danza en paisajes urbanos ∑ dance in urban landscapes

danza en paisajes urbanos ∑ dance in urban landscapes

DANCING CITIES
danza en paisajes urbanos ∑dance in urban landscapes
Least Common Multiple: Arte, Espacio Público y Ciudadanía en Europa · Art, Public Space and Community in Europe
Num 05. 2012 | Gratis · Free | Revista anual · Annual magazine | www.cqd.info
STAFF AND
MORE
COLLABORATORS
ASSOCIACIÓ MARATÓ DE L’ESPECTACLE
FRANCESC MUÑOZ
Coordinación Ciudades Que Danzan
c/ Trafalgar 78, 1º1ª
08010 Barcelona
Tel. +34 93 268 18 68
Fax. +34 93 268 24 24
[email protected]
www.cqd.info
Dirección Red CQD · Dancing Cities Network
Direction Mar Cordobés & Juan Eduardo López
Edición y Dirección creativa Revista · Magazine Edition and Artistic Directon Mar
Cordobés & Olga Sasplugas
Editor Asistente · Assistant Editor Anci Hammerstein
Diseño gráfico · Design and layout VIA
Traducciones · Translations
Esther Zafra, Carlos Mayor, Antoine Leonetti,
Josephine Watson.
---------------------------------------------------Fotos portadas · Cover Pictures
Marzio Mirabella. UBI Danza, Genova.
Impresión · Printing
Montjor SL, Arts Gràfiques
Distribución · Distribution
Associació Marató de l’Espetacle
Depósito legal · Legal deposit: B-56.2592007
ISSN: 1888-2811
Difusión gratuita · Periodicidad anual
Annual magazine · Free diffusion
---------------------------------------------------Con el apoyo de · Supported by
Doctorado, actualmente profesor de Geografía Urbana en la Universidad Autónoma de
Barcelona. Su área principal de interés es la
planificación urbanística y el diseño y gestión
del paisaje en diferentes tipos de espacios urbanos. Autor de “Urbanalización: Paisajes Comunes, Lugares globales” (Gustavo Gili, Barcelona 2008). Holds a Ph.D. and is currently
lecturing in urban geography at the UAB. His
main area of interest is urban planning, design
and management of the landscape in different
types of urban spaces. He is the author of the
book “Urbanalization: Common Landscapes,
Global Places” (Gustavo Gili, Barcelona 2008).
SITESIZE
Plataforma de proyectos colaborativos centrada en la metrópolis contemporánea. Fundada en 2002 por Elvira Pujol y Joan VilaPuig, Sitesize desarrolla trabajos específicos
de creación y mediación cultural en la región
metropolitana de Barcelona. Collaborative
projects platform centred on the contemporary metropolis. Founded in 2002 by Elvira
Pujol and Joan Vila-Puig, it develops specific
creation and mediation projects in the Barcelona metropolitan area. www.sitesize.net
RAMON PARRAMON
Jefe de los estudios de máster y posgrado y
Co-director del Máster Diseño y Espacio Público de Elisava (Universitat Pompeu Fabra).
Desde 1999, dirige IDENSITAT que convoca
creadores, promueve intervenciones y debates en el ámbito de la creación vinculada al
espacio público. Head of the master’s and
postgraduate studies and Co-Director of the
Design and Public Space Master at Elisava
(Universitat Pompeu Fabra). Since 1999, runs
IDENSITAT, inviting creators and promoting interventions and debates in the field of public art.
TONI MIRA
---------------------------------------------------Si desea recibir (contrareembolso) la edición
impresa o quieres recibir la versión en pdf,
envianos tus datos a [email protected] · If you
would like to receive the magazine in its printed version (cash on delivery), send us your
contact details to [email protected]
-----------------------------------------------------------------Esta revista fue producida durante el 2011. Revisen
nuestra web www.cqd.info para las fechas exactas
de cada festival · This magazine was produced in
2011. Please refer to our website www.cqd.info for
actual dates of each festival.
1
Coreógrafo, bailarín y actor. En 1987 fundó
Nats Nus Dansa. En 2010 recibió el Premio
Nacional de Danza de Cataluña otorgado por
el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts
(CoNCA). Choreographer, dancer and actor. In
1987 he founded the Company Nats Nus Dansa. In 2010 he received the Premio Nacional
de Danza de Catalunya awarded by (CoNCA).
www.natsnus.com
MIEL ARQUITECTOS
Estudio de arquitectura fundado por M.A Borrás y E. Grammont en Barcelona. Han creado “Barcelona Architecture Walks”, proyecto
centrado en la difusión de la arquitectura a
través de las obras de sus maestros. Architectural firm founded by M.A Borrás and E. Grammont in Barcelona. They created “Barcelona
Architecture Walks”, a project focusing on the
dissemination of architecture through the works
of their masters. www.mielarquitectos.com
MARCO AIME
Antropologo, insegna Antropologia Culturale all’Università di Genova. Ha condotto ricerche sulle Alpi e in Africa occidentale e ha
pubblicato diversi libri sia di saggistica sia di
narrativa. Anthropologist; he teaches Cultural Anthropology at Genoa University. He has
conducted researches in the Alps and in West
Africa and has published several essays and
fiction books.
