Document pdf 9 Mb.

Transcripción

Document pdf 9 Mb.

PATRONAT F R A N C E S C E IX IM E N IS
MISCEL·LÀNIA
LLUÍS ESTEVA
P U B L IC A C IO N S D E L 'IN S T IT U T
D ’E ST U D IS
D E L B A IX E M P O R D À
2006
Diputació de Girona
Patronat Francesc Eiximenis
Edició a cura de Lluís Pallí i Buxó
Consell de Redacció: Joan B adia i H om s (Coord.); Elena Esteva i M assaguer; A lbert Juanola
i Boera; M iquel M artí i Llam brich; Lluís P allí i Buxó; X avier Rocas i Gutiérrez; C arles Roque
i Pau; Pere Trijueque i Fonalleras.
A ssessor lingüístic: D olors Barceló i M oner
D ibuix de portada: N arcís M asferrer i Buxó
Im prem ta: Gràfiques Bigas - C/. P rovença, 21 - 17220 Sant Feliu de Guíxols
D ipòsit Legal: Gi. 1.350-2006
1.5.B.N.: 84-921668-2-3
1.5.5.N.: 1130-8524
© Institut d'Estudis del B aix Em pordà
Reservats tots els drets.
N o es perm et la reproducció total o parcial, dels texts, dibuixos, figures o m apes d ’aquest
llibre, ni el recull en un sistem a inform àtic, ni la transm issió en qualsevol forma o qualsevol
mitjà, ja sigui electrònic, m ecànic, fotogràfic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes,
sense el permís previ i per escrit del titular del Copyright.
En tot cas, qualsevol referència cal que digui Estudis del Baix Empordà.
SUMARI
PRESENTACIÓ
5
FRANCESC AICART HEREU
Notícia d ’unes excavacions arqueològiques
a Plana Basarda (Santa Cristina d ’Aro)
7
JOSEP MARIA NOLLA, QUIM GRAU
El monument funerari sota la torre del Fum
(Sant Feliu de Guíxols). Estat de la qüestió
15
SALVADOR VEGA I FERRER
L’antic castell de Verges (segles XII-XIX)
31
NARCÍS SOLER MASFERRER
Terrissa de l’hospital
de Santa Caterina de Girona
61
PEP VILA
Sociabilitat pagesa. Dinars de la confraria
de sant Joan Degollaci de Foixà
81
NÉSTOR SANCHIZ GUERRERO
Introducció a l’estudi de ràfecs amb rajoles
i teules pintades a les comarques gironines
97
J. AYMARI RAGOLTA, M. DARNACULLETAI POCH
L’ensenyament a Calonge (1732-1930)
123
AGUSTÍ ROLDÓS I SOLER
Catàleg de targetes postal de Sant Feliu de Guíxols
editades per H. Barroso
155
JOSEP CLARA
Odissea d’un lleidatà que volia passar la frontera (1939-1949)
173
JOSEP M. MARQUÈS
Vida i mort de l’Acció Catòlica gironina (1940-1963)
185
S. ALEMANY, J. COLOMEDA
Museu: perspectives diferents d’un mateix patrimoni guixolenc
209
M. SALA, C. VICENS, S. BERNIA, C. CARRERES
La pagesia a les gavarres:
característiques generals i percepcions mediambientals
219
XAVIER ROCAS, JORDI TURON, M. CONCEPCIÓ SAURÍ
Palafrugell i el seu Llibre de Privilegis: una reclamació en curs
229
CARLES BARRIOCANAL
Vint-i-cinc números de la revista “Estudis del Baix Empordà”:
una anàlisi bibliomètrica
239
Lluís Esteva a la Rambla Vidal de Sant Feliu de Guíxols el Juliol del 1986.
EN M E M Ò R IA I H O M E N A T G E A L L U ÍS ESTEV A I
C R U A N A S, EL N O S T R E P R IM E R P R E S ID E N T
Quan s ’acaba l ’any del centenari del naixem ent de Lluís Esteva Craanas (Sant Feliu de Guíxols, 25 de gener de 1906-16 de novem bre de
1994), des de l ’Institut d ’Estudis del Baix Em pordà (IEBE) hem vol
gut deixar testim oni perdurable del nostre agraïm ent pel seu llegat intellectual i humà.
El seu record perm anent ens transm et un repte d ’exigència i de rigor
que ens seria im possible d ’obviar. Perquè al nostre principal fundador i
prim er president — el senyor Esteva, per als seus nom brosos deixebles
i col·laboradors— , a m és dels m èrits unànim em ent apreciats com a in
vestigador i difusor de la prehistòria i la història del país i com a m estre
altam ent reconegut i estim at a les poblacions on va exercir la seva pro
fessió, li devem el reconeixem ent d ’una tasca difícil i decisiva: haver as
solit l ’habilitat i l ’encert necessaris per crear i consolidar el nostre centre
d ’estudis en un territori especialm ent dificultós en aquest sentit.
El Baix Em pordà, com tothom sap, és una com arca radicalm ent policèntrica, amb cinc poblacions im portants d ’un pes específic sem blant, a
5
més d ’algunes altres de no tan grans, però també amb forta personalitat.
L’autoritat, la capacitat de treball i l’extraordinari do de gents de Lluís
Esteva varen fer possible superar els localismes reticents. Al seu entorn
s ’hi va aplegar un grup fundador, format per persones de Sant Feliu de
Guíxols, Palafrugell i Calonge, els darrers encapçalats pel sempre recor
dat i enyorat Pere Caner. Els estatuts del nou centre es varen legalitzar el
març de 1981. El nostre primer anuari d ’estudis comarcals és de 1982;
per tant, a més del centenari del naixement del primer president, també
podem commemorar un aniversari significatiu, el quart de segle d ’exis
tència de l’IEBE: enguany hem publicat el volum núm. 25 d ’Estudis del
Baix Empordà. Es pot ben afirmar que el 2006 haurà estat un any molt
assenyalat dins de la petita història de l ’IEBE, que — cal remarcar-ho
amb l’èmfasi que mereix— va poder esdevenir una de les entitats funda
dores del Patronat Francesc Eiximenis, creat pel novembre d ’aquell any
1982 per acollir els centres d ’estudis de les comarques gironines.
Durant els anys següents a la seva fundació, gràcies al gran presti
gi del seu president i capdavanter indiscutible, a l ’IEBE s’hi van anar
afegint representacions d ’altres localitats de la comarca, de manera que
quan ell ens va deixar, l ’any 1994, comptàvem amb membres de pràcti
cament totes les ciutats i viles sobresortints. El seu llegat ens ha permès
anar augmentant aquest cens. Podríem destacar també un altre fet sig
nificatiu: ningú no ha discutit mai la conveniència d ’establir la seu del
nostre institut a Sant Feliu de Guíxols, la ciutat que va veure néixer el
senyor Esteva i que va ésser objecte de moltes de les seves interessants
investigacions sobre arqueologia i història.
En el núm. 14 d ’Estudis del Baix Empordà de 1995, el primer que
apareixia després de la mort de Lluís Esteva i Cruanas, hi vàrem pu
blicar una recopilació de dades biogràfiques aplegades per la seva filla
Elena, un recull cronològic i exhaustiu de la seva extensa bibliografia i
la darrera entrevista que va concedir. En el text introductori del volum
hi manifestàvem que Lluís Esteva, “com a bon mestre i persona oberta
al diàleg i a l’amistat, sabia transmetre la seva curiositat universal i els
seus amplíssims coneixements, ajudant-se sovint d ’un sentit de l’humor
subtil, cordial i amable”. Així el continuem recordant.
Hem d ’agrair, finalment, la contribució dels autors que han volgut
participar en la present miscel·lània en memòria del nostre president i
fundador. Aplega diverses aportacions sobre alguns dels temes i discipli
nes que varen formar part de la fructífera activitat del senyor Esteva com
a investigador infatigable i rigorós del passat d ’un país que va estimar
amb intensitat i va servir de manera assenyada i eficient.
INSTITUT D ’ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ
6
Miscel·lània Lluís Esteva
IN STITU T D ’ESTU D IS D EL BA IX EM PO RD À (Edit.).
Sant Feliu de G uíxols, 2006. P. 7 a 14.
ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524
NOTÍCIA D’UNES EXCAVACIONS
ARQUEOLÒGIQUES
A PLANA BASARDA
(SANTA CRISTINA D’ARO)
F R A N C E S C A IC A R T H E R E U
RESUM: Entre els anys 1917 i 1918, l ’alemany A lfred Klaebisch fé u diferents excavacions ar
queològiques a les Gavarres i l ’Ardenya. Concretament, a Plana Basarda excavà dues sitges.
En l ’article identifiquem els materials que hi trobà amb els que lliurà al M useu de Sant Feliu
de Guíxols a principi de 1975, gràcies a les gestions de Lluís Esteva i Cruanas.
PARAULES CLAU: Ardenya, Plana Basarda, Esteva, Klaebisch.
INTRODUCCIÓ
El poblat ibèric de Plana Basarda era conegut en els cercles arqueo
lògics almenys des del novembre de l’any 1871, data en què Francesc
Martorell i Pena (1822-1878) i Joaquim Botet i Sisó (1846-1917) hi fe
ren una excursió. El jaciment fou visitat en anys posteriors per altres
arqueòlegs i excursionistes, com Cristòfol Fraginals, Eduardo Gonzàlez
Hurtebise (1876-1921) o Agustí Casas i Vinyas (1868-1941). El fet que
la tradició popular hi associés l’existència de tresors, propicià que l’in
dret fos espoliat o remenat per altres visitants, menys cultes o, si més no,
menys conscienciats que els anteriorment citats. Així mateix, sospitem
que els traficants d ’antiguitats també degueren tenir en aquest jaciment
un camp adobat, tot i que les proves per demostrar-ho se’ns facin gairebé
introbables avui dia.
Fa més de quinze anys, qui subscriu aquestes ratlles desconeixia en
quines circumstàncies havia intervingut l’alemany Alfred Klaebisch a
7
Plana Basarda i quins materials havia obtingut (AICART, 1990, p.13).
Avui, posseïm dades que ens permeten concretar una de les seves inter
vencions en aquest poblat ibèric.
ALFRED KLAEBISCH A SANT FELIU DE GUÍXOLS
Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la família del jove Alfred
Klaebisch Camman (1890-1978), vinaters alemanys afincats a Cognac
(França), fou desposseïda de les seves propietats. Alfred Klaebisch, jun
tament amb la seva muller Gertrudis Burckhardt, emigrà a Sant Feliu de
Guíxols l’any 1914 o 1915, on treballà, amb molta probabibilitat, a la
fàbrica de suro de la família Bender.1
Paral·lelament a la seva activitat laboral, durant la seva estada a Sant
Feliu de Guíxols el jove Klaebisch realitzà intervencions de caràcter ar
queològic en diversos jaciments de les Gavarres; per exemple, al dolmen
del Mas Bousarenys o a la Cova d ’en Riera, i de l’Ardenya, com veurem
més endavant.
L’actuació de Klaebisch en aquesta època despertà una forta polèmi
ca, especialment per l’afer del dolmen del Mas Bousarenys, on s’avançà
a Pere Bosch Gimpera (1891-1974) i Lluís Pericot (1899-1978), els de
legats de l’Institut d ’Estudis Catalans que havien d ’excavar aquest jaci
ment, donat a conèixer per Agustí Casas en un article publicat a final de
1917 (CASAS, 1917).
Les dades que Klaebisch recollí furtivament en el dolmen del Mas
Bousarenys les facilità a un il·lustre alemany: el sacerdot, prehistoriador
i geòleg Hugo Obermaier (1877-1946), personatge d ’un enorme prestigi
en la prehistòria espanyola d ’abans de la Guerra Civil i amb excel·lents
contactes a Madrid. Fou gràcies a Hugo Obermaier que Alfred Klaebisch
publicà un article en una revista de renom (KLAEBISCH, 1919), on feia
referència a cinc jaciments de l’Ardenya: les coves d ’en Rissec i d ’en
Ruyra en el terme de Llagostera i les coves de Solius, Sa Tuna i el poblat
de Plana Basarda en el terme de Santa Cristina d ’Aro. Aquest article tin
gué en el seu moment un notable ressò mediàtic i fou ressenyat al Diario
de Gerona i a La Vanguardia,2 però posteriorment caigué en l ’oblit.3
1. Les dades d ’aquest apartat han estat extretes d ’un altre treball en procés de publicació
(AICART, 2006).
2. Diario de Gerona, 12-7-1919, p.1-2 i La Vanguardia, 30-8-1919, p.8.
3. Per exemple, Lluís Esteva no pogué consultar aquest article. Ho prova el fet que en el
re-estudi de la Cova d ’en Rissec esm entà una font indirecta i unes notes de treball que li havia
facilitat Miquel Oliva Prat (1922-1974) amb les dades de l ’article de La Vanguardia citat en la
nota anterior (ESTEVA, 1974; ESTEVA, 1978, p.71).
8
NOTÍCIA D ’UNES EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A PLANA BASARDA
PLANA BASARDA EN L’ARTICLE D ’A. KLAEBISCH
Klaebisch arribà a Plana Basarda seguint el camí que puja desde Solius, passant per davant de la cova de Sa Tuna. Del poblat ibèric, primer
descrigué la cova artificial tallada a la roca que hi ha en l’accés més
factible al recinte. Copsà que per la seva forma no podia ser una cova
sepulcral, dibuixà la seva planta i la secció, en donà les mides i considerà
que era difícil saber quin havia estat el seu ús. Pel que fa a la datació, si
tuà el jaciment en l’època ibèrica, probablement en els segles V o IV aC,
igual que les restes conservades al voltant de la cavitat. No mencionà,
però, quines evidències li feien defensar aquesta datació, que coincideix
bastant amb la que proposàvem amb Lluís Esteva i Josep M. Nolla com a
data inicial del poblat ibèric dels Guíxols (NOLLA, ESTEVA i AICART,
1989, p. 112).
En aquest article, Klaebisch descriví breument el poblat:
“Ademús de las senales de murallas que se encuentran encima de
“Plana Basarda ”y de los numerosísimos trozos de ceràmica ibèrica que
cubren el suelo, se pueden contar, a pocos pasos de la referida cueva, de
20 a 25 silos cavados en la roca, que también tienen form a de pera, con
unaprofundidadque alcanza hasta 2 ’60 metros (...) Junto a la cueva debía estar la entrada de la población, pues sólo de este lado es accesible,
y la carretera (que se reconoce perfectamente ser la antigua), pasa por
delante, encontràndose, sin embargo, la cueva unos 70 centímetros mas
bajo que su nivel. ”
Klaebisch complementà la descripció amb el dibuix i les mides d ’una
sitja i una fotografia (KLAEBISCH, 1919, làm. IX, b), que permetrà iden
tificar, sense gaires problemes, una de les sitges que excavà. En aquest
article, no mencionà els materials trobats en l’excavació, circumstància
que no ens ha de sobtar, atès que actuava al marge de les institucions que
vetllaven pel patrimoni català. En aquells anys, també excavà a Plana
Basarda — i en d ’altres jaciments de la comarca— Josep Berga i Boada
(1872-1923), aleshores director de l’Escola de Belles Arts de Sant Feliu
de Guíxols. Els seus interessos xocaren amb els de l’alemany, a qui cri
ticà amb duresa.4
4.
A final de 1919, Berga ja havia fet almenys dues excursions a Plana Basarda amb els
seus alumnes i hi havia trobat ceràmica ibèrica (PLANA, 2006, p.35). La crítica més ferotge a
Klaebisch, sense dir-ne el nom, la féu en el discurs inaugural de la vitrina del M useu de Sant
Feliu de Guíxols que contenia els materials de la vil·la rom ana de Tossa, donats per Ignasi
Melé (1859-1928), acte que tingué lloc el 12 de setembre de 1920 (BERGA, 1920).
9
LLUÍS ESTEVA I LA DONACIÓ DELS MATERIALS DE PLANA
BASARDA
Lluís Esteva i Cruanas
(1906-1994) entrà en con
tacte amb Alfred Klae
bisch a principi dels anys
cinquanta de la centúria
passada, per mitjà del seu
mestre Lluís Pericot, segu
rament arran d ’una campa
nya en defensa del Suro de
la Murtra de Romanyà que
encetà Klaebisch.5 Lluís
Pericot coneixia Alfred
(ara ja Alfredo) Klaebisch
des del juliol de 1918, data
en què visitaren el dol
men del Mas Bousarenys
en companyia d ’Agustí
Casas i Pere Bosch Gimpera. Aquell jove alemany
havia esdevingut un nota
ble empresari a Barcelona,
però seguia vinculat a la
Fig. 1. Alfredo Klaebisch i la seva esposa, Gertrudis
vall d ’Aro ja que posseïa
Burckhardt, en el m enhir de la M urtra de Romanyà de
una segona residència a
la Selva. Fotografia posterior a 1952. Col·lecció Santi
Platja d ’Aro, des d ’on es
ago Nin Klaebisch.
desplaçava amb freqüèn
cia a les Gavarres i a l ’Ardenya (fig.l) i continuava amb la seva “afició”
a l’arqueologia.
Lluís Esteva estudià en diversos dels seus excel·lents treballs sobre el
megalitisme de les Gavarres algunes de les peces trobades per Alfred Kla
ebisch.6Ambdós mantingueren una relació que podem considerar cordial
i respectuosa, tot i que inicialment pogués haver-hi un cert recel per part
de l’arqueòleg guixolenc, com es dedueix en una carta de Lluís Esteva a
5. ESTEVA, 1951. Aquest extraordinari element del patrimoni natural de les Gavarres morí
finalment l’any 1958, en unes circumstàncies no gaire clares que Klaebisch recordà en un
article (KLAEBISCH, 1958).
6. Per exemple, els materials del dolmen del Mas Bousarenys (ESTEVA, 1957, p .2 3 1-234)
o de la Cova dels Lladres de Sant Baldiri (ESTEVA, 1958, p .174-176).
10
NOTÍCIA D ’UNES EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A PLANA BASARDA
Lluís Pericot, on li deia: “Recibida igualmente su atta. carta sobre el Sr.
Klaebisch. Veremos lo que pasa durante la pròxima entrevista. ”7
L’any 1973, Klaebisch donà els materials que encara guardava de la
polèmica excavació del dolmen del Mas Bousarenys al Museu de Sant
Feliu de Guíxols. A les darreries d ’aquell mateix any, ja es plantejà la do
nació dels materials que posseïa de Plana Basarda, la Cova dels Lladres
de Sant Baldiri i d ’Empúries, tal com confessà a Lluís Esteva:
“Despues de las Fiestas vere si puedo desprenderme de algun objeto mas que tengo de la Plana Basarda, y “Cueva de los Lladres ” y
Ampurias, esperando que la M unicipalidad de esa pueda reorganisar el
Museo de S.F. de G .” 8
El 25 de gener de 1974, Lluís Esteva fou nomenat director del Museu
Municipal de Sant Feliu de Guíxols (PALLÍ i ESTEVA, 1995, p.14).
Klaebisch s’oferí a Esteva per a col·laborar en els projecte de remodelació i reorganització del museu que impulsava l’arqueòleg guixolenc.9
Així mateix, el senyor Esteva l ’engrescà a donar més peces:
“Muy contento con las noticias que me da sobre los materiaies de
Plana Basarda. Si no lo sabe voy a darle una buena información. El mes
pasado el Ayuntamiento aprobó el anteproyecto de reforma del Museo y
la pròxima semana harà lo propio con el proyecto. La reforma serà total
y el Museo màs dilatado. El presupuesto es de dos millones y medio que
van a pagar, a partes iguales, el Ayuntamiento y la Diputación de Gerona.
El verano próximo pensamos tener realizado la mitad del proyecto y el
otro, la totalidad, incluido aire acondicionado. Los objetos seràn presentados con dignidad. Confio en que nada fallarà pues los cabos estàn bien
atados. Por lo tanto, las piezas que pueda regalarnos seria interesante tenerlas antes del próximo verano a fin de distribuirlas en las vitrinas correspondientes: esto, claro està, si no es para Vd. demasiada molèstia. ”'°
A principi de gener de 1975, Klaebisch donà al Museu de Sant Feliu
de Guíxols els objectes que havia trobat en dues sitges de Plana Basarda
que buidà en els anys 1917 i 1918, juntament amb una plaqueta d ’os pro
cedent de l ’excavació de la Cova dels Lladres de Sant Baldiri, ambdós
jaciments en el terme municipal de Santa Cristina d ’Aro:
7. Biblioteca de Catalunya, Secció de Manuscrits, Llegat Lluís Pericot, carta de Lluís Este
va Cruanas del 15 de maig de 1953.
8. Carta d ’Alfredo Klaebisch a Lluís Esteva del 14 de desembre de 1973 (AICART, 2006).
Totes les cartes que citem pertanyen a la col·lecció de Santiago Nin Klaebisch, que m olt ama
blement ens ha facilitat la seva publicació íntegra en un altre treball (AICART, 2006). Pel que
fa a les peces d ’Empúries que posseïa Klaebisch, no en tenim cap referència.
9. Carta d ’Alfredo Klaebisch a Lluís Esteva del 15 de gener de 1974 (AICART, 2006).
10. Carta de Lluís Esteva a Alfredo Klaebisch del 28 de novembre de 1974 (AICART, 2006).
11
“Le entrego adjunto 2 paquetes conteniendo
1 olla muy defectuosa
1 plato con agujeros opuestos (tal vez una balanza primitiva)
1 piedra que debia servir para moler granos po r la form a y talla
que tiene.
Estos 3 objetos han sido excavados po r mi personalmente en el ano
1917/8 de uno de los silos que se encuentran en La Plana Basarda no
lejos de Sta. Cristina. He vaciado tambien un segundo silo, pero sin encontrar objetos de esta antigua población ibèrica.
Tambien le entrego adjunto:
1 plaquita de hueso con agujeros que tambien he escavado en la
“Cueva de Lladres ” que se encuentra bastante cerca de una buena casa
de payes, situada arriba en la montaha entre La Plana Basarda y el mar.
Esta cueva tiene una magnifica vista al mar, es pequena, no profunda y
poca tierra (unos 30 ctm. de tierra) que cubria el suelo de roca firme.
Ofresco estos pocos objetos con mucho placer al Museo de San
Feliu de Guíxols, perteneciendo a este Municipio. ”u
Com hem assenyalat anteriorment, podem deduir de la fotografia que
publicà Klaebisch (KLAEBISCH, 1919, làm. IX, b) que aquestes peces
provenien d ’una de les sitges més característiques del poblat, perfecta
ment retallada a la roca. L’altre sitja que buidà probablement ja havia
estat excavada. L’olla molt defectuosa havia estat completada per Kla
ebisch a partir de fragments de ceràmica ibèrica que devien pertànyer a
d ’altres peces.12 Esteva rebé les peces que Klaebisch li havia deixat a la
seva casa del carrer de Velàzquez i també en féu una relació en una carta
que mostra la seva capacitat de treball i l’entusiasme que tenia vers el
Museu de Sant Feliu de Guíxols:
“A su tiempo, encontré las piezas que dejó en mi huerto (...). Son las
siguientes, siguiendo su descripción:
I olla muy defectuosa
Iplato con agujeros opuestos (tal vez una balanza primitiva)
Ipiedra que debía servir para moler granos
Iplaquita de hueso con agujeros
He dado cuenta de ello al Sr. Alcalde, a mis colaboradores y un
dia que tenga unos momentos libres-estoy haciendo tres trabajos científicosdaré una nota a la prensa. Muchas gracias por todo cuanto està haciendo
Vd. por nuestro Museo, que quisieramos adquiera certa prestancia.13
11. Carta d ’Alfredo Klaebisch a Lluís Esteva del 3 de gener de 1975 (AICART, 2006). La
plaqueta d ’os de la Cova dels Lladres ja l’havia estudiat Esteva anteriorment (vegeu nota 6).
12. Així ens ho han recordat Josep Escortell Cerqueda i Néstor Sanchiz Guerrero.
13. Carta de Lluís Esteva a Alfredo Klaebisch del 14 de gener de 1975 (AICART, 2006).
12
NOTÍCIA D’UNES EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A PLANA BASARDA
El fet que Klaebisch proposés en el seu article de joventut una datació
del poblat entre els segles V o IV aC ens fa sospitar que veié ceràmiques
d ’importació que li permeteren sostenir una datació en aquests segles. Si
més no, avui podem constatar que excavà dues sitges de Plana Basarda
en els anys 1917-1918 i que almenys una part de les peces que hi trobà
formen part del fons del Museu d ’Història de la Ciutat de Sant Feliu de
Guíxols (fig.2), gràcies a les gestions que realitzà Lluís Esteva i Cruanas.
Fig. 2. Peces trobades per Alfred Klaebisch a Plana Basarda (1917-1918). Museu d ’Història de
la Ciutat de Sant Feliu de Guíxols, núm ero d ’inventari 185.
13
BIBLIOGRAFIA
AICART (1990): Aicart Hereu, F., “L’espoliació de Plana Basarda”, E l Carrilet, 21, Platja
d ’Aro, octubre-novembre, p. 12-13.
AICART (2006): Aicart Hereu, F., Agustí Casas i l ’arqueologia de les Gavarres, Consorci
de les Gavarres.
BERGA (1920): Berga i Boada, J., “Inauguració de la Vitrina del senyor M elé de Tossa en
el Museu Municipal de Sant Feliu de Guíxols el 12 de setembre de 1920. Discurs del senyor
Josep Berga i Boada”, E l Ideal, Sant Feliu de Guíxols, Suplement, 18 de setembre.
CASAS (1917): Casas Vinyas, A., “Nou megalit en l ’agrupament de Sant Feliu”, Ciutat
Nova, 390, Sant Feliu de Guíxols, 25 de desembre.
ESTEVA (1951): Esteva Cruanas, LL, “El Suro Gros de Rom anyà”, Àncora, Sant Feliu de
Guíxols, 8 de novembre.
ESTEVA (1957): Esteva Cruanas, Ll., “Prehistòria de la comarca guixolense (contribución a su estudio), I”, Anales del Instituto de Estudiós Gerundenses, XI, Instituto de Estudiós
Gerundenses, Girona, p. 163-263.
ESTEVA (1958): Esteva Cruanas, LL, “Prehistòria de la comarca guixolense (contribución a su estudio), II”, Anales del Instituto de Estudiós Gerundenses, XII, Instituto de Estudiós
Gerundenses, Girona, p. 173-244.
ESTEVA (1974): Esteva Cruanas, LL, “LLAGOSTERA: Estudio de la cueva artificial de
“Mas Rissec””, La Vanguardia Espanola, Barcelona, 26 d ’octubre, p. 38.
ESTEVA (1978): “ Sepulcros megalíticos de las Gabarras (noticias complementarias)”,
Cypsela, II, Servicio de Investigaciones Arqueológicas de la Diputación Provincial de Gerona,
Girona, p. 55-89.
NOLLA, ESTEVA i AICART (1989): Esteva Cruanas, LL, Nolla Brufau, J.M. i Aicart
Hereu, F., “El poblat ibèric dels Guíxols (segles IV a.C.-I d.C.), Estudis del Baix Empordà, 8,
Institut d ’Estudis del Baix Empordà, Sant Feliu de Guíxols, p. 45-116.
KLAEBISCH (1919): Klaebisch, A., “Nichos sepulcrales en la comarca de San Feliú de
Guixols (Gerona)”, Boletín de la R eal Sociedad Espanola de Historia Natural, XIX, Madrid,
p. 249-254 i làmines VIII i IX.
KLAEBISCH (1958): Klaebisch, A., “El Suro Gros. He perdido a mi mas viejo amigo”,
Ancora, 535, Sant Feliu de Guíxols, 29 de maig.
PALLÍ, L i ESTEVA, E (1995): “Bibliografia cronològica de Lluís Esteva i Cruanas”,
Estudis del Baix Empordà, 14, Institut d ’Estudis del Baix Empordà, Sant Feliu de Guíxols,
p. 19-35.
PLANA (2006): Plana Berga, S.,”Josep Berga i Boada, professor de Belles Arts”, L 'E sco
la de Belles Arts. Josep Berga i Boada/Joan Bordàs i Salellas, M useu d ’Història de Sant Feliu
de Guíxols-Diputació de Girona, Sant Feliu de Guíxols, p. 18-39.
14
IN STITU T D ’ESTU D IS D EL B A IX EM PO R D À (Edit.).
ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524
EL MONUMENT FUNERARI
SOTA LA TORRE DEL FUM
(SANT FELIU DE GUÍXOLS).
ESTAT DE LA QÜESTIÓ
JO S E P M A R IA N O L L A , Q U IM G R A U
RESUM: Lluís Esteva Cruanas, amb la col·laboració de P. de Palol, va explorar i identificar,
form ant pa rt dels fonam ents de la torre del Fum del monestir de Sant Feliu de Guíxols, un
edifici monum ental tardoantic de planta central, quadrat p e rfo ra i octogonal p e r dins, que va
ser, de seguida, objecte d ’atenció i interès. A p a rtir de dades noves d ’excavació i d ’una anàlisi
crítica de les restes conservades i de les diferents hipòtesis plantejades, es f a una proposta
raonada que es recolza en les dades aplegades en l ’excavació i en les enormes similituds que
presenta en relació amb el conjunt de Santa M agdalena d ’Empúries.
PARAULES CLAU: antiguitat tardana, món rural, món funerari, tomba monumental, costums
aristocràtics.
INTRODUCCIÓ
El dia 20 d ’octubre de 1960 assenyala el començament de l ’activitat
arqueològica, lligada a la restauració arquitectònica de l’antic cenobi de
Sant Feliu de Guíxols. Aquesta tasca, de llarga durada i que no podem
donar, de cap manera, per acabada, va ser dirigida per Lluís Esteva, amb
el qual van col·laborar, entre altres, Miquel Oliva, Joan Sanz, Francesc
Riuró i Pere de Palol. Va ser un treball complicat, dens, difícil, però, de
ben segur, una feina acaronada des de sempre i una de les grans satisfac
cions assolides en el camp de l’arqueologia per l’il·lustre erudit. Aquest
petit treball que presentem en homenatge merescut al senyor Esteva re
prèn alguns aspectes d ’aquella exploració arqueològica a partir del mate
rial aplegat, i fins ara poc valorat, per l’investigador ganxó, que permet,
segons pensem, reconstruir les característiques de l’edifici baixromà de
la torre del Fum i fer una proposta interpretativa coherent que permet
15
resoldre el problema de la funcionalitat d ’aquell monument, un fet recur
rent en la historiografia de l’antiguitat tardana des del mateix moment de
la seva descoberta i fins ara mateix.
Fig. 1. Situació de Sant Feliu de Guíxols i de la torre del Com i del Fum i de la necròpoli
dins del conjunt urbà.
Fig. 2. Fotografia de detall de la torre del
Corn.
16
Fig 3. Planta de l’edifici antic de la
torre del Fum.
EL MONUMENT FUNERARI SOTA LA TORRE DEL FUM
PRESENTACIÓ DE DADES
Durant la campanya de 1960 i 1961, van aparèixer les primeres restes
d ’època romana a tramuntana de la torre del Fum i al carrer del Prior,
no gaire lluny de l ’absis de l ’església parroquial. A la tardor de 1962,
Esteva i Sanz van confirmar l ’existència d ’un edifici d ’època romana
parcialment integrat en els fonaments i part inferior de l’obra defensiva
altmedieval. Entre el dia de Sant Silvestre de 1962 i el 5 de gener de
1963, Esteva i Palol van procedir a explorar l’interior de la torre per tal
de poder observar-la adequadament i obtenir dades de l ’edifici preexis
tent. Finalment, en la campanya del mes d ’agost d ’aquell mateix any,
es va documentar, una mica més cap al nord, un cementiri tardoantic
(Esteva, 1978, p. 29-40)
La torre del Fum i l ’edifici antic i la necròpoli tardana que s’hi as
socien, es troben a redós del monestir de Sant Feliu de Guíxols, que es
localitza, recordem-ho, al sud-oest de la vila, ben protegit de la visió des
del mar i arrecerat contra els primers contraforts de la muntanya de Sant
Elm, coneguda antigament amb el nom, parlant, del Castellar (Esteva i
Pallí, 1995, 50-51). Les troballes s’han efectuat per sota i a l ’entorn de
l ’antic cenobi, s’han estès per la plaça que hi ha davant de la Porta Ferra
da i han arribat, com a mínim, fins al carrer del Prior, a les proximitats de
l ’Hotel Gacela. Assenyalem, primerament, per la seva presència contun
dent, els grans carreus prismàtics de pedra granítica de la torre del Corn.
Per mides i modulació — 0 ’60 m per 0 ’40 m i per 0 ’40 m, dos peus per un
peu i quart— , s’ha suposat que procedirien d ’un edifici monumental des
conegut d ’època romana que, raonablement, no s’hauria de situar gaire
lluny. Conformen quatre filades de blocs uniformes i ben tallats, alguns
dels quals posen de manifest retalls específics que semblen assenyalar,
en l ’edifici originari, una funció específica; altres mostren l ’encaix cen
tral que servia, tot disposant-hi una grípia, per m oure’l còmodament amb
les grues, per alçar-lo i col·locar-lo on procedís. Es segur — l ’exploració
del subsòl i de l’interior de la torre, i la posició cap a l ’exterior dels forats
de la grípia així ho afirmen— que es tracta de material d ’aprofitament
incorporat a l’obra medieval.
Molt més valuoses, des de tots els punts de vista, són les troballes
efectuades sota l ’altra torre del monestir, més cap a tramuntana de l’ante
rior, i coneguda com a torre del Fum, una obra militar contundent i antiga
que caldria datar versemblantment dins del segle X, molt probablement
lligada a la fundació o refundació del cenobi, bastit en lloc perillós i ex
posat als cops de mà i atacs des del mar.
Es va fer evident que la torre reposava i feia servir de fonament un
edifici més antic, de planta quadrada dins de la qual s’inscrivia un octò17
gon. Les parets del monument tenien un gruix d ’uns 0 ’55 m, uns 2 peus,
eren de gran solidesa, d ’opus caementicium, a base de pedruscall del país
retallat, granit preferentment, i conformaven filades rectes a les cares
interior i exterior. Per la part de dins, el punt de contacte entre les quatre
parets — deduït a partir d ’un d ’ells ben visible i d ’un altre de parcialment
conservat— es va omplir amb una estructura triangular, adossada, obrada amb el mateix pedruscall, morter i tècnica, que creaven quatre cares
noves que, conjuntament amb les quatre inicials, definien un octògon
perfectament regular inscrit dins d ’un quadrat. Servien per a sostenir la
cúpula que cobria l’edifici, obrada en testae i de la qual se’n conserva
l’arrencament a partir d ’una motllura ben documentada en algun sector.
Les dimensions restituïdes del monument són les següents: 5’60 m
de costat (per fora) (18 peus i 2/3), amb parets de 0 ’55 m de gruix, una
alçada exterior de 5 ’ 15 m des del llindar de la porta. La cúpula hemisfèrica arrencava d ’una motllura ben definida que feia de cornisa a 3 ’80 m
del llindar. L’espai interior mostrava una planta octogonal perfectament
regular i inscrita dins del quadrat d ’ l ’80 m de costat (6 peus). S’ha plan
tejat la possibilitat, a partir de les observacions d ’Esteva i Palol, que dins
dels murs triangulars adossats als angles, s ’obrissin unes fornícules que
han estat plantejades per Palol (1999 195) com estructurals, actuant de
petxines de sosteniment de la cúpula. No ho veiem tan clar. No cal, de
cap manera, per aguantar la mitja esfera de la cúpula l’ús de petxines an
18
gulars funció que realitzen, ben sòlidament, els murs de base triangular
que amb la part corresponent dels altres murs del quadrat, determinen la
superfície de repòs de la cúpula. Una manera senzilla, però ben efectiva,
de construir. En aquest cas, les fornícules o bé eren (o era, potser només
una) ornamentals o no existien i la seva identificació seria un error con
seqüència d ’un mal estat de conservació.
La façana de l’edifici es trobava a tramuntana, amb una porta única,
ben centrada, d ’ 1’40 m de llum (4 peus i 2/3), i només alta d ’ 1’20 m
(4 peus). Al costat de ponent de l’obertura, per fora, hi havia un pode
rós contrafort que sobresortia 0 ’60 m cap al nord. Era fet d ’opus caementicium, idèntic, en tot, als murs de l ’edifici que ajudava a sostenir.
Fig. 6. Vista actual del m onument sota
la torre del Fum, des de l’exterior.
Fig. 7. Fotografia de l ’arrancam ent de
cúpula del monument sota la torre del Fum.
L’arrencament, ben conservat de la cúpula, fa possible, reconstruint-la,
deduir-ne l ’alçada completa. Des de la llinda, que definiria la cota del sòl
de circulació del monument, tindria una alçada zenitals de 6 m (20 peus).
Sumant-hi el gruix de la volta, podem saber, amb poc marge d ’error, l’al
çada total del monument, a l ’entorn d ’uns 6 ’60 m (22 peus romans).
Més enllà, es van identificar dos murs en angle, de 0 ’55 m de gruix i
de la mateixa tècnica, d ’una estructura rectangular que es juxtaposava,
pel costat de llevant, al nostre edifici. En aquest cas, se’n conservava
només el sòcol i la fonamentació.
L’excavació no va oferir dades significatives per fixar-ne l’origen i/o
l’abandonament. Quedava clar, tanmateix, que era ben visible i que es
trobava en un prou bon estat quan, massissat interiorment, esdevingué la
fonamentació i la part interior d ’aquella imponent torre defensiva.
19
LES OPINIONS
Aquest monument, importantíssim, no ha estat mai objecte d ’un estu
di acurat i només, de passada, s’ha intentat interpretar, sense, però, gaire
disposició. La primera referència que ens és coneguda la trobem en la co
municació, inèdita, sobre les excavacions a l’entorn de la torre del Fum
que Lluís Esteva va presentar al X Congreso Internacional de Arte de la
Edad Media, on incorporava les opinions que un grapat d ’especialistes
van manifestar en la visita efectuada el 13 de setembre al monument,
entre els quals hi havia Joan Ainaud i Mirabella Roberti, un i altre ja
plantejaven, les dues propostes de més èxit, la possibilitat que hagués
estat un baptisteri o un martyrium o tomba monumental.
Pere de Palol, que s’havia interessat, des del principi, per aquestes
restes i que va treballar-hi directament durant uns dies, va incorporar-lo a
la gran monografia sobre l’arqueologia cristiana d ’Hispània (Palol, 1967,
p. 150 i 155-157, amb la reproducció de la planta). Aquesta notícia entrà,
ràpidament, a la historiografia sobre aquest tema.
Palol, prudentment, expressava les dificultats d ’arribar a una solució
indiscutible en no haver-hi possibilitats de resoldre arqueològicament els
problemes plantejats. Tanmateix, semblava inclinar-se més per conside
rar-lo un baptisteri que comparava amb edificis orientals de planta simi
lar com el de Q al’ at Seman, a Síria, el d ’Abu Mina, al baix Egipte o el de
Santa Sofia, de Constantinoble, i el situava, hipotèticament, dins del cicle
hispanofrancès com el de Terrassa o el de Santa Margarida d ’Empúries.
Pensava en un possible origen oriental i proposava datar-lo en els segles
V o VI. Poc més tard, matisava aquestes apreciacions, en plantejar clara
ment el dubte difícil de resoldre de si era baptisteri o tomba, precisava la
cronologia que, deia, no podia ser posterior a final del segle V, tot apun
tant que podríem trobar-nos davant d ’un edifici similar, salvant les dis
tàncies, del gran mausoleu de Centcelles, la tomba d ’un gran propietari.
Molt recentment (Palol, 1999, p. 195), continuava mantenint la mateixa
opinió sense decantar-se per una solució o l ’altra.
Fontaine (1978, p. 420) recull aquestes opinions que considera fac
tibles tot i decantar-se més per la funció funerària adduint les relatives
semblances amb el monument de Vegas de Pueblanueva (Toledo). Plan
tejava, però, una nova possibilitat: que formés part d ’un conjunt termal
tardà d ’una vil·la, tal com podrien indicar les altres restes estructurals
que s’hi associaven.
Badia (1977, p. 356; Badia i Adell, 1989, p. 270-271), tot aplegant les
dades conegudes i plantejant les diverses hipòtesis, s’inclinava més per
la possible funció baptismal.
20
Lluís Esteva (1982) va donar també la seva opinió, en un valuós arti
cle on aportava dades significatives sobre els treballs d ’excavació. Plan
tejava les dues possibilitats més acceptades, tot inclinant-se, malgrat els
dubtes, per considerar-lo un baptisteri.
No és estrany, doncs, ans al contrari, veure correntment acceptada
aquesta possibiltat, la funció baptismal, l’origen de la qual es troba en
l ’autoritat de P. de Palol i en l’enorme incidència que la seva monografia
de 1967 va tenir (supra). Bendala i Negueruela, el feien servir com a con
frontació en el seu article sobre el baptisteri de los Reales Alcàceres de
Sevilla (Bendala i Negueruela, 1980, p. 357) o Rodríguez Martín (1988,
p. 211-217), en relació amb el jaciment extremeny de Torre del Àguila.
Malgrat tot, ens trobem davant d ’un monument prou ben conservat
que podem restituir sense dificultats ni gaires dubtes. Es un edifici de
planta central d ’unes dimensions no pas excessives, segons la funció que
voldríem proposar-li, i, en canvi, notables si li atribuïm altres usos. Es
una construcció molt ferma, ben obrada, amb material convencional de
resultat contrastat i de llarga durada i que encaixa perfectament en una
certa manera de construir pròpia de l’antiguitat tardana, tal com s’ha po
sat de manifest diverses vegades (Hauschild, 1982, p. 71-86). Cal tenir
en compte que quan era acabat podia estar placat i/o recobert d ’un ar
rebossat, amb la qual cosa la impressió de luxe que hauria causat s’ha
perdut sense deixar ni rastre. No hi ha indicis d ’altres obertures, portes
0 finestres, si bé només coneixem parcialment els costats de tramuntana
1 de ponent. Només s ’ha conservat una porta simètricament disposada i
prou ben conservada amb una llum suficient (1 ’40 m = 4 peus i 2/3) i, en
canvi, amb una alçada ridícula de només 1’20 m (4 peus) que, tanmateix,
ens ve confirmada per les notícies aplegades per Lluís Esteva. Caldria,
considerar una possible mala interpretació dels detalls i, per tant, que
en realitat hagués estat bastant més alta, tot i que no ens sembla gaire
probable.
L’interior, alterós, de 6 m (20 peus), amb la cúpula elevada i gràcil,
amb una alçada total que calculem d ’un 6 ’60 m (22 peus), oferia, en
canvi, una superfície útil de 15’75 metres quadrats, suficient amb es
creix per fer-ne un ús determinat i, en canvi, més que escassa per a altres
finalitats. El quadrat s’inscriu dins d ’un cercle de 8 m de diàmetre que
incloïa, en el seu interior, el poderós contrafort del costat occidental de
la porta. L’excavació i l’aprofitament que se’n va fer en època carolíngia,
quan es bastí la torre del Fum, posen de manifest la solidesa de l’obra,
fonamentada a roca sòlidament. Es va fer servir, en construir-lo, una tèc
nica adequada, uns murs d ’un gruix considerable, un contrafort a la cara
nord i la connexió, cap a llevant, amb una estructura rectangular, de murs
21
igual de robusts, l’alçada de la qual, tanmateix, ens és desconeguda i,
per tant, ens fa difícil avaluar-ne la capacitat de recolzament. Tot fa pen
sar, però, que el monument va aguantar perfectament bé, puix que, quan
s ’aprofità per bastir-hi, al damunt, la torre del Fum, es trobava encara en
un estat de conservació gens negligible. Els diaris d ’excavació recorden
que el nivell inferior del recinte en contacte amb el massissat de base de
la torre, sembla l ’enderrocament parcial de l’estructura per adequar-la a
la nova funció.
Primer es van alçar els murs perimetrals del quadrat i immediatament
després es van obrar els murets triangulars contra els angles. S’acon
seguia de manera simple la solera de sosteniment de la mitja esfera de
rajol que havia de cobrir l’estructura. Es possible que la part superior
dels murs triangulars acabés en una fomícula. Arquitectònicament, no
calia, però servia per alleugerir i embellir, interiorment, el conjunt. Una
motllura senzilla marcava el pas del cos inferior de l ’edifici al sostre. La
manera de bastir mur i cúpula ens és ben coneguda, d ’ençà del segle III
avançat i del segle IV. Cal suposar que per sobre la mitja esfera hi hauria
un sostre, a quatre cares, sostingut per bigues de fusta, tegulae i imbrices.
No hi ha indicis de recobriments exterior i interior, de placats ni del sòl
de l’edifici.
LA NECRÒPOLI
Una mica més cap al nord, entre el 10 i el 27 d ’agost de 1963, Este
va i Palol van excavar un espai rectangular d ’uns 6 ’70 metres quadrats,
un antic garatge de la brigada municipal. El que més ens interessa és
l’anomenat estrat V, que es localitzava a l ’35 m de fondària i que tenia
una potència de 0 ’45 m, que era, aparentment, estèril i que es disposava
Fig. 8. Fotografia antiga de la torre del
Fum (abans de les excavacions).
Fig. 9. Fotografia de la tomba de tegulae
(Esteva, 1978).
22
directament sobre la roca natural. Es va localitzar i excavar una tomba de
tegulae de secció triangular, orientada d ’oest a est, quasi paral·lela a una
paret fonamentada sobre la roca que es trobava a tramuntana i que havia
afectat puntualment el costat de llevant del sepulcre. Es van recuperar, a
l’entorn, fragments d ’àmfora i de terrissa antiga. El nivell superior, el IV,
presentava un conjunt significatiu de ceràmica medieval i de monedes
que es podien datar entre el segle XIII i el XV. L’ampliació de l’excava
ció, més enllà del mur descrit, va permetre descobrir una altra tomba, a
uns 2 m de fondària, obrada amb pedres diverses clavades verticalment;
entre les quals hi havia pissarra, i fragments de tegula. Es interessant as
senyalar que a la capçalera hi havia una llosa llarga i prima clavada verti
calment; una modesta estela senyalava la inhumació, tal com hem pogut
documentar recentment al cementiri emporità de Santa Magdalena. Les
pluges i el perill d ’esllavissaments van obligar a aturar els treballs i a
colgar el sondeig (Esteva, 1978, p. 30-31, fig. 3 i 6).
L’estudiós ganxó recordava que, anteriorment, en aquest sector, a
l’entorn i molt a la vora de la torre del Fum, a la mateixa fondària de
l’edifici de planta central, havien estat explorades tres altres sepultures
que, amb les que acabem de descriure, fan un total de cinc.
1) De tegulae, de secció triangular. Teules planes a cada costat i una
a la capçalera de ponent (a llevant no ho sabem, en haver estat destruïda
per la paret (supra)). No sabem si el modest sarcòfag era acabat amb una
solera de tegulae o d ’una altra manera. La sepultura va ser excavada i ne
tejada però no es va arribar a obrir (Esteva, 1978, p. 30 i 37-38, fig. 4).
2) Sepulcre que forma una caixa de pedres clavades verticalment
(descrit més amunt). No queda clar, de cap manera, si les fines plaques
de pissarra i els grans fragments de tegulae definien el taüt o el tapaven
(Esteva, 1978, p. 31 i 37-38, fig. 6).
3) Sepulcre fet (o cobert) amb lloses planes de pissarra. Orientada
de ponent a llevant (Esteva, 1978, p. 38)
4) Tomba de pedres i pissarra. Semblant a la núm. 2 (Esteva, 1978,
p. 38).
5) Tomba de tegulae de secció triangular. Com la núm. 1
Aquestes cinc inhumacions se situaven al nord i a l’oest de l ’edi
fici interiorment octogonal i confirmen l’existència d ’un cementiri les
dimensions i la durada del qual se’ns escapa, però que potser caldria re
lacionar amb les tombes localitzades al carrer del Prior, on, recordem-ho,
van ser descobertes dues inhumacions tardanes de, com a mínim, mitjan
segle IV (Aicart i Nolla, 1995, p. 99-107).
L’existència d ’aquesta necròpoli és un element important a favor
d ’una funció funerària de l ’edifici antic sota la torre del Fum, però ni
molt menys definitiu. En efecte, res ho fa impossible, i sovintegen els
23
paral·lels en esglésies rurals, de petits baptisteris associats a una basílica,
a dins i a l’entorn de la qual, es disposaven els enterraments de la comu
nitat. Des d ’aquest punt de vista, la solució no és factible.
A través de la confrontació de la planta i de l ’alçat del monument, ja
ho hem vist, tampoc és possible una solució indiscutible. Igual podria ser
un baptisteri de tipus ambrosià que una tomba monumental. Menys ar
guments, en canvi, recolzarien la possible relació amb part d ’un conjunt
termal rural. Les restes associades són puntuals, una cambra rectangular
cap a llevant, i la proximitat física i cronològica de la necròpoli sembla
rien desestimar-ho. A més, ens acostem a una època en què els elements
característics del luxe romà van deixant lloc a espais més funcionals
(Francovich i Hodges, 2003).
LA NOSTRA PROPOSTA
Quina és, doncs, la nostra opinió i en què la basem? Per a nosaltres
és difícil de discutir una funció funerària i, en canvi, molt difícil d ’argu
mentar una activitat baptismal. Ens basaríem, primerament, en el conjunt,
raonable, i ben conegut, de gran tomba senyorial i cementiri associat, la
voluntat de sebollir-se in suo fundo, tot generant o consolidant a l’entorn,
el cementiri de la comunitat rural que vivia i treballava les propietats
del dominus. Els exemples immediats són nombrosos, tant per contextos
pagans (Nolla, Casas i Santamaría, (curadors), 2005) com per cementiris
clarament cristians; només cal recordar el de l’Església Vella de Santa
Cristina d ’Aro, que, essent diferent de planta, mostra moltíssimes simi
lituds amb el de Sant Feliu de Guíxols (Aicart, Nolla i Sagrera, 1999, p.
13-34). Allí va acabar essent l’origen de la primitiva església parroquial
i, aquí, va incidir en la tria del lloc on es va edificar el cenobi lligat di
rectament a la llegenda hagiogràfica del martiri de sant Feliu de Girona,
narrada en la passió de cap al 600 o poc més tard (Amich, 2002).
En segon lloc, les dimensions de l’edifici, sobretot les interiors, ja
ho hem insinuat, no s’adiu amb una funció baptismal de cronologia an
tiga (segle V). Efectivament, l ’espai útil de 15’75 metres quadrats és
massa reduït per imaginar l’existència d ’una piscina baptismal mínima
ment funcional i definir uns espais adequats on m oure’s. En canvi, és
una amplada perfecta per rebre-hi enterraments que podrien haver es
tat disposats per sota del sòl de circulació o bé, damunt — sarcòfags— ,
ben visibles al centre de l ’estança o, si no eren gaire grans, contra els
murs. Hipotèticament, podria haver-hi hagut tombes per sota el subsòl
i d ’altres per sobre. Aquesta funció funerària acceptaria una porta de
curta alçada (recordem-ho, 1’20 m), gens estranya en algunes tombes
monumentals certament més antigues (per exemple, a la Torratxa, de
24
Vilablareix (Nolla et al., 2005, p. 216, fig. 6, 7 i 13) o del mausoleu dels
Flavi de Cillium, a Tunis (Hallier, 1993, p. 39-44)), i, en canvi, del tot
inadequat en un baptisteri.
Finalment, i, segons pensem, de gran importància en el conjunt d ’ar
guments a favor d ’aquesta hipòtesi, l ’enorme semblança tècnica, tipolò
gica i de mides, amb el mausoleu baix-imperial cristià, de Santa Mag
dalena d ’Empúries que coneixem, ara, amb molt detall i la història del
qual se’ns explica amb precisió (Nolla et al., 1996, p. 226-230, fig. 1 i
2). Resumim-ne les dades principals. Es localitza al sud-oest del turó
d ’Empúries a redós de la necròpoli tardana de ca l’Estruc, i no gaire
lluny del conjunt imponent de Santa Margarida, on, probablement, va
existir el conjunt episcopal emporità. En un terreny marginal, un erm on
la roca aflora contínuament, en un indret relativament pla, mai ocupat,
es va edificar un clos rodejat per un mur molt sòlid, de 0 ’50 m de gruix,
d ’una certa alçada, a l’entorn dels 2 m, amb una única porta d ’accés, que
es localitza a migdia. Dibuixaven, aquells murs, un rectangle regular que
mesurava uns 19’30 m d ’est a oest i uns 16 m de tramuntana a migdia.
Dins del tancat es va edificar, en posició principal i privilegiada, contra el
mur de migdia i al costat de l’única porta, un edifici exteriorment quadrat
de 6’20 m de costat que inscrivia en el seu interior un polígon de vuit
cares, iguals quatre a quatre, mitjançant la construcció, en els angles de
l’edifici, d ’uns murs triangulars juxtaposats. Una porta única, centrada,
es localitza al mig de la paret septentrional. El quadrat s’inscriuria dins
d ’un cercle de 8’80 m de diàmetre. Es una solució idèntica a l’edifici de
25
la torre del Fum amb una única diferència, com a conseqüència de les
mides, lleugerament més grans de la construcció emporitana, de no ins
criure dins del quadrat un octògon de totes les parets iguals. Tanmateix,
la disposició que en resultava assegurava el suport perfecte de la base de
la hipotètica cúpula de cobriment que s’adaptava a unes mides i a una
amplada del mur determinades. En el cas emporità, coneixem prou bé el
sòl interior del mausoleu, directament sobre la roca, i la història posterior
que ens permet, molt millor que a Sant Feliu, confirmar el caràcter cristià
del monument i les modificacions posteriors cap a la creació d ’un cemen
tiri actiu durant moltes generacions a l ’entorn d ’una església funerària.
Si, certament, no tenim evidències arqueològiques directes, les carac
terístiques de l’edifici i la seva llarga i complexa evolució fan raonable
proposar una data inicial a l ’entorn del 400.
La proximitat física — i per mar—- entre Sant Feliu i Empúries fan
possible pensar en la possible influència d ’un monument sobre l’altre i,
naturalment, la més que versemblant funció funerària del de Sant Feliu,
en ser-ho, indiscutiblement el de Santa Magdalena i, també, la més que
possible proximitat cronològica entre un i altre.
Aparentment, Santa Magdalena conformava un conjunt complex en
el qual l’edifici interiorment octogonal només n ’era una part, si bé la més
important. A Sant Feliu, tot i ser més complex del que podem deduir, no
sembla, ni de bon tros, tan sofisticat. Cal, però, recordar la perfecta re
gularitat, interior i exterior, de l ’edifici ganxó, un quadrat que inscriu un
octògon perfecte, de cares idèntiques.
P. de Palol, ho hem vist (supra), quan proposava models per a l’edifici
guixolenc, presentava alguns grans conjunts baptismals que, tot i respon
dre a una planta similar, no pensem que calgui considerar com a antece
dents del nostre modest edifici. En tots els casos, es tracta d ’edificis notabilíssims de grans dimensions, sofisticats i, cronològicament, coetanis
o més moderns que el monument ganxó. No tractant-se, no ho pot ser,
d ’un baptisteri, hauríem de deixar de banda aquest camí de reflexió. Es
sent, segons opinem, un mausoleu com el de Santa Magdalena, els seus
antecedents, els models del qual procedeix s’han de cercar més a la vora,
dins d ’una tradició ininterrompuda que es coneixia bé i s ’utilitzava per a
cobrir algunes de les estances grans d ’edificis termals, de planta central.
Aquesta manera de fer s’incorporà a la construcció, d ’ençà el segle III
avançat, de monuments funeraris de planta central cobert amb cúpula
sovint de rajol o de rajol i caementicium. Podríem citar algun exemple
territorialment molt pròxim que, salvant les distàncies de monumentalitat i complexitat arquitectònica, recorda el nostre edifici quant a tècnica
constructiva i disposició de l’espai exterior i interior, com el gran mauso
leu solitari immediat a l’àrea funerària del riu Francolí, a Tarragona i, per
26
tant, de caràcter urbà, que va explorar científicament Hauschild (1970,
p. 139-160; 1975, p. 5-32), quadrangular a l ’exterior i de planta circular
per dins, amb fornícules circulars i rectangulars alternades que creaven
un espai amb vuit compartimentacions a la manera i vuit cares o costats
i que caldria datar dins del segle IV, mitjan o segona meitat (Del Amo,
1979, p. 174-177; López, 2004, p. 252 i annex, 209) o, molt semblant, el
gran monument de Centcelles, de tipus rural, que forma part d ’un con
junt més complex d ’estructures i que, tanmateix, salvant les distàncies
de dimensions, complexitat tipològica i ornamentació, són, malgrat tot,
semblants (Hauschild i Arbeiter, 1993, amb la principal bibliografia). I,
no obstant això, tant el nostre edifici com l’emporità són lluny de men
talitat i manera de fer dels grans monuments acabats de citar. En efec
te, en ambdues ocasions s’aplicà la fórmula més senzilla per aconseguir
convertir una planta quadrada en octogonal i, alhora, el més important,
aconseguir una superfície estable i contínua de recolzament de la mitja
esfera. No seria altra cosa que l’adaptació de models de gran prestigi,
d ’origen mediterrani i oriental, ben coneguts arreu, però treballant a una
escala menor i, sobretot, aplicant solucions molt efectives i tècnicament
molt simples tot incorporant l’ús adequadíssim de l’opus testaceum per
bastir la cúpula. Pel que fa a voler-lo comparar amb el conjunt, imponent
des de tots els punts de vista, de Las Vegas de Pueblanueva (Schlunk
i Hauschild, 1978, 129-131, amb la bibliografia específica) no sembla,
tampoc, especialment adequat. Es ben cert que hi ha algunes similituds
entre un i altre, però, siguem rigorosos, són circumstancials i s’expliquen
simplement pel fet de tractar-se de construccions coetànies o molt prò
ximes en el temps, pensades per acomplir un objectiu determinat (fune
rari) i que van fer servir tècniques constructives i materials que, només
puntualment, coincideixen. No cal estirar gaire la veta; són respostes
semblants donades per un món amb la mateixa cultura i gustos similars
que explicaria l’ús, ben diferent per cert, en un cas i altre d ’una planta
poligonal de vuit costats.
A tall de resum, proposem, per les raons adduïdes, considerar l ’edifici
baiximperial de la torre del Fum com un monument funerari d ’entitat,
la domus aetema del dominus d ’aquella contrada i de la seva família, al
mig d ’un cementiri d ’una certa extensió i, molt probablement, no gaire
lluny de l’edifici on vivia. S’ha considerat sempre, sense discussió, un
edifici cristià de ben segur pel pes immens de la funció baptismal atri
buïda que, de retop, ens feia acceptar sense adonar-nos-en, una atribució
idèntica encara que fos considerat com un mausoleu. No hi ha cap mena
d ’indici, ni a favor ni en contra d ’aquesta possibilitat. Res ens assenyala
l’ocupació per cristians o pagans, si no és, potser — i és important— ,
la simbologia cristiana del número vuit, molt antiga i desenvolupada i
27
considerada llargament entre els Pares de l ’Església, que té a veure amb
la Resurrecció de Jesucrist, inicialment, i, in extenso, de tothom i que
passa a la simbologia baptismal amb la connotació de “resurrecció”, en
accedir, el nou cristià, a través d ’aquest sacrament, de la “mort del pe
cat”, a la “vida de la Gràcia”(Bendala i Negueruela, 1980, 356; Godoy,
2004, p. 483, un i altre amb nombrosa bibliografia). Semblarien reblar
contundentment aquest clau, les extraordinàries similituds formals amb
el mausoleu emporità suara descrit.
12. Planta com parativa en la m ateixa escala de la torre del Fum (5), Santa M agdalena (4),
m onument aïllat de Tarragona (3), Centcelles (2) i Vegas de Pueblanueva (1).
Queda clar, per a nosaltres, que la ruïna, alterosa encara, d ’aquest mo
nument que formava part d ’un jaciment enormement més gran i d ’altres
estructures prou visibles del seu entorn que no acabem de conèixer amb
el detall que voldríem malgrat els indicis (Montalbàn, 2001; Montalbàn,
2002, p. 437-440), van ajudar a la tria del lloc on s’alçà, malgrat tots els
perills, el cenobi carolingi lligat a la memòria del màrtir gironi. La con
tumàcia i la voluntat de continuar en aquell lloc, malgrat el perill, real i
patent del mar immediat, tal com passà amb el convent germà de Sant
Pol, només s’explica pel lligam a unes tradicions populars molt arrelades
que exigien que fos allí i no en un altre lloc, un edifici que recordava,
cada dia, un fet gloriós que no es volia oblidar.
28
BIBLIOGRAFIA
AICART i NOLLA, 1995: Aicart, F. i Nolla, J. M. “El jacim ent tardo-romà del carrer del
Prior (Sant Feliu de Guíxols)”, Estudis del Baix Empordà, 14, 99-107.
AICART, NOLLA i SAGRERA, 1999: Aicart, F., Nolla, J. M. i Sagrera, J. “L’església
antiga de Santa Cristina d ’Aro i els seus precedents. Una nova interpretació” , Estudis del Baix
Empordà, 18, 13-34.
AM ICH, 2002: Amich i Raurich, N. Ma. Les seus episcopals de Girona i Empúries i les
terres del nord-est de Catalunya a les fo n ts escrites d ’època tardoantiga (segles IV- VII), Tesi
doctoral, Universitat de Girona.
BADIA, 1977: Badia i Homs, J. L ’arquitectura medieval de l ’Empordà. I. E l Baix
Empordà, Girona.
BADIA i ADELL, 1989: Badia, J. I Adell, J. A. “ Sant Feliu de Guíxols”, Catalunya romà
nica. VIII. L’Empordà. I, Barcelona, 267-275.
BENDALA i NEGUERUELA, 1980: Bendala Galàn, M. i Negueruela Martínez, I. “Baptisterio paleocristiano y visigodo en los Reales Alcàceres de Sevilla”, Noticiario Arqueológico
Hispànico, 10, 335-374.
DEL AMO, 1979: Del Amo, Ma D., Estudio critico de la necròpolis paleocristiana de
Tarragona, Tarragona.
ESTEVA, 1978: Esteva i Cruanas, L. “Excavació a la Porta Ferrada de Sant Feliu de
Guíxols (agost de 1963)”, Revista de Girona, 82, 29-40.
ESTEVA, 1982: Esteva, L. “Edificació cristiana del segle V en el m onestir guixolenc”,
Àncora, núm. 1754, Sant Feliu de Guíxols (del dia 11 de març de 1982).
ESTEVA i PALLÍ, 1995: Esteva, L. i Pallí, L. Els llocs de la vall d ’Aro, Gissalis i el mo
nestir Guixolenc (881-1199), Sant Feliu de Guíxols.
FONTAINE, 1978: Fontaine, J. E l Prerromànico, Madrid, 1978.
FRANCOVICH i HODGES, 2003: Francovich, R. I Hodges, R„ Villa to Village. The
Transformation o f the Roman Countryside in Italy, c.400-1000. Ed. Duckworth, Londres,
2003.
GODOY, 2004: Godoy, C. “A los pies del templo. Espacios litúrgicos en confrontación al
altar: una revisión”, Sacralidad y arqueologia. Homenaje al profesor Thilo Ulbert al cumplir
los 65 ahos. A n tigüedady Cristianismo. M onografías históricas sobre la Antigüedad Tardía,
XXI, 2004, Murcia, 473-489.
HALL1ER, 1993: Hallier, C. “Étude architecturale”, les Flavii de Cillium. Etude architecturale, épigraphique, historique et littéraire du mausolée de Kasserine (CIL VIII, 211-216),
Roma, 37-56 (Collection de l’Ecole Française de Rome, 169).
HAUSCHILD, 1970: Hauschild, Th. “Ein ròmischen Zentralbau bei Tarragona, M adrider
M itteilungen”, II, 1970, 139-160.
HAUSCHILD, 1975: Hauschild, Th. “Construcción de planta central, pròxima a
Tarragona” , B utlletí Arqueològic, Tarragona, 5-32.
HAUSCHILD, 1982: Hauschild, Th. “Técnicas y maneras de construir en la arquitectura
paleocristiana hispànica”, IIR eunió d'Arqueologia Paleocristiana Hispànica, Montserrat, 2-5
de novembre 1978, Barcelona, 71-86.
HAUSCHILD i ARBEITER, 1993: Hauschild, Th. i Arbeiter, A. La vil·la romana de
Centcelles, Barcelona.
LÓPEZ, 2004: López, J. Tàrraco paleocristiana. El suburbi del Francolí, Tesi doctoral,
Universitat Roivira i Virgili.
M ONTALBÀN, 2001: Montalbàn, C. “Memòria de les excavacions a la Porta Ferrada
(monestir de Sant Feliu de Guíxols)”. Inèdita.
M ONTALBÀN, 2002: Montabàn, C. “Excavacions a la Porta Ferrada (m onestir de Sant
Feliu de Guíxols, Baix Empordà)”, Sisenes Jornades d ’Arqueologia de les Comarques de
Girona, Sant Joan de les Abadesses, 437-440.
29
NOLLA et al., 1996: Nolla, J. M, Burch, J., Sagrera, J., Vivó, D., Aquilué, X., Casta
nyer, P., Tremoleda, J. i Santos, M. “Les esglésies de Santa M argarida i Santa M agdalena
d ’Empúries (L’Escala, Alt Empordà)”, Terceres Jornades d ’A rqueologia de les Comarques de
Girona, Santa Coloma de Farners, 225-241.
NOLLA, CASAS i SANTAMARÍA (curadors), 2005: Nolla, J. M., Casas, J. i Santamaría,
P. (curadors). In suo fundo. La necròpoli rural de la vil·la romana de Collet de Sant Antoni
(Calonge, Baix Empordà) i els cementiris rurals de les antigues ciuitates d ’Emporiae, Gerunda
i Aquae Calidae. Estudi General, 25, Girona.
NOLLA et al., 2005: Nolla, J. M., Casas, J., Sagrera, J. i Vivó, D. “LaTorratxa (Vilablareix,
el Gironès)”, In suo fundo. La necròpoli rural de la vil·la romana de Collet de Sant Antoni
(Calonge, Baix Empordà) i els cementiris rurals de les antigues ciuitates d ’Emporiae, Gerunda
i Aquae Calidae. Estudi General, 25 a cura de J. M. Nolla, J. Casas i P. Santamaría, Girona,
211-225.
PALOL, 1967: Palol, P. de. Arqueologia cristiana de la Espana romana (siglos IV-VI),
Madrid-Valladolid.
PALOL, 1999: Palol, P. de. “Edifici de la Torre del Fum ” . Del romà al romànic. Història,
art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i IX, Barcelona, 195.
RODRÍGUEZ MARTÍN, 1988: Rodríguez Martín, F. J., “La villa romana de la Dehesa de
Torre Àguila en Barbano-M ontijo (Badajoz)”, Extremadura Arqueològica, I, 201-219.
SCHLUNK i HAUSCHILD, 1978: Schlunk, H. i Hauschild, Th. H ispania Antiqua. Die
Denkm àler der frühchristlichen und westgotischen Zeit, Mainz am Rhein.
30
IN STITU T D ’ESTU D IS D EL BAIX EM PO RD À (Edit.).
ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524
L’ANTIC CASTELL DE VERGES
(SEGLES XII-XIX)
SA LVADOR V E G A i F E R R E R
RESUM: El 1607 es portaren a terme unes importants obres de consolidació i reforma de
l ’avui desaparegut castell de Verges. Seguint el f i l d ’aquest esdeveniment, proposem un recor
regut p e r la història del poble, des dels seus orígens fin s a les portes del segle XXI, tot fe n t
un recull de la dispersa bibliografia que fin s avui s ’ha editat sobre aquesta entranyable vila
empordanesa. Posteriorment, l ’article s'ocupa de les obres realitzades al castell a principi del
segle X V II i de l'enderrocam ent definitiu de l'edifici a fin a l del XIX.
PARA ULES CLA U: Verges (bibliografia, castell, demografia, història, toponímia)
Tot i que han passat gairebé mil cinquanta anys des que la documenta
ció esmenta per primera vegada el poble de Verges, i malgrat el destacat
paper que històricament el poble ha tingut en el seu entorn geogràfic
més immediat, avui encara no existeix cap síntesi que reculli aquests deu
segles i mig d ’història. Com a molt disposem de notícies fragmentàries,
escampades en infinitat d ’articles que el lector interessat no sempre pot
localitzar amb facilitat. Ens manca encara un treball ampli, amb visió
de conjunt i ànim d ’exhaustivitat. Aquesta no és, naturalment, una tasca
que es pugui pretendre abordar des d ’un breu article de divulgació com
el present, però sí que podem aspirar aquí a aportar-hi el nostre granet de
sorra. Pretenem presentar a continuació poc més que una mena d ’estat de
la qüestió pel que fa a la recerca històrica sobre Verges, per ocupar-nos
seguidament de la remodelació del castell el 1607 i del seu enderroca
ment a final del segle XIX.
31
1. VERGES, UN TOPÒNIM D ’ETIMOLOGIA ÀRAB?
En realitat l’origen del topònim “ Verges” és encara desconegut, atès
que cap de les diverses hipòtesis que fins ara s’han elaborat no ha pogut
ser definitivament demostrada.
A principi dels anys cinquanta del segle XX mossèn Antoni Griera,
eminent i polèmic filòleg,1 proposava que aquest topònim és una deri
vació del substantiu “vergers” (Griera, 1951, p. 109).2 Aquesta tesi és
refutada per Alcover &Moll (1980, p. 738), els quals consideren que es
podria tractar del plural de “verge” (virginibus, en llatí), però que en
qualsevol cas és molt improbable que provingui del mot “vergers” a cau
sa del canvi fonètic difícilment explicable que això implicaria. Per la
seva banda, Coromines (1997, p. 466) afirma que ens trobaríem davant
un hagiònim, que podria fer referència a antigues imatges trobades, per
bé que fins avui no es coneix cap prova documental relacionada amb
troballes de la mena que proposa aquest venerable filòleg.
La tesi més agosarada i innovadora és, ara per ara, la proposta del
destacat arabista Pere Balanà (1989, p. 94), segons el qual el topònim
“ Verges” prové de l’àrab vulgar i estaria relacionat o derivaria de l ’antro
pònim Bu r-Ragím. Aquest plantejament, aparentment exòtic i rebuscat,
xoca frontalment amb criteris tan ponderats com el del mateix Coromines
-que no admetia ètims d ’origen àrab a la zona empordanesa, llevat del cas
de Jafre2- però, en canvi, casa perfectament amb els models d ’ocupació
àrab que coneixem avui dia. Podríem presentar, com a mínim, tres argu
ments que semblen apuntar clarament en la direcció de la tesi de Balanà:
1)
Argument històric. Pel que sabem, el procés de conquesta àrab
dels territoris que avui conformen Catalunya4 comprenia, entre d ’altres,
(1) Una semblança de la trajectòria vital i intel·lectual d ’aquest peculiar personatge, en
frontat a l’Institut d ’Estudis Catalans i pare d ’algunes estrafolàries teories, com la que fa deri
var l’euskera del llatí, es trobarà a Rafanell (2002).
