maig de 2004 - Escola PROA
Transcripción
maig de 2004 - Escola PROA
EsProa Revista de l’Escola Proa any 7 número 24 maig de 2004 Disseny de la imatge de portada Maider Franco Lizarralde Sumari Presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .4 Maquetació Anna Pérez Àlex Recasens Membres del jurat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .5 Educació Primària . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .6 Edita Fundació Ressons A.P.B.S.M. Educació Secundària Obligatòria . . . . . . . . . . . . . . . . . . .15 Batxillerat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .24 Imprimeix Covigraf - Arts gràfiques c/ Alpens, 20 - 08014 Barcelona Tiratge d’aquest número 1500 exemplars (difusió gratuïta) 2 espai web www.escola-proa.org IV Jocs Florals Ramon Juncosa Recull de textos premiats A bri l 20 0 4 Presentació Presentació Anar de classe en classe a dir el nom dels guanyadors dels Jocs Florals i sentir els autors llegir els seus textos és una experiència que no té preu. Primer, veus l’expectació reflectida als ulls de tots; després, la sorpresa, la joia immensa dels guanyadors, la petita ombra de decepció (per què no dir-ho? –tot forma part de la vida–) en algunes carones, superada ràpidament per l´alegria del triomf de l´amic, l’aplaudiment fort i sincer... Aleshores ve el millor: la lectura del text escollit davant dels companys, atentíssims. Escoltant els del Cicle Inicial, hom no pot deixar d’admirar el petit miracle pel qual aquests nens i nenes han arribat, als seus només set anys, a dominar 4 el llenguatge i a fer-lo servir amb tanta gràcia i desimboltura com a eina d´imaginació i de plaer. A mesura que canvies de cicle, els textos són més madurs: els seus autors fan servir millor les paraules, expressen pensaments més abstractes, més elaborats, més profunds. Segur que les lectures que han anat fent, els coneixements adquirits i l´experiència vital s´han anat combinant i reflectint en el que expressen i en la manera com ho fan. Anar de classe en classe escoltant textos és com fer un recorregut pel procés de creixement físic, intel·lectual, moral i artístic dels nostres nens i nenes fins que es converteixen en uns joves adults esplèndids, observadors crí- tics del món, ben preparats, futurs protagonistes d´una societat renovada que ells contribuiran a crear. Voldria compartir amb tots els lectors el gust que m’ha produït rellegir aquests textos, així com el sentiment de confiança en les noves generacions i d´esperança en el futur que se’n desprèn. Des de l´escola seguirem acompanyant els infants i joves, amb tot el goig i afecte, en aquest procés de creixement que fan en tots els àmbits. Així, cada any, anar de classe en classe serà tan gratificant com ho ha sigut per a mi aquest curs. Gràcies i felicitats, joves autors i autores. Assumpta Andrés espai web www.escola-proa.org Membres del jurat Membres del jurat Educació Primària (2CI-1CM-2CM) Cesc Mir Josep Maria Calverol Eulàlia Vidal Pilar Carazo Iyuvita Miquel Sergi Garcia Educació Primària (1CS-2CS) Oriol Vergés Jordi Esteban Blanca Verdura Rosa Oller Eduard Niubó Educació Secundària Obligatòria (1r cicle) (1ESO-2ESO) Àngels Àngel Isabel Valls Anna Cartañà Isabel Cantos Laura Ferret Educació Secundària Obligatòria (2n cicle) (3ESO-4ESO) Carme Sala Paco Martínez Teresa Besora Maria Viñeta Batxillerat (1r i 2n) David Peris Àlex Recasens Teresina Fons Joaquim Carbó Marina Lloberes [email protected] correu electrònic Araceli Martín 5 Educació Primària El sol i la lluna Una nena que es deia Leonor però per fer feliç una nena faria tot el que calgués. Aleshores la resposta que li va donar va ser: – Per què vols anar a voltar món? La nena una mica trista va contestar: – Perquè vull fer amics que tinguin altres cultures. Alba Nosas i Ferrer 2A-CI Hi havia una vegada el sol i la lluna, volien anar al bar Can Estrella, però mai estaven junts i estaven tan però tan tristos que un dia va venir un astronauta. Portava una corda i va lligar el sol i la lluna va dir, que bé que estem tots dos junts, oi que sí sol? – Oh! i tant que sí estimada, m’agradaria que sempre estiguessis al meu costat, però cadascú té una feina diferent. I vet aquí un gos i vet aquí un gat aquest conte ja s’ha acabat. Fi Elba Romeu i Domingo 2B-CI Volia anar a voltar món però els seus pares li deien que no. Ella era tossuda i sempre insistia: – Va, si us plau, per què no anem de vacances? El sol que, a part de donar vida a tot allò que és viu, també és defensor de la justícia, no va tenir altre remei que dir-li que sí. L’endemà va anar a despertar la Leonor que ja estava esmorzada i vestida, van anar cap a Irlanda i després a Anglaterra. Quan va tornar a casa seva, tenia tots els mòbils de tots els nens que havia conegut. Fi Però per més que insistia, sempre rebia per resposta un gran NO!!! Un dia que ja n’estava farta va sortir al jardí a jugar, quina sorpresa!!! va veure el sol menjant-se les cireres i amb por va dir-li: – Com et dius? – Jo em dic Leonor –va dir amb veu tremolosa. El sol li va contestar: – Jo em dic Joan. Ah i, per cert, les teves cireres són molt bones. La nena li va dir: – Tu que voltes per tot el món, puc venir amb tu? Al sol no li feia molta gràcia que l’acompanyés a la feina, 6 espai web www.escola-proa.org Educació Primària El sol i el núvol* Un dia a la tribu dels zuquips* – Mira, Lisi, no hi ha ningú del poble que tingui banyera. I la Lisi va dir: – M’hauré de banyar en aquell bassal ple de fang. – No veus com s´estan divertint? Pau Bartolí i Fernández 2B-CI Hi havia una vegada el sol i un núvol, el sol estava molt content perquè mai plovia, però un dia un núvol el va tapar. El sol es va espantar bastant i li va dir: – Escolta núvol no veus que em tapes? I el núvol li va dir: – Jo no en tinc la culpa, el vent m’arrossega. – Per què no busques ajuda? – Però jo no em puc moure, –va dir el sol. El núvol diu: – Doncs tens raó, com ho farem? Aleshores va venir un ocell i li diu el sol: – Em pots ajudar a buscar el vent? L’ocell va dir que sí i va trobar el vent i li va dir que vingués; el vent va venir, va bufar molt fort i va treure el núvol del sol i el sol va tornar a ser feliç. Fi * Menció especial. Es va posar al llac amb molta cura i tots la van començar a esquitxar. Ella també va començar a esquitxar. S’ho va passar molt bé amb els seus amics i aquella nena tan presumida al final va ser una nena com tots. Anna Pretel i Echaburu 2B-CI Un bon dia d´estiu feia molta calor, tots els nens i nenes es mullaven en un llac prop de la tribu dels zuquips. Fi * Seleccionat per a participar en els Jocs Florals del Districte. Una nena rossa i molt maca no es volia banyar amb els altres nens de la tribu. Un dia els seus pares li van preguntar: – Per què no et banyes amb els teus amics? I la nena, que es deia Lisi, els va contestar: – No vull banyar-me en un llac. – I per què no, Lisi? – Perquè està brut de fang. Jo vull una banyera especial per a mi sola. – No sé com ho podríem fer perquè es banyés al llac, ningú té una banyera. Van anar al poble i ningú tenia una banyera. Quan van tornar del poble, la Lisi va anar corrents cap a ells i li van dir: [email protected] correu electrònic 7 Educació Primària Un vaixellet molt trapella Núria González i Ricart 1A-CM Hi havia una vegada, al port de Barcelona, un vaixell que treballava de remolcador i que tenia un fill, en Baby. Un dia en Baby va veure un vaixell dels grossos i va voler imitar el seu pare. Va començar a empènyer, a empènyer, i el vaixell gran va sortir disparat al mig de la ciutat! Els policies va agafar en Baby i el van portar ben lluny del port. El monstre descolorit Nadia El Gabu i Pascua 1B-CM Hi havia una vegada un monstre que volia viure al país dels colors. El monstre es deia monstre Descolorit perquè no tenia cap color, i per això no podia entrar al país dels colors. Un bon dia, el monstre Descolorit es va dir ell mateix – Sortiré a buscar colors! I així ho va fer. Va sortir a buscar colors. A la nit, les ones del mar eren molt fortes, tan i tan fortes que es van endur en Baby encara més lluny d’on era. Sort en va tenir, perquè va veure un vaixell que demanava auxili. Va anar just al davant del vaixell, el va agafar amb una corda i, estira que estiraràs, el va dur fins al port. Es va fer la motxilla, va agafar unes quantes pomes, que era el menjar que més li agradava, i va sortir de casa seva tot xino xano. Va caminar i caminar i es va trobar amb un color groc que buscava un monstre per posar-s’hi. El monstre va dir al color groc: – Vols posar-te sobre meu? – Sí –va dir el color groc. Tots els vaixells d´allà el van felicitar i ara en Baby treballa de remolcador. I se li va posar al damunt. I així tots dos van seguir caminant. Fi 8 – Per què estàs tan cansat? – Perquè volia recórrer món, però veig que és massa cansat, va dir el color blau. – Doncs vine amb nosaltres, van dir el monstre Descolorit i el color groc. I el color blau es va posar a sobre del monstre i va veure que, amb el color groc, feien el color verd! El monstre estava molt content, perquè així ja podria entrar al país dels colors, perquè tenia tres colors. Pel camí es van trobar el guàrdia del país dels colors, que li va dir: – T’hem buscat pertot arreu. Volíem comunicar-te que ja pots entrar al país dels colors perquè ens hem adonat que estaves buscant colors per poder entrar al nostre país. La nostra reina ens ha comunicat que et donen l´autorització per entrar al nostre país, perquè ja n’has aconseguit tres. El monstre