època iii - Reial Cercle Artístic de Barcelona

Comentarios

Transcripción

època iii - Reial Cercle Artístic de Barcelona
03
ÈPOCA III
10 - 12 / 2009
Josep Fèlix Bentz
President del Reial Cercle
Artístic de Barcelona
EDITORIAL
ÍNDEX
5
9
14
17
20
26
30
33
EL CERCLE ARTÍSTIC. 50 ANYS AL PALAU
PIGNATELLI I A LA CASA BASSOLS
Maria Isabel MARÍN
ESPECTACLES D’ALTRES TEMPS.
“CAPS PARLANTS”, FIGURES DE CERA
I “DONES INVISIBLES”
Jordi ARTIGAS
DESCOBRIR A SALVADOR DALÍ
COM A PROFETA DEL SEGLE XXI
Jordi SALAT
SALVADOR DALÍ,
EL GRAN PROFETA DEL SEGLE XXI
Roger ERASMY
exposicions
cròniques
ACTIVITATS CERCLE
cròniques
ACTIVITATS SOCIS
BÚSTIA DEL SOCI
38
ARTÍCULOS TRADUCIDOS
43
translatED ARTICLES
48
Benvolguts socis/es i amics/gues,
agenda/ NOTES
Mènsula de la façana de la casa Bassols del carrer de la Cucurulla
Aquest tercer número de la nova etapa del
Institució noves vies professionals que li donin
butlletí vull dedicar-lo a la commemoració
accés a donar-se a conèixer, a presentar els
dels 50 anys del Reial Cercle Artístic en la
seus treballs, a connectar-se a les xarxes ar-
nostra seu actual del Palau Pignatelli. Va ser
tístiques i culturals existents. En aquesta línia
el mes de desembre de 1959 quan l’entitat es
hem aconseguit fites insòlites ja com la parti-
va traslladar al carrer Arcs número 5 pro-
cipació i presentació del Projecte Post Human,
vinent de l’anterior seu de Plaça Catalunya.
adiós al hombre a la ciutat de Miami dins del
També m’agradaria dedicar-lo a tots els socis,
marc d’Art Basel Miami, on el Cercle es pre-
col·laboradors i amics que dia a dia m’enco-
senta amb 16 socis artistes seleccionats d’un
ratgeu i ajudeu a tirar endavant, per intentar
total de 40 propostes, o com també la presen-
fer del Cercle una Institució que poc a poc es
tació del Reial Cercle Artístic en la Biennale
va consolidant en una posició més important,
de Florència d’aquest mes de desembre, en-
més moderna i per què no dir-ho, més admira-
tre d’altres propostes.
da. En aquest procés que varem engegar tots
Amb tot el que us he exposat en les darre-
plegats el passat més d’abril, s’estan portant
res línies, us vull transmetre que hem de ser
a terme diferents intervencions de molt diver-
conscients que estem vivint un moment trans-
sa índole justament coincidint amb aquest 50è
cendent de la nostra històrica Institució. Una
aniversari, moment en què la Institució està
reforma integral que servirà per poder arribar
immersa en un procés de plena transforma-
a aconseguir tots els objectius que ens hem
ció, amb diferents programes de restauració
marcat i creiem imprescindibles. Barcelona
i conservació dels seus espais com les refor-
va canviar, va millorar i es va situar en el món
mes i adequació dels tallers, lavabos, teulada,
després de l’esforç i la profunda reforma que
nova sala d’exposicions, recepció, despatxos
va suposar l’any 1992 amb la transformació
i oficines, a més de la modernització de les
del Jocs Olímpics. Va ser una aposta de futur
instal·lacions i serveis globals.
malgrat totes les molèsties que significaven
Per una altra banda, no puc deixar de comen-
les execucions de les obres, carrers tallats,
tar l’esforç i treball que s’està portant a ter-
etc., però que després han servit per gaudir i
me en la presentació i col·locació estratègica
sentir-nos orgullosos de la nostra ciutat. En el
del Reial Cercle Artístic en el mapa cultural
Cercle ara ens toca viure el moment de l’exe-
i institucional del país, així com també en el
cució i construcció del projecte, de les obres,
panorama internacional, on pugui assolir el
de la pols i el soroll…, i a vegades, amb més
protagonisme que es mereix alhora que sigui
“imprevistos” dels previstos. Però tingueu la
capaç d’adoptar una posició artística referent
certesa que després de l’esforç assolirem un
i sobretot, respectada. Apostem per la flui-
Cercle renovat, modern, i més a la mida de
desa dels fluxes culturals de la nostra enti-
les nostres necessitats. Per això us vull agrair
tat en totes direccions, és a dir, tant de dins
també la vostra paciència i enteniment que en
cap a fora com a la inversa. No cal dir que un
molts dels casos han sigut i són exemplars.
objectiu pel qual seguim treballant és el de
Només us puc afegir que tot l’esforç que es-
poder mantenir i consolidar encara més una
tem fent plegats és també per vosaltres, i pel
oferta cultural rica, plural i multidisciplinar.
futur immediat del Cercle. I més ara, quan farà
També volem donar suport a que tots els so-
50 anys que tenim la seu en aquest majestuós i
cis i sòcies artistes puguin tenir a través de la
meravellós Palau Pignatelli. Per molts anys!!
Maria Isabel MARÍN
Historiadora de l’Art
EL CERCLE ARTÍSTIC
50 ANYS AL PALAU PIGNATELLI
I A LA CASA BASSOLS
ANTECEDENTS
un paper destacat durant l’epidèmia de febre
format per dos cossos, el del carrer Arcs, 5
Fa cent catorze anys, concretament el 21 de
groga del 1821, sent alcalde constitucional de
i el del carrer Cucurulla, 4, prèvies totes les
maig de 1895, es va celebrar una junta gene-
Barcelona entre 1821-22 i novament el 1835-
autoritzacions oficials. La Vanguardia comu-
ral en la que, a petició del pintor Lluís Graner
36, i Francesc de Cabanes (1781-1834), mili-
nicava el dia 9 de desembre de 1959, que es
- que havia estat elegit president en aquella
tar i historiador, que participà a la Guerra del
firmaria l’escriptura notarial amb gran so-
mateixa sessió-, es va acordar per unanimi-
Francès, establí la primera línia regular de
lemnitat a l’Ajuntament, en presència de l’al-
tat canviar de local. El Cercle es va establir al
diligències de Barcelona a Madrid, i fou mem-
calde Josep Maria de Porcioles, el qual havia
carrer dels Arcs número 7, cantonada amb la
bre de l’Acadèmia de Bones Lletres.
volgut donar el major relleu ciutadà a l’acte.
plaça de Santa Anna, edifici, que com després
Joaquim de Barnola i de Bassols, en fou l’úl-
Entre els assistents hi trobem els membres
explicarem, fou enderrocat, ocupant actual-
tim propietari.
de la junta directiva i gran nombre de socis,
ment la seva superfície l’oficina de “La Caixa”
El Cercle va adquirir el palau d’aquesta fa-
així com diferents personalitats barceloni-
i la terrassa, que donen al Portal de l’Àngel, i
mília, després de molts tràmits, gestions, i
nes, i l’empresari de Madrid, Ramón Areces,
són propietat del Cercle. En aquest edifici del
acords de la Junta de Govern. Es va arribar
comprador de l’immoble de la plaça de Cata-
número 7, el Cercle, no hi va romandre massa
a l’acord d’adquirir el conjunt de l’edifici,
lunya. L’alcalde va felicitar els socis pel gran
temps ja que pel que donen a conèixer les actes, que es conserven a l’arxiu, a l’assemblea
general del 30 juny de 1899 es va acceptar la
idea, proposada per la junta directiva, d’una
nova instal·lació, a un local més apropiat, que
tingués les condicions convenients per al seu
complet desenvolupament i en consonància
amb els estatuts. L’estiu de 1899 el Cercle
va arrendar un espaiós local als baixos de la
Casa Rull, a l’avinguda Corts, 313-315.
Després de diversos canvis, la nostra societat va anar a raure a la plaça de Catalunya,
14, local que es va inaugurar el 21 de juny de
1936. Estant confortablement instal·lats -tot i
que el mes de març de 1959 feia més d’un any
que havia expirat el contracte que tenien amb
la propietat i no havia estat renovat-, va sorgir
la possibilitat de passar al palau Pignatelli i
casa Bassols, situats al carrer dels Arcs, 5, i
Eusebi Güell i Jover, president del Cercle, signa l’escriptura de compra del nou local, 9 de desembre de 1959.
D’esquerra a dreta: Sastre i Marquès, n/id., Pérez Terol, Porcioles, Güell, n/id, Espoy de Samà.
al carrer de la Cucurulla, 4.
PALAU PIGNATELLI-CASA BASSOLS
Aquest antic palau havia passat l’any 1773 als
senyors de Girona-Rigalt i per successió femenina directa a la família de Cabanes i de
Bassols. Foren membres d’aquesta família
Josep Maria de Cabanes (1775-1842), polític
liberal, arqueòleg i membre de l’Acadèmia
de Bones Lletres i corresponent de l’Acadèmia de la Història de Madrid, el qual tingué
Destino, 13 de febrer de 1960.
Treball d’Hèrcules a la façana del carrer de la Cucurulla.
4
5
esdeveniment que significava disposar d’un
es va ocupar la nova seu, que els primers
mero 7, de 177 m2, a canvi de la col·laboració
local propi,de la categoria històrica del pa-
temps tenia l’entrada provisional pel carrer
municipal en les obres de la nova façana del
que després d’enderrocada l’antiga façana,
l’Ajuntament, que són de gran qualitat. Quan
Atlants, i que a l’actualitat és la sala d’expo-
el 1967 es va iniciar el recobriment d’aquesta
sicions gran.
lau. Després de setanta-vuit anys, el Cercle
de la Cucurulla.
carrer Arc, núm. 5, i nova planta baixa i ter-
el treball es centrà en la planta baixa, en un
-que havia tingut catorze seus a Barcelona-,
L’any 1963 el president de l’entitat va mos-
rassa a l’espai del número 7, amb l’obliga-
pati interior, d’agradable dimensió, amb la
paret mitgera, va tenir lloc una cerimònia de
La segona planta havia tingut vàries funcions:
col·locació de la primera pedra.
sala d’estar, de televisió, de tertúlia, de sales
era finalment propietari d’un palau, situat a
trar als mitjans de comunicació l’estat de les
ció d’agregar-la a la finca adjunta on estava
gran escala que portava al primer pis. En fer
un indret immillorable.
obres del saló dels Atlants, descobert darre-
establert el Cercle amb la finalitat de poder
el pou per instal·lar-hi un transformador, va
Aquest espai que comunica amb la sala de
destinades a jocs de societat, un gran saló de
lectura va servir de menjador, i es comuni-
billar, amb quatre taules reglamentàries de
La casa Bassols, que data del segle XVI i dóna
ra d’unes falses parets i d’un sostre d’un saló
ampliar les seves instal·lacions. La firma de
aparèixer l’esquelet d’un gos, probablement
al carrer de la Cucurulla, havia tingut una
isabelí; els atlants sostenien sobre les seves
l’escriptura es va realitzar al despatx de l’al-
guardià del palau, i l’artista Lluís Montané
cava amb la sala d’actes dita dels “Atlants”,
billar i xapó.
per les figures escultòriques que decoren una
La tercera planta és la destinada a estudis de
important reforma -remunta de dos pisos-,
espatlles l’enteixinat. També els va mostrar
caldia. Van subscriure el document per part
Mollfulleda va fer un homenatge escultòric.
duta a terme per l’arquitecte Josep Fontse-
les finestres gòtiques, una d’elles sencera
de la corporació municipal Josep Maria de
El 1973 van ser restaurades i polides les pa-
cornisa prop del sostre. El sostre d’aquesta
dibuix –que es va millorar a la segona etapa,
sala estava amagat per un altre de mort, i uns
i es de forma circular per situar al model al
ré i Domènech, a mitjans de segle XIX. Les
amb dues esveltes columnes, i un altra de la
Porcioles, alcalde de Barcelona i per part del
rets de pedra, deixant a vista tots els arcs en-
obertures del pis principal es troben coro-
que només es conservava la llinda. Segons
Cercle el seu president, Eusebi Güell i Jover,
castats, i les voltes d’entrada. Amb l’ender-
envans que feien l’interior més reduït i servia
centre-, de pintura del natural, i de gravats,
de refectori de les monges, que en ser tot en-
les quals volten la terrassa dels artistes.
derrocat, va aparèixer el gran espai decorat.
Entre el segon i tercer pis l’estudi de natura
nades amb guardapols gòtics, sota els quals
l’arquitecte Adolf Florensa, aquella troballa
estant presents a l’acte de la signatura els
roc de l’ampliació del carrer va desfer-se una
hi ha relleus renaixentistes, que representen
confirmava l’antiguitat que s’atribuïa a l’edifi-
membres de la junta directiva: Antoni Lozoya,
construcció gòtica del segle XV, que era una
Santí Surós, Joan Farré, Nicolás Flores, Jordi
Alumà, Rafael Rodés, i el soci de mèrit Marià
Pérez-Terol.
S’emprengué la tasca de modificació i restauració total de l’edifici del Palau. En enderrocar la façana, aparegueren moltes peces de
pedra procedents dels antics edificis, dels
segles XV, XVI, XVII i XVIII, les quals foren reservades per composar la façana prevista.
Per aquesta tasca, de tanta responsabilitat
ciutadana, es pensà en una col·laboració
d’arquitectes municipals i del Cercle, i es demanà l’ajut d’Adolf Florensa, Cap de Servei
D’esquerra a dreta: Ciurana, Casabó, Flores, Llensa, Asarte, Closa, Espoy, Lozoya, Güell,
Planas Gallés, Pérez Terol, Badia de Rojas, Florensa, J. Serra, Casanovas, Rodés.
de Conservació de Ciutat Vella, i de Joaquim
Ros, Cap de Servei d’Edificis Artístics i Ar-
Eusebi Güell i Jover, president del Cercle, signa l’escriptura de la compra del 5 de desembre de 1971.
D’esquerra a dreta: Pérez Terol, Surós, Lozoya, n/id., Güell, Bermejo, Alumà, Farré.
queològics.
treballs d’Hèrcules, el mitològic fundador de
ci, de finals del s. XIV o principis del XV, dada
Per la façana es feu un acurat projecte de gò-
sala-capella, que va ser reconstruïda pedra a
Barcelona. Aquesta casa està unida a l’altra
difícil de determinar donades les reformes
tic barceloní, amb peces antigues, i les que
pedra a la part que ocupava el número 7 del
part de l’entitat, el Palau Pignatelli. La man-
d’èpoques posteriors.
foren necessàries per mantenir el mateix
carrer, que primerament va ser restaurant,
sió conservava l’any 1959 pintures en estat
La premsa donava a conèixer el juny de 1964
estil, projecte que dibuixà Ciurana. També
seu de “La Caixa”, i en part sala d’exposici-
acceptable en alguns dels seus amplis salons
que amb motiu de la restauració que s’esta-
es projectà la nova façana o façana lateral,-
ons, amb entrada pel pati i carrer dels Arcs.
morta, i entre el tercer i el quart el d’escul-
i algunes dependències eren un autèntic tre-
va duent a terme, s’havia posat de manifest
substituta de la paret mitgera amb la casa del
El front del pati, que fou l’antiga cavallerissa
tura que comunica amb una loggia que remata l’edifici, construïda a l’estil dels palaus
Façana del carrer dels Arcs després de la reconstrucció.
sor artístic, sent particularment considerat
l’estructura i la decoració del bell pati, pel
número 7. Així doncs, tot es va construir amb
del palau al segle XVIII, es transformà en una
el saló principal o de respecte, de majestuo-
contrari, en l’adjunt palau Pignatelli gaire-
pedres, algunes autèntiques del palau, altres
sala d’exposicions, que ha estat reformada en
barcelonins del segle XVI, segons l’època de
la majoria de detalls que figuren a la remo-
sa elevació, amb sostre decorat amb frisos i
bé no hi restava pati, degut a les restaura-
procedents d’enderrocs d’edificis gòtics d’in-
etapes posteriors.
escultures a l’estil italià neoclàssic de finals
cions. La primera iniciativa havia estat res-
drets de la ciutat, les quals es conservaven a
Per l’escala principal del pati s’arriba a la
delació del palau que donen a la façana del
carrer dels Arcs. Al fons d’aquest espai hi ha
de segle XVIII. Entre les plantes i arbusts –el
pectar l’acord municipal d’ampliar el carrer
l’Ajuntament, i altres creades per especialis-
planta noble. A la primera etapa es va cobrir
1841 rosers i tarongers- del petit jardí de la
dels Arcs fins a 10 metres, endarrerint la
tes del contractista Closa. Per part del Cercle
el pati-jardí central de la planta, convertint-
la sala de reserva, superfície que conté part
important del patrimoni artístic de l’entitat
casa no hi faltava el simbòlic llorer que pre-
façana 2,5.
van ser nomenats com equip de treball: l’ar-
lo en sala d’estar i de lectura, amb claraboia
gonava la glòria del palau, motiu d’orgull de
Les obres d’adaptació del nou local, les va dur
quitecte Josep Maria Armengol, directiu de la
dissimulada. En aquesta primera fase ja es
que en aquests moments no s’exposa, i que
en breu temps es mostrarà alternativament
la ciutat.
a terme l’arquitecte Adolf Florensa. Es van
junta; el reconegut decorador Ramon Rigol,
va donar qualitat a la decoració, amb quatre
El dia 8 de febrer de 1960, els socis es van
reforçar els ciments, enderrocar una part
que més tard seria vicepresident, i l’arquitec-
raconeres per a escultures d’artistes de la
als diversos espais on s’exhibeix el patrimoni artístic.
acomiadar de l’anterior seu de la plaça de
de la planta baixa, adaptar sostres i voltes,
te Antoni Lozoya.
casa, parets folrades, butaques i cadires en-
Catalunya, lloc que l’entitat havia ocupat
aixecar parets a la primera planta, cobrir el
En la inspecció, per conèixer els fonaments,
tapissades, llums de peu als racons, sent la
L’assentament definitiu del Cercle va afavorir les exposicions del patrimoni de l’en-
vint-i-quatre anys. A partir d’aquella data van
pati, substituir els sostres en mal estat, l’es-
va ser necessari buidar un sector de terres i
zona on s’exhibien les millors pintures i part
començar a funcionar les instal·lacions que
cala a la segona planta, sostres i cobriment
poder descobrir els blocs de pedra, probable-
de les millors escultures de la col·lecció del
En la segona etapa de les obres, es va afegir
titat així com d’exposicions monogràfiques
a aquesta planta, un cos afrontador amb el
d’artistes reconeguts, i les dels socis de la
institució •
havia estat possible habilitar fins el moment;
d’aquesta mateixa, reformar accessos a la
ment dels primers segles de la construcció
Cercle. A la part de la façana de Cucurulla,
la nova seu havia estat els últims anys resi-
Sala dels Atlants, pavimentació, ...
(XIII i XIV). S’aprofitaren aquests espais per
es troba la biblioteca de planta i altell, que
Col·legi d’Arquitectes, construcció que restava pendent des de l’enderrocament de la casa
dència de religioses i posteriorment redacció
El desembre de 1971 hi va haver l’aprovació
fer-ne locals, magatzems i serveis de cuina
durant un temps es va utilitzar com a sala
de La Hoja Dominical. Es van intentar fer les
municipal d’enderrocar la casa del carrer
provisional, ventilats per un forat al costat de
de juntes directives. El saló central o de lec-
número 3 del carrer dels Arcs, part de l’espai
on, fins el mes de setembre d’aquest mateix
obres amb la major diligència, però mentre
Arcs número 7, cantonada amb la Plaça de
l’antic abeurador del carrer Cucurulla. Es van
tura, es comunica amb un espai que dóna al
no acabaven els serveis principals, els mem-
Santa Anna, per tal d’ampliar la dita plaça. Es
seguir els treballs, que ocuparen dues gran
carrer de la Cucurulla i a la terrassa, que te
any 2009, hi havia instal·lada la secretaria,
els despatxos, i la sala de juntes, amb façana
bres del Cercle que ho desitjaren van poder
va tractar amb l’Ajuntament cedir el sobrant
etapes –aproximadament d’uns quinze anys-,
la façana d’estil gòtic, creada amb elements
traslladar-se a l’Ateneu, que els hi va brindar
de via pública del carrer Arcs, amb la condi-
una per a cada planta, explica Lozoya en la
de balconades i de finestres autèntics, pro-
al carrer Arcs, que comunicava amb la part
seva Memòria del 2004, en la qual recorda
cedents de col·leccionistes barcelonins i de
posterior del petit escenari de la sala dels
la seva hospitalitat. El mateix mes de febrer
6
ció d’edificar solament la planta baixa del nú-
7
Jordi ARTIGAS
De la Societat Catalana
de Comunicació (IEC)
Bibliografia
-SEMPRONIO. “El arte, en la calle”.
Diario de Barcelona. 25 de març de 1959.
-La Vanguardia. “La nueva casa del Círculo Artístico”. 9 de desembre de 1959.
-Diario de Barcelona. “Nueva sede para el Círculo
Artístico”. 10 de desembre de 1959.
-PERNAU, Josep. “¿Será más próspero el año 1960
para el real Círculo Artístico?”. El Correo Catalán.
10 de desembre de 1959.
-La Vanguardia. “Un acto de verdadera resonancia
ciudadana”. 10 de desembre de 1959.
-Solidaridad. “El Palacio Pignatelli, sede y propiedad del Real Círculo Artístico”. 10 de desembre de
1959.
-CASTILLO, José del. “Despedida del Real Círculo
Artístico de la plaza de Cataluña”. El Noticiero
Universal. 4 de febrer de 1960.
ESPECTACLES
D'ALTRES TEMPS
"CAPS PARLANTS", FIGURES DE CERA I "DONES INVISIBLES"
Al llarg del segle XIX i part del XX sorprèn al
litat com fou el cas d’en Sebastià Gasch, re-
1851 actuà a Barcelona una “Compañía de
llegir les cartelleres d’espectacles, les gaze-
ivindicaren en els seus nombrosos articles
pulgas industriosas” dirigides per un tal Sr.
-La Vanguardia. “Terrenos de la calle de Archs
cedidos al Real Círculo Artístico”.
24 de desembre 1971.
tilles i articles de cada època la gran varie-
tant d’avantguerra com després del ’39.
Jean Essinger. El periodista Joan Tomàs en-
tat d’espectacles que oferia una ciutat més o
Deixaré a part tant els espectacles “majors”
trevistà el 1935 a un empresari especialitzat
-La Prensa. “Ampliación del edificio del Real Círculo Artístico”. 27 de desembre de 1971.
menys gran com Barcelona. Aquest serà el
com el teatre i l’òpera, així com els precine-
en “fenòmens” a l’estil del famós empresari
tercer article de la sèrie que sobre el tema
matogràfics (que son la meva especialitat)
Barnum, que es feia dir “Quevedini” i que en
que podríem englobar de “cultura popular”
que abasten des de les ombres xineses fins al
la realitat es deia Melcior Quevedo i que pre-
he escrit al Butlletí del Reial Cercle Artístic.1
diorama. Així que aquí van enumerats aquells
sentava com a “ex -domador de puces”.2
Aquells espectacles que els nostres avant-
espectacles que captivaren els nostres avant-
Però també hi havien espectacles esgarrifo-
passats acceptaren de bon grat i que demos-
passats, quan encara el públic era ingenu i
sos amb animals, dels que tant sols ha sobre-
tren la gran varietat d’oferta per a tots els
conservava la virtut de poder sorprendre’s.
viscut, per diversos interessos, la tauromà-
-LLOPIS, Arturo. “Los patios barceloneses”.
La Vanguardia. 21 de juny de 1964. Pàg. 53.
-LOZOYA AUGÉ, Antoni. “El reviure d’un antic
palau”. Memòria llegida per l’acadèmic numerari,
en la sessió del 11 de gener de 2001. Memorias de
la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona.
Tercera època. Núm. 991. Vol. LXI Núm. 5.
Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona,
maig de 2004.
-MARÍN SILVESTRE, Maria Isabel. Cercle Artístic
de Barcelona 1881-2006.
Primera aproximació a 125 anys d’història.
Reial Cercle Artístic. Barcelona 2006.
gustos i butxaques, espectacles a vegades de
quia. Al llarg del segle XIX, ignoro quan es van
barraca de fira o de circ, que a vegades eren
ESPECTACLES AMB ANIMALS
acabar, podem trobar espectacles de sang i
menyspreuats per esperits que es creien més
Anaven des de les inofensives (excepte si
fetge que res havien d’envejar als del circ
selectes, però que d’altres amb més sensibi-
s’escapaven) puces ensinistrades. L’abril de
romà. De 1849 hi ha documentació d’una lluita
* Joan SAGARRA PINO ha col·laborat en la identificació de personalitats fotografiades.
Al fons a la dreta el Circ Eqüestre Barcelonès. Fotografia de l’article de S. Gasch, “El circo en Barcelona”. Barcelona. Desembre de 1956.
8
9
ventrílocs imitadors de veus, animals i sons,
l’ex-fonda del “Canó d’Or” del carrer Gignàs
l’escenografia de la manigua cubana a càrrec
mentre que els “caps parlants” –dels que en
la col·lecció de figures de Josep Malagarri-
dels escenògrafs Vilumara i Moragas.
parlaré a continuació- pertanyen més aviat a
ga, entre les quals hi havia personatges tan
El segle XIX acabava amb el gabinet de figu-
la faceta de l’il·lusionisme.3
dispars i alguns d’ells tant inquietants com
res de cera de la família Belio, un barracó
De la brillant història del circ a la nostra ciu-
Lluís Felip, Pius IX, Lluís Napoleó, el general
instal·lat a la plaça de la Pau (després porta
tat cal destacar el “Circ Eqüestre Barcelo-
Espartero –responsable d’un terrible bom-
de la Pau) pel maig de 1898. Aquí s’oferien es-
nès” (1877-1895) fundat pel portuguès Gil Vi-
bardeig de Barcelona en 1842-, o la del cruel
cenes per a tots els gustos: els fastos de la
cente Alegria. Cal recordar també la vinguda
general carlista Ramon Cabrera.
cort pontifícia de Lleó XIII, l’escena “Un duel
del famós “Buffalo Bill” entre 1889-1890 amb
Aquesta “amanida russa” era justificada al text
interromput”, un tema bèl·lic amb “Un episo-
l’espectacle “Buffalo Bill’s Wild West”, un gran
de l’anunci: “(…) estatuas mudas e impasibles
di de l’acció de Cavite” i la morbositat d’“Una
seguici de cavallistes blancs i indis, búfals,
que permanecen allí en completa paz y armonía,
execució per mitjà de l’electricitat”. Es donà la
etc. Que produïren una gran commoció a la
cuando muchos de los personajes que represen-
circumstància que quasi un mes després, pel
nostra ciutat. Així com el “Circ Olimpia” que a
tan viven o han vivido en este mundo completa-
juny de 1898, aquesta barraca de figures de
la Ronda de Sant Pau oferí els millors espec-
mente separados por sus ideas y por el carácter y
cera restà totalment socarrimada per un in-
tacles de circ entre 1924 i 1946.
posición social de que se han hallado revestidos.”
cendi, i a partir d’aquell fet la família Belio,
d’ascendència aragonesa, es dedicaria a un
espectacle d’avenir que tenia un estrany nom:
el cinematògraf.
Gil Vicente Alegria fundador del Circ Eqüestre Barcelonès (1877-1898). Fotografia de l’article de S. Gasch,
“El circo en Barcelona”. Barcelona. Desembre de 1956.
“CAPS PARLANTS”
Segons l’“Enciclopèdia Ilustrada Seguí” (vol.
de feres com per exemple la de la cacera de
III, p. 29) de principis del segle XX, el “Cap
dotze gossos i un cérvol, la de vuit gossos que
parlant” era un “Aparato ingenioso que, medi-
assetjaven un ós blanc encadenat o la bestial
ante un mecanismo especial, pronuncia cierto
lluita entre un tigre i un brau …
número de palabras que, como es natural es
El febrer de 1877 tingué lloc a la plaça de
siempre muy reducido.”
“Toros” de Barcelona una carnisseria amb la
La llegenda l’atribueix a Albert el Magne, però
la intransigència cristiana manà que fos des-
lluita de diversos braus, un lleopard i un tigre. Uns anys després pel desembre de 1897
Barraca anglesa de figures de cera. Fotografia del llibre
Los Jimeno y los orígenes del cine en Zaragoza d’Agustín
Sánchez Vidal.
la premsa parla d’una lluita entre un brau i
truït en atribuir-lo a obra diabòlica. Els antics
gravats el descriuen com a dos caps metàl·
un tigre anomenat “César”, resultant aquest
lics d’homes barbuts disposats en una espè-
darrer ferit i mort. Mentre una Barcelona
cie de teatret mentre una cortina tapava la
culta contemporània d’“Els Quatre Gats” es
divertia civilitzadament, una altra Barcelona
fruïa, per vergonya aliena, amb espectacles
degradants com aquest.
Búfalo Bill de l’article “Búfalo Bill en las Ramblas”.
Destino. 13.III.1948.
EL CIRC
En una obra dedicada al circ, escrita per
Gasch i publicada el 1947, aquest parla dels
diferents oficis o especialitats del circ, un
Historieta d’origen alemany publicada a La semana popular ilustrada. 9.X.1890.
espectacle antiquíssim i de gran tradició a la
nostra ciutat i ara pràcticament desaparegut
a la ciutat comtal, on unes normes municipals
Anunci al Diario de Barcelona. 8.XII.1889.
prohibeixen l’exhibició d’animals.
Fotografia del taller de figures de cera dels Belio,
reproduïda a Història del cinema català de M. Porter Moix
i Mª Teresa Ros Vilella.
part inferior. El cap parlant que es descriu en
el decapitat o “ajusticiado” parlant. En molts
el “Quixot” durant l’estada del seu protago-
d’aquests cassos que ara veurem no es trac-
nista a Barcelona que estava en una mansió
tava d’una simple presa de pèl sinó de l’apli-
del carrer Ample deuria ser d’aquesta mena.
cació d’un efecte òptic obtingut mitjançant la
D’entre aquestes especialitats cita, els acrò-
LES FIGURES DE CERA
bates, equilibristes, pallassos i excèntrics,
Els gabinets de figures de cera foren una
Els assumptes i les temàtiques de les figures
Però al llarg dels temps els caps parlants
imaginativa disposició de miralls que impedi-
malabaristes, domesticadors, els suggestio-
constant almenys a tot el llarg del segle XIX,
de cera s’anaven renovant i està clar aprofi-
s’anaren transformant, en mans de xerrai-
en que es veiés el llautó del trucatge.
nadors (hipnotitzadors i adivinadors del pen-
un espectacle abans ambulant que ha arribat
taven l’actualitat d’esdeveniments polítics,
res de fira i farsants es presentaven “falsos”
Pel gener de 1868 la premsa barcelonina
sament), il·lusionistes i manipuladors (màgia
fins als nostres dies oferint aquesta atracció
guerres… Així es pot veure pel desembre de
caps parlants, o sigui, es fingia que un cap
reproduïa la descripció d’un d’aquests caps
blanca), maquietistes i transformistes (pa-
en un local estable com són els museus de
1897 en un local de la Rambla del Centre, en
–tallat- parlava i feia ganyotes, quan com és
parlants: “El domingo se publicaron los pros-
ròdies i pantomimes), i finalment els “fenò-
figures de cera.
vigílies del desenllaç de la guerra de Cuba, un
natural es tractava d’un pobre diable que es
pectos anunciando que en la calle de Escudi-
mens” dels que diu hi han diverses categori-
L’agost de 1837 s’anunciava al “Diari de Bar-
“grup plàstic representant la mort del “cabecilla”
guanyava la vida traient el cap pel forat d’una
llers se enseñaba una cabeza, -que se dice ser
es: els de fira o barraca, nans, gegants, dones
celona” un: “Nuevo gabinete de figuras de cera
o capitost (independentista) Maceo”. Aquesta
tauleta amb faldilles que tapaven la trampa.
la de un ajusticiado,- la cual come, habla, canta,
barbudes, monstres.
al natural que algunos aficionados de esta ciu-
escena tenia aspiracions artístiques doncs tal
Així s’explica en dues divertides historietes,
silba, fuma y contesta a cuantas preguntas se
Encara que també en formen part –segons
dad han fabricado a instancia de varios señores
com s’explica en un seguit de notes a la prem-
possiblement alemanyes i publicades aquí el
le dirigen. A la verdad el hombre se halla en
Gasch– els dervixos, faquirs, empassa-sa-
amigos de bellas artes, para poner de manifi-
sa, les figures foren modelades per Laureà
1890 i 1894.
aquella difícil e incómoda posición ha de pade-
bles, piròfags (exhaladors de foc), dejuna-
esto en las principales capitales de Europa, (…)”
Coll i Soler, escultor i preparador anatòmic de
De vegades per tal de donar-li més morbosi-
cer mucho, pues no es más que un hombre en
dors i insensibles al dolor. A part queden els
I pel novembre de 1851 s’exhibí als locals de
la Facultat de Medicina, comptant a més amb
tat a l’assumpte s’anunciava l’espectacle com
cuerpo y alma como los demás, solo que tiene la
10
Caps parlants. Enciclopèdia il·lustrada Seguí.