BRUNETTO DE BATTÉ
Architetto, docente presso la Facoltà di Architettura di Genova. Numerose sono le pubblicazioni orientate nello spazio di confine tra
arte e progetto. Collabora con il Comune di
Genova dagli anni ’80, attraverso seminari
operativi nelle periferie urbane ed altri eventi
culturali. Architect and lecturer at the Faculty
of Architecture of Genoa. His numerous publications are oriented in the space between art
and design. He has been collaborating with
Genoa City Hall since the 80s, operating in
suburban areas through seminars and other
cultural events.
ALINE NARI
Coreografa, danzatrice, studiosa di letteratura
italiana. Direttrice artistica della Compagnia
Nari-Frangioni/UBIdanza lavora in diversi ambiti dello spettacolo (dalla performance urbana all’Opera Lirica) in Italia e all’estero mantenendo un’attenzione costante ai temi della
relazione, del confine pubblico/privato, della
formazione. Choreographer, dancer, scholar in Italian literature. Artistic Director of the
Company Nari-Frangioni/UBIdanza, she has
been working in several performative areas
(including urban context and Opera Houses)
in Italy and abroad, maintaining a constant
focus on themes like relationships, border of
public / private space, education.
CESARE VIEL
Artista visivo, docente presso Accademia Ligustica di Belle Arti di Genova.Il suo lavoro è
incentrato sulle pratiche dell’installazione e
della performance intorno ai temi della relazione e della comunicazione, dell’identità personale e del rapporto tra il linguaggio verbale
e le immagini. Visual artist and lecturer at the
Ligurian Academy of Fine Arts in Genoa. His
work focuses on installation and performance
‘s practice around such issues as relationship
and communication, personal identity, relation
between verbal language and images. www.
cesareviel.com
LISA NYED
Responsable de distribución en el centro
regional de producción de cine en Skåne
(Malmö). Commissioner Screening and Distribution at the regional resource and production centre Film in Skåne (Malmö).
EDITORIAL
Este es un número especial de la revista Ciudades Que Danzan con motivo de la
presentación de nuestro proyecto LEAST COMMON MULTIPLE, resultado de la
colaboración entre ocho festivales europeos de la red: DIES DE DANSA (Barcelona),
EMPAPE (A Coruña), CORPI URBANI (Genova), INTERFERENZE (Teramo), A CITY
THAT DANCES (Swansea), CITY HOPPERS (Malmö), DANSE EN VILLE (Eupen) Y
DANTZA HIRIAN (Eurociudad Vasca). El objetivo principal del proyecto es la exploración, desde una perspectiva pan-europea, de la relación entre conceptos como cultura -con especial atención a la danza-, espacio público, ciudadanía e inclusión social,
en las diferentes ciudades participantes, descubriendo sus diferencias y similitudes y
explorando su mínimo común denominador.
El proyecto quiere ofrecer un lugar de encuentro para gestores culturales, organizaciones artísticas, compañías de danza y académicos trabajando en el ámbito de
las artes escénicas y el espacio público, con el objetivo de generar debates sobre el
desarrollo socio-urbanístico de las ciudades europeas contemporáneas. En la revista
encontraréis el resultado de los grupos de trabajo, tanto locales como internacionales,
desarrollados en las ciudades participantes.
También os presentamos brevemente otras dos actividades que están siendo desarrolladas actualmente en el marco del proyecto y cuyo objetivo es ahondar en la
democratización de la cultura. Por un lado DCODE (dcode.cqd.info) acerca la danza
contemporánea al público no especializado a través de las nuevas tecnologías, proponiendo recorridos virtuales en las ciudades de la red a través de la visualización de
pequeños videodanzas grabados en espacios públicos. Por otro lado, os ofrecemos
imágenes e información del primer film de la red, en fase de post-producción actualmente y que, dirigido por el cineasta catalán Roger Gual, ha sido grabado en Genova,
Barcelona, Swansea y Malmö. Por último encontraréis, como viene siendo habitual la
agenda de los festivales miembros.
This is a special edition of the Dancing Cities Magazine, presenting the “LEAST COMMON MULTIPLE” project, a collaboration between eight European Festivals of the
network: DIES DE DANSA (Barcelona), EMPAPE (A Coruña), CORPI URBANI (Genova),
INTERFERENZE (Teramo), A CITY THAT DANCES (Swansea), CITY HOPPERS (Malmö), DANSE EN VILLE (Eupen) AND DANTZA HIRIAN (Basque Eurocity). The main aim
of the project is the exploration, from a pan-european perspective, on the relationship
between culture -specially dance-, public space, community and social inclusion in the
participant cities, discovering their differences and similarities and exploring their least
common multiple.
The project aims to bring together curators, art organizations, dance companies and
academics working in the field of performing arts and public space studies, to open
debates around the socio-urban development of the European contemporary cities. In
the magazine you will find the articles resulting from the focus groups, both local and
international, developed in the participant cities.
We also present you other two activities under development within the framework of
the Least Common Multiple project, whose aim is the democratization of culture. In
the one hand, DCODE (dcode.cqd.info) aims to bring contemporary dance closer to
non-specialized audiences using new technologies, proposing virtual itineraries in the
cities through short video-dances recorded at public locations. In the other hand, you
will find info and images of our first movie, currently in post-production phase. The
movie, directed by Catalan film maker Roger Gual, has been shooted in Barcelona,
Genova, Swansea and Malmö. Finally you will find, as usual, the agenda of the Dancing Cities festivals.
