Untitled - Carles Poy

Transcripción

Imatge coberta:
Detall d’una paret de
La Sala en el procés de
remodelació, i damunt
la qual els treballadors
han marcat on s’obrirà
la porta (coberta) i la
finestra (contracoberta)
Imagen portada:
Detalle de una pared de
La Sala durante el proceso
de remodelación en la
que los obreros han
marcado dónde se abrirá
la puerta (portada) y la
ventana (contraportada)
Catàleg de l’exposició inaugural
del Centre d’Art Contemporani LA SALA
amb motiu de la remodelació de l’edifici
Juny de 2007
Signatura de Pere de
Gomar i de Cercós, antic
propietari dels terrenys
on es construí La Sala.
Arxiu Comarcal del Garraf
Firma de Pere de Gomar
i de Cercós, antiguo
propietario de los terrenos
donde se construyó La Sala.
La Sala, 1935.
Col·lecció particular
Colección particular
CELESTINO CORBACHO i CHAVES President de la Diputació de Barcelona
9
La recuperació d’un espai per a les arts sempre és una bona notícia. Més
que més quan, com en el cas d’aquest edifici emblemàtic de Vilanova i
la Geltrú, avalat per una llarga història de dos segles al servei de l’oci
i de la cultura, així com pel seu indubtable valor patrimonial, fruit de la
singular arquitectura de La Sala, un testimoni excepcional d’una època
pionera del teatre català.
Per desgràcia, el pas del temps no sempre és generós amb el patrimoni
collectiu. Cal l’esforç continuat de generacions successives de ciutadans,
cal tenir la convicció de la necessitat d’espais com aquest, cal prendre
decisions polítiques perquè no es malmetin parts tan significatives de la
història dels nostres pobles, ciutats i viles.
La Sala va patir aquesta dolorosa degradació del temps, però s’ha arribat
a temps per redreçar la seva història. Una història que ara s’enriqueix
amb la seva reobertura com a Centre d’Art Contemporani. Amb aquesta
proposta, i partint de la tradició doblement centenària de l’edifici, es
potencia la versatilitat de La Sala, convertida ara en equipament cultural
municipal obert a nombroses manifestacions i esdeveniments artístics.
La Diputació de Barcelona, compromesa amb el progrés i el
desenvolupament dels municipis, dóna ple suport a l’Ajuntament de
Vilanova i la Geltrú en aquest important projecte de recuperació d’un
equipament històric, molt reclamat per la ciutadania, i celebra l’exercici
de memòria que representa aquest catàleg, sens dubte un pòrtic d’allò
més escaient per al nou trajecte que enceta La Sala.
10
JOAN IGNASI ELENA i GARCIA Alcalde de Vilanova i la Geltrú
Amb la inauguració d’aquest nou equipament cultural, el Centre d’Art
Contemporani La Sala, Vilanova i la Geltrú aconsegueix superar un doble
repte. D’una banda, recupera un espai emblemàtic i valuós, no només des
del vessant patrimonial i arquitectònic —recordem que La Sala és considerat
l’edifici més antic de Catalunya on es dugueren a terme representacions
teatrals—, sinó des de l’afectiu i privat, ja que gran part de la ciutadania
va viure entre les seves parets esdeveniments culturals, socials i festius
que ha atresorat tenaçment i que constitueixen un preuat llegat de la memòria ciutadana, individual i col·lectiva. De l’altra, ens aporta un modern
centre cultural, un centre de difusió i creació d’arts visuals que la ciutat
del present i del futur necessita i reclama.
La Sala, a més, neix amb una triple i ambiciosa funció. En primer lloc, vol
ser un centre d’art contemporani —en una segona fase s’hi incorporarà
un auditori musical—, viu i accessible, que apropi i faci estimar l’art contemporani, l’art dels nostres temps, a la ciutadania i que trenqui amb la falsa
visió de l’art com a temple hermètic i incomprensible, patrimoni d’una elit
d’entesos i especialistes, mostrant-lo com el que és: un mitjà excel·lent i
atractiu de comunicació i una eina privilegiada de cohesió social.
En segon lloc, La Sala pretén ser també un equipament social, de barri i de
ciutat, que investigui i apliqui polítiques culturals de proximitat. Finalment,
i en atenció a la seva tradició històrica, La Sala obrirà les seves portes
puntualment per acollir aquells esdeveniments de la vida associativa i festiva
de la ciutat que, per la seva rellevància o oportunitat, així ho aconsellin.
11
Per tot això, el Centre d’Art Contemporani La Sala comptarà amb una
sèrie d’espais diferenciats: la gran sala de les voltes —espai d’exposició
i activitats socials—, una altra sala d’exposició de format mitjà, i
un conjunt de tallers de creació, producció i pedagogia on es faran
activitats complementàries i didàctiques al voltant de les mostres
que s’hi acolliran. Tot plegat permetrà fer de l’art contemporani una
realitat pròxima a tot l’entramat social i cultural de la vila.
Ara, ens disposem a inaugurar aquest espai, històric i contemporani,
artístic i social, amb una exposició molt particular comissariada i
creada pel prestigiós crític i expert en art Carles Poy. Una exposició
eclèctica i integradora que busca d’establir un diàleg entre el ric
patrimoni de la ciutat, la història i presència en l’imaginari col·lectiu
de La Sala, i l’art contemporani, representat per la producció de
tres artistes de reconeguda trajectòria: Biel Capllonch, Pep Duran i
Miralda. Mentrestant, es troba ja en una fase avançada de producció
l’exposició “H2O”, de Joaquim Budesca, que a la tardor encetarà
la línia d’autors locals, amb una mostra representativa de la seva
darrera producció.
Celebrem, doncs, amb legítima satisfacció, la incorporació d’aquest
nou equipament a la vida cultural i social de la ciutat i li desitgem una
singladura llarga i profitosa, que demostri la vitalitat i força de les
arts visuals a la nostra ciutat i que conformi La Sala com un centre de
referència en el panorama artístic nacional.
Plaça del mercat, 1899.
Plaza del mercado, 1899.
Biblioteca Museu
Víctor Balaguer
13
Bienve Moya
A mena de fotografia, dues velles instantànies de La Sala
d’un bru difuminat pel temps
Som l’any 1812, els exèrcits de Napoleó han ocupat Barcelona. Com que
el litoral és pas esquerrer per a les tropes, aquestes prefereixen circular
per Vilafranca.
Un ampli sector de la classe benestant barcelonina s’ha instal·lat a
Vilanova i la Geltrú a la qual s’arriba per mar esquivant pel camí mariner
els soldats i els seus capitostos. A la Casa de Comèdies, coneguda pel
seu antic nom, La Sala, s’hi ha instal·lat la companyia de Josep Robrenyo,
titular del Teatre Principal de Barcelona. Robrenyo és un dramaturg
liberal que més endavant es distingirà per l’aferrissada adhesió a
la Constitució de Cadis. De moment a La Sala, la Casa de Comèdies de
Vilanova, hi representa divertits i sarcàstics sainets on tant es parodia
els agres absolutistes com els esnobs francòfils. Robrenyo i la seva
companyia s’han instal·lat a l’hostal Nou del carrer Major, cantonada
amb el de les Premses, espatlla per espatlla al neoclàssic palauet
dels Papiol. Als esvalotats salons de l’hostal s’hi barregen cada nit els
més joves dels exiliats barcelonins amb els naturals més intrèpids
o barrilaires de la vila assetjada; també amb els estrafolaris actors i
actrius de la companyia de Robrenyo i algun espia dels francesos o de
la Junta Antinapoleònica de Lleida.
Les nits es feien llargues pels carrers que duien a l’emmurat hort dels
carmelites, on des de l’any 4 del segle s’hi alça La Sala. Acabada la
funció de la companyia, el cafè del local rivalitza amb els bigarrats salons
de l’hostal Nou. Malgrat la guerra, la població que usufructua La Sala
és acceptablement feliç.
14
A modo de fotografía, dos viejas instantáneas de La Sala
en un color marrón difuminado por el tiempo
Año 1812. Los ejércitos de Napoleón han ocupado Barcelona. El litoral
es un paso abrupto para las tropas y estas prefieren circular por
Vilafranca. Un amplio sector de la clase acomodada barcelonesa se ha
instalado en Vilanova i la Geltrú y llegan hasta allí por mar evitando de
esta manera a los soldados y sus capitostes. En la Casa de Comèdies,
conocida por su antiguo nombre, La Sala, se ha aposentado la compañía
de Josep Robrenyo, titular del Teatro Principal de Barcelona.
Robrenyo es un dramaturgo liberal que, posteriormente, se distinguirá
por su apasionada adhesión a la Constitución de Cádiz. Pero hasta que
llegue ese momento, en La Sala, la Casa de Comèdies de Vilanova,
representa divertidos y sarcásticos sainetes en los que parodia por igual
a agrios absolutistas y esnobs francófilos. Robrenyo y su compañía
se han instalado en el Hostal Nou de la calle Mayor, esquina con Les
Premses, espalda contra espalda con el palacete neoclásico de los
Papiol. En los alborotados salones del hostal se mezclan cada noche los
exiliados barceloneses más jóvenes con los naturales más intrépidos
o juerguistas de la ciudad asediada; también encontramos extravagantes actores y actrices de la compañía de Robrenyo y algún que otro
espía de los franceses o de la Junta Antinapoleónica de Lleida.
Las noches eran largas en las calles que conducían al huerto amurallado de los carmelitas, lugar donde, desde el año cuatro del siglo
se erige La Sala. Finalizada la función de la compañía, el café del local
rivaliza con los abigarrados salones del Hostal Nou. A pesar de la
guerra, la población que usufructúa La Sala es aceptablemente feliz.
15
Bienve Moya
Unes dècades després
El dia 3 de gener de l’any 1836 els trabucaires de mossèn Benet, sacerdot carlista, i els
facinerosos del Ros d’Eroles, capità de lladres, havien assaltat la vila de l’Arboç del Penedès
al crit de: “Foc a l’Arboç”!
El dia 5, travessant les serres que separen el litoral del pla interior, les mateixes tropes de
proscrits es proposaren assaltar Vilanova i la Geltrú pel cantó de muntanya. Feren bivac
passat Canyelles en els boscos entre la font d’en Bonet i el coll de Ferran, a les envistes de
la vila costanera.