Volum III. Pàg. 29.
11
cabeza con mucho arte encima de una pequeña
tística” una sèrie d’articles sobre l’ambient
mínim d’elements s’aconseguien efectes tant
finit com una il·lusió acústica. Veiem que deia
dentment, però aquí acabo per ara i, esperant
mesa al frente de una cortina con cierto velo
que es vivia i un d’ells el dedicà als barracons
sorprenents, però també ens fan somriure
el “Diario de Barcelona” (1 des. 1850): “(…) D.
que els lectors no es cansin del tema, reservo
más adelantado detrás de la misma, velo que
que oferien bigarrats espectacles molts d’ells
per la ingenuïtat i bona fe d’aquells especta-
José Mathieu, pintor, domiciliado en Barcelona,
per a la propera ocasió tots aquells especta-
apenas se percibe por efecto de la colocación
concentrats al llavors “calaix de sastre” de la
dors. Encara que queda clar que aquells es-
tiene el honor de anunciar al público que acaba
cles relacionats amb els anomenats “fenò-
de las luces. Sin embargo el aparato no deja de
plaça de Catalunya, entre aquests descriu un
pectacles foren el principi del camí d’aquest
de construir una máquina muy sorprendente, la
mens” o sigui els gegants, les dones barbu-
producir su efecto.”
cap parlant. Les seves descripcions, farcides
present tan sofisticat tecnològicament però
cual se propone ofrecer a la curiosidad de los
En aquesta descripció l’autor no parlava dels
d’ironia, ens permeten conèixer com deurien
potser també tan fred…
aficionados. Dicho Mathieu ha viajado por varias
des, els nans… Fins aviat •
miralls necessaris per aconseguir la il·lusió
ser aquelles fires tant populars.4
Es tractava en aquest cas d’una atracció ba-
ciudades de Francia con esta maravilla conoci-
òptica però sí que ho feia una nota aparegu-
“(…) “Y vamos a la señorita Stella” –decía el
sada en un efecte de so i no pas en un efec-
da bajo el nombre de “Templo que habla”, pero
da al “Diari de Barcelona” de l’11-4-1868, fet
cicerone-. La señorita era una cabeza viva
te òptic com d’altres que he descrit. Tal com
acaba de perfeccionarla desde su permanencia
que demostrava la popularitat d’aquell es-
asomando dentro de una estrella aislada. La
el seu nom indicava i com podem veure en
en Barcelona, hasta el punto de hacerla incom-
pectacle: “En los aparadores de la confitería
misma fatiga, la misma mueca, las mismas
el gravat, una dona oculta a la visió dels es-
prensible. (…)
la Criolla, vimos ayer tarde una figurita(…), tal
contestaciones. Como la otra, manifestó que
pectadors contestava a través d’un tub llarg
Este Templo está aislado, colgante de un corche-
es la de un mono que colocado debajo de una
estaba muy agradecida al público de Barcelona,
que desembocava en una trompa o megàfon
te libre y movible, y de un hilo muy delgado; tiene
lo mismo que qualquier político de paso. Y aunque alrededor de la estrella circulaba el aire
al parecer, aquella noche no le habían quitado
bien el polvo al espejo inclinado y saltaba a los
ojos produciendo ingrata y súbita desilusión.”
Com veiem, una mica de pols podia destruir
l’encant de la màgia produïda per un senzill
efecte òptic.
En un text meu que vaig publicar el 1995 sobre el mag Partagàs cito una anècdota ocorreguda entre un portuguès i un “cap parlant”
o “decapitat” que parlava el català, estava
contingut en un article “O decapitado falante”
del que no sé ni on fou publicat ni la data, ve-
La dona invisible, gravat de
El mundo físico d’Amadeu Guillemin.
gem-ho a continuació.5
“I l’altra (anècdota) és d’un text en portuguès
(…) on s’explica que a París el 1855 un tal se-
la forma de un templo octogonal griego, adorna-
nyor Talrich va obrir un museu de figures de
do con ocho columnas, (…)
cera, on per atreure més públic oferia aquest
Es del interior de este Templo que salen distin-
exitós número del “decapitat parlant”. Doncs
tamente, las respuestas a las demandas que se
bé, era tradicional que el “decapitat” expliqu-
dignen hacerle los aficionados. (…)”
és la seva història i a continuació el públic li
En un anunci publicat a “El Barcelonés” (5
feia preguntes que ell era capaç de respon-
des. 1850) l’empresari francès afegia la seGravat de l’obra Étienne-Gaspard Robertson la vie
d’un fantasmagore de Françoise Levie.
güent recomanació per tal de curar-se en
a cabeça responder a vários espectadores en
que recorda la dels antics fonògrafs o toca-
quieran hacer preguntas al “Templo”, hagan
inglés, en alemâo, em russo, em espanhol, em
discs. L’espectador feia una pregunta davant
de modo que no tengan ninguna relación con la
italiano e em grego, além de francés, evidente-
la trompa i aquesta era contestada per la
política, y que las preguntas sean siempre de-
mente, teve a ideia de a interrogar em catalâo
“dona invisible”. A més disposava d’una tra-
centes.” Això recorda aquells rètols que, di-
e ela respondeu-lhe no mesmo dialecto (sic).
pa o “trampilla” amb miralls estratègicament
uen, hi havíen en els establiments públics de
dre en diverses llengües. Veiem el text en
portuguès: (…) Un dia, um oficial, tendo ouvido
salut: “Nota. Se suplica a las personas que
Completamente desconcertado, e fortemente
disposats que li permetien veure els especta-
l’època franquista: “Prohibida la palabra soez
La tête du décapité. Il·lustració del Magasin pittoresque.
IX.1869. Figura 1 i 2.
impressionado pelo espectáculo, foi obrigado a
dors sense ser vista.
y hablar de política”, i és que en aquest país les
saír imediatamente (…)
Aquest espectacle tenia altres denominaci-
prohibicions han sobreviscut als règims i les
mesa asoma su cabeza por la parte superior de
El pobre “decapitat” que s’havia de passar hores
ons (que després han marejat desorientant
modes!.
la misma, parodiando, o mejor dicho, dando una
en aquella incòmoda posició resultà ser un vell
als que investiguem aquests temes), com ara
Tant la “Dona invisible” com les seves altres
completa esplicación del aparato que se exhibe
cuiner que havia recorregut tot el món a bord
la d’el “Temple que parla” que no s’ha de con-
denominacions foren citades en diferents
al público bajo el título de “Cabeza parlante” por
de velers i que va aprendre el català a Perpinyà.
fondre amb el “Temple d’il·lusions” dit també
textos. Ja en parlava Robertson, el moder-
cuanto un espejo colocado debajo de la propia
Coses de la “màgia”…quan encara hi havia capa-
“Palau màgic” basat en un efecte òptic i que
nitzador de la llanterna màgica i creador de
mesa oculta el cuerpo del espositor por medio
citat de sorpresa!.”
per ara deixaré a banda, que es mostrà a Bar-
les fantasmagories, com es diu a la seva bi-
celona el 1831.
ografia i anomenant-la la “Femme invisible”.
de un efecto óptico el más sencillo que darse
pueda. (…)”
“LA DONA INVISIBLE”
Està documentat que el públic barceloní ha-
Encara el 1882 a l’enciclopèdia “El Mundo
El 1888 amb motiu de la finalització de la me-
Aquest fou un dels espectacles vigent entre
via pogut conèixer aquest espectacle ja el
Físico” s’explicava aquest espectacle i, anys
morable “Exposició Universal”, tot Barcelona
els segles XVIII i XIX més curiós i imaginatiu,
1802. Anys després pel desembre de 1850
després el 1890 la revista “El Universo” dedi-
es transformà en un espectacle, i Josep Yxart,
costa però posar-se a la pell d’aquells ante-
tant el “Brusi” com “El Barcelonés” parlen i
cava un article a la “Dona invisible”.6
el crític literari, publicà a “La Ilustración Ar-
cessors nostres i poder entendre com amb un
anuncien d’el ”Templo que habla” que era de-
Aquests no són tots aquells espectacles evi-
12
Gravat d’un palau màgic de l’obra
La mágia blanca (1833).
Notes
1. Els dos articles anteriors foren. “No em vinguis amb
romanços!. Romanços i romancers d’ahir”, Butlletí RCA
núm. 28, jul-agost-set. 2008. I “Ambulants, quinquillaires i xerraires”, Butlletí RCA núm. 30, gen.-feb.- març
2009.
2. Tomàs, Joan. “Quevedo, ex-domador de puces”,
“Mirador” núm. 332, 27 juny 1935.
3. Gasch, Sebastià. “El circo y sus figuras”, Edit.
Barna, 1947.
4. Yxart, Josep. “Exposición Universal de Barcelona.
Barracones”,
“La Ilustración Artística”, 19 nov. 1888.
5. Artigas i Candela, Jordi. “Joaquim Partagàs: de
l’agonia de la llanterna al naixement del cinematògraf”,
“Cinematògraf” núm. 2, 2ª època, Societat Catalana
de Comunicació, Federació Catalana de Cineclubs,
1995, pàg. 198.
6. Levie, Françoise. “Etienne-Gaspard Robertson. La
vie d’un fantasmagore”. Ed. SOFIDOC, Brusel·les,
1990.
Guillemin, Amadeu. “El Mundo Físico”, Muntaner &
Simón, vol. I, 1882.
M. “La mujer invisible”, “El Universo”, 10 juny 1890.
13
Jordi SALAT
Historiador
Descobrir a
Salvador Dalí
com a profeta del segle XXI
Van venir a la meva ment cançons d’aquell
llibre de profetes catalans: «Visionarios, Be-
inèdit, qui doit reconstruire le monde lorsque
despertar autoctonista com “Cançó de ma-
guinos y Fraticellos Catalanes ( Siglos XIII-XV)»
tout se sera arreté.(...) alors se produira un
tinada” de Joan Manuel Serrat, “Al Vent “ de
de Josep Mª pou Martí. En aquest llibre tam-
changement fondamental des mentalités »
Raimon, “l’Estaca” de Lluís Llach...Poc a poc
bé s’hi parla de profetes catalans i de temes
anava encaixant totes aquelles imatges en
profètics com la vinguda de l’Anticrist, la qual
el marc de la matemàtica de la història de
és datada cap a finals del segle XIV. Aquest
la qual ens parlà Alexandre Deulofeu, amic i
era un tema important que es va debatre en
mestre de Dalí, igual que ho fou Francesc Pu-
el Compromís de Casp entre franciscans,
jols – fins el punt de dedicar-li el monument
partidaris de Catalunya i Aragó, i la nissaga
que es troba a l’entrada del seu Teatre-Museu
d’Urgell, i, els dominics, partidaris de Castilla
de Figueres – fent-me un mapa de la realitat
i la nissaga dels Trastàmara.
conscient o formada i la realitat subconscient
Amb la descoberta de la faceta profètica de
o creativa.
Dalí, gràcies a l’observació del Sr. Erasmy, he
Deulofeu, Pujols i Dalí havien creat un marc
trobat un fil conductor de profetes que tenen
referencial i una visió del món poc coneguda
quelcom a veure amb la cultura dels Pirineus;
Va ser gràcies al llibre «Salvador Dalí. Visio-
co” escrit per Louis Powels en col·laboració
ent: Freud, Marx, les cançons en català que
encara en els nostres temps.
visionaris catalans que ens han estat ama-
naire & Propheète. Codex Dalianus. Indicateur
amb Jacques Bergier que tractava de temes
es van tornar a fer presents en aquells anys
I així va ser, com vaig conèixer la faceta pro-
gats i tergiversats des de fa segles. Ens han
Esoterique des previsions paranoiques-criti-
aleshores suposadament novedosos com els
60 després de temps de prohibició i silen-
fètica de Dalí: gràcies a un llibre escrit per
amagat allò que van dir i també la seva filiació
ques de Salvador Dali» escrit pel senyor Ro-
fenòmens paranormals, civilitzacions perdu-
ci sorgien de nou i es feien presents dins el
un luxemburguès, monsier Roger Erasmy, una
amb la identitat catalana i la identificació amb
ger Erasmy que vaig descobrir la faceta pro-
des, esoterisme i altres lectures col·laterals
marc d’un catalanisme que formava part d’un
persona daliniana, amable, intel·ligent, sensi-
la catalanitat en tant que pensament verna-
fètica de Salvador Dalí. Tot fullejant el llibre,
relacionades amb el fenomen dels OVNI (Ob-
corrent de nacionalismes vernaclistes emer-
ble i generosa per la qual professo una gran
cle, o sigui, d’un pensament propi del que se’n
una frase atribuïda a Dalí «El segle XXI serà
jectes Voladors no Identificats). El cristians
gents a nivell planetari. D’aquesta emergèn-
admiració. Havia de ser un luxemburguès, o
diu “genius loci”; un pensament “genial” que
eròtic o no serà» va fer fluir de cop i volta tot
del Concili Vaticà II reivindicant les llengües
cia també en parla Dalí en els seus quadres
algú nascut fora de Catalunya, qui se n’ado-
és local i universal. Un pensament que és una
un seguit d’imatges de forma esclatant a la
vernacles que revifaven una realitat cultural
i escrits profètics. I vaig recordar que quan
nés i donés a conèixer a tot el món la faceta
espiritualitat.
meva ment, i desfilaren pel meu davant per-
i nacionalista amagada al llarg dels anys per
Dalí va fer una mena de happening al Park
profètica del català Salvador Dalí, doncs, com
Vaig tenir l’ocasió de conèixer personalment
sonatges i fets dels anys 60: Mae West, Mary-
diversos poders imperials. L’Òpera rock «Je-
Güell sobre l’espanyolitat, la va represen-
diu una vella ensenyança cristiana «ningú és
el Sr. Erasmy i posteriorment he coincidit
lin Monroe, Emmanuelle, The Beatles, The
sucrist Superstar» i les cançons de «Hair»
tar fent torres de castellers diferenciant les
profeta a la seva terra».
amb ell aquest passat 23 d’abril 2009, Diada
Rolling Stones, el Papa Joan XXIII, Sigmund
celebrant el retorn a la Naturalesa i la vingu-
diverses identitats ibèriques de caire verna-
La faceta de Dalí, en tant que profeta, va in-
de Sant Jordi. En aquesta ocasió m’ha donat
Freud, C.G. Jung,... La música rock i el jazz
da del Sol ( Here comes the sun).
clista i no només la castellanitat que corres-
teressar-me fins el punt de posar-me en
el seu llibre «L’Apothéose du Dollar». Llegint
sorgits en aquella època com un nou estil...
Els anys 60 va ser l’esclat d’un nou estil de
pon a una d’elles i que s’ha volgut imposar
contacte amb el Sr. Erasmy amb la voluntat
aquest llibre he tingut l’oportunitat d’aprofun-
Un estil marcat per l’esclat de l’erotisme.
viure la vida, un canvi generacional en el qual
com a unificadora tot reprimint precisament
de traduir el seu llibre al català i donar-lo a
dir encara més en el fet de veure en Salvador
poc a poc es va anar passant d’un patriarca-
aquest “subconscient autòcton que esclatà
conèixer a Catalunya.
Dalí una faceta de “profeta de segle XXI”. Con-
lisme a un matriarcalisme i l’erotisme s’anà
en el segle XX com a senyal civilitzador del
Un cop acceptada aquesta faceta profètica i
sidero l’aportació del Sr. Erasmy molt interes-
imposant a nivell planetari. Fins i tot, la Ma-
segle XXI. Aquest hiper-realisme – com diria
establert el marc profètic configurat en els
sant. Crec que els seus llibres s’haurien de
donna, acabarà per presentar-se sexual-
Dalí- no es pot reprimir amb cap llei; tot el
quadres de Dalí ens queda encara una tasca
traduir del francès al català. També crec que
ment com a verge amb el seu “Like a virgin”.
contrari: ha de ser marc de referència.
difícil: Com interpretar-ho?
s’hauria de promoure un grup d’intel·lectuals
Era l’esclat del subconscient: allò que està
Va coincidir, juntament amb la descoberta del
per a interpretar els quadres de Dalí en clau
a sota. Freud ho estudiava en el Psicoanàlisi
llibre de Sr. Erasmy, gràcies a l’Enric Borràs
profètica. La ciutat catalana de Perpinyà, era
i ho posava de moda. Els artistes com Dalí
( Editorial El Llamp) el qual me’l va deixar tot
per a Dalí “el centre del món” i ho explicava
crearen el seu art del subconscient. El “sur-
dient «aquest llibre t’agradarà» desprès d’ es-
que quan va haver-hi «la deriva dels conti-
realisme”. Com és que un art – em pregun-
coltar algunes de les meves converses en els
nents», una part va anar cap a l’Occident i una
to - que predica el “valor del subconscient”
dinars que ell organitza en el restaurant Tar-
altra part va anar cap a l’Orient, els Pirineus
( allò que és a sota del conscient), s’ha fet
rida de Barcelona, la recomanació de la musi-
– i per tant Perpinyà- es van quedar quiets.
famós amb el nom francès de “sur-realisme”
còloga Sr. Carme Rusiñol que em va dir «ves a
Això té una importància molt gran pel que fa
( allò que és a sobre del conscient)? Recordo
veure l’exposició sobre Jaume I que fan al con-
a la valoració de les cultures, llengües i re-
haver llegit a algun crític d’art que deia que
vent del franciscans del carrer Santaló de Bar-
gions pirinenques – Occitània, Euskal Herria,
Mentre llegia les referències a «la teoria de
el mot original era el català “sub-realisme”
celona que hi ha una cosa sobre Ramon Llull i
Andorra, Aragó i Catalunya – i els seus naci-
les catàstrofes» i « la deriva dels continents»
i que degut a la fonètica francesa ( no pro-
Cristòfor Colom que t’agradarà», dos fets que
onalismes vernacles. En el seu llibre Roger
que va deixar Perpinyà com un centre de gra-
El Concili Vaticà II i les misses en llengües
nuncia la “b”) es va quedar en ”surealisme”
han esdevingut una mena de sincronia.
Erasmy té uns capítols dedicats als Pirineus
vetat, punt fix, que té connotacions astrològi-
vernacles, el ressorgiments del sentiment
i d’aquí va degenerar en “sur-realisme”. És
El llibre de Roger M. Erasmy, recomanat per
i els relaciona amb una visió profètica de Dalí:
ques i tel·lúriques relacionades amb les ma-
nacionalista, el desmembrament de l’Impe-
evident que allò que ha sorgit a fora ha estat
l’Enric Borràs, «Salvador Dalí. Visionaire &
« Le chateaux du Pyrinées», «La montagne mi-
nifestacions de l’Esperit, em venien al cap els
ri britànic, els nacionalismes emergents...
allò que estava a sota, el sub-realisme. Jo
Propheète. Codex Dalianus. Indicateur Esote-
raculeuse». A la pàgina 303 del seu llibre ens
llibres de Artur Bladé Desumvila « Geogra-
Tants i tants records del anys 60 que marca-
ho entenc així. I, entenc que quan Dalí parla
rique des previsions paranoiques-critiques de
diu: «ici se trouve la réserve naturalle de l’Eu-
fia Espiritual de Catalunya. El pensament de
ren la meva joventut a aquell poblet lleidatà
de l’hiper-realisme, s’està referint a aquesta
Salvadro Dalí» escrit per Roger Michel Eras-
rope profunde, étalée des deux côtés de la cré-
Francesc Pujols» i el de Juli Gutiérrez Deulo-
de Les Borges Blanques.....Van venir al meu
realitat essencial que es troba a l’interior de
my parla de Dalí com a profeta català i a l’ex-
te frontalière. Voilà la nouvelle terre promise,
feu «Alexandre Deulofeu. La matemàtica de
cap també llibres d’aquella època com és el
les formes.
posició del convent dels franciscans, el monjo
où le peintre mesianique Dalí a situé les bases
la Història». Els dos, Francesc Pujols i Ale-
cas de “El Retorno de los Brujos” (original “Le
La frase de Dalí «El segle XXI serà eròtic o
Agustí Boadas amb qui parlava de diverses
du renouveau. Car la chaîne pyrénée sera la co-
xandre Deulofeu van tenir una gran influència
Matin des Magiciens”) publicat el 1960 i sub-
no serà» retronava en mig d’una tempesta
coses, com el Preste Joan, Cristòfor Colom i
lonne vertébral du plan providenciel du Ciel. On
en el pensament de Salvador Dalí. També em
titulat “Una introducción al realismo fantásti-
d’imatges que brollaven del meu subconsci-
el compromís de Casp, va recomanar-me un
attend l’émergence d’un ordre socio-culturel
venia a la memòria un llibre que he llegit re-
Eros i Psique
14
Eros i Pan
Banderes dels pobles vernacles dels Pirineus: Euskal
Herria. Andorra. Occitània. Aragó, Catalunya (Països
Catalans)
15
Roger Michel Erasmy
www.erasmy-dali.com
centment titulat «Cosmos y Gea. Fundamentos
matèria són vibracions, ja no són àtoms; són
Des dels anys 60, l’emergència del naciona-
de una nueva teoría de la evolución» de Fran-
ones que tenen una determinada freqüència.
lismes vernaclistes són una manifestació més
cesc Fígols.
Les llengües que parlem també són ones amb
del moviment “subrealista” del qual Dalí ens
unes determinades vibracions fonètiques. Les
va deixar dit: «el subrealisme, sóc jo». És en el
ones de les llengües han d’estar en harmo-
subconscient i l’inconscient que es manifesta
nia amb les ones de la matèria del lloc on es
que es troba el que Dalí en deia “l’Hiper-re-
parlen. Dalí té quadres que ens parlen d’això?
alisme”. Allò que és, la manifestació del Ser.
Crec que una de les ciències més importants
«El segle XXI – va dir Dalí – serà eròtic o no
del segle XXI serà la “ filologia científica”. Jo
serà» Els fets semblen donar-li la raó: Són
l’anomeno “ecolingüística”. I aquesta filologia
temps d’erotisme i la dona és protagonista.
recuperarà conceptes que ja va enunciar el
S’està instaurant un sistema Matriarcal.
català Ramon Llull, segons explica E C Agrip-
Espero que ben aviat es tradueixi al català el
pa en el llibre “De Occulta Philosofia, De va-
llibre del Sr. Roger Michel Erasmy per donar
nitate scientarum, Declamatio, In Artem Bre-
a conèixer als catalans aquest aspecte da-
uem Raimundi Lulii commentaria et Tabula
linià que ell ha copsat i que la interpretació
abbreuiata, Orationes et Epistolae” Capítol
racional i científica de la faceta profètica del
Salvador Dalí és, sens dubte, el pintor més
crida oratòria: «I no oblideu que l’Estació de
Vaig descobrir, meravellat, incomparables
LXXIV Correspondència de les lletres amb els
«genial» Salvador Dalí descobreixi, faci veu-
enigmàtic de la història de l’Art. La seva per-
Perpinyà és el centre de l’Univers»! Aquesta
riqueses de la cultura catalana, que han ser-
signes celestes : « Déu va dividir la paraula de
re i acceptar, allò que és i ha de fer-se rea-
sonalitat extravagant, el seu immens recor-
persistència em va intrigar reclamant inves-
vit de base de l’obra artística de Dalí.
l’home en distintes llengües, cadascuna amb
litat en el seu corresponent marc vernacle,
regut planetari i el seu surrealisme delirant,
tigacions més profundes. El 1984, em vaig
Les tradicions populars van servir de tema
els seus propis caràcters d’escriptura, amb el
congenial o natural. El segle XXI, serà «con-
surrealisme fantàstic, han intrigat el món de
establir al Rosselló per a consagrar-me a
central a les obres de joventut. Les apassi-
seu propi ordre, número i figura, ordenats, no
genial» o no serà •
l’Art. Al llarg de decennis, científics, crítics i
l’exploració sistemàtica de les estructures
onades llegendes locals van il·lustrar més
psicòlegs s’han abocat sobre les estranyes
de la cèlebre estació. Vaig entendre de se-
tard misterioses teles concebudes al voltant
a la disposició harmònica dels cossos celes-
creacions del genial artista català amb la in-
guida que l’estació és, més enllà d’un simple
de les mosques de Sant Narcís o del tresor
tes» Són ja diversos els científics que estudi-
tenció de comprendre el sentit profund de la
edifici ferroviari, un autèntic monument eso-
de Quermançó. En tela de fons, posades en
Són molts els quadres dalinians que es poden
en la relació de les vibracions fonètiques de
Jordi Salat
seva pintura.
tèric, on les visions obscures de Dalí prenen
escena surrealistes imaginacions per l’ar-
interpretar en clau profètica i no els puc co-
les llengües vernacles o naturals de cada lloc
http://vernaclistes.blogspot.com
Escut municipal de la ciutat de Perpinyà
(Encara conserva la bandera catalana malgrat que actualment està sota administració política de França)
Per a Salvador Dalí, Perpinyà era “el centre de l’univers”.
Va pintar un quadre titulat «Mística de l’Estació de
Perpinyà» (1965)
a l’atzar o a voluntat de l’home, sinó conforme
Salvador Dalí
el gran profeta del segle XXI
una dimensió històrica inesperada.
tista català, els paisatges grandiosos de la
Les vies de tren que surten de l’estació en di-
badia de Roses i les configuracions rocoses
mentar en un escrit. He d’esmentar però “El
i les vibracions de la matèria. Quan això s’es-
rapte d’Europa”. En aquest moments en què
devingui potser descobrirem la visió profèti-
L’Estació de Perpinyà,
«Centre de l’Univers» dalinià
recció cap a Espanya, cap a Narbona-Tolosa-
del Cap de Creus donen a la seva pintura una
s’està parlant de construir Europa aquest qua-
ca d’aquest fet en algun dels quadres pintats
Una trobada fortuïta amb els dirigents de la
París i cap a la Cerdanya, revelen múltiples
forta identitat regional. Girona, capital histò-
dre té una gran importància. Em pregunto: Qui
per Salvador Dalí. En el llibre «L’Apothéose
Société nationale des Chemins de Fer français
indicacions històriques i referències geogrà-
rica de la província natal de Dalí, constitueix
ha raptat Europa? S’està parlant de construir
du Dollar» se’ns parla del «manifest dalinià
(SNCF) a l’Ambaixada de França a Luxem-
fiques concloents. Calia llegir i desencriptar
una ciutat de la revelació esotèrica. Sobre
Europa però, les esmentades nacions emer-
del maig del 68». En aquest manifest, Dalí ens
burg em van posar, el 1970, sobre la pista del
els signes. El quadre monumental creat per
la façana barroca de la catedral de Girona
gents dels Pirineus – Occitània, Euskal Herria
parla de «la resurrecció i la glorificació dels
misteri de l’Estació de Perpinyà. Aquest sím-
Dalí el 1965 amb l’eloqüent títol «La Mística
figura, des de 1733 el cap esculpit de Dalí.
i Catalunya- no hi són presents. Algú no els hi
grans pensadors víctimes del materialisme»
bol ferroviari representa un fita essencial a
de l’Estació de Perpinyà» aporta una dimen-
L’artista ho sabia. És el senyal d’una fabulosa
vol, no les vol reconèixer? (Això no ho responc,
i ens posa com a exemple «les rodes combi-
la carrera de l’artista empordanès. Retirat al
sió complementària al missatge endevina-
predestinació sobrenatural.
ho deixo per a la reflexió profunda del lector).
natòries de Ramon Llull, la teologia natural
castell de Púbol, Dali va dictar l’octubre de
tori inscrit a les estructures d’aquesta pla-
Salvador Dalí és un pintor transcendent al
En aquest moment, però, em ve a la memòria
de Ramon de Sibiuda, el tractat de Paracels,
1983 al seu últim confident, Antoni Pitxot, un
taforma ferroviària. Vaig descobrir el geni
destí messiànic. Més exactament, constitu-
una poesia de Joan Maragall:
l’arquitectura inspirada del gòtic mediterrani
text revelador que demostrava que l’Estació
profètic de Salvador Dalí el 1984 a l’Estació
eix el braç creatiu de la divina Providència.
Jo no sé com
de Gaudí, l’Hiperxiologia de Francesc Pujols,
de Perpinyà va ser la descoberta principal
de Perpinyà. La predicció del pintor extralú-
És l’instrument privilegiat de l’Esperit Sant,
Però un vent de profecia
la poètica de Raymond Roussel, les teories
del seu mètode paranoic-crític. Aquesta afir-
cid va fer evidents dos visions majors: 1er El
que s’explica a través de les seves imat-
corre per eixos móns
del pensament místic tradicional, tots ells,
mació és molt significativa. Sabem que la cè-
fatalisme de la República francesa, marcat
ges. Vet aquí el Nostradamus dels temps
d’ací i d’allà;
«veritablement inspirats» Aquesta revolta
lebre estació ferroviària del Rosselló s’havia
per un futur «catastrofeiforme», 2on la re-
moderns. L’artista no entenia el significat
jo no sé quan
encara està pendent. La revolta materialis-
convertit, als anys seixanta, en el «Centre de
novació dels valors fonamentals de la civi-
profund dels seus quadres; ell afirmava que
però vindrà un dia
ta del maig del 68 ens ha portat una societat
l’Univers» de la cosmogonia daliniana. Tam-
lització occidental, encapçalada per l’arriba-
«amaguen tresors encegadors d’autentici-
nihilista, buida de valors espirituals i ideals.
bé cal saber que totes les obres pictòriques
da d’una nova generació angèlica de dones
tat». La inspiració paranoico-crítica és un
Abans prohibien allò que era. Ara fan lleis per
creades al taller solar de Cadaqués-Port
emancipades.
estrany fenomen paranormal proper a la bo-
imposar allò que no és. Els poders polítics en-
Lligat han passat per l’Estació de Perpinyà.
cara ara esborren els senyals i símbols iden-
Per al pintor, es tractava de travessar els
titaris de les manifestacions espirituals ver-
Les riqueses
de la cultura catalana
puts subconscients, de desig i de fantasmes
Pirineus per tal d’escapar al sever control
nacles. La «transètica» ( ètica de l’ascensió
de l’administració franquista, i d’enviar les
Des de l’aparició del meu primer llibre, «El
es recolza sobre els grans pensaments dels
espiritual cap a dalt de caire platònic i cristià)
teles a la seva clientela afortunada dels Es-
Misteri de l’Estació de Perpinyà» (1985), vaig
seus il·lustres ancestres culturals «víctimes
i la «cederètica» ( ètica de la satisfacció de les
tats-Units amb l’ajuda logística dels serveis
decidir anar a viure al sud dels Pirineus per
del materialisme». Es refereix successiva-
necessitats de subsistència) no són la dialèc-
francesos de la SNCF.
tal de seguir amb les meves investigacions
ment a les «rodes combinatòries» de Ramon
tica actual. Avui domina la mentalitat només
La famosa estació de la Catalunya Nord va
sobre les arrels profundes del geni de Dalí.
