es radicalmente distinta a - Festival Internacional de Cinema

Divendres 5 d’octubre de 2012 · Número 2
auditori
13:00
Pàg. 09
WILLIAM LUSTIG
Pàg. 10
YIM PIL-SUNG
Pàg. 05
HOLY MOTORS
Pàg. 06
RESERVOIR DOGS
w w w. s i t g e s f i l m fe s t i v a l .c o m
DIARI DEL FESTIVAL
2
Divendres 5 d’octubre 2012
INFORMACIÓ I VENDA D’ENTRADES
Compra les teves entrades anticipades a través de Telentrada de Catalunya Caixa, per internet a (www.
telentrada.com), per telèfon trucant
al 902 10 12 12 o en qualsevol oficina
de Catalunya Caixa.
PREUS (IVA inclós)
8,50€: Secció Oficial Fantàstic a Competició, Secció Oficial Fantàstic Panorama, Secció Oficial Fantàstic Galas,
Secció Oficial Noves Visions, Secció
Anima’t, Secció Seven Chances, Sitges
Family, Sessions Especials
6,50€: Secció Retrospectiva i Homenatges (Sitges Clàssics), menors de 14
anys per a la secció Sitges Family
7,50€: Sessions Anima’t Curts, sessió
SOFC Curts i sessió SOFP Curts
10,50€: Maratons, Programa doble i
Sessions 3D
12,50€: Maratons del 14 d’octubre,
Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda
4,50€: Classes magistrals (Sitges Fòrum)
Localitat numerada (LN)
Les sessions de tarda i nit de l’Auditori disposen d’un nombre limitat de
butaques numerades. Amb aquesta
entrada, per només 2€ més, no hauràs de córrer per aconseguir una bona
localització.
ABONAMENTS FANTÀSTICS*
Abonament 20 entrades: compra de
20 entrades per a 20 sessions diferents
i s’aplicarà un descompte del 20%.
Abonament 10 entrades: compra de
10 entrades per a 10 sessions diferents
i s’aplicarà un descompte del 10%.
CARNETS AMB DESCOMPTE*
el diari del festival
INFOrmació TRANSPORTS
COORDINACIÓ
Violeta Kovacsics
TREN FANTÀSTIC!
redacció
Gerard Casau, Toni Junyent, Àlex
Vicente, Pau Teixidor
MAQUETACIÓ
Juan Carlos Gómez, Sonja Albertin,
Francisco Valenciano
(Estudio Fénix)
Fotògrafs
Miguel Àngel Chazo, Jesús Paris
il·lustració
Guillem Dols, Deamo Bros.
Voluntària
Patricia Salvatierra
COL·LABORACIÓ
Natalia Marín, Deborah
Camanyes, Paco Galindo
Del 4 al 14 d’octubre (ambdós inclosos)
Tren directe Sitges – Barcelona (Sants)
Sortida des de Sitges: 1:30h de la matinada.
Són vàlids els abonaments de Renfe i ATM.
Són vàlids els bitllets i abonaments
de Renfe i ATM, adequat al nombre de
zones del trajecte realitzat.
El Tren Fantàstic sortirà puntualment
a la 1:30h, sense excepcions. En cas de
retard en les projeccions nocturnes, la
sortida d’aquest tren no es modificarà.
Consulteu tots els horaris, parades i
preus a www.rodaliesdecatalunya.cat
o bé al 900 41 00 41
El Festival no és responsable dels
possibles canvis d’horaris d’aquests
serveis de transports. Els possibles
canvis en les projeccions del Festival
no afectaran ni modificaran l’horari
dels serveis de transports.
BUS DIÜRN I NOCTURN
Monbús
Consulteu tots els horaris, parades
i preus:
93 893 75 11 / www.monbus.cat
BUS URBÀ DE SITGES
Consulteu horaris i parades a:
Transports Comtal: 902 302 025
20% de descompte en la compra
d’entrades als clients de Catalunya
Caixa, vàlid per la compra a través de Telentrada i amb un límit
del 5% de l’aforament de la sala.
20% de descompte en la compra d’entrades pels titulars del Carnet Biblioteques, Carnet Jove, Targeta Cinesa
Card, Club Casa Àsia, Club Fnac Oci
i Cultura, Targeta Amiga Desigual,
Club TR3SC, Club UOC, RACC Master,
RAKK 4u, acreditats Special Olympics,
Amics JoTMBé i majors de 65 anys.
Els descomptes no són acumulables.
El titular haurà de mostrar el DNI i
el seu carnet de descompte a les taquilles.
* Excepcions dels abonaments Fantàstics i dels carnets de descompte: els
descomptes no són aplicables a les
gales d’Inauguració i de cloenda, maratons del 14 d’octubre, Abonament
Matinée, Abonament Auditori, Butaca
VIP i Localitat Numerada.
VENDA D’ENTRADES
Pots comprar les teves entrades anticipades a través de Telentrada de Catalunya Caixa, per internet a www.
telentrada.com, per telèfon trucant al
902 10 12 12 o en qualsevol oficina de
Catalunya Caixa.
Del 4 al 14 d’octubre també les podràs
adquirir a les taquilles de l’Auditori
situades a l’Hotel Meliá Sitges (c/ Ramon Dalmau, s/núm) i a les taquilles
Jardins Retiro situades als Jardins del
Retiro (c/ Àngel Vidal, 17).
Comissions:
Sessions d’inauguració i de cloenda:
Internet, telèfon i oficines: 2€
Resta d’entrades: Internet, telèfon i
oficines: 1€
RECOLLIDA D’ENTRADES
Imprimeix les teves entrades amb el
sistema Print at home de Telentrada
i evita cues. Aquesta opció incorpora
tres sistemes de seguretat: identificació
nominativa, codi de barres i codi QR.
TAQUILLES DEL FESTIVAL
Es podran adquirir entrades per a tots
els cinemes i sessions a:
Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges Sala Tramuntana). Carrer Ramon Dalmau, s/núm. Horari: Des de les 9 h i fins
l’inici de l’última sessió de pagament
dels cinemes Auditori o Tramuntana.
Taquilla Jardins Retiro. Carrer Àngel
Vidal 17 (també accés pel carrer Jesús). Horari: Des de les 9 h i fins l’inici
de l’última sessió de pagament dels
cinemes Retiro o Prado.
Molt important: Les entrades per a
les sessions que comencin abans de
les 9h a qualsevol dels espais s’hauran adquirir/recollir anticipadament
(Print at home / caixers Catalunya
Caixa / oficines Catalunya Caixa / a les
taquilles (segons horari).
Observacions: Forma de pagament
aceptada en efectiu i targeta. Es donarà prioritat a la venda d’entrades per
a les sessions immediates. Queda prohibit l’accés a la sala un cop començada la sessió. Únicament es contemplarà el canvi o devolució de l’import
de l’entrada en el cas de cancel·lació
del/dels llargmetratge/s anunciat/s en
la programació.
Es recomana consultar la descripció
de les pel·licules abans d’adquirir les
entrades.
DIARI DEL FESTIVAL
3
Divendres 5 d’octubre 2012
barbara steele rep la màquina del temps
el jurat de la secció oficial fantàstic sitges 45
la gala d’inauguració
L’EQUIP D’EL CUERPO
el cónsol del japó a la sessió per a les escoles
Sessió per a les escoles
DIARI DEL FESTIVAL
4
S.O.F. COMPETICIÓ
auditori 17:30
JOHN DIES
AT THE END
Quan es tracta de trobar fonts
d’adaptació, a Hollywood mai
no se li acaba la imaginació. Per
art de màgia, es converteixen en
pel·lícules coses tan improbables
com articles de Vanity Fair, jocs
de taula com el que va inspirar
Battleship i fins i tot atraccions
d’EuroDisney que acaben donant
lloc a sagues de pirates i aventurers. John Dies at the End se suma
a la moda de les adaptacions altament improbables. El seu origen
es troba en una novel·la per entregues publicada originalment
per Internet, que va acabar originant diversos llibres i ara aquesta
adaptació cinematogràfica, presentada amb èxit al passat Festival de Sundance.
Dave i John, dos penjats que treballen en un videoclub perdut al
mig de l’Amèrica més profunda,
protagonitzen aquesta comèdia
fantàstica de terror, que alguns
han comparat amb un Caçafantasmes dirigit per Terry Gilliam
o amb una versió (encara més)
al·lucinada de les pel·lícules de
Kevin Smith. En una festa embo-
Divendres 5 d’octubre 2012
gida, John experimenta amb una
estranya droga de color negre,
denominada “salsa de soja”, que
aconsegueix controlar tot aquell
que la pren i embarcar-lo en un
seguit de peripècies paranormals
i tirant a delirants.
Al darrere d’aquesta infreqüent
iniciativa hi ha el nom de Don
Coscarelli, director, productor i
guionista de John Dies at the End,
que va comprar els drets de la novel·la original quan ningú no hi
creia. Coscarelli, que es va donar
a conèixer entre els asidus del gènere gràcies a la sèrie Phantasma
durant els vuitanta, ha comptat
amb la complicitat de Paul Giamatti, aquest extraordinari actor
especialitzat en interpretar homes mediocres, que a banda de
fer-hi un paper secundari també
es va animar a produir-la.
