mallorca eròtica

MALLORCA ERÒTICA
Joan Bennàssar
MALLORCA ERÒTICA
Recull de cançons eròtiques i del camp mallorquí
Presentació
Maria Antònia Munar
Pròleg
Maria de la Pau Janer
Justificació
Joan Bennàssar
Textos
Felip Munar
Versió en castellà
Antoni M. Planas
ÍNDICE / ÍNDEX
PRESENTACIÓN
Maria Antònia Munar
13
PRESENTACIÓ
Maria Antònia Munar
15
CUANDO EL AMOR ES UNA FIESTA Maria
de la Pau Janer
17
QUAN L’AMOR ÉS UNA FESTA Maria
de la Pau Janer
19
LA EXACTITUD NUNCA ES VERDAD Joan
Bennàssar
23
L’EXACTITUD MAI NO ÉS VERITAT Joan
Bennàssar
25
MALLORCA ERÓTICA Antoni M. Planas / Felip Munar MALLORCA ERÒTICA
EL PÁJARO / L’AUCELL
26
LA FLOR / LA FLOR
64
EMPUJA, EMPUJA, FLORIANA / EMPENY, EMPENY, FLORIANA
90
LA JAULA LLAMA AL PÁJARO / LA GÀBIA CRIDA L’AUCELL
148
FRAILES, RECTORES, VICARIOS Y BEATAS / FRARES, RECTORS, VICARIS I BEATES
170
DONDE HAY PELO HAY ALEGRÍA / ON HI HA PÈL HI HA ALEGRIA
198
MARIDO, NO ESTÉIS CELOSO / MARIT, NO ESTIGUEU GELÓS
222
DESEO DEL ACTO SEXUAL / DESIG DE L’ACTE SEXUAL
238
ENGLISH TRANSLATIONS
264
PRESENTACIÓN
Maria Antònia Munar
Presidenta del Parlament de les Illes Balears
Bien enraizado en la tradición de la que hablábamos antes, abrigado
por esta cultura milenaria, es el pintor de la belleza, uno de los más destacados miembros de la estirpe de grandes artistas que ha dado esta tierra. Un creador cuya obra puede definirse como completamente mediterránea, pues tanto él mismo como su pintura son hijos de este antiguo
mar solar, de este trozo de tierra rodeada de mar que se llama Mallorca
y que tanto amamos.
Los libros son como armas que nos disparan sus balas en el centro del
alma, del espíritu, y por tanto apelan directamente a la inteligencia. Ante
la comunión afectiva e instantánea que nos ofrece la televisión, las letras
nos introducen en la dimensión de la reflexión. Es así como los libros,
compañeros fieles, nos hacen mejores personas, nos otorgan las palabras necesarias para defendernos, para entender el mundo, para expresar nuestras sensaciones, para formular nuestros interrogantes, para
precisar nuestras certezas, para enfrentarnos a nosotros mismos, a los
enigmas del mundo, a las complejidades del ser humano, para dialogar con conocimiento… Los libros guardan, como las ostras las perlas, uno de los tesoros más valiosos, más mágicos: las llaves de la condición humana, de aquello que fuimos, de lo que somos y de lo que,
seguramente, seremos.
Nadie que no fuera él podría haber captado mejor la esencia de
estas glosas. Joan Bennàssar las ha estudiado, las ha asimilado y ha creado un mundo imaginario que es fruto de su experiencia artística y
vital, unos conocimientos que ha filtrado con la criba de sus recuerdos
para construir unos dibujos llenos de sensibilidad, de amor, de belleza que
tienen la gran virtud de hacer más entendedoras las canciones.
Todo esto, y más, lo encontramos en Mallorca eròtica, un volumen en
el que la tradición más enraizada de nuestra tierra, la voz cantada y
contada de nuestros antepasados, de todos aquellos, hombres y mujeres, que han conformado con su existencia la Mallorca que todos conocemos, se mezcla en una íntima armonía con la modernidad más absoluta, con la realidad de la Mallorca del siglo XXI, una sociedad actual,
avanzada, puntera en toda Europa, viva y dinámica, pero que se niega
a perder su pasado, su identidad cultural y colectiva. Porque, como escribió Joan Alcover a principios del pasado siglo, «el tronco crece más como
más adentro puede echar raíces».
Quiero aprovechar para dar la enhorabuena a toda la gente que ha
trabajado en este ambicioso proyecto, que tiene el valor añadido de aportar un grado de calidad a nuestra creación cultural y nos ayuda a exportarla al exterior. Porque estoy convencida de que este libro despertará el
interés del lector de aquí, pero también del extranjero que nos visita y
de cualquier persona, sea de donde sea, que pueda sentir un interés por
una cultura plena, rica y vital como la nuestra. Porque este libro habla de
los albores de una sociedad que para muchos puede ser lejana, pero lo
hace con un lenguaje universal, hablando del hombre, aportando unas
claves que nos pueden ayudar a entender mejor al ser humano. Es en este
sentido que digo que este es un libro universal, porque consigue el milagro de hablar del mundo a partir de un hecho tan único y circunscrito a
un territorio concreto como son las glosas eróticas.
Este libro es una extraordinaria herramienta que nos ayuda a todos
los mallorquines y mallorquinas a enraizarnos un poco más en un pasado que ha sobrevivido inalterable durante siglos y que ahora, nosotros,
tenemos la obligación de proteger para que no pueda desaparecer, porque un país sin pasado es un país sin historia, muerto, vacuo de alma.
Para amar se ha de conocer y conocer nuestras raíces es amarlas. Es
esta precisamente la voluntad de este volumen, poner al alcance del público una parte fundamental de nuestra historia oral para que la gente que
vive en Mallorca, toda sin excepción, la pueda amar. Solo así –y volviendo
al poema de Alcover que nos sirve de himno– las ramas del árbol crecerán frondosas y sanas.
Tenemos entre las manos un magnífico libro. Aprovechadlo, gozadlo, amadlo. Imaginar un mundo sin libros es imaginar un mundo de
habitantes con el espíritu ciego. Los libros son nuestros ojos mágicos,
nos dan la sabiduría y la información necesaria para transitar por los
difíciles y desiguales caminos de la vida. Y, además, son los mejores aliados para luchar contra la intolerancia, contra la creciente estulticia de
nuestra sociedad.
Mallorca eròtica es un libro para mirar y para leer. Dejad que la magia
de la mirada y la lectura os lleve a la esencia más profunda de lo que somos
y de lo que queremos ser.
Quiero dedicar una especial atención a los magníficos dibujos que el
pintor de Pollença Joan Bennàssar ha realizado para acompañar estas glosas. Bennàssar es uno de los grandes artistas que tenemos en esta tierra.
13
Mallorca Eròtica
PRESENTACIÓ
Maria Antònia Munar
Presidenta del Parlament de les Illes Balears
lat dins la tradició de que parlàvem abans, abrigat per aquesta cultura
mil·lenària, és el pintor de la bellesa, un dels més destacats membres de
l’estirp de grans artistes que ha donat aquesta terra. Un creador l’obra del
qual pot definir-se com a plenament mediterrània, doncs tant ell mateix
com la seva pintura son fills d’aquest antic mar solar, d’aquest tros de terra
envoltat de mar que es diu Mallorca i que tant ens estimam.
Els llibres són com armes que ens disparen les seves bales ben enmig de
l’ànima, de l’esperit, i per tant apel·len directament a la intel·ligència.
Davant la comunió afectiva i instantània que ens ofereix la televisió, les
lletres ens introdueixen en la dimensió de la reflexió. És així com els llibres, companys fidels, ens fan millors persones, ens atorguen les paraules
necessàries per defensar-nos, per entendre el món, per expressar les nostres sensacions, per formular els nostres interrogants, per precisar les nostres certeses, per enfrontar-nos a nosaltres mateixos, als enigmes del món,
a les complexitats de l’ésser, per dialogar amb coneixement... Els llibres
serven, com les ostres les perles, un dels tresors més valuosos, més màgics:
les claus de la condició humana, d’allò que vàrem ser, del que som i del
que, segurament, serem.
Ningú no ser ell podria haver captat millor l’essència d’aquestes gloses. Joan Bennàssar les ha estudiat, les ha assimilat i ha creat un món imaginari que és fruit de la seva experiència artística i vital, uns coneixements
que ha porgat amb el garbell dels seus records per bastir uns dibuixos
plens de sensibilitat, d’amor, de bellesa que tenen la gran virtut de fer més
entenedores les cançons.
Tot això, i més, ho trobam a Mallorca eròtica, un volum en el qual
la tradició més arrelada de la nostra terra, la veu cantada i contada dels
nostres avantpassats, de tots aquells, homes i dones, que han conformat amb la seva existència la Mallorca que tots coneixem, es barreja en
un íntima harmonia amb la modernitat més absoluta, amb la realitat de
la Mallorca del segle XXI, una societat actual, avançada, capdavantera en tota Europa, viva i dinàmica, però que es nega a perdre el seu passat, la seva identitat cultural i col·lectiva. Perquè, com va escriure
Joan Alcover a principis del passat segle, «la soca més s’enfila com
més endins pot arrelar».
Vull aprofitar per donar l’enhorabona a tota la gent que ha treballat
en aquest ambiciós projecte, que té el valor afegit d’aportar un grau de
qualitat en la nostra creació cultural i ens ajuda a exportar-la a l’exterior. Perquè estic convençuda que aquest llibre despertarà l’interès del lector d’aquí, però també de l’estranger que ens visita i de qualsevol persona, sigui d’allà on sigui, que pugui sentir interès per una cultura plena,
rica i vital com la nostra. Perquè aquest llibre parla dels albors d’una societat que per a molts pot ser llunyana, però ho fa amb un llenguatge universal, parlant de l’home, aportant unes claus que ens poden ajudar a
entendre millor l’ésser humà. És en aquest sentit que dic que aquest és
un llibre universal, perquè aconsegueix el miracle de parlar del món a partir d’un fet tan únic i circumscrit a un territori concret com són les gloses eròtiques.
Aquest llibre és una extraordinària eina que ens ajuda a tots els mallorquins i mallorquines a arrelar-nos un poc més en un passat que ha
sobreviscut inalterable durant segles i que ara, nosaltres, tenim l’obligació de servar, perquè no desapareixi, perquè un país sense passat és un
país sense història, mort, vacu d’ànima. Per estimar s’ha de conèixer i
conèixer les nostres arrels és estimar-les. És aquesta precisament la voluntat d’aquest volum, posar a l’abast del públic una part fonamental de la
nostra història oral perquè la gent que viu a Mallorca, tota, sense excepció, la pugui estimar. Només així –i tornant al poema d’Alcover que ens
serveix d’himne– les branques de l’arbre creixeran esponeroses i sanes.
Tenim entre les mans un magnífic llibre. Aprofitau-lo, gaudiu-lo, estimau-lo. Imaginar un món sense llibres és imaginar un món d’habitants
amb l’esperit cec. Els llibres són els nostres ulls màgics, ens donen la saviesa i la informació necessària per transitar pels difícils i desiguals camins
de la vida. I, a més, són els millors aliats per lluitar contra la intolerància,
contra la creixent estultícia de la nostra societat.
Mallorca eròtica és un llibre per mirar i per llegir. Deixau que la màgia
de la mirada i la lectura vos porti a l’essència més profunda del que
som i del que volem ser.
Vull dedicar una especial atenció als magnífics dibuixos que el pintor pollencí Joan Bennàssar ha realitzat per acompanyar les gloses.
Bennàssar és un dels grans artistes que tenim en aquesta terra. Ben arre-
15
Mallorca Eròtica
CUANDO EL AMOR ES UNA FIESTA
Maria de la Pau Janer
claro. ¿Cuántas veces hablar del sexo ha servido para avanzarse a la posibilidad de sus placeres? La gente hace imágenes a partir de todo aquello
que considera prohibido. Los órganos sexuales femenino y masculino han
dado lugar, en las canciones populares, a una serie de metáforas que
sorprenden y cautivan a causa de la riqueza lingüística que reflejan.
Las imágenes nos demuestran la viveza de la lengua, pero también las
ganas de sexo que tenemos los seres humanos. Somos criaturas sexuales, hechas para disfrutar sin miedo de nuestros cuerpos. La sexualidad
es un universo entero para intentar descubrir y comprender. Un universo de cuerpos entrelazándose, de bocas ávidas, de brazos y piernas que se
rodean, de cinturas dobladizas, de acoplamientos y encuentros.
Necesitamos hacernos representaciones de la realidad. Todo aquello
que nos rodea toma forma en nuestro pensamiento. Aparece articulado
en palabras y en imágenes. Éstos son los dos grandes elementos de la
comunicación humana: la palabra y la imagen. Cada una con su propio
código, con los signos que le permiten articular un discurso estimulante, convincente. Las palabras son intensidad y fuerza. Sirven para persuadir, convencer, estimular. Han sido armas de seducción, de poder, de
proximidad y de lejanía. Invitan o rechazan, insinúan o aclaran. Las imágenes nos ofrecen fragmentos del mundo.
Pueden resultar impactantes o sugerentes. Nunca me atrevería a decir
que una imagen vale más que mil palabras. Tampoco diría que una
palabra tenga la fuerza de mil imágenes. Hay palabras y palabras. Hay
imágenes e imágenes. Probablemente no se trata de una competición absurda. No existen las carreras, cuando se trata de la comunicación entre
las personas. Cada forma de comunicarse –la oral y la visual– sigue sus
propios caminos, llenos de propuestas. Las dos se complementan y, al mismo tiempo, se diferencian del todo. A veces, una imagen nos hace pensar en muchas palabras que quizás nunca seremos capaces de decir. Otras
veces, una palabra nos remite en imágenes concretas, como visiones fugaces y llamativas. Las dos tienen la capacidad de estimular nuestra imaginación, de abrir interrogantes y de darnos respuestas.
Las canciones populares mallorquinas que hablan del placer del
sexo son una riqueza extraordinaria de nuestro patrimonio cultural. A
la vez, son la otra cara de la moneda: Representan la visión que los
hombres y las mujeres tenemos del sexo, cuando no nos perturban las
prohibiciones ni el miedo a ser felices. A los encuentros en el café o en
la plaza, a las cenas que reunían grupos de vecinos en los pueblos, en la
fiesta y durante el paréntesis de descanso en el trabajo, estas canciones
se explicaban en voz baja, como uno bello secreto que se esparce de
una voz a otra voz, de una mirada a la mirada que se acerca, de una
risa a aquella risa que se despierta veloz. Era el contagio de las palabras que hacen posibles la imagen, porque la dibujan en el pensamiento
con contundencia. ¿Hay mejor contagio que el de los versos? ¿Hay una
epidemia más bella que la de proclamar el deseo, las ganas de amar?
El sexo ocupa una parte importante de nuestra realidad. Desde
hace siglos, los abuelos de nuestros abuelos vivían el sexo, muy a
menudo, como un secreto del cual no se hablaba mucho. La aventura de
compartir el sudor y los gemidos entre las sábanas, o sobre la hierba
del campo, o en un tálamo de seda se convertía en algo que tenía que ser
callado. Las cosas que se callan siempre acaban trayéndonos las palabras más sugestivas. Las historias que se ocultan suelen conducirnos a
la imagen más bella. Durante años, el sexo era un tema tabú. La
moral que las fuerzas del poder intentaban imponer hablaba del sexo
ligado a la procreación. Voluntariamente, se olvidaba el aspecto lúdico
del sexo. Su capacidad de limpiar la vida, el cuerpo y el pensamiento. La
sexualidad como una fuente de alegría, que nos libera y nos salva de
las miserias, de la vida gris, de las repeticiones sabidas. El sexo como
la fiesta de los cuerpos que se explican y se hablan, a través de un lenguaje multiforme y plural.
Las palabras crean imágenes en el pensamiento. Joan Bennàssar, el
pintor, nos ofrece en este libro espléndido su particular imaginería erótica. A partir de una muestra de poemas del Cancionero Popular de Mallorca, encontramos una pintura donde se imponen la fuerza y la sensualidad
de los cuerpos. Son cuerpos rotundos, de trazos contundentes, que reafirman la sensualidad de la piel. Imágenes que acompañan las palabras.
Palabras que van ligadas a las imágenes del artista. Todo un conjunto
de versos y pinturas sugerentes. Magníficos. Los colores que ha escogido Bennàssar son también una explosión de sensualidad en la fiesta de
los cuerpos abrazándose.
La Mallorca erótica, todo un mundo por descubrir. El erotismo que
se esconde en las miradas, en la frente perlada de sudor, en los brazos desnudos, o en los muslos cuando bailan. El erotismo abrumador del
Mediterráneo y su gente, acostumbrados, desde antiguo, a ocultar el deseo
tras una metáfora. Sometidos al castigo de las medias palabras que, con
una sabiduría profunda, han sabido transformar en símbolos y expresiones hechas, en comparaciones y juegos de palabras, que demuestran la
riqueza de una lengua y la intensidad de un deseo. Funambulistas del
esplendor del sexo, acróbatas de las palabras, las mujeres y los hombres
han convertido cada acto de amor en sinónimo de fiesta.
Por suerte, el ser humano es de una complejidad estimulante. Mientras la visión oficial del sexo imponía el silencio y las imágenes sin fuerza, la gente seguía muchos caminos diferentes a la hora del amor. Nos
gusta hablar del sexo. Es una forma de reinventarlo. Una vía que nos permite apostar por el juego. Las palabras son una aventura que invita a crear imágenes. Ésta es la maravilla: Las metáforas que el lenguaje nos
permite hacer a partir del sexo tienen la capacidad de unir palabras e imágenes. Con palabras, construimos metáforas que nos hacen "ver" más
17
Mallorca Eròtica
QUAN L’AMOR ÉS UNA FESTA
Maria de la Pau Janer
Necessitam fer-nos representacions de la realitat. Tot allò que ens envolta pren forma al nostre pensament. Hi apareix articulat en paraules i en
imatges. Aquests són els dos grans elements de la comunicació humana:
la paraula i la imatge. Cadascuna amb el seu propi codi, amb els signes
que li permeten articular un discurs engrescador, convincent. Les paraules són intensitat i força. Serveixen per persuadir, convèncer, estimular.
Han estat armes de seducció, de poder, de proximitat i de llunyania. Conviden o rebutgen, insinuen o aclareixen. Les imatges ens ofereixen fragments del món.
sexe ha servit per avençar-se a la possibilitat dels seus plaers? La gent fa
imatges a partir de tot allò que considera prohibit. Els òrgans sexuals,
femení i masculí, han donat lloc, a les cançons populars, a una sèrie de
metàfores que sorprenen i captiven, a causa de la riquesa lingüística que
reflecteixen. Les imatges ens demostren la vivesa de la llengua, però
també les ganes de sexe que tenim els éssers humans. Som criatures sexuals,
fetes per gaudir sense por dels nostres cossos. La sexualitat és un univers sencer a intentar descobrir i comprendre. Un univers de cossos entrellaçant-se, de boques àvides, de braços i cames que s’encerclen, de cintures vincladisses, d’acoblaments i trobades.
Poden resultar impactants o suggeridores. Mai no m’atreviria a dir
que una imatge val més que mil paraules. Tampoc no diria que una paraula té la força de mil imatges. Hi ha paraules i paraules. Hi ha imatges i
imatges. Probablement no es tracta d’una competició absurda. No existeixen les curses quan es tracta de la comunicació entre les persones. Cada
forma de comunicar-se –l’oral i la visual– segueix els seus propis camins,
plens de propostes. Totes dues es complementen i, alhora, es diferencien
del tot. A vegades, una imatge ens fa pensar en moltes paraules que
potser mai no serem capaços de dir. Altres vegades, una paraula ens remet
a imatges concretes, com a visions fugaces i llampants. Totes dues tenen
la capacitat d’estimular la nostra imaginació, d’obrir interrogants i de
donar-nos respostes.
Les cançons populars mallorquines que parlen de la joia del sexe són
una riquesa extraordinària del nostre patrimoni cultural. A la vegada,
són l’altra cara de la moneda: representen la visió que els homes i les
dones tenim del sexe, quan no ens pertorben les prohibicions ni la por
de ser feliços. A les trobades al cafè o a la plaça, als sopars que reunien
grups de veïns als pobles, a la festa i al parèntesis de descans en la feina, aquestes cançons s’explicaven en veu baixa, com un bell secret que
s’escampa d’una veu a una altra veu, d’una mirada a la mirada que
s’apropa, d’un riure a aquell riure que es desperta veloç. Era el contagi
de les paraules que fan possible la imatge, perquè la dibuixen al pensament amb contundència. Hi ha millor contagi que el dels versos? Hi
ha una epidèmia més bella que la de proclamar el desig, les ganes d’estimar?
El sexe ocupa una part important de la nostra realitat. Des de fa segles,
els avis dels nostres avis vivien el sexe, molt sovint, com un secret del qual
no es parlava gaire. L’aventura de compartir la suor i els gemecs entre
els llençols, o a l’herba del camp, o en un tàlem de seda es convertia en
quelcom que havia de ser callat. Les coses que es callen sempre acaben
portant-nos les paraules més suggestives. Les històries que s’oculten solen
conduir-nos a la imatge més bella. Durant anys, el sexe era un tema tabú.
La moral que les forces del poder intentaven imposar parlava del sexe lligat a la procreació. Voluntàriament, s’oblidava l’aspecte lúdic del sexe.
La seva capacitat de netejar la vida, el cos i el pensament. La sexualitat
com una font d’alegria, que ens allibera i ens salva de les misèries, de la
grisor, de les repeticions sabudes. El sexe com la festa dels cossos que s’expliquen i es parlen, a través d’un llenguatge multiforme i plural.
Les paraules creen imatges al pensament. Joan Bennàssar, el pintor,
ens ofereix en aquest llibre esplèndid la seva particular imatgeria eròtica. A partir d’una mostra de poemes del cançoner popular de Mallorca, trobam una pintura on s’imposen la força i la sensualitat del cossos. Són cossos rotunds, de traços contundents, que reafirmen la sensualitat de la pell. Imatges que acompanyen les paraules. Paraules que
van lligades a les imatges de l’artista. Tot plegat un conjunt de versos i
pintures suggerents i suggeridors. Magnífics. Els colors que ha triat Bennàssar són també una explosió de sensualitat en la festa dels cossos abraçant-se.
La Mallorca eròtica, tot un món a descobrir. L’erotisme que
s’amaga en les mirades, en el front cobert de suor, en els braços nus, o
en les cuixes quan ballen. L’erotisme aclaparador del Mediterrani i la seva
gent, acostumats, des d’antic, a ocultar el desig rere una metàfora. Sotmesos al càstig de les mitges paraules que, amb una saviesa profunda, han
sabut transformar en símbols i expressions fetes, en comparacions i jocs
de paraules, que demostren la riquesa d’una llengua i la intensitat d’un
desig. Funambulistes de l’esplendor del sexe, acròbates de les paraules, les
dones i els homes han convertit cada acte d’amor en sinònim de festa.
Per sort, l’ésser humà és d’una complexitat engrescadora. Mentre la
visió oficial del sexe imposava el silenci i les imatges sense força, la gent
seguia camins molts diferents a l’hora de l’amor. Ens agrada parlar del
sexe. És una forma de reinventar-lo. Una via que ens permet apostar
pel joc. Les paraules són una aventura que convida a crear imatges. Aquesta és la meravella: les metàfores que el llenguatge ens permet fer a partir
del sexe tenen la capacitat d’unir paraules i imatges. Amb paraules, construïm metàfores que ens fan veure-hi més clar. Quantes vegades parlar del
19
Mallorca Eròtica
LA EXACTITUD NUNCA ES VERDAD
Joan Bennàssar
Mallorca para hacer de ellos un tabú, un pecado, una miseria. Pero un
pueblo que de los tabúes hace canciones y de la pasión carcajada, es
un pueblo especial. Y es justo éste el sentido que yo le veo a estas canciones eróticas del campo de Mallorca que el escritor Gabriel Janer Manila recogió, ya hace más de 30 años. Una moral paralela, un pensamiento oculto que se manifestaba a través de las pequeñas grietas que
dejaba el poder.
Poco dado a ordenar literariamente mis sentimientos, y menos aún a teorizar sobre arte, me piden ciertas impresiones, un posicionamiento, lo que
he sentido, artística y sentimentalmente, mientras ponía imágenes a este
tratado de amor, deseo y sexo que es el cancionero popular mallorquín.
La historia de la humanidad siempre ha ido muy ligada a la sexualidad. El sexo forma parte de la vida de los hombres desde que se les confirió el don de pensar más allá de su cuerpo. El erotismo ha recogido el
valor, la voluntad y el poder de todo un mundo que difícilmente puede
ser impregnado de razón. Hoy, que se vive un tiempo de valores dudosos, en el cual la mirada se ha contaminado, el mundo de las imágenes
y el sexo no ha sido ajeno a ello. Yo, que he mezclado arte y vida, y de
la pintura he hecho mi medio de expresión –es el ámbito en el cual me
siento más capaz de comunicar pensamientos y deseos– intento hacer de
ella una aventura de curiosidades y azar.
Matriarcal, de amo y señora, menos misógina de lo que se canta, este
libro –y estos dibujos– sirve para acercar la sociedad que en ella se retrata –antigua, esencia de la Mallorca rural, las raíces profundas que
hacen que crezca esplendorosa la cepa que somos los mallorquines de
hoy– al sentir actual y no hacer sólo un canto del pasado.
Si aceptamos este agujero negro que fue la Posguerra, la sexualidad
en el mediterráneo es más desprendida y risueña, del baile del sequer se
iban al pajar. Sin prejuicios religiosos, o ideológicos, estas glosas son cantos de deseo del hombre hacia la mujer, o de la mujer hacia el hombre,
tanto da. Planteamientos de otras sexualidades, en este caso me hubieran
parecido gratuitos.
El lector, el espectador, podrá juzgar mejor que yo estas imágenes, porque él tiene la lejanía que yo no he tenido, pero que tampoco he buscado, por dos motivos muy claros. El primero tiene que ver con el hecho
de formar parte de una generación de mallorquines que encontraron la
libertad y el sexo en los cuerpos de jóvenes de otros países que, dejándose
acariciar por las aguas y el sol de nuestras playas –a tientos–, nos mostraban las estrellas en la noche. El otro, porque siento –y cada vez más–
el trabajo pictórico próximo a las prácticas amatorias: dar, recibir,
mirar, descubrir… Posesivo a veces, con humildad otros, siempre vivo y
nuevo. El amor, desde su aspecto más espiritual o en el más carnal y
erótico, es una cuestión fundamental en la búsqueda de la verdad y la
belleza que intentamos sea la vida de los humanos.
En mi obra ha estado siempre presente el erotismo. La vertiente más
amorosa y erótica de mi pintura tiene que ver con el esfuerzo de dos
cuerpos que buscan complementarse. Espero que en estos dibujos encontréis pasión. El arte es un compendio de la vida real, y vivir es desear.
Dejarme guiar por el deseo y la locura, alejarme de elucubraciones mentales e investigaciones artísticas que puedan apartarme de los amantes de la pintura y del gran público, es otro de los aspectos con que
he afrontado este trabajo. El objetivo no ha sido otro que acercarlo
a un público más amplio y trascender los receptáculos de galerías y
comisarios.
Cuenta Jean Leymarie que un día, preparando una conferencia sobre
arte y sexualidad, fue a ver a Pablo Picasso y le pidió: «¿Qué tengo
que decir?». Picasso no dudó y le respondió: «Arte y sexo es lo mismo». Del amor como origen de toda creación también habla Matisse.
Son tiempos, estos, en los que hay que posicionarse. Hace falta un
mirar pausado y equilibrado, próximo a los sentimientos. Y ésta es la
mirada que os propongo. No he querido más que convertir el cuerpo
humano en referente de creatividad y conocimiento. Y al sexo mostrarlo libre de pensamientos enfermizos, de vergüenza y otros tabúes.
Del cuerpo humano, referente esencial en la historia del arte, de su
belleza y del erotismo, objeto capaz de suscitar pasiones, es de lo que tratan este centenar largo de dibujos que sirven para poner imágenes a
este poemario popular que no es otra cosa que un canto a la vida.
Éste es el resultado, lo presento a todos ustedes con la convicción
de que no existen las reglas al margen de los individuos y que la exactitud nunca es verdad.
El deseo sexual, dada la gran influencia que tiene en el comportamiento del grupo, fue usado por los estamentos sociales y religiosos de
23
Mallorca Eròtica
L’EXACTITUD MAI NO ÉS VERITAT
Joan Bennàssar
fer-ne tabú, pecat i misèria. Emperò un poble que dels tabús en fa cançons i de la passió rialla, és un poble especial. I just és aquest el sentit
que jo veig a aquestes cançons eròtiques del camp de Mallorca que l’escriptor Gabriel Janer Manila recollí, ja fa més de 30 anys. Una moral
paral·lela, un pensament ocult que es manifestava en les petites esquerdes
que el poder li deixava.
Poc donat a ordenar literàriament els meus sentiments, i menys encara
a teoritzar sobre art, se’m demanen certes impressions, un posicionament,
el que he sentit, artísticament i sentimentalment, a l’hora d’il·lustrar aquest
tractat d’amor, desig i sexe que és el cançoner popular mallorquí.
La història de la humanitat sempre ha anat molt lligada a la sexualitat. El sexe forma part de la vida dels homes des que han tengut el do de
pensar més enllà del seu cos. L’erotisme ha copsat el valor, la voluntat i
el poder de tot un món que difícilment pot ésser impregnat de raó. Avui
que es viu un temps de valors dubtosos i la mirada s’ha contaminat, el món
de les imatges i el sexe no és aliè. Jo, que he barrejat art i vida, i de la
pintura n’he fet el meu mitjà d’expressió –és l’àmbit en el qual em sent
capaç de comunicar pensaments i desitjos– intent fer d’aquesta pràctica
una aventura de curiositats i atzar.
Matriarcal, d’amo i madona, menys misògina del que es canta, aquest
llibre –i aquests dibuixos– serveixen per acostar la societat que s’hi retrata: –antiga, l’essència de la Mallorca rural, les arrels profundes que fan que
s’enfili la soca que som els mallorquins d’avui– el sentir actual i no fer-ne
només un cant del passat.
Si aceptam aquest forat negre que va esser la Postguerra, la sexualitat
a la mediterrània es més despresa i riallera, del ball del «sequer» se n’anaven al paller. Sense prejudicis religiosos o ideològics aquestes gloses
són cants de desig de l’home cap a la dona o de la dona cap a l’home,
tant se val. Plantejaments d’altres sexualitats en aquest cas m’haguessin
semblat gratuïts.
El lector, l’espectador podrà jutjar millor que no pas jo aquestes
imatges, perquè ell té la llunyania que jo no he tengut, però tampoc no
ho he cercat per dos motius. El primer té a veure amb el fet que form
part d’una generació de mallorquins que trobaren la llibertat i el sexe als
cossos de joves d’altres països, que deixant-se acariciar per les aigües i el
sol de les nostres platges –a palpes– ens mostraven les estrelles en la nit.
L’altre perquè sent –i cada vegada més– el treball pictòric pròxim a les pràctiques amatòries: donar, rebre, mirar, descobrir. Possessiu a vegades,
amb humilitat altres, sempre viu i nou. L’amor, des del seu aspecte més
espiritual o en el més carnal i eròtic, és una qüestió fonamental en la recerca de la veritat i la bellesa que intentam esdevingui la vida dels humans.
Dins la meva obra hi ha estat sempre present l’erotisme. La vessant més
amorosa i eròtica de la meva pintura té a veure amb l’esforç de dos cossos que cerquen complementar-se. Esper que en aquests dibuixos hi trobeu passió. L’art és un compendi de la vida real, i viure és desitjar. Deixar-me guiar pel desig i la bogeria, allunyar-me d’elucubracions mentals
i investigacions artístiques que puguin apartar-me dels amants de la pintura i del gran públic és un altre dels aspectes amb què he afrontat aquest
treball. L’objectiu no ha estat altre que acostar-lo a un públic més ampli
i transcendir els receptacles de galeries i comissaris.
Conta Jean Leymarie que un dia, tot preparant una conferència sobre
art i sexualitat, va anar a veure Picasso i li va demanar: «Què he de dir».
Picasso no dubtà i li respongué: «Art i sexe són el mateix». De l’amor com
a origen de tota creació també en parla Matisse.
Són temps, aquests, en els quals cal posicionar-se. Cal un mirar pausat i equilibrat acostat als sentiments. I aquesta és la mirada que us propòs. No he volgut més que convertir el cos humà en referent de creativitat i coneixement. I el sexe mostrar-lo lliure de pensaments malaltissos,
de vergonyes i altres tabús.
Del cos humà, referent essencial en la història de l’art, de la seva
bellesa i de l’erotisme, objecte capaç de suscitar passions, és del que tracten aquest centenar llarg de dibuixos que serveixen per posar imatges a
aquest poemari popular que no és altre cosa que un cant a la vida.
Aquest és el resultat, us el present a tots amb la convicció que no existeixen les regles al marge dels individus i que l’exactitud mai no és
veritat.
El desig sexual, gràcies a la gran influència que té en el comportament
del grup, va ser utilitzat pels estaments socials i religiosos de Mallorca per
25
Mallorca Eròtica
EL PÁJARO
L’AUCELL
llo), es buscaret (la curruca), es xoric (el cernícalo), sa tita (la
gallina), es mussol (el búho), es canari (el canario), es puput
(la abubilla), es gall (el gallo), es gorrió (el gorrión)*, sa perdiu (la perdiz), sa perdiueta (la perdizita), s’indiot (el pavo),
es verderol (el verderón), s’aucell (el pájaro), s’aucellet (el
pajarillo), sa cadernera (el jilguero), etc. Ninguno de estos
nombres tiene un sentido peyorativo, mientras que el uso del
diminutivo nos expresa el aprecio y la ternura que sentimos por lo que representan, tanto si lo utilizamos en masculino como en femenino.
lumbrado lo que hay más allá de su horizonte, también ha
deseado combinar estas dos vertientes que conforman, precisamente, su humanidad: el espíritu y el cuerpo.
Los pájaros de nuestro cancionero popular son pequeños, humildes, como los que la gente veía cada día volar
por el campo, en su ligero ir y venir. Por ello, pese a su pequeñez, existe la tendencia a la exageración, a la trasformación
–aunque sólo sea para contentar al subconsciente– añorada; el sexo de la mujer, en cambio, se contempla grande,
simbolizando el dominio:
El pájaro es entrometido, está cubierto de plumaje y cuando el clima es frío esconde la cabeza entre sus plumas y casi
no se le puede ver. El pájaro canta cuando está contento, cuando tiene ganas de jugar, cuando va picoteando
de flor en flor... Y el sexo se convierte en el vuelo de un pájaro, un esqueje en el horizonte de la persona humana, una
bocanada de vida, de éxtasis pasional, como si de un
certificado de que seguimos vivos se tratara. El pájaro también puede ser tierno, suave, y por ello mismo es necesario jugar con él, acariciarlo para que desarrolle todo el potencial que lleva en su interior. El pájaro acude a la llamada, al
reclamo, al gesto que presupone un envite. Y, pese a su aparente libertad, su supuesto vuelo libre, necesita compañía,
una bandada, una pareja; y vive pendiente de este posible y anhelado aterrizaje. El cancionero popular abunda en
referencias a ellos, porque el ser humano, desde que ha vis-
Tener alas y volar hacia el cielo es una metáfora para
expresar la trascendencia de la condición humana, la espiritualización. Y durante la noche de San Juan (23 de junio)
trae buena suerte soltar los pájaros enjaulados. El significado no es otro que enviar al mensajero del amor y por ello las
muchachas los dejaban libres creyendo que saldrían en busca de muchachos para así favorecerles el cortejo.
La imagen del vuelo ha representado siempre la liberación
de restricciones físicas de la vida terrenal y la ascensión del
alma hacia los dioses, mediadores de aquellas relaciones
que tienen lugar entre cielo y tierra. Es en este sentido en el
que las aves comparten una parte de este significado
simbólico. Este mismo papel de mensajero de los poderes
superiores, para bien o para mal, también puede ser asumido por las aves. Un pájaro de colores claros y otro de tonalidad oscura en las ramas del árbol de la vida representan
la naturaleza dual de la realidad: la oscuridad y la luz, la
vida y la muerte. Los pájaros pueden ser símbolos para el
cielo, el fuego, la pureza y el espíritu, porque presuponen
una liberación de la pureza terrenal.
El pájaro (aucell) es la imagen por excelencia de la representación fálica en nuestras islas. Los nombres de pájaros
que encontramos en el cancionero popular y que hacen
referencia al órgano sexual masculino son muchos y muy
variados: es pardal (el gorrión), es gorrionet (el gorrionci-
Tenir ales i volar cel amunt és una expressió de transcendir la condició humana, d’espiritualització. A la Nit de
Sant Joan comporta bon averany deixar anar els ocells
engabiats: com que són missatgers de l’amor, les al·lotes
els deixaven a lloure creient que anirien a trobar-los joves i
els afavoriria el festeig.
El vol sempre ha representat l’alliberació de les restriccions
físiques de la vida terrenal i l’ascensió de l’ànima cap als
déus, mitjancers en les relacions entre cel i terra. Les aus
comparteixen quelcom d’aquest mateix significat simbòlic. També poden assumir el paper de missatger dels
poders superiors, per a bé o per a mal. Un ocell de colors
clars i un de colors obscurs en les branques d’un arbre de
la vida representen la naturalesa dual de la realitat: l’obscuritat i la llum, la vida i la mort. Els ocells, també, són símbol del cel, el foc, la puresa i l’esperit, perquè pressuposen
un alliberament de la pesadesa terrenal.
L’ocell és la representació fàl·lica per excel·lència a les
nostres illes. Els noms dels ocells que trobam al cançoner
són: es pardal, es pardalet, sa perdiu, sa perdiueta, es
xoric, es tit, es mussol, es canari, es puput, es gall, es gorrió,
Ropit, magre i petit,
que amb quatre plometxes
que dus vermeietxes
ja dius que estàs ric
Mèrlera, continflèlrela,
continfló:
sempre ‘vies dit que sí
i ara dius que no.
Petirrojo, flaco y pequeño, que por cuatro plumas rojas que tienes ya dices ser bello.
// Mirlo, continflèlrela, continfló: siempre habías dicho que sí y ahora dices que no.
El petirrojo (ropit) –sexo masculino– es «flaco y pequeño» (magre i petit), descrito con dos palabras despectivas
l’exageració, a la transformació –ni que sigui per assaciar
el subconscient– enyorada. El sexe de la dona, en canvi,
és vist gran i gros, símbol de domini:
es gorrionet, es busqueret, s’indiot, es verderol, s’aucell,
s’aucellet, sa cadernera, etc. Cap d’aquests noms no té
un sentit pejoratiu, i l’ús dels diminutius ens ofereixen l’estima i la tendresa que tenim cap a allò que representen,
tant si els utilitzam en masculí com en femení.
Ropit, magre i petit,
que amb quatre plometxes
que dus vermeietxes
ja dius que estàs ric.
L’ocell és ficadís, té plomes, i quan fa fred arrufa el cap
i gairebé no se’l veu. L’ocell canta quan va rialler, quan
està alegre, quan té ganes de picar, i pot fer-ho de flor en
flor... I el sexe esdevé un vol, un esqueix en l’horitzó de la
persona humana, una alenada de vida, d’èxtasi passional,
com un certificat de continuar vius. L’ocell també pot ésser
tendre, suau i, per això mateix, cal fer-li moixonies, acaronar-lo perquè desenvolupi tot el seu potencial eixordador
que porta dedins. L’ocell acut al reclam, a la crida, al gest
que pressuposa un envit. Tot i la seva aparent llibertat, el
seu suposat vol lliure necessita companyia, un esbart, una
parella; i viu pendent d’aquest possible i anhelat aterratge.
El cançoner n’està farcit de referències, perquè la persona
humana, des que ha albirat més enllà de l’horitzó, de les
nuvolades, també ha desitjat combinar aquests dos vessants que conformen, precisament, la seva humanitat: l’esperit i el cos.
Mèrlera, continflèlrela,
continfló:
sempre‘vies dit que sí
i ara me dius que no.
El ropit –sexe masculí– és «magre i petit», descrit amb
dues paraules despectives per assenyalar els seus atributs,
que es pensa que «està ric», quan en realitat no fa ni mirera. En canvi, la mèl·lera –sexe femení–, és grossa, negra,
domina la resta de l’ocellari, i pot dir que sí o que no perquè té el poder de seduir o de repel·lir el mascle. I aquest
ocell és descrit amb paraules que no tenen cap sentit
–«continflèlrela, continfló»–, perquè fa perdre el cap, el
sentit i la mesura de les coses amb les seves decisions canviants i, suposadament, arbitràries.
Els ocells del nostre cançoner són petits, humils, com els
que la gent veia anar i venir, lleugers, per sobre el terrer. És
per això que, tot i la petitesa, sempre hi ha tendència a
També els glosadors –improvisadors orals– tenen un llarg
repertori que confirma el desig latent de l’home –i la dona–
28
29
Mallorca Eròtica
Mallorca Eròtica
para indicar sus atributos, y cree que «es bello» (estàs ric),
cuando en realidad es muy feo. En cambio, el mirlo (mèl·lera)5
–sexo femenino–, es grande, negro y domina al resto de
las aves. Puede decir que sí o que no porque tiene el poder
de seducir o de repeler al macho. En esta glosa el mirlo es
descrito con palabras que no tienen sentido alguno –continflèlrela, continfló–, porque hace perder la cabeza, el sentido y la medida de las cosas debido a sus decisiones cambiantes y, supuestamente, arbitrarias.
Vida triste, vida triste, vida triste ya lo he dicho: querría tener un cernícalo para
combatir esta noche tres veces más largo que la vista. // Yo quiero contestar a lo que me preguntáis: querría tener un ojal para calmar este toro bravo
tres veces más grande que el mar.
Nos encontramos ante un ejemplo de la exageración
increíble de la que hablábamos. Ante ella, el contexto de
la primera canción no dejar de ser trágico y dramático: tres
veces dice «vida triste» (vida trista), porque –lástima– esto es
sólo un deseo, un sueño que se sabe que nunca se convertirá
en realidad. Él utiliza el número mágico –el tres– para señalar el tamaño –imposible– del sexo que querría poseer. Y ella,
ante esta acometida, pide también un sexo tres veces mayor
que el mar (tres pics més gros que la mar).