es va posar molt content i així va entrar al país dels colors, que era molt bonic. Fi Caminant, caminant, es van trobar amb un color blau que semblava molt cansat i li van preguntar: espai web www.escola-proa.org Educació Primària Rosa d´abril L’esperit del riu Andrea Cuartero i Aranda 2A-CM Natàlia Franco i Muñoz 2B-CM Érem a mitjans d´abril I els arbres començaven A fer els seus fruits. Vaig girar els ulls envers La mar, que es balancejava dolçament Bressolant les seves filles, les ones. Feia un dia esplèndid i el sol em picava A la cara. Jo estava asseguda contemplant aquell Bonic paisatge. De sobte, el cel va començar A enfosquir-se i la suau pluja va caure del cel. Quina sorpresa! l’arc de Sant Martí Ha sortit, i amb ell la primera rosa, Que és per a mi. Era mitjans de setembre. La Kika presumida* Dins del bosc, en una clariana al costat d´un riu, hi havia un poeta; estava trist i per això li va venir la inspiració. Quan al sol ja li entrava son, va acabar la poesia. Se la va mirar; no li agradaven moltes coses i les va canviar. Quan va acabar, ja era fosc; com que no s’hi veia, va caure al riu, la poesia va flotar i va arribar al poble. L´endemà, la gent que estava nedant al riu la va veure; era una poesia preciosa; la van portar a un museu i durant segles es va conservar la llegenda de "LA POESIA DEL RIU". Fi Mentrestant, l´esperit poeta segui escrivint. del I cada dia el riu rebia una poesia. Fi Laura Pastor i Martín 1B-CM Hi havia una vegada una ovella que es deia Kika, que era molt lletja, i com que era la més lletja del ramat, era l’ovella a qui li tallaven més cops la llana, i ella n’estava farta!! El seu menjar preferit era l´herba de color verd fosc. Un dia van fer un estable nou (era una caseta de fusta). La Kika va pensar un pla per sortir d´aquella caseta tan estrafolària i de sobte va dir: – Ja està!! Va treure la seva peülla més gran i va fer un forat a la fusta, tan gran que va sortir tot el ramat i es van escapar. Van anar a donar un volt pel camp i després van tornar tots menys la Kika. Els pastors van agafar un helicòpter i la van anar a buscar. Al cap d´uns minuts la van trobar en una hamaca prenent el sol. La van agafar d´amagatotis, la van portar amb les altres ovelles i li van tallar la llana. L’endemà van posar una tanca de ferro, però com que era molt baixa, la Kika la va saltar [email protected] correu electrònic 9 Educació Primària i com que era la més gran del ramat, les altres ovelles no la van poder saltar. Vilaseca i Xip Xap Va anar a la plaça del poble més proper i va beure una mica d´aigua de la font perquè estava una mica cansada, i va descansar una mica en un banc que hi havia a la plaça. En un racó de la plaça va veure un cartell on hi posava "PERRUQUERIA" i va dir: – Aquesta és la meva!!! Hi va entrar i va dir: – Hola senyor! M’agradaria que em fes un tallat de llana ben modern!!! El perruquer es va posar mans a l´obra i li va fer un pentinat més modern que el d’una noia que fa de model de perruqueria!!! Aleshores se’n va tornar amb el seu ramat i el pastor va comprendre que el problema era que no li agradava com ell li tallava la llana. Fi * Menció especial i seleccionat per a participar en els Jocs Florals del Districte. Diana Sebastian i Lázaro 1A-CS Una vegada "en el temps de la picor", a la plana d’una gran muntanya, en terres molt llunyanes, hi havia un poblat que es deia VILASECA. Aquella vila estava molt eixuta. Feia molt de temps que no plovia, setmanes i mesos... La gent ja no es recordava de quan va ploure l’última vegada. Tota la collita estava molt seca, a l’hort no es podia cultivar, les flors s’havien pansit... Allà no hi vivien més que alguns cactus. Tot estava a punt de morir. Un dia van decidir que havien de fer alguna cosa. Així no podien continuar. Al poble XIP XAP van proposar que un representant seu anés a visitar els seus veïns de VILASECA. I així es va fer. Al dia següent un home tot moll es va presentar a VILASECA, on es va eixugar en un tres i no res. Van estar discutint una estona fins que van arribar a un acord: se’ls va ocórrer fer unes canonades que farien que tota l’aigua que els hi sobrés als de XIP XAP els hi passarien als de VILASECA. D’aquesta manera ni uns estarien tan secs secs ni els altres tan molls molls. Al cap i a la fi tot s’arregla parlant. No et sembla? Fi D’altra banda, al turó d’aquella gran muntanya, hi havia un altre poble, que els seus habitants li deien XIP XAP. Aquest poble estava molt moll. Estava tot el dia plovent, feia setmanes, mesos... que no parava de ploure. La gent ja no sabien quan temps portava plovent. Tota la collita estava negada, l’hort no es podia cultivar, les flors s’estaven morint. Allà no hi vivien més que alguns fongs i algunes falgueres. Tot estava a punt d’ofegar-se. 10 espai web www.escola-proa.org Educació Primària El sol i l’estel Crispin Clara Agustí i Pujol 1B-CS Uns nens molt espavilats que es van adonar del que passava, van fer un tracte amb el sol i l’estel Crispin i els hi van dir: – Tenim una idea: us donarem un fantàstic telèfon amb càmera perquè us pogueu comunicar i veure quan volgueu, però amb la condició de que cada un de vosaltres sortiu a l’hora que us toca. Tot va tornar amb el seu ordre i el sol i l’estel Crispin es van quedar molt contents amb el seu super telèfon. Fi Abans, quan encara no existíem nosaltres ni els animals ni els dinosaures, el sol, la lluna i els estels sortien i s’amagavan a l’hora que volien. El sol coincidia sovint amb un estel anomenat Crispin. Amb el temps es van anar fent amics fins que anaven sempre junts. Molts s’estranyaven perquè el sol sempre pensava només amb ell. Llavors amb el temps van aparèixer els dinosaures, els animals i finalment les persones i el sol la lluna i els estels es van haver de dividir, el sol sortia de dia i la lluna i els estels de nit. Va passar molt de temps i el sol i l’estel Crispin començaven a enyorar-se. Va passar encara més temps fins que ja no es podien aguantar. Llavors van decidir anar-se a buscar i tot es va convertir en un caos, ja que no es diferencìava el dia de la nit. La meva vida a les vuit del matí Maria Marco i Briones 2A-CS – Maria! Són les vuit. – Grrr, cinc minuts més –digué la Maria tot palpant amb la mà pel llit buscant el llençol per tapar-se la cara. – No! Que arribaràs tard i jo també. El pare de la Maria se’n va a la cuina per preparar l’esmorzar i quan menys s’ho espera veu una ombra al terra, aixeca la vista i veu la Maria amb cara de pomes agres, els cabells tots despentinats i amb el peluix del gosset penjant de la mà, la Maria amb una veu no gaire clara li diu: – "Mimos". El pare de la Maria l’agafa i li fa una abraçada tot dient-li: – Renta’t la cara! Ella, sense fer-li cas, se’n va a vestir-se a l’habitació. De sobte... Plom! A la Maria li cau el cap sobre el coixí. Al cap d’una estona... –Maria! És l’hora, vinga! –Ja va! [email protected] correu electrònic 11 Educació Primària La Maria tot pensant que avui no hi ha Educació Física agafa una samarreta de color beix que s’acabava de comprar ahir mateix i uns pantalons texans que estan sobre la pila de la roba que no se sap si és bruta o neta... Però a ella li és igual! Ràpidament agafa totes les coses que troba sobre el prestatge i les fica (si se li pot dir ficar...) a la motxilla. – Ostres no! M’he oblidat de buscar informació per història. – No apaguis l’ordinador! La Maria, tota estressada, pica al botonet on diu "internet" i escriu "google". A l’ordinador surt un requadre, i escriu: Renaixement. Es fixa en que hi ha un lloc on diu: "El Renaixement al segle XVI". La Maria hi pica i quan veu el signe d’imprimir hi clica ràpidament. Ja ho ha imprès, ara només falta guardar-ho a la motxilla. Per fi ho ha aconseguit! Agafa la jaqueta i surt corrents en direcció a la porta de casa. El pare que l’estava esperant feia mitja hora pensa: Quin dia s’ho prepararà a la nit...! Fi Aventures d´unes ulleres* Bé, doncs un dia porten la Quiqui a la pitjor vitrina. L’endemà ve una noia a recollir unes ulleres de sol i veu la Quiqui. Se la queda mirant, l´agafa, se l’emprova i diu el pitjor per a unes ulleres: – També em quedo aquestes. Quant és? Anna Llopis i Montserrat 2B-CS Pensareu que unes ulleres no poden fer gaire més que sostenir-se damunt dels nassos de les persones, però us equivoqueu. Les nostres protagonistes viuen en una òptica. Tenen moltes amigues i sempre estan xerrant. – Aquests llums nous enlluernen molt, quina barra que tenen les ulleres de sol –diu la millor amiga de la Quiqui (que és la protagonista). – Ja ho pots ben dir, nena, no hi veig ni a tres dits! Ostres! Mira quins vidres que li posen a aquella; i nosaltres què? – Però no deies que no hi veies? – Bah!! Era un dir...! I sempre igual. Que si aquella allò, que si mira allò altre... Però la vida de les ulleres no s´acaba aquí. Han d´estar pendents de quina vitrina els toca. N´hi ha tres. – La de mirar i no tocar, la millor. 