Raquel Xalabarder Plantada - Observatorio para la CiberSociedad

Transcripción

QXP02 Papers 09B 29/03/06 09:18 Página 1
www.uoc.edu/uocpapers
Núm. 2 | Març de 2006
Les llicències Creative
Commons:
una alternativa
al copyright?
Raquel Xalabarder Plantada
1
Presentació
Ignasi Labastida i Juan
Fins fa uns anys els drets d’autor o la propietat intel·lectual eren termes desconeguts per al públic en general i les discussions sobre aquests
temes es restringien a àmbits jurídics o legals. Amb l’aparició de les primeres llicències lliures, aplicades al programari, l’anglicisme copyright
i el seu antagonista, el neologisme copyleft, van començar a sovintejar
en altres fòrums de debat allunyats del món jurídic. Actualment, la propietat intel·lectual i els drets dels autors són un dels principals temes
de debat a la xarxa, no tan sols per les modificacions que cal fer en algunes legislacions, sinó també pels problemes que sorgeixen amb l’aparició de noves tecnologies i dels usos que se’n deriven i que les lleis no
preveuen.
El desembre de 2002 naixia als Estats Units un projecte de llicències lliures destinat a qualsevol creació artística. Era el començament
de les llicències Creative Commons (a partir d’ara: CC), un conjunt de
textos legals creat amb l’objectiu que els autors poguessin cedir alguns
drets sobre les seves obres i se’n reservessin d’altres. Ben aviat el projecte va esdevenir internacional, amb la implicació de voluntaris d’arreu del món per a fer que aquestes llicències fossin aplicables en qualsevol jurisdicció.
A l’Estat espanyol, el projecte va néixer com una idea al principi de
l’any 2003 a la Universitat de Barcelona (UB), quan buscàvem un sistema per a publicar el material docent del nostre professorat. De la mateixa manera que CC va copiar de la Free Software Foundation la idea de
les llicències, a la UB vam copiar el sistema legal que fa servir el Massachusetts Institute of Technology (MIT) per a oferir els materials
docents dins el projecte OpenCourseware. Amb l’ajuda de molts col·laboradors voluntaris, les llicències adaptades a la legislació espanyola van
estar disponibles a partir de l’octubre de 2004.
Durant aquests anys s’ha escrit molt sobre el projecte dins i fora del
país, però encara faltava que algun jurista o advocat fes una reflexió
objectiva sobre les llicències, i penso que la Dra. Raquel Xalabarder ho
aconsegueix en el seu article. El text que segueix aquesta introducció
és una exposició clara del sistema proposat per CC i, alhora, una anàlisi objectiva feta des d’un punt de vista jurídic. El lloc on es publica també
és molt adient: una revista sobre la societat del coneixement com UOC
PAPERS és una bona tribuna per a explicar clarament el que són les
llicències i el que poden arribar a representar en l’àmbit de la propie-
tat intel·lectual. A més, cal destacar que aquesta publicació ha optat
per oferir als autors que els seus articles quedin subjectes a una llicència CC, segons la qual cedeixen alguns drets i es reserven d’altres. Per
tant, era lògic que aparegués un article on s’expliqués el significat d’aquesta llicència i el projecte que l’envolta.
L’article de la Dra. Xalabarder aclareix confusions o malentesos
sobre el copyright i el copyleft i deixa clar que tant aquest moviment
com el sistema de llicències CC es basen en l’exercici dels drets d’autor atorgats per la llei de propietat intel·lectual. Quan el professor Lawrence Lessig, fundador i responsable de CC, va venir a Barcelona al mes
de juliol de 2005 va sorprendre molta gent pel fet de defensar la propietat intel·lectual. Alguns s’esperaven una crítica ferotge i radical contra aquest sistema i es van trobar amb un professor de dret moderat que
intenta aprofitar el sistema per a aconseguir un equilibri entre autors
i usuaris.
Cal destacar, a més de l’anàlisi jurídica i l’explicació del context legislatiu que va envoltar el naixement del projecte, l’estudi de les llicències pel que fa a la seva adaptació a la legislació espanyola. Sobre aquesta adaptació ja hi ha un escrit a la xarxa de Javier de la Cueva, advocat
madrileny que va participar en l’adaptació i que continua col·laborant
en el projecte de CC Espanya. Aquest text es va publicar amb motiu de
la presentació a Madrid de les llicències al mes de gener de 2005.1
A causa de l’objectivitat del text, de la qual em congratulo, també
hi trobem crítiques constructives que sempre són ben rebudes i que de
segur ens ajudaran a millorar el projecte localment i globalment. Cal tenir
en compte que és un projecte jove, voluntarista i que ha crescut ràpidament, molt més del que els seus responsables esperaven.
Durant aquests anys de vida, CC ha evolucionat i ja no es limita a
oferir textos legals, sinó que ha esdevingut un moviment internacional
per a aconseguir un equilibri entre els drets dels autors i els drets dels
usuaris. Hi ha projectes en marxa com la comunitat musical ccMixter
o l’intent de portar tota l’experiència adquirida en el projecte de les llicències al món científic en el marc del projecte Science Commons.
Per a tenir una visió sobre el futur de CC, sobre cap on vol anar aquest
moviment, recomano la lectura dels textos que va escriure el professor
Lessig durant la tardor de l’any 2005.2 En aquests escrits, que van ser
enviats per correu electrònic a tots els qui s’hi van subscriure, Lessig fa
2
Presentació
un repàs dels orígens del projecte, però també descriu els projectes que
CC vol engegar durant aquest any 2006. Probablement el més important és el de mirar de cercar els punts comuns entre diferents llicències copyleft per a aconseguir que siguin compatibles, cosa que ara no
és possible. D’aquesta manera, la quantitat de material que es podria
compartir a la xarxa augmentaria considerablement i seria més fàcil l’ús
d’aquest material per part d’autors i usuaris. Però n’hi ha d’altres.
Per acabar aquesta introducció us recomano la lectura d’aquest article i us demano que el difongueu, atès que la llicència a la qual està
subjecte us permet reproduir-lo, distribuir-lo i, fins i tot, fer-ne una comunicació pública. Si ho feu, recordeu que heu de reconèixer l’autora i la
revista, i que no en podeu fer un ús comercial ni crear obres derivades.
Així, doncs, hi ha alguns drets reservats, però d’altres ja els teniu concedits: gaudiu-ne!
Responsable de Creative Commons Espanya
1. Javier de la CUEVA (2005), Por qué las licencias Creative Commons son legales en España [document en línia]. [Data de consulta: 25 de gener de 2006].
<http://www.derecho-internet.org/node/272>
2. Lawrence LESSIG (2005), Ressenyes sobre Creative Commons [document en línia]. Creative Commons Catalunya. [Data de consulta: 25 de gener de 2006].
<http://cat.creativecommons.org/raco/lessigletter.php>
3
Les llicències Creative Commons:
una alternativa al copyright?
Resum
Abstract
Les llicències Creative Commons (CC) han revolucionat l’exercici dels drets de
propietat intel·lectual a Internet. Mitjançant uns models de llicències estandarditzades, les CC faciliten que l’autor autoritzi l’ús i l’explotació de la seva obra
publicada a Internet. El projecte s’ha entès (i s’ha explicat) com un moviment
d’oposició al copyright, però la realitat és molt més complexa. En aquest article
s’examina el context tecnològic i normatiu que explica l’aparició i l’execució del
projecte, com també l’adequació de les llicències CC al règim de propietat
intel·lectual a l’Estat espanyol. La intenció és explicar l’origen del projecte, identificar els trets fonamentals de les llicències CC per a entendre millor l’abast que
tenen i procurar aclarir alguns malentesos.
Creative Commons (CC) licences are reshaping the exercise of copyright over the
Internet. By means of a set of standardised licences, CC makes it easier for authors
to authorise the use and exploitation of their works published on the Internet.
The project has been perceived (and often, explained) as a movement against copyright, but as usual, the reality is more complex. This article will examine the technological and legal context of the project, as well as the validity of CC licences
under the Spanish Law of Intellectual Property. We aim to explain its origins, identify the main issues in these licences to better understand their scope, and
maybe – in the process – clear up some misunderstandings.
Keywords
Paraules clave
copyright, intellectual property, copyleft, author’s rights, licences
copyright, propietat intel·lectual, copyleft, drets d’autor, llicències
Des de la seva aparició a final del 2002, més d’un milió d’obres s’han fet
públiques a Internet mitjançant alguna de les llicències Creative Commons (CC), la qual cosa ha convertit aquest projecte en un fenomen social
a Internet. El seu objectiu és posar a l’abast dels autors un model de llicència estandarditzada que, en lloc de prohibir-ne l’ús (la idea del «tots els
drets reservats»), l’autoritzi amb algunes condicions (és a dir, «alguns drets
reservats»). Aquest projecte s’emmarca en el «moviment de la cultura lliure» i de les llicències copyleft (fent un joc de paraules amb el copyright)
que apareixen durant els noranta com a reacció i oposició a l’excés de
protecció que, al seu entendre, ofereix el règim de propietat intel·lectual.
Curiosament, però, l’excel·lent acollida del projecte a Internet
contrasta amb la confusió i el seguit de malentesos que es produeixen al seu voltant. Aquesta confusió l’han generada el projecte mateix
i els seus promotors, quan posen l’èmfasi no tant en el «com» (una llicència de copyright) com en el «perquè»: fomentar l’accés lliure i gratuït d’o-
bres a Internet. I s’amplifica gràcies als mitjans de comunicació: afirmacions com «Lanza álbumes con la licencia Creative Commons (sin copyright)» o «con la licencia Creative Commons, al margen del imperio del
copyright»1 no només son incorrectes sinó del tot enganyoses. Ni les llicències Creative Commons ni les llicències copyleft són contràries al copyright. De fet, descansen, precisament, en el règim de la propietat
intel·lectual: sense aquesta «propietat» reconeguda prèviament per la
llei, els autors no les podrien atorgar. La lluita d’aquest moviment no és
contra la propietat intel·lectual, sinó contra el desequilibri de les lleis
de propietat intel·lectual. Tanmateix, potser per desconeixement, potser perquè culturalment està de moda, les llicències CC s’han anat contextualitzant envers aquesta crítica de l’«imperi del copyright», imperi
que —no ens n’oblidem— es construeix amb i a partir dels autors.
En aquest article volem examinar el projecte Creative Commons procurant destriar els seus objectius i resultats del soroll que l’envolta.
1. La Vanguardia (dimarts, 27 de desembre de 2005), pàg. 44, en l’article «Mp3 contra el imperio del plástico».
4
Les llicències Creative Commons: una alternativa al copyright?
1. Orígens i objectius
géssim. La redefinició del dret de reproducció i la protecció de les mesures tecnològiques desdibuixen aquesta distinció: en el món digital,
tot ús requereix una reproducció, tota reproducció constitueix un
acte d’explotació; per tant, tot ús no autoritzat es converteix en
infracció.
Eren necessaris aquests canvis? La indústria de continguts argumenta
que sense ells, el sistema de propietat intel·lectual no podria sobreviure en un context digital. El moviment de la cultura lliure argumenta que
aquestes modificacions porten al bloqueig digital (digital lock up) de les
obres, subjecte al control absolut de l’autor, i a l’empobriment cultural.
Molt possiblement, el temps demostrarà que tant l’ampliació del dret
de reproducció com la protecció de les mesures tecnològiques es van
adoptar massa d’hora i massa de pressa.
En certa mesura, però, és comprensible que autors i titulars actuessin ràpid per aconseguir que la llei asseguri la pervivència del seu
monopoli en el context digital. Ara, amb projectes com Creative Commons, autors i usuaris volen trobar un nou equilibri més enllà de la llei.
Equilibri: aquesta és la paraula clau. La propietat intel·lectual consisteix en un conjunt de drets exclusius sobre l’obra que la llei reconeix
a l’autor per tal que pugui —directament o donant llicències a tercers—
dur a terme l’explotació de l’obra i beneficiar-se’n econòmicament. Però
aquest monopoli no és il·limitat: transcorregut un temps (termini de protecció), l’obra entra en el domini públic. El domini públic és fonamental per a l’evolució cultural i artística de la comunitat. Ningú no pot crear
en un «buit»: tota creació es nodreix de creacions anteriors. De fet,
podríem dir que el domini públic és l’estat «natural» de les obres i el règim
de propietat intel·lectual una excepció temporal i limitada al domini públic.
Un dret exclusiu que es «tolera» perquè és útil i beneficiós per a la
comunitat: fomenta la creació i la inversió en la creació.
Als Estats Units, dos canvis normatius recents han reduït l’abast
de les obres en el domini públic (val a dir que simplement van adoptar l’equilibri entre interès públic i privat que ja existia de feia temps a
Europa). El primer ha estat la renúncia definitiva a les formalitats de notice (© seguit del nom de l’autor i l’any de publicació) i de registre que
s’exigien per a obtenir la protecció del copyright i que permetien a l’autor decidir si protegia la seva obra (complint les formalitats) o la posava en el domini públic (no complint-les). D’ençà de 1989, arran de la
ratificació del Conveni de Berna de 18863 (uns cent anys més tard que
la resta de països), als Estats Unit —com a tot Europa— una obra original es beneficia de la protecció del copyright d’ençà de la seva creació (sense cap tipus de formalitat: ni «notícia» ni registre) i, per tant,
sense que el seu autor pugui decidir sobre la qüestió. L’altre canvi ha
estat l’allargament l'any 1998 del termini de protecció de les obres.
En comparació amb el termini europeu (harmonitzat a tot Europa per
la Directiva 93/98/CE, de 29 d’octubre de 1993) de setanta anys post
Per a entendre l’origen del projecte Creative Commons[www1] cal dibuixar prèviament el context global legislatiu i tecnològic on s’emmarca,
però també el dels Estats Units d’Amèrica, que és on s’origina.
