ciutat de palmes - Diario de Mallorca
Transcripción
ciutat de palmes - Diario de Mallorca
Eduardo Jordá Ciutat de Palmes PREGÓ PER A LA FESTA DE L’ESTENDARD 2011 Eduardo Jordá Ciutat de Palmes PREGÓ PER A LA FESTA DE L’ESTENDARD 2011 1a edició: desembre 2011 © Eduardo Jordá © de la present edició Ajuntament de Palma Plaça de Cort, 1 07001 Palma Fotografies: Portada: Errol Flynn en el yate Zaca, navegando por el Mediterráneo con su tripulación mallorquina en los años 50. Arxiu: Ventura Sala. Pàgina 6: Reproducció d’una postal de la plaça Gomila dels anys seixanta. Arxiu de l’autor. Pàgina 8: Jimi Hendrix con los músicos de su grupo The Jimi Hendrix Experience, Noel Redding y Mitch Mitchell, en el club Sgt. Peppers de Palma, julio de 1968. Arxiu: Diario de Mallorca. Pàgina 10: Errol Flynn con su hijo Sean y un amigo de éste, conversando con un hombre de negocios cubano en la cubierta del yate Zaca, atracado en el Club Náutico de Palma, años 50. Arxiu: Ventura Sala. Pàgines 12, 14 i 18: Arxiu de l’autor. Printed in Spain Baltar & Associats Can Sales, 11A 07012 Palma Dipòsit legal: PM-0000-2011 Senyores, senyors, Fa molts d’anys que no visc a Palma, però sé que d’alguna manera mai me n’he anat d’aquesta ciutat. Em passi el que em passi, sé que som palmesà i que la meva vida està lligada per sempre a aquesta ciutat. Vaig tenir la sort de passar la meva infantesa en una casa davant la mar, a Portopí. I vaig tenir la sort que mon pare inventàs un càstig meravellós, que consistia a enviar-me al porxo cada vegada que jo feia qualque cosa malament. En aquell porxo hi havia muntanyes de còmics endarrerits i baguls en els quals es guardaven els trastos de la família, així que mai em faltaven les distraccions. Però el millor de tot era un ull de bou que donava a la badia de Palma. Des d’aquell ull de bou, jo em passava hores i hores mirant els vaixells que entraven al port i en sortien. Per alguna raó que mai vaig entendre del tot —encara que ara l’entenc bé—, jo sempre em fixava més en els vaixells que partien del moll. Els vaixells que arribaven a Palma m’agradaven molt, sens dubte, però m’intrigaven molt més els vaixells que salpaven d’aquí. I quan feien sonar les sirenes, jo em demanava on devien anar aquells vaixells. A Barcelona? A Marsella? A Alger? A Bones Aires? Mai ho vaig saber. Però ara, quaranta anys més tard, encara sent en somnis les sirenes d’aquells vaixells. I aquelles sirenes formen una petita orquestra de vent, que comença per un oboè molt delicat i acaba pel fagot lúgubre que se sentia en els dies de boira. 5 La Palma de la plaça Gomila i el Terreno i Portopí era una Palma que mai semblava estar quieta i que mai semblava resignar-se a res. També vaig tenir la sort de viure a dues ciutats que eren molt diferents, encara que totes dues formassin part de Palma. Una —la del Terreno i Portopí— era una ciutat rara, plena de tipus excèntrics i de bars amb rètols incomprensibles i de xalets on vivia gent que no sabíem d’on venia ni què feia aquí. I l’altra, la del centre, era una ciutat petita, tancada en si mateixa, plena d’esglésies i convents i quarters. A la ciutat rara i multicolor dels afores hi vivien els meus pares. A la ciutat de color ocre i siena hi vivien els meus padrins. Una ciutat vivia guaitant la mar. L’altra li girava l’esquena. I jo anava i 6 venia d’una ciutat a l’altra sense saber que travessava d’un món a l’altre i d’un segle a l’altre. En posaré un exemple. Un dia, devers el 1968, el meu padrí es va creuar amb un senyor al carrer de Can Savellà. El meu padrí es va treure el capell, va inclinar el cap i va murmurar una salutació cortesa: “Senyor comte”. L’altre senyor, que acabava de sortir de Can Vivot, li va contestar amb una altra lleu inclinació de cap. Res més. Jo coneixia de vista l’altre senyor, que era el comte de Savellà, però l’escena no em va resultar sorprenent ni insòlita, i això que podia haver ocorregut un segle abans, a l’època d’El guepard de Lampedusa. I no em va estranyar perquè aquelles escenes eren freqüents al barri antic de Palma. En aquell mateix carrer, el meu padrí se saludava amb el poeta Guillem Colom amb un lleu moviment del capell i després una