Història de les publicacions festeres en la nostra Comunitat

Història de les publicacions festeres en la nostra Comunitat

Història de les publicacions festeres en la nostra
Comunitat
Quan un escriu se sent lliure. El llapis llisca i sap reflectir amb total entrega els nostres més apartats i típics
llocs, els nostres costums i tradicions,
i considerant-se com el cronista lluminós d’una festa, d’una terra.
El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià
EDITA:
Associació Cultural Foguera Avinguda de Loring-Estació
DIRECCIÓ I COORDINACIÓ:
David Sánchez
TEXTOS MONOGRÀFIC:
Santiago Agulló
Julian Arribas
Jaume A. Beltran
Ramón Estellés
Beatriz Fernández
Juan Granell
Chelo Moya
Armando Parodi
Juan José Pérez
Juan Vera
FOTOGRAFIES:
Francisco Rodríguez “Cuco”
Daniel Raspeño
Roberta Buono
Reme Vélez
Tony Díez
Javier Valls
Blog Fotos de Hogueras
Malaltdefalles.com
DISSENY PORTADA:
Panal Fallero
DISSENY, IMPRESSIÓ I FOTOMECÀNICA:
Gràfiques Ofibook
TRADUCCIÓ TEXTOS AL VALENCIÀ:
Oficina Municipal de Promoció del Valencià de l’Excm. Ajuntament d’Alacant
DISTRIBUCIÓ:
Foguera Avd. de Loring-Estació.
Carrer Vázquez de Mella, 11 – baix
[email protected] - www.hoguera-loring.com
DEPÒSIT LEGAL:
A 250-2013
AGRAÏMENTS:
Mª Josep Mira, per la seua col.laboració en la correcció y traducció de textos, als col·laboradors literaris per la
seua ajuda desinteressada, als amics de Panal Fallero per apostar per nosaltres, a Gràfiques Ofibook per la seua
professionalitat, a tots i totes els que d’una o altra manera participen o han fet possible aquest llibret, i la importantissima labor que exerceixen sempre les empreses i cases comercials.
La Foguera Avda. De Loring-Estació no assumix les opinions dels autor o les autores que han col.laborat en esta publicació.
Índex
Llibrets de Fogueres 1928. Anàlisi i Conclusions,
per Armand Parodi
La història de les falles als llibrets, un capítol fonamental: La falla artística i la consolidació de
la festa, una diatriba (1903-1936),
per Ramón Estellés
Col·laborador de la Revista Federació de Falles del Sector Benicalap-Campanar de València
Págines de festa en Elda,
per Juan Vera
Cronista Oficial Falles d’Elda
Col.laboració de Chelo Moya
Presidenta Junta Central de Falles d’Elda
El llibret d’Elda,
per Juan José Pérez
President Falla José Antonio Las Trescientas d’Elda
Els llibrets de festes a Sant Vicent del Raspeig,
per Santiago Agulló
Comisió Municipal de Festes de Sant Vicent del Raspeig
Llibret de Falla,
per Julián Arribas
Col.laboració de Juan Granell
1r tinent d’Alcalde de Borriana
Llibrets, història i evolució a Torrent,
per Beatriz Fernández
Fallera Major de Torrent 2014
Fins on m’arriba la memòria...,
per Jaume A. Beltran
Delegat de llibret de la Gaiata 8 Portal de L’Om de Castelló
Loring 2015
Guia Comercial
LLIBRETS DE FOGUERES 1928.
ANÀLISI I CONCLUSIONS
Armando Parodi Arróniz
Bibliografía de las Hogueras de San Juan de Alicante . Miguel Castelló
Villena. 1957 .
Bibliografía que consta del año 1928 . (Archivo Armando Parodi)
Portada de la Bibliografía de las Hogueras de San Juan de Alicante
Miguel Castelló Villena. 1957 (Archivo Armando Parodi)
Han passat quasi sis dècades des que Miguel Castelló Villena
publicara, el 1957, la seua Bibliografía de las Hogueras de San
Juan de Alicante, Premi «José María Py Ramírez de Cartagena» de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics, el primer treball d’esta índole que es fonamentava en
la producció escrita sobre Fogueres de Sant Joan, del qual
s’editarien tan sols 300 exemplars numerats.
Profund coneixedor de la Festa, fins al punt que de xiquet ja
plantava, al carrer on tenia ubicada la residència la seua família, xicotets monuments foguerers, el llavors secretari de
la Comissió Gestora presidida pel seu oncle, Gastón Castelló,
situava en el seu perfecte context el concepte, la raó i els
continguts del llibret en l’escrit que prologava la seua obra:
Desde que en el año 1928, José M.ª Py y Ramírez de Cartagena trasplantó de Valencia la belleza de sus «fallas» para darle
forma a nuestras «Fogueres» es mucho lo que sobre ellas se
ha escrito.
Todos conocemos que por cada Comisión de Distrito se editan unos «llibrets» donde junto a la explicación, más o menos graciosa de la «foguera», se publican las fotografías de
sus «belleas», los «foguerers», relación de su comisión y algún que otro artículo literario, en muchos casos con firmas
de prestigio que desean colaborar y darle con ello categoría
a estas modestas publicaciones. Estas publicaciones en sí,
son la Historia de nuestras Hogueras y nuestras Hogueras,
no cabe duda de que ya forman parte de nuestra historia
local.
Però, ni la seua posició privilegiada en la Comissió Gestora,
ni les seues entrevistes personals amb presidents i membres
de gestores i corporacions municipals anteriors, ni la seua
magnífica relació amb el llavors arxiver municipal, Augusto
Fresneau, van aconseguir completar esta primera relació
d’obra escrita de les Fogueres, especialment en els seus primers anys. Només el pas de les dècades, amb la investigació i aportacions de foguerers i barraquers, han aconseguit,
a poc a poc, anar completant esta bibliografia, encara que
amb les lògiques llacunes de desconeixement, a vegades,
de si este o aquell llibret es va publicar, o tal vegada si se’n
conserva o no algun exemplar en qui sap quina biblioteca o,
pitjor encara, en quines golfes.
6
Abordarem en este treball els llibrets del primer any de la
Festa a què d’alguna manera s’ha pogut accedir, tractant de
fer-hi una xicoteta aportació a l’obra de Miguel Castelló Villena, alhora que donar a conéixer el seu peculiar llenguatge,
estètica i continguts, inclosa l’omnipresent i, d’altra banda,
imprescindible publicitat per al seu finançament.
En l’exercici fundacional de Fogueres de Sant Joan, d’acord
amb la documentació que es conserva en els expedients de
l’Arxiu Municipal d’Alacant, es plantarien un total d’onze
monuments foguerers. En l’esmentada bibliografia únicament es contempla l’edició d’un llibret, el corresponent a la
Foguera Barrio de Benalúa, guanyadora d’esta primera edició de la Festa. Des de la seua publicació el 1957, han eixit
a la llum d’altres tres llibrets: Alfonso el Sabio, San Vicente, Barrio San Fernando y adyacentes, foguera erròniament
adjudicada a l’actual del Mercat Central, probable origen de
diverses comissions festeres en anys posteriors; Avenida de
Méndez Núñez, hui Foguera Rambla de Méndez Núñez; i
Plaza de la Reina Victoria, actualment Foguera Calvo Sotelo.
Els quatre poden ser consultats, originals o facsímils, en la
col•lecció que es conserva a l’Arxiu Municipal d’Alacant.
No hi ha constància que foren publicats els llibrets de les
comissions Alfonso el Sabio-Pablo Iglesias —actual Alfons
el Savi—, Barriada Obrera de María Auxiliadora —hui Barri
Obrer—, Pérez Galdós-Belando —Benito Pérez Galdós—,
Plaza de Alfonso XII —equivalent a l’actual Foguera Oficial,
si bé llavors constituïa un districte propi—, Plaza de Isabel
II —hui Plaça de Gabriel Miró—, Plaça de Roger —més que
una foguera, un ninot de carrer plantat als voltants de l’actual plaça de l’Ajuntament, en una placeta desapareguda
en la remodelació de la zona el 1955—, i Plaza de Ruperto
Chapí. Amb l’excepció que Alfonso el Sabio-Pablo Iglesias i
Pérez Galdós-Belando es constituïen en una única comissió
que va plantar dos monuments, com queda àmpliament demostrat tant en la seua sol•licitud de plantà, com en l’edició
conjunta de llibret en el següent exercici foguerer, i especialment en l’acta d’escissió en dos districtes independents en
Reunió de Comissions de data 8 de juliol de 1929, amb vista
al tercer any de Fogueres.
No pareix existir-hi una pauta clara de confecció i continguts
en els llibrets que es conserven de 1928, només un conté re-
lació de comissionats i de carrers del districte i, òbviament,
en cap apareix la «bellea», ja que tal figura no sorgiria fins
al 1932. La conclusió és que els llibrets d’esta època tenien
com a principal, a vegades única comesa, donar a conéixer el
monument que es plantaria als carrers o les places dels districtes foguerers, raó per la qual el seu contingut es limitava
a l’explicació d’este, la necessària publicitat, fonamentalment del mateix districte, i alguna aguda aportació literària,
utilitzant-se quasi exclusivament el valencià d’ús quotidià a
Alacant, generalment en vers i amb important contingut humorístic, no exempt al control de la censura, fortament crític
cap a la societat alacantina i els problemes i carències de la
nostra ciutat.
Passem a conéixer al detall els quatre llibrets que han arribat
fins a nosaltres.
Llibret de la Foguera Barrio de Benalúa 1928
Els epígrafs de Miguel Castelló en la seua obra solen reflectir
el contingut de la portada del llibret. Així, este únic exemplar
arreplegat d’este primer exercici foguerer, indexat com «1a»
per l’autor, el transcriu en la seua totalitat, inclòs l’apunt que
reproduïx l’esbós de la que seria foguera vencedora.
1a.— Añ 1928. Fogueres de San Chuan del Barrio de Benalúa.
«Llibret» de la explicació de la Foguera «Parada y Fonda». Alacant 23 de Chuñ de 1928.
112 x 170.— 16 pág. numeradas.— Boceto de la Foguera.
Imp. Lucentum. Alicante.
(Bibliografía de las Hogueras de San Juan de Alicante, 1957)
Amb l’encapçalament «Teatro Benaluense / Espectacul sensasional / Explicasió de la nostra Foguera de 1928», comencen
sis pàgines d’explicació del monument, amb una xicoteta
introducció en prosa, i versos precedits per un «Se alsa el
teló», tot això en el valencià a l’ús en l’època, firmats per
Adolfo Biedma. Curiosament, en el transcurs d’esta només
es menciona un dels artistes, en concret a José Marced, del
triplet que van completar Gastón Castelló i Juan Such. La síntesi la podem trobar en la seua sol•licitud de plantà, d’esta
manera:
Portada del llibret de la Foguera Barrio de Benalúa 1928 (Archivo Municipal de Alicante)
...uno de los pasoniveles de la compañía de ferrocarriles M.
Z. A. a la entrada del Barrio, en el momento que está la barrera puesta y por lo tanto el tránsito interrumpido; un tranvía eléctrico está detenido; el conductor y cobrador se han
quedado dormidos, como también participan del sueño el
público que ocupa el coche. A un lado del tranvía hay un carretón y encima una banasta llena de pan, que un panadero
conducía y que ha quedado dormido sobre ella. Al otro lado
un huertano con un borriquillo portador de cestas de brevas, se entretiene comiendo brevas. Y en la parte posterior
del tranvía se levanta un pedestal sobre el cual contempla el
panorama la escultura del paciente “Job”.
Todo esto montado sobre una base rectangular de ocho metros de largo, cuatro metros de ancho y un metro ochenta
centímetros de alto decorada y en el centro de cada uno de
los cuatro lados, pintada una alegoría del Barrio...
I este és el desenvolupament complet, tal com apareix en
les pàgines del llibret:
La escena representa un tranvia detengut, davant la barrera
del pas a’ nivell que té la Compañía de M. Z. A. y que separa
este populós barrio de la Capital, perchudicant a la industria
y comers de estos veins y entorpint la circulasió chineral de
particulars. En primer terme es veu la valla tirá y darrere y
detengut el tranvía ple de pasachers que no se impasienten
ya perque la fam y la inersia els ha amodorrat e insensibles a
tot, dormen en el millor dels mons.
7
El conductor també ronca, sentat al estribo y el cobraor,
apretant la cartera, sa queat torraet. ¡El pobre! Chunt a la
barrera, apareéis un burret que no dorm, pero se u pren en
la filosofia que caracterisa a eixos animalets que se adapten
a toto y no saben lo que son inchustisies; el arriero, en conte
de aprimarse se ha fet mes gros; segurament la cólera l’unflá
o es de manchar bacores.
En ultim terme, sobre un pedestal, apareix la figura monumental de JOB, simbolisant la pasiensia de estos veins, que a
pesar de tot disfruten de un bon humor envechable y
SE ALSA EL TELÓ
Distinguia concurrensia
que contempla en la pasiensia
que ham construit LA FOGUERA.
Un poeta improvisat
explicarla ha procurat
en versos no de primera.
Fer versos, recaudasió,
asistir a la sesió
que celebrem tots es díes,
pintor, si es presis pintar,
y en tots y en tot treballar
no s’poen demanar golleríes.
La voluntad e intensió
de cumplir la obligasió
que tenim en el veinat
es molt gran y molt sinsera
mes, cavallers, la mollera
yo crec que ya sa calfat.
«Buscando yo, como vos,
a mi amor empresas grandes»
va pensar la comisió
hay que idear lo millor
pa posar una pica en Flandes.
Y pensat y calculant
que sin disputa Alacant
de seguir u agrairía
diguerem: lo mes chocant
es la detensió constant
del que ha de anar en tranvía.
8
Y dit y fet: LA FOGUERA
ascomensa en la barrera
tancant la sirculasió
después el tranvía corcanse
esperant para el avanse
que ixca el tren de la estasió.
Els passachers tots dormint:
algú somía que vivim
en un mon privilechat.
Una dona vá en tercera
y porta una esparraguera
que en el tranvía sa enrreat.
Al conductor la vigilia
li fá pensá en la familia
que está esperanlo en sa casa
y com pasen moltes hores
mata la fam en bacores
el arrier que es un guasa.
Un chic en un carretó
se aprofita de lo bó
de les nits que no ha dormit
mentres el pá se fa dur
y el posará en un apur
per no haberlo repartit.
JOB, que presidix la escena
mos fá una cara de pena
que es el orgull del artista
y en la má al pit asegura
que es una gran amargura
que esta barrera subsista.
Hay en la base una escena
de un carreter que en gran pena
veu el seu carro atascat
y es que en este Benalúa
cuan plou fá falta una grúa
pa transportar al veinat.
En atre costat figura
en alarde de pintura
el Institut ben patent
y no han trobat millor nom
que titularlo Orfeón
per el concert permanent.
Pues els gosos nit y día
mos fan oir la armonía
del seu lladrit destemplat.
Voríem en satisfacsió
que anaren en la cansó
a un puesto mes apartat.
En el tercer la ilusió
mos fá vore un gran camió
regant els carrers del Barrio
mes no creguen que es veritat
pues la triste realitat
es que no rega ¡ni un carro!
Y per fí cuant l’aire apreta
también voseo en la viñeta
que viure aquí es imposible
pues es tal la polseguera
que si es troba en mitch cualquiera
es perdut irremisible.
Tot está fet en malisia
per si alcansarem chustisia
en la nostra aspirasió
al temps que salta a la vista
que MARCED es un artista
que sab plasmar la intensió.
Si conseguirem a un punt
premi artistic y al asunt
yo sé que esta comisió
olvidant que ha luchat masa
se retiraria a sa casa
plena de satisfacsió.
Pues no mes se ha preocupat
de cumplir en el veinat
sempre explendit y galán
y sols desitcha en tot cor
viure tots en pau y amor
el añ que vé per San Chuán...
Completen el contingut del llibret cinc pàgines de «Versets
Taulineros» en clau d’humor, així com abundant publicitat,
quasi exclusivament del barri, sent d’este els següents anuncis, en l’orde d’aparició en el llibret:
•Carnecería «La Ideal» de José Compañ (Foglietti, 22)
•Tienda de Comestibles de Andrés Riera
•Confitería y Pastelería de Pilar Ruiz (Pérez Medina, 8)
•Tienda de Comestibles de María Lledó (Navarro Rodrigo, 10)
•Gabriel Soler Ivorra. Practicante en Medicina y Cirugía. Peluquería
(Navarro Rodrigo, 9)
•Elineo García. Peluquería (Pérez Medina, 20)
•Sastrería de Francisco Cerezo (Foglietti, 18)
•Panadería de Alfredo Ros. Antiguo «Horno del Bacalao» (Carratalá, 11)
•Verdulería y Frutería «El Campeón» de Juan Vila (Navarro Rodrigo, 13)
•Kiosco de José Quesada (Navarro Rodrigo)
•Bar «La Amistad Benaluense». José Montesinos (Navarro Rodrigo, 4)
•«Casa Sogorb». Vinos y Comestibles Finos. Expendeduría de Tabacos
(Foglietti, 25)
•Salón Billares «Cervantes». R. Payá (Pérez Medina, 10)
•Panadería y Horno de Teresa (Arquitecto Guardiola, 13)
•«La Cordobesa». Tienda de Comestibles, Verdulería y Frutería de Juan
Ruiz (Pérez Medina, 18)
•Farmacia Moderna (Navarro Rodrigo, 27) —contraportada—
Se’n conserva un original a l’Arxiu Municipal d’Alacant.
Llibret de la Foguera Alfonso el Sabio, San Vicente, Barrio San Fernando y adyacentes 1928
Este llibret va eixir a la llum, procedent d’una col•lecció particular, arran de la recerca de materials per a l’Exposició del
75 Aniversari de les Fogueres de Sant Joan. Va ser una contribució molt interessant a la bibliografia de la Festa, ja que
aclarix determinats aspectes de l’any fundacional en què hi
havia dubtes de veracitat, especialment en allò relacionat
a l’atribució del monument l’explicació del qual conté, que
fins llavors es pensava que era de l’actual Foguera Mercat
Central. També suposa la primera aparició de la censura en
un llibret de Fogueres.
Com ja hem vist, este llibret no consta en l’obra de Miguel
Castelló, però podríem recrear-ne la forma d’indexar-lo reproduint els textos de la seua portada de la manera següent:
«Celuloide». Revista cinematográfica. Número extraordinario
dedicado a la Hoguera «Nunca es tarde...». Calle de Alfonso el
Sabio. Precio: 15 céntimos
Consta de vint-i-quatre pàgines numerades, incloses portades, i va ser editat en la Imprenta Lucentum, d’Alacant, se-
9
gons consta en la contraportada. Cal afegir-hi que reproduïx
un a un tots els ninots que compondrien les escenes de la
foguera. Tres d’ells van en portada, però intervé la censura
cobrint amb un rectangle negre el central. Segons pareix, no
a tots els personatges de la societat alacantina que s’anaven
a representar en el monument els va sentar bé el tracte que
se’ls donava, i al peu de la pàgina número tretze consta la
llegenda: «Este número ha sido visado por la censura». De
fet, en un significatiu escrit presentat a exigència d’esta, el
president de la comissió explicava que «alguna de las personas que se consideran molestadas por su inclusión entre
las figuras que dicha foguera se compone han manifestado
su disconformidad a esta comisión gestora, decidiendo, el
que suscribe, de acuerdo con los demás componentes de
comisión, suplicar a S. E. sea anulado el boceto presentado
y aprobado en el siguiente sentido», i continuava més avant
aclarint —i així ha quedat per a la posteritat—:
...simboliza la llegada de los Reyes Magos que son portadores de algunos regalos para obsequiar a las siete figuras
restantes, y, para completar el conjunto decorativo de la
foguera se agregan a la misma. Las figuras que componen
dicha foguera son: un Rey Mago vestido a la manera tradicional, un camello, un negro, y un conjunto de siete figuras.
Estas siete figuras para evitar erróneas interpretaciones se
presentarán sin vestir y desfiguradas en cuanto sea posible
con el anterior proyecto presentado.
Continuant amb el llibret, en la seua pàgina tres, que data
la seua publicació el 23 de juny, afig al rast de noms del districte els dels carrers Díaz Moréu, Calderón de la Barca i
Infanta —hui desapareguda, situat aproximadament entre
els actuals carrers de l’Horta i Primo de Rivera—, i diu que
el monument seria plantat «en la confluencia de las calles
de Alfonso el Sabio, San Vicente y Díaz Moreu», la qual cosa
queda comprovada d’acord amb les fotografies que se’n
conserven. Res a veure amb la ubicació tradicional del monument del Mercat. Destaquen com a organitzadors de la
comissió Francisco Ayela, Vicente Coloma, José María Conca
i Antonio Sirvent —cap d’ells consta com a comissionat en
la Foguera Plaza del Mercado 1929, que així es denominaria
llavors—; i menciona com a artista Miguel Carrillo, segons
projecte de «Simbosio», pseudònim la identitat del qual no
ha sigut possible esbrinar.
10
Portada del llibret de la Foguera Alfonso el Sabio, San Vicente, Barrio
San Fernando y adyacentes 1928 (Archivo Alfredo Campello)
Un altra dada molt significativa és el fet que no apareix
cap anunci de comerciants del Mercat d’Abastiment entre
l’abundant publicitat del llibret, cosa que sí que ocorre reiteradament a partir de l’exercici següent de la Foguera Plaza
del Mercado. I intercalada entre els anuncis està l’explicació
de la foguera, en set pàgines escrites en vers i castellà —excepte una en valencià—, firmades per «Tartarín-Hito», sens
dubte el conegut escriptor i caricaturista de Jaén, que passara la seua joventut a la nostra ciutat, Ricardo García López
«K-Hito», la qual cosa explicaria que s’usara el castellà, atés
que tota la seua obra literària està escrita en esta llengua. En
realitat, es tracta d’altres tantes crítiques a personatges de
la societat alacantina, representats com a senzilles carcasses de fusta amb els caps ben modelats —i probablement
ben recognoscibles—. En tots els casos, el nom ha sigut eliminat i apareix una «X» en el seu lloc, estant l’esbós del primer d’ells igualment cobert per un rectangle negre, encara
que es traslluu una figura tocant un violó. D’altra banda, és
lògic que més d’un es molestara, només cal llegir-ne uns versos de cadascun per a comprendre-ho:
Yo lo he visto complicado / en una conspiración / y por poco
fusilado...
Nunca ha sido liberal / este tipo figurante, vacuo e insustancial.
¡Hizo muy poco, Señor, / pero menos dejó hacer!
¡Él arma un lío, y con esto / ya se suele conformar!
Tota la vida plorant / y una llágrima penchant / que li mancha
la chaqueta!
Es la afición sin igual / que siempre tuviste al n... (nabo).
Ha sufrido los reveses / más amargos de la vida / acumulando
intereses.
Explicación de la foguera Alfonso el Sabio, San Vicente, Barrio San Fernando y adyacentes 1928 —7 escenas— (Archivo Alfredo Campello)
Com per a no molestar-s’hi. Però, el millor és deixar el lector que tracte d’identificar-los amb el desenvolupament de
l’explicació completa dels set personatges que conformen
les escenes de la foguera, que es reproduïx juntament amb
estes línies en el mateix orde d’aparició en el llibret. Estan
reproduïts d’un segon exemplar pertanyent a la col•lecció
personal d’Alfredo Campello. Un tercer exemplar, incomplet i en deficient estat de conservació, consta en la Biblioteca Gabriel Miró, que pertanyia a la desapareguda Obra Social
de la Caixa d’Estalvis del Mediterrani.
Vegem, per a concloure, alguns dels anuncis publicitaris continguts en el llibret, els pertanyents a tan productiu districte,
ja que d’este, se n’escindirien almenys mitja dotzena en els
dos exercicis foguerers següents, si bé són nombrosos els
de fora. Cal adveritr, no obstant això, el fet que no hi haja
cap comerç del Mercat d’Abastiment. Seguint l’orde en què
apareixen:
•«Casa Balaguer». Tostadero de Cafés. Comestibles Finos (Alfonso el
Sabio, 2)
•«Ultramarinos Finos de Santa Rita». Santiago Estevan (López Torregrosa, 16)
•Alfredo Botella. Representante de «Absenta Escat» (Liorna —López
Torregrosa—, 8)
•Sucursal de «El Río de la Plata» de Antonio Castillo. Sombrillas, Bolsos, Abanicos, Petacas, Carteras, Cinturones (López Torregrosa, 7)
•Alfredo Boix Berenguer. Mercería, Novedades, Calcetines, Paquetería, Artículos para Regalo. Perfumería (López Torregrosa, 21)
•Ultramarinos, Comestibles y Licores de Marca «La Esmeralda» (Infanta, 28 y Díaz Moréu, 1 y 3)
•Mercería y Novedades «Casa Rogelio» (Alfonso el Sabio, 4)
•Confitería, Pastelería y Repostería «La Azucena». Alejandro Samper
(San Vicente, 6)
•Horno y Panadería de Vicente Ferrando (Juan de Herrera, 18)
•«Bar Catiu» de Antonio Navarro (San Vicente, 2)
•«Relojería Sirvent» (Infanta, 23 y Avenida Zorrilla —de la Constitución—, 16)
•«Bar Petit Café» de José Doménech Vallés. Gran Salón de Billares (Alfonso el Sabio 1 y 3 y Pintor Sorolla, 3)
•Vicente Coloma. Almacén de Drogas y Productos Químicos para la
Industria. Artículos Fotográficos (Díaz Moréu, 2)
11
Llibret de la Foguera Avenida de
Méndez Núñez 1928
Este llibret pertany al fons donat a l’Arxiu Municipal d’Alacant per la família del desaparegut radiofonista i crític taurí
Raúl Álvarez Antón, poc després de la seua defunció. A l’estil
de Miguel Castelló en la seua bibliografia, podríem indexar-lo
d’esta manera, seguint el contingut de la seua portada:
Relació y explicació de tot lo que conté la Foguera de Méndez
Núñez. Añ 1928. Preu: 10 sentims.
Imp. «Lucentum».— San Fernando, núm. 28
Té vint pàgines, incloses les portades, si bé només estan numerades les interiors. La contraportada l’ocupa íntegrament
l’esbós de la foguera, amb el seu lema «Port-Peixquer».