La matinada del dia 5, Josep Rafeques, cap de la guarnició local, foragitat amb presses i
recança del llit de la pubilla de la casa on s’hostatjava, al carrer de santa Madrona, malhumorat, s’engiponà l’uniforme i calant-se el ros blau i vermell, travessà el Palmerar eixint
fora murs per la porta dels Gitanos. A un tir de fusell la creu de Xirivia assenyalava el camí
de Ribes, més amunt a la torre del Plats i Olles tot semblava tranquil, encara més lluny
blanquejava la torre de l’Onclet, i cap allà al final, on arribava la vista, el coll de Ferran,
tranquil també... tranquil, què dieu! Pels costers del vell camí de Vilafranca, omplint marges
i feixes, els bandolers del Ros d’Eroles, de mossèn Benet, del Pixot, del Llarg de Copons
i del Degollat, tots junts, armats al crit: “Foc a Vilanova”! davallaven esperitats. Esverat, el
seductor oficial no s’ho rumià més, clavà amb ferocitat els esperons al flanc del bai que el
sostenia i galopà esperitat a donar-ne part al consistori. Foren barrades les portes de la vila,
cridades a armes les forces vives i anunciat a toc de campanes el sometent. Plegats, tots
els convocats es concentraren a La Sala, l’edifici que s’alçava a l’hort dels carmelites destinat, entre altres funcions, a reunir els ciutadans en ple per adoptar les mesures necessàries
per a l’esdevenidor de la vila. Aquell dia de gener de 1836, decidiren resistir als carlins i
per demostrar-ho fefaentment convocaren els músics locals a La Sala. Els músics assajaren
unes quantes peces per finalment escollir-ne una que la sabessin tots. I en formació musical es plantaren davant els carlins per interpretar, en senyal de desafiament i voluntat
de resistència, L’himne de Riego símbol dels liberals de tot l’Estat espanyol a partir de 1820.
16
Unas décadas después
El día 3 de enero de 1836, los trabucaires de mosén Benet, sacerdote carlista, y los facinerosos del llamado Ros d’Eroles, capitán de ladrones, habían asaltado la villa de Arboç
del Penedès al grito de ¡Foc a l’Arboç!
El día 5, estas mismas tropas de proscritos, atravesando las sierras que separan el litoral
de la llanura interior, se propusieron asaltar Vilanova i la Geltrú desde la montaña.
Dejaron atrás Canyelles y pasaron la noche al raso en los bosques situados entre la fuente
de en Bonet y el coll de Ferran, con la vista puesta en la ciudad costera.
La madrugada del día 5, Josep Rafeques, jefe de la guarnición local, arrancado con prisas y
muy a su pesar de la cama de la pubilla de la familia donde se hospedaba, en la calle
de Santa Madrona, malhumorado, se calzó a toda prisa el uniforme y, calándose el ros azul
y rojo, atravesó el Palmerar y los muros de la ciudad por la Puerta de los Gitanos. A un tiro
de fusil, la cruz de Xirivia marcaba el camino de Ribes; más arriba, en la torre de Plats i
Olles, todo parecía estar tranquilo; un poco más lejos, blanqueaba la torre del Onclet, y, más
allá hacia donde alcanzaba la vista, el coll de Ferran estaba también tranquilo... πTranquilo?
¡Pero, qué decís...!
Por las laderas del antiguo camino de Vilafranca, ocupando por completo los márgenes
y bancales, los bandoleros del Ros d’Eroles, de mosén Benet, del Pixot, del Llarg de Copons,
del Degollat, todos juntos, armados al grito de ¡Foc a la Vilanova! descendían como posesos.
Alarmado, el seductor oficial no lo pensó dos veces, clavó ferozmente las espuelas en
el flanco del bayo que lo sostenía y galopando como alma que lleva el diablo fue a dar parte
al Consistorio. Se cerraron las puertas de la ciudad, se llamó al arma a las fuerzas vivas
y se anunció a toque de campanas el Som atent. Los convocados se reunieron en La Sala,
el edificio construido en el huerto de los carmelitas y destinado, entre otras funciones,
a reunir en pleno a los ciudadanos para adoptar medidas para el futuro de la villa.
Ese día de enero de 1836 decidieron resistir ante los carlistas y, para demostrarlo de manera
fehaciente, convocaron a los músicos locales a La Sala. Los músicos ensayaron unas
cuantas piezas y, finalmente, eligieron una que todos conocían. Y en formación marcial
plantaron cara a los carlistas e interpretaron, en señal de desafío y voluntad de resistencia,
el Himno de Riego, símbolo de los liberales de todo el Estado español a partir de 1820.
Contracte de lloguer
del Teatre. Gener 1860.
Contrato de alquiler
del Teatro. Enero 1860.
Arxiu de l’Hospital
Sant Antoni Abad
Contracte de lloguer
del cafè del Saló de Ball
i jardins de l’Apolo.
Desembre 1886
Contrato de alquiler
del café del Salón de Baile
y jardines del Apolo.
Diciembre 1886
Pressupost de remodelació
del paviment de La Sala.
Novembre 1926
Presupuesto de remodelación del pavimento de
La Sala. Noviembre 1926
La Sala, 1965.
21
Gran Saló, Saló Marfil, La Sala
El 1804 el noble senyor Pere de Gomar i de Cercós va
comprar una part dels horts i jardins del convent dels
pares carmelitans descalços amb la idea de construir-hi un teatre. Al seu testament, va llegar el teatre
al Sant Hospital. L’entrega es va fer sota pacte: “El
rector i l’obrer de la parròquia Església de la Geltrú
rebran perpètuament setanta-cinc lliures catalanes
pagadores anualment en moneda d’or i plata”.
El local de La Sala és de planta rectangular d’uns
20 x 40 metres aproximadament. El principal valor
arquitectònic de l’edifici procedeix de la singularitat
de l’espai de la sala amb voltes. A Los Misterios de
Villanueva (reproducció facsímil de l’edició publicada el 1851), La Sala es descriu “de forma cuadrada,
sostenido su techo por cuatro columnas de piedra y
rodeado en todo él por escaños de madera y piedra.
En uno de sus lienzos se hallan algunos palcos y en
el centro el de la presidencia. Bajo ellos, el oportuno
tablado para los músicos. A cada lado de este hay
dos puertas, la una de las cuales sirve de entrada al
salón, y la otra a las salas de café y descanso.
Una de estas es bastante notable por su extensión y
sostenida en el centro su techo por dos columnas”.
És ben probable que la distribució interior de la
sala d’espectacles, en un principi, fos diferent a
la que ens ha arribat als nostres dies. Fins al 1862
es continua parlant de l’existència de la graderia
i del pis de llotges, també s’esmenta el cafè que hi
ha dins del teatre i el citen com “la casa del teatro
con sus utensilios de café”.
Aquest primer teatre, en un moment donat, devia
quedar petit per aquesta ciutat, que es trobava en el
seu moment d’esplendor en tots els seus aspectes
(important activitat colonial), per això va ser necessari construir un nou teatre més gran i més adient.
Fou doncs l’any 1835 quan l’Hospital va promoure la
construcció del Teatre Principal a Vilanova.
Progressivament es va abandonar l’activitat teatral
a l’edifici de La Sala i es va utilitzar exclusivament
com a sala de ball.
22
La Sala, anys 60.
La Sala, años 60.
Gran Salón, Salón Marfil, La Sala
En 1804, el noble señor Pere de Gomar i de Cercós
compró una parte de los huertos y jardines del convento de los padres carmelitas descalzos con la idea de
construir en ellos un teatro que legó, en su testamento,
al Santo Hospital. La entrega se efectuó bajo pacto: “El
rector y el obrero de la parroquia Iglesia de la Geltrú
recibirán perpetuamente setenta y cinco libras catalanas pagaderas anualmente en moneda de oro y plata”.
El local de La Sala tiene planta rectangular de 20 x
40 metros aproximadamente. El principal valor arquitectónico del edificio reside en la singularidad del
espacio de la sala con bóvedas. En Los Misterios de
Villanueva (reproducción facsímil de la edición publicada en 1851), se describe La Sala de forma cuadrada,
“sostenido su techo por cuatro columnas de piedra
y rodeado en todo él por escaños de madera y piedra.
En uno de sus lienzos se hallan algunos palcos y en
el centro, el de la presidencia. Bajo ellos, el oportuno
tablado para los músicos. A cada lado de este hay
dos puertas, una de las cuales sirve de entrada al
salón, y la otra, a las salas de café y descanso”.
Muy probablemente la distribución interior de la
sala de espectáculos fue, al principio, algo distinta
de la que conocemos hoy en día. Hasta 1862 se sigue
hablando de la existencia de la gradería y del piso
de palcos. También se menciona el café que había
dentro del teatro y que aparece en una cita como
“la casa del teatro con sus utensilios de café.”
Este primer teatro, en un momento dado, quedó
seguramente pequeño para la ciudad que vivía una
época de esplendor en todos los sentidos (importante actividad colonial). Por esta razón, fue necesario construir un nuevo teatro más grande y más
adecuado. Fue entonces, en el año 1835, cuando el
Hospital promovió la construcción del Teatro Principal en Vilanova. Progresivamente, se abandonó
la actividad teatral en el edificio de La Sala que
se utilizaba ya exclusivamente como sala de baile.
23
25
Aleshores es van produir algunes millores a l’edifici,
entre d’altres la instal·lació de l’enllumenat de gas.
Primer, la il·luminació era a base d’una aranya i
canelobres. En el document de 1824 es diu que “la sala
de bayles y la orquestra se iluminará con cera, no
pudiendo ser menos de quarenta luces”. Després ja
tingué gas i, finalment llum elèctric.
El llum de gas s’estrenà el 1861, per la Festa Major, amb una gran làmpada de 30 becs al centre. Al
damunt, dissimulats per arabescs, hi havia forats per
respirar, a causa de la calor que hi feia. Els documents de 1862 parlen de remodelacions a La Sala, on
consta que s’hi fan obres de paleta, fuster, manyà,
pintor i tapisser. L’aspecte que oferia després d’aquestes modificacions segurament no s’allunya gaire del
que veiem avui. Sabem que el 1898 la Junta de
l’Hospital s’havia preocupat d’empaperar les columnes de pedra de La Sala amb fusta o roba, ja que
en l’atmosfera dels balls, les columnes regalimaven
humitat i tocaven els vestits de les parelles.
A principis de 1900 s’estava acabant la construcció de l’espaiós cafè annex a La Sala. No tenim constància de cap més intervenció d’obra o remodelació
fins el 1926, quan es va col·locar un nou paviment a la
sala de ball de rajoles hidràuliques de ciment.
Cap als anys seixanta del passat segle es va tornar
a decorar la sala de ball amb l’estètica del moment.
D’aquesta època en resta el plafó circular de llums
que penja del sostre i el bar situat al costat esquerre
de l’escenari.
26
En ese momento se hicieron algunas mejoras en
el edificio, entre ellas la instalación del alumbrado
de gas. Al principio, se iluminaba con la ayuda
de una araña de techo y candelabros. En el documento de 1824 se indica que “la sala de bayles y la
orquestra se iluminará con cera, no pudiendo ser
menos de quarenta luces”. Después se instaló el
gas y, finalmente, la luz eléctrica.
La luz de gas se estrenó en 1861 durante la fiesta
mayor con una gran lámpara de 30 boquillas en
el centro. Arriba, debido al calor que desprendía,
había respiraderos disimulados con arabescos.
Documentos de 1862 hablan de remodelaciones en
La Sala y constatan obras de albañilería, carpintería,
pintura, cerrajería y tapicería. El aspecto que ofrecía el local después de estas modificaciones seguramente no difería demasiado del que vemos actual-
mente. Sabemos que en 1898, la Junta del Hospital
se encargó de empapelar La Sala y de cubrir las
columnas de piedra con madera o telas. En la
atmósfera de los bailes, estas columnas rezumaban
humedad y rozaban los vestidos de las parejas que
a ellas se arrimaban.