(2) Literalment, Griera diu: “...Verges es un vergers (<VIRIDARIOS) con retroceso del
acento...” . En un altre punt del m ateix article, sub voce “Canet de Verges” (p.31), Griera es
criu: “ ...Y en Verges tenemos un derivado de VIRIDARIU [sic pro “viridiarium ”], con retro
ceso del acento; verger, ‘huerto’, comparece en catalàn antiguo y en Ager...” . Com a curiositat,
recordar que aquesta etimologia és, precisament, la que recull Josep Pla al llibre E l meu poble
(Pla, 1981, p.9).
(3) Tot i així, Pere Balanà ens ha assegurat en conversa privada (que estem autoritzats a
fer pública) que, tal com ell mateix demostrarà en futurs treballs, de la lectura atenta i meti
culosa de l’obra de Coromines (assenyaladament, de V Onomasticon Cataloniae) es desprèn
claram ent que aquest filòleg admetia de fa cto l’existència de l’empremta àrab en la toponímia
de la Catalunya Vella, encara que ho negués en els seus treballs més divulgatius. Agraïm aquí
l’amabilitat i generositat del senyor Balanà.
(4) Sobre la conquesta m usulmana de l’actual Catalunya són imprescindibles les síntesis
de Salrach (1987), Balanà (1997) i Bramon (2000), a partir de les quals es pot anar aprofundint
en la temàtica.
32
L’ANTIC CASTELL DE VERGES (SEGLES XII-XIX)
pràctiques i estratègies com la de transportar els contingents militars per
mar i situar les naus nodrissa a les desembocadures dels rius, com ara el
Ter o la Tordera, des d ’on seguidament, amb embarcacions lleugeres es
penetrava a l ’interior del territori remuntant els cursos fluvials.5 D ’altra
banda, a mesura que s’anava consolidant un cert domini sobre el territori,
les tropes musulmanes establien assentaments de diversos tipus (torres,
postes o albergs, talaies o punts d ’observació...) en punts estratègics que
permetessin vigilar els guals, els cursos dels rius i els camins,6 El control
i manteniment d ’aquests assentaments sembla que estaria encomanat a
individus concrets, la traça dels quals en ocasions va quedar fixada en la
toponímia.7
2)
Argument geogràfic. La morfologia geogràfica de l’àrea del baix
Ter era, en els temps reculats als quals ens estem referint, sensiblement
diferent de l’actual. Recordem que el mar entrava més terra endins, for
mava un grau a Torroella,8 i que el riu Ter tenia tres o quatre braços que
donaven al mar, tant al nord com al sud del massís del Montgrí.9 Aques
ta circumstància explicaria que un hipotètic assentament musulmà, que
pretengués controlar l’accés al territori pel curs del riu, s’hauria d ’ubicar
en un indret en el qual, remuntant el Ter des de mar per qualsevol dels
seus diversos braços, no es pogués escapar al control de la guarnició. En
aquest escenari, és absolutament versemblant que el punt on actualment
s’alça la població de Verges hauria estat una ubicació òptima per a inter
ceptar qualsevol moviment que es fes per via fluvial.
(5) Bramon (2000, p. 278-281) ofereix un exemple clarificador del funcionament d ’aques
tes estratègies. Tot referint-se a l’asseifa comandada per Ibn Abi Hamama l’estiu del 935,
explica: les 15 naus lleugeres enfilaren des de la costa Ter amunt fin s al Congost, on desem
barcaren els combatents i saquejaren els masos de Costa Roja i del p la de Campdorà, prop de
l ’actual Sarrià de Ter (...) [posteriorment] les naus de l ’avantguarda navegaren Ter avall p e r
unir-se a la resta de l ’estol i saquejaren els masos del voltant de Palafrugell i Mont-ras. La
mateixa pràctica és documentada ja cent anys abans per Salrach (1987, p.165), quan, en narrar
la ràtzia de 841-842, assenyala que les tropes de Sunifred de Cerdanya barraren el pas als
invasors, que havien p ujat p e l curs del Ter i del Freser, probablem ent a l ’entrada de la Vall de
Ribes (citat per Bramon, 2000, p.201). És perfectam ent versemblant, doncs, pensar que aques
tes mateixes estratègies ja s’haurien pogut portar a la pràctica en la invasió del segle VIII.
(6) Balanà (1997, p.68).
(7) Aquest seria el cas, per exemple, de Vinfaro (<Ibn Harún) o Vincamet (<Ibn Hamid)
citats per Balanà (1997, p.74). Lligant caps, i seguint Balanà (1989, p.94), fàcilment podem
arribar a la conjectura Verges < Bu r-Ragim.
(8) Amb més precisió, Xavier Soldevila afirma que Les desembocadures del Ter form aven
al litoral, com a mínim, dues grans entrades - e l Graell al nord i el Grau més al su d - on podien
recollir-se els vaixells (...) (Soldevila, 2003, p.94).
(9) Sobre els antics braços del riu Ter, i pel que aquí ens interessa, n ’hi haurà prou de
recordar la toponímia, que presenta formes com Ter Vell a ambdues bandes del Montgrí, tant a
l ’Estartit com a Bellcaire, l’Escala i a d ’altres indrets. Per aprofundir sobre les característiques
històriques, geogràfiques, biològiques i hidrogràfiques del Ter, el lector curiós pot començar
per Boades & alii (1987) i Saurí & alii (1993).
33
El Puig Rodon
3)
Argument etimològic. La presència àrab al baix Ter ha quedat re
flectida, segons Balanà, en multitud de topònims. Així, a més de Jafre,
l’ètim àrab del qual tothom admet, tindrien també una etimologia aràbi
ga topònims molt pròxims geogràficament a Verges, com ara Bellcaire
(<Abu l-Kàir, antropònim), Daró (<ad-darà “el riu petit”), Montgrí
(■<monte “muntanya” i <al-garí “amb coves”), la Tallada (■<at-talicàt “les
talaies”), Ullà (•<cUlyàn, antropònim), o Ultramort (<at-turca, “la bassa,
l ’estany” i <al-ma ’ú rd “la plena”). Igualment, es detecten traces àrabs en
topònims empordanesos com Castell-Platja d ’A ro, Peratallada, Santa
Cristina d Aro, Ullastret, Vall-llobrega, Vilopriu i Vulpellac10.
Evidentment, la manca de registres arqueològics i la insuficiència de
les fonts documentals obliguen, de moment, a ser prudents i a mantenir
la qüestió en l’ambit de les hipòtesis, però cal reconèixer sense prejudi
cis que la proposta de Balanà és molt suggerent i que no li manquen en
absolut ferms punts de sustentació.
2. ELS TEMPS ANTICS
Ras i curt, de la prehistòria i antiguitat de Verges no en sabem pràcti
cament res. Disposem tan sols de les esquemàtiques notícies que forniren
(10) Balanà (1990, p.89-94).
34
en el seu dia Nolla & Cases (1984, p. 159), que documenten fragments
de ceràmica preibèrica i romana al Puig Rodon i restes d ’una vil·la ro
mana al camp de la Pedra, prop del mas Vicens. Aquest darrer jaciment
presenta una curiosa particularitat, perquè 5 ’observa que la preparació
del pavim ent està feta, en realitat amb “opus signinum ”, mentre que la
part superior és de rierencs de mida petita (Cases & alii, 1995, p. 769),
o sigui, que s ’hauria aplicat una tècnica constructiva inversa a l’habitual,
que consisteix a cobrir el pedregram i rierencs amb opus signinum. En
aquest mateix indret es va localitzar també una pedra de llamp (Calsina
& alii p. 133), com s’anomenen popularment les destrals de pedra po
lida d ’època neolítica, tot i que no sembla que sigui originària d ’aquest
indret, sinó que més aviat hi hauria anat a raure en època romana, quan
es considerava que aquests objectes tenien propietats màgiques i es creia
que eren puntes de llamps enviats pels déus. En tot cas, aquests jaciments
d ’època romana devien estar vinculats i relacionats amb altres de propers
molt més ben coneguts, com la vil·la de Tolegassos (Vilademat) i Emporiae, en aquell temps florent ciutat romana des de la qual es va anar
romanitzant l’Empordà.
Pel que fa al nucli urbà de Verges, la recent remodelació de la plaça
Onze de Setembre ha posat al descobert els que fins ara són els vestigis
més antics que es coneixen del poble (Palomo & Sotillo, 2006, p. 56-57).
A més d ’una fosa medieval de difícil interpretació, els arqueòlegs van
documentar una sitja amb materials ceràmics datables al bronze final o
primera edat del ferro, als quals se’ls pot atribuir, per tant, una antiguitat
d ’entre 2.700 i 3.000 anys. Esperem la publicació definitiva dels resultats
de l ’excavació, i, per tant, de moment no podem fer aquí altra cosa que
constatar que l’indret on un dia es dreçaria la vila de Verges ja va ser
habitat en època prehistòrica.
3. DE VIL·LA A CASTELL. VERGES A L’EDAT MITJANA
Per apropar-nos a la història medieval de Verges, encara avui resulta
imprescindible recórrer a la més clàssica i revisitada bibliografia empor
danesa dels segles XIX i XX, on es poden anar espigolant el que, essent
optimistes, podríem arribar a denominar notes o informacions històri
ques.11 Tot plegat, un munt de dades i notícies fragmentàries i inconnexes
(11)
A tall d ’exemple i sense ànim d ’exhaustivitat, a més de les corresponents notícies
en obres de caràcter monumental, com el mític Via/e literario a las iglesias de Espana, de J.
Villanueva, les Notícias históricas, de M ontsalvaltge (sobretot), o VEspana Sagrada d ’ E. Flórez, tenim els corresponents articles sub voce “Verges” a les diferents enciclopèdies. Les més
35
que estan molt lluny de permetre fornir una monografia local (excepció
feta del treball de Torrent Orri (1959), amb qui aquest poble tindrà sem
pre pendent un deute de gratitud).
En data d ’avui, i esperant noves recerques als fons de l’arxiu de la casa
d ’Empúries, que des de fa pocs anys es pot consultar a l’Arxiu Munici
pal de Castelló d ’Empúries, es dóna per acceptat que el primer esment
documental de Verges es produeix el 30 d ’agost de l’any 959, en la con
firmació d ’unes possessions que fa Gausfred, comte d ’Empúries, a favor
del magnat Riculf a la villa Virginibus. Uns anys més tard, el 983, els
documents parlen d ’una uila que dicunt Uirgenes. Llavors vénen alguns
escadussers documents del segle XI (1019, 1062, 1078, etc.). És l’època
de l’enigmàtic vescomte Ramon Guillem de Verges, que apareix espo
ràdicament a la documentació, per bé que no se n ’ha pogut determinar
clarament la filiació.Tot plegat, amb prou feines una desena d ’esments
dispersos en poc més d ’un segle, migrada documentació per escriure la
història. Quedem-nos, però, amb un detall: en aquesta època sempre es
designa Verges com una villa, cosa que ja ens dóna alguna pista clara so
bre les característiques de la població. Fins l’inici del segle XII, quan el
comte Hug II d ’Empúries redacta el seu testament, en virtut del qual lle
ga al seu fill Hug ipsum castrum de Uirginibus, no començarà a aparèixer
la designació de “castell” per referir-se al poble de Verges. Ara ja no
estem parlant, doncs, d ’una vil·la en el sentit ancestral de la paraula, és
a dir, aquelles explotacions rurals i d ’hàbitat dispers on convivien amos,
servents i bestiar. Ben al contrari, parlem d ’un castrum, una construc
ció amb finalitats militars, que connota també un principi d ’urbanització
(ben entesa la paraula en el seu context).12 Segur que la vil·la (que no
vila) de Verges existia abans que fos esmentada per primera vegada a la
documentació, però en qualsevol cas, podem concloure que Verges neix
sucoses pel que fa al cas són: la Gran Enciclopèdia Catalana, la Gran Geografia Comarcal de
Catalunya, Catalunya Romànica i aquella Geografia General de Cataluna dirigida per Carre
ras i Candi als anys vint del segle passat. Cal garbellar també tot un conjunt de monografies,
entre les quals, seguint un ordre alfabètic, destacarien Badia (1977), Barbaza (1988), Català
(1969), de M arca (1682) i Pella (1883). També són una bona font els repertoris diplomàtics
i documentals, com els d ’Iglésies (1979 i 1991), Mallorquí (2000), Marquès i Planagumà
(1984, 1993 i 1997), Martí (1997), Miquel (1945 i 1947) i Pruenca (1995). Tenim també una
munió d ’ articles diversos, com els de Clara (1982), Egea (1998), M arquès i Casanovas (1964),
Marquès i Planagumà (1993, 1995, 1996a, 1996b i 1996c), Negre (1954 i 1960), Oliva (1967),
Pons (1989), Rius (1928), Serna (1990), Simon (1987), Sobrequés (1968-69) i Torrent (1959),
l’únic que es circumscriu exclusivam ent a l ’àmbit vergelità. Insistim, però, que en la majoria
dels casos, el que es pot trobar són només informacions puntuals i concretes, m odestes “teselles” que un dia haurien de permetre recompondre el mosaic de la història vergelitana.
(12)
Sobre la importància de la toponímia i la rellevància dels canvis en la designació d ’un
indret, vegeu Sabaté (1997).
36
a partir d ’un petit establi
ment rural (del qual ho des
coneixem tot, fins i tot la
ubicació concreta, perquè,
de fet, mai s ’han dut a ter
me exploracions arqueolò
giques per mirar d ’aportar
una mica de llum a la qües
tió) on primava l’activi
tat agropecuària. Amb el
temps, i per les raons que
Muralla i torres de la Plaça Major
sigui (segurament l’excellent ubicació geogràfica en
devia ser una de les més determinants), Verges és dotat de fortificacions,
amb els canvis que això implica a nivell social, polític i econòmic.
Convé tenir present que el mot “castelF és polisèmic: pot designar
tant un edifici concret i singular com el conjunt d ’un perímetre emmu
rallat, i també es pot referir a la totalitat d ’un terme. Tots tres significats
concorren en el cas de Verges i també en moltes altres poblacions, com a
la Tallada i a Bellcaire, per esmentar només exemples compresos dins la
mateixa baronia vergelitana.
Enquadrat plenament dins l’òrbita del comtat d ’Empúries, el poble
de Verges visqué i suportà durant el període medieval les contínues vi
olències i enfrontaments que durant segles es produïren a causa de les
tensions entre els comtes emporitans, la mitra gironina i la casa comtal
de Barcelona. Poder comtal, poder episcopal i poder reial sostenen una
lluita a tres bandes, amb constants canvis d ’aliances, que, temps a venir,
comportaran la fi del comtat d ’Empúries com a estat independent, que
serà absorbit pel casal de Barcelona. Per oferir només alguns exemples
d ’aquesta aferrissada lluita pel domini empordanès, podríem recordar
que, segons el cronicó de Perpinyà, va ser a Verges mateix on el 1268
el comte Ponç Hug III d ’Empúries va matar Ponç Guillem, aleshores
senyor de Torroella13 (vila reial per exel·lència). Fem memòria també
de com el 1297 l’aleshores senyor de Verges, Bernat Amat de Cardona,
feia arribar al bisbe de Girona un desafiant text: “...Fem vos saber que
per molts de greuges et per moltes de desamors que avets fetes al Senyor
Comte dempuries (...) los quals greuges et desamors avem nos apendre
p er nostres (...) fem vos saber, mal et greu que nos és, quens desexim de
(13) Moran (1998, p. 17-18)
37
les vostres coses per raó del Senyor Comte...”.14 Tampoc podem passar
per alt el famós episodi del desviament del riu Ter el 1301, per bé que els
historiadors encara no s’han posat del tot d ’acord en quina interpretació
cal donar-li.15 En suma, podríem confegir una llarga llista d ’assassinats,
plets, guerres, excomunicacions, etc., però en realitat ens manca encara
la vertadera història, una anàlisi de conjunt i integradora que superi la
simple enumeració de fets en ordre cronològic.
No es pot parlar de l’època medieval a Verges sense fer referència a
l’epidèmia de 1348, que donaria lloc a la tradició més famosa i estimada
del poble, la Dansa de la Mort. Deixant de banda les consideracions etnològiques i folkloristes,16 des d ’una perspectiva estrictament històrica el
que més ens crida l’atenció d ’aquest període de crisi baixmedieval és el
fet sorprenent que, segons les dades que aporta Egea (1998), en aquests
moments Verges tindria un volum de població espectacular, extrem no
gens fàcil d ’encaixar amb la situació sanitària, demogràfica i econòmica
del m oment.17
(14) Torrent (1959, p. 52)
(15) Bàsicament, la desviació del Ter s ’interpreta des de dues perspectives. Per una banda,
la tesi de Pella (1883) és que el comte d ’Empúries va fer barrar el braç del Ter que desembocava
a l’Escala per tal d ’incrementar exageradament el cabal al braç torroellenc i d ’aquesta manera
inundar la plana d ’Ullà i Torroella. Per Barbaza (1988), Pella interpreta malament la documen
tació, i el que va succeir és justam ent el contrari. El comte d ’Empúries hauria privat que l’aigua
arribés a Torroella, amb el consegüent perjudici per a les persones, animals, conreus i molins.
Per copsar la veritable naturalesa del riu Ter i el seu trascendent paper en la vida de les poblaci
ons que travessa, insistim en les obres de Boades & alii (1987) i Saurí & alii (1993).
(16) Sobre la Processó i la Dansa de la M ort existeix una variada, encara que no abundant,
bibliografia. De fet, es pot afirmar que és l’únic tem a vergelità sobre el qual s’ha anat escrivint
alguna cosa periòdicament. Obviem, per repetitius, tòpics i sovint pèssim am ent documentats,
la m iríada d ’articles de premsa que els darrers quaranta anys han aparegut invariablement
cada Dijous o Divendres Sant. Molt més seriosos són els treballs que esm entem a continu
ació: Amades (1982), Breton (1963), Hortal & Bargalló (2005), Massip & Kovàcs (2004),
Riera (2000), Roca (1986 i 1998), Serrà (1998) i Vila (2005). Existeixen també m ultitud de
treballs de classe de batxillers i universitaris, impossibles de recopilar exhaustivament. A tall
d ’exemple, esm entem Becerra (1997) i Gómez (1996). Amb tot, manca també en aquest tema
un estudi de síntesi definitiu, que aporti una visió de conjunt i que expliqui les complexes
relacions entre els diversos elements que integren la Processó. Cal superar alguns tòpics que
parlen gairebé exclusivam ent de paganisme i medievalisme, i començar a submergir-se en la
tortuosa i torturada m entalitat barroca, que al nostre parer és la clau de volta que sosté tant la
Dansa de la Mort en concret com la Processó en general.
(17) En aquella època, assenyala Egea (1998), les poblacions del comtat em porità més
densament habitades eren Castelló d ’Empúries, amb uns 2.000 habitants, Banyuls de la M a
renda i Roses (amb més de 1.000 habitants cada una). La font analitzada per Egea és de caràc
ter fiscal, són els anomenats fogatjaments (llistes de potencials contribuents, que servien per
repartir les contribucions extraordinàries). Els fogatjaments utilitzen com a unitat contributiva
les “persones”, en el benentès que a aquests efectes es considera “persona” els homes i dones
m ajors de dotze anys aproximadament. El 1352-1353 (l’endem à mateix de la terrible epidèmia
de Pesta N egra que, segons les estimacions, va elim inar entre la meitat i els dos terços de la
població europea) a Verges se li computen 579 “persones” . Egea proposa que en realitat cada
38
Un altre aspecte poc conegut (per no dir completament desconegut) és
el paper de la comunitat jueva que en el seu moment va residir a Verges.
Tenim documentats alguns jueus vergelitans, però no sabem on vivien
exactament, quants eren, què feien i com vivien18. Novament, pàgines en
blanc al llibre de la nostra història.
4. DE BARONIA A BATLLIA. VERGES A L’ÈPOCA MODERNA.
Quan al 1325 el rei Jaume II decreta la incorporació del comtat
d ’Empúries a la Corona, la baronia de Verges no entra sota jurisdicció
reial sinó que es manté en la jurisdicció senyorial atès que, per raons
legals, aquesta baronia havia estat confiscada i tècnicament no formava
part del comtat en el moment de produir-se la incorporació. Certament,
és dificultós resseguir amb detall l’enrevessada història de la baronia vergelitana, que és farcida de plets, conflictes jurisdiccionals, permutes, he
rències, etc.19 Sabem que quan el 1401 mor el comte Pere II d ’Empúries,
la seva vídua, Joana de Rocabertí té entre les seves possessions el castell
i la vila de Verges, amb els seus molins i les rendes corresponents. Des
d ’aleshores la baronia romandrà en mans dels Rocabertí, titulars també
de la baronia de Sant Mori, que han deixat la seva empremta heràldica
a la senyera vergelitana en forma de tres rocs d ’atzur. Posteriorment,
“persona” equival a dos habitants (per tant, estaríem parlant de 1.158 habitants a Verges el
1353, xifra elevadíssima i incomprensible, més encara si tenim present que actualment amb
prou feines el poble arriba als 1.200 veïns). Segons el mateix Egea, dividint per dos el nombre
de “persones” obtindríem el nombre de focs (o sigui, llars, famílies o cases habitades), la qual
cosa ens dóna uns 289 focs a Verges el 1353. Segons els fogatge de 1497 (Iglésies, 1991),
Verges té 66 focs, que correspondrien a uns 250 - 300 habitants. El fogatge de 1553 (Iglésies,
1979) computa 88 focs (o sigui, entre 350 i 400 habitants). És evident que aquestes xifres
casen molt m alament amb els suposats 289 focs de 1353. Tot plegat, una prova més de la ne
cessitat d ’extremar la crítica metodològica quan es tracta d ’extrapolar fonts fiscals medievals
a l ’estudi de la demografia històrica.
(18) M ercader (1999) esmenta Belshom Prefecte, jueu vergelità actiu cap el 1315-16, i
Estruch Isaach, actiu cap a 1375-76, fill d ’Isaach Duran. Segons aquesta autora la comunitat
jueva de Verges devia ser poc nombrosa, no més d ’una o dues famílies. En qualsevol cas, pen
sem que aquestes referències permeten suposar una certa estabilitat i permanència dels jueus
al poble. Per la seva banda, Soldevila (2000) documenta un Maimó Astruc sa Torra, jueu de
Verges resident a Torroella de Montgrí el 1326. Coneixem també algunes referències disperses
que ens mostren gent del poble fent negocis (compravendes i préstecs) amb jueus de la Bisbal
i de Castelló d ’Empúries, dues poblacions amb presència jueva ben documentada.
(19) Per introduir-se en la complexitat d ’aquest tema es pot començar per articles enciclo
pèdics (.sub voces “Cardona”, “Empúries”, “Rocabertí”, “Verges”, etc.). Una vegada ubicats,
podem recórrer a Alberch & Vinas (1999), Català (1969), Casas & alii (2005), Casas & Gibrat
(2005), Gifre (2000), Pau (1997) i Torrent (1959). Molt sintètic, però amb clarificadors arbres
genealògics, resulta Sànchez (1993). Per filar més prim, ens podem atrevir amb el Pro illvstri
Comite (1667) i amb el Ivris responsum (1667), tot i que per la seva naturalesa judicial són dos
textos enrevessats i no sempre fàcils de comprendre, que a més estan escrits en llatí.
39
al compàs de les vicisituds genealògiques la baronia vergelitana anirà a
mans de la casa de Cardona.
Del 23 d ’agost de 1587 data el reial privilegi atorgat per Felip II se
gons el qual s’extingeix definitivament la baronia de Verges, que deixa
de ser una possessió de la casa de Rocabertí i passa a la jurisdicció reial.
Neix en aquest moment la batllia reial de Verges. Un parell de setmanes
més tard, el 9 de setembre, el rei atorga des de San Lorenzo de El Escorial
el privilegi on es detalla i regula la composició, organització, funcions
i estructura dels representants de la jurisdicció reial a la flamant batllia.
Els canvis que a nivell polític, social i econòmic va comportar l’entrada a
la jurisdicció reial no han estat encara estudiats, amb tot, podem suposar
que, en conjunt, haurien comportat un reforçament del paper de Verges
com a centre decisori en relació amb el seu entorn geogràfic més imme
diat (les diverses poblacions integrades a la batllia), atès que aquí tenen la
seva seu el batlle (poder polític) i la cort reial (administració de justícia).
Com tot l’Empordà, Verges conegué al llarg de l’època Moderna tot
un rosari d ’ocupacions, setges i batalles que es poden resseguir a través
de la bibliografia i que no ens entretindrem aquí a relatar de nou.20
Especial atenció, per la importància que durant segles tindrà a la vida
social i econòmica del poble, mereixeria l’estudi de tot allò relacionat
amb el control i l’explotació de l’aigua. El rec del Molí (o sèquia de
Sentmenat21) és la columna vertebral de tota una sèrie d ’activitats que,
entorn al conreu de l ’arròs, protagonitzaran la vida quotidiana vergelita
na des de mitjan segle XVII, com ho revela l’anàlisi dels protocols nota
rials de l’època. Enfrontaments entre grans propietaris, conflictes entre
pobles veïns, epidèmies de malària, sucosos negocis..., tot plegat es va
teixint al voltant del control de l’aigua i l’expansió del conreu de l’arròs,
aspectes en els quals tingueren un paper protagonista els membres de la
família Marimon.22
El creixement econòmic i demogràfic que experimenta el poble du
rant aquest període va quedar reflectit tant en les successives ampliacions
(20) Vegeu, entre d ’altres, Badia (1977), Català (1969), Martín (2006) i Torrent (1959).
Aspectes concrets de la vida vergelitana a l’epoca M oderna es poden trobar a Llorca & Vega
(2004) i a Vega (1994, 1996, 2000, 2003, 2004a, 2004b i 2006).
(21) El dret d ’aigües del rec del Molí el va rebre en establiment Jaume de Cardona el
1586. Els M arimon van ser durant molts anys els arrendataris d ’aquest dret, que van saber
rendibilitzar admirablement. Per herència familiar el dret d ’aigües del rec del Molí passà de la
casa de Cardona a la de Ciutadilla i d ’aquí als Sentmenat, actuals titulars de la sèquia.
(22) Sobre el conreu d ’arròs, vegeu Congost & Gifre (2001), Surroca (1978 i 1979) i Vega
(2004b). Per il·lustrar d ’una m anera ben gràfica la intensitat amb què es vivia la problem àtica
del conreu de l ’arròs, n ’hi haurà prou de recordar aquella llinda de la finestra de la notaria de
Verges, on s ’hi llegia la inscripció: Any mil sinch cens noranta dos se fe u arròs a les Sauledas,
moriren-s-i cent persones (citat per Congost & Gifre (2001) a partir de fonts judicials, i per
Vega (2004b) a partir de fonts notarials).
40
i reformes de l ’església parroquial, amb la incorporació de noves cape
lles,23 com en el traçat urbanístic de Verges, que creixerà per la banda
oest i donarà lloc als anomenats “carrers de defora” (perquè queden fora
del clos emmurallat), que a diferència del desordenat i sinuós recorregut
dels antics carrers medievals, presenten una ordenació en paral·lel i un
traçat rectilini, clars reflexos de la mentalitat racionalista i “il·lustrada”
que, almenys en teoria, predominava en l ’epoca que van ser construïts.
5. ELS SEGLES XIX I XX
A principi del segle XIX trobem vigents a Verges algunes de les cons
tants que ja definien el segle anterior. Parlem, per exemple, de l’incre
ment progressiu de població, que assolirà durant aquest segle sostres que
no es superaran al segle XX.24 En el capítol de les continuïtats haurem
d ’esmentar també aspectes com els conflictes intermitents a causa del
conreu d ’arròs, les destrosses causades per les incursions de l ’exèrcit
francès, el repartiment ocasional d ’aigualleixos (terres aportades pel riu
i repartides entre els veïns, que a Verges es coneixen com els Comuns),
el sotrac de les epidèmies (la més punyent, sens dubte, la de còlera de
1885), o les processons anuals al santuari de Nostra Senyora de Gràcia
(Font Santa de Jafre).
Fins ben bé cap als darrers anys de la centúria no s’observen importants
canvis que apunten cap a una certa modernització. El 1887 s’autoritza la
construcció d ’un pont sobre el Ter, element imprescindible a l ’hora de fa
cilitar i promoure els intercanvis amb la resta de la comarca.25 Es l’època
(23) 1539, orgue nou; 1548, capella de Sant Cosme i Sant Damià; 1599, capella del Roser;
1614, cam pana mitjana nova; 1664 capella del Sant Crist; 1689, sagristia, 1693 capella de
Sant Isidre, capella de Sant Jaume i Santa Llúcia i retaule del Sant Crist; 1725, reparació de la
cam pana major; 1759 reparació de l ’orgue; 1760, façana de l’església.
(24) Prenent el fil del segle XVIII, tenim que el 1718 (cens de Campoflorido) Verges
compta 353 habitants. El 1787 (cens de Floridablanca) ja serien 554 persones. Nom és tres anys
després, el 1790, segons el Nom enclàtor de las ciudades, villas, lugares, a ld ea sy vecindarios
del Obispado de Gerona, es compten 650 habitants (no cal fer notar l ’evident discrepància en
tre les fonts). El 1818 el Sumario de laspersonas que hay en el obispado assenyala 762 habi
tants a Verges (372 homes i 374 dones). El cens de 1857 indica 1183 habitants. El 1877, segons
una poc fiable m em òria que defensava la construcció d ’una línia de ferrocarril, Verges tindria
1.385 habitants. Segons el canonge Iglésies (1935), el 1880 hi hauria 1.200 habitants, que al
1888 s’havien reduït a 1.164 i a 1.074 el 1898. Tot i que les fonts són poc fiables i contradic
tòries, en línies generals assenyalen un pronunciat increment de població. Una recopilació de
dades demogràfiques del poble al segle. XX es trobarà a Canals & alii (1999).
(25) Des de temps remots, el pas del Ter s ’efectuava mitjançant una barca de llibant.
Sabem que Lluís de Cardona i Rocabertí, baró de Verges, feu establiment emfitèutic del dret
de tenir barca al Ter, per a transitar-hi tant en sentit transversal com perpendicular, a Quirze
Dalmau (àlies Marcet) i a Pere Romaguera, pagesos de Verges, els quals pagaren una entrada
de 42 lliures barceloneses i un cens anual de cinc sous (2 ’5 sous cada soci). Queden subjectes
41
de la millora d ’infraestructures, amb la construcció de fonts públiques,
la millora dels regadius, l’adequació de les carreteres, la construcció
del cementiri, etc.26 També és en aquesta època quan quedaran sense
realitzar una sèrie de projectes de gran envergadura, com un ferrocarril
costaner que hauria passat prop de Verges, o la construcció del “Canal
del Norte de Cataluna”, i també van quedar en no res petites infraestructures, com els safarejos públics, que haurien alleujat la tasca de les
dones que acostumaven a anar a rentar al rec.27
El segle XX se’ns presenta amb un abans i un després de la Guerra
Civil. Els tràgics esdeveniments de 1936-1939 i els duríssims anys de la
postguerra són encara un tema tabú, del qual no gosen parlar aquells que
els van viure de primera mà. Les ferides estan curades, però les ofenses
no sembla pas que s’hagin oblidat, ni encara menys perdonat.
Als darrers anys la transformació del poble ha estat completa:28 la
tradicional activitat agrícola ha esdevingut residual, molts comerços i
negocis han desaparegut (o s ’han deslocalitzat, podríem dir), bona part
de la joventut viu i treballa fora i només és al poble els caps de setmana,
mentre que, d ’altra banda, Verges acull un important contingent d ’im
migrants africans que vénen a la recerca de la seva oportunitat. Són les
contradiccions i els reptes que caldrà afrontar durant aquest segle XXI
que tot just acabem d ’encetar.
Tanquem aquí aquest mínim (i minimalista) recorregut per la histò
ria de Verges amb l’esperança d ’haver assolit un doble objectiu. D ’una
banda, hem volgut deixar patent la migradesa de treballs i d ’estudis que
sobre el nostre poble existeixen actualment, amb l’esperança que institua les següents condicions: 1) el servei ha de ser gratuït per a tots aquells que vagin a moldre al
molí de Verges; 2) també serà gratuït per a la família del baró i per a tots els que l’utilitzin per
realitzar un servei al senyor; i 3) els establerts tenen dret a fer gratuïtam ent al molí de Verges
totes les moltures de grans que es cullin als seus m asos (Arxiu Històric de Girona, notarial,
Verges, núm. 32, 25-XI-1570). Val a dir que el 1760 els descendents d ’aquests primers esta
blerts van capbrevar el dret de la barca del Ter a favor del baró de Sant Mori. Després de la
Guerra Civil de 1936-39, quan el pont fou enderrocat, existiren a Verges dues barcasses. Se’n
conserva fotografia d ’una a l’Arxiu Municipal de Verges. Sobre les vivències de la família Sot,
darrers barquers de Verges, vegeu Bonet (2006).
(26) Una pinzellada de la vida quotidiana a Verges durant el segle XIX es trobarà a Vega
(1998).
(27) Existeix un primer projecte de ferrocarril per la costa datat el 1877. Un segon projec
te, de 1906 és exposat a Diversos autors (2003). El projecte de “Canal del Norte de Cataluna”
és m olt anterior, data de 1857 i va ser prom ogut per Fèlix Borrell (Arxiu Municipal de Verges,
1.1.2.1, 12-IX-1857). Sobre els safarejos, vegeu Diversos autors (2003, CD interactiu sub voce
”Verges”, article de S. Vega).
(28) Algunes dades i informacions sobre les transformacions que ha experimentat el poble els
darrers cinquanta anys es poden inferir a partir de Canals & alii (1999) i Diversos autors (1997).
42
cions i particulars prenguin consciència d ’aquesta gravíssima mancança.
D ’altra banda, esperem que el recull bibliogràfic que aportem contribu
eixi a facilitar la recerca als futurs investigadors.
Recuperem, a continuació, el tema central d ’aquest treball, l’antic
castell de Verges.
6. LA RESTAURACIÓ DEL CASTELL DE VERGES EL 1607
El castell de Verges va ser definitivament enderrocat a final del segle
XIX. Atès que a data d ’avui no coneixem cap representació pictòrica o
fotogràfica que ens mostri com era exactament aquest edifici que durant
segles va presidir la vida vergelitana - i per extensió, també la dels po
bles integrats a la baronia i, posteriorment, a la batllia-, els documents
que transcrivim a l’apèndix documental (sobretot el document núm. 2)
constitueixen l ’única descripció més o menys detallada que fins ara te
nim del castell.
A principi del segle XVII el castell, que ocupava el solar on avui es
dreça l’edifici de l’Ajuntament, a la Placeta, es trobava en estat ruïnós.29
Les obres de rehabilitació eren de gran importància i requerien un fort
endeutament que trascendia la capacitat del poble i afectava el conjunt de
la batllia. Per aquesta raó es fa necessari, primer de tot, convocar el Con
sell General de la batllia, amb assistència de representants dels pobles,
llocs i parròquies, que hauran d ’escollir dos síndics o representants de la
batllia, els quals tindran la funció de gestionar l’obra, tant pel que fa a la
recerca de finançament (a través de la creació o venda de censals en nom
de la batllia), com a la contractació de mestres de cases i fusters, com a
la supervisió dels treballs i pagament de sous i honoraris.
D ’acord amb el privilegi reial que donava carta de naturalesa a la bat
llia vergelitana, el 31 d ’octubre de 1606 són convocades a Verges 34 per
sones, en representació de Verges, la Tallada, Bellcaire, Canet, Jafre, Tor,
Marenyà, Garrigoles i les Olives, Vilopriu i Valldevià, Pins i Camallera.30
(29) En aquest sentit és molt clara l’expressió que apareix al document 1 de l’apèndix
documental: “...castrum de Virginibus, cuius edifficium corruit...”. Igualment, al llarg del text
s ’esm enten parets que cal acabar d ’enderrocar perquè estan caient, habitacions on la teulada
s ’ha esfondrat (instàntia que vuy stà descoberta), així com la necessitat de refer la teulada
sencera (tinga de recórrer totes les taulades velles de dit castell).
(30) Diversos aspectes ens criden l ’atenció pel que fa als convocats a aquest Consell Ge
neral de la batllia. El document 1, a més d ’oferir-nos la nòmina, el càrrec i la procedència dels
presents, ens diu que els reunits són la major i m illor part (m aior et sanior pars) d ’aquelles
50 persones que s ’acostuma a convocar al Consell General. La “major i m illor part” és només
una fórmula estereotipada que apareix sempre en documents d ’aquest caire, però en qualsevol
cas, un no pot deixar de preguntar-se qui devien ser les altres 16 persones que tenien dret
43
Plegats, es reuniran al mateix castell de Verges sota la presidència del
batlle, Rafel Puyol i Canet, i escolliran com a síndics en Quirze Garau,
pagès de Verges, i l ’Antoni Garriga, pagès de Bellcaire, als quals se’ls
estableixen uns honoraris de 16 sous per cada dia que estiguin de camí a
Barcelona i de 12 sous per cada jornada que s’estiguin en aquella ciutat
o qualsevol altre indret fora de la batllia.
I què hi havien d ’anar a fer a Barcelona els síndics de Verges? Els
documents no ens n ’informen gaire, però sí que ens mostren que el pro
curador fiscal del patrimoni reial -que tenia jurisdicció sobre Verges atès
que, com hem vist abans, en aquella època la batllia ja s’havia integrat
a la Corona- s’oposava a les obres perquè implicaven incrementar l ’en
deutament en un poble que ja estava molt endeutat i tenia endarrerides
moltes pensions de censals, cosa que encara donava lloc a més despeses
en forma d ’execucions (embargaments, en diríem avui) i litigis.31 Calia,
doncs, anar a fer gestions a Barcelona per obtenir l’autorització necessà
ria per emprendre les obres, cosa que a primers de desembre de 1606 ja
s’hauria aconseguit, altrament els cònsols de Verges no haurien publicat
la taba per a l’adjudicació de les obres.
La taba, que de fet és un plec de condicions, era subhastada o posa
da a l’encant públic, com es deia a l’època, i se l’adjudicava aquell qui
ofertava el millor preu (en aquest cas, es donaria a qui fes les obres per
menys diners). La restauració del castell va ser encarregada, per aquest
procediment, a dos mestres d ’obres que residien a Verges mateix, però
que molt probablement procedien d ’un altre indret: en Francesch de Ber
nat i Carreras i en Bertran Millach.
Els diversos ítems de la taba, a més de proporcionar-nos una vaga
imatge de com devia ser el castell, expliquen amb detall i precisió quins
eren els treballs que calia efectuar. Veiem que s’obren finestres de pedra
picada, es canvien de lloc uns portalets, es col·loquen reixats, es reparen
les parets, es substitueixen bigues i cairats, s’enrajolen sales, es constru
eix una nova escala de pedra picada, es refà la teulada i fins i tot es fa un
a assistir al Consell i no hi van ser, i sobretot, per què no hi eren? D ’altra banda, s ’observa
també que els presents ocupen càrrecs diferents: són consellers (consules, o regidors com en
diem avui en dia), obrers (encarregats del m antenim ent del respectiu temple parroquial), o les
dues coses alhora (això passa als pobles més petits, on una persona acumula diversos càrrecs).
Desconeixem quin era el criteri de representativitat (si és que ni havia), però possiblement
estava lligat al nombre d ’habitants. En qualsevol cas, un simple càlcul ens permet constatar
que pràcticament dues terceres parts dels presents representen les tres principals poblacions
de la batllia (Verges, la Tallada i Bellcaire), m entre que el terç restant (12 consellers) engloba
representants de vuit pobles.
(31)
Llegim al document 1: Pro cuius fabricatione et noua constructine fu eru n t contra
dictam baiuliam fa cta et expedita quedam mandata seu precepta penalia a d instantiam fisci
procuratoris regiipatrim oni...
44
Portal de la Verge M aria
La torre de Can Carolà guardava el portal de
l’Aubeurador.
estable que s’haurà d ’ubicar on
els síndics creguin més oportú.
Tot plegat deixa ben clar que no
estem davant unes simples obres
de manteniment, sinó que, ben al
contrari, ens trobem davant una
veritable restauració i remodelació en profunditat.
Pel que fa a les tècniques cons
tructives, s’estipula que algunes
Portal del Molí
de les parets han de ser rebatudes
i
la seran de pedra picada amb boxarola. S’esmenta també que s ’haurà de
posar teula plena als caps de les barbacanes.
Els materials bàsics seran la pedra, que procedirà de les pedreres de
Verges,32 i la cals, que haurà d ’haver estat amarada en basses fetes al
mateix poble. El fet d ’insistir que pedra i cals provinguin de Verges ma
teix es pot interpretar com a una mesura encaminada a reduir despeses,
tant en transport com en qualitat del material. Recordem que quan el
1693 es construeixi la capella de Sant Isidre a l’església parroquial, la
(32)
Desconeixem la ubicació exacta d ’aquestes pedreres, que ni tan sols han deixat rastre
en la toponímia.
45
embr
taba corresponent establirà que
la pedra haurà de procedir de la
muntanya del Montgrí (Vega,
2003, p. 165).
El termini d ’execució de
l’obra serà gairebé d ’un any i
haurà d ’estar acabada per Tots
Sants de l’any 1607. Si no es
tigués acabada en el termini
pactat, els síndics de la batllia
podrien fer-la acabar a altres
mestres d ’obres, repercutint els
costos als adjudicataris inicials
del treball. En total, els adjudi
cataris cobraran per la seva feina
la quantitat de 190 lliures, que
rebran en tres terminis iguals,
, ,,
„
pagadors el primer a l’inici de
Umc mur que resta de 1 antic castell.
r ,
..
1
la meitat i el tercer quan l’hagin
acabat i hagin obtingut el vistiplau dels síndics.
Pel que fa al fomiment de la fusta que s ’ha d ’utilitzar en l’obra, veiem
que es subhasta en una taba a part (document 3) i amb unes condicions
ben diferents de les que regeixen els mestres de cases. En aquest cas, el
guanyador de la subhasta serà en Guillem Cortiada, serrador, natural de
França i aleshores resident a la Pera.33 Ell serà l’encarregat de tallar les
bigues, cairats, cabirons i llates que caldran per a l’obra (hem de tenir
present que la fusta era un material primordial que s’emprava tant en la
part pròpiament constructiva com per aparellar elements auxiliars com
les bastides o els sindris). El serrador, però, a diferència dels mestres de
cases, no treballa a preu fet sinó que s’estipula una quantitat per a cada
tipus de material que prepararà. Les bigues se li pagaran a 11 sous i 7
diners cada una, els cabirons i les llates a 6 s. 7 d. la dotzena, els cairats a
1 diner el pam i les pots a 4 s. 6 d. per cana. Cada quinze dies el serrador
rebrà la paga corresponent a la feina realitzada. Aquest sistema de paga
ment, afegit al fet que desconeixem quina quantitat total de fusta es va
emprar en l’obra, impossibilita realitzar ni tan sols un càlcul aproximat
(33)
Convé remarcar aquí que la presència de immigrants francesos va ser m olt notable a
Catalunya des de final del XVI fins mitjan segle XVII. Sobre les causes, les característiques i
l’evolució d ’aquest corrent migratori, vegeu Nadal & Giralt (2000).
46
o
del cost total de l’obra. Quant al termini per realitzar la seva tasca, veiem
que el serrador haurà d ’haver acabat al mes de juny, molt abans que els
mestres de cases.
Fins aquí hem vist els trets principals de la reforma de l’edifici del
castell vergelità. En conjunt, els textos que transcrivim a l’annex ens
permeten entendre com s’organitzaven els nostres avantpassats a l’hora
d ’emprendre una obra pública de certa envergadura. El batlle reuneix
el Consell General, s’escullen uns síndics, es busca finançament, s’es
tipulen unes condicions que el notari s ’encarregarà de reflectir a la cor
responent taba, on es detallen amb precisió les tasques que cal realitzar,
els terminis i les condicions de pagament, etc., i finalment el nunci o
corredor públic s’ocuparà de publicar i subhastar la taba. Estem segurs
que una lectura atenta dels documents per part d ’especialistes en art o en
arquitectura poden aportar nova llum sobre la qüestió.
La nostra visió del castell de Verges, però, no serà completa si no
l’emmarquem dins el conjunt del recinte emmurallat que clou tota la part
medieval de la vila. Pel que fa a les característiques constructives i arqui
tectòniques de la fortificació, ens remetem al magnífic estudi de Badia
(1977). Des d ’aquí tan sols voldríem aportar els diversos noms amb què
47
es coneixien al segle XVII els portals que s’obrien a la muralla.34 El portal
de la Verge Maria o de la Marededéu és el que dóna a la plaça Major i
encara avui es reconeix fàcilment perquè conserva la fomícula amb una
imatge de la mare de Déu. A l’altre extrem de poble, al vessant sud, hi
havia l’anomenat portal del Molí, on encara es veu, integrada al mur (a la
paret sud de can Punton), el que amb tota seguretat va ser una torre de la
muralla. A la banda de ponent s’hi obria el portal del Ribossà, justament
entre can Gaspar i can Carolà. Aquest portal, on hi havia esculpit un
escut d ’armes i la data MDXC, es coneixerà també, segons les èpoques,
amb el nom de portal Nou o de portal de l’Abeurador.35 Existia un quart
portal, anomenat de les Eres, que no ens ha estat possible situar amb
certesa, tot i que considerem del tot improbable que s ’obrís a la banda de
llevant (unic punt cardinal on ens podria faltar ubicar un portal), perquè
les referències indiquen que aquest portal menava cap al camí de la Talla
da i cap al Pedró. Existeix la possibilitat que es tractés d ’una designació
més del portal de l’Abeurador.
Sigui com sigui, és innegable que els murs que fortificaven el poble
de Verges constitueixen un element patrimonial de primer ordre, decla
rats bé d ’interès local el 1985 i catalogats actualment com a bé cultural
d ’interès nacional. Tot i així, sorprèn la incúria i el pèssim estat en què es
troben actualment alguns trams del pany de muralla, on sense cap límit
hi nien els coloms i hi creix el morró.
7. DE CASTELL A CASA CONSISTORIAL. 1897, L’ENDERROC
DEFINITIU
D ’ençà la remodelació de 1607, no coneixem de moment altres obres
d ’importància realitzades al castell de Verges. Durant els segles XVIII i
(34) Seria prolix esmentar totes les referències arxivístiques dels documents d ’on hem re
collit les denominacions dels portals de la muralla de Verges. N ’hi haurà prou d ’assenyalar ge
nèricament que procedeixen del fons notarial de Verges dipositat a l’Arxiu Històric de Girona.
(35) La descripció del portal de l’Abeurador prové del testimonial fet el 1701 per Ignasi
de Miquel Soler i Colomer, donzell de Girona resident aleshores a la Tallada, de 26 anys, i
per Pere Figarola, metge de 28 anys, els quals donen fe de com “...en lo portal anomenat del
Abaurador, situat en los revals de la present vila de Verges y devant de la sèquia que aporta la
aygua p e r moldrer los molins de Verges y Bellcayre, dalt en la pedra de la clau de dit portal
y ha unes armas y baix de ellas de la matexa pedra y ha unas xifras que pintan lo any 1590,
diem lo any mil sinch cents noranta, com també testificam y fe m f e que devant de dit portal,
a la banda de migdie y sobra dita sèquia hi ha un p ont de una volta de pedra y cals, p a rt dirruhït vuy en die, y açó diem nosaltres a saber p e r haver-o vist y llegit dita presciptió de xifras
del modo que vuy stan moltas y diffarents vegadas y encara vuy en die se veu i p o t llegir p e r
qualssevol perssona que sàpia de arismètica o conèguia lo modo de x ifr a r .” (Arxiu Històric
de Girona, notarial, Verges, 100, 28-V-1701).
48
XIX la documentació que hem
revisat ens ofereix tan sols al
gunes referències disperses de
petits arranjaments (substitució
de rajoles, reparació de portes i
finestres, etc.) però res que es
pugui assemblar a una remodelació important.
Fem, doncs, un salt de gaire
bé tres-cents anys i ens situem a
final del segle XIX per assistir
a l’enderrocament definitiu del
castell de Verges.
El gener de 1896 ja devia fer
temps que l’edifici presentava
un estat ruïnós, i és aleshores
quan l’Ajuntament decideix
Torre de Can Baltasar
inscriure’l al seu nom al Regis
tre de la Propietat amb la inten
ció de construir-hi posteriorment unes escoles i el salón consistorial, en
su caso.36 Uns mesos després, a l ’octubre, les gestions d ’inscripció al
Registre haurien culminat amb èxit, i la Junta Municipal es disposa a
engegar la construcció de l’escola. Per a això, el prohom vergelità Dr.
Ramon Marquès i Matas havia fet una deixa testamentària de 20.000
pessetes a favor del poble, amb la condició que s’invertissin en la cons
trucció d ’una escola de nens. Però hi havia un problema, la deixa no
parlava per a res d ’escola de nenes i la corporació municipal va haver
d ’entrevistar-se amb els marmessors del Dr. Marquès per tal de renego-
(36)
L’acord de la Junta Municipal es trobarà a l ’Arxiu Municipal de Verges, 1.1.2.2. 51-1896. Entre altres coses hi llegim: (...) la casa antigua y ruinosa sehalada con el número
seis, con un frontón anexo a la misma, form ando un solo perímetro de extensión superficial de
cuatrocientos cincueta metros cuadrados aproximadamente (...) conceptuando a dicha finca
un valor de m ilpesetas, sin que estapresidencia tenga notícia esté la misma obligada a cargo
ni prestación alguna. Que a pesar de haberse practicado las convenientes investigaciones
con objeto de averiguar el titulo o hecho en virtud del cual ha adquirido este municipio el
inmueble de que se trata, no ha podido hallarse documento alguno referente a la propiedad
de la finca, ni existe en el archivo municipal dato alguno (...) Que este Ayuntamiento viene
disfrutando de la posesión del descrito inmueble desde antes del presente siglo, como así es
publico y notorio en esta población, sin que desde los últimos treinta ahos ni de mucho antes
se tenga notícia de que ja m à s haya sido discutida ni mucho menos pleiteada p o r particular ni
corporación alguna. Les afrontacions d ’aquesta casa a n tig u a y ruinosa no deixen dubte que
es tracta en realitat del castell.
49
ciar les condicions del llegat.37 Finalment, s’acordarà que l ’Ajuntament
podria cedir el terreno o àrea donde està emplazado el edificio castillo,
destinar la piedra resultante a la nueva construcción, y los gastos de
derribo del mismo y su explanación podría[n] correr a cargo del Ayun
tamiento, asi como también el acarreo de materiales necesarios para la
nueva edificación...
Per portar a terme els treballs d ’enderroc i desenrunament s’estableix
una prestació personal de deu jornades de treball -nom és cinc en el cas
dels que aportin carro i cavall-, que afecta tots els homes d ’entre 16 i 50
anys. La redempció del treball costava una pesseta als peons i dues pesse
tes i mitja als que tenien carro. Entre les tasques de desenrunament s’inclou
també la de desterraplenar hasta el nivel de la plazuela el terraplén que
existe en dicho castillo (...), destinando las tierras resultantes al arreglo
de calles y caminos, esto no obstante podràn todos los vecinos utilizarse
de las tierras que conside<de>ren buenas y llevàrselas a sus campos.38
El desembre de 1896 es subhasta l’enderroc dels murs de tramuntana
i de migdia, el gener de 1897 es subhasta la fusta, i el febrer l’enderroc
del mur central.39 El mes d ’abril, quan han finalitzat les tasques de des(37) L’alcalde Josep Tauler i M assot explicava als seus regidors: Todos sabéis, senores,
que D. Ramón Marquès Matas, natural de esta villa, en su último y valido testamento con
signo una manda de veinte m il pesetas, o sean, 4.000 duros, a fa v o r del Común de esta villa
y con destino a la construcción de casa escuela de nihos, debiendo asi bien, caso de resultar
remanente [construirse] la casa Capitular. Considerando que semejantes construcciones no
satisfacían del todo las necesidades de la villa, y a que con semejante disposición se quedaba
elpueblo sin casa escuela de nihas y con posibilidades de no tener casa Capitular, en reunión
tenida el que habla, junto con el Sr. ju e z municipal, D. Alberto A lbert y [el] Sr. curapàrroco,
D. Rçymundo Cambó, y en casa de éste Sr. que os dirige la palabra, se interesó ju n to con
el expresado Sr. ju e z y cura pàrroco con los Sres. albaceas testamentarios à fin de que la
construcción abrazase casa escuela de ninos, casa Capitular y casa escuela de nihas, que de
esta también podrían encargarse a una [sic] de las comunidades religiosas que se dedican a
la ensehanza. En vista de lo expuesto, los albaceas testamentarios y D. Joaquin Llach, otro
de los esposos de una de las herederas del expresado Sr. Marquès, objetaron creian que no
llegarà la manda para tanta construcción. (Arxiu Municipal de Verges, 1.1.2.2., 11 -X -1896).
Es davant aquesta objecció dels marmessors que l ’alcalde ofereix el solar del castell. Quant al
testament del Dr. Marquès, sabem que va ser atorgat a Barcelona el 14 d ’agost de 1894 en po
der del notari M anuel de Larratea i que la clàusula que es refereix als fets que aquí ens ocupen
diu, literalment: En razón a que el Ayuntamiento de la villa de Verges sostiene con fondos de la
propia Corporación municipal la ensenanzapara ninos, y con el objeto de que dicha ensenanza o instrucción pueda darse en un local a propósito, quieroy es m i voluntad que mis albaceas
y herederos, en unión del alcalde, cura pàrroco y ju e z municipal de dicha villa, inviertan en
la construcción de dicho local la cantidad de veinte mil pesetas, de cuya sum a hago especial
manda para aplicaria al expresado objeto, siendo mi deseo que dicha escuela conserve siempre el caràcter de catòlica, (citat a: Arxiu M unicipal de Verges, 1.1.2.2., 27-X -l 899).
(38) Arxiu Municipal de Verges, 1.1.2.2., ll-X -1896.
(39) Dades sobre les corresponents subhastes a: Arxiu M unicipal dc Verges, 1.1.2.2., 13XII-1896; 10-1-1897; 17-1-1897 i 14-11-1897.
50
terraplenar, l’alcalde rendeix
comptes i presenta un balanç
amb 55’ 11 ptes. de superà
vit.40 Curiosament, aquest
romanent serà invertit en la
construcció d ’uns rentadors
públics, perquè els veïns
del carrer d ’Afora s ’havien
queixat que no tenien lloc
on rentar la roba i exigien a
l’Ajuntament que es reparés
el safareig del pont d ’en Tau
ler, que finalment s’arranjarà
Pont sobre el rec del Molí
amb pedra procedent del castell.
Sembla que, a mesura que passaven els mesos, la població s ’anava
tomant reticent en el compliment de la prestació de treball personal, cosa
que comportava un creixent endarreriment en les obres, raó per la qual, el
desembre de 1897 s’acordà deixar sense efecte aquesta imposició.41
Podem dir que des de mitjan 1897 el castell medieval que durant més
de cinc centúries havia presidit la vida vergelitana era ja només un re
cord. Amb tot, les tasques de construcció del nou edifici es perllongarien
encara fins el setembre de 1899. El flamant casal, que finalment acollirà
la Casa de la Vila, les escoles -d e nens i de nenes-, les vivendes dels
(40) Aquests comptes es trobaran a: Arxiu Municipal de Verges, 1.1.2.2., 25-IV-1897. En
el capítol d ’ingressos hi consten un total de 240’75 ptes., que desglossadament són 179 ptes.
per cobraments de redempcions de la prestació de treball personal; 4 2 ’25 ptes. per la fusta
venuda a Josep Roure; 1’25 ptes. per la terra venuda a Leodegari Medinà i N. Albert, i 18 ’25
ptes. per 25 carros de pedra, a 75 ets. cada un, venuts a Josep Cos, àlies Sabater, de Vilopriu. Al
capítol de despeses hi figuren 185”64 ptes. en concepte de jornals. S ’acom panyen els comptes
amb una relació detallada de les persones que van redim ir la prestació de treball (63 peons i
6 carros) entre les quals s ’esmenta l’aportació de 5 pessetes feta per una sehora amante de la
instrucción, i una altra relació amb les dates i noms de les persones que van realitzar jornals.
Un any després, el 26 de juny de 1898 trobem la venda de les pedres d ’un muro subterraneo
del castell, y que p o r sus malas condiciones no sirven p o r [sic] otra cosa que p o r construir
cimientos. Aquesta pedra va proporcionar uns ingressos de 129 ptes. (a 0 ’75 ptes. el carro).
Se’n van vendre un total de 172 carros, concretam ent 25 a en “Sabater” de Vilopriu, 93 a en
Josep Pons, 6 a en Narcís Iglésias i 48 a l ’Enric Casellas.
(41) Arxiu Municipal de Verges, 1.1.2.2., 22-XII-1897: resultando que inbuhidos los
vecinos p o r personas poco amantes deia prosperidad e intereses de esta villa, se deniegan en
el cumplimiento del deber que la ley les impone, so pretexto de que sus muchos trabajos en
las labores del campo les imposibilitan uno y otro dia poder cumplir. Cinc dies més tard es
subhasta al m enor postor la tasca de trajinar els materials per a la construcció del nou edifici.
Concursen Josep Pou Fausellas, que ofereix fer la feina per 235 ptes. i Josep M oy Rumbau,
que la faria per 239, per tant, s’adjudica al primer, amb la condició explícita que no s ’hagi
d ’interrompre mai l’obra per manca de material.
51
mestres i el jutjat de pau, es va inaugurar amb tota la pompa que reque
ria l ’acte, el 27 d ’octubre de 1899, amb la presència de Dolors i Trinitat
Sastre i Marquès, hereves del Dr. Marquès. Precisament, entre els actes
de la jornada inaugural destaquen una misa cantada por la orquesta de
esta villa en sufràgi de l’ànima del Dr. Marquès, així com la col·locació
d ’una làpida commemorativa en una de las paredes interiores del salón
Consistorial amb la inscripció: El Ayuntamiento en testimonio de grati
tud y para honrar y perpetuar la memòria del que fu e ilustre hijo de esta
villa D. Ramón Marqués y Matas.
Aquest va ser el final definitiu del castell de Verges, substituït, amb
tota la bona intenció del món, i en nom del progrés, l’educació i el bé
públic, per un edifici impersonal que no presenta cap mena d ’interès his
tòric, ni artístic, ni arquitectònic.
Afortunadament, no tot el castell va desaparèixer sota la “tempesta”
modemitzadora de final del segle XIX. Una part de la pared nord resta
encara dempeus, donant testimoni, talment com un particular mur de les
lamentacions, del que en altres temps havia estat l’edifici emblemàtic de
Verges.
52
L’ANTIC CASTELL DE VERGES (SEGLES XIT-XIX)
BIBLIOGRAFIA
ALCOVER, Antoni M. i MOLL, Francesc de Borja (1980). Diccionari Català-ValenciàBalear. Palma de Mallorca, Ed. Moll. p. 738 (versió electrònica a http://dcvb.iecat.net).
ALBERCH, Ramon i VINAS, Joan (1999). Jafre. Quaderns de la Revista de Girona.
Núm. 83. Girona. Diputació.
AM ADES, Joan (1982). Costumari català. Vol. II. Barcelona, Edicions 62/Salvat.
BADIA I HOMS, Joan (1977). L ’arquitectura medieval de VEmpordà. Baix Empordà.
Girona, Diputació Provincial.
BALANÀ I ABADIA, Pere (1989). Els noms de lloc de Cataluna. Barcelona. Generalitat
de Catalunya.
BALANÀ I ABADIA, Pere (1997). L ’islam a Catalunya (segles VIII-XII). Col·lecció
“Nissaga”, núm. 13. Barcelona. Rafael Dalmau, Editor.
BARBAZA, Yvette (1988). El paisatge humà de la Costa Brava. Barcelona. Edicions 62.
BE CERRA I AZNAR, Josep M (1997). A nàlisi antropològica d'una festa. La processó de
Verges.Treball de curs inèdit. Universitat de Girona.
BOADAS RASET, Joan (et al.) (1987). E l Ter. Quaderns de la Revista de Girona. Núm. 12.
Girona. Diputació.
BONET-COLL, Jordi (2006). “Barques de llibant al Ter”. Gavarres. Núm. 9.
BRAM ON, Dolors (2000). De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010. Collecció “Jaume Caresm ar”, núm. 13. Vic. Eumo Editorial-Institut d ’Estudis Catalans.
BRETÓN, Concha (1963). “Una curiosa supervivencia de teatro religioso popular. La
Passió de Verges”. Estudiós Escénicos. Núm. 8. Barcelona.
CALSINA M AJÓ, Artur (& alii) (1992). EI Baix Empordà, fantasia i realitat, La Bisbal
d ’Empordà, Consell Comarcal del Baix Empordà.
CANALS BATLLE, Diana (& alii) (1990). Verges. Teball de curs inèdit. Universitat de
Barcelona.
CASAS I GENOVER, Josep (& alii) (1995). E l món rural d ’època romana a Catalunya.
( L ’exemple del Nord-Est). Col. “ Sèrie M onogràfica”. Núm. 15. Girona. Centre d ’Investigaci
ons Arqueològiques de Girona, 1995.
CASAS I GENOVER, Josep (& aliï) (2005). A l ’entorn del Puig Segalar. Albons,
Garrigoles, la Tallada d ’Empordà, Viladamat. Girona. Diputació.
CASAS I GENOVER, Josep i GIBRAT I JUANOLA, Narcís (2005). La Tallada
d ’Empordà. Quaderns de la Revista de Girona. Núm. 119. Girona. Diputació.
CATALÀ I ROCA, Pere (dir.) (1969). Els castells catalans. Vol. II. Barcelona, Rafael
Dalmau Editor (2a ed., 1991).
CLARA IR E SPL A N D IS, Josep (1980). “Dades inèdites sobre el pintor renaixentista Pere
M ates” . Revista de Girona. Núm. 101.
CONGOST, Rosa; GIFRE, Pere (2001): “«Déu i el diable». Notícies sobre el conreu de
l ’arròs al Baix Empordà (segles XV III-X IX)”. Afers. Núm. 39. València, p.333-369.
COROM INES, Joan (1997). Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i de persona de
totes les terres de llengua catalana. Barcelona. Curial-”La Caixa” .
CRUZ CARDIEL, Natxo i ALVARADO COSTA, Joaquim (1994). B enet Roig: de fa rm a
cèutic a hisendat. Treball de curs inèdit. Universitat de Girona.
Diversos autors (1997). Nou pobles, una escola. 25 anys de l 'escola comarcal Francesc
Cambó (1972-97). Verges. CEIP Francesc Cambó.
Diversos autors (2003). Miratges. 300 anys de projectes no realitzats a les comarques
gironines. Girona. Diputació. (Catàleg de l ’exposició itinerant homònima coordinada des del
Col·legi d ’Arquitectes de Girona per Rosa M Gil i Pep Mariné. Conté CD interactiu).
EGEA I CODINA, Antoni (1998). “N otícies sobre demografia i jurisdicció del comtat
d ’Empúries a m itjan segle X IV ” . Annals de l ’I nstitut d E studis Empordanesos. Núm. 31.
Figueres.
53
GIFRE I RIBAS, Pere (coord.) (2000). Història de l ’A lt Empordà. Girona. Diputació.
GÓMEZ CORTADA, Anna (1996). La Dansa de la Mort. Història, tècnica i sentiment.
Treball de classe inèdit. Col·legi Sant Ignasi.
GRIERA, Antonio (1951). “N om bres de Santo y de Lugar de la diòcesis de Gerona”, Boletin de Dialectologia Espanola, núm. XXIX (1948-1949), Abadia de Sant Cugat.
HORTAL, Eulàlia i BARGALLÓ, Josep (2005). Danses i costums del Baix Empordà.
Girona. Ed. CCG, “Quaderns de les 7 Sivelles”.
IGLESIAS GUARDIA, Pere (1935). Història dels fe ts més notables, ocorreguts en el
sindicat Agrícola i Caixa Rural de Verges des de la seva fundació, 28 gener de 1910 fin s a la
data. Al·locució dirigida p e l Dr. D. Pere Iglésias als habitants de la vila de Verges p e r a la
fundació d ’un Sindicat Agrícola, una Caixa rural i una societat de Segur del Bestiar. Girona.
Impremta de Salomó Marquès.
IGLÉSIES I FORT, Josep (1979). E l fogatge de 1553. Barcelona. Fundació Salvador Vives
i Casajuana.
IGLÉSIES I FORT, Josep (1991). E l fogatge de 1497. Barcelona. Fundació Salvador Vives
i Casajuana.
Ivris responsvm pro syndico regiae baivliae de Virginibvus, e tp ro cv ra to re fsca li patrim oniali, contra illustrem M archionem de Anglesola, Comitem Petralatae, et admodvm illvftrem
Ducem Cardonae (1667). Barcelona, Apud Iofephum Forcada.
LLORCA, Jordi i VEGA, Salvador (2004). “Foc sobre Terrassa. El m eteorit que va prece
dir la Guerra de Successió.” . Sàpiens, núm. 17.
MALLORQUÍ I GARCIA, Elvis (2000). El monestir de Sant M iquel de Cruïlles a l ’Edat
Mitjana. Estudi i edició dels documents (1035-1300). La Bisbal d ’Empordà, Ajuntament.
MARCA, Petrus de (1682). Marca hispanica sive limes hispanicus. París, Franciscus Muguet. (reed. Barcelona, Ed. Base, 1972).
MARQUÈS I PLANAGUM À, Josep M. (1984). Els pergam ins de la mitra (891-1687).
Girona. Institut d ’Estudis Gironins.
MARQUÈS I PLANAGUM À, Josep M. (1993). Cartoral, dit de Carlemany, del bisbe de
Girona (ss. IX-XIV). Barcelona, Fundació Noguera.
MARQUÈS I PLANAGUMÀ, Josep M. (1995). “Creació i extinció de parròquies al bis
bat de Girona” . Annals de l ’Institut d ’Estudis Gironins. Vol. XXXV. Girona.
MARQUÈS I PLANAGUMÀ, Josep M. (1996a). “Ensenyam ent al bisbat de Girona fins a
la Il·lustració” . Arxiu de Textos Catalans Antics, núm. 12. Barcelona. Editorial Claret.
MARQUÈS I PLANAGUM À, Josep M. (1996b). “Esglésies del Baix Empordà”. Estudis
del Baix Empordà, núm. 15. Sant Feliu de Guíxols, Institut d ’Estudis del Baix Empordà.
MARQUÈS I PLANAGUM À, Josep M. (1996c). “Notes històriques sobre la diòcesi de
Girona i les seves parròquies”. Butlletí de 1’Església de Girona, tom CXX. Girona.
MARQUÈS I PLANAGUM À, Josep M. (1997). Col·lecció diplomàtica de Sant Daniel de
Girona (924-1300). Barcelona. Fundació Noguera.
MARTÍ, Ramon (1997). Col·lecció diplomàtica de la Seu de Girona (817-1100).
Barcelona. Fundació Noguera.
MARTIN I ROIG, Gabriel (2006): Castells del Baix Empordà. Lluites, història i patrim o
ni. Sant Vicenç de Castellet. Farell Editors.
MASSIP, Francesc i KOVÀCS, Lenke (2004). E l baile: conjuro ante la muerte. Presencia
de lo macabro en la Danza i la Fiesta Popular. Ciudad Real. Consejo Internacional de Organización de Festivales de Folklore.
MERCADER GÓMEZ, Maria Dolors (1999). L ’aljama jueva de la Bisbal d ’Empordà
abans de la pesta negra. Els libri iudeorum del segle XIV. La Bisbal d ’Empordà. Ajuntament.
MIQUEL I ROSSELL, Francesc (ed.) (1945 vol I, 1947 vol. II). Liber Feudorum Maior.
Barcelona, Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
MORÀN I OCERINJAUREGUI, Josep (1998). E l cronicó de Perpinyà (segle XIII).
Barcelona. Publicacions de l ’Abadia de Montserrat.
NADAL, Jordi i GIRALT, Emili (2000). Immigració i redreç demogràfic. Els francesos a
la Catalunya dels segles X V I i XVII. Vic. Eumo.
54
NEGRE I PASTELL, Pelai (1954). “El castillo de Requesens”. Anales del Instituto de
Estudiós Gerundenses, vol. IX. Girona.
NEGRE I PASTELL, Pelai (1960). “Dos importantes documentos del conde de Ampurias
Poncio I” . Anales del Instituto de Estudiós Gerundenses, vol. XIV. Girona.
NO LLA BRUFAU, Josep M. i CASAS GENOVER, Josep (1984). Carta arqueològica de
les comarques de Girona. E l poblam ent d'època romana al NE de Catalunya. Girona.
OLIVA I PRAT, Miquel (1967). “Inventario de los castillos, fortalezas, recintos amurallados y casas fuertes de la provincià de Gerona” . Revista de Gerona, núm. 43. Girona.
PALOMO, Antoni i ROSILLO, Rafa (2006). “Prospecció i excavació arqueològica a la
plaça Onze de Setembre i entorn”, País Petit. Revista de Verges, núm. 5. Verges.
PAU I COS, Pere (1997). Colomers.2000 anys. Colomers. Ajuntament.
PELLA I FORGAS, Josep (1883). Historia del Ampurdàn. Estudio de la civilización en
las comarcas del noreste de Cataluna. Barcelona, Luis Tasso y Serra (n ’existeix edició facsí
mil, Olot, 1980).
PLA CASADEVALL, Josep (1981). El meu poble. Col·lecció “El Dofí”. Barcelona, Destino.
PONS I GURI, Josep M. (1989). “La successió de Guillem Umbert de Basella” . Recull
d ’estudis d ’història jurídica catalana. Barcelona. Fundació Noguera.
Pro illvstri Comite de Petra lata Marchione de Anglesola, Vicecomite de Rupebertino, con
tra procvratorem fiscalem patrimonialem, et syndicvm baroniae de Verges, & alios. (1667).
Barcelona, A pud Iofephum Forcada.
PRUENCA I BAYONA, Esteve (1995). Diplomatari de Santa M aria d ’Amer. Barcelona,
Fundació Noguera.
RAFANELL, August (2002). “Antoni Griera: el filòleg català de Franco”. L ’A venç, núm.
266, p. 30-39.
RIERA, Miquel (2000). “La Dansa de la Mort. Ritus i tradicions a la Passió de Verges” .
Descobrir Catalunya, núm. 31. Barcelona. Edicions 62.
RIUS, J. (1928). “Cartes antigues de Sant Martí Sacosta” . Analecta Sacra Tarraconensia,
núm. 4.
RO CA I ROVIRA, Jordi (1986). La processó de Verges. Quaderns de la Revista de Girona,
Núm. 4. Girona. Diputació.
ROCA 1 ROVIRA, Jordi (1998). “ Dos documents siscentistes sobre la Processó de Ver
ges” . Problemes i mètodes de la literatura catalana antiga. II Col·loqui internacional de teatre
català antic. Girona. Universitat de Girona. (Aquest i altres articles del mateix autor es poden
consultar al seu lloc web personal http://w w w .xtec.net/~jrocal2.)
