revista 3.1
Transcripción
revista 3.1
Nosaltres número 100 – maig 2013 editorial 1a. portada Revista Nosaltres Contingut Nostàlgia, alegria, tristor.... són els sentiments que m’ha provocat arribar a la publicació número 100 de la revista “Nosaltres” . Durant aquests 29 anys d’existència de la nostra revista han succeït molts successos a nivell polític, social i cultural a l’entorn que ens envolta i, com no, a la nostra institució. Al repassar els diferents números de la revista, veure i llegir moltes de les fotos i escrits publicats, he recordat a moltes persones, molts vincles significatius establerts i com no, molts records personals amb tots ells. En tots aquests anys més d’un miler d’usuaris han passat pels serveis de l’entitat i una gran majoria ha participat en major o menor grau en algun d’aquests 100 números. La revista neix al 1983 amb l’objectiu de ser “una obra espontània d’uns joves en fase de recuperació d’una malaltia mental on es reflecteixen les seves vivències, preocupacions, tristesa, soletat, desesperació, melancolia..., algunes vegades de forma clara i oberta, altres de forma tan subtil que s’ha de llegir entre línees per comprendre el missatge que ens volen comunicar” tal i com escrivia la Sra. Guasp, Directora de l’entitat, en una de les primeres publicacions. - editorial - grafiti - possa’t a la nostra pell - equinoterapia social - torneig de bàsquet tres turons - la malaltia i el que ha sigut per mi des del principi fins ara - patrimoni protegit de les persones amb discapacitat, testaments i llegats - el mobbing fuente de trastornos mentales - entrevista a Martín Correa de radio Nikosia - des dels libres - descobrint el do bipolar Arep Associació per a la rehabilitació de les persones amb malaltia mental Passeig Maragall 124 – 08027 BARCELONA - T. 933521339 La revista inicia la seva singladura en un moment molt important a l’àmbit de la Salut Mental perquè coincideix amb un canvi de model, d’entendre la rehabilitació de les persones amb una malaltia mental..... Bé, a ser sincers i realistes i parlant amb propietat, en aquell moment únicament es coneixien els termes de la bogeria i dels manicomis. És amb l’aparició de l’activitat de les primeres Associacions de Familiars i d’entitats dedicades a la rehabilitació que el Departament de Salut començà a implementar el model de reinserció a la comunitat creant la Xarxa de Salut Mental, amb la finalitat d’abordar els Trastorns Mentals Severs. En el número 53 de Nosaltres, amb la Xarxa abans esmentada en els seus inicis, l’editorial escrita per Trudis, lluitava ja per trencar l’estigma social existent vers el que envolta la malaltia mental: “...En altres temps, els malalts mentals, o sigui Nosaltres, érem considerats com una vergonya i se’ns amagava i maltractava. Avui en dia, això encara passa, però menys. Nosaltres som una mostra de que quelcom ha canviat..... lluitem perquè no se’ns margini a la societat, lluitem contra nosaltres mateixos i contra el que ens envolta... Per això tenim que seguir lluitant sense desanimar-nos: això o tornar al passat, que seria de nou, la vergonya, la desgràcia i la incomprensió.” Des de l’ inici de la seva publicació, la revista “Nosaltres”, en la editorial escrita per en Lluc, un dels més compromesos col·laboradors de la mateixa, ja ens deixa clar un dels seus objectius: “... Quan parlem de Nosaltres, si bé parlem dels malalts psíquics, també volem incloure als nostres monitors, pares, amics i parents, tots els que tenen una part de responsabilitat en la situació que els esquizofrènics viuen... La medicina farmacològica és la que, segons tots, ens ha de guarir, però sense el recolzament de l’amistat, l’afecte i també l’activitat i el desenvolupament de les nostres habilitats socials, saben que no podrien assolir aquesta fita...” Aquesta idea inicial és amb la que actualment s’ha reorganitzat la revista, sempre volent tenir en compte el màxim de visions dels actors que directa o indirectament tenen a veure amb la nostra realitat quotidiana, organitzades mitjançant diferents comissions de treball. Al llarg d’aquests anys la nostra Revista ha publicat articles i investigacions