A principios del año 1900 finaliza la construcción
del amplio café anexo a La Sala. No hay constancia de otras intervenciones o remodelaciones hasta
1926 cuando se instaló un nuevo pavimento en
la sala de baile hecho con baldosas hidráulicas de
cemento. Hacia los años sesenta del siglo pasado
la sala de baile fue nuevamente decorada según la
estética del momento.
De esa época nos queda el plafón circular de lámparas que cuelga del techo y el bar situado a la
izquierda del escenario.
29
Programes i cartells
del Gran Saló, segle XIX.
Programas y carteles
del Gran Salón, siglo XIX.
Biblioteca Museu
Víctor Balaguer
El Carnaval a La Sala
En els orígens, a La Sala no s’hi feien balls de
màscares, però a poc a poc hi anaren destinant
el ball del dilluns “el monstruoso baile de máscaras”
i el Carnaval començà a tenir protagonisme.
En aquells temps les societats s’encarregaven de
vendre les localitats i, més tard, cap al 1851, quan
se’n té coneixença, es fan els balls de beneficència.
Durant els dies de Carnaval l’espai resultava
esquifit, ja que s’hi podien sumar més de mil
persones. Per això durant el Carnestoltes es deia:
Són uns balls de patacada
aquells, ahont tothom hi sua,
són uns balls que porten cua
el trasbals d’allà m’agrada
(1898)
31
Programa de ball de La Sala, 1922.
Programa de baile de La Sala, 1922.
Biblioteca Museu Víctor Balaguer
El carnaval en La Sala
En sus orígenes, en La Sala no se celebraban bailes
de máscaras. Sin embargo, poco a poco, el baile de
los lunes se fue convirtiendo en “el monstruoso baile
de máscaras” y el carnaval empezó a cobrar protagonismo. En esa época, las sociedades se encargaban de
la venta de las localidades y, más adelante, hacia 1851,
se ocupaban de celebrar bailes de beneficencia. Pero
en los días de carnaval llegaban a juntarse más de
mil personas y el espacio resultaba extremadamente
pequeño. Por esta razón, durante el Carnaval se decía:
Programes i cartells del Gran Saló, segle XX.
Programas y carteles del Gran Salón, siglo XX.
Biblioteca Museu Víctor Balaguer
Són uns balls de patacada
aquells, ahont tothom hi sua,
són uns balls que porten cua
el trasbals d’allà m’agrada
(1898)
[ Son bailes carnavalescos,
En los que todo el mundo suda
Son bailes que traen cola
El alboroto del lugar me gusta (1898) ]
Els anys vint del segle XX representen una etapa
d’algidesa per al Carnaval vilanoví i, per extensió,
per a totes aquelles manifestacions de disbauxa.
Els sempre esperats “saraus confiats al Mestre
Montserrat”, com apareixia en una propaganda de
1920, eren garantia de bona música i gresca pels
descosits. Dels programes, sovint, només se’n
destacava el motiu il·lustrat de portada i el nom
del conjunt que animaria les ballarugues.
Segons Josep Carbonell, el diumenge de Carnaval
era reservat a criades i pagesos; el dilluns, que era
el de més assistència, anava dirigit als comerciants,
menestrals i artesans, i finalment, el dimarts era
obert als treballadors en general. La consigna era
ben clara, calia omplir el local “fins que suin les
columnes de la Sala”, feia la dita popular. Així doncs,
fins a la Guerra Civil, a La Sala, sobretot per Carnaval,
solien concórrer-hi, barrejades, totes les classes
socials i, especialment, els dimarts a la nit hi havia
molts pagesos amb espardenyes i tot.
A partir d’aleshores, en aquest teatre, de setembre a juny, al Saló Marfil s’hi celebraven balls amb
orquestra, concerts, sopars, activitats de Carnaval i
també activitats de caire polític (als setanta) fins que,
als anys vuitanta, l’estat ruïnós va obligar a tancar-lo
definitivament.
Programes i cartells
del Gran Saló, segle XX.
Programas y carteles
del Gran Salón, siglo XX.
Biblioteca Museu
Víctor Balaguer
B IBLIOGRAFIA
Miquel A. Álvarez Galera,
Enric Miró i Amat, Manuel
Serra i Arnal, José L. Zurdo
Peláez, Notes Històriques
de l’Hospital de Sant Antoni
Abat de Vilanova i la Geltrú,
Biblioteca Antina, Vilanova i
la Geltrú, 2005
Teodor Creus i Coromines,
Josep Pers i Ricart,
Los misterios de Villanueva,
Descripción e historia de
sus monumentos, usos
y costumbres. Acotaciones
de A. Ferrer y Soler. Xilografías originales de R. Vives
Sabaté, 1947; v. o. 1851
Bernat Deltell, Vilanova vol
recuperar els seus teatres,
Avui, 21.04.2003, p.39
Xavier Garcia, Vilanova
i la Geltrú. Gran Carnaval,
Editorial Pòrtic, 1951
Josep Antoni Garí i Siumell,
Descripción e historia de
la villa de Villanueva y
Geltrú desde su fundación
hasta nuestros días,
Vilanova i la Geltrú, El Cep
i la Nansa, 1996; v. o. 1869
Los años veinte del siglo XX marcan el punto álgido
del carnaval de Vilanova y, por extensión, de todas
aquellas manifestaciones de desenfreno. Los siempre
esperados “saraus confiats al Mestre Montserrat”,
tal como aparecían en una propaganda de 1920, eran
garantía de buena música y jaranas
sin fin. En los programas, a menudo, se destacaba
únicamente el motivo ilustrado de portada y
el nombre del conjunto que animaría el bailoteo.
Según Josep Carbonell, el domingo de carnaval
estaba reservado a criadas y payeses; el lunes, el
día de mayor asistencia, estaba dirigido a los comerciantes, menestrales y artesanos, y, finalmente,
los martes eran para los trabajadores en general.
La consigna era muy clara: había que llenar el local
“hasta que las columnas de La Sala suden”, según
rezaba el dicho popular. Así pues, hasta la Guerra
Civil, en La Sala, y especialmente durante el carnaval,
se mezclaban todas las clases sociales y, concretamente los martes por la noche, se podía ver muchos
payeses ataviados con sus alpargatas.
A partir de ese momento, en el teatro, de septiembre a junio, se celebraban en el Salón Marfil
bailes con orquesta, conciertos, cenas, actividades
de carnaval y actos de índole política (en los años
setenta) hasta que, en los ochenta del siglo pasado,
el estado ruinoso del local obligó a cerrarlo de
manera definitiva.
Raquel Lacuesta, Maria
Antònia Carrasco, Imma
Vilamala, Quaderns
científics i tècnics: Antic
teatre “La Sala” de Vilanova
i la Geltrú, Diputació de
Barcelona, 1992
Anna Lleó i Albà, L’Abans.
Vilanova i la Geltrú.
Recull gràfic 1873-1965,
Efadós Editorial, 2000
Oriol Puig i Almirall,
El Carnaval, Biblioteca
Antina, 2002
Albert Tubau i Garcia,
Un segle de Carnaval,
misèries i poca-soltades,
Ed. Federació d’Associacions pel Carnaval de
Vilanova i la Geltrú, 2000
El Museu Romàntic
Can Papiol. Diputació de
Barcelona, 2a edició, 2001
Cartell, 1977.
Cartel, 1977.
Retalls de premsa,
Recortes de prensa,
1974 / 1972.
Arxiu Comarcal
del Garraf
Actes polítics
i retalls de premsa.
Actos políticos
y recortes de prensa.
Arxiu Comarcal
del Garraf
37
Cartells.
Carteles.
39
En agraïment al record
Joan Gómez
Ja han passat 30 anys d’aquella segona meitat dels
anys setanta. Ens trobem a l’escenari de l’Escola
Politècnica de Vilanova en Manel Milà i jo mateix tot
fent un cafè i xerrant d’aquelles estones inoblidables
que ens va aportar La Sala quan s’hi va muntar
una sala de ball discoteca per a adolescents, lluny
de les atractives vetllades de música en directe de
l’Orquestra Planes. La conversa ens recondueix a un
viatge al passat, un passat ple de nostàlgia que
vàrem reviure en un petit instant; semblava que el
temps s’hagués aturat per uns moments.
Recordes Manel aquelles tardes del diumenge,
en temps difícils, malgrat que feia poc que s’havia
mort el Franco? La Sala era un referent per al jovent
de Vilanova i per als forasters que es va convertir
en una discoteca on ens reuníem per evadir-nos del
tarannà quotidià d’una manera innocent i lúdica;
fins i tot algun cap d’any a la nit. Llavors no existia
encara a Vilanova l’envelat, i La Sala era l’única
oferta que teníem els joves.
Recordem que, aleshores, sempre s’obria a les
sis de la tarda amb un clàssic dels Temptations
(Papa was a Rolling Stone), seguit durant una hora
pels temes de moda d’aquells anys en discs de vinil
—alguns d’ells encara eren singles de promoció de
Fundador—, un amplificador de làmpades i un parell
de plats Lenco (elements que avui ja formen part dels
museus). La tarda es configurava amb dues sessions
de lent —plenes de gom a gom—, dues sessions
esperades amb ànsia per aquells que volien trencar
el gel amb algun noi o alguna noia bonica d’aleshores.
Jo posava els discs i recordo com si fos avui que
algun client desesperat venia quan faltava un minut
per cloure els temes de ball lent a preguntar: “Falta
molt perquè acabi el lent?”. Era realment entranyable.
La complicitat de tots els qui treballàvem a La Sala
era extraordinària; sovint ens visitava la policia,
casualment quan s’avaluava la sessió de temes lents,
i tot seguit escoltàvem la veu que els porters transmetien a l’amic Manel: “La policia!!!”
Què passava?
Doncs que, malgrat la primerenca permissivitat,
havíem d’encendre els llums laterals, ja que, en cas
contrari, ens arriscàvem a que ens clausuressin el
local. Aquest fet comportava sorprendre les parelletes situades als racons més foscos del local i deixarles al descobert davant la mirada de tothom.
Com a cloenda del ball —rigorosament a quarts de deu
del vespre— era tradicional la cançó del conegut tema
de la televisió Vamos a la cama de la família Telerín.
40
En agradecimiento al recuerdo
Joan Gómez
Han pasado ya treinta años de aquella segunda
mitad de los años setenta. Nos encontramos en el
escenario de la Escuela Politécnica de Vilanova,
Manel Milà y yo, tomamos un café y recordamos
aquellos momentos inolvidables que pasamos en
La Sala cuando se convirtió en una sala de bailediscoteca para adolescentes. Lejos quedaban
ya las atractivas veladas de música en directo con la
orquestra Planes. La conversación nos transportó
al pasado, un pasado lleno de nostalgia que rememoramos durante un pequeño instante. Era como si el
tiempo se hubiera detenido durante unos momentos...
πTe acuerdas Manel?
Esas tardes de domingo, durante aquellos tiempos
difíciles, aunque hacía poco que Franco había muerto,
La Sala era un referente para la juventud de Vilanova y también para los que venían de fuera. Era el
lugar donde nos reuníamos para evadirnos de los
quehaceres cotidianos de una manera inocente y
lúdica; incluso también algún fin de año por la noche.