SABATÉ I CURULL, Flocel (1997). El territori de la Catalunya medieval. Percepció
de l ’espai i divisió territorial al llarg de l ’Edat Mitjana. Barcelona, FSVC-Rafael Dalmau
Editor.
SALRACH I MARÈS, Josep M. (1987). EI procés de feudalització (segles III-XII). Dins
VILAR, Pierre (dir.) (1987). H istòria de Catalunya, vol. 2. Barcelona, Edicions 62.
SÀNCHEZ GONZALEZ, Antonio (1993). E l archivo condal de Ampurias. Historia, organización y descripción de sus fondos. Girona. Columna-El Pont de Pedra.
SAURÍ PUJOL, David (& alii) (1993). Inundacions i societat al Baix Ter. Torroella de
Montgrí. Consorci de la Costa Brava.
SERNA I COBA, Erika (1990). “Un edifici antic” . Inauguració de l ’A juntam ent de Verges
(fullet). Verges.
SERRÀ, Màriam (1998). Verges i la processó que no es veu. Tarragona. Edicions El Mèdol.
SIM ON I TARRÉS, Antoni (1987). “Pesos i mesures de l’Empordà en el segle XVI” .
Jornades d ’Història de l ’Empordà. Homenatge a J. Pella i Forgas. Girona. Patronat Francesc
Eiximenis.
SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume (1968-69). “Nuevos datos sobre la guerra civil en el
verano de 1462”. Anales del Instituto de Estudiós Gerundenses, vol. XIX. Girona.
SOLDEVILA, Xavier (2000). “La comunitat jueva de Torroella de Montgrí (1270-1348)” .
Papers del Montgrí, núm. 18. Torroella de Montgrí. M useu del Montgrí i del Baix Ter.
55
SOLDEVILA, Xavier (2003). “Una vila empordanesa a l’edat mitjana. Torroella de
Montgrí, segles X II-X IV”. Quaderns de la Selva, núm. 15. Santa Coloma de Farners. Centre
d ’Estudis Selvatans.
SURROCA I SENS, Joan (1978). E l conreu de l ’arròs a l ’Empordà. Tesi de llicenciatura
inèdita. Universitat de Barcelona.
SURROCA I SENS, Joan (1979). “El conreu de l ’arròs a l ’Empordà durant el segle XVIII” . Estudis d ’Història Agraria. núm. 2 (p. 73-94).
TORRENT I ORRI, Rafel (1959). “Verges y su antigua baronia. Notas históricas” . Anales
de! Instituto de Estudiós Ampurdaneses. Figueres.
VEGA I FERRER, Salvador (1994). Els Moy de Verges a través del Registre d ’Hipote
ques (1723-1860). Treball de curs inèdit. Universitat de Girona.
VEGA I FERRER, Salvador (1996). E l cadastre borbònic a Verges (1718-1782). Treball
de curs inèdit. Universitat de Girona.
VEGA I FERRER, Salvador (1998). E l dietari de Pere M arti i F ont (1845-1904). Memò
ries d ’un vergelità del segle XIX. Verges. Ajuntament.
VEGA I FERRER, Salvador (2000). “La recuperació de Valmoina del p a cuit del Dijous
Sant i la reparació de l’església parroquial de la Tallada (1685)”. Estudis del Baix Empordà,
núm. 20. Sant Feliu de Guíxols. Institut d ’Estudis del Baix Empordà.
VEGA I FERRER, Salvador (2003). “Orgues, relíquies, capelles i retaules de l’església
parroquial de Verges (segles XV I-XVII)” . Estudis del Baix Empordà, núm. 22. Sant Feliu de
Guíxols. Institut d ’Estudis del Baix Empordà.
VEGA I FERRER, Salvador (2004a). “Un mal presagi. El senyal de foc de 1704”. País
Petit. Revista de Verges, núm. 1.
VEGA I FERRER, Salvador (2004b). “Les mortaldats de l ’arrós en el segle XV II” . País
Petit. Revista de Verges, núm. 3.
VEGA I FERRER, Salvador (2006). “La sèquia Sentmenat” . Gavarres, núm. 9.
VILA, Pep (ed.) (2005). Dos impresos facsím ils de la Passió catalana del segle X V III (Vic,
1773 i Manresa, 1798). Girona. Centre d ’Estudis de la Setmana Santa de Girona.
APÈNDIX DOCUMENTAL
D ocum ent 1
Nomenament de síndics procuradors, que mitjançant la creació de censals s ’ocuparan
d ’obtenir fo n s p e r a les obres que cal realitzar al castell de Verges. (Arxiu Històric de Girona,
notarial, Verges, núm. 46, l-X-1606. 516r- 520r)
Syndicatus bayuliae de Virginibus
Die martis trigesima prima et vltima mensis octobris anno Domini millesimo sexcentesimo
sexto. In mea Petri Puyol, notarii publici castri et totius baiuliae de Virginibus, Gerundensis
diòcesis, testiumque infrascriptorum ad ista rogatorum had hibitorum et rogatorum presentia
et audientia, conuocato et congregato Concilio Generali castrorum de Virginibus, de Talliata
et de Bellicadro ac locorum et parrochiarum totius dictae bajuliae de Virginibus de voluntate,
licentia et mandato honorabili Raphaelis Puyol y Canet, baiuli dictorum castrorum, locorum et
parrochiarum predictae bayuliae de Virginibus pro Sacra, Catholia et Regia Magestate, intus
castrum de Virginibus, vbi dicta baiulia seu illius Generale Concilium pro comunibus negotiis
et actibus eiusdem conuocari et congregari tenetur et consueuit vigore privilegiorum regiorum
ipsi baiuliae per dictam regiam magestatem confectorum. In qua siquidem conuocatione et congregatione interuenerunt et presentes fuerunt personae infrascriptae et sequentes, videlicet:
1) Ioannes Vicens, de manso, 2) Quiricus Nadal, anno presenti et currenti consules vniuersitatis castri de Virginibus, 3) Ioannes Massanet, 4) M ontserratus Prats y Torrent, 5) Anthonius
56
Coll y Bou, 6) Ioannes Pons Desvalls, 7) Quiricus Garau, minor, 8) Saturninus Puig y Oliuet,
9) Ioannes Ribas, 10) Benedictus Stany, omnes de Concilio predicte vniuersitatis de Virgi
nibus, 11) Ioannes Vanouer, 12) Petrus Gibert, anno presenti consules castri de Talliata, 13)
Petrus Negra, [13 bis] Baudilius Simon, 14) Martirianus M olines, 15) Anthonius Nuell, 16)
Ioannes Roura, omnes de Concilio dictae vniuersitatis de Talliata, 17) Anthonius Oller y Moror, 18) Nicholaus Molló y Boffill, anno presenti consules vniuersitatis castri de Bellicadro,
19) Petrus Puig, 20) Saluator Auato, 21) Franciscus Puig y Piguillem, omnes de Concilio
predicti vniuersitatis castri predicti de Bellicadro, 22) Ioannes Planas, dierum maior, alter ex
operariis loci de Caneto, 23) Andreas Trobat, alter ex operariis loci de Iaffero, 24) M ichael
Vidal, 25) Bernardus Puyolar, consules seu operarii loci de Toro, 26) Michael Viader, alter ex
operariis loci de Maranyano, 27) Quiricus Llogaya, 28) Baudilius Puig, operarii parrochiae de
Garrigolis et vicinatus de Oliues, 29) Anthonius Ianer y Vilar, 30) lacobus Quintana, operarii
parrochiae de Vilopriuo et vicinatus de Valldeuiano, 31) M ichael Saguer, operarius vicinatus
de Pins, parrochiae de Gahusis, 32) M ontserratus Feliu, dierum minor, et 34) Montserratus
Ferrer-Pagès, operarii loci de Camallera.
Quequidem persone superius nominate sunt maior et sanior pars iilarum quinquaginta
personarum que pro infrascriptis et aliis comunibus negociis et actibus dictae baiuliae pertractandis conuocari et congregari consueuerunt Generale Consilium vniuersitatium predictorum
castrorum, locorum et parrochiarum predictae baiulie de Virginibus facientes, celebrantes et
representantes.
Attendentes, vt dixerunt, dictam baiuliam de Virginibus indigere et necessariam habere
quandam pecuniarum summam et quantitatem pro faciendo et fabricando, reedifficando et
reparando castrum de Virginibus, cuius edifficium corruit. Pro cuius fabricatione et noua constructione fuerunt contra dictam baiuliam facta et expedita quedam mandata seu precepta penalia ad instantiam fisci procuratoris regii patrimoni, necnon pro soluendis pluribus censualium
pentionibus a multo citra tempore deuitis et solui cessalis, in quibus censualibus ipsa baiulia
tenetur et obligata eixistit pluribus et diuersis creditoribus censualistis pro quibus singulis diebus contra ipsam baiuliam quamplures faciunt expense et exequutiones ac etiam pro luendis,
prossequendis et deffendendis non nullis littibus atque causis ipsius baiuliae Regia Audientia
vertentibus, pro quo siquidem castro fabricando et construendo, dictisque pentionibus pro so
luendis et dictis littibus prossequendis aliter minori damno iactura seu incommodo predicte
baiulie et singularum predictorum locorum et parrochiarum eiusdem fieri potest quam per
uiam venditionis et nove creationis alicuius seu aliquorum censualium (...)
[Per a tal f i són designats com a síndics o procuradors de la batllia Quirze Garau menor
i Antoni Garriga, pagès de Bellcaire, que quedaran encarregats de fe r totes les gestions ne
cessàries p e r tal de...]
...in solidum faciendum, fabricandum, reedificandum, reparandum et construendum seu fieri
fabricari, construiré, edifficare et reparari faciendum predictum castrum de Virginibus de om
nes et singulas parietes, fanestras, portalia, tecta et alia opera vtilia et necessaria eiusdem (...)
[Els sou dels síndics serà de 16 s. p e r cada dia de cam í a Barcelona i de 12 s. p e r cada dia
que s ’estiguin a aquella ciutat o a qualsevol altre indret fo ra de la batllia.]
Document 2
Taba o plec de condicions p e r a les obres de reparació del castell de Verges. (Arxiu His
tòric de Girona, notarial, Verges, núm. 46, 4-XI1-1606. 565v-569r)
En nom de Nostre Senyor Déu, et cetera. De i sobre les coses devall scrites per i entre
Anthoni Garriga, del castell de Bellcaire y Quirch Garau, m enor de dies, del castell de Verges,
los dos pagesos e syndichs de la universitat dels castells de Verges, de la Tallada i Bellcaire
i dels llochs i parròquias de tota la batllia real de Verges per lo effecte devall scrit elegitts,
cr/eyats e nomenats per lo Consell General de dita batllia, com consta de llur potestat ab acte
de syndicat rebut en poder del notari baix scrit a trenta hu del mes de octubre proppassat, de
57
vna part, i Francesch de Bernat i Carreres i Bertran Millach, los dos mestres de casas habitans
del castell de Verges, de part altra, és estada feta y fermada la concòrdia e capitulatió devall
scrita per la forma, modo e m anera següens:
E primerament, és pactat, et cetera, i concordat per i entre ditas parts que los dits Francesch
de Bernat i Carreres y Bertran Millach faran i fabricaran, com de present convenen i prometten
als dits syndichs en nom de dita batllia de Verges, de fer i fabricar, reparar i adobar lo castell de
la vila de Verges axí del matex modo i m anera que està contengut i specifficat en los capítols
de la taba de dit castell i de les obres de aquell per dits syndichs feta e ordenada i a ells dits
Francesch de Bernat i Carreres i Bertran Millach en lo encant públich donada i lliurada per
Pere Robau, nuntio i corredor públich de dit castell de Verges assí present i baix refferent, la
qual taba i capítols de aquell són del thenor següent:
Tothom qui vulla o entena en fer, fabricar, reparar i adobar lo castell de la vila de Verges
diga-y per ço qui dir [h]\ voldrà, car los honorables Anthoni Garriga, del castell de Bellcaire,
i Quirch Garau, m enor de dias, de dita vila de Verges, syndichs de tota la batllia de Verges,
donaran e lliuraran a fer dites obres ab encant públich en aquell o aquells qui per mancho preu
les farà y fabricarà, ab los pactes i capítos baix scrits y següents:
E primeram ent, volen dits sindichs que qui pendrà dita obra fassa dos finestres de pedra
picada i entellantada de emplària de set palms quiscuna, ensafrenades ab les llindes de baix, ab
llurs padrissos de la alçada necessària, i aquelles tinga de posar sobre la part de la notaria de
mixdia al primer sostre i sobre paret de pedra i cals, apartades la vna de la altra lo que los sin
dichs voldran, fahent la pedra i cals la paret serà al m itx de dites dos finestres, i tinga de rebatre
tot en dit front de part de fora, dalt a baix, de manera no-s conega si és de tàpia o pedra.
ítem, tinga de enderrochar la paret hont està la ximanera i fer la scombra de aquella fins
la tròpia bona i censera, i en aquella i en aquella [sic] tinga de asentar lo portalet (stà vuy a la
paret noua, prop lo cargol vell) tras la porta de la notaria, i dita paret tinga de rehedifficar fins a
flor de dit sostre de la notaria, rebatent i enbrocharant aquella de vna part i altre, essent sempre
de la grossària de la vella.
ítem, tinga de traure vn portalet de vna paret mijera qui és a sol ixent qui ésa la immediatta
sobre dita paret de la notaria, i dita paret haja de pujar a flor del sostre de la notaria assentant a
vna part i altre los cairats seran necessaris per lo sostre a nivell del de la notaria; i al mix de les
sobredites parets, a la paret de mixdia, haja de fer i assentar sobre la scala vna spiera ab batent
de part de dins de pedra picada i entellentada, de dos palms de llargària i vn palm de alsada,
posant-hi vn rettxat; a la instàntia fan dites parets tinga de rebatre i enbrocarar i enrajolar a flor
de sòl de la notaria.
ítem, tinga de fer en la paret de sol ixent, sota la finesta ab columpna, vna spiera huberta
dins i defora, tenent al mix de la paret tres palm s de llargària y hu i mitx de alsada, assentant
un retxat en ella ab lo mitx i cares de pedra picada ab boxarola, i fer tinga battent de part de
dins, i alsar la represa de dita paret fins al prim er sostre y en aquella assentar los cairats seran
necessaris a flor del sostre de la notaria, i rebatre i reparar dita paret ahont està la spiera i la pa
ret de trem ontana de dita instàntia tapant los forats de aquella i alsant vna agulla és comensada
fins sostèntia vna biga, la qual té de posar en la alsada convenient per fer lo sostre a nivell de
la notaria, i en dita instàntia tinga de fer la scombra fins a flor del sòl de la notaria, i lo portal
rodó qui és en dita instàntia tinga de llevar de allí i posar en dit lloch lo portalet haurà tret de
la paret de sol ponent de dita instàntia, fahent en aquell llinda de pedra picada, assentant-lo a
flor del de la notaria, tant stret y baix com los syndichs voldran.
ítem, tinga de alsar lo portalet stà sobre lo portal rodó lo que convindrà per entrar en lo
sostre de la sala, lo qual ha de star en nivell del de la notaria, y tinga de alsar tota la paret hont
està dit portal de la grossària té vuy fins a nivell de la teulada de la notaria, lligant i recom plint
lo vacuo del caregol de vn costat y d-altre, dexant al segon sostre sobre dit portal vna uberta de
biga a biga o fahent vna finestra de rajola si los sindichs voldran.
ítem, tinga de enrajolar tot dit primer sostre i reparar lo que stà enrajolat fahent que lo vell
i lo nou sia tot vn nivell, rebatent totes les parets de dita sala i tapant, so és, los forats i feses
de aquella.
58
ítem, tinga de alsar la finestra ab columpna lo que requirirà lo sostre de dita sala fahent
padrissos de pedra entellenta[d]es en dita finestra.
ítem, tinga de fer en dita sala, a sol ponent, vn embant de rajola dobla rebatut i enbrocharat de vna part ab altre, ahont stà vuy hu de vell i en aquell fassa vn portalet hont los
sindichs voldran.
ítem, tinga de posar les bigues y cairats necessàries qui tocan a mestre de cases posar en
dits primer i segon sostres a nivell els qui són vells.
ítem, tinga de desfer la paret de tram untana i sol ixent de tot lo que serà sala fins a la pri
mera represa i tornar aquelles de tres plams [sz'c] de gros a pedra i cals fins a flor de la teulada
vella, i la finestra stà a la paret de sol ixent haja asentar conforme lo sostre requerirà, fahent de
part de dins revolt de rajola, i mudarà algunes pedras si són necessàries en dita finestra.
ítem, tinga de cubrir tota la [...] dita obra posant les bigues necessàries en ella a flor de
la teulada de la notaria y cayrats, y tinga de cubrir aquella ab cabirons o canyes a coneguda
dels sindichs y que als caps de les barbachanas tingan de ésser ab te/wjla plena y a cada cap
conforme stà lo demés de dita teulada.
ítem, en la instàntia que vuy stà descuberta, prop la notaria vella, tinga de enderrocar la
paret de sol ponent fins sobre un arch, i si sobre ell se pot edifficar, fer vna paret de gros és
dita vella, i si no s i pot edifficar, fassa dita paret de sol tant quant té de ample a vn llivell [sic]
perquè tota dita paret és a dos llivells, i aquella tinga de alsar a flor de la paret de la notaria
vella assentant lo portalet rodon que ha tret de la instàntia de baix dalt, a flor del portal entre en
la sala, tornant picar i entenllentar aquell, mudant les pedres convindrà mudar, fahent en ell vn
scaló o dos de la matexa pedra entenllentats per debaxar al sostre, i en dita paret tom ar acentar
la finestra és vuy al primer sostre en lloch convinent, posant les bigues i cairats necessaris
al primer i segon sostres, tots a levell dels vells, i al segon sostre farà vna finestra de rajola
conforme voldran los syndichs, i cobrirà dita instàntia a flor de la teulada de la notaria vella
ab teula plena als caps com la sobredita, i que en lo sòl de dita instàntia tinga a fer una stapbla
hont los syndichs voldran.
ítem, tinga de fer una seala de pedra picada in entellentada de set palms de ample comensant a la cantonada prop la porta de la notaria, pujant al portal de la sala, de la alsada necessària
y los scalons de la alsada i emplària convenient, ab son revolt de la matexa pedra de la manera
se puga entrar a vn portalet haurà sota de ella, i prop lo segon o tercer scaló farà vna columna
rodona ab bassa alt i baix, entellentada, de la alsada necessària per tenir vna bigueta, i fassa
vna teulada cobrint tota la dita scala ab lo vessant a mixdia, de la alsada convenient.
ítem, tinga de recórrer totes les taulades velles de dit castell, altes i baxes, i en elles mudar
teules, llates, cairats i bigues si és necessari.
ítem, tinga a tapar a pedra i cals tots los forats i falta de pedres i feses tant altes com baxes,
que són en tota la paret de trem untana de dit castell, i les boques dels forans, y de la matexa
m anera tinga de reparar les faltes qui són en tota la part de ponent accepta vn forat que serveix
per finestra, tant en les parts foranes com de part de dins.
ítem, en la paret de llevant, sobre la notaria vella i la altra instàntia hont ha vna represa en
la part forana, haja de cobrir aquella ab teula plena, de manera que la aygua no-y fàssia dany
a dita paret, conforme stava abans, i tapar los forats i feses i falta de pedres de tota la paret de
llevant de dit castell, tant dins com fora, tant altes com baxes.
ítem, tinga de fer tota la scombra de dites obres i traurà aquelles fora dit castell,
ítem, tinga dit mestre de tranchar tanta pedra com haurà menester tant per a picar com per
paredar, i sempre que-s parla de pedra picada se entén de les padreres de Verges i no de altres
padreres, i tingan a pagar al corredor vna lliura deu sous i al nottari dos dinés per lliura.
Y dits sindichs se obliguen en donar a dit mestre a peu de obra tota la pedra, rajols, guix,
cal, arena, fusta tant per bastida i stantolar com encara per dita obra, claus, tatxes i tot lo de
més necessari dits a peu de obra a la plasseta devant la devallada del castell, i la cals als obaus
hont starà amarada sols sia en les de Verges, y no se obliguen en donar semals, bayarts, scales,
cordes ni altres instruments los quals són necessaris a dit mestre per dita obra.
59
ítem, dits sindichs se obligan en pa[ga]r lo preu se avindran en tres iguals pagas, la prim e
ra en comensant dita obra, la segona mix feta, y la últim a essent aquella acabada y rebuda, los
quals prom etten rebre aquella dins vint dies i passat dit temps si no han posadas rahons perquè
no-s dega acceptar sia tinguda per acceptada.
ítem, volen dits syndichs que lo qui em pendrà de fer dita obra la haja de haver feta i
acabada a tot punt de assí a la festa de Tots Sants pròxim del any 1607, altrament, passada
dita festa dits syndichs la pugan fer fer a cost i despeses de qui la haurà empresa a fer i de ses
fermanses.
ítem, és pactat i concordat per i entre dites parts que los predits Antoni Garriga i Quirch
Garau menors [s/c], sindichs predits, en nom llur propi i en nom de dita batllia de Verges
convenen i prometten donar i pagar als dits Francesch de Bernat i Carreres i Bertran Millach
per la fàbrica de les predites obres del dit castell, cent i noranta lliures m oneda barcelonesa,
pagadores en tres iguals tersas o pagas axí i del matex modo i m anera que en la predita taba
està més llargament contengut i specifficat.
Quamquidem capitulationem, et cetera, (...)
[Com a ferm ancers actuen Rafel P ujol i Canet, pagès de Canet; Joan Pons Desvalls,
pagès, i Blas Pujol, teixidor de lli de Verges.]
Document 3
Taba o plec de condicions p e r al fornim ent de fu sta p e r les obres del castell de Verges.
(Arxiu Històric de Girona, notarial, Verges, núm. 46, 10-XII-1606. 574v-576r)
De y sobre les coses devall scrites per i entre Anthoni Garriga, del castell de Bellcaire i
Quirch Garau, m enor de dies, del castell de Verges, los dos pagesos e sindichs de tota la batllia
real de Verges i dels castells, llochs y parrochias de aquella per lo effecte devall scrit elegits,
creats e nominats per lo Consell General de dita batllia, com consta de llur potestat ab acte de
sindicat rebut en poder del notari baix scrit lo derrer del mes de octubre proppassat, de vna
part, i Guillem Cortiada, serrador, natural del regne de França, vuy habitant en lo castell de la
Pera, de part altra, és estada feta i fermada la concòrdia i capitulatió baix scrita i següent:
E primerament, és pactat i concordat per i entre dites parts que lo dit Guillem Cortiada
convé i prom et als dits sindichs en nom de dita batllia de Verges de fer i tallar, quadrajar i
serrar a gastos i despeses sues pròpries tota la fusta que serà necessària per les obras fahedores
en lo castell de la vila de Verges així i del modo i manera que stà contengut i specifficat en la
taba de dita fusta per dits sindichs feta i ordenada i al dit Cortiada en lo encant públich donada
i lliurada per Pere Robau, nuntio e corredor públich de dit castell de Verges baix refferint, la
qual taba és estada del thenor següent:
Tothom qui vulla o entena en fer y quadrejar i serrar tota aquella fusta necessària per la
obra (se dona ab altra taba a preu fet) del present castell de Verges, so és, qui per m ancho quadrejarà i farà quiscuna biga, qui per mancho serrarà lo palm dels cairats, qui per mancho farà
la dotzena de cabirons i llates i qui per mancho farà la cana de fulla prim a o grossa conforma
serà m enester tota la llargària i grossitud, la serà dada. Diga-y per çó qui dir [h]i voldrà, que
qui per manco [h]o farà los honorables sindichs ho lliuraran, prom ettent en rebre i pagar la
fahena haurà feta de quinse en quinse dies; lo qui enpendrà dita fahena pagarà al corredor deu
sous i al notari dos diners per lliura.
ítem, és pactat i concordat per i entre dites parts que los dits sindichs en nom llur propri y
en nom de dita batllia de Verges donaran y pagaran, com de present donar i pagar prom eten al
dit Guillem Cortiada per sos treballs de fer i tallar, quadrejar i serrar dita fusta, ço és, a raó de
onse sous i set dinés per quiscuna biga, i la dotzena dels cabirons i llatas a raó de sis sous i set
dinés de quiscuna dotzena, i los cairats a raó un diner per palm, i les pots a raó quatre sous i
sis dinés per quiscuna cana, i tot lo que muntarà dita fusta que haurà serrada li hajen de pagar
dits síndich/sj de quinse en quinse dies, la qual fusta prom et dit Cortiada de haver tallada,
quadrajada i serrada per tot lo mes de juny pròxim vinent.
Quamquidem capitulatione dictas partes laudant (...)
60
ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524
TERRISSA DE L’HOSPITAL
DE SANTA CATERINA DE GIRONA
N A R C ÍS SO L E R M A S F E R R E R
RESUM: Algunes de les voltes de l ’hospital de Santa Caterina de Girona estan farcides de
terrissa, segons una tècnica constructiva habitual des de l ’edat medieval. La major pa rt
d ’aquesta terrissa procedeix del carrer de Canaders. Aquest carrer, situat al costat mateix de
l ’hospital, era el que en continuava la faça n a cap a l'est i on estaven ubicats la major part dels
terrissers de Girona entre els segles X V II i XIX. Examinem aquí el contingut de dues voltes de
la tercera planta de I ’edifici de l'hospital, la sala Oest, farcida de mamadors i bacins, i la sala
Est, amb terrissa i ceràmica molt variades.
PARAULES CLAU: ceràmica, terrissa, terrissers de Girona, Hospital de Santa Caterina de
Girona
1. INTRODUCCIÓ
Ens volem sumar a l’homenatge a Lluís Esteva i Cruanas, que ens fou
un mestre en molts aspectes i que ens honorà amb la seva amistat, amb
una modesta aportació que no li hauria resultat gens estranya. Ell fou un
investigador polifacètic que s’ocupà de forma apassionada de prehistò
ria, d ’història i d ’arqueologia. També li interessà sempre l’aportació que
la ceràmica podia fer per a conèixer la vida dels homes en el passat.
El 2005 i 2006 s’han fet a l ’hospital de Santa Caterina de Girona
excavacions preventives molt importants, que han durat mesos, prèvies
a l’adequació de l’edifici per a instal·lar-hi les delegacions del govern
de la Generalitat de Catalunya a Girona. Les actuacions a l’exterior han
proporcionat moltes dades sobre l’urbanisme de la Girona medieval i
moderna i la vida de les classes populars. També han proporcionat molta
61
ceràmica de totes les èpoques durant les quals aquesta zona del barri
del Mercadal ha estat ocupada (Palahí 2006). El Museu d ’Història de la
Ciutat de Girona ha ofert el 2006 una exposició sobre aquestes excava
cions.
Actualment ja es treballa en la rehabilitació de l’antic edifici de l’hos
pital, que conserva importants conjunts ceràmics. Ho diem pensant en
el magnífic conjunt de pots del segle XVIII decorats en blau de la seva
farmàcia (Reixach, 1982; Santanach, 1984) i en Parrambador de rajola
policroma que decora les sales de la planta noble de l ’edifici, les antigues
sales de malalts, obra de l’escudeller barceloní Llorenç Passoles, el ma
teix que va decorar amb un arrambador semblant l’hospital de la Santa
Creu de Barcelona (Albertí & Santanach, 1985; Castells et alii, 1989).
Però també en la terrissa que farceix moltes de les seves voltes, d ’acord
amb un sistema constructiu ben conegut i molt habitual des de l’època
gòtica fins al segle XIX.
Volem donar aquí notícia d ’unes actuacions fetes a l ’edifici l’any
1983, que ja proporcionaren informació sobre el contingut ceràmic d ’al
gunes de les voltes de l ’hospital, que ben segur que les actuacions actu
als, molts més importants, completaran.
2. LES OBRES DE 1983 A L’HOSPITAL DE SANTA CATERINA
El dia 24 de març de 1983, l’arquitecte de la Diputació, Sr. Josep M.
Fina, ens va fer saber la troballa de terrissa a l’hospital de Santa Cateri
na. El mateix any ell i el Sr. Juan M. de Ribot dirigien també l’obra de
la tercera fase de la instal·lació del Museu d ’Art al palau episcopal de
Girona. Amb ocasió d ’haver de retallar una petita volta del palau per a
construir l’escala que actualment dóna accés al palau vell, o, amb una
denominació moderna, a la torre de la Presó (Soler, 2004), va resultar
que la volta esmentada estava farcida amb carbó per a alleugerir-la. Vam
comentar altres troballes de voltes alleugerides amb terrissa del mateix
palau, i la possibilitat que n ’existissin moltes tant a la Casa de Cultura
(Soler, 2001) com a l’hospital de Santa Caterina, ja que aquest dos grans
edificis eren pròxims a l’antic carrer de Canaders, on es va concentrar
la producció terrissera de Girona al segles XVII, XVIII i XIX, de tal
manera que era anomenat també el carrer dels Plats. Al segle XVIII hi
ha documentades queixes de l’hospital a l ’ajuntament de Girona perquè
el fum dels seus nombrosos forns molestava els malalts. Recordem que
fins a la segona meitat del segle XX en el que avui dia és passeig Pompeu
Fabra hi havia una illa de cases que limitava la plaça de l ’Hospital i que
62
TERRISSA DE L’HOSPITAL DE SANTA CATERINA DE GIRONA
deixava a cada banda un carrer. Eren el carrer del Pavo i, a la banda de
l ’hospital, el carrer de Canaders. Les excavacions han tomat a posar en
evidència els fonaments de l’illa de cases i els carrers. Les actuals actua
cions en aquesta zona per alliberar l ’edifici de l ’hospital de construccions
afegides i veïnes han acabat de fer desaparèixer pràcticament les cases
que quedaven de l’antic carrer Canaders.
El 1983 Josep M. Fina dirigia unes obres de rehabilitació d ’unes sales
a la part més alta del vell edifici de Santa Caterina, en les estances del
tercer pis que, disposades al voltant del pati, obren en aquest fileres de
finestres de mig punt, semblants a les que la sala de tramuntana té també
obertes a la façana de l’edifici.
Aquesta última estança, o sala Nord, el 1983 ja no tenia volta. Les
pressions que havia fet la que hi havia hagut havien mogut la paret que
dóna al pati d ’una forma que encara era evident el 1983. A causa del
perill d ’ensorrament que això comportava, la volta havia estat treta ja
feia anys i havia estat substituïda per bigues que atirantaven les parets i
per revoltons que en aquella època estaven preparats per rebre a sobre un
paviment, de moment inexistent. No sabem si quan s’havia fet la substi
tució de la volta hi havia sortit o no terrissa.
Al marc de 1983 es treballava en les dues sales contigües i que fan
angle recte amb aquesta. Es tracta d ’unes estances llargues que aquí ano
menarem sala Est i sala Oest. La primera només tenia finestres obertes al
pati. La segona en tenia a ambdós costats llargs.
3. L’HOSPITAL DE SANTA CATERINA
Recordem aquí que l’hospital Nou de Santa Caterina va ésser edificat,
fora de les muralles de la ciutat, els primers anys del segle XIII, i que va
ésser enmnat per imperatius militars el 1654, com també li va succeir al
convent del Carme, on precisament estava ubicada la confraria de terris
sers de Girona. L’edifici actual va ésser començat l’any 1666, i es va fer
en tretze anys. El 1679 es va inaugurar l’església, i alguns anys abans ja
s ’havien inaugurat les sales (Marquès, 1979) (fig. 1). Ja hem dit que als
passadissos i sales de la planta noble s ’hi posaren arrambadors de rajo
les policromes, amb decoració geomètrica i floral, la majoria dels quals
s ’han conservat fins avui dia.
63
Fig. 1. Hospital de Santa Caterina de Girona. El 1983 es va recollir
ceràmica de les voltes de dues sales situades a l’última planta, a l’altura
de la filera de finestres petites. Fotografia de Valentí Fargnoli.
Fig. 2. Hospital de Santa Caterina. Sala Est.
Fig. 3. Sala Est. Terrissa seleccionada al pedrís de les finestres.
64
4. LA SALA EST
A la sala Est les obres només afectaven el seu sector nord. Aquí calia
retirar un paviment de mosaic. Les voltes que el suportaven ja havien es
tat modificades. Sobre unes voltes de rajola s’havien construït revoltons
de descàrrega, i sobre aquests s’hi havien posat algunes bigues de fusta
que feien de tirant entre la paret nord i la sud. Els espais que quedaven
entre els revoltons eren plens de terrissa. Quan Josep M. Fina va tenir
notícia del fet, els obrers que tenien l’encàrrec de deixar lliures els revol
tons ja havien retirat bona part del reompliment. Aquesta operació havia
estat feta sense gaires miraments, a cops de pic. La trencadissa va ésser
gran. Un cop en el lloc, vam decidir recollir tota la terrissa que havia
estat arrencada i que encara no havia estat llençada al camió de la runa, i
retirar el reompliment que quedava amb cura (fig. 2).
Com és habitual en aquestes voltes tardanes, i igual com ho veurem
a la sala Oest, la terrissa no tenia aquí cap finalitat constructiva, sinó no
més de descàrrega de pes. I encara això s’aconseguia d ’una manera molt
relativa, perquè la major part de la terrissa d ’aquesta sala ja era trencada
quan s’hi va posar, amb prou feines deixava espais buits i anava barreja
da amb molta terra. En realitat, sembla que van reomplir la part superior
dels revoltons amb runa que contenia molta terrissa simplement perquè
alguna cosa havien de posar-hi per aplanar-ho i rebre el paviment.
A diferència del que veurem a la sala Oest, la terrissa de la sala Est era
d ’una enorme varietat. Al costat de mamadors i bacins que poden venir
d ’alguna altra volta de l’edifici farcida igual que la sala Oest, hi vam tro
bar fragments de rajoles dels arrambadors i d ’almenys dos pots blaus de
la farmàcia trencats. Per tant, s’hi havia llançat ceràmica trencada usada
a la mateixa casa (fig. 3).
Però la major part de la terrissa presentava inequívocs senyals d ’ha
ver-se malmès ja en el moment de la cuita, moltes vegades perquè el ver
nís havia quedat opac i bufat. Els que van pavimentar aquesta sala potser
van aprofitar en part la d ’alguna altra volta, o la van anar a buscar a un
testar del carrer de Canaders. Fins i tot hi ha nombrosos fragments de
les capses cilíndriques que els terrissers fan servir per enfornar els plats,
idèntiques a les que, almenys fins encara fa poc, s’han utilitzat a molts
obradors, com els de la Bisbal, capses que van haver de ser llançades
perquè els claus que s’hi introdueixen i que han d ’aguantar els plats per
tal que es mantinguin aïllats, hi van quedar soldats a causa probablement
de l’excessiva temperatura.
65
Les formes d ’aquesta terrissa són relativament més modernes que les
que vam poder estudiar fa anys a can Falló i a la casa de Cultura (Soler,
1984; Soler, 2001), on són del segle XVIII. A la sala Est han evolucio
nat els bacins i les olles, i hi ha moltes formes que no existien als altres
llocs. També hi havia molts plats decorats amb línies negres. Per tot això,
creiem que la major part de la terrissa d ’aquesta sala es pot datar al segle
XIX.
5. LA SALA OEST
El 1983 la sala del tercer pis situada a l’ala oest del pati es condicio
nava en tota la seva longitud. El paviment que s’havia de substituir era de
rajols i estava posat sobre una volta també de rajol, farcida de calçobres i
de terrissa (fig. 4). La volta no s’havia de canviar per un embigat, perquè
es conservava bé. Alertats per la troballa que s’acabava de fer a la sala
Est, i per tal de saber quin tipus de ceràmica contenia aquesta, vam fer-hi
diverses cales, sempre amb el mateix resultat. Arreu de la sala Oest els
espais entre la volta i el paviment estaven plens únicament de dues for
mes de terrissa (fig. 5). La més abundant eren uns petits mamadors, po
sats de qualsevol manera (fig. 6). Només en els llocs on les voltes s’unien
als costats de les parets, més profunds, hi havia bacins, posats de boca
terrosa, o si l’altura era insuficient, horitzontalment (fig. 7). D ’aquestes
peces només vam retirar aquelles que vam trobat en fer les cales: alguns
centenars de mamadors i una dotzena de bacins. En tota la gran sala els
mamadors hi han d ’ésser a milers.
Donada la uniformitat d ’aquesta terrissa, no tenia interès buidar totes
les voltes de l’estança. No hauríem sabut en aquella època on posar tant
de material i el cost de retirar-lo i substituir-lo per envanets construïts
sobre les voltes que suportessin el nou paviment era molt gran. Per tant,
gairabé tota la terrissa va quedar en el seu lloc. Ben diferent deuran ser
les coses el 2006, quan segurament tota haurà d ’ésser retirada, a causa de
la total rehabilitació empresa a l ’edifici.
6. LA TERRISSA DE LA SALA EST
Ja hem dit que la terrissa de la sala Est era trencada i posada de qual
sevol manera sota el paviment. Encara que la major part es pot datar del
segle XIX, n ’hi havia també del XVII i del XVIII.
Poden ésser del segle XVII els nombrosos fragments de mamadors i
de bacins semblants als de la sala Oest. Es possible que quan es va voler
modificar la volta de la sala Est per descarregar-la amb revoltons de rajol
66
Fig. 4. Hospital de Santa Caterina. La
sala Oest de la tercera planta el 1983.
Fig. 6. M amadores sota el paviment de la sala
Oest.
Fig. 7. Bacins sota el pavim ent de la sala Oest.
i alhora es van posar tirants per assegurar l ’estabilitat de volta i parets,
trobessin que era farcida de mamadors i de bacins com la sala Oest. Al
guns podien haver estat aprofitats per reomplir els espais que quedaven
entre els revoltons.
67
Intentarem aquí descriure breument l ’enorme quantitat de terrissa re
collida d ’aquesta volta. Tots els fragments van ésser rentats i classificats.
Es van enganxar només aquells fragments que donaven la totalitat de la
peça i es va restaurar un plat gran, decorat.
6.1. OBRA NEGRA
Els fragments de terrissa reduïda no eren gaire abundants. N ’hi vam
veure d ’olles, conques, testos, cossis i càntirs. Un dels càntirs negres està
faltat només del galet i amida 260 mm d ’altura i 100 mm de diàmetre a
la base (fig. 8).
6.2. OBRA ROJA SENSE DECORAR
La terrissa oxidada sense envernissar o només engalbada i envernis
sada en part és molt abundant. Hi ha fragments de bacins, gerres, ansats,
cassoles, tapadores, greixoneres, càntirs, teules, tortugades, tubs de ca
nonada, escalfetes i capses d ’enfomar. Aquesta va ésser la primera ve
gada que vam veure capses d ’enfornar en una volta. La seva presència,
abundant, ens confirma que bona part d ’aquesta terrissa procedeix d ’un
testar gironí (fig. 9).
6.3. OBRA AMB DECORACIÓ JASPIADA
Hi havia bacins, gerres i càntirs jaspiats de color verd o ocre sobre
fons groc. Un càntir trobat sencer amida 170 mm d ’altura i 56 mm de
diàmetre a la base (fig. 10).
6.4. PLATS JASPIATS AMB EL LLAVI DESTACAT
Aquest tipus de plat, que es caracteritza per un llavi ben destacat,
enfonsament central, sense peu, fons groc i decoració jaspiada en ocre i
verd a la sanefa i al centre, és escàs a la sala Est de l’Hospital. En canvi,
aquests plats eren molt abundants a Can Falló, on els datàvem del segle
XVIII. Segurament, eren la producció més típica del carrer de Canaders
o carrer del Plats. Es van poder enganxar els fragments d ’un, que, com
plet, amida 45 x 190 x 45 mm.
N ’hi ha que, amb la mateixa decoració, tenen forma poc típica, ja que
no destaquen el llavi amb una depressió per la part de dins del plat. Per
la forma s’assemblen als de l ’apartat següent. Un d ’ells ha estat trobat
sencer i amida 45 x 185 x 45 mm (fig. 11).
6.5. PLATS SENSE EL LLAVI DESTACAT
La major part dels plats corresponen a aquest tipus, descrit també a
Can Falló, que aquí trobem amb més riquesa decorativa. Com els jaspiats
68
Fig. 8: Càntir d ’obra negra. Volta de la
sala Est.
Fig. 9: Fragm ent de capsa d ’enfornar.
Volta de la sala Est.
Fig. 11: Plat de la sèrie amb decoració
jaspiada i llavi destacat. Volta de la sala
Est.
Fig. 10: Càntir amb peu, engalbat i
amb decoració amb riells. Volta de la
sala Est.
69
que acabem de descriure, la sanefa o ala és molt ampla, tenen enfon
sament central i no presenten peu. Acabem que veure que n ’hi ha amb
decoració jaspiada. Però la major part presenten, sobre fons groc, una
espiral en ocre a la vora i una altra abans d ’iniciar la depressió central.
Entre les dues espirals ocres que limiten així la sanefa hi corre una línia
sinuosa de color verd. Els motius centrals, en ocre, són senzills: un ocell
entre una branca i fulles, una flor que surt d ’una mata d ’herba, o un nap.
En alguns exemplars en comptes de línia verda hi ha mates de fulles o
grups de tres fulles en color ocre que alternen amb línies de punts de co
lor verd, tot posat en sentit radial. Amiden entre 45 i 55 mm d ’altura, 180
i 200 mm de diàmetre i 45 i 55 mm de diàmetre de la base (fig. 12).
Hi ha alguns plats d ’aquesta forma que presenten el fons ocre i la
decoració en groc. Mantenen la línia verda (fig. 13). Aquesta inversió del
color la trobarem també entre els plats de pagès (vegeu 6.7).
6.6. PLATS A IMITACIÓ DE LA SÈRIE AMB TAQUES NEGRES D ’ALBISOLA
Donem aquest nom, seguint Joan Santanach (2003), als plats ano
menats abans, sembla que sense gaire fonament, “de dol” o “d ’enterra
ment”.
Es tracta d ’uns plats recoberts enterament d ’engalba ocre fosc i envernissats. Sobre aquesta engalba s’hi han fet línies de color negre. Aquest
tipus de decoració va estar sobretot de moda a la primera meitat del segle
XIX, i no es va limitar als plats, sinó que també va envair les peces de
forma. En coneixem testos i entre la terrissa de la sala Est hi hem vist una
escopidora que la porta. En aquests plats l’engalba i el vernís cobreixen
enterament la peça. Les línies negres només es dibuixen a dins. La forma
és molt diferent de la dels plats que hem vist fins ara. Més baixos i am
ples, tenen la base completament plana, sense la convexitat característica
dels plats grocs. El llavi és més vertical; l’ala, més estreta i l’enfonsa
ment central, més ample. Els més sencers amiden 40 x 200 x 55 mm i 40
x 215 x 60 mm (fig. 14)
N ’hi ha que completen la decoració amb volutes o arcs de circumfe
rència de color groc a la sanefa, disposats a la manera de cortinatges. En
un exemplar quasi sencer (40 x 210 x 60 mm) aquests arcs són de línies
de punts grocs (fig. 15).
6.7. PLATS DE PAGÈS AMB PEU
Hi havia un tipus d ’escudella sense nanses o plat de pagès que no
existia entre la ceràmica del segle XVIII que coneixem de Can Falló.
Té una forma general hemisfèrica, però presenta una mica de peu i un
enfonsament interior. La decoració és idèntica a la dels plats sense llavi
70
Fig. 12. Plat de la sèrie decorada amb
una línia sinuosa a la sanefa de color verd i
sense llavi destacat. Volta de la sala Est.
Fig- 14- Forma d ’un plat amb línies negres- Volta de la sala Est.
Fig. 13. Plat com el de la fig. 12, però
amb els colors invertits. Volta de la sala
Est.
Fig. 15. Plat com el de la fig. 14, decorat amb una garlanda de punts grocs. Volta
de la sala Est.
destacat. Van engalbats i envemissats de l’interior i del llavi, de color
groc. Porten, igual que els plats, una espiral a la vora i una altra a l ’inte
rior, abans de l’enfonsament central. Aquesta última pot quedar reduïda
a una circumferència. A la sanefa, entre les dues espirals ocres, hi ha
una línia sinuosa verda. A l’interior, en l ’enfonsament, hi van els motius
tradicionals: un ocell entre una branca i fulles, una mata de fulles, una
flor tancada o oberta, que surt d ’una mata d ’herba, un nap, una fruita,
71
etcètera. Amiden aproximadament 60 x 150 x 60 mm (fig. 16).
N ’hi ha alguns de més grans que en comptes de la línia sinuosa verda
tenen una espiral també de color verd. Els motius de l ’interior són iguals
que els que hem descrit, una mica més elaborats. Amiden aproximada
ment 60 x 160 x 70 mm (fig. 17).
D ’altres presenten la decoració característica dels plats de niu que
descriurem a continuació. El fons és ocre o vermellós, i les espirals i el
motiu central són grocs. La línia verda s’hi veu molt volatilitzada. Això
degué fer que se suprimís en alguns exemplars. Aquests plats amb peu,
enfonsament i fons ocre són rars.
6.8. PLATS DE NIU SENSE PEU
Són escudelles o plats de niu idèntics al que hi havia a les voltes de
Can Falló. No tenen peu, la base és convexa, la forma exterior troncocònica i la interior semiesfèrica. No tenen enfonsament central. Van
engalbats de color ocre o vermellós del llavi i de l’interior, zones que són
també les envernissades, i amb la decoració en groc.
Aquesta última consisteix en una espiral de diverses voltes que fa de
sanefa. Els motius de l’interior són els clàssics que ja coneixem: mates
de fulles, flors, ocells, naps o una altra espiral. En alguns una sola espiral
omple tot el camp. Amiden aproximadament 60 x 150 x 53 mm (fig. 18).
6.9. PLATS GROSSOS O PLATES
Hi havia alguns plats grossos de tècnica i motius semblants als dels
plats grossos de Can Falló. Presenten petites variacions en la composició
decorativa. Un plat es va trobar sencer i un altre es va poder reconstruir.
Tots dos van engalbats de groc i envemissats de l ’interior i decorats en
ocre i verd.
El primer no té peu i presenta l’ala més exvasada que el cos del plat i
separada d’aquest per una carena interior. Aquesta sanefa va decorada amb
una espiral ocre a la vora i una altra a la carena. Entre les espirals hi ha una
línia sinuosa verda i els dos forats que servien per penjar-lo. Al centre del
plat hi ha un petit ocell voltat de mates de fulles puntejades de verd i tancat
amb una espiral ocre. Entre aquesta i la de la carena hi ha semicircumferències i fulles. A l’interior de les semicircumferències, grups de punts
ocres voltats de punts verds. El plat amida 80 x 360 x 80 mm (fig. 19).
El segon és més aviat una plata. Té peu i és de forma netament troncocònica, amb el llavi molt exvasat, carenat i pla. Els motius centrals i de
la sanefa són semblants als del primer plat. L’espai que deixen entre ells
l’ocupen triangles ratllats de surten de l’espiral ocre que envolta l’ocell
72
Fig. 16. Plat fondo o plat de pagès amb
el peu ben destacat. Decorat a la sanefa
amb una línia sinuosa verda. Volta de la
sala Est.
Fig. 17. Plat de pagès, decorat amb una
espiral en verd. Volta de la sala Est.
Fig. 18. Escudella o plat de niu sense
peu, de fons ocre i decoració groga. Volta
de la sala Est.
Fig. 19. Plat gros, de fons groc i decorat,
amb forats a l’ala per anar penjat. Volta de
la sala Est.
73
central, i que alternen amb mates de fulles puntejades de verd que surten
de l’espai que separa la sanefa. Amida 110 x 370 x 110 mm (fig. 20).
Hi ha plats grossos diferents d ’aquest i que ja no tenen res a veure
amb els de Can Falló. Un és molt pla, engalbat de color marró i enver
nissat enterament. La decoració és d ’engalba verda, groga i marró clar,
espessa, com posada amb trepa, i forma triangles grocs, rams de flors,
cortinatges, fulles i àdhuc un cérvol. A l’ala, que és també molt plana i
que continua un cos curt i cilíndric, alternen flors grogues i fulles verdes.
Aquest plat és una peça única, molt decorativa i cuita en un forn gironí.
Que és gironí ho demostra el fet que conserva restes d ’altres plats sem
blants que hi van quedar enganxats durant la cuita i també el fet que el
vernís és ple de butllofes (fig. 21).
Hi ha també plats grossos del tipus que ja hem descrit com plats amb
taques negres. Com els petits, van enterament engalbats i envemissats i
decorats amb la típica línia negra. Alguns s’enriqueixen també a la sane
fa, com el que ja hem esmentat entre els petits, amb garlandes o cortinat
ges fets de punts grocs.
Tant els plats decorats amb trepa com els plats, petits o grossos, de
corats amb línies negres i amb detalls en groc a l’ala han despertat l ’inte
rès dels estudiosos per la seva originalitat (Santanach, 1998; Santanach,
2003 p. 43).
6.10. BACINS I ALTRES PECES
Els bacins en general són semblants als de Can Falló i als de la sala
Oest. Alguns, però, ja no tenen la forma cilíndrica amb dues nanses opo
sades i la boca exvasada. Són de tipus més modern, en forma d ’ansat molt
ample. N ’hi ha de jaspiats i d ’altres van engalbats enterament de groc i
envemissats. D ’aquests últims el més sencer amida 150 x 215 x 105 mm
(fig. 22).
Entre les altres peces senceres destaquem una escorredora engalbada
de color verd i envernissada (fig. 23).
6.11. PISA
Hi havia també fragments de ceràmica decorada sobre fons blanc
d ’estany. Alguns fragments de plats blaus són del segle XVIII. En un es
veu una mà voltada de les lletres “ATACAS” (fig. 24). És també curiós
que anessin a parar a aquesta volta fragments de rajoles dels arrambadors
de l’edifici, rajoles que ja hem dit que són de final del segle XVII, i tam
bé fragments d ’almenys dos pots o albarel·los de la farmàcia del mateix
hospital, que presenten la mateixa característica decoració de fulles en
74
Fig. 21. Plat gros i pla, de fons marró,
amb decoració complexa feta amb trepa.
Volta de la sala Est.
Fig. 20. Plata fonda, de fons groc i de
corada, amb forat a la vora per poder-la
penjar. Volta de la sala Est.
Fig. 23. Escollidora engalbada de color
verd i envernissada de l’interior. Volta de la
sala Est.
Fig. 24. Fragm ent de plat blau. Volta de
la sala Est.
Fig. 22. Bací d ’un tipus més modern
que els de la sala Oest, enterament engalbat
de groc i envernissat. Volta de la sala Est.
75
blau i els mateixos rètols que la resta. Aquests pots foren adquirits al
segle XVIII (fig. 25). Tot plegat demostra que al segle XIX el patrimoni
ceràmic de l ’hospital representat per l’arrambador i els pots de farmàcia
ja havia començat a sofrir algunes pèrdues.
7. LA TERRISSA DE LA SALA OEST
Ja hem dit que en aquesta sala hi havia només dues formes: l’atuell
que podem anomenar mamador o mamadora, i bacins.
7.1. EL M AMADORS
Hi eren a milers, i tots són iguals. Tenen un cos globulós, que s’es
treny en el coll i que acaba en un llavi ben destacat. En un costat hi ha
una nansa de cinta que va de la part més ampla del cos fins al llavi. En el
costat oposat al de la nansa surt un petit galet. La base és completament
plana, i la boca, ampla. Creiem que podien servir per donar aliment lí
quid i beguda als malalts.
Solen estar envemissats de l’interior, del llavi i de la part alta de la
nansa. El vernís hi és posat sense engalba prèvia i per això té un color
marró clar. Moltes vegades els hem trobat sense galet o sense nansa,
però això pot ésser a causa de la poca cura amb què van ésser posats.
Generalment, el vernís és opac. No sabem si foren enterrats perquè es
considerà que eren defectuosos, o perquè en un moment donat deixaren
d ’utilitzar-se per alimentar els malalts i foren aprofitats per a la volta,
tant si eren una provisió del mateix hospital com dels terrissers que els
fabricaven (fig. 26).
Donem les mides d ’un dels grossos (70 x 93 x 65 mm) i d ’un dels pe
tits (70 x 82 x 45 mm), que són també els que aquí es presenten dibuixats
(fig. 27).
Ja hem dit que hi havia també alguns mamadors semblants, trencats, a
la sala Est, i també n ’hem vist alguns fragments a Can Falló.
7.2. ELS BACINS
N ’hi havia pocs i ocupaven els espais més profunds del paviment.
Tots són de cos alt, cilíndric, amb la boca exvasada, però no tant com els
de Can Falló; porten dues nanses de cinta lobulades situades oposades i
a la part superior del cos. Generalment, es poden observar ratlles de tom
a l’exterior. L’interior i el llavi estan envemissats, i queden aleshores de
color marró clar, o engalbats de color groc o verd i, després, envemissats.
Tots semblen malmesos durant la cuita perquè porten el vernís bufat i
76
Fig. 25. Fragments de pots de la farmàcia de l’hospital. Volta de la sala Est.
Fig. 26. Mamadors trobats a la sala Oest.
77
opac. Són de mides molt diferents. Els dibuixats aquí amidaven 325 x
270 x 185 mm (fig. 28) i 265 x 235 x 13 mm (fig. 29).
Tant els mamadors com els bacins, encara que devien ésser usats a
totes les cases, són també atuells clarament hospitalaris. Ben segur que
l’hospital de Santa Caterina se’n proveïa a Girona, al carrer de Cana
ders mateix. Els d ’aspecte insatisfactori podien haver estat utilitzats en
la construcció de voltes. Aquest sembla el cas dels bacins. En el dels
mamadors també és possible que deixessin d ’utilitzar-se. D ’una manera
provisional datem aquesta terrissa a final del segle XVII o a comença
ment del XVIII, quan l’hospital ja funcionava i encara no s’havia acabat
de construir del tot.
8. PER CONCLOURE
Les observacions fetes a dues voltes de l’hospital de Santa Caterina el
1983 ens han permès fer un cop d ’ull tant a les tècniques constructives de
les voltes i els paviments, i a les reformes sofertes per aquests elements,
com, sobretot, i això és el que aquí ens ha interessat més, a la producció
terrissera que a Girona, durant els segles XVII, XVIII i XIX, tenia lloc al
costat mateix de l’hospital, al carrer de Canaders o dels Plats.
Les troballes de 1983 han proporcionat precisament una bonica collecció de plats, en els quals els terrissers de Girona apuraven totes les
possibilitats que els permetien unes formes estereotipades i unes possibi
litats decoratives limitades.
Les excavacions de 2005 i 2006 al lloc que ocupava aquest carrer
no ens han proporcionat ni forns ni testars dels terrissers que vivien en
aquest carrer i que tenim ben documentats. Ara, però, la rehabilitació de
l’edifici segurament proporcionarà materials com els que aquí hem des
crit que il·luminaran més la producció terrissera de Girona.
Per tal de portar a cap les nostres actuacions vam comptar amb permís
i subvenció econòmica concedits pel Servei d ’Arqueologia del Departa
ment de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.
Els dibuixos de les peces els hem d ’agrair a Josep M. Llorenç, del Museu
de Catalunya a Girona.
78
Fig. 28. Bací. Volta de la sala
Oest.
pjg
Oest.
79
29. Bací. Volta de la sala
9. BIBLIOGRAFIA
ALBERTÍ, Santiago i SANTANACH, Joan (1985). “L’arrambador ceràmic de l’Hospital
de Girona”, Butlletí Informatiu de Ceràmica, 27, Barcelona, Societat Catalana de Ceràmica
Decorada i de Terrissa, p. 30-21.
CASTELLS, Narcís i PUIGDEVALL i REIXACH, Francesc (1989). L ’H ospital de Santa
Caterina, Girona, Diputació de Girona, 80 p.
MARQUÈS i CASANOVAS, Jaume (1979). “Síntesis històrica de l ’Hospital de Girona”,
Revista de Girona, 89, Girona, Diputació de Girona, p. 233-238.
PALAHÍ, Lluís (2006). “Excavacions a l’entorn de l’hospital de Santa Caterina de Girona”,
Revista de Girona, 236, Girona, Diputació de Girona, p. 34-39.
REIXACH, Francesc (1982). Farmàcia antiga de l ’Hospital de Santa Caterina, Girona,
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Diputació de Girona.
SANTANACH i SOLER, Joan (1984). "Farmàcies antigues de Catalunya (X): G irona”, But
lletí Informatiu de Ceràmica, 24, Barcelona, p. 22-25.
SANTANACH i SOLER, Joan (1998). “Ceràmica comuna d ’època m oderna”, dins Padilla
Lapuente, José I. & Vila Carabassa, Josep M. (eds.), Ceràmica medieval i postmedieval: cir
cuits productius i seqüències culturals, Monografies d ’arqueologia medieval i postmedieval, 4,
Barcelona, Departament d ’Història medieval, Publicacions de la Universitat de Barcelona.
SANTANACH i SOLER, Joan (1998). “Consideracions sobre les peces de l ’exposició”,
dins Santanach i Soler J., Llabrés Mulet J. i Elvira Gonzàlez Gozalo E. (eds.), La Ceràmica al
Món Conventual, Palma, Monestir de la Puríssima Concepció.
SANTANACH i SOLER, Joan (2003). “L’anom enada “vaixella de dol”, Butlletí Infor
matiu de Ceràmica, 78-79, Barcelona, Associació Catalana de Ceràm ica D ecorada i Terrissa,
p. 12-80.
SANTANACH i SOLER, Joan i GONZÀLEZ GOZALO, Elvira (2000). “L’exportació de
terrissa catalana a Mallorca segons la col·lecció Llabrés i Mulet. 2a part”, Butlletí Informatiu de
Ceràmica, 68, Barcelona Associació Catalana de Ceràmica Decorada i Terrissa, p. 25-41.
SOLER i M ASFERRER, Narcís (1984). La terrissa de la ciutat de Girona, Girona, Depar
tament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Diputació i Bisbat de Girona, 16 p.
SOLER i M ASFERRER, Narcís (2001). “Terrissa gironina trobada a la Casa de Cultura”,
Girona, dos mil anys d'Història. Annals de l ’Institut d ’Estudis Gironins, 42, Girona, 2001, I
Congrés d ’Història de Girona, p. 397-409.
SOLER i MASFERRER, Narcís (2004). “El palau episcopal de Girona al segle X V ”, A n
nals de l ’I nstitut d ’Estudis Gironins, 45, Girona, 2005, p. 589-665.
80
IN STITU T D ’ESTU D IS D EL B A IX EM PO R D À (Edit.).
ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524
SOCIABILITAT PAGESA. DINARS
DE LA CONFRARIA DE SANT JOAN
DEGOLLACI DE FOIXÀ
«II faut vivre pour manger et ne pas manger pour vivre»
(M olière)
PE P V IL A
RESUM: La confraria de Sant Joan D egollaci de Foixà celebrava cada 29 d ’agost la festa
del sant patró del poble amb l ’elecció d ’uns nous confrares administradors. La diada festiva
s 'acabava amb un dinar de germ anor al qual assistien tots els associats disponibles. A partir
dels apunts comptables conservats, reconstrueixo uns quants dinars, celebrats durant la se
gona meitat del segle XVII, en els quals la carn era la menja més preuada.
PARAULES CLAU: Foixà, segle XVII. Confraria de Sant Joan Degollaci, dinars, queviures,
sociabilitat pagesa.
A grans trets, molts de llegidors de llibres i de papers històrics conei
xen com funcionaven les confraries(1) a l ’antic règim, quins fins espiri
tuals i materials perseguien. Una confraria era una associació de fidels,
més o menys estructurada, que es dedicava a fomentar el culte a un sant
patró, a la pràctica d ’obres de caritat i de pietat. Mitjançant el pagament
d ’unes quotes, donacions de béns, deixes testamentàries funcionaven
com una mútua: aportaven diners per als funerals, per a la conducció
dels cadàvers i els enterraments dels confrares. També celebraven misses
de fundació, de difunts, contribuïen a l’erecció de capelles, finançaven
ermites, retaules, etc. La tipologia de les confraries és molt diversa, i ara
no ens entretindrem a estudiar-ne entrellat, règim i govern. Interessen per
(1)
Vegeu per a una època anterior a la nostra el treball de Josep Maria M arquès Confraries
medievals del bisbat de Girona, “AIEG”, 34, 1994, pàg. 335-375.
81
PEP VILA
Fig. 1 Fotografia del pla de Foixà.
a l’origen i evolució dels cultes, per establir com funcionava el règim i
administració de moltes esglésies, per avaluar una mostra de les advo
cacions d ’una comarca o d ’un poble. Nombrosos santuaris tal com els
coneixem avui dia, sorgiren d ’una capella que una confraria, governada
per obrers, havia erigit.
A molts pobles de les nostres comarques hi havia una pagesia ben
estant que, amb l’ajut del mossèn de la parròquia i altres grups socials
de pes i de fidels de les viles veïnes, es reunia per honorar el sant patró.
També s’aplegaven en ermites i santuaris. Alguns membres d ’aquestes
organitzacions gaudien del privilegi de ser nomenats administradors pabordes per un termini negociat. L’aplec era la festa principal de l’ermita
o santuari, en la qual s’hi ajuntava la pregària i la festa.
De Foixà, un poble que en 1718 tenia 213 habitants, s’ha conservat
un petit lligall de la Confraria de Sant Joan Degollaci(2) que abraça el pe
ríode històric que amb salts va de 1577 a 1740(3). Foixà, amb dos nuclis
de població, té una església parroquial, gòtica, dedicada a Sant Joan. La
festa de sant Joan Baptista,(4) profeta i màrtir, se celebra el 24 de juny
(2) Josep Maria Marquès, Arxiu Diocesà de Girona. Guia-lnventari. Girona, Diputació,
1998,pàg. 145.
(3) Enric Prat i Pep Vila (Eds.), La degollació de sant Joan Baptista. Un drama bíblic re
presentat a Foixà. Edició del centenari (1904-2004). Diputació de Girona, 2004. A la pàgina
16 transcrivim una anotació de 1587, on se’ns diu que “comensa lo present llibre” de la confra
ria de Sant Joan Baptista, patró de Foixà, del qual hem extret aquestes notes culinàries.
(4) C. Leonardi, A. Riccardi, G. Zarri, Diccionario de los Santos, vol. II (J-Z), San Pablo,
Madrid, 2000, pàg. 1267-1271. Sobre la festivitat folklòrica del dia 29 d ’agost, vegeu Joan
Amades, Costumari Català, Barcelona, Edicions 62, 1982, vol. IV, pàg. 948-51.
82
SOCIABILITAT PAGESA. DINARS DE LA...DEGOLLACI DE FOIXÀ
(nativitat), mentre que el 29 d ’agost se’n commemora el martiri, la degollació. En aquesta avinentesa documento un fet d ’història local, poc
conegut, ja que examino el cas d ’una comunitat particular en el qual el
valor quotidià s’expressava a través de cartes, notes, anotacions, comp
tes, visites, comptabilitats, etc.
DINARS DE CONFRARES
Aquesta organització que honorava sant Joan, patró del poble, feia
el seu “ajust” anual cada 29 d ’agost a la “casa de la confraria” dins de
l’església de Foixà, «tenint llum de cera en la mà», de la qual pagaven un
arrendament(5) al mossèn. En aquesta diada els pabordes vells feien elec
ció dels nous “y los han donat bo y lleal compta” dels moviments eco
nòmics, altes i baixes de confrares, d ’esdeveniments significatius. Una
part dels diners que els nous pabordes trobaven a la caixa es dedicaven
a “l’augment de la confraria”, l’altra servia per pagar despeses. El llibre
d ’aquesta confraria, com molts altres d ’aquesta tipologia, recull els noms
i cognoms dels associats de Foixà, a més de la presència de fidels dels
pobles veïns: Ultramort, Sant Llorenç de les Arenes, Bellcaire, Rupià,
Mollet, etc. També hi figuren apunts comptables, pagaments de pensi
ons i de censals, notes diverses,(6) encara que hi ha molts anys en què
els “gastos” són consignats sense detall. Per motius diversos hi ha salts
comptables considerables. Així, per exemple, hi ha una nota expressada
al marge d ’un foli que diu que entre 1654-1657: “4 anys se es dexada de
fer la dita confraria per respecta de las ermadas de guerra de Espanya y
de Fransa”.
El volum, sense paginar, que ha arribat fins nosaltres en un estat de
conservació prou precari conté també uns capítols de la confraria de
Foixà, redactats possiblement en època del bisbe Benet de Tocco (15721583), que segueixen uns que existien, en honor de sant Esteve, a l ’es
glésia veïna de Rupià.
(5) Any 1676. “Diem nosaltres Joan Ferran y Joan Planas, pabordes de la confraria de Sant
Joan, que tanim rebut del reverent Joan Mas, prevere y beneficiat major de dias, desavuit reals
plata y són per lo arrendament de la confraria...” .
(6) Així per exemple en un apunt de l ’any 1740, podem llegir l’entrada d'un mestre d ’esco
la a la confraria: “Vuy als 9 de setembre de 1740, Thomàs Llach, licenciado en gramàtica, fill
de Joan Llach, thexidor de lli y de Chaterina Llach y Palé, ha entrat per confrare en la confraria
de Sant Joan Batista, fundada en la iglésia parrochial de Foixà de sa voluntat, y beneplàcit del
que fas fe jo Joan Galceran, prevere y rector de dita església en lo mateix die y any” . L’any
1684 la confraria sostenia el pagament del sou un mestre durant tretze dies: “ ítem per tresa
dias de fer la vida al mestra, una lliura, sis sous”.
83
PEP VILA
Després d ’haver celebrat l’ajust anual,
la missa, els confrares segellaven la tro
bada amb un dinar comunitari, el qual per
les notes que ens han pervingut se cele
brava, any rere any, des de mitjan segle
XVI. Les ordenacions de la confraria re
cullen i reglamenten aquesta pràctica:
Capítols fets y ordenats en part de uns
capítols vells que éran en dita confraria
que són vuy esquinsats en part de uns ca
pítols de la confraria de Sant Esteve de la
parròchia de Rupià
— ítem que quiscun confrare de dita
confraria lo dia del ajust general puga o
fasa pagar en nom de dita confraria dos
sous e que per la dita jornada sia aparallat
de dinar carn o peix segons la jornada per
confrares.
Fig. 2. Figura de sant Joan Bap
— ítem ordenam que los confrares o
tista (Eus, Rosselló).
confraressas de dita confraria que no poran venir lo dia del ajust general, en tal
cas puga elegir una persona que dit dia fasa lo servici per ell y que pague
lo que de tal confrare era obligat a pagar, y vol que no siga donat res a
nengú fora de la casa de dita confraria per menjar ni beure, ni per malalts
ni sans y tot lo que restarà sia venut y lo servisi sia fet grasiosament per
los matexos confrares.
— ítem que lo dia del ajust general que és per Sanet Joan degollasi,
après del aparell ordenat restarà alguna cosa que-s venga al més donant
y que lo servici per dit dinar sia fet graciosament sens pagar alguna cosa
per los servidors; los servidors agen de ser confrares de la matexa con
fraria; pabordes no se’n agen de aportar res si dons no és per pagar qui
rentaria les aynas [eines] de casa y robas per dit efecte”.
Des de sempre una certa jerarquia estamental(7) s’ha expressat, en so
lemnitats, en menjars ordinaris, cíclics, festes ocasionals, en forma de
(7)
Això ho podem veure també en un capítol de les Ordinacions de la Germandat de
sacerdots de la Conferència de Rupià (1739, 1788, 1791): «Se ha disposat per lo Prior elegit
dega dins lo any determinar un dia per fer la funció de la Germandat, i juntam ent avisar los
germans per la deguda assistència en lo dia ell determinara, i açò sia en temps de primavera,
i que lo Prior elegit estiga obligat en lo dia se farà la germandat a donar a tots los germans
assistiran en la funció una refecció ordinària, ço és escudella, carn d ’olla, dos platillos o bé un
84
menjades col·lectives extraordinàries, un signe d ’identificació i d ’ager
manament.(8) Els historiadors veuen en l’alimentació un indicador de di
ferenciació i de discriminació social, de relacions canviants entre diver
ses castes de població. Això ho podem constatar en la lectura de molts
llibres de comptes de convents a través dels quals podem entendre com
s ’alimentaven i vivien certs grups constituïts. En el cas de Foixà es tracta
d ’una festa tradicional, que se celebra any rere any, i que ens deixa entre
veure una dinada organitzada, un àpat com a element de celebració d ’un
fet extraordinari, que dóna fe d ’una certa idea d ’un món privat. Aquest
ritual de poder i d ’ostentació, segellat amb un gran àpat, mostra les dife
rències que, una vegada a l’any, hi havia amb un model de vida quotidià,
ben segur molt més precari i frugal.
La tècnica de rostir, de preparar les viandes a l’ast prové de l ’època
medieval. A més del forn que també usava per coure el pa, l’ast era el
rostit més popular. La cuina de sofregir i rostir, centrada en la cam(9), sa
borosa, condimentada era molt estimada per les classes socials amb més
possibilitats. Els estaments privilegiats tenen molt en compte la carn a les
seves dietes, encara que avui i aquí, no sabem quin percentatge repre
sentava. També hi havia l’estofat, ofegat en una cassola o greixonera.
platillo i un rostit, post[r]es i res més. Advertint que tots los germans tant si assisteixen a la
funció com si no assisteixen, deuran donar en lo dia de la funció una peseta blanca a dit Prior
per l’ajuda de los gastos farà”. (Josep M. Puigvert i Solà, “L’Episcopat i la formació de baix
clergat al segle XVIII. L’exemple de les conferències eclesiàstiques del bisbat de Girona” dins
Bisbes, Il·lustració i jansenism e a la Catalunya del segle XVIII, Eumo-Universitat de Girona,
Universitat de Vic, 2000, pàg. 117).
(8) Diversos autors, La vida quotidiana dins la perspectiva històrica. III Jornades d ’Es
tudis Històrics Locals. Institut d ’Estudis Baleàrics, Palma de Mallorca, 1985. Especialment
el capítol dedicat a alimentació, vestimenta i habitatge (pàg. 233-320). No disposem de cap
estudi valuós sobre la història de la cuina i de l ’alimentació a l’Empordà. Per a l’època m edie
val és útil el llibre de Xavier Soldevila i Temporal Alimentació i abastament al Baix Empordà
medieval. Segles XII-XIV. Ajuntam ent de la Bisbal d ’Empordà, 2004. Sobre l ’alimentació a
les Espanyes durant els segles XVI i XVII, vegeu el llibre M aria Àngeles Pérez Samper, La
alim entación en la Espaha del siglo de Oro, Huesca, La Val de Onsera, 1998.