También los glosadores –en Baleares se trata de improvisadores orales– tienen un largo repertorio que sirve para confirmar el deseo latente del hombre –y de la mujer– de poseer un sexo enorme, exagerado, porque era síntoma de poder,
de dominio, de estar por encima de la mezquindad terrenal:
Los pájaros se convierten en un referente metafórico para
los dos sexos, con todos los atributos que hemos señalado
para designarlos. El mismo acontecer de la naturaleza ofrecía a nuestros antepasados un verdadero atlas simbólico
para enfrentarse a sus tabúes, a sus miedos y a sus preocupaciones, y también a aquello que anhelaban o rechazaban; los pájaros encajan en los atributos de ambos sexos.
Es por ello que el cancionero es tan rico y generoso en
este aspecto, ya que el sexo ha embrutecido o arreglado
las relaciones humanas desde que existe la conciencia, e
incluso mucho antes.
Vida trista, vida trista
vida trista ja ho he dit:
voldria tenir un xoric
per combatre aquesta nit
tres pics més llarg que sa vista.
Contesta jo vull donar
allà on me preguntau:
voldria tenir un trau
per assaciar aquest brau
tres pics més gros que la mar.
de voler tenir un sexe enorme, exagerat, perquè era símptoma de poder, de domini, d’estar per damunt la migradesa terrenal:
designar-los. El mateix esdevenir de la naturalesa oferia als
nostres avantpassats un veritable atles simbòlic per escometre els seus tabús, les seves pors i els seus neguits, i
també allò que anhelava o rebutjava; els ocells encaixen
en els atributs d’ambdós sexes. Per això el cançoner n’és
tan ric i generós, ja que el sexe ha enterbolit o arranjat les
relacions humanes d’ençà que ha tingut consciència, i tal
vegada molt abans, també.
Vida trista, vida trista,
vida trista ja ho he dit:
voldria tenir un xoric
per combatre aquesta nit
tres pics més llarg que sa vista.
Contesta jo vull donar
allà on me preguntau:
voldria tenir un trau
per assaciar aquest brau
tres pics més gros que la mar.
Davant aquesta increïble exageració, el context de la
primera cançó no deixa d’esdevenir tràgic i dramàtic:
vida trista, tres vegades, perquè –ai, las!– això és només un
desig, un somni que sap cert que mai no serà real. Empra
el nombre màgic –el tres– per assenyalar l’espai –impossible– que haurà de cobrir el sexe. I ella, davant aquesta
escomesa, demana un sexe també tres vegades més gran
que la mar.
––––––––
* Pardal y gorrió son dos maneras distintas de designar el mismo animal, el
gorrión o Passer domesticus. La primera es más propia de Catalunya, mientras
que la segunda lo es de Baleares.
Els ocells esdevenen un referent metafòric per als dos
sexes, amb tots els atributs que hem assenyalat per a
30
Mallorca Eròtica
Na Francisca és una al·lota
que és bona per fer un ramell,
però me té un aucell
que li pica sa carxofa.
Francisca es una chica que resulta buena para hacer un ramo, pero tiene un
pájaro que le pica la alcachofa.
La alcachofa (carxofa) es una de las imágenes que se utilizan para designar los órganos sexuales femeninos. Se abre
frondosa al madurar y se ofrece, toda ella, al picotazo del
pájaro –sexo masculino– que entra hasta el fondo. Francisca es uno de los nombres femeninos más populares de la
antroponimia mallorquina. «Es buena para hacer un ramo»
(és bona per fer un ramell), dice la canción. Significa que
es una chica bondadosa, generosa, de buena fe, que quiere darlo todo y aquí se incluye también el sexo. Por tanto, nos
encontramos frente a una chica bondadosa que ofrece su
sexo a su hombre.
La carxofa és un dels símbols del sexe femení: s’obre esponerosa, quan ja és madura, quan ja li ha vingut el temps, i s’ofereix, tota ella, a la picada de l’ocell –sexe masculí– que entra
fins al seu cor. Francisca és un dels noms més populars en l’antroponímia mallorquina: és una al·lota bondadosa, generosa, de bona fe, que vol donar-ho tot, i aquí també s’inclou
el sexe.
32
Mallorca Eròtica
En arribar ja m’hi pos
cama a cama, damunt ella,
una mà a cada mamella
i es bergant dins es seu cos.
Al llegar me pongo con las dos piernas sobre ella, una mano en cada
teta y el bergante dentro de su cuerpo.
Un bergante (bergant)* en Mallorca se refiere a un
hombre joven, fuerte, brioso. También puede ser un
bergantell. Y por extensión sinecdóquica, se llama
así al sexo masculino, que en esta canción entra, rebelde y cegado como un muchacho joven, con toda
su potencia, en el cuerpo –también sinécdoque– de
la hembra.
Un «bergant» és un home jove, fort, d’empenta: «Vaja
un bergant que està fet!» També pot ser un «bergantell». I per extensió sinecdòquica, s’anomena així el sexe
masculí, que entra, rebel i cec com un jove, amb tota
la seva potència, dins el cos –també sinècdoque– de
la femella.
––––––––
* Según el Dicionari de la Llengua Catalana del Institut d’Estudis
Catalans, bergant és un granuja, un pillo, un sinvergüenza. Una mala
persona.
34
Mallorca Eròtica
Jo em pensava que en tombar
ja no s’aixecaria pus;
això és com el Bon Jesús,
que torna ressuscitar
Yo pensaba que al tumbarse ya no se levantaría más; esto es como Jesús, que
resucitó.
Estamos aquí ante una comparación –irreverente– de la
resurrección de Jesús con la resurrección de los genitales
masculinos. El protagonista de la canción piensa que una
vez «tumbado» (tombat) el pene no volvería jamás a tener
una erección, pero se equivoca. Es aquí cuando lo compara con la resurrección de Jesús. En Mallorca se utiliza, para
designar a Jesús, un adjetivo (Bon) que forma parte del
antropónimo mismo, como si se quisiera hacer a Jesús
más próximo y familiar: buen, el Bonjesús.
És una comparació –irreverent– de la resurrecció de Jesús
amb la «resurrecció» del sexe masculí, tot pensant que,
una vegada tombat –mort– no es tornaria a aixecar. A
Mallorca s’utilitza, a més a més, un adjectiu que forma part
de l’antropònim mateix, com si volguéssim fer-lo nostrat i
familiar: bo, el Bonjesús.
El pájaro
37
Ets sa més guapa i robusta
i molta planta que fas,
emperò no trobaràs
cap penga que et véngui justa,
si no la’t vols fer de fusta
de sa mida que voldràs.
Eres la más bella y hermosa y de muy buena planta, pero no encontrarás ningún
miembro que esté hecho a tu medida, si no te lo fabricas tú misma de madera
del tamaño que quieras.
Hemos comentado que, a diferencia del sexo masculino, el
femenino siempre es visto en el cancionero del campo de
Mallorca como una cosa terriblemente grande, una manera de expresar la buena salud y robustez, la «buena planta»
(molta planta) de la que habla la canción. Ante esta dualidad del cuerpo femenino, al hombre no le queda otro remedio que aceptar su imposibilidad y, por tanto, si ella quiere
encontrar un sexo masculino a su medida, se lo tendrá
que fabricar de madera: si no la’t vols fer de fusta de sa mida
que voldràs.
Ja hem comentat que, a diferència del sexe masculí, el femení sempre és vist terriblement gros, en consonància amb la
bona salut i robustesa, la «bona planta». Davant aquesta
dualitat del cos femení, a l’home no li queda més remei que
acceptar la seva impossibilitat i si ella vol trobar un «sexe»
masculí a la seva mida, haurà de fer-se’l de fusta.
38
Mallorca Eròtica
Saps què em va dir sa poblera
quan l’hi vaig haver enroscat?
–Re-cap de fotre, estimat!
Tu maneges un soldat
que per mi m’ets espanyat
es pany de sa cartutxera.
¿Sabes qué me dijo la poblera cuando se la hube enroscado? –Re-cap de fotre,
querido! Tú manejas un soldado que me ha roto el candado de la cartuchera.
La protagonista de esta canción es natural de Sa Pobla, cuyo
gentilicio es poblera. Sa Pobla es tierra de hombres y mujeres fuertes, que trabajan el campo de sol a sol. Las mujeres
de Sa Pobla tienen fama de tener iniciativa, de dominar, de
ir al grano en todos los sentidos. Como si el sexo de él fuera
un tirabuzón que se enrosca, arranca una exclamación de
admiración a la mujer, que ha quedado completamente
prendada del macho: Re-cap de fotre! Y utiliza dos metáforas: el soldado –sexo masculino–, un guerrero que lleva una
arma, en referencia al sexo; y la cartuchera –sexo femenino–, donde se introduce el arma, que se ha roto (espanyat) por el gran tamaño del sexo masculino.
Sa Pobla és terra d’homes i dones forts, que treballen de
sol a sol al camp. Les pobleres tenen fama d’empenta, de
domini, d’anar per feina, en tots els sentits. Com si el sexe
d’ell fos un tirabuixó –s’enrosca–, fa exclamar una admiració a la dona poblera ben corpresa: «Re-cap de fotre!» I
empra dues metàfores: el soldat –sexe masculí–, un guerrer
que porta una arma, i la cartutxera –sexe femení–, rompuda per la grandària del sexe masculí.
El pájaro
41
Jo me la tirava en terra
enmig de dos borratxons,
i amb so sotrac des coions
li vaig omplir es cul de terra.
Yo me la tiraba en el suelo entre dos coles, y con las sacudidas de los
cojones le llené el culo de tierra.
Las hortalizas –pimientos, berenjenas, coles, rábanos, etc.–
siempre han sido elementos utilizados en Mallorca como
metáforas para referirse a los genitales masculinos o femeninos o al acto sexual. En este caso son dos coles de tipo
llanta (borratxó) las que, impasibles, contemplan como el
pendular de los genitales a ras de tierra llenan el culo de
la hembra de polvo mientras hacen el amor. Aquí la fuerza brutal y terrible del empuje del macho deja en un segundo término la presencia de la hembra.
Les hortalisses –pebrots, albergínies, cols, raves, etc.– sempre esdevenen elements destacats en el paisatge de l’acte sexual. Aquí són «dos borratxons» –una classe de col, petita– que, impassibles contemplen com amb el vaivé dels
testicles arran de terra, omplen el cul de la femella d’aquesta matèria. Aquí, la força brutal i terrible de l’empenta del mascle, deixa en segon terme la presència de
la femella.
El pájaro
45
Mestre Llorenç Reboster
va caure de s’escalera;
tropessà amb sa coionera
de tan llarga que la té.
El señor Llorenç Reboster cayó por la escalera; tropezó con sus
cojones de tan largos que los tenía.
En muchas canciones se hace referencia –como
un anhelo del subconsciente– al tamaño y la longitud de los órganos sexuales, como referente y
prenda del macho; la exageración hiperbólica
hizo que mestre Llorenç tuviera unos testículos
(coioneres) tan largos que le llegaban hasta el suelo y provocaron que tropezara con ellos al bajar
la escalera.
Hi ha moltes cançons que fan referència –com
un anhel del subconscient– a la grandària i llargària
dels testicles, com a referent i penyora del mascle.
L’exageració hiperbòlica fa que «mestre Llorenç»
hi traveli tot davallant per l’escala, de tan llargs que
els té.
48
Mallorca Eròtica
Maria purissimeta!
Sant Josep escagassat!
Un pardal ben abrinat
que sigui llarg i gruixat
eixampla una poma estreta.
¡María purísima! ¡San José descompuesto! Un pardal bien terso que sea
largo y grueso ensancha una manzana estrecha.
Los referentes religiosos, en un pueblo creyente como
el mallorquín, están siempre presentes. Santa María y
San José –acompañados de un participio escatológico– dan fe de que un sexo masculino (pardal) largo y
grueso (llarg i gruixat) –símbolo del macho excitado– sirve para ensanchar una vagina ( poma ) aunque sea
de naturaleza estrecha.
Els referents religiosos, en un poble creient, són pertot
arreu. Santa Maria i Sant Josep –amb un participi escatològic– donen fe que un sexe masculí llarg i gruixat –símbols del mascle abrandat– fa tornar el sexe femení gros
–com un apunt de la incidència i domini d’aquest, evidentment suposats–, encara que sigui de naturalesa
estreta.
El pájaro
51
Mestre, vós qui posau mudes
i amb això vos divertiu,
empeltau-me sa perdiu;
si aferra, en tendré dues.
De s’arbre que primer esclata
ja me’n dureu dos brotons;
vos empeltaré es coions;
si aferren, en tendreu quatre.
-Compañero, tú que haces púas y con ello te diviertes, injértame la perdiz; si
agarra, tendré dos. // –Del árbol que primero brota ya me traerás dos capullos;
te injertaré los cojones; si agarran, tendrás cuatro.
Injertar un árbol (empeltar) significa darle una nueva vida.
Los injertos se hacen con púas (mudes). Los árboles hacen
referencia aquí al sexo masculino, por ello en la primera canción el protagonista pide que se le haga un injerto para, así,
poseer dos miembros. El otro le responde que le injertará los
testículos (coions) y, en lugar de dos, si el injerto funciona,
tendrá cuatro.
Empeltar vol dir donar una nova vida a l’arbre. Els empelts
es fan amb mudes. L’arbre és el sexe masculí, i demana que
li posi una altra muda i així tindrà dos sexes. La contesta és
que li empeltarà els testicles –«coions»– i així, en lloc de
dos, si aferra l’empelt, en tindrà quatre.
52
Mallorca Eròtica
Mumare té una capçana
de s’amplària d’un garbell
i mon pare té un aucell
com un batai de campana.
Mi madre tiene un rodete de la medida de una criba y mi padre tiene
un pájaro como un badajo de campana.
La exageración hiperbólica está siempre presente
en el cancionero popular, y más cuando se habla
de sexo. En esta canción, el rodete (capçana) es la
metáfora del sexo femenino, que es tan amplio como
una criba (garbell), es decir redondo e inmenso. Y
el sexo del hombre es un badajo (batai) de campana. El hecho de que sea el hijo –o la hija– el que
hable del sexo de los padres le confiere una carga
emocional y afectiva aún mayor.
L’exageració hiperbòlica sempre és present en el
cançoner popular, i més si parlam del sexe. Aquí, la
capçana és la metàfora del sexe femení, que és tan
ampla com un garbell –immens!–. I el sexe de l’home
és un batall de campana. El fet que sigui el fill –o filla–
que parli del sexe dels pares li dóna una càrrega emocional i afectiva encara molt més gran.
54
Mallorca Eròtica
Quan te vaig veure venir
per aquell camp de terrossos,
es pardal se’m va fer trossos
per sortir-te a camí.
Cuando te vi llegar por aquel campo de terruños, el pardal se me hizo trozos
para salir a tu encuentro.
Se narra aquí un encuentro entre una pareja de amantes
que no se produce en un lugar común, sino en un campo de terruños (terrossos) –paisaje agreste, rudo, supuestamente contrario a un encuentro sexual–. El sexo del
macho se deshace a trozos (se’m va fer trossos) cuando la
ve llegar y por ello quiere ir, menesteroso, a encontrarla.
És l’encontre de l’estimat amb l’estimada enmig d’un camp
bonyegut, de terrossos –paisatge agrest, rude, suposadament contrari a una trobada sexual–. El sexe d’ell es desfà quan la veu venir i, per això, vol anar, freturós, a trobarla.
56
Mallorca Eròtica
Sa poma de sa padrina
no li pot pervenir mal,
perquè ha esquinçat es pardal
de cent soldats de marina.
La manzana de la abuela no puede sufrir ningún mal, porque ha quebrado el
pardal de cien soldados de marina.
En esta canción la relación entre parientes es con la
abuela (padrina) y nos recuerda que su sexo (sa poma)
está sano, fuerte, y no hay nada que la pueda dañar o
hacerla enfermar, pues ha roto cien penes ( pardals )
de soldados de marina, para dar la idea de que, además, eran miembros viriles de gente joven y sana, con
toda su potencia.
La relació de parentiu és la padrina –àvia– i ens recorda
que un sexe –«sa poma»– que ha romput o ha fet malbé
–és a dir, ha pres tota la força– a cent pardals –sexe masculí– mai no pot prendre mal, ja que ha agafat més força i potència.
El pájaro
57
Per Ciutat me passejava
sense doblers ni jornal
i sa punta des pardal
me servia de fanal
es vespre com me colgava.
Por Palma me paseaba sin dinero ni trabajo y la punta del pardal me
servía de lámpara, de noche, cuando me acostaba.
El protagonista de esta canción es un muchacho
joven, pobre, perdido en la gran ciudad. Pero esta
pobreza no le impide poseer un sexo generoso,
rojo y encendido como un farol (i sa punta des pardal / me servia de fanal). Era tan esplendoroso y
de tanta potencia que, por las noches, al acostarse (com me colgava), la punta del pene le servía
para alumbrarse. Resalta aún más debido al contraste entre su situación deambulante y su enorme
sexo.
És un jove pobre, no té doblers, aperduat per la
Ciutat –Palma–. Però aquesta migradesa no li impedeix tenir un sexe ben generós, encès com un fanal
–ben vermell–: és tan esplendorós i emet tanta potència que, el vespre quan es colga, li fa llum. Ressalta
encara més per mor del contrast entre la seva situació deambulant i el seu enorme sexe.
El pájaro
59
Els ous van dir, sense mal:
–Estam emprenyats tota hora,
perquè aquest tros de pardal
sempre mos deixa defora.
Los testículos dijeron, sin malicia: estamos cabreados todo el tiempo,
porque este pedazo de pardal siempre nos deja fuera.
Los testículos (ous) se convierten en la parte fea –son
un colgajo molesto– en el acto sexual, de simple y pura
representación, ya que cumplen una función de acompañamiento ritual. Es por eso que en esta canción alzan
su voz y protestan ante el pene –como él también tienen
alma– porque siempre los deja en el exterior durante el
acto sexual y no pueden participar en la fiesta.
Els ous –els testicles– esdevenen la part lletja –són un
penjoll molest– en l’acte sexual, de simple i pura representació, ja que fan una funció d’acompanyament ritual.
Per això aquí «protesten» –tenen, com el sexe, ànima, també– al «pardal» –sexe masculí– perquè sempre els deixa
defora i no poden participar del goig.
60
Mallorca Eròtica
Voldria que Déu me das
una corterada d’horta,
una perdiu llarga i forta
com una truja hi té es nas.
Quisiera que Dios me diera una cuarterada de huerta, una perdiz larga y fuerte
como el hocico de una cerda.
La huerta (horta) es un terreno muy apreciado por la payesía porque tiene agua y eso en el mundo de la agricultura significa riqueza. El protagonista de esta canción hace
este ruego a Dios: querría tener una cuarterada (corterada) –medida isleña de terreno que equivale a unos 7.000
metros cuadrados– de tierra para hacer un huerto. Pero
esto no es suficiente. Además pide a Dios un pene (perdiu) largo y fuerte, como el hocico de una cerda que hoza
el suelo en busca de comida.
L’hort era un terreny molt apreciat i volgut, perquè tenia
aigua, i això volia dir riquesa. Ell fa aquest prec a Déu:
una quarterada –mesura illenca del terreny equivalent a
uns set mil metres quadrats– de terra per fer hort, i un sexe
llarg i fort, com el nas de la truja que grufa dins la terra
per ficar-l’hi.
Tai de negre, tai de negre
és es punt des barrinar.
Es pardal d’un cristià
dins sa poma no mossega.
Tajo negro, tajo negro es el punto del follar. El pardal de un cristiano dentro de
una manzana nunca muerde.
El sexo masculino (pardal) no tiene huesos y, por ello, no
puede morder. Es noble, cumple con los deberes de un
cristiano: realiza el trabajo que se le ha encomendado
y, cuando lo hace, es decir, cuando entra en el sexo femenino (poma), no muerde (dins sa poma no mossega). Al
principio, ha hecho una descripción del sexo femenino
con el único fin de poder rimar los dos versos finales.
El sexe masculí no té ossos, ni dents, per això no pot mossegar. És noble, compleix amb els seus deures de cristià,
fa la feina que li han encomanada, i quan ho fa, quan se
fica dins el sexe femení, no mossega.
62
Mallorca Eròtica
LA FLOR
LA FLOR
te significa que busca galán; a un costado, que ya lo ha
encontrado; y en el pecho, que busca marido. Y el léxico
catalán nos regala un extenso repertorio en torno a la flor.
Estas palabras suelen ser diminutivos o aumentativos, de
los que el catalán de Mallorca presenta una gran variedad:
florassa, floretxa, floreua, floriua, florona, florina, floretina, florinoia, florineua, floretona, floretinoia, florota.Cuando se dice
que «tiran la flor», significa que echan la mejor parte de cualquier cosa. Y aun así, nunca basta una flor, ni dos, nadie se
queda nunca completamente saciado: «Una flor no hace
verano, ni dos, una primavera».
las flores que se extiende con el romanticismo: el lirio significa candidez; la violeta, modestia; la siempreviva, constancia espiritual; el clavel blanco, fidelidad; amarillo, desdén; y rojo, amor vivo; el tulipán, declaración de amor; el
azahar, pureza; el culantrillo, falsedad; el pensamiento,
recuerdo... Y la flor que se machita expresa desamor.
Pero dentro de los muchos significados de la palabra flor,
aquí el que realmente nos interesa es el que simboliza el
sexo de la mujer. Dar u ofrecer la flor, por parte de ella, o
el hecho de recogerla o aceptarla, por parte de él, representan el don de la virginidad, el acto del primer amor, de
la «desfloración»; la doncella es una palabra que en catalán, poncella, puede tener varios significados: la flor antes
de abrirse (y por tanto símbolo de la virginidad) y la doncella o mujer virgen.
La breva (figa flor) es la primera clase de higo en madurar, muy cerca de la festividad de San Pedro (29 de junio).
Es el símbolo por excelencia del sexo femenino ya que posee
todos los ingredientes: carnosa, floja, con una pequeña gota
melosa que le cae y, sobre todo, es la fruta preferida por los
pájaros –aquí vistos como el sexo masculino–. El cancionero popular nos señala que, para saber cuando una breva
es buena, el pájaro la tiene que haber probado, como si
fuera la certificación de que está a punto para ser comida por el hombre.
«Estar en la flor de la vida» es vivir el momento álgido y
más plácido de la efervescencia creativa de la persona;
o sencillamente, «estar en flor», en el estado de mayor perfección o belleza. «Ir de flor en flor» se puede referir a aquel
hombre que va con muchas mujeres sin tener ninguna fija.
Y la palabra flor también se puede referir a una mujer boba,
de poco entendimiento: «¡No seas tan flor!».
La flor vegetal también tiene su ciclo vital: cuando se
abre, sus pétalos se separan, desprende aromas y se viste
con los mejores colores para atraer a los insectos que efectuarán la polinización. Todo esto resulta imposible cuando
El lugar del cuerpo en el que se coloca una flor puede
dar lugar a mensajes con distinto significado: la flor enfren-
Por regla general la flor es el símbolo del principio pasivo.
El cáliz de la flor es como un receptáculo de la actividad
celeste, cuyos símbolos son la lluvia y el rocío, que la empapan y se introducen en ella. Además, el desarrollo de la flor
gracias al alimento que consigue del agua y la tierra simboliza la manifestación a partir de esta misma sustancia
pasiva. La flor se considera como un modelo de desarrollo
del arte espontáneo sin artificio y, pese a ello, perfecto;
como también es el emblema del ciclo vital y de su carácter efímero. Los griegos creían que el paraíso estaba sembrado de gamones, y los chinos pensaban que por cada
mujer que vivía en este mundo una flor florecía en el más
allá. Estas dos creencias antiguas sirven para comprender los significados simbólicos más comunes de la flor: el
paraíso y la belleza femenina.
La flor, en general, és símbol del principi passiu. El calze de
la flor és com el receptacle de l’activitat celeste, els símbols
de la qual són la pluja i la rosada, que l’amaren i s’hi introdueixen a dins. A més a més, el desenvolupament de la
flor a partir de la terra i de l’aigua simbolitza el de la manifestació a partir d’aquesta mateixa substància passiva. La
flor es considera com un model del desenvolupament de la
manifestació, de l’art espontani sense artifici i, no obstant
això, perfecte; com també l’emblema del cicle vital i del
seu caràcter efímer. Els grecs creien que el paradís estava
sembrat de porrasses, i els xinesos creien que per cada dona
que vivia en aquest món floria una flor en l’altre. Aquestes
dues creences antigues exemplifiquen els significats simbòlics més comuns de la flor: l’estat paradisíac i la bellesa
femenina.
El simbolismo de la flor tiene otros significados: la primavera, la juventud, la bellaza, el amor e, incluso, el sentimiento
de la fugacidad de los gozos de la vida, que se marchitan demasiado rápido. En función de sus colores y sus
sombras también tienen un sentido u otro: amarillas, solares; rojas, vida, sangre y pasión; blancas, inocencia y pureza; azules, espiritualidad, lo inalcanzable. Y el aroma, fino,
penetrante, embriagador. También hay un lenguaje de
Però també, el simbolisme de la flor és múltiple: la primavera, la jovenesa, la bellesa i l’amor; i, amb la delicadesa, el sentiment de la fugacitat dels goigs de la vida (es
marceixen massa aviat). Els colors i la forma tenen el seu
sentit: grogues, solars; roges, vida, sang i passió; blanques,
innocència i puresa; blaves, l’espiritual, l’inabastable. I la
flaire, fina, penetrant, embriagadora. Hi ha també un llenguatge de les flors, estès pel romanticisme: lliri, candidesa;
La figa flor, la primera, que surt devers Sant Pere, és el
símbol per excel·lència del sexe femení. Té tots els ingredients: carnosa, flonja, amb un gotim que li cau i, sobretot
«picada de pardal» –sexe masculí–. El cançoner popular
ens assenyala que, per saber que és bona, l’ocell l’ha d’haver tastada, com un comprovant perquè estigui a punt.
violeta, modèstia; sempreviva, constància espiritual; clavell blanc, fidelitat; groc, desdeny; roig, amor viu; tulipa,
declaració amorosa; tarongina, puresa; falzia, falsedat;
pensament, recordança. La flor que es mustia expressa
desamor. La flor simbolitza també el sexe de la dona:
donar o oferir la flor, per part d’ella, o el fet de collir-la o
acceptar-la, per part d’ell, representa el do de la virginitat,
l’acte del primer amor, de la «desfloració». La poncella és
símbol de virginitat, és sinònim de donzella.
La flor vegetal, també, té el seu cicle vital: quan es
bada, obre els pètals i desprèn flaires, i es vesteix dels
millors colors per atreure els insectes en la pol·linització. I no
ho pot fer quan ja s’ha marcida. En les cançons populars
hi trobam aquesta advertència agafada de la naturalesa:
la flor no és atractiva tota la vida, cal, per això, gaudir-ne
en el seu moment més àlgid, més esponerós; després es
mustiarà i ningú no li farà cas, i tombarà, cega i sorda.
«Estar a la flor de la vida» és viure el moment àlgid i més
plàcid de l’efervescència creativa de la persona; o senzillament, «Estar en flor», en l’estat de major perfecció o
bellesa. «Anar de flor en flor» es pot referir a aquell home
que va amb moltes dones sense tenir-ne cap de fixa. I
també es pot referir a una dona bamba, de poc enteniment: «No siguis tan flor!» El lloc on es col·loca una flor al
cos pot donar lloc a diferents missatges: «La flor al davant,
cerca galant; la flor al costat, ja el té cercat; la flor al pit,
cerca marit». I el lèxic ens regala un extens repertori al voltant de la flor: florassa, floretxa, floreua, floriua, florona, florina, floretina, florinoia, florineua, floretona, floretinoia, florota. Per això quan diuen que «tiren la flor», vol dir que tiren
la part millor de qualsevol cosa. I tanmateix, mai no basta
una flor, ni dues, ningú mai no es queda del tot assaciat:
«Una flor no fa estiu, ni dues, una primavera».
Les fregues amb l’aigua de roses i l’oli de roses i violetes,
serveix per alleugerir el mal de cap i la vista alterada després de fer l’amor. Dormir en un «llit de roses», és dormir
plàcidament i somniar belleses infinites. Existeix la «flor
sense virtut», una flor maleïda, sense cap tipus d’atractiu ni
de flaires; la «flor de mel»; la «flor de lluna»; la «flor de
monja»; la «flor de papallona»; la «flor d’aucell»; la «flor d’abella»; la «flor d’amor»; tot això per a designar diverses
espècies vegetals, però que contenen una bellíssima
metàfora en l’accepció.
66
67
Mallorca Eròtica
Mallorca Eròtica
mariposa»; la flor «de pájaro»; la flor «de abeja»; la flor «del
amor». Todas estas expresiones sirven para designar especies vegetales, pero tienen la peculiaridad de contener una
bellísima metáfora en su acepción.
se marchita. En las canciones populares encontramos esta
advertencia tomada de la naturaleza: la flor no es atractiva toda la vida, por lo que es necesario disfrutarla en su
momento más álgido, más bello; después se marchitará y
ya nadie le hará caso.
En la cultura popular, la flor –en todos los sentidos– siempre ha provocado una atracción especial, un tipo de hechizo, de magia. La flor es suave, frágil, tierna, necesita ser olida dulcemente, sin brusquedad. Requiere su tiempo para
adquirir la belleza, y es importante dejarla florecer. Un dicho
mallorquín lo resume certeramente: Lo que no floreix, no pot
granar (Lo que no florece, no puede dar fruto). Es decir: una
Los masajes con agua de rosas o aceite de rosas y violetas sirven para aliviar la jaqueca o la vista alterada tras
hacer el amor. Dormir en «un lecho de rosas» es dormir plácidamente y soñar bellezas infinitas. Existe la «flor sin virtud», una flor maldita, sin ningún tipo de atractivo ni aromas;
la flor «de miel»; la flor «de luna»; la flor «de monja»; la flor «de
En la cultura popular, la flor –en tots els sentits– sempre
ha tingut una atracció especial, una mena d’encís, de
màgia. La flor és suau, fràgil, tendra, necessita ser olorada
dolçament, sense brusquedat. Necessita el seu temps per
adquirir la bellesa: és important deixar-la florir. Una dita ben
exemplificant diu: Lo que no floreix, no pot granar, és a dir:
una dona no reglada no pot infantar, amb un paral·lelisme
entre el desenvolupament de la flor i del sexe femení per
tal de poder procrear. La flor és també l’obertura circular
situada en la part central de la caixa de la guitarra. El referent és ben clar: un forat rodó, profund, que fa un so si el
toquen... Una cançó, d’antuvi ben innocent, diu:
mujer que no menstrúa no puede concebir, estableciendo
así un paralelismo entre el desarrollo de la flor y el de los órganos femeninos con el fin de procrear.
A la guitarra le veo desde el mango hasta la flor; pero no le veo el corazón a la
muchacha que galanteo.
La guitarra, el mango, la flor, el corazón, la muchacha,
todo un mundo de símbolos, de metáforas, de ingenios de
la lengua para exponer la dualidad de la naturaleza, lo masculino y lo femenino: un elemento para introducir y un receptáculo para recibir; la imaginación está servida.
La flor es también la abertura circular sita en la parte central de la caja de la guitarra. El referente es, pues, bien
claro: un orificio redondo, profundo, que suena cuando lo
tocan... Una canción de antaño, muy inocente, dice:
A sa guiterra li veig
des mànec fins a sa flor;
però no li veig es cor
a s’al·lota que festeig.
A sa guiterra li veig
des mànec fins a sa flor;
però no li veig es cor
a s’al·lota que festeig.
La guitarra, el mànec, la flor, el cor, l’al·lota, tot un món
de símbols, de metàfores, d’enginys de la llengua per
exposar la dualitat de la naturalesa, el masculí i el femení:
un element per introduir i un receptacle per rebre; la imaginació està servida.
68
69
Mallorca Eròtica
Mallorca Eròtica
Al·lotes, voltros teniu
enmig de s’enforcadura,
una figa flor madura
que és bona per sa perdiu.
Muchachas, vosotras tenéis en el centro de la horcadura una breva
madura que es apetitosa para la perdiz.
El higo, y más aún la breva, es la metáfora del sexo
femenino: agrietada, algo seca, que desprende una
gota de melaza y en su interior es de un color rojizo. Para la perdiz –sexo masculino– esta fruta es la
mejor que encuentra en los meses de verano y le da
fuerzas y energía para sobrevivir. En esta canción
se señala que las mujeres tienen entre las piernas
su sexo –una breva (figa flor)–, que sirve de alimento
al sexo masculino.
La figa, i més encara, la figa flor, és la metàfora
del sexe femení: clivellada, secallanona, fa un
gotim de mel, té un color carnós vermell... La perdiu
–sexe masculí– s’hi perd de tan bona que és i, a més
a més, és bona per a aquesta classe d’ocell.
72
Mallorca Eròtica
Jo duc sa poma penjada
a ses ales des capell
i no hi ha hagut cap aucell,
verderol ni passarell,
que la m’hagi espipellada.
Yo llevo la manzana colgando de las alas del sombrero y no ha habido
ningún pájaro, verderón ni gorrión, que me la haya picoteado.
A la virginidad, en determinadas circunstancias del mundo popular, se le ha otorgado ciertamente un valor
exagerado. Aquí es la muchacha la que pregona que
ningún pájaro –hombre en este caso–, sea de la clase
que sea, tanto si es una relación de un día como duradera, no se ha querido acercar a su sexo (poma) a picotearlo, pese a que resulta bien evidente su deseo de perder la virginidad, puesto que lleva la manzana perfectamente visible: «Colgada de las alas del sombrero» (penjada a ses ales des capell).
És veritat que la virginitat, en segons quines circumstàncies del món popular, ha tingut un cert valor ponderat.
Aquí ella pregona que cap ocell –sexe masculí–, tant si és
verderol com passarell –dues classes diferents d’ocells–,
tant si és fix com passant, no l’ha espipellada, no l’ha tocada.
La flor
75
Un general qui va a guerra
sap menar un cavall bo.
S’al·lota me té sa flor
com una boca de gerra.
Un general que va a la guerra sabe montar un buen caballo. Mi novia tiene la
flor como la boca de una jarra.
La flor es el símbolo por excelencia del sexo femenino.
En esta canción los dos primeros versos no tienen una relación directa con los dos últimos, simplemente sirven para
mantener la rima. El estamento militar está representado
aquí por un general, la más alta graduación, con la finalidad de otorgar esta importancia a la flor, a la que se equipara con el general. Esta flor, según la canción, está abierta y es profunda, «como la boca de una jarra» (com una
boca de gerra). Además, el caballo, emblema de la fuerza militar, da testimonio de este anhelado equilibrio entre
la flor –suavidad– y la fuerza –empuje–.
La flor és el símbol, per antonomàsia, del sexe femení. En
aquesta cançó surt l’estament militar, el de més alta graduació, per equilibrar-se amb la importància que hem
de donar a la flor, oberta i profunda «com una boca de
gerra». A més a més, el cavall, emblema de força militar,
dóna testimoni d’aquest anhelat equilibri entre la flor –suavitat– i la força –empenta–.
76
Mallorca Eròtica
Me’n vaig anar a Formentor
i vaig conèixer una al·lota,
i tenia una carxofa
com un plat de fer trempó.
Fui a Formentor y conocí a una muchacha, y tenía la alcachofa como un
cuenco para ensaladas.
Ya hemos hablado del simbolismo de la alcachofa como
representación de los genitales femeninos: se abre emergente y se torna velluda al madurar. En esta canción se
explica como un muchacho conoce en Formentor –localidad del norte de Mallorca, en el término municipal de
Pollença– a una chica que tenía una alcachofa tan grande como un cuenco para ensaladas, es decir, redondo,
ancho y profundo. El trempó es una ensalada típica de
Mallorca que se come en verano y se elabora con trozos de tomate, pimiento y cebolla, todo aderezado con
aceite y sal.
Ja hem esmentat el simbolisme de la carxofa –sexe femení– que s’obre emergent quan és madura, i li surt com
una mena de borrissol. Aquí és comparada a un plat –rodó
i gros– de trempó, és a dir, d’una mescla de tomàtigues i
pebrots verds –femení i masculí–, amb tallades petites, que
té el color vermellós per mor del suc de la tomàtiga.
La flor
77
Madò Tronca, madò Tronca
des terme de Sant Joan,
vós teniu sa poma gran;
per això sempre vos ronca.
Ama Tronca, ama Tronca del término municipal de Sant Joan,
vos tenéis la manzana grande; por eso siempre os ronca.
La ama Tronca vive en Sant Joan, un pueblo
del Pla de Mallorca, de gente trabajadora,
payesa y sin remilgos. La canción vuelve a
exagerar el tamaño de su sexo (poma) que,
dice, es tan grande que no puede evitar el
gran ruido que le produce, aquí representado
en forma de ronquido. Este ruido también puede servir como forma de reclamo, de llamada de atención al macho.
A Sant Joan –poble del Pla de Mallorca, de
gent feinera, pagesa i sense manies– hi viu
madò Tronca. I la cançó ens torna a exagerar el seu sexe –poma– que és tan gros que
no pot aturar l’enrenou que li produeix; aquí
ronca, a vegades, però, la poma pega un
bramul, com volent cridar l’atenció.
Madoneta, vós sou poma;
bon pomeral que teniu,
poma d’hivern i d’estiu,
i així tot l’any teniu poma.
Señorita, vos sois bobalicona; un buen manzanal que tenéis,
manzana en invierno y en verano, y así todo el año tenéis
manzana.
Encontramos aquí una nueva acepción de
la palabra manzana (poma) en el sentido de
mujer boba, corta de entendimiento, incluso
en algunas ocasiones se puede referir a una
mujer fácil. Aquí la palabra poma es la auténtica protagonista de la canción. Tanto en verano como en invierno da manzanas su manzanal (sus genitales) y por ello está dispuesta al
sexo durante todo el año.
Una dona poma és una dona ximple, indiscreta, curta d’enteniment; a vegades es pot
referir a una dona «fàcil». Aquí la pomeria, la
beneitura, surt pertot, i per aquest motiu tant
en l’estiu com en l’hivern, mai no canvia aquest
estat en una dona considerada com a tal, i per
això tota ella és un pomerar.
La flor
79
Sa berganta de sa Vall,
no sa major, sa segona,
a cada banda de poma
li ha sortit un queixal.
A la moza de Sa Vall, no la mayor, la segunda, le ha nacido una
muela a cada lado de su manzana.
Una berganta en catalán significa moza, pero también prostituta, acepción que debemos aplicar
aquí. La canción nos asegura que en Sa Vall –una
de las fincas más importantes y grandes de Mallorca– hay dos hermanas: la mayor y la menor. A esta
última le gusta tanto el sexo que, de tanto practicarlo, le ha salido una muela (queixal) a cada
lado de su vagina. De nuevo encontramos una
gran exageración.
Una berganta és una dona de mala conducta
moral. La cançó ens diu que a sa Vall –possessió
gran i important de Mallorca– n’hi ha dues: la major
i la segona. I eren tan bergantes que, o bé practicaven tant el sexe que els sortí un queixal –el sexe
assimilat a una boca–; o bé ha estat l’home que
l’hi ha deixat dedins...
Sa poma de na Maria
està dins un comellar;
de sabonera que fa,
un barco hi navegaria.
La manzana de María está en una vaguada; con la espuma que
produce, un barco podría navegar por ella.
La manzana –el sexo femenino– produce jugo,
gotea. En algunas ocasiones produce tanto que
se convierte en espuma. En la canción utilizan este
símil para expresar que María, pese a estar en una
vaguada –un lugar seco y alejado del mar– provoca tanta espuma (sabonera) con su sexo que
haría posible que un barco pudiera navegar por
tierra firme. La hipérbole resulta descomunal.
El sexe femení –la poma– fa suc, –degota–, i a vegades en fa tant que es torna sabonera. A la cançó, tot i trobar-se en un comellar –lloc sec i allunyat de la mar– hi podria navegar un barco. La hipèrbole és descomunal.
82
Mallorca Eròtica
Si per sa cara tenc faltes,
això no t’ha de fer por.
Que no puc tenir sa flor
tan hermosa com ses altres?
Si por la cara tengo defectos, esto no te ha de preocupar. ¿No
puedo tener la flor tan hermosa como las otras?
¿Dónde reside la belleza? ¿Se pueden ver los
defectos (faltes) que llevamos tapados? La amada tranquiliza a su enamorado, que le debe de
haber dirigido algún reproche por la fealdad de
su rostro. Ella se ofende y le responde que tal vez
tenga un defecto en la cara, pero que su flor –su
sexo– es tan bella como la de las mujeres que sólo
son bonitas de cara.
On roman la bellesa? Es poden veure les faltes que
portam tapades? L’estimada tranquil·litza l’enamorat, que li deu haver fet algun retret sobre la
seva cara, i ella li fa una suposició: «Tal vegada,
però, tenc la flor –el sexe– més hermós que no les
altres que hi tenen la cara».
Vaig anar an es cirerer
i hi vaig trobar na Coloma;
redecristo, quina poma!
pareixia un sementer.
Fui al cerezo y encontré a Coloma; ¡rediós, que manzana! Parecía
un campo sembrado.
Los árboles frutales nos ofrecen muchas imágenes
del sexo, tanto masculino como femenino. La manzana y el manzanar representan el sexo femenino
por excelencia. El sexo aquí es presentado con un
exabrupto, una exclamación de sorpresa (redecristo), porque el hombre que ha ido junto al cerezo y se ha encontrado con Coloma, al verle la vagina y parecerle muy grande, la compara con el
tamaño de un trozo de tierra labrado y sembrado
(sementer).
Els arbres fruiters ens ofereixen moltes imatges del
sexe, tant masculí com femení. La poma i el pomerar són els del sexe femení per excel·lència. Aquí,
la poma, presentada amb un exabrupte, o flastomia, d’astorament –«redecristo»–, és tan gran que
sembla un tros de terra llaurat, i ens l’imaginam,
encara, ple de pomeres.
La flor
85
Ses al·lotes de Bunyola
i ses de Biniaraix
se midaven sa de baix
amb una bona garrova.