Por aquel entonces, no había todavía en Vilanova
un entoldado, y La Sala era la única oferta que teníamos los jóvenes.
Recordamos que en esa época abrían siempre a
las seis de la tarde con un clásico de Temptations
—Papa was a Rolling Stone— y que después ponían
durante una hora los temas de moda de aquellos años
en discos de vinilo —algunos eran todavía singles de
promoción de Fundador—, con la ayuda de un amplificador de lámparas y un par de platos Lenco (piezas
que hoy en día forman parte de museos). La tarde se
configuraba con dos sesiones de lento —a rebosar
de gente—, dos sesiones esperadas con ansia por
aquellos que querían romper el hielo con algún chico
o chica guapa de aquellos días. Yo ponía los discos
y recuerdo como si fuera hoy que siempre llegaba
algún cliente desesperado cuando faltaba un minuto
para que finalizaran los temas lentos y me preguntaba: “πFalta mucho para que termine el lento?” Era
realmente entrañable. Había también una complicidad
extraordinaria entre los que trabajábamos en La Sala.
A menudo nos visitaba la policía y, casualmente, lo
hacía cuando se evaluaba la sesión de temas lentos,
y acto seguido oíamos la voz que los porteros transmitían al amigo Manel: “¡La policía!”
πQué sucedía?
Pues, que a pesar del aperturismo, teníamos que
mantener encendidas las luces laterales o nos arriesgábamos a que nos clausuraran el local. Al hacerlo
sorprendíamos a aquellas parejitas que se escondían
en los rincones más oscuros del local y les dejábamos expuestos a las miradas de todos.
A las diez de la noche, de manera rigurosa, se daba
por concluido el baile, y era tradición poner la
canción del popular tema de la televisión Vamos a
la cama de la familia Telerín.
42
43
Carles Poy
Un suculent àpat cap al futur extraient receptes,
aventures i desventures del passat
al centre d’art contemporani LA SALA
En aquesta mostra he cregut oportú valorar i donar a conèixer encara més uns espais
de la història i de la cultura de Vilanova i la Geltrú, per tal de poder entendre i gaudir
la seva riquesa actual.
L’espai? El del Gran Saló, Saló Marfil, La Sala i la seva vida.
L’ambient? El del Museu Romàntic Can Papiol.
La paret? Pintures de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de quatre mestres dels
segles XIX i XX, de Joaquim Mir, d’Alexandre de Cabanyes i Marquès, d’Enric C. Ricart
i de Martí Torrents.
Intervencions d’avui? Les de Biel Capllonch, Pep Duran i Miralda.
El punt de sortida ha estat la sala de ball, de ball humorístic, de grans balls de màscares i de mascarots a favor dels pobres, de xerrades de la CNT, de Comissions Obreres
i d’Esquerra Republicana. Un espai històric, de gran qualitat popular i cultural, on
la gent de Vilanova i la Geltrú, d’hivern en hivern, trobava un lloc de badallada al veure
suar les columnes, al beure un gotet de vi o una gasosa o al trobar parella per ballar.
Coberta menú
Juny 1921.
Portada menú
Junio 1921.
Biblioteca Museu
Víctor Balaguer
La primera parada que faig és al Museu Romàntic Can Papiol per visitar la biblioteca,
el rebedor, la sala d’espera, l’alcova imperi, la sala de música, el saló de ball i totes,
totes les seves dependències, que van fer que hi tornés, una vegada i una altra, tan
sols pel fet de poder aprofitar el plaer de gaudir del bon gust i de la bellesa d’aquest
racó de Vilanova i la Geltrú. Ara, el museu Romàntic Can Papiol es queixa i diu que
necessita una bona neteja, en fi, que vol ser rehabilitat per lluir amb tot el seu esplendor i per tant ha d’estar uns mesos posant-se a to i no es pot visitar.
En assabentar-me del temps que aquest Museu estarà tancat, vaig pensar que
podria recrear el seu ambient, la seva riquesa, els seus colors i elements barrocs a la
mostra de La Sala. Un dia, a la sala de ball de Can Papiol, em vaig sentir romàntic,
m’ho vaig suggerir i em vaig dir que seria un plaer poder recrear, adaptar i lluir l’espai
de la cuina, la sala d’espera i el dormitori del servei a la gran sala.
Cortina.
Museu Romàntic
Can Papiol
46
Una suculenta comilona hacia el futuro
recuperando recetas, aventuras y desventuras del pasado
en el centro de arte contemporáneo LA SALA
Para esta muestra he considerado oportuno valorar y dar a conocer aún más unos
espacios de la historia y la cultura de Vilanova i la Geltrú que nos permitirán entender
y gozar más de su riqueza actual.
πEl espacio? El del Gran Salón, Salón Marfil, La Sala.
πEl ambiente? El del Museo Romántico Can Papiol.
πEn la pared? Pinturas de la Biblioteca Museo Víctor Balaguer, de cuatro maestros
de los siglos XIX y XX, de Joaquim Mir, de Alexandre de Cabanyes i Marquès, de Enric
C. Ricart y de Martí Torrents.
πIntervenciones actuales? Las de Biel Capllonch, Pep Duran y Miralda.
El punto de partida ha sido la sala de baile, de baile humorístico, de grandes bailes
de màscares i mascarots a favor de los pobres, de charlas de la CNT, de Comisiones
Obreras y de Esquerra Republicana. Un espacio histórico, de gran calidad popular y
cultural, donde la gente de Vilanova i la Geltrú, de invierno en invierno, se reunía para
beber un vasito de vino o una gaseosa o encontrar pareja de baile y se quedaba boquiabierta viendo como sudaban las columnas.
La primera parada es el Museo Romántico Can Papiol donde visito la biblioteca, el recibidor, la sala de espera, la alcoba imperio, la sala de música, el salón de baile y todas,
todas sus dependencias. El buen gusto y la belleza de este rincón de Vilanova i la Geltrú
me hicieron regresar, una y otra vez, sólo por el placer de disfrutarlo nuevamente.
Ahora el Museo Romántico Can Papiol se queja y dice que necesita una buena limpieza,
en fin, que quiere ser rehabilitado, para lucir con todo su esplendor y, por consiguiente,
estará unos meses poniéndose a tono y no podrá visitarse.
Al enterarme de todo el tiempo que este museo estará cerrado, pensé que podría recrear
su ambiente, su riqueza, sus colores y elementos barrocos en la muestra de La Sala.
Un día, mientras estaba en la sala de baile de Can Papiol, me sentí romántico, lo pensé y
me convencí a mí mismo de que sería un placer poder recrear, adaptar y lucir el espacio
de la cocina, la sala de espera y el dormitorio del servicio en la Gran Sala.
Carles Poy
Sala de Ball.
Sa1a de Baile.
Museu Romàntic
Can Papiol
51
Menús d’àpats.
Menús de comidas.
Vilanova i la Geltrú,
s. XIX-XX.
Biblioteca Museu
Víctor Balaguer
Cuina i forn de pa.
Cocina y horno de pan.
Museu Romàntic
Can Papiol
Dormitori del servei.
Dormitorio del servicio.
Museu Romàntic
Can Papiol
Peu de foto. He ido creando
un conjunto de obras.
Pie de foto. He ido creando
55
Biblioteca.
Museu Romàntic
Can Papiol
Fragment de paret.
Fragmento de pared.
Sala íntima
Museu Romàntic
Can Papiol
Fragment de paret.
Fragmento de pared.
Sala d’espera
Museu Romàntic
Can Papiol
60
Cortina.
Sala Imperi.
Museu Romàntic
Can Papiol
61
La segona parada és a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, per trobar en la seva
col·lecció alguns dels mestres que desitjava incorporar a la mostra de La Sala.
Joaquim Mir (1873-1940)
Un jardí, el de casa seva, amb taules, cadires, vegetació abundant i, al fons, una casa
blanca amb palmeres.
Alexandre de Cabanyes i Marquès (1877-1972)
Barques a la platja amb pescadors. Al fons, el mar.
Martí Torrents (1887-1977)
Un carnaval multitudinari. Els homes vestits molt elegants amb frac i les dones amb
vestits curts, molt lleugers i generosos escots.
Enric C. Ricart (1893-1960)
Jaqueta i pantaló de diable. Pantalons llargs amb una obertura que tanca amb un
crec i jaqueta confeccionada en loneta de color beix, ajustada al puny amb una veta,
amb caperutxa i dues banyes.
L’arribada és la incorporació de Biel Capllonch, de Pep Durán i de Miralda, tres
creadors d’avui que conec i als quals proposo participar en el projecte per intervenir,
d’una manera lliure, en una Sala plena d’història. Els tres accepten.
Personalment m’és grat i especialment complaent confrontar aspectes creatius i
populars del passat amb creacions i cultura actuals. La meva proposta de les barreges, les mixtures i el diàleg entre elles fa subratllar el millor i més especial de cada
gènere i època.
62
La segunda parada es la Biblioteca Museo Víctor Balaguer para buscar en su colección
algunos de los maestros que deseaba incorporar a la muestra de La Sala.
Joaquim Mir (1873 - 1940)
Un jardín, el de su casa, con mesas, sillas, abundante vegetación y, al fondo, una casa
blanca con palmeras.
Alexandre de Cabanyes i Marquès (1877 - 1972)
Barcas en la playa con pescadores. Al fondo, el mar.
Martí Torrents (1887 - 1977)
Un carnaval multitudinario. Los hombres muy elegantemente vestidos con frac, y las
mujeres, con vestidos cortos, muy ligeros y generosos escotes.
Enric C. Ricart (1893 - 1960)
Chaqueta y pantalón de diablo. Pantalones largos con una abertura que se cierra con
un botón a presión y chaqueta confeccionada en loneta de color beige, ajustada al puño
con una cinta, con capucha y dos cuernos.
El postre es la incorporación de Biel Capllonch, Pep Duran y Miralda, tres creadores
actuales a quienes conozco y propongo participar en el proyecto para intervenir, libremente, en una Sala llena de historia. Los tres aceptan.
Personalmente me resulta grato y especialmente placentero confrontar aspectos
creativos y populares del pasado con creaciones y cultura actuales. Mi propuesta
de mezclas, mixturas y diálogo entre ellas subraya lo mejor y más especial de cada
género y época.
Joaquim Mir,
Racó del jardí, 1926.
Biblioteca Museu
Víctor Balaguer
64
Alexandre de Cabanyes,
Platja, 1950.
Biblioteca Museu
Víctor Balaguer
66
Martí Torrents,
Carnaval, 1925.
Biblioteca Museu
Víctor Balaguer
68
Enric C. Ricart,
Jaqueta i pantalons
de diable, 1925.
Biblioteca Museu
Víctor Balaguer
70
Cortina.
Sala de Ball.
Museu Romàntic
Can Papiol
71
Clara Renau
MIRALDA, BIEL CAPLLONCH, PEP DURAN:
Construcció i control del missatge creatiu.