(9) L’erudit Josep Romeu al seu llibre Poesia popular i literatura (Barcelona, Curial, 1974,
pàg. 124), va transcriure un poema de m itjan segle XVII, provinent de l’anomenat Cançoner
d ’Olot, en una estrofa del qual veiem el gust que ja hi havia en aquella època per la carn a la
brasa: “Ara m e’n vaixt baranar;/ no ho tingau em m aravella,/ja vahieu se fa molt tart./M e’n
vait veura an Broncart/ si n courà una costella”
En una visita protocolària que del senyor Virrei de torn va fer a la vila m allorquina de
Valldemosa, l’any 1610, sabem que els jurats de la vila el van obsequiar amb una dieta on pre
dominaven la carn de xai, vedella, i les aus de ploma. Per la relació que queviures conservada
sabem que es van servir: “4 moltons, 1 vedella, 3 primales, 14 gallines, 14 polles, 12 parells
pollastres, 4 porcelles, 6 lliures costelles, 1 quarter carn salada.” . Valor: 34 lliures, 18 sous, 10
diners. Vegeu Sebastià Trias M ercant, Valldemosa. L ’am or i la cuina, Moll, Mallorca, 1982,
pàg. 75.
85
PEP VILA
Generalment, la pagesia menjava pa i llegums; llet, fruita i carn escasse
javen. En el cas de Foixà tenim l’apunt comptable de les quantitats gas
tades, però no el nombre de comensals,(10) motiu pel qual desconeixem la
ració individual. Probablement, aquestes anotacions només expressen el
(10) L’any 1702 compren 97 lliures de moscat; l’any 1704, 77 lliures.
86
Fig. 4. Interior d ’una cuina.
que es comprava. La resta d ’aliments que no s’adquirien, provenien de
l’hort(11) dels confrares, de les cases del poble. Es curiós que hi ha poques
consignacions sobre les begudes consumides, en aquest cas el vi. Els
pabordes i confrares de Foixà sacrificaven vedelles i xais sencers.
A la casa que la confraria tenia llogada al mossèn del poble, hi havia
un espai dedicat a la cuina, com ho proven aquestes anotacions, ja que es
fan despeses per arranjar aquest lloc i el forn. Els confrares disposaven
d ’estris de cuina. Cuinaven i preparaven els seus aliments amb greix de
porc, sagí. Fa la impressió que l ’oli d ’oliva el reservaven per a fregir
peix. Als segles XVI i XVII hom donava molta importància a la condimentació (pebre i espècies).
Any 1676
“Primo per 4 jornals de portar argila y aygua per entarrar los clots qui
eran a la confraria, a la cuyna, deu reals dich”.
“ítem per adobar al fom de la bolta, y del sòl y del costats ab dotsa
rejols nous y portar argila y sorra y aygua....2 lliures 2 sous.
(11)
L’any 1676 fan arreglar “la tanca y portallera de l ’hort”, “la establa”, on possiblement
hi tenien animals.
87
PEP VILA
“ítem per adobar al golfo de la porta de la cuyna y posar-lo-y guix....
4 sous.
En 1675 Miquel Ragí, paborde de Sant Joan, anota que per a la fes
tivitat d ’aquell any un paborde haja de “desenbustar (sic) la instància de
las taulas y la cuyna”.
En els apunts de l’any 1684 hi ha un petit inventari dels estris de la
cuina:
1684: ce ha trobat que y a sinch dotsenes y sinch de ascodel[l]as; ítem
13 sicres; ítem 12 basals; ítem 12 gots; ítem 10 salés(12); ítem 22 plats
roigs; ítem 12 dotsenas de plats blancs acepto [exepte] que Matas ne té
un; ítem 2 graxoneras; mes una ol[l]a; ítem una parola; ítem 3 taulas.
1684: Primo avem pagat per fer al forn, una lliura, dos sous dich.
ítem per deu rajols del[s] per fer al sòl del forn, sinch sous.
ALGUNES CONSIDERACIONS SOBRE ELS MENJARS
En les notes que transcric a consideració sobre els queviures anotats
en el llibre de la confraria es pot constatar la presència, en els dinars
anyals, de dietes de carn i de peix que fa la impressió que són abundants.
El peix potser els arribava de Pals?, l’Escala?, Palafrugell?, Begur? La
vedella s’acompanyava sovint amb arròs. Els cereals es convertien en
farina i pa. Els cigrons poden ser un primer plat o bé servir d ’acompanya
ment a la carn de vedella i xai. M ’ha estranyat no trobar cap referència
al porc. A Girona, per la festivitat de Corpus, hi havia el costum que, en
aquesta diada, durant els segles XVI i XVII, les autoritats municipals
mengessin “bou i arròs”, un àpat que documenta Juliàn de Chía en el seu
llibre La Festividad del Corpus en Gerona:(l3)
“hubo en el de Corpus [any 1501] una suculenta comida en la que
nuestros ediles y sus adjuntos dieron honrosa sepultura en sus estómagos
a una vadella (temera) y a 5 libras arusa (arroz), principio tal vez del
obligado (bou y arrós)(l4) que en semejante fiesta se servia anualmente
hasta hace poco tiempo, en todas las mesas de Girona.
(12) Mot de lectura difícil. Lliçó conjuctural.
(13) Girona, Im prenta y Librería de Paciano Torres, 1895, pàg. 77-78.
(14) Com sa cou arròs ab carn del «Sent Soví»: “De fet aquesta recepta és més aviat per
aprofitar el caldo de la cocció de diferents productes, entre ells la carn i coure-hi un arròs,
aromatitzat o amb inclusió d ’un producte dolç” . Ho llegim a Josep Lladonosa i Giró, La cui
na catalana més antiga, Barcelona, Empúries, 1998, pàg. 199-200. Vegeu també Verònica
Leimgruber, Mestre Robert, Libre del coch, Biblioteca Torres Amat, Curial-Universitat de
Barcelona, 1977. Recepta núm. 75: “arròs amb brou de carn” .
88
Fig. 5. Gravat de la portada del llibre de cuina catalana de Rupert de Noia, imprès per
Carles Amorós.
El banquete de la vadella y arroz, vuelve en 1507, y continua durante
algunos anos; distinguiéndose el de 1510, en el cual aquella fué de peso
40 libras, con el aditamiento de 10 de arroz, condimentado con huna
89
PEP VILA
unsa de clavells, así como en el de otra fiesta había entrado una hunsa de
canyella”.
L’any 1641, a Girona, amb motiu del “succés de las galeras de Espa
nya ab los galions de Fransa devant de Rosas”, les autoritats municipals
celebren un convit prop de l’ermita de Sant Miquel amb el següent menú:
“ansalada, ràvens, seba per ensalada, pebra, sal, oli y vinagre, sis lliuras
de carn anyell, carxofas, sis pollastres cuits, un formatge de la Selva, vi,
deu reals y neu, sis sous”.(15)
Per postres gairebé sempre es consignen raïms moscats.
Els queviures més freqüents que trobem en aquestes notes són els
següents:
Carn: moltons,(16) primalles,(l7, vedella(18)
Peix: sardines,(19) sorell,{20) bisos,(2I) peix sense especificar(22)
Altres: arròs,(23) forment,(24) b lat/25 ciurons(26)
Espècies: pebre,(27) salsa,(28) clavell,(29) oli
Beguda: vi(30)
Fruita: raïm,(31) peres(32)
(15) Chía, op.cit., pàg. 109.
(16) 1661: Tres moltons: 5 lliures, 15 d.
(17) 1697. M itja arroba d ’arròs, una vadella, cinc mallals de vi, dos primallas, mitja lliura
de pebra, noranta lliuras moscats, una olla.
(18) 1691. Com pra d ’una vadella, una olla, dos onses pebre, una onsa salsa, mig quart de
clavells, mitja [a]roba d ’arròs, set quartans y dos cops forment.
(19) 1670: per 1800 sardinas 2 11., 10 d. ; una graxonera: 4d., 4s. ; pebra i salsa: 1 d., 8s.
(20) 1698. Cinc quartans forment, una olla, peix sorel (1 lliura, 6 sous), sis cortans y mitja
de oli; peras, pebre, quatre cops de ciurons, una bóta i una mesura de vi.
(21) 1704: “ítem per tres-sens y setanta y sinch bisos, ha raó de onsa sous lo sent” .
(22) 1693. Compren peix per valor d ’una lliura, 18 sous, una olla, tres cops i m ig de ciu
rons.
(23) 1596: 14 liuras de arròs, a rrahó vuyt dinés la liura.
(24) 1703: Una vedella, mitja arroba d ’arròs, una cortera i tres cops de forment, 85 lliures
de moscats, un moltó, dos unses de pebre i m ig quart de clavells, una bota
(25) 1699: Peix, sense especificar; dues pebreres, un barral, un cortà de blat, tres unses
pebra, una sitrella, noranta-quatra lliures de moscats; quatra cortàs y mitja d ’oli, una bóta y
dos m esures de vi.
(26) 1704: Nou quartans forment, una bóta de vi, tres-cents sentanta-cinc bisos, a raó de
onze sous el cent; tres cops i mig de ciurons, cinc unces de pebre, setanta-set lliures de m os
cats.
(27) 1670: una graxonera: 4 d., 4 s. ; pebra y salsa: ld., 8.s.
(28) Les salses eren espècies triturades i passades per un tamís de fina textura. Tenien
sabors especials per les moltes espècies que contenien. La salsa comuna era una compost de
gingebre, canyella, pebre blanc, clau, nou moscada, macís [pellofa de la canyella] i safrà.
(29) 1691: “ítem per m ig quart de clavell”, ld. 3s.
(30) 1702: una bóta de vi, cinc quartans de forment.
(31) 1702: Una vedella, mitja arroba d ’arròs, tres unses de pebre, m ig quart de clavells,
noranta-set lliures de moscat,
(32) 1697: “ítem per peras... 1 11., 2s., 3 d.” .
90
Fig. 6. Pàgina de “L’Art de traneher”, de J. Vontet.
Diversos. L’any 1668 i 1697 hi ha apunts que consignen la venda del
cuiro de la vedella.<33) L’any 1691 una olla els va costar 6 sous; 1693:
una olla, 5 sous. 1697: una olla, 6 sous. L’any 1699 compren dues pebreres i set gots (7 sous, lOd), un barral (1 sou, 3 d.); “una sitrella se ha
trencada”.
DOCUMENTS
A tall d ’exemple, he fet la despulla sencera dels cinc anys que trans
cric a continuació perquè aquestes sèries són les més ben conservades.
Els apunts comptables permeten fer-nos una idea del cost total dels que
viures comprats:
1647: 18 lliures: 1648: 16 lliures; 1649: 20 lliures; 1652: potser una
època inflacionista: 35 lliures.
(33)
Foixà.
“Lo cuyro de la vadella que a posat lo valor de 18 sous plata” . Joan Mas, rector de
91
PEP VILA
1647
Memorial del gasto ha fet per la Confraria Joan Geli, Joan Regí y
Miquel Agustí en lo any de 1647
1649
Memorial del gasto an fet Pere Martí, Matheu Torrent y Miquel Prats
de Sant Llorens, pabordes per la confraria de Sant Joan de Foxà per lo
any 1649
92
Fig. 7. Esquerra: “El capó”. Gravat en coure del manuscrit de J. Vontet.
Dreta: gravat d ’un llibre de cuina alemanya.
1652
Memorial del gasto s-és fet per los confrares en lo any de 1652, essent
pabordes Antoni Costa, Pere Malloll y Pere Font de Sant Llorens de las
Arenas
(34)
6 11, 15 s.
L’any 1684 una vedella, sense especificar el pes, els va costar 4 11., 16s. L’any 1689:
93
PEP VILA
Fig. 8. Infern. “ Els golosos”, quadre de Taddeo di Bartolo, 1396. Sant Gimignano- Itàlia.
Primo una vadella de pes de
35 lliures que costa
ítem una bogarra(35) de pes de 911.
que costa
1211
lOs.
411.
(35)
Bugarra, “Cabra?” . El DCVB, que documenta aquest mot, sense comentar-lo, aporta
únicam ent un exemple de l ’any 1394: “Que tota bugarra, cabrit, anyell, e porcell”.
94
Fig. 9. Gravat de la degollació de sant Joan Baptista.
ítem 17 lliures d ’arròs a raó de
2s, 4 d. lliura, val
íten una roba y mitja de rayms
ítem tres onsas de pebra y una
onsa de salsa
ítem tres cortans de forment a raó
de 8 11.
ítem una bota y mitja
ítem per una sort de plats
111.
-
19s.
8s
8d.
-
9s
-
611.
911.
lOs.
lOs.
-
3511.
6s.
8d.
1692
Compta del que he gastat jo Joan Xicart, pabordra de la confraria de
Sant Joan de Foxà... en lo any 1692 és lo següent:
Primo per tres masuras y sent
sardinas
ítem per una lliura pebra
ítem per una lliura pinyons
ítem per cinch quortans oli
ítem per cinch quortans forment
95
311.
111.
311.
3s.
12s.
3s.
3s.
15s.
9d.
PEP VILA
Fig. 10. Interior d ’una cuina alemanya del segle XVI. Boix de 1542.
96
ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524
INTRODUCCIÓ A L’ESTUDI
DE RÀFECS AMB RAJOLES
I TEULES PINTADES
A LES COMARQUES GIRONINES
N É S T O R SA N C H IZ G U E R R E R O
RESUM : L'estudi pretén analitzar les manifestacions empremtades sota teules i rajoles, que,
pintades amb pigm ents rogencs de mangres i el blanc que dóna la calç, conformen ràfecs,
barbacanes o voladissos peculiars.
PARA ULES CLA U: ràfecs i frise s pintats o decorats, comarques gironines.
La primera vegada que vaig sentir a parlar de teules pintades va ser
per mitjà de Lluis Esteva i Cruanas, cap al 1980. Lluís Esteva havia as
sumit la direcció del llavors anomenat Museu de la Ciutat de Sant Feliu
de Guíxols, on va formar un equip de col·laboradors que, més tard, esde
vindria la Junta del Museu. En aquells moments pensava portar a terme
un treball d ’investigació sobre aquest tema i ja disposava d ’un bon recull
d ’anotacions i fotografies que havia anat captant durant les sortides de
caràcter cultural que sovint organitzava amb altres persones amb interes
sos afins als seus.
Lluís Esteva em va proposar col·laborar en el treball dibuixant aquells
motius representats sota les teulades que eren difícils de visualitzar, de
vegades perquè no tenien gaire definició a causa de la pèrdua de pigment
o per l’actuació de fongs o líquens. De vegades, també per la dificultat
d ’angle en la presa fotogràfica. Tanmateix, aquest estudi no va dur-se a
terme, perquè Lluís Esteva va prioritzar altres temes de més compromís.
97
Després d ’haver accedit novament al recull d ’anotacions i fotografies de
Lluís Esteva i d ’haver-lo examinat a fons, vaig adonar-me que aquest
material, juntament amb el que he anat aplegant en diverses sortides,
aporta un volum d ’informació digne de ser analitzat.
Els ràfecs i barbacanes són solucions arquitectòniques per a l ’aca
bament de les teulades. Aquests elements estan compostos per les teu
les que sobresurten de les façanes formant un voladís que impedeix que
l’aigua de la pluja regalimi per les parets. En trobem alguns de senzills,
formats per una sola filada de teules canaleres i de coberta, i també altres
de complexos, formats per conjunts de fins a set filades, en els quals es
van alternant successivament les filades de rajoles (R) amb les de teules
(T) (fig. 1 i 2).
Fig. 2. Exemple de ràfec complex, perta
nyent a una masia de Pals. (Fons i autor: Llu
ís Esteva Cruanas / Arxiu Municipal de Sant
Feliu de Guíxols).
Fig. 1. Exemple de ràfec senzill, localitzat al
mas Sitjar de Castell d’Aro. (Fons i autor: Llu
ís Esteva Cruanas / Arxiu Municipal de Sant
Feliu de Guíxols).
Fig. 3. Mostra de sanefa a l’ermita de Sant Sebastià del municipi de Bescanó (Autor: Néstor
Sanchiz Guerrero).
Fig. 4. Sanefa localitzada en un Fig. 5. Sanefa ricament decoramas d’Aiguaviva (Autor:Néstor da en una casa del carrer Lladó
Sanchiz Guerrero).
de Vilanat (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero).
Molt sovint, a la part superior de les façanes, just sota de l’aixopluc
ofert pels ràfecs, trobem unes franges ben acabades i lliscades on se so
lien fer incisos, pintats o esgrafiats, textos amb referències cristianes,
98
INTRODUCCIÓ A L'ESTUDI DE RÀFECS ... A LES COMARQUES GIRONINES
llegendes de propietat o símbols molt diversos. Aquests signes es dispo
sen com a sanefes, les quals, juntament amb les teules i rajoles pintades,
formen conjunts notables mereixedors de ser estudiats (fig. 3, 4, i 5).
L’ampli ventall de representacions, a grans trets, es pot classificar
de la manera següent: formes geomètriques simètriques i asimètriques,
florals, faunístiques, zoomorfes, humanes, antropomorfes, traços i punts
aïllats, etc. De moment, es pot fer una descripció d ’aquest repertori i
una primera interpretació força intuïtiva. El pas següent, consistent a fer
una anàlisi objectiva basada en dades estadístiques, requereix una re
cerca molt més complexa, a llarg termini. Pel que fa a l’estil, el podrem
descriure com a realista, simbolista, abstracte, naïf, desordenat, primitiu,
gentil, ingenu, etc. Tots aquests intents de sistematització, totes aquestes
interpretacions que ara volem cercar en aquests ràfecs que ens resulten
tan intrigants, segurament farien somriure aquells que els pintaven, de
coraven o muntaven.
A l’església de Llambilles, el conjunt arquitectònic s’ha anat ampliant
en diferents fases. La torre és de campanar inacabat. A la façana principal
el barroc és predominant, i l’àbsis i el cos principal son d ’estil romànic.
A les dues façanes que donen a migdia i llevant, es poden apreciar em
premtes pintades i incises sota ràfeg. En dues teules de desguàs hi ha la
inscripció “Rafel Noguer ferrer de Llambillas. Me fesit 1699, però en
una d ’elles hi falta me fesit”. La data, “ 1699”, és ben llegible en diver
ses rajoles; no obstant això en d ’altres, sembla que ha estat dissimulada.
Aquest mateix any també ha estat incís en una part del fris, just sota del
ràfec. El ràfec que dóna al costat de migdia consta de quatre filades, que
des de sota cap amunt
tenen la disposició R, T,
rajola i teules de desguàs
i coberta.
Narcís Mas és una
altra referència de nom
de persona pintat en una
rajola i va seguit per un
guionet que fa suposar
que la llegenda continua,
però que queda amaga
da sota l ’arrebossat de
Fig. 6: Inscripció i dibuixos parcialm ent amagats al rà
la paret. Aquest aspecte
anirà essent mereixedor fec de l ’església de Llambilles (Autor: Néstor Sanchiz
Guerrero).
99
d ’atenció, ja que sovint es
pot endevinar com con
tinuen els traços malgrat
que no siguin visibles
(fig. 6).
El nom Agustí Pau és
representat dues vegades
en rajoles. En una, per sota
del nom, hi ha tres ani
mals, dos de terrestres i un
de marí, dibuixats amb traç
ingenu. En una altra rajola
hi figuren cinc animalons
semblants (fig. 7).
En el fris de la façana de llevant hi ha una altra data que forma part
d ’una llegenda llegible només en part, que diu “me fecit 1766”. Entre
aquesta data i l’any 1699, que hem esmentat abans, hi ha un període de
seixanta-set anys, que separa els dos moments en què van ser pintades i
incises aquestes empremtes.
En la “llegenda Joan Pau Ribes me fecit 1766” apareix el quart antro
pònim. Aquests noms designen sense cap mena de dubte aquells qui van
fer decorar el ràfec. Cal remarcar que, en tot el ràfec, tan sols s’endevinen
dos símbols de tradició cristiana de creu aspada dins un cercle. No obs
tant això, se’n pot fer una altra interpretació segons si el dibuix s’agafa
en positiu o en negatiu, és a
dir, segons si es pren com
a referent el clar o el fosc.
En aquest darrer supòsit es
tractaria simplement d ’una
X. Per contra, en altres
edificacions d ’ús solament
rural — no es tracta de rec
tories— , properes i també
llunyanes, els símbols i
llegendes religioses, evi
dentment cristians, hi són
fermament representats.
Fig. 8: Exemple de decoració exuberant i abarrocada
de Ca l’Olivet de M assanet de Cabrenys (Fons i autor:
En general, les pintures
Lluís Esteva Cruanas / Arxiu M unicipal de Sant Feliu
decoratives observades en
de Guíxols).
100
moltíssims ràfecs ofereixen una gran varietat o riquesa de motius, on
caben tota mena d ’interpretacions segons el fil conductor que hom escu
lli, segons si es parteix de les simbologies religioses cristianes o de les
paganes. De vegades, es tracta de figures tan simples com un mer punt o
una ratlla, però també, de vegades, hi ha combinacions que poden formar
composicions totalment abarrocades, com és el cas de Ca l ’Olivet de
Massanet de Cabrenys (fig. 8).
Les pautes descriptives que hem utilitzat a Llambilles les podem apli
car a cap a un centenar d ’edificis on han estat localitzats aquesta mena
d ’elements. A banda del treball de camp, ha calgut mantenir converses i
intercanviar impressions amb persones que han investigat diferents as
pectes del patrimoni cultural, així com també amb professionals experi
mentats en la construcció d ’edificis.
El fet que els ràfecs puguin estar compostos per més d ’una filada
dóna molt de joc a l’hora de fer combinacions. De vegades, les filades
són totes decorades, altres vegades hi ha alternances. També s’hi poden
combinar rajoles sense pintar com les que formen les anomenades dents
de serra o dents de lleó. Aquest motiu s’obté pel gruix de les rajoles
disposades en diagonal formant tot de triangles consecutius que apunten
cap enfora. Una variant d ’aquesta idea, molt més afí al tema del present
treball és el mateix efecte obtingut mitjançant triangles pintats en teules i
en rajoles, ja sigui en positiu o en negatiu. Molt sovint, aquests triangles
van acompanyats d ’altres motius dibuixats al seu interior o sobrepassant
el seu perímetre.
Els triangles en negatiu es formen quan es pinten els angles de les
teules o rajoles amb un
pinzell o per immersió,
de manera que, a la part
central, queda una àrea
triangular sense pintura.
Aquestes teules o rajoles
es col·locaven amb les
dents dels triangles mirant
cap enfora (fig. 9). Per
contra, els triangles en po
sitiu s ’obtenien pintant un
triangle al centre de la teu
Fig. 9: Ràfec amb decoració de triangles, anomenats
la o rajola amb blanc de
dents de lleó o llop, obtinguts en negatiu (Autor: Néstor
calç. Tanmateix, aquesta
Sanchiz Guerrero).
101
tècnica no és gaire habitual a les nostres contrades, tal com ho notem en
actuacions força recents.
Amb quina intenció es pintaven i decoraven els ràfecs? Com s’escollien els motius entre l’ampli repertori de representacions religioses, sím
bols abstractes o figuratius? Els geomètrics, juntament amb els triangles,
són dels més nombrosos dins del conjunt de ràfecs estudiats. Mentre que
el triangle és repetitiu i es representa sempre de la mateixa manera, els
Fig. 11: Gall sobre un ràfec de teules pinta
des a Vilobí d ’Onyar (Autor: Néstor Sanc
hiz Guerrero).
Fig. 10: Remat de earener en forma de gall
davant de l’església de Peratallada (Fons i au
tor: Lluís Esteva Cruanas / Arxiu Municipal
de Sant Feliu de Guíxols).
Fig. 13: Remat de earener en forma de gall,
Llampaies (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero).
102
Fig. 12: Dues mostres de galls en teulades de
Sant Dalmai (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero).
motius geomètrics, per contra, permeten gran varietat d ’impulsos en la
seva execució.
Podríem buscar l’analogia amb els motius que servien per rematar els
extrems dels careners de les teulades i que eren coneguts popularment
com a galls d ’espantar bruixes (fig. 10, 11, 12 i 13). Llavors els triangles
podrien estar associats a aquests galls matiners que, amb el seu cant,
allunyaven les tenebres de la nit. De vegades, l’agnosticisme comporta
el menyspreu o l’oblit d ’aquestes creences. Tanmateix, però, és cert que
moltes tradicions cristianes i les seves predecessores paganes han arribat
fins a nosaltres per mitjà de símbols o manifestacions populars, la com
prensió dels quals se’ns mostra ara com un repte.
Lluís Esteva tenia un bon recull d ’informació sobre processos contra
les bruixes instruïts per la Inquisició i també anava recopilant tota mena
de referències sobre la representació del gall en diferents elements dels
edificis com xemeneies, panells, sota-ràfecs, etc. A partir de les conver
ses que havia mantingut amb ell i de la revisió de les seves notes i dossi
ers (fig. 14), sembla que Lluís Esteva no s’inclinava a considerar que els
ràfecs pintats eren un simple element decoratiu. No era partidari del mot
decorat i, en canvi, sí que considerava mots com enterenyinat, bruixes,
barrar (en el sentit de privar el pas). La qual cosa fa pensar que relacio
nava els ràfecs amb el desig d ’allunyar la malastrugança.
Sabem que Lluís Esteva era una persona molt metòdica i tenaç a l’ho
ra de desfer entrellats. Sempre ens quedarà la incògnita de saber fins on
hauria pogut arribar en la seva recerca sobre aquest tema. Ben segur que
el seu treball hauria estat exhaustiu. M ’atreveixo a prendre-li el relleu
en aquest camp apassionant, però amb la prudència necessària per cen
trar-me en el que em sento més còmode: l’observació apresa d ’ell per
saber llegir murs i paraments, juntament amb la necessària intuïció i la
familiaritat amb l ’art-artesania amb el qual estic compromès. Tot i que la
proposta d ’esbrinar aquests elements en clau de bruixeria és seductora,
no m e’n veig capaç i, per tant, seguiré altres camins que segurament co
incidiran en molts aspectes.
En un escrit anònim extret d ’Intemet, amb el títol “Tejas pintadas y
fachadas decoradas”, el qual fa referència a la vall de Sóller i Fornalutx,
a Mallorca, en un dels paràgrafs s’esmenta el possible costum de fer una
bona festa quan s’acabaven les obres de construcció d ’una casa nova i
després que s ’hagués enllestit el pintat del voladís. De la qual cosa es
pot deduir que allà les teules es pintaven després de la seva col·locació.
En un altre referent, també extret d ’Intemet, signat per Rocío Martínez i
103
amb el títol “Teules de moro a la Vall de Sóller i Fornalutx”, trobem un
treball elaborat i molt recomanable. En un dels seus paràgrafs diu que
sense coure la teula s’hi pintaven dibuixos, lletres o números amb pig
ments dissolts en aigua.
A l’Alt i Baix Empordà, la Selva i el Gironès, llocs on han estat fetes
prop d ’un centenar de localitzacions, s’han detectat molts motius que
ens demostren que les teules i rajoles dels nostres ràfecs van ser pintades
abans de ser posades a lloc. Segons els nostres costums, la celebració
de l’acabament d ’un nou edifici es realitza amb motiu d ’anar a fer una
Fig. 15. Rajoles decorades on es pot veure la
part de dibuix que havia quedat amagada per
la paret en una casa de M açanet de Cabrenys
(Autor: Néstor Sanchiz Guerrero).
Fig. 16. Una altra m ostra de dibuixos cla
rament visibles en haver estat tapats per la
capa de m orter que protegia la paret (Autor:
N éstor Sanchiz Guerrero).
coberta. És a dir, després de muntar el earener amb galls de remat o no,
apareixia una senyera en lloc visible. Així el propietari del nou immoble
s’assabentava que havia arribat el moment de pagar un àpat al personal
que havia treballat en la construcció de l ’edifici.
Per tal de refermar el que exposem en el paràgraf anterior, cal que
observem les figures 15 i 16, on es veu com part dels dibuixos que havien
estat amagats sota dels arrebossats — i, per tant, protegits— , queden vi
sibles quan el morter desapareix. Sembla lògic pensar que les teules i les
rajoles van ser pintades fora de l ’obra. Malgrat tot, per tal d ’obtenir de
coracions en sanefa com les de Ca l ’Olivet de Maçanet de Cabrenys, se
gurament calia fer una estesa de rajoles i teules per aconseguir que el traç
tingués continuïtat i fos coincident d ’una peça a l’altra. Més endavant,
reproduïm un text que recull aquest aspecte que acabem de comentar.
El cas de Ca l’Olivet es pot considerar com a ràfec de motius deco
ratius, on les rajoles amb sanefes no tenen una solució de continuïtat
104
(fig. 17). L’interès d ’aquest
edifici ja havia estat posat de
manifest anteriorment, com
per exemple en els articles
de N. Roure i Lluís Esteva,
publicats a la revista Serra
d ’Or el 1966 i el 1967, res
pectivament. També Albert
Telesse, expert en ceràmi
ca decorada catalana, em va
Fig. 17. La primera i tercera filades que s’aprecien
parlar d ’aquesta casa durant
en la imatge estan constituïdes per rajoles pinta
des amb motius amb continuïtat. En canvi, les teu
una conversa en que vaig ex
les de la filada central estan decorades de manera
posar-li el treball que anava
individual. Ràfec de Ca l’Olivet de M assanet de
Cabrenys (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero).
fent. El ràfec és esplèndid i
senyorívol, d ’estil barroc i
exuberant. A diferència d ’al
tres llocs, no s’aprecia cap signe d ’aspecte protector sota les teules i ra
joles, ni tampoc cap inscripció en les franges d ’arrebossat. Crec que, en
aquest cas, és escaient parlar de mera decoració.
Els dibuixos han estat pintats amb sanguina i mangra sobre un fons de
blanc de calç. El ràfec consta de tres filades, en la primera i en la tercera
hi ha pintada una llarguíssima sanefa ondulant de formes vegetals, en la
qual s’insereixen representacions molt variades com rates, conills, aus,
gossos, simis, caps humans, i també fulles, flors i fruites. A part del motiu
principal, la rajola està enribetada amb una decoració que ens recorda el
tipus anomenat blonda, present en la ceràmica catalana decorada del se
gle XVIII, com per exemple la de Poblet, les de la cirereta — d ’influència
francesa— o les de l’arracada, més recent que les dues primeres.
A la filada central, que és de teules, en els trams més llargs hi ha uns
traços apuntats cap a fora de manera similar a una lletra A, tota envoltada
Fig. 18, 19 i 20. Plats ceràmics del Museu d ’Història de Sant Feliu de Guíxols, decorats amb
sanefes i motius centrals que recorden els que es veuen en alguns ràfecs, com el de Ca l’Olivet
105
de decoració d ’estil blonda i
puntejats (fig. 17). D ’aquesta
manera, la figura del triangle,
tan senzilla i tan comuna en
molts altres llocs, esdevé su
perba.
La finca anomenada Ca
l’Olivet dóna a tres carrers:
la façana que hi ha des de la
placeta on passa la riera fins
Fig. 21. Pallissa rústica situada davant de la finca de
a l’Hostal La Quadra dóna al
Mas Sitjar de Castell d ’Aro (Autor: Néstor Sanchiz
sud; la façana oposada, que
Guerrero).
dóna al nord, afronta amb la
plaça de l’església; la tercera
façana, que enllaça les dues
anteriors, està orientada cap
a l ’est.
L’estil figuratiu emprat a
Ca l’Olivet es pot descriure
com a naturalista i naïf. Les
figures de flora, fauna i ros
tres humans presenten una
estètica similar a la de la
ceràmica catalana decorada
dels segles XVI i XVII, com
la ceràmica blava de la ditada
0 d ’orles diverses. En canvi,
la blonda és un motiu que re
corda les decoracions de Po
blet o les d ’arracada o cirere
ta, d ’influència francesa, dels
Fig. 22. Repertori de símbols que es troben en el
segles XVIII-XIX (fig. 18, 19
ràfec de la pallissa de Mas Sitjar (Autor: Néstor
Sanchiz Guerrero).
1 20). En altres edificis, però,
de vegades hi ha sèries de fi
gures simples, geomètriques desordenades i sense llegendes. Llavors és
més aventurat cercar-hi estils o intencions.
Una manifestació completament oposada a la de Ca LOlivet, la tro
bem a la finca del mas Sitjar de Castell d ’Aro. La casa pairal, de la qual
parlarem més endavant, té al seu davant una pallissa amb un interessant
106
ràfec format per una
sola filada de teules
amb molts símbols
pintats. En aquest lloc
els temes religiosos o
esotèrics són més ma
nifestos (fig. 21 i 22).
El ràfec de la façana
d ’entrada, que dóna de
cara a tramuntana, va
ser modificat i és l ’únic
que no conserva cap
Fig. 23: Inscripcions de la mateixa pallissa on es pot iden
indici de decoració.
tificar JAS, amb la S invertida, i la paraula nombra (Autor:
Néstor Sanchiz Guerrero).
Les pintures d ’aquesta
pallissa tenen l’encant
del que és rústic i primitiu, sense pretensions de lluïment decoratiu.
En aquesta pallissa i en el punt central de la façana de llevant, també
sembla important destacar que, sota la teula central de les dues aigües
de la teulada i per sobre d ’una finestra gairebé centrada, hi ha una pedra
vidrada en verd. L’única que hi ha en tot l’edifici, cosa que, d ’altra part,
sembla totalment intencionada. A la població de Verges, en una casa d ’un
tram molt estret del carrer Ribossà, també hi ha dues pedres vidrades en
castades a la paret per tal que quedin ben visibles. Verges és la població
on la tradició de la Dansa de la Mort té la funció de cercar la intercessió
divina per tal d ’allunyar pestes i altres mals vegeu Cementiris i sepelis,
publicat dins la col·lecció Quaderns de la Revista de Girona per Dolors
Grau i Ferrando.
Del ràfec de la pallissa de Can Sitjar pensem que molts signes re
presentats poden fer referències al cristianisme — les creus hi són molt
evidents— . D ’arbres de la vida se’n poden representar de moltes formes,
així com també els crismons. En relació amb la inscripció JAS (amb la S
al revés), que ja hem comentat abans, ens sembla escaient comentar que
el personatge Jesús, en la iconografia cristiana, és a bastament represen
tat amb les lletres JHS i equival a Jesús en grec. L’esmentada inscripció
apareix sota una teula amb un triangle (fig. 23). Si la A central, que té
forma apuntada en relació amb el triangle, la separem per la part alta,
n'obtindrem una H, i així i llegiríem JHS. En molts d ’aquests anagrames,
sobretot gravats en llindes, la S al revés hi és molt corrent. Sembla que
es pot considerar que la interpretació de JAS com a equivalent a Jesús és
107
correcta, ja que és coherent quan llegim: “Als 9 d'Octubre del any 1731
Jesús la nombra”. L’any 1731, la preposició a i el número 9 semblen deslligats de la resta d ’elements. Aquest fet suggereix que aquell que posava
les teules, de vegades, no debia saber gaire l’ordre de les oracions. Algu
nes vegades, les llegendes són tan incoherents que semblen endevinalles.
Com que hi ha teules on la lectura no és del tot possible, no podem saber
si tenien signes, lletres o paraules que permetessin donar coherència a les
frases. Aquesta observació es pot aplicar en casos en els quals es donen
condicions semblants.
Si aquesta pallissa de Can Sitjar es caracteritza, principalment, per
contenir símbols religiosos, elements abstractes i també figuratius de
caire naïf, per contra, en la finca que hi ha al seu davant, molt senyorívola sense arribar a ser tan decorativa com la de Ca l ’Oli vet, no s’hi
detecta cap símbol cristià. Això no obstant, en aquest edifici hi ha una
petita capelleta d ’estil barroc. La descripció d ’quest ràfec no serà tan
exhaustiva com les anteriors i ens centrarem només en els elements més
significatius. Els motius que apareixen pintats en aquest ràfec sembla que
tenen una funció merament decorativa, sense cap significació religiosa o
esotèrica. No obstant això, els elements abstractes sempre poden admetre
diferents interpretacions. Els triangles en negatiu, tan comuns, també hi
són presents. Les façanes de ponent i de llevant tenen tres filades i les de
tramuntana i migdia, dues.
L’any 1990, aquesta casa pairal va ser motiu de la publicació del po
ètic llibre Castell d ’Aro al Cor. Joaquim i Joan Sitjar, de Jordi Vinyoles
i Boadella. S’hi recullen, ben detallats, els afers dels germans que van
mantenir i donar renom
a la finca del mas Sitjar,
que es troba situada da
vant per davant de l’es
mentada pallissa. Actual
ment, l’edifici ens mostra
encara prou indicis de la
seva història. El rastre
més evident el constitu
eixen els diferents anys
que trobem gravats en pilans, llindes, abeuradors
0 també pintats a la paret
Fig. 24. Figures representades a l ’edifici noble de Can
Sitjar, davant de la pallissa (Autor: Néstor Sanchiz Guer
1 a les rajoles del ràfec.
rero).
108
Les inscripcions 1661, 1745,
1768, 1771, 1773, 1782 o
1863 permeten endevinar
la cronologia dels diferents
elements que constitueixen
la casa. No obstant això, el
que més ens interessa són les
teules o les rajoles pintades,
les quals, per cert, no són es
mentades en el llibre abans
referenciat.
El ràfec de la finca prin
cipal està pintat en tot el seu
perímetre, encara que, a la
façana de llevant, els motius
pintats queden força amagats
per l’edificació posterior. A
la façana principal, que dóna
cap a migdia, les rajoles for
men un ràfec discret i, en
altre temps, havien estat emblanquinades amb capes de
calç aplicades damunt dels
motius que hi havia pintats.
Ha calgut cercar els indicis
que realment havia estat així
i que el ràfec, antigament,
havia estat tot pintat. En con Fig. 25 i 26. Penells de les esglésies de Riells i
tra del que passa a la façana Folgueroles, respectivam ent (Autor i fons: Lluís
Esteva Cruanas / Arxiu Municipal de Sant Feliu de
principal, a la façana oposa Guíxols).
da, cara a tramuntana, i a la
façana de ponent els símols o dibuixos es poden identificar clarament.
Les teules sempre estan pintades amb el triangle, tan comú en molts
altres llocs, però les rajoles estan totalment pintades amb blanc de calç i,
per sobre, motius fets amb pigments rogencs en un estil naïf molt estilit
zat, sense cap intenció religiosa. Farem una descripció del ràfec esmentant
només els elements més representats: formes geomètriques simètriques
o en abstracte, puntejats, ondulats, espirals, radials, vegetals — el clavell
s ’identifica clarament dins de conjunts de flors variades— . Destaquen
109
dues rajoles, amb un cavall representat en cadascuna. Es tracta d ’animals
en moviment, encarats cap a la dreta. També hi ha dues rajoles amb un
brau pintat amb els mateixos criteris que els cavalls. Les decoracions
marginals estant formades per línies encreuades i punts (fig. 24).
Les fonts d ’Esteva que vaig poder revisar per poder aprofundir en el
tema, també van ser revisades per Dora Santamaría i Xavier Gabarrò, els
quals també van interessar-se per la temàtica de les decoracions pintades
en ràfecs, i hi han dedicat articles i exposicions fotogràfiques. Pere Caner al volum dels Anales del Instituto de Estudiós Gerundenses de l’any
1970-1971 dóna unes breus notícies dels carrers de la seva població on
esmenta la presència de teules pintades. Joan Badia, especialista en l ’ar
quitectura romànica, ja fa una primera aproximació a les característiques
dels ràfecs pintats o decorats en els tres volums de la seva Arquitectura
Medieval de l’Empordà. També els descriu en un article que va publicar
l ’any 1973 al número 133 de la Revista de Palafrugell.
Segons es dedueix de les anotacions i els reculls d ’informació que Es
teve anava reunint, una de les interpretacions més seductores proposades
per a aquestes pintures es pot fer en clau de bruixeria o de càbala. Una de
les figures més destacables és el gall, que encara a hores d ’ara s’instal·la
en molts penells i que està present en remats de earener. El gall, junta
ment amb altres figures amb forma d ’au que Esteve interpretava com a
galls, era una de les manifestacions utilitzades per allunyar les forces
malignes (fig. 25 i 26).
Dels ràfecs descrits en aquest article, el més antic és el que es troba a
l’església de Quart, on apareix la data de 1612 pintada en una de les ra
joles de la capelleta lateral que dóna cap a tramuntana. Atès que l’edifici
es va construir en època romànica, es dedueix que les pintures es van re
alitzar posteriorment a la construcció de l’edifici. Aquesta circumstància
també es dóna en altres llocs. Exceptuant èpoques que ja entenem com a
molt properes, sembla que en els símbols hi conflueixen creences catò
liques, esoterisme i un determinat gust estètic. Aquesta peculiar barreja
caldrà contemplar-la des de l’etnografia.
Un petit assaig per proposar un model de fitxa i exemplificar un dels
molts llocs que queden per estudiar, pot ser la finca de Can Roquet, lloc
que Esteva també tenia localitzat i fotografiat. La descripció pot ser la
que segueix.
Finca de Can Roquet a Romanyà de la Selva (Baix Empordà), el ràfec
està mancat del triangle, tan comú en d ’altres finques. Porta la data de
1891 a la façana que dóna cap a migdia, la que dóna cap a ponent consta
110
INTRODUCCIÓ AL'ESTUDI DE RÀFECS ... ALES COMARQUES GIRONINES
de dues filades de teules, la rajola tan comú no hi és present. La primera
filada és amb teula pintada amb blanc de calç i símbols diversos pintats
amb color rogenc, on predominen les figures geomètriques i abstractes i
on destaca una figura antropomorfa de força interès. La façana que dóna
cap a migdia sembla que, en origen, no estava pintada o que ja havia
perdut tot rastre de pintura, ja que Esteva no en dóna cap referència, cosa
que ens porta a considerar que els motius que ara hi ha pintats van ser
realitzats força recentment. Més si tenim en compte els motius utilitzats
i la bona definició dels traços, en contrast amb les pintures de la façana
de ponent. Vam optar per entrevistar els actuals propietaris de l’immoble
i van confirmar que el ràfec de la façana de migdia havia estat pintat
per ells amb l’objectiu de donar continuïtat a la decoració de la finca.
Com que amb el pas del temps les pàtines poden confondre pel que fa
a la datació d ’aquesta façana, semblaria encertat seguir el costum antic
i inscriure-hi també l’any de realització. Ens ha semblat interessant fer
un recull de les decoracions realitzades recentment per tal de tenir-lo en
compte per a properes interpretacions.
Aquests cinc llocs on hi ha ràfecs pintats han estat escollits perquè
són prou interessants per ser analitzats, també — com ja hem anat intro
duint anteriorment— perquè ja havien estat captats per Esteva i pretenem
que aquesta sigui l’essència que marqui aquest treball inicial.
En l ’anàlisi més profunda del treball, ens sembla oportú plantejar-nos
la consideració següent: Si tinguéssim la certesa que aquells que van
pintar ràfecs eren persones amb coneixements artístics i filosòfics, ben
preparades per elaborar els discursos que ens volien deixar, no posarí
em en qüestió les ingenuïtats de realització dels motius pintats — “garagots”— que arribaven a omplir ràfecs de fins a set filades de teules. Sense
gaire esforç es pot endevinar que la qualitat del traç de tots els ràfecs ana
litzats per nosaltres demostra una accentuada ingenuïtat en l’execució.
Els pinzells, els dits o les xeringues van ser els sistemes més utilitzats per
als traços que originen la teula o rajola pintada. La tècnica utilitzada pot
ser un indicador per identificar els diferents autors. De totes maneres, ara
encara és molt difícil fer aquesta anàlisi. La tosquedat i la simplicitat que
es detecta en aquests dibuixos suggereixen que aquest tipus de decoració
es feia a corre-cuita. Josep Deloncle al Diari temporari de la casa pairal,
Museu Català de les Arts i Tradicions Populars, editat a Perpinyà per El
Castellet l’any 1985, també parla de l’elaboració d ’aquestes decoracions
i remarca que aquests dibuixos han pogut resistir, de vegades, tres segles,
tal com els dibuixos de la barbacana de l’església del Carme a Perpinyà.
111
Recull el testimoni oral del senyor Laguerre d ’Oms, que explicava que
havia sentit a dir dels seus avis que aquests dibuixos eren fets a teuleria.
Amb la teula calenta encara,
tot just treta del forn, un artesà
amb un pinzell pintava aquests
dibuixos. L’escalfor de la teula
permetia una millor penetració
de la calç blanca. Considero
que aquesta aportació consti
tueix un referent molt lògic.
Aquestes referències de
Deloncle ens demostren que
les teules i rajoles pintades ho Fig. 27. Inscripció Agustí Pau de l ’església de
van ser abans de ser posades a Llambilles (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero).
lloc i es relaciona amb l’acció
de fer estesa o escampar les peces per pintar-les a terra i no haver-les
d ’agafar una a una. També és remarcable el fet que designi com a arte
sans els que van realitzar aquests dibuixos. Per la meva part, puc aportar
el meu testimoni com a artesà, ja que durant uns quants anys de la meva
adolescència, vaig realitzar cents d ’objectes artesans quasi a diari. Per
evitar l’avorriment, cercava la creativitat i m ’escarrassava buscant plan
tejaments nous per a aquells objectes. Volia ser original; no obstant això,
sempre arribava un punt en què, mancat de capacitat d ’inventiva, repetia
molts esquemes que ja havia interpretat. El mateix semblaria aplicable
als artesans rajolers. Malgrat els hipotètics intents de diversificar els seus
motius, també en la seva obra hi trobem repetició.
Aquesta és més evident en les representacions a base de figures ge
omètriques, desordenades o no. En canvi, no és tan visible en els mo
tius figuratius, no abstractes, on les duplicacions són més rares, tot i que
Figs. 28 i 29. Ràfec del mas de davant de l ’església de Sant Am pèlit de Penedes amb num era
cions ben visibles (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero).
112
INTRODUCCIÓ AL'ESTUDI DE RÀFECS ... ALES COMARQUES GIRONINES
també hi són presents. A l’hora
d ’imaginar el procés de realitza
ció d ’aquestes decoracions, cal
que tinguem molt present que el
ràfec d ’un edifici, casa o església,
pot estar format per una mitjana
de 50 teules i rajoles, quan es trac
ta d ’un ràfec d ’una sola filada, fins
a unes 300 teules i rajoles, o més,
en ràfecs complexos.
En una població de l’Alt
Empordà, vaig veure com un ope
rari de la construcció estava fent
el que semblava que era un gall
protector, tot retallant teules. M ’hi
vaig adreçar per demanar el motiu
pel qual ho feia i l’operari no ho
Fig. 30. Exemple d ’hipotètic rellotge de sorra
sabia, simplement perquè li havia
pintat en un ràfec, publicat en un article reco
llit per Lluís Esteva (Fons de l ’Arxiu M unici
encomanat el mestre de l’obra. El
pal de Sant Feliu de Guíxols).
vaig buscar i em va explicar que
no en sabia res i que ho feia per
què s ’havia de fer. De ser informat, vaig passar a ser informador.
Lluís Esteva, en una de les seves notes, referint-se a una de les teules
de l ’església de Llambilles, va dir: “n ’hi ha una que hi ha pintat cau si
pots”, ho deixa anotat amb la ironia del dubte. Després d ’haver fet la
transcripció dels cinc noms que
figuren en les teules i les rajo
les, arribem a la conclusió que el
cau si pots, en realitat és el nom
d ’Agustí Pau, que es pot llegir
perfectament en una altra de les
teules. La inscripció que va ana
litzar Lluís Esteva (fig. 27) està
molt desdibuixada per l’alteració
i els despreniments de pigment.
Fig. 31. Ràfec de Can Llambí de Penedes amb
diverses dates, una de les quals conté el símbol
abans comentat, que suggereix la representació
d ’un rellotge de sorra. (Fons i autor: Lluís Esteva Cruanas / Arxiu M unicipal de Sant Feliu
de Guíxols).
113
^ ràfec d un mas de Penedes, es poden trobar altres internretacions en alffuns dels sisnes
,
COnte. Hl ha, per exemple,
diverses dates en rajoles i
teules. Ens crida l’atenció
concretament l ’any 1622,
que es repeteix en altres
rajoles amb alteracions,
fins que en una l’l i el dar
rer 2 es representen for
mant una mena de X plena,
que fins ara semblava que
era el símbol del pas del
temps, representat amb un
rellotge de sorra (fig. 28 i
29). El rellotge de sorra es
troba sovint en làpides i en
rellotges de sol. En un re
cull de premsa francesa, hi
ha un article dedicat a les
rajoles i teules pintades, amb motiu de la inauguració del museu d ’Art i
Tradicions Populars del Rosselló, al Castellet. En aquest escrit es fa refe
rència a la representació de la casa de pagès dins del museu i es posa de
manifest el gran interès que despertà: “Es naïf, magnífic i deliciós com el
petit món on vivien els homes primitius. No ens sorprendria que Picasso
s’hagués inspirat en les teules pintades dels antics masos de la Catalunya
espanyola per fer les seves ceràmiques.” El 1946 aquest pintor es va
traslladar a Vallauris, localitat de la costa francesa de la Provença, per
tal d ’iniciar-se en la disci
plina de la cuita i decoració
de la ceràmica en el taller
Madoura, del matrimoni
Renie. De vegades, l’acom
panyava en el seu aprenen
tatge el llavors ja reconegut
ceramista Artigas.
En aquest recull (fig. 30)
és apreciable novament la
figura d ’un hipotètic rellot
ge de sorra amb dos traços
laterals que identifiquem
Fig. 33. Ràfec del mateix Mas Ferrer amb símbols
contemporanis (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero).
114
COm l ’estructura de les nan-
ses. Veient la imatge, no cal
ni comentar la simplicitat de
la seva execució.
Dins de l’esmentat recull
de premsa hi vaig trobar una
altra referència que m ’ha
semblat interessant recollir
en el present escrit: “aquest
món que s’amaga a l’ombra
dels teulats, a mig camí del
Fig. 34. Decoració sota teulada feta l’any 1953 en
somni, encantaria un Marc
una finca de Camallera (Autor: Néstor Sanchiz
Guerrero).
Chagall...”. A Can Llambí,
finca senyorívola de Penedes,
en una excel·lent fotografia feta per Lluís Esteva (fig. 31), s ’hi poden
apreciar diversitat de símbols i també que algunes teules de la segona
filada que van servir per conformar el xamfrà van ser retallades per donar-los la forma adequada. Dels motius pintats, però, es nota que van
ser fets fora d ’obra. Igualment, ens crida molt l ’atenció la data que hi ha
escrita al costat dret de la gàrgola fins a la teula canalera, ja que hi tomem
a observar la figura que hem interpretat com a rellotge de sorra.
També hi ha localitzats ràfecs executats en dates relativament recents,
i les seves pintures difereixen clarament dels més antics. Esteva també
s’havia interessat per aquestes manifestacions i, entre els seus apunts, fa
referència al ràfec del mas Ferrer de Llampaies (fig. 32). El citem tex
tualment: “Decoracions d ’aquest segle.-Llampaies.- Mas Ferrer. Ràfec
pintat pels germans Reixach, que viuen allà, l’any 1948, el van pintar
quan el ràfec estava acabat. Mangre sobre blanc. Hi ha sols persones,
llunes, carros...”. Vaig anar a visitar la finca i vaig parlar amb el seu
propietari, el qual, fent un exercici de memòria, va recordar que, feia uns
quaranta anys, un senyor que feia de mestre els va visitar per interessarse per les rajoles i teules pintades en el ràfec de la seva casa. En aquest
ràfec hi ha gran varietat de figures i ens sembla obligat ressenyar-ne unes
quantes. Criden molt l’atenció els diferents rostres de persones, algunes
de les quals fumen. També hi ha altres imatges totalment contemporànies
com una pilota de futbol, un cotxe amb un guió oficial (fig. 33). Hi ha
símbols de caràcter polític com dues banderes espanyoles i un escut amb
una senyera. També és original la representació d ’uns lluitadors de boxa.
Altres motius queden fora de la temporalitat com per exemple un pastor,
un gall, un porró, un test, un carro, una casa, una lluna, un s o l, un arbre,
un llibre. La data que hi figura és l ’any 1948.
115
Fig. 35 i 36. Al mateix mas de Camallera, ampli repertori de símbols contemporanis (Autor:
Néstor Sanchiz Guerrero).
A Camallera hi ha una altra finca també amb representacions con
temporànies. Es tracta de Can Ferrer Pagès, un magnífic edifici amb ele
ments d ’estil renaixentista. En una llinda hi apareix gravat l’any 1631 i,
en una de les rajoles del ràfec, hi apareix la data de 1953 (fig. 34), la qual
indica sens dubte l’any de la seva execució. Aquest edifici l ’hem hagut
d ’observar des del carrer, i hem pogut constatar que es tracta d ’uns ràfecs
llarguíssims que, com a mínim, es troben en tres de les façanes de la casa.
Els ràfecs estan compostos per tres filades pintades amb una gran diversi
tat de temes prou engrescadors per donar-ne unes breus descripcions. En
totes les teules i rajoles es dóna una repetició dels motius a cada marge
del triangle, buscant crear un efecte de simetria. Quan es tracta de rostres
humans o de representacions d ’animals, es perd aquesta simetria pel fet
que les dues figures estan encarades en la mateixa direcció. Aquest detall
descobreix que l’artesà no tenia domini suficient del dibuix i que, en
fer el traç, es deixava endur per l’impuls. En aquest ràfec els elements
més abundants són els ge
omètrics, però, encara que
menys nombrosos, també
cal parlar dels figuratius.
Hi ha homes amb barret
i els braços enlairats, ca
valls o ases sota la pluja
encarats cap a l ’esquerra,
rèptils, margarides, homes
caminant cap a l ’esquerra
amb ocells de fons, lletres,
dos rostres humans mirant
Fig. 37. Un mas abandonat d ’Aiguaviva, visible des
cap a l’esquerra, paisatges
de la carretera. La primera filada crida l ’atenció per la
seva asimetria (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero).
amb arbres, núvols, estels,
116
flames, creus puntejades, flors, go
letes i altres vaixells, ulls de mira
da frontal, faves o pèsols, cargols,
fruites i tallades de síndria, màs
cares còmiques i tràgiques, arbres
amb pluja, sols, cases o castells,
fars, cignes sobre l ’aigua, entre
d ’altres. Entre els elements con
temporanis podem destacar el que
Fig. 38. Mas de Salitja, davant de l ’ermita de
semblen unes copes de gelat (fig.
la Mare de Déu de les Fonts, amb ràfec d ’es
pectaculars dimensions restaurat amb força
35 i 36), un bolet atòmic, dos avi
encert (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero).
ons bimotor, paracaigudistes o un
telèfon de tipus comissari.
Ens sembla convenient tornar
a remarcar que els motius trobats
en aquestes dues finques que aca
bem de descriure fan la crònica
dels interessos i dels fets més re
marcables d ’unes dècades molt
concretes del segle XX. De la ma
teixa manera, potser en els segles
Fig. 39. El mateix mas a prop de Salitja amb
anteriors (XVI-XVII) ens volien
el ràfec decorat amb trapezis invertits (Au
deixar també constància d ’allò
tor: Néstor Sanchiz Guerrero).
que els passava o del que ells con
sideraven més significatiu. Semblaria que la vida de la gent, en aquesta
primera època, era plena dels temors que s’intueixen darrer molts dels
símbols representats, que servirien per protegir-se d ’allò desconegut i
mistèric.
No obstant això, no podem
obviar la seva explicació cabalística. Recordem que era
una de les possibilitats que es
plantejava Esteva, tal com es
dedueix dels seus reculls, on
va aplegar els textos següents:
“Antoni Pladevall i la història
de la bruixeria a Catalunya”
{El País, núm. 178, 1986),
Fig. 40. Diversos motius obtinguts col·locant
“Els atrevits que renegaven
una m ateixa rajola en diferents posicions (Autor:
N éstor Sanchiz Guerrero).
117
Fig. 41. Ràfec ple de nius d ’oreneta que poden
impedir la localització de possibles decoracions
de Déu i adoraven el diable”,
de Josep Lluís de la Torre Díaz
(El M ón, 1982), “Brajas y demonios”, de Luis Bettonica (La
Vanguardia Espanola, 1968),
“La brujería”, per Jean Palou
(La Vanguardia Espanola de 14
d ’octubre de 1973), “Moratín y
las brujas, notas a la actual...”
(La Vanguardia Espahold), temes sobre la InauisiciÓ de les
actes de la IV Assemblea dels
Amics de Besalú, de l ’any 1980, “Las meigas gallegas existen y siguen
actuando, conversación con José Maria Kaideda” (La Vanguardia Es
panola de 10 de juliol de 1970), “La pervivencia de la Cataluna ances
tral” (La Vanguardia Espanola de 16 de desembre de 1970), “La bruixe
ria a la Garrotxa”, de Jordi Pujiula (L ’Avenç de desembre de 1980), entre
d ’altres.
De vegades, hi ha aspectes que cal tenir en compte per les seves pe
culiaritats. Per exemple, a Aiguaviva, a peu de carretera, hi ha un mas
quasi enclotat guarnit amb un ràfec de tres filades. La primera és de ra
joles, pintades marginalment. La segona, de teules, està decorada amb
el recurs tan comú del triangle. No obstant això, les que ens han cridat
l ’atenció són les rajoles. Les bandes marginals que hi ha pintades, les que
s’endinsen cap a la paret no són paral·leles com en altres llocs (fig. 37).
Un altre cas, a Salitja, població propera a l ’anterior, hi trobem un mas
recentment restaurat i quasi tocant a l ’església de la Mare de Déu de les
Fonts. Aquest mas ens ensenya uns llarguíssims ràfecs refets amb notable
Fig. 42 i 43. Dues vistes d ’una m asia de Pals fetes en moments diferents, la qual cosa permet
percebre el procés de degradació sofert per les pintures (Autors: Lluís Esteva Cruanas i Néstor
Sanchiz Guerrero, respectivament).
118
encert (fig. 38). A la façana de desguàs que dóna cap a ponent trobem el
mateix que hem comentat en relació amb la finca d ’Aiguaviva, però en
cara més acusat. La figura que s’hi observa és un trapezi invertit (fig. 39).
Aquesta circumstància ens ha permès deduir que amb la mateixa rajola
podien obtenir dues figures diferents segons si es posaven d ’una punta o
de l’altra (fig. 40).
La fig. 41 ens mostra un ràfec en què és força difícil poder identi
ficar-hi indicis de les actuacions pictòriques exercides. Sovint trobem
aquestes pintures molt alterades i els motius poden ser molt diversos. El
deteriorament pot haver estat provocat per agents naturals com fongs i
líquens, la pluja i les condicions ambientals en general. En aquests casos
les alteracions vénen de les pàtines que dóna el pas del temps. No obstant
això, el deteriorament també pot ser per l’acció intencionada de l’home
com repintats o restauracions realitzades a base de repicats i rascats. En
qualsevol cas, quan parlem de degradació dels motius pintats hem de te
nir present que es tracta d ’un fenomen progressiu i que es fa ben evident
mitjançant la comparació de les fotografies fetes per Esteva fa una trentena
d ’anys amb les que he anat realitzant jo mateix recentment (fig. 42 i 43).
Han anat quedant enrere les creus de fulles de palma i els ramells de
llor beneïts que es penjaven darrere les portes d ’entrada de les cases, les
ferradures de cavall, el salpàs, els comunidors, gent gran fent el signe de
la creu amb la punta del ganivet sota el pa que s’anava a encetar, persignar-se perquè ha esdevingut un fet inesperat i dolent com l ’espetec d ’un
llamp, les pedres de llamp sobre les lleixes o bé amagades en forats o sota
les teules... La pedra de llamp és com s’anomena erròniament aquella
pedra polida, normalment allargada i força regular, amb un dels extrems
cònic i l’altre adaptat de manera que servís per a tallar. En realitat, eren
destrals neolítiques que, per la seva forma allargada i quasi perfecta, van
ser relacionades amb poders benefactors. No obstant això, l’autèntica pe
dra de llamp és la lechatelieita-fulgorita, nom ci
entífic donat al munyó de
sorra fos per la temperatura
ocasionada amb l’impacte
d ’un llamp a terra. Aques
tes pedres poden adoptar
formes totalment inespe
rades i molt irregulars, les
Fig. 44. Selecció de símbols que poden tenir dife
quals no tenen res a veure
rents lectures (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero).
119
amb la regularitat de la destral neolítica. En molts careners, els galls dels
extrems difereixen l’un de l ’altre. Tal vegada podien representar el cap
per un costat i la cua de gall per l ’altre? En aquest cas, els dos vessants
del teulat representarien les ales protectores del gall? Esteva va insinuarme aquestes apreciacions. Com a curiositat, un dels galls observats va ser
representat amb la forma corbada de dues ferradures de cavall.
En el llibre La casa catalana de Joan Amades, a la pàgina 78, hi tro
bem referenciats signes i costums amb funció protectora. Ens diu que es
considerava que el blanc i el rogenc eren colors avorrits pels esperits i
que, per això, solien pintar l’entorn de les finestres i portes. Tanmateix,
notem que no només s’havia utilitzat el color blanc amb aquesta finali
tat. En molts pobles de la plana empordanesa també es veuen blaus fets
amb el blauet de rentar i colors pàlids com el verd o el rosat, que s’obté
a partir del mangra.
En un repàs reiteratiu a El libro de los signos, trobo l’advertència que
els signes poden tenir diferents lectures. Hem fet un breu recorregut per la
creu, el crismó, els monogrames, la cantereria, els quatre elements, l’astro
logia, l’alquímia, les runes, les marques casolanes, etc. És obvi que, en el
present treball, advertim que les interpretacions cabalístiques i filosòfiques
no acaben de ser coherents amb les factures que trobem als ràfecs, de traç
tosc i sense polir.
D ’entre les diferents interpretacions que el signe pot generar en do
nem la referència següent en la fig. 44, extreta de variades consultes. La
diversitat de definicions mostra la diversitat de lectures possibles, sense
que es pugui decidir quina és de manera inequívoca la més adequada o
encertada:
- Núm. 1: el punt, origen de qualsevol traç. La cosa més petita, la
representació de la unitat per als Maçons.
- Núm. 2: el cercle, representat en totes les cultures, és signe de Déu,
simbolitza l’eternitat. En alquímia significa l’alum. La criatura encara no
nascuda. El foc.
- Núm. 3: punt dins cercle; significa el centre de l’univers, la llum per
als egipcis, el sol en astronomia, l’or en alquímia, un punt de vida pro
tegit, la recol·lecta anual, l ’aire — un dels quatre elements— , el fill que
porta el germen de la nova família.
- Núm. 4: creu rodada-aspada i la roda cruciforme representa l’astre
sol; també pot simbolitzar la consagració d ’esglésies, així com la terra
amb els seus quatre elements, etc.
- Núm. 5: punt dins de dos cercles; pot interpretar-se com l ’univers, la
Trinitat, l’existència de cos, ment i esperit, etc.
120
- Núm. 6: traç vertical; pot simbolitzar la unitat de Déu, el poder su
perior, el principi actiu masculí, gel, etc.
- Núm. 7: el triangle pot indicar la intel·ligència creativa, una divinitat
egípcia, la feminitat, la Santíssima Trinitat, el foc en esoterisme, etc.
- Núm. 8: la creu és un dels signes més antics en tot el món. Pot sig
nificar planta perniciosa en agricultura, etc.
- Núm. 9: el cercle bibarrat i la creu superior poden simbolitzar la
terra coneguda, Déu, etc.
- Núm. 10: el cercle amb creu superior, en art paleocristià, és deriva
ció de l’anterior.
CONCLUSIONS
S’han anat donant referències prou entenedores de símbols diversos
com els abstractes, molt abundants, i els figuratius. En aquesta lectura
hi té cabuda la cabalística, la decoració, la religió, i ens ha fet plantejar
molts interrogants que queden damunt la taula. Interrogants, per altra
part, que no preteníem resoldre, atesa la multiplicitat d ’interpretacions
que es poden fer de cadascun dels signes.
El que sí que hem pogut constatar és la gran diversitat de ràfecs, bar
bacanes i voladissos que hi ha a la nostra geografia gironina. Aquest re
corregut ens ha portat a la data més reculada de 1610, a Aiguaviva, i a la
data de 1891, a Romanyà de la Selva. Anys extrems que ens permeten
acotar un període d ’uns tres-cents anys, deixant de banda les manifesta
cions més contemporànies, com la de Can Roquet.
121
BIBLIOGRAFIA I FONTS CONSULTADES
-A M A D ES, Joan. A rt popular. La casa. Palma de Mallorca-Barcelona: José J. de Olaneta,
1982, p. 120.
-A R N A U , Maruja. “L’Empordà cau de goges?” Dins La Garrotxa. Festes del Tura. Olot:
1960.
- BADIA HOMS, Joan. “Els ràfecs de teula decorats” . Revista de Palafrugell. La Bisbal
d ’Empordà: Patronat de l’Escola d ’Arts i Oficis, 1973, p. 10-11.
- BADIA HOMS, Joan. Arquitectura medieval de l ’Empordà. Girona: Diputació, 19811985, p. 1410.
- BARANDIARAN, Ignacio; MARTÍ, Benet; Rincón, M. Àngeles del i MAYOR, José
Luis. Prehistòria de la Península Ibérica. Barcelona: Ed. Ariel S. A., 2a edició, p. 424.
- CANER ESTRANY, Pere. “Inscripcions a les llindes i teules pintades a Calonge” . Dins
Anales del Instituto de Estudiós Gerundenses, vol. XX. Girona: Patronat Eiximenis de la Diputació-José M. Quadrado del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1970-1971,
p. 363-380.
- CASTELLS CALZADA, Narcís; PUIGDEVALL DIUMÉ, Narcís. “Can Feliu (Camalle
ra)”. Butlletí Informatiu Cambra, núm. 2. Girona: Cambra de la Propietat Urbana de Girona,
1992.
- DELONCLE, Josep. “L’art popular de les teules decorades a Catalunya Occidental als
segles XVII, XVIII i X IX ” . Expo Castellet 85. Diari Temporari de la Casa Pairal. El Castellet
(Perpinyà): M useu Català de les Arts i Tradicions Populars, 1985, p. 8.
- ELIADE, Micela. Historia de las creenciasy las ideas religiosas I. D e la edad de piedra
a los misteriós de Eleusies. Barcelona: Ed. Paidós Orientalia, 1999, p. 663.
- ESTEVA CRUANAS, Lluís. “A l’Empordà i a la Selva hi ha teules decorades”. Serra
d'O r. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1967, p. 6.
- FRAIJÓ, Manuel. Filosofia de la religión. Madrid: Ed. Trotta S. A., 1994-2001, p. 774.
- FRUTIGER, Adrian. Símbolos, marcas, senales. Barcelona: Ed. Gustavo Geli S.A.,
1981, p. 286.
- GRAU FERRANDO, Dolors. Cementiris i sepelis. Girona: Diputació, Quaderns de la
Revista de Girona, núm. 103, p. 28.
- “L’art popular. Les teules pintades”. Ajuntam ent de Fornalutx. Http:// www.ajfornalutx.
net/m unicipi/teules/fotos.ct.htm l
- MARTÍNEZ, Rocío. “Teules de moro a la Vall de Sóller i Fornalutx”. Http:// usuarios.
lycos.es/teula/teula
- ROURE, Nicole. “Les tuiles décorées a dessins géometriques des Pyrénnées Orientales” .
Arts et traditions populaires, núm. 17. Paris: Editions G. P. Maisonneuve et Larose, p. 12.
- ROURE, Nicole. “On hi ha teules decorades?”. Serra d ’Or. Barcelona: Abadia de
Montserrat, 1966, p. 5.
- SANTANACH, Joan; POUS, Joan; SUNOL, M ontserrat i VIGO, Salvador. “L’obra de
terra cuita a la Cerdanya i Al Baridà. III part” . Dins B utlletí Informatiu de Ceràmica, núm. 53.
Barcelona: Associació Catalana de Ceràmica Decorada i Terrissa, p. 8-16.
- SINGH, Simón. Los códigos secretos. Madrid: Ed. Debate S. A., 2000. p. 382.
- “Tejas pintadas y fachadas decoradas”. Http:// www.balearescultural.com putesar.htm .
- TELESE NIEDERM AIER, Àlex. “ Socarrats de m anufactura catalana” . Dins Catàleg del
X XII Saló d'Antiquaris. Barcelona: Antiquaris Barcelona, 1998, p. 47-49.
- VÀZQUEZ ALONSO, Mariano. E l libro de los signos. Barcelona: Ediciones 29, 1979,
pp. 238.
- VINYOLES BOADELLA, Jordi. Castell d ’A ro al cor: Joaquim i Joan Sitjar. CastellPlatja d ’Aro: Ajuntament, 1990, p. 22.
122
ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524
L’ENSENYAMENT A CALONGE
(1732-1930)
JA U M E A Y M A R I RA G O LTA
M O N T SE R R A T D A R N A C U L L E T A I PO C H
RESUM: Recorregut p e r l ’ensenyament a Calonge i Sant A ntoni des dels prim ers mestres
de minyons fin s a les vigílies de la Segona República. Es presenten els problemes d ’estatge
i habitatge dels mestres, els enfrontaments amb la ju n ta d ’instrucció pública p e r part dels
mestres quan la llei Moyano instava a la graduació de l ’escola pública, les figures de mestres
rellevants de nens i nenes, les escoles privades i les fundacions religioses.
PARAULES CLAU: ensenyament, mestres de minyons, ju n ta d ’instrucció, escola unitària, es
cola graduada, escola pública, escola privada, escola religiosa.
INTRODUCCIÓ
Els autors d ’aquest treball vam tenir el goig de conèixer i tractar Lluís
Esteva i Cruanas: admiràvem la seva personalitat, el seu rigor, la seva
gran capacitat de treball, la cura exquisida en el tractament de textos, la
seva dedicació a l’arqueologia i a la història local i, sobretot, el seu mes
tratge. El senyor Esteva — com ens agradava anomenar-lo— era tot un
mestre, en el sentit més ampli de la paraula. Ell també va estar vinculat a
Calonge. En el pròleg a La Vall de Calonge, del seu gran amic, el també
desaparegut Pere Caner, explica que el 1966, arran del cessament d ’aquell
per motius polítics i per encàrrec de Miquel Oliva, es va fer càrrec de la
direcció del Museu de Calonge.1Amb goig, doncs, ens sumem a aquest
volum d ’homenatge al mestre, amb un treball sobre l ’ensenyament a la
nostra vila, un tema que a ell, sens dubte, li hauria interessat molt.
(0) Sigles: APC. Arxiu Parroquial de Calonge, AMC. Arxiu Històric Municipal de
Calonge
(1) P. CANER, La Vall de Calonge. Calonge, 1983; Cf. També J. CLARA, Gironins da
vant del TOP, el cas de Pere Caner, Estudis del Baix Empordà, núm. 17 (1998) p. 235-248.