La propietat intel·lectual és una institució moderna. La creació
humana existia ja abans del copyright. El naixement de la propietat intel·lectual que avui coneixem només va ser possible (i necessari) arran d’una
innovació tecnològica: la impremta de Gutenberg al segle XV, que va permetre per primera vegada la producció massiva d’exemplars de l’obra
i, per tant, la seva comercialització. La propietat intel·lectual neix,
doncs, quan és possible valorar l’obra (creació intel·lectual) i distingirla del suport físic que la conté. Al llarg dels segles, el règim de la propietat intel·lectual s’ha demostrat útil com a incentiu per a fomentar
la creació d’obres.
Des del seu naixement, propietat intel·lectual i tecnologia han anat
avançant plegades: cada novetat tecnològica ha comportat modificacions legislatives per a redefinir els drets, establir excepcions o redibuixarne els límits. La revolució digital no n’ha estat cap excepció. La tecnologia digital posa en perill el règim de propietat intel·lectual, en
qüestionar dos dels pilars fonamentals del sistema: d’una banda, facilita (sense massa esforç ni inversió) la realització de còpies perfectes
de l’original, i, de l’altra, permet prescindir del suport físicament tangible que conté l’obra. Curiosament, però, el règim de la propietat intel·lectual s’ha vist reforçat amb la tecnologia digital.
D’una banda, perquè s’ha ampliat la definició del dret de reproducció: tradicionalment, reproduir era fixar una obra en un suport físicament tangible (un llibre, un disc, una escultura, etc.); ara, qualsevol
reproducció digital (també les còpies inestables, temporals i efímeres)
queda subjecta al monopoli de l’autor, fins al punt que és impossible
utilitzar (llegir o escoltar) una obra en format digital sense «explotar-la». D’altra banda, perquè mitjançant les mesures tecnològiques2
el titular pot controlar l’accés i l’ús de les obres. Molt s’ha discutit en
un nivell doctrinal sobre si amb la protecció de les mesures tecnològiques s’està atorgant a l’autor un nou dret d’explotació, anomenat «dret
d’accés», o si aquest és un dret que ja formava part del monopoli de la
propietat intel·lectual.
Aquestes modificacions normatives han fet possible que el
règim de la propietat intel·lectual passi de ser un monopoli d’explotació a ser un monopoli per a controlar-ne l’ús. La propietat intel·lectual distingia tradicionalment entre ús i explotació: el primer es duu
a terme en un àmbit privat i no té finalitat lucrativa, mentre que l’explotació persegueix un benefici econòmic i va adreçada al públic. Per
això, l’autor ens podia impedir que editéssim i distribuíssim una
novel·la sense el seu permís, però no pas que la llegíssim o la fulle-
2. Vid. l’Acord sobre els aspectes de propietat intel·lectual relacionats amb el comerç (ADPIC) de 1994, de l’Organització Mundial del Comerç (http://www.wto.org).
3. Conveni de Berna per a la protecció de les obres literàries i artístiques de 1886, recentment complementat amb el Tractat de l’OMPI sobre dret d’autor de 1996
(http://www.wipo.int/treaties/es).
[www1]: http://www.creativecommons.org
5
mortem auctoris, les obres nord-americanes es protegien vint anys
menys (cinquanta anys pma). Per a evitar la «discriminació» que es produïa arran de la regla de comparació de terminis establerta en el CB (a
Europa, les obres nord-americanes entraven en el domini públic abans
que les europees), el Congrés nord-americà va afegir vint anys al termini de protecció, per a equiparar-lo a l’europeu. Entenent que aquesta ampliació és contrària al mandat constitucional que faculta el Congrés a «promoure el progrés de la ciència i de les arts útils, concedint als
autors i inventors durant un temps limitat el dret exclusiu sobre els seus
respectius escrits i descobriments»,4 el professor Lessig va portar el cas
davant la Supreme Court, la qual va confirmar la constitucionalitat de
l’ampliació del termini.
La frustració davant d’aquesta reducció de l’àmbit del domini
públic va donar l’empenta definitiva al projecte Creative Commons amb
un objectiu clar: que sigui l’autor qui aporti —mitjançant un sistema
de llicències prefixades— la moderació i el balanç entre interès públic
i interès privat que, al seu entendre, el legislador sembla haver oblidat. El projecte vol assegurar l’existència d’un commons, un fons
comú d’obres al qual tothom pugui accedir i del qual pugui gaudir gratuïtament sense haver de demanar permís constantment, i contrarestar, així, el control «excessiu» sobre les obres que la llei atorga als autors.
Però és important tenir clar que el commons no equival a domini públic.
Amb la llicència CC, l’autor autoritza l’ús de la seva obra, però l’obra
continua estant protegida: no entra pas en el domini públic. Una
altra cosa és que, segons l’amplitud de la llicència que hagi triat
l’autor, els usuaris puguin utilitzar l’obra «com si» es trobés en el domini públic.
Com dèiem, aquest projecte se suma al camí iniciat amb les llicències copyleft, nascudes com a reacció a la protecció dels programes
d’ordinador sota el règim de la propietat intel·lectual. Preveient que
la «monopolització» del software podria ser un perill per al bon desenvolupament de la xarxa i del món digital, Richard Stallman va iniciar
el free software (traduït com a ‘programari lliure’ —no necessàriament
gratuït; el software comercial és una part important del software lliure) i va redactar la GPL (GNU General Public License),5 la primera llicència copyleft. A diferència de les típiques llicències de software «de propietat» que impedeixen la còpia, distribució o «decompilació» del
programa, la GNU GPL permet als usuaris del software distribuït amb
aquesta llicència fer-ne qualsevol ús (per a qualsevol finalitat), copiarlo i modificar-lo (per a adaptar-lo o millorar-lo) i redistribuir-lo (en
format tant original com modificat), amb una única condició: que el
programa i les seves noves versions es posin a l’abast de la resta d’usuaris amb la mateixa llicència GPL (és a dir, assegurant que els programes generats continuïn essent lliures i que ningú no utilitzarà l’esforç aliè només per al seu benefici individual). Aquesta condició és la
que caracteritza el copyleft. Com veurem, no totes les llicències CC
són copyleft, però totes responen als objectius del moviment de la cultura lliure.
2. El projecte Creative Commons.
Les llicències CC
El projecte Creative Commons facilita, d’una banda, la publicació d’obres a Internet autoritzant-ne l’ús al públic i, de l’altra, la seva localització i l’accés per part del públic. Aquí ens interessa fonamentalment
la primera opció.
El sistema és molt senzill: l’autor que crea un obra i vol explotarla a través d’Internet tria alguna de les llicències CC i, quan la penja a
Internet, la identifica amb el símbol CC i hi adjunta la llicència. Així, els
usuaris podran identificar fàcilment quines són les condicions que l’autor ha establert per a l’ús de l’obra. Quan un usuari decideix utilitzar
una obra amb una llicència CC, es converteix en llicenciatari i es compromet a acceptar i respectar les condicions de la llicència establerta
per l’autor. En aquest sentit, doncs, Creative Commons fa d’intermediari:
posant a l’abast d’autors i usuaris / llicenciataris (en endavant només
parlarem d’«usuaris») un sistema de llicències perquè es posin d’acord.
Totes les llicències CC s’expressen en tres nivells de lectura:
Commons Deed: un primer nivell de lectura «humana», iconogràfic (per facilitar-ne la identificació) i prou atractiu, que descriu els usos autoritzats per l’autor; aquest nivell és el més visible i el que caracteritza aquestes llicències.
Legal Code: un segon nivell de lectura «jurídica», que no deixa
de ser humana (és la llicència que redactaria un advocat o un professional de la propietat intel·lectual).
Digital Code: un tercer nivell de lectura «tecnològica», només comprensible per les màquines (els programes) i, molt especialment,
pels motors de cerca que poden identificar les obres amb una llicència CC.
Com dèiem, les clàusules de la llicència estan prefixades. Per
defecte (si no s’estableix cap condició o s’exclou cap ús), la llicència autoritza la reproducció, distribució, transformació i comunicació pública de l’obra, per a qualsevol finalitat i per a totes les modalitats d’explotació, amb caràcter gratuït i per tot el termini de
protecció. A partir d’aquí, a diferència de la GPL, l’autor té un marge
de llibertat per a reduir l’abast de l’autorització que dóna: l’autor pot
decidir si exclou els usos comercials o la modificació de la seva obra,
o si estableix que la permet només amb la condició que l’obra resultant quedi subjecta a la mateixa llicència. Aquestes opcions donen lloc
a sis llicències diferents:
4. Article I, secció 8, de la Constitució dels Estats Units d’Amèrica de 1787: «The Congress shall have Power [...] 8) To promote the Progress of Science and useful Arts, by securing
for limited Times to Authors and Inventors the Exclusive Right to their respective Writings and Discoveries.»
5. La GPL és una de les moltes llicències de programari lliure que hi ha actualment al mercat. Més del 50% del programari lliure es crea i s’explota seguint la GPL
(http://www.fsf.org/licensing/licenses/gpl.html).
6
Reconeixement (by): aquesta condició apareix en totes les llicències i no pot ser exclosa per l’autor: exigeix el reconeixement de
l’autor (que n’aparegui el nom) en qualsevol ús o acte d’explotació que es faci de l’obra (estan permesos tots els usos i transformacions).
BY:
BY:
és, doncs, la quarta: ni transformació, ni finalitats comercials. Òbviament, com que la prohibició de fer obres derivades fa innecessària (i
impossible) l’obligació del copyleft, no hi ha cap llicència que contingui els símbols (nd) i (sa).
Actualment, les llicències CC s’ofereixen a vint-i-cinc països, entre
els quals Espanya. A mesura que la llicència s’ofereix en un nou país,
no només es fa una tasca de traducció dels dos primers nivells, sinó també
d’adaptació (en especial del segon nivell - codi jurídic) a la legislació
nacional de cada país. En principi, totes les llicències són compatibles
entre les diferents jurisdiccions: la mateixa llicència autoritza els mateixos actes amb les mateixes condicions, en francès, anglès i espanyol.
Com veurem, però, sempre hi poden haver petites variants degudes a
diferències en les legislacions nacionals.
A més a més d’aquestes sis llicències, se n’ofereixen d’altres que no
són aplicables per igual a totes les obres ni a tots els països, i que aquí
ens limitarem a apuntar:
Reconeixement (by) – Sense obres derivades (nd): aquesta icona exclou la possibilitat
de modificar l’obra (adaptar-la) per a fer-ne
una altra: obra derivada.
=
BY:
€
Reconeixement (by) - No comercial (nc):
aquesta tercera icona exclou la possibilitat d’utilitzar l’obra amb finalitats comercials.
BY:
= €
Reconeixement (by) - Sense obres derivades (nd) - No comercial (nc): amb aquesta
combinació no es permet ni fer obres derivades ni usos comercials.
BY:
C
BY:
€ C
Sampling Licenses: permeten l’ús de fragments d’obres (no pas
de l’obra sencera —com permeten les llicències CC) per a refondre’ls (remix) en una obra nova.
Music Sharing License: consisteix en una (by – nc – nd) adreçada només a les obres musicals i té com a objectiu autoritzar l’explotació típica que es fa en els sistemes peer-to-peer (del tipus
Grokster i KaZaA).
Developing Nations: pensada per a autoritzar l’ús d’obres als països en vies de desenvolupament establint condicions més favorables, menys restrictives.
Public Domain: llicència pensada especialment per als Estats Units
(ja hem vist per què); permet a l’autor decidir que la seva obra
estarà en el domini públic per sempre i d’aquesta manera renuncia al temps de protecció que la llei li atorga.
Founders Copyright: semblant a la llicència anterior, però l’obra entra en el domini públic no de forma immediata, sinó als catorze o vint-i-vuit anys de la seva publicació (la referència als «Fundadors» s’explica perquè amb la llei nord-americana de 1909 el
termini de protecció era de vint-i-vuit anys d’ençà de la publicació, i, anteriorment, de catorze anys). És prou dubtós si a Espanya aquestes dues darreres llicències foren vàlides: l’autor pot
decidir no exercir els seus drets (pot no perseguir els qui exploten la seva obra sense autorització), però —en principi— no pot
renunciar als drets d’autor que la llei li reconeix.
Reconeixement (by) - Compartir igual (sa):
aquesta quarta icona és la clàusula de copyleft que obliga l’usuari a aplicar la mateixa llicència a les obres derivades.
Reconeixement (by) - No comercial (nc) Compartir igual (sa): aquesta llicència obliga al copyleft respecte de les obres derivades,
però només en la mesura en què es tracti
d’usos no comercials (les finalitats comercials n’estan excloses).
(by): attribution / (nc): non-commercial / (nd): no derivatives / (sa): share
alike
És a dir, com més símbols menys usos són permesos. Les llicències més amplies són la primera i la cinquena. La primera (by) només
obliga a donar crèdit a l’autor: l’obra pot ser reproduïda, transformada (fer obres derivades), distribuïda i comunicada al públic, en el format original o modificada, per a qualsevol finalitat (també les comercials), amb l’única condició que es faci referència expressa al nom de
l’autor. La cinquena (by – sa) també permet tots els usos (com la primera) però imposa al següent usuari/autor la clàusula del copyleft: l’obra derivada que es faci a partir de l’obra original haurà de ser explotada amb la mateixa llicència. La segona (by – nd) i la quarta (by –
nd – nc) no permeten la transformació: l’obra només pot ser utilitzada en el seu format original, però mentre que la segona permet qualsevol ús i finalitat (incloses les comercials), la quarta només permet els
usos i les finalitats que no tinguin caràcter comercial. La tercera (by
– nc) i la sisena (by – nc – sa) permeten qualsevol ús (inclosa la transformació de l’obra) mentre no tingui finalitats comercials, amb l’única diferència que la sisena obliga al copyleft. La llicència més restrictiva
També s’ofereix un enllaç a les llicències GNU GPL i GNU LGPL per
al software lliure.
Amb aquesta combinació d’opcions, les llicències CC permeten
a l’autor calibrar el nivell de control que vol exercir sobre la seva
obra i disposar fàcilment dels drets que li confereix la llei (fins i
tot «renunciar» a exercir-los, en el cas de la Public Domain). Amb
aquestes llicències, l’interès públic i el benefici de la comunitat
queden assegurats. Vegem ara si els interessos de l’autor també hi
queden.