Espectacle i ficció a Vilanova
Convocar propostes plàstiques sobre la cultura popular del menjar, recrear una
història que ha de ser explicada a través de la fotografia, organitzar un espai fictici
on l’espectador participi del contingut de l’obra… Miralda, Biel Capllonch i Pep
Duran han estat escollits per oferir un punt de vista contemporani a una sala que
ha de ser lloc de mostres i que antigament fou un espai de gaudi popular. Tots tres
artistes són ben diferents tant des del seu punt de partida —que en el cas d’en
Miralda radica en l’art efímer popular, en el d’en Pep Duran, en el món escultòric
postconceptual, i en el d’en Biel Capllonch, en la fotografia publicitària—, com
en el tipus d’obra resultant del seu exercici creatiu: obra espectacle, instal·lació
conceptual i fotografia. També cal esmentar que tots tres emeten senyals
sensorials ben diferents: mentre en Miralda es complau a oferir-nos sabors i
colors càlids i barreges múltiples, en Pep Duran transmet ordre i netedat, control i
una verbalització exacta del moviment i la composició, i finalment, en Biel deixa
un regust amarg, metàl·lic, estrany i inconscient.
Tot i les seves diferències vitals i essencials, els tres artistes comparteixen un
mateix eix vertebrador en la seva manera d’estructurar les obres, i aquest mecanisme de construcció té molt a veure amb la posada en escena, amb la ficció que
emula la realitat i amb la voluntat de recrear un espai artístic que no és casual.
Tots tres preparen acuradament les seves obres amb els mecanismes i les eines
que els són propis. Això no vol dir que la casualitat estigui exempta dels seus treballs, però sí que, en cap cas, el resultat sigui producte d’aquesta primera.
73
72
MIRALDA, BIEL CAPLLONCH, PEP DURAN:
Construcción y control del mensaje creativo.
Espectáculo y ficción en Vilanova
Clara Renau
Presentar propuestas plásticas sobre la cultura popular de la comida, recrear
una historia que va a ser narrada a través de la fotografía, organizar un espacio
ficticio donde el espectador participe del contenido de la obra… Miralda, Biel
Capllonch y Pep Duran han sido elegidos para ofrecer un punto de vista contemporáneo y exponerlo en una sala que debe convertirse en espacio de muestras
y que antiguamente fue un espacio dedicado al divertimento popular.
Los tres artistas son muy distintos, tanto en lo que respecta a su punto de partida
—en el caso de Miralda, radica en el arte efímero popular; en el de Pep Duran,
en el mundo escultórico postconceptual; y en el de Biel Capllonch, en la fotografía publicitaria— como por el tipo de obra resultante de su ejercicio creativo:
obra espectáculo, instalación conceptual y fotografía. Asimismo, cabe destacar
que los tres emiten señales sensoriales muy distintas. Por una parte, Miralda
se complace en ofrecernos sabores y colores cálidos, y un sinfín de mezclas,
mientras que Pep Duran transmite orden, pulcritud, control y una verbalización
exacta del movimiento y la composición, y Biel, finalmente, deja un sabor amargo,
metálico, extraño e inconsciente.
Sin embargo, a pesar de sus diferencias vitales y esenciales, los tres artistas
comparten un mismo eje vertebrador en la manera de estructurar sus obras. Este
mecanismo de construcción tiene mucho que ver con la puesta en escena, con
la ficción que emula la realidad y con la voluntad de recrear un espacio artístico
que no es casual. Los tres preparan con esmero sus obras con los mecanismos y
herramientas que les son propios. Esto no quiere decir que la casualidad no
participe en sus trabajos, pero sí que en ningún caso el resultado es fruto de ella.
En Miralda desplega el seu discurs monumental, extravertit, colorista i efímer a
partir d’un discurs participatiu on l’obra final és el resultat de la participació popular
i de treballs i objectes del passat. En aquest sentit, entenem la seva obra com un
espectacle de contingut on l’artista genera les directrius i la idea primera i en aquesta
s’hi aplega la participació popular, s’hi afegeix la mà dels altres. En Miralda prepara
la taula, ordena els coberts, selecciona les estovalles i la posició dels comensals, i
després deixa que aquests darrers gaudeixin de l’àpat. Com un director d’orquestra,
dóna la pauta, escull la partitura i finalment porta el ritme; construeix un espai idoni on
les idees també es desenvolupen a través dels altres.
Les fotografies de Biel Capllonch són el resultat d’un treball de control dels detalls,
de construcció d’espais ficticis on res escapa al seu desig per explicar una història on
l’espectador participa des de lluny intentant donar sentit a la imatge. Les obres d’en
Biel es nodreixen de tota l’experiència que li dóna el seu treball com a fotògraf publicitari i de totes les pautes prèvies i posteriors a la producció d’aquesta tècnica: retocs,
ús de la llum, ús d’objectes simbòlics i reals, el color. Res escapa al seu plantejament
estètic que és contrari a la fotografia casual, i en canvi l’obra final resulta volgudament
ambigua. El resultat, producte d’una arquitectura acurada, és en canvi un espai de
dubte i de preguntes sense una sola resposta.
A en Pep Duran també li pesa la seva altra activitat de creador d’escenes teatrals,
també com a en Biel la construcció detallada i exhaustiva d’espais aliens li ofereix un
control exacte i meticulós del seu discurs creatiu. En aquest cas, però, trobem dos
tipus d’obra que es complementen i que ofereixen un missatge conceptual: l’escultura texturada i acabada, que podem penjar en una paret, i l’obra multidisciplinària
que combina diversos mètodes sensorials per tal d’establir un missatge ric i colpidor.
En aquest últim tipus d’obra el resultat és fruit de textos, llums, actors, moviments,
música i objectes, coordinats i controlats també amb l’esperit d’un mecànic que posa
greix a cada un dels mecanismes que animen la seva màquina.
74
Miralda desarrolla su discurso monumental, extrovertido, colorista y efímero a partir
de elementos participativos en los que la obra final es el resultado de la participación
popular y de los trabajos y objetos del pasado. En este sentido, su obra se entiende
como un espectáculo de contenido en el que el artista proporciona las directrices y la
idea original, que se complementa con la participación popular, la mano de terceros.
Miralda prepara la mesa, ordena los cubiertos, elige el mantel y decide la posición que
ocuparán los comensales, y después deja que estos disfruten de la comida. Al igual
que un director de orquesta, Miralda da las pautas, elige la partitura y finalmente lleva
el compás; construye un espacio idóneo donde los demás también participan en el
desarrollo de las ideas.
Las fotografías de Biel Capllonch son el resultado de un trabajo de control de los
detalles, de construcción de espacios ficticios en los que nada escapa a su deseo de
contar una historia, en la que el espectador participa desde lejos intentando dar sentido
a la imagen. Las obras de Biel se nutren de toda la experiencia que le proporciona su
trabajo como fotógrafo publicitario, y de todas las pautas previas y posteriores a la
producción de esta técnica: retoques, uso de la luz, de objetos simbólicos y reales, el
color. Nada escapa a su planteamiento estético contrario a la fotografía casual. Y, sin
embargo, la obra final resulta voluntariamente ambigua. El resultado, fruto de una arquitectura cuidada, es en cambio un espacio de dudas y preguntas sin una sola respuesta.
A Pep Duran también le pesa su otra actividad de creador de escenas teatrales.
Al igual que a Biel, la construcción detallada y exhaustiva de espacios ajenos le
proporciona un control exacto y meticuloso de su discurso creativo. En este caso, sin
embargo, se trata de dos tipos de obra que se complementan y ofrecen un mensaje
conceptual: la escultura texturizada y acabada, que podemos colgar en una pared, y
la obra multidisciplinar que combina diversos métodos sensoriales para establecer
un mensaje rico y sorprendente. En este último tipo de obra, el resultado está formado por textos, luces, actores, movimientos, música y objetos, coordinados y controlados
también con el espíritu de un mecánico que engrasa cada uno de los mecanismos
que animan su máquina.
75
D’en MIRALDA sabem que va casar les estàtues de
la Llibertat i de Colom i que es reitera en el discurs
d’espectacles relacionats amb la litúrgia del menjar.
En Miralda sap molt del gaudi popular, dels espectacles
a l’aire lliure, de la participació de l’espectador en la
mateixa obra que proposa l’artista, i per tant s’hi sent
còmode en un espai com el de La Sala que ha estat
durant anys dedicat al ball, al discurs, al comentari a
cau d’orella i als actes socials i polítics. El fet d’ocupar
un espai amb història és quelcom que li resulta familiar,
ja que ha intervingut en molts altres espais d’aquest
tipus, com el Palazzo Grassi (1978) de Venècia o el Centre
Cultural Internacional d’Anvers, antiga Maison du Roi
i antic palau reial (també el 1978). En aquests indrets,
com també a La Sala de Vilanova, l’entorn, els elements
arquitectònics, el mobiliari, els colors i l’ambient
passaran a formar part de la seva obra, la definiran i
li donaran sentit. Miralda intervé tot ordenant aquests
elements que ja hi són i incorporant el seu propi color:
el color fresc i expansiu de la fruita, del menjar com a
pràctica popular i hereu de la cultura compartida.
Si hi ha quelcom que compartim i ens diferencia dels
altres és tot allò que ingerim. Però també coneix molt
bé l’espectacle a l’aire lliure, les manifestacions de
la gent estrenyent-se i compartint un mateix fet, una
mateixa tradició. Aquesta serà també una de les seves
eines creatives preferides i on s’ingereix còmodament.
Perfectament podríem entendre un Miralda de Vilanova
participant en la comparsa al Carnaval.
76
De MIRALDA sabemos que casó las estatuas de la Libertad
y de Colón, y que se reitera en el discurso de espectáculos
relacionados con la liturgia de la comida. Miralda sabe
mucho de diversión popular, de espectáculos al aire libre,
de la participación del espectador en la misma obra que
propone el artista, y por eso se siente cómodo en un espacio
como La Sala, dedicado durante años al baile, al discurso,
al comentario al oído y a los actos sociales y políticos.
El hecho de ocupar un espacio con historia es algo que le
resulta familiar pues ha intervenido en otros muchos, como
el Palazzo Grassi de Venecia (1978) o el Centro Cultural
Internacional de Amberes, la antigua Maison du Roi y antiguo
Palacio Real (también en 1978). En estos lugares, como
también en La Sala de Vilanova, el entorno, los elementos
arquitectónicos, el mobiliario, los colores y el ambiente
pasarán a formar parte de su obra, la definirán y le darán
sentido. Miralda interviene ordenando estos elementos que
ya están ahí e incorporando su propio color: el color fresco y
expansivo de la fruta, de la comida como práctica popular
y heredera de la cultura compartida. Si hay algo que compartimos y que nos diferencia de los demás es todo aquello
que ingerimos. Pero también conoce muy bien el espectáculo al aire libre, las manifestaciones en las que la gente
se apretuja y comparte un mismo hecho, una misma tradición. Esta será también una de sus herramientas creativas
preferidas en la que se ingiere cómodamente. Nos podríamos imaginar perfectamente a Miralda de Vilanova en la
comparsa del Carnaval.
Miralda, A la taula i al llit,
al primer crit.
