La Vanguardia

Comentarios

Transcripción

La Vanguardia
Serrat entre l’A i la Z
De la Mediterrània al Pacífic
Carles Gámez
Ebooks de Vanguardia
Comparteix-lo a:
© Carles Gámez
© D’aquesta edició:
La Vanguardia Ediciones, SL
Diagonal, 477, 7a planta
08036 Barcelona
Primera edició: Novembre de 2013
Dipòsit legal: B.27252-2013
Foto de portada: Marc Arias
Disseny de portada, disseny i maquetació:
Equip de disseny de La Vanguardia Digital / Actividades Digital Media, SL (ADM)
EBOOKS DE VANGUARDIA: www.lavanguardia.com/ebooks
Contacte: [email protected]
Amb el patrocini de:
Honda, The Power of Dreams
Índex
Pròleg
A
‘A fondo’
‘A su aire’
‘A vuelo de pájaro’
Abella, Delfí
Accessoris
Actor
Adamo
Afonia
Àfrica
Aiguats
Al Tall
‘Al vent’
Albero, Àgata
Albero, Marià
Alborch, Carmen
Alejandro, Manuel
‘Algo personal’
Algueró, Augusto
Aliança de Poble Nou
Alianza
Alineació
Allende, Salvador
Amargós, Joan Albert
‘Amén’
Amèrica
América Joven
Amor
Amorós, Joan
Ana Belén
Amistat
Andrés Estellés, Vicent
Andorra
Anoro, Manel
‘Antología de la Nova Cançó Catalana’
Argentina
Ariola Eurodisc
Arranjaments
Assaig
‘Atorrante’
Audició
Aute, Luis Eduardo
Avedon, Richard
Avioneta
‘Avui és diumenge’
Aznavour, Charles
B
Babar
Baez, Joan
Balanç
Bambi
‘Banda sonora d’un temps d’un país’
Bandera
Bandera republicana
Barbat, Enric
Barça
Barcelona
Barcelona Traction
Bardagí, Josep Maria
Bardagí, Jofre
Barril, Joan
Béart, Guy
Beatles, The
Belchite
Benedetti, Mario
Benet, Josep
Berlanga, Luis García
“Berry”, José Emilio Navarro Viña
Bertrana, Aurora
Biarnés, Juana
Bicicleta
Bilingüisme
Billar
Blaugrana
Bobino
Boca Juniors
Bocaccio
‘Boîtes’
Bolero
Bollostroff
‘Bomba Serrat’
Bonet, Maria del Mar
Bonet, Joan Ramon
Bonet Mojica, Lluís
Bosé, Lucía
Bosé, Miguel
Bossa Nova
Brahms
Brasil
Brassens, Georges
Bravo, Soledad
Brel, Jacques
Broza, David
Buarque, Chico
Buenos Aires
Buñuel, Luis
Burrull, Francesc
C
Caballero Bonald, José Manuel
Cabra
Cadena Ser
Caiguda
Cala D’Or
Calderón, Juan Carlos
Calella de Palafrugell
Calonge
Calleja, Eugenio
Camarón de la Isla
Camino, Jaime
Camp, Manel
Camprodon
Can Costa
Cançó
Cançó combativa
‘Cançó de bressol’
‘Cançó de matinada’
Cançoner
Cantar
Capalbo, Alfredo
Capmany, Maria Aurèlia
Cardenal, Ernesto
Cardiopatia
Carlos III
Carner, Josep
Carnet
Carrer
Carrera de San Bernardo
Casals
Casals, Pau
Casas, Àngel
Casita Blanca
Castro, Fidel
Catany, Toni
Català
Català de l’Any
Català-Roca, Francesc
Catalunya
Caturla, José
Causticitat
Celaya, Gabriel
Celentano, Adriano
Centro Pirenaico de Biología Experimental de Jaca
Chevalier, Maurice
Cigarrets
Cinema
Ciutadà
Cleofás
Clua
Clua, Jordi
Club Tenco
Cobla
Coccinelle
Cohen, Emma
Coherència
Coincidències
Coliseum
Colita
Comiat
Companyia Catalana de Gas
Companyia Elèctrica Dharma
Concert
Concurs
‘Conillet de vellut’
Conjunt
Conte, Paolo
Contracte
Cooper, Gary
Copla
Coreografia
Cortez, Alberto
Crítica
Cuba
‘Cuba le canta a Serrat’
Cuní, Josep
D
De la Vega, Charo
‘Dedicado a Antonio Machado’
D’Efak, Guillem
Definició
‘Del Mediterráneo al Pacífico’
‘Después del diluvio’
Descàrregues il•legals
‘Destino’
Difícil
Disc d’Or
Discovery Channel
Doctor honoris causa
Doménech, Mercedes
Dona
Dori, Yair
Dorléac, Françoise
‘Dos gardenias’
Dos + Un
Dualitat
Dúo Dinámico
Dyango
E
Ediciones Bistagne
Edigsa
‘El gusto es nuestro’
El Papagayo
Els Setze Jutges
‘Edurne’
‘Ella em deixa’
Eivissa
En directe
Endrigo, Sergio
Enemics
Enemigos, Los
Envelat
Escamilla, Salvador
Escamilla, David
Escatològic
Escenaris
Escobar, Manolo
Escola
Escribà
Escriure
Espanya
Espar Ticó, Josep
Espert, Núria
Espinàs, Josep Maria
Espiral
Esplugues de Llobregat
Estimar
Estopa
Estrès
Europa
Eurovisió
Exili
Èxit
Experiència
Expósito, Virgilio
F
Falsterbo 3
Fam
Fama
Família
Fans
Faràndula
Feina
Feixisme
Felicitat
Felipe, León
Feliu, Núria
Festival de Benidorm
Festival de Rio de Janeiro
Festival de San Remo
Fidelitat
Fills
Flamenc
Flores, Antonio
Flores, Lola
Flores, Lolita
Flores, Rosario
Florida Park
Flotats, Josep Maria
Foix, Josep Vicenç
Fontanals
Fontanarrosa, Roberto
Foto Dimas
‘Fotogramas’
Fornas, Jordi
Fracàs
Francès
Franco, Francisco
Fraga Iribarne, Manuel
Frei, Eduardo
Front Polisari
Full en blanc
Fuster, Joan
Futbol
G
Gabilondo, Iñaki
Gadé, Analía
Galbó, Cristina
Galeano, Eduardo
García Gil, Luis
García Lorca, Federico
García Soler, Jordi
Gardel, Carlos
Garzón, Baltasar
Gas, Mario
Gauche divine
Gent
Gila
Giménez, Sole
Gimpera, Teresa
Gira
Glaucs
Glòria
Golf
González, Felipe
Gos
Goytisolo, José Agustín
Gràcia
Gracia Escarp, Carles
Grammy llatins
Gran Premi del Disc Català
Gremi de Llibreters
Guaraní
Guardiola, José
Guerra Civil
Guerrilleros de Cristo Rey
Guillén, Nicolás
Guitarra
H
‘Helena’
Helena Francis
Hernández, Miguel
Hernández, Rafael
Himne
Hippie
Holmquist, Susan
Homosexualitat
Hotel Barajas
Humor
I
Ibáñez, Paco
Icasto, Horacio
Iglesias, Julio
Imitadors
Immigrasons
Inchauisti, José María “Tinín”.
Indignat
Infància
Informació
‘Informe Semanal’
Infusions
Inspiració
Internacional
Internet
‘Interviú’
Intimitat
Íñigo, José María
Irònic
Itàlia
J
J&J
Jaca
Jazzístic
Joventut
Joventut Peronista
Jota
Juan & Junior
Juanito
Jutge
K
Kansas
Kamfert, Bent
Kaps, Artur
Kasparov, Gari
Kennedy, Mike
“Kitflus”, Josep Mas Portet
Knörr, Gorka
Kubala, Ladislao
L
L’Avenç
‘La Actualidad Española’
La Gordita
La Lira Ampostina
La Lupe
‘La radio con botas’
La Trinca
La Voss del Trópico
Las Vegas
Lasso de la Vega, José María
‘Lecturas’
Leem, Christa
Legió d’Honor
Lemebel, Pedro
León, René
León, Rafael de
‘Les Guillermines del rei Salomó’
Les Luthiers
Limiti, Paolo
Llach, Lluís
Lluís Miquel
Lomas, Bruno
Los Chichos
Los Chalchaleros
‘Los Cuarenta Principales’
Lucía, Paco de
Luna Park
M
Machín, Antonio
Madres de la Plaza de Mayo
Madrid
Mafalda
Majordom
Malaltia
Mallofré, Albert
Manolo
Manzanero, Armando
Maradona
‘Marató de TV3’
March, Ausiàs
Margarit, Joan
Margarit, Remei
Marinaleda
Marisol
Marsé, Juan
Marsillach, Adolfo
Martes y Trece
Martí, Claudi
Martín, Paco
Martini, Mia
Martorell, Oriol
Mas i Pasqual, Pere
Maspons, Oriol
Massiel
Mauriat, Paul
‘Me queda la palabra’
Mederos, Rodolfo
‘Mediterráneo’
Memòria
Menotti, César
Mercè
Mestres
‘Metamorfosis’
Middle of the Road
Mihura, Miguel
Milanés, Pablo
Milhaud, Alain
Mina
Minà, Gianni
Mini
Miracle
Miralles, Ricard
Miramar
Miró, Pilar
Mite
‘Mô’
Moix, Terenci
Moix, Ana María
Montllor, Ovidi
Montoliu, Tete
‘Montonera’
Montsalvatge, Xavier
Moreno J. J.
Mort
Motta, Guillermina
Multa
‘Mundo Joven’
Muñoz Molina, Antonio
Mundstock, Mario
N
Naixement
Nano
Natura
Negre
Neruda, Pablo
Nervis
Noi del Poble Sec
Nova Cançó
Nova York
Novola
Nu
O
O’Neill, Alexandre
Òbila
Obiols, Raimon
Obrer
Ocaña, Luis
Ocell
Obscè
Obsessió
Ofici
Oliver, Joan
Olmo, Luis del
Olimpíades
Ona
Ondas
Opera
Opereta criolla
Orfeó Donostiarra
Originalitat
OTAN
Otero, Julia
P
Palacio de Bellas Artes de Mèxic
Palau de la Música
Palau i Fabre, Josep
Paoli, Gino
‘Paraules d’amor’
‘Pare’
Parella
Parera Fons, Antoni
París
Parra, Violeta
Patrimoni del Mediterrani
Patrocinador
‘Penélope’
‘Per al meu amic… Serrat’
Perdedors
Pérez-Mínguez, Pablo
Perit agrícola
Pi de la Serra, Francesc
‘Piano Bar’
Piazzolla, Astor
Picas, Jaume
Picazo, Miguel
Pinochet, Augusto
Pirata
Pluralitat
Poble Sec
Poetes
Poeta Cabanyes
Porcel, Baltasar
Porter-Moix, Miquel
Porter-Moix, Josep
PSC
Pradera, Maria Dolores
Premis
Preservatiu
‘Prêt-à-porter’
Proverbis
Prostitució
Públic
‘Pueblo’
Publicitat
Pugliese, Oswaldo
Puig Palau, Alberto
Puigserver, Fabià
Pujol, Jordi
Pujols, Francesc
Puvill, Josep
Q
Quadern de notes
‘Qué bonito es Badalona’
Queco
‘Querido Cabaret’
Quino
R
Rabassa, Francesc
Ràdio
Ràdio 4
Ràdio Barcelona
‘Radioscope’
Raimon
Ramírez, Xavier
Raphael
‘Rar’
Recital
‘Recitals 77’
Recitat
Records
Refranyer
Regàs, Oriol
Religió
‘Remena nena’
Represaliats
República
Reverberi, Gian-Piero
Revolució
Ribas, Antoni
Ríos, Miguel
Rivière, Margarita
Rock’n’roll
‘Rolling Stones’
Rodamón
Ros-Marbà, Antoni
Rumba
S
‘Sábados circulares’
Sabaté, Quico
Sabina, Joaquín
Sagarra, Joan de
Sala de festes
Salvat-Papasseit, Joan
San Agustí, Arturo
Sanz, Alejandro
Satué, Enric
Sau
Segadors
‘Sense Bardagí’
‘Señora’
Serrahima, Claret
Serrahima, Lluís
Serrat, Josep
Serrat, Carlos
Serrat, Candela
‘Serrat, Cançons a la carta’
Serratmania
‘Serrat en sus propias palabras’
‘Serrat als barris’
‘Serrat… eres único!’
‘Serrat Pop’
Sesto, Camilo
Sexe
Sexador
‘Show de Nit’
‘Si nos for per tu’
Sindicato Nacional del Espectáculo
Sisa, Jaume
Snoopy
‘Sóc el millor’
Socías, Jordi
Socias Humbert, Josep Maria
Soledat
Soler Serrano, Joaquín
Solfa, Ricardo
Somnis
Stuven, Hugo
Sudaca
Supersticions
T
TV3 al País Valencià
Tamboret
Tancament
‘Take five’
Taller 83
Tarrés
‘Taverna d’en Mallol, La’
‘Te deix, amor, la mar com a penyora’
Teatre
Teatre Lliure
‘Tele-Estel’
Telèfon
Televisió
Tena, Carlos
Tenco, Luigi
Teresa, Ángeles
Testament
Tiffon, Candela
Tin Tin
Tip y Coll
‘Titanic’
‘Tonadillera’
Toreski
Toros
Torres, Maruja
Tour de França
‘Tren de matinada’
Tribunal de l’Ordre Públic
‘Triunfo’
Troilo, Aníbal
U
Universal
Universitat
Universitat Laboral de Tarragona
Uribarri, José Luis
URSS
‘Utopía’
V
Vacances
Vaga
Valdano, Jorge
Vambes
Vargas Llosa, Mario
Vázquez Montalbán, Manuel
Veloso, Caetano
Vell
Vendrell, Emili
Vergano, Serena
Versions
Vestuari
Vi
Viana
Vicent, Manuel
Víctor Manuel
Videla, Jorge
Viglietti, Daniel
Vilardell
‘Volver a los 17’
W
Wad-Ras
Walsh, María Elena
Whisky
Wight, Illa de
Whitman, Walt
X
Xarnego
Xenofòbia
Y
Ye-ye
Yupanqui, Atahualpa
Z
Zabludovsky, Jacobo
Zanfonía
Zapatero, José Luis Rodríguez
Zitarrosa, Alfredo
Zodíac
Apèndix fotogràfic
Sobre l’autor
Agraïments
Pròleg
Serrat entre l’A i la Z.
De la Mediterrània al Pacífic
Apropar-se a l’univers d’un creador com Joan Manuel Serrat sempre comporta els seus riscos. Sobretot quan s’ha crescut escoltant les seves cançons. Una
banda sonora que ha acabat vestint la teva memòria i records, assenyalant el
teu GPS existencial, servint de refugi balsàmic o de complement vitamínic en
períodes de mancances vitals. Fabricant de cançons, alquimista de melodies
que hem anat guardant a l’armari de les nostres vides i que hem acabat tallant
a la nostra mida en diferents moments: cançons d’infantesa, cançons de joventut, cançons de llibertat, cançons d’amor, cançons de resistència… La mirada crítica per força perd part del seu marc objectiu per transformar-se en un
mapa d’emocions, de fragments de tendresa, alegria o tristesa banyats per la
seva veu. Aquesta mateixa veu que als seus primers discos se’ns apareix amb
la gravetat i emoció de l’adolescent que està entrant al món dels adults cantant al primer amor i a la guitarra còmplice. Proclamant els seus vint anys i la
seva adscripció a un territori identitari. La mateixa veu juvenil que descobríem
anunciant la Cançó de matinada i el cant evocador a una Catalunya rural i un
paisatge profundament mediterrani contraposat a un món urbà i en transformació.
A punt de complir mig segle de trajectòria professional, de creació musical, de
presència escènica, la figura de Joan Manuel Serrat il·lumina aquestes gairebé
cinc dècades de música popular, com la dels grans creadors que han col·laborat
a transformar la sensibilitat del seu temps i la seva societat. La irrupció de Serrat suposa l’aparició d’un nou model d’intèrpret i cantant, que en part ha estat
anunciada per Raimon, però que Serrat, per la seva projecció popular, aconsegueix fer arribar a àmplies i diverses capes de l’auditori popular. Un intèrpret
transversal, per fer servir una terminologia ad hoc, que penetra en diferents
segments socials: des d’un públic més sofisticat i intel·lectual a un auditori
juvenil i de fans. Un intèrpret, per dir-ho d’alguna manera, de minyones i senyores. Cantant i creador, alhora, culte i popular.
Serrat acabarà abanderant les novetats i ruptures de la cançó d’autor que pren
la seva carta de naixement en la dècada dels seixanta, primer a Catalunya amb
la Nova Cançó, i després a Espanya, i que donarà lloc al brot insurgent d’una
sèrie de “noves cançons” per tota la península. L’aparició d’una “canzone diversa” com se li assenyala a Itàlia, que en aquells mateixos anys coneix l’èxit de
cantautors com Gino Paoli, Sergio Endrigo i d’altres, que fa ús d’una composició amb “cara i ulls” davant la cançó més consumible i d’usar i llençar.
Una cançó que aspira a servir de vehicle a una melodia i una lletra que uneixi
contingut líric i social. I aquí la referència, d’una banda, de la cançó francesa
dels Brassens, Brel, Ferré i companyia, que deixarà la seva empremta en la
lírica serratiana, i dels trobadors del folk-song americà amb Dylan encapçalant
la pole de sortida, que assenyalaran l’altre punt de referència creativa, d’actitud
professional, de compromís cívic.
Per primera vegada la música espanyola s’obre a una nova balada juvenil, armada amb una càrrega d’anticonformisme i crítica en una societat sota estricta vigilància i censura. És el Serrat que denuncia alguns dels tabús fins aquell
moment intocables: una moral familiar i autoritària que assenyala el toc de
queda poc abans que siguin les deu de la nit per preservar l’honor de les filles.
O l’adult que expressa els seus desitjos sexuals cap a una adolescent…
Serrat és el nou heroi juvenil, senzill, atractiu i proper per al públic. Destil·la
neoromanticisme dins d’aquesta nova onada on l’adjectiu joventut fa de talismà. És un noi de la seva època. Per als directius de la seva discogràfica, Edigsa,
s’apareix com una espècie d’“Adamo autòcton”, el cantant de balades edulcorades que triomfa en la meitat dels anys seixanta, però Serrat no necessita
les referències del cantant belga-italià. Disposa de les seves pròpies i originals
credencials. Ràpidament apareix la seva imatge contrastada amb la de l’altre
ídol juvenil del moment, Raphael. Una fotografia en blanc i negre. Austeritat,
contenció, profunditat, elegància, davant manierisme, superficialitat, exhibicionisme i teatralitat. Una part de la societat espanyola finalment ha trobat el
seu ambaixador líric. El cantant que descobreix la bellesa de les petites coses,
la nostàlgia d’un món que desapareix, l’evocació de la força de la natura, la
crítica social sense asprors, la passió de l’amor i altres solituds, les primeres
alarmes ecològiques…
Les cançons de Serrat enllacen d’una banda amb la sentimentalitat i argument
d’una cançó popular espanyola que ha tingut en el que es coneix com la copla
la seva expressió popular i comunicativa, i alhora, contemporànies d’una cançó
europea, culta i popular que assenyala l’agenda musical des dels anys cinquanta. Afegim a la cuina musical la tradició llatinoamericana, entre el tango i Atahualpa Yupanqui, i haurem dibuixat el mapa de coordenades estilístiques. És el
Serrat que farà més tard seus Aznavour i Rafael de León, Brel i Concha Piquer,
Carlos Gardel i la chanson francesa.
És també el vehicle d’una expressivitat juvenil que ha sofert a l’exterior la seva
primera explosió amb el rock’n’roll, i el seu segon big bang amb els Beatles i la
marea beat. Serrat, com altres futurs cantautors, fa les seves primeres armes
musicals en el conjunt o banda juvenil, encara que el projecte mai no arribarà a
passar de la sala d’assajos. Una explosió, sorollosa i colorista, que entre nosaltres emergeix triomfalment a meitat dels anys seixanta amb l’anomenada música moderna i els conjunts i intèrprets de “música lleugera”. Els festivals als
palaus d’esports i places de toros assenyalen el nou rumb musical. El 1965 els
Beatles desembarquen a Espanya. La revolució beat ja no té marxa enrere.
La bandera ye-ye capitalitza per un temps el fenomen que troba els seus signes
distintius en la minifaldilla, la guitarra elèctrica i els primers cabells llargs per
sobre de les orelles. Serrat també forma part d’aquesta generació beat però a
diferència dels seus contemporanis melòdics, introdueix un factor nou i distintiu: el contingut líric de les seves cançons. La primera generació de música
pop ha posat en relleu les seves insuficiències. La nova generació de cantautors repara aquest dèficit literari i crític. Cançons per escoltar fora dels circuits
tradicionals de les sales de balls. Primer Raimon, després Serrat i altres intèrprets, la cançó es posa de llarg en forma de recital als teatres. L’intèrpret, en
aquest cas el cantautor, troba a l’escenari la seva confirmació i territori mític de
comunicació amb el seu públic. El Palau de la Música Catalana es converteix en
l’Everest que tot cantant i músic ha de conquerir.
Algunes de les seves actuacions, com la renúncia a participar en el Festival
d’Eurovisió i la seva reivindicació del català com a llengua oficial a l’Espanya
franquista, o la denúncia de la pena de mort impregnen la seva figura de
rebel·lia i contestació en la societat catalana i espanyola. Serrat polèmic i censurat. Com assenyala l’escriptora Maria Aurèlia Campany, l’affaire eurovisiu
produeix en la societat un estat de debat i crispació com una espècie de cas
Dreyfuss a la catalana. Sobre Serrat es projecta la figura de l’heroi que ressorgeix sota la bandera d’un grapat de cançons tradicionals catalanes i uns sospitosos segadors a la portada del disc. I del traïdor, com l’etiqueten i desqualifiquen des dels mitjans oficialistes i franquistes, mentre es prohibeixen els seus
discos i es veta la seva presència en els mitjans de comunicació. Un “auto de fe”
oficiat pel Ministeri d’Informació i Turisme presidit per Fraga Iribarne.
La mística serratiana trobarà la seva primera explosió al disc que dedica al poeta Antonio Machado, on alguns dels seus poemes es converteixen en cançons
pop per a escàndol dels més puristes. No així per al gremi de llibreters de Madrid, que li agraeix la difusió de la poesia del poeta republicà i la venda dels
seus llibres. La dècada dels seixanta es finalitzava a Espanya amb l’èxit d’un
disc sobre poemes d’un poeta “enemic del règim” i que la casa de discos havia vist amb cautela. La Cançó de l’estiu donava la seva benvinguda a la cançó
d’autor. El Golpe a golpe rivalitza amb Chiribiribi-Po-po-pon. Un treball musical
que per la seva repercussió, acabarà transformant-se en un fenomen cultural i
social. Com havia avançat Dylan, els temps començaven a canviar també en la
societat espanyola.
Serrat entre l’A i la Z. De la Mediterrània al Pacífic és un recorregut per la vida i
l’obra del cantant i creador a partir de tots aquells noms, llocs, esdeveniments,
cançons i altres referències serratianes que han anat conformant la seva trajectòria, musical i creativa, dibuixant el seu itinerari vital i biogràfic. El Serrat, encara Juanito, que corre pels carrers del Poble Sec i acudeix al camp de futbol de
la Satàlia amb el seu pare. El nen que passeja pel Paral·lel amb els ulls oberts
davant els espectacles de Los Vieneses i les revistes musicals de Joaquín Gasa.
Anys de postguerra que després quedaran recollits en cançons com Temps era
temps, Cançó de bressol o El meu carrer, on aflora la cultura de barri que enunciarà en el seu moment l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán a propòsit de
l’obra del cantant.
Serrat acaba convertint-se en el cronista no oficial o guardià de la memòria
d’un món que desapareix implacablement on es creuen drapaires i solteres de
poble, titellaires i fantasmes venjatius de cinema desapareguts. El record de
la felicitat de vegades és tan sòlid com la mateixa felicitat. N’hi ha prou amb
vestir-la de color blaugrana i formular la frase màgica que obre la caixa dels
somnis possibles: “Basora, César, Kubala, Moreno... i Manchón”.
Un Serrat revelat entre l’A i la Z, que recorre la Barcelona dels anys cinquanta
amb escala a la Universitat Laboral de Tarragona, on recull el seu primer títol professional, el de torner-fresador, entre cants falangistes i braços en alt.
Temps d’universitat més tard per a un fill de la classe obrera que accedeix a
les aules universitàries però que renuncia al brillant futur i destí acadèmic per
la professió de cantant. El jove que es balanceja per la Barcelona de la gauche
divine i triomfa als teatres de la Gran Via madrilenya. Que coneix les seves nits
de vi i de roses en sales de festa o actua “a dos duros” al Parc d’Atraccions. El
Serrat ultramarí que un bon dia decideix creuar l’Atlàntic forjant un altre fragment del mite. De nord a sud del continent llatinoamericà aquell noi del Poble
Sec s’apareix com el representant d’una nova Espanya, més enllà de la iconografia oficial i franquista, per a la crítica i el públic. S’obre una història d’amor
i compromís entre Barcelona i Llatinoamèrica, que supera prohibicions, dictadures i èpoques de crisi, i que deixarà entre altres empremtes un treball discogràfic en col·laboració amb el poeta Mario Benedetti i un tribut musical fet a
quatre mans entre Serrat i el seu àlter ego.
Una historia, de moment, a punt de fer mig segle. Un trajecte que s’atura en la
seva última escala en companyia de Joaquín Sabina, cara B -o si es prefereix
cara A- del cantant. Serrat finalment ha trobat el seu Tarrés. Desafiant tots els
pronòstics i oracles pujaven junts al Titànic. Els déus i la fortuna han volgut
que, si més no per aquesta vegada, la història no acabi en un inoportú iceberg i
la singladura continuï…
A
‘A fondo’
Després del seu retorn de l’exili el 1976, Serrat reapareix a TVE en el programa
A fondo, conduït pel periodista Joaquín Soler Serrano, home de la ràdio que
havia seguit els seus passos artístics als anys seixanta. El programa es grava els
primers mesos de 1977 però no serà emès fins a les darreries de l’any. Periodista i cantant repassen una sèrie de temes –biogràfics, professionals, creatius,
i fins i tot de caràcter polític– mentre es pot veure un Serrat que fuma abundantment durant el programa. A l’entrevista reflexiona i fa alguns comentaris
crítics sobre el paper d’Els Setze Jutges, la censura de TVE, l’afer d’Eurovisió
o matisa els textos de Manuel Vázquez Montalbán sobre la seva obra i trajectòria. Al programa es passen per primera vegada imatges del musical que TVE
havia gravat al Parc d’Atraccions de Madrid l’estiu del 1975 i que finalment mai
es veurà en pantalla.
‘A su aire’
La vetllada del 28 de març de 1974 Serrat torna a la petita pantalla. Després
de sis anys d’absència a causa de l’assumpte La, La, La, les cançons de Serrat
obren una sèrie de programes musicals que amb el nom d’A su aire presenten
diferents cantants amb el seu públic en directe i escenaris diversos. La nòmina
d’artistes que hi participen és del tot curiosa, i fins i tot sorprenent: Maria del
Mar Bonet, Bruno Lomas, Rosa Morena –cantant des d’un campament militar de Sidi Ifni–, Rocío Jurado o Lluís Llach, tot i que aquest últim quedarà
finalment censurat per haver emprat el català com a llengua de comunicació
amb el públic. Gravat al Teatre de l’Aliança de Poble Nou pel realitzador Lluís
Maria Güell, presentava un Serrat emparat pel seu públic: veïns del barri del
Poble Sec, adolescents del seu Club de Fans, Mares Loles i tietes, amics com
Salvador Escamilla i Guillermina Motta, etc. Era un públic barrejat que donava
una càlida acollida al cantant mentre aquest iniciava el concert als compassos
de Mediterráneo, un auditori que corejava cançons populars com La lluna, la
pruna, una de les sorpreses musicals de la vetllada, o que escoltava per prime-
ra vegada un Serrat amb inquietuds ecologistes declamar els versos del poeta
Walt Whitman.
El programa li serveix per a presentar algunes de les cançons dels seus nous
àlbums en català, Per al meu amic, i en castellà, Campesina. El recital televisiu
inclou temes, ara ja clàssics, com La saeta, una de les cançons més aplaudides
de la vetllada, Cançó de bressol, Cançó de matinada o Aquellas pequeñas cosas.
Ricard Miralles és el responsable de la direcció musical del grup format per
Gabriel Rosales –guitarra–, Enric Ponsa –contrabaix–, “Pipo” Tudurí –bateria–, Aureli Vila –violí, tenora i saxo– i el mateix Miralles, al piano, “controlant
aquí la cosa perquè no s’escapi res”, com el presenta per a l’ocasió. És arran de
la presentació dels músics que Serrat es dirigeix per primera i única vegada en
català al públic. El programa té una gran repercussió mediàtica i l’aparició de
Serrat a TVE s’engloba dins d’un procés reformista del règim amb el ministre
Pío Cabanillas al capdavant del Ministeri d’Informació i Turisme, un procés
aperturista, tímid i frustrat que ràpidament quedarà en una anècdota del tardofranquisme. Aquell mateix any 1974, Raimon i Lluís Llach publiquen els àlbums A Víctor Jara i I si canto trist, respectivament. Per a Serrat, l’any s’acabarà
amb l’anunci del fitxatge per la discogràfica Ariola.
‘A vuelo de pájaro’
Nom de la gira que Serrat du a terme l’any 1996 per terres sud-americanes.
Abella, Delfí
Delfí Abella (Barcelona, 1925-2007), metge psiquiatre de professió, és un dels
primers components dels Setze Jutges, el nucli matriu de la Nova Cançó. Abella, amb altres jutges més veterans, farà de guia per a l’educació musical dels
integrants més joves com Serrat. Cantant, autor i traductor de la cançó francesa, adaptarà temes de Barbara, Anne Sylvestre, Georges Brassens, Guy Béart,
etc. per a cantants com Guillermina Motta, Maria del Mar Bonet o el mateix
Serrat, al qual li deixa una melancòlica adaptació de Les souliers (Guy Béart)
que inclou en el tercer disc amb Cançó de matinada, Me’n vaig a peu i Paraules
d’amor. Per al seu homenatge festiu a la Nova Cançó el 1996, Banda sonora d’un
temps i d’un país, Serrat recupera la cançó de Delfí Abella Quan érem infants, un
dels temes més emotius del disc i que enllaçava amb una poètica típicament
serratiana com la infància, els records i el pas del temps. A més, interpreta
l’adaptació del tema de Georges Brassens La fille à cent sous, ara La noia de
duro, també obra de Delfí Abella.
Desaparegut al principi del 2007, Delfí Abella no podrà gaudir de l’homenatge
que el Parlament de Catalunya fa als Setze Jutges aquell mateix any, el 13
d’abril, amb la concessió de la Medalla d’Honor. Les seves cançons, com les
d’altres Jutges com Josep Maria Espinàs, Remei Margarit, Miquel PorterMoix, es caracteritzen pel to costumista, el paisatge barceloní i apunts irònics
seguint el model establert per un tipus de cançó francesa. Precisament aquesta
serà l’atmosfera temàtica que Serrat perfilarà en les primeres cançons i que
acabarà cristal·litzant en tot el seu esplendor en els temes La tieta i Cançó de
bressol.
Accessoris
Malgrat que el cantant ha exhibit una certa discreció o sobrietat pel que fa a
les aparicions públiques i escèniques, entre els diferents accessoris que han
distingit la seva figura assenyalem una bufanda de ratlles que durant el període de promoció del La, La, La acompanyarà el cantant. La bufanda havia estat
un regal de Guillermina Motta, una peça que la cantant anys després recupera
i guardarà entre els seus objectes serratians. Com a curiositat anotem que la
bufanda és idèntica a la que porten el duet Simon and Garfunkel en la coberta
del disc Sounds of Silence.
Uns altres complements “excepcionals” en el seu vestuari van ser el jupetí de
majordom emprat per a la interpretació de la cançó Disculpe el señor o les ulleres estil Blues Brothers exhibides en una de les seqüències musicals de la gira
El gusto es nuestro mentre interpretava el tema Estremécete de Los Llopis.
En els últims temps, Serrat ha fet ús d’una sèrie de “complements de fantasia”,
com ara el barret model Borsalino o barret bombí compartit en fraternitat amb
Joaquín Sabina per a l’espectacle Dos pájaros de un tiro i la continuació, Dos
pájaros contraatacan.
Actor
Arran de l’afer eurovisiu i la campanya de persecució i descrèdit que esclata
des de l’administració franquista i els seus mitjans de comunicació: vet televisiu, prohibició d’emetre els seus discos per la ràdio, etc., des de cercles pròxims
a la seva editora catalana Edigsa, es promouen algunes accions de suport, entre
les quals podem destacar la producció de pel·lícules amb Serrat com a protagonista. La carrera cinematogràfica, breu i amb uns resultats minsos, s’inicia amb
el debut en la pel·lícula Paraules d’amor (1968), que en un principi havia de
titular-se Tren de matinada, com la novel·la que serveix d’argument escrita per
Jaume Picas. Dirigida inicialment per Antoni Ribas, aquest acabarà renunciant
a l’autoria i en serà el productor Alfonso Balcazar, responsable final després
d’una sèrie d’embolics i polèmiques.
La segona producció cinematogràfica de Serrat com a actor està dirigida per
Francesc Rovira-Beleta, un veterà director que tenia entre la seva filmografia
títols com Los Tarantos, una de les produccions musicals més estimables del
cinema espanyol de la postguerra. La pel·lícula, amb un títol llarg i pretensiós,
La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua (1969), té l’origen en la novel·la de
l’escriptora Aurora Bertrana Vent de grop, ambientada a la Costa Brava i ara
traslladada al paisatge turístic de l’illa d’Eivissa i l’univers dels hippies. El tercer intent arriba amb Mi profesora particular (1972). Una altra vegada Serrat es
posa a les ordres d’un director català, el barceloní Jaime Camino, i hi trobem
noms de solvència literària com Juan Marsé i Jaime Gil de Biedma en el guió.
L’última participació de Serrat en la pantalla es limitarà a una col·laboració en
la pel·lícula d’Antoni Ribas La ciutat cremada (1975). La intervenció de Serrat
com el carboner Ramón Clemente acabarà sent una de les més recordades.
Aquest home, durant els fets de la Setmana Tràgica, es va significar per haver
profanat les mòmies d’un convent de monges de la ciutat. Per descomptat, acabada la revolta popular, pagaria molt cara la seva actuació.
A banda d’aquestes intervencions conegudes, anotem la seva presència com
a extra en una sèrie de pel·lícules rodades a la Barcelona de la primera meitat
dels anys seixanta, però que de moment no figuren a cap filmografia del cantant.
Adamo
Cantant italobelga que va irrompre en el panorama musical en la dècada dels
seixanta amb les seves balades romàntiques i un físic d’etern adolescent. Entre
el públic espanyol gaudeix d’una gran popularitat a meitat dels anys seixanta
amb una sèrie de cançons traduïdes a l’espanyol, com ara Mis manos en tu cintura, Tu nombre, Un mechón de tu cabello o Inch’Allah, una cançó on expressa el
seu punt de vista sobre el conflicte araboisraelià. Adamo serà un dels intèrprets
imprescindibles quan arriba el moment dels lents a les festes i “guateques”
juvenils. Per als directius de la discogràfica Edigsa, la figura de Serrat serà com
una mena d’Adamo català i autòcton davant l’altra estrella de la casa, Raimon,
cada vegada més incòmode pels seus temes antifranquistes. La trajectòria posterior de Serrat acabarà desmentint aquest intèrpret més ensucrat i adamitzat
postulat pels directius d’Edigsa.
Afonia
Entre els moments més crítics patits per Serrat sobre un escenari, més enllà de
les xiulades o desaprovacions per part del públic durant alguns dels recitals, cal
anotar l’actuació al teatre Lincoln Center de Nova York, un auditori en el qual
debutava una nit d’octubre de 1992. Per primera vegada, i amb quasi trenta
anys d’ofici, es quedava sense veu sobre un escenari davant de 2.750 espectadors. Després d’una hora d’actuació i mentre interpreta la cançó Para la libertad, Serrat es veu obligat a deixar de cantar a causa d’un fort refredat. A partir
d’aquest moment, públic i cantant continuaran un recital “dialogat” que restarà
com una de les actuacions més emotives de la seva carrera musical.
Àfrica
“Àfrica és el mirall on es reflecteixen totes les misèries del nostre món occidental”. El primer encontre amb terres africanes es produeix amb una visita als
campaments del Front Polisari a Argèlia. L’altra referència africana, fora de la
seva col·laboració amb alguna ONG, la tenim amb la composició África, que Serrat va incloure en el seu àlbum Versos en la boca. Malgrat les bones intencions,
la composició ha passat a formar part del cançoner secundari del cantant.
Aiguats
El 4 de gener de 1983, el Palau dels Esports de Barcelona és l’escenari d’un
encontre musical que mai més no es repetirà. Un festival de caràcter benèfic
pels aiguats de Catalunya i el País Valencià (la “pantanada” de Tous) que reuneix Joan Manuel Serrat, Raimon i Lluís Llach. El cartell es completa amb
noms com Núria Feliu, Maria del Mar Bonet, Guillermina Motta, Quico Pi de la
Serra, Joan Isaac, etc. L’acte havia estat organitzat pel Departament de Cultura
de la Generalitat de Catalunya.
Al Tall
Grup pioner de la cançó popular al País Valencià format inicialment per Vicent
Torrent, Manuel Miralles i Miquel Gil. L’any 1975 enregistren el primer disc
amb el segell Edigsa, on recuperen cançons del folklore popular, temes propis i
alguns poemes musicalitzats. Entre les cançons del disc hi ha Per Mallorca, que
més tard Serrat inclourà en el seu disc antològic sobre la Nova Cançó. Serrat
i Al Tall compartiran cartell en alguns concerts pel País Valencià a final dels
anys setanta.
‘Al vent’
El 23 d’abril de 1993 se celebra al Palau de Sant Jordi un gran festival per commemorar els 30 anys de la cançó Al vent. Raimon convida a una sèrie de cantants entre els quals hi ha Paco Ibáñez, l’uruguaià Daniel Viglietti, el portuguès
Luis Cilia o el basc Mikel Laboa. Des dels Estats Units arriba Peter Seeger, i per
part de la cançó, Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor i Joan Manuel Serrat. El
concert constitueix un gran èxit i obrirà altres aniversaris posteriors: Maria del
Mar Bonet, Joan Manuel Serrat, Companyia Elèctrica Dharma...
Serrat, acompanyat del guitarrista Josep Maria Bardagí, interpreta els temes
Pare, és quan dormo que hi veig clar ( sobre poema de J.V. Foix ) i Cançó de matinada. Com escriu amb humor l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán a propòsit del concert, “mai no s’havia produït una concentració de cantautors així
per metre quadrat”. El concert serveix també per segellar el retrobament de
Serrat i Raimon.
Albero, Àgata
Filla del cantant Marià Albero i a la qual Serrat va dedicar el 1974 Canción infantil amb el subtítol Para despertar a una paloma morena de tres primaveras. El
tema l’acompanyà en els recitals d’aquell any per després passar al calaix de les
cançons oblidades.
Albero, Marià
Marià Albero (València, 1950-Sales de Llierca,2013). Cantant d’origen valencià que s’incorpora a les files de la Nova Cançó a meitat dels anys seixanta. El
seu nom, després del seu pas per la cançó d’autor més estricta, es pot veure en
projectes com La Rondalla de la Costa, una de les formacions mestisses que
apareixen entre les ones musicals de la Barcelona dels anys setanta. El disc, Records de València, queda com un dels treballs més suggestius d’aquell període.
L’amistat entre Serrat i Marià Albero es remunta a l’any 1967, i el seu primer
encontre als soterranis de la discogràfica Edigsa, en una sala en la qual el pianista Antoni Ros Marbà prepara amb Serrat els temes del seu tercer disc, que
inclou Cançó de matinada. Serrat ultima la lletra de Paraules d’amor sobre una
taula. Pocs dies després, Marià Albero gravava el seu primer disc acompanyat
per la guitarra de Pi de la Serra. A les poques setmanes, Marià Albero actua al
Palau de la Música i omple una primera part d’un programa que inclou també
les cantants Jacinta i Jocelyn Jocia. A la segona part, Serrat s’estrenava per primera vegada en solitari a l’auditori del Palau.
Marià Albero estarà darrere de projectes com Òliba, un segell discogràfic que
es van inventar entre tots dos per servir de plataforma a una sèrie de cantants,
grups i projectes musicals. Marià Albero i Serrat participaran en aventures com
la tancada d’intel·lectuals de Montserrat que Albero recordava amb humor,
entre altres coses, “pel conyac i el rom que hi corrien”.
Alborch, Carmen
La política, escriptora i exministra de Cultura durant l’últim mandat de Felipe González, a més de compartir amb Serrat amistat, premis i vetllades,
l’acompanya en l’homenatge que a la discoteca Pachá de Madrid li rendeixen
les noves generacions musicals amb motiu del disc Serrat... ¡eres único! Durant
el seu govern, Serrat va rebre l’any 1994 la Medalla d’or al mèrit en les Belles
Arts.
Alejandro, Manuel
El compositor i creador de cançons com Hablemos del amor, Manuela, Háblame del mar, marinero, Señora, Qué sabe nadie, Soy rebelde per a intèrprets com
Raphael, Marisol, Rocío Jurado, Julio Iglesias, etc. va deixar un dels tributs
musicals més curiosos realitzats a Serrat. Al Festival de Benidorm de l’any
1976, Manuel Alejandro presentarà la cançó Ahí te mando mi guitarra amb
lletra d’Ana Magdalena i amb la veu de la cantant Blanca Villa. Una carta de
nostàlgia a ritme de pas-doble modern d’un compositor que mai no ha ocultat
la seva admiració per Serrat.
‘Algo personal’
Cançó que va donar títol al llibre Algo personal (Temas de Hoy), que recollia tots
els temes editats fins aquell moment.
Algueró, Augusto
Augusto Algueró (Barcelona, 1934-Torremolinos, 2011) fou compositor,
arranjador, director musical i pianista. Ha estat autor de bandes sonores de
pel·lícules com Las chicas de la Cruz Roja, El día de los enamorados, Tómbola,
etc. A més, fou el compositor de cançons per a Carmen Sevilla, Marisol, Rocío Durcal, Nino Bravo i Concha Velasco. En definitiva, és el responsable de
la banda sonora que acompanya la transició econòmica i social de l’Espanya
de la postguerra a l’Espanya del consum i el turisme dels anys seixanta. L’any
1969 Serrat i Algueró formen un dels duos més insòlits i mai més repetits de
la música espanyola, amb la cançó Penélope. A partir d’una música original
d’Algueró, Serrat s’encarrega de posar-hi la lletra. La col·laboració musical
té com a destinació final el Festival de Rio de Janeiro, primera parada de la
gira sud-americana que Serrat inicia el mes de setembre de 1969. Al festival
aconsegueix alguns dels guardons, medalles a la millor composició musical i
interpretació. Encara que va haver-hi, més per voluntat d’Algueró, desigs de
repetir l’experiència, no es tornarà a produir cap col·laboració. Serrat tampoc
participarà en alguns dels homenatges que es fan al mestre Algueró en els últims anys. Durant molts anys la cançó Penélope quedarà entre el cançoner més
impur de Serrat i serà tractada com a peça secundària del seu repertori. Aquesta estimació, però, tant el temps com el públic s’han encarregat de reparar-la i
l’han col·locada entre les cançons més celebrades de la lírica serratiana.
Aliança de Poble Nou
Històric casino teatre de Barcelona que servirà d’escenari per a la Nova Cançó
i els seus intèrprets. L’any 1966 Raimon hi fa el primer recital en solitari. El
Casino de L’Aliança de Poble Nou serà també l’escenari elegit per Serrat per
reaparèixer a la televisió l’any 1974.
Alianza
Clínica La Alianza. Creada al principi del segle XX, tenia entre la seva clientela
comerciants, obrers, petita burgesia, etc. El dia 27 de desembre de 1943 neix,
en aquesta clínica barcelonina situada al barri de Sant Gervasi, un bebè que
pesa quasi quatre quilos, fill de Josep Serrat i Ángeles Teresa. El seu nom és
Joan Manuel Serrat.
Alineació
En una entrevista pel diari El País amb el periodista Ricardo Cantalapiedra,
Serrat enumera la seva selecció esportiva ideal: “Com a porter, Álvaro Mutis,
perquè mantindrà el públic molt entretingut. A la defensa, Manolo Vázquez
Montalbán al centre, amb Manuel Vicent. Als laterals, Juan Marsé i Eduardo
Mendoza que parlarien amb Terenci Moix. A l’atac, Carlos Gardel de davanter
centre. D’extrems, Tete Montoliu per treure els còrners i Atahualpa Yupanqui.