sobre aspectes relacionats amb els avanços científics en el món de la Salut Mental, tant a nivell de rehabilitació com de farmacologia, així com en el de la rehabilitació i reinserció a la comunitat. En les diverses seccions de la revista s’ha publicat també escrits referents als aconteixements que han anat succeint al món a nivell social, científic, cultural... Per aquest motiu, rellegint aquests 100 números de publicacions podem trobar escrits i opinions dels usuaris i familiars sobre el resultat de les eleccions a diferents països del món, enquestes sobre diferents vagues, les Maratons de TV3, els casaments de les Princeses d’Espanya, el canvi a l’euro, l’atemptat a Nova York, les guerres que ens estant envoltant aquests últims anys, les últimes legislatures i la seva implicació en la millora de l’evolució de l’atenció a la Salut Mental... De la mateixa manera, al repassar les ressenyes de la revista he recordat amb il·lusió tot el procés d’evolució de l’entitat que va fer néixer Nosaltres, l’ Arep. Especialment el número on es publica la noticia de la inauguració de l’edifici del Passeig Maragall, on estan ubicats tots els serveis rehabilitadors de l’entitat, amb la presencia del Conseller de Benestar i Família al 1998 l’Honorable Sr. Antoni Comes, perquè va significar un canvi molt important en la visió de l’entitat vers les persones amb malaltia mental. En aquest període, els articles dirigits a temes laborals comencen a aparèixer d’una manera significativa. El motiu, és que l’ Arep decideix crear una empresa protegida dirigida a la contractació de persones amb discapacitat derivada d’una malaltia mental, fet que provoca un canvi de 180 graus al model d’inserció laboral de l’entitat. Es passa de realitzar una tasca ocupacional a una tasca empresarial on la persona té un contracte i uns drets i deures com a treballador, actualment és el CET La Calaixera. Un altre sentiment que he tingut al repassar tants anys en aquests 100 números, ha sigut el de veure un procés difícil, que en moments sembla llarg i costos, però que al mateix temps i al mirar enrere, et dones compte que l’origen del mateix no està tant llunyà. M’explico, en els primers números de la revista es parla de la gran dificultat de poder portar a terme una reinserció comunitària mínimament decent per la manca de recursos econòmics. Al 1992 surten ja escrits parlant sobre la implicació del Departament de Salut amb la creació de la Xarxa de Salut Mental, penso que és un dels moments més importants pel nostre col·lectiu i que queda reflectit en molts escrits i editorials de la revista. Més endavant és comunica la creació de les Urgències Psiquiàtriques, on com tots sabem, l’ Arep hi va jugar un paper decisori amb la recollida de signatures. Al 1998 es parla de les poques subvencions rebudes des de Diputació i l’ IMSERSO per les activitats d’oci i pocs anys després ja surt publicada la noticia de les subvencions de Benestar i Família pels Clubs Socials en Salut Mental. Aquests darrers anys s’ha publicat la noticia que una part significativa de l’estructura dels Centres Especials de Treball passen a dependre de la Conselleria de Treball i l’altre seguirà a Benestar i Família... En definitiva, el repàs m’ha fet ser conscient de la molta feina que s’ha fet per la millora de la qualitat de vida de les persones amb Malaltia Mental i les seves famílies en aquests últims 20 anys. Si ens parem a pensar, són pocs però productius i eficaços, motiu que ens motiva per seguir treballant pel nostre col·lectiu. Joan Salló i Martí Director d’Arep grafiti Alguns alumnes de primer de batxillerat de l’escola Mare de Déu dels Àngels, van venir a l’AREP a pintar un grafiti a l’antiga paret del frontó. Prèviament alguns usuaris del Servei Prelaboral van acondicionar i pintar la paret. Aquest és el resultat. posa't a la nostra pell carlos catalino El pasado 13 de diciembre de 2012 se entregaron los premios del concurso “Posa’t a la nostra pell” creado para sensibilizar a la sociedad acerca de la problemática relacionada con el estigma de las diferentes discapacidades. El acto se realizó en la Casa del Mar donde se presentaron