LA LLIBERTAT: SOMNI O REALITAT

UNITAT DIDÀCTICA SEGONA
PRIMER DE BATXILLERAT
CURS 2015-2016
IES BERNAT GUINOVART
ALGEMESÍ
LA LLIBERTAT:
SOMNI O REALITAT
JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES
NUCLI TEMÀTIC:
ELEMENTS TRANSVERSALS
EL SER HUMÀ DES DE LA
FILOSOFIA
LA RACIONALITAT PRÀCTICA
Unitat elaborada d’acord amb el currículum de l’assignatura de “Filosofia i
Ciutadania” publicat al DECRET 87/2015, , pel qual s’estableix el currículum
del batxillerat en la Comunitat Valenciana.
Josep Antoni Bermúdez i Roses
Material elaborat per a ús de les seues
classes.
novembre de 2015
Aquesta obra està subjecta a una
llicència de
Reconeixement-NoComercialCompartirIgual 4.0 Internacional de
Creative Commons
1. PRESENTACIÓ
Amb aquesta Unitat Didàctica entrem clarament en la reflexió d’aqueixa part específica de
la filosofia que s’anomena ètica i que ha de veure amb el fet que l’ésser humà no és, com la resta
d’animals, un “zóon”, sinó que és tot allò que hem vist: simbòlic, racional, cultural, polític... Tot i
que el problema, com tota l’estona hauràs pogut percebre, s’ocasiona pel fet que no deixem
d’ésser –també– animals. Com Aristòtil deia, el problema es que estem a mig camí entre els
animals i els déus, és a dir, que no som ni carn ni peix. Així, mentre que els animals no tenen
problemes a l’hora de fer el que es pertoque, menjar –un lleó, si se’l troba davant s’empassa un
bebé sense problemes–, alleugerir el cos –pixar en mig del carrer, tot i que alguns humans ens
recorden la nostra animalitat continuant fent-ho–, aparellant-se en qualsevol cantó sense
preocupar-se si els poden observar –sobre açò no anem a fer comentari, tot i que també hi hauria
molt a dir–, etc, en els humans la cosa ja és una mica diferent; o més bé, prou diferent. I ho és
perquè certament totes aquestes coses, i moltes altres més, podem fer-les... però també podem
deixar de fer-les. Nosaltres, a diferència dels animals, podem escollir quant, en quina
circumstància, amb qui, fins quan... durem endavant una acció. I ho farem segons ens semble bé
o mal, valoracions que els animals mai poden fer.
2. LA LLIBERTAT COM A PROBLEMA
Material:

text de “Leviatán” de Thomas Hobbes
Però per a endinsar-nos realment en aquest, com no, complex tema de la llibertat podem
recórrer a un destacat text d’un no menys destacat filòsof ja abans citat: Thomas Hobbes. Hobbes
i Descartes –de qui tornarem a llegir també un text– mantenen també en aquesta qüestió
posicions enfrontades. El filòsof anglés a diferència del que pensava Descartes, considerava que
l’ésser humà era sols matèria , de cap manera esperit, substància o ànima; simplement matèria,
3
JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES
matèria amb passions i desigs, però sols matèria. És per això que, posicionant-se de manera tan
antidualista i tan materialista, no és d’estranyar que ens oferesca una definició de llibertat com la
que veurem a continuació. Allò peculiar d’aquest plantejament és que, si bé aparentment la
definició que anem a trobar per una banda pot semblar bastant senzilla i lògica, per altra, el fet que
al text faça compatible llibertat i necessitat resulta més bé problemàtic i desorientador.
Tradicionalment, i especialment en la filosofia medieval per la qüestió de l’home com a
“pecador”, els defensors de la llibertat o del lliure albir 1 –podem elegir entre fe el mal i pecar o fer
el bé– s’oposaven a aquells que consideraven que no existia tal lliure albir, sinó que tot estava ja
escrit en el pla diví; per a aquest últims actuem sempre de manera necessària, és a dir, de forma
determinista. Hobbes, que per a res entra a tercejar en aquesta qüestió filosoficoteològica, cerca
en la seua filosofia fer compatibles aquests dos termes, tot i que aqueixa equidistància que sembla
adoptar és més que problemàtica. Més endavant veurem també un text d’un empirista del segle
XX, Ayer, el qual també aborda aquesta qüestió. Ara, però, centrem-nos al text de Hobbes i
vegem si resulta convincent.
