SAK nº 4 - Escola Sadako

E
L
S
N
O
S
T
R
E
S
J
O
C
S
F
L
O
R
A
L
S
Ens trobem de nou davant d’una les festes més assenyalades del calendari
escolar i ciutadà: els Jocs Florals, lligada estretament a la festa de Sant Jordi.
Ens agrada pensar en aquest moment de l’any com a espai de trobada i de
descoberta.
Pel que fa a la primera paraula, ho és perquè la festa dels llibres i de la creació
és un moment en què moltes persones d’escola es troben: nens i nenes amb
els seus mestres per parlar de poesia i de sentiments; mestres i professors es
reuneixen per llegir, escoltar i valorar les obres presentades; tots junts tenen
l’oportunitat de conèixer les obres premiades.
Pel que fa a la segona paraula, tota obra literària ens posa davant d’un dels fets
que converteixen l’ésser humà en excepcional: la capacitat de copsar el món a
través dels sentits i d’expressar-ne la visió a través de la paraula metafòrica. I
aquest és un procés gradual de descoberta, que comença amb la lectura dels
altres i s’acompleix amb la recerca de les paraules en el si de cada persona.
I perquè sigui així aquest any a l’escola hem intentat unir dos conceptes oposats
però alhora complementaris: la tradició i la modernitat, seguint la pauta dels
versos de Foix “M’exalta el nou i m’enamora el vell”.
Amb aquesta intenció, per al certamen d’enguany hem recuperat alguns dels temes que han definit els Jocs Florals al llarg de la història: Amor, Natura i Pàtria,
convençuts que aquests mots encara amaguen un potencial creador tan vàlid
per als joves d’avui com per als joves de temps ha. I aquesta premissa s’ha
demostrat a bastament, d’acord amb la participació de què hem gaudit aquest
curs.
La mirada a la història del país, de l’escola, es recull en aquest àmbit que hem
apuntat. Però calia seguir obrint els Jocs Florals als nous llenguatges que reinventessin el concepte de creació i que ens obrissin els sentits a noves percepcions del món. D’aquesta manera, la fotografia, el còmic i el grafit continuen
formant part de les bases dels Jocs Florals, amb l’objectiu de trobar l’equilibri
entre la tradició i la modernitat de què parlàvem unes ratlles més amunt.
Des d’aquesta perspectiva, el dia 7 de març, les bases del certamen literari
dels Jocs Florals de l’any 2008 van ser lliurades als nois i noies, des del cicle
mitjà de primària fins al 4t de l’ESO. I el dia 3 d’abril el jurat s’asseia a deliberar
quines obres mereixien d’ésser guanyadores. A dos quarts de set de la tarda, ja
s’havien pres totes les decisions. Ara ja només calia pensar en la festa del dia
23: Sant Jordi.
Vam convenir que les vivències d’un dia tan singular s’havien de compartir
sense traves. D’aquesta manera l’organització de la jornada havia de garantir
aquest punt de connexió entre mestres i alumnes de totes les edats, novetat
respecte als certàmens d’altres anys.
La proposta de creació de tallers diversos -lletres, música, teatre, ciència...- significava la benvinguda a primera hora a la festa de Sant Jordi i el pas al lliurament de premis dels Jocs Florals, en què tots, petits, joves i no tan joves vam
compartir l’alegria d’haver-hi participat i, és clar, d’haver guanyat.
Aleix Llop i Enric Codina
Professors de Llengua de Secundària
3
L
‘
E
S
C
O
L
A
A
V
U
I
4
Paraules adreçades per en Jordi Musons en el lliurament de premis dels
Jocs Florals:
Bon dia a totes i a tots!
Em fa molta il·lusió obrir un acte tan especial com el del dia d’avui. Els Jocs
Florals d’enguany són singulars pel fet de coincidir d’una banda amb una data
amb regust de dracs i cavallers, llibres i roses, i d’altra banda perquè aquest
acte el compartim per primera vegada alumnes de Primària i Secundària en
l’any en què l’escola celebra els seus 40 anys d’existència, un fet remarcable
en la història de la nostra escola.
No sé si recordeu que als Jocs Florals del curs passat us vaig parlar de la
importància de la comunicació i el paper fonamental que els llibres exerceixen
sobre aquesta. Aquest any, coincidint amb l’aniversari de l’escola us convido
a reflexionar sobre la importància de la nostra història en la definició de qui
som i de com som. Com deia Karl Marx, un filòsof alemany, “Els éssers
humans fan la seva pròpia història, encara que sota circumstàncies
influenciades pel passat”.
Els llibres, protagonistes del dia d’avui, també tenen un paper molt rellevant
en l’enregistrament i reproducció de la nostra memòria individual i col·lectiva.
Molt possiblement molts de vosaltres escriviu el vostre propi dietari per tal de
no perdre pels forats de la vostra memòria allò que ara mateix ja forma part
del vostre passat i probablement ja no podrà ser reviscut en la memòria sense
l’ajut del registre deixat sobre el paper.
Us imagineu que de sobte s’esborrés tota la memòria de tots els que som
ara al pati de l’escola com qui esborra la pissarra d’una classe o el disc dur
d’un ordinador? Entre molts altres interrogants no sabríem què hi fem aquí,
com hi hem vingut a parar, ni què s’esperaria que féssim. Us imagineu una
ciutat, un país, un planeta on ningú recordés el seu passat? Probablement
aquest seria un bon argument d’un llibre d’en José Saramago o Quim Monzó.