3
(exploring art, public space and social cohesion in Europe)
LEAST
COMMON
MULTIPLE
4
UBIdanza - Picture by Marzio Mirabella / Images from the Dancing Cities Film Shooting
BARCELONA
(spain)
5
La Intrusa - Photo by Roger Gual / Images from the Dancing Cities Film Shooting
DANSA I ESPAI PÚBLIC
A BARCELONA
FRANCESC MUÑOZ_urban anthropologist
TONI MIRA_choreographer
MIEL ARQUITECTOS_architects
SITESIZE_artists
RAMON PARRAMON_cultural manager
L’espai públic a la ciutat del segle XXI: una introducció
L’espai públic és el tipus d’espai urbà que millor defineix la vida a la
ciutat. La contínua interacció entre les seves vessants construïda/física
i social/cívica ha donat tradicionalment forma a la imatge característica dels espais vivibles i viscuts on la cultura i la sociabilitat urbanes
troben el seu lloc. Aquest tipus de lloc on la civitas urbana es mostra
de manera privilegiada, s’ha vist exposat però a dinàmiques de canvi,
algunes de les quals s’han revelat de manera inesperada i han acabat
fins i tot per contradir les visions que acostumaven a entendre aquesta
part de la ciutat com quelcom immutable, garantía última de la vida
urbana tradicional.
Així, des de la dècada del 1980 s’han anat succeint una sèrie de mutacions entre les quals dos de concretes s’han de subratllar per la seva
importància capital per a comprendre els valors de l’espai públic en el
nou segle XXI: en primer lloc, la continua erosió de les condicions de la
sociabilitat urbana tradicional als espais públics arquetípics de la ciutat
moderna, a causa de dinàmiques directament o indirecta relacionades
amb els processos de globalització. En segon lloc, la multiplicació de
l’espai públic tot seguint formats i possibilitats en absolut canòniques,
la qual cosa ha acabat configurant un interessantíssim procés de diversificació de la res pública que defineix el caràcter metropolità de la
ciutat en el moment actual1.
Pel que fa a la primera transformació, com exemples de la forma en
que els processos de globalització afecten a l’esfera local que els espais públics representen s’haurien d’esmentar aspectes com el turisme
global, les migracions transnacionals o l’estil de vida de la mobilitat. Es
tracta de tres qüestions que permeten albirar canvis profunds pel que
fa al manual d’ús dels espais públics urbans encara que la seva morfologia i el llenguatge formal del seu disseny s’hagin mantingut.
El turisme global ha multiplicat la presencia i la intensitat d’ús per part
d’un tipus d’habitant urbà aliè al substrat local. Les migracions transnacionals han representat la hipervisibilitat d’unes maneres de viure
l’espai públic, d’uns codis culturals d’identificació i d’unes necessitats
d’ús del que és públic col·lectiu sensiblement diferents a aquelles que
l’urbanisme va tenir en consideració quan gestà els prototips d’espai
públic de la ciutat moderna. Finalment, l’estil de vida de les poblacions
urbanes i metropolitanes actuals, es caracteritza per la importància
dels fluxos de mobilitat fins el punt que aquesta arriba a ser el patró
privilegiat de contacte amb l’espai urbà, molt més que l’experiència
d’estar i romandre al lloc. Així, al costat del tipus d’ús de l’espai públic
que requereix l’habitant, els territoriants (Muñoz, 2008) expressen noves demandes i mostren nous comportaments pel que fa a l’ús quotidià dels espais públics de la ciutat.
Pel que fa a la segona gran transformació, a unes ciutats que han canviat tant el seu aspecte físic com les condicions i caràcter de la seva
sociabilitat no es estrany, així doncs, que hagin aparegut nous escenaris amb un clar contingut públic, paradoxalment a aquells llocs on
aquest caràcter de ciutat cívitas era més absent: a les perifèries.
S’ha produït així una multiplicació dels espais públics més enllà de
les tipologies tradicionals institucionalitzades per la pràctica de
l’urbanisme, com la plaça, el carrer o el parc. El procés de creixement
i transformació de les ciutats al moment actual mostra així tot un ventall d’espais periurbans que han passat de ser residus del procés urbanitzador a contenir en gran mesura la vida pública metropolitana:
marges fluvials a cavall entre diversos municipis; cobriments parcials
d’infraestructures viàries; antics espais productius o velles àrees
industrials; àrees d’horts urbans o pedreres en desús conformen així
una varietat de paisatges anteriorment associats a intersticis i buits entre infraestructures, territoris expectants o, simplement, abandonats, i
que avui representen un autèntic patchwork territorial de nous espais
públics definits a una escala metropolitana. Una xarxa discontinua de
6
noves àgores urbanes que mostra la capacitat del paisatge com a nou
lloc cívic i que contrasta amb la competència per cada metre quadrat
que suporten els espais públics de la ciutat històrica tradicional, l’espai
públic més canònic.
caracteritzen i defineixen l’estil de vida d’una comunitat mostren, en
realitat, tot el contrari, és a dir, uns usos comuns i estandarditzats que
acaben per igualar la natura de l’espai públic arreu. Més que espais
col·lectius de la diferencia, per tant, es mostren com espais públics
de la norma.