12 – A l´aparador, què vols que et digui... – I la pitjor, la d’emprovar i comprar –allà on començarà la nova vida de la Quiqui. Oh, noo!! S’endurien la Quiqui!! Quina llàstima... Per no pensar en la desgràcia, la Quiqui es va dir: – És una noia maca. M’ho passaré bé, segur. Un cop fora de l’òptica, la Quiqui va respirar l’aire pur... d’una bossa de plàstic. Es veu que la noia no volia les ulleres per a ella, sinó que les volia per a la seva germana de vuit anys. Ho va saber perquè de sobte va caure a la bossa una targeta que deia: "Estimada germaneta, et regalo amb molta simpatia aquestes ulleres pel teu vuitè aniversari". La Quiqui ja s´avorria quan algú va obrir la bossa. – Aaai! Quines mans més maldestres! –va gemegar la Quiqui quan la germana de la noia intentava posar-se-la. L’endemà, i cada dia, la Quiqui s´ho va passar la mar de bé a l´escola. El que passa és que la nena només necessitava les ulleres per mirar la pissarra i la Quiqui es va quedar tota l´estona d´esbarjo a la classe. Un bon dia, a l´hora d´esbarjo espai web www.escola-proa.org Educació Primària va entrar un desconegut a la classe. Quan va veure la Quiqui, va anar corrents cap a ella i se la va ficar a la butxaca. Van córrer durant molta estona, i de cop es van aturar en sec. – Això no m’agrada gens. Qui és vostè? Eh? –va preguntar la Quiqui espantada. Però no va contestar ningú. Al cap d´una bona estona es va sentir parlar a algú: – Què? Les tens? Aquelles diminutes perletes deuen valdre una fortuna...! De quines perletes devien parlar? Més endavant ho sabrem. Mentrestant... – I les meves ulleres? On són? –digué la nena sobresaltada. – Algú te les deu haver pres, segur –li contestà una amigueta. La nena estava desconcertada ja que ningú entra a les classes. Qui es devia pensar que era? Mentre aquí tothom buscava les ulleres, aquell parell feien de les seves... – Vinga, ara que no ens veu ningú, ensenya-me-les. I quan les va treure, efectivament, la Quiqui tenia una perleta a cada barnilla!! Però és clar, com que eren els "dolents de la pel·li", alguna cosa els havia de sortir malament. I era veritat, perquè la nena els havia seguit les petjades, perquè duien les sabates plenes de fang. I a més, s´havien amagat prop de l´escola, cosa que va facilitar molt les coses. Quan la Quiqui va sentir cridar la nena, ella també es va posar a cridar perquè la trobés més ràpid. anar amb aquells dos a la comissaria. A casa li van demanar explicacions per arribar tan tard, però ella no en va fer cas i a partir d´aquell dia s’enduia les ulleres allà on fos. Fi * Seleccionat per a participar en els Jocs Florals del Districte. – Ulleretes, on sou??! – Aquí, sóc aquí! Els lladres i la nena es van quedar paralitzats quan van veure que les ulleres parlaven. Però tant era. Així es trobarien més ràpid. Van estar molta estona cridant quan finalment la nena va veure la porta d’un magatzem mig oberta. Va veure dos homes asseguts a una taula i a la taula hi havia ... les ulleres!!! – Per fiiii! –va cridar la nena sense fer cas dels homes. Un d´ells va dir: – Nena, què hi fas aquí? Torna’ns les ulleres! – Ah no, són meves: Però vosaltres em soneu... és clar... dels cartells de "Es busquen dos lladregots"! Ara vindré i molt ben acompanyada!!! Al cap d´una estona la nena va arribar amb dos agents de policia molt ben assabentats de tot. – Oooh!! Quina passada! És clar, com que la Quiqui no s´havia vist mai al mirall, no ho sabia!! – Mira, els fugitius!!! –va dir un. – Aaaaaaaaaah! – Ja sou nostres! Mentrestant la Quiqui no gosava obrir boca. Un cop detinguts li van donar les gràcies a la nena i se’n van [email protected] correu electrònic 13 Educació Primària Quin invent i quin enrenou* Després de la mitja hora llarga que em vaig passar caminant em vaig trobar una sorpresa (desagradable, és clar, en aquell dia no me n’esperava cap de bona). Sabeu què em vaig trobar? Un cartell, un cartell a la porta de l’oficina, més ben dit l’horari: Avui dia festiu, TANCAT. Diumenge Però si és dimarts, vaig dir cridant encès de ràbia. Trucava i trucava al timbre, però sense resposta. Bernat Pedro i Planas 2A-CS RIIIING!!!!! RIIIING!!!!! Eren les set del matí del dimarts (o això és el que creia) quan el meu despertador va sonar. M’havia d’aixecar tan aviat per anar a la feina, a treballar. De pressa i corrents vaig anar a esmorzar però no trobava la torradora per torrar el pa, així que me’l vaig menjar sense torrar. Quan vaig acabar vaig anar a vestir-me, la corbata tampoc hi era. "Què estrany, on s’han posat la torradora i la corbata?", després de buscar una mica la corbata em vaig dir "és igual, si no hi és, no hi és", no me la vaig posar. Com cada dia, anava a la feina amb l’autobús del barri però encara que donés voltes i més voltes al bloc de pisos, on estava situada la parada del transport, no la trobava. Vaig preguntar a totes les persones que circulaven pel carrer (en aquelles hores n’eren ben poques), però les que hi havia tampoc en sabien res. Vaig decidir anar a peu. 14 Després d’ estar-me més de 5 minuts trucant vaig tornar per on havia vingut. Però m’hi vaig fixar i tornava per uns carrers que no coneixia, unes avingudes noves, uns cartells publicitaris que mai havia vist, no coneixia res. Però el fet més estrany era que el meu pis estava al mateix lloc, o sigui a la mateixa distancia que la feina, encara que amb un paisatge diferent, havia canviat tot de lloc menys la meva feina i la meva casa. En arribar a casa em vaig estirar al llit, estava tan cansat que només estirar-me ja em vaig adormir i no em vaig llevar fins l’endemà al matí. Al llevar-me tot tornava a ser normal, em vaig pensar que tot havia estat un somni. Vaig esmorzar pa torrat, vaig vestir-me i vaig posar-me la corbata, a la feina no hi vaig anar a peu, hi vaig anar amb l’autobús i a la porta de la feina hi havia l’horari que deia: Avui dia laborable, OBERT. Dimarts A la feina tothom parlava del mateix, a tothom li havia passat el mateix. Entre tots vam deduir que el que havia passat no havia estat un somni, havia passat en realitat! Quan va acabar aquella jornada i vaig arribar a casa vaig dinar mirant la "tele". En un telenotícies (segur que en tots, però jo només en vaig veure un) van explicar que uns fets molt estranys havien succeït a la ciutat i també van dir que hi havia un culpable. Aquest individu havia fet una màquina dels canvis, una màquina que canviava les coses de lloc i variava el temps i l’havia provat amb la ciutat on vivia ell, justament la ciutat on vivia jo. "Així que el que em va passar és el que em passarà diumenge", vaig pensar. DIUMENGE... Tenien raó! Em van passar exactament les mateixes coses que m’havien passat uns quants dies abans ! Al final, al cap d’un mes i mig, la policia va enxampar aquest individu de la màquina dels canvis, estava amagat en uns grans magatzems dels afores de la ciutat. I voleu que us expliqui el més divertit d’aquesta història? Doncs mireu, a l’inventor de la màquina li van posar una multa de molts diners, però la màquina no li van tornar. La van inspeccionar i al cap d’una setmana ja veies màquines dels canvis a tots els aparadors de les botigues d’electrodomèstics. Però no us espanteu, l’havien modificat de manera que només es poguessin fer canvis a dins de cada casa. Fi * Menció especial. espai web www.escola-proa.org Educació Secundària Obligatòria Una gran tempesta Pol Camps i Aragó 1A-ESO Blam! La porta de la classe es tanca de cop amb un fort soroll... Fa una gran tempesta. Trons i llamps s’apoderen del cel. En cau una pluja intensa i el vent retruny amb força. Una boirina espessa entela les finestres de la fosca classe. Estem intranquils. No podem fer classe i el pati poc a poc es va inundant. Els arbres es mouen d’una banda a l’altra amb força, a causa de la potència del vent. Ara mateix només estem il·luminats per tres espelmes, que deixen anar dèbils flames. Ja són gairebé les cinc i no sabem si podrem sortir d’aquí. Hi ha un gran silenci. El vent bufa cada vegada més fort i udola amb ràbia. Les espelmes no aguanten, no trigarem a quedar-nos a les fosques. De sobte, les finestres són batudes pel vent i s’obren de bat a bat. La porta també s’obre i seguidament es tanca amb grans cops. La classe és plena d’ombres i no ens podem escapar. Surten goteres del sostre, ja que ens trobem al pis més alt de l’escola. Un llamp ferotge baixa de cop i parteix un arbre en dos. Hem de fer alguna cosa. Jo tinc una idea, però no sé si tothom hi estarà d’acord. L’exposo a la classe: – Abans que l’escola acabi destrossada, proposo que amb les runes construïm barques de fusta, així flotarem i podrem fugir. Ho he dit gairebé tremolant. I és que tots tenim una por que ens arriba a les orelles. Triguem a reaccionar, però amb sorpresa per part meva, em fan cas. Ens posem tots ràpidament a treballar, abans no ens quedem ensorrats sota l’edifici. adonat del que passava realment, la tempesta ja havia acabat?, o potser era que ens trobàvem a un lloc diferent? Sí, devia ser això, aquell paisatge era desconegut per a tots nosaltres. Era un lloc àrid, desert però humit, com si sigués un antic oasis assecat. Després d’aquesta contemplació del paisatge m’adormo de cop, igual que han fet els meus companys. Estem tots derrotats. Al final hem aconseguit fugir, però mai podrem tornar a casa, el lloc on vam néixer. Fi Un cop hem acabat les barques ens adonem que no estan gaire ben fetes. Tot i això, crec que encara serviran. Fugim remant poc segurs, i l’aigua i el vent lluiten en contra nostre. No ens podem aturar, perquè sinó, qualsevol d’aquests dos agents se’ns podria endur tranquil·lament arrossegant-nos amb la seva força. Les ones pugen i cauen ben grosses sobre nosaltres. La travessia serà dura, tant que no sé ni si ens en sortirem, ja que alguna barca ja ha estat tombada i algú de nosaltres caigut i vençut per la força de la deessa de la mar. Aquest "viatge" em recorda a una de les aventures de Jules Verne, o bé quan a "El senyor dels anells" es lamenten pels perduts i han de seguir sense ells,... Però, submergit en els meus pensaments no