Respon sa més atrevida:
–De sa meva no me’n queix;
tant per llarg com de través
té un pam afavorida
Las muchachas de Bunyola y las de Biniaraix se medían lo de abajo con
una buena algarroba. Responde la más atrevida: –Del mío no me quejo;
tanto de largo como de ancho, está muy favorecido.
La algarroba (garrova), con su forma alargada y algo
curva, simboliza el sexo masculino. En esta canción las
muchachas de dos localidades cercanas de Mallorca
(Bunyola y Biniaraix) se miden la profundidad y la anchura de su vagina tomando una algarroba como medida. Una de ellas se lleva la palma y dice que su sexo, del
que no se queja, tiene un palmo tanto de ancho como
de largo, que es la medida que suele poseer una algarroba.
La garrova, per la seva forma allargada, simbolitza el sexe
masculí. Elles es mesuren la profunditat i l’amplada del
sexe tot agafant la garrova com a mesura. Una d’elles
se’n du la doma: una garrova sol tenir un pam de llargària,
que és la que té el seu sexe.
86
Mallorca Eròtica
Vós teniu ses calentures
just davall es davantal.
En es vostro pomeral
sempre hi ha pomes madures.
Vos tenéis las calenturas justo debajo del delantal. En vuestro manzanar
siempre hay manzanas maduras.
Calor, calentura, calentar, fuego... son sinónimos del amor
y/o del sexo apasionado. La canción asegura que la mujer
lleva mucha calentura entre las piernas, justo debajo del
delantal (just davall des davantal). Y que en el manzanar de la mujer –el sexo– siempre hay manzanas maduras ( pomes madures ), en referencia a su permanente
disposición para el sexo, como la fruta madura que está a
punto para ser comida.
Calentor, calentures, encalentir, escalfor, foc... són sinònims
d’amor i/o sexe apassionat. Davant aquests posicionaments
només val un pomerar –sexe femení– grandiós, i la predisposició a donar aixopluc a partir del sexe que ofereix la fruita en el seu punt: quan és madura, quan toca.
88
Mallorca Eròtica
EMPUJA, EMPUJA, FLORIANA
EMPENY, EMPENY, FLORIANA
petit com una llentia;
i trob que vos convendria
vos cuidàssiu des forat,
que el teniu més bombejat
que no té plom escampat
un cuerpo d’artilleria:
a dins sa vostra badia
ja no hi duen mercansia
perquè aquell port que hi havia
a sempentes l’han tomat.
ques endins o A un home no li han de dir dues vegades que
empenyi. (¡Empújala fuerte a ésta!, Le metería las pajuelas
bien adentro –con un empujón– o ¡A un hombre no le tienen que decir dos veces que empuje!), nos recuerdan que
la acción de empujar se relaciona siempre con el macho,
porque es él quien introduce algo dentro de ella, y ella, en
este caso, es sólo un objeto pasivo, no cuenta en la acción
de recibir, simplemente aguanta. En este sentido volvemos
a encontrar la huella de la misoginia de nuestro cancionero y de los dichos y refranes, producto de muchos siglos de
repetirlos. Incluso parece que la mujer no pueda tener derecho al goce en el acto sexual –recordemos que, aún hoy,
en determinadas culturas se lleva a cabo la atroz práctica
de la ablación–, y en algunas épocas no estaba bien visto
que ellas demostraran pasión.
Me preguntasteis el otro día, en una habitación a escondidas, si ya se me
había vuelto pequeña como una lenteja; y considero que os convendría cuidar del agujero, que lo tenéis más bombeado que el plomo que lleva esparcido un cuerpo de artillería: a vuestra bahía ya no llegan mercancías, pues
el puerto que ahí había a empujones lo han tirado.
Los glosadores –personas que improvisan cantando y mantienen una controversia con otro glosador– utilizan muy a
menudo estas expresiones, sobre todo si glosan –es decir,
si compiten en oratoria y locuacidad– con una mujer. Un
buen glosador, Sebastià Vidal, Sostre, de Cas Concos, respondiendo a la acometida sobre el volumen de su sexo que
le había lanzado una mujer, le soltó:
Lo que nos interesa de esta glosa es el último verso, cuando menciona la palabra objeto de esta introducción: empujones (sempentes). El sexo de ella ha recibido las mismas descargas que ha realizado todo un cuerpo de artillería. Además, su sexo es como una bahía, pues en él entran barcos
bien cargados para depositar sus mercancías en el puerto, en referencia al sexo masculino y al acto de eyacular.
Pero el glosador aún va más allá y asegura que no lo pueden descargar porque el sexo de la mujer ya no puede ofre-
Me diguéreu s’altre dia
dins un quarto d’amagat
si ja m’havia tornat
jón). Esta frase hecha implica que hay que vigilar las cosas
menudas, sin alma ni pena, sin ningún tipo de riesgo ni de
aventura. A un penjat, donau-li s’empenta (A un ahorcado, dadle empujón), es decir, ante un caso perdido no hace
falta ir con precauciones, sino aceptarlo como hecho consumado y asumir todas las consecuencias. Y ya sabéis que
Qui dia passa, any empeny (Quién día pasa, año empuja), lo que implica que se tienen que resolver las dificultades
del día a día y así se consiguen resolver las de todo el año.
Dar un empujón es sinónimo de pegar un apretón; y todo
ello es producto de la acción de empujar. Sin embargo, las
cosas no se pueden hacer a empujones, de cualquier manera, porque entonces resulta que están mal acabadas. Refiriéndose al sexo esta expresión significa no quedar bien,
porque es como hacer las cosas con los puños. Y el refrán
ya lo deja bien claro: No es pot arribar i empènyer (No es
todo llegar y empujar), es decir, que las cosas no son tan
fáciles como pueden aparentar en un primer momento;
hace falta un trabajo previo, un ponerse en situación antes
de entrar en danza.
Empujar nos recuerda la fuerza, y quien empuja es porque quiere desplazar alguna cosa de su lugar, porque quiere introducir un objeto en algún lado. Cuando se usan las
expresiones: Empenya-la fort an aquesta!, Li faria ses bus-
Déu vos guard d’un penyal baix, i de petita sempenta
(Dios le prevenga de un peñasco bajo, y de pequeño empu-
mena de risc ni d’aventura. «A un penjat, donau-li s’empenta», és a dir, davant un cas perdut no cal anar-hi amb
precaucions, sinó acceptar-lo com a fet consumat i amb
totes les conseqüències. I ja sabeu que «Qui dia passa, any
empeny», s’han de resoldre les dificultats de cada dia i així
s’arriben a resoldre les de tot l’any.
Pegar una empenta, o una sempenta, és sinònim de pegar
una estreta; i tot això és el producte d’empènyer. Les coses
no es poden fer a empentes, de qualsevol manera, perquè vol dir que estan mal acabades. Referint-se al sexe
significa no quedar bé, perquè és com fer les coses a grapades. I la dita ja ho diu ben clar: No és tot arribar i empènyer, és a dir, que les coses no són tan fàcils com d’antuvi es
pensa. Cal un treball previ, un posar-se en situació abans
d’entrar en dansa.
Empènyer ens recorda la força, i qui empeny és perquè
vol desplaçar qualque cosa del seu lloc, perquè vol introduir un objecte dins qualque banda. Quan es diuen les
expressions: «Empenya-la fort an aquesta!», o «Li faria ses
busques endins» –amb una empenta–, o «A un home no li
«Déu vos guard d’un penyal baix, i de petita sempenta»,
de les coses menudes, sense ànima ni empenta, sense cap
han de dir dues vegades que empenyi!», ens recorden que
l’acció d’empènyer es relaciona sempre amb el mascle,
perquè és ell que introdueix quelcom dins ella, i ella, en
aquest cas, és només un objecte passiu, no compta en
l’acció de rebre, senzillament aguanta. En aquest sentit
tornam a trobar la petjada de la misogínia del nostre cançoner i de les dites i refranys, producte de molts de segles
de repetir-ho. Fins i tot, ella, sembla que no pugui tenir dret
al gaudi, en l’acte sexual –recordem que, encara avui, en
segons quines cultures, es realitza la ferotge pràctica de
l’ablació– i en segons quines èpoques no estava ben vist
que demostràs passió.
que no té plom escampat
un cuerpo d’artilleria:
a dins sa vostra badia
ja no hi duen mercansia
perquè aquell port que hi havia
a sempentes l’han tomat.
Ens interessa el darrer vers, quan esmenta la paraula
objecte d’aquesta introducció: «sempentes». El sexe d’ella ha rebut tantes descàrregues com els trets que ha dut
a terme tot un cos d’artilleria. A més a més, és com una
badia, en què entren vaixells, amb mercaderies, és a dir,
ben carregats per a dipositar-les en el port; però ja no ho
poden fer, ja no poden descarregar, perquè el port –el
sexe femení– que rep tot això que hem esmentat, ja no
pot oferir aixopluc a res ni a ningú perquè de tantes sempentes que li han pegat –tantes vegades hi ha entrat el
sexe masculí, i tan carregat–, ja l’han tomat a terra, l’han
esbucat.
Els glosadors –persones que improvisen cantant i duen a
terme una controvèrsia– utilitzen molt sovint aquestes
expressions, sobretot si glosen amb una dona. Un bon glosador, Sebastià Vidal, Sostre, de Cas Concos, tot responent
l’escomesa sobre la grossària del seu sexe que li havia fet
una dona, va amollar-li:
Me diguéreu s’altre dia
dins un quarto d’amagat
si ja m’havia tornat
petit com una llentia;
i trob que vos convendria
vos cuidàssiu des forat,
que el teniu més bombejat
Veurem com totes les cançons que hi ha en aquest
capítol reflecteixen el sentiment de l’home, del mascle. La
sempenta seria l’únic preàmbul que existeix abans de l’acte sexual: no hi ha erotisme com a joc, com a insinuació,
tot es resol amb l’atac i no hi ha consideracions prèvies.
Qui passa gust? Hi ha contraprestació de serveis? En el
92
93
Mallorca Eròtica
Mallorca Eròtica
cer cobijo a nada ni a nadie debido a los empujones recibidos: tantas veces
ha entrado el sexo masculino, y tan cargado, que lo ha derribado.
Veremos como todas las canciones que aparecen en este capítulo reflejan
el sentimiento del hombre, del macho. El empujón sería el único preámbulo
que existe antes del acto sexual: no hay erotismo como juego, como insinuación,
todo se resuelve con el ataque, sin consideraciones previas. ¿Quién goza? ¿Se
da una contraprestación de servicios? En el cancionero, no: sólo el hombre toma
la voz y decide. Ella, si lo hace, no lo resuelve con el mismo lenguaje ni tampoco con la brusquedad del macho. Incluso, muchas veces, es él quien comenta
las expresiones que ha pronunciado la mujer, en lugar de ponerlas directamente en boca propia.
En nuestro cancionero encontramos comportamientos, expresiones, sentimientos, etc. fruto de la manera con que unas determinadas personas decidieron organizar la coexistencia. Y se desprenden unos valores que en un momento determinado tenían cierta razón de ser, cuando menos son comprensibles
teniendo en cuenta el devenir de la humanidad. No todo lo que nos llega de
la tradición es bueno; por ello es conveniente que lo conozcamos, lo entendamos y sepamos actuar en consecuencia, con espíritu crítico, y seamos capaces de deshacernos de formas culturales que hoy no tienen ninguna razón de
ser. Estamos hablando de comportamientos sexuales, de misoginia, de religión,
de antisemitismo... El cancionero reúne en cierto modo la esencia de todo el
comportamiento generalizado por el pueblo, en el cual se exageran –a través
de los tópicos– los defectos y las virtudes. Hay que entrar con más profundidad,
sin empujones, poco a poco. Sólo de esta manera seremos capaces de captar el alma y de alcanzar nuevos hitos de comportamientos respetuosos y sentimientos compartidos.
cançoner no. Només l’home pren la veu i decideix. Ella, si ho fa, no ho resol ni
amb el mateix llenguatge ni tampoc amb la brusquedat del mascle. Fins i tot,
moltes vegades, és ell que comenta les expressions que ha dit ella, en lloc de
posar-les directament en boca seva.
Al nostre cançoner trobam comportaments, expressions, sentiments que són
fruit de la manera amb què unes determinades persones varen decidir d’organitzar la coexistència. Es desprenen uns valors que en un moment determinat
tenien certa raó d’ésser, si més no són comprensibles tenint en compte l’esdevenir de la humanitat. No tot allò que ens pervé de la tradició és bo; per això és
convenient que ho coneguem, ho entenguem i sapiguem actuar en conseqüència, amb esperit crític, i siguem capaços de desempallegar-nos de formes
culturals que avui no tenen cap raó d’ésser. Parlam de comportaments sexuals,
parlam de misogínia, parlam de religió, parlam d’antisemitisme. El cançoner és
com l’essència de tot el comportament generalitzat pel poble en el qual s’exageren –a través dels tòpics– els defectes i les virtuts. Cal entrar-hi amb més
profunditat, sense sempentes, a poc a poc; només d’aquesta manera serem
capaços de copsar-ne l’ànima i d’aconseguir posar noves fites de comportaments respectuosos i sentiments compartits.
94
Mallorca Eròtica
Empeny, empeny, Floriana:
Floriana, empeny, empeny.
Com sa barca pren es rem,
llavò hi vaig de bona gana.
Empuja, empuja, Floriana: Floriana, empuja, empuja. Como la barca
estira el remo, luego voy de buena gana.
Para meter y sacar es necesario empujar, ya sea lentamente, bruscamente o con movimientos espasmódicos. La barca –sexo femenino– tiene que estirar el
remo –sexo masculino– y éste se ha de introducir en
el agua como el pene se introduce en la vagina. Una
vez conseguido el objetivo de la copulación, todo resulta mucho más fácil, va de buena gana (vaig de bona
gana).
Per introduir i ficar cal empènyer, a poc a poc, bruscament o amb moviments espasmòdics. La barca –sexe
femení– ha de prendre (estirar) el rem –sexe masculí–.
Aquest s’ha de ficar dins l’aigua com el sexe masculí
dins el femení. Una vegada assolit l’objectiu tot va «més
llatí», més de «bona gana».
96
Mallorca Eròtica
A un rellotge de sol
posen sa busca en sa nit.
Qui és casat i té delit,
la hi posa s’hora que vol.
A un reloj de sol le ponen la aguja durante la noche. El que está
casado y le apetece, la pone a la hora que le parece.
A un reloj de sol no se le puede modificar la hora
y menos durante la noche, cuando no hay sol para
que la aguja proyecte sombra. El reloj de sol necesita una aguja (busca) que es como una vara, un
palo delgado y largo que aquí representa el sexo
masculino. El juego aquí es que el hombre pone
la aguja a la hora que quiere, en el sentido de
que hace el amor cuando le apetece (té delit) porque tiene el reloj –la mujer en este caso– en su casa
y es suyo. Aquí podemos ver un excelente ejemplo
de la misoginia que invade estas canciones y del
poder del hombre sobre la mujer.
A un rellotge de sol no li poden modificar l’hora solar
–per això aquí el graduen durant la nit, per poder
jugar-hi–. El rellotge necessita una busca, un pal, i
l’home casat, com el rellotge en la nit, posa l’hora
i la busca –sexe masculí– quan vol, perquè té el rellotge –sexe femení– que és seu, el té a casa.
Empuja, empuja, Floriana
99
Avui s’ha acabat sa planta
que de fadrina faràs.
Demà, quan t’aixecaràs,
a ses amigues diràs:
–Ja m’ha passat es solpàs
per sa meva casa santa.
Hoy se ha acabado el aspecto que de soltera tendrás. Mañana, cuando
te levantarás, a las amigas dirás: –Ya me ha pasado la bendición por
la santa casa mía.
Una mujer cuando se casa «pierde» el aspecto de soltera: despreocupada, risueña, inocente. Durante la
Semana Santa pasa el Solpàs, una candilera con la
que el capellán bendecía los hogares. Aquí el marido pasa a ser el capellán que lleva el Solpàs –sexo
masculino– en la casa santa –sexo femenino– de la
mujer y se apodera de todo su aspecto de antaño.
Una dona quan es casa «perd» la planta de fadrina:
despreocupada, riallera, innocent. Per Setmana Santa passa el Solpàs; el «solpasser» era el ble amb què
el capellà beneïa les cases. Aquí el marit passa el
solpasser –sexe masculí– a la casa santa –sexe femení– de la dona i s’apodera de tota la seva planta d’antany.
100
Mallorca Eròtica
Boixem, que Déu mos ho mana;
deixem anar ses cançons.
Jo m’he de buidar es coions
dins aqueixa poma sana.
Jodamos, que Dios nos lo ordena; dejémonos estar de canciones. Yo
tengo que vaciar los cojones en el interior de esta manzana tan sana.
Joder es hacer el amor y Dios ordena a las personas procrear, es un mandamiento divino, por eso conviene dejarse de canciones, en el sentido de que hay
que dejarse de otras historias. Como es Dios quien
ordena que se debe hacer el amor, el hombre expresa su deseo de vaciar el semen que le llena los testículos en el interior de la manzana (poma) –sexo
femenino–, que además está sana y es virtuosa, porque estaba reservada para ese día.
«Boixar» és fer l’amor, i Déu mana que les persones
han de procrear, és un manament diví. Per això, ell ha
de buidar tot el seu semen dins la poma –sexe femení–, una poma que, a més a més, és sana, virtuosa,
perquè estava guardada per a aquest dia.
102
Mallorca Eròtica
Com més llarg i gruixat és,
sa fadrina més ho ama;
com l’hi posen no diu res,
i com l’hi treuen, reclama.
Cuanto más largo y grueso es, más lo quiere la soltera; cuando se lo
meten no dice nada, y cuando se lo sacan, se queja.
Existe la creencia atávica de que el miembro masculino tiene que ser largo y grueso, porque se pensaba que así era más idóneo para la procreación y
para el goce. Y eso es lo que dice la canción: como
es gordo y largo la muchacha lo ama y no dice nada
cuando se lo introducen en su sexo. En cambio, se
queja amargamente cuando se lo sacan.
Hi ha una creença atàvica que considera que el
membre masculí ha de ser llarg i gruixat, perquè se
suposava que era més idoni per a la procreació i,
suposadament, el goig. I això és el que ens diu la cançó: com més gruixat i llarg, l’al·lota més l’estima, i es
queixa amargament quan li treuen de dintre. En canvi, quan hi entra no diu res.
Empuja, empuja, Floriana
103
A devora un ametler
i a s’ombra d’una prunera
una femella em va fer
sa pell de sa fava enrera.
Junto a un almendro y a la sombra de un ciruelo, una hembra me tiró la piel del
capullo hacia atrás.
Volvemos a encontrar en esta canción el paisaje formado por
árboles frutales, un almendro y un ciruelo (ametler y prunera), y una metáfora aceptada por todos en la cultura tradicional mallorquina: la haba (fava) es el sexo masculino por
antonomasia, y más concretamente el glande, supuestamente
por su parecido más que razonable. Cuando en Mallorca se
habla de «haba» nadie piensa en otra cosa. Lo que hace en
esta canción la chica es descapullarle el pene, es decir, tirarle hacia atrás la piel que recubre el glande.
Tornam amb els arbres –ametler, prunera– i amb una metàfora acceptada per tothom en la cultura tradicional: la fava és
el sexe masculí per antonomàsia, perquè hi té punts físics de
comparació. Quan a Mallorca es parla de la «fava» ningú pensa en cap altra cosa, i més si ella arregussa la pell que la cobreix...
106
Mallorca Eròtica
A Pollença, es pollencins,
quan la tenen ajaguda,
no li peguen cap premuda
que no l’hi tenguin dedins.
En Pollença, los pollensines, cuando la tienen tumbada, no le dan ningún
apretón si no se la han metido antes.
No se da ningún empujón, ningún apretón –no sea que se
escape alguien o algo– antes de que el miembro viril
esté en el interior del sexo femenino. El supuesto dominio
del macho queda bien patente aquí: primero la tumba,
luego le introduce el sexo y después empieza a empujar.
En este caso, y para facilitar la rima, refieren esta característica a los habitantes de Pollença, pueblo del norte
de Mallorca.
No hi ha cap empenta, cap premuda –no fos cosa que
s’escapàs algú o qualque cosa–, abans que el membre no
sigui dins el sexe femení. El suposat domini del mascle
queda aquí ben patent: primer la jeu, llavors l’hi fica dintre,
i després comença a sempentejar.
108
Mallorca Eròtica
Aquest porcell d’un quintar
no farà tant de saïm
com sa cuca regalim
a s’hora des barrinar.
Este cerdo que pesa un quintal no dará tanta manteca como el bicho dará jugo a
la hora de follar.
El mundo de la matanza del cerdo –habitual aún en Mallorca en los meses de otoño– es, todo él, un simbolismo sexual,
en crudo y en cocido, en colores y en olores. La manteca es
un producto de color blanco, viscoso, grasiento que se obtiene de la grasa del cerdo y posee una notable semejanza con
el semen. Aquí se dice que este cerdo inmenso (d’un quintar) no producirá tanta manteca como el bicho (cuca) –órgano sexual masculino– producirá semen –signo de virilidad–
cuando eyacule en el sexo de la mujer.
El món de les matances és, tot ell, un simbolisme sexual, de cuit
i cru, de colors i olors. El saïm és llefiscós, aferradís, molt semblant al semen. La cuca –sexe masculí– quan ejacula amolla
tant esperma –signe de virilitat– com el saïm que fa un porc.
Empuja, empuja, Floriana
111
Diuen que per pujar al cel
han de passar el rosari.
Es qui li passa a n’Eulari’
és es bergant d’En Miquel
Dicen que para subir al cielo se tiene que pasar el rosario. El que se lo pasa
a Eulari es el bergante de Miquel.
Rezar el rosario es una costumbre que se ha conservado
hasta el último cuarto del siglo XX en la Mallorca más rural.
Se trata de una larga letanía de palabras reiterativas y
monótonas... Si uno reza el rosario –dice la canción– subirá al cielo. El bergante es el que le pasa el rosario a la
muchacha, en referencia al acto sexual. La conclusión es
que hacer el amor también es una manera de acercarse al cielo.
Passar el rosari és un costum que s’ha conservat fins al darrer
quart del segle XX en la ruralia de Mallorca. Una llarga lletania de mots reiteratius, monòtons... El bergant –home
vitenc– passa el rosari a l’al·lota –l’acte sexual–: és aqueixa, també, una manera d’apropar-se al cel.
112
Mallorca Eròtica
Na Mascarona va d’oro
com ses moixes de gener.
En Miquel Groc l’hi va fer
dins ses figueres de moro
Mascarona pinta oros como las gatas de enero. Miquel Groc se lo hizo entre las
chumberas.
Anar d’oro (pintar oros), anar alçurada (estar alborotada) o
tenir-ne ganes (tener ganas) son expresiones que se pueden
aplicar tanto a animales como a personas, ya que se refieren a los instintos primarios. Por este motivo en esta canción
aparecen las gatas. Cuando uno anda salido, sirve incluso un
lugar tan incómodo y peligroso como un huerto de chumberas (figueres de moro) para descargar los instintos.
«Anar d’oro», «anar alçurada», «tenir-ne ganes», són expressions
que es poden aplicar tant a animals com a persones, ja que
es relacionen amb els instints més primaris. Per aquest motiu surten les moixes. I quan això s’esdevé, quan se sent «olor de sabatot», fins i tot valen les figueres de moro –el lloc menys comú de
la casa– per fer l’acte sexual.
Empuja, empuja, Floriana
113
Jo me’n vaig anar a sa Pobla
per boixar dalt una pell:
quan li veig es foradell,
li pos es pardal en doble.
Sa fava passà aviat,
sa poma pegà bramul
i es coions feren clac-clac
per sa regata des cul.
Yo me fui a sa Pobla para joder sobre una piel. Cuando le vi el agujerito, le puse
el pardal en doble. El capullo pasó rápido, la manzana dio un berrido y los
cojones hicieron clac-clac al tocar la raja del culo.
Cabe destacar aquí que lo único que se nos explica es la
visión del macho, de fuerza bruta, de empujón. Es la descripción del acto sexual desde una de sus vertientes, la más
animal y salvaje. El hombre dice que va a Sa Pobla –pueblo del centro de la isla de gran producción agrícola– para
buscar una hembra con la que copular. Cuando le ve el
sexo a la muchacha, le introduce el pene en doble, es decir,
erecto y agrandado. Asegura que el miembro entra con
facilidad, lo cual provoca un grito de la hembra. Mientras, los testículos chocan contra el trasero de ella.
Fixau-vos com l’únic que ens arriba aquí és la visió del mascle, de la força, de l’empenta. És la descripció de l’acte
sexual des d’un dels vessants, el més animal i salvatge. Ell
veu el sexe –foradell–, s’empina –«pardal doble»–, i l’hi entra.
Ella pega un bramul i els testicles fan com unes castanyetes
que amb el vaivé li peguen al cul.
Empuja, empuja, Floriana
115
En festeig una de negra
qui em guanya de dotze graus.
Amb sa poma taia claus;
considerau es pardals
de quin modo los roega!
Cortejo con una negra que me gana de doce grados. Con su manzana parte
clavos; ¡imaginaos de qué manera muerde los pardales!
Esta canción tiene como peculiaridad el hecho de hablar
de una mujer de raza negra. En el cancionero popular
mallorquín no hay demasiadas referencias a la raza –aunque sí a las culturas–. Una mujer de color negro resulta exótica, extraña en el mundo tradicional de la isla. Cuando se
descubre, se ensalzan con exageración todos sus defectos y virtudes. Aquí la mujer es más grande y más fuerte que
el hombre (em guanya de dotze graus). Es tan fuerte que
con su sexo parte clavos (taia claus) de hierro y también
muerde con fruición el miembro masculino.
En el nostre cançoner no hi ha gaires referències a la raça
–sí, però, a les cultures–. Una dona de color negre és exòtica, estranya en el món tradicional mallorquí. I quan es descobreix un cas, el que es fa és exagerar-ne tots els defectes o virtuts. Ella és forta i amb el seu sexe talla claus –de
ferro–; per això també rosega el sexe masculí amb facilitat.
116
Mallorca Eròtica
Endins, endins la mar brama,
endins, endins la mar creix.
D’aquesta casta de peix
només n’agafa una dama
Adentro, adentro el mar brama, adentro, adentro el mar crece. A este tipo de
pescado sólo lo pesca una dama.
El mar es grande, inmenso. Cuando hay temporal, las olas
se erizan como si el mar creciera aún más, y además
brama, produce un gran estruendo. Los pescadores no
salen nunca a la mar en estos casos y no pueden capturar pescado –sexo masculino en esta canción–. Sólo una
mujer –una señora (dama)– puede coger esta clase de
pescado –en referencia a los genitales del hombre– porque sabe cómo acceder a él, sabe dónde se esconde.
La mar és gran, immensa. Quan hi ha maror, les ones s’enfilen com si la mar encara creixés més, i brama, fa renou.
Els pescadors no surten quan hi ha aqueixa mala mar, no
poden agafar peix –sexe masculí– de segons quina casta. Només una dona –una senyora– pot agafar-lo perquè
sap bé les tresques i sap on s’amaga.
118
Mallorca Eròtica
Es pardal i sa cotorra,
res millor que vagin junts.
Encara que hi donin punts,
es gust que fa mai s’esborra.
El pardal y la cotorra es mejor que vayan juntos. Aunque te tengan que dar
puntos, el gusto que provoca nunca se borra.
El pardal –sexo masculino– y la cotorra –sexo femenino–
son dos aves y es conveniente que vayan siempre juntas. Vale la pena aunque haya dificultades, aquí explicadas como que «te tengan que dar puntos» (encara que
hi donin punts) de sutura para arreglarlo, pues el placer es
tan inmenso que jamás se olvidará (mai s’esborra).
El pardal –sexe masculí– i la cotorra –sexe femení– són dues
aus i és convenient que vagin juntes. Paga la pena encara que hi hagi dificultats, encara que siguin necessaris punts
per arranjar, ja que el plaer que s’aconsegueix mai no s’esborra.
Empuja, empuja, Floriana
119
Una fadrina, quan jeu,
sa poma elàstic pareix,
i un bon pardal s’engoleix
com si xuclàs un fideu.
Tant ne xucla vuit com deu;
tots d’un en un los panseix.
Una soltera, cuando duerme, su manzana parece elástico, y un buen pardal
se engulle como si sorbiera un fideo. Tanto le da chupar ocho como diez; a
todos de uno en uno los marchita.
Esta canción hace referencia a la elasticidad del sexo
femenino que, dice, parece de goma (elàstic pareix).
Aquí la vagina de esta muchacha es tan ágil que engulle un pene con tanta facilidad como si sorbiera un fideo
(com si xuclàs un fideu). Pero es que, además, no sólo es
ágil, sino que tiene una gran capacidad, pues tanto le
da que sean ocho como diez. Al final, después de pasar
por el sexo femenino, todos los miembros viriles acaban igual: secos, como si fueran pasas.
Fa referència a l’elasticitat del sexe femení, ja que xucla
el membre masculí talment com si fos un fideu. Però a més
a més en pot xuclar vuit o deu, és igual. Tanmateix tots
queden de la mateixa manera una vegada engolits: com
si fossin panses.
Empuja, empuja, Floriana
121
I l’hi varen trobar
per devers Son Perot
amb ses cames a l’aire
i es pardal ben a prop.
Y la encontraron cerca de Son Perot con las piernas levantadas y el pardal bien
cerca.
El lenguaje también es insinuación, provocación, palabras
a medio decir. El referente es una continuación, ya que
empieza con una «y». Eso significa que la cosa viene de
lejos. La glosa indica de esta manera que no es la primera vez que encuentran a la muchacha con las piernas
abiertas, a punto de ser penetrada. Esta vez la han encontrado cerca de una finca conocida como Son Perot.
El llenguatge també és insinuació, provocació, paraules
mig dites. El referent és una continuació ja que comença
amb un “i”: vol dir que la cosa ja ve d’enrere. És com un
costum el que li succeeix a aqueixa al·lota: cames a l’aire i a punt d’ésser penetrada.
122
Mallorca Eròtica
Jo les cui de cap de brot
per no castigar ses rames.
Francina, eixanca ses cames
si vols que el t’enfonyi tot.
Yo las cojo bien enteras para no dañar las ramas. Francina, abre las piernas
si quieres que te la meta toda.
Es muy importante coger los frutos con cuidado, sin dañar
el árbol que los produce. Es por ello que en esta canción
él pone esmero en no dañar las ramas del árbol, que en
este caso es una semblanza de la mujer. Es por ello que
después le dice que se abra bien de piernas para no dañarla si ella quiere que le introduzca todo el miembro en su
sexo. Es una de las pocas canciones en las que podemos encontrar sensibilidad o interés del hombre hacia el
estado de la mujer.
És important no espatllar l’arbre que dóna vida, que alegra la vista. Per aquest motiu ell va amb compte a l‘hora
de llevar brancons i l’arbre s’ha de poder emmirallar, com
ella. Per això s’ha d’eixancar completament si vol que li
entri tot el membre que, suposadament, ha de provocarli l’èxtasi.
Empuja, empuja, Floriana
123
Jo tenc l’amo meu fadrí
i sa madona que és viuda;
a ell es pardal li siula;
ella l’hi deu reblanir.
Yo tengo a mi amo soltero y a la ama que está viuda; a él el pardal
le silba; ella se lo debe reblandecer.
Cuando de por medio andan un soltero y una viuda, siempre se hacen suposiciones y comentarios
por lo bajo. El autor de esta canción no certifica
nada, sólo entra en el campo de las posibilidades.
Supone que él, al estar soltero, andará con hambre
de sexo, tanta que el pene le silba (siula), le hace
ruido. Ella, viuda, también está necesitada, por lo
que hace que se le ponga blando (reblanir), es decir,
le hace llegar al orgasmo y a la eyaculación.
Quan hi ha un fadrí i una viuda en l’escenari sempre
es fan suposicions, comentaris, veus baixes. L’autor
de la cançó no certifica res, només entra al camp
de la possibilitat. Ell en té moltes ganes –li «siula»– i ella
l’hi fa tornar blan, tot llevant-li aquest xiulet.
124
Mallorca Eròtica
L’any passat dins es gener
eren set qui la’m tocaren,
i tant de gust me donaren
que boixadora em vaig fer.
El año pasado en enero fueron siete los que me la tocaron, y tanto gusto
me dieron que en folladora me convertí.
La idea de que el acto sexual es una cosa que cuanto más lo haces más te gusta está muy extendida
en la cultura tradicional. La protagonista de esta canción asegura que el pasado año, en enero, siete
machos le tocaron el sexo y tal fue el placer que le
produjeron que decidió dedicarse al oficio del sexo.
La idea de com més ho fas –l’acte sexual– més t’agrada –i per això convé començar tard–, està molt
estesa en la cultura tradicional. Ella diu que es va amistançar –o si més no, li tocaven el sexe– amb set, i li
va agradar tant que hi va començar l’ofici.
Empuja, empuja, Floriana
127
Mumare quan me va fer,
se va espenyar sa cadufa,
i mon pare amb sa baldufa
la hi va tornar a posar bé.
Cuando mi madre me hizo, se le rompió la jarra, y mi padre con la
peonza se la volvió a recomponer.
La peonza (baldufa) es un juguete infantil de forma redonda y acabada en punta. El juego consiste en lanzarla para que vaya dando vueltas sobre
ella misma. Esta imagen hace que el hijo vea como
su padre repara con su sexo la jarra (cadufa) de la
madre, que se había estropeado durante el parto
que le trajo al mundo.
La baldufa és un instrument arrodonit, però que acaba en punta; i el joc consisteix a tirar-la i que vagi redolant sobre ella mateixa. Aquesta imatge fa que el nin
vegi com el seu pare va tornar a col·locar al seu
lloc la «cadufa» –sexe femení– de la mare, la va adobar, després d’ell haver nascut.
128
Mallorca Eròtica
Empuja, empuja, Floriana
129
Na Maria de s’Aubac
té sa poma amb quatre fuis;
quan li vénen, cluca ets uis,
i es qui està damunt ja ho sap.
María de s’Aubac tiene la manzana con cuatro hojas; cuando
vienen cierra los ojos, y el que está encima ya lo sabe.
Es ella la que cierra los ojos ( cluca ets uis ), la
que está debajo. No sabemos si los cierra de placer, de pena o de rabia. No lo sabemos y la canción tampoco nos da ninguna pista. Ya hemos
mencionado en alguna ocasión que lo que realmente importa es que sea el macho el que disfrute. El hecho de que el que está encima ya sepa
que cierra los ojos nos hace pensar que no es
la primera vez que hace el amor con María. Además, da la impresión de que son varios los hombres que pasan por su cama.
És ella que acluca els ulls, està davall. No sabem
si els acluca de gust, de pena o de ràbia. No ho
sabem i el cançoner no s’ho demana, tampoc.
Ja hem esmentat que el qui importa a l’hora de
passar gust és ell, el mascle. Per això ens diu que
«ja ho sap»... tots ho sabem.
N’hi dava per sa cotorra
amb un pardal llarg, gruixat,
que li venia ajustat
com un grifó a una bóta.
Se la metía por la cotorra con un pardal largo, grueso, que le
venía ajustado como un grifo a una cuba.
La comparación es bien ajustada. La idea de
tener un sexo masculino largo y gordo es el deseo,
el sueño de todo macho. Aquí el protagonista
explica que se la metía por el sexo ( cotorra )
con un miembro tan gordo que entraba muy,
muy ajustado. Tanto que parecía el grifo de una
cuba, que hay que introducir por el agujero a
presión, con mucha fuerza y esfuerzo, para no
derramar ni una gota del precioso líquido que
guarda en su interior.
La comparació és ben ajustada: la idea de tenir
un sexe masculí llarg i gruixat és el desig, el somni del mascle. Ha d’anar tan ajustat que no port
sortir-ne ni una gota, tot ha de quedar dintre, com
el grifó d’una bóta.
130
Mallorca Eròtica
En dia que plou i trona,
s’aigua arregussa arreu.
Com més endins l’hi fareu,
més contenta la tendreu;
jo ho sé de sa meva dona.
Los días que llueve y truena, el agua arrasa con todo. Cuanto más al fondo
lleguéis, más contenta la tendréis; yo lo sé por mi mujer.
La idea de penetrar a la mujer hasta el fondo, con fuerza, casi con violencia, ha sido considerado siempre
una señal de masculinidad. Recordemos que en la cultura tradicional –terriblemente misógina–, el placer de la
chica no cuenta para nada, sólo importa el del macho.
En esta canción, el hombre da un consejo a los otros asegurando que lo ha probado con su esposa, lo sabe bien
porque está casado, como si fuera un dogma. El consejo es: cuanto más hondo se introduzca el pene en la
vagina, más contenta estará la mujer.
La idea de penetrar amb força, gairebé amb violència,
ha estat considerat una semblança bona del mascle.
Recordem que en la cultura tradicional –terriblement misògina– el gaudi de l’al·lota no surt enlloc: només importa
ell. El consell, en aquesta cançó, el dóna l’home que ho
sap bé perquè està casat, com si realment fos un dogma.
Empuja, empuja, Floriana
135
N’Eulària estava d’esquena
amb so sergent desbocat
i li tapava es forat
perquè no hi entràs arena.
Eulària estaba de espaldas con el sargento desbocado y le cubría el
agujero para que no pudiera entrar arena.
Los estamentos militares indican referentes machistas,
seguramente por su marcialidad y porque en la cultura
tradicional atienden más a los instintos que a la razón.
Aquí el sargento –sexo masculino– está excitado (desbocat) y le tapa su agujero –sexo femenino– para que no
le entre arena, como si se precisara de una excusa para
tapar agujeros.
Els estaments militars –el soldat, el sergent, el general, etc.–
tenen referents masclistes, segurament per la seva marcialitat i perquè fan més cas –en la cultura tradicional–
als instints que no a la raó. Aquí el sergent –sexe masculí– va fora corda –«desbocat»– i ha tapat el forat d’ella, així no li entra arena –sens dubte una bona excusa
per tapar forats!–.
Empuja, empuja, Floriana
137
Per un pic que l’hi vaig fer,
me pensava haver-la morta,
i la va tenir més forta
que s’encruia d’un ferrer.
Por una vez que se lo hice, me pensaba haberla matado, y la tuvo más
dura que el yunque de un herrero.
El hombre dice que realizó el acto sexual una sola
vez con esta muchacha y que temió que como él era
tan fuerte la mujer no hubiera aguantado su embestida y se hubiera muerto. Pero no. Ella no sólo lo aguantó, sino que el hombre descubrió que tenía el sexo más
fuerte que el hierro macizo de un herrero.
No, no va passar res. L’home només li va fer una vegada, l’acte sexual, i es pensava, tan fort com és, que ella
no ho podria aguantar, que l’hauria morta. Però no:
la dona té el sexe més fort que el ferro massís d’un ferrer.
138
Mallorca Eròtica
Quan mentre la barrinava
sa mare me feia llum;
vaig prendre per costum
de pitjar, quan ella alçava.
Cuando me la follaba su madre me daba luz. Tomé por costumbre empujar
cuando ella levantaba.
La complicidad de la madre de la muchacha está muy
presente en muchas canciones, ya sea recordando tiempos pasados o porque disfruta mirando. El joven dice aquí
que cuando hacía el amor con su novia la madre les alumbraba (feia llum), lo cual significa que es una relación consentida y por ello tomó por costumbre empujar (pitjar) cuando ella levantaba la pierna (quan ella alçava), ya que
contaba con el beneplácito de la madre, además del de
la chica.
La complicitat de la mare d’ella és present en moltes cançons, sobretot perquè o bé recorda el seu temps passat
o bé encara passa gust de veure-ho. Si fa llum vol dir que
hi consent, i per això ell empeny quan veu que l’al·lota
alça la cama. Només amb aquesta insinuació ja sap que
ho pot fer.
140
Mallorca Eròtica
Saps què em va dir na Parró?
Vine dejorn, demà vespre,
me rapinyaràs sa nespla
que em rebenta de picor.
¿Sabes que me dijo Parró? Ven temprano, mañana por la noche, me arañarás
la níspola que me pica a reventar.
Ella, na Parró, pide al autor de la canción que vaya a su
encuentro la próxima noche porque quiere que le calme el escozor de su sexo, aquí representado como una
níspola (nespla). Además, exagera esta necesidad de
hacer el amor asegurando que le pica tanto que le reventará, por lo que pide al macho que se la arañe, una petición de violencia, en lugar de solicitar que se la rasque,
algo más suave y normal ante un escozor.
Ella –na Parró– demana a l’autor de la cançó que hi vagi
prest, perquè vol que li llevi la picor del seu sexe –una
nespla–, tanta n’hi fa que pareix que li rebenta. La idea
que fer l’acte sexual calma la picor roman molt estesa, i
més si està a punt de rebentar.
Empuja, empuja, Floriana
141
Sa madona em diu: Tomeu,
si l’amo meu se moria,
amb tu pens que em casaria,
tant m’agrada es boixar teu.
La ama me dice: Tomeu, si el amo se muriera, pienso que me casaría
contigo, por lo mucho que me gusta tu manera de joder.
La gracia de esta canción estriba en la pretendida inocencia de la mujer (madona), que dice a uno
de sus sirvientes que le gusta tanto cómo hace el
amor (es boixar teu) que si enviudara, se casaría con
él. Es evidente que ya lo ha probado antes, por lo
que en esta canción se hace bien patente la infidelidad de la mujer.
La gràcia d’aquesta cançó roman en la pretesa
innocència de la dona –la madona–, que diu a un
missatge que li agrada així com fa l’amor, tant que
si el seu home es morís –no en faltaria d’altra!– s’hi
casaria. És evident, però, que ja l’ha provat abans.
144
Mallorca Eròtica
S’estimat meu se pensava
que es boixar em faria mal,
i jo som d’un natural
que, com més va, més m’agrada.
Mi amado creía que joder me dolería, y yo soy de un natural que,
cuanto más lo practico, más me gusta.
Ya hemos mencionado que existe la creencia de
que cuanto más se practica el acto sexual más gusta. Y eso es lo que explica la muchacha. Su amado
pensaba que le dolería hacer el amor, pero ella lo
contradice y le asegura que cuanto más lo hace
más le gusta (com més va, mes m’agrada). En este
caso, y casi como excepción, encontramos una
referencia al placer femenino en el cancionero
popular.