El llibret aborda directament una extensa explicació de la
foguera obra de Manuel Gallud, a qui menciona en el seu
desenvolupament. El monument incloïa una mostra de l’enginy que, ja en este primer exercici foguerer, van demostrar
els seus artífexs: un xicotet aeroplà a motor, penjant d’un
cable estés de part a part de l’avinguda, del qual, al seu torn,
penjava una bacora. Quan s’activava el motor de l’aeroplà,
este feia girs continus sobre el pescador que rematava el
monument. Al voltant, hi havia diversos personatges que representaven d’altres tantes capitals de província candidates
a tindre un nou port pesquer, a veure «a quién le caía la breva». Este és el desenvolupament complet de les set pàgines
de «Explicació de la “foguera”»:
Ya estem clavats en faena,
la faena de explicar
el asunt de esta foguera
que ha costat pena y treballs
pa pensarla y para ferla,
pues lo que toca al vehinat,
llevant de algunos rumbosos
que se han portat regular
y han amollat les pesetes,
els demés, la machor part,
ni peganlos en els colses
els hau fet soltar un clau.
Pero en fi, siga com siga,
12
Portada del llibret de la Foguera Avenida de Méndez Núñez 1928 (Archivo Municipal de Alicante. Fondo Raúl Álvarez Antón)
la foguera se ha acabat
y com l’asunt de la pasta
mereix capitul apart,
anem a la explicasió
de aixó que hay dalt del taulat,
obra del mestre Gallut,
el artista de Alacant,
que igual que fa una foguera
forma en talla cualquier sant.
Pósen atensió els lectors
y no pérguen cap detall,
perque el que es lelo y se encanta
y no estiga a la que cau,
com se trata de bacores
que per l’aire van bolant,
es molt fásil que se quede
en la boca de dos pams.
Entrem en materia pués
y anem a lo prinsipal.
Ya se sap que es de Madrit
de ahon ixen les coses grans,
que per algo está la Cort
y els que fan y els que desfán,
y cuant de allí diuen «mut»,
ni Melquiades alsa el gall.
Tot aixó ve, para dir
que de Madrit van soltar
no fa molt, un aeroplano
en una breva penchant,
volem dir, una bacora,
el seu poquet clevillá,
Boceto de la foguera Avenida de Méndez Núñez 1928
Número extraordinario de Fogueres 1928 de la Revista «El Tio Cuc»
(Archivo Armando Parodi)
13
pa vore qui la agarrava
per la banda de llevant.
Puerto Pesquero li dien
a la «breva» clevillá,
y com se sap que la breva
es bacora, clar y ras,
y «a nadie le amarga un dulse»
com diuen en castellá,
van eixir sinc o sis llépols
a la olor de la carná,
o síga, de la bacora,
y en la boca de dos pams
esperant si a alguno d’ells
li caía rebecá.
Y Barselona y Valensia,
Huelva, Almería, Alacant
y hasta Málaga també,
dignament representats,
acudiren a Madrid
un dimecres per la esprá;
y com allí tenen meches
y dotors molt afamats,
dentistes de replaseta
y famosos merescals,
anaren a visitarlos
pa qu’estes autoritats
donaren el seu dictamen
después de ser escoltats;
y anaren entrant per turno,
uns darrere, atres davant,
a tots medinlos les boques
y repasant els quixals,
para comprovar de tots
qui la tenía mes gran
y tenía mes complet
y fort el ferramental.
Pero vale aquí, que el día
que estaven tan ocupats
repasant la ferramenta
y estaven examinant
qui sería el que tendría
el millor ferramentat,
eixe día tan solemne
tan grandiós y señalat
que Barselona y Valensia,
Huelva, Almería, Alacant
y Málaga, la de les panses,
14
en les boques de dos pams,
esperaven la bacora,
se presenta atre aspirant.
Saragosa, la baturra,
que aunque no te port de mar,
te el seu riu y el riu te peixos,
y este es motiu prou sobrat
para tindre Port Pesquero
de ponent o de llevant.
Y al reclamar Saragosa
es cuant se armá el carafal;
Huelva reclama pa ella;
grita Almería indigná;
Valensia se desespera
y diu, que ya que no fan
el tren directe a Madrid,
que li fasen Port Pesquero
perque te dret a peixcar;
Málaga rebenta de ira;
reclama en dret Alacant
y menfres tant fa camí
la del barret encarnat.
Va pasant el temps aixina
y la bacora no cau;
y mentres tant discutixen
en calor les capitals
quina te mes gran la boca
y mes complets els quixals,
el pardalot de les ales
en la bacora penchant,
va fent recaragolaes,
y res sería de extrañ,
que se acabara la ésca,
que anaren pasant els añs
y que al cap de tanta espera
se quedaren tots mocats.
***
Esta es la explicasió
y argument de esta foguera,
si no te mes intensió
no es perque la comisió
estiga dalt la figuera.
Completen el contingut del llibret dos aportacions anònimes, igualment en vers i valencià, de propòsit humorístic,
titulades «El novio de Magdalena. Bon chasco!» i «Cansons
de la Rambla», tancant una «Despedida» de la comissió, que
agraïx a aquells comerciants del districte que han col•laborat les seues aportacions, que es resumix en els seus últims
quatre versos, que són els següents:
Moltes grasies, cavallers;
que haiga salut y que dure
y al añ que ve, si Deu vol,
que vinguen atres y bufen.
El contingut publicitari, molt escàs —tal vegada per això
eixa despedida pareix més aviat un relleu—, és el següent,
íntegre i en l’orde d’aparició:
Portadilla del llibret de la Foguera Plaza de la Reina Victoria 1928 (Biblioteca Gabriel Miró)
•«Tinta Sama» (sin dirección)
•«La Parisién». Hijos de francisco García. Confitería, Pastelería, Repostería (Méndez Núñez, 28)
•José Carratalá. Agente Exclusivo para la Provincia de Alicante de
«Motos B.S.A.» (Sagasta —San Francisco—, 19)
•Librería General. Papelería y Objetos de Escritorio «Marimón» (San
Fernando, 32)
•«Hotel Restaurant Pastor». Propietario: Juan Pastor (Avenida Méndez
Núñez, 21)
•Vda. de Benavent y Llorca. La Primera Camisería de Alicante (Plaza
Castelar —desaparecida con la ampliación de la Rambla—, 1 y Altamira, 9)
•«Ferretería Ferrocarril». López y Rico (Méndez Núñez, 15)
•Fábrica de Muebles Antonio Bernad (Méndez Núñez, 13)
•«Matafuegos Biosca». Agente: G. Oliver Biosca (sin dirección)
L’escrit de sol•licitud de plantà és molt concís i a penes
dóna idea del contingut o significat del monument, segons
pareix perquè l’esbós que adjuntava, que no ha arribat a nosaltres igual que la resta dels d’este any fundacional, seria
bastant gràfic: «como se advierte por dicho boceto se trata
de representar una escena picaresca, aunque procurando
salvar en lo posible los respetos que se deben a la moral». És
evident que es van establir des de l’Ajuntament unes clares
consignes de què sí i què no podia representar-se o ser tema
central en estes primeres fogueres, a risc de no ser-ne autoritzada la plantà o que la censura mutilara o condicionara
el projecte inicial per a concedir-la. No obstant això, estem
davant de la que probablement siga la foguera més provocadora de totes.
Llibret de la Foguera Plaza de la
Reina Victoria 1928
Finalment, en deficient estat de conservació, este llibret,
clarament incomplet, ja que ni tan sols apareix l’esbós i la
publicitat és molt escassa, es troba en la col•lecció de la Biblioteca Gabriel Miró de l’extinta Obra Social de la CAM. Es
tracta de la primera publicació de l’actual Foguera Calvo Sotelo. La indexació bibliogràfica, seguint el que pareix la seua
portada, seria:
La Foguera de la Plasa de la Reina Victoria. 1928.
Imprenta García. Castaños, 47. Alicante
Afortunadament, després d’una portadeta del llibret, quasi
idèntica a la portada, conserva íntegra l’explicació del monument, amb el títol «Bona vista vecham...», en les pàgines
numerades de la tres a la huit, al final de la qual es menciona
que «esta falla fon proyectá y echecutá per el artista alicantí,
Chuan Esteve»:
Pera entendre esta foguera
no fa falta explicasió;
es una escena playera
de fasil composisió.
Estos ninots y pinturas
dihüen qué son y qué fan,
y en els gestos y postures,
per mes que mudes están,
están parlant les figures.
15
Es de un balneari vell
una caseta, que está
la pobra, feta un garbell
per tots els punts foradá...
els punts que en el estiu ya
que en barrina o en cincell
li donen gust a la ma
sempre al forat dedicá
pa clavar el ull per ell;
y la caseta que va
sufrint este desgavell
pareix que estiga corcá.
No cal dir que l’ascaleta
va al mar, que baix sol estar,
per mes que dins la caseta
també pot haver ¡la mar!
Buscant l’aigua está baixant
un tipo que es una alaixa;
dos punts la están esperant
com dos tiburóns mirant
a la náufraga que abaixa.
La bata mal ha tapat
de esta bañista el secret
y eixos dos, que els ha costat
sempre fer en la paret
pa mirar, un foraet,
ara, per casualitat,
sense buscar el forat
s’han trobat el forat fet:
Y els guajes que la visió
miren en tanta porfía
serán de eixa colecsió
de anfibios de profesió
que es pasen en l’aigua el día
16
Boceto de la foguera Plaza de la Reina Victoria 1928 Número extraordinario de
Fogueres 1928 de la Revista «El Tio Cuc» (Archivo Armando Parodi)
ansesos per la afisió
a la oceanografía.
Que la placha alicantina
pera el marisc no es maleja
y com l’aigua es cristalina
sol vores alguna almeja
y alguna boga marina.
La chica es una sirena
del aigua del mar amiga
y busca el mar de goch plena
sense sospechar que estiga
algú baix veenli la... esquena.
Deu de ser una nadaora
a chusgar per la figura,
pero com tota señora,
chillará cuan la blancura
dels peus toque en 1’aigua pura;
y es fará mes chillaora
cuant l’aigua guañant altura
li arribe hasta la sintura.
En la galería espera
un «pollo bien» fer conquista;
y quisá yacha peixquera
y afone el suro un bañista.
Res pues tendría de extrañ
que sense l’am ni el salabre
peixcara, perque en el bañ
a la ma sol vindre el mabre.
Y be podría agarrarlo
sempre que no es desespere,
que si es mou pot espantarlo,
mentres que es fásil peixcarlo
anant despau per raere.
Un agüelo vert ha fet
—o ya fet se l’ha trobat—
un forat en la paret,
y mirant per el forat
no te pa ell ningún secret
la caseta del costat.
¿Qué vorá que tan s’amorra
y en el forat el ull clava
y de tan de gust li chorra
al pobre agüelo la bava?
Quisá una visió real
del paraís terrenal,
y acás l’abre ahon estagué
la sensia del bé y del mal,
y hasta pot vore també
la poma que Adán prengué
y que al clavarli el quixal,
de la poma mos vingué
el pecat orichinal.
Dos gats dalt, en la teulá,
pareix que vachen a fer
alguna malá pasá,
que encara, fent calor ya
ells están com en chiner,
y aixina deuen saber,
que este sol es calfará.
No els vendría mal clavar
encara que fora un poc
del rabo en l’aigua del mar,
que es bon remey pera el foc
en que se van a cremar.
Perque segons la chent diu,
no ya res millor que un bañ
pera el calor de l’estiu...
y pera el de tot el añ
del que tinga el chenit viu.
Que un bañ, com ya sap la chent,
sempre ha segut la gran cosa
pera aquell que estiga ardent:
entra sí en el bañ mol calent
y sen ix fresc com la rosa.
Ademés, un bon consell
d’aseo es el bañ, que es ell
pa’l cos millor que la toña,
per que mos deixa la pell
sense aixo que digüen roña.
Per mes que molta chent hiá
que en un bañ no n’hauría prou
pera dexarla aseá;
y pa eixa chent de secá,
que sols es baña cuan plou,
fea falta una colá.
El bañ no sols mos refresca
y la pell mos limpia y baña;
també el aigua salá y fresca
del mar, si es traga, arma gresca
com l’aigua de Carabaña.
En fí, el bañ es de profit,
sempre d’ell algo bo es trau;
y com el cos ix humit
te seques, y ya vestit,
s’asten la roba, y en pau.
Esta es la ecsena de mar,
com una instantánea presa,
que aquí es vol representar;
no es pot esplicar mes clar,
ya es veu que hiá roba estesa.
Per acabar, sense que es conserve cap altre contingut, els
anuncis la publicació dels quals no s’ha perdut són els següents:
•Almacén de Paquetería, Drogas y Coloniales del País y Extranjeras
«Torras Hermanos y Cía.» (Teatinos —Barón de Finestrat—, 50 y Jerusalén, 4)
•«Arques y Bonmatí, Lda.». Automóviles «Chevrolet», «Pontiac» y
«Oakland» (Plaza de Isabel II —de Gabriel Miró—, 6)
•«La Imperio». Almacenes de Camisería y Corbatería. Agustín Vañó
(Sagasta —San Francisco—, 47 y 49)
•«Jurado y Uriarte». Cereales. Coloniales. Hierros y Aceros (sin dirección)
•Hijos de Blas Morales. «La Aduaneta». Almacén de Tejidos y Géneros
de Punto (Plaza Reina Victoria —Calvo Sotelo—, 5)
•«Servesa Baviera» (sense adreça) —probablement contraportada—
Tant de bo la publicació del present llibret de la Foguera
Avinguda de Loring-Estació 2015, servisca perquè algun més
d’este any fundacional isca a la llum, seria un granet d’arena
a la bibliografia de les Fogueres, però una gran aportació a la
història de la nostra Festa.
17
18
LLIBRETS
La història de les falles als llibrets, un capítol fonamental:
La falla artística i la consolidació de la festa, una diatriba
(1903-1936)
Ramon Estellés i Feliu
*Dec les fotografies que il·lustren aquest article a la gentilesa de Manolo Sanchis
Hui ningú no es platejaria si és adequat que a les falles les
denominem, també, monuments; però açò no sempre ha
sigut així. Si mirem cap arrere, vorem que, pel que fa a la
quantitat i a l’aspecte més o menys artístic de les falles que
s’han anat plantant al llarg de la història, hi ha una certa continuïtat relativa des dels anys trenta fins ací, amb l’abaixò
comprensible en el número de cadafals que es va produir en
la immediata postguerra i el parèntesi de la Guerra d’Espanya. És el cas, a més, que l’embranzida de les falletes infantils
es produeix en coincidència amb l’època republicana. Però
alguna cosa s’havia trencat quan va començar la tercera década del segle passat.
«Les falles de Sant Chusep
cada añ dechenerant
en sátira han perdut
per mes que guañen en art;
no son lo que deuen ser,
tot lo ruin criticar,
qu’es sense dubte sa misió […] »1
Trobarem la consumació d’una ruptura múltiple al llarg del
període que abasta des dels anys vint fins als inicis de la dècada següent. A l’entrada dels 30, el canvi ja està acomplit:
la falla artística és hegemònica, les falles s’han fet ames del
calendari festiu de la ciutat, i les falletes infantils estan preparades per ocupar un lloc que ja no deixaran.
Posat a estudiar els fets, tenia al meu abast materials diversos distribuïts en sèries més o menys completes en funció
del que les vicissituds històriques n’havien permés conservar. Com que allò que més m’interessava era albirar la posició dels protagonistes de la Festa, vaig mirar en primer lloc
els llibrets, com a realitzacions directes de les falles; un pas
endarrere, les revistes falleres, teòricament més proclius a
l’anàlisi distanciada i generalitzable, i, finalment, les opinions
al respecte publicades en la premsa diària per col·laboradors
especialitzats. No tenim enquestes que recullen les opinions
del carrer.
1 Llibret de la falla de la Pl. d’Emilio Castelar, 1930
Falla de la plaça de santa Mònica, 1920
L’àmbit cronològic de la recerca han sigut les dues últimes
dècades del segle XIX i les tres primeres del XX. Val a dir que
els llibrets, tot i ser, lògicament, la manifestació d’opinions
d’autors diversos, ofereixen una coherència cridanera en la
seua evolució a través del temps. Però els llibrets conservats
de finals del segle XIX són molt escassos, i no hi he trobat
dades interessants fins l’any 1903: s’inclouen, normalment,
en la introducció o el pròleg de la publicació.
«[…] les fogates
d’estores velles y draps
y burumballes y fustes,
qu’els mestres y els ofisials
de totes les fusteríes
cremaben la nit del Sant,
que demprés se transformaren
y damunt d’un carafal,
cuatre ninots plens de palla
y un cordell nugat al bras,
que un fallero, en mólta mélsa,
tiraba de cuart en cuart,
fent acsionar aquells nanos
entre risa cheneral,
han arrivat á l’altura
que ara veem, per be de l’art […] »2
2 Llibret de la falla de la Vallá de Sant Francesc, 1903
19
Com a complement i per poder fer l’adequat contrast, s’han
buidat les revistes falleres. Per a les opinions publicades en
aquestes, com a data més clara d’arrancada sol argüir-se la
ja tardana de 1912, l’any d’aparició de Pensat y Fet. Les publicacions falleres que, finalment, m’ha proporcionat notícies
interessants són: El Buñol, Estampa Fallera, La Falla, El Fallero,
Els Falleros, Les Falles Valencianes, Pensat y Fet, El Rayo i Taula
de Lletres Valencianes. Per a la premsa diària he pres com a
referent El Mercantil Valenciano.
Eren molts els crítics davant d’una evolució que semblava
anar en la direcció d’acabar amb una festa verdaderament
popular, i substituir-la per una altra d’escaparata i professionalitzada.
«Les famoses y típiques falles valencianes están pasant per una transformació que, sobre no llevarles
son mèrit primitiu y esencial, qu’es demostrar el ingèni festiu y satíric del pueblo soberano, els anyadix les
bellees incomparables del Art.
Ingèni y art s’agermanen ya huí en eixos hermosísims
catafalcs que han vingut á sustituir gloriosament a les
falles d’ahir, compòstes per cuatre pòsts y uns cuants
nanos de palla, vestits de deshechos del veinat. »3
El ben cert és que en les publicacions dels anys 30 i dels
immediatament anteriors hi havia plantejada una batalla
dialèctica contra un cert model de falla que semblava ja establit en l’època. El model quedava marcat per la incorporació
d’artistes plàstics a l’elaboració de les falles i el conseqüent
salt qualitatiu en la factura dels ninots i del conjunt, alhora
que per una millora progressiva dels materials; però, també,
per una certa relaxació del caràcter satíric del resultat, que,
en alguns texts es plantejava de manera dramàtica.
«[…] les falles porten dins elements que s’ajusten a
nostre carácter, alegre y rialler, ab un fondo de humorisme, qu’el distinguixen del de atres regións de
la nostra Espanya. No n’hi ha asunte al que’l nostre
poble no li trove la nota humorística, y aixina se dona
el cas que, fins les cuestións més greus y trascendentals, les que’n moltes ocasións son motiu de fondes
cavilacións y de series inquietuts, son tratades gráficament ab cuatre ninots de palla, que fan esclatar en
ruidoses carcallades.
Huí una moderna orientació trata de modificar el
esme d’estes festes ab les falles artístiques. No crech
qu’esta orientació s’òbriga camí, per lo manco mentres el carácter valenciá se sostinga pur. Lo día qu’esta festa es perga, com aixi mateix si arriba el temps
qu’arrinconem el teatro del nostre eminent sainetero
Escalante […], be podrá dirse que el centralismo castellá ha cumplit sa obra destructora regional, vestintnos al gust del figurí de Madrit. […] »4
3 Lluís Bernat, “El Ninòt de la Falla”, Pensat y Fet, núm. 2, 1913
4 T. Llorente y Falcó, “Les Falles de Sen Josep”, Pensat y Fet, num. 5, 1915
20
Falla del carrer de les Barques, 1899
1. Els inicis del canvi
A continuació, reproduïsc els pocs texts que he trobat que
intenten establir l’origen temporal del fenomen d’una forma
clara.
Si fem cas dels escrits extractats: el 1878 no existia encara
la falla artística, que començaria a fer-se present l’any 1895,
amb l’inici d’un canvi que estaria ja molt avançat a l’entrada
de la segona dècada del segle XX:
-‘El fill de Tonet’, dóna una data ben exacta en “Les falles a
través del temps”, que publica El Fallero el 1927
«1895, 14; (primer añ en que les falles adquiriren carácter artístic, sent premiá, per primer volta, per el
Rat-Penat y el Sircul de Belles Arts, la instalá en la plasa de la Pilota.)»
-Però la fita extrema ens l’ofereix López Chavarri en el número 22 de Pensat i Fet, publicat el 1928
«No sabíen de falles “artístiques” […] ni els que feen
els ninots se díen “artistes” […] ho llegím en el antic
periódic Las Provincias, aon se parla (día 17 de maig
de 1878)»
Falla de la plaça de la Pilota, 1898
21
2. L’opinió sobre la falla artística
als llibrets i a les revistes falleres,
un esquema:
Després de comparar els resultats que ofereixen aquests
dos mitjans d’expressió, es poden establir dues diferències
molt evidents:
–Les opinions on es mostra alegria pel canvi comencen, en
les revistes falleres, entre 1912 i 1914, més o menys quan desapareixen dels llibrets, en 1914. Potser, simplement, perquè
a les falles, la sensació que es vivia un canvi va desaparéixer
en favor de la d’una situació establida molt abans que entre
els col·laboradors de les revistes falleres.
–Les crítiques al nou model de falla en les revistes falleres
abasten el període 1915-1930, amb una eloqüent continuïtat,
mentre que en els llibrets comencen en 1925. Més allà de les
limitacions de les col·leccions conservades de llibrets, més
incompletes que les de revistes falleres, pot ser normal que
els inicis de l’autocrítica vagen per darrere del qüestionament que es fa des de fora.
Finalment, si volem cercar alguna explicació de l’arranc del
procés, es pot destacar l’escrit “La falla antiga y la falla artística”, de M. Sigüenza, publicat en 1922 en Pensat i Fet, que
cerca les possibles influències que van fer sorgir la novetat,
entre les quals esmenta el pintor Cortina i la seua falla del
Tossal o les falles artístiques plantades dins de la plaça de
Bous, per a la visió de les quals calia abonar entrada.
«I ¡aquelles eren falles! Desd’entonces a huí, les tendències
han cambiat, i en estos anys les falles han perdut l’agudea,
l’humorisme i la socarronería que deuen ser sa característica, com el sello de les “còses” del nòstre pòble.
Quisá influira en la nova orientació de la falla la genialitat del
plorat pintor Cortina, que feu una apoteosis de bòn gust en
la falla que plantá anys después en el Tròs-Alt; fon una nòta
esplèndida, molt admirá. A ésta seguirán les falles artístiques plantaes dins de la Plasa de Bòus, que se deixaven vore
abonant la entrá; i aixina, indudablement, ha anat formantse
la falla “artística”, qu’els Jurats pòc imparcials i els premis de
otorgació mal orientá, estimulen, hasta el present, en que
fer una falla es una cosa molt complicá: concursos de projèctes i presupòsts, part en la cantitat del primer prèmi (si per
casualitat se guanya), dret sobre’ls estandarts, etc. […] »5
5 M. Sigüenza, “La falla antiga y la falla “artística””, Pensat y Fet, núm. 14, 1922
Falla en la plaça de Bous, 1877
22
3. Selecció de textos dels llibrets
consultats:
3.a. Predomina la descripció del procés de canvi i se’n saluda el creixent to artístic: 1903-1914
Més allà de les referències genèriques a monuments, obres
d’art, etc., alguns llibrets incorporen comentaris que poden
aclarir el concepte: 67891011
«Se fija en més detalls tota la chent,
ya una cósa mal feta no es pót fer.
Busca el artiste un prémit…¡el primer!
y tots vólen eixir de lo corrent. »6
«[…] la Comisió de falla
está treballant tot l’añ […]
pa qu’el día Sen Chusep
ningú li chafe la ralla […] »7
«Es una cosa que no
pot estar millor pintá;
retocaeta y llepá
com pera una Exposició. »8
Distintes fases hi són exposades: la falla primitiva, la falla
amb crítica de veïnat ―amb moviment o sense― i la falla
artística, en què es millora la factura i canvien el temes que
seran objecte de crítica. Vet ací els texts més cridaners:
«[…] les fogates
d’estores velles y draps
y burumballes y fustes,
qu’els mestres y els ofisials
de totes les fusteríes
cremaben la nit del Sant,
que demprés se transformaren
y damunt d’un carafal,
cuatre ninots plens de palla
y un cordell nugat al bras,
que un fallero, en mólta mélsa,
tiraba de cuart en cuart,
fent acsionar aquells nanos
entre risa cheneral,
han arrivat á l’altura
que ara veem, per be de l’art, […]
Y en veritat qu’en Valensia
en asó molt ham guañat, […] »9
«Les falles qu’avans se feen
hui no podrien pasar,
pues totes se reduien
a cuestions de vehinat,
y en cuatre ninots de palla,
uns llistons y cuatre draps
ya tenien els falleros
el “auto de fé” arreglat.
Huí els artistes s’encarreguen
de fer la falla, y es clar, […]
les falles son monuments
qu’honren l’industria y les arts. »10
«Avans, d’estores y palla,
trastos y traches vellóts,
te plantaven una falla
en tres ó cuatre ninóts.
Y et posaven agüelóts
perseguint á la criá;
y buscant á les chiquetes […]
En cambi, mira huí en día […]
Art, Inchéni y Poesía.
Sinse insultar […]
cóm glorifica Valensia
al Talent, l’Amor, la Sensia,
y seguix la tradisió. »11
6 Llibret de la falla de la Pl. de Caixers, “La Falla Moderna”, 1920
7 Llibret de la falla dels carrers Pilar i Torn, “Prólec”, 1923
8 Llibret de la falla dels carrers Matías Perelló i Maestro Aguilar, 1928
9 Llibret de la falla de la Vallá de Sant Francesc, 1903
10 Llibret de la falla del carrer i Pl. de Sant Gil, 1908
11 Llibret de la falla de la Pl. de Collado, 1911
23
3.b. Es dóna notícia de canvis en l’objecte de la crítica: de la
de veïnat passem a una altra més general o política: 1911 a
1915 i 1925.
121314151617181920
«Huí ya no’s ridiculisa
lo qu’en atre temps’s fea,
sino allò que pot portarmos
algo de profit, sens mengua. »12
«Molt después se feu política
y un gran éxit va lograr
tratant de moralisar
per mich de la seua crítica, […] »13
« […] hui hiá que satirisar,
siga en serio ó en grasiós,
la maldat y els molts deféctes
qu’invadixen de moment,
qu’encanallen y envilixen […].