me n’he [email protected] correu electrònic 15 Educació Secundària Obligatòria Les tortugues marines Daniel Rodríguez i Rey 1B-ESO Aquest descobriment el van fer un grup de quatre surfistes de les illes Hawaii que es deien: Joan, un noi bastant seriós, Mireia, una noia molt divertida, Manel, un noi massa atrevit i Jordi, un noi estudiós. Tots feien la carrera de veterinària i al mateix temps tenien com a hobby el surf. Eren molt experts, ja que portaven molts anys practicant aquest esport. Un dia, en Manel va veure una onada que sobrepassava la normalitat, d’unes enormes dimensions, en Joan li va dir que no hi anés, perquè podia posar en perill la seva vida, però en Manel no el va escoltar, es va posar sobre la planxa de surf i va començar a nedar cap a l´onada. Tots el miraven des de fora amb cara de por. En un principi en Manel va agafar bé l´onada, va anar guanyant velocitat i tot semblava que sortia bé, però de sobte es va estavellar contra una roca bastant grossa i ell i la 16 planxa van sortir volant. Va caure a la sorra i no es va fer gens de mal, perquè cridava: – Uaaaau! Nois, ho heu vist? diants, tots l´estimaven, l’havien estudiat i experimentat, però ja l´havien de deixar lliure. Però els altres no el miraven a ell, sinó a una tortuga amb la closca trencada, i en Joan va dir: – No has xocat contra una pedra, sinó contra la closca d´una tortuga! I l’hi has trencat. La van seguir, la tortuga el primer que va fer va ser excavar un gran forat a terra i pondre els ous, després va tapar el forat i se’n va anar cap a l´aigua. Els quatre surfistes la van seguir amb una barca prou grossa i tots quatre vestits de bus, es van tirar a l´aigua per seguir-la. Dintre el mar tot era preciós i la tortuga nedava com si res; els quatre surfistes se’n van alegrar molt i van tornar cap a la superfície. La tortuga estava estirada a terra amb una esquerda a la closca, de la velocitat que anava en Manel l’hi havia trencat. La Mireia la va agafar i va dir: ara és l´època de pondre ous per les tortugues, per això era tan a la vora de la platja. En Jordi va dir: – L’hem d´agafar, si la deixem aquí es morirà a causa dels depredadors, perquè no es podrà amagar a la closca. Manel, l´hem de curar, però estem fent el final del primer any de carrera i no en sabem prou! Des d´aquell dia van fer menys surf i van estudiar més la carrera, perquè havien trobat el millor de la veterinària: veure la recuperació d´un animal. Fi Jordi: – Amb unes quatre dosis de calci al dia n’hi haurà suficient. Joan: – On l´amagarem? Mireia: – Tinc un garatge prou gran a casa meva, la podrem amagar allà. Els quatre joves la van agafar i la van portar al garatge de la Mireia. Cada dia li anaven a donar menjar, i calci amb una xeringa. Van tapar amb una bena la ferida i al cap d´un mes l´esquerda de la closca ja començava a desaparèixer. Després d’haver-li donat molt d’afecte i de dedicar-li un temps molt valuós pels estu- espai web www.escola-proa.org Educació Secundària Obligatòria Des de la Xina amb amor desig de que fos un home era encara més fort. La veïna va agafar el nadó i el va abrigar amb un llençol vell, va mirar l’Amy i amb un to de decepció va dir suaument: – És una nena... –mentre deixava el nadó als braços de la mare. Es va acomiadar i va marxar. Raquel Salamanca i Garcia 2A-ESO Ens trobem en un petit poble de la Xina Oriental, situat prop de Pequín, per ser més exactes en una petita casa on es viu del cultiu d´espècies; hi habiten tres membres: la mare, la filla i el pare. Portar el cultiu és cosa d´homes i el cap de família està envellint, aviat no podrà tot sol amb el conreu i necessitarà ajut per dur les espècies al mercat i vendre-les. L’Amy, la mare, espera un fill, tots dos desitgen que sigui un mascle perquè pugui ajudar el seu pare. Era una tarda plujosa, l’Amy i la seva filla cosien i cuinaven a la casa mentre el cap de família preparava les terres per al cultiu; el dolç olor de l’arròs acabat de fer i la tranquil·litat eren trets característics del petit habitatge. En aquell moment, l´Amy va començar a sentir grans dolors a la panxa, segurament el fill que esperava era a punt de néixer; aviat va venir ajut. Va passar moments dolorosos, però el La filla gran va mirar la mare espantada, mentre amb la veu trencada deia: – El pare volia un mascle, no estarà content. L’Amy es va encarregar de que la petita estigués bé, després va anar a banyar-se per recuperar-se. El pare va arribar emocionat per la gran notícia, però quan es va assabentar de que tenien una altra nena, el seu rostre es va arrugar, va seure i sense ni tastar l´arròs, amb un to fred i de menyspreu, va dir a l’Amy: – L’hem de sacrificar. No és un home. No ens servirà. L’Amy se’l va mirar, li va demanar que la deixés viure, però ell s’hi va negar; l´instint protector de l´Amy va respondre negativament a l’opinió del cap, ell la va ignorar i li va aclarir que l´endemà la matarien abans que fos inscrita. L’Amy va fugir amb les filles, van fugir aprofitant la foscor de la nit, la mare sabia perfectament que, a uns quants quilòmetres del poble, hi havia un centre d’adopció. Va carregar el nadó, tot protegint-lo del fred i el vent, mentre avançaven pels estrets i decorats carrers; aviat va dis- tingir un modern edifici, els llums de les finestres deixaven veure milers de persones en aquelles grans sales. Hi va entrar; hi havia un gran rebedor, amb unes escales i unes butaques encoixinades, hi va reposar uns minuts, va pujar escales amunt. Va arribar a una gran sala a vessar de gent, tots amb nens, la majoria eren mares que volien salvar els seus fills, d´altres que simplement no els volien. Va esperar neguitosa, si el seu marit se n’adonava vindria a buscar-les i no tornaria a veure les seves filles. Realment feia el correcte? Però no va poder pensar-ho més, una dona esvelta es va apropar i va dir: – Vingui, si us plau. L’Amy la va seguir, es van aturar davant una porta de fusta, la dona va picar dos cops i va fer passar l´Amy. Hi havia un home, la va fer seure i li va preguntar per què deixava les nenes. L’Amy li ho explicà, va donar totes les dades i van fer el pacte: – Les seves filles estan en bones mans –va aclarir l´home, mentre li obria la porta a l’Amy. Una noia va portar les dues nenes a una habitació, i mentre l’Amy abandonava el recinte, va murmurar: – És el millor per a elles. [email protected] correu electrònic Fi 17 Educació Secundària Obligatòria El mar Te’n recordes, Laura?* Joan Roig i Benito 2B-ESO De tant en tant ens aturàvem, ell somreia i m’acaronava la cara. Jo, el mirava. Havia sentit la por de perdre’l i ara era allí, a prop meu. Me’l mirava tímidament, contemplava el seu rostre, però els meus ulls no es trobaven amb els seus... Sara Víctor i Fernández 2B-ESO El mar, blau i immens, el tens a prop i sembla lluny, amb un final inassolible a [l´horitzó, on mai ningú no ha arribat. Després d’un llarg silenci em vaig atrevir a preguntar-li: – Fa molt que t’esperes? El mar, blau i immens, com un mirall reflexa el cel, les barques hi naveguen com [ànecs al llac i es relaxen mirant el gran mar. Amb un gest decidit m´allargà la mà. Feia molt de temps que no el veia. Em sentia absent, com si no fos jo qui el mirava. El seu somriure em va fascinar. Te’n recordes, Laura? Te’n recordes dels seus ulls? Quan fa vent s´inflen les veles, quan s’embravia tornen a port, sense perdre el respecte que li guarden al cor. Si s’enrabia, s´aixequen les ones, si és feliç, s’aplana tot sol. Els peixos hi salten formant [espectacles, les barques hi passen formant [gran soroll. La brisa del mar resulta divina, la respires i et passen els mals, mires el mar i penses mil coses, escoltes el mar i et passen les [penes. El mar, blau i immens. Fi 18 M’agafava del braç fortament i em xiuxiuejava, gairebé a cau d´orella, quines eren les seves il·lusions. Te’n recordes, Laura? Te’n recordes dels seus ulls? Aquells ulls plens de bondat i vida! Caminàrem una bona estona. Era ell qui parlava. Jo restava en silenci i l´escoltava sense dir res. No et sabria dir què em va explicar. Em costava controlar les meves emocions. Te’n recordes, Laura? Te’n recordes que sempre en parlàvem? Reia i fins i tot saltironava, no s´adonava de la meva inquietud, de la meva desesperació. Ell era feliç i caminava. Jo, al seu costat, em sentia impotent, enrabiada, furiosa... No podia admetre aquella situació, acceptar que el meu amic s’havia quedat cec. Te’n recordes, Laura? Te’n recordes dels seus ulls? Fi * Seleccionat per a participar en els Jocs Florals del Districte. Caminàrem una llarga estona. Jo li explicava com m’havia sentit, els neguits que havia patit, la por de no tornar-lo a veure. M’agafava del braç i caminàvem lentament. El seu pas era insegur, però la calidesa de la seva pell em transmetia una certa serenitat i confiança. espai web www.escola-proa.org Educació Secundària Obligatòria Crim* Taila Franco i Lizarralde 3A-ESO Acer i ciment, un indret fosc, humit, sense vida. Fa poc que he acabat de sopar. El sopar més deliciós de la meva vida, per cert. Però això no em consola, al contrari, em deprimeix encara més del que estic. Perquè de seguida recordo que aquest és el meu últim sopar. Ja fa estona que s’ha post el sol; els últims rajos de llum que il·luminaven el cel s’han fos de la mateixa manera que les meves esperances de sortir viu d’aquí. Sento com la ràbia, la tristesa i la impotència cremen al meu interior. Però ara ja és massa tard; tot el que puc fer és acceptar el meu destí amb serenitat, sense