De la mateixa manera que qui no sap ni recorda la seva història no sap qui
és, tampoc cap poble sap qui és sinó és capaç de conèixer i recordar la seva
pròpia història. D’alguna manera totes les petjades dels nostres avantpassats
sobre la història del nostre passat han forjat allò què som i com som cadascú
de nosaltres.
L’ésser humà dóna molta importància al seu propi passat ja que és una forma
de reafirmar la seva pròpia identitat. Són molts els exemples que omplen el
nostre dia a dia en forma de record tant individual com col·lectiu:
De la mateixa manera que aquest any celebrem el 40è aniversari de l’escola,
tots nosaltres cada any celebrem l’aniversari d’un acte tan vital per a la nostra
pròpia existència com és el nostre propi naixement.
Durant el curs molt sovint deixem la nostra rutina de treball aturant-ho tot
per recordar esdeveniment remarcables del nostre passat com poden ser
festivitats com Nadal, record d’un naixement, l’11 de setembre, record d’una
derrota o Sant Joan, record dels nostres vincles amb la Terra, entre molts
altres. Com veieu any rere any repetim molts rituals que en forma de tradició
rememoren el nostre passat alhora que ens recorden on som i qui som.
Parlant, doncs, de records i memòria, anem a fer una mica d’exercici de
memòria entorn dels Jocs Florals. El certamen literari que avui celebrem
també és fruit dels qui abans que nosaltres han modelat el nostre passat.
Aquest certamen té les seves arrels en l’època dels trobadors, a l’Edat
Mitjana, concretament a l’any 1324, a Tolosa de Llenguadoc (Catalunya
Nord). Era un certamen o festa literària en què es premiaven les millors
poesies escrites en provençal, la llengua dels trobadors, que era la llengua
amb què escrivien també els poetes del nostre país. Els premis consistien en
joies en forma de flor. Per aquest motiu en molts jocs florals, una mica més
solemnes que els nostres, encara avui premien les millors poesies de tema
amorós amb la flor natural, les de caire espiritual o religiós amb la viola d’or
i argent i les poesies de caràcter patriòtic amb l’englantina d’or. Avui no us
podrem lliurar joies en forma de flor però sí que us lliurarem llibres a tots els
guanyadors i a més una rosa a tots els que aconsegueixin el primer premi en
la seva categoria, recordant aquesta tradició.
Seixanta anys més tard dels primers Jocs Florals i sota la protecció del rei
Joan I els Jocs Florals es van instaurar també a la ciutat de Barcelona. Els
Jocs Florals es van anar succeint fins que van ser interromputs per la guerra
civil, entre 1936 i 1939. Llavors, en plena dictadura del general Franco, dins
de Catalunya, la celebració ve caracteritzada per la clandestinitat. En aquest
període els Jocs Florals es van anar celebrant a l’exili, primer a Amèrica i més
tard alternativament a Amèrica i Europa, fins que l’any 1978, fa només 30
anys, amb la democràcia els Jocs Florals es tornen a celebrar a Barcelona.
A l’escola els Jocs Florals han estat un certamen que s’ha celebrat
periòdicament cada curs des de quasi el seu propi naixement.
Com veieu els lligams entre les flors, la literatura i la història tenen nombrosos
punts de contacte que he volgut recordar i compartir amb vosaltres tot fent
memòria amb la finalitat que també amb el vostre record pugueu contribuir
a l’apassionant tasca de viure el present al mateix temps que configureu la
vostra pròpia història i en definitiva la història de tots.
Bon 40è aniversari, bons Jocs Florals, bon Sant Jordi.
Jordi Musons
Director de l’ESCOLA SADAKO
5
Tema: Lliure
Categoria A
L’ermita enmig del mar
Pujant per la muralla
vaig fent via,
237 escales,
fins arribar a l’ermita.
El paisatge és tan bonic
que no m’ho puc creure
que jo essent tan petit
l’hagi pogut veure.
A dalt de la muntanya
una campana he trobat
un desig he pensat
i tres vegades ha sonat.
Robert Gistàs Solé
3r de Primària
6
Tema: Natura
Categoria A
Estrella
Estrella enlluernada
Sol la defineix
Tenint mil amigues
Rient, fent el mateix
Ella ara no existeix
Llum
Llum
Ara apareix
Lluc Lóbez Pérez
4t de Primària
7
Tema: Amor
Categoria A
Amor
Et miro, et veig,
sento un dolor al cor,
un sentiment profund,
estar amb tu.
Mirades, petons, desitjos,
un somni etern que mai s’acaba,
una esperança nova,
vull estar amb tu.
Ariadna Monge Valls
4t de Primària
8
Tema: Natura
Categoria B
Del més gran al més petit
De la claror del sol
fins a la blavor del mar.
De les muntanyes més altes
a l’oceà més profund.
Del cel més brillant
al pou més obscur.
Però de tot el que he dit
jo en sóc el més petit.
Antoni Joan Passarell Dedeu
5è de Primària
9
Tema: Lliure
Categoria B
La Botiga
Hi pots trobar sentiments
com mai tens
una cullerada de tristesa
o tonelades de pobresa.
