPRADA
Al taller hi havia 25 dones i 3 homes. Les edats entre les dones
era de 20 a 80 anys i entre els homes de 40 a 70.
Per treballar amb el grup es va presentar una llista de paraules
que expressaven valors, conceptes i idees que s’acostumen a projectar a Déu. D’aquesta llista s’havien d’escollir 7 noms que creguéssim més significatius.
La llista era:
1.- Origen de la vida
2.- Poder de Déu
3.- Fidelitat
4.- Puresa /pecat
5.- Felicitat
6.- Dolor
7.- Justícia
8.- Plenitud
9.- Fe
120
10.- Infinitud
11.- Limitació
12.- Misericòrdia
13.- Alegria
14.- Solidaritat
15.- Valentia
16.- Salut
17.- Compromís
18.- Denúncia
19.- Acollida
20.- Reconciliació
21.- Pacient
22...
Una noia de 25 anys va afegir dos valors més: La igualtat i la
pau. Una dona de 54 anys el valor de l’amor.
En un segon temps es projectaren 17 diapositives que tenia
cada una 4 fotografies. D’aquestes calia marcar la que es creia més
adient per representar les paraules:
Mirada, somriure, mans agafades, dolor, injustícia, llum, aigua,
bevent aigua, capbussant-se, camí, porta, guía, tenda/protecció,
seguretat, presència, amant, amiga/ic.
De tot plegat podem treure’n unes dèbils conclusions perquè
la mostra és petita, però sí que es donen unes tendències significatives.
Les paraules: Puresa/pecat, Dolor i limitació no la van escollir
com valors referents de Déu ni les dones ni els homes.
121
Les dones fora de les que son comunes no n’hi ha cap d’altre
que no sigui valorada.
Els homes tampoc assoleixen : Poder de Déu, fe, Infinitud, limitació, denúncia.
L’experiència que es va valorar més fou constatar el pluralisme
que hi havia entre nosaltres quan es feia l’esforç de concretar aspectes que d’una manera o altres projectem a Déu.
També la varietat de respostes en el 2n exercici ens descobrí
que els símbols poden ser molt variats quan els apliquem a realitats
que no son visibles, però utilitzem, d’alguna manera, quan volem
parlar de Déu.
Des d’aquí dono les gràcies a tothom per la seva participació i
per ajudar-nos tots i totes a obrir nous camins per poder parlar
avui d’un Déu encarnat en la nostra vida.
Si ho anem treballant amb llibertat i sense por, dones i homes
podem afirmar que UN ALTRE DÉU ES POSSIBLE, des del compromís alliberador i amb experiència de corresponsabilitat eclesial
autèntica entre dones i homes en pla d’igualtat.
SOM-HI
122
TESTIMONIS
J. M. Vigil
Buenas tardes a todas y a todos. Doy por supuesto que se refiere
al concilio y a lo que vino después, porque en el momento de convocarse yo tenía 16 años. Obviamente, no fui padre conciliar.
Los que peinamos canas o los que ya no peinamos nada, se supone que somos conciliares netamente, para diferenciarnos de los
conciliares que vinieron después. Nos centraremos en lo que
puede sr un símbolo común para quienes vivimos algo parecido.
Yo viví los tiempos anteriores al Vaticano II. Cuando murió
Pío XII yo tenía 12 años (nací en el 46) y era un monaguillo. Con
12 años ya eras veterano: un monaguillo sabe mucha teología: en
su casa, en una familia cristiana acendrada, todos los días a misa
y ayudando a misa en latín, no como ahora.
Yo tenía la cabeza hecha ya en aquel cristianismo por el que
doy gracias por haber conocido.
Aquél era el cristianismo de la gran síntesis medieval. Los siete
siglos anteriores, la iglesia no cambió tanto como lo que cambió
en los siete años siguientes al Vaticano II.
Haber conocido el cristianismo anterior al Vaticano II nos dio
la experiencia tan importante de conocer ese cristianismo que llevaba siglos (incluso más de un milenio) sin cambiar apenas.
¿Os acordáis cuando empezó la misa en castellano? Fue en octubre del 67. Y solo el prefacio, para ver cómo reaccionaba la
gente, que por cierto reaccionó muy bien, puesto que estiraban la
oreja. Ese fue el primer cambio. Faltaban cuatro años o cinco para
125
que el misal romano de san Pío V (inmedatamente posterior al
concilio de Trento) cumpliera 400 años intacto, sin cambiar una
coma. Fijáos lo que después cambió todo eso: era el cristianismo
del Mi Jesús ¿Os acordáis? Ya veo cabezas que dicen que sí. El misalito para los niños, o el misal de Ribera, el primer libro que alcanzó en España el millón de ejemplares (antes de las ediciones
de bolsillo, de alianza Editorial, etc.) Este misal, por cierto, fue de
un claretiano (de mi propia “ganadería”) Las láminas del catecismo
parroquial (igual para todos) con los mismos símbolos: Dios
arriba, nosotros abajo, el infierno más abajo todavía… O la confirmación a los siete años, los nueve primeros viernes, que después
mi congregación hizo una rebaja y lo dejó en los cinco primeros
sábados del corazón de María; el escapulario del Carmen, el “Jesusito de mi vida…”; la confesión cada semana en el colegio de
La Salle del que fui alumno…
Haber vivido todo eso es muy importante porque nos permite
comparar con los cambios que vinieron después. Es algo que yo
siempre he agradecido.
Después de la primera sesión conciliar, cuando yo acababa de
hacer el preuniversitario, entré en la vida religiosa en los misioneros claretianos, y allí me encontré lo mismo; nada llegaba más allá
de Roma de lo que se cocía en el concilio. Y encontré toda la visión
clásica de la vida religiosa: los libros del P. Colin, que muchos/as
también recordaréis. Me refiero a “El culto de los votos”, “El culto
de la regla”, “Jesucristo ideal del monje”… Era todo un mundo
de la visión monástica de la vida religiosa aunque nuestra congregación no era monástica sino de vida apostólica, pero el caso es
que toda la vida religiosa se había “monastizado”.
Yo me lo encontré todo así. Y cierro esta etapa repitiendo que
me alegro de haberla conocido.
En diciembre del 65 acabó el concilio. Un mes antes se hablaba
de que se estaba aprobando el Optatam totius ecclesiae, un docu-
126
mento sobre los seminarios. Yo creía que ahí ya vendría el nuevo
horario y otras nuevas normas. No pude aguantar més de una semana sin escribir al prefecto del seminario una carta seria diciéndole cómo aún no nos había pasado el nuevo documento del
concilio. Luego aprendí que la cosa iba mucho más lenta.
Los dos años siguientes al concilio los pasé en Segovia haciendo
los estudios de filosofía. No conozco la ciudad: nos pasamos el
tiempo absolutamente encerrados. No nos dejaron salir més que
el jueves santo una hora escasa para visitar los monumentos al Santísimo y volver. Y menos con una mujer. Es decir, que dos años
después del concilio llevábamos una vida absolutamente pre-conciliar.
Luego hice la teología en Salamanca. Siempre digo que hhice
la teología en trance de derribo y reconstrucción, porque el estudio
consistió en abordar lo que se había dicho siempre y lo que ahora
se empezaba a decir: la Creación, el Pecado original… con todo
lo que habían dicho san Agustín y todos sus epígonos. Eran aquellos cuadernillos grapados que venían de Holanda con todo lo que
habían dicho Schonenberg, Schliebeck, Rahner y otros en Centroeuropa.
En esto llegó el examen y el tema fue El pecado original: decir
libremente lo que piensen que se debe predicar sobre el tema. Yo
puse en el examen todo lo que podía agradar al profesor más lo
que había leído en dichos cuadernillos. El profesor llevó mi examen al claustro y propuso suspenderme porque decía cosas verdaderamente heréticas, pero otros le dijeron: no, has de darle
buena nota porque ha estudiado lo que tú le has dicho y se ha
abierto a otra nueva posición.
No digo esto por otra cosa que por ese símbolo de que nosotros
estudiábamos la teología en trance de derribo y reconstrucción.
Yo creo que eso nos configuró como generación del concilio:
aprender que ya no existía aquello de las “verdades eternas” (santo
127
Tomás para siempre...) y fueron unos años de teología que recordarán por todas partes lo mismo.
La secularización, palabra nueva entonces, libros nuevos como
“La ciudad secular” sobre la calle y no sobre los padres de la iglesia.
Un libro de Harvay Cox que venía de Estados Unidos y que armaba una revolución: “Sincero para con Dios” (Honest to God)
Yo pasé dos años que no podía rezar, después de leer ese libro.
Era el anticipo de lo que hoy diríamos el post-teísmo: la idea de
“Dios ha muerto” no se refiere a una muerte por gripe sino que el
concepto Theos ya empezaba a hacer agua. Una de esas cosas que
se repiten pero que en realidad son una espiral.
También descubrimos que la vida religiosa no era tan eterna
como nos la habían presentado sino que realmente todo es evolutivo, todo ha avanzado según la historia y la cultura.
Tengo que agradecer, durante mi estancia en Salamanca, mi
contacto con los sacerdotes obreros y los de la HOAC. Fue algo
más que un encuentro, lo mismo que la editorial ZYX, que me
abrieron la cabeza y la sensibilidad al mundo de los pobres y de
los oprimidos. Todavía sin Teología de la Liberación.
En 1971 fui ordenado sacerdote y salí con la lanza en ristre del
concilio pensando que íbamos a conquistar el mundo y que este
se rendiría a la verdad de que éramos portadores. Pero luego vi
también las resistencias que comenzaban en aquel tiempo: las que
expresaba el “Qué Pasa” el periódico aquél de la ultraderecha eclesial; la asociación sacerdotal que escogió muy mal el nombre de
san Antonio Maria Claret abundando en la resistencia al concilio.
Las dudas de Pablo VI diciendo que había entrado en la iglesia el
“humo de stanás”, lo que dio bandera a todos los que se oponían
al Vaticano II.
Con Juan Pablo II llegó lo más desconcertante y desolador. Especialmente cuando empezó a adversar la iglesia popular latinoa-
128
mericana y la Teología de la Liberación a mí me vino una auténtica crisis de fe y crisis psicológica: no estaba prparado para pensar
que la cúpula de la iglesia estuviera en contra de lo que desde el
concilio se nos había enseñado.
Fue en el capítulo general de los claretianos en 1979 donde
pude asistir como capitular y fue tremendo. Solo a última hora
conseguimos incluir lo de la opción por los pobres, pero era ya el
momento de la involución y lo estábamos pasando realmente mal.
A partir de ese momento vinieron unos años de vivir en el margen eclesial, en la oposición, por decirlo de alguna manera. Nunca
hubiera pensado en semejante cosa y me resultaba difícil encajarlo
en la propia conciencia. Fui a América Latina en cuanto los superiores me lo permitieron, en concreto a Nicaragua: soy nicaragüense de pasaporte, además del español, claro. Nací por segunda
vez en Managua. No era un lugar cualquiera: era la frontera más
avanzada de la Teología de la Liberación y de la teopraxis de la liberación porque era la realización concreta de una teología. Y ha
sido una de las experiencias más crispadas de toda mi vida: ver un
pueblo que se defiende de una dictadura como la de Somoza y
que se defiende frente al capitalismo y frente al imperialismo de
EE UU, que hay que estar allí para saber lo que es. Y ver que el
Vaticano se posiciona en contra de las comunidades y hacen arzobispo al de Managua sólo por adversar a la revolución pensando
que pudiera tener el mismo efecto que tuvo en PÑolonia y descalificar directamente a la iglesia popular, a su mismo nombre, que
es como dice Casaldáliga perfectamente teológico, admirable y
legal incluso canónicamente hablando.
Mi vida personal también se vio en esto afectada porque los
claretianos mismos de Managua no me aceptaron porque decían
que venía a ayudar a la revolución nicaragüense. Y eso, al ser político, ya no era cristiano. Y tuve que estar una temporada de refugiado eclesiástico con los dominicos. Una experiencia también
buenísima para mi vida.
129
A partir del 2000 mi vida ha sido una convivencia de sordos,
simplemente resistiendo, lo mismo que ha pasado aquí en España,
convencidos de que estábamos en la línea conciliar y que lo que
se nos imponía era una reversión o una contrainterpretación del
concilio. Yo recuerdo que fue en 2005 (25 aniversario) cuando caí
en la cuenta de que la hora del concilio había pasado y escribí
aquel artículo “Adiós, concilio, adiós”. Actualmente nos enfrentamos a otras problemáticas que el concilio no abordó porque no
podía preverlas y que son totalmente otras. Estamos en otra hora
teológica y en otra hora vivencial. Han venido varias olas nuevas
que son auténticos tsunamis y que dejan toda la temática del concilio muy atrás. Pero esto es algo de lo que hablaremos mañana.