cap mena de tremolor. Ja és l’hora. Dos policies entren al meu calabós, i, amb un gest, m’indiquen que ja ha arribat el moment. M’aixeco lentament del terra i, sense oposar cap mena de resistència, els segueixo. Caminem per un llarg passadís, que ens portarà cap a la sala on tot s’acabarà per a mi. Els nostres passos ressonen per tot arreu, recordant-me per un moment que estic sol, completament sol. Segurament no em sentiria així si els meus pares estiguessin aquí... però ràpidament recordo que jo mateix els vaig assassinar a sang freda, ara farà uns set mesos. Quina ironia. Sé que els meus companys em miren des dels seus calabossos, però no sé si ho fan amb mals ulls o amb compassió. Sé que m’estan cridant, però no sé si són paraules de consol o pauraules carregades d’insolència. No els veig. No els sento. Tinc la mirada clavada al terra i el meu cervell no és capaç de reconèixer cap mena de so. M’enfonso en un mar de pensaments, mirant de trobar la resposta a l’enigma més complicat que m’ha plantejat la vida: com he arribat fins on sóc ara? Aleshores, començo a recordar... <Recordo com tot va començar fa set mesos, amb una discussió amb els meus pares. No era la primera, des que vaig complir els 18, en teníem constantment. Però aquella vegada va ser diferent. Era una discussió molt forta. Érem jo i el meu pare qui dicutíem, mentre la meva mare mirava de calmar-nos, però no l’escoltàvem. Ens vam dir de tot aquell dia, recordo cadascuna de les paraules que vam pronunciar, totes carregades d’odi i de menyspreu. Ja no ho vaig poder aguantar més. De sobte, un munt d’estranyes sensacions s’apoderavan de cadascuna de les parts del meu cos. Llavors vaig recordar la pistola carregada que teníem guardada en un calaix de la casa. Un calaix que, en aquell moment, tenia al meu costat. Sense parar-m’ho a pensar, vaig agafar la pistola i, abans que no pogués dir res, vaig disparar. I va ser llavors quan ho vaig sentir. Una sensació indescriptible de plaer em va envair; em vaig sentir lliure. Vaig riure. I tot, perquè d’un sol tret, vaig fer callar l’home que m’estava destruint per dins. La meva mare ho va veure tot. Era a prop meu, i vaig poder veure a la seva cara una barreja de sorpresa, confusió i dolor. Sense dubtar-ho ni un moment, vaig girar la pistola cap a ella i vaig tornar a disparar. Un altre cop. Vaig notar aquella sensació per segona vegada, mentre el cos de la meva mare queia sobre el terra fent un soroll sord. I vaig fugir. Vaig fugir ben lluny, encara sense poder creure’m tot el que havia passat. Van passar els dies. Vaig poder trobar feina en un poble proper a la ciutat on vivia, i també un hostal barat on poder passar les nits. Intentava portar una vida normal, oblidar tot aquell pasat tan horrible i tornar a començar. Però dintre meu sentia unes ganes incontrolables de tornar a sentir aquella sensació de plaer que m’envaia quan matava. No vaig poder controlar-ho. Va tornar a passar. Aquest cop, la víctima va ser un borratxo que em va intentar fer mal. Era de nit, no hi havia ningú al carrer, només ell i jo. Ho vaig tornar a fer. Amb un ganivet que portava a sobre, em vaig llençar sobre seu i, abans que me [email protected] correu electrònic 19 Educació Secundària Obligatòria n’adonés, li vaig clavar el ganivet al cor. Una vegada. Una altra. Una altra... Però aquella no va ser l’última vegada. A mesura que passava el temps, es tornava una necessitat, no importava qui fós la víctima; havia de matar. Fins que va arribar el dia que em van enxampar. No oblidaré mai la cara freda i inexpressiva del jutge mentre deia la meva sentència...> Ja hem arribat. Aixeco el cap i deixo els meus records de banda. És una sala no molt gran, l’única cosa que hi puc veure és una cadira amb coses estranyes al voltant. M’hi fan asseure i em preparen per a l’espectacle. Tanco els ulls, perquè sé què veuré si els obro. Veuré un mirall on es reflectiran totes les persones que han vingut a veure la meva mort; que han vingut a gaudir de la meva mort. Sento una cosa mullada al meu cap que em refresca. També sento com em posen al voltant del cap una corretja i la lliguen amb força. Fan el mateix amb les meves mans i els turmells, els lliguen a la cadira. Em col·loquen alguna cosa més al cap, però no sé ben bé què és. De sobte, no sento res. Ja han acabat, ara només cal esperar que tot s’acabi. Fent un últim esforç, m’omplo de valor i obro els ulls. Els veig. Són els familiars de totes les meves víctimes. No els conec tots, però ho sé per la seva mirada; una mirada plena d’odi. Hi ha tres persones més amb ells que no tenen cap expressió a la cara. No els conec, però, per la pinta que fan, deuen formar part de la policia. Giro el cap i veig un policia agafant com una mena de palanca i 20 esperant algun senyal del seu superior. Ja falta poc, ja falta poc... De sobte, començo a riure. Però no és un riure alegre, sinò un riure fred, malvat, ple d’odi. A ningú no li sembla importar, però jo continuu rient, cada vegada més fort. Me’n ric d’ells, de tots els presents aquí reunits. Perquè són patètics. Fan llàstima; un cop m’hagi mort, tot s’haurà acabat per a mi, però ells continuaran patint la resta de la seva maleïda vida. O potser només ric perquè tot això m’està tornant boig? T’odio Anna Paula Moreno i Flix 3B-ESO No tinc temps per pensar més. Ja ho sento. Sento com una sensació de dolor recorre totes les parts del meu cos. No puc pensar, no puc veure, no puc escoltar, únicament puc sentir com aquest dolor em mata poc a poc. T’odio, perquè m’has canviat. T’odio, perquè m’has enganyat. T’odio perquè no et puc estimar I no puc parar de pensar En aquell dia que em vas [enamorar! Però, tot i això, no deixo de somriure amb el somriure més fred que puc dibuixar a la meva cara. No es desfaran de mi tan fàcilment. Els estaré observant, els estaré esperant des del fons de l’infern, i, quan els trobi, els faré patir durant tota l’eternitat. Encara no sé ben bé per què [t’odio. Potser perquè t’he estimat? O potser perquè m’has deixat? No sento res. El dolor ha desaparegut de cop. Ja no em sento el cos. Ho veig tot negre, és una foscor molt desagradable. Però ja no sento res; ja no sento el dolor, ja no sento l’odi, ja no sento la tritesa. Ja s’ha acabat tot... Per què és tan fàcil odiar? Per què és tan difícil estimar? Que potser hi va relacionat? Odi és el que sento Mentre escric el que penso. Fi Fi * Seleccionat per a participar en els Jocs Florals del Districte. espai web www.escola-proa.org Educació Secundària Obligatòria No te’n vagis fins que surtin les lletres Aina Gumà i Riera 4A-ESO Em deia sempre la meva àvia: – Abans sabies quan s´acabaven les pel·lícules, perquè al final sortia amb lletres ben grosses "The End", "Fin", "Fine", ... però avui en dia es veu que això no està de moda i només saps que s’ha acabat la pel·lícula quan surten els crèdits. I de vegades ni això. Gràcies a aquesta fotesa, la meva vida ha passat per molts daltabaixos. Quan era molt petita, vaig veure una pellícula estranya. Una pel·lícula que, anys més tard, se m’apareixia en somnis i en recordava trossos, però no sabia d´on eren les imatges que em venien al cap. Eren com records borrosos: un home amb la cara pàl·lida vestit de cuir negre amb tisores a les mans, una noia blanca i innocent ballant sota la neu, un fantàstic castell dalt d´una muntanya, i una història molt misteriosa. La curiositat em consumia i dia rere dia, el misteri de l´home amb tisores esmolades a les mans es feia més gran. Finalment, un dia vaig veure la pel·lícula sencera per la televisió, però em vaig endur una gran decepció –em vaig perdre el final. No és que me n’anés abans que s´acabés, sinó que simplement, la pel·lícula no dóna per a més, s´acaba i punt. Però sempre vaig creure que hi havia un final, que existia! I heus aquí l´origen de la meva obsessió. gues per trobar el carrer, perquè es veu que ara té un altre nom. Finalment vaig anar a parar a un carrer estret, curt i sense sortida; l’única entrada que semblava un negoci era una petita botiga. Els vidres, bruts i llardosos, indicaven que feia anys que no tenia gaire èxit el negoci. Però, impulsada per una curiositat infinita, vaig entrar sense por per una porta vella de fusta. No em podia creure que el gran misteri que tant havia esperat durant tant de temps es quedés a mitges. Aquella història tan màgica, tan blanca, tan innocent, tan fràgil,... Envoltada d´un embolcall de foscor... Era fantàstica! I per aquesta raó vaig dir-me a mi mateixa que trobaria el final de la història encara que hagués de renunciar al meu tresos més preuat! Dins de la botiga, el paisatge va canviar significativament. Era un indret molt acollidor, recobert de mobles vells i parquet de fusta. En dirigir-me a la barra on hi havia la caixa, vaig veure un home menjat per les arrugues que amb prou feines podia obrir els ulls. Estava llegint un llibre i, en veure’m, el va tancar amb molta lentitud i es va posar les ulleres. Vaig buscar totes les versions de la pel·lícula que havien sortit al mercat arreu del món. Vaig escombrar tots els racons de les ciutats, vaig entrar a les botigues més tètriques i lúgubres que mai no us podeu imaginar. Però sempre em trobava amb el mateix. Tothom em donava la mateixa resposta. – Bon dia jove, què desitja? – Bon dia. Miri, fa molt de temps que busco una pel·lícula. Bé, exactament la pel·lícula no, perquè ja la tinc, sinó una altra versió. En una d´aquestes botigues, la dependenta em va aconsellar que mirés de buscar una botiga molt