espècie de salmòdia cortesa, “Senyor Colom”, que s’esvaïa entre el renou d’un cotxe de cavalls. Érem al 1968? O al 1868? De vegades era difícil saber-ho. Però el bo del cas és que aquella escena succeïa a la mateixa ciutat on hi havia una sala de festes que es deia Sgt. Pepper’s, que estava a la plaça de la Mediterrània, és a dir, a la zona del Terreno i Portopí on jo vivia i on també vivien aquells personatges que mai sabíem d’on sortien ni què hi feien, aquí. I aquell mateix any de 1968 el guitarrista Jimi Hendrix va oferir un concert a la sala Sgt. Pepper’s, i jo ho sabia perquè el germà més gran d’un dels meus companys de classe hi havia estat i jurava haver vist Hendrix “amb els seus propis ulls”. El que jo no sabia llavors, i ara sí que ho sé, és que Jimi Hendrix es va trobar el futbolista George Best a la plaça Gomila, i tots dos junts varen anar a banyar-se a Cala Major i varen acabar jugant un partit de futbol a la platja. George Best, a qui anomenaven “el 7 Aquell mateix any de 1968 el guitarrista Jimi Hendrix va oferir un concert a la sala Sgt. Pepper’s, i jo ho sabia perquè el germà més gran d’uns dels meus companys de classe hi havia estat i jurava haver vist Hendrix “amb els seus propis ulls”. 8 cinquè Beatle”, era el futbolista més famós d’aquella època. Aquell any acabava de guanyar la copa d’Europa amb el Manchester United. D’infant, jo hauria volgut ser George Best. I el darrer que em podia imaginar era que George Best vengués sovint a Mallorca i freqüentàs la plaça Gomila. Però allà hi havia George Best, jugant al futbol amb Jimi Hendrix a Cala Major, una escena que a qualsevol altre lloc del món hauria semblat impossible, però que a Palma va succeir amb tota la naturalitat del món. Ara imagín els mallorquins que varen veure un negre estrafolari jugant al futbol amb un altre tipus estrafolari a la platja de Cala Major. I els veig arrufar-se d’espatles i murmurar amb una mescla de curiositat i indiferència: “Aquests brusquers...!” Però sé que no hi pararen gaire esment, i que els miraren amb la mateixa curiositat i la mateixa indiferència amb què els palmesans contemplaven els vaixells que entraven al port i en sortien: una certa curiositat quan els vaixells arribaven, i una certa indiferència quan els vaixells se n’anaven. O al revés, potser, segons com estigués aquell dia l’humor de cadascú. A menys de dos quilòmetres de distància, el segle XIX convivia amb la modernitat més absoluta del segle XX. I allò era Palma, una ciutat en la qual hi havia una església anglicana a Son Armadans, i l’església luterana sueca al revolt de Can Barbarà, al mateix temps que les esglésies del barri antic celebraven els oficis solemnes de Setmana Santa i hi havia penitents que sortien descalços i arrossegant cadenes de ferro. I en una sola classe del meu col·legi, el CIDE de Son Rapinya, hi havia alumnes americans i suecs i francesos i “pieds-noirs” arribats d’Algèria i belgues arribats del Congo després de la independència africana. I tots ho acceptàvem i ho vivíem amb naturalitat, i com a molt ens arrufàvem d’espatles si vèiem alguna cosa rara, i murmuràvem “coses de brusquers”, una paraula, per cert, que avui gairebé ningú ja usa. 9 L’altra Palma era la de Fortunio Bonanova, que va acabar fent cinema a Hollywood, i la d’Errol Flynn, que va arribar de Hollywood en el seu iot Zaca, cercant quelcom que potser ni ell mateix sabia què era. Aquelles dues Palmes, que en realitat eren la mateixa Palma encara que semblassin viure a un segle de distància, són un dels fenòmens urbans més estranys que he conegut. La Palma del centre era una Palma immòbil que estava a gust tancada en si mateixa, o almenys semblava resignada a viure tancada en si mateixa. Aquesta era la Palma de Mort de dama i de Miss Giacomini, la Palma dels germans Villalonga i dels poetes de l’Escola Mallorquina, la Palma del Círculo Mallorquín i del ritme pausat que marcaven les campanes de les esglésies o el rellotge de Cort. En canvi, la Palma de la plaça Gomila i el Terreno i Portopí 10 era una Palma que mai semblava estar quieta i que mai semblava resignar-se a res. Aquella altra Palma era la de Fortunio Bonanova, que va acabar fent