Fer pensar als individuos
en consells considerats
y ferlos vorer en la falla
la ruina y les maldats. »15
«Epoca III – “Falla de crítica”
«[…] seguí criticant la chent
monument,
y política huí en part
d’art. »14
«La falla prospera y es mes gran la
crítica,
y es el seu asunte de bous o política. »16
Sobta la consideració, en el primer text, del profit que hom
pot traure, o no, de la crítica de veïnat.
Llevat de la referència de 1925, aquests texts es concentren
en el període 1911 a 1915.
3.c. Contra la crítica de veïnat: 1911-1914 i 1919
«Huí ya no’s ridiculisa
lo qu’en atre temps’s fea,
sino allò que pot portarmos
algo de profit, sens mengua. »17
«Traure’ls drapets de vehinat
y durlos per lo carrer
fent burla d’una muller…
Crec que ni Deu ni sa Mare
dirán que asó dega ser. »18
«Hasta que ya interesats
ó per gust de mal ferir
tragueren á relluir
els drapets del vehinat. »19
«Grasies a Deu que una volta
la falla de Sent Josep
es un monument artistic
y no un chisme de carrer. »20
El procés sembla paral·lel a l’anterior.
12 Llibret de la falla del carrer de Sant Vicent (de fora), 1911
13 Llibret de la falla dels carrers de D. Juan de Austria i Dr. Romagosa, 1912. Es torna a
publicar al llibret de la falla de la Pl. dels Porxets de 1917, dins del “Prolec”.
14 Llibret de la falla del carrers de Gracia i Adreçadors, 1914
15 Llibret de la falla de la Pl. de Pellissers, “Preámbul”, 1915
16 Llibret de la falla dels carrers Soguers i Ripalda, titulada “Oriche de les Falles”,
1925. Distribueix la història de les Falles en l’etapa del ‘parot’ la “Falla de vehinat”, la
“Falla crítica”, que descriu com l’artística, i la de “Grupos solts”.
17 Idem nota 13, 1911
18 Llibret de la falla de la Pl. de Collado, 1911
19 Llibret de la falla dels carrers de D. Juan de Austria i Dr. Romagosa, 1912
20Llibret de la falla dels carrers Alt i de Sant Tomàs, 1919
24
3.d. Defensen un equilibri possible entre l’art i la sàtira:
1915, 1925, 1926 i 1927 21222324252627282930
«A la perfecsió está feta,
sent digna d’un estandart, […]
es en extrem incheniosa,
feta en sátira, grasiosa,
y plena del mes pur art. »21
«El inchenit d’un artiste
en arrogansia surchix
y lo tráchic hu reduix
á l’humoristic d’un chiste. »22
«La falla, per a ser falla, […]
Deu ferli joc un motiu
eminentment popular;
sense arribar “a la piu”
ni “a corregeta amagar”.
Y la magistral Deesa
de la folla inspiració,
deu tocar per un garró
als artistes de la empresa. »24
«Transformans’en monument
feu del Art lo seu senyor
maridache al qu’el talent
va donar vida y color
y huí la falla s’ufana
sent del poble la expresió
y entre burla y risa sana
fa del Art una missió. »25
«Huí s’alsa com tots els añs
la més inosent protesta […]
Mes el art la divinisa […]
y el berí es torna noblea
que es el crit de chentilea
de esta terra humilde y bona. »23
«Alguna idea seguix
el qu’echecuta una falla
pues es presís qu’ella tinga
chunt al art algo de grasia
y que critique una cosa
qu’es de lley el criticarla. »26
«I ací s’acaba, senyores,
l’argument que té esta falla,
que está feta per artistes
que son mestres en la sátira. »27
Pren continuïtat a partir de 1925, quan comencen les crítiques.
3.e. Planteja una opció fictícia entre dues categories inicialment oposades i es decanta per l’equilibri: 1923
«¿el carácter de la falla
deu ser Satíric o d’Art?
Yo em pense que convindreu
(es d’opinió cheneral)
que si lo crític cau bé,
lo artístic no senta mal. »28
3.f. Critiquen, per oposició, la nova moda: 1925-1930
1. El monument s’oposa a la falla
2. “típic”
«Ya no es roba vella que se ha de tirar,
son traches a posta lo que han de portar;
ya hian algúns grupos de valensianistes
que chusgant les falles, premien els artistes,
y algúns tant lluirse volen de moment
qu’enconter de falla fan un monument. »29
«Se pert lo tipiq i es de doldre,
se pert lo tipic, valensians; […]
Ni es fan les falles injenioses,
ni els llivrets tipiqs, inspirats, […]. »30
21 Llibret de la falla de la Pl. dels Caps (de les Herbes), 1915
22 Llibret de la falla de la Pl. dels Porxets, “¡Gloria á les falles!”, 1915
23 Llibret de falla dels carrers de Maldonado i Recaredo, 1925
24Llibret de la falla de la Pl. de Sant Francesc, “Portic”, 1925
25 Llibret de la falla de la Pl. de Sant Vult, 1926
26Llibret de la falla de la Pl. de Santa Creu, 1927
27 Llibret de la falla de la Pl. de Santa Creu, 1927
28Llibret de la falla dels carrers de l’Almodí i adjacents, 1923
29Llibret de la falla dels carrers Soguers i Ripalda, “Oriche de les Falles”, 1925.
30Llibret de la falla del carrer de Sant Miquel, 1925
25
3. “enginy”
«Alla en temps de la Naneta
la falla tot era inchénit
proclamaba nóstre cenit,
era falla de plaseta. […]
No’s coneixia el artiste
pues en draps y algun llistó
la fea en la comisió
un aprenent de ebanista. […]
la falla no’s lo que habia, […]
Pues hui tot es monument
tot es figura de sera,
l’asunt serio es lo que impera,
lo nostre va decaent…
La falla en clásic decréix […]. »31
4. Burla
«La falla que veus así
no té explicasió ninguna.
Es una de tantes… ¡Una
de les que se estilen huí!
Es una cosa que no
pot estar millor pintá;
retocaeta y llepá
com pera una Exposició.
Un monument acabat,
com son les falles del día,
que no tenen picardía
ni malicsia ni trellat. »32
5. Supeditada a l’art.
«Falla valenciana, la del tó humorístic,
que no’t supedites al sentit artístic
sempre fores falla de pensat i fet,
composá d’essenes, tipos de sainet. »33
6. “popular”
«No estem d’acord en l’idea
de plantar la falla “artística”.
Falla que no es popular
no hi ha qui la resistixtica (sic). »34
7. “sàtira” i “poques pessetes”
«Falles en poques pesetes,
qu’estiguen tal cual ben fetes
y tinguen satira y art, […]
ya no’s veuen en cap part! »35
8. Degeneren!
«Les falles de Sant Chusep
cada añ dechenerant
en sátira han perdut
per mes que guañen en art;
no son lo que deuen ser,
tot lo ruin criticar,
qu’es sense dubte sa misió […] »36
La duresa de l’última posició marca el cim d’una evolució en
les opinions falleres que solament la guerra i la postguerra
tallaran.
31323334353637
3.g. Russafa resisteix
«En San Miquel, San Valero y San Blay fa gala
del amor a la seua térra y a les seues “coses”;
pero ahón volca el pot de la grasia y cariño rusafeño es en la festa de les falles; […] encara
tenen el carácter satíric y netament Valensiá
de les falles que plantaren nóstres agüelos
[…] »37
31 Llibret de la falla dels carrers Cuba i Corset, “La falla antiga y moderna”, 1925.
Repetit en J. Rodrigo Alamar, “La falla antiga y moderna”, El Fallero, 1927
32 Llibret de la falla dels carrers Matías Perelló i Maestro Aguilar, 1928
33Llibret de la falla de la Pl. de l’Arbre, “Elogi de la falla”, 1928
34Llibret de la falla dels carrers Espartero i adjacents, 1928
35Llibret de la falla de la Pl. de Manuel Cru i carrers de Pi i Margall i Dénia, 1929
36Llibret de la falla de la Pl. d’Emilio Castelar, 1930
37 Llibret de la falla de la Pl. del Mestre Ripoll, 1930
26
PÀGINES DE FESTA EN ELDA
Juan Vera Gil
Cronista Oficial Falles d’Elda
“En resposta a la invitació a participar en la revista commemorativa del XX aniversari de la fundació
de la Foguera Av. de Loring-Estació, en nom de la Junta Central de Falles que presidisc i de la ciutat
d’Elda vos enviem un tros de la nostra història, per a compartir la vostra alegria en complir dos
dècades en la festa”
Felicitats per l’aniversari i força i il•lusió per a continuar al peu del canó.
Chelo Moya Máñez
Presidenta de Junta Central de Falles d’Elda
Des dels orígens
Les Falles d’Elda des del seu començament han estat lligades a les publicacions, no obstant la nostra pròpia antiguitat està datada en una notícia publicada en el setmanari
local Idella (1927 – 1930), amb motiu de celebrar-se el solstici d’estiu, al juny de 1929. Aquelles festes, més aviat trobades de veïns per a celebrar costums heretats de temps
passats, el ritu de les fogueres, van sumar a la seua forma
de fer habitual una altra de més elaborada en la seua estructura, possiblement importada des de la seua terra natal pel
nombrós grup de valencians que s’havien assentat llavors a
la localitat, al reclam de la potent indústria del calcer. Siga
com siga, les falles formen part del cicle festiu d’Elda des de
fa quasi un segle. Gràcies a la nota de premsa referida sabem
on ubicar-ne algunes, d’altres es van perdre en la memòria,
però ens en queda el testimoni periodístic, fidel i fidedigne.
Sabem com sorgixen aquells monuments elementals, en el
que llavors era la part moderna de la ciutat, el barri de La
Prosperidad, primer gran intent d’expansió d’aquella comunitat amb ànsies de superació. Sabem també que una de les
falles presentava una crítica relacionada amb l’abastiment
d’aigües potables, les Aguas del Canto , empresa local que
era l’encarregada del subministrament a domicili d’esta aigua procedent d’un aqüífer local, el del Canto de Santo Domingo. Gràcies a la falla sabem que la persona encarregada
del cobrament dels rebuts era un tant peculiar en el seu tracte amb els veïns, d’esta manera i a causa del seu mal geni,
Ricardo el de l’aigua, va passar a perpetuar-se en la xicoteta
història local.
Passarien alguns anys fins a tornar a trobar notícies sobre
falles en la premsa de l’època. Suposem que el costum de
plantar-les continuaria, però la desaparició d’Idella sumada a
la distinta consideració que es tenia llavors del concepte festa, i també la successió de nombroses publicacions de curta
vida, podria ser la raó per a este parèntesi informatiu.
Comencen les cròniques
Tornem a saber de falles a Elda anys més tard, quan el ja cronista de la ciutat, Alberto Navarro, en la dècada dels 50 del
passat segle, escriu la crònica dels anys precedents i des de
la memòria oral recupera testimonis de falles plantades el
1935, de nou, a La Prosperidad. Este record està referendat
per l’existència d’un document gràfic trobat posteriorment
que corroborara, no sols l’existència del monument descrit,
sinó la seua composició i crítica, dedicada a la llavors acabada de crear plaça de Castelar.
28
L’any següent, el 1936, el Sr. Ángel Coronel Vera, elder que
aleshores era governador civil de Saragossa, potenciaria la
festa fallera sufragant de la seua pròpia butxaca un premi en
metàl•lic al millor monument, sent l’import d’este 150 pessetes. Aquell any s’hi van plantar tres falles de molt distinta
crítica i factura, també es van expandir quant al nombre de
les que s’hi van plantar, perquè, si bé una continuava al barri
de les anteriors, les altres dos es plantarien en d’altres llocs;
una, al Progreso, nou barri creat gràcies al cooperativisme i
la unió dels treballadors per proveir-se de vivendes dignes; i
l’altra, s’ubicaria al cor de l’Elda antiga, a la plaça de Topete
o segons la seua denominació tradicional, la plaça de Dalt .
Esta última falla seria la guanyadora del premi referit, encara
que per a no perdre el costum, també va haver-hi certa polèmica en la seua concessió. Però la singularitat de les falles
d’eixe any va més enllà del que s’ha dit i necessitaria un article només per a elles, en cas de voler desenvolupar el que
van ser, per tant, ens limitarem a fixar-nos en un sol aspecte
relacionat amb el tema que ara tractem.
La falla de la Plaça de Dalt va publicar el 1936 un programa
de festes. Tan sols era un fullet a manera de cartell i s’hi
anuncia la festa i es detalla el programa d’actes previst per a
celebrar-la. Escrit en un to sarcàstic i humorístic, el seu contingut està infestat d’elderismes o modismes propis de la
localitat, en els quals s’arreplega un parla pròpia, mescla de
castellà, valencià i panotxo, creada amb els anys a força de
xicotetes corrupteles lingüístiques. En este document anònim, apreciem perfectament que el seu autor és Emilio Rico
Álbert, escriptor local molt vinculat als cercles culturals del
moment, l’obra del qual es desenvolupa segons l’estil que
hem descrit.
El parèntesi de la Guerra Civil, seguit de la llarga i trista postguerra, no deixaria lloc per a més festes que les estrictament
religioses, amb la recuperació el 1944 de les antigues festes
de Moros i Cristians. Quant a les falles, segons les fonts orals,
podria haver-se’n muntat alguna de forma aïllada durant eixos anys, però només comptem amb un document gràfic,
que no ens permet datar-la ni tampoc ubicar-la.
funcionament la Junta Central de Falles i així es complix, començant esta el 1959 el seu camí.
Caldria esperar al 1949, per a trobar-nos amb una iniciativa
de recuperació fallera, esta vegada en una part totalment
diferent de la ciutat a les que en anys anteriors es plantaven els monuments. Al carrer del General Saliquet, els veïns
plantarien una falla que seria l’origen del que hui coneixem
com del Trinquet. El monument era de factura casolana, no
hi havia comissió formada i tan sols es tractava d’un divertimento entre amics, però va tindre el suficient calat com per
a seguir avant i contagiar d’ altres barris.
La dècada dels cinquanta contempla tímidament l’expansió
fallera a la ciutat, falles com la de Gabriel Miró; Sant Blai i la
de les Escuelas Graduadas, se succeïxen apareixent i desapareixent amb la mateixa rapidesa, però van creant una inquietud veïnal que arriba a la seua plenitud a la fi de la dècada
amb la fundació continuada de diverses falles que perdurarien en el temps. La informació escrita sobre este període és
escassa i la poca que trobem es deu a l’interés del cronista de la ciutat per arreplegar-ne l’existència, d’esta manera i en articles totalment autògrafs, Alberto Navarro ens va
contant la història d’aquelles falles de forma encantadora i
artesanal.
Naix la revista
La fundació del setmanari local Valle de Elda, el 1956, posaria
a disposició de la ciutat un recurs informatiu que des dels
seus primers números s’ocuparia de mantindre una secció
més o menys regular dedicada a la festa del foc, gràcies a la
qual hem pogut salvar-ne moltes de les llacunes.
També amb el naixement d’estes falles veuen la llum alguns
programes editats per les comissions, en els quals es dóna
compte del monument a plantar, el lema i la descripció, i
també, la composició de la directiva i els càrrecs o el programa de festes, donant-nos d’esta manera el recurs documental per a conéixer algunes de les falles plantades.
Amb l’auge faller naix la necessitat organitzar-se i el 1958
s’encarrega a Juan Mira Monzó, la formació d’una comissió gestora que fóra la responsable d’organitzar i posar en
Però si bé el nombre de falles s’incrementa fins a arribar a
dotze, la mateixa festa i la Junta Central necessitaven una
publicació que fóra acord amb eixa situació, i amb el suport
d’algunes persones molt significatives naix, el 1960, la revista oficial El Fallero, antecedent directe de la revista que hui
coneixem com a Fallas de Elda. Molt caldria parlar també
d’este període, del perquè de l’auge faller i dels que impulsen la festa i amb quines intencions. Però entrar en estos
detalls obligaria a ser excessivament prolixs en detalls i no
és la naturalesa d’este treball; per tant, continuem lligant la
història a través de la revista.
L’aparició dels noms de Miguel Carpio, Francisco Crespo, Vicente Deltell o Joaquín Romero va resultar determinant per
a dur a terme la creació de la publicació, perquè la condició
humanista dels dos primers i la seua proximitat amb la cultura i el periodisme en tots els casos, marquen el camí a seguir.
Durant la primera dècada, la publicació repetix el mateix
esquema en la seua maquetació: una coberta, en la qual es
reproduïx un dibuix al•legòric a la festa o d’exaltació d’esta,
el títol El Fallero i la llegenda FALLAS DE SAN PEDRO-Junta
Central Fallera i en la part baixa Elda-Junio i l’any.
La característica primordial de la publicació en este període
la trobem en la senzillesa de la maquetació i en l’austeritat
del contingut, encara que no per això desmeresca la qualitat
del treball resultant. Resulta curiós veure des de la distància,
com cada pàgina està pensada i desenvolupada per a traure-li el màxim partit, tant al text com a la imatge. Impresa a
una tinta, amb un excel•lent treball de combinació tipogràfica anem recorrent-ne l’estructura sense alteracions: títol
i justificació de la publicació, portada, relació d’autoritats,
saludes, breus col•laboracions poètiques i literàries, glossa
a la Reina de les Falles, reportatge gràfic de la cort d’honor
d’esta i finalment, les pàgines dedicades a les comissions encapçalada per l’esbós, explicació del monument juntament
amb les fotografies de les falleres del barri. Amb el programa
de festes es tanca el recorregut informatiu, per a donar pas
al capítol ineludible de la publicitat comercial; possiblement
molest en el seu temps, però en l’actualitat font d’informació sociològica sobre la ciutat i la seua activitat econòmica.
El primer gran canvi arribaria a la fi de la dècada. El número
corresponent al 1969 incorpora per primera vegada el color en les seues pàgines. La coberta mostra una composició
fotogràfica, en la qual s’aprecia el primer premi als ninots,
29
30
en el que s’endevina com un homenatge a la indústria del
calcer, font de riquesa de la localitat. L’interior renova el seu
disseny donant-li un aire més modern. S’incrementen les
col•laboracions literàries amb treballs de desigual qualitat,
girant sempre entorn de la festa i de to laudatori, encara que
no exempts de cert sabor entranyable. Les pàgines dedicades a les comissions incorporen la fotografia del monument
que van plantar l’any anterior i el programa de festes de cadascuna.
Durant els anys setanta, la revista falta a la seua cita en
dos ocasions. El 1971, davant de la falta d’una directiva que
es fera càrrec de la Junta Central, sorgix una gestora que
s’encarrega d’organitzar les festes d’aquell any i una de les
conseqüències és la falta del número anual de la publicació.
L’altra absència es dóna el 1974. Aquell any una de les comissions es va veure involucrada en un trist episodi amb motiu
de visitar València en falles. L’explosió d’una bossa de petards dins d’un bar va causar greus ferides a la fallera major
de la comissió de Las Trescientas i a sa mare, les quals s’havien desplaçat fins allí juntament amb d’altres components
de la falla, per a visitar i conéixer la festa. Junta Central, en
una decisió hui inexplicable, va decidir dedicar, aquell any,
els fons de publicació a ajudar la família damnificada, per les
greus conseqüències físiques, morals i econòmiques que va
suposar per a ells. La resta de números d’estos anys acusen
cert cansament i esgotament d’idees, repetint-se cobertes
amb dibuixos realitzats a vegades per xiquets i aficionats.
Les col•laboracions literàries van minvant i els seus continguts es reduïxen a vegades a meres lloes rebuscades i forçades; tot això a favor d’un major protagonisme fotogràfic dels
components de la comissió i dels càrrecs representatius.
El més destacable d’este període serien dos aspectes, el primer d’ells, ocorregut el 1973, va ser l’accident que va causar
la destrucció de la imatge de Sant Pere, patró de les festes.
El segon, esta vegada d’orde administratiu, el canvi de dates de celebració de la festa, traslladant-se esta de juny al
mes de setembre, a causa del reordenament del calendari
laboral. Este capítol es reflectix en la revista en passar a denominar-se temporalment Fallas i incorporar-hi la data de
setembre.
Nous canvis arribarien al programa en els anys 80, mantenint-se este nou format fins a mitjan anys 90. La revista es
convertix en una publicació anodina i reiterativa en la qual
els únics aspectes destacables serien la incorporació a la coberta de la fotografia del monument guanyador del primer
premi de l’any anterior, en la secció adulta. En estos anys es
produïx el canvi de títol per als càrrecs representatius, passant a denominar-se des de llavors Fallera Mayor de Elda a
les seues màximes representants, tant major com infantil.
En assumir este canvi es reconeix com a indumentària oficial
el trage de nóvia alacantina, com a mostra de la pertinença
a la província i es manté el nom de Falles, en record i homenatge al seu origen valencià. El període que tractem suposa
un temps convuls i anodí en la festa i la seua projecció dins
de la ciutat. És el moment de l’expansió de la indústria i l’impacte que esta provoca a Elda suposa un gran canvi social
que altera costums d’antany i destruïx en algunes ocasions
vincles afectius i espais urbans que desgraciadament es perdrien per sempre.
Des del 1993, comença a canviar una vegada més la imatge
31
32
i la percepció de les falles. Tardaria encara a apreciar-se al
carrer, però l’impuls que li dóna la directiva de Junta Central, després de la gestora de l’any 1992, vindria a marcar el
començament d’una nova etapa. Estos canvis es reflectixen
en la revista per l’increment del nombre de pàgines. L’estructura continua sent la mateixa i el títol va consolidant-se,
tot i que encara no en trobem una denominació fixa i reglada com és l’actual. L’interior patix d’improvisació i falta de
criteri editorial, passant a ser una mera composició tipogràfica molt allunyada d’aquells treballs artesanals i acurats que
mostraven els primers números. Al contrari, les comissions
guanyen pàgines i espai i els nombrosos càrrecs de cadascuna s’hi veuen retratats, i la revista a vegades es convertix en
un catàleg fotogràfic.
L’última etapa de la publicació, almenys fins ara, correspon
a l’adaptació que patix des del 2004, amb motiu de la celebració del 75 aniversari de la festa. A partir d’eixe moment i
amb una nova directiva de Junta Central al capdavant, s’opta per fer un canvi total que ens porta a anar elaborant una
revista més àgil i moderna. Els canvis que s’hi incorporen
comencen com sempre en la imatge. Comença una proposta denominada portada d’autor, que porta a comptar amb
la col•laboració d’un artista local cada any, encarregat de
crear-ne la coberta. Açò ha portat a comptar amb interessants propostes artístiques, obra en la majoria dels casos, de
persones allunyades i desconeixedores de la festa, però que
han sabut aportar-nos una visió més objectiva de la imatge
que projectem. La importància que es dóna als càrrecs representatius, no sols durant els dies de falles, sinó durant tot
l’any queda patent en els reportatges que apareixen en les
pàgines, donant informació de tot allò relatiu a les falles, la
seua projecció i influència. Les pàgines dedicades a articles
d’investigació o de creació literària van prenent cada vegada
més pes en el context editorial, i també, la incorporació de la
crònica anual, en la qual s’arreplega l’activitat festera i social
de les falles.
Fins al moment s’han publicat 54 números del que hui denominem Fallas de Elda. En les seues pàgines es recopila la història d’una festa des de 1960. Al marge hem deixat el detall
dels nombrosos programes o llibrets publicats per les distintes comissions. Açò ens dóna idea de la importància que la
premsa, les publicacions en general, han tingut i tenen per a
la festa eldera i com esta ha sabut crear, amb major o menor
encert, segons els moments, un recurs que, a hores d’ara,
s’ha convertit en la seua font documental per excel•lència.
33
34
EL LLIBRET D’ELDA
Juan José Pérez
President Falla José Antonio Las Trescientas d’Elda.
Llibret, programa de festes, revista fallera, guió d’actes….
Elda, potser, no tinga establit un nom per a este tipus de
publicacions que any rere any ixen al carrer amb l’arribada
de les festes del foc d’esta ciutat, però amb tota la il•lusió i
des de moltíssims anys, este tipus de publicació ens està delectant amb tot tipus d’informació, sobre la comissió fallera
que el fa.
Molts són els anys de tradició d’estes publicacions en esta
ciutat, on les falles d’Elda que van arribar a fundar-se l’any
1929. Segons informacions, en els primers anys d’esta tradició festera, les persones que treballaven per a traure esta
festa avant, s’encarregaven de publicitar de diverses maneres als seus veïns els diferents actes que es farien per tot el
districte.
El veí i soci de l’entitat espera amb entusiasme que el comissionista arribe amb eixa revista i així puga informar-se de
totes les activitats que eixe any els components de la comissió realitzen, igual que el comerç que s’hi anuncia, perquè
no podem oblidar que, potser, este tipus de programa de
barri, el realitzen els components de la comissió per pujar un
poc el pressupost d’eixe exercici, ja que amb este tipus de
publicació, s’incrementen eixos diners i més si es té la sort
de poder pertànyer a una zona on el comerç siga abundant.
Actualment, Elda compta que quasi totes les comissions
falleres realitzen esta publicació, on hi ha articles sobre la
festa, informació d’activitats realitzades durant l’any, programa fester, fotografies dels càrrecs festers i comissions,
relació de comissionats, i il•lustracions fotogràfiques dels
diferents actes que durant l’any els components d’estes comissions han realitzat i als que han acudit.
A banda del tema econòmic, el llibret ens informa de tot un
exercici fester que en uns poquets fulls donem a conéixer
tots els veïns, i també als nostres càrrecs festers, que són la
part principal d’esta festa.
També alguna comissió aprofita esta publicació per a fer
una portada diferent, i que isquera d’algun tipus de concurs
(dibuix, fotogràfic…) donant així oportunitat a les persones
interessades de poder formar part de la història d’estes revistes, i obrir-se un poc més a tots.
La incorporació de la publicitat dins d’estos llibrets ha can-
35
viat també prou, ja que anys arrere tot este tipus de comerciants que col•laboren econòmicament amb esta comissió,
eixien al final d’estos llibres; tota la publicitat apareixia junta en els últims fulls, i així la persona que llegia un d’estos
exemplars arribava a no veure eixos anuncis i en passava
perquè ja havia vist tota la informació que la revista li havia
aportat en l’àmbit fester. Cosa que actualment i com he comentat ja no ocorre perquè tot este tipus de publicitat ja ix
intercalada en els diferents articles de la revista. Així, el comerç que s’hi anuncia veu reflectit el seu anunci amb algun
acte o fotografia festera.