Com a massatgista, Concha Piquer, i ja com a jutges de línia, dos humoristes
argentins, Roberto Fontanarrosa i Ángel Pavlosky, als quals els encantaria anar
amunt i avall amb la bandereta”.
Allende, Salvador
Els lligams de Serrat amb la figura del president enderrocat pel general Augusto Pinochet el 1973 han estat sempre marcats pel compromís i la defensa
de les llibertats democràtiques al país sud-americà. Serrat homenatja el Xile
d’Allende a través dels versos de Pablo Milanés i la cançó Yo pisaré las calles
nuevamente en el disc dedicat al cantautor cubà, Querido Pablo (1989). El 1990,
ara ja en temps democràtics, torna a cantar a Xile i hi fa un recital històric a
l’Estadi Nacional de Santiago després de 17 anys d’absència. La cançó de Violeta Parra Volver a los 17 li serveix de rencontre amb el públic xilè. Enrera quedaven les prohibicions i els vets que fins i tot havien afectat el poeta Antonio
Machado com a lletrista de Serrat. Durant la seva estada, Serrat és rebut per
la vídua del president republicà, Hortensia Allende. El 1998 participa en un
multitudinari i llarguíssim concert en homenatge a Salvador Allende novament
a l’Estadi Nacional de Santiago de Xile en companyia d’altres cantants com
Víctor Manuel, Ana Belén, Inti Illimani o Maria del Mar Bonet, entre altres,
amb motiu del 25è aniversari de la mort de l’estadista xilè. La seva filla, Isabel
Allende, recordarà que el seu pare, Salvador Allende, era un enamorat de les
seves cançons i els seus versos com ara Caminante no hay camino, se hace camino al andar.
Amargós, Joan Albert
Músic de llarga trajectòria, els camins professionals entre Joan Albert Amargós
i Serrat s’han creuat al llarg del temps en diferents circumstàncies i projectes
musicals. Músic, arranjador, director musical, Amargós forma part del grup
Música Urbana –els altres components són Carles Benavent, Luigi Canabach i
Salvador Font–, que ha acompanyat part de la gira estrangera de Serrat durant
els mesos de l’exili. Al seu retorn a l’Estat espanyol el 1976, la formació li dóna
suport musical en la gira que amb el nom de Serrat als barris se celebra entre
octubre i novembre de 1976 per diferents escenaris de Barcelona i que s’obre
al Palau Blaugrana i es tanca al Palau d’Esports de Montjuïc. Amargós i el grup
Música Urbana revitalitzaran el repertori serratià i un primer projecte del treball sobre els poemes de Joan Salvat-Papasseit tindrà la seva autoria, encara
que finalment no acabarà de materialitzar-se. La petjada d’Amargós també es
por veure en treballs com Utopia –la cançó que dóna títol al disc–, tot el projecte de Serrat simfònic i la nova incursió sobre la lírica de Miguel Hernández,
Hijo de la luz y de la sombra. A la columna vertebral de l’obra de Serrat el nom
de Joan Albert Amargós ocupa un lloc preferencial, amb Ricard Miralles, Josep
Maria Bardagí i Josep Mas Kitflus com a manipuladors de la melodia serratiana.
‘Amén’
Títol previst en un principi per a l’àlbum Nadie es perfecto però que finalment
quedarà descartat per coincidir amb un disc, del mateix títol, del cantautor italià Lucio Dalla.
Amèrica
En moltes entrevistes, Serrat s’ha referit a l’impacte que va suposar a la seva
vida el primer encontre amb les terres americanes: “Quan vaig arribar la primera vegada a Amèrica era una terra que socialment, cultural i política estava
bullint, i això per a un jove com jo, amb fam de llibertat, de progrés, doncs
resultava un terreny adobat. En aquella primera gira vam recórrer de punta a
punta diverses vegades el continent, i allà vaig establir unes relacions que encara perduren. La meva història amb Amèrica afortunadament és una història
d’amor compartida”.
América Joven
Formació de música sud-americana que lidera el músic xilè Willy Bascuñán i
que estarà al darrere, entre d’altres, d’un projecte frustrat de cançons del folklore americà a càrrec de Serrat. També col·laboren en el disc Tango de Guillermina Motta i Enric Barbat. El grup participa en els recitals del Teatre Victòria de Barcelona el desembre de 1971.
Amistat
“Pobre d’aquell que no la coneix i pobre d’aquell que no sap contar-la”.
L’amistat és un argument vertebrador i recurrent en el cançoner de Serrat i que
ha deixat mostres apassionades i plenes de tendresa com Per al meu amic, Decir amigo, Las malas compañías o Juan y José. Cançons dedicades a amics aristòcrates com Tío Alberto (Alberto Puig Palau) o a amics músics, Capgròs, a la
memòria del guitarrista Josep Maria Bardagí.
Amor
“Més que un amor pur allò que m’agrada més és un amor mestís, perquè
l’amor pur és avorrit o acaba degenerant en malaltia”.
Amorós, Joan
El director de fotografia Joan Amorós serà la primera persona que Serrat saludi a la baixada de l’avió d’Iberia el 20 de gener de 1976 a l’aeroport del Prat
de Barcelona. Amorós acudeix a l’aeroport per enregistrar les imatges del retorn de Serrat després dels mesos d’exili. Director de fotografia del seu debut
cinematogràfic, Paraules d’amor, Amorós seguirà Serrat durant els recitals pels
barris de Barcelona per a un documental que mai veurà la llum. També el seu
nom figura en algunes de les presentacions escèniques del cantant, com els
recitals de Madrid i Barcelona de l’any 1970.
Ana Belén
“Quan vaig descobrir les cançons de Joan Manuel Serrat vaig tenir la certesa
que en música es podia fer un altre tipus de cançons d’aquelles que estàvem
acostumats a escoltar a la ràdio”, va confessar una vegada Ana Belén. “Ell
duia unes propostes ètiques i estètiques molt importants, i això crec que ens
va canviar a tots. Per a mi, encara que en aquell moment la música no entrava
encara en el meu camp professional, va significar un punt d’inflexió, quin tipus
de cantant volia o podia ser, i està clar, allò que més s’aproximava era el món
del cantautor, que era, al cap i a la fi, allò que personificava Joan Manuel Serrat”. Al seu disc A los hombres que amé la cantant fa una versió del tema Cançó
de matinada, la cançó que li havia fet descobrir la veu de Serrat quasi mig segle
enrere. Cançons com La paloma, Mediterráneo o Paraules d’amor es compten
entre el seu repertori interpretat.
Andrés Estellés, Vicent
La poesia de Vicent Andrés Estellés es compta entre les lectures favorites de
Serrat, qui ha declarat en més d’una ocasió el seu afecte i admiració per l’obra
i la figura d’Estellés. Durant una de les actuacions a València al principi dels
anys vuitanta, coneix personalment el poeta, que assisteix a un dels recitals
que se celebren als Jardins dels Vivers. El cantant també visitarà el poeta a la
casa del Perelló, i durant l’estada d’aquest a l’Hospital La Fe de València a causa d’una malaltia greu.
Andorra
El país dels Pirineus va suposar la primera sortida internacional de Serrat de la
mà del locutor radiofònic Salvador Escamilla i acompanyat de Joan Ramon Bonet, Queta i Teo i Maria Cinta. Per aquesta primera actuació fora de Catalunya,
Serrat cobra 7.000 pessetes.
Anoro, Manel
Pintor i dibuixant, Manel Anoro serà el responsable de les cobertes dels discos Cada loco con su tema i Mô. També va formar part del frustrat grup de rock
en què Serrat va fer els primers passos musicals i que completaven Joaquim
Nogués i Jordi Romeva. Al llibre Menus mal, de Manel Anoro, Serrat escriu un
pròleg emotiu en què recorda la seva amistat.
‘Antología de la Nova Cançó Catalana’
Aquesta obra és una de les primeres publicacions que intenta abordar el fenomen de la Nova Cançó per al públic castellanoparlant, escrita pel periodista i escriptor Manuel Vázquez Montalbán l’any 1968. En forma d’entrevista,
Montalbán repassa amb determinats membres –Raimon, Guillermina Motta,
Quico Pi de la Serra, Enric Barbat– la situació de la cançó catalana. En el llibre es posen en relleu les diferències, tant estètiques com ètiques, entre alguns
dels membres, amb el bilingüisme de Serrat com a teló de fons. L’entrevista al
cantant Enric Barbat, amb unes declaracions dures sobre Raimon, desencadenen una forta polèmica i aprofundeixen encara més la divisió entre els “dos
bàndols”. D’altra banda, l’entrevista programada amb Serrat acabarà transformant-se en una “no-entrevista”, a causa de la negativa del cantant a participarhi. El llibre es completa amb una exhaustiva discografia i una cronologia sobre
la Nova Cançó a càrrec de Josep Porter-Moix.
Argentina
Des de la seva arribada la tardor de 1969, l’Argentina ha estat un dels països de
referència en la projecció americana de Serrat, un país que en més d’una ocasió
l’ha comparat amb Gardel, el mite musical per excel·lència del poble argentí.
Allà ha omplert els teatres i grans auditoris on s’ha presentat. Arran del cop
militar de 1976, s’obrirà un parèntesi forçós fins al 1981, l’any del retorn de
Serrat a l’Argentina. Paraules com adéu es posaran de moda entre la joventut
argentina gràcies a les cançons de Serrat, i el nom de nano ja forma part del
lèxic argentí a l’hora de referir-se al cantant.
Ariola Eurodisc
L’any 1975, Serrat publicava el primer treball discogràfic amb l’editora Ariola
després d’un període de vuit anys al segell Zafiro. L’àlbum apareix amb el títol
Para piel de manzana, i durant la gira d’estiu d’aquell any avança algunes de les
cançons del disc. A partir del 1979 Ariola es farà també càrrec de la producció
en català, fins aquell moment publicada amb Edigsa, el segell històric de la
Nova Cançó, i hi publica l’àlbum Tal com raja. En l’actualitat Ariola forma part
del grup Sony BMG.
Arranjaments
“Aquí, tota la dificultat està a traslladar una primera idea, fer conèixer com és
una història, quins en són els fonaments perquè s’hi pugui treballar, perquè
es pugui vestir i aprofundir”. En l’apartat dels arranjadors principals que han
treballat els discos de Serrat cal esmentar: Lleó Borrell, Antoni Ros-Marbà,
Francesc Burrull, Ricard Miralles, Gian Piero Reverberi, Juan Carlos Calderón,
Josep Maria Bardagí, Josep Mas Kitflus, Joan Albert Amargós, Roberto Costa
i Javier Limón, responsable aquest últim de La orquesta del Titanic, el projecte
a duo entre Serrat i Joaquín Sabina. Altres directors musicals que han passat
per l’obra serratiana en diferents moments són Tete Montoliu –un breu període durant l’any 1968–, Manel Camp –durant la gira del disc Utopia– o l’argentí
Horacio Icasto, que també va ser el responsable de la direcció musical de la
gira d’El gusto es nuestro.
Assaig
Són coneguts l’hàbit i la disciplina de Serrat pel que fa a l’assaig com a treball
de gimnàstica musical en període de concerts. Durant les gires acostuma a
arribar amb temps de sobra al teatre o a l’espai de l’actuació, i a repassar amb
el director musical corresponent les cançons o aprofitar per assajar altres projectes. A propòsit d’aquesta pràctica, el pianista i director musical Ricard Miralles declararà: “Abans, quan érem més joves, ens aixecàvem durant l’assaig per
anar a fumar; ara quan ho fem, és per anar a pixar”.
‘Atorrante’
Adjectiu que apareixia a la cançó Las malas compañías com un dels trets distintius de les amistats del cantant. Joaquín Sabina, per la seva banda, l’utilitzarà
per designar Serrat a la cançó Mi primo el Nano. Tot i que hi ha diferents versions sobre l’origen etimològic i la significació, a l’Argentina i a altres llocs de
Sud-amèrica es considera sinònim de mandrós, gandul o peresós.
Audició
L’any 1965 Serrat fa la primera audició pel segell Edigsa; pocs mesos després,
registrava el seu primer disc amb les cançons Ella em deixa, El mocador, Una
guitarra i La mort de l’avi.
Aute, Luis Eduardo
Les trajectòries musicals d’Aute i Serrat tenen molts punts en comú. Tots dos
s’inicien en els sons del rock i la música de ball, per després continuar dins una
línia de cançó d’autor assenyalada pels textos romàntics i el lirisme quotidià.
El model de la Nova Cançó serà per a Aute una referència a l’hora de projectar
la seva carrera musical, que es manifesta, malgrat la seva inconsistència i brevetat, en una “Nueva Canción Castellana”, on militen noms com Nino Sánchez,
Manolo Díaz i fins i tot una jove Massiel. L’any 1983 Serrat participa en el disc
en directe Entre amigos, de Luis Eduardo Aute, gravat al Teatre Salamanca de
Madrid. Al concert també intervenen Silvio Rodríguez, Pablo Milanés i Teddy
Bautista. Serrat hi interpreta el tema De alguna manera. Entre les cançons del
recital destaca una bellíssima versió de Paraules d’amor per part de Luis Eduardo Aute. Entre amigos quedarà com un dels primers àlbums de col·laboracions
de cantants, una pràctica que després s’institucionalitzarà i acabarà quasi per
esgotar-se.
‘Avui és diumenge’
Cançó escrita per Francesc Pi de la Serra durant els anys setanta i que inclou
una referència a Serrat: “La serventa bada / canta una balada / com les d’en
Serrat / bufa una ventada / mira la bugada / que abans ha rentat”.
Avioneta
Aquest mitjà de transport va estar en la primera plana d’atenció mediàtica durant l’estiu de 1969. Serrat està rodant la pel·lícula La llarga agonia dels peixos
a l’illa d’Eivissa i per desplaçar-se a algunes de les ciutats on actua utilitza una
avioneta model Piper de lloguer. La cèlebre avioneta serà la protagonista d’una
vetllada plena d’incidents que s’encadenen entre la Plaça de Bous de Màlaga,
on és rebut amb hostilitat per part d’un sector del públic, i dues actuacions en
el mateix dia a la sala de festes Florida Park de Madrid, que acaben de manera
accidentada a causa del retard del cantant. A la revista Garbo es fan ressò dels
incidents amb una coberta on es pot llegir: “Botellazo para Serrat, flores para
Raphael”. El cantant andalús cantava els mateixos dies en una sala de festes de
Marbella.
Avedon, Richard
Malgrat no tenir cap prova fotogràfica de la relació professional, el fotògraf
americà Richard Avedon passarà a formar part de l’argumentari serratià gràcies a la cançó Conillet de vellut. La protagonista de la cançó acaba deixant els
braços amorosos del jove cantant pels objectius del fotògraf americà: “Diuen
que t’ha donat un lloc / Richard Avedon a New York...”.
Aznavour, Charles
El mateix dia en què es presentava Aznavour al Palau de la Música –aleshores encara Palacio de la Música–, un diumenge 2 de maig de 1965, tenia lloc
la primera audiència pública de Serrat amb Els Setze Jutges a Esplugues de
Llobregat. En acabar el recital, Serrat i d’altres jutges acudeixen a la presentació del cantant francès al Palau de la Música. Quasi trenta anys després,
durant la gira de presentació de l’àlbum Utopia, Serrat recupera unes declaracions d’Aznavour sobre les relacions entre l’artista i el públic: “Quan els cantants tenen 20 anys parlen amb el seu públic per un desig d’expressar-se, dins
d’aquesta urgència que només l’energia de l’edat dóna. Als 30 anys ho fan per
un desig de puntualitzar, i a partir dels 40 anys, per una mera necessitat de recuperar l’alè”. La veu i les cançons d’Aznavour seran citades freqüentment per
la crítica com a referència en el treball de Serrat. El mateix cantant n’ha reconegut la influència juntament amb noms com Brassens i Brel. El que no sabem
és si Serrat pensa allargar la seva carrera com Aznavour, encara en actiu als 87
anys!
B
Babar
Personatge creat pel dibuixant i escriptor francès Jean de Brunhoff, que va
aparèixer per primera vegada l’any 1931 com a protagonista d’un conte infantil.
El 1997 Serrat va enregistrar, ara com a narrador, en companyia de l’Orquestra
Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, Història de Babar, un text
escrit per Brunhoff amb música de Francis Poulenc sota la direcció de Salvador Brotons. El projecte musical havia partit de Claudi Martí, antic director
d’Edigsa i ara al capdavant d’Auvidis, i amb el qual Serrat mantenia una estreta
amistat des dels seus inicis artístics. El treball es completava amb dues narracions musicals més, Liliana, amb text de Josep Dolcet i Llorenç Caballero sobre
el poema original d’Apel·les Mestres i música de Salvador Brotons, i Viatge a la
lluna, un text de l’escriptor Josep Maria Espinàs i música de Xavier Monsalvatge. La narració Història de Babar ja tenia altres gravacions anteriors, entre les
quals podem esmentar la del cantant Jacques Brel de l’any 1969.
Baez, Joan
L’any 1974 Joan Baez publica l’àlbum Gracias a la vida, un disc amb temes del
folklore llatinoamericà i de diversos autors. Entre les cançons que hi inclou hi
ha el tema Llegó con tres heridas, el poema de Miguel Hernández al qual Serrat
havia posat música, i la cançó tradicional catalana El rossinyol, seguint la versió que havia gravat també Serrat el 1967. Durant el període de l’exili, Serrat
coneix Joan Baez, i al seu entorn fins i tot es parla d’un possible recital conjunt
entre els dos cantants, tot i que mai es va arribar a fer. Sí que trobarem Serrat
entre el públic que acudeix al primer recital que la cantant ofereix a Barcelona
al Palau dels Esports, l’any 1977. La cantant utilitza com a targeta de presentació un “Ja soc aquí”, aconsellada pels seus amics catalans, que li fa guanyar la
complicitat del públic.
Balanç
“Quan miro cap enrere, em veig amb generositat i amb agraïment, amb satisfacció i agraïment a tot allò que m’ha anat passant en la vida, que m’ha permès
poder sobreviure d’una manera bastant coherent i molt ben acompanyat. Tenir
la sort de coincidir en els moments justos amb la gent justa”.
Bambi
Ja se sap que Joan Manuel Serrat és una persona de vegades molt sentimental,
i les seves cançons en són testimoni. Entre les primeres llàgrimes vessades a la
pantalla cal esmentar el commovedor cervatell creat per Walt Disney, responsable d’haver traumatitzat tota una generació d’infants de la postguerra i de
despertar futures vocacions ecologistes.
‘Banda sonora d’un temps d’un país’
Llargament elaborat en companyia de Josep Maria Kitflus, Banda sonora d’un
temps d’un país (1996) reuneix en dos discos una bona part de la memòria musical de Serrat i els anys de la Nova Cançó. Del projecte dirà: “He pretès realitzar una panoràmica d’aquell temps, incorporant cançons seleccionades d’una
manera molt subjectiva. És a dir, el meu record i les meves emocions es troben
reflectides en el disc”. El projecte discogràfic i musical acaba sent un dels treballs més vigorosos i estimulants del cantant, ara en funcions d’intèrpret. Serrat repassa el cançoner de la Nova Cançó, i al costat de títols significatius com
D’un temps, d’un país, de Raimon; L’estaca, de Lluís Llach –una versió bastant
herètica–; o Què volen aquesta gent?, de Maria del Mar Bonet, recupera petites
joies com Quan érem infants, de Delfí Abella; Havia de ser així, de Quico Pi de
la Serra; o una Lletania prohibida per la censura franquista. A més, enregistra
versions de Leonard Cohen com Susanna, i de Jacques Brel, L’amor que vindrà.
Durant dos dies presenta les cançons del disc al Palau Sant Jordi amb la satisfacció de veure com es converteix en número u de vendes a tot l’Estat. No hi
haurà gira posterior ni altres presentacions de l’espectacle, i com una bona falla, en acabar el segon concert els decorats de l’espectacle seran ofrenats al foc
com a final de la festa musical. L’espectacle aconseguirà un gran ressò mediàtic
tant a Barcelona com a Madrid. Per a uns, el projecte és vist com un generós
tribut als homes i les dones de la Nova Cançó per part del seu component més
polèmic i alhora més popular. Per a altres, és una mena de “venjança” a càrrec
del cantant, que havia estat acusat de ser l’element disgregador i culpable de la
dissolució del moviment musical. Per a Serrat, finalment, un regal “carinyós”
i emotiu per a aquell públic que els havia donat suport des dels primers temps
i els havia permès aprendre un ofici acudint als concerts, comprant els discos,
perdonant la inexperiència...
Bandera
“Jo no vull allistar-me sota de cap bandera, de la divina acràcia seré el glossador...”, així cantava Serrat la cançó dedicada a Salvat-Papasseit publicada al
disc Serrat 4. Els versos llibertaris del poeta li serveixen de divisa i, fins i tot,
de declaracions de principis en uns moments en què les postures ideològiques
dins de la Cançó s’accentuen i es prenen posicions enfrontades. Aquest “Serrat
àcrata” canviarà després amb el temps, i el retorn de les llibertats a l’artista
compromès amb el projecte socialista. La presència de Serrat serà habitual en
mítings i actes de campanya electoral, sobretot a Catalunya, amb polítics com
Felipe González, Joan Reventós, Raimon Obiols o Pasqual Magarall.
Bandera republicana
A la cançó Fiesta Serrat fa servir els colors de la bandera republicana, “lilas,
rojas y amarillas”, com a divisa distintiva de la nit de Sant Joan. Aquesta versió
“republicana” és la que quedarà enregistrada posteriorment en els discos En
directo o Sincerament teu.
Barbat, Enric
Enric Barbat (Barcelona, 1943-Sant Lluís, 2011) fou el sisè membre del
col·lectiu Els Setze Jutges. Amb Guillermina Motta, Quico Pi de la Serra i Joan
Manuel Serrat destacarà dins del grup que succeeix els primers i pioners jutges
i en prenen el relleu generacional. El desembre de 1972, presenta l’espectacle
Tango amb Guillermina Motta i amb direcció de Mario Gas a la discoteca
Martin’s de Barcelona. L’espectacle està format per una sèrie de tangos i altres
gèneres argentins adaptats al català, i malgrat els riscs que podien suposar el
trasllat literari i idiomàtic de les cançons, se salda favorablement. El disc titulat Tango apareix en el segell Òliba, que produeix Joan Manuel Serrat amb
l’editora Edigsa. Els arranjaments de les cançons corren a càrrec del músic
sud-americà Willy Bascuñán, amb el qual Serrat havia col·laborat en un projecte de cançons sud-americanes. També un altre disc de Barbat, Núvols de setembre (1976), sortirà en aquest segell serratià on col·labora Marià Albero en tasques de producció i direcció artística. Per al seu homenatge a la Cançó, Serrat
enregistrarà el tema El melic (1967) d’Enric Barbat.
Barça
“Tot el camp, és un clam...”: la nit del 28 de novembre de 2010, un Serrat
banyat d’emocions canta l’himne del Barça davant de 100.000 espectadors al
Camp Nou. El club celebra el centenari i el cantant és l’elegit per cloure l’acte
amb la interpretació de l’himne, el cant engrescador que havien escrit Josep
Maria Espinàs i Jaume Picas. S’ha complert un somni teixit des de la infància
i des d’aquells àlbums de cromos amb els jugadors del Futbol Club Barcelona,
la mítica davantera dels “Basora, César, Moreno, Kubala i Manchon” que quedarà per sempre lligada a la cançó Temps era temps. Aquest és el Serrat de la
dedicatòria d’amor al jugador Kubala, el Serrat que forma equip amb els veterans del club i el seguidor disposat a complir la seva promesa per la victòria del
Barça a la lliga: fer una volta gloriosa en calçotets al Camp Nou en companyia
d’Alfonso Arús i de l’actor Sergi Mas.
Barcelona
Sense haver escrit la gran cançó de Barcelona, la classe d’obra que es mou en
aquesta dualitat amor-desamor entre l’autor i el seu paisatge, aquesta melodia
que resta per sempre lligada a la memòria sentimental d’una ciutat –podem
esmentar com a exemples Amsterdam i l’himne portuari de Jacques Brel o el
París de les composicions de Léo Ferré–, les cançons de Serrat abunden de
llocs, espais i personatges de filiació inequívocament barcelonina. Si a Barcelona i jo es quedava en una mena d’índex, de retrat epidèrmic i apedaçat de
la ciutat, la poètica serratiana s’ha anat construint sòlidament des del carrer
“estret i brut” de Poble Sec fins als indrets més sofisticats de la gauche divine.
L’autor hi mostra una geografia urbana poblada de drapaires i velles artistes
del Paral·lel, de meublés i Casitas Blancas, fantasmes que recorren els vells
cinemes ja desapareguts de la ciutat o veremadors que arriben a l’estació de
França amb “l’esperança al coll”. L’any 2006, Serrat rebrà la Medalla d’Or de la
Ciutat de Barcelona. Amb motiu d’aquest guardó declara: “Barcelona, la meva
ciutat, és mestissa com jo. Un poble de pobles, una ciutat d’acollida”. Entre les
diverses cançons que es poden fer servir en el mapa serratià, s’esmenten Per
Sant Joan, La Carmeta, El meu carrer o Los fantasmas del Roxy.
Barcelona Traction
Formació musical de jazz-rock integrada per Jordi Clua, Francesc Rabassa i
Lucky Guri que publicarà el primer disc al segell Òliba, patrocinat per Joan
Manuel Serrat, l’any 1976. Clua i Rabassa més tard passaran a formar part de
la banda musical que acompanyarà Serrat al llarg dels anys vuitanta amb Josep
Maria Bardagí i Ricard Miralles.
Bardagí, Josep Maria
A la contraportada del disc Para piel de manzana apareixia el rostre de Josep
Maria Bardagí en companyia de Serrat i altres membres del clan com Ricard
Miralles, Gabriel Rosales, Enric Ponsa, Juan José Pipo Tudurí, Marià Albero i
un estrenat mànager, José Emilio Navarro “Berry” al merendero Ca’n Costa de
la Barceloneta. Bardagí es convertirà, al cap de dos anys, en una de les peces de
referència de l’estructura musical del cantant. Discos i gires construeixen una
amistat i una col·laboració en treballs com Res no és mesquí –on el “toc Bardagí” serà clau en l’atmosfera de tot el disc–, 1978, Tal com raja, En tránsito o Fa
vint anys que tinc vint anys. Sobre l’escenari, Bardagí esdevé el contrapunt de
Ricard Miralles, els dos músics que sostenen la melodia serratiana. La imatge
del mestre Bardagí acompanyant Serrat a la guitarra serà habitual en molts
programes de televisió i recitals. La mort del guitarrista l’any 2001 constitueix
un cop dur pel cantant, que li dedicarà la cançó Capgròs en el disc Mô. Un disc
amb versions instrumentals de les cançons de Serrat a càrrec de Bardagí lligarà
per sempre els dos músics.
Bardagí, Jofre
Fill de Josep Maria Bardagí i fundador del grup Glaucs, una de les bandes renovadores del rock català dels 90. Entre el repertori del grup s’inclou el tema
Menuda, que formarà part del disc col·lectiu Per al meu amic dedicat a Serrat.
Jofre Bardagí enregistra una versió, ara en solitari, del tema Helena, i amb
Serrat el tema Els teus ulls glaucs, inclòs en el disc Glaucs Antologia. Jofre Bardagí i la filla del cantant, Maria Serrat, uniran les seves veus en el tema Capgròs
inclòs en el disc Mô, com havien fet anteriorment a Malsons per entregues, una
cançó escrita en col·laboració entre Serrat i Bardagí.
Barril, Joan
Escriptor i periodista, és autor de la novel·la satírica Un submarí a les estovalles
protagonitzada per Shalam Raschid, un immigrant marroquí de pas per Barcelona. Aquesta història li servirà d’argument a Serrat per la cançó del disc Material sensible que porta el nom d’aquest personatge, i on el cantant torna a incidir en un tema conreat en la seva obra, “els altres catalans” i les relacions amb
allò que és diferent o estrany. Aquesta reflexió donarà peu a una altra cançó,
Te guste o no (Nadie es perfecto). Com a nota musical i destacada a la part instrumental s’ha d’esmentar la intervenció del guitarrista Paco de Lucía. Serrat
participa a programes com L’illa del tresor (TV3) o El Cafè de la República (Catalunya Ràdio), que condueixen Joan Barril i Joan Ollé.
Béart, Guy
Cantant i autor francès i un dels grans noms de la cançó lírica o de creació de
la postguerra. Béart és autor de títols com L’eau vive o Il n’y a plus d’après, i ha
estat versionat per Serrat amb una adaptació excel·lent del tema Les souliers,
Les sabates, a càrrec de Delfí Abella, i que estarà en el seu repertori entre 1967 i
1970.
Beatles, The
Grup musical pel qual Serrat ha mostrat sempre la seva predilecció davant
d’altres formacions de l’onada beat i que animarà els seus inicis musicals. Entre
les poques mostres sonores de la beatlemania del cantant hi ha un registre musical del programa Clixtabrugui que entre 1990 i 1993 presentaren a Catalunya
Ràdio els músics Ia Clua i Jordi Batiste. A un dels programes, Serrat interpreta
amb Jordi Batiste i Clua el tema Love Me Do dels Beatles.
Belchite
Poble d’Aragó que ha passat a la història de l’Espanya contemporània per haver estat un dels paisatges més castigats i símbol de la crueltat de la Guerra
Civil. Durant la repressió duta a terme pel bàndol franquista, una part de la família materna del cantant serà executada al poble, entre ells els seus avis, dels
quals prendrà el nom. A la cançó Mi niñez recordarà aquell paisatge familiar:
“Y en julio en Aragón/ tenía un pueblecillo/ una acequia, un establo y unas
ruinas al sol...”. En alguna entrevista Serrat es referirà a aquell escenari desolat, “el paisatge que jo recordo de Belchite de la meva infància és un paisatge
d’una immensa ruïna com les que vèiem en les pel·lícules de la Segona Guerra
Mundial, aquells bombardeigs americans sobre les ciutats alemanyes”. També
tindrà records d’alguns dels seus familiars: “El meu Belchite és el del meu tio
Curica, que no és que fos capellà, però així és com l’anomenaven. Em duia amb
el burro al camp. O la tia Balisa, que em donava unes tallades de pernil que jo
no havia vist mai en la meva vida. I la meva tia Pilarín, que tenia un bar i que
em deixava jugar tota la tarda al futbolí. O la tia Paca, que em comprava polos
de llet...”. L’escriptor Manuel Vicent en farà una crònica al diari El País, amb
Belchite i Serrat com a protagonistes.
Benedetti, Mario
Mario Benedetti (Paso de los Toros, Uruguai, 1920-Montevideo, 2009). Arran
del disc El sur también existe, el nom de Benedetti passarà a formar part de la
cartografia sentimental i lírica de Serrat. El poeta sud-americà, que ja havia
servit de munició poètica per a cantants com Daniel Viglietti o Nacha Guevara,
entrava a l’obra serratiana amb un títol i una cançó profètica que reivindicava
l’existència d’un sud davant d’un nord poderós. Tot això situat a l’adveniment
d’un nou món o univers global. Benedetti explica: “Quan estàvem treballant en
el tema El sur también existe, la cançó que donaria títol al disc encara no estava
finalitzada. Serrat va marxar a Punta del Este per veure uns amics i quan va
tornar als dos dies jo ja n’havia fet la lletra, i li va agradar tant que va decidir
posar-li el nom de la cançó al disc”. Per la seva banda, Serrat explicarà algunes
de les claus del treball conjunt: “Em va ser molt fàcil connectar i treballar amb
ell, sobretot em va agradar moltíssim que des d’un primer moment entengués
la diferència entre un poeta i un realitzador de cançons pel que fa a les diferents tècniques, i va saber refer els versos dels seus poemes per fer cançons
d’una forma molt natural”. La presentació d’El sur también existe engega una
llarga gira entre Espanya i Amèrica en la qual Serrat fa servir, per primera
vegada en un espectacle, un muntatge visual per acompanyar les cançons del
recital. L’escenografia en forma de tres pantalles és obra dels arquitectes uruguaians Jorge Carrozino i Carmen Prieto, que la defineixen com “un entorn
vital per al cantant”. El sur también existe s’estrenarà al Teatre Bellas Artes de
San Juan de Puerto Rico l’octubre de 1985 amb l’absència de Mario Benedetti,
que té prohibida l’entrada al país per les autoritats americanes. El disc servirà
també d’argument per a un programa musical realitzat per TVE i amb guió de
Manuel Vázquez Montalbán. Com a anècdota, ha quedat el petó final que es
feien la model Cyra Toledo i Serrat.
Benet, Josep
Josep Benet (Cervera, 1920-Sant Cugat del Vallés, 2008), historiador, activista
i polític. Durant els temps més durs de la postguerra i la repressió franquista
i després, ja en l’etapa de l’autogovern, Josep Benet està al darrere de moltes
iniciatives culturals i campanyes de reivindicació nacional i catalanista. Benet
serà un dels promotors del moviment de la Nova Cançó a la fi dels anys cin-
quanta, amb l’advocat Lluís Serrahima, el llibreter Miquel Porter-Moix i altres
activistes.
Berlanga, Luis García
El director Luis García Berlanga (València, 1921-Madrid, 2010) va oferir a Serrat el paper de torero a la pel·lícula La vaquilla, que, per problemes d’agenda,
no arribarà a interpretar i que protagonitzà finalment l’actor Santiago Ramos.
No es tornarà a produir cap projecte més entre el director valencià i el cantant.
“Berry”, José Emilio Navarro Viña
Si hi ha un nom obligat i repetit al llarg dels últims quaranta anys en la figura
i obra de Serrat és el de José Emilio Navarro “Berry”. D’origen valencià, començarà la seva trajectòria musical en alguns dels grups musicals que animen
l’escena espanyola a la dècada dels seixanta com Adam Group, una banda
potent de soul que malgrat la seva brevetat artística quedarà com una de les
formacions més reconegudes del soul ibèric. Formarà part, entre altres, de la
banda que acompanya el Dúo Dinámico o Juan Pardo. L’any 1972 comença a
treballar amb Serrat com a tècnic de so, per passar, a partir de 1975, a fer tasques de representant, una feina que continua exercint en l’actualitat des de la
seva oficina Berry Producciones. Simon & Garfunkel, Les Luthiers, Paco de Lucía, Pablo Milanés o Joaquín Sabina són alguns dels noms que apareixen a la
seva agenda. A més, entre les seves produccions podem destacar projectes com
Dos pájaros de un tiro, la gira musical que uneix per primera vegada els noms
de Serrat i Sabina, i la continuació, Dos pájaros contraatacan. Si escrigués algun
dia les seves memòries ens proporcionaria les pàgines més saboroses i reveladores d’una bona part del showbiz espanyol i americà de l’últim mig segle, i per
descomptat, de Joan Manuel Serrat.
Bertrana, Aurora
Aurora Bertrana (Girona, 1892-Berga, 1974) és una escriptora que travessa
una bona part del segle XX entre la Catalunya republicana i l’Europa a cavall
entre les dues guerres mundials. Filla del també escriptor Prudenci Bertrana, és l’autora de la novel·la Vent de grop (1967), que serveix de guió per a la
segona pel·lícula de Joan Manuel Serrat, La llarga agonia dels peixos (1969).
La novel·la, ambientada en el paisatge de la Costa Brava, es traslladarà a l’illa
d’Eivissa per a la versió cinematogràfica dirigida per Francesc Rovira-Beleta.
Biarnés, Juana
Una de les primeres dones fotoreporteres del periodisme espanyol, Juana Biarnés, firmarà algunes de les fotografies més conegudes de Joan Manuel Serrat a
la fi dels anys seixanta, entre altres, les imatges que il·lustren el primer disc en
castellà de Serrat amb cançons com La paloma, Tu nombre me sabe a yerba, Manuel, Mis gaviotas, etc. Biarnés és també de les primeres a cobrir l’exili americà
de Serrat per a la revista El Gran Musical, l’any 1975.
Bicicleta
“La primera vegada que vaig enamorar-me, fou als quatre anys, d’una bicicleta que desgraciadament no era meva”. La bicicleta és un objecte de felicitat a
l’univers serratià, tanmateix apareix molt rarament a les seves cançons –a No
hago otra cosa que pensar en ti es fa referència a un noiet que va en bicicleta–.
El ciclisme, després del futbol, està entre les preferències esportives del cantant, que no ha dubtat a prestar el seu suport a competicions com la Volta a
Catalunya o a fer de comentarista per a la Cadena Ser en el Tour de França.
Bilingüisme
Hàbit i pràctica lingüística que viu d’una forma natural a la llar familiar des
de la seva infància amb un pare catalanoparlant i una mare castellanoparlant
d’origen aragonès. La decisió de cantar en castellà a partir de 1967 provoca una
forta polèmica en determinats cercles i sectors, musicals i socials, que veuran
aquesta opció del cantant com una renúncia o traïció. Per a Serrat, en canvi,
es tracta d’una opció predictible a la vista de les arrels familiars. Aquesta decisió, evidentment, li va obrir un mercat discogràfic i professional, ara ja sense
limitacions idiomàtiques. La “querella” bilingüe acompanya la seva trajectòria
durant molt de temps. El bilingüisme de Serrat tindrà la seva translació a la
discografia, on s’alternen els discos en les dues llengües. A partir dels anys
setanta, la producció en català anirà espaiant-se cada vegada més en el temps,
i així mentre a la dècada dels 70 publica Serrat 4 (1970), Per al meu amic (1973)
i Res no és mesquí (1977) i a la dels vuitanta edita Tal com raja (1980), Fa vint
anys que tinc vint anys (1984) i Material sensible (1989), a la dècada dels noranta només publica Banda sonora d’un temps d’un país (1996), i ja en el segle XXI,
Mô (2006).
Billar
El billar constitueix una altra de les habilitats o aficions que Serrat ha practicat
des de la seva joventut, quan les sales de billar eren un dels espais obligats a
l’hora de matar el temps juvenil. Felipe González i José Luis Coll es compten
entre alguns dels companys de les partides de billar.
Blaugrana
Joc de colors escènics molt utilitzat en el món de l’espectacle i distintiu
cromàtic del Futbol Club Barcelona. Aquest adjectiu dóna nom al pavelló de
bàsquet del Barcelona, el Palau Blaugrana, on Serrat va reaparèixer l’octubre
de 1976 a la tornada de l’exili. El concert formava part d’una sèrie de recitals
pels barris de Barcelona, acompanyat pel grup Música Urbana. El Palau Blaugrana ple de gom a gom dóna una benvinguda calorosa al cantant, que saludava amb les primeres estrofes de la cançó Ella em deixa: “Bona nit, amics: veig
que ja hi som tots...”. Entre el nombrós públic assistent hi ha amics com Guillermina Motta, Núria Feliu, Oriol Regàs o la cantant Maria Dolores Pradera,
que aquells dies també actuava a Barcelona. A la graderia destaca la publicitat
de la revista Arreu, un nou setmanari en català que tindrà una vida efímera. La
recaptació del concert anirà destinada a la Federació d’Associacions de Veïns
de Barcelona. Serrat tanca el recital amb el tema El meu carrer mentre sosté
una senyera entre les mans.
Bobino
Mítica sala de music-hall de París que després de la Segona Guerra Mundial
esdevindrà un dels espais de referència de la chanson francesa i la música popular, juntament amb l’altra sala de la ciutat, l’Olympia. Per l’escenari desfilen
noms com Edith Piaf, Georges Brassens, Guy Béart, Serge Regianni, Dalida,
Josephine Báker, Jacques Brel o Charles Trenet. El desembre de 1976 Serrat
canta per primera vegada –i última– a l’escenari del Bobino. Els seus recitals
coincideixen amb una sèrie d’actuacions de Georges Brassens a la mateixa sala,
amb la qual cosa s’hi produeix el rencontre entre els dos cantants després de la
primera trobada l’any 1966. Entre els amics que assisteixen a aquests recitals
hi ha l’actriu Mónica Randall, el director d’Edigsa, Claudi Martí, i una misteriosa model d’origen suec, Barbara, que en aquells dies manté una relació sentimental amb Serrat i de la qual mai més es tornarà a tenir notícia.
Boca Juniors
Aquest club de futbol és un dels emblemes de la ciutat de Buenos Aires, pel
qual Serrat ha manifestat des de sempre les seves simpaties esportives. Des
dels primers viatges a Buenos Aires, Serrat no deixarà d’assistir a alguns dels
partits que disputa el Boca a la capital argentina. En el seu estadi, La Bombonera, es tanca la gira Dos pájaros de un tiro per terres argentines el novembre
del 2007, amb un Serrat tan emocionat dalt de l’escenari que no pot evitar que
se li escapin les llàgrimes.
Bocaccio
Un dels locals noctàmbuls que il·luminen la vida social de Barcelona entre els
anys seixanta i setanta. Inaugurat el 1967 per l’empresari Oriol Regàs i decorat
per Xavier Regàs seguint el revival modernista de l’època, Bocaccio es transformarà en centre de conspiracions creatives, polítiques i d’altre signe ani-
mat per l’alcohol i les tertúlies durant el franquisme. Els seus habitants nocturns engendraran una classe social coneguda com la gauche divine i les seves
instal·lacions quedaran immortalitzades en la fallida pel·lícula Tuset Street de
Jordi Grau. Augusto Algueró deixarà escrit a la banda sonora del film el tema
Bocaccio Soul. Malgrat que el nom d’aquest local no apareix en cap cançó de
Joan Manuel Serrat, temes com Conillet de vellut, Tio Alberto o Cançó per a
Joan Salvat Papasseit estan lligades a la seva atmosfera. L’escriptor Juan Marsé li dedicarà un divertit relat, Noches de Bocaccio, on apareixen una bona part
dels seus animadors i protagonistes –directors de cinema, arquitectes, models,
editors–, entre els quals Joan Manuel Serrat i altres cantants de la Nova Cançó.
Com a testimoni dels seus “anys bocaccians” quedarà un tamboret, company i
objecte inseparable de Serrat sobre l’escena.
‘Boîtes’
Nom d’importació per designar les sales de festa i locals d’entreteniment molt
populars en la dècada dels seixanta i que en alguna ocasió serveixen d’escenari
per a les cançons de Serrat i de rodatge professional pel cantant.
Bolero
Gènere musical arribat des de l’altra banda de l’Atlàntic i molt popular a
l’Espanya dels anys quaranta i cinquanta. El bolero aportarà dosis d’erotisme
a una societat cenyida per una moral repressora executada per l’Església i el
règim franquista. Entre els representants boleristes destaquen veus com Antonio Machín, Juanito Segarra, Lorenzo González, Olga Guillot, Lucho Gatica,
etc. En el disc Cansiones, Serrat interpreta dos boleros clàssics com són De un
mundo raro i Soy lo prohibido com a parts destacades del menú musical. En el
disc Nadie es perfecto escriu finalment la seva declaració d’amor al gènere amb
la cançó Mensajes de amor de curso legal. Serrat es transforma en un d’aquells
vocalistes que animaven sales de festes com Casablanca, Copacabana, Rio o El
Cortijo, durant la postguerra barcelonina. El bolero va estar a punt de servir
d’argument per a un projecte de programa musical per a TVE que finalment no
va reeixir. Darrere de la producció hi ha el mateix Serrat i Rafael Moll. Com a
títols possibles del programa, s’havien proposat No es un programa de boleros i
Humo en los ojos. Hi havia prevista la participació d’intèrprets clàssics del gènere com Olga Guillot, Los Panchos, Armando Manzanero o Lucho Gatica, juntament amb cantats com Pablo Milanés, Linda Ronstadt, Miguel Bosé, Manolo
García, Luz Casal o Alaska, i la intervenció de personatges diversos com ara
Fernando Fernán-Gómez, Pedro Almodóvar, Isabel Gemio, etc.
Bollostroff
Ni Yamaha ni Steinway. Bollostroff, aquest nom fictici que sembla un plat ple
de calories o un combinat alcohòlic d’origen rus, és el distintiu que porta el piano de Serrat, el logo del qual va ser creat pel dissenyador Enric Satué.
‘Bomba Serrat’
Amb el nom de “La bomba Serrat” es va conèixer la notícia de la renúncia del
cantant a participar en el Festival d’Eurovisió de 1968 si no era interpretant la
cançó seleccionada, el famós La, La, La, en català. La carta que Serrat fa arribar
a TVE i es publica als mitjans de comunicació el dia 25 de març és anunciada
per alguns diaris com “La bomba Serrat” pel seu enfrontament directe amb el
règim franquista. Després de la “bomba”, les crítiques i insults li cauen des de
tots els fronts, començant pels diaris franquistes com Arriba i El Alcázar, però,
fins i tot, la resposta des dels mitjans de comunicació catalans no deixarà de
ser tèbia, quan no clarament crítica cap a la seva decisió.