Ja hem esmentat que hi ha la creença que com més
es fa l’acte sexual més agrada. I això és el que ens
explica l’al·lota: el seu estimat es pensava que fins i
tot li faria mal, i ella el desdiu, ja que com més ho
fa més li agrada.
Empuja, empuja, Floriana
145
Na Cotana té un trau,
en Rotger té un botó
i van a embotonar-lo
a davant Sant Nicolau.
Cotana tiene un ojal, Rotger tiene un botón, y van a
abrocharlo enfrente de San Nicolau.
Pegar un botó (echar un botón), popularmente significa realizar el acto sexual. Un
ojal –sexo femenino– es una abertura que se
puede abotonar, es decir, ajustar mediante
botones para que quede cerrada. Esta idea
de abrochar es la imagen de realizar el acto
sexual, ya que la abertura, el ojal, queda
cerrado. La estrofa dice que la mujer tiene un
ojal y el hombre un botón para llenarlo. Y lo
abrochan frente a una iglesia.
«Pegar un botó», popularment, vol dir fer l’acte sexual. Un trau –sexe femení– és una obertura i es pot embotonar, és a dir, ajuntar mitjançant botons perquè quedi closa. Aquesta
idea d’embotonar és la de fer l’acte sexual ja
que el trau, l’obertura, queda tancat.
146
Mallorca Eròtica
LA JAULA LLAMA AL PÁJARO
LA GÀBIA CRIDA L’AUCELL
nero nos dice: Feta la gàbia, se mor l’aucell (Hecha la jaula, se muere el pájaro). Incluso trágico resulta este refrán.
Pero una jaula también servía para contener carne u otras
viandas. Ésta tenía unas rejas más finas con el fin de proteger la comida de las moscas o los roedores. En este sentido,
la jaula era un artilugio bien visto, que cumplía una función protectora. En muchas de las canciones también encontramos este significado.
La jaula tiene un léxico aplicable semánticamente a todas
las connotaciones mencionadas, que al igual que otros términos se refiere a su tamaño mediante diminutivos y aumentativos: gabiassa, gabiarra, gabial, gabieta, gabietxa, gabiella, gabieua, gabiona, gabió, gabioia, gabiota, gabiot.
Nuestro refranero está lleno de las connotaciones antes
mencionadas: Segons l’aucell, la gàbia (Según el pájaro, la
jaula), es decir, un pajarillo cantarín, pequeño o grande, que
se menea o está quieto, escogerá o se conformará con una
jaula determinada. Existe otro refrán con un significado parecido pero sin las connotaciones sexuales. Dice así: Segons
s’al·lot, sa jugueta (Según el chico, el juguete). O cuando
uno opina que «hay demasiada mujer» para un hombre, y
no necesariamente por su físico, se dice que hay Massa
gàbia per a aquest aucell (Demasiada jaula para este pájaro). Y cuando se trata de un hombre mayor, que ya no puede realizar el acto sexual, el refrán viene como anillo al dedo
al decir: Aucell vell no entra en gàbia (Pájaro viejo no entra
en jaula). O también, porque la experiencia es un grado, y
por ello es difícil de engañar: Aucell vell és mal d’engabiar
(Pájaro viejo es difícil de enjaular). Pero también es cierto
que a nadie le gusta permanecer enjaulado. Popularmente, se decía tiempo atrás del matrimonio que era un estado
en el cual los que estaban dentro querían salir y, en cambio,
quienes estaban fuera querían entrar. Y, por último, el refra-
Totes ses dones que hi ha
són gàbies enganadores;
pobres, no vulgueu senyores,
ni mai n’heu de festejar.
La jaula es un receptáculo cerrado donde los humanos
encierran a los pájaros. Jaula y pájaro son dos símbolos
sexuales bien vivos en el lenguaje popular y coloquial de
Mallorca. El pájaro puede entrar y salir siempre que quiera, si sabe abrir la puerta o tiene la llave. Pero a veces
puede llegar a ser una trampa: una jaula puede convertirse en un lugar en el que se puede entrar pero no salir.
Entonces se dice que el pájaro ha sido cazado y no se puede escapar. Hay jaulas trampa, aquellas dispuestas de tal
manera que los pájaros entran inocentes, atraídos por un
cebo o reclamo situado en su interior y, una vez dentro,
ya no pueden salir. El cancionero se hace eco de estas situaciones:
Todas las mujeres que existen son jaulas trampa; pobres, no deseéis señoras,
ni nunca las cortejéis.
La canción no puede ser más clara: todas las mujeres son
como una jaula trampa que, con sus artimañas, hacen que
los pájaros –hombres– entren y permanezcan atrapados por
siempre jamás.
Totes ses dones que hi ha
són gàbies enganadores;
pobres, no vulgueu senyores,
ni mai n’heu de festejar.
La gàbia és un receptacle tancat on solen posar ocells.
Gàbia i ocell són símbols sexuals ben vius en el llenguatge popular i col·loquial de Mallorca. L’ocell pot entrar i
sortir sempre que vulgui, si sap obrir la porta o en té la clau.
Però a vegades pot convertir-se en una trampa: una gàbia
pot esdevenir un lloc d’entrada sense sortida. És llavors
quan l’ocell ha estat caçat i no es pot escapar. Hi ha
gàbies enganyadores, aquelles disposades de tal manera que els ocells hi poden entrar atrets per l’esca o reclam
que hi ha dintre, i quan hi són no en poden sortir. El cançoner se’n fa ressò:
La cançó no pot ser més clara: totes les dones són com
una gàbia enganyadora que, amb els seus enginys, fan
que els ocells hi entrin i ja hi romanguin per sempre més.
Però una gàbia també servia per guardar-hi carn o
altres coses de menjar, amb unes reixes més fines perquè
Los pájaros, desde siempre, son animales libres, que
vuelan pero que suelen acabar dentro de la jaula sin poder
salir, aunque el cancionero nos diga que entran y salen a
voluntad. Pese a ello, este refrán es bien claro: Val més esser
aucell de bosc que aucell de gàbia (Vale más ser pájaro de
bosque que pájaro de jaula). El ave mencionada en las glosas suele ser una animal pequeño, aunque cuando se refiere estrictamente al sexo puede variar su sentido. Y empleamos también un léxico derivado para designar al pájaro,
que varía gracias a los aumentativos y diminutivos: aucellàs,
aucellarro, aucellot, aucellet, aucelleu, aucelletxo, aucellel·lo, aucellei, aucellí, aucelló, aucelloi, aucellingo, aucellengo, aucellinot, aucellinoiet.
Encontramos un refrán referido al pájaro que resulta bastante curioso, semejante a aquél que nos aconseja que
no haya dos gallos en un gallinero: Dos aucells a una espiga, no lliga (Dos pájaros en una espiga, no liga). Dos pája-
gabieta, gabietxa, gabiella, gabieua, gabiona, gabió,
gabioia, gabiota, gabiot.
no hi anassin les mosques o els rosegadors. En aquest sentit, la gàbia era un ormeig ben vist, que feia una funció protectora. Unes sensacions que també trobam en moltes
cançons.
L’ocell, d’antuvi, és un animal lliure, que vola, però que
sol acabar dins la gàbia i llavors no en pot sortir, encara
que el cançoner ens digui que entra i surt quan vol. Però la
dita és ben clara: «Val més esser aucell de bosc que aucell
de gàbia». L’ocell sol ésser una au petita, encara que
quan es refereix estrictament al sexe no hi és present
aquesta accepció. I empram també un lèxic derivat d’aquest mot: aucellàs, aucellarro, aucellot, aucellet, aucelleu, aucelletxo, aucellel·lo, aucellei, aucellí, aucelló, aucelloi, aucellingo, aucellengo, aucellinot, aucellinoiet.
El nostre refranyer és ple de les connotacions suara
esmentades: «Segons l’aucell, la gàbia», és a dir, un ocellet cantaire, petit o gros, que es belluga o està quiet,
etc., triarà o es conformarà amb una gàbia determinada. En un altre sentit, hi ha una dita també que té el
mateix significat però sense les connotacions del sexe:
«Segons s’al·lot sa jugueta». O quan un troba que «hi ha
massa dona» per a un home, i no necessàriament pel seu
físic, es diu que hi ha «Massa gàbia per a aquest aucell».
I quan es tracta d’un home vell, que ja no pot dur a
terme l’acte sexual, el context ve com anell al dit:
«Aucell vell no entra en gàbia»; o també perquè l’experiència és un grau, i per això és mal d’enganyar: «Aucell
vell és mal d’engabiar». Però també és veritat que a
ningú no li agrada romandre engabiat. Popularment,
abans es deia del matrimoni que era un estat en què els
qui estaven dintre volien sortir-ne, i els qui estaven fora
volien entrar-hi. El refranyer ens diu: «Feta la gàbia, se
mor l’aucell». Tràgica, fins i tot, aquesta dita.
Trobam una dita referida a l’ocell força curiosa, semblant a aquella que ens aconsella que no hi hagi dos galls
en un galliner: «Dos aucells a una espiga, no lliga». L’home
ho veia en el camp, i dos ocells rompen l’espiga, la fan mal
bé, per això és convenient que cada espiga només tingui
un ocell per a ella.
És evident que en totes aquestes cançons hi sura una
misogínia que roman al subconscient col·lectiu. La gàbia
és negativa, perquè priva de llibertat, perquè atreu els
ocells i els atrapa, a canvi d’una suposada seguretat. En
canvi, l’ocell, és un esperit lliure, que necessita volar, descobrir nous horitzons i no romandre tancat dins una gàbia.
La gàbia té un lèxic aplicable semànticament a totes
les connotacions esmentades: gabiassa, gabiarra, gabial,
150
151
Mallorca Eròtica
Mallorca Eròtica
ros subidos sobre una espiga la rompen, la pierden, por ello es
conveniente que cada espiga sólo tenga un pájaro para ella.
Es evidente que en todas estas canciones flota una misoginia que permanece en el subconsciente colectivo. La jaula
es negativa, porque priva de libertad, porque atrae a los pájaros y los atrapa, a cambio de una supuesta seguridad. En
cambio, el pájaro es un espíritu libre, que necesita volar, descubrir nuevos horizontes y no permanecer cercado dentro de
una jaula. Estas dos maneras de entender al hombre y a la mujer,
al sexo masculino y femenino, al papel que deben jugar en el
colectivo cada uno de ellos, viene marcado por unas costumbres, unas normas consuetudinarias, adoptadas y adaptadas por las creencias religiosas, en las que se nos ha presentado a la mujer como la culpable de todos los males del mundo. Fue ella la que tentó a Adán, fue ella la que lo hizo pecar
y por ello fueron expulsados del paraíso. Esto ha comportado
una visión que permanece anclada en lo más profundo del subconsciente y surge de una manera muy natural en las expresiones populares, en el cancionero, en las fábulas y cuentos y
también en la vida cotidiana de muchas parejas de hoy.
Nosotros no juzgamos la interpretación que ha hecho nuestro pueblo, porque nos interesa, sobre todo, la vertiente artística y estética de esta creación. A través de estas producciones
podremos entender nuestra alma colectiva, nuestro pensamiento más profundo, cuando menos, para superar el atávico prejuicio de la perniciosa misoginia.
Aquestes dues maneres d’entendre l’home i la dona, el sexe
masculí i el femení, el paper que han de tenir en el col·lectiu
cada un d’ells, ve marcat per uns costums, unes normes consuetudinàries, adoptades i adaptades per les creences religioses, en què se’ns ha presentat la dona com la culpable de tots
els mals del món –fou ella que va temptar Adam, fou ella que
el féu pecar i llavors foren expulsats del paradís-. Això ha comportat una visió que roman enconada en el més profund del
subconscient i sorgeix d’una manera ben natural en les
expressions populars, en el cançoner, en les rondalles i contes,
i també en la vida quotidiana de moltes parelles d’avui.
Nosaltres no jutjam la interpretació que ha fet el nostre
poble, perquè ens interessa, sobretot, el vessant artístic i estètic d’aquesta creació. A través d’aquestes produccions
podrem entendre la nostra ànima col·lectiva, el nostre pensament més profund, si més no, per superar l’atàvic prejudici de
la perniciosa misogínia.
152
Mallorca Eròtica
Na Catalina té rabi’
i la té de tu, Mateu,
de veure s’aucellot teu
a lloure, i ella té gabi’.
Catalina tiene rabia y la tiene de ti, Mateu, de ver tu pajarote volando libre cuando ella tiene
una jaula.
Para introducirse en una jaula –sexo femenino– hay que entrar por
la puerta, por donde se introduce el pájaro –sexo masculino–. En esta
canción ella tiene su jaula a punto para guardar al animal, que aquí
se expresa con un aumentativo con connotaciones despectivas
(aucellot) para destacar su tamaño. Pese a la voluntad de la chica,
él prefiere seguir libre y picotear aquí y allá, porque le gusta más
–incomprensiblemente para ella y por eso asegura tener rabia (rabi’)–
andar revoloteando en libertad.
Per entrar dins la gàbia –sexe femení– ho fan per una obertura, i
l’ocell s’hi fica. Ella la té ben deixadora, la gàbia, i això no obstant,
ell s’estima més anar a espipellar per aquí i per allà, amb el seu «aucellot», un augmentatiu que té connotacions despectives, perquè li
agrada –incomprensiblement, per a ella!– més la llibertat.
154
Mallorca Eròtica
A damunt es Puig Major
s’hi fan carabasses blanques.
Al·lotes, mostrau ses anques,
vos mostraré es gorrió.
En la cima del Puig Major crecen calabazas blancas. Muchacha, enseñad las
nalgas, y yo os enseñaré el gorrión.
La calabaza, también el calabacín, suelen hacer referencia a los genitales masculinos y no acostumbran a tomar
color porque siempre están escondidos del sol (carabasses blanques). Aquí se asegura que en el Puig Major –el monte más alto de Mallorca– hay unos grandes genitales. Pero
el chico, para enseñárselos a la chica, le impone como condición que ella le enseñe primero las nalgas
Les carabasses –carabassons, carabassetes– solen fer referència als genitals masculins i no acostumen a agafar color,
perquè sempre estan a l’ombra. Aquí anomena el puig més
alt de Mallorca: el Puig Major. Ell fa una insinuació: a canvi que l’al·lota ensenyi les anques, ell mostrarà el gorrió –sexe
masculí–.
La jaula llama al pájaro 155
Al·lota, acosta’t un poc
davall aquest cirerer.
Jo tenc un pardal d’acer
que en tocar poma, treu foc.
Muchacha, acércate un poco debajo de este cerezo. Yo tengo un pardal de
acero que cuando toca una manzana, desprende fuego.
Los árboles frutales tienen importantes connotaciones
sexuales. El chico le pide a la chica que se acerque al
cerezo para situar el contexto. Él tiene un miembro fuerte, duro, rígido, de acero (d’acer), pero que, además, al
entrar en contacto con el sexo de la mujer se vuelve
tan rojo que se enciende, desprende fuego (treu foc),
por la calentura que le posee.
Ja hem comentat que els arbres fruiters, i les fruites, tenen
connotacions sexuals: davall el cirerer, ens convida a centrar el context. Ell té un membre fort, dur, rígid, però que
a més a més, en contacte amb la poma, –sexe femení–
torna tan vermell que s’encén, treu foc.
156
Mallorca Eròtica
Bon dia, Joana Frau;
que dematí t’has ‘xecada!
Vols que t’espols sa roada
amb sa punta des pardal?
Buenos días, Joana Frau; ¡qué temprano te has levantado¡ ¿Quieres que
te sacuda la escarcha con la punta del pardal?
Levantarse de madrugada significaba sufrir y sentir en
los huesos el efecto del rocío que cubre todo el campo. Él encuentra a Joana Frau y se asombra de que
se haya levantado de la cama tan temprano. A continuación le quiere sacudir (espolsar) –palabra que en
catalán tiene connotaciones masturbatorias– ese rocío,
pero lo quiere hacer de una manera bien curiosa, con
la punta y sólo con la punta del falo –lo que indica
cierta suavidad, como el mismo rocío–.
Aixecar-se ben dematí era veure i sentir la rosada que
amara tot el camp, i el sexe també. Ell vol «espolsarli» –paraula que té connotacions masturbadores–
aquesta rosada, però d’una manera suau, com la
mateixa humitat: amb la punta, només amb la punta, del sexe.
La jaula llama al pájaro 159
Ara he afinat un estel
en el cel, i no fa via.
Al·lota, jo t’ho faria
dos, tres pics, sense treure’l.
Ahora he descubierto una estrella en el cielo, y no va deprisa. Muchacha, yo te lo haría, dos, tres veces, sin sacarla.
La idea de entrar, de meter, de introducirse, es un anhelo de todo lo que representa
lo masculino, una manera de fijar y asegurar
la procreación. Es tan grande el deseo que
incluso él presume de que podría hacer el
amor (t’ho faria) dos y hasta tres veces sin
sacar su sexo del de ella. Recordemos que
la vagina es una jaula y el pájaro puede permanecer en ella todo el tiempo que quiera...
¡o que pueda! En este caso, como en
muchos otros, los dos primeros versos sólo sirven para mantener la rima.
La idea de ficar, d’entrar, d’introduir-se, és un
anhel de tot el que representa allò masculí,
una manera de fixar i assegurar la procreació. És tant el desig que fins i tot ell realitzaria l’acte sexual –«t’ho ficaria»– sense treure
el membre de dins ella. Recordem que és una
gàbia, i l’ocell hi pot romandre tot el temps
que vulgui... o que pugui!
Com te veig tan sandunguera
no me cans de mirar-te;
al·lota, jo tenc un ble
per sa teva llumenera.
Como te veo tan grácil no me canso de mirarte; muchacha,
yo tengo una mecha para encender tu candileja.
La palabra «sandunguera» es de origen castellano y significa «tener gracia en los movimientos», especialmente la mujer. Aquí el
hombre le dice que no se cansa de mirarla
al verla tan grácil, por lo que le ofrece su sexo
–en este caso representado por una mecha–
para encender o calentar la candileja –sexo
femenino–, con el fin de dar luz. Aquí la metáfora del sexo lo equipara al funcionamiento de una lámpara de aceite.
El mot «sandunguera» és un castellanisme que
vol dir «tenir gràcia en els moviments», sobretot de la dona. I ell té un ble –sexe masculí–,
que sol ser llarg i l’ofereix per tal de fer llum,
d’encendre, d’encalentir, la llumenera –sexe
femení-. Talment com aquell llum d’oli, el
ble del qual, humit d’oli, fa llum en l’estança.
160
Mallorca Eròtica
Per anar a Binissalem
no poden errar es camí.
Sa fia d’en Massutí
a tothom mostra es betlem.
Para ir a Binissalem no se puede equivocar el camino. La hija de Massutí
a todos enseña su belén.
En un belén hay pastores, cuevas, ángeles y el nacimiento. Es un espacio adorado, admirado, querido.
Aquí esta palabra representa el sexo femenino con
todos los adjetivos indicados. El belén puede ser considerado como un todo, o bien podemos especificarlo
sólo con el nacimiento. En este caso el sexo se manifiesta de una manera irreverente.
Al Betlem hi ha pastorets, i coves, i àngels, i el Naixement. És un espai adornat, admirat i estimat. Aquí representa el sexe femení amb tots els adjectius esmentats. I el betlem pot ser considerat com un tot, o bé
podem especificar-ho amb el naixement –sexe femení–: el sexe sempre sol manifestar-se irreverent.
La jaula llama al pájaro 167
Som es gall i duc la doma,
al·lota des teus endons.
Jo m’he de rentar es coions
amb suc de sa teva poma.
Soy el gallo y llevo el mando, muchacha de tus «aquellos». Yo me tengo
que limpiar los huevos con el jugo de tu manzana.
En un gallinero sólo puede haber un gallo. Y si hay dos,
las cosas van mal. Aquí el hecho de que el hombre
se declare a sí mismo gallo implica que tiene el poder,
que domina el gallinero –las mujeres–. Acto seguido la
canción se refiere a que, como hemos visto en otros
capítulos, la manzana –entendida como sexo femenino– desprende una gran cantidad de jugo, por lo
que el macho expresa su deseo de lavarse con esta
sustancia los testículos.
En un galliner només hi pot haver un gall, si n’hi ha
dos, malament van les coses. Ja hem comentat que el
sexe femení –poma– fa suc, molt, com una riuada. I
ell s’hi vol rentar els genitals amb aquest líquid aferradís, no només banyar-s’hi, sinó rentar-s’hi, perquè quedin llestos per continuar una altra vegada.
168
Mallorca Eròtica
FRAILES, RECTORES, VICARIOS
Y BEATAS
FRARES, RECTORS, VICARIS
I BEATES
Bon dia don Baltasar,
bon dia bon dematí:
vós sabeu molt de llatí
perquè el vau estudiar,
i no feis que pregonar
que la glori’ és un jardí,
que allà no s’ha de sofrir,
tot és pau i benestar...
I per què com a capellà
frissau tan poc d’anar-hi?
monjas y curas que han colgado los hábitos y se han casado; o bien de curas que han visitado –o han sido visitados–
por alguna dama en horas no muy habituales. Y en los pueblos todo se sabe y, si no, se inventa. Los comentarios, las
risitas, los «cuchicheos» corren como la pólvora y nadie
los puede detener. Y de todo aquello que el pueblo veía
y no podía comentar en voz alta, se hacían canciones
como una forma de narrar todas esas cosas extrañas que
ocurrían. Todo el mundo conocía dichas canciones, pero
se desconocía quién era el autor y si se sabía, se ocultaba.
Además, a veces cambiaban un nombre o una palabra
según el auditorio para el que se cantaban –«para no herir»,
claro está–. Estas glosas han llegado hasta nosotros después de pasar todos los cedazos de la oralidad y la tradición.
Buenos días don Baltasar, buenos días por la mañana; usted sabe mucho latín
porque lo estudió, y no hace más que pregonar que la gloria es un jardín, que
allí no se sufre, todo es paz y bienestar... ¿Y por qué como capellán tiene usted
tan poca prisa en ir allí?
Los glosadores de picado han encontrado una gran
inspiración en este mundo, ya que siempre, en cualquier
combate, viene bien hacer una referencia a la iglesia y a
sus desmanes. Con respecto a lo que hemos comentado,
de aquello de predicar lo que no se piensa o cree, un glosador dedicó esta glosa a un cura que había pronunciado un sermón en un funeral, y había dicho que no había que
preocuparse por la muerte, ya que esta vida nuestra sólo es
de paso, que la verdadera y buena empieza una vez la persona ha fallecido. El glosador*, al día siguiente y de buena
mañana, lo acometió soltándole esta glosa:
allò que no creuen (Predican aquello que no creen); Molts
diuen: fes el que bé dic i no el que mal faig (Muchos dicen:
haz lo que bien digo y no lo que mal hago); Els capellans
espigolen fora casa, perquè a l’església no cullen blat
(Los curas espigan fuera de casa, porque en la iglesia no
cogen trigo); Les beates, com que no mullen a ca seva, van
a l’església meam si troben (Las beatas, como no mojan en
su casa, van a la iglesia para ver si encuentran). Todo eso se
refleja de una forma u otra en el cancionero popular, en
los dichos y refranes. Sin embargo, siempre hay un juego lingüístico, de ironías y dobles sentidos de las palabras.
Una sociedad religiosa, obligada a cumplir una serie de preceptos rituales y de aprender toda una serie de oraciones
y prácticas emanadas de esta misma creencia, siempre
reacciona en contra de esta imposición. Es antes una reacción anticlerical, dirigida al estamento que ha impuesto
estos deberes, que una reacción en contra de la religión.
Mallorca ha sido una sociedad empapada por la religión y
las creencias, y por eso mismo hay tantas canciones tradicionales que hacen referencia a ella.
Frailes, rectores, vicarios y beatas se convierten en un campo bastante productivo en el imaginario popular, ya que
afloran en el subconsciente mensajes como éstos: Prediquen
Ha habido algunos casos –pocos, pero se han dado- de
no creuen»; «Molts diuen: fes el que bé dic i no el que mal
faig»; «Els capellans espigolen fora casa, perquè a l’església no cullen blat»; «Les beates, com que no mullen a ca
seva, van a l’església meam si troben»; i tot això es reflecteix d’una manera o altra en el cançoner, en les dites i
refranys. Tanmateix, esdevé un joc lingüístic, d’ironies i
doble sentit de les paraules.
Una societat religiosa, obligada a complir una sèrie de
preceptes rituals i a aprendre oracions i pràctiques emanades d’aquesta creença, sempre reacciona en contra d’aquesta imposició. És més aviat una reacció anticlerical, adreçada a l’estament que ha imposat aquests deures, que
no una reacció en contra de la religió. Mallorca ha estat una
societat amarada per la religió i les creences, i per això mateix
hi ha tantes cançons tradicionals que hi fan referència.
Hi ha hagut alguns casos –pocs, però n’hi ha haguts– de
monges i capellans que han penjat els hàbits i s’han
casats. O bé capellans que han visitat –o han estat visitats–
alguna dama en hores no gaire corrents. I en els pobles tot
Frares, rectors, vicaris i beates esdevenen un camp
força productiu en l’imaginari popular, ja que suren en el
subconscient missatges com aquests: «Prediquen allò que
Esta glosa le va como anillo al dedo a aquel refrán que
dice: No és el mateix receptar que prendre (No es lo mismo
recetar que tomar).
Las beatas –a punto de extinguirse, entre otras circunstancias porque en los pueblos ya no se dice misa diaria y
a muchos de ellos el capellán sólo acude para oficiar misa–
son una clase especial dentro del mundo eclesiástico. Necesarias y serviciales, tenían, sin embargo, cierta mala fama:
murmuradoras, cotillas, poco trabajadoras, etc. Y encima,
siempre iban detrás del capellán. Dice la canción:
tot és pau i benestar...
I per què com a capellà
frissau tan poc d’anar-hi?
se sap, i si no, s’inventa. Els comentaris, les rialletes, el «xiuxiueig» corre com la pólvora i ningú el pot aturar. I de tot
això, com que no ho podien dir en prosa, en veu alta, se’n
feien cançons, i tothom les sabia, i desconeixien qui n’era
l’autor, i canviaven un nom o un mot segons davant qui les
deien –«per no ferir», és clar–. Així han arribat fins a nosaltres després de passar tots els sedassos de l’oralitat i la tradició.
En aquesta glosa s’escau molt bé aquella dita que assegura: «No és el mateix receptar que prendre».
Les beates –a punt d’extingir-se, entre altres circumstàncies perquè en els pobles ja no es fa missa diària i a molts
el capellà només hi va per dir la missa– són una classe
especial dins el món eclesiàstic. Necessàries i servicials
tenien, però, certa mala fama: murmuradores, xafarderes,
poc feineres, etc. I a sobre, sempre darrera el capellà...
Els glosadors de picat hi han trobat un cau impressionat
en aquest món, ja que sempre, en qualsevol combat, va
bé fer-hi una referència. Respecte al que hem comentat,
d’allò de predicar el que no es pensa o creu, un glosador
va fer aquesta glosa dedicada a un capellà que havia fet
un sermó en un funeral, i havia dit que no calia passar
ànsia per la mort, ja que aquesta vida només és de pas,
que la vertadera i bona és la que ve després de la mort. El
glosador*, l’endemà de bon matí, el va escometre amollant-li aquest glosa:
Les beates són qui tenen
més coverbos a contar.
Se’n van al capellà
per aquí, per allà
i el borino li encenen.
Són les que tenen més a dir, perquè tenen molt de
temps per tafanejar i, és clar, el que provoquen és encendre el borino –sexe masculí– del capellà.
Bon dia don Baltasar,
bon dia bon dematí:
vós sabeu molt de llatí
perquè el vau estudiar,
i no feis que pregonar
que la glori’ és un jardí,
que allà no s’ha de sofrir,
Els vicaris, rectors i capellans tenen la mateixa consideració. En canvi els frares són presentats amb més picardia,
més polissons. La gent sabia que eren més humils i sacrifi-
172
173
Mallorca Eròtica
Mallorca Eròtica
s’al·lot més petit que tenc
quan el veu, li diu «mon pare».
Les beates són qui tenen
més coverbos a contar.
Se’n van al capellà
per aquí, per allà
i el borino li encenen.
–Padre mío, cuando usted no está en casa viene un fraile: a mi me da confites
y besa a mi madre. // –Este reputa de fraile nunca quiere dormir en el convento; el chico más pequeño que tengo cuando lo ve, le llama «padre
mío».
Las beatas son las que tienen más chascarrillos que contar. Se van al capellán,
por aquí, por allá y la cabeza le calientan.
En la cultura tradicional hay muchos referentes en los que
queda patente la filiación o la paternidad de nacimientos
a cuenta de frailes y capellanes. Y a modo de excusa o
de defensa, la misma sabiduría popular ha puesto entendimiento en ello: Tot allò que neix en el corral és de la casa
(Todo aquello que nace en el corral es de la casa), es decir,
que no se tiene que ir a buscar cinco pies al gato y se tiene que aceptar todo aquello que ha surgido desde la pareja o la familia. Ésta era una buena forma de esquivar discusiones y peleas que no conducían a nada, ya que no
había camino de retorno.
Las beatas son las que tienen más cosas que decir, porque tienen mucho tiempo para curiosear y, claro está, lo
que consiguen es encender el abejorro (borino) –sexo masculino– del capellán.
Los vicarios, rectores y curas reciben la misma consideración. Los frailes, en cambio, son presentados con más picardía, más traviesos. La gente sabía que eran más humildes
y sacrificados, que permanecían en el convento y no como
los otros, que tenían parroquia y rectoría. Esta benevolencia
se refleja en el cancionero:
Todo este mundo, este referente, se convertirá en un residuo de nuestras costumbres populares, ya que los valores,
las maneras diferentes de relacionarnos y las creencias harán
que no se entienda esta recreación. Por ello, ni que sólo sea
por eso, es bueno recordar y conocer las preocupaciones, los demonios, las angustias, las alegrías, los deseos
que cobijaron nuestros antepasados en un pedazo del
universo.
–Mon pare quan vós no hi sou
a ca nostra hi ve un frare:
a jo me dóna confits
i fa besades a ma mare.
–Aquest reputa de frare
mai vol jeure en es convent;
Tot aquest món, aquest referent, esdevindrà una romanalla del nostre costumari, ja que els valors, les maneres
diferents de relacionar-nos, les creences, faran que no
s’entengui aquesta recreació. Per això, ni que només sigui
per això, és bo recordar i conèixer les cabòries, els dimonis,
les angoixes, les alegries, els desitjos que congriaren els nostres avantpassats en un tros de terra de l’univers.
cats, que romanien al convent i no com els altres, que
tenien parròquia i rectoria. I aquesta benvolença es reflecteix en el cançoner:
–Mon pare quan vós no hi sou
a ca nostra hi ve un frare:
a jo me dóna confits
i fa besades a ma mare.
–Aquest reputa de frare
mai vol jeure en es convent;
s’al·lot més petit que tenc
quan el veu, li diu «mon pare».
En la cultura tradicional hi ha molts de referents on
queda palesa la filiació o la paternitat de naixements a
compte de frares i capellans; i com una defensa o excusa,
la mateixa saviesa popular ha posat enteniment: «Tot allò
que neix en el corral és de la casa», és a dir, que no s’ha
d’anar a cercar «Na Maria per sa cuina» i s’ha d’acceptar
tot allò que ha sorgit des de la parella o família. Aquesta
era una bona manera per obviar discussions i baralles que
tanmateix no conduïen a res, ja que no hi havia camí de
retorn.
* Se trata de Rafel Roig, es Carritxoner. Y el capellán es don Baltasar.
174
Mallorca Eròtica
Es rector de Sant Marçal
va fer una fantasia:
se va esqueixar sa camia
amb sa punta des pardal.
El rector de Sant Marçal hizo una fantasía: se desgarró la
camisa con la punta del pardal.
Sant Marçal es una iglesia situada en el municipio de Marratxí, colindante con Palma, que
está dedicada a este santo y es muy visitada
y conocida por los mallorquines. Su festividad
es el 30 de junio. En esta canción, el rector
de esta parroquia nos ofrece una filigrana y sorprende a todo el mundo cuando, de tan excitado como andaba, se enredó el sexo (sa punta des pardal) en la camisa y la rasgó.
Sant Marçal és un capella dedicada a aquest
sant, molt visitada i coneguda per tots els mallorquins. El rector va fer una fantasia, ens va sorprendre a tots: tan fort que anava, es va enganxar el sexe –amb la punta del pardal– amb la
camisa, i li va fer un forat, la va rompre.
Es capellà Nicolau
sempre du ses calces blanques;
de tant d´anar de bergantes
té es cap de sa fava blau.
El capellán Nicolau siempre lleva las medias blancas; de tanto
ir de mujeres tiene la punta del nabo azul.
Al capellán Nicolau la punta del nabo (es cap
de sa fava) –una imagen para designar el glande– se le vuelve de color azul de tanto utilizarlo,
por todo el trabajo que le da su propietario
al ir con mujeres. En este caso, al hablar de
las responsables de provocar este problema al
religioso se utiliza el término bergantes, mujeres de mala conducta moral, posiblemente
prostitutas. Pese a ello, nos deja bien claro que
siempre lleva las medias blancas (sempre du
ses calces blanques), es decir, muy limpias,
en contraposición a un acto sucio en un capellán como es estar con mujeres y al color de su
glande.
El cap de fava –sexe masculí- torna blau de tant
que l’utilitzen, de tantes andanades que rep.
Les bergantes, dones de mala conducta moral,
són les responsables de causar aquest canvi
físic al capellà Nicolau. I això no obstant, du les
calces blanques, netes, en contraposició a la
brutícia i al color morat de la punta del seu sexe.
Frailes, rectores, viacrios y beatas
177
Na Joana de Son Estela
va dir an el pare Bordoi:
Si no em tocau es fonoi,
no torn pus a sa novena.
Juana de Son Estela le dijo al padre Bordoi: si no me tocáis el
hinojo, no asistiré más a la novena.
Una novena es cada uno de los actos religiosos
que forman parte de una devoción o culto especial. La protagonista de esta canción asegura
al párroco de su iglesia que no irá a más novenas
si no le toca el hinojo (fonoi), una clara referencia
al sexo femenino.
Una novena és cada un dels actes religiosos que
formen part d’una devoció o culte especial. I ja
sabeu que «De tots es mals tenim novena»: sempre sofreixen mals o desgràcies consecutivament.
I això és el que diu na Joana al capellà, que no
anirà a cap altra novena si no li toca el seu fonoll
–sexe femení–.
Frailes, rectores, viacrios y beatas
179
Sa mestra Vidala diu:
Firmau si voleu firmar,
que no tornarem tocar
an es rector sa perdiu.
La maestra Vidala dice: firmad si queréis firmar, que no
volveremos a tocarle el miembro al rector.
En esta canción es necesaria una firma para
que las mujeres del pueblo se pongan de
acuerdo para no tocarle el miembro (perdiu)
al rector. La glosa lo da como la cosa más natural del mundo, habitual de cada día, y es por
ello que la maestra quiere poner fin a esta
práctica y hace firmar a las mujeres que no
se lo volverán a tocar.
Fins i tot és necessària la firma per tal de posarse d’acord a l’hora de no tocar la perdiu –sexe
masculí- al rector. La cançó ho dóna com una
cosa normal, de cada dia, per això la mestra Vidala, la madona, diu que s’ha acabat,
que no li tornaran a tocar.
180
Mallorca Eròtica
Es rector de Manacor
anava a boixar a Maria
i llavò ja se’n venia
coions buits i fora por.
El rector de Manacor se desplazaba a joder a Maria y luego
regresaba con los cojones vacíos y sin ningún miedo.
Salir del pueblo para ir a mantener relaciones
sexuales por parte del capellán de Manacor,
que se va a Maria –un pequeño municipio situado en el centro de la isla– no es muy bien aceptado por la gente del pueblo, que condena
más este hecho que el que un capellán tenga relaciones sexuales. Una vez acabadas sus
tareas en Maria, el religioso volvía a su pueblo
valiente, relajado, sin miedo y habiéndose quitado un peso de encima (coions buits i fora por).
Anar a fora poble a fer l’acte sexual per part del
capellà –de Manacor a Maria– esdevenia una
tara lletja, una imatge gens acceptada. I el
capellà tornava al seu poble més envalentit,
fora por i lleuger, ja que havia buidat tot el carregament que portava dintre –«collons buits»–.
Frailes, rectores, viacrios y beatas
183
Sa beata costitxera
‘fectada de capellans
s’aferrà amb ses dues mans
an es coions de Sant Pere.
La beata de Costitx, aficionada a los curas, se agarra con las dos manos
a los cojones de San Pedro.
Esta beata está siempre pendiente de los capellanes
(‘fectada de capellans). Tanto que llega a confundir
la estatua de San Pedro con uno de ellos y se agarra
con las dos manos a sus testículos (s’aferrà amb ses
dues mans an es coions de Sant Pere).
Ja hem comentat els referents sobre les beates, i la cançó ens diu que aquesta és «afectada de capellans»,
que n’està molt d’ells, vaja. Tant, que arriba a confondre l’estàtua de Sant Pere amb el capellà i s’aferrà amb
les dues mans al seu sexe
A Manacor varen treure
un vicari per dolent,
perquè volia aigordent,
tabac i dones per jeure.
En Manacor expulsaron a un vicario por «malo», porque quería
aguardiente, tabaco y mujeres para yacer.
Los vicarios eran destinados a un pueblo, a una parroquia y permanecían allí muchos años, sólo cambiaban
si había alguna fuerza mayor que obligaba a ello. En
Manacor –la segunda ciudad de Mallorca– se dio un
caso de fuerza mayor y expulsaron al vicario, según
la canción, porque le gustaba la bebida, el tabaco y
las mujeres (perquè volia aigordent, tabac i dones per
jeure). Éstos son gustos habituales entre los hombres
comunes de cualquier pueblo.
Els vicaris anaven de poble en poble, de parròquia
en parròquia, i hi romanien bastants d’anys, no solien
canviar si no hi havia una causa ben consistent. A Manacor sí que el varen treure ja que no admetien les seves
exigències: aiguardent, tabac i dones per anar al llit.
Això són tots els defectes que tenien el homes corrents
del poble
186
Mallorca Eròtica
Sa criada des rector
ella ha tornada venir
i ha trobat lo seu senyor
amb una casta d’inflor
que per molt de tocar-lo
no l’hi podrà reblanir.
La criada del rector ha regresado otra vez y ha encontrado a su
señor con un tipo de hinchazón que por mucho que le toque no
se lo podrá reblandecer.
Las criadas también han tenido su importancia en la literatura popular. Y aún más las de
los curas. La canción dice que la criada ha regresado a casa del rector y se lo ha encontrado
con una hinchazón –no especifica dónde pero
todo el mundo se lo imagina– y por mucho que
se lo toca no hay manera de bajarle la inflamación.
Les criades també han donat molta literatura
popular, i les dels capellans encara més. La cançó ens diu que la criada ha tornat i ha trobat el
rector amb una cosa –no ens la diu però tothom
se la imagina- molt inflada, i per més que la hi
toqui no hi ha manera de reblanir-la-hi.
Frailes, rectores, viacrios y beatas
189
Na Maria Raconera
d’Algaida és sa principal,
i es capellà de Cas Brau
per davall es davantal
li vetla sa greixonera.
Quan som a la síqui’
jo pec un botet.
Maria del alma,
jo vénc per veure’t.
El banyarriqueret
li pica a un peu
i ella se jeu:
- Un poc més amuntet.
El banyarriqueret
Li pica al genoi
I ella diu: –Oi,
un poc més amuntet.
El banyarriqueret
li pica a una cama
i ella s’exclama:
–Un poc més amuntet.
El banyarriqueret
li pica a una anca
i ella s’eixanca:
–Un poc més amuntet.
El banyarriqueret
li pica a sa guixa
i ella diu: –Remissa,
un poc més avallet.
El banyarriqueret
li pica a sa flor:
–Banyarriqueret,
pitja tot quant pugues,
que ara ve lo bo.
Maria Raconera de Algaida es la principal, y el capellán de Cas
Brau por debajo del delantal le guarda la cazuela. Cuando estoy en
la acequia yo pego un saltito. Maria del alma, yo vengo para verte.
El algavaro le pica un pie y ella se tumba: –Un poquito más arriba.
El algavaro le pica la rodilla y ella dice: –Oh, un poquito más
arriba. El algavaro le pica en el muslo y ella exclama: –un poquito
más arriba. El algavaro le pica en una nalga y ella se abre de
piernas: –un poquito más arriba. El algavaro le pica en el ombligo
y ella dice: –Pardiez, un poquito más abajo. El algavaro le pica la
flor: –Algavaro, empuja todo lo que puedas porque ahora viene lo
bueno.
En esta canción se explican una serie de actividades previas que, figuradamente, son llevadas a cabo por un algavaro (banyarriqueret) –insecto coleóptero negro, de cuerpo alargado y muy común en toda España– que aquí tiene una connotación sexual, la del miembro masculino. Se
da la casualidad de que en Mallorca la palabra banyarriqueret también sirve para significar la conciencia. El capellán vigila la cazuela (greixonera) –sexo femenino– y empieza a palpar a Maria. Primero por el pie, pero la mujer cada
vez le ordena que suba más y pasa a la rodilla, al muslo, a
la nalga para finalmente picar en el ombligo. La mujer ve
que ha pasado de largo el destino final y le indica que pique
un poco más abajo, hasta llegar a la flor –la vagina–. Es
entonces cuando la mujer le indica que puede empujar,
que llega lo bueno porque se puede producir la penetración y empezará el auténtico placer.
Aquí hi ha unes activitats prèvies a l’acte sexual explicitades
amb el «banyarriqueret», un insecte ficadís. Ara bé, a Mallorca també significa «remordiment de consciència». El capellà vetlla la greixonera –sexe femení– i comença a palpar na
Maria: comença pel peu, el genoll, la cama, l’anca, la guixa, fins arribar a la flor –sexe femení–, i llavors li diu que pot
pitjar, que ara ve el millor.
190
Mallorca Eròtica
Un frare el se remenava
a davall un salomó;
li va caure un cremaió
damunt es cap de sa fava.
Remil-llamps, que espolsejava!
Era un gust es veure-lo.