Libertad, o independencia, significa (propiamente hablando) la falta de oposición (por oposición
quiero decir impedimentos externos al movimiento); y puede aplicarse a las criaturas irracionales e
inanimadas no menos que a las racionales. Pues de cualquier cosa atada o circundada como para no
poder moverse sino dentro de un cierto espacio determinado por la oposición de algún cuerpo
externo, decimos que no tiene libertad para ir más allá. Y lo mismo acontece con todas las criaturas
5
vivientes mientras están aprisionadas o en cautividad, limitadas por muros o cadenas; y con el agua
mientras está contenida por diques o canales, cuando en otro caso se desparramaría sobre una
extensión mayor. Solemos entonces decir que tales cosas no están en libertad para moverse como lo
harían sin estos impedimentos externos. Pero cuando el obstáculo al movimiento está en la
constitución de la cosa misma no solemos decir que le falta la libertad, sino el poder para moverse;
10
como cuando una piedra yace quieta, o un hombre es atado a su cama por enfermedad.
Y con arreglo a este sentido adecuado y generalmente reconocido de la palabra, un HOMBRE
LIBRE es quien en las cosas que por su fuerza o ingenio puede hacer no se ve estorbado en realizar
su voluntad. Pero cuando las palabras libre y libertad se aplican a cosas distintas de cuerpos se
comete un abuso, pues lo no sujeto a movimiento no está sujeto a impedimento. Y, por tanto, cuando
15
se dice (por ejemplo) que la vía está libre no se indica libertad alguna en ese camino, sino en quienes
allí andan sin detenerse. [...] Por último, por el uso de la palabra libre albedrío no pude inferirse
ninguna libertad de la voluntad, del deseo o de la inclinación, sino la libertad del hombre, que consiste
1
Expressió habitual en la filosofia que significa llibertat d’acció, de decisió, d’elecció. En castellà “libre albedrío”.
Lliure albir seria, doncs, el contrari de necessitat o de determinisme.
4
LA LLIBERTAT: SOMNI O REALITAT?
en no encontrar alto alguno a la hora de llevar a cabo lo que tiene la voluntad, el deseo o la
inclinación de hacer [...]
20
[...] Libertad y necesidad son compatibles. Como sucede con el agua, que no sólo tiene libertad
sino necesidad de descender por el canal, así acontece en las acciones realizadas voluntariamente por
los hombres, que por proceder de su voluntad proceden de la libertad y, no obstante, proceden de la
necesidad, porque todo acto de la libertad humana y todo deseo e inclinación proceden de alguna
25
causa, y ésta de otra en una cadena continua (cuyo primer eslabón está en manos de Dios, primera
de todas las causas). Con lo cual, para quien pudiese ver la conexión de sus causas, resultaría
manifiesta la necesidad de todas las acciones voluntarias de los hombres.
Thomas HOBBES: “Leviatán”
ACTIVITATS
1.  Busca en un diccionari o enciclopèdia de filosofia una poca informació sobre Hobbes i la
seua filosofia i anota el que trobes.
2. El text de Hobbes sembla ser molt clar sobre la qüestió de què siga la llibertat. Realitza la
taula de sinònims i antònims que apareixen al text del concepte llibertat. A partir d’ella
explica a què es pot aplicar i a què no l’adjectiu “lliure” segons Hobbes ?
3. Realitza un esquema de l’estructura argumental del text des de la línia 12 fins a la 27
fixant-te, evidentment, als connectors argumentals i als subjectes de l’enunciació.
4. COMENTARI DE TEXT: basant-te en el que has fet a les preguntes anteriors sintetitza les
idees del text mostrant en el teu resum l’estructura argumentativa o expositiva
desenvolupada per l’autor.
5. Per concloure realitza una redacció valorant el teu grau d’assentiment o discrepància amb
el plantejament de Hobbes. La redacció deu començar, més o menys, així: “Estic d’acord
amb Hobbes en què...” (o bé “Discrepe amb Hobbes en què...”)
3. HI HA LLIBERTAT D’ELECCIÓ?
Material:

text de “Meditacions metafísiques” de René Descartes
Com hem pogut llegir Hobbes és més que escèptic pel que fa a la possibilitat de
l’existència d’una “voluntat lliure”, tal i com habitualment s’entén. Com dèiem, Hobbes –empirista–
5
JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES
s’oposava a Descartes –racionalista–. Així doncs, sembla lògic que Descartes s’incline pel
plantejament contrari, per defensar la llibertat. Ara bé, com no podia ser d’altra manera, la voluntat
lliure no va a ser, com a primera vista puga semblar, el fer el primer que ens passa pel cap, el fer
el que ens done la real gana.