Hi ha esperança
i també una secció
de l’enyorança
però sobretot venjança.
Hi pots trobar amistat i
un quilo de felicitat
i si estàs de bon humor
compra una mica d’amor.
Una mica d’alegria
per divertir el dia
en una capsa com cal
per la meva filla si us plau!
Uns quants grams de por
ben embolicats
que si no faran vergonya
davant aquesta senyora . . .!
Joan Morrill Gavarró
5è de Primària
10
Tema: Amor
Categoria B
Querer
Tus ojos azules
tu boca tan tierna
tu pelo liso como la seda.
Cuando te veo,
cuando te oigo
cuando te abrazo,
cuando te beso,
se me llena el corazón.
Laia Viver Colet
6è de Primària
11
Tema: Amor
Categoria B
Ni un día mas que perder
Aquella tarde, al decirle que me iba,
me miró triste y me dijo:
-No moriré en carretera buscándote,
moriré por tu espera-dijo-.
Después seguimos el mar blanco,
ya estaba atardeciendo.
-Yo me iré y tu volverás-le dije con una triste sonrisa-.
-¿Por qué me haces esto?-me preguntó-.
Yo no supe responder.
En tus ojos estaba la estrella,
yo podía devolverla,
se apagó y me deslumbró.
-Que huya mi mujer amada-dije-.
Cuantos secretos arrancados de ti,
-¿Nuestras estrellas morirán o se apagarán?-me
preguntó-.
En aquel momento no quise responder.
-La rosa que me diste,
estará en mi corazón,
y mi corazón estará en el tuyo-dijo y le saltaron las
lágrimas-.
-¿Me quieres?-dijo-.
-No, te amo,
no podría vivir, si tú no estuvieras aquí-dije-.
Con una triste sonrisa me besó,
nos quedamos los dos solos,
aquel día éramos novios.
Sara Darder Pozuelo
6è de Primària
12
Tema: Amor
Categoria C
Amor al mar
Marea baixa
sorra fina,
nit de lluna plena,
perdo el món de vista.
Sento els teus ulls en els meus,
les teves mans acariciant les meves,
els teus llavis besar els meus,
el teu cos que em desitja.
Les onades moren als nostres peus,
com fulles que cauen dels arbres,
les gavines ja no xisclen,
sinó que ens observen a nosaltres.
Tu et despulles,
davant la meva mirada
exultant i sorprès,
t’imito sense dubtar-ne.
Ja amb el cos nu,
tu em dones la mà,
convidant-me a les onades,
jo et segueixo, intrigat.
Ens submergim sota l’aigua,
el nostre cos es purifica,
els teus cabells mullats,
sota la llum de la lluna brillen.
Agafats de la mà,
les onades no ens aturen,
nedarem horitzó enllà,
seguint els estels i la lluna.
La teva bellesa,
els meus ulls sorprenen,
i sota els ulls de la lluna,
els nostres llavis s’uneixen.
Xavier Garcia Baulas
1r d’ESO
13
Tema: Amor
Categoria C
Triste llanto
Ese llanto de tus ojos,
tierno y claro, mi hermosura,
nunca llores a un adiós
estás llena de ternura.
Esa alma que resguardas,
tan profunda de dolor,
como llamas en tus ojos,
y ese llanto sin color.
Triste de contar,
escondido de dolor,
sin saber que va a pasar
sin historia ni amor.
Un camino a resolver,
con espinas en la rama
una lágrima a temer,
que muere y derrama.
Marc Bernis Campos
1r d’ESO
14
Tema: Lliure
Categoria C
Mans de marfil
L’engranatge de ma vida
eixut d’oli, sec d’amor
els rails d’aquesta via
són corcats per bèsties folles
que esperen amb melangia
escardar-me amb llances d’or
i sentir mon boig clamor
de qui es troba sense sortida.
L’alenada d’aire salat
m’omple de malestar i basarda,
l’escurçó que m’ha picat
m’excoria sense pietat.
Només tú, mans de marfil,
que de platí està fet ton cor
pots fer fora la bromera
i exhaurir aquest meu temor.
Joana Macià Colomer
2n d’ESO
15
Tema: Amor
Categoria D
Absència de res
Obro els ulls,
veig la fredor de la teva mirada.
Amago els llavis,
sento la falsedat dels teus petons.
Escolto,
sento el silenci de les teves passes.
T’acaricio,
sento el buit de la teva pell.
Helena Font Torralba
3r d’ESO
16
Tema: Amor
Categoria D
L’amor de l’infern
Buidant l’ànima per no vessar
m’allunyo de tu amb passes perdudes
amb el cap ple de les coses viscudes,
el cor pres per poder continuar.
El mal cada dia es torna punyent,
voldries per un moment despertar,
preguntes com podries avançar,
si les alegries es van ponent.
Com un mort en el camí de l’infern
entre els dits la vida com sorra escapa,
i em lamento del meu mal intern.
Quan jo ja sento que el meu cor esclata,
ella somriu com si li fos extern,
i ignorant el meu dolor, prudent calla.