Bonet, Maria del Mar
El mes de març de 1967, Maria del Mar Bonet, el seu germà, Joan Ramon Bonet, i Miquelina Lladó acompanyaven Joan Manuel Serrat en una petita gira
per alguns pobles de Mallorca. Un cartell de l’artista Robert Llimós anuncia les
actuacions dels cantants. Maria del Mar Bonet acabava d’ingressar amb el número 14 en Els Setze Jutges i fa els seus primers passos en el món de la cançó.
Tots dos, Serrat i Maria del Mar, tornaran a coincidir a altres festivals i escena-
ris enmig d’un ambient enrarit a causa de la decisió de Serrat de cantar en castellà. Dècades després, era Serrat el que l’acompanyava per celebrar els trenta
anys de la cantant al Palau de Sant Jordi interpretant la cançó No trobaràs la
mar. Aquesta melancòlica balada també acabarà formant part del disc Banda
sonora d’un temps d’un país entre el repertori escollit per Serrat de la cantant
mallorquina juntament amb Què volen aquesta gent?. Per la seva banda, al disc
Terra secreta, Maria del Mar Bonet recrea dos temes serratians que la cantant
sap adaptar a la seva atmosfera: Cançó de l’amor petit, un tema pertanyent al
disc Tal com raja, i La rosa de l’adéu del volum Material sensible.
Bonet, Joan Ramon
Germà de la cantant Maria del Mar Bonet, ingressa a Els Setze Jutges el mateix
any que ho fa Serrat, i com ell, publica el seu primer disc amb Edigsa el 1965.
De professió marí mercant, guardarà amistat amb Serrat al llarg dels anys i les
polèmiques. La seva carrera musical és d’una durada curta, ja que grava l’últim
disc el 1967. Bonet acompanya el Jutge número 13 (Serrat) en el seu debut a
Esplugues de Llobregat. A l’àlbum Banda sonora d’un temps d’un país, Serrat
recupera la cançó de Joan Ramon L’amor perdut, un tema corresponent al seu
primer disc.
Bonet Mojica, Lluís
Periodista. Des de 1967, Lluís Bonet Mojica ha escrit notícies sobre Serrat a revistes com Mundo Joven i, sobretot, al diari La Vanguardia, en el qual arribarà a
ser l’entrevistador oficial del cantant. Entre altres, destaquen els seus reportatges des de l’Argentina sobre el “fenomen Serrat” entre el públic argentí.
Bosé, Lucía
Actriu italiana que arran del rodatge Muerte de un ciclista a Espanya coneix el
torero Luis Miguel Dominguín, amb el qual es casa per posteriorment abandonar el cinema. A la primera meitat dels anys setanta, Lucía Bosé forma part
del cercle d’amistats que el cantant freqüenta a la capital madrilenya. L’actriu i
els seus fills acostumen a trobar-se entre les cares conegudes que acudeixen als
recitals del cantant.
Bosé, Miguel
Mai ha amagat la devoció per Serrat, forjada des de l’adolescència. Fins i tot en
algun moment es va publicar que la seva educació sexual tingué Serrat com a
guia, quan va dur-lo per primera vegada a una distingida casa de senyoretes especialistes en els amors públics i mercenaris. En el programa Séptimo de caballería els dos cantants es retrobaran feliçment sobre un plató de televisió. Fins
al moment, no han fet cap gravació musical conjunta, ni tampoc hi ha hagut
per part de Bosé cap participació en els diferents tributs discogràfics dedicats a
Serrat. Durant la primera gala dels Premis de la Música –en la qual es farà entrega del premi d’honor a Serrat–, Miguel Bosé canta el tema Lucía a duo amb
Rosario Flores.
Bossa Nova
Ritme brasiler que ha seduït, des de la fi dels anys cinquanta del segle XX,
generacions successives d’intèrprets i músics de tot el món gràcies a les músiques de Jobim, les paraules de Vinicius de Moraes i la veu, entre altres, de João
Gilberto. Tampoc Serrat ha pogut resistir-s’hi i el ritme carioca ha fet acte de
presència en algunes de les seves cançons.
Brahms
A més de ser el cognom d’un dels pares de la música romàntica, Brahms també
donarà nom a un gos de raça Labrador integrant de la vida familiar de Serrat
durant alguns anys. Brahms i Serrat protagonitzaran una de les portades del
Magazine de La Vanguardia dedicada a les mascotes dels famosos.
Brasil
País que Serrat visita per primera vegada la tardor de 1969 dins de la gira americana que el durà de dalt a baix del continent. El 1986 publica el disc Sinceramente teu amb algunes de les seves cançons ara en portuguès, idioma al qual ja
havia traduït anteriorment altres temes. El projecte, que es coneixerà com el
disc brasiler de Serrat, resta com un dels treballs més “exòtics” de la discografia del cantant i destaca per la col·laboració irrepetible de noms com Caetano
Veloso, Gal Costa, Maria Bethania, Toquihno o Raimundo Fagner, amb el qual
ja havia gravat una versió de La saeta. Fora del grup queda finalment Chico
Buarque, que, per coincidència de gravacions, no hi pot participar.
Brassens, Georges
Georges Brassens (Sète, 1921-Saint-Gey-du-Fesc, 1981). “M’hauria agradat tenir tot l’enginy que tenia Brassens escrivint, la força de Brel cantant, la manera
de tocar de Bardagí i la forma de pensar la música de Ricard Miralles”. Cantant
de capçalera de Serrat des dels seus inicis en la Nova Cançó, l’ha reconegut
com un dels motors que van ajudar-lo a crear el seu propi llenguatge creatiu.
La influència del cantautor francès es projecta a l’obra serratiana en cançons
com Mediterráneo –deutora de la Supplie pour être enterré a la plage de Séte– o
Las malas compañías, cant a l’amistat sobre la qual planeja el tema Les copains
d’abord. Més d’una vegada Serrat citarà el Brassens més llibertari i apàtrida
com a referent ideològic a l’hora de jutjar determinats comportaments o actituds nacionalistes o conservadores. L’obra de Brassens serà traduïda molt aviat
al català per l’escriptor Josep Maria Espinàs, que és un dels primers que també
s’encarrega d’interpretar-la. Les cançons de Brassens han estat una referència
constant a la Cançó per a artistes com Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor,
Guillermina Motta, Miquel Pujadó, etc. Amb el títol de La noia de duro –adaptació de La fille à cent sous–, Serrat deixava l’única versió enregistrada d’un
tema de Brassens a la seva discografia.
Bravo, Soledad
Aquesta cantant veneçolana serà de les primeres intèrprets a fer una versió
al castellà del tema Paraules d’amor, que després seguiran altres artistes com
Amaya, Ana Belén, Rosario Flores i fins i tot el mateix Serrat.
Brel, Jacques
“La primera cosa que faig quan escolto una cançó com les de Jacques Brel és
disfrutar-la, deixar-m’hi anar i emocionar-me, tocar-la, olorar-la i fins i tot
plorar-la”. L’any 1966, Jacques Brel fa els seus adéus dels escenaris a l’Olympia
de París. Aquest mateix any un joveníssim Serrat es troba a París, on coincideix
amb Paco Ibáñez, emigrat a la ciutat del Sena. L’ombra del cantant belga va
acompanyar-lo per sempre. Com a intèrpret, com a músic i lletrista, com a personatge públic. “Davant de Brel tots som aprenents”, dirà en més d’una ocasió.
Brel formarà part del corol·lari d’autors als quals Serrat mai deixa d’anomenar
com a referència a entrevistes i comentaris sobre la seva trajectòria artística i
la manera d’entendre la música. Un projecte sobre les cançons de Brel quedarà
finalment al tinter.
Gràcies al disc sobre la Nova Cançó té l’oportunitat de gravar la versió en català del tema L’amour prochaine, ara L’amor que vindrà, traduït per Joan Soler
i Amigó, i que Guillermina Motta havia inclòs en el disc Cançons que estimo.
Anteriorment, havia cantat el tema La Fanette a duo amb el cantant valencià
Lluís Miquel al Teatre Principal de València i l’havia enregistrat al disc en directe Silenci gravem. Al Teatre Lliure de Barcelona intervé, amb motiu del 25
aniversari de la mort de Brel, a l’espectacle 12 canten Brel, dirigit per Joan Ollé,
on interpreta el tema Les vieux. L’escriptor Manuel Vázquez Montalbán serà
dels primers a fer esment de la influència del creador belga sobre la poètica
de Serrat, una relació que han fet notar els estudiosos posteriors de l’obra de
Serrat. Aquesta proximitat es projecta, fins i tot, en un paral·lelisme entre els
dos cantants i les seves respectives i problemàtiques comunitats lingüístiques,
flamenc-francès i català-espanyol.
Broza, David
Cantautor israelià que va donar a conèixer amb èxit les cançons de Serrat en
hebreu. Broza fa versions de temes com La mujer que yo quiero, Tio Alberto o
Qué va a ser de ti, que aconsegueixen una gran popularitat entre el públic is-
raelià, que fins i tot arriba a creure que són composicions originals del cantant
jueu.
Buarque, Chico
El primer encontre entre els dos cantants es produeix al Midem de Cannes,
el certamen musical que aplega la plana major dels cantants de tot el món.
Som al mes de gener de 1969 i Buarque i Serrat participen a les gales musicals
que es produeixen durant el festival. El cantant brasiler viu exiliat a Itàlia des
que els militars han arribat al poder. Gràcies a la popularitat de la seva cançó
A banda, que ha estat un èxit amb la veu de Mina, Buarque gaudeix d’un cert
reconeixement a Itàlia, on ha enregistrat un disc amb versions italianes de les
seves composicions. Serrat arriba al festival com un dels màxims venedors de
discos de l’Estat espanyol i descobreix l’obra del cantant brasiler. Apassionats
tots dos del futbol, compartiran en el futur algun partit i col·loquis sobre l’art
de ficar la pilota a la xarxa. Buarque i Serrat seran protagonistes i encapçalaran
manifestos i festivals en favor dels drets humans i les llibertats a Llatinoamèrica al llarg dels anys 70 i 80. Queda encara pendent una col·laboració entre tots
dos.
Buenos Aires
En una entrevista a Serrat, el periodista Carlos Ares escriu: “La història entre
Buenos Aires i Serrat ja estava escrita quan encara no es coneixien”. Des de la
seva arribada per primera vegada la tardor de 1969, Buenos Aires ha estat una
de les ciutats que componen la columna escènica i sentimental de la trajectòria
de Serrat. Els concerts a la televisió, als teatres, als camps de futbol o el multitudinari recital que va fer davant de 250.000 persones a la Plaça del Congrés
el 6 de juny de 1992 testimonien aquesta relació d’amor compartit. A la cançó
Especialmente en abril farà referència a la ciutat a propòsit de la primavera austral, que a la capital argentina es produeix durant el mes d’octubre.
Buñuel, Luis
Durant les diferents estades a la capital mexicana, Serrat té l’oportunitat de
gaudir de l’hospitalitat del director aragonès i seus cèlebres còctels. La colònia
espanyola d’exiliats republicans acollirà el cantant durant l’exili a terres mexicanes. En el disc homenatge a Javier Krahe, Y todo es vanidad, interpreta el
tema Once años antes, una cançó en què apareixen referències a les pel·lícules i
al director Luis Buñuel.
Burrull, Francesc
Pianista, director musical i arranjador, Burrull és una figura destacada de la
renovació de la música popular al nostre país. El seu nom presideix una part
significativa dels projectes, discos i espectacles d’intèrprets de la Nova Cançó
com Lluís Llach, La Trinca, etc. Músic pioner del jazz a Catalunya, podríem dir
que ha tocat les tecles. Els seus treballs es projecten en diferents camps i editores com Vergara, Edigsa, Concèntric, La Voz de su Amo, Hispavox, Ariola,
etc. Col·labora amb Serrat en el disc Cançó de matinada, que es publica el 1967.
Els seus arranjaments confereixen a les cançons del disc un embolcall instrumental, un lirisme melòdic, allunyat de les cançons que acostumen a sonar a
les ràdios. Serrat li confia la direcció musical i els arranjaments del disc Miguel
Hernández, un treball que ofereix un intèrpret “refundat” després dels “Anys
Miralles”. Entre 1971 i 1973, Burrull és l’encarregat de dirigir el grup musical
que l’acompanya a les gires per l’Estat espanyol i per Sud-amèrica. Amb la cantant Laura Simó, ha enregistrat el disc Temps de pluja, amb versions de temes
serratians.
Fent possible l’impossible
Descobreix-lo
C
Caballero Bonald, José Manuel
A més de les feines líriques, el poeta i escriptor andalús fa, durant un període
de temps, tasques de producció musical al segell Ariola, al qual s’incorpora
Serrat a partir de 1975. En el disc 1978, Serrat esmenta el nom de Caballero
Bonald a l’apartat de col·laboració artística. Amb ocasió del Premi Cervantes
concedit a l’escriptor, Serrat participa en una lectura del seus poemes amb Joaquín Sabina i Miguel Ríos a la Casa de Amèrica de Madrid.
Cabra
Productora musical barcelonina dirigida per Rafael Moll molt activa entre els
anys setanta i vuitanta. Produeix discos de Gato Pérez, Orquestra Plateria,
Jaume Sisa, etc. Durant un temps s’encarrega de les contractacions de Serrat
a Catalunya. El seu nom –Rafael Moll– serà actualitat arran de la polèmica de
l’espot televisiu d’unes compreses amb la cançó Hoy puede ser un gran día, de
Serrat.
Cadena Ser
Popular cadena de ràdio que ha donat suport a Serrat des dels seus inicis musicals. L’any 1967 Serrat cantava per primera vegada al programa El Gran Musical als estudis madrilenys de l’emissora, mentre la seva Cançó de matinada
comença a ocupar els primers llocs de les llistes de la SER entre els discos més
venuts. La SER retransmetrà en directe el primer recital de Serrat presentant
els poemes d’Antonio Machado al Teatre Carlos III l’any 1969, i periodistes
com Tomás Martínez Blanco, Rafael Revert, Miguel de los Santos o Joaquín
Luqui seguiran de prop la trajectòria del cantant. La relació d’amistat del cantant amb l’emissora arriba fins als nostres dies, amb la participació en programes com La Ventana, Hoy por hoy, i amb periodistes com Gemma Nierga, Car-
les Francino, etc.
Caiguda
Entre els diversos accidents que ha patit el cantant assenyalem la caiguda de
l’escenari del Teatre Carlos III quan interpreta el tema Cantares, en el moment
en què la lletra diu allò de “golpe a golpe”. Afortunadament la caiguda només
va quedar en un ensurt per a Serrat i com una anècdota de la nit de l’estrena.
Cala D’Or
Aquesta localitat de la costa de Mallorca serveix de refugi, de residència de descans i d’espai de creació per a Serrat entre els anys seixanta i primers setanta.
Cala d’Or serà la primera destinació durant el temps d’exili que segueix la decisió de no participar en el Festival d’Eurovisió. Les fotografies de Serrat a Cala
d’Or seran freqüents durant una època i crearan una atmosfera de dolce vita al
voltant d’ell. El “noi del Poble Sec” passarà a ser el “noi del dolce fare niente”.
Calderón, Juan Carlos
Juan Carlos Calderón (Santander,1938-Madrid,2012). El nom del compositor
i arranjador Juan Carlos Calderón i el de Serrat es troben amb motiu de les
primeres cançons gravades en castellà pel segell Zafiro-Novola: Mis gaviotas,
El titiritero, Poema de amor, Manuel i Poco antes que den las diez. Els temes registrats apareixen amb una elegant textura pop gràcies als arranjaments de
Calderón. Els arranjaments posteriors d’algunes de les cançons realitzats per
Miralles alteraran substancialment aquesta atmosfera. Hauran de passar quasi
quatre anys per a una nova col·laboració –i última–, que es presenta en el disc
Mediterráneo (1971). La cançó que posa títol al disc acaba donant uniformitat a
tot el treball, en el qual col·laboren diferents arranjadors. Calderón, responsable dels arranjaments del tema principal, construeix paradoxalment una melodia amb accent de ritmes sud-americans molt lluny dels paisatges temàtics
enunciats per Serrat. Arranjaments posteriors l’han acostat a sonoritats més
mediterrànies, com les que va fer el seu dia Joan Albert Amargós. Calderón
serà responsable d’una versió exuberant de Tu nombre me sabe a yerba amb la
veu de Marisol i molt allunyada dels arranjaments que havia fet Miralles per a
Serrat. Era la seva “petita venjança”.
Calella de Palafrugell
Població de la Costa Brava que ha passat a formar part de la cartografia serratiana gràcies a l’àlbum Mediterráneo. A l’Hotel Batlle de la localitat, Serrat
enllesteix el disc abans de marxar als estudis Fonit-Cetra de Milà, on es farà la
gravació.
Calonge
Una altra localitat de la Costa Brava i paisatge de gestació d’un nou treball
discogràfic, Per al meu amic. El disc que suposa el retorn de Serrat en català
l’any 1973, i tindrà com a escenari preparatori aquesta població, mentre Serrat i l’arranjador, Antoni Ros-Marbà, acaben de donar forma a les cançons de
l’àlbum. Mai més no tornaran a col·laborar en cap altra gravació.
Calleja, Eugenio
Maître del club Bocaccio, fou destacat per Serrat com un dels personatges més
característics de la gauche divine a l’enquesta del llibre d’Ana Maria Moix, 24
horas con la ‘gauche divine’ (Lumen).
Camarón de la Isla
La gravació de La saeta per part del cantaor il·lumina i distingeix tot el repertori de versions de l’obra serratiana.
Camino, Jaime
Director barceloní que va debutar a l’inici dels anys seixanta com a representant del nou cinema espanyol amb títols com Los felices sesenta (1963), Mañana será otro día (1967), Un invierno en Mallorca (1969), entre d’altres. L’any
1972 dirigeix Serrat en la seva tercera incursió cinematogràfica, Tocar el piano
mata, que després passarà a ser Mi profesora particular i així és com es coneixerà. El film és un melodrama teixit entre una madura professora de piano
-l’actriu Analia Gadé- i un jove alumne, que vol representar una determinada joventut “progre” i sense prejudicis. En el guió de la pel·lícula figuren els
noms d’escriptors com Juan Marsé i Jaime Gil de Biedma, i a la banda sonora
s’inclouen els temes Aquellas pequeñas cosas, interpretada per Serrat com a jove
pianista, i Para vivir. Com a anècdotes assenyalem l’aparició d’un Serrat amb
barba durant les primeres proves, un complement facial que finalment després
serà descartat però registrat a la coberta del disc Miguel Hernández i la boda
cinematogràfica entre els dos protagonistes del film.
Camp, Manel
El treball musical de Manel Camp com a arranjador, director musical o intèrpret, ha acompanyat al llarg de més de trenta anys les veus de Maria del Mar
Bonet, Raimon, Marina Rossell, Lluís Llach, Quico Pi de la Serra, etc. Per la
gira de presentació del disc de Serrat, Utopia, entre 1992 i 1993, Manel Camp
serà l’encarregat de la direcció musical. L’obra de Serrat, i cançons com Pare,
Ara que tinc vint anys o Paraules d’amor, també ha quedat reflectida en treballs
musicals com País de cançons (2003) i els volums Cançons (1998 i 1999).
Camprodon
Poble del Pirineu gironí que Serrat ha fet passar a la fama musical en la cançó
A quien corresponda: “Un servidor Joan Manuel Serrat, casado, mayor de edad,
vecino de Camprodon, Girona...”. El cantant adquireix, a meitat dels anys setanta, uns terrenys on rehabilita una antiga masia. Per la gravació de l’especial
televisiu que li dedica el Circuit Català de TVE el dia de Sant Esteve de 1978,
Serrat apareix a la masia entrevistat pel periodista Joaquim Maria Puyal. L’any
2010, l’ajuntament de Camprodon el distingeix amb el títol de fill adoptiu de la
població.
Can Costa
Establiment o merendero de La Barceloneta que apareix fotografiat a la contraportada del disc Para piel de manzana per la fotògrafa Colita. A la fotografia del
disc es poden veure Serrat, Ricard Miralles, Pipo Tudurí, Gabriel Rosales, Enric Ponsa, Josep Maria Bardagí, Marià Albero i José Emilio Navarro “Berry”.
Cançó
Creador de cançons, ha manifestat més d’una vegada que “cantar em fa sentir viu”. Un treball creatiu que segons ell “arriba sempre amb esforç i treball”.
Sobre el procés pel qual les cançons es queden en el voraviu de l’ànima de la
gent, per a Serrat “no es tracta d’un procés immediat i comporta el seu temps.
Les cançons han de formar part d’algun moment de la seva banda sonora, de
la seva vida, perquè una cançó no significa res si no està entrellaçada amb els
records de la persona que l’està usant”.
Cançó combativa
“Hi ha un tipus de cançó, diguem-ne més èpica o més de combat, que jo no he
sabut fer, no m’ha sortit mai, i m’hauria agradat saber-la fer, però no m’ha sortit”.
‘Cançó de bressol’
Aquesta és una altra de les peces capitals del cançoner serratià. Dedicada a la
seva mare, Ángeles Teresa, Cançó de bressol suposa un salt estilístic considerable a l’obra de Serrat. Només han passat tres anys del Serrat naïf i que debutava amb temes com Ella em deixa i Una guitarra. Per la seva construcció literària
i musical, pel seu classicisme formal, per la seva temàtica, Cançó de bressol
assenyala un abans i un després, o punt d’inflexió a la seva escriptura musical.
S’emmarca com el tema de Raimon, Quan jo vaig nàixer, publicat un any abans,
en les cançons que comencen a parlar de la Guerra Civil des del bàndol dels
perdedors. La postguerra, la mort, la fam o la por dels vençuts, temàtiques fins
aquest moment censurades o no tractades, comencen a mostrar-se com a arguments o temes de reflexió. Serrat, per primera vegada, hi inclou unes estrofes
cantades en castellà en forma de tornada popular aragonesa que des d’alguns
cercles s’interpreten com una primerenca voluntat bilingüe. Amb el pas del
temps, Cançó de bressol s’ha transformat en una mena de carta de presentació
en molts dels seus recitals, de la seva identitat mestissa i de classe. Per problemes de censura, la lletra va patir algunes modificacions i el fragment “tots els
teus germans que van matar a la guerra” va quedar en “tots els teus germans
que van morir a la guerra”.
‘Cançó de matinada’
Cançó que d’alguna manera va decidir la professionalització de Serrat. El tema
apareix l’abril de 1967 en un disc on hi ha Paraules d’amor, Me’n vaig a peu i Les
sabates, temes que també gaudiran de fama posterior i d’un llarg recorregut.
Quan la primavera de 1967 Joan Manuel Serrat salta a les llistes d’èxits amb
Cançó de matinada, a més de la novetat de veure un tema en català als primers
llocs del hit-parade, la composició aportava un ingredient si no totalment innovador, sí almenys poc freqüent en la música pop de l’època: la crida naturalista
ara com a protagonista destacada del cançoner popular. En uns moments en
què la societat espanyola descobria els braços seductors de la societat de consum, el cantant fixava la mirada en un món rural, allunyat i aliè del nou paradís electrodomesticat que projectava una televisió en blanc i negre rampant i
totalitzadora. Serrat en fa una defensa vibrant i proclama l’arrelament al paisatge català i mediterrani, del qual ja havia donat primícies a propòsit d’aquell
“mar tan nostre que ve a besar-me el rostre” que enunciava Ara que tinc vint
anys, el seu primer manifest biològic. Des de la seva estrena ha format part,
amb algunes intermitències, del repertori base serratià. Cançó de matinada serà
el primer tema que interpreta en el recital del Palau Blaugrana després del període d’exili.
Cançoner
Publicació de caràcter musical amb biografies, entrevistes i lletres de cançons.
Molt popular durant la postguerra i citats en més d’una ocasió per Serrat com
un dels objectes més estimat de la infància. El mateix Serrat protagonitzarà
alguns d’aquests cançoners durant els anys seixanta.
Cantar
“Vaig arribar a cantar perquè escrivia cançons. I és clar, escric cançons perquè
canto”.
Capalbo, Alfredo
Productor musical i primer empresari de Serrat a l’Argentina. Gràcies a Capalbo coneix alguns dels personatges llegendaris de la cultura porteña, com Francisco Antonio Loiacono, més conegut amb el malnom de Barquina, amb el qual
comparteix vetllades inoblidables.
Capmany, Maria Aurèlia
Maria Aurèlia Capmany (Barcelona 1918-1991) fou una escriptora i activista
cultural durant el franquisme. Treballa en diferents camps, com ara la novel·la,
el teatre, l’assaig, i fins i tot la cançó. Comparteix amb Serrat fraternitat socialista al PSC i serà la responsable de l’àrea de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona durant les primeres legislatures. En el disc antològic Encontre, que el
1980 publica Edigsa amb les primeres cançons de Serrat, escriu: “Si ens agrada
anar a l’encontre dels inicis d’una obra de creació és sens dubte perquè aquests
inicis ens revelen tot un conjunt de possibilitats que després s’han anat realitzant”. Capmany finalitzava amb aquestes paraules: “En retrobar aquestes gravacions, amb tota la seva simplicitat, gens encoixinades, gens apuntalades per
cap manipulació sàvia, tenim la impressió que ens acostem, d’alguna manera, a
la veu directa, que sortia tot just de l’adolescència. Té, et dius, és la veu d’aquell
xicot que volia cantar “les pedres, la terra, l’aigua, el blat i el camí..., la nit, el cel i
aquest mar tan nostre...”.
Cardenal, Ernesto
Poeta nicaragüenc al qual Serrat posarà música en el poema Epitafio para Joaquín Pasos del disc Para piel de manzana.
Cardiopatia
Durant l’assaig de l’espectacle homenatge al músic Josep Maria Bardagí al
Palau Sant Jordi, Serrat pateix un infart i ha de ser ingressat urgentment a una
clínica. L’accident cardiovascular li impedeix participar en el concert i haurà de
ser Joaquín Sabina el protagonista central de la vetllada. Curiosament Serrat
havia participat en alguns espots publicitaris per promocionar la prevenció de
les cardiopaties.
Carlos III
Nom del teatre i primer gran escenari madrileny per a Serrat durant la primavera de 1969. Durant tres dies, amb les entrades exhaurides, presenta les
cançons del disc Dedicado a Antonio Machado. Durant la primera part del recital, Serrat interpreta una selecció de cançons en català i castellà, com ara Com
ho fa el vent, Tu nombre me sabe a yerba, Les sabates, Balada de otoño, Mis gaviotas, Poco antes que den las diez, Cançó de bressol, Me’n vaig a peu, etc. La segona part del concert està integrada pels poemes de Machado. Aquest format es
repetirà en altres teatres on interpreta els temes del disc.
Carner, Josep
Josep Carner (Barcelona, 1884-Brussel·les, 1970) és un dels representants literaris del moviment noucentista. El 1980 Serrat inclou el poema El gall al disc
Tal com raja. Més tard, reincidirà en la lírica carneriana amb el poema El falcó,
al qual posa música en el disc Fa vint anys que tinc vint anys. Es va parlar d’un
treball musical al voltant del Bestiari de Carner, un projecte que finalment enregistrarà Guillermina Motta amb algun poema musicat pel mateix Serrat (El
grill). Podem esmentar altres incursions en l’obra de Carner, una versió, no enregistrada, del poema Canticel i la interpretació del poema El gessamí i la rosa,
al qual havien posat música Ia-Batiste que forma part del disc Banda sonora
d’un temps d’un país. El retorn de Josep Carner a Catalunya la primavera de
1970, poc abans de morir després de més de trenta anys d’exili, coincidirà en el
temps amb el retorn de Serrat després de la primera gira sud-americana.
Carnet
“L’únic carnet que tinc és el del Barça”.
Carrer
Si hi ha un “carrer Serrat” aquest és el de Poeta Cabanyes i és el número 95 del
barri del Poble Sec de Barcelona, un carrer que ha esdevingut destinació i parada obligatòria en el pelegrinatge dels seguidors serratians de tot el món. Des
de l’any 1989, una placa ho acredita a la façana, amb la inscripció “En aquesta casa va néixer el 27 del XII del 1943 el cantautor Joan Manuel Serrat”. A la
cançó El meu carrer, Serrat deixava testimoni dels seus anys viscuts en aquell
carrer descrit com a “fosc i tort, amb gust de port i nom de poeta”. El carrer i el
paisatge de Poble Sec es convertiran en una de les localitzacions més repetides
en documentals i reportatges sobre el cantant. Sobre aquest àgora o espai de
descobriments i experiències dirà Serrat: “El carrer era on aprenies allò que no
t’ensenyaven a l’escola i t’assabentaves de les coses que no et contaven a casa,
era el pati de recreo on jugaves, on et barallaves, on vivies d’alguna manera tot
allò que ni a casa ni a l’escola podies viure”. A més del carrer Poeta Cabanyes,
citem els noms dels carrers Manuel Girona i República Argentina, com a referències domiciliàries del paisatge barceloní.
Carrera de San Bernardo
Nom d’un popular carrer de Madrid on Serrat situa l’acció de la cançó Como un
gorrión i una de les escasses referències a la geografia urbana madrilenya en el
cançoner serratià.
Casals
Aquestes comunitats catalanes donaran acollida a Serrat en les primeres gires
per terres americanes.
Casals, Pau
Gràcies a l’amistat amb l’actor i presentador català Ricardo Palmerola, Serrat
coneix el violoncel·lista durant la seva estada a Puerto Rico. L’encontre es produeix en el primer viatge per terres americanes. De la trobada neix el projecte
d’un possible concert conjunt a les Nacions Unides, que finalment farà Casals
en solitari el 24 d’octubre de 1971, amb el seu famós discurs “I’m catalan...”. No
sabem, si hi hagués col·laborat Serrat, quina n’hauria estat la participació, tot
i que podríem pensar en la interpretació d’algun dels temes del disc Cançons
tradicionals. I tampoc ens podem imaginar –o sí– la possible reacció del règim
franquista...
Casas, Àngel
Periodista i conductor televisiu. Des de les seves col·laboracions a la revista Fotogramas, Ràdio Barcelona, TVE o TV3, Àngel Casas ha seguit puntualment la
trajectòria i discografia serratiana, des de posicionaments més o menys crítics.
Així, al llibre A 45 revoluciones por minuto escrivia una crònica bastant desmitificadora sobre tot l’afer eurovisiu i el seu rerefons. Àngel Casas li ha dedicat
alguns del moments televisius més memorables, com quan va aparèixer al
programa Musical Express en companyia de Tete Montoliu cantant Paraules
d’amor. La cançó Temps era temps li servirà de títol per a una sèrie de caràcter
documental que presenta a TV3. Casas serà també el responsable d’una altra
sèrie documental sobre la Nova Cançó, amb el títol Totes aquelles cançons.
Casita Blanca
Nom d’un conegut meublé barceloní al qual Serrat va dedicar la cançó La casita
blanca, continguda en el disc Para piel de manzana. Aquest espai d’encontres
sexuals va servir també d’argument per a un documental del director Carles
Balaguer on la cançó de Serrat obria i tancava la pel·lícula. Després de quasi un
segle de funcionament, l’establiment va ser enderrocat l’any 2011.
Castro, Fidel
L’any 1991 el líder cubà i Serrat coincideixen en la Primera Cimera Iberoamericana que se celebra a la ciutat mexicana de Guadalajara. Serrat forma part
dels convidats musicals, juntament amb Amalia Rodríguez, Gal Costa o Juan
Gabriel, que actuen durant l’encontre internacional. L’any 2003 Serrat critica
el dirigent cubà per la seva política en matèria de drets humans i la persecució
contra els dissidents cubans. També es manifesta en contra de la pena de mort
arran de l’execució dels tres segrestadors d’un vaixell per escapar cap a Miami.
Catany, Toni
El fotògraf mallorquí és l’autor de la coberta del disc Mare Lola, que reprodueix
una fotografia del cantant feta durant el rodatge de la pel·lícula La llarga agonia dels peixos a l’illa d’Eivissa. La fotografia original que mostrava el cantant
amb uns cabells postissos és convenientment retallada, de manera que només
es veu un primer pla del seu rostre.
Català
En moltes ocasions, Serrat ha hagut de respondre a qüestions sobre la seva
identitat catalana. Entre les respostes més afinades apuntem aquesta: “Ser i
sentir-se català és tan natural com que et creixin les ungles”.
Català de l’Any
El Periódico de Catalunya el distingeix, l’any 2004, com a “Català de l’any”, des-
prés d’haver estat premiats amb aquest mateix guardó Pau Gasol, Ferran Adrià
i els polítics socialistes Ernest Lluch (a títol pòstum) i Manuela de Madre.
Català-Roca, Francesc
Francesc Català-Roca (Valls, 1922-Barcelona, 1998). El fotògraf captarà el
rostre del cantant a les cobertes dels discos Cada loco con su tema i Fa vint anys
que tinc vint anys. En aquesta darrera, Serrat apareix amb una poma al cap,
que més enllà de la referència a l’heroi suís Guillem Tell, constituirà una de les
imatges més saboroses de la iconografia serratiana. Les fotografies de CatalàRoca de la vida quotidiana catalana i espanyola dels anys cinquanta i seixanta
tindran la seva translació musical en moltes de les cançons de Serrat.
Catalunya
Als recitals, sobretot a l’altra banda de l’Atlàntic, Serrat acostuma a fer presentacions pedagògiques i entretingudes, i quasi sempre divertides, amb motiu
dels seus orígens i la seva comunitat de procedència. Aquestes presentacions
serveixen de preàmbul per a la interpretació d’algun tema del seu repertori en
català. L’estiu de 1977, Catalunya serà l’únic territori de l’Estat espanyol on el
cantant actua en una llarga gira pels pobles i ciutats del Principat. També ho
farà a altres llocs de l’àmbit lingüístic, com el Teatre Romà de Sagunt o a la
Plaça de Braus d’Eivissa. Per a la presentació del disc Tal com raja, l’any 1980
torna a fer una petita gira només per Catalunya, que conclou al Palau de la Música.
Caturla, José
És empresari i promotor teatral i musical. Durant uns anys formarà associació
amb el representant José Emilio Navarro “Berry”, l’empresa Caturla & Navarro, i produiran algunes de les gires musicals de Serrat. Mor l’any 2000.
Causticitat
Arma que Serrat acostuma a utilitzar davant de periodistes i qüestions poc
intel·ligents, avorrides o amb intencions inconfessables...
Celaya, Gabriel
Serrat, durant un temps, canta el poema de Celaya La poesía es un arma cargada de futuro, amb música de Paco Ibáñez.
Celentano, Adriano
Pioner del rock’n’roll italià i un dels grans noms de la música popular italiana
del segle XX. El disc 24.000 baci de Celentano estarà entre els primers que Serrat escolta en un aparell de reproducció, la gramola d’un amic del barri, Isaac
Levy Mizrahi, després convertit en un reconegut professional de la medicina.
Centro Pirenaico de Biología Experimental de
Jaca
Gràcies a una beca del CSIC, Serrat treballa durant una temporada al centre i
fa els primers tempteigs musicals. A l’Escola de Muntanya de Jaca fa les milícies universitàries.
Chevalier, Maurice
Cantant, actor i figura llegendària de l’espectacle francès i internacional. A la
gala del Midem de l’any 1969 rep un homenatge per la seva trajectòria artística
després d’haver anunciat que la seva retirada dels escenaris. Entre els cantants
presents a la vetllada hi ha Serrat, que rep de mans de Chevalier el trofeu de
màxim venedor de discos de l’Estat espanyol.
Cigarrets
Durant molts anys Serrat ha estat un fumador constant i en moltes fotografies
i fins i tot a alguns discos i cartells cinematogràfics apareixerà amb un cigarret entre els dits. Algunes de les cançons han fet esment d’aquest hàbit tan
poc saludable, com No hago otra cosa que pensar en ti (“enciendo un cigarrillo
y otro más...”) o Per al meu amic (“l’alcohol em destruirà el fetge... el fum els
pulmons...”). En el disc Tarrés-Cansiones canta la cançó El cigarrito, de Víctor Jara. Des de fa alguns anys, Serrat ha passat a formar part del sector de
l’univers que es declara no fumador.
Cinema
El paisatge sentimental de Serrat està poblat pel cinema i les imatges del
cel·luloide. Cinemes de barri de sessió continua, sales perfumades d’estrena o
aquelles sales pioneres del cine de arte y ensayo, on descobreix el cine de Polanski i Truffaut. A la cançó Los fantasmas del Roxy, a partir d’un conte de Juan
Marsé, fa un tribut a les velles sales de cinema desaparegudes i els seus fantasmes venjatius.
Ciutadà
“Sempre que he anat pel món he volgut sentir-me un ciutadà del país on estava
treballant”.
Cleofás
Sala de festes madrilenya molt popular durant la dècada dels setanta. L’any
1974 Serrat hi estrena les cançons del nou disc en castellà, que inclou temes
com Campesina, Romance de Curro el Palmo o De parto. La nit de l’estrena entre
el públic assistent s’hi troben el director de TVE, Juan José Rosón, el director
de Zafiro, Esteban García Morencos, Lucía Bosé, Massiel, Lina Morgan, Marisa
Medina, etc.
Clua
Josep Maria Clua (Barcelona, 1951-2011), més conegut com Ia Clua, fou un
pioner del folk-pop català. Va formar el grup Dos + Un l’any 1967 amb el seu
germà, Jordi Clua, que acompanyarà Serrat durant molt anys, i Manel Josep,
ànima futura de l’Orquestra Plateria. Més tard, amb Jordi Batiste, formarà el
duo Ia-Batiste, que publiquen el segon disc amb el títol Chichonera’s Cat, editat al segell Òliba de Serrat i que inclou el poema de Josep Carner El gessamí i
la rosa. Després de la dissolució del duo publica, ara com a Moto Clua, el disc
Amic majèstic, amb la col·laboració de Josep Maria Bardagí i Serrat. Clua va
morir l’any 2011.
Clua, Jordi
La trajectòria musical de Jordi Clua passa per formacions folk com Dos + Un,
el jazz-rock de Barcelona Traction i el grup que durant molts anys acompanyarà Serrat. Des de la fi dels setanta fins als anys noranta és un dels músics habituals de la banda del cantant, i en temes com Collita de fruits formarà un duo
interpretatiu insòlit i excepcional amb Serrat.
Club Tenco
Fundat el 1972 en memòria del cantautor Luigi Tenco, aquesta institució serveix d’encontre de la cançó d’autor internacional a la ciutat de San Remo. La
Rassegna della Canzone d’autore naixia com una mena de contrafestival a l’altre
certamen de la ciutat, el Festival de San Remo. Durant l’encontre musical es
lliuren els Premis Luigi Tenco, que han distingit alguns dels grans creadors
musicals del segle XX, com ara Charles Trenet, Joni Mitchell, Silvio Rodríguez,
Tom Waits, Mercedes Sosa, Chico Buarque, etc., i que han passat pel seu escenari. Pel que fa als noms catalans, s’assenyalen els de Maria del Mar Bonet,
Quico Pi de la Serra, Marina Rossell, Joan Isaac, Lluís Llach i Joan Manuel Serrat, guardonat amb el Premi Tenco, que acudeix a l’edició que se celebra l’any
1988, on coincideix amb Paolo Conte.
Cobla
Algunes cançons de Joan Manuel Serrat han tingut les seves adaptacions corresponents per part d’aquesta formació de música popular catalana.
Coccinelle
Artista de cabaret entre els anys cinquanta i seixanta, i una de les primeres que
va fer públic la seva transexuslitat. Coccinelle actua freqüentment en sales de
festa i cabarets de Barcelona a la dècada dels seixanta. A una revista apareix
la notícia d’un possible flirteig entre Serrat i l’artista. Un Serrat irònic declara:
“Crec que serà una mica impossible perquè Coccinelle va fer la mili abans que
jo”.
Cohen, Emma
Actriu de cinema, teatre i televisió. Prototipus de l’estrella independent del
cinema i l’espectacle espanyol dels anys seixanta i setanta, protagonitza amb
Serrat la pel·lícula La llarga agonia dels peixos. Durant el rodatge, es comenta
un possible romanç entre l’actriu i el cantant, que apareixen junts en diverses
ocasions, en una de les quals se’ls veu presenciant una actuació de Tete Montoliu en un club de la capital madrilenya.
Coherència
Aquesta és una de les paraules que apareix amb més freqüència al diccionari
serratià com una actitud i actuació a la vida.
Coincidències
Serrat, Raimon i Raphael coincideixen en diferents teatres de Barcelona a les
primeries dels anys setanta. Raimon fa referència –amb ironia– a l’encontre
escènic. “Raphael actua quan vol, Serrat quan pot, i jo, quan em deixen”.
Coliseum
Cine i teatre barceloní que serveix d’escenari per a la reaparició de Serrat la
primavera de 1970 presentant les noves cançons del disc Serrat 4 i alguns temes nous en castellà, com Edurne. Serrat es fa acompanyar d’un grup integrat
per Ricard Miralles, Gabriel Rosales, Pipo Tudurí, Albert Vila i Albert Moraleda. Entre les cançons que estrena hi ha Edurne, un homenatge al poble basc a
través d’un personatge femení que inclou unes estrofes cantades en basc i que
restarà en el futur com un dels temes “fantasma” del repertori serratià. Un vestit de vellut blau amb el qual es presenta constitueix una altra de les novetats
escèniques.
Colita
Nom professional de la fotògrafa Isabel Steva, que modela la imatge de Serrat
en cobertes de discos i revistes. Els seus retrats imprimeixen glamur i força
a la imatge de la Nova Cançó, que ha estat objecte d’atenció de fotògrafs com
Oriol Maspons, Pilar Aymerich, América Sánchez o Toni Catany. Les primeres
col·laboracions discogràfiques entre la fotògrafa i el cantant es produeixen amb
una sèrie de discos petits en català –Com ho fa el vent, De mica en mica, Saps–
publicats l’any 1969. L’àlbum Serrat 4 assenyala el primer treball significatiu,
tot i que la coberta triada serà finalment la reproducció d’una il·lustració del
dissenyador gràfic Jordi Fornas i les seves fotografies s’inclouen a l’interior i
a la contracoberta. Colita i Serrat tornen a col·laborar a àlbums com Mi niñez,
Mediterráneo, Miguel Hernández, Per al meu amic, Campesina i Para piel de manzana. Colita és l’autora de molts reportatges a la revista Fotogramas, així com a
altres revistes com ara Mundo Joven, Interviú, Yes, etc. El seu objectiu captarà
els recitals de Serrat a la Sala Bobino de París i l’encontre amb Georges Brassens. Es també l’autora d’exposicions protagonitzades per Serrat com El Serrat
de Colita, o col·lectives, com Tretze que canten o La Gauche Divine. En el llibre
Colita. La meva Cançó recull els seus retrats i alguns dels protagonistes durant
tots aquests anys: Serrat, Guillermina Motta, Raimon, Núria Feliu, Lluís Llach,
La Trinca, etc.
Comiat
Malgrat que en alguna ocasió ha declarat la seva voluntat de no perpetuarse dalt de l’escenari, ell mateix s’ha encarregat de desmentir, fins al moment,
qualsevol possible retirada o comiat dels escenaris. Pujar a un escenari continua sent la millor manera per a Serrat de donar fe de vida.
Companyia Catalana de Gas
Empresa en la qual el pare del cantant, Josep Serrat, treballa fent l’ofici de
lampista durant molts anys.
Companyia Elèctrica Dharma
Serrat participa a la festa d’aniversari de la formació musical que es celebra al
Palau de Sant Jordi l’any 1994. Hi canta un vibrant –i modificat per a l’ocasió–
Ara que tenim vint anys.
Concert
Amb el nom de concert, recital, gala, actuació o bolo, la trajectòria de Serrat
sobre els escenaris s’ha modelat en successives etapes artístiques: des dels
entaulats i centres parroquials compartits amb els Setze Jutges fins als recitals
col·lectius al Palau de la Música. Hi podem esmentar diversos tipus de “Festivals Serrat”, com ara amb teloners com Guillermina Motta, Marià Albero, Núria Feliu, etc.; els espectacles tutti frutti a les places de bous espanyoles en companyia de grups de moda com Pop Tops, Formula V o Juan Pardo; o en forma
de “duel artístic”, com el Serrat-Miguel Ríos de l’estiu de 1972; en cartell múltiple i solidari, El gusto es nuestro, o donant un nou cop de timó al clàssic duet
escènic, Dos pájaros de un tiro i Dos pájaros contraatacan, amb Joaquín Sabina.
Concurs
No hi ha constància de cap actuació de Serrat en alguns d’aquells concursos
radiofònics o programes com Salto a la fama tan populars durant els anys cinquanta i d’on van sorgir molts cantants. En aquests programes, la cantant Ana
Belén hi va fer les seves tentines musicals.