Per centrar més la qüestió indicar que aquest fragment es troba al bell mig d’una
argumentació sobre l’origen de l’error humà. En aquest punt de l’argumentació l’autor considera
que l’error sols pot tenir el seu origen, o bé en la facultat d’elegir -voluntat– o en la de concebre
-intel·lecte–. Caldrà doncs analitzar-les, i caldrà fer-ho a contrallum de la figura de l’ésser infinit
-Déu-. És, en aquest context, on el filòsof francés reflexiona així sobre la llibertat.
Tampoc no em puc plànyer que Déu no m’haja donat un lliure albir o voluntat prou ampla i
perfecta; perquè, com jo l’experimente, ja és de fet prou vasta i extensa per no quedar tancada dins
de cap límit. I el que em sembla més digne d’atenció en aquest punt és que, de totes les altres coses
que hi ha en mi, no n’hi hagi cap de tan perfecta i extensa que no admeta que podria ser-ho encara
5
més. Ja que, per exemple, si considere la facultat d’entendre que hi ha en mi, trobe que és de molt
poc abast i enormement limitada, mentre que al mateix temps em puc representar la idea d’una
facultat d’entendre molt més vasta, fins i tot infinita. I pel sol fet que me’n puc representar la idea, sé
sense cap dificultat que pertany a la naturalesa de Déu. De la mateixa manera, si examine la
memòria, o la imaginació o qualsevol altra facultat, no en trobe cap que no siga limitada i de curt
10
abast en mi, i que no siga immensa i infinita en Déu. Només queda la voluntat, que, per la manera
com l’experimente, és tan gran i extensa que no puc comprendre la idea de cap altra que ho sigua
més. De manera que és ella principalment la que em fa conèixer que estic fet a imatge i semblança de
Déu. I encara que siga incomparablement més gran en Déu que en mi (siga per raó del coneixement i
del poder que se sumen a ella i la fan més ferma i eficaç, siga per raó de l’objecte, ja que s’aplica i
15
s’estén infinitament a més coses), no per això em sembla més gran si la considere formalment i en
sentit estricte en ella mateixa, ja que consisteix tan sols en el fet de poder fer o no una osa (és a dir,
afirmar o negar, o buscar o defugir alguna cosa). O més aviat tan sols en el fet que, per afirmar o
negar, o buscar o defugir les coses que l’enteniment ens proposa, actuem de tal manera que no
sentim en absolut que cap força exterior ens hi determine. Perquè, per poder ser lliure, no em cal ser
20
indiferent a l’hora de triar l’una o l’altra de dues coses contràries, sinó que pròpiament com més
m’incline cap a una d’elles, més lliure sóc; i la trie i assumisc l’elecció siga perquè sé amb evidència
que el bé i la veritat estan del seu costat, siga perquè Déu disposa així d’interior del meu pensament.
I certament tant la gràcia divina com el coneixement natural, lluny de disminuir la meua llibertat,
l’augmenten i l’enforteixen; de manera que la indiferència que sent quan no hi ha cap raó que
25
m’empenya cap un costat més que cap a l’altre, és el grau més baix possible de llibertat, i delata més
un defecte en el coneixement que no una perfecció en la voluntat; ja que si conegués sempre
6
LA LLIBERTAT: SOMNI O REALITAT?
clarament el que és vertader i bo, no em caldria deliberar quin judici i quina tria hauria de fer; i així
podria ser completament lliure sense ser indiferent.
René DESCARTES: "Meditacions metafísiques"
ACTIVITATS
1.
 Busca en un diccionari o enciclopèdia de filosofia una poca informació sobre Descartes i
la seua filosofia i anota el que trobes.
2. Descartes veu una diferència entre la facultat de la voluntat (la de la llibertat) i les altres
com la de pensar o imaginar. Explica quina és aquesta diferència.
3. Localitza la definició de voluntat o llibertat d’albir que Descartes dóna al text i explica en
què consisteix segons ell. Fixa’t en la relació que hi estableix entre voluntat i intel·lecte –o
raó–. Tingués present i utilitza les expressions del text que són equiparables o equivalents
al concepte de "llibertat", així com també els conceptes als quals s’oposa.
4. COMENTARI DE TEXT: a partir del que has treballat a les preguntes anteriors defineix el
terme “llibertat” partint de la informació oferta pel text
5. A continuació fixem-nos en una cançó molt coneguda, com és “Libre” de Nino Bravo. De
segur que recordes la seua “tornada” que diu “Libre, como el sol cuando amanece, yo soy
libre como el mar. Libre, como el ave que escapó de su prisión y puede, al fin, volar”.