7
3. Les llicències CC: una anàlisi jurídica
a Internet i subjectar-la a una llicència o a una altra (o a cap), ja està
exercint el seu dret moral de divulgació (suposant que l’obra no hagi
estat prèviament divulgada en un altre format, és clar). Des del punt
de vista de l’usuari, les llicències CC aporten una aparença de legalitat, com si hagués estat l’autor qui hagués posat l’obra a disposició
del públic amb la llicència. Però i si no ha estat així? En quina posició queda l’usuari que, refiant-se d’una llicència CC, utilitza l’obra i
és demandat per l’autor per infracció? I a la inversa: en quina posició
queda l’autor quan algú li publica l’obra amb llicència sense el seu consentiment (i posteriorment, l’obra és utilitzada de bona fe per molts
altres sense el seu consentiment)? És cert que aquests perills són
comuns a Internet, però no oblidem que quan es penja una obra a Internet sense llicència no s’autoritza res (llevat de llegir-la). Per tant, l’autor de l’obra publicada il·lícitament amb una llicència CC pot haver
de lluitar contra l’infractor inicial i contra els subsegüents infractors
de bona fe (que n’hagin fet ús pensant que estaven realitzant un acte
vàlidament autoritzat per l’autor).
El dret moral d’integritat queda protegit encara que no aparegui
a les llicències CC. Les llicències CC no substitueixen ni redueixen els
drets que la llei confereix a l’autor; per tant, l’autor podria demandar a
un usuari que —amb qualsevol llicència CC— hagi modificat o mutilat
la seva obra causant un perjudici a la seva reputació o als seus interessos. Per descomptat, la decisió de quan hi ha mutilació i de quan la
mutilació perjudica la reputació o els interessos de l’autor quedarà a mans
de cada jutge o tribunal (i les sentències poden ser ben dispars). Una
bona manera de protegir la integritat de l’obra és excloent les transformacions amb una llicència (nd) sense obres derivades. Això no vol
dir que les llicències CC que permeten fer obres derivades estiguin
autoritzant la mutilació de l’obra (ni de bon tros!), però sempre faran
més difícil la distinció entre «obra derivada» i «infracció del dret moral
d’integritat». Excloure la realització d’obres derivades —per a evitar una
eventual infracció del dret moral— sembla una mica dràstic, però val la
pena que cada autor ho tingui present, en funció del tipus d’obra i del
tipus d’explotació que en vulgui fer.
En la llei espanyola, l’autor té un dret exclusiu d’explotació que
es manifesta en actes de quatre tipus: reproducció (fixar l’obra o ferne còpies), distribució (mitjançant la venda o la donació, el lloguer o
el préstec d’exemplars tangibles), comunicació pública (posar l’obra a
l’abast del públic sense distribució d’exemplars, inclosa l’explotació
d’obres a través d’Internet)7 i transformació (modificar l’obra per a ferne una altra de nova). Les llicències CC, excepte en la mesura en què
l’autor exclogui els usos comercials o la transformació de l’obra, els autoritzen tots. I ho fan d’acord amb tres factors bàsics de totes les llicències CC que, tot i que no tenen tanta visibilitat (perquè no estan representats amb una icona al Commons Deed), estableixen l’abast de la llicència
CC i no poden ser exclosos per l’autor.
Examinarem ara les principals característiques de les llicències CC sota
la llum de la llei espanyola de propietat intel·lectual6 i els efectes que
poden tenir a la pràctica.
Les llicències CC que s’ofereixen a l’Estat espanyol només poden
ser utilitzades pels autors respecte de les seves obres. No tothom que
fa alguna aportació artística al voltant d’una obra és autor: només qui
la crea n’és l’autor. Per tant, les llicències CC no poden ser utilitzades per cantants o músics o productors per a autoritzar l’explotació dels
«drets connexes» que la llei els reconeix sobre l’enregistrament (interpretació, execució o producció) que han fet de l’obra aliena. Només podran
fer-ho en la mesura en què també siguin autors de l’obra que canten,
interpreten o produeixen. En canvi, en alguns països (Bèlgica i els
Estats Units), la llicència inclou també els enregistraments que fan artistes (actors, cantants, músics, directors, dansaires, etc.) i productors. Això
pot fer que l’abast de les llicències depengui de la jurisdicció de procedència; per tant, caldrà sempre mirar el codi legal de la llicència per
a establir-lo. Pel que fa a la definició d’obra, qualsevol creació original ho és. Per tant, l’àmbit objectiu d’aplicació és molt ampli: a Internet tot pot ser obra sotmesa —a vegades, innecessàriament— a una llicència CC. Per exemple, els blogs són la típica «obra» que, en el món
predigital, no era objecte d’explotació. Els blogs són com les converses orals o la correspondència que abans es feia per carta; són obres
protegides, però pel fet que romanien en un àmbit privat, normalment
no eren objecte d’explotació. La conversa del blogger és clarament reproduïda i comunicada al públic, i per tant les llicències CC els són perfectament aplicables. Això no vol dir, però, que sense una llicència de
copyright (de Creative Commons o de qualsevol altre tipus) no sigui possible mantenir un blog.
Totes les llicències CC obliguen al reconeixement de l’autor de l’obra i, si l’autor vol, també s’haurà d’indicar la font (per exemple, institució, publicació o revista) on s’ha publicat. Aquest és un dels drets morals
que la llei espanyola atorga per a protegir interessos de tipus personal
(no econòmics) de l’autor envers la seva obra. Els principals són: l’atribució (reconeixement com a autor), la integritat (impedir que l’obra sigui
mutilada o deformada de manera que es perjudiqui la seva reputació o
els seus interessos) i la divulgació (decidir si fer pública l’obra —i com—
o mantenir-la inèdita: lògicament, la divulgació només es pot exercir
una vegada). El fet que el reconeixement no pugui ser exclòs per l’autor és del tot adequat a la llei espanyola; de fet, qualsevol altra cosa
hauria estat contrària a dret, ja que els drets morals són irrenunciables
i inalienables a Espanya.
Res no diuen les llicències del dret moral d’integritat, ni del dret
moral de divulgació. Pel que fa a aquest darrer, té sentit que no s’hi
tingui en compte perquè quan l’autor decideix publicar la seva obra
6. Reial decret legislatiu 1/1996, de 12 d’abril, que aprova el text refós de la Llei de propietat intel·lectual: http://www.mcu.es/propint/files/LeyProp_Intelectual_mod172.pdf.
7. No obstant això, sovint per a referir-nos als actes d’explotació d’obres a través d’Internet utilitzem la paraula distribuir –importada de la nomenclatura jurídica nord-americana, on bona part de l’explotació d’obres per Internet (la que permet a l’usuari guardar o imprimir l’obra) es qualifica de «distribució»–. A Europa hauríem de parlar només de
«comunicació pública» per a referir-nos a l’explotació en línia.
8
Caràcter gratuït. Una crítica que sovint es fa al sistema de llicències CC és precisament que no permet la remuneració dels autors.
Tot i que no és la norma general, les llicències gratuïtes són plenament vàlides amb la llei espanyola. Ara bé, el caràcter gratuït es limita als actes / usos autoritzats per la llicència. L’autor pot autoritzar (i cobrar) per qualssevol altres actes d’explotació
que autoritzi més enllà de la llicència CC (especialment si ha
exclòs els usos comercials i les obres derivades). Per exemple,
l’autor novell publica la seva novel·la amb la llicència (by – nc
– nd) i posteriorment (quan és famós) fa un contracte amb una
editorial per reproduir i distribuir l’obra en format paper «tradicional», cobrant un percentatge per cada exemplar venut.
L’autor també es pot beneficiar de les remuneracions que la llei
estableixi a favor seu (per exemple, la remuneració compensatòria
per còpia privada). En canvi, difícilment podrà encomanar a una
entitat de gestió la gestió dels drets sobre aquesta obra perquè,
normalment, aquestes exigeixen l’exclusivitat (no obstant això,
sembla que la SGAE està iniciant un moviment d’aproximació
a les llicències CC).8
Queda per veure si a la llarga, tal com diuen els seus defensors,
el commons demostrarà ser un millor model no només per a
fomentar la creativitat sinó també perquè l’autor obtingui un rendiment econòmic. El moviment del software lliure (i els reeixits
Linux o Google) demostra que el copyleft no està renyit amb el
benefici comercial, però no totes les obres tenen les mateixes característiques de creació i d’explotació que els programes d’ordinador, ni permeten els serveis de manteniment, quotes, etc. que aquests
fan servir per a generar beneficis.9 Mentre no hi hagi mecanismes alternatius de compensació pels usos autoritzats, és important tenir present que les llicències CC són de caràcter gratuït i
que, per tant, la millor manera d’assegurar la remuneració de l’autor és excloent-ne els usos comercials i les obres derivades (llicència by – nc – nd).
Modalitats d’explotació. Les llicències CC cobreixen expressament «tots els mitjans i formats, tangibles o intangibles, coneguts o per conèixer». Les modalitats d’explotació són transversals als drets d’explotació i corresponen als mitjans tècnics i als
mercats disponibles en cada moment. Per tant, les llicències autoritzen a usos i actes d’explotació no només a Internet, sinó
també en el món «real» (edicions en paper, en CD i DVD, radiodifusió, etc.). Aquest punt és fonamental a l’hora de decidir si
s’inclouen o s’exclouen la transformació i els usos comercials.
A Espanya, encara que la llicència digui «tots els mitjans i formats [...] coneguts o per conèixer», s’hi entendran incloses
només les modalitats d’explotació conegudes quan es va
publicar l’obra, perquè la llei espanyola (art. 43 TRLPI) no permet la llicència de modalitats inexistents o desconegudes en formalitzar-la. Aquesta referència, però, pot donar lloc a nombrosos
conflictes en el futur, a mesura que vagin apareixent nous formats d’explotació que el titular ni tan sols preveia en atorgar
la llicència.
Les llicències CC s’estableixen a perpetuïtat: per tota la duració de la protecció de l’obra. L’autor es reserva el dret, en qualsevol moment, d’explotar l’obra amb una altra llicència (sia CC
o no) o, fins i tot, de retirar-la, però la llicència prèviament atorgada continuarà vigent. És a dir, un cop atorgada la llicència,
l’autor hi queda vinculat per sempre (només se’n preveu la
resolució en cas d’incompliment per part d’un usuari, i la resolució només serà efectiva respecte d’aquest usuari). També és
cert que les llicències CC no tenen caràcter d’exclusiva i que,
per tant, l’autor pot atorgar altres llicències sobre la mateixa
obra amb condicions diferents, però les subsegüents llicències
(CC o altres) només es podran atorgar en règim de no exclusivitat i, molt sovint, el que té valor en el mercat és precisament
l’exclusivitat.
Vegem ara les opcions d’exclusió que té l’autor: (nd) i (nc). Recordem que si l’autor no les exclou expressament, la llicència CC que s’atorga per defecte autoritzarà la realització d’obres derivades i els usos
comercials.
L’autor pot excloure la realització d’obres derivades (és un exercici en negatiu —prohibir— del seu dret exclusiu de transformació). La
definició d’obra derivada és àmplia: qualsevol traducció, dramatització, arranjament musical, adaptació cinematogràfica, resum, o qualsevol altra forma de transformació o adaptació de l’obra. Si l’autor no
exclou aquesta possibilitat, els usuaris podran fer (i explotar) qualsevol obra derivada (traduccions, etc.) sense demanar-li autorització ni,
com hem vist, compensar-lo econòmicament. Com ja hem dit, la clàusula del copyleft (sa) només es pot introduir com a condició, quan
no s’hagi exclòs la creació d’obres derivades. Segons les estadístiques,
més de la meitat de les llicències CC que s’utilitzen la incorporen d’alguna manera: sia (by – sa) o (by – nc – sa).10 A la llarga, aquesta clàusula (com la de la GPL) pot amagar una evolució important del concepte d’autoria: des d’un concepte tradicional (i romàntic) de l’esforç
creatiu individual (o de persones prèviament identificables) cap a una
«col·lectivització» de la creació on l’esforç individual es dilueix en el
comunitari (com si fos una mena de «creació gregària» o «tribal»). Per
això les llicències CC han estat tan ben rebudes per part dels blog-
8. Notícia de 26 de gener de 2006: La SGAE aceptará como socios a quienes distribuyan promocionalmente su música en Internet (http://www.sgae.es/contenido/cont.inm?instanceId=1364&tipoId=38&selectedMenu=29).
9. William Fisher III examina a Promises to keep (Stanford University Press, 2004) un sistema de compensació alternatiu al pagament per utilització (pay per use) que permeti la
reestructuració de la indústria musical i audiovisual.
10. Les llicències CC que obliguen a explotar l’obra derivada amb la mateixa llicència (copyleft) són el 54% en l’àmbit internacional, el 73% a Espanya i només el 33% a França.
Estadístiques obtingudes de http://schijndel.org/CC/stat_data_cc.php. [Data de consulta: 25 de gener de 2006]
9
gers, que no reclamen una autoria individual sinó més aviat un resultat col·lectiu.
Pel que fa a l’exclusió dels usos comercials, no afecta un únic dret
d’explotació, sinó que els limita tots: queda prohibida qualsevol reproducció, distribució, comunicació pública i transformació de l’obra que
persegueixi fins comercials. La llicència (codi legal) es refereix als
«usos comercials» dient «si el que es pretén, principalment o en part,
és l’obtenció d’un benefici mercantil o una remuneració monetària privada». La «remuneració monetària privada» és fàcil: quan hi hagi un pagament (encara que sigui mínim). En canvi, el «benefici mercantil» és més
difícil d’identificar. Es pot tenir en compte l’ànim de lucre de l’entitat
(o persona) que utilitza l’obra; per exemple, una empresa o un individu. Però hi poden haver casos en els quals, encara que l’usuari no tingui ànim de lucre, l’ús concret vagi clarament adreçat a l’obtenció d’un
benefici mercantil (per exemple, un grup d’alumnes fan una representació teatral, d’entrada gratuïta, en el marc d’un concurs amb un premi
monetari important). Davant del dubte, l’usuari hauria de posar-se en
contacte amb l’autor i demanar-li l’autorització. Com que el sistema
CC facilita la identificació i el contacte amb el titular, la rigidesa de
les clàusules de la llicència CC es veu compensada per la facilitat d’accedir al titular i demanar-li autorització per l’ús concret que no quedi
cobert amb la llicència CC. Aquest és un punt important: en qualsevol moment, l’autor podrà autoritzar individualment usos no coberts
per la llicència, però mai no podrà prohibir usos concrets autoritzats amb la llicència CC.