Llull, a la teologia de Ramon de Sibiuda, a
«cederètica»:dretes i esquerres, pròpies del
ser per a Salvador Dalí la porta del nou món
De 1986 a 1998, vaig estar per l’Empordà,
l’arquitectura mediterrània de Gaudi i a l’Hi-
materialisme dialèctic.De millora econòmica
i la clau de l’èxit. L’estació ferroviària s’afir-
d’entrada a l’Escala i més tard a Roses. Du-
perxiologia de Francesc Pujols. La «religió
hi ha hagut des de sempre, era un apassio-
i no pas d’ascensió moral i espiritualitat. Les
mava també com la seva principal catedral
rant 13 anys, vaig fer treball de camp amb els
dels Àngels» del filòsof català va inspirar
nat de la ciència. Actualment la física quàn-
religions s’han fet dogmàtiques, idolatren lli-
d’inspiració. Des de 1963, el pintor català
testimonis vius de l’univers dalinià a Figue-
les visions de Dalí relatives a la futura era
bres i normes tot ignorant la paraula viva.
acabava els seus discursos amb una vibrant
res, Cadaqués, Girona, així com a Barcelona.
de la Dona.
en que els Pirineus regnaran.
La rotllana de sardana, la dansa nacional de Catalunya.
Dalí , i com ell tots els profetes autèntics que
tica estudia la matèria negra i ens diu que la
16
geria racional. S’alimenta de somnis, d’ineròtics. El geni profètic del visionari català
17
El rapte d’Europa
tit el desastre. El famós quadre «L’Apoteosi
mica actual corre el risc d’engendrar tot un
Des de 1989, he explicat el resultat de les
del Dollar» de 1965, obra emblemàtica del
seguit de penúries, frustracions i conflictes
meves descobertes als diferents llibres apa-
Teatre-Museu de Figueres, constitueix una
socials, si no guerres. En aquest segle XXI,
reguts dins la sèrie «Codex Dalianus» (Dalí
il·lustració flagrant de les dues guerres man-
naixerà un nou món, d’acord a les visions il·
decodificat). Atenció! Les premonicions del
tingudes successivament el 1991 i el 2003
lustrades per Salvador Dalí els anys 40. La
pintor-visionari català, són ben concretes. Els
contra Saddam Hussein pels presidents ame-
globalització-mundialització que les nacions
seus oracles no constitueixen conceptes teò-
ricans Bush pare i fill.
riques del G8 van imaginar no trigarà a trobar
rics de projeccions filosòfiques imprecises.
La data de l’11 de setembre – festa nacional
els seus límits. Després de l’enfonsament de
Els auguris il·lustrats per Dalí concerneixen a
dels catalans - aporta un aval universal a la
les utopies capitalistes, Europa estarà marca-
fets històrics majors de la nostra època, d’ara
vocació profètica del pintor català. Cal tenir
da pel retorn al sentit comú de les Regions.
endavant marcats per greus commocions ge-
en compte que l’11 de setembre està marcat
En els quadres revelació de la seva obra pro-
opolítiques.
per una altra data històrica: la mort violenta
fètica, Salvador Dalí reprodueix 64 vegades
Europa representa un dels temes recurrents
del president xilè Salvador Allende († 11-09-
el símbol rural de l’«Àngelus» de Millet. Es
dels vaticinis dalinians. Amb l’ocasió de la
1973). L’11 de setembre representa una data
tracta d’una referència identificativa, que
signatura del tractat d’adhesió d’Espanya a
particular, carregada de símbols. El número
anuncia el retorn als sans valors de la Mare
la CEE, el 12 juny de 1985, Madrid va reunir
de trucada d’emergència als Estats Units – el
Terra. Com a continuació d’un anàlisi científic
els representants dels dotze Estats membres
911 – correspon a la formulació americana
realitzat al museu parisenc del Louvre a ins-
de la Comunitat europea. Per tal d’impressi-
de la data del 11.9). La catàstrofe de l’11 de
tàncies de l’artista, Dalí va escriure un llibre
onar els seus convidats insignes vinguts de
setembre de 2001 portava l’empremta de la
singular titulat «El mite tràgic de l’Àngelus de
tota Europa, el govern espanyol va demanar
fatalitat.
Millet». Aquesta obra presenta la dona de la
a Salvador Dalí, el més gran pintor en vida,
Importants fets històrics aporten avui la pro-
parella pagesa com una «mantis religiosa»,
que creés una obra representativa. El pintor
va flagrant del geni profètic de Salvador Dalí.
que espera la seva hora per aixafar l’home
de Figueres, als seus 81 anys, va fer un esforç
Desxifrant pacientment i metòdicament la
i imposar el seu poder. Aquesta sorprenent
per crear una sèrie de gravats desastrosos
seva misteriosa obra surrealista, he pogut
conclusió retroba les línies de força de la
sorgits del fons del seu subconscient. Amb
provar que el visionari de Figueres ha pintat
«Religió dels Àngels» que el pintor manllevà
el títol «sèrie Torero», la carpeta artística
l’escenari del futur. L’actualitat internacional
al filòsof català Francesc Pujols. La filosofia
oferta l’any 1985 a les delegacions europees
confirma els seus pressentiments «catastro-
de l’ascensió reforça la idea prometedora
il·lustrava baralles de galls i enfrontaments
feiformes». L’apoteosi del dòlar no deixa de
d’una mutació històrica, que farà sorgir, se-
sangonents!
turmentar el planeta. La caiguda de la borsa
gons Dalí, una «nova generació angèlica de
Dalí va anunciar els anys “80 un altre con-
provocada per les “subprimes” el 2007 als Es-
tipus narcisista». Noves dones, emancipades,
cepte profètic anomenat «El rapte d’Europa».
tats-Units s’ha transformat en crisi financera
obertes i mediatitzades, canviaran la vida i
Una variació al·legòrica del relat mitològic del
mundial. Les principals borses s’han desplo-
faran realitat la nova Edat d’Or d’una civilit-
«rapte d’Europa» va incitar el pintor català a
mat i la màquina neo-liberal s’ha espatllat.
zació brillant i creativa, basada en l’amor i la
anunciar una visió de ruptura, que s’inscriu a
El temor d’una recessió internacional s’ha
renaixença dels valors fonamentals. El Dalí
la «Sèrie de les Catàstrofes» feta el 1983 a
agreujat amb l’irremeiable caiguda del dòlar
diví serà reconegut d’aquí uns anys com el
Púbol. Dos cops més, els pressentiments de
i l’irresistible pujada del preu del petroli. La
pintor-visionari més important de la història
Salvador Dalí han rebut resposta històrica.
degradació econòmica i financera durarà. En
El rebuig de la Constitució Europea per part
patirem les conseqüències en forma de pèr-
de l’Art •
dels Francesos i els Holandesos va paralitzar
dua de creixement i de poder adquisitiu.
la Unió Europea la primavera del 2005. El 12
fou rebutjat pels Irlandesos, consultats de-
La generació angelical
de tipus narcisista
mocràticament en referèndum. La Unió dels
Des de la caiguda del Mur de Berlín el 1989,
27 està bloquejada una altre cop. «El rapte
les perilloses davallades del capitalisme
d’Europa» anuncia d’altres ruptures.
anuncien ara anys difícils. L’escenari apoca-
de juny de 2008, el nou «Tractat de Lisboa»
líptic pintat per Salvador Dalí es fa realitat
L’Apoteosi del Dòlar:
escenari del futur
davant els nostres ulls. La terra va mala-
Des de l’11 de setembre de 2001, les temibles
el medi ambient es degrada i el rescalfament
premonicions de Salvador Dalí han pres un
del planeta ocasionarà problemes inextri-
aspecte apocalíptic. El segle XXI va començar
cables per a la humanitat. L’administració
brutalment sota l’efecte d’una sobtada acce-
Bush deixarà una potència americana molt
leració de la Història. L’atemptat terrorista
afeblida. I l’emergència de països gegantins
contra el World Trade Center de Nova York
(La Xina, Índia, Rússia i Brasil) regirarà per
provocaria un encadenat de fets geopolítics
complet l’ordre mundial
a l’Orient Mitjà, les funestes conseqüències
Les noves realitats del planeta faran explo-
dels quals tots coneixem. Des de fa 5 anys,
tar el sistema, que funciona des de fa massa
la superpotència americana està atrapada a
temps sota la sola dictadura del liberalisme
la trampa musulmana. Dalí havia pressen-
i els mercats financers. La conjuntura econò-
ment. Les fonts energètiques s’exhaureixen,
Mènsula de la façana de la casa Bassols del carrer de la Cucurulla
18
19
IPAX 2009
Artistes:
International Peace Art eXhibition
EXPOSICIONS
Pintures i dibuixos
17 de setembre – 18 d’octubre
Sala Nova
setembre // novembre 2009
Angerer de AELTERE, Heather BRILLANT,
Lluís LLONGUERAS, Michael MASCHKA,
Pierre PEYROLLE, Peter PROKSCH,
Josep PUIGMARTÍ, Fabrizio RICCARDI,
Yves THOMAS, Siegfried ZADEMACK.
Presentació del Llibre de l’Apocalypse
de Salvador Dalí (1958-1961)
Mostra comissariada per Roger ERASMY
Catàleg amb texts de Fèlix Bentz i Roger
Erasmy, editat pel Reial Cercle Artístic.
D’esquerra a dreta: Navarro, Erasmy, Dubourg, Thomas, Peyrolle, Bentz, Maschka, Zademack, der Aeltere, Riccardi, Llongueras, Puigmartí i Bofill.
Erasmy, Maschka, Llongueras, Bentz, Thomas, Dubourg, Peyrolle, Riccardi, Puigmartí, Zademack i der Aeltere.
Navarro, Dubourg, Peyrolle, Thomas, Riccardi, der Aeltere, Zademack, Bentz, Maschka, Brillant, Puigmartí, Erasmy i Bofill.
20
Michael MASCHKA
Angerer de AELTERE
Siegfried ZADEMACK
Josep PUIGMARTÍ
Yves THOMAS
Pierre PEYROLLE
Peter PROKSCH
Fabrizio RICCARDI
Heather BRILLANT
21
Exposició de pintura
de TRES A SIS
EXPOSICIÓ DYANGO.
Veu i pintura –Sentiments eterns
Pintura
Àngels APARICIO,
Maria ARÉVALO,
Josep M. MARÍN,
Jorge NÚÑEZ SEGURA,
M. Dolors RAICH,
i Núria REIG.
22 d’octubre – 20 de novembre
Pintura, dibuix i escultura
20 d’octubre – 2 de novembre
D’esquerra a dreta: Marín, Reig, Raich, Bentz, Aparicio, Arévalo i Núñez Segura.
D’esquerra a dreta: Dyango, Simal,
Bentz i Castellví
Àngels APARICIO
Maria ARÉVALO
Josep M. MARÍN
M. Dolors RAICH
22
Jorge NÚÑEZ SEGURA
Núria REIG
23
EXPOSICIÓ DE PINTURA
de Jairo BETBESÉ,
Carles BRIEGA, i José
Manuel SANTISO
“SANTINO”.
EXPOSICIÓ MODA & ARTE
– POR EJEMPLO
i LUZES DO ECUADOR.
Pintura i dibuix
24 de novembre – 20 de desembre
Pintura i dibuix
Julio CAMARERO, dissenyador brasiler dels
60 i 70. Obra original sobre paper (figurins
seleccionats d’una col·lecció de diversos
centenars d’ells) i 12 planxes originals.
Siegbert FRANKLIN, collages i
info-gravats tridimensionals i pintura,
tècniques mixtes.
Mostra comissariada per Francisco LARA,
amb el suport del Consolat General del Brasil
a Barcelona.
12 – 23 de novembre
Julio CAMARERO
Carles BRIEGA - Akronos
Meditantis
Siegbert FRANKLIN
Jairo BETBESÉ
José Manuel SANTISO
24
D’esquerra a dreta: Santiso, Briega i Betbesé.
César Meira Naslavsky, ambaixador del Brasil
i senyora, Francisco Lara i J.Fèlix Bentz
Siegbert FRANKLIN i Julio CAMARERO
25
cròniques
MARIPOSA
Mariposa, mariposa,
presumes tus mil colores,
es el jardín tu sustento,
eliges entre las flores
las más hermosas, presiento.
Sra. Mañà, Vendrell, Rollán i família Cerezo-Francolí
Homenatge del Grup d’Opinió
a Montserrat FRANCOLÍ
activitats cercle
SETEMBRE//NOVEMBRE ‘09
Montserrat Francolí, “la Sra. Cerezo”:
ets un dels puntals de la nostra tertúlia.
homenatges
HOMENATGE
A MONTSERRAT FRANCOLÍ
Les teves opinions, sempre encertades,
són ben escoltades i per tots, acceptades.
Quan tu i el teu marit, falteu,
Francolí i Bentz
tothom resta neguitós. Vindran ¿o, vindreu? ...
sort que sempre hi ha, un informador adient,
Mariposa eres canto,
toda poesía y amores,
tu presencia yo siento,
si cerca están las flores.
Eres suave y voraz,
escoges entre las rosas,
si su corazón te dan
a cambio no las desojas.
“HISTÒRIA D’OCCITÀNIA
I LA SEVA RELACIÓ AMB
CATALUNYA: DUES NACIONS
VERNACLES D’EUROPA.
PASSAT, PRESENT I FUTUR”
29 de setembre
A càrrec de l’historiador Juli GUTIÉRREZ
A càrrec d’Enric GARRIGA TRULLOLS, pre-
DEULOFEU.
sident del Cercle d’Agermanament Occitano
Català (CAOC), i Anna PINEDA, llicenciada en
filologia i història.
L’acte es va cloure amb una audició càrrec de
la soprano Olga MIRACLE.
Qué alegría si apareces
y te puedo contemplar,
más quiero que te alejes
no te vengan a atrapar
Si las flores que has bebido
yo las pudiera cortar,
un jardín de mil colores
yo te podría mostrar.
El passat dia 25 de novembre de 2009, una
El Sr. Josep Muñoz ens va cantar el tango “El
vegada més el “Grup d’Opinió”, durant la ter-
día que me quieras”, i juntament amb ella va
túlia, va dedicar a la nostra benvolguda sòcia
interpretar un fragment de “Luisa Fernanda”,
Montserrat Francolí, un petit homenatge, per
després de Puccini el fragment “O mio bam-
poder presumir de la seva amistat. La idea
bino caro” en el que la M. Pau Illana va estar
de fer aquests actes, va ser de l’amic Enric
superba. Amb gran sensibilitat Rosa M. To-
Vila, i l’orla per donar fe de la festa, una col·
màs ens va interpretar a l’acordió unes peces
laboració del nostre tertulià Jordi Rollán.
molt romàntiques de música francesa. També
Aquest homenatge fa que ens sentim més
“Muñequita linda” de la pel·lícula “Escuela de
humans i valorem encara més l’amistat. Avui
Sirenas”, boleros, tangos, i el seu espòs Joan,
li dediquem a la nostra Montse, persona molt
al costat, donant-li suport. Creieu-me, era un
estimada per tots nosaltres, que en aquests
sacrifici estar asseguts a la butaca (fins i tot
gairebé 17 anys ens ha fet veure amb el seu
algunes sòcies no podent més, van ballar un
encertat punt de vista i amb la seva sensibili-
dels tangos). La M. Pau també l’hi va recitar
tat, moltes de les qüestions que ens amoïnen,
poemes escrits per ella, que podeu llegir a
tan del món de l’art, com de la ciència i molts
la revista, així com el de l’Ágata. També es
més altres temes actuals. Ella és una artista
van sumar a la festa Carmen G. Benavides,
polifacètica que el mateix pinta, que escriu
Maria Arévalo i alguns membres de la Junta
com els àngels, i la música no té per ella
de Govern. Una gran festa que va demostrar
cap secret. Tot l’hi surt de l’ànima. Però per
que tots els essers humans estem necessi-
damunt de tot, és una persona molt noble i
tats d’afecte i que un petit homenatge serveix
amiga dels seus amics. De passada l’hi agra-
per trobar nous amics. La cloenda va anar a
ïm al seu espòs el suport que sempre ens ha
càrrec del nostre President en Josep Fèlix
Audició de música grega, a càrrec de Georgi-
donat. La trobada ha estat un èxit. Va comen-
Bentz, però de les elogioses paraules que va
na Rovira, flauta i Olga MIRACLE, soprano.
çar amb les paraules plenes d’admiració de
dir em quedo amb la seva reflexió: encara que
l’Enric Vila, tota una sèrie de manifestacions
la Montserrat té el màxim guardó del Cercle,
d’afecte, sobretot de la Maria Jesús de Sola,
la Medalla d’Or, no serà mai comparable a
que encara que estava de repòs, no va deixar
l’emoció, respecte i admiració que tots l’hi
d’estar entre nosaltres, el somriure de tots
van demostrar ahir. No va faltar el record del
donant conformitat a l’acte que s’estava fent.
nostre estimat tertulià, amic i antic president
La nostra tertuliana Ágata Molina va recitar
Joan Abelló, que des de on estigui, el deu fer
un poema escrit expressament per la Mont-
molt content veure que ho passem tan bé en
serrat, parlant de l’espiritualitat i la bellesa
el seu estimat Cercle, i és que el respecte,
que a tots ens va posar la pell de gallina, i la
l’amor, i l’estimació només se’l guanyen les
nostra Mª Pau Illana (membre de la Junta)
bones persones.
que ens posa del vostre tarannà al corrent.
“CATALUNYA MARE DE LA
CULTURA EUROPEA: L’ART
ROMÀNIC, ORIGEN, SIGNIFICAT
I INFLUÈNCIA A EUROPA”
3 de novembre
Garriga i Pineda
Vull agrair la vostra fidelitat,
doncs, encara que això és per a tu, Montserrat,
el teu marit, d’aquest “acte”, també en forma part.
“HOMENATGE BO” pel “MATRIMONI DE DEBÓ”.
Felicitats!!! ...
De tu saber, admirada,
de tu encanto y color
siento verte atrapada
y clavada en un cartón.
Gutiérrez Deulofeu
CONcerts
Ágata MOLINA. 25 de novembre de 2009
Maria Pau ILLANA
25 de novembre de 2009
CICLE DE CONFERÈNCIES
D’esquerra a dreta: Miracle, Salat, Garriga i Pineda
“La cultura vernacla
dels pobles dels Pirineus.
Aportacions al patrimoni
cultural d’Europa,
d’Amèrica i d’Orient”
“De Grècia als Pirineus:
Un itinerari mític i musical”
27 d’octubre
Coordinades per l’historiador Jordi SALAT
ra en Musicologia i llicenciada en Geografia i
Exhibició i performance
musical de la Tuna Femenina
de la Universidad de los Andes
(Tuna Femenina Uniandina TFUA), de Bogotà (Colòmbia)
18 de setembre
Sala dels Atlants
A càrrec de Carme RUSIÑOL PAUTAS, doctoHistòria.
Francolí i Barberà
va preparar una festa sorprenent (tal com es
ella) en la que va fer participar als seus amics.
26
Pilar BARBERÀ NAVARRO
Muñoz, Molina, Francolí, Illana i Tomàs
Jordi Salat
Bentz, Salat i Rusiñol
Membres de la Tuna amb Joan Abelló Juanpere
27
Concert de piano
Lezlye BERRÍO
19 de setembre
altres activitats
Mostra d’Associacions
de la Mercè 2009
Obres de J. S. Bach, L. van Beethoven,
F. Mendelssohn, C. Guastavino i J. Zamacois.
XIV Mostra d’Associacions
de Barcelona
BECA FUNDACIÓ GÜELL
13 octubre inauguració de l’exposició de
pintura i veredicte del jurat
Exposició fins 23 d’octubre.
El jurat de la beca Güell 2009-2010 de Pintura, va decidir que el premi d’aquest anys quedés desert.
Presentació del llibre
“Viatge de noces”
de Salvador Sostres
10 de novembre
Organitzat pel CLUBFNEC
A Contravent editorial
El Cercle va poder disposar d’un stand a la
ACTE EN COMMEMORACIÓ
DE LA GRAN FAM
HOLODOMOR. Genocidi al poble
ucranià (1932-1933).
30 de novembre
Saló dels Atlants
Projecció d’un documental, exposició de
fotograf ies i concert a càrrec del grup de
Joan Cerezo.
plaça de Catalunya els dies de les Festes de
la Mercè. Hi van col·laborar: Antonio Ayan,
Organitzat pel Consolat General d’Ucraïna a
Joan Panadès, Margo, Susana Farré, Graciela
Barcelona, amb CinemaNet i la col·laboració
Nischang i Maria Isabel Marín.
del Cercle. Van recolzar l’acte amb la seva
presència els Cònsols: General d’Ucraïna,
Yuriy Klymenko; d’Ucraïna, Borys Sótnikov;
General de Polònia, Marek Pernal; de Canadà,
Josep M. Calmet; de Guatemala, Josep Lluís
Dercy Ribeiro, vice-cònsol del Brasil, Thereza i Bentz
D’esquerra de dreta: J. Fèlix Bentz, Lluís Utrilla, Marta
Maragall, Carles Güell, Pilar Vélez, Esquerra, Núria Nus
2n. CONCERT DE PIANO
Jordi Hereu, Marín i Illana
BACH, BEETHOVEN, SKRYABIN, RAVEL,
VILLA-LOBOS, SANYORO, LISZT
PRESENTACIÓ DEL NOU
BUTLLETÍ
EL CERCLE - III Època
22 d’octubre
Sala dels Atlants
Coordinació i redacció:
Maria Isabel Marín Silvestre
Berrío amb Illana
Margo i Panadès
Disseny gràfic i maquetació:
El Centre
ELS NOUS TALENTS FEMENINS
DEL PIANO BRASILER
la República Txeca, Jaume Martín; i Dimitro
Presentació de l’exposició
La col·lecció d’un poeta
Els dibuixos
de la Fundació Palau
El divendres 20 de novembre a les 12h va tenir
lloc a la Sala dels Atlants la roda de premsa,
oberta als socis, de presentació de l’exposició
organitzada per la Fundació Palau de Caldes
d’Estrac. Presentació a càrrec del director
de la Fundació Palau, Josep Sampera, juntament amb el comissari de la mostra, Joan
Abelló Juanpere, i amb les pertinents salutacions de Josep Fèlix Bentz. També es va
Amb la col·laboració del Consolat General
del Brasil. Cicle 2009
1r. CONCERT DE PIANO
Delgado; de Guinea Bissau, Ramon Palou; de
Chigrinsky, jugador del F. C. Barcelona.
5 de novembre
A càrrec de Lígia MORENO, amb obres de
Bentz, Càceres, Sostres i l’editor
presentar el catàleg de l’exposició en el qual
s’inclouen, a més d’una selecció de textos so-
Lígia MORENO
8 d’octubre
bre art de Josep Palau i Fabre i una presentaElena Bernet amb Ayan i Mañà
ció de Maya Picasso, diversos escrits de Joan
Abelló Juanpere, Vicenç Altaió, Juan Manuel
A càrrec de Sylvia THEREZA
Bonet, Jordi Carulla Ruiz, Josep Casamarti-
CINECLUB
3 d’octubre
El dissabte, va tenir lloc la reunió fundacional
na, Ricard Mas, Tomàs Nofre, Txema Romero,
Agnès Sebastià i Àlex Susanna.
D’esquerra a dreta: Mercè Tobella,
Maria Isabel Marín i Fèlix Bentz
L’exposició estarà oberta al públic del 22 de
novembre al 7 de març de 2010.
del “Cineclub del Cercle”.
D’esquerra a dreta: Illana, Dercy Ribeiro,
vice-cònsol del Brasil, assistents i César Meira
Naslavsky, ambaixador del Brasil
Sylvia THEREZA
28
De dalt a baix i d’esquerra a dreta: Cortés, Bentz,
Morraja, Guanter, Escrichuela, Bofill, de Rovira,
Martínez-Moro, Galtés, Artigas i Salat
Socis amb el nou butlletí a la sala de lectura
D’esquerra a dreta: Josep Sampera,
Fèlix Bentz, i Joan Abelló Juanpere
29
RESTAURACIÓ
Visita del Cònsol d’Ucrania
3 de novembre
L’escultora Carmen Gloria Benavides ha res-
cròniques
EXPOSICIÓ
DE M. Ángeles ABAD
Pastels
taurat Eva obra de Lluís Montané Mollfulleda,
15 de novembre - 6 de desembre
Caixa Penedès
premi del Cercle Artístic de 1955, que es troba ubicada a la sala de lectura.
Plaça de la Vila. Sant Feliu de Llobregat
Josep MARÍN
Yuriy klymenko, cònsol d’Ucraïna, Josep Lluís
Delgado, cònsol de Guatemala i Fèlix Bentz
activitats SOCIS
SETEMBRE//NOVEMBRE ‘09
comissariat
d’exposició
Tra sogno e sublime
Rosario Arizza
Exposició a Villa Nuscemi de
l’Ajuntament de Palerm
(Sicília-Itàlia)
Comissari: Joan Abelló Juanpere
27 de novembre – 2 de desembre
La Transvanguardia fece sbarcare la pittura
“Sopar Il·lustrat”
23 d’octubre
l’Institut Municipal del Paisatge Urbà va celebrar un “Sopar Il·lustrat” a la sala dels Atlants del Cercle Artístic, en el marc de la VI
Trobada de l’Associació Internacional de Ciutats i Entitats de la Il·lustració, que vol difondre els valors i el patrimoni del Segle de les
Visita de l’Ambaixadora
de Guatemala
6 d’octubre
Santiago CARRASCO
Exposició de pintura i escultura al Centre Cultural Santa Marina de Zafra
16 - 30 de setembre
Caja de Badajoz
Llums. Especialistes vestits a la manera setcentista van servir i explicar una gastronomia
Maria ARÉVALO
que ha de ser considerarada una part més del
Exposició a la mostra col·lectiva
Castell d’Aro Art.
V Exposició d’Artistes Locals.
nostre patrimoni als membres de l’AICEI que
ens visitaven.
italiana contemporanea nelle grandi collezio-
exposicions
ni americane, trasmittendo in sintesi, una revitalizzazione dell’espressionismo figurativo
Josep MARÍN
e un rinnovato interesse per l’uomo, la natura
e tutto ciò che lo circonda. C’è un cambio o
un rinnovamento constante, che spesso non
“Expresion y Color”
rappresentano la stessa cosa, nella pintura di
Exposició de pintures de Molly DOBLADO
Arizza. Diciamo che nel suo discorso o decor-
2 - 28 de novembre
Sala Cincómonos espai d’art
so pittorico, sarebbe più vicino a un Baselitz o
a un Lupertz che a un Palladino.
Consell de Cent, 283. Barcelona
Joan Abelló Juanpere
EXPOSICIÓ DE CRISTINA
FIGUERAS
Unknown Project de Pasillo Cultural
Dibuixos tinta
31 d’octubre - 22 de novembre
Castell de Benedormiens
de Castell d’Aro
20 de novembre
Sala Maumau underground
Fontrodona, 35. Barcelona
El poeta i músic Salvatore Campisi i Joan Abelló
davant d’una de les obres de Rosario Arizza.
Sopar de cloenda celebrat a la Sala dels Atlants
Josep Lluís Delgado, cònsol de Guatemala, Bofill,
Ana Diéguez, ambaixadora de Guatemala i Bentz
homenatges
ABELLÓ, FIGUERAS i MARÍN
MONS PARAL·LELS
JOSEP MARÍN I ESCRIGAS
6 - 18 d’octubre
Dimarts, 6 d’octubre, l’artista vallesà va pre-
Ana Diéguez, ambaixadora de Guatemala, signant el
Llibre d’Honor del Cercle amb Bentz, Sra. Delgado,
Briega, Bofill i Josep Lluís Delgado, cònsol de Guatemala
30
Pintors del Reial Cercle
Artístic
3 - 15 de novembre
Sala Conex Servei
Casanovas, 36 / Gran Via
LA BARCELONETA DE PICAS
Antoni Picas acaba de publicar el llibre Miscel·
lània integrament dedicat a la Barceloneta, barri profundament mariner on nasqué el 1922. El
text aplega un recull de records i vivències, una
sentar a la sala de l’Ateneu de Sant Fost de
paginació que mostra dibuixos, poesia i obra
Campsentelles l’exposició “Mons Paral·lels”,
pictòrica seva feta durant tota una vida dedi-
obra inspirada en les vivències dels seus
cada a la creativitat i a la innovació, que val la
viatges i en la que la figuració i l’abstracció es
pena consultar, amb material inèdit i d’investi-
fusionen en un l’esclat de colors i contrastos
gació personal a l’entorn d´un ambient marítim
força vius.
pertanyent a la nostra Barcelona tan plena de
matisos i d’aportacions sinèrgiques que ens
sorprenen, tant com que el barri també allí siCarol, Reig i Ayan
gui conegut com el de “L’Ostia”.
31
Al centre cívic de la Barceloneta, el 8 d’octubre a les 19 hores, amb la presència activa
conferència
tre President va intervenir obrint els parla-
de l’autor, va presentar-se aquest treball de
ments de la Inauguració Oficial juntament
compilació exhaustiva del segle XX, un llibre
amb el Dr. Fox, director artístic del projecte
intensament treballat, amb dibuixos originals
també de Salvador Picas (el seu pare), de fotos
de la fotògrafa Pepita Pauné (la dona que fou la
seva esposa), entre altres col·laboradors afins,
també amb interessants anècdotes i afegida
historificació de la Barceloneta que va existir
abans de les olimpíades (amb el Somorrostro
inclòs); tanmateix el llibre reflecteix la petita
bestreta de la intensa vida creativa de Picas,
demostrant alhora la seva rica i multifacètica
inquietud, on llur trajectòria artística com professor a l’Escola Massana, la de pintor avantguardista, la faceta d’investigador de temes
arqueològics com ara el de Savassona (Ossona), la d’actiu conferenciant d’art creador de
les “xerravisions”, i la faceta de fotògraf expert
que també és. L’Antoni Picas, ens constata de
forma amena en el llibre, d’unes 100 pàgines, i
que ens ofereix en aquesta oportunitat.
Picas aquell senyalat dia d’octubre afegidament, i tot fet sense que ell ho sabés, de la
“I Futuristi e la Catalogna.
Analisi e influenza
dell’espressione artistica
futurista nell’avanguardia
pittorica catalana”
24 de novembre
i llur marit), i molts altres admiradors que el
capital alemanya: The Picasso Story. Aquest
A recordar que la nostra entitat fou l’úni-
nou museu, situat en un bell edifici clàssic
ca, a l’Estat espanyol, que va estar a punt
del centre històric de la ciutat, presenta obra
d’inaugurar l’exposició de pintors futuristes,
gràfica i ceràmica de Pablo Picasso, així com
que F.T. Marinetti va passejar per Europa, a
fotografies d’Edward Quinn i André Villers, i
partir de 1912. Istituto Italiano di Cultura di
mostra les vàries facetes de l’artista des del
Barcellona. Passatge Méndez Vigo, 5. 08009
seu compromís polític, a la seva vida priva-
Barcelona. Tel. 934875306
da, a partir d’una avançada proposta peda-
www.iicbarcellona.esteri.it
[email protected]
gògica interactiva, que molts voldríem tenirla aprop. Bentz i Abelló han col·laborat en la
confecció d’un audio-visual on persones que
varen conèixer o estudiar a Picasso exposen
les seves vivències i opinions: Juan Manuel
de cant coral on l’havanera va generar bon am-
pere i José Manuel Bonet a la Fundació Palau
bient, i sempre amb paraules i aplaudiments
de Caldes d’Estrac, amb motiu de l’exposició
de profunda amistat amb que es va obsequiar
“La Col·lecció d’un poeta. Els dibuixos de la
a l’Antoni Picas, fent sense dubte un dia molt
Fundació Palau”.
especial amb aquest suggerent homenatge,
Bonet (exdirector de l’IVAM i el MNCARS),
Rosa Maria Subirana (primera directora del
Museu Picasso de Barcelona), i Jaume Vilató (nebot de Picasso i fotògraf), el llistat
resta obert. Conviuen amb el testimoni de
personalitats europees del món de l’art com
Niall Fairhead (col·leccionista) o Rose Marie Gnausch (artista i excolaboradora del
MOMA) que en l’atri del museu va presentar
el seu projecte paneuropeu, Elephants for
Peace, iniciat a Xipre i que després d’Ale-
ben merescut, que els que vam assistir sem-
manya viatjarà a Estambul i Jerusalem, en
pre recordarem.
cOL·LABORACIÓ
coincidència amb la lluita a favor de la pau
que Picasso sempre va expressar amb el
seu art, i que va internacionalitzar a partir
“The Picasso Story”, Berlín
El Reial Cercle Artístic de Barcelona ha participat i ha col·laborat en un innovador projecte d’espai cultural públic que es va inaugurar el passat 14 de novembre a la capital
del símbol universal del colom. Adreça: The
Picasso Story. ExpoNuevo GMBH. Humboldt
Carré. Behrenstraße 42. D-10117 Berlín. Tel.