Inventat un diàleg teatral imaginari entre Nino Bravo, Descartes i Hobbes en el qual
aquests dos últims felicitaren o criticaren a Nino Bravo per aquesta lletra. Pensa amb
quina de les dues concepcions de la llibertat concordaria més la cançó, què li dirien
cadascun, què respondria ell. Utilitza la teua imaginació.
4. LLIBERTAT versus FATALITAT
Material:

text de “Ensayos filosóficos” d’Alfred. J. Ayer
Però la qüestió de la fatalitat i de la llibertat, o del lliure albir versus el determinisme, ha
estat una de les més recurrents en la història de la filosofia; i d’ella s’han ocupat filòsofs de diferents
corrents. Molts dels que provenen del camp de l’epistemologia i de la filosofia de la ciència han
seguit la línia marcada per Hume. Des de l’empirisme, i Hume el primer, s’ha combatut la
falsa dicotomia de dos àmbits o regnes diferenciats: per un costat el camp de la natura,
7
JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES
caracteritzat per la necessitat i el determinisme –tot es pot predir, res queda a l’atzar– i per l’altre
costat el del món humà, el camp moral o ètic, caracteritzat precisament per tot el contrari, la
llibertat –res es pot predir–.
El propi Hume considerava que tal plantejament era capciós. Per a ell era més bé un
pseudoproblema, ja que, en realitat, el que teníem era una falsa experiència de llibertat. Al món
humà hi ha també, igual que al natural, una relació entre accions i motius que coneixem per
experiència, ja que la naturalesa humana és, si fa o no fa, universal i predictible, com la ciència. 2
De fet, sovint en la vida quotidiana esperem que tal persona actue de determinada manera davant
tal situació (A plorarà, B s’enfadarà, C fugirà...). Malgrat tot, sap Hume que sovint el propi agent
no sent o percep aquesta connexió, i molt menys amb la facilitat amb què hom s’acostuma a
associar i relacionar esdeveniments físics al món natural. És per això que generem aqueixa il·lusió
d’una llibertat entesa com antítesi de la connexió necessària.
El neoempirista Ayer aborda, al segle XX, la qüestió plantejada per Hume i per Hobbes, i
se sorprén de com és possible que en la discussió filosòfica s’haja sostingut, de manera oposada,
tant la premissa que som lliures –podríem haver no actuat així, no hi havia causa per actuar així–
com la contrària, és a dir, la que considera que no ho som i que no podíem haver fet altra cosa –
fatalisme–. En quin embolic ens trobem?
Cuando se me dice que he hecho algo porque yo mismo lo he querido, se querrá decir que
podía haber actuado de otro modo; y sólo cuando se cree que yo podía haber actuado de otro modo
es cuando se sostiene que yo soy moralmente responsable de lo que he hecho. Porque no se piensa
que un hombre sea responsable de una acción que no estaba en su mano evitar. Pero si el
comportamiento humano está regido por leyes causales, no se ve claro cómo se podía haber evitado
5
la acción que se ha hecho. Se puede decir que el agente habría actuado de otro modo si las causas de
su acción hubiesen sido diferentes, pero, siendo las que fueron, parece que se sigue que él se vio
obligado a actuar como actuó. Ahora bien, normalmente se supone tanto que los hombres son
capaces de actuar libremente, en el sentido necesario para que se les haga moralmente responsables,
como que el comportamiento humano está regido totalmente por leyes causales; y el
10
aparente
conflicto entre estos dos supuestos es lo que da lugar al problema filosófico de la libertad de la
voluntad. [...]
2
Hume, en aquesta atribució de la característica de la necessitat tant al món físic natural com a l’àmbit de l’acció
humana és rotund:
“Així hom palesa no solament que la conjunció entre els motius i les accions voluntàries és tan
regular i uniforme com l’existent a tota la natura entre la causa i l’efecte, ans també que el gènere humà
ha reconegut universalment aquesta conjunció regular i mai no l’ha discutida ni a la filosofia ni a la vida
corrent.”
David HUME: “Investigació sobre l’enteniment humà”
8
LA LLIBERTAT: SOMNI O REALITAT?