cinema a Hollywood, i la d’Errol Flynn, que va arribar des de Hollywood en el seu iot Zaca, cercant quelcom que potser ni ell mateix sabia què era. Era la Palma de Robert Graves, que es passejava amb el seu capell cordovès i el seu guardapits de quincaller amb rumb al bar Formentor i l’oficina de Correus. I era la Palma que havia atret D.H. Lawrence el 1929 i William Yeats l’hivern de 1935 a 1936, i també Albert Camus i Georges Bernanos, que hi van coincidir l’estiu de 1935, encara que mai arribaren a saber-ho. Una d’aquelles Palmes era una petita ciutat de la Mediterrània en la qual mai passava res. I l’altra era la ciutat oberta a la mar en la qual s’havia concentrat la història de mig Europa, perquè havia atret gent de tot el món que fugia d’alguna cosa, o cercava alguna cosa, encara que només fos aquest lloc inabastable on ja no haguessin de fugir mai més de res més, ni tan sols de si mateixos. I en la suma d’aquestes dues ciutats hi cabien totes les altres ciutats de la Mediterrània. I jo duc aquestes dues ciutats dins meu, i ara ja som aquestes dues Palmes. I una gran part de la meva vida no tendria cap sentit sense aquestes dues ciutats que vivien donant-se l’esquena. Una altra característica d’aquelles dues ciutats era que tenien idiomes diferents. Per a mi, la Palma del centre era la Palma que parlava en català. I la Palma dels afores era la que parlava en castellà. Perquè Palma era —i és— una ciutat dotada de so estereofònic. Per un estrany procediment acústic que a ningú, o a gairebé ningú, li sembla estrany, Palma és capaç de parlar i d’escoltar en dues llengües. Hi ha dos altaveus, diguem, o dues fonts d’alimentació. El oído izquierdo —y no es casualidad que diga izquierdo— parece ser el que escucha y habla y sueña en catalán. Y el oído derecho 11 Los molinos del barrio palmesano del Jonquet durante la nevada de febrero de 1956. 12 parece ser el que escucha y habla y sueña en castellano. O eso, al menos, me pasa a mí. Cuando escribo, cuando hago cuentas, uso mi oído derecho, el que escucha y habla en castellano. Pero muchas veces sueño —por así decir—con mi oído izquierdo, y me oigo hablar en catalán, al mismo tiempo que escucho a los demás en catalán. Esa extraordinaria capacidad estereofónica de Palma nunca dejará de parecerme una maravilla. Porque a veces, sin que sepa muy bien por qué, oigo frases que no sé de dónde vienen. “Això era i no era, bon viatge faci sa cadernera, per a tu un almud i per jo una barcella”, oigo que me dice una voz. Y esa voz es la de mi abuela cuando me cogía la mano en su piso de la calle Colom y me anunciaba con un par de signos mágicos que iba a contarme una rondalla. O bien oigo otra voz que me dice: “No siguis somiatruites, que si no vas viu tothom te prendrà per un betzol”. Y entonces la voz es la de mi abuelo, que me ve asomado al balcón de su piso en la calle Colom —que antes era Colón, y que mucho antes había sido de nuevo Colom—, donde estoy mirando a una señora que se ha parado frente al escaparate de la Relojería Alemana, y a un cura que habla de fútbol con un policía municipal, y a un niño que corre detrás de un gato hacia el Forn dels Paners. Como buenos isleños, mis abuelos nunca quisieron moverse de su isla. Los dos sabían que su vida empezaba y terminaba aquí. El mundo exterior no les importaba; o si les importaba, se habían fabricado una sabiduría rudimentaria para que ese interés ya no influyera en ellos. “La mar fa forat i tapa”, decían con prevención cuando alguien hablaba de irse de viaje. Y entonces mi abuela alejaba la tentación de pensar en la vida que ocurría en otra parte y se ponía a contar una rondalla. Y mi abuelo desobedecía su propio consejo y se sentaba en el balcón de la calle Colom. Y sin darse cuenta, era él mismo quien se convertía en un “somiatruites” que miraba el 13 El hotel Príncipe Alfonso de Cala Major, desde donde D.H. Lawrence, en 1929, le había escrito una carta a su amigo Aldous Huxley. mundo que pasaba por la calle al compás de las campanadas lentas del reloj de Cort: un mundo que a él le parecía suficiente, y justo, y bien hecho. Yo no lo tenía tan claro como mis abuelos. Ya he dicho que me gustaba mirar el mar