Distincions conceptuals bàsiques sobre l’espai públic urbà
Considerant una definició de l’espai públic amb voluntat, per tant, de
reconèixer de manera realista les dinàmiques i evolucions actuals que
caracteritzen aquesta part de les ciutats, convé establir algunes matisacions i clarificar alguns continguts. Entre les moltes qüestions que
es podrien destacar, sembla important subratllar com a mínim dos aspectes especialment rellevants:
- La distinció entre ‘espai públic’ i ‘usos públics de l’espai’.
- La diferenciació entre ‘espai públic’ i ‘espai col·lectiu’.
Pel que fa a la primera qüestió, en tant que lloc de caràcter no privat, l’espai públic es defineix per ser l’escenari privilegiat on els usos
públics (no privats) del territori es mostren de manera més clara en
atenció a quatre variables importants: la quantitat, la multiplicitat, la
temporalitat i la intensitat dels usos de l’espai.
Així, és a l’espai no privat on els usos públics es mostren en major
número i diversitat, de manera més permanent i intensa. Parlem així
d’una multiplicitat d’usos diversos que romanen durant un temps important i mantenen una presencia i visibilitat ben clares a l’espai de la
ciutat. Ara be, la situació actual de les ciutats en el nou segle mostra
una preocupant paradoxa. D’una banda, assistim a clares tendències
d’especialització, privatització i tematització dels espais públics. Unes
dinàmiques que assenyalen una evolució vers la reducció, minimització i, en els pitjors casos, amputació literal dels usos públics de l’espai
que van, discretament o de manera més òbvia, quedant arraconats
quan no desapareixent completament de l’escenari públic. De manera
paral·lela, i probablement en conseqüència, l’espai públic es va carregant cada vegada més d’usos privats de l’espai que, de forma puntual
però també de manera permanent en no pocs casos, protagonitzen
una molt clara ocupació visual i física de l’espai públic.
D’una altra banda, i per paradoxal o inesperat que pugui semblar, alguns contextos definits per la titularitat privada, comencen a acollir
alguns usos públics que tradicionalment es feien presents únicament
a l’espai públic. Així, per exemple, en la mesura que cada vegada més
activitats característiques de la vida urbana –com les vinculades a l’oci
o l’entreteniment– tenen més presencia a recintes privats –com centres
comercials, complexes de lleure, outlets o fins i tot aeroports– resulta
progressivament més freqüent trobar en aquests llocs usos que en
moments anteriors únicament es feien presents als espais públics de
la ciutat.
Pel que fa a la segona gran qüestió, és important establir la diferència
entre ‘espai públic’ i ‘espai col·lectiu’: L’espai públic es defineix en
termes conceptuals com el lloc essencial de la col·lectivitat a la ciutat,
en el sentit que aquells aspectes socials i culturals que antropològicament consideraríem com més vinculats al procés d’identificació de
l’individu amb una comunitat i amb un territori pertanyen o es fan presents a l’esfera física pública. Ara be, no tots els espais públics que
efectivament contenen usos públics representen en realitat atributs de
tipus col·lectiu de la mateixa manera ni amb similar intensitat. En altres
paraules, a alguns llocs urbans la presencia i vigència dels usos públics de l’espai arriba a representar també imaginaris, valors i cultura
compartida per un col·lectiu determinat en un grau tal que es produeix
un procés d’arrelament, apropiació, identificació i pertinença al lloc per
part dels individus. Això és el que defineix el concepte d’espai públic
col·lectiu. És en aquests espais públics on una comunitat expressa,
per tant, els aspectes diferenciadors de la seva forma de vida que la
representen culturalment i social.
En aquest sentit, la situació actual de les ciutats mostra com molts espais col·lectius han anat perdent aquest tipus de contingut restant merament com espais urbans que, efectivament, contenen usos públics
però sense aquella capacitat de representació col·lectiva que, erròniament i ingènua, se li acostuma a pressuposar a l’espai públic per se.
És més, en moltes ocasions, ja sigui per la manera en que s’han implementat i dissenyat, ja sigui pel tipus d’ús que en fan els habitants,
parlaríem d’espais públics que més que subratllar les diferències que
7
Podem per tant concloure que l’objectiu al que hauria d’aspirar la ciutat seria el de dotar-se d’una xarxa important i socialment reconeguda
d’espais on, d’una banda, els usos públics de l’espai siguin presents
en condicions de quantitat, multiplicitat, temporalitat i intensitat significatives i, d’una altra banda, els continguts col·lectius que caracteritzen i diferencien culturalment aquella comunitat s’expressin de manera tangible en un grau tal que es puguin fàcilment produir processos
d’arrelament, apropiació, identificació i pertinença al lloc per part de
les persones. En aquesta doble tasca, l’art en general i la dansa en
particular poden jugar un paper actiu i proactiu com s’exposarà al final
d’aquesta contribució.
Propostes per a repensar l’espai públic a la ciutat actual
Abans però d’explicar de quina manera i en quina mesura les arts poden articular aquest nou paper, val però la pena explorar, encara que
sigui de manera necessàriament esquemàtica, diferents dimensions de
l’espai públic urbà que permeten intuir i perfilar aquest valor de les manifestacions artístiques en el context urbà; diferents perspectives que
fan evident el valor de l’espai públic com a lloc privilegiat per a l’acció
de la manifestació artística entesa en les seves múltiples vessants: la
creació, la producció, la difusió, la gestió i el gaudi-consum de l’art. En
aquest sentit, es presenten a continuació quatre definicions diferents i
al mateix temps complementàries de l’espai públic urbà que mostren
la capacitat de les arts per a transformar l’espai públic a la ciutat:
L’espai públic com el lloc de la participació i l’autogestió ciutadana.