antiga on potser trobaria el que desitjava. El nom del carrer no em sonava gens, me’n vaig oblidar, però me l´havia apuntat per si de cas. Al cap de molts mesos de recerca, a un sospir de deixarho córrer, vaig decidir recuperar l´adreça d’aquella botiga. Vaig haver de fer mans i màni- L’home em va mirar de dalt a baix i va aixecar una cella, en senyal de desconcert. – De quina pel·lícula es tracta? – Sap aquella pel·lícula d´un autòmat amb tisores a les mans? Una pel·lícula freda, tètrica, lúgubre,... D’aquell director esbojarrat i amb els cabells descuidats. – Sí, ja sé de quina em parla. Mai ningú no me l´havia demanada, però sí que la tinc. El problema és que només en tinc una còpia i, espero que m’entengui, però no l’hi puc vendre. Em sap greu. [email protected] correu electrònic 21 Educació Secundària Obligatòria – Tingui en compte que per a mi és molt important! un nen quan no vol que el peguis o que li facis mal. En veure’m tan desesperada, l´home va mostrar un somriure d’orella a orella i em va respondre: – No és a la venda, però si vol la pot venir a veure sempre que vulgui. Darrera la botiga tinc una sala de projeccions que està a la seva disposició. Estaré encantat de deixar-l’hi. Em vaig aixecar del terra i li vaig ensenyar el més gran dels meus somriures. Ell me’l va tornar i em va dir: – Estimada amiga, ets la meva última esperança, em pensava que ningú ja no se’n recordava de mi. Visc pels teus pensaments i records. T’ho agraeixo molt, de veritat. Gràcies. Però sé què busques, i t’ho mostraré. Veient que no tenia res a perdre-hi, vaig acceptar la proposta amb molt de gust. La pel·lícula començava com totes les altres versions. La mateixa malenconia, la mateixa foscor,... De cop i volta, vaig sentir que un calfred em recorria el cos de dalt a baix i vaig començar a sentir molt de fred. Primer em pensava que eren els nervis del moment, però al final els dits de les mans se’m van congelar i em vaig adonar que tot el meu voltant estava cobert de neu. Tot havia desaparegut, només hi havia neu i foscor. Però no estava sola. Vaig tenir un bon ensurt quan vaig descobrir una ombra darrera meu. Fins i tot ell es va espantar. Era alt i pàl·lid, molt pàl·lid. Semblava un mim. Portava els cabells negres i mal pentinats, glaçats per la neu. Tenia uns quants talls a la cara i, sota els ulls, tenia unes grans bosses blaves, com si no hagués dormit en anys. Anava vestit de cuir negre i portava unes botes negres molt estrafolàries. Però el que més em va sobtar van ser les seves mans. Eren tisores. Tisores grans, llargues i esmolades. em mirava amb una cara llastimosa, la que fa 22 car-me, vaig notar que alguna cosa queia al terra. Era el llibre. Me’l vaig guardar i vaig donar les gràcies al dependent. En marxar, però, l’home em va somriure, però no va dir res. Em va semblar que sabia més del que aparentava, però me’n vaig anar. Aquell hivern va ser el més fred de la meva vida. Fi Els meus ulls no donaven crèdit al que estava escoltant, però el vaig seguir cap a la foscor. Vam entrar dins d´un bosc negre i trist, amb tots els arbres morts i secs. La imatge d´un bosc fosc acompanyada d´un home amb tisores a les mans no era gaire agradable, però sabia que no em passaria res, estava... en bones mans. Finalment, vam arribar a l´entrada d´un gran castell, alt i punxegut, tètric i tenebrós. Vaja, l´idoni per fer qualsevol pel·lícula de terror. En entrarhi, em va dir que m´esperés. Ell va marxar escales amunt i va tornar amb un llibre ple de pols i fet malbé pel pas del temps. Me’l va donar i em va dir: – Aquí hi ha totes les respostes a les teves preguntes. Espero que això satisfaci la teva curiositat. Gràcies per pensar en mi i deixar-me existir. I tal com havia aparegut se’n va anar. Les lletres de crèdit em van despertar. M’havia adormit, quina decepció! Però en aixe- espai web www.escola-proa.org Educació Secundària Obligatòria Somnis mica en mica, es quedaren enrere. Per a tu* Però una nit, sola i desconsolada, vaig dirigir-me cap a la platja. Fou llavors quan vaig sentir una veu dolça que em recordà la de la mare. I així començà la nostra amistat, que amb el temps, s’anà enriquint. Des d’aleshores, cada nit converso amb ella, és l’únic record que em queda... Judit Soro i Solanes 4B-ESO Ajaguda a la sorra, en una nit freda i fosca com aquesta, puc apreciar el xiuxiueig de la brisa. I la mar, que amb el seu aire vacil·lant, fingeix anar-se’n, però torna per escoltar-me. Anhelo algun dia poder ser com ella, sempre preparada per qualsevol tempesta, i per molt dèbil que sigui, sempre es mostra forta i valenta. Que tot i ser derrotada, mai no perd esperances i lluita per recuperar-se. Jo deixo anar tot allò que m’angoixa i puc apreciar la seva veu dolça i amable, que em consola. Sempre abocant els meus problemes sobre les seves onades, per ser allunyats mar endins. Ella sempre sap fer-me trobar una explicació per tot, i com transformar aquells problemes en coses apreses i experiències viscudes. De petita, sempre estava plena d’energia, però en marxar la mare, tot va canviar. Tot allò bo de la meva infantesa es convertí en records que, Ella ha aconseguit que torni una part de mi que creia perduda i sense esperances de recuperar. I m’ha fet canviar aquell record amarg, d’aquella persona tan especial i estimada. Des d’aleshores, no havia trobat ningú que em fes sentir optimista, segura, feliç, esperançada i amb ganes de lluitar per allò que es desitja. I la veritat és que se’m fa estrany conversar amb la mar, i qualsevol que em sentís pensaria que estic boja, però jo he pensat més d´un cop que deu ser el record de la mare que vol perdurar per sempre, sense que aquelles estones de felicitat que vaig viure i compartir amb ella siguin oblidades. I tot això li dec a una amiga, la mar, la qual mai revelarà els meus sentiments, sinó que perduraran en la seva profunditat. Amb les seves ones nocturnes, que sempre mantindran aquell record. Gràcies a ella, he recuperat la il·lusió i els somnis que creia perduts!! Pau Torrano i Pujolar 4A-ESO Per quan estiguis trist, Per quan vulguis parlar, Per quan et trobis sol, Per quan necessitis un amic, Espero que hi siguis. Encara Encara Encara Encara que no estiguis trist, que no vulguis parlar, que no et trobis sol, que creguis que no [necessites un amic, Saps que hi seré. Si Si Si O el dia que estàs trist, el dia que vols parlar, el dia que et trobes sol, si el dia que necessites un [amic No hi sóc, pensa que... Pot Pot Pot Pot Pot ser ser ser ser ser que que que que que estigui trist, vulgui parlar, em trobi sol, necessiti un amic, et necessiti. Fi * Menció especial. Fi [email protected] correu electrònic 23 Batxillerat Sense motiu Però sóc presa dels capricis del destí... i no visc des de que visc per a tu. Ella Només em queden els records I els guardo en el fons del mar, Així mai podran tornar-me a buscar. Fi Belen Alonso i Rodríguez 1A-Batxillerat He sentit com el món se m’escapa de les mans, Entre els meus dits queden els sentiments I els deixo anar perquè no vull que em facin mal. Vaig escoltar el soroll dels teus pensaments, Però no vaig poder fer-los meus Com un dia vas fer teu el meu cor, Sense demanar-me permís, sens importar-te el que jo volia. Així, la meva vida es va desprendre de mi I començà a formar-se sense haver-hi sortida En els teus sentiments, en les teves inquietuds, En el teu desig de fer-me sofrir sense cap motiu. I caic en el precipici del silenci; del nostre silenci, I tot es torna negre i no puc ni vull veure res. La passió m’esquinça i necessito alliberar-me, 24 Laia Vilanova i Fernández 1C-Batxillerat La recordo molt bé, massa clarament. Aquella nit... pensava que em moria. Em sentia tan impotent, tan frustrada, tan desorientada. No sabia què fer, no sabia com reaccionar. Hauria fet qualsevol cosa per aconseguir esborrar d’aquells ulls aquella mirada de por i dolor que apagava la llum i la vitalitat que normalment mostraven. Aquells ulls... petits i foscos, però que a la vegada posseïen l’estranya habilitat de fer-se grossos i brillants, i de cridar "ànim!" sense obrir la boca. Ella sempre tenia aquella mirada cristal·lina que t’explicava detalladament tot el que passava per aquell caparronet menut i tossut, talment com si fos un llibre obert, escrit amb lletres lluents. Jo sempre he pensat que és com si tota ella fos de vidre, fràgil i transparent, però molt més resistent del que, a simple vista, un es pot pensar. Ara, ella no hi és. La trobo a faltar. M’aturo i començo a espai web www.escola-proa.org Batxillerat pensar tot el que ella fa per mi, per tots nosaltres, tot el que ha de suportar. Ella és una de les moltes "superwomen" que corren per aquesta nostra societat. Treballa, estudia, té cura de la casa, dels fills, de la gossa, va a les reunions de veïns, de l’escola, del cau... i encara té temps per avorrir-se i fer bufandes. Potser és perquè encara no tinc prou rodatge ni prou experiència, però no aconsegueixo imaginar com és capaç de fer aquest tipus de vida i no tornar-se boja, de tirar-ho tot endavant. Realment és sorprenent. Ella se n’encarrega de tot i a més, encara té humor i paciència per respondre amb un somriure a una malifeta o a una desil·lusió. Ho fa tot amb alegria, amb aquell "salero" propi de la seva terra. Va cantant cançons, que potser no tenen res a veure amb la música que se sent, o el que està fent, però que a ella li surten directament del cor. Ella és una ànima alegre i diürna. De nit, es deixa endur per aquella son dolça de després de