Oscar de la Fuente Pérez
4t d’ESO
17
L’ENTREVISTA
Amb JORDI
SIERRA I FABRA
Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947)
Els seus llibres, entorn dels tres-cents, toquen gèneres diversos, des dels llibres dedicats
al món de la música dels seus inicis, fins a l’actualitat, en què, a més de molts premis, és
un dels autors vius més llegits. A l’escoles les seves novel·les són un èxit garantit. Al llarg
de la seva vida ha donat forma a passions molt diverses, la música, els viatges, però sobretot al desig d’escriure. En els darrers anys ha impulsat la Fundació Jordi Sierra i Fabra,
a Barcelona i a Medellín (Colòmbia), per ajudar joves que vulguin ser escriptors. Entre les
primeres tasques de la Fundació s’ha creat el Premi Internacional Jordi Sierra i Fabra per
a joves.
Aquest curs els alumnes de 1r d’ESO de l’escola Sadako han participat en un club de
lectura de novel·la negra. El llibre que han llegit ha estat L’assassí del Sgt. Peppers. Com
a tancament del treball realitzat hem participat en una tertúlia amb l’autor a la biblioteca
Jaume Fuster i hem pogut parlar amb ell a casa seva, rodejats de discos, fotografies d’en
Jordi amb els grans de la música i dels primers llibres que va escriure, quan essent un
adolescent ningú creia que pogués arribar a ser un escriptor. Bé, tothom no, ell sí que hi
creia.
una altra idea, que pot venir de llegir el diari
Pel que fa a escriure llibres, no crec en
la per
perfecció, crec en l’instint
Parlant de la xerrada a la biblioteca i del
procés creador, ahir a classe un dels alumnes que va assistir-hi es preguntava pel
perquè de la teva necessitat d’escriure
tant.
R. No és que vulgui, és que m’ho demana el
cos. És com si a tu et pregunten “per què respires?”. És que si no respires et tornes groc
i et mors. Acabo un llibre i de seguida tinc
18
o d’anar a l’últim racó del món i conèixer una
persona que m’explica una història. No puc
evitar-ho, és una cosa que porto a dins. Sóc
inquiet, sóc curiós, que és l’única cosa que no
es pot perdre a la vida, perquè conec nois de
15 anys que han perdut la curiositat i estan
morts. A mi tot em desperta les neurones.
Tens por que pel fet d’escriure tant i tan ràpid, es perdi qualitat pel fet de no corregir?
No tens necessitat de remirar-te el que has
escrit?
Pel que fa a escriure llibres, no crec en la
perfecció, crec en l’instint. I de fet treballo els
llibres moltíssim. Puc estar anys amb un llibre,
visualitzant, imaginant i fent el guió, però quan
l’he lliurat me n’oblido. Mentre faig el guió, exploro cinquanta camins diferents. És com un
riu al revés: tu agafes l’Amazones i tens tot
un entramat d’afluents que van confluint. Jo
ho faig al revés: començo en un punt i vaig
L’estil neix amb tu, és la teva empremta
digital i és única. Per què quan un jove
agafa un llibre meu i el llegeix diu “és un
Sierra i Fabra”? Perquè reconeix el meu
estil: capítols curts i molt de diàleg i molt
punt i a part
decidint cap on va la història en cada punt.
Tot això és un procés que pot durar dies, setmanes o anys. I el segueixo i visualitzo cada
escena. De vegades estic dues hores parat
i la gent em pregunta “què fas?” i jo els dic
única. Per què quan un jove agafa un llibre
meu i el llegeix diu “és un Sierra i Fabra”?
Perquè reconeix el meu estil: capítols curts
i molt de diàleg i molt punt i a part. Els meus
llibres tenen música, es poden cantar perquè
tenen un ritme musical: frases curtes perquè
la gent no parla amb frases de 35 pàgines,
la gent parla entretalladament, amb frases
curtes. És a dir: diàlegs i punts i a part. Una
norma sagrada: tot el que puguin explicar dos
personatges dialogant que no ho expliqui el
narrador narrant. Us puc ensenyar un llibre
que vaig escriure als 9 o 10 anys i veureu que
ja s’assemblen. L’estil neix amb tu. Què es pot
aprendre? La tècnica: llegir molt i copiar molt,
Sóc el Jordi, una persona normal que
només es pren seriosament el que escriu
perquè quan estàs aprenent has d’imitar els
grans i trobar el que més t’agrada. Tècnica i
“estic pensant un llibre”. Per exemple, el llibre
sobre el Víctor Jara, quant temps vaig tardar
en escriure’l? Si li dic a la gent que el procés
de redacció va durar una setmana, es pot
pensar que és molt fàcil. Però i els 25 anys
que vaig estar parlant amb tota la gent que el
va conèixer?
Així doncs, no hi ha un manual.
Manual sí: jo vaig escriure un llibre, La pàgina
escrita, que és el mètode Sierra i Fabra: com
treballo, com ho munto... tot és aquí dins, no
m’he guardat res. Ja porta dues edicions.
Tu creus que hi ha un mètode que es pot
ensenyar?
Es pot ensenyar la tècnica; l’estil, no. L’estil
neix amb tu, és la teva empremta digital i és
estil són dues cares de la mateixa moneda.
Sense la tècnica l’estil no serveix per res: et
falta saber explicar una cosa. I sense l’estil la
tècnica tampoc serveix: hi ha molta gent que
escriu molt bé, però no comuniquen res. Jo no
sóc el millor escriptor del món, però comunico. Per què fa 35 anys que hi ha adolescents
que m’agafen de referent? Per què els parlo
de sentiments i els comunico coses.
Com la música?