[...] Ciertamente, si es necesario que todo acontecimiento tenga una causa, entonces esta regla
se le debe aplicar al comportamiento humano lo mismo que a cualquier cosa. Pero, ¿por qué habría
15
que suponer que todo acontecimiento tiene que tener una causa? Lo contrario no es impensable. Ni la
ley de causación universal es un presupuesto necesario del pensamiento científico. Puede que el
científico trate de descubrir leyes causales, y que en muchos casos tenga éxito; pero a veces se tiene
que contentar con leyes estadísticas, y a veces se encuentra con acontecimientos que, en el estado
actual de su conocimiento, no es él capaz de encuadrarlos bajo ninguna ley. [...]
20
[...] Ahora bien, nosotros empezamos suponiendo que la libertad se contraponía a la
causalidad, de modo que no se puede decir que un hombre esté actuando libremente si su acción está
determinada causalmente. Pero esta suposición nos ha metido en dificultades, y ahora quiero sugerir
que es equivocada. Porque pienso que no es a la causalidad a lo que la libertad se debe contraponer,
sino a la constricción. Y aunque es verdad que ser constreñidos a hacer una acción implica una causa
25
que nos constriñe a hacerla, trataré de demostrar que del hecho de que mi acción sea determinada
causalmente no se sigue necesariamente que yo sea constreñido a hacerla, y esto equivale a decir
que no se sigue necesariamente que yo no sea libre. [...]
[...] Si soy constreñido, yo no actúo libremente. Pero, ¿en qué circunstancias se puede decir
legítimamente que yo soy constreñido? Un caso obvio es aquel en el que yo sea compelido por otra
30
persona a hacer lo que ella quiere. En un caso de ese tipo, la compulsión no tiene por qué ser tal que
le prive a uno del poder de elección [...]. Basta con que me induzca a hacer lo que ella quiere
aclarándome que, si no lo hago, hará que se dé una situación que yo considero menos deseable aún
que las consecuencias de la acción que ella quiere que haga. [...]
[...] Un caso parecido, pero un tanto diferente, es aquel en el que otra persona ha conseguido
35
una habitual ascendencia sobre mí. Cuando se da esto, puede que no quede lugar para discutir si soy
inducido a actuar como la otra persona quiere [...]. Sin embargo, no actúo libremente. [...] No es
necesario que tal constricción adopte la forma de subordinación a otra persona. Con respecto a sus
robos, un cleptomaníaco no es un agente libre, porque en él no se da ningún proceso para decidir si
roba o no. O más bien, si en él se da un cierto proceso, ello no afecta en nada a su conducta.
40
Resuelva él lo que resuelva, robará de todos modos. [...]
[...] Si sufrí una compulsión neurótica, de manera que, quisiese o no, me levanté y me puse a
pasear por la habitación, o si lo hice porque otro me compelió, entonces no estaría actuando
libremente. Pero, si lo hago ahora, estaré actuando libremente, precisamente porque estas
condiciones no se dan; y, desde el punto de vista en que estamos, el hecho de que, sin embargo, mi
45
acción pueda tener una causa, no afecta a la cuestión, porque se considera que mi acción no es libre,
no cuando tenga alguna causa, sino sólo cuando tiene una clase especial de causa. [...]
[...] Si esto es correcto, decir que yo podía haber actuado de otro modo equivale a decir, en
primer lugar, que yo habría actuado de otro modo si hubiera preferido hacerlo; en segundo lugar, que
9
JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES
mi acción fue voluntaria en el sentido en el que, por ejemplo, las acciones del cleptomaníaco no lo
50
son; y en tercer lugar, que nadie me compelió a escoger lo que escogí; y estas tres condiciones se
pueden cumplir perfectamente. Cuando se cumplen, se puede decir que he actuado libremente.
Alfred J. AYER: “Ensayos filosóficos”
ACTIVITATS
1.  Busca en un diccionari o enciclopèdia de filosofia una poca informació sobre Ayer i la
seua filosofia i anota el que trobes.
2. Al primer paràgraf (línia 1 a la 12) s’indica per què apareix el problema filosòfic de la
llibertat i la causa que per a l’autor l’origina. Explica com i per què apareix tal problema.
Per fer-ho has d’analitzar el subjecte o subjectes de l’enunciació existents i esbrinar
cadascun què defensa.
3. Llegeix el text i localitza i identifica els connectors argumentals existents des de la línia 1
fins a la 27. A partir d’aquest treball realitza un esquema de l’estructura argumental del
text.
4. COMENTARI DE TEXT: basant-te en el que has fet a les preguntes anteriors sintetitza les
idees del text (línies 1 a la 27) mostrant en el teu resum l’estructura argumentativa o
expositiva desenvolupada per l’autor.. Indica i explica amb quins autors dels treballats
consideres que coincidiria afirmant açò, i amb quins discreparà.