123
JAUME AYMAR I RAGOLTA, MONTSERRAT DARNACULLETA I POCH
1. Els dos amics, Lluís Esteva i Cruanes i Pere Caner i Estrany (fot. Josep Cargol).
2. ELS MESTRES DE MINYONS
Durant els segles XVII i XVIII, algunes autoritats municipals es co
mençaren a preocupar per oferir ensenyament de les primeres lletres a les
seves viles. Normalment, els alumnes que hi anaven pagaven alguna mesada i, si eren pobres, l ’ensenyament era gratuït. En la segona meitat del
segle XVIII, en bona part de les poblacions una mica importants de les
comarques gironines hi havia establerta una escola de les primeres lle
tres. El seu funcionament era molt desigual, tant a causa de la mobilitat
dels mestres com de l’interès de les autoritats municipals.2 Mossèn Bal
diri Reixach (Bell-lloc d ’Aro, 1703- Sant Martí d ’Ollers, 1781) publica
l’any 1749 Instruccions per a l ’ensenyança de minyons, clar testimoni de
l’ús d ’aquesta denominació.
En el decurs del segle XVIII, trobem a l’Arxiu Parroquial de Calonge
diverses referències als anomenats mestres de minyons. Així, el 1732
apareix citat Gabriel Gerutine, que actua de testimoni en un matrimoni.3
El 1751, Ciprià Cristòfol, de Sant Pere Pescador, casat amb Caterina
Xifró de Calonge aquell mateix any4 per defunció de Llorens Ribot.5 El
(2) S. M ARQUÈS, J. FEU, D. PUJOL, L ’Escolct. Diputació de Girona, 2005.
(3) APC. Matrimonis, vol. II fol. 45
(4) Ibíd., fol. 81
(5) APC. Òbits, vol. II fol. 112
124
L’ENSENYAMENT A CALONGE (1732- 1930)
1755, trobem Antoni Caibó també actuant de testimoni en un casament6 i
el 1772, Martí Racolta.7 El 1782, a Joan Salvà8 amb la mateixa funció, i
el 1796 Pere Gifreda d ’Esponellà, casat amb Llúcia Llorens de la matei
xa població.9 Sabem que aquests esposos tingueren dues filles, Mariana i
Caterina, casades amb dos calongins: Joan Vilaret i Josep Plaja i Vilar.
Entrat el segle XIX, el 1827 hi ha notícia de Rafel Gifreda, també
mestre de nois de Calonge.10 El 1834, trobem Francisco Planells de Ba
nyoles, casat amb Maria Valmanya de Calonge, “jove mestre de primeres
lletres” 11i Francisco Parés, també mestre de primeres lletres, que actua
de testimoni del matrimoni entre Josep Font i Agnès Albertí.12 Finalment,
el 1848, trobem citat Josep Pelegrí, amb idèntic ofici.13 Arran del nome
nament d ’aquest, el 27 de juny de 1845, per part de la Comisión Superior
de Instrucción, sabem com era designada l’escola: l’anomenaven Escola
Elemental Completa de Calonge14i se’ns expliquen les obligacions i els
deures del professor.15 Això era abans de la Llei Moyano, que desenvo
luparem al capítol següent.
Tots els indicis apunten que els mestres de minyons regentaven esco
les que funcionaven de manera irregular i que només era per a uns quants,
especialment nois. Generalment, estaven situades en edificis rònecs i els
mestres eren poc considerats. A poc a poc l’escolarització s’anirà conso
lidant, primer per als nois i després, més tard, per a les noies.
3. 1857 L’ESCOLA PÚBLICA ES VA CONSOLIDANT
3.1. Problema de l’emplaçament i l’habitatge
L’emplaçament estable de lesescoles il ’habitatge delsmestres a
Calonge i a Sant Antoni va viure un llarg pelegrinatge.L’escola de nens,
que funcionava des del segle XVIII, havia estat traslladada a unes depen
dències del Castell. El 1852, l’inspector d ’Instrucció Primària, Agustí
Calzada, va visitar la població i va constatar la insuficiència del local
(6) APC Matrimonis, II, fol. 91.
(7) Ibíd., fol. 132.
(8) Ibíd., fol. 157
(9) APC. Matrimonis, vol. III, fol. 34
(10) Ibíd., fol. 172.
(11) APC. Matrimonis, vol. IV, fol. 17.
(12) APC. Matrimonis, vol. IV, fol. 55.
(13) AMC. Llibre de Plens. Caixa núm 1.
(14) AMC. Còpia de les condicions del Reglament d ’obligacions i deures del mestre
(27/06/1845) Ibíd.
(15) Vegeu annex núm 1.
125
JAUME AYMAR I RAGOLTA, MONTSERRAT DARNACULLETAI POCH
destinat a l’ensenyament. Havent vist l’edifici de l’antic hospital16 de
pobres, proposà d ’ habilitar part de dit edifici per a aula i habitatge del
m estre.17 Per un acord de 24 d ’agost de 1852, el Consistori va destinar
una sala de l ’antic hospital a escola (el document insinua que amb an
terioritat ja s’havien començat a fer obres a l’edifici per aquesta i altres
finalitats; la data de 1842, encara visible en dues llindes, ho testificaria) i
a la resta de l’hospital van fer-hi l’estatge per al mestre i la seva família.
El document prova, doncs, que l’antic i espaiós edifici del carrer Hospital
tindria des d ’aleshores un ús compartit.18
En aquesta ubicació hi romandrà fins l ’any 1936.
El juliol de 1855 fou escollida mestra de nenes de Calonge Donya
Carme Serrano. Cal dir que aleshores la prova requerida per a l’accés de
les dones al magisteri era un simple informe sobre la vida i els costums
de la candidata. L’ensenyament de nenes es reduïa a la costura (labores
mujeriles'9) i al catecisme. El sou també era més precari que el dels ho
mes. El gener de 1856 fou elegit mestre Joan Carreras.
La Llei general d ’instrucció pública, coneguda com Llei Moyano va
ser promulgada el 9 de setembre de 1857 per D. Claudio Moyano y Samaniego, ministre de Foment. Aquesta llei va determinar que fossin els
ajuntaments els que paguessin els mestres, segons una escala d ’acord
amb el nombre d ’habitants. A partir d ’aquesta llei, s’anirà consolidant la
presència de l’escola a càrrec de l’Estat.
En els anys posteriors immediats, trobem alguns acords de l ’Ajunta
ment de Calonge que afecten el funcionament escolar. Així, el 5 de ge(16) L’antic hospital de pobres es troba en un dels principals carrers del nucli antic de
Calonge que encara avui porta per nom de Sant Joan o de l’Educació. L’edifici, recentment
restaurat i habilitat com a biblioteca pública, és conegut pels grans com els Estudis Vells o
Col·legi dels Nens.
(17) AHC. Llibre de plens. Capsa, núm. 1. Acord del 24-08-1852.
(18) “En la Sala Capitular de la villa de Calonge a los 24 de agosto de 1852 (...) con m oti
vo de haberse presentado (...) el Sr. D. Agustín Calzada, Inspector de Instrucción Primaria de
la Provincià. Habiendo manifestado a los presentes que el local en que està situada la escuela
de la presente villa no ser suficiente para los discípulos concurrentes a ella, habiendo pasado
a ver el local Hospital de la m isma en el que està pricipiada una obra para dicho y otros ob
jetos, han acordado destinar este último local para la escuela arreglando en él un salón con la
capacidad y demàs calidades que se requieran para la ensenanza en él de todos los ninos del
Distrito Municipal y construyendo en la parte que no se destine, hospital y en lo que se pueda
las habitaciones suficientes para vivienda del m aestro y su familia. Acto continuo se trató de
donde deberia salir los recursos para costear lo conveniente para la obra y viendo no haberla
para ello, dispuso se saque a pública subasta mediante la aprobación del M.Y.Sr. G obem ador
de la Prov. con la circunstancia de no grabar a la población pero cederla al empresario por los
anos que acuerde el Magco. Ayto. según los informes tenga a bien tomar referente al propio
asunto” . AHC. Llibre de plens, capsa núm. 1 (1844-1859). Acord del 24/08/ 1852.
(19) L ’Escola, op. cit.
126
2. Diploma concedit a l’alumne Joan Pagès de l ’Escola Pública de Nens de Calonge a càrrec
del mestre Joan de Carreras (arxiu M. Damaculleta).
127
ner de 1859 s’acorda desdoblar
l’escola elemental de nens: un
grau elemental i un grau superi
or. El 30 de juny 1859, es deci
deix nomenar un nou mestre. El
12 gener 1862, l’Ajuntament, la
Junta Local i uns veïns de Sant
Antoni demanen un professor
d ’ensenyament primari. El mu
nicipi al·lega que no pot sos
tenir tres mestres i Instrucció
Pública n ’accepta la renúncia.
El 17 d ’abril de 1866, Joaquim
Vert proposa traslladar-se de
Calonge a Sant Antoni.20
L’Escola de Nenes i les Es
3. Plànol de la reforma de l’Escola de Nens
coles de Sant Antoni també es
(carrer de l’Hospital) on s’havia d’habilitar els nous
veuran sovint afectades pels
locals per a l’Escola de Nenes i habitacions per a la
mestra (AHC).
trasllats. El 1891 l’Escola de
Nenes dirigida per la mestra
Catalina Pou es veu obligada a traslladar-se; el problema serà trobar un
lloc adient i que no es passi del pressupost aprovat per l’Ajuntament.
Aquest està d ’acord a arrendar la casa situada a vora el mar, propietat de
D. Raimundo Mas i Grèbol i es compromet a pagar tota la casa, el pati i
l’habitació de la mestra per 250 pessetes a l’any, en virtut d ’un contracte
de quatre anys. Donya Catalina ofereix pagar 40 pessetes a l’any, quan
titat que equivaldria a la meitat de l’augment que ha sofert el pressupost
de l’Ajuntament.21 L’Escola de Nenes de Calonge també sofrirà el mateix
problema amb Donya Constància Camps, com veurem.
Davant d ’aquesta problemàtica, l’alcalde Francesc de Miguel va ex
posar la necessitat de prendre una resolució sobre les Escoles Municipals,
i ens informa de l’existència d ’un projecte de l’arquitecte provincial:
“es una de las cuestiones de particular interès para el Municipio
puesto que sobre lo muy caro que residtan los alquileres de las escuelas
y habitaciones de los Sres. Profesores, hay que anadir, el peligro constante de quedar sin locales como va a suceder con la escuela de ninas.
En su concepto existiendo un plano hecho por el Arquitecto provincial
128
(D. Joaquin Almeda) de edificio para escuela de ninos con las respectivas habitacionespara losprofesores cuyopresupuesto es de 15.000pts... ”
Però, com que l ’Ajuntament no pot assumir aquestes elevades despe
ses, proposa:
“hacerlo porpartes y comenzando po r la parte del edificio que supliera las necesidades mas urgentes, cual es en su concepto el destinado a
los locales para escuela de ninas y habitaciones de la profesora, cuyas
obras según calculo prudencial costarian unas 4000 pts.: que para cu
brir esta cantidadpodria echar mano del 80 % de las làminas depropios
o sea de las de Instrucción Pública que representan un capital de 2000
pts y con lo presupuestado p o r la prestación personal en 2 ejercicios,
podria acudirse al pago de las 2000 pts. restants. ” 22
La Junta d ’Instrucció Pública de Calonge s’adhereix a la resolució
adoptada per l ’Ajuntament sobre les escoles nacionals, destacant fet que
els lloguers dels habitatges i escoles resulten molt cars, amb l’agreujant
del perill constant de quedar sense locals. El projecte no es realitzà per
causes que desconeixem, si bé és probable que fos per manca de diners
o perquè no sorgí cap adinerat amant de la cultura que apostés per una
finalitat tan important.
L’any 1909, el municipi de Calonge tenia cinc escoles públiques:
dues propietat del municipi i tres de propietat particular. Els mestres
sempre eren tractats amb el castellà Don o Donya. Don Lluís Moreno,
sala del Municipi a baix, té 752 m3 al carrer de l’ Hospital i hi concorren
80 alumnes.
Don Antoni Dedrid, sala del Municipi a dalt, disposa de 612 m3 al
carrer de l’Hospital. Hi concorren 66 alumnes.
Donya Constància Camps, sala propietat particular, té 378 m3 al car
rer Soberania Nacional. La capacitat és insuficient perquè hi concorren
96 nenes tot i que les altres condicions són de primera.
Don Joan Ribas, saló propietat particular 384 m3. Hi concorren 56
nens.
Donya Lluïsa Cantó, saló propietat particular, té 265 m3. Hi concor
ren 56 nenes.23
Amb l’alcalde Josep Galceran de nou és debatut un projecte per a la
construcció d ’escoles i habitatges per als mestres. La visita de l’inspec
tor, senyor Josep Junquera, activà el projecte tan necessari i important per
a la població. L’alcalde presenta els plànols del projecte de l’escola de
nenes i casa habitació de la senyora professora: “que en el Barrio de Sant
(23) AHC. Llibre d ’acords de la Junta Local 16 de juny de 1909.
129
Antonio ofrece construir el Propietario Conrado Vilar mediente contrato
de arrendamiento (...) el Sr Inspector considera de màs utilidad la realización de tales escuelas en el solar lindante con la playa del m a ry en
donde tendria suficiente luz y ventilación, cuya situación es mucho màs
ventajosa que en el segundo proyecto, cuyo solar se halla contiguo en
otras edificaciones y lindante en la c / St. Antonio y la Junta, en virtud de
las mani/estaciones del Sr Inspector, acuerda someter dichos proyectos
a la resolución delpleno del Ayuntamiento. ”24
L’any 1929 amb la visita que efectuà l’ inspector Sr. Jorquera exposa
que ha quedat gratament satisfet de la instrucció de les escoles públiques
i privades del municipi i interessa a la Presidència: “el estudio para la
inmediata construcción de edificios escolares mediante la subvención
que para tales casos otorga el Estado por considerar es de verdadera necesidad la inmediata realización de las mismas; el Sr Alcalde, Don José
Galceràn, participa que de conformidad a la propuesta del Sr. Junquera
el Pleno del Ayuntamiento tiene estudiado el expresado asunto y al efecto se ha solicitado del Exmo. Sr. Gobernador Civil se sirva disponer la
permanencia a esta villa del Arquitecto para levantar, sobre los terrenos
oportunos, pianos para la construcción de edificios escolares graduados
en el casco de esta villa y unitarias en el Barrio de San Antonio ”25
No va ser fins el 14 d ’abril de 1936 que les autoritats i totes les entitats
locals de Calonge prengueren possessió de les noves Escoles Munici
pals, construïdes a l ’antic Col·legi de Sant Martí. A Sant Antoni fins l’any
1956 no obtingueren escoles municipals amb edifici propi.
3.2. La graduació de l’Escola Pública 26
El Reial decret de 25 de febrer de 1911 disposava la graduació o dis
tinció de graus de les escoles, fins aleshores unitàries. Això suposava
la introducció d ’una educació més racionalitzada. L’escola unitària, en
poblacions una mica importants, com Calonge, es veia desbordada per
l’elevat nombre d ’alumnat. A Calonge hi havia dues escoles de nens i
una de nenes i a Sant Antoni també una de nens i una de nenes, totes
unitàries, amb poques aules i les classes saturades. Els mestres més re
novadors, defensors d ’una pedagogia moderna i vinculats a moviments
d ’avançada, lluitaren per difondre l ’escola graduada.
(24) AMC. Llibre d ’acords de la Junta Local 22 d ’abril de 1926.
(25) AHC. Llibre d ’acords de la Junta Local 11-12-1929.
(26) AHC, Tramitación que ha seguido la implantación del R.D. de 25 de Febrero de 1911
que ordena la graduación de las Escuelas de Ninos de esta Villa.
130
L’aplicació que ordenava la graduació de les escoles fou complicada
arreu i va durar anys. Era difícil qualsevol millora, atesa la manca d ’in
versió pública en el camp de l’ensenyament.27 A Calonge, a més, l ’apli
cació comportà un enfrontament entre els mestres de les dues escoles
unitàries, regentades respectivament per Don Lluís Moreno i Don Agustí
Llorens, i l ’Ajuntament i la Junta Local d ’Instrucció Pública.
Segons l’informe de l’inspector de 20 de maig de 1911, aquesta gra
duació es podia realitzar abans dels nou mesos que es donava de termini,
una vegada escoltats els mestres D. Agustí Llorens i D. Lluís Moreno:
“La Inspección propone que estos maestros presenten los correspondientes programas los cuales han de servir para los 2 grados en que
se dividiran las respectivas escuelas de ninos . Para hacer los grupos
homogéneos (...) se tomarà como base, la clase de lectura, en la seguridad de que asi se podrà apreciar mejor el grado de conocimientos que
poseen los alumnos. ”
El 29 de maig de 1911, segons un primer ofici dels mestres Moreno
i Llorens, ambdos accepten la reforma de la graduació i “deseando que
la villa de Calonge entre cuanto antes en las nuevas orientaciones de
la pedagogia moderna rompiendo los antiguos moldes de la moribunda
escuela unitaria”, comuniquen que el primer dia de juny començaran
l’aplicació de la reforma.
De la mateixa data és l’acord de la Junta Local on es diu que, estudiat
l’ofici presentat pels mestres, acorden unànimement:
“l a. Que es improcedente la graduación debiendo ser solicitada a
esta Junta L o ca ly aprobada por el M. Y.S. Inspector de la provincià.
2 a Que esta Junta aun ignora si se han cumplido los requisitos que
ordenó el Sr Inspector en su reciente visita.
3a Que antes de proceder al referido cambio es de suma necesidad
consultar la opinión de los padres de familia.
4a Que el deseo de esta Junta Local es el de que antes no se implante
tal reforma celebren las dos escuelas exàmenes públicos.
5 aMandar copia de la expresada comunicación de los maestros y de
este acuerdo al Sr Inspector. ”
El 31 de maig de 1911 hi ha un segon ofici dels mestres, on diuen que
examinat el Reial decret de 25 de febrer de 1911 i les seves disposicions
aclaratòries a cap d ’elles no hi han pogut veure:
“r ’QuetengamosobligacióndesolicitardelaJuntaLocallacitadareforma.
2° Que tengamos que darle cuenta de docum entospedidospor la Ins
pección.
(27) J.BUSQUETS i J. MOLERO, L ’ensenyament a Palafrugell, Quaderns de Palafrugell, p.70.
131
3° Que haya necesidad de consultar a los padres de familia. ”
No obstant això, ajornen la reforma fins rebre noves ordres de l ’inspector.
El 2 de juny de 1911 hi ha un tercer ofici dels mestres on comuniquen
que han rebut un ofici de la Inspecció de primer ensenyament en què
aprova la proposta dels mestres, ja que està convençut que és preferible
l’escola graduada a la unitària i creu una bona idea fer la reforma com
més aviat millor, sempre que s’ajustin a les instruccions donades per la
Inspecció i sempre que es vagi d ’acord amb la Junta Local. Les instrucci
ons referents a la classificació dels alumnes i la presentació del programa
ja eren tràmits complimentats, per la qual cosa es podia implantar molt
bé la reforma el dia 6 de juny. 1 acaben manifestant que esperen que la
Junta no hi trobi cap inconvenient.
Del 3 de juny de 1911 és l’acord unànime de la sessió de la Junta
Local, presidida per l’alcalde Simon Marany, on es diu, amb evident
enuig, que llegit el comunicat rebut dels dos mestres: “ Siendo deseo de
esta Junta el que la implantación de la reforma se hubiese efectuado en
completa armonia, entre ellos y los maestros y los padres y viendo que
aquellos, por causas que esta Junta ignora, se ha propuesto implantaria
a todo trance y a la mayor brevedad posible, prescindiendo hasta con
cierto desdén de aquel requisito el màs importante e indispensable, acuerda dejarlo a libre voluntad de los expresados maestros, no asumiendo
esta Junta responsabilidad alguna. ”
El 6 de juny de 1911 hi ha un quart ofici dels mestres on exposen que
la seva intenció no era molestar la Junta, sols defensar el seu dret i no
arribar a l ’estat actual de tibantor. Per això, decideixen ajornar la implan
tació de la graduació, sempre que es convoqui una reunió de la Junta i
l’Ajuntament a la qual assistiran, i esperen trobar una solució conjunta i
posar fi a aquesta lamentable situació.
El 7 de juny de 1911, la Junta Local i l’Ajuntament, sota la presidèn
cia de l’alcalde Maruny, duen a terme una sessió extraordinària per tal
d ’agrair i resoldre la comunicació enviada pels mestres. Acorden remetre
la conformitat de les indicacions següents:
“l a.La implantación deia reforma se efectuarà el dia 1 °dejuliopróximo...
2 a ...la Junta y el Ayuntamiento, previo aviso del Presidente, se personaràn antes del dia 1° de julio en las dos escuelas y la división se harà
mediante examen tomando como base principal la clase de lectura.
3“Los ninos que el dia sehalado no pudiesen as is tir seràn destinados
al grado que les corresponda a juicio de los Maestros y conformidad del
Presidente de la Junta Local.
132
4aEl Ayuntamiento (...) harà imprimir 2 0 0 papeletas en cada una de
las cuales se harà constar el nombre del nino y grado (...).
5a Procurarà la Junta hacer las visitas reglamentarias y ordenarà la
celebración de exàmenes en los meses de Junio o Julio de cada aho (...).
6aAceptan y aprueban de conformidad tanto la Junta Local como el
Ayuntamiento el que D. Agustí Llorens se encargue del ler. Grado y D.
Lluís Moreno del 2° (...). ”
Del 9 de juny de 1911, és un cinquè ofici dels mestres en el qual es
queixen de la Junta i Ajuntament per haver prescindit d ’ells en prendre
els acords: “con el agravante de que valiéndose de su autoridad, exige
nuestra conform idad”. Els mestres accepten les indicacions per acabar
les discussions, però exposen: que des del primer de juliol a les vacances
és un període molt curt per tenir ben preparada la graduació, que les fei
nes del camp són el motiu de la poca assistència a l’escola i que els dies
que falten del mes de juny són quasi perduts.
El 10 de juny de 1911 hi ha un nou acord de la Junta Local i l’Ajunta
ment.Llegit el comunicat dels mestres, acorden que: “debido segur amente a tantas torcidas interpretaciones o exceso de vanidad que les tiene
o f u s c a d o s deixar sense efecte l’acordat en la junta del 7 de juny.
El sisè Ofici dels Mestres data del 12 de juny de 1911. S’hi volen ju s
tificar i fan un resum de totes les actuacions que pertoquen a l’inspector,
la Junta Local d ’Instrucció Pública i l’Ajuntament. I es mostren dolguts
pel fet que: “al Maestro a quien se le veja con humillaciones e insultos,
aquel a quien la Autoridad se complace en desprestigiar/o, es imposible
que trabaje con aquel cuidado y celo que su delicada misión exige”. I
conclouen:“gwe habiéndonos dejado en libertad de acción, acordamos
verificar el desdoble de las escuelas el dia 16 del que cursa. Que no renunciamos al concurso de dichas Corporaciones en el acto de la división
de clases y que les invitamos para dicho dia. Que estamos conformes con
los demàs acuerdos de la anterior comunicación, y (...)Que aceptamos
las responsabilidades que pueden pesar sobre nosotros con motivo de
la reforma y todos los inconvenientes que se presenten, menos los que
procedan de esa Junta Local en los que, como nosotros, tendrà su parte
de responsabilidad. ”
El 14 de juny de 1911, reunida la Junta Local i l’Ajuntament, sota
la Presidència de 1’ alcalde Maruny, i llegit el comunicat dels mestres,
acorden per unanimitat protestar per la forma que aquells pretenen sincerar-se i diuen que donen errònies interpretacions als comunicats enviats
per les autoritats.
Finalment, l’escola unitària de Calonge es va graduar. El segon grau
va anar a càrrec de Lluís Moreno i el primer, d ’Agustí Llorens.
133
4. Escola Pública de Nenes de Calonge a càrrec de la m estra Donya Glòria Figueras i
Serrat (any 1907) (arxiu “COLONICO”)
4. MESTRES PÚBLICS RELLEVANTS
4.1. Donya Constància Camps
Constància Camps i Socarrat (Olot, 1853 -?) va ser una de les mes
tres de nenes més populars de Calonge en el darrer terç del segle XIX i
els primers anys del XX.28 Fou nomenada titular de l ’escola pública el
18 de març de 1875; el nomenament era signat pel M.I. Sr. Rector de la
Universitat de Barcelona, amb el vistiplau del governador president de la
Junta Provincial de Girona.
Un acord del 5 d ’abril de 1875 ens assabenta del nomenament i també
aporta un inventari de les precàries condicions en què es trobava l’escola
de Calonge en arribar Donya Constància:
“la referida Constància Camps efectuo la posesión con arreglo a las
formalidades prevenidas po r la ley. Acto seguido se pasó a verificar el
inventario de los efectos que hay en la Escuela. Resultando en ella los
enseres siguientes: un crucifijo, 8 mesas para la ensenanza, 32 muestras
con cristales, 5 pizarras madera, 12 bancos pequehos madera, 12 car(28)
Es va casar amb un calongí, Antoni Clara i Carles (germà del senyor Patrici), del qual
va tenir tres fills: Maria Assumpció (n. 1880), que, amb els anys, es va casar amb Isaac Mates
de Palamós; Lauro (n.1882) i Josep (n. 1884).
134
L'ENSENYAMENT A CALONGE (1732- 1930)
5. Escola pública de nens de Calonge, a càrrec del mestre Don Lluís Moreno i Torres (fot.
Hortènsia Jofre).
teles madera y 26 earteles de cartón, 19 tinteros plomo, 1 mapa para
el sistema métrico y 1 tablado con una silla y su almohada y una mesa
con su tintero, todos en estado regular. A l propio tiempo acuerdan que
interín la Junta procura por otro local adecuado a la ensenanza y que
reuna las condiciones higiénicas que la misma requiere, se ocupe el lo
cal de la casa llamada Massoni. ”
Dos dies després, un altre acord ens assabenta de la nova seu de
l ’escola:
“Reunidos en la Sala Capitular del Ayuntamiento y la Junta Local
de l aEnsenanza que suscriben para celebrar sesión extraordinaria bajo
la presidencia del Alcalde D. Esteban Roura. Acto seguido se ha dado
cuenta que el 2°piso de la casa que posee D. Modesto Bou29 en la calle
Mayor de esta villa, reune las condiciones apetecibles para la ensenan
za, la cual, examinada por dichas corporaciones, la encontraron adecuada al referido asunto. Estando presente la profesora Dha. Constància
Camps se conforma con la indicada casa; y presente también D. M odes
to Bou acuerda cederla en arriendo a D. Domingo Sabater por el precio
(29)
M odest Bou i Vilanova era el propietari de l’antiga farmàcia de Calonge marcada avui
amb el número 4 del carrer Major que posseïa una biblioteca de medicina i farmàcia. Vegeu M.
DEL POZO, “La farmàcia de Calonge i la familia Bou”, a IEBE, 18 (1999) p. 153-178.
135
de 150 pts. anual es; el cual la cede a su vez para que sirva de escuela
bajo las bases siguientes:
1° que se obliga el arrendatario a dejar paso libre a la referida pro
fesora y alumnas para subir a las habitaciones destinadas para Escuela
y habitación de la profesora.
2° este arrendamiento se hacepor el término de un aho a contar des
de la fecha, debiendo darse aviso con medio aho de anticipación en caso
de querer cesar en el mismo.
3° El precio del alquiler es de 150 pts. pagadas po r trimestres vencidos.
4° que D. Juan Reixach que habita actualmente el referido piso se
obliga a tenerlo desocupado en el término de 15 dias
Y conforme con estas condiciones acuerdan se trasladen los enseres
de la escuela de nihas”30
Aquest estatge fou provisional; podem pensar en la incomoditat que
comportava per a les nenes i la mestra el fet d ’haver de pujar a una se
gona planta. Sabem que, posteriorment, l’escola es va traslladar al carrer
de Sant Joan o de l’Educació, a la casa de Maria Montaner i Perxés, però
la solució no devia satisfer a ningú. Encara hi hagué un altre trasllat: per
acord de 29 de març de 1890, l’Ajuntament nomena una comissió que
activi la recerca d ’un nou local per a l’escola de nenes. Esteve Roura
n ’ofereix un de la seva propietat situat al carrer de la Rutlla. A la seva
mort, al nou propietari no li va interessar prorrogar l’arrendament, i es va
proposar un nou estatge al carrer dit aleshores Sobirania Nacional (avui
Enric Lluís Roura), propietat de Pere Condom i Prim. S’hi van sumar
dues habitacions que pertanyien a Martí Sagrera i Maurell. El lloguer
acordat fou de 125 ptes./any a Condom i 160 ptes./any a Sagrera31 La
solució va satisfer a l’inspector provincial d ’Instrucció Pública.
Uns anys després, el 9 de març de 1909, l’inspector visita les esco
les de Calonge i, en el Llibre de la Junta Local d ’Ensenyament Públic,
deixa un testimoni de l ’excel·lent evolució de l’escola gràcies a Donya
Constància:
"la Escuela de Nihas a cargo de la ilustrada profesora Da. Constancia
Camps, se halla en el sobresaliente estado de siempre. No se explica la
Inspección como tratando de una escuela unitaria se puede ensehar con
la extensión y solidez que se observa en el citado centro docente. ”
(30) AHC. Acord del 7 d ’abril de 1875. Aquesta casa actualm ent és la de Quimeta Vert, al
costat de l’estanc, que la seva família va comprar.
(31) AHC. Acord del 7 de maig de 1893.
136
4.2. Don Lluís Moreno Torres
Lluís Moreno Torres (Jaca 1881- Sant Antoni de Calonge 1948)
l’any 1905, fou nomenat mestre de Sant Antoni. El 9 de febrer de 1907,
es va casar amb la calongina Càndida Pallí i Caner; aquell mateix any va
passar a exercir a Calonge on s’estigué fins el 1919. Fou el pare de Lluís
Moreno i Pallí (Sant Antoni de Calonge, 1907-1974), músic i prohom
de la sardana.
El senyor Moreno fou un mestre molt innovador i la seva vàlua va
ser reconeguda per la Inspecció, la Junta Local i l ’Ajuntament.
Hi ha una proposta presentada pels membres de la Junta Don Jaume
Brugués i Don Baldiri Viladesau, que fou acceptada per l’Ajuntament
de Calonge, presidit per l’alcalde, Josep Galceran, el dia 16 de maig de
1918 i que revela el seu itinerari professional i els mètodes pedagògics
que emprava:
“En vista de la excelente conducta profesional del Maestro Nacional
de esta villa Dn. Luís Moreno Torres, teniendo en cuenta:
1° Que dur ante su permanencia al frente de la Escuela Nacional
del Barrio de San Antonio de esta villa llegó a alcanzar el màximo de
los alumnos comprendidos en edad escolar, logrando que la asistencia
fuese siempre regular.
2° Que trasladado a una escuela del Centro de la villa fu e aumentando la matrícula de ésta hasta obtener mayor número que las demàs
escuelas públicas y particulares de la misma sosteniendo dicho número
màximo hasta el momento en que po r efecto de la graduación obligatoria quedaron igualadas las dos escuelas nacionales de esta localidad.
3° Que viene dando con brillantes resultados las ensenanzas de Teneduría de Libros y Lengua Francesa a los alumnos de la sección màs
adelantada de su Escuela.
4° Que en los exàmenes públicos y exposiciones escolares que re
al iza anualmente se ha hecho siempre acreedor a expresivos votos de
gracias de esta Junta Local po r el brillante estado de cultura de sus
discípulos.
5° Que viene realizando ademàs de los paseos escolares semanales,
frecuentes excursiones a todos los centros agrícolas e industriales de la
Comarca por los que ha recibido también efusivos votos de gracias, y
6° Que aparte de su labor escolar, ha dado en distintas ocasiones,
conferencias de vulgarización científica que le han valido ser nombrado
Socio de Mérito de Sociedades recreativas y Culturales, proponen que
la Junta acuerde dirigirse al Exmo. Sr. Ministro de Instrucción Pública
137
6. escola privada de nenes de Calonge, a càrrec de la m estra Donya Rosa Vert i Dalmau
(fot. Quimeta Vert).
pidiéndole se digne premiar, si procede, los esfuerzos de tan excelente
Maestro en la form a siguiente:
1
° Otorgàndole una calificación especial de méritos como comprendido en el art° 6° del R.D. de 2 de febrero de 1883,
2° Concediéndole una distinción con arreglo a lo dispuesto en el Art°
7° del R.D. de 23 de febrero de 1902. ”
El dia 19 de març de 1919 se li concedeix el nou sou de 2.500 ptes.
Les poblacions grans disposaven d ’ una Junta Local que exercia
d ’intermediària respecte als mestres i l’Ajuntament. Aquestes estaven
constituïdes per representants de l’Ajuntament, dels pares de família i
d ’altres estaments socials de la població. L’any 1908, per exemple, la
Junta Local estava composta per Josep Clara i Vilar, president (alcal
de); Jaume Rosselló i Reixach, regidor; Joan Salomó i Blanch, regidor;
Baudili Viladesau, metge; Mariano Vidal Xifró, pare de família; Martí
Fonalleres i Roque, pare; Maria Bayó Palet, mare de família; Dorotea
Vilajoana, mare; Miquel Serra i Serinyà, rector; Josep Ponjoan i Roura,
farmacèutic. La Junta sovint realitzava visites a les escoles i convocava
exàmens per tal de comprovar els resultats obtinguts pels alumnes.
En el llibre d ’acords de la Junta Local d ’Instrucció Pública de Calonge
hem pogut comprovar que el municipi va comptar amb altres mestres
138
d ’important vàlua a més dels
esmentats. En una de les visi
tes a les escoles efectuada per
l ’inspector, D. Manuel Ivarz,
informa:
“que de las 5 escuelas públicas que funcionari en el distrito, 3, la de D. Jaime Vidal,
D. Luis Moreno y Da. Cons
tància Camps, se hallan en
sobresalientes condiciones, no
solamente po r la calidad de la
ensenanza y la retensión (sic)
de los conocimientos que se
suministran a los ninos sino
también p o r los procedimientos educativos que se emplean.
Bien puede afirmar-se que los
profesores citados po r su celo
y aptitudes pedagógicas pue7. Simon M aruny i Clara
den figurar entre los màs dis(fot. Marta Lavina)
tinguidos de la provincià. ”32
Els exàmens celebrats a les
Escoles de Sant Antoni, regides pels mestres Joan Ribas i Lluïsa Cantó,
el dia 15 de novembre de 1911, aquests reben un vot de gràcies de la
Junta per l ’interès demostrat en pro de l’ensenyament públic. El 24 de
desembre de 1911 les Escoles de Calonge reben la visita de la Junta
Local i l’informe és:
“Dow Agustí Llorens: puntualitat, ordre i utilitat d ’un mètode d ’ense
nyament digne d ’alabança.
Don Lluís Moreno: mètode d ’ensenyament digne d ’alabança, no tanta
puntualitat.
Donya Glòria Figueres: fa poc que exerceix a Calonge.
Germanes Carmelites i Donya Rosa Vert: resultats satisfactoris.
Don Agustí Llorens fou un dels mestres gironins que l’any 1903
iniciaren unes trobades de formació amb el nom de “Converses Peda
gògiques” L’estiu de 1917, Agustí Llorens, mestre de Calonge (19101916),va pronunciar una conferència pedagògica a l’Escola Normal de
Mestres de Girona sobre l’ensenyament de la Geografia.
(32) Llibre de la Junta del 29 d ’abril de 1905.
139
5. L’ESCOLA PRIVADA
5.1. Rosa Vert i Dalmau (Calonge, 1883- 1954)
Era filla dels calongins Esteve Vert i Ponjoan i de Rosa Dalmau i
Montaner. Els seus germans eren Solita i Josep33. Va contraure matrimoni
amb Salvador Molla i Mir i van tenir un únic fill anomenat Josep. Rosa
Vert sobrevisqué al seu marit i fill.
El seu pare, Esteve Vert, fou alcalde dues vegades. Durant els fets de
juliol de 1909, passà moltes dificultats per mirar d ’impedir la crema del
convent i col·legi religiós de Sant Martí, de la qual parlarem més enda
vant. Estudià magisteri i impartí l’ensenyament com a mestra de la pri
vada. Tenia una escola de nenes al carrer del Charco, avui Pompeu Fabra
(a can Genis). Patia sovint de mal de cap i aquest fou el motiu de deixar
l’ensenyament. Es dedicà a brodar, ja que tenia molt bones mans. També
tingué dispesers: mestres i metges sense familiars i solters (per exemple
va allotjar el Dr. Xipell).34
A l ’Arxiu Històric Municipal, trobem la petició de Rosa Vert i Dalmau
per obrir una escola de nenes, privada, el 1909.
Dona Rosa Vert y Dalmau, casada, Maestra vecina de esta villa
(...)
EXPONE: Que tiene elpropósito de abrir en esta villa una escuela de
nihas privada en la casa de planta baja que su Sr. Padre posee en la calle
del Charco de la misma (...), acompaha adjunto con la presente instancia
por triplicado, plano del edificio donde se propone abrir la expresada
escuela, certificación de la Autoridad local de las condiciones higiénicas
y por último certificación de vecindady conducta de la reclamante y titulo
profesional que la misma posee. ”35
5.2. Simó Maruny i Clara (Calonge 1867- 1935)
Era fill dels calongins Pere Maruny i Maria Clara. Es va casar amb la
calongina Josefa Codolar i Dalmau. Els seus fills eren Emèrica (àvia de
la Mercè Valmana i besàvia de Marta Lavina) i Pere (visqué a Palamós).
Va treure el número u de les oposicions de Magisteri, plaça que, fi
nalment, fou atorgada a Dalmau Carles, el famós mestre i editor gironí.
Maruny es decepcionà en quedar a les portes d ’entrar a obtenir plaça.
Fundà una escola privada a Calonge al carrer de la Rutlla (avui a can
(33) Pare de Quimeta Vert, amb la qual hem pogut parlar llargament.
(34) Testimoni de Quimeta Vert (2006).
(35) Llibre d ’acords de la Junta Local d ’ Instrucció Pública 1902 -1915.
140
Rotllanet). La seva néta diu que quan tancà l’escola es preguntà: “Simon,
has complert avui la teva obligació?” La manca de recursos econòmics
fou el motiu del tancament. Als alumnes pobres no els cobrava, fins i tot
els donava el material. Quan deixà l’escola feia classes de Teniduría a
casa seva, avui carrer del Doctor Vilaseca.
Fou secretari fundador de la Caixa d ’Estalvis de Calonge, fundada el
3 de juliol de 1904. Fou també alcalde de 1910 a 1912.36
L’escola fundada per Maruny portava el nom de Centre de Cultura de
Calonge. La comissió organitzadora estava integrada per mossèn Joaquin
Bonacasa (rector de la parròquia de Sant Martí), Narcís Pi, Martí Bou. R.
Jubert, Joan Rosselló, Jaume Vilaseca, Simon Maruny, Isidre Font i Joan
Muní. La societat tingué el seu domicili a la mateixa escola, al carrer Pi
i Margall, núm 17 i es regia per un reglament de vint-i-cinc articles, dels
quals extraiem els més significatius:
REGLAMENTO (Calonge, 12 de Febrer de 1913 )
OBJETO Y F IN DE LA SOCIEDAD
(...)
Art. 2 ° E l objeto únieo y principal de esta Sociedad es el de reunir el
suficiente y posible número de individuos, verdaderos coadyuvadores del
mayor desarrollo físico, moral e intelectual de la ninez, a cuyo fin sea
factible el sostenimiento de una escuela de ninos, para lo cual cuentaya
con dàdivas de significadas personas, ademàs de una mòdica retribución
mensual, que se fijarà según las posibilidades de cada uno que no excederà jam às de 2 ’50 pesetas.
Art. 3°Este Centro dispone de material ex profesoy un local suficien
te que a su juicio reune todas las condiciones que hoy exije la moderna
Padagogia.
Art. 4° Para el funcionamiento de esta escuela, se procurarà contratar un Profesor con titulo académico que a la vez que persona de reconocida competencia y buena voluntad, tenga, por lo menos, cursadas y
aprobadas todas las asignaturas que comprende el grado Superior.
Art.5° Las horas de clase seràn de 8 y media a 11 y media por la
manana y de 2 a 5 de la tarde, todos los dias laborables; exceptuando los
jueves por la tarde, que se destinaràn a paseos escolares.
Art. 6° El cuadro de asignaturas serà el siguiente: Lectura, Escritura, Gramàtica, Aritmètica, Geografia, Historia de Espana, Geometria,
(36) Testimoni oral de la seva néta Mercè Valmana i Maruny.
141
8.
Escola de Nenes de Calonge a càrrec de les Germanes Carmelitas de la Caritat.
(Fot. arxiu “COLONICO”)
142
Religión y Moral, Agricultura, Nociones de Física, Química e Historia
Natural y Constitución del Estado.
Art. 7° Si cubiertos los gastos generales existiese sobrante, se desti
narà parte a fondos para excursiones, ya que està en el ànimo de todos
los asociados el que estas sean frecuentes: no solo por el gran estimulo
que las mismas proporcionan a los ninos, si que también porque con
ellas se contribuye sobremanera a su desenvolvimiento físico, moral e
intelectual.
Art. 8° Ademàs , si el estado floreciente de la Sociedadpermitiese el
sostenimiento de dos Profesores, cuenta también con otro local adjunto
y de inmejorables condiciones, pudiendo en este caso establecerse la
graduación. (...)
Aquest centre va funcionar fins el 1921. En data 19 d ’octubre d ’aquell
any, el rector de la Universitat de Barcelona comunica a l’inspector de
Primer Ensenyament de la província de Girona, que ha rebut un ofici de
Simon Maruny, director del col·legi no oficial de nens, comunicant que
aquest centre no pot atendre les despeses que ocasiona el seu funciona
ment i que ha acordat tancar i lliurar tot el material a l’Ajuntament de
Calonge per tal que el distribueixi a les Escoles Nacionals.37
6. L’ESCOLA RELIGIOSA
La fundació de dues escoles religioses a Calonge a finals del segle
XIX es deu a la generositat de Dominga Juera i Patxot (Sant Feliu de
Guíxols, 1828-Barcelona, 1900) vídua d ’un calongí, Josep Vilar i Puig,
un americano que havia estat director de la Societat de Beneficència de
Naturals de Catalunya, a l’Havana. Donya Dominga que posseïa una gran
fortuna, residia a Barcelona, a la Rambla de Santa Mònica. Fou també
la presidenta de la Junta de Senyores de les Sales d ’Asil de Barcelona
al barri de la Barceloneta. Josep i Dominga foren els pares de Martí,
Joan, Rosa i Josepa; aquesta última maridà amb Camil Julià i Vilasendra,
marquès de Julià.38 Donya Dominga, en memòria del seu espòs difunt,
va fundar dos col·legis religiosos a Calonge: un de nenes, encomanat a
les Germanes Carmelites de la Caritat (Vedrunes), sota el patrocini de la
Mare de Déu del Carme i un de nens, confiat als Germans de La Salle,
amb l’advocació de Sant Martí, patró de la vila. Una parenta seva, Do
minga Iglesias, casada també amb un calongí, l’havia animat a empren
(37) Carta que conserva la família Maruny.
(38) J.AYMAR, “Francesos, afrancesats, carlins i comerciants: els Sivatte-Vilar de
Calonge” . EBE, 18 (1999) p.142.
143
dre aquestes fundacions, atesa la manca de fe de Calonge i els renecs
dels infants. El fet de fundar una escola religiosa significava també la
implantació del corresponent convent i capella.
En el seu darrer testament, el 24 de desembre de 1895, Donya Dominga
va legar les finques que havia destinat a escoles a un patronat que forma
ven el seu fill Marti Vilar Juera, el seu gendre Camil Julià Vilasendra i el
doctor Esteve Pibemat, Canonge lectoral de la Catedral de Barcelona, els
quals tenien l’obligació d ’atorgar l’ús gratuït d ’aquestes finques als Ger
mans i Germanes respectius per tal que hi instal·lessin les corresponents
escoles. El testament preveia que si un dia els esmentats religiosos: "...
no quisiesen o no pudiesen permanecer en ella dedicados al ministerio
propio de su Instituto, los referidos legatarios tendràn la obligaeión de
conceder el uso gratuito de las mencionadas fineas a las personas que
ellos consideren convenientes, a fin de que establezcan en dichos locales
una escuela también de patronato particular para ninas y ninos de la
misma villa de Calonge... ”.39 La condició precisa era que l’ensenyament
estigués basat sempre en els principis de la religió catòlica.
6.1. El col·legi Mare de Déu del Carme
Hem estudiat la història i les vicissituds d ’aquesta fundació en un
altre lloc40 i no repetirem el que ja hi ha publicat. Les Carmelites de la
Caritat Vedruna s’estigueren al carrer major de Calonge des de 1894 fins
a 1979. Tres generacions de noies calongines passaren per les seves au
les. La comunitat hagué de fugir el 1909 i el 1936, i en ambdues ocasions
l’edifici patí els estralls de la revolta. El 1979, el col·legi va fer el servei
de guarderia gestionada per un grup de pares fins que fou definitivament
clausurada i l ’edifici quedà abandonat. El 1996 es va celebrar una euca
ristia amb motiu del centenari de la benedicció de la capella. Darrera
ment, en virtut d ’un conveni, el bisbat de Girona ha cedit la propietat a
l’Ajuntament de Calonge, a canvi que aquest financés la restauració de
l’església de Sant Martí. Actualment la capella continua oberta al culte.
L’antic convent i el col·legi estan molt degradats i l’Ajuntament té pen
dent decidir el seu destí final.
(39) J.AYMAR- M. DARNACULLETA, “Les Carmelites de la Caritat a Calonge (18941910)” . Estudis sobre Temes del Baix Empordà, 2 (1983), p. 310, núm. 37.
(40) J. AYMAR- M .DARNACULLETA, op. cit. Darreram ent s ’ha publicat el volum III
de la història documental d ’aquest Institut: M. T. LLACH-M. ARUM Í, H istoria documental
de la Congregación de las Hermanas Carmelitas de la Caridad-Vedruna. Barcelona, Claret,
2005 (per a la fundació de Calonge, vegeu p 128-134).
144
9.
Excursió a la platja de Calonge. Apareixen a la fotografia els tres germans de la Salle
amb sotana i pitet blanc. A partir de retrats de l’època, hem pogut identificar amb tota certesa el
germà Pedro Luis, assegut a proa; això permet datar la foto entre els anys 1898 i 1902. Hi apa
reixen també dos sacerdots, probablement mossèn Miquel Serra i Serinyà, rector de Sant Martí,
al costat de la barca, i el seu vicari, assegut a la sorra. El personatge de la barca amb corbata de
llaç és Pere Oliver i Pallimonjo (Calonge, 1850-1912). (Fons Patrimonial Oliver de la Serra).
6.2. El col·legi de Sant Martí41
El Col·legi dels Germans de les Escoles Cristianes de Calonge, ano
menat oficialment Colegio San Martín és una esperança truncada. Des
del 1894 fins al 1909, durant quinze anys, els Germans de La Salle van
exercir l ’ensenyament a Calonge; molts nois calongins passaren per les
seves aules i alguns foren excel·lents professionals. El final fou tràgic i
mai més els germans no van tornar a la població.
Sant Joan Baptista de La Salle (Reims, 1651- Sant Yon, 1719), funda
dor dels Germans de les Escoles Cristianes, va entendre l’educació com
un ministeri eclesial. Segons ell, Déu se serveix de l ’educació cristiana,
(41)
L’historiador calongí Albert Vilar està estudiant la implantació d ’aquesta institució
educativa a Palamós i a Calonge. Hi ha una tesi doctoral recent de José Francisco ESPUNY,
Un proyecto antropológico de la modernitat: en el ideario lasaliano. Facultat dc Filosofia dc
Catalunya. Barcelona, 2006, on s’aprofundeix en la relació dels Germans de La Salle amb la
M odernitat i la seva evolució.
145
que es planteja com un dret de tothom, perquè l ’ésser humà se salvi en
una doble perspectiva, humanitzant per mitjà de la cultura i evangelitzant
per a la vida.42
Amb la III República francesa (4 de setembre de 1870) després de la
caiguda de Lluís Napoleó, va començar una època adversa per a l’Insti
tut. Un sector polític clarament hostil a l’ensenyament religiós, va anar
dificultant progressivament la tasca de les congregacions docents, un
procés que culminaria amb l’expulsió dels germans de França. Fou el
germà Irlide (1875-1884) el qui va introduir els Germans de les Escoles
Cristianes a Espanya.
La fundació de Calonge fou feta en temps del Germà Lange (Hippolite Massot Monisset) que fou el primer germà provincial de 1892 a 1905.
Aquest germà, que va alternar el seu provincialat amb la direcció del Collegi La Salle Bonanova de Barcelona, cronològicament va anar obrint les
cases de Terrassa, Benicarló, Calonge, Santpedor, l ’escola de Cambrils,
Tortosa, Santa Coloma de Farners i Llagostera.
La fundació de Calonge fou possible gràcies a la donació de dues
peces de terra situades al final del carrer de la Rutlla, al paratge Camp
del Coll, al costat de l’actual plaça de la Concòrdia, cedides per Dominga
Juera,43 que ja havia fundat el col·legi de Sant Feliu de Guíxols.44 La co
munitat de Calonge fou fundada el dia 22 de setembre de 1894.45
Donya Dominga féu construir i moblar el col·legi i el convent. El pro
jecte — com el de les carmelites— és del mestre de cases Pere Pasqual i
Baguer, de Sant Feliu de Guíxols. Un edifici de notables proporcions, als
quatre vents, orientat a migdia amb tres naus amb grans finestres cober
tes amb teulada a dos vessants.
(42) ESPUNY, p. 35.
(43) “y las dos porciones o piezas de tierra que tengo en la calle de la Rutlla de la misma
villa y parage nom brado “Camp del Coll” con edificio en ellas levantado se destinen perpetuamente a saber; las dos casa de la calle M ayor a Hermanas Terciaria del Carmen y las dos
porciones de terreno de la calle de la Rutlla con dicho edificio a Hermanos de las Escuelas
Cristianas (...) la primera de las indicadas porciones de terreno de la calle de la Rutlla cuya
cabida es de veinte y una àreas ochenta y siete centiàreas, la adquirí tam bién por compra venta
de Don Narciso Ponsatí y Maresal según escritura autorizada por D. José Bellido y Mascias,
Notario de Palmaos a treinta y uno de Agosto de mil ochocientos noventa y tres; y la otra
porción de tierra de la m isma calle de la Rutlla de la villa de Calonge, que tiene la cabida de
cinco àreas cuarenta y siete centiàreas, la adquirí a D. Esteban Mont y Albertí por igual titulo
de compra venta con escritura autorizada por dicho Notario D. José Bellido a seis de Noviembre del citado ano de mil ochocientos noventa y tres y el edificio lo he mandado construir a
mis costas...”
(44) Vegeu S. GALLEGO, Sembraron con amor. “La S a lle ”. Centenario en Espana
(1878-1978), San Sebastiàn, 1978. La comunitat de Sant Feliu fou fundada el 15 de setembre
de 1891 (op. cit. p.809).
(45) Ibíd. p. 809.
146
La comunitat estava formada per tres germans que vivien al mateix
edifici i regien respectivament tres classes gratuïtes, corresponents als
tres graus elemental, mitjà i superior. La manifestació més pública de la
comunitat educativa era quan els diumenges els germans anaven amb els
alumnes del col·legi a missa a l’església de Sant Marti.46
Els superiors de la Comunitat de Germans de la Salle de Calonge
foren:47
Germà Jovita (1894-1896). Germà Jovite des Anges, francès; el 19 de
març de 1890 fou designat primer pilot (en la terminologia de l’Institut) de
l’escola gratuïta Mare de Déu del Carme oberta a la parròquia barcelonina
de Santa Madrona, al Poble Sec, i promoguda per la Venerable Dorotea de
Chopitea.48 Recordem que la presidenta de la junta de senyores que regia
l’escola barcelonina era l ’esmentada Dominga Juera.49 El germà Jovita va
ser també el primer director de l’escola de Calonge.
Germà Ciril (1896-1898). L’agost de 1896, el germà francès Lotger
Cyrille Bec (1860-1902) va rellevar el germà Jovita. Ell i els altres ger
mans van anar a felicitar el rector de Calonge, mossèn Bartomeu Abrich,
amb motiu d ’haver sortit il·lès d ’un atemptat que va patir la matinada del
6 de desembre d ’aquell any.50 El 2 d ’agost de 1897, l’Ajuntament va ho
norar la fundadora del col·legi, Dominga Juera de Vilar, tot nomenant-la
filla adoptiva del poble.51 El 1898 el germà Ciril va ser destinat a la casa
de Cambrils d ’on fou el primer pilot quan va obrir les portes el 3 de setem
bre de 1900 i on va morir el 24 de juny de 1902, als quaranta dos anys.52
Germà Pedro Luís (Dalías, Almeria, 1873-Cambrils, 1958) (18981902).53 El germà Pedro Luís (Ricardo Barranco Asién) nasqué a Almeria
el 1873, i passà la seva infantesa a Girona. Dins del districte barceloní
fou un pilot força prudent de diferents comunitats, la degana del carrer
Comtal entre elles. Nomenat provincial l’any 1925, fou el primer espa
(46) Testimoni de M aria Isern.
(47) Ibíd.
(48) J.M .SEGU, La Salle 1892-1992. Centenari de la Provincià de Catalunya. Barcelona,
1992, p. 21.
(49) Ibíd. p.140.
(50) J. AYMAR, Els secrets de Sa Bardissa. Santa Eulàlia de Ronçana, 2005 (3 a edició ), p. 95.
(51) AMC. “Acto seguido manifesto el Sr. Alcalde que le parecía que Calonge debe eterno
agradecim iento a Da Dominga Juera de Vilar, fundadora en esta villa de dos Colegios para la
gratuita educación e instrucción de los ninos de ambos sexos, que por lo tanto el ayuntamiento,
intérprete de los generosos sentimientos de los vecinos, debía dar algún testimonio público de
gratitud, y de consideración a dicho Senora. Dijo le parecía a propósito declararia hija adoptiva
de la población. Los senores concejales m anifestaran estar conformes con lo propuesto por el
Sr. Presidente creyendo justo y lógico y en consideración se acordó...”
Signa el tinent d ’alcalde: José Clara Sala.
(52) J.M .SEGÚ, p. 28 i 318.
(53) J.M. SEGÚ, p. 39.
147
nyol designat per a aquest càrrec. La seva vàlua excepcional va fer que el
Capítol General de 1928 l’elegís com a assistent del Superior General per
Espanya i Hispanoamèrica. Com a assistent va residir primer a Bèlgica i
després a Roma, fins al seu relleu el 1946. Escollí la casa de Sant Josep
de Cambrils com a lloc de retir, on va morir, voltat de l’afecte general, el
17 de maig de 1958, als 85 anys. A Calonge va fer director del Col·legi
de Sant Martí durant quatre anys, de 1898 a 1902. Apareix retratat amb
Pere Oliver en una cala, en un dia d ’excursió amb d ’altres germans de
la comunitat, els sacerdots de l ’església de Sant Martí i altres seglars.
Va deixar la direcció de l’escola de Calonge per tal de fer-se càrrec del
centre que els germans tenien a Cambrils.
El 24 de maig de 1900 es va esdevenir la canonització a Roma de Joan
Baptista de La Salle; a Calonge s’hi degué fer la corresponent comme
moració. El mateix any, morí a Barcelona la fundadora, Dominga Juera.
Germà Domicià (1902-190?). Va acceptar alguns interns fins a l’ober
tura del Col·legi de Sant Josep de Palamós (1905). El 1903 l’escola de
Calonge tenia 54 alumnes, un nombre inferior als que hi havia hagut fins
aleshores.
Germà Adrià (190? 1909). Va passar la seva amargor de veure el collegi i convent de Calonge destruïts per les flames de la Setmana Tràgica.
La destrucció de 1909
1 Un moviment escolar laïcista havia sorgit de la mà de Bartomeu
Gabarró a Palafrugell i es van propagar idees anticlericals. L’any 1885
aquest controlava una confederació escolar a una cinquantena d ’escoles
(...) entre les quals hi havia la de Calonge . Els esdeveniments polítics
van acabar amb aquests col·legis. La Setmana Tràgica determinà el tan
cament definitiu arreu de l’Escola Moderna, fundada per D. Francesc
Ferrer i Guardia.54 Aquest fou injustament acusat de ser un dels impul
sors dels aldarulls i va ser afusellat el 13 d ’octubre de 1909, fet que va
provocar manifestacions de protesta, sobretot a París.
L’historiador local Pere Caner, explica: “en esdevenir-se la Setmana
Tràgica del juliol de 1909, uns quants elements d ’acció, ignorats deli
beradament per l ’Ajuntament i la Guàrdia Civil, assalten a so de trom
petes, el convent dels Germans de la Doctrina Cristiana, saquejant-lo i
cremant-lo. Els germans ja s’havien fet escàpols junt amb Pere Rosselló,
capitost carií. L’endemà entraren al convent de les germanes carmelites
i destruïren l’església.”55
(54) J. BUSQUETS M OLERO, “L ’ensenyam enta Palafrugell ”, Palafrugell, 1993, p. 70
(55) P. CANER, La Vall de Calonge, p. 124.
148
Una altra versió diu que, de primer, van assaltar el convent de les mon
ges i des d ’allí ho van portar tot al convent dels germans. La destrucció del
convent de les germanes va ser el 28 de juliol de 1909.
Com que el col·legi Sant Martí es trobava una mica aïllat del nucli urbà
(a la plaça de la Concòrdia) no hi havia perill que el foc s’escampés. Per
tant, fou incendiat. Testimonis presencials asseguraven que la pira no pre
nia i un personatge geperut va aconsellar als incendiaris que fessin un forat
al sostre perquè tingués major tiratge. Així ho feren i les flames adquiriren
grans proporcions.56
Però en la destrucció del col·legi religiós s’hi barrejaven interessos
que trascendien els simples avalots populars o la cobdícia d ’uns quants
aprofitats. Diu J. Connelly Ullman, en el seu documentat estudi sobre la
Setmana Tràgica:
“Los acontecimientos de Calonge inftuyeron directamente en la carre
ra del doctor Pedro Rosselló, co-director en 1936 de la Oficina Internaci
onal de Educación en Ginebra. El padre de Rosselló, labrador, le envió a
una escuela vinculada con Ferrer en Calonge. El maestro estaba celoso
de la escuela regentada por los hermanos cristianos que al estar subvenci
onada proporcionaba ensenanza gratuita; sin fondos exteriores, la escuela
racionalista tenia que cobrar una pequeha cuota de cinco reales al mes.
Dur ante la Semana Tràgica, el maestro de la escuela racionalista partici
po en la quema de la escuela catòlica. El padre de Rosselló, que desaprobó esta actitud, le envió a estudiar a Francia (Entrevista con Rosselló en
Ginebra el 24 de Noviembre de 1960) ”.57
Aquest testimoni contradiu el de Ramona Valls,58 que afirma que Pere
Rosselló va fer els seus primers estudis al Col·legi dels Germans de La
Salle de Calonge “donde encontró buenos maestros y fu e un excelente
alumno. El colegio en el que estudiaba fue incendiado en 1909 con mo
tivo de la Semana Tràgica y en aquel mismo ano pasó al colegio que los
Hermanos de la Salle tenian en Figuera, en régimen de internado. Dado
el interès demostrado por Pere Rosselló, el director del colegio animó a su
padre a dedicarlo al magisterio. El hecho de que el centro fiuese incendia
do quizà influyó en que Pere Rosselló luchara con todas sus fuerzas por y
para la escuela, la ensenanza y la educación en sentido amplio ”.
(56) J. AYMAR-M. DARNACULLETA, Les Carmelites de la Caritat a Calonge (18941910), aE B E , 2 (1983) p. 333.
(57)ULLM AN, Joan Connelly: La Semana Tràgica. Estudio sobre las causas socioeconómicas del anticlericalismo en Espana (1898-1912). Ed. Ariel. Barcelona, 1972. p. 578.
(58)
R. VALLS, Pedagogos comparatistas catalanes del siglo XX: Rosselló, Tusquets,
Sanvicens. Una visió prospectiva. Universitat de Barcelona, 1998, p .ll.
149
En qualsevol cas, la gravetat d ’aquest incident motivà que el rector de
la Universitat de Barcelona publiqués una nota a La Publicidad:
“Enterado el rector de esta Universidad sehor barón de Bonet de lo
publicado por la prensa referente à que los maestros de Calonge habían
tomado parte activa en los sucesos ocurridos en la última semana de Julio,
se apresuró a pedir antecedentes sobre el particular a la Junta provincial
de Instrucción pública de Gerona, la que en reciente comunicación dirigi
da al Rectorado, ha manifestado que aquellos maestros no han dejado de
prestar servicio en sus respectivas escuelas, ni por tanto se hallan procesados con motivo de aquellos sucesos”.59
Encara que caldria investigar més a fons en la qüestió, trobem — vistos
els antecedents— més digne de crèdit el testimoni directe del Sr. Rosselló,
que no la comunicació, parcial, de la Junta d ’Instrucció Pública.
Reconstrucció
L’edifici del convent i col·legi va trigar vint-i-sis anys a reconstruir-se.
El 1935 l’Ajuntament es va proposar reconstruir l’antic convent per destinar-lo a escoles i va aprovar l’adquisició de l’edifici per 50.000 pessetes.
Fetes les obres de reconstrucció, el 14 d’abril de 1936, commemoració de
la proclamació de la República, les escoles es van inaugurar. Actualment
l’edifici és la seu de l’Ajuntament.
BIBLIOGRAFIA
SEGÚ, J.M, (1992). La Salle 1892-1992. Centenari de la Província de Catalunya.
BUSQUETS, J; MOLERO, J.( 1993). L ’ensenyament a Palafrugell, Quaderns de Palafrugell.
MARQUÈS, S; FEU, J; PUJOL, D. (2005) L ’escola. Quaderns de la Revista de Girona.
LLACH, M. T- ARUM I, M. (2005). Historia documental de la Congregación de las Hermanas Carmelitas de la Caridad-Vedruna, tomo 3.
FONTS
ARXIU PARROQUIAL DE CALONGE
Llibres sagramentals
Llibre de l’Obra II (1680-1956)
ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL DE CALONGE
Llibres d ’acords de l’Ajuntam ent de Calonge ( 1845- 1902 )
Llibre d ’acords de la Junta Local d ’Instrucció Pública de Calonge (1902 -1931 )
(59) La Publicidadmxm. 11030. 29-IX-1909.
150
ANNEXS
ANNEX 1
“En la casa capitular de la Villa de Calonge, Provincià de Gerona a los 27 de junio 1848
en ella reunidos en sesión extraordinaria p o r las causas y motivos abajo se indicaban los
individuos de su M ag co, Ayuntamiento que suscriben, se presento en ella D. José Pelegrí,
profesor nombrado p o r la Comisión Superior de Instrucción de esta misma Provincià previa
la competente oposición con aprobación del M.Y.S. Jefe Superior Político de la misma Pro
vincià para la escuela elemental completa designado a esta villa, con el firm a propósito de
establecer las bases bajo cuales debia el elegido Profesor conducirse, y las garantias que por
parte del Ayuntamiento se le ofrecian; en cuya virtud se ha procedido a la form ación de los
oportunos apuntes dando en ultimo resultado la convención siguiente,
Obligaciones y deberes del Profesor
Deberà el referido dar la ensenanza a cuantos ninos o alumnos se le presenten en la
escuela cuyos padres o persona de quien inmediatamente dependan sean vecinos de la pre
sente villa y su término, en los términos y horas marcadas en el reglamento vigente al cual y
variaciones que acaso en el se hagan deberà estrictamente sujetarse para todos los efectos del
establecimiento de educación que de hecho va a plantearse en esta villa, y consistirà precisamente. L e e ry escribir correctamente y bajo el caràcter de
Gramàtica Castellana, Aritm ètica en toda su intención, Ortografia en la conformidad
vigente, Doctrina Cristiana, principios de religión y buenas costumbres, y también Gramàtica
Latina siempre que lleguen a seis o màs los alumnos o discípulos que quieren cursaria empleando para este particular objeto en los dias no feriados una hora y media al dia, en horas
distintas a las senaladas p o r el reglamento vigente para la escuela elemental completa que
como y a se ha dicho de hecho se establece.
Deberà el profesor ensehar gratuitam ente a los alunnos que el Ayuntamiento y Junta Lo
cal de Escuelas clasifiquen de pobres absolutamente, como empero su número no exceda del
diez p o r ciento que es el sehalado p o r el reglamento vigente.
Deberà el Profesor en los dias de obligación de oir misa, acompahar a los alumnos y dis
cípulos a la misa m a y o ry cuidar guarden en este acto el decoro y decencia que se merece.
No habrà màs feriados que los sehalados en el reglamento vigente, ni tampoco podràn
acordarse otros castigos que los marcados en el mismo: en cuanto a prem ios no solo podrà
el Profesor usar de los descritos en el citado reglamento, sino tambien de los quecrea màs a
propósito para mejor exitar la afición y estimulo a sus alumnos con tal que no se cause costo
alguno a sus interesados.
No podrà el Profesor separarse o abandonar su cargo, y en caso de querer verificarlo
deberà avisar al Ayuntamiento con medio aho de anticipación, asi como también deberà avisarle con medio aho de anticipación, en el caso que por causas que no se esperan, den motivo
a solicitar su separación.
PREMIOS YG ARAN TIASA FAVOR DE PROFESOR
E l Ayuntamiento con tal que sus actos merezcan la aprobación del M. Y.S. Jefe Superior
Político de la Provincià se compromete pagar al Profesor p o r tercios anticipados a contar
desde esta firm a los tres m il reales de vellón con que la Comisión Superior de Instrucción
de la Provincià ha dotado de la escuela elemental completa sehalada a esta villa y al propio
tiempo le autoriza para percibir libremente los réditos anuales de cualquier que p o r qualquier
concepto esté aplicada y que acaso se aplique a fa v o r del Profesor o Maestro de esta villa,
debiéndose empero sujetar a las prevenciones y circunstancias de su instituto.
También se le autoriza para percibir de los alumnos o discípulos no declarados pobres,
p o r el titulo conocido de mensualidades a saber: desde el prim er dia en que entren en la
151
escuela con el determinado fin de conocer la prim era letra del alfabeto hasta escribir, cuatro
rea/es. De este estado con aritmètica seis, reales y de esta posición hasta al completo de las
asignaturas, ocho reales; y las con de latinidad con todas las demàs asignaturas, diez y seis
reales vellón mensuales.
Se autoriza al Profesor para despedir de la escuela al discípulo que le fa lte p agar dos
meses consecutivos, la asignación mensual, sin perjuicio de reclamarde sus padres los meses
devengados.
Y finalm ente se proveerà p o r el Ayuntamiento al Profesor de local para la Escuela con
todos sus enceres y de la casa habitación conforme a lo prevenido p o r la Comisión Superior
de Instrucción de la Provincià.
Con vista pues de las precedentes bases form adas de común acuerdo del Ayuntamiento de
una, y el referido Sr D. José Pelegrí de otra se han comprometido cada uno de las referidas
partes mutua y reciprocamente a su cumplimiento cada uno p o r lo que le pertenece, obligando
para ello a saber el Ayuntamiento los bienes , réditos y emolumentos del común que repre
senta, y el nombrado D. José Pelegrí los sobremencionados prem ios y garantias y todos sus
demàs bienes y derechos así muebles como raíces habidos y p o r haber con las renuncias de
derecho y hecho necesarias largamente y en debida forma.
ANNEX 2
Sant Antoni: mestres ( homes )
1866 Joaquim Vert
1867 Joan Rabell
1872 Martí Dalmau i Dalmau , interí
1873 Narcís Farró i Ferrer
1873 - 1890. Joaquim Petit i Riera
1884 Josep Riera i Bigas
1890 Miquel Bargalló i Sentís
1892 Llorenç Mundet, interí
1892 - 1896 Rafel Sureda i Dalfó
1905 Lluís Moreno i Torres
1907 - 1921 Joan Ribas i Reixach
1921 - 1936 Mn. Andreu Castillón i Sànchez.
ANNEX 3
Sant Antoni: mestres (dones)
1863 Encarnació Andreu
1868 Paula Puig
1887 - 1906 Catalina Pou de Comas
Maria Gironella Nourribas ( su p le n t)
1906 Teresa Areste Mulet
1907 - 1931 Lluïsa Cantó Girbau de Ribas
ANNEX 4
Calonge: mestres (d o n e s)
1855 Carmen Serrano, grau elemental (1859 baixa )
1866 Joana Garrofer de Pons
1874 Constància Camps i Socarrat (escoles c/ Sobirania Nacional avui Enric L. Roura)
1911 - 1916 Glòria Figueras i Serrat, propietària
1916 - 1917 Maria Vila i Quintana , interina
1917 - 1934 Maria Bassas i Capell, propietària
152
ANNEX 5
Calonge: mestres (h o m es)
1856 Joan de Carreras (mestre de Joan pagès, el 1892 fou habilitat )
1860 Pere Pagès, interí
Antoni Surós , regent
1861 Miquel Montaner , interí i propietari
1863 Josep Esteva
1864 - 1874 Jeroni Pons ( grau superior )
1865 Joaquim Vert i Radó (grau elemental, el 1866 s ’oferí anar a Sant. Antoni de nova
creació)
1867 Pere Esperoner i V id a l, interí (grau elemental).
1875 - 1879 Francesc Cervera i Vicens, propietari (grau superior).
Escoles Velles
1886 - 1906 Jaume Vidal i Tomàs, propietari, enterrat a Barcelona.
1888 Paulí Rogés i Lalanda, interí.
1888 - 1896 Sixte Galià i Moià, enterrat a Calonge.
1907 Joan Fàbregas.
1905 - 1910 Antoni Dedrid , va a Palamós.
1907 - 1919 Lluís Moreno i Torres, propietari, aula n° 1.
1910 - 1916 Agusti Llorens i Prats propietari, aula n° 2.
1916 Antoni M iserachs i Coca, interí, aulan° 2.
1916 Cosme Pujol i Galceran , interí, aula n° 2.
1919 - 1920 Lluís G. Bover i Oliveras, interí, aula n° 1.
1917 - 1927 Josep Vilarrubla i Pinana , propietari, aula n° 2.
1921 - 1930 Enric Albert i Vilanova , propietari, aula n° 1.
1928 - 1934 Miquel Aregay i Brugada , propietari, aula, n° 2.
1927 Ferriol Sabarí, interí, aula n° 2.
1931 - 1933 M iquel Pascual i Pujolràs, propietari, aula n°l.
1930 Francesc Vergés i Pujol, interí, aula n° 1.
ANNEX 6
MATERIAL ESCOLAR
El 3 de juliol de 1871, l’Ajuntam ent de Calonge, presidit per l’alcalde Josep Vert exposa
el compte presentada pel profesor del barri de Sant Antoni que diu que ha invertit 1312 rals 4
ctms. dels 2.418 rals 38 ctms. Des del 28 d ’abril d el867 a 30 de set. de 1869.
Vist els rebuts apareix un excés de consum de carbó, de tinta, llibres i altres objectes de
llibreria tenin en compte que aquest professor no ha tingut mai molts alumnes i pobres cap.