Dones pagau un velló
per veure-li sa cremada.
Un fraile se la pelaba bajo un candelabro; le cayó una espita en la punta del
capullo. ¡Mil rayos, como sacudía! Era un gusto verlo. Mujeres pagad un vellón
para vérsela quemada.
El fraile de esta glosa se masturbaba (el se remenava) justo
debajo de un candelabro encendido cuando le cayó un
trozo de cera ardiendo sobre el glande. Evidentemente, el
gran dolor que una cosa así provoca hace que el religioso dé
unas fuertes sacudidas (que espolsejava!), lo que provoca las
risas de todo el mundo. Pero lo más curioso es que el hecho se
convierte en una atracción, pues las mujeres que deseen
ver el miembro chamuscado del fraile lo podrán hacer previo
pago de un vellón. Un ejemplo de sarcasmo no exento de algo
de malicia.
El frare es masturbava i li caigué un tros de cera calenta
damunt el sexe –la fava–. Evidentment, l’escena provoca rialles a dojo, sarcasme acompanyat de certa malícia. Però el
més curiós és que si es paga un velló, les dones poden veure-li la cremada.
Frailes, rectores, viacrios y beatas
195
Una monja se rentava
amb so cul dins es ribell
i se dava pes revell
una bona ensabonada.
Un capellà la mirava
amb ses mans an es clotell
i va dir: –Me cago en d’ell!
sa brutor se n’és anada!
Una monja se lavaba con el culo en un lebrillo y se daba por la maraña
de pelo una buena enjabonada. Un capellán la miraba con las manos
en la nuca y dijo: –¡Me cago en él! ¡La de suciedad que ha salido!
Las monjas también son objeto de ironía y del humor
popular. Curiosamente, siempre han sido estimadas y
valoradas por su trabajo. Su paso al cancionero tal
vez manifieste el sentimiento del pueblo, como un juego del subconsciente colectivo. Aquí la monja se lava
sus partes íntimas mientras un capellán la observa,
suponemos que relajado, por la postura que adopta:
las manos en la nuca (amb ses mans an es clotell).
El hombre se exclama ante la cantidad de suciedad que ha salido de las partes de la señora, indicando así que ella no era muy dada a la limpieza.
Les monges també són objecte de la ironia i el malpensar tradicionals. Curiosament sempre han estat estimades, valorades i apreciades per la seva tasca, i
aquest trasllat en el cançoner creiem que manifesta
el sentiment del poble, com un joc del subconscient
col·lectiu. Aquí la monja es renta el cul i queda neta.
El capellà ho certifica dient que la brutor ha fuita tota.
196
Mallorca Eròtica
DONDE HAY PELO HAY ALEGRÍA
ON HI HA PÈL HI HA ALEGRIA
El símbolo de virilidad del pelo es benéfico si se encuentra sólo en una parte del cuerpo, pero maléfico si es todo
el cuerpo el que está cubierto de él. Cuando hay mucha
proliferación de pelo se traduce en una manifestación de
la vida vegetativa, instintiva y sensual. En La Ilíada (canto III),
cortar el pelo de un animal que debe ser sacrificado significa consagrarlo a la muerte. Es un primer rito de purificación.
co, con la virtud de convertirse en animal o de conminarlo
como auxiliador mágico. Y poseer uno o tres pelos de un ser
poderoso confiere poder al que los tiene.
Quemar pelos es una acción mágica para evocar a los
espíritus totémicos o bien pronunciar un conjuro, como a
menudo sucede en la cuentística: pelos, plumas, zarpas,
huesecillos o ungüentos de animales eran entregados a
los neófitos en los ritos de iniciación para que tuvieran poder
sobre los espíritus totémicos: los llevaban en una bolsita
colgada del cuello, igual que talismanes. Existía el medallón
guardapelo, que simbolizaba la fuerza vital de su amo, especialmente si ya estaba muerto. Típicos relicarios amorosos
son los rizos de cabellos de la persona amada, de virtud evocadora.
Y el pelo, en la cultura tradicional, ha sido asociado al
sexo, sobre todo al femenino. No ha disfrutado nunca de
mucho éxito una mujer que tuviera pelos por otras zonas del
cuerpo que no fueran las axilas, la cabeza y el sexo. Una
canción terriblemente misógina dice:
Ets peluda com un ase
i guapa com un mussol,
llesta com un caragol
neta com un porc de casa.
Las personas pelirrojas generan desconfianza, expresan malignidad, alevosía, locura: el Diablo y Judas son imaginados con el pelo rojizo. Los cabellos son una manifestación de energía; los rojos tienen carácter demoníaco. En
el antiguo Egipto, para los sacrificios humanos anuales dedicados a Osiris, dios cereal, se acostumbraba a escoger víctimas pelirrojas, y los romanos sacrificaban perros con ese
tipo de pelo en los ritos de primavera. Entre los árabes, las
mujeres de cabello rojo tienen dificultades para encontrar marido.
Adán se quejó al Señor de que Eva no le guardaba el respeto debido y le pidió un distintivo de superioridad. Dios le
dio un tarro con unos ungüentos para que se frotara aquellas partes del cuerpo que le parecieran más adecuadas y
en ellas crecería el pelo. Pero Eva encontró aquella loción
y empezó a untarse con ella. Adán, al descubrirla, le echó
el tarro por la cabeza.
La tradición describe a los hombres primitivos peludos como
los osos y les atribuye una fuerza sobrehumana. Ser peludo es sinónimo de fuerte y valiente: Home pelut, valent i
agut, home pelat, pardal acabat (Hombre peludo, valiente y simpático, hombre pelado, pardal acabado). También
hay genios especialmente peludos que rondan por bosques
y montañas: simios y otras criaturas especializadas en asustar a los niños, incluso el mismo Diablo.
Una forma antigua de cerrar un trato consistía en arrancarse tres pelos de la barba y ponerlos en la cera que lacraba el documento, testigo de garantía personal de la parte
comprometida. En la cuentística popular, un león, un lobo,
un caballo... dan al niño un pelo suyo como don totémi-
Una leyenda sobre nuestros orígenes explica por qué
los humanos somos peludos, y especialmente el porqué
de los lugares donde nos salió pelo, y por qué los hombres
tienen vello en la cara y las mujeres lucen largas cabelleras:
de superioritat. Déu li donà un pot amb uns untets perquè
es fregàs les parts del cos que li semblassin més adients i
que allà li creixeria pèl, però Eva l’hi va trobar i va començar a untar-se. Adam, en descobrir-la, li tirà el pot pel
cap.
Es descriuen els homes primitius peluts com els óssos i se’ls
atribueix una força sobrehumana. Ser pelut és sinònim de
fort i valent: «Home pelut, valent i agut, home pelat, pardal acabat». També hi ha genis que ronden per boscos i
muntanyes especialment peluts: simiots i altres espantacriatures, fins el mateix Diable.
Una forma antiga de tancar un tracte consistia a arrencar-se tres pèls de la barba i posar-los a la cera o lacre del
segell que refermava el document, testimoni de garantia
personal de la part compromesa. En el rondallari, un lleó,
llop, cavall... donen al nin un pèl seu com a do totèmic,
amb la virtut de convertir-se en animal o de comminar-lo
Una llegenda dels orígens explica per què els humans
som peluts, i especialment el perquè dels llocs on ens surt
pèl, i per què els homes tenen pèl a la cara i les dones
tenen llarga cabellera. Adam es queixà a Nostre Senyor
que Eva no li guardava respecte i li demanà un distintiu
Eres peluda como un asno y guapa como un búho, lista como un caracol y
limpia como un cerdo de casa.
Un niño era considerado adulto cuando le salía pelo en
el sexo, y por este motivo parece que cuanto más pelo
tienes más hombre eres, más fuerte, más diestro. Y es ver-
en una manifestació de la vida vegetativa, instintiva i sensual. A la Ilíada (cant III), tallar el pèl d’un animal que ha
de ser sacrificat significa consagrar-lo a la mort. És un primer ritus de purificació.
com a auxiliador màgic. I posseir un o tres pèls d’un ésser
poderós confereix poder.
Cremar pèls és una acció màgica per evocar els esperits totèmics o bé pronunciar un conjur, com sovint succeeix en el rondallari: pèls, plomes, urpes, ossets o ungüents
d’animals eren lliurats als neòfits en els ritus d’iniciació perquè tinguessin poder sobre els esperits totèmics: els duien
en una bosseta penjada del coll, talment talismans. Existia
el medalló guardapèl que simbolitzava la força vital del
seu amo, especialment si ja era mort. Típics reliquiaris amorosos són els rulls de cabells de la persona estimada, de virtut evocadora.
El pèl, en la cultura tradicional, ha estat associat al sexe,
sobretot al femení. No ha gaudit mai de gaire èxit una
dona que tingués pèls per altres zones del cos que no fossin les aixelles, el cap i el sexe. Una cançó terriblement
misògina diu:
Ets peluda com un ase
i guapa com un mussol,
llesta com un caragol
neta com un porc de casa.
Les persones de pèl roig generen desconfiança, expressen malignitat, traïdoria, follia: el Diable i Judes són imaginats pèl-roigs. Els cabells són una manifestació d’energia;
els roigs tenen caràcter demoníac. A l’antic Egipte, per als
sacrificis humans anyals dedicats a Osiris, déu cereal, acostumaven a triar víctimes pèl-roges. Els romans sacrificaven
cans pèl-roigs en els ritus cereals de primavera. Entre els
àrabs, les dones de cabell roig tenen dificultats per trobar
marit.
Un nin era considerat adult quan li sortien pèls al sexe, i
per aquest motiu, sembla que com més pèl tinguis més
home ets, més fort, més destre. És veritat que és qüestió de
modes, i de valors; actualment són molts els homes que es
depilen tot el cos, i no per això són manco «homes» en tot
el sentit de la paraula. Molts estereotips van desapareixent,
o canviant. És un fet ben normal en l’evolució dels gustos,
de la recerca de noves sensacions, de no repetir necessàriament allò que ens ha pervingut.
El símbol de virilitat del pèl és benèfic si es troba només
en una part del cos, però malèfic si és tot el cos que n’està cobert. Quan hi ha molta proliferació de pèl es tradueix
Hi ha dues gloses que esmenten el pèl, amb les herbes
200
201
Mallorca Eròtica
Mallorca Eròtica
dad que es cuestión de modos, y de valores. Actualmente son
muchos los hombres que se depilan todo el cuerpo, y no por
ello son menos «hombres» en todo el sentido de la palabra.
Muchos estereotipos van desapareciendo, o cambiando. Es
un hecho bien normal en la evolución de los gustos, de la búsqueda de nuevas sensaciones, no repetir necesariamente
aquello que nos ha sobrevenido.
En dos glosas que mencionan el pelo se recurre a una metáfora con distintas hierbas. Una mujer estaba a horcajadas en
medio del deslinde de Felanitx y Porreres –dos municipios de
Mallorca cuyas fronteras lindan–, vio a un joven que se le acercaba y le endilgó:
–Es fonoi de ses voreres
se sol fer alt i gruixat:
jo en tenc un que està sembrat
entre Felanitx i Porreres.
–Es fonoi si té saó
se sol fer per tot igual;
si em pensava no fer mal
hi ficaria un cimal
enmig de la partió.
-El hinojo de los márgenes suele crecer alto y grueso: yo tengo uno que está sembrado entre Felanitx y Porreres. // –El hinojo si tiene sazón suele crecer igual
por todas partes; si pensara que no iba a causar daño, introduciría una rama en
el centro del deslinde.
que hi fan referència. Una dona estava eixancada enmig de
la partió entre Felanitx i Porreres, i va veure un jove que s’hi
acostava, i li amollà:
–Es fonoi de ses voreres
se sol fer alt i gruixat:
jo en tenc un que està sembrat
entre Felanitx i Porreres.
–Es fonoi si té saó
se sol fer pertot igual;
si em pensava no fer mal
hi ficaria un cimal
enmig de la partió.
202
Mallorca Eròtica
Aquest jove té tossina
i no és de refredament.
Sabeu de què té talent?
de moraduix de fadrina.
Este joven tiene tos y no es un resfriado. ¿Saben de qué tiene
ganas? De mejorana de soltera.
La mejorana (moraduix), como el hinojo, representan, por su semejanza, los pelos del sexo femenino. La mejorana es una hierba que sirve también para curar. Y el protagonista de esta canción tiene tos, aunque como dice no está resfriado. Una buena medicina para curarlo puede ser el sexo de la mujer soltera y, además, el
muchacho tiene ganas de él.
El moraduix, com el fonoll, són per semblança,
els pèls del sexe femení. El moraduix és una herba remeiera, també. Ell té tossina, té un refredat.
Una bona medecina és el sexe de la fadrina, amb
el moraduix al voltant.
Donde hay pelo hay alegria
205
Baldament sigui petita,
tenc un bon pla de rostoi,
i quan pix, enverg un roi
que una roca escardaria.
Aunque sea pequeña, tengo una buena explanada de rastrojo, y cuando
meo, arrojo un chorro que una roca partiría.
En esta canción el protagonista reconoce que su sexo
es de pequeño tamaño, pero de lo que presume es
de la gran pelambrera que lo envuelve, explicada
aquí con la metáfora de una explanada de rastrojo.
La cantidad de pelo sirve para contrarrestar la pequeñez del pene. Pero, además, presume también de que,
cuando orina, el líquido es como un compresor que
consigue agrietar una roca.
El sexe és petit, ens diu ell, però té una gran explanada de rostoll –pèl–, i això salva qualsevol tipus d’entrebanc possible. Però, a més a més, quan pixa el líquid
és com un compressor que escarda una roca.
206
Mallorca Eròtica
Al·lota, si vols que et boix,
has de venir aquí darrera
i veuràs sa coionera
que és més peluda que un moix.
Muchacha, si quieres que te folle, has de venir aquí detrás y me verás
el escroto que es más peludo que un gato.
El macho presume aquí de tener unos genitales peludos, tanto que se parecen al pelaje de un gato. Y le
asegura que si quiere que hagan el amor tendrá
que ir a un lugar apartado (aquí darrera) donde lo
podrá comprobar.
Ell presumeix de pèl, i en té tant que sembla el pelatge d’un moix. Li fa una proposta: la convida a anar allà
on és ell –en un lloc apartat, darrera–, i ho comprovarà.
Donde hay pelo hay alegria
207
Diumenge vaig veure es cul
a una santanyinera.
Tenia per sa vorera
cent quintars de polseguera,
set roves de pèl reüll.
El domingo le vi el culo a una mujer de Santanyí. Tenía por los bordes cien
quintales de polvo y siete arrobas de pelo rizado.
También el trasero de las mujeres puede ser peludo.
Aquí la exageración es faraónica. Él nos explica que
vio a una mujer de Santanyí –pueblo del sur de Mallorca– y que en el culo tenía siete arrobas de pelo rizado donde se recogían cien quintales de polvo y suciedad.
També el cul és pelut. Aquí l’exageració és faraònica.
Ell ens diu que li va veure a una dona de Santanyí i hi
tenia set roves –mesura de pes antiga– de pèl en forma
de caragol, arrissat. I, evidentment, aquí hi havia cent
quintars de pols i brutícia.
208
Mallorca Eròtica
Na Paloni tota sola
no pot fer tant de sarau;
en es ball de Son Arnau
li tongueren sa mussola.
Paloni por si sola no puede hacer tanto sarao; en el baile de Son
Arnau le esquilaron la mustela.
Cuando comienza la primavera se esquilan las
ovejas. Ésta era una de las labores más importantes en el calendario anual de los pastores. En
esta canción se utiliza esta similitud para explicar que a Paloni se le esquila el sexo –en este caso
se utiliza el nombre de un pescado similar a un
tiburón de pequeñas dimensiones (mussola) para
designarlo–, porque era tan peludo que parecía criar lana. Esto ocurre durante el baile de
Son Arnau, nombre de una finca muy común en
todos los municipios de Mallorca.
Les ovelles tenen llana i quan comença la primavera les tonen. La tosa era una feina que
marcava una fita en el calendari dels pastors. A
na Paloni, en el ball de Son Arnau, li varen tondre, com si tingués llana, la mussola –sexe femení–, que tant pot ésser un peix com un ocell.
Donde hay pelo hay alegria
211
Sant Antoni és un sant pobre
i de pobre no en té res.
Saps per on té es pèl espès?
Per devers es canalobre.
San Antonio es un santo pobre y de pobre no tiene nada. ¿Sabes donde tiene
el pelo espeso? Allá por el candelabro.
San Antonio –en Mallorca la festividad de San Antonio se
refiere a la del 17 de enero, no a la del 13 de junio– es el
abogado de los animales domésticos y, en especial, de
aquellos que tienen cascos (caballos, asnos, mulas o
yeguas). La canción nos dice que no puede ser un santo
pobre porque tiene mucho vello, especialmente espeso
alrededor del sexo, aquí definido como candelabro (canalobre).
Sant Antoni és l’advocat dels animals domèstics, però
sobretot dels de peu rodó (cavalls, someres, ases, egües),
i es mou entre pèls. No pot ésser un sant pobre perquè
té molt de pèl, i a més a més espès. El té devers el canelobre –sexe masculí–.
Donde hay pelo hay alegria
215
Una rosa a cada galta,
damunt sa boca un clavell,
i una mata ben espessa
que enrevolta es foradell.
Una rosa en cada mejilla, sobre la boca un clavel, y una mata bien
espesa que le envuelve el agujerillo.
La belleza es descrita aquí mediante las flores, rosas
(roses) y claveles (clavells). Pero, según el canon de
belleza femenino, lo que tiene realmente bonito es el
sexo (foradell), porque está cubierto de una mata
bien espesa de pelo. Encontramos aquí una vez más
la idea de que la belleza está en tener un vello abundante en determinadas partes del cuerpo.
La bellesa descrita amb flors: una rosa a cada galta,
un clavell a la boca. Ara bé, en el foradell –sexe femení- ha de tenir una mata ben espessa de pèl. És el
cànon de la bellesa femenina.
216
Mallorca Eròtica
Saps què em va dir na Llobera
quan li vaig demanar es vel?:
–Més avall tenc un estel
tot enrevoltat de pèl
i randa per sa vorera.
¿Sabes qué me dijo Llobera cuando le pedí el velo? –Más abajo tengo una estrella
completamente rodeada de pelo y encajes en los bordes.
La estrella –sexo femenino– no se encuentra sola. Ella nos asegura que su vagina está rodeada de pelo (tot enrevoltat de
pèl), pero, además, tiene encajes en los bordes (i randa per
sa vorera ), es decir, con rizos que la envuelven y la hacen
aún más bella.
L’estel –sexe femení– no està sol: ella ens diu que el té enrevoltat de pèl, però a més a més, amb randa per la vorera, és a
dir amb rulls que l’envolten. Allà on hi ha pèl hi ha alegria, això
és el que ens diu la cançó.
Donde hay pelo hay alegria
219
Amb so mànec de sa ploma
me volies fer dictar;
si t’agrad per festejar,
primer t’hauré de tocar
es pèl de sa catxiporra.
Con el mango de la pluma me querías hacer dictar; si te gusto para
cortejar, primero te tendré que tocar el pelo de la cachiporra.
En esta canción hay imágenes que nos recuerdan el
sexo masculino. Es el caso de pluma (ploma) o mango (mànec). Él, a su amada, le pone como condición
que antes de comenzar a cortejar le deje tocar el pelo
de su sexo –la cachiporra–. De lo contrario no habrá
ni pluma ni mango que valga.
En aquesta cançó hi ha unes imatges que ens recorden el sexe masculí: el mànec, sa ploma. Ell li posa una
condició a ella: abans de començar a festejar li ha de
deixar tocar el pèl del seu sexe –la catxiporra–. Altrament, no hi haurà ploma que valgui.
220
Mallorca Eròtica
MARIDO, NO ESTÉIS CELOSO
MARIT, NO ESTIGUEU GELÓS
per convèncer es demés.
Que ses banyes, com ses dents,
fan mal quan surten, és clar.
Però llavors quan les tens
ses banyes són com ses dents:
te serveixen per menjar.
matriarcal, aunque de buenas a primeras no lo pueda parecer. Aquí era la mujer la que distribuía el dinero ganado
por el hombre a lo largo de la semana; ella era quien llevaba el manejo de la casa y la que tenía la última palabra sobre cualquier asunto importante. Era ella la que, en
un día tan importante como el de la matanza del cerdo,
cuando la familia se proveía de alimentos para todo el año,
disponía a qué se debía destinar cada parte del animal y
nadie se atrevía a contradecirla.
Yo soy cornudo, y lo confieso –decía uno que, además, lo era–. Serlo no me pesa
nada y me sobran cien argumentos para convencer a los demás. Que los
cuernos, como los dientes, duelen cuando salen, claro está. Pero luego, cuando los tienes, los cuernos son como los dientes: te sirven para comer.
Existe una situación paradójica en la cultura tradicional
mallorquina en referencia a la importancia de la mujer: cuando dos hombres sellan un pacto de palabra, no es necesario
ponerlo sobre el papel, porque ambos saben que la palabra es sagrada y pase lo que pase se tiene que cumplir. Sólo
una persona puede volver atrás ese trato: la esposa de uno
de los dos hombres. Ella es la única que puede obligar a desdecirse a su marido.
El que no se consuela es porque no quiere. Pero dentro
de este consuelo, dentro de esta supuesta aceptación de
la infidelidad, podríamos ir un poco más al fondo y nos encontraríamos con una serie de creencias que se infiltran por
las ranuras del subconsciente colectivo. Recuerdo algunas conversaciones, también en los años setenta, entre matrimonios y el cura, que daba explicaciones sobre cuestiones relativas a la Biblia. Un hombre preguntó al religioso cómo
era posible que San José no se pusiera celoso ante la maternidad de su esposa, y que se creyera que un ángel la dejó
embarazada. ¿Por qué no se rebeló?, preguntó. Él era un
hombre, y lo habían engañado, y pese a todo nos dicen
que crió a Jesús como si fuera hijo suyo. El cura respondió:
«¡Jesús, eso son misterios y los misterios no tienen explicación!»
Si reflexionamos sobre estos comentarios tal vez podríamos
Hay una glosa que cuenta que el hombre, en muchas
ocasiones, prefería pasar por cornudo consentido antes que
por violento despreciable:
Jo som banyut, i ho confés,
-deia un que ho era, ademésEsser-ho no me pesa gens
i me sobren cent arguments
Nuestro cancionero siente una gran simpatía por los maridos,
sobre todo por aquellos que son engañados. Se supone que
eso no sucede nunca en la propia casa, sino siempre a un
vecino, a un conocido. Tradicionalmente se ha aceptado
con resignación cristiana cualquier supuesta infidelidad de
la esposa, muchas veces arreglada por la intercesión de una
persona de confianza, o incluso del cura. Se ha visto siempre
como «normal» que él ande de picos pardos con otras mujeres, porque se consideraba lógico: en el mundo animal los
machos van de hembra en hembra con el fin de fecundarlas. Esta imagen ha permanecido en el subconsciente
colectivo tradicional. En cambio, que una mujer andara con
hombres diferentes estaba muy mal visto.
Cabe recordar que hasta la década de los setenta las
mujeres no podían salir solas de noche, estaba muy mal
visto y levantaba habladurías. Decían, por ejemplo, aqueixa va de nits, com les moixes (ésa anda de noche, como
las gatas) y ya le había caído encima un estigma, una mancha que dejaba un rastro muy difícil de borrar, incluso después de generaciones. Tampoco podían entrar en una taberna si no iban acompañadas por su esposo, ni podían mantener una conversación con otro hombre si no era con el
permiso del marido.
El nostre cançoner té una gran simpatia pels marits, sobretot per aquells que són enganyats. Se suposa que això no
passa mai a casa pròpia, sempre és al veïnat, al conegut.
Tradicionalment s’ha acceptat amb paciència cristiana qualsevol suposada infidelitat de l’esposa, moltes vegades arreglada per la intercessió d’una persona de confiança, o
del capellà fins i tot. S’ha vist sempre com a «normal» que ell
vagi a fer fantasies amb altres dones, perquè ho veien
com a lògic: els mascles animals van de femella en femella per tal de deixar-les prenyades; i aquesta imatge ha romàs
en el subconscient col·lectiu tradicional. En canvi, una dona
que anava amb homes diferents era molt mal vista.
Cal recordar que fins a la dècada del setanta, les dones
no podien sortir soles al vespre –era molt mal vist i feia xerrar
la gent-; deien que «aqueixa va de nits, com les moixes», i
ja està, tot el poble en malparlava, i esdevenia una taca
molt mala de llevar, sempre en quedava un rastre, fins i tot
després de generacions. Tampoc podien entrar en una
taverna si no anaven acompanyades del seu home, ni
podien mantenir una conversa amb un altre home si no
era amb el permís del seu.
A pesar de este panorama tan triste y tan primario, debemos tener presente que la mallorquina es una sociedad
Tot i aquest panorama tan trist i tan primari, hem de tenir
present que la nostra és una societat matriarcal, encara
però llavors quan les tens
ses banyes són com ses dents:
te serveixen per menjar.
que d’antuvi no ho sembli. Aquí era la dona qui distribuïa
els doblers guanyats per l’home al llarg de la setmana; era
ella qui duia el maneig de la casa i qui deia la darrera
paraula sobre qualsevol afer important; era ella qui, en un
dia tan important com eren les matances, en les quals es
proveïa de queviures per tot l’any, deia què s’havia de fer
amb cada part de l’animal i ningú no s’atrevia a contradirla. Hi ha una situació paradoxal en la cultura tradicional
mallorquina en referència a la importància de la dona:
quan dos homes fan una barrina, és a dir, fan un tracte de
paraula, no cal escriure-ho enlloc, perquè tots dos saben
que la paraula és sagrada i passi el que passi s’ha de complir. Només una persona pot fer tornar enrere una barrina:
la dona d’un dels dos homes; ella és l’única que pot fer
desdir-se’n el seu home.
El qui no es consola és perquè no vol. Però dins aquest
consol, dins aquesta suposada acceptació d’infidelitat, hi
podríem pellucar un poc més i ens trobaríem amb una
sèrie de creences que s’infiltren per les encletxes del subconscient col·lectiu. Record algunes converses, també
dels anys setanta, entre matrimonis i el capellà, que donava explicacions sobre qüestions relatives a la Bíblia. Un
home va demanar al capellà com era possible que Sant
Josep no es posàs gelós davant la maternitat de la seva
esposa, i que cregués que un àngel la va deixar embarassada; per què no es va rebel·lar? Ell era un home, i l’havien
enganyat, i no obstant això ens diuen que va criar Jesús
com si fos un fill seu. El capellà va respondre: «Jesús, això
són misteris, i els misteris no tenen cap explicació!» Si reflexionam sobre aquests comentaris tal vegada podríem
talaiar l’assentiment de l’home enganyat com una llosa
atàvica que no ens queda més remei que suportar.
Hi ha una glosa que resumeix aquesta mena de filosofia, que de vegades duia el marit a estimar-se més passar
per banyut consentit que per violent menyspreable:
Jo som banyut, i ho confés,
-deia un que ho era, ademésesser-ho no me pesa gens
i me sobren cent arguments
per convèncer es demés.
Que ses banyes, com ses dents
fan mal quan surten, és clar,
La idea estesa que «tanmateix ningú s’ho acabarà», i
que la dona pot fer l’acte sexual una i altra vegada sense
que l’home sàpiga si fingeix o si ho ha fet abans, o si en té
o no en té ganes, ajuda a superar aquella situació violenta i l’home pot quedar, al final, conhortat amb la feina.
224
225
Mallorca Eròtica
Mallorca Eròtica
entender el asentimiento del hombre engañado como una
losa atávica que no nos queda otro remedio que soportar.
La idea extendida de que la mujer puede realizar el acto sexual
una y otra vez sin que el hombre sepa si finge o si ya lo ha hecho
antes, o si lo desea o no, ayuda a superar esta situación incómoda y el hombre puede quedar, al final, consolado con la faena.
Enlazando con la idea del matriarcado, está la concepción
de que una casa, una familia, la economía o la convivencia,
andan bien si así lo quiere la mujer. Las abuelas ya lo decían: es
la mujer la que tiene que saber llevar la casa, y hacer creer
que es el hombre quien la lleva. Con eso daban a entender
que la más inteligente, la más importante, era la mujer, y lo
tenía que saber. Por eso muchas veces daban un silencio por respuesta, no contestaban cuando consideraban que la situación no era idónea o adecuada. «Ahora las mujeres no quieren
callar», dicen las abuelas, pero no en el sentido de que sean inferiores al hombre, sino de no ser lo bastante diligentes para hacer
lo que ellas tenían tan claro y funcionaba tan bien.
Es bueno ver como la inteligencia tiene muchas formas de
mostrarse, y como el sexo ha poseído una autoridad subliminal
que, a pesar de ser conscientes, ha pasado muchas veces desapercibida.
Enllaçant amb la idea del matriarcat, hi ha la concepció que
una casa, una família, l’economia o la convivència, van bé si la
dona vol. Les padrines ja ho deien: és la dona que ha de saber
dur la casa, i fer creure que és l’home que la du. Amb això deixaven entendre que la més intel·ligent, la més important, era la
dona, i ho havia de saber; per això moltes vegades donaven
una callada per resposta, no contestaven quan consideraven
que la situació no era idònia o adequada. «Ara les dones no
volen callar», diuen les padrines, però no en el sentit que són
inferiors a l’home, sinó que no són prou diligents per fer el que
elles tenien tan clar i anava tan bé.
És bo veure com la intel·ligència té moltes maneres de mostrar-se, i com el sexe ha tingut una autoritat subliminar que, tot i
ésser-ne conscients, ha passat moltes vegades desapercebuda.
226
Mallorca Eròtica
Marit no estigueu gelós
d’una fruita qui no es gasta;
no és res si un altre la tasta
mentre n’hi hagi per vós.
Marido no estéis nunca celoso de una fruta que no se gasta; no pasa nada
si otro la cata mientras quede para vos.
Cuando comemos una fruta, tras unos cuantos mordiscos nos la hemos terminado. Pero existe una fruta, la fruta de las frutas –el sexo femenino– que por mucho que
comas nunca se puede terminar. Y esto es lo que le dice
esta esposa a su marido, que no se ponga celoso (no
estigueu gelós), porque la fruta no se acaba y no tiene
importancia si algún otro ha comido de ella, mientras
el marido siempre tenga para él.
Quan fem una mossegada a una fruita anam mancabant-la, però n’hi ha una –la fruita de les fruites, el sexe
femení– que per molt que en mengis, mai no te la pots
acabar. I això és el que li diu ella al seu marit, que no es
posi gelós, perquè malgrat que d’altres la hi tastin, sempre n’hi haurà per ell.
Marido no estéis celoso
229
–Vaig vestida com ses canyes
per agradar més a Déu.
–Al·lota, s’estimat teu
essent fadrí ja du banyes.
–Voy vestida como las cañas para gustar más a Dios.
–Muchacha, tu amado, siendo soltero, ya lleva cuernos.
Los cuernos no necesariamente sólo salen entre
la gente casada. Los que cortejan también están
sujetos al engaño de la pareja. En esta glosa el
narrador le echa en cara a ella que su amado,
pese a ser soltero, ya lleve cuernos (essent fadrí
ja du banyes), es decir, que ella ya le haya engañado incluso antes de casarse.
Les banyes no necessàriament surten entre els
casats; els qui festegen també estan subjectes als
enganys de la parella. Aquí se li retreu a ella que
el seu estimat, tot i ésser fadrí, ja du banyes.
230
Mallorca Eròtica
–Vols me dir, Pare Vicenç
ses banyes d’on descendeixen?
–De ses dones qui es cobreixen
dins es llit d’homos externs.
–¿Me puedes decir, Padre Vicente, los cuernos de dónde
descienden? –De las mujeres que se meten en la cama de
hombres ajenos.
El narrador hace aquí una consulta a un capellán (Padre Vicente) sobre el origen de los cuernos. Y el religioso nos lo explica: salen de las mujeres que mantienen relaciones sexuales con hombres que no son el suyo.
Aquesta és una consulta al capellà –pare Vicençsobre l’origen de les banyes. I ell ens ho explica:
surten de les dones que se’n van al llit amb homes
que no són el seu.
Marido no estéis celoso
231
Sa padrina diu que ho fé
més de quinze mil vegades;
de la mitat de pipades
es meu padrí no ho sabé.
La abuela dice que lo hizo más de quince mil veces; de la mitad de las caladas,
mi abuelo ni se enteró.
Una de las pocas alegrías que tenían los abuelos, nos cuentan, era irse a la cama con la mujer, después de haber trabajado todo el día en el campo, de sol a sol. Y las abuelas
también tenían que gozar. La nieta nos cuenta que su abuela hizo el amor más de quince mil veces y, de la mitad de
ellas –de estas pipades (caladas de pipa)– su abuelo nunca
supo nada, es decir, que la mujer lo hacía con otro.
Una de les poques alegries que tenien els padrins –ens conten– era quan se n’anaven al llit amb la dona, després de
fer feina de sol a sol. I les padrines també havien de gaudir:
la néta ens conta que la padrina va fer l’amor més de quinze mil vegades i, de la meitat, el seu home no ho sabé.
234
Mallorca Eròtica
Si ses banyes fessen llum
com sa lluna de gener,
vos assegur que es meu sogre
no hauria mester quinquer.
Si los cuernos diesen luz como la luna de enero, les aseguro que mi suegro
no necesitaría quinqué.
La luna, tanto en cuarto creciente como en cuarto menguante, se asemeja a unos cuernos. La luna de enero, además, es la más clara del año. El yerno nos explica que si los
cuernos dieran luz (si ses banyes fessen llum), los de su
suegro despedirían tanta que no necesitaría ningún tipo
de iluminación, puesto que su mujer, la suegra del narrador, ha engañado en incontables ocasiones a su marido.
La lluna, tant en quart creixent com en quart minvant, sembla unes banyes; i la lluna de gener és la més clara de l’any.
El gendre ens explica que les banyes del seu sogre podrien
fer tanta llum que no s’hauria de menester cap quinqué
–llum que ja no s’empra–, en al·lusions a la seva sogra.
Marido no estéis celoso
237
DESEO DEL ACTO SEXUAL
DESIG DE L’ACTE SEXUAL
Desear es el acto de querer intensamente. Tendencia fuerte de la voluntad (hacia una cosa que se quiere poseer
o un acto que se quiere cumplir). Un mal desig (deseo malo)
es una tendencia fuerte de la voluntad o una cosa pecaminosa. Un desig carnal (deseo carnal) es la tendencia a
satisfacer el instinto sexual. Incluso se suele relacionar
con el apetito exacerbado de comer o de obtener una
cosa determinada que suelen sufrir las mujeres embarazadas. También se nombra así la mancha u otra señal
que aparece en algunas criaturas cuando nacen, y que
vulgarmente se atribuye a que la madre no pudo satisfacer uno de sus antojos durante el embarazo. Dicen que
el deseo o mancha tiene la forma de la fruta o de cual-
quier otra cosa que la madre deseó y no pudo satisfacer.
También se dice que dicha mancha aparece en el niño en
el lugar del cuerpo que primero se tocó la madre tras haber
sentido el deseo, y de ahí la costumbre de que la mujer
se toque la nalga al tener un deseo que no puede satisfacer, ya que así la mancha no estará en un lugar visible.
Desitjar és l’acte de voler intensament. Tendència forta de
la voluntat (vers una cosa que es vol posseir o un acte que
es vol acomplir). «Un mal desig» és una tendència forta de
la voluntat o una cosa pecaminosa. «Un desig carnal» és
la tendència a satisfer l’instint sexual. Fins i tot se sol relacionar amb un apetit exacerbat de menjar o d’obtenir una cosa
determinada, que solen patir les dones prenyades. També
s’anomena així la taca o altre senyal amb què apareixen
marcades algunes criatures quan neixen, i que vulgarment
s’atribueix a no haver satisfet la mare un del seus desitjos
durant l’embaràs. Diuen que el desig o taca té la forma
de la fruita o altra cosa de què la mare es volia assaciar i no
pogué. També diuen que la taca surt a la mateixa part del
cos que primer es toca la mare després d’haver tingut el desig, i per això hi ha el costum de tocar-se l’anca la dona prenyada en tenir un desig que no pot satisfer.
A la mujer se le remarca el dominio del instinto, del sentimiento, del inconsciente. Le son asignadas tareas y roles
relativos a la función reproductora, recluida en el ámbito de
la casa y la familia, y es juzgada según una moral represiva, a partir de los estereotipos de género. Los valores pretendidamente «femeninos» son: la debilidad –el «sexo débil»–,
A la dona, se li remarca el domini de l’instint, del sentiment, de l’inconscient; li són assignades tasques i rols relatius a la funció reproductora, reclosa en l’àmbit de la casa
i la família, i és jutjada segons una moral repressiva, a partir dels estereotips de gènere. Els valors pretesament «femenins» són: la feblesa –el «sexe dèbil»–, la submissió i el domini dels sentiments, per damunt de la intel·ligència.
no se tiene que cubrir la cabeza, ya que es la imagen y el
reflejo de la gloria de Dios; pero la mujer es reflejo de la
gloria del hombre. No es el hombre el que proviene de la
mujer, sino la mujer del hombre. De hecho, el hombre no fue
creado para la mujer, sino la mujer para el hombre.
la sumisión y el dominio de los sentimientos, por encima de
la inteligencia.
Según una vieja misoginia transmitida hasta hoy, existe la
creencia de la inferioridad de la mujer en relación con el
hombre, una inferioridad esencial que se manifiesta con
comportamientos viciosos, la indiscreción o incapacidad
para guardar un secreto o la imposibilidad de contener el
deseo sexual. A la mujer, pues, valorada como inferior al
hombre, la sitúan por debajo de éste. La mujer se ocupa de
la casa, pero es el hombre el jefe. Según la Biblia, el hombre
fue hecho a imagen y semejanza de Dios, y la mujer, a semejanza del hombre. En el Génesis, la mujer sale de una costilla de Adán –«No es bueno que el hombre esté solo»–, derivación androcéntrica del mito del andrógino primordial
–Adán y Eva hechos espalda con espalda, o Adán del lado
derecho y Eva del izquierdo– escindido por Dios en dos seres:
varón y hembra, hecho que comporta la escisión en dos
principios: el activo, que corresponde al hombre, y el pasivo, a la mujer. Según el Génesis, pues, Eva fue la primera
mujer y la causa del pecado original, ya que fue la que tentó a Adán. María, en cambio, en tanto que Madre de Dios
y nueva Eva –Ave, la anti-Eva–, se convierte, a partir de la
predicación cristiana, en modelo femenino de virgen y madre
al mismo tiempo. San Pablo remarca este aspecto de sumisión y obediencia de la mujer: «Que las mujeres callen en
la asamblea», y que lleven la cabeza cubierta. El hombre
El refranero popular es extremadamente rico en referencias a las mujeres, además de contener una fuerte acritud. Tres coses fan perdre l’home: el joc, el vi i les dones (Tres
cosas hacen perder al hombre: el juego, el vino y las mujeres); Les dones són el diable (Las mujeres son el diablo); Dona
i lluna, cada punt muda (Mujer y luna, cada momento cambian); La dona és l’esca del pecat (La mujer es la yesca del
pecado). Son muchos los siglos en los que la cultura dominante nos ha hecho pensar que la mujer era un ser inferior
al hombre. Por culpa de la mujer nuestros padres fueron
expulsados del paraíso y por ella se enemistan los hombres
inteligentes. Son demasiados argumentos para poner un
poco de juicio en el costumario tradicional, terriblemente
misógino y contrario a cualquier intento de considerar la inteligencia y el buen juicio femenino.
El sexo no sólo indica la dualidad del ser, sino su bipolaridad y tensión interna. La unión sexual simboliza y realiza la
búsqueda de la unidad, el apaciguamiento de la tensión,
la realización plena del ser. Según connotaciones elementales, también se clasifican dualísticamente en géneros rela-
El refranyer sobre les dones és extensíssim i d’una forta
agror. «Tres coses fan perdre l’home: el joc, el vi i les
dones»; «Les dones són el diable»; «Dona i lluna, cada
punt muda»; «La dona és l’esca del pecat». Són molts de
segles que la cultura dominant ens ha fet pensar que la
dona era un ésser inferior a l’home. Per mor d’ella els nostres pares foren expulsats del paradís; fa barallar els
homes intel·ligents. Són massa arguments per posar una
mica de seny en el costumari tradicional, terriblement
misogin i contrari a qualsevol intent de considerar la
intel·ligència i el seny femení.
Segons una vella misogínia transmesa fins avui, pesa la
creença que la dona és inferior en relació amb l’home,
una inferioritat essencial que deriva en comportaments
viciosos, la indiscreció o incapacitat de guardar un secret,
tant com de guardar la continència sexual. La dona,
doncs, valorada com inferior a l’home, és situada per dessota d’ell. La dona «fa la casa», però l’home n’és el cap.
Segons la Bíblia, l’home és fet a imatge i semblança de
Déu, i la dona, a semblança de l’home. En el Gènesi, la
dona és feta d’una costella d’Adam –«No és bo que l’home estigui sol»–, derivació androcèntrica del mite de l’androgin primordial –Adam i Eva fets esquena amb esquena,
o Adam, del costat dret i Eva, de l’esquerre- escindit per
Déu en dos éssers: mascle i femella. Aquest fet comporta
l’escissió de dos principis: l’actiu –que passa a correspondre a l’home- i el passiu a la dona–. Segons el Gènesi,
doncs, Eva fou la primera dona, i causa del pecat original,
temptadora d’Adam. Maria, en canvi, en tant que Mare
de Déu i nova Eva –«Ave», l’anti «Eva»–, esdevé, a partir de
la predicació cristiana, model femení de verge i mare
alhora. Sant Pau rebla aquest aspecte de submissió i obediència de la dona: «Que les dones callin a l’assemblea», i
que duguin el cap cobert; l’home no s’ha de cobrir el cap,
ja que és imatge i reflex de la glòria de Déu; però la dona
és reflex de la glòria de l’home. No és l’home que prové de
la dona, sinó la dona, de l’home. De fet, l’home no fou
creat per a la dona, sinó la dona per a l’home.