sopar i s’acomoda en un racó mentre sent a la família xerrar. Però, quan el sol es filtra entre les blanques cortines de l’habitació, ja te la trobes llevada, desperta i activa. D’una revolada va despertant cada un dels membres de la família amb tota la cura i delicadesa de què una mare és capaç. A vegades massa suaument, tant que a penes te n’adones. Unes altres vegades, tu t’has fet el bon propòsit de llevarte mitja hora abans del que és habitual però ella, en sentir el despertador, ve corrents a apagar-lo perquè li sap greu despertar-te tan aviat perquè et veu dormint molt a gust. Llavors, el teu bon propòsit es veu frustrat per un cor massa afable i tendre. Quan tots hem marxat de casa, ella comença la seva frenètica activitat. Mica en mica, comença a deixar-ho tot preparat: el dinar, la casa, la roba... En acabar, cap a la feina. Cada dia, es va passejant per les diferent plantes de l’hospital en què treballa. Va recorrent tots els passadissos i habitacions, visitant els seus pacients i encomanant una mica d’alegria a qualsevol que se la trobi. Amunt i avall, amb la seva bata blanca i els seus esclops de xarxa, va xerrant amb tothom, responent mil i una preguntes i formulant-ne mil i una més. No oblidaré mai aquella nit de desconcert, d’impotència, d’incertesa, del no saber què passarà l’endemà, ni la sirena ressonant pels carrers a mitja nit. Tanmateix em consola pensar que alguna cosa hem après, i que ara confirmem el saber, que siguin quines siguin les situacions en les que ens trobem, no les haurem de passar sols i que sempre hi haurà algú al nostre costat. Fi És curiós. És a poca distància dels passadissos on té lloc aquest frenesí d’activitat, on ara troba. Ara és al llit, amb actitud passiva i esperit lligat. Ingressada al lloc on treballa. Ha de ser una mica surrealista no sortir de la feina quan toca el timbre a l’hora de plegar. Ara per ara, només pot esperar. Esperar a que passin les hores, els dies, les setmanes..., a que el cos guanyi la batalla a la malaltia. Les hores transcorren lentament en aquella petita habitació de parets blanques, un xic "amenitzades" per les revistes del cor i les contínues visites. Per sort, ni el cansament, ni el dolor són capaços d’acabar amb un esperit alegre i lluitador. Fins i tot just desprès de l’operació, malgrat el cansament i l’abatiment, conservava aquella mirada profunda i aquell somriure agraït i dolç. [email protected] correu electrònic 25 Batxillerat L’Illa de la Salvació Júlia Román i Boneta 1C-Batxillerat Quan es va despertar, es va trobar estirat bocaterrosa, en un lloc que feia molta olor de mar, mai li havia agradat aquella olor. Al cap d´uns segons, una onada va mullarli els peus, i va entendre que era a una platja. Va recordar que el vaixell en què viatjava s’havia enfonsat, i que s´havia desmaiat, però res més. Va incorporar-se, tossint per escopir l´aigua que s´havia empassat, i com un acte instintiu, va mirar el rellotge –fins i tot abans que el seu voltant–. Les agulles estaven quietes. No tenia cap manera de saber ni l´hora ni el dia que era. Llavors sí, va mirar la platja on es trobava. Era com veure un d´aquells documentals de llocs paradisíacs: una posta de sol il·luminant l´aigua salada i la sorra. Hi havia alguna palmera i, a la seva dreta, es veia el començament d´un bosc o d´una selva, no podia saberho. Al fons es veia una muntanya que donava al mar. Aquell lloc era preciós, li hagués encantat gaudir-ne, si es trobés en una altra situa- 26 ció. Havia de trobar la manera de tornar a casa. Tenia massa coses per fer com per distreure’s amb el paisatge. L’ esperava una setmana de reunions als Estats Units. Havia decidit viatjar en vaixell perquè desconfiava de la seguretat dels avions, sobretot des dels atemptats de l´11 de setembre. I ara no podria pujar a un vaixell mai més. Havia anat a parar a aquella illa aparentment deserta vés a saber com, i n’havia de sortir d´alguna manera. Va decidir caminar sense allunyar-se del mar, no entrar a la selva o bosc, perquè podia no saber com sortir-ne. Va arribar fins al principi de la muntanya que havia vist sense trobar cap senyal de vida humana, ni de com marxar d’allà. Va tornar enrere, però aquest cop apropant-se a l’espessa vegetació. Seguia sense veure ningú, i curiosament tampoc cap animal més gran que un cranc. Es va fer massa fosc com per seguir caminant, així que va apropar-se a unes roques que hi havia dins la selva i va estirar-se. La panxa li feia soroll de la gana que tenia, però l´esgotament va ser més fort i, al cap d´un parell de minuts, va adormir-se. Quan es va despertar, l’endemà, va fixar-se en un munt de cocos que semblaven caiguts d’una de les palmeres. Segurament la foscor els havia amagat la nit abans. Va pensar que seria molt difícil trencar-los, però es van obrir sense cap mena d´esforç, d’una manera molt estranya. Va fer un tomb per la zona menys densa de la selva, sense veure res més que vegetals. Aquella calma absoluta, aquell silenci només trencat per algunes aus, li hauria anat molt bé per relaxar-se en la seva setmana de vacances, però en aquell moment l´estava exasperant. Hauria d´estar fent una conferència, en comptes de passejar per aquell paratge idíl·lic. Portava ja una bona estona caminant, i tornava a tenir gana, quan va veure, sobre una roca, un munt de menjar. En una situació normal ni s’hi hagués acostat. No eren vegetals típics. A més, allò tan ben posat havia de ser d´algú per força. No podia haver caigut del cel. Però la panxa no va fer cas d´aquestes observacions i, sense pensars’ho, va començar a menjar fins a acabar amb tot. Va continuar el seu camí, i la idea que algú havia posat aquells vegetals sobre la roca se li’n va anar del cap. No va veure ni sentir res en cap moment. S’estava posant molt nerviós. Si no hi havia ningú, mai no podria marxar d´aquell lloc. Mai no podria tornar a casa. I havia de tornar. Tenia molta feina per fer, no podia quedar-se allà eternament. Però els dies van passar, i no veia cap forma de marxar. Però si hi havia quelcom que el posés més nerviós encara que haver-se de quedar allà, era el fet que trobava menjar cada cop que tenia gana. Al principi ni s’hi va fixar, però després va començar a desconfiar. Fins i tot va deixar de menjar; estava espantat. Algú li podia estar enverinant el espai web www.escola-proa.org Batxillerat menjar. Evidentment al cap d´uns minuts de raonament il·lògic acabava per entendre que allò era impossible. Que la qüestió del menjar era casualitat. Però no podia ser. Quan ell tenia gana, apareixien grans quantitats de menjar, i si tenia set, es trobava de cop amb un rierol o una deu d´aigua. I va ser així durant tot el temps que va passar a l´illa. Uns dos mesos, que al principi es van fer eterns, però que després va saber aprofitar. Es passava els dies estirat a la platja prenent el sol, nedant,... Fins que un dia, va veure un vaixell. Va calar foc a uns quants matolls i els tripulants de la nau el van veure. El van recollir i va tornar a Barcelona com nou. Quan va tornar va buscar quina era l´illa on havia estat, però no va veure cap taqueta de terra al mapa. Tot era aigua. Sabia que havia estat prop de Brasil, perquè els navegants li ho havien dit, però no sabia res més. Va buscar informació durant molt de temps, i al final va topar amb una llegenda que parlava d´una illa utòpica prop de Brasil. Qui ho havia escrit explicava que alguns mariners que havien naufragat quan anaven del vell continent a les Amèriques, havien trobat una illa desconeguda, de la qual no podien dir ni on era. La llegenda que deia que l´illa apareixia quan algú dels vaixells que s´enfonsaven necessitava viure. Algú que estava malgastant la seva vida i que es mereixia una segona oportunitat. L’illa aprovisionava d´aliments i aigua màgicament els nàufrags, fins que aquests deixaven de preocu- par-se per la seva vida anterior i tornaven a néixer. Llavors s’apareixia al primer vaixell que passava perquè recollís el seu hoste i el tornés a casa, o allà on havia de començar la nova vida. Aquest lloc era conegut com l´Illa de la Salvació, perquè salvava les vides de gent que l’estava perdent inútilment. Final i principi Fi Marta Farràs i Mañé 2B-Batxillerat Ja és hora de tornar a casa, estic esgotada, però ha valgut la pena, feia temps que no m’ho passava tan bé. – Anem? – Sí, però aneu tirant, que jo haig d’anar a buscar el paraigües a la taquilla, perquè comença a ploure. Un cop l’he agafat, he vist que l’ascensor estava obert... Que bé! Tinc els peus tan baldats de ballar en aquesta festa de fi de curs que no m’hagués vist en cor de baixar les infinites escales. Però ja diuen que no s’ha de cridar victòria abans d’hora. Va, i em quedo tancada a l’ascensor de l’escola. I és que era d’esperar, sóc tan "gafe" que el que no em passa a mi no li passa a ningú. He començat a tocar el timbre d’alarma amb l’esperança que algú em sentís, però tothom ja havia abandonat l’escola. L’única cosa que em podia salvar de passar la nit allà dins [email protected] correu electrònic 27 Batxillerat era el telèfon mòbil, però sembla que hi hagi escrita la norma que aquests no funcionin quan més els necessites, i estava segura que amb mi no farien l’excepció. I així ha estat, s’ha quedat sense cobertura. De la ràbia, l’he tirat a terra, i em sembla que ara ja ha quedat definitivament inútil per sempre. I és que no és per menys, m’he de passar el que queda de nit aquí dins, més sola que un mussol, ja que no crec que ningú em vingui a rescatar, als meus amics els he dit que anessin tirant, i els meus pares ja deu fer hores que dormen. Diuen que sóc pessimista, i que he d’intentar buscar la part positiva de les coses, però en aquest fet, com a molt, puc pensar que almenys tinc la sort de no ser claustrofòbica. Podria posar-me a dormir, però entre els nervis i la incomoditat de l’ascensor, no ho aconsegueixo. Llavors, començo a recordar que fa uns anys, també m’hi vaig quedar, tancada, amb un professor, un dels més tranquils, però allà dins vaig descobrir la seva vena histèrica; resulta que ell, pobre, sí que ho era de claustrofòbic. Asseguda aquí, penso en tots els records que tinc d’aquesta escola, que no són pocs, ja que m’hi he passat tota la meva vida. Me n’adono que aquí m’he fet gran, ja que no sóc aquella nena que va entrar a parvulari tot plorant, ara ja tinc gairebé divuit anys i em tocar marxar. 