Relació dels efectes de llibreria :
5 cuadernos de 4° Avendano
6
“
5°
"
6
“
epítome de la Acadèmia
3
“
carril de lectura
3
“
miscelànea
6
“
cartilla agraria
una caja plum as
5 ortografias
1 diccionario Catalàn - Castellano
1 doctrina explicada
2 aritméticas
153
1 mapa de la provincià de Gerona
6 cuadernos religión y moral
12 ejemplares de aritmètica
6
“
urbanidad
9
“
Constitución
5
“
agricultura
6 cajas de letras sueltas
1 mapa de toda la tierra
6 cuadernos gramàtica
6 esponjas
4 cuadernos 2 °Avendano
4
“
3"
8 porta - plum as
2 doctrinas
200 plum as de ave
3 cuadernos de historia sagrada
3 ejemplares manuscrito,
3
“
escritura al dictado
un plum ero en malísimo estado
un limpia plumas.
ANNEX 7
Alumnes de les Escoles. Grau d ’alfabetització. Calonge, 31 de desembre de 1908.
ANTONIO DEDRID, m atrícula...................................................................... 94 alumnes
Saben llegir................................. 47
Saben llegir i e sc riu re .............. 24
No saben ni llegir ni escriure .. 23
LLUIS MORENO, m atrícu la .......................................................................... 79 alumnes
Saben lle g ir................................... 48
Saben llegir i e sc riu re ................. 13
No saben ni llegir ni escriure ....18
CONSTÀNCIA CAMPS, m atrícula..............................................................104 alumnes
Saben lle g ir .................................... 62
Saben llegir i e sc riu re .................. 22
No saben ni llegir ni e sc riu re ......20
JOAN RIBAS, m atrícu la .................................................................................. 60 alumnes
Saben llegir i e sc riu re .................... 39
No saben ni llegir ni e sc riu re ....... 21
LLUÏSA CANTÓ, m atrícu la........................................................................... 55 alumnes
Saben llegir i e sc riu re .................... 25
No saben ni llegir ni e sc riu re .......30
154
IN STITU T D ’ESTU D IS DEL BA IX EM PORD À (Edit.).
ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524
CATÀLEG DE TARGETES POSTAL
DE SANT FELIU DE GUÍXOLS
EDITADES PER H. BARROSO
AGUSTÍ ROLDÓS i SOLER
RESUM: En aquest treball s ’estudia la col·lecció de targetes postal de Sant Feliu de Guíxols,
editada p e r ll. Barroso —fins avui, un perfecte desconegut— entre els anys 1905 i 1906, així
com la relació que va tenir aquest editor amb el conegut fo tò g r a f Valentí Fargnoli. L ’estudi
inclou una relació i una descripció de la col·lecció en general i de cadascuna de les postals
en particular.
PARAULES CLAU: postals, editor, fotògraf, catàleg.
A diferència de la resta d ’editors de postals guixolenques del primer
terç del segle XX, la figura de H. Barroso -n o coneixem ni el seu nom
com plet- està plena de boires, i les poques coses que en sabem són no
més suposicions amb més o menys fonament.
El nom de H. Barroso no figura en els padrons guixolencs de 1924 i
1930 -els únics que es conserven a l ’arxiu guixolenc entre 1900 i 1930-,
ni tampoc a l ’Anuario de la ciudad de San Feliu de Guíxols de l’any 1905.
He repassat l’hemeroteca del nostre Arxiu Municipal i no n ’he trobat ni
rastre. Després de posar-me en contacte amb diversos arxius municipals
de la comarca (Palamós, Palafrugell, Cassà i Peralada), constato que des
coneixen totalment l’existència d ’aquest editor. Un últim intent, gairebé
desesperat, el vaig fer el mes d ’octubre del 2004, amb motiu de la fira de
la postal i el document antic (Paperantic), que cada any se celebra a les
Cotxeres de Sants, a Barcelona. Vaig preguntar a diversos propietaris
155
d ’establiments de col·leccionisme, alguns dels quals conec des de fa
molts anys, si havien sentit a parlar d ’aquest editor. La resposta va ser
decebedora: llevat de la col·lecció Gesoria -n o m de la sèrie editada a
Sant Feliu-, no tenen notícia de cap altra postal editada per Barroso. I
la seva resposta és molt important, ja que ningú com ells remena, tria i
valora una quantitat tan important de targetes postal.
L’únic autor que en parla, encara que sigui de passada, és l’Emili
Massanas, en el llibre de recopilació i classificació, editat l’any 1998
-se t anys després de la seva m ort-, titulat Fotògrafs i editors a les co
marques de Girona (1839-1940), en què l’inclou a la llista d ’editors:
“Barroso, H. Sant Feliu de Guíxols”. En aquest cas, fixem-nos que el
situa concretament a Sant Feliu de Guíxols. Això explicaria, doncs, que
en altres poblacions sigui un desconegut i que l ’única col·lecció editada
per Barroso fos la de la nostra ciutat. Una altra - i últim a- referència de
M assanas a H. Barroso es produeix quan escriu la biografia del cone
gut fotògraf Valentí Fargnoli, un dels fotògrafs i editors de postals més
prolífics a les comarques gironines al llarg del prim er terç del segle XX.
Llegim: “Fargnoli va fer bàsicament còpies fotogràfiques, però també
en va fer d ’impreses tant en fototípia com en gravat al buit, però sense
firmar i editades per altres, com poden ser les de Dalmau Carles Pla,
SA o llibreria Geli de Girona, de la casa Claramunt de Banyoles o la
col·lecció Gesoria de Sant Feliu de Guíxols”. Llàstima que no indica
la font d ’on va treure aquesta dada tan important. Després de posar-me
en contacte amb l’arxivera de Cassà, Dolors Grau i Ferrando -q u e fou
l’encarregada de coordinar i posar ordre al fons de Massanas per tal de
publicar el llibre que he esmentat , m ’informa que no ha trobat cap més
dada que ens pugui aclarir aquest assumpte.
Fent conjectures: va fer servir un pseudònim?, era un estranger que
vivia a Sant Feliu sense estar empadronat?, o un barceloní que estiue
java a casa nostra i li va plaure editar algunes imatges de Sant Feliu?
Qui sap. Fins avui, és un misteri, com tants d ’altres del món de la fo
tografia.
La importància del fet que Valentí Fargnoli fos l’autor de les foto
grafies que conformen la col·lecció Gesoria ve donada per la inexistèn
cia d ’imatges de Sant Feliu originals d ’aquest fotògraf, que -n o ho obli
dem - fou qui millor va saber copsar el paisatge i l ’ànima de les viles
i ciutats de les comarques gironines en el transcurs del prim er terç del
segle XX. Segurament la seva amistat amb el fotògraf Ricard Mur, des
del 1906 establert a Sant Feliu com a fotògraf i editor de targetes postal,
explicaria l ’absència de Fargnoli a casa nostra. Únicament l’any 1905,
156
CATÀLEG DE TARGETES POSTAL EDITADES PER H. BARROSO
quan Mur encara no havia arribat, va poder visitar-nos i delectar-nos amb
la meravellosa sèrie de postals que conformen la col·lecció Gesoria.(1)
La col·lecció Gesoria, consta de 2 sèries:
1. Sèrie Gesoria, de 6 targetes postal, numerades de 1’ 1 al 6. Editor: H.
Barroso. Autor: Valentí Fargnoli. Data edició: mitjan 1905.(2) Color: blanc
i negre. Mides: 9 x 1 4 cm. Característiques: espai blanc per al text. Text
imprès a l’anvers en color vermell: “San Feliu de Guíxols”, llegenda (no
més a la núm. 3), “H. Barroso, éditeur, Colección «Gesoria»”, número.
Revers: “Tarjeta Postal (UNION POSTAL UNIVERSAL) ESPANA”.
2. Sèrie Gesoria, de 24 targetes postal, numerades de 1’ 1 al 24. Editor:
H. Barroso. Autor: Valentí Fargnoli. Data edició:(3) 1905 (núm. 1-6) i
1906 (núm. 7-24). Color: blanc i negre. Mides: 9 x 1 4 cm. Text imprès
a l’anvers en color negre: “San Feliu de Guíxols, H. Barroso, editor”,
número, “Colección «Gesoria»” (núm. 1-6). En vermell: “San Feliu de
Guíxols”, llegenda (núm. 7-24). Revers: “Tarjeta Postal, E.S.D.” número
(núm. 1-6). “Tarjeta Postal (UNION POSTAL UNIVERSAL) ESPANA.
H. Barroso, (Editor) A. y E. G., San Feliu de Guixols Colección «Geso
ria»”, número (núm. 7-24).
(1) Per a conèixer més a fons la vida i l ’obra del fotògraf Valentí Fargnoli, cal llegir els
estudis publicats per Emili Massanas als anys vuitanta, i el treball fet pel Taller d ’Història de
M açanet de la Selva Valentí Fargnoli Annetta - H istòria Gràfica, 1909-1940.
(2) La data l’he esbrinada per tres camins diferents: a) L’anvers de la postal està destinat al
text i el revers està exclusivament preparat per al destinatari. Com que el mes de desembre de
1905 el Govern va autoritzar la Dirección General de Correos y Telégrafos a dividir el revers,
reservant la part esquerra per al text i la dreta per al destinatari, podem afirmar que la col·lecció
és anterior al desembre de 1905. b) Les postals van ser franquejades entre octubre i desembre
de 1905. c) L’habitatge de Maties Ribot al passeig del M ar (1904) ja està enlairat (postal núm.
4 de la col·lecció).
(3) La data d ’edició d ’aquesta segona col·lecció l ’he trobada seguint els mateixos mètodes
que la primera: situació del destinatari i del text, edificis existents i data del franqueig.
157
Relació unitària de la sèrie 1:
Postal núm. 1. Sense llegenda (vista de la badia des del port)
Postal núm. 2. Sense llegenda (el racó de Llevant des del Salvament)
158
Postal núm. 4. Sense llegenda (la platja i el passeig des de Sant Elm)
159
160
Relació unitària de la sèrie 2:
161
Postal núm. 3. Sense llegenda (la badia des de Sant Elm)
Postal núm. 4. Sense llegenda (la platja des de Sant Elm)
162
Postal núm. 5. Sense llegenda (la badia des del Salvament)
Postal núm. 6. Sense llegenda (la platja des del costat de Garbí)
163
Postal núm. 7. Las seis esquinas
Postal núm. 8. La Conca
164
Postal núm. 9. Rambla de Pi y Margall
Postal núm. 10. Balneario Guixolense
165
Postal núm. 11. Paseos del mar
Postal núm. 12. Nuevo Casino La Constància
166
Postal núm. 13. Playa dels Guixols
Postal núm. 14. Asilo Suris
167
Postal núm. 15. Plaza de la Constitución (mercado)
Postal núm. 16. Ridaura
168
Postal núm. 18. Balcà (Solius)
169
Postal núm. 19. Estación del f.c. de San Feliu de Guíxols à Gerona
Postal núm. 20. Paseo dels Guixols
170
Postal núm. 21. Rambla de Pi y Margall
Postal núm. 22. Pedralta (Solius)
171
Postal núm. 23. Rambla de Antonio Vidal
Postal núm. 24. Calle Mayor
172
IN STITU T D ’ESTUDIS D EL BAIX EM PO RD À (Edit.).
Sant Feliu de G uíxols, 2006. R 173 a 184.
ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524
ODISSEA D’UN LLEIDATÀ
QUE VOLIA PASSAR LA FRONTERA
(1939-1949)
JOSEP CLARA
RESUM: Transcrivim i anotem la narració autobiogràfica d ’un lleidatà de Balaguer que,
acabada la Guerra Civil, es va dirigir cap a la frontera dels Pirineus i que no assolí I ’objectiu
d ’entrar a Andorra i passar a França fin s deu anys després, un cop represaliat i havent cone
gut el p a que es donava a gairebé totes les presons franquistes de la zona.
PARAULES CLAU: postguerra, presons franquistes, Lleida, A ntoni Rialp Porta.
L’estudi de la postguerra a les comarques de Lleida ha merescut una
atenció especial i a hores d ’ara compta amb una bona representació
d ’obres pioneres i importants en el context català/l} Són més difícils de
trobar, en canvi, els testimoniatges escrits dels qui hagueren de sofrir les
conseqüències de la guerra i de la llarga postguerra. Per això publiquem
avui la narració d ’un lleidatà que, derrotat al final del conflicte, intentà de
trobar la llibertat nord enllà. L’escrit, propi d ’una persona que demostra
va una formació bàsica, que dominava força bé l’ortografia i que posseïa
una consciència política remarcable, sembla que fou redactat poc després
de l’entrada a França.
El nostre personatge, de cognom Rialp,(2) va arribar a Baiasca (el
Pallars Sobirà), llogarret del municipi de Llavorsí, situat a 1.313 metres
(1) Un estat bibliogràfic força recent és el de Joan Sagués San José, dins C. MIR, C. A G U S
TÍ i J. GELONCH (ed.), “Repressió, control i supervivència. Investigacions sobre el franquis
me a les terres de Lleida”, dins Violència i repressió a Catalunya durant el franquism e. Balanç
bibliogràfic i perspectives, Lleida, Universitat [Espai-temps, 42] 2001, p. 85-100.
(2) Deduït de la signatura final. Es tracta d ’Antoni Rialp Porta, sastre, militant del Bloc
Obrer i Camperol i, després, del POUM, resident a Balaguer.
173
J. CLARA
d ’altitud, prop de la capçalera de la vall glacial del mateix nom. Però
fou detingut per l’autoritat local i inicià un interminable calvari que el
féu recular, successivament, a les presons de Sort, Balaguer i Lleida. El
març de 1942 hagué de comparèixer davant el consell de guerra i fou
condemnat a dotze anys i un dia de presó, pel fet d ’haver estat tinent de
l’exèrcit republicà, al qual s’havia apuntat com a voluntari. Beneficiat
per la Llei de 1943, que atorgava la llibertat condicional als condemnats
a penes inferiors als vint anys, el 16 de juliol d ’aquell any aconseguí de
sortir al carrer. No obstant això, no pogué retornar al seu poble i s’installà a Lleida, on trobà feina i on el 1945 fou novament detingut, en dues
ocasions, i acusat de fer part de l ’associació Liberación Nacional Repu
blicana, constituïda a començament de 1944 amb l’objectiu d ’“aglutinar
todos los espanoles libres en el concierto étnico de Iberia” per tal de
recuperar la legalitat republicana.(3) Passà, doncs, una altra bona tempo
rada a la presó de Lleida, però no va poder-se verificar la pertinença a
l ’organització clandestina.(4) En sortir en llibertat condicional fou quan
intentà, per segona vegada, el viatge d ’exili. Aquest cop el detingueren
abans, a prop de Tremp, i novament fou conduït a la presó de Lleida. A
més de sofrir la detenció, hagué de pagar una multa de 5.000 pessetes.
En recobrar la llibertat emprengué, per tercera vegada, el camí de la fron
tera: va poder entrar, ara sí, a Andorra i, tot seguit, refugiar-se a França
com a asilat polític.
Aquest testimoniatge guardat entre els papers que van pertànyer al
dirigent de la CNT, Josep Ester Borràs (1913-1980), natural de Berga,
és a l’Intemationaal Instituut voor Sociale Geschiedenis, d ’Amsterdam.
La paginació del text manuscrit és numerada amb xifres romanes (IX a
XXVI) i signada al final, i devia tenir uns folis precedents que no hem
trobat i que evocarien el temps pròpiament bèl·lic. A part dels detalls
directes de la repressió de postguerra i de les vicissituds particulars d ’un
home de la Catalunya interior, la narració ofereix dades precises i esti
mables sobre les condicions de vida als dipòsits, calabossos i presons per
(3) J. OLIVER, J. PAGÈS i P. PAGÈS, L aprensa clandestina. Propaganda y documentos
antifranquistas, Barcelona, Planeta, 1978, p. 81-83.
(4) De fet, estava implicat en la reorganització del POUM. Conxita M ir n ’aporta detalls.
En 1943 “comenzó a trabajar para crear el comitè provincial del partido, del que asumió la
secretaria general, al tiempo que tomaba contacto con Agustín Espinosa Gil y Ramón Fal
guera Barbosa para que colaborasen en la tarea de reunir antiguos militantes, los cuales en
aquellos momentos no pasaron de ser cuatro o cinco, toda una m uchedum bre si consideramos
las dificultades de preservar la clandestinidad en una pequena ciudad vigilada por la policia,
el ejército y las organizaciones políticas franquistas” ( Vivir es sobrevivir. Justícia, orden y
marginación en la Cataluna rural de posguerra, Lleida, Milenio, 2000, p. 71).
174
ODISSEA D’UN LLEIDATÀ QUE VOLIA PASSAR LA FRONTERA
on hagué de passar obligatòriament; del tracte degradant que es donava
als empresonats i de la violència de què eren objecte.
Per això, hem volgut rescatar-lo -transcrivint-lo gairebé tal com el va
concebre l’autor, només amb petits retocs de puntuació per facilitar-ne
la lectura- com a font directa i punyent, il·lustrativa d ’una època i de les
pràctiques de turment que eren corrents als establiments policíacs i peni
tenciaris; perquè, en definitiva, des de la subjectivitat i el patiment retrata
la política aplicada als derrotats de la Guerra Civil que no havien comès
una altra acció que la de defensar la legalitat republicana. Les paraules
d ’aquest represaliat són una bona rèplica a les que pronuncià el general
Franco el 17 de juliol de 1944 i que foren inscrites en làpides de molts
establiments penitenciaris: “Si se visitasen los establecimientos penales
de los distintos países y se comparasen sus sistemas y los nuestros, puedo
aseguraros, sin temor a equivocarme, que no se encontraría régimen tan
justo, católico y humano como el establecido desde nuestro Movimiento
para nuestros reclusos”.
L ’ODISSEA E N PRIMERA PERSONA
Después de vernos forzados a suspender la marcha unos dias, por
la gran cantidad de nieve caida en las estribaciones de los Pirineos,
decidimos, ya que faltados de alimentos, entrar en el pueblo de Bayasea
-L érid a -.(5) Una vez dentro de éste, y durante la compra de alimentos, se
presento el que dijo llamarse el alcalde y cinco hombres màs del ayun
tamiento franquista. Nos pidieron la documentación, la que ex[h]ibimos
para acreditar nuestra personalidad, contestàndonos que no era suficiente y po r lo que quedamos detenidos en la misma casa y bajo la cus
todia de aquéllos. Eran las cuatro de la madrugada del 20 de junio de
1939, el ayuntamiento falangista como guardiàn y nosotros en calidad
de detenidos. Pasamos la noche en una cocina que servia de calabozo. A
esta hora - cuatro de la madrugada- quedóse dormida la vigilancia.
(5)
La vall de Baiasea és drenada pel riu del mateix nom, afluent per la dreta de la Noguera
Pallaresa. El petit grup de cases s ’organitza a l’entorn de l’església de Sant Serni, d ’origen
romànic però molt modificada. Un excursionista la descrivia així l’any 1946: “De lluny estant
semblava un poble esporuguit entre els grenys de la muntanya i, quan s ’hi és prop, es veu
que no li manca orgull. Com que la vall -am pla i bella- li és oferta, deu estar content del seu
emplaçament i de tot allò de què disposa. Damunt del vilatge -esquenall de la serra- verdeja el
pla paradisíac del Maió. Es tot un peluix color de maragda, amb una font a un racó que canta
discretam ent tot omplint uns cóms per abeurar un ramat d ’eugues i vaques. Les bèsties pastu
ren calmament, escampades per l’indret. Li fa de fons tota una negror de pins, que vesteix el
rost vessant d ’un serretó.” (J. SANTASUSAGNA, Les serres encantades, Barcelona, Selecta,
1956, p. 210).
175
J. CLARA
Aprovechando este descuido y, como la puerta no estaba cerrada con
llave, emprendimos la fuga. A l ruido de los pasos de mi compahero,<6)
queya bajaba por la escalera, despertóse los vigilantes, no quedàndome
tiempo de seguir en la misma dirección de aquél y po r lo que tuve que
saltar por un balcón que daba a la calle. Los perseguidores, detràs de
nosotros. Yo, para dividir al grupo perseguidor, tomé la dirección de otra
calle de la que delante mí iba mi companero, pero dando la mala suerte
que al final estaba cerrada, entablúndose una verdadera lucha de cinco
contra uno.
Agotadas mis fuerzas,fui enrrollado [sic] desde los pies hasta el cuello con una larga cuerda y después hicieron de mí una especie de aro
humano, pasando después a ser objeto de toda clase de atropellos, mo
ral y físicamente, por parte de los màs significados falangistas de aquel
pueblo, los que desfilaron ante mí.
A LA PRESÓ D E SO R T
Fui conducido a la càrcel de Sort -L érid a - andando maniatado unos
25 kilómetros, mas mis custodiadores que entonces eran una escuadra
-cuatro falangistas, un cabo y un sargento- de una companía de Falan
ge que se denominaba la “Companía de Falange de Orense ”, que estaba
de guarnición en Sort -Lérida-, seguramente por ser sus componentes
natura/es de aquella villa gallega, los que les relevaron en Llavorsí -L é
rida-, o sea a la mitad del camino que debíamos de andar.
Fui conducido ante el jefe del puesto de la Guardia Civil de Sort, el
que me sometió a un largo interrogatorio, después del cualfui encerrado
en un calabozo del depósito municipal, en el que estuve un mes y medio.
Mientras duró el trayecto, mis guardianes me despojaron de cuantas
prendas de vestir y objetos les parecieron.
Durante el tiempo que estuve encerrado en el citado depósito de Sort,
no recibí, lo mismo yo como los otros detenidos que en él se hallaban,
alimento alguno. En lugar de comida daban, a cada uno de los prisioneros, una peseta y no 1,25 como el Estado tenia asignado a los reclu
sos, pero como el encargado de repartir este dinero era el secretario del
ayuntamiento, éste se quedaba 25 céntimos diarios de cada detenido.
De ropa, ni cama, así como jabón y medicamentos de ninguna clase se
repartia entre los detenidos en caso de necesidad. Muy pronto la sarna
y los piojos se apoderamn e hicieron insoportable el tiempo que allí es
tuve, ya que dormíamos todos en el suelo y los cuerpos se tocaban unos
(6)
Manuel Ralui, natural d ’Esplues (Esplús), Osca, que havia estat sergent de l’exèrcit
republicà i provenia d ’Utiel.
176
ODISSEA D ’UN LLEIDATÀ QUE VOLIA PASSAR LA FRONTERA
con otros, ya que sólo disponíamos de unos 30 centímetros de espacio
para cada uno.(7)
A BALAGUER
A l cabo de un mes y medio, fu i trasladado por la Guardia Civil a
Balaguer -Lérida-, esposado todo el trayecto y en un camión. Estuve
encerrado quince meses en este depósito municipal, siete de los cuales
los pasé encerrado en una celda húmeda, oscura e insana, ya que casi
carecia de ventilación, puesto que era una celda situada en el sótano del
edificio. Era la celda n ° 2 de esta càrcel.(8)
Gozàbamos, cada uno de los detenidos, un espacio de medio metro
cuadrado. El retrete estaba en la misma celda, pero en tan malas con
diciones que durante todo el día teníamos que respirar el cual olor que
éste despedía. Tampoco en esta càrcel se entregaba ni plato, ni comida,
ropa, jabón, cam ay sólo 1,25ptas., que era lo asignado a los reclusos.(9)
Dentro de esta celda habia 4 o 5 hornillos de carbón que con los cuales
podiamos hacernos alguna pobre comida caliente, todo lo cual contri
buïa a producirse y viciar un ambiente dentro de esta celda, cual el de
una verdadera pocilga.
A consecuencia de mi larga permanencia en estas condiciones, contrai una bronquiolinfosis, la que me dia[g]nosticó estando en la càrcel,
cuyo dia[g]nóstico que poseo lo firm ó el Dr Bordalba, médico del Dispensario Antituberculoso de Lérida, el día 5 de octubre de 1942. Asi
como senala el diagnostico complicaciones en el corazón.
Mi primera declaración ante el ju ez militar la efectué al cabo de 14
meses de estar detenido en Balaguer -Lérida-, ya que la declaración
prestada ante la Guardia Civil de Sort -L érid a - no era una tal decla
ración, sino un interrogatorio sin relación ninguna con mi proceso en
tràmite.
(7) La presó estava situada a la plaça de Sant Eloi. Les característiques formals de l’edifici
són confirmades per Josep Calvet: “La presó d ’homes era de propietat municipal i ocupava els
baixos de casa Xorret, amb un total de 24 m2. A l’interior tenia dos departaments, i una reixa
de ferro envoltava l ’exterior de la façana. La seua capacitat era per a només deu reclusos.”
(“Les muntanyes de la llibertat. El pas d ’evadits pel Pallars Sobirà durant la Segona Guerra
M undial”, dins Àrnica, 58 (2003), p. 61).
(8) Detalls de la presó oferts per M ercè Barallat i Barés coincideixen en la visió: “Entre els
mesos d ’agost i setembre [de 1939]... hi havia 320-407 presos, i així corresponia a cada pres
un espai de 0,55 m 2. La falta d ’aire, d ’espai i d ’aigua és la cosa que recorden amb més angoixa
els qui hi van estar tancats aquests m esos.” (La repressió a la postguerra civil a Lleida (19381945), Barcelona, Publicacions de l ’Abadia de Montserrat, 1991, p. 141 i 146).
(9) Des de l’l de desembre de 1939, l’assignació diària per reclús i plaça de ració passà
d ’l , 15 a 1,40 pessetes (Boletín Oficial del Estado [=BOE], 26 de novembre de 1939). El fe
brer de 1941, augmentà a 1,70 pessetes. El juny del mateix any fou elevada a 2 pessetes.
177
J. CLARA
A les terres de ponent, Balaguer va ser, juntam ent amb Lleida, el nucli més sòlid del Bloc
Obrer i Camperol, transform at després en Partit Obrer d ’Unificació Marxista.
A LA PRESÓ D E LLEIDA
A l cabo de unos quince meses, fu i trasladado al Seminario Viejo de
Lérida, habilitado como càrcel. En esta prisión-seminario había unos
dos mil presos politicos y otros tantos en la Prisión Provincial de dicha
ciudad.(l0)
Lo único que se entregaba al recluso era un plato, pues de cucharas
ya no se daban, mantas, jabón, petate, prendas de vestir, calzado, ni
cama no se entregaba nada a los allí recluidos. El que tenia fam ilia en
la capital o medios económicos podia procuràrselo de afuera, pero eran
los menos, ya que había muchos de las provincias del centro y sur de
Espana, y otros tenían sus familiares refugiados en el extranjero.
Para dormir sólo se disponía de treinta centímetros, los cuales los te
nia marcados cada recluso con dos líneas en la pared. Como horario de
recreo obligaban a pasar tres horas en elpatio por la m ananay otras tres
por la tarde, mas como sea que la capacidad del patio era insuficiente
para dos mil hombres, teníamos que estar de p ie y apretujados unos con
otros, no siendo posible ni pasearse ni sentarse, siendo imposible soportar esta situación a los reclusos de cincuenta a ochenta anos, que muchos
contaban allí, ya que el régimen era igual, sin distinción de edades.
(10)
la nota 8.
Vegeu-ne detalls de l’espai i el funcionament al llibre de M. Barallat i Barés, citat a
178
La retirada del patio hacia las celdas la efectuàbamos formados en
dos hileras y al son de una mareha militar de origen alemàn, en medio
de la cual (hilera) se situaba un guardiàn con un palo en la mano, el
cual repartia golpes de palo a todos cuantos pasàbamos a su derecha e
izquierda. Como sea que los màs jóvenes, al pasar a la altura de aquél, lo
hacíamos semicorriendo (por no dejarte correr [úc]) y si delante de uno
de estos jóvenes iba un recluso de edad avanzada, el ultimo topaba con el
primero cayendo arnbos en el suelo, los que pronto debian de reponerse
a golpes de palo.
Como material para leer, sólo estaba autorizado el portavoz de la Di
rección General de Prisiones Redención. Cualquier otra clase de libro,
revista, periódico o publicación estaba rigurosamente prohibida y casti
gada, a no ser algún folleto de catequismo que el cura de la prisión (jesuita) procuraba repartir durante los cursos obligatorios de religión. Todos
los domingos y otros dias festivos se celebraba el oficio de la misa, siendo
obligatorio la asistencia a la misma de toda la población reclusa.
La higiene del establecimiento estaba dirigida por médicos reclusos,
pero siempre faltados de medios de todas clases, tales como medicinas y
material de desinfección, por cuyo motivo estaba todo invadido de paràsitos, entre los que predominaban los chinches que, por ser éstos aplastados contra la pared durante la noche por los reclusos, para poder dormir.
Todas las paredes de los departamentos estaban cubiertas de salpicaduras de sangre, dominando màs de ésta (la sangre) sobre los muros que
el color blanco de la cal con que estaban pintados, por la gran masa de
chinches que por ellos se deslizaban.
Como alimentación, durante los primeros cincuenta dias de mi permanencia y a la hora de repartir el rancho, se repartia medio litro de
agua calientey una sardina salada, estando autorizado poder se procurar
en la cantina del mismo establecimiento.
Transcurrido este tiempo, la alimentación consistia cuando se cosechaban las habas, al tomar el medio litro de rancho que como ración
tenia asignado cada recluso, encontrabas sólo las pieles, ya que todo,
o sea, hasta las pieles formaban parte del alimento del recluso, el que
encontraba en el plato de tres a seis gramos de aquéllas (habas) podia
darse por satisfecho. Las habas eran pronto sustituidas por la ensalada.
La que echaban dentro del recipiente con el agua calientey seguidamente
efectuaban la repartición del rancho para y con el fin que esta verdura
no se convirtiera todo en caldo. A si pues, resultaba “lechuga escaldada ”
como único alimento, ya que en los recipientes no echaban aceite, grasa,
carne ni pescado de ninguna clase, asi que la lechuga y el agua caliente
constituían el único alimento.
179
J. CLARA
A l cabo de unos meses, empezaron a dar, todos los meses y domingos
a mediodía solamente, sangre de buey mezclada con hojas de coles y
lechugas despidiendo olor tan repugnante dicha comida, la que parecía
por ser que carecía de otros ingredientes, màs propia para cerdos que
para seres humanos. Cuando estas verduras se agotaban y venia la calabaza en invierno, entonces ésta solamente sustituia a los otros citados
alimentos.
Por las mananas, y como desayuno, se repartia lo que equivale a una
taza de café, pero éste era una mezcla de malta y otra clase de plantas
de inferior calidady sin azúcar. De pan daban 150 gramos de harina de
maiz.
De todo lo cual fueron testigos el gran número de aviadores y combatientes aliados, los que procedentes de Francia y otras naciones de
Europa lograban ganar la frontera francoespanola, siendo detenidos y
en trànsito para el campo de prisioneros de Miranda de Ebro pasaban
permaneciendo de dos a cuatro meses en esta càrcel-seminario, de los
cuales doy algunos nombres a continuación:
El súbdito britànico Richard Harrés, que en edad militar queria
pasar a Portugal procediendo de Francia, para luego incorporarse al
ejército de su país.
Jean Jacques Mac Inés y H. Smit, súbditos canadienses, piloto y
bombardero de las fuerzas aéreas de esta nación, agregados a las RAF
Britànicas, los que en servicio de bombardeo sobre Italia cayeron tocados por los canones de la DCA de este país, pudiendo ganar la frontera
espanola.
CONSELL D E GUERRA
A l cabo de un aho de permanecer en esta establecimiento, me llamó
el ju ez militar instructor de mi sumario, el que me notificaba una serie de
falsas acusaciones, una de las cuales firmada por el vecino de Balaguer
-Lérida-, Eusebio Tobehas,(II) el cual estaba detenido en la misma càrcel
por delitós políticos, pero que a los primeros dias de terminada la guerra
y presionado por la Guardia Civilfirmó tal acusación, consistiendo ésta
en [hjechos faltados de toda veracidad, la cual desmintió tres anos màs
tarde al ju ez instructor, gracias a la intervención de mis familiares.
(11)
Eusebi Tobenas Solanilla, jornaler, natural de Barcelona i militant del POUM. El 1950
va passar, clandestinament, a Andorra, com a pas previ per traslladar-se a Lió, on residia el seu
germà. No ho aconseguí, car va ser retornat a la frontera i detingut per la policia espanyola (C.
MIR, Vivir es sobrevivir. .., p. 74-75).
180
El día veinte y tres de marzo de mil noveeientos cuarenta y dos, fu i
juzgado en consejo de guerra sumarísimo ordinario en la plaza de Lé
rida y condenado a la pena de doce anos y un día de reclusión, por los
delitós de haber sido teniente en el ejército, de haber estado en el frente
de guerra como voluntario y po r antecedentes antifascistas, de cuyo con
sejo de guerra guardo en mi poder copia de sentencia que se me impuso.
Cumpliendo de dicha condena 4 ahos, 5 meses y siete dias.
Siendo puesto en libertad el día 16 de julio de 1943, por haberme alcanzado los beneficiós de un indulto para los condenados a esta pena.(12)
Prohibiéndoseme trasladar a mi pueblo, por lo que tuve que pedir autorización a mi ju ez todas las veces que me fuese de suma necesidad, para
visitar a mis familiares.
LLIBERTAT VIGILADA IN O V A DETENCIÓ
Fue, al salir con libertad vigilada, cuando me enteré que, durante
los primeros dias de haber terminado la guerra, en las inmediaciones de
Bellcaire y en un àrbol de la carretera de este pueblo a Tàrrega (Lérida),
apareció colgado po r el cuello con una cuerda, después de martirizado
su cuerpo, el vecino de Balaguer (Lérida) Antonio Lo (a) Esparta, por
tener él y su fam ilia antecedentes izquierdistas. Un hermano de éste se
hallaba en la càrcel detenido y sus padres en Francia, refugiados. Tam
bién el vecino del mismo pueblo Balaguer, José [sic, per Francescj Sum alla,fue fusilado sin juicio ninguno durante la guerra en las cercanías
de Tremp, el que carecía de antecedentes políticos.(li)
En la madrugada del día 25 de abril de 1945 se presento en mi do
micilio, en Lérida, un piquete de fuerzas de la Policia Armada afectos
a la Jefatura de Càdiz, que se titulaban fuerzas de represión contra el
terrorismo, a cuyo mando de companía iba el capitàn Carlos Lorente
Gordillo. Este piquete de fuerzas de la citada companía al llegar a mi
domicilio y no encontrarme en él, ya que yo iba a dormir en otro, por el
motivo que, unas semanas antes, la policia secreta me había quitado el
(12) La Llei de 30 d ’abril de 1943 atorgava els beneficis de la llibertat condicional als
condemnats a penes inferiors a vint anys. Antoni Rialp Portal [s/c] és esmentat en la relació de
beneficiats publicada al BOE del 6 de juny de 1943, p. 5.468.
(13) Francesc Sumalla Gardenas, capatàs d ’obres públiques, va ser executat al pont de
Pedra, de Rialp, el novembre de 1938, juntam ent amb deu veïns més del Pallars, en el decurs
d ’una represàlia ordenada pel general Antonio Sagardía. Aquest havia dit: “Fusilaré a diez
catalanes por cada hombre muerto de mi guardia” . Vegeu M. GIM ENO, Revolució, guerra i
repressió al Pallars (1936-1939), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1987,
p. 77-79, i J.M. SOLÉ I SABATÉ i J. VILLARROYA, L ’ocupació militar de Catalunya. Març
1938-febrer 1939, Barcelona, l ’Avenç, 1987, p. 75.
181
J. CLARA
sueno a las dos de la madrugada, entrando con pistola en mano en mi
habitación, registràndolay con posterioridad a ésta vino en otra ocasión
y de noche a detenerm ey llevado apasar la noche en un calabozo frío de
Jefatura de Policia de aquella capital. Sin otra consecuencia que al dia
siguiente fu i sometido a un largo interrogatorio por el comisario, siendo
pues to en libertad después de ésta.
A partir de estos hechos decidí tener dos domicilios. En la fecha ci
tada, o sea, el día 25 de abril, al no encontrarme en mi domicilio, el
mencionado piquete decidió presentarse en el lugar donde trabajaba,
siendo a las nueve horas de entrada en un trabajo que me esperaba
una pareja de la Policia Armada en traje de paisano, estando los demàs
guardias màs distanciados, siendo acto seguido detenido y esposado y
conducido al antes citado seminario-càrcel, en cuyo establecimiento ya
se encontraban otros compaheros, todos acusados de form ar parte de la
Junta de Liberación Nacional Republicana de la Capital y Provincià de
Lérida.<I4)
Todos los que allí se encontraban detenidos ya habían recibido varios
maltratos, puesto que a algunos casi no les conocía, por lo hinchados
que tenían la cara y los ojos. Podria dar algunos nombres entre el de
una bella sehorita, de unos veinte ahos de edad, que, después de sufrir
un apaleamiento y caer sin sentido, cuando recobró el conocimiento se
encontró semidesnuda. El delito que a aquélla se le imputaba era el de
haber avisado a un primo suyo, antes que llegase la Policia Armada, al
cual iban a detener. Mas, por falta de tiempo y no venir a mi memòria,
no me es posible el facilitarlos.
Yo sufrí dos apaleamientos, los dos con porras de goma de los guar
dias, hasta que caía sin conocimiento, quedando po r todo mi cuerpo
las manchas de sangre coagulada, produciéndome durante quince dias
una elevada fiebre. Hubo detenido que, durante ocho dias, sufría dos o
tres apaleamientos, empleando ademàs el suplicio de colgarlo por las
piernas con una cuerda en el techo hasta que perdia el conocimiento,
intentàndose suicidarle echàndole de cabeza en un barreho de agua o
con una inyección de alcanforado. Ademàs se aplicaba el suplicio que
llamaban del “arroz”, que consistia en un madero cubierto de granos
de arroz sobre el cual, y sin pantalones, tenia que mantenerse con las
rodillas desnudas de toda ropa sobre los granos de arrozy con las manos
(14)
Sobre aquest grup no aporta cap notícia A. JARNE, L ’oposició alfranquism e a Lleida,
Lleida, Pagès, 1998. Per a notícies de la detenció del grup gironí, J. CLARA, La prim era opo
sició al franquism e. Els grups clandestins a la demarcació de Girona (1939-1950), Girona,
Cercle d ’Estudis Històrics i Socials, 2002, p. 103-114.
182
ODISSEA D ’UN LLEIDATÀ QUE VOLIA PASSAR LA FRONTERA
detràs, haciendo que todo el cuerpo descansase sobre las rodillas, de lo
cual cuidaba con la amenaza de un làtigo o porra, ya que allí se empleaban ambos de un gnardia que a un metro del martirizado vigilaba. Había
quien permanecía en esta situación dos y tres horas con los granos, que
con el peso del cuerpo se habían clavado en la carne.
Hubo varios detenidos que les dejaron toda la piel de su cuerpo ne
gra de sangre coagulada. Hubo uno que de nacimiento era invalido, el
que para andar usaba muletas. Este tenían que llevarlo entre dos guardias al retrete para hacer sus necesidades. A otro joven detenido, de un
punetazo le reventaron el tímpano del oído, quedando sordo.
A l cabo de quince dias de esta situación nos trasladaron a la Càrcel
Provincial. Estuvimos tres meses sin prestar declaración. Transcurrido
este tiempo, se presento un ju ez militar para tomarnos declaración, ya
que nos instruyeron el proceso po r juris dicción militar. Permanecí ocho
meses en aquella càrcel, saliendo con libertad condicional o, mejor di
cho, provisional, a la vez que continuaba bajo libertad vigilada po r los
hechos de guerra.
E M PRESO NATA TREMP I LLEIDA
Temiendo que cualquier día podia ser juzgado, decidí evadirme de
Espana hacia Andorra, lo que al llegar a Tremp -L é r id a -fu i detenido
por la Guardia Civil y, después de pasar dos noches en un calabozo del
Depósito Municipal de Tremp, fu i esposadoy conducido a la comandancia de dicho cuerpo en Lérida. Allí tuve que prestar declaración ante la
brigadilla especial, de cuyos componentes recuerdo uno que se llamaba
García. Volví a recibir una fuerte paliza con una porra de goma. Me
llevaron a la Càrcel Provincial y al cabo de ocho dias me vino a buscar
de nuevo la policia secreta, en plan de diligencias. Estuve 24 horas en
un calabozo frío y oscuro de Jefatura de Policia, sometido a dos largas
interrogaciones, siendo llevado de nuevo a la càrcel. Al cabo de un mes,
vino a buscarme de nuevo la Guardia Civil, por una nueva interrogación
y ser fotografiado. Permanecí durante cuatro meses y, para poder salir
en libertad, el Sr Gobernador de Lérida(15>me obligó a pagar una multa
de cinco mil pesetas, la que si no pagaba seguidamente me aumentaba la
cantidad, por el delito de paso de frontera clandestina, cuya declaración
tuve que prestar bajo la violència de los golpes de porra po r la Guardia
Civil. De dicho pago poseo el papel de estado.
(15)
José Carrera Cejudo (Madrid 1893), enginyer forestal, que va estar al capdavant del
Govern Civil de Lleida entre els anys 1945 i 1951.
183
J. CLARA
L ’ESCAPADA DEFINITIVA
Tan pronto salí de la càrcel por tercera vez, el día 20 de agosto de
1949, el día 20 de septiembre del mismo aho emprendí, también por ter
cera vez desde el aho 1939, el camino en dirección a Andorra, que con
un conocedor del terreno y otros veinte y dos fugitivos màs, después de
diez dias de andar por los montes y esquivando los puestos de guardia
que, escalodanamente [sic] y en lugares estratégicos, tienen situados las
autoridades franquistas en una profundidad de màs de cien kilómetros
de la frontera, pude llegar a Andorra, pasando ocho dias en este país y
de allípedí la entrada en Francia, en la que estoy acogido como refugiado político.
Fragment final de l’escrit autobiogràfic. Hi destaca la signatura: Rialp.
184
IN STITU T D ’ESTU D IS D EL BAIX EM PO R D À (Edit.).
ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524
VIDA I MORT DE L’ACCIÓ
CATÒLICA GIRONINA (1940-1963)
JOSEP M. MARQUÈS
RESUM: L ’Acció Catòlica va ser una organització constituïda entre el 1920 i 1930 a Espanya
p e r enquadrar els fidels catòlics amb vista a una major influència en la societat. A Girona
com petí des de 1931 amb el fejocism e, que tenia objectius semblants, encara que limitats
a la joventut masculina. L ’estudi en resumeix Vactivitat fin s al 1963, d'acord amb les fo n ts
d'inform ació accessibles fin s ara.
PARAULES CLAU: Acció Catòlica, Girona, diòcesi seglars, església catòlica, fejocism e
En una vintena d ’anys, una organització diocesana nasqué, actuà i
morí. Explicar-ne el procés d ’agregació i de disgregació pot invitar a es
tablir comparacions amb processos semblants, i no pas exclusivament de
caràcter religiós. Certs partits polítics han estat sotmesos a anàlisis que
inclouen les preguntes que ací es plantegen per bé que més aprofundides.
R. Hostie ha estudiat també amb amplitud el fenomen de la vida i mort
dels ordes religiosos.'1}
Es tracta de processos complexos, en els quals intervenen factors
d ’ordre social (en el nostre cas, el nacionalcatolicisme), d ’ordre personal
(les relacions de lideratge) i d ’ordre organitzatiu i d ’eficàcia (definició
d ’objectius, competències atribuïdes a la base o reservades a la minoria
dirigent). Dins d ’aquesta complexitat, i atès l’àmbit diocesà d ’estudi, ací
només s’exposaran alguns factors; d ’altres es donen per suposats, com és
el de l ’esperit religiós regnant després de 1939 a Catalunya.
LES FONTS
No sabem de l ’Acció Catòlica gironina tot allò que desitjaríem. Les
fonts documentals no són completes.
(1)
Raymond H o s t i e , Vie et mort des ordes religieux. Approches psychosociologiques,
París (Desclée de Brouwer), 1972.
185
JOSEP M. MARQUÈS
La revista Vida Catòlica, òrgan de tota l’Acció Catòlica, informà més
sobre els homes i nois, que no pas sobre les dones i noies. És lògic, ja
que la seva redacció era encomanada als homes. La influència clerical
determinà segurament que hi tinguessin més relleu els nomenaments de
consiliaris que no pas notícies sobre els membres dels consells dioce
sans. En informacions sobre assemblees diocesanes sovint se silencien
noms de persona i es fa referència només a un càrrec: “el tresorer diocesà
informa sobre l’estat de comptes”, òbviament d ’acord amb l’inveterat
costum eclesiàstic de no donar noms ni xifres. Són silencis plens de sig
nificat. Al Butlletí del Bisbat només es troba informació el 1941; els actes
de l’Acció Catòlica no mereixien ni de passar a la crònica diocesana, i els
nomenaments de dirigents tampoc hi figuraven. El rol subaltern de l’or
ganització dins de l’Església hi és ben clar. Els joves també publicaren
una revista, “Circular” els anys 1944-1951.(2) Dones i noies romangueren silencioses, pel que a publicacions es refereix.
Similar és el grau de conservació dels arxius de les organitzacions.
Del Consell Diocesà es conserven comptes del decenni dels quaranta.
Dels Homes hi ha un llibre d ’actes de 1934, un registre de socis de 1935,
un llibre d ’actes de 1941 a 1945 i un de 1948 a 1953, que no es continuà
després d ’aquesta data (signe de crisi), i comptes de 1942 a 1974. Els
Joves van col·leccionar les circulars enviades pel seu Consell als centres
locals. I res més. De vegades s’ha acusat els revolucionaris de 1936 de
la destrucció del patrimoni documental eclesiàstic; la pèrdua dels arxius
de l’Acció Catòlica mostra que la incultura dels de dintre és molt més
temible que no pas l ’odi dels de fora.
Amb tot, la informació és suficient per explicar les grans línies del
procés de constitució, activitat i disgregació de l’organització que ací ens
interessa de recordar.
INTENTS ANTERIORS
Costà molt d ’engegar l’Acció Catòlica a Girona. Caigueren tres in
tents. El primer es produí el 1918-1919; en un altre indret hem indicat
que tenia com a funció específica embridar el moviment sindical agrari
catòlic.(3) Figuraven en la primera junta diocesana Josep M. Noguera
i Vila i Ernest Vivas, un farmacèutic que el 1881 ja participava a la
Asociación Literaria de Gerona i que ha deixat escrites memòries sobre
(2) La col·lecció d ’aquesta Circular que té la Biblioteca D iocesana del Seminari és més que
incompleta; agrairem indicacions que ens permetin digitalitzar tots els núm eros publicats.
(3) Josep M . M a r q u è s , “La diòcesi de Girona de 1906 a 1925” dins Església i societat a la
Girona contemporània, (Girona, 1993) p. 108-109.
186
VIDA I MORT DE L’ACCIÓ CATÒLICA GIRONINA
els fracassos de les obres d ’apostolat. Era una Acció Catòlica “de nota
bles”, és a dir, de personalitats que se suposava que tindrien influència
sobre els seus socis i prop de les autoritats.
El segon intent tingué lloc el 1927, per obra del bisbe Vila Martínez,
que secundava les indicacions del cardenal Reig de Toledo. Després
d ’iniciar, sota la presidència del Dr. Josep M. Pérez Xifra, l’Associació
de Pares de Família, que es constituí pel desembre de 1926, muntà el
1927 les juntes d ’Homes, Dones i Nois.
Els Homes d ’Acció Catòlica havien de néixer de la coordinació dels
organismes de Conferències de Sant Vicenç de Paül, Associació de Pares
de Família, Sindicats Agrícoles, Patronat de la Joventut i Lliga de Perse
verança. La junta era constituïda per Anselm Herranz, consiliari; Ernest
Vivas, president; Rafael Martí Torralba, vicepresident; Lluís de Puig i
Viladevall, secretari, i Francesc de P. Massa, Josep Noguera i Vila, Josep
M. Pérez Xifra, Joan Bastons Plana (vicepresident dels joves d ’AC)
Carles Batlle Ensesa, Jaume Gispert i Bordas, Salvador Gispert-Sauch i
Esteve Canadell (canonge) vocals.
Pel que fa a les dones, la situació era inversa; es constituí la Junta
Diocesana i se li encomanà de crear organismes d ’acció. S’hi trobaven:
Domènec Campmol, canonge consiliari; Pilar Perxés de Pérez Xifra,
presidenta; Francesca A. Pérez Bueno de Manso, vicepresidenta; Dolors
Pastor Martínez, professora de la Normal, secretària; Carme Auguet,
mestra, vicesecretària, i Mercè Clutaró Gras (professora de la Normal),
Concepció Costas de Sureda, Carme Teixidor de Queralt, Dolors Arana
de Veray, Carme Daniel de Ruiz, Àngela Riera (vda. de Serra), Anna Brusi, (vda. d ’Almeda) i Francesca Vicens Flores, vocals. La llista publicada
al butlletí del bisbat no inclou el nom d ’Encarnació Roqueta d ’Ibarz,
tresorera des de l’inici (+1947).
La Junta Diocesana de Joves, constituïda poc abans de la dels homes,
estava formada per Josep M. Carbó, canonge, consiliari; Ignasi Puig i
Bayer, catedràtic d ’institut, president; Joan Bastons i Plana, vicepresi
dent; Carles M. Sureda i Costas, metge, secretari; Lluís Batlle i Prats,
vicesecretari; Àngel Anton García del Pozo, tresorer; Miquel Milla i Ri
bera, vicetresorer, i Josep M. Thió i Rodés i Pere Trias i Feliu, vocals.
La Junta Diocesana de Noies es formà a final de 1928, a partir de
l’acció de les dones i amb el procediment de reunir persones vinculades
a associacions existents. En fou consiliari Domènec Campmol, canonge;
Maria de Pol i Rodés, presidenta; M. Angels Masià de Ros, vicepresiden
ta; Montserrat Batlle i Prats, secretària i representant de l ’associació de la
Medalla Miraculosa; Estrella Junquera, vicesecretària i representant del
col·legi de D. Carme Auguet; Manuela Amat i Pallí, per la Confraria del
187
JOSEP M. MARQUÈS
Roser; Maria Lluïsa Veray, per la Congregació dels Dolors; Mercè Bus
quets de Traver, per les Filles de Maria; Carolina Serra, per l’Apostolat
de l ’Oració; Roser Sureda i Costa, per les Maries dels Sagraris; Josefina
Oliu, pel Centre Eucarístic; Josefina Monràs, per l’Escola Normal; Estre
lla Domènech, per l’Associació d ’Obreres; Rosita Magaldi, pel col·legi
del Cor de Maria, i Montserrat Prat, per les Terciàries de Sant Francesc.
De les activitats de tot aquest muntatge sabem que les dones i els
joves promogueren una Setmana de Propaganda a Girona el 1929. Lli
predicaren els canonges Herranz i Canadell, el rector Puigmitjà, de Sant
Feliu de Girona, i la senyora López de Sagredo, de la Junta Diocesana de
Barcelona. Els joves promogueren un cicle de conferències on parlaren
Eugeni Aulet, director de l’Institut; Dr. Joan Fuster; Josep Martínez, ca
tedràtic d ’institut; Josep M. Carbó, canonge; Joaquim Fors, professor del
Seminari; Ignasi Puig i Bayer, catedràtic d ’institut; Enric Gàbana; Joan
Gomis, director de la Normal; Dr. Carles Sureda i Costas, metge, i mos
sèn Lluís Constans, encarregat del Secretariat Missional de la diòcesi.
Sembla que els homes i els joves restaren inactius ben aviat, mentre que
les dones i les noies perduraren en activitat discreta prop de la seva au
tèntica presidenta, “donya” Carme Auguet. Tanmateix, les noies d ’Acció
Catòlica gironina de l ’època de la república continuaven sense solució de
continuïtat el grup erigit el 1928. Pot dir-se que l ’organització ja mirava
cap a la massa, és a dir, cap a la ciutat. Però no ens consta que es creessin
grups a les poblacions del bisbat.
LA FJC, PENÚLTIM INTENT
L’Acció Catòlica de la postguerra comptà amb bona part de les perso
nes que s’hi havien involucrat anteriorment.
La branca d ’homes de 1941 es constituí a Girona amb les restes de
la FJC, iniciada ací el 1931. Una part dels antics fejocistes, que encara
no havien contret matrimoni, forniren el nucli del Consell Diocesà de
Joves. La primera Junta de la FJC a Girona l’havien integrada: Lluís
Batlle i Prats, president; Lluís Agulló i Vinas, vicepresident; Josep Costa
i Tapiola, secretari; Enric Pumarola i Culubret, sotssecretari; Joaquim
Soler i Serra, tresorer; Lluís Pagès, bibliotecari; Isidre Fontana i Malivem, cap de propaganda; Josep M. Bordas i Brascó, Ramon Garriga i
Homs, Ricard Turon i Turon, vocals, i Josep M. Ginès i Pous, delegat
del grup La Salle de les escoles cristianes.(4) Batlle, Agulló, Pumarola,
Bordas i Ginés formaren part de l ’Acció Catòlica. En la junta de la FJC,
(4)
Josep M. Ginés i Pous ha publicat en edició privada Cronologia d ’una vida, datada el
1997, on dedica una extensa atenció a la seva activitat dins de l’Acció Catòlica.
188
de finals del 1934, quan el bisbe la declarà Acció Catòlica, hi havia més
noms que havien de perdurar després del 1939; la presidia Ramon No
guera i n ’eren membres Josep M. Bordas, Ignasi Bosch, Robert Burcet,
Lluís Daunis, Ramon Garriga, Francesc Geli, Josep M. Ginès, Manuel
Ibars, Jaume Ministral, Josep M. Noguera, Lluís Pèlach, Joan Palahí,
Joan Reixach, Josep Serrallonga, Francesc Solà i Joan Vinas. Ministral,
Josep M. Noguera, Francesc Geli, Josep M. Ginès figurarien a les juntes
després del 1939.
Invitem qui pugui i vulgui, a aplegar dades sobre l’expansió i les ac
tivitats de la FJC.
La resta de les branques d ’AC les constituí el bisbe Cartanà, en arri
bar a la diòcesi, el 1934. Així es guanyà el sobrenom de “bisbe de l’Ac
ció Catòlica”.
Cartanà havia estat el fundador i consiliari de les dones d ’Acció Catò
lica a Tarragona. Estava talment satisfet d ’aquesta empresa, que un quar
ter del seu escut episcopal reproduïa la insignia de les mateixes dones.
Començà a reunir-les el 1921. L’organització es potencià ràpidament, i
muntà una borsa de treball, caixes dotal i d ’estalvis, menjador de nenes
pobres, escoles nocturnes per a oficinistes i obreres, biblioteca circulant i
vacances per a obreres; tenia, a més, grups de catequistes i de visitadores
de malalts. A Girona la fundà a penes arribat i la regí personalment i per
mitjà del seu “alter ego”, Josep M. Noguer.
Les dones d ’Acció Catòlica de Girona havien anat vegetant, a partir de
1928. No en sabem gaire res, del període 1934-1936. Només ens consta
que hi era activa Hermínia Auguet, germana de la coneguda Carme, que
el 1924 ja havia format part d ’un comitè de suport a les peregrinacions a
Lourdes. Les altres dones que regiren el grup gironí de 1940 a 1960 foren
Maria Gorgot de Vinals, esposa d ’un metge, i Teresa Forns de Farreras,
esposa d ’un comerciant de fusta; el 1932 eren membres de la secció fe
menina de la Lliga.(5)
Per avaluar la consistència relativa de les quatre branques al bisbat
es pot atendre a les dades publicades a Vida Catòlica núm. 2, de juliol
del 1935: dels homes no n ’hi ha notícia; les dones començaven a cons
tituir grups locals i en tenien quatre; la FJC tenia aleshores 46 grups, i
les noies, 10 grups. Es evident que la generació vella masculina no tenia
capacitat de convocatòria, i la femenina restava en situació estàtica. Els
joves, en estreta relació amb els mossens, s’havien mobilitzat; les noies,
generalment frenades per les famílies, ateses (per motius de “moralitat”)
per sacerdots de més edat, i sense l’estímul d ’una organització com la
FJC, els seguien una mica de lluny. L’estiu de 1935 fou aprofitat de debò
(5) I.
M o las,
Lliga Catalana, Barcelona 1972, I, 339.
189
JOSEP M. MARQUÈS
per a l’acció de propaganda, i el 30 de setembre es comptabilitzaven 52
grups de joves, 23 de noies, 21 d ’homes, 19 de dones, 46 d ’avantguar
distes, 33 d ’aspirants de les noies i 18 de benjamines, també de les noies.
Una floració tan ràpida fa dubtar sobre la solidesa d ’aquests grups.
Creiem, doncs, que el 1934 es produí un recanvi generacional que fou
la base de l’Acció Catòlica de la postguerra. Hi deu haver qui opini que
l’Acció Catòlica de la qual ens proposem d ’informar nasqué el 1934, i
no el 1941. Tres anys de pausa en les activitats, fossin quins fossin els
motius, un canvi total d ’ambient (hostil, el 1934-1936; favorable, el de
1941) i, pel que fa als homes i nois, la mort d ’alguns membres, al front
0 a la rereguarda, permeten pensar més en una refundació que no pas en
una continuïtat.
LA LLEGENDA DEL BISBE CARTANÀ, LA FJC I L’ACCIÓ
CATÒLICA
S’ha repetit tantes vegades que el bisbe Cartanà estimava tant la FJC
que la va declarar Acció Catòlica, que molts han acabat creient-s’ho.
Justament es tractava del contrari. Estimava tant l ’Acció Catòlica que va
robar a la FJC efectius per sumar-los a ella. Dir que la FJC de Girona era
Acció Catòlica significava que hom acceptava tot del moviment, però
que se sotmetia només a la disciplina de l ’Acció Catòlica Espanyola. En
cas de conflicte (que no es produí), els fejocistes gironins haurien pres
partit per Madrid. Hi ha un text diàfan a aquest propòsit:(6) “ Una aclaració. La mereix la nota publicada en el setmanari Flama, corresponent
al dia 6 d ’aquest mes. D ’ella es vol desprendre que la Unió Diocesana
de Joves Cristians de Girona form a part de la Federació de Joves Cris
tians de Catalunya. No és així. Únicament està subjecte a l ’autoritat del
Prelat de la diòcesi. En constituir-se al nostre bisbat l ’esmentada Unió
Diocesana consignà en l ’article 2 del seu reglament que solament “es
tarà sotmesa a les disposicions que emanin de les Juntes Arxidiocesana
1 Central de l ’A cció Catòlica”, si bé l ’article 17 diu que per motius que
allí s ’assenyalen “es federarà amb les altres unions diocesanes de la
Província Eclesiàstica ”, encara que fins avui això no s ’ha fe t”.
Aquest text, publicat en requadrat, no podia xocar a ningú. En l’As
semblea de la UD de Joves Cristians de Girona de novembre de 1935 no
hi assistí cap membre de la directiva barcelonina de la FJC, i sí, en canvi,
Enric Friend, del Consell Superior de la Joventut d ’Acció Catòlica de
Madrid. Els joves cristians de Girona continuaven anomenant-se fejo(6) Vida Catòlica 44 (13 març 1936), 9.
190
cistes, i la majoria creien ésser-ho, però a les cúpules hi havia divisió. El
president, Ramon Noguera, continuà dient, com s’havia dit fins alesho
res, que “el 25 de novembre de 1934 fórem declarats Acció Catòlica”. No
digué, en canvi, que els lligams amb la FJC havien estat perillosament
afluixats, per no dir gairebé trencats. Aquests lligams degueren quedar
limitats a la recepció de les revistes del moviment; no ens consta que
hi hagués participació de gironins al treball fet a Barcelona ni que hom
trametés cotitzacions allí.
UN QUADRE ORGANITZATIU SINGULAR
L’Acció Catòlica nasqué a Espanya per voluntat dels bisbes, amb el
designi d ’enquadrar el que se’n deia l’apostolat seglar. S’articulava en
quatre branques: Homes, Dones, Joves i Noies; les dues darreres bran
ques tenien com a grups col·laterals Aspirants i Benjamines, que els ha
vien d ’assortir de nous membres, a mesura que assolien l ’edat de la jo
ventut. Aquesta organització fou oficialitzada el 1931 per la Conferència
de Metropolitans d ’Espanya, i promulgada a Girona pel bisbe Cartanà el
juliol de 1934.
La coordinació entre les branques havia de realitzar-se, a l’Estat es
panyol, a través de la Direcció General, radicada a Madrid; als bisbats,
per mitjà d ’una Junta Diocesana, i a les parròquies, per mitjà d ’una Junta
Parroquial.
Cada branca disposava d ’un Consell Diocesà (de vegades dit Junta
Diocesana), que enquadrava grups parroquials i estimulava la seva cohe
sió i activitat. La relació amb el bisbe dins dels consells era competència
dels consiliaris i dels presidents de consell. La confusió entre els noms
Consell i Junta fou constant. Es devia al fet que, després de 1941, Madrid
imposà el nom de Consell enfront de Junta, però la nomenclatura antiga
perdurà, tal vegada per inèrcia. No costa gens de descobrir que el règim
polític imperant tenia preferències anàlogues, i que responien a l’esperit
de l ’època (o, almenys, de les seves autoritats), que els superiors no ve
iessin limitades les seves competències pels drets dels inferiors.
L’organització local copiava l ’estructura diocesana, al seu nivell. El
nombre de persones implicades era menor, i el rector feia i desfeia.
L’Acció Catòlica es proposava d ’enregimentar totes les iniciatives
apostòliques. Per això, oferia a aquests grups l’estatut d ’associacions
adherides, que gaudien del dret que el seu president formés part de la
Junta Diocesana coordinadora de les branques. A Girona, l’Associació
de Pares de Família s’acollí a aquest estatut, el 1941, com s’hi havia
acollit el 1927; en canvi, en prescindí un grup de molta més vitalitat: les
191
JOSEP M. MARQUÈS
Congregacions Marianes, animades pels jesuïtes que actuaven al temple
del Sagrat Cor fins al 1949, data en què tancaren la casa, per traslladar
un gran nombre d ’efectius de Catalunya a Bolívia, per obeir un prec del
papa Pius XII, que pregà als jesuïtes espanyols de donar prioritat al tre
ball a l’Amèrica del Sud.(7)
Una característica comuna que cal destacar era que per pertànyer
als equips directius de l’Acció Catòlica calia residir a Girona. S’expli
ca, al principi, pel desenvolupament escàs dels transports. Després de
1958, els nous moviments d ’apostolat s’adonaren que les directives ha
vien d ’integrar representants dels grups locals; l’Acció Catòlica, no. La
classe dirigent de l’organització fou culturalment i socialment urbana, de
classe mitjana baixa amb presència de mestres i botiguers, i no integrà
personalitats de poblacions com Figueres o Arenys de Mar, que l’haurien
pogut enriquir.
RETARD DE L’OFICIALITZACIÓ
La proposta de constitució de la Junta Diocesana d ’Homes d ’Acció
Catòlica fou presentada al Govern Civil el 6 de març de 1940. La res
posta i aprovació arribà el 29 d ’abril de 1942. Un retard de dos anys en
aquelles circumstàncies és clarament indici d ’oposició. Els governadors
civils i els seus superiors van destorbar fins on van poder la resurrecció
de l’organisme catòlic que el bisbat desitjava instituir. Val a dir, no obs
tant, que el 1941 començà a aparèixer de nou la revista Vida Catòlica, i
que ja incloïa notícies de l’activitat de tota mena de centres.
Per causa del retard en l’aprovació governativa, no pogueren for
mar la Junta dels Homes, a pesar d ’haver estat inclosos en la proposta
Josep Castaner, Josep M. Plans, Joan Riu i Caum i Josep M. Noguera i
Sitjes “per haver-se absentat de la ciutat”. No ens consta que hi hagués
(7)
Es enormement instructiva la polèm ica de les Congregacions M arianes amb l’Acció
Catòlica. Es tractava, en definitiva, de la lluita pel poder entre els jesuïtes i l ’episcopat. I també,
d ’una organització jesuítica amb segles d ’experiència enfront d ’un invent clerical recent que
volia m obilitzar cristians sense perdre’n el control. Vegeu Junta C e n tr a l d e Acción C atòlica,
“Principios y bases para la reorganización de la Acción Catòlica en Espana”, dins Razón y
F e 105 (1934) 103-117 i 255-264. L’extensió d ’aquest text, i el retard en la seva publicació,
havent estat aprovat pels m etropolitans espanyols el novembre de 1931, ja deixen endevinar
el seu caràcter conflictiu. A la mateixa revista, Nuevas bases de la Acción Catòlica en Espana,
tom 122(1941), 172-177. Altres referències de Razón y Fe, tom 125, 189-193; tom 127, 193195; 132, 8-10. La cosa va acabar, almenys sobre el paper, amb una carta de Pius XII (noti’s
que no de la Secretaria d ’Estat) al director de la Confederación Nacional de Congregaciones
Marianas Espanolas on es lloava “la adhesión colectiva de las Congregaciones Marianas y de
la Confederación misma [a la Acción Catòlica], sin que sea necesaria la adhesión individual
de los congregantes” (R azóny Fe, tom 134 (1946), 343). Què significava “adhesión colectiva”
en la pràctica cal preguntar-ho als especialistes de llenguatge eclesiàstic.
192
objeccions de tipus polític contra cap d ’aquestes persones. Pel que fa al
consiliari, el 1940 havien estat proposats Joan Costa i Tapiola i Evarist
Feliu; en constituir-se, el 1942, el bisbe nomenà Jaume Vinas i Planas.
Aquest nomenament sí que podia tenir un caràcter oportunista, ja que
Vinas tenia notòriament bones relacions amb els militars, i, per altra ban
da, durà ben poc.
EVOLUCIÓ DE LES JUNTES DIOCESANES
1.
Junta Diocesana. A Girona la Junta Diocesana el 1935 tingué com
a president Joan Portabella, que perdurà fins al 1947, i com a secretari,
Martirià Llosas; després de 1939 fou secretari Vicenç Cànovas (+ 1948).
Portabella era un alt dirigent de la fàbrica textil Grober; Martirià Llosas,
un advocat de família tradicionalista, i Vicenç Cànovas, propietari de la
gestoria més important de Girona. Però el politburó personal d ’aquesta
junta fou Josep M. Noguer Juliol, director del Secretariat Diocesà d ’AC
des de l’inici.
En el període prebèl·lic les branques tenien els presidents següents:
Homes, Joan Portabella; Dones, Concepció Costas de Sureda; Nois,
Ramon Noguera (secretari, Josep Bordas); Noies, Carme Comadira.
La Junta Coordinadora Diocesana tenia, en l’organigrama de l ’Acció
Catòlica, una missió més aviat vaga. Per això, fou adaptada a la situació.
La primera Junta dels Homes, la de 1942, tenia com a president Santiago
Masó, advocat, propietari abans de 1936 del Diari de Girona i polític
(+1960); vicepresident primer, Joan Vinas i Comas; secretari, Vicenç
Cànovas i Soler; vicesecretari, Joaquim Bachs i Esparraguera; industrial,
tresorer, Francesc Cerdà i Juan, i vocals, Carles Batlle i Ensesa, industri
al, Joan Moret i Roura, Martí Adroher i Guitó, Joan Agulló i Sucarrats,
Joan Bosom i Domènech, Francesc Bartomeu i Masó, Antoni Matabosch
i Josep Carbó. Es fàcil de veure que es tractava de les velles glòries, i que
entre ells no hi havia ningú amb capacitat de convocatòria que hagués
participat al moviment de la FJC.
Passada la guerra, la Junta Diocesana posà de manifest la seva man
ca d ’operativitat mentre prenia importància la branca dels Homes, la
més influent. Per això, el 1943 es nomenà Josep M. Noguera i Sabater
vice-president segon del Consell Diocesà d ’Homes “amb responsabilitat
d ’organitzar i dirigir els secretariats”, indici que la cúpula que tenia més
amunt en el mateix consell (no s ’indica qui era el president; una vicepresidència la tenia Santiago Masó) era inoperant.
La Providència vingué en auxili de l’enginyeria humana que neces
sitava donar la presidència a un home actiu sense ferir la susceptibilitat
193
JOSEP M. MARQUÈS
dels prestigiosos vells; la fundació de l’ACN de P, on ingressaren Santia
go Masó i Fernando Foix. El grup captà Josep M. de Toca, que n ’assumí
la representació dins del Consell d ’Homes.
El 1944, Noguera fou nomenat president del Consell de Branca, i
sembla que aleshores les velles glòries foren arraconades a la Junta Di
ocesana. Realment l’única notícia publicada de la seva actuació és la
promulgació d ’un reglament de les publicacions d ’AC, que s’esdevingué
el 1947, signada pel president Portabella i el secretari Cànovas, probable
ressò de dificultats d ’alguna d ’elles amb el Govern Civil. L’activitat de la
Junta Diocesana, desconeguda i modesta, consistí a aplegar i administrar
recursos per condicionar l’edifici de Casa Carles per a les activitats de
les branques, i per pagar un conserge, una secretària i el corresponent
material d ’oficina.
Encara, el 1951 el bisbe reorganitzà la cúpula, que restà dividida en
una Junta Diocesana i una Junta de Foment, més honorífica, amb funci
ons “consultives i protectores”, és a dir, de finançament.
Presidida per Joan Portabella i Barrera, la Junta de Foment tenia entre
els seus membres Santiago Masó i Valentí, vicepresident; Carles Obiols
Taberner, magistrat, secretari; Josep M. Noguera Sabater, vicesecretari;
Màximo Sierra, alt funcionari del Banc d ’Espanya, tresorer, i com a vo
cals: Josep de Ribot i Olivas, propietari; Pelai Negre Pastell, propietari;
Joan Tarrús Bru, metge; Josep Sala Pous; Joan Vinas Comas; Francesc
Torras Hostench, industrial; Josep M. Coromina Hostench, industrial; Ja
cint Munoz Arbat, metge; Josep Adroher Calafell; Bonaventura Servitja
Serrat; Pere Ordis Llach, metge; Lluís Sibils Palau, Ignasi de Elias i de
Eloy i Josep M. Serra i Cortada.
La Junta Diocesana la presidia Ramon Sambola i Casanovas, i reunia
Josep M. de Toca, vicepresident; Joaquim Bachs i Esparraguera, secreta
ri; Enric Salvatella Roca vicesecretari; Màximo Sierra Franco, tresorer;
Lluís Batlle Prats, bibliotecari; Antonio López Carrasco, vocal de caritat;
Josep M. Ginès Pous, vocal de premsa; Francesc Geli Fraser, vocal de
pietat; Joan Mascaró i Roure, vocal de l’OCAU; i Lluís M. Mestras i
Martí, vocal de pares de família.
2.
Noies. El 1945 deixà la presidència Carme Comadira, que havia
estat presidenta durant 13 anys. Entrà a presidir Concepció Batlle i Prats.