El sexe no sols indica la dualitat de l’ésser, sinó la seva
bipolaritat i tensió interna. La unió sexual simbolitza i realitza la recerca de la unitat, l’apaivagament de la tensió, la
realització plena de l’ésser. Segons connotacions elementals, també es classifiquen dualísticament en gèneres relatius als dos sexes, masculí i femení: allò agut, fort, és masculí; allò rodó, foradat, feble, és femení. I fins i tot se’ls atorga un simbolisme: conscient i inconscient, raó i sentiment,
Cel i Terra, Sol i Lluna, foc i aigua, acció i passió...
Des que el cristianisme va sobrevalorar la virginitat, tot
allò referent al sexe pren connotacions més carnals que no
espirituals, d’impur enfront de pur, de pecat «de pensament, paraula o d’obra» –contra el sisè manament de la
llei de Déu–, o de vici, enfront de virtut.
240
241
Mallorca Eròtica
Mallorca Eròtica
lar tradicional, los hombres dicen que prefieren ir al infierno; y las célebres discusiones teológicas sobre el sexo de
los ángeles... Hay muchas expresiones toleradas o bien
consideradas socialmente si son dichas por boca de
hombres, como una afirmación que «hace hombre»,
como si todo aquello relativo al sexo fuera afán o manía
de hombre, y la mujer se tuviera que limitar a un rol
pasivo y abnegado, y cualquier expresión o iniciativa
sexual por parte de ella fuera tenida como sospechosa de vicio.
tivos a los dos sexos, masculino y femenino: aquello agudo, fuerte, es masculino; aquello redondo, agujereado, débil, es femenino. Incluso se les otorga un simbolismo: consciente e inconsciente, razón y sentimiento, Cielo y Tierra, Sol y Luna, fuego y agua, acción y pasión...
Desde que el cristianismo sobrevaloró la virginidad,
todo aquello referente al sexo toma connotaciones carnales antes que espirituales, impuras antes que puras, de
pecado «de pensamiento, palabra o de obra» –contra
el sexto mandamiento de la ley de Dios–, o de vicio, antes
que de virtud.
Todo eso es lo que encontramos en nuestro cancionero: la fuerza masculina, el deseo desenfrenado, el
macho soez, frente a la pasividad, al silencio, la falta
de emociones exteriorizadas de la mujer. Ante el mandamiento eclesiástico de procrear sin deseo pasional,
se reacciona de una manera iracunda, enorme. Resulta que incluso se quería prohibir el único deleite y gozo
que la naturaleza les había regalado. El pueblo es realmente sabio. Y el cancionero es una prueba fehaciente
de ello.
El sexo, el acto sexual, está justificado en relación con
la procreación de la descendencia, o tolerado como
expresión del amor entre hombre y mujer –nunca, sin
embargo, en relaciones de homosexualidad–. De ahí
que mostrar los genitales haya sido considerado como
ensenyar les vergonyes (enseñar las vergüenzas), incluso sin intención de obscenidad. De ahí, también, la excelencia del celibato de los clérigos y el voto de castidad
que prometen las personas religiosas; las expresiones de
amarse com germà i germana (como hermano y hermana) dos personas de un mismo sexo –por el hecho del
tabú sexual del incesto; la creencia de que las almas de
los difuntos no tienen sexo y de que en el Cielo no existen relaciones sexuales– y por eso, en la cultura popu-
d'una manera forassenyada, enorme. Resulta que fins i
tot volien prohibir l’únic delit i goig que la naturalesa els
havia regalat. El poble és, realment, savi. I el cançoner
n’és una prova ben fefaent.
El sexe, l’acte sexual, és justificat amb relació a la
procreació per a la descendència o tolerat com a
expressió de l’amor entre home i dona –mai, tanmateix, en relacions d’homosexualitat–. D’aquí que mostrar els genitals externs hagi estat considerat com
«ensenyar les vergonyes», fins i tot sense intenció d’obscenitat. D’aquí, també, l’excel·lència del celibat dels
clergues i el vot de castedat que fan les persones que
entren en religió; les expressions d’estimar-se «com a
germà i germana» dues persones d’un mateix sexe
–pel fet del tabú sexual de l’incest-; la creença que les
ànimes dels difunts no tenen sexe i que al Cel no existiran relacions sexuals –i per això, en la cultura popular
tradicional, els homes diuen que s’estimen més anar a
l’infern-; i les cèlebres discussions teològiques sobre el
sexe dels àngels... Hi ha moltes expressions tolerades o
ben considerades socialment en boca d’homes, com
aquella que diu «que fa home», com si tot allò relatiu al
sexe fos afany o dèria d’home, i la dona s’hagués de
limitar a un rol passiu i negat, i qualsevol expressió o iniciativa sexual fos tinguda com a sospitosa de vici.
Això és el que trobam al nostre cançoner: la força
masculina, el desig desenfrenat, el mascle groller,
enfront de la passivitat, el silenci, la manca d’emocions
exterioritzades de la dona. Davant el manament eclesiàstic de procrear sense desig passional, es reacciona
242
Mallorca Eròtica
Al·lota, ¿me vols guardar
aquest bou de bona casta?
Poca pastura li basta:
un rodolet com sa mà.
Muchacha, ¿me quieres guardar este buey de buena casta? Le basta
pacer poco: un pequeño campo como la mano.
El hombre confía a la muchacha su sexo, que en esta
ocasión se transforma en un buey que además es
de buena calidad (bona casta), para que se lo guarde. Y le asegura que no tiene necesidad de comer
mucho, tan sólo un espacio pequeño como la mano
(un rodolet com sa mà), que es la única comida y pasto que necesita, es decir, el sexo femenino, que por su
vello se podría asemejar a un campo de siembra.
Ell confia a ella el seu sexe –un bou, i a més a més,
de bona casta- perquè l’hi guardi. I li confessa que
no necessita gaire cosa, gaire menjar: només un rodolet petit, com la mà, el seu únic menjar i pastura –el
sexe femení–.
Deseo del acto sexual 245
Mumare, casar, casar,
que es partits no vénen sempre;
quan s’escudella és calenta,
no la deixeu refredar.
Madre mía, casar, casar, que los partidos no vienen siempre; cuando el potaje
está caliente, no lo dejéis enfriar.
El deseo sexual puede resultar irrefrenable, obsesivo. Antes
no era como ahora. Estaba muy mal visto que una mujer
demostrase apetencia sexual y por ello era tildada de viciosa. Por eso en la canción ella pide casarse porque cuando
el potaje (escudella), que se sirve en un plato hondo y aquí
se refiere al sexo femenino, está caliente no se puede enfriar.
Es decir, el deseo se ha de aprovechar cuando existe, cuando se da. En esta canción también se avisa de que los partidos, los hombre buenos y en edad de casar, no se encuentran fácilmente y por ello se debe aprovechar cuando se
halla uno.
El desig sexual pot resultar irrefrenable, obsessiu. I no és com
ara: abans «estava molt mal vist» que una dona demostràs
ganes de sexe, perquè era titllada de viciosa. Per això en la
cançó ella demana casar-se perquè l’escudella –plat fondo:
sexe femení- quan està calenta no la poden deixar refredar; és a dir: el desig s’ha d’aprofitar quan hi és.
246
Mallorca Eròtica
Jo tenc un puput crestat
tancadet dins una bossa,
que en sentir miular sa moixa
totd’una vol treure es cap.
Yo tengo una abubilla con una gran cresta encerrada en una bolsa, que
cuando oye maullar a la gata enseguida quiere asomar la cabeza.
El sexo masculino es en esta ocasión una abubilla con una
gran cresta (puput crestat). Esta ave permanece encerrada en una bolsa viviendo tranquila, pero el maullido de
la gata –el sexo femenino– le hace asomar la cabeza
por la bolsa, es decir, la llamada de la mujer provoca
que el sexo del hombre se ponga en posición erecta
El sexe masculí és «un puput crestat», és a dir, amb una bona
cresta. Aquest «animaló», tot i que roman tancat dins una
«bossa», en sentir miular una moixa –sexe femení–, totd’una
en surt i treu el cap.
248
Mallorca Eròtica
Al·lota, ¿vols que t’ho faça
a damunt un cirerer?
Jo tenc sa perdiu d’acer
i es coions de carabassa.
Muchacha, ¿quieres que te lo haga subidos a un cerezo? Yo tengo la perdiz
de acero y los cojones de calabaza.
Volvemos a encontrar los árboles frutales, cerezo (cirerer) en este caso, como excusa para entregarse al acto
sexual (vols que t’ho faça?). A continuación le hace una
descripción de sus genitales. Asegura que su miembro,
perdiz (perdiu) en esta ocasión, es tan fuerte y macizo
como el acero. Y sus testículos (coions) andan ligeros en
un vaivén como de calabazas.
Tornam a trobar els arbres fruiters –cirerer– com a excusa
per fer l’acte sexual –«vols que t’ho faça?»–. I li diu que té
un sexe –perdiu– fort i massís com l’acer, i els testicles de
carabassa, lleugers pel vaivé.
Deseo del acto sexual 249
Un homo que no té dona
sempre el veuràs mal sofrit,
perquè quan ve mitjanit
s’aucellet no vol fer nona.
Uno hombre que no tiene mujer siempre estará enfurruñado, porque
cuando llega la medianoche el pajarillo no quiere dormir.
El hombre necesita una mujer y no sólo para que le
haga compañía. Esta glosa asegura que un hombre
soltero siempre estará enfadado porque cuando llega la noche el pajarillo (aucellet) –sexo masculino– no
se quiere dormir, no está tranquilo, pues como un niño
necesita explayarse.
L’home necessita una dona, i no només perquè li faci
companyia. Quan arriba el vespre, està mal sofrit perquè «s’aucellet» –sexe masculí–, no pot dormir, «no
vol fer nona», com un nin malcriat que necessita
esplaiar-se.
Deseo del acto sexual 253
Sa fia d’en Campins diu:
–Mon pare, me vui casar;
ja tenc lloc per amagar
un pam i mig de perdiu.
La hija de Campins dice: –Padre mío, me quiero casar; ya tengo lugar para esconder
un palmo y medio de perdiz.
Es la mujer la que pide aquí a su padre para casarse y le da una
buena razón, una razón que para ella es irrefutable: ya está preparada, ya es una mujer hecha y derecha, ya que en su sexo
cabe un miembro masculino (perdiu) de un palmo y medio
de longitud. Una exageración más del cancionero, pues no es
éste un tamaño habitual entre los hombres.
És ella la que demana al seu pare per casar-se, i li dóna una bona
raó, irrefutable: ja està preparada, ja és una dona feta, ja pot
arrecerar dins ella un pam i mig de perdiu –un pam i mig de sexe
masculí–.
254
Mallorca Eròtica
Deixa’m posar sa mà endins,
al·lota, que no hi ha espines;
tu tens unes mamarrines
que pareixen dos poncins.
Déjame poner la mano adentro, muchacha, que no hay espinas; tu tienes unas
tetitas que parecen dos flores.
El hombre le pide a la mujer que le deje tocar sus senos, porque no tienen espinas. El diminutivo afectivo demuestra el
interés del hombre por tocar esta parte del cuerpo femenino. Define sus senos como tetitas (mamarrines) y dice que
le parecen poncins, que es una flor antes de abrirse. Ésta
es una de las pocas canciones en las que el hombre demuestra una cierta ternura hacia la mujer.
Ell demana a ella que li deixi tocar les mames, perquè no
tenen espines –no tenen ossos--; el diminutiu afectiu demostra l’interès: «mamerrines», i semblen dos «poncins». Un poncell és una flor abans d’obrir-se.
Deseo del acto sexual 255
Sa poma d’aquesta al·lota
ha de mester beneir
amb so pardal d’un fadrí
que tengui bona cabota.
La manzana de esta muchacha necesita ser bendecida con el pardal
de un soltero que tenga una buena cabeza.
Bendecir es tirar o esparcir agua bendita sobre alguna cosa. Aquí el hombre dice que la manzana –el
sexo femenino– de la chica necesita ser bendecida, pero no con los instrumentos habituales, sino con
un miembro sexual masculino que tenga una característica importante: una gran cabeza (que tengui
bona cabota), es decir, que tenga un gran glande.
Beneir és tirar o escampar aigua. Ell diu que la poma
–sexe– de l’al·lota s’ha de beneir, però no amb un
solpasser, sinó amb un pardal –sexe masculí- que tengui una bona cabota, un bon mànec.
256
Mallorca Eròtica
L’amo de Son Rancapins
me’n contà una de bona:
que no me fiàs de cap dona
fins que li tengués dedins.
El amo de Son Rancapins me contó una buena: que no me
fiara de ninguna mujer hasta que no se la tuviera dentro.
Ya hemos comentado la desconfianza tradicional que el hombre ha mantenido siempre
hacia la mujer. En esta canción, sin embargo, se va un paso más allá. No valen las palabras, ni las promesas, ni el amor. Aquí se asegura que un hombre sólo se puede fiar de una
mujer una vez la ha penetrado con su sexo
(fins que li tengués dedins). Nunca antes. Pero
el narrador no se atreve a poner esta aseveración en boca propia, sino que dice que se
lo contó el amo de Son Rancapins, un personaje que no conocemos.
Ja hem comentat la malfiança tradicional que
l’home ha tingut envers la dona. En aquesta
cançó, però, es fa una passa més. No valen les
paraules, ni les promeses, ni l’amor, no: només
et pots fiar d’una dona quan ja li tens el sexe
dedins. Abans mai.
A sa vorera de mar
hi ha moltes pedres planes;
una dona sense mames
a mi no em fa enravanar.
En la orilla del mar hay muchas piedras planas; una mujer
sin tetas a mí no me la levanta.
El hombre que acaricia, besa y chupa los senos
de la mujer vuelve al estado más primigenio
de su infancia. Tradicionalmente siempre se
ha considerado muy positivo que una mujer
tenga unos senos de tamaño considerable,
porque quería decir que guardaba alimento
suficiente para poder dar a sus hijos. En esta
canción el protagonista asegura que las mujeres que no tienen los pechos grandes (sense
mames) no le provocan ninguna excitación
sexual (a mi no em fa enravenar). Además,
compara a las mujeres que no tienen pechos
con las piedras planas que se encuentran a
orillas del mar (a sa vorera de mar hi ha moltes pedres planes).
L’home que acaricia, besa i xucla les mames
retorna a l’estat més primigeni de la seva infantesa. Tradicionalment sempre s’ha considerat
molt positiu que una dona tengui unes mames
grosses, perquè volia dir que congriava aliment
suficient per poder donar. I ell, a més a més, diu
que si no les té grosses ni tan sols pot «enravanar» –posar el sexe en estat d’erecció–.
Deseo del acto sexual 259
Saps què va dir el Bon Jesús
quan mos va posar s’aucell?
Da-li carn de foradell
fins que digui «no en vui pus».
¿Sabes lo que dijo Jesús cuando nos dio el pájaro? Dale carne de
agujero hasta que diga «no quiero más».
Jesús nos dio el cuerpo –y el alma, aunque no salga
nunca en el cancionero– y nos dio el sexo (s’aucell).
Según el cancionero, Jesús, cuando dio al hombre
su miembro viril, aseguró que lo tenía que alimentar con la carne del sexo femenino (foradell) y, además, debía comer de él hasta quedar saciado.
Jesús ens va donar el cos –i l’ànima, encara que
no surti mai al cançoner–, i ens hi va col·locar «s’aucell» –el sexe–. Segons el cançoner, els homes han
d’alimentar aquest ocell amb carn situada dins un
forat –sexe femení– i, a més a més, fins que estigui
ben assaciat.
260
Mallorca Eròtica
Tu tens una aufabeguera
i jo la te vui regar.
Dins es teu hort vui entrar
per davant, no per darrera.
Tú tienes una planta de albahaca y yo te la quiero regar. En tu huerto yo quiero
entrar por delante, no por detrás.
El huerto es el sexo femenino. Un huerto está siempre húmedo y allí se suele sembrar hortaliza. El protagonista de esta
canción quiere regar la albahaca –sexo femenino– de
la mujer para que crezca sana y ufana. El muchacho quiere entrar en el huerto (Dins es teu hort vui entrar), pero deja
claro por donde lo quiere hacer: por delante, no por detrás
(per davant, no per darrera).
El tema és l’hort –sexe femení–. Un hort sol estar sempre
humit i s’hi sol sembrar hortalissa. Ell li vol regar l’«aufabeguera» perquè vagi esponerosa, i vol fer-li per davant, no
per darrera.
Deseo del acto sexual 261
ENGLISH TRANSLATIONS
INTRODUCTION
Maria Antònia Munar
President of the Parliament of the Balearic Islands
Books are like arms that shoot their bullets to the centre of the spirit and the soul and thus appeal directly to intelligence. In the face
of the instantaneous affective communion television offers, reading catpults us into the dimension of reflection; thus, books are
faithful companions that make us better people, provide us with the
words we need to defend ourselves, understand the world, express
our feelings, formulate our questions, fine-tune our certainties, engage in a dialogue with knowledge and face ourselves, life’s enigmas
and the complex nature of humanity. Just as oysters enclose pearls,
books enclose one of the most valuable, magical treasures there is:
the key to the human condition: what we were, what we are and
what we surely will be.
All this and more can be found in Mallorca eròtica, a volume in
which our land’s most profound tradition, the voices which our ancestors, the men and women who used their lives to forge the Majorca with which we are all familiar, raised in song and tale, blending
an intimate harmony with the most absolute modernity, the reality
of a lively and dynamic, twentieth-century Majorca in the vanguard
of Europe that nevertheless refuses to shed its past and its cultural
and collective identity. Because, as Joan Alcover wrote at turn of the
past century, the deeper the roots put down, the thicker the tree trunk
grows.
This book is an extraordinary tool that helps all Majorcans secure their roots just a little more firmly in a past that survived intact
for centuries and that we now have the obligation to protect to
prevent from disappearing, because a country without a past is a
country without a history, a lifeless country, an empty soul. One must
know something well to love it and knowing our roots is to love
them, which is exactly the goal of this volume: to place a fundamental
part of our oral history within reach of the public so that all of the
people who live in Majorca without exception can love it. Only then
- and returning to Alcover’s poem as an anthem – will the tree’s branches grow leafy and strong.
I also wish to highlight the magnificent drawings painter Joan Bennàssar from Pollença has created to accompany these verses. Bennàssar is one of our greatest artists, with deep roots in the above tra-
264
Mallorca Eròtica
dition enclosed in our millenarian culture; he is a painter of beauty,
one of the most outstanding members of the cadre of this land’s greatest artists, a creator whose work can be defined as completely Mediterranean, because both he as well as his paintings are children of
this ancient sea, this portion of earth surrounded by sea called Majorca we love so dearly.
Nobody could have captured the essence of these verses better than
he. Joan Bennàssar has studied them, assimilated them and created an imaginary world fruit of his experiences in art and life, of
the knowledge that has been filtered through his memories to fashion drawings full of sensitivity, love and beauty, which have the
enormous virtue of drawing out even more meaning from these songs.
I also wish to congratulate everyone who has collaborated on
this ambitious project, which has the added value of endowing a level
of quality to our cultural creation and help us export it abroad, because I am convinced that this book will arouse the interest of readers
here in Majorca, our visitors and anyone at all, no matter where,
who takes an interest in a complete, rich and vital culture such as
ours. Because this book speaks of the dawn of a society that may
seem distant to some, yet it does so in a universal language that
speaks to mankind and contributes keys to help us better grasp what
it means to be human. This is what I am attempting to convey when
I assert this is a universal book for having achieved the miracle of
speaking of the world on the basis of such unique erotic verses circumscribed to a specific territory.
We have a magnificent book in our hands. Take advantage of it,
enjoy it, love it. Imagining a world without books is like imagining
a world of inhabitants whose spirits are blind. Books are our magic
eyes; they provide the wisdom and information we need to journey through life’s thorny and unequal ways. Furthermore, they are
our finest allies in our struggle against intolerance and the growing
stultification of our society.
Mallorca érotica is a book to browse through and study at length.
Let the magic of the glance and reading bring you the most profound
essence of we are and what we hope to be.
WHEN LOVE IS A FIESTA
Maria de la Pau Janer
We human beings need to fashion representations of reality for
ourselves. Everything around us takes shape in our thoughts, articulated in words and images, the two most important elements of
human communication. Each word, each image has its own code,
a sign that enables it to articulate a compelling, thrilling discourse.
Words are potent and powerful: they serve to persuade, convince
and stimulate; they have been weapons of seduction, power, proximity and distance. They invite or reject, insinuate or clarify. Images offer us fragments of the world.
Words can be striking or suggestive. I would never dare to say that
a picture is worth a thousand words; nor would I say that one
word has the impact of a thousand pictures. And not all words
and not all pictures are alike. Yet, there is no absurd competition between them, no contest when it comes to communication between
people. Each via of communication - oral and visual - follows its own
suggestive path. The two complement and differ from each other
at the same time. Images can bring to mind many words we may
never be capable of voicing. Other times, words bring forth specific,
fleeting, illustrative images. Both have the capacity to stimulate
our imagination, pose enigmas and provide answers.
Sex plays a leading role in our lives. For centuries, our forefathers often experienced it as if it were a hushed, barely mentioned
secret. The adventure of sharing sweat and shared moans between
the sheets, in a grassy meadow or wrapped in a thalamus of silk turned into something that had to be kept quiet and things that are kept
quiet always end up leading to the most suggestive words; secret stories usually lead to the most beautiful images. Sex was a taboo
subject for years. Those in power attempted to impose a morality
that spoke of sex linked to procreation. Sex’s playful side, its capacity to cleanse life, the body and mind was voluntarily overlooked.
Sexuality as a source of liberating joy that saves us from misery, greyness and routine repetition. Sex as a fiesta of bodies that are explained and speak to us through a plural, multiform language.
Fortunately, human beings are encouragingly complex. While
the official view of sex imposed silence and lifeless images, people
went their own, very different ways when loving. We like to talk
about sex; it is a way of reinventing it, a way that allows us to stake on the game. Words are adventures that invite the creation of images. That is their wonder: the metaphors for sex language enables us
to fashion are capable of melding words and images. We construct
metaphors with words that help us see things more clearly. How
many times has talking about sex helped advance the possibility of
enjoying its pleasures? People base images on the prohibited. In
traditional folktales, the sex organs – male and female – were springboards to a series of astonishing metaphors, captivating in the wealth
of language they reflect. These images demonstrate the language’s
vitality, yet also the human desires for sex. We are sexual creatures, made to enjoy ourselves without fearing our bodies. Sexuality is
a whole universe to be discovered and understood. A universe of
intertwining bodies, avid mouths, embraced arms and legs, clasped waists, couplings and encounters.
The Majorcan folksongs that speak of the jewel of sex are an extraordinary treasure trove of cultural heritage, while also being the
other side of the coin: they represent our version of sex when it is not
muddied by bans or the fear of happiness. In encounters at cafés
or on squares, at suppers that would bring together groups of
villagers, during fiestas and the parentheses of respite from work,
these songs were passed around sotto voce, like a beautiful secret
spreading from voice to voice and look to look and in sudden bursts
of laughter. Words’ contagiousness makes images possible, because they frame thought in powerful shapes. Is there any better contagion than the one found in these verses? Is there any more beautiful epidemic than proclaiming desire, the will to love?
Words create images in the mind. Painter Joan Bennàssar offers us
his particular brand of erotic imagery in this splendid book. The illustrations based on a selection of Majorca's traditional folksongs impose
the power and sensuality of human bodies, categorical bodies
sketched in bold lines that reaffirm skin’s sensuality. Images accompanying words and words linked to the artist’s images, together forming a suggestive body of verse and painting. Magnificent. Bennàssar’s colours are also an explosion of sensuality in a fiesta of intertwining bodies.
The erotic Majorca, an entire universe to discover. The veiled
eroticism of a glance, the sweat-covered brow, the bare arms, the
thighs during a dance. The overwhelming eroticism of the Mediterranean and its people, accustomed from Antiquity to concealing
desire behind metaphor. Subjected to the punishment of half words
that they deftly transformed with a profound wisdom into symbols,
sayings, comparisons and wordplay that showcase the wealth of a
language and the intensity of desire. Funambulists of splendorous
sex, acrobats of the word, these men and women turned each act
of love into a synonym of fiesta.
267
EXACTITUDE IS NEVER TRUTH
Joan Bennàssar
Little given to sorting out my feelings literarily and even less to
theorising about art, I have been asked for certain impressions, a
positioning, what I felt artistically and sentimentally when illustrating this treatise of love, desire and sex: Majorca’s traditional folksongs.
The history of humankind has always been closely linked to sexuality. Sex has been a part of human life ever since we were given the
gift of thinking beyond our own bodies. Eroticism has grasped the
value, desires and power of a universe not easily injected with reason. The world of images and sex is not alien today in our times of
doubtful values and polluted vision. I, who have combined art and
life and made painting (the media I feel best suited to conveying
my thoughts and desires) my vehicle for expression, will attempt
to make this a fortuitous adventure of curiosity.
The reader, the viewer will be a better judge of these images than
I, because he has the distance I do not have, nor have sought for two
reasons. The first has to do with the fact that I am part of a generation of Majorcans who found freedom and sex in the bodies of
youngsters from other countries who let themselves be caressed –
palpitated – in the sunshine by the waters of our beaches; they
revealed the stars in the night time sky to us. The other reason is that
I increasingly feel pictorial work to be close to amatory practices:
giving, receiving, watching, discovering. Possessive at times, humble
at others, always alive and new. From its most spiritual or carnal and
erotic side, love is a fundamental issue in the quest for truth and
beauty that we endeavour to infuse human life with.
Jean Leymarie said that one day while he preparing a lecture on
art and sexuality, he went to see Picasso and asked, "What should
I say?" Picasso responded without missing a beat: "Art and sex
are the same." Matisse also spoke of love as the origin of all creation.
The over one hundred drawings here illustrate the beauty and eroticism of the human body, an essential referent in art history and
an object capable of arousing passions, and furnish images for this
anthology of popular poetry, which is actually a hymn to life.
Because of its overwhelming impact on group behaviour, the sex
268
Mallorca Eròtica
drive was turned into taboo, sin and misery by Majorca’s religious
and upper social classes. Yet a people who made songs out of
taboos and laughter out of passion is special, which is exactly how
I view the erotic songs of the Majorcan countryside writer Gabriel
Janer Manila compiled more than 30 years ago. A parallel morality,
a hidden way of thinking manifested in the interstices the ruling
powers allowed them.
Matriarchal, less misogynistic than these songs reflect, this book
and these drawings serve to bring the society it portrays – ancient,
the essence of rural Majorca, the deep roots in the tree of today’s
Majorcans, of contemporary feeling – closer, so they will not merely
be songs from the past.
If we make an exception for the black hole of the period after
the Spanish Civil War, sexuality in the Mediterranean is more
detached and cheerful; from the harvest dance they went to the haystack. Devoid of religious or ideological prejudices, these popular
songs are hymns of man’s desire for woman and woman’s for man,
either way. A different approach to sexuality would have seemed
gratuitous to me in this case.
Eroticism has always been a part of my work. The most loving and
erotic aspects of my painting have to do with the efforts of two bodies
seeking to complement each other. I hope you will find this passion in these drawings. Art is a compendium of real life and life is
desire. Allowing myself to be guided by desire and madness, distancing myself from the mental lucubration and artistic research that
might keep me apart from lovers of painting and the general public
is another aspect of my efforts. My goal was merely to bring it closer to a broader public and reach out beyond the receptacles of galleries and curators.
These are times in which positions must be staked out. One
needs to take stock of feelings carefully and fairly, which is what I
propose. My only aspiration has been to turn the human body
into a referent of creativity and knowledge and show sex free from
morbid thoughts, shame and other taboos.
Here is the result, which I present to all in the conviction that no
rules exist outside individuals and that exactitude is never truth.
keep the subconscious mind content; nevertheless,
women’s genitalia are viewed as vast, which symbolises domination:
Ropit, magre i petit,
que amb quatre plometxes
que dus vermeitxes
ja dius que estàs ric
Mèrlera, continflèlrela,
continfló:
sempre ‘vies dit que sí
i ara dius que no.
THE BIRD
The image of flight has always represented release
from the physical restrictions of life on land and the
soul’s ascent towards the gods, mediators in the relationships between heaven and earth; birds share this
symbolic meaning. This role as messengers for higher
powers, for good or evil, can also be assumed by
birds. A light-coloured bird and another darker bird
in the branches of the tree of life represent reality’s
dual nature: darkness and light, life and death. Birds
can be symbols for heaven, fire, purity and the soul,
because they presuppose liberation from earthly
purity.
Having wings and flying up to heaven are metaphors that express the transcendence of the human
condition and spiritualisation. Releasing caged birds
on Midsummer’s Night Eve (June 23) brings good
luck because it sends out the messenger of love; girls
used to free them in the belief they would set off in
search of a young man to smooth the way for courtship.
Birds (aucell in Catalan) are the quintessential
image of the phallus in our islands. Different bird
names are scattered throughout our traditional folksongs and references to the male sex organ are many
and varied: es pardal (sparrow), es gorrionet (little
tree sparrow), es buscaret (blackcap), es xoric (kestral), sa tita (hen), es mussol (owl), es canari
(canary), es puput (hoopoe), es gall (rooster), es
gorrió (tree sparrow), sa perdiu (partridge), sa perdiueta (little partridge), s’indiot (turkey), es verderol
(yellowhammer), s’aucell (bird), s’aucellet (birdie),
sa cadernera (goldfinch) and others. None of these
names has pejorative connotations, while the use of
the diminutive expresses the esteem and tenderness
felt for the referent, regardless of whether the ending
is masculine or feminine in Catalan.
Birds are shy; they are covered with plumage and
hide their heads in their feathers, almost impossible
to see in cold weather. Birds sing when they are
happy, when they want to play and when they go
from flower to flower. And sex is like a bird in flight,
a hope on the human horizon, a breath of life and
impassioned ecstasy, certification of being alive.
Birds can also be gentle and tender, which is why
they need to be played with and caressed until they
develop all the potential they contain within. They
respond to birdcalls, mating calls, the gesture that
implies a push. And despite their apparent freedom
and supposedly free flight, they need company, a
flock and a mate and live pending this possible, yearned-for landing. Majorcan folksongs abound in references to birds, because ever since human beings
have glimpsed what lies beyond their horizons, they
have also wished to combine these two aspects,
which in fact comprise humanity: body and soul.
The birds in our folksongs are small and humble,
like the ones people watched soar over the countryside in their comings and goings. This explains the
tendency, the small size notwithstanding, towards
exaggeration and desired transformation –if only to
Robin, small and thin, who claims to be fair just for the four feathers he
has // Blackbird, continflèlrela, continfló. You always used to say yes
and now you say no.
A robin (ropit) –the penis– is small and thin (magre
i petit), two contemptuous words, yet it believes it is
beautiful (estàs ric), when in fact it is hideous. In
contrast, the blackbird (mèl·lera)1 –female genitalia–
is large and black and dominates other birds. The
decision lies in her hands, because she has the power
to seduce or reject the male. The blackbird in this
glosa is described with nonsense words (continflèlrela, continfló) because her ever-changing and supposedly arbitrary decisions makes one lose one’s
head and sight of common sense and due measure in
all things.
Glosadors (oral improvisers in the Balearics) also
have a rich repertoire that confirms man’s (and
women’s) latent desire for a large member as a sign
of power, domination and rising above earthly paltriness:
Vida trista, vida trista
vida trista ja ho he dit:
voldria tenir un xoric
per combatre aquesta nit
tres pics més llarg que sa vista.
Contesta jo vull donar
allà on me preguntau:
voldria tenir un trau
per assaciar aquest brau
tres pics més gros que la mar.
Sad life, sad life, sad life, I’ve already said: I wish I had a kestrel to combat this night, three times longer than any I have seen. // I want to answer
what you ask me: I wish I had a gash to calm this fierce bull three times
bigger than the sea.
Here is an example of the gross exaggeration mentioned previously, although the first stanza is tragic and
dramatic. The singer repeats "sad life" (vida trista)
three times, since he knows his dreams will never
come true. He uses the magic number three to indicate the impossible size of the member he wishes he
had. And she, as a result, also wishes her vagina were
three times greater than the sea (tres pics més gros que
la mar).
Birds are used as metaphorical references for both
sexes, with all the corresponding connotations.
Nature itself offered our ancestors a veritable atlas
of symbols with which to face their taboos, fears
and worries, as well as the things they yearned for
or rejected. Birds fit the attributes of both sexes,
which is why our folksongs are so rich and generous
in this aspect, since sex has sullied or sorted out
human relationships ever since consciousness has
existed and even long before that.
Na Francisca és una al·lota
que és bona per fer un ramell,
però me té un aucell
que li pica sa carxofa.
Francisca is a girl that serves as a branch, because she has a bird that
pecks on her artichoke.
Artichokes (carxofa) are one of the images used to
designate female genitalia. They are leafy when ripe
and offer themselves up entirely to a bird’s pecking
(the male member), which reaches to the hilt.
Francisca is one of the most popular girl’s names in
Majorcan anthroponomy. "She..serves as a branch"
(és bona per fer un ramell), says the song, which
means she is a kind, generous and trusting girl who
wants to give her all and here that also includes sex;
this is a nice girl who is offering to have sex.
En arribar ja m’hi pos
cama a cama, damunt ella,
una mà a cada mamella
i es bergant dins es seu cos.
I put my two legs on top of her, one hand on each tit and the rascal in her
body when I come.
A bergant or bergantell2 in Majorca refers to a
strong young rascal. And by synecdochal extension,
here it is a male member, rebellious as a lad blinded
by all his power, which enters the also synecdochal
body of the female.
Jo em pensava que en tombar
ja no s’aixecaria pus;
això és com el Bon Jesús,
que torna a ressuscitar.
I thought that once it had fallen it would not rise again; this is like Jesus,
who was resurrected.
This glosa is an irreverent comparison between
Jesus’ resurrection and a phallus’. The song’s protagonist thought that once his penis had "fallen" (tombat), it would not get erect again, but he was mistaken, which is when he compares it to Jesus’ resurrection. In Majorca, the adjective good (Bon) is
attached to Jesus to form an anthroponym that helps
make him feel closer and more familiar: Bonjesús.
Ets sa més guapa i garrida
i molta planta que fas,
emperò no trobaràs
cap penga que et vengui justa,
si no la’t vols fer de fusta
de sa mida que voldràs.
You are the most beautiful, fair and fine-looking, yet you will never find
a member your size if you don’t make a wooden one yourself the size
you want.
As mentioned elsewhere, female genitalia, unlike the
male’s, is always seen in rural Majorcan folksongs as
a terribly large thing, which is nevertheless a way of
expressing robust good health, the "fine-looking
appearance" (molta planta) to which this song
refers. Confronted with this duality, the man has no
other choice but to accept this impossible situation
and thus, tells the woman that if she wants to find a
male member her size, she will have to make one out
of wood: si no la’t vols fer de fusta de sa mida que
voldràs.
Saps què em va dir sa poblera
quan l’hi vaig haver enroscat?
–Re-cap de fotre, estimat!
tu maneges un soldat
que per mi m’ets espanyat
es pany de sa cartutxera.
Do you know what the Poblera told me once I had screwed her? Re-cap de
fotre, dear! You handle a soldier that has broken the lock on the cartridge.
The protagonist of this song comes from Sa Pobla, a
land of strapping men and women known as
Pobleras, who work from sunrise to sunset in the
fields. The women of Sa Pobla are famous for their
initiative, domineering temperament and not beating about the bush, in all senses. In this verse, the
man’s member, as if it were a coil spiralling inside
her, brings forth an exclamation of admiration from
271
the woman, who has been completely captivated by
him: Re-cap de fotre! And she uses two metaphors
in reference to copulating: the male’s member is a
soldier bearing arms and the female’s genitals are a
cartridge holder into which the soldier inserts the
weapon and breaks it (espanyat), because of its considerable size.
Jo me la tirava en terra
enmig de dos borratxons,
i amb so sotrac des coions
li vaig omplir es cul de terra.
I did it to her on the ground between two kales and I filled her backside
with dirt with the lurching of my balls.
Vegetables –peppers, eggplants, cabbages, radishes,
etc.– have always been popular metaphors in
Majorca for male and female genitalia, as well as
intercourse. In this case, two kales (borratxó) impassively watch as the scrotum swing on the dusty
ground and fill the female’s backside with dust while
they copulate. Thus, the terrible, brutal force of the
male’s pushing relegates the female to the background.
Mestre Llorenç Reboster
va caure de s’escalera;
tropessà amb sa coionera
de tan llarga que la té.
Sr. Llorenç Reboster fell don the stairs; so big were his balls that he tripped over them.
Many songs refer to the length and size of sex
organs as a pledge of manhood in a subconscious
yearning; the hyperbolic exaggeration here endows
Mestre Llorenç with testicles (coioneres)5 so long
they reached the ground and tripped him up as he
was going down the stairs.
Maria purissimeta!
Sant Josep escagassat!
Un pardal ben abrinat
que sigui llarg i gruixat
eixampla una poma estreta.
Holy Mary! Sweet St Joseph! A glossy sparrow long and thick hollows out
a tight apple.
Religious references are ever-present in the collective thoughts of a pious people like the Majorcans. St
Mary and St Joseph (accompanied by an eschatological adjective) bear witness that a long and heavy
(llarg i gruixat) male member (pardal), symbol of
the excited male, serves to stretch out a vagina
(poma or apple), although it is tight by nature.
-Mestre, vós qui posau mudes
i amb això vos divertiu,
empeltau-me sa perdiu;
si aferra, en tendré dues.
-De s’arbre que primer esclata
ja me’n dureu dos brotons;
vos empeltaré es coions;
si aferren, en tendreu quatre.
Compañero, you who makes prongs and enjoys yourself doing so, graft a
sparrow on me; if it takes, I’ll have two. // Bring me two buds from the first
tree in bloom; I’ll graft you two; if they take, you’ll have four.
Grafting a tree (empeltar), which is done with
prongs (mudes), injects new life into it. The tree
stands for the male member here, which is why the
protagonist of the first verse requests a graft, so as
to have two. The other singer responds he will graft
testicles (coions) onto him and that if the graft
works, he will have four instead of two.
Mumare té una capçana
272
Mallorca Eròtica
de s’amplària d’un garbell
i mon pare té un aucell
com un batai de campana.
My mother has a bun the size of a sieve and my father a bird like a bell
clapper.
Hyperbolic exaggeration abounds in popular folksongs and even more so when sex is the topic. In this
song, a bun (capçana) is a metaphor for a vagina,
since it is as broad as a sieve (garbell), i.e., round
and immense. And the man’s phallus is a bell clapper (batai). The fact that it is a son –or daughter–
who is speaking of parental genitals infuses the message with more emotion and affection.
Quan te vaig veure venir
per aquell camp de terrossos,
es pardal se’m va fer trossos
per sortir-te a camí.
When I saw you coming through the rough patch of field, my sparrow
exploded to come out to meet you.
The encounter between the pair of lovers narrated
here does not take place in a public place, but rather
in a rough, rustic patch of land (terrossos), supposedly the opposite of what a sexual encounter requires. The man’s member starts to explode (se’m va fer
trossos) when he sees her coming and needily comes
out to meet her.
Sa poma de sa padrina
no li pot pervenir mal,
perquè ha esquinçat es pardal
de cent soldats de marina.
My grandmother’s apple can come to no harm, because it has bent the
sparrows of one hundred sailors.
The family member in question is the grandmother
(padrina) in this song and the singer reminds us that
her "apple" (sa poma) is strong and healthy;
nothing can injure it or do it harm, since it has broken one hundred penises (pardals) from one hundred sailors, furthermore conveying the idea that
these members were virile ones belonging to young
men in their prime.
outside during copulation and won’t let them join in
the party.
Voldria que Déu me das
una corterada d’horta,
una perdiu llarga i forta
com una truja hi té es nas.
I wish God would give me a cuarterada of orchard and a partridge as long
and strong as a sow’s snout.
Country folk hold orchards (horta) in high esteem
for their water, which means wealth in the world of
agriculture. This song’s protagonist beseeches God
to grant him a corterada (a typical island measurement equivalent to roughly 7,000 square metres of
land) to make an orchard. But this is not enough; he
also asks God for a partridge (perdiu) as long and
strong as a sow’s snout as it roots along the ground
in search of food.
Tai de negre, tai de negre
és es punt des barrinar.
Es pardal d’un cristià
dins sa poma no mossega.
Black gash, black gash, is the beginning of fucking. A Christian’s sparrow
never bites inside an apple.
A penis (pardal) is boneless and therefore has no
bite. It is noble and complies with its Christian
duties: it does the work entrusted to it and when it
does, i.e., when it enters the vagina (poma), it does
not bite (dins sa poma no mossega). The description
of the female genitalia in the first line is only included to help the rhyme along.
(1) Mèl·lera is feminine in Catalan.
(2) According to the Dicionari de la Llengua Catalana by the
Institute for Catalan studiens, a bergant is a swindler or a cheat.
A shamelessly bad person.
Per Ciutat me passejava
sense doblers ni jornal
i sa punta des pardal
me servia de fanal,
es vespre, com me colgava.
I used to wander around Palma with no money or job and the tip of my
sparrow served as a nightlight when I went to bed.
The protagonist of this song is a poor young boy
who is lost in the big city. Yet his poverty does not
prevent him from having a generous, rosy member
that lights up like a beacon (i sa punta des pardal /
me servia de fanal). So splendorous and powerful
was it, that at night when he went to bed (com me
colgava), the tip of his penis served as a nightlight,
highlighting the contrast between his ambulatory
situation and enormous member.
Els ous van dir, sense mal:
estam emprenyats tota hora,
perquè aquest tros de pardal
sempre mos deixa fora.
Without malice, the testicles said, "We are cross all the time, because that
big old sparrow always leaves us out."
Testicles (ous) are the ugly part; they are merely a
hanging nuisance, pure and simple representation
during intercourse, since they are ritual companions
that provide support. This is why they raise their
voices here in protest to the penis, since it also has a
soul, to complain that he always leaves them on the
THE FLOWER
As a rule, flowers are a symbol of passivity. A flower’s chalice is like a receptacle of celestial activity,
symbolised by the rain and dew that moisten and
penetrate it. Furthermore, a flower’s growth, thanks
to the nutrients provided by the water and soil,
symbolises its manifestation on the basis on these
passive substances. Flowers are considered models
of the spontaneous development of an art without
artifice that is nonetheless perfect; they are also
emblematic of the life cycle and its ephemeral character. The Greeks believed paradise was paved
with lilies and the Chinese thought that a flower
bloomed in heaven for each woman who lived on
earth. These two ancient beliefs are useful in deciphering the flower’s most symbolic meanings: paradise and female beauty.