Ahora dejo la palabra a Maria del Mar.
130
Mª del Mar Albajar
Quan em van demanar que parlés de la meva experiència del
concili, vaig pensar: acabo aviat, perquè no en tinc experiència,
del concili. Però sí que sóc filla del concili: la meva fe sí que és
filla del concili i, per tant, puc parlar de l’experiència d’aquesta
generació, i m’agrada perquè veig cares d’aquests que han nascut
ja després del concili.
I som una generació diferent perquè nosaltres, el concili no
l’hem viscut com “allò que hem aconseguit”, aquella lluita, aquell
lloc on hem aconseguit arribar, sinó que per a nosaltres el concili
és com la nostra terra.
Quan vaig anar a estudiar a Berkeley, allà hi ha molts temes
que per a nosaltres són un sostre: el tema de la dona –per dir-ne
un– allà és el seu terra: ells el tenen tan assimilat, han fet tanta
feina en aquest sentit que hi ha coses que pareixen assumides. El
concili Vaticà II per la meva generació ha estat com la nostra terra.
Jo sóc nascuda als setanta. La meva família era creient. A mi
em ve el pre-concili pels meus pares, per la seva funció. El meu
pare havia viscut la guerra, i té una fe molt sana, però amb la por
dels qui van viure la guerra i van veure com mataven els capellans.
I aquesta por la portava a dintre.
La meva mare és un exemple típic de dona creient, amb una
força excepcional, amb una fe impressionant... I també amb un
fre de mà posat igual d’impressionant, perquè com a dona tenia
moltes possibilitats de cometre pecats. D’acord amb la formació
que ella va tenir, a la que et despistaves una mica ja estaves pecant,
i només pel fet de ser dona, ja eres molt susceptible de pecat. I
131
això ella ho porta tan fort com tota la força que té, i que en té
molta com a dona creient, però conviuen totes dues formacions.
Vaig anar a un col·legi de monges vedrunes, i allà vaig trobar
un espai que ens permetia celebrar i créixer amb aquesta fe, amb
aquesta experiència religiosa que com a nena tenia. Allà vig rebre
una fe molt oberta i molt compromesa alhora. La fe que allà vaig
rebre era d’estimar, de comprometre’s pels pobres: els models eren
Pere Casaldàliga i Teresa de Calcuta.
Jo crec que les religioses han estat el col·lectiu que s’ha pres el
concili més seriosament. Només cal veure els canvis que han arribat a fer les comunitats religioses femenines en pocs anys: deixar
els convents, la vida comunitària, deixar els hàbits, en definitiva,
de perdre privilegis. I de colp i volta passar als barris obrers. Aquell
concepte de dona que, en treure’t l’hàbit et trobaves amb un cos
de dona i amb una experiència de dona i viure així en el món en
el tema de la pobresa, jo crec que ha estat un dels col·lectius que
han fet un procés més important.
Després parlaré de les monges; de la nostra comunitat, però
anticipo que hem anat més a poc a poc, i el procés s’ha fet després.
La meva experiència de fe va ser positiva, però hi havia un sostre: el concili havia obert moltes portes, una de les més importants
de les quals va ser, per a mi, l’accés a la Bíblia: de colp i volta enteníem el que ens deia. Això va ser molt empoderant per als que
no pertanyíem a l’àmbit dels capellans. La paraula de Déu ja no
era un missatge críptic només per a uns quants, sinó que era susceptible de ser estudiat científicament, i la força subversiva de la
paraula de Déu estava a l’abast de tothom.
L’ateisme ja no era vist sota sospita, l’església ja no tenia tota la
veritat sobre tots els temes. Era capaç de denunciar aquesta creixent desigualtat que hi havia en el món. El gir antropològic que
va suposar el Vaticà II va ser molt important: tot ésser humà era
132
imatge de Déu. La humanització del Crist també va ésser molt
important: Jesús, Déu, havia estimat amb un cor i amb unes mans
humanes, amb una intel·ligència humana. La diversitat a l’església
no era vista com un perill sinó com a possibilitat de comunió.
Però jo crec que el que va passar en aquell moment és que el
món anava molt ràpid. Més ràpid que el procés de conversió que
això suposava. El concili va ser un retorn a l’evangeli i l’evangeli
és un procés de conversió, i un procés de conversió no es pot fer
d’un dia per a l’altre, i en canvi el món anava molt ràpid en aquell
moment, com també va ara.
La meva generació ja ha crescut amb l’internet i amb les altres
tecnologies. L’educació era accessible: en aquell moment era possible estudiar i si estudiaves, tenies el món a l’abast.
Els meus pares van anar a viure al Brasil. En aquell temps, anar
al Brasil era com anar a la lluna: van marxar, però no se sabia si
tornaríem. Era un altre món, anar al Brasil. En canvi, quan la
meva generació ens fem adults, podem triar si volem anar a estudiar als EUA, Anglaterra, França o Barcelona. El fet d’estudiar
amb altres cultures fa que el nostre pensament ja canvie també.
Aquí hi ha moltes persones que han estat vivint i treballant a fora.
El fet de no estar a casa teva suposa un canvi de valors consistent
a privilegiar unes coses i relativitzar-ne unes altres: relativitzar les
diferències culturals, relativitzar i enriquir-les no vol dir eliminarles, però ja no és barrera la diferència cultural, la diferència religiosa o la diferència lingüística. La nostra generació ja hem partit
d’un tipus de relació o de vivència que l’església anava a implantar-la més a poc a poc.
Així doncs, jo no vaig trobar aquest sostre, i com a dona va ser
un moment en què vaig optar per sortir de l’església. I llavors hi
ha tot un període de la meva vida que ja és fora de l’església fins
que, després, al cap d’uns anys, torno. I torno ja a la vida monàstica directament. Aquesta vida monàstica que sembla quelcom del
133
passat, i nosaltres ara el que estem intentant és que la vida monàstica pugui ser alguna cosa més present. Plantejar-nos, i jo especialment, com a formadora, quin sentit té la vida monàstica per
a una dona al segle XXI?
La nostra comunitat –i ara ja hi entro– estava vivint aquest mateix procés: ja és “post-concílica”, ja havia tret les reixes: les meves
monges sempre ho expliquen amb molt d’orgull; tenien reixes tot
i que la clausura no és pròpia del benedictinisme, és d’unes altres
congregacions. Doncs sempre expliquen que l’endemà que els va
arribar la carta on se’ls deia que no era necessari tenir reixes, de
seguida les van treure. Era com un anhel que estava ahí. Així
doncs, jo arribo a una comunitat post-concílica. A més a més, la
meva comunitat està a prop de la dels monjos, i ells també hi van
estar participant, sobretot en el tema de la litúrgia i per tant el
concili s’havia viscut de manera important.
Als anys 90, quan jo vaig entrar a la comunitat, encara trobo
una comunitat que s’està convertint. I encara no hem acabat. Les
reixes ja no hi són. Tenim una hostatgeria, que a hores d’ara és
una hostatgeria mixta, i comencem a veure com interpretar el clos
monàstic i com donar-li sentit com a necessitat humana, com a
necessitat de pregària, com a necessitat de vida comunitària. No
ja com una imposició exterior sinó com a dinàmica comunitària.
Quan jo vaig arribar a la comunitat, si volies agafar les claus
del cotxe, li les havies de demanar a l’abadessa; els dies de festa es
demanava a l’abadessa quines estovalles es posaven... totes les decisions passaven per l’abadessa, i tot això que altres religioses i laics
heu fet en un moment determinat, a casa nostra tot això s’ha fet
posteriorment.
A la nostra comunitat, encara estem aprenent la comunicació
transversal. Jo encara he rebut alguna sospita d’allò que en deien
“amistats particulars” (no sé si us sona: que si estmaves massa una
monja, podria ser perillós). Ara estem en un altre moment, però
134
encara he rebut alguna cosa d’aquestes, i encara estem aprenent a
comunicar-nos. Estem aprenent a fer les nostres trobades, a escoltar, que tothom pugui parlar, estem encara en aquest repte.
La nostra communitat ha passat de ser una comunitat on la
capacitat de discerniment només la tenia l’abadessa (o els capellans) a una comunitat on l’Esperit parla a través de totes les monges.
També hi ha durat, a la nostra comunitat, fins fa no gaire, el
tema protocol: quan venia el P. Abat de visita se li servia el café a
taula.
L’obediència també ha passat de ser allò de “fes allò que et diguin” a ser fruit d’un diàleg, de trobar-nos i d’anar escoltant les
necessitats de cadascuna i les necessitats de la comunitat per tal
d’anar aprenent.
I en el discerniment, ja hi hem incorporat la realitat del món
d’avui, que al pricipi no hi era. A les decisions que ara prenem,
també hi són les necessitats del món d’avui i això ens empeny a
prendre decisions que altrament no prendríem. Això també s’hi
ha incorporat.
Tradicionalment, les monges del meu monestir (les que hi eren
abans que jo hi entrés, clar) tenien com a missió pregar pels monjos. Ara tenim com a missió servir al món i, a més, intervenir-hi.
No només pregar pel món sinó aportar els nostres dons.
Abans al monestir es feien cursos de Bíblia i encara s’hi continuen fent, però ara també hi hem incorporat els cursos que ajuden
a la recuperació personal: tot el que sigui de creixement personal.
Si en algun temps la comunitat era un lloc per a salvar les ànimes, ara el que voldríem és que fos un lloc de sanació integral de
la persona, que fos un lloc de recuperació, començant per nosaltres, però que també fos un lloc de sanació.
135
Si fa divuit o vint anys hi havia un sol telèfon a la comunitat i,
si et trucaven, la persona que volia parlar amb tu havia d’esperar
vora vint minuts fins que et trobaven, ara resulta que totes les
monges anem amb el mòbil a la butxaca i sembla que hi ha més
ordinadors que monges, a casa nostra.
El canvi de roba tampoc no ha estat cap bestiesa perquè aquest
canvi és també un llenguatge de què vols ser i com t’entens a tu
mateixa, com a persona i com a dona.
A sant Benet hem tingut problemes amb el tema pantalons,
perquè a les monges els havien dit que no hi podia entrar ningú
amb pantalons, al monestir. Això anava referit als homes, lògicament, però elles s’ho van prendre literalment i no podien entrar
pantalons al monestir. Per tant, nosaltres, amb pantalons, no hi
podíem entrar. poder estar amb pantalons al monestir ha estat una
d’aquestes petites conquestes que hem pogut anar fent.
Una altra cosa que hi havia a la comunitat -molt subtil- era
aquesta mentalitat de patiment i de sacrifici: hi havia algunes decisions que es prenien i s’aprovaven perquè, en el fons, aquella
monja “patia”, com si el patiment fos el criteri per a prendre una
bona acció evangèlica.
Quins reptes tenim com a comunitat? Crec que un dels més
grans és la litúrgia: no fer una litúrgia en llenguatge masculí. Recordo que, de petita, féiem un dictat: “estamos aquí sentados”. I
jo deia: no (al col·legi, totes érem nenes i la meva mare, de fiminsta, res de res) Però jo pensava: no, esttamos aquí sentadas, no
sentados”. No era una ideologia, era una experiència directa viscuda per mi: Per què “estamos sentados” si totes som nenes? Doncs
bé, ara repetim: “Tu ets el meu fill estimat”. Jo dic: clar, això va
per mi. Però no és el mateix que jo senti cada dia: “Tu ets la meva
filla estimada”. Jo començo el dia d’una altra manera.
El llenguatge que tenim en la litúrgia continua sent exclusivament masculí. La interpretació de la paraula de la missa continua
136
estant en mans del capellà. La celebració de l’eucaristia continua
estant en mans del capellà. Les decisions sobre nosaltres, sobre la
nostra vida, continua estant en mans dels capellans, dels homes.
Aquesta realitat continua sent així. I El que crec que tenim ara
com a repte és realment creure’ns que la fe és una relació, que la
fe és allò que anem trobant i que anem vivint en la mesura que
ens coneixem, que ens descobrim mútuament, que jo no puc decidir sobre els altres, jo l’únic que puc fer és oferir el que jo sóc als
altres i trobar-me amb l’altra. Aquesta és la fe, aquest és el repte
que tenim com a institució: que la jerarquia sigui capaç de conéixer el rostre de les persones, el rostre de les dones i que vegi que el
problema aquest de les dones no és de les dones, és el problema
de la humanitat. És el problema de l’home que no entén que la
dona és un altre ésser per caminar junts. És un problema dels
homes i de les dones: són els reptes més importants que tenim en
aquests moments. Gràcies.