Comadira conservà una vicepresidència; secretària, Laura Casadevall
Martínez; vicesecretària, Carme Gironella i Pous; vocal de secretaria,
Carolina Valentí Auguet; tresorera, Maria Bosch Tomàs; vicetresorera,
M. Carme Ruiz Daniel; vocal de tresoreria, Carme Puigbert i Fontfreda; delegada d ’aspirantes, Concepció Castellvell i Salas; vocal de pro
194
paganda, Ana Maria Aragó Masó; vocal de catecisme, Maria Angels
Vinas i Vidal; vocal d ’obreres, Emília Franch i Batlle; vocal d ’exercicis,
Montserrat Pèlach i Feliu; vocal de premsa, Maria Moratones i Gallego;
vocal de pietat, Dolors Batalla i Puig; vocal de beneficència, Maria Fà
brega i Dalmau, i vocal de cinema, Roser Carbó i Escabia. Les noies no
tenien el precedent d ’una FJC, sinó d ’una certa Acció Catòlica que havia
girat, abans de 1936, a l’entorn de Carme Comadira.
El canvi seriós es produí el 1950, aplicant els imperatius d ’edat,
perquè l’equip dirigent era de solteres. Cessaren, doncs, la presidenta
Carme Comadira; Concepció Batlle i Prats, vicepresidenta; Concepció
Castelvell, delegada d ’Aspirants; Margarida Roca, vocal d ’exercicis; M.
Angels Vinas, vocal de catecisme i Maria Bosch, vocal d ’estadística.
La nova junta, a principi de 1951, es constituí amb Carme Gironella
Pous, presidenta; Maria Surribas, vicepresidenta; Maria Avellí, secretària;
M. Dolors Serrat, vicesecretària; Montserrat Trias, tresorera; M. Carme
Ruiz vicetresorera; presidenta del Carme, Maria Domènech; presidenta
de Sant Feliu, Carme Ministral; presidenta del Mercadal, Roser Carbó.
Vocalies; pietat, Paquita Torrellas; caritat, Irene Gonovar; missions, Pilar
Baulida; art i expansió, Montserrat Roca; exercicis, Maria Teresa Serra;
centres interns, Maria Surribas; estadística, Joaquima Tomàs; seminari,
Maria Mir; biblioteques, Núria Torrent; premsa, Maria Teresa Serra; ar
xiu, Dolors Serrat; oficinistes, Isabel Hosta; cant, M. Teresa Cruz; propa
ganda, Roser Carbó; obreres, Emília Franch. Avellí esdevingué religiosa
el 1952; més tard, Tomàs i Franch passaren a l ’HOAC
3.
Nois. El 1944 presidia la junta Josep M. Ginès Pous; era vice-president i delegat d ’aspirants Jordi Cànovas i Bamola; secretari, Josep Lluís
Fernàndez Coll; tresorer, Pere Cornellà i Creus; vocal de propaganda,
Joaquim Josep Saurina i Fiol; vocal de pietat, Vicenç Fernàndez Coll;
vocal d ’estudi, Josep M. Suné Gumés; vocal de caritat, Vicenç Saurina;
vocal de catequesi, Jaume Fàbrega Dalmau; vocal de missions, Francesc
Costa Turró; vocal d ’apostolat castrense, Enric Salvatella Roca; vocal
d ’apostolat obrer, Josep M. Serra Magre; president del Consell Comarcal
de Girona, Josep M. Vilagran, i vocal sense secretariat, Josep M. Figa i
Pous. V. Fernàndez, F. Costa, J. Fàbrega, E. Salvatella i J. M. Suné la
deixaren a principi de 1945, i Ginès, per l’abril del mateix any. El subs
tituí a la presidència J. L. Fernàndez Coll. Més tard s’hi troben Josep M.
Capella, Joan Ribas, Jaume Fàbrega, Alfons Moré.
El 1948 es produí una renovació dels joves; president, Jaume Fà
bregas i Dalmau; vicepresident, Pere Cornellà i Creus; secretari, Joan
Julià i Roch; vicesecretari, Narcís Aragó Masó; tresorer, Xavier Adroher
195
JOSEP M. MARQUÈS
i Serrat; vicetresorer, Julià de Castro; vocal de pietat i caritat, Joan Sau
rina i Lloveras; vocal d ’estudi i de comarques, Joan Amich i Galí; vocal
d ’aspirants, Joan Carbó i Escabia; vocal d ’apostolat castrense, Joaquim
Vila Burch; vocal d ’exercicis espirituals, Joan Paredes i Hemàndez; vo
cal d ’art i recreació, Narcís Batallé i Puig; vocal de missions, Joan Buch
i Peracaula; redactor de “Circular”, Teodosi Galicia. Eren una generació
més jove, que fou marcada l’any anterior per la peregrinació a Santiago,
i, en canvi, no havien anat a la guerra.
El 1951 Joan Paredes assumí la presidència, i Josep M. Capella, la
secretaria. Aquest declarà en aquell moment que calia “reorganitzar”
el moviment, perquè la unió diocesana “estava una mica abandonada”.
Narcís J. Aragó era vocal d ’estudi.
El 1952 portaven el catecisme de Montjuïc, és a dir, de les criatures
dels primers immigrats barraquistes.
El canvi de presidència de Paredes per Alfons Moré, el 1955, es feia
encara sota el signe del pessimisme; “estem vivint una època de transi
ció”, “Moré (practicant de professió), haurà d ’injectar dosis d ’optimisme”.
4.
Consell dels Homes. Després de la sortida dels vells es pogué ope
rar una reorganització, amb data d ’abril de 1944.
President: Josep M. Noguera i Sabater; vicepresident i cap del secre
tariat de Religió i Pietat: Martí Adroher Guytó; secretari: Josep Bordas
i Brascó; vicesecretari: Ignasi Segura i Solà; tresorer: Francesc Cerdà i
Juan. Eren caps de secretariat: Marian Oliver i Albertí, de propaganda
i publicitat; Lluís G. Bastons i Plana, d ’educació; Joan Masó i Valentí,
proseminari; Dr. Joan Moret i Roura, de Pares de Família; Dr. Manuel
Alegre i Paraíso, d ’apostolat social; Joaquim Bachs i Esparraguera, del
“secretariat patronal i obrer”; Cosme Casas i Camps, de premsa; Lluís
Agulló i Vinas, d ’apostolat castrense. Hom afegí a principi de 1945 un
secretariat de caritat, a càrrec de l’advocat Foix.
Deixaren de formar part del Consell Santiago Masó, Joan Vinas i
Carles Batlle.
Per disposició del bisbe, la ciutat tindria un únic centre d ’Acció Ca
tòlica, que seria el mateix Consell Diocesà, del qual formaria part un
representant de cada una de les tres parròquies. Els rectors de les feligresies restaren molt sorpresos de l’ordre del prelat. Igual origen episcopal
tenia el pla de constituir l’Associació de Pares de Família en Secretariat
de Família i Moralitat del Consell dels Homes, sense perdre personalitat
jurídica, però unificant les tresoreries.
Pel març de 1945, Fernando Foix passà a ocupar-se del Secretariat de
Família i Moralitat; el de caritat restà a cura d ’en Pèlach.
196
D ’una reorganització de 1946, en què entrà al grup el dinàmic Ginès,
no en consten els noms.
El 1951 es constituí així: Josep M. Noguera Sabater, president; Josep
M. Ginès, vicepresident i propaganda; Fernando Foix, vicepresident se
gon i unió de graduats; Joan Tibau i Pagès, secretari; Ramon Castells,
tresorer; Francesc Geli i Fraser, vocal de pietat; Lluis Bastons, vocal de
magisteri; Lluís M. Mestras, vocal de família i moralitat; Antonio Ló
pez Carrasco, vocal de caritat; Ricard Fina i Melció, vocal d ’apostolat
social; Julio Esteban Ascensión, vocal d ’apostolat castrense; Josep O.
Adroer Calafell, vocal de formació mercantil; Josep M. Rosich i Ventosa,
vocal president de la comissió local. Apareixen un cert nombre de “collaboradors”. Del Secretariat de Pietat, Joan Masó, pel Seminari, i Antoni
Lladó, per a l’apostolat bíblic. Del Secretariat de Propaganda, Enric Sal
vatella per a la propaganda oral; Estanislau Aragó, per a la propaganda
escrita; Josep Perpinà, per a la ràdio; Pere Cornellà, per a la difusió de
Vida Catòlica; Manel Nadal i Oller, per a les visites a centres; Jaume
Fàbrega Dalmau, per a les campanyes. El Secretariat del Magisteri tenia
com a col·laborador Lluís Agulló. En alguns casos, els “col·laboradors”
eren antics responsables que hom desitjava mantenir vinculats al grup;
en d ’altres, com el del Secretariat de Propaganda, mostren que la feina
era molta.
El 1953 Noguera deixà la presidència dels Homes. La junta restà així:
president, Josep M. Ginès Pous; vicepresident, Fernando Foix; secreta
ri, Santiago Casadevall Martínez; vicesecretari, Joaquim Genover Vilà;
tresorer, Ramon Castells Mané; vocals, Enric Salvatella Roca, Joaquim
Castanyer Figueras, Martí Adroher Guytó (president de l ’Obra d ’Exer
cicis), Francesc García Estartús, Josep O. Adroher Calafell, Estanislau
Aragó i Turon, Ricard Fina Melció, Ramon Bover Vila, Lluís Pèlach
Feliu i Josep Perpinà Felipe. Castells seria el l’administrador perpetu de
la revista “ Vida Catòlica”.
5.
Dones. Se’n sap poc. A principi de 1951 el bisbe disposà que hi
hagués un centre d ’obreres d ’AC a Girona, amb dos seccions, casades
i solteres, amb local social a les carmelites Vedruna de la carretera de
Barcelona. La delegada era Encarnació Hosta de Bastons. Amb motiu de
celebrar el 1952, les seves bodes de plata, aparegué un resum de la seva
història a Vida Catòlica. Fundada per Pilar Perxés el 1927, començà a
reunir-se a casa seva; tingué com a nucli les senyores que treballaven al
Centre Eucarístic de Girona.
La primera junta comptà amb Encarnació Roqueta, Carme i Hermínia
Auguet i la viuda Cànovas. En ocupar la presidència Concepció Costas,
viuda Sureda, passaren a reunir-se al Servei Domèstic. Després de 1939
197
JOSEP M. MARQUÈS
passà a tenir la presidència Maria Gorgot, viuda Vinals. Continuaren amb
la tasca de proveir d ’ornaments les esglésies i hi afegiren la caritat (inun
dacions de 1940, víctimes de la guerra mundial, campanya a favor dels
tuberculosos pobres, visites als centres de beneficència de la ciutat). La
formació de militants, els Exercicis i les assemblees anuals seguiren un
ritme absolutament regular, segons aquesta història.
El 1953 era secretària Carme Comadira, que fou la permanent més
activa del grup, i que per altra banda, tenia tanta entrada amb el bisbe
com la senyora Auguet.
ELS CONSILIARIS
Eren les persones encarregades d ’animar el treball dels grups, d ’aportar-hi el seu saber eclesiàstic per a la formació de militants, i de connec
tar amb l’autoritat diocesana i amb els mossens dels pobles.
Es significatiu que mossèn Evarist Feliu, primer consiliari de la FJC a
Girona, passés a ser el consiliari dels joves i dels homes, fins al 1943, que
fou cridat a Madrid per fer-hi de consiliari nacional dels joves. Feliu te
nia fusta de líder; conjugava una profunda espiritualitat amb molta fe en
les seves empreses i amb un idealisme ingenu que havia de tenir eficàcia
de captació de persones durant el temps del seu servei.
Consiliari de les dones fou Domènec Campmol, un canonge d ’intelligència no molt brillant, que ja ho havia estat de 1928 a 1936; a la mort
d ’aquest (1949) prengué el relleu el també canonge Joan Margall, per
sona amb arestes rústegues, que les orientà cap a la cooperació amb els
pelegrinatges de malalts a Lourdes, que féu ressuscitar.(8) Quan prengué
la consiliaria de les dones Josep M. Pujadas, el 1960, ja era abans de res
més el promotor dels Cursets de Cristianitat, i s’emportà els pocs efectius
que trobà cap a aquest moviment.(9)
Les noies tingueren con a consiliari, fins al 1943, Josep. M. Noguer, i,
des d ’aquesta data, Albert Vidal, professor d ’Escriptura al Seminari, que
trobà en elles una plataforma per al seu meritori treball de difusió bíblica.
Les noies anaven creixent, casant-se i passant al grup de les dones, però
el consiliari es mantingué.
( 8 ) Sebastià C o n g o s t , Girona-Lourdes 1844-2001, Girona 2002, 54 i 61. Una anècdota
divertida del canonge Margall quan era jove, la deixem cercar a les memòries de Maurici
Serrahima. Per facilitar de trobar-la, donem una pista; els Serrahima estiuejaven a Camprodon,
d ’on era natural l ’aleshores seminarista.
(9) Pujadas ha estat més apreciat fora de Girona que a la seva propia pàtria. El seu llibre
Ultreya. Recuerdos de mi peregrinar (Madrid, 1966) té poc de memorialístic, i s ’assembla
més aviat al conegudíssim Camino de sant Escrivà. Ernest Bou i J a n o h e r , Mosèn Pujadas.
Recordar és reviure (Olot, 1990), és escrit de massa prop.
198
El consiliari dels joves, després de mossèn Feliu, fou Josep M. No
guer (setembre de 1943; ho era aleshores dels homes, almenys com a
adjunt de Josep M. Carbó); i, de 1947 a 1953, Josep M. Cases i Deordal,
que fins al 1996 ha estat bisbe de Sogorb-Castelló, molt actiu aleshores
en direcció espiritual i en predicació d ’Exercicis. De 1953 a 1957 tingué
el càrrec Andreu Bachs i Mach, autèntic cavall de Troia de l ’Opus Dei
dins del grup; el succeí mossèn Eduard Puigbert, que havia col·laborat
amb mossèn Vicenç Vila en l’animació de l’Aspirantat; mossèn Narcís
Busquets, que havia fundat les aspirantes o benjamines el 1935, continuà
portant-les durant els anys quaranta. Puigbert, però, era sobretot l’home
de l’Escoltisme, que no sols havia fundat, sinó que havia fet evolucionar
en el sentit d ’admetre la cooperació de nois i noies en el seu si.(l0) A mos
sèn Puigbert li tocà la trista comesa d ’enterrar el moviment.
Josep M. Noguer i Juliol, home dinàmic i modern per al seu temps,
però de dimensions intel·lectuals limitades, fou el consiliari, així, amb
article. No se li coneix cap escrit d ’alguna densitat. Havia estat alumne
del bisbe Cartanà a Tarragona, i més precisament, l’únic alumne gironí,
cosa que ara li donava entrada prop del prelat. Entrà a l’Acció Catòlica
com a director tècnic el 1934; el 1941 prengué la consiliaria de les no
ies; substituí Evarist Feliu als joves el 1943; el mateix any, prengué la
consiliaria dels homes, que no deixà fins al 1963. Noguer era anomenat
per alguns capellans “el viatjant d ’Acció Catòlica”, perquè ”anava a ven
dre” aquest producte a les parròquies. Tenia dots d ’organització, però no
deixà gaire petjada damunt de les persones del Consell Diocesà, molt
més influïdes per la cultura de mossèn Carles de Bolós, que molts d ’ells
tenien per company a la redacció de “ Vida Catòlica”.
No ens consta sinó d ’una setmana d ’estudi per als consiliaris locals
0 parroquials, que en reuní setanta pel juliol de 1941. Heus ací els po
nents i temes: Josep M. Noguer, “Organització nacional de l’AC”; Lluís
Constans, “Panorama religiós i moral del bisbat”; Antoni Arcelos, rector
de Banyoles, “El rector i la visita a les escoles”; Evarist Feliu, “Els cer
cles d ’Estudis”; Francesc Rabassa, arxiprest de Santa Coloma, “L’AC i
les associacions pietoses”; Josep M. Noguer, “Organització diocesana
de l ’AC”; Jaume Marquès, “Organització de l’AC i pensament papal”;
Josep Mercader, rector de Canet, “Harmonització de les activitats d ’AC
1 ministeri sagrat”; Narcís Busquets, “L’Aspirantat”; Esteve Jou, rector
de Calonge, “L’Acció Catòlica a les parròquies petites”; el secretari di
ocesà (anònim, per ser seglar; podia ser Cànovas o bé Bordas) “Orga
nització parroquial de l’AC”; Joan Margall, rector de Cassà de la Selva,
(10) Salomó
M arquès i S ureda
, L ’escoltisme gironí, Girona, 1984.
199
JOSEP M. MARQUÈS
“Objectius principals de TAC”; Llambert Font, “Organització del cate
cisme parroquial”; Domènec Campmol, “Característiques especials de
la branca de Dones”; Josep M. Carbó, consiliari de la Junta Diocesana,
“Obligatorietat de l’AC”. Els temes insisteixen en la necessitat i possi
bilitat d ’agrupar fidels dins de l ’AC a totes les parròquies; hi ha, a més,
dues ponències sobre el catecisme, una a l’escola i una a la parròquia.
Els ponents eren els capellans més en vista del bisbat, i es notarà que
Josep M. Noguer tingué dues ponències, ben importants. Reiterem que
no ens consta que hi hagués en anys successius activitats diocesanes de
formació de consiliaris, i que és molt possible que els rectors no distin
gissin gaire entre la seva competència a la parròquia i la seva funció de
consiliaris.
LA CONSTITUCIÓ DE CENTRES LOCALS I AGRUPACIÓ DE
MILITANTS
Hom pot trobar a “Vida Catòlica” notícies dels primers passos dels
centres locals; benediccions de banderins, imposicions d ’insígnies. Pel
que fa a la consistència nominal, hom envià al bisbat anualment unes
estadístiques que enumeren el nombre de persones afiliades a cada bran
ca. Seria tan equivocat creure’s literalment aquestes estadístiques com
prescindir-ne; deixem la tasca a qui la vulgui emprendre.
Heus ací alguna dada global; els suscriptors de Vida Catòlica, que
havien pujat a 3.109 el 1945, eren uns 2.800 el 1950; aquest mateix any
el total d ’afiliats a l’Acció Catòlica al bisbat era a l’entorn dels 9.000.
Pels homes, el 1949, hom dóna la xifra de 1.022. Les assemblees dioce
sanes de noies reunien, encara a principi dels anys cinquanta entre 1.000
i 1.200 assistents.
Segons Noguera, de 1945 a 1949 el creixement del nombre de centres
s’havia estancat. Els centres locals més destacats a la informació dioce
sana foren Blanes i Figueres. Pel que fa a Figueres, Salvador Perxas va
redactar una crònica de l’Acció Catòlica amb dades importants però in
completes, apareguda com a apèndix de la història del Patronat de la Catequística.(11) A Calella, el rector Esteve Jou i Parés va apostar per l ’Acció
Catòlica com a estructura vertebradora de les activitats parroquials, que
d ’altra banda es reflecteixen a la revista local Estela', malauradament, les
seves memòries romanen inèdites. Hem vist també papers solts de l’Ac
ció Catòlica de Sant Feliu de Guíxols, però per aquest centre desconfiem
de poder trobar més informació. La imatge que Salvador Sunyer dóna del
(
11
)
Figueres
Josep
M
.
B e r n ils
i
M a c h ,
75 anys
1998 163 221
,
-
.
200
del Patronat de la Catequística de Figueres,
centre local de Salt és confegida sobre la base de records personals, però
és prou vital com a document històric.(12)
LES ACTIVITATS
Els homes tenien vocalies de propaganda, pietat, Unió de Graduats,
magisteri (en realitat la SEMAC, Secció especialitzada del Magisteri
d ’Acció Catòlica era completament autònoma), família i moralitat, ca
ritat, apostolat social, apostolat castrense, formació mercantil (nucli de
l’Escola d ’Estudis Empresarials),
Les dones tenien seccions de pietat, propaganda, ensenyament, bene
ficència i família.
Entre les vocalies dels joves hi havia les de propaganda, pietat, estudi,
caritat, catequesi, missions, apostolat obrer, aspirantat (per a la prepara
ció dels responsables d ’aspirants) i apostolat castrense (per als soldats);
el consiliari Cases i Alvar Capella, delegat d ’apostolat castrense, escri
viren un estimable “Para tí, soldado”, llibret àgil i literàriament reeixit,
que era posat en mà dels socis d ’Acció Catòlica cridats a les armes. No
començà a funcionar l’OAR (esportiva) fins al 1950. L’esport predilecte
era el ping-pong. El secretari de l ’OAR, amb tot, Josep Istiu, seria un
dels introductors del bàsquet en terres gironines.
Les vocalies de les noies eren: aspirantes, propaganda, catecisme,
obreres, exercicis, premsa, pietat, beneficència i cinema. Una projecció
freqüent de les noies cap a l’ambient fou la representació d ’obres de te
atre, fins al punt que l’assemblea diocesana sovint tenia una obra teatral
com a cloenda.
Els secretariats de branca no es coordinaven seriosament entre si.
Quan ho començaren a fer, com hauria estat lògic des del principi, s’in
dependitzaren de la branca; el primer, fou el secretariat de caritat, nucli
inicial de la futura Càritas, actiu ja el 1943. L’organització de branques
tenia ací el seu punt feble.
La formació que es procurava als militants fou generalment molt cle
rical; certs programes calquen els índexs de manuals que hom estudiava
al Seminari. No responia gaire als problemes de l’home, ni del creient.
Gaudia, però, de crèdit, al principi, i la seva inadequació no aparegué
fins a principi de la dècada dels cinquanta. No es manifestà positivament,
com a refús, sinó pel silenci que va caient sobre el tema dels Cercles
d ’Estudi.
L’espiritualitat era senzillament la ignasiana, a través dels exercicis.
El bon soci d ’Acció Catòlica havia de practicar exercicis espirituals cada
(12) Salvador
S u n y e r i A y m e r ic ,
A la vora del camí, Girona, 2004.
201
JOSEP M. MARQUÈS
any. L’esforç en l’organització i promoció dels exercicis fou gran, i en
sortí l’Obra Diocesana d ’Exercicis. Recordem que un dels consiliaris
d ’Acció Catòlica, Josep M. Cases, era alhora factotum de la referida
Obra.
Potser l’àmbit més reeixit fou el de propaganda. Un bon nombre de
persones es capacitaren per expressar-se en públic. Cap al 1950, l’Acció
Catòlica publicava una revista amb cara i ulls ( Vida Catòlica) i mante
nia un programa de ràdio setmanal (Resurrexit) de notable qualitat. El
desvetllament de revistes locals (Horizontes, a Banyoles, Llum i Guia a
Cassà, etc.) fou el fruit d ’aquesta acció, recolzada amb diversos cursets
de periodisme.
Es lògic que els organismes diocesans es veiessin sol·licitats per em
prendre accions. Arribaren a engegar-ne, en l’àmbit de la presència pú
blica (organització de conferències, setmanes de joventut obertes a la
massa, assemblees, revistes). En l’àmbit de l’acció efectiva, en canvi, les
accions que emprengueren foren limitades (escola d ’aprenents, escola
d ’estudis empresarials, escola de noies obreres). Fracassà un intent de
construcció de vivendes. Els motius podien ser no disposar de mitjans
econòmics suficients, i també, constatar que si les emprenien empobrien
de personal la mateixa organització.
L’ESCOLA D ’APRENENTS
Fundada pel març de 1947, durà fins al Nadal de 1951. La promogue
ren els homes d ’AC a través d ’un patronat. Es mantingué amb donatius
sol·licitats pel mateix patronat. La delegació de sindicats entrà al patro
nat el 1959, i en construir la seva pròpia escola de formació professional
de Sant Narcís, es va cruspir l ’escola de l’Acció Catòlica. Aquesta, en
efecte, considerà que el seu objectiu havia estat dotar Girona d ’una esco
la d ’aprenents, cosa que el 1951 existia a través de Sindicats.
L’escola d ’aprenents s’instal·là al carrer Escola Pia 6, propietat del
bisbat; el capital inicial per adquirir material docent el rebé del govern ci
vil, i el funcionament s’assegurà amb aportacions de particulars (275.000
ptes., = 45%), aportació del Govern Civil, Ajuntament de Girona i orga
nismes oficials (81.000 = 13%) i aportació de la delegació de sindicats
(256.740 = 42%). La maquinària en el moment del traspàs a sindicats fou
valorada en 110.000 ptes.
La plantilla de professors era de tretze, i eren retribuïts molt escas
sament, a 12’50 ptes. per classe, sense pagar-los el període de vacances.
Els alumnes pujaren de 106 el 1947 a 150 el 1950. La dirigí Josep M. de
Toca i Estrader.
202
L’ECONOMIA
L’economia de l’Acció Catòlica fa de mal precisar, perquè no en co
neixem una comptabilitat consolidada. Al principi funcionà el sistema de
les targetes. Els militants havien d ’adquirir una targeta anual, per la qual,
de manera semblant a la Butlla de Croada, havien de pagar segons les
seves possibilitats, una, dues, cinc i fins a vint-i-cinc pessetes. El 1942
les targetes expedides foren 1.853. El 1943, 1.093 targetes. El 1944, a
través d ’una gran acció de propaganda basada en els rectors, s’arribà a
les 5.865 targetes, de les quals 3.958 eren de pesseta. El 1946 es baixà a
3.644 targetes.
La liquidació de les targetes es feia donant el 15% a la junta parroqui
al, el 15 % al centre parroquial; el 35% a la junta diocesana; el 10% al
consell diocesà de branca i el 25% a la Junta Nacional.
La crisi de les targetes és descrita cruament a la “Circular” dels joves
de gener de 1947: “Fue uno de los acuerdos adoptados en la última asamblea diocesana el condenar de manera formal la ocultación de socios por
parte de los centros (...), pero desgraciadamente este acuerdo no se lleva
a la pràctica, y son muchos los centros que han cursado bajas al Consejo
de aquellos jóvenes que dejan de actuar en sus filas, pero ni uno solo ha
dado de alta a los nuevos inscritos”. El que passava entre els joves es
produïa també, de manera semblant, a les altres branques.
Per això es cercaren des de 1950 dues altres fonts de finançament;
la col·lecta obligatòria a les parròquies i el sorteig. El sorteig promogut
per la Junta Diocesana de Girona es basava en bitllets de dues pessetes
que eren posats a disposició de les parròquies; per cada bitllet venut la
parròquia se’n podia quedar (per si mateixa o per la seva Acció Catòlica),
vuitanta cèntims. L’oferta era atractiva, com es pot veure pels resultats:
Cal observar, per valorar els resultats, que les xifres de la col·lecta
són netes, i que en les despeses s’hi carregaven no sols la impressió de
203
JOSEP M. MARQUÈS
cartells, sinó també un acte de propaganda, amb intervenció de confe
renciants de Barcelona o Madrid que se celebrava al teatre municipal;
les despeses solien emportar-se d ’un 30 a un 40% del total de la col·lecta
diocesana.
La distribució dels ingressos es féu segons barems diversos. De ve
gades se’n donà un percentatge alt a les branques, obligant-les a pagar
una part proporcional de les despeses generals, i de vegades, sobretot al
principi, en retingué la major part la junta diocesana, per pagar les installacions centrals. El personal del domicili social, Casa Carles de Girona (un
conserge i una secretària), costava el 1946 17.000 ptes. l’any; les despeses
d ’electricitat i telèfon, 2.600 ptes., i altres tantes la impremta i el fran
queig de la correspondència. Així, la junta diocesana tingué un total de
18.900 ptes. de despeses el 1943, 30.900 ptes., el1946, i 28.000 el 1950.
Els consells de branca comptaven amb lapartproporcional de les
targetes dels socis i amb aportacions de la Junta Diocesana. Heus ací les
despeses del Consell dels Homes, el 1945:
Despeses generals
7.925
Secr. Pares Família 5.081(conferències)
Secr. Propaganda
1.674
Consell Supperior
1.412
Vida Catòlica
2.447
Unions Comarcals
1.379
Secr. Caritat
412
A Junta Diocesana
3.000
Les Dones no presentaven comptes a la Junta Diocesana, sinó que
Auguet o Comadira els donaven directament al bisbe.
Es interessant d ’observar que la Junta Diocesana subvencionà de ma
nera important, cap al 1960, els Cursets de Cristianitat (funcionament del
secretariat diocesà), l’escoltisme, els consells diocesans de joves i noies
i la JOC i HOAC. En aquest sentit, no hi hagué exclusivisme, sinó, com
es deia aleshores, “comunicació de béns”. El muntatge de la col·lecta i
del sorteig, que perdurà més enllà de 1963, serví per al sosteniment dels
nous moviments d ’apostolat.
GENT D ’UNA GENERACIÓ
L’Acció Catòlica, pel que fa als Homes, fou l’obra d ’una generació.
Eren gent nascuda entre 1910 i 1920, que es despertaren a la militància
cristiana en la seva adolescència i joventut durant la República, i la ca
nalitzaren primer per la via de la FJC. Passat el trauma de la guerra civil,
hom els imposà uns esquemes pensats per a gent més vella i, en defini
204
tiva, menys modems que aquells amb els quals havien estat desvetllats.
L’obediència els dugué a acceptar-los. La influència del fet generacional
dins de l’associacionisme catòlic està per estudiar, però sembla acredi
tada en altres grups com l ’Opus Dei (no hi ha cap capellà diocesà de
Girona adscrit a l’Opus Dei nascut després de 1938) i els Cursets de
Cristianitat.
Ja cap a la meitat dels anys quaranta, eren conscients que no havien
reeixit a integrar els seus germans grans, els homes madurs, ni a Girona,
ni a les poblacions grans de la diòcesi. El nucli principal dels Homes
d ’Acció Catòlica fou, doncs, d ’”homes-joves”. Quan maduraren, tampoc
assoliren l’empresa d ’integrar els “joves-joves”.
Pel que fa a les dones, les dirigents eren relativament més grans i
es produïren menys recanvis entre elles. El grup Vinals viuda Gorgot,
Teresa Forns de Farreras i Hermínia Auguet cobrí tot el període des de
1940 fins al 1960. Forçosament havia de decebre les noves generacions,
de les quals podien ser àvies, i no n ’incorporaren cap membre.
PÈRDUA DE PERSONES I ACTIVITATS
Unes vocalies dels consells diocesans s’autonomitzaren (vocalia
d ’espiritualitat, convertida en Obra Diocesana d ’Exercicis, 1951; voca
lia de caritat i beneficència, prou activa, convertida en Càritas Diocesana,
Hospitalitat de Lurdes, emancipada de la direcció del canonge Margall,
consiliari de les Dones). En prendre autonomia, de vegades s ’emportaren
persones de l’equip diocesà (per exemple Josep M. Capella passà a Cà
ritas). Altres vocalies no tenien gaire gruix (vocalia pro Seminari).
Les organitzacions adherides a l ’Acció Catòlica, com els Pares de
Família i, més tard, les Congregacions Marianes, no arribaren a tenir
amb aquesta una unió operativa; almenys, però, no es robaren socis uns
a altres.
Per això l’Acció Catòlica pogué actuar amb certa solidesa. La debi
lità la manca d ’adhesions de la nova generació, atreta per l’Opus Dei
(Andreu Bachs, consiliari de joves, 1953-1957) i, en un àmbit social més
modest, pels Cursets de Cristianitat (des de 1957, amb una forta incidèn
cia pels pobles), i per alguns militants, pocs però selectes, pels Equips de
Matrimonis (cap al 1960).
Els propòsits d ’acció de la Junta Diocesana s’havien concentrat en les
escoles de Formació Professional (que al cap de tres anys de funcionar,
el 1949, hagué de ser cedida a Sindicats), de formació rural (projecte
que fou assumit per l’Opus al col·legi Bell-lloc) i de formació comercial
(iniciada el 1949, és avui l ’Escola d ’Empresarials); per les dones, en
205
JOSEP M. MARQUÈS
l’Escola del Patronat d ’Acció Catòlica, dirigida per Dolors Pérez Batlle,
al carrer del Sac. Hi hagué també un intent de treballar en la construcció
de vivendes (1950-1952), però no arribà a concretar-se dins de l ’Acció
Catòlica, tot i haver-se adquirit terrenys, sinó al Patronat de la Santa Creu
(operatiu des de 1961, amb una certa presència de persones de l ’Opus,
com Andreu Bachs i Manel Nadal, i que s’emportà altres membres del
Consell Diocesà, com Rimbau). Encara s’hi pot afegir l ’acció prop dels
soldats, que com tothom sap, donà origen a Vic a la revista “Or iflama”',
a Girona sembla que els joves l’abandonaren, i de fet, els exercicis espi
rituals premilitars solien preparar-se entre els rectors de les parròquies i
certs capellans de Casa-Missió que els predicaven.
VAN MATAR L’ACCIÓ CATÒLICA, O VA MORIR
Ha estat dit que els moviments especialitzats d ’Acció Catòlica mata
ren l’organització unitària. L’afirmació s ’ha de matisar. Dins de les noies
d ’AC sorgiren al principi grups d ’oficinistes i d ’obreres. L’obertura a
l’HOAC la féu la junta diocesana relativament aviat; per altra banda, des
de 1941, tenia un grup especialitzat; la SEMAC, o Servei Especial del
Magisteri d ’Acció Catòlica. No es prestà atenció institucional a l’Escol
tisme, al qual només es donà cobertura legal. Tampoc, quan començà a
fer-se evident la necessitat d ’actuar els militants cristians en l ’àmbit de
famílies i de parelles, l’Acció Catòlica s’hi obrí (els “cursillistes” foren
en això més àgils).
Es significativa la diferència marcada a propòsit de la formació pre
matrimonial; els Homes d ’Acció Catòlica havien tingut un secretariat
de Família, en el qual s’havia integrat, com ha estat dit, l’Associació de
Pares de Família; quan es va engegar el Secretariat d ’Apostolat Familiar
per unir els Equips de Matrimonis que sorgien i promoure la preparació
de parelles al matrimoni (inicis de 1963), Vida Catòlica es va limitar a
manifestar la seva estranyesa pel fet que el nou organisme no pertanyia
a l’Acció Catòlica.
Mentre governà el bisbe Cartanà, les juntes diocesanes romangueren
al seu lloc. Que eren més ficció que no pas realitat es pogué constatar a la
seva mort (agost 1963); Vida Catòlica deixà d ’aparèixer immediatament
(interrompuda de setembre fins a gener 1964). El bisbe Jubany no féu
cap esforç per vitalitzar una organització que havia mostrat la seva crisi;
al contrari, recolzà econòmicament la revista Presència, a la qual s’havia
passat una part del cos de redacció de la vella publicació catòlica.
Ningú, en conclusió, va matar l’Acció Catòlica, a Girona. Va morir
tota sola. Perduts els centres locals, que estimulaven l’activitat dels Con
206
sells Diocesans, perduts els militants, no pas per crisi de fe, sinó perquè
havien anat emigrant cap a grups i moviments més interessants, dins
mateix de l’Església, perdudes les activitats, que havien anat adquirint
autonomia per augmentar la seva eficàcia, la “disciplina jeràrquica” no
va servir de res. Però cal dir que fou una mort fecunda, com la del gra
sembrat a la terra; l’Església de Girona el 1964 disposava d ’unes institu
cions (Càritas, que fou mare del Servei de Colònies, Patronat de la Santa
Creu) i d ’uns moviments (Cursets, Equips de Matrimonis) que s’havien
gestat en el si de l’Acció Catòlica.
Hem conegut gent, sobretot capellans, dels anys setanta i vuitanta,
que han volgut instaurar altra vegada la “disciplina jeràrquica”. No pas
per posar-se a disposició dels bisbes, sinó per fer legitimar pel bisbe amb
caràcter excloent certs moviments, per exemple, els que feien revisió de
vida, i privar de la protecció diocesana altres organitzacions que no en
traven en el seu organigrama, com l ’escoltisme. La història que acabem
de contar pot invitar-los a valorar avui els seus propòsits d ’aleshores.
CONCLUSIÓ
Del meu punt de vista, l’Acció Catòlica, més que una plataforma
d ’acció, fou una xarxa organitzativa, sense objectius ben definits, desti
nada a fornir suport a objectius no ben formulats d ’interès eclesiàstic, i
situada en posició subalterna, sense autonomia real. En definir-se objec
tius d ’acció eficaços i sectorials (Càritas, premsa), els militants hi troba
ren tasques atractives, que dugueren a terme generosament. Aleshores el
muntatge global restà empobrit d ’efectius humans i buidat d ’objectius
atraients. Nous grups, equipats amb un nou discurs religiós, captaren els
socis potencials que n ’haurien hagut de rejovenir el grup i que haurien
estat capaços d ’actualitzar el seu llenguatge. Fa de mal dir si els princi
pals responsables eren conscients dels canvis que situaven el muntatge
en via morta.(l3)
(13) Referències de documentació al butlletí diocesà de Girona:
Constitució de l ’Acció Catòlica i juntes que l’integren; Boletín Oficial de la Diòcesis de
Gerona (=BEG) 1927, 356-365.
Constitució de la Junta de la Joventut Catòlica femenina; BEG 1928, 477.
Decret del bisbe Cartanà, promulgant les normes de l’organització de l’AC aprovades
pels m etropolitans el 1931; BEG 1934, 203-208. Els estatuts de l’Acció Catòlica diocesana i
reglaments de branques es troben al mateix volum del Butlletí, 261-273, 285-291, 311-334.
BEG 1933, 347. “Actuació deia Federació de Joves Cristians”. S’inicià amb una jornada
d ’estudis dels Sacerdots amics dels Joves” . Durant el curs 1931-1932 se celebrà una tanda
d ’Exercicis per a joves, es constituí el comitè de propaganda, es formaren els primers grups i es
tingué la primera assemblea diocesana. En el curs 1932-1933, els grups creixen en nombre. Pel
207
JOSEP M. MARQUÈS
Setanta anys més tard, sembla verificar-se el proverbi bíblic de Prov.
26,11. Fora de la guia diocesana, que dóna els noms dels responsables, la
vida dels moviments de cristians és tan ignorada a la informació eclesial
com la imatge fotogràfica dels seus dirigents. No es donen a conèixer ni
assemblees de socis ni memòries d ’activitats. Hi ha, això sí, molta pasto
ral. Pastoral de joves, més que moviments de joves. Pastoral familiar més
que moviments de famílies. Pastoral obrera, més que moviments obrers.
Però la història d ’aquesta etapa tindrà possiblement uns altres redactors.
maig 1933, es té la primera jornada diocesana d ’estudis. Altres dades, ibíd., p. 413; s’indiquen
les localitats amb grups. És notable que el Butlletí del Bisbat no dóna notícies de cap altra
organització d ’Acció Catòlica, el 1933, ni tampoc del 1931 al 1936.
BEG 1934, 334. Notícia d ’haver-se celebrat la segona assem blea de joves cristians,
incorporats pel bisbe a les files de l’AC, primera de la “Unió Diocesana de Joves Cristians”.
Ressenya de l’assemblea, p. 383: se celebrà el 25 de novembre. Assistència, ca. 400 persones.
Saló del Tron del palau episcopal. Presidència d ’honor, bisbe, Carbó consiliari diocesà d ’AC,
Carles Batlle, Josep M. Vilahur, Martí Adroher i Josep M. Llosas, de la Junta Diocesana
d ’Acció Catòlica, pare Vergés, SJ, director de la congregació mariana. Presidència efectiva:
A lbert Bonet, consiliari general, Fèlix Millet, president del Consell Federal, Ignasi Bosch
president del Consell Diocesà de Girona, Evarist Feliu, consiliari, Ferran Ruiz Hebrard,
Salvador Casasses i Josep Bordas, membres dels consells federal i diocesà.
En l’acte, el secretari Bordas informà que eren 850, repartits en 35 grups, i 700
avantguardistes en 40 grups. El tresorer, que ha romàs anònim, donà comptes. Fèlix Millet
felicità els presents. Albert Bonet s ’alegrà que fossin Acció Catòlica oficial. A continuació, es
llegí el nom enament de president diocesà a favor de Ramon Noguera Sabater. S ’elegí el nou
comitè (no es diu qui el componia). A la tarda, hi hagué funció de teatre al Teatre Municipal
(L ’A pòstol català, de Francesc Gay, sobre Antoni M. Claret) i actuació dels Falcons.
208
ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524
MUSEU: PERSPECTIVES
DIFERENTS D’UN MATEIX
PATRIMONI GUIXOLENC
RESUM: A nàlisi de les diferents etapes i polítiques d ’ingressos d ’un museu, en el context dels
diferents moviments culturals i dels diversos equips directius, com ho fo u el període dirigit p e r
Lluís Esteva i Cruanas. A continuació, es valoren les diferents possibilitats i la riquesa de lec
tures d'aquests fo n s d ’un museu de territori, com és el cas del Museu d ’Història de Sant Feliu
de Guíxols, posant èmfasi en el potencial del patrim oni p e r contrarestar la despersonalització
de 1’entorn i contribuir al desenvolupament crític del sentit del lloc, així com en algunes fó r
mules de participació i diàleg entre el museu i els diferents grups socials.
PARAULES CLAU: museu, patrimoni, fo n s museístics, territori, participació, ciutadania cul
tural.
1. PRIORITZACIÓ I RELECTURA DEL PATRIMONI EN EL TEMPS
El patrimoni cultural és un concepte molt ampli, al qual no ens podem
aproximar gaire bé des d ’una perspectiva global. Per al nostre sistema de
coneixement és molt més fàcil entendre les diferents parts per separat,
encara que aquestes parts siguin del tot arbitràries, i intentar fer-nos una
idea aproximada de quines són les relacions que s’estableixen en la reali
tat i en la història d ’aquest tot que podem anomenar patrimoni cultural.
Entendre les petites parts en les quals dividim els diferents tipus de
coneixement ja és prou complicat; si hi afegim el fet que el patrimoni
cultural cal entendre’l dins el seu context històric ja tenim un horitzó
inabastable. La priorització d ’aquestes parts que conformen el patrimoni
i la seva interpretació són el reflex del moment en el qual ens aproximem
al seu estudi. El museu, en tant que institució encarregada de preservar
209
Una de les sales del Museu, inaugurada en els espais del M onestir per Josep Berga i Boada.
AMSFG.
aquest patrimoni, estudiar-lo i posar-lo en relació amb la seva comunitat,
és un testimoni històric privilegiat d ’aquesta aproximació parcial al pa
trimoni cultural. La relació de les diferents parts del patrimoni cultural i
la seva reinterpretació és el que ens acosta al seu coneixement.
Si fem una ullada a l’evolució del Museu d ’Història de Sant Feliu de
Guíxols al llarg del temps ens trobem que a cada moment hi ha hagut
una aproximació al patrimoni diferent, en funció del moment històric i
dels interessos de les persones que han estat al capdavant de la institució.
L’inici del museu el trobem en les troballes arqueològiques realitzades
l’octubre de 1903 del poblat ibèric dels Guíxols al turó del Fortim. De se
guida, l’arxiver i arqueòleg Eduardo Gonzàlez Hurtebise va interessar-se
per aquestes troballes i va iniciar una sèrie de campanyes d ’excavació que
van donar lloc a una exposició permanent dels materials amb la voluntat
de crear un museu. Els objectes recuperats i les primeres donacions van
conformar la primera col·lecció del museu, que no deixarà d ’augmentar
amb el temps, centrada en l’arqueologia. Les restes arqueològiques han
estat una constant dins els objectius del Museu de Sant Feliu de Guíxols,
tot i que hi ha algunes etapes, com veurem, que han estat especialment
prolífiques en aquesta matèria.
Les restes materials que hem deixat i deixem els humans ens ajuden
210
MUSEU: PERSPECTIVES DIFERENTS D ’UN MATEIX PATRIMONI GUIXOLENC
a explicar com era la nostra vida en el passat. Per al nostre passat més
remot sovint són l ’única documentació disponible. Des de l’aparició i
generalització de l’escriptura, les restes arqueològiques esdevenen un
element més per a l’anàlisi del trencaclosques de la vida de la humanitat
en el devenir del temps. A principi del segle XX l ’arqueologia és enca
ra una disciplina jove, amb poc bagatge teòric i especialment centrada
en l’estudi de les grans civilitzacions: Egipte, Mesopotàmia, l’Antiga
Grècia... i que inicia el seu camí, tot i els antecedents que li podríem
trobar, al segle XVIII.(1) Es tracta d ’una pràctica històrica que encara avui
està imbuïda d ’una mena de mite romàntic. Les troballes iberomanes a
les nostres contrades permetien una aproximació a uns orígens històrics
clàssics, carregats de prestigi i academicisme.
Després d ’un període de cert oblit, el Museu de Sant Feliu reprendrà
de nou el seu camí de la mà del responsable de l’Escola d ’Art i Oficis,
des de 1912, l’olotí Josep Berga i Boada. En aquesta etapa el museu
formarà part de l’Escola de Belles Arts, que estava dirigida per un altre
personatge que tindrà molta importància dins la història del Museu: Joan
Bordàs i Salellas. Hem de tenir present que els i les alumnes de Berga i
Boada l’ajudaran a posar a punt el museu com a part de la seva formació
i utilitzaran també com a font de recursos les sortides i excursions realit
zades sota el nom d ’Agrupació Excursionista.
Durant aquesta etapa es portarà a terme una important donació del Dr.
Melé de materials arqueològics, procedents fonamentalment del jaciment
de la vil·la romana dels Ametllers de Tossa de Mar.(2) Aquesta important
donació va arrossegar tot un seguit de donacions més. El més significa
tiu, però, és el fet que s’amplia moltíssim la varietat de tipus d ’objectes
que ingressen al Museu; ja no es parla només de fons arqueològics, tot
i que són els més significatius en nombre, sinó que trobem entre les pri
meres donacions objectes d ’art com: dibuixos, quadres a l’oli, quadres de
ceràmica, caixes de mariner pintades. També objectes de vida quotidiana
com: plats, gibrells, tasses, culleres...
Algunes de les peces que van ingressar en aquells moments al Museu
de la Ciutat encara les podem veure avui: una espectacular filosa, les
tapes de caixa de mariner, mostres de ceràmica antiga emmarcades, un
quadre de rajoles que representa una verge... El Museu va diversificar els
(1) Per a més informació, vegeu: Trigger, B.G. Historia del pensamiento arqueologico.
Editorial Crítica. 1992. Col·lecció Crítica Arqueologia. Per a una aproximació novel·lada a les
grans campanyes arqueològiques també és útil una publicació de divulgació que ha esdevingut
clàssica: Ceram, C.W. Dioses, Tumbas y Sabios. Editorial Destino. Diferents edicions des de
1953.
(2) E l ideal, 18-09-1920.
211
seus fons mercès a les in
quietuds de Berga i Boada i
els seus col·laboradors, que
van molt més enllà de l ’art
i s’endinsen en les tradici
ons i la vida quotidiana, i
es recuperen les tradici
ons i la vida quotidina des
d ’una perspectiva més etnogràfica. Un altre punt in
teressant és la incorporació
de la fotografia, no només
com a document gràfic,
sinó també com a suport
per a la tasca pedagògica
i la difusió. Josep Berga i
Boada, però, va morir pocs
anys després de la inaugu
ració oficia] del Museu el
1923; tenia 51 anys.(3)
Joan Bordàs realitza
va les tasques d ’arquitecte
municipal i era responsable
Als anys seixanta, Lluís Esteva desenvolupà, en di
ferents campanyes, excavacions i restauracions en el
de l’Escola d ’Arts i Oficis.
conjunt monumental del Monestir. Imatge de la re
Des de la mort de Berga i
forma de la porta lateral de l'església, el 1966. Autor/
Boada, a més, va haver de
Fons: Lluís Esteva. AMSFG.
fer-se responsable també
d ’un museu que no rebia cap tipus de suport. Més enllà de la seva im
portant tasca a la ciutat com a arquitecte hem d ’agrair al Sr. Bordàs els
seus constants esforços per tal de conservar el patrimoni del Museu i de
la ciutat. Amb l’esclat de la Guerra Civil, el mateix Bordàs ens relata al
guns episodis en els quals va haver de fer front a actes vandàlics i alguns
intents de requisar objectes del M useu.(4) Tot i els diferents incidents,
sembla que no es va perdre en aquest període cap objecte del Museu ni
es van produir desperfectes significatius. En aquests moments es tracta
va més de defensar allò que ja es tenia que no pas d ’augmentar els fons
patrimonials de la Ciutat, tot i que Bordàs no va deixar mai d ’intentar
preservar i integrar el patrimoni, sobretot l’arquitectònic.(5)
(3) Vegeu: Colomeda, J. i altres. Empremtes. Fem parlar els objectes de la nostra comuni
tat. Sant Feliu de Guíxols. Ajuntam ent - M useu d ’Història, 2004. pp. 15-18.
(4) Bordàs, J. “Informe sobre el M useu M unicipal” . M anuscrit datat el 1950 (AHSFG).
(5) Bordàs, J. “Así es, si os parece” a Àncora, 11-05-1950.
212
MUSEU: PERSPECTIVES DIFERENTS D’UN MATEIX PATRIMONI GUIXOLENC
El 1951 l’Ajuntament va aprovar el trasllat del museu al primer pis de
l’ala nord de l’edifici del segle XVIII del Monestir. El nou emplaçament
del Museu va tenir el vistiplau de Joan Bordàs com a arquitecte munici
pal, i el consistori va designar Mn. Llambert Font com a encarregat de la
catalogació dels fons. Hi havia, a més, el compromís de crear una junta
a la qual s’haurien de sotmetre les peticions de donació.(6) El trasllat de
finitiu a l’edifici del segle XVIII del Monestir, però, no es durà a terme
fins el 1957.
Mn. Llambert va comptar amb la col·laboració de Lluís Esteva i de
Mn. Josep M. Cervera.(8) El nomenament oficial com a director del Mu
seu el va obtenir del ple de l’Ajuntament el 10 de novembre de 1954, i en
la mateixa sessió Lluís Esteva va ser nomenat conservador. Aquest nou
rellançament del Museu aviat va donar com a resultat noves donacions
i dipòsits.(9)
La principal innovació museogràfica la trobem en la inclusió d ’un
apartat sobre la tradició marítima de la ciutat i el món del suro. La in
quietud per aquest apartat del suro ja la trobem en un article de Josep
Vallverdú publicat el 1952 a Ancora.m En aquests moments apareix l’in
terès per recollir i mostrar unes formes de vida i treball molt arrelades a
la zona, la vida al mar i el treball del suro. La secció sobre el treball del
suro es consolida en aquests moments forma part de l’exposició perma
nent del museu.
El material arqueològic va tomar a prendre protagonisme gràcies a
les tasques de restauració dels diferents sectors del Monestir, ja que im
plicaran la recollida de nous materials i les excavacions arqueològiques
que realitzava el que fou conservador del Museu fins el maig de 1966,
Sr. Lluís Esteva, que actuava també com a delegat d ’Excavacions Arque
ològiques.
A final dels anys seixanta i principi dels setanta apareixen a la premsa
local un seguit de notes, observacions i entrevistes que reivindiquen el
(6) Esteva, Ll. “Lo que nos dice del M useo Municipal el Sr. Alcalde Don Roberto Pallí”,
dins Àncora, 28-02-1952.
(7) Font, Ll. “El M useo Municipal de nuestra Ciudad. Su reorganización”, dins Ancora,
06-01-1966. Font, Ll. “El Museo Municipal de nuestra ciudad, su emplazamiento y sus principales piezas”, dins Ancora, Nadal de 1968.
(8) Informe de Mn. Llam bert sobre l’Arxiu, el Museu i la redacció de la història local datat
l’octubre de 1954 (AHSFG).
(9) El gener de 1955 el M useu Diocesà de Girona va cedir 13 cantorals procedents del
M onestir i un bust de terracota, que anteriorment havien estat al Museu parroquial. Per a
altres donacions, vegeu: Font, Ll. “El M useo Municipal y las aportaciones particulares” , dins
Àncora, 06-09-1956.
(10) Vallverdú, J. (JVA). “El Museo del Corcho”, dins Àncora, FM ,1952.
213
museu d ’art d ’autors locals que s’havia teoritzat anys abans. Aquest cor
rent, que mostra una inquietud artística significativa dins la població, va
perdent empenta. A final de 1973, Mn. Llambert Font dimitirà dels seus
càrrecs de director del Museu i de l’Arxiu municipals i l’any següent es
nomenarà director dels dos serveis municipals Lluís Esteva Cruanas.(11}
Al voltant del Sr. Esteva ja s’havia anat formant tot un equip de collaboradors que l’ajudaven en les seves intervencions arqueològiques i en
la cura i el tractament de les peces al Museu Municipal. Entre aquests
col·laboradors hem de destacar Josep Escortell i els germans Néstor i
Joan Sanchiz per la seva llarga i continuada relació amb el Museu.
La investigació històrica va ser una constant que va impulsar Lluís
Esteva. El volum d ’articles i publicacions que ens ha deixat és importantíssim per al coneixement històric i arqueològic de la ciutat i el seu
rerepaís.(12) Les seves intervencions arqueològiques com a delegat local
del Servei Nacional d ’Excavacions Arqueològiques per tota la comarca
van fer créixer molt el fons arqueològic, i aquesta tasca va animar un
grup de guixolencs a publicar els seus propis treballs i a col·laborar en
les seves investigacions.
Hem de dir que els diferents grups d ’objectes que s’havien anat poten
ciant en els diferents períodes del Museu no deixen de rebre donacions,
però en el moment que ens ocupa l’estrella és el material arqueològic.
La condició de delegat d ’Excavacions del Sr. Esteva facilitarà la tasca,
així com el nombrós grup de col·laboradors que s’anirà aplegant al seu
voltant.
En aquests anys ingressaran gran quantitat de fons arqueològics i
augmentaran les donacions de molts ciutadans al museu de la població.
La investigació i la difusió científica augmentaran espectacularment.
Tant en premsa especialitzada com en el setmanari local Ancora, segui
ran apareixent articles de Lluís Esteva i dels seus col·laboradors. També
s’iniciarà una línia pròpia de publicacions -am b l’edició, presentada el
12 de febrer de 1978, de les actes de la XX Assemblea Internacional
d ’Estudiosos- amb el nom de Publicacions del Museu M unicipal/13) en
caminada, sobretot, a l’edició de treballs de recerca sobre història i ar
queologia. Aquestes dues disciplines germanes esdevindran els eixos del
(11) Xavier, “Museus i Arxius M unicipals”, dins Àncora, 04-04-1974.
(12) Vegeu: Pallí, LL, Esteva, E. “Bibliografia cronològica de Lluís Esteva i Cruanas” a
Estudis del Baix Empordà, núm. 14 pàg. 25 i 26.
(13) Diversos autors, XX Assemblea Intercomarcal d ’Estudiosos, Sant Feliu de Guíxols,
23 i 24 d ’octubre de 1976. Publicacions del M useu M unicipal de Sant Feliu de Guíxols, 1978.
SFG. P.8.
214
MUSEU: PERSPECTIVES DIFERENTS D’UN MATEIX PATRIMONI GUIXOLENC
coneixement d ’aquest període i orientaran les adquisicions del Museu.
És una etapa en la qual el museu s’obre més a la participació ciutadana
però des d ’una visió científica formal, en la qual l’objecte presenta un
valor doble: el de ser un document històric i estar imbuït d ’una certa
sacralitat tipològica.
En els darrers vint anys d ’història s’ha potenciat especialment l’in
grés de peces relacionades amb la vida quotidiana de la gent i els oficis,
especialment a remolc de les exposicions cronològiques de la història
de la ciutat i les temàtiques, referides sovint a diferents oficis: “Eines i
oficis tradicionals”, “El suro”, “Temps de carros i carretes”, etc. El fet de
recollir aquest tipus de materials ens ha permès mantenir un espai dedicat
a la indústria del suro i realitzar nombroses ambientacions de la vida i el
treball dels nostres avantpassats, propers i llunyans.
En aquests últims anys s’han iniciat també dues línies noves dins el
discurs del Museu, dos eixos temàtics que s ’articulen amb el nucli hete
rogeni i amb la voluntat de museu de territori i de caràcter social que té la
institució. El primer d ’aquests eixos éstà format pel fons del Salvament
Marítim de final del segle XIX que ens serveix per entroncar amb la tra
dició marinera de la població i la seva estreta vinculació amb el mar. El
segons dels eixos s’inicia amb la donació del fons del Dr. Martí Casals i
se centra en la figura del metge rural. Aquest darrer eix ha servit també
per unir els llaços amb els municipis veïns de Sant Cristina d ’Aro i Castell-Platja d ’Aro i S’Agaró i escometre una tasca de difusió des d ’un àm
bit territorial supramunicipal que té uns forts lligams històrics i socials i
que ha esdevingut un àmbit “natural” del Museu.
En definitiva, com el lector pot comprovar, els moments històrics i
les persones que han estat vinculades en cada moment a la institució del
Museu d ’Història de Sant Feliu de Guíxols han determinat en quins seg
ments d ’aquell coneixement global del qual parlàvem al principi s’han
anat centrant els esforços de recerca, elaboració de coneixement i difu
sió. En cada moment hem anat millorant un d ’aquests bocins arbitraris
del coneixement, bocins que podem anomenar: arqueologia, història, art,
etnologia, període, tema, tradició, memòria... però que finalment ens aju
den a entendre els nostres avantpassats i a entendre’ns nosaltres matei
xos, a interpretar el passat i el nostre propi present. El patrimoni cultural
és una part imprescindible de la clau que ens ha de permetre interpretarnos, que ens ha de permetre obrir les portes del nostre autoconeixement
comunitari.
215
2. ACTUALITAT DELS VALORS I LECTURES DELS FONS D ’UN
MUSEU DE TERRITORI
El museu, igual que molts altres aspectes, com per exemple les cam
panyes de promoció turística d ’un territori, es veu immers en les pres
sions tant de l’economia, com del fet de trobar-se “en una societat de
mercat, és a dir, un espai de civilització on el conjunt de les relacions
humanes, així com el conjunt de les relacions de l’home amb el món,
està mediatitzat per un càlcul numèric simple on intervenen l ’atractiu, la
novetat i la relació qualitat-preu”.(14) Aquest context ha provocat que la
relació entre museu i visitant es vagi distanciant.
Hi ha diferents propostes per acostar el públic al museu. Però, mal
grat els esforços de la línia divulgadora (visites guiades, teatralitzades,
tallers...) dels museus en els darrers temps, es considera que “la distància
entre el coneixement científic i la societat segueix essent especialment
ampla i preocupantment fonda (...). Molts estudis de públic posen en
evidència que hi ha una gran distància entre la proposta d ’interpretació
que fan els museòlegs i la que efectivament arriba als diferents sectors
de visitants”.(15)
Caldrà, doncs, avaluar els mètodes de les activitats d ’un museu (tant
aquelles que en alguns casos poden ser considerades internes com les de
catalogació i inventari, i aquelles més externes, com tallers, xerrades,
exposicions...) per assegurar que dos grans objectius no es desvirtuïn.
Aquestes finalitats porten intrínsec el respecte pel públic, en la voluntat
d ’oferir autenticitat i experiències singulars, i en la intenció d ’escoltar i
materialitzar propostes procedents de fora del museu.
Podem posar èmfasi en dos grans objectius a l’hora de fer i avaluar el
discurs d ’un museu.
1.
El primer seria la intenció d ’allunyar-nos de la superficialitat i de
la despersonalització.
La visió del patrimoni a petita escala es fa imprescindible per en
senyar a apreciar el patrimoni a gran escala. “Es important educar en
el patrimoni per contrarestar els efectes de l’excés del consumisme”.(16)
El patrimoni es pot comprendre des d ’una perspectiva ambiental: està
(14) Michel Houellebecq (2000) El mundo como superm ercado. Anagrama, p. 56.
(15) Gemma Carbó, M ireia Mayolas “Museus: temple de les m usses o centre de la ciuta
dania?” a Zona Pública (publicació virtual de l’Associació de Museòlegs de Catalunya, www.
museologia.org), núm. 1, juliol de 2005. p. 2.
(16) JUANOLA, Roser; CALBÓ, Muntsa; VALLÈS, Joan. Educació del patrimoni: visi
ons interdisciplinàries. Arts, cultures, ambient. Girona: Institut del Patrimoni Cultural de la
U niversitat de Girona, 2006 (Treballs de Patrimoni Cultural; 4), p. 55.
216
MUSEU: PERSPECTIVES DIFERENTS D ’UN MATEIX PATRIMONI GUIXOLENC
Les sortides per conèixer patrimoni esdevenen una experiència on reflexionen conjuntament
públic, persones directament relacionades amb el patrimoni que es visita i tècnics-guies (ar
queòlegs, arquitectes). Sortida als safareigs públics del barri del Puig Marí, el 2005. Foto: S.
Alemany. MHSFG.
arrelat en un paisatge i en una cultura, forma part d ’allò que anomenem
entorn, tant natural com construït; vincula allò local i allò humà (d’hu
manitat), i pot contribuir al desenvolupament del sentit de lloc. Des del
reconeixement i la resposta afectiva envers aquest lloc, fins a la crítica
per a la transformació, restauració o conservació d ’un aspecte local i
comunitari com el patrimoni.
La societat és dinàmica i els canvis són continus. Per això, cal que el
museu intenti neutralitzar la situació actual de falta de referents culturals
en la vida quotidiana. El patrimoni — en el seu sentit més ampli— cal
entendre’l des de la lògica del procés de creació del patrimoni (entendre
el moment històric, artístic, polític, social... en què es creà l’objecte). Es
devé l’objecte patrimoni en un context en què se li dóna una significació
en el moment i de cara al futur. Per tant, la interpretació del patrimoni
esdevé un compromís social: el patrimoni ens implica, ens afecta.
Cal actuar per contrarestar el que està succeint, segons el mateix Houellebec: “els llocs moderns s’adapten a infinitat de missatges als quals han
de servir de suport. No poden perm etre’s emetre un significat autònom,
evocar una atmosfera concreta; per tant, no poden tenir bellesa, ni po
esia; ni, en general, el menor caràcter propi. Les persones i els edificis
pateixen un procés de despersonalització, de manera que vagin perdent
217
tot allò que els vincula a una adhesió o fidelitat. “Alliberats” ja tenen el
valor de canvi desitjat”.(17)
2.
El segon objectiu és el d ’assegurar línies de participació i de diàleg
amb els diferents grups socials de l ’àmbit relacionat amb el museu. El
concepte o línia de treball és — prenent els debats dels països llatinoame
ricans— el de ciutadania cultural. Els museus han de recolllir demandes
molt específiques amb les quals han de dialogar. Al Museu d ’Història
de Sant Feliu de Guíxols es treballa per la divulgació de la història local
amb els ensenyants, juntament amb altres serveis o institucions culturals
(Arxiu, Biblioteca) i també associacions. Treballar vol dir que les pro
postes que emanen d ’aquests grups col·laboradors han de tenir prioritat
per poder-les dur a terme, per realitzar les activitats i avaluar els resultats
conjuntament.
Una altra forma de participació és l’activitat de la Junta Tècnica del
Museu, formada per membres que són ratificats pel govern municipal, i
que han d ’assessorar i fer propostes per a la dinàmica del museu. Es un
organisme volgudament multidisciplinari (arqueòlegs, arquitectes, ense
nyants...) que ajuda a aconseguir que les activitats que neixen a partir del
museu segueixin la coherència del seu discurs.
El concepte de ciutadania cultural enllaça amb la visió de la ciutat
o territori com a museu, en el plantejament de la Carta de les Ciutats
Educadores/18) Establir que el dia a dia de la planificació urbana, de les
activitats culturals, dels problemes mediambientals, d ’accessibilitat...
permet — directament o indirecta— diverses formes d ’educació de la
ciutadania. Però que la ciutat o el territori siguin educatius (una riquesa i
un coneixement en potència) no és el mateix que ser educadors, adjectiu
amb un caràcter molt més actiu i compromès. Més enllà de l’enriquiment
individual, es volen posar les bases d ’uns processos d ’aprenentatge collectiu, fomentant la participació ciutadana des de perspectives crítiques
educant també en la corresponsabilitat.
El patrimoni és un element fonamental en l’aposta educadora, ja que
és clau per interpretar adequadament el territori.
(17) Houellebecq, p.58.
(18) El text de la Carta de les Ciutats Educadores fou aprovat en el I Congrés Internacional
celebrat a Barcelona l’any 1990, i ha estat revisat en dues ocasions, en dos altres congressos:
el de Bolonya de 1994 i el de Gènova de 2004.
218
ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524
LA PAGESIA A LES GAVARRES:
CARACTERÍSTIQUES GENERALS I
PERCEPCIONS MEDIAMBIENTALS
MARIA SALA SANJAUME, CARME VICENS GARDELLA,
SARA BERNIA BOU, CARLES CARRERES VERDAGUER
RESUM: L ’estudi, mitjançant entrevistes personals a 50 cases de pagès de diferents munici
p is de les Gavarres, perm et fer-se una idea de la situació actual, de qui són i com pensen en
alguns temes els habitants rurals del massís, així com de les transformacions que s 'hi estan
donant. Es p o t establir una diferència entre els habitants de les masies de les àrees més inte
riors, que conserven encara les form es de vida tradicionals però amb moltes masies en estat
d ’abandó, i els que viuen més a prop de la costa, amb molta més influència del turisme i amb
transformacions de masies en restaurants i residències.
PARAULES CLAU: pagesia, canvis socioeconòmics, percepcions mediambientals, nivells
d ’estudis, pràctiques de conservació, erosió, disponibilitat i qualitat de l ’aigua.
INTRODUCCIÓ
L’objectiu d ’aquest estudi és fer un retrat dels agricultors que viuen i
treballen a la regió de les Gavarres, a fi de poder entendre millor la vida
i els problemes que suposa el fet de treballar al sector agrícola en un mo
ment en què es produeixen grans canvis tecnològics, econòmics i socials
a tota la societat.
La bellesa del paisatge i la qualitat de vida de la regió han provocat
que en aquests últims anys moltes masies hagin canviat el seu ús tradi
cional agrari pel del turisme rural o segones residències, la qual cosa ha
suposat un canvi important tant pel que fa a la morfologia del paisatge
com als canvis d ’ús social i de mentalitat.
Per a poder conèixer la realitat del món agrícola actual s’han dut a
terme entrevistes a pagesos residents. Les preguntes abasten diversos as219
M. SALA, S. BERNIA, C. VICENS, C. CARRERES
pectes de l ’ac
tivitat agrícola
a fi d ’oferir tot
el ventall dels
diferents punts
de vista dels
agricultors fent
referència tant
l ’activitat agrà
ria pròpiam ent
dita, com al
conjunt fam iliar
i a la percep
ció que tenen
de
condicions
ambientals. En
aquest
article
presentem
un
resum de la m e
todologia segui
da i de les dades
obtingudes en
relació a les característiques generals dels enquestats i de les seves percepcions sobre
el medi ambient.
METODOLOGIA
La metodologia bàsica del treball es basa en el sistema d ’enquesta. El
principal problema és fer la tria dels enquestats per obtenir-ne una mostra
representativa. La selecció de masies s’ha fet distingint tres zones: lito
ral, interior i de muntanya.
A través dels topònims localitzats en el mapa 1:50.000 de l’Institut
Cartogràfic de Catalunya al mapa s’han escollit entre dues i tres masies
per cada municipi a fi d ’aconseguir un mínim de quaranta enquestats.
Amb tot, com que que en alguns municipis ha estat impossible trobar
algú que encara faci de pagès, hi ha alguns pobles on sols s’ha aconse
guit fer una enquesta, mentre que en d ’altres s’han pogut realitzat més de
tres entrevistes. L’itinerari inicialment planejat s’ha vist alterat en moltes
ocasions, ja que moltes masies estan tancades, en ruïnes, o dedicades a la
restauració o a segones residències. En molts casos s’ha demanat als pa
gesos quines eren les altres masies encara regentades per pagesos. Tam
bé s ’ha obtingut informació en alguns ajuntaments, tot i que en molts
220
LA PAGESIA A LES GAVARRES
casos desconeixen la situació de les
masies, sobretot als municipis més
grans i més turístics.
L’enquesta feta als pagesos es
divideix en set parts, i cada una fa
referència a un determinat aspecte
de l ’explotació. Les parts són des
glossades en el següent apartat, de
dicat íntegrament a l’anàlisi de les
respostes donades a les enquestes.
La part més difícil de l’entrevis
ta és la referent al nombre de parcelles, l ’àrea de cadascuna i l’ús que si
fa, tant pel als camps de cultiu com
al bosc, ja que moltes finques tenen
un ús mixt. També desglossar els productes finals, la producció i el preu
de cadascun en alguns casos és difícil ja que molts són reacis a contestar
aquesta qüestió.
Un dels apartats més ben rebuts per part dels enquestats és el d ’opinió
i percepció dels conflictes. Aquí, la majoria dels entrevistats s ’han sentit
realment lliures per a explicar els seus problemes i les seves queixes,
ja que segurament es senten com un dels col·lectius més oblidats de la
societat.
Tanmateix, en l’apartat que fa referència a les polítiques agràries una
part de la població enquestada, sobretot la gent d ’edat més avançada, es
mostren contraris a donar la seva opinió, ja sigui perquè 110 hi tenen cap
interès o per por que algú els pogués reclamar alguna cosa.
Finalment, una crítica rebuda sovint per part dels enquestats, a més
de l’extensió de l’enquesta, és el desconeixement que hi ha a les ciutats
del món agrari, cosa que es reflecteix en el disseny i en algunes de les
preguntes del qüestionari.
CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L’ENQUESTAT
Del total de les cinquanta-una persones enquestades el 86% són ho
mes i el 14% restant són dones, fet que ja ens dóna idea que aquest és un
sector majoritàriament format i dominat per homes.
La mitjana d ’edat del sector agrari, com ja és sabut, és cada dia més
elevada; d ’aquesta manera, el resultat del nostre estudi és de 55 anys.
Aquesta mitjana significa que és un sector envellit i que fa difícil la con
tinuïtat i permanència de la pagesia.
L’ocupació laboral dels entrevistats podem dividir-la de la següent
221
manera: el 73% exerceixen la professió de pagès, el 2% fan tasques do
mèstiques, en altre 2% exerceixen una nova professió, el 23% restant
correspon a altres situacions, la majoria són jubilats.
El règim de tinença d ’aquesta població es divideix de la següent for
ma: el 71% són propietaris de l’explotació, un 2% són treballadors au
tònoms de l’explotació, el 6 % són treballadors contractats, i el 2 1 % són
masovers. Quant a la formació bàsica: el 14% ha cursat el primer cicle
d ’EGB, un 53% el segon cicle d ’EGB, el 21% té Formació Professional,
un 2% el BUP, un altre 2% la Diplomatura o Enginyeria Tècnica, i el 8%
restant una Llicenciatura o Enginyeria Superior. Pel que fa a la formació
professional lligada a l’agricultura sols han respost afirmativament un
33%, i pertanyen a l’interval de població més jove. Alguns dels cursos
realitzats han estat subvencionats pel Departament d ’Agricultura Rama
deria i Pesca de la Generalitat de Catalunya
Quant a les característiques del conjunt familiar, la mitjana de compo
nents que formen la llar és de quatre persones. En moltes masies on els
els agricultors són persones grans o jubilats, i els fills no han continuat
treballant la terra, els ocupants de la masia són únicament els avis. L’ho
me és qui porta la principal activitat dins de l’explotació i la dona, en la
majoria dels casos, es defineix com a mestressa de casa. Però, no es pot
entendre el funcionament de l’explotació sense l’ajuda de la resta de la
família. Així doncs, tothom de la casa duu a terme una activitat o altra.