CASA ASIA
RETIRO 17:30
GANGS OF
WASSEYPUR
Hipsters del mundo: si pensábais que India era el lugar perfecto para llevar de veraneo a vuestras anodinas almas en busca de
una voz interior, paz espiritual
o vuestro lugar en el cosmos, es
que todavía no os habéis enterado de nada. Es una pena, pero lo
cierto es que la cola del Retiro no
está hecha para que deis la brasa a vuestros amigos con vuestras fotos de Instagram con una
Calcuta al atardecer. A partir de
ahora vais a tener que encontrar
otro rincón del mundo para haceros los chulos con vuestros viajes
iniciáticos, porque también en la
India (sí, amigos) el que la hace,
la paga.
Bienvenidos a Gangs of Wasseypur,
la gran película de Bollywood de la
temporada. No es que sea grande,
es que es enorme. A través de dos
familias de gángsters enfrentadas
durante generaciones por el poder
del territorio se alza esta monumental cinta como si de la más
grande historia jamás contada se
tratara. Como no podía ser de otra
manera, grandes dosis de testos-
terona y violencia descontrolada
salpicarán de sangre este megalómano film que, por otro lado, no
se esconde en ningún momento
a la hora de mostrar la cara más
oculta del país ni la complejidad
de todos sus conflictos políticos,
sociales y religiosos. El director
Anurag Kashyap realiza una radiografía histórica que acaba alcanzando niveles casi antropológicos. Y es que solo una película
que recorre durante cinco horas y
media más de setenta años de la
historia reciente de su país, puede
ser comparada a títulos capitales
como Érase una vez en América o
Ciudad de Dios. Calma, en Sitges
hemos divido la película en dos
sesiones para que no os dé un jamacuco. ¿Queríais caldo?
Parte II: sábado 6 - 18:00 Retiro
S.O.F. GALES
AUDITORI 13:00
FLYING
SWORD
OF DRAGON
GATE
Empecemos con un dato:
Flying Swords of Dragon Gate es la
primera película china filmada en
Imax 3D, un hito en alta tecnología cinematográfica que ha contado para su realización con un
veterano en materia de sagas de
artes marciales. Nos referimos a
Tsui Hark (Siete Espadas, Detective
Dee y En el ojo del huracán), que
aquí ejerce también labores de
productor y guionista.
A sus 65 años, el director hongkonés realiza una superproducción
con unas escenografías que quitan el hipo y con una fastuosidad
que impregna cada fotograma.
En esta ocasión, Hark se atreve
con un nuevo remake de las añoradas Dragon Gate Inn (King Hu)
y New Dragon Gate Inn (Raymond
Lee). Como persona que ha marcado todas las estaciones del cine
hongkonés contemporáneo, no
es de extrañar que el realizador
se haya sentido como un niño
DIARI DEL FESTIVAL
5
Divendres 5 d’octubre 2012
con zapatos nuevos en la que es
su primera aventura fílmica tridimensional.
La apertura de Flying Swords of
Dragon Gate ya resulta toda una
declaración de intenciones de
que no vamos a asistir a un relato
de corte intimista: un suntuoso
barrido sobre una ciudad portuaria de la Antigua China donde, sin
dar respiro al espectador, se va a
desarrollar la primera secuencia
de acción con el protagonismo
de Jet Li. A partir de aquí, piruetas
inverosímiles, tirabuzones que
ponen en entredicho las leyes de
la gravedad y homenajes constantes a otros wu-xias fantásticos demuestran el músculo de este cineasta. Aquí prima el espectáculo
y para eso Tsui Hark es un artista.
CineAsia
NOVES VISIONS - NO FICCIÓ
PRADO 15:30
the
conspiracy
Si sou dels qui manteniu la teoria que els atemptats de l’11 de
setembre van ser obra del mateix
govern de Bush o dels qui creieu
que la crisi econòmica és una
eina meticulosament dissenyada pels estats per a mantenir la
població sota control, The Conspiracy és la vostra pel·lícula. Dos joves cineastes trien Terrance com
a personatge central del seu nou
documental, un outsider de la societat americana que s’ha passat
mitja vida difonent les seves idees “conspiranoiques” als quatre
vents. Un bon dia, però, Terrance
desapareix misteriosament sense
deixar cap mena de rastre.
S.O.F. COMPETICIÓ
AUDITORI 10:45, 22:30
HOLY MOTORS
El retorn per la porta gran de
Leos Carax, etern enfant terrible
del cinema francès, va marxar del
Festival de Cannes amb les mans
buides, quan els més optimistes l’havien situat al capaemunt
d’un palmarès que va preferir
premiar la majestuosa Amour de
Michael Haneke. Amb tot, Holy
Motors també hagués sigut mereixedora dels màxims honors
del certamen. Setmanes abans
de la seva esperada estrena a
casa nostra, que en un món ideal
hauria de ser un esdeveniment
comparable al desembarcament
d’una ultrataquillera producció
de superherois, Sitges us permet
descobrir aquesta joia polièdrica
abans que ningú.
Descriure’n l’argument no acaba
de ser feina fàcil, com tampoc
ho serà desprendre’s del misteri
que se’t queda enganxat a la retina. Un home puja a una limusina i va fent parades en múltiples punts de París, on interactua
amb personatges diversos, en
una mutació permanent de la
seva personalitat que, sense fer-
Així comença The Conspiracy,
un film intel·ligent en forma de
mockumentary que llança una desconcertant reflexió sobre el poder
de la (des)informació a què ens
trobem sotmesos els ciutadans per
part dels mitjans de comunicació.
Quina és la diferència entre la notícia, el fet o la simple propaganda? Potser, com ens acaba dient el
film de Christopher MacBride, el
més important no és centrar-nos
en què està passant, sinó en qui
ens ho està dient. Una pel·lícula
necessària que farà reflexionar
els més ingenus i confirmarà els
iniciats en el tema sobre algunes
de les pors i els perills més amenaçadors, a què estem sotmesos
com a ciutadans d’un món globalitzat. Quan tot apuntava que la
cinta s’emmarcava en un context
ho de forma explícita, ens parla
d’identitats líquides, d’absurditat
existencial, de persones tocades i
enfonsades per l’amor. Carax, en
plena forma després del daltabaix
que va suposar Pola X més de deu
anys enrere, ens deixa un grapat
de seqüències per a la posteritat. La principal potser sigui el
passatge musical al sostre de la
Samaritaine parisenca, de la mà
d’una Kylie Minogue inesperadament meravellosa, que reprén un
paper pensat per a l’exmusa del
director, Juliette Binoche.
El gran protagonista és, no obstant, Denis Lavant, que realitza
un triple salt mortal reencarnantse en un nou personatge cada
deu minuts, amb un virtuosisme
no exempt de rigor i fins i tot
modèstia. Al seu costat, com a
conductora de la divina màquina motoritzada que trasllada el
protagonista per la ciutat, hi trobem Edith Scob, actriu fetitxe de
Georges Franju, a qui el director
fa l’ullet en aquesta pel·lícula destinada a ser revisitada periòdicament. Un clàssic contemporani.
clarament informatiu i de caràcter
viral, The Conspiracy acaba fent un
gir de 180 graus que endinsa l’espectador en el terror en estat pur
per a fer callar els més escèptics.
Amb la presència de
Christopher MacBride
NOVES VISIONS - FICCIÓ
PRADO 17:30
young gun
in the time
El año pasado, The Bengali Detective arrojó un jarro de agua fría
(y de realidad) sobre el estereotipo del detective privado decadentemente glamouroso y seductor.
Aunque Young Gun in the Time es
de todo menos realista, también
se trata de una valiosa adición a
las tradición cinematográfica de
antítesis de Humphrey Bogart.
Oh Young-doo, que nos dejó boquiabiertos en Sitges 2011 con la
epopeya low cost Invasion of Alien
Bikini, pule un poco las formas
pero mantiene intacta su noción
de lo bizarro para contarnos una
historia de ciencia-ficción, intriga y humor raro. El inicio del
filme es, en ese sentido, toda
una declaración de intenciones
sobre su cruce de géneros: tras
una cruenta pelea, un científico
es asesinado por un misterioso personaje. A continuación
conoceremos a Young Gun, un
peculiar detective atormentado por su despampanante jefa/
secretaria. Es evidente que las
cosas no le van demasiado bien,
pues el primer caso que le vemos
resolver es encontrar una cucaracha, atípica mascota de una
anciana. Unos días después, una
misteriosa chica se presentará
en su despacho encargándole la
misión de asesinar a un hombre.
Young Gun se negará, pero al ver
DIARI DEL FESTIVAL
6
Divendres 5 d’octubre 2012
cómo esta fallece unos minutos
después de abandonar la oficina,
empezará a investigar el misterio. Para su sorpresa, encontrará
a la joven vivita y coleando. ¿Es
posible que se trate de su hermana gemela? ¿Qué relación guarda
con el científico asesinado? El
caso le llevará hasta uno de los
grandes anhelos del hombre: viajar en el tiempo.
La comicidad del filme pasa,
como vemos, por colocar a un
personaje disparatado en el ojo
del huracán de una trama que
le viene gigantesca. Sin embargo, Young Gun tiene armas escondidas, literalmente: su mano
es un ingenio ortopédico que se
convierte en pistolas de lo más
variopintas y mortíferas. Su cuer-
po, entre la mímica keatoniana y
el héroe de acción, es una perfecta representación del espíritu de
una película que coloca definitivamente a Young-doo entre los
directores a seguir en el nuevo
cine coreano.