Elda i les seues falles compten amb els llibrets festers i hi
comptaran perquè és una cosa que està evolucionant a pesar que la promoció de l’activitat festera actualment és molt
36
més ràpida per les xarxes socials, ja que arriben a un gran
nombre de persones en molt poc de temps, enviar un whatsapp, una publicació en facebook etc, es promociona molt
més ràpid que en qualsevol altre format, però així i tot, el llibret, programa de festes, llibre, programa de mà, etc… mai
perdrà la seua publicació, sempre arribarà en els mesos de
festes, i estarem contents de tindre un nou exemplar a les
mans i poder veure i informar-nos del que la nostra comissió,
que és la que estem recolzant moralment i econòmicament,
ha preparat per a nosaltres, dins del pressupost que eixe any
destina a realitzar actes, però mai es perdrà esta tradició ni
a Elda ni en cap altre lloc i festa.
37
38
ELS LLIBRETS DE FESTES A
SANT VICENT DEL RASPEIG
Santiago Agulló Rovira
Comissió Municipal de Festes Sant Vicent del Raspeig
39
Parlar de revistes o llibres de festes en l’àmbit municipal és
parlar d’història i cultura d’eixe poble. És parlar del reflex
del sentir dels seus habitants, de la devoció cap als seus patrons, de la controvèrsia de les tradicions més pures i de les
innovacions de l’actualitat. És, també, conéixer les característiques del poble en els seus dies majors, on la rutina del
dia a dia deixa pas als dies més intensos de sentiments de
tot aquell que se sent d’on naix i d’on pastura.
La saviesa dels llibres de festes ens conduïx a aprendre de
la nostra cultura i cabussar-nos en la realitat de la nostra
història, la que cada any es viu i se sent amb les festivitats
majors; els seus representants, el guió d’actes, escrits de diversa índole i temàtica, la publicitat de comerços i empreses
que desitgen aportar el seu granet d’arena per engrandir les
festes. Perquè no hem d’oblidar que el gran suport econòmic que es du a terme per mitjà dels anuncis publicitaris impresos en les pàgines ajuda, en gran manera, a sufragar les
despeses de les festivitats. I així és com van començar els
llibres de festes al nostre municipi, Sant Vicent del Raspeig,
amb una doble finalitat: primerament, informar els veïns de
totes les activitats que allí succeirien durant els dies de festes majors; i d’altra banda, recaptar fons econòmics per mitjà dels anuncis publicitaris.
40
Celebrem les festes majors sempre la setmana següent a
Setmana Santa, a mesura que han passat les dècades, el
calendari fester ha anat expandint-se fins als 11 dies actuals
(des del dimarts de Pasqua fins al diumenge després de
la Santa Faç), enmig, el dia més important per als fills del
nostre poble, el dia de Sant Vicent Ferrer. Es coneix que el
nostre municipi celebra les seues festes des d’abans de ser
municipi, ara fa 180 anys; se celebraven festivitats en honor
al nostre patró i a mesura que ha avançat la història, s’hi han
anat incorporant nous actes i fets, com els Gojos a les12 de
la nit quan comença en dia gran entorn de 1958, la figura de
la Reina de les Festes, el 1960, i de la Reina de la Primavera,
el 1964, i els Moros i Cristians, l’any 1975. Els temps passen
i els temps canvien però el que no canvia és el sentir d’un
poble que estima les seues tradicions i la seua història. Hi ha
referències, gràcies a l’historiador oriolà Josep Montesinos
que descriu la seua estada al Raspeig a la fi del segle XVIII
(1795) dient: “en cuyo día se hace una muy lucida fiesta, con
luminarias, enramadas, dulzainas, misa solemne, sermón,
procesión y fuegos artificiales que costean a sus expensas
los mayordomos del Santo nombrados para dicho efecto
todos los años, se celebra también en dicho día porrate general con mucha asistencia de gentes, no solo del partido de
Raspeig, sino de los lugares circunvecinos.”
“Fiestas Cívico Religiosas que este pueblo, bajo los auspicios
del muy ilustre Ayuntamiento, dedica a su Santo Patrón San
Vicente Ferrer según costumbre tradicional. Desde el el día
14 hasta el día 22 de abril MCMXXVIII”
Davall este títol es publicava el primer Llibret de Festes a la
nostra localitat l’any 1928, amb un concert per la Banda de
La Armonía i a mitjanit, l’Alba en honor a Sant Vicent Ferrer.
L’endemà, un fet que cal assenyalar és que a primera hora
del matí es repartien almoines als pobres de la localitat, a la
Casa Consistorial com bé indica el programa d’actes festius.
Celebracions eucarístiques, concerts en diverses places del
poble, conjunts de focs artificials, cucanyes, ball a l’estil madrileny amb repartiment de regals, carrera de cintes, danses
infantils i danses a l’estil del país, carrera ciclista, jornada de
Goya amb premi al millor mantó de Manila, la processó amb
assistència del molt il•lustre Ajuntament, clero, autoritats,
personalitats i poble, són alguns dels actes més significatius
dedicats en honor al nostre sant patró, Sant Vicent Ferrer.
A més, hi trobem anuncis de comerços del poble com la
Farmacia de Don Victoriao Guijarro Bevia, de l’històric Café
España, de Juan Llopis Aliaga, la botiga de bicicletes de Vicente Giner Castañer, i també Anís Candela, tanca la publica-
ció com a contraportada la Compañía Anónima Alicantina de
Cementos Portland promocionant Cemento “Calamar”. En
una de les seues pàgines, trobem el llistat amb els noms de
la comissió encarregada de recaptació i iniciativa sent el primer president que apareix en estes publicacions el Sr. Vicente Alós, metge titular del poble. Hi havia també els càrrecs
de tresorer, secretari i vocals. En acabar la llista es troba la
ressenya següent: “Colaboración de distinguidas señoritas
cuyos nombres quedan velados por expreso deseo de las
mismas”. Una cosa curiosa a causa de la pulcritud de la mentalitat de l’època.
És cert que l’any 1889 es va publicar en el periòdic El Alicantino el guió de festes del nostre poble i que anys després, el
1922, es van fer uns díptics amb el programa d’actes preparats per a festejar els dies grans, però va ser el 1928 quan es
va publicar el primer llibret.
L’any següent es continua amb el mateix format, augmentat els anuncis i produint-se alguna variació en el programa
d’actes.
Durant els anys de guerra no es produïxen publicacions ni
festes, i és cap al 1942, aproximadament, quan es torna a
41
elaborar un programa d’actes. El 1948, es troba el primer article que parla sobre les festes de Sant Vicent a càrrecs de
José Soler, caixer de la Comissió de Festejos i titulat com
“Ven y Mira”. Conté molt pocs anuncis, el programa de festes i el llistat de la comissió.
L’any 1953, apareix la imatge del cabdill per primera vegada
com a autoritat nacional i és en esta edició on, per primera vegada, un article d’opinió encapçala i un altre finalitza
la publicació. Entre ells, el programa d’actes i el llistat de la
comissió de festes.
Este format es manté fins al 1957, quan, per primera vegada,
la impremta santvicentera Elull és l’encarregada de la publicació. Hi trobem més articles, un d’ells sobre la problemàtica
del núvol de pols produïda per la fàbrica de ciments i d’altres
articles sobre les festes i les tradicions.
El 1960, apareix per primera vegada el Saluda del Sr. Rector i
s’hi introduïx la figura de la reina de les Festes encara que no
apareix cap fotografia ni publicació quant a això en el llibre,
només, que ella serà l’encarregada d’inaugurar un edifici públic a l’avinguda.
42
En l’edició de l’any següent, apareixen els noms de la Reina
de Festes i la Cort d’Honor i el 1962, continuant amb el format d’anuncis i programa de festes, s’introduïx la varietat en
les tintes, en blau, negre i roig, i també, varietat en tipologia
de paper en l’apartat d’anuncis (setinats, colors, etc.) El programa d’actes constava de voltejos de campanes, cercaviles
amb dolçaines i tambors acompanyats per nanos i gegants,
balls amenitzats per orquestres a la plaça, dianes a càrrec de
bandes de música, tirada al plat organitzada per la Sociedad
de Cazadores La Cinegética, al polígon de tir, repartiment de
queviures als necessitats als baixos de l’Ajuntament, partits
de futbol, solemne missa i processó, mascletaes, alegries
populars, repartiment de vermut, actuació de la Tuna Universiraria del SEU d’Alacant, etc.
El 1964, la portada ens mostra quatre elements tradicionals
del nostre municipi i les seues festes, el sant patró, la torre
de l’església, els nanos i la dolçaina i l’avinguda repleta de
parades de fira i cavallets davall el títol de festes civicoreligioses a Sant Vicent del Raspeig – Abril 1964. També és en
esta edició quan, per primera vegada, apareix la figura de la
Reina de la Primavera per a representar els xiquets del nostre poble, recaient l’honor en María de los Reyes Mateo del
Pozo.
El 1965, es produïx un canvi en la portada introduint-hi 3 colors, roig, verd i groc donen vistositat a les imatges de l’església i del sant patró. Dins d’este llibret trobem nombrosos
anuncis, les fotos de la reina de les festes i la reina infantil de
la primavera, la Comissió d’Honor integrada per l’alcalde, el
reverend rector, el prevere, el jutge de pau, el cap local del
Moviment, i també, el subtinent cap de la Guàrdia Civil, i la
Comissió de Festejos.
El 1967, es produïx el canvi de grandària quartilla a grandària
DIN A 4, en la portada veiem una imatge del santvicenter i
gran col•leccionista d’imatges històriques del nostre poble,
el Sr. Fernando Monllor on, davall la imatge del sant patró,
està reflectit el volteig d’una gran campana anunciant al poble de Sant Vicent que les festes han arribat. Com a curiositat, s’hi pot observar que en el dibuix de les cases i edificis
ja s’observa l’Hospital Cardiovascular situat al nord de la població i també nombroses cases no tan definides i l’església.
Quant al tipus de full, podem trobar un paper diferent en
els anuncis al trobat en les pàgines dels escrits i el programa
d’actes, ja que és setinat i amb un acabat en brillantor que
el fa més confortable a la vista i al tacte. També, per primera
vegada, en esta edició, trobem les paraules de l’alcalde, el
Sr. Carlos Lillo Aliaga, juntament amb la foto del governador
civil de la província. A més, nombrosos escrits de distintes
personalitats municipals parlant sobre les festes i tradicions.
El programa de festejos està acompanyat d’un programa paral•lel religiós on es troben els cultes de la novena en honor
a Sant Vicent Ferrer i les celebracions eclesiàstiques celebrades durant els dies de festes.
El 1968, apareix en el llibre de festes una proposta de l’escut municipal amb la imatge de l’ametler i Sant Vicent Ferrer
que al final no és aprovada, i el 1970, s’aprova l’escut oficial
que tenim en l’actualitat. El 1974, hi trobem un format més
semblant al llibre amb un llom més pronunciat englobant les
mateixes parts i continguts que en les edicions anteriors.
El 1975, apareixen en les festes patronals, les festes de
moros i cristians que els donen més vistositat i rellevància.
S’obri, en este moment, una etapa difícil i controvertida que
enfronta els partidaris de les festes patronals i els partidaris
dels moros i cristians, i fa que en els anys 1985, 1986 i 1987
no apareguen els moros i cristians en el llibre oficial de festes, de manera que es crea una problemàtica que es resol el
1988. Successos així resulten difícils d’entendre a les perso-
43
nes que creiem en la unió de les festes i de la cultura donant
més grandiositat a les festes majors.
El 1979 apareix en la portada, per primera vegada, una al•lusió a les festes de moros i cristians amb un títol genèric:
“Festes en Sant Vicent-Abril 1979”. La imatge consta d’un
cristià i un moro acompanyats de la creu dels templers i la
mitja lluna davall l’ombra de Sant Vicent Ferrer.
Cal assenyalar que ja en esta època els anuncis publicitaris
que donen suport econòmic per a les festes es traslladen a
les pàgines finals del llibre. El 1990, es fa un llibre de festes
renovat, amb diversitat d’imatges fent referència en les seues primeres pàgines als gojos en honor a Sant Vicent Ferrer
amb una imatge seua amb la característica flor de l’ametler
santvicentera. El sumari, el saluda de l’alcalde i la regidora
de Festes, el rector de la Universitat d’Alacant, el llistat dels
membres de la Comissió de Festes i també les imatges de les
Reines de les Festes i de la Primavera amb les seues corts
d’honor ocupen la primera part del llibre. Com a novetat, cal
assenyalar que este any es modifica la indumentària santvicentera canviant el mocador del cap per la pinta i el manto
de llana sobre els muscles per un mantó de manila per a ajustar-se a la indumentària tradicional. Una successió d’escrits
44
sobre els diferents servicis municipals que s’estaven duent a
terme en l’època donen pas a les fotografies dels representants dels bàndols moros i cristians i de les diferents comparses que integren la Unión Ber-Larga (comissió encarregada de l’organització de les festes de Moros i Cristians).
El 1995, ens trobem com a portada una preciosa imatge realitzada pel pintor Martigó, on ens mostra un moment únic
de la nostra festa en el dia gran, l’ofrena. Veiem reflectides
les figures dels moros i cristians en el moment d’arribada a
la plaça i entreguen les seues flors al patró vicentí. Este any,
es produïxen grans canvis en el llibre donant-li una merescuda qualitat. Dins del sumari trobem diferents parts, entre les
quals hi ha l’apartat de protocol englobant les salutacions
de les autoritats municipals, “Nuestras fiestas” on la imatge
i el nom de les reines i les seues corts d’honor, la Comissió
Municipal de Festes, el cartell de festes de Moros i Cristians,
els capitans generals d’ambdós bàndols, la junta directiva de
la Unió de Comparsa i tancant este apartat el Guió d’Actes.
El següent bloc “Així fue 1994”, integra el pregó de festes i les cròniques de les dos entitats organitzadores. “Las
comparsas” dóna a conéixer cada una de les 19 comparses
amb els seus membres i la seua Junta Directiva, “Apuntes
45
46
Históricos” on s’arrepleguen nombrosos articles històrics
i d’opinió sobre les festes i els costums del nostre poble,
“Cultura y Deporte” engloba diversos saludes de les distintes entitats culturals i esportives del municipi felicitant les
festes, un apartat especial titulat “XX anys Sant Vicent” on
s’arrepleguen articles sobre els 20 anys de festes de Moros
i Cristians i finalment, “Rincón Festero”, apartat que integra
els comiats i escrits realitzats per festers.
En la dècada dels 2000, es continua amb el format establit el
1995, augmentant en nombre de pàgines, empleades per a
donar a conéixer nombrosos aspectes del nostre poble per
mitjà d’imatges i escrits. Cal assenyalar que durant les edicions del 2001- 2008 el llibre de festes augmente considerablement en volum, ja que a causa de la bonança econòmica,
el nombre d’anuncis publicitaris va augmentar considerablement.
L’any 2011, mantenint l’encertat format establit anteriorment dividint en apartats la publicació es dóna un nou enfocament canviant la denominació d’estos i canviant el títol a
llengua valenciana. “Protocol”, amb els saludes de les autoritats civils i eclesiàstiques, “La nostra festa”, encapçalada pel
saluda del president de la Comissió Municipal de festes i el
de la Federació Unió de Comparses Ber-Largas, les imatges i
saludes de les Reines de les Festes i de la Primavera i les seues Corts d’Honor, els Càrrecs Generals i el Programa d’Actes,
“Rècords de 2010”, on trobem el pregó de les festes, el discurs del Mantenidor, la Presentació de la Revista Oficial de
Festes, la Crònica de les Festes Patronals i dels Moros i Cristians, els comiats de les reines, corts i càrrecs generals del
passat any i els diferents premis de dibuixos, redacció i fotografia organitzats per les dites entitats; “Les Comparses” es
manté amb el mateix format i contingut, “Apunts literaris”
amb nombrosos escrits sobre la festa, “Oible i Festa”, integrat pels saludes de les distintes entitats festeres i culturals
del nostre poble i “Col•laboracions”, amb els anuncis dels
comerços i empreses. Este mateix format es manté fins als
nostres dies. El temps passarà i prompte anirem veient noves perspectives que serviran per a millorar i continuar reflectint la història de les festes de Sant Vicent, la història del
nostre poble entre les línies dels seus llibres de festes.
47
LLIBRETS DE FALLA
Julián Arribas
Les Falles de Burriana i les Fogueres d’Alacant, dues festes germanes, dues històries paral·leles
Per a mi és un honor poder escriure estes breus lletres per a la foguera Avinguda de Loring-Estació. Qui
em coneix sap que des de fa 16 anys estic enamorat de la vostra ciutat, sempre plena de vida, de llum i de
color; i de la vostra festa de Fogueres que es respira en cada racó de la ciutat, es viu en cada minut del dia
i t’envolta en cada acte sempre al carrer.
Fa ja 35 anys que la meua estimada ciutat Burriana i “la millor terra del món”, com diu el poeta i el vostre
himne, s’uniren per a unir les seues festes, compartir vivències i gaudir com un sol ésser de les Falles i les
Fogueres. Però, a més a més, si mirem la història hi ha coses que ens fan semblants, jo em centraré en una
data i en una història que fins i tot agermanen més les nostres festes.
Corria l’any 1928 a Burriana, a la plaça de la Mercé, el 16 de març d’aquell any comença a veure’s la silueta
d’un monument, fustes, ninos, draps, alguna cosa inusual passa al carrer, amb el temps alguna cosa especial passarà cada any. L’ideòleg d’este fet va ser Carlos Romero Vernia, sagristà de l’església de l’exconvent de la Mercé, que amb Manuel Martí Felis al capdavant com a president d’aquella primera comissió fallera, i després del beneplàcit de l’alcalde de Burriana en aquell moment, Vicente Enrique, aconsegueixen
unes peces de fusta, roba vella i, amb l’ajuda dels veïns, preparen la confecció d’una cosa que serà molt
especial: és el naixement de la primera falla de Burriana. Amb ella també va nàixer el primer llibret, obra
de Pedro Ferrer Bonet, que explicava el sentit de la falla.
Corria l’any 1928 a Alacant, amb la creació d’una associació anomenada Alacant Atracció, dedicada a fomentar el turisme de la ciutat, i, amb esta idea i gràcies a la figura de José María Py, que després d’explicar
el naixement de les Falles de València escrivia: “Les Fogueres d’Alacant són ben conegudes per la seua
tradició des de temps remots, deuríem els alacantins donar-los eixe mateix caràcter que s’ha donat a les
Falles valencianes”, per fi l’Ajuntament va autoritzar a l’associació organitzar aquell any les primeres Fogueres de Sant Joan. I també aquell any van nàixer els llibrets que explicaven les fogueres. Tres van ser les
fogueres que van publicar el seu primer llibret: Benalua amb el seu lema “Parada i fonda”, obra de Gastón
Castelló, i les de l’Avinguda Méndez Núñez i la Plaça Reina Victòria.
Com veieu una data ens uneix en la història 1928, unes festes paral·leles en diferent èpoques de l’any,
però en un mateix sentiment i en un mateix cor. Espere que esta unió d’estes festes germanes dure per
sempre.
JUAN GRANELL FERRÉ
1r tinent d’Alcalde de Borriana
PRIMERA PART
L´ORIGEN DELS LLIBRETS DE FALLA
Quan l´expressió mística materialitzada amb la crema de
trastos vells es va completar amb el component artístic, el
combustible de les flames paganes va deixar d´estar format
per objectes obsolets per a deixar pas a escenes ideades per
endavant que contenien un missatge insinuat. Les pires es
van transformar en escenes teatrals, però la mudesa dels
actors inerts impedia que el públic comprenguera ben bé el
missatge complet que la representació pretenia transmetre,
així que no hi hagué més remei que usar l´escriptura perquè
substituïra la veu dels ninots i hom va començar a confeccionar cartells que es col·locaven primer en les parets dels
edificis confrontants i, més tard, en el monument.
Portada del llibret de Baldoví
considerat com a primer llibret
de falla, 1855. Falla de la Plaça de
l´Almodí.
Portada d´un llibret de Baldoví corresponent a 1916
Josep Bernat i Baldoví.
Esbós de la falla de la Plaça de
l´Almodí, 1855.
Els textos fallers van nàixer amb una influència decisiva de
la literatura satírica valenciana del segle XV, assenyala Josep
Lluís Marín1. Eren estrofes en valencià pensades perquè tothom consumira amb rapidesa el grotesc tractament que es
feia dels personatges. Els versos contenien una important
faceta costumista i solien fonamentar el component còmic
amb la hipèrbole i la ironia. D´esta manera, els ninots van
adquirir la veu i la gent va poder entendre a la perfecció el
missatge implícit de la falla. Però no bastant l´espai d´un
cartell perquè els poetes pogueren esplaiar-se a gust, es va
començar a plasmar l´explicació de la falla en fulls que es
difonien entre la gent, originant així el llibret de falla.
Els llibrets, amb les mateixes característiques literàries que
els cartells, contenien una explicació detallada de l´escena
que es podia contemplar sobre la base del monument sense
haver d´ajustar-se a un espai reduït. Eren textos mordaços
i efímers; lleugers i enginyosos, però sense preocupacions
lingüístiques i descuidats en les formes poètiques que començarien a abandonar-se en el segle XX. Eren estocades
en el punt més dèbil que desapareixien en un temps massa
breu.
Se sap que un dels primers llibrets es remunta a 1751 i que el
va escriure el notari, editor i poeta Carles Rois; però, segons
indica Josep Maria Ribelles2, el document registrat més antic
correspon als versos impresos en fulls que es van col·locar
en la falla del carrer Sant Narcís de València en 1850. Cinc
anys després, en 1855, l´autor de sainets i comèdies costumistes Josep Bernat i Baldoví (Sueca, 1809- València,1864)
va escriure un enginyós llibret per a la falla de la plaça de
l´Almodí amb el lema El conill de Vicenteta i don Facundo, text
que molts han volgut considerar el primer llibret.
Josep Bernat i Baldoví, va nàixer a Sueca, precisament el 19
de març de 1810. Es va doctorar en lleis per la Universitat de
València, va exercir de jutge de primera instància a Catarroja, va ser diputat a Corts pel districte suecà i va ocupar l´alcaldia de la seua ciutat natal. Home amb un sentit de l´humor
molt enginyós, va usar la llengua, tant la castellana com la
valenciana, per a lluitar contra les injustícies que patien els
50
Esbós d´una falla de València, 1851.
llauradors. Pareix que se li va ocórrer substituir els cartells
que s´apegaven en les fronteres de les cases pròximes als
monuments (encara no es col·locaven en les escenes) per
textos impresos que es pogueren repartir entre la gent i en
1855 va escriure un fullet de setze pàgines en octaus, usant
tant la prosa com el vers per a explicar l´argument de la falla
El conillet de Vicenteta i el don Facundo plantada a la Plaça
de l´Almodí (Plaça de Sant Lluís Beltrán). En 1858 va escriure
tres llibrets més, un en 1860 i un altre en 1861. Va ser un pioner del teatre popular valencià sense preocupar-se massa
per la correcció ortogràfica, i va escriure sainets satírico-pornogràfics tan importants com El virgo de Vicenteta (1845).
En 1903, Lluís Cebrián Mesquita va proposar a Lo Rat Penat
la creació d´un concurs de llibrets de falla. D´esta manera
es va instaurar el primer concurs de literatura fallera que va
guanyar Rafael Azopardo pel text que explicava la falla del
carrer Sant Gil. L´autor va rebre com a premi deu lliures i un
plat de glòria. El concurs es continuaria organitzant fins als
nostres dies, però en 1981 l´Ajuntament de València va decidir crear un certamen paral·lel i va retirar la subvenció a Lo
Rat Penat. Des d´aleshores, ambdós premis es proposarien
de manera paral·lela i amb variacions en les seues característiques.
La Mercé, 1928.
ELS LLIBRETS FALLERS DE BORRIANA
DES DE 1928 FINS A 1960
Quan les falles van arribar a Borriana, ho van fer amb tot
el component literari que s´havia instaurat a València i, des
del primer moment, els cartells i el llibret van formar part
de la manifestació fallera, que va debutar en la nostra ciutat amb La Falla de les Gerres3 que va plantar la Veterana.
Aquella idea del sagristà Carlos Romero que va tindre tan
bona acceptació entre els seus amics Manuel Martí, Manuel
Artana, Bautista Peris, Demetrio de Astorza o Bautista Solá,
entre altres, com Vicente Jarques o José Chordá, i que va
ser materialitzada pel fuster Bautista Artana, caricaturitzada
per José Borja i dibuixada per Salvador Sellés, també va ser
explicada pel mestre Pedro Ferrer en un llibret que ridiculitzava el comerç de la taronja. En el futur, la incorporació de
publicitat faria que es consideraren com a font d´ingressos i
l´aparició dels premis per als millors textos aconseguiria que
se n´encarregara la redacció a lletraferits de prestigi, com el
Bessó, Manuel Peris Fuentes i Pere Echevarría, entre altres,
o a poetes de renom com Bernat Artola.
Des d´aquell primer llibret de Pere Ferrer que en 1928 explicà
la primera falla que es va plantar a Borriana fins a 1960, tots
els llibrets estaven tallats per un mateix patró: l´explicació
del monument en vers i, els primers anys, en exclusiva. Sí
que és cert que s´hi introduïren elements a poc a poc, com
ara les fotografies de les falleres, un llistat incomplet de
comissionats, alguns poemes d´homenatge i un grapat de
publicitat; però el material principal, i que justificava l´edició, era l´explicació de la falla en un xicotet volum de poques
fulles i de dimensions reduïdes. Els llibrets, com a objectes,
eren poca cosa, però cal destacar la qualitat dels textos. Sense parar atenció en la llengua, que aleshores necessitava una
normativa clara, completa i ben divulgada, els llibrets mostraven les envejables habilitats dels poetes a l´hora d´explicar el tema de la falla de la manera més graciosa i satírica i el
domini de les formes poètiques. Quartetes, quintetes, dèci-
Pedro Ferrer Bonet. Autor del primer llibret de Borriana, 1928.
Dedicatòria de “El Bessó” a Vicente Mon-sonís, 1945.
51
mes i dècimes allargades; quartets, octaves, sonets... Totes
les formes apareixen en aquests llibrets oblidats que no són
sinó un compendi de mestria poètica al servici de la festa.
El domini de la tècnica és evident si parem compte en el fet
que molts autors, tal com explicaren en les primeres estrofes dels llibrets, disposaren d´una setmana per a escriure´ls.