Principalment, les dones es cuiden, a més de les feines domèstiques, de
portar la gestió dels temes administratius i de comptabilitat, però també
ajuden amb el bestiar. Els homes són els que s ’encarreguen de la cura
i alimentació del bestiar i de les feines dels camps i de l’hort. Moltes
famílies consideren que quan els
homes ja no puguin fer front al
seu treball s’abandonarà la cria
del bestiar.
L’origen principal dels ren
diments econòmics mensuals
del conjunt familiar es divideix
de la següent forma: el 50% són
exclusivament de l ’explotació
agrícola, el 18% de la meitat de
l ’explotació agrícola, el 14%
provenen d ’altres activitats, pel
16% els ingressos procedeixen
de les pensions, i el 2 % restant
Nivell d ’estudis dels enquestats
d ’activitats diverses.
222
PERCEPCIÓ D ’ALTERACIONS MEDIAMBIENTALS
Aquesta part de l ’entrevista fa referència a com veuen els habitants
rurals de les Gavarres les possibles alteracions produïdes al medi ambi
ent, les seves causes i la sensibilització, percepció i opinió que en tenen.
El tema no ha estat senzill d ’analitzar ja que molts pagesos creuen que
se’ls fa a ells responsables de les possibles alteracions en el medi ambi
ent. El 51 % dels enquestats manifesta que ha percebut alguna alteració
en el medi ambient durant els darrers deu anys.
Pel que fa al sòl (taula 1), les alteracions percebudes són més aviat
mínimes, i sobretot venen donades per l’augment de la productivitat a
causa dels adobs que constantment s’aboquen a la terra.
Quant a les possibles alteracions en la vegetació (taula 2), les percep
cions estan marcades per l ’augment general d ’arbres i arbusts, tant pel
desenvolupament natural de l ’àrea forestal com per les noves plantacions.
Però també s’ha observat l’augment del nombre de malalties i plagues.
Aquest augment de la vegetació va lligat en gran part a l’abandonament
de l’activitat forestal a les sureres.
Les alteracions de la fauna són més diverses (taula 3); no obstant això,
en general es considera que el nombre d ’animals, tant de caça com d ’al
tres, tendeix a disminuir. Excepte en el cas dels senglars, el nombre dels
quals augmenta i queda reflectit dins l’apartat d ’altres alteracions. Les
causes d ’aquest augment poden ser diverses, però el fet és que aquests
animals fan mal als camps de conreu. El problema ha fet que i fins i tot en
alguna ocasió s’hagin produït conflictes entre pagesos i caçadors.
En les alteracions percebudes en la disponibilitat d ’aigua és on es ve
uen més canvis (taula 4). En general, l’aigua disponible tant en el subsòl
com en superfície es considera que disminueix, en part a causa d ’una
disminució de les pluges. Pel que fa a la qualitat de l’aigua, l ’opinió
està dividida entre els que creuen que es manté i els que consideren que
disminueix, a causa dels productes i substàncies que s’hi aboquen, so-
Taula 1. Percepció de les alteracions en el sòl
223
bretot per les activitats industrials.
On la resposta ha estat més clara és
en l’augment de la irregularitat de
les pluges.
Pel que fa a l’erosió dels sòls, el
59% han sentit a parlar del tema, el
35% diu que no i el 6% no ho sap
0 no contesta. Dins del grup que sí
que han sentit a parlar de l’erosió
del sòl ho consideren una combi
nació de causes naturals i de causes
humanes. Les naturals per l’evolu
ció dels cicles naturals de la Terra,
1 les humanes per les activitats de
Percepció dels canvis ambientals
l’home. La combinació de d ’amb
segons la situació de la masia
dues comporta l’erosió, però les
causes humanes són més importants que les naturals. Com que entenen
que amb l ’erosió es perd quantitat i qualitat de sòl, creuen que l’erosió
s’ha de combatre
Pel que fa al coneixement de l’existència d ’alguna de les alteracions
al sòl, tant a la seva explotació com en algun altre lloc, tothom ha respost
negativament. Com ja s’ha dit anteriorment, els temes referits al medi
ambient creen reticències a l’hora de contestar i argumentar les seves
raons. No obstant això, es considera que les causes principals de l’erosió
són humanes (el 47%), naturals (13%), o totes dues (33%); el 7% dels
enquestats no ho sap o no contesta.
Dels factors que es creu que tenen influència en l’erosió dels sòls
(taula 5), els que menys es mencionen són les pastures i les gebrades. En
canvi, els incendis són considerats la principal causa d ’erosió, però tam
bé la destrucció i alteració de la vegetació natural. L’erosió pot ser més
acusada, en opinió de la població, quan es combinen incendis i causes
naturals, com poden ser pluges molt fortes.
Taula 2. Percepció de les alteracions en la vegetació
224
Taula 3. Percepció de les alteracions en la fauna
Taula 5. Percepció de les causes de l’erosió
Pel que fa a les opinions sobre les pràctiques agrícoles i forestals que
més influència tenen sobre l’erosió (taula 6), pels resultats de l’enques
ta sembla que les idees no són gaire clares. Així, la pràctica més mal
considerada és la de l ’extracció de pedres, que aquí s’entén com el fet
d ’agrupar parcel·les i eliminar marges. A continuació apareixen, però en
percentatges de consideració erosiva entre un 58 % i un 52 %, l’ús in
tensiu de l’aigua del subsòl, llaurar en el sentit del pendent, la producció
contínua de la mateixa espècie, i l’ús d ’adobs i pesticides. En canvi, no
es considera arriscat el conreu en els vessants. Finalment, com a pràc225
Taula 6. Opinions sobre les pràctiques agrícoles
tica preventiva de l’erosió destaca la combinació de sistemes agro-silvo-pastoral, és a dir, els sistemes anomenats de dehesa a Extremadura
i Salamanca i de montado a Portugal. Pel que fa als focs controlats, la
pràctica sembla desconeguda ja que molts consideren que no provoca
erosió, però creuen que actualment ja no es practica.
Cal destacar que es considera que amb un treball correcte a la terra
l ’erosió hauria de ser mínima. Però també que es produeix molta erosió
per activitats que no són ni agrícoles ni forestals, com són les pedreres i
l ’extracció d ’àrids.
El treball adequat passa per no fer uns adobs excessius i aquests si
pot ser han de ser naturals. Alhora s’ha de fer rotació de conreus, i si pot
ser sembrar aquelles espècies que més tard deixaran un bon guaret, per
exemple la userda i el favó. Es a dir, consideren que l’agricultura tradici
onal és la que respecta més el medi ambient, i que s’ha d ’evitar anar cap
al monocultiu intensiu. Però, també són conscients que això cada dia és
més difícil de dur a terme, ja que les exigències del mercat van en sentit
oposat.
226
CONCLUSIONS
Pel que fa a les masies de la
franja litoral, trobar masies en què
hi hagi explotació agrària ha estat
realment difícil, ja que són mino
ria. Aquí molts masos són de sego
na residència i tampoc no és gens
negligible el nombre de masies que
han esdevingut restaurants o fins i
tot que s’han convertit en hotels
de luxe. En aquesta regió la pres
sió turística és present en tots els
àmbits. A la regió interior encara
hi ha el nombre més elevat de ma
sies habitades, tot i que moltes són
habitades per gent que no treballa
en l’explotació agrària. No obstant
això, és en aquesta regió on hi ha
més activitat agrícola.
Dins la regió de muntanya la
situació és dràsticament diferent.
Moltes masies estan tancades o
abandonades, fins i tot algunes en
ruïnes, perquè el cultiu agrícola en
aquestes explotacions era secunda
ri i l ’activitat forestal era la prin
cipal i, per tant, avui la major part
no tenen viabilitat econòmica. En
aquesta regió la situació en infraestractures i serveis és insuficient
i són moltes les masies que no te
nen d ’electricitat. Els pocs habi
tants d ’aquesta regió pensen que el
fet d ’estar en una regió de PEIN.
suposa unes restriccions quant a
obres i infraestructures, tot i que
creuen que a canvi de les restric
cions haurien de rebre unes com
pensacions, sobretot pel que fa a
les necessitats bàsiques, com pot
ser l’electrificació.
227
Els canvis socials, econòmics i tecnològics que cada dia afecten la
nostra societat també es viuen al món rural i agrari. L’estructura familiar
rural encara té molt de pes, i el treball de l’explotació és fruit del con
junt familiar. No obstant això, sobretot en famílies de joves agricultors,
ja s’entreveuen canvis; són moltes les dones que treballen fora de l’ex
plotació, en sectors totalment aliens a l’activitat agrària, més aviat dins
del sector terciari i en feines mitjanament qualificades. En aquest mateix
sentit, cada vegada aquesta població té un nivell d ’escolaritat més elevat,
tant pel que fa als canvis socials dels últims anys com per les exigències
del mercat.
El futur del sector és incert i segurament molts pagesos desaparei
xeran, com ja s’ha esdevingut durant els últims cinquanta anys. Es trac
ta d ’una població envellida, i pocs joves volen continuar el treball de
l’explotació familiar, que en la majoria dels casos ha funcionat diverses
generacions. En opinió dels afectats, les diferents administracions tenen
desconeixement o desinterès pel sector, ja que segons ells així ho demos
tren l’aplicació de polítiques i el sistema d ’ajuts.
Per altra banda, els temes mediambientals resulten conflictius ja que
en la majoria dels casos els pagesos es senten considerats com a culpa
bles en opinió d ’una part de la resta de la societat. La majoria afirmen
que s’han produït alteracions en els diferents medis naturals i els en
globen en el territori en general i no pas en la seva pròpia explotació.
Per una banda, consideren que les tècniques de producció actuals, sobre
tot l’ús abusiu de productes químics, poden agreujar la conservació del
medi ambient, però si no treballen així no tenen cap futur pel que fa a la
viabilitat de l’explotació. Però, per altra banda, també consideren que les
principals alteracions del territori en bona part són causades per les acti
vitats industrials, ja que no ens trobem en una regió en què les activitats
agràries siguin gaire intensives i agressives pel medi ambient.
Agraïments: Aquest treball ha estat possible gràcies al projecte M EDCHANGE, Effects
o f land use and land management practices changes on land degradation under fo rest and
grazing ecosystems, ERB-IC18-CT97-0147, finançat per la Comissió Europea.
228
IN STITU T D ’ESTU D IS DEL BA IX EM PO RD À (Edit.).
ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524
PALAFRUGELL
I EL SEU LLIBRE DE PRIVILEGIS:
UNA RECLAMACIÓ EN CURS
X A V IER R O C A S, JO R D I T U R O N , M . C O N C E P C IÓ SA U RÍ
RESUM: L ’article actualitza la història del Llibre de Privilegis de Palafrugell des de la recla
mació de l ’A juntam ent de Palafrugell de restitució de la propietat del Llibre el desembre de
l ’any 2004fin s a l ’actualitat. S ’exposen les argumentacions de l ’Ajuntament que fonam enten
la reclamació i les de la Biblioteca Nacional de Catalunya a l ’hora de justificar la seva nega
tiva al retorn, i s ’expliquen les gestions realitzades.
PARAULES CLAU: Llibre de Privilegis de Palafrugell, Ajuntam ent de Palafrugell, Biblioteca
Nacional de Catalunya.
El 28 de desembre de 2004 un acord de Ple de l’Ajuntament de
Palafrugell, pres per unanimitat, reclamava a la Generalitat de Catalunya,
al Departament de Cultura i a la Biblioteca Nacional de Catalunya, la
restitució de la propietat del Llibre de Privilegis a l’Ajuntament .1 Xavier
Rocas, regidor de Cultura, havia intervingut prèviament explicant les
característiques del Llibre (un còdex del segle XVII que conté les trans
cripcions dels privilegis, les autoritzacions, les reglamentacions i els
pactes entre la nostra vila i els monarques, els senyors de la vila i altres
autoritats, des del segle XII fins al segle XVIII), les circumstàncies de la
desaparició del Llibre de l’arxiu que la vila tenia a l’església parroquial
(sostret de manera il·legítima per un investigador), i la seva conservació
a la Biblioteca Nacional de Catalunya, la qual el va adquirir l’any 1926
a una llibreria de Barcelona. Havia resumit també les conclusions de
1Podeu consultar les actes del Ple de l ’A juntam ent de Palafrugell a www.palafrugell.net.
229
l’informe jurídic sol·licitat a Jordi Turon, secretari de la corporació, i
mencionat que les gestions realitzades fins al moment amb la direcció de
la Biblioteca per diferents consistoris havien estat infructuoses.
L’acord es fonamentava en el mencionat informe jurídic elaborat pel
secretari, incorporat a l ’acta, en el qual es repassen els fets i les argumen
tacions de la Biblioteca de Catalunya a l’hora de justificar la seva negati
va al retorn (bàsicament, l’adquisició a títol de compravenda l ’any 1926
i els efectes de la usucapió o prescripció adquisitiva), i s’hi inclouen dos
elements bàsics per valorar: l ’acció de reclamació o reversió del Llibre
de Privilegis de l’Ajuntament de Palafrugell no ha prescrit, i cal aplicar
en aquest cas el principi de provinença o principi de respecte al fons.
L’argumentació jurídica de l ’informe és la següent:
PRIMER, a) La normativa administrativa anterior a l ’any 1879 re
coneix que el domini públic, i la documentació de caràcter públic, és
incomerciable, inalienable i imprescriptible. b) Les vendes de béns de
domini públic són nul·les de ple dret i es tenen per no realitzades, c) En
matèria de documentació pública no s’aplica la prescripció adquisitiva
dels 30 anys del Codi civil, sinó la prescripció immemorial o centenària
dels 100 anys.
a)
La normativa administrativa anterior a l’any 1879 -an y en què es
produí la sostracció del Llibre de Privilegis de l’arxiu m unicipal- reco
neix que el domini públic, i la documentació pública, és incomerciable,
inalienable i imprescriptible.
En matèria de dret comparat, i en concret pel que fa al dret admi
nistratiu francès, al llarg del segle XIX s’obrí pas a França l ’opinió que
certs béns mobles (objectes d ’art, documents, records històrics) havien
de gaudir de la protecció que suposa el règim jurídic del domini públic.
Es cert que col·lidí amb el que estableix l’article 2279 del Codi de Napoleó (l’equivalent a Espanya, és el 464 del Codi civil i el 85 del Codi de
comerç), però la jurisprudència trobà arguments suficients per superar-lo,
imposant la tesi del caràcter inalienable i imprescriptible de tals béns.
Cal recordar algunes d ’aquestes decisions. Així, una sentència del Tri
bunal de París de 3 de desembre de 1846, relativa a la reivindicació per
la Biblioteca Nacional d ’un autògraf de Molière, declara que els manus
crits, plànols, autògrafs i altres objectes preciosos que formen part de la
Biblioteca Real són inalienables i imprescriptibles com a pertanyents al
domini públic. En el mateix sentit, trobem una altra sentència del mateix
Tribunal de 12 de juliol de 1879, relativa a la reivindicació d ’uns tapissos
que havien estat propietat de l ’Estat. Aquestes i altres decisions proce
dents de la jurisprudència civil, foren dictades en aplicació de l’article
230
PALAFRUGELL I EL SEU LLIBRE DE PRIVILEGIS: UNA RECLAMACIÓ EN CURS
2279 del Codi civil francès (464 del Codi civil espanyol i 85 del Codi de
comerç), i sempre es tractava d ’una col·lectivitat pública que reclamava
objectes mobles en mans de tercers. (Vegeu per a tots F. Raymond “Le
domaine public mobilier”, a Revue du Droit Public, gener-febrer, pàgi
nes 55 a 58 especialment.)
D ’acord amb la Llei 13/1985, de 25 de juny, sobre patrimoni històric
espanyol, estan sotmesos al règim especial d ’aquesta llei els objectes
mobles d ’interès artístic, històric, paleontològic, arqueològic, etnogràfic,
científic o tècnic que integren el patrimoni històric espanyol (article 1).
Aquesta protecció declara que aquests béns són inalienables i imprescriptibles, quan són objecte de contraban. En aquest sentit es pronuncia
també la Llei 9/93 de patrimoni cultural català.
Manuel Ballbé, a “Concepto del dominio público” (Barcelona, 1945)
reconeix que aquest règim excepcional d ’inalienabilitat i imprescriptibilitat té en el nostre dret espanyol precedents antiquíssims.
L’assessor jurídic del Departament de Cultura manifesta que, si bé ac
tualment la documentació pública municipal té la condició de bé de domini
públic afecte al servei públic, i per tant, les característiques d ’imprescriptible, inalienable, abans de l’any 1879, quan es va produir la sostracció del
Llibre de Privilegis de Palafrugell, no existia normativa que reconegués
aquestes característiques de la documentació pública municipal.
Doncs bé, enfront l’esmentat argument s ’ha d ’oposar, a part del que
manifesta Manuel Ballbé en el seu llibre, i les dues sentències del Tri
bunal de París de 3 de desembre de 1846 i 12 de juliol de 1879, el dret
històric espanyol i en concret la normativa següent, que reconeix la imprescriptibilitat del domini públic i la seva inalienabilitat:
- Partida segona, títol XVII, llei primera, (Las Partidas): els prenedors
il·legítims d ’aquestes pertanyences no tenen dret a elles “nin por tiempo
que la oviessen tenido”.
- Partida tercera, títol XXIX, llei setena, (Las Partidas): estableix la
imprescriptibilitat de les coses de domini públic. (Vegeu la glossa de
Gregorio López en relació amb aquest apartat).
- Llei 45 de Toro.
b) Les vendes de béns de domini públic són nul·les de ple dret i es
tenen per no realitzades (prohibició de disposar).
Constatat que els documents públics al segle XIX tenien la naturalesa
de béns de domini públic afectes al servei públic d ’acord amb el que es
tableix el dret comparat, per la doctrina i la legislació espanyola, queda
acreditat que les tres notes d ’inalienabilitat, imprescriptibilitat i inembargabilitat són consubstancials al Llibre de Privilegis de Palafrugell.
231
Per tant, el fet de la venda d ’aquest en un establiment públic (llibreria
Palau i Dulcet) no és impediment per a la seva reivindicació pel Ple de
la corporació. S’ha de tenir en compte el que el mateix Codi de comerç
estableix en l ’article 53: “Les convencions il·lícites no produeixen obli
gacions, ni tampoc accions, encara que recaiguin sobre operacions de
comerç”.
En aquest mateix sentit es pronuncia el Codi civil (1889), quan en
el seu article 1275 declara que els contractes sense causa o amb causa
il·lícita no produeixen cap efecte. Es il·lícita la causa quan s’oposa a les
lleis i a la moral. Reforcen aquesta postura els articles 464 en relació amb
els articles 1955 i 1956 del mateix Codi civil.
Declarat el caràcter no comerciable dels béns demanials, el fonament
jurídic positiu de la inalienabilitat (res extra commercium) pot trobar-se
formulat, amb caràcter general, a l’article 1271 del Codi civil en sentit
contrari. En aquest sentit també es manifesta l’article 188 de la vella Llei
del règim local de 1955.
Cal recordar que l’Ordenança de Moulins de 1566 (França) i la llei 5,
del títol XV, de la Partida segona (Las Partidas, Espanya), són les nor
mes en què encara avui els administrativistes contemporanis troben el fo
nament positiu al principi teòric de la inalienabilitat del domini públic.
c)
En matèria de documentació pública no s’aplica la prescripció ad
quisitiva dels 30 anys del Codi civil, sinó la prescripció immemorial o
centenària dels 100 anys.
Efectivament, en matèria de documents públics, cal recordar que
el Llibre de Privilegis de l’Ajuntament de Palafrugell és com un llibre
d ’actes i sessions del municipi, i la prescripció que s’hi aplica no és la
recollida al Codi civil (1889), ni a la Compilació de dret civil català, sinó
que en matèria de domini públic s’aplica la prescripció immemorial o
centenària, que té el seu origen en el dret comú i en el dret canònic.
En concret, la possessió immemorial o centenària té la seva base
dogmaticojurídica en les tres generacions (tria genicula), que fixa en 33
anys la mitjana d ’una generació que coincideix amb l’edat de Crist. (Vid.
Trobat, en el seu Traetatus de effeetibus immemorialis praescriptionis et
eonsuetudinis, València, 1690).
Així qui ha posseït béns de domini públic 100 anys ho ha fet en virtut
de títol legítim, de l’exhibició del qual se’l dispensa. Així la possessió de
100 anys supleix el títol, i encara més, és un títol nou, i com a tal oposable com a veritable i eficaç excepció als títols anteriors.
Reforça les esmentades afirmacions l’article 1936 del Codi civil quan
interpretat a contrario sensu afirma que són susceptibles de prescripció
totes les coses que estan en el comerç dels homes.
232
Per tant, el dogma de la imprescriptibilitat del domini públic es re
condueix a una prescripció immemorial o centenària, diferent de la pres
cripció extraordinària del Codi civil de 30 anys, que és la que al·lega la
Biblioteca Nacional de Catalunya.
d)
L’acció de reclamació o la clàusula de restitució/reversió del Lli
bre de Privilegis de l’Ajuntament de Palafrugell prescriurà un cop hagin
transcorregut 100 anys (transcurs de 3 generacions/tria geniculà) des de
l ’adquisició del Llibre per la Biblioteca Nacional de Catalunya el 8 de
febrer de 1926.
De l’anàlisi dels apartats a), b) i c), s’arriba a la conclusió que l’acció
de reclamació o de reversió del Llibre de Privilegis de l ’Ajuntament de
Palafrugell no ha prescrit ja que no han transcorregut els 100 anys des de
l ’adquisició del Llibre per la Biblioteca Nacional de Catalunya el 8 de
febrer de 1926.
Així mateix, cal recordar que la prescripció fou interrompuda quan
l’alcalde president de l’Ajuntament de Palafrugell, actuant en nom i re
presentació d ’aquest, el dia 2 de maig de 2001 el reclamà.
L’Ajuntament de Palafrugell pot, doncs, d ’acord amb el que estableix
l’ordenament jurídic, exercitar la clàusula de restitució o reversió per tal
de recuperar el Llibre de Privilegis, en el sentit que la compra que va
realitzar l ’any 1926 la Biblioteca Nacional a la llibreria Palau i Dulcet
ha quedat afectada pel principi d ’inalienabilitat en forma de condició
resolutória o de revocació, ja que ens trobàvem davant d ’una prohibició
de disposar.
L’òrgan competent per fer la reclamació és el Ple de la corporació
municipal, mitjançant l’instrument d ’una moció institucional i conjunta,
d ’acord amb el que disposa l’article 22 .2 .j) (exercici d ’accions adminis
tratives i judicials).
SEGON. Cal aplicar el principi de provinença, principi de respecte
al fons.
La base per a reclamar el retorn del Llibre de Privilegis, a part dels ar
guments esmentats, són els principis arxivístics reconeguts internacional
ment i la legislació vigent en matèria d ’arxius i de patrimoni documental.
En aquest sentit, es pronuncia Ramon Alberch i Fugueras, president de la
Secció d ’Arxius Municipals del Consell Internacional d ’Arxius (CIA) en
el seu informe del dia 30 de juliol de 2002.
En arxivística, el principi de provinença o d ’unitat de fons estableix
que els documents generats per persones jurídiques (Ajuntament de
Palafrugell) formen un conjunt documental que cal protegir, un fons, un
conjunt original, que no s’ha de segregar. L’aplicació del principi de pro233
vinença determina que la titularitat del Llibre de Privilegis correspon a
l’Ajuntament de Palafrugell.
La legislació vigent reconeix la competència exclusiva en matèria
d ’arxius a la Generalitat de Catalunya i, segons les actuals disposicions,
en el cas de la documentació i els arxius de les administracions públi
ques, també de l ’Administració local, els drets dels titulars sobre el patri
moni documental no prescriuen mai.
Si apliquem el principi de provinença i la legislació vigent en matèria
d ’arxiu i patrimoni documental al Llibre de Privilegis que es troba a la
Biblioteca Nacional de Catalunya, veurem que és possible diferenciar-lo
intel·lectualment i físicament segons el productor originari (Ajuntament
de Palafrugell) i, en conseqüència, reconèixer la titularitat que se’n de
riva i designar la institució arxivística en la qual s’ha de conservar el
Llibre de Privilegis (l’Arxiu Municipal).
No retornar el Llibre de Privilegis a l ’Ajuntament de Palafrugell su
posa no respectar l ’esperit i la lletra de les directrius i les recomanaci
ons del CIA i de la UNESCO, no reconèixer el dret de l ’Ajuntament de
Palafrugell com a titular del llibre a la seva restitució.
Per contra, retornar el Llibre de Privilegis de Palafrugell suposaria
aplicar els criteris arxivístics i reconèixer els titulars de la documenta
ció. I encara més, en cas de retornar l’esmentat llibre s’estaria donant
compliment al Codi d ’ètica professional (article 2, apartat 7), aprovat
per l’Assemblea General del CIA a l’any 1996, que diu textualment: “els
arxivers han d ’afavorir la repatriació dels arxius desplaçats.”
Així mateix, cal destacar que és necessari per a l ’Ajuntament de
Palafrugell tenir el Llibre de Privilegis originari a efectes jurídics, en
el sentit que és el nucli o document primer i essencial a partir del qual
es relaciona la resta de documents de l’Arxiu Municipal. És a dir, que
en relació amb ell l ’Ajuntament, i en concret el seu fedatari públic (el
secretari), ha de certificar, d ’acord amb el que disposa l’article 204 i 205
del Reglament d ’organització i funcionament dels ens locals, aspectes
relacionats intrínsecament amb el municipi, com els límits del terme mu
nicipal a l’hora de realitzar les fitacions amb municipis afrontadors, per
exemple.
En el cas de l’adquisició de la Biblioteca Nacional de Catalunya del
Llibre de Privilegis de Palafrugell es va produir un supòsit de successió
de l’esmentat llibre, com a conseqüència d ’una sostracció il·legítima,
posteriorment d ’una venda de la llibreria Palau i Dulcet a la Diputació
de Barcelona i per últim de l’existència d ’un conveni de traspàs de com
petències de la Diputació de Barcelona a la Generalitat de Catalunya
234
(Departament de Cultura). Doncs bé, el que queda clar és que tot i que
físicament el Llibre de Privilegis es troba a la Biblioteca Nacional, en
virtut del principi de provinença, i d ’integritat d ’un fons, hauria de ser
restituït a l ’Arxiu Municipal de Palafrugell, ja que l’Ajuntament és el
successor de la Universitat medieval i moderna i de l’Ajuntament de
Regidors del XVIII.
Des d ’una perspectiva doctrinal donen suport a les presents manifes
tacions, l’article de Josep Matas “La identificació d ’un fons. Tot escoltant
Marco Polo i Khublai Khan darrere una cortina estant” (Lligall. Revista
Catalana d ’Arxivística, núm. 15, 1999); i Michel Duchein, inspector ge
neral honorari dels Arxius de França (“Le principe de provenances et la
practique du tri, du classement et de la description en archivistique contemporaine”, Janus 1998.1, Lligall núm. 12, Barcelona, 1997, pàg. 87).
L’informe conclou que cal que el Ple de la corporació reivindiqui la
propietat del Llibre de Privilegis de Palafrugell a la Biblioteca Nacional
de Catalunya atès que el Llibre de Privilegis és un bé de domini públic
amb les característiques de la inalienabilitat i imprescriptibilitat, i atès que
en virtut del principi de provinença ha de pertànyer al fons municipal.
L’acord de Ple de 28 de desembre de 2004 marca un punt d ’inflexió
en la història de la reclamació del llibre, una reclamació avalada per la
Llei 10/2001, de 13 de juliol, d ’arxius i documents, en l’article 12.2:
“Quan els titulars de documents públics tinguin coneixement de l’exis
tència de documents propis en possessió de tercers han de prendre les
mesures legals pertinents per a recuperar-los”.
Mentre continuen el seu curs els tràmits administratius, es continuen
fent gestions: el 21 de febrer de 2005 una delegació de l’Ajuntament in
tegrada per l’alcalde, Lluís Medir; el regidor de Cultura, Xavier Rocas; el
secretari, Jordi Turon, i l’arxivera, M. Concepció Saurí, s’entrevista amb
el director general del Patrimoni, Francesc Tarrats, per exposar-li el tema
i manifestar-li la voluntat irrenunciable de reclamar el llibre.
El mateix febrer, el diputat de Convergència i Unió al Parlament de
Catalunya Albert Riera presenta una proposició no de llei en què insta el
govern a restituir la propietat i fer efectiu el retorn a la vila de Palafrugell
del seu Llibre de Privilegis. La proposició va ser rebutjada el 18 de maig;
els grups parlamentaris que donen suport al govern hi van votar en contra
al·legant que ja hi havia un procés obert per a la recuperació del còdex.
El 15 de març de 2005 la directora de la Biblioteca Nacional de
Catalunya, Dolors Lamarca, resol desestimar la sol·licitud presentada
per l’Ajuntament. Davant d ’aquesta negativa, el Ple en data 27 d ’abril
acorda novament, per unanimitat, formular un requeriment previ contra
235
la resolució de la directora de la Biblioteca i sol·licitar a la conselleria de
Cultura de la Generalitat la restitució de la propietat del Llibre. L’ende
mà mateix, el 28 d ’abril, l ’Alcaldia sol·licita formalment una visita a la
consellera de Cultura, Caterina Mieras, una petició que no és satisfeta.
El 24 de maig, la consellera resol desestimar el requeriment presentat per
l’Ajuntament. I el 7 de setembre l’Ajuntament interposa un recurs contra
aquesta resolució, un recurs que actualment es tramita al Jutjat Contenci
ós Administratiu número 10 de Barcelona.
Paral·lelament a la via institucional i judicial, l’Àrea de Cultura de
l’Ajuntament col·labora en una campanya popular de recollida de signa
tures per reclamar el retorn del Llibre de Privilegis, iniciada el 27 de no
vembre de 2005 a la Mostra d ’Entitats. Les gestions, a més, no s’aturen.
L’Ajuntament sol·licita a l ’Associació d ’Arxivers de Catalunya el seu
pronunciament sobre el tema, pronunciament rebut el desembre de 2005
a favor de les tesis de l’Ajuntament de Palafrugell. Cal deixar constància
també que el 22 de febrer de 2006 el grup municipal de Convergència
i Unió presenta una moció al Ple de l’Ajuntament proposant continuar
el procés contenciós administratiu, realitzar una visita a la consellera de
Cultura i donar un caràcter reivindicatiu a la celebració de la diada de
Sant Jordi a Palafrugell. Aquesta moció és discutida al Ple i rebutjada per
l’equip de govern per entendre que les dues primeres accions proposades
ja s’estaven portant a terme i que la diada de Sant Jordi té un caràcter
reivindicatiu propi a favor de la llengua catalana. Finalment, la darrera
actuació que cal ressenyar és la visita al conseller de Cultura de la Ge
neralitat, Ferran Mascarell, el 10 de maig passat: una conversa entre el
conseller, Dolors Lamarca i la delegació de l’Ajuntament de Palafrugell
va permetre informar el nou conseller de les posicions i arguments de les
dues institucions.
Actualment, en el moment de redactar aquest article per sumar-nos
a l’homenatge a Lluís Esteva, esperem la resolució de la reclamació del
Llibre de Privilegis per part del Jutjat, o d ’una interrupció d ’aquest pro
cés en el cas de produir-se un acord entre l’Ajuntament de Palafrugell
i la conselleria de Cultura de la Generalitat. En el primer volum que
l’Institut d ’Estudis del Baix Empordà va dedicar l’any 1995 al recordat
investigador i activista del nostre patrimoni, s’hi va incloure un article on
s’explicava la història del Llibre de Privilegis de Palafrugell. En el segon
volum ens ha semblat interessant actualitzar el relat amb la reclamació
portada a terme per l ’Ajuntament; esperem que en un tercer volum no
calgui continuar amb aquest tema i puguem dedicar-nos -e n tot cas- a
plantejar nous reptes.
236
1.
Llibre de Privilegis de la Universitat de la Vila de la Bisbal del Bisbat de Girona. Fons
de l’Ajuntam ent de la Bisbal. Arxiu Comarcal de la Bisbal d ’Empordà.
237
4.
Foto Paco Dalmau. El Llibre de Privile
5.
La Fundació Noguera dedica una
gis de Palafrugell va ser exposat a la vila amb
col·lecció a l’edició dels llibres de privi
motiu del Mil·lenari, l ’any 1998.
legis de les viles i ciutats catalanes, atès
que sobre aquests textos es fonamenta la
seva personalitat jurídica. El de Terrassa
(2006) ja és el número 10.
ADDENDA
Un cop lliurat l ’article entoni de la reclamació del Llibre de Privilegis de Palafrugell s ’han
produït novetats prou transcendents que obliguen a revisar i ampliar la seva particular histò
ria. El mes d ’agost passat el Jutjat Contenciós Adm inistratiu número 10 de Barcelona no va
admetre el recurs presentat per l’Ajuntam ent de Palafrugell, i va derivar la reclamació a la via
civil. A final de setembre, el Departament de Cultura i la Biblioteca de Catalunya van proposar
a l’Ajuntam ent un contracte de cessió en comodat del Llibre per un termini indefinit a l’Arxiu
Municipal, conveni que s ’aprovà en el Ple extraordinari del dia 4 d ’octubre. Finalment, el
dilluns 9 d ’octubre de 2006 el Llibre va retornar a la Vila del Peix Fregit per ser custodiat in
definidament a l’Arxiu Municipal. La reclamació, per tant, deixa d ’estar en curs, com indicava
el títol, per convertir-se en una reclamació amb un final. En l’article s ’expliquen quines han
estat les claus del procés.
238
ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524
VINT-I-CINC NÚMEROS
DE LA REVISTA
“ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ”:
UNA ANÀLISI BIBLIOMÈTRICA
C A R L E S B A R R IO C A N A L
RESUM: Com que l ’any 2006 es va publicar el número 25 de la revista Estudis del Baix
Empordà, s ’ha dut a terme una revisió dels continguts de la publicació durant aquestes dues
dècades i mitja. La recerca bibliomètrica ha inclòs la anàlisi del nombre d ’articles p e r volum
i la mitjana de planes p e r article i p e r fascicle, així com el nombre d'autors p e r article. En un
segon nivell, s ’han estudiat les temàtiques dels articles publicats seguint la classificació de la
C D U (Classificació D ecim al Universal) i, finalment, s ’ha dut a terme una classificació muni
cipal dels treballs publicats. Destaquen l ’extensió mitjana dels articles i el nombre d ’autors,
j a que una gran majoria de treballs estan signats p e r una sola persona. Quant a les temàti
ques, l ’àmbit principal d ’estudi ha estat la història, d ’una fo rm a genèrica, i a continuació,
l ’arqueologia i els estudis de biografies. Finalment, els municipis del Baix Empordà en què
més treballs s ’han dut a terme han estat Sant Feliu de Guíxols i Calonge.
PARAULES CLAU: Estudis del Baix Empordà, anàlisi bibliomètrica, publicacions
INTRODUCCIÓ
Enguany ha aparegut el número vint-i-cinc de la revista Estudis del
Baix Empordà. L’any 1981 en va aparèixer el primer exemplar, el se
güent va sortir al cap de dos anys, però a partir d ’aquell moment, i sense
faltar a la seva cita anual, n ’ha anat apareixent un fascicle cada any. Inici
alment el nom de la revista va ser Estudis sobre temes del Baix Empordà,
però l ’any 1989, al fascicle vuit, va ser rebatejada amb el nom que porta
fins al moment.
Publicada per l ’Institut d ’Estudis del Baix Empordà i patrocinada
pel Patronat Francesc Eiximenis (Diputació de Girona), una xarxa de
239
CARLES BARRIOCANAL
centres d ’estudis locals, la revista rep el suport dels subscriptors (253
l’any 2006) i de socis protectors, que són el Consell Comarcal del Baix
Empordà i quinze ajuntaments de la comarca. També, la revista manté tot
un seguit d ’intercanvis, mitjançant el patronat Eiximenis, que permet que
la seva difusió sigui àmplia en el context català, i més enllà, ja que fins i
tot es rep a la biblioteca del congrés dels Estats Units (Washington) i a la
Universitat de Califòrnia de Los Angeles.
El present article té per objecte fer una anàlisi bibliomètrica dels vinti-cinc números que han aparegut de la revista Estudis del Baix Empordà
aprofitant el volum extra que apareix aquest any 2006 com a homenatge
a Lluís Esteva i Cruanas, fundador i president de l’Institut d ’Estudis del
Baix Empordà, en el centenari del seu naixement. Cal dir que l’any 1983
ja es va editar un fascicle homenatge dedicat a Pere Caner i Estrany, tre
sorer de l ’Institut d ’Estudis del Baix Empordà i un dels seus fundadors,
que va morir l’any 1982. Igualment, el número 14, corresponent a l’any
1995, també va ser un homenatge a Lluís Esteva i Cruanas, en aquell cas
per la seva mort, que es va produir l’any 1994.
METODOLOGIA
L’anàlisi bibliomètrica aplicada a aquest estudi comprèn l’estudi dels
vint-i-cinc fascicles publicats de la revista Estudis del Baix Empordà i
l’anàlisi de tres aspectes bibliomètrics de la revista: per una banda, una
part més quantitativa respecte al nombre d ’articles publicats, l ’extensió
dels articles, el nombre d ’autors, amb dades totals i mitjanes per a cada
un dels aspectes estudiats. Per altra banda, s’ha dut a terme una clas
sificació de les temàtiques dels articles publicats a la revista. Es molt
difícil decidir una categoria d ’àmbits per analitzar qualsevol col·lecció
de llibres o articles, i és molt fàcil caure en la subjectització. D ’aquesta
manera, hom podria deixar passar moltes temàtiques sense adonar-se’n;
és per això que per a dur a terme la classificació de les temàtiques dels
articles <¥Estudis del Baix Empordà s’ha emprat el sistema basat en la
CDU (Classificació Decimal Universal), un sistema de classificació te
màtica de llibres que permet assignar a cada un un codi específic que
s’empra tant per a la classificació com per a la cerca (AENOR, 1987). Es
diu decimal perquè les xifres emprades per a la catalogació es consideren
com a decimals i no com a números sencers; cada decimal a la vegada
es pot dividir en un nou número decimal sense que l’ordre dels números
s’alteri. La CDU parteix de nou grans temàtiques principals:
240
VINT-I-CINC NÚMEROS DE LA REVISTA ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ
A partir d ’aquestes es van subdividint en temes més concrets, afegint
un número més a cada subcategoria. Vegi’s com a exemple la classifica
ció d ’un llibre d ’escuts d ’armes:
9.
Geografia. Biografies. Història.
9.2.
Biografies.
9.2.9. Genealogia Heràldica
Blasons, Escuts d ’Armes
El bloc número quatre que no apareix a la relació de les temàtiques
és un espai que es guarda la CDU per a nous àmbits de classificació. Cal
dir que en el bloc número nou, que es defineix com Geografia. Biogra
fies. Història, no s’hi inclou la categoria Història d ’una manera àmplia,
perquè no és l’objecte de la CDU realitzar una classificació històrica;
així, en aquesta categoria es defineix Història Antiga, Història de l’Edat
Mitjana i Moderna i la història per continents, sense aprofundir més. Es
per això que per al present treball s’han classificat els articles de caràcter
històric amb una única categoria definida com Història, sense entrar en el
període cobert, aspecte que podria donar suficient material per plantejar
una nova recerca.
Atès que la CDU no inclou un marc geogràfic de classificació, s’ha
dut a terme una classificació espacial dels articles prenent com a marc de
referència els municipis, per tractar de veure quins han estat més treba
llats, indistintament de la temàtica de l’article. Per fer la categorització
geogràfica només s’han utilitzat aquells articles en què queda ben defi
nit el municipi en el qual s’ha dut a terme la recerca; quan s’ha tractat
d ’espais supramunicipals, com ara la Vall d ’Aro, les Gavarres o quan el
mateix article inclou diversos municipis, aquests no han quedat reflectits.
Així mateix, tampoc s’han emprat els que tenen com a àmbit genèric el
Baix Empordà o l’Empordà. Tanmateix, hi ha certs treballs biogràfics
que no han definit clarament un municipi al qual poder ser assignats.
241
CARLES BARRIOCANAL
L’ANÀLISI BIBLIOMÈTRICA
NOM BRE D ’ARTICLES, EXTENSIÓ I AUTOR
La direcció de la revista mai ha establert una extensió màxima ni mí
nima dels articles dels col·laboradors, tot i que recomana que no passin
de vint folis (vegeu les normes de publicació). Al fascicle de 1993 es va
encetar un apartat de notícies breus l ’objectiu del qual era la difusió de
treballs curts amb dades poc extenses. En aquell fascicle van aparèixer
sis d ’aquestes notícies. Dissortadament, però, aquesta secció no va tenir
continuïtat i en endavant ja no va aparèixer més en els volums posteriors.
Quant al nombre d ’articles, a excepció del número de 1995, dedicat
a Lluís Esteva i Cruanas, que va tenir 29 articles, cada fascicle d ’isstudis del Baix Empordà ha tingut entre 7 i 14 articles amb una mitjana
de 10.2 articles (desviació estandar 2.3). El volum corresponent a l’any
1983 (número 2), homenatge a Pere Caner i Estrany, com que va ser un
número especial, va ser més extens que la resta, no en nombre d ’articles,
ja que se’n van presentar 12, sinó en extensió, atès que es van publicar
360 planes, moltes més que les dels fascicles del període estudiat, que
van ser entre 199 i 278 planes escrites amb una mitjana de 228 planes per
fascicle (d.e. 23.3). Els articles publicats han tingut una extensió entre 3 i
110 planes amb una mitjana de 21.3 planes per article (d.e. 17.2).
Durant els vint-i-cinc
anys de la publicació,
s ’han presentat un total de
274 articles, en els quals
no es reflecteixen les notes
curtes del volum de 1993.
El nombre d ’autors que hi
han col·laborat és de 143.
La mitjana d ’autors per
article durant el període
d ’estudi ha estat d ’ 1.41
autors (d.e. 0.8). El rang
de nombre d ’autors ha es
tat d ’entre 1 i 6, tot i que
bona part dels articles han
estat signats per un únic
autor (fig. 1).
242
TEM ÀTICA DELS ARTICLES
Seguint la CDU (Classificació Decimal Universal) s’ha realitzat una
categorització de les temàtiques tractades en els 274 articles publicats en
els 25 fascicles de la revista Estudis del Baix Empordà. Cal destacar que
no ha estat possible fer una classificació completa de tots els articles, atès
que algunes de les temàtiques han estat impossible de definir segons la
CDU. Un altre aspecte que no ha permès definir clarament una temàtica
ha estat que de vegades en un mateix article s’hi ha treballat diversos
temes, la qual cosa fa que no es puguin classificar adequadament.
La CDU realitza una classificació de temes en què no s’inclouen ni
un marc temporal ni geogràfic. Per aquesta raó, els articles de caràcter
històric s ’han classificat com a Història. A banda d ’aquests, la resta s’han
establert segons la classificació CDU, que hi aprofundeix fins al detall,
però que per a aquest treball s’han emprat els dos primers nivells de
classificació (Taula 1).
S’han pogut classificar, segons els criteris de la CDU, 261 dels 274
articles publicats en els 25 volums d’Estudis del Baix Empordà; els 13
restants no s’han pogut adaptar a cap de les categories.
En total, han estat 34 les temàtiques representades en els articles de la
revista, de les quals cal destacar la important proporció d ’articles sobre
Història, que representen el 24% del total (Taula 1). Així mateix, altres
àmbits com l ’Arqueologia, amb un 17%, i les Biografies, amb un 16%,
representen els temes més preferits pels col·laboradors. Altres temes prioritaris han estat també l ’arquitectura, l ’estudi dels manuscrits i la geo
logia (Taula 1).
EL M ARC GEOGRÀFIC
La CDU no contempla un marc geogràfic en la classificació de les
temàtiques. Per obtenir una imatge espacial de la realització de les re
cerques que componen els treballs publicats a Estudis del Baix Empordà
s’ha fet l’anàlisi per municipis dels estudis, indistintament de la seva
temàtica. Dels 274 articles publicats en els 25 volums, 193 s’han pogut
localitzar a una escala municipal.
Aquesta anàlisi mostra que hi ha alguns municipis que han concentrat
força estudis, com és el cas de Sant Feliu de Guíxols o Calonge, que
han ocupat el 28 i 19 %, respectivament, del total de treballs publicats
(Taula 2). Palamós i Palafrugell han estat estudiats en més de 10 articles,
i ocupen el 9%, cada un, del total dels treballs en què s ’ha pogut definir
l ’àmbit municipal (Taula 2). En total, han estat estudiats, en més o menys
intensitat, 24 dels 36 municipis que actualment componen la comarca del
Baix Empordà.
243
CARLES BARRIOCANAL
Taula 1. Àmbits d ’estudi dels articles publicats a la revista “Estudis del Baix Em pordà” en
els seus vint-i-cinc números. Es m ostra el número corresponent de la CDU, el número d ’arti
cles i el seu pes relatiu en tant per cent.
244
Taula 2. M unicipis que han estat objecte d ’estudi en els vint-i-cinc fascicles de la revista
“Estudis del Baix Empordà” . Es m ostra el valor absolut i el seu pes relatiu en tant per cent.
CONCLUSIONS I DISCUSSIÓ
L’anàlisi dels vint-i-cinc fascicles apareguts fins al moment de la re
vista Estudis del Baix Empordà ha permès disposar d ’una radiografia de
quins son els paràmetres de la revista; aquests aspectes són claus per a
qualsevol publicació atès que són criteris pels quals els col·laboradors es
regiran per fer les seves aportacions.
245
CARLES BARRIOCANAL
Cal destacar que el nombre d ’articles publicats i el nombre de pàgines
que de mitjana té cada fascicle poden fer pensar si el mot revista és l’ade
quat, atès que les gairebé 230 planes de mitjana que tenen els volums, la
converteixen en gairebé un llibre. Al marge de les disquisicions que hom
pot generar al voltant de la definició d "Estudis del Baix Empordà, cal no
tar la ingent informació generada a cada volum. Tot i que en principi no
són massa articles els que hi ha a cada volum, la seva extensió (21 planes
per article de mitjana) fa que cada fascicle sigui força gruixut.
Un dels aspectes que destaca de les anàlisis és la participació, el nom
bre d ’autors. Bona part dels articles han estat signats per un únic autor;
són molt rars els articles signats per més de tres autors. Cal notar que el
nombre total d ’articles és gairebé de 300 i els col·laboradors no arriben
als 150. D ’alguna manera això significa que molts dels col·laboradors
han escrit més d ’un article als diversos volums publicats. També s’ha
observat que hi ha molts autors que han participat amb diversos articles
a diversos volums d ’Estudis del Baix Empordà. A títol merament anec
dòtic assenyalem que hi ha un autor que ha publicat vint-i-cinc articles,
cosa que correspondria a un article per volum.
Les temàtiques dels articles publicats a la revista han demostrat cla
rament l ’interès en la recerca sobre Història, que ha comprès un de cada
quatre articles editats. És significativa també la presència de treballs so
bre Arqueologia i les Biografies. En conjunt, la revista Estudis del Baix
Empordà té un caràcter vinculat a l ’àmbit de les ciències socials. Les
temàtiques de les ciències pures hi queden en un segon pla; només és
l’àmbit de la geologia el que té certa representació en el conjunt dels
treballs publicats.
Respecte a l’àmbit geogràfic dels treballs presentats a la revista durant
els vint-i-cinc anys de vigència, i que en aquest treball ha estat definit a
nivell municipal, cal destacar dos municipis que han concentrat bona
part dels treballs: Sant Feliu de Guíxols i Calonge. Tot i que entre els dos
municipis s’han realitzat gairebé la meitat dels treballs que s’han pogut
emmarcar al nivell municipal, cal destacar que s’han realitzat estudis en
bona part dels municipis de la comarca.
Aquest treball ha estat una radiografia de la revista Estudis del Baix
Empordà durant vint-i-cinc fascicles. Tot i que l ’anàlisi ha estat de con
junt, potser un estudi més exhaustiu per pentades o dècades hauria aportat
més llum a la bibliometria de la revista. Els treballs sobre bibliometria són
claus per aprofundir en els perfils de les publicacions, aspectes necessaris
perquè a que els seus editors puguin orientar els criteris de la seva revista.
Estudis com el que s’ha presentat han de fer-se sovint en el temps.
BIBLIOGRAFIA
AENOR (1987) Clasifïcación Decimal Universal (CDU). Edición Abreviada Espanola.
Madrid.
246
JUNTA DIRECTIVA DE
L'INSTITUT D'ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ
President d'Honor:
President:
Vice-President:
Secretari:
Vice-Secretari:
Tresorer:
Vice-Tresorer:
Vocals:
De biblioteca:
Territorials:
ír1Lluís Esteva i Cruanas
Lluís Pallí i Buxó
Joan Badia i Homs
Albert Juanola i Boera
Xavier Rocas i Gutiérrez
Miquel M artí i Llambrich
Pere Trijueque i Fonalleras
(Sant Feliu de Guíxols)
(Palafrugell)
(Palafrugell)
(La Bisbal)
(Palam ós)
(Palam ós)
Elena Esteva i Massaguer
Lluís Costa i Fernàndez
(Begur)
Ma. Mercè Rovira i Regàs
(B ellcaire d'Em pordà)
Aurèlia Carbonell i Puertas
(B ellcaire d'Em pordà)
Montserrat Darnaculleta i Poch (C alonge)
Dolors Ubach i Vilarrodà
(C alonge)
Montserrat Pérez Garcia
(C alonge)
Jordi Bautista i Parra
(C alonge)
Teresa Soler i Gabarra
(La B isbal)
Carles Roqué i Pau
(Palafrugell)
Concepció Saurí i Ros
(Palafrugell)
Núria Aupí i Gifre
(Palafrugell)
Joan Gasull i Ponsatí
(Palam ós)
Carme Adroher i Bona
(Palam ós)
Anna Aynier i Ruart
(Pals)
Anna Ma. Corredor i Plaja
(Pals)
Lluís Palahí i Xargay
(Sant Feliu de G uíxols)
Francesc Aicart i Hereu
(Sant Feliu de G uíxols)
Antoni Roviras i Padrós
(T orroella de M ontgrí)
Gerard Cruset i Galceran
(T orroella de M ontgrí)
Pilar Morera i Basuldo
(Santa C ristina d'A ro)
Xavier Conchillo i Roca
(C astell-Platja d'A ro)
Margarida López i Roberto
(M ont-ràs)
Salvador Vega i Ferrer
(Verges)
Marta Payeró i Torró
(Verges)
SO C IS PR O T E C T O R S
Consell Comarcal del Baix Empordà
Excel·lentíssim Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols
Excel·lentíssim Ajuntament de Begur
Excel·lentíssim Ajuntament de Bellcaire
Excel·lentíssim Ajuntament de Calonge
Excel·lentíssim Ajuntament de Castell-Platja d'Aro-S'Agaró
Excel·lentíssim Ajuntament de la Bisbal
Excel·lentíssim Ajuntament de Montràs
Excel·lentíssim Ajuntament de Palafrugell
Excel·lentíssim Ajuntament de Palamós
Excel·lentíssim Ajuntament de Pals
Excel·lentíssim Ajuntament de Santa Cristina d'Aro
Excel·lentíssim Ajuntament de Torroella de Montgrí
Excel·lentíssim Ajuntament d'Ullà
Excel·lentíssim Ajuntament d'Ullastret
Excel·lentíssim Ajuntament de Verges
CENTRES AMB ELS QUALS L’INSTITUT D ’ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ MANTE
INTERCANVI DE PUBLICACIONS A TRAVÉS DEL PATRONAT EIXIMENIS
- Amics de Besalú i el seu Comtat (Besalú)
- Centre d ’Estudis Comarcals de Banyoles (Banyoles)
- Centre d ’Estudis del Ripollès (Ripoll)
- Centre d ’Estudis Històrics i Socials (Girona)
- Centre d ’Estudis Selvatans (Santa Coloma de Farners)
- Centre d ’Investigacions Arqueològiques (Girona)
- Institut d ’Estudis Ceretans (Puigcerdà)
- Institut d'Estudis Empordanesos (Figueres)
- Institut d'Estudis Gironins (Girona)
- Patronat d'Estudis Històrics d ’Olot i Comarca (Olot)
- Patronat Francesc Eiximenis (Girona)
- Arxiu Capitular de la Catedral de Girona
- Arxiu de la Corona d ’Aragó fBarcelona)
- Arxiu de la Diputació de Girona
- Arxiu de la Universitat de Girona
- Arxiu del Col.legi d ’Arquitectes de Girona
- Arxiu del Monestir de Sant Joan de les Abadesses
- Arxiu Diocesà de Girona
- Arxiu Històric Comarcal d ’Olot
- Arxiu Històric Comarcal de Banyoles
- Arxiu Històric Comarcal de Figueres
- Arxiu Històric Comarcal de la Bisbal
- Arxiu Històric Comarcal de Puigcerdà
- Arxiu Històric de Girona
- Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona
- Arxiu Històric de la Ciutat de Girona
- Arxiu Històric de Santa Maria de Ripoll
- Arxiu Històric i Comarcal de Santa Coloma de Farners
- Arxiu Històric Municipal de Begur
- Arxiu Històric Municipal de Figueres
- Arxiu Històric Municipal de Palafrugell
- Arxiu Històric Municipal de Ripoll
- Arxiu Històric Municipal de Sant Feliu de Guíxols
- Arxiu Històric Municipal de Torroella de Montgrí
- Arxiu Municipal d ’Olot
- Arxiu Municipal de Besalú
- Arxiu Municipal de Blanes
- Arxiu Municipal de Caldes de Malavella
- Arxiu Municipal de Calonge
- Arxiu Municipal de Cassà de la Selva
- Arxiu Municipal de Castell-Platja d ’Aro
- Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries
- Arxiu Municipal de l’Escala
- Arxiu Municipal de Llagostera
- Arxiu Municipal de Lloret de Mar
- Arxiu Municipal de Palamós
- Arxiu Municipal de Pals
■Arxiu Municipal de Roses
- Arxiu Municipal de Salt
■Arxiu Municipal de Sant Hilari Sacalm
- Arxiu Municipal de Tossa
- Arxiu Nacional de Catalunya
- Biblioteca B. Carles f Garriguella)
- Biblioteca C. Fages (Figueres)
- Biblioteca Comarcal (Banyoles)
- Biblioteca de Catalunya (Barcelona)
- Biblioteca de l’Institut d ’Estudis Catalans fBarcelona)
- Biblioteca de la Universitat de Perpinyà (CREC)
- Biblioteca de la Universitat Oberta de Catalunya (Barcelona)
- Biblioteca del Centre d ’Investigacions ArqueològiquesfGirona)
- Biblioteca del Comtat de Cerdanya (Puigcerdà)
■Biblioteca del Museu d ’Arqueologia de Catalunya (Girona)
- Biblioteca del Parlament de Catalunya
- Biblioteca del Seminari de Girona
- Biblioteca F.C. Ferrer (Caldes de Malavella)
- Biblioteca General de la Universitat d ’Alacant
- Biblioteca General de la Universitat de Barcelona
- Biblioteca General de la Universitat de les Illes Balears
(Palma de Mallorca)
- Biblioteca General de la Universitat de Lleida
- Biblioteca General de la Universitat de València
- Biblioteca General de la Universitat de Vic
- Biblioteca General de la Universitat Politècnica de Catalunya
(Barcelona)
- Biblioteca General de la Universitat Ramon Llull (Barcelona)
- Biblioteca General de la Universitat Autònoma de Barcelona
- Biblioteca General de la Universitat de Girona
- Biblioteca General de la Universitat Jaume I de Castelló
- Biblioteca General de la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona)
- Biblioteca General de la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona)
- Biblioteca General del Museu d ’Arqueologia de Catalunya (Barcelona)
- Biblioteca General del Museu Nacional d ’Art de Catalunya (Barcelona)
- Biblioteca J. de Cutillé (Llagostera)
- Biblioteca J. Ministral (Salt)
- Biblioteca J. Vicens Vives (Roses)
- Biblioteca J.G. Junceda (Blanes)
- Biblioteca J.M. de Garganta (Sant Feliu de Pallerols)
- Biblioteca J.P. Fontbernat (Bescanó)
- Biblioteca L. Barceló (Palamós)
- Biblioteca L. Matas (Ripoll)
- Biblioteca M. Salse (Hostalric)
- Biblioteca M. Vayreda (Olot)
- Biblioteca Miquel M artí i Pol f Sant Gregori)
- Biblioteca M unicipal (Girona)
- Biblioteca Municipal (Sant Feliu de Guíxols)
- Biblioteca M unicipal Mercè Rodoreda (Castell-Platja d'Aro)
- Biblioteca Pública (Santa Antoni de Calonge)
- Biblioteca Pública (Campdevànol)
- Biblioteca Pública (La Jonquera)
- Biblioteca Pública (Palafrugell)
- Biblioteca Pública (Ribes de Freser)
- Biblioteca R. Grabolosa (Castellfollit de la Roca)
- Biblioteca R. Vidal (Besalú)
- Biblioteca S. Raurich (Begur)
- Biblioteca Víctor Català (L'Escala)
- Biblioteca-Arxiu del Palau de Perelada
- Casa de Cultura de Sant Hilari Sacalm
- Centre d ’Estudis Catalans de la Universitat de la Sorbona (París)
- Coordinadora de Centres d ’Estudis de Parla Catalana (Barcelona)
- Institució Milà i Fontanals (CSIC) (Barcelona)
- Institut d ’Estudis Ilerdencs (Lleida)
- Institut Universitari d ’Història Jaume Vicens Vives (Barcelona)
- L’Avenç - Plecs d ’Història Local (Barcelona)
- M ediateea de Perpinyà
- Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles
- Museu Comarcal de la Garrotxa (Olot)
- Museu d ’Art de Girona
- Museu de Granollers (Granollers)
- Museu d ’Història de Catalunya (Barcelona)
- Museu d ’Història de la Ciutat de Girona
- Museu de la Pesca (Palamós)
- Museu de Salt
- Museu del Suro (Palafrugell)
- Museu dels Volcans (Olot)
- Museu Etnològic del M ontseny (Arbúcies)
- Serra d ’Or - Servei d'Inform ació Bibliogràfica (Barcelona)
- Servei d'Arxius de la Generalitat de Catalunya (Barcelona)
- Servei d ’Atenció als Museus (Pedret,Girona)
- Servei de Documentació d ’Història Local de la Universitat Autònoma de
Barcelona
- Servei de Publicacions de la Diputació de Tarragona
- Serveis Territorials de Cultura de Girona
- The Library of United States Congress (Washington, EUA)
- University of Califòrnia, Los Angeles, Dep. of History (EUA)
ALTRES CENTRES AMB EL QUALS L’INSTITUT D ’ESTUDIS DEL
BAIX EMPORDÀ MANTÉ INTERCANVI DE PUBLICACIONS
■A juntam ent de S anta C olom a de G ram enet (Barcelona)
■A teneu B arcelonès (Barcelona)
- B iblioteca B alm es (Barcelona)
■B iblioteca del D epartam ent d ’H istòria m edieval. U niversitat de
B arcelona
■B iblioteca del D epartam ent de Geografia. U niversitat A utònom a
de B arcelona
- Biblioteca del D epartam ent de Geografia. Universitat de Barcelona
■B iblioteca del D epartam ent de P rehistòria, H istòria antiga i
A rqueologia. U niversitat de B arcelona
■B iblioteca Josep M a. D om ènech (Terrassa)
- C entre d'E studis de V alldoreix (Barcelona).
- C onsorci de les G avarres
- G rup d 'E stu d is S itgetans (Sitges)
- M useu-A rxiu de S an ta M aria (M ataró).
- Institut d ’E studis P enedesencs (Vilanova i La G eltrú)
- Lim es. R ecerques arqueològiques de Cerdanyola
- G rup d'H istò ria "José B arruezo" (Santa Coloma de G ram enet)
- M useu de C eràm ica (La B isb a l d ’Em pordà)
- M useu del M o n tg rí i B aix Ter (Torroella de M ontgrí)
- M useu M arítim (B arcelona)
- B iblioteca del fons de l ’Institut d ’Estudis del Baix Em pordà
SUBSCRIPTORS DELS ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ
DE L’INSTITUT D ’ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ
BEGUR
Ajuntament
Costa i Fernàndez, Lluís
Neras, Trinitat
Valentí i Fiol, Joaquim
Vaneukem Richard
CALONGE
Ajuntament
Alabau i Coloma, Josep
Arnau i Guerola, Ma. Angels
Aymar i Ragolta, Jaume
Bautista i Parra, Jordi
Cargol i Descaire, Josep
Carles i Caner, Leonila
Casas i Salvador, Ma. Carme
Colom i Vert, Ma. Teresa
Centre d ’Estudis Calongins “COLONICO”
Cortés i Camats, Agustí
Darnaculleta i Poch, Montserrat
Echevarria i Cabrera, Tomas
Esteve i Albertí, Carme
Figueras i Carles, Enric
Fonalleras i Darnaculleta, Martí
Loaisa i Dalmau, Esther
Molla i Callis, Joan
Palet i Vilaplana, Anna
Pérez i Garcia, Montserrat
Pijoan i Clara, Marina
Plana i Montiel, Narcís
Presas i Riera, Martí
Presas i Alsina, Joan
Pou i Serradell, Víctor
Quer i Montserrat, Laura
Sardó i Parals, Adrià
Ubach i Vilarrodà, Dolors
Viader i Fàbrega, Josep
Vilar i Bonet, Josep
Vilar i Bonet, Maria
Vilar i Massó, Albert
Vinals i Iria, Pere
CASTELL-PLATJA D ’ARO - S ’AGARO
Ajuntament
Calderón Candó, Sol
Conchillo i Roca, Xavier
Díaz i Rodríguez, Miquel Àngel
Esteve i Calvo. Herminia
LA BISBAL
Ajuntament
Alcaraz i Gaya, Fulgenci
Amiel i Matller, Gemma
Consell Comarcal del Baix Empordà
Parals i Expòsit, Susanna
Ferrerós i Pibernat, Joan
Figueres i Bruguera, Maria Dolors
Fina i Vancells, Jordi
Frigola i Arpa, Jordi
Gasull i Moy, Jordi
Institut d'Ensenyament Secundari
Llenas i Gou, Anna
Massanas i Ribas, Rosa Maria
Matas i Balaguer, Josep
Pujol i Vilà, Carme
Rocas i Gutiérrez, Xavier
Soler i Colomer, Miquel
Soler i Gabarra, Teresa
Soler i Pujol, Georgina
Soler i Simón, Santi
Toledo i Artacho, Josep
MONTRÀS
Ajuntament
Fusté i Pericay, Jordi
López i Roberto, Margarida
Salgas i Pedrosa, Carles
PALAFRUGELL
Ajuntament
Aupí i Gifre, Núria
Badia i Homs, Joan (Llafranc)
Barti i Català, Amèrica
Bonal, Carme
Brugada, Martirià
Busquets i Biarnes, Joan
Canes, Josep M.
Carreras i Vigorós, Enric (Llafranc)
Dalmau, Paco
Deulofeu i Carreras, Joan
Espadalé, Joan
Gich i Vinas, Lluís
Juanola i Boera, Albert
Lledó, Antoni
Martí i Balland, Paulí
Piera i Fina, Cati
Recasens, Albert
Regi, Josep
Riera i Guitart, Antoni
Roqué i Pau, Carles
Saurí i Ros, Concepció
Sunyer i Casadevall, Frederic
Turró i Anguila, Jordi
Vaqué i Tàboas, Francesc
Vicens, Carles
PALAMÓS
Adroher i Bona, Carme
Ajuntament
Aldrich i Tauler, Remei
Cabarrocas i Arxer, Maria
Cambra de Comerç, Indústria i Navegació
Casellas i Sureda, Josep
Gallart i Formós, Joan
Gasull i Ponsatí, Joan
Martí i Llambrich, Miquel
Mendieta i Fiter, Rafel
Masdeu i Benítez, Antoni
Trijueque i Fonalleras, Pere
PALS
Ajuntament
Albareda i Martínez, Antoni
Aldrich i Figueras, Joan
Aynier i Carreras, Maria
Aynier i Ruart, Anna
Benidos i Vilella, Joaquin
Cayuela i Cayuela, Josep
Colom i Riembau, Maria
Comas i Ametller, Josep
Corredor i Plaja, Anna-Maria
Deulofeu i Pericay, Joan
Díaz i Tarragó, Rosa
Escarré i Gallan , Joan
Jofra i Sau, Teresa
López i Gimeno, Josep
Llenas i Tauler, Ramon
Muntada i Bartrina, Joan
Nadal, Rosa
Parera i Coll, Baltasar
Perea i Martín, Maria del Sol
Prats i Humbert, Maria Antònia
Renart i Frigola, Marcel.lí
Riera i Girona, Isabel
Ruart i Bayé, Jordi
Sicars i Martí, Lluis
Solés i Noguero, Maria Rosa
Subirana i Feliu, Narcís
Vilella i Comas, Esteve
SANT FELIU DE GUÍXOLS
Aicart i Ventura, Francesc
Ajuntament
Albertí i Comelles, Jaume
Albertí i Comelles, Lluís
Andújar i Pérez, Josep
Auladell i Agulló, Marc
Barceló i Moner, Dolors
Barreda i Masó, Pere
Bautista i Parra, Jordi
Bigas i Quintana, Joaquim
Buscarons i Gay, Maria
Caixach i Llovet, Francesc
Cambra de Comerç, Indústria i Navegació
Cardenas i Toscano, Francesc
Castelló i Janó, Ricard
Club Nàutic SFG
Cullell i Ramis, Josep
Descayre i Murla, Albert
Duch i Samí, Joan
Escarpcnter i Iglésias, Narcís
Escortell i Cerqueda, Josep
Esteva i Massaguer, Elena
Ferrer i Garriga, Pere
Gaitx i Moltó, Jordi
Hereu i Ruax, Alfons
Isern i Lliuret, Josep Ma.
José i Villa, Lluis
Juanals i Roman, Antoni
Juanola i Boera, Martí
Lazaro i Mateo, Joan
Llandrich i Gazo, Joan
Lloret i Soley, Antoni
Mascaró i Juandó, Jaume
M asferrer i Buixó, Narcís
Montfort i Anglés, Manuel
Palahí i Aicart, Ramon
Palahí i Cervera, Albert
Palahí i Fuertes, Carme
Palahí i Xargay, Lluís
Pallí i Buscarons, Lluís
Pallí i Buxó, Lluís
Pi i Bonet, Josep
Sala i Martí, Pere
Sala i Sanjaume, Maria
Serrats i Arnau, Josep
Setmanari “Ancora”
Valls i Ararà, Esteva
Vicens i Batet, Josep Maria
Vicens i Tarré, Joan
SANTA CRISTINA D ’ARO
Ajuntament
Alonso i Lecha, Evangelina
Bohigas, Teresa
Bosch i Bagudanch, Emili
Colomer, Josep
Costa i Gatius, M “ Teresa
Font i Morató, Joan
Fontanet i Comes, Francesc
Fuentes i Faig, Lourdes
Gracia i Tomas, Elvira
Herrero i Suíïer, Ricard
Monestir Cistercenc de Solius
Morales i Guillot, Eva
Morales i Ramírez, Julià
Morera i Basuldo, Pilar
Pernal i Suner, Isabel
Pijoan i Arbusé, Rosa Maria
Roses i Barceló, Josep
Sala i Congost, Xavier
Xifre i Deulofeu, Carme
TORROELLA DE MONTGRÍ
Ajuntament
Biblioteca Municipal
Margall i Sastre, Joan
Mundet i Ferrer, Candi
Radresa i Casanovas, Joan
Roviras i Padrós, Antoni
Torrent i Bagudà, Enric
Surroca i Sens, Joan
ALTRES POBLACIONS
Carreras i Luque, Pere (Barcelona)
Conde i Muller, Luis (Barcelona)
Del Pozo i Ferrer, Montserrat (Barcelona)
Duran i Escriba, Xavier (Barcelona)
Marti Garcia, Eduard (Barcelona)
Molas i Ribalta, Pere (Barcelona)
Pallí i Roig, Josep (Barcelona)
Rucabado i Verdaguer, Manuel (Barcelona)
Sanchiz i Rodríguez, José Luis (Barcelona)
Solana i Solana, Miquel (Barcelona)
Rovira i Regàs, M. Mercè (Bellcaire d'Empordà)
Sanz i Laborel, Carles (Calella)
Bueno i Escalero, Josep (Canapost)
Marull i Marull, Mònica (Corçà)
Bigas i Purrà, Montserrat (Cruïlles)
Pinero i Costa, Miquel-Didac (L’Escala)
Corredor i Plaja, Rosa (Foixà)
Ferrer i Moner, Ma. Carme (Fontclara)
Castaner i Bohigas, Jordi (Fornells de la Selva)
Balagué i Canadell, Jordi (Girona)
Benito i Mundet, Helena (Girona)
Clara i Resplandís, Josep (Girona)
Clara i Tibau, Josep (Girona)
Dc Puig-Maurice, Abel Narcís (Girona)
Julià i Figueres, Benet (Girona)
Lladó i Badosa, Miquel (Girona)
Lopez de Lerma, Josep (Girona)
Nolla i Brufau, Josep Maria (Girona)
Pallí i Buscarons, Jordi (Girona)
Panosa i Gubau, Anna (Girona)
Rabascda i Tarrés, Joaquim (Girona)
Sapena i Aznar, Carles (Girona)
Soler i Masferrer, Narcís (Girona)
Curós i Vila, M“ Pilar (Les Preses)
Domenech i Moner, Joan (Lloret de Mar)
Sagrera i Aradilla, Jordi (Salt)
Ortega i Cobos, David (Sta. Coloma de Farners)
Vinyoles i Esteve, Joan (Sils)
Turull, Josep (Sentmenat)
Cadena i Escuté, Joan Pere (Tarragona)
Baraldes i Capdevila, Marissa (Tortellà)
Zuchitello i Gilioli, Marius (Tossa de Mar)
Vega i Ferrer, Salvador (Verges)
AQUEST VOLUM
DE
PUBLICACIONS DE L'INSTITUT
D'ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ
HA QUEDAT ENLLESTIT EN ELS
TALLERS DE GRÀFIQUES BIGAS, DE
SANT FELIU DE GUÍXOLS,
EL MES DE NOVEMBRE DEL MMVI

Document pdf 9 Mb.

Transcripción

Documentos relacionados

diptico pp 13 - Partido Popular de Barcelona

Les Filles de Maria Auxiliadora

Biblioteca Can Milans Caldes d`Estrac Febrer 2015

Déus i mites de l`antiguitat

l`Espurna nº 24/ juliol-setembre/2010

Ous estrellats amb pernil Huevos estrellados con jamón Eggs on a

kikiriki 3

Guia Racó de Pares i Mares