‘Conillet de vellut’
“Era suau com el vellut i poregosa com un conill menut...”. Amb aquestes paraules Serrat inicia la cançó dedicada a la model d’origen danès Susan Holmquist, amb la qual va viure un breu idil·li a la fi de l’any 1968. Com a record
i testament sentimental de la relació escriu Conillet de vellut, que s’edita dins
l’àlbum Serrat 4 (1970). A ritme de xarleston, i dins d’una atmosfera camp molt
lligada a l’època, la cançó serveix per descobrir un Serrat desenfadat i irònic
molt allunyat de la imatge trista que sovint l’acompanya. Conillet de vellut es
convertirà en un dels temes més celebrats i aplaudits dels recitals d’aquella
època. Les referències a noms de la cultura pop com Snoopy; fotògrafs de
moda, Richard Avedon; revistes, Elle, Vogue, Harper’s Bazaar; la publicitat,
Leopoldo Pomés; o llocs de Barcelona, llibreria Ca’n Castells, construeixen un
enginyós text impregnat de la cultura de la gauche divine. Hi trobem un Serrat
càustic i “home d’ordre” no disposat, com a bon “mascle, ibèric i cristià”, a fer
pràctiques llibertines com el ménage à trois, però sentimental i preparat per
deixar la porta oberta pel retorn del conillet fugisser. Com diu la cançó al final:
“ja saps, on em trobaràs: 203 82, 82...”.
Conjunt
Entre les possibles nominacions del primer grup o conjunt de rock de Serrat i
que no arribarà mai a debutar, hi havia noms com Els Plaçons, Els Pitecantropus o Els Quatre Cigales, segons escriu l’escriptor Manuel Vicent a una crònica
dedicada al cantant a El País. El grup el formen Serrat, com a guitarra rítmica i
cantant, Manel Anoro, Jordi Romeva i Joaquim Nogués, i assagen en un local
del carrer Gosenellas del barri de Sants.
Conte, Paolo
El cantautor d’Asti sempre ha estat d’entre els favorits de Serrat pel que fa als
músics italians. Serrat ha mostrat la seva admiració per cançons com Bartali, el
tema de Conte en memòria del llegendari ciclista italià. Pel disc La Orquesta del
Titanic, Serrat i Sabina li tributen un petit homenatge no confessat fent servir
el “kazoo”, aquest xiulet que el músic italià acostuma a utilitzar en els concerts.
Contracte
Es diu que el representant José Maria Lasso de la Vega, mànager de Serrat entre 1967 i 1974, signava sempre els seus contractes sobre un tovalló de paper de
bar.
Cooper, Gary
Per la coberta del disc Bienaventurados, Serrat apareix dibuixat a una
il·lustració que recorda el cartell de la pel·lícula americana dels anys quaranta
La policía montada del Canadá, protagonitzada per Gary Cooper.
Copla
A propòsit d’aquest gènere musical ha dit: “Tinc debilitat per la copla perquè
forma part de la meva més entranyable i primitiva vocació musical. La copla
era a la ràdio i a casa meva. Encara que Miguel de Molina o Angelillo no sonaven, estaven en la boca de la meva mare. La copla era al meu carrer, a la
vora del Paral·lel, on hi havia la pràctica totalitat dels teatres de la ciutat. Hi
ha moltes raons per les quals la copla va arribar a mi, i en la meva vida com
a realitzador de cançons crec que també apareix una manera d’entendre-la”.
Aquest gènere musical, també conegut com “Cançó espanyola”, va conèixer
l’esplendor més gran entre els anys trenta i quaranta del segle XX. Durant la
postguerra, les cançons de la copla, en veus com les de Concha Piquer, Juanito
Valderrama, Juanita Reina, Lola Flores, Antonio Molina i altres, alimentarà
la ràdio i els teatres. La copla perfuma temes com La saeta, Llantos y coplas a
la muerte de Don Guido, Pueblo Blanco o el Romance de Curro el Palmo, potser
l’aproximació més directa que ha fet Serrat al gènere. En diferents moments ha
mostrat la seva sensibilitat “coplera”, cantant Pena, penita, pena durant un homenatge a Lola Flores a Antena 3, o Pena mora al costat de Juanito Valderrama
a la plaça de Las Ventas de Madrid. Per un disc pòstum de Carlos Cano farà la
versió d’un dels temes clàssics de la copla, Romance de Antonio Vargas Heredia,
en una recreació molt elegant i emotiva.
Coreografia
L’espectacle coreogràfic Dotze ballen Serrat serveix per inaugurar l’Espai Lliure
de Barcelona. El director teatral Joan Ollé encarrega a onze ballarins una sèrie
de coreografies basades en cançons de Serrat. Hi participen els ballarins Avelina Argüelles, Marta Carrasco, Andrés Corchero, Toni Mira, Damián Muñoz,
Rosa Muñoz i Sol Picó. Entre les cançons ballades trobem Com ho fa el vent,
Romance de Curro el Palmo, Cantares, etc.
Cortez, Alberto
Cantant i compositor argentí que coneix un primer èxit com a intèrpret de temes lleugers gràcies a cançons com Sucu-Sucu, Renato o Me lo dijo Pérez. L’any
1967 publica un àlbum amb poemes d’Antonio Machado als quals ha posat
música però que és mal rebut per la crítica i el públic. Alguns dels poemes, com
Retrato o Las moscas, seran recollits posteriorment per Serrat pel seu àlbum
sobre Machado. El mateix farà amb el poema de Miguel Hernández Nanas
de la cebolla, també musicat per Cortez, que inclou a l’àlbum dedicat al poeta
oriolà. En unes declaracions al diari Clarín de Buenos Aires, Cortez qualifica
Serrat, Víctor Manuel, Joaquín Sabina i Ana Belén com els “cantants VIP” de
l’esquerra.
Crítica
La carrera musical i discogràfica de Serrat ha estat objecte de crítica musical
per part de periodistes tan diversos com Joan de Segarra, Albert Mallofré, Delfí Abella, Josep Maria Carandell, José María Iñigo, Jordi García-Soler, Josep
Maria Espinàs, Ricardo Cantalapiedra, Lluís Bonet Mojica, Miquel Jurado,
Mingus B. Formentor, Jordi Bianciotto, etc.
Cuba
L’any 1973, Serrat viatjava per primera vegada a l’illa de Cuba per cantar al
Teatre Amadeo Roldán. L’acompanya com a director musical Francesc Burrull.
Les visites a Cuba se succeiran al llarg de les dècades següents, en les quals
Serrat fa amistat i estableix complicitats musicals amb cantants com Pablo
Milanés, Silvio Rodríguez i altres representants de la Trova Cubana. Durant
un temps incorpora al seu repertori alguns temes d’aquests autors com La vida
no vale nada, o de poetes cubans com Nicolás Guillén, No sé por qué piensas tú.
El cantant Alberto Cortez, al llibre de memòries En un rincón del alma (1997),
narra una anècdota divertida a propòsit d’un concorregut encontre de cantautors i músics al Festival de Varadero de Cuba l’any 1982. Serrat, Alberto Córtez
i el poeta argentí Armando Tejada finalitzen una de les vetllades organitzant un
animat xou amb “tres espectaculars mulates” –en paraules de Cortez– a la terrassa de l’Hotel Internacional de la localitat. Es tracta d’un espectacle no previst que té com a espectadors Chico Buarque, Pablo Milanés, Astor Piazzolla,
María Jiménez, el cantant de boleros Moncho i la resta de convidats musicals.
El rom Havana Club es converteix en un aliat poderós de la festa, que acaba
amb el primer sol.
‘Cuba le canta a Serrat’
Projecte artístic promogut per la discogràfica Discmedi-Blau que reuneix
en dos volums musicals la plana major dels artistes cubans al voltant de les
cançons de Serrat. En el primer àlbum hi col·laboren noms com Omara Portuondo, Ibrahim Ferrer, Silvio Rodríguez, Chucho Valdés o Pablo Milanés. El
treball musical va acompanyat d’un documental que ofereix imatges curioses
de la primera visita de Serrat a l’illa l’any 1973 amb el seu mànager Lasso de la
Vega. Aquesta primera entrega serà seguida d’una nova incursió musical dels
artistes cubans a l’obra serratiana. Carlos Varela, Los Van Van, Santiago Feliu
o Amaury Pérez són alguns dels noms que reinteprerten cançons com Cada
loco con su tema, Si la muerte pisa mi huerto, Mediterráneo, Es caprichoso el azar
i altres temes. Cuba le canta a Serrat és el primer treball col·lectiu fet des de
l’altra banda de l’Atlàntic sobre Serrat.
Cuní, Josep
Serrat és un dels protagonistes del programa Així és la vida que condueix el periodista. Entre els convidats hi ha el poeta Mario Benedetti, Ana Belén o Gila,
però la participació més curiosa es produeix quan entra per telèfon la cantant
Concha Piquer, que es disculpa per no poder assistir a causa d’un refredat i expressa la seva admiració per Serrat. I parlant, és clar, en valencià.
D
De la Vega, Charo
Néta del torero Gitanillo de Triana i de la bailaora Pastora Imperio, durant
l’any 1974 les revistes del cor revelen un possible idil·li de Charo amb Serrat.
Dècades després, Charo de la Vega comentarà amb tendresa alguns aspectes
d’aquesta relació als platós televisius.
‘Dedicado a Antonio Machado’
“El disc de Machado va ser molt mal acollit per allò que en diríem la classe
lletraferida, però tingué, per part del públic, una acollida fenomenal, que va
aixecar el disc. Jo crec que allò que més va sorprendre un sector d’intel·lectuals
determinats és que els poemes de Machado es van transformar en cançons
populars”. L’estiu de 1969, La saeta i Cantares sonen a les ràdios enmig de balades ensucrades i cançons intranscendents a la carrera per aconseguir el títol
de “Cançó de l’estiu”. El reconeixement serà finalment pel disc amb els poemes
de Machado, que es col·loca número 1 de vendes de les llistes i un dels discos més venuts fins aquell moment en la discografia espanyola. Gravat a Milà
d’una forma generosa, tant pel que fa a recursos tècnics com humans, suposa
per a Ricard Miralles com a arranjador el primer gran desafiament en l’obra
serratiana. Després de Raimon amb els poemes d’Espriu i Paco Ibáñez, amb
els clàssics i contemporanis de la poesia espanyola, li arribava el torn a Serrat
de vestir de llarg la poesia. L’elecció: Antonio Machado, poeta representant de
l’Espanya republicana i regeneradora. La novetat –a diferència dels anteriors
projectes de Raimon i Ibáñez– és que els versos machadians apareixen amb un
resplendent embolcall rítmic, de vibrants melodies pop. Aquesta sonoritat de
cançó pop desafina en determinats cercles crítics i literaris, que l’anomenen la
“traïció” de Serrat a l’obra de Machado. L’èxit del disc assenyalarà la trajectòria
i l’obra posterior de Serrat i unirà el seu nom per sempre a l’autor de Campos
de Castilla. Des de l’estrena, la primavera de 1969, les cançons sobre els poemes de Machado no han deixat de sonar en els seus recitals. En el disc inclou
el tema original En Colliure, dedicat al poeta, i unes estrofes pròpies en el tema
Cantares que es faran molt populars.
D’Efak, Guillem
Serrat participa a l’homenatge que es fa al cantautor mallorquí a l’Auditori de
Palma de Mallorca el 1994 i que reuneix la plana major de la cançó catalana:
Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Núria Feliu... Durant el concert, interpreta el tema de Guillem d’Efak La balada d’en Jordi Roca,
acompanyat de Josep Maria Bardagí. En el disc Banda sonora d’un temps d’un
país enregistra Blues en sol, també d’Efak. Va morir l’any 1995.
Definició
“Sóc un pessimista que cada dia intenta posar-se el vestit nou d’optimista”.
‘Del Mediterráneo al Pacífico’
Aquest títol serveix de reclam publicitari per una gira de Serrat per terres centreamericanes.
‘Después del diluvio’
Pel·lícula emblemàtica de l’Escola de Barcelona dirigida per Jacinto Esteva i
amb música original de Serrat i Tete Montoliu. No se’n coneix cap gravació ni
registre sonor.
Descàrregues il·legals
La postura de Serrat, com la d’altres artistes, ha estat des del primer moment
de rebuig per aquesta pràctica que lesiona els seus drets com a autor. Aquesta
actitud bel·ligerant li ha ocasionat abundants crítiques per part de la comunitat
internauta.
‘Destino’
Setmanari català escrit en castellà que dedicava la portada del mes de setembre
de 1967 a Joan Manuel Serrat. El cantant viu el seu moment de glòria gràcies
a l’èxit de Cançó de matinada, i li acaben de donar el Gran Premi del Disc de
la cançó catalana. És el cantant de moda. L’empresari i promotor Josep Espar
Ticó, amb la seva coneguda tenacitat, aconsegueix que el setmanari li dediqui
la coberta al cantant. És la confirmació del fenomen popular que significa la
Nova Cançó. Serrat tornarà, en el futur, a protagonitzar altres portades, com
la que li dedica la revista amb l’entrevista que Baltasar Porcel li fa des del seu
exili a París el 1976.
Difícil
“Jo vaig tenir una època molt difícil a l’hora de treballar a Espanya després del
tema d’Eurovisió. Vaig formar duet amb Tete Montoliu, que fou una experiència musical increïble, personalment inoblidable, però també eren uns moments
en què el públic es dividia ostensiblement entre dues actituds polítiques en les
quals tota activitat artística quedava bastant limitada a un grup molt reduït i
que no era el majoritari de la sala”.
Disc d’Or
Serrat ha estat recompensat en diverses ocasions amb aquesta distinció, tant
a Espanya com a Llatinoamèrica. L’àlbum Mediterráneo és el primer disc que,
d’una manera oficial, l’assoleix.
Discovery Channel
Canal de televisió per cable que produeix El último trovador, un documental
sobre Joan Manuel Serrat i on intervenen Alejandro Sanz, Ana Belén, Manuel
Vázquez Montalbán, Guillermina Motta, Isabel Allende, Rosario Flores, Salvador Escamilla, etc.
Doctor honoris causa
Aquest títol universitari figura des de fa temps en el palmarès de Serrat per
part de diferents universitats de Catalunya, Espanya i Amèrica. Entre les últimes institucions a sumar-s’hi hi ha la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i
la Universitat Autònoma de Mèxic.
Doménech, Mercedes
A les primeries de l’any 1974, Serrat apareix amb la model Mercedes Doménech a la revista Lecturas. El motiu no és un altre que presentar el seu fill de
quatre anys, conegut familiarment com Queco. La model i el cantant ja no
mantenen cap relació sentimental i aquestes són les primeres imatges del fill,
que fins aquell moment s’havia mantingut en secret. Serrat i Mercedes Doménech protagonitzaran altres reportatges a la revista i apareixeran junts amb el
seu fill amb motiu d’alguna festa o aniversari familiar.
Dona
A la cançó Si hagués nascut dona, Serrat reflexiona sobre la identitat femenina.
Es tracta d’un retrat tendre i irònic emmarcat dins una societat on el destí de la
dona s’escriu quan neix amb uns colors determinats i distintius. És una cançó
que dedica a aquelles nenes “piel de manzana” del seu barri del Poble Sec amb
els seus somnis, frustrats o esguerrats, tot esperant el príncep blau.
Dori, Yair
Productor argentí responsable de la primera gira de Serrat i Sabina per terres
d’Israel.
Dorléac, Françoise
Intèrpret de pel·lícules com L’home de Rio, Cul-de-sac o Les demoiselles de Rochefort, Françoise Dorléac va veure truncada tràgicament la seva carrera l’estiu
de 1967 a causa d’un accident mortal. A la revista Fotogramas, en una entrevista concedida a la periodista Maruja Torres, Serrat confessava la seva seducció
per l’actriu francesa.
‘Dos gardenias’
Durant una festa-míting del PSC al Poble Espanyol de Barcelona l’abril de
1977, Serrat canta per sorpresa, amb l’Orquestra de Chucho Valdés, el bolero
Dos gardenias, d’Antonio Machín.
Dos + Un
Trio format pels germans Jordi i Ia Clua i Manel Josep, que faran de teloners
durant els recitals que fa Serrat al Teatre Victòria el maig de 1970. També hi
actuen Núria Feliu, Marià Albero i La Trinca.
Dualitat
Les relacions sempre complexes entre el personatge Serrat, el cantant d’èxit i
sotmès a les regles comercials, i l’home que vol escapar d’aquestes servituds
o paranys, han estat objecte freqüent de debat o de reflexió en els retrats i les
cròniques serratianes des dels seus primers triomfs.
Dúo Dinámico
Duet pioner en l’arribada del rock i la música juvenil a l’Estat espanyol. Durant
la primera meitat dels anys seixanta, el Dúo Dinámico capitalitzarà la música
espanyola i serà testimoni de l’explosió del fenomen fan. L’any 1967 actuen
d’intermediaris entre Serrat i el seu representant en aquell moment, José
María Lasso de la Vega, que accepta encarregar-se dels negocis musicals del
cantant. La composició escrita per ells, La, la, la, és l’escollida per representar
Espanya en el Festival d’Eurovisió cantada per Serrat. Serà finalment Massiel
qui la interpreti al Royal Albert Hall i acabi guanyant el festival amb una votació molt ajustada. Més de quaranta anys després, Serrat enregistrava la versió
en el seu moment prohibida, el La, la, la en català, pel disc commemoratiu dels
cinquanta anys d’història del duo musical.
Dyango
Josep Gómez Romero, més conegut com a Dyango, a més de cantar Paraules
d’amor, ha deixat un solo de trompeta a la cançó Mensajes de amor de curso legal del disc Nadie es perfecto.
Rendiment i eficiència en perfecta sintonia
Descobreix-lo
E
Ediciones Bistagne
Nom d’una popular editorial catalana de novel·les, cartelleres, cançoners, cromos, etc. La infància de Serrat s’alimenta d’aquests cançoners que la seva àvia
li compra quan surten a passejar pel Paral·lel. Dècades després la mateixa editorial publicarà els primers cançoners de Serrat.
Edigsa
Editorial discogràfica creada l’any 1961 per difondre la cançó en català. Dins
el seu accionariat hi figuren empresaris, professionals i futurs polítics amb el
denominador comú de la militància catalanista: Josep Maria Espar, Ermengol
Passola, Joaquim Bartra, Josep Benet, Oriol Bohigas, Francesc Cabana, Jordi
Pujol, Jaume Picas, etc. El primer disc s’edita aquell mateix any amb el títol
Bon Nadal i inclou els temes El noi de la mare i El cant dels ocells, a càrrec de la
Coral Sant Jordi. Amb Edigsa publiquen els discos una bona part del grup Els
Setze Jutges, intèrprets de música lleugera, cantautors, grups de música popular, rock, etc. L’any 1963 apareix el disc de Raimon Al vent, que assenyala la
primera empenta per a l’editora i converteix el cantant en la figura i líder del
moviment. Les cobertes dissenyades per Jordi Fornas i les fotografies d’Oriol
Maspons aporten a Edigsa una identitat gràfica distintiva respecte a les altres
discogràfiques. La col·laboració de músics com Lleó Borrell, Francesc Burrull
o Antoni Ros-Marbà, i d’escriptors, pel que fa a les lletres i adaptacions, com
Jaume Picas, Jordi Sarsanedas, Josep Maria Andreu, Joan Argenté o Delfí
Abella, contribueixen a forjar l’estructura musical i artística de l’editora. Al capdavant d’Edigsa hi haurà Claudi Martí, que, amb el pas del temps, esdevindrà
una figura clau en les relacions entre la discogràfica i Serrat. Des de 1965, any
de l’edició del primer disc, amb Ella em deixa, fins al 1977, en què es publica Res
no és mesquí, Serrat registra tota la discografia en català a l’editora. Alguns dels
seus àlbums en català arribaran al número 1 de les llistes de vendes. A partir de
1970, el ritme de publicació en català cada vegada serà més dilatat, a diferència de la discografia en castellà. La publicació del disc Cançons tradicionals serà
ajornada per l’editora arran de l’afer eurovisiu i les crítiques que ha suscitat la
decisió de cantar en castellà per part de Serrat. La primavera de 1968 el disc
apareix al mercat en una atmosfera de reivindicació catalanista al voltant de la
figura de Serrat, que torna a cantar als escenaris. Edigsa desapareix l’any 1983.
‘El gusto es nuestro’
“Quan es va plantejar el projecte, la veritat és que vaig pensar, “ai!, una amistat de tants anys, de segur que anirà per terra en una gira de dos mesos”,
però afortunadament va ocórrer una cosa meravellosa que és el respecte i
l’admiració mútua que va primar per damunt de les vanitats, i el resultat és un
treball que es va fer amb molta generositat per part de tot el món”. Amb aquestes paraules Serrat valorava la gira d’El gusto es nuestro, un projecte musical
que havia compartit amb Víctor Manuel, Miguel Ríos i Ana Belén, substituta
de Joaquín Sabina, que declina la participació. La cançó Hoy puede ser un gran
día inicia cada nit la vetllada musical, mentre Fiesta és l’encarregada de tancarla. Els cantants s’intercanvien els repertoris, així Serrat canta El río, de Miguel
Ríos, mentre el roquer fa el mateix amb Penélope. La cançó Paraules d’amor es
converteix en un duet entre Serrat i Ana Belén. Per Me’n vaig a peu és Víctor
Manuel l’encarregat de formar parella musical amb Serrat. La gira El gusto es
nuestro queda recollida en un llibre en forma de diari escrit per Víctor Manuel.
El Papagayo
Popular sala de festes barcelonina que va ser de les primeres a allotjar els cantants de la Nova Cançó. Després de Núria Feliu, li tocarà el torn a Serrat, que hi
canta per primera vegada el 1967.
Els Setze Jutges
Nom del grup musical que dóna origen a la Nova Cançó i la defensa d’una
cançó cantada en català amb cara i ulls. L’origen del nom és un popular embarbussament català i els primers membres i jutges són Miquel Porter-Moix,
Josep Maria Espinàs, Delfí Abella i Remei Margarit. Hi ha també Lluís Serrahima, que no arribarà a gravar i es dedica a tasques de promoció o de lletrista. El
seu article Ens calen cançons d’ara, editat a la revista Germinàbit, serà considerat el manifest que provoca el naixement del moviment musical. Al grup pioner d’Els Setze Jutges s’incorporen successivament Quico Pi de la Serra, Enric
Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, Maria Aurèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria
del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach, que serà l’últim a completar la
llista. Entre els noms que no arribaran a formar part del col·lectiu hi ha els de
Raimon i Pau Riba, encara que per raons diferents. El primer declinarà la invitació a formar part del grup. Per la seva banda, l’autor de L’home estàtic veurà
rebutjada l’entrada als Jutges: la seva veu –i les cançons– resulten massa dissonants per a l’oïda dels jutges més veterans. Els recitals dels Setze Jutges es
presenten com un acte de caràcter col·lectiu, sense personalismes, amb tots els
cantants dalt de l’escenari i interpretant per ordre les seves cançons. Els recitals al Palau de la Música o al Romea, acompanyats d’altres cantants i grups
musicals, acaben per transformar-se en manifestacions populars de caràcter
catalanista durant el franquisme. L’arribada de Serrat i el seus primers èxits
fan d’ell un dels jutges més reclamats per part dels organitzadors dels concerts.
Aquesta distinció provocarà algun recel. L’any 1967 l’horitzó dels Jutges comença a quedar enrere per a Serrat. Sense cap anunci previ de dissolució, l’any
1968 Els Setze Jutges ja formaven part del passat.
‘Edurne’
Entre les noves cançons que Serrat presenta als recitals de 1970 hi ha aquest
tema amb nom femení basc, i on incorpora unes paraules en aquesta llengua.
Prevista en un principi per a l’àlbum blanc, Mi niñez, en quedarà fora per problemes de censura. Com havia fet Raimon amb El País Basc, Serrat fa el seu
tribut a la gent i el paisatge d’Euskadi. La cançó finalment es publicarà en un
disc senzill amb el tema Decir amigo el 1974.
‘Ella em deixa’
La primera cançó escrita en català per Serrat. Ella em deixa formarà part del
disc de debut del cantant el 1965, amb Una guitarra, El mocador i La mort de
l’avi.
Eivissa
L’illa balear és la destinació d’unes vacances familiars l’estiu de l’any 1953, que
Serrat explicarà mig segle després en el suplement dominical d’El Periódico en
una crònica plena de tendresa i de records d’un temps de felicitat.
En directe
A diferència d’altres cantants com Raimon, Lluís Llach, Ovidi Montllor o Maria
del Mar Bonet, l’aparició del “directe de Serrat” haurà d’esperar un temps. El
litigi judicial amb la seva antiga discogràfica Zafiro li impedeix fer el projecte. No serà fins el 1984 que enregistra el disc En directo, gravat durant la gira
d’estiu i on inclou temes clàssics com La tieta i Paraules d’amor, amb composicions més recents dels seus últims àlbums o temes poc difosos com La aristocracia del barrio. Entre les novetats o sorpreses hi destaca una versió excel·lent
del tango Cambalache. De caràcter clandestí, apareixerà un altre disc en directe
que es coneix com Serrat al Grec que fou enregistrat durant un dels concerts al
Teatre Grec l’estiu de 1983.
Endrigo, Sergio
Sergio Endrigo (Pola, 1933-Roma, 2005). Cantautor i renovador de la cançó
popular italiana durant la dècada dels seixanta. Integrant de l’anomenada
Escola Genovesa –per haver estat la capital de la Liguria el centre del moviment–, Sergio Endrigo amb Gino Paoli, Luigi Tenco, Fabrizio de André i Bruno
Lauzi impulsen aquesta nova cançó d’accent líric i en llibertat. El 1969, Endrigo publica el disc La colomba, la versió italiana del poema de Rafael Alberti
adaptat pel músic argentí Carlos Guastavino. Amb poc temps de diferència
apareix la versió feta per Serrat, que segueix l’esquema musical de la versió
d’Endrigo i aconseguirà escalar les llistes d’èxits la primavera de 1969.
Enemics
“Els enemics no es trien, es fan sols, com els bolets”.
Enemigos, Los
Per al disc col·lectiu Serrat... ¡eres único!, el grup de rock madrileny Los Enemigos col·labora amb una exultant versió del tema Señora, que quedarà associada
posteriorment al repertori de la banda. “Aquesta versió em va fer replantejarme el repertori i tornar a incorporar-la”, comentarà.
Envelat
En unes declaracions al Diari de Tarragona l’any 2010, Serrat recordava, amb
una certa nostàlgia, les actuacions als populars envelats. Entre els anys seixanta i setanta, durant els mesos d’estiu, aquests recintes festius seran cita obligatòria per als seguidors del cantant en les actuacions al Principat.
Escamilla, Salvador
Salvador Escamilla (Barcelona, 1931-2008). Locutor, cantant i animador, la
seva figura travessa la ràdio, la música i la televisió a Catalunya des dels anys
seixanta fins la seva mort. Conductor del programa Radioscope a Ràdio Barcelona, l’emissió serveix de plataforma per a la Nova Cançó. Escamilla ofereix
la primera oportunitat musical a Serrat, que canta en una de les matinals radiofòniques a la fi de l’any 1964. Des d’aquell moment, cantant i presentador
mantindran una sòlida amistat forjada en moments de polèmiques i divisions
en el món de la cançó en català. Gràcies a Escamilla, Serrat fitxa per Edigsa i
posteriorment entra a formar part dels Setze Jutges. Les intervencions radiofòniques de Serrat seran freqüents en els anys seixanta i setanta. L’any 2002 es
fa un gran festival d’homenatge al Palau de la Música per celebrar els quaranta
anys de professió del popular locutor. Entre les actuacions més emotives hi ha
la de Joan Manuel Serrat, que reapareix després d’haver patit un infart i que
canta Paraules d’amor.
Escamilla, David
Fill del locutor Salvador Escamilla, David Escamilla serà batejat en braços de
Joan Manuel Serrat, el seu padrí, a la Basílica de la Mercè de Barcelona. Escriptor, periodista, home de ràdio i televisió, ha escrit i col·laborat en diverses
biografies i documentals sobre Serrat. És autor del llibre Serrat, material sensible. Serrat li ha prologat el llibre de poemes La casa del temps i l’assaig biogràfic
Bon dia Catalunya, Salvador Escamilla, 40 anys d’ofici. A més, ha publicat la
novel·la Paraules d’amor a partir de la cançó de Serrat.
Escatològic
Com a il·lustració de la seva nadala Canción de Navidad, un tema del disc La
orquesta del Titanic, Serrat i Sabina apareixen transformats en una parella de
caganers. A més de la barretina corresponent, el cul de Serrat està senyalat per
l’escut del Barça.
Escenaris
“Em va costar molt de temps descobrir la feliç tranquil·litat de l’escenari, va
haver de passar molt de temps, abans de divertir-me”.
Escobar, Manolo
A més de compartir passió blaugrana, els dos cantants van fer un duo, mai més
repetit, amb la cançó Qué bonito es Badalona.
Escola
El primer aprenentatge de Serrat cal situar-lo al Col·legi dels Escolapis de
Sant Antoni, situat a la Ronda de Sant Pau, i més endavant a l’Institut Milà
i Fontanals, prop de la Plaça Vila de Madrid. Aquests primers temps, a més
de ser rememorats en moltes entrevistes, entre la tristesa d’aquells anys i la
tendresa d’alguns companys, quedaran recollits en la Cançó per a la meva mestra, protagonitzada per donya Conxita, la filla de la lletera del carrer, que serà
l’encarregada d’ensenyar-li allò que se’n diu les “primeres lletres”.
Escribà
Cognom d’una coneguda saga familiar barcelonina dedicada a la pastisseria.
Serrat, a més de ser un dels seus clients més fidels i llaminers, no tindrà cap
problema a vestir-se de professional del ram amb el pastisser Antonio Escribà.
En honor seu, un dels pastissos de la casa va rebre el nom “Pastís Serrat”.
Escriure
“Escriure em permet d’expressar-me, de contar allò que se sent, però també em
permet contar allò que veig i allò que escolto, i el que diuen els altres, les coses
que oloro, que intueixo... Escriure ho fas sempre tractant de mostrar allò que
ets, però també tractant de contar allò que t’agradaria ser. És a dir, plantejant
la teva realitat i la teva fantasia, tots aquests arguments són allò que et porta a
escriure”.
Espanya
Les referències a Espanya apareixen en cançons ben diverses com La presó de
Lleida, Manuel, o els poemes Del pasado efímero i Españolito, d’Antonio Machado. En aquesta última es farà popular la frase “una de las dos Españas ha de
helarte el corazón”.
Espar Ticó, Josep
Empresari, activista i promotor cultural, Josep Espar Ticó serà una de les figures principals de l’editora Edigsa i protagonista destacat a l’afer Eurovisiu i la
renúncia de Serrat a participar en el certamen televisiu. Al llibre de Catalunya
sense límits: Memòries, 1963-1996, l’empresari narra les seves experiències amb
el naixement de la discogràfica, el desenvolupament de la Nova Cançó i la seva
actuació en el “cas Serrat”. Hi ofereix un relat curiós amb els seus moments de
suspens, on els dirigents de TVE, els directius d’Edigsa i els altres implicats, el
representant José María Lasso de la Vega i el mateix Serrat semblen els protagonistes d’una pel·lícula d’espies o agents secrets amb París com a escenari de
John Le Carré…
Espert, Núria
L’actriu Núria Espert i Serrat van estar a punt de protagonitzar la cèlebre opereta La vídua alegre, de Franz Lehar. El projecte formava part dels diferents
espectacles de l’Olimpíada Cultural i el director n’era Mario Gas. La no-participació de Serrat acabarà frustrant el projecte musical.
Espinàs, Josep Maria
L’escriptor i cantant pioner de la Nova Cançó va veure com Serrat escollia el
seu tema A la vora de la nit com a obertura de l’espectacle Banda sonora d’un
temps d’un país al Palau Sant Jordi. Espinàs, amb Pi de la Serra, protagonitza
una de les primeres imatges de Serrat com a jutge número 13. Malgrat el seu
distanciament durant una època i la polèmica bilingüe, Espinàs, amb ocasió
del disc homenatge a la Nova Cançó, farà un text reivindicatiu del treball del
cantant en la seva secció del diari Avui.
Espiral
Nom de l’agència de publicitat barcelonina que col·labora en el disseny
d’alguns dels àlbums de Serrat entre la fi dels setanta i els inicis dels vuitanta.
A l’agència hi treballen el seu inseparable Quico Sabaté; el crític i historiador
d’art, Alexandre Cirici-Pellicer; i Luis Poveda, amics i còmplices d’aventures
socialistes.
Esplugues de Llobregat
Localitat barcelonina i lloc del debut musical de Serrat com a jutge número 13.
A la primeria de maig de 1965, Serrat hi canta al Centre L’Avenç acompanyat
de Joan Ramon Bonet i Remei Margarit. En acabar la vetllada se’n van tots al
Palau de la Música, on canta Charles Aznavour.
Estimar
“Jo he nascut per estimar i perquè m’estimin”.
Estopa
La trobada entre els germans Muñoz havia de produir-se tard o d’hora. El duo
Estopa deixarà una versió de Mediterráneo amb salsa rumbera, i Serrat la seva
empremta a la cançó Era del duo de Cornellà. Potser en el futur s’atreveixen a
cantar temes com Caminito de la obra o Qué bonito es Badalona, i fins i tot poden canviar-ne la lletra i deixar-la en Qué bonito es Cornellà.
Estrès
Aquesta malaltia dels temps moderns s’associarà amb el cantant durant algunes de les seves retirades o desaparicions de la vida escènica als anys setanta.
Europa
El mapa musical europeu de Serrat, a diferència de l’americà, és molt més reduït, i es concentra sobretot a Itàlia, amb aparicions fugaces a França, Portugal
i altres països. Segurament, la gira europea més internacional i extensa de Serrat va produir-se durant la promoció del La, la, la per les diferents televisions i
canals nacionals de l’Europa comunitària i eurovisiva.
Eurovisió
Festival musical europeu que ha quedat per sempre lligat a la figura de Serrat.
Entre els mesos de gener i març de 1968, Serrat coneix els seus dies de glòria
i excitació eurovisiva. Recorre les televisions europees mentre el país viu una
forta polèmica. La negativa a cantar en el festival d’Eurovisió, si no ho feia en
català, entra a formar part de la crònica contemporània i la història del festival.
Exili
Entre setembre de 1975 i agost de 1976 s’obre per a Serrat un temps d’exili
a terres americanes i París. Les seves declaracions contra la pena de mort i
l’execució dels militants d’ETA i el FRAP li suposen l’obertura d’un expedient
per injúries al cap de l’Estat. Amb el decret d’amnistia dictat el 1976, Serrat
tornarà aquest mateix any.
Èxit
“Allò que més m’agrada de l’èxit és que la gent pel carrer et mira amb carinyo”.
Experiència
En més d’una ocasió, Serrat repeteix la frase del boxejador argentí Óscar Bonavena: “l’experiència és una pinta que et donen quan ja estàs calb”.
Expósito, Virgilio
Compositor de tangos. Serrat interpreta el tema Fangal, creat pels germans
Virgilio i Homero Expósito, i Enrique Santos Discépolo, la seva obra pòstuma.
La cançó s’inclou en el disc dedicat a la música popular americana, Cansiones.
F
Falsterbo 3
Formació històrica de folk que ha passat per diferents etapes i integrants.
L’any 1987 Eduard Estivill i Montse Doménech publiquen Falsterbo 20, un disc
entre amics –en el qual hi participa Guillermina Motta, Pi de la Serra, Ia Clua–
i on Serrat col·labora cantant el famós tema de Peter, Paul & Mary, Puff, el drac
màgic i Raons que rimen, versió en català del tema de John Denver Rhymes and
reasons. Aquests dos temes, juntament amb la Susanna de Leonard Cohen, formen l’exigu cançoner folk-song nord-americà registrat per Serrat.
Fam
En cançons com Temps era temps o Cançó de bressol Serrat memoritza els anys
de la postguerra, les restriccions i la fam amb versos com “quan estalviaves pa
per donar-me mantega” o “farinetes per sopar”. En el disc Hijo de la luz y de la
sombra canta el poema El hambre, de Miguel Hernández.
Fama
A partir de l’any 1967, i gràcies a l’èxit de Cançó de matinada, comença a gaudir
del sabor de la fama tant dins com fora de Catalunya. A Madrid rep el premi
de “popular de l’any” del diari Pueblo, i la revista Destino li concedeix la portada. Serrat es converteix d’ara en endavant en un rostre habitual de les revistes.
Entre 1968 i 1974 estarà entre els personatges més assidus de les anomenades
revistes del cor.
Família
Serrat creix en un ambient familiar nombrós. A la família, pares i germà gran,
Carlos, se sumaran dues cosines òrfenes i altres membres temporals que es distribueixen pel petit espai de la casa del carrer del Poeta Cabanyes.
Fans
Gràcies a Serrat arriba el fenomen dels fans a la Nova Cançó. Com altres cantants de l’època, gaudeix del seu club de fans, tant a Barcelona com a Madrid.
Al retorn de la primera gira per terres sud-americanes és rebut a l’aeroport del
Prat pels seus fans, que hi acudeixen en autobús i amb pancartes de benvinguda. Serrat acaba de codificar la seva imatge d’ídol popular i cantant de públic
adolescent.
Faràndula
Nom que s’associa al món de l’espectacle i a una forma de viure’l. Serrat serà
durant alguns anys protagonista i observador de primera línia d’aquest món
efervescent.
Feina
“Si fas una feina artística sense ganes, de seguida se’t veu allò que es diu el llautó”.
Feixisme
Primer amb el règim de Franco i després amb les dictadures llatinoamericanes, Serrat ha estat persona non grata pels règims feixistes que prohibeixen les
seves cançons i fins i tot els seus “lletristes”, com el poeta Antonio Machado.
Felicitat
“La felicitat és un estat molt puntual, escàs i que se’ns proporciona en dosis
molt petites”. Un estat que, en el cas de Serrat, està unit al temps de la infància,
la memòria d’un món fugaç que roda sobre una bicicleta pels camins de l’estiu.
Felipe, León
Poeta espanyol que formarà part dels intel·lectuals que prenen el camí de l’exili
en acabar la Guerra Civil. Serrat posa música al poema Vencidos de León a
l’àlbum Mediterráneo i s’uneix a altres intèrprets com Paco Ibáñez, Adolfo Celdrán, Aiguaviva, etc. que l’havien cantat.
Feliu, Núria
Cantant de llarg recorregut. Arriba a la Nova Cançó des de l’escena teatral i
es consolida com a intèrpret melòdica amb un repertori internacional, jazz i
de temes propis. Els seus registres amb Tete Montoliu i Lou Bennet obren un
nou camp a la cançó en català. L’any 1968, Núria Feliu va gravar el tema Sota
un cirerer florit de Joan Manuel Serrat. La cantant és de les primeres a fer la
versió d’un tema de Serrat juntament amb el valencià Bruno Lomas i Glòria,
que cantaran el tema Per Sant Joan. Com Serrat, durant un temps exercirà de
cantant bilingüe i tots dos formaran, amb Guillermina Motta, el sector “impur”
de la Cançó. Núria Feliu va participar en alguns dels cartells musicals que Serrat protagonitza entre la fi dels anys seixanta i les primeries dels setanta. Les
imatges dels dos cantants seran habituals en festivals radiofònics i lliuraments
de premis. L’any 2011, Núria Feliu convida Serrat a participar en el concert que
celebra al Gran Teatre del Liceu interpretant junts el tema Sota un cirerer florit,
una cançó que pràcticament havia desaparegut del seu repertori.
Festival de Benidorm
Popular festival de cançons que comença a caminar l’any 1959 seguint el model
de San Remo. El festival coneixerà els seus grans temps d’esplendor durant els
primers anys dels seixanta, amb èxits com El telegrama, Comunicando, Ena-
morada, etc. En l’edició de 1969, Serrat és una de les atraccions musicals a les
gales de fi de festa que se celebren durant el certamen, una presència que suscita una certa polèmica arran del cas eurovisiu. L’any 1983 torna a cantar en el
festival i protagonitza un musical de TVE.
Festival de Rio de Janeiro
Entre la dècada dels seixanta i els anys setanta, el Festival de Rio de Janeiro,
amb el Festival de Viña del Mar de Xile, constitueixen els dos grans encontres
musicals a terres sud-americanes. El Festival de Rio de Janeiro acull les grans
figures de la música popular internacional d’una banda i altra de l’Atlàntic.
Com a preàmbul de la primera gira per terres americanes, Serrat aterra a Rio
de Janeiro acompanyat del compositor Augusto Algueró per defensar la cançó
Penélope. Serà la primera i última participació en un festival de caràcter competitiu. En un primer moment, algunes notícies als diaris especulen amb la
possibilitat que Serrat s’hi presenti amb una cançó pròpia, però serà finalment
la melodia algueriana la cançó escollida i que s’emportarà algunes de les medalles del festival.
Festival de San Remo
És el festival dels festivals. La història social de la Itàlia contemporània no es
podria entendre ni escriure sense el Festival de San Remo i els noms de Domenico Modugno, Milva, Mina, Adriano Celentano, Cigliola Cincuetti, Claudio
Villa, Iva Zanicchi o Bobby Solo, representants de la gran tradició melodista de
la cançó italiana. Dins de la gira de promoció del Festival d’Eurovisió de l’any
1968, Serrat recala en el festival, el mateix any que la parella Sergio Endrigo i
Roberto Carlos s’alcen amb el primer premi amb la cançó Canzone per te. Serrat
apareix a les gales i al club de premsa en companyia d’alguns dels participants
del festival com Antoine, Eartha Kitt, Lionel Hampton, Domenico Modugno,
etc. Vint anys després, torna al festival per cantar a una de les gales, entre les
cançons, una versió en italià de No hago otra cosa que pensar en ti.
Fidelitat
Home de fidelitats, Serrat ha assenyalat sempre el públic i aquesta fidelitat cap
a ell i les seves cançons al llarg de quasi mig segle.
Fills
Pare de tres fills, Juan Manuel, conegut familiarment com Queco i nascut de la
relació amb Mercedes Doménech, i Maria i Candela, les dues filles nascudes del
matrimoni amb Candela Tiffon, Serrat deixarà a la cançó Esos locos bajitos un
dels textos més colpidors sobre el món de la infància i la dificultat d’aprendre
per part dels adults. També aquest món infantil, sorprenent i imprevisible apareix en títols com Jocs i joguines o Canción infantil.
Flamenc
Des de les col·laboracions amb Paco de Lucía fins a la participació de veus
com Miguel Poveda en el disc Hijo de la luz y de la sombra, les melodies de Serrat s’han impregnat discretament de textures i atmosferes flamenques. Són
cançons arrelades a l’univers flamenc, com els protagonistes del Romance de
Curro el Palmo, i el món dels tablaos madrilenys de la postguerra. També hi
trobem cançons com La saeta, que en la veu de Camarón de la Isla basteix un
pont entre el flamenc i la cançó d’autor, i col·laboracions amb figures de la
copla com Lola Flores o Juanito Valderrama. A més, sota el títol de Cantares
una sèrie d’artistes flamencs –la Susi, Duquende, Mayte Martín, el Pele, José
Mercé, etc.– s’uniran als homenatges col·lectius a l’obra de Serrat, i traslladen
les seves cançons a aquest gènere. Entre les versions, hi trobem una magnífica
interpretació a càrrec de Miguel Poveda del tema El meu carrer, que havia presentat a La Marató de TV3.
Flores, Antonio
Antonio Flores (Madrid, 1961-1995). Al disc Serrat... eres único! el cantant se
sumava a l’homenatge musical amb una adaptació rumbera del tema Tu nombre me sabe a yerba, que en un primer moment havia d’interpretar Rosario
Flores i que ha quedat com un tema d’excepció en la seva discografia. Serrat
cantarà La espina, de Flores, en el disc antològic La leyenda de un artista, publicat als deu anys de la mort del cantant.
Flores, Lola
“Quan jo era petit escoltava la meva mare mentre feia els llits, era una època en
què la gent cantava a les cases, al carrer, les cançons s’escoltaven pel celobert
de les cases. Ma mare acostumava a cantar una copla, que va seguir cantant al
llarg de la meva vida, i em va dir: “Arribarà un dia en què podràs tornar aquesta copla a la persona que ens la va ensenyar”. I aquesta nit, modestament, Lola,
jo vull tornar-te aquesta copla. Una copla que és teva”. Serrat s’adreçava amb
aquestes paraules a una emocionada Lola Flores abans de cantar el tema Pena,
penita, pena a l’homenatge que la cadena Antena 3 havia organitzat a la cantant.
Flores, Lolita
Al seu primer disc, Lolita va debutar en el cançoner serratià amb els temes
Como un gorrión i La saeta. Fan i amiga del cantant, ha deixat versions de temes com Mediterráneo, Aquellas pequeñas cosas, Lucía –a duo amb la seva germana, Rosario Flores– i una interpretació excel·lent en català d’ El meu carrer,
que ja figura entre les més reeixides del songbook serratià.