28 Sí, realment fa pena, com passa amb qualsevol cosa que et sents teva i que has d’abandonar. I la veritat és que qui m’hauria de dir que tindria aquest sentiment de tristor, si cada matí el que menys desitjava del món era haver d’anar a escola. I també l’arribava a odiar quan els professors ens manaven fer aquells treballs interminables o quan ens feien "empollar" un munt de matèria. Però ja se sap, la vida està plena d’aquestes contradiccions. ra i em quedo adormida a terra. Demà quan em despertin serà un altre dia, i també desgraciadament o afortunadament, qui sap, serà l’inici d’una nova vida. Fi I si em poso a pensar, realment no és tan estranya aquesta tristor, he passat tants bons moments aquí, amb els meus amics, i fins i tot amb professors, que resultaven no ser tan antipàtics com tots ens pensàvem. Aquesta pena es veu agreujada quan penso en el meu futur, en què serà de mi d’aquí a deu anys. Però tampoc no cal que vagi tan lluny... què faré el curs vinent? Fins ara, mai m’havia hagut de plantejar aquesta qüestió, però ara per primera vegada hauré de prendre una clara decisió, i no és fàcil. Sembla mentida que una pregunta tan senzilla tingui una resposta tan complicada. Miro al meu voltant i veig que aquest trist ascensor reflecteix ben bé la meva realitat: estic tancada entre quatre parets, a les fosques, sense trobar una sortida. Aquesta foscor fa que els ulls se’m tanquin; la son em supe- espai web www.escola-proa.org Batxillerat Les pedres del castell de Montjuïc* Josep Adrián i Román 2B-Batxillerat Les pedres del castell de Montjuïc estaven desgastades i mig menjades pel vent i el fred. Semblaven fràgils, però no ho eren. Eren fetes d’una fortalesa i d’una ira inusuals, desmesurades, fins i tot ridícules. Eren grises, brutes i desagradables. La veritat és que transmetien un munt de sentiments negatius. Ningú s’havia preocupat mai de cuidar-les, les pedres, tothom les odiava i les temia, eren el presagi d’una cosa molt i molt dolenta, que en més o menys mesura voltava pel cap dels qui, com ell, s’havien assegut allí. La cel·la on es trobava el nostre home era un lloc molt trist i tosc, estava mal il·luminat i hi feia fred, però mai s’havia pretès que fos còmode. N’hi havia moltes de pedres, de diferents mides, irregulars i desgastades. Va pensar que potser n’hi havia massa. Assegut en el que se suposava que era un llit, el nostre home fitava la paret, a uns escassos tres metres davant seu, con- centrat com si estigués contemplant un fet sorprenent del qual no volgués perdre’n detall. Imitava de ben segur molta altra gent, que com ell mateix, havia intentat en va buscar en aquelles estúpides pedres un últim consol, o una última esperança, coneixedors del que significaven. Aquells rocs, grosserament amuntegats per algun mestre d’obres, coberts per la pols del temps, havien estat una de les últimes visions dels molts homes conduïts sense pietat al seu mateix destí fatal. El nostre home es preguntava un cop rere l’altre, sense deixar que aquest dubte cruel influís en el seu comportament serè, què se sentiria. S’havia sentit a prop de la mort moltes vegades, i no era tampoc el primer cop que estava a la presó. De fet, va pensar, potser hauria d’estar content, ja que feia més d’una setmana que no rebia pallisses ni vexacions. Poques vegades un viatge a Madrid havia estat presagi d’una cosa tan dolenta. Durant dies havia sofert un calvari i preferia no pensar-hi, però no podia evitar que un tinent de la Guàrdia Civil, corpulent, calb i amb un ridícul bigotet se li aparegués en somnis de tant en tant, per clavar-li cops de puny a la panxa. L’últim cop havia estat tan real que en despertar-se havia vomitat, i les pedres van ser testimonis de com fins i tot escopia sang. Però no tot eren malsons. Sempre s’adormia amb l’esperança de somiar amb el seu fill i la seva dona, i a vegades ho aconseguia. En Lluís i la Carme jugaven entretinguts a la terrassa de la Casa dels Canonges. Tots dos es trobaven bé i semblaven molt feliços. Amb això en tenia prou, no sabia si demanava massa, però esperava que s’haguessin salvat de l’horror, i que allí on fossin estiguessin bé. Pensava llargues hores en ells, abstret de la realitat, la veritat és que, sense saber-ho, el van ajudar molt les hores prèvies a l’irremeiable. La visita de les seves germanes li significà un despertar a la realitat, brusc i salvatge com mai, sabia que era l’última vegada que les veia, però semblava serè. Recordaren tendrament la infància viscuda junts, i fins i tot alguns somriures vingueren de tant en tant a substituir les llàgrimes. Les pedres, malgrat la seva brutalitat, semblaven també divertides amb les anècdotes i les bromes, sabien que no sempre tenien l’oportunitat de riure amb el que veien, i ho aprofitaven. De fet no era culpa seva que fa temps les haguessin arrencat de la muntanya per amuntegar-les en un lloc tan trist, on estaven obligades a veure espectacles dantescos. Tenien el cor de pedra, això sí, i mai van ser capaces de fer res per a ningú dels que havien passat per allà. Per això tothom les maleïa i les odiava. Les tres persones de la sala van descobrir que s’havien passat una bona estona mirant-les amb ulls maliciosos, i que no havien dit res, malgrat ser les últimes hores que passaven junts. "Lluís Companys Jover, acusado de presidir el gobierno disuelto de la Generalidad de Cataluña y de promulgar [email protected] correu electrònic 29 Batxillerat desde su cargo diversos actos de rebeldía...", tot això ja ho sabien, és el mateix de sempre. Fa temps que les pedres tenen memòria, i tenen moltes coses per explicar, però no volen. Prefereixen callar i escoltar sempre els mateixos discursos idiotes i els quatre o cinc trets de rigor. Potser algun dia se’n cansaran, no ho sé, però de moment segueixen com sempre, no s’han mogut ni un mil·límetre d’allà on les van col·locar. Mentre el conduïen a la mort el nostre home va acariciar la paret de la façana del castell, freda, rugosa i aspra, i va saber que no hi havia res a fer. Tothom va callar però ell va demanar que li traguessin les sabates. Aquesta vegada les pedres en prendrien bona nota, potser allò havia valgut la pena. Quan les pedres es rebel·lessin, la justícia i la democràcia s’imposarien per sempre. De fet el nostre home va demostrar una valentia i una serenitat envejables mentre era conduït a la mort i, abans de caure, encara va tenir temps de cridar: – Per Catalunya!!! Què s’amaga darrera el teló?* Joan Clop i Comellas 1B-Batxillerat Agafo un full del calaix, una ploma, i començo a escriure un relat de no sé quantes pàgines; després d’això, la vida no té més sentit que un parell de papers bruts que has anat passant, l’un darrere l’altre. La mà sobre la taula agafa embranzida i escriu un parell de gargots que fan que la paraula que he creat cobri vida en una historieta que s’estanca en el paper, sobre el qual no tenim més remei que calcar-nos a nosaltres mateixos. Fi * Seleccionat per a participar en els Jocs Florals del Districte. 30 Sempre tenim l’oportunitat de crear un món paral·lel, un món absurd en què el protagonista es creu el que mai podrà ser, i ens limitem a creure el que som: ninotets d’una obra de titelles als quals, poquet a poquet, els han tallat les cordes, i amb elles, les ganes de seguir interpretant per a la gent que s’ha posat davant una cuirassa de plom, gent que té por de demostrar el que ha viscut any rere any… de ser real. Vaig vagant pels carrers solitaris de la ciutat… miro les finestres entelades per l’hivern... fa fred. Si algun dia et trobes pels carrers a altes hores de la nit, veuràs com la misèria ha cobert les voreres, la fam cada vegada s’estén amb més força, i la veritat de cada dia… cada vegada tenim menys valor per enfrontar-nos als nostres problmes... com afrontar, doncs, els dels altres? La meva ment es cobreix de flashbacks espontanis, els amago tímidament sota les paraules escrites al paper de calca… sí, aquell paper en què cadascú pot dir el que és; sense por de les crítiques d’una societat enterbolida pel que no vols ser. Sí… algun dia, el sol s’aixecarà i, amb ell, també s’aixecarà l’esperança que tot pugui canviar. No és tard per poder refer-nos, mai no és tard per adonar-se de com és cadascú, ningú no pot ser el que no és. Mai ningú podrà tornar a obrir els somnis de ningú, no els podrà robar. Definitivament el teló es tanca, els titellaires han plegat, i la ploma ha parat d’escriure… Sota els gargots, el paper. Baixa el teló. Els ninots ja reposen sense cordes, les tisores: al calaix. Fi * Menció especial. espai web www.escola-proa.org [email protected] correu electrònic 31