International Cultural
Centrum, Anvers, 1978
77
78
79
80
81
82
Biel Capllonch,
No puedo percibirlo,
es algo que parece una luz
lejana (detalle), 2004
83
Vientre claro pero algo
confuso (detalle), 2002
L’espectacle que presenta BIEL CAPLLONCH no és popular ni colorista; vol la
participació activa de l’espectador només com a receptor del dubte i la recerca.
La seva és la tradició perfecta i ordenada del manipulador de fils de titelles.
La seva intervenció a La Sala cerca un espai diferenciat respecte de la tradició
i la història, no aprofitarà l’ambient ni les olors antigues, sinó que, precisament,
aconseguirà definir encara més la seva obra en l’oposició amb l’espai. I aquesta
és una de les matèries amb què treballa: s’oposa a la casualitat, al desordre i
al crit, i es cargola en ella mateixa per aprofundir de portes endintre. La pulcritud i el regust metàl·lic a la boca creixeran quan quedi envoltat per un espai
de calor i gaudi antic com el de La Sala.
En Biel sap que nosaltres reconeixem fàcilment la codificació d’imatges publicitàries, sap que som capaços d’entendre el canvi de llum i els símbols propis
de la fotografia comercial, que som sensibles a tot aquest llenguatge que
compartim diàriament a les tanques publicitàries, a la televisió i a les revistes.
I ell precisament és un expert en això, a crear del no-res un espai fictici que
generi desig. És aquest el seu fil més útil, ja que construeix aquesta ficció,
aquesta imatge que nosaltres estem acostumats a identificar i reconèixer
(cossos joves, pells esplèndides, maquillatge, posicions dels personatges,
llums...), però li treu el contingut comercial i li afegeix cruesa i dispersió: ens
han tret la meta i el desig dóna voltes i voltes a la recerca d’un fi incert i, en
qualsevol cas, amagat. Cal doncs esperar que la relació entre l’obra d’aquest
artista i l’espai de La Sala sigui convulsa i generi ansietat.
84
Biel Capllonch,
Un baño de refresco
de unos 10 minutos
(detalle), 2003
Un baño seco
(antes de acostarse)
(detalle), 2003
p.84-85
Momentos Musicales
para aceptar ciertas
condiciones, 2004
El espectáculo que presenta BIEL CAPLLONCH no es popular ni colorista, no
busca la participación activa del espectador más que como receptor de la duda
y la investigación. La suya es la tradición perfecta y ordenada del manipulador
de hilos de títeres. Su intervención en La Sala busca un espacio diferenciado
respecto a la tradición y la historia, no aprovechará el ambiente ni los olores
antiguos, sino que precisamente conseguirá definir aún más su obra oponiéndola
al espacio. Y esta es una de sus materias de trabajo: se opone a la casualidad,
al desorden y al grito, y se enrosca en sí misma para profundizar de puertas
hacia adentro. La pulcritud y el regusto metálico en la boca aumentarán cuando
quede rodeado de un espacio de calor y diversión antiguo como el de La Sala.
Biel sabe que nosotros reconocemos fácilmente la codificación de imágenes
publicitarias, sabe que somos capaces de entender el cambio de luz y los
símbolos propios de la fotografía comercial, que somos sensibles a todo este
lenguaje en las vallas publicitarias, en la televisión, en las revistas que compartimos diariamente. Y él, precisamente, es un experto en crear de la nada un
espacio ficticio que genere deseo. Es esta precisamente su baza más útil ya que
construye esa ficción, esa imagen que nosotros estamos acostumbrados a
identificar y reconocer (cuerpos jóvenes, pieles espléndidas, maquillaje, posiciones de los personajes, luces...), pero le quita el contenido comercial y le añade
crudeza y dispersión: nos han quitado la meta y entonces el deseo da vueltas y
más vueltas buscando un fin incierto y, en cualquier caso, escondido. Es de
esperar que la relación entre la obra de este artista y el espacio de La Sala sea
convulsa y genere ansiedad.
85
86
87
88
Pep Duran, FÒVEA.
Sala Apolo de Vilanova
i la Geltrú, 1999-2000
89
L’espai creat per en PEP DURAN no ofereix un missatge que es cargoli cap
endintre com el d’en Biel, ni tan explícitament obert enfora com el d’en Miralda.
Les seves obres tendeixen a fer recerca del mateix fet creatiu a la manera
conceptual, enfronten diversos gèneres com el text, el vídeo, la música o
l’actuació per fer-se preguntes sobre el mateix fet creatiu, com a l’obra Mudo
(presentada al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona) que després
generarà material fotogràfic i escultòric a l’entorn de la gran pregunta sobre
la comunicació.
El recurs idoni de la creació d’en Pep és l’escenografia, que coneix i controla
de manera professional. L’espai i el moviment dels actors són també recursos
que, com en el cas d’en Biel, se suposa que l’espectador reconeixerà de
manera clara. I també, com en el cas d’en Biel, el missatge lògic ha estat
substituït per un altre no narratiu. En els seus treballs antics, com el que va
presentar al Tinglado 2 de Tarragona el 1999, Pep construïa recorreguts visuals
que obligaven l’espectador a visitar unes estances que semblaven espais
normals d’ús, però on s’incorporaven entrebancs conceptuals a partir de la
posició il·lògica d’objectes. Al principi, als anys vuitanta, usava el collage
de materials diversos, de procedència diversa, per tal de crear escultures que
s’apropiaven dels significats originals i s’erigien com a desigs de construccions perfectes (el domini del caos i la diversitat). Amb el temps, la presència
del collage es manté, però formulada a través de la seva extraordinària entesa
del moviment i l’espai total.
Així, l’obra d’en Pep Duran tindrà una doble relació amb La Sala tot transgredint-la i fent un ús apropiatiu de la seva història i la seva arquitectura. En
definitiva, qualsevol espai és susceptible de tornar-se un espai de significació.
90
El espacio creado por PEP DURAN no ofrece un mensaje que se enrosca hacia
adentro como el de Biel, ni tan explícitamente hacia afuera como el de Miralda.
Sus obras tienden a investigar el hecho creativo en sí de forma conceptual,
enfrentan diversos géneros como el texto, el vídeo, la música o la actuación
para cuestionarse sobre el mismo hecho creativo, como en Mudo (presentada
en el Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona), una obra que generará material
fotográfico y escultórico en torno a la gran cuestión de la comunicación.
El recurso idóneo de la creación de Pep es la escenografía, que conoce y
controla de manera profesional. El espacio y el movimiento de los actores son
también recursos, que, como en el caso de Biel, se supone que el espectador
reconocerá de manera clara. Y también como en el caso de Biel, el mensaje
lógico ha sido sustituido por otro no narrativo. En sus trabajos antiguos, como
el presentado en el Tinglado 2 de Tarragona en 1999, Pep construía recorridos
visuales que obligaban al espectador a visitar unas estancias que parecían
espacios de uso habitual, pero a los que incorporaba obstáculos conceptuales
a partir de la posición ilógica de objetos. Al principio, en los años ochenta,
usaba el collage de materiales diversos, de procedencia diversa, para crear
esculturas que se apropiaban de los significados originales y se erigían como
deseos de construcciones perfectas (el dominio del caos y la diversidad).
Con el tiempo, la presencia del collage se mantiene, pero formulada a través
de su extraordinaria comprensión del movimiento y el espacio total.
Así, la obra de Pep Duran tendrá una doble relación con La Sala, transgrediéndola y, al mismo tiempo, haciendo un uso apropiacionista de su historia y
su arquitectura. En definitiva, cualquier espacio es susceptible de albergar un
significado.
Pep Duran, FÒVEA.
91
Pep Duran, FÒVEA.
93
La Sala ha deixat de ser el lloc de ball i de suor que identificava el lleure de la
ciutat per trobar una nova manera d’atreure l’atenció de la gent de Vilanova
basada en la recerca i el pensament creatiu. Crec que tots dos usos són igualment vàlids, complementaris a la manera d’en Miralda, contraposats a la manera d’en Biel Capllonch, i inclusius si ho mirem amb els ulls d’en Pep Duran.
94
La Sala ha dejado de ser el lugar de baile y sudor que identificaba el tiempo
libre de la ciudad para encontrar una nueva manera de atraer la atención de
la gente de Vilanova, basada en la investigación y el pensamiento creativo.
Creo que ambos usos son igualmente válidos, complementarios a la manera
de Miralda, contrapuestos a la manera de Biel Capllonch, e incluyentes si lo
miramos con los ojos de Pep Duran.
Pep Duran, FÒVEA.
97
Two old snapshots of La Sala in a brown colour
that has faded over time
Bienve Moya, p. 11
It is 1812 and Napoleon’s armies have occupied
Barcelona. The coastal route is too steep for the
troops and they prefer to march through Vilafranca.
A large sector of the well-to-do from Barcelona have
moved to Vilanova i la Geltrú, arriving there by sea in
order to avoid the soldiers and their commanders.
At the Casa de Comèdies, known by its old name
La Sala, the Josep Robrenyo theatre company, headliner
at the Teatre Principal in Barcelona, has set up.
Robrenyo is a liberal playwright who will later distinguish himself for his fierce commitment to the Cadiz
constitution. But until that moment, in La Sala, the
Casa de Comèdies of Vilanova, he puts on comical and
sarcastic one-act farces parodying bitter Absolutists
and Francophile snobs alike. Robrenyo and his company
have sought accommodation at the Hostal Nou in Carrer
Major, on the corner of Les Premses, backing on to the
Neoclassical mansion of the Papiol family. In the boisterous halls of the hostel the younger Barcelona exiles
mingle with the more intrepid local revellers of the
besieged town. We also find extravagant actors and
actresses from Robrenyo’s company and the occasional French spy or someone from the anti-Napoleonic
Council of Lleida.
The nights are long on the streets leading to the
walled gardens of the Carmelite order, where La Sala
was built in 1804. Once the performance is over the
theatre café competes with the motley rooms of
the Hostal Nou. Despite the war, those who frequent
La Sala are happy enough.
99
98
Gran Salón, Salón Marfil, La Sala
p. 19
A few decades later
On the third of January 1836 the trabucaires (men armed
with blunderbusses) of Father Benet, a Carlist priest
and the bandits of the so-called Ros d’Eroles, captain of
thieves, have stormed the town of Arboç del Penedès
to the cry of Foc a l’Arboç!
On the 5th, crossing the sierras that separate the coast
and the inland plains, the same outlaw troops prepare to
storm Vilanova i la Geltrú. They leave Canyelles behind
and spend the night in the open between En Bonet Spring
and Ferran Pass, with the coastal town in their sights.
In the small hours of the 5th, Josep Rafeques, head of the
local garrison, hurriedly dragged, with great reluctance
on his part, from the bed of the eldest daughter of the
family with whom he lodged, bad-temperedly throws
on his uniform and pulls down his blue and red shako,
crossing the Palm grove and walls of the city through
the Porta dels Gitanos. A gunshot away, the Xirivia
Cross shows the way to Ribes; further up, in the tower
of Plats i Olles, everything seems peaceful, and a little
further ahead again, Onclet’s tower glimmers white and
in the distance as far as the eye can see, Ferran Pass
is also still, …
Still? What do you mean still!