ocho trabajos audiovisuales. El jurado estaba compuesto el actor Màrius Hernández, la gerente del Instituto Municipal de Discapacidad, Esther Capella, el presidente del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA), Carles Duarte, Fernando Martínez como representante de la comisión “Trencar Estigma” de Arep, el periodista Fidel Masreal del periódico de Catalunya y RACC1 y la presidenta y redactora de Radio Nikosia, Dolors Ódena. La presentación contó también con la presencia del director de Arep, Joan Salló. El premio al mejor actor fue para Óscar Sánchez del video “Dale la vuelta a la tortilla”, que destaca los esfuerzos de superación. Como mejor actriz fue elegida Ana María Pastor del video “Amor en red”, que interpreta a una joven que halla el amor usando el chat. El premio del público fue para “Somriure” cuyo argumento es que la discapacidad no te impida ser feliz. El premio del jurado fue para “Etiquetas”, carteles que se colocan a las personas por su discapacidad. equinoterapia social Programa que desenvolupa la Co-Teràpia de Rehabilitació amb ajuda d’Animals. La intervenció consisteix en aprofitar el contacte amb el cavall, mediador terapèutic, i la relació afectiva i motivació que es genera amb ell, per ajudar a persones amb dificultats en àrees emocionals, socials o funcionals; mitjançant accions pautades pels professionals capacitats, es centra en aconseguir que superin dificultats i així integrar-se de forma més normalitzada en la societat i moure’s de forma més autònoma. “Què ha significat Equinoterapia per a nosaltres?” “Sentir con los caballos”, “Estudiar a los caballos”. “Cuidar a los caballos”. “Felicidad”. “Què hem après?” “Tots tenim sentiments” “La relación con el caballo transmite cierta emoción”. “Estar con la naturaleza”; “No estar entre coches”. “El caballo deja que le ayudemos, espera quieto a recibir ayuda de todos”. “Ahora se me ha encendido una luz: ¿que diferencia hay entre los humanos i los caballos? “Los animales se protegen, no se pelean” Equip de EQTS: Rubén Nuño, Jose Luis Torres, Montserrat Català, Mercè Franco, Angel Martínez, Marc Bigatà, Albert Leandro, Fuensanta Pérez, Núria Porté, Roger Xancó, Montse Teixidó i Eva García. torneig de bàsquet tres turons El passat 28 de febrer la Fundació Els Tres Turons va celebrar la V edició del seu Torneig de Bàsquet a les instal·lacions del Centre Esportiu Municipal Horta. Es van formar dos grups (tots contra tots) semifinals, tercer i quart lloc i gran final. Durant tot el matí diferents usuaris dels serveis de Els 3 Turons, Centre de Dia i Club Social Arep, Centre de Dia Terrassa, Club Social El Roure, Servei de Rehabilitació Comunitària (SRC) de Santa Coloma, Fundació Marianao, SRC Sant Andreu, SRC Dreta de l’Eixample (CPB), SRC Cerdanyola van gaudir d’una jornada de bàsquet plena de partits. Finalment l’Arep es va imposar al Centre de Dia Terrassa en una disputada final que es va decidir a l’últim segon i el servei de joves de Els Tres Turons va acabar tercer al guanyar al SRC Santa Coloma a la final de consolació. Després del lliurament de trofeus, medalles i diplomes (fets pel grup de l’activitat de ceràmica del SRC Els Tres Turons) van poder compartir un pica pica entre els participants i acompanyants per donar per acabat el V Torneig de Bàsquet Fundació Els Tres Turons. la malaltia i el que ha sigut per mi des del principi fins ara eduard sans La meva vida ha estat truncada per la malaltia i va començar quan era jove. Tenia jo 18 anys i va sorgir de sobte . Estava a la porta del institut i tot el que se suposava que era per mi normal va canviar i es va tornar estrany. Jo, als meus pares, no els hi vaig dir res. La meva vida però ja havia canviat, no ho semblava però tots meus companys em van començar a deixar de banda i al cap d’un mes em van diagnosticar la esquizofrènia, malaltia desagradable. A casa meva no em feien cas i pensaven que aquella tarda havia begut o fumat més del compte. Em va costar un esforç però quan els hi vaig dir tota la veritat s’ho van creure. Desprès de sincerar-me amb els meus pares, casa meva també va canviar temporalment. És a dir, el meu germà no es