5. A partir de la línia 28 l’autor parla del constrenyiment de la voluntat i del fet que aquesta
tinga una causa per a actuar. És el mateix o estableix ell alguna diferència entre aquestes
expressions? Explica-ho a partir de l’exemple del cleptòman, de la persona influïda per
altra o del neuròtic.
6. Indica i explica quines són les tres condicions que s’han de donar, segons Ayer, per poder
dir que hem actuat lliurement.
7. Inventat un exemple, propi semblant al del cleptòman, però d’una acció lliure quotidiana
de la teua vida en la qual actues lliurement en la qual estiguen present aqueix tres
condicions. A continuació indica, i seguint l’exemple que t’has inventat, quan podríem dir
que no actuaries lliurement, canviant alguna de les tres condicions de les que parla Ayer.
10
LA LLIBERTAT: SOMNI O REALITAT?
5. LA LLIBERTAT, QUELCOM EXTERIOR O INTERIOR A NOSALTRES?
Material:

text de "Pláticas” d’Epictet

text de “Així parlà Zaratustra” de Friedrich Nietzsche
Per acabar la nostra reflexió sobre la llibertat,. sobre el peculiar animal que som i sobre la
particular activitat que és la filosofia caldria abordar una qüestió que d’alguna manera ja havíem
abordat; però en aquesta ocasió anem a emfasitzar el costat contrari. Al text de Hobbes aquest
havia definit l’home lliure com aquell que actua voluntàriament sense ser destorbat. Semblantment
Ayer també oposava la llibertat al constrenyiment, que no a la causalitat. Per dir-ho gràficament,
per ells l’home lliure pot veure coartada la seua llibertat per pressions exteriors i deixar de ser-ho.
Abordem ara un text d’un autor clàssic, Epictet, que no sembla que considere que el perill per a
l’home lliure provinga des de fora.
– Quienquiera, entonces, que por otro puede ser impedido y apremiado, sin vacilar di que no es
libre…
¿Así, entonces, muchos amos tenemos?
Así es. Que, en efecto, las mismas cosas antes que esos tenemos por amos; y ellas son
5
muchas. Por ellas fuerza es también que quienes han en ellas alguna potestad sean amos: porque
nadie al mismo Cesar teme, sino a la muerte, el destierro, la confiscación de los bienes, el presidio, la
degradación. Ni quiere nadie al Cesar, como no sea éste de mucho mérito, sino riqueza queremos,
tribunado, pretura, consulado. Mientras tales cosas queramos y odiemos y temamos, fuerza será que
quienes han potestad en ellas sean amos nuestros. Por eso mismo como a dioses a aquellos
10
reverenciamos: pensamos, en efecto, que “quien tiene potestad en el mayor beneficio es un dios”…
Tu, entonces, dice uno, ¿eres libre?
Eso quiero, por los dioses, y les ruego, pero todavía no puedo encararme con los amos, 3 aún
honro a este corpezuelo, y tengo en mucho el conservarlo cabal, aunque cabal no lo posea. Mas
puedo mostrarte a un hombre libre, para que no busques más ejemplo. Diógenes era libre. Y esto
15
¿cómo? No porque de libres viniera (no era así, en efecto), sino porque él mismo lo era, porque había
arrojado todos los asideros de la servidumbre ni había manera cómo nadie le llegase ni por donde le
cogiese para esclavizarle. Todo de buen dejo lo había apenas prendido. Si de su hacienda echabas
mano, te la cedía antes que perseguirte por ella; si del pie, el pie, si de todo el corpezuelo, todo el
3
Recordem que “amo” és tot allò que ens tiranitza, com per exemple el cos que ara al·ludeix, la tirania del qual
encara no ha aconseguit evitar.
11
JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES
corpezuelo; con la familia, los amigos, la patria (universo), lo mismo…“Por qué, entonces,” dirá uno “le
era posible”: “Porque este corpezuelo no lo estimo mío, porque no he menester de nada, porque la
20
Ley (universal) para mi lo es todo, y lo demás, nada”, 4 Esto fue lo que le permitió ser libre.”
EPICTET: “Pláticas”
ACTIVITATS
1.  Busca en un diccionari o enciclopèdia de filosofia una poca informació sobre Epictet i la
seua filosofia i anota el que trobes. Fes el mateix de Diògens de Sínope i indica a quina
escola filosòfica pertanyia (en castellà Diógenes de Sínope).