Més que amb la música, jo em fixo en el cinema. Jo cada nit vaig al cinema o miro una
pel·lícula de vídeo. Els meus llibres són molt
cinematogràfics: es poden rodar capítol a capítol, perquè els capítols són com escenes.
19
Tinc algun llibre que es diu Concert en Sol
Major, que explica la història d’un nen virtuós
Major
que jo vull m’estic venent. Això és com una
escala: faig un llibre, primer esglaó; ja que
està fet vull publicar-lo, segon esglaó; ja que
La meva infància va ser molt frustrant: un
pare que plorava quan em veia escriure,
una mestra de llengua que em deia que
era un inútil per tenir imaginació i que
em busqués una feina digna...
del violí que ha d’actuar al Palau i va a Les
Rambles i s’asseu al costat d’un home de 80
anys que toca el violí i es posen a parlar. Tot
el llibre és un diàleg. Però capítols molt curts,
una pàgina o dues. L’estructura és bàsica:
tu tens una història, però la pots explicar de
moltes maneres. Agafem per exemple un
edifici. Un edifici sempre és un edifici: té uns
fonaments, té uns pilars, uns pisos i després
coses a dins. Però el pots revestir de vidre,
d’obra vista, de colors... això és el mateix amb
el llibre: com explicar la història? Com fer que
sigui innovador, atractiu...?
T’has convertit en un escriptor molt llegit.
T’agrada?
I tant! Jo mai he fet un llibre pensant en les
peles que guanyaré, perquè aleshores seria
un mercenari i no ho sóc. No trobaràs cap editor que et digui que li he demanat més diners
per haver guanyat premis. Sóc el Jordi, una
persona normal
que només es
pren
seriosament el que escriu. Jo entenc
que algú faci un
best-seller per
guanyar diners,
però jo no ho
puc fer, perquè
aleshores ja no
és el llibre que
tu vols fer, sinó
el llibre que volen llegir. Quan
jo vaig al cinema a veure una
Spielberg, jo no
vull tornar a veure E.T. perquè ja l’he vist.
El que vull és que em sorprengui i jo vull fer
el mateix amb cada llibre. Si no faig el llibre
20
està fet voldria que es llegís, tercer esglaó; si
el llegeixen m’agradaria que els agradés; si
puc vendre’n cent mil millor; si en venc cent
mil, vull cobrar-los... No pots anar del primer
esglaó a l’últim. Primer faig el llibre i després
ja veuré què faig.
Com veus la situació de la literatura en
general i de la literatura juvenil en concret? Les xifres de les editorials són prou
bones...
Un 30% de la literatura que es ven és literatura juvenil. Per això et dol que mai se’n parli,
o que quan van a Frankfurt no es compti amb
nosaltres. Digue’m quants autors han venut
a Espanya més de 8 milions de llibres. Jo
ho entenc: els dones un llibre i se’ls cau de
les mans. Els dones un Sierra i Fabra i els
encanta. Quin posaràs? Tu el que vols és
que llegeixin; després ja llegiran El Quijote
o el que sigui, però que s’endinsin en aquest
món. Són faves comptades: Sierra i Fabra és
garantia d’èxit. Hi ha mestres que fa vint anys
que posen el mateix llibre.
Però avui hi ha més varietat que mai, potser el problema és del lector.
Sí. Aquí faria falta també més reconeixement
internacional. Jo estic traduït a 25 llengües,
però no a l’anglès. Els anglesos... vas a una
fira i els dius que tens un escriptor que es ven
molt a Espanya i et diuen “nosaltres només
venem, no comprem” amb un somriure. “Tu
m’has de comprar el Roald Dalh i el Michael
Ende que són meus i ja està”, i te’ls col·loca.
A mi em van nomenar pel premi Andersen,
però com que no estava traduït a l’anglès no
el vaig poder guanyar perquè no em podien
llegir. Ens faria falta més força a l’exterior.
L’altre dia un catedràtic deia que la culpa
d’això és dels qui manen al món cultural i
les editorials, que no saben negociar.
Clar. Es desviuen per comprar Harry Potter i
fan el que sigui. També és veritat que fa uns
anys no hi havia tanta literatura juvenil. Aleshores vam arribar els de la meva generació,
que teníem molta
gana. Fixa’t bé que
després de nosaltres
no hi ha quasi escriptors juvenils. La nostra generació va ser
tan forta que després
hi ha un buit. I necessitaríem més reconeixement. Jo no em
puc queixar perquè
faig el que vull. Que
si fos nord-americà
enlloc de 8 milions en
vendria 80? Segurament. Però no serveix de
res queixar-se. Aquí és on he lluitat i he aconseguit el que he aconseguit. Sóc humil però
amb això trec pit. Però n’hi ha molts com jo.
Barcelona em vaig adonar que no sóc tan ric
com per fer el que
jo voldria: un edifici, una sala per
fer conferències,
el museu Sierra
i Fabra... tot això
ho vull fer, però
no ho puc pagar aquí. Però a
Colòmbia hi tinc
amics, m’estimen
molt. I per això
vaig fer la Fundació allà, perquè
amb pocs diners
ho podies fer tot. L’any passat vam fer 3090
activitats amb 108000 nanos. Això és el 10%
de la població escolar de Catalunya! N’estic
molt orgullós.