+49 (030) 5 444 555
[email protected]
www.ExpoNuevo.de
alemanya. Es tracta d’una exposició permanent amb una proposta molt didàctica per
apropar a l’espectador i visitant vers la figura del que ha estat i és un dels nostres grans
icones de l’art internacional: Pau Picasso. El
Cercle Artístic, a través de la figura del seu
President, en Josep Fèlix Bentz, va coordinar i assessorar el projecte global, així com
32
l’home era estèticament superior que el de la
dona, perquè aquesta tenia dos bonys damunt
Museum de Luxemburg que també dirigeix.
del tòrax que suggerien les dues gepes del
camell, i en canvi, la figura masculina tenia
una forma molt més harmoniosa i més rítmi-
ELS MODELS D’ART
D’esquerra a dreta J. Fèlix Bentz,
Rosa M. Subirana, i Joan Abelló Juanpere
Antoni PICAS
Investigador d’Art
ca. Malgrat els seus excèntrics raonaments,
jo li sostenia que generalment dins la història
de l’art ha estat molt més pintat, esculpit i fotografiat el nu femení. Ell ràpidament em va
Els bons models mostren el seu cos nu sense
complexes, però es senten molestos si detec-
PREMI
4 de novembre
Organitzat per Grupo Vía, va tenir lloc el
lliurament dels Premis Interiorismo Plus
a l’Hotel Melià de Barcelona, durant un
sopar de gala on s’aplegaren més de 300
prestigiosos professionals. Hi varen assistir Joan Abelló Juanpere, com a membre del jurat, i com a convidat d’honor,
Josep Fèlix Bentz. El jurat es composava
per: Anatxu Zabalbescoa, Periodista; David Cámara, Secretari General d’UNEX;
Joan Abelló, Crític d’Art; Manuel Carrillo, Director Delegació Madrid d’AIDIMA;
i Isabel Roig, Directora General de Barcelona Centre Disseny. El Premi a l’Interiorisme Més Creatiu pel projecte “Hotel
Experiencia B-Lounge” de Málaga, va
recaure en el nostre col·laborador, Jordi
Torres, a la fotografia amb Joan Abelló i
Josep Fèlix Bentz.
ten que el seu cos no és apreciat prou pels artistes que li reprodueixen la seva imatge, com
si ell fos un objecte i, no com un subjecte viu
creatiu, que ofereix la seva figura nua a l’art.
Una model se’m va queixar del poc interès de
l’alumnat davant de la seva actuació gestual
damunt de la tarima. Ella considerava, que
actuava com una ballarina damunt d’un escenari sense música, però creia, que es mereixia molta més atenció del públic dibuixant.
desarmar aquest argument afirmant que això
Alguna vegada he tingut alguna dialèctica
era evident, però que era més per instint erò-
amb artistes sobre la temàtica de si la bellesa
tic, que no pas per emoció estètica, i també
del cos humà és superior o inferior a deter-
perquè els artistes plàstics havien estat ho-
minades espècies animals. És evident que la
mes. Per acabar amb aquesta polèmica vaig
nostra pell es poc decorativa, és sòbria i mo-
dir-li que els homes potser fèiem com el ca-
nocroma, molt inferior al plomatge d’un paó
mell, que per ell la cosa més bella que existia
mascle que ens desafia estèticament quan
pels seus ulls era la bellesa de la camella,
desplega el seu ventall de gran bellesa cro-
encara que aquesta té dues gepes.
màtica i que és una meravella de la geometria
Recordo que en les memòries del famós es-
natural. Ell ens recorda al filòsof Plató, quant
criptor i aventurer venecià Giacomo Casano-
afirmà què “Déu sempre fa geometria”, mal-
va, especialista en erotisme, explica en les
grat que el filòsof grec era un acèrrim detrac-
seves divertides memòries, que el coit més
tor de les imatges, afirmant que elles aspiren
apassionant en les seves aventures amoro-
enganyar a els sentits. En canvi el pintor sur-
ses, va ésser el que després de moltes difi-
realista Magritte sostenia que una imatge té
cultats gestuals per aclobar-se amb el cos
el valor de poder reemplaçar a la paraula.
nu d’una senyora mal formada i geperuda, va
Molts dels pobles que avui encara estan en
poder experimentar l’orgasme més sublim de
un estat primitiu, com algunes tribus de Nova
les seves aventures eròtiques.
Guinea o de l’Àfrica, ells són conscients de la
Com anècdota divertida és la que quant Casa-
inferioritat cromàtica del seu cos i decoren la
nova el 1768 va visitar la ciutat de Barcelona,
nuesa amb vistoses plomes d’ocells, de flors
va tenir la temptació de voler posseir una be-
i pintant-se també amb exultants colors la
lla artista amb el risc que li comportava l’in-
monocroma pell. També hom recorda que en
tent, perquè ella era l’amant del governador.
espectacles de revista musical l’artista prin-
Aquest al assabentar-se va fer engarjolar a la
cipal anava seminua, però farcida de grans
Ciutadella a l’il·lustre galant aventurer.
plomes d’estruç per exaltar més la bellesa
també des de la col·laboració de l’Europa
Antoni Picas
també un misogin, que sostenia que el cos de
Inauguració 14 de novembre
en celebració del Centenari del Futurisme.
Taula rodona a càrrec de Joan Abelló Juan-
Ignasi PUIG ALEMÁN
Ell era un descarat antifeminista i potser
inauguració del nou centre cultural de la
complert, ple de recital improvisat de poesia,
Una vegada vaig tenir una divertida dialèctica
culina era més bella que no pas la femenina.
re, historiador i crític d’art, dins dels Actes
coneixen, tots plegats van fer un acte cultural
música.
cultural del país germànic.
rector del Culture Hub), varen assistir a la
23 de novembre
oscil·lessin majestuosament al ritme de la
amb un artista pintor sobre si la imatge mas-
de l’IICB. A càrrec de Joan Abelló Juanpe-
lia (amb el seu net Nèstor, i la seva filla Fina
bestioles, i que al ballar feia que les plomes
autoritats oficials, tant del món polític com
sep Fèlix Bentz, President i Joan Abelló, di-
TAULA RODONA
tra inferioritat estètica en relació amb certes
tó Ruiz, en un acte on assistiren nombroses
Presentació per Fortunato Ceraso, director
Manel Vergé, va tenir un oportú i sentit homeceloneta, on molts amics i companys, la famí-
i el nebot del mateix Picasso, en Jaume Vila-
Representants del Reial Cercle Artístic (Jo-
mà sempre generosa i organitzativa del pintor
natge en el seu innat entorn natural de la Bar-
BÚSTIA
DEL SOCI
D’aquesta manera, es va donar que el nos-
del seu cos; era potser una reminiscència
Jaume Vilató Ruiz
d’un complex humà relacionat amb la nos-
33
EL CIM DE L’ART
Bleu d’Auvergne y el Saint-Nectaire. El Cantal
pot veure les dos immenses torres de la cate-
PICASSO NO LA VA ROBAR,
ESTAVA ENAMORAT D’ELLA
món, robar per aconseguir aquella bellesa?,
Magda Navarro. Sòcia nº 16.797
Turisme Cultural
www.viajes-en-coche.blogspot.com
i el Salers ja es fabricaven fa 2.000 anys.
dral de Sant Pere. La catedral es d’estil gòtic
Els cims es troben a més de 1.800 m. i pot
i està construïda amb pedra basàltica. Des de
Pilar BARBERÀ NAVARRO
Ex-membre de J. de G. (1987-1992)
robatori. També es va dir que hi havia com-
presumir de tenir la qualitat de l’aire més pur
la plaça de la catedral hi ha un mirador on es
d’Europa. Aquest parc natural ocupa una ex-
pot veure la part baixa de la ciutat, amb el riu
El dia 17 del passat mes de setembre, es va
tensió de 395.000 hectàreas i la seva alçada
entremig, com si fos un pessebre.
Tardor de 1911. Mai al Louvre havien vist tants
però tampoc ho va desmentir. La historia del
inaugurar la nova sala d’art del Reial Cercle
varia dels 400 als 1.886 m. Mont-Dore es troba
Continuem per l’autopista i aviat la deixarem
visitants fent cua per veure una paret buida.
robatori és molt més complicada i interes-
Artístic. L’exposició que varem poder admirar
al bell mig d’aquestes terres tan boniques.
per arribar, per carretera comarcal, a Mont-
Al Salón Carré, entre El matrimoni místic de
sant, falten més personatges, però no tenim
aquell dia portava per títol IPAX-2009. Era
Per arribar-hi cal agafar l’autopista fins a La
Dore. Aquesta és una petita ciutat al costat
Santa Caterina de Correggio i L’Al·legoria de
més espai. El que és veritat és que Picasso es-
una mostra dels millors pintors surrealistes
Jonquera. Continuar per la A-9 fins a la sor-
del volcà de Sancy. Té molts establiment ter-
Tiziano, només hi havia quatre ganxos que
tava obsessionat amb la dona que li somreia
des d’aquella meravellosa pintura.
o va ser sempre una excusa per justificar el
plicitats polítiques. Qui pot resoldre aquest
trencaclosques?. Picasso no ho va confirmar
d’Europa d’avui dia. També hi eren el col·lectiu
tida 34 (Millau-Clermond-Ferrand). Desprès
mals de qualitat i unes magnífiques pistes
fins el 21 d’agost d’aquell any, eren el suport
“Heritiers de Dali” que varen portar el “Livre
continuar direcció Agde per agafar, al cap de
d’esquí, però manté un característic ambient
de l’obra mestra de Leonardo da Vinci La Gio-
Tothom que estigui interessat en aquesta
part de la història pot consultar les mateixes
de l’Apocalypse” i ens varen presentar el lo-
pocs kilòmetres, la A-75. Aquesta autopista
familiar que la fa diferent i molt volguda per
conda. Expliquen que el pobre Poupardin (així
gotip de la “International Peace Art Exhibi-
ofereix unes vistes espectaculars, ja que sem-
moltes persones que hi passen les vacances,
es deia el vigilant de la sala) només podia dir:
fonts que jo, i garanteixo que quedareu boca-
“¡C’est partí!, ¡C’est partí!” (ha marxat). Men-
badats.
tre uns compraven els diaris per veure com
-CAPARRÓS, Martín. El enigma Valfierno. Edi-
estaven les investigacions, altres sentien l’alè
torial Planeta. 2004.
de la policia al seu clatell, entre ells, l’escrip-
-DOMÍNGUEZ OLANO, Antonio. El señor de las
tor Apollinaire i el seu amic Pau Picasso. Els
palomas. Ed. El tercer hombre.
gendarmes francesos ho tenien clar, sospita-
-SCOTTI, R. A. Caso abierto (The lost Mona
ven del “Clan del malagueño” que tenia l’es-
Lisa). Ed. Random House.
tudi a la casa del núm. 13 del carrer Emile
Goudeau (ara Ravignan) compost pel propi
tion”. Els pintors que la conformaren anaven
pre es troba a més de 700m. d’altitud. A l’es-
tan d’estiu com d’hivern. Les famoses termes
deien ells mateixos “Reunió de conspiradors
acompanyats per diverses personalitats i, al
querra deixem St-Guillem-le-Desert, a dalt
estan inspirades en l’arquitectura romana i
contra l’ordre establert en totes les arts”.
cap de tots ells, l’alcalde de Mont-Dore. En el
d’un turó. Una mica més endavant, Lodève, un
neobizantina. Al seu interior hi ha mosaics i
Gràcies al robatori de La Gioconda, Picasso va
moment de la inauguració va tenir el detall de
poble emmurallat preciós. Més endavant, le
frescos excepcionals. Les columnes li donen
tenir a la policia darrera ell, ja que va estar
Exhibició i performance
musical de la Tuna Femenina
de la Universidad de los Andes
(Tuna Femenina Uniandina TFUA), de Bogotà (Colòmbia)
fer una mica de discurs en català... ¡sempre
Cirque de Navacelles. Cap a la sortida 49 tro-
una decoració molt elegant. Va ser un lloc
complicat, juntament amb el seu amic Apo-
Joan ABELLÓ JUANPERE
estarem agraïts pel seu esforç! En aquella
barem una indicació que senyala “La Cuber-
molt concorregut per l’aristocràcia i la bur-
llinaire, del robatori i intent de venda, l’any
ocasió va fer una proposta al nostre Presi-
toirade”. Si es disposa de temps i la meteoro-
gesia de finals del segle XIX.
1907, dels relleus ibèrics d’Osuna, que al no
El divendres 18 de setembre a les 19,30h a la
dent: es tractava que els artistes d’aquesta
logia acompanya, val la pena de visitar-lo. Es
A 3 km. del poble hi ha la telecadira que porta
veure sortida per vendre’ls (i morts de por els
Sala dels Atlants, va tenir lloc l’exhibició i per-
casa fessin una exposició d’olis a Mont-Dore
del temps del templers i es conserva molt bé.
a Puy Sancy. És el punt més elevat del Mas-
dos), la matinada del 5 de setembre, Picasso
formance musical de la Tuna Femenina de la
el proper mes de febrer. Fa unes setmanes va
Esta completament emmurallat i, fora dels
sís Central: 1.886 m. La vista que ens ofereix
les va entregar al París Journal. Però tornem
Universidad de los Andes (Tuna Femenina Uni-
reiterà la seva invitació, oferint una sala de
mesos d’estiu, no hi ha ni una ànima.
des d’aquesta altura és impressionant. Tota
al robatori de La Gioconda. Apollinaire va ser
andina - TFUA), de Bogotà (Colòmbia). Deu noies
l’ajuntament per acollir l’exposició dels socis
Ara creuem el viaducte de Millor, construït pel
la base està plena de llacs de cràter, ja que
detingut com sospitós i còmplice del robato-
estudiants d’aquest prestigiós centre –a penes
del Cercle, amb el títol: “El Cim de l’Art”.
famós arquitecte Norman Foster. És una obra
fa milers d’anys tot això era un immens volcà
ri del quadre, i deixat anar posteriorment. La
arribades del viatge atlàntic– interpretaren, a
Per primera vegada tenim l’oportunitat d’anar
impressionant de l’enginyeria moderna. A la
que erosionava de manera violenta. A l’estiu
policia no tenia proves físiques contra ells.
més dels tradicionals sons de tuna: pasdobles,
tots plegats cap a l’Auvernia per participar i
sortida 39 es troba el mirador de Marvejols
es poden veure amb tota la seva immensitat,
Ni el tancament de fronteres franceses, ni
cercaviles, rumba flamenca, boleros, sons cu-
animar aquesta exposició que esperem que no
des de on es pot veure un paisatge meravellós.
ja que les aigües que omplen els fons dels
l’interrogatori dels empleats del museu del
bans, i vals peruans entre d’altres. Les seves
sigui l’ultima que el Cercle farà fora de “casa”.
A la sortida 32 hi ha “L’aire de la Lozère”. És
cràters tenen un color tan intens que sem-
Louvre, ni les noves tècniques en l’estudi de
integrants com a bones colombianes, inter-
Desprès de llegir fins aquí, molts de vosal-
un lloc tot ple de gent, de botigues, de restau-
blen esmaragdes gegantines. Aquest color
les empremtes dactilars van servir de res.
pretaren també els ritmes del seu país com el
tres us preguntareu on es troba Mont-Dore.
rants, etc. Sembla estrany que, entre mig de
tan intens ve donat per la profunditat que,
Dos anys més tard des de Florència “algú”
bambuco, cúmbia, vals i vallenato. És la prime-
Mont-Dore està a l’Auvernia. Una de les parts
tantes muntanyes, pugui haver-hi tanta cosa.
en el Llac Pavin, arriba als 97 m. Al mes de
anomenat Vicenio Peruggia envià una carta a
ra activitat musical organitzada pel Culture Hub
de França més poc conegudes pels catalans.
Al Km. 103 es troba l’àrea de Garabit des de
febrer penso que només es podrà veure neu,
l’antiquari Alfred Geri. La nota deia: “Sóc un
del Reial Cercle Artísitic, que vol iniciar un cicle
L’Auvernia es la terra dels volcans, situada
on es pot admirar el fantàstic Viaducte de
neu i molta neu. Però, segons tinc entès, el
patriota italià que volia tornar al meu país un
més ampli en col·laboració amb diverses uni-
dins el Massís Central. Aquest país s’estén
Garabit. La construcció d’aquesta gran obra
paisatge hivernal d’aquest indret és un dels
dels tresors que França ens va robar” (cosa
versitats internacionals. La presentació va anar
des de la carena dels Puys fins les muntanyes
d’enginyeria va ser encomanada al jove engi-
millors d’Europa.
que no era veritat) i segons ell deia, Napo-
a càrrec de Joan Abelló, Alessandro Manetti
de Cantal. És un immens territori, conformat
nyer Gustave Eiffel, que ja era conegut pels
Ja no em puc estendre més. Ja he acabat l’es-
leó la va prendre com a botí de guerra, quan
(director de l’IED, on estudien diverses compo-
per uns paisatges, una fauna i una flora ex-
seus projectes d’estructures metàl·liques.
pai que m’han donat. No obstant, si voleu sa-
la veritat era que Francisco I la va comprar
nents del grup), i Josep Fèlix Bentz. Fou l’únic
traordinària. El “Parc Natural Regional dels
Es va acabar l’any 1884. L’experiència de fer
ber més coses d’aquest indret de França, em
en temps de Leonardo. Finalment el 1914 va
concert a l’estat en la seva gira europea. La
Volcans de l’Auvernia” es va fundar el 1977.
aquest viaducte li va servir, anys desprès, per
podeu preguntar sempre que vulgueu i també
tornar al museu. Segons Antonio Domínguez
directora Marysabel Tolosa va concedir la capa
És el parc regional més gran d’Europa: El
construir la Torre Eiffel.
podeu entrar al meu “blog” on hi ha explicaci-
Olano escriptor, periodista i amic del pintor
d’honor a Joan Abelló que ho va celebrar ges-
domini dels volcans i dels llacs de cràter, de
Ja estem arribant a St-Fluor, situat a l’extrem
ons molt detallades.
malagueny des dels anys 70, Picasso no ho va
tualment a l’escenari, i foren molt celebrades
les granges d’altitud i dels formatges. De fet,
d’una roca basàltica. És una ciutat de l’edat
fer ja que estava enamorat d’aquella Gioconda
Natalia Álvarez, pel seu domini de la dansa amb
té cinc formatges amb denominació d’origen:
mitjana, i a l’any 1317 era la capital religiosa
que semblava tan viva i no seria mai per ell.
vestuari propi de Colòmbia, i els tirabuixons
La Fourme d’Ambert, el Cantal, el Salers, el
de l’Alta Auvernia. A la part alta de la ciutat es
Podria un home que tenia totes les dones del
amb pandereta de Paula Gamboa. L’exhibició
Picasso, Gris, Max Jacob, Brancusi, Modigliani, Apollinaire, Cocteau, Braque i altres. Es
34
va obtenir un clamorós èxit per part del públic,
amb la sala plena a vessar. Fruït d’aquesta col·
laboració són les pràctiques en programes en
gestió cultural i d’activitats amb als socis que
realitzarà una estudiant col·laboradora de l’ens
i directora dels programes pedagògics del Museo de Arte y Cultura de Colsubsidio de Bogotà,
Carolina Pinzón, en conveni amb la Universitat
de Barcelona, els propers mesos.
LA TUNA FEMENINA de la UNIVERSIDAD
de los ANDES “UNIANDINA” TFUA.
¡Como nos gustó a todos!.
Embelesados quedamos.
Cual aroma de café, pues,
de Colombia llegaron.
Eran 13 jovencitas
guapas, finas y rumbosas,
que con valses, salsa, cumbia, …
y, con voces muy hermosas.
Joan Abelló Juanpere
nos las trajo, responsable.
Sabía lo que traía,
¡algo incomparable! …
¡Lo que sucedió aquel día!.
Los que estábamos, lo saben.
El público se contagió
de los ritmos colombianos.
Nos cimbreábamos todos,
primero, allí sentados,
de izquierda a derecha, …
después, todos, ya, danzando.
Pasará a la historia
del Círculo, nuestro “REAL”.
Sucedió lo nunca visto,
difícil es de explicar:
De las chicas, buenas músicas,
seguimos su invitación.
Las voces bien timbradas,
las lucían, siempre al son.
Guitarras, tamboras, cuatros, …
panderetas y maracas, …
que, según el ritmo o letra,
intervenían exactas.
Una gran variación
de música caribeña,
de COLOMBIA, su país,
ellas son las mensajeras.
Ya recordaremos siempre
2009, en septiembre,
que, con tanta alegría,
se nos marcharon las penas.
Y, también, sobre todo,
¡LOS PROBLEMAS! … Gracias
Mª Pau ILLANA
35
Lectura de Tesis:
Aproximación a los trabajos de los Artistas Falleros para la Industria del Entretenimiento y su dimensión sociológica.
Jesús OVEJERO OLMEDA
Licenciado en Filosofía y Doctor en
Bellas Artes
El pasado 3 de Julio de 2009 aconteció el acto
de lectura de Tesis Doctoral del autor del
presente artículo en el salón de grados del
Departamento de Dibujo de la Facultad de
Bellas Artes de Valencia, perteneciente a la
Universidad Politécnica de la misma ciudad.
El tribunal, de reputado prestigio, estuvo compuesto por: Presidente, Dr. Adrià Espí Valdés,
(Humanidades
contemporáneas-
Historia.
Universidad de Alicante), secretaria, Dra.
Carmen Chinchilla Mata (Facultad de Bellas
Artes. Universidad Politécnica de Valencia),
Vocal 1º, Dr. Nuno Santos Pinheiro (Facultad de Arquitectura. Universidad de Lusiada,
Lisboa), Vocal 2º, Dr. Enrique Ruiz Massip
(Facultad de Bellas Artes. Universidad Complutense de Madrid) y vocal 3º, Dr. Javier Benlloch Marco (Construcciones Arquitectónicas.
Universidad Politécnica de Valencia).
Tal y como aparece en la introducción de la
mencionada Tesis Doctoral:
La sociedad de nuestro siglo, esencialmente la
sociedad de mediados del siglo XX y de nuestro reciente siglo XXI, ha generado el ámbito
de los espacios de ocio tematizados dentro de
los cuales tiene cabida el artista plástico como
técnico más allá de la decoración clásica.
El mundo del entretenimiento engloba los espacios de ocio tematizados como ámbito, dentro del cual, se han movido los Artistas Falleros como industriales de las artes aplicadas.
Dicha Industria de ocio está íntimamente relacionada con los parques de atracciones1,
los cuales tienen su génesis en la década de
los años cincuenta.
El primer parque de atracciones tematizado es de la factoría Disney, el cual data del
año 1955. Disneyland que es como se llamó
dicho parque estaba basado en el mundo de
las películas del propio Disney y se ubicó en
1. Para hablar de los parques de atracciones voy a utilizar en este punto y en el conjunto del trabajo la clasificación que utiliza Francisco Asensio Cerver en su libro:
parques temáticos,ed. Paco Asensio, España (Dep. Legal: VI-46-1997) en el cual incluye dentro del conjunto
de los parques temáticos, los parques de atracciones,
Los parques zoológicos y Los parques acuáticos.
Por ejemplo, Port Aventura, ubicada en Salou:
Tarragona:España (perteneciente a la empresa UNIVERSAL que hemos tratado) es considerada como un
parque de atracciones dentro del conjunto de parques
temáticos, por lo tanto para ser más exacto y coincidir
así con dicho autor siempre me referiré como parque
de atracciones a lo que comúnmente se entiende como
parque temático en general.
36
el estado de California, en los EEUU de Nor-
Respecto al Artista Fallero lo que ha sucedi-
es una tendencia actual, la eclosión (una vez
teamérica.
do, en relación a los procesos artesanales, es
formada, a lo largo del tiempo, totalmente la
En dicho clima de fantasía es donde se mueve
que han tenido que sufrir una conversión de lo
figura del Artista Fallero) se da en la década
el artista dedicado a la construcción de par-
efímero a lo duradero.
de los años sesenta con una aptitud similar a
ques de atracciones y generar “un sueño co-
La obra de los Artistas Falleros se identifi-
la aptitud actual, en boca del Artista Fallero
lectivo” es en definitiva la meta que persigue
ca siempre con las Fallas, una creación que
Salvador Debón, uno de los grandes artistas
con su trabajo técnico-artístico.
renueva anualmente al ser inexorablemente
de Fallas, se condensa dicha necesidad de
destruida por el fuego. Pero algunos de estos
buscar nuevos mercados.
Artistas falleros e industria temática
y del entretenimiento.
artistas han realizado también otras obras
“...Fue en 1962. Seis meses permanecí en
que perduran y sobreviven año tras año en
aquella ciudad (Seattle). Una experiencia in-
Artista fallero es un concepto que abarca
lugares tan dispares como Nueva Orleans,
olvidable. Me traje dólares y sueño retrasa-
otros dos conceptos clave, por una parte Arte
Alemania, Dinamarca o Eurodisney.
do, porque resulta que allí la gente madruga
Público y por otra parte Artesanía, en el sen-
...figuras para parques de atracciones o para
una barbaridad, y yo hacía horario norteame-
tido de proceso artesanal.
carnavales, maquetas gigantes, elementos
ricano por la mañana, y horario español por
El Artista Fallero no siempre puede ser eje-
de mobiliario urbano, figuras de cera, esce-
la noche. Desde luego, es así como cunde el
cutor de Arte Público (no todos los artistas
nografías para montajes teatrales, spots te-
tiempo, combinando las dos costumbres... Sí
cuando hacen fallas pretenden hacer este tipo
levisivos o espacios publicitarios y comercia-
sí. Me salió otro contrato que parecía fabulo-
de arte) dado que el presupuesto económico
les. Además, otras creaciones tradicionales
so. Unos años después de haber ido a Seattle.
de las Fallas no es suficiente para soportar el
como gigantes, andas de procesión, carrozas
Estuve cinco meses en la costa esmeralda,
gasto de un taller2, incluso diría más, el Artista
festivas o imágenes religiosas”.3
realizando las maquetas de las villas y hote-
Fallero se ve obligado en muchas ocasiones a
Hay que decir, que las Falla es una expresión
les del Aga Khan...”4
emigrar a otros aspectos del arte, como son la
artística que como culminación final busca la
decoración o por ejemplo la tematización. Esto
desaparición de la obra a través del fuego, en
no ocurre por capricho sino por la imperiosa
ese sentido puede ser considerada como un
necesidad de dar salida a sus talleres, los cua-
“happening”.
les aun mantienen una clarísima estructura
Según esto último, el concepto que hay que to-
gremial de aprendices, oficiales y maestros.
mar como clave es “desaparición” por que es
La industria del entretenimiento confluye de
el que expresa el núcleo, alrededor del cual,
una manera clara con el arte dado que para la
gira la conversión de los procesos artesanales
realización de ciertas tematizaciones, donde
que se utilizan en los monumentos falleros.
es imprescindible los conocimientos de es-
La cuestión central de la conversión, respecto
cultura, pintura artística y dibujo artístico es
a la industria temática, es la transformación del
necesaria la presencia del artista.
cartón en fibra de vidrio y resina de poliéster.
¿Quién si no podría modelar en arcilla un co-
Existen otros materiales como el “pregunite H
codrilo, un busto humano o una dama a tama-
ligero”, el “poliuretano expandido” y la espuma
ño real?
de poliuretano, que también forman parte de
Para finalizar, hay que decir que la Tesis Docto-
¿Quién si no podría pintar un mural con la ciu-
esta adaptación de una industria a otra o como
ral, con una extensión de casi 800 páginas, posee
dad de Nueva York o un paisaje romántico?
ocurre también con la transformación de la
además un archivo digital adjunto con más de
De esta forma la técnica del taller de fallas de
madera en hierro. De este modo la obra deja
3.500 imágenes, clasificadas en más de 400 car-
creación de grandes estructuras artísticas (lo
de ser efímera para convertirse en un objeto
petas y subcarpetas para así reforzar la demos-
que se llama: carpintería artística) modelado,
duradero válido para la industria temática.
tración del movimiento de “feed back” (Industria
talla, dorado, pintura tridimensional, etc... es
En relación a los procesos empleados a la hora
del entretenimiento-Fallas, Fallas Industria del
como encaja perfectamente en la industria
de realizar dichos objetos artísticos de decora-
entretenimiento) que he tratado de esbozar con
que estamos tratando, pero no solo el taller
ción y divertimento, el sistema empleado es el
anterioridad en el presente artículo.
de fallas es núcleo de artistas orientados a la
mismo salvo la variación que implica el cambio
Después de 10 años de sincera investigación
industria del entretenimiento, La academia,
de material (tiempo de fraguado, herramientas
tengo que decir, que vale la pena el tiempo y
la escuela y la Facultad de Bellas Artes pue-
y materiales adicionales), por lo tanto es más
el dinero invertido, sino ¿Cómo avanzaría el
de ofrecer, como opción al “arte”, esta forma
que factible la conversión de una industria,
conocimiento humano?.
de expresión técnica y en gran parte una muy
enfocada exclusivamente a la realización de
En todo ello sigo poniendo mi más abnegado
buena salida laboral.
monumentos falleros, a una industria de entre-
empeño.
Jesús Ovejero al mig amb els seus germans
tenimiento que abarca un campo de posibilida2. Como dice el artista Salvador Gimeno Navarro, “Desde hace tiempo pienso que el artista fallero como tal
tiene su futuro muy negro, de acuerdo a como se están
barajando presupuestos que, aunque las comisiones
los consiguen con mucho esfuerzo, no son suficientes. Cada vez se esta trabajando mas fuera de la fiesta
porque se gana mas dinero, y la prueba de ello es que
gran parte de los mejores artistas han decidido dejar
las fallas.” Molinés, M, “El Gremio tiene que despegar
o quedarse (El colectivo de Artistas Falleros prepara una
campaña de relanzamiento de la imagen de la profesión)”,
Levante, 11 de Enero de 1992.
des mucho mas amplio, exigente, pero por otra
parte, mejor remunerado económicamente.
Esta aptitud transformadora del artista que
trabaja en los monumentos falleros y que
hace incursiones en otras áreas del arte no
3. Carrasco, Bel, “La faceta insólita del quehacer fallero
en el centro de artesanía. Del dinosaurio a la carroza,
los artistas falleros hacen de todo”, S/F
4. Arazo, Maria Ángeles, “Vidas y oficios: Salvador Debón,
Artista fallero”, Las Provincias, (fecha desconocida).