En aquest sentit, els espais públics presenten un evident potencial
en termes d’espai col·laboratiu la qual cosa introdueix de ple el debat
de la qualitat de la ciutadania i la possibilitat de millorar l’exercici de la
mateixa a partir d’una participació ciutadana que ultrapassi el llindar
mínim de l’expressió d’una opinió determinada en un moment concret
per a arribar a plantejar-se processos d’autogestió i col·laboració que
puguin, de manera efectiva, contribuir a reformular l’espai públic en
termes de democràcia real.
L’espai públic com el lloc de la performativitat. Des d’aquest punt de
vista, assolir una ciutadania ‘performativa’ requereix pensar els habitants i usuaris de l’espai públic no tant com espectadors-participants
sinó com agents-partíceps que no necessàriament segueixen el manual d’instruccions d’ús de l’espai públic dictat moltes vegades des
del disseny urbà sinó que decideixen explorar formes d’apropiació
de l’espai que creen relacions, interaccions i sinèrgies entre diferents
col·lectius.
L’espai públic com el lloc on es construeix l’imaginari metropolità. És
als espais públics urbans on de forma privilegiada es fan evidents les
diverses percepcions de la ciutat que diferents col·lectius poden tenir i
representar. El caràcter metropolità de la ciutat actual no s’expressa a
partir d’una suma simple d’espais públics ben definits i perfectament
estables, on l’urbanisme i les normatives acostumen a primar uns usos
específics, representants d’una única identitat urbana. L’imaginari metropolità es recolza més aviat sobre tot el contrari: sobre la confluència
a l’espai públic de mirades i experiències urbanes que representen
identitats diverses i múltiples, la presencia de les quals convida a entendre els espais públics com plataformes d’una geometria pública
variable, contínuament en construcció.
L’espai públic com el lloc de la porositat, la permeabilitat i el creuament
d’intencions que poden ser de tipus divers: institucionals i ciutadanes,
estètiques i quotidianes, creatives i comunitàries. Aquest caràcter líquid, híbrid i ambigú de l’espai públic fa que sigui l’escenari urbà més
adient per a proposar i implementar projectes fonamentats en processos, és a dir, que aspirin a establir relacions duradores i en el llarg
termini entre agents diferents i amb el context on s’implementen tot
activant el lloc a partir del treball amb elements simbòlics, històrics o
temàtics.
Precisament, aquest potencial de l’espai públic com a membrana
col·lectiva, hàbil, per tant, per a encabir i donar lloc a una multiplicitat de practiques institucionals, ciutadanes, estètiques, quotidianes,
creatives i comunitàries obre, en definitiva, noves portes per a revisar
i enfortir el paper de l’art, les arts escèniques i, en particular, la dansa,
entesos com a actius dinamitzadors del sentit i significat col·lectiu de
l’espai públic.
Art i dansa a l’espai públic: cinc gestos per a una nova ciutat
Les quatre vessants de l’espai públic abans subratllades mostren així
camins d’interès per a l’acció artística quan mira l’espai públic com
el seu territori d’actuació. Així, es podrien suggerir projectes d’art i
propostes de dansa que puguin contribuir a incrementar els llindars
d’autogestió ciutadana, que impulsin la performativitat col·lectiva, que
s’inspirin i posin de manifest l’imaginari metropolità en construcció o
que aprofitin el caràcter porós i permeable de l’espai públic.
Per aquestes vies, la creació i producció artística pot trobar sens dubte
formes efectives de subratllar i enfortir els continguts col·lectius de
l’espai públic.
D’una manera més acotada i específica però, es poden assenyalar ara,
com a argument final, una sèrie de qüestions que expressen de manera encara més clara el paper potencial de l’art i la dansa a l’hora de
significar l’espai públic en la seva doble vessant de contenidor d’usos
públics i de nínxol del caràcter col·lectiu de la ciutat.
Així, el paper potencial de les manifestacions artístiques en relació
amb l’espai públic i amb aquest doble objectiu es pot explorar a partir
de cinc gestos, objectius o ambicions concretes:
L’art com a via directa d’aprofundiment i transformació de l’esfera publica en les seves múltiples vessants, ja sigui a partir del tractament
d’atributs tangibles de l’espai com d’aspectes més subtils lligats al fet
col·lectiu.
L’art com a impulsor del treball ciutadà col·laboratiu i performatiu, de la
participació ciutadana, en les seves múltiples variants, a l’autogestió
comunitària.
L’art com a catalitzador, activador i connector de vessants i esferes
de la vida pública que es mostren de manera disgregada, passiva i
desconnectada.
L’art com a mitjà i instrument per a donar visibilitat i legitimació a
presències, pràctiques socials i experiències urbanes poc o gens visibles a l’espai urbà.
L’art com a garant de la diversitat als espais públics col·lectius i agent
actiu capaç de custodiar el valor principal del caràcter urbà: la possibilitat de trobar interessos de manera espontània a l’espai de la ciutat.