Cal destacar, i agrair, que tot i que la literatura fallera sol
estar considerada “de segona classe”, hi va haver un bon
grapat de lletraferits locals i alguns poetes de renom que escrigueren llibrets, tot mantenint l´esperit del llibret de falla:
la guia per a contemplar el monument. Però no tots volgueren signar les obres, per la qual cosa no sempre ha perdurat
l´autoria dels treballs. Tot i això, podem recuperar el nom
d´un bon grapat d´autors que, d´una manera o d´una altra,
han deixat alguna pista sobre la seua identitat mitjançant els
casos següents, als quals afegim només algun exemple:
a) Anònims: La gran major part dels llibrets consultats
fins a 1960 són anònims, tot i que en el moment de les
publicacions tothom en sabia l´autoria. Una hipòtesi sobre l´autoria del llibret de la Falla del Pla de 1945 apunta
cap a Francesc Almela i Vives, un dels poetes valencians
més prestigiosos.
Manuel Peris Fuentes, autor del primer llibret de La Vila en 1929.
b) Anònims endevinables: El nom d´alguns autors es pot
endevinar mitjançant la tècnica emprada. És el cas, per
exemple, de Juan Sellés Renú, qui solia usar la dècima
allargada en els llibrets de La Vila.
c) Anònims però que consten com a delegats literaris:
Un bon exemple és Vicente Monsonís Moros “el Poeta”,
que apareix com a delegat literari de La Mota en 1945,
Vicepresident de La Vila en 1948 i delegat literari de La
Vila almenys des de 1949 fins a 1953.
d) Sigles: Curiosament, Rafael Lázaro Rubio solia signar
amb les sigles RALARU, tal com va fer, per exemple, en
el llibret de L´Escorredor de 1947.
e) Pseudònims: Alguns autors signaren les obres sota
pseudònims, com ara Pere Ferrer en el llibret de la Mercé
de 1931, qui usà el pseudònim “Plauto”, a pesar que ja
signà amb el seu nom el primer llibret de les falles de Borriana (Mercé, 1928). També signà amb “Plauto” el llibret
del Camí d´Onda.
f) Dedicatòries: Les dedicatòries manuscrites i signades
en alguns llibrets revelen el nom de l´autor. Un dels casos correspon a l´exemplar consultat que La Vila edità en
1951, amb una dedicatòria signada per Vicente Monsonís.
g) Premsa: De vegades, tot i aparéixer els llibrets sense
signar, la premsa citava el nom dels autors. En 1932, el
setmanari Adelante que publicava a Borriana la “Juventud Católica”, revelà el nom de Ferrer Vercher com a autor del llibret de La Vila.
Juan Sellés Renú escri-gué alguns llibrets de la Vila en els anys 40.
h) Apunts del propietari: En alguns llibrets, el propietari
escrigué el nom del poeta. Qui comprara el llibret consultat de La Vila corresponent a 1930 escrigué en la portada
el nom de l´autor: Manuel Peris Fuentes.
i) Signats: L´autor deixà constància del seu nom en la
52
portada (Enric Gómez Fajarnés, entre altres, ho va fer
així en el llibret del Barri València en 1945) o escrigué el
seu nom al final del text, com ara va fer Roberto Roselló
Gash en el llibret de la Falla Estació- Alqueries en 1960.
Aquestes estratègies han servit, doncs, per a descobrir el
nom dels autors de llibrets a Borriana des de 1928 fins a
1960. Entre ells hi ha un bon grapat de borrianencs, nascuts
a Borriana o que hi residien: Pere Ferrer Bonet, Vicente Nadal Gargall ”el Bellano”, Manuel Peris Fuentes, Pere Echevarría, el valencià i mestre en Gay Saber José María Juan
García, Juan Bautista Tejedo Beltrán “el Bessó”, Rafael Solá
(corresponsal de El Heraldo), Agustín Rodríguez Serra (el capellà Serra), Juan Sellés Renú, Juan M. Borrás Jarque, José
Aymerich Tormo, Vicente Monsonís Moros, Rafael Lázaro
Rubio, José Francisco Tarancón Pérez, Vicente Llorca Roig,
Joaquín Sendra, Roberto Roselló Gash... Posteriorment a la
data en què finalitza la nostra investigació (1960), hi hauria
altres autors tan prestigiosos com José Esteve Patuel, qui
escrigué els llibrets de 1987 i 1988 corresponents al Club 53,
sense destacar com a poeta satíric, i altres textos fallers de
qualitat excepcional que encara no s´han superat. De fet, la
gran majoria dels millors lletraferits locals no han dubtat a
l´hora de posar la seua literatura al servici de la festa fallera.
Entre els autors forasters, cal citar a Ferrer Vercher, Enric
Gómez Fajarnés, del qual ja hem parlat anteriorment, recordar la hipòtesi de l´autoria del llibret de la Falla del Pla de
1945, ja que alguns valoren positivament la possibilitat que
en fóra l´autor Francesc Almela i Vives, i destacar a Bernat
Artola, el gran poeta valencià que escrigué els llibrets de La
Ravalera des de 1944 fins a 1949.
Dedicatòria que escrigué Monsonís en un exem-plar
del llibret de la Vila, 1951
Aquests poetes escrigueren una pila de llibrets fallers tradicionals tot combinant la poesia i la sàtira amb el sentiment
del poble. En ells es llig agradablement la historia local des
del punt de vista de qui la viu i són, per tant, la manifestació de les vivències d´aquella època. Aquestes joies falleres
han sigut els elements de la festa que han perdurat i algun
organisme oficial hauria de tenir compte perquè no desaparegueren.
Com a homenatge a aquells poetes, mostrarem ací les biografies resumides dels autors que al nostre parer han sigut
més rellevants pel que fa a la poesia fallera satírica de Borriana des de 1928 fins a 1960 i inclourem alguns versos. D´entre
ells, no pararem massa atenció, precisament, en els més afamats, com ara Bernat Artola o Almela i Vives, ja que el lector
pot consultar la vastíssima documentació que hi ha en Internet i altres mitjans. Tanmateix, es pot ampliar la informació
de tots els autors citats en la bibliografia que afegim al final.
Dedicatòria de Bernat Artola a Vicente Jarques que hi ha
en un exemplar del llibret de la Ravalera de 1944.
53
PERE ECHEVARRÍA PERIS
Es podria dir d´Echevarría que és un “gran desconegut” pel
que fa a la seua biografia. Tot i això, sort que altres abans
que nosaltres es preocuparen per esbrinar alguna cosa, no
sense protestar, com jo, per la mancança d´informació.
De la mà de Roberto Roselló Gash4, en la seua obra En busca del poeta perdido que edità l´Agrupació Borrianenca de
Cultura en 1990, podem assabentar-nos que Pere Echevarría
fou un intel·lectual destacat i militant del partit lliberal; culte
i gran lector. Pel que fa a les dades de naixement i mort, diu
Roselló que morí en 1940, sembla que d´un emfisema pulmonar provocat pel tabac —era un fumador empedreït— a
l´edat de 50 anys, per la qual cosa podem calcular que naixeria pel 1890. Després d´estudiar a València aconseguí el títol
d´Enginyer Industrial, tot i que mai no va exercir la professió,
atés que va viure de vendre béns familiars que heretà del seu
oncle, el prohom borrianenc Joaquín Peris Fuentes, “el Bou
Roig”, aquell advocat, alcalde, impulsor del port de la ciutat,
entre altres coses, i cosí per part de mare de l´altre prohom,
Manuel Peris Fuentes, lletraferit, alcalde i gran filantrop que
desheretà el fill, donà els terrenys per a construir el col·legi
Salesià i ajudà a pagar les obres.
També Norberto Mesado parlà d´Echevarría en l´estudi introductori de l´obra Burriana 1882-1936, el puerto5, de Rosa
Cabedo Guerola i Lourdes Burdeus Díaz-Tendero, editada
per l´Ajuntament de Borriana en l´any 2000. L´amic Norberto assegura que Echevarría heretà la fortuna del seu oncle
Joaquim per absència de testament i que deixà els béns heretats a Vicenta Mingarro, la seua criada i amant, amb qui
va tenir un fill. Vivia en la casa que feia cantó en la cruïlla de
El Raval i L´Escorredor amb el seu oncle, on hi havia aquella
biblioteca-arxiu tan enyorada pels intel·lectuals borrianencs.
No cal fer sang del que va passar amb la biblioteca, però cal
recordar que alguns cobraren els servicis que li feren a la família amb llibres, que va estar saquejada, que es va deixar
perdre... Tot i això, puc assegurar que, segons em va dir qui
tenia autoritat per a confirmar-ho, el que queda de la biblioteca està guardat a Castelló. Fins i tot em va dir el susdit que,
quan jo volguera, em donaria permís per a visitar “la resta
del tresor”.
54
Pere Echevarría
LES FALLES
D’ECHEVARRIA
Com a lletraferit, podem dir d´Echevarría que “la seua peresa era extraordinària”, diu Roselló6. Només va escriure, que
sapiem, algun poema solt, el famós “Manifiesto Fallero” i
tres llibrets de falla, en els quals demostra una gran mestria
pel que fa a la quinteta, a l´enginy i a la sàtira. Tot açò ho
arreplega Roselló en l´obra que hem citat7, on també explica
com s´aconseguí que Echevarría escriguera el primer llibret:
“En opinión de Bautista Mingarro, admirador número
uno y enfervorizado divulgador de Echevarría, la captación tendrá lugar en la peluquería de Tomás Martínez (hoy farmacia Almela) de la que eran clientes
algunos de los falleros de las Comisiones que podían
interesara al poeta, Escorredor y Ravalera”.
L´Escorredor, 1931.
També comenta l´autor que les fotografies que apareixen en
En busca del poeta perdido li les va regalar el gran faller de La
Vila Pepe Aranda.
I tot açò venia a tomb perquè Echevarría va fer furor amb
els textos fallers que va escriure: Els llibrets de L´Escorredor
corresponents a 1931 i 1932, el llibret de La Ravalera de 1934 i
el famós Manifest Faller de 1931 amb el qual quedà en ridícul
Manuel Peris Fuentes per haver desqualificat tots els llibrets
d´aquell any. Com a exemple de les seues quintetes amb una
combinació perfecta de tema, forma, enginy i sàtira mostrarem ací les primeres de 1931, on explica la seua situació:
L´Escorredor, 1932.
Ay lector, si tu estigueres
tossint com un condenat,
i per a postres tingueres
el pit tot fet a banderes
i el cap desentornillat:
comprendríes lo trist qu’es
ficarse en estos embrolls
de contentar als demés...
però, en fi, m’he compromés
Observem de seguida que no sobra cap vers. Tots aporten
un significat concret. Qualsevol lletraferit s´adonarà del
mèrit, atés que sovinteja el costum d´afegir versos sobrants,
des del punt de vista del contingut, per a quadrar una forma
poètica. La presó de la mètrica i la rima no té barrots per a
Echevarría.
La Ravalera, 1934
55
Amb aquesta tècnica escrigué els seus textos i ridiculitzà
personatges molt coneguts en l´època. I, en paraules de Roselló8:
“Estos personajes ofendidos pagaron de mal modo la parcela de inmortalidad que Echevarría les otorgara. Entre otros
personajes pocos cabe consignar a algún enano lletraferit”.
Doncs sí, don Roberto. Hi ha gent que té quasi tanta desgràcia com Pete Best (la de Pete Best és insuperable, però
no perquè ell fóra un desgraciat) i ha de donar pel cul als
altres per a destacar ell. Com a exemple d´estes quintetes
lapidàries, qualsevol amant de la cultureta borrianenca descobrirà qui s´amaga darrere d´aquesta endevinalla de Pere,
que trie arreu:
Abogat llest y formal
de sólida illustració;
exdiputat lliberal
i solter de professió;
huí es republicà novell
d’un partit tan numerós
que contant el jefe i ell
casi aplegaran a dos.
En trie ara una altra. No diré el nom del mestre a qui es refereix, perquè tot aquell que mereix saber-ho, ja ho sap.
De Puçòl ens ha arribat
una tea de discòrdia
qu’en la escòla vòl Pietat
i no vól Misericòrdia.
Com una patrona es pòc,
jo posaría a les dos;
i per cumplido a sant Roch...
o per lo menos al gos.
Portada del llibre Burriana 1882-1936 el puerto, de Cabedo
Guerola, R. i Burdeus Díaz-Tendero, L. L´Ajuntament de Borriana edità el llibre sota la co-ordinació de Norbert Me-sado i
s´inclogué en la col-lecció “Papers, 3a època”
56
Però allò que més va fotre a alguns fou:
Díes ire, díes ira,
el Retor ja s’espavila.
Puja enterros, puja mises
i ompli el sac de llonganises.
(Con la Iglesia hemos topado Sancho...
millor serà que no acabem l’andevinalla).
Açò, i coses així, foren la causa per la qual el jurat de llibrets,
format per Manuel Peris, José María Cantavella, José González Falomir i Juan Bautista Tejedo, els desqualificara, tot i
que l´instigador, segons apunta Aymerich9, fou el primer de
la llista. La resposta d´Echecarría fou el Manifest Faller que
hem citat anteriorment i que hom pot llegir en l´obra d´Aymerich, Burriana en sus fallas, o en la de Roselló, En busca del
poeta perdido.
I com aquestes estrofes, de 1931, n´escrigué un bon grapat
sota el títol Endevinalles, la qual cosa va fer que, en paraules
d´Echevarría de 1932:
U que lo que farta furta
i si escric de broma brama,
m’ha escrit una carta curta
que la meua flema flama.
sé que quan ma rima rema
i al saltar la pulla pilla,
ningú de la trama trema,
sóls que no té cholla chilla.
Portada del llibre En busca del poeta perdido, de
Roberto Rosselló Gasch i edi-tat per l´Agrupació
Borrianenca de Cultura en 1990. L´obra encetà la
col·lecció Vària.
JUAN BAUTISTA TEJEDO BELTRÁN “EL
BESSÓ”
Per a fer cinc cèntims de la biografia de “el Bessó”, hem
aprofitat el llibre10 de Teresa Esteve Palomar titulat Juan Bta.
Tejedo Beltrán: poemari que edità l´Ajuntament de Borriana
en 1988 dins de la col·lecció “Papers”. Gràcies a treballs com
aquest, Borriana manté viva la seua cultura.
Portada del llibre de Teresa Esteve
Palomar titulat Juan Bta. Tejedo Beltyran: poemari, editat en 1988 pel
Magnífic Ajuntament de Borriana
dins de la col·lecció “Papers” amb el
núm. 12.
El Bessó
En 1945, la comissió de La Mercé nomenà Faller Major al Bessó.
Juan Bautista Tejedo Beltrán va nàixer en el núm. 13 del carrer Raval de València (Borriana) el dia 12 de novembre de
1877 i fou inscrit en el Jutjat de Pau de Borriana dos dies després. Aquell dia, sa mare, Dolores Beltrán Gozalbo, va parir
dos bessons, però un va morir al poc de temps. Per això hom
li assignà el sobrenom de “el Bessó” al germà que va sobreviure.
relatar Francisco Roca i Alcayde. Pareix que, aquella nit, amb
alguna copa de més, se´n va anar a la Plaça Major i, sense cap
inconvenient, va victorejar a tota veu la Segona República i
la independència de Cuba, per la qual cosa, si no haguera intervingut en la seua defensa un home benestant de la ciutat,
l´alcalde i el jutge, assabentats del fet, s´haurien encarregat
de processar-lo.
Tejedo va ingressar en l´escola del Mestre Selma als huit
anys i la va abandonar als catorze per a continuar els estudis
de Batxillerat a Castelló de la Plana, on va romandre intern i
va destacar brillantment. Acabats els estudis secundaris, es
va instal·lar a València per a estudiar Medicina, però prompte va morir son pare, Bautista Tejedo Monfort, i va tornar
a la seua ciutat natal sense acabar els estudis universitaris,
que no li agradaven massa. A partir d´eixe moment, va treballar amb Carles Sarthou Carreres en la Secretaria del Jutjat
Borrianenc i, després, com a comptable en una serradora de
la ciutat.
El 4 de gener de 1915 va ser nomenat arxiver de Borriana
i l´any següent el dia 1 de juny, va assumir la secretaria de
l´Ajuntament, a pesar d´estar enemistat amb la classe dominant a causa de les crítiques que els dirigia en els seus llibrets
de la falla de la Mercé, que van ocupar una bona part de la
seua producció literària. Tal vegada per això reduïra significativament la relació amb la gent en complir els 50 anys.
De la seua vida, no massa significativa si no fóra per la seua
obra poètica, hi ha poques dades de rellevància, però destaca alguna anècdota graciosa de la seua joventut que van
rescatar de l´oblit alguns dels seus amics, com per exemple,
l´afició que tenia a cantar acompanyat de la seua guitarra
en les tertúlies i vetlades dels carrers o l´espectacle que va
provocar una nit de desenfrenament després de dinar bé i
beure malament durant un porrat al carrer Marí, segons va
Va ser un enamorat del seu poble, dels seus llocs i de les
seues gents, que va saber plasmar en vers el sentiment dels
seus paisans fins a tal punt que va ser considerat com el millor poeta borrianenc de la seua època i va adquirir per a la
posteritat el títol popular de “El Poeta de Borriana”. En la
seua obra, no massa prolífica, destaquen distints poemes
costumistes amb algunes característiques comunes en què
s´endevina un bon domini lingüístic del maltractat valencià
de l´època i gran facilitat per a la descripció de personatges.
Es diu d´ell que corregia, reescrivia i revisava contínuament
la seua obra poètica, com qui mai se sacia, intentant perfeccionar cada un dels seus versos. Encara així, cal assenyalar
57
que en el seu treball, fora de la innovació i amb l´ambició
estètica concisament necessària, no s´observa la pretensió
d´aspirar a alts nivells (no era donat a la publicació dels seus
treballs), sinó la de saciar la necessitat literària personal i la
de col·laborar en cada acte social per al que era requerit per
les seues facultats poètiques i perquè la seua intervenció
assegurava una assistència massiva de públic amb la consegüent recaptació, a pesar que solia repetir els seus poemes,
sobretot, fragments de la seua obra Pere, en les distintes
intervencions.
L´Ajuntament el va homenatjar el 7 de setembre de 1930 i li
va dedicar una plaça del poble. La revista Pàtria el va incloure entre els borrianencs més il·lustres en l´edició que va aparéixer el 28 de juny de 1924, a l´octubre de 1956 l´Agrupació
Borrianenca de Cultura va publicar la seua obra i en 1983 la
falla del barri Escorredor li va dedicar el monument. Va morir
en 1952. Posteriorment, els seus versos han sigut estudiats i
publicats diverses vegades.
En 1944, la falla dels ca-rrers Burriana
i Maestro Gozalbo de València nomenaren “Poeta d´Honor” al Bessó.
El Bessó escrigué el seu primer llibret de falla en 1932 per a
explicar la falla de la Mercé, diu Aymerich. Posteriorment escrigué almenys els llibrets de la mateixa falla en 1934, 1936,
1944, 1945 i 1947. Els llibrets de la Mercé de 1933 i 1935 els
escrigué el capellà Serra. En 1949, però, Pepe Aymerich, qui
ja havia escrit el llibret del Barri d´Onda en 1945, substituiria
el Bessó com a poeta de la Mercé.
Per a recordar aquelles primeres passes del Bessó, anirà bé
fer una xicoteta referència al llibret que Pepe Aymerich11 assenyala com a “posible primer trabajo como poeta fallero
de D. Juan Bta. Tejedo Beltrán “el Bessó”. La falla tractava
el tema de “l´amor d´abans, l´amor d´ara i l´amor del futur”,
i la primera estrofa deia així, segons llegim en l´obra d´Aymerich:
¡Carmela!... Fesme’l favor
d’escoltar al trovador
que may davant l’enemic
l’ s’ha arruát el melic
i ara tremòla d’amor:
tons ulls, en sa brillantor,
tenen, si’t mire, unes manyes,
que’m s’en fuig la mandolina
perque’t senc, gentil fadrina,
clavaeta en les entrayes.
Portada del llibret de La Mercé de 1944
que escri-gué el Bessó.
JOSÉ AYMERICH TORMO
L´any 2006, el Grup d´Estudis Històrics Fallers va celebrar un
acte d´homenatge a qui fóra el seu President, José Aymerich Tormo, en el Teatre Payá i va editar el llibre Els versos de
Pepe Aymerich. El volum12 conté part de l´obra d´Aymerich i
engloba poemes fallers i d´altres àmbits que, a vegades, produïxen eriçons colpidors per transmetre els sentiments més
íntims del poeta. En este llibre hi ha un parell de pàgines,
sense firmar, amb la biografia de Pepe Aymerich. D´ací hem
extret la informació per a resumir breument les dades més
significatives de la vida d´este autor.
José Aymerich Tormo va nàixer a Burriana el dia 12 de març
de 1925. Son pare era Pedro Pascual i sa mare, Francisca “la
Huerta”.
Va estudiar en l´escola de “El Baro”, en el col·legi Consolació
58
Pepe Aymerich
i en el col·legi dels Carmelites, on el pare Alberto el va iniciar
en el món de les lletres. Posteriorment va estudiar el Batxillerat en l´institut Francisco Ribalta de Castelló i va completar els seus estudis d´ATS a Barcelona.
Va contraure matrimoni amb Victòria Martínez Figuerola
en 1950, va tindre tres fills i va treballar en l´empresa E.R.T.
(Fertiberia), en la Seguretat Social, en consulta privada i a
domicili.
Amant del món de les falles, va escriure parlaments que, en
principi, no es va atrevir a declamar per por escènica, però
amb el temps va aconseguir recitar els seus textos tot demostrant grans qualitats oratòries que el van situar entre el
grup de poetes més apreciats de la nostra ciutat.
Com a home amant de la cultura, va participar en nombroses publicacions. Gran part dels seus treballs es troben entre
les pàgines de la revista Buris-ana editada per l´Agrupació
Borrianenca de Cultura, associació en què militava junt amb
altres lletraferits de l´època.
Moltes van ser les composicions literàries que va escriure,
així com molts van ser els àmbits literaris que va desenvolupar des que en 1945 escriguera el llibret del Camí d´Onda.
Portada del llibret de La Mercé que Aymerich escrigué
en 1949.
Pepe, consumit per la vida tal com un ninot que és engolit
pel foc per a immortalitzar-lo en el record, va morir el dia 4
d´octubre del 2004.
Com a xicoteta mostra de l´obra d´Aymerich, paga la pena
transcriure la primera estrofa del primer llibret que escrigué
(Barri d´Onda, 1945) després de la dedicatòria que li va fer al
comandant militar Josep Molina:
Cavallers: ¡Visca Burriana!
i digau al mon sanser
qu’un poble no pot haber
com la Reina de la Plana.
En 1980, Pepe Aymerich li escrigué aquesta dedicatòria a mon pare, en una pàgina interior del llibret
del Club 53 que feia de portada per a l´explicació
de la falla que escrigué. En aquells anys, mon pare
produïa pel·lícules per a les falleres.
No cal dir com d´enamorat estava Aymerich del seu poble,
tal com mostrà en la quarteta anterior. Tanmateix, era un
home respectuós i amb la capacitat i humilitat de valorar el
treball alié. Vegem l´entranyable dedicatòria que li va fer al
Bessó en el llibret de la Mercé de 1949, atés que aquell any
fou Aymerich qui rellevà el Bessó com a poeta faller de la
Mercé.
A En Juan Batiste Tejedo Beltrán
Plecar pòeta de la nostra llengua vernàcula
El dedicar es un dret
i no mai una pamplina,
del vate a calbots fét
qu’a lligar versos no atina
prou bons pera Batistet
Esbós de la falla de La Mercé, 1949.
Perdoneu-me l’osadia
i el que siga tan barrut
per crear ful poesia:
m’atrevida joventut
com a bòna vos l’envia.
59
Io be se qu’un cèrt pesar
en vòstra retina asoma,
al vore asó i comprovar,
com els anys roin carcoma
vos han fet abandonar.
També comprenc que la falla
de la plaça «La Mercé» ,
pareix que trista hui calla
al no donarli vosté
al ven d’ella, ¡la contalla!.
No podrá tampòc lluir
gales de poetic ingèni,
el llibret, sens’exibir
el adrés d’un primer prèmi,
dificil de conseguir.
Per aixó i per tót vos dic
que mantindre sempre viva,
vostra llaor, ¡gran amic!
desde esta alternativa
que pensant en vosté escric.
VICENTE MONSONÍS MOROS
Vicente José Bautista Monsonís Moros va nàixer el diumenge dia 22 de juny de 1913 a les cinc de la vesprada. El mateix Monsonís conta que va haver d´abandonar els estudis
en segon de Batxillerat a causa de la Guerra Civil, ja que era
necessària la seua ajuda en casa. Així i tot, va continuar estudiant de manera autodidacta.
13
Vicente Monsonís Moros
60
Conegut com a “el Poeta” per la seua facilitat per a escriure
versos, va redactar una dotzena de llibrets fallers, en alguns
dels quals apareix la seua firma, unes vegades com Monsonís i altres, com Monzonís. Sembla que el primer llibret que
va escriure és el que va editar La Mota l´any que es va constituir aquesta comissió, 1945. Després escriuria un bon grapat
de llibrets per a La Vila.
Sabem que aquell primer llibret de Monsonís fou el de la
Mota corresponent a 1945 perquè, tot i que l´obra aparegué sense signar, en un dels exemplars consultats hi ha una
dedicatòria manuscrita i dirigida a Pere Joan Aymerich en la
qual es llig “Monzonís” en la firma i l´autor manifestà al final
de la primera estrofa que es tractava del primer llibret que
escrivia:
Al molt vollgut Vizcaí
gran filósif, bòn poeta,
d’esperit i ánima inquieta
com un verdader llatí;
fent honor a l’amistat,
sincerament, com bòn amic,
lo primer llibre qu’escric
li’l dedique emocionat.
Bona part de la seua obra poètica va ser editada per l´Agrupació Borrianenca de Cultura en 1997 sota el títol Com la cançó
de l’aigua, prologada per Teresa Esteve i Joan Verdegal.
Portada del llibre Com la cançó de l´aigua, de Vicen-te Monsonís Moros, editat en 1997 per l´Agrupació Borrianenca de Cultura dins de la
Col·lecció Vària amb el núm. 7.