S.c. NEO CULTE FOCUS
PRADO 13:45
reservoir
dogs
“Casi, la primera película de
gángsters del cine.” En estos desacomplejados términos acababa
definiendo José Luis Guarner la
ópera prima con la que Quentin Tarantino hizo temblar los
cimientos del indie americano a
principios de los noventa. Se dice
rápido, pero pocos fueron los que
por aquel entonces se atrevieron
a darle al César lo que ya le pertenecía, o a alzar la voz para reclamar verdadera atención ante una
sangrienta y (aparentemente)
vulgar cinta de mafiosos que empezaba con un acertado análisis
sobre lo mucho que le gustaba follar a la chica de la que habla Like
a Virgin. Y fueron menos todavía
los que se atrevieron a situar a
Tarantino como la nueva promesa del cine americano, como
hizo Guarner comparándolo ya
entonces con cineastas de la talla
de Sam Fuller o Martin Scorsese.
Reservoir Dogs salpicaba la pantalla y lanzaba ráfagas de bofetones
sobre la cara de los espectadores
que, atónitos, asistían al proceso
de empatización con una banda
de criminales despiadados que
se tiraban buena parte del metraje bañados en sangre. Quentin entró a romper, poniendo en
entredicho las leyes del tiempo,
del espacio, del montaje... (qué
sé yo, ¡del puto cine!) para atraparnos en una experiencia inaudita en la que se autoproclamaba
sin pudor como el elegido para
(re)interpretar al gusto algunos
de sus modelos cinematográficos, de Stanley Kubrick a Sergio
Leone. Veinte años han pasado
desde que Reservoir Dogs pusiera
patas arriba el Festival de Sitges
de 1992 y desde que Quentin Tarantino recibiera con insultante
justicia el premio al mejor director. Ya podéis desempolvar vuestros trajes, sacar las Ray-Ban de la
bolsa de la playa y haceros el jodido nudo de la corbata como Dios
manda. Esto hay que celebrarlo.
S.O.F. COMPETICIÓ
auditori 15:30
COMPLIANCE
“Aquells que aconsegueixen
fer-te creure absurditats, també
poden fer que cometis coses terribles”. Aquesta cèlebre sentència de Voltaire li escau com un
guant a Compliance, segon llargmetratge de Craig Zobel després
de Great World of Sound.
Sandra és l’encarregada d’un
restaurant de fast food. Un bon
dia, rep una trucada d’un policia que acusa una de les seves
empleades d’haver robat diners
a una clienta. Malgrat la manca
d’evidències, la dona no s’atreveix a posar en dubte l’autoritat
del suposat agent i reté la jove
caixera en un despatx aïllat, on
l’agent li indica que cal registrar
la roba i les pertinences de la
jove, iniciant una espiral de violència psicològica que no triga
gaire a arribar a unes cotes d’humiliació terribles.
És possible que alguns espectadors surtin de la projecció pensant que el que explica Compliance és inversemblant, però el més
esgarrifós d’aquesta pel·lícula és
precisament que es basa en una
sèrie d’incidents que van ocórrer
als Estats Units durant gairebé
deu anys i que reconstrueix d’una
manera gairebé literal el que va
succeir en un restaurant de Montana l’any 2004 (proveu de buscar
la notícia a YouTube).
Més enllà de la crònica d’aquest
malson, però, el que interessa a
Craig Zobel és partir d’un hiperrealisme gairebé documental per
construir una paràbola sobre el
poder de la paraula –aquí, com a
Oleanna, l’obra mestra de David
Mamet, qui domina el discurs té
també el poder– i, especialment,
sobre la fragilitat de la nostra
ètica: són realment els personatges d’aquesta història víctimes
d’un engany, o potser la veu que
els parla per l’auricular és simplement l’inductor que justifica
els seus impulsos més foscos?
Aquesta és la qüestió que plana
en els darrers minuts de metratge d’aquesta pel·lícula cridada
a generar encesos debats i a ficar-se dins la pell dels espectadors. Malauradament, aquesta
vegada no podem tranquil·litzar-nos pensant que es tracta
d’una pel·lícula i prou…
NOVES VISIONS - NO FICCIÓ
PRADO 19:45
the
exorcist
in the 21st
century
Amb El exorcista, William Friedkin no només va escriure una
pàgina terrorífica a la història del
cinema sinó que també va contribuir a posar de relleu el controvertit ofici dels sacerdots que
es dediquen a visitar persones
que podrien estar posseïdes per
dimonis i intentar foragitar-los
amb rituals que no són gaire diferents dels que podem veure a
les pel·lícules. Potser menys espectaculars, però tant o més inquietants, perquè ja sabem que la
realitat sempre acaba superant la
ficció. El documental del noruec
Fredrik Horn Akselsen posa sobre
DIARI DEL FESTIVAL
7
Divendres 5 d’octubre 2012
la taula moltes preguntes, sense
donar-nos-en necessàriament les
respostes, i arriba a mostrar-nos
fragments d’un exorcisme real. I
sí, us podem assegurar que hi ha
crits i convulsions, encara que –i
ho diem sense ànim de frivolitzar
amb el sofriment— l’endimoniada
aquí no arriba als nivells escatològics de Linda Blair ni treu bava
verda per la boca.
The Exorcist in the 21st Century ens
descobreix que un dels pocs exorcistes que hi ha a Europa resideix
precisament a Espanya. Es tracta
del pare José Antonio Fortea, a
qui observarem, en la seqüència
més poderosa del film, oficiant
una missa d’alliberament col·lectiu a una església del Perú, on de
cop i volta un grup de persones
entre el públic comencen a reaccionar violentament. Si teniu
amics d’aquests que diuen que El
exorcista els fa pixar-se de riure
enlloc de tenir por, porteu-los a
veure aquesta pel·lícula. Potser
en sortiran amb cara d’haver-se
repensat la opinió sobre el suplici
de la pobre Regan.
ror epidèmic de The Bay i Patrice
Leconte amb aquesta flamant incursió en el cinema animat.
La família Tuvache regenta un
negoci d’allò més pròsper, pensat
per a satisfer els desitjos de tots
aquells que volen treure’s la vida.
La seva botiga és plena d’aparells,
armes i metzines, articles que
asseguren als clients abandonar
aquesta vall de llàgrimes d’una
manera eficaç i satisfactòria. Tot
canvia, però, amb el naixement
del somrient Alan. La seva joie de
vivre no es correspon amb el gest
aspre dels seus pares i germans, i
no trigarà gaire a afectar negativament les vendes.
Adaptant la coneguda novel·la de
Jean Teulé, el director de Monsieur Hire i El marit de la perruquera
dóna via lliure a l’humor negre
i elabora una joia farcida de seqüències musicals.
És probable que a Leconte el gust
per l’animació se li hagi despertat tard, però veient Le magasin
des suicides no hi ha cap dubte
que aquest gènere li escau d’allò
més, i li dóna una lleugeresa i un
encant inèdits. Segona joventut,
crec que en diuen, però…
Es projecta amb el curt
The Missing Key
anima’t
retiro 15:15
LE MAGASIN
DES SUICIDES
S.O.F. COMPETICIÓ
auditori 19:45
Hi ha molts cineastes que, en
un determinat punt de la seva filmografia, semblen habituar-se a
un cert tipus de pel·lícules. De vegades, però, ens trobem amb directors que decideixen donar un
cop de timó a la seva trajectòria i
explorar territoris inèdits. Aquest
any a Sitges en tenim dos bons
exemples: Barry Levinson i el ter-
A través de una cuidada recreación histórica y un look refinadamente retro se desarrolla
este elegantísimo thriller que repasa el auge y caída de un agente
de aduanas convertido en gángs-
NAMELESS
GANGSTER
ter en la Corea de los 70 y los 80.
En Busán todo huele a podrido:
criminales, heroína, puñaladas,
palizas, sobornos y un cuerpo de
policía corrupto hasta las cejas.
Estos son los elementos básicos
sobre los que se sustenta, dígamoslo de una vez, esta película
sobre la mafia coreana. “Las cosas no se consiguen hablando”. Así
funciona todo en Busán.
Lejos del objetivo por conseguir un
fresco histórico de corte épico sobre las bandas rivales de la ciudad
(como sí lo hace, y en todo su esplendor, Gangs of Wasseypur), Nameless Gangster se centra en la vida
y peripecias de un tipo capaz de
matar a su perro con tal de forrarse
y salvar su culo. La tercera película
de Yun Jong-bin, que mezcla una
seca violencia con un humor negro
hasta la médula, acaba por convertirse, en realidad, en la batalla de
un hombre contra sí mismo y sus
contradicciones. Contra las mentiras que, una tras otra a lo largo de
toda una vida, llevarán a este personaje a darse cuenta de que se ha
pasado la vida en busca de su verdadera identidad.
Tranquilos, no encomendaron semejante hazaña al primero que
pasaba por allí. Choi Min-sik (Old
Boy, Encontré al diablo) es el elegido para interpretar a este imprevisible, excéntrico y borrachuzo
personaje cegado por la codicia.