En definitiva, en un món urbà com l’actual, que sembla haver triat el
confort i la seguretat com les finalitats últimes de l’acció de l’urbanisme;
que contempla sense aparent desgrat com les mateixes receptes de
disseny de l’espai públic es van replicant independentment del teixit
urbà i indiferents a la textura social o cultural que caracteritza la ciutat;
que convida a les persones a un ús genèric i banal, a un comportament
repetit i estandarditzat d’uns espais públics previsibles i predictibles
en igual mesura; les arts, i la dansa en particular, no només compten
amb l’oportunitat de proposar maneres alternatives de pensar i fer ús
de l’espai urbà sinó que, més enllà, tenen l’obligació ètica amb la ciutat de treballar amb els espais públics col·lectius per a mantenir la
seva natura urbana més essencial, aquella que caracteritza la ciutat
com a lloc de trobada, com a espai de preguntes, com a territori on
s’expressen la feblesa, els dubtes i la curiositat de l’ésser humà, segurament tot allò que fa que, malgrat tots els problemes que representa,
la ciutat sigui encara la invenció humana més complexa i més durable,
més diversa i més canviant.
(1) Per a una explicació detallada sobre les mutacions que experimenten els
espais públics urbans a finals del segle XX vegeu Muñoz, Francesc (2008) Urbanalización: paisajes comunes, lugares globales. Gustau Gili, Barcelona.
Francesc Muñoz.
Observatori de la Urbanalització, Universitat Autònoma de Barcelona.
You can find an English translation of this article at www.cqd.info
8
THE CONTEMPORARY
EUROPEAN CITY
A DISCUSSION WITH THE ARCHITECTS MIEL ARQUITECTOS (BARCELONA), BRUNETTO DE BATTÉ (GENOVA), TIZIANA LANCIA (TERAMO),
EMMA JONASSON, CAMILA ANDERSON, STEN GORÄSSON (MALMÖ) AND
URSULA KOMES (EUPEN)
1. La Ciudad y el Hombre
La ciudad, la más clara expresión de la naturaleza humana.
Cain, tras matar a su hermano Abel y ser expulsado del seno familiar
decide junto a los suyos fundar la primera ciudad de la historia del
Génesis, reconstruyendo con sus propias manos el paraiso del que
tantas veces le habian hablado sus padres. Desde ese momento se
estableció una frontera, un limite: de puertas hacia dentro regiría la ley
del hombre mientras que el resto, el exterior seria el “eterno desierto
de la inmortalidad”.
En su libro “La invención de Cain” Felix de Azua presenta la Ciudad
como la obra de arte suprema, aquella capaz de representar al conjunto de todas las artes, vias de conocimiento de nuestra realidad y
existencia, del mundo al que tenemos acceso...”el signo aureo del jeroglifico del hombre”. Según Azua “...hay una relación armónica, una
suite que comienza con el invento de la muerte (Cain es el primero en
conocerla), sigue con la construcción de la primera ciudad (el lugar de
las artes) y termina con el ser biológico post humano, el ciudadano
global-virtual”.
La materia de la que esta formada la ciudad es el hombre, este se ha
moldeado a partir de su historia y en la ciudad quedan impresas sus
huellas: fortificaciones romanas, estructuras medievales, extensiones
feudalistas, monumentos de la ilustración, insfraestructuras de la revolución industrial, suburbios residenciales de los 60’s y 70’s... todos
ellos han ido trazando los surcos por los que fluye el espacio público.
Las cinco ciudades europeas participantes en el Focus Group sobre
Espacio público, arte y ciudadania: Malmo, Eupen, Téramo, Génova y
Barcelona son ejemplos tanto del legado morfológico de dicha historia
como de la capacidad de asimilación y reelectura de dichas estructuras urbanas con el paso del tiempo.
Porque en primer lugar un espacio público más inclusivo es la suma
de una red de espacios plurales que atiendan a las diversas colectividades. Emma Jonasson habla sobre la indispensable participación
de sus usuarios con el fin de convertir la planificación del espacio en
un proceso discutido que reafirme un imaginario reconocible y haga el
proyecto resultante más duradero al reforzar su pertenencia al lugar,
que son ellos mismos. En ultima instancia deben de ser espacios para
el encuentro, de colectivos, de diferentes grupos sociales con el fin de
conseguir esa nueva historia de riqueza cultural.
En el caso de Malmö el primer camino para enriquecer el espacio público,
fomentandolo como lugar de encuentro, es incentivando su uso a través
de eventos y potenciando la calidad de sus parques. El proyecto By Light
permite desde el 2008 el uso de los parques en franjas horarias del dia
que debido a su latitud son oscuras, aportando seguridad de disfrute.
En Barcelona la reforma iniciada en 1987 de los patios interiores de
manzana del Eixample ha dado lugar a 44 oasis urbanos de intercambio generacional, conteniendo equipamientos, jardines de infancia,
parques,... recuperando de esta manera la intención original de su diseñador Ildefons Cerda de “ruralizar la ciudad” a la par que “urbanizar
el campo”. Tambien en Barcelona, la articulación urbana ejercida por
el complejo cívico Fort Pienc (contenedor público de mercado, supermercado, biblioteca, escuela, guarderia y residencia geriatrica), ha fomentado el uso de todo tipo de colectivos del espacio público interior
y exterior al complejo y ha reactivado el entorno comercial del barrio,
refundando su identidad de barrio.
4. La ciudad como escenario para la creatividad
Si todas las artes son via de expresión de nuestra consciencia humana, manifestaciones subconscientes del lenguaje humano, entonces
su escenario por antonomasia es la casa del hombre: la ciudad.