37
ARTÍCULOS TRADUCIDOS
EL CERCLE ARTÍSTIC. 50 AÑOS EN
EL PALACIO PIGNATELLI Y EN LA
CASA BASSOLS
|| M
aria Isabel MARÍN
Historiadora del Arte
Editorial
|| J osep Fèlix Bentz
Presidente del Reial Cercle Artístic de Barcelona
Queridos socios/as y amigos/as,
Quiero dedicar este tercer número de la nueva etapa
del boletín a la conmemoración de los 50 años del Reial
Cercle Artísic en nuestra sede actual del Palacio Pignatelli. Fue en el mes de diciembre de 1959 cuando la
entidad se trasladó a la calle Arcs número 5, procedente de la anterior sede de plaza Catalunya. También me
gustaría dedicarlo a todos los socios, colaboradores y
amigos que día a día me animáis y me ayudáis a salir
adelante para intentar hacer del Cercle una institución
que poco a poco se va consolidando en una posición
más importante, más moderna y, por qué no decirlo,
más admirada. En este proceso que emprendimos todos juntos el pasado mes de abril, se están llevando
a cabo diferentes intervenciones de muy diversa índole, justamente coincidiendo con ese 50.º aniversario,
momento en el que la institución está inmersa en un
proceso de plena transformación, con diferentes programas de restauración y conservación de sus espacios, como las reformas y adecuación de los talleres,
lavabos, tejado, nueva sala de exposiciones, recepción,
despachos y oficinas, además de la modernización de
las instalaciones y los servicios globales.
Por otra parte, no puedo dejar de comentar el esfuerzo
y trabajo que se está llevando a cabo en la presentación y la colocación estratégica del Reial Cercle Artístic en el mapa cultural e institucional del país, así como
en el panorama internacional, donde pueda alcanzar el
protagonismo que se merece, al tiempo que sea capaz
de adoptar una posición artística de referencia y, sobre
todo, respetada. Apostamos por la fluidez de los flujos
culturales de nuestra entidad en todas direcciones, es
decir, tanto de dentro hacia fuera como a la inversa.
Ni que decir tiene que un objetivo por el que seguimos
trabajando es el de poder mantener y consolidar aún
más una oferta cultural rica, plural y multidisciplinar.
También queremos contribuir a que todos los socios y
socias artistas puedan tener a través de la institución
nuevas vías profesionales que les den a conocer, les
permitan presentar sus trabajos, y conectarse a las
redes artísticas y culturales existentes. En esta línea
ya hemos conseguido hitos insólitos, como la participación y presentación del proyecto Post Human, adiós al
hombre en la ciudad de Miami, dentro del marco de Art
Basel Miami, donde el círculo se presenta con 16 socios artistas seleccionados de un total de 40 propuestas, o como la presentación del Reial Cercle Artístic
en la Biennale de Florencia de este mes de diciembre,
entre otras propuestas.
Con todo lo que os he expuesto en las últimas líneas,
os quiero transmitir que debemos ser conscientes de
que estamos viviendo un momento trascendente de
nuestra histórica institución. Una reforma integral que
servirá para poder alcanzar todos los objetivos que
nos hemos marcado y que creemos imprescindibles.
Barcelona cambió, mejoró y se situó en el mundo tras
el esfuerzo y la profunda reforma que supuso el año
1992 con la transformación de los Juegos Olímpicos.
Fue una apuesta de futuro, pese a todas las molestias
que significaron la ejecución de las obras, las calles
cortadas, etc., pero que luego han servido para gozar
y sentirnos orgullosos de nuestra ciudad. En el Cercle ahora nos toca vivir el momento de la ejecución y
construcción del proyecto, de las obras, del polvo y el
ruido…, y a veces, con más “imprevistos” de los previstos. Pero tened la certeza de que después del esfuerzo
lograremos un Cercle renovado, moderno, y más a la
medida de nuestras necesidades. Por eso os quiero
agradecer también vuestra paciencia y comprensión,
que en muchos casos han sido y son ejemplares. Solo
me queda añadir que todo el esfuerzo que estamos haciendo juntos es también por vosotros, y por el futuro
inmediato del círculo. Y más ahora, que va a hacer 50
años que instalamos nuestra sede en este majestuoso
y maravilloso Palau Pignatelli. ¡Felicidades!
38
Pág_ 5
ANTECEDENTES
Hace ciento catorce años, concretamente el 21 de
mayo de 1895, se celebró una junta general en la que, a
petición del pintor Lluís Graner -que había sido elegido
presidente en esa misma sesión-, se acordó por unanimidad cambiar de local. Así, el Cercle se estableció
en la calle dels Arcs número 7, esquina con la plaza
de Santa Anna, edificio que, como luego explicaremos,
fue destruido. Actualmente ocupa su superficie una
oficina de “la Caixa” y una terraza que dan al Portal
del Ángel, y que son propiedad del Cercle. El Cercle no
permaneció mucho tiempo en este edificio del número
7, ya que, según reflejan las actas que se conservan en
el archivo, en ocasión de la asamblea general del 30
junio de 1899 se aceptó la idea, propuesta por la junta directiva, de una nueva instalación en un local más
apropiado que reuniera las condiciones idóneas para
su completo desarrollo, en consonancia con los estatutos. En el verano de 1899, el Cercle alquiló un local
muy espacioso en la planta baja de la Casa Rull, en la
Avenida de les Corts, 313-315.
Tras varios cambios, nuestra sociedad fue a parar a
la plaza Catalunya, 14, local que se inauguró el 21 de
junio de 1936. Estando cómodamente instalados –aunque el mes de marzo de 1959 hacía más de un año que
había expirado el contrato que tenían con la propiedad
y no había sido renovado-, surgió la posibilidad de mudarse al Palacio Pignatelli y Casa Bassols, situados en
la calle dels Arcs, 5 y en la calle Cucurulla, 4.
PALACIO PIGNATELLI-CASA BASSOLS
Este antiguo palacio había pasado a ser propiedad de
los señores de Girona-Rigalt en el año 1773 y, por sucesión femenina directa, a la familia de Cabanes y de
Bassols. Fueron miembros de esta familia Josep Maria
de Cabanes (1775-1842), político liberal, arqueólogo y
miembro de la Academia de Bones Lletres y académico
correspondiente de la Academia de Historia de Madrid,
que tuvo un papel destacado durante la epidemia de
la fiebre amarilla de 1821 y fue alcalde constitucional
de Barcelona entre los años 1821-22 y de nuevo en el
período 1835-36; y Francesc de Cabanes (1781-1834),
militar e historiador que participó en la Guerra del
Francés, estableció la primera línea regular de diligencias entre Barcelona y Madrid, y fue miembro de la
Academia de Buenas Letras. Joaquim de Barnola y de
Bassols fue su último dueño.
El Cercle adquirió el palacio a esta familia después de
muchos trámites, gestiones y acuerdos de la junta de
gobierno. Tras conseguir todas las autorizaciones oficiales, se llegó al acuerdo de adquirir el conjunto del
edificio, formado por dos cuerpos: el de la calle Arcs,
5 y el de la calle Cucurulla, 4. El día 9 de diciembre, La
Vanguardia anunciaba la firma de la escritura notarial
con gran solemnidad en el Ayuntamiento, en presencia del alcalde, Josep Maria de Porcioles, que había
querido dar el máximo relieve ciudadano al acto. Entre
los asistentes se encontraban miembros de la junta
directiva y un gran número de socios, así como diferentes personalidades barcelonesas, y el empresario
madrileño Ramón Areces, comprador del inmueble de
la plaza Catalunya. El alcalde felicitó a los socios por
el gran acontecimiento, que significaba disponer de
un local propio de la categoría histórica del palacio.
Después de setenta y ocho años, el Cercle -que había
tenido catorce sedes diferentes en Barcelona-, era
finalmente el propietario de un palacio situado en un
lugar inmejorable.
La casa Bassols, que data del siglo XVI y da a la calle
Cucurulla, había sido objeto de una importante reforma (elevación de dos pisos), realizada por el arquitecto
Josep Fontseré i Domènech, a mediados del siglo XIX.
Las aperturas del piso principal están coronadas con
guardapolvos góticos, bajo los que se encuentran relieves renacentistas que representan los trabajos de
Hércules, el mitológico fundador de Barcelona. Esta
casa está unida a la otra parte de la entidad, el Palacio
Pignatelli. La mansión conservaba en el año 1959 pinturas en estado aceptable en algunos de sus amplios
salones y ciertas dependencias eran un auténtico tesoro artístico, en especial el salón principal o de respeto,
de majestuosa elevación, cuyo techo estaba decorado
con frisos y esculturas al estilo italiano neoclásico de
finales de siglo XVIII. Entre las plantas y arbustos -en
1841 rosales y naranjos- del pequeño jardín de la casa,
no faltaba el simbólico laurel, que pregonaba la gloria
del palacio, motivo de orgullo de la ciudad.
El día 8 de febrero de 1960 los socios se despidieron de
la anterior sede de la plaza Catalunya, lugar que la entidad había ocupado durante veinticuatro años. A partir
de esa fecha empezaron a funcionar las instalaciones
que habían podido habilitarse hasta el momento; la
nueva sede había sido en los últimos años una residencia de religiosas y, posteriormente, la redacción de
La hoja dominical. Se intentó hacer las obras con la mayor diligencia, pero mientras acababan los servicios
principales, los miembros del Cercle que lo desearon
pudieron trasladarse al Ateneu, que les brindó su hospitalidad. El mismo mes de febrero se ocupó la nueva
sede, que durante los primeros tiempos tuvo una entrada provisional por la calle Cucurulla.
En el año 1963 el presidente de la entidad mostró a los
medios de comunicación el estado de las obras del Salón de los Atlantes, descubierto detrás de unas falsas
paredes y de un techo de un salón isabelino; los atlantes sostenían sobre sus hombros el artesonado. Se
mostraron también las ventanas góticas, una de ellas
entera con dos esbeltas columnas, y otra de la que sólo
se conservaba el dintel. Según el arquitecto Adolf Florensa, dicho hallazgo confirmaba la antigüedad que se
atribuía al edificio, de finales del s. XIV o principios del
XV, dato difícil de determinar dadas las reformas de
épocas posteriores.
En junio de 1964, la prensa daba a conocer que, con
motivo de la restauración que se estaba llevando a
cabo, se había puesto de manifiesto la estructura y decoración del bello patio; por el contrario, en el adjunto
palacio Pignatelli el patio era prácticamente inexistente debido a las restauraciones. La primera iniciativa
había sido respetar el acuerdo municipal de ampliar la
calle dels Arcs hasta 10 metros, retrasando la fachada
unos 2,5 metros.
Las obras de adaptación del nuevo local corrieron a
cargo del arquitecto Adolf Florensa. Se reforzaron los
cimientos, se derribó una parte de la planta baja, se
adaptaron techos y arcadas, se levantaron paredes en
la primera planta, se cubrió el patio, se sustituyeron
los techos en mal estado, la escalera en la segunda
planta, los techos y el cubrimiento de la misma, se reformaron los accesos a la sala de los Atlantes, la pavimentación, etc.
En diciembre de 1971 se emitió la aprobación municipal de derribar la casa de la calle Arcs número 7, esquina con la plaza de Santa Anna, con el fin de ampliar
dicha plaza. Se intentó con el ayuntamiento ceder el
sobrante de vía pública de la calle Arcs, con la condición de edificar únicamente la planta baja del número
7, de 177 m2, a cambio de la colaboración municipal en
las obras de la nueva fachada de la calle Arcs, número
5, y nueva planta baja y terraza en el espacio del número 7, con la obligación de adosarla a la finca adjunta
donde estaba establecido el Cercle con el fin de poder
ampliar sus instalaciones. La firma de la escritura se
realizó en el despacho de la alcaldía. Suscribieron el
documento, por parte de la corporación municipal,
Josep Maria de Porcioles, alcalde de Barcelona y por
parte del Cercle, su presidente, Eusebi Güell i Jover,
con la presencia en el acto de la firma los miembros
de la junta directiva: Antoni Lozoya, Santi Surós, Joan
Farré, Nicolás Flores, Jordi Alumà, Rafael Rodés y el
socio de mérito, Marià Pérez-Terol.
Se inició así la labor de modificación y restauración total del edificio del Palacio. Al derribar la fachada, aparecieron muchas piezas de piedra procedentes de los
antiguos edificios, de los siglos XV, XVI, XVII y XVIII, que
se reservaron para componer la fachada prevista.
Para este trabajo, de tanta responsabilidad ciudadana,
se pensó en una colaboración de arquitectos municipales y del Cercle, y se solicitó la ayuda de Adolf Florensa, responsable del Servicio de Conservación de
Ciutat Vella, y de Joaquim Ros, responsable del Servicio de Edificios Artísticos y Arqueológicos.
Para la fachada se elaboró un cuidadoso proyecto
de gótico barcelonés, con piezas antiguas, y las que
fueron necesarias para mantener el mismo estilo,
proyecto que dibujó Ciurana. También se proyectó la
nueva fachada o fachada lateral, -sustituta de la pared
medianera con la casa del número 7. Así pues, todo se
construyó con piedras, algunas auténticas del palacio,
otras procedentes de derribos de edificios góticos de
otros lugares de la ciudad, que se conservaban en el
Ayuntamiento, y otras creadas por especialistas del
contratista Closa. Por parte del Cercle fueron nombrados como equipo de trabajo: el arquitecto Josep
Maria Armengol, directivo de la junta; el reconocido
decorador Ramon Rigol, que más tarde sería vicepresidente, y el arquitecto Antoni Lozoya.
barceloneses del siglo XVI, según la época de la mayoría de detalles que figuran en la remodelación del
palacio que dan a la fachada de la calle dels Arcs. Al
fondo de este espacio está la sala de reserva, una superficie que contiene una parte importante del patrimonio artístico de la entidad, que en estos momentos
no se expone, y que en breve se mostrará alternativamente en los diversos espacios donde se exhibe el
patrimonio artístico.
En la inspección, para conocer los cimientos, fue necesario vaciar un sector de tierras y poder descubrir
los bloques de piedra, probablemente de los primeros
siglos de la construcción (XIII y XIV). Se aprovecharon
esos espacios para ubicar locales, almacenes y servicios de cocina provisionales, ventilados por un agujero
en el lado del antiguo abrevadero de la calle Cucurulla.
Los trabajos continuaron, y ocuparon dos grandes etapas, aproximadamente de unos quince años, una para
cada planta, explica Lozoya en su Memoria del 2004,
en la que recuerda que, después del derribo de la antigua fachada, el trabajo se centró en la planta baja,
en un patio interior, de agradables dimensiones, con
la gran escalera que llevaba al primer piso. Al hacer
el pozo para instalar un transformador apareció el
esqueleto de un perro, probablemente guardián del
palacio, y el artista Lluís Montané Mollfulleda le hizo
un homenaje escultórico. En 1973 se restauraron y se
pulieron las paredes de piedra, dejando a la vista todos
los arcos empotrados y las arcadas de la entrada. Con
el derribo de la ampliación de la calle se deshizo una
construcción gótica del siglo XV, una sala-capilla, que
fue reconstruida piedra a piedra en la parte que ocupaba el número 7 de la calle; este espacio fue primero
un restaurante y luego sede de “la Caixa” y en parte
sala de exposiciones, con entrada por el patio y la calle
dels Arcs. La parte frontal del patio, que fue la antigua
caballeriza del palacio en el siglo XVIII, se transformó
en una sala de exposiciones que ha sido reformada en
etapas posteriores.
El asentamiento definitivo del Cercle favoreció las exposiciones del patrimonio de la entidad, así como de
exposiciones monográficas de artistas reconocidos, y
las de los socios de la institución.
Por la escalera principal del patio se llega a la planta noble. En la primera etapa se cubrió el patio-jardín
central de la planta, convirtiéndolo en sala de estar y
de lectura, con claraboya disimulada. En esta primera
fase ya se dio calidad a la decoración, con cuatro esquineras para esculturas de artistas de la casa, paredes forradas, sillones y sillas tapizadas y lámparas de
pie en los rincones; ésta era la zona donde se exhibían
las mejores pinturas y parte de las mejores esculturas
de la colección del Cercle. En la parte de la fachada de
Cucurulla se encuentra la biblioteca de planta y altillo,
que durante un tiempo se utilizó como sala de juntas
directivas. El salón central o de lectura comunica con
un espacio que da a la calle Cucurulla y a la terraza,
con fachada de estilo gótico, creada con elementos de
balconadas y ventanales auténticos, procedentes de
coleccionistas barceloneses y del Ayuntamiento, que
son de gran calidad. Cuando en 1967 se inició el recubrimiento de esta pared medianera, se celebró una ceremonia de colocación de la primera piedra.
Este espacio que comunica con la sala de lectura sirvió
de comedor; se comunicaba con la sala de actos llamada de los “Atlantes” por las figuras escultóricas que
decoran una cornisa cerca del techo. El techo de esta
sala estaba escondido por otro falso techo y unos tabiques que hacían el interior más reducido y servía de
refectorio de las monjas. Al derribarse todo apareció
el gran espacio decorado.
En la segunda etapa de las obras se añadió a esta
planta un cuerpo frente al Colegio de Arquitectos,
construcción que quedaba pendiente desde el derribo
de la casa número 3 de la calle dels Arcs, donde, hasta
el mes de septiembre de este mismo año 2009, estaba
instalada la secretaría, los despachos y la sala de juntas, con fachada a la calle Arcs, que comunicaba con
la parte posterior del pequeño escenario de la sala de
los Atlantes y en que la actualidad es la nueva sala de
exposiciones.
La segunda planta había tenido distintas funciones:
sala de estar, de televisión, de tertulia, de salas destinadas a juegos de sociedad, un gran salón de billar con
cuatro mesas reglamentarias de billar y chapó.
La tercera planta es la destinada a estudios de dibujo
-que se mejoró en la segunda etapa, y que es de forma
circular para situar al modelo en el centro-, de pintura
natural y de grabados, que dan la vuelta a la terraza
de los artistas. Entre el segundo y el tercer piso el estudio de bodegones, y entre el tercero y el cuarto el de
escultura, que comunica con una loggia que remata el
edificio, construida siguiendo el estilo de los palacios
BIBLIOGRAFÍA
- Sempronio. “El arte, en la calle”. Diario de Barcelona.
25 de marzo de 1959.
-La Vanguardia. “La nueva casa del Círculo Artístico”. 9
de diciembre de 1959.
-Diario de Barcelona. “Nueva sede para el Círculo Artístico”. 10 de diciembre de 1959.
-Pernau, Josep. “¿Será más próspero el año 1960 para
el Real Círculo Artístico?” El Correo Catalán. 10 de diciembre de 1959.
-La Vanguardia. “Un acto de verdadera resonancia ciudadana”. 10 de diciembre de 1959.
-Solidaridad. “El palacio Pignatelli, sede y propiedad
del Real Círculo Artístico”. 10 de diciembre de 1959.
-del Castillo, José. “Despedida del Real Círculo Artístico de la plaza de Cataluña”. El Noticiero Universal. 4 de
febrero de 1960.
-Llopis, Arturo. “Los patios barceloneses”. La Vanguardia. 21 de junio de 1964. Pág. 53.
-La Vanguardia. “Terrenos de la calle de Archs cedidos
al Real Círculo Artístico”. 24 de diciembre 1971.
-La prensa. “Ampliación del edificio del Real Círculo
Artístico”. 27 de diciembre de 1971.
-Lozoya Augé, Antoni. “El reviure d’un antic palau”.
Memoria leída por el académico numerario, en la sesión del 11 de enero de 2001. Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona. Tercera época.
Núm. 991. Vol. LXI Núm. 5. Real Academia de Ciencias
y Artes de Barcelona, mayo de 2004.
las sombras chinescas hasta el diorama, y me voy a
centrar en hablar de aquellos espectáculos que cautivaron a nuestros antepasados, cuando el público
todavía era ingenuo y conservaba la virtud de poder
sorprenderse.
ESPECTÁCULOS CON ANIMALES
Los espectáculos de animales contaban incluso con
las diminutas pulgas amaestradas inofensivas (excepto si se fugaban). En abril de 1851 actuó en Barcelona una compañía de pulgas industriosas, dirigidas
por un tal Sr. Jean Essinger. En 1935 el periodista
Joan Tomàs entrevistó a un empresario especializado
en “fenómenos” al estilo del famoso empresario Barnum, que se hacía llamar Quevedini, pero en realidad
se llamaba Melchor Quevedo y se presentaba como
“ex domador de pulgas”. (2)
Pero también existían espectáculos con animales espeluznantes, de los que tan solo ha sobrevivido, por
diversos intereses, la tauromaquia. A lo largo del siglo xix , ignoro cuándo se acabaron, podemos encontrar espectáculos sangrientos que no tienen nada que
envidiar a los del circo romano. Del año 1849 existe
documentación sobre una lucha de fieras como la de
la cacería de doce perros y un ciervo, la de ocho perros que acosaban a un oso blanco encadenado o la de
la lucha bestial entre un tigre y un toro.
En febrero de 1877 tuvo lugar en la plaza de toros de
Barcelona una carnicería causada por una pelea entre
varios toros, un leopardo y un tigre. Unos años después, en diciembre de 1897, en la prensa se hablaba
de una lucha entre un toro y un tigre llamado César,
que resultó herido y, finalmente, murió. Mientras la
Barcelona culta contemporánea de Els Quatre Gats
se divertía civilizadamente, otra Barcelona gozaba,
para vergüenza ajena, con espectáculos degradantes
como éste.
EL CIRCO
En una obra dedicada al circo, escrita por Gasch y
publicada en 1947, se habla de los diferentes oficios o
especialidades del circo, un espectáculo antiquísimo
y de gran tradición en nuestra ciudad que hoy prácticamente ha desaparecido de la ciudad condal, donde
existen normas municipales que prohíben la exhibición de animales.
* Joan Sagarra Pino ha colaborado en la identificación
de personalidades fotografiadas.
De entre estas especialidades Gasch menciona a los
acróbatas, los equilibristas, los payasos y los excéntricos, los malabaristas, los domadores y adiestradores,
los sugestionadores (hipnotizadores y adivinadores
del pensamiento), los ilusionistas y los manipuladores (magia blanca), los maquietistas y transformistas
(parodias y pantomimas) y, finalmente, a los fenómenos, de los que existen, dicen, varias categorías: los de
feria o barraca, los enanos, los gigantes, las mujeres
barbudas y los monstruos.
ESPECTÁCULOS DE OTROS TIEMPOS
CABEZAS PARLANTES, FIGURAS DE
CERA Y MUJERES INVISIBLES
Pero, según Gasch, también están los derviches, los
faquires, los tragasables, los pirófagos (exhaladores de fuego) y los ayunadores e insensibles al dolor.
Aparte quedan los ventrílocuos imitadores de voces,
animales y sonidos, mientras que las cabezas parlantes –de las que voy a hablar a continuación– pertenecen más bien a la faceta del ilusionismo. (3)
-Marín Silvestre, María Isabel. Cercle Artístic de Barcelona 1881-2006. Primera aproximació a 125 anys d’ història. Reial Cercle Artístic. Barcelona 2006.
|| Jordi Artigas
De la Societat Catalana de Comunicació (IEC)
Pág_ 9
Del siglo xix y parte del xx , sorprende, al leer las carteleras de espectáculos en las gacetillas y artículos
de cada época, la gran variedad de espectáculos que
ofrecía una ciudad más o menos grande como Barcelona. Este será el tercer artículo de la serie que he
escrito en el Boletín del Reial Cercle Artístic (1) sobre la
temática que podríamos englobar bajo el concepto de
cultura popular.
Esos espectáculos que nuestros antepasados aceptaron con mucho gusto y que demuestran la gran
variedad de oferta para todos los gustos y bolsillos,
en ocasiones espectáculos de barraca, de feria o de
circo, fueron a veces menospreciados por espíritus
que se creían más selectos, mientras que otros con
más sensibilidad, como fue el caso de Sebastià Gasch,
los reivindicaron en sus numerosos artículos, tanto en
los anteriores a la guerra como en los posteriores a
1939.
Voy a dejar aparte tanto los espectáculos “mayores”
como el teatro y la ópera, como los precinematográficos (que son mi especialidad), que abarcan desde
De la brillante historia del circo en nuestra ciudad
cabe destacar el Circo Ecuestre Barcelonés (18771895), fundado por el portugués Gil Vicente Alegria.
Cabe recordar también la llegada del famoso Buffalo
Bill entre 1889 y 1890, con el espectáculo Buffalo Bill’s
Wild West, un gran séquito de jinetes blancos e indios,
búfalos, etc., que produjeron una gran conmoción en
nuestra ciudad. Así como el circo Olimpia, que en la
ronda de Sant Pau ofreció los mejores espectáculos
de circo entre 1924 y 1946.
LAS FIGURAS DE CERA
Los gabinetes de figuras de cera fueron una constante,
al menos a lo largo de todo el siglo xix . Antes era un espectáculo ambulante, pero ha llegado hasta nuestros
días ofreciendo la atracción en un local estable, como
los museos de figuras de cera.
En agosto de 1837 se anunciaba en el Diario de Barcelona un: “nuevo gabinete de figuras de cera al natural
que algunos aficionados de esta ciudad han fabricado
a instancias de varios señores amigos de Bellas Artes
para poner de manifiesto en las principales capitales
de Europa (…)”. Y en noviembre de 1851 se exhibía en
los locales de la antigua fonda El Canó d’Or, en la calle Gignàs, la colección de figuras de Josep Malaga-
39
rriga, entre las cuales había personajes tan dispares,
y algunos tan inquietantes, como Luis Felipe i, Pío ix ,
Luis Napoleón, el general Espartero –responsable de
un terrible bombardeo sobre Barcelona en 1842– o el
cruel general carlista Ramón Cabrera.
Esta “ensaladilla rusa” se justificaba así en el texto
de su anuncio: “[…] estatuas mudas e impasibles que
permanecen allí en completa paz y armonía, cuando
muchos de los personajes que representan viven o han
vivido en este mundo completamente separados por
sus ideas y por el carácter y posición social de que se
han hallado revestidos”.
Los asuntos y las temáticas de las figuras de cera se
iban renovando, y está claro que se aprovechaban
de la actualidad de los acontecimientos políticos, las
guerras…, tal y como pudo verse en diciembre de 1897
en un local de la Rambla del Centre, en vísperas del
desenlace de la guerra de Cuba: un “grupo plástico representando la muerte del cabecilla o capitoste (independentista) Maceo”. Esta escena tenía aspiraciones
artísticas, dado que, según se explica en una serie de
notas que aparecieron en la prensa, las figuras fueron
modeladas por Laureà Coll i Soler, escultor y preparador anatómico de la facultad de Medicina, y se contó,
además, con la escenografía de la manigua cubana a
cargo de los escenógrafos Vilumara y Moragas.
El siglo xix se cerró con el gabinete de figuras de cera
de la familia Belio, un barracón instalado en la Plaza de la Paz (después, Puerta de la Paz) en mayo de
1898. Allí se ofrecían escenas para todos los gustos:
los fastos de la corte pontificia de León xiii, la escena
de un duelo interrumpido, un tema bélico con un episodio de la acción de Cavite y la morbosidad de una
ejecución por electricidad. Se dio la circunstancia de
que casi un mes después, en junio de 1898, aquella
barraca de figuras de cera quedó totalmente carbonizada debido a un incendio y, a partir de aquel hecho,
la familia Belio, de ascendencia aragonesa, se dedicó
a un espectáculo con futuro, y con un extraño nombre:
el cinematógrafo.
LAS CABEZAS PARLANTES
Según la Enciclopedia Ilustrada Seguí (vol. iii, pág. 29),
de principios del siglo xx , una cabeza parlante era: “Un
ingenioso aparato que, mediante un mecanismo especial, pronuncia cierto número de palabras que, como
es natural siempre es muy reducido.”
La leyenda atribuye la invención de las cabezas parlantes a Alberto Magno, pero la intransigencia cristiana mandó que fueran destruidas por considerarlas una
obra diabólica. Los antiguos grabados las describen
como dos cabezas metálicas de hombres barbudos
dispuestas en una especie de teatrillo cuya parte inferior queda oculta tras una cortina. La cabeza parlante
descrita en el Quijote, que aparecía en una mansión de
la calle Ample durante la estancia de su protagonista
en Barcelona, seguramente era de este tipo.
Pero con el tiempo las cabezas parlantes se fueron
transformando: los charlatanes de feria y los farsantes presentaban cabezas parlantes falsas, fingiendo
que una cabeza, cortada, hablaba y hacía muecas,
cuando en realidad, se trataba naturalmente de un
pobre diablo que se ganaba la vida asomando la cabeza por el hueco de una mesita, habillado con faldas
para esconder el truco. Eso es lo que se explica en dos
divertidas historietas, posiblemente alemanas, publicadas en España en 1890 y en 1894.
A veces, para darle más morbosidad al asunto se
anunciaba el espectáculo como el decapitado o el
ajusticiado parlante. En la mayoría de casos que ahora veremos no se trataba de una simple tomadura de
pelo, sino de la aplicación de un efecto óptico conseguido por una imaginativa disposición de espejos que
impedían ver el plumero del trucaje.
En enero de 1868 la prensa barcelonesa reproducía
la descripción de una de aquellas cabezas parlantes:
“El domingo se publicaron los prospectos anunciando
que en la calle de Escudillers se enseñaba una cabeza
–que se dice ser la de un ajusticiado–, la cual come,
habla, canta, silba, fuma y contesta a cuantas preguntas se le dirigen. A la verdad el hombre se halla
en aquella difícil e incómoda posición ha de padecer
mucho, pues no es más que un hombre en cuerpo y
alma como los demás, solo que tiene la cabeza con
mucho arte encima de una pequeña mesa al frente
de una cortina con cierto velo más adelantado detrás
de la misma, velo que apenas se percibe por efecto de
la colocación de las luces. Sin embargo el aparato no
deja de producir su efecto.”
40
En esta descripción el autor no hablaba de los espejos
necesarios para conseguir la ilusión óptica, pero sí se
afirmó en una nota aparecida en el Diario de Barcelona,
con fecha del 11/04/1868, lo que demuestra la popularidad de aquel espectáculo: “En los aparadores de la
confitería la Criolla, vimos ayer tarde una figurita […],
tal es la de un mono que colocado debajo de una mesa
asoma su cabeza por la parte superior de la misma,
parodiando, o mejor dicho, dando una completa explicación del aparato que se exhibe al público bajo el
título de “cabeza parlante” por cuanto un espejo colocado debajo de la propia mesa oculta el cuerpo del
espositor por medio de un efecto óptico el más sencillo
que darse pueda […].”
En 1888, con motivo de la clausura de la memorable
Exposición Universal, toda Barcelona se transformó
en un espectáculo, y Josep Yxart, crítico literario, publicó en La Ilustración Artística una serie de artículos
sobre el ambiente que se vivía, uno de los cuales estaba dedicado a los barracones que ofrecían espectáculos abigarrados, la mayoría de ellos concentrados
en el entonces cajón de sastre de plaza de Catalunya
y entre los que se describe una cabeza parlante. Sus
descripciones, repletas de ironía, nos permiten saber
cómo eran esas ferias tan populares. (4)
“[…] ‘Y vamos a la señorita Stella’–decía el cicerone–.
La señorita era una cabeza viva asomando dentro
de una estrella aislada. La misma fatiga, la misma
mueca, las mismas contestaciones. Como la otra,
manifestó que estaba muy agradecida al público de
Barcelona, lo mismo que qualquier político de paso.
Y aunque alrededor de la estrella circulaba el aire,
al parecer aquella noche no le habían quitado bien el
polvo en el espejo inclinado y saltaba a los ojos produciendo ingrata y súbita desilusión.” Como vemos, un
poco de polvo podía destruir el encanto de la magia
producida por un sencillo efecto óptico.
En un texto mío sobre el mago Partagás publicado en
1995 cito una anécdota entre un portugués y una cabeza parlante (o un “decapitado”) que hablaba en catalán, la cual tuve ocasión de leer en un artículo titulado
“O decapitado falante”, cuyo lugar y fecha de publicación desconozco. El fragmento es el siguiente: (5)
“Y la otra (anécdota) es de un texto en portugués […]
en el que se explica que en 1855 un tal señor Talrich
abrió en París un museo de figuras de cera, donde
ofrecía el exitoso número del “decapitado parlante”
para atraer al público. Pues bien, era habitual que el
“decapitado” contara su historia y que, a continuación,
el público le formulara preguntas que él era capaz de
responder en varios idiomas. El texto en portugués
dice así: “[...] Un dia, um oficial, tendo ouvido a cabeça
responder a vários espectadores en inglés, en alemâo, em russo, em espanhol, em italiano e em grego,
além de francés, evidentemente, teve a ideia de a interrogar em catalâo e ela respondeu-lhe no mesmo
dialecto (sic). Completamente desconcertado, e fortemente impressionado pelo espectáculo, foi obrigado a
saír imediatamente [...].”