137
PREGÀRIES I
CELEBRACIONS
DIVENDRES
Pregària de Taizé
1- Trenqueu, Déu de salvació, el que lliga i empresona: les nacions
i les races, els pobles i les persones, les explotadores i les explotades, les riques i les pobres, les blanques i les negres.
2- Rompeu, Senyor, tot allò que ens impedeix de ser germanes i
germans, ser iguals, filles i fills d’un mateix Pare-Mare. Vos ho
demanem per la força del vostre amor, que sempre se’ns manifesta.
11.Càntic
O... SURREXIT CHRISTUS, ALLELUIA!
O... CANTATE DOMINO, ALLELUIA!
12.Adoració de la Creu. Càntics:
CONFITEMINI DOMINO QUONIAM BONUS.
CONFITEMINI DOMINO ALLELUIA.
–––
NADA TE TURBE, NADA TE ESPANTE.
QUIEN A DIOS TIENE NADA LE FALTA.
NADA TE TURBE, NADA TE ESPANTE.
SÓLO DIOS BASTA.
–––
141
IN MANUS TUAS PATER
COMMENDO SPIRITUM MEUM.
IN MANUS TUAS PATER
COMMENDO SPIRITUM MEUM.
–––
TU ETS, SENYOR, NOSTRA LLUM;
SENYOR, DISSIPA LES TENEBRES.
OH DÉU, MON DÉU, DISSIPA LES TENEBRES;
OH DÉU, MON DÉU, DISSIPA LES TENEBRES.
–––
EXAUDI ORATIONEM MEAM,
ET CLAMOR MEUS AD TE VENIAT.
TU, DEUS, IN AETERNUM PERMANES,
IN AETERNUM PERMANES.
1. Càntic:
EL SENYOR ÉS LA MEUA FORÇA;
EL SENYOR, EL MEU CANT.
ELL M’HA ESTAT LA SALVACIÓ.
EN ELL CONFIE I NO TINC POR.
2. Salm 117
1- Enaltiu el Senyor: com és, de bo! Perdura eternament el seu
amor. Enmig del perill vaig clamar al Senyor, i em va escoltar i me’n va traure.
2- Tinc el Senyor a favor, res no em fa por; Més val empararse en el Senyor que posar confiança en els homes. Més val
emparar-se en el Senyor que fiar-se dels poderosos.
142
1- M’empenyien tan fort que anava a caure però Vós, Senyor,
m’heu sostingut. Del Senyor em ve la força i el triomf, és
Ell qui m’ha salvat.
2- Escolteu crits de festa i de victòria al campament dels justos:
“La dreta del Senyor fa proeses, la dreta del Senyor és poderosa”.
No moriré, viuré encara, per contar les proeses del Senyor.
3. Càntic
L’AJUDA EM VINDRÀ DEL SENYOR; DEL SENYOR, EL
NOSTRE DÉU
QUE HA FET EL CEL I LA TERRA, EL CEL I LA TERRA.
4. Lectura bíblica: Col. 3,1-4
Ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, busqueu allò
que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra. Vosaltres
vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb
el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida,
també vosaltres apareixereu amb Ell plens de glòria.
5. Càntic
JO TINC SET DE TU; TINC SET DEL TEU AMOR.
JO TINC SET DE TU, OH FONT DE LLIBERTAT.
6. Silenci meditatiu
7. Càntic
TU ETS FONT D’AIGUA VIVA;
TU ETS FOC, TU ETS CARITAT.
VINE, FORÇA DELS POBRES;
VINE, LLUM DE LA VIDA.
143
8. Pregària d’intercessió
AL·LELUIA! AL·LELUIA! AL·LELUIA! GLÒRIA A VÓS, SENYOR DÉU.
L- Crist, nascut del Pare abans de tots els segles, que us heu
encarnat a la nostra humanitat: Vós heu ressuscitat per nosaltres; us adorem.
A-Glòria a Vós, Senyor.
L- Fill de Déu, Font de Vida: invoquem la vostra bondat sobre
nosaltres i sobre tota la família humana.
A- Escolteu-nos, Senyor de Glòria.
L- Feu-nos viure de la vostra Vida i caminar com a filles i fills
de la llum, en l’alegria de la Pasqua.
L- Augmenteu la fe de la vostra Església perquè done testimoniatge fidel de la vostra Resurrecció.
L- Consoleu totes les persones abatudes i graveu al seu cor les
vostres paraules de vida eterna.
L- Consolideu les dones i els homes febles en la fe i reveleuvos als cors que dubten.
L- Enfortiu les persones malaltes, sosteniu les ancianes i tranquil·litzeu les moribundes amb la vostra presència, que
salva.
144
9. Càntic
DÓNA LA PAU, OH SENYOR, A QUI CONFIA EN TU.
DÓNA, DÓNA LA PAU, OH SENYOR. DÓNA LA TEUA PAU.
10. Oració: Trenqueu les cadenes, Senyor
1- Senyor, veniu a salvar-nos. Trenqueu les cadenes que ens lliguen i tot allò que ens oprimeix. Escolteu el nostre crit a
favor de la justícia i la pau, de la unitat entre les germanes i
els germans i de la igual dignitat de tothom, de tota raça i
nació.
2- Rompeu el que ens amarra i no ens deixa viure en pau; el
jou pesat de l’analfabetisme i la incultura, la càrrega horrible
de la fam de molta gent, el fardell absurd de la mort de les
persones innocents, la injustícia capital de les desigualtats
inadmissibles.
145
DISSABTE MATÍ
1.- Monició
Estimades germanes i benvolguts germans, bisbes, mestres i
mecànics, benvingudes siau educadores, llauradors i bancaris, mestresses, mares i pares, musics, cantors, poetes, metges, xofers i manobres, presidents i presidentes d’assemblees, constructores,
constructors de la comunió, a tots, gaudiu de la trobada, de la pregària, de la mirada als ulls dels germans que fan carn i cos palpable
al nostre Senyor Jesús.
Ara en temps de canvis al mig d’una maror de dolors i ferides,
d’injustícies i dignitats arrossegades, en temps que desperten els
poders inquisitorials, on la protesta la narren con un fet de terrorisme, en temps en que l’església de la que som part i volem, sigui
la de Jesús i no la que recolza poders i viu afegida com apèndix
dels que manen.
En aquests temps hem recordat i fet memòria del regal del Vaticà II i les propostes de vida que en ell suraren i a les que no hem
volgut renunciar. En aquests temps tenim l’esperança certa que el
mon està per fer i la justícia serà nova, que les nostres mans tenen
tasca i l’anima serà motor de construcció en una societat de colors
i cultures en trobada quotidiana, animant la dignitat embrutada.
2. Càntic
1- Canteu al Senyor un càntic nou.
R/ BENEÏU EL SENYOR.
Canteu les seues lloances.
R/ BENEÏU EL SENYOR.
El Senyor és gran i bondadós.
147
R/ BENEÏU EL SENYOR. BENEÏU EL SENYOR.
2- El Senyor es manté fidel per sempre. R/
Fa justícia als oprimits. R/
Dóna pa als qui tenen fam. R/
3- El Senyor és el nostre Déu. R/
Ell ens ha creat i som d’Ell. R/
Ens ha salvat de la mort. R/
4- Enaltiu el Senyor com és de bo. R/
Perdura eternament el seu amor. R/
És fidel pels segles dels segles. R/
5- Lloança a Crist, el Senyor. R/
Al·leluia, al·leluia! R/
Amén. Amén. R/
3. Invocació a l’Esperit de Déu
1- Veniu, Esperit diví, acosteu-vos a la nostra història, il·lumineu-la amb la vostra llum. Pare amorós: acolliu el nostre vocabulari i feu-nos comprensibles com a gest de consol.
2- Veniu, dolç hoste de l’ànima; ocupeu el nostre esforç i que
els nostres dols descansen entre mirades de germanes i germans
1- Entreu al fons de l’ànima d’aquesta comunitat, caminant
tendra i desconcertada, i en mirar el nostre buit, que el vostre llum rebente el nostre pecat i el seu poder.
2- Alè en el cansament sou, Esperit de vent; humitat permanent per curar la sequera. Repartiu els vostres dons segons
la necessitat de les persones que escolten. Sordes per al pecat,
148
aliades contra el poder, obreres de la bondat, totes, salvades
per la campana de la solidaritat.
1- Apuntem a la vostra gràcia els mil noms que ens han portat
fins aquí, els que han dibuixat la vostra fe en el nostre cor.
2- Que el nostre mèrit siga admirar la vostra bondat en una
història per fer i, en descobrir la vostra gràcia, sentir-nos cridats i cridades a la denúncia, rentar les taques del desamor
compartint taula amb les persones que passen fam, donar
calor de vida en el dolor i dibuixar llums a l’horitzó de les
empresonades.
1- A les que busquen salvar-se, acolliu-les; a les que no saben
que busquen, acompanyeu-les. Veniu, Esperit diví, Pare tendre i pobre.
4.- Càntic
L’Esperit del Senyor vindrà a nosaltres.
No tinguem por d’obrir de bat a bat
el nostre cor al seu amor. (bis)
5.- Oració salmòdica
1- Ja em coneixeu, Senyor: acompanyeu els meus gestos d’aprenentatge. Donar fruit és, en definitiva, deixar-se estimar
per poder estimar, posar temps a disposició i sense interessos, admirar el somriure en la gent que encara no s’atreveix,
provocar bondat lluitant contra la injustícia, robar-li la veu
al vent i cantar borratxos de pluja.
2- Ja em coneixeu, Senyor: acompanyeu els meus gestos d’aprenentatge. Donar fruit és, en definitiva, anteposar la justícia de l’amor, “okupar” el dolor a contrallom, donar al
149
carrer dignitat de temple i al temple la valentia del carrer,
reconèixer que si no és per servir, no serveixes per a res.
1- Ja em coneixeu, Senyor: acompanyeu els meus gestos d’aprenentatge. Donar fruit és, en definitiva, fiar-se que és la
vostra hora la d’ara, emprendre cada dia el camí de nou, no
deixar que un altre ocupe el vostre lloc, viure escoltant la
crida dels altres, callar quan no hi ha paraules.
2- Ja em coneixeu, Senyor: acompanyeu els meus gestos d’aprenentatge. Donar fruit és, en definitiva, estimar com Ell
ens va estimar, estimar fins a donar la vida per l’altre concret
i cert, allunyat de la mirada o palpable. Donar fruit, com es
veu, no es resol sempre a la fi. Ja em coneixeu, Senyor:
acompanyeu els meus gestos d’aprenentatge
6. Lectura bíblica: Joan 20, 19-21
8. Càntic
Que la terra aclame la bondat de Déu.
Servirem el Senyor amb gran goig i pau.
Alleluia, alleluia, amb gran goig i pau (bis).
9. Aclamació poètica
Som gest on veure Déu,
tros del seu temps;
valor de taula disposada,
buits oberts per plenar,
batec de cors,
llum d’intermitències significatives.
150
Som retall de carrer ple,
discurs, desigs d’altre món,
alegries d’unitat,
un dia i una hora al calendari
proclamant dies;
aposta per renovar l’admiració de Déu.
Som la fi del dia al seu rostre,
veu en paraula de tants,
remor de trobada diaria;
a la fi, el que Déu vulga,
en carn humana expressat.
10. Parenostre
L- Déu d’amor i misericòrdia entranyable: nosaltres no sabem
pregar com cal. Envieu el vostre Esperit en ajuda de la nostra feblesa per tal de pregar com Jesús ens ensenyà:
Pare nostre, que esteu en el cel:
siga santificat el vostre Nom;
vinga a nosaltres el vostre Regne;
faça’s la vostra voluntat,
així a la terra com es fa en el cel.
El nostre pa de cada dia
doneu-nos, Senyor, el dia d’avui.
I perdoneu les nostres culpes
així com nosaltres
perdonem els nostres deutors.
No permeteu que nosaltres
caiguem a la temptació.
Ans allibereu-nos de qualsevol mal.
151
11. Pregària final
Déu, el nostre Pare-Mare: doneu-nos la força que ens cal per a
seguir avançant en la construcció d’un món més just, on totes
les persones hi visquem amb dignitat.
Doneu-nos imaginació per trobar formes de vida noves, que
potencien la convivència pacífica entre tots els pobles de la
terra.