Per tant, si l’autor vol poder autoritzar (o prohibir) que es faci una
pel·lícula (obra derivada) de la seva novel·la o vol poder participar del
rendiment econòmic que se’n pugui derivar, cal que posi la seva novel·la
amb la llicència de Reconeixement - Sense obres derivades – No
comercial. Qualsevol altra llicència CC li ho impediria.
De fet, tenint en compte que quan un autor divulga la seva obra,
molt sovint no sap quina serà la forma d’explotació que li pot reportar un major benefici (econòmic o de públic), és convenient ser molt
prudents en triar si, ja en aquell moment inicial, es vol autoritzar qualsevol possible obra derivada o usos comercials. De fet, tant la llicència (by – nd – nc) com la (by – nc) asseguren un ús ampli de l’obra
i, al mateix temps, que l’autor se’n pugui beneficiar econòmicament
(si l’obra té èxit). Aquest és un bon exemple de com les llicències CC
permeten trobar un punt d’equilibri entre interès públic i privat, en funció de cada obra.
En qualsevol cas, ha de quedar ben clar que les llicències CC no afecten (ni alteren) els usos permesos per les excepcions o limitacions
que —pel seu interès públic— la llei exclou del monopoli de l’autor.
Sigui quina sigui la llicència establerta (per exemple, encara que se n’hagin exclòs la transformació i els usos comercials), qualsevol pot utilitzar l’obra per a fer-ne una citació, una paròdia o incloure-la en un tele-
notícies. I precisament, com que les obres amb una llicència CC —per a
fer possible els usos i actes autoritzats— no porten mesures tecnològiques de control d’accés i anticòpia, el projecte assegura que les obres
estiguin a l’abast del públic sense traves tecnològiques per a fer-les servir lícitament també més enllà dels usos coberts per les llicències CC.
Abans d’acabar aquesta anàlisi cal fer una breu referència als casos
d’incompliment d’una llicència CC o d’infracció. Què ha de fer l’autor?
Doncs, com amb qualsevol altra obra i llicència, haurà de recórrer als tribunals. Quan es tracti d’una infracció directa (per un usuari de la llicència CC), l’autor el podrà demandar tant per infracció de la propietat intel·lectual com per incompliment contractual (ja que la llicència crea un vincle
directe entre autor i usuari / llicenciatari).11 En aquest sentit, les llicències CC afavoreixen l’autor. Ara bé, suposem que l’autor A publica la seva
obra amb la llicència (by – nc – nd), B en fa una obra derivada (per exemple, una traducció) i, en lloc d’indicar el nom de l’autor A, la publica amb
el seu nom amb la llicència més àmplia (by). Els usuaris de B, confiant
en aquesta llicència, utilitzen l’obra per a una edició en format llibre, uns
altres la pengen en una pàgina web diferent, etc. L’autor A podrà demandar B per infracció contractual, però als usuaris de l’obra B només els
podrà demandar per infracció (de bona fe) de la propietat intel·lectual.
En canvi, les llicències amb copyleft no només obliguen el llicenciatari respecte de l’obra original A, sinó també respecte de la seva pròpia obra derivada B (ja que s’ha obligat amb l’autor A a subjectar la seva
obra B a la mateixa llicència copyleft). Si B no compleix el pacte (i explota l’obra derivada en règim de monopoli), aleshores A el pot demandar
per incompliment contractual però no per infracció de la propietat
intel·lectual (ja que l’obra derivada B va ser lícitament creada). Per descomptat, com més s’avança en la cadena d’explotació, més complicat
és per a l’autor de l’obra original controlar (i, si cal, perseguir) que els
autors estiguin complint el compromís del copyleft. És el que s’anomena «efecte ultra vires» de les llicències copyleft. En aquest moment, potser l’autor voldria demanar l’ajut de les entitats de gestió (per a defensar els seus drets), però el fet d’haver esgotat l’exclusivitat sobre aquella
obra li pot impedir associar-s’hi.
Resumint, la peculiaritat de les llicències CC rau, doncs, no en el dret
(de propietat intel·lectual) que les legitima, sinó en la forma concreta
d’exercici d’aquest dret. Per a alguns autors són un sistema fàcil i útil
per a divulgar i explotar la seva obra. Per a altres, però, es podrien convertir en una trampa, tenint en compte el seu caràcter perpetu, irrevocable i gratuït.
4. Uns quants comentaris finals
Creative Commons és un projecte molt interessant per al copyright, ja
que ofereix un sistema senzill i pràctic per a facilitar i, en certa mane-
11. Recentment, un tribunal holandès va tenir l’ocasió de sentenciar sobre la validesa d’una llicència CC per l’ús d’unes fotografies familiars d’un famós que ell mateix va divulgar per Internet (a http://www.flickr.com) sota la llicència CC (by-nc-sa). Curiosament, l’editor de la revista Weekend, que va utilitzar les fotografies sense l’autorització del seu
autor, va al·legar en defensa seva que no havia sol·licitat cap tipus d’autorització ja que, en veure la llicència CC, va entendre que quedava autoritzat qualsevol ús (sense reparar que NO quedaven inclosos els usos comercials). Sentència de 9 de març de 2006, Tribunal de Districte d’Amsterdam.
10
ra, reinventar l’exercici dels drets de propietat intel·lectual dels autors
a través d’Internet. Com tot nou projecte, pot tenir avantatges però també
perills, que només podrem examinar i solucionar a mesura que es vagin
presentant. L’èxit i la magnitud del projecte, però, mereixen uns quants
comentaris finals de reflexió al seu voltant.
En el nivell conceptual, el projecte CC té una certa incoherència
interna: vol fomentar l’ús lliure i gratuït d’obres, però per a fer-ho utilitza un mecanisme clarament «propietari», la llicència. I per aquest motiu,
pot ser criticat per totes bandes. Per a uns, el projecte comporta un greu
perill per als autors perquè —amb les llicències prefixades— els fa autoritzar els seus drets a favor de l’accés públic i gratuït a les obres i en
contra dels seus interessos privats. Altres12 apunten que amb les llicències CC s’acostuma l’autor i l’usuari a la patrimonialització de les creacions intel·lectuals que, de natural, tendeixen al domini públic. Segons
ells, es reforça la percepció que l’obra és una propietat, que la llicència
és sempre necessària i que els usos són prohibits llevat que estiguin expressament autoritzats. En aquest sentit, Creative Commons justament perpetua el que pretén desactivar: el règim del copyright. Encara més, i aquest
és un comentari personal, com a possible efecte col·lateral de l’èxit del
projecte, els usuaris d’Internet poden acabar entenent que tot allò que
no porta el segell de CC no està protegit. Quan justament és a la inversa: mitjançant la llicència CC l’autor es reserva uns drets, però n’està
autoritzant molts altres; de fet, molts més que no pas les obres que no
porten la llicència CC i que, per tant, no han autoritzat res!
A aquests crítics se’ls pot respondre que només la llei pot establir el
millor sistema per a combinar interessos privats i col·lectius i fomentar la creació i la cultura, i que mentre no es produeixi un canvi normatiu que ofereixi una alternativa al règim de la propietat intel·lectual, Creative Commons intenta reequilibrar-lo en benefici de la comunitat,
utilitzant justament les eines que actualment ofereix el marc legal: les
llicències. A més a més, el commons no pretén desactivar el copyright:
com reconeix el professor Lessig, «una cultura sense propietat, o en la qual
els creadors no poden ser remunerats, és anarquia, no pas llibertat».13 Només
(i no és poc) intenta salvar-lo retrobant l’equilibri que el fa bo i útil per
a la comunitat i —en darrera instància— el justifica; convencent els autors
i usuaris que l’autorització (en lloc de la prohibició) és l’única manera
èticament viable (o diríem «políticament correcta») d’exercir els drets
exclusius del copyright; però copyright, al cap i a la fi.
Ara bé, no es pot negar que, en establir «per defecte» la llicència més
permissiva (by), el projecte CC es decanta clarament per l’interès
públic (l’accés fàcil, lliure i gratuït a les obres) i espera que sigui l’autor qui s’encarregui de protegir els seus interessos mitjançant l’exclusió de les finalitats comercials i/o les obres derivades. De fet, quedaria
més clar que el projecte es preocupa tant per l’autor com per la comunitat si la llicència «per defecte» fos la (by – nd – nc), que assegura una
àmplia participació del públic en l’ús de l’obra i, al mateix temps, reserva a l’autor un camp més ampli per a obtenir-ne un benefici econòmic.
Curiosament, les estadístiques14 en l’àmbit internacional demostren
que les llicències (by i by-sa) són les menys utilitzades (30,5%), que la
gran majoria (66%) de llicències exclouen els usos comercials (nc) i que
només una quarta part (27%) exclouen la possibilitat de fer obres derivades (nd).15 A Espanya els nombres varien sensiblement: (by i by-sa)
31%, (nc) 68% i (nd) 12,5%. A França, en canvi, les diferències són més
dramàtiques: les llicències (by i by-sa) s’utilitzen només un 9%, mentre que el 90% de les llicències exclouen els usos comercials (nc) i el
52% exclouen la transformació (nd).
De totes maneres, els motius pels quals un autor decideix utilitzar
el sistema de les CC per a autoritzar l’explotació de la seva obra poden
ser ben diversos: n’hi ha que ho fan per «militància» (per contribuir a
l’enriquiment i l’increment del commons); altres l’utilitzen com a plataforma de llançament de la seva obra; altres ho fan pensant que amb
la llicència CC serà més fàcil identificar els infractors; altres ho fan
—equivocadament— com a manifest «anti-copyright», i altres, simplement, perquè està de moda. Les modes poden exercir una pressió social
i cultural molt forta, i no beneficiaria ni el projecte ni el públic si el seu
èxit es degués només a aquest motiu. En aquest sentit, em preocupa veure
la percepció que les llicències CC —especialment les més permissives—
són «bones», i que el copyright és «dolent». Percepcions com aquesta fan
un pobre favor al projecte i a l’avenç cultural d’una comunitat.
No sabem encara quin serà l’èxit d’aquest sistema de commons, ni
si aconseguirà complir l’objectiu que es proposa de fomentar el progrés
de la ciència i l’art en el context digital. El que sí que sabem és que les
llicències CC poden ser molt útils per a assegurar la difusió de moltes
obres, però que potser no són idònies per a tots els autors, ni per a totes
les obres. En tot cas, és innegable que el públic necessita entendre una
llei, veure’n la justificació, abans de seguir-la. Les llicències CC posen
l’exercici del copyright a l’abast de tothom, autors i usuaris. Ara bé, per
tal que el projecte sigui viable i assoleixi els objectius que s’ha marcat,
cal que tant autors com usuaris coneguin els seus drets i els seus deures, i decideixin lliurement el que millor els convingui o prefereixin. De
fet, aquesta llibertat és la que el règim de propietat intel·lectual assegura: decidir com i en quines condicions explotar la seva obra.
Interès públic i interès privat no estan renyits sinó que depenen l’un
de l’altre i es beneficien mútuament. L’equilibri entre l’un i l’altre no
només el pot buscar la llei: també és a les mans dels autors. El projecte Creative Commons així ho demostra.
12. ELKIN-KOREN, Niva (2001), «A Public-Regarding Approach to Contracting over Copyrights». A: R.C. DREYFUSS, D.L. ZIMMERMAN, H. FIRST (eds.). Expanding the Boundaries of Intellectual Property, Oxford University Press.
13. Vid. Lessig (2004), pàg. xvi.
14. Estadístiques obtingudes de http://schijndel.org/CC/stat_data_cc.php. [Data de consulta: 25 de gener de 2006]
15. Exclusió d’obres derivades que normalment es fa juntament amb l’exclusió dels usos comercials (nc-nd).
11
Bibliografia
LESSIG, Lawrence (1999). Code and Other Laws of Cyberspace. Nova York: Basic
Books.
LESSIG, Lawrence (1999, maig). Reclaiming a Commons [discurs en línia].
<http://cyber.law.harvard.edu/events/lessigkeynote.pdf>
LESSIG, Lawrence (2004). Free Culture – How Big Media Uses Technology and
the Law to Lock Down Culture and Control Creativity. Nova York: Penguin
Press.
LESSIG, Lawrence (2001). The Future of Ideas – The Fate of the Commons in a
Connected World. Nova York: Random House.
Citació recomanada:
XALABARDER, Raquel (2006). «Les llicències Creative Commons: una alternativa al copyright?». UOC Papers [article en línia]. Núm. 2. UOC. [Data de consulta: dd/mm/aa].
<http://www.uoc.edu/uocpapers/2/dt/cat/xalabarder.pdf>
ISSN 1885-1541
Aquesta obra està subjecta a la llicència Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 2.5 de Creative Commons. Podeu copiar-la, distribuir-la i comunicar-la públicament
sempre que n’especifiqueu l’autor i UOC Papers; no en feu un ús comercial; i no en feu obra derivada. La llicència completa es pot consultar a:
http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es/deed.ca
Professora dels Estudis de Dret
i Ciència Política de la UOC
[email protected]
Doctora en Dret per la Universitat de Barcelona (1997), amb la tesi La protecció
internacional de l’obra audiovisual. Qüestions relacionades amb l’autoria. Especial referència als sistemes jurídics d’Espanya i els Estats Units d’Amèrica. Master of Laws a la Columbia University Law School de Nova York (1992-1993) i llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona (1983-1988).