ENRIC GÓMEZ FAJARNÉS
J. Pelejero Ferrer, en la seua obra Llibrets de falla (Poetas valencianos festivos i populares)14 editada en Del Sénia al Segura
en 1982, informa que Enric Gómez Fajarnés va nàixer el dia
15 de juliol de 1915 en el carrer valencià del Palau. Mestre Nacional, acreditat com a professor de Llengua Valenciana per
Lo Rat Penat i diplomat en diverses especialitats, el poeta va
dedicar bona part de la seua vida al món de l´art, sobretot,
a la poesia i a la música, encara que també va cultivar la prosa. Va escriure habitualment en valencià, excepte quan les
peculiaritats de l´època li imposaven el castellà. En l´àmbit
de la poesia va ser reconegut com “Mestre en Gai Saber”
pels premis obtinguts en els Jocs Florals de València, d´entre
els quals va aconseguir la “Viola d´Or”. També va guanyar el
premi de l´Ajuntament en el Certamen Poètic de la Primavera, així com nombrosos guardons com a compositor musical. Entre els llibres publicats cal mencionar La Fiesta Nacional, el fullet premiat per “Las Provincias” Miracle complet,
Afabulacions, Clapits vibrants, Riga’s vosté i Brots tendres,
amb cançons infantils musicades per ell mateix.
Enric Gómez Fajarnés
A vegades, la seua obra va aparéixer sota el pseudònim Henric G. de Foie-Arnes, assenyala Pelejero Ferrer, però en el
seu ambient més pròxim va ser conegut amb el sobrenom
“Sonetet” per la seua facilitat per a compondre sonets. Vegem com a exemple el següent dedicat a la terra valenciana,
escrit en 1950 i publicat en l´obra abans citada de Pelejero
Ferrer:
Nostra terra, mare ubèrrima i pura
de bellea florida en harmonia,
porta en el fons la subtíl melangia
d’odalisca orientàl que en l’ambient sura.
Deixa flaire ampulós que al vent fulgura
brolla ingent nostra agrària simfonia
que ab gerdor i deutàt i fantasia
forja l’himne triomfàl que etèrn perdura.
Nostra terra es vivér esplendorós
ab l’encant arabésc d’enyor lluntana
que el calíu delicàt i flairós
de l’art i de l’amor que mos emana,
semble ser Paradís, puix miraclós
d’ell es feu nostra terra valenciana.
1943, sinó per la seua gran preparació. Tal com va assenyalar
el senyor Gregorio Anacard en referència als poetes festius-populars, entre els quals es trobava el nostre personatge, “el que el poeta afig a la veritat nua és també veritat, i
veritat essencial, neta de les veritats circumstancials i peribles. Realitat, per tant, de sentit perdurable i dotada, a més,
de capacitat d´endevinació, de gènesi del futur”.
Segons Gómez Fajarnés va manifestar en referir-se a les qualitats que hauria de tindre el llibret de falla, per les quals li
preguntava Pelejero Ferrer15,
En l´àmbit borrianenc, Gómez Fajarnés va escriure el magnífic llibret que edità el Barri València en 1945, del qual mostrarem ací un trosset:
“el més important és tindre gràcia i saber dir les coses, així com transmetre al públic el missatge amb humor sa, de manera aguda, breu i punxant, com diu el
clàssic, i amb cert sabor coent de la soca valenciana”.
Falles de nostra Valencia;
fruits de sana inspiració
replets de gracia e intenció,
produits per s’inteligencia.
Cualitats per excelencia
qu’extendis a sa Regió
demestrant al mon qu’alló
naix del seu art i sa esencia.
Valencia! La terra meua,
per’ a la gloria d’Espanya,
en Saint Jusep, tota es creua
de monuments dart: La Falla,
qu’es creació de s’entranya
puis, Valencia es mare seua.
També va comentar el poeta a finals dels anys setanta16:
“S´ha arribat a tal nivell ja en el gènere que, francament, jo el trobe immillorable, tant en la seua confecció impresa com en la seua perfecció literària i contingut. Hui es fan verdaderes joies en l´especialitat i hi ha
autors, en general, insuperables”.
Gómez Fajarnés va ser un dels poetes més coneguts en el
món faller, no sols pels bons llibrets que va escriure des de
Falla del Barri València, 1945,
que explicà Gómez Fajarnés.
61
BERNAT ARTOLA I TOMÁS
Bernat Artola i Tomás (Castelló, 1904 – Madrid, 1958) va ser
un dels poetes més importants de la literatura valenciana
del segle XX. Tal com indica Josep Palomero17 en la seua obra
Bengales en la fosca, “fou, sens dubte, el millor líric valencià
des d´Ausiàs March fins a la seua època. De fet, el seu nom
i la seua obra figuren en totes les antologies poètiques de
prestigi.
Llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i per la de Salamanca, va pertànyer a la generació de
1930 i va obtindre el Premi Nacional de Literatura en 1933. Va
animar la Societat Castellonenca de Cultura i va ser membre
de la Secció Filològica de l´Institut d´Estudis Valencians.
Va publicar una vintena de llibres entre els quals destaquen
Elegies (1928) Terra (1935) Llàntia viva (1947) o Les fulles del
temps (1953), entre altres treballs de gran qualitat i en els
que s´observa com a tònica general la valoració de la tradició
i l´apassionament per la cultura castellonenca.
Bernat Artola i Tomás
LES FALLES D´ARTOLA
Artola va escriure els llibrets de la falla La Ravalera durant els
anys 1944, 1945, 1947, 1948 i 1949 que van ser, amb tota probabilitat, els més rellevants de la literatura fallera borrianenca. Va posar el seu domini lingüístic i la seua sublim perfecció
poètica al servici d´una falla amb la qual va aconseguir tant
primers premis locals com regionals18. El mateix va fer en
altres casos semblants, com ara les festes de la Magdalena
a Castelló, per a les quals va escriure el pregó que encara es
llig hui dia.
Per a Burriana, per a les falles i per a tot amant de les lletres
és un honor perpetu que Artola oferira la seua ploma a una
reduïda comissió d´àmbit local.
La Ravalera, 1944.
La Ravalera, 1947.
La Ravalera, 1945.
62
El primer llibret que va escriure Bernat Artola a Burriana (La
Ravalera, 1944) és una de les millors aportacions a la literatura fallera. Està escrit en rigoroses espinel·les desenvolupades amb la màxima pulcritud que juguen hàbilment amb
el tema del monument. Es va imprimir en la impremta castellonenca Mialfo a dos tintes amb algunes il·lustracions i va
obtindre el premi “Lo Rat Penat” de València. A Burriana, en
canvi, va obtindre el segon; el primer el va guanyar el Bessó
per a la Mercé... i cadascú que pense el que vullga. El llibret
també incloïa el programa oficial de festes i el particular del
barri.
El text és prou extens a causa de la quantitat d´escenes a
explicar i de la combinació entre el tema i la forma, ja que
la complexitat de l´estructura poètica obliga l´autor a redactar versos acabats amb la rima adequada fins a aconseguir
plasmar la idea al complet. Sol ocórrer que, en autors inexperts, hi haja una excessiva quantitat de versos en les seues
composicions que no aporten res al contingut, perquè són
simples anelles rítmiques per a mantindre l´estructura de
l´estrofa, però este no és el cas d´Artola, els versos del qual,
en la seua totalitat, demostren la mestria que li va valdre el
reconeixement més enllà de les nostres fronteres.
Les tres primeres estrofes que ací mostrem estan dedicades
a la presentació general i a les intencions de l´autor en el moment de començar a escriure el llibret de la falla La Ravalera
de 1944.
Puix senyor... com està el món
i a quin extrem ha vingut!
Està tot ja tan perdut
que un pecat més, no compon!
Ni aquelles coses que són
l’esperança que’l manté
poden dir lo que està bé
i lo que és pecat mortal,
puix l’home coneix el mal...
si creu que no li convé!
La Ravalera, 1948.
Aixina, baix el pecat
que duc damunt la conciència,
la ploma prenc amb prudència
per no dir un disbarat.
I amb l’erta solemnitat
pròpia de qui fa el pregó,
vinc a fer la relació
i explicació de la falla:
Una bomba de metralla
que ha llançat la Comissió!
I és clar! per més ignocent
que siga lo que haja eixit,
sempre hi haurà algú ferit
per curiós i entremetent.
Mes tot aquell descontent
pot proclamar son disgust;
puix no seria gens just
que son desig mortifique
i no es rasque quan li pique
si en aixó troba més gust.
La Ravalera, 1949.
63
La Vila, 1932
Jaume Ferrer Vercher
La Vila, 1932
JAUME FERRER VERCHER
Jaume Ferrer Vercher fou un dels grans autors que posà el
seu talent al servici de les falles de Borriana. Ell fou qui escrigué el llibret de La Vila de 1932, tal com digué Pepe Aymerich19: “Un tal Ferrer Vercher fue el autor...”, afortunat descobriment d´Aymerich en llegir una pàgina solta, la núm. 3,
i sense data del setmanari Adelante. El llibret, que al nostre
parer és una petita joia de la literatura fallera borrianenca,
guanyà aquell any el segon premi (el primer el guanyà el Bessó amb el primer llibret que escrigué i amb el qual explicà
la falla de la Mercé). En ell trobem bellíssimes estrofes de
ritme metòdic, com aquesta que transcric copiant-la textualment de l´obra d´Aymerich:
La traca la ensenen
i aquells que pòr tenen
s’allarguen llunt d’ella pegant a fugir;
mentres que’n sa casa
una dona passa
depresa el rosari tement el morir.
Aymerich considerà “exagerat” i “inexacte” l´últim vers20,
però a mi em sembla d´una profunditat colpidora. Tan de bo
64
els llibrets i els cartells dels monuments contingueren sempre
eixe vessant existencial.
Gràcies a Pelejero Ferrer21 sabem que Jaume Ferrer Vercher
va nàixer a València el dia 25 de juliol de 1894. Fill de comerciant, estudià en els Escolapis i s´instal·là al núm. 18 del carrer Exart. Sovintejava Lo Rat Penat, on es reunia amb altres
poetes tan importants com Carles Salvador i Enric Gómez
Fajarnés. Diu Pelejero, qui el va tractar al col·legi i com a veí,
que era un home bo, senzill, amant de les coses valencianes,
assabentat i seriós; poeta d´estil clàssic extraordinari i mestre de les quartetes.
Escrigué al voltant de dos-cents llibrets, el primer dels quals
aparegué en 1916 per a explicar la falla del seu barri, el dels
carrers Eixarchs, Santa Teresa i Pintor Domingo, i guanyà
el primer premi. L´últim llibret, corresponent a la falla Pelayo-Matemático Marzal, l´edità en 1980. A banda de llibrets
de falla, escrigué altres obres, moltes d´elles inèdites, i un
grapat de sainets.
Segons Ferrer22 “l´autor de llibrets de falla necessita dues
qualitats summament fàcils: senzillesa i gràcia”.
FRANCESC ALMELA I VIVES
Tal com ocorre en el cas d´Artola, la documentació sobre Almela i Vives és extensíssima i està a l´abast de tothom, per
això hem decidit fer ací només un breu resum.
Francesc Almela i Vives23 (1903-1967) va nàixer a Vinarós,
però prompte es traslladà a València. Estudià el Batxillerat a
l´Institut Professional i Tècnic i, en morir son pare en 1914, va
haver de treballar com amanuense en una notaria per a pagar-se els estudis. Finalment es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de València en l´especialitat d´Història.
Home de grans inquietuds nacionalistes i culturals, fou cronista de la ciutat, membre del Centre de Cultura Valenciana,
presidí La Nostra Parla per a impulsar el català, fundà Taula
de Lletres Valencianes junt amb altres personatges de renom,
dirigí el setmanari Nostra Novel·la amb el recolzament dels
autors més prestigiosos del moment, fou membre corresponent de la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando
de Madrid, de l´Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i
de la Hispanic Society of America de Nova York. Publicà cinc
llibres de poesia, algunes novel·les, obres de teatre i una pila
de llibres i articles d´investigació. A més, tenia una biblioteca
particular de més de 1072 obres, la qual es va incorporar a la
Biblioteca Valenciana en 1997.
Hem trobat també nombrosos poemes fallers d´Almela i
Vives, articles i entrevistes24 que hom li va fer sobre temes
fallers on demostrà que era un expert en aquest tema festiu.
Per tant, cal agrair-li des d´ací que col·laborara en les falles
de Borriana escrivint el llibret de la Falla del Pla de 1945, tot
i que caldria confirmar l´autoria definitivament. A l´efecte, i
per si de cas es confirma que el llibret és d´Almela, pot ser
interessant saber que va guanyar el primer premi. L´ordre
va ser:
Francesc Almela i Vives
Falla del Pla (Almela?)
La Mercé (El Bessó)
3r
La Ravalera (Bernat Artola)
4t
La Mota (Vicente Monsonís)
1r
2n
El cas és que no era gens fàcil guanyar-li al Bessó. Fins i tot
Artola ho va tindre molt complicat durant aquella dècada,
ja que el Bessó tenia, a banda de les qualitats que calien, un
prestigi entre els borrianencs que l´afavoria (crec jo). De fet,
Artola guanyà el premi de Lo Rat Penat en 1944 i quedà en
segon lloc a Borriana, per darrere del Bessó. És 23 més, quan
en 1947 Artola li guanyà al Bessó, el jurat deixà escrita una
explicació de per què la Ravalera quedava per davant de la
Mercé i destacà la gran qualitat literària del llibret del Bessó.
Amb tot açò vull dir que per a guanyar el primer premi en
1945, el poeta de la falla de El Pla havia de ser “un tio de
pes”. Quadraria, des d´este punt de vista, que fóra un autor
com Almela.
Fetes aquestes valoracions, només falta afegir un tros del
llibret de la Falla del Pla, però no podem resistir la temptació de dedicar un poc més d´espai per a mostrat al lector la
magnífica introducció. Evitarem, però, la transcripció completa amb l´explicació de la falla, el repàs per les distintes
comissions tot recordant-nos els malnoms de cadascuna i el
comiat, ja que l´interessat pot trobar-ho en el segon volum
de Burriana en sus fallas que vaig titular Crónica de los hechos
falleros acontecidos en Burriana durante la década de los años
40.
Falla El Pla, 1945
65
Elògi de Burriana
Burriana, ciutat il-lustre,
s’extén a pròp de la mar,
que trena la escuma blanca
damunt dels domassos blaus.
Burriana, ciutat insigne,
s’ extén entremig del camp
que sembla catifa tèndra
per a un fabulós jagant.
La Ciutat Vèrda li deien
quan era dels musulmans,
a la llum de mitja lluna
i entre remoreig de cants.
Després, el gran Rei En Jaume
la conquerí pam a pam,
sense escatimar l’ingèni,
sense escatimar la sang.
La corona del monarca
tot seguit es va exornar
amb una esplèndida joia
que no pedría ja mai.
Després, la vila cristiana
anava fent-se més gran:
gran per la seua riquesa
gran per la seua beutat.
Les ferides de la guerra
no la podíen matar,
que sempre reviscolava
cap amunt i cap a dalt.
Vèrge de Misericòrdia
la preservava de mals.
I també la protegía
bondadosament Sant Blai.
Rafèl Martí de Viciana,
hòme culte i ponderat,
anava escrivint la Crònica
día a día i any per any:
eixecutòria d’un poble
que, per camins de treball,
avança a través dels sigles
entre el futur i el passat.
I avui Burriana s’eixampla
damunt de l’antic solar,
conservant pedres antigues
mentres s’està renovant.
Els tarongers la rodegen
amb el fullatge d’esmalt,
amb la tarònja daurada,
amb la flòr primaveral.
Si una temporada és fluixa,
atres millors en vindran
quan el món per fi retorne
a les dolçors de la pau.
Mentrestant, cal optimisme,
un optimisme exultant,
com el sol que magnifica
nostra mar i nòstres camps.
66
ELS LLIBRETS DE 1945
En el nostre viatge des del primer llibret borrianenc fins al
primer llibret que considere “modern”, em veig obligat a fer
una paradeta en 1945, per les circumstàncies que veurem
després, però abans d´això, cal una breu aproximació de l´evolució fallera durant els primers anys de la dècada dels anys
40 per a comprovar la importància que tingueren les falles
d´aquell any i comprendre com va ser possible que autors
de renom s´endinsaren en la literatura fallera borrianenca.
Després de la Guerra Civil (1936-1939), a les falles els costà
reiniciar les activitats i no fou fins al 1941 quan se´n tornaren
a veure. Aquell any en plantaren La Vila i La Mercé; el col·legi
dels Carmelites i quatre més infantils. Almenys les dues falles majors i la dels Carmelites tingueren llibret i dels autors
només sabem que Juan Sellés Renú escrigué el de La Vila.
El 1942, però, va quedar tan enfosquit que difícilment es pot
assegurar quantes falles es plantaren a Borriana i no tenim
cap llibret d´eixe any. De fet, les notícies que ens han arribat
són contradictòries*.
En el núm. 9 del butlletí Buris-ana s´afirma que “«La Vila» y «La Merced»,
se reparten los premios por este orden y son las únicas fallas del año 1942.
El premio del «llibret», se lo reparten a la inversa”. En el periòdic Mediterráneo, però, en l´edició del dimecres 25 de març de 1942, es llig: “La única
falla que este año se ha plantado en ésta (Burriana), con motivo de la fiesta
de San José, ha sido la confeccionada por los alumnos del Colegio del Niño
Jesús de Praga de los P.P. Carmelitas”. A banda d‛aquestes dues notícies
contradictòries, he trobat una tercera referència a 1942 en uns papers de
Joaquín Urios on, parlant de La Mercé, es llig: “Sabemos que en 1941 se
llevó el primer premio y en 1942 y 43 el segundo”.
Els fallers continuaren intentat que la festa agafara força a
Borriana i en 1943 plantaren falla La Vila, explicada en un llibret que escrigué Sellés, La Mercé, els Carmelites, amb un
llibret anònim, i els Caçadors, tot i que aquests últims no ho
feren de manera oficial. Aquell any començà a funcionar la
Junta Local Fallera, tot i que ho va fer amb el nom de Junta
“Central” Fallera, fet que demostra la importància que anava recobrant la festa.
1944 fou un any decisiu per a les nostres falles. Plantaren el
Barri València, L´Escorredor, el Barri d´Onda i La Ravalera, a
més d´un grapat de falles infantils. Aquell any la Junta Local
Fallera estava ja a ple rendiment i publicà el primer programa oficial conjunt per a totes les falles, organitzà un Bateig
Faller, instaurà la Cavalcada del Ninot, vinculà les carreres
ciclistes a la festa i organitzà l´elecció de la primera “Reina”
democràtica de Borriana (en 1936 fou la Fallera Major del
poble la senyoreta Milagros López Juan, també elegida democràticament, però no ostentà el títol de “Reina”, ja que
eren anys de República. Aleshores, els barris tenien “Reina”
i el poble, “Fallera Major”). També fou l´any en què començà
el concurs de les Creus de Maig. Pel que fa als llibrets, sabem
que el Bessó n´escrigué el de la Mercé, Juan M. Borrás Jarque escrigué el del Barri València, sembla que el llibret del
Camí d´Onda l´escrigueren entre dos autors i Bernat Artola
s´encarregà de La Ravalera. La falla infantil del carrer Mariano Benlliure també publicà un llibret anònim i la Mota, que
plantaria falla l´any següent, publicà un llibret d´estil faller,
tot i que no explicava cap monument, el text del qual fou
recitat en una vetlada teatral que celebraren el dia 25 de setembre.
Arribem, per fi, a l´any que volem destacar ací: 1945. Aquell any es plantaren 10 falles majors oficials (Sant Blai, Camí
d´Onda, El Pla, Barri València, Escorredor, Mota, Vila Mercé,
Caçadors i Ravalera), a més de 15 falles infantils (les corresponents a les comissions citades i carrer de Lourdes, carrer
Marí, carrer Sant Sebastià, carrer Mariano Benlliure i carrer
Peu de la Creu). També hi hagué una comissió al Port, però,
tot i plantar creu, no aconseguí plantar la falla. Fou un any,
per tant, de màxima participació en les festes falleres. Es publicà el primer número de la resvista “El fallero” i la Junta
Local Fallera, presidida per Salvador Dosdá, organitzà el primer concurs de cartells anunciadors, que guanyà Ruperto
Sanchis Mora amb una obra titulada Les dotze. Aquell any,
la JLF volgué repetir l´experiència de triar una Fallera Major democràticament, però la cosa no tingué èxit. Els fallers
no s´aclariren i l´alcalde Miguel Gil ordenà que fóra Fallera
Major de Borriana la filla del Governador, la senyoreta Lupita Andino Ruíz. Se n´entén, de tot açò, que les falles havien
arribat a l´esplendor i que els millors lletraferits posaren les
seues qualitats literàries el servici de les falles.
67
Amb aquest panorama, només faltava que un grapat de
bons lletraferits col·laboraren en les falles de Borriana. I així
fou. Les comissions en buscaren els millors i curiosament,
llevat d´Echevarría, que morí en 1940 i de Ferrer Vercher, sis
dels autors d´aquell any formen part dels huit que hem triat
com a més rellevants en la secció anterior.
Per a estudiar la literatura fallera d´aquell any, hem pogut
accedir a un total de 12 llibrets (10 llibrets de falla major i 2
de falla infantil), dels quals només se signaren dos en portada: el del Barri València (Enric Gómez Fajarnés) i el del Barri
d´Onda (José Aymerich Tormo). La resta d´obres es publicaren sense firma, però hem pogut saber l´autoria de quatre
llibrets més. Tenim per tant sis autors localitzats i sis anònims, així que, si llevem els dos llibrets infantils, només en
quedaran 4, d´anònims.
Feta la garbellada, hom no pot evitar un somrís de confirmació en adonar-se que, dels huit autors escollits per a fer
una pinzellada biogràfica en la secció anterior, sis d´ells van
escriure llibrets fallers en 1945. Els altres dos són Echevarría,
que ja havia mort, i el valencià Ferrer Vercher. Els autors localitzats són: Enric Gómez Fajarnés (Barri València), José Aymerich Tormo (Barri d´Onda), Juan Bautista Tejedo Beltrán,
“el Bessó” (La Mercé), Bernat Artola i Tomàs (La Ravalera),
Francesc Almela i Vives? (El Pla) i Vicente Monsonís Moros
(La Mota). No sé, per tant, quins autors escrigueren els llibrets de La Vila, L´Escorredor, Caçadors i Sant Blai. També
són anònims per a mi els llibrets, molt bons llibrets, de les
falles infantils d´aquell any.
No farem ací un estudi literari exhaustiu d´aquells llibrets ni
transcriurem els textos complets, atés que el lector interessat pot consultar el segon volum de la col·lecció Burriana en
sus fallas que vaig escriure en 2009 i que va editar el Grup
d´Estudis Histèri... (Ai! perdó) Històrics Fallers, però sí que
ressaltarem la qualitat d´aquells textos festius. Fins i tot afegirem el llibret anònim del Barri d´Onda als sis llibrets que
escrigueren els autors localitzats i citats anteriorment, i els
“magnífics” en seran set. Arriba, doncs, el moment de fer
un tast.
LA MERCÉ
que estimes tú de condició tan rara,
que hòmens i dones, per lograrles ara,
no fan cola tan sòls, ni s’acaloren.
Fofo eixemplar que del humà llinage
penses ser excelent sobre’ls demés,
que estrenes a sovint calcer i trage,
vas pelón i te gastes els dinés,
no passaràs de ser un abegòt
que, distret, s’ha tragat el culleròt.
LA VILA
Les dues primeres coses que s´observen en el llibret de la
Vila és l´anonimat i la brevetat, però llegides les cinc primers
quintetes aclaridores, es comprenen ambdues característiques, ja que, segons es diu en elles, l´autor només va disposar d´una setmana per a escriure el text.
Encara així, el text posa de manifest la mestria del poeta
anònim a l´hora de confeccionar estrofes ben mesurades i
ben rimades. El text consta de trenta-nou quintetes perfectament concebudes per mitjà d´heptasíl·labs rimats amb la
fórmula “a / b / a / a / b”, excepte la trentena estrofa (a / b
/ a / b / a), tan vàlida com la usada majoritàriament en tota
l´explicació. El llibret acaba amb una dècima espinel·la dedicada al President. Mostrem ací el principi del que l´autor
titulà Aclaració prèvia.
Me manen fer un Llibret
en poc més d’una semana
i me tens prou desinquet
puix no sé si’l tindré fet
o a temps anirá a Burriana.
Tirarem má de cuartelles
i farem alguna ralla...
No forjarem maravelles
perque a empellóns, sols estelles
traurem d’un llibre de falla.
En un metro llarc com randa
anirem medint els versos...
Volem evitar la llanda
i... als critics d’alguna banda
que, analiçant, son pervèrsos.
El Bessó va escriure un text considerable com a innovador en
la literatura fallera de Borriana, ja que va usar el sonet, estrofa abans mai no usada en una explicació de falla a Borriana,
per a versar la part fonamental del llibret, que també es diferencia dels seus predecessors per la prosa castellana amb
què va explicar detalladament les peces que componien el
monument, unificades totes elles sota el lema “El rasclador
de les males herbes”. El to usat, sense abandonar la mordacitat d´una crítica fallera, és moral i reflexiu, perquè no sols
defineix els set pecats capitals sobre els quals reflexionava
la falla, sinó que a més aconsella la lluita personal contra ells
alhora que es lamenta per la pèrdua de la virtut i l´oblit dels
sermons sobre la mateixa. Posem com a exemple el sonet
que titulà Soberbia (sic.):
Mires a tots, com si deutors te foren
mires a tots, com si nungú’t pagara;
may un gest agradós tens en la cara
ni qualitats que atraguen i enamores.
Prendes traus, com volent que s’eixamoren,
68
Falla del Barri La Vila, 1945
EL BARRI VALÈNCIA
L´ESCORREDOR
El text de Gómez Fajarnés, del qual ja hem parlat abans, està
distribuït en diverses seccions i engloba els vessants més
significatius de la festa, com són les falleres, la comissió,
l´artista, el poeta, el barri i el monument, amb l´explicació
corresponent. S´observa, de nou, un avanç significatiu en la
concepció del llibret que ja no es limitava a explicar les escenes del monument, sinó que afegia temes relacionats amb el
món faller. A banda del sonet transcrit en la secció on hem
fet un apunt biogràfic d´aquest autor, afegim ara l´estrofa
que li dedicà a Batiste Folch:
L´Escorredor va presentar un llibret anònim estructurat en
cinc parts: Una concisa ofrena a Sant Josep, un prefaci que,
a manera de pregó, recorria en dècimes les idees principals
de la festa fallera, una explicació del que s´observava en la
falla, una referència a alguns comerços del barri i, finalment,
una floreta a la ciutat. Es tracta d´un text modest que reflexa
el lèxic de l´època i en el qual no s´observen grans pretensions, però que manifesta clarament l´esperit de la festa i el
missatge que es pretenia donar amb el monument. Transcriurem ací el sonet final:
Bautista Folch, qu’es ferrer,
es el President festero;
home alegre, cicatero...
lo mateix fa pols l’acer,
qu’es pasa ballant lo día,
pero casar-se... sa tía!