Flores, Rosario
“Allò que primer recordo de Serrat és la meva germana Lolita cantant les seves
cançons”, deia Rosario Flores a propòsit de la seva relació amb Serrat. Amb el
pas del temps, Rosario s’ha col·locat en una primera línia de les intèrprets serratianes gràcies a les versions de temes com Lucía o Paraules d’amor, que han
acabat formant part del seu repertori.
Florida Park
Sala de festes que entre la fi dels anys seixanta i la primeria dels setanta es converteix en l’escenari habitual de les presentacions madrilenyes del cantant, sobretot durant el període estiuenc. L’any 1969 Serrat cantava per primera vegada a la sala per presentar el disc sobre poemes de Machado. Durant un temps
participarà en la gestió d’aquest recinte musical amb el seu mànager, Lasso de
la Vega. L’any 2005, celebrant els quaranta anys de carrera musical i la publicació del segon volum de Serrat... eres único!, la sala de festes és l’escenari
escollit per a un gran homenatge musical amb la presència del president del
govern, José Luis Rodríguez Zapatero, i la seva dona, Sonsoles Espinosa, que
es declaren fans del cantant.
Flotats, Josep Maria
L’actor i Serrat coincideixen a París durant el període tumultuós que segueix a
la renúncia a participar en el Festival d’Eurovisió. Flotats, resident a la capital
francesa, és en aquells moments una de les joves promeses de l’escena teatral
francesa.
Foix, Josep Vicenç
Josep Vicenç Foix (Barcelona 1893-1987). Entre les cançons més satisfactòries
que reuneix l’àlbum Tal com raja, publicat el 1980, hi ha el poema És quan
dormo que hi veig clar, de Josep Vicenç Foix, i que el poeta havia escrit en els
primers temps de la postguerra. La interpretació, la melodia i els arranjaments
de Bardagí construeixen una delicada peça musical al voltant d’un text farcit
d’evocacions, de formes i de colors d’una gran intensitat plàstica. Als recitals,
Serrat acostuma a presentar-lo com “un poema d’aquest gran mestre i pastisser
de Sarrià, el poeta Josep Vicenç Foix”. La cançó viatjarà en el repertori serratià
durant molts anys.
Fontanals
Veterana empresa de luminotècnia responsable d’alguns dels concerts de Serrat als anys setanta.
Fontanarrosa, Roberto
Roberto Fontanarrosa (Rosario, 1944-2007) és un humorista i escriptor argentí conegut com el Negro Fontanarrosa. A més del futbol, tots dos comparteixen
una visió agredolça de la vida no exempta de dosis de tendresa com antídot.
Serrat fa d’amfitrió de l’humorista quan presenta a Barcelona el seu llibre El
mundo ha vivido equivocado. El dibuix dels dos corbs per al cartell de la gira Dos
pájaros de un tiro és un encàrrec dels artistes al dibuixant abans de morir. Durant la gira argentina, Sabina i Serrat tenen un emotiu record per l’amic desaparegut.
Foto Dimas
Popular establiment del carrer Casp de Barcelona on acudeix Serrat per fer els
seus encàrrecs discogràfics als anys seixanta.
‘Fotogramas’
Revista de cinema i de l’espectacle que concedeix una gran cobertura a Serrat
durant els anys seixanta i setanta, ja que li dedica portades, entrevistes, ressenyes, etc. A la revista hi col·laboren noms com Maruja Torres, Àngel Casas,
Terenci Moix, Jaume Figueras, Lola Salvador, Enrique Vila-Matas, etc. Serrat
és el primer cantant a rebre el premi Fotogramas de plata l’any 1970. Les gires americanes, com les presentacions als teatres de Barcelona i Madrid, són
seguides amb una gran atenció des de les seves pàgines. Serrat protagonitza
reportatges en exclusiva per la revista al costat de la model Romy per a la fotògrafa Colita o amb l’actriu Analía Gadé. L’escriptora Ana Maria Moix acosta
el nou Serrat pare als lectors. A la revista, Serrat publica una crònica sobre la
primera gira per terres americanes, un dels pocs textos periodístics del cantant
de l’època.
Fornas, Jordi
Jordi Fornas (Barcelona, 1927-2011) fou pintor i dissenyador gràfic. Format
durant la postguerra, Fornas va posar cara i ulls a molts dels projectes del catalanisme cultural de la dècada dels seixanta: Edicions 62, Edigsa, Serra d’Or,
etc. Creador de la popular col·lecció La Cua de Palla de novel·la negra, els seus
dissenys per a Edigsa assenyalen una petita revolució en la imatge discogràfica. Fornas serà el constructor de la iconografia d’un Serrat primerenc, un jove
cantant-creador d’aspecte adolescent i rostre seriós. Per al tercer disc, Cançó de
matinada, fixa per sempre la imatge del nou príncep de les coses quotidianes:
un xicot descalç que mira a la càmera amb timidesa. El triomf de l’ídol proper,
senzill i juvenil.
Fracàs
A la cançó Bienaventurados, Serrat canta “Bienaventurados los que catan el fracaso porque reconocerán a sus amigos”. La paraula “fracàs” s’ha associat amb
alguns dels discos del cantant. Després de l’èxit discogràfic del treball sobre els
poemes d’Antonio Machado, Serrat publica en castellà el conegut com el “disc
blanc” –a causa del color de la coberta–, que constitueix un fracàs relatiu pel
cantant, comparat amb les vendes del disc anterior. Tampoc treballs com Piel
de manzana, 1978 o, ja a la dècada dels noranta, Nadie es perfecto o Utopía aconseguiran l’èxit d’altres treballs serratians.
Francès
Les incursions a la llengua de Molière per part de Serrat es poden comptar amb
els dits de la mà. Entre les primeres, cal esmentar la versió del La, la, la i Poema
de amor, ara Poéme pour une voix, de la qual farà una versió l’excantant ye-ye
Richard Anthony. A la cançó Malson per entregues inclou unes estrofes finals en
francès que continuaran al tema Capgròs com a segona part de la composició.
També amb ocasió de l’espectacle 12 canten Brel interpretarà en francès el tema
Les vieux, del creador belga. En algun moment, a meitat dels setanta, es va
especular amb el projecte de fer un disc en francès amb els seus temes traduïts,
que finalment no es va dur a terme.
Franco, Francisco
La notícia de la mort de Franco li arriba al cantant a Caracas, on es troba en
companyia dels seus pares. Serrat els dóna la notícia, a l’habitació on dormen,
amb una ampolla de cava.
Fraga Iribarne, Manuel
Serrat i el polític Manuel Fraga Iribarne, en aquell moment totpoderós ministre d’Informació i Turisme, coincideixen a la mateixa taula en l’acte de lliurament dels premis “Populares” del diari Pueblo l’any 1967, en el qual lliuren el
guardó al cantant més popular.
Frei, Eduardo
President de Xile entre 1964 i 1970. Durant la primera gira per terres americanes, Serrat es troba amb el president xilè entre cançons i copes de conyac.
Front Polisari
Convidat pel Front Polisari, Serrat actua el 1981 als campaments de refugiats
al desert del Sàhara. Les fotografies d’un Serrat amb el típic mocador polisari
constitueixen una de les imatges més insòlites del cantant.
Full en blanc
“Des de fa més de quaranta anys, cada dia que em poso a escriure tinc el síndrome del full en blanc. He aconseguit conviure-hi com el malalt crònic amb
els seus mals”.
Fuster, Joan
L’escriptor i assagista coincideix amb Serrat a la gala del Gran Premi del Disc
Català que se celebra el mes de setembre a la localitat de Lloret de Mar l’any
1967. Als premis hi ha una certa rivalitat entre els partidaris de Raimon i de
Serrat. Fuster forma part dels primers i pren partit a favor de l’intèrpret d’ Al
vent en moltes de les polèmiques i debats que se susciten en aquells anys. Fuster farà esment a Serrat en alguns dels seus textos. En un article a la revista
Serra d’Or, amb motiu de la xiulada que rep el cantant al Teatre Principal de
València, l’escriptor reflexiona sobre les manifestacions de protesta. Al pròleg
del llibre de cançons de Lluís Llach publicat per l’Editorial Tres i Quatre, fa una
anàlisi incisiva i reveladora del fenomen de la Nova Cançó i dels seus protagonistes. En alguna ocasió, Serrat ha citat la frase adjudicada a Fuster “entre tots
ho farem tot”.
Futbol
De tots és coneguda la passió de Serrat per aquest esport, una devoció alimentada des de la seva infància, quan anava els diumenges a veure els partits de
la Unió Esportiva Poble Sec, o quan veia el futur jugador del Barça, Olivella,
xutant la pilota pels carrers del barri. Aquesta passió no ha deixat de créixer i,
més enllà dels colors blaugrana, l’ha fet debutar com a cronista esportiu excepcional en algun diari i com a comentarista de tertúlies.
Àgil, versàtil i preparat per tot
Descobreix-lo
G
Gabilondo, Iñaki
El periodista va ser l’encarregat d’obrir l’espectacle Dos pájaros de un tiro amb
la notícia de l’anunci de suspensió del concert “a causa de l’estat de salut delicat dels dos cantants”. A partir d’aquí, començava la festa.
Gadé, Analía
Actriu d’origen argentí establerta a Espanya i que ha desenvolupat la seva trajectòria professional entre el teatre i el cinema. El 1972 protagonitza amb Serrat la pel·lícula Mi profesora particular, on interpreta una madura professora
de piano seduïda pel seu jove alumne i que acaba amb un desenllaç tràgic. La
revista Fotogramas publica unes fotografies publicitàries amb el duo Gadé-Serrat anunciat com “la parella més insòlita de la tardor” el setembre de 1972.
Galbó, Cristina
Prototipus de l’actriu juvenil del cinema espanyol dels anys seixanta. A la
pel·lícula Paraules d’amor Serrat trobarà finalment l’amor gràcies a ella.
Galeano, Eduardo
“Jo vaig néixer cridant gol, cosa que és característica dels nens a l’Uruguai”.
Galeano és un dels escriptors llatinoamericans de referència per a Serrat. A
més de futbol i compromís polític, hi comparteix la literatura com a territori
de retrobament. Així, El libro de los abrazos va servir d’inspiració per a cançons
com Secreta mujer i La mala racha. A més, un fragment de les històries contingudes al llibre Memoria del fuego, de Galeano, el farà servir per presentar als
recitals la cançó Che Pykasumi, cantada en guaraní.
García Gil, Luis
Escriptor i poeta, Luis García és un autor que s’ha acostat a l’obra i la figura de
Serrat i d’altres cantants, com ara Jacques Brel, Atahualpa Yupanqui o Javier
Ruibal. En el llibre Serrat, canción a canción, dissecciona l’obra serratiana.
García Lorca, Federico
A diferència del que passa amb altres cantants, els versos de García Lorca han
trigat a fer acte d’aparició en la melodia serratiana. En Serrat sinfónico inclou el
poema Herido de amor, un text que havia musicat i estrenat Ana Belén al disc
Lorquiana.
García Soler, Jordi
Periodista, crític musical i cronista de la Nova Cançó. Els seus escrits sobre
Serrat passaran per diferents etapes, des d’actituds més crítiques i bel·ligerants
(La Nova Cançó. Edicions 62) fins a postures més conciliadores i laudatòries
(Crònica apassionada de la Nova Cançó. Flor de vent).
Gardel, Carlos
“¡Sos, Gardel, Nano!”. Les comparacions amb el mite argentí han estat constants
des dels primers viatges a l’Argentina, que li concedeix el títol de Soci d’Honor
del Sindicat argentí de l’Espectacle. Serrat ha confessat la seva gardelmania inculcada per un pare que deia haver vist cantar Gardel en la Barcelona dels anys
vint a locals com Ca’l Peret.
Garzón, Baltasar
A més de compartir la mateixa passió blaugrana, Serrat no dubtarà a sortir en
defensa del jutge processat i estarà disposat a dur-li un ram de flors, si cal. De
moment, no tenim cap imatge que ho testimoniï.
Gas, Mario
El director teatral Mario Gas fou el responsable de la direcció escènica de
l’espectacle Banda sonora d’un temps d’un país, estrenat al Palau Sant Jordi
l’any 1996.
Gauche divine
Segons el filòsof Eugenio Trias, “laboratori d’actituds, de gestos i nous hàbits
de pensament que van obrir l’espai d’una cultura moderna” en el paisatge de la
Barcelona dels anys seixanta. Segons Serrat: “Ho recordo com un grup de gent
molt heterogeni, als quals la vida s’ha encarregat de col·locar en el seu lloc. Hi
havia una gent extraordinàriament interessant, com el mateix Albert Puig Palau, l’Oriol Regàs, un dels empresaris més intel·ligents i emprenedors que hi ha
hagut al país; gent de la fotografia com la Colita, realitzadora de treballs impecables... Hi havia exemples en tots els àmbits: literatura, arquitectura, cinema,
fotografia, disseny... Ho recordo amb tot l’entusiasme d’una persona jove, que
s’ho mirava amb uns ulls molt grans i una necessitat que passessin coses...”.
Gent
“En la mesura en què les meves cançons les canta la gent és la raó per la qual jo
em dedico a aquest ofici. Per la necessitat que tinc que m’estimin. Si jo no notés aquest afecte per part de la gent, sortiria fugint, espantat d’aquest ofici”.
Gila
L’any 1967 l’humorista i el cantant coincidien a la sala El Papagayo de Barcelona. Després d’escoltar cantar a Serrat, el còmic li diu: “A mi els cantants em
poden entrar per l’oïda o per la pell, tu ets del que ho fan per la pell”. Serrat
li “robarà” el títol de la cançó Esos locos bajitos i farà referència a un acudit de
Gila en la presentació del tema Si hagués nascut dona.
Giménez, Sole
La veu femenina de Presuntos Implicados va col·laborar per primera vegada
en la cançó Pendiente de ti, del disc Utopía. Més endavant, ha cantat temes com
Qué va a ser de ti, Mediterráneo o Aquellas pequeñas cosas, a duo amb Serrat.
Amb Presuntos Implicados faran una versió del tema de Víctor Jara Te recuerdo Amanda.
Gimpera, Teresa
Amiga del cantant, Teresa Gimpera i Serrat van participar a la pel·lícula La
ciutat cremada. Serrat i la musa de la gauche divine estarien també entre els artistes que van donar suport a la candidatura de Pasqual Maragall a la Generalitat. També participarien en la festa-presentació del llibre de memòries d’Oriol
Regàs, Els anys divins.
Gira
Període laboral que es caracteritza sobretot per les degustacions gastronòmiques dels diferents plats i especialitats de les cuines regionals. Dins la filosofia
serratiana, les gires han d’estar dissenyades segons les guies de gastronomia.
Glaucs
Grup gironí encapçalat per Jofre Bardagí que inclou en el seu repertori el tema
Menuda, de Serrat. Al seu concert de comiat a l’Auditori de Barcelona, Serrat és
convidat a cantar el tema Els teus ulls glaucs.
Glòria
Cantant d’estil baladista sorgida a les files de la Nova Cançó i que destacarà per
les seves interpretacions sensibles i elegants. A partir dels anys setanta, inicia
una segona i reixida trajectòria, ara en espanyol, de la mà del compositor Manuel Alejandro. Al Festival de la Canción de Barcelona de 1968 defensa el tema
Per Sant Joan juntament amb el rocker valencià Bruno Lomas, i queden en
tercer lloc.
Golf
Aquest és un altre dels hàbits practicats per Serrat a l’hora de matar el temps
durant les gires.
González, Felipe
L’any 1995 Felipe González, en aquell moment president del govern espanyol,
el va distingir amb la creu al Mèrito Civil. Serrat i el polític socialista coincidiran en molts actes electorals i el cantant serà un dels convidats a la famosa
Bodeguilla de La Moncloa. Arran de la polèmica del cànon digital i els atacs del
Partit Popular, Felipe González sortirà en defensa de Serrat, Víctor Manuel i
Miguel Bosé.
Gos
Serrat ha deixat –fins i tot escrites– les seves preferències per aquest animal
domèstic. Són moltes les fotografies en què apareix acompanyat de gossos. Des
d’un dogo, propietat d’Oriol Regàs, a una parella de setters en el temps de Cala
d’Or, o uns simpàtics teckels de la fotògrafa Colita. Entre les últimes aparicions, el veiem amb un gos de raça carlino de la seva filla Maria.
Goytisolo, José Agustín
Encara que el nom de J. A. Goytisolo ha quedat unit per sempre al del cantant
Paco Ibáñez i aquelles Palabras para Julia, per al disc 1978 Serrat va triar un
poema de l’escriptor dedicat a Miguel Hernández, Una historia conocida. Al disc
Tal com raja la filla del poeta, Julia Goytisolo, s’encarregarà de fer les traduccions a l’espanyol dels textos catalans.
Gràcia
Durant molts anys Serrat no faltarà a la Festa Major de Gràcia, com una de les
atraccions de les seves vetllades musicals.
Gracia Escarp, Carles
Autor d’una coneguda pàgina web de guia de Barcelona a partir de les cançons
i la figura de Serrat, que ha esdevingut un itinerari imprescindible per als serratistes de tot el món. En l’actualitat, aquesta pàgina s’inclou com una secció
més del web oficial de l’Ajuntament de Barcelona.
Grammy llatins
“No estic en desacord amb els premis Grammy llatins, però quan arribi el dia
que li donin el Grammy llatí a Violeta Parra per la seva trajectòria, o a Atahualpa Yupanqui o a Chico Buarque o a Silvio Rodríguez o a José Alfredo Jiménez,
doncs llavors començarem a parlar”.
Gran Premi del Disc Català
Entre el 1965 i el 1968 se celebra a Lloret de Mar, localitat de la Costa Brava,
el Gran Premi del Disc Català com una plataforma de promoció de la cançó i
el disc autòcton. Es tracta d’uns premis que no van estar exempts de polèmiques i crítiques. En la primera edició de 1965, la cantant Núria Feliu és una de
les guanyadores de la vetllada. Dos anys després, serà el torn de Serrat, que
s’emporta el trofeu Gavina.
Gremi de Llibreters
Arran del disc sobre poemes d’Antonio Machado, el Gremi de Llibreters de
Madrid li fa arribar una carta d’agraïment per haver col·laborat en la promoció
de la seva poesia i l’augment de les vendes dels llibres. En un any s’havien venut més llibres de Machado que en tota la seva història.
Guaraní
Entre les sorpreses de l’àlbum Cansiones, Serrat canta el tema Che Pykasumi,
una cançó del folklore paraguaià en llengua guaraní.
Guardiola, José
Representant de la cançó melòdica espanyola en el trànsit de la dècada dels
cinquanta i els seixanta. En el disc aniversari de celebració dels quaranta anys
de carrera musical, Serrat i Guardiola interpreten el tema de Gilbert Bécaud Et
maintenant. José Guardiola mor l’any 2012.
Guerra Civil
Les mencions a la Guerra Civil apareixen en títols com Cançó de bressol, des
del record familiar o a partir del desenllaç tràgic dels protagonistes, com en
Camí avall. També trobem la guerra com a paisatge de destrucció (Mi niñez) o
d’exili del poeta (En Colliure) i com a temps recordat (La mujer que yo quiero)
o present combatiu (Canción del esposo soldado). I tot això, sense oblidar-ne la
presència per mitjà de l’elecció de dos poetes, Antonio Machado i Miguel Hernández, destruïts per la guerra.
Guerrilleros de Cristo Rey
Grup d’extrema dreta molt actiu durant els últims anys del franquisme i la
transició. Al retorn de l’exili el 1976, a causa de les amenaces del grup ultradretà, Serrat haurà de viure en diferents domicilis com a mesura de protecció.
Guillén, Nicolás
Als recitals del període de l’exili inclou el poema No sé por qué piensas tú, del
poeta cubà Nicolas Guillén, musicat pel cantant argentí Horacio Guarany.
Guitarra
Objecte inseparable de la mitologia serratiana. El cantant recordarà aquell dia
en què va veure el seu pare pujant pel carrer de Poeta Cabanyes amb una bossa
on sobresortia descaradament el pal de la seva primera guitarra. Aquest regal
es transformarà després en cançó, Una guitarra, i en un dels seus primers èxits.
H
‘Helena’
Nom i cançó d’amor que s’uneix als, ja cantats -i enregistrats-, de Marta i Lucía, i que tanca la trilogia de dedicatòries onomàstiques en primera persona.
La cançó es desenvolupa en un crescendo excitat molt brelià, i amb el pas dels
temps s’ha confirmat com una de les creacions més completes, tant pel que fa
al text com a la melodia i la interpretació del cançoner serratià.
Helena Francis
Popular consultori radiofònic que coneixerà un gran èxit entre els anys cinquanta i seixanta, i on es barrejaven consells sentimentals i estètics per a la
dona sempre en una línia paternalista i conservadora. Arran de la seva desaparició, Serrat li dedica una Carta pòstuma a Helena Francis, amb ironia, un
cert desconsol i nostàlgia per allò que suposa la pèrdua, al cap i a la fi, d’una
referència.
Hernández, Miguel
Després del disc dedicat a Machado, Serrat enregistra l’any 1972 l’àlbum amb
poemes de Miguel Hernández, un altre poeta de l’Espanya republicana i vençuda. El disc apareix signat amb arranjaments de Francesc Burrull, que submergeix les cançons en una atmosfera entre música de cambra i jazzística. Es tracta d’un treball sobri i elegant, que serà recordat per títols com Para la libertad,
Llegó con tres heridas o Elegía. L’any 2010, Serrat torna a endinsar-se a la lírica
del poeta en un treball exigent, de mixtures i colors diversos –flamenc, cançó
espanyola, balades, etc.– cohesionat pel compositor i arranjador Joan Albert
Amargós, que signava el seu segon treball, després del Serrat simfónico.
Hernández, Rafael
Compositor i glòria nacional de la música popular de Puerto Rico. L’any 1992,
i coincidint amb el centenari del músic, Serrat canta el tema de Rafael Hernández Los carreteros durant un concert a San Juan de Puerto Rico.
Himne
Hi ha cançons que han acabat transformades en himnes, com ara Blowin’ in the
wind o We are the Champions, per esmentar-ne dos exemples extrems. També
algunes cançons de Serrat ja es poden considerar himnes, generacionals, com
Paraules d’amor o Mediterráneo, o reivindicatius, com Para la libertad. Amb la
cantant Rocío Jurado va interpretar l’himne d’Andalusia a Canal Sur. Però, per
a himne, el del Barça i la nit en què Serrat va tocar les estrelles cantant-lo al
Camp Nou.
Hippie
Per a la pel·lícula La llarga agonia dels peixos, Serrat va haver de transformarse en un hippie postís i eivissenc. Entre els extres que també es van vestir de
hippies per a la pel·lícula hi havia noms com Jaume Sisa, Gato Pérez, etc.
Holmquist, Susan
Popular model d’origen danès. L’any 1964 és proclamada Miss Nacions Unides a l’illa de Mallorca. Fixarà la seva residència a Barcelona i forma part de la
nova onada de models i rostres publicitaris que renoven la imatge de la dona
de l’Espanya dels anys seixanta. Fotògrafs com Oriol Maspons, Leopoldo Pomés i Gianni Ruggiero són els artífexs d’aquesta seductora iconografia femenina. Susan Holmquist apareixerà a algunes de les pel·lícules de l’Escola de
Barcelona i en conegudes campanyes publicitàries, i per sempre el seu nom
quedarà associat a la cançó Conillet de vellut.
Homosexualitat
Quan Serrat va publicar Per al meu amic, algunes lectures de la cançó van veure
un cant d’amistat “particular”. Serrat abanderant un front gai? La lletra de la
cançó, carregada de sensualitat, sens dubte va ser la responsable de l’equívoc.
Hotel Barajas
Serrat coincideix a l’hotel madrileny amb Ladislau Kubala, en aquell moment
seleccionador nacional. L’equip espanyol acaba de ser eliminat per Iugoslàvia
del Campionat del Món de 1974. Un Kubala ara perdedor i abandonat pels mitjans de comunicació es passeja trist pel hall. Serrat fa costat al seu amic curant
les ferides amb una memorable borratxera compartida amb el cambrer del bar
de l’hotel.
Humor
L’humor ha esdevingut un aliat inseparable dels concerts de Serrat pel que fa
a les presentacions. Humoristes com Martes y Trece i d’altres, per altra banda,
han deixat memorables esquetxos a costa de Serrat, i revistes com El Papus o El
Jueves es compten entre les lectures favorites del cantant.
Creat per sorprendre als que saben d’automòbils
Descobreix-lo
I
Ibáñez, Paco
L’amistat amb Paco Ibáñez es forja durant el primer viatge a París i deixa una
instantània en què es pot veure els dos cantants en companyia de Georges
Brassens. L’obra i l’actitud de Paco Ibáñez ha estat una referència per a Serrat,
tal com ell ha reconegut en múltiples ocasions. El disc de poemes de Góngora i
Lorca de Paco Ibáñez hi tindrà una gran influència. Cançons com Una historia
conocida recullen directament aquesta herència pacoibañeziana.
Icasto, Horacio
Músic i pianista argentí, fou el director musical de la gira Nadie es perfecto i El
gusto es nuestro. Icasto trencava amb el costum fins ara dels directors catalans:
Montoliu, Miralles, Borrull, Camp, Amargós.
Iglesias, Julio
La cançó que el va donar a conèixer, La vida sigue igual, és deutora de la Nova
Cançó i la melodia “social” que Serrat, Raimon i d’altres projecten als anys
seixanta. Encara que no hi ha moltes imatges dels dos cantants junts, gràcies al
periodista Luis del Olmo, es produeix una curiosa fotografia amb Serrat i Julio
Iglesias vestint les capes de la Cofradia del Botillo, durant l’entrega l’any 2003
dels Premis Protagonistas.
Imitadors
Noms com Lluís Llach, Víctor Manuel, Joan Baptista Humet o Ismael Serrano
han estat associats a Serrat. El cas més significatiu serà el de Paco Martín, cantant extremeny que la discogràfica Zafiro va intentar promocionar com a subs-
titut quan Serrat va deixar l’editora.
Immigrasons
Projecte musical entre Catalunya i l’Argentina on destacava la veu de Silvia Pérez Cruz cantant Menuda de Serrat, que es col·locava en el rànquing d’honor de
les intèrprets serratianes.
Inchauisti, José María “Tinín”.
Aquest torero, popular als anys seixanta, va formar part de la “banda serratiana”. “Tinín” treballarà com a ajudant del cantant a l’època en què el representa
José María Lasso de la Vega.
Indignat
Durant el seu discurs d’investidura com a doctor honoris causa a la Universitat
Pompeu Fabra, el juny de 2011, Serrat va apel•lar a la força i dignitat del moviment dels indignats i el 15-M.
Infància
“La meva infància transita entre casa, el col·legi i el carrer, entre una escola
repressora nacionalsindicalista i apostòlica i romana que deixava poques escletxes a les lògiques curiositats infantils, un carrer que constitueix una mena
de fòrum per a tots els veïns i paradís per als més menuts, on aprenies tot allò
que no t’ensenyaven a l’escola. I la casa, on es projectava tot l’amor però on es
vivien encara les seqüeles d’un temps terrible que costava molt de superar”.
Informació
“Allò únic que sóc capaç d’explicar és tot allò que escolto, que veig, que sento.
És el meu principal punt d’informació”.
‘Informe Semanal’
El programa informatiu de TVE fa una cobertura excel•lent del retorn de Serrat
a l’Argentina l’any 1981, després de sis anys d’absència.
Infusions
Durant els assaigs de les gires, Serrat acostuma a beure infusions que li prepara el seu ajudant Xavier Ramírez.
Inspiració
Al llarg de la seva trajectòria professional, Serrat ha repetit incansablement
que la inspiració per a ell són hores de treball i treball, i que les millors creacions són aquelles on convergeixen inspiració, talent i treball.
Internacional
“L’única manera d’arribar a ser un cantant internacional passa per ser un cantant provincià”. Amb aquestes paraules, Serrat contestava a un polític franquista arran de la seva renúncia a participar en el Festival d’Eurovisió.
Internet
Pàgines web oficials, d’admiradors, blocs, fòrums, etc. Gràcies a Internet
l’univers serratià està en una agitació permanent i un moviment continu. Els
seus concerts a l’altra banda de l’Atlàntic són ressenyats quan encara no han
passat 24 hores, i les imatges es pengen de seguida a la xarxa. Es descobreixen
i es posen en línia arxius musicals, cançons no gravades, fotografies inèdites,
entrevistes històriques, etc. Benvinguts al Planeta Serrat!
‘Interviú’
Serrat és un dels protagonistes del primer número de la revista Interviú l’any
1976, quan retorna de l’exili. L’entrevista apareix amb el títol “Serrat: Ahora
habla aquí”. La coberta d’aquest històric número reprodueix una fotografia de
Marisol nua que constitueix una de les icones de la transició democràtica. En el
futur, la revista dedicarà al cantant altres reportatges i entrevistes a càrrec de
la periodista Pilar Eyre.
Intimitat
Serrat ha sabut preservar la seva intimitat fins i tot en les èpoques de més protagonisme mediàtic per part de l’anomenada premsa del cor. Només en comptades ocasions ha obert les portes més intimes de la seva vida a la premsa, com
va fer amb el periodista Luis del Olmo per a la revista Protagonistas. L’any
2005 un Serrat íntim, en companyia de Ricard Miralles al piano, començava
una llarga gira que es prolongarà fins al 2008 amb el nom de Serrat 100 X 100.
Íñigo, José María
Representant del nou periodisme musical dels anys seixanta, José María Íñigo
deixarà abundants cròniques sobre Serrat a la revista Mundo Joven i en altres
mitjans.
Irònic
A cançons com Muchacha típica o Conillet de vellut, Serrat comença a fer ús d’un
to irònic fins aquell moment desconegut en les seves lletres, i que continuarà
en temes com La mujer que yo quiero, Cenicienta de porcelana, etc. Aquest com-
ponent d’ironia s’ha vist increïblement reforçat gràcies a la col·laboració amb
Joaquín Sabina.
Itàlia
És el país europeu on l’obra serratiana ha tingut una major projecció, des de les
primeres versions de Mina fins als treballs més complets de Gino Paoli. Serrat
ha tingut la complicitat de periodistes com Gianni Minà i Paolo Limiti –traductor d’algunes de les cançons– i ha fet aparicions en programes de la RAI o en el
mateix festival de San Remo.
J
J&J
Després dels seus recitals triomfants al teatre Carlos III, Serrat fa una tanda
d’actuacions a la discoteca madrilenya J&J, un dels clubs de moda a la capital. La nit del debut, entre el públic hi ha Atahualpa Yupanqui. Serrat li dedica
unes paraules d’admiració. Els dos cantants es fonen en un abraçada sobre
l’escenari.
Jaca
Localitat del Pirineu aragonès i primera destinació professional de Serrat com
a becari del CSIC al Centre Biològic Experimental. Serrat aprofitarà per fer el
servei militar –les milícies universitàries– a l’Escola de Muntanya, on coincideix amb alguns companys que esdevindran amics i, en part, responsables del
seu futur musical.
Jazzístic
Desafortunadament, la desaparició de Tete Montoliu ens va privar d’un possible “Serrat jazzístic”, del qual només vam gaudir a l’aperitiu d’aquell Misty
magistralment interpretat al Palau Sant Jordi l’any 1996. A canvi, tenim les
versions que en el seu moment va fer el músic jazzista de les cançons de Serrat.
Joventut
A la cançó Ara que tinc vint anys, Serrat proclama la seva força juvenil, “la revolució biològica” a la qual es referirà l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán.
A la fi dels anys seixanta, Serrat es converteix en el representant d’una part de
la joventut catalana i espanyola, entre la cultura fan adolescent i la generació
universitària.
Joventut Peronista
Per a una campanya electoral de renovació del Senat, la Joventut Peronista
utilitza una estrofa de la cançó Sinceramente tuyo, als cartells propagandístics:
“Nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio”.
Jota
“Arremángate Mariana / que aquí mismo te la clavo / arremángate Mariana /
que cada vez que te miro / me salen chispas del nabo”. Jotica de caràcter popular que Serrat entona durant un programa de COM Ràdio conduït per Joan
Barril i Joan Ollé.
Juan & Junior
Juan Pardo i Antonio Morales Junior formen un popular duo musical actiu
entre 1966 i 1968. Comparteixen amb Serrat el mateix representant artístic,
José María Lasso de la Vega, i l’autoria de la cançó Per Sant Joan / En San Juan,
que presentaran al Festival de la Cançó de Barcelona l’any 1968. Juan & Junior
seran dels primers a visitar Serrat després de l’afer eurovisiu al seu refugi de
Cala d’Or.
Juanito
Nom familiar i al qual ha fet referència a cançons com La mujer que yo quiero,
i que ha donat títol a un magnífic text biogràfic a càrrec de l’escriptor Manuel
Vicent al diari El País, “De Juanito a Joan”.
Jutge
Serrat serà batejat i numerat com el “jutge” número tretze en la formació Els
Setze Jutges. En aquest grup “militarà” entre 1965 i 1967.
Fent possible l’impossible
Descobreix-lo
K
Kansas
Marca argentina de pantalons texans que utilitzarà la imatge del cantant a les
primeries dels anys setanta com a reclam comercial. El cantant Camilo Sesto
també apareixerà en diverses campanyes publicitàries.
Kamfert, Bent
El seu nom ha passat a la història de la música popular per ser l’autor del tema
Strangers in the night, cantat per Frank Sinatra, i a la crònica serratiana com
l’arranjador de la cançó La, la, la.
Kaps, Artur
Home de l’espectacle. Va arribar a Barcelona amb la Companyia dels Vienesos a l’inici dels anys quaranta, i va aconseguir un gran èxit gràcies a les seves
revistes musicals, elegants i sorprenents pel que feia als recursos i als efectes
tècnics. Amb la posada en marxa de la televisió, va fer alguns dels programes
musicals més populars dels anys seixanta, com Los amigos del martes o Noche
del sábado, on Serrat debuta el 1967. Kaps també serà un dels protagonistes de
tot l’afer eurovisiu pel que fa a la promoció i al desenllaç.
Kasparov, Gari
Campió d’escacs amb el qual Serrat va protagonitzar una partida múltiple durant una estada de promoció del jugador rus a Barcelona als anys vuitanta.
Kennedy, Mike
Nom artístic del cantant alemany Mike Vogel, líder del grup Los Bravos. Mike
Kennedy i Serrat protagonitzen un curiós incident reflectit a la portada de la
revista Mundo Joven quan el cantant alemany afirma que Serrat “té veu de cabra” i desqualifica el tractament musical del disc de Machado, del qual diu que
està més a prop d’un disc de soul que de la cançó d’autor.
“Kitflus”, Josep Mas Portet
Músic d’algunes de les bandes històriques del jazz-rock barceloní com Iceberg
o Pegasus, ha deixat la seva empremta en discos com Tal com raja, En tránsito,
Nadie es perfecto, Banda sonora d’un temps d’un país, Mô, etc. La sonoritat de
Serrat en aquests darrers anys no es podia entendre sense la seva aportació.
Knörr, Gorka
Cantautor bascocatalà i polític nacionalista. Entre les cançons del seu repertori
destaca la versió en basc de Paraules d’amor, amb el títol de Maitasun hitsak,
pertanyent a l’àlbum Pont de l’ànima / Arimaren Zubiak.
Kubala, Ladislao
“Ha estat el meu referent infantil, amb tota la càrrega emocional que això comporta. Ell ha estat el jugador que ens agradava a tots i que tots apreciàvem, qui
més ens ha fet somiar. En el meu cas està lligat absolutament a la part emocional i més tendra de la meva vida, quan les olors, els colors i els paisatges tenen
tota la força. És el jugador que va despertar en mi tot l’erotisme esportiu”, deia
Serrat a propòsit del mític davanter del Barça. La passió pel jugador quedava
ratificada a la cançó Kubala, que segellava per sempre aquesta història d’amor
sobre la gespa. A la cartera del cantant hi ha guardada com a record la fotografia del futbolista.
L
L’Avenç
Centre cultural de la localitat d’Esplugues de Llobregat on es produeix el debut
escènic de Serrat com a membre dels Setze Jutges el diumenge 2 de maig de
1965.
‘La Actualidad Española’
A les primeries de l’any 1968 la revista recull una enquesta on diferents personatges de la cultura espanyola, Camilo José Cela, Buero Vallejo, Gabriel Celaya
o José María Pemán, entre altres, expressen la seva opinió favorable perquè
Serrat defensi la cançó d’Eurovisió en català. L’enquesta constitueix un cop
d’efecte per a la campanya a favor del català al festival.
La Gordita
Nom en honor d’una amiga mexicana i amb el qual es coneix la furgoneta motor-home (amb cuina, bany i saló) que serveix al cantant i quinze persones més
per als seus desplaçaments durant la gira mexicana del 75-76.
La Lira Ampostina
Banda municipal de la localitat d’Amposta que va participar en l’històric recital
dels 30 anys d’Al vent al Palau Sant Jordi. Serrat hi va col·laborar, cantant Paraules d’amor amb la banda en un concert per recaptar fons per a l’entitat.
La Lupe
La que fóra reina del bugaloo i després passaria a la vida mística, també va ser
temptada per les cançons de Serrat i es va apropiar en primera persona del
tema Como un gorrión, amb arranjaments salsers de Tito Puente.
‘La radio con botas’
Programa de Radio Nacional que va suposar el debut com a conductor radiofònic de Serrat. La sèrie radiofònica fa un repàs a la crònica sentimental espanyola des dels anys quaranta fins als anys noranta amb cançons, cròniques
literàries, etc. S’emet entre abril i juny de 1991. Els guions estan coordinats per
Joan Ollé i en la producció hi participa Tallers 83. Hi col·laboren, entre altres,
Terenci Moix, Joan Barril, Manuel Vázquez Montalbán, Eduardo Mendoza, J.
A. Goytisolo, etc.
La Trinca
El grup més popular de la cançó catalana. A partir de l’any 1970, La Trinca
superarà en vendes a Serrat al mercat català. El grup fa de teloner als concerts
del Teatre Victòria el maig de 1970. Durant la gira per Catalunya de 1977 comparteixen alguns escenaris i protagonitzen junts gags memorables als xous
televisius No passa res i Tariro Tariro. El grup ha deixat una cançó satírica amb
el títol Ara que tinc vuitanta anys.
La Voss del Trópico
Nom artístic de Ramon Farràs, veu heterodoxa de la cançó barcelonina dels setanta. Els dos futurs “vocalistes” coincideixen en la seva infància als Escolapis
de la Ronda de Sant Antoni i, anys després, a la universitat. Farràs, ja com La
Voss del Trópico, deixarà, entre altres registres, un treball molt especial sobre
els versos de Papasseit així com una esplèndida versió del tema Aquellas pequeñas cosas a ritme de bolero que recorda la manera de fer del mític cantant cubà
Bola de Nieve.
Las Vegas
Sala de festes de Barcelona en la qual Serrat va actuar per primera vegada el
mes de maig de 1968, en una de les primeres presentacions barcelonines després de l’afer eurovisiu.
Lasso de la Vega, José María
Representant artístic que començaria els seus passos en el món taurí com a
apoderat. La figura i els espectacles de Lasso de la Vega assenyalen el teatre, la
revista o la cançó entre els anys cinquanta i vuitanta. Lasso de la Vega va marcar una etapa decisiva del cantant en la seva projecció com a figura internacional. Coordina les primeres gires de Serrat per terres sud-americanes –seguint
els circuits comercials en els quals ja ha treballat–, les presentacions als principals teatres i sales de festa, les intervencions en les cadenes de televisió, etc.
Respectat i odiat en el món de l’espectacle, l’etapa Lasso-Serrat és un capítol de
llums i ombres que es tanca l’any 1975. Serrat recordarà més tard la seva relació: “Ell va fer possible que jo m’enfrontés a una sèrie de reptes als quals potser
sol no m’hauria enfrontat. També m’he trobat amb ell molt sol com no m’he
trobat sol altres vegades de la meva vida, perquè els motius, les motivacions
per aquests reptes no eran coincidents, vull dir que no vaig sentir-me massa
tranquil moltes vegades en aquella època. Des que vaig deixar de treballar amb
ell, ho faig molt més tranquil i amb els col·laboradors que ara tinc. Penso que
de tota aquella època a mi allò que m’ha quedat finalment és una història bastant poc plena”. Lasso de la Vega va morir l’any 1987.
‘Lecturas’
Revista de l’anomenada premsa rosa o del cor que proporcionarà una gran
cobertura al cantant entre els anys seixanta i setanta. La revista recull en exclusiva, a l’inici de l’any 1974, la notícia del fill “secret” de Serrat, i el 1978 la del
casament amb la model Candela Tiffon.
Leem, Christa
Artista barcelonina de music-hall ja desapareguda. Apadrinada pel poeta Joan
Brossa, Christa Leem destacarà pels seus números de striptease en la Barcelona
dels anys 70. Durant un acte del PSC al Poble Espanyol de Montjuïc l’any 1977 i
després de la intervenció musical de Serrat, l’artista s’ofereix a fer un striptease
en honor del cantant.
Legió d’Honor
Com el seu amic Albert Puig Palau, Tio Alberto, Serrat ha estat distingit per
l’estat francès amb aquesta condecoració l’octubre de 2007.
Lemebel, Pedro
Escriptor xilè i activista gai. Lemebel és l’autor d’una divertida crònica amb el
títol Tu boca me sabe a hierba on explica la visita del cantant a la Universitat
de Santiago l’any 1994. L’escriptor, enmig d’un públic universitari polititzat,
aconsegueix acostar-se al cantant i fer-li un petó per a sorpresa de tots els assistents, començant pel mateix Serrat, protagonista d’una de les situacions
més curioses de tota la seva trajectòria professional. Després de l’afectuosa
salutació, una part dels assistents, com escriu Lemebel, li va dedicar tota classe
d’insults.
León, René
Empresari artístic, León ha estat el responsable de les gires de cantants com
Serrat, Paco de Lucía, Joaquín Sabina i d’altres per terres mexicanes. Està casat amb Aurora Bayona, component del famós duo Pili i Mili.
León, Rafael de
Quan va morir Rafael de León l’any 1982, Serrat ja havia deixat el seu nom
escrit a la cançó Temps era temps. L’escriptura i la saviesa literària del lletrista
de la copla ha estat reivindicada freqüentment pel cantant, a l’alçada de Brel,
Brassens, etc.
‘Les Guillermines del rei Salomó’
Sèrie de TVE Catalunya protagonitzada per Guillermina Motta i que tindrà Serrat com a protagonista d’un dels capítols en una paròdia inspirada en My fair
Lady, aquí La dama i el bergant. Tots dos canten el tema Bany de cultura, amb
lletra de Narcís Comadira i música de Joan Vives.
Les Luthiers
Les trajectòries de Serrat i Les Luthiers es creuen en l’àmbit professional i
artístic entre l’Argentina i Espanya. Serrat acabarà sent un dels protagonistes
de l’obra El flautista y las ratas del grup argentí i es va encarregar de prologar el
llibre Cuentos en serio, de Daniel Rabinovich. Per les actuacions a Buenos Aires
acostuma a presentar-se al Teatro Rex, escenari també de grans èxits per al
grup musical.
Limiti, Paolo
Periodista, conductor televisiu i lletrista, a Paolo Limiti li devem unes de les
“traïcions” més flagrants a l’obra serratiana: la versió de La tieta que, amb el
títol de Bugiardo e incosciente va cantar –i amb la qual triomfà– la cantant
Mina. La història de la tieta es transformava en una sensual balada d’amor. La
“traïció” serà perdonada a la vista de la interpretació de la diva italiana. Limiti
ha traduït a l’italià temes com Balada de otoño (Ballata d’autumno), Romance de
Curro el Palmo (Ahi mi’ amor) o Señora (Signora).
Llach, Lluís
“Gràcies a Serrat el públic va passar de Raphael a Serrat”. (Lluís Llach). El
setembre de 1968, uns fulls publicitaris de la discogràfica Concèntric anunciaven “I ara Lluís Llach”. Els promotors postulaven el cantant de Verges com
a “recanvi” de Serrat després del seu pas al bilingüisme. Les comparacions
amb Serrat són freqüents a l’inici de la seva trajectòria, i en un moment fins i
tot comparteixen un mateix públic adolescent en el mercat espanyol. En més
d’una ocasió s’ha volgut establir una rivalitat entre tots dos cantants, que ells
mateixos s’han encarregat de desmentir. Llach, com Serrat, és un gran admirador de l’obra d’Atahualpa Yupanqui.
Lluís Miquel
Cantant del grup Els 4 Z, una de les formacions que des de València s’uneix a
la Nova Cançó. Serrat i Els 4 Z participaran en moltes de les vetllades musicals
dels anys seixanta. Per al disc en directe Silenci, gravem, interpreten junts el
tema de Jacques Brel La Fanette, enregistrat en directe al Teatre Principal de
València.