Actualment és professora dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC. Durant
el curs 2000-2001 va ser Visiting Scholar a la Columbia University Law School,
amb un projecte de recerca sobre «Propietat intel·lectual i ensenyament a distància», subvencionat per la Comissió Fulbright i la Generalitat de Catalunya.
12
N.o 2 | Marzo de 2006
Las licencias Creative
Commons:
¿una alternativa
al copyright?
1
Presentación
Hasta hace algunos años los derechos de autor o la propiedad intelectual eran términos desconocidos para el público en general y las discusiones sobre estos temas se restringían a ámbitos jurídicos o legales.
Con la aparición de las primeras licencias libres, aplicadas al software,
el anglicismo copyright y su antagonista, el neologismo copyleft, empezaron a utilizarse a menudo en otros foros de debate alejados del
mundo jurídico. Actualmente, la propiedad intelectual y los derechos de
los autores son uno de los principales temas de debate en la red, no sólo
por las modificaciones que deben efectuarse en algunas legislaciones,
sino también por los problemas que surgen con la aparición de nuevas
tecnologías y de los usos que de éstas se derivan y que no están contemplados por las leyes.
En diciembre de 2002 nacía en Estados Unidos un proyecto de
licencias libres destinado a cualquier creación artística. Era el inicio de
las licencias Creative Commons (a partir de ahora: CC), un conjunto de
textos legales creado con el objetivo de que los autores pudieran ceder
algunos derechos sobre sus obras y se reservaran otros. El proyecto en
seguida se convirtió en internacional, con la implicación de voluntarios
de todo el mundo para hacer que estas licencias fueran aplicables en
cualquier jurisdicción.
En el Estado español, el proyecto nació como una idea a principios
de 2003 en la Universidad de Barcelona (UB), cuando buscábamos un
sistema para publicar el material docente de nuestro profesorado. De
la misma manera que CC copió de la Free Software Foundation la idea
de las licencias, en la UB copiamos el sistema legal que utiliza el Massachusetts Institute of Technology (MIT) para ofrecer los materiales docentes dentro del proyecto OpenCourseware. Con la ayuda de muchos
colaboradores voluntarios, las licencias adaptadas a la legislación española estuvieron disponibles a partir de octubre de 2004.
Durante estos años se ha escrito mucho sobre el proyecto dentro y
fuera del país, pero todavía faltaba que algún jurista o abogado hiciera una reflexión objetiva sobre las licencias, y creo que la Dra. Raquel
Xalabarder lo consigue en su artículo. El texto que se presenta tras esta
introducción es una exposición clara del sistema propuesto por CC y, así
mismo, un análisis objetivo efectuado desde un punto de vista jurídico. El lugar en el que se publica también es muy adecuado. Una revista sobre la sociedad del conocimiento como UOC PAPERS es una buena
tribuna para explicar claramente lo que son las licencias y lo que pueden llegar a suponer en el ámbito de la propiedad intelectual. Además,
debe destacarse que esta publicación ha optado por ofrecer a los autores que sus artículos queden sujetos a una licencia CC, según la cual
ceden algunos derechos y se reservan otros. Por lo tanto, era lógico que
apareciera un artículo en el que se explicara el significado de esta
licencia y el proyecto del que forma parte.
El artículo de la Dra. Xalabarder aclara confusiones o malentendidos sobre el copyright y el copyleft, y dejan claro que tanto este movimiento como el sistema de licencias CC se basan en el ejercicio de los
derechos de autor otorgados por la ley de propiedad intelectual. Cuando el profesor Lawrence Lessig, fundador y responsable de CC, vino a
Barcelona en julio de 2005 sorprendió a mucha gente porque defendió
la propiedad intelectual. Algunos esperaban una crítica feroz y radical
contra este sistema y se encontraron con un profesor de derecho moderado que intenta aprovechar el sistema para conseguir un equilibrio entre
autores y usuarios.
Debe destacarse, además del análisis jurídico y la explicación del contexto legislativo presentes en el nacimiento del proyecto, el estudio de
las licencias con respecto a su adaptación a la legislación española. Sobre
esta adaptación ya existe un escrito en la red de Javier de la Cueva, abogado madrileño que participó en la adaptación y que sigue colaborando en el proyecto de CC España. Este texto se publicó con motivo de la
presentación en Madrid de las licencias en enero de 2005.1
Debido a la objetividad del texto, de la que me congratulo, también
hallamos críticas constructivas que siempre son bien recibidas y que a
buen seguro nos ayudarán a mejorar el proyecto local y globalmente.
Hay que tener en cuenta que es un proyecto joven, voluntarista y que
ha crecido rápidamente, mucho más de lo que sus responsables esperaban.
Durante estos años de vida, CC ha evolucionado y ya no se limita a
ofrecer textos legales, sino que se ha convertido en un movimiento internacional para conseguir un equilibrio entre los derechos de los autores
y los derechos de los usuarios. Existen proyectos en marcha como la comunidad musical ccMixter o el intento de trasladar toda la experiencia adquirida en el proyecto de las licencias al mundo científico en el marco del
proyecto Science Commons.
2
Presentación
Para tener una visión sobre el futuro de CC, sobre hacia dónde quiere ir este movimiento, recomiendo la lectura de los textos que escribió
el profesor Lessig en otoño de 2005.2 En estos escritos, que fueron
enviados por correo electrónico a todos aquellos que se suscribieron, Lessig hace un repaso de los orígenes del proyecto, pero también describe
los proyectos que CC quiere poner en marcha durante este año 2006.
Probablemente el más importante es el de intentar buscar los puntos
comunes entre diferentes licencias copyleft para conseguir que sean compatibles, algo que ahora mismo no es posible. Con ello, la cantidad de
material que podría compartirse en la red aumentaría considerablemente
y sería más fácil la utilización de este material por parte de autores y
usuarios. Pero también existen otros proyectos.
Para terminar esta introducción os recomiendo la lectura de este
artículo y os pido que lo difundáis, ya que la licencia a la que está sujeto os permite reproducirlo, distribuirlo e, incluso, realizar una comunicación pública. Si lo hacéis, recordad que tenéis que reconocer a la autora y la revista, y que no podéis utilizarlo comercialmente ni crear obras
derivadas. Así pues, algunos derechos están reservados, pero otros ya
los tenéis concedidos: ¡disfrutadlos!
Responsable de Creative Commons España
1. Javier de la CUEVA (2005), Por qué las licencias Creative Commons son legales en España [documento en línea]. [Fecha de consulta: 25 de enero de 2006].
<http://www.derecho-internet.org/node/272>
2. Lawrence LESSIG (2005), Ressenyes sobre Creative Commons [documento en línea]. Creative Commons Cataluña. [Fecha de consulta: 25 de enero de 2006].
<http://cat.creativecommons.org/raco/lessigletter.php>
3
Las licencias Creative Commons:
¿una alternativa al copyright?
Resumen
Abstract
Las licencias Creative Commons (CC) han revolucionado el ejercicio de los derechos de propiedad intelectual en Internet. Mediante unos modelos de licencias
estandarizadas, las CC facilitan que el autor autorice el uso y la explotación de
su obra publicada en Internet. El proyecto se ha entendido (y se ha explicado)
como un movimiento de oposición al copyright, pero la realidad es mucho más
compleja. En este artículo examinaremos el contexto tecnológico y normativo
que explica la aparición y la ejecución del proyecto, así como la adecuación de
las licencias CC al régimen de propiedad intelectual en el Estado español. La intención es explicar el origen del proyecto, identificar los rasgos fundamentales de
las licencias CC para entender mejor su alcance y procurar aclarar algunos
malentendidos.
Creative Commons (CC) licences are reshaping the exercise of copyright over the
Internet. By means of a set of standardised licences, CC makes it easier for authors
to authorise the use and exploitation of their works published on the Internet.
The project has been perceived (and often, explained) as a movement against copyright, but as usual, the reality is more complex. This article will examine the technological and legal context of the project, as well as the validity of CC licences
under the Spanish Law of Intellectual Property. We aim to explain its origins, identify the main issues in these licences to better understand their scope, and
maybe – in the process – clear up some misunderstandings.
Keywords
copyright, intellectual property, copyleft, author’s rights, licences
Palabras clave
copyright, propiedad intelectual, copyleft, derechos de autor, licencias
Desde su aparición a finales de 2002, más de un millón de obras se han
hecho públicas en Internet a través de alguna licencia Creative Commons (CC), convirtiendo este proyecto en un fenómeno social en Internet. Su objetivo es poner al alcance de los autores un modelo de licencia estandarizada que, en lugar de prohibir el uso (la idea del «todos los
derechos reservados»), lo autorice bajo algunas condiciones (es decir, «algunos derechos reservados»). Este proyecto se enmarca en el movimiento de la cultura libre y de las licencias copyleft (haciendo un juego de
palabras con el copyright), que surgen en los años 90 como reacción y
oposición al exceso de protección que, a su entender, ofrece el régimen
de propiedad intelectual.
Curiosamente, sin embargo, la excelente acogida del proyecto en Internet contrasta con la confusión y la serie de malentendidos que se producen en torno a él. Esta confusión viene generada por el propio proyecto y por sus promotores, al poner el énfasis no tanto en el cómo (una licencia
de copyright) como en el para qué: fomentar el acceso libre y gratuito de
obras en Internet. Y se amplifica gracias a los medios de comunicación:
afirmaciones como «Lanza álbumes con la licencia Creative Commons
(sin copyright)» o «bajo la licencia Creative Commons, al margen del imperio del copyright»1 no sólo son incorrectas, sino del todo engañosas. Ni las
licencias Creative Commons ni las licencias copyleft son contrarias al
copyright. De hecho, se basan, precisamente, en el régimen de la propiedad intelectual: sin esta «propiedad» reconocida previamente por la ley, los
autores no podrían otorgarlas. La lucha de este movimiento no es contra
la propiedad intelectual, sino contra el desequilibrio de las leyes de propiedad intelectual. Sin embargo, quizá por desconocimiento, quizá porque
culturalmente está de moda, el hecho es que las licencias CC se han ido
contextualizando hacia esta crítica del «imperio del copyright», imperio que
–no lo olvidemos– se construye con y a partir de los autores.
En este artículo queremos examinar el proyecto Creative Commons
procurando separar sus objetivos y resultados del «ruido» que lo acompaña.
1. La Vanguardia (martes, 27 de diciembre de 2005), pág. 44, en el artículo «MP3 contra el imperio del plástico».
4
Las licencias Creative Commons: ¿una alternativa al copyright?
1. Orígenes y objetivos
buyésemos una novela sin su permiso, pero no que la leyésemos o la hojeásemos. La redefinición del derecho de reproducción y la protección de
las medidas tecnológicas desdibujan esta distinción: en el mundo digital, todo uso requiere una reproducción, toda reproducción constituye un acto de explotación; por tanto, todo uso no autorizado se
convierte en infracción.
¿Eran necesarios estos cambios? La industria de contenidos argumenta
que, sin ellos, el sistema de propiedad intelectual no podría sobrevivir en
un contexto digital. El movimiento de la cultura libre argumenta que estas
modificaciones llevan al bloqueo digital (digital lock up) de las obras, sujeto al control absoluto del autor, y al empobrecimiento cultural. Muy posiblemente, el tiempo demuestre que tanto la ampliación del derecho de
reproducción como la protección de las medidas tecnológicas se adoptaron demasiado pronto y demasiado rápido.
Pero, en cierta medida, es comprensible que autores y titulares
actuaran con rapidez para consiguir que la ley asegurara la pervivencia de su monopolio en el contexto digital. Ahora, con proyectos como
Creative Commons, autores y usuarios quieren hallar un nuevo equilibrio más allá de la ley.
Equilibrio: ésta es la palabra clave. La propiedad intelectual consiste
en un conjunto de derechos exclusivos sobre la obra que la ley reconoce al autor con el fin de que pueda llevar a cabo –directamente o licenciando a terceros– la explotación de la obra y beneficiarse económicamente de ello. Pero este monopolio no es ilimitado: transcurrido un tiempo
(plazo de protección), la obra entra en el dominio público. El dominio
público es fundamental para la evolución cultural y artística de la
comunidad. Nadie puede crear en un «vacío»: toda creación se sustenta de creaciones anteriores. De hecho, podríamos decir que el dominio
público es el estado «natural» de las obras, siendo el régimen de propiedad intelectual una excepción temporal y limitada al dominio público. Un derecho exclusivo que se «tolera» porque es útil y beneficioso para
la comunidad: fomenta la creación y la inversión en la creación.
En Estados Unidos, dos cambios normativos recientes han reducido el ámbito de las obras en el dominio público (justo es decir que,
simplemente adoptaron el equilibrio entre interés público y privado que
ya existía hacía tiempo en Europa). El primero ha sido la renuncia definitiva a las formalidades de notice (© seguido del nombre del autor y
año de publicación) y de registro que se exigían para obtener la protección del copyright y que permitían al autor decidir si proteger su obra
(cumpliendo con las formalidades) o incluirla en el dominio público (no
cumpliéndolas). Desde 1989, a raíz de la ratificación del Convenio de
Berna de 18863 (unos 100 años más tarde que el resto de países), en
Estados Unidos –como en toda Europa–, una obra original se beneficia de la protección del copyright desde su creación (sin ningún tipo
de formalidad: ni «noticia», ni registro) y, por tanto, sin que su autor pueda
decidir al respecto. El otro cambio ha sido la ampliación en 1998 del
Para entender el origen del proyecto Creative Commons[www1] hay que
dibujar previamente el contexto global legislativo y tecnológico en el
que se enmarca, pero también en el de los Estados Unidos de América,
que es donde se origina.
La propiedad intelectual es una institución moderna. La creación
humana ya existía antes del copyright. El nacimiento de la propiedad
intelectual que hoy conocemos sólo fue posible (y necesaria) a raíz de
una innovación tecnológica: la imprenta de Gutenberg en el siglo XV, que
permitió por primera vez la producción masiva de ejemplares de la obra
y, por tanto, su comercialización. La propiedad intelectual nace, pues,
cuando es posible valorar la obra (creación intelectual) y distinguirla del
soporte físico que la contiene. A lo largo de los siglos, el régimen de la
propiedad intelectual se ha demostrado útil como incentivo para
fomentar la creación de obras.