desde una buhardilla de Portopí, y siempre me fijaba en los barcos que zarpaban del puerto rumbo a un destino que no sabía dónde estaba. Y además había oído contar historias del yate de Errol Flynn, que estaba atracado en el Club Náutico en 14 los años 50. Me habían dicho que la tripulación jamaicana de Errol Flynn se ponía a tocar calipsos en la cubierta del yate, y de repente el muelle se llenaba de palmesanos que escuchaban boquiabiertos aquella música que no sabían de dónde venía. Y a mí me gustaba ser un “somiatruites” que miraba la calle Colom desde el mirador de mis abuelos, pero también me gustaba escuchar esa música extraña que sonaba en los muelles. El mar no me daba miedo, como a mis abuelos, sino que era una presencia que me animaba a averiguar qué había más allá, al otro lado, justo donde terminaba la isla y empezaba lo desconocido. Porque el mar, para mí, no tenía ninguna connotación negativa. Cristóbal Serra me había hablado de D.H. Lawrence y de su estancia en Mallorca en 1929, y me había dejado leer algunas de sus cartas. Y el día de la Ascensión de 1929, en el hotel Príncipe Alfonso de Cala Major, D.H. Lawrence le había escrito una carta a su amigo Aldous Huxley. Y en aquella carta, Lawrence contaba cómo era el mar que había visto en una excursión a la Costa Nord, aquel mar que en aquel mismo instante tenía ante los ojos. “El mar azul —decía Lawrence— se veía por todas partes, y no tenía ese azul agresivo de los pavos reales ni de las joyas, sino un tono suave como el de las plumas del herrerillo”. Cuando leí aquella frase, sentí una extraña alegría y la subrayé dos veces. Porque el mar, para mí, era tal como lo había descrito D. H. Lawrence. Ni agresivo ni ostentoso, sino suave como las pluma de un herrerillo (Parus caeruleus): un pájaro, por cierto, que yo había visto con el dibujante Max en el cementerio de Deià, muy cerca de la tumba de Robert Graves. Y no sólo eso, sino que la misma ciudad de Palma, esa ciudad dual que era antigua y moderna a la vez, y que tenía un curioso sonido estereofónico que podía sonar tanto en catalán como en castellano, y en la que se oían al mismo tiempo las campanadas de los conventos 15 y la música caribeña que tocaban los marineros jamaicanos de Errol Flynn, era una ciudad que se parecía mucho al mar que vio D.H. Lawrence: una ciudad que no resultaba agresiva ni ostentosa, como los pavos reales y las joyas, sino que era pudorosa y suave como las plumas azules de un herrerillo, aquel pájaro que una vez vi volar cerca de la tumba de Robert Graves. Así que cuando me preguntan de dónde soy, si tengo que decir que soy español, o mallorquín, o hispano —o lo que sea—, sé que estoy faltando a la verdad. Yo soy palmesano, y nada más. Sólo eso, palmesano. Ése es el único gentilicio en el que me siento a gusto y que de algún modo explica quién soy. Para mí, ser palmesano significa ser muchas cosas opuestas y simultáneas, como ser a la vez mallorquín y español y europeo. Y catalán y castellano. Y escuchar al mismo tiempo el sonido de las campanas de las iglesias y los calipsos que tocaba la orquesta caribeña de Errol Flynn. Y la guitarra de Jimi Hendrix a la vez que suena la frase “senyor comte” en la calle de Savellà. Y los libros de Miguel Villalonga al lado de los de Robert Graves. Y Cristóbal Serra al lado de Rosselló-Pòrcel. Y el mar, el mar por todas partes, pero no ostentoso ni agresivo como las joyas o los pavos reales, sino suave, pudoroso, delicado, como las plumas de un herrerillo. Y ahora, para terminar, debo hacerles una confesión. Hay una tercera Palma de la que aún no he hablado, pero esa tercera Palma es tan real como la Palma levítica del centro y la Palma multicolor del Terreno y Portopí. Un día, cuando tenía 7 ú 8 años, me escapé del colegio, que entonces era el Luis Vives que sigue estando muy cerca del camino de Jesús. Me “fullé”, como se decía entonces y ahora ya no se dice. De pronto me sentí triste y decidí ir a comer a casa de mis abuelos, en la calle Colom, y escaparme del comedor y de la insípida sopa juliana y del ragout de ternera recalentado. No lo dudé: salí corriendo y no paré hasta cruzar las Avenidas. Y nada 16 más poner