Enric Codina, Xavier Breil
Membres del consell de redacció
Has viscut moltes vides diferents...Has
constituït dues fundacions. D’on surt
aquest vessant teu?
La meva infància va ser molt frustrant: un pare
que plorava quan em veia escriure, una mestra
de llengua que em deia que era un inútil per
tenir imaginació i que em busqués una feina
digna... Als quinze anys, quan estàs sol, se’t
cau el món a sobre. A més em vaig enamorar d’una noia que em deia que em busqués
una altra feina, així que vaig haver de trencar
amb ella. Per això quan m’he fet gran i han
començat a venir a veure’m adolescents que
es senten malament com jo, els escolto i no li
tanco mai la porta a ningú. Però em portaven
piles de llibres perquè jo els llegís a veure què
em semblava, i vaig decidir fer un premi literari i que els valorés un jurat. Per fer un premi
havia de fer una fundació. Quan la vaig fer a
21
Tema: Lliure
Categoria D
Sonet de la cabra
Una cabra marxosa molt valenta,
caminava tranquil·la pel carrer.
Anava a peu a casa la parenta,
a parlar a la gran taula del braser.
L’atropellà amb cara de molt contenta,
una vaca feta tota un merder.
Borratxa d’haver begut gots d’absenta
i havent vomitat tot el gran puré.
La nostra amigueta com carn picada
per la cuneta quedà repartida,
feta tota una alfombra carmesí.
I tota estirada molt destrossada
a causa de la gegant envestida,
sospirà ja agonitzant per morir.
Gerard Boix Soler
4t d’ESO
22
Tema: Lliure
Categoria D
Tinc fred
Ets en un rai mal fet
Que s’allunya de la riba
Sense rems . . .
Intentes avançar clavant les mans a l’aigua . . .
Però és inútil . . .
A poc a poc perds l’esperança de poder dirigir el rumb
I esperes que el vent i la corrent et tornin a la riba . . .
Però entre les fustes mal fixades entra l’aigua freda del llac . . .
Poc a poc vas agafant fred . . .
Els dies es succeeixen
Grisos i ennuvolads
Però no arriben mai a plorar gotes . . .
No saps com remar . . .
Hi ha boira . . .
A més,
Quan ho intentes,
Només aconsegueixes gèlids esquitxos
I la boira continua sense deixar-te veure terra ferma . . .
Però és després de la tempesta que ve el sol . . .
La nitidesa . . .
Per això sents por,
Perquè amb prou feines espurneja . . .
Tinc fred . . .
T’envaeix la ment . . .
Malaltia sentimental,
Crònica!
Dolor lleu però persistent . . .
Desesperació . . .
Enyores saltar com feies a terra ferma . . .
Però no pots perquè el rai oscil·la insegur.
Pau Viladomiu Fernàndez
4t d’ESO
23
Tema: Lliure
Categoria C
Sueños rotos
No se paró a escuchar las gaviotas que
graznaban por la calle como hacía siempre.
Tampoco tuvo la intención de ir a dar
un paseo por la ciudad como solía hacer, y esconderse en los oscuros callejones mientras
la brisa marina le recorría el cuerpo refrescándolo.
Había tomado una decisión. Cogió rápidamente las maletas y cruzó la habitación.
Bajó por las escaleras, mirando a ambos lados
y vigilando salvarse de las miradas indiscretas
de los vecinos. Por fin, abrió la puerta y salió
al exterior. Era un atardecer agradable y se dio
cuenta que parecía un día normal. Las calles
reflejaban los últimos destellos anaranjados
del sol mientras éste se escondía poco a poco
entre las montañas. Pero nada era igual. La
poca gente que quedaba en las calles corría
de un lado a otro alarmada, temiendo por su
vida y la de los suyos. Un escalofrío
le recorrió todo el
cuerpo. ¿Por qué
tenían que abandonar su vida?
¿Por qué tenían
que abandonar su
hogar? ¿Por qué
tenían que dejar
atrás todo lo que
habían vivido? Su tierra, su casa, los rayos cálidos del sol al amanecer, el olor salado de las
calles, las intrincables callejuelas por las que
había vivido su vida desde que era un niño . .
.
24
Un escarabajo negro le aguardaba en
la esquina. Parecía muy sucio, como si hiciera
mucho tiempo que lo habían usado, como una
reliquia del pasado. El hombre le saludó con
un gesto con la mano.
-No queda tiempo-dijo el hombre con
voz ronca-Vayamos a buscarla.
El joven asintió con la cabeza. Luego
se subió al coche. El hombre no tardó en hacerlo arrancar aunque con esfuerzo. Desde su
asiento pudo ver como se alejaban de la calle,
del pequeño estanque del parque de enfrente
de su casa, de su hogar. Mas, cuando su vista
empezó a no poder distinguir nada entre los
edificios, recordó algo que se había dejado.
Rápidamente, saltó del coche, sabiendo que,
si le hubiera pedido al conductor detenerse,
éste se habría negado. El hombre empezó
a gritar y a pronunciar insultos pero el joven
ya no le escuchaba y corría calle abajo. Se
plantó otra vez delante
de su casa mientras
buscaba frenéticamente
dentro de sus bolsillos
las llaves. No tardó en
hallarlas y abrió rápidamente la puerta mientras el mundo se sumía
en la oscuridad de la
noche en cuanto el sol
desapareció entre los
redondeados picos del horizonte.