Desde su nacimiento, propiedad intelectual y tecnología han
avanzado juntas: cada novedad tecnológica ha comportado modificaciones legislativas para redefinir los derechos, establecer excepciones
o redibujar sus límites. La revolución digital no ha sido una excepción.
La tecnología digital pone en peligro el régimen de la propiedad intelectual, cuestionando dos de los pilares fundamentales del sistema: por
un lado, facilita (sin demasiado esfuerzo ni inversión) la realización de
copias perfectas del original, y por otro, permite prescindir del soporte
físicamente tangible que contiene la obra. Curiosamente, sin embargo,
el régimen de la propiedad intelectual se ha visto reforzado con la
tecnología digital.
Por un lado, porque se ha ampliado la definición del derecho de
reproducción: tradicionalmente, reproducir era fijar una obra en un soporte físicamente tangible (un libro, un disco, una escultura, etc.); ahora,
cualquier reproducción digital (también las copias inestables, temporales y efímeras) queda sujeta al monopolio del autor, hasta el punto
de que es imposible utilizar (leer o escuchar) una obra en formato
digital, sin «explotarla». Por otro lado, porque, mediante las medidas
tecnológicas,2 el titular puede controlar el acceso y el uso de las obras.
Mucho se ha discutido a nivel doctrinal sobre si con la protección de
las medidas tecnológicas se está otorgando al autor un nuevo derecho
de explotación, llamado «derecho de acceso», o si éste es un derecho
que ya formaba parte del monopolio de la propiedad intelectual.
Estas modificaciones normativas han hecho posible que el régimen de la propiedad intelectual pase de ser un monopolio de explotación, a ser un monopolio para controlar su uso. La propiedad intelectual distinguía, tradicionalmente, entre uso y explotación: el primero
se lleva a cabo en un ámbito privado y no tiene finalidad lucrativa, mientras que la explotación persigue un beneficio económico y va dirigida
al público. Por ello, el autor podía impedirnos que editásemos y distri-
2. Vid. Acuerdo sobre los Aspectos de Propiedad Intelectual relacionados con el Comercio (ADPIC) de 1994, Organización Mundial del Comercio: http://www.wto.org/
3. Convenio de Berna para la protección de las obras literarias y artísticas de 1886, recientemente complementado con el Tratado de la OMPI sobre Derecho de autor de 1996
(http://www.wipo.int/treaties/es/).
[www1]: http://www.creativecommons.org
5
plazo de protección de las obras. En comparación con el plazo europeo (armonizado en toda Europa por la Directiva 93/98/CE, de 29 de octubre de 1993) de 70 años post mortem auctoris, las obras norteamericanas se protegían 20 años menos (50 años pma). Para evitar la
«discriminación» que se producía a raíz de la regla de comparación de
plazos establecida en el CB (en Europa, las obras norteamericanas
entraban en el dominio público antes que las europeas), el congreso norteamericano añadió 20 años al plazo de protección, para equipararlo al
europeo. Entendiendo que esta ampliación es contraria al mandato
constitucional que faculta al Congreso a «promover el progreso de la ciencia y de las artes útiles, concediendo a los autores e inventores durante
un tiempo limitado el derecho exclusivo sobre sus respectivos escritos
y descubrimientos»,4 el Prof. Lessig llevó el caso ante la Supreme Court,
la cual confirmó la constitucionalidad de la ampliación del plazo.
La frustración ante esta reducción del ámbito del dominio público dio
el empujón definitivo al proyecto Creative Commons con un objetivo claro:
que sea el autor quien aporte –mediante un sistema de licencias prefijadas– la moderación y el balance entre interés público e interés privado,
que –a su entender– el legislador parece haber olvidado. El proyecto
quiere asegurar la existencia de un commons, un fondo común de obras
al que todo el mundo pueda acceder y del que pueda disfrutar gratuitamente sin tener que pedir permiso constantemente, y contrarrestar, así,
el control «excesivo» sobre las obras que la ley otorga a los autores. Pero
es importante tener claro que el commons no equivale a dominio público. Con la licencia CC, el autor autoriza el uso de su obra, pero la obra
continúa estando protegida: no entra en el dominio público. Otra cosa
es que, según la amplitud de la licencia que haya elegido el autor, los usuarios puedan utilizar la obra «como si» estuviese en el dominio público.
Como decíamos, este proyecto se suma al camino iniciado con las
licencias copyleft, nacidas como reacción a la protección de los programas
de ordenador bajo el régimen de la propiedad intelectual. Previendo que
la monopolización del software podría suponer un peligro para el buen
desarrollo de la red y del mundo digital, Richard Stallman inició el Free
Software (traducido como «software libre» –no necesariamente gratuito; el software comercial es una parte importante del software libre) y
redactó la GPL (GNU General Public License),5 la primera licencia copyleft. A diferencia de las típicas licencias de software «propietario», que
impiden la copia, distribución o «descompilación» del programa, la
GNU-GPL permite a los usuarios del software distribuido bajo esta
licencia hacer cualquier uso de él (para cualquier finalidad), copiarlo y
modificarlo (para adaptarlo o mejorarlo) y redistribuirlo (tanto en formato original, como modificado), con una única condición: que el
programa (y sus nuevas versiones) se pongan al alcance del resto de usuarios bajo la misma licencia GPL (es decir, asegurando que los programas generados continúen siendo libres y que nadie utilizará el esfuerzo ajeno en su propio beneficio). Esta condición es la que caracteriza
al copyleft. Como veremos, no todas las licencias CC son copyleft, pero
todas responden a los objetivos del movimiento de la cultura libre.
2. El proyecto Creative Commons.
Las licencias CC
El proyecto Creative Commons facilita, por un lado, la publicación de
obras en Internet autorizando su uso al público y, por otro, su localización y acceso por parte del público. Aquí nos interesa fundamentalmente el primer punto.
El sistema es muy sencillo: el autor que crea una obra y quiere explotarla a través de Internet elige alguna de las licencias CC y, al colgarla
en Internet, la identifica con el símbolo CC y le adjunta la licencia. Así,
los usuarios podrán identificar fácilmente las condiciones que el autor
ha establecido para el uso de la obra. Cuando un usuario decide utilizar una obra bajo una licencia CC, se convierte en licenciatario y se compromete a aceptar y respetar las condiciones de la licencia establecida
por el autor. En este sentido, pues, Creative Commons actúa de intermediario: poniendo al alcance de autores y usuarios/licenciatarios (en
adelante, sólo hablaremos de usuarios) un sistema de licencias para que
se pongan de acuerdo.
Todas las licencias CC se expresan en tres niveles de lectura:
Commons Deed: un primer nivel de lectura «humana», iconográfico
(para facilitar su identificación) y bastante atractivo, que describe
los usos autorizados por el autor. Este nivel es el más visible y el
que caracteriza a estas licencias.
Legal Code: un segundo nivel de lectura «jurídica», que no deja
de ser humana (es la licencia que redactaría un abogado o profesional de la propiedad intelectual).
Digital Code: un tercer nivel de lectura «tecnológica», sólo comprensible para las máquinas (los programas) y, muy especialmente, para los motores de búsqueda que pueden identificar las
obras licenciadas bajo una CC.
Como decíamos, las cláusulas de la licencia vienen prefijadas. Por defecto (si no se establece ninguna condición o se excluye algún uso), la
licencia autoriza la reproducción, distribución, transformación y comunicación pública de la obra, para cualquier finalidad y para todas las
modalidades de explotación, con carácter gratuito y por todo el plazo
de protección. A partir de aquí, el autor tiene un margen de libertad para
reducir el alcance de la autorización que da: el autor puede decidir excluir
los usos comerciales de su obra y/o la modificación de ésta, o si la permite sólo bajo la condición de que la obra resultante quede sujeta a la
misma licencia. Estas opciones dan lugar a seis licencias diferentes:
4. Artículo I, sección 8, de la Constitución de los Estados Unidos de América de 1787: «The Congress shall have Power [...] 8) To promote the Progress of Science and useful Arts,
by securing for limited Times to Authors and Inventors the Exclusive Right to their respective Writings and Discoveries».
5. La GPL es una de las muchas licencias de software libre actualmente existentes en el mercado. Más del 50% del software libre se crea y se explota bajo la GPL
(http://www.fsf.org/licensing/licenses/gpl.html).
6
Reconocimiento (by): Esta condición aparece en todas las licencias y no puede ser
excluida por el autor: exige el reconocimiento del autor (que aparezca su nombre) en
cualquier uso o acto de explotación que se haga
de la obra (están permitidos todos los usos y
transformaciones).
BY:
BY:
cia más restrictiva es, pues, la cuarta: ni transformación, ni finalidades comerciales. Obviamente, como la prohibición de realizar obras
derivadas hace innecesaria (e imposible) la obligación del copyleft, no
hay ninguna licencia que contenga los símbolos (nd) y (sa).
Actualmente, las licencias CC se ofrecen en 25 países, entre ellos,
España. A medida que la licencia se ofrece en un nuevo país, no sólo
se lleva a cabo una tarea de traducción de los dos primeros niveles,
sino también de adaptación (en especial, del segundo nivel - código
jurídico) a la legislación nacional de cada país. En principio, todas las
licencias son compatibles entre las diferentes jurisdicciones: la misma
licencia autoriza a los mismos actos bajo las mismas condiciones, en
francés, inglés y español. Como veremos, sin embargo, siempre puede
haber pequeñas variantes debidas a diferencias en las legislaciones
nacionales.
Además de estas seis licencias, se ofrecen otras que no son aplicables por igual a todas las obras ni en todos los países, y que aquí nos
limitaremos a apuntar:
Reconocimiento (by) - Sin obra derivada
(nd): Este icono excluye la posibilidad de
modificar la obra (adaptarla) para hacer otra:
obra derivada.
=
BY:
€
Reconocimiento (by) - No comercial (nc): Este
tercer icono excluye la posibilidad de utilizar
la obra con finalidades comerciales.
BY:
= €
Reconocimiento (by) - Sin obra derivada
(nd) - No comercial (nc): Con esta combinación,
no se permite ni hacer obras derivadas, ni
usos comerciales.
BY:
C
BY:
€ C
Sampling Licenses: permiten el uso de fragmentos de obras (no
de la obra entera, como permiten las licencias CC) para refundirlos (remix) en una obra nueva.
Music Sharing license: consiste en una licencia (by - nc - nd) dirigida sólo a las obras musicales y que tiene como objetivo autorizar la explotación típica que se lleva a cabo en los sistemas peerto-peer (tipos Grokster y KaZaA).
Developing Nations: pensada para autorizar el uso de obras en
los países en vías de desarrollo, estableciendo condiciones más
favorables, menos restrictivas.
Public Domain: licencia pensada especialmente para Estados
Unidos (ya hemos visto por qué) y que permite al autor decidir si
su obra estará en el dominio público por siempre jamás, renunciando así al plazo de protección que la ley le otorga.
Founders Copyright: similar a la licencia anterior, pero la obra
entra en el dominio público no de forma inmediata, sino a los 14
o 28 años de su publicación (la referencia a los «Fundadores» se
explica porque, bajo la ley norteamericana de 1909, el plazo de
protección era de 28 años desde la publicación, y anteriormente, de 14 años). Es bastante dudoso que estas dos últimas licencias sean válidas en España: el autor puede decidir no ejercer sus
derechos (puede no perseguir a los que exploten su obra sin
autorización), pero –en principio– no puede renunciar a los derechos de autor que la ley le reconoce.
Reconocimiento (by) - Compartir igual (sa):
Este cuarto icono es la cláusula de copyleft
que obliga al usuario a aplicar la misma licencia a las obras derivadas.
Reconocimiento (by) - No comercial (nc) Compartir igual (sa): Esta licencia obliga al
copyleft respecto de las obras derivadas, pero
sólo en la medida en que se trate de usos no
comerciales (las finalidades comerciales están
excluidas).
(by): attribution / (nc): non-commercial / (nd): no derivatives / (sa): share
alike
Es decir, cuantos más símbolos, menos usos están permitidos. Las
licencias más amplias son la primera y la quinta. La primera (by) sólo
obliga a dar crédito al autor: la obra puede ser reproducida, transformada (realizar obras derivadas), distribuida y comunicada al público, en
el formato original o modificado, para cualquier finalidad (también las
comerciales), con la única condición de que se haga referencia expresa al nombre del autor. La quinta (by - sa) también permite todos los
usos (como la primera), pero impone al siguiente usuario/autor la cláusula del copyleft: la obra derivada que se lleve a cabo a partir de la obra
original deberá ser explotada bajo la misma licencia. La segunda (by nd) y la cuarta (by - nd - nc) no permiten la transformación: la obra sólo
puede ser utilizada en su formato original, pero mientras la segunda permite cualquier uso y finalidad (incluidos los comerciales), la cuarta sólo
permite los usos y finalidades que no tengan carácter comercial. La tercera (by - nc) y la sexta (by - nc - sa) permiten cualquier uso (incluida
la transformación de la obra) mientras no tenga finalidades comerciales, con la única diferencia de que la sexta obliga al copyleft. La licen-
También se ofrece un enlace a las licencias GNU-GPL y GNU-LGPL
para el software libre.
Con esta combinación de opciones, las licencias CC permiten al autor
calibrar el nivel de control que quiere ejercer sobre su obra y disponer fácilmente de los derechos que le confiere la ley (incluso «renunciar» a ejercerlos, en el caso de la Public Domain). Con ellas, el interés
público y el beneficio de la comunidad quedan asegurados. Veamos
ahora si sucede lo mismo con los intereses del autor.