El pobre “decapitado”, que debía permanecer muchas
horas en aquella postura tan incómoda, resultó ser
un viejo cocinero que había recorrido el mundo entero
a bordo de veleros y que había aprendido catalán en
Perpiñán. Cosas de la magia… ¡cuando aún era posible
sorprender!”
LA MUJER INVISIBLE
Este fue uno de los espectáculos más curiosos e imaginativos que pudo verse entre los siglos xviii y xix , pero
cuesta ponerse en la piel de aquellos antecesores
nuestros y llegar a entender cómo conseguían unos
efectos tan sorprendentes con tan pocos elementos,
aunque también nos resultan divertidos por la ingenuidad y la buena fe de aquellos espectadores. Lo
que está claro es que aquellos espectáculos fueron el
principio del camino que ha conducido hasta nuestro
presente, tan sofisticado tecnológicamente pero quizá
también tan frío…
En este caso se trataba de una atracción basada en
un efecto de sonido y no en un efecto óptico, como en
otros casos descritos anteriormente. Tal y como su
nombre indicaba, y tal y como puede verse en el grabado, una mujer oculta a la visión de los espectadores
contestaba a través de un largo tubo que desembocaba en una trompa o megáfono, muy similar a los
antiguos fonógrafos o tocadiscos. El espectador formulaba una pregunta ante la trompa y ésta era contestada por la mujer invisible. Además, la mujer disponía de una trampilla con espejos estratégicamente
colocados que le permitía ver a los espectadores sin
ser vista.
Este espectáculo tenía otras denominaciones (que
han generado confusiones para desorientar a los que
investigamos estos temas), como el templo que habla,
que no debe confundirse con el templo de ilusiones,
también llamado palacio mágico, que estaba basado
en un efecto óptico y se mostró en Barcelona durante
1831, el cual, por ahora, prefiero dejar de lado.
Existen documentos que sugieren que el público barcelonés pudo haber conocido este espectáculo ya en
1802. Años después, en diciembre de 1850, tanto el
Brusi como El barcelonès hablaban y anunciaban el
templo que habla, que se definía como una ilusión acústica. En el Diario de Barcelona (01/12/1850) aparecía lo
siguiente: “[...] D. José Mathieu, pintor, domiciliado en
Barcelona, tiene el honor de anunciar al público que
acaba de construir una máquina muy sorprendente, la
cual se propone ofrecer a la curiosidad de los aficionados. Dicho Mathieu ha viajado por varias ciudades
de Francia con esta maravilla conocida bajo el nombre
de ‘Templo que habla’, pero acaba de perfeccionarla
desde su permanencia en Barcelona, hasta el punto
de hacerla incomprensible [...]. Este Templo está aislado, colgante de un corchete libre y movible, y de un
hilo muy delgado; tiene la forma de un templo octogonal griego, adornado con ocho columnas […]. Es del
interior de este Templo que salen distintamente, las
respuestas a las demandas que se dignen hacerle los
aficionados […].”
En un anuncio publicado en El barcelonès (05/12/1850)
el empresario francés añadía la siguiente recomendación para curarse en salud: “Nota. Se suplica a las
personas que quieran hacer preguntas al ‘Templo’,
hagan de modo que no tengan ninguna relación con la
política, y que las preguntas sean siempre decentes.”
Esto recuerda a aquellos letreros que, según dicen,
existían en los establecimientos públicos de la época
franquista: “Prohibida la palabra soez y hablar de política”; y es que, en este país, ¡las prohibiciones han
sobrevivido a los regímenes y las modas!
Tanto la mujer invisible como el resto de sus denominaciones fueron citadas en diferentes textos. Robertson, modernizador de la linterna mágica y creador
de las fantasmagorías, ya hablaba de ellas bajo el
nombre de femme invisible, tal y como se detalla en su
biografía. En 1882, en la enciclopedia El Mundo Físico,
se hablaba ya de este espectáculo y, años después, en
1890, la revista El Universo, dedicaba un artículo a la
mujer invisible. (6)
Los espectáculos descritos no son, evidentemente,
todos los que existieron, pero, por ahora, mi reflexión
termina aquí, esperando que los lectores no se cansen
del tema; y me reservo para la próxima ocasión todos
aquellos espectáculos relacionados que se conocen
como fenómenos, esto es, gigantes, mujeres barbudas, enanos… así que, ¡hasta pronto!
Notas
(1) Los dos artículos anteriores son: “No me vengas
con cuentos! Cuentos y romanceros de ayer”. Boletín
RCA, n° 28 (julio-agosto-septiembre de 2008). Y “Ambulantes, chatarreros y charlatanes”. Boletín RCA, n°
30 (enero-febrero-marzo de 2009).
(2) Tomàs, Joan. “Quevedo, ex domador de pulgas”.
Mirador, n° 332 (27 de junio de 1935).
(3) Gasch, Sebastià. El circo y sus figuras. Ed. Barna,
1947.
(4) Yxart, Josep. “Exposición Universal de Barcelona.
Barracones”. La Ilustración Artística (19 noviembre
1888).
(5) Artigas y Candela, Jordi. “Joaquim Partagàs: de
l’agonia de la llanterna al naixement del cinematògraf”. Cinematògraf, nº2, 2º época, Sociedad Catalana
de Comunicación, Federación Catalana de Cineclubs,
1995, pág. 198.
(6) Levie, Françoise. Etienne-Gaspard Robertson. La vie
d’un fantasmagore”. Ed. Sofidoc: Bruelas, 1990.
Guillemin, Amadeu. El mundo físico. Ed. Muntaner &
Simón, vol. i, 1882.
M. “La mujer invisible”. El Universo, 10 de junio de
1890.
Descubrir a Salvador Dalí
como profeta del siglo xxi
|| Jordi SALAT
Historiador
http://vernaclistes.blogspot.com
Pág_ 19
Fue gracias al libro Salvador Dalí. Visionnaire & Prophète. Codex Dalianus. Indicateur Esotérique des prévisions paranoiques-critiques de Salvador Dalí, escrito
por Roger Erasmy, como descubrí la faceta profética
de Salvador Dalí. Hojeando el libro, una frase que se
atribuye a Dalí, “el siglo xxi será erótico o no será”, hizo
que de repente estallaran en mi mente una serie de
imágenes y que desfilaran ante mí personajes y hechos
de los años 60: Mae West, Marilyn Monroe, Emmanuelle, The Beatles, The Rolling Stones, el papa Juan xxiii,
Sigmund Freud, C.G. Jung..., y la música rock y el jazz
que en aquella época surgieron como un nuevo estilo,
un estilo marcado por la explosión del erotismo.
El Concilio Vaticano ii y las misas en lenguas vernáculas, el resurgimiento del sentimiento nacionalista, el
desmembramiento del Imperio británico, los nacionalismos emergentes..., son muchos los recuerdos de
los años 60 que marcaron mi juventud en aquel pequeño pueblo de Lérida, Les Borges Blanques. También
me vinieron a la mente varios libros de aquella época,
como por ejemplo, Le matin des magiciens (‘El retorno de los Brujos’), publicado en 1960 y subtitulado Una
introducción al realismo fantástico, que escribió Louis
Pauwels en colaboración con Jacques Bergier y que
trataba de temas entonces supuestamente novedosos,
como los fenómenos paranormales, las civilizaciones
perdidas, el esoterismo y otras lecturas colaterales
relacionadas con el fenómeno de los ovnis (objetos
voladores no identificados); los cristianos del Concilio
Vaticano ii reivindicando las lenguas vernáculas que
reavivaban una realidad cultural y nacionalista escondida a lo largo de los años por varios poderes imperiales; así como la ópera rock Jesucristo Superstar y las
canciones de Hair celebrando el regreso a la naturaleza y la salida del sol (“Here Comes the Sun”).
En los años 60 estalló un nuevo estilo de vida, un cambio generacional en el que poco a poco se fue pasando del patriarcalismo al matriarcalismo y en el que el
erotismo se fue imponiendo a nivel mundial. Incluso
Madonna acabó presentándose sexualmente como
virgen con su canción “Like a Virgin”. Fue la explosión
del subconsciente: de lo que está debajo. Freud lo estudió en su psicoanálisis y lo puso de moda. Los artistas como Dalí crearon su arte del subconsciente: el
surrealismo. Y yo me pregunto, ¿cómo un arte que predica el valor del subconsciente (lo que está debajo de lo
consciente), se ha hecho famoso con la palabra francesa surréalisme (lo que está encima de lo consciente)?
Recuerdo haber leído en alguna crítica de arte que la
palabra original procede del catalán subrealisme y que,
debido a la fonética francesa (la b no se pronuncia) se
quedó en surealisme y de ahí degeneró en surrealisme.
Es evidente que lo que ha salido fuera ha sido lo que
estaba debajo, el surrealismo. Yo lo entiendo así. Y entiendo que, cuando Dalí hablaba de hiperrealismo, se
estaba refiriendo a esa realidad esencial que se halla
en el interior de las formas.
La frase de Dalí, “el siglo xxi será erótico o no será”, retronaba en medio de una tempestad de imágenes que
brotaban de mi subconsciente: Freud, Marx y las canciones en catalán que reaparecieron en aquellos años
60 tras una época de prohibición y silencio surgieron de
nuevo y se hicieron presentes en el marco de un catalanismo que formaba parte de una corriente de nacionalismos vernaculistas emergentes a nivel mundial. Dalí
también habla de ese resurgimiento en sus cuadros y
escritos proféticos. Y recuerdo que cuando Dalí hizo una
especie de happening en el parque Güell sobre la españolidad, la representó con torres de castellers en las
que se diferenciaban las diversas identidades ibéricas
de tipo vernaculista, y no solo la castellanidad correspondiente a una de ellas y que se ha querido imponer
como unificadora reprimiendo precisamente ese subconsciente autóctono que se originó en el siglo xx como
la señal civilizadora del siglo xxi. Dicho hiperrealismo
–como diría Dalí– no se puede reprimir con ninguna ley,
sino todo lo contrario: debe ser el marco de referencia.
Venían a mi mente canciones de aquel despertar autoctonista como “Cançó de matinada”, de Joan Manuel
Serrat; “Al vent”, de Raimon; “L’estaca”, de Lluís Llach,
etc. Y poco a poco iba encajando todas aquellas imáge-
nes en el marco de la matemática de la historia, de la
cual nos habló Alexandre Deulofeu, amigo y maestro de
Dalí, al igual que también lo fue Francesc Pujols, hasta
el punto de que le dedicó el monumento que se encuentra en la entrada de su Teatro-Museo de Figueres, e
iba haciéndome un mapa de la realidad consciente o
formada y de la realidad subconsciente o creativa.
Deulofeu, Pujols y Dalí habían creado un marco referencial y una visión del mundo poco conocida aún en
nuestros tiempos.
Y fue así como conocí la faceta profética de Dalí: gracias a un libro escrito por un luxemburgués, Monsieur
Roger Erasmy, una persona daliniana, amable, inteligente, sensible y generosa por quien profeso una gran
admiración. Tenía que ser un luxemburgués, o alguien
nacido fuera de Cataluña, quien se percatara de la faceta profética del catalán Salvador Dalí y la diera a conocer en todo el mundo, puesto que, según una antigua
enseñanza cristiana: “nadie es profeta en su tierra”.
La faceta de Dalí como profeta me interesó hasta tal
punto que me puse en contacto con el Sr. Erasmy con
la voluntad de traducir su libro al catalán y darlo a conocer en Cataluña.
“Nadie es profeta en su tierra”, dice el antiguo refrán
del que la Biblia se hace eco; y que también pronunció
el propio Jesucristo. Así pues, no resulta nada extraño
que haya sido una persona de fuera de Cataluña, concretamente, un luxemburgués y no un catalán, quien
se haya dado cuenta de la faceta profética del artista
catalán Salvador Dalí. Y, una vez aceptada esta faceta profética y habiendo establecido el marco profético
configurado en los cuadros de Dalí, todavía queda una
difícil tarea: ¿cómo debe interpretarse?
Al descubrimiento del libro de Erasmy, gracias a Enric
Borràs (de la editorial El Llamp), quien me lo dejó diciendo: “este libro te gustará”, tras escuchar alguna de
mis conversaciones en las comidas que él organiza en
el restaurante Tarrida de Barcelona, se sumó la recomendación de la musicóloga Carme Rusiñol, quien me
dijo: “ve a ver la exposición sobre Jaume i que hacen
en el convento de los franciscanos de la calle Santaló
de Barcelona, hay algo sobre Ramon Llull y Cristóbal
Colón que te gustará.” Ambos hechos se convirtieron
en una especie de sincronía.
El libro de Roger Michel Erasmy, recomendado por
Enric Borràs, Salvador Dalí. Visionnaire & prophète. Codex Dalianus. Indicateur Esotérique des prévisions paranoiques-critiques de Salvador Dalí, habla de Dalí como
profeta catalán y, en la exposición del convento de los
franciscanos, el monje Agustí Boadas, con quien hablaba sobre varias cosas, como por ejemplo del preste
Joan, Cristóbal Colón y el compromiso de Caspe, me
recomendó un libro de profetas catalanes: Visionarios,
beguinos y fraticellos catalanes (siglos xiii-xv) de Josep
Mª Pozo Martí. En este libro también se habla de profetas catalanes y de temas proféticos como la venida
del anticristo, que se fechaba a finales del siglo XIV.
Este era un tema importante que se debatió en el compromiso de Caspe entre franciscanos, partidarios de
Cataluña y Aragón, y la saga de Urgel, y los dominicos,
partidarios de Castilla y la saga de los Trastámara.
Con el descubrimiento de la faceta profética de Dalí,
gracias a la observación del Sr. Erasmy, he encontrado
un hilo conductor de profetas que tienen algo que ver
con la cultura de los Pirineos; visionarios catalanes
que nos han sido escondidos y tergiversados desde
hace siglos. Se nos ha escondido lo que dijeron y también su filiación con la identidad catalana y la identificación con la catalanidad como pensamiento vernáculo, o sea, de un pensamiento propio que se denomina
“genius loci”; un pensamiento “genial” que es local y
universal. Un pensamiento que es una espiritualidad.
Tuve la ocasión de conocer personalmente al Sr. Erasmy y posteriormente coincidí con él el pasado 23 de
abril de 2009, día de Sant Jordi. En esta ocasión me dio
su libro «L’Apothéose du Dollar». Leyendo el libro he
tenido la oportunidad de ahondar aún más en el hecho
de ver en Salvador Dalí una faceta de “profeta del siglo
XXI”. Considero la aportación del Sr. Erasmy muy interesante. Creo que sus libros deberían traducirse del
francés al catalán. También creo que debería promoverse un grupo de intelectuales para interpretar los
cuadros de Dalí en clave profética. La ciudad catalana
de Perpiñán era para Dalí “el centro del mundo” y lo
fundamentaba en que cuando se produjo «la deriva de
los continentes», una parte se fue hacia Occidente y
otra parte se fue hacia Oriente, Los Pirineos – y por
tanto Perpiñán- se quedaron quietos. Esto tiene una
importancia muy grande en cuanto a la valoración de
las culturas, las lenguas y las regiones pirenaicas –
Occitania, Euskal Herria, Andorra, Aragón y Cataluña
– y sus nacionalismos vernáculos. En su libro Roger
Erasmy tiene capítulos dedicados a los Pirineos y los
relaciona con una visión profética de Dalí: «Le Chateaux du pyrinées », « la montagne miraculeuse». En la
página 303 de su libro nos dice : « ici se trouve la réserve naturelle de l’Europe profonde, étalée des deux côtés
de la créte frontalière. Voilà la nouvelle terre promise,
où le peintre mésianique Dalí a situé les bases du renouveau. Car la chaîne pyrénée sera la colonne vertébrale
du plan providenciel du Ciel. On attend l’émergence
d’un ordre socio-culturel inédit, qui doit reconstruire le
monde lorsque tout se sera arrêté.(...) alors se produira
un changement fondamental des mentalités»
Mientras leía las referencias a «la teoría de las catástrofes» y «la deriva de los continentes» que dejó a
Perpiñán como un centro de gravedad, punto fijo, que
tiene connotaciones astrológicas y telúricas relacionadas con las manifestaciones del espíritu, me venían
a la mente los libros de Artur Bladé Desumvila «Geografía espiritual de Catalunya. El pensament de Francesc Pujols» y el de Juli Gutiérrez Deulofeu «Alexandre Deulofeu. La matemàtica de la Història”. Los dos,
Francesc Pujols y Alexandre Deulofeu tuvieron una
gran influencia en el pensamiento de Salvador Dalí.
También me venía a la memoria un libro que he leído
recientemente titulado «Cosmos y Gea. Fundamentos de
una nueva teoría de la evolución» de Francesc Fígols.
Son tantos los cuadros dalinianos que se pueden interpretar en clave profética que no los puedo comentar
en un escrito. Pero sí que debo mencionar “El rapto de
Europa”. En estos momentos en los que se está hablando de construir Europa este cuadro tiene una gran importancia. Me pregunto: ¿quien ha raptado a Europa?
se está hablando de construir Europa, pero las mencionadas naciones emergentes de los Pirineos – Occitania, Euskal Herria y Cataluña- no están presentes.
Alguien no las quiere en Europa, ¡no las quiere reconocer! (eso no lo respondo, lo dejo para la reflexión
profunda del lector).
En estos momentos, sin embargo, me viene a la memoria un poema de Joan Maragall:
Jo no sé com
però un vent de profecia
corre per eixos móns
d’ací i d’allà;
jo no sé quan
però vindrà un dia
en que els Pirineus regnaran.
Dalí, y como él todos los profetas auténticos que han
existido desde siempre, era un apasionado de la ciencia. Actualmente la física cuántica estudia la materia
negra y nos dice que la materia son vibraciones, ya no
son átomos; son ondas que tienen una determinada
frecuencia. Las lenguas que hablamos también son ondas con unas determinadas vibraciones fonéticas. Las
ondas de las lenguas tienen que estar en armonía con
las ondas de la materia del lugar donde se hablan. ¿Dalí
tiene cuadros que nos hablan de ello? Creo que una
de las ciencias más importantes del siglo XXI será la
“filología científica”. Yo la llamo “ecolingüística”. Y esta
filología recuperará conceptos que ya enunció el catalán Ramon Llull, según explica E C Agrippa en el libro
“De Occulta Philosofia, De vanitate scientarum, Declamatio, In Artem Breuem Raimundi Lulii commentaria
et Tabula abbreuiata, Orationes et Epistolae”, capítulo
LXXIV, correspondencia de las letras con los signos celestes: “Dios dividió la palabra del hombre en distintas
lenguas, cada una con sus propios caracteres de escritura, con su propio orden, número y figura, ordenados,
no al azar o a voluntad del hombre, sino conforme a la
disposición armónica de los cuerpos celestes». Son ya
varios los científicos que estudian la relación de las
vibraciones fonéticas de las lenguas vernáculas o naturales de cada lugar y las vibraciones de la materia.
Cuando eso ocurra quizá descubramos la visión profética de este hecho en algunos de los cuadros pintados
por Salvador Dalí. En el libro «L’Apothéose du Dollar»
se nos habla del «manifiesto daliniano de mayo del
68». En este manifiesto, Dalí nos habla de «la resurrección y la glorificación de los grandes pensadores
víctimas del materialismo» y nos pone como ejemplo
«las ruedas combinatorias de Ramon Llull, la teología
natural de Ramon de Sibiuda, el tratado de Paracels,
la arquitectura inspirada del gótico mediterráneo de
Gaudí, la hiperxiología de Francesc Pujols, la poética de Raymond Roussel, las teorías del pensamiento
místico tradicional, todos ellos, verdaderamente inspirados» esta revuelta aún está pendiente. La revuelta
41
materialista de mayo del 68 nos ha traído una sociedad
nihilista, vacía de valores espirituales e ideales. Antes
prohibían lo que era. Ahora hacen leyes para imponer
lo que no es. Los poderes políticos siguen borrando las
señales y los símbolos identitarios de las manifestaciones espirituales vernáculas. La «transética» (ética de
la ascensión espiritual hacia arriba de tipo platónico
y cristiano) y la «cederética» (ética de la satisfacción
de las necesidades de subsistencia) no son la dialéctica
actual. Hoy domina la mentalidad solo «cederética»:
derechas e izquierdas, propias del materialismo dialéctico de mejora económica y no de ascensión moral y
espiritualidad. Las religiones se han hecho dogmáticas,
idolatran libros y normas e ignoran la palabra viva.
Desde los años 60, la emergencia de los nacionalismos vernaculistas son una manifestación más del
movimiento “subrealista” del que Dalí nos dejó dicho:
«el subrealismo, soy yo “. Es en el subconsciente y el
inconsciente que se manifiesta donde se encuentra lo
que Dalí denominaba el “hiper-realismo”. Lo que es, la
manifestación del ser. «El siglo XXI – dijo Dalí – será
erótico o no será» los hechos parecen darle la razón:
son tiempos de erotismo y la mujer es protagonista. Se
está instaurando un sistema matriarcal.
Espero que pronto se traduzca al catalán el libro del
Sr. Roger Michel Erasmy para dar a conocer a los catalanes este aspecto daliniano que él ha captado y que
la interpretación racional y científica de la faceta profética del «genial» Salvador Dalí descubra, haga ver
y aceptar lo que es y debe hacerse realidad en su correspondiente marco vernáculo, congenial o natural.
El siglo XXI, será «congenial» o no será.
Salvador Dalí,
el gran profeta del siglo xxi
|| R
oger Michel ERASMY
www.erasmy-dali.com
Pág_ 23
Salvador Dalí es, sin duda, el pintor más enigmático de
la historia del arte. Su personalidad extravagante, su
inmenso recorrido planetario y su surrealismo delirante y fantástico han intrigado al mundo del arte. A lo
largo de decenios, científicos, críticos y psicólogos se
han asomado a las extrañas creaciones del genial artista catalán con la intención de comprender el sentido
profundo de su pintura.
La estación de Perpiñán,
“centro del universo” daliniano
monumento esotérico, donde las visiones oscuras de
Dalí toman una dimensión histórica inesperada.
en 1985 a las delegaciones europeas ilustraba ¡peleas
de gallos y enfrentamientos sangrientos!
Las vías de tren que salen de la estación en dirección
a España, hacia Narbona-Tolosa-París y hacia la Cerdaña, revelan múltiples indicaciones históricas y referencias geográficas concluyentes. Había que leer y
desencriptar los signos. El cuadro monumental creado
por Dalí en 1965 bajo el elocuente título La mística de
l’estació de Perpinyà aporta una dimensión complementaria al mensaje adivinatorio inscrito en las estructuras de dicha plataforma ferroviaria. Descubrí el
genio profético de Salvador Dalí en 1984 en la estación
de Perpiñán. La predicción del pintor extralúcido hizo
evidentes dos visiones mayores: 1) El fatalismo de la
República Francesa, marcado por un futuro “catastrofeiforme”; y 2) La renovación de los valores fundamentales de la civilización occidental, encabezada por la
llegada de una nueva generación angélica de mujeres
emancipadas.
Dalí anunció en los años 80 otro concepto profético llamado el rapto de Europa. Una variación alegórica del
relato mitológico del rapto de Europa incitó al pintor catalán a anunciar una visión de ruptura, que se inscribe
en la “serie de las catástrofes” realizada en Púbol en
1983. Dos veces más, los presentimientos de Salvador
Dalí han recibido respuesta histórica. El rechazo de
la Constitución europea por parte de los franceses y
holandeses paralizó la Unión Europea en la primavera
de 2005. El 12 de junio de 2008, el nuevo Tratado de
Lisboa fue rechazado por los irlandeses, consultados
democráticamente en referendo. La Unión de los 27
está bloqueada de nuevo. El rapto de Europa anuncia
otras rupturas.
Las riquezas de la cultura catalana
Desde la aparición de mi primer libro, El misterio de
la estación de Perpinyà (1985), decidí ir a vivir al sur de
los Pirineos para seguir con mis investigaciones sobre
las raíces profundas del genio de Dalí. De 1986 a 1998,
estuve en el Ampurdán, primero en la Escala y, más
tarde, en Rosas. Estuve durante trece años realizando
un trabajo de campo con los testimonios vivos del universo daliniano en Figueras, Cadaqués, Girona, y también en Barcelona. Descubrí, maravillado, incomparables riquezas de la cultura catalana que han servido de
base a la obra artística de Dalí.
Las tradiciones populares sirvieron de tema central a
sus obras de juventud. Las apasionadas leyendas locales ilustraron más tarde misteriosas telas concebidas
en torno a las moscas de Sant Narcís o el tesoro de
Quermançó. Como telón de fondo, puestas en escena
surrealistas imaginaciones por el artista catalán, los
paisajes grandiosos de la bahía de Rosas y las configuraciones rocosas del Cabo de Creus proporcionan a su
pintura una fuerte identidad regional. Girona, capital
histórica de la provincia natal de Dalí, constituye una
ciudad de la revelación esotérica. Sobre la fachada
barroca de la catedral de Girona figura, desde 1733,
la cabeza esculpida de Dalí. El artista lo sabía. Es la
señal de una fabulosa predestinación sobrenatural.
Salvador Dalí es un pintor trascendente al destino mesiánico. Más exactamente, constituye el brazo creativo
de la Divina Providencia. Es el instrumento privilegiado del Espíritu Santo, que se explica a través de sus
imágenes. He aquí el Nostradamus de los tiempos modernos. El artista no entendía el significado profundo
de sus cuadros; él afirmaba que “esconden tesoros
cegadores de autenticidad”. La inspiración paranoicocrítica es un extraño fenómeno paranormal cercano
a la locura racional. Se alimenta de sueños, de inputs
subconscientes, de deseo y de fantasmas eróticos. El
genio profético del visionario catalán se apoya sobre
los grandes pensamientos de sus ilustres ancestros
culturales, “víctimas del materialismo”. Se refiere sucesivamente a las “ruedas combinatorias” de Ramon
Llull, a la teología de Ramon de Sibiuda, a la arquitectura mediterránea de Gaudí y a la hiperxiología de
Francesc Pujols. La religión de los ángeles del filósofo
catalán inspiró las visiones de Dalí relativas a la futura
era de la mujer.
En 1970, un encuentro fortuito con los dirigentes de la
Société nationale des chemins de fer français (SNCF) en
la embajada de Francia en Luxemburgo me puso sobre
la pista del misterio de la estación de Perpiñán. Este
símbolo ferroviario representa un hito esencial en la
carrera del artista ampurdanés. Retirado al castillo
de Púbol, Dalí dictó en octubre de 1983 a su último
confidente, Antoni Pitxot, un texto revelador que demostraba que la estación de Perpiñán fue el principal
descubrimiento de su método paranoico-crítico. Esta
afirmación es muy significativa. Sabemos que la célebre estación ferroviaria del Rosellón se había convertido, en los años sesenta, en el “centro del universo” de
la cosmogonía daliniana. También es preciso saber que
todas las obras pictóricas creadas en el taller solar de
Port Lligat, en Cadaqués, han pasado por la estación
de Perpiñán. Para el pintor, se trataba de cruzar los Pirineos para escapar del severo control de la administración franquista y de enviar sus telas a su afortunada
clientela de los Estados Unidos con la ayuda logística
de los servicios franceses de la SNCF.
Desde 1989, he ido relatando el resultado de mis descubrimientos en los diferentes libros aparecidos dentro de la serie “Codex dalianus” (‘Dalí descodificado’).
¡Atención! Las premoniciones del pintor-visionario
catalán son muy concretas. Sus oráculos no constituyen conceptos teóricos de proyecciones filosóficas
imprecisas. Los augurios ilustrados por Dalí atañen a
hechos históricos mayores de nuestra época, en adelante marcados por graves conmociones geopolíticas.
La famosa estación de la Cataluña Norte fue para Salvador Dalí la puerta del nuevo mundo y la clave del éxito. La estación ferroviaria se afirmaba también como su
principal catedral de inspiración. Desde 1963, el pintor
catalán acababa sus discursos con un vibrante llamamiento oratorio: “¡y no olviden que la estación de Perpiñán es el centro del universo!” Esa persistencia me
intrigó, reclamando investigaciones más profundas. En
1984, me establecí en el Rosellón para consagrarme a
la exploración sistemática de las estructuras de la célebre estación. Entendí enseguida que la estación es,
más allá de un simple edificio ferroviario, un auténtico
Europa representa uno de los temas recurrentes de
los vaticinios dalinianos. En ocasión de la firma del
tratado de adhesión de España a la CEE, el 12 junio de
1985, Madrid reunió a los representantes de los doce
Estados miembros de la Comunidad Europea. Con el
fin de impresionar a sus invitados insignes venidos de
toda Europa, el gobierno español pidió a Salvador Dalí,
el pintor vivo de mayor grandeza, que creara una obra
representativa. El pintor de Figueras, a sus 81 años,
hizo un esfuerzo para crear una serie de grabados
desastrosos surgidos del fondo de su subconsciente.
Bajo el título Serie torero, la carpeta artística ofrecida
42
El rapto de Europa
La apoteosis del dólar:
escenario del futuro
Desde el 11 de septiembre de 2001, las temibles premoniciones de Salvador Dalí han tomado un aspecto
apocalíptico. El siglo xxi empezó brutalmente bajo
el efecto de una súbita aceleración de la historia. El
atentado terrorista contra el World Trade Center de
Nueva York provocaría un encadenamiento de hechos
geopolíticos en Oriente Medio, cuyas funestas consecuencias todos conocemos. Desde hace cinco años, la
superpotencia americana está atrapada en la trampa
musulmana. Dalí había presentido el desastre. El famoso cuadro L’Apoteosi del dòlar, de 1965, obra emblemática del Teatro-Museo de Figueras, constituye una
ilustración flagrante de las dos guerras mantenidas
sucesivamente en 1991 y en 2003 contra Sadam Husein por los presidentes americanos Bush padre y
Bush hijo.
La fecha del 11 de septiembre –fiesta nacional de Cataluña– aporta un aval universal a la vocación profética
del pintor catalán. Hay que tener en cuenta que el 11 de
septiembre está marcado por otra fecha histórica: la
muerte violenta del presidente chileno Salvador Allende († 11-09-1973). El 11 de septiembre representa una
fecha particular, cargada de símbolos. En Estados
Unidos, el número de emergencias es el 911, que corresponde con la formulación americana de la fecha
del 11.9. La catástrofe del 11 de septiembre de 2001
llevaba la huella de la fatalidad.
Importantes hechos históricos aportan hoy la prueba
flagrante del genio profético de Salvador Dalí. Descifrando paciente y metódicamente su misteriosa obra
surrealista, he podido comprobar que el visionario de
Figueras pintó el escenario del futuro. La actualidad
internacional confirma sus presentimientos “catastrofeiformes”. L’Apoteosi del dòlar no deja de atormentar
al planeta. En Estados Unidos, la caída de la bolsa
provocada por las subprimes en 2007 se ha transformado en una crisis financiera mundial. Las principales
bolsas se han desplomado y la máquina neoliberal se
ha estropeado. El temor de una recesión internacional se ha agravado con la irremediable caída del dólar y la arrolladora subida del precio del petróleo. La
degradación económica y financiera durará tiempo y
sufriremos sus consecuencias en forma de pérdida de
crecimiento y de poder adquisitivo.
La generación angelical de tipo narcisista
Desde la caída del muro de Berlín en 1989, los peligrosos declives del capitalismo anuncian ahora años
difíciles. El escenario apocalíptico pintado por Salvador Dalí se hace realidad ante nuestros ojos. La tierra
va mal. Las fuentes energéticas se agotan, el medio
ambiente se degrada y el calentamiento del planeta
ocasionará problemas inextricables para la humanidad. La administración Bush dejará una potencia
americana muy debilitada. Y la emergencia de países
gigantescos (China, India, Rusia y Brasil) alterará por
completo el orden mundial.