queixava quan jo sense demanar-li permís li agafava la roba i a taula feien comentaris sobre la meva actitud. També es va donar un canvi important en lo referent als meus estudis: jo no em podia concentrar i treia molt males notes. El meu pare, i d’aquí ve la meva bona fortuna, em va ajudar i encara m’ajuda. El següent pas va ser trobar un lloc en el qual em poguessin tractar, un lloc on jo trobés gent de confiança, un lloc on jo em pogués distreure i un lloc on pogués fer amics i amigues. Quin lloc seria ? podria ser un hospital? trobaria gent com jo?, o en trobaria de diferent? Finalment als meus pares li van recomanar un hospital psiquiàtric. Per un moment pensava que jo seria un malalt d’hospital i que allà m’hi quedaria per sempre, però no tenia de ser així. I amb la ajuda d’una persona vaig trobar el recurs que acabaria sent per mi, la meva vida: A.R.E.P. El primer dia que vaig entrar encara el porto al cor. Quan vaig arribar a casa el primer que em van dir els meus pares va ser: com t’ha anat el primer dia? I tot seguit la meva germana em va preguntar: t’has pres la medicació? També recordo la primera sessió de psicologia. El psicòleg em va preguntar coses senzilles i fàcils d’entendre i més tard em va regalar un llibre. Resulta que el psicòleg era el director del centre i això em donava un marge de confiança i seguretat. També recordo alguns companys amb els que passava tota la tarda al soterrani del centre fumant i parlant dels nostres vicis que vivim quan som joves. Desafortunadament un dels nostres companys es va morir i tots encara avui el recordem. També, i no fa tant de temps, vaig sortir amb una noia: LA MEVA PRIMERA PARELLA. Amb ella vaig sortir durant una temporada i al cap d’un any ens vam separar. Bueno; aquí sembla que s’acaba el meu passat. I que actualment segueixo al mateix centre i ho visc tal i com ho feia abans. patrimoni protegit de les persones amb discapacitat, testaments i llegats El passat 11 de Març va tenir lloc una xerrada sobre Patrimoni protegit de les persones amb discapacitat a càrrec de la Fundació Aequitas organitzat pel Grup d'Ajuda Mútua d'Arep. L'acte va començar a les 18 de la tarda amb un aforament de plena ocupació i va repassar diferents figures jurídiques de protecció dels béns i les persones. La Sra. Almudena Castro-Girona va apropar la complexitat del món jurídic a la realitat familiar atenent tota mena de consultes sobre el tema exposat. L'anomenat Patrimoni Protegit va despertar gran interès amb molta participació dels assistents. Tant va ser així que la conferència es va allargar fins més enllà de les 20h. Hem de felicitar a tots els membres del Grup d'Ajuda Mútua d'Arep per la seva pro activitat i capacitat de gestió i, sobretot, per compartir de forma amplia l'assistència de l'experta Sra. Almudena Castro-Girona Martínez. el mobbing, fuente de trastornos mentales siscu bussot Quisiera hablaros de un problema, por desgracia demasiado frecuente, que se produce en el ámbito laboral, tipificado como una forma sutil de agresión y que, a largo plazo, suele desembocar en enfermedades mentales para las víctimas. Es el mobbing, mobbing también conocido como acoso psicológico. En el mundo laboral he visto de cerca entornos de pesadilla para compañeros de trabajo que han sido víctimas de acoso moral por parte de otros compañeros o de sus superiores jerárquicos, por cuestiones de envidia, por temor a que triunfe profesionalmente y los otros puedan sentirse desplazados, o por una peculiaridad o unas características que hacen a una persona diferente de la otra. Las razones son infinitas, como lo es la maldad humana. Este acoso genera muchas consecuencias no sólo sobre la profesión sino también sobre el resto de áreas de la vida de una persona, que pueden llevar a hundirla por completo hasta desembocar en el suicidio. Esta mala práctica produce patologías que aumentan cada vez más en los países desarrollados, donde los niveles de productividad y de exigencia son muy elevados. De hecho, según un informe del año 2000 de la Organización Internacional del Trabajo, en los países industrializados el 10 % de los trabajadores sufren acoso