SONETO A BURRIANA
Aquells que conegueren Batiste Folch, observaran que el
poeta el va retratar tal com un pintor realista.
Entre el frescor de la brisa marinera
i el atractiu verdor d’horta florida
t’alçes, Burriana, somrisent, polida,
com bledana i triunfal clavellinera.
El céfir, removent sa cabellera,
t’envía una cançó dolça, exquesida,
les flòrs suaus perfums, i amorosida,
t’envía son trinar la cadernera.
Te canta’l rossinyòl polifonía,
t’oferix son plaer la fontanella...
tot per tù canta i riu, noble Burriana;
Tot, rebosant d’etèrna poesía,
te canta l’alabança pura i bella,
perque eres tú la Reina de la Plana.
Portada del primer “El fallero”, 1945.
La Junta Local Fallera, acabada
d’instituir, or-ganitzà un acte al
teatre Oberón amb motiu de
l’elecció democràtica de la Reina
Fallera de Bu-rriana de 1945. La
foto mostra el programa de l’acte.
L’elecció acabà de males maneres,
atés que hi hagué un tripijoc amb
els vots i l’alcalde anul·là la votació.
Aquest document acre-dita Franco com a Faller
d’Honor de la Mota en 1945.
69
BARRI D´ONDA
Per a mi que aquesta fou la primera vegada que Pepe Aymerich publicà un text faller, però no fou, a bon segur, la
primera vegada que s´enfrontava a un text literari, perquè
un novençà no és capaç d´escriure un llibret com aquest. Tindria, Aymerich, al voltant dels 20 anys en aquell moment i ja
dominava l´aspecte formal i la gràcia.
A banda de les dedicatòries i els poemes generals sobre falles, cal destacar que, tal com va fer Bernat Artola l´any anterior, l´explicació de la falla apareix en text teatral, de manera
que un cicerone li explica a un foraster cada escena de la
falla i respon les preguntes que aquest li fa. Es tracta, doncs,
d´una explicació detallada per a llegir-la a peu de falla.
El llibret estava estructurat en cinc parts: Dedicatòria, Burriana en les falles, Explicació de la falla, Impresions de la festa fallera i Felicitació. Mostrarem ací la primera dècima de la
part titulada Impresions de la festa fallera:
Tot en este mon te fi
i después de dotse mesos
de procurar qu’els ingresos
dels dumenges p’el matí
ompliren el calsetí
de pesetes y gallets,
mos encrontrem drets i fets
en el dia de la festa,
i un póble qu’es manifesta
adornart de gallardets.
Cartell anunciador de 1945. Autor: Ruperto Sanchis
Mora.
LA RAVALERA
Era la segona vegada que Bernat Artola escrivia un llibret
de falla per a Borriana. No descobrirem ací les habilitats literàries d´Artola, ni de bon tros, però sí que victorejarem,
una vegada més, els encerts d´aquest poeta que, en 1945,
ja havia publicat quatre o cinc llibres de poesia, dels 16 que
publicaria, i ja havia guanyat el Premi Nacional de Literatura
en 1933.
Les Falleres Majors i Corts d´Honor de Burria-na de 1945.
El llibret té dues parts fonamentals. La primera és un pregó
on s´intercalen idees generals sobre la falla i un esbós introductori de l´argument. La segona part és un breu sainet en
el qual intervenen huit personatges que xarren en dècimes.
A continuació transcrivim un tros del pregó:
La falla és un epigrama,
que pinta i posa en relleu
el vici amagat que veu
i ésser comentat reclama.
I quan, ondulant, la flama
la fa lluir un instant,
pareix que diga cridant,
fent humorístic pregó,
la sàtira d’intenció
i exemple moralitzant.
70
El primer estendard de La Mota, 1945.
EL PLA
Tal com era costum en l´època, el llibret aparegué sense firmar, tot i que ens atrevim a atribuir-lo a Francesc Almela i
Vives, qui en 1945 ja havia publicat dos llibres de poesia dels
cinc totals, dues novel·les, 4 obres de teatre i 11 llibres d´investigació.
La primera part del llibret era un elogi a Borriana en el qual
l´autor situa la ciutat en l´espai per a prosseguir amb un recorregut històric en què no falten els elements emblemàtics
i representatius, com són els musulmans, el rei Jaume I, la
patrona de la ciutat la Mare de Déu la de Misericòrdia, el patró Sant Blai o el cronista Rafael Martí de Viciana. També cita
l´autor el progrés de la ciutat que, conservant el seu passat,
programa la seua trajectòria basada en la taronja.
Lupita Andino, Reina Fa-llera de Borriana, 1945.
El poema que afegim a continuació és el primer del llibret,
Elogi a Borriana:
Burriana, ciutat il-lustre,
s’extén a pròp de la mar,
que trena la escuma blanca
damunt dels domassos blaus.
Burriana, ciutat insigne,
s’ extén entremig del camp
que sembla catifa tèndra
per a un fabulós jagant.
La Ciutat Vèrda li deien
quan era dels musulmans,
a la llum de mitja lluna
i entre remoreig de cants.
Després, el gran Rei En Jaume
la conquerí pam a pam,
sense escatimar l’ingèni,
sense escatimar la sang.
La corona del monarca
tot seguit es va exornar
amb una esplèndida joia
que no pedría jamai.
Després, la vila cristiana
anava fent-se més gran:
gran per la seua riquesa,
gran per la seua beutat.
Les ferides de la guerra
no la podíen matar,
que sempre reviscolava
cap amunt i cap a dalt.
Vèrge de Misericòrdia
la preservava de mals.
I també la protegía
bondadosament Sant Blai.
Rafèl Martí de Viciana,
hòme culte i ponderat,
anava escrivint la Crònica
día a día i any per any:
eixecutòria d’un poble
que, per camins de treball,
avança a través dels sigles
entre el futur i el passat.
I avui Burriana s’eixampla
damunt de l’antic solar,
conservant pedres antigues
mentres s’està renovant.
Els tarongers la rodegen
amb el fullatge d’esmalt,
amb la tarònja daurada,
amb la flòr primaveral.
Si una temporada és fluixa,
atres millors en vindran
quan el món per fi retorne
a les dolçors de la pau.
Mentrestant, cal optimisme,
un optimisme exultant,
com el sol que magnifica
nostra mar i nòstres camps.
Primera falla de La Mota, 1945. Obtingué el 1r pre-mi.
El llibret l’escrigué Vicente Monsonís Moros.
71
LA MOTA
Segons llegim en les quartetes del principi, el llibret era el
primer que escrivia l´autor, qui evità signar l´obra, però hui
dia saben que l´autoria correspon a Vicente Monsonís Moros
“el Poeta”. Per tant, estem davant del primer llibret de Monsonís (Monzonís, en alguns textos).
És un llibret extens i amb moltes seccions, on el lector s´adona que l´autor anà amb molta cura a l´hora d´escriure. Hi
trobem quartetes, sonets, dècim
Afegim seguidament el sonet titulat En la festa de sant Josep:
¿Com no cantar de San Jusèp el dia?
...Com la campana que’n alegre vòl
en un matí de festa ple de sol
repica entusiasmada l’alegria...
Com la devina y dolça melodía
del matiner i músic rosinyòl,
que’n lo bóscaig ombrim, vòra’l sequiol,
entòna un himne magic d’ harmonia...
Poder cantar com se mereix vullguera
esta castiça festa per l’ambient,
de les falles, les traques i riallera,
que mos pòrta feliç i somrisent,
baix un bonico cel de primavera,
l’ il-lussió del bunyòl i l’aiguardent.
CAÇADORS
Tot i que els Caçadors plantaven monument des de 1943, fou
en 1945 quan ho feren de manera oficial i editaren el primer
llibret.
El text no tenia grans pretensions i l´autor anònim avisava
que no tenia les eines necessàries per a escriure en valencià.
Un avís primeramen
que mol nesesari es fá:
así escrivim com parlem,
que escriure correctemen
no sabem en valensiá.
SANT BLAI
Després de llegir detingudament el llibret de Sant Blai, el lector es queda amb ganes de saber qui el va escriure, perquè
estem davant d´un magnífic, i anònim, llibret de falla que
l´autor va oferir “a l’ il·lustre fill de Burriana el senyor Juan
Granell Pascual amb devota admiració”. El text demostra que
el degué escriure algú expert en poesia, si s´observa la varietat d´estrofes i el ritme de cada vers. Si a açò se li afig una
simpatia encertada, que sorprén amb la forma de tractar el
missatge, és de suposar que no era, ni de bon tros, la primera vegada que l´autor s´enfrontava a un treball d´estes
característiques. És un llibret, doncs, que afegim a la llista
de “magnífics”.
72
Com a mostra, transcrivim a continuació un poema titulat
Burriana fallera on el lector experimentat trobarà el ritme
matemàtic que li dóna la distribució de les síl·labes tòniques
(2a – 5a – 8a – 11a), a banda de l´estructura de la rima i els
recursos expressius.
Vestida de festa i amb flors perfumada
Burriana s’aixeca formosa i riallera;
estalla en tot ámbit eix’hòra daurada
qu’es nunci i proclama de festa fallera.
S’enceta la festa per totes dreceres,
el poble s’admira i somriu satisfet,
la música sòna, flamegen banderes
i alegre repica el gojós tabalet...
Burriana, festiva, son art manifesta,
i fá cada vòlta ses glòries reviure
i en lluita d’estimuls conjuga en la feta
el art, l’alegria i est’ansia de viure!..
Quant veém que les flames, brussentes, amanten
qu’esclata en la festa ja l’últim fragor,
i els còrs que glatixen, alegres, s’ajunten...
Burriana nos besa encesa d’Amor.
NOTES BIBLIOGRÀFIQUES
1 MARÍN, J.L., “El suport literari de les falles”, dins de La festa de les falles,
València, Consell Valencià de Cultura, 1996.
2 Ibid, p. 130.
3 AYMERICH TORMO, J., Burriana en sus fallas (1928-1936) Tomo I, Grup d´Estudis Històrics Fallers, Borriana, 1996.
4 ROSSELLÓ GASH, r., En busca del poeta perdido, Agrupació Borrianenca
de Cultura, Borriana, 1990.
5 MESADO, N., “Tras la saga de los Peris Fuentes”, dins de TERESA ESTEVE
PALOMAR, Juan Bta. Tejedo Beltrán: Poemari, Magnífic Ajuntament de Borriana, 1988, col. Papers nº12.
6 Op.cit., p. 13.
7 Ibid., p. 19.
8 Ibid, p. 20.
9 AYMERICH TORMO, J., Burriana en sus fallas (1928-1936) Tomo I, Grup d´Estudis Històrics Fallers, Borriana, 1996, p. 74.
10 ESTEVE PALOMAR, T., Juan Bta. Tejedo Beltrán: poemari, Magnífic Ajuntament de Borriana, Borriana, 1988.
11 Op.cit., p. 95.
12 “Biografia”, dins de Els versos de Pepe Aymerich, Grup d´Estudis Històrics
Fallers, Borriana 2006.
13 MONSONÍS MOROS, V., Com la cançó de l’aigua, Agrupació Borrianenca
de Cultura, Borriana 1997.
14 PELEJERO FERRER, J., Llibrets de falla, Del Cènia al Segura, Valencia, 1982.
15 Ibid., p. 125.
16 Ibid., p. 125-126.
17 PALOMERO I ALMELA, J., Bengales en la fosca, Edicions Bromera, 1997.
18 ARRIBAS PÉREZ, J., Crónica de los hechos falleros acontecidos en Burriana
durante la década de los años 40, Borriana, Grup d´Estudis Històrics Fallers,
2009.
19 Op. Cit., p. 87.
20 Ibid., p. 90.
21 Op. Cit., p. 53.
22 Ibid., p. 57.
23 “Francesc Almela i Vives” en Wikipedia [publicació en línea]. Disponible
en Internet <http://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc Almela i Vives>. [Data
d´accés: 22 de juliol, 2011].
24 “Levante-Extraordinario de Fallas”, 1958.
SEGONA PART
EL PRIMER LLIBRET MODERN
En poc se semblen aquells llibrets primigenis amb els actuals, els quals només dediquen unes poques pàgines, en els
millors dels casos, a l´explicació dels monuments. I aquesta afirmació no és pejorativa, sinó reivindicativa. Amb els
volums de luxe que es publiquen hui dia, ben bé que hi ha
cabuda per a tot tipus de text faller, i no faller, i caldria compaginar les fotografies immortals, les salutacions i acomiadaments, els treballs monogràfics i, en definitiva, tot allò
que les comissions consideren que ha de constituir el cos
del llibret amb unes explicacions més “currades” dels monuments. De fet, Roberto Roselló Gash ja feia un apunt semblant en la seua obra En busca del poeta perdido, pàg. 27,
publicada per l´Agrupació Borrianenca de Cultura en 1990 i
escrita en 1988:
Portada del llibret del Barri València, 1960.
“Lo que hoy se publica con tan ostentoso nombre no es otra cosa que la relación de cuantos
integran la Comisión de la Falla. Foto de las falleras de la Junta, anuncio de los festejos, propaganda de los “sponsors” —anglicismos con
el que se designan desde hace poco hasta que
acabe cargándose a su gemelo castellano, patrocinador— (y que no falten) y, si hay suertecilla, llegaremos a los versitos del monumento
(pocos y flojetes).”
Jo no sé de cert el perquè d´aquest fenomen. Crec que se li
dóna moltíssima importància a la quantitat de tones del monument sense tenir en compte allò que es vol transmetre,
condemnar, purificar. Potser siga alguna cosa pareguda al
que a mi em passa, que escric el llibret, sense cap pretensió
literària, per a omplir pàgines a fi que la Conselleria ens done
algun premi. I no és per l´honor, sinó per l´ajut econòmic
que això suposa i que tan bé li va a la comissió. Serà que estem perdent el sentit del que és una falla. Ara recorde unes
estrofetes que vaig escriure fa uns anys i que no van caure
massa bé:
Vinguen, tots són benvinguts,
les senyores i els senyors,
senyorets i senyoretes,
els xiquets i les xiquetes,
tots els jóvens i els majors,
i visiten estes falles
amb cartells escrits a mà
que utilitzen eufemismes,
tot rimat amb barbarismes
destrossant el valencià
No veuran fusta o cartó
perquè diuen els fallers
que la falla tecnològica,
més barata que analògica
fa guanyar molts més diners.
I lligen com puguen els versos
de la crítica local
Falla del Barri València, 1960.
amb les faltes ortogràfiques,
errades lexicogràfiques
i la mètrica, no cal.
En paraules de Roselló: “Pocos i flojetes”. Però, en realitat,
el que jo pretenia en aquesta secció era parlar del que jo
considere el primer llibret modern (el principi de la decadència?).
El llibret modern, per batejar-lo d´alguna manera, és aquell
que oblida d´on ve, qui és i on va en favor d´altres terrenys:
impacte visual, eficàcia anunciadora, qualitat gràfica, condicions de reproducció i edició... En ell predominen elements
com les fotografies, les salutacions i acomiadaments i el llistat de membres de la comissió (per descomptat, que tots
volem passar a la posteritat). Els que més destaquen són
aquells que inclouen algun tema monogràfic, estudi d´investigació, treball de divulgació cultural o com se li vullga dir;
secció, tot siga dit, d´una importància sublim per a fer, per
73
exemple, recerca històrica i divulgar-la. Tan de bo totes les
comissions en feren. Així, doncs, el llibret òptim seria, per
a mi, el que incloguera, fonamentalment, una explicació de
la falla d´altes volades i un bon estudi sobre qualsevol tema
cultural (no només faller!).
Abans de citar eixe “primer llibret modern”, he de confessar
que no sé si, realment, fou el primer de Borriana, i amb el
text que transcric a continuació explicaré per què.
«Siendo factor importantísimo de NUESTRA FIESTA
FALLERA, la expresión de la sátira y el humorismo,
que tan valioso realce dan a nuestras Fallas, surge,
ante este hecho, la necesidad de dotar a cada Comisión del órgano de divulgación que haga llegar hasta los más profanos una versión clara de cuanto los
monumentos falleros contienen. Es fácil comprender
que nos referimos al “LLIBRET DE EXPLICASIÓ DE LA
FALLA” (sic.) que, incomprensiblemente, ha dejado
de publicarse con la excepción, valiosísima, de muy
pocas comisiones que aún mantienen todo el rango
general de nuestro gran festejo Josefino.
Nuestra querida Ciudad, que viene dando a las Fiestas Fallera cuantos elementos le son precisos para su
total desarrollo, cuenta también con buenos escritores de “llengua vernácula”, que bien orientados por
esa Comisión y con la inspiración tan frecuente
que producen los motivos generales de
la Fiesta, nos traerán de nuevo,
los celebrados “Llibrets
Falleros”, que,
en noble
74
competición literaria, determinarán con su valía, nuevos galardones a sus autores.
Es deseo de esta Junta Local, el que en las fallas de
1953, no falte en ninguna Comisión su correspondiente “Llibret” y convencida del interés general por conseguir, en la medida de lo posible, el mejoramiento de
nuestros festejos falleros, espera la mayor atención a
este punto tan importante de la sin igual “FIESTA DE
LAS FALLAS DE SAN JOSÉ”.»
Burriana, a 25 de octubre de 1953
Firmava aquella carta, dirigida a totes les comissions, el President de la JLF José Fortea Esteve. Era una petició, però
també era, una bona definició de “llibret”.
Fortea demanà el llibret per a les falles de 1953 i signà la
carta en octubre de 1953, la qual cosa és incongruent, puix
que les falles posteriors a octubre de 1953 foren les de març
1954. Tot i això, queda clar que en aquells temps no totes les
falles publicaven el llibret i jo no puc saber si els llibrets que
no he trobat s´han perdut o mai no han existit. Per tant, no
puc negar que hi haguera llibrets “moderns” abans del que
ací pretenc recuperar. També podríem considerar “llibret
modern” El fallero de 1945 (el primer, tot i que no s´edità
amb eixe títol), però ací ens referim només als llibrets de les
comissions borrianenques.
Una altra noticia de la mancança de llibrets apareix en l´acta
de la sesió del dia 28 d´abrils de 1958 que va celebrar la Junta
Local Fallera a les 22,30h, on es pot llegir:
«El Sr. Izquierdo propone volver a imponer el clásico
“LLibret” y caso de por imposibilidad económica no
llevarse a cabo, recabar cada falla para el programa
de nuestras fiestas, plasmar en verso [...] el motivo
de la Falla»
Confirmen de nou, doncs, que no se´n publicaven, de llibrets, metòdicament almenys durant els anys 50, atés que
els documents que ho confirmen són de 1953 i 1958.
Dit açò, ja estem en condicions d´afirmar que el primer llibret
modern de Borriana fou el que edità la falla Barri València en
1960. És un llibret de 160 x 215 mm de 22 pàgines (12 fulles
de les quals són de distinta textura, més fines, les quatre primeres). La coberta és a color (blau i roig sobre fons groc.
També verd en la contraportada) i l´interior de la portada i
de la contraportada contenen text. Les huit primeres pàgines estan impreses en un to marró, mentre que en la resta
s´usà un to verd. El color, per tant, és una característica que
destaca, tot i que els de L´Escorredor ja havien usat el color
anteriorment, en la dècada dels anys 40. L´interior conté els
elements que ja aleshores eren característics: llistat de comissionats, fotografies de les falleres, poemes a les falleres,
propaganda (criden l´atenció les publicitats de vaqueries i
constructors de carros)... L´explicació del monument major,
però, apareix en castellà i en prosa, llevat de poc més d´una
dotzena d´estrofes curtes. De fet, l´explicació de la falla és la
part menys important del llibret. Però no el destaquem com
a primer llibret “modern” pel que li falta, sinó pel que afig, ja
que és el primer llibret que conté estudis monogràfics.
El primer estudi el signà algú amb el pseudònim “Clarín”.
Sota el títol de Recordando, l´autor explica “por què a esta
falla del Barrio de Valencia [...] se le puso el nombre de Falla
del Garbó”. Hi trobem, doncs, una recerca historico-fallera
mitjançant la qual ens assabentem del motiu d´un sobrenom
faller. Segons Clarín, enmig de la rivalitat fallera, algú va dir
que els del Barri València, en lloc d´una falla, plantarien un
“garbó”. Als del Barri València, però, no els agradà aquella
expressió i van traure en la falla l´amo d´aquelles paraules.
El segon estudi monogràfic, anònim i també en castellà, explica les característiques del barri i de l´esperit faller que hi
resideix. A més, inclou un paràgraf final on l´autor es congra-
tula del sobrenom “Garbó”.
El tercer monogràfic, signat amb les inicials S. I. B. fa un interessant repàs a la historia festiva del barri. Informa dels diversos noms que, durant els anys, ha tingut la plaça on planten la falla: Plaza 18 de Julio, Plaza D. Jacinto Benavente...
Recorda el primer president del Garbó, Bautista Nadal, la reinstauració de les Fogueres de Sant Joan i els premis rebuts.
També diu el text que d´eixe barri va eixir la primera Reina
Fallera, Vicentita Miró, tot i que cal recordar, apunte jo, que
en 1936 Borriana va tindre com a “Fallera Major” a Milagros
López Juan, de la Mercé. I és que en època de república no
hi havia reines.
Un quart estudi, breu i esquemàtic, el constitueix la relació
de presidents de la comissió des de 1929, any en què plantaren la primera falla, fins al 1960, tot indicant els anys que no
ho feren.
L´últim estudi monogràfic, signat pel secretari de la JLF, Salvador Broch, i també en castellà, reflexiona sobre les falles
infantils i es congratula pel fet que se´n tornen a plantar. Estranyament, diu el text: “Así, pues, FILÍN LÓPEZ CANDAU”,
puedes estar orgullosa de ser tú la primera REINA de las
Fallas Infantiles”. Tot siga dit, la primera Reina Infantil fou
Rosita Feliu Ribes en 1950.
Finalment, sense ser, al meu parer, cap estudi monogràfic,
Enrique Hueso, antic President de la falla, escrigué unes línies a petició de la comissió on alabava el barri i els seus fallers.
Aquest llibret, doncs, és un punt d´inflexió en el camí que du
dels antics llibrets genuïns als llibrets actuals. És una gran
idea, com totes les que tenen els fallers, però conté el perill
d´abandonar el significat autèntic del llibret. Com ja hem dit,
el llibret òptim seria aquell que combinara el sentit primigeni
del llibret amb les tendències actuals. Es tracta, doncs, d´afegir sense llevar. Eixe és el repte que cal afrontar.
75
76
LLIBRETS
Història i evolució a Torrent
Beatriz Fernández Olivares - Fallera Major de Torrent 2014
Torrent comptabilitzarà, més de 1000 llibrets editats per
veïns i comissions al llarg de tota la historia fallera de la
capital de l´Horta Sud. La poesia satírica, elas articles d’investigació i els canvis propis de la festa fallera han quedat
plasmats entres les pàgines dels nostres llibrets.
Des del 1928 data del primer llibret a Torrent, fins a láctualitat, ha passat vora un segle.
Fer un estudi general dels llibrets a Torrent resulta una faena
àrdua i complexa, davant la pèrdua d’exemplars i a la manca
dún arxiu complet que arreplegué les joies d’esta literatura
popular. Per tal de traçar un camí de literatura, poesia satírica i memoria festiva hem de traslladar-nos al 1928, any del
qual sobreviu el primer llibret documental fins a la data.
Llibret Carrer de Cambrils 1928:
La primera falla documentada a Torrent es correspong a
l’any 1900, al carrer de Cambrils, però ara per ara, es desconeix si va tindre llibret, per això, hem de viatjar en el temps
fins al març de 1928, quan es va a tornar a plantar la falla
en el mateix carrer i els veïns van editar el primer testimoni
gràfic en forma de lliibret. Per aquella época Torrent tenia
10000 habitants, dedicats fonamentalment a l’activitat agra-
ria, als servicis, al comerç i a una industria de transformació
de productes del camp.
La primera falla va nàixer per iniciativa d’una familia torrentina que vivía al mateix carrer, des del punt de vista del contingut, el llibret té una portada on es pot llegar: Llibret en
la explicació y relació de tot lo que conté la falla del carrer
Cambrils 1928, així com el centre d’impressió. La primera página la dedica al programa de festes, en la página següent ,
l’autor (Miquel Mora Muñoz), ple de modestia, es disculpa
a manera d’introducció al pùblic i começar uns divertirs versos sota el títol Al llechidor, després desglossa el contingut
del monument que farà amb la família . Podem dir que este
primer llibret es centra en una autocrítica, allunyada de la
crítica política i més próxima a la sátira i caricatura del veïnat. La falla va patir prou camvis del que deía el llibret al que
després va plantar al carrer, una gran crítica es va quedar
en el paper , la reducció del nombre d’escenes propiciades
per un motiu econòmic, va ocasionar eixa modificació. Les
trefoes finals, l’autor les dedica a fer una reivindicació per
una societat més crítica, a la vegada que ridiculitza el temps
i l’esforç perdut en converses i diàlegst estérils als casinos.
Miquel Mora aposta per deixar el passat de banda i fer un
projecte comú. Tanca el llibret amb dos pàgines complets
de publicitat.
77
Esta incipient tradició fallera va continuar un any més
però malauradament no es conserva cap llibret de la
falla, en el cas que n´hi haguera.
No será fins al 1931 quan Torrent planta la primera falleta infantil..
La festa continuaba suposem que de maner intermitent a tOrrent i anys després en 1942, en la década dels
40 quan una nova falla La del Caudillo es constituïx de
manera institucionalitzada com a tal. Els intents fortüits d’altes comissions veïnals es van quedar en oragnitzacions febles, en festes de barri o colla d’amics, que
plantaven falla amb intermiténcies, però no de manera
continuada.
En 1943, troven el primer llibret de la falla Avinguda de los
Mártis, quan una colla d’amics i familiars van decidir plantar falla i fer un programa d’actes conjunt en els voltants
de l’Avengua dels Màrtins.
Arriben a 1944 i tornem a parlar de la falla de la Plaça (Plaça
del Caudillo), el llibret d’esta mateixa comissiò disposava de
25 fulls, de 280x194mm, la fallera major va ser Empar Miquel, considerada la primera fallera major de Torrent, ja que
va ser la primera fallera major del municipi.