La promoción de la expresión artística en un sentido celebrativo suele
ser el objetivo final del la administraciones públicas, en un claro intento
de activar y embellecer el espacio público. Pero la ciudad maneja otras
expresiones cuyo objetivo final no es el fomento del turismo y el consumo en la ciudad, sino canalizar su energia intrinseca para mostrarnos otras realidades que enriquecen a la oficial, para comunicarse. Y
es esta linea la que realmente indaga en nosotros, la que nos aporta...
la que nos incluye.
2. Efectos de la globalización en la morfologia y comprensión urbanas.
En la actualidad el turismo global, la arquitectura de autor o el desarrollo exponencial de la movilidad urbana como estilo de vida estan
dando lugar a lecturas globalizadas del espacio público.
El grafitti es un medio de apropiación y redefinición del espacio a través de la cultura gráfica y la simbologia urbana, Malmö incentiva su
producción en una serie de espacios alrededor de la ciudad.
Barcelona dispone de una red no oficial de colectivos de creativos que
promueven el diálogo abierto a través de conferencias, encuentros y
exposiciones en decenas de lugares de la ciudad. Otro tipo de eventos
más puntuales como el proyecto mundial PARK (ing) Day incita a la
reflexión sobre el espacio vital del coche en la ciudad transformando
temporalmente los parquins de la ciudad parques.
La riqueza de la ciudad europea, apunta Brunetto de Batte, se expresa
en la riqueza de su teatro, nutrido de la diversidad de tradiciones y
acontecimientos que han marcado su geografia. En este sentido podriamos ver natural la teatralización de la ciudad medieval de Barcelona, densificada entre muros a lo largo de 700 años, con un proceso
de peatonalización creciente que permite la humanización del tejido
urbano frente al monopolio del coche; pero no debemos olvidar la fuerte erosión social del estrato local que comporta la intensa presencia
del turista global como habitante urbano ajeno al substrato identitario
del lugar.
La Danza, como via hacia la excelencia expresiva del vinculo físico
entre el cuerpo y el espacio, consigue traslucir los flujos de la urbe, los
ritmos no percibidos, mostrando realidades estratificadas bajo la rutina
diaria. Pero no podemos olvidar que la arquitectura es el arte social
por excelencia, materializada a partir de un perfecto entendimiento del
espacio colectivo que le es propio... La Arquitectura que hace ciudad
es aquella, como decia el gran maestro Enric Miralles: “...capaz de
no esconder la compleja realidad de la que parte” . La creatividad en
la construcción del escenario del hombre fomenta la creatividad del
mismo.
En los ultimos años el turismo incentivado por la arquitectura contemporanea ha sido un fin en si mismo, perdiendo la relación entre
la arquitectura, el lugar, su historia y tradiciones. Dicha arquitectura
mercantilizada tiene un significado, afirma Tiziana Lancia, pero no es
significativa al no unirse a la ciudad, al perder la oportunidad de sublimar el espacio para convertirse en hipertexto sobre lo intangible del
lugar del que surge.
5. Existe un espacio público con identidad europea?
Quizas sea la compleja realidad de la que parten todas la ciudades
europeas, la intensidad cultural de su territorio, el más claro trazo identitario de su espacio público; apunta Ulla Komes. Esta claro que el
espacio público es cada dia más global porque cada dia es más virtual,
movimientos como el del 15M redefinen el carácter de lo público pero
a su vez continuan aconteciendo en lo urbano...en la ciudad, la más
clara expresión de la naturaleza humana.
Pero es finalmente en la periferia de las ciudades, marcadas fuertemente por la movilidad global, donde nacen nuevos espacios de lo
público. Tal y como relata el geógrafo urbano Francesc Muñoz: Las
nuevas ágoras del paisaje urbano surgen en margenes fluviales, cubrimientos de infraestructuras o en antiguas zonas industriales...un patchwork de espacios que no sufren la congestión comercial del espacio
público canónico de la ciudad.
37
3. La planificación de una ciudad más inclusiva socialmente
Dichos espacios que se encuentran bajo una menor presión mercantil
brindan la oportunidad de la construcción de una nueva historia germen para la relectura del resto de espacios colectivos de la ciudad.
¿Podriamos encontrar una identidad común en la forma en que todos
buscamos la manera de crear pautas sostenibles para una ciudad más
segura y vibrante?, proponen Emma Jonasson, Camilla Anderson y
Sten Göransson.
Text by Miel Arquitectos
1. The City and Man
The city, the clearest expression of human nature.
-Cain, after killing his brother Abel and be expelled from the family decides together with his people to found the first city in the Genesis story,
rebuilding with his own hands the paradise that so many times had his
parents explained to him. From then on he established a border, a limit:
within the limits of the city man’s law would govern, thus the exterior
would be the “eternal immortality desert”.In his book “The Invention of Cain” Felix de Azua presents the City as
the supreme masterpiece, which is capable of representing the set of
all arts, all ways of understanding our reality, our existence and the
world we have access to...”Is the aureus sign of the man’s hieroglyph.”
In Azua’s words “... there is a harmonious relationship, a suite that begins with the invention of death (Cain is the first to know), which then
continues with the construction of the first city (the place of the arts)
and ends with the post human biological being; the global-virtual citizen “
The matter of which the city is formed is man, who is moulded from the
history of the city and the city itself has the footsteps of man printed
in it: Roman fortifications, medieval structures, feudalistic extensions,
monuments of illustration, infrastructures from the industrial revolution,
suburbs of the 60’s and 70’s ... all have been tracing the furrows on
which public space flows.