Lomas, Bruno
Una de les veus imprescindibles del rock en espanyol dels seixanta. Seguidor
de Gene Vincent i Johnny Hallyday, recorre una carrera musical entre el rock
i la cançó melòdica. El 1966 resulta guanyador en el Festival de la Canción del
Mediterráneo, i el 1968 torna a repetir amb la cançó Per Sant Joan, escrita per
Serrat i Juan & Junior, però en aquesta ocasió hi queda en tercer lloc.
Los Chichos
El grup de rumba madrileny i Serrat coincideixen en un míting socialista al barri barceloní de La Mina l’octubre de 1982. Los Chichos deixaran una versió del
tema Tu nombre me sabe a yerba.
Los Chalchaleros
“De los cerros tucumanos me llevaron los caminos / y me trajeron de vuelta sentires que nunca se harán olvido...”. Aquesta Zambra del grillo uneix la veu de Se-
rrat i el grup folklòric Los Chalchaleros, i el tribut emocionat de l’alumne al seu
gran mestre, Atahualpa Yupanqui.
‘Los Cuarenta Principales’
Popular programa de la Cadena Ser promogut per Tomás Martínez Blanco i
Rafael Revert. L’any 1967 Serrat s’hi presenta per primera vegada durant un
concert matinal amb gran èxit cantant només en català. Durant el programa,
el telèfon de l’emissora rep les trucades d’alguns oients molestos pel fet que es
canti en català.
Lucía, Paco de
El 1979, a la localitat de Sant Feliu de Guíxols, Paco de Lucía acompanya Serrat
en la cançó Mediterráneo. El guitarrista torna a col·laborar en el disc Material
sensible (Malsons per entregues i Salaam Raschid) i en l’àlbum Utopía (en el
tema del mateix nom).
Luna Park
Mític recinte de la ciutat de Buenos Aires i on Serrat ha viscut algunes de les
seves presentacions més recordades. Durant la gira Dos pájaros contraatacan es
grava el disc en directe Serrat & Sabina en el Luna Park, que recull l’atmosfera
dels històrics concerts realitzats els dies 28 i 29 d’abril del 2012 a la capital
argentina.
Rendiment i eficiència en perfecta sintonia
Descobreix-lo
M
Machín, Antonio
Machín és una de les veus que formen l’àlbum musical i sentimental de
l’Espanya de postguerra, amb cançons com Dos gardenias, Angelitos negros o
Toda una vida. Serrat participa en el documental Machín: Toda una vida, de Núria Villazán, amb Joaquín Sabina, Sara Montiel i altres testimonis.
Madres de la Plaza de Mayo
Des del seu retorn a l’Argentina, després del període dictatorial, Serrat ha
mostrat el seu suport en la lluita d’aquest col·lectiu. L’any 2001 intervé en un
concert homenatge a les Madres de la Plaza de Mayo quan es compleixen vinti-cinc anys del cop militar. Al festival canten també Pablo Milanés, Víctor Heredia i Jaime Roos. Serrat interpreta Cantares, Pueblo blanco i Para la libertad.
Madrid
Sense haver-li dedicat una cançó com a Barcelona, Madrid ha estat una ciutat
fonamental a la trajectòria professional de Serrat. Teatres com Carlos III, Lope
de Vega, Palacio de la Música, Alcala-Palace, Salamanca, etc. l’han aplaudit
amb força en nits memorables i estades amb el cartell d’”entrades exhaurides”.
Els concerts al Parc d’Atraccions constitueixen durant molts anys una cita clàssica pels fans madrilenys quan s’acomiada la temporada d’estiu. Durant un
dels seus recitals al Parc d’Atraccions comença a ploure d’una manera insistent
i les deu mil persones que omplen el recinte continuen als seients malgrat la
pluja. Serrat i els seus músics s’ho miren amb emoció.
Mafalda
El personatge creat per Quino ha protagonitzat algunes vinyetes dedicades a
Serrat, entre altres, una frustrada col·laboració per al disc El sur también existe,
que havia de formar part del contingut gràfic de l’àlbum i on Mafalda reflexionava sobre determinades zones geogràfiques del cos.
Majordom
Per a la interpretació del tema Disculpe el señor de l’àlbum Utopía, Serrat es va
transformar en la figura d’un majordom que exhibia la seva saviesa i picardia
professional i profetitzava sobre la fi del marxisme.
Malaltia
“Mai vaig deixar de treballar perquè per a mi era una forma de normalitzar la
meva vida. La malaltia no em col·locaria en una situació d’anormalitat i mentre
el cos respongués seguiria treballant. Inclús vaig plantejar-me les actuacions
d’acord amb els tractaments i les seves conseqüències. Si jo em tractava un
dilluns sabia que allò em duraria fins dimecres o dijous, així que divendres,
dissabte i diumenge treballava i pujava a un escenari”. El cantant va fer públic
el 2004 que patia càncer. “En la vida allò important no és el que et passa sinó
com ho afrontes”, declarà Serrat en la roda de premsa.
Mallofré, Albert
Crític barceloní , especialista de jazz, que al diari La Vanguardia escriu les primeres cròniques musicals sobre Serrat i segueix molt de prop tota la seva trajectòria.
Manolo
Nom d’un dels bàrmans de Bocaccio i al qual Serrat es referirà com “l’home
que portava els miracles a les mans”. “Per a mi, els bàrmans eren els companys
que estaven a l’altra banda de les copes”, dirà a propòsit d’aquests professionals.
Manzanero, Armando
El compositor mexicà és un dels participants del documental Serrat, el último
trovador, on explica l’impacte que va sentir durant el seu primer viatge a Espanya l’any 1969 amb les cançons de Serrat. “Ell va saber fer arribar a tota una
generació una nova cançó que suposava un salt respecte a la cançó tradicional
que fins aquell moment s’escoltava”.
Maradona
A més de fer acte d’aparició a la cançó Kubala, el jugador argentí és el protagonista d’una versió “retocada” de Mare Lola, mai registrada: “S’alça i es troba tot
sol, centra i marca un gol... Maradona”.
‘Marató de TV3’
La presència del cantant a les maratons de TV3 ha estat freqüent i ha participat
en quasi totes les edicions, acompanyat, en moltes ocasions, de Josep Maria
Bardagí, director musical del programa.
March, Ausiàs
Entre les moltes cançons no gravades per Serrat hi ha el poema No hi ha béns,
no hi ha fortuna d’Ausiàs March, que va interpretar en alguns dels concerts de
la gira de 1979.
Margarit, Joan
Al disc Mô, Serrat va incloure el bellíssim poema de Margarit La mala mar. El
poeta arquitecte havia fet algunes incursions a la Nova Cançó escrivint per a
Enric Barbat els temes Cabaret d’esquerres i Els qui vénen.
Margarit, Remei
Una de les veus pioneres de la Nova Cançó, Remei Margarit va ser de les primeres a escoltar les cançons de Serrat: “A casa meva casa hi havia el quarter
general i allò era una desfilada contínua de gent. Cada dissabte venia algú a
veure si podia cantar amb nosaltres, i un d’ells va ser el Joan Manuel Serrat.
Fou molt bonic. Recordo que el dia que va venir jo estava derrotada perquè
feia molt poc que havia tingut el meu fill Maurici, el petit, i li vaig obrir la porta
amb la criatura al coll. Duia uns pantalons texans i resultava molt maco, venia
recomanat per l’Enric Barbat, i mentre jo li anava donant les farinetes al Maurici, ell tocava les seves cançons”.
Marinaleda
Població sevillana on va a cantar el 1982 a favor de les reivindicacions dels
jornalers andalusos encapçalades per l’alcalde i líder camperol Juan Manuel
Sánchez Gordillo.
Marisol
La història d’amor entre Pepa Flores, Marisol, i Serrat va passar per les revistes
del cor quasi de puntetes en el seu moment, a les primeries dels anys setanta,
com si hi hagués un pacte de silenci per part dels mitjans periodístics. Serrat
negava categòricament cap relació sentimental amb l’estrella i aquesta mai en
va fer cap esment, ni per desmentir ni per confirmar. Dècades després, Serrat
es referirà finalment a aquell idil·li quasi secret amb aquestes paraules: “La
Pepa i jo vam ser dos joves que s’estimaren molt i molt francament”. Només algunes fotografies de la parella durant una estada a Mèxic, on van coincidir, són
testimoni del feeling entre tots dos. Marisol deixarà una de les versions més
càlides de Tu nombre me sabe a yerba i mai més enregistrarà cap altra cançó de
Serrat. Algunes veus assenyalen el primer encontre amorós durant els Mundials de Futbol a Mèxic l’any 1970.
Marsé, Juan
Serrat va prendre l’argument del conte Los fantasmas del Roxy, de Juan Marsé,
per a la cançó del mateix títol inclosa a l’àlbum Bienaventurados, i un dels temes més aconseguits de la dècada dels vuitanta del seu cançoner.
Marsillach, Adolfo
El nom del director teatral apareix com a responsable del disseny de la
il·luminació dels recitals que el cantant fa a la fi de 1968 al Palau de la Música
Catalana. Marsillach i Serrat formaran part del llarguíssim cartell cinematogràfic de la pel·lícula La ciutat cremada.
Martes y Trece
Aquest duo ja desaparegut ha fet algunes de les paròdies musicals més divertides de Serrat a TVE.
Martí, Claudi
Va ser durant molts anys director del segell Edigsa, amic i còmplice del cantant
en moltes de les aventures musicals. Claudi Martí estarà entre els convocants
de la roda de premsa a la llibreria Ona de Barcelona en la qual s’anuncia la
renúncia de Serrat al Festival d’Eurovisió, i formarà part del grup d’amics que
l’acompanya en l’avió de retorn de París a Barcelona l’agost de 1976.
Martín, Paco
Aquest metge andalús va ser el responsable del primer gran web no oficial, Serrat desde siempre y para siempre, dedica a Serrat i que durant molts anys aglutinarà tots els seguidors a la xarxa i servirà de portaveu.
Martini, Mia
Desapareguda tràgicament, Mia Martini enregistra a l’àlbum Il giorno dopo
(1973) la cançó Signora, una versió en italià de la Señora de Serrat.
Martorell, Oriol
El musicòleg i històric director de la Coral Sant Jordi escriu el text de presentació del disc Cançons tradicionals, publicat per Edigsa el 1968.
Mas i Pasqual, Pere
Un altre nom imprescindible en la projecció de Serrat a la xarxa. Pere Mas és el
responsable d’una web dedicada al cantant i el coordinador, amb Toni Badia,
de l’animadíssim fòrum de la web oficial, de consulta obligada per a serratians i
serratianes de totes les edats i latituds.
Maspons, Oriol
Oriol Maspons era el primer destinatari a ocupar la plaça de fotògraf de la
cançó Conillet de vellut, però per problemes de rima va ser substituït per
Leopoldo Pomés. Maspons és també l’autor de la fotografia de la coberta del llibre Últimas tardes con Teresa, on apareix la model Susan Holmquist en un cotxe descapotable, la futura Conillet de vellut. Al seu llibre The Private Collection,
Serrat va col·laborar amb un fragment de la cançó Muñeca rusa.
Massiel
Nom indissoluble de la figura de Serrat i figura victoriosa la nit del 28 d’abril
de 1968 al Royal Albert Hall de Londres amb el La, la, la. Després de l’afer eurovisiu, les relacions entre els dos cantants es normalitzaran, però la polèmica
sobre la cançó i el festival continuaran arrossegant-se fins l’actualitat. La cantant és coneguda familiarment entre la tribu musical com La tanqueta de Leganitos. En el seu moment, Serrat li va reprotxar no haver-li comunicat la seva
substitució en el festival.
Mauriat, Paul
Aquest director d’orquestra i cèlebre per les seves versions instrumentals, ha
estat el responsable que la cançó Penélope figuri entre els temes més populars
de l’anomenada Easy Listening Music i sigui un gran èxit al Japó. Les versions
de Penélope a càrrec de les orquestres de Paul Mauriat, Frank Pourcel i Caravelli amenitzen des de fa temps les grans superfícies i altres espais comunitaris.
‘Me queda la palabra’
Títol d’un llibre coordinat pels periodistes Ramon Trecet i Xabier Moreno que
reuneix una sèrie d’entrevistes a la plana major de la cançó d’autor: Serrat,
Pablo Guerrero, Aute, Lluís Llach, Raimon, Mikel Laboa, Pi de la Serra, Sisa,
Daniel Viglietti, Amancio Prada, etc. Pel moment de realització del llibre, l’any
1978, i la situació política i social, resulta un document revelador i on es manifesten les diferències, existents encara en aquell moment, entre Serrat i determinats membres de la Cançó, com Raimon, Pi de la Serra o Lluís Llach.
Mederos, Rodolfo
Bandeonista argentí al qual podem escoltar en cançons com Historia de vampiros i Benito del disc Nadie es perfecto. Mederos és també l’arranjador dels temes
El último organito i Fangal de l’àlbum Cansiones.
‘Mediterráneo’
Amb Mediterráneo cristal·litzen amb èxit totes les cares del mosaic serratià:
romàntic, crític, intel·lectual, sofisticat i, sobretot, popular. Per primera vegada la matèria prima serratiana perd el seu caràcter unitari i tres arranjadors es
reparteixen el disc dur: Juan Carlos Calderón, Antoni Ros-Marbà i Gian Piero
Reverberi. Mediterráneo, per esperit i proximitat geogràfica, recull l’herència de
la Supplie pour être enterré à Sète de Georges Brassens i la tradició del cançoner
espanyol. Hi tenim un estilitzat exercici entre la sentimentalitat de gust kitsch i
el text com a objecte d’atenció lírica. La cançó acabarà cohesionant un disc que
no responia a cap voluntat conceptual d’àlbum i on apareixen totes les temàtiques serratianes: evocació del passat i quotidianitat (Barquito de papel, Aquellas
pequeñas cosas), l’univers amorós, romàntic (Lucía) o desmitificat (La mujer
que yo quiero), apunts socials (Pueblo blanco, Qué va a ser de ti) i l’adaptació lírica, el poema Vencidos, de León Felipe. Es tracta, doncs, d’un àlbum solar en el
qual, quaranta anys després, es manté aquest misteri necessari on s’encreuen
les paraules i la música en un moment de creació vora el mar.
Memòria
“L’única possibilitat que tenim d’aspirar a un futur és conservant la memòria.
La gent que insisteix tan obstinadament a modificar la memòria col·lectiva té
molts pecats per amagar. Em semblen uns pervertits públics, tots aquells que
fonamenten el futur en l’oblit”.
Menotti, César
L’amistat entre l’entrenador César Menotti i Joan Manuel Serrat és un viatge
continu entre l’Argentina i Barcelona amb el futbol i altres arguments com a
correspondència. Per al llibre El futbol sin trampa, de César Menotti i Ángel
Cappa, Serrat fa un pròleg divertit i pedagògic sobre futbol i infància.
Mercè
A les festes de la Mercè de 1987 Serrat canta a la Plaça de la Catedral davant de
més de cinquanta mil persones. Al recital presenta algunes de les cançons del
seu nou disc Bienaventurados.
Mestres
“Recordo la primera mestra, la senyoreta Conchita, que em va ensenyar a llegir
al carrer, mentre anàvem pel carrer, jo agafat del seu braç, miràvem els rètols i
aprenia a llegir”.
‘Metamorfosis’
Pel·lícula dirigida el 1970 per Jacinto Esteva, que va aprofitar la benvinguda
multitudinària de Serrat a l’aeroport del Prat per gravar algunes escenes.
Middle of the Road
L’any 1971, a la madrilenya discoteca J&J, té lloc un dels aparellaments més
curiosos: Serrat formant cartell amb el grup Middle of The Road, populars en
aquell moment gràcies a la cançó Chirpy Chirpy, cheep cheep. El motiu fou un
recital benèfic organitzat per la FAO contra la fam al món.
Mihura, Miguel
Autor teatral espanyol. El 1971 es va parlar d’un muntatge de la seva obra Tres
sombreros de copa amb Serrat com a protagonista i en format de comèdia musical, però no arribaria a dur-se a terme.
Milanés, Pablo
Amic i col·laborador del cantant en concerts, homenatges, discos i altres pro-
jectes entre Espanya i Cuba. El 1975 Serrat incorporava en el seu repertori el
tema La vida no vale nada; el 1986, cantava el tema de Milanés Yo pisaré las calles nuevamente en el disc Querido Pablo; i Pablo Milanés, l’any 2005, participava en el disc col·lectiu Cuba le canta a Serrat, amb una versió del tema Mensajes
de amor de curso legal.
Milhaud, Alain
Productor musical. El seu nom apareix al llarg dels anys seixanta i setanta
en molts dels projectes musicals que es fan en la música espanyola. Grups de
música pop com Los Canarios o els Pop Tops, o cantautors com Paco Ibáñez
o Maria del Mar Bonet, són protagonistes d’algunes de les seves produccions.
Entre els projectes no reeixits de Milhaud hi ha la realització d’un disc sobre
Brel amb la participació de Serrat.
Mina
Diva de la cançó popular europea des de fa més de cinquanta anys. L’any 1969
Mina transforma La tieta en un dels seus major èxits, Bugiardo e inconsciente.
No serà fins l’any 2007 en què graven junts la cançó Sin Piedad per a l’àlbum
Todavía, un registre que no deixa el cantant amb bon gust de boca. La cantant
havia estat la primera opció per a la cançó Es caprichoso el azar, que finalment
gravarà Noa.
Minà, Gianni
Periodista, escriptor i conductor televisiu compromès amb els problemes de
Llatinoamèrica. A la revista L’Espresso publica una entrevista amb el títol “Il
Dylan di Spagna”, que serveix de presentació del cantant a Itàlia. És autor del
llibre América un continente desaparecido, amb un text presentació de Serrat.
Mini
Entre els cotxes de l’escuderia Serrat destaca el Mini Cooper, amb el qual se’l
pot veure en algunes fotografies de la fi dels anys seixanta. El cantant Tony
Ronald explicarà alguna anècdota sobre les carreres nocturnes per l’autovia de
Castelldefels mentre tornaven de la discoteca Tropical.
Miracle
“Que les coses es produeixin per miracle no té cap mèrit”.
Miralles, Ricard
La Cara B de Serrat. “Estava fent el servei militar quan vaig anar a la Plaça
del Sol de Gràcia a veure una actuació que el Joan feia a l’envelat amb el Tete
Montoliu, i va ser precisament el Tete el que va recomanar”. El disc Per Sant
Joan/Marta va suposar l’inici de la col·laboració entre els dos músics, que ha
continuat fins a l’actualitat amb els seus parèntesis. Miralles ha posat l’accent
en discos com Dedicado a Antonio Machado, Serrat 4, En tránsito o Cada loco
con su tema. Músic jazzista, inicis al Jamboree Jazz Club, director musical del
segell Discophon, treballs a la Nova Cançó, produccions amb Alberto Córtez,
Mari Trini, Soledad Bravo, etc. assenyalen la seva trajectòria musical. Miralles
i Serrat seran els protagonistes d’una de les tournées més llargues i intenses,
Serrat 100 X 100.
Miramar
Nom amb el qual es coneixen els estudis de TVE a Barcelona situats a la muntanya de Montjuïc i que van veure el debut televisiu de Serrat –veu en off– al
programa Mare Nostrum cantant el tema Ara que tinc vint anys.
Miró, Pilar
Realitzadora de televisió i de cine que va mantenir una forta amistat amb Se-
rrat, primer durant el franquisme i després en l’etapa socialista amb Felipe
González. No arribarien a realitzar cap projecte artístic significatiu.
Mite
La paraula “mite” ha estat associada a la figura de Serrat en moltes ocasions.
El cantant ha esdevingut un símbol i el personatge ha acabat arrossegant una
sèrie d’etiquetes de caràcter social, polític, musical, etc. El mite del Serrat lluitador antifranquista, el mite del cantant rebel, el mite del cantant censurat, el
mite del cantant romàntic, etc.
‘Mô’
Nom amb el qual els habitants de Menorca anomenen popularment la ciutat de
Maó i que ha donat títol a la cançó i a l’àlbum amb el qual Serrat tornava a la
creació en català després de quasi dues dècades, l’any 2006.
Moix, Terenci
L’escriptor apareix en el guió de Tren de matinada (després, Paraules d’amor).
Terenci Moix també va col·laborar en alguns dels guions radiofònics del programa La radio con botas. A la revista Mundo Joven protagonitza un divertit diàleg amb un Serrat a l’altra banda de l’Atlàntic i que en el moment de
l’entrevista només va vestit amb calçotets...
Moix, Ana María
Autora del llibre 24 horas con la gauche divine, que inclou una divertida enquesta amb una sèrie de personatges relacionats amb aquest grup i període
barceloní. A la pregunta sobre tres característiques imprescindibles per poder
ser membre de la gauche divine, Serrat respon: 1. Muntar una associació dels
ganduls més treballadors del país. 2. Bramar contra la censura. 3. Ser soci del
Barça.
Montllor, Ovidi
La nit del 30 de novembre de 1994, al Teatre Calderón d’Alcoi, es reunia per
primera vegada –i última– una bona part de l’antiga Nova Cançó. El motiu no
era un altre que compartir amb Ovidi Montllor, en aquell moment amb una
greu malaltia, unes hores d’amistat i cançons. Serrat, que acaba de tornar de
Sud-amèrica, no pot faltar a la cita amb l’amic. També hi són Raimon, Maria
del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Marina Rossell, Tomeu Penya, Al Tall, Toti
Soler i altres companys musicals. Tres mesos després moria el cantant d’Alcoi.
Serrat li deixa com a homenatge una coratjosa versió del seu tema, Perquè vull.
L’any 2008 va rebre el Premi Ovidi Montllor del Col·lectiu de músics Ovidi
Montllor. Durant els concerts de Dos pájaros contraatacan, Serrat i Sabina li
fan un tribut al cantant interpretant els temes Perquè vull i Homenatge a Teresa.
Montoliu, Tete
“Treballar amb el Tete era una fantasia cada dia. Era una cosa diferent perquè no hi havia un treball previ de cançó. Ell agafava la cançó i sobre aquesta
cadascun fèiem el nostre treball, i llavors passava el que passava. Més que un
director musical, el Tete era un company d’escenari”. Durant un breu període, entre abril i agost de 1968, pianista i cantant formen tàndem en una sèrie
d’actuacions que suposen el retorn de Serrat als escenaris. Trenta anys després,
tornaven a compartir l’escenari del Palau Sant Jordi amb la complicitat musical d’un vell estàndard americà, Misty o Tot és gris en la versió de Jaume Picas.
Al concert, Tete Montoliu deixava una versió esplèndida de Paraules d’amor. La
fotografia del cantant a la portada del diari La Vanguardia davant del fèretre de
Tete Montoliu quedarà com una de les imatges més colpidores de l’àlbum serratià.
‘Montonera’
Títol d’una cançó que no passaria mai pels estudis de gravació. La llegenda
austral parla d’una núvia “montonera”, aquesta organització armada situada
a l’esquerra del Peronisme, i que hauria desaparegut i mort durant la dictadura militar a l’Argentina. Serrat, en les poques ocasions en que s’ha referit a la
cançó, assenyalava com a protagonista de la cançó a una jove anomenada Alicia i assasinada per l’extrema dreta. Gràcies al polític i pensador argentí Rodolfo Puiggrós, una de les veus més respetades del peronisme d’esquerres, la
cançó seria “rescatada” i veuria finalment la llum.
Montsalvatge, Xavier
A la revista Destino el compositor publica una crítica elogiosa del primer elapé en català publicat l’any 1967. Montsalvatge destacava les seves gravacions i
cançons com Ara que tinc vint anys, Els vells amants o Cançó de matinada, que
“revelan una madurez, un equilibrio, un impulso emocional, una capacidad de
agudeza y clarividencia interpretativa”.
Moreno J. J.
Tècnic de gravació que apareix en els registres discogràfics de treballs com Piel
de manzana, Res nos és mesquí, Tal com raja, etc.
Mort
La mort en primera persona fa acte d’aparició en la poètica serratiana amb el
tema Si la muerte pisa muerto, una cançó a mig camí entre Le moribund, de Jacques Brel, i el Qui, de Charles Aznavour. A la gira Dos pájaros de un tiro, Serrat i
Sabina exorcitzaven els seus dimonis particulars amb humor i el tema El muerto vivo, de Peret. A La orquesta del Titanic, Serrat i Sabina desgranaven les successives morts d’un tal Martínez, primer cognom, per altra banda, de Joaquín
Sabina.
Motta, Guillermina
“Hi ha una imatge per a mi que no es pot esborrar: Serrat a casa dels meus
pares cantant les dues cançons que acabava de compondre: Cançó de matinada i La tieta. Ho recordo amb molta tendresa”. “La primera vegada que el vaig
veure, crec que era a casa de Xavier Elies, encara no l’havia sentit cantar, i em
va fer molta gràcia, amb aquell aspecte una mica infantil. Li vaig preguntar:
“Tu que tens setze anys?”. I ell molt seriós em digué: “Escolta, en tinc vint-i-un,
eh?”. Malgrat aquest inici una mica desafortunat, Serrat i Guillermina establiran una forta amistat amb correspondències musicals, televisives, polítiques,
etc.
Multa
Els antics governadors civils del règim franquista destacaven, entre altres coses, per les seves generoses multes a l’hora de castigar els “exabruptes” o les
“eixides de to” dels cantants. Raimon, Llach, Queco Pi de la Serra, etc. no es
lliuraran d’aquestes sancions econòmiques. Durant una actuació a un club de
Pamplona l’any 1973, Serrat pronuncia “unes frases al·lusives” al conflicte laboral que estava patint la capital navarresa. És detingut durant dues hores al
Govern Civil i se li imposa una multa de 50.000 pessetes.
‘Mundo Joven’
Revista musical que es va publicar entre 1968 i 1974, i que va dedicar moltes
cobertes i reportatges a Serrat. El primer número de la revista apareix amb una
fotografia del cantant i de la italiana Patty Pravo, en aquell moment triomfadora amb La bambola. Entre els periodistes de la revista trobem Pilar Cambra,
Juby Bustamante, Joan Manresa, Lluís Bonet Mojica, José María Íñigo, etc.
Muñoz Molina, Antonio
Autor del pròleg al llibre Cancionero de Serrat, publicat per Aguilar-El País
l’any 2000. “Serrat, en el millor sentit, era un dels nostres. Duia els cabells
llargs i les patilles que nosaltres volíem deixar-nos i tenia aquella joventut
adulta que a nosaltres, atrapats en la paràlisi impacient de l’adolescència, ens
semblava tan inassolible com els somnis d’abocar-nos al món exterior”.
Mundstock, Mario
La veu en off del component de Les Luthiers serà l’encarregada de presentar
“La orquesta del Titanic” a la gira de Dos pájaros contraatacan.
N
Naixement
El 27 de desembre de 1943 Serrat arribava al món a la Clínica L’Aliança de Barcelona. Aquest mateix any havien nascut Salvatore Adamo, Janis Joplin, Mick
Jagger, Julio Iglesias, Keith Richards, Pablo Milanés i José Luis Rodríguez El
Puma.
Nano
Nom amb el qual es coneix el cantant i que a partir dels anys setanta es farà
molt popular a l’Argentina. Joaquín Sabina, amb la cançó Mi primo el nano, va
acabar d’immortalitzar-lo.
Natura
Al llarg de la seva obra literària i musical, al costat de temàtiques com les
amoroses o de caràcter social, sobreeixirà en la lírica serratiana la natura experimentada o reflexionada des de diferents miradors i continguts. Des de
l’observació naturalista fins a l’alerta ecològica, des del paisatge botànic –amb
una llista abundant de les diferents espècies arbòries, com ara oliveres, roures,
alzines, pins, palmeres, etc.– fins a l’observatori ornitològic poblat per gavines,
falciots, coloms, pardals, falcons, entre altres espècimens, o el cant a bestioles
més domesticades com el gall carnerià o el gos, rodamón i llibertari. Tot un
decàleg d’intencions expressives amb la natura com a protagonista que acabarà
per erigir-se com un dels leitmotivs més persistents en l’obra serratiana, i que
la distingiran expressivament d’altres cançoners d’autor.
Negre
Abans que esdevingués la bandera distintiva de les tribus gòtiques i després
que Los Bravos haguessin dictat que Black is Black, aquest color serà el distintiu de la figura de Serrat sobre els escenaris durant la temporada 1969-1970.
De negre rigorós, com alguns dels grans intèrprets de la Chanson, és el Serrat
que es presenta en els recitals de primavera de 1969 amb els versos de Machado, el que recorre places de bous, sales de festa i envelats durant l’estiu boig
d’aquell mateix any i el que debuta, a l’altra banda de l’Atlàntic, als teatres de
Mèxic, Santiago de Xile, etc. amb els versos republicans de don Antonio Machado.
Neruda, Pablo
En alguna ocasió, Serrat va parlar de posar-li música a la poesia de Pablo Neruda, però l’única incursió en l’obra del poeta xilè és el poema Puedo escribir los
versos más tristes esta noche del cèlebre poemari amorós per al projecte Neruda
en el corazón que es va presentar l’any 2004 al Palau Sant Jordi.
Nervis
Els nervis han estat un element inevitable durant molts anys sobre l’escena.
Nervis que en paraules del mateix Serrat li feien acabar els concerts amb les
ungles clavades a les palmes de les mans.
Noi del Poble Sec
Dins de la campanya de promoció del cantant apareix aquest títol, que
l’acompanyarà durant molt anys com a reconeixement del seu origen geogràfic
i social. Entre els possibles autors de la frase hi ha el locutor Salvador Escamilla.
Nova Cançó
“Aquesta gent que venia als nostres concerts, que comprava els nostres discos
i que defensava el nostre treball és la que va fer possible que la Nova Cançó
fos una realitat i que nosaltres poguéssim fer el nostre aprenentatge. La Nova
Cançó no va ser només una nova cançó per allò que era una cançó amb argument, on el text havia de tenir importància, contingut líric, continguts que per
descomptat en moltes ocasions no eren del gust de l’administració, sinó també
pel fet de fer-ho en català. Era un desafiament en un temps en què la cultura
catalana, com la basca o la gallega, estaven condemnades a l’ostracisme”.
Nova York
L’any 1976 Serrat cantava per primera vegada a Nova York, al Town Hall Theatre, una presència musical que se succeirà en el futur i en altres escenaris de la
ciutat.
Novola
En aquest segell edita el 1968 el seu primer disc en castellà amb els temes Poema de amor i El Titiritero. Novola serà la marca moderna i juvenil del segell
Zafiro, que comptarà amb artistes com Los Brincos, Juan & Junior, Massiel,
Mocedades, Marisol, etc.
Nu
A la pel·lícula La llarga agonia dels peixos es podia veure un fugaç nu del cantant en les escenes inicials.
Àgil, versàtil i preparat per tot
Descobreix-lo
O
O’Neill, Alexandre
El poeta portuguès Alexandre O’Neill serà l’encarregat de traslladar algunes de
les cançons de Serrat a la llengua de Pessoa i Amalia Rodrigues. Amb el títol
de Joan Manuel Serrat… E as suas cançoes va aparèixer el 1969 un àlbum que
incloïa temes com O ferro-velho (El drapaire), una versió que es farà popular en
la veu del gran cantant de fado, Carlos do Carmo, O Saltimbanco (El titiritero),
Pouco a pouco (De mica en mica), etc. Aquest disc restarà com un dels pocs treballs unitaris del cantant per adaptar internacionalment les seves cançons.
Òbila
Segell discogràfic que van crear Serrat i Marià Albero a l’inici dels anys setanta
dins d’Edigsa, com a plataforma per a creadors, músics, projectes i necessitats
d’un espai per mostrar la seva feina. A Òbila sorgiran, entre altres, els cuplets
de Guillermina Motta, Ia i Batiste, Barcelona Traction, Iceberg, Enric Barbat,
etc. Com recordava Marià Albero, “totes les produccions van tenir en el seu
moment un toc d’originalitat reconegut pels mitjans de l’època, i la majoria
dels treballs van ser premiats per la seva aportació a la modernitat”.
Obiols, Raimon
Al disc Res no és mesquí, Serrat fa una dedicatòria al polític socialista. El cantant li donarà suport en la campanya electoral per a la Generalitat de Catalunya
i altres moments polítics de la seva trajectòria.
Obrer
Serrat ha reivindicat el seu origen obrer i popular. Obrers seran els protago-
nistes de la cançó Caminito de la obra, i aquesta classe social també feia acte
d’aparició en el tema Por las paredes, en la construcció d’aquella Catalunya
mestissa i plural tan reivindicada i defensada pel cantant.
Ocaña, Luis
Corredor d’origen espanyol que donarà jornades èpiques al ciclisme amb els
seus duels amb l’altre mite, Eddy Merckx. Serrat guarda entre els seus records
un mallot del Tour de França que li va regalar Ocaña.
Ocell
A més d’haver servit de protagonista i emblema per a les gires “ocellaires” amb
Joaquín Sabina, els ocells, i les aus en general, tenen una gran representació en
el cançoner serratià: pardals, falciots, rossinyols, gavines, falcons, etc.
Obscè
No hi ha constància de cap denúncia per obscenitat contra el cantant, però determinades paraules de les cançons de Serrat han estat objecte de censura pel
seu caràcter suposadament obscè o immoral. Entre altres cançons, El drapaire,
Fiesta, Conillet de vellut, Decir amigos, Esos locos bajitos, etc.
Obsessió
Entre les principals obsessions de Serrat hi ha, sens dubte, la de la feina ben
feta com aquell mandat noucentista. És per això que el cantant ha esdevingut
un practicant implacable dels assaigs durant les seves gires.
Ofici
“Un ha d’aplicar-se en el seu treball per un mínim de respecte al públic. Si no
t’agrades a tu mateix en primer lloc, no pots agradar-li al públic. Jo sempre
treballo en la mateixa direcció: busco alguna cosa que interessi i commogui, i
aquest ofici m’ha donat grans satisfaccions, cosa que no vol dir que no dubtis i
no pateixis. Em sento orgullós de tenir aquest ofici. En la mesura en què la gent
canta les meves cançons la meva dedicació està més que justificada”.
Oliver, Joan
Joan Oliver (Sabadell, 1899-Barcelona, 1986). Poeta i escriptor també conegut
pel nom de Pere Quart, autor del poema Infants inclòs al disc Fa vint anys que
tinc vint anys. Oliver és també autor de la frase “tot en aquesta vida és relatiu,
aproximat i provisional”, que Serrat ha fet servit en moltes ocasions. Com Joan
Oliver i Raimon, Serrat en el seu moment rebutjarà la Creu de Sant Jordi.
Olmo, Luis del
Veterà conductor radiofònic que ha mantingut una estreta relació amb Serrat
des dels temps de Radio Peninsular de Barcelona. Serrat serà un convidat puntual del seu programa Protagonistas.
Olimpíades
Si hi ha unes olimpíades en la vida de Serrat aquestes són les Olimpíades de
Barcelona de l’any 1992. Serrat estarà entre els portadors de la torxa olímpica
pels carrers de la ciutat.
Ona
Històrica llibreria catalanista i seu de l’editorial Edigsa. Allà té lloc la presentació als mitjans de comunicació de la carta de renúncia de Serrat al Festival
d’Eurovisió. Als seus baixos, Antoni Ros Marbà posarà l’accent a moltes melo-
dies serratianes.
Ondas
Premis radiofònics conduïts per Ràdio Barcelona, més tard per la Cadena Ser,
que han distingit Serrat en diferents ocasions.
Opera
El Teatre Opera de Buenos Aires es compta entre els escenaris històrics de Serrat a la ciutat de Buenos Aires.
Opereta criolla
Lo que me costó el amor de Laura és el títol d’una opereta del polifacètic artista
argentí Alejandro Dolina i en la qual participen Mercedes Sosa, Les Luthiers,
Ernesto Sábato i Serrat en el paper del guardià del barri del dolor.
Orfeó Donostiarra
Com a preàmbul del Serrat simfònic, al Festival de Peralada de l’any 1997 Serrat fa una col·laboració amb l’Orfeó Donostiarra i l’Orquestra Simfònica de
Galícia. Al programa hi ha els temes Cantares, Vas com les aus, Mediterráneo i
Paraules d’amor.
Originalitat
Paraula que Serrat ha mirat sempre amb una certa prudència pel que fa als
seus treballs musicals.
OTAN
Enmig de la campanya del referèndum sobre l’OTAN, Serrat protagonitza la
coberta de la revista Actual vestit de soldat i amb el titular: “Esta no es mi guerra”. Les fotografies són de Xavier Miserachs. Serrat participarà també en alguns dels concerts que es fan contra l’entrada a l’organització militar, com el
que se celebra a la Casa de Campo de Madrid.
Otero, Julia
Els programes televisius i radiofònics conduïts per la popular presentadora
sempre han tingut com a convidat Joan Manuel Serrat. Julia Otero, d’origen
gallec, va viure durant molts anys al barri del Poble Sec i manté amb el cantant
una llarga amistat.
P
Palacio de Bellas Artes de Mèxic
Un dels espais mítics de la cartografia musical de Serrat, el Palacio de Bellas
Artes de la ciutat de Mèxic li fa una de les recepcions més càlides durant la
primera gira per terres americanes. Serrat, després de Maurice Chevalier, és
el segon cantant de música popular que trepitja l’escenari. La crítica mexicana
l’acull com el cantor de la Nova Espanya.
Palau de la Música
La nit del sis de novembre de 1965 la silueta d’un xicot jove, d’aspecte adolescent i amb la guitarra com a escut melòdic es projecta enmig de l’espai dissennyat per l’arquitecte Domènech i Montaner. És la primera actuació al Palau de la
Música –el Palacio de la Música, com anuncia la publicitat de l’època– i com a
cap de cartell hi ha Raimon, que presenta Cançons de la roda del temps. Enfront
del crit raimonià emergeix el cant de l’enyor serratià, un neoromanticisme de
balades agredolces i factura naïf, la veu que es disposa a proclamar els seus
vint anys com a arma de combat i l’adscripció mediterrània com a identitat entre la muntanya de Montjuïc i l’Avinguda del Paral·lel. L’escenari del Palau de
la Música assenyalarà alguns dels grans moments de la seva trajectòria professional, com el recital, ara ja en solitari, l’abril de 1967 o la sèrie de recitals a la fi
de 1968 que anuncia la seva voluntat de “viure com ho fa el vent, el vent que es
mou lliure entre la gent”. Amb motiu del centenari de l’entitat, el 2008 Serrat
reapareixia amb un recital íntegrament en català, que hauria merescut una gravació de la vetllada històrica.
Palau i Fabre, Josep
Quan Serrat va decidir posar-li música, Palau i Fabre ja havia merescut
l’atenció d’una apassionada Maria del Mar Bonet que cantava el seu poema Jo
em donaria a qui em volgués. Toti Soler i Dolors Laffitte també s’havien deixat
seduir per la seva veu poètica. Al disc Fa vint anys que tinc vint anys Serrat
deixarà una commovedora versió del seu poema Vaig com les aus.
Paoli, Gino
Un dels grans representants de la cançó d’autor italiana i europea. Títols com
Sapore di sale, Senza fine o Il cielo in una stanza n’han fet un dels intèrprets més
populars de la canzone diversa, que revolucionava la música popular italiana a
l’inici dels anys seixanta. Gino Paoli ha dedicat una part de la seva obra a les
cançons de Serrat amb les adaptacions a l’italià de Mediterráneo, Tio Alberto, De
cartón-piedra, Balada de otoño, etc. Al programa Blitz (1982) de la RAI, Serrat i
Paoli interpreten junts La mujer que yo quiero.
‘Paraules d’amor’
Per als multitudinaris recitals de la gira de 1984 Serrat recupera Paraules
d’amor, ara com a objecte compartit amb el públic en el torn de les “propines”.
Així quedarà reflectida la cançó al disc en directe que es publica aquest mateix
any amb la participació del públic. I a partir d’aquest moment, es converteix en
la peça de clausura de tot recital serratià, sobretot en terres catalanes i d’altres
de l’àmbit lingüístic. En català, i també excepcionalment en castellà, Paraules
d’amor s’ha guanyat l’etiqueta de clàssic i un dels temes versionats per artistes
com Alejandro Sanz, Ana Belén, Dyango, Rosario Flores, Tete Montoliu, Chucho Valdés, Mayte Martín, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Amaya, Soledad Bravo, etc. La cançó també ha tingut la seva extensió amb un llibre dels
periodistes Víctor Amela i Roser Amills del mateix títol. Però segurament la
versió més commovedora per al cantant ha estat aquella en què tornant d’un
concert, i en un poble de l’Empordà, ja de matinada, en una revetlla, va escoltar com una orquestra de ball tocava les velles paraules d’amor mentre la lluna
il·luminava la nit. La cançó finalment havia arribat a la seva destinació.
‘Pare’
Durant l’estiu de 1973 Serrat avança una cançó que introdueix un argument,
si no innovador, almenys poc tractat en el cançoner català i espanyol: la proclama ecologista. La cançó està inclosa al disc Per al meu amic i acabarà transformant-se en el tema més popular de l’àlbum. Durant molts anys, acompanya
Serrat en els seus recitals, dins i fora de Catalunya, amb traducció a l’espanyol
si l’auditori ho requereix. La cançó, enunciada amb una certa ambigüitat, no
sabem si està adreçada a un ésser panteista, a un déu espiritual o a una figura
familiar, en aquest cas, el pare, afegeix a l’encert de la melodia, amb un cert
caràcter de romanç trobadoresc, un text que d’una manera senzilla recorre i explica tota la cadena ecològica. La cançó avança en un clímax cada vegada més
dramàtic, que es tanca amb una mena de crida a l’alçament i la defensa ecologista.
Parella
Si hem de parlar d’una parella sobre l’escenari, per antiguitat hauríem de dir el
nom de Ricard Miralles, però per projecció mediàtica aquest títol se l’ha guanyat Joaquín Sabina. Els dos cantants han posat al dia la “fórmula del Dúo Dinámico” on un Serrat –aquí en el “paper” de Ramón Arcusa– acompanya a la
guitarra un extravertit Manuel de la Calva, o Joaquín Sabina per a l’ocasió.
Parera Fons, Antoni
Productor i compositor que s’inicia en la Nova Cançó com a intèrpret baladístic. Intervé en alguns recitals com a primera part de Serrat a la fi dels anys
seixanta. Serrat interpreta el seu tema T’estim i t’estimaré en el disc antològic de
la Nova Cançó.
París
Els carrers i hotels de París conflueixen en diferents etapes en la biografia de
Serrat. Així, la ciutat és l’escenari d’un cantant primerenc, que fa els seus primers passos, un cantant polèmic i dubitatiu que diu no al Festival d’Eurovisió,
o un cantant exiliat, que espera el seu retorn en un París fred i hivernal.
Parra, Violeta
L’estiu de 1972, en algunes de les actuacions, Serrat presenta la cançó Mazurquica modernica de la cantant xilena Violeta Parra, amb el contrapunt irònic
del piano de Francesc Burrull. La cançó l’acompanyarà entre 1975 i 1976 als recitals de l’exili. El tema quedarà enregistrat dècades després al disc Cansiones.
Patrimoni del Mediterrani
Entre els guardons que segurament li han fet més il·lusió hi ha la declaració de
patrimoni del Mediterrani, una distinció que se li va lliurar el 24 de maig de
2008 a la petita demarcació de la Liguria (Cinque Terre, Itàlia).
Patrocinador
La gira musical de presentació del disc Material sensible tindrà la Fundació
ONCE com a patrocinador, la primera vegada que una gran entitat patrocinava
el cantant.
‘Penélope’
La tardor de 1969 apareix en forma de single la cançó Penélope. Durant molt de
temps restarà –per a una part de la crítica– com una peça secundària de l’obra
serratiana, mentre el públic la col·loca entre les favorites del repertori. Penélope enllaça amb una tradició literària espanyola, la figura de la dona fadrina, la
matxutxa, i el seu estigma social, que veiem en obres com La señorita de Trevélez, Doña Rosita la soltera o La tía Tula, o en pel·lícules com Calle Mayor. Però
segurament la seva referència més directa siga la cançó La niña de la estación
escrita pel seu admirat Rafael de León i cantada per Concha Piquer.
‘Per al meu amic… Serrat’
Aquest és el títol dels dos volums musicals en què una sèrie d’intèrprets i
d’estils diversos repassen el cançoner de Serrat en català. Entre les sorpreses agradables, podem destacar el fet d’escoltar Sisa cantar “Per què la gent
s’avorreix tant?”, o Pascal Comelade guardar Cançó de bressol en una caixa de
música.
Perdedors
“Jo vaig néixer en una família de perdedors com tantes famílies d’aquest país.
El meu pare, quan la sublevació de Franco contra el govern institucional de la
República, es va allistar en l’exèrcit republicà fins que va caure presoner. La
meva mare es va quedar òrfena a la guerra, pràcticament tota la seva família va
ser assassinada per les tropes de Franco, i per tant, els fantasmes de la guerra
van viure a la nostra casa. Jo em dic Joan per la meva àvia, Juana, i Manuel pel
meu avi, els pares assassinats de la meva mare”.