Flowers are also the symbols of spring, youth,
beauty, love and even life’s fleeting joys, which fade
too fast. Their colours and hues have different meanings as well, depending on the case: yellow for
lands; red for blood and passion, white for innocence and purity and blue for spirituality and the unattainable. And their fragrance: fine, penetrating, and
intoxicating. Flowers have a language that the
Romantic movement extended: irises for naiveté,
violets for modesty, everlastings for spiritual certainty; white carnations for fidelity, yellow carnations for disdain, red carnations for ardent love,
tulips for a declaration of love, orange blossom for
purity, maidenhair for falseness, pansies for memory
and more. And wilted flowers express a lack of
affection.
Yet among the many meanings of the word flor in
Catalan, what interests us here is when it symbolises
a woman’s genitals. For her to give or offer her flower or for a man to pluck it or accept it represents
the gift of virginity, the act of first love, the deflowering. The Catalan word poncella has several different meanings, including a bud before it opens
(and therefore symbol of virginity) and a damsel or
virgin.
To be in the flower of life is to be at the height of
one’s creative effervescence; more simply put, to be
blooming refers to the moment of greatest perfection or beauty. To go from flower to flower may
allude to a man who goes with many women
without any lasting relationships. And flor can be
used to describe a silly, thickheaded woman: "Don’t
be such a flower!"
The place on the body where a flower is worn signals different messages: a flower facing front means
that a woman is looking for a suitor, to one side,
that one has already been found and on the bust,
that she is looking for a husband. The Catalan lexicon has an extensive repertoire of derivatives from
the word flor, generally diminutives or augmentatives, of which the variation of Catalan spoken in
Majorca boasts a wide variety: florassa, floretxa,
floreua, floriua, florona, florina, floretina, florinoia,
florineua, floretona, floretinoia, florota. The
Catalan expression "to throw out the flower"
means to reject the best part of something. And even
so, one or two flowers are never enough; no one is
ever completely satiated: "One flower does not a
summer make, nor two, a spring".
Early figs (figa flor), which ripen around St.
Peter’s day on June 29, are the first figs of the season. They are the symbol par excellance of a vagina
since they have all the same attributes: fleshy and
soft, with a small sweet drop of moisture. In particular, they are birds’ favourite fruit –birds here being
a popular euphemism for the penis. Popular folksongs say that bird must sample a fig to find out
whether it is any good, as if that would attest to
ripeness and readiness for consumption.
As plants, flowers also have a life cycle: the petals
separate when they bloom and perfume the air.
They deck themselves in their brightest colours to
attract insects for pollination, which is not possible
when they are faded. Our folksongs contain a warning borrowed from nature: flowers are not attractive all their lives, which is why one needs to enjoy
them at the height of their beauty; later they will
wither and no one will pay attention to them any
more.
Massages with rose or violet water or oils serve to
alleviate migraines or the altered vision that results
from making love. Sleeping on a bed of roses is
synonymous with sleeping sounding and dreaming
infinitely beautiful thoughts. There are "virtuous-less
flowers", a flower condemned to lack fragrance and
allure, "honey flowers", "moon flowers", "nun flowers", "butterfly flowers", "bird flowers", "bee flo-
wers" and "flowers of love". All these expressions
serve to designate different species, yet they share the
unusual feature of containing sumptuous metaphors
in their names.
In popular culture, flowers –in all these senses–
have always exerted a special attraction, a type of
magic, a spell. A flower is fragile, smooth and tender and must be smelt gently, not roughly. It needs a
certain time to acquire its beauty and needs to be
allowed to bloom. Majorca has a saying that sums
this up aptly: Lo que no floreix, no pot granar
(What does not bloom cannot bear fruit), i.e., a
woman who does not menstruate cannot conceive,
thus establishing a parallel between a flower’s development and the maturation of female sex organs
for procreation.
Flor in Catalan also designates the round hole in
the centre of a guitar box. The reference is very
clear: a deep round, orifice that emits a noise when
touched. An ancient song very innocently says:
A sa guiterra li veig
des mànec fins a sa flor;
però no li veig es cor
a s’al·lota que festeig.
just to help the rhyme along. The army is represented here by a general, the highest rank, in order to
lend the equivalent flower importance. According to
the song, this flower is open and deep, "like the
mouth of a jug" (com una boca de gerra). Furthermore, the horse, emblem of military strength, bears
witness to this yearned for balance between flowers
(softness) and force (pushing).
Me’n vaig anar a Formentor
i vaig conèixer una al·lota,
i tenia una carxofa
com un plat de fer trempó.
I went to Formentor and met a lass who had an artichoke like a salad
bowl.
I see the guitar from the handle to the flower, but I don’t see the heart of
the lass I am courting.
Mentioned elsewhere is the artichoke’s symbolic
representation of female genitalia: it opens and
becomes furry as it ripens. This song explains how
a boy went to Formentor, a place in the municipality of Pollença in northern Majorca, to meet a girl
who had an artichoke as large as a salad bowl, i.e.,
round, wide and deep. Trempó is a typical
Majorcan salad made of chopped tomato, peppers
and onions sprinkled with salt and dressed with oil
that is popular in summer.
The guitar, the neck, the flower, the heart, the girl
–a whole universe of symbols, metaphors and
word– play to highlight nature’s duality, the male
and the female: an element to insert and a receptacle to receive; the imagination is served.
Madò Tronca, madò Tronca
des terme de Sant Joan,
vós teniu sa poma gran;
per això sempre vos ronca.
Al·lotes, voltros teniu
enmig de s’enforcadura,
una figa flor madura
que és bona per sa perdiu.
Lassies, in the centre of your pitchfork is a ripe fig that appeals to the partridge.
Figs, especially early figs, are a metaphor for female
genitals: cracked, somewhat dry, rosy on the inside
and oozing a drop of sweetness. For the partridge
(the phallus), this fruit is summer’s best and provides strength and energy to survive. This song says
that a woman has an early fig (figa flor) between her
legs that serves to nourish the male member.
Jo duc sa poma penjada
a ses ales des capell
i no hi ha hagut cap aucell,
verderol ni passarell,
que la m’hagi espipellada.
I have an apple hanging from my hat brim and no bird, yellowhammer or
sparrow has pecked at it.
Virginity, in certain circumstances in the traditional
world, was certainly endowed with an exaggerated
value. In this glosa, a girl announces that no bird
(man), regardless of class or whether for a one-time
affair or a lasting one, has wanted to approach her
vagina (poma) to "peck" it, although her desire to
lose her virginity is clear, since her apple is perfectly
visible –"hanging from the hat brim" (penjada a ses
ales des capell).
Un general qui va a guerra
sap menar un cavall bo.
S’al·lota me té sa flor
com una boca de gerra.
A general off to war knows how to ride a fine horse. My beloved has a flower like the mouth of a jug.
The flower is the quintessential symbol of female
genitalia. The first two lines in this song are not
directly related to the last two and have been added
Mistress Tronca, Mistress Tronca in the district of Sant Joan, your apple is
huge, which is why it always snores.
Mistress Tronca is a farm worker with no prudish
scruples who lives in Sant Joan, a village in the Pla
district of Majorca. The song once again exaggerates the size of her vagina (poma), which is so big it
cannot help making a loud noise, depicted here as
snoring. This noise also serves as a decoy to lure the
male.
Madoneta, vós sou poma;
bon pomeral que teniu,
poma d’hivern i d’estiu,
i així tot l’any teniu poma.
Señorita, you are silly; you have a fine apple orchard, apples in winter and
summer, and thus you have apples all the year round.
Here the word poma is being used to designate a
foolish, thick-headed woman, at times even a
woman of easy virtue, who is the real protagonist of
this song. Her apple orchard (vagina) bears apples
in summer as well as in winter, which is why she is
ready for sex all year round.
Sa berganta de sa Vall,
no sa major, sa segona,
a cada banda de poma
li ha sortit un queixal.
The young maid from Sa Vall, not the elder, but the younger, has a molar
growing on each side of her apple.
A berganta in Catalan can mean a young woman as
well as a woman of easy virtue, the latter of which
applies here. The song assures us that of the two sisters who live in Sa Vall, one of the largest farms in
Majorca, the younger likes sex so much that a tooth
(queixal) has come out on either side of her vagina
for having practiced it so much. Again, we find a
terrific exaggeration.
Sa poma de na Maria
està dins un comellar;
de sabonera que fa,
un barco hi navegaria.
273
Maria’s apple is in a dale and a ship could sail upon the foam it makes.
The apple (female genitalia) produces juice; it drips,
sometimes to the point of lathering. The simile is
used here to explain that despite being in the lowest
part of a valley –a dry place far from the sea–
Maria’s vagina produces so much lather (sabonera)
she could make a boat sail on land. The hyperbole is
extraordinary.
Si per sa cara tenc faltes,
això no t’ha de fer por.
Que no puc tenir sa flor
tan hermosa com ses altres?
You should not be concerned if my face is not perfect. Can’t my flower be
as comely as the others?
Where does beauty dwell? Can the defects (faltes) we
hide be seen? The loved one here is reassuring his
beloved, whom he must have reproached for her
ugly face. She takes offence and responds that perhaps her face is not perfect, yet her flower (vagina) is
as comely as a woman’s whose face is beautiful.
Vaig anar an es cirerer
i hi vaig trobar na Coloma;
redecristo, quina poma!
pareixia un sementer.
I went to the cherry tree and found Coloma there. Sweet Jesus, what an
apple! It was like a sown field.
Fruit trees lend themselves to a range of sexual images, male and female alike. Apples and apple
orchards are the supreme representation of the vagina. Sex is presented here with an exclamation of surprise (redecristo), because when the man goes to the
cherry tree and finds Coloma. When he sees her
vagina, which seems very large to him, he compares
it to the size of a plot of land that has been furrowed
and seeded (sementer).
Ses al·lotes de Bunyola
i ses de Biniaraix
se midaven sa de baix
amb una bona garrova.
Respon sa més atrevida:
- De sa meva no me’n queix;
tant per llarg com de través
té un pam afavorida.
The lasses from Bunyola and those from Biniaraix measure themselves
down there with a fine carob. The boldest one responds, "I can’t complain
about mine. It is highly favoured, both long and wide."
The long, curved shape of the carob bean (garrova)
symbolises the phallus. The girls in this song are
from two neighbouring villages in Majorca (Bunyola
and Biniaraix) and are using a carob bean to measure the depth and width of their vaginas. One of
them wins and says that hers, which she is not complaining itself, measures a hand in width and depth,
which is what a carob bean usually spans.
Vós teniu ses calentures
just davall es davantal.
En es vostro pomeral
sempre hi ha pomes madures.
You have a fever right under your apron. There are always ripe apples in
your apple orchard.
Warmth, fever, heating up, fire... are synonymous of
love and enthusiastic sex. This song assures us that
the woman is very hot between her legs right under
the apron (just davall des davantal) and that her
apple orchard (vagina) always contains ripe apples
(pomes madures), in reference to her permanent
willingness for sex, like ripe fruit on the verge of
being eaten.
274
Mallorca Eròtica
275
un cuerpo d’artilleria:
a dins sa vostra badia
ja no hi duen mercansia
perquè aquell port que hi havia
a sempentes l’han tomat.
You asked me the other day, in a room alone together, if I had already
gone back to being the size of a lentil and I believe it is in your own interest to take care of the hole, that it is more shot through with lead than an
artillery corps: in your bay, goods are unloaded no longer, since the port
there has crumbled from pushing.
PUSH, PUSH, FLORIANA
Empenyar, the word for push in Catalan, is
synonymous with sprinting and both are the product of some kind of impetus, although being
pushy accomplishes nothing, since things never
turn out well that way. When used in reference to
sex, empenyar means not to come off very well, as
if one were trying to box one’s way through. One
popular proverb succinctly sums this up: No es pot
arribar i empènyer (Not everything can be done by
simply showing up and shoving), i.e., things are
not always as easy as they may seem at first; the
groundwork must be laid beforehand sometimes, a
warm-up before starting the dance.
Déu vos guard d’un penyal baix, i de petita sempenta (God save you from a low cliff and a small
push). This saying implies that little things count,
things that entail no risk or hazard. A un penjat,
donau-li s’empenta (Just push by a hanged man)
means there is no point in proceeding with caution
when confronting a fait accompli, which must be
accepted as a consummate fact and all the consequences assumed. And another expression tell us
that Qui dia passa, any empeny (Whoever pushes
through the day pushes through the whole year),
which means that solving everyday problems is the
way to solve the whole year’s.
Pushing brings force to mind and one pushes
when one wants to move something from where it
is or insert it into another object. The expressions
Empenya-la fort an aquesta!, Li faria ses busques
endins and A un home no li han de dir dues vegades que empenyi. (Give her a good push, that will
shove the rod deep inside / A man doesn’t need to
be told twice to push) remind us that pushing is a
man’s job, because he is the one who inserts something inside a woman and she is merely a passive
object in this case, who plays no role in receiving;
she simply tolerates it. Once again, a trace of
misogyny rears its head in our traditional folksongs, sayings and proverbs, the result of repetition down the centuries. It seems that women did
not even have the right to enjoy sex –which
reminds us that even today, the atrocious practice
of ablation is still practiced in certain cultures– and
that displaying passion was deplored during several periods in history.
Glosadors, traditional folksingers who improvise oral verses, use these expressions often, especially when sparring with a woman in contests of
oratory and loquacity. One clever glosador from
Cas Concos, Sebastià Vidal, known as "Sostre",
fired back in response to a woman’s attack on the
size of his penis:
Me diguéreu s’altre dia
dins un quarto d’amagat
si ja m’havia tornat
petit com una llentia;
i trob que vos convendria
vos cuidàssiu des forat,
que el teniu més bombejat
que no té plom escampat
276
Mallorca Eròtica
What interests us in this glosa is the last line,
which includes the word ‘pushing’ (sempentes), the
topic of this introduction. The glosa says that an
entire artillery corps would not be capable of discharging more volleys than the woman’s vagina has
received. Not only that, it is compared to a harbour,
since loaded vessels enter to deposit their merchandise in her port, euphemisms for penises and ejaculating. But the glosador goes beyond that and proclaims that no one and nothing can be unloaded
there now, i.e., her vagina can no longer provide
shelter for anyone or anything, since so many penises, so much pushing and so many discharges have
demolished it.
All the songs in this section reflect feeling from a
man’s point of view. Pushing would be the only
foreplay before copulating; there was no playful
eroticism or sexual innuendo –everything was
resolved in a direct attack. Who enjoys himself?
Are services exchanged? Not in traditional folksongs, decidedly not: only the man counts. When a
woman does intervene, she employs neither a
man’s language nor his abruptness. And even, on
many occasions, a man will quote what a woman
has said, instead of her speaking directly.
Our traditional folksongs include behaviours,
expressions and feelings that are the fruit of the
way a certain group of people decided to organise
their coexistence. And they reflect values that made
some kind of sense at a certain time or at least are
understandable in view of the history of humanity.
Not everything we have been bequeathed is good,
yet it is beneficial to be acquainted with one’s tradition, in order to make sense of it and act consequently and critically so that cultural forms that are
unfathomable today can be eradicated, e.g., sexual
preferences, misogyny, religion and anti-Semitism,
among others. In a way, traditional folksongs distil
the essence of how people generally behaved and
used stereotypes to exaggerate defects and virtues.
One must delve deeper, little by little without being
pushy; that is the only way to grasp the soul and
reach new heights of respectful behaviour and shared feelings.
Empeny, empeny, Floriana:
Floriana, empeny, empeny.
Com sa barca pren es rem,
llavò hi vaig de bona gana.
Push, push, Floriana: Floriana, push, push. As the boat stretches the oar,
then I’ll go easily along.
Whether steadily, brusquely or spasmodically, one
must push in order to go in and out. The boat (a
euphemism for the vagina) must stretch the oar (the
penis), which is inserted in the water just as a penis
is inserted into a vagina. Once penetration has been
achieved, everything goes much more easily,
willingly (vaig de bona gana).
A un rellotge de sol
posen sa busca en sa nit.
Qui és casat i té delit,
la hi posa s’hora que vol.
The hands of a sundial are set during the night. He who is married and
wishes to, sets the clock whenever he feels like it.
One cannot set a sundial and least of all at night,
when there is no sun to cast a shadow. A sundial
needs a long and thin gnomon (busca) like a twig,
which stands for a penis here. The play on words is
that man can set the gnomon to whatever time he
wants to, meaning that he can make love whenever
he wants (té delit), because the clock –the woman in
this case– is in his house and belongs to him, an
excellent example of man’s power over woman and
the misogyny that saturates these songs.
Avui s’ha acabat sa planta
que de fadrina faràs.
Demà, quan t’aixecaràs,
a ses amigues diràs:
- Ja m’ha passat es solpàs
per sa meva casa santa.
Today, your maidenly look will come to an end. Tomorrow when you rise,
you’ll say to your friends, "The saint has already been by my house to
bless it."
When a woman gets married, she loses her smiling,
carefree, innocent and maidenly appearance. Priests
used to bless homes with the solpàs, a kind of candelabrum, during Easter week. Here the husband
becomes a chaplain carrying the solpàs (a penis) in
the holy house (his wife’s vagina) and has transformed it from its former status.
Boixem, que Déu mos ho mana;
deixem anar ses cançons.
Jo m’he de buidar es coions
dins aqueixa poma sana.
Let’s make love! God orders us to, so let’s stop fooling around! I must
empty my balls inside that luscious, healthy apple.
Boixem means to copulate and since one of God’s
divine commandments is to procreate, this glosa
claims that it is time to "leave off singing", meaning
it’s time to get down to brass tacks. Since God commands us to make love, the man here expresses his
yearning to empty the semen filling his testicles into
the "apple" (poma) or vagina, which, furthermore, is
healthy and virtuous, since it was being kept especially for that day.
Com més llarg i gruixat és,
sa fadrina més ho ama;
com l’hi posen no diu res,
i com l’hi treuen, reclama.
The longer and thicker, the more the maiden likes it. Not a word does she
say when they put it in and complains when they take it out.
The atavistic belief exists that a long, thick penis is
better for procreation and pleasure, which is what
this verse echoes: the girl loves it because it is long
and thick and says nothing when the boy inserts it,
yet complains bitterly when he removes it.
A devora un ametler
i a s’ombra d’una prunera
una femella em va fer
sa pell de sa fava enrera.
Near an almond tree in the shade of a plum tree, a female pulled my foreskin back.
Once again, we find fruit trees in this song (ametler
and prunera, an almond tree and a plum tree, respectively) and another widely accepted metaphor in
traditional Majorcan culture: a fava (a broad bean)
is a penis by antonomasia and more specifically, the
glans penis, purportedly because of the more than
reasonable similarity between the two. The meaning
of the word fava in Majorca is unmistakable. Here
the girl has "shucked" the young man’s fava, i.e.,
she has pulled the foreskin back from the glans
penis.
A Pollença, es pollencins,
quan la tenen ajaguda,
no li peguen cap premuda
que no l’hi tenguin dedins.
In Pollença, when the Pollensinos have her lying down, they don’t start to
push until they have put it inside.
No pushing or shoving takes place in this glosa
before the man has inserted his member inside the
woman’s vagina, to prevent anyone or anything
from escaping. The man’s assumed domination is
very clear here: first, he lays her down, then, he
inserts his penis and afterwards begins to push. In
this case, to facilitate the rhyme, the song attributes
this trait to the inhabitants of Pollença, a town in
northern Majorca.
Aquest porcell d’un quintar
no farà tant de saïm
com sa cuca regalim
a s’hora des barrinar.
This hog, which weighs a quintal, shall not give as much lard as the beastie gives juice when it fucks.
Hog slaughtering –still traditional in Majorca in the
autumn– contains a whole world of sexual symbolism in its raw and cooked stages and its colours and
smells. The viscous, white lard obtained from pork
fat is remarkably like semen. Here the glosa claims
that the enormous pig (d’un quintar) will not produce as much lard as the tiny beastie (cuca –penis) produces semen when it ejaculates into a woman, a sign
of virility.
Diuen que per pujar al cel
han de passar el rosari.
Es qui li passa a n’Eulari’
és es bergant d’En Miquel.
They say the rosary must be said to get into heaven. It is that rascal Miquel
who is saying it to Eulari.
Reciting the rosary, a long litany of monotonous,
reiterative words, was a custom that survived until
the last quarter of the twentieth century throughout
most of rural Majorca. This song asserts that those
who say rosaries will go to heaven. The bergant
(rascal) passes the rosary over to the girl, a euphemism for intercourse. The conclusion is that making
love is a different way of reaching heaven.
Na Mascarona va d’oro
com ses moixes de gener.
En Miquel Groc l’hi va fer
dins ses figueres de moro.
Mascarona struts about like a cat in January. Miquel Groc did it to her
among the prickly pears.
Anar d'oro (to strut about), anar alçurada (to be
excited) and tenir-ne ganas (to feel like doing something) are expressions that can be applied to animals as well as people, since they deal with primal
instincts, which is why cats feature in this song.
When one of them gets aroused, even a dangerous,
uncomfortable place such as an orchard of prickly
pears (chumberas) will do for discharging its instincts.
Jo me’n vaig anar a sa Pobla
per boixar dalt una pell:
quan li veig es foradell,
li pos es pardal en doble.
Sa fava passà aviat,
sa poma pegà bramul
i es coions feren clac-clac
per sa regata des cul.
I went to Sa Pobla to fuck on a skin. When I saw the little hole, I pushed
the doubled sparrow in. The tip went in fast, the apple gave a wail and the
balls went click-clack as they banged against the crack in her tail.
What stands out above is that the only consideration is the male’s point of view: brute force and pushing, a description of one of the most bestial and
savage aspects of sexual intercourse. The man says
he went to Sa Pobla –a village in the centre of the
island famed for its agriculture– to look for a female with whom to copulate. When he saw the girl’s
vagina, he inserted his "doubled", i.e., erect and
enlarged, penis. He claims his member entered
easily, causing the girl to cry out. In the meantime,
his testicles smacked up against her buttocks.
En festeig una de negra
qui em guanya de dotze graus.
Amb sa poma taia claus;
considerau es pardals
de quin modo los roega!
I am courting a black maiden who is twelve degrees bigger than I. Her
apple can split nails; Imagine how it bites sparrows!
This song is unusual in that it mentions a black
woman. Traditional folksongs contain few references to race, although references to other cultures can
be found. Black woman were infrequent and exotic
in the island’s traditional world and all their defects
and virtues were praised with equal exaggeration.
Here the woman is bigger and stronger than the
man (em guanya de dotze graus), so strong she can
split iron nails (taia claus) with her "apple", which
"bites" the male’s member in delight.
Endins, endins la mar brama,
endins, endins la mar creix.
D’aquesta casta de peix
només n’agafa una dama.
Inside, inside, the sea is roaring, inside, inside, the sea is growing. This
type of fish can only be caught by a lady.
The sea is great, immense; waves tower during
storms as if the sea were growing even larger and
it howls and roars. Fishermen do not go out in this
weather and cannot catch any fish (the penis in
this song). Only a woman –a lady (dama)– can
catch this kind of fish, in reference to male genitalia, because she knows how to get to them; she
knows where they hide.
Es pardal i sa cotorra,
res millor que vagin junts.
Encara que hi donin punts,
es gust que fa mai s’esborra.
It is best for the sparrow and the parrot to be together. The pleasure it causes shall never fade, although you may need stitches.
The pardal (sparrow –a euphemism for a penis) and
the cotorra (parrot –a vagina) are two birds that
belong together. The experience is worth it, despite
the problems, explained here as "she may have to
get stitches" (encara que hi donin punts) to fix it,
because the pleasure is so great she will never forget
it (mai s'esborra).
Una fadrina, quan jeu,
sa poma elàstic pareix,
i un bon pardal s’engoleix
com si xuclàs un fideu.
Tant ne xucla vuit com deu;
tots d’un en un los panseix.
A maiden’s apple when she’s sleeping seems elastic and sucks up a fine
sparrow as if it were a noodle. She cares not if there are eight or ten; she
wilts them all, one by one.
This song refers to the vagina’s elasticity, which it
claims is like rubber (elàstic pareix). Here this girl’s
vagina is so agile it can devour a penis as easily as
sucking a noodle (com si xuclàs un fideu) and not
only that, its capacity is generous, since it cares not if
there are eight or ten. All virile members end up the
same way after experiencing this vagina: as dry as
raisins.
I l’hi varen trobar
per devers Son Perot
amb ses cames a l’aire
i es pardal ben a prop.
And they found her close to Son Perot with her legs up in the air and the
sparrow nearby.
Language is also sexual innuendo, hints, half-hints.
The opening here is a continuation of something
that must have started long before, since the verse
begins with the word "and", thus conveying the
idea this is not the first time they have found the girl
with her legs open on the verge of being penetrated.
This time they have found her near a well-known
farm known as Son Perot.
Jo les cui de cap de brot
per no castigar ses rames.
Francina, eixanca ses cames
si vols que el t’enfonyi tot.
I pick them very ripe, so as not to hurt the branches. Francina, open your
legs if you want me to push it all the way in.
It is very important to pick fruit carefully, without
damaging the tree that produces it, which is why
the man in this song is careful not to damage the
branches, which resembles a woman in this case,
and afterwards tells her to open her legs wide, if she
want him to penetrate her all the way, so he will not
hurt her. This is one of the few songs that contain
any sensitivity or interest in the woman’s state.
Jo tenc l’amo meu fadrí
i sa madona que és viuda;
a ell es pardal li siula;
ella l’hi deu reblanir.
My master is a bachelor and the mistress is a widow. His sparrow whistles to him; she should soften it.
People always used to jump to conclusions and spread rumours when a bachelor and a widow spent
time together. This song’s author is not swearing to
anything and is only speculating when he supposes
that since the man in question is a bachelor, he is so
hungry for sex that his penis whistles at him (siula);
it makes noise. She, a widow, is also needy, which is
why she should soften (reblanir) his penis, i.e., help
him reach orgasm and ejaculation.
L’any passat dins es gener
eren set qui la’m tocaren,
i tant de gust me donaren
que boixadora em vaig fer.
Last January, seven touched me there and so much pleasure did I feel,
that I became a whore.
The notion that the more one engages in sexual
intercourse, the more one likes it is widespread in
traditional culture. This song’s author tells us that
seven men touched her genitals last January, which
was so pleasurable she decided to devote herself to
the profession.
Mumare quan me va fer,
se va espenyar sa cadufa,
i mon pare amb sa baldufa
la hi va tornar a posar bé.
My mother broke her jug when she made me and my father fixed it with
his top.
A top (baldufa) is a round toy with a tip, which pla-
277
yers try to make spin on its axis. This image makes
the son think his father used his "top" to repair his
mother’s "jug" (cadufa), damaged during the childbirth that brought him into the world.
Na Maria de s’Aubac
té sa poma amb quatre fuis;
quan li vénen, cluca ets uis,
i es qui està damunt ja ho sap.
María de s’Aubac’s apple has four leaves; she closes her eyes when they
come and the one on top knows it.
The woman here is the one lying underneath and is
closing her eyes (cluca ets uis), although the song
does not let on if out of pleasure, pain or rage. We
have mentioned elsewhere that what truly matters is
for men to enjoy themselves. The fact that the man
on top of her already knows she will be closing her
eyes makes us think it is not the first time he has
made love to Maria. Moreover, it lends the impression that a number of men pass through her bed.
N’hi dava per sa cotorra
amb un pardal llarg, gruixat,
que li venia ajustat
com un grifó a una bóta.
He gave it to the parrot with a long, thick sparrow that fit her just as tightly
as a spigot does a cask.
The comparison is apt. The notion of having a long,
fat member is the dream and desire of all males.
Here the protagonist explains that he inserted in her
vagina (cotorra) a member so fat it barely fit, so fat
it seemed like the spigot of a cask, which must be
inserted into the hole with force and care, so as not
to spill one drop of the precious liquid it contains.
En dia que plou i trona,
s’aigua arregussa arreu.
Com més endins l’hi fareu,
més contenta la tendreu;
jo ho sé de sa meva dona.
Water washes all away on days of rain and thunder. The deeper you get,
the happier she’ll be; I know that thanks to my wife.
The idea of penetrating a woman forcefully, almost
violently, to the hilt has been always considered a
sign of masculinity, a reminder of how a woman’s
pleasure was of no consequence in this terribly
misogynous traditional culture; the male is the only
one who counted. In this song, a man is sharing a
piece of advice with the others and assures them he
has tried it out and proven it with his wife; he is
well familiar with it, because he is married, as if
that were a dogma. The advice: the deeper a man
drives his penis into a vagina, the happier a woman
will be.
N’Eulària estava d’esquena
amb so sergent desbocat
i li tapava es forat
perquè no hi entràs arena.
Eulària was on her back with the sergeant all stretched out and he covered the hole so that sand would not get in.
That one time I did it to her, I thought I had killed her; it was harder than
a smithy’s anvil.
Cotana has a buttonhole and Rotger has a button and they button up in
front of San Nicolau.
The man in this glosa is saying that the one time he
copulated with a certain girl, he had feared she
wouldn’t be able to bear being charged –since he
was so virile– and would die. But he was wrong; not
only could she take it, he discovered that her vagina
was tougher than a smithy’s anvil.
Pegar un botó (to fasten a button) is a popular
euphemism for sexual intercourse. An eyelet (the
vagina) is an aperture that can be buttoned, i.e., buttons can be inserted to close them up, which mirrors
sexual intercourse. This stanza says the woman has
an eyelet and a man a button to fill it with and they
do the fastening in front of a church.
Quan mentre la barrinava
sa mare me feia llum;
vaig prendre per costum
de pitjar, quan ella alçava.
Her mother lit my way when I fucked her. I got into the habit of pushing
whenever her legs were raised up.
The complicity of a girl’s mother is often mentioned
in folksongs, either in recollection of times gone by
or because she enjoys watching. The young man
says here that when he made love with his sweetheart, her mother held up the light for them (feia
llum), i.e., their relationships were sanctioned,
which is why he used to push (pitjar) when she
raised up her legs (quan ella alçava), since he had the
mother’s approval in addition to the girl’s.
Saps què em va dir na Parró?
Vine dejorn, demà vespre,
me rapinyaràs sa nespla
que em rebenta de picor.
Do you know what Parró told me? Come tomorrow early in the evening.
You’ll claw my medlar, which itches to no end.
The girl, na Parró, asks the author of this song to
meet her the following night because she wants to
calm the burning in her genitals, here represented as
a medlar (nespla). Furthermore, she exaggerates this
need to make love, assuring the man that it itches so
much it will burst, which is why she asks him to
claw at it, a violence request, instead of scratching
it, a smoother and more customary remedy for
something that stings.
Sa madona em diu: Tomeu,
si l’amo meu se moria,
amb tu pens que em casaria,
tant m’agrada es boixar teu.
My mistress tells me: Tomeu, I think I would marry you if the master were
to die, since I like your way of fucking so much.
The humour in this song is based in the pretended
innocence of a fine lady (madona), who tells one of
her servants that she likes how he makes love (es
boixar teu) so much, she would marry him if she
were to be widowed. She has obviously sampled it
before, which makes the woman’s infidelity clear.
S’estimat meu se pensava
que es boixar em faria mal,
i jo som d’un natural
que, com més va, més m’agrada.
My beloved thought fucking would hurt me, but my nature is such that the
more I do it, the more I like it.
The martial reference is a macho one, no doubt
because instincts are catered to rather than reason in
traditional culture. Here the sergeant (penis) is excited (desbocat) and covers the hole (vagina) to prevent sand from entering it, as if he needed an excuse
for what he was doing.
Mentioned above is the belief that the more one
makes love, the more one likes it, which is what the
girl expounds on here. Her beloved thought it
would hurt her to make love, but she contradicts
him and assures him that the more she does it, the
more she likes it (com més va, mes m’agrada), an
almost exceptional case of a woman’s pleasure in
traditional folksongs.
Per un pic que l’hi vaig fer,
me pensava haver-la morta,
i la va tenir més forta
que s’encruia d’un ferrer.
Na Cotana té un trau,
En Rotger té un botó
i van a embotonar-lo
a davant Sant Nicolau.
278
Mallorca Eròtica
THE BIRD IS DRAWN TO
THE CAGE
A cage is a closed receptacle that human beings confine birds in. Cages and birds are metaphors for sex
that are still alive and well in colloquial Majorcan
speech. Birds can enter and leave cages whenever
they want to, if they know how to open the door or
have a key. Yet, sometimes a cage can be a trap from
which a bird cannot escape, i.e., it has been hunted.
Certain trap-cages are set up in such a way that the
birds enter innocently enough attracted by the bait
or decoys inside and cannot leave. Majorca’s traditional folksongs mirror these situations:
Totes ses dones que hi ha
són gàbies enganadores;
pobres, no vulgueu senyores,
ni mai n’heu de festejar.
All women are trap cages. My poor man, neither desire women, nor court
them.
This song cannot make it any clearer: all women
are like trap cages that lure birds (men) and trap
them forever with their ruses.
Yet, there is another kind of cage with smaller
mesh that people used to use to protect meat or
others victuals from flies or rodents. In this sense, a
cage was an approved of device that served a protective purpose, a meaning that also appears in
many folksongs.
Popular proverbs are also studded with these connotations: Segons l’aucell, la gàbia (The cage should
suit the bird), i.e., songbirds, small or large, fluttering
their wings or keeping still, will choose or be satisfied
with a certain kind of cage. There is another proverb
with a similar meaning, but without sexual connotations: Segons s’al·lot, sa jugueta (The toy should suit
the child). Still another proverb exists for when one
thinks "there is too much woman" for one man and
not necessarily in a physical sense: Massa gàbia per a
aquest aucell (Too large a cage for this bird). And
there is one saying that perfectly describes older men
who can no longer perform: Aucell vell no entra en
gàbia (Old birds don’t enter cages) and one that
reflects the experience that comes with the years and
is therefore hard to deceive: Aucell vell és mal d’engabiar (Old birds are hard to cage). Yet no one likes
to stay in a cage. A long time ago, people would say
that those who were in a marriage wanted to get out,
while those who were out wanted to get in. And
lastly, there is a proverb that says: Feta la gàbia, se
mor l’aucell (A bird dies once the cage is closed),
which is actually tragic.
Gàbia, the word for cage in Catalan, has a lexicon
semantically applicable to all the above connotations, which, like other terms, expresses size
through augmentatives and diminutives: gabiassa,
gabiarra, gabial, gabieta, gabietxa, gabiella,
gabieua, gabiona, gabió, gabioia, gabiota, gabiot.
Birds have always been free animals that fly, yet
they usually end up trapped in a cage, although folksongs would have it that they come and go at will.
Despite that, the following proverb is unmistakably
clear: Val més esser aucell de bosc que aucell de
gàbia (Better to be a bird in the woods than a bird
in a cage). The birds mentioned in glosas are usually
small animals, although the meaning may vary
when one refers strictly to sex. The word for bird
–aucell– also has a derived lexicon of augmentatives
and diminutives: aucellàs, aucellarro, aucellot, aucellet, aucelleu, aucelletxo, aucellel·lo, aucellei, aucellí,
aucelló, aucelloi, aucellingo, aucellengo, aucellinot,
aucellinoiet.
There is a very unusual expression related to birds
that is akin to one that warns us not to place two
roosters in the same hen house: Dos aucells a una
espiga, no lliga (Two birds don’t fit on one ear of
maize). Two birds perched on an ear of maize will
break it, which is why each bird should have his
own branch.
It is clear that the misogyny that lingers in the
collective subconscious mind permeates all these
songs. The cage is a negative thing, because it deprives one of freedom; it lures birds and traps them in
exchange for a supposed security. However, birds are
free spirits that need to fly and discover new horizons; they cannot stay enclosed in cages. These two
ways of understanding the male and female essences
and the roles each should play in society were determined by customs and norms and shaped by religious beliefs in which women are portrayed as the
root of all the world’s evils. Woman tempted Adam;
it was she who made him sin, which caused expulsion from paradise. This has resulted in a viewpoint
that still lodges in the deepest recesses of the subconscious mind and rears its head naturally in popular expressions, folksongs, fables and tales, as well as
in the ordinary lives of many couples today.
We are not judging these interpretations; our
main interest lies in the artistic and aesthetic aspects
of our popular lore, through which to understand
our collective soul and deepest way of thinking, so
as to overcome the atavistic prejudices of pernicious
misogyny, at the very least.
A damunt es Puig Major
s’hi fan carabasses blanques.
Al·lota, mostrau ses anques,
vos mostraré es gorrió.
Na Catalina té rabi’
i la té de tu, Mateu,
de veure s’aucellot teu
a lloure, i ella té gabi’.
Lass, come a little closer under this cherry tree. I have a steel sparrow that
shoots out fire when it touches an apple.
Catalina is furious and furious at you, Mateu, about seeing your big bird
flying free when she has a cage.
A bird (the penis) must go through the door to get
into a cage (the vagina). The woman in this folksong
has her cage all ready to keep the animal, but the
male member, here expressed with contemptuous
connotations (aucellot) to emphasise its size, prefers
to remain free and flutter about to and fro in freedom –incomprehensibly to her, which is what causes her rage (rabí).
Pale pumpkins grow on top of Puig Major. Lass, show me your buttocks
and I will show you my sparrow.
Pumpkins and marrows are common euphemisms
for male genitals and are pale because they never see
the sun (carabasses blanques). Here the singer
claims a lad with huge genitals lives on Puig Major,
Majorca’s highest mountain, but he will only show
them to the girl in this song on condition she show
him her bottom first.
Al·lota, acosta’t un poc
davall aquest cirerer.
Jo tenc un pardal d’acer
que en tocar poma, treu foc.
Fruit trees have important sexual connotations. The
boy here asks the girl to lie under the cherry tree to
situate the context. Not only is his steel member
strong, hard and rigid (d'acer), it also becomes so
red and feverish when it comes into contact with the
girl’s genitals that fire shoots out of it (treu foc).
Bon dia, Joana Frau;
que dematí t’has ‘xecada!
Vols que t’espols sa roada
amb sa punta des pardal?
Good morning, Joana Frau; How early you have arisen! Do you want me
to shake off the frost with the tip of my sparrow?
279
Rising at daybreak used to mean feeling the effects
of the frost that blankets the countryside in one’s
bones. The man here encounters Joana Frau and is
astonished to find her out of bed so early. Next, he
wants to shake off (espolsar –a word with masturbatory connotations in Catalan) the frost in a very
unusual manner, by using only the tip of his phallus,
a reference to a certain smoothness, like dew.
vós sabeu molt de llatí
perquè el vau estudiar,
i no feis que pregonar
que la glori’ és un jardí,
que allà no s’ha de sofrir,
tot és pau i benestar...
I per què com a capellà
frissau tan poc d’anar-hi?
Good day, Don Baltasar, good day in the morning. You know a lot of Latin,
since you studied it, and do nothing else but preach the glory of the garden where no one suffers and all is peace and well-being…And how is it
then, as a priest, that you are in no hurry to get there?
Ara he afinat un estel
en el cel, i no fa via.
Al·lota, jo t’ho faria
dos, tres pics, sense treure’l.
Now I have discovered a star in the sky and it does not hurry. Lass, I will
do it to you two, three times without taking it out.
The idea of entering, inserting and thrusting is the
yearning behind everything masculine, a way to
secure and ensure procreation. The desire is so great
that the man in this song brags he could make love
(t'ho faria) two and even three times without removing his phallus from inside the woman. We are
reminded that the vagina is a cage and a bird can
remain as long as he likes...or can! As in many other
glosas, the first lines here are only used to ensure the
rhyme.
Com te veig tan sandunguera
no me cans de mirar-te;
al·lota, jo tenc un ble
per sa teva llumenera.
When I see you so graceful, I never tire of watching you. Lass, I have a
wick to light your candle.
The word "sandunguera", which comes from
Spanish and means to be graceful, is usually
applied to women. Here the man says that he never
tires of watching a certain woman move so gracefully, which is why he offers his wick (member) to
her to kindle or warm up the small lamp (the vagina) and give off light. Here the operation of an oil
lamp is a metaphor for sex.
Per anar a Binissalem
no poden errar es camí.
Sa fia d’en Massutí
a tothom mostra es betlem.
The road to Binissalem cannot be mistaken. Massutí’s daughter shows
everyone her crèche.
Crèches, which are venerated, admired and beloved,
contain shepherds, caves, angels and a representation of Jesus’ birth. Here this word represents female genitalia, including all the adjectives attributed to
it. A crèche can be considered as a whole or used to
designate the bed. In this case, sex is manifested irreverently.
Som es gall i duc la doma,
al·lota des teus endons.
Jo m’he de rentar es coions
amb suc de sa teva poma.
I am the rooster and am in control, lass with your "thing". I must cleanse
the eggs in the juice of your apple.
There can only be one rooster in a hen house, since
things go wrong when there are two. Here the fact
that the man calls himself a rooster implies that he
holds the power over the hen house –women. The
song goes on to say that the "apple" (the vagina as
mentioned elsewhere) gives off a great deal of juice,
which is why the man expresses his wish to bathe
his testicles in it.
FRIARS, PRIESTS, VICARS
AND SANCTIMONIOUS
HYPOCRITES
A religious society forced to comply with a series of
ritual precepts and learn a series of practices and
prayers emanating from its beliefs always rebels and
experiences an anticlerical reaction against the
social class that has imposed these duties, rather
than against religion per se. Majorcan society was
steeped in religion, which explains the many references to it in traditional folksongs.
Friars, priests, vicars and sanctimonious hypocrites became fodder for the popular imagination,
since messages like the following thrived in the subconscious mind: Prediquen allò que no creuen (They
don’t practice what they preach); Molts diuen: fes el
que bé dic i no el que mal faig (Do the very right
things I say, not the very wrong things I do); Els
capellans espigolen fora casa, perquè a l’església no
cullen blat (Priest sow their oats outside of the
home, since the Church harvests no wheat) and; Les
beates, com que no mullen a ca seva, van a l’església meam si troben (Sanctimonious hypocrites go to
the Church to find pleasure since they do not get any
at home). The wordplay, irony and double entendres in Majorca’s popular folksongs, proverbs and
sayings mirror all these attitudes in one way or another.