los pies en la calle, empecé a sentirme feliz. Pero cuando pasaba por la Misericordia, rumbo a la Rambla, noté que alguien me estaba mirando desde el otro lado de la verja. En aquella época, la Misericordia era un hospicio para huérfanos y niños pobres. Y allí, pegado a la reja, había un niño con su babero a rayas azules y blancas, como esa tela que antes servía de forro para los colchones. Y aquel niño, rapado como un soldado de los tiempos de la guerra de África, me miraba con las manos en los barrotes. Yo era un niño de ocho años, pero nunca he olvidado aquel rostro que me miraba desde el otro lado de las rejas de la Misericordia. Seguro que aquel niño sorprendió en mí el vértigo de la libertad que yo tenía y que él no tenía. Seguro que captó la felicidad que yo conocía bien y que él no había podido conocer. En aquel momento, la felicidad que yo sentía se evaporó. Y mientras pasaba avergonzado frente a la reja de la Misericordia, me pregunté qué idea tendría aquel chico de Palma. ¿Qué cosas le gustarían y qué otras cosas no podría soportar? ¿Y qué le haría feliz, si es que había algo que pudiera hacerle feliz? Pero aquel día supe que Palma también era la ciudad de aquel niño de la Misericordia, aunque él perteneciese a la ciudad oculta que no tenía el color azul de las joyas ni de los pavos reales, ni tampoco el azul delicado de las plumas del herrerillo, sino el color marrón sucio de las cloacas y los hospicios. No hay belleza sin moral y no hay moral sin belleza. Y cuando hablo de moral, no hablo de imposiciones ni de dogmas, sino que hablo de la misericordia, de la piedad, del respeto y de la esperanza. Y ahora pienso en el niño huérfano de la Misericordia, y en su mirada que lo decía todo sin pretender decir nada. Y pienso en la belleza de esta ciudad, que es una belleza púdica y nada ostentosa, igual que las plumas del herrerillo del que hablaba D.H. Lawrence. Y pienso que esa belleza física nunca será nada, si no está acompañada por la otra 17 En aquella carta, Lawrence contaba cómo era el mar que había visto en una excursión a la Costa Nord. “El mar azul —decía Lawrence— se veía por todas partes, y no tenía ese azul agresivo de los pavos reales ni de las joyas, sino un tono suave como el de las plumas del herrerillo”. belleza moral que surge de la piedad hacia los que viven mucho peor que nosotros. La mayor conquista de nuestra civilización no está en los museos ni en las catedrales ni en los castillos, ni mucho menos en las grandes obras públicas ni en las autopistas ni en las rotondas. No. La mayor conquista de nuestra civilización se llama Estado del Bienestar, ese incesante milagro cotidiano que George Orwell cifró en una fórmula tan sencilla como ésta: una vida decente para la gente decente. 18 Y por eso quiero proclamar que la belleza de Palma no se halla sólo en su indudable belleza física, sino también en todo lo que permite una vida decente para la gente decente. Esa belleza está en las guarderías y en los centros sociales y en los hogares de ancianos. Está en los alumnos africanos de Son Gotleu que quieren aprender lo que sus padres no pudieron aprender. Está en los inmigrantes que trabajan para mejorar de vida, igual que muchos mallorquines trabajaron para mejorar de vida en Argentina y en Uruguay y en Francia y en Puerto Rico (mi abuelo paterno fue uno de ellos). Y está en las familias que sueñan con vivir mejor, y da lo mismo que esas familias sean mallorquinas o rumanas o chinas o africanas, porque ahora ya son palmesanas y para siempre serán palmesanas. No me cansaré de decirlo: profesores bien pagados, centros de acogida, guarderías bien atendidas, servicios sociales bien gestionados: eso también es Palma. Y añado: eso es Palma. Y ahora que sabemos que nos han tocado vivir tiempos difíciles, y ahora que celebramos nuestra Festa de l´Estendard, les pido a todos los palmesanos, empezando por el alcalde que está escuchando este pregón, que hagan todo lo posible para garantizar la mayor conquista de nuestra civilización. Y que así, entre todos, hagamos posible una vida decente para la gente decente. Palma no se merece otra cosa. Muchas felicidades. Y muchas gracias a todos. 19