Doneu-nos coratge per a gastar el millor de les nostre vides en
la cerca de la reconciliació humana i la solidaritat universal.
Que la vostra gràcia ens sostinga per a no defallir davant la duresa de la tasca de transformar el nostre món i lluitar pels drets
de les persones més empobrides. D’aquesta manera, Senyor,
col·laborarem en l’arribada del vostre Regne, que ho és de pau,
justícia, llibertat i amor. Per Jesucrist, l’únic Senyor nostre.
Amén.
12. Càntic
1- Magnificat, magnificat,
magnificat anima mea Dominum.
Magnificat, magnificat
magnificat anima mea.
2- Lloa el Senyor, lloa el Senyor,
lloa el Senyor ànima meua amb tot el cor.
Lloa el Senyor, lloa el Senyor,
lloa el Senyor ànima meua.
DISSABTE VESPRE
CELEBRACIÓ DE LA LLUM I LA VIDA
1ª PART:
CELEBREM LA VIDA
1. Càntic:
US DONEM, SENYOR, LES GRÀCIES
PER LA VIDA, LA TERRA I EL SOL.
HUI, SENYOR, VOLEM JUNTS CANTAR
EL PODER DEL VOSTRE AMOR.
2. Monició
L’Esperit de Déu que ressuscità el Senyor ens ha introduït en
una vida nova. La nostra celebració vol ser un cant a aquesta
vida nova que hem rebut amb la Resurrecció de Crist.
Enmig de tanta mort i foscor que la crisi està provocant, Crist
ens crida a transmetre el seu missatge de vida i llum i a ser testimonis de la terra nova i el cel nou plens de pau, llibertat i justícia. Escolteu i ateneu el Pregó de la Vida.
3. Pregó de la vida
Estimem la vida i la seua plenitud, que Déu ens promet a les
seues filles i els seus fills. Tot ésser humà que tinga el cor amb
mansuetud, humilitat i puresa, tindrà l’oportunitat de compartir els seus dons i regraciar el Creador de tantes meravelles.
Condemnem la tristesa, l’opressió i l’egoisme perquè estimem
la vida; una vida digna en què cada persona lluite per millorar
la de tothom.
153
Estimem aquesta vida i més encara totes les persones que
donen testimoniatge de solidaritat. Elles són el motiu de la nostra celebració aquesta nit. Celebrem la seua donació total i generosa, especialment a la gent que més pateix.
Unint-nos a elles i enllaçant els nostres braços i les nostre mans,
cantem, doncs, un himne de victòria i esperança.
4. Càntic:
1- Tots junts vencerem, tots junts vencerem,
tots junts vencerem demà.
OH, DINS DEL MEU COR CREC FERMAMENT
QUE TOTS VENCEREM DEMÀ.
2- Lliures hem de ser .... avui.
3- Tot el món unit .... demà.
4- Donem-nos les mans .... ben fort.
5. Himne de lloança
A- Alcem les nostre veus proclamant la magnanimitat del Déu
vivent. Diguen les persones que escolliren ser solidàries: “El
Senyor és la nostra riquesa pels segles”. Diguen les de cor
transparent: “El Senyor és la nostra flama d’amor viva”. Diguen les lluitadores de la pau: “El Senyor ens ha constituït
en fonaments de la creació nova i definitiva”.
L- Escolteu: la història humana es jalona de vides lluminoses
que proclamen: “El Senyor és el Defensor de la gent sincera.
Només Ell sosté la persona que no es traeix a si mateixa”.
Obriu, doncs, les portes del triomf als homes i les dones que
caminen per les sendes del Senyor.
154
A- Aquesta és la victòria que venç el món: el sacrifici per amor.
Déu camina al nostre costat en tots els éssers humans que
lliuren la seua vida en favor dels altres. Ressone, doncs, la
nostra lloança al Senyor Ressuscitat, que manifesta la seua
força en la feblesa dels qui no es busquen a ells mateixos.
L- Senyor: doneu-nos gent de cor fratern. Descobriu en nosaltres la font soterrada de l’amor que es dóna sense demanar
res a canvi.
A- Oh Crist, Vencedor únic i invencible! Vós sou el nostre Déu
pels segles! Veritat que mai no ens serà enfosquida! Bellesa
que alegrarà sense fi els nostres cors assedegats!
2ª PART:
QUÈ FEM AMB LA VIDA
1. Monició
Escolteu! Mentre proclamem la nostra opció per la vida, moltes
persones experimenten el drama de la mort. La mort encara
viu entre nosaltres. No us adoneu? Sou gent cega? Junt amb
tanta realitat de vida que brolla al nostre voltant, també es presenta una realitat de mort. Què hem fet amb la vida? El nostre
món és un món de vida i de mort, però nosaltres volem que la
vida hi tinga l’última paraula. Per això ens apressa tenir els ulls
ben oberts per veure on sorgeixen el mal i la mort i lluitar contra ells. La dura realitat que ens envolta ens interpel·la permanentment.
2. Reflexió
La societat humana es presenta, de vegades, com un oceà immens de sofriment, crueltat i maldat. La crisi provocada per la
155
gent poderosa, està suprimint drets de les persones i provocant
moltíssims patiments a moltes famílies aturades i abandonades
a la seua sort. Cada dia moren de fam al voltant de dues-centes
mil persones; n’hi ha milions de criatures treballant com esclaves; a la Xina centenars de milions de camperols s’afonen més
en la pobresa, tot i que nosaltres només parlem dels pocs milions que creixen al 8%; rius de sang han corregut entorn als
diamants de Serra Leona o al coltan dels nostres mòbils; guerres
fratricides sorgeixen contínuament amb els seus torrents de
crueltat; milers de persones africanes són explotades per poder
pagar el viatge en una pastera infame i, potser, després morir a
la mar; màfies sense consciència de narcotraficants i proxenetes;
bancs que, per guanyar encara més, engalipen gent humil i insolvent per a desnonar-la posteriorment i quedar-se amb la seua
casa, sense saber què fer amb ella i sense donar per saldat, amb
això, el deute; milions de persones nord-americanes a les quals
una malaltia obliga a gastar els estalvis de tota o gairebé tota la
seua vida; llauradors que no poden vendre els seus productes
perquè altres països subvencionen la agricultura per poder vendre més barat. I la tortura que es continua practicant d’amagat,
però amb més freqüència del que imaginem.
3. Pregària d’intercessió
L- Preguem pel món en què vivim: preciós i conflictiu; apassionant i preocupant.
A- Que fem d’ell un lloc de benestar, pau, alegria i fraternitat
entre totes les persones i pobles.
L- Preguem per l’Església. Que, fidel al manament de Jesús,
siga exemple de servei i acolliment a les persones pobres i
desvalgudes.
A- Que siga llum d’esperança en la nit del dolor, i resplendisca
enmig del món com a sagrament de fraternitat i solidaritat.
156
L- Preguem per les persones que assumeixen responsabilitats
polítiques i socials a cada país.
A- Que servisquen el poble en la justícia, treballen per la solidaritat internacional i col·laboren en la supressió de la fam
al món.
L- Preguem per totes les persones marginades per aquesta societat opulenta; per les aturades i desnonades; per les més
febles i empobrides.
A- Que troben solidaritat en nosaltres i puguen assolir els recursos necessaris per a una vida digna.
L- Preguem per tots els pobles que sofreixen l’opressió de grups
organitzats, famílies, clans, institucions o altres pobles.
A- Que caiguen tots els murs de domini i vergonya, i que puguen viure en llibertat.
L- Preguem pel gran nombre de persones aturades, que creix
cada dia que passa.
A- Que els treballadors i les treballadores puguen defensar el
seu lloc de treball i el seu dret a participar en l’organització
de la societat que ells mateixos construeixen amb les seues
mans i els seus cors.
L- Preguem finalment per totes les persones que es veuen obligades a viure amb privacions i precarietat; per les immigrants, les que pateixen fam, les que sofreixen els horrors de
la guerra, les menyspreades pel color de la seua pell i les víctimes de la violència.
A- Que, amb la força del Senyor, puguen vèncer tanta misèria
i injustícia, i que entre totes i tots construïm un món més
solidari i fraternal.
157
4. Interpel·lació de Jesús a l’Assemblea
Sabeu ben bé que Jo he vingut al món, a vosaltres, per a que
tingueu vida i la tingueu en abundància.
Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida... Jo sóc la porta que us servirà de pas a eixa vida veritable.
Sóc la vida que ve del Pare. El Pare m’ha enviat a vosaltres com
un do i el món m’ha rebutjat. I vosaltres?
Tal vegada no sou capaços de reconèixer la meua presència en
la persona que sofreix? No continueu destruint el projecte del
Pare. No feu desaparèixer allò que no és vostre.
Per què no sou conscients, d’una vegada per totes, de la realitat
en la qual viviu?
Feu un esforç: quedeu-vos units a mi i donareu fruit abundós...
i el vostre fruit serà vertader.
De vosaltres depèn, com a cooperadores i cooperadors meus,
que la vida siga vida, que la tristesa esdevinga alegria, que la
desesperança esdevinga bona notícia.
Us vull escollir per a que poseu en pràctica el projecte del
Regne de Déu, per a que us convertiu en autèntiques persones
servidores de la vida i constructores de la civilització de l’amor.
Us convide a escampar-vos pertot arreu com a testimonis de la
bona notícia. Enmig de la foscor de la nit, us convide a il·luminar com llum a ple matí.
5. Càntic
1- Si tu desnues lligams de servitud
i si alliberes el poble encadenat,
LA NIT DEL TEU CAMÍ
SERÀ COM LLUM A PLE MATÍ.
Llavors de les mans brollarà una aigua viva.
158
Una aigua que fa viure la terra de demà,
una aigua que fa viure la terra de Déu.
2- Si destrueixes allò que ens oprimeix,
si dons la mà a qui viu humiliació,
LA NIT DEL TEU COMBAT
Llavors del teu pas podrà nàixer una dansa.
La dansa que inventa la terra de demà,
la dansa que inventa la terra de Déu.
3- Si tu abats els murs que hi ha en nosaltres,
i si perdones la gent que et fa mal,
LA NIT DEL TEU PATIR
Llavors del teu pa podrà viure una Església.
L’Església que aplega la terra de demà,
l’Església que aplega la terra de Déu.
3ª PART:
LA LLUM DEL SENYOR IL·LUMINA
EL NOSTRE CAMINAR
1. Monició
Per a realitzar aquesta tasca no estem a soles. Crist Ressuscitat
camina enmig nostre i és amb nosaltres. Ell és la Llum del món.
Ha ressuscitat i ens anima a caminar amb esperança. El Ciri
Pasqual, símbol de la presència viva del Crist, ens ho recordarà.
2. Recepció del Ciri Pasqual. Càntic:
1- Exulten de joia tots el àngels.
Exulten els ministres de Déu.
I que sonen els tambors i les guitarres
per celebrar el triomf d’un Rei tan gran.
159
La terra s’ompli d’alegria
il·luminada i radiant de la claror
i la llum que ve del Regne etern;
perquè avui la foscor ja s’ha esvaït.
GLÒRIA, GLÒRIA, GLÒRIA, GLÒRIA! (bis)
2- Aquesta és la festa de la Pasqua
en la qual Jesús és immolat.
Perquè aquesta és la nit en què el Senyor
va salvar el seu poble d’Israel.
Les nostres cadenes s’han trencat.
Hem fugit el pecat i la foscor.
I la mort per sempre està vençuda
per la vida del Crist Ressuscitat.
3. Monició
Crist Ressuscitat ens convida a prendre la seua Llum i no amagar-la baix del llit, sinó posar-la a un lloc ben alt perquè tothom
que la contemple, crega. Ara encendrem la nostra candela del
Ciri Pasqual per a ser llum del Crist Ressuscitat enmig del món
i que només la vida tinga la paraula. Mentrestant cantem tots
plegats.
4. Càntic
HE NASCUT EN UN POBLE,
EN UN BANY DE LLIBERTAT;
NASCUT EN EL POBLE DEL CRIST,
MARCAT AMB EL DO DE L’ESPERIT,
UN POBLE QUE EM DÓNA LA FE
I EM FA CAMINAR AMB ESPERANÇA.
160
2- El meu poble va nàixer en una festa,
el meu poble va nàixer entorn d’un pa;
la nit, la mort tenia llesta;
el vi passava de mà en mà;
el meu poble va nàixer a preu de sang
i la mort feria tot passant.
3- El meu poble va nàixer a Pentecosta,
el meu poble va nàixer als quatre vents,
per ser llevat d’aquest món nostre,
per dur l’Esperit a tanta gent;
el meu poble és un poble joiós,
fet al sol i al vent impetuós.