moral que desembocan en problemas de enorme ansiedad, cansancio crónico, estrés, problemas de insomnio, depresión y, en muchos casos, suicidio. La actual crisis económica sin duda ha elevado exponencialmente los problemas de estrés laboral en diferentes vertientes: por un lado, el ansia ante el miedo a perder el puesto de trabajo por el cierre de la empresa, la sobrecarga laboral de los empleados al producirse una reducción de plantilla, etc. Pensemos por ejemplo en el cada vez más extendido espectáculo de observar a un trabajador visiblemente enfermo, o con un miembro escayolado, y que está "al pie del cañón", con miedo a coger la baja para no ser despedido. Por otro lado, los efectos del mobbing para consolidar un puesto de trabajo, o un ascenso, a base de perseguir o de hacer chantaje psicológico a un compañero para que éste se sienta mal y abandone. El mobbing también es una estrategia que emplean algunos jefes para conseguir echar a la calle a sus subordinados. Las tácticas utilizadas para ejercer el mobbing son infinitas, si bien las más comunes son las organizacionales: adjudicar las peores tareas, ejercer tareas sin sentido o que están por debajo de la cualificación de la víctima. Están también las tácticas de aislamiento: al compañero o al subordinado no le se mira en las reuniones, ni se le habla, ni se valora en absoluto su labor. Se le hace "el vacío", coloquialmente hablando. También existe la táctica de difundir rumores falsos sobre su vida privada o profesional , o se le cuestiona la baja ocasional por una enfermedad, creando así un entorno de miedo dentro de un estado casi policial, con amenazas veladas de despido atribuyendo poca profesionalidad a la persona acosada. El mobbing, según me decía un compañero sindicalista que acabó sufriéndolo, es una de las violencias más crueles y clandestinas del mundo laboral. Hablo de clandestinidad porque está tan bien trazada, es casi siempre tan sutil, que la víctima no se entera, no es consciente de ello, pero psicológicamente le va haciendo mella. Al final, cuando se da cuenta, y ya con un inmenso sentido de la culpabilidad arraigada, el acosado ya está fuera de control y, además, no puede probar los hechos, no dispone de pruebas tangibles, por lo que generalmente no puede denunciar este sutil pero perseverante ataque y, aunque pudiera hacerlo, no hay una ley que le proteja de esa violencia, no hay nada ni nadie que le ampare legalmente, ni siquiera se contempla en la Ley de Prevención de Riesgos Laborales, salvo en determinados sectores, como en la banca. En mi opinión, creo que la solución a este sinvivir debería pasar por un mayor control de los inspectores de trabajo, crear una legislación específica en esta materia , y que el mobbing se tipifique como delito. entrevista a martín correa de radio nikosia fernando martínez -¿Cómo surge la idea de Radio Nikosia? Radio Nikosia parte de la necesidad de crear espacios más allá del ámbito clínico, para las personas con problemas de salud mental, donde se pueda ser algo distinto a un paciente, mostrarse en otras facetas que les caracterizan más que la faceta de la simple enfermedad. Las personas diagnosticadas quedan “fosilizadas” en su etiqueta. Se intenta que adquiramos confianza y podamos desarrollarnos cómo no-enfermos. Provenimos de “Radio La Colifata” iniciativa en la que también colaboré. Colifata significa en lenguaje coloquial argentino “loco”. Esta experiencia se trasladó años después a Catalunya. En un principio se trabajó con Joia y a partir del 2008 se crea la Asociación Sociocultural Radio Nikosia que funciona independientemente. La junta de nuestra sociedad está formada exclusivamente por personas con problemas de salud mental, con el apoyo de antropólogos (es mi caso), psicólogos y artistas plásticos. -¿Por qué elegisteis ser una emisora de radio y no actuasteis desde otro medio? La radio permite una comunicación más fluida con el público. Es más dinámica e intensa y también da cierto anonimato a los participantes. -¿Qué habéis aprendido de experiencias similares? Han constituido referentes Radio la Colifata y otras entidades sociales. Hemos aprendido