2. De les línies 1 a la 10 l’autor afirma que no és lliure qui encara té molts "amos". Per què
afirma açò? Explica quin significat té en aquest text aquest concepte i quins exemples posa
(recorda especialment el que parla del respecte al César). Hi estàs d'acord amb el que hi
diu?
3. Igualment al text, a partir de la línia 12, reflexiona sobre si ell és lliure i posa un
contraexemple de la seua situació: Diògens. Per què era aquest lliure i ell encara no?
Explica a quin preu aconsegueix Diògens aqueixa llibertat i reflexiona sobre si consideres
tu que Diògens és o no lliure.
4. A partir d’aquest text i de tot allò vist en la Unitat Didàctica elabora una minidissertació –
recorda alguna de les pautes de la Unitat Didàctica Zero– reflexionant sobre la següent
qüestió: Som lliures quan fem el que el cos ens “demana”? Analitza i reflexiona la forma de
vida de la joventut actual al voltant de l’anomenat “culte al cos” i considera en quina
mesura són lliures o no. Indica en la teua xicoteta dissertació quins serien els “amos” que
avui ens esclavitzen (Compte que no es tracta de personalitzar, de buscar persones o
institucions externes, sinó de buscar en nosaltres hàbits, costums, dependències...)
I per concloure aquesta Unitat Didàctica ací tens una lectura de Nietzsche. Aquest filòsof
es converteix, al final del segle XIX, en el gran crític de la societat que començava a definir-se com
una societat de masses, uniformitzada i “borregitzada”. Enfront del que definia com una “moral
d’esclaus”, és a dir, d’aquells que no tenen personalitat, i tan sols son seguidors de les normes
imposades i dels patrons establerts, ell proposava una “moral de senyors”, de creadors,
dels que erigeixen els seus propis valors i criteris. Des d’aquesta clau de lectura és com cal llegir
4
12
Citació que Epictet insereix de Diògens.
LA LLIBERTAT: SOMNI O REALITAT?
aquest text filosòfic, de caire metafòric com tota la seua filosofia, que gairebé sembla una faula o
un conte infantil. Però no ens deixem enganyar, ens enfrontem a un fragment filosòfic,
possiblement un dels fragments més conegut i analitzat de la filosofia. En ell el filòsof alemany
relata quines transformacions ha de sofrir l’esperit, l’individu, per passar d’aqueixa moral o societat
d’esclaus a una moral de senyors. Ens va a parlar de les transformacions que hem de seguir, que
ha de seguir el nostre esperit, per esdevenir “nen”. Els xiquets i xiquetes, que estan descobrint –
construint– el món, es caracteritzen precisament perquè el seu pensament és un PENSAMENT
INQUIET, ja que, altrament, no serien xiquets o xiquetes. De manera que amb el text d’aquest
filòsof alemany, defensor d’una doctrina filosòfica anomenada de l’”etern retorn”, “retornem”
exactament al nostre punt de partida. Començàvem explicant què era això de la filosofia amb
aquell text de Toulmin que en explicava les “preguntes filosòfiques” que es feia quan era xiquet.
Per ser més exactes, començàvem la nostra reflexió amb un acudit de Mafalda, prototipus de
xiqueta inquisidora i inquieta. Concloguem-la reflexionant amb Nietzsche sobre la necessitat de
convertir-nos en xiquets i xiquetes –tot just ara que per la vostra edat ja heu deixat de ser-ho– per
ser realment lliures.
De les tres metamorfosis de l’esperit us parle: com l’esperit es converteix en camell, i el camell
en lleó, i el lleó, a la fi, en nen.
Moltes coses feixugues hi ha per a l’esperit, per a l’esperit fort, que sap suportar, en el qual
habita el respecte profund: coses més feixugues, i àdhuc les més feixugues, és el que deleja.
“Què és feixuc?”, així pregunta l’esperit que sap suportar, i s’agenolla, com el camell, i vol anar
5
ben carregat […]
[...] Totes aquestes coses, les més feixugues de totes, es carrega al coll l’esperit que sap
suportar: com el camell que, ben carregat, corre al desert, així corre ell pel seu desert.
Però en el desert més solitari té lloc la segona metamorfosi: aquí en lleó es converteix l’esperit,
10
vol fer presa de la llibertat i ser senyor al seu propi desert.
Aquí cerca el seu últim senyor: es vol tornar el seu enemic, i l’enemic del seu últim Déu, per
assolir la victòria lluitar amb el gran drac.
Quin és el gran drac al qual l’esperit no pot seguir anomenat Déu i senyor? “Tu has de” 5
s’anomena el gran drac. Però l’esperit del lleó diu “jo vull”.