5. Monició
I ara, amb la llum de Crist a les nostres mans, proclamarem
tots plegats el nostre compromís baptismal.
6. Compromís baptismal
A- Aquesta nit hem fet una parada; avui, que fa gairebé dos
mil anys que començàrem a caminar. No érem més que ara
ni teníem més ganes de vetllar i caminar que les que tenim
avui. Estàvem a punt de tornar a la vida de cada dia, ens
hauríem acontentat amb qualsevol mos de pa. Però, vencedor en la seua mort, Crist ens desvetllà aquella nit i ens convocà a la muntanya; Ell ens envià a convidar-ne d’altres a
caminar. No tenim cap pressa d’arribar al terme del camí;
en tenim prou sabent que Crist va al davant, que el nostre
pas il·lumina la nit del món, que s’apleguen les filles i els
fills dispersos.
L- Mentrestant, germanes i germans, recordem el que els nostres ulls han vist, el que les nostres oïdes han sentit, el que
les nostres mans han palpat, com hem estat salvades i salvats. No deixem d’escoltar les notícies aquesta nit. Obrim-
161
nos pas a través de l’aigua de la nova creació; parem la taula
de la festa.
A- No oblidem, però, que mentre hi haja persones empresonades, nosaltres haurem d’exigir llibertat; mentre hi haja
pobres, tot el que tenim haurà de ser seu; mentre hi haja éssers humans malalts, els haurem de portar amb nosaltres i
guarir-los; mentre hi haja gent que perd l’esperança, li
n’haurem de donar de la nostra; mentre que hi haja qui
dorm, nosaltres l’haurem de desvetllar i fer-li obrir els ulls;
mentre hi haja qui no sap res, nosaltres li haurem de dir el
poc o el molt que sabem; mentre hi haja qui no s’interessa
per la gran notícia, haurem de créixer en la fe i donar proves
d’un amor més gran.
L- Dins de poc eixirà el sol i serà el nou dia, el Dia del Senyor:
tot ens semblarà nou, perquè ho serà. Crist ha vençut la
mort; Crist és el Senyor. A Ell glòria pels segles dels segles.
A- Amén.
7. Pare nostre
8. Comiat
Que la llum del Crist ens anime a obrir camins d’esperança,
vida i festa. Aneu-vos-en en la Pau i la Llibertat del Crist Ressuscitat. Al·leluia, al·leluia!!
9. Càntic
1- És l’amor una paraula neta que fa sentir
l’alegria i el goig, però a voltes fa patir.
És donar-se les mans uns als altres per avançar
No perdes la vida, que és temps d’estimar!
162
NOSTRE AMOR ÉS CANT DE FESTA
A LA VIDA, QUE ÉS UN DO,
I ÉS PROMESA QUE VINDRÀ UN TEMPS MÉS BO.
2- És l’amor una drecera llarga i sense fi;
és la llum que ompli de vida nova la foscor;
és la força que ens dóna coratge per a lluitar.
No perdes la vida, que és temps d’estimar.
163
DIUMENGE MATÍ
1. Monició
Per començar aquest dia, en el XXV Fòrum, volem donar les
gràcies a Déu pel do de la fe, per la qual formem aquesta comunitat de missió.
Fa 50 anys el Concili Vaticà II ens proposà que ens posàrem
contínuament al dia en la forma d’expressar i celebrar la nostra
fe per poder respondre interrogants i necessitats de les persones
a les quals hom es dirigeix. Ens reclamà diàleg i misericòrdia
en compte de condemnes i marginacions. Ens encoratjà a cercar allò que ens uneix i no allò que ens separa.
Reconeixent-nos deutores i deutors dels seus impulsos, demanem al Senyor en aquesta pregària que ens mantinguem fidels
a les intuïcions alliberadores del Concili i que eixim amb el
compromís ferm d’actualitzar-lo perquè l’Església siga veritablement sagrament de salvació i unitat per a les dones i els
homes del nostre temps.
2. Càntic
Jesús és viu, és Senyor,
per sempre ha vençut a la mort,
la joia brolla dels cors.
Hem d’anunciar-ho arreu.
Ja no hi fa estada la por,
segurs perquè el Crist és present
que el somni del Regne Nou
avui es fa realitat.
165
SOM TESTIMONIS DE RESURRECCIÓ;
ELS ULLS, LA VEU, ELS GESTOS HAN DE DIR:
JESÚS ÉS VIU!
SOM TESTIMONIS DE RESURRECCIÓ;
QUE L’ESPERIT
ENS MOGA A SER MÉS LLIURES I MÉS FERMS.
3. Oració salmòdica
1- Lloem el Senyor totes les persones creients, animades per la
fe que professem.
2- El Senyor Déu ens reconeixerà com a fills i filles seues, si
vivim del seu amor i el comuniquem arreu.
1- Nosaltres vivim en el Senyor pel seu voler i rebem la vida
pel seu Fill Jesús.
2- Amb goig ens reunim en el seu nom per agrair i celebrar la
seua bondat.
1- Trobar-nos ens convé, i fer festa; i ens refà veure’ns lliures.
2- Tenir temps per parlar i escoltar-nos i sentir-nos veïns i veïnes d’un poble.
1- És bo cercar plegats un espai i un temps per a la conversa,
la pregària i el compromís.
2- Del treball, l’estudi, el temps perdut i l’amor donat, en fem
esment i ofrena davant el Senyor.
1- Que Déu, Pare Mare, ens aculla en Jesús i ens done el seu
Esperit per a tenir més pau i llibertat.
166
2- Pau a les cases i amb aquells i aquelles amb qui entrem en
contacte.
1- Que visquem en harmonia amb nosaltres mateixos, amb la
feina i amb el nostre temps; i que el Senyor siga la nostra
pau i la nostra joia.
2- Lloem, doncs, el Senyor, tots i totes les presents; preguemli per tothom, també per les persones absents.
1- Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant
2- Com era al principi, ara i sempre i pels segles dels segles.
Amén.
4. Lectura bíblica: Mt. 25,31-40
5. Actualització de la lectura bíblica
M-A continuació entre l’assemblea i unes persones que llegiran,
anem a actualitzar el text evangèlic que hem escoltat.
A- VAIG TINDRE FAM…
L- FÒRUM “CRISTIANISME I MÓN D’AVUI”
Jo pensava que al si de l’Església sols existia el pensament
únic, sense cap reflexió, lluny del missatge evangèlic... fins
que algú em va convidar a participar del Fòrum, ara fa ja
25 anys.
A- …I EM DONÀREU A MENJAR.
A- VAIG TINDRE SET...
L- XARXA CRISTIANA DE DONES CREIENTS
167
Les dones reivindiquem no ser invisibles per la jerarquia
eclesiàstica i poder participar, servir i formar comunitat en
peu d’igualtat amb els homes.
A- …I EM DONÀREU A BEURE.
A- ERA A LA PRESÓ…
L- CASAL DE LA PAU
La vida a la presó és difícil; hem delinquit, però som persones que demanem rehabilitació, una oportunitat, perquè
l’eixida, la reinserció social, no resulta fàcil.
A- …I VINGUÉREU A VEURE’M.
A- ERA FORASTERA…
L- COL·LECTIU LAMBDA
Es pecat estimar? Per què se’ns diu que ho és si estime a un
altre home sent home, o a una altra dona sent dona? Reclamem ser acollides i acollits a l’Església, en la que ens sentim
forasters.
A- …I EM VAU ACOLLIR.
A- ESTAVA MALALTA…
L- PROJECTE HOME
És difícil deixar les drogues, les addiccions en què ens refugiem. Necessitem que algú ens ajude, una mà amiga, per
ser capaços de superar-les i dur una vida autònoma, lliure.
A- …I EM VAU VISITAR.
168
A- ANAVA DESPULLADA…
L- PLATAFORMA D’AFECTATS PER LA HIPOTECA
Totes les persones tenim dret a un habitatge; per què se’ns deixa
despullades mentre s’ajuda als bancs i als poderosos? No és més
important que totes i tots disposem d’una llar on viure?
A- …I EM VAU VESTIR.
6. Càntic
1- Lloem el Senyor, al·leluia!
perquè ens ha estimat, al·leluia!
LLOEM-LO TOTS JUNTS!
SENTIM-NOS GERMANS!
AL·LELUIA, AL·LELUIA!
2- Visquem tots contents, al·leluia!
i a tots estimem, al·leluia!
7.- Lectura: La radicalitat de l’Evangeli hui des de la “Gaudium
et Spes” (J.J. Tamayo. Condensat)
És necessari recuperar i activar la radicalitat evangèlica. La
“Gaudium et spes” continua sent un punt de referència per a
activar la seua potencialitat transformadora del món a través
dels signes dels temps. Algunes prioritats d’acord amb eixos
nous signes són:
1. Generar un ampli teixit comunitari de base, a l’interior de
l’Església, que siga capaç de produir una transformació profunda en les pràctiques i en les creences religioses.
Cal explicitar el caràcter comunitari de l’experiència cristiana
en espais on es visca la igualtat radical inherent a la pròpia
fe. El lloc eclesial d’aquest moviment comunitari ha de ser
el de la frontera, i el lloc social el món dels marginats.
169
2. Construir una Església autènticament universal acollidora
del pluralisme cultural.
3. El cristianisme, amb la seua potencialitat emancipadora, és
un dels subjectes històrics en l’ esforç per transformar la societat.
4. Per tal d’activar eixe potencial alliberador, es requereix la
presència pública dels cristians en la societat.
Els cristians estan cridats a simbolitzar un nou ordre basat
en els valors de l’alteritat, la justícia, la pau, la solidaritat i
l’ assumpció d’iniciatives socials en favor dels marginats.
La seua presència pública passa per intervenir en el debat
plural sobre les qüestions fonamentals d’ordre moral, polític,
econòmic i cultural.
La dimensió pública de la fe incideix en les estructures de
la societat i l’ètica cristiana pot aportar importants elements
i criteris per a una moralització de la vida política.
5. Qüestionar radicalment el sistema capitalista per les desigualtats, per la marginació que genera i per la violència estructural que exerceix sobre els països subdesenvolupats.
Els seus mecanismes han de ser sotmesos a un judici rigorós
sota l’òptica de l’ètica evangèlica dirigida envers el proïsme i
l’ètica civil de la solidaritat.
El cristianisme proposa, en front de la civilització de la riquesa promoguda pel capitalisme liberal, una civilització de
l’austeritat compartida i solidària.
El vertader principi d’humanització és la satisfacció universal
de les necessitats bàsiques.
8. Intercessions
L- Aquesta és la pregària que vos adrecem, Senyor nostre: Feu
de nosaltres instruments d’un món nou.
170
A- Un món més humà, perquè, de les ensenyances de Jesús deduïm que la nostra fe ha d’estar totalment abocada a fer la
vida més humana.
L- Doneu-nos força perquè el nostre amor rendisca generosos
serveis.
A- Que el nostre amor es concrete en gestos guaridors, expressions del nostre canvi cap a actituds repletes de vida. Canvi
cap a un nou estil de vida compartida amb els altres, en contacte directe amb les excloses i els exclosos. Que no ens acomodem a practicar un cristianisme sense conversió.
L- Doneu-nos força per a alçar el nostre esperit per damunt de
les adversitats de cada dia.
A- Que posem atenció a dedicar més energia per a identificar
xicotetes crides noves; que descobrim la nostra força potencial i augmentem la nostra presència social, política, econòmica, cultural i eclesial.
L- I doneu-nos força per a sotmetre les nostres forces amorosament a la vostra voluntat.
A- Força per a construir un món nou i una Església nova en
què, com Jesús, associem Déu amb la vida de les persones,
promovent una vida més humana. Que captem l’Esperit del
Senyor i tota la vida que hi ha en Déu.
9. Pregària comunitària
(paràfrasi del Parenostre)
M- Déu ens ha fet fills i filles seues. Elevem ara tots junts
aquesta pregària de fraternitat.
171
A- Pare-Mare de tots i totes, perquè ens estimeu per damunt
de les nostres errades i febleses; perquè sempre ens acompanyeu en la nostra vida, tot i que no vos ho demanem, i
perquè ens mostreu el camí que dóna sentit i direcció a les
nostres vides.
Desitgem i esperem poder fruir de l’amor que Vós ens teniu,
perquè aquesta vida la volem viure feliç, fent feliços els nostres germans i germanes.
Per això vos demanem un cor net i ple d’esperança per a
que es faça en nosaltres la vostra voluntat.