7
3. Las licencias CC: un análisis jurídico
sentido que no se contemple porque, cuando el autor decide publicar
su obra en Internet y sujetarla a una licencia u otra (o a ninguna), ya
está ejerciendo su derecho moral de divulgación (suponiendo que la
obra no haya sido previamente divulgada en otro formato, por supuesto). Desde el punto de vista del usuario, las licencias CC aportan una
apariencia de legalidad, de que ha sido el autor el que ha puesto la obra
a disposición del público bajo la licencia. Pero, ¿y si no ha sido así? ¿En
qué posición queda el usuario que, fiándose de una licencia CC, utiliza
la obra y es demandado por el autor por infracción? Y a la inversa: ¿en
qué posición queda el autor cuando alguien publica su obra bajo licencia sin su consentimiento (y posteriormente, la obra es utilizada de buena
fe por muchos otros sin su consentimiento)? Es cierto que estos peligros son habituales en Internet, pero no debemos olividar que al colgar una obra en Internet sin licencia, no se está autorizando nada. Por
tanto, el autor de la obra publicada ilícitamente bajo una licencia CC
deberá luchar contra el infractor inicial y contra los subsiguientes
infractores de buena fe (que hayan hecho uso de ella pensando que llevaban a cabo un acto válidamente autorizado por el autor).
El derecho moral de integridad queda protegido aunque no aparezca en las licencias CC. Éstas no sustituyen ni reducen los derechos
que la ley confiere al autor; por tanto, el autor podría demandar a un
usuario que –bajo cualquier licencia CC– hubiese modificado o mutilado su obra causándole un perjuicio a su reputación o a sus intereses.
Por descontado, la decisión de cuándo hay mutilación y de cuándo la
mutilación perjudica la reputación o los intereses del autor quedará en
manos de cada juez o tribunal (y las sentencias pueden ser muy dispares). Una buena manera de proteger la integridad de la obra es excluir
las transformaciones con una licencia (nd) sin obra derivada. Esto no significa que las licencias CC que permiten realizar obras derivadas estén
autorizando la mutilación de la obra (¡ni mucho menos!), pero siempre
harán más difícil la distinción entre obra derivada e infracción del derecho moral de integridad. Excluir la realización de obras derivadas –para
evitar una eventual infracción del derecho moral– parece algo drástico, pero vale la pena que cada autor lo tenga presente, en función del
tipo de obra y del tipo de explotación que quiera hacer de ella.
En la ley española, el autor tiene un derecho exclusivo de explotación que se manifiesta en actos de cuatro tipos: reproducción (fijar la
obra o hacer copias); distribución (mediante la venta o donación, el alquiler o préstamo de ejemplares tangibles); comunicación pública (poner
la obra al alcance del público sin distribución de ejemplares, incluida
la explotación de obras a través de Internet),7 y transformación (modificar la obra para realizar otra nueva). Las licencias CC, salvo en la medida en que el autor excluya los usos comerciales y/o la transformación
de la obra, los autorizan todos. Y lo hacen de acuerdo con tres factores básicos de todas las licencias CC que, pese a no tener tanta visibilidad (porque no vienen representados con un icono en el Commons Deed),
Examinaremos ahora las principales características de las licencias CC
bajo la luz de la ley española de propiedad intelectual6 y los efectos que
pueden tener en la práctica.
Las licencias CC que se ofrecen en el Estado español sólo pueden
ser utilizadas por los autores con respecto a sus obras. No todo el que
hace alguna aportación artística en torno a una obra es autor: sólo quien
la crea es su autor. Por tanto, las licencias CC no pueden ser utilizadas por cantantes o músicos o productores para autorizar la explotación de los derechos conexos que la ley les reconoce sobre la grabación
(interpretación, ejecución o producción) que han efectuado de la obra
ajena. Sólo podrán hacerlo en la medida en que también sean autores
de la obra que cantan, interpretan o producen. En cambio, en algunos
países (Bélgica y Estados Unidos), la licencia incluye también las grabaciones que llevan a cabo artistas (actores, cantantes, músicos, directores, bailarines, etc.) y productores. Esto puede hacer que el alcance
de las licencias dependa de la jurisdicción de procedencia; por tanto,
hará falta siempre consultar el código legal de la licencia para establecerlo.
Por lo que respecta a la definición de obra, cualquier creación original lo es. Por tanto, el ámbito objetivo de aplicación es muy amplio: en
Internet todo puede ser obra sometida –a veces, innecesariamente– a
una licencia CC. Por ejemplo, los blogs son la típica «obra» que, en el
mundo predigital, no era objeto de explotación. Los blogs vienen a ser
como las conversaciones orales o la correspondencia que antes se hacía
por carta; son obras protegidas, pero al permanecer en un ámbito privado, normalmente no eran objeto de explotación. La conversación del
blogger es claramente reproducida y comunicada al público y, por tanto,
las licencias CC son perfectamente aplicables a ésta. Ello no significa,
sin embargo, que sin una licencia de copyright (de Creative Commons
o de cualquier otro tipo), no sea posible mantener un blog.
Todas las licencias CC obligan al reconocimiento del autor de la
obra y, si así lo quiere él, también se deberá indicar la fuente (por ejemplo, institución, publicación o revista) donde se ha publicado. Éste es
uno de los derechos morales que la ley española otorga para proteger
intereses de tipo personal (no económicos) del autor hacia su obra. Los
principales son: la atribución (reconocimiento como autor); la integridad (impedir que la obra sea mutilada o deformada de forma que se perjudique su reputación o sus intereses), y la divulgación (decidir si hacer
pública la obra –y cómo– o mantenerla inédita: lógicamente, la divulgación sólo se puede ejercer una vez). El hecho de que el reconocimiento
no pueda ser excluido por el autor es del todo adecuado a la ley española; de hecho, cualquier otra cosa habría sido contraria a derecho, ya
que los derechos morales son irrenunciables e inalienables en España.
Nada dicen las licencias del derecho moral de integridad, ni del
derecho moral de divulgación. Por lo que respecta a este último, tiene
6. Real Decreto Legislativo 1/1996, de 12 de abril, que aprueba el texto refundido de la Ley de Propiedad Intelectual: http://www.mcu.es/propint/files/LeyProp_Intelectual_mod172.pdf.
7. No obstante, a menudo, para referirnos a los actos de explotación de obras a través de Internet, empleamos la palabra distribuir –importada de la nomenclatura jurídica norteamericana, donde buena parte de la explotación de obras por Internet (la que permite al usuario guardar o imprimir la obra) se califica de distribución–. En Europa deberíamos hablar sólo de «comunicación pública» para referirnos a la explotación on-line.
8
establecen el alcance de la licencia CC y no pueden ser excluidos por
el autor.
en papel, en CD y DVD, radiodifusión, etc.). Este punto es fundamental a la hora de decidir entre incluir o excluir la transformación y los usos comerciales. En España, a pesar de que en la licencia se diga «todos los medios y formatos [...] conocidos o por conocer»,
se entenderán incluidas sólo las modalidades de explotación conocidas cuando se publicó la obra, porque la ley española (art. 43
TRLPI) no permite la licencia de modalidades inexistentes o desconocidas al formalizarla. Esta referencia, sin embargo, puede dar
lugar a numerosos conflictos en el futuro, a medida que vayan
apareciendo nuevos formatos de explotación que el titular ni siquiera preveía al otorgar la licencia.
Las licencias CC se establecen a perpetuidad: por toda la duración de la protección de la obra. El autor se reserva el derecho,
en cualquier momento, de explotar la obra bajo otra licencia (ya
sea CC o no) o, incluso, de retirarla, pero la licencia previamente otorgada siempre continuará vigente. Es decir, una vez otorgada la licencia, el autor queda vinculado a ella para siempre (sólo
se prevé la resolución en caso de incumplimiento por parte de un
usuario, y la resolución sólo será efectiva respecto de ese usuario). También es cierto que las licencias CC no tienen carácter
de exclusiva y que, por tanto, el autor puede otorgar otras licencias sobre la misma obra con diferentes condiciones, pero las subsiguientes licencias (CC u otras) sólo se podrán otorgar en régimen de no exclusividad y, muy a menudo, lo que tiene valor en
el mercado es precisamente la exclusividad.
Carácter gratuito. Una crítica que a menudo se hace al sistema
de licencias CC es, precisamente, que no permite la remuneración de los autores. Aun no siendo la norma general, las licencias gratuitas son plenamente válidas bajo la ley española. Ahora
bien, el carácter gratuito se limita a los actos/usos autorizados bajo la licencia. El autor puede autorizar (y cobrar por) cualquier acto de explotación que autorice más allá de la licencia CC
(especialmente si ha excluido los usos comerciales y las obras derivadas). Por ejemplo, un autor joven publica su novela bajo la licencia (by - nc - nd) y después (cuando es famoso) firma un contrato con una editorial para reproducir y distribuir la obra en formato
papel «tradicional», cobrando un porcentaje sobre cada ejemplar
vendido. El autor también se puede beneficiar de las remuneraciones que la ley establece a su favor (por ejemplo, la remuneración compensatoria por copia privada). En cambio, difícilmente podrá encargar a una entidad de gestión la gestión de los derechos
sobre esta obra porque, normalmente, éstas exigen la exclusividad (no obstante, parece que la SGAE está iniciando un movimiento
de aproximación hacia las licencias CC).8
Queda por ver si, a la larga, tal como dicen sus defensores, el commons demostrará ser un mejor modelo no sólo para fomentar la
creatividad, sino también para obtener un rendimiento económico
para el autor. El movimiento del software libre (y los exitosos Linux
o Google) demuestra que el copyleft no está reñido con el beneficio comercial, pero no todas las obras tienen las mismas características de creación y de explotación que los programas de
ordenador, ni permiten los servicios de mantenimiento, cuotas,
etc. que estos utilizan para generar beneficios.9 Mientras no
existan mecanismos alternativos de compensación para los usos
autorizados, es importante tener presente que los usos autorizados
bajo las licencias CC son de carácter gratuito y que, por tanto, la
mejor manera de asegurar la remuneración del autor es excluyendo los usos comerciales y las obras derivadas (licencia by - nc
- nd).
Modalidades de explotación. Las licencias CC cubren expresamente «todos los medios y formatos, tangibles o intangibles,
conocidos o por conocer». Las modalidades de explotación son transversales a los derechos de explotación y corresponden a los
medios técnicos y a los mercados disponibles en cada momento.
Por tanto, las licencias autorizan no sólo usos y actos de explotación en Internet, sino también en el mundo «real» (ediciones
Veamos ahora las opciones de exclusión que tiene el autor: (nd) y
(nc). Recordemos que si el autor no las excluye expresamente, la licencia CC que se otorga por defecto autoriza la realización de obras derivadas y los usos comerciales.
El autor puede excluir la realización de obras derivadas (es un
ejercicio en negativo –prohibir– de su derecho exclusivo de transformación). La definición de obra derivada es amplia: cualquier traducción,
dramatización, arreglo musical, adaptación cinematográfica, resumen,
o cualquier otra forma de transformación o adaptación de la obra. Si el
autor no excluye esta posibilidad, los usuarios podrán llevar a cabo (y
explotar) cualquier obra derivada (traducciones, etc.) sin pedirle autorización ni, como hemos visto, compensarlo económicamente. Como ya
hemos dicho, la cláusula del copyleft (sa) sólo se puede introducir como
condición cuando no se haya excluido la creación de obras derivadas.
Según las estadísticas, más de la mitad de las licencias CC que se utilizan la incorporan de algún modo: ya sea (by - sa) o (by - nc - sa).10 A
la larga, esta cláusula (como la de la GPL) puede esconder una evolución importante del concepto de autoría: desde un concepto tradicio-
8. Noticia del 26 de enero de 2006: La SGAE aceptará como socios a quienes distribuyan promocionalmente su música en Internet (http://www.sgae.es/contenido/cont.inm?instanceId=1364&tipoId=38&selectedMenu=29).
9. FISHER III, William (2004). Promises to Keep. Stanford University Press. Se examina un sistema de compensación alternativo al pago por uso (pay per use), que permita la reestructuración de la industria musical y audiovisual.
10. Las licencias CC que obligan a explotar la obra derivada bajo la misma licencia (copyleft) suponen el 54% a nivel internacional; el 73% en España, y sólo el 33% en Francia. Estadísticas obtenidas de http://schijndel.org/CC/stat_data_cc.php. [Fecha de consulta: 25 de enero de 2006]
9
nal (y romántico) del esfuerzo creativo individual (o de personas previamente identificables), hacia una «colectivización» de la creación
donde el esfuerzo individual se diluye en el comunitario (como si fuese
una especie de «creación gregaria» o «tribal»). Por eso las licencias CC
han sido tan bien recibidas por parte de los bloggers, que no reclaman
una autoría individual, sino más bien un resultado colectivo.
En cuanto a la exclusión de los usos comerciales, no afecta a un
único derecho de explotación, sino que los limita todos: queda prohibida cualquier reproducción, distribución, comunicación pública y transformación de la obra que persiga fines comerciales. La licencia (código
legal) se refiere a los «usos comerciales» diciendo «de manera que pretenda principalmente o vaya dirigida hacia la obtención de un beneficio mercantil o una remuneración monetaria privada». La «remuneración monetaria privada» es fácil de distinguir: cuando haya un pago (aunque
sea mínimo). En cambio, el «beneficio mercantil» es más difícil de identificar. Se puede tener en cuenta el ánimo de lucro de la entidad (o persona) que utiliza la obra; por ejemplo, una empresa o un individuo. Pero
puede haber casos en los que, pese a que el usuario no tenga ánimo de
lucro, el uso concreto vaya claramente dirigido a la obtención de un beneficio mercantil (por ejemplo, un grupo de alumnos llevan a cabo una representación teatral, de entrada gratuita, en el marco de un concurso con
un premio monetario importante). Ante la duda, el usuario debería
ponerse en contacto con el autor y pedir su autorización. Dado que el
sistema CC facilita la identificación y el contacto con el titular, la rigidez de las cláusulas de la licencia CC se ve compensada por la facilidad de acceder al titular y solicitar su autorización por el uso concreto que no quede cubierto bajo la licencia CC. Éste es un punto importante:
en cualquier momento, el autor podrá autorizar individualmente
usos no cubiertos por la licencia, pero nunca podrá prohibir usos concretos autorizados por la licencia CC.