On the hillside of the old Vilafranca road, completely
occupying the sides and terraces, the bandits of Ros
d’Eroles, Father Benet, Pixot, Llarg de Copons and
Degollat, all descend together like madmen with the
battle cry of Foc a la Vilanova!
Alarmed, the gallant officer does not think twice,
digging his spurs into the bay horse on which he is
mounted and galloping full pelt to report to the Town
Council. The gates of the town are closed, the call to
arms is made and the bells ring out in warning.
Those called meet in La Sala, the building built on the
gardens of the Carmelite order and designed for the
purpose, amongst others, of calling together all citizens
to adopt measures for the future of the town.
On this January day in 1836 the decision is taken to resist
the Carlists and to demonstrate this irrefutably, all the
local musicians are called to La Sala. They go through
a few pieces and, finally deciding on one that everybody
knows and in military formation, they face the Carlist
troops and as a symbol of defiance and resistance, play
the Himno de Riego, a symbol for liberals from all over
Spain from 1820 onwards.
In 1804, the nobleman Pere de Gomar i de Cercós
bought part of the vegetable plots and gardens of the
monastery of the Barefoot Carmelite monks in order
to build a theatre there, which he left in his will
to the Santo Hospital. It was handed over subject to
an agreement: “The rector and caretaker of the
Parish Church of La Geltrú will receive in perpetuity
seventy five Catalan pounds paid annually in gold
and silver coins”.
La Sala has a rectangular layout of 20 x 40 metres
approximately. The main architectural value of the
building is the peculiarity of the domed hall. In Los
Misterios de Villanueva (facsimile reproduction of the
edition published in 1851), La Sala is described as
being square, “with its ceiling sustained by four stone
columns and with wooden and stone benches around
its perimeter. There are some boxes on one its walls,
with the president’s box in the centre. The standard
musicians’ stage is located underneath these. On each
side of this there are two doors, one of which is the
entrance to the hall with the other leading to the coffee
rooms and lounges”.
It is very likely that the early interior layout of the
performance hall was somewhat different from what
we know today. There are references up until 1862
to the stand and boxes. There is also mention of the
café that was inside the theatre and which appears in
a quote as, “the theatre house with its café facilities”.
The original theatre at some point no doubt became
too small for a city living its golden age in every sense
(there was significant colonial activity). This is why it
was necessary to build a new larger and more suitable
theatre. It was then, in 1835, when the Hospital promoted
the construction of the Teatre Principal in Vilanova.
Theatrical activity was gradually abandoned in La Sala,
which was now used exclusively as a dance hall. At this
point some improvements were made to the building,
including the installation of gas lighting. In the early
days it was lit with a chandelier and candelabras. In an
1824 document it was explained that “the dance hall and
orchestra will be lit with wax candles, with there being
no less than forty lights”. Gas lighting was then installed,
later followed by electricity.
Gas lighting was inaugurated in 1861 during the town’s
Annual Festival with a large light of 30 burners in the
centre. Due to the heat that it gave off, air vents were
placed above it, which were disguised with arabesque
motifs. Documents from 1862 refer to remodelling work
in La Sala and mention bricklaying, carpentry, painting,
locksmith work and upholstering. The appearance of
the venue following these alterations was no doubt
not too different from what we see now. We know that
in 1898, the Hospital Board had La Sala wallpapered
and that wood or fabrics were also used to cover the
stone columns. In the atmosphere of the dances, these
columns oozed damp and the clothes of the couples
dancing nearby rubbed against them.
At the beginning of 1900 construction was completed
of the large café adjoining La Sala. There is no evidence
of any other work or remodelling until 1926 when new
flooring was installed in the dance hall consisting of
hydraulic cement tiles. Towards the 1960s the dance hall
was decorated once again, in keeping with the aesthetics
of the time. From this period we retain the circular
ceiling light fitting that hangs from the ceiling and the
bar located to the left of the stage.
101
Thanks for the memories
Joan Gómez, p. 37
Carnival at La Sala
In its early days, La Sala did not hold masked balls.
However, little by little, the Monday dance became the
“monstrous masked ball” and the Carnival began to
play a leading role. At this time, associations were in
charge of selling tickets and later on, towards 1851,
they held charity balls. But on carnival days there could
be more than a thousand people and the space was
extremely small. That is why during Carnival it was said:
Són uns balls de patacada / aquells, ahont tothom hi
sua, / són uns balls que porten cua / el trasbals d’allà
m’agrada (1898)
[They are carnival dances, / Where everybody sweats
They are dances that reverberate / I like the hullabaloo
of the place (1898)]
The 1920s marked the zenith of the Carnival in Vilanova
and, by extension, all occasions for letting one’s hair
down. The eagerly anticipated “saraus confiats al Mestre
Montserrat”, as they were advertised in 1920, could be
counted on to provide good music and endless partying.
The programmes often only highlighted the illustrated
front cover motif and the name of the group that would
liven up the dancing.
According to Josep Carbonell, the Sunday of Carnival
week was set aside for servants and peasant farmers;
Monday, the day with the largest turnout, was aimed
at traders, skilled workers and craftsmen; and, finally,
Tuesday was for workers in general. The order of the
day was very clear: the venue had to be filled, “until the
columns of La Sala sweat”, as the popular saying went.
So in La Sala, until the Civil War and especially during
Carnival, all the social classes mingled together and
on Tuesdays in particular many peasant farmers could
be seen dressed up with their espardenyes (typical
Catalan esparto shoe).
Subsequently, in the theatre, from September to
June, the Salón Marfil was a venue for orchestra dances,
concerts, dinners, carnival activities and political acts
(in the 1970s) until the run-down state of the premises
meant it had to be closed down for good in the 1980s.
BIBLIOGRAPHY p. 33
Thirty years have gone by since the second half of the
1970s. Here we are, Manel Milà and I, in the Engineering
School of Vilanova having a coffee and chatting about
those unforgettable times we had at La Sala when they
set up a dance hall come disco there for teenagers, a
far cry from the attractive soirées of live music with
the Planes Orchestra. The conversation takes us on a
journey to the past, a nostalgia-filled past that we relived
for an instant; it seemed that time had stood still for
a few moments.
Do you remember those Sunday afternoons Manel?
They were difficult times even though Franco had
recently died. La Sala was the place to be for young
people from Vilanova and beyond, which became a disco
where we could meet up to escape from our daily
routine in a fun and innocent way; even on the occasional
New Year’s Eve. The awning didn’t yet exist in Vilanova
and La Sala was the only thing we young people had.
We recall that back then it always opened at six in
the evening with the Temptations classic, Papa was a
Rolling Stone, followed by an hour of vinyl hits (some
were even Fundador promotional singles), with a valve
amplifier and a couple of Lenco decks (museum pieces
today). The evening continued with two sessions of
slow numbers, with the dance floor filled to bursting,
two sessions anxiously awaited by those who wanted to
break the ice with some nice-looking boy or girl.
I played the records and I remember it as if it were
yesterday when some desperate disco goer would come
up a minute away from the end of the slow numbers
to ask: “Is there long to go with the slow ones?” It was
great fun. The complicity of everyone working at
La Sala was extraordinary; the police would often come
by, funnily enough in the middle of the slow numbers,
and we would suddenly hear the voice of the doormen
warning my friend Manel here: “Police!!!”
What used to happen?
Well, despite the onset of permissiveness, we had to
put the side lights on since otherwise we ran the risk
of being closed down. This meant startling the couples
hidden in the darkest corners of the hall and revealing
them to all and sundry.
The final number, always at half past nine on the dot,
was traditionally Vamos a la cama, the theme from the
well-known TV programme, the Telerín Family.
103
102
LA SALA Contemporary Art Centre.
A succulent feast for the future based on recipes,
adventures and misfortunes of the past.
MIRALDA, BIEL CAPLLONCH AND PEP DURAN:
Construction and control of creative messages.
Performance and fiction in Vilanova
Carles Poy, p. 41
Clara Renau, p. 69
For this exhibition I have felt it worth highlighting and
making people more familiar with some venues
belonging to Vilanova i la Geltrú’s history and culture
that will enable us to understand and enjoy its current
richness even more. The venue? The Gran Salón, Salón
Marfil, La Sala. The atmosphere? That of the Can Papiol
Romantic Museum. On the wall? Paintings from the
Víctor Balaguer Library Museum, by four masters
from the 19th and 20th centuries, namely Joaquim Mir,
Alexandre de Cabanyes i Marquès, Enric C. Ricart
and Martí Torrents. Current contributions? By Biel
Capllonch, Pep Duran and Miralda.
The point of departure has been the dance hall, for
humorous dancing, for great masked balls (Màscares
i Mascarots) held for the poor, for talks by the CNT
(National Labour Confederation), by Comisiones Obreras
(trade union) and by Esquerra Republicana (Republican
Left of Catalonia). A historical venue, of great popular
and cultural worth, where the people of Vilanova i la
Geltrú, from one winter to the next met up to drink
a glass of wine or a soda, or find a dance partner, and
were amazed by how the columns sweated…
The first stop is the Can Papiol Romantic Museum
where I visit the library, the hall, the waiting room, the
imperial bedroom suite, the music room, the dance hall
and every last one of its rooms. The good taste and
beauty of this corner of Vilanova i la Geltrú made me
return again and again, just for the pleasure of enjoying
it all over again. Now the Can Papiol Romantic Museum
complains and says it needs a good spring clean, in
short, it wishes to be restored to its former glory,
so it will be closed to visitors for a few months while it
is being spruced up. On discovering for how long this
museum will be closed to the public, I thought that I
could recreate its atmosphere, its richness, its colours
and Baroque elements in the exhibition at La Sala.
One day, while I was at the Can Papiol dance hall, feeling
romantic, I thought about it and became convinced
that it would be a pleasure to recreate, adapt and show
off the private room, kitchen, waiting room and servants’
bedroom in the Gran Sala.
The second stop is the Víctor Balaguer Library
Museum to seek out in its collection some of the masters
that I wished to include in the exhibition at La Sala.
Joaquim Mir (1873 - 1940)
A garden, belonging to his house, with tables, chairs,
abundant plant life and, in the background, a white
house with palm trees.
Alexandre de Cabanyes i Marquès (1877 - 1972)
Boats on the beach with fishermen. In the background,
the sea.
Martí Torrents (1887 - 1977)
A crowded carnival. The men are elegantly attired in
morning dress while the women wear short and very
light dresses with plunging necklines.
Enric C. Ricart (1893 - 1960)
Devil’s jacket and trousers. Long trousers with snap
fastener and beige canvas jacket with tape for adjusting
cuffs, hood and two horns.
The dessert is the inclusion of Biel Capllonch, Pep Duran
and Miralda, three current creators who I know and
invite to take part freely in the project, in a Sala brimming with history. All three accept.
Personally I find it pleasing and especially pleasurable to juxtapose creative and popular aspects from the
past with current creations and culture. My proposal
of mixtures and dialogue amongst them underlines the
best and most special aspects of each genre and period.