Doneu-nos la vostra mà i no ens deixeu caure en temptació.
Ajudeu-nos a viure amb compassió i misericòrdia i allibereu-nos de qualsevol mal. Amén.
10.Benedicció
M-Rebre la benedicció es un gest que mostra estima i els millors desitjos de la persona que la dóna cap a qui la rep. Totes
i tos nosaltres, com a fills i filles d’un mateix Pare-Mare i
com a éssers batejats, anem a beneir-nos.
Posem-nos en peu cara a cara amb la persona del costat, de
manera que totes quedem emparellades. Una primer i desprès l’altra, ens beneirem mútuament posant la mà al cap
de l’altra i llegirem una de les dues benediccions que hi ha
escrites tot seguit.
- Benediccions:
A) EN EL NOM DE JESÚS, FILL DE DÉU, ET BENEÏSC PERQUÈ, SEGUINT EL SEU CAMÍ, MAI NO DEIXES DE SERLI FIDEL. QUE SIGA SEMPRE AMB TU LA SEGURETAT
DE LA SEUA COMPANYIA.
172
B) JO ET BENEÏSC EN EL NOM DE DÉU, PARE-MARE
NOSTRA. QUE TROBES EL TEU CAMÍ I EL TREPITGES
AMB FERMESA I ALEGRIA.
11. Càntic
JUNTS ESCRIUREM AMB LLETRES LLUMINOSES
LA HISTÒRIA DE LA NOSTRA LLIBERTAT;
I JUNTS VEUREM BRILLAR SOBRE LA TERRA
LA LLUM PELS ÉSSERS OPRIMITS.
1- La solidaritat ritma la nostra marxa.
La solidaritat guia els nostres cors.
2- Al cor de la nostra vida Jesús ens espera
per bastir junts amb Ell la terra de Déu.
173
CELEBRACIÓ DE L’EUCARISTIA
I. COMENÇAMENT
1. Monició introductòria
Alegria, germanes i germans! Som invitats i invitades a l’Eucaristia, la Festa del Senyor. En ple temps pasqual, en què actualitzem el triomf de Jesús sobre tota injustícia, mal i mort, motiu
fonamental de la nostra joia cristiana, celebrem també el XXVè
aniversari del Fòrum “Cristianisme i món d’avui”. Per això,
com a signe de la nostra alegria, hem entrat amb una flor a la
mà, i ara ens la podem posar en una part visible del cos.
Sí. En concloure aquesta edició del Fòrum, volem donar gràcies
al Senyor per tants dons rebuts tot al llarg d’aquests 25 anys.
Alegrem-nos, doncs, en el Senyor i visquem aquesta Eucaristia
d’acció de gràcies plens de goig i festa, perquè Crist ha ressuscitat i camina junt amb nosaltres per fer que un altre món i
una altra Església siguen possibles.
2. Càntic
CRIST HA RESSUSCITAT (bis)
ELL ÉS AMOR, EL MEU SENYOR,
CRIST ÉS LA SALVACIÓ.
CRIST HA VENÇUT EL MAL,
ELL ENS ENSENYA A AMAR,
ELL ÉS LA PAU, LA VERITAT,
CRIST ÉS LA LLIBERTAT.
1- Canteu que és primavera en la vida,
canteu que ha aparegut el dia nou.
Crist és l’Alfa, l’Omega, el Senyor,
Crist és el Redemptor.
175
2- Tinguem alçada la nostra esperança,
cridem que la Pasqua és llibertat.
Crist manifesta radiant nostra Pau,
Ell amb nosaltres serà.
3. Salutació del President
4. Compromís baptismal de l’Assemblea
P- Davant d’un món materialista on els diners valen més que
les persones,
A- Nosaltres volem construir una comunitat formada per persones que tracten de conèixer-se i unir-se més, d’ajudar-se
desinteressadament, que tot ho compartesquen, on no hi
haja superiors ni inferiors sinó germanes i germans, sense
cap discriminació.
P- Davant d’un món egoista, mancat d’interès pels problemes
dels altres, que es desentén de les criatures, de les persones
ancianes, malaltes, pobres, immigrants...
A- Nosaltres volem construir una comunitat on la Paraula de
Déu siga més escoltada i viscuda; on la predicació no estiga
allunyada de la vida, sinó que parle de la problemàtica diària.
P- Davant d’un món que destrueix la ciutat terrena i no pensa
en el més enllà,
A- Nosaltres volem construir una comunitat amb més cants,
que visca la joia de la resurrecció, que crega en la vida, la
pau i la fraternitat, i sempre en camí vers la Casa del Pare.
176
5. Himne de lloança
P-Germanes i germans: donem gràcies a Déu.
Càntic: GLÒRIA, GLÒRIA A DÉU (4 voltes).
1- Glòria al Déu del Regne de les persones pobres, alè de les
que busquen la veritat, llum del matí radiant de justícia,
font de vida, reconciliació i llibertat.
2- Que puge fins a Vós, Mestre dels temps, la nostra lloança i
benedicció. Glòria al Creador de l’univers. Beneït sigueu,
Pare-Mare en l’amor.
1- Glòria a Jesús de Natzaret, el Triomfador del mal i la mort,
profeta que proclamà a la terra conversió a l’Evangeli, bona
nova de les persones pobres i taula compartida sense penes
ni aflicció.
2- Glòria a l’Esperit de Déu, que ens empenta al compromís
per una societat més justa, sense ídols de mort, lliure de lligams, festa de noces d’una aliança en caritat.
6. Oració comunitària
P- Senyor, Déu i Pare nostre: en celebrar el 25è aniversari del
Fòrum, volem donar-vos gràcies per tants dons rebuts al
llarg d’aquests anys.
A- Feu-nos éssers nous ressuscitats amb Crist. Que, com a
membres de l’Església, siguem llum de vida, llibertat i pau
per al món. Que on hi haja dolor i misèria, tristesa i violèn-
177
cia, sembrem les vostres llavors d’esperança, amor i joia. Us
ho demanem per Jesús Ressuscitat, el vostre Fill i únic Senyor nostre, que viu victoriós per sempre. Amén.
II. LITÚRGIA DE LA PARAULA
1. Primera Lectura: Fets 5,27b-32.40b-41
2. Càntic
1- Lloeu Déu a dalt del Cel. AL·LELUIA!
Lloeu-lo per tot arreu AL·LELU, AL·LELUIA!
per les gestes que Ell ha obrat, AL·LELUIA!
per la seua majestat. AL·LELU, AL·LELUIA!
2- Els infants lloeu Déu AL·LELUIA!
i canteu-li tot arreu AL·LELU, AL·LELUIA!
nois i noies juntament. AL·LELUIA!
amb els grans i amb els més vells.
AL·LELU, AL·LELUIA!
3- Lloeu Déu sense cap por. AL·LELUIA!
amb guitarres i amb tambors. AL·LELU, AL·LELUIA!
I ajuntem totes les veus AL·LELUIA!
en un cant al nostre Déu. AL·LELU, AL·LELUIA!
3. Evangeli: Joan 21,1-19
4. Càntic
AL·LELUIA, AL·LELUIA, AL·LELUIA!
1- Cantem, cristians, el Vencedor;
cantem la Pasqua del Senyor.
Cantem units en un sol cor, al·leluia!
178
2- Jesús avui ha ressorgit
de l’ombra trista de la nit
i en nostres cors sa llum ha lluït, al·leluia!
3- El cor de Déu és revelat;
el nostre cor, alliberat.
Avui el món és renovat, al·leluia!
4- Oh jorn de llum; de joia, oh jorn;
oh santa Pasqua del Senyor,
per tu serem tots vencedors, al·leluia!
5. Homilia
Acabem d’escoltar la tercera aparició de Jesús Ressuscitat
en l’Evangeli de Joan. En la primera, Jesús s’apareix a
Maria de Magdala, la seua deixebla, en l’hort, junt al sepulcre buit. La trobada amb Jesús transformarà en alegria
i dinamisme la desesperació de Maria davant del buit
que ha deixat, en ella i en tots i totes els qui seguien Jesús,
la injusta i violenta mort del seu mestre. Maria és enviada
per Jesús com a apòstol dels apòstols amb la missió de
transmetre un missatge d’esperança i de consol als seus
deixebles: Jesús és viu i puja al Pare, “mon pare i el vostre
pare” els diu. No han de claudicar a la seua sensació d’orfandat. No estan sols: tenen un Déu Pare-Mare amb entranyes de misericòrdia que no els abandonarà a la seua
sort, de la mateixa manera que no va abandonar Jesús i
que els crida a viure en intimitat amb Ell-Ella a través de
Jesús. Per mitjà de Maria Magdalena, Jesús els transmet
també un missatge de reconciliació i de perdó: a pesar
de la fugida, la traïció i la por per part dels seus deixebles,
Jesús els continua estimant i els crida a superar la por i a
continuar amb l’anunci de l’Evangeli. És un missatge
també per a nosaltres: Jesús ens crida hui a anar més enllà
de les nostres pors i a viure des de l’esperança i l’obertura
a la novetat en les situacions de dificultat per les quals
179
travessem, quan ens fallen les forces, quan sentim un
profund buit interior i no sabem cap a on tirar. Ell no
ens abandona en eixes situacions, vol eixugar les nostres
llàgrimes, com les de Maria. I com a ella ens crida a obrir
les portes del nostre cor i de les nostres comunitats cristianes, a encoratjar els nostres germans i conciutadans, a
eixir a les places i a continuar de forma creativa la seua
missió 2000 anys després.
En les aparicions als deixebles que narra Joan a continuació, aquests no sols estan tancats i tenallats per la por.
Tomás expressa una incredulitat amb què molts de nosaltres podem sentir-nos identificats. L’escepticisme o inclús el cinisme que s’estenen cada vegada més en la
nostra societat i fàcilment poden calar-nos i portar-nos
a perdre la fe, és a dir, la confiança en el poder sanador i
transformador de l’Amor de Déu per nosaltres i en nosaltres. A Tomás li pareix impossible que el Crucificat
puga ser el Ressuscitat. També a nosaltres les ferides pròpies i les dels crucificats de la nostra societat i del nostre
món poden sumir-nos en la incredulitat. És tant el patiment, el dolor i la injustícia acumulats i per vindre. Però
Jesús ens invita a creure en ell, en el misteri del Crucificat
Ressuscitat: del qui ha trobat la seua vida perdent-la, lliurant-la, i en porta les empremtes d’aquest lliurament
marcades en el seu cos i en la seua ànima. Com a Tomás
Jesús ens crida en aquesta Pasqua a reconéixer la seua
presència amorosa en eixes ferides i en eixos ferits, i a implicar-nos activament en la sanació. Com si la curació
depenguera de nosaltres, perquè sabem que l’Esperit de
Déu farà fructificar en la nostra vida i en la història cada
gest i cada opció transformadora de forma insospitada i
imprevisible per a nosaltres. Hui Jesús ens demana fe en
l’acció de l’Esperit en nosaltres i a través de nosaltres, que
180
no pot produir-se sense la nostra confiança i el nostre
consentiment amorós, com li va succeir a Tomás.
Finalment, en el text evangèlic que acabem de proclamar
Jesús ix a la trobada dels seus deixebles en un espai obert:
junt al llac de Tiberíades. Els deixebles han tornat a les
seues ocupacions, i en la vida quotidiana, en el cansament del treball monòton de cada dia els crida a esperar
la novetat, a obrir-se al que sembla impossible. Els deixebles, com tantes vegades ens passa a nosaltres, no havien pescat res. A l’alba es dirigix a ells des de la vora i
els invita a tirar les xarxes de nou. No és una hora propícia per a la pesca, com la nostra, però ells li fan cas i la
seua confiança es veu recompensada: “no podien estirar
la xarxa de tants peixos com hi havia”. Què ha canviat
ací? Els deixebles trenquen els seus esquemes habituals i
fent cas al desconegut proven quelcom nou. També nosaltres necessitem estar a l’escolta de Jesús que hui ens
crida a tirar les xarxes de formes noves, que ens demana
que confiem i assumim riscos. Serem capaços d’escoltarlo com van fer aquells set deixebles?
I és en l’abundància de la pesca, en el desig de compartir
amb ells el pa i el peix en eixes brases enceses i preparades
per al menjar i el descans després del treball, on el reconeixen. I és així també com ell vol que ho fem present
hui enmig dels nostres germans. Jesús ens ha ensenyat
que el pa i els peixos poden repartir-se i multiplicar-se
en un moment donat, o poden inclús veure’s molt minvats per la crisi i les retallades, com ara, però el desig de
compartir, de celebrar junts la vida, d’acompanyar, i d’acollir i ser acollits són insubstituïbles i són un sagrament
de la presència de Déu i del seu Amor entre nosaltres.