Una actuación que, gracias a una
camaleónica versatilidad y manejo de los registros interpretativos,
y a una innata condición para la
representación de la miseria humana, sitúa a Min-sik ante la que
podría ser la mejor película de
toda su carrera. Estamos ante un
actor privilegiado llamado a marcar una era, si no lo ha hecho ya.
Digámoslo de una vez.
midnight x-treme
retirO 01:00
marató
AMONG FRIENDS + DEAD
SHADOWS + SHIVER
Aquesta és la primera marató Midnight X-Treme del
festival, però la podem considerar també, amb tota justícia, una marató de Danielle
Harris. Últimament, l’actriu
nord-americana mai no falla
al festival, ja sigui a les ordres de Rob Zombie o d’Adam
Green. Harris s’estrena com a
directora amb Among Friends,
un slasher amb regust al cinema dels 80 que promet tensió i
humor a parts iguals. D’entrada, l’argument us pot recordar
La última cena, aquella comèdia negra de culte que Cameron Diaz va protagonitzar als
anys 90. Però el debut rere la
càmera de Harris no es queda
en l’humor verbal, sinó que la
casa on es duu a terme el sopar acabarà ben xopa de sang.
Atenció als “cameos” de Michael Biehn i Xavier Gens.
La nit de por continua amb
Dead Shadows, l’opera prima
del francès David Cholewa. I
la seva és una excepcional carta de presentació. Potser els
homenatges a la sèrie B dels
setanta i vuitanta no passen
desapercebuts, però si alguna
cosa distingeix aquest film és
l’honesta mirada amb què el
director segueix el jove protagonista durant la nit més
estranya de la seva vida. Cholewa no es queda en el mer
exercici nostàlgic, sinó que
tenyeix aquesta lúbrica aventura nocturna d’una capa naturalista, amb una treballada
i en ocasions hipnòtica aposta
visual.
A Shiver, la tercera pel·lícula del
lot, veurem a John Jarratt posant-se de nou en la pell d’un
sàdic psicòpata, com ja va fer
a Wolf Creek, i turmentant l’angelical secretària interpretada
per Danielle Harris. Al repartiment també figuren Casper
Van Dien, que enguany repeteix a Sitges amb The pact, i Rae
Dawn Chong, una actriu de
culte a qui segur que recordareu com la companya d’aventures d’Arnold Schwarzenegger
a Commando. Un violent thriller que no us permetrà aclucar
els ulls ni un moment, signat
per un veterà del gènere, el
gal·lès Julian Richards, present
a edicions anteriors del festival
amb pel·lícules com Darklands
o The Last Horror Movie.
I no podem oblidar-nos dels
dos capítols de la sèrie Femme
Fatales (Libra i Family Business)
que, a mode d’aperitiu, obriran la marató. Dones enfundades en vestits provocatius que
imparteixen justícia, sovint
contra homes, i per mitjà de
les tècniques més doloroses.
Aquest és el tipus de programa
que els noctàmbuls trobem a
faltar a les ensopides matinades de la televisió estatal...
DIARI DEL FESTIVAL
8
Divendres 5 d’octubre 2012
NOVES VISIONS - DARK
PRADO 00:45
S.O.F. COMPETICIÓ
RETIRO 13:00
La pesadilla USA
CURTS FANTÀSTICS
A COMPETICIÓ (I)
GOD BLESS AMERICA +
JUNKIE + CRAWL
Los directores de esta noche no se cortan un pelo si hay
que poner el dedo en la llaga y
apretar hasta que supure. Ya se
trate de hurgar en la decadencia
americana, en el mundo de las
drogas o en las relaciones humanas, en general. Para empezar,
ya iba siendo hora de que Bobcat Goldthwait llegara a Sitges.
Con filmes como Los perros dormidos mienten o World’s Greatest
Dad se ha consolidado como un
maestro de la comedia incómoda, esa que nos hace reír a la vez
que nos deja mal cuerpo. God
Bless America, su última y demoledora película, es el Taxi Driver
de la “Generación YouTube”, un
exabrupto inmisericorde contra
los millones de norteamericanos
que creen, y disfrutan creyendo,
que la realidad es aquello que
aparece en las pantallas de sus
teléfonos móviles, ordenadores y
televisiones. Contra la vida, tal y
como está organizada en el siglo
XXI. La estrategia de Goldthwait
es la misma que usó Uwe Böll en
Rampage: coge una pistola y mátalos a todos. A los que merecen
morir, que son la inmensa mayoría. Una joya lúcida, violenta e
imprescindible.
A Adam Mason ya le echábamos
de menos. La verdad es que se
nos ha hecho largo el tiempo
transcurrido desde la edición
de 2010 del festival, en la que el
director inglés presentó las tremebundas Pig y Blood River. Su
nueva película, Junkie, es una
comedia negra sobre gente que
se droga y que quiere dejarlo. Un
cruce, afirma el mismo Mason,
entre Trainspotting y la película
de culto Withnail y yo, de Bruce
Robinson. Escrita junto a su coguionista habitual, Simon Boyes,
Junkie contiene grandes dosis,
nunca mejor dicho, de humor insano, locura, sordidez y todo lo
que suele haber en un filme de
los responsables de cosas como
The Devil’s Chair o Broken, vistas
también aquí en Sitges.
El cine de género australiano
ha resurgido con fuerza en los
últimos años, como lo prueban
obras del calibre de Wolf Creek
y El territorio de la bestia (Sitges
2007) de Greg McLean, The Loved
Ones (Sitges 2010) de Sean Byrnes o Crawlspace de Justin Dix,
presente en esta edición del Festival. A estos nombres hay que
añadir el de Paul China, cuyo sorprendente debut, Crawl, cierra
esta maratón. Un thriller tenso
y atmosférico que entiende el
suspense tal como lo concebían
Hitchcock o Polanski, primando
la violencia psicológica antes que
la física, y del que el crítico de Lumiere Miguel Blanco Hortas ha
dicho que muy bien podría ser,
por el horario en el que se proyecta, “la más oculta de las joyas
de esta edición del festival”.
Són intel·ligents, honestos i
valents. No tenen res a perdre,
no han de donar explicacions
a ningú i tampoc no estan
sotmesos a les lleis de cap indústria. Són lliures. Benvinguts
un any més a la millor selecció
de curtmetratges fantàstics de
la temporada. Sitges 2012 presenta la crème de la crème de la
producció nacional i internacional, una exquisida mostra dels
treballs dels cineastes destinats
a prendre el relleu en el futur.
Sofisticats, poètics, hilarants,
apocalíptics, brutals, fets amb
tota mena de mitjans i textures
diferents, els curtmetratges de
la Secció Oficial Fantàstic no
deixaran indiferent ningú.
el gènere curt amb la història
d’un home que, famolenc i assedegat, camina pel desert fins
que arriba en un hotel. Atenció
als referents d’aquest film, amb
homenatges a la millor sèrie B.
Llagas. Abel contreu una estranya malaltia a Egipte que li
omple el cos de nafres i que li
fa treure el pitjor d’ell mateix.
Aquesta producció espanyola
es col·loca en la cursa de curts
més fastigosos de la temporada.
Don Pepe Popi. Carlos
Vermut (Diamond Flash) ataca
de nou amb una història en
què els Venga Monjas reben
l’encàrrec de fer un vídeo. Cínicament incorrecte, l’humor de
Terra sola. Amb una increï- Don Pepe Popi es transforma en
ble barreja de formats que van pura fantasia... irreverent.
de l’acció real a l’animació digital, passant per la tècnica de Castidermia. Casto, fill
stop motion, es presenta aques- d’un taxidermista, és un perta producció belga de context sonatge sinistre que viu aïllat
apocalíptic on no falten tota del món a la consergeria d’una
mena de criatures.
fàbrica abandonada. És l’estiu i
un grup d’adolescents del poble
Eslabón. La factoria ESCAC s’instal·la davant del seu cau
torna a la càrrega amb un in- per a riure-se’n...
tens thriller d’horror on una
fotògrafa de guerra veu com Y la muerte lo seguía.
el seu marit té un estrany ac- Aquest western clàssic amb
cident. En comptes d’ajudar-lo, pinzellades d’horror i amb una
preferirà immortalitzar el mo- factura tècnica enlluernadora,
ment amb la seva càmera.
compta amb tots els elements
necessaris per a passar-ho d’allò
Hotel. José Luis Alemán (La més bé: cavalls, saloons, pistoherencia Valdemar) s’endinsa en lers immortals i una venjança.
DIARI DEL FESTIVAL
9
Divendres 5 d’octubre 2012
ENTREVISTA: WILLIAM LUSTIG
violentas u ofensivas que pudieran ser las escenas.
Aún así, la película funciona a
muchos niveles. Una de las cosas
que más se recuerdan de ella es
la química entre Joe Spinell y Caroline Munro.
Ellos se habían conocido en Roma,
cuando coincidieron en el rodaje
de Starcrash, choque de galaxias.
La producción fue un poco complicada, y Joe cuidó mucho de Caroline durante esas semanas. Un
tiempo después, él la fue a visitar
cuando vino a una convención en
Nueva York; una cosa llevó a la
otra y los dos terminaron apareciendo en la película.
“Nuestra
intención
en Maniac
era hacer
la película
de terror
definitiva”
Tu carrera empezó en el cine
pornográfico ¿Cómo fue la transición entre este y el terror, que
en cierta manera también es una
forma de entretenimiento “para
adultos”?