Las nuevas realidades del planeta harán explotar el
sistema, que desde hace demasiado tiempo funciona
bajo la única dictadura del liberalismo y los mercados
financieros. La coyuntura económica actual corre el
riesgo de engendrar una serie de penurias, frustraciones y conflictos sociales, si no guerras. En este siglo
xxi, nacerá un nuevo mundo conforme a las visiones
ilustradas por Salvador Dalí en los años 40. La globalización-mundialización que imaginaron las naciones
ricas del G8 no tardará en encontrar sus límites. Desprendida del hundimiento de las utopías capitalistas,
Europa estará marcada por el regreso al sentido común de las regiones.
En los cuadros revelación de su obra profética, Salvador Dalí reproduce 64 veces el símbolo rural de El
Ángelus de Millet. Se trata de una referencia identificativa, que anuncia su regreso a los santos valores
de la madre tierra. Como continuación de un análisis
científico realizado en el Museo del Louvre de París a
instancias del artista, Dalí escribió un libro singular
titulado El mito trágico del Ángelus de Millet. Esta obra
presenta a la mujer de la pareja campesina como una
mantis religiosa, que espera su hora para aplastar al
hombre e imponer su poder. Esta sorprendente conclusión reencuentra las líneas de fuerza de la religión
de los Ángeles que el pintor adoptó del filósofo catalán
Francesc Pujols. La filosofía de la ascensión refuerza
la idea prometedora de una mutación histórica, que
hará surgir, según Dalí, una “nueva generación angélica de tipo narcisista”. Nuevas mujeres, emancipadas,
abiertas y mediatizadas, van a cambiar la vida y harán
realidad la nueva edad de oro de una civilización brillante y creativa, basada en el amor y el renacimiento
de los valores fundamentales. El Dalí divino será reconocido dentro de unos años como el pintor-visionario
más importante de la historia del arte.
Through the ideas expressed above, I would like to
make it clear that we are aware that our institution is
going through a critical moment in its history. An overall reform will serve to enable us to attain the goals we
have set ourselves and that we believe to be essential.
Barcelona has changed, it has improved and it managed
to gain a place in the world after the efforts and radical
rebuilding of the city for the 1992 Olympic Games. It was
a dream for the future despite all of the trouble caused
by the building work, blocked-off streets, etc., but that
we were all later able to enjoy and that made us feel
proud of the city. At the Cercle, the project is now at
its stage of execution, which brings with it the building
work, dust and noise, and from time to time other unforeseen events. However, you can be sure that after all
of the efforts made we will manage to make the Cercle
a renewed and modern place that is more tailor made
to our needs. This is why I would also like to thank you
for your patience and understanding that on more than
one occasion have been exemplary. I can only add that
all of the efforts we are all making are for the common
good and for the immediate future of the Cercle. This
is particularly relevant as we celebrate 50 years in the
majestic and marvellous Palau Pignatelli.
Happy birthday!
TRANSLATED ARTICLES
THE CERCLE ARTÍSTIC. 50 YEARS
AT PALAU PIGNATELLI AND CASA
BASSOLS
Editorial
|| Josep Fèlix Bentz
President of the Reial Cercle Artístic de Barcelona
|| Maria Isabel MARÍN
Art historian
Pág_ 5
BACKGROUND
Dear members and friends,
I wish to devote this third edition of the new version of
the third phase of the bulletin to the 50 th anniversary of
the Reial Cercle Artístic at its current base in the Palau
Pignatelli. The organisation moved to number 5 of Carrer Arcs in December 1959 from its previous location in
Plaça Catalunya. I would also like to dedicate this edition to all of the members, collaborators and friends
who on a day-to-day basis have encouraged and helped
me to move ahead in our endeavour to make the Cercle an institution that little by little will gain further
ground, become more modern and, why deny it, be
more admired. In this process that we all embarked on
last April, a wide range of events have been run to commemorate this anniversary. This is also a time at which
the institution is immersed in a process of complete
transformation. It has done so by carrying out various
actions to restore and conserve its premises, as well
as repairing and adapting its workshops, bathrooms,
roof, the new exhibition room, the reception area and
its office space. All of the facilities and services provided have also been modernised.
I should likewise not fail to mention the work and
the efforts that are being put into the presentation
and strategic positioning of the Reial Cercle Artistic
on the country’s cultural and institutional map. It is
also endeavouring to place itself on the international
scene, where it can attain the recognition it deserves
by adopting a position in which it becomes a point of
artistic reference that is, first and foremost, a position of respect. We are committed to the easy cultural
flow of our organisation in all directions, that is, from
the inside to the outside and vice versa. It goes without
saying that one of the goals we are striving to attain
is to maintain and further consolidate our rich, plural
and multidisciplinary culture. We also wish to give our
support to all of the artist members so that through
the association they find new professional paths that
will give them the chance to become known, present
their work and establish contacts with already existing artistic and cultural networks. In this line of action, we have reached unexpected milestones such as
our participation in the project Post Human. Goodbye
to Mankind in Miami in the framework of the Art Basel
Miami event, at which the Cercle is represented by 16
members who were chosen out of a total of 40 proposals, or the presentation of the Reial Cercle Artístic at
the Florence Biennale this month.
One-hundred and fourteen years ago, on 21 May 1895,
a board meeting was held where, at the behest of the
painter Lluís Graner, who had been elected chairman during the session, it was unanimously agreed to
change premises. The Reial Cercle Artístic (Royal Art
Circle) was originally established at no. 7 carrer dels
Arcs, on the corner with Plaça de Santa Anna, in a building which, as I shall explain later, was demolished and
where a branch of La Caixa stands today. This building
and the terrace that overlooks Portal de l’Àngel belong
to the Society. The Cercle did not remain in this building for long as, according to meeting minutes on file in
the archives, it was decided at the general assembly
meeting of 30 June 1899 to accept the board’s idea to
move to new premises in a more suitable location with
better conditions for fully carrying out its activities in
accordance with its statutes. The Cercle then rented a
spacious building on the ground floor of Casa Rull at
313-315 Avinguda de les Corts in the summer of 1899.
Following a number of changes, the Society moved
into no. 14 Plaça Catalunya and an opening ceremony
was held on 21 June 1936. When comfortably installed
there (even though by March 1959 the contract with the
owner had run out more than a year before and had not
been renewed), the chance arose to move into Palau
Pignatelli and Casa Bassols, at no. 5 carrer dels Arcs/
no. 4 carrer de la Cucurulla.
PALAU PIGNATELLI-CASA BASSOLS
This former mansion had passed down to the lords of
Girona-Rigalt in 1773 and by direct female succession
to the Cabanes i de Bassols family. Family members
included Josep Maria de Cabanes (1775-1842), the
liberal politician, archaeologist, fellow of Barcelona’s
Fine Arts Academy and an associate member of the
History Academy of Madrid. De Cabanes played an
important role in the 1821 yellow fever epidemic, being the constitutional mayor of Barcelona in 1821-22
and again in 1835-36. Another renowned member of
the family was Francesc de Cabanes (1781-1834), the
soldier and historian who took part in the Peninsular
War, established the first regular stagecoach line from
Barcelona to Madrid, and who was also a fellow of the
Fine Arts Academy. Joaquim de Barnola i de Bassols
was the last owner of the building.
The Society bought the Palau after a great deal of negotiation, paperwork and agreements by the Board
of Directors. It was decided to buy the entire proper-
ty, comprising two volumes - the one at no. 5 carrer
dels Arcs, and the one at no. 4 carrer de la Cucurulla,
once all the official authorizations had been obtained.
La Vanguardia reported on 9 December 1959 that a
notary certificate would be signed amid much pomp
and circumstance at City Council, in the presence of
the mayor Josep Maria de Porcioles, who sought to
maximize the public importance of the event. Attendees included board members and many other fellows,
as well as various members of Barcelona society and
the Madrid-based entrepreneur Ramón Areces, who
had bought the building at Plaça Catalunya. The mayor
congratulated the fellows for having their own establishment with the historical cachet of the Palau. After
78 years, the Cercle – which had operated out of 14 different premises in Barcelona – was finally the owner of
a distinguished building in a superb location.
Casa Bassols, which dates back to the 16th century and
gives onto carrer de la Cucurulla, had undergone important alterations involving doing up two floors, carried out by the architect Josep Fontseré i Domènech
in the mid-19 th century. The ground-floor doors and
windows are topped with Gothic chambranles to protect Renaissance reliefs that represent the works
of Hercules, the mythological founder of Barcelona.
The house is joined to the other part of the Society at
Palau Pignatelli. In 1959 it conserved pictures in an
acceptable condition in a number of its large salons,
and some rooms were a real artistic treasure-trove,
particularly the main salon, which featured a soaring
ceiling decorated with friezes and sculptures in the
late-18 th-century Neo-classical Italian style. Among
the plants and shrubs in the small garden, including
1,841 rose bushes and orange trees, was the symbolic
laurel that proclaimed the glory of the Palau, a motive
of pride for the city.
On 8 February 1960, the Society’s fellows quit the old
premises in Plaça Catalunya which the Cercle had occupied for 24 years. From then on those amenities that
had so far been possible to fit out began to function.
The new premises had most recently been a residence
for an order of nuns and the office of the newspaper
La Hoja Dominical. The Cercle tried to get the works
done as quickly as possible, but until the main amenities were finished, any fellow who wished to could work
out of the Ateneu, which had offered them its hospitality. The new premises were occupied by February,
initially with a provisional entrance from carrer de la
Cucurulla.
In 1963, the President of the Society showed the media
around the ongoing works in the Atlas’s Room, discovered behind a number of false walls and the ceiling of
a room from the Isabelline period. Various figures of
Atlas supported the coffered ceiling on their backs. He
also showed them the Gothic windows, one which was
complete and boasted two slender columns, and another of which only the lintel remained. According to the
architect Adolf Florensa, that finding indicated the age
attributed to the building as being from the late 14th or
early 15th centuries, a date difficult to determine, given
the alterations carried out in subsequent periods.
The press reported in June 1964 that during the work
had revealed the structure and decoration of a beautiful courtyard. Meanwhile, in the Palau Pignatelli next
door, there was practically no courtyard left because
of the works. The first initiative had been to respect the
municipal agreement to widen carrer dels Arcs by 10
metres, taking the façade back by 2.5 metres.
The work to fit out the new premises was undertaken
by the architect Adolf Florensa. It involved shoring up
the foundations, demolishing part of the ground floor,
adapting ceilings and vaults, raising walls on the first
floor, covering the courtyard, replacing ceilings in poor
condition, fixing up the stairway that led to the second
floor and the ceilings and roof on this floor, reforming the
entrances into the Atlas’s Room, fixing the flooring, etc.
In December 1971 came municipal approval to demolish
the house at no. 7 carrer dels Arcs, on the corner with
Plaça de Santa Anna, in order to expand the square. It
was agreed to grant the rest of the street to the Society, on the condition that it only build the ground floor
at number 7, covering an area of 177 m2, in exchange
for Council collaborating in the work on the new façade
at no. 5 carrer dels Arcs, and the new ground floor and
terrace at number 7, with the obligation of adding it to
the adjacent property where the Cercle was established to expand its facilities. The deed was signed in
the mayor’s office by mayor Josep Maria de Porcioles
on behalf of the municipal corporation and Cercle pres-
43
ident Eusebi Güell i Jover on behalf of the Society. Also
present were the board members Antoni Lozoya, Santí
Surós, Joan Farré, Nicolás Flores, Jordi Alumà, Rafael
Rodés and honorary member Marià Pérez-Terol.
The task of the complete modification and restoration
of the Palau building began. When the façade was demolished many pieces of stone from the older buildings from the 15th, 16th, 17th and 18 th centuries were
found and kept for use in making the new façade.
For this work of great public responsibility, a collaboration between municipal and Cercle architects was
decided on, and Adolf Florensa, the head of the Ciutat
Vella Conservation Service, and Joaquim Ros, the head
of the Artistic and Archaeological Buildings Service,
were approached to get involved.
For the façade, a careful design of Barcelona’s Gothic
style was carried out, with old pieces and ones that had
to be maintained in the same style, a project carried
out by Ciurana. The new façade or side façade was also
designed to replace the party wall with the house at
number 7. Thus everything was built with stones, some
from the Palau, others which came from the demolition of Gothic buildings from around town and kept at
City Hall, and yet others created by specialists from the
building contractor firm Closa. The Cercle appointed
the work team: the architect Josep Maria Armengol, who would be the works manager; the renowned
decorator Ramon Rigol, who would later on become
vice-president of the Society, and the architect Antoni
Lozoya.
In the inspection to study the foundations, it was necessary to empty a sector of land and be able to uncover
the stone blocks, probably from the early centuries of
the construction (13 th to 14th centuries). These spaces
were used to install premises, warehouses and provisional cooking facilities, ventilated by a hole in the side
of the old drinking trough on carrer de la Cucurulla.
The works were done in two main stages of approximately fifteen years per floor, as Lozoya recalled in his
2004 work Memòria, in which he said that following the
demolition of the old façade the work focused on the
ground floor, with a pleasantly sized interior courtyard
and the large staircase that led to the first floor. When
the shaft was made to install a transformer, the workers found the skeleton of a dog, probably a watchdog
from the Palau, and the artist Lluís Mollfulleda made a
sculpture in its honour. The stone walls were restored
and polished in 1973, leaving all the built-in arches exposed, as well as the entrance vaults. With the demolition brought about by the widening of the street, a 15thcentury Gothic construction was knocked down. This
building had been a chapel and it was rebuilt stone
by stone in the part occupying number 7 of the street,
which was firstly a restaurant and then a branch of La
Caixa, and partly an exhibition room, with an entrance
from the courtyard and carrer dels Arcs. The front of
the courtyard, the old stables of the 18 th-century Palau, was turned into an exhibition room, which has been
renovated in subsequent works.
Visitors reach the main floor via the principal staircase
in the courtyard. In the first stage, the central courtyard/garden of this floor was covered and turned into
a drawing and reading room with a hidden skylight. In
this preliminary phase the décor was improved, with
four corners dedicated to sculptures by inhouse artists, lined walls, upholstered armchairs and chairs
and floor lighting in the corners for the areas that display the finest paintings and some of the best sculptures from the Cercle’s collection. On the part of the
façade on carrer de la Cucurulla is the ground- and
mezzanine-floor library, which for a while was used as
a boardroom. The main salon or reading room communicates with a space that gives onto carrer de la
Cucurulla and the terrace, whose Gothic façade was
created using a number of original balcony and window
elements from collectors in Barcelona and from City
Council which are of high quality. When the work on
this part of the party wall began in 1967 there was a
ceremony to celebrate the laying of the first stone.
The space that communicates with the reading room
was used as the dining room and leads onto the Atlas’s
Room, named for the sculptural figures that decorate
a cornice near the ceiling. The ceiling in this room was
hidden by another earlier one and a number of partition walls which reduced the interior size and was used
as a refectory by the nuns and which, when it all came
down, revealed the large decorated space.
In the second phase of the works, a volume that fronted onto the College of Architects and which had been
44
pending since the demolition of the house at number
3 carrer dels Arcs was added to the abovementioned
floor. Until September 2009 part of this space was used
for the secretary’s office, other offices and the meeting
room, with a façade on carrer dels Arcs which communicated with the back of the small stage in the Atlas’s
Room, today the main exhibition space.
The second floor had previously had a number of different functions: living room, television room, a room
for the Society’s games and a large billiard room with
four standard-size billiard tables.
The third floor is the one set aside for drawing studios
(done up in the second phase and circular-shaped in
order to position the model in the middle) including lifedrawing and engravings, which surround the artists’ terrace. Between the second and third floors is the still-life
studio, and between the third and fourth is the sculpture
area that communicates with a loggia that crowns the
building, built in the style of Barcelona mansions of the
16th century, according to the period of the majority of
details that appear in the remodelling of the Palau which
give onto the façade in carrer dels Arcs. At the back of
this space is the storeroom which contains an important
part of the Society’s artworks currently not on display
and which will shortly be shown on a rotating basis in the
different spaces where the artworks are exhibited.
The definitive establishment of the Cercle boosted the
chance to hold exhibitions of the Society’s works as
well as shows dedicated to renowned artists and Society fellows.
BIBLIOGRAPHY
-SEMPRONIO. “El arte, en la calle”. Diario de Barcelona.
25 March 1959.
-La Vanguardia. “La nueva casa del Círculo Artístico”.
9 December 1959.
-Diario de Barcelona. “Nueva sede para el Círculo Artístico”. 10 December 1959.
-PERNAU, Josep. “¿Será más próspero el año 1960
para el real Círculo Artístico?”. El Correo Catalán. 10
December 1959.
-La Vanguardia. “Un acto de verdadera resonancia ciudadana”. 10 December 1959.
-Solidaridad. “El Palacio Pignatelli, sede y propiedad
del Real Círculo Artístico”. 10 December 1959.
-CASTILLO, José del. “Despedida del Real Círculo
Artístico de la plaza de Cataluña”. El Noticiero Universal. 4 February 1960.
-LLOPIS, Arturo. “Los patios barceloneses”. La Vanguardia. 21 June 1964. Page 53.
-La Vanguardia. “Terrenos de la calle de Archs cedidos
al Real Círculo Artístico”. 24 December 1971.
-La Prensa. “Ampliación del edificio del Real Círculo
Artístico”. 27 December 1971.
-LOZOYA AUGÉ, Antoni. “El reviure d’un antic palau”.
Report read by the permanent academician at the 11
January 2001 session. Memorias de la Real Academia
de Ciencias y Artes de Barcelona. Third period. No. 991.
Vol. LXI No. 5. Royal Academy of Science and Arts of
Barcelona, May 2004.
-MARÍN SILVESTRE, Maria Isabel. Cercle Artístic de
Barcelona 1881-2006. Primera aproximació a 125 anys
d’història. Reial Cercle Artístic. Barcelona 2006.
* Joan SAGARRA PINO collaborated in identifying the
people in the photographs.
SHOWS FROM OTHER TIMES.
‘TALKING HEADS’, WAX FIGURES
AND ‘INVISIBLE WOMEN’
|| J ordi Artigas
De la Societat Catalana de Comunicació (IEC)
Pág_ 9
Throughout the 19 th and part of the 20 th centuries, it
is surprising, when reading the posters, gazettes and
articles from different periods, to see just how great
a variety of shows a fairly large city like Barcleona
offered. This will be the third article in the series on
this topic that could be covered by the term “popular
culture” I have written for the Butlletí del Reial Cercle
Artístic ( 1 ).
ery shop, we yesterday saw a figure (…) of a monkey which,
positioned underneath a table, sticks its head out of the
top to parody, or better said, provide a full explanation of
the device offered to the public under the name of a “Talking Head”, by which a mirror placed underneath the table
hides the body of the showman using the simplest optical
effect one can imagine (…)”
Our ancestors happily went along to shows that demonstrated the great variety on offer for all tastes and
budgets. They were usually found at fairground stalls
or circuses and were underappreciated by people who
believed themselves to be above such things, but other
people, with more sensibility, such as Sebastià Gasch,
demanded them in numerous articles both in the prewar period and after 1939.
gentlemen of the fine arts, to display in the main capitals
of Europe, (…)”. And in November 1851 there was an
exhibition for the locals at the former Canó d’Or restaurant in carrer Gignàs of the collection of figures
belonging to Josep Malagarriga, which included such
disparate and occasionally disturbing characters as
Louis-Philippe, Pope Pius IX, Napoleon III, General
Espartero (responsible for the terrible shelling of Barcelona in 1842) and the cruel Carlist general Ramon
Cabrera.
I will leave aside ‘big’ shows like theatre and opera
performances, as well as pre-cinematographic works
(my personal speciality) which ranged from Chinese
shadow puppets to dioramas, and instead look at the
variety acts that captivated our ancestors at a time
when the viewing public was still ingenuous and capable of being surprised.
This mixed bag of characters was justified in the text
advertising the performance: “(...) mute and impassive figures in complete peace and harmony when many
of the characters they represent either live or have lived
completely at odds with each other for their ideas and the
social character and position with which they were invested.”
In 1888, to mark the end of the memorable Universal Exhibition, all of Barcelona was transformed into
a stage and Josep Yxart, the literary critic, published
a series of articles about the mood in town in La Ilustración Artística, including one that looked at the sideshows which offered colourful acts, many concentrated on the hotchpotch that was Plaça de Catalunya at
the time, including a description of a talking head. His
wry comments suggest what these extremely popular
acts must have been like: ( 4 )
The affairs and themes of the wax figures were continually renewed and obviously took their cue from
recent political events and wars, etc. A show held in
Rambla del Centre in December 1897, on the eve of
the outbreak of the Spanish-American war, featured
a “group representing the death of the pro-independence
ringleader Maceo”. This scene had artistic aspirations,
as explained in a series of press releases, with the
figures being made by Laureà Coll i Soler, a sculptur
and anatomy assistant at the Faculty of Medicine, and
backdrops of the Cuban jungle by Vilumara i Moragas.
“(…) ‘And now we turn to Miss Stella’, said the guide. The
‘lady’ was a live head sticking out of a star. The same fatigue, the same face, the same answers. Like the other
one, she said she was very grateful to the people of Barcelona, just as any passing politican would. And even
though a wind had whipped up around the star, it seems
no-one had ensured the dust was properly cleaned from
the inclined mirror and it was patently obvious, producing
a disagreeable and sudden disillusion”. As we can see, a
bit of dust was enough to destroy the magic produced
by a simple optical effect.
The 19th century ended with a cabinet of wax figures
by the Belio family in a stall set up in Plaça de la Pau
(behind the Pau door) in May 1898. It offered scenes for
all tastes: the pageantry of the Pontific court of Leon
XIII; the scene “An Interrupted Duel”; a bellic theme
with “An Episode from the Battle of Manila Bay”, and
the morbid “An Execution Using Electricity”. It happened that almost a month later, in June 1898, the stall
was totally scorched by fire, and from then on the Belio
family, who hailed from Aragon, devoted themselves to
a tasteless show that went by the strange name of “The
Cinematographer”.
In a text published in 1995 about the magician Partagàs, I quote an anecdote involving a Portuguese man
and a ‘talking head’ or ‘decapited head’ that spoke
Catalan. The story was contained in the article “O decapitado falante”, although I do not know where or when
it was published: ( 5 )
SHOWS WITH ANIMALS
These included trained fleas (inoffensive except if they
escaped). In April 1851 a “Company of Industrious
Fleas” performed in Barcelona, directed by a certain
M. Jean Essinger. In 1935 the journalist Joan Tomàs interviewed a showman who specialized in freak shows
along the lines of those of the famous impresario Barnum, who went by the name of “Quevedini”, although
his real name was Melcior Quevedo, and who presented himself as a “former flea trainer” ( 2 ).
But there were other, more hair-raising performances
involving animals, of which only, due to a number of
interests, bullfighting has survived. Throughout the
19th century (I do not know when they ended) we find
blood and gore performances on a par with anything at
a Roman circus. From 1849 there is written evidence of
fights between animals such as twelve dogs in a pack
hunting a deer, eight dogs attacking a chained white
bear and a fight between a tiger and a bull …
A bloodbath that resulted from a fight between a
number of bulls, a leopard and a tiger took place at the
Barcelona bullfighting ring in February 1877. Twenty
years later, in December 1897, the press reported a
fight between a bull and a tiger named “César”, which
resulted in the injury and death of the latter. While the
cultured Barcelona of the time of “Els Quatre Gats”
enjoyed itself in a civilized fashion, another part of
the city, embarrassingly, happily attended degrading
spectacles like this.
THE CIRCUS
A work devoted to the circus, written by Gasch and
published in 1947, mentions the different jobs or specialities found in the circus, an ancient form of show with
a longstanding tradition in our city and which has now
almost disappeared, as a number of municipal regulations ban the exhibition of animals.
The specialist jobs mentioned include acrobats, tightrope walkers, clowns, jugglers, lion tamers, hypnotists, fortune tellers and illusionists (white magic),
model-makers and quick-change artists (for parodies
and pantomimes) and finally freaks, which he said covered diverse categories, including fairground staples
like dwarfs, giants, bearded ladies and monsters.
Other jobs listed by Gasch included dervishes, faquirs,
sword-swallowers, fire-eaters, people proclaiming to
be fasting and others who demonstrated insensitivity
to pain. Then there were ventriloquists who imitated
voices, animal noises and other sounds, and ‘talking
heads’, of which I will talk more later. These all belonged to the field of conjuring ( 3 ).
Of note when examining the grand history of circuses in
Barcelona was the “Circ Eqüestre Barcelonès” (18771895) founded by the Portuguese Gil Vicente Alegria.
Another highlight was the arrival of the famous Buffalo Bill in 1889-1890, with his show “Buffalo Bill’s Wild
West”, with its large entourage of white and Indian
horsemen, buffalo, etc., that caused great commotion
in town. Then there was the “Circ Olimpia” which offered the best such act in the city, at Ronda de Sant
Pau, between 1924 and 1946.
WAX FIGURES
Shows involving cabinets of wax figures were very popular throughout the 19th century. Originally travelling,
they are still around today, but in fixed premises such
as waxwork museums.
The newspaper Diari de Barcelona announced in August
1837: “A new group of outdoor wax figures that a number
of enthusiasts in town have made at the urging of some
‘TALKING HEADS’
According to the early 20th-century encyclopaedia
Ilustrada Seguí (vol. III, p. 29), a ‘talking head’ was an
“ingenuous device which, using a special mechanism,
pronounces a certain number of words which naturally is
always very limited.”
Legend attributes the talking head to Albertus Magnus, but the Christian intransigence demanded it be
destroyed and said it was the work of the Devil. Ancient engravings describe versions involving two metal
heads of bearded men arranged in a type of small theatre with a curtain covering the bottom part. The talking
head described in ‘Don Quixote’, when the protagonist
is in Barcelona, housed in a mansion in carrer Ample,
must have been of this type.
Over time, ‘talking heads’ were transformed by fairground tricksters and phoneys into ‘fake’ ones that
claimed a decapitated head could talk and pull faces,
when of course it was a poor devil who made his living by sticking his head out of the hole in a table with
a curtain obscuring the trick. This is explained in two
amusing short stories, possibly German and published
here in 1890 and 1894.
Sometimes to make it more morbid an act was announced as a talking beheaded or executed person.
Many of these cases were not simple chicanery, but
involved the use of an optical effect obtained via an
imaginative arrangement of mirrors that stopped the
public from seeing the trick behind it.
In January 1868 the Barcelona press published a description of one of these talking heads: “Sunday saw
the publication of leaflets announcing that in calle de Escudillers there was a display of a head (said to be that of
someone who had been executed) which eats, talks, sings,
whistles, smokes and answers any questions put to it. In
truth the man who was in this difficult and uncomfortable position has to endure a great deal, as he is flesh and
blood like any other man, only he has placed his head on a
small table in front of a curtain with a veil artfully placed
in front of it; a veil one can hardly see because of the way
the lights are positioned. However, the device is certainly
effective.”
In this description the author did not mention the mirrors needed to achieve the optical illusion, but they did
feature in a story that appeared in Diari de Barcelona on
11 April 1868, a fact which demonstrated the popularity of the show: “On the counter of the Criolla confection-
“The other (anecdote) is from a text in Portuguese...
which explains how in Paris in 1855 a certain Mr. Talrich opened a waxwork museum where, to draw more
visitors, he offered a successful act involving a ‘talking
decapitated man’. It was traditional for the ‘decpitated
man’ to tell his life story and for the public to then ask
him questions that he could answer in various languages. Let us look at the text in Portuguese: (…) Un dia, um
oficial, tendo ouvido a cabeça responder a vários espectadores en inglés, en alemâo, em russo, em espanhol, em
italiano e em grego, além de francés, evidentemente, teve
a ideia de a interrogar em catalâo e ela respondeu-lhe no
mesmo dialecto (sic). Completamente desconcertado, e
fortemente impressionado pelo espectáculo, foi obrigado
a saír imediatamente (…)
In fact what happened was that the ‘decpitated man’
who had to spend hours in that uncomfortable position
was a former ship’s cook who had sailed the world and
learnt Catalan in Perpignan. Indeed it was ‘magic’ - in
the days when people were still capable of being surprised!”
“THE INVISIBLE WOMAN”
This was one of the strangest and most imaginative
acts around in the 18th and 19th centuries, although
it is hard to put ourselves in our ancestors’ place and
understand how such surprising effects were obtained
with such a paucity of elements. But it also makes us
smile at the ingenuity and good faith of the public, even
though it is clear that these shows were the start of
the road towards our technologically sophisticated but
very cold present...
In this case it was an attraction based on a sound effect rather than an optical illusion like the others I have
described. As the name suggests and as we can seen
in the engraving, a woman hidden from the view of the
public answered questions via a long tube which fed
into a trumpet or megaphone, similar to old-style phonographs or record players. A member of the public
would ask a question of the trumpet and it was answered by the ‘invisible woman’. There was also a trick
with strategically arranged mirrors that enabled her to
see the public without being seen herself.
This show was known by other names (which later
caused no end of headaches for the people who research these topics), including the “Talking Temple”
– not to be confused with the “Temple of Illusion” or
“Magic Palace”, based on an optical effect and which I
will leave aside for now, and which was shown in Barcelona in 1831.
It is documented that the Barcelona public had previously seen a “Talking Temple” act in 1802. Years later,
in December 1850, both El Brusi and El Barcelonés
mentioned and announced the “Talking Temple”, de-
fined as an acoustic illusion. On 1 December 1850 Diario de Barcelona published: “(...) M. José Mathieu, painter,
resident of Barcelona, has the honour of announcing to
the public that he has just built a very surprising machine
which he proposes to offer for the curiosity of enthusiasts.
M. Mathieu has toured various cities in France with this
marvel known by the name of the “Talking Temple” which
he has perfected during his stay in Barcelona, to the point
of making it incomprehensible (...)
This Temple is free-standing, hanging from a free and
mobile set of brackets and a very fine string. It has the
shape of an octagonal Greek temple, adorned with eight
columns....The answers to the public’s questions clearly
emerge from inside the Temple (…)”
In an advertisment published in El Barcelonés on 5 December 1850, the French impresario added the following recommendation: “Note: We would ask anyone who
wants to ask questions of the Temple to make sure they
are not related to politics and are always decent”. This
is reminiscent of the old posters that were said to have
hung in public establishments during the Franco era:
“Dirty words and talk of politics prohibited” – which
shows that in this country prohibitions have survived
regimes and fashions!
The ‘Invisible Woman’ and the same show under other
names were quoted in different texts. Robertson, the
modernizer of the magic lantern and creator of the
Phantasmagoria show, called it, as recorded in his biography, the “Femme Invisible”. It was even mentioned
in the 1882 encyclopaedia El Mundo Físico and a few
years later, in 1890, appeared in El Universo in an article devoted to the “Invisible Woman”. ( 6 )
Of course these are not all the shows, but I will end
here and, hoping that readers do not tire of the topic,
will leave freak shows involving giants, bearded ladies,
dwarfs, etc., for another time. Until then!
Notes
( 1 ) The two previous articles were “No em vinguis amb
romanços!. Romanços i romancers d’ahir”, Butlletí RCA
no. 28, July-August-September 2008, and “Ambulants,
quinquillaires i xerraires”, Butlletí RCA no. 30, JanuaryFebruary-March 2009.
( 2 ) Tomàs, Joan. “Quevedo, ex-domador de puces”, “Mirador” no. 332, 27 June 1935.
( 3 ) Gasch, Sebastià. “El circo y sus figuras”, Edit. Barna, 1947.
( 4 ) Yxart, Josep. “Exposición Universal de Barcelona.
Barracones”, “La Ilustración Artística”, 19 November
1888.
( 5 ) Artigas i Candela, Jordi. “Joaquim Partagàs: de
l’agonia de la llanterna al naixement del cinematògraf”,
“Cinematògraf” no. 2, 2nd period, Societat Catalana de
Comunicació, Federació Catalana de Cineclubs, 1995,
page 198.