a trabajar de un modo no jerárquico, asambleario: todas las opiniones son tenidas en cuenta. A partir de esta experiencia hemos podido saltar a un ámbito más amplio como la Cadena SER, COM Radio y Radio Estel, colaborando tanto en secciones de reflexión en torno al estigma, como en temas de carácter más general. También hemos sacado un disco que se llama “Mundo Nikosia” con grupos que han emitido desde Radio Nikosia. Se trata de un disco solidario en el que han participado artistas como Manu Chao, Che Sudaka, Changaro, La Pegatina… A parte de en la emisora actuamos en otras vertientes, exactamente en tres: organización de talleres culturales (de arte, literatura, yoga,…), organización de conferencias en institutos, universidades y congresos sobre el estigma con el objetivo de que se escuchara la voz de la persona con problemas de salud mental por la sociedad y esta sea tomada en cuenta en su proceso de recuperación terapéutico. No somos una radio terapéutica pero la consecuencia de nuestra actividad sí lo es. No lo somos en el sentido de que no tratamos a nuestros participantes como enfermos, sino que intentamos generar un marco en que puedan adquirir herramientas para su recuperación y bienestar. -¿Qué planes tenéis para el futuro? Nos gustaría tener nuestra propia emisora para acoger a otros colectivos desfavorecidos. Somos una radio transversal: hemos creado un programa que participa en diversas emisoras de radio por eso nos llamamos Radio en vez de programa. También hemos participado en programas de TV3 , TV1 , TV2, etc. En el medio escrito ya hemos editado una revista, el “Periódico Nikosiano”, hay una versión en papel que se ha agotado, pero estamos “colgados” en internet, nos gustaría sacar otra edición escrita. des dels libres La bipolaridad como don Autor: Eduardo H. Grecco Ed.: Kairós Jordan B. Peterson, profesor de psicología a l’Universitat de Toronto va publicar un estudi en el que es relacionava l’estret marge que existeix entre la bogeria i la genialitat. Malgrat el fet que mai han arribat a demostrar qualsevol vincle entre “ser un geni” i “tenir un comportament bipolar”, a rel d’aquest informe, la web “how stuff works?” ha publicat un top amb els que segons el seu parer, són els genis “bojos” més interessants de la historia. Tots ells han estat veritables genis en el seus camps respectius. En aquesta línea podem trobar John Forbes Nash, premi Nobel d’Economia de 1994; el pintor Vincent van Gogh; l’escriptor Edgar Allan Poe; el compositor i pianista Ludwing van Beethoven; i el científic Sir Isaac Newton entre d’altres. descobrint el do bipolar irene “La bipolaridad como don” és un dels primers llibres del psicoanalista argentí Eduardo H. Grecco, un text escrit des de l’experiència d’un “afectat” per aquesta patologia caracteritzada per l’oscil·lació emocional de la depressió a l’eufòria en intervals més o menys llargs. I on es troba aquest do? Doncs precisament en la possibilitat de treure profit de la força creadora que sol acompanyar tant en moments d’eufòria com els períodes depressius. Una força i una energia que pot canalitzar idees, sentiments i emocions a través de l’escriptura, la pintura, l’escultura, el ball...i qualsevol altra forma d’art. És aquesta intensitat creativa la que portar a grans genis a descobriments i manifestacions que encara avui són història. És evident que el control mèdic i de la pròpia consciència ha d’estar present en tot moment per tal de no deixar desbordar cap dels dos extrems del pèndol. Però no és menys cert que aprofitar la capacitat creativa d’aquests moments afavoreixen l’autoestima dels que pateixen aquest trastorn (bastant minvada ja per “l’etiqueta” que duen a sobre) i dóna una utilitat a tot el corrent creatiu que pot arribar a passar pels seus cossos, les seves ments, els seus cors... L’altra opció és no fer res amb tot el que passa en aquests moment. No donar-li sortida. Considerar-ho com a una distorsió de la realitat, que quant més ràpid s’acabi millor. És una opció igual de respectable. Però els que no estan al corrent de la primera manera d’abordar la situació, val la pena que sàpiguen que existeix. Salut!