The five European cities participating in the Focus Group on Public
space, art and citizenship: Malmö, Eupen, Teramo, Genoa and Barcelona are examples of both morphological legacy of that history and the
assimilative capacity and urban restating of such structures over time.
2. Effects of globalization on urban morphology and structure.
At present, global tourism, the architecture of auteur or the exponential
growth of urban mobility as a lifestyle is resulting in redesigning public
spaces in a globalized manner.
The richness of the European city, as said by Brunetto de Batte, is
expressed in the richness of his plays, nourished by the diversity of
traditions and events that have marked its geography. In this sense we
could consider as natural the dramatization of the medieval city of Barcelona, increased between walls over 700 years, with a growing pedestrian process that allows the humanization of the urban network against
the monopoly lifestyle of cars, but we must not forget the strong social
erosion of the local stratum that is involved in the intensive presence
of the global tourist as an urban dweller that is oblivious to the identity
substratum of that place.
In recent years tourism fuelled by contemporary architecture has been
an end in itself, losing the relationship between architecture, location,
history and traditions. This commodified architecture has a meaning,
said Tiziana Lancia, but is not significant when it has not joined the city,
losing the opportunity to sublimate the space to become hypertext on
the intangibility of what arises from that place.
But finally it is on the outskirts of cities, strongly marked by global
mobility, where new opportunities are born from the public. As an urban geographer recounts Francesc Muñoz: The new urban landscape
agorae arise next to river banks, in infrastructure coverings or in old
industrial areas (...) a patchwork of spaces that do not suffer from commercial overload like in other public spaces of the city.
3. Planning a socially inclusive city
These spaces that are under less commercial pressure provide an opportunity to create a new seed of history that will allow us to redesign
other collective spaces of the city.
Because a more inclusive public space is the sum of a network of plural
spaces that can respond to the needs of different communities. Emma
Jonasson discusses the essential participation of its users in order to
turn the planning of a space into a discussion process that reaffirms a
recognisable imagery and that makes a more durable resulting project
by strengthening the feeling of belonging to that place, which is made
out of them. Ultimately it must be meeting places of the different social
groups in order to get that new history of cultural enrichment.
UbiDanza, Genova. Dancing Cities Film Shooting
38
In the case of the city of Malmö; to enrich the public space, promoted
as a meeting place, it has been encouraged that it is used through
events and also enhancing the quality of its parks. The “By Light” Project, since 2008, allows the use of the parks in day time slots that are
dark due to its latitude, providing enjoyment.
ries of spaces around the city.
In Barcelona, the reform of the inner courtyards of the blocks in the
Eixample initiated in 1987 has led to 44 urban oasis of generational
exchange, by having facilities, kindergartens, parks, ... thus recovering
the original intent of its designer Ildefonso Cerdà to “ruralise the city”
and at the same time “urbanizing the countryside.”
Another type of specific event such as the global project PARK (ing)
Day encourages reflection on the living space of the car in the city
temporarily transforming parking places into city parks.
Also in Barcelona, urban joint exerted by the Fort Pienc civic complex
(which contains a public market, a supermarket, a library, a school, a
child care and a nursing home), has encouraged all kinds of groups to
use indoor and outdoor public spaces of the complex and has reactivated the commercial environment of the neighbourhood, by refounding its neighbourhood identity.
Barcelona has an informal network of creative collectives that promote
open dialogue through conferences, meetings and exhibitions in dozens of places in the city.
Dance, as a pathway to expressive excellence of the physical link between body and space, gets to translate the city flows, the unnoticed
rhythms, showing stratified realities in the daily routine. Dance Days.
But we can not forget that architecture is a social art par excellence,
materialized from a perfect understanding of the collective space that
is his own ... Architecture makes this town is, as I said the great master
Enric Miralles “... can not hide the complex reality of that part.”
Creativity in the construction stage of man’s creativity encourages it.
4. The city as a stage for creativity
If all arts are our way of expression for human consciousness, subconscious manifestations of human language, then your stage is the
quintessential man’s house: the city.
5. There is a public space with European identity?
Maybe this is the complex reality of all the European cities, the cultural
intensity of its territory, the clearest trace identity of public space, says
Ulla Komes.
The promotion of artistic expression in a celebratory sense is often the
ultimate goal of the government, in an apparent attempt to activate and
beautify public space. But the city manages other expressions whose
ultimate goal is not the promotion of tourism and consumption in the
city, but to channel its intrinsic energy to show and communicate us
other realities which enrich the city. And it is this objective that really
delves into us, that gives something to us; that includes us.
It is clear that public space is more global every day, because every day
it is more virtual, movements such as the “15M” redefine the character
of the public, but in turn continue to happen in the urban sphere... in
the city, the clearest expression of human nature.
Graffiti is a way of appropriating and redefining the space through graphic culture and urban symbolism, and Malmö encourages it in a se-
39
Could we find a common identity in the way we all look for ways to
create sustainable patterns for a safe and vibrant city? Propose Emma
Jonasson, and Camilla Anderson Sten Göransson.
Text by Miel Arquitectos
ciudades que danzan
Red Internacional de Festivales de Danza en Espacios Públicos