El primer llibret infantil el trobem a l’any 1944 al carrer de
Cambrils, es tracta del primer llibret referit a una falla infantil en la historia del municipi que es conserva fins a la data.Es
tracta de 3 fulls en tríptic de 140x73mm, en aquest any com
a curiositat, apereix la figura del primer president infantil.
Els anys de 1948 i 1949 també hi hagué fallas.
Arribem a la dècada dels 50, les falles cobren protagonisme
en la vida pública i els torrentins dibuixen la festa fallera i la
doten de la seua propia idiosincràsia.
L’any 1955 varen fer falla les comissions del Poble Nou, Avinguda, Plaça, Ermita (Ramón i Cajal) i Sant Roc.
En 1954 es van iniciar les reunions entre les perosnes per a
muntar la segona falla de Avinguda dels Mártirs i publiquen
el seu llibret,
Eixe mateix any, la Plaça presentant un programa de fiestas
organitzado por la comisión de la Plaza del Caudillo, pero no
es pot considerar llibret pròpiament dit, per que no contania
l’explicació de la falla.
En 1956 es conserva el llibret de la falla Ramón y Cajal, on es
critica la falla gran mercat municipal, mostra en ell a la seua
fallera major i les dos reines falleres, amb les muses del foc,
de la poedia… El programa de festes recull tots els actes
previstos
En 1957 sis comissions planten falla, des de la Plaza del Caudillo al carrer Toledo, passant oer Avenida Mártires, San
Roc, Ramón y Cajal i la falla Dominical, ara coneguda como
Poble Nou.
Eixe mateix any, la falla Ramón y Cajal presenta el seu llibret
més auster, sense l’esbós del monument, però amb una explicació de la falla d’una página on es fa ressò de la crisis, dels
78
impagaments i delproblema ja històric de la vivenda.
Eixe any les autoritats, influïdes per l’església prohibiren el
ball I els fallers, amb character temporalment, van decider
tombar els seus propis monuments. Les forces de l’Estat
intervingueren per a calmar esta revolta que podría convertir-se en resistència a l’autoritat i a la mateixa dictadura.
Llibrets de la segona época fins a
l’actualitat (1968 a 2014)
Torrent no tornà a celebrar la festa oficial fins a 1968, la
reprendren les falles de la Plaça i d’Àngel de l’Àlcasser començant la segona etapa, Despreés d’esta iniciativa del 1967
i de diverses converses amb l’alcalde del moment, les falles
s’autoritzen en el 1968. El llibret de la falla de la Plaça de
1968 tenia 22 pàgines.
En l’any 1969 es reenganxen comissions com l’Avinguda,
Poble Nou, Antoni Pardo, Sant Roc, Toledo i Sedavi, a partir
d’este moment de modernitat, pràcticament totes les falles
tenen llibret fins a hui.
Cal destacar com a tendencia habitaual que la portada de
cada llibret es reserva per a lésbós de la falla, l’autor i el nom
de la comisió. El contingut barreja poesia satírica, publicitat,
l’explicació de la falla i la presentación de les falleres majors
i de les seues muses de cada falla. Esta tradicció de la musa,
es perd definitivament amb l’entrada en vigor del primer reglament faller de 1983.
A partir de la década del 80, les falles opten per deixar d’empar l’esbós del monument com a portada, aixo es deu al can-
vi de concepció del futur lector, el llibret d’eixa de vendre’s,
i es convertix en un document intern, en eixe periode les
portades son reproduccions de Sorolla , pintures valencianes o imatges de Torrent i la seua Torre..
Afinal de la década 90, les falles de Torrent començen a dotar de contingut de qualitat, Este período s’enfortirà fins
ara, quan en els últims quatre anys, falles com Ramón y Cajal
o Sant.
Roc están en el top 10 dels millors llibrets de la Comunitat
Valenciana.
Bibiografia: Granerer 2014 per Aitor Sánchez
Beatriz Fernández Olivares
Fallera Major de Torrent 2014
79
80
FINS ON M’ARRIBA LA
MEMÒRIA ...
Jaume A. Beltran i Hernàndez
Membre de l’Equip del Llibret
de la Gaiata 8 des de 2006.
Moltes gràcies a la Gaiata 8, per haver fet especials els darrers anys de la meua vida. Pareix l’altre dia quan l’aleshores
President del Portal de l’Om em va cridar, un dels habituals
divendres de sopar de pa-i-porta al Cau, per tal de dir-me que
s’havia produït el relleu al capdavant de l’Equip del Llibret i
que si podia i volia col·laborar.
Jo que en aquell moment ja portava més de deu anys a la
comissió i havia passat per l’experiència de ser els meus
fills Madrina i President infantils, vaig acceptar sense saber
molt bé en què podria ajudar. Qui m’havia de dir a mi que en
aquesta Magdalena del 2015 arribaré als 10 Llibrets editats
de forma interrompuda?
Em vaig posar a les ordres d’Estela Bernad, professora de la
Universitat que va intentar convertir el Llibret en una publicació cultural de primer ordre, sense perdre de vista el seu
objectiu principal de mostrar al Sector gaiater els seus representants, Madrines, Presidents i resta de la comissió, així
com les vivències de tot un any fester.
Ràpidament, vam convidar firmes importants, especialistes
en les seues respectives matèries, que desinteressadament
van aportar els seus coneixements. A mi se’m va encomanar
la correcció lingüística, tot i ser jo una persona de ciències
sense cap titulació de valencià, però això sí, un gran aficionat a la nostra llengua. Vaig haver de parlar amb els delegats
d’Acció Cultural del País Valencià a Castelló i a la veïna població de Vila-real, per demanar-los assessorament.
Entre les anècdotes que podem contar del primer any, Manolo Carceller va corregir l’esborrany del Llibret amb un retolador roig de la marca edding®, dels de tota la vida, en un
viatge a Brusel·les. Podríem dir que vam passar a ser internacionals.
Bromes a part, per primera vegada un Llibret abandonava
el format habitual i passava a unes dimensions de 34x24 cm
com les publicacions que s’estaven editant a la majoria de
les Universitats arreu del món.
Convertir-lo en una publicació cultural també plantejava
problemes estructurals que van arribar al seu moment àlgid
el 2007, quan es va elegir l’ambiciós tema del Pregó i es va
81
demanar permís a les Madrines per intercanviar l’ordre dels
continguts. Des de la primera pàgina era un autèntic treball
d’investigació i recopilació, amb un pòster central separable
al que hi eren tots els membres de la comissió i que va tenir
la seua pròpia història, per les dificultats de preparació, finançament, impressió i fins i tot integració. Solucionats tots
els problemes va vore finalment la llum, convertint-se en el
Llibret més gran (en tots els aspectes) de la història.
ció econòmica general, amb una reducció molt important
del pressupost. Tot i això mai s’ha baixat de les 200 pàgines
a tot color i en format supergran.
Assolida aquesta fita, com altres vegades, no reconeguda
a nivell de premis, pareixia inevitable continuar per aquest
camí. L’equip del Llibret s’anava consolidant. Tots aquells
autors i col·laboradors que podien aportar prestigi hi eren.
Tots els temes que podien ser importants s’anaven tractant
amb seriositat.
El llistó s’anava apujant un poc més cada any. La incorporació d’Acció Cultural també ens va fer augmentar el rigor. Els
premis continuaven sense conformar a l’equip i a la comissió.
Per complicar més encara el treball de l’equip, vam rebre
l’oferiment de fer una enciclopèdia de festers, avui una realitat: www.festapedia.org i vam dedicar 40 pàgines del Llibret
2010 a mostrar el nostre treball al poble de Castelló i concretament al món de les gaiates, autèntiques protagonistes de
l’enciclopèdia.
Amb la participació quasi exclusiva dels membres de la comissió (propietat, coordinació, desenvolupament informàtic, disseny gràfic) va pujar a la xarxa el març del 2011, en
vespres de les Festes. El desaparegut Canal 9 i la resta dels
mitjans informatius se’n van fer ressò.
Poc a poc l’equip del Llibret anava adaptant-se al gran esforç
que suposava fer un producte tan elaborat i a la nova situa-
82
Punt i a part va suposar prescindir del disseny i maquetació
professional de la impremta i la incorporació del meu company i co-coordinador Abel León. A partir d’eixe moment
l’equip podia acabar totalment el Llibret i es portava a la
impremta completament llest per fer les proves de color i
anar a màquines.
La primera vegada que em va dir que podia corregir el final,
quasi no m’ho podia creure. Això suposava una quarta correcció que em permetia afinar molt més, tot i que, al final,
sempre ens falta temps. Les nits de prémer l’accelerador per
poder ser-hi a temps i participar als concursos són la part
negativa d’aquesta història, però també són les que cohesionen més a l’equip, convertint als seus membres en amics
per sempre, després de superar junts any rere any les dificultats.
Una nova iniciativa, va portar l’equip a fer un Llibret infantil diferenciat i pensat per la comissió infantil. De fet, es va
produir un nou punt i a part quan Pere Pau Montañés va començar a escriure contes originals, pensats per involucrar
als xiquets. Ja són molts contes i ens agradaria vore’ls publicats un dia i amb una presència a les prestatgeries com material escolar, per tal d’explicar un poc millor als més menuts
el significat de les nostres festes fundacionals.
La gaiata 8 sempre ha guanyat premis importants amb el
seu llibret. Des que Pepe Rovira va assolir la Presidència el
1993, grans personalitats del món de la cultura de Castelló,
sota la direcció de Toni Gómez, han participat de forma ha-
bitual. Pintors, erudits, mestres, polítics i autoritats, tots ells
convertits a col·laboradors més o menys amateurs per obra
i gràcia del prestigi d’una publicació que ha anat millorant
cada any.
A més d’altres de promoció de l’ús del valencià, portada, article inèdit i disseny interior, en la primera època va guanyar
el primer premi els anys 1995, 1996, 1997, 1998, 2000, 2001
i 2002.
En la segona època 2006-2015 es va resistir el primer premi.
Excepte el 2010, que no vam participar, amb el rigor habitual
van anar arribant premis parcials convertint-se en obsessió
aconseguir el premi global, que volem pensar que és a tota
una trajectòria.
Per tant, moltes gràcies a tots els que han participat en
aquestos anys, des de els qui aconsegueixen la publicitat necessària per tirar endavant el projecte, fins els que aporten
la seua saviesa sense esperar res a canvi; només ser partícips
d’un treball ben fet.
I, com no, moltes gràcies a Estela Bernad i a Pepe Rovira, per
haver-me embolicat en aquest meravellós projecte.
83
loring 2mil15
2015
Programa
de Festes
Dissabte, 23 de maig
Entrega d’Emblemes – Jardins de la Diputació
Diumenge, 24 de maig
Visita al taller dels artistes
Plaça d’Espanya – Monument al foguerer
Desfilada del Pregó – Plaça d’Espanya
Pregó de Fogueres 2015 - Plaça de l’Ajuntament
Dissabte, 13 de juny
Dijous, 2 de maig
Entrada de Bandes i Desfilades de Comissions Plaça dels Estels
Inauguració Exposició del Ninot – Sala d’Exposicions Llotja
Diumenge, 14 de juny
Diumenge, 7 de juny
Festival de Paelles - Parc Lo Morant
Divendres, 12 de juny
Homenatge als Foguerers i Barraquers Morts -
Desfilada del Ninot - Plaça dels Estels
Divendres, 19 de juny
Plantà de la nostra foguera infantil
Dissabte, 20 de juny
Plantà de la nostra foguera adulta
Degustació de coca amb tonyina i de bacores
Visita amb el Turibus per les Fogueres Especials
Diumenge, 21 de juny
Festa Infantil al racó foguerer
Dilluns, 22 de juny
Arreplegada de premis - Plaça de l’Ajuntament
Ofrena de Flors a la nostra Patrona
Número de desfilada: 50
Dimarts, 23 de juny
Desfilada Folklòrica Internacional
Festa Temàtica
Elecció de Míster Loring 2015
Dimecres, 24 de juny (Sant Joan Baptista)
Missa Oficial - Cocatedral de Sant Nicolau
Llançament de la Palmera des del Benacantil
Cremà dels nostres dos monuments
Benvingudes les Fogueres 2016!!!
La comissió de la Foguera Av. de Loring-Estació es reserva el dret de modificar
i alterar aquells actes que considere oportuns, basant-se en qualsevol circumstància inesperada.
Ja comencen les festes, les nostres Fogueres de Sant Joan!
Han començat a sonar pels carrers de la nostra ciutat les
bandes de música i les colles. L’aire ja ol a pólvora. Desfilen
les nostres Bellees i Dames d’Honor. El tràfec és continu. No
es descansa a penes. Cal cuidar els detalls perquè tot estiga
a punt en la nostra foguera.
Són moltes les coses en la festa i els dies previs acaparen
l’essència de tota il•lusió. En Loring, es viu més intensament
l’instant en el qual s’esperen els esdeveniments, que aquells
en què ja s’han aconseguit, perquè esperar és tindre il•lusió,
aconseguir és… començar a perdre-la; i és per això que volem
i vivim amb totes les nostres ànsies, el pròleg de les nostres
estimades fogueres, sent una suggestiva i atractiva escalada
cap a la cima, on veurem complits tots els somnis.
La nostra foguera complix 20 anys en el món de la festa, i és
el nostre desig fer-vos partíceps i convidar-vos, tant comissionats com amics, familiars i col•laboradors, a gaudir d’unes
fogueres plenes d’il•lusió; i per a això, vos demane que entre
tots ho podem dur a terme amb l’entusiasme i el compromís
que sempre ens ha diferenciat.
Paraules d’agraïment a la nostra Bellea, Claudia, i les seues
Dames d’Honor, Cintya i Ana, i també a la nostra Bellea Infantil, Claudia, ja que tenen el privilegi de ser les màximes representants del nostre aniversari. Vull dir-vos que tindreu al vostre costat tota una comissió disposada que passeu les millors
fogueres de la vostra vida. Vos prometem que posarem tot el
nostre interés per a aconseguir-ho, i farem l’impossible per
a continuar omplint les vostres vides de festa i d’alegria. En
nom de tots, moltes gràcies per la vostra dedicació i entrega.
No ens podem oblidar de les nostres representants en el passat exercici. Noha, Vega, Andrea i Marina. Gràcies per haver
viscut enguany amb tanta intensitat. Y a tu, Alba, volem dir-te
que la nostra foguera ha tocat novament el foc amb el teu nomenament com a Dama d’honor de la Bellesa del Foc d’Alacant, per la qual és un verdader orgull per a nosaltres que tu
sigues una de les dones triades per a representar a tots els
alacantins. Gaudix d’este any, únic en la teua vida festera,
que el món de les fogueres t’oferix des d’eixe lloc tan privilegiat, i recorda que sempre ens tindràs al teu costat.
Als nostres estimats artistes Jesús i Enrique. Gràcies un any
més per permetre’ns gaudir del vostre art. Estem convençuts
que dos grans monuments lluiran en tota la seua esplendor
al nostre districte.
Als nostres estimats germans festers, Foguera Alfons el Savi
d’Alacant, Gaiata Núm. 8 Portal de l’Om de Castelló, i Falla
Mestre Rodrigo General Avilés de València, capitanejades
magistralment per grans presidents com són Miguel, Raúl i
Pedro, respectivament. Esperem poder tornar-vos amb escreix totes les atencions i l’afecte que sempre esteu disposats a oferir-nos.
Com a presidents, vull dir-vos que ens sentim molt orgullós
de les persones que componen esta gran foguera, la majoria
grans festers, i que els rodeja multitud de qualitats que els fa
molt especials. Persones autèntiques, honestes i fidels a les
seues conviccions.
Es pot prescindir d’una persona en concret, però no podem
prescindir de l’esforç que junts hem de realitzar per a fer una
foguera de tots i per a tots; i és per això, que hem de mantindre’ns ferms en la il•lusió, convençuts que les circumstàncies continuaran sent difícils durant algun temps, però amb
la seguretat que si no decaiem, seguirem per vint anys més
donant festa, en un xicotet racó de la nostra ciutat.
Hem de canviar en les nostres actituds i comportaments, i
volem contribuir sent els primers a fer-ho. Hem de fer tot el
que calga perquè es recobre la confiança, perquè es dissipen
els descontents i els desencants, i per a això, vos demane
que seguim junts fent gran la nostra foguera. A tots vosaltres,
moltes gràcies per continuar fent camí.
Moltes gràcies i Feliç XX Aniversari.
Juan Carlos García i Berenguer i Xiquet Jorge Rodríguez López
Presidents de la foguera Avda. de Loring-Estació
Monument
infantil
Volem que feu una mirada al cel, veureu milers d’estrelles
i fixant-vos bé, podreu veure 9 planetes que ara vos farem
conéixer ben bé.
Un bruixot en mig de la foguera fa encendre el sol que farà
d’eix del sistema solar. I els seus cabells ens mostraran
la trajectòria que duen els planetes en girar al voltant del
sol. Esta s’anomena Via Làctia, i més clar ens ho deixen
uns menuts disfressats de vaca que es deixen caure per
un riu de llet.
Mercuri, un déu alat intenta encastar-se el planeta més
proper al sol. Venus, una bonica xiqueta nueta es tapa
vergonyosa representant el famós quadre de Botticelli.
lema: “Planetari”
autors: Art en Foc
categoría: Primera
La Terra, la mare terra embarassada de l’home estima a
tots els animalets del planeta. Mart, el planeta roig, habitat pels coneguts marcians. Júpiter, el planeta més gran,
sostingut per un gegant amb molta força. Saturn, el planeta dels anells, Urà, un planeta molt llunyà no habitat, o
sí? i Plutó, el planeta de la mascota de Disney, Pluto .
Monument major
El poder creador de Pa Gu separe els elements preexistents en el yin i el yang, la Terra i el cel, dos forces oposades però
complementàries entre si que d’acord amb la filosofia tradicional xinesa van donar forma no sols als éssers vius, sinó a
l’univers sencer.
El yin sol associar-se amb entitats femenines i absorbents, com la passivitat, la foscor i la Lluna, mentre el yang tendix a
relacionar-se amb allò masculí i penetrant, com l’activitat, la llum i el Sol. En el regne dels animals, el yin equival al tigre i
el yang al drac, i en el paisatge, les valls són el yin i les muntanyes el yang. D’altra banda, les línies irregulars i els números
parells són yin, mentre que les rectes i els números imparells són yang. Les dos forces es troben en constant fluctuació al
llarg i ample de l’univers, una cedint la terra i l’altra guanyant-la, com quan la llum dóna pas a la foscor o la calor al fred, i
viceversa. De la seua interacció sorgix precisament el mateix procés de la vida, i sol representar-se gràficament com les
dos mitats entrellaçades d’un cercle, una fosca i l’altra clara. Tendixen a identificar-los com les dos ànimes que posseïx
cada persona, la material “Yin” i la celestial o hun “Yang”; quan estan en harmonia es té bona salut, però si es dóna cert
conflicte o divisió entre elles s’arriba a una situació de malaltia o fins i tot de mort.
lema: “YIN-YANG”
autors: Art en Foc
categoría: tercera
Bellesa
Claudia Gil i Carpio
Bellesa Infantil
Claudia García i Rubio
Dames d’Honor
Cintya García i Martínez
Ana Esquerdo i Zaragoza
Cuadre d’honor
Padrina Infantil
Noha Vilanova i Pascual
Padrina
Alba Olmos i Ortuño
Presidenta d’honor:
Pepita Hernández
Comissionades Majors:
Laura Chorro (Bellesa del Foc d’Alacant 2005)
Blanca Ortiz (Bellesa del Foc d’Alacant 2007)
Maria Navarro (Dama d’honor de la Bellesa del Foc
d’Alacant 2012)
Estandarts:
Xiquet Jacobo García i Rafael Andreu
Comissionades d’honor:
Xiqueta Vega Vilanova, Marina Patón i Andrea Server
Foguerers d’honor: Enrique del Rey
Familia Portes
Miguel Sánchez
Germans Festers:
Foguera Alfons el Savi d’Alacant
Falla Mestre Rodrigo-General Avilés de Valencia
Gaiata Nº 8 Portal de L’Om de Castelló
Minibellsa
Valeria Muela i Antón
dies de
festa
comercial
UN MILLÓN DE SONRISAS TE DIRÁN
QUE HAS ELEGIDO EL ESCENARIO PERFECTO
AC ALICANTE
Avda. Elche, 3 03008 Alicante Tel. 965 120 178
78
www.ac-hotels.com 902 292 293
ESPECIALIDADES
Alergología
Aparato digestivo
Cirugía Bariátrica
Cirugía Plástica
Dermatología
Endocrinología
Fisioterapia Esp.
Ginecología
   
Medicina Estética
Neuropediatría
Oftalmología
Otorrinolaringología
Pediatría
Reumatología
Traumatología
Urología
966709312 - 965233130  clinica-vistahermosa.es
FORMACIÓN - PAPELERÍA
COPISTERÍA - PUBLICACIONES
IMPRENTA - ROTULACIÓN - MARKETING
Diagonal 11 - 03009 ALICANTE
TEL 966 28 28 01 - [email protected]
ADMINISTRACIÓN Y
GESTIÓN DE FINCAS
LA SEGURIDAD DE TENER SU COMUNIDAD
BIEN ADMINISTRADA Y CON EL
MANTENIMIENTO QUE SE MERECE
Solicite presupuesto sin compromiso
SERVICIOS
Administración de Fincas ( Administradores colegiados)
Auditorías contables ( Auditores internos)
Asesoramiento jurídico ( Abogados)
Patologías constructivas ( Arquitectos y arquitectos técnicos)
OFICINA PRINCIPAL EN ALICANTE CAMPOAMOR
(De lunes a viernes de 10,00 a 13,00 h y de 17,00 a 20,00 h.)
Avda.de Alcoy nº 105
Teléfono: 966 591 286
SUCURSAL EN PLAYA SAN JUAN-MUCHAVISTA
(De lunes a viernes de 9,30 a 13,00 h y de 17,30 a 20,30 h.)
Avda.Jaime I El Conquistador nº 13 Local C -Edificio Cala RealTeléfono: 965 650 383
SUCURSAL EN ALICANTE CENTRO
(De lunes a viernes de 10,00 a 13,00 h.)
Calle Foglietti nº 2 - 1º C (Esquina con Óscar Esplá)
Teléfono: 966 083 466
LuzDeFaro
Accesorios para el coleccionismos de calidad
www.luzdefaro.es
Numismática
Filatelia
Pins
Postales
Lotería/ONCE
Chapas de cava
Cromos
Relojes
INSIGNIAS
ALBUM PARA
Un regalo bonito y original
Modelo Clásico
Elaborada encuadernación artesanal y
acabado en polipiel, 4 colores disponibles.
Modelo Juvenil
Tapas en colores vivos, prácticas y
resistentes, se pueden limpiar.
Incluyen 4 hojas de elegante terciopelo para coleccionar unas 100 insignias.
Puedes adquirir tus álbumes por email: [email protected]
Comienza a
sonreír
sin gafas ni lentillas
CIRUGÍA 100% LÁSER
EnlVISSUMltelofrecemoslEVALUACIÓNlPREOPERATORIAlGRATISg
965 15 40 62 www.vissum.com
glPruebaslincluidas:lanamnesisyltonometríaldelcontactoylexploraciónldelpololanteriorlconllámparaldelhendidurayltopografíal
cornealylpaquimetríaylautorrefracciónlylrefracción.
é0Se0devolverá0el0importe0tras0la0cirugíaE0Promoción0no0acumulableE0Válida0hasta0el0310de0julio0de02013
pÓÓÓÓÓ
ÓÓÓÓp
I
CONSULTA
VISTApCANSADA,p¿cuálespsonplospsíntomas?
35€
LetraspborrosasIIII
AlejamospelplibroIIIIIIII
II
NecesitamospmáspluzIIIIIII
similares
DolorpdepcabezapI
IIIIpérdidapdeplapvisiónpdeplejos
Te0ayudamos0a0verte0mejor:0blefaroplastiaC0toxina0botulínicaC0
ÓÓ
ÓÓ
rellenos0inyectablesC0mesoterapiaC0bioestimulación0de0la0piel0RPRP)E
Utilizadas para corregir la visión lejana y cercanaTécnicas0garantizadas
para
pacientes con cataratas o que deseen prescindirTratamientos0personalizados
de las gafas
Ó
ÓÓÓÓÓ
Siempre0en0manos0de0oftalmólogos0cualificados
ISI
Ó
é0Consulta0válida0sólo0para0la0Unidad0de0E
Especialistas en:
•Servicios de limpiezas
•Mantenimiento de comunidades
•Control de plagas
•Cuidado de jardines
•Etc.
Dirección y teléfono:
Cm. Alcoraya, 17
C.P. 03006 Alicante
Teléfono: 633.37.66.40
www.novatecmed.com
PICAPIEDRA
Escuela infantil
-
DE 7:30
7:30 H.
H. A
A 18:00
20:30 H
H.
TRANSPORTE Y COCINA PROPIA
CURSILLOS DE NATACIÓN
AMPLIAS ZONAS AJARDINADAS
965 15 06 63
CAMINO COLONIA ROMANA, 24 03016 ALBUFERA
CENTRO AURORIZADO POR CONSELLERÍA DE EDUCACIÓN
“Los buenos momentos, siempre están;
Pero nunca regresan. Aprovéchalos al
máximo y así podrás recordarlos”
¡¡¡Felices hogueras 2015!!!
Iker Aracil Pastor
TRINI GARRIGÓS EGIDO
BORDADOS, ARREGLOS DE ROPA
C/ Escorpión, 1
03006 Alicante
e-mail: [email protected]
Tel. 966 37 76 20
Fax 966 37 76 21
Móvil 686 85 63 30
SIGLO CERO
c/. Salvador, 1
03203 – Elche (Alicante)
Telf.: 965 425 378
Fax: 965 423 573
La administración de Loterías nº 34
PLAZA NUEVA
Les desea felices fiestas
Hogueras 2015
y que tengan
¡¡¡mucha suerte!!!
Plaza Nueva, 10 • Telf. 96 514 37 38
ALICANTE
C/ Teulada 49 Barrio Los Ángeles)
Telf./Fax 965 174 087 • ALICANTE
Claudia García Rubio, Belleza Infantil 2015
saluda a su comisión, deseándoles unas
felices hogueras
Mª Luz Pantoja GonzálezMª Luz Pantoja González
Agente exclusivo
Agente exclusivo
Ángeles Pantoja González
Ángeles Pantoja G
Agente exclusivo
Agente exclusivo
Artes Gráficas Offset y Prensa Digital
Especialistas en publicaciones y llibrets
966 28 28 01 - [email protected]
Calle diagonal 18 bj - 03009 alicante