Pérez-Mínguez, Pablo
Aquest fotògraf, futur cronista de “La Movida”, coincideix amb Serrat en un
apartament de la Torre de Madrid. Serrat prepara els recitals al teatre Carlos
III i es deixa fotografiar en un ambient de relax i distensió.
Perit agrícola
Després del seu pas per la Universitat Laboral de Tarragona es matricula a
l’Escola de Perits Agrícoles, a l’Escola Industrial que hi ha al carrer del Comte
d’Urgell de Barcelona. En aquesta elecció va pesar més un cert exotisme pel
món rural que una veritable vocació, segons el mateix Serrat.
Pi de la Serra, Francesc
Malgrat que Pi de la Serra va tributar-li una cançó com Sóc el millor, l’amistat
entre els dos cantants ha passat moltes proves del nou. Serrat ha fet algunes de
les millors interpretacions a costa del cançoner de Queco Pi de la Serra: A poc a
poc, Havia de ser així i una contagiosa Lletania a duo al Palau Sant Jordi.
‘Piano Bar’
Programa de TV3 dels anys vuitanta presentat per Jordi Estadella que té entre
els convidats amb Joan Manuel Serrat. Cantant i presentador se sotmeten a
un divertit joc d’imatges entre “el nord i el sud”, la degustació d’un còctel o un
tractament de xoc. En el programa participa també Pi de la Serra.
Piazzolla, Astor
Al retorn d’un dels seus primers viatges per l’Argentina, Serrat explica el seu
descobriment de la figura i la música d’Astor Piazzolla. Algunes fotografies ens
mostren els dos músics en un local noctàmbul de la capital argentina. La relació no anirà més enllà. Serrat es lamentarà més tard de no haver treballat amb
el músic argentí, a diferència d’altres artistes com Georges Moustaki o Mina,
intèrpret d’una volcànica versió del tema Balada para mi muerte al programa
Teatro 10 de la RAI.
Picas, Jaume
Home polifacètic, crític de cinema, escriptor, dramaturg, realitzador televisiu
i lletrista. Jaume Picas col·labora amb l’editora Edigsa, escrivint o adaptant
cançons per a artistes com Núria Feliu, Glòria o La Trinca, amb què fa el popular Festa Major. Jaume Picas va mantenir una forta relació amb Serrat i estarà
al darrere, com a director artístic, de la presentació al Palau de la Música l’abril
de 1967. Picas va morir l’any 1976.
Picazo, Miguel
Director de cinema i representant d’allò que es va conèixer com el nuevo cine
español. El 1969 estarà a punt de dirigir Serrat en la pel·lícula Los hijos de Alvargonzález, sobre el romanç d’Antonio Machado. Tanmateix, aquest projecte,
en el qual Serrat col·laborà amb una aportació econòmica, finalment no es va
produir.
Pinochet, Augusto
L’any 1986, Serrat cantava el seu desig de “tornar a trepitjar els carrers de Santiago de Xile” en els versos de Pablo Milanés. El cop militar del general Pinochet el 1973 havia provocat l’absència del cantant, que, com altres artistes, es
va negar a cantar al país. El 1988 el règim li prohibeix l’entrada durant la campanya del referèndum. El 1990, finalment després de disset anys, Serrat tornava a cantar a Xile, a l’estadi nacional.
Pirata
A la discografia no autoritzada cal assenyalar un disc “pirata” conegut com Serrat al Grec, gravat en directe al Teatre Grec de Barcelona l’estiu de 1983.
Pluralitat
“Desgraciadament, no hem assolit el somni de viure en una societat plural,
tolerant i respectuosa i coneixedora que la pluralitat és la nostra riquesa i no la
nostra enemiga”.
Poble Sec
“El meu barri era un barri de molts accents on es barrejaven obrers immigrants
amb gent de teatre. El Paral·lel, sobretot en la dècada dels quaranta i cinquanta, quan era la gran via de teatres i music-halls de Barcelona, alimentava una
bona part dels pobladors d’aquest barri”. A més de Serrat, del barri del Poble
Sec eixiran, entre altres, Jaume Sisa, Julieta Serrano, Mónica Randall, Los
Mustang, el grup de rock Los Cheyenes, Los 4 de la Torre, Julia Otero, etc.
Poetes
“Sempre que poso música als poemes d’un altre és perquè descobreixo en
aquell altre allò que m’hauria agradat escriure, fer a mi”.
Poeta Cabanyes
A més de ser el nom d’un poeta preromàntic és també el nom del carrer on va
créixer Serrat i que des del 1989 llueix una placa commemorativa que ho recorda.
Porcel, Baltasar
L’escriptor mallorquí traçava un retrat revelador del cantant a la revista Destino l’estiu de 1969, durant el rodatge de la pel·lícula La llarga agonia dels peixos.
A les primeries de 1976, Porcel viatja fins París per a una entrevista amb el
cantant, en aquell moment exiliat, que mira amb cautela la situació política a
Catalunya i a Espanya.
Porter-Moix, Miquel
Un dels “pares fundadors” de la Nova Cançó. Historiador del cinema i bibliòfil, Miquel Porter-Moix és l’autor de Les floristes de la Rambla, una cançó que
Serrat recollirà dècades després i segurament de les composicions més “turístiques” interpretades per ell.
Porter-Moix, Josep
Autor del llibre Una història de la Cançó (Generalitat de Catalunya, 1988) que
en el seu moment va provocar una certa polèmica acusat de fer una anàlisi
molt partidista del moviment musical.
PSC
Des de 1976, les sigles del PSC comparteixen un espai reservat en la biografia
serratiana.
Pradera, Maria Dolores
La incombustible intèrpret i el cantant finalment uneixen les seves veus en el
disc Gracias a vosotros. L’enllaç melòdic es produeix amb la cançó Tu nombre
me sabe a yerba.
Premis
Quasi mig segle de trajectòria professional donen per a molts premis i distincions, des d’aquell trofeu Gavina que rebia el 1967 en la gala del Gran Premi del Disc Català. Així, el cantant ha rebut premis d’una banda i l’altra de
l’Atlàntic, de caràcter discogràfic, cultural, honorífic, musical, etc.
Preservatiu
Durant una entrevista a la cadena Tele 5 la presentadora, l’actriu Laura Valenzuela, li pregunta per l’ús del preservatiu i Serrat, a més d’aconsellar-ne la utilització, reconeix que “a pèl” dóna més gust.
‘Prêt-à-porter’
“Les cançons un les escriu per a tot el món, començant d’entrada per a un ma-
teix, el que passa és que cada un se les acaba fent a la seva mida. Jo sóc com
una sastreria i cadascú es fa les meves cançons a la seva mida: se les talla per
aquí, se les arregla. De l’única cosa que estic segur és que no en volem un manual d’instruccions”.
Proverbis
Durant la gira de Serrat 100 X 100 fa ús de proverbis orientals per enllaçar les
cançons del recital.
Prostitució
A la cançó La primera (Per al meu amic), Serrat narra el seu bateig sexual de la
mà d’una prostituta. En algunes entrevistes ha recordat aquesta iniciació carnal.
Públic
“La meva relació amb el públic es basa en una confiança mútua”.
‘Pueblo’
Diari vespertí de Madrid dirigit per Emilio Romero que concedeix els premis
Popular de l’Any. Serrat, amb Raphael, El Cordobés, Manolo Santana, el Che
Guevara, Farah Diba i d’altres, serà distingit com a “Popular 1967”.
Publicitat
Causes com l’educació infantil, la prevenció de les malalties coronàries o la lluita contra els incendis han tingut la participació en primera persona de Serrat.
Pugliese, Oswaldo
El 17 de juliol de 1988 Serrat compleix un altre dels seus somnis. Es converteix
en vocalista del grup musical del mestre i compositor del tango Oswaldo Pugliese. El concert se celebra al Teatro Albéniz de Madrid, i Serrat hi evoca la figura de Carlos Gardel amb el tango Melodia de arrabal entre el deliri de la gent.
Puig Palau, Alberto
Personatge de perfil quasi llegendari, protagonista d’una biografia on es barregen l’alta burgesia catalana i els gitanos, pilot de cotxes i espia al servei
dels aliats durant la Segona Guerra Mundial, mecenes cultural i organitzador
de festes de la jet set internacional, des d’Ava Gardner fins a Lola Flores. A la
cançó Tio Alberto, Serrat fa un retrat del personatge, que sense dubte hagués
merescut una segona part a la vista de la seva densitat argumental.
Puigserver, Fabià
El desaparegut creador del Teatre Lliure fou també l’autor de l’espectacular
escenografia que va acompanyar Serrat en forma de gran ocell matissià durant
els anys vuitanta.
Pujol, Jordi
Les relacions entre el polític i el cantant no han passat mai de la discreció. Per
altra banda, Serrat s’ha manifestat moltes vegades crític amb la política convergent pel que fa a la seva projecció en la cultura.
Pujols, Francesc
Aquest curiós filòsof ha estat evocat en més d’una ocasió per Serrat. “Hi havia
un català universal que va dir que arribaria un dia en què els catalans, pel fet
de ser-ho, anirem pel món i ho tindrem tot pagat. Ara, em passa allò que deia
Pujols, em conviden a dinar a tots els llocs. Això significa que als restaurants
estan contents de tornar-me a veure i comprovar que segueixen conservant un
bon client”.
Puvill, Josep
Amic i fotògraf. Pep Puvill ha deixat cobertes inoblidables, com l’àlbum Com
ho fa el vent, amb el rostre tendre i alhora seductor de Serrat. També és l’autor
de portades de discos com La tieta o de les fotografies del primer disc de llarga
durada en català. La càmera de Puvill ha escrit una part significativa de la biografia de Serrat: els recitals amb Tete Montoliu, les estades a Cala d’Or, la gira
històrica de 1984…
Creat per sorprendre als que saben d’automòbils
Descobreix-lo
Q
Quadern de notes
Serrat acostuma a portar sempre un quadern o bloc de notes on escriu o deixa
constància d’alguna idea o possible argument musical.
‘Qué bonito es Badalona’
La publicació de la cançó el 1978 va provocar la protesta de l’alcalde de la ciutat
de Badalona, encara del règim franquista, que acusava el cantant d’haver injuriat la localitat catalana. La cançó també va estar instrumentalitzada pel partit
d’extrema dreta Plataforma per Catalunya en un espot per a les municipals del
2001, que va haver de retirar davant la protesta del cantant.
Queco
Nom familiar del primer fill de Serrat, Juan Manuel, nascut el 1969 a Madrid
de la seva unió amb la model Mercedes Doménech i que romandrà en “secret”
fins l’any 1974. Juan Manuel Serrat “Queco” també és pare de dues nenes,
Luna i Lucía.
‘Querido Cabaret’
Espai musical de TVE (1990) presentat i dirigit per la cantant Guillermina
Motta i que va disposar de la presència de cantants com Paolo Conte, Milva,
Juliette Gréco o Serrat, en una actuació especial on va interpretar els tangos
Malena, Taconeando i Margot. El cantant Ovidi Montllor interpretava un cambrer de la sala.
Quino
La seva amistat es remunta a l’any 1972, amb ocasió d’una visita del dibuixant
a Barcelona. No es coneixen, però tant Serrat –pel creador de Mafalda– com
Quino –per l’intèrpret de Mediterráneo –havien mostrat respectivament la seva
admiració. Joaquín Salvador Lavado, o Quino per a l’humor gràfic, forma part
d’aquest “club iberoamericà” on també hi ha Eduardo Galeano, Mario Benedetti, Alvaro Mutis, Roberto Fontanarrosa, etc. Tots units per l’amistat i una visió
del món a una i altra banda de l’Atlàntic.
R
Rabassa, Francesc
Músic barceloní, Francesc Rabassa, bateria, passarà per una de les formacions
senyera del rock i el pop català dels anys seixanta, Los Gatos Negros. Més endavant, amb Lucky Guri (teclats) i Jordi Clua (baix), crea el trio de jazz-rock
Barcelona Traction. Rabassa formarà quartet musical amb Ricard Miralles,
Jordi Clua i Josep Maria Bardagí, una de les formacions més sòlides de l’escena
serratiana i que acompanyarà el cantant al llarg dels anys vuitanta.
Ràdio
Primera gran finestra de la infància de Serrat i gràcies a la qual la vida s’obri
cada dia cosida de cançons, concursos, serials radiofònics o cançons publicitàries. La ràdio esdevé un món de fantasia que il·lumina la foscor de les cases
i suavitza les ferides del cor. “La ràdio per a mi és el millor company, quan em
llevo pel matí, abans de llegir els diaris, allò primer que escolto és la ràdio, i
quan men’vaig al llit, allò últim que apago és la ràdio”.
Ràdio 4
El desembre de 1980 Serrat anunciava personalment per aquesta cadena, en
forma de petites històries i llenguatge col·loquial, les cançons del seu nou disc
Tal com raja.
Ràdio Barcelona
Des de la seva primera visita a la fi de 1964, l’emissora capitalitzarà la figura de
Serrat i li dóna el seu suport radiofònic.
‘Radioscope’
Aquest popular programa radiofònic mereixeria figurar en algunes de les més
de 200 cançons compostes per Serrat. Conduït per Salvador Escamilla va suposar una plataforma per a la Nova Cançó i els seus intèrprets. Es va començar a
emetre el 13 de gener de 1964 amb un vibrant “Bon dia Catalunya!”, a càrrec de
Salvador Escamilla, i entre els convidats hi havia Josep Maria Espinàs i Guillermina Motta.
Raimon
“Tots hi estem una mica per ell”, diu Serrat a propòsit del significat i el pes de
la figura de Raimon en la Cançó. Com altres cantants, Serrat farà en moltes
ocasions de teloner de Raimon. L’autor d’Al vent ha estat el motor d’arrencada,
la veu que ha servit per cohesionar el moviment musical i donar-li entitat. Raimon, com Serrat, ve d’una família de perdedors de la guerra i amb uns orígens
humils. Tots dos són fills de la postguerra, com podem veure en les cançons
«Quan jo vaig nàixer» (Raimon) i «Cançó de bressol» (Serrat). El cant existencial i juvenil de Raimon, «Al vent», continua en el cant identitari del Serrat
d’«Ara que tinc vint anys». Si Raimon posa música a un poeta “nacional” i antifranquista com Salvador Espriu, Serrat fa el mateix amb Machado i Hernández. La mirada sobre els clàssics de Raimon (Ausiàs March) té la seva correspondència amb la de Serrat i els contemporanis (Papasseit, Carner). Primer
Raimon, i després Serrat, aconsegueixen portar la cançó fora dels circuits clàssics (sales de ball) o marginals (centres i salons parroquials) als teatres. Podem
parlar, doncs, de trajectòries paral·leles amb molts punts en comú, que, malgrat les diferències i, en alguns moments, les polèmiques i els enfrontaments,
han acabat segregant dues grans obres musicals, pròximes i diverses. Dues
obres, en definitiva, que comparteixen la mateixa voluntat: haver-se allunyat
dels vents de les modes. Amb la interpretació de «D’un temps d’un país» Serrat
li ofereix un dels millors regals musicals la nit del 23 d’abril de 1996 al Palau
Sant Jordi. Durant la presentació a l’Auditori de Barcelona (2004), Raimon té
un record per a l’amic malalt i li dedica la cançó «Oh desig de cançons».
Ramírez, Xavier
Secretari i ajudant personal de Serrat, és la persona que guarda la intimitat del
cantant durant les gires i l’encarregat de resoldre tota la intendència domèstica.
Raphael
“Gràcies a Serrat, vam passar de Raphael a Serrat”. Són les paraules de Lluís
Llach per situar una societat i una escena artística on la figura de Raphael capitalitzava fins aquell moment la sensibilitat o el gust musical. El “duel” Serrat-Raphael animarà les revistes i els hit-parades entre la fi dels seixanta i les
primeries dels setanta, com a cara i creu de la música pop espanyola. Raphael
enfront de Serrat. O a l’inrevés. Teatralitat, histrionisme, manierisme escènic
enfront de sobrietat, senzillesa, intimitat. Si Raphael feia de la desmesura el
seu vector estètic, Serrat respon amb una contenció gestual digna de l’Actor’s
Studio. Hi haurà moments per a la polèmica de les revistes del cor, quan Serrat, davant de la notícia d’una possible boda de Raphael, declara “tan difícil
és que Raphael es casi com que a mi en tornin a cridar per a Eurovisió”. La
trobada Serrat-Raphael de moment resultava impossible, i caldrà esperar quasi quaranta anys perquè tots dos coordinin les veus en l’era digital i els versos
machadians de «Cantares».
‘Rar’
Com altres artistes, si un dia Serrat es decideix, ja té material de sobre per
fer el seu disc Rar, aquell que reuneix les peces més desconegudes, insòlites o
originals. Per al projecte, anotem cançons com «Platxèria» o «Divisa», sobre
poemes no editats de Salvat-Papasseit, interpretacions dels temps de l’exili,
«La vida no vale nada» (Pablo Milanés) o «La poesia es un arma cargada de
futuro» (Paco Ibañez-Gabriel Celaya), cançons populars («La lluna, la pruna»,
«La taverna d’en Mallol»), temes de la Nova Cançó («La balada d’en Jordi
Roca», «Nova Cançó de S’amor Perdut»), tangos («Malena», «Taconeando»),
de pel·lícules («Els amants») sud-americanes («Camino de los Quileros»,
«Canción de los horneros», «Luna Tucumana», etc.). Ja ho veuen, de material
possible no ens en falta.
Recital
Recital i Serrat formen un matrimoni indissoluble. Des d’aquella presentació
en solitari al Palau de la Música l’abril de 1967 amb un Serrat agafat a la seva
guitarra, els recitals han estat el millor test a l’hora d’avaluar-ne l’evolució
artística. I aquests recitals han vist la transformació sobre l’escenari d’un jove
intèrpret, encara aprenent, en l’artista seductor i magnètic. Del Serrat que
“estrenava” les mans en els recitals del Palau de la Música l’any 1968, al Serrat
degustador d’una copa de cava, entre cançó i cançó, al recital de format íntim.
‘Recitals 77’
Nom utilitzat per a la gira que, en companyia de Barcelona Traction i Quartet de Corda, va recórrer una bona part de les terres de parla catalana durant
l’estiu de 1977. En acabar l’estació, el balanç final era de prop de noranta concerts.
Recitat
La primera notícia discogràfica d’un Serrat recitant la tenim a «Poema de
amor», una introducció que serà obviada en interpretacions posteriors, no sabem per quines raons. Aquesta modalitat continuarà donant els seus fruits en
«Cantares» i els repetits versos “Caminante no hay camino...” i «La saeta», els
recitats més populars. Recitats trobem també en «De cartón piedra», al final de
la cançó, com a clausura dramàtica, i en l’«Elegía» hernandiana, com a obertura lírica. En algunes ocasions, excepcionalment, s’ha servit de poemes per introduir una cançó, com la poesia de Walt Whitman o de Vicente Aleixandre per
cantar Miguel Hernández.
Records
“Si nosaltres no manipuléssim els nostres records, els carrers estarien plens
de gent penjada i els ulls dels ponts plens dels cadàvers de la gent que s’hauria
llançat per suïcidar-se”.
Refranyer
El refranyer popular ha estat freqüentment reivindicat per Serrat com a font
pedagògica i literària. Serrat n’ha fet ús en moltes de les cançons i ha titulat
alguns dels seus àlbums, com ara Cada loco con su tema. I com no, un Serrat al
qual li agrada recordar allò de “Quien canta, sus males espanta” com a cultura i
filosofía musical.
Regàs, Oriol
L’empresari i promotor, a més d’amic i company de les nits de Bocaccio, vetllades en la casa de Llofriu en la companyia dels seus gossos, va col·laborar en diferents projectes amb Serrat: organització de concerts, representació artística o
acompanyament en el seu retorn a Barcelona l’any 1976. L’empresari va morir
l’any 2011. Al seu funeral es va sentir, entre altres cançons, «Paraules d’amor».
Religió
Fora dels coneguts ritus tradicionals, bateigs, primeres comunions,
l’assistència a la boda o funeral d’algun amic, els lligams o les pràctiques religioses de Serrat resten com un territori bastant desconegut i poc exercit.
‘Remena nena’
Títol d’un conegut cuplet que acompanyarà per sempre Guillermina Motta de
l’àlbum que, amb suport de Joan Manuel Serrat, va constituir un dels seus majors èxits de vendes i que va suposar el rellançament de la seva carrera musical. Serrat, amb altres veus il·lustres, com Francesc Burrull o Ramon Calduch,
s’encarregarà, a més, de la part coral.
República
Règim polític pel qual Serrat ha demostrat –malgrat la seva coneguda discreció–, sinceres simpaties que l’han fet, fins i tot, cantar els colors de la bandera
republicana. De moment l’única concessió monàrquica que se li coneix ha estat
la de vestir-se de rei mag l’any 1982 i rebre algun premi de mans dels reis o els
prínceps d’Astúries.
Represaliats
Com a homenatge als represaliats del franquisme, Serrat intervé en un festival
al Palau Sant Jordi amb els actors Juan Diego, Lluís Homar, Julieta Serrano,
Mercedes Sampietro, l’Orfeó Català i Pi de la Serra. L’acte es promou per recuperar la memòria històrica de la repressió franquista en el 70 aniversari del
final de la Guerra Civil i l’inici de la dictadura.
Reverberi, Gian-Piero
Arranjador i compositor italià que col·labora en el disc «Mediterráneo». Reverberi ha treballat amb cantants com Mina, Gino Paoli, Lucio Battisti, Fabrizio
de André, etc.
Revolució
Malgrat haver viscut de prop l’inici del famós i revolucionari Maig del 68 o
haver conegut revolucions com la cubana o la sandinista, les inquietuds revolucionàries de Serrat han passat quasi sempre per un filtre crític i examinador.
Tot i així, no ha pogut evitar i cantar que prefereix la revolució abans que els
malsons.
Ribas, Antoni
Director que ha estat darrere del debut a la pantalla de Serrat, Paraules d’amor,
i de l’última –de moment–, La ciutat cremada, segurament en el paper en què
el cantant va quedar més satisfet. Antoni Ribas va morir l’any 2007.
Ríos, Miguel
L’any 1972 Miguel Ríos publicava una versió vibrant del tema «Cantares» que
va produir algun que altre atac d’urticària en els fans més conservadors de
Serrat. Els dos cantants compartiran més d’un escenari en una espècie de mà a
mà torero l’estiu d’aquell any. Més endavant tindran temps de tornar a coincidir en simpaties socialistes, programes musicals a TVE i Canal Sur i en la gira
El gusto es nuestro, que aprofitaran per repassar el repertori de l’un i de l’altre.
En allò que de moment no coincideixen és en les seves preferències futbolístiques: mentre que el cor de Miguel Ríos és tan blanc com la novel·la de Javier
Marías, el de Serrat continua sent d’un intensíssim color blaugrana.
Rivière, Margarita
L’escriptora i periodista, a més d’haver deixat algunes excel•lents cròniques
sobre el cantant, debutarà com a biògrafa amb un llibre dedicat a Serrat.
Rock’n’roll
“El meu primer grup va ser allò que es deia un conjunt, un grup de rock’n’roll
però que mai va debutar, només arriba a tocar a la universitat. Fèiem una mica
de tot, i segurament la nostra indefinició va ser la causa del seu fracàs. Recordo
que barrejàvem coses dels primers Beatles amb el Ma vie d’Alain Barriere”.
‘Rolling Stones’
L’octubre de l’any 2000 a la revista Rolling Stones el periodista Diego A. Manrique publica una entrevista amb el títol “Joan Manuel Serrat, sexo, drogas y
rock’n’roll”. Serrat, per primera vegada, detalla les seves experiències amb el
haixix, la marihuana, etc.
Rodamón
La figura del rodamón sovinteja en l’argumentari musical de Serrat. L’home
que prefereix rodar abans que deixar arrels, l’amant que parteix abans de
deixar la seva empremta en els llençols de l’amant, el personatge Serrat que
prefereix els camins a les fronteres...
Ros-Marbà, Antoni
El primer tram de l’obra serratiana apareix assenyalat per la direcció musical
d’Antoni Ros-Marbà, que posa a punt les cançons del primer àlbum, que inclou
temes com La tieta o Cançó de bressol i el disc de Cançons tradicionals. Els dos
músics es retrobaran en el futur en els àlbums Mediterráneo i Per al meu amic,
on Ros-Marbà torna a encarregar-se de tota la direcció musical. El treball del
músic i arranjador deixa moments de gran inspiració en temes com Helena,
Menuda o el mateix Pare, que Serrat ha desenvolupat posteriorment.
Rumba
En diferents moments Serrat ha deixat testimoni de la seva estima per aquest
ritme que té la seva pròpia identitat en l’anomenada rumba catalana. El 1975
signava la rumba Caminito de la obra, i en el futur altres ritmes rumbers tornaran a coincidir en l’estudi de gravació. A ritme de rumba es produïa un dels
moments més animats de la gira Dos pájaros de un tiro, quan Serrat i Sabina
interpretaven el tema El muerto vivo, de Peret. Formacions rumberes com Sabor de Gràcia, Ai, Ai, Ai, o el mateix Peret s’han encarregat també de passar pel
colador rumber cançons com Paraules d’amor, La cançó del lladre o Me’n vaig a
peu.
Fent possible l’impossible
Descobreix-lo
S
‘Sábados circulares’
Aquest és un dels programes que han assenyalat la història de la televisió i la
comunicació a l’Argentina. Roman en antena al llarg de la dècada dels seixanta
i la primera meitat dels setanta. El conductor és Pipo Mancera, i la tardor de
1969 rep un jove Joan Manuel Serrat que es presenta per primera vegada davant de les càmeres televisives d’aquell país.
Sabaté, Quico
Creador publicitari, amic i estret col·laborador de Serrat, Sabaté està darrere
de molts dels projectes que es produeixen des de l’oficina del cantant, Taller
83. Entre els últims, cal destacar l’afortunat títol Dos pájaros de un tiro. Va morir l’any 2010.
Sabina, Joaquín
Joaquín Sabina va arribar a la cançó d’autor per continuar el camí on Serrat
l’havia deixat amb cançons com «De cartón piedra», «Romance de Curro el
Palmo», «Fiesta» o «La mujer que yo quiero». Així, proposa la continuació narrativa de la senda del Serrat més “literari” versus el Serrat més “testimonial”;
del Serrat més “fabulador” enfront del Serrat més “notarial”; del Serrat, irònic
i desvergonyit de «Conillet de vellut» enfront del Serrat solemne i compromès
d’«A quien corresponda»; del Serrat de «Penélope» enfront del Serrat de
«Bienaventurados». Als dos els unien el tango i la copla, la rima i la lírica. Brel
i Dylan. El bolero de la mitjanit i la ranxera de comiat. Concha Piquer i José
Alfredo Jiménez. Sabina transmutarà del cantant bohemi al trobador modern
i elèctric i enllaça, de pas, amb les noves generacions, necessitades d’un mite
del seu temps. Com el Serrat de «Mediterráneo», era “cantor y embustero”;
com el Serrat de «Señora», “bohemio y soñador”. A falta de les provocacions o
les genialitats d’un Gainsbourg, Sabina ens mostrava la seva cara més canalla i
apareixia despullat amb un bombí com a única peça de vestir. Disputa a Serrat
territoris com l’Argentina i Mèxic, fins aquell moment d’“obediència” serratiana pel que feia a la cançó d’autor. Un primer intent d’escenificació del duo
Sabina-Serrat –encara inèdit– a l’homenatge a Josep Maria Bardagí havia quedat avortat a causa d’un inoportú accident coronari. Així que l’encontre haurà
d’esperar a l’estiu del 2007, quan els dos cantants cuinen mútuament els seus
repertoris, sense moltes sorpreses, un juke box al gust del públic, farcit entre
cançó i cançó de comentaris i els necessaris tòpics i rivalitats. Serrat i Sabina
estan disposats a fer veure que allò seu no és un matrimoni de conveniència
sinó un amor veritable i, si és possible, per a tota la vida, encara que no hi hagi
cap contacte carnal, i que a l’hora de repartir emocions, “tanto monta, monta
tanto”. Sobre l’escenari havien aconseguit la quadratura del cercle, fer de la
diversitat, la complementació feliç, una unió artística on Sabina despertava
el seu “animal escènic” i Serrat sàviament s’abraçava a la guitarra com a fidel
amant. L’etern ball entre el seny i la rauxa. No sabem si per nostàlgia, o per
alguna altra raó inconfessable, els dos cantants van decidir tornar a mostrarse el seu amor sense pecat sobre l’escena amb la gira Dos pájaros contraatacan,
l’any 2012 . Com a prova i també penyora del retrobament, tenim un grapat de
cançons escrites entre Maó i Matalascañas, del Mediterrani a l’Atlàntic, encapçalades per «La orquesta del Titanic», l’himne que cada nit mariners i altres
ànimes a la deriva acostumen a cantar abans de submergir-se en els seus somnis.
Sagarra, Joan de
El periodista Joan de Sagarra i Serrat es van veure embolicats en una petita
polèmica arran de la presentació al Palau de la Música l’abril de 1967. La crítica
del periodista al Correo Catalán no va ser del gust d’alguns seguidors, que ho
van fer notar amb cartes al director. Sagarra és també l’autor d’una divertida
crònica sobre Serrat i la seva “Mare Lola” en la secció que publica als anys setanta al diari Tele-Expres amb el títol Las rumbas de Joan de Sagarra.
Sala de festes
Entre 1967 i 1974 Serrat actua amb freqüència en aquests espais dins d’un
circuit comercial que coneix molt bé el seu representant Lasso de la Vega. Sales com el Florida Park, a Madrid, o El Papagayo, de Barcelona, viuen nits de
triomfs i també algun altre incident.
Salvat-Papasseit, Joan
A «Quasi dona», Serrat proclamava el seu desig de ser “mestre d’amor com el
Salvat” i li dedicava la «Cançó per a Joan Salvat-Papasseit» fent ús d’alguns
versos del poeta com a declaració i compromís de vida. Papasseit serà un projecte llargament acariciat per Serrat que passarà per les mans de Joan Albert
Amargós i que finalment veu la llum amb el toc Bardagí, que li dóna un marcat
accent mediterrani i d’influències populars, ritmes d’havanera i sons de cobla.
Publicat amb el títol Res no és mesquí, assenyala l’últim registre amb el segell
Edigsa. El disc recull l’atmosfera musical de la Barcelona mestissa i mediterrània dels setanta i deixa títols inoblidables com el que dóna nom a l’àlbum, «Res
no és mesquí», «Quina grua el meu estel» o el conjunt «Collita de fruits».
San Agustí, Arturo
Periodista i amic del cantant, autor del llibre Sapore di sale, una “crònica sentimental italiana” i viatge per la Ligúria. Serrat hi escriu un text de presentació.
Sanz, Alejandro
“Serrat ha sigut un dels cantautors que més influència ha exercit en totes
les generacions que hem eixit posteriorment. Li devem haver fet arribar a la
gent la poesia”. A l’edició del 75 aniversari dels Premis Ondas els dos artistes comparteixen l’escenari amb la cançó «Romance de Curro el Palmo». Era
l’encontre feliç entre dues maneres de fer música popular.
Satué, Enric
Dissenyador gràfic i autor d’una bona part de les cobertes discogràfiques per a
Edigsa, Zafiro, Ariola i Sony Music. El dissenyador desvetllava algunes de les
pràctiques del cantant: “Serrat té una tàctica per guanyar adeptes per a la seva
idea. Consisteix a convidar-te a menjar centollo acabat d’arribar del Cantàbric
en algun xiringuito de l’extraradi, lluny del centre urbà i mediàtic. El crustaci i
la companyia en exclusiva formen una aliança invencible”.
Sau
Serrat cantava amb Carles Sabater i Pep Sala, Sau, l’any 1996 al Palau
d’Esports de Barcelona ple de gom a gom, en el concert de tancament de la gira
de presentació del disc Set.
Segadors
La coberta del disc Cançons tradicionals va estar un temps “congelada” per
la censura. La causa n’és el gravat d’uns segadors que hi apareixia com a
il·lustració.
‘Sense Bardagí’
Fou el títol escollit per al concert homenatge del Palau de Sant Jordi el dijous
28 de juny de 2001 encapçalat per Serrat i Joaquín Sabina. Aquest concert
hauria estat un primer assaig de futures aventures posteriors. Serrat, a causa
d’un petit ensurt coronari, quedarà finalment despenjat del cartell i serà Sabina el mestre de cerimònies, acompanyat de la resta dels convidats, com Ana
Belén, Tricicle, Pi de la Serra, El Gran Wyoming, etc.
‘Señora’
La «Señora» de Serrat enllaça amb la «Madame» de Barbara i sobretot amb
«Votre fille a vingt ans» de Moustaki amb veu de Serge Regianni. És també el
títol triat per a un volum dedicat al cantant, d’accent femení, amb veus de les
dues bandes de l’Atlàntic editat per Discmedi.
Serrahima, Claret
Dissenyador gràfic i autor de treballs per a Jaume Sisa, La Rondalla de la Costa, Companyia Elèctrica Dharma, etc. Per a Serrat dissenya el disc Tal com raja.
Serrahima, Lluís
Promotor, activista i pioner de la Nova Cançó, és un dels primers fans que Serrat troba dins del grup musical. Des de casa seva, Serrat sortirà un diumenge
dos de maig de 1965 per al seu debut com a jutge número 13. Serrat farà, anys
després, una versió esplèndida del tema «Què volen aquesta gent?», escrit per
Serrahima.
Serrat, Josep
Empleat de Catalana de Gas, Josep Serrat prové d’una família originària del
Priorat que per culpa de la plaga de la fil·loxera haurà d’emigrar a Barcelona.
Durant la Guerra Civil lluita defensant la República i passa un temps en un
camp de presoners de l’exèrcit franquista. Josep Serrat serà un element determinant a l’hora de donar suport al seu fill quan decideix abandonar els estudis
universitaris per la música, una decisió professional que la família mira amb
inquietud. A la cançó «A quien corresponda« queda el seu nom escrit, i en moltes entrevistes s’hi refereix com un home treballador i tolerant i amb el qual
comparteix l’afició pel tango i matar el temps amb la canya de pescar. Josep
Serrat morirà l’any 1980.
Serrat, Carlos
Germanastre de Serrat que s’ha caracteritzat per la seva discreció mediàtica.
Se’l pot distingir entre les persones que acudeixen a rebre el cantant al seu retorn de l’exili, a l’aeroport del Prat. Carlos Serrat farà, entre altres professions,
la de taxista. Amb motiu del seu nomenament com a representant eurovisiu,
Serrat declarava haver-se’n assabentat pel seu germà taxista.
Serrat, Candela
L’única descendent del clan Serrat que, de moment, ha optat per dedicar-se
a la vida artística com a actriu. D’entrada, la seva experiència ha estat sobre
l’escena i el teatre. Ha participat a la sèrie de TV3 La Riera. Serrat li dedicarà la
cançó «El teu àngel de la guarda».
‘Serrat, Cançons a la carta’
Programa de Ràdio Rubí amb les cançons de Serrat com a protagonista i la
participació de l’audiència. L’espai està presentat per Antoni Badia, gran animador i entusiasta de l’univers serratià a les xarxes , i Lidia Juste.
Serratmania
Entre els anys 1968 i 1974 la “serratmania” s’escampa pertot arreu. Serrat és
el personatge de moda i les seves entrevistes o reportatges omplen les revistes d’informació general, de Triunfo a Hogar y Moda. A una banda i altra de
l’Atlàntic, tot allò que envolta el personatge Serrat desperta curiositat, expectació i, per descomptat, morbo.
‘Serrat en sus propias palabras’
Títol d’un disc promocional per a la ràdio on Serrat introduïa amb històries,
anècdotes familiars, records, etc. una sèrie de cançons. Es tracta de presentacions que en alguns casos desvetllaven el seu origen o matriu creativa.
‘Serrat als barris’
En tornar de l’exili Serrat canta, entre els mesos d’octubre i novembre de 1976,
pels barris de Barcelona en una campanya destinada a recaptar fons per a la
Federació de Barris de Barcelona. Serrat als barris es tanca amb un concert
multitudinari al Palau dels Esports de Barcelona.
‘Serrat… eres único!’
“Tengo el corazón contento…”. Amb la lletra de la cançó de Palito Ortega, Serrat dóna les gràcies pel disc que quinze artistes havien gravat amb algunes de
les seves cançons. Editat per RCA, hi col·laboraven en el tribut musical entre
altres, Juan Perro, Rosario, Ketama, Antonio Flores, Kiko Veneno –l’únic que,
amb Umpah Pah i Sau, tria un tema en català–, Antonio Vega, Lole y Manuel,
Enemigos, etc. I un Joaquín Sabina cantant «No hago otra cosa que pensar en
ti». El projecte és obra del productor musical Paco Martín i constitueix el primer gran volum discogràfic que recull l’obra serratiana per altres intèrprets.
‘Serrat Pop’
Recull de versions que ofereix la cara més pop –encara que els resultats són
ben diversos– del Serrat català, a càrrec de grups com Antònia Font, Miqui
Puig, Refree, Marc Parrot, etc.
Sesto, Camilo
Durant un cert temps Camilo Sesto i Serrat compartiran el mateix representant
artístic, José María Lasso de la Vega, i casa de discos, Ariola Euromusic. I fins i
tot ajudant, José Manuel Inchausti Tinín.
Sexe
A causa de les cançons de Serrat –i d’altres cantautors– les relacions sexuals
començaren a normalitzar-se en la literatura musical i a tractar-se d’una manera més adulta en els anys 60 i 70. De les metàfores de la copla es va passar a
una poètica d’accent realista i relacions més íntimes entre homes i dones.
Sexador
Gràcies a una beca de la Universitat de Barcelona, Serrat va poder exercir la
pràctica professional, que el va fer un excel·lent sexador de pollastres.
‘Show de Nit’
Una de les primeres presentacions de Serrat amb la plana major dels Setze Jutges. Teatre Romea 31 de maig de 1965. En la vetllada, hi trobem Miquel Porter,
Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Delfí Abella, Enric Barbat, Xavier Elies,
Guillermina Motta, etc.
‘Si nos for per tu’
Com a material de promoció de la cançó Si no fos per tu, Serrat grava un videoclip musical on apareix caracteritzat de més de trenta personatges diferents.
Sindicato Nacional del Espectáculo
Un dels sindicats ”nacionals“ creats pel franquisme i que regia el món de
l’espectacle, el teatre, la música, etc. L’octubre de 1975, sota la presidència de
Jaime de Capmany, Serrat n’és expulsat per les seves declaracions ”antipatriòtiques“ efectuades a Mèxic.
Sisa, Jaume
“Serrat, amb Antonio Machín i Concha Piquer, constitueix el cim de la cançó
sentimental de la segona meitat del segle XX al nostre país”, va dir Jaume Sisa.
Snoopy
Una de les vinyetes més recordades per Serrat: Snoopy li diu a Charlie Brown
que se’n va a fer una volta. Al cap d’una estona en torna i Charlie Brown veu
nostàlgic el seu company i li pregunta per què està trist. Snoopy estirat sobre
la teulada de la caseta respon: “Han construït un pàrquing sobre la meva infància”. Aquesta història, Serrat l’ha feta valdre per explicar la desaparició de
molts paisatges i referències de la seva vida.
‘Sóc el millor’
Enmig de la primera –i última– “guerra civicomusical” de la Nova Cançó, Pi de
la Serra posava en circulació una cançó satírica, Sóc el millor, protagonitzada
per un cantant amb moltes coincidències i similituds serratianes.
Socías, Jordi
Els seus retrats de Serrat han il·lustrat les pàgines i les cobertes del magazine
dominical d’El País. Jordi Socías ha estat també el responsable d’algunes de les
imatges més divertides de la parella Serrat-Sabina.
Socias Humbert, Josep Maria
Polític, advocat i col·laborador de Serrat. Des del seu despatx Josep Maria Socias Humbert gestionarà la defensa i els drets del cantant en diferents causes i
processos judicials.
Soledat
La soledat transita per la vida de molts personatges de la poètica serratiana: els
passeigs solitaris de Penélope esperant el seu amant per l’estació hivernal, o la
soledat que comparteixen els vells amants al final de la seva vida. Solitaris són
els camins d’El Titiritero i La Carmeta, vides solitàries i empresonades per als
habitants del Pueblo Blanco o la soledat del creador en busca de la inspiració en
No hago otra cosa que pensar en ti.
Soler Serrano, Joaquín
Periodista de ràdio i televisió, Joaquín Soler Serrano es troba entre els periodistes que viatgen amb Serrat en l’avió de retorn de la primera gira americana.
Soler Serrano retransmet en directe l’esdeveniment.
Solfa, Ricardo
Ricardo Solfa és una de les mutacions del cantant Jaume Sisa. Especialitzat
en boleros, definia així els dos cantants veïns del carrer de Poeta Cabanyes del
Poble Sec: “Sisa i Serrat són com la cara i la creu d’una mateixa moneda, Serrat
és el triomfador, el guapo i milionari, i Sisa és el miop, pelut, i avui marginal i
oblidat”.
Somnis
“Avui hi ha gent que s’estima més veure els somnis per televisió que no pas
tenir-los a prop de casa”.
Stuven, Hugo
Veterà realitzador de programes televisius i responsable de l’especial de TVE,
Música, maestro, protagonitzat per Joan Manuel Serrat el 1981.
Sudaca
Adjectiu amb el qual ha estat honorat i que Serrat ha afegit a la llista de distincions: xarnego, sudaca, mestís...
Supersticions
“Jo no crec en les supersticions, però quan em cau la sal de seguida me la
llenço per darrere, procuro no posar-me res de color groc sobre l’escenari i evito passar sota una escala”. I si l’avís no quedava suficientment clar, deixava un
manual d’instruccions en cas d’auxili en la cançó Toca madera.
T
TV3 al País Valencià
Serrat està entre els firmants, amb noms com Pasqual Magarall, Jordi Pujol,
Manuel Vicent, Mariscal, etc. en contra del tancament de les emissions de TV3
al País Valencià, una recollida de signatures que promou l’entitat Acció Cultural i que donarà peu a mig milió de signatures.
Tamboret
Element indissociable del personatge Serrat. Des de l’any 1968 un tamboret, de
línies art nouveau i provinent de la decoració del club Bocaccio, forma part de
l’attrezzo del cantant en els seus concerts. També hi han posat els culs Miguel
Ríos, Víctor Manuel o Joaquín Sabina.
Tancament
En el sumari antifranquista de Serrat, cal anotar la tancada de Montserrat.
Els dies 12, 13 i 14 de desembre del 1970 un grup de prop de tres-centes persones –en què hi ha noms com Joan Miró, Antoni Tàpies, Terenci Moix, Xavier Rubert de Ventós, etc.– es tanquen al Monestir de Montserrat en protesta
pel Procés de Burgos i les penes de mort imposades a un grup de militants
d’ETA. Entre els tancats hi ha una representació de la Nova Cançó, amb cantants com Raimon, Serrat, Guillermina Motta, Pi de la Serra i Marià Albero,
que ho recordava així: “De la tancada a Montserrat recordo el conyac i el rom
que corrien, les reunions on ja es veien les putes capelletes de poder. Recordo
molts personatges de la cultura i de forma especial i entranyable a Joan Miró,
que ens va deixar bocabadats per la seva personalitat revolucionària i propera
i d’influència montaignesca que jo sempre he estimat. També vaig veure alguns xoricets que han esdevingut senyors de la política més aviat corruptes”.
El fotògraf Xavier Miserachs, en les seves memòries, parla d’un recital “mano
a mano”, mai més repetit, entre Serrat i Raimon durant la tancada. Una de les
conseqüències per part de l’administració franquista serà la prohibició dels recitals que té previst començar aquell mateix mes de desembre per presentar les
cançons de l’àlbum Mi niñez.
‘Take five’
Peça clàssica del repertori jazzístic composta per Paul Desmond i interpretada per The Dave Brubeck Quartet en l’àlbum Time Out (1959) i que va servir
d’inspiració rítmica a Juan Carlos Calderón per als arranjaments de la cançó
Mediterráneo.
Taller 83
Oficina, productora i despatx de Joan Manuel Serrat situada al carrer de Tuset
de Barcelona i que va comptar en la seva fundació amb els noms de l’advocat
i alcalde en temps de la transició a Barcelona Josep Maria Socias Humbert i
Francesc Sabaté.
Tarrés
Per al seu disc Cansiones, Serrat presentava en societat al seu àlter ego, Tarrés,
capicua i palíndrom de Serrat. El tal Tarrés havia tingut un primer anunci en la
cançó Si no fos per tu, però sense descobrir la seva veritable identitat. Se sospita
que en els últims temps Tarrés acostuma a acompanyar Sabina de copes quan
Serrat se’n va a dormir.