Cerró la puerta tras de sí con un suspiro; le quedaba poco tiempo. Y entonces
empezaron las explosiones. Al principio fue
un susurro lejano como si el viento le trajera
las noticias del desastre que se avecinaba,
pero luego sonaron cada vez más cercanas.
Subió tan velozmente como pudo las escaleras y abrió de un golpe la puerta que cayó
secamente al suelo. Pasó en un suspiro el pasillo y llegó a la habitación. Los chillidos de las
bombas se oían por toda la casa provocando
temblores a su alrededor. Removió los cajones pero en ninguno de ellos encontró lo que
buscaba. La explosión sonó muy cerca de allí.
Se plantó unas horas después,
delante de un estrecho edificio. Éste apenas
se sostenía en pie. Al ver su estado, echó a
correr hacia su interior. La puerta era de vidrio
envuelta en el abrazo de unos lazos negros
de hierro. No tuvo que forzar la cerradura.
Con un pequeño empujón la puerta se abrió
ante sus ojos, dejando a la vista el interior del
edificio. Subió rápidamente por las escaleras.
Por fin encontró una cajita azul en el fondo de
No pudo evitar estremecerse al oír los crujidos
la mesa.
de las escaleras. “Ya estás, ya has llegado,
pronto todo esto habrá pasado como una
La explosión sonó más cerca que nunca y el edificio tembló hasta los cimientos. No
tormenta pasajera”, pensó para sus adentros,
intentando tranquilizarse. Pronto se plantó
llegó a tiempo de ver los escombros que caían
sobre él enterrándolo vivo en ese cementerio.
en el rellano, jadeando de esfuerzo. Abrió la
puerta lentamente. Una ligera corriente de
aire le azotó el rostro. Siguió hacia el comedor
“Muévete, venga muévete”, pensó
mientras intentaba mover las piernas, enterradas bajo los escombros. Tardó un buen rato
del piso hasta que algo le hizo detenerse. Un
conjunto enorme de escombros había caído
encima. Las paredes y muebles estaban
en poder salir de la habitación mas ahora sólo
parecía una cripta. La antigua luz de aceite se
había apagado hacía tiempo dejando el estrecho pasillo en la penumbra. Pero eso ya no
importaba. Cruzó el pasillo y abrió la puerta.
Ésta chirrió y algunas astillas salieron disparadas de la parte inferior. La noche ya se había
apoderado de las calles mientras una negra
neblina difuminaba el ambiente. No se vislumbraba ninguna estrella en el oscuro cielo.
amontonados cruelmente en el medio. Su
mirada siguió hacia abajo, hasta pararse en
una pequeña mancha blanca semienterrada
en los escombros. Se preguntó porqué no
podía distinguir qué era y entonces se percató
que estaba llorando. Se secó los ojos con la
manga de la camisa, llena de hollín y polvo.
Salió de la casa tosiendo mientras se
tambaleaba buscando un punto de apoyo. Los
disparos empezaban a contagiarse por toda la
ciudad. También oyó las explosiones. Decidió
entonces encender una cerilla para orientarse
en la fría realidad que le atenazaba el corazón.
“¿Cómo hemos llegado a esto?, se preguntó
mientras observaba las casas derruidas que
lo rodeaban. Siguió calle abajo, con un único
objetivo.
Reconoció la mancha entre los
escombros y se acercó ahora para verla con
claridad. Una pequeña mano, pálida como
el marfil, se asomaba entre el polvo. Pudo
entrever sus uñas, manchadas de sangre.
Cayó de rodillas al suelo como si su fuerza
hubiera sido fulminada por un rayo. Temblaba
todo su cuerpo. Sollozando, se llevó una
mano al pecho mientras, con la otra, intentó
levantarse. No le quedó valor para acercarse
más. Cogió de repente una cajita azul que
llevaba en su bolsillo. La abrió lentamente
25
mientras sus ojos se volvían a llenar de lágrimas cuando veía su contenido. En su interior
reposaban dos preciosos anillos idénticos. Sacó uno de la caja y lo dejó entre los escombros,
aun sabiendo que cuando los militares llegasen se llevarían todos los objetos de valor que
encontrasen. Pero ya nada importaba. Y, entre temblores, se irguió ante ese monumento de la
destrucción y la guerra y volvió tras sus pasos.
La pequeña puerta de vidrio se abrió chirriando. Un joven salió del edificio. Parecía que
no notase el frío que hacía pues, aun ir vestido con una delgada camisa y nada más, no parecía
inmutarse por el helado amanecer. El joven buscó en el cielo intentando atisbar los rayos del sol
pero solo encontró sobre sí las nubes negras. Sintió como unas pequeñas gotitas de agua caían
sobre su rostro despertándolo de su absente estado. Entonces cogió un sucio abrigo negro,
tirado en medio de la calle y se marchó de aquel cruel lugar. No se inmutó ante los disparos, las
explosiones ni tampoco reaccionó ante la llegada de grupos de soldados a la placeta. Siguió su
camino, hasta perderse por las callejuelas hacia el marchito corazón de la ciudad. Mientras, el
cielo lloraba el destino del mundo.