Mi intención fue siempre hacer
películas de terror, porque eran
las que realmente me gustaban.
En los setenta, los rodajes de porno eran muy profesionales: se rodaba en 35mm y se estrenaba en
cine; era un panorama completamente distinto al de hoy en día.
Así que, en cierta forma, utilicé el
porno como una escuela de cine
y, cuando se me presentó la oportunidad de cambiar de género, la
aproveché sin dudarlo.
Se podría decir que, de algún
modo, Maniac era también una
película pornográfica, ya que pocas películas de terror (ni siquiera las del llamado torture porn)
han ido tan lejos en sus escenas
gore ¿Cómo concebiste la violencia del filme?
Queríamos hacer la película de
horror definitiva, así que pusimos
todo nuestro esfuerzo en incluir
la mayor cantidad de escenas impactantes posibles. Nuestra única
intención era agarrar al público
por el cuello, sin importarnos lo
La tira de GUILLEM DOLS
Siempre se ha dicho que la película capturaba muy bien el ambiente del Nueva York de finales
de los setenta y principios de los
ochenta ¿Qué recuerdas de aquella época?
En aquellos años, la ciudad tenía
muchísimos problemas económicos, y eso la convertía en un lugar
peligroso, muy distinto a lo que es
hoy en día ¿Has oído hablar de la
calle 42? Por aquel entonces estaba llena de sex shop y cines grindhouse. Ahora, en cambio...¡La
sala donde solían proyectar blaxploitation es la misma donde luego estrenaron El rey león! Maniac
reflejaba todo aquello. También
coincidió en el tiempo con los
crímenes de El Hijo de Sam, y hay
aspectos de la película que están
influidos por el caso. Recuerdo
que cuando salieron los retratos
robot del asesino, hubo gente que
dijo que me parecía un poco a él!
[ríe] Eran tiempos muy locos para
vivir allí, pero la verdad es que lo
echo de menos...
Más que un director de género,
tu filmografía también demuestra que eres un gran retratista de
la ciudad ¿Era una decisión consciente rodar tanto en exteriores?
Absolutamente. Mira, yo no nací
en una granja, nací en Nueva
York. No sabría cómo rodar el
campo, pero sí conozco muy bien
las calles. Cuando empecé a hacer
cine, cada vez que salía a dar un
paseo veía posibles tomas y lo-
calizaciones donde rodar, así que
para mí era natural imaginar historias que ocurriesen allí.
Como decías antes, Maniac es
una película muy ligada a su
tiempo, hasta el punto que parecería imposible volver a rodarla
ahora ¿Qué opinas del remake de
Franck Khalfoun?
Siempre he creído que gran parte del éxito de Maniac se debe
a Joe Spinell. Realmente, no sé
cómo habría sido el filme sin él.
Pero creo que el hecho de elegir
a Elijah Wood para el remake fue
un acierto, porque aunque físicamente son muy distintos, tiene
unas cualidades únicas. De hecho,
la mayor crítica que puedo hacerle a la película es que, al estar rodada desde el punto de vista del
asesino, casi no vemos a Elijah.
¡Franck debería haber hecho una
versión alternativa, la habríamos
podido incluir en el Blu-Ray! [ríe]
Algunas de tus películas causaron
rechazo en el momento de estrenarse; sin embargo, con el paso
de los años se han ido convirtiendo en clásicos ¿Cómo interpretas
ese cambio de percepción?
Recuerdo el caso de una mujer que
organizó una protesta frente a un
cine que proyectaba Maniac, y llegó a captar la atención de la prensa. Pues bien, un año después de
aquello la arrestaron por estar implicada en un asesinato que tuvo
lugar antes incluso del estreno de
la película. Son cosas que nunca
entenderé. ¡Lo único que hice fue
derramar un montón de ketchup!
En cuanto a cómo son vistas
ahora... Es gracioso: este mes el
Museo Municipal de Arte de Los
Angeles proyectará Maniac y Vigilante. ¿Te lo imaginas? ¡En su día
los diarios ni siquiera reseñaron
esos filmes!
Este año Sitges dedica un ciclo al
cine de culto, y entre las películas
que se proyectan está tu Maniac
Cop 2.
Creo que es mi mejor película, y
la que siento más mía. Si quieres
conocer mi personalidad, está en
lo que ves en pantalla. ¡Aunque no
sé si eso es bueno o malo!
Hace diez años fundaste Blue
Underground, que se ha convertido en una de las mejores distribuidoras de cine exploitation
y de culto ¿Cómo empezó ese
proyecto?
Hace años, cuando todavía dirigía, empecé a comprar los derechos de algunas películas para
editarlas en LaserDisc. Mi idea era
simplemente editar las cosas que
yo quería ver. Entonces hubo el
boom del DVD y me di cuenta de
que lo que había empezado casi
como un hobby se había convertido en una empresa.
Precisamente, con la proliferación de editoras especializadas
en cine de género, muchos filmes
que antes eran difíciles de localizar pueden verse sin dificultad
¿Crees que eso ha influido en el
hecho de que el culto que antes
se profesaba a las películas se
haya desplazado hacia el merchandising, los DVD, camisetas,
posters, bandas sonoras...?
Creo que existe una nostalgia por
el cine de terror de hace unas décadas, sobre todo por parte de la
gente joven, que siente que se ha
perdido algo. Y supongo que poseer esos objetos rellena el hueco.
Yo también soy un fan, y me gusta tener las bandas sonoras de las
películas de Sergio Leone o de Dario Argento. Es una extensión de
la experiencia de ver la película. Y,
como director, me siento halagado de que mis películas generen
esa clase de interés, que se disfruten de esa manera.
Por último ¿Qué recuerdas de tu
primera visita a Sitges, cuando
viniste a presentar Maniac?
¡Lo primero que se me ocurre es
que, desde luego, el hotel en que
estuve alojado no era tan bonito como este! También recuerdo
que el agua de la ducha era muy
salada. ¡Nunca llegué a sentirme
limpio! No, en serio... Me emocionó poder conocer a Paul Naschy,
porque era un gran admirador
suyo. ¡Ah! Y la comida: todo tenía
cabeza y ojos. Cuando íbamos a
comer, Joe Spinell jugaba con ella
y me tomaba el pelo porque sabía
que me daba mucho asco [ríe].
DIARI DEL FESTIVAL
10
Divendres 5 d’octubre 2012
ENTREVISTA:
yim pil-sung
ÚLTIMA SALIDA
es tracta d’una preocupació dels
nostres dies. Jo crec que si el final del món acaba arribant, no
serà per una guerra nuclear. Serà
per un element tan insignificant
com una poma podrida o una
grip aparentment innòcua.
Com explica l’excel·lent estat
de salut del cinema de gènere a
Corea? Què fan bé els directors
coreans que no facin els altres?
Sobretot, li posem moltes ganes.
El boom del cinema coreà respon
a l’emergència d’equips d’actors
i directors molts entregats en la
seva feina. En altres països, la
gent creativa decideix dedicar-se
a l’art o a la literatura. Els coreans creatius de la meva generació sempre hem somiat en fer
cinema. Tots plegats formem
una mena de família, perquè ens
molts casos vam estudiar junts i
hem passat moltes nits parlant de
cine i veient pel·lícules.
“Més que
l’economia, és
la creativitat
el que està
en crisi”
Com va sorgir la idea de rodar
una pel·lícula per capítols com
Doomsday Book? Quina dinàmica es va establir amb un director més experimentat com Kim
Ji-Woon (Dos hermanas, A Bittersweet Life)?
Kim Ji-Woon és un gran amic i
una gran influència, tot i que de
vegades sorgeixin conflictes entre
nosaltres, que em semblen naturals. Els dos primers episodis van
ser rodats al 2006. El que volíem
era que un director diferent rodés
cadascun dels tres capítols, però
hi va haver un problema amb el
tercer realitzador previst, Han
Jae-Lim (West 32nd), que es va
retirar del projecte. L’any passat
vaig decidir rodar jo mateix el tercer capítol, amb l’ajuda de Kim
Ji-Woon, per poder concloure la
pel·lícula. Vist el resultat, és curiós que els temes que em semblaven rellevants fa cinc anys m’ho
semblin encara més avui.
Sovint, la ciència-ficció ha servit
per analitzar assumptes d’actualitat formulant metàfores i
establint paràboles. Era la seva
voluntat?
Sí, he seguit aquesta línia. He
volgut portar estereotips del
cinema de gènere, com els zombis o l’Apocalipsi, cap a un terreny més personal. He intentat
que em serveixin per expressar
les meves idees sobre la societat d’avui. Per exemple, si parlo
de zombis és perquè avui tots
som una mica morts vivents.
Som més feliços avui que fa cinquanta anys, quan no teníem ni
mòbils ni Internet? La meva resposta és no. Aleshores els homes
eren més innocents, però també
menys solitaris. D’altra banda, si
parlo de l’Apocalipsi, és perquè
Kim Ji-Woon acaba de rodar a
Hollywood amb Arnold Schwarzenegger i Park Chan-Wook també s’ha estrenat en anglès, de la
mà de Nicole Kidman. Li temptaria una experiència similar?