The presentation of plastic proposals on the popular
culture of eating, the recreation of a story narrated
through photography, the organisation of a fictitious
space where the spectator participates in the content of
the work... Miralda, Biel Capllonch and Pep Duran have
been chosen to offer a contemporary viewpoint and
exhibit it in a room which must now be turned into an
exhibition space but which was once a space devoted
to popular entertainment. The three artists are very
different, both in terms of their point of departure (that
of Miralda being ephemeral popular art; that of Pep
Duran being the field of postconceptual sculpture and
that of Biel Capllonch being advertising photography) and
the type of work that stems from their creative exercise: a performance work, a conceptual installation and
photography. Furthermore it should be pointed out that
the three emit very different sensorial signals. Miranda
enjoys offering us warm colours and flavours and an
endless number of mixtures, whereas Pep Duran transmits order, tidiness, control and an exact verbalisation
of movement and composition. Last of all, Biel leaves a
bitter, metallic, strange and unconscious aftertaste.
Nevertheless, despite their vital and essential differences, the three artists share the same unifying link in
the way that they structure their works. This construction mechanism has much to do with staging, with
fiction that emulates reality and with the will to recreate
an artistic space that is not by chance. All three carefully
prepare their works with their own mechanisms and
tools. This is not to say that chance plays no part in
their works but under no circumstances does the result
owe itself to chance.
Miralda develops his monumental, extrovert, colourist
and ephemeral discourse on the basis of participative
elements producing a final work that is the result of
popular participation and of works and objects from
the past. In this respect, his work is understood as a
performance of content in which the artist provides the
guidelines and the original idea, which is then supplemented by popular participation; third parties have
a hand in it. Miralda prepares the table, arranges the
cutlery, chooses the tablecloth and decides upon the
positions that the diners will occupy and then allows
them to enjoy the meal. Like an orchestra conductor,
Miralda sets the criteria, chooses the score and finally
keeps the beat; he constructs a suitable space where
others also participate in the development of ideas.
The photographs of Biel Capllonch are the result
of work which exercises control over details, over
the construction of fictitious spaces in which nothing
escapes his desire to tell a story, in which the spectator
participates from afar attempting to provide the image
with meaning. Biel’s works feed off all the experience
that he gains in his job as an advertising photographer
and off all the criteria employed before and after the
production of this technique: touching-up, use of light, of
symbolic and real objects, colour. Nothing escapes his
aesthetic approach which opposes chance photography.
Nevertheless, the final result turns out to be purposely
ambiguous. The end product, a result of carefully
prepared architecture, is a space of doubts and questions without a single answer.
Pep Duran is also influenced by his other activity as
a stage designer. Like Biel, the detailed and exhaustive
construction of unusual spaces gives him precise and
meticulous control over his creative discourse. However,
in this case they are two kinds of work that complement each other and provide a conceptual message:
105
104
the textured and finished sculpture that we can hang
on a wall and multidisciplinary work that combines a
variety of sensorial methods in order to transmit a rich
and surprising message. In this latter kind of work the
result is made up of texts, lights, actors, movements,
music and objects, coordinated and also controlled with
the spirit of a mechanic who greases each and every
mechanism that gives life to his machine.
of his favourite creative tools which he will comfortably
consume. We could imagine Vilanova’s Miralda perfectly
in the war of sweets that takes place in Carnival.
The performance presented by Biel Capllonch is neither
popular nor colourist. It does not seek the active participation of the spectator, who is simply a recipient
of doubts and investigation. It emulates the perfect and
orderly tradition of the puppeteer. His participation in
La Sala seeks out a space that sets it apart from tradiOf Miralda we know that he married the statues of
tion and history. He will not take advantage of the
Liberty and Columbus and that he repeats himself in
environment and the old smells but rather will attempt
the discourse of performances related to the liturgy of
to give his work even greater definition precisely by
eating. Miralda knows much about popular entertainment, outdoor performances and the participation of the placing it in opposition to the space. And this is one
spectator in the work proposed by the artist. He thereof his work tools: he opposes chance, disorder and
fore feels comfortable in a space like La Sala, devoted
shouting. Instead he withdraws into himself to explore
for so many years to dancing, to discourse, to comments more deeply inwards. The tidiness and metallic afterwhispered in ears, and to social and political acts. He
taste will increase when he is surrounded by a space of
is no stranger to spaces with history since he has been
old-fashioned warmth and fun like La Sala.
present in many others, such as the Palazzo Grassi
Biel knows that we easily recognise the coding of
in Venice (1978) or the International Cultural Centre of
advertising images, knows that we are capable of underAntwerp, the old Maison du Roi and the old Royal Palace standing the changing light and the symbols typical of
(also in 1978). In these places, like in Vilanova’s La Sala,
commercial photography, that we are sensitive to the
the setting, the architectural elements, the furniture, the language of advertising hoardings, television and the
colours and the atmosphere merge into his work, define magazines that we share every day. And he is indeed an
it and give it meaning. Miralda takes part by arranging
expert in creating a fictitious space from nothing which
these elements that are already there and incorporating generates desire. This is in fact his trump card since
his own colour: the fresh and expansive colour of fruit,
he constructs this fiction, this image that we are used
of food as a popular practice and inheritor of shared
to identifying and recognising (young bodies, wonderful
culture. If there is something which we share and which skin, make-up, positions of the characters, lights…),
marks us out from others, it is what we consume. But
but removes the commercial content and adds coarsehe is also very familiar with outdoor performance, occa- ness and dispersion: the finishing line has been taken
sions in which people are crammed together to share
away from us so desires hurtles around searching
the same event, the same tradition. This will also be one for an uncertain and in any case hidden goal. It is to be
expected that the relationship between this artist
and the space of La Sala will be unsettling and will
generate anxiety.
The space created by Pep Duran does not offer a
message that delves inwards like that of Biel or one
that is projected as explicitly outwards as that of
Miralda. His works tend to investigate creativeness in
itself in a conceptual manner. They set a variety
of genres against each other, such as text, video,
music or performance to question each other on creativeness, such as in the case of “Mudo” (performed
at the Santa Monica Art Centre in Barcelona), a work
that generates photographic and sculptural work
around the great issue of communication.
The ideal resource used by Pep in creation is staging,
which he knows and controls professionally. The space
and movement of the actors are also resources, which,
as in the case of Biel, the spectator is expected to
recognise clearly. And also similarly to Biel, the logical
message has been replaced by a non-narrative one.
In his previous works, such as the one presented in
Tinglado 2 in Tarragona in 1999, Pep constructed visual
routes that obliged the spectator to visit rooms that
appeared to be spaces of typical use but which incorporated conceptual obstacles on the basis of the illogical
arrangement of objects. At the beginning, in the 1980s,
he used collages created from a variety of material and
sources in order to create sculptures that appropriated
the original meanings and set themselves up as desires
for perfect constructions (the control of chaos and
diversity). Over time, collage remained present but was
formulated through his extraordinary understanding
of movement and total space.
As such, Pep Duran’s work has a dual relationship with
La Sala, transgressing it and at the same time appropriating its history and architecture. In short, any space is
likely to hold a meaning.
La Sala is no longer the venue of dancing and sweat that
identified the city’s leisure time and has found a new
way of attracting the attention of the people of Vilanova,
based on investigation and creative thought. I believe
that both uses are equally valid, complementary in the
style of Miralda, juxtaposed in the style of Biel Capllonch
and inclusive if seen through the eyes of Pep Duran.
Cortina.
Sala d’espera
Museu Romàntic
Can Papiol
Armari barroc
mitjan s. XVIII
(detall).
Armario barroco
mediados s. XVIII
(detalle).
Museu Romàntic
Can Papiol
109
agraïments
Míriam Albà Pujol
Montse Alòs
Miguel Ángel Álvarez
Carme Camps Montaner
Victòria Canyelles /
Fons Documental Canyelles
Eduard Duran
Salvador Duran
Salvador Martí
Xavier Capdet
Núria Ferrando
Anabel Fuentes
Joan Gómez
Miquel Gonzàlez
Brigitte Hübner
Miquel Marzal Ortiz
Rafel Mestres
Manel Milà
Bienve Moya
Àngel Olivé
Xavier Orriols
Maria Lluïsa Orriols
Mar Pérez Milla
Pilar Planas
Francesc Xavier Puig-Rovira
Albert Sanabra
Ferran Sanz
Massimiliano Scognamilo
Eulàlia Sòria
Núria Valls
Arxiu de l’Hospital de Sant Antoni Abad
Biblioteca Museu Víctor Balaguer i OABMVB
Canal Blau
Diari de Vilanova i la Geltrú
Galeria Alejandro Sales
Museu Romàntic Can Papiol
Regidoria Cultura Ajuntament de Vilanova
USM
edició i produció
exposició
catàleg
Ajuntament de
Vilanova i la Geltrú
Direcció artística
i comissariat
Carles Poy
Idea i coordinació
Carles Poy
organització
www.carlespoy.com
Assistent
Clara Cot
Direcció tècnica
Carme Silvestre
Coordinació tècnica
Griselda Ruiz
Activitats complementàries
Pati Serrano
amb la col·laboració de
Assistent
Clara Cot
www.claracotstudio.com
Audivisual
Sandra Salvador
Textos
Joan Gómez
Bienve Moya
Carles Poy
Clara Renau
www.lowmart.net
Multimèdia
Marcel F
www.marcel-web.net
Correcció del català
Consorci per a la
Normalització Lingüística
de l’Alt Penedès i el Garraf
Generalitat de Catalunya
Diputació de Barcelona
Xarxa de Municipis
FCC. Fomento de Construcciones
y Contratas S.A.
LA SALA
centre d’art contemporani
Joaquim Mir, 12
08800 Vilanova i la Geltrú
[email protected]
www.lasalavng.cat
Artistes
i obres exposades de:
Alexandre de Cabanyes
Enric C. Ricat
Joaquim Mir
Martí Torrents
Biel Capllonch
Pep Duran
Miralda
Arxiu Comarcal
del Garraf
Arxiu de l’Hospital
Sant Antoni Abad
Biblioteca Museu
Víctor Balaguer
Museu Romàntic
Can Papiol
Col·leccions particulars
Traducció al castellà
i a l’anglès
Traduaction
www.traduaction.com
Fotografies
Biel Capllonch
p. 78, 81 i 82-83
Laura Cantarella
imatge coberta
p. 4-5, 42-43, 45, 46-47,
50-51, 52-53, 54-55, 56,
66, 102-103, 105
Fotografia Gasull
p. 84, 86, 89, 90
Carles Pujades
p. 61-67
Producció digital
Gràfiques El Campanar
Retoc digital
Lowmart
www.lowmart.net
Disseny gràfic
Rosa Lladó
Aurelio Sánchez
Salon de Thé
Impressió
Gràfiques Orient, SA
www.agorient.com
www.salondethe.net
ISBN 978-84-89932-00-5
DL B-24.955/2007
© dels textos, els seus autors
© imatges, els seus autors
© VEGAP
All rights reserved
Printed and bound
in the Eropean Union
Barcelona 2007
111

Untitled - Carles Poy

Transcripción

Documentos relacionados

Ous estrellats amb pernil Huevos estrellados con jamón Eggs on a

Les Filles de Maria Auxiliadora

puerta al mediterráneo

Déus i mites de l`antiguitat

l`Espurna nº 24/ juliol-setembre/2010

diptico pp 13 - Partido Popular de Barcelona