Marc Holanda Gavaldà
2n d’ESO
26
Tema: Lliure
Categoria D
En defensa del Señor de Porto
En el propio velatorio del Señor de
Porto, Señor de Valdemoro y de muchos otros
lugares de América, se oía a las víboras, maldecir su nombre y deshonrar al hombre que
tanto había hecho por esa gente. El escudero, Venceslao de Rodríguez, levantándose,
con furia y rapidez, se mostró como defensor
del suyo amo, mirando al juez del pueblo de
Valdemoro:
Perdone usted señoría que este escudero,
hijo de pastor y hermano
de cabrero, hable en defensa del Señor de Porto,
y puede que me quede
corto para parar algunos
blasfemos.
El Señor de Porto,
valeroso y caballero, fue
mi amo y mi compañero
durante más de veinte bonitos años, y hoy en su velatorio he de ver la cara de
los mal hablados que aprovechan su ausencia para manchar un nombre tantas veces superior al suyo, y si es verdad de que algunas
veces el Señor de Porto pecaba de fiero, bien
se representaba en su escudo con un león su
temperamento y su destreza con un fuerte
caballero. Yo que nací pobre y mal viví pobre,
caí en gracia al señor de mi pueblo, que ya a
la edad temprana de quince años me tomó y
formó como escudero, y que justo antes de
morir me dejó como heredero de algunos de
sus viñedos y de un nombre más respetado
que el que anteriormente había poseído.
Ahora si me permite mediar con razón la suya
sin razón le explicaré que andadas había recurrido yo con dicho maestro y que menesteres me había encomendado el suyo tan cruel
amo Señor de Porto. Fría era la mañana que
vivíamos en Toledo cuando mi Señor acordándose de los infelices, algunos hoy aquí
presentes, de su pueblo
padecían hambre y se encontraban sedientos. Él que
era candidato a ser el señor
de Toledo, renunció al suyo
nombramiento para ayudar
a los mal hablados de sus
vecinos, dejando atrás una
oportunidad para sentirse
más rico y más lejos de una
tierra que más que alegrías
le dio disgustos.
Mas tengo que deciros,
a ustedes mis petulantes
pueblerinos, que de su
boca no salió resquemor alguno, cuando alguno de sus usías no pagaba
lo que debía o no ofrecía lo que le había sido
una vez concedido. Así que por mucho que
usted, ventero, lo niegue con la cabeza, en
sus barriles hay cerveza gracias a la madurez
del que hoy tan frívola y ruinmente ha juzgado
en esta ceremonia. Ahora por lo que veo se
han acabado los murmullos y los insultos hacia el más benévolo de los petulantes nobles
que han pasado por esta villa, en la que no
27
hay más que flores y algunos caracoles. No se crean ahora ustedes el centro del universo mis
señorías, porque antes de el Señor de Porto nadie hubiese dado un duro por un pueblucho como
Valdemoro.
Si ustedes me personan no tengo ninguna convicción en continuar con este amotinamiento en alza, y les juro que este altisonante discurso no había sido preparado antes de que yo, me
hubiese presentado en este antro de víboras y de cuervos, que han sido demasiado bien criados,
y que ahora intentan a un difunto quitar los ojos”.
Dicho eso, la sala proclamó un silencio, que calaba hasta el mismo tuétano, de aquellos
contertulios que al igual que muchos otros habían hecho burla del nombre del Monseñor más
ardiente de toda la historia de Valdemoro. Así, se levantó el escudero, habiendo dejando con paz,
respeto y gloria, a su caballero.
Felip Rodríguez Marrugat
4t d’ESO
28
C
O
N
C
U
R
S
D
E
C
Ò
M
I
C
S
1r Premi
Jan Urquizu, 4t Grecs
29
C
O
N
C
U
R
S
1r Premi
Títol: Un cargol a l’Escola
Autor: Pol Pueyo, 4t Romans
Categoria A, Lliure
D
E
F
O
T
O
G
R
A
F
I
A
30
1r Premi
Títol: Els catalans guanyen alçada
Autor: Jan Urquizu, 4t Grecs
Categoria A, Pàtria
1r Premi
Títol: Bucle bombolla
Autor: Nil Dedeu
Categoria A, Llure
1r Premi
Títol: Estrelles de mar
Autor: Nil Dedeu
Categoria A, Natura
1r Premi
Títol: Quadres de colors
Autor: Marc de la Maza, 6è Titellaires
Categoria B, Lliure
31
1r Premi
Títol: La natura s’obre pas
Autor: Pau Rull, 6è
Categoria B, Natura
1r Premi
Títol: Nòmades buscant una arrel
Autora: Elena Àlvarez, 1r ESO
Categoria C, Lliure
32
C
O
N
C
U
R
S
D
E
C
A
R
T
E
L
L
S
Gerard Pallarès
6è Titellaires
1r Premi
Elena Marcos Folk
P5 Lleons
3r Premi
Elvira Herrera
4t Romans
2n Premi
33
Berta Vilà
2n Àligues
Cartell triat per al punt de llibre
Mariona González
3r Lacets
1r Premi
Tomàs Lóbez
1r ESO
Accèssit
34
Àlex Marcos
2n Lloros
2n Premi
Júlia Gras
1r Taurons
Accèssit
C
O
N
C
U
R
S
D
E
G
R
A
F
I
T
I
S
1r Premi Categoria A
Pau Ferrer, 4t Romans
1r Premi Categoria D
Jofre Bragulat, 3r ESO
35