Germans i germanes, que l’Esperit del Ressuscitat ens
òmpliga de vida en aquesta Pasqua. Siguem missatgers
181
de la reconciliació, obrim les portes, deixem enrere les
pors, la indiferència i el cinisme, confiem en la força de
l’Esperit en nosaltres i a través de nosaltres. Escoltem la
veu de Jesús que a través de tantes persones i situacions
ens crida a tornar a tirar les xarxes, una vegada, i una
altra, i una altra més. I deixem-nos beneir per la seua
amistat, ell ens espera en el més íntim de nosaltres mateixos amb les brases enceses, amb un saborós i abundant
esmorzar preparat per a compartir-lo amb nosaltres.
6. Professió de fe
P- Creiem en Déu, Pare-Mare, que no és lluny de cada un de
nosaltres.
A- Ell ens ha creat i ha posat en les nostres mans el món perquè
en fem la terra de tothom, sense exclusions ni marginacions.
P- Creiem en Jesucrist, presència de Déu entre nosaltres. Ell,
Vencedor del mal i la mort, ens crida a la llibertat.
A- Ell viu en nosaltres alliberant-nos del prejudicis i l’orgull, i
engrescant-nos per a fer del món la terra dels fills i les filles
de Déu.
P- Creiem en l’Esperit que, per Jesús, vingué al món.
A- Ell bufa on vol i porta avant l’obra començada. Ens capacita
per a fer que aquesta terra deixe de ser una vall de plors, violència i fam per esdevenir la ciutat lliure de Déu.
P- Creiem en la Comunitat de Jesús, que és l’Església.
182
A- Ella és enviada al món com a signe de salvació per alliberar
la gent pobra i captiva, i construir el Regne de Déu.
P- Esperem la resurrecció dels morts i la vida de la glòria.
A- Un dia Déu acabarà amb el mal del món. Mentrestant, amb
la força de l’Esperit preparem el seu Regne amb el nostre
compromís alliberador enmig del món.
7. Intercessions
L- Moltes vegades l’Església sent por, es tanca en si mateixa i
no és motiu d’esperança per a aquest món.
A- Que manifestem de veritat que creiem en Déu, el qual ha
ressuscitat Jesús, i que, per això, som persones de confiança
en el futur.
L- A la nostra societat, marcada per la crisi i la manca de valors,
es posen entrebancs a les alternatives reals i possibles.
A- Que mai no falten entre nosaltres persones compromeses i
entusiastes per un futur millor i per a tothom, que ens facen
creïble que un altre món és possible i real.
L- Sovint a les nostres famílies no vivim l’alegria de la col·laboració mútua en un projecte comú i solidari.
A- Que mai no ens cansem d’apostar per l’estima, el respecte i
la paciència, en un projecte de convivència solidària i amorosa.
L- Al capitalisme, el món del treball està dominat per l’aspecte
economicista i es busca, fonamentalment, el benefici i l’interès.
183
A- Que mai no manquen treballadores i treballadors que lluiten per un món laboral participatiu i corresponsable, en què
la solidaritat i la justícia en les relacions siguen un objectiu
prioritari per a tothom.
L- Entre nosaltres molta gent jove es queda sense alternatives
de futur pels retalls que afecten a la seua formació i per la
precarietat i la manca de treball.
A- Que la seua energia vital vaja acompanyada de rebel·lia per
un món millor i d’un compromís transformador que òbriga
perspectives noves a la societat.
L- Moltes vegades experimentem cansament i acovardiment
davant la gravetat dels problemes que ens envolten. No
veiem eixides i ens acomodem a la realitat quotidiana, manifestant molt de pessimisme.
A- Que, malgrat les dificultats, no perdem l’esperança que naix
de la fe en el Crist Ressuscitat. Que ens deixem dur per la
joia de l’Esperit, que sempre ho renova tot.
L- La inculturació de la fe és precària al nostre Poble Valencià
i, sovint, l’Església no es manifesta com a Església particular
que camina a València.
A- Que la celebració dels 25 anys de Fòrum ens encoratge per
a mantenir-nos perseverants en el compromís alliberador i
fidels al Vaticà II, el qual volgué una autèntica encarnació
de l’Església a cada poble.
184
III. LITÚRGIA EUCARÍSTICA
1. Monició per a la col·lecta:
Sempre hem tingut ben present al Fòrum que l’Eucaristia i la
solidaritat van unides. Per això cada any fem una col·lecta, en
acabar el Fòrum, per a potenciar projectes solidaris, tot manifestant així que el nostre compromís per un món més fratern
és real.
En aquesta Eucaristia del XXVè aniversari del Fòrum la nostra
col·lecta es centrarà en dos projectes:
* L’un per a la Prelatura de Pere Casaldàliga, perquè l’arxiu
de la memòria històrica de les persones màrtirs per causa de
la justícia a Amèrica Llatina, tinga els recursos necessaris per
al seu funcionament.
* L’altre per a la Fraternitat d’Emaús a Onda (Castelló), perquè la gent jove que ha d’eixir del seu Centre de Menors
dispose d’un pis d’emancipació.
2. Ofrenes. Monició:
* Col·lecta:
Ací teniu, Senyor, el nostre signe de solidaritat. Amb aquesta
col·lecta volem expressar el nostre compromís real per construir un món on el compartir amb la gent més necessitada
hi siga prioritari. Que augmenten la nostra generositat i el
nostre lliurament per tal de contribuir a la construcció del
vostre Regne de pau i justícia.
* Actes i carpetes del Fòrum:
Al llarg de 25 anys ininterromputs hem celebrat aquest gran
esdeveniment cristià al nostre Poble. Volem reflectir tot el
treball realitzat i totes les il·lusions que el Fòrum ha suscitat,
amb aquestes actes i carpetes. En oferir-vos-les, Senyor,
volem agrair-vos aquest do i demanar-vos la força necessària
185
per a continuar potenciant aquesta realitat, que tant de bé
fa a l’Església que camina al nostre Poble valencià
* Pa:
La taula compartida és el senyal que fem permanentment
per a manifestar la vostra presència entre nosaltres. Per això,
en oferir-vos aquest pa, fruit de la terra i del treball humà,
volem fer palesa la nostra opció de fer una Església que siga
casa de fraternitat i animadora d’una societat més humana
i solidària.
* Vi:
Jesús compartí la festa amb les persones pobres i els anunciava la bona notícia del seu alliberament. Amb l’ofrena del
vi volem significar el nostre compromís de seguir els passos
de Jesús i ser instrument d’esperança i alegria en aquest
món, que tanta frustració i penes està causant als pobres de
la terra.
- Càntic
AL·LELUIA, AL·LELUIA. (4 voltes)
1- Prop de Tu, Jesús, vull pregar,
tot sentint que Tu ets tan gran.
Tu em fas senzill com un nen;
a les teues mans sóc feliç.
2- Cantaré l’amor que Tu em tens,
perquè estimes tant i ets ací.
M’ompliràs d’amor i de pau,
em sent jo feliç vora teu.
3- Mai no deixaré de cantar
que Tu ets la llum i ets l’amor.
Fes-me veure clar el camí.
Sempre al teu costat vull seguir.
186
2. Pregària Eucarística
P- Vos donem gràcies, Senyor, perquè Vós sou el Déu dels vivents, que ens crideu a la vida, i voleu que gaudim d’una
felicitat eterna. Vós heu ressuscitat Jesús d’entre els morts,
el primer entre tots, i li heu donat una vida nova.
Aclamació de l’Assemblea:
A nosaltres ens heu promés el mateix: una vida sense fi, sense
penes ni dolors.
P- Per això, Pare, estem contents i vos donem gràcies. Ens
unim a tots els qui creuen en Vós, i amb els sants i els àngels
vos cantem amb goig:
A- Sant, Sant, Sant...
P- Senyor, Vós sou sant. Vós sou sempre bo amb nosaltres i misericordiós amb tots. Vos donem gràcies, sobretot, pel vostre
Fill, Jesucrist. Ell ens anuncià la vida que viurem junt amb
Vós en la llum i en l’eternitat; ens ensenyà també el camí
d’eixa vida, camí que hem de caminar en l’amor i que Ell
va recórrer primer.
Ell ens anuncià el vostre Regne de vida per a tothom i ens va
prometre la vida en plenitud, si estimem com Ell ho va fer.
P- Ell ens reuneix ara entorn d’aquesta taula, perquè vol que
fem el mateix que Ell va fer en l’Últim Sopar.
Pare bo, envieu el vostre Esperit per a santificar aquest pa i
aquest vi, de manera que siguen el Cos i la Sang del vostre
Fill Jesucrist. Perquè Jesús, abans de morir per nosaltres,
mentre estava sopant per última vegada amb els seus deixebles...
187
(NARRACIÓ DE LA INSTITUCIÓ - CONSAGRACIÓ)
P- Proclameu el misteri de la fe.
Cant de l’Assemblea:
ANUNCIEM LA VOSTRA MORT,
CONFESSEM LA VOSTRA RESURRECCIÓ,
ESPEREM EL VOSTRE RETORN, SENYOR JESÚS.
P- Per això, Pare bo, estem reunits davant Vós i recordem plens
d’alegria tot el que Jesús va fer per a salvar-nos. En aquest
sant sacrifici, que Ell mateix lliurà a l’Església, celebrem la
seua mort i la seua resurrecció.
Pare que esteu en el cel, vos demanem que ens rebeu a nosaltres junt amb el vostre Fill estimat. Ell acceptà lliurement
la mort per nosaltres, però Vós el ressuscitàreu. Per això,
plens d’alegria vos lloem.
Senyor, Vós sou bo. Vos lloem, vos donem gràcies.
P- Ell viu ara junt amb Vós i és també amb nosaltres.
El seu Esperit anima la marxa de les nostres comunitats i ens
dóna força en la lluita per un món de pau, justícia i fraternitat.
C- Ell vindrà ple de glòria a la fi del món i en el seu Regne no
hi haurà ja pobresa ni dolor, ningú no estarà trist, ningú no
haurà de plorar.
188
Senyor, Vós sou bo. Vos lloem, vos donem gràcies.
C- Pare sant, Vós ens heu cridat a aquesta taula perquè, en la
joia de l’Esperit Sant, mengem el Cos del vostre Fill. Feu
que aquest Pa de vida eterna ens done força i ens ajude a
servir-vos cada dia millor. Recordeu-vos, Senyor, del Papa
Francesc i dels nostres Bisbes.
Petició de l’Assemblea:
Ompliu els nostres cors amb l’alegria del vostre amor perquè
anunciem a totes les persones que Vós ens estimeu i voleu la
vida per a sempre.
C- Recordeu també totes les nostres germanes i germans difunts, especialment els qui han compartit amb nosaltres
aquesta experiència del Fòrum i enguany han deixat aquest
món: Toni Esteve, Pep Fornés... Admeteu-los a contemplar
la llum del vostre rostre i concediu-nos que un dia tots, junt
amb Crist, amb Maria, la Mare de Jesús, i tots els sants i
santes, visquem amb Vós al cel per a sempre més.
PER ELL, AMB ELL I EN ELL,
VÓS, DÉU PARE OMNIPOTENT,
EN LA UNITAT DE L’ESPERIT SANT,
REBEU TOT HONOR I TOTA GLÒRIA
PELS SEGLES DELS SEGLES. AMÉN.
3. Parenostre
Pare nostre que esteu en el cel:
siga santificat el vostre nom;
vinga a nosaltres el vostre Regne;
faça’s la vostra voluntat
així a la terra com es fa en el cel.
189
El nostre pa de cada dia
doneu-nos, Senyor, el dia d’avui.
I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres
perdonem els nostres deutors.
I no permeteu que nosaltres
caiguem a la temptació.
Ans allibereu-nos de qualsevol mal.
4. Pau. Càntic:
PAU A LA TERRA, PAU A LES ALTURES.
QUE REGNE EN TOTS NOSALTRES
LA VERITAT I EL GOIG.
Dóna pau, germà, dóna pau.
Treballa-la des del teu cor
i, amb el teu gest proclamaràs
que tu vols la pau.
Que la pau, germana, siga un do;
és el millor signe d’amor
que tu ens pots donar a tots:
el teu gest de pau.
5. Comunió. Càntics:
1- Mireu: avui és un dia gran!
Jesús ha ressuscitat!
Déu Pare l’ha glorificat
i és Senyor de l’univers,
esperança per a qui creu.