5
Que el nom del drac siga “Tu has de” fa referència a la concepció de l’ètica moderna sorgida de Kant, el qual
considerava que l’individu modern havia de guiar la seua conducta segons un imperatiu anomenat categòric, un
imperatiu general que està per damunt de tota ordre o codi moral concret d’un grup cultural o religiós. Precisament un
imperatiu és una ordre, que per a Kant no dicta ningú, sinó la raó, ordre que adoptaria l’expressió “tu has de...” L’individu
kantià està sotmés a una mena de regla o llei moral formal que la raó no pot deixar de reconèixer com a una ordre que ha
13
JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES
“Tu has de” li barra el pas, resplendent com l’or, una bèstia coberta d’escata, i damunt cada
15
escata brilla rutilant “tu has de”
Valors mil·lenaris brillen en aquestes escates i així parla el més poderós de tots el dracs: “Tots
els valors de les coses brillen en mi.”
“Ja han estat creats tots els valors, i tots els valors creats sóc jo. En veritat, no hi ha d’haver
cap més “jo vull”!” Així parla el drac.
20
Germans meus, per què cal el lleó a l’esperit? Per què no n’hi ha prou amb la bèstia de càrrega
que renuncia i respecta?
Crear nous valors –tampoc el lleó no és capaç de fer-ho: però crear-se llibertat per a noves
creacions, això sí que és capaç de fer-ho el poder del lleó.
Crear-se la llibertat i un sagrat no àdhuc enfront del deure 6: per això, germans meus, cal el
25
lleó.
Prendre’s el dret de nous valors –això és la presa més horrible per a un esperit que suporta i
que respecta. En veritat, això és una rapinya per a ell i una cosa pròpia d’una bèstia de rapinya.
Antany el “tu has de” l’estimà com la seua cosa més sagrada: ara li cal trobar il·lusió i caprici
fins i tot en allò més sagrat, perquè robi la llibertat del seu amor: per a aquest robatori es necessita el
30
lleó.
Però digueu, germans meus, què pot fer el nen que no hagi pogut fer el lleó? Per què el lleó
rapinyaire s’ha de convertir encara en nen?
Innocència és el nen, i oblit, un no començament, un joc, una roda que dóna voltes per si sola,
un primer moviment, un sagrat dir sí.
35
Sí, per al joc del crear, germans meus, cal un sagrat dir sí: l’esperit vol ara la seua voluntat, el
que havia renunciat al món es guanya el seu món.
Tres metamorfosis de l’esperit us he contat: com l’esperit es convertí en camell, i el camell en
lleó, i el lleó, a la fi, en nen.
Així parla Zaratustra. I aleshores s’estava a la ciutat anomenada La Vaca multicolor.
40
Friedrich NIETZSCHE: “Així parlà Zaratustra”
de seguir. L’ètica kantiana és una ètica que giravolta, de fet, sobre la noció de deure (tu has de...) Es per això que l’ús
d’aquesta expressió en el text de Nietzsche ens remet a la concepció kantiana de la moral, concepció que formaria part
d’aqueixa moral d’esclau de la que hem parlat.
6
14
Recordem que acabem de dir que el deure és la noció central a l’ètica moderna kantiana.
LA LLIBERTAT: SOMNI O REALITAT?
ACTIVITATS
1. Realitza una anàlisi semàntica de tots el conceptes que Nietzsche atribueix o nega a
cadascuna de les tres metamorfosi de l’esperit (camell, lleó i nen). Per fer-ho elabora una
taula tripartida.
2. Explica quina relació s’estableix entre el lleó i el drac. Podria el lleó ser lleó si no existís el
drac? Explica-ho.
3. Quina de les tres figures creus que representa per a Nietzsche la millor transformació de
l’esperit i quina la pitjor? Podria passar-se directament de la primera a la tercera? Explica
aquesta qüestió pausadament.
4. Explica, a partir d’aquestes tres transformacions, i especialment a partir de les
característiques que Nietzsche atribueix al nen, què entén aquest autor per llibertat i
contraposa la seua opinió amb les dels altres autors analitzats (Hobbes, Ayer, Descartes...).
Indica, en la teua redacció, amb quina concepció de la llibertat –que no ha de ser
necessàriament la de Nietzsche– et quedaries tu.
5.
A partir de tot allò treballat en aquesta Unitat Didàctica elabora una minidissertació
–recorda alguna de les pautes de la Unitat Didàctica Zero– reflexionant sobre la següent
qüestió: La llibertat: somni o realitat”?
15