There have been several cases (not many, yet there
have been a few) of nuns and priests who have revoked their vows and married or priests who visited or
were visited by ladies at unconventional times of
day. Everyone knows everything in villages and
what they don’t know, they make up. Comments,
snickering and whispering spread like wildfire and
no one can contain them. The oral verses known as
glosas became a way to narrate all the strange things
villagers used to see and could not speak openly
about. Everyone was familiar with these verses, yet
no one knew who authored them and if they did
know, they would keep the author’s name to themselves. Sometimes a name or word would be changed according to the audience, "so as not to hurt
anyone", of course. These glosas have come down
to us after passing through all the sieves of orality
and tradition.
The glosadors, who sparred against each other in
duels of improvised verses, found a wellspring of inspiration in this world, since references to the Church
and its excesses were always well received. In reference to practicing what one preaches, one glosador
dedicated the following verses to a priest who had
given a sermon at a funeral saying one need not
worry about death, since this life of ours was just a
temporary passage and the true, worthy life begins
once a person has passed away. Bright and early the
next day, the glosador1 attacked him by hurling these
lines at him:
Bon dia don Baltasar,
bon dia bon dematí:
280
Mallorca Eròtica
The sentiment expressed in this glosa matches the
saying: No és el mateix receptar que prendre
(Prescribing and taking are two very different
things).
Beatas were a class unto themselves in the ecclesiastical world; the word literally means Blesseds
and was used sarcastically to refer to the sanctimonious busybodies who spent most of their time in
Church2, a breed on the verge of extinction, among
other reasons, because mass is no longer said daily
in our villages and is often only officiated by a chaplain. Beatas provided a needed service, yet had a
certain bad reputation as indolent, whispering gossipmongers. And not only that, they relentlessly
pursued priests. The song says:
Les beates són qui tenen
més coverbos a contar.
Se’n van al capellà
per aquí, per allà
i el borino li encenen3.
The Blesseds are the ones with the most gossip to spread. They chase the
priest hither and thither and swell up his head.
Beatas always had plenty to say, because they had
so much time on their hands to poke their noses into
everything and of course, they manage to provoke
the priest’s penis, his "bumblebee" (borino).
Vicars, rectors and priests were treated in the
same way. Friars, however, were depicted as naughtier and craftier. People knew friars were humbler
and more sacrificing, since they remained cloistered,
not like the others, who had parishes and rectories,
and this benevolence was reflected in popular folksongs:
-Mon pare quan vós no hi sou
a ca nostra hi ve un frare:
a jo me dóna confits
i fa besades a ma mare.
-Aquest reputa de frare
mai vol jeure en es convent;
s’al·lot més petit que tenc
quan el veu, li diu «mon pare».
Father, a priest comes by when you are not home. He gives me sweets
and kisses Mother // That whoreson of a priest never wants to sleep in the
convent. The youngest brother calls him "my father" when he sees him.
Paternity is often attributed to friars and priests in
traditional culture and as an excuse or in defence,
collective wisdom has found a way to live with this
by saying Tot allò que neix en el corral és de la casa
(Everything born in the barnyard belongs to the
house), i.e., that there’s no need to complicate life
and one should accept everything that happens in a
marriage or family. Since there was no turning back,
this was an effective way to prevent quarrels and
fights that led nowhere.
This whole world, this referent, will eventually
become a residue of our popular customs, since our
different ways of relating to each other, beliefs and
values will make poking this kind of fun incomprehensible to us. If only for that reason, being reminded of the concerns, demons, torments, joys and
desires our ancestors harboured in this corner of the
universe is a good thing.
Es rector de Sant Marçal
va fer una fantasia:
se va esqueixar sa camia
amb sa punta des pardal.
Sa beata costitxera
‘fectada de capellans
s’aferrà amb ses dues mans
an es coions de Sant Pere.
The priest of Sant Marçal went off on a fantasy. He shredded his shirt with
the tip of his sparrow.
The Blessed from Costitx with a taste for priests grabbed St. Peter’s balls
with her two hands.
The Church of Sant Marçal, which is very popular
with all Majorcans, is located in the municipality of
Marratxí adjacent to Palma and its patron saint’s
day is June 30. In this glosa, the parish priest gets so
excited while trying to outdo himself that he gets the
tip of his member (sa punta des pardal) entangled in
his shirt and rips it.
This sanctimonious beata is always chasing after
priests (‘fectada de capellans), to the point where
she confuses the statue of St Peter with one of them
and grabs its testicles with her two hands (s’aferrà
amb ses dues mans an es coions de Sant Pere).
Es capellà Nicolau
sempre du ses calces blanques;
de tant d´anar de bergantes
té es cap de sa fava blau.
Priest Nicolau’s stockings are always white. The tip of his turnip is blue
from the many women he has been with.
The tip of Priest Nicolau’s "turnip" (es cap de sa
fava) –an image that conjures up the glans penis–
turns blue from the workout its owner has given it
with women. In this case, the term bergantes (loose
women, possibly prostitutes) is used to refer to the
party responsible for the priest’s problem. However,
the verse makes it very clear that her stockings are
always white (sempre du ses calces blanques), i.e.,
very clean, in contrast to the dirty act a priest commits when he sleeps with women and the colour of
his member.
Na Joana de Son Estela
va dir an el pare Bordoi:
Si no em tocau es fonoi,
no torn pus a sa novena.
Juana de Son Estela told Father Bordoi: if you don’t touch my fennel, I’ll
not come to the novena.
A novena is a series of devotional prayers asking for
special graces. This glosa’s protagonist warns the
priest of her parish church that she will not attend
any more novenas if he doesn’t touch her "fennel"
(fonoi), a clear reference to the pubis.
Sa mestra Vidala diu:
Firmau si voleu firmar,
que no tornarem tocar
an es rector sa perdiu.
Schoolmistress Vidala says, "Sign if you will that we shall not touch the
priest’s member again."
All the women in this village are being asked to sign
a pledge agreeing not to touch the priest’s partridge
(perdiu) or member. The glosa mentions this practice as if it were the most natural and ordinary thing
in the world, which is why the schoolmistress wants
to put an end to it and makes the women sign, swearing they will not touch it again.
Es rector de Manacor
anava a boixar a Maria
i llavò ja se’n venia
coions buits i fora por.
The priest from Manacor used to go to fuck in Maria and would come back
afterwards fearless with spent balls.
The priest in Manacor, who used to leave his village
to look for sex in Maria, a small village located in the
centre of Majorca, was criticised by the villagers, who
were more critical of where he went than what he did
when he got there. Once his work was finished in
Maria, the cleric would return to his own town,
brave, relaxed, fearless and having "taken a load off"
(coions buits i fora por), as they say colloquially.
A Manacor varen treure
un vicari per dolent,
perquè volia aigordent,
tabac i dones per jeure.
They expelled a priest in Manacor for being bad, because he loved spirits,
smoking and women in bed.
Priests were appointed to serve a parish or a village
and would remain there for many years, only changing when force majeure obligated them to. Such a
case took place in Manacor, Majorca’s second largest city, and the priest was expelled, according to
the song, because he liked smoking, drinking, and
women (perquè volia aigordent, tabac i dones per
jeure), ordinary enough pursuits for normal village
men.
Sa criada des rector
ella ha tornada venir
i ha trobat lo seu senyor
amb una casta d’inflor
que per molt de tocar-lo
no l’hi podrà reblanir.
The priest’s servant has come home again and found her master with the
kind of swelling that cannot be soothed no matter how much she touches
it.
Servants also played a role in popular literature,
especially those who worked for priests. This song
says that this servant has returned to the rectory and
found the priest there with a swelling –it does not
specify where, but no one needs it spelled out– and
there is no way to soothe the inflammation, no matter how much she touches it.
Na Maria Raconera
d’Algaida és sa principal,
i es capellà de Cas Brau
per davall es davantal
li vetla sa greixonera.
Quan som a la síqui´
jo pec un botet.
Maria del alma,
jo vénc per veure´t.
El banyarriqueret
li pica a un peu
i ella se jeu:
- Un poc més amuntet.
El banyarriqueret
Li pica al genoi
I ella diu: –Oi,
un poc més amuntet.
El banyarriqueret
li pica a una cama
i ella s´exclama:
–Un poc més amuntet.
El banyarriqueret
li pica a una anca
i ella s´eixanca:
–Un poc més amuntet.
El banyarriqueret
li pica a sa guixa
i ella diu: –Remissa,
un poc més avallet.
El banyarriqueret
li pica a sa flor:
–Banyarriqueret,
pitja tot quant pugues,
que ara ve lo bo.
Maria Raconera de Algaida is the main character and the priest from Cas
Brau keeps her casserole under her apron. I give a jump for joy when I get
to the ditch, "Maria mine, I’ve come to see you." The beetle tickled her on
the leg and she lay down, "A little bit higher." It tickled her on the knee and
she said, "Oh, a little bit higher." It tickled her on the thigh and she exclaimed, "A little bit higher." It tickled her on the backside and she opened up
her legs, "A little bit higher." It tickled her naval and she said, "Fool! A little bit lower." It pinched her flower, "Beetle, push all you can, because here
comes the good part."
This song recounts a series of preliminary activities
figuratively carried out by a banyarriqueret, a species of beetle with a long black body common all
over Spain, which has a sexual connotation denoting a penis here. Banyarriqueret also means the
conscience in Majorca. The priest here is watching
the casserole dish (greixonera –the vagina) and then
begins to tickle Maria. He starts with her foot, but
the woman orders him to go higher and he gets to
her knee, thigh, bottom and finally her navel. The
woman sees he has gone too far and tells him to tickle her a little further down, until he reaches the flower –the vagina. Then the woman tells him he can
begin pushing, that here comes the best part, because he can penetrate her now and the real pleasure
can commence.
Un frare el se remenava
a davall un salomó;
li va caure un cremaió
damunt es cap de sa fava.
Remil-llamps, que espolsejava!
Era un gust es veure-ló.
Dones pagau un velló
per veure-li sa cremada.
A priest was jerking off under a candelabrum and a drop of wax fell on the
tip. By Jove, how he shook! It was a sight to be seen. Women, pay a
vellon to see it!
The friar in this glosa is masturbating (el se remenava) right under a lit candelabra when a piece of burning wax falls on his glans penis. Obviously, the
horrific pain that results makes the cleric tremble all
over (que espolsejava), which makes everyone
laugh. Yet the most peculiar part of the tale is that
he turns into sightseeing attraction –any woman
who wishes to see the friar’s singed member can pay
a silver coin (vellon) to do so, an example of sarcasm not devoid of malice.
Una monja se rentava
amb so cul dins es ribell
i se dava pes revell
una bona ensabonada.
Un capellà la mirava
amb ses mans an es clotell
i va dir: –Me cago en d’ell!
sa brutor se n’és anada!
A nun was washing her backside in a tub and gave the bush hair a good
soaping. A priest was watching, hands behind his neck and said, "Sweet
Jesus! The filth that’s come off!"
Nuns are also the target of popular humour and ironic comments, although strangely enough, they
were always highly valued and respected for their
work. Perhaps their inclusion in folksongs reflects
our people’s collective subconscious mind. Here a
nun is washing her private parts while a priest watches her, apparently relaxed, judging from his pos-
281
ture: hands behind his neck (amb ses mans an es clotell). The priest exclaims at the amount of dirt the
nun’s private parts leave behind, thus indicating she
was not very given to washing.
WHERE THERE’S HAIR,
THERE’S JOY
Primitive, hairy men are traditionally described as
bears and superhuman strength attributed to them.
Being hairy is synonymous with being brave and
strong: Home pelut, valent i agut, home pelat, pardal acabat (Hairy man, brave and clever / hairless
man, spent sparrow). Woods and mountains are
haunted by especially hairy beings such as simians
and other creatures, even the Devil himself, who
specialise in frightening children. One legend about
our origins has an explanation for why we humans
have hair, the places it grows, men’s beards and
women’s long hair: Adam complained to God that
Eve did not respect him and pleaded for a sign of
superiority. God gave him a jar with ointment and
told him to rub it on the parts of the body he
thought best for hair and it would grow there. But
Eva found the lotion and began to rub herself with
it. When Adam came upon her, he threw the jar at
her head1.
One time-honoured way of closing a deal consisted of pulling three hairs from one’s beard and putting them in the wax that sealed a document, in witness to a party's personal bond. Lions, wolves and
horses in popular folktales give children hairs as
totems with the power to turn them into animals or
help them in some other magical way. And being in
possession of one or three hairs of a powerful being
conferred power on the holder.
In popular tales, hair is often burnt in magical
rites to evoke totemic spirits or cast a spell. Hair,
feathers, claws and small bones from animals or
ointments were given to neophytes during initiation
rites to give them power over totemic spirits: they
would be stuffed them into little sacks and worn
around their necks like talismans. In the olden days,
a special kind of brooch that held hair was a commonplace and symbolised the original owner’s life
force, especially if the person were already dead.
Locks of hair from one’s beloved were typically evocative vestiges of love2.
Redheads were normally viewed with suspicion
and thought to embody evil, treachery and madness:
The Devil and Judas are imagined to have had reddish hair. If hair was seen as a manifestation of
energy, red hair had a demonic character.
Redheaded victims were chosen in ancient Egypt for
the annual human sacrifices to Osiris, deity of
wheat, and the Romans sacrificed dogs with reddish
coats during the rites of spring. Redheaded women
have a hard time finding husbands in Arabic cultures.
Hair’s symbolic virility is beneficial only if it
covers one part of the body, but malevolent if a
body is completely covered with it. Abundant hair is
construed as a sign of vegetative, instinctive and sensual life. In the Iliad (song III), trimming the hair of
an animal sacrifice meant consecrating it to death,
one of the earliest known purification rituals3.
In traditional culture, hair is associated with genitals, especially in women. Women with hair in areas
other than under their arms, on the head and on the
pubis have never been very successful with men.
One terribly misogynous song goes:
Ets peluda com un ase
i guapa com un mussol,
llesta com un caragol
neta com un porc de casa.
You are as hairy as an ass and attractive as an owl, clever as a snail and
clean as a pig at home.
A boy was deemed to be a grownup once he developed hair, which is why the hairier a man was, the
stronger and more skilful he was considered. Of
course, this is a question of fashion and values.
Nowadays, many men remove all their body hair
and are not less masculine in any way for doing so.
Many stereotypes are disappearing or changing. The
search for new sensations and freedom from repeating our experiences is a normal part of evolving tastes.
Two glosas that mention hair resort to metaphors
with different herbs. In the first, a woman is lying
astride the border between Felanitx and Porreres
(two towns in Majorca whose borders are contiguous) when she sees a young man approaching and
dispatches him with the following lines:
-Es fonoi de ses voreres
se sol fer alt i gruixat:
jo en tenc un que està sembrat
entre Felanitx i Porreres.
-Es fonoi si té saó
se sol fer per tot igual;
si em pensava no fer mal
hi ficaria un cimal
enmig de la partió.
The fennels on the margins usually grows thick and high: I have one planted between Felanitx and Porreres // Fennel when ripe usually grows the
same everywhere; if I didn’t think it would hurt anything, I would insert a
twig in the centre of the border.
Aquest jove té tossina
i no és de refredament.
Sabeu de què té talent?
de moraduix de fadrina.
This young lad has a cough, but not a cold. Do you know what he feels
like taking? A lass’ marjoram.
Marjoram (moraduix), like fennel, represents hair in
on the female pubis because of its similar appearance; marjoram can also be used medicinally. The protagonist of this song has a cough, although not a
cold. One good cure is intercourse with the girl and,
not only that, the boy is willing.
Baldament sigui petita,
tenc un bon pla de rostoi,
i quan pix, enverg un roi
que una roca escardaria.
Although it may be small, I have a fine, rough esplanade and when I piss,
my stream could split a rock.
The protagonist of this song acknowledges that his
penis is small, but boasts of the thicket of hair around
it, described here through the metaphor of a rough
field. The amount of hair serves to counteract his
penis’ small size. And he also boasts that his stream
of urine is like a compressor that could crack a rock.
Al·lota, si vols que et boix,
has de venir aquí darrera
i veuràs sa coionera
que és més peluda que un moix.
Lass, if you want me to fuck you, come round behind me and you will see
my scrotum, hairier than a cat.
The man here is boasting that the hair on his scrotum is as thick as cat’s fur. And he asserts that if the
girl wants to make love, she will have to go around
back (aquí darrera) to be able to verify it.
Diumenge vaig veure es cul
a una santanyinera.
Tenia per sa vorera
cent quintars de polseguera,
set roves de pèl reüll.
I saw the backside of a woman from Santanyí last Sunday. It had one hundred quintals of dust and seven arrobas of curly hair.
Women’s buttocks can also be hairy. Here the exaggeration is pharaonic. The singer tells us he saw the
buttocks of a woman from Santanyí (a town in southern Majorca) who had seven arrobas of curly hair
in which one hundred quintals of dust and dirt
collected, arrobas and quintals being rustic measures of weight.
Na Paloni tota sola
no pot fer tant de sarau;
en es ball de Son Arnau
li tongueren sa mussola.
Paloni alone cannot cause such a row; they sheared her smooth-hound
during the dance at Son Arnau.
Ewe-shearing took place in early spring and was one
of the most important jobs in a shepherd’s year. The
parallel in this verse is that Paloni sheared her pubis
(in this case represented by a mussola or smoothhound, a fish similar to a small shark), since she was
so hairy, wool seemed to be growing there. This
took place during a dance at Son Arnau, a name for
farmsteads popular all over Majorca.
Sant Antoni és un sant pobre
i de pobre no en té res.
Saps per on té es pèl espès?
Per devers es canalobre.
St. Anthony is a poor saint, yet not poor at all. Do you know he has thick
hair down there on the candelabrum?
St Anthony (in Majorca, references to St. Anthony
mean St. Anthony Abbot’s saint’s day on January 17
and not St. Anthony of Padua in June) intercedes for
domesticated animals especially, those with hooves
(horses, asses, mules and mares). This song claims
St. Anthony cannot be poor because he is so hairy,
especially around his penis, here portrayed as a candelabrum.
Una rosa a cada galta,
damunt sa boca un clavell,
i una mata ben espessa
que enrevolta es foradell.
A rose on each cheek, a carnation in her mouth and a very thick bush that
surrounds a small hole.
Beauty is described here through flowers, specifically roses (roses) and carnations (clavells), yet
according to the canon of female beauty, what is
truly pretty is the opening of the woman’s vagina
(foradell), since it is ringed by a thick bush of hair.
Once again, we find the notion that beauty lies in
having abundant hair on certain parts of the body.
Saps què em va dir na Llobera
quan li vaig demanar es vel?:
–Més avall tenc un estel
tot enrevoltat de pèl
i randa per sa vorera.
Do you know what Llobera told me when I asked about her veil? Farther
down I have a star completely ringed by hair and embroidery along the
edges.
This star (vagina) is never lonely. The woman in the
song has assured the singer that her vagina is
surrounded by hair (tot enrevoltat de pèl) and,
moreover, has embroidery around the edges (i randa
per per sa vorera), i.e., curls that enhance its beauty.
Amb so mànec de sa ploma
me volies fer dictar;
si t’agrad per festejar,
primer t’hauré de tocar
es pèl de sa catxiporra.
You wanted me to take dictation with the pen’s handle; if you want me to
court you, I shall have to touch the hair on your club.
This song contains images of the male member, in
this case, a pen (ploma) and a handle (mànec). The
woman tells her beloved she must touch the hair
around his penis (cachiporra or club) as a condition
to begin courting, lest the "pen" or "handle" not be
worth much.
HUSBAND, BE NOT
JEALOUS
Majorcan folksongs make a great show of sympathy
for husbands, especially those who are cuckolded.
One takes for granted that this never happens in
one’s own home, but always to a neighbour or
acquaintance. A spouse’s supposed infidelity is customarily accepted with Christian resignation and
often patched up through the intercession of a trusted party or even a priest. Husbands who chased
other women than their wives were always viewed
as normal, since it was considered logical: males go
from female to female to inseminate them in the animal world, an image that has lingered in the subconscious traditional collective mind. However, a
woman who ran around with different men was criticised.
Women could not go out at night alone until the
1970s; it caused talk and was censured. People
would say, "That girl goes out at night like a cat"
(aqueixa va de nits, com les moixes) for example,
and then she would be stigmatised, an almost
impossible stain to erase, even generations later.
Women could not enter taverns without their husbands, nor converse with other men without their
husband’s permission.
This sad, primitive panorama notwithstanding,
we should recall that Majorcan society is matriarchal, although it may not seem so at first glance.
Here it was the wife who handled the money the
husband had earned during the week; she was the
one who took charge of the house and had the
final say on any important matter. The wife decided how each part of the pig should be apportioned on slaughtering day, when the family stocked
food for the whole year, and nobody dared contradict her.
One paradox sheds light on the female’s role in
traditional Majorcan culture: two men sealing an
oral deal had no need to put it in writing, since they
both recognised the sacredness of each other’s word
and the importance of honouring it, regardless of
what might happen. Just one person could undo the
deal: a wife, the only one who could make her husband take back his word.
One glosa asserts that men often prefer to consent
to being cuckolded than be despicably violent:
Jo som banyut, i ho confés,
-deia un que ho era, ademésEsser-ho no me pesa gens
i me sobren cent arguments
per convèncer es demés.
Que ses banyes, com ses dents,
fan mal quan surten, és clar.
Però llavors quan les tens
ses banyes són com ses dents:
te serveixen per menjar1.
"I am a cuckold and I admit it", said one who, in addition, was one. "This
weighs not heavily on me and I have one hundred reasons to convince the
others. Horns, like teeth, hurt when they come out, it’s true. Yet later, when
they’re there, horns are like teeth: they help you to eat."
283
This is consolation for all save those who would
not be consoled. But if we delved a little deeper into
this consolation, into this supposed acceptance of
infidelity, we would encounter a series of beliefs that
infiltrate the collective subconscious. I recall several
conversations, also in the 1970s, between married
couples and a priest who was explaining Biblical
questions. One man asked the priest how it was possible for St. Joseph not to have been jealous about
his wife’s pregnancy and how he could have believed
an angel had got her that way. "Why he didn’t he
rebel?" asked the man. "He was a man and was
deceived, yet everyone says he raised Jesus as if he
were his own son." The priest responded, "Sweet
Jesus! That was a mystery and mysteries have no
explanation!" If we reflect on these comments, perhaps we would understand a cuckold’s consent as an
atavistic burden he has no other choice but to bear.
The widespread notion that a woman can have
intercourse time and time again without a man knowing whether she is faking, done it before or really
wants to helps a man come to terms with this uneasy situation and, in the end, he can be consoled
with his work.
Linked to the notion of a matriarchy is the idea
that a home, family, household economy or co-existence is successful when a woman wants it to be, a
sentiment our grandmothers have already voiced: a
wife must know how to run a household and make
her husband believe he is the one in charge. They
were implying that women were more intelligent
and important than men and should bear that in
mind, which is why silence was often one of their
responses; they would not respond in situations they
considered unsuitable or inappropriate. "Nowadays
women do not want to keep quiet", our grandmothers say, not because they are man’s inferior, but
rather because women are not diligent enough to do
now what their ancestors understood so clearly and
worked so well.
It is beneficial to see the many ways intelligence
has of manifesting itself and how sex has had a
subliminal authority that, despite being conscious,
has often gone unnoticed.
–De ses dones qui es cobreixen
dins es llit d’homos externs.
Can you tell me, Father Vicente, where do horns come from? From women
who get in the beds of strange men.
The narrator is asking a priest (Father Vicente)
about the origin of horns, which the priest explains:
they come from women who have sexual relationships with men who are not their husbands.
Sa padrina diu que ho fé
més de quinze mil vegades;
de la mitat de pipades
es meu padrí no ho sabé.
Grandmother says she did it more than fifteen thousand times. My grandfather never had a clue about half of the puffs on that pipe.
One of the few joys our ancestors enjoyed was to
bed their wives after working from sunrise to sunset
in the fields and women were supposed to enjoy
themselves, too. Here a granddaughter is saying that
her grandmother has made love more than fifteen
thousand times and that her grandfather knows
nothing about half of those pipades (puffs on a
pipe), i.e., his wife had been sleeping with others.
Si ses banyes fessen llum
com sa lluna de gener,
vos assegur que es meu sogre
no hauria mester quinquer.
If horns gave off light like the January moon, I assure you my father-inlaw would never need an oil lamp.
When the moon is in the first and last quarters, it
resembles a pair of horns. Furthermore, the January
moon is the one that gives off the most light. A sonin-law tells us here that if horns gave off light (si ses
banyes fessen llum), his father-in-law’s would give
off so much that no other type of illumination
would be needed, since his wife, the narrator’s
mother-in-law, has deceived her husband on so
many occasions.
Marit no estigueu gelós
d’una fruita qui no es gasta;
no és res si un altre la tasta
mentre n’hi hagi per vós.
Husband, be not jealous of a fruit that never runs out; it doesn’t matter if
another is sampling it, so long as enough is left over for you.
A piece of fruit can be devoured in just a few bites.
Yet there is one fruit, the finest of them all, that can
never be polished off no matter how much one eats,
which is what the wife here is saying to her husband: he needn’t be jealous, because this fruit will be
never be finished. It doesn’t matter if someone else is
eating it too, so long as there’s always enough for
him.
–Vaig vestida com ses canyes
per agradar més a Déu.
–Al·lota, s’estimat teu
essent fadrí ja du banyes.
I am dressed like cane so that God will like me more. Lass, your lover, a
bachelor, already sports a pair of horns.
Being cuckolded is not the exclusive domain of
married couples; courting couples are also vulnerable to deceit. The narrator in this glosa throws in his
sweetheart’s face the fact that he already has horns
(essent fadrí ja du banyes), although he is still single
i.e., she has deceived him even before marriage.
–Vols me dir, Pare Vicenç
ses banyes d’on descendeixen?
284
Mallorca Eròtica
THE DESIRE FOR SEXUAL
INTERCOURSE
To desire implies desiring intensely, a compelling
pull towards something one wishes to possess or an
act one wishes to commit. A mal desig (evil desire in
Catalan) is a compelling inclination of the will or
something sinful; a desig carnal (carnal desire) is an
inclination to pander to sexual instincts. The
Catalans even use desig carnal to refer to the inflamed appetite and cravings typical of pregnant
women and the birthmarks or moles on newborns
vulgarly attributed to a mother’s unsatisfied craving
during pregnancy. People say that a "desire" or
birthmark will be the same shape of the fruit or
other craving that went unsatisfied. They also claim
that birthmarks appear on a baby’s body in the spot
where the mother first touched herself after feeling a
craving, which originated the custom in which a
pregnant woman would touch herself on the buttock whenever she felt an unsatisfied craving, so the
baby’s birthmark would not be in a visible place1.
Women are associated with the domain of instinct, feeling and the unconscious. They are assigned
reproductive tasks and roles confined to the sphere
of home and family and are judged according to a
repressive morality based on gender stereotypes.
The supposedly "feminine" values are weakness
("the weaker sex"), submission and allowing feelings to rule over intelligence.
The ancient misogynous ideas that have survived
until now would have it that women are inferior to
men, an essential inferiority expressed in vice-ridden
behaviours, indiscretion and the incapacity to keep
sexual desire at bay. Thus, women, who were judged to be inferior to men, ranked below them. A
wife took care of the home, but the husband was the
head of the family. According to the Bible, man was
made in God’s image and likeness and woman in
man’s. Woman was made from Adam’s rib in
Genesis ("It is not good that man should be alone"),
an andocentric derivation of the myth of the original androgyne: Adam and Eve, created back to back
or Adam on the right and Eve on the left split by
God into two different beings, a male and a female,
an act that involves a split between two principles:
active, which corresponded to man, and passive, to
woman. Thus, according to Genesis, Eve was the
first woman and cause of original sin, since it was
she who tempted Adam. Mary, however, as the
Mother of God and the new Eve –Hail, the antiEve– was regarded by Christianity as a model of
both female virginity and motherhood. St Peter had
the following to say about this aspect of women’s
submission: "The women should be silent in the
churches" and veil their heads, "For a man ought
not to cover his head, since he is the image and glory
of God; but woman is the glory of man. For man
was not made from woman, but woman from man.
Neither was man created for woman, but woman
for man"2.
References to women are pervasive in popular
Catalan proverbs, as is a pronounced resentment:
Tres coses fan perdre l’home: el joc, el vi i les dones
(Three things are man’s perdition: wagering, wine
and women); Les dones són el diable (Women are
the Devil); Dona i lluna, cada punt muda (Women
and the moon are always changing); La dona és l’esca del pecat (Women are tinder for sinning).
Throughout many centuries, the dominant culture
has predicated women’s inferiority to men. Women
were to blame for our forefathers’ expulsion from
paradise, which is why they were the enemy of intelligent men. Too many arguments exist to doubt the
terribly misogynous nature of traditional customs,
opposed to any attempt to consider female intelligence and good judgement.
Gender not only highlighted human duality, but
also its bipolarity and internal tension. Sexual union
symbolises and realises the search for unity, the
appeasement of tension and total realisation.
Elementary connotations are also classified dualistically as masculine and feminine: strong and sharp is
masculine; round, riddled with holes and weak is
feminine. Male and female are even endowed with
symbolism: conscious and unconscious, reason and
feeling, heaven and earth, the sun and the moon, fire
and water, action and passion...
Ever since Christianity overrated virginity, everything related to sex has had carnal rather than spiritual, impure rather than pure connotations and was
a sin "of thought, word or deed" against the Sixth
Commandment, i.e., vice rather than virtue.
Sexual intercourse was justified when procreating descendants or tolerated as an expression of
love between man and woman, although never in
homosexual relationships. Displaying one’s genitals
was therefore referred to as showing one’s shame
(ensenyar les vergonyes), even when obscene intentions were lacking. This view of sexual intercourse
was also the source of clerical celibacy and vows of
religious chastity, the injunction for two people of
the same sex to love as brother and sister (com
germà i germana) because of the sexual taboo of
incest, the belief that the souls of the dead are genderless and that there are no sexual relationships in
Heaven (the reason why men in traditional popular
culture say they would prefer to go to Hell) and the
notorious theological debates over the sex of
angels. Society tolerates many expressions or looks
upon them favourably when men say them, e.g.,
when something "makes a man", as if everything
sex-related could be attributed to a man’s whim or
will; woman were to limit themselves to a passive,
self-sacrificing role and any sexual expression or
initiative by them was suspiciously viewed as viceridden3.
Majorca’s traditional folksongs contain all the
above elements: masculine strength, uncontrolled
desire and male crassness, as opposed to female
passiveness, silence and repressed emotions. The
people reacted to the ecclesiastical commandment
to procreate without passionate desire with an
overwhelming fury at the attempt to ban the only
joy and delight nature had given them. The people
are truly sage; traditional folksongs are faithful
proof of that.
Al·lota, me vols guardar
aquest bou de bona casta?
Poca pastura li basta:
un rodolet com sa mà.
Lass, would you keep this purebred ox for me? He doesn’t need very much
pastureland: just a small field as big as my hand.
The man in this improvised oral verse, or glosa, is
entrusting the girl with his phallus, depicted here as
an ox and a purebred one at that (bona casta). He
assures her that it does not need much to eat, only
a space as large as a hand’s span (un rodolet com sa
mà), the only pasture and fodder it needs, a comparison between female pubic hair and a sown
field.
Mumare, casar, casar,
que es partits no vénen sempre;
quan s’escudella és calenta,
no la deixeu refredar.
Mother, to marry, to marry! Good matches don’t come along every day;
don’t let the pottage get cool down when it is hot.
Sexual desire can be unceasing and obsessive. But
things were different in the olden days. A woman
who displayed sexual hunger was censured and
branded as vice-ridden, which is why the girl in this
song wants to get married, because when the pottage (escudella, which is served in a bowl that symbolises female genitalia here) is hot it cannot be cooled
down. In other words, desire is to be taken advantage of when it is aroused. The song also warns that
good matches –eligible men of a marriageable age–
are not easy to find and should be snapped up when
they come along.
Jo tenc un puput crestat
tancadet dins una bossa,
que en sentir miular sa moixa
totd’una vol treure es cap.
I have a hoopoe with a great crest in a sack that pokes its head up right
away when it hears the cat meow.
On this occasion, the male member is a crested hoopoe (puput crestat). The bird lives peacefully inside
a sack, but the meowing of the cat, which here
stands for female genitalia, makes it peek its head
out from the bag, i.e., a woman’s mating call makes
a penis erect.
Al·lota, vols que t’ho faça
a damunt un cirerer?
Jo tenc sa perdiu d’acer
i es coions de carabassa.
Lass, would you like me to do it to you in a cherry tree? I have a steel partridge and balls like pumpkins.
Once again, we find fruit trees, in this case, cherry
trees (cirerer) being used as a pretext for surrendering to passion (vols que t’ho faça?). Next, the singer describes his genitals and assures the girl that his
member (a partridge or perdiu on this occasion) is as
strong and solid as steel. And his pumpkin-like testicles (coions) swing to and fro.
Un homo que no té dona
sempre el veuràs mal sofrit,
perquè quan ve mitjanit
s’aucellet no vol fer nona.
A man without a wife will always wear a frown, since the birdie won’t go
to sleep when midnight comes.
Men needs women and not just for company. This
glosa asserts that an unmarried man will always be
cross, because when night time comes, his aucellet
or birdie (penis) does not want to go to sleep and
will not leave him be, like a child who stretches out
and takes up all the room.
Sa fia d’en Campins diu:
–Mon pare, me vui casar;
ja tenc lloc per amagar
un pam i mig de perdiu.
Campins’ daughter says, "Father mine, I wish to marry; I already have
room enough to shelter a palm and a half of partridge.
The girl in this glosa is asking her father to marry
her off and gives him a good reason, an irrefutable
one in her opinion: she is ready. She is a grown-up
woman, since a penis (perdiu) a hand and a half
long fits in her vagina. Just another example of the
exaggeration that permeates popular folksongs,
since a man is not normally this size.
Deixa’m posar sa mà endins,
al·lota, que no hi ha espines;
tu tens unes mamarrines
que pareixen dos poncins.
Lass, let me put my hand inside, there are no thorns. Your little breasts are
like two flowers.
The man in this glosa is asking the woman to let him
touch her vagina, since it has no thorns. The affectionate diminutive for breasts (mamarrines)
demonstrates the man’s interest in touching this part
of the female body, which he compares to buds
(poncins). This is one of the few songs in which a
man demonstrates a certain tenderness towards a
woman.
mary artefacts, but rather by a male member with
one salient feature: a fine head (que tengui bona
cabota), i.e., a large glans penis.
L’amo de Son Rancapins
me’n contà una de bona:
que no me fiàs de cap dona
fins que l’hi tengués dedins.
The groundskeeper of Son Rancapins told me a good one: trust no woman
until you have had it inside her.
We have already commented on men’s traditional
mistrust of women, however this song goes one step
further. Words are worthless; so are promises and
love. The singer asserts that a man can only trust a
woman once he has penetrated her (fins que li tengués dedins) and never before. Yet the narrator does
not dare to put this asseveration in his own mouth
and attributes it instead to what the nameless
groundskeeper of Son Rancapins told him.
A sa vorera de mar
hi ha moltes pedres planes;
una dona sense mames
a mi no em fa enravenar.
There are many flat stones on the seashore; a flat-chested woman doesn’t get me hard.
A man who caresses, kisses and sucks on a woman’s
breast regresses to the most primitive state of
infancy. Large breasts have traditionally been considered a very good thing, since that meant there
would be enough milk in them to feed a man’s children. This song’s protagonist claims that flat-chested women (sense mames) do not arouse him
sexually (a mi no em fa enravenar) and compares
them to flat stones on the seashore (a sa vorera de
mar hi ha moltes pedres planes).
Saps què va dir el Bon Jesús
quan mos va posar s’aucell?
–Da-li carn de foradell
fins que digui «no en vui pus».
Do you know what Jesus said when he gave us his birdie? Feed it on holemeat until it says it wants no more.
Jesus gave us his body (and soul, although traditional folksongs never mention that) and his member
(s'aucell). According to traditional folksongs, when
Jesus gave man his virile member, he said it was to
nourish itself on female flesh (foradell) and should
eat until sated.
Tu tens una aufabeguera
i jo la te vui regar.
Dins es teu hort vui entrar
per davant, no per darrera.
You have a basil plant and I want to water it for you. I want to enter your
garden from the front, not from the rear.
The garden in this glosa stands for female genitalia.
A vegetable garden is always moist. The protagonist
wants to water the girl’s basil (her vagina), so that it
grows healthy and proud. The lad wants to come in
(Dins es teu hort vui entrar) and makes it clear how:
from the front, not from behind (per davant, no per
darrera).
Sa poma d’aquesta al·lota
ha de mester beneir
amb so pardal d’un fadrí
que tengui bona cabota.
That girl’s apple needs to be blessed by the sparrow of a bachelor with a
fine head.
Beneir means to bless something by sprinkling holy
water on it. Here the man is saying that the "apple"
(the girl’s vagina) needs to be blessed not by custo-
285
BIBLIOGRAFIA
AGUILÓ, M. (1985); Cançonetes mallorquines. Edit. Barcino. Barcelona.
ALBERONI, F. (1986); El erotismo. Gedisa.
BAKER, Robin (2001); El futuro del sexo. Grijalbo.
BETTELHEIM, Bruno (1977); Psicoanálisis de los cuentos de hadas. Grijalbo. Barcelona.
BLANCO PÉREZ, Domingo (1992); A poesía popular en Galicia (1745-1885). (2 vol.). Edic. Xerais de Galicia. Vigo.
BISANYES CÀNAVES, Antoni (2007); Només he sembrat un gra… El Gall Editor. Pollença.
Cançons de la broma bruta (selecció de gloses ‘verdes’ d’origen anònim) (2002). Col·lecció Sa tenassa, 4. Sa Pobla.
CARDELL TOMÀS, S. (1988); Cançons populars mallorquines. Ajuntament de Llucmajor i "La Caixa". Llucmajor.
CELA, C.J. (1974); Diccionario secreto. (3 vol.). Alianza.
CHEVALIER, Jean / GHEERBRANT, Alain (2003); Diccionario de los símbolos. Herder. Barcelona.
CLOQUELL I NOCERAS, J. i PORTELLS I SASTRE, I. (2001); 1000 cançons per tocar amb ximbomba. Impr. Muro.
Muro.
Diccionari Català-Valencià-Balear (1983-1985). Edit. Moll. Palma de Mallorca.
El kamasutra català (anònim del segle XIV), (1996). Edit. Columna. Barcelona.
ESCANDELL CASTELLÓ, F. (1994); Gloses eròtiques i amoroses de Formentera. Col·lecció Balafi, 4. Edit. Mediterrània.
Eivissa.
ESCOHOTADO, A. (1993); Rameras y esposas. Anagrama.
FERRER GINARD, A. (1981); Cançonetes mallorquines. Edic. NURA. Menoría.
FISAS, C. (1996); Mujeres, amores y sexo en la historia. Plaza y Janés.
FOUCAULT, M. (1980-1995); Historia de la sexualidad. Siglo XXI.
GILI I FERRER, A. (1994); Aportació al cançoner popular de Mallorca (4 vol.). El Tall. Palma.
GINARD BAUÇÀ, R. (1979); Cançoner Popular de Mallorca (4 vol.). Edit. Moll. Mallorca.
JANER MANILA, Gabriel (2003); Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner. Edit. Moll. Mallorca.
JANER MANILA, Gabriel (1982); Sexe i cultura a Mallorca: La narrativa oral i el teatre. Edit. Moll. Mallorca.
JULIÀ I PROHENS, Miquel (1998); Cançoner Tradicional de Mallorca. Col·lecció. Menjavents. Edic. Documenta Balear.
Palma.
MASCARÓ, J. (1934); Poesies mallorquines (reeditat pel Patronat de Sant Antoni de Manacor l’any 1990).
Gràfiques Manacor. Manacor.
MÒJER, J. i CARDELL, S. (2000); Cançons populars mallorquines. Institut d’Estudis Baleàrics. Palma.
©
©
©
©
Il·lustracions: Joan Bennàssar
Textos en català: Felip Munar
Textos en castellà: Antoni M. Planas i Sanjosé
Pròleg: Maria de la Pau Janer
© Benpla Produccions
Primera edició, agost 2007
Segona edició, novembre 2007
Disseny i maquetació: Josep Fortuny (Edicions de Fusta s.l.)
Revisió lingüística: Matias Mulet
Traduccions a l’anglès: Judith Glueck
Impressió: Grafos S.A. - Barcelona
Reproduccions dels quadres: Joan Ramon Bonet
ISBN: 978-84-95876-30-0
Depòsit legal: B-37454-07
MORALES, G. (1998); Antología de la literatura erótica. Espasa.
MIRÓ POU, Roberto (1987); Gloses d’en Roberto. Informacions Llevant. Manacor.
MUNAR I MUNAR, Felip (2005); Formes d’expressió oral (edició a cura de). Consell Insular de Mallorca. Manacor.
PASOLINI, Pier Paolo (1975); Canzoniere italiano. Rastignano. Bolonia, Guanda.
PEREIRA, Benjamín Enes (1965); Bibliografía analítica de Etnografía portuguesa. Instituto de Alta Cultura.
Centro de Estudos de Etnologia Peninsular. Lisboa.
QUETGLES, Damià (2002); Cançons de la broma bruta. Col·lecció Sa Tanassa (4). Gelabert Arts Gràfiques. Sa Pobla.
SALA-VALLDAURA, J. M. (1978); Antologia de la poesia eròtica catalana del segle XX. Edic. Proa.
SOLER I AMIGÓ, Joan (1998); Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Edit. Barcanova. Barcelona.
TORRES TORRES, M. (1993); Cançons verdes i estribots bruts. Col·lecció Balafi, 3. Edit. Mediterrània. Eivissa.
VINYOLES, J. J. i PIQUÉ, R. (1989); Diccionari eròtic i sexual. Edic. 62.
ZUMTHOR, Paul (1989); Introducción a la poesía oral (traducción al espanyol de Concepción García Lomas). Taurus.
Madrid.
287