Vaig estar amb Kim Ji-Woon a Los
Angeles mentre rodava la pel·lícula, o sigui que he vist de prop
la part positiva tant com la negativa. Fer cinema cada cop és més
difícil. Més que l’economia, és la
creativitat el que està en crisi. Si
em proposen finançar un projecte que m’il·lusioni, no m’ho pensaré. En tot cas, rodaré la meva
pròxima pel·lícula a Corea. Serà
una comèdia negra sobre tres
perdedors, a l’estil de Entre copas o les pel·lícules de Harold i
Kumar.
Si realment li quedessin 24 hores
de vida, com passa a la pel·lícula,
a què les dedicaria?
Em quedaria amb la meva família.
Si ja està decidit que no hi ha escapatòria i que morirem tots, no
faria res per escapar. M’agradaria
tenir un final silenciós.
BRIGADOON
Este año Brigadoon se traslada,
pero lo hace para irse al único
lugar en el que sabemos que
os sentiréis como en casa: El
MATADERO. En realidad es un
edificio histórico: L’Escorxador,
que seguro que conocéis los
que llevéis años paseando por
Sitges. Y los que no los conozcáis, lo conoceréis. Está bastante cerca de un bar que todo
hijo de vecino de por aquí conoce por sus “superfrankfurts”.
Quien no se haya comido uno,
no sabe lo que son esta ciudad
ni este festival. Así de claro os
lo digo. Y también os digo que
tenéis que ver Barcelonorra, una
aberración gloriosa, una orgía
de fluidos y sangre por entregas en la que doce aspirantes a
cineasta con serios problemas
mentales nos cuentan historias
que se supone que podrían estar ocurriendo ahora mismo en
Barcelona. Sexo sórdido, vísceras, seres humanos a la deriva,
burdas imitaciones de películas recientes como Ted de Seth
MacFarlane... un desperdicio, la
verdad, aunque yo mojé unos
cuantos calzoncillos mientras
me lo tragaba.
En Brigadoon también lloramos
a los que se nos han perdido por
el camino, y en mayo de este
año nos dejó Miguel Iglesias
Bonns, a los 96 años. Este veterano cineasta catalán deja tras
de sí una interesante trayectoria ligada sobre todo al suspense y al horror, entre la que figuran títulos tan reivindicables
como La maldición de la bestia,
con Paul Naschy, o la misteriosa y sensual Desnuda inquietud,
que abre hoy el pequeño homenaje que se le dedica.
Tendremos en primicia el estreno de Undertaker, de Naoyoshi
Kawamatsu, con la presencia
de su director, una impactante
película sobre un tipo que, en
un mundo infestado de zombies, se ofrece a acabar con tus
seres queridos si tú no tienes
agallas para ello. Se podrá ver
la primera parte de La cripta
de las condenadas, la (pen)última opus erotica de Jess Franco,
tres horas de placer repartidas
entre hoy y el domingo. Los
amantes de las bizarradas que
se salen del marco anglosajón
podrán degustar una muesta
de cortometrajes turcos; también hay una película llamada
Jodidos kabrones, otra que se
llama Tanathomorphose, la presentación de la editorial Tyrannosaurus Books, que prometen
cubriros de regalos si os pasáis,
y, gracias a Dios, tenemos un
bar donde podréis digerir todo
esto echando mano de bebidas
refrescantes.
Toni Junyent
DIARI DEL FESTIVAL
11
Divendres 5 d’octubre 2012
ENTREVISTA:
charles de lauzIrika
mado Detroit, I Love You. Detroit
[donde se rodó Crave] es una ciudad triste y deprimente, pero los
directores de esa película hacen
que parezca hermosa. Quería que
la película fuera como la mente
deteriorada de Aiden, oscura e inquietante, pero con rincones en
los que puedes hallar belleza. Buscamos una paleta de color que vibrara, que estuviera viva. Una ciudad puede ser un lugar siniestro
pero en ella también puedes llegar
a encontrar cosas que te motiven,
incluso el amor.
El uso de la voz en off y la sinopsis de Crave han llevado a mucha
gente a compararla con la serie
Dexter.
Para nada. En realidad, las similitudes que puede haber son muy
superficiales. No había visto nada
de Dexter antes de rodar Crave,
pero echándole un vistazo al piloto, y puedo decir que mi película
es radicalmente distinta. La narración en off, de hecho, no tiene
mucho que ver. La de Dexter es
muy literal, todo el rato te dice lo
que está haciendo o pensando, sin
vacilaciones, mientras que la voz
en off de Aiden es más cercana a
lo que creo que es la conciencia,
ya que, a veces, sus voces interiores se mezclan y se contradicen.
hacer películas desde que tenía
siete años. Hice cortos cuando
era un chaval, luego fui a la escuela de cine y, cuando salí, empecé
a trabajar para cineastas como
Tony y Ridley Scott, entre otros.
Primero porque tenía que ganarme la vida, aunque me encantaba
hacer making-offs y producir DVD.
Cuando tuve la oportunidad de rodar Crave, todo fue muy natural.
Cuando terminó, sentí tal excita- Imagino que, como todos nosoción que supe que quería seguir tros cuando nos enteramos, la
muerte repentina de Tony Scott
¿Cómo definirías tu película, Cra- haciendo películas.
te cogió por sorpresa.
ve, para los que vayan a verla esta
¿Tienes algún nuevo proyecto en- Sí. Es curioso, porque conocí a
noche?
Tony antes que a Ridley. Cuando
Es una película de género que tre manos?
lucha contra el propio género. Sí. Sigo con los DVD pero ahora entré como asistente en la proSu protagonista, Aiden, tiene, un estoy escribiendo la adaptación ductora de ambos, Scott Free,
poco como todos, ideas que le de un relato corto de Philip K. empecé a trabajar con Tony, ayubullen en la cabeza, y la película Dick, que trataré de rodar el año dándole en sus guiones. Le vi tres
meses antes de que muriera y tentrata sobre toda la gama de sen- que viene.
go imágenes en la cabeza de su
timientos que esas ideas pueden
reflejar. Diría que es una película Crave es una película nocturna y habitual sonrisa, el brillo en sus
oscura que, sin embargo, no se ojos... Siempre fue muy amable
muy psicológica.
recrea en un look visual sucio o y entusiasta conmigo. Es terrible
¿Cómo te has sentido al dar el deprimente, sino que hasta pa- cuando pienso que finalmente esa
salto de realizar extras de DVD a rece que sus escenarios reluzcan. sería la última vez que lo vería. Le
filmar tu primer largo? ¿Era algo La mayor inspiración para el as- extrañé al instante y le sigo extrapecto visual de la película fue un ñando mucho, pero siempre nos
que ya tenías planeado?
La verdad es que llevo queriendo documental francés reciente lla- quedarán sus películas.
“Crave es
radicalmente
distinta a
Dexter”
LA
LA COLUMNA DEL CRÍTIC
Cualquiera le lleva la
contraria a Mr. Brown
El espectador medianamente
versado en Tarantinofilia sabe
que sus filmes forman un solo
universo: Vic Vega, Michael
Madsen en Reservoir Dogs, y Vincent Vega, John Travolta en Pulp
Fiction, son hermanos; el sargento Donny Donowitz de Malditos
Bastardos es el padre de Lee Donowitz, el productor de Amor
a Quemarropa y, para muchos,
todo Kill Bill no es otra cosa que
Fox Force Five, el fallido piloto de
televisión de Mia Wallace.
Pero, más allá de esa cosmogonía, existe otro universo en el
que también viven los Vega, los
Donowitz, las hamburguesas Big
Kahuna y todo lo demás: el de lo
tarantinesco. Accedimos a ese
club hace ahora 20 años, gracias
a Reservoir Dogs, que ese año se
llevó en Sitges el premio al mejor
director y al mejor guión. Ahora
sabemos de qué hablamos cuando oímos “tarantinesco”: violencia cartoony, diálogo seinfeldiano, fiebre marcial, ozploitaiton,
blaxploitaition, giallo, spaghetti
western y todos esos géneros y
estilos de los que entonces nadie
sabía nada.
En 1992, el año en que se estrenó Reservoir Dogs, triunfaron
Solo en Casa 2, Arma Letal 3, El
guardaespaldas e Instinto Básico.
También se vieron Sin Perdón,
Esencia de Mujer y Regreso a
Howard’s End. Nada, ni por un
lado ni por el otro, que se pa-
reciese remotamente a esa película que arrancaba con la voz
del director explicando su teoría
sobre el significado de Like a Virgin, de Madonna.
La figura del propio Tarantino
resultaba fascinante y anticipaba por lo menos en una década algo que más tarde vendría
a definir la cultura popular, de
Abrams a Apple: el culto al nerd,
el fanático que exhibe sus obsesiones con orgullo. Como rápidamente pudo aprender todo
el mundo, el realizador se había
educado a sí mismo por la vía
del atracón en el videoclub Video Archives y cargó su primera
película de guiños y homenajes en plan provocón. Venga,
encuentren a Peckinpah, a
Scorsese y a Kubrick; localícenme esa película de Hong Kong
que estoy “citando” con tanta
chutzpah, parecía decir, interpelando a sus semejantes, si es
que entonces los había.
Empire colocó Reservoir Dogs
en lo alto de su lista (incluso la
obsesión geeky por las listas es
parte del tarantinismo) de las 50
mejores películas independientes de la historia y haría falta
tener la retórica de Mr.Brown,
que jura que Like a Virgin va sobre una chica con un novio demasiado bien dotado, para argumentar lo contrario.