Por tanto, si el autor quiere poder autorizar (o prohibir) que se
haga una película (obra derivada) de su novela o quiere poder participar del rendimiento económico que se pueda derivar de ello, debe poner
su novela bajo la licencia de Reconocimiento - Sin obra derivada - No
comercial. Cualquier otra licencia CC se lo impediría.
De hecho, teniendo en cuenta que, cuando un autor divulga su obra,
a menudo no sabe cuál será la forma de explotación que le reporte un
mayor beneficio (económico o de público), es conveniente ser muy prudentes al elegir si, ya en aquel momento inicial, se quiere autorizar cualquier posible obra derivada y/o usos comerciales. Efectivamente, tanto
la licencia (by - nd - nc) como la (by - nc) aseguran un uso amplio de
la obra y, al mismo tiempo, que el autor se pueda beneficiar económicamente (si la obra tiene éxito). Éste es un buen ejemplo de cómo las
licencias CC permiten hallar un punto de equilibrio entre interés público y privado, en función de cada obra.
En cualquier caso, ha de quedar bien claro que las licencias CC no
afectan (ni alteran) los usos permitidos bajo las excepciones o limitaciones que –por su interés público– la ley excluye del monopolio
del autor. Sea cual sea la licencia establecida (por ejemplo, aunque se
hayan excluido la transformación y los usos comerciales), cualquiera puede
utilizar la obra para llevar a cabo una cita, una parodia, o incluirla en
un telenoticias. Y precisamente, dado que las obras licenciadas bajo una
CC –para posibilitar los usos y actos autorizados– no llevan medidas tecnológicas de control de acceso y/o anticopia, el proyecto asegura que
las obras estén al alcance del público sin trabas tecnológicas para que
puedan ser utilizadas, lícitamente, también más allá de los usos cubiertos por las licencias CC.
Antes de acabar este análisis, hay que hacer una breve referencia
a los casos de incumplimiento de una licencia CC y/o de infracción.
¿Qué ha de hacer el autor? Pues, como con cualquier otra obra y licencia, deberá recurrir a los tribunales. Cuando se trate de una infracción
directa (por un usuario de la licencia CC), el autor lo podrá demandar
tanto por infracción de la propiedad intelectual, como por incumplimiento
contractual (ya que la licencia crea un vínculo directo entre autor y usuario/licenciatario).11 En este sentido, las licencias CC favorecen al autor.
Ahora bien, supongamos que el autor A publica su obra bajo la licencia (by - nc - nd), B lleva a cabo una obra derivada (por ejemplo, una
traducción) y, en lugar de indicar el nombre del autor A, la publica con
su nombre bajo la licencia más amplia (by). Los usuarios de B, confiando en esta licencia, utilizan la obra para una edición en formato libre,
otros la cuelgan en una página web diferente, etc. El autor A podrá demandar a B por infracción contractual, pero a los usuarios de la obra B sólo
los podrá demandar por infracción (de buena fe) de la propiedad intelectual.
En cambio, las licencias con copyleft no sólo obligan al licenciatario respecto de la obra original A, sino también respecto de su propia
obra derivada B (ya que se ha obligado con el autor A a sujetar su obra
B a la misma licencia copyleft). Si B no cumple el pacto (y explota la
obra derivada en régimen de monopolio), entonces A puede demandarlo
por incumplimiento contractual, pero no por infracción de la propiedad
intelectual (ya que la obra derivada B fue creada lícitamente). Por descontado, cuanto más se avance en la cadena de explotación, más complicado será para el autor de la obra original controlar (y, si es necesario, perseguir) que los autores cumplan el compromiso del copyleft. Es
lo que se llama «efecto ultra vires» de las licencias copyleft. En este momento, quizá el autor querría pedir ayuda a las entidades de gestión (para
defender sus derechos), pero el hecho de haber agotado la exclusividad
sobre aquella obra le puede impedir asociarse a ellas.
Resumiendo, la peculiaridad de las licencias CC radica, pues, no en
el derecho (de propiedad intelectual) que las legitima, sino en la forma
11. Recientemente, un tribunal holandés tuvo ocasión de sentenciar sobre la validez de una licencia CC por el uso de unas fotos familiares de un famoso que él mismo divulgó
en Internet (en http://www.flickr.com) bajo la licencia CC (by-nc-sa). Curiosamente, el editor de la revista Weekend, que utilizó las fotos sin la autorización de su autor, alegó
en su defensa que no había solicitado autorización alguna puesto que al ver la licencia CC entendió que quedaba autorizado cualquier uso (sin reparar en que NO quedaban
incluidos los usos comerciales). Sentencia de 9 de marzo de 2006, Tribunal de Distrito de Amsterdam.
10
concreta de ejercicio de este derecho. Para algunos autores, resultan un
sistema fácil y útil de divulgación y explotación de su obra. Para otros,
sin embargo, podrían convertirse en una trampa, teniendo en cuenta su
carácter perpetuo, irrevocable y gratuito.
sin propiedad, donde los creadores no puedan ser remunerados, es anarquía, no libertad».13 Sólo (y no es poco) intenta salvarlo reencontrando
el equilibrio que lo hace bueno y útil para la comunidad y –en última
instancia– lo justifica; convenciendo a los autores y usuarios de que la
autorización (en lugar de la prohibición) es la única forma éticamente
viable (o diríamos, políticamente correcta) de ejercer los derechos exclusivos del copyright; pero copyright, al fin y al cabo.
Ahora bien, no se puede negar que, al establecer «por defecto» la licencia más permisiva (by), el proyecto CC se decanta claramente por el interés público (el acceso fácil, libre y gratuito a las obras), y espera que
sea el autor quien se encargue de proteger sus intereses mediante la exclusión de las finalidades comerciales y/o las obras derivadas. De hecho, quedaría más claro que el proyecto se preocupa tanto por el autor como por
la comunidad, si la licencia «por defecto» fuese la (by - nd - nc), que asegura una amplia participación del público en el uso de la obra y, al mismo
tiempo, reserva al autor un campo más amplio para obtener un beneficio económico de ello. Curiosamente, las estadísticas14 a nivel internacional demuestran que las licencias (by y by-sa) son las menos utilizadas (30,5%), que la gran mayoría (66%) de licencias excluyen los usos
comerciales (nc), y que sólo una cuarta parte (27%) excluyen la posibilidad de realizar obras derivadas (nd).15 En España, los números varían
sensiblemente: (by y by-sa) 31%, (nc) 68% y (nd) 12,5%. En Francia,
en cambio, las diferencias son más dramáticas: las licencias (by y bysa) se emplean sólo en un 9%, mientras que el 90% de las licencias excluyen los usos comerciales (nc) y el 52% excluyen la transformación (nd).
De todos modos, los motivos por los que un autor decide utilizar el
sistema de las CC para autorizar la explotación de su obra pueden ser muy
diversos: unos lo hacen por «militancia» (para contribuir así al enriquecimiento e incremento de los commons); otros lo utilizan como plataforma
de lanzamiento de su obra; los hay que lo hacen pensando que con la licencia CC será más fácil identificar a los infractores; hay quienes lo hacen
–equivocadamente– como manifiesto «anti-copyright», y otros, simplemente,
porque está de moda. Las modas pueden ejercer una presión social y cultural muy fuerte, y no beneficiaría ni al proyecto ni al público que su éxito
se debiese sólo a este motivo. En este sentido, me preocupa ver la percepción que las licencias CC –especialmente, las más permisivas– son «buenas», y que el copyright es «malo». Percepciones como ésta hacen un
flaco favor al proyecto y al avance cultural de una comunidad.
No sabemos aún cuál será el éxito de este sistema de commons, ni
si conseguirá cumplir el objetivo que se propone de fomentar el progreso de la ciencia y el arte en el contexto digital. Lo que sí sabemos
es que las licencias CC pueden resultar muy útiles para asegurar la difusión de muchas obras, pero que quizá no son idóneas para todos los autores, ni para todas las obras. En cualquier caso, es innegable que el
4. Unos cuantos comentarios finales
Creative Commons es un proyecto muy interesante para el copyright,
ya que ofrece un sistema sencillo y práctico para facilitar y, en cierto
modo, reinventar el ejercicio de los derechos de propiedad intelectual
de los autores a través de Internet. Como todo nuevo proyecto, puede
tener ventajas pero también peligros, que sólo podremos examinar y
solucionar a medida que se vayan presentando. El éxito y la magnitud
del proyecto, sin embargo, merecen unos cuantos comentarios finales
de reflexión.
A nivel conceptual, el proyecto CC sufre una cierta incoherencia
interna: quiere fomentar el uso libre y gratuito de obras, pero para ello
utiliza un mecanismo claramente «propietario», la licencia. Y por este
motivo, puede ser criticado por ambas partes. Para unos, el proyecto comporta un grave peligro para los autores porque –con las licencias prefijadas– les hace autorizar sus derechos a favor del acceso público y gratuito a las obras, y en contra de sus intereses privados. Otros12 apuntan
que con las licencias CC se acostumbra al autor y al usuario a la patrimonialización de las creaciones intelectuales que, de natural, tienden
al dominio público. Según ellos, se refuerza la percepción de que la obra
es una propiedad, que la licencia es siempre necesaria y que los usos
están prohibidos excepto que estén expresamente autorizados. En este
sentido, Creative Commons justamente perpetúa lo que pretende desactivar: el régimen del copyright. Aún más, y éste es un comentario personal, como posible efecto colateral del éxito del proyecto, los usuarios de Internet pueden acabar entendiendo que todo aquello que no
lleva el sello de CC no está protegido. Cuando es justamente a la inversa: mediante la licencia CC, el autor se reserva unos derechos, pero está
autorizando muchos otros; de hecho, muchos más que las obras que no
llevan la licencia CC y que, por tanto, ¡no han autorizado nada!
A estos críticos se les puede responder que sólo la ley puede establecer el mejor sistema para combinar intereses privados y colectivos,
y fomentar la creación y la cultura, y que mientras no se produzca un
cambio normativo que ofrezca una alternativa al régimen de la propiedad intelectual, Creative Commons intenta reequilibrarlo en beneficio de
la comunidad, utilizando justamente las herramientas que actualmente ofrece el marco legal: las licencias. Además, el commons no pretende desactivar el copyright: como reconoce el Prof. Lessig, «una cultura
12. ELKIN-KOREN, Niva (2001), «A Public-Regarding Approach to Contracting over Copyrights». En: R.C. DREYFUSS, D.L. ZIMMERMAN, H. FIRST (eds.). Expanding the Boundaries of Intellectual Property, Oxford University Press.
13. Vid. Lessig (2004), pág. xvi.
14. Estadísticas obtenidas de http://schijndel.org/CC/stat_data_cc.php. [Fecha de consulta: 25 de enero de 2006]
15. Exclusión de obras derivadas que normalmente se lleva a cabo juntamente con la exclusión de los usos comerciales (nc-nd).
11
Bibliografía
público necesita entender una ley, ver su justificación, antes de seguirla. Las licencias CC ponen el ejercicio del copyright al alcance de todo
el mundo, autores y usuarios. Ahora bien, para que el proyecto sea viable y alcance los objetivos que se ha marcado, es necesario que tanto
autores como usuarios conozcan sus derechos y sus deberes, y decidan
libremente lo que mejor les convenga o prefieran. De hecho, esta libertad es la que el régimen de propiedad intelectual asegura: decidir cómo
y en qué condiciones explotar su obra.
Interés público e interés privado no están reñidos, sino que dependen el uno del otro y se benefician mutuamente. El equilibrio entre ambos
no sólo lo puede buscar la ley, también está en manos de los autores. El proyecto Creative Commons así lo demuestra.
LESSIG, Lawrence (2004). Free Culture – How Big Media Uses Technology and
the Law to Lock Down Culture and Control Creativity. Nueva York: Penguin
Press.
LESSIG, Lawrence (2001). The Future of Ideas – The Fate of the Commons in a
Connected World. Nueva York: Random House.
LESSIG, Lawrence (1999). Code and Other Laws of Cyberspace. Nueva York:
Basic Books.
LESSIG, Lawrence (1999, mayo). Reclaiming a Commons [discurso en línea].
<http://cyber.law.harvard.edu/events/lessigkeynote.pdf>
Citación recomendada:
XALABARDER, Raquel (2006). «Las licencias Creative Commons: ¿una alternativa al copyright?». UOC Papers [artículo en línea]. N.º 2. UOC. [Fecha de consulta: dd/mm/aa].
<http://www.uoc.edu/uocpapers/2/dt/esp/xalabarder.pdf>
ISSN 1885-1541
Esta obra está bajo la licencia Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 2.5 de Creative Commons. Puede copiarla, distribuirla y comunicarla públicamente siempre que especifique su autor y UOC Papers; no la utilice para fines comerciales; y no haga con ella obra derivada. La licencia completa se puede consultar en:
http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es/deed.es
Profesora de los Estudios de Derecho
y Ciencia Política de la UOC
[email protected]
Doctora en Derecho por la Universidad de Barcelona (1997), con la tesis La protecció internacional de l’obra audiovisual. Qüestions relacionades amb l’autoria.
Especial referència als sistemes jurídics d’Espanya i els Estats Units d’Amèrica. Master of Laws en la Columbia University Law School de Nueva York (1992-1993) y
licenciada en Derecho por la Universidad de Barcelona (1983-1988).
Actualmente es profesora de los Estudios de Derecho y Ciencia Política de la UOC.
Durante el curso 2000-2001 fue Visiting Scholar en la Columbia University Law
School con un proyecto de investigación sobre «Propiedad intelectual y enseñanza
a distancia», subvencionado por la Comisión Fulbright y la Generalitat de Cataluña.
12

Raquel Xalabarder Plantada - Observatorio para la CiberSociedad

Transcripción

Documentos relacionados

kikiriki 3

Holiday Houses Costa Brava RESTAURANT ROSAMAR tel. 972 82

Biblioteca Can Milans Caldes d`Estrac Febrer 2015