( 6 ) Levie, Françoise. “Etienne-Gaspard Robertson. La
vie d’un fantasmagore”. Ed. SOFIDOC, Brussels, 1990.
Guillemin, Amadeu. “El Mundo Físico”, Muntaner &
Simón, vol. I, 1882.
M. “La mujer invisible”, “El Universo”, 10 June 1890.
Discovering Salvador Dalí
as a 21st Century Prophet
|| Jordi SALAT
Historian
http://vernaclistes.blogspot.com
Pág_ 19
It was thanks to the book Salvador Dalí. Visionaire &
Prophète. Codex Dalianus. Indicateur Esoterique des previsions paranoiques-critiques de Salvador Dalí by Roger
Erasmy that I discovered the prophetic side of Salvador
Dalí. Flicking through the book, a phrase attributed to
the Catalan painter, i.e., “The 21st century will be erotic
or it will not be”, suddenly brought to mind a parade of
people and events from the 1960s: Mae West, Marilyn
Monroe, Emmanuelle, The Beatles, the Rolling Stones,
Pope John XXIII, Sigmund Freud, C.G. Jung ... the rock
and jazz music that emerged from that period as a new
style – a style marked by the rise of eroticism.
45
Vatican II and masses in vernacular languages, the
revival of various nationalist feelings, the break-up of
the British Empire, emerging nationalisms...so many
memories of the 1960s that had marked my youth in the
town of Les Borges Blanques (Lerida province). Into my
head also popped books from the period, such as “The
Morning of the Magicians” (“Le Matin des Magiciens”)
published in 1960 and subtitled “Introduction to Fantastic
Realism” by Louis Powels and Jacques Bergier, which
addressed supposedly groundbreaking issues at the
time, such as paranormal phenomena, lost civilizations,
esotericism and other collateral readings related with
UFOs. The Christians of Vatican II were calling for vernacular languages to revive a cultural and nationalist
reality that had been concealed for years by diverse imperial powers; the rock opera Jesus Christ Superstar and
the songs from Hair were celebrating a return to Nature
and the arrival of the Sun (“Here Comes the Sun”).
The 1960s was the start of a new way of living life; a
generational change that witnessed a slow transition
from patriarchy to matriarchy and in which eroticism increasingly made its mark on the planet. Even Madonna
ended up presenting herself sexually like a virgin, with
her song “Like a Virgin”. It was the unfolding of the subconscious, i.e., that which lies beneath. Freud had studied it in psychoanalysis and made it fashionable. Artists
like Dalí created their art from the subconscious in the
form of ‘surrealism’. How is it, I ask myself, that a type
of art that preaches the ‘value of the subconscious’ (that
which lies beneath consciousness) became known by the
French term ‘sur-realisme’ (that which is above consciousness)? I remember reading an art critic who said
the original word was the Catalan ‘sub-realisme’ and
French phonetics (in which the ‘b’ is not pronounced)
saw it change to ‘surealism’ and from there to ‘sur-realism’. It is clear that the things had come to the surface
were those which had lain beneath, i.e., sub-realism.
That is how I understand it. And I understand that when
Dalí spoke of ‘hyper-realism’, he was referring to that
essential reality found inside forms.
Dalí’s sentence “the 21st century will be erotic or it will
not be” echoed in the middle of a storm of images that
sprang from my subconscious: Freud, Marx, the songs
in Catalan that reappeared in the 1960s following the
period of prohibition and silence, making themselves
felt within a framework of ‘Catalanism’ that was part
of a trend for vernacular nationalism that was emerging around the planet. Dalí also addressed this in his
prophetic paintings and writings. I remembered that
when Dalí organized a ‘happening’ in Park Güell on the
meaning of ‘Spain’, he represented it by making various towers of castellers, differentiating the various Iberian identities in a vernacular fashion rather than just
the ‘Castilianism’ that corresponds to one of them and
which had tried to be imposed as a unifying element,
repressing the “indigenous subconscious that emerged
in the 20th century as a civilizing sign of the 21st century”. This hyper-realism, as Dalí would say, cannot be
repressed by any law – on the contrary, it has to be a
reference framework.
I remembered songs from this indigenist awakening
such as Joan Manuel Serrat’s “Cançó de matinada”,
Raimon’s “Al Vent” and Lluís Llach’s “l’Estaca”, and
slowly I began to fit all these images into the framework of the ‘mathematics of history’ of which Alexandre Deulofeu, a friend and teacher of Dalí, wrote, as did,
too, Francesc Pujols (in fact Dalí dedicated a monument
at the entrance of his Theatre-Museum in Figueres to
him), drawing a map of the conscious or formed reality
and the subconscious or creative reality.
Deulofeu, Pujols and Dalí had created a referential
framework and a vision of the world still unfamiliar
today.
And that was how I discovered Dalí’s prophetic side:
thanks to a book by the Luxembourg-born writer Roger
Erasmy, a friendly, intelligent Dalinian who is a sensitive and generous soul and for whom I profess great admiration. Of course it would have to be someone from
Luxembourg, or at least outside Catalonia, who would
realize and promote the prophetic side of Dalí around
the world because, as the old Christian teaching holds,
“no-one is a prophet in his own land”.
This side of Dalí interested me to the point that I contacted Erasmy with the suggestion of translating his
book into Catalan and promoting it in Catalonia. No-one
is a prophet in his own land goes the teaching referred
to in the Bible as spoken by Jesus himself. So it is no
surprise that it was someone from outside Catalonia,
specifically from Luxembourg and not Catalonia, who
46
had realized the prophetic side of the Catalan Salvador
Dalí. Once the prophetic framework configured in his
paintings has been accepted and established, there still
remains a difficult task, i.e., how to interpret it?
At the same time that I discovered Erasmy’s book,
thanks to Enric Borràs (from the publishing house
El Llamp) who had kept saying “you are going to like
this book” after hearing some of my conversations at
the lunches he organized in the restaurant Tarrida de
Barcelona, I also followed up on a recommendation
from musicologist Carme Rusiñol, who said, “You must
go and see the Jaume I exhibition on at the Franciscan convent in carrer Santaló in Barcelona; there is a
thing about Ramon Llull and Christopher Columbus
you would like” – two events that have become a type
of synchrony.
Erasmy’s book that Enric Borràs recommended, i.e.,
“Salvador Dalí. Visionaire & Propheète. Codex Dalianus. Indicateur Esoterique des previsions paranoiques-critiques
de Salvador Dalí”, spoke of Dalí as a Catalan prophet,
and at the exhibition at the Franciscan convent, the
monk Agustí Boadas, with whom I was chatting about
various matters such as Priest John, Columbus and the
Compromise of Caspe, recommended a book of Catalan prophets entitled “Visionarios, Beguinos y Fraticellos
Catalanes (Siglos XIII-XV)” by Josep Maria Pou i Martí.
This book also looked at Catalan prophets and prophetic issues such as the coming of the Antichrist, which
was put at the late 14th century. This was an important
argument playing out at the time of the Compromise of
Caspe between the Franciscan monks, who supported Catalonia and Aragon and the Urgell dynasty, and
the Dominican monks, who supported Castile and the
Trastámara dynasty.
With the discovery of the prophetic facet of Dalí, thanks
to Erasmy’s observation, I found a leitmotiv of prophets
that have something to do with Pyrenean culture; Catalan visionaries who had been concealed and misrepresented for centuries. The things they said were buried,
along with their affiliation with the Catalan identity and
identification with ‘Catalanism’ in terms of vernacular
thought, i.e., original ideas called ‘genius loci’ - ingenious thought which is local and universal: thought as a
form of spirituality.
I had the chance to meet Erasmy in person and subsequently ran into him on 23 April 2009, St. George’s
Day. On that occasion he gave me a copy of his book
“L’Apothéose du Dollar”. Reading it afforded me the opportunity of taking an even deeper look at Dalí as a “21st
century prophet” and I consider Erasmy’s contribution
to be very interesting. I believe his books should be
translated from French into Catalan. I also believe that
a group of intellectuals should be appointed to interpret
Dalí’s paintings from a prophetic standpoint. The Catalan city of Perpignan was, for Dalí, “the centre of the
universe”. He would say that “the drift of the continents”
had taken place there and that some of the continents
had moved West while others East, but the Pyrenees,
and therefore Perpignan, remained still. This has great
importance in terms of the assessment of the Pyrenean cultures, languages and regions that cover the Occitan, Basque Country, Andorra, Aragon and Catalonia
and their vernacular nationalisms. In his work Roger
Erasmy devotes a number of chapters to the Pyrenees
and relates them with one of Dalí’s prophetic visions:
“Le chateaux du Pyrinées”, “La montagne miraculeuse”.
Page 303 of the books says, “Ici se trouve la réserve
naturalle de l’Europe profunde, étalée des deux côtés de
la créte frontalière. Voilà la nouvelle terre promise, où le
peintre mesianique Dalí a situé les bases du renouveau.
Car la chaîne pyrénée sera la colonne vertébral du plan
providenciel du Ciel. On attend l’émergence d’un ordre
socio-culturel inèdit, qui doit reconstruire le monde lorsque tout se sera arreté.(...) alors se produira un changement fondamental des mentalities”.
While I was reading references to “the theory of catastrophes” and “the drift of the continents” that left
Perpignan as the centre of gravity, a fixed point, with
astrological and earthquake connotations related with
the manifestations of the Holy Ghost, I remembered the
works of Artur Bladé Desumvila, “Geografia Espiritual
de Catalunya. El pensament de Francesc Pujols” and Juli
Gutiérrez Deulofeu, “Alexandre Deulofeu. La matemàtica de la Història”. Both men had a strong influence on
Dalí’s ideas. I also thought of a book I had recently read
entitled “Cosmos y Gea. Fundamentos de una nueva teoria
de la evolución” by Francesc Fígols.
There are many Dalinian paintings that can be interpreted in a prophetic code and I cannot comment on
them in a single essay. I would, however, mention “The
Topological Abduction of Europe”. At this time, in which
we are talking about constructing Europe, this painting
is very important. I ask myself: who has abducted Europe? We are talking about building Europe but the previously-mentioned emerging nations of the Pyrenees,
i.e., Occitan, the Basque Country and Catalonia, are not
present. Somebody does not want them; does not want
to acknowledge them! (I am not answering that question - I will leave it up to the profound reflection of the
reader).
translated into Catalan so that Catalans may discover
this Dalinian aspect he has grasped and that a rational
and scientific interpretation of the prophetic facet of
the ‘ingenious’ Dalí reveals, clarifies and accepts that
which is and has to be made real in its corresponding
vernacular, congenial or natural framework. The 21st
century will be ‘congenial’ or it will not be.
However, I am reminded of a poem by Joan Maragall:
Jo no sé com
però un vent de profecia
corre per eixos móns
d’ací i d’allà;
jo no sé quan
però vindrà un dia
en que els Pirineus regnaran.
I do not know how,
but a wind of prophecy
is running through these lands
from here to there;
I do not know when,
but a day will come
when the Pyrenees will reign again.
Dalí, and similarly all true prophets that have existed
forever, was mad about science. Quantum physics
presently studies black matter and tells us that matter
consists of vibrations, not atoms; it is made of sound
waves with a particular frequency. The languages we
speak are also sound waves with particular phonetic
vibrations. The waves of languages must be in harmony
with the waves of matter of the place where they are
spoken. Do any of Dalí’s paintings say this? I think one of
the most interesting sciences of the 21st century will be
“scientific philology”. I call it ‘eco-linguistics’. I believe
this philology will impact concepts the Catalan Ramon
Llull already mentioned, as E.C. Agrippa sets out in the
book “De Occulta Philosofia, De vanitate scientarum, Declamatio, In Artem Breuem Raimundi Lulii commentaria et
Tabula abbreuiata, Orationes et Epistolae”. Chapter LXXIV
of the book, on the correspondence between letters
and heavenly signs, says: “God divided the word of man
into distinct languages, each with its own characters of
writing, with its own order, number and figure organized not at random or the desire of man, but in line with
the harmonic arrangement of the heavenly bodies”.
There are now a number of scientists who are studying
the relationship between the phonetic vibrations of the
vernacular or natural languages of each place and the
vibrations of matter. When this happens maybe we can
discover the prophetic vision of this fact in some of the
pictures painted by Salvador Dalí. L’Apothéose du Dollar
speaks of the “Dalinian manifesto of May ´68”. In this
manifesto, Dalí speaks of “the resurrection and glorification of great thoughts victimized by materialism”
and uses the examples of “the combinatorial wheels
of Raymond Llull, the natural theology of Ramon de
Sibiuda, the treatise of Paracelsus, the inspired Mediterranean Gothic architecture of Gaudi, the theology of
sensitivity of Francesc Pujols, the poetics of Raymond
Roussel, the theorists of traditional mystical thought—
all the truly inspired”. This revolt is still pending. The
materialistic revolt of May ´68 has led to a nihilistic society, empty of spiritual values and ideals. They used to
prohibit that which was. Now they make laws to impose
that which is not. The political powers are still blurring
the signs and symbols that identify vernacular spiritual manifestations. The dialectic today is not between
“transètica” (the ethics of spiritual ascension of a Platonic and Christian nature) and “cederètica” (the ethics
of the satisfaction of the needs of subsistence); only the
latter mentality prevails today, on both right and left;
typical of dialectical materialism. It involves economic
improvement, not moral ascension or spirituality. Religions have become dogmatic; they idolize books and
rules but ignore the living word.
From the 1960s, the emergence of vernacular nationalisms has been another manifestation of the ‘surrealist’
movement of which Dalí said “Surrealism is me”. It is
in the subconscious and the unconscious that are revealed where we find what Dalí called “hyperrealism”,
i.e., that which is; the manifestation of the Being. “The
21st century,” said Dalí, “will be erotic or it will not be”.
Events seem to be proving him right: we are living in
times of eroticism and women are the protagonists. A
matriarchal system is being established.
I hope that Roger Michel Erasmy’s book will shortly be
Salvador Dalí:
The Great Prophet of the
21st Century
|| Roger Michel ERASMY
www.erasmy-dali.com
Pág_ 23
Salvador Dalí is undoubtedly the most enigmatic painter
in the history of Art. His outlandish personality, relentless travels around the world and crazy, fantastic surrealism have intrigued the art world. For decades, scientists, critics and psychologists have approached the
Catalan genius’s strange creations with the goal of understanding the deeper meaning behind his paintings.
Perpignan Station:
Dalí’s ‘Centre of the Universe’
It was a fortuitous meeting with executives from the
Société nationale des Chemins de Fer français (SNCF)
at the French Embassy in Luxemburg which, in 1970,
put me on the trail of the mystery of Perpignan Station.
This railway symbol represents an essential milestone
in the Empordà-born artist’s career. Having retired
to his castle in Púbol in October 1983, Dalí dictated a
revealing letter to his final confidante, Antoni Pitxot,
which demonstrated that Perpignan Station had been
the principal revelation of his paranoiac-critical method. This statement is very significant. We know that the
famous Roussillon-based railway station had been the
‘Centre of the Universe’ of the Dalinian cosmogony in
the 1960s. It should also be said that all the paintings
he did in his studio at Cadaqués-Port Lligat travelled
through Perpignan Station. For the painter, it was a
question of crossing the Pyrenees to escape the strict
control of the Franco administration to send his canvases to the lucky clientele in the US with the logistical
aid of the French services at the SNCF.
The famous station in French Catalonia had, for Dalí,
been the door to a new world and the key to his success. The station was also his main source of inspiration. From 1963, the Catalan painter would finish his
speeches with the rallying cry, “And don’t forget that
Perpignan Station is the centre of the Universe!” This
persistence intrigued me and drew me into further research. In 1984, I moved to Roussillon to dedicate myself to the systematic exploration of the famous station’s structure. I immediately understood that it was
not just a simple railway building but a true esoteric
monument, where Dalí’s dark visions took on an unexpected historical dimension.
The train tracks that leave the station in the direction
of Spain, Narbonne-Toulouse-Paris and the Cerdanya
region reveal multiple historical indications and decisive geographical references. It was necessary to read
and decode the signs. Dalí’s monumental 1965 work
entitled ‘The Railway Station at Perpignan’ provides a
complementary dimension to the prophetic message
inscribed on the railway platform structures. I uncovered Dalí’s genius for prophecy at Perpignan station in
1984. The painter’s extraordinarily lucid prediction revealed two major visions: 1 – the fatalism of the French
Republic, marked by a catastropheiform future; 2 – the
renewal of the fundamental values of Western civilization, led by the arrival of a new angelic generation of
emancipated women.
The Riches of Catalan Culture
Following on from the appearance of my first book, “El
Misteri de l’Estació de Perpinyà” (“The Mystery of Perpignan Station”) (1985), I decided to go and live south of
the Pyrenees to continue my research into the deepest
roots of Dalí’s genius. I spent between 1986 and 1998 in
the Empordà, firstly in l’Escala and later in Roses. For
13 years I carried out fieldwork with living witnesses
to Dalí’s universe in Figueres, Cadaqués, Girona and
Barcelona. I was amazed to discover incomparable
riches in Catalan culture which served as a basis for
Dalí’s work.
Popular traditions were the central themes of his early
works. Passionate local legends later illustrated mystifying canvasses conceived around the flies of Saint
Narcissus and the treasure of Quermançó Castle. In
the background and as surrealist imaginations staged
by the artist, extravagant landscapes of the Bay of
Roses and the rocky configuration of Cap de Creus
give his works a strong regional identity. Girona, the
historical capital of Dalí’s home province, is a city of
esoteric revelation. The painter’s sculptured head has
appeared on the Baroque façade of Girona Cathedral
since 1733. The artist knew it. It was the sign of a fabulous supernatural predestination.
Salvador Dalí is an important painter in the Messianic
destiny. More precisely, he constitutes the creative
arm of Divine Providence. He is a privileged instrument of the Holy Spirit, which is explained through his
images. He is the Nostradamus of modern times. Dalí
himself did not understand the profound significances
of his paintings - he said they “hide dazzling treasures
of authenticity”. The paranoiac-critical inspiration is
a strange paranormal phenomenon not dissimilar to
rational madness. It is fed on dreams, subconscious
inputs, desire and erotic fantasies. The prophetic genius of the Catalan visionary is shored up on the great
thoughts of his illustrious cultural ancestors, ‘victims
of materialism’. There are successive references to
the ‘combinatorial wheels’ of Ramon Llul, the theology of Ramon de Sibiuda, the Mediterranean architecture of Gaudí and the hyperxiology of Francesc Pujols.
The Catalan philosopher’s ‘religion of angels’ inspired
Dalí’s visions on the future age of Woman.
The Abduction of Europe
Since 1989, I have been explaining the result of my discoveries in the different books that appeared in the series ‘Codex Dalíanus’ (Dalí Decoded). Make no mistake,
his premonitions are very specific. His oracles are not
theoretical concepts of imprecise philosophical projections. The omens Dalí illustrated concern major
historical events of our time, from now on marked by
serious geopolitical turmoil.
Europe is one of the recurrent themes of Dalinian predictions. To celebrate the signing of the treaty that would
see Spain join the ECC, on 12 June 1985 Madrid brought
together representatives of the 12 Member States of
the European Community and the Spanish government
asked Dalí, the greatest living painter, to create a representative work to impress its distinguished foreign
guests who had flown in from around Europe. The artist, at the age of 81, worked hard to create a series of
devastating etchings brought up from the depths of his
subconscious. Entitled the ‘Torero series’, the folders
handed out to the European delegates were illustrated
with cock fights and bloody confrontations!
In the 1980s Dalí announced another prophetic concept entitled ‘The Topological Abduction of Europe’.
An allegorical variation of the mythological account
of the ‘Abduction of Europe’ incited him to announce a
vision of rupture, which he inscribed in the ‘Series on
Catastrophes’ made in Púbol in 1983. Twice more, Salvador Dalí’s premonitions have received an historical
answer. The rejection of the European Constitution by
the French and Dutch brought the European Union to a
standstill in spring 2005. On 12 June 2008 the new ‘Lisbon Treaty’ was rejected by the Irish, democratically
consulted in a referendum. The Union of 27 is blocked
again. ‘The Topological Abduction of Europe’ foretells
other ruptures.
The Apotheosis of the Dollar:
Future Scenario
The date of 11 September – the national holiday of
Catalans – brings a universal guarantee to the Catalan
painter’s prophetic vocation. We should remember that
11 September is marked by another historic date, i.e.,
the violent death of Chilean president Salvador Allende
(† 11-09-1973). 11 September represents a special
date, loaded with symbols. The emergency telephone
number in the US – 911 – is the way the Americans formulate the date 11.9. The catastrophe of 11 September
2001 carried the imprint of fatality.
Important historical events today provide flagrant proof
of Dalí’s prophetic genius. By patiently and methodically decoding his mysterious surrealist work I have
been able to prove that the visionary from Figueres
has painted the scenario of the future. International
current affairs confirm his “catastropheiform” predictions. The apotheosis of the dollar is still plaguing the
planet. The fall of the stock market brought about by
the subprime mortgages in the US in 2007 has turned
into a worldwide financial crisis. The leading stock exchanges have collapsed and the neo-liberal machinery
broken down. The fear of an international recession
has worsened with the irremediable fall of the dollar
and the insufferable rise of the price of oil. The economic and financial downturn is set to continue. We
are suffering the consequences in the form of a loss of
growth and acquisitive power.
The Angelic Generation
of a Narcissistic Type
Since the fall of the Berlin Wall in 1989, the dangerous slumps in capitalism have been heralding difficult
times. The apocalyptic scene painted by Salvador Dalí
is becoming a reality before our eyes. The Earth is doing badly. Energy sources are being exhausted, the
environment is deteriorating and global warming will
cause inextricable problems for humanity. The Bush
administration will leave a greatly weakened American
power and the emergence of colossal countries (China,
India, Russia and Brazil) will totally govern the world
order.
The new realities of the planet will explode the system,
which for too long has worked under the sole dictatorship of liberalism and the finance markets. The current economic situation runs the risk of engendering
a whole series of shortages, frustrations and social
conflicts, if not wars. In this 21st century, a new world
will be born, in line with the visions illustrated by Salvador Dalí in the 1940s. The globalization-internationalization that the wealthy G8 nations imagined will not
take long in finding its limits. After the collapse of the
capitalist utopia, Europe will be marked by the return
to the common sense of the Regions.
Within the paintings that reveal his prophetic work,
Salvador Dalí reproduces the rural symbol of Millet’s
‘Angelus’ 64 times. It is an identification reference announcing the return to the healthy values of Mother
Earth. As a continuation of a scientific analysis carried out in Paris’s Louvre Museum at the urging of the
artist, Dalí wrote a singular book entitled “The Tragic
Myth of the Angelus of Millet”. This work presents the
wife of a peasant as a ‘praying mantis’ biding her time
until she crushes her man and imposes her power.
This surprising conclusion picks up again on the ideas
behind the ‘Religion of Angels’ that the painter appropriated from the Catalan philosopher Francesc Pujols.
The philosophy of the Ascension shores up the promising idea of a historical mutation which, according to
Dalí, will lead to a ‘new angelic generation of a Narcissistic type’. New emancipated women, open and media
savvy, will change life and establish the new Golden
Age of a brilliant and creative civilization based on love
and the renaissance of fundamental values. In a few
years from now, the divine Dalí will be acknowledged
as the most important painter-cum-visionary in the
history of Art.
Since 11 September 2001, Dalí’s terrible premonitions
have taken on an apocalyptic aspect. The 21st century
got off to a brutal start under the effect of a sudden
acceleration of History. The terrorist attacks on the
World Trade Center in New York sparked a chain of
geopolitical events in the Middle East, the disastrous
consequences of which we all know. For five years now,
the American superpower has been caught in the Muslim trap. Dalí had been aware of the disaster. The famous 1965 painting “The Apotheosis of the Dollar”, the
emblematic work of the Theatre-Museum in Figueres,
is a flagrant illustration of the two wars successively
waged against Saddam Hussein in 1991 and 2003 by
the American presidents Bush, father and son.
47
AGENDA
CRÈDITS
paral·leles com ara la presentació de llibres
sobre cinema. Es va parlar del recent “El cinema amateur a Catalunya”, exposicions com
la proposada sobre “Cinema Negre americà”,
de cartells de cinema, etc. Així com la possibilitat de reprendre l’ajornada col·locació d’una
placa al pioner Segundo de Chomón, entre
d’altres propostes que es vagin plantejant.
Els assistents, socis-fundadors del cineclub,
vam triar entre les dues formes d’organitzar
i legalitzar l’entitat, la que eviti al màxim la
GENER ‘10 // MArç ‘10
Dissabte, 16 de gener
Concert de piano a càrrec
d’Alba MARINA
notes
Fundació del Cineclub del Cercle
burocràcia, per tant en lloc de crear una associació independent com a cineclub amb uns
estatuts legalitzats pel departament corresponent de la Generalitat, vam triar la de cons-
Finalment el passat dissabte 3 d’octubre al
Junta Directiva del RCA la que aprovi l’Acta/
migdia va tenir lloc la reunió fundacional del
Document Fundacional del “Cineclub del Cer-
“Cineclub del Cercle” amb l’assistència de to-
cle” i, que a continuació aquesta documenta-
tes les persones que havien respost a la crida
ció es faci arribar a la Federació Catalana de
Concert de piano a quatre mans, a
càrrec de Leslye BERRIO
i Alba MARINA
feta des de fa uns mesos.
Cineclubs per a que entrem a formar part com
Josep Fèlix Bentz; Jordi Artigas, promotor
La primera pedra està posada, comencem
Dijous, 28 de gener
del Cineclub i historiador del cinema; Joan-
ara amb il·lusió una nova activitat relaciona-
Francesc Escrihuela, soci de CinemaRescat i
da amb el cinema doncs feia molts anys que
realitzador de televisió; Mª Teresa de Rovira,
al Cercle no existia un cineclub. Comptem ara
sòcia del RCA; Carmen Galtès, sòcia del RCA;
en iniciar les nostres activitats a partir de pri-
Carles Guanter, soci del RCA; Jordi Salat Or-
mers del 2010 tot esperant el vostre indispen-
teu, historiador i soci del RCA; Juan-Javier
sable recolzament tant dels socis com d’al-
Bofill Pellicer, conservador del RCA; Jordi
tres persones que puguin estar interessades
Morraja, realitzador de cinema; Joan Manuel
en aquest tema.
Dissabte, 23 de gener
Sala dels Atlants: Rose Marie Gnausch
presenta un projecte internacional
d’escultura social “Go Ganesha Go–
Elephants for Peace 2009-2011”. En
procès de realització d’Alemanya a
Jerusalem.
Dissabte, 30 de gener
Concert de piano a càrrec
de Leslye BERRIO
Dijous, 9 de febrer
Sala dels Atlants: Carolina Pinzón
Hernández presenta un projecte social
de pedagogia de l’art realitzat al
Museo de Arte y Cultura de Colsubsidio
(Bogotà) i la seva experiència com
col·laboradora del RCA.
Del 18 de febrer
a l’1 de març
“La mujer en Guatemala. Una visión
emprendedora”. Organitzat per
Asociación SHARE
A la Sala dels Atlants sota la presidència de
Martínez-Moro, soci de CinemaRescat; i Sergio Antonio Cortés, soci del RCA.
Entre els molts temes tractats i les propostes
de cada un dels assistents, cal destacar que
es decidí organitzar, a més de les sessions
dedicades a adults, unes sessions infantils
formades en especial per curts i llargs d’animació.
“Pobresa infantil i entorn”, exposició
de DONES D’AIGUA
Joan Abelló, pàgs. 29 (presentació exposició
Fundació Palau), 31, 32 (conferència, i inauguració
The Picasso Story, 33 (premi), i 35
Jordi Artigas, pàg. 48
Pilar Barberà, pàgs. 26 i 35
Fèlix Bentz, pàg. 32 (The Picasso Story Berlin)
M. Pau Illana, pàgs. 26 i 35
Ágata Molina, pàg. 27
Magda Navarro, pàg. 34
Graciela Nischang, pàg. 48 (agenda)
Jesús Ovejero Olmeda, pàgs. 36-37
Antoni Picas, pàg. 33
Ignasi Puig, pàgs. 31-32
Sònia Turón, pàg. 30 (sopar il·lustrat)
a associats de ple dret d’aquesta Federació.
©Fotografies:
Coordinació i redacció:
Maria Isabel Marín Silvestre
Maria Isabel Marín, pàgs. 1, 2, 4, 8, 19, 22, 23, 24,
25, 26, 27, 28, 29, 30, 31, 35 i 37
Ajuntament de Barcelona, pàg. 28 (Mostra
d’associacions de la Mercè 2009)
Jordi Artigas, pàg. 28 (Cineclub)
Arxiu del Cercle Artístic, pàgs. 5, 6, 7, 20 i 21 (Iwona
Flaszczynska 20 i 21)
Carles Briega, pàg. 24 (obres Briega)
Sergio Cortés, pàgs. 28 (concerts Berrío i Thereza),
29 (presentació butlletí), i 30 (visita ambaixadora de
Guatemala)
Cristina Figueras, pàg. 31 (exposició Figueras)
Grupo Vía, pàg. 33 (Premi Interiorismo Plus)
Institut Municipal del Paisatge Urbà (IMPU), pàg. 30
(AiCEi)
Reno Marchesi, pàg. 31 (exposició Arizza)
Josep Marín, pàg. 31 (Mons paral·lels)
Magda Navarro, pàg. 34
Jesús Ovejero, pàg. 37
Fina Picas, pàg. 32 (homenatge Picas).
Disseny gràfic i maquetació:
www.centrebcn.com
Impressió: IGRAFIC
Col·laboracions en aquest nº 3:
Tècnica i paper:
Òfset a quatricomia, paper Pioneer de Torraspapel.
EL CERCLE
Butlletí del Reial Cercle Artístic
Publicació trimestral
Època III. Any I. Nº 3
Octubre – desembre 2009
El “7è. Art” ha tornat al Cercle!
Jordi ARTIGAS
Edició:
Reial Cercle Artístic de Barcelona
Arcs, 5. 08002 Barcelona
www.reialcercleartistic.com
arxiu-biblioteca:
[email protected]
Tels. 93 317 81 95 / 93 301 46 76 /
93 318 78 66
Es parlà també de la periodicitat de les sessions i de les diferents temàtiques d’aquestes,
tenint en compte la preferència de programar
pel·lícules d’arts plàstiques i d’art en general, estant a una entitat com és el Reial Cercle
Artístic, un dels punts de referència de l’art a
Catalunya.
Aquesta seria l’ocasió de poder invitar per a
Del 4 al 15 de març
Hi han col·laborat amb textos:
tituir una entitat dins del Cercle, i que sigui la
presentar els seus films a directors, actors,
tècnics, crítics… els films d’argument, documentals, de cinema publicitari, d’efectes especials, de títols de crèdit, de cinema infantil
©Textos traduïts:
Josep Fèlix Bentz, pàg. 3
Maria Isabel Marín, pàgs. 5-8
Jordi Artigas, pàgs. 9-13
Jordi Salat, pàgs. 14-16
Roger Erasmy, pàgs. 17-18
Dipòsit legal: B-39625-2009
©Traducció: INTERGLOSSA
responsabilitat exclusiva dels seus autors.
Del 18 al 29 de març
i d’animació, etc, sense oblidar altres camps
Exposició d’artistes de Perpinyà
“Couleurs et sentiments“
no estrictament cinematogràfics com la tele-
Retrats d’autors:
visió i altres mitjans audiovisuals.
Adrià Armengou, pàg. 17
L. H. Brillant, pàg. 14
Filibert González Zafra « Filibert »
pàgs. 3, 5 i 9
Un cineclub pot tenir a més altres activitats
48
La redacció no participa necessàriament de les opinions
dels col·laboradors.
La Junta Directiva no es fa responsable dels escrits
d’aquest butlletí, les opinions publicades són
Cap text, fotografia i il·lustració d’aquest butlletí no poden
ser reproduïts sense l’autorització dels seus autors.
Portada: Geni de les Arts.
Obra de l’escultor Josep Monserrat. 1900. Bronze.
©Fotografia Maria Isabel Marín
49

Documentos relacionados