Mireu: avui és un dia gran!
Jesús viu al nostre cor!
La vida ha vençut la mort,
proclamem tots amb fe
ue Ell és viu i que som lliures! Perquè...
190
CRIST HA RESSUSCITAT!
CRIST VIU ENTRE NOSALTRES!
CRIST HA RESSUSCITAT! AL·LELUIA! AL·LELUIA!
2- Mireu: avui és un dia gran!
Jesús dóna a tots la pau.
Camina al nostre costat.
Ell canvia els nostres cors
i ens fa uns éssers nous.
Mireu: avui és un dia gran!
Jesús mai no ens deixarà;
ens dóna el seu Esperit;
Ell serà per a tots esperança i fortalesa perquè...
…
1- Amb la força del Senyor, al·leluia!
de cap mal no tenim por, al·leluia!
2- Aclamem tots el Senyor, al·leluia!
és el nostre Salvador, al·leluia!
3- El Senyor és nostre Déu, al·leluia!
i nosaltres poble seu, al·leluia!
4- Us lloem perquè sou bo, al·leluia!
perquè és gran el vostre amor, al·leluia!
5- Envieu-nos l’Esperit, al·leluia!
Afanyeu-vos a venir, al·leluia!
6- Feu justícia als oprimits, al·leluia!
doneu pa als qui tenen fam, al·leluia!
7- Concediu la llibertat, al·leluia!
la justícia i la pau, al·leluia!
8- Que a ningú no falte el pa, al·leluia!
ni la casa ni el treball, al·leluia!
9- Que el dret siga el defensor, al·leluia!
dels humils i els desvalguts, al·leluia!
191
10- Acolliu-nos quan sofrim, al·leluia!
i guieu el nostre esforç, al·leluia!
11- Escolteu el prec ardent, al·leluia!
de tots els vostres fidels, al·leluia!
7. Acció de gràcies. Càntic:
La meua ànima canta al Senyor,
el meu esperit celebra Déu, Salvador,
perquè ha mirat
la petitesa de la seua serventa.
EL SEU NOM ÉS SANT
I L’AMOR QUE TÉ S’ESTEN
DE GENERACIÓ EN GENERACIÓ.
IV. COMIAT
1. Pregària comunitària
P- Amb aquesta Eucaristia us donem gràcies, Senyor, pels 25
anys del Fòrum. Reconeixem que ha estat un do per a nosaltres i per al nostre Poble, i que ens ha ajudat a encarnar la
fe al moment i a les circumstàncies històriques de la nostra
vida.
A- Que treballem per la seua continuïtat perquè ajude altres
persones en la fidelitat a l’Evangeli i al nostre Poble.
Feu-nos instrument d’alliberament enmig del món, a fi que
la injustícia siga suprimida, la llibertat conquerida, i la pau
i la igualtat assolides.
192
Doneu-nos el vostre Esperit per a construir una Església viva
i evangèlica, que manifeste la vostra presència alliberadora
i salvadora per a tothom, especialment la gent més pobra
de la terra. Vós, el Ressuscitat, que viviu i regneu pels segles
dels segles. Amén.
2. Benedicció
3. Càntic final
Germà, escolta la cançó de l’alegria,
la veu joiosa de qui espera un nou dia.
VIU, CANTA AMB ESPERANÇA,
I SOMNIANT UN MÓN MÉS JUST,
FAREM QUE SEMPRE
LA GENT VISCA AMB ALEGRIA.
Si en el viatge tan sols trobes la tristesa
i el dur bagatge de la soledat completa.
N.B.
La pregària del matí del dissabte ha estat composta i dirigida per la
Comunitat ADSIS.
La del matí del diumenge ha estat composta i dirigida pel Grup de
reflexió cristiana d’Alaquàs.
La del vespre del dissabte i l’Eucaristia han estat compostes i dirigides
per Juli Ciges i Mar Seguí.
193
ACCIÓ DE GRÀCIES
Els textos següents varen ser llegits al termini de l’Eucaristia
que possà fi a la XXV edició del Fòrum i al que assistiren al voltant
de 600 persones.
XXV Fòrum “Cristianisme i Món d’avui”
ACCIÓ DE GRÀCIES
En aquest dia de festa i acció de gràcies, és un deure i una satisfacció recordar i agrair la quantitat de coses bones que el Fòrum
ha reportat al llarg d’aquests 25 anys, malgrat els moments poc
encertats i els defectes personals i d’organització, pels quals us demanem sincerament perdó.
Així doncs, expressem el nostre agraïment perquè el Fòrum:
* Ha ajudat centenars i centenars de valencians i valencianes,
de tot el País, a mantener-se fidels a les intuïcions renovadores del Concili Vaticà II i a viure la fe des dels seus paradigmes, malgrat l’hivern eclesial propiciat pels dos
pontificats anteriors.
* Ens ha permès d’experimentar, any rere any, l’alegria de pregar amb creativitat en la nostra pròpia llengua i gaudir d’unes celebracions eucarístiques en valencià participatives,
igualitàries, solemnes i, alhora, senzilles i naturals, tot i que
al nostre voltant eclesiàstic tot eren falses excuses i entrebancs per a no introduir el valencià en la litúrgia.
* Ens ha fet créixer com a persones cristianes adultes amb la
llibertat en la reflexió teològica practicada pels ponents i altres participants. No ens acontentem amb un catecisme sinó
que, com a filles i fills d’un Déu que respecta l’autonomia
de les realitats temporals, cerquem l’harmonia entre la cultura, la ciència, l’art i la fe.
* Amb l’atenció i el respecte amb què ha tractat sempre la
pluralitat de situacions personals i comunitàries existent en
el Poble de Déu, ha possibilitat que, persones que es sentien
llunyanes de la institució eclesial, perceberen que la seua
pertinença a la Comunitat Creient encara es mantenia viva
i que eren possibles llaços d’unió.
197
* En cap moment s’ha convertit en una església paral·lela o
“al marge” de l’única Església de Jesús, el Crist. Sempre hem
mantingut la informació i la comunió amb els bisbes de
totes les diòcesis de la província eclesiàstica valentina. Tampoc no ha caigut en la temptació de convertir-se en una organització que suplante la riquesa d’espiritualitats i
comunitats, moviments, parròquies i col·lectius que hi ha
en el Poble de Déu. El Fòrum és, i pretén continuar sent,
un esdeveniment eclesial, però no eclesiàstic, on es faça palès
que les activitats pastorals que la jerarquia decideix i organitza directament no esgoten, de cap de les maneres, la capacitat de les persones que, incorporades pel baptisme a
l’Església, som partícips dels ministeris de Crist sacerdot,
profeta i rei. A la comunitat cristiana hi ha tot un seguit
d’activitats que els laics i les laiques podem realitzar sota la
nostra responsabilitat, sense un permís jeràrquic explícit. I
cal donar gràcies a Déu també per dos assoliments importants del nostre Fòrum:
- El caràcter festiu, que cada any es repeteix en trobar-nos
tanta gent i de tants llocs.
No ens cansem de veure’ns, de reviure experiències de
recerca i compromís, de resar i fer festa i d’experimentar
l’alegria de sentir-nos amics, germans i germanes.
- El fet de mantenir aquesta realitat durant tant de temps
i amb tanta qualitat, que estimula la nostra autoestima
com a Poble Valencià. És un gran goig sentir les lloances
que fa la gent (inclús la “de fora”) del Fòrum de València.
Nosaltres no som del “pensat i fet” ni del “meninfot”:
resta clar que les valencianes i els valencians, si volem,
podem.
Lloat siga Déu per aquest vint-i-cinquè aniversari i que ens
done força per a continuar mantenint aquest do que és el Fòrum
per al nostre Poble.
València, 14 d’abril de 2013
198
XXV Fòrum “Cristianisme i Món d’avui”
ACCIÓN DE GRACIAS
En este día de fiesta y acción de gracias, es un deber y una satisfacción recordar y agradecer la cantidad de cosas buenas que el
Forum ha reportado a lo largo de estos 25 años, a pesar de los momentos poco acertados y los defectos personales y de organización,
por los que os pedimos sinceramente perdón.
Así pues, expresamos nuestro agradecimiento porque el Forum:
* Ha ayudado cientos y cientos de valencianos y valencianas,
de todo el País, a mantener-se fieles a las intuiciones renovadores del Concilio Vaticano II y a vivir la fe desde sus paradigmas, a pesar del invierno eclesial propiciado por los
dos pontificados anteriores.
* Nos ha permitido experimentar, año tras año, la alegría de
orar con creatividad en nuestra propia lengua y gozar de
unas celebraciones eucarísticas en valenciano participativas,
igualitarias, solemnes y, al mismo tiempo, sencillas y naturales, aunque a nuestros alrededores eclesiásticos todo eran
falsas excusas y tropiezos para no introducir el valenciano
en la liturgia.
* Nos ha hecho crecer como personas cristianas adultas con
la libertad en la reflexión teológica practicada por los ponentes y otros participantes. No nos contentamos con un
catecismo sino que, como hijas e hijos de un Dios que respeta la autonomía de las realidades temporales, buscamos
la armonía entre la cultura, la ciencia, el arte y la fe.
* Con la atención y el respeto con que ha tratado siempre la
pluralidad de situaciones personales y comunitarias existente en el Pueblo de Dios, ha posibilitado que, personas
que se sentían lejanas de la institución eclesial, percibieran
que su pertenencia a la Comunidad Creyente aún se mantenía viva y que eran posibles lazos de unión.
199
* En ningún momento se ha convertido en una iglesia paralela o “al margen” de la única Iglesia de Jesús, el Cristo.
Siempre hemos mantenido la información y la comunión
con los obispos de todas las diócesis de la provincia eclesiástica valentina. Tampoco ha caído en la tentación de convertirse en una organización que suplante la riqueza de
espiritualidades y comunidades, movimientos, parroquias y
colectivos que hay en el Pueblo de Dios. El Forum es, y pretende continuar siendo, un acontecimiento eclesial, pero no
eclesiástico, donde se haga patente que las actividades pastorales que la jerarquía decide y organiza directamente no
agotan, de ninguna de las maneras, la capacidad de las personas que, incorporadas por el bautismo a la Iglesia, somos
partícipes de los ministerios de Cristo sacerdote, profeta y
rey. En la comunidad cristiana hay todo un elenco de actividades que los laicos y las laicas podemos realizar bajo nuestra responsabilidad, sin un permiso jerárquico explícito. Y
hay que dar gracias a Dios también por dos consecuciones
importantes de nuestro Forum:
- El carácter festivo, que cada año se repite al encontrarnos
tanta gente y de tantos lugares. No nos cansamos de vernos, de revivir experiencias de búsqueda y compromiso,
de rezar y hacer fiesta y de experimentar la alegría de sentirnos amigos, hermanos y hermanas.
- El hecho de mantener esta realidad durante tanto tiempo
y con tanta calidad, que estimula nuestra autoestima
como Pueblo Valenciano. Es un gran gozo sentir las alabanzas que hace la gente (incluso la “de fuera”) del
Forum de Valencia. Nosotros no somos del “pensat i fet”
ni del “meninfot”: queda claro que las valencianas y los
valencianos, si queremos, podemos.
Alabado sea Dios por este vigésimoquinto aniversario y que
nos dé fuerza para continuar manteniendo este don que es el
Forum para el nuestro Pueblo.
Valencia, 14 de abril de 2013
200
PERSEVERANTS EN EL
COMPROMÍS ALLIBERADOR.
FIDELS AL VATICÀ II
Al llarg d’aquests anys, el Fòrum ha aconseguit ser,
ni més ni menys, allò que fa 25 anys vaig definir així:
una colla de cristians valencians que, amb la llibertat
pròpia dels fills de Déu i exercint el seu dret i la seua
veu dintre l’Església, convida a d’altres cristians a reflexionar, celebrar i comprometre’s en el seguiment de
Jesús (de la presentació).
Estic convençut que l’església encara no ha desplegat tot allò que suposà el concili Vaticà II, i és necessari
per a aquesta etapa de la història que ens toca viure, i
que està reclamant amb urgència una nova evangelització, que sapiem discernir els signes dels temps per tal
d’acostar tots els homes i dones del tercer mil·lenni a
la Bona Nova de la resurrección de Crist.
Carlos Osoro, arquebisbe de València

Maquetación 1 - Fòrum Cristianisme i Món d`Avui

Transcripción

Documentos relacionados

Ous estrellats amb pernil Huevos estrellados con jamón Eggs on a

Les Filles de Maria Auxiliadora

La casa d`Emmaús - Escola Pia de Gandia