‘Taverna d’en Mallol, La’
Cançó del poeta Apel·les Mestres que Serrat va cantar durant un dels seus recitals al Teatre Tívoli de Barcelona l’any 1969. Serrat feia un record al cantant
Emili Vendrell, que va popularitzar la composició.
‘Te deix, amor, la mar com a penyora’
A la narració de l’escriptora Carme Riera, que acompanyarà tota una generació
a meitat dels anys setanta, en un fragment del text hi ha una referència a Serrat
i altres cantants de la Nova Cançó, com Raimon, Guillermina Motta, els festivals de la Nova Cançó, etc. en la Barcelona efervescent dels anys seixanta, que
serveix de paisatge per als seus protagonistes.
Teatre
Abans dels pulcres auditoris i els palaus d’esports, lluny dels crits de les places de bous o el fum de les sales de festa, l’expressió serratiana es construeix
i s’anirà definint sobre els escenaris dels teatres. El naixement de l’intèrpret
seductor, de l’artista magnètic, del cantant romàntic i desafiant, del comunicador i teixidor d’històries, pren la seva carta de naturalesa sobre l’escenari i els
llums teatrals.
Teatre Lliure
El 26 de desembre de 1978, dia de Sant Esteve, el circuit català de TVE emet
un especial gravat al Teatre Lliure on Serrat repassa diferents moments de la
seva trajectòria musical. El recital és íntegrament en català, amb l’excepció del
tema Caminito de la obra. El programa suposa el retrobament del cantant amb
la televisió pública, de la qual era absent des de l’any 1974.
‘Tele-Estel’
El primer setmanari en català d’informació general després de la Guerra Civil. Es va publicar des de l’any 1966 fins al 1969, en què va ser suspès per
l’administració franquista. Joan Manuel Serrat va aparèixer en diverses portades de la publicació.
Telèfon
En aquest apartat hem de posar el número telefònic del final de la cançó Conillet de Vellut: “Ja saps on hem trobaràs: 203 82 82 conillet poregós...”. Per descomptat, Serrat va haver de demanar un nou número a la companyia Telefónica.
Televisió
Les relacions amb TVE han estat marcades per les intermitències. A diferència d’altres cantants, Serrat es veurà desproveït d’aquest important suport de
comunicació durant un temps, i no serà fins la dècada dels vuitanta que les
relacions es normalitzen. El rodatge televisiu de Serrat es produirà a Amèrica,
on les seves aparicions a les televisions i canals d’Argentina, Mèxic, Veneçuela,
Xile, Perú, etc. seran freqüents.
Tena, Carlos
Periodista musical que col·labora i dirigeix alguns dels programes de ràdio i
televisió més innovadors dels anys setanta. El 1981 és l’encarregat de presentar
el programa musical que suposa el retorn de Serrat a TVE, Música, maestro. Serrat hi presenta les cançons del seu nou disc, En tránsito, alternant amb temes
clàssics com Mediterráneo, Aquellas pequeñas cosas, Pare, Para la libertad, etc.
Entre el públic hi ha amics del cantant com Guillermina Motta, Salvador Escamilla, Ia Clua, Luis del Olmo, Antonio de Senillosa, José Luís de Vilallonga, etc.
Tenco, Luigi
Malguanyat cantautor italià al qual Serrat fa un petit tribut en un programa de
la RAI (1982) cantant el tema Mi sono innamorato di te.
Teresa, Ángeles
A més de dedicar-li una de les seves obres mestres, Cançó de bressol, la senyora
Ángeles, segons tots els testimonis que la van conèixer, era una dona amb una
forta personalitat i caràcter. D’origen aragonès i arrels antifranquistes, veurà
com una part de la seva família és assassinada pel bàndol franquista durant
la Guerra Civil. Enmig de la guerra, Ángeles col·labora cuidant i traslladant
els nens orfes del front. El seu record apareix al llarg de l’obra de Serrat i en
cançons com Mi niñez, Soneto a mamá o, darrerament, en Si hagués nascut dona.
Testament
La cançó El testament d’Amèlia li serveix per establir un parlament divertit amb
el públic –no català– en què explica les peripècies argumentals de la composició i les relacions maternofilials de les protagonistes.
Tiffon, Candela
“És intel·ligent, pacient, comprensiva i té molt de caràcter”, ha dit en alguna
ocasió a propòsit de la seva dona. Podríem afegir també la seva coneguda discreció i, evidentment, la bellesa que ha fet sospirar més d’un amic. Candela
Tiffon o Yuta, l’altre nom amb el qual se la coneix familiarment, va treballar
com a model publicitària, protagonista d’una popular campanya d’or dels anys
setanta, professió que abandonarà quan coneix Serrat. Podria haver estat la
protagonista de la cançó La noia que s’ha posat a ballar.
Tintín
El personatge creat pel dibuixant Hergé, i el seu inseparable Milú, és entre les
lectures favorites de Serrat amb altres herois i heroïnes dels còmics com Mafalda, Mortadel·lo i Filemó i Charlie Brown.
Tip y Coll
Duo format per la parella Luis Sánchez Polack i José Luis Coll que aconseguirà
una gran popularitat i èxit amb el seu humor surreal a la televisió i l’espectacle
dels anys setanta. Serrat intervé en un dels episodis de la sèrie televisiva protagonitzada pel duo fent el paper d’un misteriós majordom, l’any 1974.
‘Titanic’
Nom del llegendari vaixell que ha servit de leitmotiv argumental per al primer
disc i treball conjunt de Serrat i Joaquín Sabina, La orquesta del Titánic (2012).
‘Tonadillera’
La Tonadillera és el malnom amb el qual l’actriu Mónica Randall i l’actor Luis
Morris bategen el seu amic Serrat en les nits de vi i de roses del Madrid dels
anys setanta.
Toreski
Nom de l’estudi de Ràdio Barcelona on Serrat va cantar per primera vegada a
la fi de 1964. En vista de l’èxit, Salvador Escamilla decideix “contractar-lo” i
posar-li un sou de 250 pessetes per actuació radiofònica.
Toros
Substantiu que no ha estat exempt de polèmica arran de la prohibició de les
corregudes de bous a Catalunya. Per trobar el Serrat “taurí” hem de remuntarnos als seus anys amb Lasso de la Vega, representant artístic que havia estat
anteriorment empresari taurí i que introdueix Serrat en aquest món. Entre els
amics del cantant hi ha el torero Juan García Mondeño.
Torres, Maruja
Les cròniques i entrevistes de la periodista Maruja Torres amb Serrat com a
protagonista han deixat algunes de les millors pàgines de la literatura periodística serratiana.
Tour de França
L’estiu de 1984 Serrat va veure acomplert un altre somni: seguir el Tour de
França com a comentarista. Serrat treballa per a la Cadena SER i escriu les
cròniques esportives al diari El Periódico. Com a resum d’allò, deixarà la lletra
d’una cançó mai gravada, Abur al Tour.
‘Tren de matinada’
Nom de la novel·la de Jaume Picas que va servir d’argument per a la primera
pel·lícula de Serrat. A causa de les prohibicions imposades per l’administració
franquista, fou necessari escriure prèviament la novel·la, l’única forma legal
que hi havia de poder fer una versió en català de la pel·lícula.
Tribunal de l’Ordre Públic
Conegut amb el nom del TOP, el setembre de 1975 el Tribunal de l’Ordre Públic
li obri un expedient per insults al cap de l’Estat arran de les seves declaracions
contra les execucions dels militants d’ETA i el FRAP ordenades pel general
Franco. I, a més, l’ordre de captura quan trepitgi territori espanyol.
‘Triunfo’
Setmanari d’oposició al règim franquista entre els anys seixanta i setanta. El
mes de febrer de 1970 Manuel Vázquez Montalbán hi publica un revelador article, Serrat y la cultura del barrio, que amb el pas del temps restarà com un dels
textos fonamentals de la bibliografia serratiana.
Troilo, Aníbal
Una altra figura llegendària del tango que es creua en la vida de Serrat. Entre
els records inoblidables, cal assenyalar la nit en què el músic argentí el convida
a cantar al Club Caño 14, la “catedral” del tango de Buenos Aires.
Rendiment i eficiència en perfecta sintonia
Descobreix-lo
U
Universal
Adjectiu que ha rebut Serrat i que el distingeix en el mateix aparador al costat
de personatges com Salvador Dalí, Pau Casal, Montserrat Caballé, Joan Miró,
Antoni Gaudí, Núria Espert…i Ferran Adrià!
Universitat
Després dels seus estudis a l’Escola de Perits Agrònoms, Serrat es matricula a
la Facultat de Biologia, carrera que abandonarà per dedicar-se professionalment a la música.
Universitat Laboral de Tarragona
Fundades pel règim franquista, les universitats laborals acullen els fills de les
classes obreres. A la Universitat Laboral de Tarragona aconsegueix el seu primer títol laboral de torner-fresador.
Uribarri, José Luis
“Muy buenas noches, señoras y señores, hoy queremos presentarles muy brevemente a un muchacho serio, capaz, formal, que ha sido tachado de interesado, de egoísta, al que se ha adjetivado de poeta, soñador, como juglar, se llama
Joan Manuel Serrat”. Amb aquestes paraules introdueix el presentador José
Luis Uribarri a Serrat en l’especial Así es y así canta Joan Manuel Serrat de TVE.
URSS
A la dècada dels setanta en alguna entrevista sortirà la notícia d’una imminent
gira de Serrat per terres de la URSS seguint els passos de Raphael i Sara Montiel, però mai es durà a terme.
‘Utopía’
Títol de cançó i disc que Serrat posava a la venda el 1992 i que no va aconseguir
l’adhesió popular esperada. Per a la gira de presentació del disc, el músic Manel Camp és l’encarregat de la direcció musical. Entre les “novetats” musicals
hi ha la recuperació de vells temes com El drapaire i Conillet de vellut.
V
Vacances
L’estiu de 1980 Serrat descansa a Cala Ratjada, a l’illa de Mallorca. Ha decidit no fer cap concert a causa de la mort del seu pare. Els passeigs estiuencs
l’acosten fins al far de Capdepera cada vesprada, on aprofita per fer-se algun
porret. El far i el farer de Capdepera quedaran immortalitzats en la cançó Cada
loco con su tema.
Vaga
Som a Buenos Aires el 24 de gener de 1986, es compleix el dia de l’última vaga
general decretada pel moviment peronista. Serrat té anunciat aquest dia una
actuació a Mar del Plata. Tot el món s’interroga quina serà la seva postura davant del conflicte. El concert s’inicia a les 12 i 5 minuts de la matinada, després
de la fi de la vaga general.
Valdano, Jorge
Malgrat que és conegut l’intens color blaugrana del cor serratià, això no li
ha impedit forjar grans amistats amb alguns membres de l’etern enemic”.
L’exfutbolista i entrenador Jorge Valdano es troba en aquest col·lectiu blanc
amb noms com els d’Alberto Córtez o Miguel Ríos. No sabem si en el futur,
imitant el seu amic Sabina, Serrat li dedicarà una cançó en forma de tango o
milonga.
Vambes
Nom amb el qual es coneixen popularment les sabatilles esportives i que acostuma a utilitzar Serrat com a calçat diari. Entre les marques més habituals que
usa, hi ha les americanes New Balance.
Vargas Llosa, Mario
Serrat defensa l’escriptor davant del vet per part d’un grup d’escriptors argentins a la presència del premi Nobel a la Fira del Llibre de Buenos Aires el 2011.
Vázquez Montalbán, Manuel
“Serrat parteix d’un protagonista, ell mateix, la representació de la contradicció d’un noi format en aquella cultura del barri i promocionat cap un brillant
futur. Un jove atractiu, seductor, amb unes cançons i un sentit de la musicalitat
molt popular”. L’escriptor Vázquez Montalbán és el primer a reflexionar sobre
“la cultura del barri” en la lírica serratiana. Montalbán és també el protagonista d’una frustrada entrevista en el llibre Antologia de la Nova Cançó amb Serrat.
L’escriptor també col·laborarà en alguns programes televisius protagonitzats
per Serrat.
Veloso, Caetano
“És un artista capaç d’agafar el tema més cursi, més rosa i embafador i passant
per damunt del fil de la navalla, aconseguir sortir-se’n”, diu Serrat del músic de
Bahia. La primavera de 1970 el músic brasiler, que viu exiliat a Londres, viatja
fins a Barcelona per veure al seu amic Glauber Rochas, que roda Cabezas Cortadas. Caetano assisteix a un dels recitals que Serrat fa al Teatre Coliseum.
Vell
Entre els primers temes serratians sobresurt la cançó Els vells amants. Més
endavant serà un poema de Joan Vergés, El vell, el que li serveix per acostar-se
a aquest període biològic. Dècades després deixa la seva epístola crítica davant
d’una societat cada vegada més insensible. La cançó es diu Llegar a viejo. “Si els
vells fossin rentables, segur que se’ls mimaria al màxim”.
Vendrell, Emili
La figura de Serrat serà comparada amb la del cantant líric Emili Vendrell
(1893-1962) per la seva identificació i arrelament en la societat i la cultura popular catalana.
Vergano, Serena
L’actriu italiana, en aquell moment companya sentimental de l’arquitecte Ricardo Bofill, i musa de l’Escola de Barcelona, va ser la protagonista del primer
bes cinematogràfic de Serrat a la pantalla en la pel·lícula Paraules d’amor. Un
rol que també va repetir amb l’altra estrella i antagonista musical, Raphael.
Versions
Si haguéssim de triar algunes de les versions més destacades del cançoner
serratià, en aquesta tria no podrien faltar Mina i la seva versió sensual i particular de La tieta, Tete Montoliu i les Paraules d’amor i Silvia Pérez Cruz reescrivint la cançó Menuda.
Vestuari
Entre el vestuari més lluït i comentat que Serrat ha exhibit sobre l’escena, destaca el vestit de vellut blau marí que va estrenar en els recitals de la primavera
de 1970. El dissenyador Antonio Miró ha estat el responsable d’alguns dels
seus uniformes escènics.
Vi
“La meva primera relació amb el vi està lligada a aquelles tavernes de barri on
m’enviava el meu pare a comprar uns quartets de vi i aquella profunda olor de
vinagre que desprenien aquells llocs”.
Viana
“Quan jo tenia 12 o 13 anys els meus pares em van enviar al poble de Viana,
una localitat de La Ribera de Navarra. Jo, que sóc una persona que estima
l’estiu, quan vaig arribar a Viana vaig trobar un lloc on tot allò que jo estimo de
l’estiu, aquests colors, aquesta llum, la sensualitat... doncs, tot això estava allí,
i a més de tot això la vida em va regalar un d’aquests béns meravellosos que de
tant en tant et dóna, l’amistat, un amic que es diu Alejandro”.
Vicent, Manuel
L’escriptor ha deixat apunts molt afinats sobre Serrat –i també de Sabina– a
les pàgines del diari El País. En el disc Mô s’inclou la cançó El mal de la tarongina, inspirada en la seva literatura.
Víctor Manuel
L’aparició de Víctor Manuel a la fi dels anys seixanta va establir les lògiques
comparacions i afinitats entre els dos cantants, fins i tot, d’una possible rivalitat. Víctor Manuel ha reconegut sempre la influència serratiana en les seves
cançons i els seus inicis professionals. Al llarg de tots aquests anys, els dos cantants han pogut mostrar-se i donar-se mútuament proves abundants de la seva
amistat i complicitat musical en concerts, teatres, gires, etc.
Videla, Jorge
Encarnació del terror que va colpir el poble argentí entre 1976 i 1983. Durant
el seu mandat van morir assassinats molts d’aquells joves, nois i noies, que
havien aplaudit i cantat les cançons de Serrat. Algunes de les víctimes supervivents recordaran l’ajut que van representar les cançons de Serrat durant el
temps de presó i de tortures.
Viglietti, Daniel
El 1973 Serrat interpreta al Teatre Solís de Montevideo, en homenatge al cantant Daniel Viglietti, Yo no soy de por aquí. Viglietti ha hagut de marxar del país
a causa de la repressió, i Serrat recorda el company absent. Serrat i Viglietti
hauran de coincidir en el futur en molts actes en defensa dels drets humans i
les llibertats a terres sud-americanes.
Vilardell
Nom d’uns magatzems barcelonins prop del Palau de la Música Catalana, on
un Serrat infant s’aturava, davant dels aparadors, cada dilluns per contemplar
les fotografies del partit del Barça.
‘Volver a los 17’
És la cançó escrita per Violeta Parra que li serveix de retrobament amb el públic xilè l’any 1990 després de 17 anys d’absència durant el temps de la dictadura del general Pinochet. Serrat uneix la seva veu a la dels artistes populars i,
amb aquesta, el seu reconeixement i afecte pel poble xilè.
Àgil, versàtil i preparat per tot
Descobreix-lo
W
Wad-Ras
Serrat canta per a les dones preses del penitenciari barceloní l’any 1984. En el
repertori hi ha cançons com Esos locos bajitos, Tu nombre me sabe a yerba i fins
i tot una improvisada versió del Porompompero de Manolo Escobar.
Walsh, María Elena
Joan Manuel Serrat va participar en un disc homenatge a l’escriptora i cantautora argentina María Elena Walsh (1930-2011) en el qual realitzava una
interpretació impecable de la cançó Orquesta de señoritas. En el tribut musical
col·laboraven artistes tan diversos com Ana Belén, León Gíeco, Víctor Manuel,
Palito Ortega, José Luis Perales o Lito Vitale. Un elenc difícilment repetible en
un altre escenari.
Whisky
Un altre dels elements imprescindibles en l’attrezzo vital serratià.
Wight, Illa de
Nom i llegenda del moviment hippie. A la fi d’agost de 1969, durant el festival musical que se celebra a l’illa de Wight i que té Bob Dylan com a estrella
principal, que torna als escenaris després d’uns anys de silenci, Serrat roda
d’incògnit algunes escenes per a la pel·lícula La llarga agonia dels peixos.
Whitman, Walt
Durant l’estiu de 1974 els versos del poeta Walt Whitman serveixen de presentació per a la cançó Campesina. “Creo que una hoja de hierba no es menos que el
camino recorrido por las estrellas...”.
X
Xarnego
Apel·lació reivindicada infatigablement per Serrat en defensa del seu mestissatge com a fill de català i aragonesa. Vázquez Montalbán és el primer a definir
aquest origen mestís en la figura de Serrat, i cançons com Caminito de la obra,
Por las paredes o Qué bonito es Badalona li posen banda sonora.
Xenofòbia
“Em sembla indigne ser xenòfob amb qualsevol persona, ja que això és sucumbir a la por i a la soledat”.
Y
Ye-ye
Nom que va servir per etiquetar la música juvenil i la moda de la primera meitat dels anys seixanta. Cantants com Françoise Hardy, Johnny Hallyday i Sylvie Vartan n’eren els representants. La música ye-ye espanyola va estar protagonitzada per grups com Los Bravos, Los Brincos, Juan & Junior, etc. Per a la
crítica, Joan Manuel Serrat apareixerà com el contrapunt líric a aquesta música lleugera o de caràcter comercial.
Yupanqui, Atahualpa
L’admiració pel músic i folklorista argentí es pot veure des dels inicis de la seva
carrera musical. Serrat s’ha referit a Yupanqui com una de les columnes vertebrals –les altres es repartirien entre Brassens, Brel, la copla i el tango– que
nodreixen la seva educació i escriptura musical. Des dels anys seixanta, les
cançons de Yupanqui han fet acte de presència en els recitals de Serrat en moments determinats. Així, podem esmentar Milonga del solitario, Coplas del payador perseguido, Canción de los horneros, Luna Tucumana, Vendedor de yuyos,
etc. Per al disc Cansiones, hi havia un projecte inicial que contempla la inclusió
d’algun tema del folklorista argentí, però en la versió definitiva del disc finalment quedarà descartat.
Z
Zabludovsky, Jacobo
Durant la primera gira per Mèxic el 1969, Serrat és entrevistat al programa 24
horas per una de les estrelles de la comunicació d’aquell país, el periodista Jacobo Zabludovsky.
Zanfonía
Segell discogràfic barceloní i estudi de gravació en el qual col·labora Serrat
amb músics com Joan Albert Amargós, Carles Benavent, Jordi Farràs o Josep
Mas Kitflus.
Zapatero, José Luis Rodríguez
En la presentació, l’any 2005, a la Sala Florida Park del segon volum de ¡Serrat eres... único! assisteix el president Zapatero acompanyat de la seva dona,
Sonsoles, que feliciten el cantant durant l’homenatge. La fotografia del polític i
l’artista acapara totes les portades dels mitjans. El president viu el seu primer
any de mandat, que s’ha distingit per la defensa de les llibertats ciutadanes.
Com havia succeït en el passat, la figura de Serrat continua sent una mena de
talismà per al socialisme. Col·labora amb Miguel Bosé, Concha Velasco, Joaquín Sabina, Ana Belén i altres, amb la cançó Defender la alegría, l’any 2008,
en la campanya de suport electoral al PSOE. Serrat serà també un dels participants d’un famós vídeo en el qual imiten les celles del president. Aquest suport
rebrà per part de la dreta el desqualificatiu de Sindicat de la cella.
Zitarrosa, Alfredo
Cantant i folklorista uruguaià que deixa una intensa entrevista amb Serrat en
un programa radiofònic de Montevideo. Els dos cantants repassen temes musicals, polítics, culturals i socials. Hi veiem un Serrat que respon amb sinceritat
sense cap tipus de censura o limitació.
Zodíac
Encara que no se li coneixen curiositats astrològiques com a la cantant
Françoise Hardy, anotem que Serrat va néixer un 27 de desembre sota el signe
de Capricorn.
Creat per sorprendre als que saben d’automòbils
Descobreix-lo
Apèndix fotogràfic
Joan Manuel Serrat, el “jutge” número 13, entre un atent Josep
Maria Espinàs i la mirada curiosa de Francesc Pi de la Serra.
1965. Fotografia Arxiu JMS
Serrat amb el seu su admirat Kubala en un partit al Nou Camp
amb els veterans del Barça.
Primer encontre amb Georges Brassens i Paco Ibáñez com a testimoni. París. 1966. Fotografia Arxiu JMS
Un dels primers cançoners dedicats a les composicions de Serrat.
1968. Arxiu Carles Gámez
“Bústia de fans”. Adreça oficial per als fans, tot i que el cantant
feia temps que havia canviat de domicili
Fotografia de Serrat amb la seva famosa bufanda durant l’època
de promoció del ‘La,la,la’ i que va servir de coberta per al primer llibre dedicat a la seva obra. Un text de l’escriptor Manuel
Vázquez Montalbán, “Serrat y la cultura de barrio” serveix
d’introducció
“Estret i brut, fa olor de gent, i té els balcons plens de roba estesa…”. Vista del carrer Poeta Cabanyes del barri del Poble Sec,
paisatge de la infància i joventut de Serrat. Fotografia: Mercè
Taberner
Joan Manuel Serrat ha posat veu i música a poetes com Joan
Salvat-Papasseit, Antonio Machado, Josep Carner, J,V.Foix, Luis
Cernuda, etc. Barcelona. 1992. Fotografia: Salvador Sansuán
Cartell del pintor Robert Llimós per a uns recitals de Serrat amb
els germans Bonet per l’illa de Mallorca. 1967
Tipografia del dissenyador Enric Satué amb les sigles del cantant
realitzada en l’època de Mediterráneo. 1971
Cartell d’un recital protagonitzat per Joan Manuel Serrat i Raimon. 1967
Serrat, Núria Feliu i Raimon al “backstage” del Palau de la Música Catalana. El fotògraf Oriol Maspons capta una imatge històrica de la Nova Cançó. 1966
Peça clàssica de l’escenografia serratiana que l’ acompanya des
dels anys setanta: El tamboret de Bocaccio. Arxiu: Carles Gámez
Serrat al Teatre Grec de Barcelona. 2005.
Fotografia: Àlex Garcia
Serrat a la cerimònia d’investidura com a doctor honoris causa
per la Universitat Pompeu Fabra. Barcelona. 2011.
Fotografia: Roser Vilallonga Tena
Cartell publicitari de Serrat editat por Edigsa amb ocasió de la
sortida del seu primer àlbum de llarga durada
Targeta publicitària del segell discogràfic Zafiro-Novola. 1969
Fotografia del programa dels recitals al Teatre Coliseum de
Barcelona en 1970. El cantautor ofereix per primera vegada una
imatge més sofisticada. Fotografies de Colita i disseny gràfic de
Jordi Fornas
Façana del domicili familiar de Serrat al carrer Poeta Cabanyes
de barri barceloní del Poble Sec. Fotografia: Mercè Taberner
“Els Quatre Tenors”. Víctor Manuel, Ana Belén, Miguel Ríos,
Joan Manuel Serrat. Protagonistes de l’espectacle ‘El gusto es
nuestro’. 1996. Fotografia: Dani Duch
Coberta desplegada de l’àlbum ‘Mediterráneo’. La cançó que
dóna títol al disc acabarà cohesionant un treball musical divers
i eclèctic. La fotografia de Colita i el disseny gràfic d’Enric Satué
projecten una imatge sensual i lluminosa del cantant
Gràcies al programa “La Radio con botas” (Radio Nacional)
Serrat va poder complir un dels seus grans desitjos: Viatjar a la
seva memòria sentimental,1991. Fotografia: Merce Taberner
Imatge publicitària de la model danesa Susan Holmquist a càrrec del fotògraf Gianni Ruggiero. La model serà la protagonista
de la celebrada cançó de Serrat, ‘Conillet de vellut’ ( Serrat 4,
1970)
Dos protagonistes serratians: ‘Conillet de vellut’ (la model Susan
Holmquist) en una desfilada de moda a la discoteca Bocaccio i en
tercera fila i a la dreta, entre els espectadors, “Tio Alberto” (Alberto Puig Palau). Fotografia: Gianni Ruggiero
Mina “traïa” la cançó ‘La Tieta’ amb la seua versió titulada ‘Bugiardo e incosciente’ però a canvi, entrava en l’àlbum dels grans
intèrprets serratians
La fotògrafa Isabel Steva “Colita” durant una sessió fotogràfica
per a l’àlbum ‘Campesina’ (1974). Colita serà l’artífex de la imatge de Serrat des de finals dels anys setanta als setanta. Fotografia: Arxiu Colita
El disc ‘Cançons tradicionals’ suposa el retorn musical de Serrat
després de l’affaire eurovisiu en una atmosfera d’exaltació catalanista. 1968
Serrat promociona la cançó ‘La,la,la’ per les televisions d’Europa
a principis de 1968. Arxiu: Carles Gámez
Serrat al Festival de Peralada (Girona) sota la batuta del mestre
Joan Albert Amargós. Fotografia: Inma Sainz de Baranda
La iconografia de l’artista es construeix amb l’ajut de la guitarra,
aquella a la qual dedicava una cançó al seu primer disc
Una de les cobertes més curioses de la discografia serratiana.
Versió en anglès del famós ‘La,la,la’. 1968
Portada del primer àlbum de Serrat editat per Edigsa. El disc inclou entre altres temes, ‘La tieta’ i ‘Cançó de bressol’. 1967
Contraportada del primer àlbum amb un mosaic de fotografies a
càrrec del fotògraf i amic de Serrat Pep Puvill. Entre les fotografies, la primera imatge de Serrat amb el paisatge de Poble Sec i el
carrer Poeta Cabanyes, una escenografia que repetirà en el futur
La discografia de Serrat inclou l’edició d’una sèrie de discos
senzils entre els anys seixanta i setanta. La fotografia de la
portada és obra de la fotògrafa Colita i una de les primeres
col·laboracions entre tots dos 1969
Les edicions sud-americanes ofereixen algunes curiositats i sorpreses fotogràfiques
Maqueta d’Enric Satué amb un Serrat cubista que mai veurà la
llum per a un projecte d’una portada de disc
Serrat quasi mig segle seduint els objectius. Hotel OMM BCN.
Barcelona. 2010. Fotografia: Marc Arias
Hit-parade de la revista Tele-Guía amb ‘Cançó de Matinada’ en el
primer lloc 1967
Primera portada del cantant a la revista Destino. Serrat és el
gran triomfador de la edició del Gran Premi del Disc català. 1967
Primer número de la revista Mundo Joven que ofereix un Serrat en exclusiva que “ho explica tot”.Compartint la coberta la
cantant Patty Pravo, “la ragazza del Piper” que triomfa amb la
cançó ‘La bambola’
La revista “Serra D’Or” també es fa ressò del “fenomen Serrat”.
1967
Serrat i Raimon, els dos motors de la Nova Cançó, una història
d’amistat i desencontres. 1969
La revista “Fotogramas” anuncia el rodatge de la primera
pel·lícula de Serrat, ‘Paraules d’amor’, dirigida per Antoni Ribas.
1968
Serrat i Raphael protagonitzen diferents “duels” mediàtic , dos
estils enfrontats que alimenten les cobertes de les revistes a
l’estiu de 1969
Serrat protagonista de portades de revistes juvenils o de setmanaris intel·lectuals com “Triunfo”
La revista juvenil “Mundo Joven” ofereix per primera vegada a
un Serrat en banyador al seu refugi de Cala d’Or. 1970
Serrat i Víctor Manuel, ídols per a adolescents, amics i cantautors compromesos i antifranquistes
Targeta postal amb la lletra de la cançó ‘Marta’ un tema de Serrat en català que escala les llistes d’èxits
Serrat com “el romàntic trobador”, un dels títols que faran més
fortuna en la seva trajectòria artística
Serrat amb Ricard Miralles,una amiga mexicana, el seu mànager, José Emilio Navarro “Berry” i els músics, Gabriel Rosales
(d’esquena) i Enric Ponsa i la famosa furgoneta “La Gordita” que
serviria d’hotel ambulant durant els mesos de l’exili mexicà l’any
1975. Fotografia: Arxiu J.E.Navarro
La revista El Gran Musical recull l’èxit de l’estrena dels poemes
de Machado en la veu de Serrat al teatre Carlos III de Madrid a la
primavera de 1969
El disc amb els poemes musicalitzats d’Antonio Machado es converteix en un dels àlbums més venuts de la història de la discografia espanyola i en un fenomen cultural i social. Portada interior del disc ‘Dedicado a Antonio Machado poeta’
Els recitals amb els poemes de Machado porten Serrat als principals teatres d’Espanya durant la primavera de 1969 entre el
fervor i l’aplaudiment d’un públic entregat. Arxiu Carles Gámez
Serrat amb la seva mare, Ángeles Teresa a la coberta d’El Gran
Musical que recull el seu triomf presentant el disc de poemes
d’Antonio Machado a Madrid
El fotògraf Pablo Pérez-Mínguez, futur cronista de La Movida
madrilenya, retrata el Serrat més íntim durant la preparació
dels seus recitals madrilenys. 1969
Recital íntim de Serrat retratat pel fotògraf Pablo Pérez-Mínguez
Els recitals al teatre Carlos III de Madrid confirmen Serrat com
l’intèrpret d’una nova sensibilitat juvenil. Fotografia: Pablo
Pérez-Mínguez
Dins dels actes del centenari del Palau de la Música Catalana
Serrat ofereix dos recitals amb totes les entrades esgotades i un
repertori íntegrament en català. 2009. Fotografia: Xavier Gómez
Serrat entre altres distincions compta amb la medalla de Cavaller de la Legió d’Honor francesa 2007. Fotografia: Ana Jiménez
El somriure de Serrat ha seduït diverses generacions. Serrat
durant la presentació del disc ‘Mô’ a Barcelona 2006. Fotografia
David Airob
Disseny gràfic per a l’àlbum ‘Bienaventurados’
Fotografia de Colita a l’ interior de l’àlbum ‘Per al meu amic’. El
disc suposa el retorn de Serrat a la discografia en català després
de tres anys d’absència musical. 1973
La revista “Lecturas” recull l’exclusiva de la boda de Serrat amb
la model Candela Tiffon en gener de 1978. Arxiu Carles Gámez
Durant la seva primera gira per Llatinoamericà Serrat rep el reconeixement de la industria discogràfica per les vendes dels seus
discos en Amèrica
Serrat i Sabina al Palau Sant Jordi de Barcelona en un dels concerts de la gira ‘Dos pájaros contraatacan’. Fotografia: Xavier
Gómez 2012
Les declaracions de Serrat sobre la poesia d’Espriu produeixen
un cert soroll a l’estiu de 1969
Serrat, un artista que ha sabut reunir el cantant popular i el
creador més sofisticat o complex. Fotografia: Marc Arias
Jordi Fornas, pintor i dissenyador gràfic. Les seves portades per
al segell Edigsa destacaran en el panorama discogràfic espanyol
dels anys 60. Fornas “crearà” la imatge del primer Serrat projectada en cobertes com ‘Cançó de matinada’ o ‘La tieta’. Arxiu
Família Fornas
Núria Feliu i Serrat fent-se un petó davant la mirada còmplice de
Luis del Olmo en el lliurament d’uns premis radiofònics
Serrat formant-se com a torner-fresador en la Universitat Laboral de Tarragona
Roberto Carlos i Joan Manuel Serrat, dos joves cantants al Festival de San Remo de 1968. El cantant brasiler amb Sergio Endrigo
forma la parella vencedora de l’edició d’aquell any amb la cançó
‘Canzone per te’. Joan Manuel Serrat hi assisteix com a invitat.
Fotografia: Arxiu Carles Gámez
El vestuari escènic del cantant ha jugat amb una varietat de combinacions i propostes indumentàries. Fotografia: Alex Garcia
Un creador sempre atent a “escoltar les veus del carrer”. Fotògraf: Àlex Garcia
Joan Manuel Serrat amb Maurice Chevalier a la gala del MIDEM
de 1969. L’artista francès que acaba d’anunciar la seva retirada
és una de les figures homenatjades
Fotografia original de Toni Catany durant el rodatge de la
pel·lícula ‘La llarga agonia dels peixos’ que servirà posteriorment per a la coberta del disc ‘Mare Lola’
Coberta del disc ‘Mare Lola’ que inclou també els temes ‘Temps de
pluja’ i ‘Bon dia’, cançons que formaven part de la banda sonora
de la pel·lícula ‘La llarga agonia dels peixos’ de Francec RoviraBeleta
Joan Manuel Serrat assaja amb Caetano Veloso la versió de
‘Cada loco con su tema’ per a l’àlbum brasiler. Serrat registra
un disc amb versions en portuguès de les seves cançons fent duo
amb Maria Bethania, Gal Costa, Toquinho i Caetano Veloso
Serrat amb el productor i lletrista italià Sergio Bardotti, el compositor Ennio Morricone i el cantant Chico Buarque en el MIDEM
de Canes de 1969. Primer encontre entre Serrat i Buarque
Serrat conversa amb la gran diva del fado, Amalia Rodrigues. Al
seu costat, el poeta i “pare” de la bossa-nova, Vinicius de Moraes
Serrat ha recordat en més d’una ocasió les paraules de Charles
Aznavour sobre els cantants i els parlaments en els escenaris:
“Quan tens vint anys el cantant parla per un desig d’expressarse, amb aquella urgència que només l’energia dels anys et dóna.
Als trenta anys ho fas per un desig de puntualitzar i a partir dels
quaranta per una mera necessitat de recuperar l’alè”. Fotografia: Ana Jiménez
Ricard Miralles i Joan Manuel Serrat, una història d’amistat,
creació i cançons de 45 anys. Fotografia: Felix Corchado
“Soy cantor, soy embustero…”. Serrat, un creador de ficcions, un
intèrpret de la realitat. Fotografia: Pedro Madueño
Serrat darrere d’una primera línia de dames de la cançó.
L’italiana Patty Pravo, l’israeliana Yaffa Yarkoni, la portuguesa
Amalia Rodrigues i la francesa Dalida
Serrat a la gala del MIDEM de 1969. A l’escenari, entre altres,
Dalida, Mireille Mathieu, Patty Pravo, Adriano Celentano,James
Last, Udo Jurgens i un homenatjat, Maurice Chevalier en primera fila
Concert ‘Banda sonora d’un temps, d’un país’ al Palau de Sant
Jordi. Serrat i Maria Cinta i altres components de la Cançó interpreten ‘Anirem tots cap al cel’ com a fi de festa. 1996. Fotografia:
Àlex Garcia
Joan Manuel Serrat amb el socialista Raimon Obiols, un dels polítics més respectats pel cantant. Fotografía: Pedro Madueño
Serrat amb la cantant Gigliola Cincuetti al Festival de San Remo
de 1968. Arxiu Carles Gámez
Serrat comparteix premi amb Lluís Llach i Marià Albero. Hi ha
també els periodistes Àngel Casas i Josep Maria Bachs
Joan Manuel Serrat protagonitza un dels episodis de la sèrie televisiva ‘Les Guillermines del Rei Salomó’ amb Guillermina Motta.
Arxiu Carles Gámez
Segona incursió cinematogràfica de Serrat com actor a ‘La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua’ en el paper d’un pescador
eivissenc
Els recitals de Serrat es transformen en una comunió afectiva i
participativa entre públic i cantant. Fotografia: Inma Sainz de
Baranda
Joan Manuel Serrat i el rocker Bruno Lomas. El cantant valencià
participa en el Primer Festival de la Canción de Barcelona amb el
tema ‘Per Sant Joan’ de Joan Manuel Serrat. Arxiu La Vanguardia
Els populars “envelats” acolliran les cançons de Serrat davant
d’un públic juvenil i majoritàriament femení. Arxiu Carles Gámez
Serrat formant un trio irrepetible amb el cantant francès Antoine
i el music americà Lionel Hampton. Festival de San Remo. 1968.
Arxiu Carles Gámez
Concert de presentació del disc ‘Serrat simfónico’ al Palau de
Sant Jordi. Fotografia: Roser Vilallonga
Fotografia de Colita per a l’interior del disc ‘Serrat 4’ que conté temes com ‘El meu carrer’, ‘20 de març’, ‘Conillet de vellut’ i
d’altres
El tàndem José Maria Lasso de la Vega (representant) i Joan Manuel Serrat, protagonistes de l’escena musical espanyola entre
els anys seixanta i setanta
Serrat besa carinyosament la mare del cantant Ovidi Montllor.
Concert ‘Banda sonora d’un temps, d’un país’. 1996. Fotografia:
Àlex Garcia
Cartell de disseny pop de la pel·lícula ‘La llarga agonia dels
peixos fora de l’aigua’
Serrat i Analía Gadé, parella protagonista de ‘Mi profesora particular’ en un principi titulada ‘Tocar el piano mata’
Les trajectòries de Serrat i Pi de la Serra es creuen en concerts,
cançons, compromisos, polèmiques i un respecte i admiració
mutu entre els dos músics. Fotografia: Àlex Garcia
Serrat amb el periodista Lluís Bonet Mojica i el seu amic i
col·laborador Quico Sabaté. Fotografia: Mercè Taberner
Per a la promoció de la ‘Canción de Navidad’ Serrat i Sabina es
transformaren en una parella de caganers amb l’escut i els colors
dels seus respectius equips de futbol
La revista “Lecturas” publicava en portada la noticia de un “Serrat publicitari” a l’Argentina servint com a imatge per a una
marca de pantalons vaquers
Serrat donant vida al carboner Ramon Clemente a la pel·lícula
‘La ciutat cremada’ d’Antoni Ribas, un mosaic històric sobre la
Setmana Tràgica de Barcelona
Joan Manuel Serrat jugant al billar americà. Fotografia: José
Maria Alguersuari
Serrat a l’especial televisiu que li dedica TVE amb motiu de la
seva presentació com a representant al Festival d’Eurovisió de
1968. Arxiu Carles Gámez
Desprès de Raimon amb els versos de Salvador Espriu i Paco
Ibáñez amb els clàssics castellans, Serrat col·locava els poemes
d’Antonio Machado en la primera divisió musical
Com a creador musical i literari Serrat ha col·laborat decisivament en la renovació de la cançó popular del segle XX. Fotografia: Àlex Garcia
La revista Tele-Estel recull a les seves pàgines l’encontre de Serrat amb el music Pau Casals a la seva casa de Puerto Rico durant la primera gira per terres sudamericanes. 1969
Serrat recordarà els recitals acompanyat per Tete Montoliu com
un temps de complicitats i fantasia sobre l’escenari
Serrat representa el nou ídol juvenil, senzill i pròxim a la gent.
Arxiu Carles Gámez
El fotògraf Xavier Miserachs projecta la imatge d’un Serrat ‘Hazañas Bélicas’ en ple debat sobre l’OTAN
La revista “Mundo Joven” arribava als quioscs en la tardor de
1968 amb una llarga entrevista en la que Serrat “ho explicava
tot”
Serrat forma part d’aquest selecte grup d’autors de cançons amb
un registre propi que han sabut connectar amb un públic majoritari. Fotografia: Salvador Sansuán
La cantant Milva realitza unes divertides explicacions a jutjar
per la cara del cantant. San Remo. 1968. Fotografia: Arxiu Carles
Gámez
La imatge de Serrat com a cantat amb sex-appeal ha donat lloc a
curioses i irrepetibles portades de revistes. Arxiu Carles Gámez
La premsa oficial i franquista oficiarà un judici sumaríssim a
Serrat per la seva negativa a cantar al Festival d’Eurovisió
A l’estiu de 1975 Serrat protagonitza un especial per a TVE des del
Parc d’Atraccions de Madrid que finalment mai no veurà la llum.
Arxiu Carles Gámez
Cartell d’un dels recitals que Serrat protagonitza durant el seu
exili als Estats Units. Als concerts inclou temes de Violeta Parra i
Paco Ibáñez. Fotografia: Arxiu Carles Gámez
Serrat y Sabina, el nou “Dúo Dinámico” de la cançó d’ autor. Fotografia: David Airob
‘Recitals 77’, una llarga tournée per terres catalanes durant
l’estiu de 1977 amb una formació de luxe: Barcelona Traction i
Quartet de Corda. Arxiu Carles Gámez
Imatge del hall del Teatre Nacional de Catalunya durant els concerts de presentació del disc ‘Mô’. 2006. Fotografia: Àlex Garcia
Els paisatges de Barcelona travessen moltes de les cançons de
Serrat. Fotografía: José María Alguersuari
Al gener de 1975 revistes com “Destino” i “Cambio 16” recullen les
primeres declaracions de Serrat des del seu exili a la capital francesa. Arxiu Carles Gámez
Un feliç Tarrés contempla, tot afaitant-se, el cantant durant la
presentació de l’àlbum de cançons llatinoamericanes. Fotografia:
David Airob
Portada d’un disc antològic de cançons d’Edigsa amb una tendra
presentació de l’escriptora Maria Aurèlia Campany
‘El sur también existe’, un disc que assenyala l’encontre compromès i joiós entre Serrat i la poesia de Mario Benedetti
Serrat ha sabut descobrir la tendresa que pot establir-se entre el
cantant i el públic. Fotografia: Kim Manresa
Serrat ha construït un univers, un refugi d’emocions compartit
entre l’intèrpret i el seu públic. Fotografia: Àlex Garcia
Sobre l’autor
Carles Gámez
Periodista i escriptor
Llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de València. Ha desenvolupat
la seva carrera professional en la creació i realització de guions en programes
de temàtica cultural per a la televisió i la ràdio. Director y guionista de series
documentals: “Més que moda” (Canal 9), “60 dels 60 “(Punt 2-C9), etc.
Guionista del documental, “Serrat, el último trovador” (Discovery Channel),
que ressegueix la vida i la música del cantautor amb el testimoni de personatges com Manuel Vázquez Montalbán, Alejandro Sanz, Isabel Allende, Ana Belén, Guillermina Motta, etc.
Director i guionista de “Bruno Lomas, Rei & Rebel” (Endora Produccions), un
documental sobre la figura del llegendari rocker valencià Bruno Lomas i el naixement de la música pop a Espanya.
Durant tres anys va coordinar un dels programes més populars de la radio autonòmica valenciana, “Bikini Club”, un magazine diari de música pop en clau
d’humor.
Es col·laborador dels suplements “Culturas” (“La Vanguardia”) y “Babelia” (“El
País”) on escriu sobre música, cinema, tendències, etc. També col·labora en las
revistes “Woman”, “Smoda”, “Marie Claire”.
Ha escrit “Los años ye-ye. Cuando España hizo pop “(T&B Editores), “Al vent.
La crònica d’una nova cançó” (P.U.V.), “El interiorista y el extraño caso del
señor Ikea” (CDICV), “Bailando los 70” (Midons), “Celuloide de terciopelo”
(Filmoteca Valenciana), “Serrat, un camino compartido” (Editorial La Máscara), “Llach” (Edicions Tres i Quatre), “Historia del rock valenciano” (V.V.A.A.
Mondo Sonoro).
Comissari de l’exposició “Cançoníssima. 50 anys de la Nova Cançó”. Octubre
Centre de Cultura Contemporània.
Agraïments
Un reconeixement especial per a Pere Mas i Toni Badia, que m’han aportat, a
més de la seva amistat, la seva memòria personal i gràfica. Gràcies. I especialment a Joan Manuel Serrat, que ha posat la banda sonora a aquest projecte. I a
les nostres vides.
Carles Gámez

Documentos relacionados