Begoña Gómez Urzaiz
DIARI DEL FESTIVAL
12
Divendres 5 d’octubre 2012
ENTREVISTA:
jurat carnet jove
howski em van convèncer, entre
tant efecte bala, de la potència
de la realitat induïda i alternativa. Un film contundent fruit d’un
guió molt filosòfic.
HÈCTOR PRATS
1. Què estàs estudiant?
2. A què et vols dedicar?
3. Quins valors
cinematogràfics tindràs
en compte a l’hora
de decidir a quines
pel·lícules doneu el premi?
5. Ens pots dir una
pel·lícula que per a tu
identifiqui el cinema
fantàstic?
SANDRA ASTOR
gestiono el meu patrimoni. Estic
desesperat.
2. Al cinema, per descomptat. És
un dels meus desitjos. M’agradaria treballar en alguna cosa que
fes que llevar-me al matí valgués
la pena, poder viure gràcies a allò
que m’apassiona. Si tot em va malament, acabaré cantant a musicals o poeta.
3. Que siguin memorables, que
hi hagi una idea sòlida al darrera
i que durant l’hora i mitja (més
o menys) que durin no em facin
pensar en una altra cosa que no
sigui a la pantalla. Ho accepto
com una gran responsabilitat i
confio que estarem a l’alçada de
les circumstàncies.
4. És difícil, perquè qualsevol que
digui em definirà d’alguna forma:
El màgic d’Oz, bruixes aixafades i
micos voladors. Poder fugir de la
realitat cap a un món desconegut
on poder enfrontar els nostres
temors i sortir més forts i savis;
això és el cinema fantàstic. Què
bonic.
1. Sóc llicenciada en Periodisme
per la Universitat Autònoma de
Barcelona. Els darrers mesos també he assistit a un curs de crítica
de cinema a La Casa del Cine.
2. M’agradaria trobar feina en
un departament de comunicació
d’una productora o mitjà relacionat amb l’àmbit del cinema o de
la música.
3. Valoro molt el guió i la voluntat
d’innovar i transgredir els paràmetres establerts dins d’un estil o
d’un gènere.
4. Alien, el vuitè passatger, de Ridley Scott. Terror claustrofòbic, MERITXELL MEYA
ciència-ficció de qualitat i una 1. He acabat les llicenciatures de
iconografia que ha perdurat du- Publicitat i RRPP i Periodisme.
rant generacions.
2. Aspiro a ser crític i guionista
cinematogràfica.
3. La originalitat narrativa i la diJAIME A. HERRERA
1. Res. Vaig acabar Comunica- versió. Pel·lícules transgressores
ció Audiovisual i des d’aleshores que s’allunyin de la banalitat arem busco la vida: faig els meus gumental.
projectes, col·laboro en d’altres i 4. Matrix. Amb ella, els Wac-
1. Estudio Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, i ara cursaré 3r. Toquem moltes tecles, però especialment ens
centrem en el cinema, la televisió
i l’art audiovisual, tant en els seus
aspectes pràctics com teòrics.
2. A explicar històries, i a veure i
extreure de les idees d’altres l’essència conscient o involuntària
que les impregna. Vull dedicar-me
a crear i estudiar imatges, paraules i música.
3. L’originalitat i capacitat de renovació, remescla i variació dels
gèneres; la qualitat estètica i fotogràfica; l’èxit en la narració; l’accessibilitat al públic; la capacitat
d’entreteniment o reflexió, i els
mitjans emprats, entre d’altres.
4. Per a mi, Stalker és el film que
identifica l’esperit del cinema
fantàstic. No es tracta només
de presenciar el miracle d’allò
impensable, sinó de creure-hi cegament, i anar-hi a la cerca amb
el pensament en mode “I want to
believe”.
JOAN RUIZ
1. Aquest setembre he finalitzat
els estudis de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu
Fabra, després d’haver entregat
el meu projecte final consistent
en un guió de llargmetratge i una
memòria filmada.
2. En un context gens clar, únicament tinc present que en la meva
dedicació professional alternaré
l’escriptura (ficció, assaig, crítica)
amb agafar la càmera.
3. Trajectòria del cineasta, estètica, articulació del gènere, models
narratius, textura… a banda dels
valors i criteris principals, espero
que la sorpresa, la interrupció, la
força d’una pel·lícula innovadora,
extrema, sigui allò que em guiï per
decidir els guardons.
4. Sense cap mena de dubte,
Stalker d’Andrei Tarkovski. El que
dins del film es coneix com “La
Zona”, podria ser el paradigma
de la fantasia, un indret normal i
quotidià transformat en extraordinari a partir dels elements de la
ficció.
Aurora guanya
el Méliès d’Or
a la millor pel·lícula
fantàstica europea
En el marc de la Federació
Europea de Festivals de Cinema Fantàstic (EFFFF), es van
lliurar, a la gala d’inauguració de Sitges 2012 que va tenir
lloc ahir al vespre a l’Auditori
de l’Hotel Meliá, els premis a
la millor pel·lícula i al millor
curtmetratge de gènere fantàstic europeus. Aurora (Vanishing
Waves), una producció lituana
que explica la història d’un científic que investiga el sistema
neuronal humà amb la finalitat
de transmetre informació d’un
cervell a un altre, ha obtingut
el Méliès d’Or al millor llargmetratge fantàstic europeu del
2012. Aquest guardó no fa sinó
confirmar l’excel·lent trajectòria de la pel·lícula dirigida per
Kristina Buozyte, que en el Fantastic Fest d’Austin ja va acaparar un bon grapat de premis:
a la millor pel·lícula, direcció,
guió i interpretació femenina.
El Méliès d’Or al millor curtme-
tratge europeu ha estat per a
Zimmer 606, una producció suïssa dirigida per Peter Volkart
que narra les aventures d’un
venedor ambulant la nit que
decideix pernoctar en un estrany hotel. Aquesta producció, espectacular i sofisticada,
ja es va emportar el Méliès
d’Argent en el Festival de Cinema Fantàstic de Neuchâtel.
Enguany tindrem l’ocasió de
gaudir d’ambdues pel·lícules:
Aurora es presenta dins la secció Noves Visions i Zimmer 606
competeix a la Secció Oficial
Fantàstic.
El Sitges - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de
Catalunya 2012 obrirà la nova
temporada dels premis Méliès,
de manera que els films que
aconsegueixin el Méliès d’Argent estaran automàticament
nominats per a competir pel
Méliès d’Or de 2013. Enhorabona als guanyadors!
Els restaurants
de Sitges també
s’apunten al Festival
El Menú Fantàstic torna per
als restaurants de Sitges. Per
segon any consecutiu, diferents
restaurants adherits al Gremi
d’Hostaleria de Sitges han elaborat una proposta de menús
especials amb plats enginyosos
i d’orientació fantàstica.
Entre els dies 4 i 14 d’octubre,
els establiments que formen
part d’aquesta iniciativa ofereixen una àmplia i variada oferta
gastronòmica, adaptable a tots
els gustos i butxaques per tal
de facilitar al màxim l’estada
de tots aquells visitants a
l’esdeveniment.
En aquesta edició s’han adherit a la proposta divuit establiments, que han assignat als
seus menús títols tan atractius
com “La profecia 666”, “Soy leyenda”, “Blue Velvet” o “La última cena”. La majoria dels locals
oferiran els plats durant tots els
dies del Festival. Els menús tenen preus oscil·lants entre els
10 i els 38 euros, i ofereixen diverses opcions de menú.
Els divuit restaurants que participen en la iniciativa són: La
Concha, la Nansa, Pic-Nic, la
Cucanya del Port (Port Sitges),
Iris Gallery, Alenti, Cafè Bar
Roy, Vento (Sunway), Acqua
(Sunway), Izarra, Dehesa Santa
Maria, Yamuna, Moon Sitges,
Esmarris (Hotel Dolce), 3 (H
Medium Sitges Park), Los Vikingos i Sports Bar.
DIARI DEL FESTIVAL
14
Divendres 5 d’octubre 2012
PROGRAMACIÓ
AVUI - DIVENDRES 5
08:30 AUDITORI
INSENSIBLES
Juan Carlos Medina. Espanya,
França, Portugal, 2012. 105’
09:00 RETIRO
BRANDED
Jamie Bradshaw, Alexander
Doulerain. EUA, Rússia, 2012. 107’
09:15 PRADO
O DUPLO. 25’
LA ARAÑA VAMPIRO
Gabriel Medina. Argentina, 2012. 92’
13:45 PRADO
RESERVOIR DOGS
Quentin Tarantino. EUA, 1992. 99’
15:15 RETIRO
THE MISSING KEY. 30’
LE MAGASIN DES SUICIDES
Patrice Leconte. França, Canadà,
Bèlgica, 2012. 79’
15:30 AUDITORI
COMPLIANCE
Craig Zobel. EUA, 2012. 90’
15:30 PRADO
THE CONSPIRACY
10:45 AUDITORI
Christopher MacBride. Canadà,
HOLY MOTORS
Léos Carax. França, Alemanya, 2012. 115’ 2012. 85’
11:00 RETIRO
THE DAY
Doug Aarniokoski. EUA, 2011. 96’
17:30 AUDITORI
JOHN DIES AT THE END
Don Coscarelli. EUA, 2011. 99’
11:45 PRADO
MISS LOVELY
Ashim Ahluwalia. Índia, 2012. 110’
17:30 RETIRO
GANGS OF WASSEYPUR I
Farhan Akhtar. Índia, 2012. 160’
13:00 AUDITORI
FLYING SWORDS OF DRAGON GATE
Tsui Hark. Hong Kong, Xina, 2011. 125’
17:30 PRADO
YOUNG GUN IN THE TIME
Oh Young-doo. Corea del Sud,
Japó, 2012. 95’
13:00 RETIRO
CURTS FANTÀSTICS COMPETICIÓ 1
TERRA SOLA. 16‘
ESLABÓN. 18’
HOTEL. 12’
LLAGAS. 19’
DON PEPE POPI. 16’
CASTIDERMIA. 15’
Y LA MUERTE LO SEGUÍA. 20’
19:45 AUDITORI
NAMELESS GANGSTER:
RULES OF THE TIME
Yun Jong-bin.
Corea del Sud, 2012. 133’
19:45 PRADO
THE EXORCIST IN THE 21st
CENTURY
Fredrik Horn Akselsen.
Noruega, 2012. 83’
20:30 RETIRO
DOOMSDAY BOOK
Kim Ji-woon, Yim Pil-sung.
Corea del Sud, 2012. 113’
21:30 PRADO
EL PEIX SEBASTIANO. 32’
FOR LOVE’S SAKE
Takashi Miike. Japó, 2012. 134’
22:30 AUDITORI
HOLY MOTORS
Léos Carax. França, Alemanya,
2012. 115’
22:45 RETIRO
CRAVE
Charles de Lauzirika. EUA, 2012. 113’
01:00 AUDITORI
FOUND FOOTAGE MARATÓ
V/H/S
Varis autors. EUA, 2011. 116’
AREA 407
Dale Fabrigar, Everett Wallin.
EUA, 2012. 90’
THE BAY
Barry Levinson. EUA, 2012. 85’
01:00 RETIRO
MARATÓ
FEMME FATALES:
FAMILY BUSINESS. 56’
LIBRA. 58’
MIDNIGHT X-TREME
AMONG FRIENDS
Danielle Harris. EUA, 2012. 80’
DEAD SHADOWS
David Cholewa. França, 2012. 75’
SHIVER
Julian Richards. EUA, 2011. 92’
SALA TRAMUNTANA
00:45 PRADO
MARATÓ LA PESADILLA USA
GOD BLESS AMERICA
Bobcat Goldthwait. EUA, 2011. 104’
JUNKIE
Adam Mason. EUA, 2012. 88’
CRAWL
Paul China. Austràlia, 2011. 80’
BRIGADOON
14:00 HOMENATGE A MIGUEL
IGLESIAS BONNS
DESNUDA INQUIETUD
16:00 ESTRENA BRIGADOON
THANATOMORPHOSE
18:00 SESSIÓ ESPECIAL
CURTMETRATGES
PURULI, CULTURE & ART
19:30 PRESENTACIÓ
TYRANNOSAURUS BOOKS
20:30 ESTRENA BRIGADOON
JODIDOS KABRONES
21:45 ESTRENA BRIGADOON
UNDERTAKER
23:00 ESTRENA BRIGADOON
BARCELONORRA
09:45
MEDIA ANTENA CATALUNYA.
VIES DE FINANÇAMENT DE
PROJECTES INTERACTIUS I
CROSSMEDIA
01:00 ESTRENA BRIGADOON
LA CRIPTA DE LAS
CONDENADAS
17:00
TAULA RODONA: LA FI DEL
MÓN. AMB ELS GERMANS
PASTOR, YIM PIL-SUNG,
JAMIE BRADSHAW I
ALEKSANDR DULERYAN
ESPAI FNAC
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades
18:00 PRESENTACIÓ DEL
LLIBRE EL FIN DEL MUNDO
AMB PEDRO PALAO
ÚltimA PROJECCIó
DIARI DEL FESTIVAL
15
Divendres 5 d’octubre 2012
PROGRAMACIÓ
DEMÀ - DISSABTE 6
08:30 AUDITORI
AFTERSHOCK
Nicolas López. Xile, 2012. 90’
14:00 RETIRO
CURTS D’ANIMACIÓ A
COMPETICIÓ I
21:00 RETIRO
COMPLIANCE
Craig Zobel. EUA, 2012. 90’
08:30 RETIRO
EXCISION
Richard Bates Jr. EUA, 2012. 81’
15:15 PRADO
NOVA AUTORIA
22:45 AUDITORI
INSENSIBLES
Juan Carlos Medina. Espanya,
França, Portugal, 2012. 105’
09:15 PRADO
JACK AND DIANE
Bradley Rust Gray. EUA, 2012. 105’
10:15 RETIRO
AFTER SCHOOL MIDNIGHTERS
Hitoshi Takekiyo. Japó, 2012. 94’
10:30 AUDITORI
BLOOD-C: THE LAST DARK
Naoyoshi Shiotani. Japó, 2012. 106’
11:15 PRADO
MI LOCO ERASMUS
Carlo Padial. Espanya, 2012. 93’
12:00 RETIRO
JOHN DIES AT THE END
Don Coscarelli. EUA, 2011. 99’
16:00 AUDITORI
IRON SKY
Timo Vuorensola. Finlàndia,
Austràlia, Alemanya, 2012. 93’
16:15 RETIRO
BERSERK. THE GOLDEN AGE
ARC I. THE HIGH KING´S EGG
Toshiyuki Kubooka. Japó, 2011. 75’
18:00 RETIRO
GANGS OF WASSEYPUR II
Farhan Akhtar. Índia, 2012. 160’
18:15 AUDITORI
MANIAC
Franck Khalfoun. França, EUA,
2012. 90’
12:30 AUDITORI
TWILIGHT EVENT
18:15 PRADO
METHOD TO THE MADNESS OF
JERRY LEWIS
Gregg Barson. EUA, 2011. 116’
13:15 PRADO
PHANTASM
Don Coscarelli. EUA, 1979. 91’
20:15 AUDITORI
AFTERSHOCK
Nicolas López. Xile, 2012. 90’
14:00 AUDITORI
MOTORWAY
Soi Cheang. Hong Kong, 2012. 89’
20:30 PRADO
ROOM 237
Rodney Ascher. EUA, 2012. 104’
22:45 PRADO
O DUPLO. 25’
LA ARAÑA VAMPIRO
Gabriel Medina. Argentina, 2012. 92’
23:00 RETIRO
AMERICAN MARY
Jen i Sylvia Soska. Canadà, 2012 .102’
01:00 AUDITORI
MARATÓ
ZOMBIE CHIC 3D. 6’
PIRANHA 3DD. 82’
STITCHES. 86’
FEMME FATALES: BAD SCIENCE. 30’
NEW KIDS NITRO. 78’
01:00 RETIRO
MONSTER MARATÓ
STORAGE 24. 87’
THALE. 77’
THE DINOSAUR PROJECT. 82’
F. 75’
01:00 PRADO
ESPECIAL BBC - DR WHO:
SERIES 7 - EPISODE 1 (ASYLUM
OF THE DALEKS).45’
SLICE AND DICE: THE SLASHER
FILM FOREVER. 75’
MANIAC COP 2. 90’
CLASS OF 1984. 98’
SALA TRAMUNTANA
11:00 DUES DÈCADES
D’IMPACTE DE CINEMA DE
GÈNERE A LA INDÚSTRIA
ESPANYOLA
BRIGADOON
11:00 CICLE THE ASYLUM
15è ANIVERSARI
THE HAUNTING OF WHALEY
HOUSE
13:00 ESTRENA DOCUMENTAL
CONTRA EL TIEMPO
15:00 PRESENTACIÓ TAC 2012
14:00 DeAPLANETA PRESENTA
“THE HOST” LA NOVA SAGA
DE STEPHENIE MEYER
17:00 TROBADA AMB L’ACTRIU
BARBARA STEELE
20:00 ESPECIAL MANIAC. AMB
FRANCK KHALFOUN, WILLIAM
LUSTIG I ELIJAH WOOD
ESPAI FNAC
15:30 NOVA ACCIÓ MADE
IN HONG KONG - AMB LA
PRESÈNCIA DE FRED TSUI,
SHAWN YUE, SOI CHEANG
(MEDIA ASIA)
18:00 PRESENTACIÓ DEL
LLIBRE DE “THE IMPOSSIBLE”
AMB LA PRESÈNCIA DE J.A.
BAYONA, DIRECTOR I DESIRÉE
DE FEZ, ESCRIPTORA
19:00 PRESENTACIÓ: LINEAZ
DE DOLMEN EDITORIAL
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades
16:00 SESSIÓ ESPECIAL
DE CURTMETRATGES
18:00 UN CHICO DE PORTADA
19:00 ESTRENA DOCUMENTAL
THE LONG ROAD BACK FROM
HELL
20:00 PREMI NOSFERATU:
TERESA GIMPERA
LA TUMBA DE LA ISLA MALDITA
22:00 PREMI BRIGADOON:
PAUL NASCHY
23:45 SESSIÓ ESPECIAL JESÚS
FRANCO
DRÁCULA VS. VAMPIR
00:30 HOMENATGE A LINA
ROMAY
LORNA... THE EXORCIST
ÚltimA PROJECCIó